Vilaweb.cat

Ros (UGT) exigeix una reunió a Aena sobre les licitacions a l’Aeroport de Barcelona

BARCELONA, 16 (EUROPA PRESS)

El secretari general de la UGT de Catalunya, Camil Ros, ha anunciat aquest dimecres que demanarà una reunió a Aena per tractar els concursos públics que afecten l’aeroport de Barcelona, ja que l’aeroport no pot ser ‘un pol de precarització’.

En una entrevista a TV3, Ros ha valorat que la resposta del govern espanyol al conflicte dels treballadors d’Eulen, l’empresa encarregada dels filtres de seguretat de la infraestructura, arriba ‘tard, malament i de manera autoritària’.

El ministre de Foment, Íñigo de la Serna, va decidir desplegar la Guàrdia Civil en la infraestructura perquè es fes càrrec dels controls de seguretat i minimitzar l’impacte de la vaga, mentre que aquest dimecres es reuneix el consell de ministres per analitzar la situació de l’aeroport.

Ros ha advertit que, en cas que hi hagi un laude obligatori, podria tractar-se d’una mesura il·legal i d’una vulneració del dret a vaga com a conseqüència de la presència de l’Institut Armat en els controls de seguretat.

D’altra banda, Ros ha posat el sindicat a la disposició dels treballadors públics en cas que se’ls obrís un expedient com a conseqüència de participar en el referèndum de l’1-O.

Tanmateix, ha rebutjat que la UGT faci una crida a la participació en el referèndum, com a conseqüència de la pluralitat d’opinions en el si del sindicat. Alhora, també ha explicat que no posaran ‘pals a les rodes‘ per a la celebració del referèndum.

Els controladors de seguretat dels aeroports de València i Alacant també podrien declarar-se en vaga

Els treballadors de seguretat dels aeroports de València i Alacant de l’empresa Prosegur han anunciat que, després del conflicte generat a l’aeroport de Barcelona, possiblement s’afegeixin a la vaga aeroportuària. Asseguren que les queixes de la plantilla d’Eulen són col·lectives, i afirmen que ells també pateixen sobrecàrrega de treball, pèrdues de drets laborals i sous baixos.

Des de la UGT expliquen que la vaga es farà de manera immediata ‘si el govern nomena a un mediador que resolgui el conflicte de l’aeroport de Barcelona’ i no s’aprova un model únic de contractació,  ja que asseguren que el problema no el té només una empresa concreta, sinó el sector en general. D’aquesta manera, la UGT reclama establir un conveni col·lectiu que garanteixi que les empreses adjudicatàries no vulneraran els drets dels treballadors.

D’altra banda, el membre de Prosegur, José Cabrera, destaca ‘la gran pressió que reben els treballadors, que veuen com AENA els penalitza per les llargues cues que es formen per la falta de personal’.

 

El TSJC notifica a Forcadell la suspensió de la reforma del reglament del parlament

Un secretari judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha notificat personalment a la presidenta del parlament, Carme Forcadell, i a la resta de la mesa l’entrada a tràmit de la suspensió cautelar de l’article 135.2 de la reforma del reglament de la cambra per part del Tribunal Constitucional i els ha recordat les responsabilitats que podrien assumir en cas que s’incompleixi aquesta paralització.

El 31 de juliol, el Constitucional va suspendre cautelarment l’article de la reforma del reglament que permet que qualsevol grup pugui tramitar una llei per lectura única –el procediment de màxima urgència–. Així ho va decidir després d’haver acceptat per unanimitat el recurs d’inconstitucionalitat que havia presentat el govern de Mariano Rajoy, i va advertir Forcadell i la resta de la mesa de les responsabilitats, fins i tot penals, a les quals podien incórrer en cas d’incomplir la suspensió.

Pendents del recurs de súplica
L’admissió a tràmit del dictamen del Tribunal Constitucional comporta la suspensió automàtica de la reforma durant cinc mesos prorrogables o fins que el Tribunal Constitucional dicti una sentència. El 3 d’agost, el govern va presentar un recurs de súplica en què acusava l’executiu de Mariano Rajoy d’actuar de manera abusiva emprant aquest mecanisme, i avui el Tribunal Constitucional n’emetrà una resolució.

JxSí i la CUP van impulsar aquesta reforma per a aprovar pel mecanisme de lectura única  la llei del referèndum de l’1 d’octubre i la llei de transitorietat.

La mesa del parlament no tramita la llei del referèndum i el govern s’esperarà

Finalment, la mesa del Parlament de Catalunya no ha tramitat pas la llei del referèndum en la reunió d’avui, en la qual prepara l’ordre del primer ple de la temporada, previst per al 6 de setembre. A partir d’aquest moment, hi ha diverses opcions per a tramitar la llei i aprovar-la. La més factible és que, durant el pròxim ple, la majoria independentista demani de canviar l’ordre del dia.

Aquesta opció consisteix, de fet, a recórrer a l’article 81.3 del reglament del parlament. L’article 81 regula el funcionament de l’ordre del dia dels plens. I el tercer punt diu: ‘L’ordre del dia del ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei. Si s’hi ha d’incloure un assumpte, aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta.’

És a dir, una vegada hagi començat la sessió del ple del parlament, Junts pel Sí i la CUP poden demanar que es canviï l’ordre del dia per incorporar l’aprovació de la llei del referèndum, i la mesa del parlament, fent ús del reglament, pot accedir-hi.

Una altra opció és la via de la tramitació ordinària. Però, tenint en compte els terminis, sembla complicada. A més, durant la tramitació, la llei ja podria ser intervinguda per la justícia espanyola.

Una reunió tensa
Segons fonts parlamentàries, la reunió de la Mesa d’aquest dimecres ha estat ‘tibant’ perquè l’oposició s’ha queixat que la llei del referèndum no s’hagi inclòs en l’ordre del dia. La primera mitja hora de reunió s’ha centrat en aquest assumpte, i els representants de Ciutadans i el PSC han exigit seguir el procediment habitual i abordar la llei del referèndum, tenint en compte que aquest tipus d’iniciatives acostumen a incloure’s en l’ordre del dia de la següent reunió de la mesa que se celebra després del registre.

Forcadell ha argumentat que no tenia l’obligació d’incloure la iniciativa en l’ordre del dia, i ha explicat que segueix estudiant el millor moment per donar tràmit a la llei.

El govern espanyol ja estava preparat
Si avui la mesa del parlament hagués tramitat la llei del referèndum, el govern espanyol s’hauria mobilitzat immediatament i hauria portat la llei al Tribunal Constitucional sense esperar que s’aprovés al parlament. Mariano Rajoy ja ho havia anunciat i, de fet, avui hi ha un consell de ministres on s’hauria aprovat el recurs.

El piulet d’Obama contra la violència de Charlottesville, el segon que més ha agradat de la història de Twitter

L’ex-president dels Estats Units, Barack Obama, ha publicat uns missatges a Twitter després dels incidents a Charlottesville, en què reivindica la importància que la societat aprengui a estimar i no pas a odiar, citant frases de Nelson Mandela. En un dels seus missatges, ha dit: ‘Ningú no neix odiant una altra persona pel color de la seva pell.’

"No one is born hating another person because of the color of his skin or his background or his religion…" pic.twitter.com/InZ58zkoAm

— Barack Obama (@BarackObama) August 13, 2017

El primer dels tres piulets ha aconseguit més de tres milions de ‘m’agrada’, fet que l’ha convertit en el segon piulet més agradat de la història de Twitter.

Aquests són els altres dos piulets de l’ex-president dels Estats Units.

"…For love comes more naturally to the human heart than its opposite." – Nelson Mandela

— Barack Obama (@BarackObama) August 13, 2017

La mobilització sobiranista de la Diada ja té més de cinquanta mil inscrits i mil autocars

El president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha anunciat que més de cinquanta mil persones ja s’havien inscrit per participar en l’acte que les entitats sobiranistes han convocat a Barcelona per a la Diada de l’Onze de Setembre. L’última dada era de trenta-cinc mil. A més, ja s’han mobilitzat mil autocars.

En declaracions a RAC1, ha explicat que les entitats aspiraven que la participació fos multitudinària i es desbordés Barcelona de la manera més cívica possible. Per Sànchez, la xifra d’inscrits demostra que la Diada d’enguany serà un dia històric, tenint en compte que faltaran poques setmanes per al referèndum de l’1 d’octubre.

També ha donat alguns detalls de l’acte: a les 17.14 començaran a desplegar-se unes grans lones i hi haurà un ‘esclat de color’ al centre de Barcelona.

Confiança ‘infinita’
Sobre el referèndum de l’1 d’octubre, ha dit que tenia una confiança infinita que el govern i el parlament farien els tràmits necessaris perquè la llei que ha de permetre l’1-O s’aprovi abans de l’Onze de Setembre.

A més, no dubta que hi haurà unitat entre JxSí i la CUP al voltant del referèndum, malgrat les diferències ideològiques d’ambdues formacions: ‘Encara que Anna Gabriel i Santi Vila discrepin en temes concrets, tenen capacitat de coincidir en un comú denominador’.

En relació amb l’operatiu del referèndum, ha dit que hi hauria cens, urnes i taules electorals, encara que ha reconegut que no hi havia garanties per a votar per correu amb normalitat.

Les portades: ‘Compte enrere cap al referèndum’ i ‘900 pisos turístics il·legals menys que fa un any’

Avui, 16 d’agost de 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes: Tot seguit us oferim les portades dels Països Catalans: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

El procés d’independència, protagonista de la Universitat Catalana d’Estiu que comença avui

La XLIX Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que comença avui a Prada de Conflent i acabarà el dia 23, estudiarà el procés independentista de Catalunya. ‘Creiem que la Universitat ha d’aportar algunes idees sobre el procés i la possibilitat que es produeixi un canvi al país’, diu el president, Jordi Casassas, que explica que l’objectiu és reunir una sèrie de reflexions per a presentar-les en l’UCE de l’any vinent, coincidint amb el cinquantè aniversari. També diu que l’UCE desitja que triomfi el procés independentista: ‘Si triomfés, l’UCE seria una de les plataformes situades fora de l’estat espanyol que permetria de mantenir viu el vincle dels Països Catalans’.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, inaugurarà el certamen d’enguany, en què es lliurarà el premi Canigó al diputat de Junts pel Sí Lluís Llach. A més, es recordaran les figures de Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, com ‘els primers presidents amb voluntat d’estat’.

En la sessió sobre ‘El camí cap a la llibertat’, hi participaran els presidents d’Òmnium, Jordi Cuixart, i de l’ANC, Jordi Sànchez, a més de polítics com Ferran Civit (ERC), Mireia Boya (CUP) i Antoni Castellà (Demòcrates), que tractaran sobre el procés de canvi d’una comunitat autònoma a estat.

El conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, intervindrà en un acte sobre el llegat de l’escriptor Joan Fuster, ara que es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort. I en l’acte de clausura, hi parlarà la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs. A l’UCE d’enguany s’ha destinat un pressupost de 355.000 euros per a 465 hores d’activitats.

El consell de ministres espanyol es reuneix pendent del Parlament de Catalunya

El consell de ministres espanyol extraordinari que es farà avui abordarà la situació a Catalunya en cas que la mesa del parlament acordi de tramitar la llei del referèndum que es va presentar el juliol. La mesa es reuneix avui a les deu, tot i que aquest punt no és pas en l’ordre del dia, de moment.

El govern espanyol es reuneix avui igualment i de manera extraordinària per un altre motiu: avançar en l’arbitratge que resolgui la vaga dels treballadors d’Eulen a l’aeroport de Barcelona. Així ho va anunciar dilluns el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, qui va concretar que s’avaluarien els informes de l’Advocacia de l’Estat i començarien els terminis per a designar l’àrbitre que haurà de determinar les solucions per a posar fi al conflicte dels filtres de seguretat de l’aeroport.

Però aquesta reunió també podria servir perquè l’executiu espanyol acordés les mesures que adoptaria si la mesa del Parlament de Catalunya dóna tràmit a la llei del referèndum, pas previ per a discutir-la i votar-la en el ple. Tot i que l’ordre del dia no inclou aquest punt, es pot modificar avui, i fins i tot, la presidenta, Carme Forcadell, pot proposar-ho durant la reunió.

Mariano Rajoy ja va anunciar que l’executiu espanyol es reuniria immediatament si la mesa del parlament admetia a tràmit la llei del referèndum, amb l’objectiu de dur-la al Tribunal Constitucional sense esperar que arribés al ple de la cambra catalana.

I si la llei del referèndum no s’inclou en l’ordre del dia?
La majoria independentista té altres possibilitats, si avui si no s’amplia l’ordre del dia. Per una banda, hi ha la via de la tramitació ordinària, tot i que, tenint en compte terminis, sembla complicada. A més, durant la tramitació, la llei podria ser intervinguda per la justícia espanyola.

L’altra opció, la més factible, és recórrer a l’article 81.3 del reglament del parlament. L’article 81 regula el funcionament de l’ordre del dia dels plens. I el tercer punt diu: ‘L’ordre del dia del ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei. Si s’hi ha d’incloure un assumpte, aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta.’

El TC resol avui el recurs del govern català contra la suspensió cautelar de la reforma del reglament

El Tribunal Constitucional (TC) s’ha de pronunciar avui sobre el recurs de súplica del govern català contra la suspensió cautelar de la reforma del reglament del Parlament de Catalunya. Està previst que la reunió comenci a dos quarts de sis de la tarda. L’executiu de Carles Puigdemont pretenia amb aquesta acció deixar sense efecte la suspensió i evitar l’admissió a tràmit del recurs de l’estat al TC contra la norma catalana. En cas que el recurs de súplica de l’executiu català no sigui acceptat, com és previst, el govern farà les al·legacions pertinents en defensa de la constitucionalitat de l’article 135.2, recorregut pel govern espanyol, i instarà l’aixecament de la suspensió de la seva aplicabilitat i eficàcia.

El consell executiu del dimarts 1 d’agost va decidir de personar-se davant del TC per defensar la reforma del Reglament del Parlament, que aquest tribunal havia suspès just el dia abans de manera automàtica en acceptar a tràmit el recurs del govern espanyol contra l’article 135.2. Aquest article preveu que el grup parlamentari promotor de qualsevol proposició de llei pugui sol·licitar-ne la tramitació a través del procediment de lectura única.

El recurs de súplica es presentava per evitar ‘l’abús de dret’ que el govern va entendre que es donava per part del govern espanyol en invocar l’article 161.2 de la constitució, que comporta la suspensió automàtica del precepte impugnat. La decisió es va prendre a proposta del portaveu del govern, Jordi Turull, i del conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, Raül Romeva. Turull va considerar en conferència de premsa que el recurs del govern espanyol forma part de la ‘persecució preventiva i ideològica’ de l’estat contra Catalunya, i subratllava que els reglaments dels parlaments de catorze comunitats i el del congrés preveuen el mateix mecanisme.

Elucubracions d’estiu (3)

Si repassem les actuacions dels uns i dels altres durant aquests darrers anys i, especialment, durant aquests darrers mesos, veurem que la nostra estratègia variable –alguns diuen que improvisada– ha anat impedint qualsevol actuació de l’estat espanyol que anés més enllà de les accions judicials i de pressió econòmica i, sobretot, ha anat reduint el possible termini de la confrontació final. Ens cal continuar així, avançant-nos als seus passos i, generalment, fent-los inútils o, com a mínim, reduint-ne els efectes.

Si no passa res greu abans de l’1 d’octubre, cosa ben probable si fem les coses com les hem fetes fins ara, els anirem desmuntant les situacions o paranys que intenten anar construint i ens plantarem a l’1 d’octubre amb molts trons i focs d’artifici –unes quantes inhabilitacions a hores d’ara ho serien– i poca cosa més. Si és així, al govern espanyol només li quedaran les tres darreres jugades, enunciades en l’article anterior, que ara desgranarem.

1. Impedir que les urnes arribin al lloc de destinació. Imaginem que el govern espanyol sap perfectament on es guarden les urnes i que, fins i tot, sap quin és el pla B i on són aquestes altres urnes, si realment existeixen. Com que no podem basar tota la nostra estratègia en la suposició que som més llestos que ells, cal tenir un pla C indestructible. L’altre dia, un bon amic em va enviar una foto amb una urna de metacrilat, preciosa, que ell mateix havia construït amb poques hores i amb un pressupost ben baix. Tot el material era comprat a uns magatzems històrics del carrer d’Aragó, a Barcelona. I em va dir que, per ell, aquest seria el millor record d’una jornada històrica com la que es va preparant i que, per raons gairebé incomprensibles, això de les urnes s’havia convertit en el principal centre d’interès d’aquesta part final del procés. Com que li vaig dir que jo també en volia una i algun altre amic també n’hi havia demanat una altra, negociant com és ell, es va posar a elaborar un lot complet que incloïa totes les peces necessàries i les instruccions de muntatge. Vaja, una cosa estil IKEA. Ahir em va demanar si havia fet córrer la idea, perquè li anaven arribant moltes comandes d’arreu del país. Vam concloure que era qüestió de fer una web per a centralitzar les comandes i organitzar diversos centres de muntatge de lots i de distribució per a assegurar que tothom qui en volgués pogués tenir-ne una. Moltes de les revolucions viscudes tenen un símbol i, després de la dels clavells a Portugal, ara la meva revolució de referència estètica serà la de les urnes a Catalunya. Potser convé que el govern espanyol vagi abandonant la idea de segrestar les urnes oficials poques hores abans de l’1-O perquè, si calgués, jo deixaria la meva al meu ajuntament i encara en tindria un record molt més valuós! I, com jo, segur que ho farien milers de persones arreu del país.

2. Provocar aldarulls el mateix dia 1 d’octubre. Com que queda clar que no seríem els qui volem anar a votar els qui provocaríem aldarulls aquell dia, totes les sospites recaurien en els grups antireferèndum i, després de les actuacions de les clavegueres de l’estat, seria fàcil demostrar que aquests grups haurien estat promoguts i ajudats des de les instàncies paraoficials de l’estat espanyol. En tot cas, el millor antídot és avisar des d’ara mateix que qualsevol aldarull serà atribuït, directament o indirecta, als aparells de l’estat espanyol. Per una altra banda, la cosa millor és que tots els qui esperem l’1-O amb candeletes estiguem preparats per a envoltar i reduir aquests grups i avisar immediatament els mossos. Com es va fer el 9-N, caldrà que cada centre de votació estigui vigilat –pels mossos i per la gent– des de la nit abans. Un país amatent és el millor antídot.

Per una altra banda, seríem ingenus si no ens preparéssim per a afrontar alguna mena d’aldarull durant el mes de setembre –especialment pels volts de l’Onze de Setembre o del dia de l’aprovació de la llei de referèndum– amb l’objectiu més que evident, per part de l’estat espanyol, de justificar la seva intervenció per a garantir l’ordre públic a Catalunya. Hem aconseguit reduir el ‘període calent’ –el mes de setembre– a la mínima expressió, i fins i tot els més descreguts ja comencen a pensar que els Mossos saben de quin costat han de ser, que no és cap altre que el del poble. A la gent, a tots nosaltres, només ens cal estar amatents durant un mes, el setembre.

3. L’ofec econòmic a la Generalitat. Si, com sembla, arribem a l’1-O i fem una jornada memorable d’exercici democràtic, l’endemà entrarem en l’etapa final del procés. Com que, tal com han anat les coses, només auguro la victòria del sí, la darrera oportunitat que tindrà l’estat espanyol per a impedir que exercim com un país independent consistirà a tenir sota control l’aparell administratiu i de seguretat de la Generalitat. Per fer-ho, tenen la intenció de tancar l’aixeta econòmica, pagant directament als treballadors públics, les empreses adjudicatàries de serveis i els proveïdors, i fent-los saber, amb més subtilitat o menys, que ‘qui paga, mana’.

Ja fa temps que vaig escriure que, en una situació així, l’únic antídot vàlid no era pas la desobediència militant –que també– sinó que la Generalitat garantís el pagament ordinari, i això, mentre no es normalitzi el funcionament tributari –calculo que cap a final de gener del 2018–, només serà possible si la Generalitat disposa dels préstecs necessaris, provinents d’entitats financeres internacionals. Unes entitats que tenen molt clara la solvència del nou estat, malgrat les classificacions negatives que tenim com a comunitat autònoma. I si arribem a la situació paradoxal –i gairebé còmica– en què, durant uns mesos, els treballadors públics –i els pensionistes– cobrin de dues administracions, no ens preocupem gaire, que quan l’altra part reconegui que per sobreviure i no fer fallida s’ha d’asseure a negociar, ja posarem els comptes en ordre.

Potser sí que només són elucubracions d’estiu, però si haguéssim d’anar per aquests camins, ens caldria la màxima participació ciutadana, i l’experiència dels anys viscuts al Secretariat Nacional de l’ANC em diu que no hi ha participació massiva sense implicació i que només hi ha implicació si hi ha informació i transparència. Tots plegats hem d’entendre les raons per les quals se’ns demana la participació. Hem de saber passar de la crida al cor a la crida al seny i al cervell!

Pere Pugès i Dorca és cofundador de l’ANC i vice-president 5è del Congrés Participatiu Catalunya i Futur

Tot arraconant el 155: el PP renuncia a l’amenaça principal contra el referèndum

La pretemporada política va deixar ahir una notícia que, tot i haver passat sense ni pena ni glòria ni ocupar grans portades, té una importància cabdal. El portaveu del PP al congrés espanyol, Rafael Hernando, va dir que el govern espanyol ja havia descartat, per raons temporals i jurídiques, d’aplicar l’article 155 de la constitució, que obria la porta a la suspensió de l’autonomia catalana. D’aquesta manera, l’executiu espanyol renuncia a la principal eina jurídica que tenia a les mans sense dependre de tercers per a impedir que el dia 1 d’octubre es posin urnes.

Els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol s’havien anat succeint i repetint aquests últims mesos en funció dels moviments que feia el govern català. L’article 155 parla de ‘compliment forçós de la legalitat vigent’ per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats, en aquest cas, la Generalitat. Aquesta hipòtesi era perfecta per al PP, ja que l’aplicació d’aquesta via depèn d’un previ vist-i-plau del senat, on els populars tenen la majoria absoluta. Però si no hi ha cap canvi de rumb, l’executiu espanyol descarta aquesta via.

I el 116?
Si retrocedim en la lectura de la constitució, ens trobem amb l’article 116, que fa referència als estats d’alarma, excepció i setge, unes mesures més dures que les que implica el 155. Segons la llei 4/1981, que desplega l’article 116, es declararan els estats d’alarma, excepció o setge ‘quan circumstàncies extraordinàries fessin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris de les autoritats competents’.

Una informació d’El Periódico del març explicava que l’executiu de Rajoy estudiava aquesta possibilitat en el cas que el 155 fos insuficient: ‘En el cas que hi hagués una forta reticència d’un govern regional o local, o de diversos, per a complir les sentències i les decisions del Tribunal Constitucional, desafiant obertament els poders d’execució del tribunal, posant en risc el sistema constitucional en el seu conjunt, es podria aplicar l’article 155. Si la situació fos més greu, aleshores l’article 116 també podria ser aplicable’, deia el text citat per El Periódico.

Tanmateix, l’estat d’excepció requereix la prèvia autorització del congrés espanyol, no pas del senat, i és aquí on el PP podria tenir problemes. El PSOE ja va avisar, setmanes enrere, que en cap cas no donaria suport a l’aplicació del 155, de manera que es fa difícil de pensar que els diputats socialistes donarien suport a una mesura tan extrema com l’estat d’excepció.

La llei de seguretat
Mariano Rajoy encara podria fer ús de la llei de seguretat nacional espanyola, aprovada el 2015 i que permet a l’executiu espanyol de mobilitzar els mossos ‘per millorar la resposta en cas de nous riscos i amenaces’. I el referèndum podria entrar en aquesta categoria. Fins ara, el govern català ha evitat trepitjar el terreny de la desobediència, però una situació com aquesta podria obrir-ne el meló. Sense anar més lluny, l’última remodelació a la Conselleria d’Interior, amb les sortides de Jordi Jané com a conseller i d’Albert Batlle com a director dels Mossos d’Esquadra, ha deixat el camí preparat de cara a una futura desobediència necessària.

Al marge dels instruments que l’estat espanyol tingui a les mans per a evitar el referèndum de l’1 d’octubre, el poder judicial espanyol també pot emprendre un camí paral·lel que generi contratemps en el full de ruta. Ens referim a inhabilitacions exprés i sancions econòmiques a càrrecs electes. Però, novament, topem amb el tema de la desobediència. Per tant, serà la voluntat dels diputats i consellers que permeti de culminar el procés.

De Picasso a Patino

Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia, ha pres una decisió brillant i definitòria del seu projecte museístic canviant de lloc el ‘Guernica’ de Picasso perquè guanyi perspectiva i acompanyant-lo d’obres de Calder, Buñuel i més artistes que també van ser presents al Pavelló de la República de l’Exposició de París, l’any 1937. És contextualitzar-la i oferir més elements de reflexió, de contrast, a l’espectador. Ara, la idea de relacionar-la, també, amb el film Canciones para después de una guerra (1971) de Basilio Martin Patino em sembla absolutament genial. Les raons són infinites. Picasso va dir: ‘Al “Guernica” expresso la meva execració de la casta que ha enfonsat Espanya en un oceà de dolor i de mort.’ Patino fa exactament això mateix, revoltar-se contra l’Espanya negra esperpèntica, inculta i sanguinària, la casta dels terratinents, les sagristies i les sales de banderes, tant a ‘Canciones…’, com a ‘Caudillo’ o a ‘Queridísimos verdugos’, també prohibides per Franco. ‘Quin projecte et sap greu no haver pogut fer?’, li vaig demanar fa poc. ‘Després de les tenebres franquistes, m’hauria agradat mostrar l’alegria popular que va significar la República’, em deia fitant-me amb els ulls lluents. ‘Per aquí el centre de Madrid es van cremar algunes esglésies, sí, van desaparèixer alguns retaules antics, sí, això no està bé… Però amb quina alegria ho vivia la gent!’

L’univers simbòlic que em revela imaginar junts el ‘Guernica’ i ‘Canciones…’ és explosiu. Aquestes dues obres coincideixen i es complementen en mil direccions. Neixen en circumstàncies ben diferents, sí, però amb una força visceral que les agermana. Totes dues són un homenatge apassionat al poble, a la vida, contra la ignomínia i la mort. Picasso pinta el ‘Guernica’ per encàrrec del govern de la República. L’obra serà el símbol internacional de la lluita contra el feixisme a Espanya. Un brutal i explícit al·legat contra la matança i la barbàrie de la guerra, una icona col·lectiva. Patino, contràriament, treballa sol, en silenci, en la clandestinitat. Quan Franco es mor, els seus films són un alliberament, una venjança, un revulsiu contra la misèria moral tatuada en l’inconscient col·lectiu. Tant el ‘Guernica’ com ‘Canciones…’ subratllen la crueltat, esfereeixen, però des d’angles ben diferents. El ‘Guernica’ és com un cop de puny, com un crit, clar, bestial. ‘La pintura és un instrument de guerra ofensiu i defensiu contra l’enemic’, deia Picasso. En canvi, l’impacte de Patino és lent i subtil. Amb un collage d’imatges de tot gènere, so i música, apel·la directament al subconscient per subratllar la brutalitat a partir de la tendresa. ‘Prefereixo, diu, els ingenus escepticismes per a enganyar-nos contra la persistent agressivitat dels qui s’entesten a salvar-nos no se sap de què.’ Patino posa en evidència la irracionalitat de la bèstia, amb un mig somriure, sota una aparença nostàlgica, innocent. Ell no ha volgut elaborar mai un relat històric, però, a partir de 1975, amb ‘Caudillo’ i ‘Canciones…’ ens va retornar les imatges prohibides, la realitat censurada: ‘Guernica’ devastada, els bombardeigs de Barcelona, Joan Garcia Oliver, Madrid, els cadàvers de Lleida, la desolació dels qui sortien a l’exili… i la vida quotidiana en la grisor franquista. El ‘Guernica’, el comença Picasso i el completa Patino. Acabar-se, no s’acabarà mai. Josep Palau i Fabre deia que Picasso, al ‘Guernica’, havia ‘mobilitzat tot el seu passat, un passat de victòries morals i intel·lectuals contra la derrota material’. Patino, en els seus films, també.

Teníem raó: no aplicaran el 155

Ahir, Rafael Hernando, portaveu parlamentari del PP, va tancar el debat de manera definitiva: el govern espanyol no aplicarà l’article 155 de la constitució contra el govern de Catalunya. La declaració no és un gest solemne del govern espanyol, és cert. Com fa sovint, Rajoy ha preferit una declaració discreta del poder legislatiu que no pas haver de donar la cara. És típic d’ell i no ens hauria d’estranyar. Però és un gest que difícilment té marxa enrere, per no dir que és impossible que la tinga. Encara que l’hagen programat, per cert, en 15 d’agost i, per tant, cercant el perfil polític més baix possible per a una decisió de tanta transcendència.

Per això, avui és un bon dia per a recordar dues coses. La primera, i molt important, és que nosaltres, els independentistes, ja sabíem que això passaria i ja fa anys que explicàvem que això passaria. I la segona és recordar que, malgrat totes les evidències, l’article 155 ha estat, fins ahir mateix, la peça preferida de l’arsenal de la por unionista. Una peça inútil però en la qual ells insistien una volta i una altra per veure si ens espantaven. No ho han aconseguit, no ens hem espantat i la peça s’ha trencat tota sola. Enhorabona.

(Hi hauria un tercer recordatori possible, per als qui se’n reien cada vegada que alguns explicàvem que l’estat espanyol no podia ser tan boig per a aplicar el 155. O, més precisament, quan explicàvem que no li ho deixarien fer i que, si ho feien, això equivaldria directament a la independència. Aquests anys, hem hagut d’aguantar molta prepotència ignorant, però no crec que siga sa tornar-nos-hi. Deixem-ho estar.)

Ja és oficial, doncs: no hi haurà aplicació del 155. A un mes i mig del referèndum i de la possible proclamació de la independència, aquest fet és molt més que rellevant perquè l’estructura de la dominació basada en la por s’ensorra. Ara diuen, i ves què han de fer!, que no passa res i que continuen tenint un arsenal legislatiu enorme per a aturar el referèndum. Però, simplement, recordeu quantes vegades us havien dit, durant mesos i mesos, que ens aturarien fàcilment fent servir amb fermesa el 155 i mireu què acaba de passar. I no us els cregueu.

Lo Pau de Ponts: ‘Ara a Madrid / n’hi ha més d’un de trasbalsat / perquè el dia 1 d’octubre / guanyarem la llibertat’

Pau Pinós i Bergé, lo Pau de Ponts, és un pontsicà de 24 anys que parodia musicalment l’actualitat i quotidianitat dels catalans, amb referències constants a les Terres de Ponent. Té una cinquantena de videoclips publicats a Youtube que parodien temes com la vaga a l’aeroport de Barcelona o la importància de la precaució al volant. També té relats propis, com la història d’un pagès amb problemes amorosos, la qual ha anat desenvolupant a partir de diverses cançons. Ha aconseguit tant d’èxit que podem trobar-lo amenitzant festes majors per tot el Principat i convertint el públic en protagonista dels seus coneguts garrotins.

—Com es defineix lo Pau de Ponts: és un youtuber, un cantant…?
—No sabria trobar la paraula exacta, jo em defineixo simplement com lo Pau de Ponts. A mi, tota la vida m’ha agradat la música. Tocava el violí i també m’agrada molt fer broma. Ara he aconseguit d’ajuntar totes dues coses, i això es tradueix en les paròdies que faig. No voldria que se’m caracteritzés com a youtuber: tan sols faig servir Youtube com a eina de difusió de les meves paròdies musicals.

—Com és el procés de parodiar musicalment l’actualitat?
—Cal estar assabentat de què passa al país i arreu del món. Quan surt una notícia d’aquelles que dius ‘se’n sentirà a parlar’, sé que he de versionar-la. Jo treballo dos processos en paral·lel: a partir d’una notícia interessant cerco la cançó idònia, o bé cerco alguna notícia a partir d’una cançó que tinc clar que he d’incorporar al meu repertori, com és el cas de ‘Despacito’.

—El vostre estil recorda Miquel del Roig
—Sí. Crec que tenia certes semblances amb Miquel del Roig, sobretot quan vaig començar, perquè ell canvia alguns trossos de cançons i els enllaça

Però el vostre referent és la Trinca?
—Sempre dic que el meu referent és la Trinca: faig cançons senceres versionades sobre qualsevol temàtica que ens envolta. De fet, m’agradaria poder seguir els seus passos i acabar a la televisió. No diria pas que no! [Riu.]

—Esteu sorprès del vostre èxit?
Doncs sí. Fa quatre anys, durant un sopar de la festa major de Ponts, em van demanar que pugés a l’escenari i improvisés uns quants garrotins. A la gent li van agradar, i a partir d’aquell moment vaig començar a amenitzar diverses festes, fins que, fa uns tres anys, vaig publicar el meu primer vídeo a Youtube, ‘Entre el Llobregós i el Segre’, un homenatge a la gent de Ponts. A partir d’aquell moment, tot va anar evolucionant molt ràpidament.

—You Tube us acaba portant a les festes majors?
—Més enllà del nombre de visualitzacions dels meus vídeos a Youtube, m’he anat adonant de l’èxit a mesura que la gent d’arreu de Catalunya em reconeixia i cantava les meves cançons. És llavors quan veus que allò que va començar essent no res ha acabat convertint-se en un gran fenomen. Tot i això, penso que gran part de l’èxit es deu al fet que parlo de temes quotidians i reals en els quals la gent es veu identificada, i això fa que arribin a un gran públic.

 

—Aquest punt d’inflexió arriba quan surt a la llum el videoclip ‘La nòvia estiueja a Salou’, l’estiu passat. És així?
—Sí. Sense dubte, va ser el vídeo que em va fer conegut arreu del Principat. Després, se’m va acudir de desenvolupar la història en més cançons, perquè en la música no acostumem a trobar històries continuades, normalment només els llibres i els films tenen segones parts i terceres. Així, en aquesta història del pagès i la seva xicota, el primer vídeo narra la història del pagès que s’ha de quedar segant mentre ella se’n va de vacances a Salou. En la segona part, la xicota deixa estar la relació, i després d’haver-li retret que volgués tornar a intentar-ho, lo Pau de Ponts se’n va a Cuba a viure noves experiències.

—Un altre tema que ha aconseguit molt èxit és ‘A poc a poc’, la versió de ‘Despacito’, en què transmeteu a la gent el missatge que no ha de córrer a la carretera. El vídeo ja s’ha vist gairebé cinc-centes mil vegades.
—Sí, no m’esperava que tingués tant d’èxit. Tenia clar que s’havia de dir ‘A poc a poc’, i cercant un tema per a poder-ne fer una cançó, fins i tot vaig arribar a pensar que podia parlar de la connexió a internet de casa meva, que és molt lenta [riu]. Crec que ha agradat molt perquè la melodia del ‘Despacito’ és una de les cançons de l’estiu i, alhora, s’hi descriu una situació molt típica: un conductor que s’acaba de treure el carnet i el seu pare o la seva mare van dient-li que no corri tant. Qui no ho ha viscut?

—Creieu que el procés també va ‘a poc a poc’?
—És molt important que fem les coses a poc a poc i amb bona lletra. Després d’haver esperat tres-cents anys, ja no ens vindrà de quatre dies. Quan tenim entre mans l’alliberament d’un poble, cal fer-ho bé i anar ‘a poc a poc’.

 

—A vegades, hi ha qui considera Ponent un món, més enllà de Lleida.
Ponts és un poble de passada i jo estic molt connectat amb Barcelona perquè rebem gent de tot arreu, estem més oberts. Sí que és cert, però, que a l’Urgell hi ha pobles que es veuen com indrets de l’oest, el far west. Jo confio que les meves paròdies ajudaran a difondre la realitat de les comarques de ponent juntament amb altres iniciatives, com el ‘Postureig Lleida’.

A banda dels vídeos, també  interpreteu garrotins personalitzats.
Sí, exporto els ritmes de rumba originaris dels gitanos de Lleida, els garrotins. A la gent li agrada molt perquè permeten de personalitzar els versos: faig una rima o una altra segons què em va dient la gent, i això és un valor afegit a aquesta mena d’actuacions.

—Sabríeu improvisar un garrotín sobre el referèndum?
—Ara a Madrid / n’hi ha més d’un de trasbalsat / perquè el dia 1 d’octubre / guanyarem la llibertat.

—En un futur, us veieu com a lo Pau de Ponts o com a Pau Pinós?
—Jo sempre he dit que faig servir les cançons per a explotar l’esperit de showman que tinc a dins. M’agrada molt moure’m pels mitjans, i en un futur m’agradaria veure’m trepitjant algun plató de televisió o portant les meves paròdies a la pantalla. Això sí: sempre com a lo Pau de Ponts. És un nom que m’acompanyarà tota la vida, perquè en el fons no és res més que un personatge que s’encarna en mi mateix.

 

Què és un laude d’obligat compliment i com funciona?

El consell de ministres espanyol es reuneix aquesta tarda per accelerar els tràmits per a decretar un laude obligatori, atès que els treballadors d’Eulen, l’empresa concessionària de la seguretat de l’aeroport de Barcelona, van rebutjar ahir la proposta de la mediació de la Generalitat. Ho va anunciar el ministre de l’Interior espanyol, Íñigo de la Serna, després d’haver-se reunit amb la comissió de seguiment creada arran de la vaga. A la reunió, també hi han assistit el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i el tinent de batlle de Barcelona, Jaume Collboni. Però, què és exactament un laude d’obligat compliment?

Aquesta figura sorgeix de la llei de vaga de 1977, abans de l’aprovació de la constitució espanyola. Segons el text legal, el govern espanyol –l’únic que pot activar aquesta figura a proposta del Ministeri de Foment– pot dictar un laude tenint en compte la durada de la vaga i les seves conseqüències, les posicions de les parts i el perjudici greu de l’economia estatal.

Si avui el consell de ministres espanyol continua endavant amb el laude, tal com és previst, el primer pas serà que els treballadors i l’empresa es posin d’acord amb un àrbitre, que és qui hauria d’estipular les condicions amb les quals els treballadors hauran de tornar a la feina. En cas que no hi hagi aquest acord, l’àrbitre el nomenarà el govern espanyol. L’àrbitre haurà de determinar les solucions del conflicte en un termini màxim de cinc dies, i la decisió serà la mateixa que si hi hagués hagut acord entre les parts. Aleshores, la vaga quedarà desconvocada i els treballadors seran obligats a tornar a la feina. Qui no acati la decisió arbitral pot ser acomiadat, segons que recull l’article 33 de la llei.

És il·legal?
Aquesta figura s’aplica en comptades ocasions –l’aturada dels controladors aeris el desembre del 2010, per exemple–. El comitè de vaga ja va anunciar que portaria el laude als tribunals perquè considera que és il·legal i que vulnera un dret fonamental com és el de vaga. A més, els treballadors que donen suport a la vaga diuen que, d’acord amb la llei, que té un pes interpretatiu, no es compleixen tots els requisits –durada de la vaga i conseqüències, les posicions de les parts i perjudici greu de l’economia– perquè el govern apliqui el laude.

L’autoritat forjada de Rafa Díez, l’home imprescindible per a Otegi

‘Envejo la capacitat tractora de Mas, Junqueras, Puigdemont, Fernàndez… necessitem líders que arrosseguin la societat, generin confiança i una arrogància sana en el projecte nacional.’ Quan Rafa Díez Usabiaga escriu aquestes paraules des de la presó de Santoña (Espanya) el gener d’enguany, pensa en terceres persones. Lamenta que al País Basc no hi hagi un lideratge polític col·lectiu com el de Catalunya aquests últims anys, i diu que Otegi és una d’aquestes figures, ‘però a banda d’Otegi…’. La seva queixa es dirigeix, especialment, al PNB, que té vertigen quan arriben els moments decisius, però també a l’esquerra abertzale, que és incapaç de fixar els avenços tàctics com a passos irreversibles.

Díez no és Otegi
Rafa Díez no és Arnaldo Otegi. No té el ressò ni la projecció internacional del secretari general de Sortu. Però qui coneix les entranyes de l’esquerra abertzale sap perfectament que Díez és un dels pesos més pesants del moviment. De fet, els moviments d’Otegi cap al procés de pau, el desarmament unilateral i la reconciliació política i social no haurien estat possibles si no hagués estat acompanyat en tot moment de Rafa Díez. Ningú del moviment abertzale, encara que sigui el més dur del sector dur, no tanca la porta a Díez, si Díez vol parlar.

Sis anys i mig de presó
Rafa Díez sortirà demà de la presó després d’haver-hi complert una pena de sis anys i mig, condemnat per haver participat en el pinyol que va impulsar la nova estratègia de l’esquerra abertzale després de la il·legalització de Batasuna i del trencament de la treva d’ETA amb l’atemptat contra l’aeroport de Barajas, a Madrid. La mateixa condemna que Otegi, però Díez surt un any més tard que ell perquè li van donar un permís sota fiança, abans de la sentència condemnatòria, perquè pogués ocupar-se de la seva mare malalta. La resta de condemnats en el cas Bateragune –Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto–, amb penes més curtes, van sortir de la presó l’octubre del 2015.

Una figura cabdal
La sortida de Díez de la presó no ha tingut tanta atenció mediàtica com la d’Otegi per diverses raons. Primer, perquè som en ple mes d’agost, període de vacances també al País Basc. Però, sobretot, perquè Díez, tot i ser una figura constant i determinant de la lluita independentista i socialista basca, no ha cercat més protagonisme que el concret que li tocava en cada moment. Tanmateix, la seva trajectòria ho diu tot.

Provinent de la plantilla de Michelin, va ser membre de la direcció col·legiada del sindicat LAB des que es va fundar. En va ser coordinador general quatre anys, i secretari general dotze anys més, entre 1992 i 2008. Va ser membre de les Gipuzkoako Batzar Nagusiak (Juntes Generals de Guipúscoa) entre 1983 i 1987; diputat del parlament basc per Herri Batasuna entre 1984 i 1990, en una primera etapa, i entre 1998 i 2001, en una segona fase; i també va ser diputat sis anys al congrés espanyol, entre 1990 i 1996.

La por de tocar LAB
Abans de ser el màxim dirigent del poderós sindicat obrer abertzale, el seu pes es va fer evident quan va participar en la negociació de pau entre el govern espanyol i ETA la primavera de 1989 a Alger. Un pes que es va anar reforçant els anys més violents de la lluita armada d’ETA en el seu paper des del sindicat LAB. Un detall que passa desapercebut massa sovint és que l’estat espanyol s’ha vist capaç de desarticular –mitjançant la il·legalització– gairebé totes les estructures importants del moviment abertzale excepte el sindicat LAB. La força social que té aquest sindicat va més enllà del moviment estrictament polític. Si l’estat s’hagués atrevit a tocar LAB quan s’aplicava la doctrina que diu que ‘tothom qui tingui els mateixos objectius polítics d’ETA és ETA’, hauria desencadenat un terratrèmol polític, econòmic i social de dimensions imprevisibles.

No es fa res sense consultar Díez
En aquest moment, Díez és una de les veus que tothom vol escoltar dins de l’esquerra abertzale. I abans de recobrar la llibertat condicional i provisional amb què viu qualsevol independentista basc o català, Díez ja ha assenyalat l’estratègia que cal seguir: ‘El procés avançarà des de la interrelació de l’unilateralisme d’ETA, les iniciatives i mobilitzacions socials, l’acció institucional des de Gasteiz i Iruñea i la pressió internacional.’ L’esquerra abertzale i totes les seves organitzacions són autònomes. Sempre hi ha hagut algun òrgan de coordinació, com havia estat la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) o Ekin, que es va autodissoldre el 2011 per la nova situació d’absència de violència. Però una cosa sembla clara, segons que expliquen veus autoritzades del món independentista basc: és impossible que es faci cap pas important sense haver consultat Rafa Díez i haver-ne rebut el vist-i-plau.

La lliçó catalana
Aquesta autoritat, se l’ha guanyada per haver participat en la construcció de moments decisius i arriscats –la negociació de pau d’Alger, l’Acord de Lizarra-Garazi, el procés de Loiola, l’estratègia Bateragune…– i també per no haver tingut mai por de fer autocrítica oberta. A diferència de la majoria de polítics, les respostes de Díez, quan s’ha deixat entrevistar, han estat més dirigides a millorar i corregir actuacions de l’esquerra abertzale que no pas a criticar els seus adversaris. Darrerament, Díez ha insistit a posar el desenllaç del procés català en l’agenda basca i ha criticat la manca d’atenció, des del País Basc, en la manera com hi ha hagut l’eclosió de l’independentisme català.

‘Catalunya avança en una simbiosi institucional i social exemplar. I trobo a faltar més coordinació i solidaritat entre les dues nacions. El torcebraç dels mesos vinents serà enorme i la batalla catalana ha de ser també en la nostra agenda política.’ Sembla que Díez, com Otegi, ha entès la lliçó catalana de la unitat i la transversalitat. Aquestes paraules, escrites el mes d’abril per aquest qui demà recuperarà la llibertat de moviments –encara que continuarà inhabilitat per l’estat espanyol per a presentar-se a les eleccions durant uns anys–, ho deixen ben clar: ‘Fa unes setmanes, situava la necessitat de convergència i un marc ideològic global: “No hi ha canvi social sense sobirania politico-econòmica, sense recuperació del poder polític per la ciutadania basca. I tampoc no hi ha procés sobiranista des del neoliberalisme, des de polítiques que desvertebren la societat i impedeixen l’adhesió majoritària de la ciutadania a una estratègia sobiranista-independentista.” Al meu entendre, aquest marc ideològic s’ha d’omplir de propostes i dinàmiques socials que, respectant l’autonomia de cada espai d’intervenció, multipliquin el desenvolupament eficaç de la lluita ideològica, de masses i institucional.’

El retorn de Díez a la vida pública basca pot contribuir, precisament, a establir aquests marcs ideològics globals de què parla. Aquests fils transversals que han de poder ser assumits pel carril central de la societat basca sense desenganxar-ne els laterals, que han de poder veure realitzats els seus objectius per les vies democràtiques i majoritàries. Otegi va recuperar la llibertat ‘provisional i condicional’ ara fa més d’un any. Amb Díez al carrer, el moviment independentista basc reforçarà la determinació forjades per anys de lluita, experiència acumulada i autoritat indiscutible.

La Fundación Francisco Franco, sobre el dictador: ‘Ni va afusellar ningú ni va dictar cap sentència’

Després de les peticions de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica perquè el congrés espanyol il·legalitzi la Fundación Francisco Franco, l’entitat s’ha defensat emetent un comunicat en el qual defensa la dictadura i afirma el següent: ‘Franco ni va afusellar ningú ni va dictar cap sentència’.

Diu que les condemnes les dictava la justícia, i ho compara amb Manuel Azaña. En aquest sentit, afirma que tampoc s’acusa el president de la república espanyola d’haver dut a terme execucions. L’entitat es justifica i diu que entre les funcions de l’entitat hi ha la defensa de víctimes del Front Popular perquè es va produir ‘un genocidi de catòlics’.

En el seu comunicat la fundació diu que el dictador ‘va oferir als caiguts del Front Popular la dignitat més gran que estava a la seva mà’, la de ‘dormir el son etern sota la Creu del Valle de los Caídos‘.

La UE destina 50.000 euros a la Cambra de Barcelona per integrar aprenents a les pimes

La Unió Europea (UE) destinarà més de mig milió d’euros, dels quals , per a la integració d’estudiants en pràctiques en petites i mitjanes empreses (pimes), en el marc del programa Raise.

Segons ha informat la Cambra en un comunicat aquest dimarts, el programa europeu, al que ha destinat un total de 561.000 euros, té com a objectiu que unes 10.000 empreses de països europeus participin en aquest procés que s’iniciarà l’1 de setembre de 2016 i finalitzarà el 31 d’agost de 2018.

Així, s’han establert sis zones regionals d’aprenentatge, a França, Irlanda, Països Baixos, Polònia, Espanya i el Regne Unit, on s’espera generar un impacte tangible en més de 80 organitzacions intermediàries, com la Cambra de comerç de Barcelona, per informar i orientar a les pimes que vulguin vincular-se al programa.

D’aquesta manera, aquesta iniciativa es proposa corregir la falta d’incorporació de joves aprenents en les pimes europees, ja que les organitzacions intermediàries no els ofereixen serveis d’orientació, cosa que sí ocorre amb les grans organitzacions.

En concret, se’ls oferirà un servei integral i específic d’orientació, perquè coneguin el marc i les possibilitats d’aprenentatge actuals i així prenguin consciència dels seus avantatges, per després poder convertir-se en agents actius en la incorporació d’estudiants en pràctiques.

Ximo Puig demana de centrar esforços per a cercar una alternativa a l’independentisme

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, creu que la diversitat de l’estat espanyol inqüestionable, però al mateix temps ha rebutjat que en la qüestió territorial es debati sobre ‘nominalismes’ i ha apostat per centrar esforços a presentar una alternativa a l’independentisme.

En una entrevista a Europa Press ha dit que no sap si el referèndum de l’1 d’octubre finalment es durà a terme, però que suposa que el govern central ‘tindrà els mecanismes suficients per poder garantir que no hi hagi aquest referèndum’.

Puig ha advocat per treure el debat de la confrontació radical, encara que admet que sigui complicat. ‘Però és evident que cal cercar l’única via de solució, que és el diàleg, i per això cal fer propostes que sumin més’, ha manifestat. En la seva opinió, cal oferir una alternativa diferent a l’independentisme, i una alternativa ‘no és que es quedi tot com està, perquè això no reuneix suficients suports a Catalunya’.

‘Més enllà dels debats nominalistes, hi ha uns sentiments que no són iguals a tots els llocs d’Espanya. La diversitat d’Espanya és inqüestionable’, ha dit Puig per assenyalar que existeixen sentiments nacionals diversos i que la constitució parla de nacionalitats i regions.

Així ha respost quan se li ha preguntat si està d’acord amb la decisió que va prendre el PSOE en el seu 39 Congrés de defensar una reforma de la constitució per incorporar el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya. Al seu judici, és un assumpte que cal abordar-ho des de la racionalitat però sabent que es parla de sentiments.

Plurinacionalitat
Sobre la possibilitat que algunes federacions socialistes, com l’andalusa, es resisteixin a acceptar el concepte de la plurinacionalitat, Puig ha dit que el propi estatut d’autonomia d’Andalusia descriu a aquesta comunitat com una nacionalitat històrica, però en tot cas ha insistit a rebutjar el debat nominalista com a solució a la qüestió territorial. ‘Entenc perfectament que hagi mirades diferents sobre Espanya’, ha manifestat.

 

 

Pàgines