L’Audiència de Barcelona ha condemnat sis agents de Mossos d’Esquadra a presó per un delicte de lesions agreujades i tortures a dos nois de dinou i vint-i-un anys que van fugir d’un control a Cerdanyola del Vallès l’abril de 2016.

La sentència condemna un dels agents a cinc anys i un mes de presó, mentre que imposa a la resta una pena de quatre anys de privació de llibertat.

Els fets es remunten a la nit 23 d’abril de 2016, quan els agents van ordenar a un cotxe conduït per un noi de vint-i-un anys, en què també viatjava el de dinou com a copilot, que s’aturés durant un control de trànsit. Els mossos els van ordenar que aparquessin en la zona que havien habilitat, però el conductor va arrencar i marxà de l’escena a una velocitat de seixanta-cinc quilòmetres per hora en plena ciutat. Això derivà en una persecució que va acabar amb l’impacte del vehicle contra una estructura de formigó.

Després de l’accident, els mossos van retenir els dos nois i, “per a castigar-los per haver fugit prèviament del control, els van colpejar indistintament amb cops de puny i puntades de peu a la cara, cap i cos“, segons que detalla la sentència. Alhora, els agents insultaren, intimidaren i humiliaren els agredits, tot cridant-los “Us podríem matar aquí i no se n’assabentaria ningú”.

Un dels policies també va arrencar un altaveu del maleter del cotxe i el va deixar caure a terra al costat dels nois per a espantar-los. Els agents també van colpejar-los amb la clivella d’un cinturó a manera de fuet.

“Us enterrarem vius”

En el judici, el noi que anava de copilot va explicar que els policies també els van dir “us enterrarem vius, sou uns fills de puta”, i que ell va pensar que els matarien, perquè estaven en una àrea fosca i sense il·luminació on no hi havia testimonis.

El conductor, per la seva banda, afirmà que ell no es va oposar a la detenció, i que en una altra causa havia admès la seva responsabilitat penal per conducció temerària tot al·ludint que havia fumat marihuana.

Els sis policies hauran d’indemnitzar el copilot amb 10.757 euros per lesions i seqüeles, i amb 20.000 euros per danys morals. També hauran d’indemnitzar el conductor amb 39.394 euros per lesions i seqüeles, i amb 20.000 euros per danys morals.

La UEFA ha obert una investigació al Barça pel cas Negreira, que investiga els pagaments fets entre el 2001 i el 2018 per part de la directiva del club a l’ex-president de Comitè Tècnic d’Àrbitres espanyol (CTA), José María Enríquez Negreira, amb el presumpte objectiu d’aconseguir favors arbitrals. El cas està ja essent investigat per la fiscalia anticorrupció espanyola, que va presentar denúncia contra el Barça i els seus expresidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu per presumpta corrupció.

La UEFA considera que hi ha prou arguments que justifiquen una “possible violació” del seu marc legal. “D’acord amb l’article 31 (4) del reglament disciplinari de la UEFA, els inspectors ètics i disciplinaris de la UEFA han estat designats avui per a dur a terme una investigació sobre una possible violació del marc legal de la UEFA per part del FC Barcelona en relació amb l’anomenat ‘cas Negreira'”, diu en un comunicat publicat aquest migdia.

Ara com ara, la UEFA no ofereix més detalls sobre la investigació i es limita a confirmar l’obertura d’un expedient sobre el cas. “Hi haurà més informació sobre aquest afer en el moment oportú“, acaba dient el comunicat.

La versió del club, a l’espera d’una compareixença en què es detallin els resultats d’una investigació interna, és que aquests pagaments corresponien a informes arbitrals ordinaris que Negreira enviava regularment al club.

. Però a la Festa Major de 1947, un grup de socis del “Fomento Villanovés” (Foment Vilanoví) van fer el miracle de recuperar la Mulassa i el Ball de Diables. Es van confeccionar vestits nous, pintats per l’artista vilanoví Enric Cristòfol Ricart. També es va intentar recuperar el ball parlat, però això no va ser possible, tan sols se’n van trobar alguns versos, tots de caràcter satíric, en un document en molt mal estat. A la dècada dels seixanta, el ball de diables, com altres balls de la ciutat, va entrar en decadència i durant uns anys van deixar de sortir, i no és fins al 1972 quan un altre grup de joves del Foment tornen a recuperar el ball. Els vestits del ball de diables estaven molt malmesos a causa del pas del temps i és quan es va decidir preservar-los pel seu valor artístic i confeccionar uns de nous. Aquesta tasca es va encarregar a Armand Cardona Torrandell. I fins avui, un ball ben viu que ara viu els 75 anys de la seva recuperació i ho celebra amb una exposició.

Un homenatge als artistes

Obres sota el foc, que es podrà visitar de forma gratuïta fins al 30 d’abril al Centre de Cultura Contemporània La Sala de Vilanova i la Geltrú, es planteja com un homenatge a les figures dels diferents artistes que han realitzat el vestuari del Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú al llarg d’aquests setanta-cinc anys. Les seves obres i el seu imaginari han dotat d’una identitat molt característica i peculiar els diables vilanovins. De fet, la indumentària, que ha vestit i vesteix el Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú, és per ella mateixa una col·lecció d’obres d’art. “Peces dissenyades i confeccionades per artistes locals de gran reconeixement dins del panorama nacional com són Enric Cristòfol Ricart i Nin, Armand Cardona i Torrandell, Joaquim Budesca i Català, Pep Duran i Esteva i Òscar Estruga i Andreu”, diuen des del Ball de Diables.

L’Observatori Fabra de Barcelona ha registrat 273 litres d’aigua per metre quadrats els darrers 365 dies, un rècord d’escassetat pluviomètrica en els més de cent anys de dades. L’històric observatori meteorològic té un registre mitjà de 614,6 litres de pluja anuals entre 1914 i 2022.

D’ençà que es va iniciar la presa de dades a l’Observatori Fabra l’agost del 1913, mai no havia plogut tan poc en un període de 365 dies consecutius, segons ha informat el meteoròleg de la televisió municipal betevé Oriol Martínez. Fins ara, el registre més baix s’havia mesurat just a l’inici d’aquest hivern passat, ja que entre el 2 de desembre del 2021 i l’1 de desembre del 2022 només s’havien registrat 276,4 litres per metre quadrat.

El meteoròleg ha destacat que l’absència de pluja d’aquest març contrasta amb el de l’any passat, que va ser plujós, i això ha fet que la pluja acumulada entre el 23 de març del 2022 i el 22 de març del 2023 és el registre de menys pluja en 365 dies de tota la sèrie de dades de l’Observatori Fabra.

Aquesta situació ha agreujat una sequera que ja s’arrossega des de fa gairebé tres anys a Catalunya, tot i que Martínez ha recordat que a principis del segle XIX hi va haver uns quants anys en què es van acumular menys de 300 litres d’aigua per metre quadrat a Barcelona.

Barcelona ha acumulat de l’11 de gener fins al 4 de març el rècord de la ratxa de més dies consecutius amb menys d’un litre d’aigua de pluja per metre quadrat, cinquanta-tres dies en total. Normalment, segons Martínez, el mes de març, el que obre la porta a la primavera, és el sisè mes més plujós de l’any i de mitjana a Barcelona s’acumulen 54 litres d’aigua per metre quadrat, però el març del 2023 és especialment sec perquè l’Observatori Fabra només ha registrat aquest mes 0,3 litres.

Si no plou la darrera setmana, aquest mes de març serà probablement el més sec de la sèrie històrica de l’Observatori Fabra o empatarà amb març del 2019. Segons un estudi sobre la sèrie climàtica de l’Observatori Fabra feta per l’acadèmic Javier Martín Vide, la precipitació mitjana anual de l’observatori en el període complet 1914-2022 és de 614,6 litres, “una quantitat relativament modesta”, amb una variabilitat interanual de la precipitació d’un 25,5%.

A Barcelona, l’any més plujós, el 1971, va acumular 1.122,5 litres d’aigua per metre quadrat, mentre que el més sec, el 2022, gairebé no va superar els 307.

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a sis mesos de presó un conductor d’autobús de TMB per proferir insults racistes a una passatgera musulmana i els seus tres fills menors el maig del 2020. La dona va tenir problemes per validar una targeta i això va provocar que el conductor li digués que volia viure gratis i que se n’havia de tornar al seu país. A més, fora del vehicle, va intentar treure el vel de la dona i va forcejar amb els fills, que volien protegir la seva mare. El tribunal el condemna per un delicte d’odi a pagar també 1.800 euros de multa i 4.383 euros d’indemnització a les víctimes, que haurà de pagar TMB, i tres anys d’inhabilitació per a ocupació docent, esportiva o de lleure.

Segons considera provat la sentència, cap a les 6 de la tarda del 29 de maig del 2020, durant el primer desconfinament de la pandèmia, la dona i els seus tres fills de 14, 10 i 3 anys, van pujar a la línia V-19 al Carmel i en direcció a la Barceloneta. La dona va pagar el seu bitllet amb una targeta seva, però la T-16 de la seva filla gran havia estat substituïda per una targeta de bescanvi que també havia caducat. El conductor no li va fer cap indicació, però va fer al·lusions al seu origen ètnic perquè portava vel al cap i va dir: “Veniu aquí a viure gratis”.

Posteriorment, la dona i els fills es van asseure al bus i el conductor va seguir fent comentaris sobre el seu origen. Al cap d’unes parades, el treballador es va dirigir a la dona i li va dir que baixés del vehicle, cosa que altres passatgers van celebrar.

Un cop al carrer, la dona anava a fer una foto de la matrícula del bus, cosa que va provocar que el conductor parés el vehicle de nou i en baixés. “Molt alterat i a crits” va insultar la passatgera amb expressions com “putos moros” o “ves-te’n al teu país”. A més, intentava treure-li el vel del cap i li volia fer fotos amb el seu mòbil. Els tres fills van voler protegir la seva mare, però l’acusat, “a causa de la ira que el dominava”, va agafar-los pels braços per apartar-los i va estirar els cabells a un dels menors. Alguns vianants van recriminar els fets al conductor, que va acabar tornant al bus i va seguir la marxa.

En la sentència, el tribunal diu que l’acció va durar tanta estona que no es pot al·legar que l’home patís un “curtcircuit” i que no té res a veure una targeta de transport públic amb voler treure el vel a la passatgera. A més, recorda que tot i que el conductor estigués enfadat i la insultés, els renecs no haurien hagut de fer referència al seu origen nacional o religiós.

Durant el judici l’home va negar els fets, dient que la dona no volia pagar el bitllet i el va amenaçar de mort, però la víctima va assegurar que sí que duia una targeta, però caducada, i va negar cap amenaça. Segons el xofer, ell no va insultar la dona, sinó que li va dir que comprés una targeta i després reclamés l’import a l’ATM. Segons l’home, la dona s’ho va prendre malament i li va dir que era “boig”.

A l’alçada del passeig Sant Joan, la dona i els fills van baixar de l’autobús, segons ell per iniciativa pròpia i segons les víctimes per insistència d’ell. Va ser aleshores quan, segons el conductor, la dona li va fer un gest dient-li que li tallaria el coll. El xofer va baixar i va voler fer una foto amb el mòbil a la dona a causa d’aquesta suposada amenaça, sense tocar-la ni a ella ni als seus fills, ha explicat. Després va informar de l’incident a TMB.

En canvi, la dona i la seva filla gran van explicar que el conductor primer va tenir una discussió amb un motorista, i quan elles van baixar es va posar violent, va baixar i les va seguir insultant.

La sentència imposa que sigui TMB qui pagui les indemnitzacions, ja que és la responsable del correcte funcionament del servei. A més, el tribunal retreu a l’empresa pública que la formació als conductors “ha de complementar-se amb altres mesures”.

L’acusació particular li demanava 1 any i 9 mesos de presó, mentre la fiscalia, per un delicte contra la integritat moral i tres de lesions lleus, li demanava 10 mesos de presó, 3 anys i 10 mesos d’inhabilitació per a ofici educatiu, esportiu o d’oci, 4 anys de prohibició d’aproximació o comunicació amb les víctimes i més de 9.000 euros entre multes i indemnitzacions.

Nova jornada de protestes contra la reforma de les pensions. A Perpinyà les mobilitzacions han començat de bon matí. Els manifestants han sortit del polígon Nord i han blocat l’autopista AP-7 en direcció al Principat. Els estudiants també han impedit els accessos als centres d’ensenyament. A les 10.30 ha començat la concentració a la plaça de Catalunya, que s’espera que tingui un alt seguiment. És la novena jornada de manifestacions d’ençà que va començar el moviment contra la reforma de les pensions adoptada per decret el passat dia 16.

Le cortège remonte le boulevard Clemenceau #Perpignan #acte9 pic.twitter.com/LSSdoOEAoV

— L’Indep Perpignan (@LIndep_perpi) March 23, 2023

Des électriciens et gaziers en grève déversent des centaines de compteurs électriques devant la préfecture de Perpignan.#reformedesretraites

https://t.co/jSdqKWNq8P pic.twitter.com/pfQk2hJmZe

— manu (@Manutosmonot) March 23, 2023

A la resta de l’estat francès, també hi ha mobilitzacions. És previst que els dies vinents les protestes per tot Catalunya Nord i l’estat francès tinguin afectacions en el sector del transport, de refineries i també en la recollida de deixalles.

El govern espanyol tanca la porta a abordar el traspàs integral de rodalia, tal com demanava ahir la consellera de Presidència, Laura Vilagrà. La ministra de Transports, Raquel Sánchez, sosté en una carta enviada a Vilagrà que l’executiu de Pedro Sánchez està disposat a tractar el traspàs de recursos econòmics perquè els trens que afecten el servei de rodalia, els gestioni la Generalitat, però demana negociar-ho en el marc del grup de treball que es va acordar a la comissió bilateral.

“Per aconseguir un acord i culminar el traspàs dels recursos econòmics de Rodalies, no necessitem crear nous fòrums, sinó reactivar els que ja es van constituir en el passat. No fem veure que partim de zero, perquè això no s’ajusta a la realitat. Recuperem el treball previ”, demana Sánchez en la missiva.

La titular de Transports responsabilitza el govern català de la manca de progressos i insta la Generalitat a reactivar el grup de treball “del qual es van aixecar injustificadament fa un any” i a “reprendre les converses sobre Rodalies on es van quedar llavors”. “Permetem que treballin els equips per perfilar la fórmula per calcular el cost anual del servei i que pugui ser transferit, així com en qualsevol altre tema, com la formulació d’un contracte programa que ens permeti avançar”, afirma a la carta amb data d’ahir dimecres.

Ucraïna investiga una empresa amb seu a Vilassar de Dalt per proveir l’exèrcit rus de material per la guerra, segons que publica El Periódico i ha pogut confirmar l’ACN. L’empresa és Gavary Group, i està especialitzada en productes derivats dels polímers, els plàstics sintètics per a ús industrial.

En un comunicat publicat a la seva pàgina web, l’Agència Nacional per la Prevenció de la Corrupció d’Ucraïna (NACP) acusa el conglomerat empresarial de “donar suport obertament a la guerra de Rússia contra Ucraïna” i de subministrar a l’exèrcit rus amb “plantilles pel fred i sabates fetes de polímer”, així com material com màrfegues per dormir.

La NACP també afirma que l’empresa aporta plàstics per fabricar “armilles i cascs pels soldats russos”. “La companyia està entre els deu principals proveïdors de productes de polímer de Rússia, treballa pel complex industrial i militar rus i continua proveint de materials a diversos països europeus”, assenyala Ucraïna.

Per tot plegat, l’agència ucraïnesa ha inclòs el grup empresarial en la llista d’empreses que poden ser sancionades pel seu paper en la guerra amb Rússia. A la seva pàgina web, Gavary Group es descriu com “un grup de companyies de classe mundial amb 20 anys d’experiència en la producció de materials polímers”, amb un centre d’investigació I+D a Barcelona.

Inspecció de Treball ha proposat de sancionar Vueling amb 30.000 euros per exigir maquillatge i talons a les hostesses de vol, segons que ha publicat El Periódico i ha pogut confirmar l’ACN. La proposta de sanció, per un cas de discriminació de gènere, és pionera, i lamenta que s’imposi a les treballadores uns patrons estètics molt concrets que no han de complir els homes.

Després d’una denúncia del sindicat de tripulants de cabina Stavla, la Inspecció considera que l’empresa comet una infracció “molt greu”. Segons la Inspecció, Vueling podria vetllar per la imatge de la seva companyia de forma més equilibrada, sense perjudicar els drets fonamentals de les treballadores.

El PP ha descartat adoptar mesures disciplinàries contra l’ex-batlle de Badalona i candidat a les municipals del 28-M, Xavier García Albiol, pel fet que un jutjat l’enviï a judici per prevaricació. La secretària general del PP, Cuca Gamarra, ha defensat que “no té res a veure amb un cas de corrupció” sinó que “té a veure amb la seva activitat administrativa al capdavant d’un ajuntament”. En una entrevista a Onda Cero, Gamarra ha justificat així que el PP no actuï i el mantingui com a candidat a la batllia. “No estem davant d’un cas de corrupció i, a més, Albiol ha facilitat tota la informació en aquest sentit, que és el que li exigeixen els estatuts”, ha dit.

Gamarra ha argumentat que “se li estan aplicant els estatuts” i ha dit que, d’una banda, requereixen que faciliti aquesta informació i, de l’altre, “també defensen la presumpció d’innocència”. Cal diferenciar entre una qüestió administrativa i un cas de corrupció, ha insistit, i ha apuntat que emprendre accions correspon a la direcció autonòmica.

La número dos del PP ha remarcat que cal respectar aquesta presumpció d’innocència d’un candidat que, a més, està “en situació no només de poder guanyar les eleccions sinó d’optar a una majoria absoluta”.

La vocal afí al PSOE del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) Concepción Sáez va presentar la dimissió el 13 de març, segons ha avançat eldiario.es i ha confirmat l’òrgan de govern dels jutges. Segons la institució judicial, Sáez va remetre al president en funcions, Rafael Mozo, una carta comunicant-li la dimissió. El president, afirmen les mateixes fonts, està “considerant l’acceptació de la renúncia”, tal com estableix la normativa.

En tot cas, la renúncia no es produirà abans del ple del pròxim 30 de març. El digital ha tingut accés a la carta de Saéz, en la qual indica que la situació de la institució, en funcions des de fa quatre anys i quatre mesos per l’enroc entre PSOE i PP, és “insostenible”.

Avui, 23 de març de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Míriam Nogueras: “La imatge del president de Catalunya doblegat davant Zoido és indigna” 
• La CUP (i ERC), al cap de dos anys del pacte I Editorial de Vicent Partal 
• Dos anys de l’acord ERC-CUP: ara s’hauria acabat el temps de la taula de diàleg 
• El secret de Marta Rovira cinc anys després i el camí del retorn que s’aclareix 
• Recuperen a Son Coletes les restes de tres dones que sembla que van formar part de l’expedició de Bayo 
• L’escena de la banyera I Mail obert de Núria Cadenes 
• Les entranyes de la dramatúrgia I Mail obert d’Estel Solé 
• Xavier Graset: “Defenso la feina feta a TV3 els anys del procés” 
• Nova jornada de vaga general a Catalunya Nord contra la reforma de les pensions 
• Enric Calpena: “La Catalunya del segle XX no s’entén sense el Barça” 
• L’Ajuntament de Carcaixent eleva a la Conselleria de Qualitat Democràtica la difusió del “Cara al sol” en una falla 
• Els dèficits educatiu i sanitari, un risc alt per al nostre futur I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

ERC i la CUP van tancar ara fa dos anys un acord per a la investidura de Pere Aragonès. A les eleccions els partits independentistes havien assolit el 52% dels vots i ERC havia estat el partit més votat d’aquest bloc. La CUP va voler córrer per tancar un acord que mostrés un tomb a l’esquerra del govern i una represa independentista després d’anys d’inacció. L’acord establia un marc de col·laboració gradual que començava amb la constitució del parlament i la investidura d’Aragonès, però que preveia la possibilitat d’ampliar-se amb el temps i incloure-hi també l’estabilitat parlamentària i fins i tot la participació de la CUP en el govern. Tanmateix, el govern es va considerar deslliurat dels compromisos adquirits pocs mesos després de la investidura, quan no van assolir un acord per al pressupost de 2022 i la CUP va presentar-hi una esmena a la totalitat.

L’acord que es va signar preveia que ara, al cap de dos anys, la legislatura fes un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència, un cop constatat el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació. En concret, l’acord parlava d’una legislatura en dues fases: la primera, “d’acumulació de forces” i la segona, de “confrontació democràtica”. Durant els primers dos anys del govern d’Aragonès, la CUP es comprometia –a partir de “la crítica i l’escepticisme”, deia el document– a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Restava lliure de mantenir una oposició clara al PSOE i el govern espanyol i només arribaria a participar en la taula si la part espanyola es comprometia a facilitar l’amnistia i l’autodeterminació.

D’una altra banda, ERC optava per “explorar al màxim un procés de negociació amb l’estat”, però es comprometia a “no dilatar la taula innecessàriament”. Proposava que els treballs de la taula de diàleg se sotmetessin a una rendició de comptes periòdica, que en part havia de ser pública, en part, “discreta”, en un espai amb els “espais i organitzacions polítiques de l’independentisme”. Un espai de direcció estratègica de l’independentisme que havia de traçar “les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat” i que s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes.

Segons que va explicar més endavant Antoni Castellà, del govern del Consell, de la primavera del 2021 al gener del 2022 es van reunir periòdicament membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i Consell per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre quan activar la nova estratègia independentista.

Més enllà de retre comptes periòdicament dels avenços de la taula de diàleg, s’establia a la primera meitat del 2023 un punt i a part perquè els integrants de la taula fessin una valoració global dels fruits aconseguits i determinessin com calia actuar a partir d’aquell moment, inclosa la possibilitat de posar fi a la negociació. Aleshores es preveien dues possibilitats: que la taula de diàleg hagués aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia; i que no ho fes. En aquest cas, la CUP i ERC es van comprometre “a generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada“. Aquesta nova via havia d’haver derivat dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques per a fer efectiva la nova confrontació. I afegia: “prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació“.

“És una legislatura fracassada”

“Per a nosaltres és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions –la social, la feminista, la verda, i la democràtica– que proposava el president al començament”, diu a VilaWeb Eulàlia Reguant, diputada de la CUP. Segons que explica, l’allunyament entre el govern i la CUP va començar ben a la primeria de la legislatura i es va evidenciar amb el trencament en la negociació del pressupost pocs mesos després: “Vam proposar un acord d’investidura com una confrontació per la garantia dels drets materials de la gent, com ara les polítiques d’habitatge, però des del principi el govern es va dedicar a replicar l’agenda del reencuentro del PSOE i les polítiques de la patronal.”

En vista d’això, no la sorprèn que el govern d’Aragonès sigui ara tan lluny de la idea d’una legislatura de dues fases, en la qual els darrers dos anys havia de preparar un nou embat democràtic per a assolir la independència. “Els dos anys tenien sentit en aquest marc d’avançar en una legislatura que fes confrontació per a la garantia de drets. Sense avançar per a la garantia de drets, és evident que la resta no tenia sentit”, diu. I destaca que en dues reunions de la taula de diàleg no s’ha avançat en res relacionat amb l’autodeterminació i l’amnistia. “Més enllà de la derogació del delicte de sedició, que ja ens sembla bé, el resultat que ha tingut això ha estat l’enduriment del codi penal en tot allò que té a veure amb els desordres públics, i l’eina que fa servir habitualment la judicatura per als moviments de dissidència política”, diu.

L’estabilitat pressupostària i la qüestió de confiança

El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès, però què deia ben bé el document? Malgrat que establia un marc de treball per etapes –començant per la constitució del parlament i la investidura d’Aragonès, i aprofundint-se a mesura que es complissin els compromisos–, la CUP es va comprometre a “treballar per facilitar la governança en totes aquelles qüestions vinculades als compromesos adquirits i que els impliquin de forma concreta incloent-hi l’estabilitat pressupostària, si aquests s’hi veuen reflectits”.

El govern va oferir a la CUP d’incloure al pressupost qüestions que apareixien a l’acord d’investidura, com l’arrencada del pla pilot de la renda bàsica universal, la internalització del servei del 061, l’establiment de les bases d’una companyia energètica pública o el començament d’una revisió de tots els procediments judicials en què la Generalitat era acusació per a retirar-los en cas que no hi hagués lesió a cap treballador públic o no se’n pogués acreditar l’autoria. No complia, en canvi, qüestions com ara dedicar 1.000 milions d’euros a les polítiques d’habitatge (n’oferien 750) o que el 25% del pressupost de Salut fos per a l’atenció primària (era el 17%).

“Hi va haver un moment clau, que va ser la lectura que fem de la negociació del pressupost de 2022. Sempre hem dit que no seríem un element estabilitzador si no s’avançava en aquesta direcció”, recorda Reguant. Segons que explica, va ser la constatació que el govern no tenia intenció ni tan sols de confrontar-se amb l’estat espanyol en qüestions que afecten el dia a dia de la població, com ara el fet que el govern espanyol presentés un recurs d’inconstitucionalitat a la llei de lloguers catalana. Això, diu, va contra l’esperit de l’acord, com també hi anava –a parer seu– la voluntat d’organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030.

La idea de l’acord era establir una relació de confiança creixent entre ERC i la CUP i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions amb el temps, les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors.

L’argument de la inestabilitat, que es derivaria de la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat, el va repetir a l’octubre, quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar trencant el govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar. “Allò que té sentit per higiene democràtica quan canvies d’aliances i hi ha un canvi al govern és sotmetre’t a una qüestió de confiança –diu Reguant–, però ells decideixen que no; han volgut mantenir el govern a qualsevol preu.”

El 23 de març de 2021, avui fa dos anys, Esquerra Republicana i la CUP van anunciar un acord per a la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. L’acord, presentat amb la il·lusió de ser un gran tomb a l’esquerra, contenia tot de clàusules sectorials, que s’han complert en part perquè eren al programa de tots dos partits. Però sobretot contenia un gran projecte en clau nacional, que fins i tot va ser presentat en aquell moment com el nou full de ruta.

Segons que van signar totes dues organitzacions, durant dos anys la CUP –i s’entenia que també Junts– acceptaria de continuar la política de la taula de diàleg, entenent que n’havia d’eixir “una solució política i democràtica basada en l’autodeterminació i l’amnistia”. ERC cobrava els vots de la CUP amb això i oferia una garantia a pagar que no ha arribat ni arribarà mai: si al cap de dos anys no hi havia cap resultat, com ha estat el cas, aleshores ERC i CUP, totes dues organitzacions, es comprometien a “generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura”. Finalment, i de manera molt concreta, ERC assumia el compromís de sotmetre el president Aragonès a la “renovació de la confiança” davant el parlament abans d’acabar la primera meitat del 2023. Cosa que ara ja ha explicat del dret i del revés que de cap manera no pensa fer.

Avui fa dos anys justs d’aquell acord i tothom pot comprovar que no ha passat res d’allò que es va pactar i que –cosa molt pitjor– no passarà res d’allò que es va pactar. La taula de negociació no ha aconseguit ni l’autodeterminació ni l’amnistia, però quina importància té això, ara, si dos anys després Esquerra ha canviat completament d’aliances i l’última cosa que vol és fer aquest “nou embat democràtic”? De què ha servit la primera part del pacte, aquest doblegament voluntari de la CUP a una estratègia que tothom sabia que era un fracàs anunciat, si la segona no existirà?

Jugar amb el temps, fer que el pas del temps canvie les condicions polítiques, és un dels exercicis més clàssics de la política. Enfront de la pressió i per a defugir-la, és un truc de manual convèncer l’interlocutor que deixe passar un cert temps. Pactar un futur més o menys allunyat que en realitat no compromet mai a res, com ara s’ha tornat a demostrar. Ben sovint amb la intenció d’enganyar-lo, d’aprofitar-se’n. Gairebé sempre per guanyar una cosa avui, en l’únic moment que la pots guanyar, pensant que demà en tot cas ja la convertiràs en la contrària d’allò que hauria de ser, si així et convé.

Evidentment, aquest joc cínic, aquesta manera amoral d’acostar-se a la política, no diu res de bo de qui la practica. Però tampoc de qui l’accepta. Que l’interlocutor, en aquest cas la CUP, es deixe enganyar tan fàcilment diu molt d’ell, i no pas res favorable. En aquests dos anys els cupaires han estat burlats i humiliats per Esquerra Republicana, però avui no es pot esquivar ni amagar que van ser ells mateixos els qui van caure de quatre potes en el parany, narcotitzats per les seues obsessions, per aquelles idees tan primes i dogmàtiques que gasten sobre què és i què no és ser a l’esquerra. A favor de la CUP només es pot dir que no van ser els únics. Junts els va seguir poc després, en un episodi encara més estrany i tot.

El temps té aquestes coses. Si saps jugar i ets prou cínic per a traure’n profit, els resultats de les maniobres poden ser excepcionals. Però amb un advertiment, que és que el temps també passa, inexorablement, per a tu i també acabes destapat i a la intempèrie. Les grans dificultats que els partits independentistes, tots tres, tenen per a formar candidatures municipals n’és un símptoma clar. I l’abstenció i la pèrdua vots, més que justificadament, pot ser monumental ja aquest mes de maig. Perquè la gent també, gràcies al pas del temps, acaba veient de manera nítida per la via dels fets allò que era més difícil d’explicar amb paraules, que costava de veure enmig de la propaganda, la xerrameca i el record enyoradís d’un passat que va ser i no tornarà.

El periodista Xavier Graset Forasté (Vila-seca, Tarragonès, 1963) és un dels rostres més coneguts de Televisió de Catalunya. Premi Nacional de Comunicació 2015, d’ençà d’aquell mateix any dirigeix i presenta, de dilluns a divendres, el programa d’actualitat i debat Més 324. Però, abans havia dirigit L’oracle, durant nou temporades, a Catalunya Ràdio, on també va ser set anys corresponsal a Madrid, va presentar el magazín El món s’acaba i l’espai sobre valors, Líquids.

Home polifacètic, Graset és soci fundador de Reus TV, col·laborador a mitjans com El Punt Avui, Nació Digital, NW La Revista de Reus i el Diari de Tarragona, actor a la companyia teatral la Tramoia de Vila-seca i autor d’uns quants llibres, el penúltim dels quals va ser Bon vent.

Ara ens trobem amb Xavier Graset per parlar de La pausa dels dies (la Campana), subtitulat Dietari de vivències plaents, on ha aplegat els seus articles d’aquests darrers dotze anys amb el fil conductor dels llibres, el bon menjar i la terra, tres de les seves grans passions. Òbviament, també parlem dels anys políticament intensos que ha viscut comandant la tertúlia nocturna de la televisió pública.

—Aquesta pausa dels dies sembla ben bé el contrari de l’actualitat dels dies en què viviu.
—És irònic! [Riu.] Però també busca el recer dels espais rituals, de cultura o natura, que trenquen la rutina professional.

—Són articles publicats al Punt-Avui i al Diari de Tarragona, i el cap de setmana, que és just quan no feu el Més 324.
—Van del 2010 fins ara mateix, en format de dietari d’un any. És a dir, dotze anys comprimits en un, ordenats cronològicament. D’aquesta manera, veus quines són les meves obsessions: el calendari, els rituals, l’estructura del temps, el cicle natural contra el ritme accelerat de mòbils que tenim…

—El cicle de l’any, fet de tradicions, del calendari gastronòmic, el ritme de la natura, del canvi de temps, es desdibuixa en la nostra vida per culpa del canvi climàtic que trastoca les estacions, la globalització que homogeneïtza els àpats, aquest ritme de vida que accelera les nostres vides…
—L’enyor de l’ahir el tenim tots. Mitifiquem la fase d’aprenentatge de la infantesa, quan aquest món s’esvaeix i canvia, esperem, que per millorar. Però no sempre passa i sovint ens encaterinem amb la gran novetat del ramen i oblidem l’escudella. És aquesta inconsciència d’una vida que necessita novetats contínuament.

—Que hàgiu fet seixanta anys fa que us mireu les coses amb una certa nostàlgia?
—Sempre he tingut un punt del món d’ahir. Potser el fet d’haver nascut amb més privacions que abundàncies, on t’havies d’acabar cada gra d’arròs del plat, m’ha portat a apreciar cada cosa, a valorar l’esforç. Tot plegat, associat a la natura, als pagesos, al cicle natural del camp, tan aparentment allunyat de mi. Però no em sento en fals, perquè el pare va fer el pas de la pagesia al món del turisme, que a mi també m’ha donat elements de coneixement per a entendre la vida.

—Parlant dels pares, us referiu a “les coses, que havent-les viscut de petit, veient-les fer o explicar a la mare o el pare, m’han quedat gravades a la retina i la memòria, que m’acompanyen sempre, i que em marquen en la manera de ser i d’entendre el món, de relacionar-m’hi”.
—És aquest saber que no hi ha res de franc, que no cau res del cel tret de la pluja. Que tot necessita estar-hi al damunt, amatent, amb tots els sentits. Que un arbre si l’esporgues agafarà més força, però que també hi ha una fragilitat contínua, que fa que de sobte pugui venir qualsevol cosa que ho capgiri tot. Aquesta incertesa l’hem viscuda intensament aquests darrers anys, per la covid, però sempre hem tingut un factor d’atzar sobre nostre que ens ha fet fràgils.

—Hi penseu més sovint en els pares?
—Es van morir fa molts anys i els tinc molt presents en aquest exercici de memòria. Però també he de pensar en els meus fills. La sensació de ser una baula l’aboco cap a ells. Em fan entendre que difícil que és la transmissió de coneixements i valors i entenc com els devia costar als pares de transmetre-me’ls a mi. Saber qui som, d’on venim, què fem, què volem ser és un exercici continu de transmissió complicada. Perdem molts llençols a la bugada de la vida.

—De tota manera, feu tant com podeu per no perdre les tradicions. Fins i tot pugeu dalt la cadira per Nadal a recitar el vers…
—És un símbol anecdòtic, si vols. Però en els rituals hi ha molt de pes. M’agraden les cerimònies i els calendaris perquè són com codis de circulació per a anar per la vida. Tenir la capacitat d’aprendre un vers i recitar-lo no ha de ser per força quelcom infantil.

—A banda els pares, també hi ha referències a alguns altres que ja no hi són, com Manuel Cuyàs.
—No li arribo ni a la sola de la sabata, però en Cuyàs és qui m’animava a parlar de Reus i de Vila-seca i em feia fixar en els petits detalls.

—Us reivindiqueu com a creient. Com viviu la fe?
—Per mi és una intimitat intermitent. La visc d’una manera natural, donant-li un espai de quotidianitat. La fe, per a mi, com deia Pessoa de la poesia, pot ser al cartell d’una carnisseria. Pot ser en una conversa, en un plat, com l’aire que respiro.

—La gastronomia hi té un pes important, en aquest vostre calendari.
—Molta gastronomia de producte i de temporada: d’escarola, de carxofes, de faves, les móres i els espàrrecs de la cultura dels marges que deia en Vázquez Montalbán… Al llibre intento donar pistes de vivències plaents, d’aquesta preeminència del gust, del sabor, de la cuina.

—I que no confonguem el rossejat de fideus amb la fideuà.
—A vegades el llenguatge i el pes de la societat equipara coses i no hi pots fer res. Però, a mi m’altera que confonguem les coses. Una cosa són els fideus rossos, prims de cabell d’àngel, i una altra una paella on canviem l’arròs per fideus gruixuts.

—En aquesta transmissió de la qual parlàveu també hi ha la llengua.
—La llengua sempre ha estat viva, però té el risc que es mori. S’hi incorporen paraules noves, com en totes les llengües, però el fet cert és que el llenguatge es va empobrint i estem una situació de fragilitat.

—Vós sempre heu volgut fer un ús acurat de la llengua.
—Un dels xocs més forts que tens és quan llegeixes Mercè Rodoreda o Josep Maria de Sagarra i penses: on són ara totes aquestes paraules? Potser perquè vaig tenir pares grans, però he vist com han anat desapareixent paraules que abans eren d’ús corrent i hem anat reduint el llenguatge. Tot plegat empobreix la mirada sobre el món.

—I també en retrocedeix l’ús.
—Ja se sap que de català no se’n neix, se n’exerceix. També no canviant de llengua. Al llibre cito el “Plantem-nos”, de Joan Solà. M’agraden totes les llengües del món, i per això m’agrada la meva.

—La geografia del llibre és, especialment, la del Camp de Tarragona.
—La voluntat del llibre és explicar o entendre el país des de llocs concrets que no cal que siguin la capital. Sóc dels que volen la Catalunya sencera. No la Catalunya “catalunyera”, que deia Manuel de Pedrolo, sinó més enllà. El meu país va més enllà de la realitat administrativa i em sento a casa a les Illes, a la Franja, al País Valencià, a Andorra o a Perpinyà. El meu mapa mental, de lectures, de concepció cultural, és aquest país sencer.

—L’actualitat política hi és present, però no agafa mai el primer pla.
—Era una pretensió volguda que els articles parlessin més d’aspectes més culturals, des de Toni Servillo als Pastorets. Però és obvi que mentre veus L’arbre de la vida o llegeixes Jo confesso passen coses. No es pot entendre la vida com a compartiments estancs.

—Com heu viscut aquests anys trepidants en un programa com el Més 324?
—Amb la sensació d’estar trepitjant la història. Durant un cert temps teníem la sensació que la capacitat de transformació era real i, per tant, va ser apassionant. Cada declaració del parlament, cada reunió política, cada document signat semblava que havia de ser un moment històric.

—Els periodistes vau fer bé la vostra feina?
—Defenso la feina feta a TV3. Quan tens davant el moviment pacífic més gran d’Europa no pots fer veure que no existeix i encaterinar-te amb el que passa a Hong Kong. Aquest autoodi és molt propi dels catalans i ho devem tenir molt inculcat a dins.

—Durant els anys del procés us sentíeu especialment fiscalitzats?
—Que a TV3 sempre li tinguin posat el dit a l’ull vol dir que ha esdevingut, des de la seva fundació, alguna cosa més que una televisió. Un símbol, potser l’única estructura d’estat d’una nació que no en té, d’estat. Hi ha grans professionals que van saber fer bé la seva feina i estic molt content d’haver-hi estat, intentant que hi hagués sempre tots els punts de vista. Ara, a vegades també costa de trobar-los. Hi ha qui ha fet el joc a la contra: no participant quan és convidat per no donar versemblança a la qüestió i, alhora, queixar-se que no és convidat.

—Estem esgotats després d’anys d’intensitat política?
—Abans-d’ahir vam entrevistar Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per a la Pau, i els temes que més polaritzen la societat catalana són el procés independentista i la llengua. Per tant, segons l’ICIP el procés no s’ha mort.

—Enyoreu els temps de Madrid?
—No vull fer el desmenjat, però he estat més pendent dels eurodiputats que han fet un trist paper d’estrassa investigant l’espionatge amb Pegasus que no pas la pantomima de moció de censura de Ramón Tamames d’aquests dies…

—Què diria avui el Manolo?
—Des del seu bar es queixaria del VAR [riu]. Ell diria que tot això del Negreira ja ho veia des de la barra. Diria que el Barça ens roba.

—Algú dirà: un altre mediàtic que publica llibre per Sant Jordi.
—Ja em va passar amb el llibre del Món s’acaba, però això són escrits d’urgència que han tingut una segona vida transformada. He tingut els meus recels personals i les meves prevencions pensant que ja s’edita molt, que es publica molt i que hi ha massa gent que escriu. Però quan veus que hi ha altres companys que escriuen també t’animes a donar format de llibre a idees que vas expressar al diari. Potser és veritat que sóc més conegut que alguns que comencen, però el sol surt per a tothom. També per a mi.

—Llegint-vos recordo que el 2014 ja parlàvem de Pla Nacional de la Lectura i han passat gairebé deu anys.
—Som al mateix punt! [Riu.]. Hi ha coses que costen, però la meva modesta aportació és que al Més 324 hem aconseguit de fer del llibre una presència quotidiana.

—Com ho heu assolit?
—Sense pretendre-ho. Fins i tot vaig participar en un càsting per a un programa de TV3 sobre llibres. Ha estat una decantació, fruit de la necessitat de donar un contrapunt de la filosofia o la història al debat polític. Arriba un moment en què obres la porta a l’assaig. I, per mimesi, hi acaba entrant la narrativa. I la poesia, que ha estat sempre una dèria meva. La poesia és, com diu la Marina Garcés, on hi ha les úniques paraules que diuen la veritat.

—Tots els editors volen portar els seus llibres al vostre programa.
—Hi ha més espais, com Tot el temps del món, d’Anna Guitart. Però el nostre no vol que el llibre sigui un món a part. Vol atreure els qui no es mirarien, potser, un programa específicament de llibres, i fer-los adonar que, a banda de les sèries, amb la pausa, la calma, el recer de la lectura podem ser més bones persones.

—Sempre evitant de ser com l’ignorant que comprava molts llibres, de Llucià de Samòsata.
—Antoni Marí diu que tant és que compris molts llibres, perquè els llibres t’acaben venint a buscar. Sóc bibliòman i tinc llibres pertot arreu. N’hi ha que un dia et troben. Com em va passar amb Incerta glòria, de Joan Sales. El tenia allà i un dia hi vaig entrar d’una manera total. De fet, a l’inici vaig plantejar que el Més 324 es digués El vent de la nit, com la segona part de la novel·la.

Podeu trobar La pausa dels dies a La Botiga de VilaWeb

El moviment contra la reforma de les pensions continua les mobilitzacions, tot i que la llei ja s’ha aprovat gràcies a l’activació de l’article 43.9, que permet d’esquivar la votació a l’Assemblea francesa. La Intersindical, que uneix els vuit principals sindicats, ha convocat avui la novena jornada vaga general. A Perpinyà, hi haurà una manifestació a la plaça de Catalunya, a les 10.30, que es preveu que tornarà a tenir un seguiment multitudinari.

La previsió és que la vaga general sigui molt seguida als transports, a la indústria, a l’ensenyament i als serveis públics. És la primera gran convocatòria d’ençà de l’aprovació de la reforma i és previst que pugui haver-hi accions més contundents, com ara piquets o blocatges. La tensió és màxima, ara com ara. A l’estat francès, d’ençà de dijous hi ha hagut unes 850 detencions i més de 1.200 protestes no declarades. Per a la jornada d’avui, el Ministeri d’Interior francès ha mobilitzat 12.000 policies i gendarmes, la majoria dels quals, 5.000, a París.

Els sindicats han dit que estan preocupats per la ira i la violència que es puguin desfermar després de l’aprovació de la llei evitant la votació, però remarquen que no seran responsables d’allò que passi fora de les ordres sindicals. D’ençà que començaren les protestes, el mes de gener, hi ha hagut més de 300 policies ferits.

El grup de sobiranistes i minories nacionals que han posat Macron contra les cordes

Els sindicats demanen ara al president Emmanuel Macron que no promulgui la llei perquè no té legitimitat. I la Nova Unió Popular Ecològica i Social (NUPES) –que aplega els partits d’esquerra– ja promou el procediment per a convocar un referèndum perquè l’edat de jubilació no es pugui fixar més enllà dels seixanta-dos anys.

Res em fascina tant com conèixer algú que no es dedica laboralment al mateix que jo, i quan això passa, si la persona s’hi avé, faig per conversar-hi i conèixer el funcionament de la seva feina, les interioritats del seu sector. De fet, qualsevol vida que no és la meva m’interessa; deformació d’escriptora, suposo. En l’actual era de la postveritat i de les fake news, del periodisme de la immediatesa i del tot s’hi val sense que calgui contrastar res, em sembla interessant copsar tantes opinions i realitats com pugui.

Avui, en aquest article, us parlaré de mi, per anar més enllà de mi i obrir una porta a les vicissituds del nostre sector, la cultura teatral.

L’any 2012 es va estrenar Animals de companyia, la meva primera obra, que es va començar representant a cases particulars de Catalunya, amb una gira de més d’un any, posteriorment, va fer una gira per l’Amèrica central (Guatemala, Mèxic, El Salvador i Santo Domingo) i, finalment, es va estrenar al Club Capitol de Barcelona, on va fer una doble temporada. L’any passat, l’obra es va estrenar, amb producció mexicana, al Teatro Centenario de Coyoacán, a la ciutat de Mèxic. Han passat onze anys d’ençà que vam començar aquella aventura, i durant tot aquest temps han estat unes quantes les persones que s’han interessat per produir l’obra novament en format teatral, i també al cinema. I han estat unes quantes les vegades que m’he negat a cedir els drets de la meva obra. Com tants altres sectors, el de la cultura, el del teatre, ha condemnat a la precarietat, a la incertesa laboral i a la manca d’oportunitats la majoria de persones que s’hi dediquen professionalment. És força la gent que va descobrint que viure només de l’escriptura al nostre país és pràcticament impossible: la gran majoria de novel·listes, poetes o assagistes han de fer altres tasques més o menys relacionades amb l’escriptura de llibres per poder subsistir. El que no és tan sabut és que amb la dramatúrgia passa exactament igual. De novel·les, qui més qui menys –més aviat menys que més– tothom n’ha comprat, i vull pensar que n’ha llegit algunes, però és més escassa la gent que llegeix una obra de teatre editada. Al teatre s’hi va poc, i si no és que tens amics o familiars que s’hi dediquen, no coneixes de prop la realitat de l’entramat artístic. Els dramaturgs vivim en una mena de limbe entre dos sectors, el de l’escriptura i el de les arts escèniques. Som escriptors, però durant molts anys, les mateixes institucions del nostre país no ens han reconegut així. Una prova d’aquest fet són les beques i els ajuts a l’escriptura, que ara comencen a incorporar a les seves bases opcions de presentar-hi guions o textos teatrals, però fins no fa tant només s’hi podien presentar novel·les, assajos o poemaris, i en els jurats d’aquests premis no hi havia presència de dramaturgs, ni de guionistes. Hi ha premis d’escriptura teatral, sí, uns quants. El premi Born de Teatre, que és el més ben remunerat, o el Premi Frederic Roda (per cert, quina llàstima que ja no s’entregui durant la Nit de Santa Llúcia, Festa de les Lletres Catalanes, la vetllada literària més important en llengua catalana). Com bé apuntava fa uns dies a Twitter el dramaturg, director i guionista Guillem Clua: “En els últims anys, l’autoria catalana contemporània s’ha consolidat, ha aconseguit atraure públic a les sales, ens ha deixat textos que ja són clàssics i ha forjat una imatge internacional admirada arreu.” Són força els dramaturgs catalans que han vist com les seves obres s’estrenaven a l’estranger, però malgrat aquesta llum exterior, les ombres de la precarietat s’empassen, a casa nostra, les il·lusions i les oportunitats de molts escriptors teatrals. Per què? D’entrada, un fet important a comentar és que un autor teatral triga mesos o anys a escriure una obra de teatre. Aquí vull deixar clar que parlo del teatre de text escrit per un sol individu, no hi incloc les creacions col·lectives i les dramatúrgies comunes que plantegen altres paradigmes. Us parlo d’un autor enfrontant-se sol a la pàgina en blanc, alçant una història i fent néixer uns personatges del no res, maldant per crear davant el seu ordinador. Aquest procés d’escriptura, que podria ser més àgil, sovint s’allarga perquè l’escriptor ha de compaginar l’escriptura de la peça amb moltes altres feines per aconseguir sobreviure. És a dir, la precarietat de la qual us parlava suposa un entrebanc en la producció literària. En algunes ocasions l’autor escriu aquella peça perquè li han encarregat, tot i que aquesta no és la realitat habitual, el més comú és que el dramaturg escrigui per la seva pròpia necessitat i voluntat de fer-ho. Sigui un motiu o un altre el que porta a crear una nova dramatúrgia, és bo de saber que l’autor no cobrarà per aquesta feina. Acabada la peça, en la majoria de casos cal cercar una productora a qui interessi produir la peça, és a dir, que cerqui finançament per alçar-la, i després cal trobar un teatre que la vulgui programar. Aquest procés no és àgil, i poden passar anys abans la peça no s’estreni. I aquí és on els dramaturgs topem amb la manca d’oportunitats, i el camí se’ns estreny. Que el Teatre Nacional o el Teatre Lliure vulguin estrenar-te una peça no és tasca fàcil, i aquest fet ha acabat establint una realitat que no podem obviar: la majoria d’autors acaben abocats a recórrer al sector privat per poder estrenar les seves peces. Algun dia, si algú escriu amb caràcter retroactiu sobre aquesta problemàtica, fàcilment conclourà que aquest condicionant ha marcat la manera d’escriure d’unes quantes generacions d’autors, perquè les circumstàncies del sector privat ens porten a escriure peces més comercials i amb menys personatges. És per aquest motiu que molts de nosaltres ens hem autocensurat i hem limitat les nostres idees, perquè sabem que escriure quelcom que no s’adapta al mercat és condemnar la nostra obra al calaix dels textos que mai veuran la llum.

Dit això, si finalment l’obra s’estrena, comença un procés d’assajos i producció en el qual tothom qui hi treballi cobrarà, menys l’autor/a, que veurà retribuïda la seva feina segons el taquillatge. És a dir, en el millor dels casos, l’autor cobrarà un 10% de la recaptació de la taquilla. Aquesta xifra pot ser menor si a l’espectacle hi ha música, un coreògraf o un traductor del text, perquè aquests autors també cobraran els seus drets d’aquest 10%. Ja ho veieu, el dramaturg se la juga; els seus guanys depenen de la gent que assisteixi a l’obra. I sí, aquí hi ha una oportunitat de fer diners, però tenint en compte que les sales programen les obres poques setmanes, dos mesos o tres, en els casos més excepcionals, és complicat arreplegar una bona quantitat de diners. I a més, cal tenir en compte que com que l’autor ha cobrat zero euros des que va escriure la peça, quan repartim en mesos aquesta xifra, no arribem ni de bon tros al salari mínim interprofessional.

Us deia a l’inici que he rebutjat unes quantes vegades que la meva obra Animals de companyia s’estrenés novament, i us vull explicar els meus motius. Fa un temps, una productora de Madrid va mostrar interès per produir la peça de la qual us parlo. D’entrada, em va fer una il·lusió immensa. Em van proposar una directora per a liderar el projecte. Molt bé. Ella va llegir-se l’obra i em va escriure un e-mail plantejant-me, segons ella, uns petits retocs al text. Recordo que vaig empal·lidir quan vaig veure la demolició que havia fet al meu text: no eren canvis menors, sinó estructurals. De seguida vaig tenir clar que no li agradava la meva peça, de fet, en cap ocasió va desmentir-ho, i quan li vaig preguntar directament, va sortir amb evasives. “No passa res –vaig pensar–, té ganes de dirigir la peça, perquè és una oportunitat laboral per a ella, i ho puc entendre.” Però en aquell punt va començar-se a gestar un dubte dintre meu: com podem treballar amb la confiança com a base, i fer pinya plegades, si no l’encisa la història que jo he escrit? Vam fer una reunió a Madrid per parlar-ne cara a cara i vaig dir-me: “Si em justifica amb bons arguments els canvis que vol fer, si milloren la peça, hi accediré.” Però no va ser així. “Vull canviar això per fer-ho més modern”, “aquest tros el vull treure perquè no l’entenc i no sabré com demanar als actors i actrius que l’interpretin”, va argumentar. Jo li vaig explicar que la seva llibertat artística com a directora no podia trepitjar la meva llibertat com a autora, i li vaig posar un exemple: “Com t’ho prendries, si jo vingués un cop haguessis dirigit la peça, i canviés el so de l’obra perquè no m’agrada, o bé retoqués la il·luminació perquè segons el meu criteri és millor com jo ho veig? És més que probable que sentissis que estic vulnerant els teus drets, que és el que ara fas tu tallant i refent el meu text.” Malgrat que no tenia diners, i que estava refusant una petita oportunitat de fer-ne, vaig dir que no em sentia a gust i vaig negar-me a cedir els meus drets d’autoria. La precarietat només té una cosa bona, que ens ajuda a aferrar-nos al poc que ens queda, la dignitat. Feia temps que m’havia promès a mi mateixa que només donaria permís per aixecar la meva obra si veia que la persona que la prenia en braços mostrava respecte i estima pel text. Digueu-me estúpida, digueu-me primmirada, però l’únic que volia evitar era sentir-me idiota, perquè si la crítica deixava malament el text, volia que fos basant-se en el que jo havia escrit, no a una reescriptura arbitrària.

Un temps després, va ser una productora madrilenya que es va posar en contacte amb mi per convertir la meva obra en una pel·lícula. Em van dir que cercaven obres de dones, que el film el dirigiria una dona i que la guionista seria també una dona. “De cara a la subvenció que volem demanar, la presència de dones ens dóna punts”, em van comentar. En aquella ocasió, m’oferien tres mil euros per cedir els meus drets d’explotació internacional il·limitada. Els vaig contestar que aquella xifra era molt per sota dels paràmetres establerts. “És que tu no ets ningú”, van contestar justificant-se. I jo els vaig respondre dient: “No sóc Ningú, però resulta que Ningú va escriure una obra que ara us interessa, i no la malvendré.” També els vaig proposar que podia acceptar aquella xifra irrisòria si em deixaven ser coguionista de la pel·lícula, una tasca per la qual es cobren uns vint mil euros pel cap baix, i en la qual també tinc experiència. Però van tornar a refusar la meva oferta. El que em va fer més mal va ser adonar-me que s’instrumentalitzava el feminisme per aconseguir uns fins. Sumar-me a l’equip els donava punts, però alhora de la veritat, com a dona, com a companya de professió, m’infrapagaven i em condemnaven a la precarietat. I ja en començo a estar cansada del purplewashing i de gent que utilitza el feminisme com els convé. El meu desacord amb la directora teatral, que era una dona, no era per raons masclistes, sinó professionals (una no-entesa pel que fa als límits de la creació) però tampoc hauria estat masclista si ella hagués estat un home i jo una dona. I faig esment d’aquest fet arran d’una polèmica que es va viure la setmana passada en el panorama teatral català. Hem de ser rigorosos en això: qualsevol discrepància entre un home i una dona no és masclisme, perquè caure en aquesta trampa, bàsicament, ens perjudica a les dones i desacredita les lluites feministes més honestes.

I acabo amb un glop més de realitat. L’any 2018 vaig començar a escriure la meva segona obra, que després de molts entrebancs s’estrenarà en una estimada sala de Barcelona a principis del 2025. I a més, m’aventuro a dirigir-la. No, no ha estat fàcil aconseguir-ho, i sí, sé que hi haurà qui considerarà que seria millor que ho fes un director o directora que no fos jo, perquè això milloraria la meva dramatúrgia, però jo reivindico el meu dret d’equivocar-me. Sé que me la jugo, però un cop més, si es considera que l’obra és un fracàs, vull que l’error sigui autènticament meu. Quan s’estreni l’obra, hauran passat set anys d’ençà que la vaig crear. Set anys durant els quals no hauré cobrat ni un euro. Com tots els meus companys i companyes, dependrà de l’èxit de la peça que vegi remunerada la meva feina. Aquests darrers dies hi ha qui s’ha preguntat per què ens molesta tant que ens retoquin un text. Doncs bé, potser tot això que us he explicat us pot ajudar a fer-vos-en una idea. No som intransigents, senzillament, demanem que quan ens surt una oportunitat de treballar, en aquesta sequera professional, se’ns respecti mínimament, perquè només des del respecte i l’admiració comuna surten muntatges que, tal vegada, poden emocionar la gent que va al teatre. I per cert, finalment, Animales de compañía s’estrena aquest any a Madrid, i potser no va bé, però no passarà res, perquè sé que qui l’aixeca hi posarà tot l’amor del qual és capaç.

El divendres 23 de març al matí, anaven arribant al Tribunal Suprem espanyol Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull… El jutge Pablo Llarena els havia citat per comunicar-los el processament per rebel·lió, i quedava ben clar que per tornar-los a tancar a la presó. I un per un anaven desfilant, amb cares llargues i llàgrimes, amb l’amargor de la investidura fracassada de Jordi Turull el vespre anterior. Però Marta Rovira no arribava, no va aparèixer. Perquè ja anava cap Suïssa, a l’exili. Quan es va fer pública la carta a la militància en què ho anunciava, la secretària general d’ERC ja era fora de perill. “Avui emprenc un camí dur, un camí que, malauradament, tants d’altres que ens precedeixen han hagut d’agafar. El camí de l’exili”, començava dient. Cinc anys després, a Marta Rovira se li comença a obrir el camí d’un possible retorn, però encara no s’ha decidit a fer-ho, perquè abans, amb l’advocat basc Íñigo Iruin, vol tenir prou seguretat jurídica per fer el pas.

“Tinc una filla, l’Agnès. Les mares sabeu com me l’estimo. I com és de fort el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt”, deia Rovira en la seva carta. En la decisió d’anar a l’exili van pesar sobretot els motius familiars, com, de fet, en la majoria de presos i exiliats. Rovira havia pres la decisió poc temps abans de la citació de Llarena, que els havia arribat el dimecres 21 de març.

Aquell dia, la dirigent d’ERC es va assabentar pels missatges al mòbil amb els titulars de la premsa de Madrid que al cap de dos dies havia de comparèixer davant del jutge instructor, amb la certesa que, aquesta vegada, i a diferència de la declaració que hi havia fet el 19 de gener, sí que podia acabar entre reixes. En el moment saber-ho acabava d’arribar a Madrid, on havia anat amb Raül Múrcia, Muto, a visitar els presos a Estremera i a Soto del Real. A Estremera, Oriol Junqueras li va dir, gesticulant amb els dits, que se n’anés a l’exili, i li va demanar que ho traslladés també a Romeva, Forcadell i Bassa, que no hi havia d’haver ningú més a la presó. I allò va accelerar el relleu en el lideratge que agafaria Pere Aragonès. “Si li passa res a ella, et toca a tu”, diu Aragonès que li havia dit Junqueras en una visita a la presó el mes de gener.

Però Rovira va mantenir en secret la decisió fins que no va haver arribat a l’exili. De manera que el dijous 22 a la tarda en el ple sobre la investidura de Jordi Turull gairebé tothom es pensava que l’endemà aniria a Madrid. Tant ella com Forcadell i Bassa van renunciar a l’acta de diputades, amb l’argument que la seva situació personal no podia condicionar l’activitat normal del parlament. La presó semblava inevitable. Hi havia l’opció de l’exili, i Rovira la va exposar a elles dues, que van dubtar, i a Raül Romeva, que va tenir clar que compareixeria davant Llarena, segons relata el llibre Tota la veritat (Ara Llibres, 2019).

El ple es va acabar passades les deu del vespre, amb la votació que no permetia a Turull de ser investit. A la sortida del parlament, els rostres de Bassa, Forcadell, Rovira i Romeva, retratats pel fotògraf de VilaWeb Albert Salamé en aquesta sèrie de fotografies, eren la millor expressió del moment greu que els esperava.

Fotografia: Albert Salamé.

El dia 23 a la tarda es feia oficial: Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull eren tancats novament en presó preventiva, i no van sortir en llibertat fins tres anys i tres mesos després, la vigília de Sant Joan, pels indults aprovats pel govern espanyol. Aquell dia, Llarena va emetre una ordre internacional de crida i cerca contra Marta Rovira, que començava un exili que avui fa cinc anys que dura. Durant tots aquests anys, el jutge no ha demanat mai formalment el procés d’extradició a Suïssa, on el sistema d’euroordres no funciona perquè no forma part de la Unió Europea. El govern suís va deixar clar, tant en el cas de Rovira com en el d’Anna Gabriel, que no concediria cap extradició per motius polítics, i Llarena no ha fet mai el pas.

Però ha mantingut viva sempre l’amenaça de dictar una euroordre contra ella en cas que trepitgés territori de la UE, i amb un processament per un delicte tan greu com el de rebel·lió. Aquest processament s’havia mantingut inalterable (per més que les condemnes als presos polítics fossin per sedició) fins el passat mes de gener, quan Llarena va dictar una interlocutòria d’actualització de la situació processal de tots els exiliats. Ho va fer arran de l’entrada en vigor del nou codi penal espanyol, fruit del pacte entre el PSOE i ERC, que derogava la sedició i modificava el tipus penal de la malversació.

En aquesta revisió, Llarena va deixar el processament de Rovira en desobediència, perquè entenia que, havent quedat derogada la sedició, no es podia mantenir el processament per rebel·lió ni es podia subsumir en el nou delicte de desordres públics agreujats. El jutge aplicava aquest criteri amb caràcter general a tots els exiliats, de manera que Puigdemont i Comín quedaven processats per malversació, però amb el tipus més agreujat, i per desobediència; Lluís Puig, que ja tenia malversació i desobediència en el processament, mantenia la situació, i Clara Ponsatí, que tenia sedició, quedava només amb desobediència.

Ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no hi van estar d’acord, i van presentar sengles recursos en què demanaven que aquells que van ser processats per sedició quedessin ara processats per desordres públics agreujats, un delicte que podria implicar penes de presó en cas de condemna. Va cridar l’atenció el fet que la fiscalia demanés això per a Puidgemont, Comín i Ponsatí però no pas per a Marta Rovira, processada inicialment per rebel·lió. Els fiscals ho deixaven anar ben bé en la darrera frase del seu escrit de reforma contra la interlocutòria de Llarena: “Per tot això exposat, si s’estima el recurs, cal reformar la interlocutòria exposada, amb l’objectiu únic i exclusiu d’incloure a les ordres de detenció i ingrés a la presó el tipus penal de desordres públics de l’article 557.1 i 2 del codi penal quant als processats rebels, tret de Lluís Puig, al qual se li imputen exclusivament fets constitutius de desobediència i malversació, i de Marta Rovira, la imputació exclusiva per desobediència de la qual compartim.”

L’advocacia de l’estat sí que va demanar que en el cas de Marta Rovira el processament fos per desordres públics. Però Llarena, una vegada Manuel Marchena va deixar clar en la seva revisió de la sentència contra els presos polítics que els desordres públics agreujats no podien substituir la sedició derogada, va desestimar els recursos de les acusacions. La defensa de Marta Rovira ja no va presentar recurs de reforma contra la interlocutòria de Llarena, que en el seu cas preveia de dictar una ordre estatal de detenció per portar-la a declarar davant del jutge, però en un processament per desobediència que no pot comportar presó, ni preventiva ni en una possible condemna.

De manera que el camí del retorn de Marta Rovira s’aclareix, i una vegada Llarena resolgui els recursos d’apel·lació que les defenses dels altres exiliats presentin contra el nou processament, tindrà una situació de seguretat jurídica que, potser, és la que cerca per acabar de fer el pas, cinc anys després. Una decisió que prendrà tenint en compte aquests motius i, també, els personals. Com en aquells dies de març del 2018, quan va prendre la decisió més important de la seva vida.

El teatre, igual que la pintura, o la música, o la novel·la, o el cinema, és moltes coses. Divertiment, fondària, joc, festa, retrat, apunt, reflexió, etcètera. No ha de tenir, necessàriament, una funció (i aquí la polisèmia ens fa una mica la punyeta, però no trobo cap altre mot que m’hi acabi d’encaixar: missió? finalitat? aquest potser s’hi acostaria més). No ha de tenir obligatòriament una finalitat, deia, però també en pot tenir.

De vegades, a més a més, en determinats contexts, va bé que en tingui. Perquè és que, de vegades, l’art, en la forma que sigui, expressa els sentiments de l’època en què es crea, la descriu i l’explica o la interroga o n’assenyala els conflictes. Quan a l’esperit reivindicatiu s’hi suma la bellesa formal, el resultat pot ser important. De vegades grandiós, en el sentit de monumental, de vegades en un to d’aparent senzillesa però igualment transcendent.

El teatre ha estat i és un art amb molta potència a l’hora de parlar dels conflictes de la seva època i, per tant, de la nostra època, d’aquest ara mateix que no sempre comprenem a la primera precisament perquè hi som immersos. I és el text i és el to i la cadència que hi donin els actors i les actrius que li forneixen carn i gest i veu i mirada. I és la idea del conjunt que transmeti qui ho dirigeix, i la gent que mou els llums, les decisions de vestuari, quin maquillatge i com. I el públic, també. Que cada versió matisa el text. Cada representació.

Quina meravella.

De vegades, un diàleg, un personatge, una idea, se t’enganxa a la pell i ja s’hi queda. O una escena. L’escena de la banyera, sí. Si l’heu vista, ja sabreu de què parlo. Tota la tendresa, la contradictòria humanitat, la vida viscuda com bonament s’ha pogut, i els sotracs, i els plans sense solta, i riure, també, i tocar el piano, fer com que toques el piano sobre el braç de la dona que estimes, i que necessites, que és la teva ex i que ara rentes a la banyera perquè va quedar tetraplègica en un accident de cotxe. I no n’explico més, d’aquesta escena, que la primera vegada s’ha de veure sense saber-ne res. Perquè se us escapi mig crit esgarrifat com se’m va escapar a mi. I perquè després, si voleu plorar, ploreu; que no serà de tristesa ni tampoc d’alegria, sinó de no sé què, d’emoció, d’abraçada, de persones que s’ajuden i que es deixen ajudar, de reconèixer-nos, potser, en la més humana de les necessitats.

Cost de vida és una obra escrita per la dramaturga nord-americana d’origen polonès Martyna Majok. Veig que ho he dit com si, abans d’anar a la Villarroel, jo sabés qui era, la Martyna Majok. I no en coneixia ni el nom. Però ara ja sí. Martyna Majok. I una mica més. El que en diuen algunes notícies. Quan li van donar el Pulitzer, per exemple, l’any 2018, precisament per aquesta obra potent i delicada alhora que “convida el públic a examinar diverses percepcions del privilegi i de les connexions humanes”.

Són dues parelles de persones en camins paral·lels: un camioner a l’atur que ja no beu i la seva ex-dona, tetraplègica; un jove brillant, arrogant i ric amb paràlisi cerebral i la cuidadora que contracta, que ha acabat la carrera, que acumula hores de son, feines precàries i que no se’n surt. I a fora neva. A la proposta del director Pau Carrió l’escenari és pràcticament buit. Tot just un tamboret, tres o quatre capses de cartró. I la banyera. No hi cal res més. Els quatre intèrprets ho ocupen tot. El tros d’escenari i d’humanitat que els toca. Pau Roca i Katrin Vankova, Julio Manrique i Anna Sahun, que tan sols pot moure el cap i un dit i que és capaç d’una expressivitat tan mesurada i alta.

Cost de vida és un text amb lectura social i política, sí, potentíssim i absolutament actual, que retrata precarietats i intempèries i que, alhora, ens mostra i ens recorda i ens defensa l’evidència: que els humans ens necessitem els uns als altres. De vegades per qüestions purament físiques, per malaltia o per edat o per impediments concrets, de vegades tan sols perquè som això, humans, és a dir, animals socials, i com a tals ens fem i ens necessitem. La gent necessitem gent. El monòleg que obre l’obra ja és això, de fet: la necessitat que l’Eddie, el camioner, té de parlar amb algú. Explicar que la seva dona és morta o simplement parlar amb algú. Enganyar una estona la soledat.

Tot plegat podria revestir-se de discurset carrincló o bonista, però no és el cas. Al contrari. L’obra és crua i honesta. I retrata: els quatre personatges que, com la majoria de la gent, fan el que poden amb la vida, i, alhora, la crueltat d’un sistema que desatén i expulsa qui no té prou diners. I fa el retrat, a més a més, sense deixar cap regust amargant, sinó amb l’habilitat de transmetre al mateix temps (i sense l’engavanyadora necessitat de fer-nos evident el discurs), una bella, humana defensa del valor de la comunitat, del reconfortant saber que som els uns amb els altres. I aquesta necessitat de connexió en un món que interessadament genera desconfiances i soledats és una reivindicació, avui, del tot necessària. Jo diria, fins i tot, imprescindible.

“No sóc gens afeccionat al futbol, gens ni mica. No vaig a veure mai cap partit. Tècnicament, no sóc del Barça, no sóc de cap club. Em cau bé, però això és indiferent”, diu el periodista i historiador Enric Calpena. Tanmateix, tot i que el vessant esportiu del Futbol Club Barcelona no li crida l’atenció, el rerefons polític i el paper de la institució, en canvi, el té captivat. Per això s’ha endinsat en una part de la història de Catalunya que sovint és poc explicada, que ni tan sols apareix en els llibres d’història de secundària.

Calpena acaba de publicar En guerra (Edicions 62), una novel·la que narra fil per randa els tràgics moments que va viure el Barça durant la guerra de 1936-1939. Hi apareixen fets documentats d’un moment en què els esports multitudinaris tenien un paper social important. “La Catalunya del segle XX no s’entén sense el Barça”, diu. El gènere literari que fa servir, la novel·la, li permet d’aproximar-se a tots els lectors sense la necessitat d’estar familiaritzats amb la història esportiva del Barça.

A En guerra s’hi narra una història fosca que va provar d’eliminar qualsevol element que fes referència a la catalanitat, però que va anar més enllà, perquè el Barça també va perillar de desaparèixer. El projecte arrenca poc després de publicar-se El primer capità (Edicions 62) sobre Hans Gamper –conegut a Catalunya com a Joan Gamper– i els primers anys del Barça. “Ell s’adona que en deu anys el Barça s’ha convertit en un mirall de Catalunya”, diu Calpena.

L’historiador ha fet un treball minuciós per a documentar-se sobre el Barça i l’impacte de la guerra de 1936-1939. Ha tingut en compte les investigacions precedents, encapçalades, entre més autors, per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i pels periodistes Frederic Porta, Jordi Finestres i Carles Llorens. “Els seus articles i llibres són una de les fonts principals d’aquesta novel·la”, reconeix Calpena.

La mort del president Josep Sunyol, el punt de partida

Josep Sunyol, president del Barça i també diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al congrés espanyol, és afusellat pels franquistes a començament d’agost de 1936. La seva mort és el punt de partida de la novel·la. Molts directius i jugadors són il·localitzables, i qui s’acaba fent càrrec de la situació és el secretari de la junta, Rossend Calvet, que és el protagonista d’En guerra. “Hi havia incertesa sobre cap a on aniria la república. Calvet és un home que no sap ben bé cap a on tirar. Vol salvar la feina. Se les empesca de valent per mantenir allò viu”, diu.

Calpena ha perseguit les fonts i fins i tot ha parlat amb familiars d’alguns protagonistes per reelaborar l’explicació dels fets. Això es reflecteix pàgina rere pàgina. Ben segur que pocs socis saben, per exemple, que el camp de les Corts fou un amagatall d’unes quantes personalitats, o que els franquistes el volien fer servir per a aparcar els tancs i les peces d’artilleria, o bé que van bombardar la seu social del carrer de Consell de Cent de Barcelona.

“He parlat amb la família de Calvet. Em faltava saber l’element de la vida quotidiana. Volia saber on vivia, la relació que tenia amb la gent, els hàbits”, diu. A banda de Calvet, en la novel·la hi ha més personalitats clau, com ara l’avi Torres: “Feia el manteniment del camp. Un home que va assessorar tots els presidents del Barça. Un personatge important.”

El recorregut històric de Calpena clou amb un partit, el del dia de la reobertura del camp després de l’entrada dels feixistes a Barcelona, que marca l’entrada d’una nova època. D’aleshores ençà, és constant la presència de gent amb camises blaves i les proclames en favor de Franco i Espanya.

Però, abans d’arribar a aquestes jornades humiliants, l’historiador ressegueix totes les peripècies a què s’enfronten els directius del club, tots homes. A En guerra s’hi explica la ronda que es va fer a Mèxic i als Estats Units per captar fons durant la incerta primavera del 1937. “El club es trobava en una mala situació. Van començar els bombardejos. Era una situació tensa, perquè la gent se n’anava. Els jugadors guanyaven força diners, però res a veure amb l’actualitat. Quan se’n van a Mèxic els passen coses fascinants”, avança.

L’autor fa palès que les autoritats franquistes són conscients del poder del futbol: “Per a les autoritats franquistes, igual que per als nazis, els esports eren molt importants. Són moviments de massa i s’adonen que, a partir d’aquesta passió, es pot controlar la gent plàcidament. Si estàs excitat perquè el teu equip guanya o perd, no t’excites tant per qüestions polítiques. Aquest era el pensament de fons.”

Fruit de la ronda a Mèxic, en la novel·la hi apareix Jaume Miravitlles, home que va ser clau durant la guerra de 1936-1939. Fou l’ideòleg i director del Comissariat de Propaganda, l’organisme públic de la Generalitat de Catalunya creat el 3 d’octubre de 1936 que tenia l’objectiu de difondre els valors del republicanisme català per lluitar contra el feixisme. Ell comunica a Calvet que al club hi ha un espia franquista. “Miravitlles és una persona oblidada”, lamenta Calpena.

La guerra catalana de la propaganda

En guerra explica la història de Catalunya a partir d’un club que va estretament lligat al país, amb la política en primer pla. Una novel·la basada en fets reals que reflecteix els efectes que va causar la guerra en la gestió i el futur del FC Barcelona. Perquè, en aquest cas, segons Calpena, “no és el futbol allò que importa. És el motor que els mou a tots, però l’experiència del Barça va més enllà dels partits”.