Per a què, el Consell de la República?
La tradició de crear estructures representatives del moviment popular al marge de (i contra) institucions públiques té precedents de pes a Catalunya, en ple franquisme, des de la Taula de Partits i la Coordinadora de Forces Polítiques fins a l’Assemblea de Catalunya. La seva finalitat última era lligar indissolublement la consecució de la llibertat amb l’eix nacional-democràtic. És prou sabut que el seu fracàs últim rau en el control despòtic dels partits majoritaris sobre les expressions més avançades del moviment popular, amb què es va trencar aquell eix per subordinar la llibertat nacional a un règim de monarquia constitucional, la pedra basilar de la qual era la “unitat indissoluble” de la nació espanyola, sota la vigilància de les forces armades franquistes (v. 23-F). Aquell control despòtic dels partits, que reproduïa, conscientment o inconscientment, els patrons que pretenia de combatre, va impossibilitar la creació de models de lluita i organització a partir de les condicions concretes en què els conflictes es manifestaven socialment i nacionalment. D’aquí la relativa facilitat amb què es va produir la transició postfranquista (perquè sovint se n’oblida la sempre salvatge repressió: v. detenció i tortures de 35 militants independentistes el desembre del 1981; v. ràtzia olímpica contra uns altres 45, l’estiu del 1992), gràcies a la tenalla contra el moviment popular entre el control intern pels partits clandestins (en el cas de Catalunya, bàsicament, el PSUC) i la repressió externa pel règim dictatorial o monàrquic.
Una de les claus per a reprendre la marxa cap a la independència unilateral haurà de ser, forçosament, garantir l’autonomia del moviment i establir quines estructures n’han de continuar actives, amb quina funció, i amb quina jerarquia política.
L’ANC, amb un nou full de ruta, n’ha de ser la primera punta de llança. La seva tasca immediata consistirà a fomentar un nou moviment de masses per a la independència que lligui, en un tot, i amb formes de lluita i organització renovades, la proclamació i defensa de la República Catalana amb les necessitats materials i nacionals immediates i el model de país a construir. En una altra ocasió, i en aquest mateix diari, ja vaig dir que caldrien uns instruments intermedis entre el moviment de masses i la capacitat d’acció local (comarques), lligats per un estat major sorgit de les mateixes organitzacions de base federades, amb programes d’acció comuns i estructures de contrapoder local i nacional. Han de constituir la base d’un moviment d’alliberament nacional amb autoritat pròpia, no traspassada a entitats o grups erigits en guies, representants, o delegats.
Aquest moviment, com és lògic, ha de tenir vocació i voluntat d’aglutinació, de manera que haurà de créixer des de la realitat viva de la lluita, el pensament, i l’organització. Imaginem un riu cabalós, ben assortit per afluents de distintes procedències i formes, que va negant a poc a poc, i pacíficament, tots els terrenys al seu abast. Ens caldran molts especialistes i una autoritat reconeguda per la seva capacitat dirigent. El Consell de la República no ho és pas. No pas en aquests moments. Ara forma part del moviment, però no n’és autoritat indiscutible. Ha de guanyar-se els galons. Personalment, veig els seus consells locals amb una funció específica: coordinar informació de base a escala nacional, contribuir a les necessitats logístiques del moviment, i crear militants conscients i organitzats. I no veig el seu òrgan de govern com a instància dirigent, sinó com a part d’un estat major en procés de creació. Pel que fa a funcions exteriors, això dependrà de circumstàncies de mal definir a hores d’ara: si el moviment assoleix fites importants de mobilització i acció, el ressò que obtinguin obligarà a crear organismes ad hoc que en garanteixin la presència i la continuïtat a escala global. La comunitat internacional es mou a cop de fets, que són, per definició, irrefutables.
Per a no posar el carro davant dels bous, cal reflexionar sobre allò que es necessita, allò que ha caducat, i allò que encara manté la seva vigència. El Consell de la República és un actiu simbòlic, no pas material, vull dir, capaç per si sol de fer moviment. Que ho pugui ser no dependrà pas d’atributs o atribucions, sinó de la seva incardinació a la lluita real. A la seva gent de base els toca de respondre, menys a escala individual que en tant que membres d’un grup organitzat.