Vilaweb.cat

Diumenge envieu un missatge contundent a Europa

Ara fa un mes que els electors del Principat varen enviar un missatge contundent a l’estat espanyol. La victòria d’Esquerra Republicana i el fet que la suma dels 15 diputats d’ERC i els 7 de Junts per Catalunya superàs la xifra màxima històrica de diputats independentistes al congrés espanyol no ha deixat cap espai possible a l’especulació interessada, a la propaganda unionista. Que, a més, hi hagués un creixement de 5 diputats respecte de les eleccions anteriors, que els partidaris del 155 obtinguessen sols 19 escons dels 48 en joc i que tot just quedassen 7 escons en mans del tripartit de dretes va acabar dibuixant un panorama que a Madrid, especialment el PSOE, pot provar de menystenir, però que no pot eludir de cap manera. La ràbia acumulada de les potades al congrés ho deia tot.

Però diumenge els electors tornem a ser cridats a les urnes, ara en una cita a parer meu encara més important: les eleccions europees, tot i que també hi ha –i són cabdals!– eleccions al parlament balear, als consells insulars, al Consell d’Aran i a la major part de municipis del país.

Aquestes eleccions europees són especialment transcendentals al nostre país perquè Europa va esdevenint l’espai lliure on es pot desmuntar l’ofensiva antidemocràtica d’Espanya contra la proclamació de la independència. Però també perquè l’especificitat de la votació fa que, tret de Catalunya Nord, a la resta del país, a la circumscripció ‘espanyola’, els votants puguem clavar un colp sobre la taula i originar un terratrèmol polític d’una enorme intensitat. No únicament al Principat, també al País Valencià i a les Illes.

A les europees, aquesta vegada, s’hi presenten tres forces nacionalistes. Hi ha Compromís per Europa, encapçalada per Compromís; Ara Repúbliques, coalició de partits bascs, gallecs i catalans impulsada per Esquerra Republicana; i Lliures per Europa – Junts per Catalunya, la coalició encapçalada pels membres del govern a l’exili, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. Cal fer fortes totes tres candidatures i que apleguen el màxim nombre de vots, amb l’objectiu de superar per primera vegada el 50% del vot popular.

Perquè aconseguint això enviarem a Europa un missatge transparent. El poder judicial espanyol ha suplantat il·legalment la voluntat del Parlament de Catalunya, impedint la investidura del president legítim i electe, Carles Puigdemont, i ficant a la presó, enmig de la investidura, el candidat Jordi Turull. També ha anul·lat els drets de diputats de Junts i Esquerra, alterant la majoria parlamentària. I ara pretén suplantar la voluntat popular al congrés i al senat espanyols, provant d’impedir la feina parlamentària d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva. Al parlament espanyol, significativament i tristament, les coses ja no semblen tan senzilles com al català i hi ha un conflicte evident sobre com i qui ha d’adoptar una decisió tan polèmica. Però al Parlament Europeu, a partir de diumenge mateix, la batalla serà molt més decisiva encara. Infinitament.

Perquè, com és ben sabut, l’estat espanyol defensa que els membres del govern a l’exili no podran prendre possessió del càrrec perquè haurien d’anar a recollir l’acta a Madrid. Tanmateix, l’intent barroer de la junta electoral de prohibir a última hora la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí ja indica ben clarament que sembla que ells mateixos no confien gens en l’autopropaganda. Val més així, perquè hi haurà un notable estira-i-amolla però després l’entrada dels nous eurodiputats a l’hemicicle de Brussel·les, completament lliures i proveïts d’immunitat, esquerdarà molts metres del mur de mentides i falses veritats que el règim prova de sostenir per donar valor a la seua actuació, com més va amb més dificultats. I aquesta serà la segona gran victòria de l’equip que a l’exili ha anat acorralant amb paciència, persistència i perspectiva la peculiar i excèntrica justícia espanyola, sobretot a partir de la històrica sentència alemanya que fer eixir de la presó el president Puigdemont.

La tasca que s’ha fet a l’espai lliure europeu per desmuntar l’arbitrarietat espanyola és fonamental i va convergint cap a un moment que no tan sols posarà Espanya davant el mirall de les seues pràctiques antidemocràtiques, sinó que pot motivar un tomb important dels esdeveniments. Però abans cal que ningú no es refie ni done res per guanyat i que els ciutadans omplim les urnes en massa, per assegurar la victòria de l’independentisme i demostrar que el règim postfranquista ja no pot ni controlar ni dominar un país, aquest, que camina cap a la independència i la República.

The post Diumenge envieu un missatge contundent a Europa appeared first on VilaWeb.

Ernest Maragall: ‘El relleu sóc jo’

Ernest Maragall (1943) ho ha estat gairebé tot en política catalana. Tècnic a l’Ajuntament de Barcelona, on entrà el 1969, també ha fet de regidor i portaveu durant els anys socialistes; conseller d’Educació en el govern tripartit; eurodiputat i conseller d’Acció Exterior per Esquerra Republicana. Doncs ara el senyor Maragall vol ser batlle de la ciutat que el va veure néixer. El candidat d’ERC va rebre ahir VilaWeb, en la seva darrera entrevista electoral, a la seu del carrer de Calàbria per a parlar de les eleccions de diumenge, de la seva visió de la ciutat que vol governar, d’Ada Colau i del seu programa electoral.

Si sou escollit batlle, el primer dia què fareu? Quina serà la primera mesura?
—Jo m’imagino el primer plenari posant en funcionament la nostra capacitat d’acabar de guanyar la regulació del preu dels lloguers. Hi ha una altra primera mesura, que és, segons com es miri, fins i tot més peremptòria, que és dir: ‘Som aquí, capital de la República, compromís amb la llibertat i la democràcia, aquí ha guanyat l’independentisme, aquí ha guanyat Esquerra Republicana.’ Tenim un acord profund amb JxCat i la CUP i que es noti.

PSC i Iniciativa han governat aquesta ciutat durant dècades i ara tant Colau com vós dieu que solucionareu el problema tema dels pisos. Per què no vau fer-ho abans?
—És veritat que hem hagut de canviar, però ja fa ara quinze anys o vint que hem decidit d’abandonar el paradigma propietat i treballar de debò el paradigma lloguer. Aquesta decisió, fins ara, perd la batalla amb un canvi d’arrel a la societat. El canvi hi és: hi ha hagut creixement demogràfic de Barcelona, el creixement de la desigualtat a partir de fa deu anys, les retallades liberals, conservadores i socialistes europees aplicades aquí i, finalment, l’alteració que ha significat el turisme. De manera que seria absurd de continuar pensant que hem de mantenir la mateixa política.

Faríeu un punt d’autocrítica en la manera com es van gestionar els lloguers i pisos, doncs?
—Podem fer un punt d’autocrítica com a país en tantes coses… Jo crec que érem presoners o integrats en aquest model i aquesta manera d’entendre la qüestió, que era produir habitatge per a ser convertit en habitatge de propietat. Ara ja es veu que allò era un error perquè resulta que després de molts anys de produir-ne molta ja es va exhaurint aquell estoc de propietat pública usat pels ciutadans. Això ha anat a parar al mercat lliure. En canvi, la propietat pública s’ha reduït a menys del 2%. Hi ha dues dades principals: que estem al 2% i hem d’arribar al 15% de pisos de propietat pública, i això representa 90.000 habitatges i passem per 13.000. Imagineu si som lluny… I per una altra banda més del 40% de les famílies dediquen més del 40% dels ingressos a sostenir l’habitatge. I això no és que sigui injust, és que és insuportable, inassumible. Per això és urgent i reaccionem. Hem reaccionat tard? Sí, tots plegats hem reaccionat tard. Però el govern espanyol encara s’ho va pensant.

Si per resoldre el problema del lloguer heu de trencar lleis del mercat, ho fareu?
—Trenquem-les decididament. Aquesta mena de religió absoluta que el mercat ho resoldrà tot la veritat és que no és tan sols un error; de fet, ha acabat produint polítiques macroeconòmiques com les que la Unió Europea ha adoptat per encarar la crisi. En aquests moments és evident que la intervenció al mercat de l’habitatge, trencar la llei del mercat, es fa arreu d’Europa i del món i cada situació és diferent. Però no tenim cap motiu per a no fer allò que es fa a París o en unes altres ciutats. El decret del govern català s’inspira en la legislació alemanya actual.

Passa que vindrà l’estat espanyol i l’escapçarà, el decret.
—És una hipòtesi perfectament raonable i horrible. Serà una evidència més. El codi civil català existeix o no? De moment fem-ne ús fins a les últimes conseqüències.

Maragall quina opció de seguretat té diferent de la de la dreta?
—Jo sempre parlo de llibertat i seguretat com a conceptes inseparables. La dreta què hi respon?: llei i ordre, el regnat de la por. La por com a valor social. Hem de fer exactament la contrària: combatre la por. La nostra política serà guàrdia urbana ben dirigida, coordinada amb els Mossos, presència de funcions que no són de seguretat i ara es confonen (civisme, prevenció) i justícia de proximitat.

Hi ha països europeus que exigeixen titulació universitària, per exemple. Sobre això, hi ha coses a millorar a la guàrdia urbana?
—Sí. Clarament. Forma part de l’actualització del model de seguretat. M’agradarà constatar el procés de formació de la guàrdia urbana que segur que està molt bé des d’un punt de vista tècnic, d’ofici, però que probablement demana una certa actualització per a comprendre què vol dir ciutat, diversitat, delinqüència organitzada. Necessitem guàrdia urbana molt preparada. Quan em donen xifres de desprotecció nocturna a què són sotmesos bastants barris de la ciutat m’escandalitzo.

Anna Saliente (CUP) diu que vol reduir a la meitat les places turístiques de Barcelona. Hotels i apartaments. Com ho veieu?
—Em sembla un error. Clarament un error. Entenc l’instint reactiu de la senyora Saliente i de la seva organització perquè estan molt enlluernats pels efectes negatius. Però en comptes de governar això, s’estimen més negar-ho: que no vinguin. En el fons això és una política conservadora. Sí que comparteixo que l’economia de la ciutat no depengui del turisme. I encara menys s’hi rendeixi. Com que han de venir turistes, han de tenir sous baixos. Tot això sí que és un error. I un horror que clama al cel. Que reclama reacció urgent. Això implica posar preu, recàrrec turístic. Que posarem, evidentment. Emprar els recursos que obtinguem, que han de ser molts més que ara, per millorar la qualitat de vida a l’espai públic, la seguretat i la neteja per als barris més afectats, i una altra cosa que amb el model Saliente no podríem fer: promoció cultural.

Miquel Puig demana de millorar els salaris dels cambrers, per exemple. Però això un ajuntament no pot fer-ho.
—Un ajuntament, des del punt de vista competencial, no. Un ajuntament com el de Barcelona, des del punt de vista de raó institucional i lideratge de ciutat, sí. Governar vol dir seure, treballar, acordar amb els sectors, els protagonistes, els agents reals de cada àmbit i sector. Això vol dir parlar amb l’àmbit de la recerca, de les universitats…

Però no podreu apujar-los el sou. Ni salari mínim.
—Podrem arribar a un acord de ciutat que impliqui un concepte renovat de salari, una mena de conveni de ciutat. Salari mínim vol dir més coses. Limitar la precarietat, exigir uns mínims a la contractació pública exigents. Això s’ha de fer amb un acord, efectivament. Hi ha instruments estrictament municipals al nostre abast. Per exemple, definir les regles de la contractació pública. Això no resol el conjunt de la ciutat, però és un missatge molt potent. Nosaltres bastirem allò que en diem una carta republicana de drets i deures.

Si no m’erro, l’ajuntament té 30.000 treballadors, dels quals 15.000 són externalitzats. Exigiríeu el salari mínim de tots aquests?
—Seria l’exigència bàsica i mínima, sí. Una cosa és externalitzar i una altra abusar o explotar. Són dos conceptes clarament diferenciats. Crec que el concepte d’externalització de serveis en si mateix no ha de ser per força prohibit. Si haguéssim de fer-ho tot amb funcionaris, em sembla que ens equivocaríem. Però n’ha de canviar el sou.

Una proposta d’una candidatura rival que us agradi.
—Alguna cosa de la senyora Saliente em va interessar. Una qüestió relacionada amb la mobilitat. De segur que si explorem el programa dels comuns també en trobarem.

La proposta de la qual us sentiu més orgullós?
—Totes les que tenen a veure amb la desigualtat, començant per la inversió en 0-3 anys, i en beques salari a l’altre extrem del sistema educatiu. Totes dues eines són imprescindibles.

Una crítica que no entenc: Maragall té setanta-cinc anys. I què? Bernie Sanders també. I és una màquina. Crítica que sí que entenc. Maragall el 1969 ja era a l’ajuntament. Potser seria hora de passar el relleu.
—El relleu sóc jo. Ara intento rebre el relleu i posar al servei de la ciutat no tan sols la meva nostàlgia i memòria, sinó l’experiència. Jo he estat a l’ajuntament fent coses molt diferents: equip informàtic, cadastre, gestió econòmica, fiscal. He fet més de tècnic que no de polític, i hi he acumulat experiència. I ja fa quinze anys que el vaig deixar, l’ajuntament.

Quin visió de ciutat té el senyor Maragall, més enllà de propostes?
—L’ambició i la visió és ser ciutat global amb totes les conseqüències. Ser-ho amb els canvis d’escala que exigeix, incloent-hi la governança metropolitana. I acabar essent referència europea de ciutat. D’espai urbà, i de cohesió. No és tan sols una proposta econòmica, turística, sinó que vol sumar drets i llibertats, superar les desigualtats, amb creixement sostenible. Aquests tres eixos són negats pels estats, i aquest és el paper de les ciutats.

Ja sé que em direu que no, però a la República Catalana, capital Tarragona. Per què hem de ser Washington i no Nova York?
—Jo no vull ser Washington, jo vull ser Barcelona. Una de les parts de la visió és precisament entendre què vol dir ser la capital de Catalunya. Estem en condicions de trencar qualsevol tòpic sobre la contradicció i contraposició entre Catalunya i Barcelona. Això s’ha acabat. Catalunya exigeix una Barcelona potent, forta, capital, capaç d’actuar braç a braç amb el conjunt del país. I si no, no existirem com a país, ni com a ciutat. Barcelona necessita el país. Us en posaré un exemple: oi que hem de canviar de model d’energia, i deixar de dependre de les grans distribuïdores, i monopolis estatals, Endesa i qui sigui? Oi que hem de jugar fort per les renovables? Doncs hem d’estendre el braç i acordar amb el territori com la produirem i la distribuirem. Un dels canvis que hi ha d’haver en relació amb la senyora Colau és que Barcelona torni a ser capital del país. I que ho sigui a totes. I que es comprometi, com ara no és compromesa, amb els objectius centrals de llibertat i democràcia. Barcelona no vol defugir ni pot defugir la seva responsabilitat de capital real.

Balanç de Colau. Coses bones i dolentes?
—Molt bones… intencions. Wishful thinking, que diuen en anglès. Però que ha estat incapaç de convertir en retorn transformador. És un progressisme declaratiu, de les grans ideologies i grans paraules, i grans imatges. Un clàssic de les esquerres, algunes més que algunes altres, és pensar que com que tenim raó, doncs guanyarem. No han convertit la raó en projecte polític, ni en acció de governació. Això ha anat creant frustració, decepció i ara exigència de canvi. Han acabat barallant-se amb tothom, inclosa la part que podrien tenir més a prop. Han fet tard.

Quan us feu independentista?
—No hi ha un dia. Però si hagués de dir un dia diria el 30 de setembre de 2005, quan constato que el PSC no donarà suport real a la proposta federal que havia sortit del Parlament de Catalunya. Aquí va començar. El parlament pren un acord i el principal partit per a dur-lo endavant mostra signes clars de marxa enrere? I en la reunió del PSC, l’executiva va ser clara. O el dia que vaig veure el rol del PSC en la negociació de l’estatut, en què els negociadors en nom del PSC semblaven actuar a l’altra banda de la taula.

Miquel Iceta?
—Exactament.

Pactes d’investidura. Ja us he sentit dir que no heu vingut a pactar amb Colau, sinó a substituir-la. I que si els necessiteu voleu pactar amb comuns i Junts per Catalunya. Per què amb Junts per Catalunya?
—Per què hi ha un àmbit de responsabilitat compartida: compromís amb l’avenç cap a la República i la independència. I que no es pot destriar del conjunt de governació de la ciutat. Aquesta és una de les forces del catalanisme, o independentisme: comptar amb una gran força cada vegada més central, que és ERC, i una altra força que representa el centre-dreta. El govern de la ciutat pot tenir moments de diferència i de contrast, però també moments d’acord. Junts per Catalunya va donar suport al pla de l’habitatge d’Ada Colau. De manera que si ells van poder arribar a acords amb la senyora Colau, per què hi he de renunciar jo?

A la BBC vau dir: de moment no tenim cap elecció on tinguem el 50% dels vots. Si això passés a les municipals, o a les europees, quins canvis hi hauria?
—Tindríem una força de representació, i institucional, ampliada i reforçada per a anar a Europa amb una determinada actitud i exigència. Que seria impossible de negar o de refusar. Continuarà essent cert que la majoria s’ha de fer evident no tan sols a les municipals, o europees, amb molts elements de judici, sinó en unes eleccions catalanes. O naturalment en un referèndum d’autodeterminació que expliqui si hi ha, o no hi ha, una majoria. I crec que hi és, per això no ens el deixen fer.

Els ciutadans, si se supera el 50%, us collaran més. Declareu la independència immediatament, ara que hem passat del 50%.
—Estaré encantat que ens collin, si és el cas. Però primer que ho sigui. Creem l’evidència democràtica. Que ho som. I efectivament tindrem més exigència. Si superem el 50% del vot independentista, potser tindrem canvi d’actitud a Europa i Madrid. Serà més difícil de negar l’evidència democràtica.

M’agradaria que responguéssiu aquest test ràpid:

Quantes hores dormiu cada dia?
—Sis, sis i mitja.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Jordi i Maria.

Quin és el vostre artista preferit?
—Georges Brassens.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Philip Marlowe.

Quin personatge històric valoreu més?
—Anna Frank.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Recomano molt Contra toda esperanza. De Nadejda Mandelstam. Explica l’URSS als anys trenta. És una biografia d’ella i del seu marit, una crítica sobre l’economia política. Boníssim.

Quin és el vostre lema?
—We the people.

Quines feines heu fet fora de la política?
—Màrqueting, estudis mercat, informàtic, gestió publica.

L’escola on heu dut els fills és pública o privada?
—De tot: llarguíssima etapa d’escola pública i al final una mica d’escola concertada.

En quina llengua parlàveu als pares? I en quina parleu als fills?
—Pare, català. Mare, que tenia llengua materna castellana, més barrejat. Amb les filles, català. Amb els néts, també.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—Fa tants anys que ni me’n recordo. Es podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que ho he fet.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—N’he vistes tantes… Determinades acusacions d’interessos privats quan era conseller Educació que són falses. Totalment falses.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—No cal ni respondre. Pregunta absurda.

La cosa que ha fet més bé l’actual batllessa?
—Posar sobre la taula qüestions reals.

La que ha fet més malament?
—Ser incapaç de resoldre’n cap.

Quant cobrareu si sou batlle?
—La quantitat que toqui.

I si sou regidor?
—La quantitat que toqui.

A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—Luca, a Itàlia. Meravella. O Xicago, a l’altre extrem, i també meravella.

Qui us ha fet políticament?
—He crescut amb el Pasqual al costat, i això és inevitablement una mestria. Fisiològica, gairebé.

Qui creieu que faria millor la vostra feina entre la resta de candidats?
—Em toca dir que cap.

Qui creieu que la faria pitjor?
—Per moltes raons, Manuel Valls.

The post Ernest Maragall: ‘El relleu sóc jo’ appeared first on VilaWeb.

Jordi Sebastià: ‘La gent s’ha despertat d’una manera desagradable del somni que Europa no ens afecta’

Jordi Sebastià (Burjassot, 1966) torna a encapçalar la coalició de Compromís a les eleccions europees. Ara fa cinc anys Primavera Europea, que és com es deia la candidatura, va aconseguir un eurodiputat i Sebastià es va repartir la legislatura amb el número dos, Florent Marcellesi (Equo). Ara, a la coalició, s’hi han afegit Més per Mallorca, Nova Canàries, Coalició per Melilla, Iniciativa del Poble Andalús, Esquerra Andalusista i Verds d’Europa. La coalició valencianista ha reforçat la seva marca i la candidatura es diu Compromís per Europa.

Així i tot, els resultats de les eleccions espanyoles preocupen Sebastià. Per contrarestar aquesta caiguda electoral vol vincular la candidatura europea amb les eleccions locals, on històricament Compromís ha estat més fort.

Voleu tornar a ser eurodiputat de Compromís. Què hi aneu a fer al Parlament Europeu?
—Per una banda, a continuar treballant com a lobby valencià. Hem fet visibles a Europa alguns dels nostres problemes, com ara la crisi citrícola i les inversions del corredor mediterrani que l’estat espanyol ha desviat. També hem presentat moltíssimes peticions al Parlament Europeu de grups i associacions valencians. A més, amb el nostre grup europeu, els Verds, continuarem treballant perquè la Unió Europea seguesca un rumb feminista, social, que lluite contra el canvi climàtic i que es prenga seriosament la pobresa enquistada en el 23% que causa el neoliberalisme. Hem de lluitar per tornar a il·lusionar en el projecte europeu la part de la ciutadania que no se’l creu.

Quina capacitat teniu de representar els vostres votants amb un partit que només té un eurodiputat de 750?
—En la votació de l’acord amb Sud-àfrica, que era molt perjudicial per als interessos valencians perquè permetia que entrassen les taronges sud-africanes, vaig aconseguir que tots els partits del grup parlamentari hi votassen en contra. En canvi, el representant del PP valencià [Esteban González Pons] va votar-hi en contra, però no va poder convèncer ni els eurodiputats del PP espanyol, que van votar-hi a favor. I l’eurodiputada del PSPV [Inmaculada Rodríguez-Piñero] també va votar-hi en contra, però no va convèncer els socialistes espanyols, que es van abstenir. Nosaltres no estem sols al Parlament Europeu: som en un grup que ens escolta i on tenim influència. Jo vaig aconseguir que diputats del PP portuguès hi votassen en contra. Si treballes, pots tenir molta influència.

Què es pot fer per la taronja al Parlament Europeu?
—A curt termini, es revisarà l’acord amb Sud-àfrica i tenim un informe de la Universitat Politècnica de València pagat pel nostre grup europeu que diu clarament que la posició de la Comissió és falsa. Caldrà traure la taronja fora del tractat, com el plàtan, la poma i més productes. De cara al futur, tenim una estratègia totalment contrària a aquests tractats, que allarguen una situació neocolonial entre països menys desenvolupats i la Unió Europea. Envien matèries primeres i productes agrícoles, i nosaltres els enviem productes tecnificats. No milloren el benestar de la gent, només d’algunes multinacionals, i tenen un impacte brutal en el canvi climàtic.

La crisi de la taronja fa que els votants es fixin més en la política europea?
—Sí. Comence totes les meues intervencions de campanya explicant això. La gent s’ha despertat d’una manera desagradable del somni que tot allò que passa a Europa no ens afecta. He fet desenes de conferències explicant com es prenen eixes decisions i explicant també que només que el Ministeri d’Agricultura espanyol hagués defensat una posició favorable als llauradors valencians s’hauria aconseguit.

Com afectarà el Parlament Europeu que, com diuen les enquestes, el Partit Popular i el Partit Socialista no tinguin majoria absoluta pel creixement de l’extrema dreta?
—Nosaltres hi veiem un punt positiu, perquè tenim en compte les paraules de Timmermans, el candidat dels socialistes. L’altre dia va dir que si sortien els comptes amb l’Esquerra Unitària, els Verds i els liberals, els socialistes reconsiderarien l’aliança sempiterna amb els populars. Els Verds – Aliança Lliure Europea pot ser un grup molt influent que ens porte cap a unes polítiques més socials. És l’únic grup, amb l’extrema dreta, que totes les enquestes diuen que creix. També em preocupa molt l’extrema dreta amb la cobertura del PP europeu com Orbán o Berlusconi. El senyor Tajani, president del Parlament Europeu, va dir que Mussolini no havia estat roí del tot.

Què us uneix a Més per Mallorca, la Chunta Aragonesista, Nova Canàries i En Marea?
—Hi ha una qüestió pragmàtica: molts d’aquests partits formem part de governs de progrés amb el partit socialista. Representem una visió d’Europa amb molta presència de regions –que és el nom que es fa servir a Europa, nosaltres preferim parlar de diversitat nacional europea– i clarament vinculada a polítiques d’esquerres i sostenibles. Durant la legislatura passada ja vam treballar amb aquestes forces i ara hem ampliat la candidatura.

I com és que no aneu amb Esquerra Republicana, Bildu i el BNG, que també són del grup Aliança Lliure Europea – Verds i tenen una expectativa electoral més alta?
—Durant la legislatura hem tingut molt bona relació amb els companys d’Esquerra Republicana, però no hi ha hagut cap conversa oficial en la qual Ara Repúbliques ens haja ofert d’anar amb ells. Per una altra banda, la situació de Compromís, Més i la Chunta en la qüestió de Catalunya és problemàtica, perquè el sistema mediàtic aprofita qualsevol gest, per lògic que siga, per derivar-hi tot el focus d’atenció i silenciar el debat de la gestió que es fa als governs. La relació és bona, però no hem considerat mai d’anar en eixa coalició. Políticament no era viable.

La pressió mediàtica ha de frenar la manera com encareu els desafiaments polítics?
—No, jo he visitat els presos polítics i he participat en el grup de debat Catalunya-Europa demanant diàleg i demanant un nou esforç polític per a resoldre l’anomenat conflicte català. A Europa hem fet molta pedagogia. Moltíssima gent no entén que hi haja gent en presó preventiva de fa pràcticament dos anys mentre que els senyors de la Manada estan lliures. Qui té problemes per a explicar-se allà és Espanya, no som nosaltres. Hem marcat la nostra posició amb fermesa, tot i que lògicament el sistema mediàtic espanyol ho desvirtua i ho aprofita per a demonitzar-nos. Nosaltres hem de mantenir una posició democràtica i exigir que es faça política.

El 2014 vau tenir vots del Principat, d’on no hi havia candidats. Creieu que ara pot passar a la inversa, que hi hagi gent del País Valencià que voti la candidatura de Puigdemont?
—El 2014 també hi va haver vots valencians i balears per a la candidatura d’ERC. Sens dubte hi haurà transvasament de vots, però no crec que siga un efecte significatiu.

Per què el 28 d’abril Compromís va perdre diputats tant a les Corts Valencianes com al congrés espanyol?
—A les Corts vam perdre vots, però crec que la contesa electoral es va passar amb un notable alt. En canvi, estem decebuts amb el resultat al congrés. Sóc autocrític, probablement el fet d’haver anat amb Podem a les anteriors eleccions va fer que alguns dels nostres votants no veiés malament de votar-los a ells perquè, en un marc de referència estatal, es va propagar la por a l’extrema dreta. A més, no podíem fer una campanya contra Podem perquè es necessitava el seu suport per a fer un govern alternatiu a la dreta. Tot i que ho hauríem pogut fer perquè n’hi ha motius, com la pèrdua de l’ajuntament d’Alacant per la seua irresponsabilitat.

Us preocupa amb vista a les eleccions de diumenge?
—Ens preocupa, lògicament. Per això al País Valencià hi fem una campanya molt lligada a la campanya local. És a dir, si votes tal al municipi, vota també Jordi Sebastià perquè serà el lligam entre les polítiques locals i les europees. Esperem que la gent siga fidel al vot local del 2015. Si ho fes, tindríem dos eurodiputats. En principi, no hauria de ser complicat mantenir la representació i, fins i tot, ampliar-la. Crec que hem fet els deures.

Si no sou eurodiputat tornareu al periodisme o voleu continuar a la política?
—No pensem en cap pla B, estem convençuts que continuarem al Parlament Europeu.

The post Jordi Sebastià: ‘La gent s’ha despertat d’una manera desagradable del somni que Europa no ens afecta’ appeared first on VilaWeb.

S’ha mort Benet Delcan, president de Caixa Popular

El president de la cooperativa de crèdit Caixa Popular, Benet Delcan, s’ha mort aquest dijous a 65 anys després d’una llarga malaltia.

Delcán, que va accedir al càrrec el juny de 2015, era director de Qualitat i Desenvolupament de Florida Universitària, cooperativa en la qual va ser president de 1987 a 1989 i director general entre 1989 i 1997. Al seu torn, ha ocupat càrrecs de responsabilitat en diferents cooperatives com a Consum, La Nostra Escola ComarcalAbacus.

A més, va obtenir el premi Pepe Miquel de cooperativisme, en el qual es va reconèixer la seva trajectòria en aquest tipus de societats, per la seva contribució al desenvolupament de Florida Grup Educatiu.

The post S’ha mort Benet Delcan, president de Caixa Popular appeared first on VilaWeb.

La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem

Fa un parell de mesos va testificar al Tribunal Suprem un tinent de la Guàrdia Civil que va dir que li semblava esperpèntic haver de parlar de la seguretat davant d’Economia el 20-S amb Jordi Sànchez. Aquest individu, amb aquesta concepció de la mediació policíaca, ha tornat a venir avui a la sala de plens del Suprem en el judici contra el procés. L’agent C57393S ha vingut acompanyat d’un sergent de la Guàrdia Civil, proposat com a expert per la fiscalia. El mes de març va declarar com a testimoni de càrrec sobretot contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; avui ha comparegut com un expert proposat també per l’acusació. Expert en què? Expert en l’anàlisi de ‘la documentació decomissada en els escorcolls al despatx de Josep M. Jové i al de Lluís Salvadó‘. Per aquí ja no hi han passat pas, les defenses, per l’escàndol que un guàrdia civil que va testificar contra els acusats vingui avui a parlar com un expert. Si no hagués estat per la insistència d’Andreu Van den Eynde, Marina Roig i Olga Arderiu, el tribunal hauria permès aquest abús.

El fiscal Javier Zaragoza havia de dirigir l’interrogatori als dos guàrdies civils. Al primer l’han fet fora perquè era innegable l’argument dels advocats de les defenses. Al segon, el tribunal l’ha reconvertit en testimoni de càrrec, i ja no podia parlar com a expert. Zaragoza es neguitejava, perquè aquesta era la seva principal prova pericial de càrrec per la rebel·lió, per a remuntar un argument que ha sortit força malparat aquests últims dies, aquell que diu que la mobilització social va ser planificada, promoguda i organitzada pel govern com una arma per a fer agenollar l’estat. Zaragoza feia preguntes que no eren pertinents al guàrdia civil, que maldava per ajudar-lo, fent-li un mal favor perquè la seva excessiva càrrega valorativa l’invalidava com a testimoni. ‘Hi havia anotacions al despatx del senyor Jové?’, demanava Zaragoza. ‘Hi havia, com deia vostè, anotacions sobre la mobilització ciutadana, i és interessant de dir que és una mobilització coordinada des del govern, des d’una de les institucions de la Generalitat.’ Els advocats salten, Marchena també. Aquestes preguntes amb aquestes respostes valoratives no es poden fer. ‘Vistes les dificultats enormes per a continuar amb  l’interrogatori, el ministeri fiscal renuncia a continuar la declaració.’

Advocats 1 – Zaragoza 0

El cas era massa escandalós, i no ha passat pel sedàs de la mínima pulcritud processal. Però aquests dos dies de fase pericial han servit per a veure la profunditat de la sala de màquines de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme per l’1-O. Els experts citats per les acusacions per a demostrar amb dades pretesament tècniques, objectives, científiques, que hi va haver malversació i sedició o rebel·lió han demostrat un biaix polític, una intenció evident de recaragolar les dades amb què treballaven per a poder inculpar els acusats. La demostració més esperpèntica l’hem tinguda avui al matí, quan Marchena ha posat, cara a cara, dos experts de l’acusació i dos de la defensa que han discutit i discrepat, de vegades amb una agror evident, sobre el cost de l’ús dels locals de votació de l’1-O. Els experts acusatoris, un de la societat estatal de gestió immobiliària del patrimoni (Segipsa) i un altre d’una societat de taxació, deien que la utilització de més de dos mil col·legis públics per al referèndum va tenir un cost de 900.000 euros per a les arques públiques, perquè a la pràctica era com si haguessin estat llogats. I els experts de la defensa, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, es posaven les mans al cap. Perquè l’informe de l’acusació era ple d’errors, perquè no s’havia tingut en compte ni tan sols si els col·legis de què parlaven havien obert, ni quina titularitat tenien, i sobretot perquè no són locals del mercat del lloguer. Tanmateix, el senyor de Segipsa ja ha introduït la dada: 900.000 euros més per a carregar a la malversació.

Que s’han de sumar a 900.000 euros que quatre expertes van quantificar ahir de diners públics gastats l’1-O. Totes quatre eren advocades de l’estat, tres de les quals formaven part de l’equip de l’ex-ministre espanyol Cristóbal Montoro, un dels principals testimonis de càrrec contra els acusats. I una, a més, n’era assessora. Expertes, sí, però de part. Van explicar que no calia que un servei fos pagat per part de la Generalitat perquè hi hagués un perjudici econòmic, una disminució patrimonial, en l’administració. I amb aquesta lògica, i computant com a despesa de l’1-O la contractació d’experts i acadèmics per part del Diplocat o la campanya de difusió del registre de catalans a l’exterior perquè poguessin disposar del Carnet Jove entre més serveis, van concloure que la despesa pública pujava a 917.000 euros.

Agafaven la documentació que la interventora de la Generalitat va enviar (obligada, és clar) al jutjat número 13 en la macrocausa contra l’independentisme i l’analitzaven. I qui els deia que això o allò anava relacionat directament amb ‘l’activitat il·legal’ del referèndum de l’1-O? Doncs elles mateixes. Les preguntes d’Andreu Van den Eynde i les de Judit Gené van ajudar a entendre que elles, aquestes funcionàries d’Hisenda, del ministeri de Montoro, eren les que decidien si tal despesa o tal altra tenia a veure amb el referèndum. Als anuncis del registre de catalans a l’exterior hi havia un mapa de Catalunya diferenciat de la resta de l’estat espanyol. Pam: independència, referèndum, il·legal, malversació…

Tot s’encarrila

Pot semblar ridícul, però aquelles expertes van fer la declaració més llarga i intensa d’aquesta fase del judici en què tot es va encarrilant, i ja van posar xifres a la malversació. Han estat dos dies estranys, desendreçats, però importants per al tribunal, perquè han disposat d’experts més o menys creïbles que han fixat amb dades declaracions testificals acusatòries o exculpatòries. A Zaragoza li ha quedat mal regust de no poder fer passar bou per bèstia grossa amb els guàrdies civils que havien de declarar com a experts; i quan ha vist que dos metges d’una extensa carrera i una gran reputació a l’Hospital de Sant Pau deixaven en una trentena els guàrdies civils que deien haver estat lesionats per agressions de la gent a qui van anar a atonyinar. I la majoria amb contusions que s’haurien pogut fer de tant ímpetu que hi posaven. ‘La contusió es pot produir per una multitud de causes. Hi ha una declaració en què un agent diu que té una contusió al peu perquè li va caure la porta quan l’esbotzava. I un altre cas d’un agent que es va fer mal quan va trencar uns vidres i quan va rebentar una porta…’ Heus ací en què ha anat acabant la violència rebel.

MÉS INFORMACIÓ

La filòloga que ha alliçonat el Suprem

El moment més sorprenent de la sessió d’avui l’ha protagonitzat la filòloga Gemma Rigau, vice-presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha assistit al Tribunal Suprem per defensar una prova pericial filològica aportada per la defensa de Joaquim Forn. Rigau va fer una anàlisi de la primera frase de la introducció d’un informe dels Mossos d’Esquadra que la fiscalia espanyola utilitza en el seu escrit d’acusació per demostrar la rebel·lió i la participació clau dels Mossos en el referèndum. La frase deia: ‘El dia 1 d’octubre de 2017 s’ha de celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya.’ I es va traduir al castellà per: ‘El día 1 de octubre debe celebrarse el referéndum de autodeterminación de Cataluña.’ La filòloga, en una intervenció divulgativa però contundent, ha explicat detalladament que la frase en castellà pot tenir un sentit imperatiu, d’ordre, de Forn envers els Mossos, però que en català té un caràcter enunciatiu. Vegeu-ne ací el vídeo:

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?

El judici contra el procés encara la fase final. La setmana entrant hi haurà tres dies de sessions, dilluns, dimarts i dimecres, que es dedicaran a la fase documental, a veure els vídeos que Manuel Marchena va impedir de projectar durant la fase testifical. Després d’això, la setmana següent, el 3 de juny les acusacions presentaran sengles informes finals, amb un temps de dues hores per a cadascuna, fiscalia, advocacia de l’estat i Vox. El 10 i l’11 de juny serà el torn de les defenses, que també tindran un màxim de dues hores cadascuna per a presentar els informes de conclusions respectius. I el dia 11 mateix, o potser l’endemà, els acusats disposaran de quinze minuts per a fer les seves intervencions finals. El judici es deixarà aleshores vist per a sentència.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

The post La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem appeared first on VilaWeb.

El Periódico prescindeix d’Enric Hernández. La nova directora serà Anna Cristeto

La direcció d’El Periódico, que recentment ha estat comprat pel grup Prensa Ibérica, ha decidit de rellevar Enric Hernández a la direcció del diari, lloc que ocupava des del febrer del 2010. Serà substituït per Anna Cristeto, fins ara delegada d’Europa Press a Catalunya i prèviament havia estat a Expansión, La Vanguardia o La Gaceta de los Negocios, entre d’altres.

El 18 d’abril es feia públic que el Grup Zeta havia signat la seva venda a Prensa Ibérica. Culminava així un llarg procés que canviava la propietat de capçaleres històriques com El Periódico o Sport. L’adquisició dels dos diaris catalans reforça el posicionament de Prensa Ibérica a Catalunya, on ja edita el Diari de Girona, Regió7 i el setmanari Empordà, Mediterráneo, Levante-EMV, entre d’altres.

The post El Periódico prescindeix d’Enric Hernández. La nova directora serà Anna Cristeto appeared first on VilaWeb.

Oriol Junqueras: ‘Al congrés vam poder mirar a la cara aquells que no han volgut parlar i dir-los que existim’

Oriol Junqueras ha enviat a VilaWeb aquest mateix matí les respostes sobre el qüestionari electoral. El vice-president empresonat té temps per a comentar breument com va ser la seva experiència al congrés dels diputats espanyol. Però l’entrevista se centra, sobretot, en la seva candidatura a la presidència de la Comissió Europea, la seva visió i experiència com a eurodiputat, si creu que Europa va fallar durant l’octubre del 2017, i racons i ciutat del continent que té al cap. Junqueras també comenta la tensió, que nega, entre exili i presó i, per últim, compara l’hegemonia d’ERC amb la convergent.

Com vau viure la sessió al congrés espanyol?
—Emocionant. Per l’oportunitat de poder fer política al lloc on correspon. Però, sobretot, per poder mirar a la cara aquells que no han volgut parlar i dir-los, novament, que existim. Que som molts. Que persistim. Que guanyarem i que, per molt que s’hi resisteixin, hauran de dialogar tant sí com no.

Heu estat elegit diputat al congrés espanyol. Deixareu l’acta per ser eurodiputat?
—Vull portar la repressió i la denúncia de la regressió democràtica de l’estat espanyol al cor d’Europa. No hi ha res més trencador en aquest sentit que fer que un pres polític surti de la presó per entrar al Parlament Europeu, avalat pels vots i per una nova victòria a les urnes.

L’exili afecta el punt de vista sobre la política catalana. No es veu igual des d’allà. I la presó, afecta com es veu la política catalana? Com?
—El fet de no ser en el dia a dia et fa perdre una part de context, però probablement et dóna més perspectiva. De tota manera, el veritable efecte és no poder veure els meus fills i la meva dona. Fa més d’un any i mig que ens tenen tancats i ens volen aïllats. Ens volen castigar, però no ens coneixen, no podran aturar-nos. Som els qui no ens rendim mai. La presó no deixa de ser una fase més que assumim per a guanyar la llibertat i la República catalana.

Potser hi ha tensió entre exili i interior. Però això ja va passar durant el franquisme entre Tarradellas i l’interior. Com se soluciona? És greu?
—No estic d’acord que hi hagi tensió entre els represaliats. L’exili i la presó són dues cares de la repressió. Tothom té molt clar que l’adversari comú és l’estat i en cap cas els companys de viatge. Tots hem de continuar treballant per avançar cap a la consecució de la República catalana i crec que tots ho fem. Això sí, com hem reclamat diverses vegades, cal que tracem una estratègia comuna entre tots els actors que volen que Catalunya sigui un estat independent i estic convençut que ho farem.

Per què Toni Comin no va a la llista d’ERC?
—Toni Comín ha decidit d’anar en una altra llista electoral i, com sempre hem dit, respectem les decisions de tothom.

Argument: un independentista ha de votar la llista de Puigdemont perquè hi ha tres independentistes catalans als primers llocs (Puigdemont, Comin i Ponsatí) mentre que a la llista de Junqueras només un (Junqueras), la resta són bascs i gallecs. Com ho contraargumentaríeu?
—D’entrada, negant la major, és fals. Entre els quatre primers llocs de la llista d’Esquerra Republicana hi ha tres independentistes catalans, però ha interessat fer córrer aquesta mentida. Són l’eurodiputat Jordi Solé, la Diana Riba, que a més és la dona d’un pres polític, i jo mateix. I ens acompanya també Pernando Barrena, un independentista basc de pedra picada. La llista d’Esquerra Republicana representa la força de l’independentisme català, basc i gallec i serveix per a sumar forces de tot l’estat al projecte impulsat des de Catalunya.

Com descriuríeu Diana Riba?
—Una de les persones més valentes que he conegut. Li vaig fer una proposta gairebé deshonesta, pel sacrifici que comportava en una situació com la seva i no va trigar ni un minut a dir que sí. Té clar que és una oportunitat única per a denunciar la repressió i s’hi ha tirat de cap. Descobrireu una persona molt intel·ligent, preparada i valenta.

L’hegemonia d’ERC serà tan autonomista com ho va ser la de CiU?
—He, he, he. Fa gràcia aquesta pregunta, i fer-me-la a mi, a la presó. Perquè sóc independentista de tota la vida i Esquerra Republicana també. No hem estat mai autonomistes i no ho serem mai, no és el nostre model, nosaltres treballem per aconseguir la independència i construir la República catalana. I si, precisament, Esquerra Republicana és un projecte tan sòlid ara mateix i que s’ha situat al centre de la política catalana, és perquè la majoria de la societat catalana ha evolucionat cap a l’independentisme i no a l’inrevés.

Per què voleu dirigir la Comissió Europea?
—És una oportunitat única per a posar el conflicte de l’estat espanyol i Catalunya sobre la taula europea, és una oportunitat única per a posar la repressió de l’estat al centre d’Europa. Mai abans cap català ni cap pres polític no havien estat candidats a la Comissió Europea. És la candidatura dels independentistes europeus d’arreu, de les nacions sense estat, com els gallecs, escocesos, bascs i flamencs. Desenes de partits de tot Europa han decidit que sigui jo qui encapçali la candidatura, un pres polític, i això és d’una transcendència molt important. Hi ha cap imatge més potent per a l’independentisme que un pres polític com a candidat a la Comissió Europea? Ens situa al centre.

Què canviaríeu d’Europa?
—Que primin les persones i els drets per sobre dels interessos econòmics i dels estats. No pot ser que mori gent a la Mediterrània i Europa no faci res, no pot ser que l’austeritat estigui per sobre de les necessitats més bàsiques. L’Europa actual és més un club d’estats que no pas una federació de pobles, com es pretenia en la seva fundació. Cal posar les persones al centre de totes les polítiques i que es respectin els drets i les llibertats, no pot ser que Europa miri cap a una altra banda en funció dels interessos. I a la vegada cal potenciar molt més l’educació i la innovació, Europa va perdent el tren del present davant altres estats i regions del món.

Què mantindríeu d’Europa?
—Els valors, la cultura, la democràcia, els drets i la llibertat. La diversitat d’Europa i a la vegada els valors que comparteix tot el continent és una riquesa que no podem perdre. Aquesta part del món que ha estat capaç del millor i del pitjor de la humanitat, és probablement un dels millors racons del món per a viure, però hem de saber mantenir l’esperit fundacional d’Europa, no girar l’esquena als grans problemes i gaudir de la història i la cultura creada aquí. Una altra idea que m’agrada és la que defensa George Steiner, quan diu que Europa són els seus cafès, cosa que no passa en altres indrets del món. A Europa es passa l’estona als cafès, es llegeix, es conspira o simplement s’enraona. I és igual ser a Roma, a París, a Viena o a Sant Vicenç dels Horts. Cafès com a sinònim de lloc de reunió, de conversa, de paraula, sense diferències de classes ni orígens, com a sinònim d’espai compartit per a la discussió però també la construcció.

De canvis a la Comissió Europea, quins n’hi hauria d’haver?
El Parlament Europeu, que és el representant de la sobirania dels ciutadans europeus, hauria de tenir més força, més poder real i no estar tan supeditat a la Comissió Europea i al Consell. Nosaltres sempre hem defensat que som independentistes respecte de l’estat espanyol i federalistes respecte d’Europa, però volem canvis, i un d’aquests canvis és millorar els sistemes democràtics europeus, de manera que la ciutadania tingui més capacitat de decisió, encara que sigui de manera representativa, i no els estats directament.

Quins records teniu dels anys d’eurodiputat?
—Va ser un temps del qual tinc molt bon record. Vam treballar de manera coordinada amb els companys Ramon Tremosa i Raül Romeva, amb qui he acabat tenint una molt bona amistat. Amb Romeva compartim fins i tot cel·la i és una persona indispensable en aquesta etapa de la meva vida.

Qui us ha visitat, d’Europa?
—La veritat és que molta gent, i també he rebut molts missatges de suport. No és igual el que fan els estats i els governs que el que pensa la ciutadania, els eurodiputats i l’opinió pública de molts dels països.

Una ciutat europea que recomaneu, i per què?
—Si hagués de recomanar una ciutat europea, recomanaria Florència, perquè és el bressol del Renaixement.

Un país europeu que recomaneu, i per què?
—Recomanaria Itàlia, perquè sóc d’educació i cultura italianes.

Heu viscut mai anys fora de Catalunya, en algun país europeu? Què hi fèieu?
—He viscut o mig viscut a Roma, perquè estudiava a l’Arxiu Secret del Vaticà, i a Brussel·les i Estrasburg perquè era diputat del Parlament Europeu.

Quines llengües europees parleu? Un llibre amb aquesta llengua que recomaneu?
Parlo català, castellà, italià i anglès. I com a llibre en italià recomanaria el Canzoniere, de Petrarca.

Com pot ajudar la Comissió Europea als ciutadans catalans? Quines polítiques s’hi fan que afectin la vida de la gent?
—Molt més que no pugui semblar. Les decisions que es prenen a Brussel·les ens afecten en gairebé tots els àmbits: progrés econòmic, cohesió territorial, medi ambient, drets dels consumidors, política comercial, política agrícola i pesquera, suport a la recerca i la innovació… Però hi ha àmbits en què s’hauria de fer més, com per exemple, programes socials, criteris comuns en política fiscal, acció exterior més ambiciosa i coherent i una defensa aferrissada dels drets i les llibertats.

Europa ens va fallar, l’1-O. Per què?
Els estats defensen els estats i això ja ho sabíem. Però és veritat que Europa ens ha decebut. Com deia, aquesta és l’Europa que volem canviar. De l’Europa dels estats a l’Europa dels pobles i els ciutadans. A l’Europa dels drets i les llibertats, amb les persones al centre. I Catalunya, amb la seva lluita per la defensa de la democràcia, els drets i les llibertats, és la principal esperança perquè Europa torni a ser aquest espai comú de justícia i esperança.

Quan podrem escollir el president europeu directament?
—Ens agradaria que fos molt aviat. I afavorir i millorar la democràcia directa a escala europea, també.

Com valoreu el mandat de Jean-Claude Juncker?
—És evident que de manera molt negativa. Va començar tacat per l’ombra de l’escàndol LuxLeaks, una trama per a facilitar l’elusió fiscal de multinacionals a Luxemburg quan ell era primer ministre. Amb Catalunya ha tingut un comportament cínic i irresponsable. Ens deixa una Europa desorientada i sense ambició davant reptes tan importants com el canvi climàtic, la justícia social i la defensa dels drets dels pobles. Crec que representa allò contra què lluitem.

I el d‘Antonio Tajani?
—Algú que li sembla que el règim feixista de Mussolini no era tan dolent perquè va fer carreteres no mereix ser president del Parlament Europa.

I el de Doland Tusk?
—Ell és el més prudent i sensat de tots tres. Val la pena llegir bé entre línies el seu posicionament després del Primer d’Octubre. El problema és que els estats continuen veient les institucions europees com una plataforma per a practicar el seu nacionalisme d’estat i defensar els seus ‘interessos nacionals’. I això ha de canviar.

The post Oriol Junqueras: ‘Al congrés vam poder mirar a la cara aquells que no han volgut parlar i dir-los que existim’ appeared first on VilaWeb.

El Suprem desestima el recurs de Puigdemont contra la seva destitució com a president per l’article 155

La sala quarta contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de Carles Puigdemont contra la decisió del senat espanyol de destituir-lo com a president de la Generalitat per l’article 155 de la constitució espanyola.

Puigdemont demanava que s’anul·lés la decisió per inconstitucional i que el restituïssin en el càrrec. Però el Suprem diu que no hi ha una relació ‘taxada’ de les mesures que es poden adoptar a l’empara de l’article 155, sinó que són les ‘necessàries per a obligar’ al comportament forçós de la constitució espanyola. A més, recorda que aquest article no s’havia hagut d’aplicar mai des del 1978, i que si es va fer va ser perquè la Generalitat, ‘en franca vulneració de la constitució espanyola’, va optar per ‘separar aquella comunitat autònoma d’Espanya’.

El tribunal subratlla que hi ha molta jurisprudència d’incompliment de normes que no han estat mai motiu d’aplicació del 155. Per això opina que les mesures que estableix aquest article són les que calen per fer front a actuacions ‘contra les quals no serveixen les respostes ordinàries’, i diu que tenen per objectiu ‘la defensa i la salvaguarda de la constitució mateixa i, en últim extrem, de la sobirania del poble espanyol del qual emanen tots els poders de l’estat’.

També recorda que ja s’ha pronunciat sobre diversos actes i disposicions arran de l’acord del govern espanyol aprovat pel ple del senat, ambdós de 27 d’octubre del 2017, i que cal considerar aquests pronunciaments com a jurisprudència aplicable en aquest cas. En essència, que es tractava de ‘fer front’ a allò que aquell acord qualificava de ‘gravetat extraordinària en l’incompliment de les obligacions constitucionals i la realització d’actuacions greument contràries a l’interès general per part de les institucions de la Generalitat de Catalunya’.

Per tant, afegeix, els retrets que la demanda fa d’alguns paràmetres d’aquell decret s’han d’examinar necessàriament en el marc d’aquelles circumstàncies, ‘l’excepcionalitat de les quals és evident’. I en aquest sentit, recorda que mai abans no havia calgut fer ús d’aquest precepte constitucional. ‘La gravetat extraordinària del que va passar no sembla que necessiti més explicacions’, afirma el tribunal.

A més, la sentència és especialment taxativa amb Puigdemont, recordant-li que el dret a la permanència en el càrrec ‘només existeix i es respecta’ en tant que qui l’exerceixi ‘respecti, alhora, la seva identitat jurídico-constitucional’.

Per tot plegat, el Suprem desestima el recurs de Puigdemont i li imposa les despeses del procediment, xifrades en 3.000 euros, IVA inclòs.

The post El Suprem desestima el recurs de Puigdemont contra la seva destitució com a president per l’article 155 appeared first on VilaWeb.

La lliçó de llengua catalana d’una filòloga que deixa bocabadat el Suprem

La filòloga Gemma Rigau, vice-presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ha assistit al Tribunal Suprem per defensar una pericial filològica aportada per la defensa de Joaquim Forn. Rigau va fer una anàlisi de la primera frase de la introducció d’un informe dels Mossos d’Esquadra que la fiscalia espanyola utilitza en el seu escrit d’acusació per demostrar la rebel·lió i la participació clau dels Mossos en el referèndum.

La frase deia: ‘El dia 1 d’octubre de 2017 s’ha de celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya’. I es va traduir al castellà per: ‘El día 1 de octubre debe celebrarse el referéndum de autodeterminación de Cataluña’. La filòloga, en una intervenció divulgativa però contundent, ha explicat detalladament que la frase en castellà pot tenir un sentit imperatiu, d’ordre, de Forn envers els Mossos, però que en català té un caràcter enunciatiu.

The post La lliçó de llengua catalana d’una filòloga que deixa bocabadat el Suprem appeared first on VilaWeb.

Modi i el seu partit celebren la victòria en les eleccions de l’Índia

El primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, i la seva formació política, el Partit Popular Índi (BJP), han donat ja per segura la victòria en les eleccions parlamentàries, després de l’àmplia victòria que li concedeixen els primers resultats oficials revelats avuiper la Comissió Electoral.

Les dades situen al BJP per davant en 298 dels 542 escons en joc. Un resultat per sobre dels 282 obtinguts el 2014 i dels 272 que representen la majoria absoluta. L’Aliança Democràtica Nacional (NDA) en la qual s’integra el partit de Modi podria obtenir 348 representants, segons la cadena NDTV, que anticipa només 85 serien per a l’Aliança Progressista Unida que encapçala el Partit del Congrés.

‘Junts creixem. Junts prosperem. Junts construirem una Índia forta i inclusiva’, ha celebrat Modi a Twitter. ‘L’Índia guanya de nou’, ha proclamat el primer ministre, que s’encamina cap a un nou mandat a l’espera que conclogui el recompte i la Comissió Electoral anunciï els resultats definitius.

El president del BJP, Amit Shah, ha celebrat igualment les dades provisionals, que també han portat a la ministra d’Exteriors, Sushma Swaraj, a parlar d’una ‘gran victòria’. En el Partit del Congrés ja assumeixen en canvi que han ‘perdut la batalla’, com ha admès un dels seus dirigents, Amarinder Singh, segons l’agència de notícies DPA.

The post Modi i el seu partit celebren la victòria en les eleccions de l’Índia appeared first on VilaWeb.

El Suprem confirma la multa a Baños i Reguant per no haver contestat a Vox

La sala segona del Tribunal Suprem espanyol, on es fa el judici contra el procés, ha desestimat els recursos dels ex-diputats de la CUP Antonio Baños i Eulàlia Reguant contra la multa de 2.500 euros a cadascú per haver-se negat a contestar les preguntes de Vox. A més, ha enviat el cas al Jutjat de Guàrdia de Madrid per tal que determini possibles responsabilitats penals.

[VÍDEO] Reguant i Baños expliquen la seva actuació al Suprem: ‘A Marchena vam posar-li un mirall al davant’

Després dels fet, la CUP va fer una crida per a recollir donacions per a pagar les despeses judicials i les multes. En menys de 24 hores va recaptar 25.000 euros.

The post El Suprem confirma la multa a Baños i Reguant per no haver contestat a Vox appeared first on VilaWeb.

L’Arts Santa Mònica mostra la dimensió d’artista visual d’Isaki Lacuesta amb quatre videoinstal·lacions del cineasta

L’Arts Santa Mònica i el Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona han presentat avui a Barcelona l’exposició ‘Les imatges eco. Isaki Lacuesta’, dedicada al vessant d’artista visual del cineasta català.

La mostra consta de quatre videoinstal·lacions: ‘Les imatges eco’ i ‘Els films dobles’, totes dues estrenades en la retrospectiva que el Centre Pompidou va dedicar a Lacuesta; ‘La tercera cara de la lluna’ –estrenada al Bòlit-; i la inèdita ‘L’acusat (un cas del sud)’. Aquesta última és una obra derivada de la filmació que Lakuesta va fer a El Rocio (Huelva) per la mini-sèrie documental ‘Bajo escucha. El acusado’.

El Centre Pompidou de París va acollir el 2018 una retrospectiva d’Isaki Lacuesta, comissariada per Sylvie Pras i coordinada per Judith Revault. En aquesta exposició es van presentar dues noves instal·lacions Les imatges eco i Els films dobles, que recreaven imatges sorgides tant de creacions anteriors com de noves filmacions en diversos indrets del món.

Les dues videoinstal·lacions estrenades a París es presenten ara a Catalunya amb la incorporació de ‘La tercera cara de la lluna’, que es va inaugurar el passat mes de gener al Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona.

L’obra és un diàleg entre disciplines, entre el cinema i l’arquitectura, entre l’art visual i l’escultura. Es va crear en col·laboració amb l’escultor gironí Pep Admetlla per a la capella Sant Nicolau de Girona i ara s’ha adaptat a l’espai de l’Arts Santa Mònica. Per últim, L’acusat (un cas del sud) és una obra inèdita que s’estrena a l’Arts Santa Mònica.

La comissària de l’exposició i directora del Bòlit, Carme Sais, ha afirmat aquest dijous que volien remarcar la visió que l’artista té com a creador visual i no tant com a cineasta, motiu pel qual s’han escollit quatre videoinstal·lacions seves, i no pas els seus films.

Aquest conjunt de videoinstal·lacions de gran format posen en relleu la capacitat creativa i pluridisciplinària d’Isaki Lacuesta com a artista visual, una faceta que ha desenvolupat des dels inicis de la seva carrera artística. Lacuesta parteix del cinema i les arts visuals per investigar nous formats de presentació de les obres. Per fer-ho, busca també la col·laboració de creadors d’altres disciplines per generar obres sorprenents per la riquesa de mirades, veus i combinacions.

L’exposició es completa amb fotografíes de la col·lecció d’Isaki Lacuesta i d’autors relacionats amb el seu treball com a director de cinema, com són Jorge Fuembuena i Oscar Fernánez Orengo. També es presenten diversos estudis de La tercera cara de la lluna, de Pep Admetlla, intervinguts amb grafismes per Isaki Lacuesta.

‘L’acusat (un cas del sud)’, obra inèdita a l’Arts Santa Mònica

Isaki Lacuesta va filmar a El Rocío (Huelva) per fer el seguiment d’un cas real de doble assassinat. El resultat fou la mini-sèrie documental ‘Bajo escucha. El acusado’, una producció de Bambú per a Movistar.

Durant el procés d’investigació, es va poder detectar que la vida de l’únic acusat del cas i El Rocío compartien quatre punts cardinals: l’església, la cacera, el bar i la Guàrdia Civil, que estan representades per les quatre pantalles de la videoinstal·lació.

Després de passar més de tres anys empresonat a l’espera de judici, l’acusat del cas va ser declarat innocent. Per això, una vegada alliberat, l’acusat queda fora de quadre en aquesta instal·lació, rodejat (com el mateix espectador) per les quatre pantalles que retraten les quatre institucions d’un sud que no és extemporani, sinó la imatge més imprevisible i realista del nostre segle XXI.

The post L’Arts Santa Mònica mostra la dimensió d’artista visual d’Isaki Lacuesta amb quatre videoinstal·lacions del cineasta appeared first on VilaWeb.

Maria Mercè Roca abandona la militància d’ERC i dóna suport a la candidatura de Guanyem Girona

La portaveu d’ERC-MES a l’Ajuntament de Girona, Maria Mercè Roca, ha anunciat per xarxes que abandona la militància ‘pel tracte deslleial’ que els republicans han tingut cap al grup municipal. Just a tres dies del 26-M, l’escriptora ha decidit desvincular-se del tot d’ERC.

‘Tanco, doncs la meva etapa política, però les meves idees d’esquerres i a favor de la llibertat del país es mantenen intactes’, ha dit en una piulada. Maria Mercè Roca va decidir no presentar-se altra vegada com a candidata a batlle després de veure com els republicans li retiraven la confiança. Una decisió que va tenir clares repercussions al grup municipal, i que ha suposat que dos dels regidors d’ERC-MES passessin a d’altres candidatures.

Precisament, Roca també ha publicat al Twitter el vídeo electoral de Guanyem Girona, destacant que la llista presenta ‘un sòlid projecte de ciutat’. Maria Mercè Roca trenca del tot amb ERC just a l’avantsala de les municipals. L’escriptora i actual portaveu del grup a l’ajuntament ha anunciat per xarxes que abandona la militància ‘com a mostra de disconformitat pel tracte deslleial que el partit ha tingut amb el grup municipal d’ERC-MES a la ciutat de Girona’.

Deixo avui la meva militància a ERC com a mostra de disconformitat pel tracte deslleial que el partit ha tingut amb el grup municipal d'ERC-MES a la ciutat de Girona. Tot i això, estem molt orgullosos de la feina que hem fet aquest mandat per a la ciutat i la seva gent.

— Maria Mercè Roca (@MariaMerceRoca) May 23, 2019

Roca fa així un pas més després que l’any passat ja renunciés a ser candidata a batlle, lamentant que no hi hagués un ‘clima de treball fluid i de confiança mútua necessari’ entre l’executiva local d’ERC i el grup municipal. Una decisió que, de fet, va fer trontollar-ho tot.

El regidor de MES, Pere Albertí, ja va anunciar que no repetiria coalició i aquest 26-M el seu nom forma part de la llista de la candidatura Guanyem Girona (que encapçala Lluc Salellas). I el regidor Martí Terés, per la seva banda, va abandonar l’acta aquest mes d’abril per sumar-se a la candidatura de JxCat, de la qual n’és cap de llista de la batllessa Marta Madrenas.

Idees ‘intactes’

En un fil a Twitter, Maria Mercè Roca diu que avui tanca la seva ‘etapa política’, però sentint-se orgullosa ‘de la feina que hem fet aquest mandat per a la ciutat i la seva gent’. ‘Les meves idees d’esquerres i a favor de al llibertat del país, però, es mantenen intactes; a partir d’ara dedicaré les meves energies, amb molta il·lusió, a la família, la literatura i el voluntariat’, ha piulat.

I just després, Roca ha fet una altra piulada que ja és tota una declaració d’intencions de quina pot ser la seva aposta per aquest 26-M. La portaveu d’ERC-MES ha compartit per xarxes el vídeo electoral de Guanyem Girona, destacant que la candidatura, a l’hora de presentar-se, ‘demostra una gran sensibilitat en unir bona poesia amb un sòlid projecte de ciutat’. ‘Bravo’, conclou.

 

The post Maria Mercè Roca abandona la militància d’ERC i dóna suport a la candidatura de Guanyem Girona appeared first on VilaWeb.

Una exposició antològica repassa la trajectòria de Jorge Ballester, des d’Equip Realitat al silenci

La producció artística de Jorge Ballester es mostra en una exposició a la Fundació Bancaixa de València, que es pot veure fins el primer de setembre. Es diu ‘Jorge Ballester. Entre l’Equip Realitat i el silenci‘ i conté un centenar d’obres de tota la trajectòria de l’artista: de l’etapa a l’Equip Realitat al darrer tram de la seva vida. Els últims anys, malgrat el silenci públic, van ser molt actius creativament, fins a la seva mort l’any 2014. La mostra aplega obres datades del 1965 al 2013, procedents tant de la col·lecció de la Fundació Bancaixa com dels seus hereus, al costat de préstecs de col·leccions institucionals i privades, com ara l’IVAM.

L’exposició s’estructura en nou blocs: ‘Equip Realitat’, ‘Gestes bèl·liques’, ‘Anys de plom’, ‘A voltes amb el cubisme’, ‘Ells-jo’, ‘Jodasel’, ‘Pugilatos al marge’, ‘Hypnerotomaquia concupiscente’ i ‘En companyia de la soledat’. A banda de recórrer les etapes i temàtiques essencials de la seva trajectòria, també és revisada cronològicament i s’hi difon una part de la seva obra inèdita. Així mateix, s’aprofundeixen les circumstàncies que van envoltar i van motivar la producció de les seves obres, deixant constància del sentit crític i compromès que va impregnar sempre el seu treball artístic.

La mostra arranca amb la producció de mitjan anys 1960, quan fou cofundador de l’Equip Realitat, al costat de Joan Cardells. Aquest grup va mantenir una actitud d’avantguarda de l’art valencià, que ha articulat la història de l’art des de mitjan segle XX fins ara. La selecció de peces d’aquesta etapa deixa veure la intensitat conceptual, el rigor ideològic i l’honestedat estètica que van guiar Ballester: de primer, al costat de Cardells i, més tard, al costat d’Enrique Carrazoni, amb treballs marcats pel compromís amb la situació social, política, econòmica i cultural de l’Espanya pre-democràtica. Tracten de temes com ara el consumisme, l’opressió política, els falsos convencionalismes dels mitjans de comunicació, la funció de l’art i el paper de la dona en la societat, tot això representat amb una forta càrrega satírica i de denúncia i amb una visió contrària a les lleis del mercat de l’art.

Després de l’etapa de l’Equip Realitat, la mostra se centra en la producció de Jorge Ballester tot sol i en la seva manera de concebre l’activitat artística. Malgrat que Ballester va entrar en una etapa de silenci públic, va mantenir viva i molt activa la seva faceta creativa. En l’exposició hi ha obres creades fins l’any 2013, poc abans de la seva defunció el gener de 2014. Aquest període és caracteritzat per peces més personals i íntimes, marcades pel gaudi de la pintura però carregades de la mateixa intensitat i el mateix compromís amb la realitat social i política del moment.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Una exposició antològica repassa la trajectòria de Jorge Ballester, des d’Equip Realitat al silenci appeared first on VilaWeb.

Disseny, gastronomia i música a la fira Palo Alto de València

Més disseny, més gastronomia, més música: aquests són els principals reclams del festival Palo Alto d’enguany, que es fa aquest cap de setmana a València. Durant tres dies els Jardins de Vivers es convertiran en una gran festa a l’aire lliure, amb barreja de lleure, cultura i comerç. Per una banda, hi haurà desenes de paradetes on es podrà conèixer de ben a prop la feina que fan els dissenyadors més joves i emergents del País Valencià i també comprar-hi artesania, objectes de regal, joies, roba, complements… I per una altra, una part dels jardins s’omplirà de furgonetes de menjar on es podran degustar especialitats locals i de tot el món.

Entre les actuacions musicals, s’hi podrà sentir tota mena de ritmes: música electrònica, jazz, rock independent… Divendres hi haurà els concerts de Vitamin Collective, Fru Katinaka, Soleá Morente i Napoleón Solo, Bearoid, Throes, The Shine i els discjòqueis Trashy Divas i Jorge Depanachi. Dissabte hi actuaran Viktorija Pilatovic i Joan Soler, Rustix Ensemble, Lessus, Santero y Los Muchachos, Electric Big Band, Soledad Velez i Funk All Stars. Finalment, diumenge s’hi podrà sentir La-Bel, The Secret Investment, Chlöe’s Clue, Gener i Big Electric Orchestra.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Disseny, gastronomia i música a la fira Palo Alto de València appeared first on VilaWeb.

El concepte de progrés, tema central del festival de creació contemporània Embarrat

Aquest cap de setmana es fa a Tàrrega el festival de creació contemporània Embarrat. El Museu Trepat de la capital de l’Urgell exhibirà una vintena de treballs d’artistes contemporanis dins l’exposició central, anomenada ‘La gran màquina VI’. El videoart, la fotografia, el dibuix i les instal·lacions són algunes de les disciplines artístiques que hi participaran, sempre des d’un prisma radical i d’avantguarda. La convocatòria prèvia va rebre gairebé 200 propostes, de les quals se n’han seleccionat 20. Jesús Vilamajó, director del festival, amb la col·laboració de Cèlia del Diego, directora del Centre d’Art la Panera de Lleida i comissària convidada, proposen enguany una reflexió sobre el concepte de progrés.

Nou cicle audiovisual i accions performatives

Com a novetat, la Nau 18 del Museu Trepat acollirà el cicle audiovisual ‘STOP. Sobreexposició’ amb projeccions contínues que, amb el llenguatge audiovisual, busquen activar el pensament crític i analitzar la realitat. Destaquen també les accions performatives a càrrec d’artistes de ‘La gran màquina VI’, com Laura Bergillos i la performance ‘Espirando’, de durada indeterminada, acció en què la improductivitat és l’objectiu, a partir de desfilar un fil. O l’artista portuguès Nuno Carvalho, que farà la performance ‘En construcción’, una obra que s’anirà transformant.

Concerts, vermut electrònic, discjòquei

Enguany, les propostes musicals mostraran aquesta disciplina artística des de diferents angles i formes. Divendres, es farà el concert audiovisual de Sara Fontán (violí) i Anna Irina Russell (visuals) i la performance de Marc Vilanova, artista de ‘La gran màquina VI’, que interactuarà amb una instal·lació de saxofons. Dissabte, és el torn del vermut electrònic amb el toc tropical de Sonido Tupinamba. L’última actuació musical de l’Embarrat anirà a càrrec del Petit de ca l’Eril, qui comença aquí la ronda del nou disc, Energia Fosca. El concert es farà dissabte a les 23.30 a la singular Nau 5 de Cal Trepat. La programació musical es completa amb els discjòqueis LoBepo, Txivirú i Grozza, que ompliran de música la zona exterior del museu, on hi haurà servei de bar i furgoteques.

Petit Embarrat

Per tercer any, l’Embarrat opta per reunir el públic familiar i el convida a passar estones de creativitat i distensió amb diverses activitats. Durant tot el dissabte, tindrà lloc el taller ‘Estampem el progrés’, on es dissenyarà una proposta artística fent servir els tampons d’estampació originals de les peces de recanvis de les màquines Trepat. També en família es podrà construir una càmera fotogràfica amb materials reciclables i reciclats.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post El concepte de progrés, tema central del festival de creació contemporània Embarrat appeared first on VilaWeb.

Catorze maneres de tastar el llagostí del delta de l’Ebre

Valorat i reconegut arreu, el llagostí del delta de l’Ebre és fàcilment recognoscible pels ulls negres i turgents, unes lleugeres taques negres a la pell i una musculatura consistent. La millor època per a menjar-ne és entre els mesos de maig i agost, durant el període de reproducció. Segurament per aquest motiu, han començat a Alcanar les Jornades Gastronòmiques del Llagostí. Duraran fins el 21 de juny i hi participen catorze restaurants de tot el municipi, que inclou Alcanar, Alcanar Platja i les Cases d’Alcanar.

El llagostí forma part de la cuina tradicional del delta de l’Ebre d’ençà de temps immemorials. També ha estat sempre molt consumit entre els pescadors, que en menjaven acabats de capturar, dalt la barca mateix. La recepta més típica a les terres de l’Ebre és el llagostí torrat, cuinat en una planxa ben calenta amb sal grossa. Però també és molt habitual de menjar-ne amb arròs o en el ranxo de barca.

Entre els menús, que costen entre vint euros i quaranta, hi ha propostes de tota mena per a assaborir el llagostí del delta. Hi ha menús que l’inclouen com a entrant, en una tàrtar o una crema, i n’hi ha que l’ofereixen com a plat principal, acompanyant pasta o arròs. També hi ha restaurants que s’arrisquen a fer provatures més enginyoses i el presenten de maneres més sorprenents o amb combinacions més insòlites. El menú de les jornades es completa amb postres casolanes i vins de la denominació d’origen Terra Alta.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Catorze maneres de tastar el llagostí del delta de l’Ebre appeared first on VilaWeb.

Les estrenes: Will Smith es fica en la pell del geni de la llàntia en l’adaptació del clàssic de Disney ‘Aladdin’

Una de les estrenes destacades de la setmana és l’adaptació del film d’animació Aladdin en una cinta d’acció real. El clàssic de Disney és dirigit per Guy Ritchie i protagonitzat per Will Smith en el paper del geni; Mena Massoud, com a Aladdin; Naomi Scott, com a Jasmine; i Marwan Kenzari, com a Jafar, el poderós embruixador. També es destaquen les estrenes de Blaze, dirigit per Ethan Hawke i el film de ciència-ficció i terror El hijo.

Aladdin. Direcció: Guy Ritchie. Intèrprets: Naomi Scott ; Will Smith, Mena Massoud, Marwan Kenzari. Gènere: Comèdia. Esbós: Aladí és un jove pobre reclutat per un bruixot perquè recuperi una llàntia màgica. Quan la troba en una cova, la frega accidentalment i se li apareix un geni que li concedeix tres desigs.

Blaze. Direcció: Ethan Hawke. Intèrprets: Alia Shawkat, Alynda Segarra, Sybil Rosen; Ben Dickey, Charlie Sexton, Josh Hamilton. Gènere: Drama. Esbós: Blaze Foley és una llegenda musical a Texas i reflexiona sobre el seu passat, el present i el futur. Diversos fils exploren la seva relació amb Sybil Rosen, la seva última nit obscura a la Terra i l’impacte de les seves cançons i la seva mort en els fans, amics i enemics.

BrightBurn (El hijo). Direcció: David Yarovesky. Intèrprets: Elizabeth Banks, Jennifer Holland, Elizabeth Becka; David Denman, Meredith Hagner, Matt Jones. Gènere: Terror. Esbós: Brandon és un nen alienígena amb poders sobrenaturals que apareix a la Terra i és adoptat. Per a la nova família és brillant, amb talent i molt curiós, però a mesura que es va fent gran, hi ha una foscor estranya que li va creixent a dins.

Come un gatto in tangenziale (Como pez fuera del agua). Direcció: Riccardo Milani. Intèrprets: Sonia Bergamasco, Alice Maselli, Giorgia Calderoni; Paola Cortellesi, Antonio Albanese, Luca Angeletti. Gènere: Comèdia. Esbós: Giovanni treballa per a un grup prestigiós que es proposa de reurbanitzar les perifèries a les ciutats italianes. Mónica fa de caixera d’un supermercat en un suburbi de Roma. Dos mons que semblen oposats però que són condemnats a entendre’s quan descobreixen que els seus fills adolescents s’han enamorat.

L’heure de la sortie (La última lección). Direcció: Sébastien Marnier. Intèrprets: Luàna Bajrami, Véronique Ruggia, Adèle Castillon; Laurent Lafitte, Emmanuelle Bercot, Victor Bonnel. Gènere: Enjòlit. Esbós: Un professor que s’estrena en col·legi de prestigi s’ha d’encarar a un fort rebuig dels seus alumnes. És una classe pilot que concentra els nois més intel·ligents de la promoció i que no fa gaire han presenciat el suïcidi del seu professor anterior.

Tommy. Direcció: Ken Russell. Intèrprets: Ann-Margret, Tina Turner, Victoria Russell; Oliver Reed, Roger Daltrey, Elton John. Gènere: Musical. Esbós: Tommy és un nen de cinc anys que viu amb la seva mare i el seu padrastre Frank. Es pensava que el seu pare s’havia mort a la guerra, però torna a casa inesperadament.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Les estrenes: Will Smith es fica en la pell del geni de la llàntia en l’adaptació del clàssic de Disney ‘Aladdin’ appeared first on VilaWeb.

Tots els sons del sac de gemecs, al festival Cornamusam

Sac de gemecs, gaita, cornamusa. Moltes paraules per a parlar del mateix instrument, protagonista del festival d’aquest cap de setmana a Olot: el Cornamusam. La programació d’aquest aplec internacional segueix la línia començada l’any passat de convertir-se en un festival del segle XXI. Això vol dir obert, divers, dinàmic i atractiu, tant per a un públic afí a la música tradicional com per al públic general. Una de les novetats d’enguany és una fira que, a més de vendre-hi instruments i jocs tradicionals, serà el centre neuràlgic del festival.

Per reforçar el canvi que va fer el festival l’any passat, enguany se’n repetiran alguns dels actes més reeixits. És el cas de la sessió de música improvisada –CornamuJam– de divendres al vespre o el concert-vermut del dissabte, a càrrec de Mirna Vilasís i Xavi Múrcia. Durant el dos dies de durada del festival els carrers del centre d’Olot també s’ompliran de petits concerts de la música de gaita i cercaviles.

Entre els concerts, dissabte es destaca la primera producció professional del festival: Menaix a Truà i la Cobla del So Infinit. La formació menorquina de pop-rock, integrada per Toni Xuclà, Cris Juanico i Juanjo Muñoz, s’ha fusionat amb una banda de música tradicional, capitanejada per Cesc Sans i composta per músics de sacs de gemecs i percussió. Faran un viatge plegats en cerca de noves sonoritats per reinterpretar les cançons més populars de Menaix i algunes d’arranjades per a l’ocasió. Dissabte, entre més, s’hi sentiran les gaites del grup Böj, un grup gallec que aportarà el toc celta a la nit. Tot seguit, hi actuaran els garrotxins Stukat del Bolet, que es retrobaran després d’anys d’inactivitat.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Tots els sons del sac de gemecs, al festival Cornamusam appeared first on VilaWeb.

El Teatre Lliure estrena ‘Dolors’, la primera sèrie de teatre en sis capítols

El Teatre Lliure de Gràcia acaba d’estrenar tot un experiment teatral. Dolors és la primera sèrie de ficció de teatre. Consta de sis capítols independents representats de dos en dos en tres sessions de tarda, o bé totes seguides l’últim dia de funcions. Dolors és una comèdia de situació, a partir d’una idea original de Meritxell Yanes, que han escrit a sis mans Sergi Belbel, Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. És protagonitzada per Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes explica en clau humorística i rerefons feminista la invenció d’un dispositiu per a combatre una injustícia: el dolor de la menstruació. L’obra aplica els mecanismes del llenguatge televisiu al teatre.

Una obra de teatre en sis capítols

Els sis capítols tenen 45 minuts de durada tal com marquen els cànons actuals de les sèries televisives. Aquesta setmana se’n representen els capítols 1 i 2; del 29 de maig al 5 de juny el tercer i el quart; i del 5 al 8 de juny el cinquè i el sisè. El diumenge 9 de juny serà el dia de la marató, amb la representació dels sis episodis de la sèrie consecutius.

Dolors és una obra teatral inspirada en el format de les comèdies de situació televisives i, per tant, té un ritme més propi d’aquesta mena de sèries televisives que no pas del teatre tradicional. Proposa un joc a l’espectador de teatre: el convida a assistir a diverses funcions d’una mateixa història. ‘Vaig tenir la inquietud de preguntar-me què passaria si transformàvem el món de les sèries al teatre. La gent vindria tantes vegades? Com es transformaria el llenguatge televisiu?’, es demana Meritxell Yanes en parlant de l’origen d’aquest projecte.

El dolor menstrual, fil conductor de l’obra

Yanes es va posar a les mans de Cristina Clemente, Sergi Belbel i Eulàlia Carrillo –aquests dos darrers, bregats en l’escriptura de guions televisius– per crear Dolors. L’argument és aparentment senzill i es va complicant a mesura que avança la temporada, com sol passar en aquest format. La trama és una crítica àcida de determinades injustícies relacionades amb el patriarcat. Explica com la protagonista, la Lola, descobreix la invenció d’un dispositiu per combatre el dolor de la menstruació.

Una obra dura per als actors

Com que l’obra s’inspira en la televisió, els actors expliquen que el ritme és molt diferent del d’una obra de teatre tradicional i que acaben esgotats. El ritme televisiu de les seqüències, amb els talls constants, canvis d’escena i canvis de vestuari, és d’una gran exigència.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post El Teatre Lliure estrena ‘Dolors’, la primera sèrie de teatre en sis capítols appeared first on VilaWeb.

Pàgines