L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN van presentar ahir com serà la Diada de l’Onze de Setembre de 2024, amb mobilitzacions simultànies a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. El nou secretariat de l’ANC ha hagut de preparar la mobilització a contrarellotge, però abans no arribi tindran una altra prova de foc: el possible retorn de Carles Puigdemont i les mobilitzacions per a evitar que el detinguin o, si finalment passa, en resposta d’un empresonament. Què hi ha preparat? En aquesta entrevista, la coordinadora de mobilitzacions de l’ANC, Elisenda Romeu, diu que els manca informació de l’entorn de Puigdemont per poder dissenyar un operatiu de “defensa popular” com el que l’ANC va dir que volia fer, però que, sigui com sigui, hi seran. També parla de la Diada i dels motius que els han dut a fer-la descentralitzada, i avança alguna idea de cara a la commemoració del Primer d’Octubre, que enguany fa set anys.

—Tal com es mouen les coses, sembla que hi pot haver una investidura aviat, que és quan Puigdemont va dir que tornaria. Heu preparat la “defensa popular” per a impedir que el detinguin?
—Hem de tenir-ne més informació. Primer de tot, no estem d’acord que s’investeixi Illa, evidentment. Després, si Puigdemont ve com a institució, no pas com a cap d’un partit, sinó com a institució, l’acompanyarem. Però fins que no tinguem tota la informació és molt difícil de decidir exactament què es farà.

—Parleu d’acompanyar-lo, però com ho faríeu?
—No ho sabem. Necessitem la informació. Quan tinguem informació podrem decidir fins a quin punt farem l’acompanyament. Acompanyament és una manera de dir-ho, no? Sabrem què podem fer i què no. Però és que necessitem la informació, i no la tenim.

—No teniu contacte amb Puigdemont o el seu entorn? Hi ha qüestions logístiques que no es poden decidir d’un dia per l’altre.
—Hi ha la reunió aquella que vam fer a Waterloo. Però la informació precisa no la tenim. I, per tant, hem d’esperar a veure què passa.

—Aquest “acompanyament”, al final, més que un acompanyament és evitar que el detinguin, no?
—Sí. El que passa és que, si ve, gairebé segur que el detindran. Per molt que facis coses, que l’acompanyis, si el volen detenir, el detindran. Aleshores, anem pensant què podríem fer si el detenen. Per això, fins que no hi hagi tota la informació és difícil de dir si farem això o allò. Primer hem de tenir la informació.

—Si el detenen, què farà, l’ANC?
—Bé, farem una crida, suposo, a donar-li suport. Però ja us ho explicarem.

—Tot això ens enganxarà a mitjan agost, quan és més difícil d’engrescar la gent perquè es mobilitzi.
—Ho sabem. Però és clar, hem de tenir més detalls, no? No és el mateix que el detinguin en un lloc o en un altre. Que vagi en cotxe o d’alguna altra manera. D’acord amb això, ja decidirem què fem.

—Representa que si aconsegueix d’arribar al parlament no el podran detenir perquè en aquell edifici la policia solament pot actuar contra un diputat si hi ha un delicte flagrant.
—Sí, però un jutge pot dir que l’han de detenir perquè ha comès un delicte flagrant i inventar-se’l. Si volen, poden entrar i detenir-lo. En principi no hauria de ser així, però és possible que ho facin. Ja sabeu com van les coses en aquest país. Un jutge pot dir que l’han de detenir, i que entrin i el detinguin.

—En aquesta situació, us imagineu l’ANC convocant al voltant del parlament per provar d’evitar-ho?
—No sabem què farem. Però, a veure, no és tan fàcil, eh? Pensa que quan vingui tot estarà blocat. No deixaran acostar la gent al parlament. Però, ja t’ho he dit, quan tinguem tota la informació, podrem comentar-ho. Que se l’acompanyarà i d’alguna manera es farà una crida a donar-li suport? Sí. Com? Fins que no tinguem tota la informació no ho sabrem. Tenim pensades unes quantes coses, i quan sigui el moment decidirem què fem.

—Entre aquestes coses que teniu pensades, hi ha la possibilitat que si l’empresonen la Diada de l’Onze de Setembre canviï de format d’alguna manera?
—La Diada es farà tal com s’ha decidit. Ara, que tot el context polític pot fer que hi hagi alguns canvis? Evidentment. Però en principi la Diada es farà com s’ha decidit de fer.

—Tot això que parlàvem és en el supòsit que hi hagi un ple d’investidura i Puigdemont torni, però també pot ser que finalment no n’hi hagi i es convoquin eleccions. En aquest cas, com veuríeu que aprofités la Diada per tornar?
—Home, preferiríem que no fos per la Diada. Ho preferiríem, però això no és una decisió nostra, és una decisió seva. Preferiríem que fos un altre dia. Però, és clar, aquesta decisió no la podem prendre nosaltres.

Cinc preguntes i respostes sobre si Puigdemont pot evitar la presó en un retorn imminent

—Com és que heu decidit que aquesta Diada sigui descentralitzada?
—Necessitem que la gent torni a agafar empenta i a sortir al carrer. Era molt més fàcil descentralitzar, les assemblees territorials s’han il·lusionat en el moment que els hem dit que podrien muntar l’Onze de Setembre al seu territori. Tothom està molt desmobilitzat i molt baix de forma, era important que la gent es tornés a animar.

—Anar a Barcelona podia fer més mandra?
—Fa temps que al territori diuen que no volen anar a Barcelona, que n’estan farts. Com que aniran al seu territori, hi haurà més participació.

—Un altre dels factors destacables de la Diada d’enguany és la unió de sis entitats diferents. No sé si n’hi havia hagut mai tantes.
—Tantes entitats no. Fins a l’Onze de Setembre de 2019, sí que es va fer en col·laboració amb l’AMI i Òmnium, però eren poques entitats. Ara era el moment d’anar tots plegats i convocar tots plegats. És molt important que tothom surti al carrer i fer una sensació de potència a tots junts. És important perquè la gent es torni a animar.

—És indicatiu d’un canvi de to de l’ANC, amb el nou secretariat? Aquestes darreres diades l’ANC marcava molt més la línia, i ara es torna a cercar la col·laboració.
—Qui lidera és l’ANC, i les altres entitats hi col·laboren. Pensem que és important que es vegi que anem totes juntes, dóna una potència que tots sols no tindríem.

—Al nou secretariat us heu trobat que en pocs mesos heu de preparar la Diada, el retorn de Puigdemont i la commemoració del Primer d’Octubre. Heu hagut de muntar totes les mobilitzacions en poc temps o el secretariat anterior us havia deixat feina avançada?
—Hi havia alguna cosa petita, però hem canviat molt el format de l’Onze de Setembre. Era preparat per fer-lo només a Barcelona i ho hem canviat. Després, és clar, hi ha totes aquestes coses que vénen sobreposades, que d’aquí a l’Onze de Setembre ja veurem què passarà. Evidentment, hi ha molta feina, però estem il·lusionats. Pensem que és un canvi important i que sortirà tot bé.

—La primera mobilització que ja heu fet és la que criticava la manca d’aplicació de l’amnistia. Quina valoració en feu?
—N’estem contents perquè és una manifestació que vam convocar en pocs dies i ens va semblar que hi havia hagut una bona resposta. La gent en va sortir contenta. És la primera cosa que fèiem, acabats d’arribar, convocada en molt poc temps i pensem que va anar bé.

—Va ser molt polèmica la imatge de llançar pa davant del Palau de la Generalitat. Hi ha qui ho veu ridícul i poc engrescador.
—En aquestes coses sempre hi ha gent que ho troba malament i gent que ho troba bé. Va ser una cosa molt simbòlica, d’allò de “volem el pa sencer, no volem les engrunes”. Es va agafar pa sec i es va portar allà per fer una cosa una mica diferent. Bé, hi va haver gent que ho va criticar i gent que, en canvi, ho va trobar molt bé.

—Potser era massa simbòlic, ara que hi ha un afartament del simbolisme.
—Sí, però, en canvi, era una manera de trencar la típica manifestació que es fa sempre. Era acabar fent una cosa diferent. Hi ha gent que n’estava molt contenta i que li va agradar. Hi ha gent que no. Mira, un altre dia farem una altra cosa i serà al revés. En general, vam pensar que havia anat bé, i això és el que vam rebre de la gent que hi era.

—De cara al Primer d’Octubre ja sabeu què fareu?
—S’hi treballa. Hi ha una proposta conjunta al Maresme, però és molt a les beceroles. Acabem d’entrar al secretariat i ens hem centrat en l’Onze de Setembre perquè era urgent, i ara tot just comencem a parlar del Primer d’Octubre. Ara hi ha aquesta proposta conjunta, però n’hem d’acabar de parlar. No ho tenim treballat.

—Per què al Maresme?
—Perquè hi ha hagut un grup de gent de les consultes i gent que ha demanat de fer un acte totes les entitats i partits. Hi hem anat i ho hem escoltat, però encara no s’hi treballa. A més a més, segurament també faríem coses d’arreu del territori. Però tot és a les beceroles.

L’Assemblea Nacional Catalana va presentar ahir els actes de la Diada d’enguany. Els va presentar en companyia d’Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN, en un gest que, sorprenentment, alguns mitjans s’han afanyat a qualificar de mostra de feblesa –l’ANC molesta molt i, tal com estan les coses, tot s’hi val per al pim-pam-pum partidista.

L’ANC també ha decidit de fer cinc manifestacions en compte d’una, cosa que ja s’havia fet alguna vegada. I centrar la reivindicació en la denúncia dels greuges que ha de suportar la població pel fet de continuar formant part –les quatre províncies– de l’estat espanyol. A Girona s’insistirà en la degradació del sistema sanitari; a Barcelona es mostrarà el lligam entre la crisi de l’habitatge i la inversió pública, impossible per l’espoliació; a Tarragona es denunciarà el col·lapse del servei ferroviari; a Lleida l’eix serà la crisi de la pagesia; i a Tortosa s’hi denunciarà que la falta d’inversió derivada de l’espoliació fiscal aguditza el desequilibri territorial i la mala gestió dels recursos hídrics.

Tinc seriosos dubtes que aquesta convocatòria en cinc ciutats es puga mantenir, en vista de tot això que pot acabar passant durant les hores i dies vinents –la investidura de Salvador Illa i totes les conseqüències que tindrà. Potser al remat caldrà fer una gran protesta a Barcelona, segons com vagen les coses.

Però això, si passa, ja passarà. Ara com ara, la convocatòria em sembla important i encertada, especialment pel fet d’assenyalar amb contundència i claredat l’origen de tots els mals i de tots els problemes: la pertinença, encara, a l’estat espanyol. La dependència.

I no ho dic pas per eixamplar la base. Precisament si s’ha demostrat una cosa aquests anys és el fanatisme dels nacionals espanyols que viuen a Catalunya. No es pot explicar millor ni amb més arguments com l’estat ens discrimina i fa mal a tots els ciutadans, ells inclosos. Però els és igual, perquè la raó no penetrarà mai en la seua ment. Ja ho deia Pío Baroja –basc, però gens sospitós d’abertzale–, que ser espanyol era una religió “que exigeix, com totes, dogmes i mites”. I el dogma de la unitat espanyola si no el van trencar entre el 2012 i el 2019 no el trencaran ara: s’estimen més ser espanyols que no tenir bons trens, o bons metges o bones escoles. Passar gana i tot preferirien, si calgués.

Per aquesta banda, no hi guanyarem res. En canvi, sí que crec que és positiu en aquest moment de desconcert que el personal recorde algunes de les qüestions bàsiques –les més bàsiques, de fet– que ens han mogut a proposar la independència.

I que torne, per tant, un discurs com aquest que ahir es va presentar: “Volem deixar clar que formant part d’Espanya no hi ha ni justícia, ni país, ni un futur digne. I que la dependència es tradueix en una cultura poc democràtica que nega drets fonamentals, en una amenaça constant a la llengua i la cultura catalanes i en una espoliació fiscal de 22.000 milions d’euros anuals que té greus conseqüències socials en l’ensenyament, la sanitat, les ajudes socials, els trens de rodalia i regionals, l’habitatge, la situació de la pagesia o els desequilibris territorials.”

Perquè no serà mai sobrer de recordar que el problema d’aquest país –tret del cas del nord i d’Andorra– ha estat, és i serà Espanya. És cert, ho veiem amb una especial crueltat aquests dies i fa molta vergonya, que no tot el problema és Espanya. També hi ha un problema en la nostra classe política i en l’estructura política del país. Però la diferència essencial i la que cal reivindicar és que amb la independència es podria regenerar el país i la societat –que ja veuríem si ho aconseguiríem– i, en canvi, amb la dependència estem condemnats per a tota la vida i no hi ha res a fer.

 

PS1. Els pactes entre ERC i el PSC estan ben preparats, no cal enganyar-se. No solament els anunciaran i els executaran en el període de més desmobilització de tot l’any, sinó que, com va explicar ahir Odei A.-Extearte, ho faran en els quinze únics dies de l’any en què el president del parlament no té potestat per a decidir. I tanta precisió ja fa una mica de pudor de socarrim…

PS2. Avui comencen els Jocs Olímpics de París. Com sabeu, VilaWeb no escriu regularment sobre esports, però aquesta vegada hem preparat un desplegament especial en forma de contracròniques. Us contarem les coses més importants que puguen passar, especialment als atletes del nostre país que competiran en les delegacions andorrana, francesa o espanyola. Però sobretot us oferirem cada dia una història de caràcter social o polític relacionada amb els jocs. Avui us expliquem la història del primer atleta palestí que va participar en uns jocs, Majed Abu Maraheel, que morí fa pocs dies durant el setge de Gaza.

PS3. Avui també comença a Sorita i Palanques el 45è Aplec dels Ports, una celebració excepcional i modèlica que fa dècades que marca el començament de l’estiu a les comarques valencianes del nord. Laura Escartí ha parlat amb els organitzadors i n’ha escrit aquest article.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem, perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i la seua solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder encarar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Deia Winston Churchill en una de les seves famoses i paradoxals frases cèlebres –algunes, fins i tot apòcrifes– que els Balcans produïen més història de la que eren capaços d’assumir. També hi ha restaurants a Barcelona que han generat tones i tones d’història, i això no els ha impedit de caure, en algun cas, en l’abisme de la desmemòria. La ciutat, acostumada a lamentar pèrdues i tancaments d’establiments emblemàtics, viu aquestes desaparicions com una tragèdia. Sense anar més lluny, el tancament obligat durant la pandèmia, la crisi i la pressió immobiliària de caràcter mafiós van destruir l’històric Can Lluís, al carrer de la Cera. Alguns altres han estat víctimes de la manca de relleu generacional, del canvi de paisatge humà fruit de la saturació turística o de la gentrificació, com ara la sala de concerts Sidecar de la plaça Reial, el Bar Brusi i el Terra d’Escudella de Sants. Ara, sovint la persistència del record rebrota i sobreviu als seus il·lustres enterradors. Aquests últims temps han tornat a sonar noms històrics, duts per nous projectes. Uns més fidels que uns altres a allò que havien estat. És el cas de l’històric Casa Leopoldo, que, després d’haver estat aquests darrers temps un restaurant xinès de menú barat, sense cap relació amb la seva història, ha retornat gràcies al grup de restauració Banco de Boquerones, fundat per la parella formada per Sofia Matarazzo i Bruno Balbás, que són al darrere de Casa Ràfols, l’antiga ferreteria de la ronda de Sant Pere transformada en restaurant amb un refugi de la guerra civil convertit en club de jazz, o Can Framis, que manté l’ambient d’una adrogueria vuitcentista. Moguts potser per un rampell sentimental, van optar per una casa que de mica en mica havia anat perdent la memòria d’allò que havia estat.

La històrica mestressa, Rosa Gil, néta del fundador que dóna nom a l’establiment del carrer de Sant Rafael, ja no recorda res d’un passat que es va dedicar a servar durant tota la vida. L’Alzheimer la consumeix en una residència lluny de Barcelona. Així potser s’ha estalviat de saber què ha passat des que va deixar la gestió diària d’una casa que va ser seva durant dècades, amb els primers símptomes de la malaltia i fastiguejada per les promeses incomplertes envers un barri que l’havia vist néixer. No hi va reeixir la seva filla, i la crisi va fer que la qualitat se’n ressentís. Tancat finalment, el 2020 van ser dos cuiners entusiastes –Òscar Manresa i Romain Fornell–, amb la complicitat d’un altre xef i amic –Rafa Peña– que van voler retornar el caràcter a la carta, homenatjant els clàssics i renovant alguns detalls del seu aspecte, més acostat a un gastrobar o a un bistrot, per tornar a atreure la clientela perduda. Els mesos de tancament per la covid van fer fracassar la quimera d’una aventura potser excessivament romàntica, com m’explicava fa pocs dies Fornell mateix. Aquests darrers anys, Casa Leopoldo va acabar servint arròs tres delícies i rotllets de primavera, d’una qualitat discreta. El contrast entre el rètol i la decoració i l’oferta gastronòmica va fer que molts s’exclamessin, i ara potser desconfien de la nova encarnació d’aquest històric local.

La taverna de Leopoldo Gil

La reforma empresa pels nous gestors de Casa Leopoldo ha estat un autèntic homenatge a l’esperit d’un restaurant, però no pas un llast. Fins a quin punt no és normal que cases pràcticament centenàries no canviïn de mans? O no ho han fet en el curs de dècades i dècades espais històrics com Can Culleretes o les 7 Portes, i no per això han perdut llustre. L’entrada de Banco de Boquerones s’ha fet notar, per exemple, en l’adequació de dos nous salons, l’un dedicat a Rosa Gil –el color corporatiu li ret homenatge– i l’altre al seu client més il·lustre, l’escriptor i fill del Barri Xinès Manuel Vázquez Montalbán. Ell com ningú va saber filar la llegenda del local, fundat l’any 1929 com una taverna portuària al carrer de l’Aurora per un immigrant aragonès, ferroviari i cenetista, que s’acabà casant amb la minyona de Francesc Cambó. “Al migdia servia petricons de vi amb porró als treballadors del barri que es duien la carmanyola, i a la nit, plats més consistents als senyors del Liceu que deixaven la dona escoltant òpera i havien citat aquí la ‘querida’. Dit de passada: les dones que havien deixat al Liceu també rebien visites a la llotja. Quan els obrers del migdia van haver prosperat una mica, venien a dinar i menjaven l’escudella de la casa. Un cop jo nascuda, l’escudella encara es feia i me’n vaig alimentar de petita”, confessava Gil al periodista Manuel Cuyàs, veí del carrer del marquès de Barberà, en els temps del Punt.

Setmanes abans de les llargues vacances del 36, Leopoldo Gil va traslladar-se a un local a tocar de la cantonada on quan mataven pels carrers havien abatut el líder obrer Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Va ser fugir de l’estigma d’un barri proscrit com a roig i separatista, el que va portar casualment Germán Gil, el pare de la Rosa, al món dels braus. Durant la seva efímera carrera seria batejat com “El Exquisito”, i alguna cosa li va quedar en l’elegància del vestir i en el gest de servir. Durant l’època de l’avi i del pare, responsable d’orientar la clientela cap a un públic de més relleu, les dones eren a la cuina i els homes regnaven a la sala. La Rosa, que havia fet la ie-ie a Londres i que per agradar a son pare s’havia casat amb un torero, el portuguès José Falcao, mort vuit mesos després a la plaça Monumental amb el temps just de fer-li una filla, s’hi va revoltar. Ella seria la factòtum de Casa Leopoldo, l’amfitriona d’escriptors, periodistes, artistes i altre ramat –a vegades hom no sap on comença la faula i on acaba la història–, i sabia què servir a qui venia de part de Pepe Carvalho. Lectors i afeccionats hi pelegrinaven amb ínfules de connaisseurs –fàcilment detectables, perquè parlaven d’en Manolo, sense haver-hi intercanviat un mot. Abans del detectiu i del seu pare literari, l’escriptor francès, d’aquella estirp de novel·listes atrets per la llegenda portuària barcelonina, André Pieyre de Mandiargues, hi dinava diàriament mentre escrivia Au marge, sovint acompanyat d’una jove prostituta que s’escolaria a la novel·la.

Un restaurant d’avui, no pas un museu

Recordo la primera vegada que vaig anar a Casa Leopoldo amb els pares, indissimuladament esporuguits d’endinsar-se al Barri Xinès, i retinc a la memòria l’ambient prostibulari decadent i torbador que ens vam trobar en sortir al carrer de Sant Rafael. Hi he tornat i no ha canviat gaire. Potser sí la nacionalitat de les prostitutes, que s’arreceren a l’ombra d’aquells edificis que havien d’esponjar i canviar el vell estigma del barri, debades. Com aquest paisatge humà immutable, la nova Casa Leopoldo fa un esforç perquè tot canviï, per mantenir-ho tot igual. S’agraeix que la carta s’allunyi dels plats de la cuina internacional que han colonitzat els restaurants de la ciutat –tatakis, cevitxes, tacos, etc.– i es decanti decididament per ser com més fidel millor al llegat precedent. Obert set dies la setmana, d’una del migdia fins a mitjanit, té la voluntat evident de servir d’oasi al client local i així es podia observar quan hi hem dinat –asseguts a la taula d’en Manolo, òbviament– en un menjador on no hi havia fet cap ni un turista. Fins i tot un sagal amb samarreta del Barça resultava ser un púber avorrit dinant amb els avis.

Ho dèiem, no és un museu ni cal que ho sigui. Per tant, la lleialtat està en l’essència, no pas en la literalitat de les velles cartes. Tot i que ha desaparegut una part de la quincalla torera que decorava l’espai –s’hi mantenen alguns cartells i les rajoles del saló principal, però se n’han llevat els arnats caps de bou dissecats–, la cua de bou vol ser l’emblema de la resurrecció del Leopoldo. L’Adrià, cap de sala volenterós i eficient, ple de fe en l’ofici, ens explica que l’han anat assajant i perfeccionant gràcies als consells i observacions dels clients, alguns encara amb el gust que el pas del temps ha mitificat. També són prudents amb la carta, no gaire llarga, on encara no ofereixen peix al forn o la planxa com en els vells temps. Tot arribarà. De moment, els calamars saltats amb espàrrecs i pèsols –fora de temporada, ai!– o el suquet, on es defensa el rap prèviament arrebossat –res a dir–, acompanyat de musclos i escamarlans i una patata al punt ben lligada amb una picada d’aquelles que es noten, fan més confortable l’espera. També al setembre es preveu que recuperin l’activitat cultural del local, amb tertúlies i presentacions de llibres, que d’alguna manera homenatjaran el temps de la Lamentable Penya, que reunia grans conversadors llegendaris com Josep Martí Gómez o Joan de Sagarra. Fa pocs mesos que han obert i saben què tenen a les mans. També què s’hi juguen. A partir d’aquí, serà la clientela del país, i especialment de la ciutat, la que decidirà si li dóna l’oportunitat que es mereix o no.

Una conseqüència inevitable de ser part de la diàspora és veure el país d’origen en períodes discontinus, i que la percepció d’allò que hi passa sigui diferent de la d’aquells que hi viuen sempre. Els canvis subtils es tornen invisibles per la pèrdua de la quotidianitat, però les transformacions profundes es manifesten amb molta més força, com trobar pel carrer algú que no has vist durant uns mesos i que ha envellit de cop.

Aquest estiu he passat cinc setmanes a Catalunya, i mentre voltava pel país m’he fixat en alguns canvis. Un dels grans plaers ha estat recuperar la verdor després d’una sequera llarga i brutal. El Ter i l’Onyar bullen de vida, i a la ciutat de Girona ha explotat la biodiversitat: ànecs de tota mena, esplugabous, bernats pescaires, corbs marins. A l’Empordà la pluja ha animat molts pagesos a tirar endavant els conreus habituals, un descans després de la catàstrofe de l’any passat. Ara que els gironins som acusats d’insolidaris per les resistències contra els nous projectes energètics, potser caldria recordar més sovint el paisatge que tindríem si bona part de l’aigua no se n’anés cap a la metròpoli.

També he comprovat la davallada del nombre d’estelades a les façanes. En queden, però moltes menys que fa cinc o deu anys, i suposo que quan s’han descolorit o esquinçat no hi ha hagut empenta per a posar-ne de noves. També han desaparegut gairebé tots els llaços grocs, tot i que això és més comprensible: si la gent solidària que els va pintar hagués sabut com es comportaria la classe política, em sembla que s’hauria quedat asseguda al sofà. I una altra espècie en extinció són les converses sobre el procés, més enllà d’algun comentari cínic i de la xerinola pel sainet d’Esquerra Republicana. L’apatia imposada des de dalt ha triomfat.

Com passa a la majoria de les nacions en moments de replegament, el gran refugi és la cultura. Diuen que la gent no llegeix, però les llibreries són plenes de novetats extraordinàries. Una comèdia en català és un èxit de públic als cinemes, i Tor, el retrat meravellós d’un racó de país que ha fet Carles Porta, quedarà com un referent audiovisual tant per qualitat com per repercussió. He estat molt crític amb el govern de Pere Aragonès, però cal reconèixer que la plataforma 3Cat serà el seu gran llegat. Ara vigilem que no s’esguerri.

Un dels fenòmens més interessants de l’estiu han estat les manifestacions contra l’excés de turistes que s’han organitzat arreu dels Països Catalans, i que han mostrat el trencament amb un consens que ha durat dècades. Molta gent ha pres consciència que el turisme desbocat afavoreix una minoria molt rica i poderosa, però tota la resta de la població en paga el preu: un mercat de l’habitatge destruït, l’ocupació dels espais públics, molèsties com brutícia i sorolls, i la necessitat d’importar constantment mà d’obra barata. Per primera vegada el missatge ha arribat als mitjans del nord d’Europa, i veurem si té conseqüències.

Malgrat tot, la qüestió recurrent és la seguretat. Encara ressona l’impacte de la ràfega de trenta bales en un carrer de Girona que va matar dues persones, i l’assalt hospitalari posterior; però encara és més increïble que un grup de gent anés a destruir el domicili de l’agressor, i que la reacció oficial de la policia de Catalunya fos deixar-los fer. Si a això hi afegim l’aparició constant de notícies sobre delinqüents reincidents que mai no ingressen a la presó, queda la imatge d’un país en què la majoria ha d’obeir, pagar impostos i suportar la burocràcia, i una minoria gaudeix d’una impunitat total.

De la ciutat de Barcelona no sé si dir-ne gaire cosa, perquè la nostra capital a l’estiu sembla un cercle de l’infern de Dante, però amb més zombis i més pudor de pixats. El projecte destructiu de l’esquerra municipal roman intacte, tot i que el batlle Collboni, tan godzillesc com Colau, ens estalvia la insuportable superioritat moral dels comuns. Permeteu-me, tot i això, mencionar un moment que vaig viure: el gran concert wagnerià amb la soprano Lise Davidsen, d’aquells que passarà a la història del Liceu. La funció va començar amb una esbroncada colossal al director artístic, i va acabar amb les ovacions més grans que hi he vist mai. Potser els catalans som així, i no ens costa gens de passar d’un estat d’ànim a un altre.

Acabades les vacances, me’n torno cap al nord. Els alumnes noruecs comencen les classes el 15 d’agost –avantatges de tenir un clima fred– i els professors hi hem de ser uns quants dies abans per a planificar el curs i decidir com ens enfrontem als reptes de la generació jove. Quan torni a Catalunya Salvador Illa en serà el president, i el país haurà començat una nova etapa que serà força caduca, però m’ensumo que ni l’acció del govern ni tots els missatges benintencionats dels Telenotícies seran capaços d’evitar que explotin les frustracions acumulades. Vénen unes turbulències socials molt fortes, i per això encara és més important que recordem sempre les grans coses que té la nostra nació. També perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú més.

Bon agost a tothom.

“No sabia que el silenci podia ser tan bonic.” Això ho va escriure un lector a la fotògrafa i autora de llibres infantils Tana Hoban (1917-2006). Per introduir-vos aquesta autora, hauré de tornar a recórrer al que ja comença a ser un dels meus llibres de capçalera, parlo de Las incursoras d’Ana Garralón, publicat per l’editorial Las Afueras (autora que no conec personalment i editorial a qui no dec res, ho aclareixo per si de cas!). Hoban es dedicava a la pintura, era filla d’emigrants russos i vivia als Estats Units, i després d’una estada a Europa gràcies a una beca, es casa amb un fotògraf, Edward E. Gallop, i a poc a poc descobreix aquest art i s’hi comença a dedicar de forma autodidàctica primer, i després com a professional de la fotografia publicitària. És preciós com, després de ser docent a la Universitat de Pennsilvània (1966-1969), Hoban arriba al seu concepte de llibres infantils: 

Un dia vaig demanar als nens què havien vist durant el trajecte en autobús fins a l’escola. Em van dir: “Res.” Els vam donar unes càmeres fotogràfiques i va sorgir tot un món nou; quan miraven al seu voltant a través d’un visor, de sobte feien descobriments: vaixells al riu, grues en una construcció, botigues de fruites, quioscos amb diaris, el trànsit incessant. Anaven a tot arreu ben esverats. El poder màgic d’un visor minúscul els havia despertat. Aquesta història em va fer tant d’efecte que jo mateixa em vaig demanar: “Què hi ha en el lloc precís on em trobo ara mateix?”

D’aquí surt Shapes and Things, 1970, i Look again!, 1971, i la resta de la seva obra, reconeguda amb molts premis i exposicions durant tota la seva carrera. “Avui dia, mirar els llibres de Hoban és submergir-se en un altre temps on una infància lliure juga, mira, se sorprèn, és ajudada a observar i descobreix la bellesa en qualsevol lloc”, escriu també Garralón. L’obra de Hoban és inèdita en català i no és tard perquè deixi de ser-ho. Fou una pionera de la creació de llibres infantils, uns llibres conceptuals, amb poc text, basats en la fotografia d’objectes quotidians amb una perspectiva molt propera a l’infant, amb actitud d’exploració i descoberta del món. 

Hi ha dues imatges que m’interessen molt arran de Hoban, la primera té a veure amb el que diu Garralón: els infants lliures que juguen em transporta a les lectures del pedagog i il·lustrador italià Francesco Tonucci, creador del projecte internacional La ciutat dels infants, que proposa canvis a les ciutats amb els nens com a paràmetre ambiental i de sostenibilitat. La segona, la que em remou i emociona més, és la dels nens mirant el seu món de cada dia amb ulls nous a través del petit visor d’una càmera. Sembla que contradigui el món actual, on preval més la foto que l’experiència del moment, però el que proposa Hoban és mirar el que veus cada dia des d’una altra perspectiva. I aquesta altra perspectiva, per als nens és el visor de la càmera, per als adults que mirem les fotografies de l’obra de Hoban són els ulls de l’infant.

I aquest exercici de fixar-se en el que ens envolta i inventariar-ho amb la mirada em porta també a altres terrenys ja més allunyats del món infantil, com ho són l’obra de Georges Perec o els articles de Josep Maria Espinàs, per exemple. I així, anant encadenant, hem anat de la pintura de Hoban a la seva fotografia, de la fotografia als llibres per a nens que la van fer cèlebre, i d’allà a Tonucci, Perec i Espinàs. I en la conjunció de tots ells el que hi ha és l’art que es fa amb la mirada, amb l’observació, un art que no entén d’edats ni d’èpoques ni de gèneres. És cercar una mirada nova sobre la realitat “de sempre” i saber després explicar aquesta mirada amb imatges o amb paraules. La realitat ja la tenen, no l’han d’anar a cercar a l’altra punta del planeta o en mons imaginaris, el que busquen és com mirar-la i com explicar-la. 

Quan Tana Hoban dóna una càmera a una colla d’infants el que els dóna no és una nova realitat sinó una nova manera de mirar. Sense la immediatesa de les càmeres digitals, amb l’inevitable misteri o incertesa de les analògiques, a més, és difícil que l’experiència de retratar el teu dia a dia no prengui un to artístic, literari. Quan feies una foto i el resultat no el veies fins que no anaves al laboratori a recollir-ne les proves, hi havia un lapse de temps i de dubte i després la descoberta de grans encerts i també grans fallides, com una mena de preàmbul de l’experiència d’escriure, de pintar, de crear, on el laboratori és el públic que et llegeix o et mira. 

Mirant ara, cinquanta-quatre anys després, aquestes dues mans petites, esquerra i dreta, en una fotografia en blanc i negre, la posició dels dits, les ungles, pots imaginar no solament la resta de la persona que s’està quieta perquè Hoban la retrati, sinó les preguntes que devia fer, la humitat d’unes mans suades i potser no del tot netes, restes de cacau, de sorra, de ceres de colors, la veu, el cos inquiet perquè fa massa estona que no es pot bellugar, la veu de Hoban dient-li que ja falta menys, l’infant que sap que les seves mans surten en un llibre, que es fa gran, que conserva aquell exemplar, que ara ja està jubilat i si parla de Hoban els néts el fan callar, avi si us plau, àvia si us plau, un altre cop no. 

I llavors te’n vas a aquell autobús de diminuts fotògrafs de fireta i els imagines de genolls als seus seients, amb la càmera damunt del nas i tots encastats contra els vidres de les finestres, fotos en moviment del quiosc, de la parada de fruita, del semàfor vermell, del pas de vianants, de la senyora que camina atrafegada cap a la feina, de l’home que escombra el carrer, el brogit del carrer no arriba dins de l’autobús, només se senten els clics de les càmeres i no sabia que el silenci podia ser tan bonic, li diríem a Tana Hoban també.

L’entrada de la petita delegació palestina segurament serà un dels moments estel·lars de la tradicional desfilada dels atletes que avui ha d’inaugurar els Jocs Olímpics de París. Totes les mirades es fixaran en la reacció del públic, després de mesos de conflicte, amb l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre, primer, i la guerra d’Israel contra Gaza, després.

Precisament el primer atleta palestí a participar en uns jocs olímpics (els d’Atlanta del 1996), el corredor de llarga distància Majed Abu Maraheel, es va morir al juny a Gaza durant el setge israelià. Segons el Comitè Olímpic palestí, Abu Maraheel va morir d’una insuficiència renal que no va poder ser tractada per la destrucció dels hospitals. El van provar de dur a Egipte, però les autoritats israelianes no el van deixar sortir.

Abu Maraheel havia nascut al camp de refugiats de Nuseirat, a Gaza, i hi vivia. Formava part de la guàrdia personal de Iàssir Arafat. Va competir en els 10.000 metres, tot i que va ser eliminat perquè va acabar 21è al seu grup de classificació.

Palestina solament envia sis atletes a París, tan sols un dels quals, el lluitador de taekwondo Omar Ismail, s’hi ha classificat per mèrits. Els altres cinc hi van convidats pel Comitè Olímpic Internacional.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. 

Del 2013 ençà, al president de Veneçuela i principal referència del chavisme, Nicolás Maduro, li costa d’alliberar-se de l’estigma de ser el substitut circumstancial d’Hugo Chávez. “Aquest no és com Chávez”, se sent a dir sovint. Chávez es va morir el març del 2013 a causa d’un càncer ràpid i, abans de morir-se, va designar successor Maduro.

Malgrat que han passat molts anys, sembla que Chávez continua essent el referent principal de la campanya; perquè Maduro l’esmenta constantment en els mítings i perquè en molts dels suports de campanya es fan servir fotografies de tots dos. Amb el pas dels anys, el chavisme ha anat perdent suport, però la pèrdua més gran l’ha sofert sens dubte al continent.

Conscient que l’atenció exterior dels Estats Units es desplaçava de l’Amèrica del Sud cap a l’est –l’Irac, l’Iran, l’Afganistan–, Chávez va aprofitar bé aquest canvi de paradigma internacional per estendre les polítiques d’emancipació política dels països dependents dels EUA als estats veïns, tot creant això que se’n va dir el bolivarisme. El fruit principal d’aquest esforç va ser el grup ALBA, nascut per coordinar les noves polítiques entre Veneçuela, Bolívia, l’Equador, Nicaragua i uns quants països petits més. Això va donar un gran suport al chavisme, temps enrere.

Però ara la solitud diplomàtica és el principal problema exterior de Maduro, perquè aquests darrers anys els líders d’esquerra de l’Amèrica del Sud són molt crítics amb la duresa que Maduro infligeix per restringir les llibertats formals. Pepe Mujica de l’Uruguai, Gustavo Petro de Colòmbia, Gabriel Boric de Xile. Lula, sobretot…

Chávez no fumava; Maduro, sí.

Avui, divendres 26 de juliol, s’inauguren els Jocs Olímpics de París 2024. És la primera vegada que els jocs es fan a l’Europa occidental d’ençà del 2012, quan Londres en va ser la seu. També seran els primers jocs olímpics amb assistència completa de públic d’ençà dels Jocs d’Hivern del 2018 a PyeongChang (Corea del Sud). Els dos darrers jocs, fets a Tòquio i Pequín, es van fer amb restriccions pandèmiques.

Quan comencen els Jocs Olímpics i quin calendari segueixen?

La cerimònia d’inauguració serà avui, 26 de juliol, per bé que la competició en algunes disciplines va començar abans-d’ahir, dimecres, i va continuar ahir, dijous. Els primers torneigs amb medalles es faran demà, 27 de juliol. La cerimònia de clausura serà després de les darreres competicions, l’11 d’agost.

Quins són els nous esports de París 2024?

El breaking –la forma competitiva del breakdance– és l’únic nou esport que han afegit els organitzadors de París. Hi haurà dos torneigs de breaking, un per a homes i un altre per a dones, amb setze ballarins en cada un. La competició durarà dos dies.

Quatre dels esports afegits als Jocs Olímpics de Tòquio –el monopatí, l’escalada esportiva, el surf i el bàsquet 3×3– van ser rebuts amb entusiasme i enguany tornaran.

Quins són els esports més populars?

L’atletisme és un dels esports olímpics més tradicionals i tindrà un pes prominent en el transcurs dels jocs, amb competicions del 1r a l’11 d’agost. L’última cursa d’atletisme serà la marató femenina, que passarà pel centre de París, arribarà fins a Versalles i desfarà el camí una altra vegada fins al centre de París.

La gimnàstica sempre és immensament popular, i encara ho promet ser més en aquests jocs, atès que ha tornat Simone Biles. Es farà del 27 de juliol al 5 d’agost.

La natació tornarà a ser una part destacada dels Jocs Olímpics, amb el francès Leon Marchand, disposat a convertir-se en la cara dels jocs per al país amfitrió, i Katie Ledecky que maldarà per ampliar la seva col·lecció de set medalles d’or. Es farà del 27 de juliol al 4 d’agost.

Els torneigs de bàsquet masculí i femení sempre atreuen grans audiències televisives. L’equip femení dels EUA ha guanyat les darreres set medalles d’or olímpiques i el masculí les darreres quatre. Ambdós torneigs, que començaran a Lilla i es traslladaran a París la segona setmana dels jocs, prometen ser més competitius que no pas ara fa quatre anys.

Hi haurà atletes russos als Jocs Olímpics de París?

El COI no ha convidat Rússia ni Bielorússia als Jocs Olímpics a causa de la invasió russa d’Ucraïna, i la federació olímpica de Rússia ha estat suspesa arran de l’intent del país de reclamar com a propis atletes de territoris ucraïnesos ocupats.

Alguns atletes russos i bielorussos podran competir als jocs de París amb la condició que exerceixin com a “atletes neutrals independents”, segons el COI. Aquests atletes, que competiran amb una bandera verda especial, han hagut de demostrar a un comitè del COI que no donen suport actiu a la invasió russa ni han format part de l’exèrcit rus o bielorús. Durant els Jocs Olímpics, no podran dur els colors de Rússia ni de Bielorússia i l’himne dels seus països no sonarà, ni tampoc se’n mostrarà la bandera.

Ara com ara hi ha trenta-quatre russos convidats com a atletes neutrals independents, dels quals vint han acceptat la invitació. De bielorussos, n’han estat convidats vint-i-tres, i han dit que sí catorze.

Quins són els principals estadis i pavellons?

La instal·lació olímpica principal és l’Stade de France, un estadi de 77.082 seients construït al suburbi parisenc de Saint-Denis per a la Copa del Món de França del 1998. L’estadi és la seu de la selecció de futbol de França, i també s’hi fan concerts i més grans actes. S’hi farà la majoria de les curses d’atletisme, com també la cerimònia de clausura.

L’Accor Arena (també conegut per Bercy), situat a prop del Sena, al dotzè districte de París, serà l’escenari de la competició de gimnàstica durant la primera setmana dels jocs, i també el de bàsquet durant la segona setmana. Les primeres rondes del torneig de bàsquet es faran a la ciutat de Lilla.

El tennis es jugarà a les pistes de terra batuda de Roland Garros, on també es disputaran les rondes de medalles de boxa.

El Defense Arena, un estadi de rugbi cobert on s’ha instal·lat una piscina temporal, és el lloc elegit per a les competicions de natació i waterpolo.

S’han muntat estadis temporals al voltant de llocs emblemàtics de París. El vòlei platja, per exemple, es jugarà sota la Torre Eiffel. El breaking, el bàsquet 3×3, el BMX freestyle i el monopatí, en instal·lacions construïdes a la Place de la Concorde. L’esgrima i el taekwondo es faran al magnífic Grand Palais, un pavelló d’exposicions construït el 1900.

A molts dels principals estadis de futbol de França hi haurà partits, incloent-hi el Parc dels Prínceps de París i el Velòdrom de Marsella.

Quines són les principals novetats dels jocs?

Després de dos jocs olímpics amenaçats per la pandèmia del coronavirus, el canvi més gran enguany serà una ciutat oberta sense restriccions sanitàries ni obligacions de quarantena. Els atletes es podran moure lliurement per París i interactuar amb els afeccionats, cosa que no podien fer a Tòquio ni a Pequín.

Una diferència notable respecte dels jocs més recents és que els organitzadors de París han instal·lat bona part de les seus al centre de la ciutat, en compte de relegar-les a la perifèria.

En part, és per la voluntat de fer gala dels edificis clàssics i de l’art de la ciutat, però els organitzadors de París 2024 també volen que aquests jocs olímpics siguin compactes, que els espectadors puguin caminar i fer servir el transport públic per moure’s entre partit i partit, en compte dels complexos sistemes d’autobusos ad hoc dels altres anys.

La cerimònia d’inauguració serà realment al Sena?

Sí. Els organitzadors de París 2024 estan decidits a impressionar el món amb unes cerimònies d’inauguració ambicioses, en què els atletes navegaran amb vaixells pel riu Sena en una desfilada. Els vaixells baixaran fins a un moll a prop de la plaça del Trocadéro, just a l’altra banda del riu d’on es troba la Torre Eiffel, i els atletes s’asseuran a les grades que envolten la plaça. La cerimònia es farà al Trocadéro i oferirà un escenari espectacular del Sena i la Torre Eiffel.

El surf serà de debò a Tahití?

La nova competició de surf, afegida l’any passat als jocs de Tòquio, es farà a Teahupo’o, a la costa sud-est de Tahití, un territori francès semiautònom al Pacífic Sud. Teahupo’o és a uns 16.000 quilòmetres milles de París, cosa que el converteix en l’escenari de competició més allunyat d’una ciutat amfitriona en la història olímpica.

Com podeu veure els Jocs Olímpics?

A Catalunya Nord, els jocs es podran seguir en directe i gratuïtament pels dos canals principals de France TV: France 2 i France 3. A Andorra, la competició es podrà seguir –també en directe i de franc– mitjançant Andorra TV. Al Principat, el País Valencià i les Illes, es podran mirar els jocs amb accés obert als canals d’RTVE: la 1, la 2 i Teledeporte. En tots aquests casos, l’emissió es podrà seguir en directe per televisió o bé per internet, en la plataforma digital de cada cadena.

No hi ha fissures entre els dirigents de Junts: tenen coll avall que la tornada de Carles Puigdemont al Principat és imminent si es convoca un ple d’investidura. Fa setmanes que la decisió del jutge Pablo Llarena de no aplicar-li l’amnistia, i de mantenir-ne l’ordre de detenció si entra a l’estat espanyol, va situar l’empresonament del seu líder en la cartografia del partit. Un empresonament que a Junts calculen que podria ser més llarg que no semblava, com explicava l’advocat Gonzalo Boye en aquesta entrevista a VilaWeb. Puigdemont trencarà el silenci en un acte de Junts, demà, als Banys i Palaldà (Vallespir), on es preveu que refermarà el compromís de tornar que va assumir en la campanya electoral. Puigdemont és el factor més gran d’inestabilitat que afronta a curt termini la política catalana i l’espanyola. Si compleix allò que va prometre, tot pot esclatar: també els plans de Salvador Illa d’esdevenir el nou president de la Generalitat. El detonant podria ser la convocatòria d’un ple d’investidura, que portaria Puigdemont a provar d’arribar al parlament malgrat el perill de ser detingut. I això, ara mateix, és a les mans del PSC, que mira de tancar amb ERC un pre-acord que hauria d’avalar la militància republicana.

La situació és incerta. Primer, perquè, malgrat els missatges reiterats d’un pre-acord imminent entre ERC i el PSC, també hi ha fonts d’Esquerra que adverteixen que el pacte encara no s’ha enllestit, que l’obstacle principal continua essent el sistema de finançament, i mantenen oberta l’opció que la direcció decideixi d’aixecar-se de la taula de negociació. Per més que sembli paradoxal, aquesta possibilitat conviu amb la previsió d’ERC que els militants es puguin pronunciar sobre un pre-acord dijous vinent si el PSC es mou aquests dies. I segon, perquè diverses fonts consultades insisteixen en l’escepticisme que regna entre els militants del partit. Els visualitzen decantats cap al “no” a Illa, malgrat els esforços del PSOE d’exhibir el compliment d’alguns dels antics acords adquirits. Les convulsions internes d’ERC, amb un enfrontament obert entre els sectors de Marta Rovira i Oriol Junqueras, i el malestar nascut de la crisi dels cartells dels germans Maragall, compliquen molt la gestió interna d’un eventual acord amb el PSC. A ningú que tingui aspiracions de futur per a dirigir Esquerra a partir del congrés del 30 de novembre no li convé una desautorització de les bases. Malgrat tot, a Junts s’ha estès la previsió que Illa serà investit i que Puigdemont tornarà. És en aquest context que el president a l’exili mourà fitxa demà, en un acte que anirà seguit d’un dinar en què han confirmat l’assistència 1.400 persones, segons fonts de Junts.

Puigdemont va jugar-s’ho tot a les eleccions catalanes. El resultat no va ser el que s’esperaven. La distància amb el PSC i la pèrdua de la majoria absoluta independentista el van deixar gairebé sense opcions per a l’anhelada restitució. Després d’un recorregut polític de gairebé set anys, ja sense escó al Parlament Europeu i amb la llei d’amnistia aprovada, el sentit polític de l’exili de Puigdemont s’esvaeix. El dirigent de Junts sempre ha negat de concebre’l com una solució personal per a evitar la presó. L’última decisió va ser vincular-ne el final a una eventual investidura: relligava el seu futur amb la institució que l’havia investit el gener del 2016. En això es va fonamentar la campanya electoral de Junts i ara hi ha en joc la seva credibilitat política. El retorn es presenta com l’única opció per a continuar al capdavant de la primera línia, també de la presó estant. Oimés si hi hagués una repetició de les eleccions el 13 d’octubre.

Si Junts es manté cohesionada internament, malgrat les diferències entre sectors, és pel seu líder, que totes les fonts consultades veuen lluny de rendir-se. L’empresonament posaria en qüestió el discurs d’Illa de la pacificació de la política catalana, faria entrar el PSOE en la contradicció d’haver defensat una llei d’amnistia que la cúpula judicial espanyola torpedina, malgrat la posició jeràrquica imposada a la fiscalia, i tindria ressò en la premsa internacional. Junts difícilment podria donar suport al pressupost de Pedro Sánchez, amb Puigdemont a la presó: el vot contrari al sostre de despesa al congrés espanyol en va ser un primer avís. Sánchez podria continuar governant, en aquestes condicions? Però és que, abans d’això, encara faria més difícil el sí d’Esquerra a la investidura del cap del PSC. Un dirigent que, a diferència de José Montilla, va avalar la suspensió de l’autonomia amb el 155 i que ha crescut electoralment amb la capitalització d’una part del vot espanyolista. Amb Puigdemont a la presó, el conflicte polític s’aguditzaria, en un moment especialment complicat per a l’independentisme.

Hi ha qui fins i tot posa en dubte que es pugui fer un ple d’investidura si Puigdemont és detingut. Podria arribar a suspendre’l, Josep Rull? A més, el president del parlament preveu de fer tant com sigui a les seves mans per evitar que Puigdemont sigui detingut al parlament si hi arriba: l’autorització perquè hi entri la policia depèn d’ell. Els principis d’inviolabilitat de la cambra i la immunitat parcial dels diputats, que inspiren el protocol de seguretat del parlament, complicarien una detenció dins l’edifici, legalment i políticament. Si depèn de Rull, ja va dir que, abans que Puigdemont, l’haurien de detenir a ell. Tot això hi ha en joc en l’intent d’Illa de ser investit amb els vots d’ERC i dels Comuns. Un altre detall important és que, si arribessin a un acord la setmana vinent, els tres partits podrien aconseguir el control del calendari parlamentari perquè durant la primera quinzena d’agost dependrà de la diputació permanent, i no de Rull, la convocatòria del ple. Puigdemont podria aclarir demà el seu futur polític i la setmana vinent es preveu que l’aclareixi Esquerra. S’acosten dies clau.

Reviscola, la candidatura sobiranista per al congrés nacional de Més Compromís,  formació majoritària de Compromís—, ha denunciat que més de la meitat de la militància de la formació no podrà participar en el congrés nacional del mes d’octubre. La comissió organitzadora ha comunicat que s’han inscrit 1.670 militants dels 3.700 que té la formació.

Mónica Álvaro (Bloc i País): “Ens presentem perquè hi ha massa baixes, gent que abandona el vaixell”

Reviscola considera “molt greu” i ha explicat que han presentat una esmena perquè s’anul·li  el requisit d’inscripció per a participar en el congrés. La candidata a secretaria general, Mònica Àlvaro, ha assegurat que “aquesta direcció s’ha caracteritzat per posar entrebancs a la democràcia interna i el resultat d’un procediment complicat per a la inscripció ha resultat en l’eliminació de més de la meitat del cens electoral”. Sobre això, Àlvaro ha lamentat que “hi ha molta gent gran, amb mobilitat reduïda o que puga tindre milers de compromisos de faena o personals que els impedisquen desplaçar-s’hi o simplement pot haver-hi militància a la qual estar dos dies a València li supose un cost que no pot assumir i que, per tant, es quedarà sense participar al Congrés”.

Àlvaro també ha assegurat que un partit que elegeix els candidats per primàries amb vot telemàtic no pot assumir que no es doni exemple a l’hora d’emprar el vot telemàtic en els seus processos interns. I hi ha afegit: “La direcció ha fallat a l’hora d’engrescar la participació al Congrés i ara no ens podem permetre de cap manera que cap de les persones inscrites no puga exercir el seu dret de vot”.

El plenari municipal de Xàtiva ha aprovat avui, amb una àmplia majoria, el nomenament de Manolo Miralles Molina com a fill predilecte de la ciutat. El reconeixement ha estat votat favorablement pel PSPV-PSOE, Xàtiva Unida i el Partit Popular, mentre que VOX s’ha abstingut. La decisió s’ha consolidat després de ser tractada en la darrera comissió informativa social i cultural, i prèviament anunciada el passat mes de març i abordada inicialment en el plenari del mes d’abril.

El nomenament de Miralles ha comptat amb el suport d’unes quantes associacions culturals i veïnals de la ciutat, així com d’artistes locals i autonòmics de renom, com els músics Pep Gimeno Botifarra, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Vicent Torrent i Miquel Gil; l’escriptor Isidre Crespo; l’actor Pau Esteve; el director de teatre Joan Vicent Cubedo; l’expert en tradició oral Jordi Reig; i el vice-president de la Societat Coral Micalet, Tonetxo Pardiñas, entre més.

El batlle de Xàtiva, Roger Cerdà, ha expressat l’agraïment per les mostres de suport rebudes i les vint-i-quatre adhesions registrades. “El millor homenatge que li podíem retre a Manolo és que quede sempre en el record de la nostra ciutat, un acte de justícia per a la seua figura”, ha comentat.

La regidora del PSPV-PSOE Raquel Caballero ha destacat que “Manolo ha sigut un referent per a molts músics valencians perquè des dels seus inicis en la música als anys setanta ha significat la recuperació de la música popular valenciana, però també ha suposat un símbol de lluita per a molts xativins i valencians per la seua tasca de recuperació de la llengua i la cultura valenciana”.

Alfred Boluda, regidor de Cultura per Xàtiva Unida, ha subratllat que “en uns dies farà un any del traspàs de Manolo Miralles Molina, i aquest és un reconeixement al gran treball que va fer durant la seua vida. Va ser fundador del grup Al Tall i va posar les bases per a l’eclosió i evolució de la música en valencià actual, però també cal destacar la seua defensa per la llengua pròpia, per a eixir de la marginació i aconseguir el rang que li correspon”.

Manolo Miralles ja va rebre a títol pòstum, l’any passat, el premi 9 d’Octubre com a reconeixement a la seua trajectòria artística i a la seua tasca de defensa i divulgació de la llengua valenciana. L’Ajuntament de Xàtiva va organitzar un homenatge a la seua figura el març, amb un concert en el qual van participar grups i artistes valencians i amics de l’artista.

En el mateix plenari, s’ha aprovat una moció per sol·licitar a la Conselleria de Sanitat que es catalogui l’Hospital Lluís Alcanyís com a centre de difícil cobertura. També s’ha donat llum verda a una nova proposta de modificació de crèdits per un total de 666.669 euros, destinada a finançar partides d’Esports, Cultura, Parcs i Jardins, Enllumenat, Participació i Medi Ambient. Aquesta modificació ha estat aprovada amb els vots favorables del PSPV-PSOE i Xàtiva Unida, mentre que el Partit Popular i VOX s’han abstingut.

Vint-i-dues persones han resultat afectades per salmonel·losi després d’haver menjat truita de patates en un restaurant de Barcelona, segons que ha explicat l’Agència de Salut Pública de la capital catalana (ASPB). El brot es va detectar dimarts i la truita s’havia servit dissabte.

Dels vint-i-dos intoxicats, tres van haver de ser atesos a l’hospital més de vint-i-quatre hores. El Servei de Control Alimentari i Intervencions de l’ASPB va informar els responsables del local el mateix dia de la detecció del brot que no fessin servir els ous que tinguessin i que canviessin de marca. Alhora, s’ha fet una inspecció al local i s’han recollit mostres que s’analitzaran al laboratori de l’ASPB.

El Servei de Vigilància Epidemiològica de l’ASPB fa la identificació i el seguiment de casos i informa sobre les mesures de control que cal tenir en compte per evitar la transmissió de la malaltia, entre més accions.

L’ASPB indica que la salmonel·losi és una infecció intestinal produïda pel bacteri salmonel·la que acostuma a causar gastroenteritis. Els símptomes més freqüents de la salmonel·losi són dolor abdominal, febre, mal de cap, nàusees i vòmits.

Aquests símptomes solen ser lleus i apareixen entre el primer dia i el tercer després de la infecció. Acostumen a durar entre quatre dies i set i desapareixen sense cap tractament. De vegades, la diarrea pot ser greu i es requereix l’hospitalització del pacient. Els més vulnerables són els infants, la gent gran i els qui tenen malalties cròniques.

El president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, perdrà el control de la convocatòria d’un ple d’investidura durant la primera quinzena d’agost, en què la cambra atura l’activitat. Si el dirigent del PSC, Salvador Illa, volgués sotmetre’s a una votació per a ser elegit president del 1r al 15 d’agost, Rull hauria de fer la ronda pertinent de consultes amb els grups parlamentaris i convocar després la diputació permanent, que es reuneix en els períodes entre sessions. La diputació permanent pot convocar el ple si ho decideix per majoria. Els membres d’aquest organisme voten de manera ponderada, en representació dels grups parlamentaris respectius. Això vol dir que la diputació permanent podria convocar un ple d’investidura encara que Rull i Junts s’hi oposessin si hi ha una majoria per a fer-ho. Perquè fos viable caldria que Illa tingués una majoria suficient per a la convocatòria del ple, que probablement aniria lligada amb la de la investidura. És a dir, el fet que el PSC, ERC i els Comuns arribessin a un acord facilitaria que aconseguissin el control del calendari. Per contra, complicaria que tant Illa com Puigdemont intentessin sotmetre’s a un debat sense el suport suficient per tirar endavant la investidura durant la primera quinzena d’agost. D’una altra banda, fonts parlamentàries apunten que les 48 hores d’antelació amb què habitualment es convoquen els plens són tan sols un termini de cortesia parlamentària, però no d’estricte compliment reglamentari.

La mesa va sospesar de transformar en hàbil el període del 1r al 15 d’agost, amb la idea que el parlament pogués funcionar amb normalitat en vista del requisit que hi hagi una investidura abans del 26 d’agost per evitar la repetició de les eleccions. Però es va descartar i tampoc no és previst que ho aprovi en la reunió de la setmana vinent, segons fonts parlamentàries. Això tindrà una conseqüència directa per a Junts, i és que perdrà una eina important de control del calendari durant mig agost. No és un detall menor, perquè a Junts donen per fet que Puigdemont tornarà al Principat quan es convoqui un ple d’investidura, malgrat les possibilitats que sigui detingut i empresonat preventivament.

Dilluns, 22 de juliol de 2024, a les acaballes d’una forta onada de calor, el planeta va registrar la temperatura mitjana diària més alta des que hi ha registres, l’any 1940.

Ho recull Copernicus Climate Change Service (C3S), que deixa clar que aquesta xifra rècord, de 17,15°C, supera les anteriors de 17,09°C i 17,08°C, del 21 de juliol de 2024 i el 6 de juliol de 2023, respectivament.

Una de les regions que han experimentat un augment significatiu de temperatura és l’Antàrtida. Tradicionalment, coneguda per les condicions extremes de fred, ha tingut temperatures inusualment altes aquest mes. Això, combinat amb la tendència general de l’escalfament global, ha causat el nou rècord. Els científics del C3S indiquen que l’escalfament de l’oceà també hi ha contribuït, especialment en regions tropicals i subtropicals.

Un rècord que evidencia el canvi climàtic

“El 22 de juliol, C3S va registrar un nou rècord per a la temperatura mitjana global diària. El fet realment sorprenent és la gran diferència entre la temperatura dels darrers tretze mesos i els rècords de temperatura anteriors. Ara som en un territori realment inexplorat i, com que el clima continua escalfant-se, segur que aquests mesos i anys vinents veurem batre nous rècords”, explica Carlo Buontempo, director del C3S.

Temperatura diària de l’aire a la superfície global (fotografia: C3S).

El rècord de temperatura global assolit aquest mes és un avís clar de la tendència que se segueix i de les conseqüències del canvi climàtic. Els experts fa temps que denuncien que s’han de prendre mesures immediates i contundents per frenar-ho.

Quines implicacions té l’augment de la temperatura? 

L’augment de la temperatura planetària mitjana diària té implicacions significatives per al medi i la vida humana, segons que recull C3S. Un escalfament global continuat pot causar la fusió accelerada dels casquets polars i, per tant, l’augment del nivell de la mar. Això amenaça d’inundar zones costaneres densament poblades i, doncs, de desplaçar milions de persones i causar greus danys econòmics. A més, les temperatures més altes poden afectar la biodiversitat: alterar els hàbitats naturals i fer perillar moltes espècies.

La calor extrema pot fer inhabitables regions senceres de la Terra: consulta’n la llista

Les onades de calor més freqüents i intenses també són una conseqüència directa de l’augment de les temperatures planetàries. Poden causar problemes de salut greus, especialment entre els grups més vulnerables com ara la gent gran i els infants. L’agricultura també se’n ressent, perquè les condicions climàtiques extremes poden reduir la productivitat dels conreus i amenaçar la seguretat alimentària mundial.

Quines accions són necessàries?

Amb aquest panorama, el C3S destaca que és crucial que es prenguin mesures immediates i efectives per a combatre el canvi climàtic. Els experts subratllen la necessitat de reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle per mitigar l’escalfament global. Això implica una transició cap a fonts d’energia renovable, l’adopció de tecnologies netes i l’augment de l’eficiència energètica.

A més de les accions governamentals i empresarials, també destaquen que la col·laboració internacional és essencial per a afrontar el desafiament global. Remarquen que els acords com el de París són crucials per a establir compromisos ferms i objectius ambiciosos en la reducció d’emissions. La conscienciació i l’educació de la població també són clau per a fomentar comportaments sostenibles i promoure l’adopció de pràctiques més ecològiques en la vida diària.

Les onades de calor fan empitjorar la salut mental

L’esfondrament d’un mirador en construcció a la Vall de Boí (Alta Ribagorça) ha causat la mort d’una persona i tres més han resultat ferides, una de les quals en estat crític.

Segons els bombers, els fets han passat cap a dos quarts de sis de la tarda a la muntanya coneguda com la Roca d’Espà. Sembla que els quatre afectats són operaris que treballaven en la construcció del mirador quan l’estructura ha cedit.

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) informa que, a banda l’home mort, n’hi ha dos més de ferits amb lesions de caràcter menys greu i un que restava pendent d’avaluar. Al lloc dels fets hi ha acudit un helicòpter conjunt de SEM i bombers, un helicòpter dels bombers d’Aran i una ambulància del SEM.

L’incident ha estat un accident laboral i els Mossos d’Esquadra s’ocupen de la investigació. La policia ha explicat que la quarta persona pendent d’avaluar era en un lloc de difícil accés i els serveis d’emergència s’han hagut de despenjar amb cordes per arribar-hi. Ara per ara, sembla que li perilla la vida.

El Partit Popular (PP) suspendrà i expulsarà del partit dos regidors de Sueca (Ribera Baixa) que han expulsat la portaveu del partit al municipi, que ha pactat una moció de censura contra la batllia, en mans del PSPV.

Concretament, la portaveu, Carolina Torres, ha signat un pacte amb la formació independent Sueca per Davant i Compromís, però els dos regidors han optat per expulsar-la. El govern socialista, a més, ha ofert competències municipals als dos regidors rebels del PP.

El pacte de la moció de censura és avalat per la direcció del partit a la demarcació de València, i ara el PP els ha obert un expedient per infracció molt greu dels estatuts.

El ple de l’Ajuntament de Sueca és format per 21 regidors: 8 del PSPV-PSOE, 7 de Compromís, 3 del PP i 3 de Sueca per Davant, de manera que encara que finalment el PP solament donés un vot favorable a la moció, obtindria majoria absoluta (11 vots).

La moció de censura, que en cas d’aprovar-se donarà la batllia a l’independent Julián Sáez, es justifica per la necessitat de canviar la gestió d’aquesta localitat de 28.000 habitants, i és la cinquena que es presenta aquesta legislatura.

El parlament ha aprovat definitivament la reforma del reglament impulsada pel PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP, que introdueix nous supòsits de delegació de vot, regula el vot telemàtic, flexibilitza el procediment per a constituir els grups parlamentaris i modifica la majoria necessària per a aprovar les declaracions institucionals.

La reforma ha de garantir el vot dels diputats a l’exili Carles Puigdemont i Lluís Puig després de les decisions del Tribunal Constitucional espanyol (TC) que van tombar tant el vot delegat com el telemàtic per als diputats a l’exili. Concretament, s’han afegit com a supòsit per a delegar el vot “situacions excepcionals degudament justificades a criteri de la mesa”. I també s’afegeix que podran fer servir la delegació els diputats que són en causes incloses en la llei d’amnistia. Sobre això, el PP ha anunciat que portaria la reforma al Tribunal Constitucional espanyol.

Sobre l’adscripció dels diputats als grups, la proposta de reforma permet que, dins els cinc primers dies de cada període de sessions, un diputat pugui canviar d’adscripció encara que els grups ja hagin estat constituïts. És un sistema semblant al del congrés espanyol. Permetria que algun grup parlamentari cedís diputats a la CUP per conformar grup propi i que, després, tornessin a la formació original. Així doncs, els quatre diputats de la CUP abandonarien el grup mixt que comparteixen amb els dos d’Aliança Catalana.

Finalment, la proposta també vol modificar les majories necessàries per a l’aprovació de les declaracions institucionals del parlament. Ara cal unanimitat i es proposa que n’hi hagi prou amb el vot favorable de la presidència de la cambra i una majoria qualificada de dos terços de la junta de portaveus.

[VÍDEO] El ple del parlament ovaciona Ruben Wagensberg després d’haver tornat de l’exili

El jutge Joaquín Aguirre ha engegat una nova investigació contra l’anomenada trama russa en el procés independentista a partir d’indicis que l’Audiència de Barcelona va invalidar a començament del mes de juny. El jutge va reconèixer en una resolució que consta en el sumari de la causa i que data del 2 de juliol proppassat que l’Audiència havia deixat sense efecte tota la informació obtinguda d’una còpia dels telèfons mòbils d’uns quants investigats obtinguda el mes de març. I, tanmateix, en la mateixa resolució, Aguirre va afegir que calia reactivar la investigació i, també, “la viabilitat de l’ús de la còpia íntegra de les actuacions i d’un clonat dels telèfons mòbils dels investigats”. Ho va encarregar a la Comissaria General d’Informació de la policia espanyola, que al cap de sis dies, el 8 de juliol, ja tenia un informe de dues-centes pàgines que incriminava el president Puigdemont, el cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay, el seu advocat Gonzalo Boye, el president Artur Mas, l’ex-dirigent d’ERC Xavier Vendrell i l’empresari Oriol Soler, entre més investigats.

Un informe fet amb la informació obtinguda dels telèfons mòbils d’alguns dels investigats que l’Audiència de Barcelona va descartar quan va dir que no eren vàlides les pròrrogues de la causa que Aguirre va fer després del juliol de l’any passat. És a dir, el tribunal superior li va dir que no podia continuar investigant, després de tants anys i sense haver aportat informació nova significativa, amb la consegüent situació d’indefensió dels investigats. I que havia de triar: o bé arxivava la causa o bé la portava a judici amb el material de què disposés fins el juliol del 2023.

Però Aguirre no va fer ni una cosa ni l’altra, i es va empescar una maniobra: va obrir una nova peça separada per poder continuar la seva investigació sobre la pretesa ingerència russa en el procés d’independència. Una peça derivada de l’única peça de la macrocausa Vólkhov que l’Audiència de Barcelona no havia invalidat, però que no tenia res a veure amb la trama russa, sinó amb el suposat desviament de diners de la Diputació de Barcelona a entitats afins a CDC. Però Aguirre va dir que tot venia d’allà i va continuar la investigació.

I ho va fer convalidant els indicis que s’havien obtingut dels mòbils dels investigats que l’Audiència de Barcelona havia invalidat. L’informe policíac que en va sortir, filtrat fa dies a El Periódico i a l’ABC i al qual les parts no havien pogut accedir fins ara, que parla d’una estructura dirigida per Puigdemont per aconseguir el suport de Rússia a la independència de Catalunya, no solament conté dades obtingudes d’indicis invalidats, sinó que reprodueix la mateixa informació –moltes vegades basada en retalls de premsa– que el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón va desestimar el 2020, primer, i el mes de març passat, més recentment, per la poca consistència que tenia.

La defensa d’alguns dels investigats va presentar una querella per prevaricació i per malversació de recursos públics contra Aguirre, que el TSJC encara ha de decidir si admet a tràmit. Mentrestant, Aguirre ha enviat al Suprem la part de la causa que afecta dos diputats que, per tant, són aforats: Carles Puigdemont i Francesc de Dalmases, també diputat de Junts. El Suprem encara no s’ha pronunciat, però Aguirre, mentrestant, continua greixant la investigació, amb més encàrrecs a la policia, que passen per la investigació de personal diplomàtic dels EUA, la informació de què suposadament –i segons el jutge– disposaven els serveis secrets alemanys sobre contactes de Rússia amb l’independentisme català, el paper de rabins en el finançament amb criptomonedes i fins i tot el paper del govern federal alemany en l’alliberament de Puigdemont després d’haver estat detingut i empresonat el març del 2018.

L’Audiència espanyola ha aixecat les mesures cautelars que encara tenien els membres dels CDR encausats en l’operació Judes. Alguns en tenien d’ençà que van ser detinguts el 23 de setembre de 2019, i uns altres d’ençà que van sortir de la presó tres mesos més tard. Les mesures cautelars imposades eren la prohibició de sortir de l’estat espanyol i haver de signar als jutjats cada quinze dies, tot i que no tots els encausats tenien les mateixes. Però ara ja no en tindran cap, tal com marca la llei d’amnistia.

En compte d’amnistiar-los, el tribunal va proposar la possibilitat de demanar al Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) si, en aquest cas, podien ser amnistiats. Tanmateix, la llei estableix que encara que es presenti una pre-judicial al TJUE s’han d’aixecar les mesures cautelars. En origen, l’Audiència espanyola no ho va fer, però les defenses d’Alerta Solidària dels encausats ho van demanar formalment i el tribunal els ho ha hagut de concedir.

La jutgessa maniobra per arxivar les tortures de l’operació Judes amb l’excusa de l’amnistia

Alerta Solidària creu que la resolució sobre si s’enviarà al TJUE una qüestió pre-judicial pot arribar aviat. Segons que va expressar l’Audiència en una interlocutòria, els fets que s’investiguen són amnistiables, però creu que la llei d’amnistia mateixa és contrària al dret de la Unió Europea perquè contravé la directiva antiterrorista. De fet, argumenta que la llei d’amnistia no és prou concreta sobre els actes de responsabilitat que s’han d’excloure “en una matèria tan sensible com el terrorisme”.

Els dotze investigats en l’operació Judes són encausats pel delicte de terrorisme, i n’hi ha vuit a qui també atribueixen els delictes de tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius de caràcter terrorista, i també el delicte d’estralls terroristes, en grau de temptativa. La llei d’amnistia exclou els fets que puguin ser qualificats de terrorisme segons la directiva europea antiterrorista –no segons el codi penal espanyol, que en fa una definició més indeterminada– i que hagin causat intencionadament vulneracions greus de drets humans.

L’Audiència espanyola conclou que els fets investigats compleixen la primera condició, però no la segona, i que, per tant, poden ser amnistiables. Però considera que la llei d’amnistia pot representar “una derogació tàcita d’una part essencial de la directiva comunitària, i, en definitiva, anar en contra de la voluntat del legislador comunitari”. És per això que vol portar-ho al TJUE, per veure si la llei és contrària al dret comunitari.

El ple de l’Ajuntament de Castelló de la Plana ha aprovat avui definitivament, amb els vots a favor de l’equip de govern i en contra del PSPV i Compromís, el canvi de denominació oficial i imposar el castellà al nom de la ciutat. Al final del ple, alguns regidors han exhibit cartells amb el lema “El nom és Castelló”.

Durant el debat, el portaveu de Compromís, Ignasi Garcia, ha criticat l’equip de govern pel canvi del topònim: “Respon al seu odi al valencià i el seu objectiu és eliminar la presència del valencià encara que sigui incomplint la llei o santificant com a vàlid un informe sense credibilitat acadèmica.”

Els ha acusat de no fer cabal de l’informe dels experts lingüistes de l’UJI –”que demostra que l’informe que presenteu podria ser un prospecte de medicina o un manual per a muntar un moble d’IKEA”. “Avui és un mal dia per a Castelló i per a aquest ajuntament, que aprovarà un informe contrari a la ciència perquè l’alcaldessa no entén la importància de respectar el nostre nom. Aquest canvi és el símbol de la llibertat d’expressió i suposa una batalla guanyada, però en queden moltes davant del sectarisme que ens amenaça. Davant els enemics de la llibertat, reconstruirem tot el que destrueixin, des de l’economia fins a les cruïlles”, ha afegit.

Amb una samarreta de “La llengua no es toca”, el regidor socialista José Segura ha indicat que el canvi del topònim implicava un menyspreu absolut a la llengua i la història. Segons que ha dit, “PP i Vox han buscat l’equip A, format pel catedràtic Santiago Fortuño, i li han dit: ‘Has de fer un informe que al final digui això’, i això és com comprar un àrbitre”.

La regidora popular María España ha comentat que el canvi responia a “la necessitat de protegir el doble topònim”. “Sembla que el PSOE i Compromís tenen el carnet de dir què és tradicional o no i no es poden obviar els canvis produïts als territoris al llarg del temps que s’han pogut reflectir en una confluència de noms”, ha assenyalat.