Vilaweb.cat

Tejero assisteix a un acte oficial de la Guàrdia Civil amb regidors de PP, PSOE i Ciutadans

L’ex-tinent de la Guàrdia Civil i artífex de l’intent de cop d’estat del 23-F, Antonio Tejero, va participar en un acte oficial de la Guàrdia Civil el 12 d’octubre passat al poble de Rincón de la Victoria, a Andalusia. Era un acte públic, una missa oficiada pel fill del colpista condemnat a trenta anys de presó, Ramón Tejero, i també pel capità comandant de la Guàrdia Civil a aquest poble, Miguel Gallardo Megías, segons que informen els diaris Público i ElDiario.es. Al costat de Tejero hi havia el primer tinent de batlle del municipi, Antonio Fernández Escobedo, del PP, i hi van assistir també més regidors del PP, de Ciutadans, del PSOE i del Grupo Andalucista. Ho ha denunciat el grup muncipal d’IU, i aquest mateix partit ha denunciat el cas al congrés espanyol, amb una pregunta que demana si ‘la invitació a aquest colpista als actes s’ha fet per vies institucionals.’ L’acte va acabar amb condecoracions, mencions i reconeixements a la Guàrdia Civil.

Les portades: Un any d’injustícia i tragèdia a Occitània

Avui, 16 d’octubre de 2018, les informacions destacades de VilaWeb són aquestes:

· Pol Leiva i Cuixart: ‘La presó preventiva s’ha fet servir d’eina política’
· Oriol Sànchez: ‘No tinc ràbia. Però això no vol dir que oblidem què hem passat’
· Una espera eterna: les hores prèvies a l’empresonament dels Jordis
· Editorial de Vicent Partal: Un crit de ràbia pels dos Jordis

VilaWeb Paper: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

La Comissió Europea no actuarà contra l’estat espanyol pel tancament de webs durant l’1-O

La Comissió Europea descarta formalment de prendre mesures contra l’estat espanyol per la clausura de pàgines web el dies previs al referèndum del primer d’octubre del 2017, segons l’ACN. En resposta a la carta enviada fa un any pel qui era secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital, Jordi Puigneró, la Comissió considera que el govern pot recórrer a la via judicial espanyola i diu, a més, que ‘un nombre significatiu de pàgines’ ja s’ha reobert. En la missiva, l’executiu comunitari indica a l’actual conseller de Polítiques Digitals que ‘les normes de la UE impedeixen el blocatge i les restriccions de webs llevat d’excepcions en compliment de les lleis nacionals’. I diu que les mesures ‘només podran imposar-se si són apropiades, proporcionals i necessàries dins una societat democràtica’, sense precisar si això s’aplica o no al cas de les webs tancades per l’estat espanyol durant l’1-O.

‘Des del Govern de Catalunya creiem que la Comissió Europea s’ha trobat obligada a moure fitxa i en certa manera obre la porta a admetre que el tancament de webs, dominis i aplicacions es va fer de manera desproporcionada per part de l’estat’, assegura Puigneró.

La carta de Brussel·les va ser enviada dijous passat, dos dies després de la visita del conseller a la Defensora del Poble Europea, i va signada pel director general de Xarxes de Comunicació, Continguts i Tecnologies de la Comissió Europea, Roberto Viola, en nom del vice-president i comissari de Mercat Únic Digital, Andrus Ansip.

Drets digitals a la UE
Com a secretari de Telecomunicacions, el 24 de setembre del 2017 Puigneró va denunciar a Ansip la infracció de diverses directives europees en matèria de drets digitals per part de l’estat espanyol durant els dies previs i posteriors al referèndum.

Tal com recull la carta de Roberto Viola, entre els exemples aportats pel govern hi ha l’obligació de la fundació puntCat de blocar tots els dominis .cat que poguessin recollir informació sobre el referèndum o la petició perquè els servidors d’internet no permetessin l’accés a webs sobre la votació o pàgines publicitades per algun membre del govern a les xarxes socials.

En la missiva s’insisteix que les normes de la UE sobre l’accés lliure a internet preveuen en general que s’impedeixi el blocatge i les restriccions de webs, si bé es recorda que hi ha excepcions, en cas d’ordres judicials.

Es matisa també que l’aplicació de les restriccions, si escau, ha de ser subjecte ‘a procediments adequats i acordants amb la Convenció Europea per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals i amb els principis generals d’una comunitat de dret, incloent-hi la protecció judicial eficient’.

La CE diu que ja s’han reobert 32 webs blocades
Ja al final del text, Viola diu que ‘recentment’ els serveis de la Comissió Europea han comprovat que un nombre ‘significatiu’ de pàgines inicialment blocades ja no ho són i n’identifiquen 32. Per contra, l’alt funcionari constata en la resposta a Puigneró que la web ref1oct.cat es manté blocada per ordre d’un tribunal en el context d’un procés judicial i recorda que ‘la legalitat d’aquest tipus d’ordres resta subjecte a possibles recursos judicials de conformitat amb la legislació nacional’.

La Comissió Europea ha trigat un any a respondre a la queixa de Puigneró, que dimarts passat va portar a la Defensora del Poble Europeu la manca de resposta de la UE per ‘la repressió digital’ de l’1-O. ‘Demanem que la UE prengui posició sobre uns fets molt greus que van ocórrer al nostre país en l’àmbit digital’, va dir la setmana passada el conseller, que esperava que el requeriment donés peu a una ‘presa de posició formal’ de l’executiu comunitari.

#Mètode100 David Attenborough, quan la natura va conquerir la televisió

En el món de la divulgació científica, Sir David Attenborough n’ocupa un dels llocs més destacats. Considerat com un dels pioners en documentals sobre la natura, l’anglés va començar la seua carrera com a comunicador en la BBC, en la qual va ocupar el lloc de productor, presentador i guionista durant els anys incipients del canal fins a arribar-ne a ser director de programació. Així va convertir la televisió en una ferramenta útil per fer arribar el coneixement científic sobre la natura al públic generalista, fita que li ha fet guanyar diversos reconeixements com el Premi Príncep d’Astúries al llarg de la seua incontestable trajectòria.

«El televisor és  un element molt important per mantenir la població mundial connectada amb  el món natural que  ells habiten»

La revista Mètode va tindre l’oportunitat d’entrevistar a Attenborough l’any 2009, una conversa a càrrec de Bienvenido León. El resultat va formar part del número 66 Ona verda: Comunicar el medi ambient, un monogràfic que analitza els moviments en defensa de la natura des de les eines emprades per a popularitzar-la, un fet del qual el divulgador anglés n’ha sigut protagonista en primera persona: «El televisor és  un element molt important per mantenir la població mundial connectada amb  el món natural que  ells habiten».

Amb motiu del pròxim número 100 de la revista, us convidem a rellegir l’entrevista publicada en el número 66, Ona verda: Comunicar el medi ambient.

Llig l’entrevista amb David Attenborough

QUÈ ÉS MÈTODE?

El perquè del cultiu dels bolets

Els fongs formen un regne anomenat Fungi,1 que es troba a cavall entre el regne animal i el vegetal. Es tracta d’organismes que no fan la fotosíntesi i que són incapaços de produir el seu aliment a partir d’elements inorgànics senzills. En molts casos, la seua substància principal de reserva és el glicogen (substància típica dels animals) i, a més, es reprodueixen per espores. Aquest regne és molt divers, amb més de 100.000 espècies descrites, però s’estima que poden arribar fins a un milió i mig d’espècies en tot el món.

«El paper dels fongs és fonamental per al funcionament dels ecosistemes, ja que contribueixen a tancar el cicle dels nutrients»

Els fongs poden colonitzar tota mena d’ambients, tant d’aquàtics com de terrestres, encara que són més abundants al medi terrestre. No obstant això, viuen sobretot en ambients humits i rics en matèria orgànica. Així, segons la nutrició que presenten, es poden distingir tres tipus de fongs: sapròfits, simbionts i paràsits. Els sapròfits són organismes capaços de viure sobre pràcticament qualsevol substrat (fulles, fruita, fusta, paper, etc.). Es tracta de descomponedors clau de la matèria orgànica: són els que s’encarreguen de reciclar-la, ja que la transformen en matèria inorgànica reutilitzable posteriorment per les plantes. El seu paper, doncs, és fonamental per al funcionament dels ecosistemes, ja que contribueixen a tancar l’anomenat cicle dels nutrients. D’altra banda, els simbionts viuen associats a altres organismes i la relació entre ambdós generalment comporta un benefici nutricional mutu. Els tipus de relacions simbiòtiques més importants són les micorrizes (entre un fong i les arrels d’una planta) i els líquens (entre un fong i una alga). Per últim, tenim els paràsits, que trobem sobretot vivint a expenses de plantes vives, però també d’animals o fins i tot d’altres fongs. Els paràsits causen malalties com la grafiosi als oms o la tinya a l’ésser humà.

Història del cultiu de bolets

L’ésser humà s’ha sentit interessat pels fongs des de temps antic, i prompte va aprendre a separar els bolets mengívols dels tòxics. No obstant això, és difícil datar els orígens del cultiu de bolets, però sabem que el seu ús per alimentar-se i per guarir-se es remunta a segles, i de segur que els intents de domesticar-los sempre han acompanyat el desig de disposar-ne en tot moment. Així, se sap que a Grècia, en temps de Dioscòrides (40-90 dC), ja es va intentar cultivar bolets de xops (Agrocybe aegerita) en seccions semienterrades de troncs d’aquest arbre, però és més avant quan el cultiu de bolets es va iniciar «oficialment» amb el cultiu del xampinyó (Agaricus sp.) a les coves de Chambry, al voltant de París, durant el regnat de Lluís XIV (1643-1715). Posteriorment, es va estendre a altres regions europees, inclòs el País Valencià, on encara queden alguns vestigis d’aquesta activitat que no va acabar de consolidar-se. D’altra banda, la utilització de fongs en l’elaboració de diversos aliments i begudes és també força antiga, si bé no n’hem tingut consciència fins al darrer segle. Per altra part, a Xina tenim constància que es cultiva el bolet de palla (Volvariella volvacea) sobre palla d’arròs i subproductes del cotó des de fa més de 500 anys. Actualment, utilitzem el terme fungicultura per a referir-nos a l’art de cultivar bolets.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Antoni Belda. Técnico del Departamento de Ciencias de la Tierra y Medio Ambiente de la Universidad de Alicante.

Què és Mètode?

Toti Soler: ‘Quan un estima la música, fa el que sigui sense que li importin les conseqüències’

Toti Soler es defineix com un anarquista natural, perquè per compondre depèn absolutament de la inspiració. Per això, durant aquests cinquanta anys de carrera, ha fet tantes coses i tan diferents: va ser una jove promesa del folk que va vendre centenars de discs, ho va deixar tot per aprendre a tocar flamenc, és un dels introductors del rock progressiu a la música en català, ha musicat desenes de poetes i l’interessen Miles Davis, Bach i els ritmes de l’Índia. També per això ha tingut una trajectòria ferma en què ha fet música per sobre de tot: al marge dels gustos comercials, del suport institucional i dels rèdits econòmics. Ell és un músic que, més que no amb la guitarra, toca amb l’esperit, l’ànima i el cor i per això les seves composicions són sentiment pur.

—Sou músic des de molt jove, com és que us vau decantar per la guitarra?
—És un misteri: de petit, el meu pare em va comprar un violí, però no en vaig fer mai gens de cas. Després, vaig començar a estudiar piano i, tot i que hi tenia facilitat, no hi vaig posar mai gaire interès. I de sobte, una tieta em va regalar una guitarra ‘de tómbola’, un instrument absolutament rudimentari. Però em va fascinar. La guitarra és un instrument que permet de fer música popular, perquè amb quatre acords pots fer deu mil cançons, però també pots aprofundir i tocar Bach. És un instrument molt especial, per mi té un so molt profund, el so de les entranyes. A més, amb la guitarra, toques les cordes amb els dits, no com el piano, que és una màquina.

—La guitarra va molt bé amb la vostra música, que és sentiment pur.
—En general, els instruments de corda tenen aquesta possibilitat d’ajudar a expressar els sentiments. Ara, també hi fa molt el músic, perquè l’instrument, com el nom indica, és un instrument. Allò que compta de debò és l’esperit, l’ànima, el cor, la sensibilitat de qui el toca.

—Com a guitarrista sou molt curiós: heu tocat flamenc, rock progressiu, Bach, heu musicat poetes… Què us motiva?
—Quan un és jove vol provar-ho tot. Vaig començar amb la guitarra clàssica, però al mateix temps aprenia a tocar les cançons dels Beatles i de Peter, Paul and Mary, que són els grups que s’escoltaven en aquella època. Amb el grup Pic-Nic seguíem aquesta línia. Passa que ens va agafar una casa de discs, ens van canviar el nom, ens van posar uns violins darrere i ens van transformar en un producte d’èxit, que és la cosa que a ells els interessava. Però a nosaltres això ens va decebre molt i vam acabar desfent el grup.

—Ja teníeu clar que aquell no era el camí que volíeu seguir.
—Jo era molt jove, tenia 17 anys, i vaig tenir la possibilitat de guanyar diners, però ho vaig rebutjar. La manera com funcionava tot allò no m’agradava gens. La cara més comercial de la música és una cosa que a mi no m’interessa gens ni mica. Per això vam aguantar el grup un temps més i, a 19 anys, me’n vaig anar a Londres. Vaig decidir que volia fer música i que tant em feia, la qüestió econòmica. Vaig ser una mica inconscient, perquè és un camí molt difícil. Però quan un estima la música, fa el que sigui sense que li importin les conseqüències.

—Amb el flamenc vau tenir una revelació i ho vau deixar tot. Com va anar?
—En aquell moment, tocava més la guitarra elèctrica que no la clàssica i va ser tot un canvi, perquè la tècnica de la guitarra flamenca és molt interessant: imperfecta, estripada. En el flamenc, el so de la corda no té tanta importància com el sentiment que puguis transmetre. Vaig descobrir un món que em va enamorar i per això vaig vendre la guitarra elèctrica, me’n vaig comprar una de flamenca i me’n vaig anar a Andalusia a fer una immersió. Així i tot, sempre he sabut que jo no sóc un guitarrista flamenc, però em deixo influenciar.

—Amb cinquanta anys de carrera, heu viscut etapes artístiques molt diverses.
—M’han interessat moltes coses, però barrejades, simultàniament: mentre estudiava al Conservatori i començava amb els Pic-Nic, també feia jazz amb en Jordi Sabatés. Quan ets jove, fas moltes coses i després, amb els anys, vas sintetitzant i eliminant. Quan toco, procuro donar-hi la meva interpretació personal, que no és clàssica ni tampoc flamenca ni jazzística. Però tots aquests elements els tinc dins, perquè han intervingut en algun moment de la meva vida. També m’agraden les músiques del món: me’n vaig anar a l’Índia i em vaig comprar un xarot, tinc un llaüt àrab i durant una època veig tenir molt contacte amb músics sud-americans. Però dins el món comercial, que és on vivim, a tot arreu se sent el mateix estil: pop-rock americanitzat. És una llàstima, perquè s’han invisibilitzat molts estils. I això també ha passat a Catalunya, perquè mireu com som, en aquest país, que a vegades sembla que no estimem els artistes i que no valorem prou gent que ha fet coses interessants.

—Això ho heu viscut en pròpia pell?
—Hi ha gent amb un nivell important, i no puc deixar de tenir la sensació que en un altre país potser serien més reconeguts. Aquí no se’n sent parlar, però hi són. No vull dir noms perquè me’n deixaria algun, però en quaranta anys les coses han canviat molt. A la dècada dels setanta, hi va haver una eufòria cultural que ara seria impensable: amb l’Ovidi Montllor vam fer una sèrie de muntatges poètics de Salvat-Papasseit que van omplir el teatre Poliorama durant tres setmanes. I ara el Poliorama mai es proposaria de fer un recital de poesia, perquè és molt complicat.

—Ha fallat el suport institucional?
—Els polítics no han fet els deures: quan van arribar els anys vuitanta, hi va haver un daltabaix cultural important, perquè la cultura va deixar de ser prioritària i no li dedicaven prou pressupost. I per mi, un país sense cultura no és país.

—És paradoxal que als anys setanta, quan no hi havia suport institucional, es fessin més coses.
—Els polítics no van valorar l’efervescència que ja hi havia, només calia continuar l’onada. Hem perdut els nostres clàssics, i sense ells, no tenim personalitat com a nació. A vegades penso que vaig molt despistat, o molt equivocat, però és la meva experiència i tal com ho he viscut. Jo he seguit pel meu compte, m’he anat aïllant, per dir-ho d’una manera. No va ser una decisió voluntària, simplement ha anat passant a poc a poc.

—Però això ha passat de manera conscient, oi?
—Sí, totalment. T’adones que cada vegada compten menys amb tu, com si visquessis en un planeta a part. A mi m’agrada el que faig, si no, no ho faria. Ara amb la Gemma Humet, que ja fa vuit anys que col·laborem, hem tret el nostre primer disc, ‘Petita festa’, que és un recull de poesia. M’agrada molt treballar amb algú de 29 anys, perquè jo en tinc 69! Si hi ha bona sintonia i ens entenem, per mi endavant, però és molt poc habitual. Jo vaig fent les meves composicions, vaig enregistrant i ho guardo en un disc dur. I una vegada a l’any, faig un disc i trio: poden sortir coses enregistrades fa vint anys o temes molt recents. Perquè, en definitiva, si t’agrada, no importa l’època.

—També vau ser un dels introductors del rock progressiu a la música catalana, amb el grup Om.
—Era una formació que es va crear expressament per acompanyar cantants sense fer els arranjaments clàssics, per fer una cosa més actual. Primer, vam acompanyar la Maria del Mar Bonet en un senzill. En Pau Riba ho va sentir, li va agradar, i vam enregistrar Diòptria I. Vam començar a enregistrar Diòptria 2, però sembla que ell no estava d’acord amb allò que fèiem i ho va deixar estar i va seguir pel seu compte. Però al llarg de la meva carrera he acompanyat moltíssima gent: l’altre dia ho comptava i dec haver enregistrat una cinquantena de discs, així. A part dels trenta-sis que he fet amb el meu nom. Per tant, amb els cinquanta anys de carrera, em surten un parell de discs cada any!

—I de tots aquests cantants, amb qui vau tenir una relació més especial va ser amb Ovidi Montllor.
—Ell va començar tot sol i l’any 1969 vam enregistrar dos discs petits, que només portaven quatre cançons. A partir d’aquí, va quedar una amistat. Érem veïns, vivíem al Park Güell, l’Ovidi era padrí de la meva filla, anàvem junts a veure el futbol… L’any 1974, enregistrava un disc que es diu Crònica d’un temps amb tres músics excel·lents i jo li vaig fer un parell de peces: una amb guitarra flamenca i una altra amb elèctrica. I arran d’aquesta col·laboració em va proposar d’anar junts.

—Per què vau connectar tan bé amb l’Ovidi?
—A ell li agradava molt la marxa que jo donava a les seves cançons, en aquella època tocava més aflamencat. Al principi, ell també tocava una mica la guitarra, però finalment vam decidir que se centrés a interpretar. Dic ‘interpretar’ perquè era un actor excel·lent: s’expressava molt bé amb les mans, tenia cura de la posada en escena vestint de negre… A més, recitava poesia com ningú, era incomparable, perquè tenia una manera de dir que no semblava que recités sinó que t’explicava alguna cosa. I notaves que et tocava a tu també. I això és molt difícil d’aconseguir.

—Per això vau musicar tanta poesia plegats?
—Amb ell va ser com pujar un graó, perquè tot i que a mi la poesia sempre m’ha agradat, sobretot coneixia la poesia que m’havia ensenyat el meu pare: Vinyoli, Riba… I amb l’Ovidi vaig descobrir Salvat-Papasseit, Estellés… Ell feia un estudi del poeta i quan ja ho tenia apamat, me n’ensenyava la selecció. Jo m’encarregava de buscar la música i ens enteníem de seguida. Era mot fàcil treballar amb ell. Això que venim de mons molt diferents: ell era fill d’obrers d’Alcoi i jo venia de la burgesia liberal de metges, músics i mestres del Maresme. Però això mai va ser cap dificultat. Per mi, era com un germà gran que em va acompanyar en moltes coses i em va ajudar molt.

—Com viviu aquest ressorgiment de la figura de l’Ovidi després d’anys en l’oblit?
—Jo no veig que sigui tan conegut. Sí que se’n parla una miqueta més i hi ha grups joves que el reivindiquen. És perquè algú s’ha adonat que l’Ovidi fa quaranta anys ja parlava de les coses que ens passen avui. Només cal sentir la lletra de ‘Va com va’, cançons revolucionàries com ara ‘Perquè vull’, la ‘Cançó del cansat’ que diu ‘sóc d’aquí, parlo així, tinc aquesta bandera’… Tocava temes molt universals perquè la injustícia és molt antiga, i les desigualtats també. I la manca de llibertat és antiquíssima.

—Com us ho heu fet per musicar poetes d’estils tan diferents?
—Sóc una mena d’anarquista natural: faig allò que em surt en el moment que em surt. Si em surt. Hi ha gent que podria musicar la guia telefònica, però jo en sóc incapaç: hi ha d’haver alguna cosa més. Amb la poesia, em passa que necessito sentir-la, ambientar-me i, després, provar de veure si surt alguna cosa que em sembla que hi va bé. Abans, feia molts més recitals de poesia, però ara a la gent cada vegada li interessa menys. La poesia no és superficial, comercial, fàcil… Ara llegeixo molt Pla, potser perquè jo toco tan poc de peus a terra i ell és tan terrícola que em va bé. També llegeixo Italo Calvino i Txékhov, que em té enamorat.

—I de música, què escolteu?
—En un 90% dels casos, escolto la meva: tinc una carpeta amb seleccions de coses i m’ho poso, sobretot quan me’n vaig a dormir. Però discs meus no n’escolto gairebé mai perquè normalment, quan ja els tinc fets, els abandono. Treballo molt intensament amb un disc, com ara el que acabem de publicar amb la Gemma, però després em costa molt escoltar-lo sencer fins que no ha passat un temps. No m’atreveixo a escoltar-los al principi, perquè sé que hi trobaré tots els defectes del món i em voldré dedicar a un altre ofici.

—I ho heu pensat mai, que us havíeu equivocat d’ofici?
—Ara ja sóc massa gran per pensar-ho, però ser músic professional no és un ofici gens fàcil. A vegades preferiria viure d’una altra cosa i continuar fent música, perquè jo sobretot creo per a mi. Per tant, si tingués un altre ofici continuaria fent música, enregistrant discs i alguns concerts, però podria escollir més. Si vius d’això, no pots ser tan selectiu com voldries.

—Heu dit que en un 90% dels casos escolteu la vostra música. I el 10% restant, què és?
—Bach i jazz, sobretot Miles Davis. Per mi, Davis és el músic més important de la segona meitat del segle XX. Va fer moltes evolucions: va començar amb el bebop amb Charlie Parker, però després va evolucionar cap a un estil més personal. Menys música per a músics i més per arribar a la gent, demostrar que amb tres notes es podia expressar tant com amb vint-i-cinc… Per mi, aquesta síntesi és molt interessant. És d’aquesta mena d’artistes que són bons i alhora coneguts. I que ho aconsegueixin tot, n’hi ha molt pocs: Picasso, Mozart…

—Amb els anys, la vostra música s’ha tornat més personal i autèntica?
—Sí, descaradament. Les coses que m’han ensenyat, ja les tinc més o menys adquirides i això fa que apareguin lliurement: un deix atonal, un toc aflamencat, elements de música sefardita, un punt de Bach… Tot això ja ho tinc incorporat, és el meu bagatge, i en un artista és natural que aflori. Serà millor o pitjor, agradarà més o menys, però és el meu llenguatge. I jo crec que és això que procura un artista. Pots aprendre dels grans mestres, però a la llarga vols ser tu mateix, no pas un imitador dels altres.

—I quins projectes teniu al cap, ara?
—M’agradaria fer un disc de música de Bach, l’he tocat tota la vida i mai li he dedicat un disc. Passa que si ho faig, no vull que sigui de qualsevol manera, perquè ja hi ha molta gent que interpreta Bach i ho fa molt bé. I necessitaria un temps, uns mesos, per poder-me oblidar que he de pagar el lloguer i tot de coses terrenals. Perquè jo no visc de Bach, sinó de la meva música i depenc dels meus concerts. És complicat. Per això faig com diu aquell tòpic del futbol: anar partit a partit. Procuro anar dia a dia i a veure si tinc les forces per a tocar, si tinc bones idees…

La volta al món sense bitllet de tornada (5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades

Aquell ocellot es va arrapar amb força a la meva mà. Amb molta força. De fet, en aquell moment només podia pensar en el mal que em faria si no portés aquell guant protector. Com m’arrancaria la pell i em faria unes bones ferides. Planyia qualsevol guineu que es trobés en el punt de mira d’aquell majestuós animal. Era una àguila daurada, una espècie molt venerada a Mongòlia, sobretot a l’oest del país. En aquesta regió es troben els kazakhs, una minoria ètnica de tradició musulmana, i és ací on hi ha més caçadors que fan servir àguiles per a aconseguir les captures. Diuen que amb prou feines se’n poden comptar uns dos o tres centenars.

I quina sort que vam tenir nosaltres quan, el dia anterior, vam descobrir que coneixíem un d’aquests herois locals. Ens havíem topat amb ell i el seu grup d’amics de casualitat per les muntanyes. Sorpresos de veure’ns arribar a cavall, ens van convidar a menjar i a dormir a la granja d’en Halm, el més vell i calmat de tots. Va ser entre tassa i tassa de te amb llet que un d’ells ens va començar a ensenyar unes fotografies en quèapareixia amb àguiles i algun animal mort que, sens dubte, havia estat víctima de la letalitat d’aquelles aus.

Aquest exemplar d’àguila daurada pesava gairebé 7 quilos.

Potser volia tornar a veure la nostra cara d’estupefacció i sentir els nostres ‘uau’. O potser senzillament ja era en els seus plans portar-la aquell dia. La qüestió és que l’endemà al matí, en Khayrem, el caçador, es va presentar amb una àguila sota el braç, literalment. I en un tres i no res, allà era jo, amb un ocell agafat al meu braç. Al meu voltant em cridaven, rient, que aixequés el braç, el qual, de mica en mica, anava baixant pel pes de la criatura. I com volien que ho fes? Si allò pesava una tona!

Sopant amb àguiles
Aquell cap de setmana el vam passar amb en Khayrem. El caçador tenia una casa als afores d’Ölgii, la capital de la província de Bayan-Ölgii. De la paret del menjador, hi penjava la pell sencera d’una guineu, la presa per excel·lència de les àguiles. Sobre el televisor, un barret musulmà reposava al costat d’un fuet per a cavalls. I al lateral de la taula, sobre un petit tronc, ens esperava una àguila, com si fos un comensal més, ansiós per començar a sopar i explicar-nos com li havia anat el dia.

Una pell de guineu penjant de la paret.

De situacions com aquestes, en vam viure moltes, a can Khayrem. En total, hi vivien cinc àguiles. Per al caçador, era tot un orgull tenir-ne tantes. Si bé la família no en podia viure, es prenia molt seriosament la seva afició.

Per nosaltres, ser allà era una oportunitat única per a aprendre més coses d’aquesta tradició que ens havia empès a visitar la zona. Tanmateix, no ens vam sentir del tot còmodes amb les condicions en què viuen les àguiles. Les tenen tancades en habitacions diminutes, plenes de pols i sense llum exterior. Les poques vegades que en surten ho fan amb els ulls tapats i lligades, per les potes o per les plomes, perquè no s’escapin volant. L’única vegada que poden batre les ales i navegar pel cel és el dia de cacera.

Les àguiles viuen en habitacions fosques, petites i brutes.

Segons que ens van explicar, les capturen de petites i se les emporten a casa. Allà, durant un any, les atipen per fer-les més fortes i perquè agafin dependència de l’amo o la mestressa. Però el bufet lliure tanca la porta el dotzè mes. A partir d’aleshores, la seva vida canvia dràsticament. Les àguiles poden passar dies sense menjar. L’objectiu és que la gana les obligui a caçar quan siguin alliberades i que no se’n vagin volant enlloc més. Una vegada perforen la pell de la presa amb les urpes i el bec, o la deixen anar des de les altures, el caçador recupera l’ocell famèlic i, normalment, li dóna part del botí.

Diuen que al cap de set anys o vuit les deixen en llibertat però, sincerament, m’estranyaria que aquestes àguiles puguin sobreviure a la natura després de tants anys de captivitat.

En Khayrem i una àguila muntant en Peter Pan, un dels nostres cavalls.

Golden Eagle Festival (Festival de l’Àguila Daurada)
Conèixer en Khayrem va ser una gran sort, però que fóssim a Ölgii aquelles dates no era cap casualitat. Des que havíem sortit de Khovd amb els cavalls el nostre objectiu era arribar a temps per al Golden Eagle Festival, un esdeveniment en què vora un centenar de caçadors amb àguiles es reuneixen per competir en diverses proves de destresa, sigui amb les aus o amb els cavalls. La nostra inexperiència i els múltiples entrebancs que ens vam trobar van fer perillar el nostre objectiu, però finalment vam arribar just el dia abans que comencés la competició.

El nostre amfitrió era un dels participants. Així i tot, el dia anterior no semblava gaire nerviós quan ens oferia bols sencers de vodka que ell bevia d’un sol glop. Ens costava de creure tanta tranquil·litat i ganes de gresca i xerinola poques hores abans de la gran competició.

Però l’endemà ho vam entendre tot. El festival s’havia convertit en una atracció per als turistes, i per als participants no era sinó una manera d’aconseguir diners fàcilment. L’entrada costava 30€ per tots dos dies, un preu que només s’aplicava a turistes (els mongols entraven de franc) i que és una autèntica barbaritat en un país on el cost de la vida és molt baix. Per sort, la gent local ens va ajudar a evitar de pagar aquesta xifra, que hagués estat un daltabaix per al nostre minso pressupost.

El festival va agrupar més d’un miler de turistes.

Desconec si els participants reben diners directament de l’organització, però sí que és habitual que alguns turistes els paguin a canvi de posar per a algunes fotografies. Tot plegat ha creat un microclima que, afortunadament, no he vist enlloc més de Mongòlia. L’autenticitat es perd en detriment de la mercantilització. Els caçadors estan envoltats en tot moment d’un eixam de turistes que els immortalitzen sense preocupar-se de res. Fins i tot, hi ha pares que acompanyen els fills vestits amb la roba tradicional kazakh i demanen diners a tothom que els fa alguna fotografia.

Tanmateix, el festival encara és una bona ocasió per a entendre com són les competicions reals entre caçadors a Mongòlia. Les àguiles demostren la seva habilitat en dues proves. En la primera, les aus es llancen des d’una muntanya i han de trobar el braç del seu amo, que cavalca a cent metres o dos-cents de distància. En l’altra, la més esperada del cap de setmana, l’àguila ha de ‘caçar’ una pell de llebre que arrossega el caçador des del seu cavall.

Una àguila caça la pell d’una llebre.

A més a més, hi ha proves d’habilitat que no involucren ocells, però que fa segles que són un divertimento per als nòmades mongols. Curses de camells, tir amb arc, recollir a cavall una moneda de terra o, també muntant, barallar-se amb un altre concursant per fer-se amb una ovella decapitada.

Però de tota la competició (o espectacle turístic), sens dubte, el millor moment va ser veure participar-hi dos dels nostres cavalls. L’un, el va muntar en Khayrem mateix, i l’altre, el vam deixar a un caçador amic del nostre amfitrió que tampoc no en tenia. Amb prou feines ens ho podíem creure, quan animàvem els nostres animals com si fóssim uns pares orgullosos de veure els seus nens debutant com a titulars amb l’equip de futbol del poble.

Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia

El món dels haters: i si l’odi nasqués a la família?

El partit d’ultradreta Vox va reunir 10.000 persones fa uns dies al Palau Vistalegre de Madrid. Les imatges d’aquell pavelló atapeït de persones fervorosament entregades a dir no als immigrants i als indepentistes i a repetir proclames agressives amb banda sonora vitalista de fons la van recollir tots els mitjans de comunicació. Violència feta discurs o discurs fet violència.

Just aquells dies em vaig interessar per la ponència de la periodista i filòsofa alemanya Carolin Emcke. De fet, va presentar a Barcelona una conferència amb el títol ‘L’espiral de l’odi. De les xarxes a la realitat política’. Es veu que ella, com a ex corresponsal de guerra, havia començat a detectar que hi havia algunes constants que es repetien sempre en certs episodis socials de violència. Alguns “mecanismes” que originaven i reproduien la violència. Ella ho deia gairebé tot amb una frase molt curta i molt clara: l’odi es fabrica i es cultiva. I ho apuntalava encara més. L’odi no sorgeix del no-res. Llavors la meva pregunta i la d’algunes persones a la sala era: I d’on sorgeix?

Emcke, com a periodista, va desenvolupar tot un discurs al voltant dels missatges que enviaven i perpetuaven els mitjans de comunicació i va posar un exemple real molt clar, en aquest cas del seu context més proper, a Alemanya. Resulta que a través de les xarxes socials d’un mitjà de comunicació local alemany s’havia difós un vídeo en el que es veia com un grup de persones envoltaven un autobús que arribava al municipi amb persones refugiades. En el vídeo -que es va projectar allà mateix- es veia com els passatgers eren insultats per alguns energúmens a crits de “nosaltres som el poble” paralitzant gairebé el vehicle i impedint-li el pas. Emcke, fent anàlisi, va apuntar que en aquest episodi de violència es podien distingir aquells que agredien verbalment i els que s’ho miraven. Un conjunt de gent que, segons ella, amb la seva actitud passiva, servien d’amplificadors de l’odi.

El que ella volia, segons ho vaig entendre jo, és que tot i que la violència sembli una entitat asbtracta, que no es capturar ni trobar-li el fil de l’origen, no és ben bé així. Algú ha de produir les raons en les quals es desenvolupa l’odi. Les raons han de ser narrades i il·lustrades fins que deixen un residu social en forma de predisposició. I que no solament els emissors de la violència en són els responsables. La societat de l’espectacle posa en el punt de mira les víctimes, les exposa a un públic que les degrada fins a esdevenir un objecte d’entreteniment i d’observació pornogràfica.

Però algunes persones del públic volien anar més enllà i una senyora es va aixecar i va preguntar. Però on s’origina l’odi d’aquestes persones? Emcke, va fer una pausa i va dir, com si la resposta fos obvia però encara no li hagués donat temps a desenvolupar. “La violència comença a la família”.

La família com aquell espai on es comença a percebre l’altre. El primer “diferent” sorgeix a la pròpia família. I aquí ja tenim el nostre programa mental fet, un programa que quan esdevenim éssers socials desenvoluparem també en tots els altres àmbits de la nostra vida. La violència a les xarxes socials, la violència en les relacions personals, la violència com a productors de missatges als mitjans de comunicació de masses.

Se m’acut que potser paral.lelament a anar detectant quins són els fenòmens socials que originen la violència seria necessari anar detectant-la al sofà de casa. perquè aquests camins sempre són d’anada i tornada. Em pregunto si alguns dels haters que tenim a la nostra placeta política, en aquests fils inacabables de Twitter, encara no han tingut temps d’identificar aquesta violència íntima en que segurament en algun moment van ésser castigats.  Perquè la vida de les persones, molts cops, és això mateix: repetició. Quan van començar a sentir l’amenaça de l’altre?

Potser tocar alguns àmbits, que són precisament els que més sostenen la nostra identitat, ens fa una mica de por. Valdria la pena veient quines són les expressions públiques de violència als mitjans de comunicació començar a fer arquologia del trauma real que les va originar. Potser així podríem començar a posar fre a tota aquesta agressivitat en forma d’imatges i de proclames, no trobeu?

Pol Leiva i Cuixart: ‘La presó preventiva s’ha fet servir d’eina política’

Determinat i ferm. Així descriu Pol Leiva i Cuixart l’estat d’ànim del seu oncle, que avui fa un any que és privat de llibertat per la justícia espanyola. El 16 d’octubre de 2017, Jordi Cuixart fou empresonat a Soto del Real –més tard, traslladat als Lledoners–, després d’un dia sencer de declaracions a l’Audiència espanyola, juntament amb Jordi Sànchez. L’empresonament del president d’Òmnium Cultural va trasbalsar bona part de país i, naturalment, la família, que s’ha hagut d’adaptar a la seva absència.

El nebot de Cuixart diu que cal mantenir el cap alçat. Sent compassió per aquells que volen dilapidar l’estat de dret, i diu que són uns quants contra milers de persones que defensen els drets i llibertats contra els abusos. No tenen fi ni compte els agraïments per la solidaritat que rep la família. Està convençut que els presos no tindran un judici just a Espanya, però que Estrasburg serà la via que acabarà donant-los la raó.

Pol Leiva rep VilaWeb al recinte de la Fabra i Coats, a Barcelona. Té vint-i-tres anys. És bateria i estudia jazz allà mateix, a Sant Andreu de Palomar. L’escenari és l’interior d’una antiga fàbrica reconvertida en centre cultural. Diu que ha mamat la consciència de país del seu oncle i la consciència social del seu pare.

Fa un any que van empresonar el vostre oncle. Quines sensacions teniu?
—Ha passat molt de temps i pràcticament no ens n’hem adonat. A casa vivim en un 16 d’octubre constant. Amb aquell titular. Amb aquell furgó. Tanques els ulls i veus aquella imatge del furgó entrant al mòdul quatre de Soto del Real. Malgrat que han passat moltes coses, vius entre el trasbals d’anar i tornar de Madrid i dels Lledoners. No t’has adonat que han passat 365 dies.

Fou el moment més dur d’aquest últim any?
—Ho recordo com un moment d’una gran estranyesa. L’endemà l’advocada ja ens feia arribar normatives del centre penitenciari, instruccions sobre les bosses, la roba… En Jordi deia que tenia fred. Imagineu-vos a l’octubre a la serra de Madrid. S’havia de gestionar tot. Sincerament, jo no havia estat mai a Madrid i hi hem acabat anant amb una facilitat brutal i relativitzant la distància que hi ha des de Barcelona. Suposo que és aquesta estranyesa i voler-ho gestionar tot de la millor manera possible que ens va ajudar també a no decaure. Hi ha hagut moments durs. Nadal va ser difícil. Jo sóc bastant alternatiu i a mi això de Nadal… Però a casa creuen en allò de cada ovella al seu corral, i va ser la primera vegada que per Nadal deu famílies van estar partides, com diuen alguns partits polítics. I ben partides.

Com la recordeu, aquella nit del 16 d’octubre?
—Va ser un dia molt potent. Ells entren a declarar molt d’hora al matí. Surten a dinar i després se’ls queden definitivament. No vam anar a Madrid, només el va acompanyar l’equip d’Òmnium i els advocats, perquè és cert que ja ensumàvem alguna cosa. La tornada hauria estat dura. Jo feia vida normal. Era a classe, però enganxat a la ràdio. Vaig dir al professor que en qualsevol moment podria anar-me’n. Feia vida normal, però molt pendent de la informació, enganxat als mitjans, a les xarxes… perquè era un moment excepcional per a tota la família.

La companya de Cuixart, Txell Bonet, ha tingut molta presència mediàtica i ha denunciat amb contundència l’empresonament del vostre oncle. Us ha sorprès, la vostra tia?
—Hi ha una cosa que ens demanen molt. D’alguna manera en Jordi ens va anar preparant per a aquell moment. Va temptejar el terreny. Sabíem que aquest moment havia d’arribar, però no te’n fas conscient fins que no el tens al damunt. En el moment que entra en una cel·la, tots els focus giren cap a mi, les seves germanes i la Txell Bonet. Si em sorprèn res d’ella és l’energia i la dignitat amb què encara la situació. No para mai, és picar pedra constantment. Treballar, treballar, treballar i treballar. Allò que en Jordi anomena fer xarxa. No tan sols em sorprèn, sinó que ho admiro. Fa una feinada espectacular.

Com ho han entomat la vostra mare –la germana de Cuixart– i els seus pares?
—En Jordi té dues germanes i ell és el petit. Ma mare és la mitjana. Els meus avis de primer no ho entenien. El seu fill és a la presó per haver dissolt una manifestació, fruit d’un relat totalment inventat. Han hagut d’escoltar mentides sobre el seu fill, sobre la nostra família, veure’l constantment a la televisió tot i saber que és tancat… És un moment emocionalment dur. Malgrat tot, en Jordi ho ha encarat amb una dignitat espectacular. Sempre l’hem animat i ell a nosaltres. Té un paper cabdal perquè no decaiguem. Truca i ens diu que continuem endavant. També ens diu que això serà llarg, ho veu molt clar. És una cursa de fons. Que no podem esprintar perquè arribarem sense forces als quilòmetres següents. No li hem retret mai res. Els avis són grans, tenen més de setanta anys. En Jordi ens diu que això pot durar deu anys, i per a ells són molts, vol dir que arribaran al final de la vida, pràcticament.

Quan el podeu veure o parlar-hi?
—Ell té dues trucades cada setmana, de vuit minuts. Bé, en té més, de trucades, però en fa servir dues amb nosaltres. Dilluns i divendres. A vegades estic sol, a vegades amb els avis. A partir del seu modus vivendi nosaltres teixim el nostre dia a dia. I anar-lo a veure, ara pot ser més freqüent, perquè a les presons catalanes es premia la feina dels presos. A Soto això no funcionava. Teníem un vis-a-vis familiar cada mes i mig, un vis-a-vis íntim mensual i un vis-a-vis amb el nen.

El fet que ell sigui a la presó, us fa tenir sentiments negatius?
—Sentiments negatius no n’hem sentit mai. Sí que sentim, de vegades, molta compassió. Per tota aquella gent que es dedica a explicar mentides i relats que no existeixen. A mirar de difondre un relat de violència que no existeix. També desitgem que aquesta injustícia capital no recaigui mai més en ningú. Sentim una enorme dignitat pel meu oncle, que és empresonat per haver defensat el dret de vot, el dret de manifestació, el dret d’organització… Anirem a totes amb ell, però mai en contra d’aquells que volen negar-nos els drets. Avui aquesta injustícia la rebem nosaltres, però en qualsevol moment pot recaure sobre qualsevol altre moviment; un moviment que defensi la llet en pols, per exemple. Nosaltres hem posat en qüestió l’statu quo, i qualsevol col·lectiu que s’organitzi pot acabar igual.

Com el veieu, el judici?
—Amb moltes ganes. Parlo en nom d’en Jordi i de la família. Tenim moltes ganes que arribi aquest judici, que s’acabi la presó preventiva, que s’ha aplicat d’una manera injusta i il·legal. Com deia ell en una carta, no anirem a defensar-nos de l’estat espanyol, sinó a acusar. No a atacar, com es va malinterpretar després. La nostra resposta sempre ha de ser pacífica i la millor manera de fer-ho és amb el llenguatge. En Jordi, en nom de tota la gent que érem davant el Departament d’Economia el 20 de setembre, acusarà l’estat espanyol d’haver vulnerat sistemàticament els nostres drets i els dels milers de persones que van votar el primer d’octubre.

S’ha explicat que Cuixart fa meditació a la presó, i que això l’ajuda a assumir la situació.
—L’ha ajudat moltíssim. És una persona inquieta que gaudeix molt de la muntanya, de sortir, de respirar… He anat moltes vegades a la muntanya amb ell. És la manera com mentalment pot evadir-se i veure el món des d’una altra perspectiva. També ens ajuda la correspondència. Ens imaginem quan l’escrivim i quan ell la llegeix a la cel·la. La meditació i aquesta actitud ens ajuda a tots.

Com us ha canviat la vida el fet que ell sigui a la presó?
—Primer de tot, el focus mediàtic. Ara som personatges públics, o semipúblics. Quan no hi havia govern, a vegades es buscaven respostes sobre què calia fer entre els familiars dels presos. Ho vivim amb molta estranyesa. Quan et rep el president del parlament o el president de la Generalitat, penses què hi faig aquí. Jo feia vida normal, estudio música i el diumenge en Jordi venia a dinar a casa i parlàvem de política. Xerràvem, rèiem i discutíem perquè ell té un caràcter fort i jo també. Discussions sanes sobre coses que passen al món. I de cop i volta a ell el tanquen i tu et trobes allà al mig, amb molta estranyesa. Ara som com la seva veu. Som la veu d’en Jordi Cuixart. Això ho visc amb molta responsabilitat i sobretot molta admiració per ell.

Com valoreu el contacte amb familiars dels altres presos polítics?
—Doncs la veritat, primer de tot i molt personalment m’ha aportat una immensa humanització dels nostres representants polítics. Gent que t’imaginaves en una esfera completament diferent de la teva. De cop i volta t’adones que tenien parella, fills, pares… tota una família. Et referma en la lluita perquè no es criminalitzin ni es deshumanitzin els rivals polítics. Formo part activa de la junta de l’Associació Catalana pels Drets Civils. Amb qui en parles, d’aquesta situació que vius? Tota aquesta xarxa de familiars que s’ha creat és molt positiva. Sempre ens ajudem. I per qüestions pràctiques, com ara els paquets, la correspondència…

Hi ha hagut centenars d’actes de suport a tot de Catalunya.
—És espectacular. No ens cansarem mai de repetir gràcies, gràcies, gràcies allà on anem. Tota aquesta gent que es planta cada setmana a les presons, en Joan Bonanit que cada dia els diu bona nit als Lledoners, aquesta gent que hi va, perseverant, els avis de Reus, els joves, la gent que porta el llaç groc o una xapa… Realment a vegades tinc moltes ganes de donar les gràcies a tothom. És una font de solidaritat i d’energia… un capital humà sensacional.

Ara ha fet també un any del 20-S, de l’1-O… N’heu pogut parlar, amb Jordi Cuixart?
—De política, en parlem per correspondència. En les trucades o les visites, parlem de coses més quotidianes. Ell defensa, com ha fet sempre, que no va haver-hi violència. Que vam actuar pacíficament. Que vam defensar les urnes. Que es va votar, i a més no van aconseguir ni una urna abans del primer d’octubre. Que ell no ha comès cap crim, i que ho tornaria a fer tantes vegades com calgués.

La setmana passada va cristal·litzar la crisi de l’independentisme al parlament. Com ho valoreu?
—Nosaltres, com a família, no entrem al relat curt de la política. Vam dipositar la nostra confiança en els votants del 21 de desembre. És feina dels polítics i ells mateixos han de cercar les vies. Vaig dipositar la meva confiança en una urna en unes eleccions condicionades per l’estat espanyol.

Confieu en la justícia europea?
—És l’única via que veiem clara. Aquí no hi haurà un judici just. La presó preventiva no ha tingut garanties, l’equip d’advocats ha denunciat les irregularitats d’aquesta instrucció titella i aquesta sentència era redactada des del moment zero. Només confiem en la justícia europea. Han dit del dret i del revés que no hi ha rebel·lió ni sedició, que no va haver-hi violència. Podem anar amb la Carta de Drets Civils i la Declaració Universal dels Drets Humans i podem assenyalar la vulneració d’una riuada de drets vulnerats en aquesta situació de presó preventiva, en la instrucció, en la designació de jutges… La nostra única confiança és Estrasburg.

Sou independentista de tota la vida?
—Sí. Havia militat a l’esquerra independentista. Ara ajudo una mica la gent d’Esquerra Republicana de Santa Perpètua. A més, crec ferventment en un territori unificat de la llengua. Països Catalans. Països Valencians. Països Balears. Poseu-hi el nom que vulgueu. És igual. En Jordi ens ha inoculat durant molts anys la defensa de la unitat de la llengua. El meu pare, andalús, era un emigrant que va treballar a la Seat. Sempre dic que tinc la consciència social del meu pare i la consciència de país del meu oncle. Entre tots dos m’han fet independentista, des de sempre.

Malgrat tot, us veig optimista.
—Això no és una qüestió d’independència. És una qüestió de defensa dels drets. D’uns quants que volen liquidar l’estat de dret amb l’excusa de la unitat d’Espanya. Per sort, crec que són pocs. Un estat, al final, és poca gent. Al davant, hi ha molta gent determinadíssima a defensar els drets humans i els drets civils. No renunciarem als nostres drets. A l’autodeterminació, a la manifestació, a la dissidència política. Ho han de tenir molt clar aquells que pensen que això és cosa de banderes.

Rita Segato: ‘És impossible de separar els estats colonials, com l’espanyol, del destí de les dones’

La violència contra les dones no és un afer privat, és a l’ADN de les estructures de poder. Aquesta és l’anàlisi i la dissecció de Rita Segato (Buenos Aires, 1951), antropòloga i feminista i una de les autoritats internacionals sobre a la violència contra les dones, per a qui no és solament una afirmació teòrica. Durant quaranta anys d’investigadora, ha entrevistat centenars de dones agredides –també homes agressors empresonats– en països en conflicte. N’és un exemple el cas paradigmàtic dels feminicidis de Ciudad Juárez. La conclusió que n’ha tret és que l’agressió contra les dones no la podem mirar com una qüestió privada, sinó com una estratègia de guerra. Segato ha estat la ponent encarregada d’inaugurar la biennal de filosofia ‘Barcelona, ciutat oberta’, al CCCB, en un seminari en què també han participat professionals i col·lectius que treballen sobre la violència contra les dones a Catalunya.

‘Hi ha hagut un intent d’arraconar la violència contra les dones a l’àmbit íntim, privat’, diu. I de seguida comença a establir vincles entre el poder dels estats i l’esperit colonialista per demostrar que la violència contra les dones no és instrumental sinó que és una expressió de poder. ‘L’estat espanyol –no em refereixo a Catalunya, és clar– és un estat colonial. El seu procés de conquesta va començar per aquí [en referència a la península] i va acabar per allà [en referència a l’Amèrica Llatina]. Tot això, és impossible de separar-ho del destí de les dones.’ Segato feia aquesta explicació en referència a un treball recent que ha elaborat amb una vintena d’històries de violència contra les dones al País Basc. ‘La nostra estructura perceptiva encara és colonial –diu–, per molt que alguns vulguin parlar de postcolonialisme.’

Segato, que va començar la carrera professional analitzant la qüestió de gènere a l’àrea de Xangó de Recife, al Brasil, va reconèixer i escriure –abans que moltes teòriques feministes europees o americanes– que el gènere i les relacions de poder associades era un tema totalment construït. Uns marcs mentals que encara ara considera que afecten les relacions de poder: ‘Pensar que el món és dividit en majories i minories perpetua les minories a ser un gueto. Hem de canviar les nostres estructures cognitives per poder provocar un canvi social.’

Una part de la responsabilitat, l’atribueix als mitjans de comunicació, per la tendència simplificadora que tenen: ‘Els mitjans de comunicació de masses cometen un error si utilitzen molt una paraula com ara “apoderament”. Aquests conceptes es converteixen en clixés, i els clixés priven d’un pensament més profund sobre aquella qüestió. No podem resoldre mecànicament els discursos.’ Segato posa de manifest també que en el món del periodisme els crims contra les dones encara són minimitzats: no es tracten com a crims polítics, sinó com una qüestió ‘libidinal’.

També parla sobre el rol del sistema judicial: ‘En un model garantista com el que tenim a Europa, la garantia sempre hauria d’anar a favor de la dona. Perquè, de partida, l’agressor representa el poder.’ Així mateix,  explica que la justícia encara no qualifica les agressions contra les dones com a crims: ‘Perquè una agressió allà dalt de la piràmide del poder pugui ser vista com un crim, abans s’haurà hagut de fer molta feina des de baix, en cada paraula i en cada acció, per anar desarmant aquest sistema.’ Per això assenyala la importància de restaurar els llaços comunitaris com una de les prioritats d’aquesta lenta transformació: ‘El primer dret d’un ésser humà és el de pertànyer a un poble, a una comunitat.’

Una de les seves crides més recurrents és la que apel·la els homes a desconstruir la seva masculinitat: ‘Els hem de desempallegar del mandat de la masculinitat. Allò que normalment els posa en una situació més incòmoda, a ells que suposadament són els més forts, és reconèixer-se com a víctimes. Això els descol·loca.’ Diu que és una feina que majoritàriament reclama l’anàlisi i la reflexió i que afecta tota la societat: ‘La mirada patriarcal és hegemònica. Les dones també hi creiem, en el patriarcat, llevat que hàgim fet un treball de reflexió.’

Un crit de ràbia pels dos Jordis

Crec que molta gent recordarà tota la vida on era i què feia el dia i el minut que vàrem saber que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entrarien a la presó. A la redacció de VilaWeb ja feia hores que preparàvem les notícies de l’endemà, especialment mirant de pensar en una portada del VilaWeb Paper que evidentment havia de girar entorn d’allò que podia passar a Madrid, però que no podíem dibuixar, de tants nervis que teníem. Dos dies abans un periodista espanyol havia fet pública aquella conversa indecent escoltada en la recepció del seu dia nacional, que deia que els dos primers entrarien a la presó quaranta-vuit hores després. Els dos primers eren ells dos, però tots ens resistíem a creure que fos possible. Josep Rexach, en aquest reportatge, explica aquelles hores tan i tan complicades i com les varen viure els qui els acompanyaven. Cuixart havia enregistrat el seu vídeo dies abans i Sànchez el va haver d’improvisar. Semblava impossible que tornàssem tan enrere, fins al punt de tenir presos polítics. Però va passar.

A la redacció de VilaWeb, va esclatar-hi un crit sec, dur, d’un dels redactors, el primer de rebre la notícia. Un crit poderós i ple de ràbia. Que va anar seguit de plors i abraçades, una cosa molt poc habitual en la redacció d’un diari i que posava en relleu fins a quin punt aquell dia ja no seria mai com qualsevol altre. I després, de seguida, vingué la necessitat d’escriure amb la boca eixuta, amb els ulls extraviats, i d’explicar-vos a tots la gravetat de la situació. Perquè en aquell moment, en aquell precís instant del crit de ràbia, l’estat espanyol va travessar una línia terrible, la que separava el fet de sentir-nos en democràcia del fet de pensar-nos en dictadura. Si els Jordis podien ingressar a la presó tots nosaltres podíem ingressar a la presó. I acceptar que vivíem en una Europa que en ple segle XXI podia tenir presos polítics ens duia a una perplexitat enorme.

Potser per això en el meu editorial d’aquell vespre, escrit minuts després, em vaig atrevir a fer una cosa que crec que no he fet mai més: em vaig atrevir a parlar en nom dels lectors també. Perquè restava i reste convençut que en poques coses estem tots tan d’acord com a exigir la llibertat dels Jordis i la de tots els presos i exiliats que van arribar després. Vaig escriure: ‘Ho paguen car. Avui ho han pagat massa car. I per això és imprescindible que els mostrem la nostra solidaritat més gran i incondicional. Ho faig en nom meu, en nom de l’empresa editora de VilaWeb i en nom de tots els qui hi treballem. Però estic segur que ho faig també en nom de tots els lectors d’aquest diari, que avui hem tremolat d’indignació quan hem sabut la notícia.’

Un any després, els Jordis continuen a la presó i encara tremolem d’indignació cada nit quan ens gitem, cada matí quan ens rentem la cara. Tots dos, ara, a més, acompanyats de la presidenta del Parlament de Catalunya i de mig govern de la Generalitat, amb el vice-president al capdavant. Aquell segon en què tanta gent va sentir que tot allò que havíem viscut fins aleshores canviava radicalment s’ha allargat molt més que no esperàvem. I encara es va complicant. Ara amenacen la cúpula de mossos, començant pel major, però també la de l’AMI. I, dissortadament, estic segur que, amb un govern socialista, no tan sols veurem com es mantenen tancats els presos polítics actuals sinó que n’hi veurem entrar de nous.

Potser Espanya creu que aconseguirà alguna cosa així. A mi em costa molt d’imaginar en quina ment mínimament estructurada hi cap la pretensió que la repressió i la violència, més enllà dels efectes clarament pertorbadors de la normalitat, tindran la capacitat de resoldre un problema polític que tan sols poden resoldre la política i la democràcia. I aquest any que ha passat n’és una prova clara.

Pocs dies després de la detenció dels dos Jordis no vàrem saber fer la República quan tocava, el nostre govern es va equivocar i es va perdre una oportunitat d’or. Però després el país s’ha mantingut ferm i ha estat capaç de plantar cara a un estat que es pensava que era totpoderós i que podia tancar-nos entre quatre murs, però que ha eixit molt malparat de la resistència catalana, perquè n’ha resultat molt més afectat que no som capaços de percebre. I en aquesta resistència ferotge, valenta i digna que ha desmuntat el 155, que ha enviat Rajoy a sa casa, que ha fet caure la careta democràtica del règim, que li ha creat maldecaps per tot Europa i que ha ensorrat la monarquia, hi ha un far que brilla en els moments més difícils i ens obliga a tots a treballar més enllà del límit de les nostres forces. Aquest far porta el nom de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, que avui compleixen 365 dies de presó. I el d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn que avui ja n’acumulen 348, com també els de Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva, que ja n’hi han passats 238, i el de tots els exiliats i represaliats. Per ells ho donarem tot, per ells som tots.

Els guapos no violen, i les parelles tampoc

Com ja sabeu, l’actualitat ha tret a la llum el cas d’una presumpta violació per part del futbolista Cristiano Ronaldo l’any 2009. Sobre la qüestió, el radiofonista esportiu José Ramón de la Morena resolia el cas l’altre dia per als seus vora quatre-cents mil oients: ‘Cristiano no ha violat ningú i jo me’l crec. A mi em diuen que han violat Cristiano de guapo com és i dic collons, doncs…! Però Cristiano violant algú? Jo no el veig en aquesta urgència ni en aquesta necessitat.’

La cultura de la violació també és això: una extensa xarxa de fal·làcies que desplega la societat amb el fi d’excusar els seus violadors. Com ara deixar entendre que una violació és un ‘acte de necessitat’, i, per tant, que pot ésser justificable com ho seria l’acció d’un pobre (persona empobrida, es diu ara?) que atraca un semblant perquè no té un trist iogurt per a donar a la canalla. O com ara deixar entendre que una violació és fruit d’una urgència (‘apretón’, en l’original castellà), com entenem el desventurat que, cargolat de ventre, ha de córrer a buscar un vàter per no fer-s’ho al mig del Cortinglés. O com deixar entendre que els guapos no necessiten violar, senyoria, perquè les dones els plouen, igual que als rics no els cal robar. Ahà.

Aquesta manera de raonar no és cap vestigi d’èpoques passades. A les xarxes, que no són precisament de l’edat mitjana, moltes feministes són increpades per paios que els expressen idees pròpies com que elles són tan lletges que no valen ni per a ser violades. Però no cal anar a l’extrem del trol·lerisme: em consta que l’argument tampoc no és estrany per a alguns petits bullies a l’hora d’escarnir companyes de classe: ets tan lletja que no et voldria violar ningú. La violació com a càstig, i també com a premi, ja ho tenim tot: una doble perversitat que, de rebot i sense que el pervers se n’adoni, revela el veritable rerefons de l’acció de forçar algú: que és un acte de poder sobre aquest algú. Per tant, l’element que entén la violació en termes de càstig o de premi (!), no deixa de fer referència al poder d’un hom per a ‘castigar’ o ‘premiar’ a qui considera inferior.

La cultura de la violació té unes arrels tan fondes que, d’un escàndol a un altre, la majoria de vegades no ens deixa arribar a tocar os. Vull dir que al costat de casos tan flagrants com el de la Manada, o el de la trama de violadors i encobridors dels Maristes, o el del violador assassí de la Diana Quer, l’escala de l’escàndol amb prou feines dóna perquè unes declaracions com les de De la Morena siguin qualificades de ‘polèmiques’ i prou –com volem que el fotin fora del programa, si un guàrdia civil de la Manada encara cobrava el sou?–, amb la qual cosa no cal ni pensar en quin lloc queden en l’opinió pública agressions sexuals més comunes, i silenciades, com són les que es donen en el si de la parella, també conegudes com a violacions conjugals: sí, aquestes que han fet riure tantes generacions amb acudits que parlen d’aspirines i de mals de cap.

Per tant, aprofitant que les teories per a excusar violadors d’un radiofonista rònec encara són tolerades, voldria recordar un dels abusos sexuals més menystinguts de tots, que poques vegades s’hi para esment si no és, és clar, per precipitar-lo fins al graó més baix de la nostra consideració. Mireu si voleu aquest curt de només dos minuts: tracta de l’antic ‘deure conjugal’ de la muller abnegada reconvertit en l”aniré rapidet’, el ‘va, que no et costa gens’ o el ‘és que ja no m’estimes?’ de l’home amorós a la dona enamorada. En dos minutets, una mica més del que dura un coit de conill, hi ressonen els milions i milions de ‘no’ que –com en els carrerons foscos de l’imaginari de la violació– pronuncien tot de dones emancipades en milions de nius d’amor. Llars de pel·lícula on mai no cap una bufetada ni una paraula més amunt que l’altra, on la canalla creix feliçment educada en la igualtat i la confiança, i on, alguna vegada, més dones de les que ens imaginem s’han trobat mirant el sostre amb un pes a sobre pensant que és un mal menor. Que seran dos minuts i prou. O menys, amb sort. Deixar-se fer i esperar que tot passi de pressa. Sense oposar-hi resistència. Ens sona, d’alguna sentència sonada?

Potser algun dia veurem l’eslògan allargat: no és no, i sí és sí, amb la parella habitual o l’espontània. Mentrestant, aquí el deixem esmentat, el tabú del tabú, perquè no ens distraguem pensant que la cultura de la violació, amb tot el que ens arriba pels mitjans i ens fa posar les mans al cap, ja la teníem apamada.

Manel Alves: ‘Com pot ser que ho engeguin tot a fer punyetes?’

Manel Alves és el coordinador de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a les Terres de l’Ebre. Va estar tres anys al secretariat nacional, juntament amb Carme Forcadell. Aquest enginyer tècnic industrial de quaranta anys s’ha convertit en un fenomen viral, juntament amb Jordi Romeva, pare de Raül Romeva. Diumenge tots dos van fer un discurs contundent molt crític amb els partits polítics. Critiquen la incapacitat que han tingut a l’hora de fer efectiva la República i de fer retornar el govern legítim. VilaWeb ha parlat telefònicament amb Alves per a aprofundir aquest debat. I també per a parlar dels possibles passos que hauria de fer l’ANC.

Hi ha reaccions al vostre discurs? Per què s’ha fet viral, realment.
—Ho vaig notar mentre el feia. I ho vaig notar quan el vaig acabar. Sobretot em va quedar aquesta frase: ‘Hem dit allò que tots pensem i no diem.’ I m’omplen de satisfacció. Diversos mitjans se n’han fet ressò. Es tracta d’això. De portar tot l’escalf a la Carme. Però aprofitar altres altaveus per a sotragar els partits, perquè així no podem continuar.

El vostre discurs és una enorme crítica als partits polítics.
—És una denúncia a l’estat espanyol i una crítica als partits, sí. Com es diu al discurs, penso que els partits obliden el mandat de l’1-O. I també  les promeses del 21-D. Es va tornar a guanyar per majoria absoluta i aquelles promeses que ens van fer (restituir el govern legítim i fer efectiva la República Catalana) no es compleixen. A partir del 30 de gener [quan el parlament no investeix Puigdemont] alguna cosa no rutlla. La gent hem anat esperant i callant. Però la cosa és insostenible. La gent comença a estar-ne tipa, de la situació. Ha estat un any desastrós que no es compleix allò que es va prometre. Ni disposem del govern legítim, ni tenim cap senyal que s’hagi de fer efectiva la República Catalana. La gent es cansa. El malestar ha sortit primer en petits àmbits, i ara ja ha sortit a la llum en discursos polítics. És un malestar generalitzat. Potser gent més afí als partits, o amb el carnet a la butxaca, es guia més per la direcció. Però per norma general hi ha malestar. Hi és. Com pot ser que ho engeguin tot a fer punyetes? Tants anys de mobilització i feina feta. Crec que la Diada va marcar un abans i després. Vam demostrar capacitat de mobilització i sense relat. I personalment també veus de dins les tàctiques dels partits, les estratègies dels partits. I no agraden. Les estratègies dels partits són una mostra que no hi ha la intenció de fer efectiva la República.

Els polítics, els poseu a tots al mateix sac?
—El discurs és bastant clar. L’ANC sempre hem pressionat i donat suport a tots els partits independentistes. A tots tres. I quan s’ha hagut de pressionar també ho hem fet, especialment a aquell que ha calgut perquè no estava en la línia d’anar a la unitat d’acció. Dic unitat d’acció, no llistes separades o llista unitària. Però unitat d’acció sí que la reclamem. En aquests moments és evident que no tots els partits ho fan igual. No cal anar més lluny: del 30 de gener cap aquí, com diu en Vicent Partal en l’editorial d’avui, un partit ha posat impediments clarament, però un altre partit ho ha comprat tot. I no ha estripat les cartes. Per tant, els poses tots al mateix sac, sí: uns ho han fet, i altres ho han acceptat. Cadascú ha de fer la seva autocrítica. I tornar a seure per a pensar l’estratègia conjunta.

I faríeu autocrítica, a l’Assemblea?
—L’Assemblea va néixer per empènyer cap a la independència. I per fer un referèndum, després. I una vegada aconseguit (perquè s’ha aconseguit), ara som en una altra fase: treballar conjuntament amb partits i entitats per dur endavant el desplegament de la República. I en aquesta fase sí que l’assemblea potser bada.

Bada?
—Potser costa de trobar el seu paper. Fem moltes festes solidàries, i pengem llaços grocs, cosa que s’ha de fer. No hem de deixar mai en l’oblit els presoners. Mai. Però s’hauria d’haver continuat pressionant, vist que els partits no fan la feina al parlament. Pressionar-los perquè facin la feina. Aquesta és punt d’autocrítica. Buscar per quins motius l’ANC no fa el mateix que havia fet durant tants anys.

En el vostre discurs també parleu de desobediència civil. L’ANC l’encapçalarà, la desobediència civil?
—La podria encapçalar l’ANC. L’hauria d’encapçalar l’ANC, com a entitat més important de la societat civil, juntament amb Òmnium. Però la desobediència civil, pacifica i organitzada, ha de ser una acció coordinada entre tots els actors. Si els polítics finalment no fan la feina que han de fer potser haurem d’estudiar què fem i com ens organitzem. Però la manera d’anar endavant és treballar coordinadament un pla conjunt. Estratègia conjunta entre partits, institucions i societat civil. Com es va fer fins a l’1-O. La clau està a treballar conjuntament i tornar-nos a trobar en la unitat d’acció. I que la desobediència civil sigui una feina coordinada entre tots.

Aquest debat hi és, dins l’ANC?
—Hi és. Tot just ara ha començat, com es va veure. Com dieu vosaltres en l’article ‘L’esperit del Mas Enric‘. Però si això es trasllada a més territoris i sectorials i entre tots fem una sotragada, aconseguirem que tots els actors vegin que hem de tirar endavant. I si això no passa, aleshores sí que haurem de pensar que l’ANC faci alguna altra cosa a banda de demanar als polítics que facin allò que havien promès. Si passa un temps i no ho fan, haurem de pensar què fa l’ANC.

Parleu de desafecció cap als partits de manera perillosa.
—Perillosa perquè la gent que estem convençuts anirem a votar i no ens quedarem a casa. Però hi ha gent que dirà ‘Aneu a fer punyetes!’. Podem restar. Ens diuen que volen eixamplar la base però l’empetiteixen. I això seria una victòria per als partits unionistes.

És molt emotiu el tros en què parleu de Carme Forcadell. De què la coneixeu?
—La relació va començar a Xerta, quan ella va fer una trobada amb l’ANC. El 17 de desembre de 2011. És ella qui m’anima a presentar-me al secretariat nacional. I recordo la frase que ens va dir: ‘Ens acabaran tancant a la presó.’

Ui: això trenca el discurs de líders ingenus que no esperaven la reacció de l’estat. 
—Doncs ella va pronosticar la presó el 2011. Ara fa set anys.

‘Estimats Jordis: heu vençut la por’, carta de Quim Torra a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez

Estimats i enyorats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez,

Un any sense vosaltres en llibertat. No puc deixar d’esgarrifar-me quan ho escric. Un any robat a vosaltres i a les vostres famílies, als vostres amics, a Catalunya. Un any en què us he hagut de veure a la presó i sempre n’he sortit amb la sensació que éreu vosaltres que m’animàveu a tirar endavant, que em dèieu que calia prosseguir la lluita, que la causa de Catalunya no admet defallences.

Jo podria ser a la presó, com tu, Jordi (Cuixart), i saps que això no m’ho trec del cap. Encara recordo la primera visita que et vaig fer, a la presó de Madrid. Encara no era president, ens separava un vidre i tu somreies tota l’estona. I en acomiadar-nos em vas cridar ‘Visca Catalunya lliure!’, mentre me n’anava amb els ulls botits de llàgrimes. I el dia que vam abraçar-nos, ja com a president, encara a Madrid, en aquella abraçada que no he fet mai igual a ningú.

I de tu, Jordi (Sànchez), també recordo la primera visita, juntament amb els consellers Rull, Turull i Forn, tots quatre en aquella cabina on semblava que no poguéssiu cabre. I la segona visita, encara a Madrid, quan vaig coincidir amb la Susanna, i vaig ser conscient del trasbals immens que la vostra presó ha significat per a les vostres famílies. I també vaig adonar-me que, arran de tot plegat, aquest país ha conegut unes dones i uns fills extraordinaris.

Estimats amics, quin sacrifici per Catalunya i pel nostre dret inalienable de ser lliures!

Hem de ser-ne dignes, hem de saber estar a l’altura del moment. Llum als ulls i força al braç, com ens dius sempre, Jordi (Sànchez). Els vostres missatges de pau i fraternitat, tothora presents, assenyalen l’únic camí possible que tenim per a sortir d’aquesta bogeria i d’aquesta infàmia. Perquè en sortirem, no en tinc cap dubte, i en sortirem de l’única manera que sabem fer-ho els catalans: pacíficament i democràticament.

Ja sabeu com m’agrada citar els nostres homenots. Ara penso en uns mots de Pau Casals, des del seu silenci eixordador de Prada de Conflent: ‘La terra es torna cel quan no tens por. No tingueu por d’ésser homes’, és a dir, no tingueu por d’ésser lliures. I aquest és el missatge que m’enduc sempre de vosaltres: heu vençut la por.

Jordi (Cuixart), tu vas obrir-nos el camí quan vas alertar que no havíem de defensar-nos de res, sinó que hem d’acusar l’estat espanyol d’aquesta farsa, d’aquest muntatge, d’aquesta causa general organitzada pels seus poders amb la intenció d’anorrear una idea. I certament és només així que podem enfrontar-nos al judici que tindreu.

Ara ens toca a nosaltres de demostrar també que hem sabut vèncer la por. Ara ens toca encarar les setmanes que vindran recuperant l’esperit de llibertat, de determinació i de desobediència del primer d’octubre i la força i la solidaritat fraternal del 3 d’octubre. Perquè ja no tenim por, perquè us estimem i us volem a casa, perquè la causa de la independència de Catalunya és una causa justa. Perquè volem que la terra es torni cel.

Amb el meu homenatge i el del poble de Catalunya. Abraçades.

Quim Torra i Pla
President de la Generalitat de Catalunya

Un any de l’empresonament dels Jordis, a la portada de VilaWeb Paper

Aquesta és la portada de demà de VilaWeb Paper:

 

Al VilaWeb Paper especial d’avui hi trobareu els següents temes que, si sou subscriptors, ja podeu llegir:
Un crit de ràbia pels dos Jordis | Editorial de Vicent Partal
‘Estimats Jordis: heu vençut la por’, carta de Quim Torra a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Pol Leiva i Cuixart: ‘La presó preventiva s’ha fet servir d’eina política’
Oriol Sànchez: ‘No tinc ràbia. Però això no vol dir que oblidem què hem passat’
Una espera eterna: les hores prèvies a l’empresonament dels Jordis

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

La comissió bilateral d’infrastructures entre la Generalitat i el govern espanyol acaba sense acord

La comissió bilateral d’infrastructures entre la Generalitat i el govern espanyol, que no es reunia des del 2007, ha acabat sense acord. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, ha explicat després de la reunió amb el secretari d’estat d’Infrastructures, Transport i Habitatge, Pedro Saura, que només han decidit d’impulsar un grup de treball per a determinar el mètode de pagament de 200 milions d’euros que l’estat espanyol deu a Catalunya procedents de la disposició addicional tercera de l’Estatut.

La comissió d’afers econòmics i fiscals va acordar que aquests 200 milions es pagarien el 2019, però encara no s’ha concretat com. El deute de l’estat amb Catalunya de la disposició addicional tercera de l’Estatut han estat un dels greuges que ha denunciat la Generalitat els últims anys. S’estableix que el govern espanyol ha de compensar el dèficit d’inversió en infrastructures respecte al pes de Catalunya en el PIB estatal.

Entre el 2007 i el 2013, l’estat espanyol només ha pagat 335 milions corresponents al primer any. Posteriorment, es va acordar que dels 759 milions corresponents al 2008, 200 es pagarien el 2019. ‘Encara no hem arribat a cap acord’, ha dit Calvet.

Els arguments de l’estat i de la Generalitat
El govern reclama que aquests 200 milions es paguin directament a la Generalitat, tal i com va fer-se amb els 335 milions del 2010. En canvi, Calvet ha explicat que el govern espanyol pretén convertir-los en una inversió continuista respecte dels projectes d’infrastructures que ja estan en marxa, com ara la variant de Vallirana o la millora de la xarxa de Rodalia. ‘Una cosa és el deute i una altra les inversions ordinàries que han de programar pressupostàriament’, ha criticat Calvet.

Preguntat sobre per què l’estat planteja els 200 milions en inversió a través dels pressupost i no com una aportació directa a la Generalitat, com va passar el 2010, Saura ha contestat que ‘el que volen els ciutadans és que les administracions es posin d’acord i resolguin els seus problemes’.

Llistat d’obres
Calvet ha reconegut que durant les tres hores de reunió no s’ha abordat cap altre punt, tot i que Saura ha assistit a la trobada amb un llistat d’obres a impulsar mitjançant els pressupost espanyol del 2019. Entre elles figuren els desdoblaments de la R3 de Rodalia, els accessos ferroviaris i viaris al port de Barcelona, ​​l’accés ferroviari al port de Tarragona i els soterraments de les vies del tren de Montcada i Reixac, Sant Feliu de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona).

També són a la llista la connexió de la A-2 i la AP-7 amb la B-30 a Castellbisbal, la connexió de la C-32 amb la Ronda Litoral a Sant Boi i el conveni per a la cessió de la B -23 entre Sant Joan Despí i la Diagonal, que contempla la construcció d’un carril bus d’entrada a la capital catalana, entre altres projectes.

Els Premis Nacionals de Recerca reconeixen Roderic Guigó i la seva aportació per entendre com funciona el genoma humà

Els Premis Nacionals de Recerca han reconegut aquest vespre el doctor en Biologia Roderic Guigó, coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica (CRG). La doctora en Astrofísica Nanda Rea ha rebut el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove; la publicació digital ‘UABDivulga’, el de Comunicació Científica; la Fundació La Marató de TV3, el de Mecenatge Científic i la Cooperative Automotive Research Network (CARNET), al Partenariat Publicoprivat en R+I.

Els Premis Nacionals de Recerca, convocats per la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRIi), fomenten l’activitat dels investigadors, mecenes, empresaris i comunicadors i el reconeixement social de la ciència.

Roderic Guigó (Barcelona, 1959) lidera al CRG el grup de recerca de Biologia Computacional del Processament de l’RNA, que desenvolupa programari per a la predicció de gens i l’anotació de seqüències genòmiques. Guigó va participar al Projecte Genoma Humà i en els projectes del genoma de moltes altres espècies. El seu grup treballa actualment en el Projecte Encode, continuació de Genoma Humà, que té per objectiu desxifrar el significat biològic de la seqüència del genoma. També, en el Consorci Internacional del Genoma del Càncer (ICGC) i en el projecte BioSapiens, una extensa xarxa bioinformàtica europea. Guigó ha investigat durant anys als Estats Units en camps com ara la predicció gènica o l’estructura del genoma. La seva tasca ha contribuït a la reinterpretació de la informació continguda al genoma i ha possibilitat l’inici de las seva interpretació funcional.Nanda Rea i les estrelles de neutrons.

Nanda Rea (Roma, 1978) és llicenciada en Física i doctora en Astrofísica per la Universitat de Roma Tor Vergata. És investigadora titular del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a l’Institut de Ciències de l’Espai (IEEC-CSIC), onha centrat la seva recerca en les estrelles de neutrons, nuclis residuals d’estrelles massives que han explotat. Hi ha milions d’aquestes estrelles a la nostra galàxia, que concentren una massa superior a la del Sol en un diàmetre d’uns 20 quilòmetres i tenen una ràpida rotació i un gran camp magnètic. Rea està especialitzada en l’estudi dels magnetars, estrelles de neutrons envoltades dels camps magnètics més intensos de l’univers. És responsable del descobriment que els magnetars poden comptar amb camps magnètics dèbils, fet que ha revolucionat la concepció clàssica d’aquests tipus d’estrelles. Per arribar a aquesta descoberta, Rea i el seu equip han treballat més de 10 anys amb dades de diversos observatoris espacials com XMM-Newton i Integral, de l’ESA o el Chandra X Ray Observatory o el Swift Observatory de la NASA.

Divulgació de la producció científica de la universitat
La publicació digital ‘UABDivulga’, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va néixer el 2003 per apropar a la societat la producció científica de la universitat i els centres vinculats. La publicació compta amb la participació de científics de 57 departaments de la UAB i 44 centres i instituts de recerca vinculats, a més de 19 empreses spin-off del Parc de Recerca UAB. Ofereix 1.986 articles de tots els àmbits de coneixement de la universitat; inclou entrevistes amb investigadors, en format escrit o en breus càpsules de vídeo, així com més de 155 reportatges videogràfics sobre projectes de recerca. Els continguts es publiquen en català, castellà i anglès i s’envien cada mes en format de butlletí a 2.785 subscriptors.

Recaptació de fons i sensibilització
La Fundació La Marató de TV3 es va crear el 1996 per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per promoure la recerca biomèdica a partir dels fons recaptats amb el programa de televisió i ràdio homònim i organitzar campanyes de sensibilització sobre les malalties que s’hi tracten. Durant 25 anys, La Marató ha recaptat més de 170 milions d’euros, que s’han destinat a 794 projectes d’investigació en recerca biomèdica i malalties greus i cròniques, i s’ha convertit en una de les principals fonts de finançament de la investigació a Catalunya. A més, ha impulsat una tasca de sensibilització social sobre malalties greus i cròniques, que inclou l’organització anual de més de 5.300 conferències als centres educatius i el suport a 3.500 activitats populars organitzades per iniciativa ciutadana, que cada any impliquen la participació d’un milió de ciutadans.

Recerca sobre l’automòbil i mobilitat urbana
Cooperative Automotive Research Network (CARNET) és un hub d’R+I format per SEAT, Volkswagen Research i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) amb l’objectiu d’apropar els conceptes de mobilitat de l’automòbil i mobilitat urbana. Creat el 2015, té quatre línies de recerca: desenvolupament de sensors, tecnologies de vehicles connectats i sistemes de regulació del trànsit intel·ligents; disseny de nous vehicles; apps i sistemes d’assistència al conductor i creació de nous models de negoci en mobilitat urbana. CARNET funciona com una plataforma de recerca col·laborativa i d’innovació oberta no només per als socis fundadors sinó per a tot tipus d’entitats. A més dels fundadors, hi participen les empreses Altran, Applus IDIADA, Ficosa i Rucker Lypsa, i entitats com ara el RACC, PTV Group, el clúster de la Indústria de l’Automoció de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.

La llei permet a Sánchez de demanar a la fiscalia la llibertat dels presos

TEMA DEL DIA
Filtracions.
Pedro Sánchez ja sap que mentre els dirigents independentistes continuïn en presó provisional acusats de rebel·lió li serà impossible d’aprovar el pressupost. El president del govern espanyol ha de fer un gest clar envers els presos o no tindrà el sí d’ERC ni del PDECat per a aprovar-los, per molt socials que siguin. El globus sonda que ha deixat anar aquest cap de setmana en forma de filtració sobre una possible rebaixa de penes no ha funcionat. El gest clar que necessita Sánchez és que la fiscal general de l’estat, Maria José Segarra, retiri l’acusació de rebel·lió. Per llei, li ho pot demanar, però això toparia amb l’oposició de la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de la cridòria previsible de Pablo Casado i Albert Rivera, el problema de Sánchez està en el búnquer del Suprem.

Aquesta setmana o la vinent, quan el Tribunal Suprem obri judici oral, la fiscal general pot presentar els escrits d’acusació. Mentrestant, s’han succeït dues filtracions de signe contrari que delaten la guerra que hi ha entre la fiscal general de l’estat i els quatre fiscals del Suprem que jutjaran el cas. La primera filtració era per a mirar de rebaixar la tensió: indicava que la pena seria ‘solament’ de quinze anys, però mantenint el delicte de rebel·lió. En teoria, era un gest cap als independentistes, però completament estèril, perquè mentre hi hagi l’acusació de rebel·lió es perpetua el fals relat judicial. Pel mitjà per on va arribar, la Cadena SER, i pel to, la filtració es pot atribuir al sector ‘progressista’ de la judicatura. Es tractava de col·locar el terme ‘penes mínimes’, tot i que parlem de quinze anys. Ni ERC ni el PDECat no se’l van empassar, aquest relat. No hi ha penes ‘mínimes’ quan hi ha gent innocent que ja fa un any que són a la presó, com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Poques hores després d’aquesta filtració, en va sortir una altra, en sentit contrari, segons la qual les penes als dirigents independentistes podien arribar fins a vint-i-cinc anys en el cas d’Oriol Junqueras, i més de quinze per a cinc consellers del govern: Joaquim Forn, Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Josep Rull. És a dir, una pena de màxims, amb l’objectiu de tallar qualsevol especulació sobre gests envers els independentistes. La filtració concorda en aquest cas amb l’opinió dels quatre fiscals del Suprem que no volen sentir parlar de rebaixes. Les filtracions responen a les tensions que hi ha entre la fiscalia general i el Suprem a l’hora d’encarar el judici dels dirigents independentistes. Si la primera seria partidària de mirar de ‘suavitzar’ les condemnes, la segona parteix de la línia dura del poder judicial, que més que condemnar vol castigar. Els quatre fiscals no volen ‘ingerències’ de la política, en referència al govern del PSOE. Creuen que el delicte de rebel·lió és indiscutible, han defensat sempre la presó preventiva i pensen que les penes han de ser exemplars. Dos d’aquests magistrats, Javier Zaragoza i Fidel Cadena, ja actuaven en representació de l’estat espanyol durant la instrucció dels polítics catalans processats. Els altres dos són Jaime Moreno, assessor de Mariano Rajoy, i Consuelo Madrigal, conservadora i coneguda antiavortista.

Les filtracions demostren que hi ha una guerra soterrada dins la fiscalia sobre la duresa de les condemnes, no pas sobre el tipus de delicte que han comès els dirigents independentistes. En aquesta guerra, Sagarra té les de perdre, i Sánchez darrere seu. Per curar-se en salut, en poques hores han parlat quatre ministres assegurant que el govern espanyol no pot influir sobre la fiscalia general, amb el propòsit de llevar-li pressió. Però tothom sap que això és fals. La mateixa llei que regula el ministeri fiscal (llei 50/1981), en l’article 8.1, estableix que el govern podrà instar el fiscal general que ‘promogui davant els tribunals les actuacions pertinents en ordre a la defensa de l’interès col·lectiu’. El canal per fer-ho és el Ministeri de Justícia, però en el mateix article es preveu que ho pugui fer directament el president del govern espanyol. La llei li ho permet. Una altra cosa és que Sánchez no s’atreveixi a enfrontar-se al búnquer del Suprem que el PSOE va ajudar a construir.

MÉS QÜESTIONS
El Consell manté la reivindicació de 1.325 milions per pal·liar la manca de finançament del País Valencià.
El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, ha assegurat que continuen demanant al govern espanyol 1.325 milions d’euros per pal·liar les mancances del finançament mentre es reforma el sistema, sigui amb un fons extraordinari, sigui amb mesures transitòries. De fet, aquesta xifra tornarà a aparèixer per quart any en el pressupost, ‘perquè és de justícia’. Soler ha dit: ‘Són 1.325 milions reivindicatius, que posen el dit a la ferida de l’infrafinançament i permeten de salvar, com a mínim, els serveis bàsics.’ Ha fet aquestes declaracions després de la reunió de la comissió mixta Consell-Corts per a la reforma del sistema de finançament. A la reunió hi han participat, a més dels experts en la matèria, representants dels cinc grups parlamentaris. Aquest òrgan, segons el responsable d’Hisenda, no existeix en cap altre territori i és una mostra ‘de la singularitat de la situació valenciana’ per a ‘fer pinya’.

El PSPV abandona la seu històrica del carrer de Blanqueries. No és una mudança qualsevol. Blanqueries i socialisme han estat sinònims en el llenguatge polític valencià durant molt de temps. Però s’ha acabat. El PSPV tanca aquesta setmana la seu històrica del carrer de Blanqueries de València amb un seguit d’actes culturals, com ara una exposició fotogràfica i dues conferències relacionades amb la història i el recorregut del socialisme valencià. Segons el secretari d’Organització, José Muñoz, es vol evidenciar el ‘nou temps’ que representa el Partit Socialista del País Valencià després de la victòria que va dur Ximo Puig a la presidència de la Generalitat el 2015. La nova seu del PSPV serà a l’avinguda de l’Oest número 48, en dues plantes, una de les quals (la quarta) ja ha estat reformada; en l’altra (la cinquena) hi falten ‘petits retocs’. A més, el PSPV negocia l’obertura d’un local comercial per a situar-hi una oficina del candidat que permeti de difondre, ‘encara més si és possible’, la candidatura de Puig a la presidència de la Generalitat a les eleccions autonòmiques, segons que ha explicat Muñoz.

El Govern balear enviarà arquitectes per avaluar el dany de les cases afectades per les inundacions. Arquitectes de la Conselleria de Territori i del Consell de Mallorca, a més de voluntaris, avaluaran a partir de demà les cases afectades per les inundacions de la comarca del Llevant de Mallorca. Ho ha anunciat la presidenta del govern, Francina Armengol. Començaran pels habitatges que han estat apuntalats pels bombers, si bé l’objectiu és visitar totes les cases afectades. Igualment, en coordinació amb el col·legi d’arquitectes i el d’aparelladors, es farà una valoració dels espais públics. Armengol ha explicat que aquestes diagnosis serviran a l’hora de reclamar ajuts. També ha indicat que s’havien apuntalat menys d’una desena d’habitatges, encara que hi ha diverses cases que necessiten suport. Quant a les famílies que han estat desallotjades per inseguretat dels habitatges, ha dit que ja tenen disponibles sis cases de l’Institut Balear de l’Habitatge. Concretament, dues són a Manacor, una a Petra, una a Capdepera i dues a la Pobla.

La UE manté Andorra en la llista ‘grisa’ de paradisos fiscals. La Unió Europea (UE) manté Andorra en la llista ‘grisa’ de paradisos fiscals en l’última actualització. En el Diari Oficial de la UE del mes d’octubre, el Principat apareix en l’apartat de països i territoris amb règims fiscals perniciosos que s’han compromès a modificar o revocar la situació durant el 2018. Cal recordar que la reunió de ministres d’Economia i Finances de la UE, l’Ecofin, va deixar Andorra fora de la llista negra a principi del mes de desembre del 2017, perquè Brussel·les va considerar que el Principat havia demostrat ‘la voluntat d’impulsar mesures per cooperar fiscalment’, i li va donar tot el 2018 de termini per aplicar-les. Precisament en aquesta línia, es destaca l’última modificació, ja aprovada, de l’impost de societats, en què s’han eliminat certs règims que podien oferir possibilitats per a la deslocalització artificial de beneficis. D’aquesta manera, l’Associació de Bancs Andorrans (ABA) espera que aquest mes de desembre Andorra pugui abandonar definitivament una llista que a hores d’ara comparteix amb països com ara Antigua i Barbuda, Cap Verd, Malàisia, San Marino, l’Uruguai, les Maldives, Tunísia i Suïssa.

LA XIFRA
1,4 milions d’ampolles de vi del Rosselló s’han venut a la Xina durant el 2017, segons les dades del Consell Interprofessional de Vins.

TAL DIA COM AVUI
EL 15 d’octubre de 1940, fa setanta-vuit anys, fou afusellat al castell de Montjuïc el president de la Generalitat Lluís Companys i Jover. La Gestapo l’havia detingut a França i el lliurà al règim franquista. Les seves darreres paraules davant l’escamot d’execució foren ‘Per Catalunya!’. El govern espanyol encara no ha anul·lat el sumari contra Companys ni ha demanat perdó per aquella execució.

Les portades: L’última hora de l’aiguat i Rajoy va dissenyar en secret el 155 des del 9-N

Avui, 15 d’octubre de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

· L’ÚLTIMA HORA sobre els efectes de l’aiguat que ha travessat el país de cap a cap
· L’esperit del Mas d’Enric I Editorial de Vicent Partal
· Jo hi poso el càtering I Mail obert d’Oriol Izquierdo
· Tres estampes castisses I Mail obert de Pau Vidal
· Els homes de Manuel Valls
· Les males condicions amb què declararan els presos en el judici de l’1-O
· Merkel veu com s’enfonsen els seus dos socis de govern a Baviera
· [VÍDEOS] Jordi Romeva als polítics independentistes: ‘No teniu vergonya! Com podeu fer vida normal?’

VilaWeb Paper: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Carreteres tallades i incidències en trens i aeroports per causa del temporal

Les reminiscències de l’huracà Leslie, convertides en tempesta, han causat incidències durant aquesta nit sobretot al Principat i a Catalunya Nord. Les acumulacions d’aigua per les precipitacions han superat els 200 litres per metre quadrat, per exemple, a Viladrau (Osona) i els 150 a Ulldeter (Ripollès). A la Cerdanya i el Ripollès també s’han registrat els cops de vent més potents, que han superat els 100 quilòmetres per hora. La pluja més extensa ja ha passat, però durant el dia continuarà plovent al quadrant nord. També es manté l’alerta a la costa pel temporal de mar i vent.

El Riu Ter al seu pas per #Ripoll @324cat @meteoripolles @meteocat @TomasMolinaB pic.twitter.com/BWMZ49IoHj

— RovellóRebel (@RovelloRebel) October 15, 2018

El Ter i el Congost han assolit el llindar de perill (màxim) i els cabals són d’alerta al Fluvià, al Llobregat, al Sió, al Corb i l’Aglí. A més, s’ha avisat també de la situació de risc als municipis que travessen els rius Foix, Fluvià, Tordera, Cardener i als municipis del Tarragonès i Baix Penedès per totes les rieres de la zona.

La crescuda de rius i rieres ha causat inundacions en nuclis com ara Ribes de Freser, Sant Quirze de Besora, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll.

Ací podeu veure un registre del Meteocat dels registres de precipitació acumulada en les darreres 24 hores. Al cadamunt del registre hi ha l’estació de Viladrau, que ha recollir 201 mm.

Estacions automàtiques de la XEMA i manuals de la XOM que aquestes últimes 24h han recollit >100 mm de pluja #meteocat pic.twitter.com/ftZmSZ3Qqc

— Meteocat (@meteocat) October 15, 2018

Durant la matinada, els bombers han atès 445 trucades. La major part de serveis han estat per a retirar branques i arbres caiguts a causa del vent. També s’ha netejat la calçada en vies on hi havia acumulació de pedres i fang i s’han atès inundacions de baixos. Els bombers, igualment, han fet revisió de cabals de rius i rieres en zones on l’aigua ha sobreeixit, com ara a Agramunt, Sant Guim de Freixenet, les Oluges, Camprodon, Ribes de Freser i Sant Joan de les Abadesses.

Hi ha 9.100 abonats sense subministrament elèctric. Destaquen els 932 afectats a Sant Quirze de Besora (Osona).

En aquests moments queden 9.100 abonats sense subministrament elèctric. Destaquen 932 a Sant Quirze de Besora #ProteccioCivil Alerta #INUNCAT

— Protecció civil (@emergenciescat) October 15, 2018

Perjudicis de la mobilitat
Hi ha inundacions o esllavissades en tot un seguit de carreteres catalanes. El Servei Català de Trànsit registra a dos quarts de dotze onze carreteres amb restriccions per les darreres pluges. Sis de les onze vies afectades tenen algun tram tallat. Per esllavissades estan tallades la GI-544 a Espinelves i la GI-552 a Arbúcies. Per inundacions ho estan la GIV-5264 a Vilallonga de Ter, la LV-3341 a Barbens i la N-141F a les Oluges. També està tallada la TV-2005 a Aiguamúrcia per obstacles a la via. A més, es dóna pas alternatiu a l’N-240 a Lleida per inundacions, a la C-38 a Camprodon per esllavissades i a la GI-541 a Sant Hilari Sacalm per obstacles a la via. També hi ha afectació a la GI-401 a Campdevànol per esllavissades, i hi ha un carril tallat a la BV-5122 a Fogars de la Selva també per obstacles.

A més, la Prefectura de Pirineus-Orientals ha informat a dos quarts de deu del tall de les vies D-11 entre Palau del Vidre i l’intercanviador RD 914; D-40B entre Bages de Rosselló i Sant Joan la Cella i D-900 en el passatge inferior de Mailloles. Igualment, informa que la D-117 s’ha inundat entre Espirà de l’Aglí i Cases de Pena, circumstància que també es repeteix en el pont sota l’autopista D-900 al nivell de la clínica de Sant Pere de Perpinyà i a les cruïlles d’accés a Sant Martí de Fenollet i a Centernac.

El servei de Rodalia és afectat a la R2, on s’ha hagut d’establir un servei alternatiu entre Llinars del Vallès i Sant Celoni. Prop de les deu ja s’ha reestablert la circulació de trens, però hi ha retards de que poden afectar 40 minuts. A la R1, hi ha servei alternatiu entre Blanes i Maçanet de la Selva. A la R3 hi ha retards de quaranta minuts.

A l’aeroport de Barcelona hi va haver retards ahir a la nit i a primera hora del matí encara n’hi havia d’acumulats. A les 9.30 ja funcionava amb normalitat, segons que han informat a l’ACN fonts d’Aena.

Méteo France manté encara aquest matí l’alerta per possibilitat d’aiguat fort a Catalunya Nord. La precipitació hi ha estat especialment intensa aquesta matinada, i ha inundat nombrosos guals i passos subterranis que han estat tallats al trànsit. L’Indépendant en fa un recull actualitzat.

Al País Valencià l’aiguat ha estat especialment intens a les comarques de l’Alt i el Baix Maestrat. Segons registres recollits per l’Agència Espanyola de Meteorologia (Aemet) i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, les precipitacions han deixat un total de setanta litres per metre quadrat a Alcalà de Xivert, de 67,8 a la Pobla de Benifassà i de 59, 6 a Cervera del Maestrat, tots tres a la comarca del Baix Maestrat.

S’ha hagut de suspendre temporalment la recerca del nen de Mallorca
El temporal marítim també ha afectat les Illes. La mala mar hat fet suspendre temporalment la recerca del nen desaparegut durant l’aiguat de dimecres a Mallorca, que no s’ha représ fins avui. L’operatiu de recerca per aire, mar i terra compta amb 312 efectius de la Guàrdia Civil, la policia espanyola, l’exércit espanyol i agents de salvament marítim.

Les precipitacions han superat els vint litres a Menorca i Mallorca. Ciutadella ha estat el municipi on s’ha acumulat més aigua: vint-i-cinc litres. A l’aeroport de Menorca s’han registrat ventades que han superat els 100 quilòmetres per hora.

 

Pàgines