Vilaweb.cat

Contra l’escola arreu dels Països Catalans: l’obsessió de Ciutadans i el PP

Dissabte passat, el president del PP català, Xavier Garcia Albiol, va dir que la majoria de les escoles públiques de Catalunya ‘en lloc de dedicar-se a l’ensenyament, educaven els nens per odiar Espanya’. Un dia abans, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, havia dit que no es podia aprendre castellà a Catalunya, i pocs dies després s’hi va reafirmar.

Aquesta mateixa setmana, una moció de Ciutadans en el congrés espanyol ha instat a posar fi a ‘l’adoctrinament ideològic’ de l’educació catalana, mentre que els mitjans de comunicació han elaborat un discurs que denuncia la persecució per motius d’ideologia a les universitats i han acusat les escoles de fer servir els nens com a part de l’estratègia política de l’independentisme.

Seria un error entrar en un debat, tenint en compte que el model d’escola té un ampli consens (81% de catalans el 2013), no es divideix per origen i, a més, segons les dades, és un model d’èxit. En l’àmbit internacional, l’informe PISA mostra que el nivell acadèmic dels alumnes catalans està per sobre de la mitjana estatal, mentre que les proves de competència lingüística i les PAU (Proves d’Accés a la Universitat) mostren, any rere any, uns coneixements similars de castellà i de català.

Suport a la independència per grups d’edat. Dades del CEO del primer baròmetre de cada any. (Feu clic al gràfic per veure’l més gros)

Encara té menys sentit acusar els mestres d’adoctrinament, ja que són un sector tan plural com la societat catalana. Encara que l’independentisme, quan semblava un objectiu molt distant, solia tenir més suport dels més joves, en el moment actual no té suports que es diferenciïn per qüestions d’edat. Fins i tot, avui l’independentisme té més suport dels majors de seixanta-cinc anys (molts dels quals van ser educats durant el franquisme) que dels joves nascuts a Catalunya, que han cursat els estudis íntegrament al país.

Una oposició constant al català
El model d’immersió lingüística català comença el 1983, amb el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), en dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet. La primera, l’escola Rosselló-Pòrcel, per iniciativa de famílies (moltes de les quals, castellanoparlants) que volien aconseguir les mateixes oportunitats per als seus fills amb un sistema que garantís l’aprenentatge del català i el castellà. Entre 1992 i 1993, el programa ja es va aplicar a tot Catalunya, tret de la Vall d’Aran, que tenia un model propi basat en l’occità.

Des del començament, tot i l’ampli suport social, una minoria ha fet una oposició constant a la normalització del català, fins i tot abans de l’aprovació de la llei de normalització lingüística (1983). El 1981, es va publicar el Manifest dels 2.300, que criticava la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, acusant-la de voler imposar el català com a única llengua oficial i de marginar el castellà dels espais oficials i públics. El 1983, es va crear l’Acción Cultural Miguel de Cervantes amb l’objectiu de defensar el castellà de la política lingüística del govern, i posteriorment es van crear associacions amb objectius similars, com Profesores por el Bilingüismo, Asociación por la Tolerancia o Convivencia Cívica Catalana. L’intent d’impedir la normalització no es va aturar i el 1985 un advocat va interposar una demanda al Tribunal Constitucional perquè quan va arribar a Catalunya s’havia vist obligat a escolaritzar el seu fill en català. La demanda va ser rebutjada el 1994.

El consens polític es va trencar el 2006 amb l’entrada de Ciutadans al parlament, que justament tenia com a bandera l’oposició al model actual d’escola en català. L’aparició del nou partit va radicalitzar el PP, que es va sumar a la campanya que deia que el castellà es discriminava i defensava el dret dels pares a escolaritzar els seus fills en aquesta llengua.

Allò que no es va aconseguir en el terreny polític es va provar per la via judicial. La sentència contra l’estatut del 2010 declara inconstitucional la legislació catalana i obliga a fer el castellà llengua vehicular. A partir d’aquell moment, es van anar succeint les sentències. El 2013 es va obligar els professors a fer la classe en castellà si un sol alumne ho demanava i el 2014 es va fixar un 25% de castellà.

La llei Wert obliga a pagar sis mil euros per matricular un alumne en un centre privat que vehiculi l’educació en castellà. El curs 2016-2017, tan sols ho van fer quaranta famílies. Com que no hi havia cap suport social contra l’educació catalana, l’últim pas ha estat acusar l’educació catalana d’adoctrinament, una excusa que podria servir perquè el govern espanyol n’intervingués la competència.

Objectiu: debilitar la llengua
El sistema educatiu té diferents models arreu dels Països Catalans, però tots tenen l’oposició del Partit Popular i de Ciutadans. En cap cas se segueix un criteri relacionat amb la realitat sociolingüística.

En el cas català demanen que el castellà tingui més presència, però quan aquest és el model establert, veiem que la bel·ligerància no s’atura, com va passar a les Illes Balears. El 1997, a les Illes, es va aprovar el decret de mínims, que establia que no pas menys del 50% de l’escolarització havia de ser en català. El fet que fos un percentatge mínim va possibilitar que hi hagués escoles amb més o menys presència del català, però en cap cas trobem una immersió en català generalitzada.

El model havia fet créixer el nombre d’illencs que entenien i parlaven la llengua sense perjudicar el castellà, però el govern Bauzá (2011-2015) va decidir de derogar-lo, tot i l’oposició d’una majoria de la societat balear, especialment dels docents, que va donar lloc a una de les manifestacions més multitudinàries de la història de les Illes.

Primerament, va optar pel dret dels pares a triar la primera llengua d’escolarització, però es va trobar que més d’un 70% dels pares i un 75% dels centres públics havien optat pel català. L’any següent ja no ho van preguntar i van aprovar el decret de trilingüisme, que rebaixava el català al 33% de les hores, i establia un terç de la formació en anglès sense tenir en compte que ni els alumnes ni els docents no estaven preparats per a aquest canvi.

El decret va ser declarat nul pel Tribunal Superior de Justícia, perquè no havia estat consultat amb les universitats, i va tenir l’oposició frontal d’unes Illes mobilitzades com mai. Però el govern popular va passar per alt la legalitat i va voler continuar aplicant el projecte.

El PP va arribar a acusar el professorat d’adoctrinament ideològic’ i d’imposar una ‘dictadura catalanista’. A la intenció de debilitar la llengua, s’hi va sumar l’eliminació del requisit de tenir el certificat de llengua catalana per a accedir a l’administració pública.

La Franja: on la llengua està més desprotegida
Hom podria pensar que el PP i Ciutadans no tenen en compte que l’escola és l’únic context en què molts infants poden desenvolupar la competència lingüística en català i opten per un model en què el català i el castellà tinguin el mateix pes. Però no és així. Allà on la llengua està més desprotegida, com ara la Franja de Ponent, el seu objectiu és fer-la retrocedir.

A la Franja, el català només s’ensenya mitjançant una assignatura optativa. A l’escola primària, segons una ordenança del 1984, es permet que el català s’ensenyi com una assignatura optativa i voluntària, que ocupa entre una hora i tres hores a la setmana, si hi ha demanda suficient.  En bona part, depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. A les llars d’infants gairebé és inexistent i a la secundària només un 20% dels alumnes en fan dues hores setmanals.

Per tant, en tant que depèn de la demanda i la disponibilitat de professorat, trobem que l’aprenentatge no està garantit. La situació ha fet que s’hagi posat en risc la llengua, ja que es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge d’habitants que en fan un ús habitual. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi tenen un 34% dels joves (15-29 anys). La tendència és negativa, ja que entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sap parlar el català ha passat d’un 88% a un 80%.

En compte d’intentar revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, ja que es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, ja que les administracions van deixar de tenir cap obligació de contestar als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua. El nou govern ha cercat professors interins de català, ja que actualment n’hi ha 75 per als 4.373 alumnes que l’estudien. Però, per un altre cantó, el govern aragonès va elaborar un esborrany que pretenia d’excloure el català de les hores lectives. Fins i tot va vetar una agenda escolar de la Plataforma per la Llengua per les referències als territoris de parla catalana. Finalment, el projecte no va avançar.

El conflicte lingüístic, bandera de l’espanyolisme al País Valencià
L’objectiu de debilitar el català al País Valencià ha estat una constant per part del PP, Ciutadans i diversos grups espanyolistes. Fins i tot han negat la unitat de la llengua i han evitat l’intercanvi cultural i de comunicacions amb la resta dels Països Catalans.

Fins a l’actual govern, sorgit de l’acord del Botànic, en el sistema educatiu valencià trobem, a grans trets, dues línies: una en català i una altra en espanyol. Però amb desequilibris clars. Prop de cent mil alumnes no podien estudiar en català per manca d’oferta, però els successius governs populars, en compte de solucionar les mancances, es van dedicar a tancar les línies en la llengua pròpia.

L’actual govern valencià, que té Vicent Marzà al capdavant de la conselleria, ha optat pel decret de plurilingüisme, que trenca les dues línies tradicionals i crea sis itineraris que tenen més o menys presència del català. El 54% dels centres d’infantil i primària van triar el nivell avançat, en què el català tenia més pes. El curs 2016-2017 tan sols un 34% dels centres van optar per la línia en català.

En canvi, només un 16% ha triat el nivell bàsic, malgrat que el curs anterior un 49% dels centres van optar per l’equivalent a aquest itinerari, fet que ha fet saltar les alarmes dels sectors més espanyolistes. El PP va denunciar que l’objectiu era ‘imposar el valencià en l’educació’.

El PP i Ciutadans s’han mobilitzat contra el decret i hi han fet mocions en contra. A més, grups fantasma com l’Asociación para la Defensa del Castellano i Idiomas y Educación els han exigit d’acudir als tribunals.

Finalment, el Tribunal Superior de Justícia va suspendre el decret per la denúncia de la Diputació d’Alacant (majoria de PP i de Ciutadans), principalment perquè no s’hi reconeixia el dret d’exempció per a les zones castellanoparlants del País Valencià (13% de la població), que podien evitar que els joves estudiessin en la llengua pròpia.  

També van presentar un recurs contra el decret d’usos lingüístics a la Generalitat Valenciana, on s’establia el català com a llengua preferent, ja que consideraven que l’objectiu era ‘la desaparició del castellà de l’educació, l’administració i els usos oficials’. El conflicte s’ha centrat en el fet que el català sigui un requisit per a entrar a l’administració, en la retolació en català dels senyals a València i en el canvi de nom de la ciutat de València (per l’accent).

Per tant, sembla clar que l’objectiu no és, en cap cas, trobar un equilibri que garanteixi l’aprenentatge de les dues llengües, sinó que és una estratègia per a desprotegir i debilitar el contrincant i treure rèdit electoral. Ara s’ha situat el focus en l’escola catalana, que ha fet aixecar la veu de la societat en la seva defensa, però de ben segur que no serà l’últim cas.

No hi haurà democràcia si no hi ha independència

Els cops de porra del primer d’octubre i les detencions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han eixamplat d’una manera extraordinària la base de l’independentisme. Però, sobretot, els cops de porra del primer d’octubre i les detencions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han tingut un efecte transcendental per als dies a venir: han posat sobre la taula de manera descarnada el caràcter profundament autoritari, al·lèrgic a la diversitat i al diàleg, antidemocràtic d’arrel i irreformable, de l’estat espanyol.

Avui, aquest mateix estat espanyol farà encara un pas més en aquesta línia amb l’anunci de l’aplicació contra Catalunya de l’article 155 de la seua constitució. Seguesc a l’espera de veure què diran i sobretot de comprovar si tenen la menor idea de com aplicar un article així d’inaplicable. Però en qualsevol cas i amb l’anunci només, crec que ja és evident que aquest camí ha fet més fonda la fossa que separa això que alguns en diuen el ‘bloc constitucionalista’ de la majoria del país. Tant ho ha fet que les esquerdes comencen a ser molt visibles en aquells que han volgut mantenir-se fins ara més o menys equidistants. La decisió suïcida del PSC de sumar-se als dos PP, de convertir-se en un satèl·lit de la dreta, el va trencant per dins encara més, i mira que això ja semblava impossible. I posa en un greu problema Ada Colau i els comuns, que cada dia tenen menys espai de maniobra i menys arguments per a no sumar-se als partidaris de proclamar ja la república catalana.

L’aplicació del 155, amb l’intent colpista que això representa d’ocupar el govern, de manipular la policia i d’assaltar els mitjans de comunicació públics, no solament no solucionarà res sinó que tindrà com a conseqüència segura el creixement de la potència de l’independentisme. Perquè significarà que cresca el perímetre dels qui veuen impossible continuar vivint dins Espanya, en les condicions que aquesta Espanya diguem que ens proposa. Rajoy, educat en la vella escola, sembla convençut que la violència atemoreix la població, però la meua sensació és més aviat la contrària. Estic segur que aquest país lluitarà a favor de la democràcia amb molta més passió encara de la que ha fet servir fins ara per lluitar a favor de la independència. Perquè sempre ha estat així. I perquè comença a ser tan evident que no hi haurà democràcia si no hi ha independència, que simplement ja no hi ha cap alternativa per a poder triar.

Per aquest motiu, sobretot per això, l’error de càlcul de Rajoy i Felipe VI és monumental. Ara cal que el Parlament de Catalunya l’aprofite i que s’acabe tan aviat com siga possible aquest parèntesi, raonable però ja més que suficient, que el govern va obrir de manera voluntària el 10 d’octubre.

Tarda al cinema

Fa uns dies, per distreure’m una mica, me’n vaig anar al cine. Feia setmanes que no hi anava, com si desempallegar-me de les pantalles casolanes estigués mal fet i ens haguéssim de sotmetre per força a les cadenes que conformen la tele, el mòbil i l’ordinador, fins la ràdio se sent així, en pantalla. Tinc el Texas a la vora i no vaig mirar més que els horaris que em convenien d’una pel·li que em va semblar que potser estava bé. No vaig voler saber gran cosa de la sinopsi, volia justament que se m’endugués per no tenir-ne cap idea prèvia i me’n vaig anar a mitja tarda a veure-la. Només de començar em vaig posar en alerta, allò no era per a mi. No m’agraden les pel·lícules de terror, ni que siguin tan modernes que ni postmodernes se’n pot dir. Me n’hauria anat, però, vaja, això no em solucionava la tarda, el que volia era estar-me dues hores fora de les pantalles privades, no consultar més el mòbil durant una bona estona, no mirar titulars, deixar descansar la vista, el cap, el cor. A més a més, vaig pensar, estarà bé veure com l’acaba, el paio aquest, la història absurda que ens presenta. El director té bona reputació entre els cinèfils sofisticats d’ara i, com que el conec poc, potser acabaria donant-me una sorpresa gratificant, potser aquella història que barrejava superstició medieval i capitalisme obscè tindria finalment sentit. O humor. No. Ni rastre. Ni de l’una cosa ni de l’altra.

Vaig intercanviar comentaris sarcàstics espontanis amb les veïnes de fila quan es van obrir els llums, vam riure, incòmodes també elles, em va semblar. Vaig sortir de la sala connectant la pantalla del mòbil, encadenada de nou sense remei, com si les dues hores al cine no haguessin servit de res. No m’haguessin deslliurat de l’obsessiva roda de pensaments que ens envolten aquests dies. No m’haguessin aportat eines imaginatives. No m’haguessin transportat a un altre món, el d’una història, una gent, uns paisatges, unes vides que si d’una banda et deslliuren de les teves preocupacions d’una altra et permeten tornar al teu món amb el cap descansat perquè pensar en els altres és pensar-te d’una altra manera i, si funciona, veure-hi més clar. Donar més i més voltes a les coses no vol dir pensar-les, més aviat vol dir obsedir-se: no pensar. No avançar en el pensament. No arribar a treure alguna conclusió més. Tornava cap a casa amb aquests No, aquestes frases que totes comencen per un No. No em feia gens de gràcia.

En vaig parlar a casa, emprenyada. Amb una energia que a mi mateixa em va deixar parada. No, no m’havia agradat en absolut aquella pel·li, de cap de les maneres. No, no i no. Fins aquí podíem arribar. I llavors vaig veure que la pel·li m’havia fet un bon favor, un bon efecte.

Aquest dijous hi he tornat a pensar, en l’ensenyança de veure una pel·lícula que no t’agrada i dir-ho. Ajuda a veure allò que pots agrair perquè sí que t’agrada. Per correu postal em van arribar les targetes que la Institució de les Lletres ha fet amb una frase d’un dels meus llibres. La col·lecció de la ILC, que es pot veure aquí, és un llarg recorregut per la literatura a través de frases. Me la van demanar a final d’agost i la veritat és que, des de la intervenció econòmica de la Generalitat, vaig pensar que potser aquesta nova tanda de postals es quedaria pel camí. Malgrat aquest clima d’ofegament, la ILC va commemorar dissabte passat amb decisió als jardins del Palau Robert el vuitantè aniversari i el quarantè de la seva represa. Ara arriben les postals. Gràcies.

Una de les frases d’aquesta col·lecció és de Mercè Rodoreda: Les coses importants són les que no ho semblen. Pertany a Quanta, quanta guerra…, del 1980, l’última novel·la que va veure publicada. Havia aparegut a final d’any i pel març se’n va fer la segona edició, quan ja s’havia escaigut el 23-F. L’autora hi va fer posar llavors un epígraf que no hi és en la primera edició, la frase clàssica de Goya: ‘El sueño de la razón engendra monstruos.’ Una frase que només en castellà té doble sentit: quan la raó somia, quan la raó s’adorm. En cada ocasió que la fem servir s’hi ha de pensar, quin sentit hi donem.

En memòria de la Rodoreda, que precisament va morir el 10 d’octubre (sí, tal dia com aquest) de fa trenta-quatre anys, he titulat aquest escrit ‘Una tarda al cinema’, com el conte que, segons diria després, li donaria peu a escriure la història de la Colometa.

Les coses importants són les que no ho semblen. En efecte. Com ara una postal.

És Vicenç Pagès Jordà el David Bowie de les lletres catalanes?

Sebastià Portell, possiblement l’infant terrible de les lletres nostrades, ens va sorprendre a tots amb una meravellosa novel·la titulada El dia que va morir David Bowie publicada per Labreu Edicions. Ara és un dels narradors més consagrats de les nostres lletres, Vicenç Pagès Jordà, qui reivindica el nom de Bowie per a fer una comparança entre el genial músic anglès i la seva evolució com a escriptor. ‘Hi ha grups com els Ramones, que són sempre iguals i que toquen sempre de la mateixa manera i és el que el públic espera; hi ha en Bob Dylan, que fa el que li dóna la gana i mai toca igual cap cançó i això desconcerta els seus seguidors, pels quals té un menyspreu absolut i que es reinventa cada cop, i després hi ha David Bowie, que evoluciona sense salts. Reinventar-se és molt difícil i evolucionar sí que es pot intentar, i si tens un editor que t’ho publica, llavors vol dir que ho has fet bé.’ Amb aquesta comparació musical l’escriptor de Figueres va presentar la seva novel·la menys musical, Robinson, un text breu, una nouvelle que ha publicat a Empúries.

El text explora les possibilitats que s’ofereixen a H, el protagonista, quan un bon dia decideix d’esmunyir-se per sota de la porta del garatge de casa dels seus veïns i emprendre una exploració minuciosa i detallada de la llar aprofitant que han marxat de viatge i per descobrir d’on prové el soroll infernal en forma de música que ha torbat la vida fins a aquell moment més o manco plàcida i avorrida d’aquest carter.

El seu editor, Josep Lluch, diu que es tracta d’una novel·la ‘claustrofílica, centrípeta i horitzontal’ i que tot i que s’allunya de l’estil exhibit fins ara per l’escriptor, ‘és una novel·la totalment Vicenç Pagès’. A l’hora d’anar a buscar referents, l’escriptor ha parlat amb inquietud de dos contes clàssics infantils, La Rínxols d’Or i La Blancaneu, ja que en sengles històries es planteja l’entrada en una propietat aliena i les conseqüències que això comporta per a les protagonistes. Si anem a cercar en la literatura per a adults els referents, els trobem en Una conxorxa denzes o en l’autor Michel Tournier. Amb tots aquests models, Pagès ha creat el seu peculiar Robinson i ha creat una nouvelle que no deixa indiferent els lectors, però que treu de la zona de confort aquells qui busquen en aquest nou llibre de l’autor els elements referencials que l’han dut a ser un dels escriptors amb més fidelitats guanyades.

‘Vaig tenir molt clar que havia de fer això quan en una presentació a Figueres va venir una senyora i em va dir que el llibre li havia agradat molt perquè el protagonista vivia al seu mateix carrer. Vaig tenir una reacció visceral i vaig decidir que en aquest llibre no hi hauria cap identificació possible. Això ha suposat treure molt de llast de sobre i és la primera vegada que he escrit sense haver de documentar-me i això ha estat un alliberament i un repte’, va explicar l’autor.

Vicenç Pagès també va dir que la cosa més difícil de fer en el procés d’escriptura era la sinopsi: ‘És molt important, però no hi penso fins al final. El llibre s’escriu per portar el lector cap a un lloc determinat i la sinopsi sovint destrueix la finalitat de l’autor explicant coses que s’haurien de descobrir a poc a poc. La sinopsi d’aquest llibre és això, la d’un tipus que entra a casa dels veïns, explora, té unes provisions que s’acaben i, com en el Robinson original, descobreix que està molt bé tot sol.’

Una de les fantasies que té aquest personatge és la de poder desplaçar-se en un llit flotant. ‘És quelcom que vaig descobrir que molta gent somnia i potser té a veure amb el fet que ara els dormitoris són molt més privats que abans, quan no eren tan privats i lligaven amb el poder. Qui era al llit estava molt còmode i horitzontal i l’altre, dret i incòmode, i aquesta és una de les idees que floten en el llibre, igual que el concepte de concèntric. De vegades perdem el temps descobrint coses que són lluny i ignorem les que són a prop, i per això aquesta exploració sistemàtica de la casa dels veïns.’

L’H és un home que també té conviccions. Està fermament convençut que el món es divideix entre els qui fan servir pastilla de sabó o els qui empren gel de bany, i Vicenç Pagès diu: ‘En el meu cas tot depèn de l’etapa. Jo sóc dels qui ha viscut la transició del sabó al gel i és semblant al de la màquina d’escriure a l’ordinador. Al principi amb el gel no saps què fer perquè no s’ensenya a l’escola, però ara si ets dels de sabó ja ets raret i l’esponja ha perdut molts punts. Ell, l’H, és més de gel, de mantenir una certa distància amb les coses, quan veu que la casa és de gel es queda més tranquil.’

L’any passat, l’escriptor va presentar una nova versió d’El món d’Horaci, la seva primera novel·la i que ell sempre ha considerat la millor. Segons Pagès, va fer un procés de depuració i d’eliminació de molts elements accessoris al text. I sembla que a Robinson hagi optat per fer igual: una fregada amb el gel de dutxa per a eliminar totes les capes de brutícia possibles i deixar la novel·la destil·lada, depurada. ‘El narrador és força sintètic i això és el que buscava. Fins ara havia fet novel·les molt fragmentades, que en alguns casos tenien fragments que fins i tot podien ser gairebé relats, però després de guanyar el Sant Jordi em vaig haver de plantejar què feia, amb el perill de fer el mateix, i així va sorgir aquesta novel·la, on no hi ha cap cançó ni res que identifiqui ni el lloc ni l’època en què discorre. Deixa de ser una novel·la fragmentada però jo crec que manté el meu estil amb aquest narrador que és molt seriós i coherent, però que a la vegada té un punt d’humor quan cal, encara que sóc conscient que potser aquest punt d’humor no el veu pas tothom ni de la mateixa manera.’

Lògicament, fer conferències de premsa en aquests moments implica, inevitablement, parlar sobre el procés i el posicionament polític. Si els periodistes culturals abans de començar ens queixàvem tots plegats sobre com la situació política afectava la nostra feina, Vicenç Pagès va explicar: ‘Com a escriptor intento que el procés no m’afecti gens. Com a ciutadà faig el que crec i molt sovint segueixo instruccions com qualsevol altre, vaig a llocs i deixo d’anar a uns altres, no porto la bandera però camino amb altra gent, passo un dia sencer a una escola, però a l’hora d’escriure he optat per l’opció de no parlar-ne, perquè si tota la producció se centra en el procés ens anem perdent moltes coses, ens impedeix desplegar-nos en altres àmbits. Mireu, Orson Welles va filmar Ciutadà Kane el 1941, al marge de la guerra. Si no l’hagués feta seríem més orfes’, va explicar l’home que vol ser David Bowie, algú capaç d’evolucionar durant més de quaranta anys i de fer-ho sense renunciar a una pàtina d’intel·lectualitat que impregna tota la seva trajectòria. Posats a triar ídols…

Els atacs de PP i Ciutadans a l’escola en català, a la portada de VilaWeb Paper

L’obsessió contra l’escola en català del PP i Ciutadans és el tema que destaquem avui a la portada de VilaWeb Paper, que com cada cap de setmana és obert a tothom i no solament als subscriptors, com els altres dies de la setmana (podeu descarregar-vos el vostre exemplar des d’aquí).

El número obert de VilaWeb Paper d’aquest cap de setmana també us ofereix una entrevista a Agustí Alcoberro i el Mail Obert de Mercè Ibarz. A més, hi llegir veure l’Opinió Contundent de Jordi Vives i l’anàlisi de Jordi Goula i també una crònica de Sebastià Bennasar sobre l’última novel·la de Vicenç Pagès i Jordà.

Els lectors també hi trobaran una selecció de continguts d’aquesta setmana i el suplement ‘Desconnecta’, amb propostes culturals per al cap de setmana.

Els lectors que no sou subscriptors podeu descarregar el diari en aquesta pàgina. Els subscriptors de VilaWeb també poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir-hi a des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Un ex-ambaixador britànic titlla de ‘feixisme’ l’aplicació del 155 per a convocar eleccions a Catalunya

L’ex-ambaixador britànic Craig Murray ha afirmat que ‘dissoldre un parlament per forçar eleccions perquè no t’agrada el que la gent va votar és, sens dubte, feixisme’. Així ho ha dit Murray aquest divendres després que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, hagi confirmat un acord amb PSOE i Cs per a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, que preveu el control del govern i la dissolució del parlament amb l’objectiu de convocar eleccions.

Dissolving a working parliament to force a new election, because you do not like the way people voted, is undeniably fascism. #Catalonia

— Craig Murray (@CraigMurrayOrg) October 20, 2017

A més, a la seva pàgina web Murray ha escrit un article titular ‘Espanya s’està movent en un camí més enllà de la legitimitat democràtica‘, critica que l’empresonament dels presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l’estat espanyol actua ‘més enllà dels límits d’una societat democràtica’. ‘Alexander Solzhenitsyn, Ken Saro Wiwa, Nelson Mandela, Gandhi, van ser empresonats per jutges.

‘L’Estat de dret que ignora els drets humans no és suficient. Aquesta és la línia que la UE, per la seva gran vergonya, ha creuat’, escriu. Afegeix que ignora els drets humans bàsics de llibertat d’expressió i la llibertat de reunió i denuncia la censura de webs.

Titlla de ‘terrible’ la violència policíaca del primer d’octubre i l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola i lamenta que la Unió Europea hagi donat suport a l’estat espanyol i a l’ús de la violència. ‘La UE esdevé simplement un cartel de poder, un club per promoure l’interès de les elits controladores dels estats europeus’, diu.

També opina què ha de fer la Generalitat un cop proclami la independència: ‘Tots els agents oficials, especialment jutges, fiscals i agents de policia, han de ser suspesos immediatament de tots els deures. Aleshores haurien d’administrar instantàniament un jurament de lleialtat a l’estat català. Els que no prenguin el jurament quedarien suspesos, i després d’una setmana es despatxaran.’ Afegeix que no fer-ho serà el soterrament de la legitimitat de la república catalana pels mateixos tribunals, jutges i fiscals ‘pro-madrilenys corruptes’.

‘Carta oberta a Espanya i Catalunya’: 24 premis Nobel demanen diàleg i mediació per a desfer ‘l’empat actual’

Vint-i-quatre premis Nobel de diverses disciplines han redactat una ‘Carta oberta a Espanya i Catalunya’, en la qual fan una crida a la mediació i negociació per a desfer ‘l’empat actual’ entre Catalunya i Espanya. Com ja van fer vuit premis Nobel de la Pau en una carta el 8 d’octubre, ara els vint-i-quatre noms també diuen que cap de les dues parts està lliure d’errors en un conflicte que, al seu parer, no va començar amb el referèndum de l’1 d’octubre i les càrregues policíaques, sinó fa set anys amb la invalidació pel Tribunal Constitucional de l’Estatut d’autonomia del 2010.

A la carta, que també han enviat a la Comissió Europea, els Nobel lamenten que el govern espanyol ha fet poc per a solucionar el conflicte, i afegeixen que mai haurien pogut predir les mesures ‘extremes i inútils’ que emanen de Madrid en resposta al referèndum. Així mateix, denuncien les escenes de ‘brutalitat policíaca, la violència i l’ús de bales de goma contra el poble de Catalunya’, cosa que no haurien esperat en ‘l’Espanya d’avui’.

També se sumen a les condemnes que han fet líders d’arreu del món, itot i que valoren el la disculpa del govern espanyol, consideren que és un pas molt petit i alerten que queda molt per a fer.

Els signants del text no entren a valorar qüestions constitucionals, però creuen que les democràcies madures poden cercar diverses formes de permetre la llibertat d’expressió. En aquest sentit, recorden els exemples de Quebec o d’Escòcia. Per això consideren, que les ‘respostes violentes’ del govern esoanyol als desitjos de llibertat d’expressió únicament augmenten més l’hostilitat i creen descontent o no existia prèviament.

Finalment, els vint-i-quatre Nobel, entre els quals n’hi ha deu de la pau, sis de medecina, quatre de química, dos de literatura, un de física i un d’economia, alerten: ‘Un poble que se sent reprimit rara vegada desapareix silenciosament en la nit’.

Els signants de la carta són:

Jodi Williams
Mairead Maguire
Betty Williams
Dr. Sheldon Glashow
Adolfo Pérez Esquivel
Yuan T. Lee
Dudley R. Herschbach
Robert Huber
Rigoberta Mnechu
President F.W. de Klerk
Sir Richard J. Robert
President José Ramos Horta
Peter C. Doherty
Gunter Blobel
Tim Hunt
Dr. Shirin Ebadi
Peter Agre
Elfriede Jelinek
J. Robin Warren
Jean-Marie Gustave Le Clezio
Jack W. Szostak
Tawakkol Karman
Leymah Gbowee
Bengt Holmstrom

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana impulsa la campanya #MésQueMaiCultura

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana impulsa a les xarxes socials la campanya #MésQueMaiCultura. En declaracions a l’ACN, la presidenta de l’associació, Montse Ayats, ha explicat que van decidir tirar-la endavant amb la voluntat de sensibilitzar la població i perquè no s’oblidi la importància de la cultura i, en el seu cas, els llibres.

Ayats ha assegurat que la tensa situació política ha fet sortir de les rutines i ha fet canviar els hàbits. ‘És evident que el consum cultural ha baixat i creiem que era bo impulsar una campanya a través de les xarxes’, ha dit. Amb aquesta iniciativa, es pretén que la ciutadania consumeixi cultura.

Ayats ha destacat que en qualsevol país l’educació i la cultura són bàsics ‘en temps de conflictes o de no-conflictes’. Així mateix, ha apuntat que unes persones ben formades en el sentit cultural i educatiu tenen més possibilitats de tenir criteri propi i de defensar les idees. Tot i això, ha lamentat que s’hi dediquen pocs recursos. En aquest sentit, ha fet una crida a treballar per a demostrar que amb més cultura i educació la situació anirà millor.

Aquests són alguns dels primers missatges que ha llençat l’associació.

Tenim cultura de país, no deixem el país sense cultura #MésQueMaiCultura pic.twitter.com/Bj01Yu7X59

— editors.cat (@editorscat) October 20, 2017

El país es mou. Mou-te amb ell. T'esperem a les llibreries, als teatres, als concerts, als cinemes… #MésQueMaiCultura pic.twitter.com/6plnltVvC7

— editors.cat (@editorscat) October 20, 2017

Oltra diu prou al PP i l’acusa de ‘donar cobertura als nazis i feixistes’

La vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, ha criticat la comparació que ha fet la secretària general del PP del País Valencià, Eva Ortiz, entre l’assetjament feixista que va patir i  la samarreta amb la cara de l’ex-president Francisco Camps que va vestir l’any 2009. ‘Hi ha hagut persones que han portat a l’hemicicle de les Corts samarretes amb la cara d’un dirigent del PP’, ha dit Ortiz després d’expressar la condemna del PP a l’atac rebut per Oltra.

‘Em resulta indignant que una alta dirigent política compare la camiseta de Camps que jo em vaig posar amb els feixistes que, encaputxats i amb la cara tapada per una màscara d’un assassí en sèrie, van venir a la nit en la porta de ma casa’, ha dit durant la roda de premsa habitual després de les reunions del Consell. Visiblement enfadada, ha afegit que si Eva Ortiz ho diu seriosament, potser ja no cal que existeixi Espanya 2000.

La vice-presidenta del Consell ha negat que l’atac que va patir en el seu domicili fos un escarn, ja que no tenia cap reivindicació política o social més enllà d’amenaçar. ‘Un escarn es produïx quan un col·lectiu amb una reivindicació política protesta, a la llum del dia i a cara descoberta, davant d’un càrrec polític sobre qüestions relacionades en l’exercici del seu càrrec’, ha definit. Oltra ha explicat com un cop un grup partidari de la tauromàquia li va fer un escarn i ella els va atendre.

‘Cada partit i persona ha de decidir amb qui vol estar, amb la democràcia o amb el feixisme. No hi cap l’equidistància’, ha avisat Oltra després de dir que comparar l’atac que va patir amb un escarn està ‘donant cobertura als nazis i feixistes’.

L’advocacia de la Generalitat ha denunciat davant la fiscalia l’atac al domicili de la vice-presidenta. Segons fonts pròximes que cita l’ACN, la denúncia, on hi ha adjunts els vídeos de l’atac que Espanya 2000 va penjar a les xarxes socials, considera que l’acció podria ser constitutiva de delictes d’assetjament, odi i desordres públics. La denúncia va ser sol·licitada dijous pel president de la Generalitat, Ximo Puig.

Els socialistes eslovens diuen que l’ús del 155 és una agressió i la fi de l’Europa justa i lliure

El número dos del Partit Socialista d’Eslovènia, Jan Skoberne, ha assegurat avui que l’ús de l’article 155 de la constitució espanyola i la convocatòria forçada d’eleccions a Catalunya seria un ‘acte d’agressió contra un poble sobirà i els seus drets democràtics bàsics’. A més, ha afegit que seria la fi d’una Europa justa i lliure si s’ignora.

Utilisation of the article 155 by the Government of Spain and forceful declaration of new elections in Catalonia constitute an act of agression against sovereign people and their basic democratic rights. Ignoring this is the end of just and free Europe.

— Jan Škoberne (@Jan_Skoberne) October 20, 2017

Skoberne també ha declarat aquesta setmana que el poble d’Eslovènia és amb Catalunya i ha dit que el seu estat hauria de ser el primer en reconèixer la república catalana.

No need to be afraid. People of Slovenia stand with Catalonia. And I strongly believe that we will be among the first to recognize the new Republic. https://t.co/H9Cnutu2OU

— Jan Škoberne (@Jan_Skoberne) October 18, 2017

A aquesta afirmació s’hi va sumar el líder dels socialistes eslovens, Dejan Levanic, el qual va afegir que l’autodeterminació de les nacions representa el fonament democràtic bàsic de la Unió Europea i que tot socialdemòcrata hauria de ser al costat dels catalans.

Selfdetermination of nations represent our most basic democratic fundament of EU. Every true Social Democrat therefore stands with Catalans. https://t.co/FrVmKJTMe1

— Dejan Levanič (@DejanLevanic) October 18, 2017

L’Audiència espanyola ordena d’investigar les trucades de Trapero, Sànchez i Cuixart

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha ordenat a la Guàrdia Civil que investigui les trucades del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, i d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Concretament, la jutgessa vol que s’identifiquin els seus números i s’investigui el trànsit de trucades entre ells, els missatges de text i altra informació rellevant per al cas.

Els tres van declarar dilluns passat acusats d’un presumpte delicte de sedició, pel qual estan encausats arran de les concentracions del passat 20 de setembre contra el cop d’estat contra la Generalitat. La jutgessa va decretar presó incondicional per a Sànchez i Cuixart, mentre que va imposar  mesures cautelars a Trapero i a la intendenta dels Mossos d’Esquadra Teresa Laplana.

Rajoy es nega a parlar de Catalunya al Consell Europeu malgrat les peticions de Merkel i Tusk

El president del govern espanyol Mariano Rajoy no ha volgut parlar de la situació a Catalunya en el marc del Consell Europeu, tot i les peticions d’Angela Merkel i Donald Tusk perquè ho fes. En un sopar ahir al vespre, Merkel va demanar al cap de l’executiu espanyol que a la reunió d’avui exposes en quin moment es troba el procés català a la resta de caps de d’estat i de govern.

Rajoy s’hi va negar arguïnt que es tractava d’un afer intern que no figurava a l’ordre del dia. Segons que explica el periodista Jurek Kuczkiewicz, Tusk ha repetit la petició, aquest cop ja dins del plenari. Però Rajoy s’hi ha tornat a negar.

#Merkel a surpris @marianorajoy lors du dîner #Euco lui demandant qu’il explique la situation en Espagne. @eucopresident a botté en touche. https://t.co/NO0z0llLUR

— Jurek Kuczkiewicz (@jujikucz) 19 d’octubre de 2017

Srce confirme:#Merkel a interpellé @marianorajoy sur #catalunya . Mais comme il l’avait convenu avec lui ,Tusk a évité à Rajoy de répondre. https://t.co/U9UlIe8SQW

— Jurek Kuczkiewicz (@jujikucz) 19 d’octubre de 2017

#euco details 1/2 Merkel asked Rajoy on #catalonia during North Korea discussion. Tusk asked to wait for after NK discussion. https://t.co/TEcVJALg4a

— Jurek Kuczkiewicz (@jujikucz) 19 d’octubre de 2017

#euco details 2/2:Then Tusk asked Rajoy in plenary if he wanted to say anything on #Catalonia.He didn’t. So no discussion.(Src Eur diplomat) https://t.co/nzYPem9Dur

— Jurek Kuczkiewicz (@jujikucz) 19 d’octubre de 2017

Ciments Molins trasllada el seu domicili social a Madrid

El consell d’administració de Ciments Molins ha acordat aquest divendres traslladar el seu domicili social a Madrid, modificant l’article cinquè dels seus estatuts. Davant la situació política i social que es viu a Catalunya i ‘la inseguretat jurídica que això provoca’, la decisió s’ha adoptat amb l’objectiu de ‘salvaguardar els interessos de l’empresa, de marcat caràcter internacional, i garantir la seva normal operativa’.

La companyia ha reafirmat el seu compromís tant amb el manteniment de la seva activitat com de les seves seus socials industrials del grup ubicades a Catalunya, com són Ciments Molins Industrial, Promsa i Propamsa.

Troben morta a la dona de 84 anys de Cervià de Ter desapareguda des de dimecres

La veïna de Cervià de Ter que va desaparèixer fa dos dies ha aparegut morta aquest divendres a Cornellà de Terri. L’avís l’ha donat un motorista pels volts de les tres del migdia quan ha trobat el cotxe que conduïa la víctima bolcat al quilòmetre 3 de la carretera GI-514, al veïnat de Tomet.

El vehicle ha caigut per un desnivell de set metres al marge d’aquesta via. La dona, Teresa Nierga, tenia 84 anys i vivia sola. Dimecres al matí va agafar el cotxe per anar al mercat a Banyoles i després va conduir fins a Camós (Pla de l’Estany). Allà va ser on se la va veure per darrera vegada. Des d’aleshores, es va activar dispositiu per intentar localitzar-la.

La recerca s’havia intensificat aquest dimecres per terra i aire amb efectius Mossos d’Esquadra, Bombers i Agents Rurals que la buscaven per la zona compresa entre Bordils, Cervià, Cornellà del Terri i Sant Julià de Ramis.

La vaga d’examinadors de trànsit s’amplia al novembre

Els examinadors de trànsit han ampliat la vaga als dilluns, dimarts i dimecres de novembre ‘davant la manca de resposta per part de la DGT i del Ministeri de Foment’ espanyol, segons que han informat aquest divendres fonts sindicals.

Els treballadors porten fent protestes des del mes de juny (el mes d’agost és inhàbil), amb un seguiment que s’ha mantingut entre el 85% i el 90%, en funció del territori. Els examinadors continuen en peu de guerra per exigir a la DGT que faci efectiu el pagament del complement salarial al qual es va comprometre amb els sindicats fa 10 anys i critiquen que no el vol aplicar tot i disposar de recursos econòmics per fer front a aquest compromís. A Catalunya, hi ha 112 examinadors de Trànsit, que fan uns 12 exàmens diaris.

Lluís Llach i Miquel Martí i Pol, proclamats doctors honoris causa de la UdG entre crits de ‘llibertat’

La Universitat de Girona (UdG) ha proclamat aquest divendres doctors honoris causa al cantautor Lluís Llach i al poeta Miquel Martí i Pol, a títol pòstum. L’acte solemne s’ha fet a l’Aula Magna Modest Prats davant de dues-centes persones, i ha servit per posar en valor l’aportació de Llach i Martí i Pol a les lletres i cultura catalana.

El reconeixement, aprovat el mes de maig pel consell de govern de la UdG, no s’ha escapat de l’actual context polític actual. L’acte ha començat amb un minut de silenci per demanar l’alliberament dels presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Un cop ha rebut la medalla de mans del rector de la UdG, Sergi Bonet, Llach ha interpretat dues cançons des del piano.

Després de la seva actuació, el públic s’ha posat dempeus i ha esclatat en aplaudiments i crits de ‘llibertat’. En les seves paraules d’ingrés, el cantautor i diputat ha fet referència a l’actual situació hi ha demanat confiança als independentistes.

Vegeu la intervenció de Llach.

Ovació al major Trapero en un homenatge imprevist a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya

El reconeixement al major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ha marcat la inauguració del curs acadèmic de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC). En la mateixa setmana que ha declarat per segona vegada davant la magistrada Carmen Lamela, Trapero ha acaparat l’atenció dels periodistes i els assistents a l’acte, tot i que s’ha volgut mantenir en una posició discreta; un protagonisme implícit que s’ha trencat quan l’exdirectora de l’ISPC Núria Aymerich s’ha saltat el guió protocol·lari per dedicar-li la distinció que acabava de rebre. Aleshores els assistents s’han posat dempeus i amb un esclat d’aplaudiments han mostrat el seu suport a Trapero, assegut a la segona fila de l’auditori. En l’acte, no hi ha assistit cap representant ni de la Guàrdia Civil ni de la policia espanyola ni tampoc de la fiscalia, tot i que havien estat convidats com els altres anys. Entre els assistents a l’acte que s’ha afegit a l’ovació a Trapero h ihavia el diputat de CSQP Joan Josep Nuet.

L’ANC i Òmium afirmen que l’acció contra els bancs ha servit per empoderar la ciutadania

El vice-president de l’ANC, Agustí Alcoberro, i el portaveu accidental d’Òmnium, Marcel Mauri, s’han mostrat ‘raonablement contents’ per una ‘contestació important’ i una ‘repercussió notable’ de l’acció d’avui en contra dels bancs. Els dirigents de les entitats sobiranistes han afirmat que la primera acció de la Crida per la Democràcia pretenia tenir un caire ‘simbòlic’ i, tot i que no tenen dades, consideren que ha de servir per ‘empoderar’ la ciutadania, ha explicat Alcoberro. ‘Si com a ciutadans no ens han escoltat, esperem que com a ciutadans actius i consumidors ens comencin a fer cas’, ha afegit Mauri en assegurar que l’etiqueta de la campanya #LaForçaDeLaGent ha estat trending tòpic mundial a Twitter. Les entitats sobiranistes han avisat també que ‘mentre no s’aturi l’onada de repressió’ seguiran mobilitzats exigint l’alliberament de Sànchez i Cuixart. De moment, amb la mirada posada a la manifestació de dissabte, però han avançat que l’acció d’avui ‘genera una nova manera de treballar’ que caldrà explorar.

Més informació: En directe: Cues als caixers per retirar efectiu dels bancs

L’AMI convoca una reunió extraordinària de l’executiva per aquest dissabte

La presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Neus Lloveras, ha convocat una reunió ‘extraordinària i urgent’ del comitè executiu de l’entitat per aquest dissabte al migdia, segons ha informat l’ACN. L’entitat ha fet arribar la convocatòria als seus membres aquest divendres, que es reuniran dissabte en un local de Barcelona.

Segons l’ordre del dia de la trobada, es preveu fer un anàlisi de la situació política i es plantejarà la possibilitat per convocar noves accions pels pròxims dies. La reunió es farà pràcticament al mateix temps que el consell de ministres extraordinari que ha d’aprovar les mesures del pla d’aplicació de l’article 155 de la constitució.

El PDECat de Terrassa decidirà en una assemblea si trenca el govern amb el PSC

El PDECat de Terrassa ha anunciat que convocarà una assemblea per decidir si trenca el pacte de govern amb el PSC. Així ho ha confirmat a l’ACN el portaveu de la formació demòcrata i primer tinent de batlle, Miquel Sàmper, que ha explicat que la decisió s’ha pres després que el PSOE hagi comunicat que donarà suport a l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Sàmper ha explicat que la previsió és que la formació es reuneixi la setmana vinent per prendre una decisió. Per la seva banda, el batlle de la ciutat, Jordi Ballart, ha rebutjat fer declaracions sobre la situació política actual. Tot plegat després que el 5 d’octubre anunciés que per ‘ètica’ deixaria l’alcaldia i el PSC si Pedro Sánchez donava suport al PP en la intervenció de l’autonomia de Catalunya.

En declaracions a l’ACN, Sàmper ha assegurat que la formació es reunirà la propera setmana ‘per valorar el possible trencament del pacte de govern en funció del que passi demà i de si el PSOE acaba donant recolzament al Consell de Ministres, com sembla ser que passarà, i s’acabi intervenint l’autonomia’.

Pàgines