Vilaweb.cat

Reunits novament, Putin i Xi escenifiquen el rebuig a l’ordre occidental

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee i Pei-Lin Wu

Abans-d’ahir el president rus, Vladímir Putin, reivindicà les relacions del seu país amb la Xina com una força “estabilitzadora” per al món. Era a la primera jornada d’una visita de dos dies destinada a presentar Putin i el president xinès, Xi Jinping, com a dirigents capaços d’oferir una alternativa a l’ordre mundial que encapçalen els Estats Units.

Segons molts analistes, la relació és primordialment transaccional. Però en declaracions posteriors a les reunions, Putin va prometre d’aprofundir els vincles econòmics amb la Xina per garantir que ambdós països restin protegits de la influència de tercers, en al·lusió a les repercussions de les sancions imposades pels Estats Units i els països occidentals després de la invasió russa d’Ucraïna.

Putin va qualificar la relació entre la Xina i Rússia de “referent de cooperació” i va agrair a Xi els seus esforços per a resoldre la guerra d’Ucraïna. La Xina ha fet públic el seu pla de pau i ha demanat la fi del conflicte, però s’ha mossegat la llengua a l’hora de criticar obertament una invasió que incompleix de manera flagrant la Carta de les Nacions Unides.

“Sempre ens hem donat suport mútuament, i amb fermesa, en qüestions que afecten els interessos fonamentals i les principals preocupacions de cadascú”, digué Xi després de la seva ronda de reunions amb Putin, que qualificà de vell amic.

La visita ha permès a Putin i a Xi de reafirmar la seva visió compartida d’un ordre mundial “multipolar”, que pretén que un grup països encapçalats per la Xina i Rússia pugui operar d’acord amb un conjunt de regles diferents de les establertes pels Estats Units i més democràcies liberals.

“Junts, defensem els principis de justícia i d’un ordre mundial democràtic que reflecteixi les realitats multipolars”, declarà Putin.

La Xina és un dels únics socis comercials i aliats diplomàtics que té Rússia després de la invasió d’Ucraïna, i s’ha convertit en un salvavides econòmic fonamental per a un règim que aquests dos darrers anys ha hagut de fer front a les sancions occidentals creixents. Putin va arribar a la Xina amb una àmplia delegació que incloïa el ministre d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov; el nou ministre de Defensa, Andrei Beloússov, i uns quants vice-primers ministres i dirigents d’empreses estatals.

Abans-d’ahir també es va reunir amb el primer ministre xinès, Li Qiang, responsable teòric de l’economia del país. Ambdós van parlar sobre com coordinar més estretament els seus interessos econòmics, segons que explicà la delegació xinesa.

Ahir Putin assistí a la inauguració de la fira comercial Xina-Rússia a Harbin, ciutat septentrional a prop de la frontera amb Rússia. L’esdeveniment posa en relleu l’estreta dels llaços econòmics entre ambdós països.

El suport diplomàtic i material continu de la Xina a Rússia en la guerra contra Ucraïna –fins i tot quan Pequín es presenta com un mediador potencial– ha fet arrufar les calles de moltes democràcies, incloent-hi els Estats Units i els països d’Europa occidental.

A Xi li interessa especialment que Rússia guanyi a Ucraïna pels beneficis que podria tenir en les ambicions territorials de la Xina de prendre el control de Taiwan, la democràcia insular que no ha estat mai governada pel Partit Comunista Xinès però que Pequín considera una província escindida.

Xi ha observat atentament el preu que Putin ha hagut de pagar per l’ús de la força militar a Ucraïna. Els dirigents de Taiwan –i alguns altres aliats a la regió, com ara el Japó– han advertit unes quantes vegades que això que avui passa a Ucraïna podria passar demà en un país com Taiwan.

Poques setmanes després de la invasió d’Ucraïna, ambdós dirigents van declarar que sengles països tenien una associació “sense límits”. El comerç de la Xina amb Rússia va assolir la xifra rècord de 240.000 milions de dòlars l’any passat, un 63% més que el 2021, l’any anterior a la invasió. Durant aquest temps, les exportacions de productes electrònics xinesos –necessaris per a produir sistemes d’armament guiat de precisió– va créixer significativament.

Però el flux comercial ha augmentat en ambdues direccions. L’any passat, Rússia es va convertir en el proveïdor més gran de petroli de la Xina. Les sancions occidentals han aïllat Rússia, que té relativament pocs grans clients, i Moscou ha hagut de recórrer a la Xina i l’Índia com a principals clients.

Alguns analistes assenyalen que, encara que Rússia es va convertint en un mercat energètic com més va més important per a la Xina, Rússia necessita ara més la Xina més que no pas a la inversa. La Xina, afirmen, té una relació més bona amb Occident, a banda de tenir una economia molt més gran.

Shen Dingli, especialista en relacions internacionals, afirma que la cooperació econòmica que ambdós dirigents pregonen es deu a una dependència estratègica mútua que és fruit de prioritats curtterministes: les sancions dels Estats Units, explica, els ha empesos a unir esforços.

“La Xina –afegeix– no necessita particularment l’energia russa, perquè ja en pot aconseguir d’uns altres països: simplement n’importa per ajudar a reduir la pressió de les sancions occidentals contra Rússia.”

Pequín, diu, cerca l’equilibri en la protecció dels seus interessos, i és poc probable que adopti una posició totalment alineada amb Rússia en qüestions controvertides com ara la invasió d’Ucraïna, continua Shen.

La guerra s’ha convertit en el principi organitzador de la política exterior russa, explica Alexander Gabuev, expert en Rússia i la Xina del Carnegie Eurasia Center. Rússia, assegura, avalua cadascuna de les seves relacions diplomàtiques mitjançant tres elements: allò que el país soci pot aportar a l’esforç bèl·lic de Putin a Ucraïna; allò que el país soci pot fer per ajudar Rússia a contrarestar l’impacte de les sancions occidentals; i si un país pot ajudar Moscou a fer pressió contra Occident.

La Xina, diu, compleix tots tres requisits. “Rússia no té cap soci estranger més important que la Xina”, assegura.

La qüestió, ara, és quines accions tangibles es derivaran d’aquesta ronda de reunions. Gabuev, tanmateix, considera poc probable que les conclusions més importants d’aquestes reunions es facin públiques.

Entre aquestes conclusions, asseguren, hi ha les formes com els russos poden eludir les sancions occidentals, o bé noves vies de cooperació en el disseny de tecnologia militar i armament clau.

“És la punta de l’iceberg”, diu Gabuev.

Capdevila Joiers: més d’un segle de peces úniques

D’una idea, al paper, en un primer esbós amb llapis, una joia comença a fer camí cap a la materialització en un anell, unes arracades, un fermall, un penjoll… Així neixen els dissenys de joies al número 320 del carrer del Consell de Cent, on hi ha Capdevila Joiers, el taller creatiu i botiga d’una nissaga familiar de “joiers i argenters a la ciutat de Barcelona”. Aquesta ha estat ja de dues generacions ençà la presentació d’aquests artesans de l’art que complementa el vestir, l’art que toca la pell i condueix emocions que poden passar de generació en generació.

Ens rep Manel Capdevila Coral, joier, besnet, nét i fill de joiers lliurats a un diàleg amb els materials i amb els clients, per fer confluir els seus desigs en una joia de disseny únic. Sobre la taula, un dibuix a llapis, primera intuïció d’una llavor que neix en la imaginació. “Tinc aquesta herència i la treballo a la manera que sé. No ho faig com el meu besavi, que tenia una tècnica bestial, perquè ell era ell i jo sóc jo, i perquè el seu context, el seu entorn i el meu són diferents, però sóc conscient que continuo un camí familiar”, diu Capdevila.

L’any que ve farà cent vint anys que els Capdevila van obrir la seva botiga a Barcelona. Era l’any 1905, encara que abans d’aquest any, el besavi ja s’hi dedicava. En un petit taller de joieria del carrer de l’Argenteria, Joaquim Capdevila Meya (1876-1959) va aprendre l’art que ha trenat aquesta sòlida saga de joiers.

La joieria dels Capdevila sempre ha estat a l’Eixample, encara que en uns quants llocs. Al número 320 del Consell de Cent hi és de fa vint-i-quatre anys. Amb la reforma del carrer, que prioritza les passejades dels vianants, segurament molta més gent passa, i sobretot amb molta més serenor, davant l’aparador d’aquest històric comerç que mostra creacions irrepetibles.

Al número 320 del carrer del Consell de Cent de Barcelona hi ha Capdevila Joiers, el taller creatiu i botiga d’una nissaga familiar de joiers. Al número 320 del carrer del Consell de Cent de Barcelona hi ha Capdevila Joiers, el taller creatiu i botiga d’una nissaga familiar de joiers. Manel Capdevila és la quarta generació de joiers.

Capdevila explica que alguns estrangers sí que entren i compren, però que la majoria dels seus clients són de Catalunya, de Barcelona i de totes les altres comarques. “Si entren estrangers és perquè som en un lloc cèntric, però el nostre client és d’aquí, català. El nostre àmbit no és de barri, és de país. Molts encara conserven la tradició familiar de regalar joies als seus membres”, diu

El seu pare, Joaquim Capdevila, encarna la joieria d’autor, i ha exposat obra en unes quantes ciutats d’Europa –ara es poden veure joies d’ell, per exemple, a Viena. De peces de la família Capdevila, també n’hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i a Montserrat, perquè l’avi –Manuel Capdevila– tenia amistat amb l’abat Escarré, i va començar a rebre’n encàrrecs, com ara la corona sobre l’altar de la basílica, calzes i patenes. Avui encara restauren i fan manteniment de les peces fetes pels avantpassats Capdevila. Montserrat els ha donat a conèixer a Catalunya, i això els ha portat a fer, també, les Creus de Sant Jordi i les medalles d’or de la Generalitat i les dels centenaris.

Les peces úniques que fan són singularment distingides per distingir així qui les porta, amb tot allò que dóna sentit a l’art. “Treballar la peça única es gaudeix molt”, diu Manel Capdevila. I s’explica: “Perquè és anar explorant contínuament noves maneres i camins, això és el que t’ajuda a avançar.”

Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Diàleg amb cada peça

Manel Capdevila tenia setze anys quan va començar a fer d’aprenent al negoci familiar, al mateix lloc on ara comença el disseny de joies en què participa, fins al resultat final, tot un equip de treball. “Per fer una peça intervenen bastants mans, i cadascú hi posa els seus ingredients. Si vols fer una col·lecció d’anells, per exemple, comences amb unes primeres idees i formes, en petits esbossos, la dissenyadora els dibuixa i al taller es traspassa el projecte a peces reals. Això implica un diàleg.” Conta que a part de requerir-se una tècnica, s’ha de buscar la manera de fer-se, i que sobre el mateix dibuix es pot fer una trentena de peces totalment diferents.

El procés creatiu és una nova aventura cada vegada per a l’artista i, en ell, sorgeix aquesta comunicació natural entre el creador i l’obra. “Quan ets al taller i et poses a treballar una peça a partir dels dibuixos que has fet, s’estableix un diàleg entre la peça i qui la fa. La peça té coses a dir, et diu cap on has de tirar”, exposa el joier que és quarta generació dels Capdevila.

Per això diu que allò que porta a crear no és una inspiració, sinó la feina diària. I afegeix: “No deixa de ser una evolució de nosaltres mateixos, en un anar seguint un camí creatiu que no sabem realment cap on va, i que també comprèn un diàleg amb tu mateix.”

Una volta feta la peça, hi haurà el diàleg amb els possibles clients. “De manera molt immediata, tenim el retorn de l’opinió del nostre entorn. Avui fem un anell, i a la vitrina, al cap d’una estona, ja hi pot haver un client que ens diu què li sembla. Així ens arriba la visió de l’altre, que és important.”

L’avi de qui parla va fundar les classes de joieria a l’Escola Massana. “L’avi Manuel va ser molt creatiu, va treballar de manera excel·lent en el camp de la joieria, era l’ofici que havia après. Tractava la joia com un art, més que com l’elaboració d’una peça ornamental. Donava valor a l’expressió de cada creació. Però també tenia el cuquet d’artista-pintor i, quan no feia joies, feia quadres. Durant la guerra civil va viure a París, on es va relacionar amb artistes i intel·lectuals refugiats. Treballava en un taller i, a casa, creava allò que li agradava.”

A l’entrada de la botiga hi ha una gran fotografia en blanc i negre, feta l’any 1944 al taller dels joiers Capdevila, quan era al carrer de Pau Claris. I dins l’establiment actual, també en decoren les parets quadres d’aquell avi pintor, a més de joier. D’ell, el seu nét encara en vol destacar un altre detall: “Durant la postguerra, va haver de treballar amb materials pobres com pedres de riu, bronze o fusta, però tot i la senzillesa dels materials, se’n va sortir per crear joies que eren obres d’art, va tenir la capacitat d’adaptar-se a l’entorn.”

Joaquim Capdevila, tercera generació, encarna la joieria d’autor, i ha exposat obra en unes quantes ciutats d’Europa. Joaquim Capdevila, tercera generació, encarna la joieria d’autor, i ha exposat obra en unes quantes ciutats d’Europa. Figureta de Sant Jordi, a la joieria Capdevila.

Quatre generacions mantenen una dedicació artesanal i artística singular a l’Eixample barceloní. Conscients que l’entorn urbà va canviar, amb la sort de no haver de batallar per un lloguer, perquè són propietaris de les seves parets, sí que lamenten la progressiva desaparició dels comerços més autèntics i ancestrals de la ciutat. “Aquesta uniformització de les ofertes de la ciutat tinc clar que no és bona a nivell humà. Econòmicament penso que tampoc, però, humanament, segur que no, perquè veig la dificultat que surtin propostes noves, tot s’ho menja aquesta uniformitat comercial. I penso que també està bé ser un resistent com nosaltres, però tampoc no hauria de ser un cavall de batalla.”

Una de les reflexions d’aquest joier ens interpel·la a tots. “Molta gent parla de tants comerços centenaris que tanquen, però jo penso: anaven a comprar-hi, aquests que en lamenten el tancament?” Tot i que afegeix, com a afeccionat a l’astronomia, que observant l’univers aprens que tot evoluciona, i hi hem de saber conviure.

“Treballar la peça única es gaudeix molt”, diu Manel Capdevila. I s’explica: “Perquè és anar explorant contínuament noves maneres i camins, això és el que t’ajuda a avançar.” Parlar amb el client és el primer pas per fer el disseny d'una joia única. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Fan peces úniques; traslladen els desigs del client en una peça singular. Continuarà, la saga?

A la pregunta de si hi haurà relleu familiar a la joieria, respon de pressa: “De la mateixa manera que fins ara, no.” I ho diu referint-se que aquesta saga de joiers ha passat d’avis a néts el nom. Del besavi Joaquim, al nét Joaquim (pare d’en Manel). I del seu avi, Manuel, a ell, Manel. A la cinquena generació, dues noies encara adolescents –14 i 16 anys– no podran continuar amb el joc dels noms. El de la creació de joies, potser sí. El temps ho dirà.

“De jovenet em van proposar de continuar caminant fent joies i, tot i que veia les grans figures que ho havien fet abans que jo, vaig continuar. No sé si el que faig està bé o no, hi ha dies amb més encerts que uns altres, però no m’ho puc plantejar com alguna cosa igual que els que m’han precedit. Tinc aquesta herència i la treballo a la meva manera.”

Però una cosa sí que té clara: “Sí que sé que no les encaminaré a anar per aquest camí, cosa que en un moment de la història era molt natural, en famílies de joiers, de metges… Els deixaré les portes obertes, però sense que vingui de mi encaminar-les. Sobretot perquè elles estudien i veig que els agrada això que fan. Ara, totes dues tenen un punt creatiu, i tampoc m’estranyaria que en algun moment poguessin decidir de continuar. Però jo no ho aniré a buscar.”

Segona trobada de municipis de la Catalunya del nord i la del sud, a Bàscara

“Si volem normalitzar les relacions que haurien de ser naturals, com ho van ser durant segles, hem de fer trobades catalano-catalanes i no franco-espanyoles.” Ho diu els Angelets de la Terra, una entitat que prova de recosir el país amb trobades de municipis de la Catalunya del nord i la del sud. Avui es fa la segona a Bàscara, a l’Alt Empordà.

La primera experiència va ser a Sant Cebrià de Rosselló el 9 de desembre passat, quan un centenar de batlles i regidors de seixanta-sis municipis es van reunir amb l’objectiu de crear sinergies i desenvolupar projectes comuns. “Èxit 100% de la trobada sense fronteres a Sant Cebrià de Rosselló. Els participants, molt contents de fer un màxim de contactes per a projectes comuns”, deien els organitzadors.

Desenes de batlles de Catalunya del nord i del sud fan front comú per treballar plegats

Els batlles presents van signar una carta en què palesaven la voluntat d’enfortir els lligams i continuar participant en les trobades sense fronteres. El document instava els ajuntaments a designar algú que s’encarregués de desenvolupar intercanvis entre el nord i el sud, participar en les reunions que es fessin, convidar càrrecs electes dels municipis amics i fer-los intervenir durant les celebracions oficials, organitzar sortides per enfortir lligams i promoure la llengua, la cultura, la història i la identitat comuna amb projectes compartits destinats a esborrar la frontera mental.

Les Trobades sense fronteres són, doncs, una manera de donar continuïtat a la solidaritat dels nord-catalans que va sorgir arran del Primer d’Octubre. “Pensem que ens ha d’ajudar a enfortir els vincles i esborrar una frontera mental que bloqueja les dinàmiques comunes. No n’hi ha prou d’aconseguir subvencions europees, cal tenir una visió de futur per al país que, ni per als uns ni per als altres, no s’acaba al Pertús ni a Portbou”, explica Angelets de la Terra.

Què es farà a la trobada?

La reunió comença a les deu del matí, amb una benvinguda institucional del batlle del municipi; els càrrecs electes tindran l’oportunitat de signar la carta comuna, com en la primera trobada, i es formaran reunions curtes de càrrecs electes de la Catalunya del nord i la del sud, sis reunions de vint minuts per cada ajuntament sobre problemàtiques compartides, com ara de grandària, localització geogràfica o activitats econòmiques. I tot plegat acabarà amb un pica-pica, una reunió amb tots els participants i un espectacle amb els cantants Maxime Cayuela i Joan Ortiz.

Ja s’han programat la tercera i quarta trobades. La següent serà l’octubre d’enguany a Tuïr (Rosselló) i la següent, la primavera de l’any vinent a Olot (Garrotxa). 

2a Trobada sense fronteres de municipis catalans a Bàscara, el dissabte 18 de maig de 2024 a les 10h.

Desenes de batlles i regidors de Catalunya Nord i de tot Catalunya continuaran fent front comú per treballar plegats, teixir ponts i desenvolupar projectes comuns. pic.twitter.com/p2W64HrCqo

— Ajuntament Bàscara (@AjBascara) May 14, 2024

Sobre les trobades, els Angelets de la Terra va fer una enquesta entre els municipis nord-catalans l’any 2022 i hi va detectar una voluntat de millorar les relacions amb les localitats del sud. Un 39,3% dels ajuntaments deia de fer alguna mena d’intercanvi amb algun municipi de la resta dels Països Catalans, i un 72,7% voldrien organitzar trobades entre càrrecs electes. Amb aquest objectiu, es va crear un col·lectiu de municipis, amb la participació de cinquanta de sud-catalans i cent quinze de nord-catalans.

Els Angelets de la Terra són una associació cultural, creada a Perpinyà l’any 2001, que vol promoure la llengua i els lligams amb la resta del país. Primer va ser una penya de la USAP, després un col·lectiu de músics, amb 275 cançons enregistrades en català, i ara un col·lectiu de municipis.

La USAP es conjura per diluir les barreres amb el sud: “Ha fet el pas”

L’entitat argumenta: “La gran majoria dels habitants de la Catalunya Nord tenen la impressió que París és més a prop que Girona, tot i que som veïns. Des de Girona o Barcelona col·laboren més fàcilment amb Montpeller, Tolosa o Lió que amb Perpinyà. Hi ha un desconeixement mutu i una incomprensió del nostre propi territori.” I això ho volen trencar: “Hem de sortir del marc estatal, sobretot mentalment.”

Consideren que la lliure circulació de persones no han tingut resultats prou satisfactoris i que els estats es neguen a fer desaparèixer les fronteres. I recorden el tancament durant dos anys del coll de Banyuls per ordre del prefecte dels Pirineus Orientals. “Amb el tancament dels colls l’estat va ressuscitar la frontera física i va enfortir la frontera mental, com ja ho fa amb els controls de policia que generen llargues retencions de cotxes als punts de pagament de l’autopista.”

‘Megalòpoli’, el projecte vital de Coppola que ha suscitat tanta admiració com controvèrsia a Canes

The Washington Post · Jada Yuan

Canes. A Megalòpoli –l’esperat film de ciència-ficció de Francis Ford Coppola– el visionari arquitecte César Catalina, representat pel cèlebre Adam Driver, té el poder d’aturar el temps. Per un moment, en la segona jornada del setanta-setè Festival de Canes, ahir, va arribar a semblar que Coppola també tenia aquest poder.

Megalòpoli, el primer film del director que s’estrena al certamen d’ençà d’Apocalypse Now l’any 1979, és una epopeia futurista, gairebé shakespeariana, sobre la caiguda de la societat nord-americana. Segons Coppola, fou concebuda fa més de quatre dècades enmig de la selva, durant la filmació d’Apocalypse Now. Aconseguir-ne entrades ha estat pràcticament impossible, i els periodistes han hagut de buidar les agendes per assegurar-se d’assistir a les projeccions de premsa.

Dijous, durant l’estrena, una multitud va començar a fer cua de matinada a l’exterior de la sala Canes amb l’esperança d’aconseguir un seient d’última hora per a la projecció. Molts dels qui feien cua eren estudiants de cinema que ja havien assistit l’any passat a l’estrena al festival de Killers of the Flower Moon, de Martin Scorsese.

La crítica no ha estat especialment comprensiva amb el film. Paradoxalment, això l’ha convertida en imprescindible per a molts d’aquests joves espectadors.

“Sóc un gran seguidor dels films extravagants sobre catàstrofes, i això és exactament el que sembla Megalòpolis. Crec que serà molt bona”, diu Juno Glover, de 23 anys, una dissenyadora originària d’Edimburg.

“Tothom parlava d’Apocalypse Now de la mateixa manera. Deien que seria un desastre, i al final mira que bé que va anar”, diu Daven Murphy, de 22 anys, estudiant de cinema de la Universitat de Geòrgia. Murphy explica que ha vingut a Canes amb l’objectiu principal de veure aquest film, després d’haver sentit el director parlar-ne a Atlanta fa un mes. “Estava tan emocionat”, diu, en al·lusió a Coppola.

Coppola va finançar Megalòpoli amb 120 milions de dòlars provinents del seu propi patrimoni, fins al punt que va posar a la venda part del seu celler per aconseguir els diners. Dimarts, el diari The Guardian va publicar un article incriminatori que relatava el suposat drama que havia estat la filmació, amb el testimoni de la desastrosa filmació d’Apocalypse Now ara fa quatre dècades.

Les fonts de l’article –totes anònimes– denunciaven que el director havia refusat d’escoltar l’opinió de ningú que no fos ell, que va malgastar bona part del pressupost del film canviant d’opinió constantment, que va tenir l’audàcia de voler fer els efectes a l’antiga en compte de fer-ho tot digitalment, i que tot sovint desapareixia del plató per anar a fumar marihuana a la seva caravana. També deien que Coppola havia arribat a comprar un motel clausurat a Atlanta i que l’havia renovat durant la filmació perquè la seva família hi pogués viure, cosa que va endarrerir encara més una filmació que ja havia començat extremadament tard. “Era com un xoc de trens que es repetia cada dia, cada setmana, tot i que la resta de l’equip havia fet tot allò que podia per evitar-lo”, deia un membre de l’equip.

Fins ací, la història podria semblar poca cosa més que les peripècies típiques d’una filmació amb un director milionari i excèntric. El problema és aquestes mateixes fonts també han acusat Coppola de fer petons i abraçar-se impròpiament amb extres en topless per “fer-les entrar en l’esperit” del film. De moment, Coppola no ha respost a cap d’aquestes acusacions.

Sigui com sigui, els distribuïdors francesos s’han mostrat entusiastes amb el film de bon començament, i la distribuïdora Le Pacte va anunciar que n’havia adquirit els drets just abans que comencés el festival. Els distribuïdors del Regne Unit, Itàlia i l’estat espanyol també hi han mostrat molt d’interès.

Del film en si, el públic en pot esperar coses com ara veure Aubrey Plaza fent d’una periodista financera caçafortunes anomenada Wow Platinum, i també un nivell de desbocament que faria posar vermell un títol com ara El llop de Wall Street.

Però el moment més impactant és quan el film trenca la quarta paret i mostra un actor de carn i os que salta a l’escenari per interactuar amb Driver a través de la pantalla. Caldrà veure com es recrearà aquesta escena als cinemes de tot el món.

Les reaccions del públic a l’estrena de dijous van ser entre positives, negatives i extremadament confuses. Pràcticament totes, això sí, van ser molt sentides: Megalòpoli sembla que és un d’aquells films que o s’estima o s’odia, sense posicions intermèdies.

“Crec que necessitaré veure el film un altra vegada, perquè a vegades sembla una genialitat i unes altres et desorienta”, diu Ognjen Belić, un estudiant d’història de l’art de vint anys de Belgrad (Sèrbia). “És molt potent. No sé si és el meu film preferit, però sí que és la millor experiència cinematogràfica que he tingut mai i, sens dubte, la més interessant”, afegeix.

Un estudiant de cinema, que parla de manera anònima per no denigrar públicament el seu ídol, explica que no tornaria a veure el film per res del món. “No m’ha agradat gens, la detesto; em sembla un disbarat. No l’he entès en absolut”, diu. La seva amiga Rosalie Satisfer també es mostra “desconcertada”, però explica que li ha agradat una mica més. “Crec que no l’he entès gens, però no la detesto”, diu.

“De cap manera ha estat el millor film que he vist”, diu una dona que treballa a la indústria cinematogràfica sueca, i que accedeix a parlar de manera anònima per por de represàlies al seu sector. “No vull ser dolenta, però no la recomanaria ni al meu marit ni als meus fills. Si els la recomanés, segurament em matarien”, ironitza.

“Fa molt de temps que vinc [a Canes], i ha estat una experiència increïble”, assegura Camille Deleau, una productora francesa de 42 anys. I afegeix: “Serà molt divisiva i a alguns no els agradarà, però per mi és increïble.” Deleau explica que, fins i tot, aquells espectadors que en llegeixin les crítiques que la presenten com el pitjor film del món l’haurien d’anar a veure. “Has d’abstreure’t de la teva vida i endinsar-te en l’experiència cinematogràfica. És molt sorprenent, i molt estranya”, diu.

I què en pensen, els seguidors que han esperat més de dotze hores per veure’l?

“Déu meu, ha estat una bogeria”, diu Murphy, que diu que li ha acabat agradant. “Estèticament parlant, és al·lucinant”, assegura Tayssier. Però matisa: “També ha estat mica difícil de seguir”. I es demana: “Tornaria a fer cua per veure’l? No ho tinc clar.”

Ariela Ortiz Barrantes i Sara Komatsu han contribuït en aquest article.

 

El moment de l’optimisme independentista

És el moment de l’optimisme independentista. Per a tots els partits que es presentaven a les eleccions, d’un bàndol i d’un altre, haver de respondre sobre la independència era una llosa. L’independentisme institucional s’ha desballestat, en part gràcies a l’elevada abstenció d’un 42% de la població. Fins i tot per a Junts les urnes han estat un desastre, malgrat tot: el president Carles Puigdemont, l’única figura que preservava un capital electoralment inexplorat dins el marc autonomista d’ençà del 2017, ha tocat un sostre molt baix, amb 35 diputats i 300.000 vots menys que no pas la primera vegada que va prometre de tornar. S’ha començat a trencar el cordó umbilical que feia quinze anys que delegava en els partits la direcció del moviment. La lògica del vot captiu, regalat als partits fessin què fessin, s’esquerda. Amb la patacada de Junts, Esquerra, la CUP i Alhora, l’independentisme de base té una oportunitat per a construir projecte, programa i organització fora de la cotilla de la Generalitat.

El resultat és, en certa manera, alliberador, perquè l’amenaça que sense una mobilització forta Salvador Illa arrasaria també s’ha acabat. Fins i tot si hi ha una repetició electoral, la hipòtesi més probable és que els socialistes encara es disparin més. Cal deixar que Junts i Esquerra enterrin els seus morts fins al final: el paper de subordinació al PSOE i les negociacions obertes a Ginebra, sense l’incentiu de la lluita per la Generalitat, és probable que esdevinguin una pedra a la sabata per als qui les reivindicaven fins ara. Trigaran a sorgir nous patriarques, sobretot si la Generalitat és per als socialistes i Pedro Sánchez aconsegueix d’aguantar a la Moncloa. El càsting per a ser el nou president Pujol en què competien darrerament Puigdemont i Oriol Junqueras s’ha congelat per cancel·lació de la pel·lícula. L’absència de figures de lideratge alternatives, dins els respectius partits, els deixa molt poc marge: mentre no sorgeixin espais nous, i encara falta, cal coordinar des de fora un programa progressiu.

La lectura que un programa popular no serveix de res si no hi ha uns partits que l’apliquin és paternalista i opera amb unes lògiques antigues. La democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic a tot Europa, i aquí, a més a més, per Madrid. Si una cosa ha funcionat a Catalunya han estat les iniciatives que neixen de l’organització de la gent, no pas a favor ni en contra dels partits existents, sinó al marge. Mentre les consultes de l’any 2009 rebien un menyspreu sistemàtic, Pujol, que encara manava molt, demanava constantment als organitzadors com anava la cosa, calculant què fer. La llavor que es va plantar aleshores, catalitzada sens dubte per fenòmens conjunturals com la crisi del 2008 i per uns altres d’estructurals com la sentència de l’estatut, va florir en un procés amb un gran potencial democratitzador i transformador, encara que no s’aprofités bé. Les crides a la mobilització de l’Assemblea ara són estèrils: no és mobilització, allò que cal, sinó organització: la mobilització ve després.

L’independentisme ha d’identificar bé els objectius. El primer ha de ser Barcelona. En això tenia raó l’entorn de Barcelona és Capital, l’any 2019, tot i que l’experiment fes aigües. Allà ja s’han vist els límits dels espais autonòmics. Junts, escurat de quadres, tan sols ha pogut oferir la resurrecció del regionalisme resignat de Xavier Trias, que no tan sols havia renunciat l’any 2015 a explorar la capitalitat nacional de la ciutat com a motor polític, sinó que, sobretot, reivindica un model econòmic que convergeix amb el d’un PSC que vol provincianitzar i elititzar la ciutat, pagant el preu de l’expulsió dels veïns. Esquerra, amb Ernest Maragall, va mirar de refer un nou PSC catalanista i no tan sols no hi va reeixir, sinó que Elisenda Alamany ja frisava fins fa quatre dies per pactar amb el PSC més espanyolista i conservador. La CUP, dues vegades fora del consistori, ofegada pel vot útil de molts joves per als Comuns, s’ha condemnat a la marginalitat.

L’independentisme hauria d’estudiar els errors i encerts dels Comuns per a construir-hi un projecte alternatiu que els disputi l’electorat, desorientats com van. El primer encert d’Ada Colau va ser forjar un moviment d’activistes amb experiència militant. En un encert accidental, es va deixar omplir de contingut per un grapat de tècnics amb bones idees –molts d’ells, independentistes– que tenien la ciutat al cap. Incapaç de confrontar-se prou amb el poder econòmic ni tampoc de cooperar-hi, Colau va condensar el simbolisme de la seva obra de govern en els eixos verds i en unes polítiques de contenció invisibles –i no prou valorades. El primer error de Colau va ser no regular prou la relació amb Iniciativa, que ha acabat dominant l’espai, i la falta més grossa va ser descartar una defensa activa i rotunda de l’autodeterminació, l’única eina que podia combatre de debò les oligarquies que deia combatre. Es va deixar ajudar pels qui, en primer lloc, volien esmicolar l’independentisme institucional i, en segon lloc, desbancar-la a ella.

Un dels pecats fundacionals dels Comuns ha estat facilitar l’emblanquiment dels socialistes com un partit d’esquerres que es podia arrossegar cap a un projecte transformador, amagant o ignorant que el PSC no representa avui a Catalunya res més que l’ordre i la llei. Hi ha, malgrat tot, alguna cosa de la seva recepta original que podria servir a l’independentisme. Jordi Graupera no es va equivocar amb el diagnòstic, l’any 2019: hi ha prou vots independentistes, entre els partits actuals i l’abstenció, per a elaborar una hegemonia nova a Barcelona, igual com va fer Colau el 2015. Hi ha marge per a alçar alguna cosa que impedeixi la cristal·lització d’una llarga hegemonia del PSC, però l’independentisme popular ha de tenir clar que fóra un error aixecar l’edifici a partir de les estructures existents –com ho va ser per a Colau servir-se d’Iniciativa i el PSC. No hi ha d’haver dilació, però tampoc pressa, si no és el 2027, pot ser el 2031: la qüestió important és que quan arribi el moment el material sigui prou resistent.

L’altre desafiament greu és l’àrea metropolitana. Junts hi té una presència residual. Esquerra ha fracassat en el seu intent de fer parlar Gabriel Rufián en castellà, com ho demostra el seu resultat irrisori a Santa Coloma. L’estratègia de la simpatia identitària dels republicans ha fallat: no hi han arrelat prou, ni culturalment ni electoral, i pel camí han descatalanitzat el marc i el discurs del partit. Que la principal fuita de vots de la CUP voli cap a Junts també en revela una contradicció fonda: és un partit anticapitalista que no penetra en les classes treballadores de la metròpoli. Amb aquest triangle, l’independentisme no pot resoldre un dels seus envits més urgents, que és l’obediència nacional espanyola de bona part de les capes mitjanes i baixes de la conurbació. Una altra lliçó d’aquests darrers anys: el discurs no pot ser la banalitat iberista de Rufián ni la resignació a guanyar amb l’altra meitat del país. Sense un discurs català i de classe a l’àrea metropolitana, l’independentisme la regalarà del tot al PSC.

El pensament de moda entre els experts és que la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’ha d’enfortir executivament. N’hi ha que proposen un batlle metropolità, que cohesioni l’obra de govern dels trenta-sis municipis que en formen part. La creació d’un poder metropolità autònom i paral·lel a la Generalitat serà un dels objectius dels pròxims anys per al PSC, que governa en vint-i-tres d’aquests municipis. Els socialistes ja tallen el bacallà en la majoria de projectes urbanístics i d’inversions que alteraran el paisatge metropolità –per això, novament, el cas del Hard Rock no és anecdòtic. L’independentisme ha de treballar per evitar que el PSC faci i desfaci, eternitzat en unes noves estructures amb molt de poder i poca fiscalització. Calen equips de tècnics coordinats en funció d’una mateixa visió integral de ciutat i de país. Els socialistes saben greixar bé la seva maquinària burocràtica: l’independentisme ha d’organitzar els seus i formar-ne de nous.

Malgrat les temptacions que tindrà una ala esquerrana de l’independentisme d’oblidar la qüestió nacional i centrar-se tan sols en polítiques públiques i batalles econòmiques, el replantejament estratègic no pot deixar de banda la cultura ni la llengua. Protestar com l’onada verda illenca si el PSC imposés el model trilingüe no hauria d’anar renyit amb cercar la normalització per uns altres canals –una xarxa de creadors de contingut audiovisual, per exemple, es pot eixamplar sense la Generalitat. No es pot deixar tot en mans de les institucions, i és un perill dir que cal ser-hi perquè no se’n vagi tot en orris, perquè el missatge que envies llavors és que, quan te’n fan fora, tot està perdut, i escampes el desànim. Si els pròxims anys es jubilen 1.500 professors de català i no hi ha prou estudiants de filologia i això pot ser un desastre, la mateixa imaginació que s’hauria posat al parlament al servei d’un pla que faci possible aquest relleu cal posar-la fora.

Els intel·lectuals i artistes amoïnats per l’aigualiment de la tradició catalana podrien posar el seu bagatge i la seva intel·ligència a treballar per una estratègia que canviï els plans de lectura a les escoles del país, en lloc de rabejar-se en el derrotisme. Sense asseure’s, arromangar-se i insistir sí que serà impossible sobreviure a la globalització i la digitalització. La cultura popular no es fa mai gràcies al poder, sinó més aviat malgrat el poder, contra el poder. Deixarà d’escriure en català, la gent, perquè governin els socialistes? Deixarà d’organitzar-se en casals, de fer concerts, de revifar els balls de gitanes, d’anar a l’escola de música? No depèn de Salvador Illa, tot això. De fet, la tendència d’aquestes darreres dècades és que les institucions han absorbit la cultura per restringir-la, buidar-la i instrumentalitzar-la –en favor, per exemple, dels seus plans de promoció turística, com s’ha vist a l’Ajuntament de Barcelona. Ja calia revoltar-s’hi abans.

La cultura i la política serveixen per a sacsejar, per obrir nous fronts de conflicte, per emancipar i apoderar, però aquesta noció s’ha anat esfilagarsant els darrers anys. La idea contrària s’escampa per tot occident, i aquí s’ha accentuat arran del procés: benestar, estabilitat i seguretat a canvi de menys llibertat. Però les conquestes socials no han caigut mai del cel: han estat sovint conquestes dels moviments que s’han organitzat al marge del poder polític per enfrontar-s’hi i després, en tot cas, negociar-hi. De la mateixa manera que no n’hi haurà prou amb les institucions per a combatre l’extrema dreta, sense els sindicats d’habitatge, els sindicats –autèntics– de treballadors, les mobilitzacions per a municipalitzar l’aigua, la resistència dels pagesos, els grups de pressió perquè s’instal·lin renovables o la plataforma contra els Jocs Olímpics d’hivern, el paisatge seria diferent.

No calen partits, per a fer tot això, sinó un programa coordinat que pugui obrar sense dependre’n. Ara que són en hores tan baixes, forçar-los a renéixer, si de cas, adaptant-se a una maquinària en marxa és millor que no pas que la gent s’hi organitzi en paral·lel, seguint-los el compàs. La concepció més moderna de la política confon la democràcia amb les eleccions. El PSC de Salvador Illa en defensa una concepció al·lèrgica al conflicte i contra l’apoderament ciutadà, i esgrimeix el consens com una invitació a cedir abans de lluitar. A tot Europa, de fet, aquesta dinàmica és difícil de combatre. Catalunya, en canvi, té una oportunitat estranya. En un clima de fragilitat i mediocritat tan estès entre les institucions, el moment és idoni per a intentar una altra cosa. No s’han de fer convencions sobre com dur els partits cap a una banda o cap a una altra: s’ha d’actuar i, si es fa bé, ja ressorgiran, més nets, menys rígids, i amb un poder menys vertical.

No es pot menysprear el mal que podria fer un govern del PSC, que probablement abonarà prest un model econòmic que arrasa el país; que alimentarà el monocultiu turístic, l’especulació i el creixement pel creixement; que obeirà Foment del Treball sempre que calgui; i que normalitzarà un bilingüisme asimètric que castellanitza i que impedeix al català la capacitat de cohesionar. Fer feina fora de les institucions no pot naturalitzar cap cofoisme, ans al contrari: caldrà plantar cara als socialistes sistemàticament. Però cal trencar el motlle mental que només es pot avançar des del govern: no ha estat mai així. El govern és important, però necessita contrapesos. Fa gairebé deu anys que encadenem governs que no han tingut prou contrapès entre l’independentisme de base perquè en nom de compartir l’objectiu amb una esperança comunitarista s’ha descapitalitzat el moviment i s’ha substituït l’organització per la fe. No hi ha res millor que la foscor d’Illa per a reprendre el pols.

Al capdavall, el discurs que miren de consolidar els socialistes és un discurs mort. El relat que l’independentisme ha d’entendre d’una vegada que ha perdut, que no guanyarà mai i que la història és dada i beneïda confon –com els agrada dir– desitjos i realitat. Les circumstàncies canvien, i la desfeta de Catalunya no és escrita enlloc.

 

Amanda Parer, l’artista australiana que roda el món i torna al Born

ION Orchard
2 Orchard Turn, Singapur
Mapa a Google

Si ens fixem en l’agenda de l’artista plàstica australiana Amanda Parer (Blue Mountains, 1971), podem veure que ara mateix té plantades algunes de les seves flors gegants i lluminoses en indrets tan allunyats del planeta com són Singapur i Edmonton, al centre del Canadà. I fins el primer d’abril, en un punt intermedi entre aquests dos extrems, tenia clavat a Wolfsburg (Alemanya) un dels inconfusibles conills inflables de la seva coneguda sèrie Intrude, amb què ha anat envaint de fa anys desenes de ciutats de tot el planeta com a metàfora directa i subtil alhora de la gran destrucció que va causar en l’ecosistema d’Austràlia la introducció d’aquest animal el 1788.

Per a aconseguir ser present en tantes localitzacions al mateix temps, l’Amanda disposa d’una seu central a l’illa de Tasmània, on es va traslladar a viure el 2006 per desenvolupar en un entorn lluny del medi urbà la seva trajectòria artística, a més de tres centres d’emmagatzematge i de producció repartits pel món: en té un a Melbourne, per als projectes que li encarreguen de l’Àsia i d’Oceania; un altre a Pittsburgh (EUA), per als encàrrecs que li arriben de nord a sud del continent americà; i, d’ençà de fa quatre anys, en té un altre a Catalunya, per a cobrir les comandes arribades d’Europa i el Llevant.

En aquest últim cas, la seu europea és situada a la fàbrica de creació Brava! de la Bisbal d’Empordà, on comparteix espai i idees amb molts altres artistes locals i internacionals que empren les infrastructures d’un complex cultural singular i molt innovador. L’existència d’aquest hub creatiu i artístic a la capital del Baix Empordà va influir en el seu aterratge a Catalunya, no n’hi ha cap dubte. Però també hi va tenir força a veure el seu cognom, Parer, provinent d’una família que va sortir d’Alella (Maresme) a mitjan segle XIX per anar a buscar-se la vida a l’Amèrica del Sud i acabar establint-se gairebé als antípodes del poble de partença.

Ho confirma ella mateixa: “El que m’agrada més de tenir l’espai de producció europeu a Catalunya és que és la terra d’on prové la meva pròpia família. Un rebesavi meu va deixar Alella el 1851 i va desembarcar a Austràlia pocs anys després, però encara hi tinc família i, de fet, els vaig visitar fa tot just un any.” I rebla: “La meva base a Europa ha de ser a Catalunya, no en tinc cap dubte, perquè és on hi ha les meves arrels familiars.” Una família, val a dir, que també va exercir una influència poderosa en l’enfocament de la seva carrera artística. Després d’haver estudiat belles arts a la Universitat de Sydney, el 1995 es va embarcar en un viatge a les illes Galápagos amb els seus oncles, els cineastes i naturalistes David Parer i Liz Parer-Cook, del qual va sortir el documentari Two years in Galapagos.

Va ser al costat d’en David i la Liz, dedicats en cos i ànima des de la dècada del 1970 a explorar i explicar amb la càmera a la mà alguns dels racons més salvatges i isolats del planeta, quan l’Amanda va quedar profundament lligada a la natura i va prendre consciència de la fragilitat dels hàbitats terrestres i marins, cosa que ha marcat posteriorment el to de bona part de la seva obra pictòrica, escultòrica i especialment de les grans instal·lacions com les que ha portat, fins ara, a més de tres centenars de ciutats de tot el món.

Amanda Parer és, doncs, la punta de l’iceberg d’una nissaga catalana a Austràlia que, amb el pas dels anys i les generacions, ha deixat una empremta gens negligible en moltes esferes d’aquell immens país: des d’empresaris i emprenedors d’èxit en camps com l’hostaleria i l’aviació, fins a figures destacades del món periodístic i artístic, com és el seu cas.

I, tal com demostra ella mateixa, malgrat la distància temporal i geogràfica la seva família no s’ha desconnectat de les arrels catalanes. “En la majoria de famílies australianes, com la meva, ens criem amb pares, avis i fins i tot besavis que ens parlen amb sentiment de les seves arrels lluny d’Austràlia, en el meu cas de Catalunya”, comenta Parer. “En el si de la nostra família, l’ascendència catalana sovint s’ha romantitzat, però també ha servit per explicar certes característiques pròpies, com ara un sentit profund de pertinença familiar i el catolicisme.”

I una mica més: L’èxit econòmic i social dels Parer a Austràlia va comportar que, cap a la segona meitat del segle XIX, una bona colla d’alellencs i maresmencs fessin les maletes amb destinació al continent austral. És el cas d’una part de la família directa de Francesc Ferrer i Guàrdia i també d’Antoni Santmiquel, que va sortir d’Alella el 1870. Gairebé un segle i mig després Dolores San Miguel (Melbourne, 1950-Alella, 2022), una descendent seva amb el cognom castellanitzat, va decidir de desfer el camí de l’Antoni i retirar-se a Alella, on va viure els últims anys de la seva vida. Ho explicava, amb tot detall, en aquesta entrevista a la revista Alella el 2017.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Les flors inflables i il·luminades d'Amanda Parer a Singapur. Els conills de la sèrie Intrude, d'Amanda Parer.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

Joaquim Dolz (Morella, els Ports, 1957) és catedràtic de didàctica de les llengües i formació del professorat a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Ginebra (Suïssa). Va presidir la comissió d’experts que va treballar en la reforma educativa al cantó de Ginebra. En qualitat d’expert en plurilingüisme va ser citat per a intervenir en la comissió d’educació de les Corts. En el poc temps que va durar la seua intervenció, Dolz va desmuntar uns quants aspectes d’un text que s’anomena de llibertat educativa i que, a parer seu, és injusta i menysté el català.

VilaWeb ha parlat per videoconferència amb Dolz per aprofundir alguns aspectes de la llei Rovira que encara es tramita a les Corts. En aquesta entrevista, parla de la importància de l’oralitat i de la preservació de les llengües minoritzades com el català al País Valencià, i es pregunta manta vegada per què a algú el pot molestar que els seus fills estudien i aprenguen la llengua.

“Els pares tenen el dret de triar la llengua en què volen que els seus fills siguen educats.” Podeu comentar aquesta frase?
—L’educació és un tema central i les llengües són un tema central per a vertebrar una societat. I les famílies, evidentment, tenen alguna cosa a dir. Però és una responsabilitat col·lectiva. No pot ser que es trie com si cada família fos una república independent. Les lleis no permeten, per exemple, que un pare no porte el seu fill a l’escola. No hi ha una llibertat per a triar si els escolaritzen o els fan treballar com al segle XIX. Els pares tenen el seu lloc als consells escolars, on es fa un treball col·lectiu amb altres actors educatius, però l’organització dels currículums o els plans d’estudi no pot ser dels pares. Això seria un caos organitzatiu.

A les Corts vàreu dir que la llei és molt discriminatòria. En quin sentit?
—És discriminatòria perquè, segons els meus càlculs, el valencià ja comença a ser minoritari i, tal com es fan les coses, es creen preconceptes sobre el valencià. Hi ha una discriminació històrica que fa tres-cents anys que dura i això no es pot amagar. Dient que els pares poden triar, volen reforçar aquesta tendència, i això va en contra de la possibilitat d’ensenyar l’altra llengua oficial del país. És discriminatòria perquè no respecta les minories. A Finlàndia únicament parla el suec el 5% de la població, però la societat, globalment, defensa que s’ha d’afavorir perquè la llengua és la d’una part de la població. Així es protegeix la minoria.

En un país amb dues llengües oficials, què ha de tenir una llei educativa perquè siga bona?
—Ha de donar un marc que facilite l’organització de l’escola. No ha de ser la llei d’un partit, sinó que ha de partir del consens entre els partits i entre els agents educatius. No parle només de les famílies, sinó dels diferents agents. També ha de partir de l’experimentació, i en compte de legislar de manera molt fina, ha de deixar espai perquè la reglamentació s’adapte a les coses que evolucionen. Al País Valencià hi ha dues llengües oficials, però es fa com si només n’hi hagués una d’oficial. Entenc que hi haja tensió entre aquells que pensen que s’ha de protegir una llengua històricament minoritzada i aquells que tenen situacions més radicals que en l’època de la dictadura i es veu implícitament que voldrien eliminar el valencià.

Quan dieu l’experimentació, voleu dir provar la llei abans d’aprovar-la?
—Ací no hi ha un grup d’escoles pilot per a veure com es poden fer les coses ben fetes. Què funciona i què no. La pràctica de Suïssa és que abans de fer una reforma s’experimenta de manera molt rigorosa i es veu què va bé i què no, perquè els polítics no tenen prou coneixements per a veure quines decisions didàctiques s’han de prendre.

La llei Rovira garanteix les bones condicions per a l’aprenentatge?
—Qualsevol expert us dirà que tant el bilingüisme com el plurilingüisme precoç a l’escola són possibles si es donen les condicions per a fer-ho. Ací seguisc l’aprenentatge d’una xiqueta de tres anys de pare albanès i mare polonesa que entre ells parlen anglès. A l’escoleta parla francès i la xiqueta parla perfectament les quatre llengües. Si les coses es fan bé, és una riquesa enorme.

Això es pot fer a l’àmbit escolar?
—Hi ha la possibilitat, però cal que les llengües que s’ensenyen tinguen la vitalitat suficient. Les normes del valencià s’han d’aprendre, però trobe molt més important que se’n desenvolupen, abans de res, els usos orals. No n’hi ha prou d’ensenyar a escriure segons la norma. Cal la fluïdesa oral. Si una llengua està més minoritzada en una zona concreta, s’ha de compensar perquè el xiquet entenga que té la mateixa importància que l’altra llengua. I ací es fan les coses de manera que es desenvolupen preconceptes sobre les llengües que s’ensenyen. La primera cosa és crear actituds positives sobre el que s’ensenya, tant si són matemàtiques com anglès, com alemany, com valencià. I veig que hi ha preconceptes sobre el valencià que, dit per alguns, és “ese dialecto de mierda”. I encara hi ha una qüestió que en la situació actual és molt important.

Quina?
—És la qüestió de l’organització escolar i la planificació de la progressió curricular. Si un centre en compte de tenir una línia en té tres, i dins una classe els pares van decidint, el caos que provocarà farà molt difícil d’organitzar una progressió curricular en les diferents llengües. No es respecten els professionals. Tota reforma educativa està condemnada al fracàs si no es tenen en consideració les capacitats del professorat i no se’n respecta la professionalitat.

Els sindicats de l’ensenyament, l’AVL, Escola Valenciana i més entitats diuen que el català sortirà més malparat que cap altra llengua amb aquesta llei Rovira. Hi ha la voluntat que isca malparat?
—Crec que, implícitament, sí. Em costa dir-ho, però no som estúpids. Vaig veure alguna intervenció dels que defensaven la llei i és clar que no volen saber-ne res, del valencià. I volen que els pares puguen triar individualment per evitar l’aprenentatge del valencià. És terrible. Hi ha una història de subordinació del valencià que té tres-cents anys. És la sedimentació d’un passat. És la idea de certes persones: som espanyols i tothom té l’obligació de l’espanyol i la resta sobra. L’associació Hablamos Español ho diu de manera explícita. La llei ho fa d’una manera menys descarada, però, implícitament, representa això. No cal ser gaire intel·ligent per a veure-ho.

La vostra tesi és que el plurilingüisme és una eina educativa que afavoreix l’aprenentatge d’assignatures que no són lingüístiques?
—Sí. Però sobre això hi ha debats. Sí que es pot afirmar de manera rigorosa que quan s’aprenen diverses llengües de la mateixa família es veuen les relacions que hi ha. Per exemple, si parles portuguès, valencià, italià, francès i castellà et serà més fàcil d’aprendre l’altra llengua i comprendre els mecanismes que les regeixen. És un enriquiment molt gran i els neuròlegs diuen que facilita l’activitat cerebral. Hi ha investigacions que diuen que el plurilingüisme és positiu per a la gent gran, per exemple, en casos d’Alzheimer.

La llei que ara tramiten les Corts Valencianes substitueix la del plurilingüisme del Botànic, que preveia certs percentatges d’utilització d’una llengua o una altra. Això dels percentatges és viable?
—Jo respondria igual que sobre la llei Rovira. Sóc favorable a la proposta d’un model d’escola valenciana plurilingüe. Però l’heterogeneïtat del País Valencià és molt gran i no es poden fer les coses de la mateixa manera a les comarques del nord que a les del litoral, on hi ha més immigració, per exemple. A cada lloc s’ha de tenir en consideració la realitat sociolingüística. I, més que percentatges, els consells escolars poden adaptar el funcionament de l’escola a les capacitats inicials dels alumnes i a les seues necessitats. En la llei no es diu que hi ha un percentatge d’immigrants que vénen amb altres llengües. Tot això fa que el professorat, d’acord amb els recursos disponibles, ha de preveure l’organització del centre per a arribar a l’objectiu que tots aprenguen i parlen les dues llengües. Si els resultats són bons, no es queixarà ningú. El Botànic anava en la direcció de l’esforç col·lectiu per a millorar els resultats, però no els han donat temps, perquè veig que algunes escoles encara no l’han aplicada del tot.

Quantes llengües hauria de poder parlar un alumne quan acabe l’ensenyament obligatori?
—Al País Valencià, la gent que ve de la immigració no hauria de perdre la seua llengua, perquè això és una riquesa. Tots els ciutadans del País Valencià haurien de parlar el valencià i el castellà. Parlar i escriure, encara que done molta importància a l’oralitat, perquè crec que no es treballa prou. I, a més, una llengua estrangera pel cap baix, si pot ser dues, millor. Trobe una llàstima que tot siga anglès. Es va perdent el capital social que existia en francès, que és una llengua de la mateixa família. S’ha de pensar quines metodologies i quina formació té el professorat, com s’utilitzen les llengües curriculars per satisfer els pares, perquè ningú no va en contra de l’ensenyament en castellà. No veig quin problema hi ha que els fills aprenguen valencià.

Fa poc que s’ha celebrat el quarantè aniversari de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. En tots aquests anys no s’ha aconseguit d’eliminar el conflicte de la llengua. A què ho atribuïu?
—No ho acabe de comprendre. Conec gent de partits conservadors que parlen valencià, i no comprenc com un partit conservador no vol conservar una cosa important del patrimoni que és una de les llengües històriques. No sé si ho va dir o no ho va dir Fuster allò que el País Valencià serà d’esquerres o no serà… Crec que l’educació i la llengua o les llengües les haurien de defensar tots els partits polítics. Moltes vegades, el conflicte lingüístic està alimentat de manera molt artificial. M’entristeix molt perquè el conflicte no facilita ni l’acció del professorat ni l’aprenentatge de les llengües. I després hi ha la prepotència de la gent que arriba de fora i diu que per què han d’aprendre valencià si no serveix de res. Això em fereix profundament. I hi ha una cosa que m’indigna molt.

Digueu.
—Tothom es creu que pot parlar d’educació i de llengua com si no hi haguera experts en aquestes qüestions. És com si pel fet de pixar ja poguéssem saber què dictaminarà l’uròleg sobre l’estat d’una pròstata. El metge no el qüestionen, el veterinari no el qüestionen, però les famílies volen saber-ne més que el professorat i de llengua en volen saber més que els experts.

Amb quina sensació vàreu sortir de les Corts després de comparèixer a la comissió?
—Quan hi vaig entrar, quasi em va fer por perquè els periodistes entrevistaven els experts que venien mobilitzats pels partits de la dreta i, quan vaig sentir què deien, em va fer por. Em vaig demanar on era i ho vaig trobar tot estrany. En canvi, vaig tenir la sorpresa d’una amabilitat extrema de tots amb mi, i em va agradar. La diputada de Vox va parlar de l’oralitat, que és un tema que jo defense molt, i li vaig dir que d’acord, però en valencià… Totes les qüestions eren molt correctes, però cinc minuts són molt pocs per a respondre. La sensació final va ser de tristesa. En quin món estem? Es posa en qüestió l’ensenyament del valencià deixant triar cada família… No comprenc això que proposa la llei.

Voleu afegir res?
—Diré una cosa. El País Valencià té una heterogeneïtat molt gran. La diversitat és una riquesa. Del punt de vista educatiu cadascú s’ha de descentrar i entrar en la llengua i en la cultura de l’altre. I això ens enriqueix com a cultura. Permet crear ponts i passatges dels uns als altres. Es pot pensar que és una idealització, però hem de tenir un mínim d’utopia educativa, hem de voler crear una societat millor que la que ens vam trobar, si volem deixar un llegat als nostres fills. Tot això es pot desenvolupar mobilitzant estratègies creatives, deixant que el professorat que té vocació, que està format, treballe en eixa línia. S’ha de comptar amb el professorat i amb els diversos actors i jo crec que els valencians som molt creatius i tenim terreny per a fer alguna cosa ben feta.

Una exposició commemora a València els quaranta anys de la revista el Temps

El 28 de maig farà quaranta anys que es va publicar el primer número de la revista el Temps, el primer setmanari en català amb l’objectiu de vertebrar comunicativament els Països Catalans. Per celebrar-ho, han muntat l’exposició commemorativa “Un viatge a través d’El Temps” a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània –seu de la redacció de València–, que es pot visitar fins el 31 de maig. Va ser a València, precisament, on va nàixer la revista, per la tenacitat i convicció d’Eliseu Climent.

Va tenir el suport de personalitats destacades, com ara Joan Fuster, tot i que no donava “ni un duro”, literalment, per la publicació. Al començament de l’exposició s’explica que quan van anar a formalitzar la societat davant notari, ell va deixar caure una pesseta i va dir: “Per al que ha de durar…” El comissari de l’exposició, Víctor Maceda, també periodista del Temps, recorda una altra anècdota amb el reconegut pilotari Genovés. “Quan li van dir que buscaven suport per a un mitjà que es volia fer, i que era en valencià, va dir: ‘Ah, sí? I quan tanca?’”

Aquell escepticisme no era del tot injustificat. El context polític, social i cultural no els era favorable. Al País Valencià encara es vivien les conseqüències d’una transició molt convulsa, amb atacs continuats de l’extrema dreta a tot aquell que digués que hi havia un territori amb una història, una cultura, i una parla compartides, els Països Catalans. “El fet més rellevant és el repte que es van marcar els impulsors del projecte, i és que es podia fer periodisme en català i des de València, sense vergonya ni complexos, encara que en aquell moment pràcticament no hi havia periodistes capaços d’escriure en valencià”, destaca Maceda.

En aquells anys, no hi havia ningú que hagués estudiat la llengua a l’escola: “Això representava un repte molt considerable i el fet que fora des de València era molt important, perquè des de Catalunya el projecte, segurament, haguera sigut molt català, amb la mentalitat de la gran Barcelona i la gran Catalunya”, apunta Maceda, qui també ressalta la figura del seu impulsor. “El Temps és Eliseu. Sense ell no s’entendria. Això és així. El Temps és absolutament Eliseu i el seu esperit, la seua capacitat de lluita i de superar-se davant les adversitats.” Ell i també la seua dona, Rosa Raga.

Avançats al seu temps

Quaranta anys després d’aquells primers passos, el periodisme reposat del Temps continua. “Un mitjà sortit del no-res, amb capital valencià, 100% valencià, va tenir la capacitat de consolidar-se, de penetrar en el mercat català i de tenir una visió totalment fusteriana de tot, de la vida, de la política, de la cultura… Segurament Fuster n’estaria molt orgullós”, diu Maceda. Amb tot, assenyala que és un cas anòmal, no solament per les qüestions ideològiques, sinó també pel format periodístic: setmanal, en paper, i amb texts de profunditat. Temes actuals d’avui, com ara el canvi climàtic i la salut mental, ja ocupaven portades del Temps fa més de vint anys, com es pot veure a la mostra. Va ser, doncs, una revista avançada al seu temps.

A més, va ser el primer mitjà de comunicació amb presència a internet. Fou l’any 1994, a iniciativa de Vicent Partal. El Temps Online va ser un BBS pionera que va cridar molt l’atenció internacionalment.

Entre les claus d’aquest èxit, Maceda destaca els subscriptors. “N’hi ha uns quants que són fidels des de l’any 1984. Crec que hi ha un factor de militància important.”

Signatures de luxe

Per les pàgines del Temps hi han passat autors i intel·lectuals reconeguts, com ara Joan Fuster, Vicent VenturaMontserrat Roig, Isabel-Clara Simó, Quim Monzó, Ramon Barnils o Joan Francesc Mira. Però no tan sols en l’àmbit textual, sinó també en el gràfic, amb dissenyadors com Enric Satué, vinyetistes com El Gat Invisible i col·laboracions de renom com la d’Andreu Alfaro per a la secció “Plaques de memòria” de Manuel Vicent. L’exposició fa un recull d’aquestes signatures, tot i que molts noms destacats han hagut de restar fora.

Maceda recorda, per exemple, que l’escriptor Ferran Torrent va començar la seua carrera essent periodista del Temps. De fet, la revista ha estat un gran planter de periodistes, i de la seua redacció n’han eixit noms amb una trajectòria professional important, com ara Vicent Sanchis, Adolf Beltran i Miquel Alberola.

Maceda assenyala que durant els primers anys al setmanari hi havia poca presència de dones, cosa que han anat compensant amb el temps. “És una de les qüestions en què hem de fer autocrítica. La societat era una altra, és evident. Però passaven coses tan vergonyoses com fer un reportatge demanant opinió a vint-i-cinc persones sobre un tema concret, i que tots foren homes. Això ara mateix seria absolutament impensable”, reconeix. Tot i això, l’any 1992, el Temps va ser dels primers mitjans a tenir una dona com a directora, Assumpció Maresma.

Assumir culpes

L’exposició també dedica un apartat a les portades que a ningú no se li ocorreria de publicar avui. Per unes quantes raons, per l’estètica kitsch, pel llenguatge políticament incorrecte o per l’ús i abús de la dona com a reclam. Maceda recorda una portada que tractava sobre un reportatge contra el racisme, en què havien col·locat un home negre amb la frase “Ho tenen negre”. “Hem d’assumir culpes. La societat ha evolucionat molt, quan es feren aquelles cobertes segurament no hauríem imaginat mai que avui dia això seria malvist”, diu.

Torna la censura

A les eleccions del 28 de maig de 2023, l’extrema dreta va arribar al govern de la Generalitat i va irrompre, també, a molts municipis del País Valencià. Fou el cas de l’Ajuntament de Borriana (Plana Baixa). El regidor de Cultura, de Vox, es va afanyar a censurar unes quantes publicacions de la biblioteca municipal que considera “separatistes”. Entre les quals, el Temps. 

La resposta de Borriana a Vox: “Qui no estima la llengua, no estima el país”

A principi d’enguany, a les Illes, el govern de Marga Prohens, de PP i Vox, també va cancel·lar les subscripcions al setmanari, adduint que no tenien interès a rebre-la més.

Eliseu Climent ho va considerar lamentable. Però si una cosa caracteritza el Temps és la resiliència. Ho demostren aquests quaranta anys d’història.

Cap on va el procés? S’ha acabat, com diuen? (Primera part)

Les eleccions a Catalunya 2024 han estat una mala notícia per a l’independentisme. Després d’una dècada, ha perdut la majoria absoluta al parlament. Dels 74 escons i els 1.900.000 vots de les eleccions del 2021 ha passat a 59 diputats i 1.226.000 vots. El PSC de Salvador Illa les ha guanyades, amb 42 diputats, i s’ha enfortit. El PP també ha guanyat força, amb 15 diputats, i Vox ha mantingut els 11 que tenia.

I ara, què? Què ha de fer l’independentisme després de les eleccions a Catalunya 2024? El procés s’ha mort, com de seguida ha corregut a afirmar l’espanyolisme? Què els toca de fer, als partits? Ho hem demanat a Josep Miquel Arenas (Valtònyc), Germà Bel, Lloll Bertran, Òscar Escuder, Gerard Furest, Eva Pous i Cristina Sánchez.

“El procés no s’ha acabat perquè som majoria i és imparable”

Josep Miquel Arenas (Valtònyc)

Raper

@valtonyc

“El procés no s’ha acabat perquè som majoria i és imparable. Quan vam veure que units vam vèncer un estat, es va acabar la vella política en què votàvem sigles, ara votem país i si no hi ha projecte comú, ens quedem a casa perquè no tenim una altra manera que els polítics ens escoltin. Amb l’amnistia, els indults i els resultats de les eleccions no s’acaba el procés, s’acaba el xantatge emocional, un pes que no ens permetia de continuar construint d’una manera racional. Érem en caiguda lliure i centrar-se en el futur és una tasca complicada quan només vols sobreviure.

A partir d’ara cal assumir més responsabilitats com a militants independentistes i deixar de derivar-les totes al govern o juntes de les entitats. Votar és un dret que encara tenim, però la independència és un dret a conquerir. Cal deslligar-ho i forçar una sinergia entre carrers i institucions. Caure dins la inoperància per la frustració no és el camí i cal fer autocrítica per haver-nos deixat infantilitzar pels uns i els altres. Els polítics i les organitzacions han de ser una peça més del nostre tauler, i no nosaltres del seu. Recuperar Òmnium o l’Assemblea i participar en els seus espais de debat és un bon començament. Han construït eines que fem servir i les seves consultes/processos democràtics no superen mai el 10% de participació. Aturem les campanyes per defensar-nos de les acusacions de l’estat i de caure al seu relat. Guardem les energies amb iniciativa de construir i que vagin ells a remolc. Involucrem-nos.”

“Es tanca una fase del procés oberta amb la no-investidura del president Puigdemont”

Germà Bel

Economista i ex-diputat al parlament

@gebelque

“Ara es tanca una fase del procés oberta el 30 de gener de 2018, amb la no-investidura del president Puigdemont i, encara més, la decisió subsegüent de Junts i Esquerra de no repetir eleccions, amb l’excusa que calia un govern ‘efectiu’. Amb aquella decisió, els partits principals del procés van malmetre la confiança que –després del daltabaix de l’octubre del 2017– els havia prorrogat la repressió; l’exili i la presó. El 12-M s’han apurat ben bé totes les conseqüències. Ara bé, el procés per la independència es va generar i desenvolupar per problemes estructurals, no resolts en el sistema institucional espanyol. I, probablement, irresolubles. La qüestió bàsica, la contradicció nuclear, és la incompatibilitat entre una Espanya uninacional i la voluntat plurinacional de la majoria dels catalans. Per tant, el procés continuarà. És una característica de totes les propostes de transformació política profunda: que són processos.

Els actors i organitzacions polítiques pro-independència hauran de revisar les seues estratègies; és inevitable. És clar que caldrà esperar a veure com es configuren les respectives posicions passades les eleccions europees. Sense uns nivells mínims d’acords estratègics no es podrà avançar cap a la independència, i continuarem assistint a conflictes destructius, més enllà de la lògica competència electoral. A la vegada, cal que els qui tenen posicions institucionals posin atenció a les polítiques quotidianes adverses que són conseqüències pràctiques d’interessos contraposats entre Catalunya i Espanya.”

“Als partits d’obediència espanyola, Catalunya els importa un rave”

Lloll Bertran

Actriu

“Tal com s’ha dit a La tertúlia proscrita de VilaWeb, ‘per a l’independentisme no s’ha acabat res’. I ara el que cal fer és empènyer més que mai i persistir, si no volem que Espanya ens engoleixi definitivament. Als partits d’obediència espanyola, Catalunya els importa un rave i la seva fita és anul·lar la nostra identitat i diluir-nos entre les regions de ponent (ni vent ni gent). Para ofrendar nuevas glorias a España…! Tan sols la independència ens pot salvar de desaparèixer com a poble. Les alternatives només són pegats i enganyifes. Unitat independentista, si us plau! Però, ai…!

PS. Sense la independència, els trens de Rodalia no funcionaran mai.”

“Volem que el govern que s’acabi formant a Catalunya posi tots els esforços a garantir els drets lingüístics dels ciutadans”

Òscar Escuder

President de la Plataforma per la Llengua

@OscarEscuder1

“Valorar si el procés independentista s’ha acabat o continua viu no és una qüestió que sigui a el focus de treball de la Plataforma per la Llengua. Volem que el govern que s’acabi formant a Catalunya, sigui del color polític que sigui, posi tots els esforços a garantir els drets lingüístics dels ciutadans, contribueixi a revertir la situació de minorització i d’emergència lingüística que travessa el català i desplegui polítiques efectives de promoció de la llengua en tots els àmbits, especialment en tot els àmbits que afecten els infants i els joves. Nosaltres vam fer un document marc amb vint-i-cinc accions que vam fer arribar a tots els partits amb representació parlamentària, en vam analitzar el seu grau de compromís i el vam fer públic al web www.votaperlallengua.cat. Un cop tinguem nou govern català, com hem fet sempre, estarem molt atents a les polítiques lingüístiques que apliquin –o proposin d’aplicar– i en farem el seguiment perquè facin allò que cal.”

“Cal desar els personalismes al calaix”

Natza Farré

Periodista i comunicadora feminista

@natzafarre

“El procés fa temps que es va acabar. L’independentisme, no. A partir d’ara cal desar els personalismes al calaix, treballar noves idees i gestionar la frustració col·lectiva. La política i la repressió ens ho ha anat esborrant, però és necessari recordar que el Primer d’Octubre el vam fer nosaltres.”

“La recepta no és ni més autonomisme desenvolupista ni un independentisme unilateral sense base”

Gerard Furest

Professor de llengua catalana i membre del Grup Koiné

@gerard_furest

“Penso que el procés l’hem mort i enterrat tantes vegades que això ja no vol dir res. Això és una simple logomàquia, una baralla conceptual en què ja no té sentit preguntar-s’ho. És obvi que el procés s’ha acabat, ja ve de fa temps. Els mateixos programes electorals dels partits independentistes ja anaven en aquesta línia. Esquerra ja fa temps que ho ha vingut a dir, que això del procés s’havia acabat i que ho allargàvem sine die. Junts ha fet la campanya, tot i que el cap de cartell era Puigdemont, més convergent dels últims anys. Tot i l’èpica del possible retorn del president i restitució, que no vol dir pas independència. I la CUP, amb el ‘Defensem la terra’ hi han encabit mil temes. El flaire de tots els partits independentistes era autonomista. El que passa és que som en un país de ciclotímia emocional. Avui estic molt content, avui ja ho tenim a tocar, avui no. Ens pensem que el final del procés és el final de la nació catalana, i no és així. Llevat que passi alguna cosa molt extraordinària, perquè ja se sap que els designis de la història són inescrutables, hem de ser capaços de dir d’una vegada a la gent que la finestra d’oportunitat que es va obrir el 2017 amb el referèndum unilateral s’ha tancat per una generació. Els resultats electorals han demostrat el que fa temps que mostraven les enquestes del CEO. Per exemple, que Esquerra Republicana no eixampla la base, que cada cop té menys independentistes i més federalistes. Que la divisió estratègica dins la CUP, i el fet que alguna gent dins la CUP també flirtegi amb el discurs lerrouxista, al final el que fa és abocar-los a la insignificança. Els resultats de Junts tampoc no són bons perquè molta gent ha desconnectat del marc processista, de la roda de hàmster, per cansament, per esgotament emocional, perquè tenen noves prioritats polítiques o mentals. Fins i tot hi ha antics votants independentistes que han votat el PSC com a sinònim d’estabilitat. Hi ha hagut un gran decalatge entre les expectatives polítiques del que deien i la praxi dels partits independentistes. Tenen un dèficit de credibilitat. I això ha frustrat molta gent i els ha portat a l’abstenció.

Amb els 2,1 milions de votants independentistes que vam tenir, la base ja estava molt eixamplada. Aquí el que ha passat és que hi ha hagut una contracció de la base, perquè a partir de llavors bàsicament s’ha dessensibilitzat i desmobilitzat. I hem passat de 2,1 milions a 1,2 milions de votants. Aquest vot no serà fàcilment recuperable, no serà fàcil recuperar la majoria absoluta independentista a les institucions autonòmiques del Principat de Catalunya. Hi ha un canvi sociodemogràfic al país, però també un canvi en el cos electoral que no té com a prioritat la independència. Quan dic el cos electoral, el que vull dir és que els joves han desconnectat del relat independentista i que, a més a més, les noves nacionalitzacions voten molt majoritàriament partits espanyolistes, perquè no se senten interpel·lats pel discurs independentista. Hem de tenir present que la independència té a veure amb condicions objectives, és a dir, amb gent que tingui inclinació a l’opció independentista. Junts i Esquerra Republicana ja ens han dit que volen mantenir un model econòmic que no permet la integració i l’arrelament al país de la població nouvinguda. La pròxima enquesta d’usos lingüístics dirà que els catalanoparlants haurem baixat d’un 36% a un 30% aproximadament per qüestió de moviments migratoris. Per tant, com que aquest model econòmic, terciari, no permet l’arrelament al país, és menor la proclivitat al projecte independentista. Aquest és un debat que no abordem. Tancar els ulls a això és mirar la realitat desenfocada, voler-se autoenganyar, com hem fet amb la immersió i amb tants temes més. És un suïcidi polític. La independència té a veure amb condicions objectives per dur-la a terme, i amb tenir prou gent que hi estigui absolutament alineada. I més si diem que volem fer una independència unilateral, perquè, de moment, el referèndum acordat no és sobre la taula. Per tant, per mi la recepta no és ni més autonomisme de gestió i desenvolupista, que és el que segurament agradaria als sectors convergents que volen contraatacar, ni tampoc un independentisme unilateral sense base. El que hem de fer és treballar per un canvi de model econòmic. Sé que no és fàcil, però podem deixar-nos de fer alguns trets al peu, com el Hard Rock, i fer polítiques de construcció nacional en aquelles administracions que controlem. I això possiblement ja no serà la Generalitat, que fins ara controlàvem amb un 52% de vots, i no se n’han vist els efectes. I com que segurament no la controlarem, doncs segurament també ens caldrà activar l’autoorganització civil. I el que hem de fer, per exemple, és crear espais segurs a nivell social, pels catalanoparlants i pels independentistes, o bastir un sindicalisme nacional i de classe potent, com sí que tenen a Galícia i al País Basc.”

“Cal deixar els discursos dels lliris i de ni un paper a terra”

Eva Pous

Advocada d’Alerta Solidària

@AlertaSolidaria

“Des d’Alerta Solidària constatem que en les tres darreres eleccions al Principat (municipals, espanyoles i autonòmiques) s’ha anat recollint el fruit d’aquells partits i entitats que actuen per desmobilitzar el poble català, dient-nos que ho deixem tot en mans de negociadors suposadament hàbils. El que s’entén per procés, fa almenys quatre anys que per interès d’ERC i Junts va anar-se liquidant.

La gent hi és i els anhels de llibertat també hi són, no han desaparegut pas, no ens han pogut ni vèncer ni convèncer, i, per tant, el que cal és articular una resposta popular, treure poder a les institucions i als partits, i retornar-la als carrers, que són els espais legítims i els vertaders responsables que l’U d’Octubre existís. Cal deixar els discursos dels lliris i de ni un paper a terra, i assumir que els avenços socials i nacionals sempre han vingut de bracet de la lluita, i no pas com un regal per bon comportament.”

“És impossible fer un govern d’esquerres amb partits que tenen seu espanyola”

Cristina Sánchez

Doctora en sociologia de la Universitat de Girona

“Si entenem com a procés una part del camí a la independència, és possible que aquesta etapa s’hagi acabat. De fet, tot dependrà de la mena de govern que es faci ara després d’aquestes eleccions i això vol dir, bàsicament, el que decideixi Esquerra Republicana. Si preval l’eix del país, si preval l’eix de la independència, no s’haurà acabat, no es tancarà aquesta etapa. El procés d’independència continuarà independentment de què passi, perquè la ciutadania catalana és tossuda i aquesta és una cursa de fons i, per tant, continuarà. Però no sé com.

Necessitem aclarir-nos amb la idea que és impossible fer un govern d’esquerres amb partits que tenen seu espanyola. I això és tan evident que no entenc que no ho vegem. I farem un país d’esquerres, de dretes, de centredreta, no ho sé, estratosfèric, o com vulguem, com vulgui la ciutadania, quan tinguem país propi. Abans, només som deutors d’allò que Espanya vol. Tant l’Espanya de dretes com l’Espanya d’esquerres.

El que cal fer a partir d’ara és no equivocar-nos d’eix. És a dir, ens hem cregut el relat que l’eix nacional és enfrontat amb l’eix de les necessitats de la gent. Enfrontat vull dir que són antagònics. Aquesta és la mentida més grossa que ens ha venut l’unionisme. El que queda clar és que nosaltres no podem avançar de cap manera com a societat a Catalunya si no tenim país propi. Per això no podem anteposar primer determinats eixos ideològics que, a més a més, són del tot desdibuixats. I podria entrar en la mena de polítiques o en què va passar en el darrer pressupost i quina mena de coses es demanaven.”

El segon màxim accionista del Banc Sabadell, a favor de l’opa hostil del BBVA

El multimilionari mexicà David Martínez, segon accionista més gran del Banc Sabadell amb un 3,49% del capital, dóna suport a l’oferta pública d’adquisició (OPA) hostil presentada pel BBVA, segons que ha avançat Bloomberg.

Quines possibilitats de reeixir té l’OPA al Sabadell?

El BBVA va llançar una opa hostil per a prendre el control del Banc Sabadell. L’oferta era la mateixa que el consell d’administració del Sabadell havia rebutjat: una acció de nova emissió per cada 4,83 accions del Sabadell, una prima del 30% respecte del valor del 29 d’abril.

Segons el Sabadell, l’oferta infravalorava l’entitat catalana. I ara són els accionistes els qui han de decidir. A diferència del que passava amb l’oferta amistosa, ara el BBVA no reserva cap avantatge als accionistes ni als membres del consell d’administració del Sabadell.

Martínez és conseller del Sabadell i el segon principal accionista, només per darrere del fons Blackrock, que té un 3,657% del capital. A més, és l’únic inversor que s’asseu al consell d’administració de l’entitat. Es va convertir en accionista el 2013, per mitjàdel vehicle d’inversió Fintech Europe i aprofitant una ampliació de capital d’uns 1.400 milions d’euros. Per fer-ho, va prendre un 5%, com el colombià Jaime Gilinski, que va sortir del capital el 2016.

El finançament català vist a Barcelona i a Madrid

La insuficiència del finançament a Catalunya és una realitat que fa anys que sofrim els catalans. Sembla que darrerament se’n torna a parlar més, la qual cosa és molt d’agrair, perquè mantenir encesa la flama d’una injustícia tan flagrant és el mínim que podem fer. El mes de febrer van obrir el foc vint col·legis professionals catalans que es van adherir al manifest impulsat pel Col·lectiu Economistes pel Benestar i que havia estat presentat un any abans. El nucli del manifest era ben clar: “Sense una gestió pròpia dels recursos econòmics generats a Catalunya no és possible d’assegurar en el futur el benestar dels seus ciutadans i la competitivitat de la seva economia.” Va ser un pas important, perquè implicava de ple la societat civil.

Un parell de setmanes després, vint patronals, cambres i més entitats empresarials van subscriure una declaració en què proposaven de canviar l’actual sistema per un nou model de finançament, fos un model federal o un pacte fiscal, o mitjançant una “profunda reforma” del sistema actual. Amb un text menys radical que l’anterior, concloïen: “Si l’autonomia financera no queda resolta de manera definitiva i diàfana, continuarem instal·lats en el debat permanent i confús sobre els desequilibris financers a escala territorial.”

El tercer pas el va fer la Conselleria d’Economia i Hisenda amb la publicació d’una proposta singular de finançament, que prenia com a model el concert basc, però amb una part destinada a la solidaritat cap a les altres comunitats estatals. La consellera Natàlia Mas, avui en funcions, ha fet de llavors ençà un periple de visites explicant ací i allà la bondat del sistema presentat.

Després han vingut les eleccions. I tots els partits –llevat de Ciutadans i Vox– han parlat durant la campanya de la necessitat de millorar el finançament de Catalunya. Que així no es pot continuar, vaja. Sense dubte, ha estat el denominador comú de les propostes polítiques. Com és natural, la intensitat de la proposta no ha estat igual en tots. I així es tanca el cercle. Institucions de la vida civil, patronals i polítics demanen el mateix, però, simultàniament, ningú de tots ells té gaire clar com materialitzar la necessitat d’esborrar o fer minvar el dèficit fiscal, que ens castiga com a societat d’ençà de fa massa anys, i ens impedeix una millora clara en el nostre benestar, paral·lela a l’esforç que fem en la creació de riquesa.

Ahir, casualment, van tenir lloc dos esdeveniments, un a Barcelona i un altre Madrid, que posaven en solfa la realitat que vivim sobre aquest punt concret del finançament autonòmic. Ací, el Cercle d’Economia va presentar la tradicional nota d’opinió, una setmana abans de les seves jornades anuals. El document subratlla, entre més, la necessitat de garantir un bon finançament per a Catalunya que respecti el principi d’ordinalitat i del cost de la vida, en línia amb el manifest conjunt signat al març per tot l’empresariat català.

El Cercle demana una millora del finançament autonòmic, si bé s’allunya del “concert amb solidaritat” defensat per la conselleria. L’entitat recorda que el 2018 ja va presentar la seva pròpia proposta, que advoca per cedir més competències a les comunitats autònomes perquè puguin recaptar i gestionar millor els seus tributs. Textualment, diuen: “La reforma del sistema de finançament que plantegem és sens dubte ambiciosa, però factible. Només depèn de la voluntat política. Altres països, i el Canadà n’és un bon exemple, tenen des de fa temps un sistema molt semblant al que proposem. Una reforma d’aquestes característiques hauria de ser acceptable per al conjunt de les comunitats autònomes que, en la mesura que es millorés l’equitat vertical del sistema, en podrien sortir totes beneficiades.” I afegeix que “la reforma suposaria una oportunitat per a incorporar les comunitats de règim foral en el mecanisme de la solidaritat interterritorial d’Espanya”. Vet ací un altre aspecte complicat.

Fins ací, els catalans expliquem la nostra visió de la jugada. Els uns, de manera més radical, els altres, menys. Però tots (gairebé) insistim que necessitem més diners, senzillament, perquè ens els guanyem i perquè ja fa massa temps que dura la broma. És a dir, que si sumem tots els dèficits fiscals generats durant anys i anys, la xifra té massa zeros a la dreta. Ara bé, les paraules, manifests i declaracions que fem des d’ací no sembla que arribin enlloc. Efectivament, regna el buit absolut de paraules plenes de raó, a l’estat espanyol. I a Madrid només hi ha un silenci sepulcral, perquè no està per romanços i sap els maldecaps que representa per als partits estatals retocar el sistema actual obsolet, i per això, fa molts anys que no actualitza un sistema que ens perjudica especialment. No hi ha pressa, és el missatge real que ens retornen amb la seva absència de fets, i amb prou feines, de paraules.

La veritat és que la qüestió crema i genera confusió dins els mateixos partits estatals. El PP vota ací que ha de millorar el finançament, però quan senten això els seus col·legues que manen a Castella i Lleó, posen el crit al cel. Igualment, el PSC no té inconvenient de dir-ho ací, mentre que a Castella-la Manxa, només de pensar-ho, el seu correligionari Emiliano García Page genera un incendi de grans proporcions. I així van passant els dies, els mesos i els anys…

Bé, ahir, a Madrid, i fora dels partits polítics, el Consell General d’Economistes espanyol (CGE) i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) van fer una sessió conjunta amb l’objectiu d’identificar els problemes centrals de l’actual sistema de finançament autonòmic i oferir una sèrie de propostes per a mitigar-los i “facilitar l’arribada a bon port de la reforma necessària”. Entre els participants en la sessió, destacava la presència del director de Fedea, Ángel de la Fuente, que és considerat un dels experts en finançament territorial més reconeguts d’Espanya i també de les balances fiscals. Més d’una vegada ha reconegut que “Catalunya està raonablement ben finançada”. Què deu entendre per “raonablement”?

Una de les preguntes que es van fer a la sessió va ser: en relació amb la petició d’alguns partits catalans de modificar la LOFCA perquè s’estableixi “una clàusula d’excepció de Catalunya que reconegui la singularitat en la qual s’organitza el sistema institucional de la Generalitat i que faciliti la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya”, què passaria si, finalment, aquesta clàusula es fes efectiva?

I, és clar, es va obrir la capsa dels trons. De la Fuente va ser molt explícit i clar: “Seria un desastre.” I va afegir: “Obriríem la porta a una deriva confederal de l’estat que en canviaria qualitativament la naturalesa, i no precisament en positiu. Si permetem que els territoris més rics es quedin amb tot el seu excedent fiscal, o amb bona part, no hi haurà recursos per a finançar l’anivellament territorial o polítiques socials uniformes a tot el país. Més encara, l’estat s’aniria quedant sense recursos tributaris propis, la qual cosa el deixaria en una posició de feblesa, a costa dels territoris, i sense eines per a exercir les funcions que li corresponen”, va dir. Potser creu que implicaria la fallida del sistema?

Tot seguit, li demanaven si, en un context polític tan convuls com l’actual, creia que hi havia cap possibilitat real que s’arribés a un acord sobre la reforma del sistema de finançament autonòmic en aquesta legislatura. Patapam! Ell, taxatiu va contestar: “No. I, a més, si es fes la reforma en aquestes circumstàncies, és probable que fos per empitjorar. La pressió de l’independentisme català podria portar-nos a un sistema menys solidari.”

Aquest és el pensament, molt esquematitzat, si ho voleu, però real, de com es veu a Madrid el clam català. Saben que utilitzen els nostres diners com si fos un fet natural, no pas com un regal que ens forcen a fer cada any. Per això, deixar-los anar i tornar-los, o reduir-los, els costarà molt. Tant, que, sense més ni més, no ho faran mai. Una taula de diàleg? Ja tenim l’experiència ben recent. Què els podria fer canviar, doncs? Què hauríem de fer? Jo, avui, ara i aquí, veient la deriva del panorama social que tenim, i veient els resultats de les darreres eleccions, sincerament, no ho sé.

 

ERC consultarà als militants qualsevol decisió sobre la investidura

L’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya ha acordat aquesta tarda que els militants validin, en una consulta electrònica, qualsevol decisió sobre una hipotètica investidura. A més, també ha pactat que la secretària general, Marta Rovira, sigui l’encarregada de coordinar les negociacions per a la constitució del nou parlament i les negociacions posteriors per a una investidura.

Anàlisi | Junqueras i Puigdemont: una lluita fins al final

Finalment, la formació ha acordat de centrar ara els esforços en la campanya de les eleccions europees que comença la nit de dijous a divendres amb l’objectiu d’assolir el millor resultat possible el 9 de juny.

Abans-d’ahir, l’executiva del partit va decidir de convocar un congrés nacional el 30 de novembre per a fixar una nova estratègia arran dels mals resultats obtinguts en les eleccions al parlament. En la reunió, Oriol Junqueras va anunciar que, després de les europees, deixaria la presidència del partit, i Rovira no es presentarà novament al càrrec, però pilotarà el partit fins aleshores, com s’ha pogut comprovar avui amb la decisió d’encapçalar les negociacions.

‘La tertúlia proscrita’: Després de Junqueras…

A més, avui, Sergi Sabrià, vice-conseller de la Generalitat en funcions, ha anunciat que deixarà la política institucional quan arribi el nou govern. El primer d’anunciar que plegava després de les eleccions de diumenge va ser el president Pere Aragonès.

Els embassaments del Ter-Llobregat continuen creixent i ja voregen el 28%

Els embassaments del sistema Ter-Llobregat continuen omplint-se. Avui han arribat al 27,66%, que representa un creixement de l’1,3% respecte de divendres passat.

[VÍDEO] El pantà de Talarn comença a desembassar aigua perquè ha arribat al límit de capacitat

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha dit que ja han arribat als 169,28 hectòmetres cúbics d’aigua, i aquest augment es deu a les pluges d’aquests darrers dies.

Les conques internes catalanes també han augmentat i se situen al 26,30%: el pantà de Darnius Boadella és al 17,06% de cabuda; el de Sau al 20,79%; el de Susqueda al 26,28%; la Baells al 41,45%; la Llosa del Cavall al 25,32%; el de Sant Ponç al 33,14%; el de Foix al 66,44%; el de Siurana al 2,57%, i el de Riudecanyes al 2,56%.

El TSJ confirma una multa d’un milió d’euros a Glovo per no haver donat d’alta els repartidors al País Valencià

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJ) ha confirmat la sentència condemnatòria contra l’empresa Glovo que l’obliga a pagar un milió d’euros en concepte de les quotes de la seguretat social dels seus repartidors.

D’aquesta manera, el TSJ desestima el recurs que Glovo va presentar contra una sentència del jutjat social 15 de València del desembre del 2022. El procediment es va obrir arran d’una denúncia davant la Inspecció de Treball de la Intersindical perquè la companyia no donava d’alta els repartidors.

La Inspecció de Treball va comprovar que, entre l’octubre del 2015 i el juliol del 2018, l’empresa no havia cotitzat per un total de 610 repartidors, motiu pel qual va aixecar una acta de liquidació d’1.009.325,51 euros. L’empresa va recórrer-hi en contra al·legant que els repartidors treballaven de manera autònoma i independent, sense mantenir cap relació laboral amb Glovo, però ara el TSJ ha reiterat que la companyia “no és una mera intermediària” que posa en contacte consumidors i “autèntics treballadors autònoms”, sinó que coordina i organitza el servei productiu.

Així, la sentència assenyala que l’empresa fixa el preu i les condicions del servei. A més, assegura que Glovo s’aprofita d’una xarxa de repartidors que “no disposen d’una organització empresarial pròpia i autònoma”, sinó que presten el seu servei “inserits en l’organització de treball de l’ocupador, sotmesos a la direcció i organització de la plataforma”.

El text explica que el repartidor que treballa per a Glovo “ni organitza l’activitat productiva, ni negocia preus o condicions amb els titulars dels establiments als quals serveix, ni rep dels clients finals la seva retribució” i, a més, és “subjecte a les directrius organitzatives fixades per l’empresa”. “Això revela un exercici del poder empresarial en relació amb la manera de prestació del servei i un control de la seva execució en temps real que evidencia la concurrència del requisit de dependència propi de la relació laboral”, indica el TSJ.

Tornen a operar Robert Fico, que continua en estat “realment greu”

El primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, ha tornat a passar per la sala d’operacions i el seu estat continua essent “realment greu”, segons un comunicat conjunt del govern i de l’hospital que atén el mandatari.

Les notes d’un periodista, al lloc de l’atemptat contra el primer ministre eslovac

L’operació s’ha centrat en “l’eliminació del teixit necròtic” causat pels trets que va rebre fa dos dies, segons que han informat el vice-primer ministre i ministre de Defensa, Robert Kalinák, i la directora de l’hospital universitari Roosevelt de Banská Bystrica, Miriam Lapuníkova.

“El pacient continua conscient, estabilitzat, però el seu estat encara és realment greu”, ha informat la directora de l’hospital en el comunicat.

El vice-primer ministre, per la seva banda, ha afegit que, malgrat l’estat de Fico, “el país no està aturat i tots els processos continuen funcionant”.

El ministre de l’Interior, Matus Sutaj-Estok, també ha indicat als mitjans que el primer ministre continuava greu i que les hores vinents serien crucials per a la seva recuperació.

Alertes per pluja intensa, crescudes de rieres i pedregades en un cap de setmana passat per aigua

La pluja serà la gran protagonista del cap de setmana: avui, moltes comarques ja han començat el dia amb forts ruixats. La previsió de precipitacions ha fet que Protecció Civil hagi activat el pla Inuncat en fase de pre-alerta atesa la possibilitat de crescudes sobtades de cabal de barrancs i rieres de les conques del Siurana i el Baix Ebre avui a la tarda.

Prealerta #INUNCAT

Per la previsió de pluges i per l'avís de la @CH_Ebro de possibles increments sobtats dels cabals de lleres, rieres i rierols a la zona de #Tarragona i #TerresEbre

Extremeu les precaucions pic.twitter.com/oJR5eRlYfu

— Protecció civil (@emergenciescat) May 17, 2024

En la mateixa línia, el Meteocat també ha activat l’alerta groga per pluges intenses demà, diumenge. Les comarques més afectades seran l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany, el Ripollès, la Garrotxa, el Lluçanès, Osona, el Moianès, la Selva, el Berguedà, el Bages, l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès, la Conca de Barberà, l’Alt i el Baix Camp, el Priorat, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià. Unes pluges que, segons que indica Protecció Civil, podrien acumular més de 20l/m² en només mitja hora.

Els embassaments del Ter-Llobregat continuen creixent i ja voregen el 28%

També es preveu que les precipitacions afectin el País Valencià. En aquest cas, la intensitat anirà creixent a mesura que avanci el cap de setmana. L’AEMET ha activat l’alerta groga demà, diumenge, per perill de tempestes intenses acompanyades de pedra a les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén i l’Alt Millars. Aquesta mateixa alerta també afecta la comarca del Matarranya, a la Franja de Ponent.

17/05 11:36 #AEMET adelanta #FMA en C. Valenciana. Activos PASADO MAÑANA. Nivel máx amarillo. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:36 Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/94Nf2FWkox https://t.co/4WTXr2gesg

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) May 17, 2024

A Catalunya Nord, també s’hi esperen precipitacions important. L’agència de meteorologia francesa ha activat l’avís groc per perill moderat de pluja intensa i inundacions per a aquesta tarda i demà.

Malgrat que també s’espera que plogui a les Illes i a Andorra, de moment, no s’ha activat cap alerta meteorològica.

El jutge prorroga el secret del cas Vólkhov per traïció malgrat la imminència de l’amnistia

El jutge que instrueix el cas Vólkhov ha decidit de prorrogar trenta dies més el secret de les actuacions, fins al 10 de juny, malgrat el fet que sigui a punt d’aprovar-se definitivament la llei d’amnistia al congrés espanyol, el 30 de maig. Així consta en una resolució notificada avui i signada pel titular del jutjat 17 de Barcelona, Fernando Luis Criado, que es fa càrrec de la instrucció en substitució de Joaquín Aguirre mentre no es resolgui la recusació que van presentar contra ell dos dels investigats, Josep Lluís Alay i el president Carles Puigdemont. El jutge explica la decisió de prorrogar el secret d’aquesta peça del cas Vólkhov sobre l’anomenada “trama russa” perquè “la policia continua duent a terme investigacions de caràcter força complex que obliguen inexcusablement a acordar la pròrroga del secret, perquè es tracta d’investigacions de naturalesa extremadament delicada”. 

Boye denuncia i detalla una conspiració del jutge Aguirre amb periodistes sobre la trama russa

El jutge Aguirre va decidir de reactivar aquesta peça del cas Vólkhov per suposats delictes de traïció o contra la independència de l’estat el mes de gener passat, just quan el text de la llei d’amnistia era a punt de votar-se per primera vegada al ple del congrés. Els afectats per aquesta causa hauran de quedar amnistiats, perquè, segons la llei, els investigats per aquests delictes en són exclosos només si hi ha hagut “una amenaça efectiva i real” i si hi ha hagut “un ús efectiu de la força contra la integritat territorial”, que no és el cas. 

Però no és pas clar que el jutge apliqui l’amnistia als investigats en aquesta causa, i la decisió de prorrogar just ara el secret de sumari ja envia un primer senyal, perquè va dues setmanes més enllà de l’entrada en vigor prevista de la llei. 

Es tracta d’una investigació prospectiva contra l’independentisme per mirar de vincular-lo amb Rússia, que pretén de demostrar “relacions estretes” d’alguns dels investigats amb estrangers, concretament de nacionalitat russa, alemanya i italiana.

Aquestes figures, segons Aguirre, ocupaven càrrecs diplomàtics a Rússia i eren membres de partits d’extrema dreta d’Alemanya i Itàlia. La interlocutòria diu que els contactes volien establir vincles “d’influència política i econòmica” en cas d’assolir la independència de Catalunya.

Puigdemont al·lega al Tribunal de Comptes que no s’ha concretat cap despesa il·legal del procés

La defensa del president Carles Puigdemont ha demanat al Tribunal de Comptes espanyol que desestimi la reclamació que la fiscalia i Societat Civil Catalana (SCC) va presentar contra ell i trenta-quatre ex-alts càrrecs del govern per les despeses d’Exteriors i del procés.

Sánchez “descarta completament” de permetre la investidura de Puigdemont

L’escrit de conclusions de Puigdemont, avançat pel diari El Món, al·lega que li han estat vulnerats uns quants drets i que la demanda no concreta les despeses il·legals del referèndum ni més actuacions del govern. La fiscalia reclama a Puigdemont, Artur Mas, Oriol Junqueras i una trentena d’ex-càrrecs de la Generalitat 3,2 milions d’euros, i SCC, 4,9 milions per les despeses de l’1-O i de la promoció de la independència de Catalunya a l’exterior del 2011 al 2017.

“Hi ha un afany de criminalitzar la Generalitat”, ha dit Gonzalo Boye, advocat de Puigdemont. El lletrat sosté que se’l fa responsable de tota despesa només pel fet de ser el màxim representant del govern, sense concretar el responsable de cada partida. L’escrit de conclusions també recorda que el 2017 els comptes de la Generalitat estaven intervinguts i controlats pel ministeri espanyol d’Hisenda, que en el seu moment va insistir que no s’havia gastat cap euro públic en el referèndum.

Puigdemont: “El nostre deure és intentar de governar”

Igualment, Boye ha denunciat que, en aquest procediment, el Tribunal de Comptes no ha respectat la immunitat de Puigdemont, perquè es va iniciar quan ja era diputat al Parlament Europeu.

Montero insta el PP a facilitar un govern de Salvador Illa

La vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha instat el Partit Popular i el seu president, Alberto Núñez Feijóo, a facilitar la governabilitat a Catalunya després de les eleccions de diumenge passat. Segons Montero, el candidat del PSC, Salvador Illa, és l’única opció per a encapçalar el nou govern.

Sánchez “descarta completament” de permetre la investidura de Puigdemont

Montero diu que els catalans van parlar amb rotunditat i van votar “de manera aclaparadora” perquè Illa fos el nou president. Per tant, ha demanat al PP que s’aclareixi i considera que “hauria de facilitar qualsevol governabilitat” atès que no poden ser una alternativa de govern.

Montero s’ha demanat si Feijóo farà que els vots del PP “serveixin per a alguna cosa” o simplement es conformarà amb “un mal resultat”, tenint en compte que la formació espanyolista va multiplicar per cinc la seva representació fins als quinze escons. 

Pàgines