Leo Sands · The Washington Post

La Xina espera el retorn dels seus óssos panda gegants. S’espera que aquests animalons blancs i negres, atraccions estrella dels zoològics dels Estats Units i Gran Bretanya, tornin al seu país d’origen a final de l’any vinent, cosa que, segons que suggereixen els analistes, pot ser un canvi de rumb en l’enfocament xinès de la “diplomàcia panda”.

A Washington és previst que els tres pandes del Zoològic Nacional de Washington tornin a la Xina el 7 de desembre, data en què expira l’acord de préstec. A partir de llavors, ja només en quedaran quatre a Atlanta, que també hauran de marxar l’any vinent, tret que ambdós països signin un nou acord. Gran Bretanya perdrà els seus dos últims pandes el desembre, igual que Austràlia l’any vinent si no es prorroga l’acord existent. Sense una pròrroga, els Estats Units s’enfronta a la perspectiva de no tenir pandes gegants per primera vegada d’ençà del 1972.

“Potser és la manera que té Pequín d’indicar a Occident que no estan gaire contents amb com van les coses”, afirma Chee Meng Tan, professor associat de la Universitat de Nottingham (Malàisia) que estudia la “diplomàcia del panda”, terme emprat per a descriure l’estratègia de Pequín durant dècades de regalar els óssos o deixar-los en préstec amb l’esperança de crear relacions amb els altres països.

Segons Tan, Pequín se sent com més va més frustrat pel deteriorament de les relacions entre la Xina i Occident d’aquests anys. “Aquesta pot ser una manera de dir-li a la gent que no ens tracteu gaire bé i que, per tant, potser retirem els pandes”, va afegir en una entrevista telefònica el dijous.

Els pandes del zoo de Memphis se’n van anar a l’abril, i els del zoo de Sant Diego, el 2019. Després de la sortida del Zoològic Nacional de Washington, prevista el desembre, els afeccionats al panda gegant hauran de viatjar a Geòrgia per a admirar la parella d’óssos blancs i negres del Zoològic d’Atlanta, els últims que queden al país. Tampoc no els queda gaire temps: segons l’acord que té el zoo, els pandes han de marxar el 2024 i fins a l’abril no havien parlat de renovar-lo.

Els pandes han estat simbòlics en les relacions entre els Estats Units i la Xina del 1972 ençà, quan el president Richard Nixon va fer aquella històrica visita a la Xina comunista i el primer ministre, Zhou Enlai, va oferir a la primera dama, Pat Nixon, dos pandes gegants que van anar al zoo de Washington. “Va ser un senyal de la millora dels llaços entre Pequín i la resta del món”, va afirmar Tan.

La Xina també ha reconegut el paper dels pandes en la seva diplomàcia en el passat: fa deu anys, l’ambaixador xinès als Estats Units, Cui Tiankai, va dir en un article d’opinió per a The Washington Post: “En realitat hi ha dos ambaixadors xinesos a Washington: jo i el panda del Zoològic Nacional.”

I els pandes signifiquen molt fins i tot per a aquells que no s’interessen per la política. Els pandes gegants del zoo de Washington, Mei Xiang i Tian Tian, han captivat els visitants durant anys. Aquests dies, la gent hi ha anat en massa per retre homenatge als pandes i al seu fill de tres anys, Xiao Qi Ji, abans no marxin cap a la Xina. De fet, vora 60.000 persones van comprar entrades per veure Xiang Xiang, el panda femella de cinc anys del zoo de Ueno, a Tòquio, l’últim dia al zoo, i algunes van esclafir a plorar mentre la contemplaven, segons Reuters.

A més de la càrrega emocional que implica per als visitants, la tornada dels pandes a la Xina pot resultar econòmicament costosa per als zoològics. Múltiples estudis han demostrat que els pandes són una atracció estrella per als visitants de pagament i un filó per a la venda d’entrades en zoològics de tot el món, segons el South China Morning Post.

La Reial Societat Zoològica d’Escòcia va anunciar a començament d’aquest mes que els dos únics pandes gegants de la Gran Bretanya tornaran a la Xina a principi de desembre, després de viure a Escòcia del 2011 ençà. Austràlia també perdrà els seus únics óssos panda l’any vinent si el zoo d’Adelaide no aconsegueix de prorrogar un acord que, segons el zoo, expira el 2024.

Les sortides dels pandes solen estar lligades a acords de préstec que arriben a la fi sense ser prorrogats, i les autoritats no n’han vinculat explícitament el retorn amb la política. No obstant això, els analistes xinesos assenyalen que les sortides es produeixen quan les relacions de molts països occidentals amb el país s’han tornat més tibants en els últims anys.

“La Xina exigeix ara als països als quals va concedir el privilegi d’acollir pandes que siguin amistosos amb la Xina i si no ho fan prou, els pandes seran retirats”, va dir Steve Tsang, director de l’Institut de la Xina de SOAS a Londres, en un correu electrònic el dijous. Tsang creu que la retirada pot considerar-se part de la política exterior com més va més ferma del president xinès, Xi Jinping.

També hi ha indicis que la política de préstec de pandes als països occidentals es veu amb creixent escepticisme a la Xina. A principi d’enguany, el Global Times, un tabloide nacionalista xinès afiliat a l’estat, va publicar una notícia titulada: “Ha arribat el moment de posar fi a la ‘diplomàcia panda’?”

Pot haver-hi més raons per les quals la Xina estigui menys interessada a enviar les seves colles a l’estranger. Chee Meng Tan va assenyalar que el nivell d’amenaça del panda gegant va ser rebaixat de “en perill” a “vulnerable” per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa el 2016, a mesura que n’augmentava la població mundial a nivells més sostenibles. Aquesta amenaça va ser també una de les raons per les quals Pequín va col·laborar amb zoològics estrangers per a acollir pandes, amb la finalitat de promoure’n la conservació.

Uns altres països han retornat els pandes per motius diferents de les condicions del préstec. El 2020, el Canadà es va acomiadar dels seus dos únics pandes gegants, tres anys abans que no era previst, perquè les autoritats del zoo van tenir dificultats per a aconseguir el bambú que necessitaven per a alimentar-los. “Són primmirats”, va dir llavors el president del zoo de Calgary, Clement Lanthier, segons Associated Press. “Per alguna cosa estan en perill d’extinció. Necessiten el bambú. És l’única cosa que fan. Mengen bambú i dormen.”

Cal destacar que és probable que un país tingui pandes en el futur immediat. El 2019, Xi va enviar al president rus, Vladímir Putin, dos pandes gegants per al zoològic de Moscou, que hi seran en préstec durant quinze anys com a part d’un programa de recerca conjunta, tal com va informar Reuters. “Quan parlem de pandes, sempre acabem amb un somriure en la cara”, va dir Putin, mentre donava les gràcies al seu homòleg xinès. “Acceptem aquest regal amb gran respecte i gratitud.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Una dona de 83 anys s’ha mort ofegada avui al matí a la platja de Riells de l’Escala (Alt Empordà). Segons que informa els Serveis d’Emergències Mèdiques (SEM), l’avís s’ha rebut als volts de les 9.30 i quan han arribat al lloc dels fets la dona ja havia estat treta de l’aigua i portada fins a la sorra per uns altres banyistes que hi havia a la zona. Els SEM no han pogut fer res per salvar-li la vida. Fins al punt de l’accident s’hi ha desplaçat una unitat del SEM i també una de bombers per si calia fer el rescat, que finalment no ha hagut d’actuar.

Marcel Vivet ha estat un dels activistes i represaliats independentistes que ha participat en l’acte que ha organitzat l’ANC a la plaça d’Urquinaona de Barcelona. Tan sols començar, ha etzibat: “El nostre futur pinta molt negre, no ens podem enganyar. Al nostre país, els voltors especulen amb el preu de la nostra vida, habitatge, menjar i volen que l’educació i la sanitat sigui un producte de luxe. I quan sortim als carrers, plens de ràbia per protestar, ens envien els gossos.”

Dolors Feliu: “Som un poble que lluita dempeus i que aconseguirà el que vol”

Ha fet un discurs contundent dirigit a tots els poders fàctics que reprimeixen, desnonen o que restringeixen l’educació o la sanitat. “Ells no tenen terra, ni senten amor per res més que les seves riqueses”, ha expressat. També ha animat a construir la independència de la base, teixint aliances, reforçant sindicats i organitzacions que donin sentit revolucionari i de classe la independència.

Podeu recuperar la intervenció de Vivet a continuació:

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha dit que ara hi ha una posició conjunta per negociar amb l’estat espanyol i ha receptat fermesa per aconseguir l’autodeterminació. “Que ho tingui clar tothom: l’amnistia per si sola no resol el conflicte. L’autodeterminació, el referèndum se situa al centre de la resolució del conflicte”, ha remarcat en un missatge institucional des de Fonollosa amb motiu del sisè aniversari de l’1-O. L’acte s’ha fet des de la plaça 1-O, la mateixa on va intervenir la Guàrdia Civil per retirar les urnes i on va carregar contra la gent que hi havia concentrada.

Aragonès ha situat el govern al capdavant del “torcebraç” amb l’estat espanyol per obtenir un referèndum. “Amb tota la convicció que és a través de la fermesa i d’utilitzar tota la força democràtica de la negociació perquè allò que d’entrada sembla impossible es pot fer realitat”, ha afegit. Ho ha dit acompanyat per la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, i per la d’Acció Exterior, Meritxell Serret, Aragonès ha fet una declaració institucional des de la plaça 1-O de Fonollosa, al Bages.

Aragonès ha destacat l’exemple de “resistència i coratge” que van donar els habitants de Fonollosa ara fa sis anys, que “van posar el seu cos per protegir les urnes”. El que va passar allà i a molts punts de Catalunya, ha dit, no es pot oblidar. “Avui hem de continuar defensat l’1-O com un èxit sense precedents”, ha continuat el president, per declarar tot seguit que el conflicte amb l’estat espanyol “només es pot resoldre votant amb urnes, amb paperetes i amb vots”.

És per això que ha alertat que amb l’amnistia en la negociació amb l’estat no n’hi ha prou, i que cal “fermesa en tots els àmbits” per aconseguir que el poble català pugui decidir el seu futur. Ha recordat els presos independentistes que van ser alliberats fa dos anys i també les persones a l’exili o que s’enfronten a processos judicials per mobilitzar-se. De fet, ha assegurat que és un gran honor que al govern hi hagi una consellera que ja ho era l’1-O i que va viure tres anys a l’exili. Però alhora ha advertit que “l’amnistia per si sola no resol el conflicte”, i que és el referèndum el que ha de situar-se al centre.

“Si el govern de l’estat vol resoldre el conflicte de sobirania ha d’escoltar i atendre aquesta demanda àmplia, transversal i majoritària de la ciutadania”, ha insistit. Aragonès ha constatat que els objectius estan clars, i ha celebrat que ara hi hagi “un punt de coincidència en el com”. El president ha remarcat que utilitzar la força rebuda a les urnes i la fermesa en el “torcebraç” amb l’Estat és una via que està “oberta”. “Som més els que ens sentim cridats a aprofitar aquesta oportunitat i és una notícia excel·lent”, ha continuat.

Ara bé, ha alertat que es tracta d’un camí complex i que els punts de partida entre la posició de l’Estat i de Catalunya són molt distants. “Des de la caverna s’hi oposaran, s’amenaçarà, intentaran fer-nos callar una altra vegada com va passar amb els indults i la reforma del delicte de sedició”, ha avisat Aragonès, que ha insistit que els demòcrates que defensen la independència no només han d’explorar aquest camí, sinó que l’han de dirigir “amb fermesa” a l’hora de defensar els seus objectius. “Autodeterminació i amnistia: una aposta clara per utilitzar totes les vies i també, si és possible, la de la negociació”, ha conclòs.

El president també ha assenyalat que ara és el moment de tornar a construir, de parlar i escoltar, i ha celebrat que al parlament s’hagi pogut veure que després de molt de temps hi ha una posició conjunta de l’independentisme. “Una posició conjunta que ens insta el govern a posar-nos al capdavant i dur a terme totes les accions oportunes perquè el referèndum sigui reconegut, per fer realitat que el nou referèndum el resultat sigui implementat”, ha resumit.

Ja fa més de tres hores que ha començat la votació i la plaça de l’Església d’Òrrius és plena a vessar com un dia de festa major. En un escenari improvisat sobre les escales de l’església, els organitzadors agraeixen la presència als votants, més de nou-cents. Molts reconeixen tenir el Primer d’Octubre al cap, com la Montse, una orrienca que demana que li facin una fotografia mentre introdueix la butlleta a l’urna. “Tinc tot un arxiu fotogràfic d’aquestes jornades per als meus néts“, diu. Tot i la simbologia del moment, té clar què vol: “Espero que un dia no calgui fer-me més fotografies així i siguem independents.”

Quan encara faltaven cinc minuts per a començar la jornada, davant la casa de la vila ja hi havia cua per a començar a votar. Tot era preparat: carpes, urnes, butlletes, ordinadors i fins i tot un servei de bar. Sis anys després del Primer d’Octubre, aquest petit municipi del Maresme organitza una consulta popular sobre la independència, emulant l’experiència d’Arenys de Munt (Maresme) el 2009, la primera pedra d’una onada de consultes que va culminar en la votació del 9-N. En aquest cas, l’objectiu és semblant. “És hora de tornar a activar-nos i esperem que aquest acte sigui una manera d’esperonar-nos després d’uns anys endormiscats a conseqüència de la repressió. Animem la resta de pobles a fer el mateix”, explica Pau Manté, integrant d’Ò! República, entitat que ha impulsat la votació. La pregunta és inequívoca: “Vols fer efectiva la declaració d’independència proclamada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017?”

Mentre les campanes tocaven les nou del matí, les primeres butlletes començaven a entrar a les urnes, que són les mateixes que es van fer servir en el Primer d’Octubre de 2017. Es podrà votar fins les 20.00, quan començarà l’escrutini, fet per una junta electoral independent que integra tots els batlles vius del poble. La imatge més repetida és la de la gent fent-se fotografies mentre vota. “Tant de bo un dia normalitzem el fet de votar i no calgui guardar-ne un record”, diu la Carme, una senyora d’Argentona que ha vingut a votar. Tot i que la majoria de gent ve dels pobles del voltant, també hi ha gent que s’acosta d’uns altres indrets del territori. La consulta és oberta a tothom. L’únic requisit que cal complir per a votar és tenir més de setze anys i presentar un document identificatiu. L’organització fa servir el cens de la darrera tramesa electoral i així evita de comprometre cap treballador municipal. Respecte del vot de gent de fora del poble, han creat una base de dades digital pròpia, per a evitar que algú pugui votar més d’una vegada. “Hem imprès 5.000 butlletes, però tant de bo hàgim de fer fotocòpies”, diu Oriol Rull, també membre d’Ò! República. Els organitzadors tenen previst cedir aquesta base de dades en cas que algun altre municipi vulgui seguir la seva estela i organitzar una consulta similar.

Durant el matí la plaça de la vila es fa petita per a la cua que formen els votants que vénen d’uns altres pobles. La consulta es divideix en dos: la gent del municipi, uns vuit-cents segons el cens oficial, vota dins el saló de plens. Els visitants voten en unes carpes a fora. Arran de la gran afluència de gent, l’organització decideix d’instal·lar una urna extra per a poder agilitzar el procés. A la cua s’hi veuen banderes estelades i moltes samarretes de les manifestacions que l’ANC ha convocat aquests darrers anys. Fins i tot hi ha gent que hi va amb l’animal de companyia o en bicicleta, abans o després d’anar de ruta. L’ambient és reivindicatiu i també festiu. “Salvador Illa deia que a ell no li importava tornar a convocar eleccions i escoltar la gent, quina manera millor per a fer-ho que amb un referèndum”, diu l’Albert, que vota juntament amb la seva parella Pilar. Són vinguts de Sant Quirze del Vallès i la consulta d’Òrrius és la primera aturada en una jornada plena de reivindicacions. “Ara anirem a la Model i després, a la tarda, a Urquinaona”, afegeix.

Fotografia: Pere Millan. Votació a Òrrius (fotografia: Pere Millan). Pepereta de la consulta d'Òrrius El punt de votació

El batlle del municipi, Xavier Masgrau, s’ho mira en un segon pla. “Gallina de piel”, exclama, fent referència a la coneguda frase de l’ex-entrenador del Barça, Johan Cruyff. La impulsora de la votació és Ò! República, que va recollir més de dues-centes signatures per demanar-la. Durant la campanya electoral per a les municipals, Masgrau va comprometre’s a posar-ho fàcil. Pocs mesos després de les eleccions, la idea s’ha materialitzat. El consistori es limita a cedir l’espai, i dels voluntaris i el material se’n fa càrrec l’entitat. “Aparquem les ideologies i empenyem per a l’objectiu comú, que és l’autodeterminació. Aquí no hi ha partits, només posem Catalunya a davant”, explica. Tot i l’ambient festiu de la jornada, el batlle té clar que l’acte d’avui pot tenir conseqüències. De fet, Vox i el PP ja han presentat una denúncia amb la voluntat d’aturar la iniciativa. “Estic tranquil, però resignat. Sé que patiré repressió. Quan prens aquesta decisió, ho has d’assumir”, indica.

Xavier Masgrau: “La votació d’Òrrius sobre la independència vol bellugar consciències”

La plaça de la vila s’omple d’aplaudiments quan arriba el president de la Generalitat Quim Torra, que vota entre crits de “gràcies, president“. El cap de l’executiu català entre el 2018 i el 2020 vota acompanyat del batlle d’Òrrius. Els organitzadors confessen que no sabien que vindria i consideren que és un bon exemple de l’èxit i el ressò de la convocatòria.

Quim Torra votant a Òrrius (Foto: Lluis Rugama) Quim Torra votant a Òrrius (Foto: Lluis Rugama)

La cua per a votar a poc a poc es trasllada a la cua de la barra, on se serveixen entrepans i cafès. Tots els beneficis que es recaptin es destinaran a fer front a les possibles conseqüències legals que la consulta pugui comportar. Entre els centenars de votants apareix Roger Español, la víctima principal de la violència policíaca del Primer d’Octubre. “Quan vaig saber que hi havia aquesta iniciativa vaig pensar: ja era hora”, diu després d’haver introduït la butlleta a l’urna.

El jutge Manuel Marchena i els magistrats del Tribunal Suprem espanyol que van participar en el judici contra el procés van enregistrar-se durant els quatre mesos en què va durar la vista oral. Són unes imatges inèdites que ha publicat avui El Mundo, just avui, bo i coincidint amb el sisè aniversari del Primer d’Octubre. El vídeo l’acompanyen amb la cançó “Junts” de Lluís Llach, que precisament fou un dels testimonis en aquell judici, en una sessió en què va deixar pràcticament sense paraules Manuel Marchena i en què va respondre amb vehemència a la presència de l’extrema dreta com a part acusadora.

En el vídeo es revelen moments que no són coneguts per al públic, com ara com era el descans dels magistrats durant el judici que es va fer al Suprem espanyol, l’homenatge que van fer al magistrat Varela amb motiu de la jubilació i escenes de distensió, amb els refrigeris que es prenien, els descansos i fotografies somrients mirant a càmera.

Captura de pantalla del vídeo que ha publicat El Mundo. Captura de pantalla del vídeo que ha publicat El Mundo. Captura de pantalla del vídeo que ha publicat El Mundo.

La publicació d’aquest vídeo provocador coincideix de ple amb el debat sobre una possible amnistia relacionada amb el procés d’independència de Catalunya, que pot extingir definitivament totes les condemnes d’aquell judici i les dels processos contra uns altres dirigents polítics i socials i activistes. El Suprem ja ha emès signes d’hostilitat envers l’amnistia, i ha fet córrer que posarien tots els entrebancs possibles a l’aplicació d’una llei d’amnistia.

I és un gest envers un judici sobre el qual el TEDH ja té el peu al coll, amb l’admissió a tràmit dels recursos de tots els ex-presos polítics, i amb l’enviament de tot un seguit de preguntes comprometedores a l’estat espanyol sobre la possible vulneració d’un bon grapat de drets fonamentals perquè les respongui abans del mes de gener vinent.

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Dolors Feliu, ha fet una declaració contundent en l’acte que ha organitzat l’entitat a Urquinaona per commemorar el sisè aniversari del Primer d’Octubre. Feliu ha fet valdre la mobilització de la gent: “Som un poble que lluita dempeus i que aconseguirà el que vol.” I ha dit que avui no eren pas a Urquinaona per nostàlgia: “Som aquí perquè aquella lluita de l’1-O és aquí i avui i continua. Som aquí com si fos aquell 1-O. Estem instal·lats, decidits, aferrats a la lluita fins que no aconseguim la independència.” Ha dit que no es volien més moments històrics: “Tenim el calendari farcit de dates històriques. L’única data que volem històrica és la de la independència”, ha comentat.

No és pas casualitat que l’acte s’hagi fet a Urquinaona. L’octubre del 2019 hi va haver grans manifestacions en contra l’empresonament dels presos polítics. “Van posar en una sentència que no hi havia futur per vosaltres ni per a les vostres generacions”, ha dit.

Feliu ha fet esment a la repressió que sofreix l’activisme independentista, en especial el jovent. Ha criticat que la repressió: “La repressió ha vingut dels mateixos Mossos d’Esquadra i del govern. Vergonya, ho hem de denunciar avui aquí ben alt i ben fort. Som aquí perquè hem entès que la repressió només s’esborra i es venç al carrer. Quan ens aixequem vencem aquesta repressió.”

Les mobilitzacions que reivindicaran el Primer d’Octubre sis anys després

També ha fet esment a la legitimitat del referèndum. “Com és que aquí a Catalunya ens hem deixat dir que no es podia fer aquell 1-O? Com és que durant aquests sis anys al parlament s’ha deixat dir que no es podia fer?”, s’ha demanat Feliu.

“El govern espanyol ens diu que els hem d’ajudar. En diuen amnistia i així potser s’estalvien una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que els expliqui els drets. No volem que ens perdonin pel que vam fer aquell 1-O”, ha comentat.

També ha criticat la política que es fa a Madrid: “La independència s’ha de fer aquí. Si al congrés s’aprova la llei d’amnistia, el mateix dia que s’aprovi el parlament ha de ressonar la independència”, ha dit. Finalment, ha fet una crida a convocar eleccions si els partits no volen fer la independència.

Podeu recuperar la declaració de Feliu a continuació:

En el sisè aniversari del referèndum de l’1-O, el president Carles Puigdemont reclama de retornar a la fórmula original. “Aquesta fórmula és la que ens fa guanyadors i ens permet de sostenir la posició davant d’una Espanya que no ha abandonat mai la seva fórmula original”, diu. En un piulet, Puigdemont ha reivindicat que la votació va ser possible gràcies a la unitat política, al lideratge de les institucions i a la mobilització civil, democràtica i no violenta. En aquest sentit, Puigdemont considera que tot allò que s’aparti d’aquesta fórmula, s’aparta de la victòria. I mira cap a la resta de partits independentistes: desacreditar i deslegitimar aquella consulta allunyen el moviment de la victòria.

La diada de l’11 de setembre commemora una derrota. La de l’1 d’octubre, una victòria. Ni la derrota va ser definitiva, ni la victòria és encara completa. Sabem com hem resistit tres segles, i sabem quins elements conformen la victòria de fa sis anys. Tots depenen de nosaltres.… pic.twitter.com/dsL2ZRvcD9

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) October 1, 2023

“Podem subratllar les nostres desavinences i aprofitar-les per erosionar l’altre o fer cops de colze”, afegeix. De la mateixa manera, diu que n’hi ha que, per fer-se remarcar, han provat de desacreditar i deslegitimar el Primer d’Octubre. I en aquest sentit alerta: “Però estarem allunyant-nos de la fórmula amb què vam guanyar l’1 d’octubre.”

Puigdemont sosté que amb l’1-O l’independentisme va trencar la continuïtat històrica entre el règim imposat per la Nova Planta imposat per Felip V i tot allò que ha vingut després amb Felipe VI.

Tretze persones s’han mort arran d’un incendi en una discoteca a Múrcia a primera hora d’avui. Ho ha confirmat la policia espanyola i no es descarta que es trobin més cadàvers dins l’edifici. El director general de Seguretat i Emergències de Múrcia, Ricardo Villalba, és al lloc dels fets coordinant els equips.

Una vegada extingit l’incendi, els esforços es destinen a trobar més gent. Al lloc dels fets s’hi han desplaçat els bombers, la policia i unes quantes ambulàncies medicalitzades. La policia investiga l’origen de l’incendi.

Avui, diumenge 1 d’octubre de 2023, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Roger Español: “L’amnistia és una merda, perquè l’independentisme polític sap que l’estat espanyol voldrà una contrapartida”
• Els carrers i places dedicats a l’1-O esdevenen dels més comuns del nomenclàtor català
• El Regne Unit s’indigna per la tala de l’arbre més cèlebre del país. Què en podem aprendre?
• Sensellarisme: d’una gàbia sense barrots a l’escalfor d’una llar
• Acceleració solar: no arribarem als objectius del 2030 i a bona part d’Europa es compliran abans d’hora
• A Sant Jeroni de la Murtra s’ha tornat a veremar
• Fragment: ‘Els burgesos de Calais’, de Michel Bernard
• Gaudir del moment | Mail Obert d’Andreu Barnils
• Xou Terenci Moix | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CCCLXXXVII): ‘Sta, viator’ | Article de Biel Mesquida

Tot seguit, les portades dels diaris del país:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Robert Fico, el candidat pro-rus, ha guanyat les eleccions parlamentàries d’Eslovàquia, segons els resultats complets que s’han fet públics aquesta matinada. La victòria del partit populista Smer ha desmentit així els sondatges de la nit, que preveien la victòria del partit progressista de Michal Simecka.

A les 6.30 hora local, el partit Smer de Fico encapçalava la cursa amb un 23,28 % dels vots, segons l’Oficina d’Estatística d’Eslovàquia, seguit de l’Eslovàquia Progressista de Simecka amb aproximadament un 17 % i el partit HLAS (Veu) de Peter Pellegrini, en tercer lloc, amb gairebé un 15 %.

El país sembla encaminar-se, per tant, cap a un govern de coalició, atès que cap dels dos primers classificats és a prop d’obtenir una majoria clara.

Si el partit Smer de Fico forma un nou govern, podria revertir el suport del país a Ucraïna i amenaçar la unitat europea enfront de la invasió russa, en un país que fa frontera amb Ucraïna i que fins ara ha estat un dels més bolcats en el suport a Kíiv.
Un antic primer ministre que va ser forçat a deixar el càrrec fa cinc anys, Fico, de cinquanta-nou anys, ha fet una campanya basada en teories conspiratives i un discurs pro-rus i antiamericà. Abans de les eleccions, la majoria dels sondatges el mostraven com el favorit.

Simecka, dirigent d’Eslovàquia Progressista i antic periodista, té una visió dràsticament diferent de la de Fico per a una Eslovàquia pro-europea i liberal i ha aconseguit de guanyar terreny a última hora. A tan sols trenta-nou anys, es convertiria en el primer ministre més jove del país si arribés al poder.

En tot cas, amb aquest resultat, els partits petits que entrin al parlament tindran ara un paper clau per a la formació d’un govern de coalició. Hi ha una possible “coalició pro-europea” que podria tenir 82 diputats, però també una possible “coalició pro-russa”, que en tindrà 79. Bàsicament, depèn del posicionament que adopti el tercer partit en els comicis, el socialdemòcrata HLAS.

El sisè aniversari del Primer d’Octubre coincideix amb les negociacions de la investidura de Pedro Sánchez. Una de les condicions de Junts i ERC per a votar a favor del dirigent del PSOE és l’aprovació d’una llei d’amnistia per als represaliats del procés. Una llei, tot sigui dit, que previsiblement també esborrarà les causes penals contra els policies espanyols i guàrdies civils que van participar en les ràtzies contra els votants i els col·legis electorals.

Per saber com viuen aquestes negociacions els represaliats, parlem amb Roger Español, la víctima principal de la violència policíaca del Primer d’Octubre. “Em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats. Tenim totes les de perdre, els qui no volem l’amnistia i volem que es jutgin els policies que ens van agredir. Em sembla demencial”, declara a VilaWeb.

En aquesta entrevista, Español lamenta el secretisme de les negociacions i que no s’hagi parlat abans amb les víctimes de la violència policíaca. “Algú ha decidit que, per la seva situació personal, és millor amnistiar els policies, i així tots tranquils i tots contents”, diu.

—Han passat sis anys d’ençà de l’1-O. Com us ha canviat la vida?
—Abans de l’1-O em dedicava a la música, tenia tota la meva vida encarada en aquest sentit. Estudiava al conservatori superior del Liceu i em guanyava la vida fent concerts i donant classes. Després del referèndum, amb la ferida i la recuperació, vaig intentar de tornar a les classes, però amb tot el merder i les dificultats que tenia –perquè em va afectar els nervis de la boca– se’m va fer molt difícil, molt complicat. A més, es van esdevenir situacions familiars complicades, i tot plegat em va fer deixar els estudis. A part, durant la pandèmia, molts dels projectes musicals van caure perquè tot just començaven a caminar. Ara, bàsicament, toco amb un grup de música que es diu Soweto, que ja fa vint-i-cinc anys que actuem.

—I com us guanyeu la vida?
—Per sobreviure, em vaig buscar una feina estable, amb un sou i un horari estable. També tinc un fill, i això comporta responsabilitats. Sempre he treballat, mentre estudiava… Al conservatori feia de conserge, cosa que em va donar molta experiència. Ara treballo d’això en un institut de Barcelona.

—Com us ha condicionat la vida quotidiana, la pèrdua de l’ull?
—Al principi, el més complicat va ser l’equilibri. Costa molt d’adaptar-s’hi, sobretot els primers dies. Per baixar de casa o fer qualsevol cosa que comportés caminar, em calia algú al costat, perquè no les tenia totes. També em va passar que la ferida em va afectar els nervis que baixen fins a la boca i no tenia sensibilitat a les dents. A l’hora de mossegar l’embocadura del saxofon era complicat. Tot això s’ha anat resolent de mica en mica, i ara les seqüeles que més queden són les més visuals: a l’hora de calcular distàncies curtes, quan hi ha poca llum, conduint de nit també tinc problemes… Bé, són les seqüeles típiques d’aquesta mena de mutilacions.

—Sis anys després, amb tot el que heu passat, tornaríeu a sortir l’1-O a votar a l’escola Ramon Llull?
—Sí, el que vam fer l’1-O és l’únic camí útil per a aconseguir els nostres objectius. Ara els polítics ens diuen que els donem els vots i que ells, en un despatx d’aquí o a Madrid, ja faran la seva. Precisament, l’1-O anava en contra d’això. Volen girar full del referèndum i mirar cap endavant amb pactes amb l’estat. Això és una frustració. Jo he viscut aquests sis anys amb molta ansietat. Crec que l’1-O ha de ser el pal de paller de la direcció estratègia, i tot allò que s’aparti de la confrontació i la mobilització popular em sembla una pèrdua de temps. La política actual em fa sentir impotent. La mobilització al carrer gairebé ha mort i totes les decisions queden a les seves mans. I em fa molta ràbia, perquè ens venen històries que encara ens enfonsen més en l’autonomisme, com la reclamació de Rodalia.

—Què penseu quan els polítics parlen de “l’esperit de l’1-O”?
—Em rebenta bastant, l’esperit de l’1-O no és això que passa. L’esperit de l’1-O són els partits polítics i el govern cridant a la mobilització popular per a fer pressió. Ara han posat tantes reivindicacions davant l’objectiu principal que em costa de creure que vulguin arribar a l’objectiu principal, la independència.

—Esteu orfe políticament?
—Totalment. No hi ha cap partit independentista que em representi prou. Sóc conscient que cap partit et pot representar al 100%, però no n’hi ha cap que arribi a uns mínims per a dir: aposto per tu. Fixa’t que tots tres partits reclamen una amnistia a l’estat espanyol que vés a saber on ens portarà…

—Pel tret que us va ferir hi ha quatre policies espanyols (l’escopeter i tres comandaments) a punt d’anar a judici. Què n’espereu? El seu empresonament us rescabalarà?
—Per a l’escopeter demanarem més de dotze anys de presó. La presó no ho és tot, però és un part important. Evidentment, la reparació total, almenys en el meu cas, seria arribar a l’objectiu pel qual vaig anar a votar l’1-O. Però què n’espero? Sincerament, de la justícia espanyola, jutjant els policies espanyols, n’espero poc.

—Com ha estat la instrucció?
—Hem fet molta feina amb l’Anaïs Franquesa i el Centre Irídia. Hem presentat peritatges, hem identificat l’escopeter i hem avançat molt. I fins ara, el jutge instructor ens ha donat la raó en cada punt que hem plantejat. Fins i tot, va tombar l’últim recurs dels advocats de la policia per a evitar el judici. Tenim molt bona predisposició per al judici oral, passa que la policia espanyola es pot amagar en un i mil racons per no haver de retre comptes per les seves accions. A més, aquest cas també és important perquè forma part d’una lluita molt important, la de prohibir les pilotes de goma. Per això sóc a Stop Bales de Goma, amb l’Ester Quintana i en Carles Guillot. Segurament, la lluita no s’acabarà aquí, amb la justícia espanyola, i haurem de recórrer a la justícia internacional.

—La prohibició d’aquesta mena d’armament formaria part del vostre rescabalament?
—Sí, una part de la reparació és la no-repetició. Si arran del meu cas aconseguim que no es puguin fer servir més aquestes armes, seria una victòria.

—La prohibició de les bales de goma és un tema que es va tractar amb la reforma de la llei mordassa.
—Sí, vam anar al congrés a donar les nostres opinions com a afectats. Recordo que, fins i tot, el representant de Podem, quan li parlàvem de les bales de goma, ens va dir que preferia d’abordar el delicte de desobediència. El del PSOE no va ni aparèixer. Ens han volgut vendre que aquella era la nostra finestra d’oportunitat, però és mentida. La derogació de la llei mordassa es pot tractar en qualsevol negociació, com ara el pressupost. Per mi, la derogació hauria de ser una línia vermella en qualsevol negociació. Sobretot, per part de l’independentisme català i basc, tenint en compte la repressió que han rebut.

—També esteu processat en una contra-causa, en la qual la policia espanyola us acusa d’un delicte d’atemptat contra l’autoritat.
—Sí, em demanen dos anys i mig de presó. Em van posar aquest mig any més per espantar, perquè entri a la presó si em condemnen. Jo no tinc cap problema d’anar davant el jutge a donar les explicacions que calguin. La meva intenció no va ser mai tirar una tanca cap als policies. Volia aturar l’avanç de les furgonetes, que segurament haurien anat a una altra escola a fer exactament el mateix que van fer a la Ramon Llull. Jo no tinc por. Donaré la cara on calgui i tinc tota la confiança que els meus advocats em defensaran.

—Aquesta segona causa existiria si no haguéssiu presentat la vostra denúncia?
—Segurament no. Ells van presentar la denúncia una setmana o dues després que nosaltres presentéssim la nostra. Va ser una causa-efecte.

—Com viviu el debat de les negociacions de l’amnistia, que sembla com més va més a prop?
—La reivindicació de l’amnistia per part de l’independentisme ve de força més enrere, pràcticament després de l’1-O. Quan van aparèixer els cartells “Spain sit and talk” del Tsunami també ho van fer, com una bomba de fum, els de l’amnistia. A nosaltres, o almenys a mi, ningú m’ha preguntat si vull ser amnistiat o no.

—Ningú s’ha posat en contacte amb vós?
—Ningú se n’ha preocupat, i mira que faig esforços per fer-me sentir [riu]. Què en penso, de l’amnistia? És una merda, perquè l’independentisme polític sap perfectament que si demana una amnistia, l’estat espanyol voldrà una contrapartida. És una utopia pensar que l’estat acceptarà una amnistia sense rebre res a canvi. I què demanaran? Els policies de l’1-O. És bastant lògic. A mi em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats. Tenim totes les de perdre, els qui no volem l’amnistia i volem que jutgin els policies que ens van agredir. Em sembla demencial. Sobretot, perquè ningú ens ha demanat res i perquè l’amnistia, tal com es planteja, és tancar d’una vegada el capítol de l’1-O.

—Una altra contrapartida que sembla que es reclama és que l’independentisme renunciï públicament a la unilateralitat.
—Si t’hi fixes, fins i tot l’esquerra espanyola [Sumar] ha posat aquesta condició damunt la taula, amb la reclamació que els independentistes diguin que no ho tornaran a fer. Posar tantes condicions a una llei d’amnistia és voler anul·lar el Primer d’Octubre. I quan veus Jaume Asens fent de pont entre l’un i els altres i dient que s’han d’amnistiar els policies… Salten totes les alarmes.

—Com us sentireu si s’aprova la llei i us amnistien en contra de la vostra voluntat?
—Em sentiré malament. Si això passa, vol dir que els policies també han estat amnistiats. Llavors, tota la part de la reparació que significa el judici, sigui guanyar-lo aquí o en l’àmbit internacional, se’m robarà directament. La reparació personal de les víctimes és molt important. Hagis rebut un cop de porra, t’hagin tret un ull… Els abusos s’han de reparar, tant sí com no. L’independentisme polític ha d’estar per la reparació de les víctimes de l’1-O.

—També us oposareu a l’amnistia si serveix per a concretar un full de ruta per a un referèndum d’independència?
—Si és a costa de la nostra reparació i deixant en no res els judicis als policies l’a por ellos, tampoc no hi estaré d’acord. I dubto molt que l’amnistia agafi aquest caire de pas previ cap a l’autodeterminació. Sincerament, crec que no hi haurà mai un pacte per l’autodeterminació amb l’estat espanyol i, per tant, qualsevol amnistia que es vengui com el primer pas cap a un referèndum em sembla una presa de pèl.

—Què us han semblat les declaracions de Lluís Puig donant per fet que l’amnistia ha d’incloure els policies? 
—Si aquesta amnistia ha d’anar d’interessos personals, aquí cadascú tirarà cap a la seva banda i a veure qui pot més, no? Que de l’exili estant vegin l’amnistia com una solució a la seva situació personal, em sembla que és perquè no han valorat la situació dels represaliats que som aquí, rebent violència policíaca i judicial. La veritat és que em fan bastant de mal les declaracions d’en Lluís Puig, tenint en compte que Junts és el partit que, en teoria, fa l’estratègia de la confrontació. Jo vull que part d’aquesta confrontació sigui el meu procés judicial. Vull que els meus companys de la plataforma Defensem l’1 d’Octubre no es quedin amb les mans buides perquè algú ha decidit que, per la seva situació personal, és millor amnistiar els policies, i així tots tranquils i tots contents. L’1-O no pot morir amb una amnistia. No pot morir perquè tirin endavant solucions personals. 

—Difícilment l’amnistia beneficiarà tots els represaliats.
—Aquesta és una altra. Pablo Hasel i Valtònyc no entrarien en aquesta amnistia. Crec que per a condicionar la investidura és millor posar com a límit la derogació de la llei mordassa i no pas l’amnistia. Així es podrien fer passes en la lluita antirepressiva. Quan tornem a sortir al carrer a protestar, què ens passarà? Ens caurà la llei mordassa a sobre, sens dubte. Si tornen a fer un referèndum, en Lluís Puig, en Carles Puigdemont i tots els polítics tornaran a ser jutjats. L’amnistia no els servirà de res.

—Abans heu esmentat Jaume Asens. En una entrevista a VilaWeb, va dir que el vostre cas quedaria al marge de l’amnistia per la gravetat dels delictes comesos pels policies.
—El meu cas, segurament, tirarà endavant perquè fins i tot el jutge instructor parla de certes tortures, certs delictes de lesions greus, que no poden ser amnistiats, segons el dret internacional. Per què feia aquest matís, en Jaume Asens? Perquè el meu cas podria impedir que l’amnistia es dugués a terme per a tothom. Jo al·lucino amb en Jaume Asens… S’ha dedicat tota la vida a fer d’advocat i s’ha involucrat molt en el moviment antirepressiu… Sap perfectament en què consisteix la reparació de les víctimes. Aquest canvi de direcció per interessos polítics em costa molt d’entendre.

—Esteu afectat?
—No sé fins a quin punt en Jaume Asens i els altres són conscients de com ens afecten aquestes declaracions. A part d’estar aguantant una acusació contra els policies, hem de veure com els nostres polítics, en teoria els nostres polítics, i l’esquerra espanyola es posen en contra de tot això. No ens tenen en compte per a res i no els importen els nostres sentiments. No els importa revictimitzar-nos. La gent no es mereix que els policies no vagin a judici.

L’energia solar creix de manera explosiva a Europa, molt per sobre de les previsions que havien fet els governs i la majoria d’experts. Tots els països s’afanyen a adoptar una font d’energia que és abundant, neta, barata, i, sobretot, clau per al futur de l’economia. El 2022, els estats de la UE van augmentar d’un 40% la instal·lació d’energia solar, i van arribar als 41 GW de potència. El 2023 s’espera superar aquesta xifra i arribar als 50 GW. La crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna n’ha estat el detonant, però darrere aquesta explosió hi ha el creixement desorbitat de la capacitat de fabricació de plaques solars de la Xina, que en produeix el 80% mundial. Justament, la meitat de les exportacions de plaques solars del gegant asiàtic van a parar a Europa. Tanmateix, les traves burocràtiques i una xarxa elèctrica no pensada per a les renovables han fet que 40 GW en plaques solars agafin pols als magatzems europeus. Mentrestant, els experts expliquen que Catalunya continua al marge de tot això, i apunten quins són els entrebancs principals.

Una bona notícia per al clima, però que origina desafiaments importants

L’eclosió de l’energia solar ha sorprès fins i tot el gruix de les veus més optimistes i ha acabat donant la raó a aquells experts, fins ara minoritaris, que deien que els governs podien tenir objectius molt més ambiciosos i arribar a un 80% de generació elèctrica renovable l’any 2030. La realitat és que organitzacions, com ara SolarPower Europe, calculen que la majoria d’estats europeus assoliran els objectius del 2030 el 2027 a tot estirar. De fet, hi ha un seguit de països que ja han assolit els plans per al 2030, o hi arribaran enguany: Estònia, Irlanda, Letònia, Polònia, Bèlgica i Malta. En aquests casos, eren objectius molt modests, especialment els de Polònia, que es proposava de tenir 7,3 GW de potència solar el 2030, un valor molt baix per a un país de les seves dimensions. Cap d’aquests països encara no ha establert uns objectius nous, més ambiciosos, tot i que els experts pensen que ho aniran fent progressivament.

Hi ha una segona tongada d’estats europeus que l’any que ve assoliran els objectius prevists d’entrada per al final de la dècada: Bulgària, Txèquia, Grècia, Hongria i els Països Baixos. Aquest darrer és un exponent de l’acceleració enorme que té l’energia solar. Els Països Baixos ja havien revisat a l’alça els objectius del 2030, i havien fixat uns 26 GW de potència solar instal·lada al país. Esperonats pel blocatge al gas rus i l’exhauriment d’algun dels seus pous més importants, els neerlandesos assoliran aquesta xifra l’any vinent, cosa que dóna la raó als qui argumenten que el límit a les renovables és fonamentalment de voluntat política, i no pas tècnic o industrial.

Europa revisa a l’alça els objectius solars.

Àustria, Xipre, Alemanya, Romania i Suècia, per la seva banda, assoliran els objectius el 2025, cinc anys abans que no era previst. Xipre ja els havia revisat a l’alça, però eren modests (0,9 GW). El cas d’Alemanya és especialment important, atès que tenia els objectius més grans del continent, amb 98 GW, i els ha revisat a l’alça i ara són de més del doble. El grup de països següent és més significatiu, perquè assoliran els objectius quatre anys abans del previst, el 2026, tot i haver-los revisat a l’alça: Croàcia, Finlàndia i l’estat espanyol. Aquest darrer, amb la revisió ha doblat el desplegament solar fins a assolir els 76 GW el 2030, el tercer valor més alt a escala europea, per darrere d’Alemanya i Itàlia. Tal com veiem, l’objectiu s’assolirà sobradament quatre anys abans.

El 2027 hauran assolit els objectius del 2030 Dinamarca, l’estat francès, Luxemburg i Eslovàquia. D’aquests, tant Dinamarca com Luxemburg ja els havien apujat. Finalment, els països que trigaran més a assolir-los seran Itàlia, Lituània, Portugal i Eslovènia, tot i que tots quatre països ja havien revisat les previsions a l’alça.

La Xina prem l’accelerador en la fabricació de plaques solars

La crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna ha fet créixer la demanda de plaques solars exponencialment a Europa. Però amb una Europa sense capacitat d’instal·lar plaques solars a gran escala, no veuríem l’actual explosió solar. És gràcies a la Xina, que és precisament la causant de la destrucció de la indústria solar al nostre continent, que Europa pot instal·lar plaques solars a aquest ritme. Mundialment, la fabricació de plaques creix molt per sobre de les previsions. El 2024 el sector assolirà una fita molt destacable: arribarà a una capacitat de producció anual d’1 TW (1.000 GW) de mòduls solars. Alguns analistes han arribat a dir que el món no estava preparat per a aquesta xifra.

La Xina és la responsable del 80% de la fabricació de plaques solars mundials. Però el fet destacable no és solament en el volum. El gegant asiàtic n’ha doblat la capacitat de producció en un sol any, entre el 2022 i el 2023, i ha passat de 405 GW a 866 GW. No s’aturarà ací, i el 2025, tota sola arribarà a la xifra d’1 TW. Aquest fort creixement de la capacitat de fabricació no havia estat previst. Si aquesta xifra ja sembla molt elevada, alguns analistes apunten que els plans xinesos són d’arribar a 3,5 TW el 2027. Alguns experts qüestionen que aquesta xifra sigui assolible. Argumenten que la capacitat de produir silici policristal·lí, un component fonamental per a fabricar plaques solars, farà que no es puguin fabricar més d’1,6 TW. No seria la primera vegada que la realitat superés aquesta mena de prediccions en el sector renovable.

Els inconvenients tècnics a l’expansió solar

Uns altres experts apunten que, si bé hi ha la capacitat per a fabricar aquesta quantitat de mòduls solars, no implica que necessàriament es puguin instal·lar i, per tant, que s’acabin fabricant. Durant el 2023 és previst que s’instal·lin, a tot el món, uns 392 GW solars, xifra que pujarà als 500 GW el 2025, segons algunes estimacions, malgrat que cal considerar que podrien fer curt, tal com ha passat sempre. Tanmateix, aquesta vegada es podrien complir per una qüestió tècnica: s’arriba al límit de les xarxes elèctriques de distribució. Les xarxes actuals van ser dissenyades per a un nombre relativament petit de grans centrals nuclears i de combustibles fòssils. Les renovables són molt més distribuïdes, i això origina colls d’ampolla.

Als Estats Units, segon mercat solar mundial, hi ha endarreriments en els permisos d’interconnexions de les centrals solars a les xarxes de distribució, xarxes que no estan preparades per a l’allau solar actual. A conseqüència d’això, hi ha regions que han aturat durant dos anys les interconnexions noves, fins que no es facin les modificacions necessàries a la xarxa elèctrica. Ara com ara, als EUA, hi ha cua per a connectar centrals solars amb una potència total 2 TW. Alguns responsables de la xarxa dels EUA s’han mostrat sorpresos per la velocitat amb què s’ha arribat a la saturació de la xarxa, cosa que demostra que l’explosió solar ha agafat a tothom per sorpresa. El resultat d’aquesta imprevisió ha fet que s’aturessin projectes per valor de milers de milions de dòlars. Per solucionar aquest entrebanc, la Xina, que va avançada a la resta del món en aquesta àrea, va crear una nova xarxa de línies d’alta tensió d’abast estatal.

L’exemple alemany i les mesures europees

Alemanya és el gran exemple europeu en energia solar. A l’agost va aprovar-ne plans nous per al 2030. Van passar dels 98 GW prevists originalment a 215 GW, més del doble. Això implicarà que el ritme actual d’instal·lació anual, de 7,5 GW, s’hagi de triplicar. Una tendència que es replicarà a la resta d’estats europeus, tal com ja ha passat a l’estat espanyol. Amb el nou pla, el govern alemany ha provat d’esmenar els entrebancs que fins ara es trobava el sector.

Específicament, accelerarà l’obtenció de permisos, atès que el govern ha vist que molts projectes solars acaben empantanegats en tràmits burocràtics complexos, i això no solament fa que s’alenteixin sinó que és dissuasiu per a inversions noves. Justament, fruit de l’anàlisi de les deficiències de tots els tràmits administratius, s’han pres més mesures, com ara de facilitar els permisos de connexió a la xarxa, que els negocis puguin instal·lar més plaques a les teulades, que es pugui instal·lar plaques als balcons sense necessitat de registrar-les, o potenciar encara més l’agrivoltaica a les zones rurals, malgrat que es reforçarà la protecció ambiental amb una nova categoria de “biodiversitat solar”.

Alemanya vol accelerar la instal·lació de plaques solars a tota mena de superfícies (imatge: SolarPower Europe).

Robert Habeck, el ministre d’Economia i Protecció Climàtica alemany –les renovables són dins d’Economia, a diferència d’ací–, va dir: “Necessitem més velocitat i menys burocràcia per a expandir l’energia solar i fem justament això amb el nou paquet solar.” Els llocs de feina també són un dels motius. Alemanya ha esdevingut el segon mercat laboral solar del món, per darrere dels EUA. A Europa, els treballadors en el sector solar creixen de pressa i van arribar als 650.000 el 2022 a tota la UE, amb un augment del 39% respecte del 2021. S’espera que arribin al milió el 2025. Actualment, Polònia és el que en té més (150.000), seguit de l’estat espanyol i Alemanya.

Ara per ara, els llocs de feina d’energia solar se centren en la instal·lació (84%). El 8% es dedica a l’operació de les instal·lacions i el manteniment, el 7%, a la fabricació, i un 1%, a la retirada i reciclatge de plaques. Aquestes xifres mostren la disfunció del sector al continent, que es dedica fonamentalment a instal·lar plaques solars però no a fabricar-ne. El sector pressiona les institucions europees perquè la producció creixi. I, per exemple, ha protestat perquè arriben plaques fabricades amb treball forçat de la regió de Xinjiang, on la Xina aplica una política de repressió contra la minoria uigur. Per disminuir la dependència de la Xina, el sector europeu reclama que es facin inversions públiques entre 10.000 milions d’euros i 30.000 fins el 2027, i de 33.000 milions addicionals a 95.000 entre el 2028 i el 2034. L’únic front en què la situació seria bona és en la fabricació d’inversors solars, atès que la majoria que s’instal·len són de producció europea.

Catalunya, l’excepció a la norma

Enmig d’aquesta situació ens trobem amb la situació a Catalunya, que molts experts catalans situen com una de les pitjors d’Europa. D’entrada, i tal com hem vist, a Europa es modifiquen els plans a l’alça i molts països tenen l’objectiu d’assolir un 80% de producció elèctrica renovable el 2030 perquè la capacitat de fabricació ho permet. Catalunya, per la seva banda, continua ancorada en els plans d’assolir solament un 50%, sense fer créixer els objectius solars. Tanmateix, la situació és pitjor encara, tal com denuncia l’expert Jaume Morron. “L’energia solar està molt bé en relació amb l’eòlica a Catalunya, però tot i així no s’assoliran els plans actuals”, diu. Segons els seus càlculs, al ritme actual tan sols s’arribarà, a tot estirar, al 78% dels objectius fixats pels plans aprovats (PROENCAT 2050) per a l’any 2030. “Però no crec que s’hi arribi, perquè un 30% dels projectes en termes de potència no tenen tots els permisos i poden ser tombats. O s’excediran els terminis per culpa de l’administració”, conclou.

Els objectius de la Generalitat de Catalunya són superats per l’evolució del sector renovable.

Diu que els permisos són el gran problema a Catalunya. En concret, apunta que el Departament d’Energia va fer canvis legislatius per poder donar permisos sense l’aprovació urbanística. “Així Energia evitava demandes per l’incompliment dels terminis que hi havia, que podia fer perdre els drets de connexió als promotors.” Però aquesta acceleració per una banda ha causat dificultats en unes altres bandes, segons Morron. “Quan Energia dóna el permís sense que hi sigui Urbanisme, el promotor té dos anys per a construir el projecte. Però, és clar, el promotor no arriscarà els diners fins que Urbanisme no l’aprovi, també. Després cal el permís d’obres que ha de proporcionar l’ajuntament. Però els poden fer un contenciós administratiu per oposar-s’hi, que es pot allargar dos o tres anys més, cosa que supera el temps autoritzat que ha obtingut el promotor del Departament d’Energia. A la pràctica, pot implicar que molts projectes no es duguin a terme, malgrat que Energia digui que ja els ha aprovats. […] El més greu de tot plegat és que l’administració catalana no fa cap acció per solucionar tota aquesta problemàtica burocràtica que el sector ha denunciat repetidament.”

Una problemàtica que el govern alemany ha volgut solucionar, cosa que demostra com d’endarrerida va Catalunya en relació amb la resta d’Europa. Establir nous objectius i accelerar la implantació de l’energia solar és un pla que, de moment, el govern ni sospesa. Morron apunta un detall final que creu que en podria facilitar la millora: “Acció Climàtica i Energia haurien de ser dins el Departament d’Economia, com a Alemanya, i no dins el paraigua d’Agricultura.”

Una de les coses que sempre he agraït del mestre Joan B. Culla és el temps, la intel·ligència i el treball que ha dedicat a l’equip rival. Repassant els seus últims articles al diari Ara (articles que trobarem a faltar, ara que ha plegat d’escriure) es pot comprovar que Culla n’ha dedicats al PP, a Ciutadans, a la bombolla de Madrid, a la catalanofòbia o a l’exhumació de Primo de Rivera. Culla té un llibre sencer dedicat a la dreta espanyola a Catalunya, i la seva tesi doctoral versa sobre el senyor Lerroux. És a dir, el senyor Culla evita un dels errors clàssics de l’independentisme, també del catalanisme: la ignorància de l’equip rival. No fixar-se en què fan, no seguir-los i no llegir-ne la premsa. Culla intenta fer allò mateix que ens fan ells a nosaltres: conèixer-nos de dalt a baix. (Fins i tot, a vegades, diria que els espanyols ens coneixen més a nosaltres que no pas nosaltres a nosaltres mateixos). Seria un somni que nosaltres fóssim capaços de fer allò mateix que ens fan ells: tenir-nos tan apamats que els veiéssim venir.

Aquests dies, per exemple, hi ha un exercici molt plaent de fer: el de seguir les passes de l’equip rival i gaudir com mai del moment amb el cap fred. Gaudir-ne aprenent de les reaccions que ha provocat l’entrada de les llengües al congrés, el debat sobre el català a Europa, la carta de Grande Marlaska a la Interpol per a matisar l’etiqueta de terrorista i la possible amnistia. Reaccions no a casa, sinó a Espanya. 

Sobretot és l’amnistia que els té obsedits. I cal fixar-se no tan sols en el PP i en els dinosaures Alfonso Guerra i Felipe González (feia trenta anys que gairebé no es parlaven, per cert, i l’amnistia els ha tornat a unir), sinó també veure les reaccions dins els membres del PSOE més actius que no els dinosaures: el president de Castella la Manxa, Emiliano García-Page (PSOE) vol que el Tribunal Constitucional derogui l’amnistia abans que no entri en vigor, per exemple. O que el 70% de la població espanyola (i el 59% dels votants socialistes) es declaren contraris a l’amnistia, segons l’enquesta de metroscòpia del 14 de setembre, que també deia que un 65% dels espanyols (i un 35% dels votants socialistes) eren favorables a repetir eleccions. (L’enquesta és del 14 de setembre, abans de la setmana de la investidura fallida de Feijóo.)

Cal recordar que la llista de socialistes que havien pres posició en el passat contra l’amnistia, bàsicament per anticonstitucional, té aquests noms: Grande Marlaska, Miquel Iceta, Pedro Sánchez, Jordi Sevilla, Ramon Jáuregui, Javier Lambán, Joaquin Almunia, Carmen Calvo o Juan Carlos Campo, entre més I saber ensumar que Pedro Sánchez ja ha canviat de discurs, el senyor Page no; Grande Marlaska comença a virar, com Miquel Iceta; Lambán de moment es manté, com Jordi Sevilla. I veure que el PSC ha votat contra l’amnistia al Parlament català, però a Madrid i a Toledo el PSOE s‘ha negat a fer-ho.

Cal aprendre, i recordar, fins on el PSOE es capaç de trair el seu propi discurs per mantenir-se al poder. Fins on és capaç de tesar la seva pròpia gent, els seus ex-ministres, els seus ministres i els seus propis votants, fent una cosa que fa quatre dies negaven. Cal no tancar els ulls, i gaudir, veient com l’equip rival canvia de parer i es mou cap a part de les teves tesis. Cal aprofitar-ho amb vista al futur. I esperar, també, la gira de Rodríguez Zapatero en favor de l’amnistia, i com pot canviar l’opinió bàsicament dels seus votants. Intuint, en definitiva, que la direcció del PSOE ja tenia prevista una desconfiança interna en aquesta qüestió i com ara la vol adormir.

No donem per descomptades en cap cas unes noves eleccions, però sabent gaudir del moment, no tant per la fortalesa de l’independentisme (fortalesa que no és certa), sinó pel daltabaix, els canvis de 180 graus i les tensions internes que viu un equip rival que tenim menys estudiat que no voldríem. I sense oblidar mai que tot això ho fan, també, per continuar guanyant-nos (que ho ho fan), però que tot això també ho fan perquè són febles. Si no, no ho farien pas.

Avui, que és Primer d’Octubre, va bé de recordar-ho: aleshores, l’any 2017, potser no vam saber llegir l’equip rival prou bé. El teníem feble  i no ho vam saber veure. Guanyàvem i no ho sabíem veure. No el coneixíem prou bé. Una lliçó pendent.

Terenci Moix (1942-2003), vint anys de la mort. Reapareix en sèrie de… 4 capítols! És cert que era exagerat i ampul·lós, un pop desmesurat, no calia ni conèixer-lo en persona per veure-ho, s’exposava tant arreu que no enganyava. Però 4 capítols! Pocs escriptors els han tingut, i mira que n’hi ha, d’històries de vida i de documentals d’escriptors. El més recent dels documentals dedicats a Truman Capote dura 1 hora i 38 minuts… Doncs, ves, Terenci dura més que Capote: 180 minuts, 3 hores! Aviat direm que Capote era el Terenci nord-americà.

Imagineu: què no hauria durat aquesta sèrie si hagués incorporat la visió actual de la seva literatura, que no hi surt si no és com a complement ultramediàtic de la creació pròpia d’un escriptor com a estrella del firmament? La sèrie es diu Terenci: La fabulación infinita, però no es refereix a la seva fabulació escrita, no.

Va d’una altra cosa. De com parlar d’un escriptor sense llegir-lo i proclamar en el·lipsi que no cal fer-ho.

La tafaneria és un eficaç sistema comunicatiu de la tribu, els pobles petits ho saben prou bé. És commovedor el testimoni d’Enric Majó, l’altra meitat d’una parella gai mediàtica en temps que ser obertament gai, i fins de manera clandestina, encara et podia dur a la presó per escàndol social: la ruptura tumultuosa va tenir aquest mèrit, de dur les parelles gais als titulars de premsa escrita, televisió i ràdio, tan normals que també trencaven. Però en tres hores hi podia haver espai per al retrat íntim i el retrat literari. Pobre Terenci Moix. No parlar del seu paper en la literatura catalana dels anys 60-70 és, d’una banda, desconcertant (ens preneu per imbècils?), i de l’altra, esgarrifós.

Tampoc no es considera a fons l’etapa megapopular en castellà, com bé recorda un dels tres escriptors que hi intervenen (no en surt cap més, només tres autors en castellà: és que no n’hi ha hagut cap en català que hagi estat requerit o que n’hagi volgut parlar?), un escriptor que constata que Moix maldava sempre per ser un escriptor seriós, amb piràmides egípcies i tot. Ni aquella etapa literària ni aquesta ni la de l’altra riba importa gota en aquest producte, al supermercat audiovisual s’hi volen unes altres coses. Però a mi m’importa la seva etapa primera, la catalana.

Parlar de Terenci Moix sense parlar de Maria Aurèlia Capmany, mentora i valedora de les seves primeres novel·les, només és comprensible des de la ignorància convençuda dels seus drets que domina un paisatge cultural tan devastat com la terra mateixa. Si no es parla de la Capmany, ni en foto que passi de pressa, ni dels saraus de la Capmany, que no tenien res a envejar dels de la tal gauche divine, menys encara es parlarà d’Aurora Bertrana, acabada de tornar de l’exili, que era en el jurat del premi Prudenci Bertrana del 1971 recaigut en un Moix de vint-i-nou anys amb La increada consciència de la raça: una història catalana I, que ella no va votar.

Bertrana fa en els seus escrits consideracions agudes a l’escriptura de Moix, que si de primer li veu la gràcia però posa en qüestió l’objectiu literari, després el troba “interessant” i es fan amics. Era la quarta novel·la de Moix, continuadora de les renovadores obres anteriors: Onades sobre una roca deserta (1969); la novel·la que va crear més lectors joves, El dia que va morir Marilyn (1969), i Món mascle (1971). La nova novel·la era encara més provocadora, a la manera de Pasolini, el seu model, sobre la cultureta catalana. Una història catalana.

Havia de ser, segons anunciava l’autor en el mateix llibre, la primera de la trilogia Una història catalana. Seguiria Lleonard, o el sexe dels àngels –que, finalment, instigat per Pere Gimferrer (un altre que no surt en les tres hores), Moix va convenir a publicar uns anys després, concretament el molt olímpic 1992– i una anunciada Ramiro o el ben plantat, que mai va arribar a escriure.

L’obra catalana de Moix va ser sempre premiada –Mercè Rodoreda de contes, Josep Pla de narrativa, el Crítica Serra d’Or diverses vegades, Prudenci Bertrana de novel·la, el Joan Estelrich–, se li van reconèixer també amb guardons els títols de to sàdic i de transvestits, no es pot dir pas que no fos sempre present en els caps dels administradors de la literatura catalana. Parèntesi de silenci català. I quan retorna a l’idioma el 1992 amb El sexe dels àngels, serà premiat pels patricis dels jurats amb el premi Ramon Llull i el Lletra d’Or. Una novel·la carregada de plantofades a la cultureta i per això mateix un cant d’amor desesperat al país, la gent i la seva cultura.

Què havia passat, què passava, en la cultura catalana aquells anys? S’hi valdria a dir que Moix no en tenia mai prou? Ves. El seu pas per aquest món ha deixat unes traces literàries que estan per descobrir per a la majoria dels lectors. Això sí que seria una bona sèrie.

Acabaries amb ganes de llegir Terenci Moix i els altres escriptors que hi sortissin, perquè la literatura és un cor de veus, és col·lectiva. No com en aquests quatre capítols basats en la idea, certament contemporània, que, més que llegir, el públic només vol tocar carn d’escriptor. I carn li donen, al públic.

A Barcelona, almenys 4.900 persones viuen sense casa. Això significa, segons la classificació ETHOS, que no tenen sostre ni habitatge o que bé que en tenen un d’insegur o inadequat. Més de la meitat dels qui s’hi troben, com Roberto Milud, Anna Maria Llobet i Xavi Roca, viu en recursos públics o privats de la ciutat, segons dades de la fundació Arrels. Ells tres formen part d’un programa d’aquesta fundació que opta per l’anomenat housing first. És a dir, per defugir dels problemes estructurals i personals que implica viure al carrer la primera mesura és oferir-los un sostre. A partir d’aquí, refan la seva vida.

Cafè, Peta-zetes i San Miguel
Xavier Roca.

Xavier Roca és qui més vegades ha estat a prop de la mort. Si més no, això insinua quan li demanen pel seu estat de salut.

—Tinc totes les malalties possibles —confirma.

És una mescla de Peta-zetes, Coca-cola, cafè i Red Bull. Són les deu del matí. Mira el rellotge. Alça el braç. Es passa la mà pels cabells. Gira el cap enrere. A l’un costat. A l’altre. Camina dues passes endavant. Fa una volta de cent vuitanta graus. Mira enrere. A l’un costat. A l’altre. El rellotge que marca tan sols trenta segons més tard que abans. “Hòstia, quin soroll!” Es posa bé els pantalons. Els peus fan com si ballassin claqué. Una pipada. Mira enrere. Cop de peu a terra. Et persegueix els ulls un instant. Els duu al rellotge. Seu al banc. S’aixeca. Pipada. Rellotge. I de lluny veu l’Agustí, el voluntari que l’acompanya una hora per setmana.

Van a fer un cafè per mantenir aquesta energia infinita. Xavier Roca duu la camisa de color blau cel oberta i en dos minuts ja ha blasfemat tres vegades contra el soroll de la Gran Via. Abans de tornar-se a posar nerviós amb els clàxons, els motors, la màquina per netejar els carrers amb aigua, el camió que aparcarà devora la taula on seuran i les obres que hi ha a dos-cents metres, es caga en el “collons de coloms”.

Xavier Roca (usuari d'Arrels), al seu pis tutelat. Casa seva és plena de coses que troba al carrer. Diu que com que no ho ha tingut mai res, ara té la necessitat de recollir-ho tot. Xavier Roca(usuari d'Arrels) al portal del seu pis tutelat.

Xavier Roca, com dels coloms, també s’amaga tant com pot del sol. Es protegeix les marques que duu als braços i al tors. Com tota cicatriu, aquells signes permanents parlen d’ell, d’una vida accidentada, de renou, d’anar i venir, de passar-la magra, de fer viatges a un altre món. Ara, els viatges d’en Xavi són els que fa al barri. De dia, amb el seu cotxet de nadons, amb què arreplega tot allò que troba al carrer per fer-ne negoci. De nit, amb unes quantes ampolles de vi o un lot de dotze cerveses San Miguel. Allà on va, triomfa.

En Xavi és l’home que més vegades ha estat prop de la mort. Si més no, això insinua quan li demanen pel seu passat.

—Jo tenia dos anys i mig o tres i el meu pare es va fotre a tirs amb els grisos a Montjuïc, amb nosaltres davant —conta.

I mort. Però ell i un altre dels seus tretze germans que hi era present van sobreviure. Quan ho explica, posa tabac a la cassoleta de la mitja pipa blava metàl·lica que té. No l’ha separada de la mà. Recull un cigarret del terra i hi fica les restes. Una altra pipada. Conta que és germà del “nen llop” de Montjuïc. A un altre dels seus germans el va trobar de miracle, també a la Fundació Arrels.

—Els grisos ens van ficar a mi i el meu germà a ca les monges. Al convent de Sa Puta Mare. I allà una família catalana ens va comprar. Va pagar tres milions i mig —diu en Xavi.

Però això ell ni s’ho podia imaginar fins que no va tenir vint-i-un anys, quan es va voler casar i va haver d’anar al registre i descobrí que el seu nom era “José Montserrat” i que era fill adoptat. Allà, en aquell moment, ell no ho sap. És quan la seva vida comença a girar de ple. Va tenir una filla, la Vanessa. Deu anys més tard se’n va separar i s’ajuntà amb una altra dona, amb qui va tenir bessones. Ja no en veu cap i les cerca per saber si són vives, si estan bé.

—És el 1998 i me’n vaig al carrer —continua en Xavi.

És una persona ben riallera i divertida. Tot i tenir petits atacs d’ira, somriu. Viu en un pis tutelat de la Fundació Arrels. Petit, però ell l’ha fet minúscul.

—Com que mai a la vida he tingut res, ara ho agafo tot del carrer. Ara que puc, ho tinc —insisteix.

A casa de Xavier Roca s'hi troba de tot. Són objectes que recull del carrer i vol vendre. Xavier Roca i Agustí (voluntari). L'Agustí (voluntari) i en Xavi, dins el pis tutelat. Parlen sobre la quantitat de coses que ha anat acumulant al pis, insostenible per a viure-hi. Xavier Roca i Agustí (voluntari).

Obrint la porta de casa seva, aquella primera instantània ho torna a explicar tot. A l’esquerra hi té un mural, que ha fet ell amb antigues fotografies de revistes, retalls i postals que ha anat col·leccionant. A la dreta, una cuina que fa de passadís. Hi ha un petit llum que no il·lumina tant com els objectes que hi trobem. El carret per pujar-ho tot. Quatre televisors. Una bolla del món. Un mirall. Munts de papers. Una bàscula antiga de cuina. Un equip de so. Un classificador. Pòsters. Cables. Un peluix. Un coixí amb la bandera d’Espanya. L’estelada penjada a la porta. Ulleres de sol. Roba. Cendrers. I un caramull de coses tan innecessàries i tan necessàries per a ell.

—Xavi, has de fer un esforç per deixar de pujar tot això al pis —li recomana el voluntari, abans de partir. Ell, preferiria no fer-ho.

Xavier Roca s’acomiada de l’Agustí. És l’home que més vegades ha estat prop de la mort. La darrera, per un coma etílic. Algunes altres, per cremades de ferro fos, en una antiga feina. Promet no tornar a agafar res més del carrer i poques hores més tard trenca la promesa. Així com l’Agustí se’n va, ell torna a baixar de casa.

Malgrat tot, comença a canviar de vida. Hi ha malalties que són irreparables. Però ja ha començat a buidar el seu pis i dóna el menjar que li sobra a qui més ho necessita. Ha reviscut, en un sentit ensucrat de la paraula, però real. Ell ho conta així. Perquè és l’home que més vegades ha estat prop de la mort. Fins que un dia, inevitablement, i com tothom, ja no es pugui fer enrere.

Un jardí de vida al Poble-sec
Anna Maria Llobet.

A la seva habitació hi sona “Secreta dona”, un poema de Galeano interpretat per Serrat, al disc Ombres de la Xina. Anna Maria Llobet acaba de regar una de les plantes del seu jardí particular, el que té en un dels balcons del barri de Poble-sec, on precisament es va criar Serrat. Ella n’és una fan absoluta, fins i tot va tenir la sort de poder assistir al seu concert de comiat. Ho conta gairebé cada dia que ens veiem, perquè per a ella va significar complir un somni. Té el dormitori impol·lut. Tot endreçat, amb uns llençols de tons liles que donen color a la llar, un pis tutelat d’Arrels. La seva vida ha canviat.

—De dormir a terra a dormir en un llit amb la meva habitació… I tant que ha canviat. És passar de la nit al dia. És una etapa molt bona.

—I amb els companys de pis que heu tingut?

—Tenia un company de pis, el Paco, que era molt bona persona. Sempre es preocupava per mi i estava a l’aguait que no em passés res. Era molt bona persona i ens va deixar fa uns anys per culpa d’un càncer. Ara, el Jose també es preocupa molt per mi. Parlem molt, sempre porta el diari… Hi ha una relació molt maca.

—Què és allò que més els agraïu?

—Que són gent sana. Gent de cor. Avui dia n’hi ha pocs i, quan en trobes un t’hi aferres.

Anna Maria Llobet. Anna Maria Llobet, usuària d'Arrels.

A qui es va aferrar també Anna Maria Llobet va ser a un neerlandès que va conèixer fa molts anys. Conta que sortia per sisena vegada d’un centre per a deixar l’alcohol, on havia ingressat sempre per voluntat pròpia, i va baixar la Rambla en direcció a mar. No recorda bé si va ser perquè li va demanar un cigarret, però un intercanvi qualsevol va ser bona excusa per a conèixer-lo. Amb ell s’hi va estar deu anys, al carrer.

—Com va ser aquella etapa?

—Vaig ser feliç. Perquè la Voll-Damm sempre feia companyia. T’acompanyava…

—Però ja heu deixat l’alcohol. Com va anar?

—L’any que vaig entrar a viure al pis ho vaig decidir. El meu company no bevia i vaig fer el pas de demanar ajuda per deixar-ho. Al centre va ser dur. Entre les dones allò era molt bestial. No aguantava la mala convivència. Era molt dur.

Ara gairebé no sap res de la família. Si bé s’hi va posar en contacte després de molts anys de no saber-ne res, els vincles d’Anna Maria Llobet són, sobretot, amb els usuaris i voluntaris d’Arrels. Com ara la Paquita, que fa nou anys que ve de Castelldefels per veure-la cada dimarts. En nou anys és impossible de no fer-se amigues, no crear un vincle d’estima. S’entenen amb una mirada. La Paquita l’acompanya tant com pot. A cal metge, a passejar, a fer un cafè amb un croissant. A adobar les ulleres. A comprar un mòbil nou per a urgències i per a poder estar-hi en contacte.

Anna Maria Llobet i Paquita (voluntària). Anna Maria Llobet i Paquita (voluntària). Anna Maria Llobet i Paquita (voluntària).

Anna Maria Llobet fa el gest de fer-se petons a la cara amb les mans quan li demanen si està orgullosa d’ella mateixa. Fer el pas de sortir del carrer –diu– costa moltíssim, malgrat que sembli mentida. Diu que t’aferres a les quatre coses que tens i que allò és com una gàbia sense barrots. Canviar la rutina és impensable. Fins que un dia ho va aconseguir.

El seu dia a dia és simple, perquè tampoc no necessita més. Al matí esmorza i fa les coses de casa. Camina una mica, fins al menjador social, i dina. Després torna caminant i a la tarda es queda “xuclant tele”, un dels vicis que diu que encara conserva, tot i que li agradaria llevar-se’l del damunt. A la tarda, torna a caminar i va a sopar al menjador. A la nit l’espera el company de pis, la seva habitació i les seves plantes. Potser també Serrat en aquell radiocasset que encara li funciona. I, segur, un llit on pot dormir tranquil·la.

El ninot del pastís
Roberto Milud (usuari d’Arrels) espera l’autobús per anar al metge.

Hi ha expressions que sovint són tan simples com contundents. I és així com Roberto Milud, un dia, tot passejant, resumeix la seva infantesa i la seva vida: “Estic més sol que el ninot del pastís.” No vol parlar gaire de la seva família. La seva mare va morir fa uns quants anys. Del pare, val més oblidar-se’n. I té un germà que fa una dècada que no veu.

—Però com va ser la vostra infància?

—No te’n puc explicar gran cosa. El meu pare s’engatava i pegava a la mare.

—No hi heu estat en contacte?

—A la meva mare la vaig tornar a trobar després de tretze anys i la vaig cuidar fins que es va morir. Tinc un germà amb qui no m’avinc. I els amics els vaig perdre. Si tingués diners, vindrien tots.

Roberto Milud (usuari d'Arrels) dins el bus per anar al metge, on rebrà el resultat de les analítiques. Roberto Milud (usuari d'Arrels) espera l'autobús per anar al metge.

El penúltim dia que ens veiem, en Roberto està adormit al llit. Va prendre la medicació tard i els intents dels companys de pis de despertar-lo van ser debades. Té alguna malaltia mental que no conta. Els seus ulls es dilaten i també el delaten. Mira i no mira, tot i que, de vegades, sembla que és el més observador de tots.

Avui sí, despert i amb cara de son, Roberto Milud passejarà per Santa Coloma de Gramenet acompanyat d’en Domingo, un voluntari d’Arrels. Abans ha ofert un cafè amb llet, que es prepara ràpidament i escalfa al microones d’una cuina digna. L’un demana a l’altre com ha anat la setmana. L’altre contesta que l’ha passada com l’ha pogut, que no ha aconseguit dormir bé, que fa calor, que va anar als tallers on fa deures, que ha tingut alguna enganxada amb un dels companys de pis, perquè fuma a casa i l’altre no ho vol. Mig riu, mig somriu. I abans de començar la passejada –perquè el metge li recomana de caminar cada dia– encén un winston i fuma. La taula és plena de cartons. El Ventolín al costat.

Roberto Milud és una persona sense sostre que fa uns anys que viu a un pis tutelat de la Fundació Arrels, a Santa Coloma de Gramanet.

Roberto Milud cobra, si fa no fa, uns sis-cents euros en ajudes. Una bona part van destinats a pagar deutes que té amb la companyia telefònica. Els advocats d’Arrels poden mirar d’ajudar-lo, però com que els usuaris són independents ell ha d’aprendre a gestionar aquests diners de manera que li siguin útils. És un dels objectius que segueix aquest programa de Housing First.

—I com va ser l’adolescència?

—Vaig estudiar fins a primer de Formació Professional. Després vaig fer feina de cambrer, d’escuraplats, d’ajudant de cuina, de porter de discoteca i transportant sacs de farina. Aquell va ser el meu pitjor error: no em pagaven bé, no em tenien assegurat i ho vaig perdre tot.

—Va ser quan vau anar a parar al carrer?

—Sí, quan vaig deixar aquesta feina. El meu germà em va fer fora de casa després de catorze dies. Pitjor que un gos.

—I com ho recordeu?

—No em fiava ni de la meva ombra.

Roberto Milud i Domingo (voluntari). Roberto Milud (usuari d'Arrels) assenyala a en Domingo (voluntari) fins on va arribar la darrera vegada que va passejar pel costat del riu Besòs. Roberto Milud (usuari d'Arrels) parla amb Domingo Góme, un dels voluntaris que el va a visitar.

A partir d’aquí, la seva vida rondava entre albergs i pisos tutelats. Fins que va arribar a aquest de Santa Coloma que comparteix amb dos usuaris d’Arrels. Diu que ha estat un gran canvi, com tots, i que la part més bona és poder tenir una habitació i un llit.

Així i tot, no està d’humor, i voreja la depressió. “Tenc una baixada anímica i no faig res”, reconeix. Però normalment baixa al taller, on fan fitxes i jocs. Això sí, diu que no parla gaire amb l’altra gent.

—I el futur, com l’havíeu imaginat?

—És difícil de pensar si no hagués conegut Arrels. És molt complicat.

Acaba d’arribar a les llibreries Els burgesos de Calais, de Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958), una novel·la centrada en l’univers de l’escultor Auguste Rodin. La traducció és de Ferran Ràfols Gesa i l’ha publicat LaBreu Edicions. El segell ja té al catàleg dues obres del mateix autor: Els boscos de Ravel, dedicada al compositor, i Els dos remordiments de Claude Monet, que tracta la vida del pintor impressionista. Aquestes altres també traduïdes per Ràfols. Bernard és escriptor i alt funcionari francès i escriu novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques.

La història gira al voltant de l’encàrrec que el batlle de Calais va fer a Rodin, l’escultura d’Els burgesos de Calais, unes figures llegendàries. L’escultor va tardar deu anys a donar per acabada aquesta escultura coral, una de les creacions més importants de la seva carrera, també per a la història de l’art i, en concret, de l’escultura moderna.

Llegiu un fragment d’Els burgesos de Calais, de Michel Bernard (LaBreu).

Michel Bernard s’estarà a Barcelona la setmana vinent i farà presentacions del llibre a Barcelona, Mataró, Sant Just Desvern, Banyoles i La Garriga.

El conreu de la vinya a Badalona (Barcelonès) es remunta a la romanització. Aleshores es deia Baetulo i va ser una gran ciutat de l’imperi romà expandit per la Mediterrània, al costat de Barcino. S’inscrivia dins un territori més ampli, de la Tordera al Besòs, que s’anomenava la Laietània. Aleshores, i en els segles a venir, turons i valls eren plenes de vinya.

Al segle XV, el 1416, a la Vall de Betlem s’hi va edificar el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, una peça arquitectònica destacable del gòtic català tardà, que avui encara conserva un claustre magnífic, amb un jardí amb una font renaixentista, dos cellers, el campanar, etc. D’ençà de l’època de la desamortització de Mendizábal que no hi ha monjos i avui la propietat és molt repartida.

La vinya va desaparèixer de la vall de Betlem a principi de la dècada del 1970. Fou amb la crisi agrària, quan els pocs pagesos que encara hi havia a la vall van abandonar les vinyes. Un dels cellers del monestir encara conserva a la paret els darrers grafits que comptaven les bótes de vi i anotaven el nom dels seus propietaris.

Primera verema del segle XXI a la vinya recuperada de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona).

Però sense que res no ho fes pensar d’entrada, a la segona dècada del segle XXI, la cooperativa la Sarganta, que es movia en l’àmbit de la restauració, es va proposar de recuperar la vinya al peu del monestir. Els impulsors de projecte foren la sommelier Anna Abellán i el cuiner Ignasi Niubó. El 2017 van plantar una primera vinya que progressivament es va expandir en diferents feixes fins a arribar a tenir gairebé tres hectàrees. Les primeres varietats que es van plantar van ser la malvasia de Sitges (avui hi ha 1.500 ceps) i el moscatell de gra petit (300 ceps). Són varietat que sembla que ja s’havien cultivat a la vall i els impulsors volien recuperar-les. Durant sis anys s’han incorporat algunes varietats més: la garnatxa blanca (1.500 ceps), la macabeu (300 ceps) i una mica de sumoll (300 ceps), l’única varietat de raïm negre de totes les plantades.

Enguany, després de moltes vicissituds, sobretot d’atacs de senglars i més bèsties, i havent pogut tancar perimetralment la vinya que es conrea a partir de l’agricultura ecològica, han fet una verema de la qual sortiran dos vins emparats per la Denominació d’Origen Alella: el Murtra i les Maleses. El vi s’ha elaborat sota les directrius de l’enòleg Toni Sànchez, a les instal·lacions del celler Can Roda de Santa Maria de Martorelles, perquè ara per ara no es pot fer servir cap dels dos cellers del monestir.

El Murtra és un vi de malvasia de Sitges, elaborat en tines d’acer inoxidable, macerat amb la pell i amb un lleuger pas sobre les mares. Per la seva banda, les Maleses és un vi fet de garnatxa blanca, que farà almenys cinc mesos de criança sobre mares en tines d’acer inoxidable.

L’enòleg Toni Sànchez explica les primeres sensacions que li aporten aquests vins que encara són en procés de creació: “La malvasia captiva pel seu color daurat pàl·lid i per la seva frescor i citricitat en nas. En boca desplega aromes cítriques, també, com la llimona i la mandarina, amb subtils tocs terpènics que recorden la varietat. Per la seva banda, la garnatxa té un color groc pàl·lid amb notes de pera i poma verda en nas. El gust és viu i refrescant, amb un pas en boca subtil de flors blanques.”

Malvasia de Sitges de la vinya de Sant Jeroni de la Murtra. Una verema complicada per la sequera, però molt sana

Els responsables del projecte han explicat que tot i tenir una verema modesta, perquè el projecte és petit i tota la vinya no serà a ple rendiment fins el 2026 o 2027, estan molt satisfets. I diuen: “Els ceps han estat condicionats pel rigor de la sequera persistent de fa tres anys a la serralada de Marina. La gravetat d’aquest fenomen ha fet que la productivitat de la vinya es redueixi i el creixement i maduració del raïm sigui molt heterogeni. A més, la setmana del 21 d’agost va ser extremadament càlida, amb registres pròxims als 35 graus i humitats baixes que van afavorir l’escaldat del raïm i els processos de pansificació. En aquestes condicions extremes, la supervivència de les plantes més joves també és en perill i, tot i els regs puntuals, ara cal fer balanç de la situació d’aquests ceps en el conjunt de la finca.”

El raïm s’ha vinificat al celler de Can Roda (Santa Maria de Martorelles).

Continuen: “La verema va començar molt primerenca. El 18 d’agost va ser el torn de la garnatxa blanca, de la qual vam veremar uns 554 quilos que premsats van donar uns 310 litres de most net. Deu dies després, el 28 d’agost, vam veremar la malvasia de Sitges, el macabeu i el sumoll. De malvasia, se’n van collir uns 570 quilos, que van produir 350 litres de most desfangat. En el cas del macabeu i el sumoll, no superaven els 150 quilos i es va decidir de no vinificar. Cal entendre que les plantacions de vinya fetes a la parcel·la s’han fet en anys consecutius, és a dir, ara tenim ceps plantats el 2017, 2018, 2019, 2020 i 2021, cosa que farà que els 5.000 peus no siguin a ple rendiment fins el 2026 o 2027, quan esperem veremes de prop de 5.000-6.000 litres, si hi ha sort. Hem aconseguit d’arribar a la verema amb una bona sanitat en el cas de la malvasia, un fet una mica heroic; i respecte de la garnatxa hem hagut d’eliminar algun raïm podrit en verema.”

Tot i ser un projecte modest, La recuperació de la vinya a Sant Jeroni de la Murtra té un gran potencial associat al relat dels monestirs medievals i a l’època del gòtic tardà. El relat vinícola d’aquest territori, avui dins la DO Alella, té un gran element patrimonial que el consolida.

El Primer d’Octubre ha esdevingut, sis anys després, una data de commemoració, en un dia en què es va tirar endavant el referèndum a Catalunya, tot i les càrregues de la policia espanyola, així com un mandat, arran del gran suport a les urnes que va aconseguir aquell dia el sí a la independència.

El fet que fos un dels moments més importants de la història política recent del país, ha causat que bona part de les localitats catalanes hagin tirat endavant iniciatives per a rememorar-lo, que inclouen la incorporació de la data en el nomenclàtor. De fet, el Primer d’Octubre és ja un dels noms més comuns i almenys s’hi han dedicat seixanta-cinc places, avingudes i carrers. Quant a noms sobre història i institucions, només és superat per Onze de Setembre, que es troba present en 258 municipis, força per sobre de Constitució (101), Diputació (78) i, fins i tot, Espanya (89).

El primer indret que va posar aquesta denominació a una via va ser Vilagrasseta, nucli de Montoliu de Segarra, que fins i tot es va avançar a la votació. La inauguració de la plaça es va fer el 29 de juliol de 2017, dos mesos abans del referèndum, perquè la localitat va considerar que solament amb l’anunci de la votació, ja havia esdevingut una data transcendental. En aquesta línia, el municipi també té un carrer dedicat a la consulta del 9-N.

D’ençà de llavors, s’ha estès per tot el territori. L’endemà del primer d’octubre de 2017, Sant Julià de Ramis (Gironès), que havia de ser el lloc de votació del president Carles Puigdemont i que va rebre una de les càrregues policíaques més violentes, va decidir de nomenar l’espai que hi ha davant del pavelló, el col·legi electoral, com a plaça 1 d’Octubre. Més localitats que van viure càrregues de la policia espanyola han impulsat iniciatives similars, com ara Callús (Bages), Dosrius (Maresme), Fonollosa (Bages), Girona, Lleida i la Ràpita (Montsià).

En el següent mapa, podeu veure els carrers, espais públics, parcs i places amb el nom Primer d’Octubre:

En alguns municipis, la modificació s’ha fet amb la legitimitat afegida de convocar una consulta popular que, a més, rememora el simple exercici de votar, i trobem que s’ha fet, entre més indrets, a Aiguaviva (Gironès), Cervera (Segarra), Salt (Gironès) i Santa Coloma de Farners (Selva). I malgrat que la gran majoria es van fer durant els mesos posteriors o durant el primer aniversari de l’1-O, encara se’n continuen fent. L’any passat es va fer a la Garriga (Vallès Oriental) i, en aquesta consulta popular, un 74% dels ciutadans van optar per dedicar un espai urbà al referèndum de l’1-O; enguany, a la Pobla de Segur (Pallars Jussà), un 78% dels veïns es van mostrar partidaris de canviar el nom del passeig de Josep Borrell per passeig del Primer d’Octubre.

La Pobla de Segur vota de retirar el nom de Josep Borrell del passeig i canviar-lo per Primer d’Octubre

Una bona part de localitats han aprofitat el canvi en el nomenclàtor per a reemplaçar denominacions impopulars, com ara Constitució, a les Borges Blanques (Garrigues), Alfons XIII, a Sant Quirze del Vallès, i Espanya, a Torroella de Montgrí (Baix Empordà).

No totes les commemoracions han afectat el nomenclàtor. En alguns pobles i ciutats han posat el nom Primer d’Octubre a uns altres espais. A Amposta (Montsià) han posat 1 d’Octubre al pavelló firal, a Bell-lloc d’Urgell és el nou nom de la biblioteca, i a Esponella (Pla de l’Estany) han nomenat Espai 1 d’Octubre l’antic ajuntament. En unes localitats l’han posat a centres i casals, com ara a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès), Breda (Selva) i Garrigàs (Alt Empordà); en unes altres, al poliesportiu, com a la Palma de Cervelló (Baix Llobregat), Matadepera (Vallès Occidental) i Balaguer (Noguera). A Riudaura (Garrotxa) i Sant Vicenç de Torelló (Osona) s’hi han inaugurat escultures. Un cas amb força simbolisme és el de Sant Gregori (Gironès), que ha posat Primer d’Octubre a la sala polivalent on es vota a les eleccions.

La capital, sense un carrer dedicat

Barcelona és un cas a banda. Tot i que la capital va rebre nombroses càrregues policíaques i és el municipi amb més ferits, 325, més enllà del simbolisme, no hi ha cap carrer que faci referència a aquella jornada. L’any 2018, la llavors batllessa Ada Colau acceptava de dedicar un carrer o plaça al Primer d’Octubre, perquè s’ha “consolidat com una data històrica”, però d’ençà de llavors encara es troba sobre la taula de la Comissió del Nomenclàtor. En la mateixa línia, una denominació que es troba en la mateixa situació és la de Guillem Agulló, que encara espera a tenir un carrer a Barcelona, tot i haver-se aprovat també l’any 2018.

Un grup de veïns, l’any 2019, va demanar a la comissió que s’anomenés plaça de l’1 d’Octubre un espai sense nom que hi ha davant del mercat del Guinardó i el CAP, un dels col·legis electorals on hi va haver càrregues. La demanda encara no ha obtingut resposta. Aquests mesos ha pres embranzida la campanya iniciada per dos activistes, Marc Comes i Xavier Vila, que ha tingut el suport de l’ANC, i que demana de canviar el nom de la plaça d’Espanya per plaça de l’1 d’Octubre de 2017.

De fet, en aquesta Diada s’ha reivindicat amb força, es van tapar les plaques i, en les convocatòries de la manifestació d’enguany, es va informar que les quatre columnes convergirien “a la plaça del Primer d’Octubre (antiga plaça d’Espanya)”.

Tot i que l’ajuntament encara no ha posat aquest nom a cap carrer, sí que hi ha un espai a la ciutat dedicat al referèndum, puix la UPF va denominar el pati central de l’edifici Jaume I com a 1 d’octubre.

Votació a Òrrius

Enguany, una les iniciatives que han tingut més ressò és la consulta a Òrrius per a respondre si volen “que Catalunya sigui un estat en forma de república” i també si volen “fer efectiva la declaració d’independència proclamada el 27 d’octubre de 2017”.

Com va passar a Arenys de Munt, la iniciativa surt de la societat civil, però l’ajuntament hi dóna suport i permetrà que la votació es faci a la sala de plens de la casa de la vila. I, com llavors, els impulsors esperen que la votació no sigui un fet aïllat, sinó que torni a engegar el motor de la mobilització popular per la independència.

Com serà la votació sobre la independència d’Òrrius? Tots els detalls