El govern espanyol ha informat aquesta matinada que acollirà l’opositor veneçolà Edmundo González Urrutia, que ha abandonat Caracas en un avió de les forces aèries espanyoles i ja és a l’estat espanyol, segons ha informat el Ministeri d’Exteriors espanyol.

Edmundo González, a solicitud suya, vuela hacia España en un avión de las Fuerzas Aéreas españolas.

El Gobierno de España está comprometido con los derechos políticos y la integridad física de todos los venezolanos.

— José Manuel Albares (@jmalbares) September 8, 2024

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, ha dit a X que el viatge es feia a petició d’Edmundo González mateix i que el govern espanyol estava compromès amb els drets polítics i la integritat física de tots els veneçolans.

Albares ha confirmat així mateix en un comunicat que González s’havia enlairat de Caracas en direcció a Espanya. “El govern espanyol ha disposat els mitjans diplomàtics i materials necessaris per al seu trasllat, fet a sol·licitud seva”, ha afegit.

La vice-presidenta executiva de Veneçuela, Delcy Rodríguez, va informar ahir que el dirigent de la coalició opositora més gran, Edmundo González Urrutia, se n’havia anat del Carib, amb un salconduit concedit “en nom de la tranquil·litat i pau política”, després d’haver passat uns quants dies refugiat a l’ambaixada espanyola. Rodríguez va explicar que els governs veneçolà i espanyol havien mantingut els contactes pertinents i, “en inclinació a la legalitat internacional”, li havien concedit el salconduit corresponent per a poder abandonar la seu diplomàtica i viatjar cap a Espanya.

Avui, 8 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Entrevista a Elies Campo: “Serà necessari que Telegram sigui responsable davant la societat”
Qui és qui al nou ‘sottogoverno’ d’Illa? Tots els alts càrrecs i assessors del govern
I Estellés va participar de la seua festa d’aniversari a Burjassot
Entrevista a Laia Aguilar: “Vull escriure, però vendre llibres costa molt”
Quins països han suspès o restringit la venda d’armes a Israel?
Tot allò que heu de saber sobre el nou programa de Xavier Grasset a TV3
Avança la regulació de la IA: en signen el primer tractat internacional
El forn que resisteix per recuperar la memòria gustativa de Mallorca
Quatre vins que heu de conèixer i que no superen els deu euros
Avançament editorial: ‘L’afamada’, de Violette Leduc
Mail Obert d’Andreu Barnils: Visita a un trumpista
Closcadelletra de Biel Mesquida: El temps viu

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Diu Marc Granell que els poetes són els éssers més inútils del món. S’equivoca el poeta. De què parlaríem quan volguéssem dir les coses quotidianes, sense els poetes? Com diríem la mort petita i també la gran, la de la creu i les ulleres posades. I com diríem la terra i el país i les olors i els colors. I com diríem els amics i els amants i les cames i la roba estesa i la mar que s’entreveu en el primer pis venint del cel al carrer del Misser Mascó, a prop del Mestalla? Com parlaríem de poesia sense els poetes? Qui marcaria el ritme dels passos i dels dies i les nits? I el ritme del cor. Com diríem com era la nit fosca del franquisme. I la fam? Com es podria descriure la fam antiga i fonda i la por, i l’olor del pa i la farina i el rent que cada dia obra el miracle de la multiplicació? Els poetes són far i són casa.

I ahir, a Burjassot es commemorava que fa cent anys en un pis del carrer del Bisbe Muñoz va nàixer Vicent Andrés Estellés, el nét major de Nadalet. El fill del forner que feia versos. Que va fer molts de versos, milers, perquè ell era el vers i la veu i la collita. I per això va posar color i lletra a la nostra vida i a la vida d’aquells que vindran darrere, perquè és universal.

Música i lletra

El Col·lectiu de Músiques Ovidi Montllor va organitzar un concert per a celebrar aquest aniversari. No hi havia ni bufes ni pastís ni serpentines. No calien. Perquè hi havia la gent i tot d’entitats i de persones que saben que els poetes són importants perquè són memòria i guarden i afaiçonen les llavors del futur. I amb els músics i les entitats reunides i coordinades en una plataforma que vetlla perquè el llegat d’Estellés tinga la dignitat que es mereix, hi ha la família del poeta. I, amb tots ells, la societat civil. El poble que baixa al carrer i participa tot prenent raó d’allò que el poeta els va deixar dit i encarregat com a deure cívic.

Hi faltaven els de sempre. Aquells que de tant de negar-lo, l’engrandeixen. Que de tant voler destruir-lo i amagar-lo han contribuït a escampar la llavor i la consigna.

El poeta era present en cada síl·laba que es pronunciava damunt l’escenari de l’Auditori Municipal de Burjassot. El concert va començar puntualíssim, amb un ritme molt marcat i compassat. Sense incidents i sense estridències. Encara era amb llum de dia i un poc de sol, però a poc a poc, el celatge va anar canviant de color. El blau primer va voler tornar gris, però un rosa de caramel li ho va impedir durant uns minuts màgics que s’entreveien entre les cobertes de l’auditori. Era el rosa de la posta lenta de l’estiu que no acaba de marxar i convoca les mosques desficioses.

Àfrica Ramírez, Anna Gascón, Maria José Gálvez, Anna Oliver i Izaskun Arretxe. Josep Vicent Frechina i Biel Majoral. Toni Montesinos, Jordi Sebastià i Joan Baldoví. Josep Ballester, Anna Gascon, Carmina Andrés, Jaume Pérez-Montaner i Isabel Robles. Àfrica Ramírez i Alexandra Usó. La família Estellés. Guillem Agulló Àngels Gregori, Izaskun Arretxe i Maria José Gálvez. Membres de la junta directiva d'Acció Cultural del País Valencià.

Josep Vicent Frechina, un dels que més sap de música al País Valencià, va recordar que la fotografia triada per al cartell del concert no era una casualitat. L’any 1973 Ovidi Montllor va posar música a dos poemes d’Estellés. Va ser el primer. I darrere Ovidi, tots els altres. Només de la “Cançó de la rosa de paper” se n’han fetes setze versions diferents. Dels “Amants”, setze més. Pel cap baix, hi ha 532 versions musicals diferents de poemes d’Estellés. En Estellés tot és oceànic, com la fondària de la seua obra. “Tots aquells que musiquen Estellés ho fan a través d’un procés d’identificació íntima amb la veu del poeta. S’apropien de la seua veu. Volen dir allò que el poeta diu”, va dir Frechina abans de lamentar el menysteniment de les institucions valencianes cap al poeta. “El problema d’Estellés és que s’expressava en valencià”, va concloure, abans de dir que els músics han tingut molt a veure amb la restitució de l’honor que alguns volen furtar-li.

Carmina Andrés, que va parlar en nom de la família, va recordar que a son pare li agradava molt la música, i que un dels llibres del Mural del País Valencià era tot dedicat a la música, amb referències a diversos autors. Després va recordar els cantants que es van fer amics seus. Ovidi, és clar, però també Maria del Mar Bonet i Celdoni Fonoll. Són dies d’emocions, aquests, per a la família, que veu com es desborda el torrent d’estima cap al poeta.

Carmina Andrés. Carmina Andrés.

Tomàs de los Santos va cantar l’“Homenatge Anònim XV”, però l’homenatge que ell va retre abans de començar tenia nom i cognoms, el de Guillem Agulló, que ahir hauria fet cinquanta anys. “Avui seria ací, segurament amb ressaca, perquè els seus amics li haurien preparat una festa sorpresa pels seus cinquanta anys.” Mig segle exacte es llevaven Estellés i Guillem. El poeta es va morir el març del 1993, al sempre jove antifeixista el van matar un mes després. No ho va dir, Tomàs de los Santos, però probablement, la ressaca no li hauria impedit a Guillem d’ajudar en l’organització del concert, per exemple. Potser hauria estat darrere la barra que va posar Ca Bassot o hauria venut les samarretes commemoratives: “Sóc de poble; m’ho dic; / m’agrada dir-m’ho.”

Encara amb el públic acomodant-se als seients, Biel Majoral va recitar la “Cançó de la rosa de paper” com solament ho saben fer aquells que saben, amb la saviesa més profunda, transmetre el significat i la força de cada mot perquè es col·loquen en el lloc adequat una volta surten de la seua boca.

Les incombustibles Carraixet van clamar contra el genocidi a Palestina abans de cantar “No hi havia a València”. Estellés era amic de la família, anava als concerts que en els anys de plom de la transició feien Lleonard Giner i les seues filles, que eren molt menudes i saludaven el poeta, que sempre els deia coses boniques.

Miquel Gil amb “Hotel Paris”, Eva Gómez amb “La cançó de la lluna”, Enric Casado amb “Ho deixe escrit” o Elies Monxolí amb “M’agrada així la vida”, es van anar succeint a l’escenari per demostrar quantes lectures i quantes textures poden tenir els versos quan passen del quadern al pentagrama i als dits que rasquen amb ràbia una guitarra o es passegen harmoniosos damunt un piano.

Pau Alabajos, que ha dedicat dos discs complets a Estellés i que n’ha escrit la biografia, va sortir a l’escenari amb una estelada que va deixar estesa, com la roba, amb dues agulles, en un dels faristols. Es van sentir uns crits molt tímids d’independència amb les síl·labes ben separades. Alabajos va fer la “Sonata d’Isabel”, que, a banda de la família del poeta, també va voler dedicar a la família de Guillem. “Dic Isabel i canten els canyars.”

Meritxell Gené va cantar “Enyore un temps que no és vingut encara” i va fer una segona peça a partir d’un poema de Màrius Torres, a qui també ha posat música. Ximo Caffarena va cantar “Testament mural”, Sis Veus van fer una versió de “La Tarara” combinant versos del Mural de País Valencià, Ina Martí, amb Enric Murillo al piano, va posar veu a “Una gràcia jovençana”. I en aquest punt, la presentadora Marina Mulet va recordar que damunt l’escenari desfilarien quaranta dones i vint homes.

Tomàs de los Santos. Biel Majoral. Carraixet. Miquel Gil. Pau Alabajos. Meritxell Gené. Ximo Caffarena. Una emoció col·lectiva

Izaskun Arretxe, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes va parlar d’un poeta importantíssim de la literatura europea i universal, i de com Estellés és identificat amb la senzillesa aparent, l’alegria, l’erotisme o el dolor. I també amb el compromís cívic. I amb el poble. Va recordar amb emoció totes les celebracions que, en àmbits diferents, es fan enguany per commemorar Estellés i va parlar de la gent meravellosa que ho empeny.

María José Gálvez, la directora general del Llibre del Ministeri de Cultura espanyol, que col·labora econòmicament amb les celebracions, va dir que aquell acte no hauria estat possible sense Carmina Andrés, Àngels Gregori o Anna Gascón, la secretària d’Acció Cultural del País Valencià. “Aquest és un país de voluntats sonores”, va dir, fent memòria d’un vers d’Estellés.

Izaskun Arretxe. Maria José Gálvez. Bèrnia. Pau Miquel Soler. Andreu Valor. Rafa Xambó.

Bèrnia, un grup emergent de dones va cantar “Amants”. Andreu Valor va dir que quan li demanaven per què musicava Estellés, ell responia, perquè et salva la vida. I després va atacar “Ací em pariren i ací estic”. El grup Mar Morález va fer “Un entre tants” i Pau Miquel Soler va repetir quasi compulsivament “No hi ha més que llibertat”.

El darrer músic que va pujar a l’escenari va ser Rafa Xambó, convocant del concert. Va fer “No vull dir el teu nom”, i es va fer acompanyar de bona part dels participants en el concert per cantar a cor què vols aquell vers que és un lloc on quedar-se a viure per sempre més: “una pàtria lliure i lluminosa i alta”.

I encara, mentre els músics i els organitzadors es feien la fotografia de família, pels altaveus va sonar la cançó que tothom havia trobat a faltar: “M’aclame a tu”. No la va fer ningú perquè el concert s’havia de cloure amb la versió que Ovidi va immortalitzar amb la dicció perfecta, l’entonació perfecta, la melodia perfecta, la intenció perfecta. Amb la saviesa necessària per a convertir un gran poema en un himne que taral·lejava el públic quan sortia de l’auditori després de passar un vespre en comunió perfecta. “I en arribar al terme entonaré / el prec dels vents que em retornaves sempre…”

Montserrat ha estrenat avui la sardana Montserrat, mil anys! del compositor Josep Maria Serracant. La peça ha estat interpretada per la Bellpuig Cobla a resguard de la pluja, que ha fet acte de presència quan s’havia de fer la mostra de cultura popular. Aquest ha estat un dels moments destacats del segon dia d’actes del mil·lenari, que ha començat amb una litúrgia solemne a l’interior de la basílica de Santa Maria per commemorar el naixement de la Mare de Déu. Els Castellers de Vilafranca han ofert un pilar de cinc a dins de la basílica.

L’abadia de Montserrat va inaugurar ahir al vespre la celebració dels seus mil anys d’història ininterrompuda amb un acte civil multitudinari que va aplegar 600 persones a la basílica de Santa Maria. És el primer d’un miler d’activitats religioses, culturals i socials programades fins el 8 de desembre de 2025. Els punts culminants de l’acte, que va encapçalar el president de la Generalitat, Salvador Illa, van ser l’estrena d’un videomapatge a la basílica i un espectacle de drons a l’exterior acompanyat del cant del Virolai. Durant els parlaments, Salvador Illa va destacar que Montserrat era un dels grans referents simbòlics del país i que el món necessitava més que mai els valors que representava, com ara el diàleg i l’entesa.

“Benvolguts germans i germanes. Amb aquest esperit, amb confiança en Déu i sota la protecció de Nostra Senyora de Montserrat, dono per iniciats els actes de celebració del mil·lenari.” D’aquesta manera va inaugurar oficialment l’abat de Montserrat, Manel Gasch, la celebració del mil·lenari, que aquests quinze mesos vinents oferirà un miler d’activitats per donar a conèixer la vida monàstica de Montserrat al segle XXI i per promoure el diàleg interreligiós i postular Montserrat com un lloc de diàleg entre creients i no-creients.

A l’acte, que el prior del monestir i comissari del mil·lenari, Bernat Juliol, va qualificar l’acte de “moment històric”, hi van assistir el president de la Generalitat, Salvador Illa; el president del parlament, Josep Rull; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, i el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto.

També hi van assistir els presidents Artur Mas, José Montilla, Quim Torra i Pere Aragonès, i molts representants eclesiàstics i abats provinents de monestirs de tot el món.

Durant els parlaments, es va insistir unes quantes vegades que el mil·lenari havia de servir per a mirar cap al passat per reviure aquests mil anys d’història de Montserrat i també cap al futur. “Aquesta celebració no és cap punt d’arribada, sinó el de partida cap a un segon mil·lenari de vida ple d’il·lusions, reptes i projectes”, va apuntar l’abat.

Aquesta mirada al futur es va deixar notar amb un alt component tecnològic durant l’acte, amb l’estrena d’un nou videomapatge, un espectacle amb dos-cents drons i una instal·lació hologràfica que va fer possible una conversa amb tres abats de tres moments històrics: l’abat Oliba, l’abat de Ripoll i bisbe de Vic que fundà el monestir l’any 1025, interpretat per l’actor Lluís Soler; Manel Gasch, l’abat actual; i l’abat de l’any 3025, a qui va donar vida Xavier Boada.

En aquesta conversa, Gasch va recordar que Montserrat era un espai visitat per milers de persones de tot el món i va dir que saber acollir-los com es mereixien encara era l’essència d’un santuari com el de Montserrat. “Montserrat ha estat sempre un nucli i un focus de cultura. Un monestir obert al coneixement, i obert al món”, va afegir.

Al seu torn, i en la mateixa línia, Salvador Illa va dir que Montserrat, un dels referents simbòlics de Catalunya, havia esdevingut un referent essencial al llarg de la història sabent integrar les diferents generacions vingudes d’arreu del món. Per això va demanar que, davant el drama de la immigració, no es caigués en la “globalització de la indiferència” i s’hi respongués acollint, protegint i integrant tothom que vingués “a millorar Catalunya” sense deixar-se arrossegar pels qui pretenien d’aprofitar-se de la immigració per estendre la por i la intolerància.

Nou videomapatge

Abans d’acabar l’acte dins la basílica, tots els assistents van poder gaudir del nou videomapatge que va estrenar-se amb motiu del mil·lenari. Es va dividir en tres capítols: la Creació, la Mare de Déu i Crist, mitjançant un desplegament tècnic, narratiu i artístic d’alt nivell.

La música partia dels motius principals del Virolai, que esdevenia un fil conductor constant. Aquesta banda sonora ha estat enregistrada amb el Cor de l’Escolania i l’orgue de la basílica, i crea un discurs narratiu en paral·lel amb narració de les imatges projectades.

Agenda d’activitats

Una vegada feta la cerimònia d’inauguració, l’agenda de celebracions començarà dimarts, 10 de setembre, amb les Jornades Internacionals Folklòriques amb Adifolk i, aquella tarda mateix, amb la recepció de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya en categoria d’or.

En total, durant els quinze mesos de celebracions del mil·lenari es faran més de mil activitats, que s’agrupen en cinc blocs: Religiós (una dimensió molt important en la vida de Montserrat, en tant que monestir i santuari); Cultural (es posarà en relleu tota la feina que s’ha fet en aquest àmbit en els mil anys d’història, amb exposicions i festivals de música); Participatiu (entitats de tot arreu vindran a celebrar el mil·lenari a Montserrat); Social (es tindrà en compte tota la dimensió de medi, de sostenibilitat, com també de proximitat a les persones més necessitades) i Sostenible (pretén de millorar l’eficiència energètica de les instal·lacions de l’abadia, la instal·lació de plaques solars, el transport adaptat elèctric, un projecte integral de residus, el pla de descarbonització integral, el pla per a augmentar la resiliència hídrica o la integració de l’Escolania a la Xarxa d’Escoles Verdes).

En el següent document podeu consultar algunes de les activitats programades:

El febrer del 1945 Violette Leduc coneix Simone de Beauvoir i es desperta en ella una passió obsessiva que la porta al deliri, a l’adoració, al dolor de saber-se rebutjada per una deessa, i escriu L’afamada com a única ofrena acceptable del seu amor apassionat. Ara LaBreu Edicions publica l’obra en una traducció de Míriam Cano. És la primera obra que es tradueix al català de l’autora. Arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant.

Llegiu un fragment de L’afamada, de Violette Leduc (Labreu).

Els editors de LaBreu expliquen:

“Violette Leduc (1907-1972) és una de les figures més singulars de la literatura francesa del segle XX. Nascuda bastarda i en la pobresa, va ser una escriptora autodidacta que va fascinar els lectors amb una narrativa d’elevat contingut poètic i una obra valenta, excèntrica i contundent.

Leduc tractava amb els intel·lectuals de París de la postguerra i l’any 1942 havia conegut Maurice Sachs i Simone de Beauvoir. Ells dos es van convertir en els seus padrins vitals i literaris. La primera novel·la, L’asfíxia, va publicar-se a la coneguda editorial Gallimard amb edició d’Albert Camus. Els seus amics Jean-Paul Sartre, Jean Cocteau i Jean Genet la van ajudar en els moments més durs i van establir una complicitat literària de per vida. Tot i que els seus primers llibres van guanyar un cercle d’admiradors fervents, no van arribar al gran públic i va tenir una vida precària fins a la mitjana edat. Durant vint anys, Leduc va ser ‘un desert que monologa’ sense ressò. L’any 1964, amb la publicació de La bastarda, una història autobiogràfica amb un prefaci elogiós de Simone de Beauvoir, va sorgir de l’ombra i va esdevenir una autora àmpliament valorada, admirada i llegida. Leduc vivifica les relacions intenses amb altres dones i posa sobre el paper temes que eren tabú a l’època, com l’avortament. I com a pionera, va patir les tisores de la censura. La seva obra es va traduir a diverses llengües i es va convertir en referència obligada a les tesis sobre estudis de gènere a partir dels anys noranta. Paradoxalment, l’estatut d’autora profundament literària, que havia estat subratllat pels seus ‘padrins’ des del primer moment, va trigar a tornar a ser reconegut.

L’afamada de Violette Leduc és el primer títol que es publica en català de l’autora francesa nascuda l’any 1907 a Arràs (Pas de Calais). Es tracta d’una novel·la en la qual l’amor obsessiu de Leduc per Simone de Beauvoir és el fil d’on estirar i reflexionar sobre l’asimetria en les relacions i els desenganys. Fa una crònica de l’enfonsament interior per desamor, obrint camí en l’autoficció francesa, amb els estralls dels seus sentiments. La seva hipersensibilitat es revela en flaixos fulminants i frases que són dinamita, quan la narradora es torna a lliurar als esdeveniments que la marquen. Els temes dels llibres de Leduc són l’amor, el desig, la revelació poderosa de la cultura i l’art, els conflictes de classe, l’enlluernament per la bellesa i la sexualitat desbocada. Per això, L’afamada és un títol paradigmàtic de la seva obra.

Violette Leduc mai no va creure en un èxit que li semblava una mica ‘vulgar’ i, sobretot, tardà. Tot i això, va concedir nombroses entrevistes en què mostrava una barreja d’insolència, que la convertia en la convidada ideal per a programes de televisió i de ràdio, i de profunditat psicològica i refinament intel·lectual que evidenciaven la seva cultura i les seves exigències literàries, amb una veneració gairebé mística per la literatura.

En els darrers anys, França ha començat a recuperar Leduc, una autora que va arribar a vendre més de 100.000 exemplars d’una sola novel·la, i que va arribar a gaudir d’una popularitat que va estroncar-se per la seva mort prematura a causa d’un càncer de mama.

L’any 2013 el director Martin Provost va dirigir una pel·lícula sobre la vida de l’autora, Violette. El film parteix de l’argument de L’afamada i d’aspectes biogràfics de la relació entre Violette Leduc i Simone de Beauvoir els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Us convidem a llegir-la amb el desig que quedeu captivats per l’afamada que us oferim. ‘El seu assentiment és igual d’important que un ramat de veus humanes.’”

The Washington Post · Niha Masih i Leo Sands

La decisió del govern britànic de suspendre algunes exportacions d’armes a Israel per possibles vulneracions del dret internacional humanitari ha tornat a posar el focus sobre l’ajuda militar occidental a l’estat, en un moment en què el conflicte a Gaza s’acosta al primer any i la xifra de morts a l’enclavament no fa sinó augmentar.

La decisió de Londres arriba després d’un informe del govern laborista, que va arribar al poder aquest juliol. Encara que el Regne Unit és responsable d’una part molt petita de les armes que es venen a Israel, la decisió d’un país que és considerat un aliat clau d’Israel va ser criticada amb duresa pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. “Amb armes britàniques o sense, Israel guanyarà aquesta guerra i assegurarà el nostre futur comú”, sentencià.

Per part seva, el grup de drets humans Amnistia Internacional va qualificar la mesura de massa limitada, i va demanar el cessament total de la venda d’armes a Israel.

Això és tot allò que us cal saber sobre com han abordat els països occidentals la qüestió del subministrament d’armes a Israel durant la guerra de Gaza:

Quins països han suspès o restringit les exportacions d’armes a Israel?

El Regne Unit va anunciar dilluns la suspensió immediata d’unes 30 de les 350 llicències d’exportació d’armes a Israel, incloent-hi les vendes de components per a avions de combat, helicòpters i avions no tripulats, com també per a articles emprats contra objectius terrestres.

El ministre d’Afers Estrangers britànic, David Lammy, va dir que l’informe havia detectat un “risc clar” que els articles exportats “poguessin emprar-se per cometre o facilitar vulneracions greus del dret internacional humanitari”.

L’any passat, Greg Hands, secretari d’Estat de Política Comercial del govern anterior, va declarar davant el parlament que les exportacions britàniques representaven un 0,02% de les importacions militars totals d’Israel, i que l’any 2022 el país va exportar a Israel material militar per valor d’uns 50 milions d’euros.

A final de l’any passat, Itàlia va anunciar que havia deixat d’enviar armes a Israel, encara que van continuar havent-hi algunes exportacions d’armament. El govern va dir aleshores que compliria amb les comandes existents, amb la condició que les armes no s’empressin contra civils.

Itàlia va ser el tercer exportador més important d’armament a Israel entre el 2019 i el 2023, i va ser responsable pel 0,9% del total de les importacions d’armament d’Israel durant aquest període.

El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol va dir al febrer que el país no havia autoritzat cap venda d’armes a Israel d’ençà del 7 d’octubre. No obstant això, la premsa espanyola va informar que les exportacions militars autoritzades abans de la guerra s’havien acabat enviant després i tot de l’esclat del conflicte.

Als Països Baixos, un tribunal va ordenar al govern holandès –en resposta d’una demanda presentada per Oxfam Novib i més organitzacions de drets humans– que suspengués l’exportació de peces per a caces F-35 a Israel arran del risc que aquests avions s’empressin en vulneracions greus del dret internacional humanitari. El recurs del govern holandès contra la decisió serà examinat pel Tribunal Suprem del país aquesta setmana.

Al febrer, la regió belga de Valònia va suspendre dues llicències d’exportació de pólvora a Israel, segons que van informar els mitjans de comunicació locals, després de l’ordre dictada el mes anterior pel Tribunal Internacional de Justícia, que ordenà a Israel que prengués mesures més contundents per evitar la mort de civils a Gaza.

El Ministeri d’Afers Estrangers del Canadà va declarar al març que el país no havia aprovat cap permís d’exportació d’armes a Israel d’ençà del 8 de gener, i que la pausa continuaria fins que pogués garantir el “ple compliment” per part d’Israel dels controls a l’exportació. Els permisos concedits abans del 8 de gener, afegí, continuarien en vigor. També al març, la Cambra dels Comuns del país va aprovar una moció no vinculant que demanava que el Canadà deixés d’autoritzar i transferir exportacions d’armes a Israel.

Quins països han continuat subministrant armes a Israel?

D’ençà del 7 d’octubre, els Estats Units han enviat uns 5.800 milions d’euros a Israel en concepte d’ajuda militar, segons que va informar The Washington Post al juny. Washington és el proveïdor principal de l’exèrcit israelià, responsable del 69% de les importacions totals d’armes israelianes entre els anys 2019 i 2023.

Al maig, els Estats Units va aturar un enviament d’armes, que incloïa bombes de 500 tones i 2.000, quan Israel va amenaçar d’envair la ciutat de Rafah, al sud de Gaza, on hi havia la majoria de palestins desplaçats. Al juliol, Washington es va fer enrere i va anunciar que tornaria a lliurar bombes de 500 tones a Israel.

Aquest dimarts, el portaveu del Departament d’Estat nord-americà, Matt Miller, va declarar que la decisió del Regne Unit de suspendre algunes exportacions no modificaria pas la política de Washington sobre Israel, i va afegir que els Estats Units continuaven avaluant les “possibles vulneracions del dret internacional humanitari” a Gaza.

Alemanya ha aprovat la venda d’armes i equip militar a Israel per valor d’uns 275 milions de dòlars d’ençà de l’octubre, segons que van informar a l’abril advocats del govern al Tribunal Penal Internacional, en què Berlín s’enfronta a un cas pel proveïment d’armes a Israel. Alemanya va declarar que la majoria d’aquestes vendes s’havien aprovat l’octubre de l’any passat, i que d’aleshores ençà les vendes d’armament militar s’havien reduït dràsticament. Tanmateix, el tribunal va declinar d’emetre ordres d’emergència per a aturar aquestes vendes.

Alemanya és el segon proveïdor principal d’armes a Israel després dels Estats Units, amb exportacions per valor d’uns 319 milions d’euros l’any passat.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Em va fer passar a la petita habitació que té a tocar del dormitori, es va mig assegurar que la canalla no ens seguia, i em va ensenyar, una per una, les dotze pistoles que guarda, i les desenes de bales corresponents. Em va explicar la història personal que tenia amb cadascuna de les armes (com l’heretada del pare), em va explicar com es carreguen, i l’ensurt que fa pocs mesos va passar quan un tro sorollós va fer petar un vidre de la seva mansió i ell, convençut que era un lladre, va baixar amb l’arma a la mà al menjador, cosa que va espantar els fills, mot més que no pas els llamps, i trons, que descarregaven. Després, vam caminar fins a l’habitació, i allà, a la tauleta de nit, em va ensenyar la darrera pistola, guardada dins un cofre que només es pot obrir amb la seva empremta digital. En acabat, em va demanar si em faria res que els nostres fills, de deu anys, anessin un dia a disparar junts, amb bales de veritat, cosa que al final no van fer. Finalment, vam baixar al jardí de la seva mansió, enorme, amb porteria de futbol, piscina, pantalla de cinema exterior, i tot fent la barbacoa vam acabar parlant de política, que feia tot just poques hores que s’havia anunciat que Kamala Harris, i no Joe Biden, seria la candidata demòcrata que s’enfrontaria a Donald Trump.

“Votaré Donald Trump perquè ella és molt pitjor. Molt pitjor. I perquè Donald Trump portarà tranquil·litat a casa, cosa que Kamala Harris, no. Trump posarà fi a la guerra d’Ucraïna, perquè farà que s’accepti que Putin es quedi amb la Ucraïna russòfona, i Zelenski, la resta. I Trump farà que vosaltres, els europeus, us hàgiu d’espavilar molt més. Totes aquestes guerres que fem els nord-americans no tenen cap mena de sentit, i hem de deixar de preocupar-nos tant pel món, i preocupar-nos per nosaltres. La tranquil·litat que Trump portarà a casa, no sé si també la portarà fora, on crearà molta tensió retirant-se.”

Després em va explicar que creia que l’intent d’assassinat recent de Donald Trump, i la seva reacció instantània (“Lluiteu! Lluiteu!”) l’havien fet veure que l’home era fet d’una pasta especial, i va afegir que creia que l’Iran podia estar involucrat en l’intent d’assassinat i, si ho hem de dir tot, em va acceptar que sí, que entenia els dubtes que Trump podia causar, però només en un dels seus escàndols: l’intent d’assalt al Capitoli del 6 de gener. Tota la resta, sobretot els conflictes amb les dones, i l’atac a la cultura woke, els defensava amb ímpetu. Quan li vaig preguntar si no temia que Trump tornés a polaritzar molt la societat, ens vam enfilar en una conversa en què ens vam acabar preguntant, exagerant tots dos, si tot plegat no podia acabar en una guerra civil. “Podria. I jo aniria amb els del sud. No em quedaria pas aquí dalt, no. Aquí m’ofego entre tants liberals.”

Pocs dies després va passar llargues hores amb el meu fill i li va ensenyar a tocar bellament la guitarra, dotat com és musicalment. Sempre explica que s’hi dedicaria més si el seu sector, banca privada, no l’absorbís tantes hores (cada dia es lleva a les cinc de matí per anar a treballar al banc en un dels dos BMW descapotables, idèntics, que té, i que suposo que deuen haver passat a millor vida ara que es comprarà un Tesla, agraït pel suport de Musk a Trump).

Al cap de pocs dies se’n va anar amb la família a passar unes vacances al sud, precisament, a Geòrgia, on les banderes sudistes onegen sovint pels carrers. I ja gairebé no el vaig veure més. I ho lamento. Sí, cada cop que visito els Estats Units lamento viure sempre en la bombolla demòcrata, tan coneguda per mi, tan familiar fins i tot, en comptes d’endinsar-me en el món republicà, tan profund, tan allunyat de mi, i que dies com el descrit siguin excepcions, simples llucades superficials a una de les múltiples i existents cares dels Estats Units, on republicans i demòcrates cada vegada més semblen viure en planetes diferents.

De fet, mesos enrere, el republicà Taylor Green, de Geòrgia, precisament, va demanar un divorci amistós entre els estats blaus (demòcrates) i els vermells (republicans). Volia separar el país en dos, tan diferents com els veia. I optava per independitzar-se els uns dels altres. I no és l’únic que diu una cosa semblant. El 25% dels ciutadans de Geòrgia votarien que sí en un referèndum d’independència del seu estat respecte dels EUA, segons una enquesta de YouGov del febrer passat. A Texas, els independentistes són el 36%; a Alaska, el 31%; a Minnesota són el 13%. La mitjana, a tots els EUA és del 23%, segons l’enquesta feta a 35.000 persones, cosa que demostra que no només a Texas hi ha ganes de deixar la unió. I no només alguns votants republicans (29%), també demòcrates (21%), es volen separar; cada vegada són més si fem cas de les franges d’edat. Només el 13% dels majors de seixanta-cinc anys voldrien separar-se, però entre els menors de trenta anys s’enfilen fins al 32%.

Amb les vacances fetes i l’arrencada del nou curs, una època de força despeses i de tornar a les dinàmiques habituals, us proposem dos vins negres i dos de blancs que gaudireu i que no superen els deu euros. Són vins que mantenen una molt bona qualitat-preu. Hem fet la selecció a partir dels vins que ofereix la vinateria la Companyia d’Alella.

L’Abrunet de Frisach negre. Celler Frisach

Els joves Joan i Francesc Ferré, tot i la seva joventut, en saben molt, de fer vi. I aquest cupatge de garnatxa negra i carinyena negra n’és un bon exemple. Pencaires com són, hereus d’un paisatge i d’una pagesia que es remunta a unes quantes generacions, els trobareu al poble de Corbera d’Ebre, a la Terra Alta. L’Abrunet és un vi lleuger, fresc i afruitat, i molt agradable de beure, sense perdre intensitat.

Tal com expliquen, cullen les dues varietats alhora i fan una cofermentació: “Treballem amb raïm sencer calcigat amb els peus i el deixem una setmana de maceració amb les pells. Acabada la fermentació, el criem en dipòsits de ciment.”

Projectes com el dels germans Ferré fan possible que es mantingui la vitalitat d’un territori ebrenc que és excepcional, però que ha estat maltractat per la història (va ser l’escenari d’alguns dels episodis més cruents de la guerra del 1936-1939) i que avui massa sovint és oblidat per les administracions.

Petit Bernat negre, del celler Oller del Mas

El celler Oller del Mas, a Manresa, al Pla de Bages, és un dels projectes punta de llança d’aquesta denominació d’origen. Entre més distincions i premis, té dos vins destacats com a Vins de Finca Qualificada per la Generalitat de Catalunya. El propietari de la finca històrica d’origen medieval i del celler, Frank Margenat, destaca el vincle amb el paisatge, amb la imponent muntanya de Montserrat, que influeix climatològicament en els vins del territori.

Petit Bernat és un vi negre de la DO Pla del Bages elaborat a partir de raïms de les varietats cabernet franc (40%), syrah (25%), cabernet sauvignon (20%), merlot (10%) i picapoll negre (5%), procedents de vinyes pròpies ecològiques. De fet, segons que explica el celler, aquest és el primer vi català que va certificar la petjada de carboni i va obtenir el certificat Carbon Footprint. Oller del Mas treballa la viticultura regenerativa.

El vi fermenta amb llevats propis i fa una criança en fusta durant tres mesos. Elegant, mostra fruita madura i és lleuger, sense perdre profunditat. Molt gustós.

Oriol dels Aspres blanc, del celler Vinyes dels Aspres

Vinyes dels Aspres és un celler situat a la casa pairal de Can Batlle, a Cantallops (al costat de la Jonquera), una finca vitivinícola documentada d’ençà del segle XVII. S’hi va recuperar la producció de vi amb l’arribada del segle XXI. El relat d’aquest projecte vinícola va lligat a la història de l’Alt Empordà i les Alberes, però també va lligat a la cultura. Un dels elements forts del relat és el vincle que té el celler amb el músic Eduard Toldrà, que passava els estius en aquest indret per una qüestió familiar, atès que s’havia casat amb una de les filles de la casa.

Entre la gamma de vins que s’elaboren a Vinyes dels Aspres trobem aquest vi amb nom d’ocell, l’Oriol, un blanc jove fet de lledoner blanc (garnatxa blanca), molt aromàtic al nas, franc i net, que en boca s’expressa viu i equilibrat, entre la fruita blanca i una acidesa amable.

Bouquet d’Alella blanc, del celler Bouquet d’Alella

Els propietaris del celler Bouquet d’Alella es dedicaven al conreu de la vinya sense elaborar vi, però no s’hi guanyaven pas la vida. Per això, el 2011, van engegar el celler i d’aleshores ençà produeixen el seu propi vi DO Alella. De bon començament han treballat a partir de l’agricultura ecològica. I també de bon començament van treballar l’enoturisme com una part important del projecte. La masia del segle XV on s’assenta el celler, can Boquet, amb les vinyes que l’envolten, és situada al costat del nucli del poble d’Alella. Les propostes enoturístiques són diverses i estacionals. Amb una estètica gens enfarfegada ni postissa, els germans Cerdà, Toni i Teresa, combinen amb gran elegància tradició i modernitat.

El seu vi blanc jove és fet a partir del cupatge clàssic dels alella, pansa blanca i garnatxa blanca i és elaborat en tines d’acer inoxidable. És un vi fresc i franc.

3Cat ja ho té tot preparat per a la nova temporada de TV3, Catalunya Ràdio i la resta de canals. Hi ha un bon grapat de novetats, i una de les més cridaneres és el nou programa de tarda, La selva, que presentarà el periodista Xavier Grasset. Un magazín inspirat en els espais de trobada entre companys i amics, en què s’acostuma a anar a fer un cafè. Us en donem tots els detalls.

Quan s’emetrà?

El programa s’emetrà de dilluns a divendres, entre les 17.30 i les 19.15, a partir del 12 de setembre.

Com serà?

TV3 ha promès que serà un xou d’autor. L’actriu Anna Bertran interpretarà Mercè Fonoll, la mestressa de la cafeteria en què és ambientat. “La informació és una selva!”, ha ironitzat Grasset durant la presentació de la nova temporada, i també ha explicat que, a part de la informació, hi hauria elements d’entreteniment, com ara un concurs.

Segons TV3, serà una trobada plena de coneixement i seguiment de l’actualitat, però també amb molt d’entreteniment. “Es farà un repàs del que ha passat durant el dia i a la vida en general”, diuen. Cada dia hi haurà entrevistes i no hi faltaran els llibres, la cultura i les històries humanes de tota mena amb el segell de Grasset. El públic, a més, hi tindrà un paper actiu: el convidaran a jugar en un concurs diari divertit i enginyós.

Xavier Grasset: “Ja veia els turons de la jubilació i, de sobte, bum!”

Qui acompanyarà Xavier Grasset?

Per La selva, hi passaran Antoni Bassas, Montse Barderi, Fel Faixedas, Sílvia Bel, Nina, Biel Duran, Alba Alfageme i Carlota Gurt, entre molts col·laboradors més. Per exemple, Sergi Cutillas farà recomanacions amb la seva música de capçalera; l’actor i comediant Godai Garcia hi aportarà una mirada molt pròpia, i també hi passarà la cuinera i influenciadora Sofia Janer. Les periodistes Maria Xinxó, Núria Martínez i Ester Pagès acompanyaran Grasset al sofà. La resta de l’equip treballarà per acostar l’audiència al territori i oferir entreteniment.

Com serà la nova temporada de 3Cat? Tots els detalls

 

Dijous el Consell d’Europa va anunciar que s’obria el període de signatura de la convenció marc sobre intel·ligència artificial. Els primers a ratificar-lo han estat els estats membres de la UE, els EUA, el Regne Unit, Andorra, Geòrgia, Islàndia, Noruega, Moldàvia, San Marino i Israel. El tractat internacional ha estat negociat d’ençà del 2019 per 57 estats: els 46 integrants del Consell d’Europa (27 dels quals són membres de la UE) més 11 estats no membres (entre els quals hi ha el Vaticà, l’Argentina, Austràlia, el Japó i Mèxic), alguns dels quals encara l’han de ratificar. En la redacció d’aquest primer tractat internacional sobre intel·ligència artificial també hi han participat 68 representants de la societat civil, la indústria i l’acadèmia. Els signants han explicat que l’objectiu del tractat era que els sistemes d’intel·ligència artificial respectessin els drets humans, la democràcia i l’estat de dret. “Hem de garantir que l’auge de la IA respecti els nostres estàndards, en lloc de minar-los”, ha defensat la croata Marija Pejčinović, presidenta del Consell d’Europa. El nou tractat actuarà de referència per a aquells estats que vulguin fer una regulació més profunda, com ja ha fet la UE, on a l’agost va entrar en vigor una llei específica sobre IA.

Els objectius del nou acord i l’amenaça a les societats democràtiques

El nou tractat inclou tant les autoritats públiques com els actors privats i és basat en un seguit de principis, procediments i requeriments. Així, entre els principis fonamentals, els estats signants han de garantir que la intel·ligència artificial respecti la dignitat humana, l’autonomia individual, la igualtat, la no-discriminació, el respecte per la privadesa i la protecció de dades personals, la transparència i la supervisió, la rendició de comptes i la responsabilitat, la fiabilitat i una innovació segura. Per fer-los complir, caldrà que els signants estableixin mecanismes d’anàlisi de riscs de la intel·ligència artificial, assessorament sobre el seu impacte i mecanismes per a informar els implicats i donar-los garanties per fer respectar els seus drets. Tanmateix, els analistes han apuntat que era un text molt genèric, de principis generals, basat en el monitoratge sense mesures coercitives per a fer-ho complir. Sense procediments tècnics definits, el text aprovat servirà com a marc general, d’inspiració, per a les legislacions que pugui desenvolupar d’ara endavant cada estat, per a una tecnologia que és encara a les beceroles d’aplicar-se en massa a totes les esferes de la nostra vida.

De fet, és tan nova, que hi haurà d’haver un aprenentatge entre tots els actors implicats per veure l’efectivitat de les mesures acordades i els inconvenients que pot originar. Molts experts també han expressat preocupació pels impactes que pot tenir sobre les llibertats civils, com ara la llibertat d’expressió i fins i tot artística. La detenció del màxim responsable de Telegram a França, la prohibició de X al Brasil per un jutge, i les detencions al Regne Unit de persones que havien piulat o repiulat missatges a les xarxes socials relacionats amb els aldarulls causats per l’assassinat de dues nenes, atribuït falsament a un sol·licitant d’asil, mostren com pot resultar de difícil (i polèmica) la regulació del món digital. Les noves tecnologies, especialment les xarxes socials, han agafat prou volada per a desestabilitzar socialment països sencers, amb el perill de ser promogudes per potències estrangeres hostils (tothom té al cap Rússia o la Xina) o grups extremistes dins els països mateixos. És per això que uns quants estats elaboren legislació per regular totes aquestes noves tecnologies.

Representants europeus i de més països han signat el primer tractat internacional sobre intel·ligència artificial. El precedent europeu: la llei de la IA és en vigor de l’agost ençà

En aquesta línia, la UE ha estat pionera a escala mundial. El Parlament Europeu va aprovar la llei d’intel·ligència artificial al març, ratificada pel Consell al maig. Aquest agost la nova normativa han entrat en vigor, tot i que s’anirà desplegant progressivament fins al maig del 2026, quan tindrà una aplicació plena. Les institucions europees ressalten els beneficis que la intel·ligència artificial pot dur a les societats europees, com ara una sanitat més bona, un transport més segur i menys contaminant, unes fàbriques més eficients i una energia més barata i sostenible. Tanmateix, la nova llei europea considera que hi ha un seguit de riscs que cal regular. Entre els “riscs inacceptables” apuntats per les institucions europees hi ha la manipulació de persones o grups vulnerables. Com ara joguines parlants que puguin encoratjar comportaments perillosos entre els infants. O emprar la IA per establir una puntuació social i classificar la gent segons el seu comportament, l’estatus socio-econòmic o les característiques personals, tal com fa la Xina de fa anys, i contribuir així a un control totalitari de la societat.

També es considera inacceptable la categorització i identificació biomètrica de les persones, incloent-hi els sistemes remots i en temps real, com ara el reconeixement facial, una tecnologia molt polèmica. Els sistemes d’IA que entrin dins aquesta categoria “inacceptable” seran prohibits sis mesos després de l’entrada en vigor de la normativa, és a dir, a partir de gener que ve. Tanmateix, la UE admet que es permetran “excepcions” per a finalitats d’aplicació de lleis. Així, els sistemes de reconeixement facial en temps real es podran permetre en un nombre limitat de casos greus, i en el cas d’una identificació biomètrica “posterior”, passat un temps significatiu, es permetran per perseguir delictes greus i tan sols amb aprovació judicial. Dit en unes altres paraules: el supermercat de la cantonada no pot fer servir reconeixement facial per a fer-nos ofertes personalitzades, però els cossos policíacs sí que podran fer-ne ús per controlar si els ciutadans cometen uns delictes greus encara per definir.

La UE ha establert una segona categoria, la de “riscs elevats”. Corresponen als sistemes d’intel·ligència artificial que perjudiquen la seguretat o els drets fonamentals. Els divideix en dues subcategories. La primera són els que afecten la normativa general europea de seguretat dels productes, que inclou de joguines a cotxes, passant per avions, serveis mèdics o ascensors. És a dir, que la IA no provoqui accidents o ens recomani un tractament mèdic que ens acabi perjudicant. La segona subcategoria vetlla per un ús perjudicial de la IA en àrees específiques. Es tracta dels sistemes d’intel·ligència artificial que es facin servir en la gestió i operació d’infrastructures crítiques i en l’educació i la formació vocacional; en la gestió dels treballadors, en la contractació de personal o en l’alta d’autònom; en l’accés i gaudi de serveis essencials, siguin públics o privats; en l’aplicació de la llei, en control de fronteres i en la gestió de la immigració i les peticions d’asil.

La UE ha estat pionera en la regulació de la IA i més àrees de la vida digital.

Els sistemes d’intel·ligència artificial que serveixin per a l’assistència per a la interpretació i aplicació de la llei també entren en la categoria d’alt risc. Tots els sistemes d’intel·ligència artificial d’alt risc hauran de registrar-se en una base de dades europea per ser avaluats abans d’entrar al mercat i durant tot el seu cicle de vida. Els ciutadans tindran dret de presentar queixes sobre aquests sistemes en institucions estatals designades específicament. En canvi, la nova legislació europea considera que els sistemes d’IA generativa, com ara el popular ChatGPT, no entren en la categoria d’alt risc. Tanmateix, hauran de complir les lleis de transparència i protecció de la propietat intel·lectual, informar que és contingut generat per intel·ligència artificial, dissenyar els models per evitar que generin contingut il·legal i publicar una llista de les dades amb propietat intel·lectual que s’han fet servir per entrenar dels models.

On és límit?

La llei sobre intel·ligència artificial és una pota més en el desplegament legislatiu de la UE per a regular la vida digital i s’afegeix a la llei de serveis digitals i al reglament general de protecció de dades, que ja ha valgut multes milionàries a multinacionals tecnològiques. La darrera, Uber, per haver transferit il·legalment dades de conductors de la seva plataforma (permisos de conduir, fotografies i adreces, per exemple) de la UE als EUA, país on no hi ha les garanties que proporciona la legislació europea. Això ha fet que les multinacionals creïn centres de dades radicats a Europa per complir la legislació de la UE. En l’àmbit de la IA, pot acabar passant igualment. Unes quantes companyies han dit que els seus sistemes d’intel·ligència artificial ara per ara no es desplegarien al nostre continent mentre no acabessin de tenir clares les implicacions de la legislació europea, per tal d’evitar sancions econòmiques.

El principi fonamental en què és basat aquest desplegament normatiu és que als països democràtics les institucions de l’estat garanteixen la llibertat dels ciutadans i els valors al voltant dels quals es regeix una societat. En aquesta línia, les empreses i els mercats en general s’han d’adaptar a les normes estatals, que són justes i triades per tots els ciutadans. Tanmateix, tot i que en general la majoria de gent hi pugui estar d’acord, alguns analistes i especialistes han mostrat preocupació per aquest idealisme. Els estats democràtics són lluny de ser perfectes, hi ha governs europeus amb tics autoritaris i estats com l’espanyol i el francès que fa segles que reprimeixen les seves minories nacionals, com ara la catalana, també en democràcia. Totes aquestes regulacions serviran per a donar més llibertat als ciutadans, especialment als grups que pateixen repressió, gràcies a les noves tecnologies? O, en canvi, donaran més poders als estats per atacar la dissidència i els grups nacionals amb unes eines fins ara inimaginables?

Aquestes darreres setmanes hem vist casos que poden donar la raó a aquestes preocupacions. Així, tenim el cas de la detenció a França del màxim responsable de Telegram, acusat de no cooperar amb les autoritats europees per facilitar dades sobre activitats presumptament il·legals que es desenvolupen a la plataforma (una de les excepcions de la nova llei d’intel·ligència artificial, com hem vist). Cal dir que el problema particular de Telegram és que no xifra per defecte les converses privades, i mai les dels grups, per la qual cosa la companyia hi té accés i les pot passar a tercers. Unes altres plataformes de missatgeria, com ara Signal i WhatsApp, xifren de punt a punt totes les converses per defecte, de manera que no hi tindrien accés encara que ho volguessin. Apple ha seguit la mateixa estratègia, després de requeriments del govern americà que posaven en perill la privadesa dels seus usuaris. NordVPN i més serveis de VPN, que es fan servir especialment en règims autoritaris i dictatorials, tampoc no registren les connexions dels seus usuaris. D’aquesta manera, totes aquestes empreses poden argumentar davant les autoritats que no tenen manera tècnica d’obtenir cap dada perquè no en tenen cap. Tot i això, sembla que alguns polítics volen prohibir el xifratge de punt a punt amb l’argument de la seguretat. De moment no han reeixit.

Igualment, ha estat un element de preocupació de moltes analistes i experts les detencions a casa seva de ciutadans britànics per haver piulat, o senzillament haver repiulat una publicació que ni tan sols és seva, desinformació que ha contribuït a protestes violentes, segons les autoritats. On és límit? La desinformació també és una de les batalles de les institucions europees, pel seu potencial desestabilitzador, aprofitat tant per grups polítics extremistes a esquerra i dreta de l’espectre ideològic, com per potències hostils estrangeres que vulguin influir en les societats democràtiques (particularment Rússia en el context actual). N’hi ha moltes derivades, atès que els mitjans de comunicació, les institucions i els polítics mateixos han propagat desinformació més d’una vegada. En la ment de molta gent hi ha el període històric de fa tot just un segle, quan els nous mitjans de comunicació d’aleshores (premsa, ràdio i televisió), facilitats per una onada d’innovació tecnològica equivalent a l’actual, foren aprofitats per ideologies extremes per manipular l’opinió pública i prendre el poder, cosa que acabà desembocant en la Segona Guerra Mundial.

Aquests dies uns quants usuaris s’han queixat que TV3 hagi difós informació falsa de l’incendi d’un cotxe elèctric, quan en realitat era un vehicle de combustió.

Un exemple que pot resultat banal d’entrada: fa pocs dies TV3 va emetre una notícia d’un cotxe cremant a l’autopista, prop de la Jonquera, que deia que era un cotxe elèctric. De seguida molta gent va fer notar a les xarxes socials que el vehicle que s’hi veia era de combustió i no pas elèctric. Acusaven el mitjà públic de contribuir al posicionament de la població contra els cotxes elèctrics propagant desinformació. Catalunya va molt endarrerida en aquest front i això té efectes indirectes: s’accentua el canvi climàtic i es perpetua la contaminació de les ciutats, que provoquen morts i grans despeses econòmiques. I també se situa a favor dels interessos dels fabricants europeus de cotxes (particularment de Seat), refractaris a l’electrificació i en contra del potent sector elèctric xinès i Tesla, que amenacen les vendes de les marques europees.

Segurament estirem massa la corda amb aquest exemple, però quan es pensa en desinformació que pot desestabilitzar les societats, es pensa en aquesta mena d’accions que, d’entrada, semblen banals, però que responen a uns interessos particulars. Si una democràcia pot detenir algú per haver repiulat informació falsa, s’ha de fer igual amb periodistes o polítics que tenen molt més impacte sobre l’opinió pública? On és el límit? Els usuaris de les xarxes socials no es poden equivocar, també? O no tenen cap responsabilitat sobre allò que hi publiquen? Les democràcies sabran corregir les errades que vagin cometent o cada vegada s’assemblaran més als règims autoritaris i s’hi inspiraran? Tot apunta que el debat s’intensificarà aquests mesos i anys vinents, especialment a mesura que la intel·ligència artificial sigui com més vagi més present a la nostra vida diària.

Laia Aguilar (Barcelona, 1976) fa molts anys que escriu. És guionista de sèries de televisió –ha estat darrere grans sèries catalanes com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà, Infidels, Olor de colònia i Merlí, entre moltes més– i, d’ençà del 2008, s’ha capbussat en el món de la literatura. Primer, va entrar amb èxit en la literatura juvenil –el llibre Wolfgang (extraordinari) va rebre el premi Carlemany per al foment de la lectura 2016. I més tard, el 2020, es va estrenar en la literatura per a adults, amb Pluja d’estels, que li féu merèixer el premi Josep Pla de narrativa d’aquell mateix any. El 2022 va publicar Les altres mares i ara publica Tots aquells mars, una novel·la que confronta tres generacions de dones d’una mateixa família –la Matilde, l’àvia; l’Helena, la mare; i la Greta, la filla–, marcades per la desaparició de la Julieta –germana de la Greta– vint anys enrere.

“La vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la.” Amb aquesta citació de Gabriel García Márquez, Laia Aguilar enceta un llibre amb una prosa lúcida i una estructura que s’entrellaça molt àgilment, ens condueix per les platges, coves, faules i llegendes de Formentera i trenca els silencis familiars.

—Pluja d’estels és ambientada al cap de Creus i Tots aquells mars a Formentera… Us és inspiradora, la mar?
—Sóc una enamorada del mar, m’agrada. I mira que l’he descobert de gran, perquè jo de petita sempre anava a la muntanya amb la meva família. Ara he descobert l’Empordà, el delta de l’Ebre, he viatjat a les illes gregues… M’entusiasma, el mar. A més, em sembla un motiu molt poètic i molt inspirador com a escenari per a construir històries.

—La idea de Tots aquells mars comença amb una capsa plena d’elements marins.
—Exacte. Quan vaig començar a escriure aquesta història, tenia la idea de dues germanes petites, que són la Greta i la Julieta, d’onze anys i set, que estiuegen a Formentera i tenen una relació amb molts clarobscurs i contradiccions; una relació basada en la gelosia. Tenia aquesta relació creada, aquests dos personatges, i també tenia la idea de la desaparició de la Julieta, la germana petita. Amb tot això, vaig apuntar-me a un curs de dramatúrgia a la sala Beckett que es diu “La taula de l’alquimista”, amb Eva Hibernia de professora. En aquest curs es treballava molt la creativitat. Sobretot parlàvem dels somnis, de les imatges, del simbolisme… A partir d’aquí, vaig construir-me una capsa.

—Què hi vau posar?
—Una clau empolsinada que obre un dels escenaris de la meva novel·la, que és la casa de l’àvia Matilde; una posidònia dissecada; un corall marí, i un llibre de llegendes de Formentera. Em vaig anar construint el món. D’una banda, tenia aquesta capsa, i d’una altra un plafó amb tot de fotografies de qualsevol imatge que em vingués al cap. A poc a poc, aquelles imatges anaven sedimentant i, al final, tenien alguna funció que podia incloure en la novel·la. Va ser un procés molt inspirador, perquè va ser com crear a partir d’un punt completament diferent d’aquell a què estava acostumada, que era un punt més realista. En aquest cas, en canvi, vaig deixar-me portar i fluir per la vida. Això és l’escriptura: una escriptura més íntima, més pausada.

Podeu comprar Tots aquells mars de Laia Aguilar a la botiga de VilaWeb

—És curiós que, després de tants anys escrivint guions i novel·les i essent professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, encara us apunteu a cursos d’escriptura. Què hi volíeu aprendre, en aquest taller?
—Tenia moltes ganes de renovar-me i de ser jo qui em posés en la situació de l’alumne i no del professor. Fa molts anys que sóc professora a l’Ateneu i em venia molt de gust aprendre un nou llenguatge, el de la dramatúrgia. Sóc una enamorada del teatre, però no en sé res! Aleshores, vaig parlar amb en Marc Artigau, un amic meu escriptor i company, que va recomanar-me el curs. Vaig anar a petar en aquest curs amb la idea d’aprendre a escriure teatre, i tot el que vaig aprendre-hi ho vaig acabar abocant en la meva novel·la [riu].

—Heu parlat d’un llibre de llegendes de Formentera, una gran inspiració per a la novel·la, plena de pinzellades cap a mons fantàstics. Què us va fascinar, d’aquest llibre?
—M’han servit d’inspiració, sobretot, per crear-les [les llegendes de la novel·la]. En aquest llibre hi ha una llegenda que apareix amb molta força, que és la llegenda del rei Sigur, la història d’aquest rei víking que venia de Noruega i que l’any 1108 va topar amb un grup de pirates que custodiaven un tresor a l’illa de Formentera. Aleshores, ell, sabent que aquests pirates tenien aquest gran tresor, va idear tot un pla per a robar-los el tresor i endur-se’l a alta mar. Aquesta història em fascinava. De fet, avui dia encara es munten expedicions a Formentera per a buscar aquest tresor, perquè ningú sap gaire bé què se n’ha fet. Aquesta història, que és real i verídica i que també s’ha convertit en llegenda –se n’ha escrit molt i s’ha anat traspassant de generació en generació– em va motivar molt a fer aquest llibre. I vaig decidir incloure-l’hi. I, aleshores, aquestes dues germanes, la Greta i la Julieta, viuen en tot aquest món màgic de llegendes.

—Quan éreu petita, us agradaven aquestes faules?
—De petita m’agradava molt la ficció, llegir. Era lectora. Recordo que els meus pares tenien tot de llibres de rondalles mallorquines a casa. Moltes nits, abans d’anar a dormir, la meva mare me n’explicava, i tot aquell ideari m’encantava. La ficció m’entusiasma. I, és clar, quan vaig descobrir aquest llibre [de Formentera], em vaig fascinar, perquè hi apareixien sirenes, tresors amagats al fons del mar, pescadors morts, històries de mariners…

—Havíeu tingut cert prejudici envers aquest realisme màgic abans de Tots aquells mars? Us feia respecte d’incorporar-lo en una novel·la per a adults?
—En certa manera sí que tenia posada aquesta barrera, perquè les dues altres novel·les eren molt realistes i m’hi movia molt bé, en el realisme. Però, en aquest cas, veia clar que volia fer un pas endavant. Intentar entrar en un altre món, que és aquest petit punt de fuga que et porta el realisme màgic, amb petites pinzellades, perquè continua essent una novel·la realista. Però sí, volia que apareguessin amb molta força les llegendes o personatges com el de l’àvia Matilde, que parla amb els morts i veu sirenes. És un personatge que hi ha entre dos mons. També hi ha moments en què apareixen somnis… Em venia molt de gust experimentar amb això.

—La maternitat hi és molt present, sobretot perquè les relacions entre mare i filla trontollen. La figura de la mare és imperfecta. Què us n’interessa, d’aquest tema? Com la treballeu, la psicologia d’aquests personatges i la relació entre ells?
—La part psicològica dels personatges és la més important. La primera cosa que m’imagino quan començo a escriure una novel·la són els personatges: qui són, quines contradiccions tenen… No puc fer una història si no tinc molt clar, primer, qui són els personatges. Vaig treballar molt la Greta i la Julieta, i després vaig intentar treballar molt també el personatge de l’àvia Matilde; de la mare, que és l’Helena; i de la filla, la Greta, que torna a Formentera vint anys després. Crec que en les relacions de maternitat i, sobretot, en les relacions familiars, sempre hi pot haver molt amor i comprensió, però alhora molt dolor, ressentiment, culpes silenciades… Tot allò que no s’ha dit, però que s’ha arrossegat. Tot allò que a través de les generacions anem traspassant sense adonar-nos-en… Crec que la família és un element narratiu molt interessant per a explorar, i en aquest cas vaig voler explorar la relació entre aquesta àvia, la mare i filla.

—Comenceu el llibre amb una citació de Gabriel García Márquez: “La vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la.” Com plasmeu aquesta idea en el llibre?
—Per mi aquesta citació de García Márquez és clau, perquè ens diu que nosaltres ens podem escriure la nostra història de moltes maneres. No és ben bé allò que hem viscut, sinó allò que recordem i com ho expliquem. Quin relat ens fem de la nostra vida. Això és una mica el que li passa al personatge de la Greta, una persona que s’ha fet un relat molt culpabilitzador de tot el que ha passat. Gràcies a les històries que li ha explicat la seva àvia, a les llegendes, a reescriure ella mateixa la seva pròpia història, pot donar un nou enfocament al que ha estat la seva vida. Tots ens expliquem una història que pot tenir molts punts de vista diferents. La novel·la parla d’això, del poder reparador que tenen les històries.

—A la novel·la, l’Helena, la mare, es pregunta: “En quin moment vaig començar a estimar més una filla que l’altra? En quin moment vaig renunciar a fer-li de mare?” Així i tot, ens adonem que cap de les tres protagonistes no és tan bona ni tan dolenta…
—Sobretot he intentat no jutjar els personatges. No moralitzar. M’és igual què facin, jo no diré si està bé o està malament. Senzillament, són humans i cometen errors com ens passa a tots, no? Aleshores, per exemple, el personatge de l’àvia és un personatge molt tendre que s’estima molt la seva néta, però alhora també és un personatge que amaga coses, que ha silenciat moltes veritats i que prefereix viure en el seu món de fantasia per no haver-se d’enfrontar a la realitat. La mare, efectivament, és capaç d’abandonar, però alhora estimar. I tenim, finalment, el personatge de la Greta, que també necessita enfrontar-se als dimonis del seu passat. Totes tres tenen aquest punt fosc i lluminós.

—El personatge de la mare és el més fàcil de jutjar: abandona la Greta quan era una nena i la culpa de la desaparició de la Julieta.
—És possible, perquè que una dona abandoni una filla encara és un tema tabú. Que això es pugui produir sembla un fet antinatural. Aquesta dona ho fa i en té motius. Jo l’entenc. És un personatge que no el considero dolent, simplement entenc que té motius profunds i molt de dolor per a prendre aquesta decisió. De totes maneres, crec que és el personatge més poc amable que hi ha a la novel·la.

—Perquè no solament abandona la Greta sinó que també alimenta la gelosia entre germanes: la Julieta és la filla preferida.
—La Julieta i la Greta tenen una relació de germanes: s’estimen molt, però alhora hi ha una forta gelosia de la germana gran cap a la petita, perquè la petita és la preferida. Vaig voler endinsar-me molt en tot aquest món de la gelosia que podia experimentar la Greta essent tan petita, perquè crec que és un fet molt dolorós entendre o percebre que la teva mare no t’ha triat a tu, sinó que ha triat a la teva germana. És un fet que es viu en algunes famílies. Pots estimar més un fill que a l’altre? Em semblava tota una font de conflicte interessant per situar sobretot en aquesta etapa d’infantesa del personatge de la Greta.

—De fet, la Greta decideix de tallar la relació amb la mare. Sou de les que creieu que tot és perdonable?
—Crec que perdonar segurament ens ajuda a estar més tranquils amb nosaltres mateixos, però crec que no tot és perdonable. No ho sé. Si tens un pare abusador, per exemple, no sé si cal perdonar-lo. Ni tampoc sé fins a quin punt ens faria bé perdonar-lo. Per tant, no crec que tot s’hagi de perdonar en aquesta vida, però sí que el perdó és un element important, i en aquesta novel·la la idea del perdó apareix amb molta força.

—La vostra feina principal continua essent de guionista?
—Ara bàsicament em dedico a escriure llibres. També dono classes d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i, puntualment, encara faig guions. Per exemple, una de les últimes coses que he fet ha estat el guió de la pel·lícula Wolfang, que és una novel·la meva que ara s’ha convertit en una pel·lícula. L’han filmada aquest estiu i s’estrenarà el 2025. També vaig treballar en una sèrie de TV3, fa relativament poc, que es diu Jo mai mai. Encara vaig fent algunes col·laboracions en el món del guió, però me n’he anat apartant amb la voluntat d’escriure les meves històries, fer literatura, que és el que més em ve de gust.

—És gaire precari, el món del guió?
—Pel que fa a guanyar-se la vida, és molt més precari el món de la literatura. El món del guió et permet de viure’n i et permet de viure molt bé. M’hi he dedicat molts anys i anava fent una sèrie darrere l’altra. El món de la literatura és una aposta personal molt grossa. Vull escriure i m’ho vull creure, però costa molt de vendre llibres. Encara costa molt que la gent llegeixi.

—I com valoreu el moment actual de les sèries de ficció catalanes? Hi va haver l’època daurada amb La memòria dels Cargols, El cor de la ciutat, Ventdelplà, Porca misèria…
—Crec que TV3 fa sèries de producció pròpia que estan bé, i aposten per la ficció pròpia. Al cinema també aposten molt per la ficció pròpia i es fan pel·lícules boníssimes. Van sortint directores i directors interessants. Crec que, a diferència d’unes altres èpoques en què només teníem les televisions, ara es pot treballar per a plataformes i, per tant, s’ha diversificat molt més i és interessant. Crec que som en un moment bo, que es fan ficcions molt interessants. Per exemple, ara fa poc acabo de veure la sèrie The Bear i m’ha fascinat per les estructures de narrativa, de personatges… La bona ficció és això.

A Palma, i en plena temporada, passejar significa fer ziga-zagues entre l’olor de crema i l’embossament dels turistes. Al centre antic, trobar mallorquins que hi visquin és un exercici d’immolació. I més encara: voler comprar en un negoci tradicional és voler que et toqui la loteria sense tenir bitllet. En aquest paisatge urbà que ja no és allò que era, encara hi ha qui s’atreveix a fer un exercici de resistència.

Escriu Guillem Frontera que “fer les coses ben fetes i amb sentit és la darrera forma de ser revolucionari”. És la mateixa frase que et dóna la benvinguda a un establiment que lluita, precisament, per rescatar allò que s’ha perdut. El Fornet de la Soca, a la plaça de Weyler, aixeca cada dia la persiana per recuperar la memòria gustativa de Mallorca mitjançant allò que en diuen arqueologia gastronòmica local.

En Tomeu Arbona i na Maria José Orero, copropietaris del Fornet de la Soca, davant de l’aparador del seu establiment, que avui ocupa l’antic Forn del Teatre (fotografia: Martí Gelabert). La façana del Fornet de la Soca és un bé d'interès cultural perquè és la de l’antic Forn del Teatre (fotografia: Martí Gelabert). Aparador del Fornet de la Soca, avui a l’establiment de l’antic Forn del Teatre (fotografia: Martí Gelabert). Una frase de Guillem Frontera dóna la benvinguda als clients del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert).

Perquè, a vegades, i sobretot en aquest context globalitzat i turistificat que viuen territoris com les Illes, ser revolucionari significa tornar a les arrels. Simplement. I María José Orero i Tomeu Arbona, que són parella, van trobar en un moment de crisi una finestra que els obriria un nou món per fer-ho. Sobretot, perquè hi creuen. “Vam engegar aquest fornet en un moment de desesperació. Ho vam fer amb gairebé res, amb els mobles i estris de casa o de segona mà i d’una manera molt primària i precària”, conta Arbona. Però el seu gran atreviment, com diu, va ser posar damunt un taulell una gastronomia que ja s’havia perdut.

La crisi del 2008 els va agafar de ple. Ella, mestra i educadora de carrer. Ell, psicoterapeuta. Com és que dues persones, amb professions tan allunyades de la cuina, es llancen en cos i ànima en un projecte com aquest? Arbona tenia una gran passió per la gastronomia i va aprendre de manera pràctica a cuinar tots aquells plats que ell havia rebut a casa, una alimentació bona, d’aprofitar el menjar, de cuinar amb productes de proximitat: “He après a cuinar menjant bé. Vaig veure totes aquelles ensaïmades, pans, el que significava preparar una festa o les matances. Aquesta és la nostra formació, que té molt a veure amb la memòria gustativa.”

“Excavar” al receptari

L’arqueologia gastronòmica significa trescar dins el receptari històric per mitjà de llibres exhaurits, de la tradició oral o de plaguetes casolanes que Orero i Arbona encara troben. No ho veuen com una feina, sinó com una passió molt gran que ve d’un amor enorme per la cultura gastronòmica mallorquina. Entre els dolços més típics, com les ensaïmades, s’hi pot trobar una coca tovada amb figues i sobrassada, panades de trempó o una coca amb oli, vi i figues. Però també parlen d’un flaó d’origen medieval, de què es va perdre la pista durant l’època modernista: van trobar la recepta en un receptari de les monges del convent de la Misericòrdia, ben a prop de l’establiment. És un flaó fet amb llet d’ametlla i que daten més antic que el tradicional de formatge.

D’aquelles receptes més antigues que han descobert, Arbona i Orero també parlen de la greixonera. Un plat dolç que es va trobar al primer monestir que es va fundar després de la conquesta de Jaume I, el de Santa Margalida. “Feien una greixonera de manera que era una conjunció de com devia ser originalment. És a dir, llet d’ametlla i ous, però gairebé quan es tanca el monestir, hi afegeixen quartos, que va ser la gran novetat gastronòmica de l’època barroca”, explica Arbona.

De fet, subratlla que els convents han estat els grans protectors del patrimoni gastronòmic, a causa de la seva clausura radical. “Tenien tot un cicle de festes en què sempre es menjava el mateix: la crema de Sant Josep; el dia del Corpus, el primer gelat o els pastissos elegants per a dies determinats.”

Tomeu Arbona i María José Orero, propietaris del Fornet de la Soca, davant l’aparador del seu establiment, que avui ocupa l’antic Forn del Teatre (fotografia: Martí Gelabert). Tomeu Arbona, copropietari del Fornet de la Soca, rere l’aparador (fotografia: Martí Gelabert). Detall d’una de les postres: Rei Negre, coulant de xocolata (fotografia: Martí Gelabert). Ensaïmades llises del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). Ensaïmades farcides de crema del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). La mort, amb l’esclat turístic

Al Fornet de la Soca tenen clar que la tradició gastronòmica acaba amb l’esclat turístic. El titllen de “bomba atòmica”, atès que van començar a canviar els costums a partir d’una autoestima com a poble molt baixa. “Començàvem a obrir-nos al món i semblava que per agradar al turista no havíem d’oferir la nostra gastronomia, sinó propiciar que trobessin el mateix que al seu país. Allò que era nostre va anar migrant o es va folkloritzar –apunta Arbona–. Els nostres plats, que es podien trobar a qualsevol fonda, van passar a ser relegats per plats combinats que anaven eliminant la nostra identitat.”

Parlen d’un menjar que s’allunyava del paisatge de Mallorca, del producte propi. I d’una invasió del producte de la península. Tenen clar que el pa es va pervertir amb les fermentacions fulminants i que l’ensaïmada va perdre molt per culpa de l’excés de producció. En aquesta línia, Orero destaca que els interessa de tornar a una mena d’alimentació molt relacionada amb l’entorn: “Aquests valors perduts són molt importants per nosaltres i per tot Mallorca. S’ha de valorar més el producte local, de temporada, els petits productors… Tot això és un camí que no hem de fer només nosaltres. I ens hem d’alimentar bé, no amb coses que no tenen gens de valor per a la salut ni l’entorn.”

Per això Orero i Arbona insisteixen que el Fornet de la Soca és un fet de resistència i que té un model més humanista. De fet, això implica molts esforços i, sobretot, treballar amb un marge mínim. “La gent es pensa que ens feim d’or, i res més lluny de la realitat”, conten. Saïm i sobrassada ecològics, oli d’oliva, sous honestos per damunt del conveni de forners, anar al mercat ecològic dues vegades per setmana i produir, cada dia, tots els productes de zero i de manera artesanal té uns costs elevats. “Tot això s’ha de pagar i, és clar, anam totalment a contracorrent. Ens aniria millor si venguéssim coses congelades? Sí. Però el més bonic és que ha estat un èxit enmig d’aquesta invasió que tenim”, apunten.

Detall de l’olla d’una panada, a les mans de Tomeu Arbona, copropietari del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). Tomeu Arbona, copropietari del fornet de la Soca, pela unes pomes a l’establiment. Tots els productes són de quilòmetre zero (fotografia: Martí Gelabert). Dues persones produeixen panades fetes a mà tot el dia sense aturar al Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). Tomeu Arbona, copropietari del Fornet de la Soca, prepara les olles per a les panades que produeixen diàriament i sense aturar (fotografia: Martí Gelabert). De proximitat i en català

A la botiga, fonamentalment, hi entren turistes, però també molts mallorquins que cerquen un bon pa o un bon dolç. El seu aparador és tota una invitació de luxe. I ocupar l’espai que en el seu temps va ser l’antic Forn del Teatre, també, amb una façana que és un bé d’interès cultural. Orero destaca que, amb l’atenció al client, és molt important que la gent pugui ser atesa en la seva llengua. Una altra utopia en una Ciutat on hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. “És molt important que l’alimentació estigui en relació amb la cultura arrelada i amb uns valors determinats. Volem ser un reducte on la gent trobi una connexió humana i posar l’alimentació al lloc que es mereix”, destaca.

Dels productes que no són seus, tenen preferència sempre els que són etiquetats en català. I, en aquesta línia, tenen clar que “menjar és un acte polític”. De com s’elabora, a com s’atén, a com no es desaprofita i es dóna a menjadors socials tot el que ha sobrat del dia.

Cartells antics, motlles de generacions passades i estris de cuina que van passar per unes altres mans ambienten un local en què no atura de passar gent i fer fotografies. Ells saben que les xarxes socials els han ajudat a fer-se conèixer. Però no per això defugen la tradició, com ara reivindicar tots aquests estris, atès que també formen part de l’arqueologia gastronòmica.

A banda de tenir un forn, Arbona i Orero també es dediquen a la divulgació. No saben encara si hi haurà relleu generacional, tot i que la seva filla ja fa feina en un forn de Berlín i també els ha acompanyat molt de temps al Fornet de la Soca. Però tenen al cap tot d’idees abans de pensar a retirar-se quan els toqui. La pròxima aventura, oferir una experiència de cuina històrica totalment desconeguda per a una dotzena de comensals.

Detall dels productes que es poden trobar al Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). Ensaïmades a l’aparador del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). Cocarrois, una ensaïmada trunyellada i tot de dolços a l’aparador del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert). Per obrir (més) la gana

No es pot abandonar el Fornet sense demanar a Arbona i Orero què recomanen. Ara és temporada de figues. Per això destaquen l’ensaïmada trunyellada amb figues i sobrassada i la coca de ceba amb figues i formatge maonès o sobrassada. Però també les panades, com la de llom amb pebre, o la coca de carabassó amb tomàtiga.

Escric dins el temps viu.

Tenc un rellotge d’arena a dues passes de la mà que escriu.

Ens passam l’existència dins el temps mort, no ho sabies?

Tenc un rellotge de rodes al mig de la taula entre llibres i un gerro amb mata i roses de color xampany.

Aquest temps mecànic de les rodes i les busques sempre em recorda aquella seqüència de l’amic Harold Lloyd penjat damunt el buit a les agullotes del rellotge d’un gratacel.

Aquesta màquina mecànica (ara digital), no té res a veure amb els rellotges anteriors còsmics i tel·lúrics i ens converteix en captius d’un temps, d’unes hores marcades, que no té cap contacte amb els astres, la claror del dia i la fosca de la nit, les estacions de l’any, la matèria que es metabolitza i flueix, la polvorització de les coses.

Mentre que el rellotge de sorra, clepsàmia o ampolleta, em fa recordar aquell gest que feia en la meva adolescència quan estava estirat a la platja i agafava una embosta d’arena i la deixava caure a poc a poc, amb una feble correntia, que llenegava pel foradí dels meus dits.

Em feia pensar en el pas del temps amb una consciència clara de la fugacitat de la vida i de la presència de la mort.

Aprenia que el gust de les coses es dedueix de la seva precarietat.

Em donava ales per a una digressió en què el temps mecànic de les hores, els minuts i els segons no tenia cap protagonisme, sinó que em llançava a un temps viu en el fons de mi mateix en què apareixien els dies gustosos de la infantesa, el pler de les lectures enfront del mar, la besada calfredadora de mumare per despertar-me de la sesta.

El temps del rellotge d’arena no comptava res: contava els successos vius, vertaders, els limitava a una durada temporal subjectivament exacta.

Una frase caçada al vol en un colobrot nord-americà apareix en la meva memòria com un leitmotiv: el mateix que l’arena a través del rellotge així són els dies de les nostres vides.

No sé si les meves combinacions verbals expressen el que pretenc dir a les clares, emperò faig un esforç enmig de la mandra que el canvi d’estació em produeix per oferir-les amb més exactesa que abans, encara que sé que els mots no encaixen mai bé sense importar el que vulguin amollar.

Intent de moltes maneres dir-ho tot en una frase i molt sovint fracàs silenciosament.

El temps real, aquest temps viu, que poden marcar els rellotges d’arena el veig representat en l’impressionant gravat d’Albert Dürer, Sant Jeroni en el seu estudi, en què en la llista d’objectes significatius que envolten aquell home que tradueix la Bíblia al llatí assegut al seu escriptori, davant el llibre sagrat immens sostingut per un faristol de taula, destaca un rellotge de sorra gran penjat a la paret.

Segur que aquest savi sotmetia el temps a una consideració crítica mitjançant el pas de l’arena d’una bombeta a l’altra.

Jeroni havia posat en la seva existència una intensitat que no es troba més que entre els que saben que no tenim temps per perdre.

Discernir, sedassar, estudiar, meditar, cal saber que el temps és viu en tots nosaltres sense dependre d’una numeració impossible de màquines amb un automatisme inadequat als sentits dels humans; màquines que ens donen un temps abstracte i rígid que defineix el nostre món.

Escric dins el temps viu.

El rellotge d’arena em diu que la vida passa, que els nostres plers són efímers i que la cendra serà la nostra darrera pell.

El rellotge d’arena em transmet una saviesa, una malenconia, un a més a més d’avidesa?

Record com si fos ara una sala obscura del Metropolitan Museum de Nova York. Allà vaig descobrir aquell quadret de Jacob De Ghyen. La primera Vanitas de la història, feta a Amsterdam el segle XVII. Sobre la tela hi havia un crani, un rellotge d’arena, una bugia, unes peces d’or, unes flors que són les coses que ens fan esglai i pietat si no volem conèixer la nostra finitud. L’or es fon, la bugia es consumeix, les flors es mustien, el crani es fa pols i el rellotge que fa passar la sorra marca el vertigen d’una emoció que ens diu que tenim el temps comptat.

El temps viu!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/09/Closcadelletra-CDXXXI.mp3

Poca gent coneix tant Telegram com Elies Campo. Aquest expert en telecomunicacions va treballar del 2015 al 2021 a la companyia fundada pel rus Pàvel Dúrov, que va ser detingut a França acusat, entre més delictes, de no fer prou per frenar els crims (pornografia infantil, etc.) que circulen per l’aplicació de missatgeria. Tot esperant-ne el judici, parlem amb Campo per entendre una mica més la companyia, i el seu fundador, per dins. I ens trobem un Campo que es qüestiona el seu pas per Telegram i que diu que les certeses que tenia ara són dubtes. Introvertit, aquest enginyer i inversor tecnològic ha treballat a WhatsApp i Telegram, i a Citizen Lab va destapar la gran xarxa d’espionatge contra independentistes que l’estat espanyol havia muntat amb el programa Pegasus. El famós Catalangate.

—De ben jove us vau inventar un sistema de missatgeria. Heu passat per Telegram i abans, per WhatsApp. Ve de molt lluny.
—Sempre vaig tenir molt d’interès en la missatgeria perquè era introvertit. No m’agradaven les trucades i sempre utilitzava SMS i era molt car. Costava quinze cèntims enviar-ne un de cent seixanta caràcters.

—I per introvertit de ben jove us vau inventar una mena de missatgeria?
—Sí, al final és la mateixa conclusió a què van arribar els fundadors de WhatsApp i moltes més companyies al món. Quan van sortir els sistemes operatius Android i iOS, al cap de dos mesos o tres van treure el servei de notificacions, que permetia d’enviar notificacions a través del canal de dades. Per tant, van veure que es podia enviar la mateixa experiència d’un SMS pel canal de dades sense el cost d’un SMS.

—Quant de temps vau treballar a Telegram?
—Aproximadament de finals del 2015 fins a finals del 2021.

—Éreu un dels seixanta treballadors de Telegram.
—Això és el que se m’explicava, que érem un equip petit. Però ara ens ho qüestionem tot: des de les històries del naixement de companyia i de la raó de ser, a si són realment només seixanta treballadors.

—Vau conèixer Pàvel Dúrov? Com és?
—Sí, és clar. Com a persona és molt genuí. Costava que trobés temps per a tu i prou, però quan hi havia temps, era il·limitat. Si s’havia de treballar amb una cosa que ell creia important per a la companyia, el que calgués: una tarda, una hora, una passejada de molt temps. Estava molt dedicat al que feia, realment vivia la visió, la missió de la companyia. Un geni en la gestió de producte. Totes les funcionalitats que hi ha dins Telegram les ha creades ell. Després ho explicava als enginyers, els dissenyadors, els enginyers perquè fessin que aquella funcionalitat fos possible. I també és molt bo detectant coses que funcionen en unes altres plataformes.

—El vostre lloc de feina, on era? On treballàveu?
—Ara mateix totes les certeses que et diré, les qüestiono. Però, suposadament, la companyia Telegram era nòmada. Cada certs mesos la companyia viatjava (ell i un grup molt important dels desenvolupadors). Per exemple, passaven tres mesos a Barcelona, pel Mobile World Congress. A San Francisco, a Califòrnia, també passaven uns quants mesos pels volts de conferències com la d’Apple o la de Google, i després els estius quasi cada any a Finlàndia. Jo principalment era a Califòrnia, a Silicon Valley, i en alguns moments em reunia amb ells.

—Per què nòmada? Per motius de seguretat o per motius pràctics?
—En retrospectiva, no ho tinc tan clar. En aquell moment lligava amb la narrativa de seguretat, de fugir de Rússia, però també de voler crear un producte global, sense unes oficines centrals per no ser part de cap país. Crec que ell té una por, una preocupació, que si aquests productes globals tenen un lligam amb certes jurisdiccions estatals potser no tenen sentit de producte global.

—Quin és el paper del germà de Pàvel Dúrov?
—El seu germà és un geni de la part més de deep tech, servidors, xarxes, arquitectura. Com escalar els servidors, les dades. Un geni científic de la criptografia que hi ha darrere el protocol de xifratge, de la cadena de blocs… És més aquesta faceta.

—Si ho tinc ben entès, us n’aneu de WhatsApp quan el compra Facebook i veieu que el model d’empresa ja no us interessa. Però per què plegueu de Telegram?
—Crec que són diverses coses. Una és perquè començo a veure coses que em preocupen. Inicialment, Telegram era un equip increïblement bo en l’àmbit de producte i progressivament va ser significativament millor que WhatsApp. Totes les altres companyies de missatgeria el copiaven. Per exemple, al començament a WhatsApp no hi havia res xifrat. Fins i tot les operadores podien analitzar-ne el trànsit i escoltar la xarxa. “Esnifar” la xarxa, que en diuen. En canvi, a Telegram, una de les decisions inicials que vam fer és implantar el xifratge de punt a punt per a alguns casos, però no per als altres.

—Per què no sempre?
—La tecnologia de xifratge de punt a punt, al començament, presentava certs reptes d’implantació en els productes de missatgeria. Per exemple, era molt complicat oferir suport per a múltiples dispositius, cosa que permet que un usuari accedeixi al mateix contingut des de diferents aparells. També hi havia dificultats per a generar i recuperar còpies de seguretat de manera segura. A més, el xifratge de punt a punt presenta reptes tècnics significatius, especialment en converses de grup. Imagineu-vos que per cada persona que s’afegeix a un grup, les relacions entre els membres creixen de manera factorial, cosa que complica molt la gestió de les claus de xifratge de tots els participats. Per això, les aplicacions que ofereixen xifratge de punt a punt en grups sovint tenen límits en el nombre de participants, com ara mil persones en el cas de Zoom. També s’han de gestionar situacions complexes, com quan la gent entra i surt dels xats, o la rotació periòdica de les claus per mantenir la seguretat. Desenvolupar una plataforma xifrada de punt a punt requereix molts més recursos i hi ha més dificultats. Per tant, en Pàvel va optar pel millor dels dos mons. Per una banda, volia poder innovar i millorar la missatgeria sense les dificultats i limitacions del xifratge de punt a punt. Per l’altra, volia oferir una capa de seguretat addicional per a aquells usuaris que ho necessitessin, amb la disponibilitat opcional dels xats secrets, que sí que són xats 1 a 1 xifrats de punt a punt.

—A Telegram, la vostra feina, quina era?
—El meu paper era el que es diu de creixement, acords i desenvolupament de negoci. En una companyia que comença, normalment això vol dir qualsevol feina que ajudi a fer créixer les mètriques significatives per a l’empresa, en el nostre cas, usuaris actius. Aquest rol també implica començar a experimentar amb diferents models de negoci que algun dia es puguin convertir en àrees de negoci significatives per a la companyia. En el cas de Telegram, alguns dels exemples van ser arribar a acords amb operadores per a incloure Telegram amb els paquets de missatgeria que hi havia en aquell moment, negociar amb Apple i Google perquè ens promocionessin les aplicacions, arribar a acords amb companyies de pagaments, proveïdors de continguts digitals com GIF, o amb empreses de notícies perquè obrissin un canal a Telegram.

—Per tant, no era una feina informàtica?
—No exactament. El meu paper requeria una combinació de coneixements i experiència en tecnologia, producte i negoci, i se situava a la intersecció d’aquests tres àmbits.

—Quina visió tenien aquestes grans empreses sobre Telegram?
—Veien en Telegram una companyia desenvolupant un producte de molt bona qualitat, a una velocitat molt superior a WhatsApp i amb un creixement accelerat d’usuaris nous. L’any 2013, quan va començar Telegram, WhatsApp actualitzava l’aplicació un cop l’any. En canvi, Telegram ha estat capaç d’actualitzar l’aplicació cada mes per introduir-hi noves funcionalitats, consistentment durant els últims onze anys.

—I l’equip de seixanta persones era gent de tot el món?
—Era, principalment, gent originària de Rússia o de l’Europa de l’Est.

—I per què us contracten, a vós?
—M’agafen per la meva experiència en missatgeria, sobretot els últims anys a l’equip de creixement de WhatsApp. També perquè vaig ser proactiu. Quan m’agrada molt una companyia, l’oportunitat d’impacte és gran, i hi veig certs indicadors que el que fan funciona, m’agrada intentar de contribuir-hi. També és un dels passos que faig quan inverteixo en companyies. A WhatsApp ja estudiàvem Telegram. Per tant, quan en vaig sortir, vaig pensar que volia continuar en missatgeria, i creia que Telegram era la millor companyia en aquell moment, la que tenia més possibilitats i ho feia més bé.

—Com va ser l’entrevista de feina?
—Va ser un procés que va durar mesos. La primera trobada en persona va ser una passejada d’hores per Palo Alto, pel campus de Stanford, i vam parlar sobre la indústria, els diferents productes, l’impacte que tindrien, les oportunitats que hi havia i les coses en què Telegram podria ser millor.

—En vós cercaven una visió, més que no pas una habilitat tècnica?
—Bé, en aquell moment, Telegram buscava talent més enllà de l’àmbit purament tècnic. La incorporació de talent tècnic la tenien coberta d’una manera molt peculiar i original que els funcionava molt bé. La companyia feia servir la fama del seu fundador a Rússia i països de l’Europa de l’Est per publicar concursos amb un repte tècnic i una recompensa econòmica per a la millor proposta. D’aquesta manera s’assegurava atraure milers d’enginyers de programari dels quals seleccionava els millors amb el concurs i posteriorment els feia una oferta de feina. De manera que el que buscaven en mi era una visió més estratègica i experiència en creixement i desenvolupament de negoci.

—Vaig entrevistar fa poc a l’enginyer, empresari i divulgador tecnològic Josep Maria Ganyet i em va dir que ell s’havia cregut tota la narrativa de Telegram de, som la casa de la dissidència mundial, som els més segurs. I que ara no la tenia tan clara. Si us dic que Telegram és el lloc més segur per a enviar missatges, què em diríeu?
—Estic d’acord amb en Ganyet. Ja ho sabíem que totes les funcionalitats de Telegram, excepte els xats secrets, no eren xifrades de punt a punt. També sabíem que tècnicament algú amb les claus de xifratge podia accedir al contingut. Principalment, havíem de confiar en l’equip i en les explicacions de per què havien pres aquestes decisions tècniques. Per una banda, la decisió de no utilitzar xifratge de punt a punt en la majoria de les funcionalitats era per a oferir una experiència de missatgeria més bona. Per una altra banda, argumentaven que tindrien les claus de xifratge distribuïdes en diferents països i jurisdiccions perquè fos impossible que cap govern pogués demanar-los-les i accedir als continguts. Qui necessités una capa extra de seguretat i privacitat, podia utilitzar la funcionalitat de xat secret. El que hem anat veient en els últims anys és que Telegram ha anat amagant la funció de xat secret i ha continuat donant explicacions esbiaixades sobre la seguretat i privacitat de la seva plataforma, sovint donant a entendre que tota la plataforma era xifrada de punt a punt. Telegram ha avançat molt introduint noves funcionalitats en la missatgeria convencional, però l’última actualització amb millores als xats secrets es va fer el 2016. De manera que, en resposta a la pregunta, no puc dir que Telegram sigui el lloc més segur per a enviar missatges.

—Ganyet fins i tot es demanava si tot això no era una operació del Kremlin, que volia tenir tots els dissidents controlats allà dins. Els inversors de Telegram, gent pròxima a Putin. El banc que va ajudar a refinançar el deute, un banc pròxim al Kremlin. El feia dubtar.
—Això forma part de les desenes d’històries que corren, especialment aquests dies. A Telegram hi ha moltes zones grises que s’han d’aclarir. Per exemple, recentment s’ha descobert que el fundador, en Pàvel Dúrov, va viatjar a Rússia més de cinquanta vegades entre el 2015 i el 2021 quan en principi ell explicava que era a l’exili. Totes aquestes incògnites fan que aquests dies ens preguntem si podran mantenir el seu compromís quant a la protecció de les dades, especialment en situacions complicades per a l’empresa com ara la detenció del seu fundador o la situació crítica financera. Què en faran, de les dades? Les donaran al Kremlin? Les donaran a França? Les donaran als Estats Units? Les fan servir per entrenar un model d’intel·ligència artificial? Telegram ha anat allunyant al llarg dels últims anys aliats naturals com ara les organitzacions de drets digitals de tot el món, que en són molt crítiques. Hi haurà un moment que serà necessari que Telegram sigui responsable davant la societat. Telegram té principalment dues opcions per a tirar endavant a partir d’ara: l’una, abandonar la narrativa que és una plataforma segura i convertir-se en una xarxa social convencional, en què el contingut no és xifrat de punt a punt, modera continguts i lliura els que li són requerits legalment. L’altra, limitar funcionalitats i passar-ho tot cap a una plataforma xifrada de punt a punt amb les dificultats i limitacions que aquesta tecnologia implica. En aquest cas, no tindran accés als continguts i, per tant, no podran ser requerits legalment de lliurar-los, tal com passa amb WhatsApp i Signal.

—Una aplicació que fan servir mil milions de persones tan sols necessita seixanta treballadors?
—Mira, a WhatsApp, quan ens va comprar Facebook, érem cinquanta-cinc i servíem a quatre-cents cinquanta milions d’usuaris actius mensuals. La tecnologia actual permet crear sistemes informàtics amb arquitectures molt escalables que necessiten menys persones que es necessitaven fa unes dècades. Per exemple, quan crees un model que és escalable, no necessites una persona per a gestionar cada servidor, sinó un programa que pugui encendre o apagar màquines automàticament segons la demanda. Això permet que un equip relativament petit pugui gestionar una plataforma utilitzada per milions o fins i tot mil milions d’usuaris.

—On són els servidors de Telegram?
—Estan distribuïts pel món, per ser a prop geogràficament dels usuaris. Això es fa per millorar la velocitat i eficiència del servei. Per exemple, els usuaris dels Estats Units tenen uns servidors allà, els usuaris amb números de telèfon europeus estan allotjats a Europa, i així successivament per a les diferents regions.

—Suposo que segons el país, el servidor no és segur.
—I, per tant, a l’Iran no hi ha servidors, tots són a l’Azerbaitjan.

—Hi ha gent que entra en aquestes empreses per fer-se multimilionari i hi ha gent que hi entra per ideologia. Vós on sou?
—Crec que és una intersecció de totes dues coses. És important que, en companyies que tenen el potencial d’un impacte tan gros a la societat, l’impacte sigui tan positiu com sigui possible. Malgrat les incerteses de crear productes que no s’han creat mai fins ara. Però també ser molt conscient que la llibertat financera et permet operar i fer més coses.

—Qui és més perillós per a la llibertat dels ciutadans, les grans companyies o els estats?
—Històricament havia estat diferent i pot anar canviant. Ara mateix, però, són les grans companyies. Els estats cada cop perden més la capacitat d’atraure talent i, com hem vist els últims anys amb algunes comissions per a regular aquestes companyies, sovint hem vist com els mateixos reguladors no entenen com funciona la tecnologia. En canvi, les grans companyies tecnològiques tenen una gran capacitat per a atraure talent i per a finançar-se. Sovint poden arribar a influir sobre els reguladors que les avaluen. Per exemple, Google Maps o Waze, amb els usuaris que els utilitzen dia a dia, tenen una visió global de com funcionen les infrastructures viàries d’un país que no té ni el país mateix. Un altre cas il·lustratiu és la compra de WhatsApp el 2014, en què Facebook va convèncer els reguladors de la Unió Europea que no podrien integrar mai WhatsApp amb Facebook… cosa que després van fer. És una altra de les raons per què és important que com a usuaris demanem a les companyies que xifrin les dades de punt a punt.

—Per què?
—El xifratge de punt a punt limita la capacitat d’aquestes empreses d’accedir i utilitzar les nostres dades de manera que pugui comprometre la nostra privacitat i llibertat personal i col·lectiva.

—Jo dono per descomptat que ens miren.
—La tecnologia evoluciona molt de pressa, i amb aquesta, les mesures de seguretat. La criptografia, tot i ser complexa i computacionalment cara, s’ha tornat cada cop més accessible i eficient. Fins fa uns quants anys, els navegadors no forçaven el xifratge, i tot ho podien “esnifar” les operadores i els governs. Ara és impensable que una web no estigui xifrada. En la qüestió del xifratge de punt a punt, cada cop som més conscients de la seva importància. Les aplicacions i els dispositius tecnològics són cada vegada més capaços d’oferir funcionalitats xifrades semblants a les no xifrades, sense sacrificar l’experiència d’usuari. Per exemple, WhatsApp ha aconseguit un model que era impensable per a Facebook fa deu anys: la companyia no pot accedir als continguts dels missatges gràcies al xifratge de punt a punt, però fa servir les metadades per a unes altres finalitats. No és perfecte, però és un gran avenç comparat amb el que teníem abans. Tal com descobrim aquests dies amb Telegram, encara hi ha reptes importants en termes de privacitat i seguretat digital. Però la tendència és cap a una protecció més gran de les dades dels usuaris, i és probable que continuem veient millores en aquest sentit, sobretot si els usuaris generem aquesta demanda d’aquest tipus de productes.

—Quina és més segura, Telegram, WhatsApp o Signal?
—Ara mateix, Signal és la més reconeguda a la indústria quant a seguretat i privacitat. Tot el contingut d’usuari és xifrat de punt a punt i gairebé no recullen metadades, només les bàsiques perquè el producte pugui funcionar.

—Per què creieu que han detingut Dúrov?
—Els càrrecs contra Pàvel Dúrov i Telegram són complexos i es poden classificar en tres categories principals. Primer, hi ha els càrrecs relacionats amb el contingut. Aquests fan referència a la responsabilitat de Telegram pel contingut il·legal que els usuaris comparteixen o per les activitats il·legals que es duen a terme a la plataforma. Això inclou, per exemple, càrrecs relacionats amb material d’abús sexual infantil (CSAM) i més continguts il·legals. Segon, hi ha els càrrecs per no-divulgació de dades d’usuaris. Aquest càrrec es basa en la negativa de Telegram a proporcionar dades d’usuaris a les autoritats policials franceses quan les hi ha sol·licitat. Com que Telegram no és una plataforma xifrada de punt a punt en la majoria de les seves funcionalitats, teòricament té accés a aquest contingut. Finalment, hi ha els càrrecs relacionats amb l’encriptació. Aquests tracten sobre la distribució d’una plataforma encriptada i la comercialització d’un sistema de xifratge no registrat. Alguns experts els han criticat i els han qualificat de manera informal com a càrrecs per “fer matemàtiques il·legalment”. Aquests càrrecs són particularment controvertits i han generat preocupació des d’una perspectiva legal i de llibertat d’expressió en l’àmbit global. Personalment, crec que no tindran gaire recorregut perquè vénen d’una llei del 2004 que realment no s’ha aplicat mai i que segurament qualsevol companyia tecnològica de França que utilitzi algun tipus de xifratge deu infringir. El que és interessant és que els governs s’adonen que hi ha una diferència crucial entre Telegram i unes altres plataformes com WhatsApp i Signal. WhatsApp i Signal realment no poden accedir al contingut dels missatges dels usuaris a causa del seu xifratge de punt a punt. En canvi, Telegram teòricament sí que hi pot accedir en la majoria de les seves funcionalitats. Això posa Telegram en una posició complicada: si té accés al contingut i es nega a lliurar-lo quan hi ha un requeriment judicial, infringeix la llei. Ara bé, cal destacar que, tot i que WhatsApp no pot accedir al contingut dels missatges, sí que pren mesures proactives per a combatre continguts il·legals. Per exemple, escaneja elements públics com les fotos de perfil dels usuaris i investiga denúncies sobre grups públics que poden contenir material d’abús infantil. En aquests casos, WhatsApp pot entrar al grup com qualsevol altre usuari, escanejar-ne el contingut, arxivar les dades i enviar-les a les organitzacions competents com ara el Centre Nacional per a Nens Desapareguts i Explotats (NCMEC) dels EUA. Això explica per què WhatsApp fa centenars de milers d’informes anuals sobre contingut il·legal, mentre que Telegram pràcticament no en fa cap.

—Dúrov feia aquest discurs de voler ser la màxima expressió de la llibertat per a l’usuari?
—Sí, crec que en Pàvel està convençut d’aquesta missió i visió per a Telegram. La pregunta que em faig és si aquesta visió de llibertat per a l’usuari és realment la seva prioritat principal. Si ho fos, per què no va prioritzar més el xifratge de punt a punt en totes les funcionalitats de l’aplicació? Si Telegram hagués optat per implantar el xifratge de punt a punt en totes les seves funcionalitats, com han fet WhatsApp i Signal, no es trobaria en aquesta situació legal pel que fa a l’accés al contingut privat. No podrien lliurar el contingut encara que ho volguessin, simplement perquè no hi tindrien accés. Això hauria estat més coherent amb el discurs de llibertat i privacitat que defensen. Tanmateix, és important entendre que això no els eximiria de la responsabilitat de prendre mesures proactives contra el contingut il·legal en espais públics de la plataforma, com fa WhatsApp. Mentre que Dúrov pot estar convençut de la seva narrativa de llibertat, les decisions tècniques i operatives de Telegram no sempre han estat alineades amb aquesta visió.

—Voldríeu afegir res?
—Què és i què no és Telegram. Molts periodistes i moltes publicacions sempre s’han referit a Telegram com una plataforma xifrada, i a vegades xifrada de punt a punt, i més segura que WhatsApp, perquè inicialment ho era. Però això ja no va ser cert al cap de pocs anys. Crec que en els aspectes de pornografia infantil, i de crims a través de Telegram, hi ha cas. Telegram s’ha negat a lliurar contingut, però el tenen, per tant, han de complir. I si no ho vols complir, doncs aplica el xifratge de punt a punt i no hi podràs accedir. Hi ha certes decisions que s’han fet a escala de producte que faciliten la desinformació. WhatsApp ho ha anat corregint respecte de la moderació, i de col·laborar amb els organismes dels estats que s’han creat per intentar de protegir els ciutadans de certs abusos com la pornografia infantil. Hi ha maneres. Es pot reconèixer que això és un problema: no tenim accés al contingut, però, per exemple, les fotos de perfil no són xifrades de punt a punt. Per tant, això sí que són coses que es poden revisar. WhatsApp mateix pot entrar a segons quin grup per veure si hi ha continguts d’aquest tipus, pots arxivar i documentar aquest contingut, notificar-ho a les agències que siguin i mantenir-ho de manera que sigui segura per a activistes, i a la vegada que no s’hi colaran actors dolents. Perquè al final quan tens un producte a tanta escala atreus una representació completa de la societat i de la comunitat.

El govern de Salvador Illa ha estructurat el sottogoverno, les persones que ocuparan la direcció política dels setze departaments, just per sota dels consellers. Són centenars d’alts càrrecs que tindran a les mans el desplegament de les polítiques públiques que aprovi el govern.

En l’estructura dels departaments, just per sota dels consellers i en el segon lloc de l’escala de comandament, hi ha els secretaris. Tots els departaments tenen un secretari general, que fa de mà dreta del conseller i de qui depèn tota la maquinària de la conselleria, i per sota seu, hi ha els secretaris sectorials, dedicats a àrees concretes. En el tercer nivell de comandament, hi ha els directors generals. A més, cada conseller disposa d’un gabinet, amb un equip de suport, que inclou les oficines de secretaria, protocol, comunicació i relacions parlamentàries. Cada conseller també pot nomenar càrrecs de confiança perquè l’assessorin.

En el cas de Catalunya, la direcció de l’administració és substituïda gairebé del tot després de cada canvi de govern. Bona part dels nomenaments del nou govern són vinculats al PSC, tant a escala municipal com nacional, però també hi ha alts càrrecs que es mantenen respecte del govern anterior i especialistes de cada sector.

L’equip del president Salvador Illa
Salvador Illa.

El president Salvador Illa, tot i no dirigir cap departament, també té un equip, amb un gabinet de gestió del president, que inclou comunicació i protocol. Els nomenaments, en aquest cas, estan especialment vinculats al PSC, principalment a l’àrea de comunicació.

El cap de gabinet del president és Eduard Rivas, que fins ara era el batlle d’Esparreguera (Baix Llobregat) i president de la Federació de Municipis de Catalunya. També era secretari de Coordinació Municipal del PSC.

La cap de gabinet de comunicació és Rosa Fernández, periodista formada a Público i Europa Press, que va portar la comunicació de la delegació del govern espanyol i que ara portava la d’Illa. La seva adjunta al gabinet de comunicació és Clàudia Oliver, que fins ara formava part de l’equip de premsa del PSC a Madrid.

Quants diners paga el ‘sottogoverno’ als partits?

El cap de protocol és Óscar García Saldaña, fins ara assessor a l’oficina del cap de l’oposició. També responsable dels actes del PSC i primer secretari de l’agrupació de Cornellà de Llobregat. Elisabet Pérez serà la cap de secretaria d’Illa, amb Rubén Sánchez d’adjunt.

Alhora, ja s’han sabut uns quants assessors directes d’Illa, com ara Rubén Castro, fins ara assessor de comunicació al parlament i ex-membre del gabinet de comunicació del PSC, que serà assessor en polítiques estratègiques. Jonás Corrons, que fins ara treballava a l’equip d’Illa com a primer secretari del PSC, serà assessor del president en la gestió de les xarxes socials.

Departament de la Presidència

Conseller: Albert Dalmau Miranda

Albert Dalmau Miranda.

El nou conseller de la Presidència, Albert Dalmau, fins ara era el gerent de l’Ajuntament de Barcelona, fet que es fa evident en l’estructura de la direcció política d’aquest departament, que es dedica a donar suport al president i coordinar les polítiques transversals. Bona part dels seus alts càrrecs provenen del consistori barceloní o del món local.

La secretària general, la número 2 del departament, és Eva Giménez, advocada especialista en dret administratiu, urbanístic i ambiental, i en contractació pública i dret local. Actualment és sòcia del despatx RCD, ha estat advocada al Consorci Prat Nord i va ser directora del Departament Jurídic de l’Incasòl. De secretaris sectorials, hi ha el batlle de Pineda de Mar (Maresme) fins ara, Xavier Amor, que és el nou secretari de Governs Locals i de Relacions amb l’Aran, i el periodista Carles Escolà, fins ara delegat d’Efe a Catalunya, és el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió.

Entre els directors generals trobem Mònica Lafuente, directora general de Coordinació Interdepartamental, un càrrec central. Fins l’any passat era cap de gabinet de la delegació del govern espanyol a Catalunya (2019-2023) i ho havia estat del conseller d’Agricultura (2006-2010). Regidora del PSC a Sant Feliu de Llobregat, havia estat diputada al congrés espanyol, al parlament i regidora a l’Ajuntament de Mollerussa. Per una altra banda, Cristina Farrés, fins ara directora del diari espanyolista digital Crónica Global, associat a El Español, és la directora general de Comunicació.

Les polèmiques de la nova directora de comunicació del govern d’Illa

El primer tinent de batlle de l’Hospitalet de Llobregat d’ençà del 2011, Francesc J. Belver, que va plegar just després de les eleccions catalanes, és el nou director general d’Administració Local. Mònica Belinchón és directora general d’Anàlisi i Prospectiva i prové de la Diputació de Barcelona, en què era assessora a l’àrea de la Presidència. Martina Garcia Frontera, que serà la directora de Relacions Institucionals i amb el Parlament, s’havia incorporat feia tot just un mes com a assessora general de la batllia a l’Ajuntament de Mont-roig del Camp (Baix Camp).

Dins de la Presidència, també hi ha els directors d’empreses públiques, com ara Joan Rodríguez Teruel, nou director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), professor al Departament de Dret Constitucional de la Universitat de València, que havia treballat de director d’anàlisi dels governs de Maragall i Montilla.

Com a delegats territorials, l’ex-batllessa de l’Hospitalet de Llobregat i actual senadora Núria Marín és la delegada del govern a Madrid. La batllessa d’Esplugues de Llobregat, Pilar Díaz, és delegada del govern a Barcelona. La primera tinenta de batllia a la Canonja (Tarragonès), Lucía López Cerdán, és la de Tarragona, el batlle de Camprodon (Ripollès), Xavi Guitart, el de Girona; el batlle de Gelida (Alt Penedès), Lluís Valls, el del Penedès; l’ex-portaveu del PSC i membre de l’executiva, Elia Tortolero, és la delegada del govern a la Catalunya Central. La primera tinenta de batlle a l’Ajuntament de Soses (Segrià), Núria Gil, és la nova delegada del govern a Lleida; la batllessa de Tremp (Pallars Jussà), Sílvia Romero, la de l’Alt Pirineu i Aran; i l’ex-batlle de Sant Jaume d’Enveja (Montsià), Joan Castor Gonell, el de les Terres de l’Ebre.

Illa es nodreix de batlles i càrrecs locals per a estructurar el nou govern

Respecte del gabinet del conseller, la cap és Mari Carmen Fernández González, fins ara directora de l’oficina de la gerència municipal de Barcelona i col·laborada estreta de Dalmau. El cap de comunicació del departament és Francesc Santiago, fins ara coordinador tècnic de premsa de la batllia de Barcelona i coordinador municipal de la Regata Cultural de la Copa Amèrica. Adriana Mayo, fins ara responsable de comunicació digital del PSC, i que havia ocupat el mateix càrrec a Ciutadans fins el 2021, és la responsable de creativitat de la Direcció General de Comunicació del govern. Finalment, Clara Ribera serà la nova cap del gabinet de Relacions Institucionals.

D’assessors, Dalmau ha nomenat Héctor Mora, politòleg que havia treballat a l’Ajuntament de Barcelona i ara treballava al Teatre Grec. Un altre és Francesc Xavier Ballester, que prové de l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Molins de Rei (Baix Llobregat). Un dels nomenaments més mediàtics ha estat el de Yolanda Collboni Cuadrado, germana del batlle de Barcelona, que treballava en una productora de televisió; Sergio Pérez-Diáñez, assessor de comunicació digital del PSC al parlament, és a partir d’ara assessor del seguiment de l’acció de govern. Per una altra banda, Joan Rueda continua al govern i serà assessor de comunicació. Havia estat cap de premsa del vice-president Jordi Puigneró (Junts) i director de Comunicació dels consellers Juli Fernández i Ester Capella (ERC).

Núria Asensio serà assessora de seguiment de l’acció de govern; Pol Rovirosa, assessor del president Pere Aragonès en comunicació internacional, farà ara d’assessor en polítiques internacionals; i Raúl Izquierdo, fins ara tècnic a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, és el nou assessor en projectes i estratègies.

Departament d’Economia i Finances

Consellera: Alícia Romero Llano

Alícia Romero Llano.

El secretari general del Departament d’Economia i Finances i número 2 de Romero és Juli Fernández, fins ara batlle de Palafrugell (Baix Empordà), que ha estat també diputat al congrés espanyol (2008-2011) i al parlament (2012-2015).

De secretari sectorial hi ha Francesc Trillas, d’Afers Econòmics i Fons Europeus. Doctor en economia per l’Institut Universitari Europeu de Florença, va ser regidor de Barcelona entre el 1991 i el 1995 i va fundar l’entitat Federalistes d’Esquerres.

El nou secretari d’Afers Econòmics d’Illa volia recloure els independentistes en una reserva

La cap de gabinet de la consellera és Cristina González, fins ara cap de gabinet de l’oficina del cap de l’oposició –també ho havia estat de la de Miquel Iceta. El cap de comunicació del departament és Pep Taberner, fins ara director de comunicació del PSC. La seva adjunta serà Almudena Cascallana, que també era dins la comunicació dels socialistes i que abans havia format part de la delegació espanyola. Olivier González és el cap de protocol i fins ara feia la mateixa funció a la delegació del govern espanyol i abans al FC Barcelona (2015-2021). Finalment, Maria Pilar Lara Cardeña, fins ara secretària de direcció al PSC, és la nova cap de secretaria.

Departament d’Interior i Seguretat Pública

Consellera: Núria Parlon i Gil

Núria Parlon i Gil.

La mà dreta de Parlon al departament, com a secretari general, és Tomás Carrión, fins ara director de Serveis de Seguretat Ciutadana, Espai Públic i Medi Ambient a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) i vinculat a aquest ajuntament d’ençà del 1988. Bona part dels nomenaments del departament de Parlon han estat vinculats amb la ciutat de què ha estat batllessa del 2009 a enguany.

De directors generals, hi ha un dels nomenaments més mediàtics, el de Josep Lluís Trapero, que serà director general de la policia. Comissari en cap dels Mossos dues vegades, la primera va ser destituït amb l’aplicació de l’article 155 el 2017. S’havia encarregat de la gestió dels atemptats del 17-A i del Primer d’Octubre. La segona vegada, Joan Ignasi Elena (ERC) va considerar que no encaixava amb el model que volia impulsar. Com a directora general d’Administració de Seguretat han nomenat Juana Ricardo Hoyos, fins ara tècnica a l’Oficina Antifrau de Catalunya i lletrada de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

Josep Lluís Trapero, el policia més polític

El cap de gabinet del departament és Esteve Serrano, que fins ara ha estat primer tinent de batllessa a Santa Coloma de Gramenet, també és secretari d’Organització del PSC a la ciutat i primer secretari de la Federació Barcelonès Nord. El cap de comunicació és Carles Mestres, que també prové de l’Ajuntament de Santa Coloma, i Goyi Salgado, que era coordinadora del gabinet de la batllessa de Santa Coloma de Gramenet, és la nova cap de protocol.

Departament de Justícia i Qualitat Democràtica

Conseller: Ramon Espadaler Parcerisas

Ramon Espadaler Parcerisas.

La secretària general del departament és Maite Casado Cadarso, que fins ara ocupava el càrrec de gerent de Seguretat, Prevenció i Convivència a l’Ajuntament de Barcelona. Dels secretaris sectorials, la de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima és Elena Pérez Fernández, fins ara directora de Serveis de Gestió i Relacions Laborals a l’Ajuntament de Barcelona.

Entre els directors generals hi ha Xavier Menéndez i Pablo, de Memòria Democràtica. Sobretot ha fet de museòleg i fins ara era director del Programa de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona.

El cap de gabinet serà Jordi Miró Meix, que abans feia la mateixa funció per al tinent de batlle de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, que és d’Units per Avançar, el mateix partit que Espadaler. El director de comunicació és Xavier Viejo, fins ara director de comunicació d’Units per Avançar i ex-cap de premsa d’Unió Democràtica de Catalunya amb Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant. La cap de protocol és Montserrat Ribas, que ha treballat en aquest àmbit a la Generalitat d’ençà del 1986; la nova directora de Relacions Institucional és Laura Méndez, que ja havia col·laborat amb Espadaler quan era conseller, i la cap de secretaria és Maria Àngels Casas.

Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica

Consellera: Sílvia Paneque i Sureda

Sílvia Paneque i Sureda.

El secretari general, número 2 d’aquest departament, que ha estat titllat de “superconselleria” pel gran nombre d’àrees que engloba, serà Jordi Terrades, secretari nacional del PSC de Territori, Infrastructures, Energia i Medi Ambient i diputat entre el 2004 i el 2024.

Entre els secretaris sectorials, hi trobem Manel Nadal, nou secretari de Mobilitat i Infrastructures, que ja va exercir el càrrec de secretari de Mobilitat entre el 2003 i el 2010 al Departament de Política Territorial i Obres Públiques; també presidirà la comissió de seguiment del traspàs del servei de Rodalia. L’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal, ex-director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, és el secretari de Transició Ecològica, el diputat fins ara i ex-batlle de l’Escala (Alt Empordà) Víctor Puga és el nou secretari de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana; i l’arquitecta i especialista en rehabilitacions Lidia Guillén és la secretària d’Habitatge.

Entre més càrrecs, a la primera reunió del nou govern, es va ratificar Pere Macias com a comissionat del traspàs del servei de Rodalia. L’actual subdelegat del govern espanyol a Tarragona, Santiago Castellà, senador del PSC entre el 2020 i el 2023, és el nou president de l’Autoritat Portuària de Tarragona, i també s’ha creat la figura del comissionat de la llei de barris, que recaurà en Carles Martí, ex-senador i ex-tinent de batlle de Barcelona, conegut per haver dirigit la federació local de la formació i per haver estat primer tinent de batlle de Jordi Hereu, actualment ministre espanyol. En canvi, entre tots aquests nomenaments, Isaac Peraire, l’actual director de l’Agència de Residus de Catalunya i ex-batlle de Prats de Lluçanès, designat per Pere Aragonès, ha demanat de ser destituït amb el canvi de govern.

Com a cap de gabinet de la consellera hi ha Rafael Moya. Primerament, havien nomenat Alfons Jiménez, parella de Paneque, però finalment hi va renunciar. Moya era fins ara primer tinent de batlle a l’Ajuntament de Badia del Vallès (Vallès Occidental) i regidor d’urbanisme. La cap de comunicació serà Esther Domingo, que era cap de gabinet de la batllia de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) i havia estat cap de premsa del PDECat i cap de comunicació d’Ensenyament durant els governs dels presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. El cap de protocol és Quim Lladó, fins ara cap de comunicació a la delegació de la Generalitat a Girona, que havia estat cap de protocol del Departament de Política Territorial amb el conseller Joaquim Nadal (2007-2010). La cap de secretaria és la periodista Paula Vilarrassa, fins ara cap de gabinet de l’Ajuntament de Roses (Alt Empordà).

D’assessors, la consellera ha nomenat Cristina López com a assessora en Acció Institucional, i María Consuelo Prados, com a assessora en Polítiques Transversals.

Departament de Salut

Consellera: Olga Pané Mena

Olga Pané Mena.

El secretari general del Departament de Salut és Narcís Pérez de Puig, jurista especialitzat en sanitat que d’ençà del 2015 era cap de l’assessoria jurídica del Consorci del Parc de Salut Mar de Barcelona. Fins a l’abril, la consellera Pané mateixa era gerent del Parc de Salut Mar, que engloba, entre més centres, l’Hospital del Mar, l’Hospital de l’Esperança i l’Hospital de Salut Mental Emili Mira.

De secretaris sectorials, Esteve Fernández Muñoz és el de Salut Pública. Treballava d’ençà del 2001 a l’Institut Català d’Oncologia i actualment era el cap del Programa de Prevenció i Control del Càncer i director del Centre Col·laborador de l’OMS per al Control del Tabac. Serà el responsable d’engegar l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Per la seva banda, entre els directors d’empreses, Montserrat Figuerola és la nova presidenta de l’Institut Català de la Salut (ICS). Especialista en medicina interna, entre el 2016 i el 2023 va ser la gerent a l’àrea metropolitana sud de l’ICS.

Montserrat Pérez és la cap de gabinet de la consellera. Pérez havia estat cap de gabinet de Núria Marín a l’Hospitalet de Llobregat i tinenta de batlle a Cornellà de Llobregat i ara treballava d’assessora de serveis generals i transició digital a la Diputació de Barcelona. El cap de comunicació és Abraham del Moral, ara cap de premsa de l’Hospital de Sant Pau; el cap de protocol és Francesc Xavier Ponsa, que ocupa aquest càrrec d’ençà del 2018 i que durant molts anys havia estat cap de protocol d’Interior, i el cap de relacions institucional és Albert Arisó, professor de l’Escola d’Administració d’Empreses. La cap de secretaria, Rosaura Vela, es manté al càrrec, i la cap de Planificació i Comunicació Estratègica és María José Pérez Sempere, que havia estat tècnica del Servei Català de Salut.

Departament d’Educació i Formació Professional

Consellera: Esther Niubó Cidoncha

Esther Niubó Cidoncha.

La secretària general, número 2 del departament, és la pedagoga Teresa Sambola, que fins ara era coordinadora de l’Àrea d’Educació, Esports i Joventut de la Diputació de Barcelona. Entre els secretaris sectorials, Josefa Beltran, que fins ara ocupava la subdelegació del govern espanyol a Barcelona, és la nova secretària de Millora Educativa; aquesta secretaria al govern anterior duia el nom de Polítiques Educatives. L’ex-regidor de Tarragona Francesc Roca, professor de formació professional retirat, que va ser proposat pel PSC per al grup d’experts per a millorar els resultats de les proves PISA, és el nou secretari de l’Àrea de Formació Professional.

En el cas dels directors generals, Josep Maria Garcia és el nou director general de Professorat i Personal de Centres Públics. Mestre de professió, ha fet d’inspector d’Educació als Serveis Territorials de Girona i és president de l’Associació d’Inspectores i Inspectors d’Educació de Catalunya (AIEC). Susana Tarapiella Carreño, fins ara directora de l’escola Edumar de Castelldefels, és la directora general d’Educació Inclusiva, i Laura Brunet, fins ara cap del gabinet tècnic de la secretaria executiva d’Acció, l’agència pública per a la competitivitat de l’empresa catalana, és la directora general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa.

La cap de gabinet de la consellera és Nélia Martínez, fins ara regidora del PSC a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat. El cap de comunicació és Miquel Rosselló, que fins ara treballava a Dorna Sports, empresa que organitza el mundial de MotoGP, i anteriorment havia estat al gabinet de premsa del PSC. La politòloga Laura Vidal, tècnica d’actes públics del PSC, és la nova cap de protocol. Mireia Bel, que fins ara assessorava l’Ajuntament de Barcelona, és cap de relacions institucionals, i Mercedes López és la cap de secretaria.

Niubó també ha nomenat Regina Navarro, que treballava de tècnica de comunicació digital a l’Ajuntament de Barcelona, com a assessora en estratègia de comunicació.

Departament de Drets Socials i Inclusió

Conseller: Mònica Martínez Bravo

Mònica Martínez Bravo.

El secretari general del departament és Raúl Moreno, que era diputat i secretari de Polítiques Socials del PSC. Dels secretaris sectorials, la d’Afers Socials i Famílies és Carolina Homar Cruz, que fins ara era a l’Ajuntament de Gavà (Baix Llobregat) d’assessora en l’àmbit dels serveis a les persones. Teresa Llorens, diputada al congrés espanyol i primera tinenta de batlle a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (Garraf), és secretària d’Infància, Adolescència i Joventut.

Entre els directors generals, José Manuel Gil Maneses és el de Provisió de Serveis de Drets Socials. Fins ara ocupava la gerència de la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar (Barcelona) i havia coordinat la Creu Roja a Catalunya. Anna Vila i Rull, fins ara subdirectora general d’Anàlisi i Programació de la Direcció General de Serveis Socials, és la directora general de Serveis Socials. Jaume Romero, que coordinava el servei de mediació a Santa Coloma de Gramenet, és director general d’Acció Cívica i Comunitària. Clara Quirante, que fins ara coordinava la política institucional de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), és directora general de Joventut, i David Moya, que era fins ara director de l’Observatori de Dret Públic-IDP Barcelona i coordinava el Grup d’Estudis sobre els Drets dels Immigrants, és el nou director general de Migracions, Refugi i Antiracisme.

Del govern alternatiu al govern real: quins han estat els consellers de Salvador Illa?

Com a cap de gabinet de la consellera hi ha Mireya Fuente, que havia estat al gabinet d’Illa quan era ministre de Sanitat espanyol i que havia fet de secretària del govern alternatiu de Catalunya. El director de comunicació és el periodista Jordi Caupena, com a cap de protocol continua Sergi Sabaté després d’haver-ho estat amb Carles Campuzano; Raquel López Hurtado, cap del PSC a Badalona, és la cap de relacions institucionals, i Mercè Adrover n’és la cap de secretaria.

Departament d’Empresa i Treball

Conseller: Miquel Sàmper Rodríguez

Miquel Sàmper Rodríguez.

El nou secretari general del departament és Pol Gibert, fins ara diputat del PSC i número 2 dels socialistes a Sabadell. Entre els secretaris sectorials, hi ha Jaume Baró, fins ara director executiu d’Empresa i Emprenedoria a Barcelona Activa, que és secretari d’Empresa i Competitivitat, i Maria Galindo, fins ara cap d’innovació per al sector públic del centre tecnològic i2CAT, que assumeix la secretaria de Polítiques Digitals.

Entre els directors generals, Núria Gilgado, secretària de Política Sindical de la UGT, és la nova directora general de Relacions Laborals, Treball Autònom, Seguretat i Salut Laboral; Cristina Lagé, responsable de Diversitat, Inclusió i Igualtat a l’Ajuntament de Sant Sebastià (País Basc), és la directora general de Turisme, i Ricard Bellera, fins ara secretari de Treball i Economia a CCOO a Catalunya, és el director general de Diàleg Social, una direcció nova.

De cap de gabinet del conseller, hi ha Xavi Salvatella, que fins ara era director de Comunicació i Publicacions del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i abans havia estat director de comunicació del RCD Espanyol. El seu adjunt és Emili Alberich, vinculat a CDC i el PDECat, que havia estat al gabinet de Josep Rull quan era conseller. El cap de comunicació és Marc Homedes, fins ara cap de premsa de Protecció Civil, que havia estat cap de comunicació d’Interior amb Sàmper de conseller. De cap de protocol continua Paula Mercadé, que havia estat al parlament, Òmnium Cultural i el Punt Avui, i la nova cap de relacions institucionals és Marta Esquius, fins ara assessora jurídica de la síndica de greuges de Sabadell. La cap de secretaria és Montserrat Comas.

D’assessors, Laura Nicolás, que fins ara era cap de comunicació de Recerca i Universitats amb Joaquim Nadal, assessorarà en projectes de comunicació i Roger Rosich, fins ara assessor de Campuzano, continua com a assessor de Polítiques Sectorials.

Departament d’Igualtat i Feminisme

Consellera: Eva Menor Cantador

Eva Menor Cantador.

La secretària general, és a dir, la número 2 del departament, és Sònia Guerra, diputada al congrés espanyol i responsable de l’Institut Catalana de les Dones. De secretaris sectorials, han nomenat Georgina Pol, primera tinenta de batlle a l’Ajuntament de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), com a la nova secretària d’Igualtat, i també Yolanda Ferrer Polo, regidora a Rubí entre el 2019 i el 2013 i fins ara treballadora social al Servei d’Informació i Atenció a les Dones del mateix municipi, com a nova secretària de Feminismes.

La cap de gabinet és Mar Medina, fins ara cap de gabinet de Menor quan era batllessa de Badia del Vallès, i la cap de comunicació és Irene Jezabel, fins ara cap de gabinet de la batllia de Cervelló (Baix Llobregat), que havia exercit durant quinze anys de directora de comunicació del PSC del Baix Llobregat.

Departament d’Unió Europea i Acció Exterior

Conseller: Jaume Duch Guillot

Jaume Duch Guillot.

La mà dreta de Duch, com a secretària general, és Lorena Elvira, fins ara cap de gabinet tècnic d’Educació. Anteriorment, havia treballat a la Comissió Europea com a responsable legal a la Direcció General de Desenvolupament Internacional i Cooperació – EuropeAid i responsable de desenvolupament i cooperació internacional de la Delegació de la Unió Europea davant les Illes Salomó i Vanuatu. Pau Mas continua de director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.

De cap de gabinet del conseller hi ha Anna Maria González Montes, que ja era al departament com a directora del programa de suport al cos consular establert a Catalunya i entre el 2015 i el 2019 va treballar a la delegació del govern davant la Unió Europea. El cap de comunicació és Adrià Attardi, periodista de Catalunya Ràdio, que havia treballat de redactor i guionista a Lo de Évole i Salvados, de Jordi Évole, i la cap de protocol és Maria Jové, fins ara part de l’equip de protocol de la Presidència. Isabel Moya continua de cap de secretaria.

Departament de Recerca i Universitats

Consellera: Núria Montserrat Pulido

Núria Montserrat Pulido.

El secretari general del departament és Oriol Escardibul, fins ara gerent de la UPF, professor d’economia i que ja havia fet de vice-rector d’Economia i gerent a la UB. La consellera Montserrat Pulido és bioenginyera i professora d’investigació de la Institució Catalana d’Investigació i Estudis Avançats (ICREA), sense afiliació política amb el PSC, i justament aquest és un dels departaments que té més continuïtat respecte del govern anterior.

La cap de gabinet és Neus Fornells, que ja ho era amb el conseller Joaquim Nadal. Abans va ser directora adjunta del conseller d’Educació amb Josep Bargalló. També continua Georgina Cardona Isus com a cap de relacions institucionals; abans havia estat assessora parlamentària al senat i cap de relacions institucionals d’Acció Exterior. La cap de protocol és Montserrat Campos i la cap de secretaria és Montserrat Lluch.

També continua Marina Massaguer, filòloga i sociolingüista, que assessora en polítiques i estratègies lingüístiques.

Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació

Conseller: Òscar Ordeig i Molist

Òscar Ordeig i Molist.

La secretària general del departament és Cristina Massot, que fins ara era subdirectora general d’Indústries Agroalimentàries del mateix departament. Respecte dels secretaris sectorials, la secretària d’Alimentació és Rosa Cubel, que havia estat directora de Transferència Tecnològica i Innovació a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i directora general d’Agricultura i Ramaderia. I com a director general de Política Marítima i Pesca Sostenible han nomenat Antoni Espanya Forcadell, que ha estat regidor a Amposta (Montsià) i fins ara era el cap del servei de Costes de la demarcació de Tarragona.

Bona part de l’equip del gabinet del conseller Ordeig, primer secretari de la Federació del PSC de Lleida, Pirineu i Aran, té vincles amb Ponent i el Pirineu. El cap de gabinet és Miguel Almansa, de vint-i-sis anys, amb un màster en direcció financera, i que a les eleccions catalanes va ser el número 5 a les llistes del PSC per Lleida en nom d’Unitat d’Aran. La cap de comunicació és Cecília Hill-Ibáñez, fins ara assessora de comunicació dels socialistes a la Diputació de Lleida i número 10 a les llistes. El cap de protocol és Jordi Jiménez, ex-regidor a Gavà i fins ara cap de protocol a l’Ajuntament de Lleida, i la cap de relacions institucionals és Míriam Farré, que era directora d’innovació a l’empresa TCP grup. Sandra Gabaldà continua com a cap de secretaria.

Departament d’Esports

Conseller: Berni Álvarez Merino

Berni Álvarez Merino.

El secretari general i mà dreta d’Álvarez en aquest departament nou és Abel García, fins ara regidor a Berga (Berguedà) i ex-assessor d’esports de la Diputació de Barcelona. Entre els directors generals, Carme Bastida ha estat nomenada directora del Consell Català d’Esports. D’ençà de l’any passat era gerent municipal de l’Ajuntament de Premià de Mar (Maresme).

El cap de gabinet és Nicolàs García, fins ara gerent del Consell Comarcal del Tarragonès. La cap de comunicació és Judith Masià, que fins ara era assessora al gabinet de la Presidència del Consell Superior d’Esports, i la cap de protocol és Gemma Huerta, que aquests darrers nou anys havia estat a l’equip de protocol al FC Barcelona.

Com a assessora d’Esports i Activitat Física s’ha nomenat Teresa Fuster Amades, vice-presidenta del Club Gimnàstic de Tarragona, responsable d’Infrastructures i d’Esports i Voluntaris als Jocs del Mediterrani del 2018 i campiona del món de gimnàstica rítmica a Atenes l’any 1991.

Departament de Cultura

Consellera: Sònia Hernández Almodóvar

Sònia Hernández Almodóvar.

El secretari general del departament és Josep Maria Carreté, que era fins ara gerent de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural. Ha estat vinculat professionalment al Parc Arqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà, al Museu de Gavà, i al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

La consellera Hernández Almodóvar ha estat aquests darrers dos anys directora general del Patrimoni Cultural d’aquest mateix departament i ha fet uns nomenaments més tècnics sense vinculació amb el PSC. La cap de gabinet és Maria Álvarez, que d’ençà del 2011 treballava a Aigües de Barcelona, on va coincidir amb la consellera, antiga directora d’Acció Social de la companyia. La cap de comunicació és Mireia Collado, que fins ara ocupava aquest càrrec a l’Agència Catalana de Patrimoni i havia estat cap de premsa del MACBA. El cap de protocol és Andreu Lallana, que ha ocupat aquest càrrec al Departament d’Acció Exterior en dues etapes (2016-2017; 2023-2024) i també a Cultura (2018-2022), i el cap de relacions institucionals és Jordi Lon, fins ara assessor de projectes estratègics i polítiques culturals del gabinet de la consellera de Cultura. Finalment, la cap de secretaria és Marta Merino.

Departament de Política Lingüística

Conseller: Francesc Xavier Vila Moreno

Francesc Xavier Vila Moreno

El secretari general d’aquest departament nou és Joan Santanach Suñol, professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB, i que d’ençà del 2021 era delegat del rector per a Política Lingüística i Publicacions.

El conseller Vila Moreno també té un perfil tècnic, de fet, es podria dir que es manté al càrrec, atès que amb el govern anterior era secretari de Política Lingüística del Departament de Cultura i ara, després d’haver passat de secretaria a departament, n’és el conseller.

La cap de gabinet és Montserrat Sendra, sociolingüista i doctora en filologia catalana que ha estat assessora lingüística i ha exercit de tècnica de planificació lingüística a la Generalitat. El cap de comunicació és Arnau Rius, professor i historiador, que ha treballat al Parlament Europeu; la cap de protocol és Estefania Ruiz, que fins ara ocupava el mateix càrrec al Departament de Justícia i havia estat cap de Comunicació i Relacions Institucionals a l’Institut Català de Finances, i la cap de secretaria és Ana Navarro.

Un pres del Centre Penitenciari Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), s’ha suïcidat avui a les 14.30, segons que ha informat el Departament de Justícia i Qualitat Democràtica. Era un intern que tenia prevista la sortida de la presó a l’octubre i que, segons les primeres informacions, no havia donat indicis de poder actuar d’aquesta manera. El departament diu que revisarà els protocols de detecció i prevenció de suïcidis per millorar-ne l’efectivitat.

La Policia Local d’Olot ha detingut un home de trenta anys per haver agredit sexualment una dona fent-li tocaments en un concert durant les Festes del Tura. Els fets han passat cap a les quatre de la matinada, segons que ha avançat el Punt Avui.

L’home s’ha acostat a la noia, que era a la zona del Firal, i li ha començat a fer els tocaments. De seguida, la víctima ha alertat els amics i ha tret el mòbil per enregistrar l’agressor i així tenir una prova per lliurar a la policia, que era a prop d’on es feia el concert. Tot i que l’arrestat ha intentat de fugir, la víctima l’ha perseguit mentre el continuava enregistrant. Posteriorment, i acompanyada d’uns quants amics, ha mostrat les imatges a la policia

Aleshores els agents han començat a cercar l’agressor. Finalment, l’han detingut i l’han lliurat als Mossos d’Esquadra, que se n’han fet càrrec. S’espera que aviat passarà a disposició del jutjat de guàrdia d’Olot.

Milers de persones han participat en cent cinquanta manifestacions a tot l’estat francès per protestar pel nomenament del conservador Michel Barnier com a primer ministre, malgrat la victòria de l’esquerra en les darreres eleccions legislatives.

A la manifestació, hi han participat moltes personalitats de la coalició del Nou Front Popular, inclosa la seva figura més visible, el dirigent de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, que ha anunciat que el partit donaria suport a la moció de censura presentada contra el president Emmanuel Macron pel nomenament de Barnier. A Perpinyà, també hi ha hagut una manifestació contra Macron i el nomenament de Barnier, que ha aplegat unes set-centes persones.

Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat.

Environ 700 personnes rassemblées cet après-midi à Perpignan devant la Préfecture pour dire non au coup d’État de Macron, illustré par la nomination de Michel Barnier à Matignon. La colère gronde. pic.twitter.com/XLGcXZXp7p

— Francis Daspe (@francisdaspe) September 7, 2024

“Passi què passi, votarem a favor de la censura d’aquest govern a l’Assemblea Nacional”, ha promès Mélenchon en un discurs durant la manifestació a París, on la concentració ha estat convocada per denunciar el “cop antidemocràtic” de Macron.

« Pas de pause, pas de trêve. Je vous appelle à une bataille de longue durée. » lance Jean-Luc Mélenchon face aux manifestants.

« Lucie Castets à Matignon, sinon Macron Destitution », dit-t-il en chœur avec les manifestants. #Melenchon #Macron@BFMTV pic.twitter.com/ZXErux6IUt

— Anthony Lebbos (@AnthonyLebbos) September 7, 2024

“I desafiem tots els xerraires que han vingut a enganyar-los perquè no votin a favor d’aquesta censura. I especialment aquells que es diuen representants del rebuig al sistema i que són en realitat la seva assegurança de vida més constant. Parlo del Rassemblement National”, ha comentat. Per Mélenchon, “no hi ha res per sobre del poble sobirà, ni un monarca, ni més llei que la que emana del poble”.

Organitzacions juvenils com ara la Unió d’Estudiants i la Unió d’Escoles Secundàries han convocat les protestes a tot el país amb el suport de la França Insubmisa, els ecologistes, el Partit Comunista, el Nou Partit Anticapitalista i Generacions, és a dir, tot el Nou Front Popular menys el Partit Socialista. També s’hi han afegit uns quants sindicats i organitzacions civils, com ara Attac.

“El nomenament de Michel Barnier és una doble negació del resultat de les eleccions […]. Mobilitzem-nos per la democràcia i per la nostra dignitat”, ha apel·lat el coordinador de la França Insubmisa, Manuel Bompard.

La tercera jornada de la FiraTàrrega ha arrencat amb centenars de persones que omplien els carrers i els equipaments del municipi per gaudir dels espectacles. Una de les funcions més multitudinàries de la matinal ha estat Rien d’inclus, de Fake Blue Collective. La representació ha combinat diverses arts del circ (acrobàtiques) amb el moviment per construir una història que el públic ha recompensat amb aplaudiments forts i llargs. Al centre de la capital de l’Urgell, s’han pogut veure espectacles a peu de carrer amb la participació i aplaudiments finals de desenes de persones. Alguns dels assistents a la fira han destacat el caliu que hi havia i que l’esdeveniment era una cita obligada amb la cultura.

Els artistes que han ofert les representacions aquest matí estaven envoltats de públic, sobretot a l’espai Reguer, on Fake Blue Collective ha captivat els espectadors amb Rien d’inclus. “És el primer espectacle que veiem i ens ha encantat, ens hem emocionat i tot”, ha explicat un dels assistents, Cinto del Pozo, que ha afegit que sempre que podien venien a la fira. “És una cita obligada amb la cultura per la seva espectacularitat i perquè cada vegada té millor muntatge i serveis”, ha dit.

Una altra de les assistents, Alba Segura, ha valorat la qualitat dels espectacles que ha pogut veure a Tàrrega i el bon ambient que s’hi viu. “Hi ha molt de caliu, amb públic i activitats per a totes les edats. Qui vol anar als espectacles, hi va; qui vol festa, en té i la zona d’acampada també està molt bé”, ha expressat.

Aquesta tercera jornada de la FiraTàrrega té programades una setantena de funcions de teatre, circ, dansa i poesia de les deu del matí fins poc abans de les dotze de la nit. A la plaça Major del municipi i el seu entorn també s’han pogut veure al llarg d’aquest migdia desenes d’assistents que participaven en espectacles.

Francisco Javier Martínez Espínola, el pare del nen de tres anys mort en els atemptats del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, ha presentat una demanda contra Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Martínez al·lega que l’estat espanyol va incomplir les obligacions d’investigar efectivament les circumstàncies de l’atac que va matar el seu fill, Xavier Martínez Mompart, i va ferir més de cent setanta persones.

Acusacions de mala gestió i manca d’investigació

En la demanda, feta pública pel seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, Martínez Espínola critica durament la manera en què es van fer les investigacions. Segons ell, les autoritats espanyoles van adoptar un enfocament “excessivament restringit” en els procediments penals i van excloure preguntes clau sobre el rerefons dels atacs, la implicació dels autors i el paper de les autoritats espanyoles.

Presentada la demanda davant el TEDH en nom del @JavierM21161125

Gràcies @NicoKrisch @achehtman1 #AgustíCarleshttps://t.co/X6dSHa5tSG pic.twitter.com/DUJsgl5Ena

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) September 7, 2024

L’acusació principal és basada en la manca de transparència i la negativa a aprofundir en aspectes que podrien haver aclarit les connexions dels atacants amb serveis d’intel·ligència espanyols, en particular amb Abdelbaki es-Satti, el presumpte cervell de la cèl·lula terrorista. Tot i que se’n van identificar els implicats, Martínez denuncia que no s’ha investigat a fons la possible participació d’institucions espanyoles en els fets.

Vulneracions dels drets humans

La demanda posa l’accent en la vulneració dels articles 2 i 13 del Conveni Europeu de Drets Humans, que fan referència, respectivament, al dret de la vida i al dret d’un recurs efectiu. Martínez diu que la manca d’investigació efectiva per part de les autoritats espanyoles va representar una vulneració d’aquests drets, no solament per a ell, sinó també per a les altres víctimes i la societat en general, que tenen dret de saber la veritat sobre els fets.

Sol·licituds al TEDH

Concretament, Martínez ha sol·licitat al TEDH que declari admissible la reclamació i que reconegui la vulneració dels seus drets en relació amb la mort del seu fill. A més, demana que Espanya sigui obligada a dur a terme una investigació completa i ràpida sobre les circumstàncies de l’atac i la responsabilitat dels implicats, com també que pagui una indemnització pels danys no materials soferts a conseqüència de la negligència de l’estat espanyol.