Vilaweb.cat

Com ens pot ajudar la tecnologia a tenir curar de la gent gran

El nostre país, de la mateixa manera que tot el món occidental, envelleix. Com més va la població de més edat representa un percentatge de la població més important. Fenomen que creixerà aquestes dècades vinents. Amb l’edat, els problemes de salut són més freqüents i hi ha més necessitats d’ajuda i assistència familiar. Paral·lelament, són molts els joves del nostre país que es veuen forçats a emigrar per trobar feina qualificada amb un sou en consonància, de manera que no són a prop per a ajudar els pares o més familiars grans, fer-los companyia i evitar que se sentin sols. Igualment, les enquestes internacionals mostren que preferim envellir a casa nostra en compte d’anar a una residència. La gent gran prefereix continuar al seu entorn, encara que s’hagin de fer obres d’adaptació a la casa, o fins i tot traslladar-se. Hi ha la voluntat de mantenir-se independents i disposar d’un espai personal com més temps millor. El sector tecnològic fa anys que prova de resoldre els entrebancs d’aquesta etapa de la vida i molta gent cerca solucions per poder tenir més cura dels seus familiars. Com ens pot ajudar la tecnologia en tot plegat? Tot seguit en repassem unes quantes solucions i la problemàtica associada a la llengua catalana.

Dels robots aspiradors a les càmeres de vigilància

Amb l’edat podem començar a tenir problemes de mobilitat i cansar-nos molt més fàcilment. Arriba un moment en què els fills han d’ajudar en les tasques de la casa dels pares. Una de les primeres eines que ens serviran d’ajuda són els robots aspiradors i fregadors, que ens mantenen la casa neta cada dia sense cap esforç. La marca pionera va ser iRobot, però avui dia n’hi ha moltes més. De fet, són tan útils que no cal tenir problemes de mobilitat que ens impedeixin escombrar i fregar la casa per a fer-los servir. Guanyarem temps per a fer unes altres coses, com ara estar amb els néts. A més, això farà que molta gent pugui fer aquestes tasques sense necessitat de dependre dels fills ni haver-ho de demanar, i així poden mantenir la independència, cosa que en farà créixer la confiança i la seguretat. I si els fills s’han d’encarregar d’engegar-los i buidar-los, reduirà el temps que dediquen a netejar la casa i tindran més estona per a fer-los companyia.

Per una altra banda, una de les preocupacions principals dels fills amb pares grans és que puguin caure. No solament perquè es puguin fer mal. Pot passar senzillament que siguin incapaços d’aixecar-se, atès que les cames no tenen prou força. Per això, una de les primeres coses que s’acostuma a fer és demanar a la sanitat pública allò que popularment es coneix com a “medalla”. Un dispositiu que es penja al coll i que en cas de caiguda es pot prémer al botó i parlar amb un operador. Però també passa que sovint no el duen posat, o que fins i tot en una caiguda poden perdre el coneixement. Per aquests casos, els rellotges intel·ligents ens poden ser de gran ajuda, atès que és més probable que el duguin posat. Molts incorporen la detecció de caiguda i poden fer una trucada automàtica a qui hàgim programat, com ara els fills.


Els robots aspiradors són una de les primeres eines que ens poden ajudar (imatge: iRobot).

Els rellotges intel·ligents tenen més funcionalitats que ens poden servir per a vetllar pels més grans. Per una banda, poden incorporar un mesurador de freqüència cardíaca i avisar de cap anomalia que posi en perill la seva salut. També mesuren el moviment, de manera que poden avisar quan passen massa temps asseguts i cal que es moguin una mica, o animar a fer més activitat física, com ara establint objectius de nombre de passos a fer cada dia. Igualment, mesuren les hores de son i la qualitat, i indiquen si s’ha de descansar més. El control mèdic continua essent essencial, però aquesta mena d’eines ens permeten de lluitar contra la inactivitat física i la vida sedentària, essencial en la tercera edat, que va associada a l’augment de problemes de salut. El rellotge intel·ligent d’Apple és la referència internacional, especialment perquè s’integra amb els mòbils i ordinadors de la marca, però molts fabricants més en produeixen amb característiques semblants, amb el programari de Google per a rellotges com a alternativa principal.

Una altra eina que comencen a fer servir els fills preocupats pel dia a dia dels seus pares són les càmeres intel·ligents connectades a internet. Cal tenir en compte que els més grans tenen dret igualment de la intimitat, i per això és important acordar amb ells que se n’instal·lin, que en siguin plenament conscients, i determinar quan es poden fer servir, amb total transparència. Si no, podem perjudicar la seva salut mental, per la sensació que els vigilen tota l’estona. En general, la majoria dels qui les fan servir és per si hi ha cap emergència. Que es truqui a casa i no hi hagi cap resposta o que hi hagi hagut un avís de caiguda. Solament en aquests casos els familiars autoritzats les engeguen per saber què hi passa. Ara, no sempre s’instal·len a dins de casa. També es poden apuntar cap a l’exterior, per vigilar qui pica a la porta o és a la vora. O, senzillament, veure el paisatge exterior, especialment important amb persones amb la mobilitat molt reduïda. A més, marques com ara Wyze tenen models amb micròfons bidireccionals, de manera que també es poden fer servir per parlar i sentir en cas de necessitat.

La domòtica ens pot proporcionar més eines d’ajuda. De termòstats intel·ligents a endolls programables, passant per les bombetes intel·ligents. Que amb el mòbil puguem programar i activar i desactivar llums i electrodomèstics, fins i tot remotament. D’aquesta manera podem vetllar perquè els nostres familiars grans puguin tenir la temperatura adequada dins de casa, assegurar-nos que s’han tancat tots els llums durant la nit o activar-los si cal. Per poder fer servir totes aquestes eines cal que la casa disposi d’internet de banda ampla. Tampoc hem de menystenir la complexitat del seu funcionament o programació, fins i tot per a la gent més jove. I no oblidar d’actualitzar-ne periòdicament el programari, atès que els forats de seguretat podrien fer que gent de fora accedís a les càmeres o activés llums i electrodomèstics.

Una altra de les eines que ens podem fer servir per ajudar la gent gran són els dispositius de seguiment. Per una banda, molts mòbils i rellotges intel·ligents incorporen la funcionalitat de saber on són, de manera que els puguem trobar si s’han desorientat o perdut, tal com pot passar amb gent amb demència, Alzheimer i més malalties. En aquests casos, si no volem confiar que hagin agafat el mòbil, podem fer servir els AirTags d’Apple, o els dispositius de seguiment equivalents d’unes altres marques, a la seva roba, havent-ho acordat amb ells. Tot i que és una solució parcial, atès que depèn que hi hagi prou mòbils a prop per donar-nos una localització exacta. Els dispositius de seguiment també ens poden fer servir per no perdre les claus, una bossa o qualsevol objecte que puguin necessitar, de manera que remotament els familiars puguin indicar on el tenen dins de casa, si se n’han oblidat.

Finalment, en aquest apartat, es pot destacar els dispensadors de medicines, com ara els que fabriquen empreses com Hero. Amb l’edat s’han de prendre més medicaments i tenir un oblit pot tenir conseqüències greus per a la salut. Les versions intel·ligents permeten de programar amb el mòbil la dispensació setmanes abans, i també els avisos. Però solucions com aquestes, malgrat els avantatges, també poden servir d’exemple per mostrar que a vegades no cal recórrer a grans solucions tecnològiques per resoldre un problema: els dispensadors tradicionals que podem adquirir a les farmàcies, en què podem preparar la mediació en capsetes de plàstic, segurament faran el servei correctament per a la majoria de gent. En tot cas, va bé saber que hi ha eines noves, que en algun cas poden estar plenament justificades.

Assistents intel·ligents que ens imposen el castellà

Dins el món tecnològic, les solucions anteriors es poden considerar avui dia gairebé clàssiques. A diferència dels assistents intel·ligents, que van lligats a la intel·ligència artificial i ens fan entrar en una altra dimensió. Per una banda, permeten d’interaccionar amb la veu, d’una manera completament natural. Així, si una persona gran cau a terra i no es pot aixecar, no cal que premi cap botó. Pot demanar a l’assistent intel·ligent que truqui al fill o qualsevol altra persona directament. I no cal que sigui una emergència. Pot demanar-li que li posi la música que li agrada, que l’avisi quan ha de prendre la mediació, que truqui a amics o familiars, que engegui llums o electrodomèstics (tal com hem explicat abans) i moltes accions més. Fins i tot s’hi pot parlar, fer-los preguntes i obtenir-ne respostes. Com ara saber quina temperatura fa al carrer, si plourà o no, o qualsevol curiositat més.


Productes com ara l’Echo Show d’Amazon faciliten a la gent gran l’ús de les eines de comunicació més modernes.

La intel·ligència artificial que els fa possibles millora ràpidament, i com més anirà més s’assemblarà més a una persona. Això pot ajudar a lluitar contra la solitud, un dels problemes principals de la gent gran, i els farà sentir més acompanyats. Entre els assistents de veu de més èxit trobem Siri d’Apple, Google Assistant, Cortana de Microsoft i Bixby de Samsung. Però segurament el de més èxit per a la cura de les persones de més edat és Alexa d’Amazon, que va lligat a dispositius independents que podem distribuir per tota la casa. L’Echo Show és un dels models de més èxit d’Amazon, perquè incorpora una càmera i micròfon, i això fa que en molts casos no calgui  instal·lar cap càmera addicional a casa. Algunes famílies en tenen més d’un, a les habitacions principals. En cas de necessitat o emergència, es pot demanar una trucada i activar la càmera, per veure què hi passa.

Tanmateix, cap d’aquests assistents de veu no funciona en català. Companyies com ara Apple han fet anuncis tímids periòdicament per respondre a les crítiques en què han dit que hi treballaven, però avui dia si un usuari catalanoparlant vol fer servir un assistent intel·ligent, ha d’abandonar la seva llengua. A la pràctica, això fa que el castellà i el francès entrin a la darrera esfera en què el català tenia la màxima protecció: les converses de casa. Ara moltes famílies parlen en castellà o francès als assistents. I això és especialment greu per a qui els usa per necessitat, com ara la gent gran, perquè en pot perjudicar directament la salut, atès que dificulta l’ús d’eines que els poden facilitar el dia a dia. Els casos més greus són les persones amb demència que arriben a perdre el coneixement de segones llengües i solament recorden la seva llengua materna.

Ara per ara no sembla que cap govern dels Països Catalans hagi emprès cap acció efectiva per solucionar aquesta problemàtica, que anirà prenent més importància a mesura que aquestes eines millorin i resultin més útils, i tinguem més població d’edat avançada. Cal destacar el projecte Common Voice en català impulsat per Softcatalà, centrat a proporcionar els recursos perquè el català sigui incorporat per empreses i projectes lliures, i el projecte Aina de la Generalitat de Catalunya, en la mateixa línia. Però falta que les grans empreses del sector tecnològic les vulguin incorporar. Fins ara, les grans multinacionals han estat completament hostils. Però la situació pot canviar ràpidament amb l’esclat de la intel·ligència artificial.

OpenAI no solament va sorprendre amb ChatGPT per les capacitats comunicatives, sinó perquè va incorporar per defecte les cent primeres llengües amb més presència a internet, incloent-hi el català. Sense haver-ho de demanar, els usuaris catalanoparlants han pogut xatejar amb la intel·ligència artificial d’OpenAI (ara comprada per Microsoft) sense cap entrebanc. La mateixa companyia ha desenvolupat Whisper, un model multilingüe lliure de reconeixement de veu que funciona amb el català d’ençà del primer moment. Hi ha una base comuna per a totes les llengües, que després cal afinar per a cada idioma. Softcatalà ja hi treballa, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona.


Productes com Whisper, un reconeixedor de veu multilingüe d’OpenAI, poden facilitar la incorporació del català als assistents de veu.

Tanmateix, cal no oblidar que tenim exemples previs en productes tecnològics en què el català és disponible, però les empreses no l’acaben incorporant. El més conegut, les marques de telèfons mòbils que eliminen el català de l’Android dels terminals, un sistema operatiu disponible en la nostra llengua d’ençà de fa molts anys. Ara mateix, segons els experts del nostre país, no hi ha cap justificació tècnica perquè els assistents de veu més emprats, com ara Alexa i Siri, no incorporin el català. És una decisió política de les empreses. I les administracions del país o no tenen interès a resoldre-ho, o han estat incapaces de fer canviar d’opinió les multinacionals. Iniciatives com ara Whisper poden fer variar aquesta situació hostil, però ara per ara és una incògnita. En principi, com més anirà serà més fàcil tècnicament d’incorporar més llengües als assistents.

Així doncs, i recapitulant, en el procés d’envelliment demogràfic que vivim al nostre país les eines tecnològiques seran com més va més importants per ajudar les famílies a tenir cura dels membres de més edat. En facilitaran la comunicació, en simplificaran les tasques diàries, vetllaran per la seva salut i fins i tot els faran companyia. Malgrat això, tot i les grans potencialitats tecnològiques de la intel·ligència artificial, ara mateix els catalanoparlants són exclosos d’aquesta revolució incipient, que causa una minorització encara més gran de la nostra llengua, especialment greu quan parlem del segment de població més vulnerable.

Pep Duran Esteva esplendor

No us deixeu enganyar per la foscor lleument il·luminada de la sala, és necessària per a exposar obres en paper, material fràgil, que no us faci enrere, perquè és plena d’esplendor, aquesta expo de Pep Duran Esteva, per mi un dels artistes majors del nostre camp artístic. No us deixeu tampoc encomanar pel títol, “Papers d’ombra”, l’ombra és necessària perquè hi hagi llum. “It’s always night, or we wouldn’t need light”, en inspirada frase cèlebre del gran mestre de jazz Thelonious Monk. Sempre és de nit, o no necessitaríem llum.

És una mica això, em dic a l’expo de Can Framis, fins el 25 de maig, que aplega una selecció recent dels seus collages, molts d’inèdits. Tallar i enganxar, ho fa des de petit, captivat pel cine, art del muntatge. Després vindrà el teatre, que és muntatge per si mateix. El muntatge musical també hi entra, en això tan subtil de combinar harmonies i disharmonies que és un collage. El piano del llegendari mestre del jazz m’acompanya, recorro la sèrie Deserts com una pel·lícula d’Antonioni, un dels pintors contemporanis del cine, el d’Il desserto rosso, el desert roig. En fi, que m’ho passo bomba.

I això que els deserts de Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) són faules menudes i fosques, els deserts diversos de l’ofici de viure que l’artista travessa. És una sèrie que no diu en quants anys s’ha fet, carburo que pot ser un autoretrat. Tot ho és, en art, un autoretrat, és clar que sí. En aquesta expo en diverses sales, més gran que les últimes en què ha exposat, camines per vides possibles. Per això m’ho passo bomba, en aquesta esplendor.

Com parlar d’aquesta cosa tan fràgil que és la memòria recollida en un collage en paper. PDE és un escombriaire de les coses de cada dia que rebutgem i ell converteix en amigues del més enllà. Convida a retrobar-nos en la seva paperera de la història, on romanen i esperen els anhels que no van prosperar o que el canibalisme de la indústria ha fagocitat i substituït ràpidament. Aquí hi ha retalls de roba i de fotos i de diaris, i també fustes, cargols, sabates, rebuigs industrials, transformat tot en un diàleg amb l’espectador. En la millor estirp de Brossa, el mag escombriaire major del regne de les coses petites ignorades, dramaturg dels nostres rebuigs, com PDE i Nina Pawlowsky, la sòcia d’art i de vida, ho són amb els seus decorats de tantes obres del teatre que veiem des dels temps de Fabià Puigserver al Lliure de Gràcia.

Per si no era prou alegria, una propina. Al fons de la sala, una instal·lació de grans teles penjades que no semblen pas gran cosa amaguen, per l’altre costat, els decorats que un altre bon artista, Benet Rossell, va rescatar del carrer i PDE ha retreballat. Eren d’El Molino, del vell. La seva dona li’ls ha cedit sense cap condició, perquè en fes el que volgués: art i atzar van plegats, en efecte.

Tenim més talent del que podem absorbir, això és clar. En un context enrarit per un concepte malèvol de la generositat: els artistes que construeixen una obra de categoria sense aixecar la veu i es guanyen poc o molt la vida amb derivacions del seu art com ara els decorats de teatre (que també és art), que és el cas de PDE, ho tenen sovint pelut. Són artistes que acostumen a no fer tots els papers de l’auca necessaris per fer-se un nom que surti el primer a les llistes quan es pensa en l’elenc artístic del país. És un problema, perquè, en art com en tants oficis, però més en art, que necessita ser exposat i vist, el més difícil és mantenir-se, poder continuar donant al públic el que fas. La generositat no hi entra. Per sort, de tant en tant l’equació fa un tomb i hi ha sort, és el cas a Can Framis de la Fundació Vila Casas, que sovint fa el que no fan els museus públics de la capital per tants artistes de la generació de Duran Esteva.

Toni Comín: “Jo podria encapçalar la llista europea si no ho pot fer Puigdemont”

“La possibilitat d’un retorn abans d’un debat d’investidura és certa”, diu el conseller Toni Comín en aquesta entrevista feta per vídeo-conferència, ell a Brussel·les i nosaltres a Barcelona, just l’endemà de l’aprovació al congrés espanyol de la llei d’amnistia i dos dies després de l’avançament de les eleccions per part del president Pere Aragonès. La combinació de totes dues coses el porta a fer aquesta afirmació. Perquè el 12-M capgira els plans del retorn de l’exili que preparaven per a quan l’amnistia ja fos una realitat. Els avança. Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig podrien tornar alhora a Catalunya abans del debat d’investidura. Seria el retorn polític d’un exili que té una dimensió personal per a la qual Comín diu que s’ha de preparar, perquè tornarà a una casa en què ja no trobarà la mare ni el germà.

Però no assumiran el risc d’una detenció, precisa Comín, que revela en aquesta entrevista que, si Puigdemont és cap de cartell de Junts a les catalanes, ell ho podria ser a les europees.

L’avançament de les eleccions ha alterat els vostres plans de retorn de l’exili?
—Sí, inevitablement. La nostra intenció era no convertir el retorn en un acte de partit, no barrejar les coses. Preteníem que el retorn estigués desvinculat d’unes eleccions, però l’escenari del president essent present el dia de la investidura, tal com va dir, voldrà dir que el retorn haurà hagut de ser abans. Inevitablement, ara el retorn és condicionat per les eleccions catalanes. Hi ha un canvi de plans molt gran, tot i que el significat del retorn continua essent el mateix.

Però ara va lligat a una campanya i a un argument de partit, també.
—Però qui va decidir que es fessin eleccions anticipades no som nosaltres, sinó el president Aragonès. I qui va decidir que als debats d’investidura els candidats hi han de ser presencialment va ser el Tribunal Constitucional. Doncs no hi ha més remei. Si es fa un avançament electoral, i has de poder fer un debat d’investidura en persona, no tens alternativa.

També penseu que ERC i el PSOE han coordinat agendes per perjudicar la candidatura de Puigdemont?
—Crec que sí que hi ha hagut un interès evident d’Esquerra per a avançar les eleccions. Deuen haver fet el càlcul de com més tard, pitjor per a ells, perquè el govern està desgastat en termes d’imatge, perquè la sequera és un gran problema i perquè la perspectiva que el president Puigdemont ja fos a Catalunya i pogués fer campanya i fos candidat en plena normalitat evidentment els preocupava profundament. M’estranyaria molt que això no estigués coordinat amb el PSOE, però, en canvi, segur que no ha estat coordinat amb els comuns, que ara se senten utilitzats.

Coordinat amb el PSOE?
—El PSOE va trigar cinc minuts a renunciar al pressupost de l’any 2024 i a dir que la culpa era de Yolanda Díaz perquè no havia estat capaç de quadrar Jéssica Albiach. El PSOE es treu de sobre la pressió d’una negociació complicada amb nosaltres per al pressupost. I entenc que a Salvador Illa la perspectiva d’un president Puigdemont retornat fent campanya a Catalunya més aviat li complicava les coses.

També va trigar cinc minuts el president Puigdemont a sortir a dir que estava disposat a venir a la sessió d’investidura.
—El càlcul que poden haver fet alguns és que avançant les eleccions el president per raons legals no podria ni tan sols ser candidat, que quedaria fora de la cursa electoral i algú també devia pensar que no podria ser de manera presencial a la investidura. Ell va voler matar tota esperança dels qui havien fet aquest càlcul erroni per dir que amb la llei d’amnistia sobre la taula la possibilitat hi era. I després ell prendrà la decisió i la comunicarà quan consideri. Però deixant clar des del primer minut que la possibilitat de ser candidat hi és i la de ser investit, també.


Toni Comín, durant l’entrevista.

Podem donar per fet que tindrem Puigdemont el mes de juny a Catalunya?
—Ell ha de prendre les seves decisions i les ha de comunicar en el moment que consideri, i no vull donar res per fet que tingui a veure amb ell. Però la possibilitat d’un retorn abans d’un debat d’investidura és certa. Si l’aplicació de la llei d’amnistia s’endarrereix fins al límit, que vol dir fins a final de juliol, si les mesures cautelars no s’acaben aixecant fins passat aquest període de dos mesos que preveu la llei, això no impedirà la participació del president Puigdemont en un debat d’investidura, perquè el debat d’investidura sempre podrà ser després…

Què voleu dir que sempre podrà ser després? Després del final de juliol?
—Sí, efectivament.

És a dir, en una segona sessió d’investidura?
—Exacte.

Gonzalo Boye deia a RAC 1 que el president Puigdemont estava disposat a tornar fins i tot assumint el risc de ser detingut.
—Però que hi estigui disposat no vol dir que calgui córrer aquest risc. Sempre ens ha tocat tenir una doble actitud: avaluar els riscs, tenir-hi poca aversió, però també no intentar minimitzar-los. Com que l’objectiu és la investidura, millor fer-la sense risc de detenció.

Si passés això, ens situaríem en una segona sessió d’investidura que podria ser en ple agost?
—Per exemple. Entre el primer debat d’investidura i un segon hi ha un límit de dos mesos. Per més que s’endarrereixi l’aixecament de les mesures cautelars del president Puigdemont, ha d’arribar abans d’un debat d’investidura. No cal gestionar un risc innecessari, perquè si es pot evitar la detenció, s’evita.

Sabent que hi ha aquest vincle entre l’aixecament de cautelars i la investidura de Puigdemont, Llarena pot no retirar-les, pot dir que l’amnistia no cobreix aquesta causa per malversació, fent-ne una interpretació interessada, i no aplicar-la. Aleshores, què?
—Es pot recórrer en empara al Tribunal Constitucional. Una altra cosa és que això trastoqui el calendari, però si el Tribunal Suprem no fa el que ha de fer ho haurà de fer el Constitucional.

Però que trastoquin el calendari pot ser crucial, perquè podria impedir que Puigdemont pogués ser investit dins el termini posterior a les eleccions.
—Però si hi ha una majoria independentista que ha decidit que el candidat ha de ser el president Puigdemont, no hi haurà opció que sigui investit ningú més. Llavors, si ells juguen amb el calendari, també haurem de jugar-hi nosaltres. Hi ha molts instruments, i n’hi ha un que es diu repetició de les eleccions. Això abans no rendir-te davant una trampa d’un jutge.

De no repetir un 30 de gener?
—No repetir un 30 de gener. I això ho dic jo, però crec que si es fes trampa amb l’aplicació de la llei d’amnistia només per a blocar una investidura que es deriva de la decisió dels ciutadans seria un error deixar-te guanyar aquesta batalla amb aquesta jugada tramposa i fer una investidura alternativa. El president l’ha de decidir el Suprem i no els catalans? La força immensa d’aquesta eventual candidatura del president Puigdemont és que seria restituir el president destituït pel 155.

Esteu disposat a anar a la hipotètica candidatura de Puigdemont al parlament?
—Hem d’acabar de parlar de moltes coses. Aquests dies hem tingut temps de pensar també què hem de fer amb la candidatura europea, en què teníem previst d’anar junts. I ara hem de reconsiderar moltes coses, però el vull ajudar en tot el que pugui.

Si Puigdemont opta a ser candidat a la presidència de la Generalitat, Toni Comín serà candidat a les europees?
—És prematur encara dir-ho, però hem pensat que si ell no pot encapçalar la llista de les europees, l’encapçali jo.

Però tampoc no descarteu de ser candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya?
—No tant amb la voluntat de ser al Parlament de Catalunya sinó d’acompanyar-lo en aquesta llista, en aquesta campanya. Pensant en veu alta, puc anar en una posició més simbòlica perquè quedi clar que participem en aquesta campanya. Entenc el president, em poso al seu lloc, perquè per ell també és important de mantenir el front europeu ben defensat, amb gent seva. Entenc que li doni tranquil·litat que, si es confirma que ell se n’ha d’anar al parlament, al Parlament Europeu es quedi la persona amb qui ha estat treballant i lluitant plegats aquests anys, que sóc jo. La seva idea i la meva és que jo pugui encapçalar la llista europea si no ho pot fer ell. Ara, això ho hauran de decidir els militants amb el procediment que s’ha definit per part de Junts per a elegir el cap de llista.

El vostre retorn i el de Lluís Puig seria en el mateix moment que el del president Puigdemont abans de la investidura?
—És clar, ha de ser un retorn conjunt. És el retorn polític, tornem junts, i el que li hem d’explicar al país amb aquest retorn ho hem de fer junts.

Quin sentit ha de tenir aquest retorn polític?
—El retorn no és un triomf personal nostre, sinó un triomf col·lectiu. Nosaltres hem de ser capaços d’expressar la victòria política immensa que representa que el president de la Generalitat i una part del seu govern tornin lliures a Catalunya. Sense ni tan sols haver d’anar a declarar ni un minut davant del Tribunal Suprem ni davant de cap jutge espanyol. Tornem lliures, que és el que l’estat no volia. Hem guanyat. L’estat volia per totes les vies possibles d’impedir-ho. Els primers que no haurem hagut de declarar, si es confirma tot aquest escenari, haurem estat nosaltres. La Meritxell, la Clara, l’Anna, totes han hagut de passar pel jutge i els altres han hagut de passar per la presó. Nosaltres tornarem lliures, tornarem a casa, tornarem acompanyats per la gent. És una gran victòria, és una grandíssima victòria.

I la part personal del retorn? Heu patit un exili dur.
—En el meu cas, hi ha una part molt bonica de poder tornar, que és que la meva família té moltes ganes que puguem estar junts a Catalunya. Però hi ha una part que per mi és difícil, que no és cap secret: durant aquests anys s’ha mort la meva mare, i s’ha mort el meu germà. L’última cosa que vaig fer abans de marxar va ser anar a abraçar-los tots dos. Després van viure amb mi a l’exili moltes temporades. Però vaig marxar d’una casa on vivien ells dos, i tornaré a una casa on ells ja no hi seran. Per tant, també m’hauré de preparar perquè la tornada també tindrà una part dura. I ja està, no passa res. Però nosaltres haurem pogut tornar, i volia afegir un argument més sobre el nostre retorn.

Digueu.
—Volíem que el nostre retorn també tingués una dimensió d’homenatge i memòria dels exiliats del 1939, de tots aquells que no van poder tornar. Ells van fer la retirada i nosaltres, que hem marxat, podrem tornar. En aquell cas, el franquisme descarnat els va fer marxar; en el nostre cas, han estat les últimes expressions del franquisme a través d’un poder judicial espanyol que ens ha portat a l’exili.

Aquesta amnistia és qüestionada per alguns sectors de l’independentisme.
—La llei d’amnistia és una gran victòria política. I per això no entenc els meus amics que encara tenen uns dubtes hamletians sobre si la llei d’amnistia és un gran èxit o té inconvenients, perquè d’inconvenients no en té cap.

Quins amics?
—Uns amics que tenen uns dies de ceguera transitòria [riu]. Alguns d’ells són els meus millors amics i fa molts anys que passem els estius junts. Si la llei d’amnistia hagués anat acompanyada d’un document que parlés de renunciar a la unilateralitat jo entendria que Lluís Llach o que el president Torra en fossin crítics. I mireu, ja us n’he dit els noms! [Somriu.] Llavors sí que ho podria entendre. Però no s’ha renunciat a res d’això, l’acord d’investidura amb el PSOE diu explícitament que Junts no renuncia al mandat del Primer d’Octubre. No entenc que siguin crítics amb una llei que repara la injustícia i que cobreix tothom.

A veure si cobreix tothom.
—Penseu que durant mesos hi haurà desenes de nanos que sortiran del jutjat amb un paper que dirà que la seva causa s’ha arxivat i que els rebrà la seva família emocionada perquè aquell malson s’haurà acabat. De veritat que no havíem de fer-la, aquesta llei d’amnistia? No s’ha de pactar mai amb un partit espanyol ni quan aquell pacte és una victòria rotunda i inequívoca? Quan guanyem una batalla parcial com l’amnistia fem cara de pomes agres? Com volem fer la independència si no som capaços d’identificar les victòries que anem tenint?

Critiquen que l’amnistia és usada pel govern espanyol per mirar d’emblanquir la repressió, per rentar-se la cara per a la comunitat internacional i de plantejar-la en termes de reconciliació, rendició i punt final, i passem pàgina d’aquests anys…
—Però la negociació que es fa és de tu a tu a Ginebra amb un mitjancer internacional, en què el tema de la discussió és un referèndum acordat, que és la nostra proposta. I a més, expliquem que hi ha una via constitucional per fer aquest referèndum. I no garantim l’estabilitat de la legislatura sense avenços en aquesta taula. Perquè es diu clarament que l’estabilitat de la legislatura dependrà dels avenços en les taules de Suïssa. En totes dues taules, o totes dues carpetes de la negociació: la de l’autogovern i la del referèndum. Que hi hagi avenços en totes dues.

Vau entendre la sortida de Lluís Llach del govern del Consell de la República com una esmena a aquesta estratègia?
—No, no. Ara hi havia previst un canvi de govern i ell ja havia avisat que no tenia previst de renovar.

Però va dir que no se sentia còmode amb la negociació amb el PSOE.
—Em remeto a les seves paraules. Pel que fa al Lluís, un agraïment etern i una gratitud eterna immensa. Entenc que fa molts anys que hi és i té tot el dret del món a deixar pas. Però és veritat que ell va voler donar una explicació, que entén perfectament que si apareix un instrument que no hi havia fins ara, que és el d’una negociació realment útil i productiva, entén que el president Puigdemont no el pot deixar de fer servir. Ho ha dit així. Però quan la negociació agafa tot el protagonisme, dubta de la capacitat del Consell, presidit també pel president Puigdemont, de continuar al capdavant de la confrontació. Jo potser li discutiria. Però segurament ell deu dir que si el president Puigdemont lidera les negociacions i presideix el Consell, és difícil que ho faci. Tots estem d’acord que les negociacions no han d’aturar la confrontació. Ell mateix ha dit que ara intentaria fer un paper a l’ANC en la mesura que també és un actor clar de la confrontació.

I ara sereu competidors electorals de la vostra companya Clara Ponsatí.
—La Clara, amb tot el respecte personal i també l’estima, amb qui hem compartit coses molt importants durant aquests anys, és molt incoherent. Li ho he dit.

Per què?
—Em refereixo al que diu de l’amnistia. Sobre partits polítics, que cadascú faci el que vulgui a la vida. Però el que diu de l’amnistia és molt incoherent. Perquè intenta fer passar l’amnistia com una rendició quan no hem renunciat a res. Ella va tornar a l’empara d’una reforma del codi penal que van pactar Esquerra Republicana i Jaume Asens, que van suprimir la sedició. I aquí sí que hi havia renúncies, a canvi de la reforma del codi penal. I tant si n’hi havia. I les criticàvem ella i jo. Però ella va decidir beneficiar-se’n. S’ho va trobar? No ho va voler? Hi hauria pogut renunciar i dir, mira, jo no torno, perquè s’ha fet en el marc d’un acord amb ERC amb què estic radicalment en contra. I va tornar. I va tornar per raons personals, i em sembla molt bé. És que jo hauria fet igual. Si és que nosaltres la vam acompanyar en la tornada. El que no entenc és que ara pugui ser crítica. Si en el seu moment es beneficia d’una reforma del codi penal que va acompanyada d’unes renúncies, no entenc amb quina autoritat moral critica ara una llei d’amnistia que no va acompanyada de cap renúncia. L’únic que li he dit, a la Clara, i li ho he dit de manera reiterada, és que no em sembla que tingui l’autoritat moral per a fer això que fa. No em sembla coherent. Això que diu ara amb el que va fer aleshores. Ho dic amb tota la cordialitat amb què ho parlem ella i jo, sense que això impedeixi una relació personal que s’ha anat construint aquests anys d’exili.

S’ha malmès aquest darrer any d’exili aquesta relació personal?
—No, però evidentment aquestes diferències polítiques no fan que les coses siguin més fàcils personalment. Les fan més difícils. Però això no vol dir que no es pugui preservar un espai de relació personal de les discrepàncies polítiques.

 

 

Sebastià Alzamora: “Caimó i els federals són un antecedent del millor de l’independentisme”

L’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) va fer el cim amb Ràbia, premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2022, un retrat de la Mallorca arrasada urbanísticament i moralment pel turisme. Ara torna a la novel·la amb El Federal (Proa), d’un registre i format ben diferents. És la història d’un dels episodis més oblidats de la història de Catalunya, l’alçament republicà federal que es va viure el 6 d’octubre de 1869 de la població empordanesa de la Bisbal. Prop de tres mil homes malarmats van aconseguir de vèncer l’exèrcit espanyol, en ple sexenni revolucionari. El líder en va ser tot un personatge de novel·la, Pere Caimó, al qual acompanyen personatges idealistes com ara la sindicalista Isabel Vilà, i amb ressons ben actuals de la política més pròxima.

Aquest Federal és la vostra primera novel·la després de Ràbia, que us ha donat tantes alegries. De tota manera, és ben diferent. Torneu a la literatura de base històrica que heu cultivat a Reis del món, per exemple. De quina manera heu combinat diferents registres al llarg dels anys?
—De fet, a la primera provatura narrativa que vaig fer, ja hi apareixien personatges històrics, molt descontextualitzats, com ara Gabriel Fauré i Robert Oppenheimer, cosa que em permet de reivindicar que ja vaig escriure sobre ell l’any 1998, anys abans de l’esclat actual. Ja hi havia aquesta idea de gratar en el passat. De tota manera, jo diria que va ser amb Crim de sang, en què jugava d’una manera molt lliure amb uns fets històrics combinats amb pura fantasia gòtica, amb elements d’enjòlit. Després ja van venir novel·les amb un fonament amb el passat molt arrelat, com ara Dos amics de vint anys, sobre la relació d’amistat entre Espriu i Rosselló-Pòrcel, Reis del món, sobre Joan March i Joan Mascaró, i La Malcontenta, que també es basa en un personatge real. Un bandoler de començament del segle XIX del meu poble, Llucmajor, que es podia lligar amb dues novel·les més: Miracle a Llucmajor, una comèdia sobre un pagès inventor d’una màquina voladora, i Sara i Jeremies, que és més contemporània.

Què us ha portat a gratar en el passat?
—He volgut furgar dins el passat no gaire llunyà per trobar-hi reflexos del present
que segurament d’una altra manera no hauria trobat. Em permeten de parlar de personatges que m’interessen per ells mateixos, però també de temes que m’importen. El poder, per exemple, amb relació a l’individu o la voluntat dels personatges i el que intenten per complir-la, per a bé o per a mal. També m’interessa la idea de donar als altres o bé de servir-se’n.

Com arribeu a Pere Caimó?
—En aquest cas la informació m’arriba de manera externa i inesperada. L’enginyer Joaquim Coello llegeix Reis del món, li agrada, i em diu que m’ha d’explicar una història d’un avantpassat seu, que potser em pot interessar. És una situació que els novel·listes ens trobem relativament sovint, que algú ens explica una història que podria ser una novel·la. Quan en Coello me la va explicar, em va semblar interessant, però no en sabia prou. Era la primera vegada que en sentia parlar. Poc després, vaig poder visitar l’Arxiu de Sant Feliu de Guíxols, i aleshores sí que vaig veure que era una història que em cridava l’atenció per les similituds tan clares amb el que vivim i amb el que ha passat en els darrers anys. Aquí es parla de gent que agafa les armes, com recentment hi ha hagut gent que ha guardat urnes a casa seva. És el mateix esperit. I, a sobre, contra tot pronòstic, guanyen, però és una victòria tant dolorosa com inútil. Personalment, a més, em permetia de tornar a l’època de La Malcontenta, que és una novel·la de la qual no acab d’estar satisfet. I, d’alguna manera, trobar un tancament, almenys durant un temps, en aquest tipus de novel·les que narren fets i personatges reals.

Pere Caimó és allò que el tòpic en diu un personatge de novel·la. Fill d’indians contraris a l’esclavitud, conspirador republicà, un home molt culte que llegeix Thoreau, Emerson, Chateaubriand, i alhora, un home d’acció que acaba encapçalant l’aixecament de la Bisbal.
—Per mi és l’home íntegre. L’idealista íntegre que creu realment en els seus ideals
i que no regateja, ni especula, ni calcula. A la novel·la, per exemple, es veu com ell és reticent a agafar les armes i adverteix a la gent del poble que potser alguns no tornaran. Però, tot i que s’hi veu abocat, una vegada assumit el compromís, l’assumeix fins les darreres conseqüències. És a dir, fins a ser condemnat a mort. De fet, la novel·la comença i acaba amb ell esperant l’execució, que no arriba perquè s’acull a una amnistia.

Fins i tot això és actual. De fet, les paraules del brigadier Crespo contra l’amnistia ens semblen molt familiars.
—El brigadier Crespo és l’antagonista i, per mi, representa la legitimació de l’abús de poder, que és el tema que recorre la novel·la. L’abús de poder deixa de ser abús si es fa en nom de l’estat, perquè l’estat representa l’ordre, i qui defensa l’ordre fa el bé, encara que faci servir la tortura i l’execució. Aquesta és la justificació d’algú com en Crespo, que no es veu com un malvat, sinó com un servidor de l’estat. En un personatge així, li treus l’uniforme militar i li poses toga i ja el tindrem. És curiós comprovar com des del XIX discutim políticament les mateixes coses. És a dir, l’encaix o no de Catalunya dins l’estat espanyol, el conflicte entre Catalunya i l’estat, i el conflicte de l’estat amb ell mateix, entre les dues Espanyes que deia Machado. I Catalunya es troba, com a nació, patint les conseqüències de tots dos conflictes.

La novel·la se situa l’any 1869, just després de la revolució que ha fet caure Isabel II, però encara no s’ha definit com serà l’estat.
—Espanya oficialment és una monarquia, no té rei, i tampoc se sap com serà el país. És un interregne, és un moment de trànsit. El govern és progressista, però els republicans com en Caimó s’ensumen que no s’anirà cap a una república. I menys cap a una república federal com ells volen, que segueixi el model nord-americà.

De fet, al llibre hi ha personatges femenins molt potents…
—Isabel Vilà, en concret, té aquesta cosa de venir de baix. En Caimó, en Sunyer, la Isabel Batalla vénen dalt i mereixen reconeixement perquè trenquen els esquemes de la seva classe, però ella ve del fang, per dir-ho així, i acabarà fundant una escola.

Una escena que també ens pot resultar familiar. Els revoltats avisen en Caimó que li passaran per sobre si no es posa al capdavant de l’aixecament.
—Qui serà el líder d’aquesta victòria és qüestionat. I, en el moment just abans d’entrar en combat, apareix un filòsof o poeta per allà, que diu que aquí tot és ple de covards i de gent que es ven el país. Veus molt còmodes que acusen de traïció qui es posa al capdavant.

També és actual el tel de desconfiança que s’apodera dels líders. En aquest cas, respecte de la suposada traïció de Francesc Sunyer.
—Entre tots dos líders la comunicació no funciona bé i, com que no arriben notícies, es comença a malpensar i sorgeix gent que diu que en Sunyer els ha traït, els ha abandonat. Finalment, s’assabenten que en Sunyer també ha estat detingut i condemnat a mort, però el distanciament ja s’ha produït.

Sunyer, l’amic de Caimó, és un personatge interessant, també.
—Era més exaltat, més donat a la gresca. Va publicar el pamflet titulat “Guerra a Dios”, furibundament anticlerical, que va merèixer la resposta del ministre Topete. Era una mostra de la discussió entre els radicals i els moderats. Al govern hi havia els moderats, que ja es veia que acabarien portant la monarquia. I així va ser, amb Amadeu de Savoia.

La república federal de Pere Caimó va ser una oportunitat perduda?
—Una oportunitat repetidament perduda per Espanya. El sexenni revolucionari va culminar amb una república espanyola de vida efímera, perquè els seus enemics no van parar fins que la van fer caure. I això es va repetir l’any 1936, amb la segona experiència republicana. És a dir, el preu de sis anys de república van ser tres anys de guerra civil i quaranta de dictadura. Tot plegat pertany a la història-ficció, però és evident que amb la república la història de Catalunya hauria estat diferent.

Els Canyamós o el bisbe Bonet representen aquests sectors que volen quedar bé amb tothom?
—Ara en diríem que fan la puta i la Ramoneta, oi? Posen una espelma a cada banda i, per darrere, mouen els fils i s’ho fan venir bé pels seus interessos. També per la banda dels suposats revoltats. Hi ha un moment en què en Caimó és a la barricada i és cridat a consell i li diuen, bé has guanyat, però ho hem parlat i ho hauríem de deixar aquí. Llavors, amb quina cara tornes?

En aquell moment, la violència formava part de la lluita política.
—També m’agradava molt del Foc de la Bisbal que era una guerra casolana o una batalla casolana. Tot passa en un carrer o dos i en un parell d’hores i, al final, només hi ha set morts. Però, no deixa que la cosa és fotuda. És violència, al capdavall.

Als agraïments dieu que cada vegada que heu escrit ficció a partir de personatges i fets reals us heu esforçat a ser-los lleial, que no és el mateix que ser-los fidel.
—No vaig intentar retratar Salvador Espriu, ni Joan March o Joan Mascaró, ni tan sols el Durí, que era aquest bandoler de La Malcontenta. No vaig intentar fingir que sabia coses d’ells que ningú més no sabia. Els he fet servir com a matèria literària. Els he fet parlar, i no sé com parlaven, perquè les meves novel·les parlen com els faig parlar jo i diuen les coses que jo els faig dir que a mi m’interessa que diguin. Ara, dins uns paràmetres que sí que s’ajusten a allò que crec que aquesta persona va ser. No sé com era la Isabel Batalla, ni la Isabel Vilà o l’Anna Roques, i les faig parlar. Òbviament, això és pura ficció, però una ficció que intenta no trair-les, que és respectuosa amb les persones que van ser.

A Madrid, els diputats Francesc Sunyer i Pere Caimó coneixen un escriptor i periodista que és a punt de publicar la seva primera novel·la, La Fontana de Oro. Parlem de Benito Pérez Galdós.
—És una picada d’ullet, perquè, a part de la documentació que en Marc Auladell de l’Arxiu de Sant Feliu em va cedir, vaig procurar llegir coses de l’època i sobre l’època. Entre les quals, em vaig llegir els Episodios nacionales del Galdós, que va ser una lectura que em va agradar molt. Et dóna una imatge general del XIX espanyol bastant completa. M’ha sorprès com a projecte literari, de prendre la forma de la novel·la vuitcentista i explicar el seu temps en novel·les. Imagina’t que algú avui expliqués la covid, el Primer d’Octubre, el 15-M, l’11-M…

Què en resta de Pere Caimó i del Foc de la Bisbal actualment, en la memòria?
—A la Bisbal i Sant Feliu són relativament recordats. Sobre en Caimó, hi ha una novel·la que es va publicar fa uns anys, de Toni Strubell, hi ha un llibre monogràfic dels anys setanta, d’Àngel Jiménez i Josep Clara, El federal Pere Caimó, i sobre la Isabel Vilà també hi ha documentació i, fins i tot, una obra de teatre. Crec que sí que mereixerien un record més viu i més intens, perquè són pioners. Són personatges que s’avancen al seu temps, que se la juguen molt fortament i que són dignes d’admirar. Per ells, les idees de feminisme, obrerisme i pedagogia anaven juntes. Alhora, els federalistes d’en Caimó i en Sunyer eren profundament catalanistes. No eren encara independentistes, perquè no era una idea que fos damunt del tauler, però no és gens difícil fer l’associació entre una cosa i l’altra. Jo veig que són un antecedent del millor de l’independentisme actual.

Podeu comprar El federal de Sebastià Alzamora a la botiga de VilaWeb

Toni Comín: “I could lead the European list if Puigdemont can’t”.

“The possibility of a return before an investiture debate is certain,” says Minister Toni Comín in this interview conducted via video conference, with him in Brussels and us in Barcelona, ​​just the day after the approval in the Spanish congress of the amnesty law and two days after the early elections announced by President Pere Aragonès. The combination of both events leads him to make this statement. Carles Puigdemont, Toni Comín, and Lluís Puig could return to Catalonia simultaneously before the investiture debate. It would be the political return of an exile that has a personal dimension for which Comín says he must prepare, because he will return to a home where he will no longer find his mother or brother.

But they will not assume the risk of arrest, Comín specifies, revealing in this interview that, if Puigdemont is the head of the Junts list in the Catalan elections, he will be in the European elections.

—Has the advancement of the elections altered your plans to return from exile?
—Yes, inevitably. Our intention was not to turn the return into a partisan act, not to mix things. We intended for the return to be unrelated to elections, but the scenario of the president Puigdemont being present on the day of the investiture, as he stated, will mean that the return will have to happen earlier. Inevitably, now the return is conditioned by the Catalan elections. There is a very big change of plans, even though the meaning of the return remains the same.

—But now it is also linked to a campaign and a party argument.
—But we are not the ones who decided to call early elections, it was President Aragonès. And it was the Constitutional Court that decided that candidates must be present at investiture debates. So there’s no choice. If there’s an early election, and you have to be able to hold an investiture debate in person, there’s no alternative.

—Do you also think that ERC and the PSOE have coordinated schedules to harm Puigdemont’s candidacy?
—I think there has indeed been an evident interest from Esquerra to advance the elections. They must have calculated that the later, the worse for them because the government is worn out in terms of image, because the drought is a big problem, and because the prospect of President Puigdemont already being in Catalonia and being able to campaign and be a candidate normally obviously worried them deeply. I would be very surprised if this were not coordinated with the PSOE, but, on the other hand, it surely was not coordinated with the commons, who now feel used.

—Coordinated with the PSOE?
—The PSOE took five minutes to give up on the budget for 2024 and to say that it was Yolanda Díaz’s fault because she couldn’t get Jéssica Albiach to agree. The PSOE is relieved of the pressure of a complicated negotiation with us for the budget. And I understand that the prospect of President Puigdemont returning and campaigning in Catalonia sooner rather complicated things for Salvador Illa.

—It also took President Puigdemont five minutes to say he was willing to come to the investiture session.
—Some may have calculated that by advancing the elections, the president, for legal reasons, could not even be a candidate, that he would be out of the electoral race, and someone must have thought that he could not be present at the investiture either. He wanted to kill any hope of those who had made this miscalculation by saying that with the amnesty law on the table, the possibility was there. And then he will make the decision and communicate it when he considers it. But making it clear from the first minute that the possibility of being a candidate is there and that of being invested as well.

—Can we assume that we will have Puigdemont in Catalonia in June?
—He has to make his decisions and communicate them when he considers it, and I don’t want to take anything for granted that has to do with him. But the possibility of a return before an investiture debate is certain. If the application of the amnesty law is delayed until the limit, meaning until the end of July, if the precautionary measures are not lifted until after this two-month period envisaged by the law, this will not prevent President Puigdemont from participating in an investiture debate, because the investiture debate can always be afterwards…

—What do you mean it can always be afterwards? After the end of July?
—Yes, exactly.

—That is, in a second investiture session?
—Exactly.

—Gonzalo Boye said on a radio interview that President Puigdemont was willing to return even assuming the risk of being arrested.
—But being willing does not mean that one should take that risk. We have always had a dual attitude: assessing the risks, having little aversion to them, but also not trying to minimize them. Since the goal is investiture, it’s better to do it without the risk of arrest.

—If that happened, would we find ourselves in a second investiture session that could be in the middle of August?
—For example. Between the first investiture debate and a second one, there is a two-month limit. No matter how delayed the lifting of the precautionary measures against President Puigdemont is, it must happen before an investiture debate. There is no need to manage an unnecessary risk because if arrest can be avoided, it should be.

—Knowing that there is this link between the lifting of measures and Puigdemont’s investiture, Llarena may not withdraw them, may say that amnesty does not cover this case for misappropriation, making a self-interested interpretation, and not apply it. Then what?
—It can be appealed to the Constitutional Court. Another thing is that this may disrupt the schedule, but if the Supreme Court does not do what it should, the Constitutional Court will have to.

—But disrupting the schedule could be crucial, as it could prevent Puigdemont from being invested within the period after the elections.
—But if there is a pro-independence majority that has decided that the candidate must be President Puigdemont, there will be no option for anyone else to be invested. Then, if they play with the schedule, we will also have to play along. There are many tools, and one of them is called repeating the elections. This before giving in to a judge’s trap.

-No repetition of the events of 30 January 2018?
—Not repeating on January 30. And I say this, but I believe that if cheating were done with the application of the amnesty law just to block an investiture that derives from the decision of the citizens, it would be a mistake to let them win this battle with this dishonest move and make an alternative investiture. Should the president be decided by the Supreme Court and not by the Catalans? The immense strength of this potential candidacy of President Puigdemont is that it would be restoring the president removed by Article 155.

—Are you willing to join Puigdemont’s hypothetical candidacy in parliament?
—We need to discuss many things. These days we have had time to think about what we should do with the European candidacy, where we planned to go together. And now we have to reconsider many things, but I want to help him in any way I can.

—If Puigdemont runs for president of the Generalitat, will Toni Comín be a candidate in the European elections?
—It’s too early to say, but we thought that if he cannot lead the European list, I would.

—But you also don’t rule out being a candidate in the Catalan parliamentary elections?
—Not so much with the intention of being in the Catalan Parliament but of accompanying him on this list, in this campaign. Thinking out loud, I could go in a more symbolic position to make it clear that we are participating in this campaign. I understand the president, I put myself in his place because it is also important for him to keep the European front well defended, with his people. I understand that it gives him peace of mind that if it is confirmed that he has to go to parliament, the person who has been working and fighting together with him all these years remains in the European Parliament, which is me. His idea and mine are that I could lead the European list if he cannot. Now, this will have to be decided by the members with the procedure that Junts has defined to choose the head of the list.

—Would your return and that of Lluís Puig be at the same time as President Puigdemont’s before the investiture?
—Of course, it has to be a joint return. It is the political return; we return together, and what we have to explain to the country with this return, we must do it together.

—What meaning should this political return have?
—The return is not a personal triumph for us but a collective one. We must be able to express the immense political victory that it represents for the President of the Generalitat and a part of his government to return freely to Catalonia. Without having to testify before the Supreme Court or any Spanish judge for even a minute. We return free, which is what the state did not want. We have won. The state wanted to prevent it by all possible means. The first ones who will not have to testify, if this scenario is confirmed, will have been us. Meritxell, Clara, Anna, they all had to go through the court, and the others had to go to prison. We will return free, we will return home, we will return accompanied by the people. It is a great victory, a very great victory.

—And the personal aspect of the return? You have suffered a harsh exile.
—In my case, there is a very beautiful part of being able to return, which is that my family is eager for us to be together in Catalonia. But there is a part that is difficult for me, which is no secret: during these years, my mother passed away, and my brother passed away. The last thing I did before leaving was to hug them both. Then they lived with me in exile for many seasons. But I left a home where they both lived, and I will return to a home where they will no longer be. Therefore, I will also have to prepare because the return will also have a difficult part. And that’s it, it’s okay. But we will have been able to return, and I wanted to add one more argument about our return.

—Say.
—We wanted our return to also have a dimension of homage and memory for the exiles of 1939, for all those who could not return. They made the retreat, and we, who have left, will be able to return. In that case, raw Francoism made them leave; in our case, it has been the last expressions of Francoism through a Spanish judicial power that has led us to exile.

—This amnesty is questioned by some sectors of the independence movement.
—The amnesty law is a great political victory. And that’s why I don’t understand my friends who still have Hamletian doubts about whether the amnesty law is a great success or has drawbacks because it has no drawbacks.

—Which friends?
—Some friends who have a few days of temporary blindness [laughs]. Some of them are my best friends, and we have spent summers together for many years. If the amnesty law had been accompanied by a document talking about renouncing unilateralism, I would understand that Lluís Llach or President Torra were critical. And look, I’ve already mentioned their names! [Smiles.] Then I could understand it. But we haven’t renounced any of that; the investiture agreement with the PSOE explicitly states that Junts does not renounce the mandate of October 1. I don’t understand why they are critical of a law that rectifies injustice and covers everyone.

—If it covers everyone.
—Think that for months there will be dozens of kids coming out of court with a paper stating that their case has been archived and their family will receive them, moved because that nightmare will be over. Do we really not have to pass this amnesty law? Should one never negotiate with a Spanish party even when that agreement is a resounding and unequivocal victory? When we win a partial battle like amnesty, do we look aggressive? How do we expect to achieve independence if we are not able to identify the victories we are achieving?

—They criticize that amnesty is used by the Spanish government to try to whitewash repression, to whitewash itself to the international community, and to pose it in terms of reconciliation, surrender, and draw a line and move on from these years…
—But the negotiation is being done face to face in Geneva with an international mediator, where the subject of discussion is an agreed referendum, which is our proposal. And furthermore, we explain that there is a constitutional way to hold this referendum. And we do not guarantee the stability of the legislature without progress at this table. Because it is clearly stated that the stability of the legislature will depend on progress at the tables in Switzerland. In both tables, or both negotiation folders: that of self-government and that of the referendum. That there be progress in both.

—Did you understand Lluís Llach’s departure from the government of the Consell de la República as an amendment to this strategy?
—No, no. Now there was a planned change of government, and he had already warned that he did not plan to renew.

—But he said he did not feel comfortable with the negotiation with the PSOE.
—I refer to his words. As for Lluís, eternal thanks and immense gratitude. I understand that he has been there for many years and has every right to step aside. But it is true that he wanted to give an explanation, that he perfectly understands that if an instrument appears that did not exist until now, which is a truly useful and productive negotiation, he understands that President Puigdemont cannot fail to use it. He said it like that. But when the negotiation takes all the prominence, he doubts the ability of the Council, also presided over by President Puigdemont, to continue leading the confrontation. I might argue with him. But surely he says that if President Puigdemont leads the negotiations and presides over the Council, it is difficult for him to do so. We all agree that negotiations should not stop the confrontation. He himself has said that now he will try to play a role in the ANC to the extent that he is also a clear actor in the confrontation.

—And now you will be electoral competitors with your colleague Clara Ponsatí.
—Clara, with all due personal respect and affection, with whom we have shared very important things during these years, is very inconsistent. I told her.

—Why?
—I’m referring to what she says about amnesty. Regarding political parties, let everyone do what they want in life. But what she says about amnesty is very inconsistent. Because she tries to portray amnesty as surrender when we haven’t given up anything. She returned under the umbrella of a penal code reform that was negotiated by Esquerra Republicana and Jaume Asens, which eliminated sedition. And here there were indeed concessions, in exchange for the reform of the penal code. And there were indeed. And we criticized them, both she and I. But she decided to benefit from it. Did she find it? Did she not want it? Could she have renounced it and said, look, I’m not coming back because it was done within a pact with ERC that I am radically against? And she returned. And she returned for personal reasons, and I think it’s fine. I would have done the same. If we accompanied her on her return. What I don’t understand is that now she can be critical. If at the time she benefited from a penal code reform that was accompanied by concessions, I don’t understand with what moral authority she now criticizes an amnesty law that is not accompanied by any concession. The only thing I have told Clara, and I have told her repeatedly, is that I don’t think she has the moral authority to do what she does. It doesn’t seem consistent to me. I say this with all the cordiality with which she and I talk, without this preventing a personal relationship that has been built over these years of exile.

—Has this last year of exile damaged this personal relationship?
—No, but obviously these political differences do not make things easier personally. They make them more difficult. But that does not mean that a space of personal relationship cannot be preserved despite political disagreements.

L’única parada que fa xurros i bunyols sense gluten per Falles és a punt de tancar i no troba relleu

Fa deu anys que la parada dels Churros Numerosos és davant el número 41 del carrer de Jesús de València durant les Falles. Ens trobem a les 17.00 amb Jesús Manuel Ruiz, el mestre bunyoler darrere aquest negoci familiar. Encara no ha obert i ja té una cua de clients que arriba fins al xamfrà. És l’única que serveix xurros, bunyols i xocolata sense gluten. Però ara, Ruiz vol jubilar-se i no troba relleu per a continuar produint aquestes delícies tradicionals per als celíacs.

Explica que tot va començar perquè a un dels seus fills se li va ocórrer de demanar-se què feien els celíacs si no podien menjar gluten i els xurros i bunyols en portaven. “Vam començar a investigar, vam trobar les farines adequades i les fórmules amb què els xurros s’assemblaven una mica als de blat, i els bunyols s’assemblaven als de blat i, fins i tot, els milloraven, segons que diu molta gent”, apunta.

Són del barri, però ara fa vuit anys que viuen a Burgos i vénen cada mes de març per les Falles. “Venir a les Falles implica donar un servei que ningú no vol prendre. Cada any ens preguntem si hi haurà més gent que produesca per a celíacs, però passen els anys i ningú s’implica. L’any passat volia retirar-me, per problemes de malalties i més qüestions, i decidírem traspassar el negoci, però ningú vol. No va haver-hi cap oferta seriosa, de manera que enguany m’ha tocat venir, però espere que siga l’últim”, diu.

Necessita quaranta-cinc mil euros per a poder traspassar el negoci, i va pensar en l’opció del micromecenatge. “Vaig pensar que, en comptes de pagar una persona els diners del traspàs, que ho pagaren a cinc o deu euros cada celíac. Amb els milers i milers que en són pensava que en una setmana tindríem els diners. Però va passar una setmana i hi havia cinc donatius de deu euros. Ara el bunyol sense gluten és a la teulada dels celíacs”, diu.

L’èxit del negoci

Quan li demanem quin és el secret dels seus xurros i bunyols, ens diu que és fer-ho bé, i no canviar l’oli d’oliva per oli de gira-sol o de palma. “Com deia un dels meus primers caps, la qualitat no ha de ser mai una casualitat, sinó el resultat d’un esforç intel·ligent. És a dir, si vull que isca bé, hauré de fer les coses necessàries perquè isca bé”, diu. Ell, que també és químic industrial, sap bé els trucs per a fer una recepta d’èxit.

Mentre parlem, no deixa de treballar i atendre els clients, que arriben en un degoteig incessant. “Fa tres anys que intente de menjar-me un xurro o un bunyol d’ací, per les cues que hi ha”, diu l’Estela, una clienta que avui, per fi, ha pogut tastar els bunyols. “Els celíacs tenim moltes complicacions per a tot. En aquesta mena de coses, pots trobar-ne de congelades en algun supermercat, però no té res a veure”, assenyala.

Fer xurros i bunyols sense gluten, tal com explica Ruiz, implica fer-los solament sense gluten, per evitar qualsevol mena de contaminació creuada. “A vegades em pregunten si en tinc dels normals. I jo els dic que aquests són els normals, en pot menjar tothom, celíacs, vegans… Aquests són perfectament saludables i són els normals. Els de blat són els especials perquè no poden menjar-ne uns certs col·lectius”, diu.

“D’ençà que em van diagnosticar una patologia relacionada amb el gluten, ha estat una batalla poder trobar llocs segurs en què menjar sense preocupar-me que poguera haver-hi contaminació o que se’m posàs malament el menjar. I aquest ha estat un d’aquests llocs, perquè els seus productes són totalment sense gluten i no hi ha diferència quant a sabor o textura en comparació amb bunyols i xurros tradicionals”, diu la Marta, una altra clienta.

A més, aquest col·lectiu, que aplega unes vuit mil persones només a la ciutat de València segons dades de l’ajuntament, es troba amb la desigualtat de preus, car els productes sense gluten solen ser més cars. No obstant això, Marta apunta que en aquest cas és gairebé a l’inrevés, “cosa estranya en productes sense gluten”.

Amb tot, ara com ara sembla que la parada dels Churros Numerosos no té el futur assegurat. “Quan vaig voler fer el traspàs, al xic que va venir a fer números li vaig dir, mira, no t’enganye, això és només de comandes en línia. Digues-me tu si és rendible o no. I, així i tot, no vénen… No ho entenc”, es lamenta Ruiz.

“Seria una gran pèrdua que no es trobara un relleu, perquè el col·lectiu perdria una gran part d’aquest sabor de les Falles, ja que per mi, unes Falles sense bunyols, no són Falles. Els falta alguna cosa. Així que espere que entre tots unim forces i puguem col·laborar perquè aquest petit lloc tire endavant i puguem gaudir-lo durant molts anys més”, anima la Marta.

Amb les eleccions a tocar, l’Índia accelera la tramitació d’una llei d’asil que exclou els musulmans

The Washington Post · Karishma Mehrotra, Sammy Westfall i Gerry Shih

El govern de l’Índia va anunciar dilluns que acceleraria la tramitació d’una llei de ciutadania que excloïa els musulmans de la naturalització per la via ràpida. És una llei que ja va causar protestes multitudinàries i aldarulls mortals quan va ser aprovada, l’any 2019.

La decisió arriba setmanes abans de les eleccions presidencials al país, en què Narendra Modi aspira a un tercer mandat.

La llei d’esmena de la ciutadania ofereix als no musulmans de països veïns un camí clar per a obtenir la ciutadania índia. Aquesta naturalització per la via ràpida pot aplicar-se tant a les sol·licituds d’asil presentades per hindús com sikhs, parsis, budistes, jainistes o bé cristians provinents del Paquistan, l’Afganistan i el Bangladeix que van fugir a l’Índia abans del 2015, però no pas per als musulmans, que són majoria en tots tres països.

Els crítics diuen que una llei que fa servir la religió com a criteri per a la ciutadania vulnera el laïcisme dels fundadors del país. La llei, l’aplicació de la qual Modi s’ha vist obligat a ajornar pel malestar que ha causat, ha avivat el temor a un possible intent més ampli de llevar la ciutadania als musulmans de l’Índia que no tinguin documents.

L’anunci que govern indi que començarà a aplicar la llei aviat a tot el país ha estat rebut amb entusiasme per part de grups nacionalistes hindús de dins i fora l’Índia. Aquests grups veuen la llei com un pas per a convertir el país en un santuari per als hindús i per a concedir a l’estat indi un caràcter més explícitament religiós. Fins ara, els aldarulls arran de l’anunci del govern han estat relativament limitats, en comparació amb el vessament de sang que hi va haver l’any 2019.

Durant aquella onada de protestes es van difondre a internet vídeos de policies que agredien estudiants en una biblioteca d’una universitat de majoria musulmana a Nova Delhi. Dos mesos després, la ciutat va viure una onada d’aldarulls mortals que van coincidir amb la visita del president dels Estats Units, Donald Trump. Més de cinquanta manifestants van morir, i més de cent dels detinguts encara són a la presó, segons que informen els mitjans de comunicació locals.

Les protestes van deixar el destí de la llei en qüestió. En el seu moment, el Comissionat de l’ONU per als Drets Humans va qualificar la llei de “fonamentalment discriminatòria per naturalesa, i contrària a les obligacions internacionals de l’Índia en matèria de drets humans”.

A l’estat meridional de Tamil Nadu, molts tàmils han denunciat que el procés de naturalització per la via ràpida excloïa els musulmans tàmils que van haver de fugir de Sri Lanka. El dirigent estatal M. K. Stalin, que pertany a un partit polític tàmil, va titllar la llei de divisòria i va dir que el seu govern no l’aplicaria. A l’estat d’Assam, al nord-est de l’Índia, ha esclatat una onada protestes per temor a la possibilitat que l’afluència sobtada d’immigrants no musulmans procedents del país veí del Bangladeix pugui canviar el panorama polític i social local. Als campus universitaris de Nova Delhi, que van ser un dels grans focus de les protestes del 2019, desenes d’estudiants van ser detinguts –majoritàriament com a mesura preventiva– per la policia.

Amit Shah, mà dreta de Modi i el poderós ministre d’Interior indi que en supervisarà l’aplicació, argumenta que la llei tan sols proporcionarà una llar per a les víctimes de persecució a l’estranger, però que no privarà a ningú de la ciutadania.

Els partits de l’oposició del país han criticat Modi per haver tramitat la nova llei just abans de les eleccions, i n’han acusat el partit, el BJP, d’haver emprat mesures divisòries per seduir els votants hindús. És previst que el BJP s’imposi en els comicis, que es faran entre l’abril i el maig.

El govern cerca “la polarització i la distracció”, va dir dimarts Sanjay Hegde, advocat de diferents casos davant el Tribunal Suprem de l’Índia, en una entrevista amb el periodista Barkha Dutt.

“Fonamentalment, aquesta és l’objecció a la llei: que som un país confessional, amb religions més o menys afavorides”, va acabar.

350.000 avisos d’incidències de l’espai públic a Barcelona el 2023

L’enllumenat dels carrers encès a ple dia, una rajola que sobresurt en una vorera, carrers bruts o un semàfor sense llum, o que triga moltíssim a canviar de color, són situacions anòmales que qualsevol ciutadà pot detectar a la via pública. I ho pot comunicar directament a l’Ajuntament de Barcelona, per diverses vies, com ara el telèfon del civisme, el 900226226, el 010 i l’aplicació Barcelona a la Butxaca, amb la qual pot fotografiar i geolocalitzar les incidències. Al web municipal també es poden canalitzar notificacions, de mil dues-centes temàtiques diferents.

Són vies que formen part del sistema IRIS (acrònim d’incidències, reclamacions i suggeriments), amb què l’ajuntament rep les comunicacions dels ciutadans que informen sobre desperfectes o irregularitats en un element urbà o un servei municipal localitzat en un espai i temps concret. També es poden fer arribar queixes, comunicacions d’insatisfacció general, suggeriments i idees de millora d’algun aspecte de la ciutat o dels serveis municipals. El sistema també recull peticions de serveis establerts per l’ajuntament, a través d’una sol·licitud. Tanmateix, es poden fer consultes a la web de l’ajuntament, com ara demandes d’informació canalitzades per atenció en línia i per mitjà dels diferents webs municipals que es vinculen al sistema IRIS.

Aquests són tots els canals pels quals, l’any passat, el consistori va rebre 350.573 avisos, fets per 150.000 ciutadans diferents. “Són els inspectors voluntaris, al carrer, que fan que la ciutat millori, a banda dels nostres inspectors, la Guàrdia Urbana i més agents”, explica Xavier Socastro, cap del Departament d’Incidències i Qualitat de l’Ajuntament de Barcelona. El nombre d’avisos rebuts sobre el manteniment de l’espai urbà, com ara la situació de les papereres, les zones de gossos, els semàfors, les pilones, les voreres, l’enllumenat i els bancs, van pujar d’un 7%.

Respecte de la recollida de la matèria orgànica i del rebuig, hi va haver un 40% menys d’avisos que l’any anterior. En la neteja de carrers i places, n’hi va haver un 16% menys, i un 39% menys sobre recollida dels contenidors de reciclatge. A més, el nombre de queixes presentades per soroll a la via pública també s’ha reduït d’un 6% aquest darrer any.

L’any passat 149.931 persones diferents van registrar una incidència a l’IRIS, això demostra que és un sistema força conegut per la ciutadania, que el fa servir habitualment. D’ençà que es va crear l’any 2005, 869.038 ciutadans han fet servir aquest sistema almenys una vegada. Del total d’IRIS presentats, 32.517 es van traslladar per via interna mitjançant l’avís d’algun servei municipal (menys del 10% del total), una xifra molt semblant als 32.260 IRIS de l’any 2022.

Respecte del canal d’entrada, els avisos rebuts als telèfons 010 i el Telèfon del Civisme (900.226.226) es van reduir lleugerament del 38% de les entrades l’any 2019 al 35% l’any 2023, una tendència semblant a les comunicacions via la bústia ciutadana d’internet, que va passar del 35% al 32%. L’aplicació Barcelona a la Butxaca, que l’any 2019 no existia, l’any passat ja va recollir el 19% dels avisos al consistori.

Closcadelletra (CDX): Aprofundir les obsessions

La música és un pensament encarnat en un cos, el pensament del compositor, restituït pel cos del seu intèrpret.

Com podria donar als mots la seva càrrega sonora, la seva vibració justa?

Faig passes dins aquesta primavera d’hivern per un foravila enganyat pel canvi climàtic.

I empès per aquesta ardor de creixença veig lletres pertot en estat naixent: en la curvatura d’una branca de figuera, en el plec d’una herba, en la forma d’un mac dins una paret de pedra seca, en la base estratificada d’un fanguer.

Metamorfosar-me, créixer i proliferar és un joc.

És una escola de llibertats.

El paisatge s’excava, abandona la història per la prehistòria, s’obri a un altre temps, a un altre espai.

L’escriptura es reinventa en la immediatesa de l’espontaneïtat, en l’esclat del seu traç.

Quina relació fonda hi ha entre la grafia i la geografia?

Per què cerc a les totes aquesta escriptura en naixença, en moviment, en plena gestació?

Com puc arreplegar el mateix instant de trencar aigües, de l’efracció del text!

Em venen a la memòria uns versos que vaig aprendre de cor i un epitafi de John Keats: La bellesa és veritat, la veritat és bellesa: això és tot el que sabeu i tot el que necessitau saber (“Beauty is truth, truth beauty: that is all ye know on earth, and all ye need to know”) i l’epitafi, que vaig llegir al Cementeri dels Anglesos de Roma deia paraules inoblidables: Aquí jeu algú  que va escriure el seu nom a l’aigua (“Here lies one whose name was writ in water”)…

I com Keats, però d’una altra manera, veig com les meves paraules alliberades s’escriuen i es dissolen dins la llum.

Es dissolen dins la llum.

Com un jazz de l’escriptura.

Aquesta veu de cada dia que recull la sorpresa, agafa al segon l’arribada del desconegut, el lleuger, allò que fuig, l’impromptu.

Veu tendre contra la sedimentació, contra la petrificació, contra la momificació.

Contra el lloc comú!

Escriure sense imatges, que per la gola només passi un aire de lliure alè que bufi dins les orelles el nom vertader  de les coses que aquelles imatges embolicaven.

Quan lluny som de la transparència!

Transparència del sentit.

Transparència de l’energia, de la força, de les paraules de la llengua!

Transparència d’allò que vull cantar!

Sempre seguit m’assalten noves interrogacions.

Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen, de totes les pandèmies que ens llancen, de totes les mentides que ens fan empassar, de tots els fàstics amb què ens sollen.

Cerc el desconegut amb una alta economia de mitjans.

Els ulls volen beure la vivor d’un esqueix, la novetat del que s’amaga, la frescor de l’inalterat.

Un temps que em sembri de llavors fèrtils.

Torn a fer passes per aquest camp que sobreviu encara.

Entr dins un bosquet en què les darreres pluges han despertat la molsa, la barbeta, el pèl de roca d’un verd fosc ple de taques grisoses com a constel·lacions ombrejades pels pins.

I quasi sense adonar-me’n em trob just devora una clariana.

Són moments que deix brillar en la seva potència immediata i on m’enfons per comprendre’ls.

I també em sembla entrar en mi mateix.

Aquesta clariana diferent del món exterior no menys que del món interior a l’encontre de la qual aquests esclats lluents sorgeixen és una escala de socors per aquests temps incerts.

Moments en què vaig molt alerta, com si tocàs alguna cosa molt delicada, molt fràgil, molt trencadissa.

Tenc por de profanar-los.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/03/Closcadelletra-CDX.mp3

Vinyataires Lliures: un nou manifest, arribar a Europa, multes i insubmissió burocràtica

Fa pocs dies, el Gremi dels Vinyataires Lliures va fer l’assemblea anual per compartir el moment en què es troben i els desafiaments i prioritats. La van fer al celler la Gutina, a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà). Els Vinyataires Lliures, que van néixer d’una manera espontània, arran de les multes que l’INCAVI va posar a dos cellers sense DO per l’ús del topònim de la seva població en l’etiqueta, ara ja fa quatre anys, es troben organitzats i més forts que mai. Segons que expliquen, són gairebé setanta associats i a l’assemblea se’n van trobar una cinquantena. Funcionen en grups territorials de diferents zones de Catalunya i una vegada l’any fan una assemblea general presencial.

Hem parlat amb Josep Dasca, del celler Dasca Vives de Valls, del moment en què es troba el col·lectiu. Ell va ser un dels cellers denunciats i multats per l’administració, i la seva denúncia pública, la que va originar la primera onada de solidaritat que va ser l’origen del col·lectiu. Explica: “Em sembla que d’un parell d’anys cap aquí ens hem anat consolidant i ens hem anat definint més bé. Allò que va començar d’una manera espontània ara s’ha anat consolidant i s’ha evitat el que ens feia més por, que aquest grup de vinyataires amb uns ideals compartits s’anés dissolent.”

Créixer ben definits

En aquest temps, el col·lectiu s’ha constituït com a gremi i ara és el Gremi de Vinyataires Lliures, una de les condicions que va posar l’INCAVI (convertir-se en una entitat legal) per a tenir-lo d’interlocutor. Avui no solament són agremiats sinó que també treballen per créixer i fer-se més grans. Dasca explica: “Una de les prioritats que tenim és la de donar a conèixer el gremi d’una manera més organitzada, perquè ens interessa créixer. Per això hem encarregat una campanya professional i presentarem un nou manifest que ja tenim preparat i que aviat, en qüestió de setmanes, farem públic.”

Precisament en la línia de donar-se a conèixer, l’octubre de l’any passat dins el festival Most de cinema del món de la vinya i el vi es va estrenar el film de Clara Isamat La contra etiqueta. El que es veu i el que es beu, que relata l’origen del moviment dels Vinyataires Lliures i posa sobre la taula alguns dels conflictes que el moviment ha fet visible, en especial l’immobilisme de les denominacions d’origen i la necessitat que es replantegin aspectes que les regeixen, perquè donin resposta a unes necessitats més actuals dels seus territoris vinícoles i cellers i perquè siguin més dinàmiques i transparents. La majoria dels cellers associats al Gremi de Vinyataires Lliures treballen fora de les denominacions d’origen, però n’hi ha una part que sí que hi són a dins. Tot i que aquests cellers també tenen algunes referències fora de la DO.


Un moment de l’assemblea del Gremi de Vinyataires Lliures d’aquest mes de març. De l’INCAVI i el CEVI, una organització europea de petits viticultors

Però, quins són els objectius sobre els quals treballa ara el col·lectiu de Vinyataires Lliures? Explica Dasca: “En paral·lel a donar-nos a conèixer més, la intenció també és mirar de vincular-nos amb més col·lectius europeus de viticultors petits o familiars. Perquè de vegades ens trobem parlant amb l’INCAVI i s’excusa que hi ha lleis d’àmbit europeu sobre les quals no pot fer res. Doncs hem d’arribar a Europa per poder qüestionar aquestes lleis, si ens perjudiquen. Per tenir-hi paraula, per tenir-hi veu. I ens volem associar al CEVI, una organització europea de petits vinyataires.” CEVI, Confederació Europea de Viticultors Independents, és l’única organització internacional que reuneix i representa els viticultors independents d’Europa, segons que llegim a la seva web.

L’any 2023 el Gremi de Vinyataires Lliures es va reunir dues vegades amb representants de l’INCAVI i ara a final de març o primers d’abril en tindran una altra. “Costa avançar. Tenim diferents qüestions sobre la taula. Clarificar el tema dels topònims, per exemple. I també hem anat veient que Europa marca una llei bastant àmplia, però sovint els estats l’acoten més. I aquestes acotacions moltes vegades no són d’àmbit europeu sinó estatals. De manera que en aquests casos sí que es té més capacitat de decidir. Ara, si no et poses a mirar tota aquesta normativa, que és bastant enrevessada, doncs l’administració pot escudar-se dient que no hi pot fer res. En això treballem.”

I quines qüestions tracteu amb l’INCAVI més enllà del conflicte amb els topònims? “Vam presentar un seguit de punts, per exemple, amb relació a la normativa alimentària. Volem que es tingui en compte que som artesans, que no se’ns pot tractar igual que una gran indústria alimentària. Un altre tema fort és el de les certificacions, que si no estem dins una DO tampoc podem posar la varietat i l’anyada. Però la majoria dels cellers del gremi tenim la certificació del CCPAE (Consell Català de la Producció Agrària Ecològica), que ens fa una auditoria oficial cada any. Per tant, podem acreditar la varietat i l’anyada amb aquesta auditoria. Però a Catalunya això no s’entén així, tot i que en l’àmbit europeu sí que es podria fer, i per posar varietat i anyada estem obligats a fer una altra certificació paral·lela en què t’acaben mirant el mateix. De manera que dupliquem certificacions, perdem el temps i perdem diners. Són temes polítics, no hi ha facilitats.”

La revolta dels pagesos, la batalla contra l’excés de burocràcia

Dins el Gremi de Vinyataires Lliures tothom fa de pagès, encara que no tots es dediquin al cent per cent a la vinya. Però tots cultiven la terra. Com a gremi no encapçalen cap plataforma local en el context de la revolta dels pagesos, però individualment la gent del gremi sí que s’hi ha vinculat. Una de les qüestions recurrents i reclamades per la pagesia és que s’acabi l’abús i l’excés de burocràcia en el sector agrari.

Precisament, Josep Dasca aquesta setmana ha denunciat a les xarxes socials que li han arribat dues multes més: “El Departament ens ha sancionat amb tres-cents euros per no tenir el justificant d’haver llençat un sac (de paper) de caldo bordelès al gestor de residus (utilitzem mig sac l’any) i tres-cents euros més per no tenir al dia les inspeccions d’una màquina d’ensulfatar que fa dos anys que no fem servir.” I arran d’aquests fets que es fan difícils d’entendre, rebla: “Ens plantem, insubmissió burocràtica.”

Li demanem per tot això i ens explica: “Ho hem posat d’exemple, ara que es parla tant de l’excés de burocràcia. La gent que no és pagesa ha sentit a parlar dels problemes que tenim. I l’exemple que explico és d’una inspecció que ens van fer l’any passat, que van venir a mirar la qüestió de la higiene (si hi ha brossa pels camps, als magatzems…). Nosaltres treballem en ecològic, no fem servir productes químics tòxics, només fem servir productes naturals. I, en canvi, ens tracten com si tinguéssim productes químics convencionals. Vaig parlar amb els tècnics que van venir, els vaig explicar que no era un problema que el sofre es conservés dins els envasos tal com te’ls venen, però vaig veure que no sabien res del cultiu de la vinya ni de l’agricultura ecològica ni convencional. No sabien què era el sofre, per a què s’utilitza. És aquest sense sentit, que des de l’administració s’apliquin unes normatives sense cap criteri ni coneixement. I això té unes conseqüències greus per als pagesos. A nosaltres ens han clavat sis-cents euros de multa per una cosa que no té cap sentit.”

És factible de fer una insubmissió burocràtica? Diu Dasca: “Quan veus que es troben tan allunyats de la realitat, no sé si parlant-ne es pot aclarir res. Potser hem de ser més dràstics i dir: ‘Fins aquí hem arribat i això no ho acatem’, a veure si així s’adonen d’alguna cosa. Per nosaltres aquestes multes són un exemple de les mil coses que ens trobem en el dia a dia tots els pagesos de Catalunya.”

Josep Dasca sap que, si l’administració hi jugués a favor, el panorama agrari podria ser ben diferent, i també n’explica un cas positiu: “Mira, un altre exemple, però que seria l’altre cantó de la moneda. Aquests dies parlem amb un tècnic del Departament d’Agricultura que busca tècniques regeneratives, i posa en contacte entitats amb propietaris forestals, per a aprofitar tota la massa forestal per aplicar-la a les vinyes. S’han començat uns estudis per saber si això pot regenerar el sòl i fer-nos més resilients davant la sequera. I ara començarem un projecte en aquesta direcció amb el departament. És clar, si tot el departament es dediqués a aquestes coses aniríem superavançats.”

Es presenta ‘Deu lliçons per a salvar el català’, amb articles de Carme Junyent publicats a VilaWeb

Demà, dilluns, es farà la presentació del llibre Deu lliçons per a salvar el català (la Campana), amb articles i entrevistes de la lingüista Carme Junyent publicats a VilaWeb. El llibre va sortir a la venda el proppassat dia 7. La presentació serà a la llibreria Ona de Barcelona (carrer de Pau Claris, 94) a les set del vespre.

L’acte serà conduït per Núria Puyuelo, editora de la Campana, i hi intervindran Assumpció Maresma, editora de VilaWeb; Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb i curador del llibre; Mònica Barrieras, lingüista i cofundadora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA); Pere Mayans, filòleg i expert en diversitat lingüística; i Carla Ferrerós, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Una selecció de trenta-sis articles i quatre entrevistes

Deu lliçons per a salvar el català és una tria que conté trenta-sis articles i quatre entrevistes de Carme Junyent apareguts a VilaWeb. El primer article és del 6 de juny de 2013 i el darrer, del 9 de juliol de 2023. Durant aquests deu anys, l’aparició d’articles seus a VilaWeb fou cada vegada més freqüent.

Tots els temes importants que tenen relació amb la situació del català són tractats en els articles i entrevistes que aplega el llibre. Això es pot veure fent una simple ullada a l’índex, que inclou aquests deu apartats: “El català, llengua de convivència”, “El multilingüisme supera el parany del bilingüisme”, “Llengües amenaçades, ments colonitzades”, “Contra les polítiques lingüístiques”, “El fracàs de la immersió”, “Lingüistes i filòlegs”, “Llengua inclusiva?”, “Mites, tòpics i prejudicis”, “Els joves tenen la clau”, “Encara hi som a temps”.

Carme Junyent: deu lliçons

VilaWeb també fou el mitjà que Junyent va triar per obrir un debat necessari sobre la llengua, com una manera de remoure consciències, de provocar la reacció de la societat per a frenar la pèrdua d’ús de la llengua. Ella va coordinar sèries com ara “El futur del català”, en què van participar una trentena de lingüistes i sociolingüistes de totes les edats, acadèmics i no acadèmics, que van analitzar la situació i van oferir propostes per a redreçar-la.

Per una altra banda, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), que havia fundat i dirigit, també publica de fa anys un article setmanal a VilaWeb. Alguns d’aquests articles anaven signats per ella i al llibre també n’hi apareixen.

VilaWeb li va fer unes quantes entrevistes de profunditat. El volum en conté quatre: “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení” (de Bel Zaballa, 31.10.2013), “No ho fem bé. El català no té el futur assegurat” (d’Assumpció Maresma i Jordi Badia, 5.10.2014), “El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva” (d’Andreu Barnils, 3.9.2020) i “Hem de ser més llestos que ells” (d’Assumpció Maresma, 13.5.2022).

La vinculació de Junyent amb VilaWeb va fer que el diari li demanés de publicar articles més personals. És especialment remarcable la darrera sèrie, “No patiu per mi”, de l’estiu de l’any passat, en què es va acomiadar dels lectors amb el seu esperit vital de sempre. D’aquesta sèrie en va sortir un llibre amb el mateix nom. El dia que es va morir, seguint les seves indicacions, es va publicar el darrer article, que va tenir un gran impacte: “Morir-se en català”.

Podeu comprar Deu lliçons per a salvar el català de Carme Junyent a la botiga de VilaWeb

La reclamació per danys i perjudicis que plana sobre les famílies d’uns ocupants morts en un accident aeri

3 de novembre de 2020. Una avioneta Piper Seneca, de color groc i pilotada per en Marc Francesch –42 anys– i en David Garcia –35 anys–, dos socis del Reial Aeroclub de Reus, surt a les 11.30 de l’aeroport de Reus (Baix Camp) en direcció a Eivissa. Aterra cap a les 12.30 a l’illa, on passen el dia. A les 18.15, decideixen de tornar. Havien d’aterrar a Reus cap a les 19.30, però poc abans de les 19.00 l’avioneta desapareix del radar. S’activen totes les alarmes i s’espera la pitjor situació possible.

L’aeronau va caure a la mar a prop de la costa de les terres de l’Ebre. La Guàrdia Civil i Salvament Marítim van muntar un ampli dispositiu de rescat el 13 de novembre, amb base a la Ràpita (Montsià). Entre més efectius, hi van treballar submarinistes i també un robot submarí –ROV Comanche–, que va ser clau per al rescat. Després d’uns dies intensos, es va confirmar la mort de tots dos tripulants. El cos de Francesch fou trobat per uns pescadors l’11 de novembre al matí a unes vint-i-cinc milles de Borriana, vuit dies després de l’accident. El de Garcia el van treure el 24 de novembre. L’avioneta era submergida a cent tretze metres i uns dies abans la Guàrdia Civil va poder filmar-ne unes imatges i constatar que Garcia era a dins.

Francesch era un conegut empresari del sector del càmping de la Costa Daurada i era president de Junts per Catalunya a Torredembarra. Garcia era mosso d’esquadra i estava destinat a la comissaria de Cambrils. Dues pèrdues humanes que van escapçar les famílies i amistats. Però això no ha estat tot, perquè tres anys després de l’accident, el 6 de novembre de 2023, Dolors Francesch, la mare d’en Marc, va rebre un burofax de l’advocat del Reial Aeroclub de Reus, Rodrigo Fernández, que encara avui no es creu.

Reclamacions de danys i perjudicis i un judici que pot esquitxar les famílies

En el burofax, Fernández li reclamava els danys i perjudicis –encara ara per a quantificar– causats a l’aeroclub arran de l’accident, entre els quals els ingressos que l’entitat va deixar de percebre per la pèrdua d’alumnes perquè no disposava de l’avioneta per a fer cursos, com també els derivats del lloguer de l’aeronau.

“El meu fill ja no el tinc, que és el que m’ha fet més mal. I que em traguessin el tema el tercer aniversari de la seva mort em va acabar de destrossar”, explica Francesch a VilaWeb. Destaca que Marc Francesch ajudava i treballava per a tothom sempre que podia i considera que el moviment de l’aeroclub i la junta no tan sols és pervers i inhumà: “També és un gest de mala fe contra una persona que, malauradament, no es pot defensar perquè ja no hi és.”

Segons ella, també és un gest temerari i imprudent contra tots els socis de l’aeroclub: “Ells podrien ser les pròximes víctimes d’aquesta manca d’escrúpols i ètica.” De fet, la prioritat de Francesch és conscienciar els socis: “Tot els que surten a volar tenen el mateix risc. Un accident pot passar en qualsevol moment. Si el club, en lloc de donar suport a les famílies, s’hi posa en contra, que se sàpiga.”

El jutjat mercantil 1 de Tarragona té un procediment obert contra el Reial Aeroclub de Reus a instància de la Societat de Salvament i Seguretat Marítima –l’empresa pública espanyola que s’encarrega de la seguretat marítima–, en què en reclamen les despeses de recuperació de l’avioneta sinistrada: 234.785,07 euros. En l’escrit, l’advocat Fernández també explicava que, si l’aeroclub perdia el judici, a part dels danys i perjudicis, també reclamaria a les famílies l’import de la recuperació de l’aeronau. L’aeroclub, en una reunió de la junta, va decidir que si es veia obligat a pagar alguna despesa de l’accident i, si l’asseguradora no ho cobria, en reclamaria l’import a les famílies.

En conversa amb VilaWeb, Fernández explica que la causa no ha avançat d’ençà del novembre. I que si hi ha moviments, tampoc no ho farà pas públic a la premsa perquè les famílies dels morts no són part del procediment i “no tenen dret de saber-ho”. Enric Morralla, president del Reial Aeroclub de Reus, també ha confirmat a VilaWeb que no hi havia novetats. “Tot està pendent de judici”, comenta.

Incompliment de les normes de vol nocturn, segons Aviació Civil

L’accident de l’avioneta va ser causat per no haver seguit les normes de vol visual nocturn, segons que va concloure l’informe de Comissió d’Investigació d’Accidents i Incidents d’Aviació Civil. D’acord amb l’organisme del Ministeri de Transports espanyol, aquest factor sembla que va causar la desorientació espacial del pilot quan es va fer de nit i “l’eventual pèrdua del control”.

Segons que es detalla en l’informe, la planificació va ser “errònia o omesa” i no va tenir en compte els condicionants de vol visual i nocturn que s’havien previst –i per als quals el pilot estava habilitat, segons que reconeix. Addicionalment, la previsió meteorològica prèvia al vol descrivia contingències que van acabar passant. Les comunicacions del pilot amb els serveis de control aeri van confirmar que hi havia núvols i les condicions van empitjorar a mesura que avançava el trajecte. Els investigadors apunten que la trajectòria final és consistent amb la pèrdua de referències visuals del pilot i l’eventual procés de desorientació espacial.

En els últims minuts de vol, segons Aviació Civil, la trajectòria de l’avioneta Piper Seneca va ser erràtica. En els darrers moments, va descriure una trajectòria de descens “amb un gran viratge en espiral i alta velocitat vertical”. Sembla que va impactar contra la superfície de la mar –unes trenta milles nàutiques al sud del delta de l’Ebre– en sentit invertit, situació que coincideix amb els danys que presentava l’aeronau.

S’ha mort Nemesi Solà, gran referent de la cultura popular i autor del segrest de la marededeu de Núria

Aquest dissabte s’ha mort Nemesi Solà. Solà ha estat tota la seva vida cristià de base, escolta i activista defensor dels drets culturals i nacionals catalans. El 1967 va participar en el segrest de la marededeu de Núria per impedir que fos coronada pel franquisme. I, com a membre de l’Associació de Tradicions i Costums, va ser un dels impulsors de la Flama del Canigó. També fou un dels fundadors del Memorial 1714 per a la recuperació i dignificació d’aquest espai.

Aquest diumenge es farà una vetlla a Barcelona i la missa de cos present tindrà lloc dilluns a l’església de Sant Pere Pescador a les 16.00 hores.

Durant la seva vida ha participat en moltes accions i iniciatives amb l’objectiu de restaurar i recuperar tradicions i costums del nostre país. Ha estat també vinculat amb Òmnium Cultural d’ençà de la seva fundació, quan era un grup de cultura popular anomenat Tradicions i Costums. Ha rebut el premi Joan Amades i l’any 2018 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Un dels episodis més espectaculars de la vida de Nemesi Solà va ser el rapte de la marededeu de Núria per a impedir que el franquisme la fes servir per legitimar el règim. D’aquell episodi en va parlar llargament en aquesta entrevista a VilaWeb: “Vam raptar la marededeu de Núria per dignitat”

Cau un cotxe a la via del tren a Alcoletge i obliga a tallar el servei d’FGC entre Lleida i Balaguer

Un cotxe ha caigut aquesta tarda a la via del tren de la línia de Lleida a la Pobla de Segur a l’altura d’Alcoletge (Segrià). Segons que ha informat Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el servei està aturat entre Lleida i Balaguer, i s’ha habilitat un servei d’autobús alternatiu per als passatgers entre totes dues ciutats. Protecció Civil ha activat el pla per emergències en el transport de viatgers per ferrocarril (FERROCAT), que ja ha estat desactivat. No hi havia ningú al cotxe quan ha acabat sobre la via, i no hi ha hagut ferits.

Rècord mundial: la campanya Cap Butaca Buida supera els 55.000 espectadors als teatres

La presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), Isabel Vidal, ha dit que la campanya Cap Butaca Buida havia superat els 55.000 espectadors (d’un total d’unes 60.000 butaques posades a la venda), una xifra que ha qualificat de boníssima i que ha explicat que havia complert amb l’objectiu somiat pels impulsors de la diada: fer un rècord mundial d’assistència als teatres en un territori, amb una ocupació d’un 92%. “Hem aconseguit que la festa hagi traspassat el sector i hagi arribat a la ciutadania”, ha aplaudit Vidal. Durant tot el dia, 145 espais escènics han programat 176 obres amb l’objectiu de fer el rècord mundial d’assistents en un dia en teatres d’un territori.

Vidal ha dit que tothom que havia participat de la diada estava molt emocionat i orgullós, i ha pronosticat que la xifra de 50.000 espectadors creixeria encara més a mesura que rebessin més dades aquestes hores vinents. De fet, al final de la gala de cloenda de la diada preveuen d’anunciar una nova xifra d’assistència que prometen que serà molt més bona que l’actual.

Per la seva banda, el vice-president d’ADETCA, Toni Albaladejo, ha recordat que el sector teatral sempre havia celebrat el Dia Mundial del Teatre, però que era una commemoració que havia acabat essent molt endogàmica. “Volíem compartir-ho amb el públic”, ha dit.

Tant Vidal i Albaladejo com el codirector general de Time Out a l’estat espanyol i francès, Eduard Voltas, han aplaudit que Cap Butaca Buida hagi servit per a situar Catalunya com el primer país que fa el rècord mundial d’espectadors en sales de teatre en un sol dia. També han garantit que la iniciativa tindria continuïtat l’any vinent.

La cloenda de la diada es farà aquesta nit al teatre El Molino de Barcelona amb l’espectacle Festa Grossa, amb Fel Faixedas i Carles Xuriguera, en què es revelaran les dades de participació finals.

Centenars de manifestants protesten a Barcelona contra la condemna d’Adrián Sas

Centenars de persones s’han aplegat aquesta tarda als Jardinets de Gràcia de Barcelona per protestar contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol, anunciada aquesta setmana, que confirma la condemna d’Adrián Sas a tres anys i sis mesos de presó per haver-se manifestat en el primer aniversari del referèndum del Primer d’Octubre, l’any 2018.

La mobilització, convocada per la Plataforma Antirepressiva de Barcelona, ha començat als Jardinets de Gràcia cap a les 19.00. Hi han assistit personalitats polítiques, com ara Aurora Madaula, i els encausats de l’operació Judes.

Dels Jardinets de Gràcia, la mobilització, encapçalada per la pancarta “Lluitem pel dret a la manifestació”, s’ha desplaçat pel barri Gràcia fins a la plaça de Vila i, d’allà, a la plaça del Sol. La manifestació ha acabat a la seu d’ERC a Barcelona, on els manifestants, que han cridat lemes com ara “Qui sembra la misèria recull la ràbia” o bé “Esquerra i Junts per Cat, la paciència s’ha acabat” han llegit un escrit en suport de Sas.

L’AMI reivindica l’amnistia en un acte a Barcelona

L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha reivindicat la llei d’amnistia, aprovada aquesta setmana al congrés espanyol, en un acte a Barcelona en què han participat figures com ara el president de l’entitat, Jordi Gaseni, i membres de l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació com ara David Fernández, Marina Geli i Albert Carné, que han llegit un manifest que defensa l’amnistia com una qüestió de drets humans i d’autodeterminació.

El text insta a posar fi a la persecució política contra aquells que han defensat les aspiracions democràtiques del poble català, i per això considera la llei un gran pas endavant per a la normalització democràtica. Alhora, defensa que autodeterminació i amnistia són plenament compatibles i que la norma ha de ser, precisament, un punt d’inflexió del procés sobiranista.

Solidaritat Catalana obre una consulta interna per a decidir si es presenta a les eleccions

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha obert una consulta interna per a decidir si es presenta a les eleccions catalanes del 12 de maig després de la renúncia de les bases de l’ANC a llista cívica –a la qual la formació donava suport.

Segons que ha informat en un comunicat, la formació ha optat per aquesta mesura per a poder presentar un projecte independentista, unilateral i tan ampli com sigui possible.

Dilluns a les 21.00 s’acaba el termini per a votar la proposta, el resultat de la qual es publicarà l’endemà, amb la intenció d’implantar la iniciativa legislativa popular (ILP) registrada el 2 de febrer per la formació, que demana que el parlament declari la independència de Catalunya.

La Korrika de Barcelona ret homenatge a Martxelo Otamendi

Aquest matí s’ha fet a Barcelona la Korrika, la cursa solidària que cada any reivindica la llengua basca i el seu ús normalitzat, tant al País Basc com per tot el món. Enguany, als Països Catalans, s’ha fet la Korrika avui a Barcelona, el Pla de l’Estany i Mallorca i el cap de setmana vinent es farà a València i a Alacant.

A Barcelona, la Korrika 2024 ha estat emmarcada per un homenatge a l’ex-director de Berria Martxelo Otamendi, que ha fet l’últim tram de la cursa, entrant a Can Batlló amb el lekuko que els corredors es passen de mà en mà. Darrere seu, unes cinc-centes persones que han portat el símbol a partir de l’Arc de Triomf, corrent pels carrers de Barcelona.

Otamendi s’ha adreçat als manifestants en èuscar i en català i ha rebut uns quants regals. A més, s’ha fet el tradicional ball de l’aurresku en honor seu. Posteriorment, David Fernàndez i Vicent Partal han dit unes paraules per recordar el gran compromís d’Otamendi amb la llengua, el periodisme i la llibertat d’expressió.


El ball de l’aurresku, al final de la cursa.

La sorpresa ha arribat al final, quan ha sonat la cançó de la Korrika, que enguany ha anat a càrrec de Mursego, i l’ha cantada l’autora mateixa.


Musergo canta la cançó de la Korrika a l’acte de Barcelona.

La Korrika recorre cada any tot el País Basc i també es fan actes en ciutats de tot el món on hi ha una comunitat basca.

La CUP decidirà a final de març el candidat amb què plantarà cara al “bloc” d’ERC, el PSC i Junts

El consell polític de la CUP ha activat avui la maquinària electoral amb vista a les eleccions catalanes del 12 de maig, en què ha promès de plantar cara al bloc d’ERC, el PSC i Junts, tres formacions que considera que defensen els interessos de la “minoria egoista” de la patronal.

Així ho ha dit el diputat al parlament Carles Riera, després de la reunió del consell polític dels anticapitalistes, que ha servit per a engegar els preparatius electorals per al 12-M. La CUP ha acordat d’activar els comitès de campanya, definir les línies mestres de la seva proposta política electoral i engegar el comitè de llistes, que servirà per a definir els seus candidats, que seran elegits mitjançant les aportacions de les seccions territorials de la formació i s’anunciaran abans d’acabar el mes, després d’una votació telemàtica del conjunt dels militants.

Paral·lelament, la CUP prosseguirà amb el seu procés de refundació, l’anomenat Procés de Garbí, encara que n’haurà d’adaptar el calendari, segons que ha explicat Gemma Codina, membre del secretariat nacional. Carles Riera ha aprofitat la conferència de premsa posterior a la reunió per a celebrar que el parlament hagi tombat aquesta setmana el pressupost català d’enguany i el “bloc de les distopies” hagi estat derrotat: “[ERC, el PSC i Junts] més enllà de diferències aparents o de matisos, actuen com un bloc a favor dels interessos d’una minoria egoista que, en plena crisi climàtica i social, vol continuar fent negoci a costa de la majoria.”

Aquesta minoria egoista, segons que ha afegit Riera, la conformen la patronal Foment del Treball, grans empreses i fons d’inversió, empresaris del turisme, escoles concertades, hospitals privats i més sectors amb interessos particulars. Ha afegit que el govern tenia el deure polític i ètic d’aturar-ho i plantar-los cara, però que no ho ha volgut fer. “ERC i Junts han optat per aturar el conflicte polític amb l’estat i per pactar amb el PSC el mateix model de desenvolupament que històricament havia aplicat CiU”, ha reblat.

Pàgines