La tradició de crear estructures representatives del moviment popular al marge de (i contra) institucions públiques té precedents de pes a Catalunya, en ple franquisme, des de la Taula de Partits i la Coordinadora de Forces Polítiques fins a l’Assemblea de Catalunya. La seva finalitat última era lligar indissolublement la consecució de la llibertat amb l’eix nacional-democràtic. És prou sabut que el seu fracàs últim rau en el control despòtic dels partits majoritaris sobre les expressions més avançades del moviment popular, amb què es va trencar aquell eix per subordinar la llibertat nacional a un règim de monarquia constitucional, la pedra basilar de la qual era la “unitat indissoluble” de la nació espanyola, sota la vigilància de les forces armades franquistes (v. 23-F). Aquell control despòtic dels partits, que reproduïa, conscientment o inconscientment, els patrons que pretenia de combatre, va impossibilitar la creació de models de lluita i organització a partir de les condicions concretes en què els conflictes es manifestaven socialment i nacionalment. D’aquí la relativa facilitat amb què es va produir la transició postfranquista (perquè sovint se n’oblida la sempre salvatge repressió: v. detenció i tortures de 35 militants independentistes el desembre del 1981; v. ràtzia olímpica contra uns altres 45, l’estiu del 1992), gràcies a la tenalla contra el moviment popular entre el control intern pels partits clandestins (en el cas de Catalunya, bàsicament, el PSUC) i la repressió externa pel règim dictatorial o monàrquic.

Una de les claus per a reprendre la marxa cap a la independència unilateral haurà de ser, forçosament, garantir l’autonomia del moviment i establir quines estructures n’han de continuar actives, amb quina funció, i amb quina jerarquia política.

L’ANC, amb un nou full de ruta, n’ha de ser la primera punta de llança. La seva tasca immediata consistirà a fomentar un nou moviment de masses per a la independència que lligui, en un tot, i amb formes de lluita i organització renovades, la proclamació i defensa de la República Catalana amb les necessitats materials i nacionals immediates i el model de país a construir. En una altra ocasió, i en aquest mateix diari, ja vaig dir que caldrien uns instruments intermedis entre el moviment de masses i la capacitat d’acció local (comarques), lligats per un estat major sorgit de les mateixes organitzacions de base federades, amb programes d’acció comuns i estructures de contrapoder local i nacional. Han de constituir la base d’un moviment d’alliberament nacional amb autoritat pròpia, no traspassada a entitats o grups erigits en guies, representants, o delegats.

Aquest moviment, com és lògic, ha de tenir vocació i voluntat d’aglutinació, de manera que haurà de créixer des de la realitat viva de la lluita, el pensament, i l’organització. Imaginem un riu cabalós, ben assortit per afluents de distintes procedències i formes, que va negant a poc a poc, i pacíficament, tots els terrenys al seu abast. Ens caldran molts especialistes i una autoritat reconeguda per la seva capacitat dirigent. El Consell de la República no ho és pas. No pas en aquests moments. Ara forma part del moviment, però no n’és autoritat indiscutible. Ha de guanyar-se els galons. Personalment, veig els seus consells locals amb una funció específica: coordinar informació de base a escala nacional, contribuir a les necessitats logístiques del moviment, i crear militants conscients i organitzats. I no veig el seu òrgan de govern com a instància dirigent, sinó com a part d’un estat major en procés de creació. Pel que fa a funcions exteriors, això dependrà de circumstàncies de mal definir a hores d’ara: si el moviment assoleix fites importants de mobilització i acció, el ressò que obtinguin obligarà a crear organismes ad hoc que en garanteixin la presència i la continuïtat a escala global. La comunitat internacional es mou a cop de fets, que són, per definició, irrefutables.

Per a no posar el carro davant dels bous, cal reflexionar sobre allò que es necessita, allò que ha caducat, i allò que encara manté la seva vigència. El Consell de la República és un actiu simbòlic, no pas material, vull dir, capaç per si sol de fer moviment. Que ho pugui ser no dependrà pas d’atributs o atribucions, sinó de la seva incardinació a la lluita real. A la seva gent de base els toca de respondre, menys a escala individual que en tant que membres d’un grup organitzat.

València s’ha tornat a mobilitzar per a reclamar la dimissió del president Carlos Mazón, quan fa dos mesos de la tragèdia de la gota freda, que ha deixat 223 morts. Segons la delegació del govern espanyol, 80.000 persones han participat de la tercera marxa contra el cap del Consell.

[VÍDEO] “Quan l’alarma va arribar, el meu avi ja era mort”: el testimoni colpidor d’una jove de Catarroja

Tot seguit us oferim les millors imatges.

Norman Ortells és un veí de la pedania de la Torre que ha assistit a la manifestació multitudinària d’aquesta tarda a València per a reclamar la dimissió de Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda. Explica a VilaWeb que ha sortit de la Torre a tres quarts de cinc de la tarda per anar cap al centre de València, a la plaça de Sant Agustí, punt d’on sortia la manifestació a les sis.

[VÍDEO] “Quan l’alarma va arribar, el meu avi ja era mort”: el testimoni colpidor d’una jove de Catarroja

Ortells ha explicat el seu testimoni del dia de la gota freda, el 29 d’octubre. La Torre és una de les zones més devastades. La família d’Ortells ha perdut els vehicles, dos negocis, “els veïns morts i tota la comarca de l’Hora Sud”: “Era a dalt de casa quan va passar. Miràvem per la finestra. Quan va caure el pont de Picanya vam dir: ‘Ostres açò ja està ací’. Vam baixar a treure el cotxe i al cap d’un quart d’hora l’aigua ja ens arribava al melic.”

El jove es mostra indignat quan explica que, després de dos mesos, encara no han notat millores a la Torre. “No hem notat millores. Com saps, la Torre forma part de la ciutat de València, […] i encara no ha executat ni un euro del seu pressupost. L’únic que han fet és les donacions de milionaris, particulars o ONG. Ara mateix, a la Torre no tenim supermercats on anar a comprar, el 80% dels ascensors no funcionen i la gent gran no pot baixar, els fanals estan trencats, el fang només l’han mogut en camps a la zona de Sociópolis, no hi ha aigua corrent ni enllumenat…”

Sociópolis, de símbol de la bombolla immobiliària a pisos per als damnificats per la gota freda

Aquesta és la segona volta que Ortells ve a la manifestació acompanyat de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Torre. Hores abans de la concentració, els veïns s’han trobat al pont que connecta la pedania amb la ciutat de València per penjar una placa i batejar el pont com a “pont de la Solidaritat”, en homenatge dels voluntaris que d’ençà del primer dia han ajudat en tasques de voluntariat. Segons que explica, els veïns cada vegada estan més organitzats.

Veïns de la Torre bategen de manera popular el “Pont de la Solidaritat” per homenatjar els voluntaris de la gota freda

Per tot plegat, Ortells no solament demana la dimissió de Mazón sinó que també n’exigeix responsabilitats i que se sàpiga la veritat.

Els carrers de València s’han omplert aquesta tarda de milers de persones per a reclamar la dimissió de Mazón, avui que fa exactament dos mesos que la gota freda va devastar una bona part del País Valencià. La gent que es manifesta està molt enfadada amb la gestió que el govern de la Generalitat va fer de la catàstrofe, entre la qual hi ha les víctimes que han perdut algun familiar, amic o conegut pròxim. Un d’aquests manifestants és l’Aitana, una noia que va perdre l’avi a Catarroja. Du una pancarta feta a mà, un gran cartó en què pot llegir-se, en lletra majúscula: “Heu matat el meu avi.” El missatge va acompanyat d’una fotografia de l’avi.

[VÍDEO] “Hem perdut els vehicles, dos negocis i els veïns morts”: la indignació d’un manifestant de la Torre

Segons que ha explicat l’Aitana a VilaWeb, el seu avi vivia tot sol en un baix de Catarroja. “Vivia sol. Quan va sonar l’alarma, el meu avi ja era mort”, declara amb fermesa. De fet, també explica que quan va sonar l’alarma i van voler anar a rescatar-lo, ja no podien anar-hi perquè tot estava col·lapsat. “L’alarma deia que no ens desplacéssim. Però com volien que ens desplacéssim?, si ja no es podia anar pel carrer! Jo vaig intentar anar amb el meu avi, i ja no vaig poder ni travessar.” De casa el seu avi no n’ha restat res. “Només han quedat les parets. No ens ha quedat ni ell ni absolutament res de record.”

Aquesta és la primera vegada que l’Aitana ha pogut assistir a la manifestació contra Mazón. És de Catarroja i les altres dues vegades no va poder venir perquè casa seva també era malmesa, especialment la part de baix. “Venim a demanar justícia i responsabilitats.”

 

Dos mesos després de la gota freda, que ha deixat 223 víctimes mortals, més de dues-centes entitats han convocat una nova manifestació per a demanar la dimissió de Mazón. Aquesta és la tercera marxa en dos mesos i els organitzadors han volgut que els llauradors, que van tenir un paper molt especial els primers dies de l’emergència, encapçalin la marxa. Per això, davant de tot hi haurà tractors que hauran eixit de la pedania de la Torre.

Dos mesos sota el fang: els afectats continuen demanant ajuda mentre Carlos Mazón s’enreda en les mentides

La manifestació comença a les sis de la tarda a  la plaça de Sant Agustí i anirà pels carrers de Xàtiva, Colom i Navarro Reverter per desembocar a la plaça d’Amèrica. En la primera manifestació van aplegar-se 130.000 persones i, en la segona, 100.000. Aquesta es preveu que també sigui multitudinària.

Podeu seguir-ne tota la informació en directe ací:

Els metros de Barcelona i València tindran un servei especial la nit de Cap d’Any. D’una banda, TMB reforçarà el servei de metro la nit de Cap d’Any amb un dispositiu especial. Els trens circularan de les 21.00 de dimarts, 31 de desembre, fins a la mitjanit a intervals de 4 minuts a les línies 1 i 3; de 6 minuts a la línia 5; de 6,5 minuts a la línia 4 i d’una mica més de 7 minuts a la 2. Entre les 2 i les 5 de la matinada de dimecres, 1r de gener, els combois circularan amb una freqüència de pas de 9,5 minuts a les línies 1 i 5; de 10 minuts a la 4 i d’11 minuts a les línies 2 i 3. L’objectiu és facilitar els desplaçaments ràpids i segurs de la ciutadania de Barcelona i l’àrea metropolitana.

D’una altra banda, Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) oferirà serveis especials en la xarxa de Metrovalència per a garantir la mobilitat abans i després de les campanades. A més, el funcionament del TRAM d’Alacant també ampliarà horari i serveis en les línies 1, 2, 3 i 4.

Dimarts, dia 31, es mantindran els horaris en totes les línies de metro i tramvia fins a prop de la mitjanit, i l’endemà, 1r de gener, les circulacions continuaran a partir d’abans de les quatre de la matinada segons l’estació i la línia de metro, i prop de les cinc de la matinada en les diferents línies de tramvia.

Amb el servei previst, els trens circularan a la línia 1 de Bétera a la plaça d’Espanya; a la línia 2 entre Llíria i també la plaça d’Espanya; a la línia 3 de l’aeroport a Rafelbunyol; a la línia 5 de l’aeroport a Marítim; a la línia 7 entre Marítim i Sant Isidre i a la línia 9 de Riba-roja de Túria a Alboraia – Peris Aragó. A més, en la xarxa de tramvia prestaran servei les línies 4, 6, 8 i 10.

El pont que connecta la pedania de la Torre amb el barri de Sant Marcel·lí, a València, ha estat batejat, de manera popular, com a Pont de la Solidaritat. Els veïns de la Torre han enganxat aquest matí una placa commemorativa per homenatjar els voluntaris que han participat i continuen participant en tasques d’ajuda als damnificats per la gota freda del 29 d’octubre.

Avui, que a més fa dos mesos de la catàstrofe, centenars de veïns s’han aplegat al pont per participar en l’acte, que també ha servit per a recordar les víctimes. A la Torre va haver-hi catorze morts. En l’acte, els veïns han dipositat roses blanques i vermelles en una cistella de vímet al costat d’unes espelmes per a recordar-les. Tot seguit s’han recitat els poemes “El fang, la pluja“, de Vicent Andrés Estellés, “Oda a la solidaridad“, de Pablo Neruda, i “Despertar vocaciones“, de Gloria Fuertes, en agraïment als voluntaris. També s’ha cantat l'”Himne de l’alegria”, tocat per un dels veïns, en Paco.

Finalment, s’ha instal·lat una placa commemorativa popular en què es pot llegir “Pont de la Solidaritat” a la part de la passarel·la més pròxima a la Torre. “És un bateig popular, de la gent del poble, de la gent que realment el sentim com a nostre”, ha dit Norman Ortells, portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Torre. Ortells també ha indicat que era previst que oficialment el pont rebés aquest nom, però ha negat que l’Ajuntament de València hagués comunicat dates precises: “No sabem quan ni quin tipus de placa hi haurà.”

El president de l’Azerbaitjan, Ilham Aliyev, ha exigit a Rússia que acabi d’assumir la seva responsabilitat, total o parcial, pel sinistre d’aquesta setmana de l’avió Embraer 190 d’Azerbaitjan Airlines després d’assegurar que l’aparell va perdre el control quan sobrevolava sobre la regió russa de Grozni i que va rebre foc de terra estant quan la defensa aèria russa estava repel·lint drons de combat ucraïnesos.

El dia de Nadal, l’avió Embraer 190, que cobria la ruta Bakú-Grozni, es va estavellar a tres quilòmetres de l’aeroport de la ciutat d’Akhtau, a la costa de la mar Càspia, al Casaquistan. L’accident va deixar trenta-vuit morts i vint-i-nou ferits, la major part en estat greu.

Una quarantena de morts en l’accident d’un avió al Casaquistan

Aliyev ha fet aquestes declaracions un dia després de mantenir una conversa telefònica amb Vladímir Putin en la qual el mandatari rus li va demanar disculpes després d’admetre que el sinistre va començar en espai aeri rus.

El president de l’Azerbaitjan s’ha mostrat encara més contundent en assegurar que “gràcies al fet que el buc no va cremar, avui podem dir obertament que Rússia va obrir foc contra l’avió; no de manera intencionada, però podem dir que ho va fer”.

El mandatari ha reiterat que el seu país ha presentat tres exigències fonamentals. Primer, unes disculpes de Rússia que van ser presentades en la conversa del dissabte. En segon i tercer lloc, ha avisat que “la part russa ha de confessar la seva culpabilitat i ha de castigar els culpables, responsabilitzar-los penalment i pagar una indemnització a l’estat d’Azerbaitjan i als passatgers i tripulants ferits”.

S’acosta Cap d’Any i, amb això, el sorteig de la Grossa. Loteries de Catalunya ha posat a la venda cent mil números –que van del 00000 al 99999– amb un total de quaranta sèries. Trenta seran en format físic, cinc en format electrònic i cinc més aniran assignades a les participacions amb la Dooble, la rifa que dóna suport al teixit associatiu de Catalunya i proporciona una alternativa catalana a les participacions tradicionals de Nadal. Com cada any, hi haurà cinc grans premis, el primer dels quals, dotat amb 200.000 euros per bitllet.

Quan es farà el sorteig?

El sorteig de la Grossa serà el dia 31 de desembre, cap al migdia. Els organitzadors encara no n’ha confirmat l’hora, però aquests darrers anys s’ha fet entre les 12.00 i les 13.00.

El sorteig s’emetrà en directe per TV3, però encara no s’ha anunciat qui seran els presentadors d’enguany. De totes maneres, a VilaWeb farem un seguiment en directe del sorteig, i anirem actualitzant la informació minut a minut, que podreu consultar ací. El sorteig serà presentat per Anna Simon.

Com celebrar el Cap d’Any? Deu propostes per a acomiadar el 2024

On es poden adquirir els bitllets? 

A més dels punts de venda habituals de Loteries de Catalunya, també es poden adquirir els bitllets de la Grossa de Cap d’Any als supermercats. A part, també es poden comprar els bitllets per internet, a la pàgina oficial de Loteries de Catalunya. Els bitllets es podran comprar fins una hora abans del començament del sorteig.

El preu per bitllet és de deu euros, i se’n podran comprar fins a les 11.00 del mateix 31 de desembre.

Esquerra Republicana ha registrat al parlament una proposta de resolució perquè el govern internalitzi el servei d’emergències 112. Els republicans consideren essencial que el servei d’atenció de les trucades d’emergència es “continuï blindant” i que les institucions públiques protegeixin a tots els professionals que treballen en l’àmbit del CAT-112.

El president Illa sobrevola els interrogants del CAT-112 i pica l’ullet als independentistes

ERC recorda que en la legislatura passada uns quants grups parlamentaris van expressar la necessitat d’internalitzar el servei i que arran d’aquest consens el govern ja va havia fet uns quants estudis sobre la viabilitat econòmica. Una vegada acabats, els republicans consideren ara necessari de continuar els tràmits per a fer efectiva la internalització del CAT-112, tal com expliciten en un comunicat.

Si truqueu al 112, la Guàrdia Civil vindrà a casa? Així hi integraran la policia espanyola

Catalunya incorporarà prestacions d’odontologia pública per a gent gran i vulnerable i té previst d’ampliar la prestació pública de salut bucodental a grups considerats vulnerables per renda i edat durant l’any que ve amb l’objectiu de reduir les desigualtats.

Segons la consellera de Salut, Olga Pané, la salut bucodental és una prestació que majoritàriament té una cobertura de clíniques privades, l’accés a les quals és determinat pel nivell de renda. “Hi ha molta gent que no pot accedir a conservar les seves peces dentals o substituir-les”, ha dit en declaracions a Efe. Per això, la Generalitat proposa d’incorporar al sector públic prestacions que avui dia són en el camp privat.

És un pla que ja s’ha començat a aplicar progressivament aquests darrers mesos de l’any, amb la incorporació d’un primer grup de persones amb discapacitat intel·lectual i gent gran i presidiaris. El següent pas, segons que ha detallat Pané, és incorporar grups vulnerables per renda i per edat, que puguin accedir progressivament a aquesta mena de prestacions. La consellera ha explicat que es destinaran uns deu milions d’euros si s’aproven els pressupostos. De moment, el govern de Salvador Illa començarà el nou any sense nous pressupostos i sense un calendari clar per aprovar-los: l’executiu encara no ha presentat el projecte davant el Parlament.

Concerts amb clíniques privades

Pané ha subratllat que un dels principals reptes és la falta de consultes odontològiques als centres de primària, per la qual cosa no descarta que pugui recórrer a centres privats que ofereixen el servei per al sistema públic, mitjançant concerts. Primer, Salut estudiarà quins centres de primària ja tenen consultes odontològiques i quina possibilitat d’ampliació existeix en els centres que no en tenen per a poder-les incorporar. “On no sigui possible ampliar, haurem de mirar si en l’entorn de la comunitat hi ha dispositius que presten atenció bucodental.”

La salut mental

Un altre dels eixos clau d’actuació de la legislatura és la salut mental, per a la qual es destinaran vint milions d’euros el 2025, un import que en aquest cas no està condicionat a l’aprovació d’uns nous pressupostos.

Una de les actuacions serà reforçar els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), als quals Pané preveu destinar més recursos, tot i que també vol que canviï la forma d’operar.

L’accident d’avió a Corea del Sud ha deixat un balanç final de 179 persones mortes, i dos membres de la tripulació supervivents, segons l’agència de notícies sud-coreana Yonhap.

Un avió de la companyia aèria Jeju Airlines s’ha estavellat contra un mur mentre aterrava a l’aeroport internacional de Muan, una ciutat situada al sud-oest del país.  Segons els bombers, hi ha 2 supervivents, que formaven part de la tripulació, que ja han estat traslladats a l’hospital. L’avió, quan ha aterrat a l’aeroport de Muan provinent de Bangkok (Tailàndia), s’ha desviat de la pista i ha xocat contra el mur. A bord hi havia 181 persones, 175 passatgers i 6 tripulants.

Fins ara, s’han desplegat 1.562 efectius per ajudar en l’esforç de recuperació, inclosos 490 bombers i 455 policies, segons l’agència.

Aquest ha estat un dels pitjors accidents d’avió de Corea del Sud.

L’enregistrador de vol de l’avió ha estat recuperat, segons un funcionari del Ministeri de Territori, Infrastructura i Transport de Corea del Sud, i es comença a investigar la causa exacta de l’accident.

Resposta governamental

L’accident ha passat enmig d’una profunda crisi política. El president en funcions del país, Choi Sang-mok, que solament fa dos dies que ocupa el càrrec, ha arribat al lloc del sinistre per supervisar l’operació de rescat i donar el condol a les famílies. “Expresso el meu més sentit condol a les nombroses víctimes de l’accident. Faré tot allò que sigui possible perquè els ferits es recuperin ràpidament”, ha dit. A més, Choi Sang-mok ha designat Muan com a zona catastròfica per ordenar a les autoritats que facin tots els esforços possibles en les operacions de cerca.

L’oficina presidencial ha convocat una reunió d’emergència aquest matí per discutir les respostes del govern.

Choi Sang-mok ha agafat el lideratge de Corea del Sud després de la destitució de Han Duck-soo abans-d’ahir. Duck-soo va ser president en funcions dues setmanes en substitució de Yoon Suk-yeol, que fou destituït pel parlament el 14 de desembre després d’un intent d’imposar la llei marcial.

Les imatges de l’accident

L’accident ha deixat imatges com aquestes, recollides per Efe:

Avui, diumenge 29 de desembre, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

Dos mesos sota el fang: els afectats continuen demanant ajuda mentre Carlos Mazón s’enreda en les mentides

Toni Valero: “Que no ens reconstruïsquen, que ens deixen reconstruir a nosaltres”

[VÍDEO] Resum de l’any 2024: Un any engrescador per a la llengua catalana

La presa més gran del món, que ha fet saltar les alarmes al Tibet i l’Índia

Comença la prohibició progressiva del gas a les cases

Nausicaa Bonnín: “Vaig tenir un gran complex, tenia por que es pensessin que era allà per ser ‘filla de’”

Dotze jocs infantils en català per a demanar als Reis d’Orient

El mestre que va prometre la llibertat

Vins extremats i compromesos per a aquestes festes

Mail Obert d’Andreu Banils: Bon any, Gonzalo Boye

Mail Obert de Mercè Ibarz: Carta de l’any nou

Closcadelletra (CDXLVII): Besera de tu

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’Obra Cultural Balear (OCB) i Joves de Mallorca per la Llengua han convocat un acte festiu i reivindicatiu per la Diada de Mallorca el 31 de desembre a Palma per reclamar que es recuperi la data tradicional. “Segons fonts de l’OCB, el 31 de desembre és la data històrica que, des del segle XIII, les institucions mallorquines han commemorat i que representa la voluntat de continuïtat amb la identitat històrica, cultural i lingüística, a la qual ens integràrem fa prop de vuit-cents anys”, reivindica l’entitat en un comunicat.

L’acte tindrà el lema “Guanyem el futur” i es farà a la plaça de Sant Jeroni a les 13.00, una vegada acabats els actes institucionals de la Festa de l’Estendard. Hi participaran representants de diferents àmbits socials i culturals de les Illes i hi intervindran breument els presidents de l’OCB i Joves de Mallorca per la Llengua, s’hi llegirà un manifest i Clara Fiol cantarà “La Balanguera” amb l’actuació musical de Natàlia i Carles.

Fins ara, l’OCB no havia convocat mai un acte commemoratiu per la diada a Palma, però la decisió del Consell de Mallorca, governat pel PP i Vox, de canviar-la pel 12 de setembre els ha decidit a fer-ho: “Ara més que mai, és necessari recordar que la Diada de Mallorca ha estat, és i serà sempre, el 31 de desembre.” Més enllà de Palma, les delegacions locals de l’OCB han organitzat actes commemoratius per tota l’illa durant tot el mes de desembre.

“Volem que aquesta data servesqui per a reivindicar els instruments que encara no tenim per a incorporar a la mallorquinitat aquells qui encara no se la fan seva: volem unes Illes Balears on el català torni a ser eina de cohesió social”, afegeix Joves de Mallorca per la Llengua, que diu que la data del 12 de setembre és una diada postissa.

“La Diada de Mallorca serveix per a posar en valor tots aquells mallorquins invisibilitzats i ens serveix per a sortir a guanyar el futur, al mateix temps que és un acte de memòria per a tots els que han lluitat abans que nosaltres”, diuen, i afegeixen que cal aspirar a una diada cívica que aplegui tothom que estima l’illa.

Ja heu començat a escriure la carta als Reis de l’Orient? Una cosa que no acostuma a faltar mai a cap casa el dia 6 de gener, quan s’obren els regals dels Reis, són jocs de taula. Per això a continuació us proposem una dotzena de jocs infantils en català pensats per a edats i interessos diferents. A més, n’hem inclòs alguns per a jugar en família. I per fer la feina més fàcil als Reis de l’Orient, d’aquells jocs que tenim a la Botiga de VilaWeb, us n’hem deixat l’enllaç perquè els puguin comprar ràpidament. Això sí, us recordem que si el voleu rebre a casa abans del 5 de gener, teniu fins demà al migdia per a fer la comanda. Si no hi sou a temps, la botiga de Barcelona obrirà cada dia.

Regals originals i en català per a aquest Nadal

La Caputxeta Vermella

Més de dos anys. És un joc de taula pre-escolar il·lustrat del conegut conte infantil “La caputxeta vermella”. Hi ha dues modalitats de joc. O bé cooperativa, en què tots els nens juguen plegats per procurar que la caputxeta arribi abans que el llop a casa de l’àvia; o bé competitiva, en què dos jugadors es reparteixen els papers del llop i la caputxeta i guanya qui arriba abans a casa de l’àvia. Ideal per a començar a introduir els jocs de taula als més petits.

Podeu comprar el joc de la Caputxeta Vermella a la Botiga de VilaWeb

L’Eruga de Colors

De tres anys a sis. Aquest joc consisteix a formar una eruga multicolor i guanya qui ho aconsegueixi primer. Qui hagi vist una eruga fa menys temps comença el joc. Cada jugador té un cap d’eruga i una peça de cada color, que ha d’anar afegint segons el color que surt quan es llança el dau. Ara, no es poden repetir els colors, per tant, si el que apareix al dau ja és a l’eruga, el llançament no compta i el torn passa al jugador següent. Ideal per a portar amunt i avall, atès que ocupa molt poc espai, es pot treure en qualsevol lloc per jugar i distreure els més petits.

El Monstre de Colors

Més grans de quatre anys. Els llibres d’El monstre de colors d’Anna Llenas també tenen un format de joc de taula. És pensat per fomentar la comunicació verbal i treballar el reconeixement d’emocions i la seva expressió. En el joc, cada color representa un sentiment diferent. El monstre està confós i no sap què sent, els jugadors hauran de trobar l’ampolla correcta on desar els sentiments.

Podeu comprar el joc del Monstre de Colors a la Botiga de VilaWeb

Save the Cat

De quatre anys a vuit. El joc Save the Cat farà xalar els menuts de casa. Els participants han d’ajudar els bombers a apagar el foc i salvar un gatet atrapat a la teulada d’un edifici. És un joc de taula cooperatiu i familiar per a infants. Tot jugant a ser bombers, es prendran decisions en equip i caldrà fer una bona gestió de l’aigua.

Podeu comprar Save the Cat a la Botiga de VilaWeb

Ouch!, joc de cartes infantil

Més grans de cinc anys. Ouch! és un joc de cartes infantil en què haureu d’evitar de punxar-vos amb els cactus i aconseguir el nombre més gran i més variat de flors per guanyar. Per començar a jugar, remeneu les quaranta-quatre cartes que tenen cactus dibuixats i deixeu-les al centre de la taula. Robeu sis cartes de la baralla i poseu-les en fila. Aquests són els cactus que teniu a la vostra disposició mentre exploreu el desert. Com més flors tingueu, més gran serà la recompensa, però també serà més perillós d’obtenir-la.

Recomanat per jugar-hi amb els més petits de casa. Hi poden participar de dos jugadors a cinc en partides d’uns deu minuts de durada, i és ideal per a quan som de viatge.

Podeu comprar Ouch! a la Botiga de VilaWeb

Dodo

A partir de sis anys. Dodo és un joc cooperatiu en què haureu de salvar l’ou que es precipita pel penya-segat. Aconseguireu de salvar la petita cria de dodo? Fent servir la memòria i sense perdre ni un segon, els jugadors han de construir ponts i un embarcador per rescatar l’ou del dodo, que a poc a poc va caient per la muntanya. És una proposta molt immersiva, amb components molt cridaners com ara l’ou, que baixa lentament però sense pausa pels vessants de la muntanya i sembla que es desplaci per art de màgia. Hi poden jugar de dues persones a quatre. Són partides ràpides d’uns quinze minuts.

Podeu comprar Dodo a la Botiga de VilaWeb

Speed Cups

Més grans de sis anys. Joc de rapidesa en què els jugadors han de fer la combinació de colors correcta. Col·locar els gobelets en l’ordre que indica el dibuix de la carta dóna la victòria al jugador que ho aconsegueixi primer. Tocar la campana és imprescindible per a guanyar. Speed Cups és un joc ràpid, senzill i molt divertit. Hi poden jugar de dues persones a quatre i les partides duren uns quinze minuts.

Podeu comprar Speed Cups a la Botiga de VilaWeb

Virus!

Més grans de vuit anys. Virus! és un joc familiar en què l’objectiu és aconseguir d’aïllar un cos sa i eradicar el virus abans que cap jugador més. I per aconseguir-ho s’hi val tot, també boicotar els rivals i infectar-los. És un joc de cartes d’agilitat que posa a prova la capacitat estratègica dels jugadors. A més, hi ha el Virus 2!, que és l’expansió i conté nous virus i vaccins que faran que el joc sigui encara més divertit. Això farà que s’allargui més la partida. Hi poden participar de dos jugadors a sis, i la partida dura entre quinze minuts i trenta.

Podeu comprar Virus! a la Botiga de VilaWeb

Walkie-Talkie

Més grans de vuit anys. Walkie-Talkie és un joc de paraules cooperatiu en què la rapidesa i l’agilitat són clau, perquè l’objectiu és desfer-se de les cartes com més aviat millor. A cada carta, una cara té un color i l’altra té una lletra. Abans no s’acabi el temps, cal desfer-se de tantes cartes com sigui possible, bo i associant una lletra o un color de les nostres cartes amb un mot de les de la taula. A més, si us hi atreviu, podreu intercanviar les vostres cartes amb un altre jugador dient la paraula “Canvi”, o bé girar les cartes de tothom cridant “Tallo!”. Hi poden participar entre dos jugadors i vuit. Ideal per a jugar amb tota la família.

Podeu comprar Walkie-Talkie a la Botiga de VilaWeb

Ubongo Clàssic

A partir de vuit anys, encara que hi pot jugar tota la família. És un joc trepidant i addictiu. Heu d’intentar d’encaixar les peces a la plantilla abans no ho facin els rivals o s’esgoti el temps. Qui aconsegueixi guanyar més vegades, durant les nou rondes que dura el joc, guanyarà moltes gemmes valuoses i es convertirà en el gran guanyador final. Una de les coses positives d’aquest joc multipremiat és que té unes regles molt fàcils d’explicar perquè, en definitiva, és un trencaclosques que t’enganxarà i no en tindràs mai prou. És per entre dos jugadors i quatre i la partida acostuma a durar uns trenta minuts.

Podeu comprar Ubongo Clàssic a la Botiga de VilaWeb

Alakazum!, un joc de cartes de bruixes

Més grans de deu anys. En un món envaït per la cultura nord-americana, una bruixa valenciana, una de catalana, una de gallega, una de basca i una d’andalusa planten cara amb l’ajuda de pocions, sortilegis i les seves tradicions. A Alakazum! els jugadors hauran de gestionar correctament una llista de sortilegis, uns quants objectes i personatges de cinc cultures diferents per enfrontar-se a un enemic final. El primer jugador que derroti una de les tradicions invasores guanyarà la partida.

Hi poden jugar entre dos jugadors i cinc, i la partida dura entre vint minuts i quaranta. Alakazum! té una ampliació del joc amb més de setanta cartes addicionals.

Podeu comprar Alakazum! a la Botiga de VilaWeb

Codi Secret

Més grans de deu anys. En aquest joc del reconegut autor Vlaada Chvátil s’ha de competir i es juga en dos equips. Els jugadors de cada equip hauran de col·laborar per desentrellar el Codi Secret que solament sap un membre de l’equip, el cap d’espies. Es col·loquen vint-i-cinc targetes amb paraules i tan sols el cap sap quines paraules els pertanyen, la meitat. El cap els les haurà d’indicar amb un sol mot –que aglutini tantes targetes com sigui possible– i un número –la quantitat de paraules que han de trobar. Amb aquestes dades, l’equip haurà de triar i encertar les targetes que vol dir el seu cap. Alhora, cal evitar de caure en les paraules de l’equip rival i en l’assassí –l’única carta negra. És un dels jocs clàssics que no pot faltar a cap casa.

Podeu comprar Codi Secret a la Botiga de VilaWeb

Què no donaria per saber de memòria els més de mil set-cents versos de la Carta de l’any nou [New Year Letter] del poeta W. H. Auden. La va escriure el 1940 com a relat i testimoni poètic del que representava, per a ell i per al món, el final de la guerra del 36 en les nostres contrades i la imminent a tot Europa. Però no me la sé, la carta. I tampoc fóra qüestió d’engaltar-vos-la aquí.

Només en sé alguns versos, que de tant en tant em ressonen, com ara en aquestes dates. No sempre, però sí enguany. Per què? No ho sé, fa la impressió que estem en una frontissa històrica i, alhora, que sempre ho estem, amb un peu en el passat i l’altre en el present fugisser dels dies. I així, ens diu el poeta, “… compartint amor, llenguatge, solitud o por / cap als hàbits de l’any entrant / la gent va fluint pels carrers / cantant o sospirant mentre passa”. Quins seran els hàbits de l’any entrant, aquesta és la cosa.

L’important és, anuncia el poeta, caminar entre els altres “compartint amor, llenguatge, solitud o por”. I a això encomano aquesta meva carta de l’any nou, una entre els caminadors. En companyia del poeta de la comunió íntima entre la persona i la història en els temps moderns. En companyia també, entre tantes altres possibilitats de la presència, del fotògraf amb què encapçalo aquesta carta, Henri Cartier-Bresson (HCB), amb una imatge de l’antològica que tenim a Barcelona. Criatures endormiscades, el 1960, a Nàpols, la primera ciutat europea alliberada de l’ocupació nazi, el 1943. No totes les criatures dormen, a la foto, n’hi ha tres que, als angles superiors esquerre i dret i a l’angle inferior esquerre, tenen els ulls ben oberts. Però no miren a càmera ni enlloc: miren cap endintre. Què hi deuen veure? Somien, els dorments? Què comparteixen, els uns i els altres?

Sense més indicacions del lloc concret de la ciutat on la imatge se li revela, com sempre fa HCB i fan tants bons fotògrafs, la foto s’adreça al lliure examen de cadascú amb un gran respecte pel que hi puguem veure amb els nostres ulls interiors, els ulls oberts cap endintre, com ho estan els ulls dels tres xiquets de la foto. A cadascú el seu voler.

Aquest any que ve, entre versos d’Auden i fotos d’HCB, hi veig una paràbola de la vida adormida. De seguida m’apareix el paral·lel de l’“és quan dormo que hi veig clar” d’aquest altre poeta visionari que és J.V. Foix, que també va escriure les Cròniques de l’ultrason. Tots tres fan bona companyia. Diuen que hi hauríem de comptar, amb els somnis de les criatures, dipositàries del futur. Que la vida adormida no faci perdre el món de vista. Un desig que també podem dir així: que el món somiat saludi quan obrim els ulls. Mentre fluïm pels carrers i els recorrem.

Uns versos més d’Auden, per a acabar aquesta carta, en la traducció de Marcel Riera en l’edició recent d’Un altre temps. Poemes escollits del poeta (Edicions de 1984): “Per a nosaltres, per als qui fugim, / i com les flors que no es poden comptar / o les bèsties, que no els cal recordar, / és en el dia d’avui que vivim.” Flors, bèsties, humans, 2025. En el camí, en els carrers.

Us proposem cinc vins que contenen singularitat i compromís. Curiosament, sense cercar-ho, bona part d’aquests projectes vinícoles treballen amb l’agricultura biodinàmica. Són propostes de qualitat, per a amants del vi curiosos, que volen tastar vins que surten dels estàndards, i també són vins per a aquells que cerquen projectes compromesos socialment, ambiental i rural.

Encarinyades 2022 del celler Còsmic Vinyaters

Salvador Batlle és un dels personatges clau per a entendre la recuperació de la carinyena blanca a Catalunya, a Agullana, a les Alberes, l’Alt Empordà. I aquest vi que elabora encara va una mica més enllà i convida al joc. Perquè les Encarinyades aplega els tres colors de la carinyena. Conté 60% de carinyena blanca, 15% de carinyena negra i 25% de carinyena grisa, de vinyes velles i joves conreades segons els principis de l’agricultura biodinàmica. La vinya de l’Agullana és plantada el 1964 i la de Puig-Rodó, el 2014. Maceració amb pells i rapa durant cinc dies i premsat. Fermentació espontània en dipòsit inoxidable i una part petita, el 15%, en àmfora. Criança sobre les mares fines durant quatre mesos en dipòsit d’acer inoxidable.

Les Tallades de Cal Nicolau del celler Orto Vins

Aquest vi de picapoll negre prové d’una vinya del mateix nom al Mas-roig (Priorat), que va plantar el besavi de l’enòleg Joan Asens i que no va matar la plaga de la fil·loxera, al tombant del segle XIX-XX. Després, ni el seu avi ni el seu pare la van voler arrencar durant el segle XX. Aquesta vinya de picapoll negre és pre-fil·loxèrica, de les poques que es conserven. Asens n’elabora un vi que expressa la rusticitat de la planta. La vinya es treballa segons l’agricultura biodinàmica. El raïm fermenta en bótes de 500 litres i té 28 dies de maceració. Després de ser premsat, fa la fermentació malolàctica i la criança dotze mesos en bótes velles de 225 litres. La Generalitat l’ha destacat com a vi de finca qualificada.

Els Pájaros 2022 del celler cooperatiu de Capçanes

El cooperativisme agrari va tenir el moment culminant a començament del segle XX i a partir de mitjans del mateix segle va començar a decaure. Avui, cent anys després, algunes cooperatives vinícoles donen senyal de voler tornar a posar els seus vins a dalt de tot en qualitat i mantenir el compromís amb la pagesia i amb les vinyes velles que vetllen. Així ens mirem la cooperativa de Capçanes, al Priorat, celler que fa pocs mesos va rebre el premi innovació de la Guia dels Vins de Catalunya. L’encapçala la jove enòloga Anna Rovira, que explica a VilaWeb: “Al celler de Capçanes fem una tasca molt bonica i molt important, la d’agafar les vinyes dels socis que es jubilen i treballar-les nosaltres. Volem cuidar les vinyes velles, creiem necessari conservar aquest patrimoni des de la cooperativa. Hi ha moltes vinyes velles que si no fos per això, s’arrencarien. Fem un producte per a aquesta vinya vella i això la manté. Mantenim la vida del poble i de la cooperativa.”

Tenint en compte aquest compromís social, us proposem que tasteu un d’aquests vins nous de vinyes velles que ha començat a elaborar la cooperativa: Els Pájaros, un monovarietal de carinyena molt vella, de vinyes de vuitanta anys. Fer-ne un vi és donar sentit i valor a aquestes vinyes, una manera de conservar-les i de conservar el paisatge fent-ne un producte de molta qualitat.

Ancestral Sumoll 2022 del celler Cal Tiques

Un exemple de compromís ambiental és el treball que fan Joan Rubió i la seva família per tirar endavant el celler Cal Tiques, a Santa Margarida i els Monjos, al Penedès. Rubió és un dels primers introductors de l’agricultura biodinàmica al país. Al començament, el 2015, va haver de ser obstinat, perquè les seves propostes de vinificació no es trobaven entre els estàndards vinícoles d’aleshores i va costar d’acceptar-los a més d’un.

Us proposem aquest escumós ancestral (una sola fermentació que acaba a l’ampolla) de monovarietal de sumoll de vinya jove. El raïm ha macerat durant set dies amb les pells i el trasbals s’ha fet per gravetat, sense premsar, per obtenir la part més delicada del most. Abans de sortir al mercat s’està nou mesos a l’ampolla i després es desgorja. Té onze graus. És un vi natural, sense sulfits afegits.

Marquesa 2022 del celler Comalats

Comalats és un exemple de joves compromesos amb el món rural. Avui és un projecte viu i estructurat, amb continuïtat, gràcies a dos joves, germans, l’Eva Bonet i l’Eloi Bonet, que fa uns quants anys van decidir de continuar fent de pagesos i viticultors al mas de la família, fent vins ecològics a la Vall del Corb, Denominació d’Origen Costers del Segre. Són tretze hectàrees i mitja de vinya que avui tenen relleu generacional i que aquestes dècades vinents es continuaran treballant, si els embats del canvi climàtic i més imponderables materials ho permeten.

Us proposem que tasteu la rusticitat d’aquest vi brisat, un procés d’elaboració antic, que posa el most de raïm blanc en contacte amb les pells i conforma un vi amb estructura i amb una expressió que va més enllà dels elements primaris. Marquesa és un monovarietal de picapoll blanc. El most s’està cinc dies en contacte amb les pells. Bona acidesa i grau alcohòlic baix (10,5°). No es filtra ni clarifica.

Avui fa dos mesos que un fenomen meteorològic conegut com a gota freda o DANA va deixar caure una quantitat de pluja inassumible per a un territori com el valencià, clapat de rius i barrancs que corren secs i que han estat canalitzats, s’hi ha construït i han estat envaïts amb planificacions urbanístiques gens respectuoses amb els cicles de l’aigua, de la pluja i dels rius. Aquesta circumstància va topar, a més, amb un president de la Generalitat i amb un Consell farcits de negacionistes del canvi climàtic, de persones que no creuen en la ciència… De dirigents polítics irresponsables que no van fer cabal d’unes previsions meteorològiques que feia dies que avisaven que hi podria haver situacions de risc.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, fins i tot, es va permetre el luxe d’escarnir institucions com ara la Universitat de València, que sí que va prendre mesures. Ara hem sabut que aquell dia va abdicar de les seues funcions de president i es va posar el vestit de màxim dirigent del PP per anar a fer la política de més baixa estofa, la més ordinària que és anar repartint càrrecs ací i allà. En aquest cas, la direcció dels mitjans públics de comunicació. I per això es va entaular amb una periodista durant més de tres hores en un restaurant.

Aquesta nova versió del dinar acorrala encara més Mazón perquè és una resposta a la pregunta parlamentària del Partit Socialista, que demanava que presentés el tiquet del dinar. El pretext per a evitar de mostrar-lo és dir que no el pagava la Generalitat perquè era un acte de partit. D’aquesta manera, Mazón esquiva, de moment, que se sàpiguen detalls d’aquell presumpte dinar, com ara el nombre de comensals, què van menjar i a quina hora es va pagar el compte. Però entra en contradicció amb allò que va dir en la compareixença del 14 de novembre a les Corts, quan va explicar que havia mantingut l’agenda oficial perquè les previsions de l’AEMET deien que a la vesprada la situació milloraria.

Fora d’aquell refugi d’El Ventorro, on sembla que no arribaven ni els avisos ni els crits desesperats que demanaven ajuda, unes quantes comarques valencianes van viure un infern fet de fang i d’aigua. Van morir dues-centes vint-i-tres persones, tres continuen desaparegudes.

Dos mesos després encara ressonen les paraules del president de la Generalitat dient, abans d’anar a dinar, que a la vesprada tot milloraria, i al vespre, a dos quarts de deu, amb tanta gent negada i tanta gent refugiada en els pisos alts de les cases, dient que li faltava molta informació, que féssem cas dels avisos de les autoritats.

El president no ha plegat

Han passat dos mesos i el president de la Generalitat no ha plegat. Cap responsable del seu partit li ha recomanat que dimitesca. Divendres, Alberto Núñez Feijóo li va tornar a donar suport explícit i va dir que és l’únic dirigent políitc que fa el que ha de fer.  Ningú no li ha dit que cap paraula de les que diu tenen credibilitat. Han passat dos mesos i Carlos Mazón continua fugint d’estudi. Sense assumir cap responsabilitat, sense demanar perdó a les víctimes, sense dir per què va tardar tant a prendre decisions que haurien salvat vides.

En aquests dos mesos, ha fet la compareixença del dia 14 de novembre a les Corts per a explicar una història que tenia poc a veure amb la realitat, i s’ha sotmès a dues sessions de control. En la darrera, va posar en pràctica allò tan poc subtil que diu que la millor defensa és un bon atac i va adoptar una actitud provocativa tot fent duet amb el conseller José Antonio Rovira. Entre tots dos van aconseguir traure de polleguera els grups de l’oposició. La presidenta de les Corts va haver d’interrompre la sessió durant uns minuts i, en la represa, en comptes de demanar disculpes, es va presentar com a víctima i va accentuar el to de perdonavides.

En aquests dos mesos, Mazón ha fet una remodelació del Consell esquifida i insuficient, perquè continua presidint-lo. Ha canviat la portaveu, que li fa d’escut protector en les conferències de premsa posteriors a les reunions del govern. La vice-presidenta Susana Camarero no dubta a tallar un periodista que demana massa explicacions dient que ja no hi ha res més a afegir, després de no haver dit res. Tot això passa quan Carlos Mazón no ha fet cap compareixença de premsa oberta ni cap entrevista a À Punt durant dos mesos duríssims per a milers de persones.

Canvi d’estratègia

Ara, Carlos Mazón ha passat de pantalla, no pels seus mèrits, sinó per necessitat. Ha passat d’estar més d’un mes amagat a reprendre l’activitat. Però ací també fa trampes. Reprendre l’activitat no és, per exemple, anar presencialment a les reunions del CECOPI, perquè allà hi ha periodistes i li podrien fer preguntes que no vol respondre. A les poques que li fan respon sempre amb frases prefabricades: “Som el govern que dóna més explicacions” o “Som el govern que fa més autocrítica, sempre fem autocrítica, constantment, fem autocrítica”. I a continuació d’això critica el govern espanyol.

Aquesta represa de l’activitat tampoc no ha consistit a visitar la zona zero, o a reunir-se amb cada batlle de cada poble afectat, siga del partit que siga. Fins ara s’ha vist únicament amb els del PP. El dia que feia un mes del desastre va anar a Utiel i es va passejar per un camí pedregós amb Ricardo Gabaldón, el batlle que va ser molt més previsor que no ell i que a primera hora del matí va decretar la suspensió de les classes. Aquest gest va salvar moltes vides, i encara hi van morir sis persones, a Utiel. També va anar a un polígon amb José Javier Sanchis, el batlle d’Algemesí, també del PP. Uns dies abans s’havia queixat amargament per la televisió que ningú no l’havia avisat que el Magre es desbordaria aquella vesprada. La realitat és que a migdia ja hi havia desenes de vídeos de l’aigua a punt de sobreeixir pel pont dels Maristes.

Ara Mazón es fa més visible, però sempre en llocs amables i confortables, on sap que ningú no anirà a importunar-lo. Dijous, en el mateix moment que se sabia l’enèsima versió d’aquell dinar mortal, Mazón s’havia posat una armilla reflectora per visitar les obres del TRAM d’Alacant i explicar que es construiria un aparcament alternatiu. També ha anat a gales i lliuraments de premis a Alacant. La vespra de Nadal va anar a l’asil de les Germanetes dels Ancians Desemparats.

Lliurament de claus a TikTok

Mazón ha tornat a Instagram i a TikTok, que són les eines que li agraden més per a fer propaganda. Dissabte de la setmana passada va anar, amb la vice-presidenta Camarero, a visitar un parell de famílies que ja s’havien instal·lat en els pisos recuperats de la fallida de l’antiga Sociópolis, a la pedania de la Torre. No va convocar la premsa, però es va endur l’equip de comunicació de la Presidència, que el va enregistrar parlant amb una de les persones que en aquell mateix moment rebia les claus del pis que li havien assignat per a un període de sis mesos. Ella agraïa al president aquell gest i ell li responia que ara ja ho tenia tot solucionat. Camarero, fins i tot, li deia que si necessitava qualsevol altra cosa no dubtàs a trucar-los directament. En un altre vídeo, també amb la vice-presidenta, havien exercit de governants d’hotel o de majordoms i havien inspeccionat que cada moble i cada complement de la casa fos a lloc. Se’ls podia veure com obrien i tancaven els armaris de la cuina i agafaven una tassa, o xafaven una estora o tocaven un llit per comprovar la qualitat del matalàs. Aquests muntatges, en vespres de Nadal, eren més propis d’una escena berlanguiana de Plácido que no d’un governant del segle XXI que té l’obligació de protegir la ciutadania sense fer-ne ni publicitat ni un exhibicionisme tan impúdic. I que té prohibit per llei de participar en actes de propaganda com ara el lliurament de claus.

No assumir culpes

Aquesta és la nova vida de Carlos Mazón dos mesos després de la tragèdia, enmig de la ineficiència. No mirar les víctimes a la cara, no demanar perdó, no assumir cap culpa i esquitxar les responsabilitats sobre tot allò que es mou.

Una de les darreres polèmiques, a banda d’haver-se negat a mostrar la factura del dinar, té a veure amb qui té la competència per a retirar les desenes de milers de vehicles destrossats que encara hi ha a cada poble. Segons el president, el govern espanyol va dir que ho havien de fer els ajuntaments. La delegada d’aquell govern el contradiu i diu que les competències de seguretat les té el govern autonòmic.

En aquests dos mesos, la ciutadania ha sortit al carrer dues vegades de manera multitudinària per demanar la dimissió del president i l’obertura de diligències judicials. “Mazón dimissió” i “El president a Picassent” són els lemes que 130.000 persones el 9 de novembre i més de 100.000 el 30 de novembre van cridar pels carrers de València. Avui torna a haver-hi una cita, perquè torna a ser dia 29.

La manifestació de diumenge per a demanar la dimissió de Carlos Mazón retrà homenatge als llauradors

El paper de l’oposició

Tant el Partit Socialista com Compromís demanen sovint la dimissió de Carlos Mazón i en destaquen les contradiccions i la manca d’agilitat a l’hora de respondre a les necessitats de la població. Un cas ben especial ha estat el del retard en l’adequació dels cent tretze centres escolars malmesos per les riuades.

Compromís va anar més enllà de la crítica i va demanar als socialistes col·laboració per a presentar una moció de censura contra el president Carlos Mazón. El PSPV, que ací també fa el paper de preservar l’actuació del govern espanyol i justificar, per exemple, les absències de Pedro Sánchez, no s’ha avingut a fer aquest gest. Els equilibris i els càlculs en clau espanyola llasten la possibilitat de fer un front comú que pose les coses més complicades al president.

La devastació continua

Ha passat un Nadal trist i insuportable per a moltes famílies. També ha deixat estampes que pretenen ser alguna cosa semblant a la normalitat. Hi ha hagut Pares Nadal posant notes de color en el marró que embolcalla tots els pobles per on van passar les aigües. Semblen, encara, paisatges després d’una guerra. Encara hi circulen tota mena de vehicles militars; hi ha bombes que buiden garatges subterranis; desenes i desenes d’establiments de tota mena no han pogut obrir encara; alguns ja no obriran mai i hi ha baixos on encara no s’ha entrat a netejar, probablement, perquè no se’n localitza el propietari; hi ha soldats i bombers per tots els carrers; continuen actius els llocs on una part de la població va a cercar menjar calent. Alguns pobles han posat llums de Nadal en algun arbre, però hi ha carrers on encara no hi ha enllumenat; hi ha milers i milers de cotxes en descampats massa a prop de les zones habitades. Per bé que els equips no paren de netejar els carrers, d’arruixar-los amb mànegues a pressió, la pols sempre torna a eixir per cobrir-ho tot. Aquesta és la normalitat, ara, en tots aquests pobles de l’Horta Sud i les altres comarques malmeses per la gota freda del 29 d’octubre.

Ja fa dos mesos de tot allò, i passar pels parcs comercials i pels polígons encara és un recordatori de la ferida oberta, sobretot quan hom pensa que en aquell tanatori, en aquell centre comercial, damunt aquelles grues, s’hi van resguardar de les aigües centenars de persones que no van ser avisades de la barrancada que venia. No costa gens d’imaginar els crits d’auxili de la gent que telefonava a la ràdio perquè al 112 ningú no els responia. Transitar la pista de Silla és el record permanent d’aquells cotxes amuntegats i abandonats damunt la calçada quan l’aigua es va retirar. Hi ha restes de brutesa que s’ha quedat incrustada en el guarda-raïl, en la mitjana, o en les vores de l’asfalt.

Al Parc Alcosa –també conegut com a barri d’Orba–, la resposta a emergència de la gota freda s’ha organitzat de manera comunitària i col·lectiva d’ençà del primer dia. Aquest barri, construït els anys seixanta, pertany a Alfafar (Horta Sud), però se sent poble. Els separen les vies del tren i una realitat ben diferent. Hi viuen uns vuit mil habitants, la major part de classe obrera i immigrant, molts dels quals, en risc d’exclusió social. Va sofrir durament la crisi de la desocupació de final del setanta, la de l’heroïna dels vuitanta i noranta, que va liquidar el teixit comunitari, i hi van provar de fer front d’una manera col·lectiva, perquè l’abandonament institucional de què ha estat víctima el barri ve de lluny. El 1985 va néixer la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa, que va lluitar per tenir serveis dignes, entre més qüestions. A partir del 2000, començà el projecte comunitari com es coneix avui.

Gràcies a això, després del 29 d’octubre, el Parc Alcosa va ser capaç de cobrir les seues necessitats, sense esperar una resposta de les administracions. Se’n van sortir gràcies a la comunitat de veïns i els voluntaris que hi arribaven principalment dels moviments socials. Van obrir i ocupar alguns espais en desús de l’edifici on tenen les oficines. Gràcies a això, han creat un supermercat autogestionat i gratuït, un menjador social, un taller de bicicletes, un taller de reparació d’habitatges, un punt d’atenció psicològica, un armari solidari, un punt per a la tramitació d’ajudes, un punt de recollida de necessitats… També reparteixen menjar a domicili a tots aquells veïns que tenen dificultats per a eixir de casa, organitzen jornades lúdiques per a la comunitat i fan acció política. Formen part de les entitats organitzadores de les manifestacions contra el president Carlos Mazón i sempre han convocat una columna per anar-hi sortint del barri. Avui no serà diferent.

Malgrat tota la faena feta, la policia i l’Ajuntament d’Alfafar els posen impediments. Aquesta relació tensa amb l’administració local no és nova. Conversem de tot plegat amb Toni Valero, membre històric de la Koordinadora, tot i que prefereix que en parlem com un més. Explica que ja fa anys que els han declarat la guerra. Dins el col·lectiu, es dedica a l’acció social, és a dir, a donar coherència a totes les accions que es fan de manera assembleària. En els gairebé quaranta anys d’existència del col·lectiu, ha viscut moments de conflicte obert amb les institucions, i fins i tot ha arribat a fer unes quantes vagues de fam indefinides, que posaren en risc la seua salut. De posar-hi el cos, al barri en saben molt. Ho hem vist aquests dos darrers mesos. Ara, el focus mediàtic s’ha reduït i molt probablement acabarà desapareixent. Però la comunitat continuarà.

—Com espereu que siga la manifestació d’avui?
—Serà una manifestació que clarament expressarà l’opinió i les necessitats que té el poble de la ciutat de València i de les comarques del voltant. Però, per les dates que són, es farà una foto molt complexa. Hi haurà molta població que simplement estarà allí per a comprar i gent que vindrà expressament a la manifestació per dir el que ha de dir. La ciutat de València estarà totalment desbordada, hi haurà una situació molt caòtica. Però justament un dia de Nadal com aquest, que la població siga al carrer i que hi haja una confusió tan gran és la forma en què es pot expressar el malestar i la posició d’exigir ja no la dimissió de Mazón, sinó que vaja a la presó. Les formes que agafarà, no ho sé, també dependrà molt d’ells, perquè l’enemic també juga. Depèn molt de què faça la policia. En l’última va tindre una posició molt difícil, no només va demanar identificacions, sinó que va escorcollar bosses. Independentment d’això, estic convençut que el poble valencià donarà una resposta.

—Les dues manifestacions anteriors han estat molt transversals, com les valoreu?
—És la resposta del nostre poble al que acaba de passar i em sembla que, com a mínim, són respostes amb dignitat. Evidentment, nosaltres no som una cosa excepcional al marge de com va el món, al marge del moment polític, no només al País Valencià, sinó en l’estat espanyol, en la Unió Europea, en el món. És veritat que els corrents que dominen en aquests moments, i que el 28 d’octubre dominaven, encara són els hegemònics conservadors i de dreta, per no dir d’ultradreta. Però també és veritat que sobre aquesta situació la resposta del nostre poble ha sigut totalment digna i que el que fa és qüestionar, efectivament, allò que fa l’altre model hegemònic. Vull dir que s’ha d’inserir en quin és el moment polític. No som en un moment polític d’avançar, en què les forces progressistes aconseguisquen avançar. Al revés. Però la resposta que s’ha donat en aquest moment ací sí que pot anar en la línia de canviar eixa correlació.

Toni Valero, membre històric de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí). Toni Valero, membre històric de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí). Toni Valero, membre històric de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí).

—Ha d’haver-hi una continuïtat en les mobilitzacions?
—Del que estic segur és que el malestar continuarà, que el malestar es manifestarà. Que siguem capaços de donar-li una eixida social, col·lectiva, a eixe malestar, és el repte que hi ha. Es tracta d’intentar que aquest malestar siga capaç de fer propostes polítiques, propostes al conjunt de la gent que ha patit aquest drama. Però el malestar es notarà, perquè estem trencats. Aquesta generació de xiquets té trencada l’escolarització. La recuperació serà supercomplicada. La generació de gent major que vivia en les plantes baixes és en una situació d’absoluta incertesa. Que no sap si viurà a casa dels seus fills, si en té, o dels familiars. És impossible que no es manifeste la situació de malestar que hi ha. Això passarà, però que siguem capaços de traduir-ho en una opció social, política, que siga alternativa als gestors, a la gent que ens mana, eixa és la nostra. No serà fàcil, però és possible.

—Quin és l’objectiu de continuar amb les mobilitzacions?
—Donar una proposta alternativa al moment actual que ells han anomenat –i ho podem acceptar– “la reconstrucció”. Encara intentem salvar les vides, les condicions d’existència de moltíssima gent estan en joc. Per tant, el primer que s’ha de fer en una reconstrucció és recuperar les vides que encara es poden recuperar. Però el plantejament actual és com es fa aquesta reconstrucció. Si es fa des de les polítiques de la Generalitat, de contractar empreses determinades que comencen a fer al marge de l’opinió de la ciutadania, al marge de l’opinió dels ajuntaments i dels municipis, o si planifiquem una reconstrucció partint de la població mateixa, de les necessitats més immediates, d’aquesta subjectivitat que ens va eixir d’estar a prop de la gent que ho té més complicat. I això només es pot fer des d’un vessant comunitari. És el que proposem. I com a proposta política, la creació de comitès locals d’emergència i reconstrucció, en els quals participen els ajuntaments, però també tota la població civil, tot el comerç dels pobles, les associacions, els col·legis, els centres de salut. Tots els agents socials de cada municipi participant en la planificació i l’execució del que s’anomena la reconstrucció.

[VÍDEO] Resum de l’any 2024: La gota freda assola l’Horta Sud i la Ribera i acorrala Carlos Mazón

—Com ha funcionat aquesta xarxa de col·lectius i entitats que convoqueu la manifestació?
—Som molts i molt diferents, cadascú en el seu àmbit. Ens ha unit la reivindicació de la dimissió de Mazón en un moment determinat i després d’entendre que hi ha responsabilitats jurídiques que, efectivament, el portarien a la presó. Això és el que ens uneix. A partir d’ací, la resposta que dóna cadascú depèn d’on és. Hi ha des de sindicats de l’ensenyament, fins a sindicats generals, hi ha col·lectius feministes, ecologistes, comunitaris… Cadascú té, no solament un territori en la societat on fa faena, sinó també una mirada diferent. Però totes aquestes mirades tenen una cosa en comú: el rebuig a l’actuació de la Generalitat el 29 d’octubre i el plantejament de la necessitat d’obrir a la població les decisions que s’han de prendre. Moltes vegades la relació entre nosaltres no és que siga ni roïna, ni bona, simplement és limitada. Però quan passa una cosa com aquesta, que ens implica a tots, la resposta ha sigut la que havia de ser, no podia ser d’una altra manera.

—Com va respondre el Parc Alcosa a l’emergència dels primers dies? Com ho vau viure?
—El primer que vam fer va ser mirar-nos. Perquè ens coneixem, som veïns. Llavors, ens mirem, ens veiem… Com estàs? Què ha passat? Després de mirar-nos, ens van eixir les idees del que havíem de fer, contactar amb la gent que ho tenia més complicat per a poder tindre menjar calent, les medicines que necessitava, el matalàs que potser no tenia, o simplement ajudar-la a eixir de casa quan tot açò era ple de cotxes. La resposta va ser immediata. L’endemà va ser el gran impacte, però el dia següent ja s’ocupava aquest local, ja rebíem ajuda, ja venia gent en contra del que deia l’ajuntament mateix, trencant les barreres que posava la policia, fent un esforç enorme per superar-les i entrar al Parc, i ja repartien menjar calent a la població. L’ocupació d’un espai, que era un antic supermercat, per a crear una estructura comunitària que ha ajudat moltíssima gent a sobreviure. Però no sols del barri: ha hagut de vindre moltíssima gent de Massanassa, de Benetússer, de pobles del voltant. Bona part de la gent en una situació de més necessitat de tota l’àrea metropolitana, que seria de 250.000 a 300.000 persones, ha hagut de passar per ací. Més que res, per veure com es podia resoldre la necessitat immediata que podia tindre. Moltes vegades no ho podíem fer, però sí que podíem saber quina era la manera de fer-ho. Això ha sigut la resposta, no esperar. No esperar perquè ja havíem esperat massa. El dia en qüestió ja esperàrem massa. I no va passar res, no va vindre ningú. I vam decidir de no esperar més.

—Com es va crear el supermercat solidari?
—El supermercat és un edifici propietat de l’ajuntament, però estava tancat des de feia anys i quan arribà el moment era una necessitat intentar utilitzar aquest espai. I es va ocupar, es va obrir i ara ja fa més de tres setmanes que som un espai imprescindible per a la supervivència del barri.

La Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí). La Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí). La Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí).

—Això que heu muntat ací no s’ha vist en més llocs. Quina ha estat la clau de l’autoorganització al barri?
—El treball previ, que ja ho teníem. Ens ha tocat intentar sobreviure i organitzar un mode de resistència i de supervivència des de fa quaranta anys, en un espai social molt complicat com aquest. Enfrontar-nos a una posició de les institucions que sempre ha estat en un espai molt estret, i és “o et desintegre o t’integre”. És a dir, o passes a ser una corretja de transmissió del que diuen les institucions o et desintegre. Et deixe sense aigua, t’aïlle i et liquide. Eixa ha sigut la posició que han tingut amb nosaltres les institucions des que vam néixer. Resistir i organitzar-se moltes vegades és complicat, però és la clau per a entendre per què avui hem pogut respondre així. La resposta comunitària que es pot fer en situacions d’emergència no té color en comparació amb dispositius administratius burocràtics programats que després s’intenten inserir i posar en marxa. Tu pots tindre una idea, pots tindre un dibuix, però has de tindre gent amb la capacitat i la plasticitat social de poder adequar-ho a eixe moment i a eixa situació. Això ho pot fer gent que estiga cada dia al carrer, que tinga un vincle directe amb la població. Si no, és mentida. Tu pots posar-hi un cartell, explicar-ho, pots fer un vídeo, pots fer el que et done la gana. Però no servirà de veres. Perquè puga ser de veres hi ha d’haver l’espai social, eixe vincle, eixes relacions amb els veïns, amb la gent. I això ho poden aportar els moviments comunitaris com el nostre.

Les Magues de Gener aniran al Parc Alcosa per alegrar els xiquets que han sofert la barrancada

—Aquests darrers mesos s’ha sentit molt això de “sols el poble salva el poble”. En el vostre cas, ha estat “sols el barri salva el barri”. En moments així es demostra la importància de la col·lectivitat.
—Les frases fetes són llocs on tots ens sentim còmodes i, a més, les necessitem per a descansar un poc ideològicament. La frase eixa del poble salva el poble… No, el poble pot salvar el poble, pot intentar-ho en la mesura que té un nivell d’organització i consciència. Si no en té, el poble no sols no salva el poble, sinó que visquen les cadenes i Ferran VII també. Existeixen sectors de la població que reivindiquen la gestió des de l’autoritarisme com a reflex ideal de la pau. El poble salva el poble quan el poble té una pràctica social determinada de confrontació amb la classe dominant. Això li fa tindre una certa experiència, conèixer-la, recordar-la i a partir d’ací enfrontar-s’hi una altra vegada. Però, si no, al poble el salven els grans salvadors, que són allí, esperant el seu moment. I, a més, fan curses, a veure a qui li toca. Un amb un discurs més institucional, un altre més modern, més actualitzat.

—Quines són les línies d’acció de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa?
—Obrir-se totalment a la generació d’un espai amb més organitzacions fora del barri, la proposta dels comitès locals d’emergència i de reconstrucció, i una altra cosa superimportant: no retornar, perquè no s’ha perdut mai, sinó reelaborar les accions, les activitats, les coses que s’han de fer amb la població amb què hem treballat tota la vida, la nostra població, que és la gent del barri, la gent dels pobles del costat. Reprendre això en aquesta situació i començar a plantejar com compartim la idea que ja no hi haurà normalitat, açò ja no tornarà a ser mai com era abans del 29 d’octubre. I a partir d’eixa nova realitat, com ho fem? Però com ho fem no sols nosaltres com a organització, sinó també amb la gent amb qui treballem. En aquests moments encara parlem de com n’eixirem, d’aquesta. No parlem de com anem, sinó si has demanat la teua prestació, si has anat al metge…

—Ara ja no hi ha fang als carrers i el focus mediàtic desapareix, però encara hi ha molt a fer, la situació encara és molt lluny de ser normal.
—Hi ha un problema d’incertesa molt gran. Dintre de totes les escales, a la planta baixa, quan es van construir es va fer com una cambra per a qüestions de protecció, però ara és plena de fang. Això és un perill que ningú té condicions per a poder avaluar. En aquests moments, no és un perill estructural, però ningú diu que d’ací quatre o cinc mesos ho siga i que s’hagen de tombar, o puguen caure. Sabem que les parets tenen malalties, tenen fongs, no són habitables. Però no hi ha resposta institucional. Ningú pot dir, d’acord, com que no són habitables, fem un programa de rehabilitació, d’adequació, aquesta gent se’n va o estarà aquests sis mesos així, o els paguem tant i després tornen a casa. Com que això no es fa, ni ningú té pensat fer-ho, es deixa que la cosa passe, i després serem una xifra en les epidèmies. Quan analitzen la salut diran en l’any tal va haver-hi un augment de mortalitat producte del càncer o de determinades malalties, que tindran a veure amb aquesta situació. I si ningú alça el problema, el diu i el socialitza, açò passarà sense més ni més. Una bona part de la gent que viu en els baixos sol ser gent major, no té facilitat de mobilitat i no pinta res en la societat d’alguna manera, ja n’ha estat exclosa. És molt complicat que tinguen prou força per a fer que el seu problema isca.

—Teniu problemes amb la policia i l’Ajuntament d’Alfafar, no?
—Bé, ja han començat a alçar la poteta, sí. Van vindre fa uns quants dies, suposadament encara amb qüestions tècniques i van demanar les claus del local per no sé què. Encara no tenien una posició oberta i explícitament repressiva, però molt malament. Volíem tindre una reunió de debò, i tinguérem una reunió en què el regidor d’edificis va dir que ell no era competent. No és competent des de diferents interpretacions de la paraula competència, és clar, no té competència ni és competent, cap de les dues coses. No tornarem a la situació del 28 d’octubre, ací hi ha hagut una realitat, ací l’ajuntament ha sigut un ajuntament fallit, ací qui ha pogut respondre a la situació han sigut les associacions, ha sigut el teixit civil. A partir d’ací, parlem, perquè ací hi ha una situació específica. En uns altres pobles passarà el que passe, però en un poble de vuit mil habitants com aquest, l’ajuntament a què se suposa que pertany no ha aparegut fins al cinquè o sisè dia. Quan van venir les primeres forces, van vindre totalment descoordinades, sense cap mena de coordinació amb l’ajuntament. I ha sigut la població que ha pogut respondre. L’únic que volem és tindre un diàleg horitzontal amb ells.

—Què demaneu a les administracions?
—Que no ens reconstruïsquen, que ens deixen reconstruir a nosaltres. Si no, acabarem com l’altre dia.

—Voleu afegir res?
—S’ha dit quasi tot. Tindria ganes de dir més coses, però crec que en aquest moment és el que toca, fins ací.

Toni Valero, membre històric de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa (fotografia: Laura Escartí).

Any 1937. Súria (Bages). A l’aula Joaquim Costa de les escoles nacionals hi trobem una cinquantena d’alumnes –tots nens– amb un sol mestre, disposat a aplicar els nous mètodes d’ensenyament, com ara les tècniques divulgades per Célestin Freinet.

I dit i fet. Al començament del curs 1937-1938, aquell mestre, Josep Civit, exposa una idea a la classe: cada mes publicaran una revista redactada, compaginada i impresa per ells mateixos. Es deia Albor i se’n van editar dotze números, del juny del 1937 al juny del 1938. La classe de Civit és la dels nens, però en l’elaboració de la revista també hi participa la de les nenes, a càrrec de Josefina Estrada.

De tot això, en parla el llibre Albor. La veu dels nens i nenes de Súria en el temps de la guerra (Ajuntament de Súria, 2024). L’autora, Magda Esquius i Ros (Súria, 1954), és mestra i psicopedagoga vocacional, amb més de quaranta anys d’experiència a primària i a secundària, a les aules i en equips directius i pedagògics.

L’any 2022 Esquius visità a Súria l’exposició “Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar”, que tracta d’una història prou coneguda perquè després se’n va fer un film. El comissari de la mostra, Sergi Bernal, va oferir als assistents una visita guiada que va impressionar fondament Esquius. Ella sabia que a Súria, durant la guerra de 1936-1939, també s’havia fet una revista com la de Benaiges, i ho sabia tan bé perquè en tenia tots els exemplars fotocopiats i desats en una carpeta. Aquesta visita fou l’espurna del procés d’elaboració del llibre.

Un llibre de vida exhaustiu, rigorós i amè

De les 342 pàgines del volum, gairebé 150 són ocupades per la reproducció en facsímil de tots els exemplars de l’Albor. Però hi ha molt més. Esquius es va proposar de reconstruir tota una època: els anys trenta del segle XX a Súria i, per extensió, a tot Catalunya. I per això va fer una recerca completa, exhaustiva, sense deixar racons inexplorats. I ens dibuixa una vila que en vint anys creix molt a causa de l’oferta de feina de les mines de potassa: de 2.000 habitants a 4.000, una quarta part dels quals són nens i joves en edat escolar. Per això és tan necessària l’ampliació de les escoles nacionals, inaugurada el 1932 pel president Francesc Macià i el conseller de Cultura, Ventura Gassol.

El conseller Ventura Gassol en la inauguració de l’ampliació de l’escola pública de Súria, el 19 de juny de 1932. Al seu costat, d’esquena, el president Francesc Macià (fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya).

També ens parla dels moviments pedagògics innovadors dels anys trenta, d’aquells nous aires que haurien pogut portar una transformació social profunda. Esquius no tan sols hi aboca els seus coneixements, sinó que va fer entrevistes a alumnes supervivents, va recercar en arxius públics i privats per recuperar documents i fotografies de l’època, va saber trobar exemples de més revistes fetes a partir de la metodologia Freinet i, especialment, va fer una anàlisi detallada dels texts de l’Albor –de tots els punts de vista (de contingut, de llengua, d’imatge…). Podria ésser un llibre de dades, però no: és un llibre de vida, perquè l’autora ha sabut posar-se a la pell dels altres, ha sabut imaginar-se aquelles aules, aquella època, la força i l’alegria dels nens i joves, les penúries i esperances d’aquella societat, el drama de la guerra… I la por –la immensa por– de la postguerra, una por que ella va poder constatar en la seva mare, font i impuls d’aquesta recerca.

Josep Civit

Josep Civit i Vallverdú va néixer a l’Espluga Calba (Garrigues) el 1895. Vivia en una família humil –el pare, baster i la mare, mestressa de casa– i, a desgrat d’això, tant ell com el seu germà Deogràcies van estudiar: ell, magisteri; el germà, belles arts. El 1913 Josep Civit s’estrena de mestre al seu poble i els anys següents obté plaça en uns quants municipis, fins que arriba a Súria.

És un home culte, gran lector, d’esquerres. Passats els anys, els seus alumnes el recorden com un bon professional, seriós, estricte i puntual, que donava confiança i alhora es feia respectar. És professionalment inquiet, d’idees avançades i compromès amb la República.

Josep Civit i Vallverdú (fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya).

A Súria, s’encarrega de l’aula dels nois grans (de 7-8 anys a 14-15). Hi introdueix mètodes participatius, com ara el repartiment dels nois en tres “juntes”: la que coordina la revista Albor; la junta d’esbarjo, que podia fer propostes d’excursions; i la de rereguarda infantil, per a ajudar els refugiats i els hospitals amb petites aportacions.

Un poema com a prova acusatòria

Compromès amb el bàndol republicà durant la guerra de 1936-1939, el mestre Civit va impulsar i coordinar una festa popular dedicada a l’exèrcit, amb motiu de la victòria en la batalla de Terol. El febrer del 1938 es va organitzar una festa “en homenatge a l’Exèrcit Popular Regular”, en què els alumnes de les escoles van recitar poemes i van cantar cançons. El mestre Josep Civit hi va pronunciar una conferència.

Programa de l’acte d’homenatge a l’exèrcit republicà espanyol, el 4 de febrer de 1938 a Súria (imatge: Arxiu Militar 3r de Barcelona).

Una noia de tretze anys, Teresa Ros i Castellà, hi va recitar el poema “Loor al pueblo español”, que parlava de l’honor i glòria dels soldats, de pits invictes, de lluita heroica… I també del jou feixista, del caos i la sang que havia causat Franco i de la ràbia i l’instint salvatge que movia els invasors.

Amb l’arribada dels franquistes, el 20 de febrer de 1939, Josep Civit fou denunciat per un company, amb acusacions com ara haver tractat de feixistes alguns mestres, haver desterrat el castellà de l’escola, haver editat una revista en què els alumnes publicaven texts totalment lliures i haver obligat una nena a recitar públicament un poema que insultava Franco.

De seguida el van detenir i jutjar en consell de guerra. El poema esmentat fou una prova incriminatòria i Teresa Ros fou citada a declarar.

Josep Civit va ser condemnat a vint anys de presó i inhabilitat com a mestre. El 1941 pogué sortir de la presó en llibertat condicional, però sense poder fer classes en escoles públiques pràcticament mai més. Així i tot, mantingué la professió en l’àmbit privat i fins va crear una acadèmia a Barcelona. La rehabilitació li arribà el 1963, quan ja tenia seixanta-vuit anys, dos anys abans de jubilar-se. Civit va morir el 1976.

L’Albor

De la revista Albor se’n van editar dotze números, però, a causa de l’escassetat de paper, alguns van ser dobles, de manera que tan sols n’hi ha nou quaderns.

Hi escriuen nens de totes les edats, nascuts entre el 1923 i el 1930. En total, hi ha 96 il·lustracions i 205 texts, la immensa majoria (194) escrits en català, amb una expressió rica i acurada. La meitat dels escrits ens parlen d’experiències personals, de pensaments, d’il·lusions…: hi ha qui explica una excursió, hi ha qui parla de les vacances en temps de guerra i hi ha qui es plany de no poder menjar xocolata. Hi ha escrits colpidors, com aquest, de Pepita Canudas:

Que trista està la nostra masia des de dilluns passat, jorn malaurat, en què finà la meva aimadíssima mareta. Abans tan alegre i avui tan quieta que sembla talment que no hi hagi ningú, que tot plori…! Ningú parla, tot és silenci, dol i tristor…!

Quan arribo del col·legi, al no trobar a casa, a la nostra masia, la meva estimada mare, sento una pena tan gran, tan gran, que no faria altra cosa més que plorar…!

Redacció de Pepita Canudas a la revista Albor núm. 4, de l’octubre del 1937, quan tenia dotze anys acabats de fer (imatge: ‘Albor. La veu dels nens i nenes de Súria en el temps de la guerra’).

L’elaboració de l’Albor permet als nens de familiaritzar-se amb conceptes gràfics com la tipografia, la composició, la maquetació, etc. i unir-los amb el text, en una experiència educativa que esdevé un vehicle socialitzador i comunicatiu. La producció creativa i cooperativa és un dels principis bàsics de la proposta de Freinet.

Magda Esquius i Teresa Ros: es tanca el cercle 

I ara tornem a la gènesi del llibre. En l’exposició del 2022 a Súria, a Esquius li van venir al pensament les fotocòpies de l’Albor que tenia en una carpeta. Els havia trobats feia dos anys, quan es va morir la seva mare, Teresa Ros i Castellà. Anys abans de morir-se, la mare li va explicar que el 1938 havia recitat un poema en una festa d’homenatge a l’exèrcit republicà. No el tenia escrit enlloc, aquell poema, però, setanta anys després d’haver-lo recitat davant el mestre Civit i tots els nens de Súria, encara el sabia de memòria. Durant aquells setanta anys no n’havia dit res a ningú. La por és això, com explica magistralment la mestra Magda Esquius en l’epíleg d’aquest llibre, un llibre que és un homenatge múltiple: a la mare, a la vila, al país, a la llengua i, sobretot, a la seva passió, l’educació.

I per cloure el cercle de tota la història, un detall, també explicat en l’epíleg: l’any 1975, quan Magda Esquius i Ros tenia vint anys i s’acabava d’estrenar de mestra, es va inscriure a un curs de tècniques Freinet, sense saber ben bé què era. En arribar a casa, entusiasmada, en va parlar amb la seva mare. La resposta de Teresa Ros va sorprendre la seva filla: “Això ja ho fèiem a l’escola en temps de la guerra!”

L’Albor és un símbol d’una època dura, de penúries i tragèdies. Però també d’inquietuds, esforç, renovació i feina ben feta, amb docents que creuen en allò que fan, en una societat que vol avançar i créixer. Així eren als anys trenta en aquesta societat coratjosa i esperançada: l’albor d’una època nova que el feixisme va ennegrir.

Portada del llibre.