La vice-presidenta del govern valencià, Susana Camarero, diu que vol presentar el projecte de pressupost el mes de gener. El document inicial, que s’havia de presentar el 31 d’octubre, es va endarrerir pels efectes de la gota freda. “El pressupost que s’elabora és per la gota feda, per ajudar a tots els afectats, no és d’un color polític o d’un altre”, ha assegurat la vice-presidenta, que ha apel·lat “a la responsabilitat i el sentit comú” de tots els grups de les Corts (PSPV, Compromís i Vox) per a donar resposta a la catàstrofe.

Tanmateix, uns minuts més tard, el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, ha anunciat la suspensió de les negociacions pressupostàries amb el PP a tots els governs autonòmics perquè diu que el PP vol “negociar polítiques migratòries amb el PSOE”. “Nosaltres no participarem en el repartiment d’immigració il·legal i d’inseguretat que pretenen Feijóo i Sánchez. Si el PP vol continuar impulsant les polítiques del PSOE, que negociï el pressupost amb ells”, ha dit, en declaracions als mitjans en una visita per a denunciar el creixement de la inseguretat al barri barceloní del Besòs i el Maresme.

Garriga ha reaccionat així a la reunió prevista per a demà entre els governs de les Canàries i Ceuta, el govern espanyol i el PP per a mirar de desblocar la reforma de la llei d’estrangeria i derivar els menors immigrants no acompanyats d’altres comunitats autònomes obligatòriament.

L’advocat de Josep Montané, conegut com a Sansa, un dels principals implicats en la trama criminal del poble de Tor (Pallars Sobirà), ha presentat una demanda civil contra el periodista Carles Porta i la seva productora, True Crime Factory, a més de 3Cat i dues productores més, Goroka i Ikiru Films, en considerar que es van emetre imatges seves sense el seu permís.

En la demanda, avançada per Crónica Global i a la qual ha tingut accés l’ACN, el lletrat reclama una indemnització per intromissió il·legítima al dret a la mateixa imatge per haver reutilitzat imatges gravades pel programa 30 minuts del 1997 titulat Tor, la muntanya maleïda per a la sèrie documental Tor emesa el 2023.

En la demanda, s’especifica que els demandats també poden ser multats per vulnerar la protecció de dades, amb multes de centenars de milers d’euros, o fins i tot milions, o fins a un 4% de la facturació de les empreses. L’advocat recorda que les quatre companyies audiovisuals han tret rèdits comercials de l’emissió del nou documental.

Segons ha explicat a l’ACN el lletrat, Ricardo Gómez, la demanda la va presentar divendres passat als jutjats civils de la capital catalana. Segons detalla l’escrit, el lletrat hauria demanat en el seu moment que no el citessin ni el publiquessin després d’entrevistar-lo, però igualment es van emetre les seves imatges. En tot cas, ell va donar permís per sortir al reportatge del 1997, quan el cas era d’actualitat. No obstant això, les imatges es van reemetre amb el nou documental, més de vint-i-cinc anys després, sense el seu permís, assegura.

A partir d’avui, ja podeu consultar la vostra llista de les cent cançons que més heu escoltat a Spotify el 2024, l’anomenada Spotify Wrapped. A final d’any, la plataforma de música posa aquest llistat a disposició dels seus més de 550 milions d’usuaris. Consisteix en una recopilació dels artistes, discs i cançons més reproduïts per cadascú durant l’any en qüestió.

La llista només té en compte les cançons escoltades entre l’1 de gener i el 31 d’octubre, per tant, totes les reproduïdes entre el novembre i el desembre no hi apareixeran.

Aquesta campanya de màrqueting, que va començar l’any 2016, s’ha convertit en una de les estratègies d’autopromoció més importants de la plataforma. Milions d’usuaris comparteixen a les xarxes socials les seves llistes i les comparen amb les dels seus amics i coneguts.

Com consultar l’Spotify Wrapped?

Spotify ofereix diferents maneres per a accedir al resum anual. La manera més ràpida per a consultar-lo és a través d’aquest enllaç, que us dirigirà directament a l’aplicació.

Si ja teniu l’aplicació descarregada, també us arribarà una notificació per a accedir al resum anual amb un sol clic. També apareix un bàner a la part superior de l’aplicació per a accedir directament al recopilatori.

El comissari jubilat José Manuel Villarejo creu que els atemptats gihadistes del 17 d’agost del 2017 es van produir per la negligència del CNI, que diu que va menystenir tres avisos seus del 2015 que apuntaven a l’imam Abdelbaki es-Satti, però no pas que hi hagués una voluntat directa de provocar-los. Villarejo ha comparegut a la comissió d’investigació dels atemptats que es fa al congrés espanyol amb la mirada molt posada en la compareixença de la setmana passada de l’ex-director del CNI Féliz Sanz Roldan, a qui ha desqualificat en nombroses ocasions i ha parlat obertament de la seva enemistat. Una relació, diu, que Mariano Rajoy i la seva ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, van voler que millorés; i que –segons el seu relat– hauria estat la causa per la qual el CNI no va fer cabal dels seus avisos del 2015.

[VÍDEO] L’ex-director del CNI perd els estreps en la comissió del 17-A: “Miri’m als ulls”

Amb divagacions i un relat embolicat, Villarejo ha explicat als diputats que entre el juny i el setembre del 2015 va fer arribar al CNI tres notes d’intel·ligència basades en allò que els deia un confident seu –un home de nacionalitat marroquina que ha dit que ja és mort–, en les quals els avisava que hi havia un ex-traficant de droga, que havia estat a Bèlgica i ara feia d’imam, que era confident del CNI i alhora treballava pel servei secret marroquí. La font de Villarejo, ha dit, li va demanar d’anar a Catalunya per a introduir-se en certs ambients per a ampliar la informació, però el CNI no ho va permetre perquè li van dir que no era una font creïble. Un menysteniment que Villarejo atribueix a la seva enemistat amb Sanz Roldan. Tot i que en aquell moment no li van dir que fos es-Satty, Villarejo veu clar que es tractava d’ell.

El 2022, durant la seva declaració judicial pel conegut com a cas Tandem, Villarejo va dir que els atemptats van ser provocats per un “error greu” del CNI, que va “calcular malament les conseqüències de fer un ensurt a Catalunya” durant l’auge del procés d’independència. A la compareixença d’avui, ha dit que és habitual que el CNI i altres serveis d’intel·ligència s’inventin “comandos virtuals”, grups “que només existeixen en la imaginació i als informes” que es detenen quan suposadament estan a punt d’actuar amb la voluntat de penjar-se la medalla. “Quedes molt bé, i els somnis independentistes cauen perquè veuen com ens necessiten“, ha dit. Un d’aquests comandaments virtuals, ha dit, era el d’es-Satty. “La mania que tenia Sanz Roldan de fer comandos virtuals que desmuntava poc després el va portar al descontrol”, ha dit, i tot seguit ha llançat una pregunta a l’aire: “Què passa quan algú pensa que controla una cosa que en realitat no controla?”

“Jo mai no vaig dir que l’estat va provocar l’atemptat, el que he dit és que hauria pogut evitar-lo”, ha remarcat en diferents ocasions, i ha volgut argumentar-ho fixant-se en la manera de procedir després de l’esclat de la casa d’Alcanar on es preparaven els atemptats: “En tot servei d’intel·ligència hi ha un oficial de guàrdia a la nit. Immediatament, hauria d’haver informat els Mossos sobre aquest paio i que ha passat això. […] Hi ha gravacions dels viatges que fan alguns dels membres a París. Si això s’hagués avisat adequadament, automàticament s’haurien detingut, perquè va ser l’endemà. Els Mossos, sense saber-ne res, truquen al germà de qui després provoca l’atemptat, dient-li que ha aparegut un cotxe a nom seu.”

Sanz Roldán va negar que es-Satty fos col·laborador del CNI, però Villarejo remarca que hi ha dades evidents de la relació: “Hi ha un jutge que ha d’expulsar l’imam, i just abans rep una visita i un informe, i ja no l’expulsa. Hi ha un delegat del govern que li permet l’asil. Hi ha una sèrie de visites de militars o membres de la Guàrdia Civil, tots adscrits al CNI. Hi ha una sèrie de correus i de bústies ocultes o cegues, on es comunica.” Durant la compareixença, encara ha tingut temps de parlar del paper dels Mossos d’Esquadra amb la prevenció i gestió dels atemptats, que ha dit que va ser prou bona tenint en compte que el CNI no els va avisar d’allò que sabia. També ha parlat del suposat avís de la CIA que els Mossos van rebre el maig del 2017 sobre un atemptat imminent, que ha atribuït, al seu torn, a una informació dels serveis secrets marroquins que van compartir amb els seus companys nord-americans.

Arran d’aquest primer avís, ha dit, el comissari en cap d’Informació dels Mossos d’Esquadra, un inspector i un altre agent van viatjar als Estats Units en nom del servei d’intel·ligència català per a aprofundir en aquesta informació. Villarejo parla del suposat informe que poc després de l’atemptat va publicar El Periódico, i ha mirat de sembrar el dubte sobre el paper dels Mossos aquells dies: “Uns dies abans de declarar la independència se’ls va enganxar de camí a una incineradora per a destruir el document que van rebre i l’anàlisi posterior que en van fer. Si no haguessin tingut res a ocultar, per què van anar a la incineradora?” Uns documents que, ja en el seu moment, van aixecar certes sospites per la possibilitat que fossin falsos. Fos com fos, Villarejo ha negat de totes totes que aquells dies hi hagués una bona relació i coordinació entre els Mossos d’Esquadra i el CNI: “En un moment donat, algú li devia dir a Trapero: ‘T’hem salvat de l’acusació, ara has de dir que hi va haver molta col·laboració amb els Mossos’. Jo no la veig, la col·laboració. Ningú va informar els Mossos que el senyor es-Satty havia estat monitorat, i que el xalet que va esclatar no era un tema de drogues.”

Enmig de la tensió entre Vox i PP a les Illes, l’extrema dreta ha assegurat que una de les principals condicions per a donar suport al pressupost del 2025 era eliminar el català com a llengua vehicular dels centres educatius. Ahir Vox va tombar en una primera votació els comptes de Marga Prohens. I, ara com ara, la situació de trencament és més visible que mai, atès que el PP diu que no admet el “xantatge”.

Creix la tensió entre el PP i Vox: l’extrema dreta tomba el pressupost de Prohens

La fragilitat del govern de les Illes també és, per tant, més evident que mai. Vox assegura que avui no han tengut cap contacte amb el PP i que se senten “traïts, dolguts i enganats” pel partit de Prohens. “Què espera el PP de Vox? Que aplaudim amb els ulls clucs?”, ha dit la portaveu Manuela Cañadas, en una conferència de premsa.

Vox diu que el PP els ha enganats durant les negociacions pels comptes de l’any vinent, perquè –afegeixen– han inclòs les seves esmenes en partides sense dotació econòmica, com en el pla de segregació l’any passat.

El PP vota per error d’eliminar el català de la funció pública a les Illes

L’eliminació del català com a llengua vehicular és una de les mesures que el PP va aprovar per error en el ple de la setmana passada, quan es va aprovar la llei òmnibus de simplificació administrativa. Com que el govern va anunciar, tot d’una, que ho rectificaria mitjançant un decret, Vox diu que aquest fet “ja falta a qualsevol compromís en educació”. La formació ultra vol canviar les lleis educatives i això és una línia vermella.

Cañadas ha assenyalat directament el conseller d’Educació, Antoni Vera, que diu que no s’ha volgut asseure a parlar-ne durant les negociacions. També pretenen que els infants estudiïn, pel cap baix, en un 50% en castellà.

El PP diu que no accepta xantatges

El portaveu del PP, Sebastià Sagreras, ha dit que no s’admetrien xantatges. “El PP no eliminarà el català com a llengua vehicular a les escoles. Si això és la línia vermella de Vox, Vox no donarà suport al pressupost.”

En aquest cas, Prohens es trobarà obligada a prorrogar els comptes del 2024 d’aquí a dues setmanes, atès que l’esquerra no preveu donar-li suport. Josep Castells, de Més per Menorca, ha advertit minuts abans que el govern ha fet saltar pels aires tots els ponts possibles d’entesa, atès que sempre s’han oferit a negociar però l’esquerra ha estat sempre el segon plat del PP.

Lluís Apesteguia, portaveu de Més per Mallorca, ha assegurat també que és “complicat” arribar a cap entesa perquè el pressupost s’ha de negociar des de l’inici. “Vox és el soci prioritari. Quan hi ha desastres, vénen a cercar a l’esquerra”, ha lamentat, mentre que el PSIB ha titllat la situació de “dramàtica i esperpèntica”.

Si ahir ho va fer la Generalitat de Catalunya, avui la Fiscalia de Marsella també ha obert una investigació sobre l’accident de Portè, a l’Alta Cerdanya, per homicidi involuntari. La causa inclou tant el conductor del vehicle com l’empresa responsable. A més, eleva a quaranta-vuit el nombre d’ocupants de l’autocar.

A l’accident hi va haver dos morts i una quarantena de ferits. El vehicle feia una ruta organitzada de l’Hospitalet de Llobregat a Andorra. L’empresa encarregada del viatge, Chavi Tours, amb seu a l’Hospitalet de Llobregat, es trobava en concurs de creditors d’ençà del juliol.

Ahir la portaveu del govern, Sílvia Paneque, va explicar que el govern havia obert un expedient d’investigació sobre l’accident. L’executiu –va dir– vol saber exactament què va passar i les condicions del viatge organitzat per esbrinar-ho tot sobre l’empresa que prestava el servei i sobre la subcontractació de la companyia, “que podria estar en una situació d’irregularitat”.

La Generalitat de Catalunya ha acordat amb el Ministeri de Justícia espanyol d’engegar l’any vinent cinc nous jutjats a Barcelona destinats a posar fi a la multireincidència delictiva. Seran quatre jutjats penals i un d’instrucció.

Barcelona, doncs, tindrà trenta-tres jutjats penals, i això, segons el ministre de Justícia espanyol, Félix Bolaños, permetrà d’agilitar els judicis ràpids per a casos de furts i delictes lleus. Actualment, el termini dels judicis ràpids és de tretze mesos.

A més, el govern espanyol ha anunciat que dotarà el cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona d’una nova eina per a detectar immediatament si un detingut és multireincident. Aquestes dues mesures formen part d’un pla de xoc per a combatre la multireincidència.

A l’acte de presentació també hi han assistit el president de la Generalitat, Salvador Illa; el conseller de Justícia, Ramon Espadaler; i el batlle de Barcelona, Jaume Collboni.

El ministre de Defensa de Corea del Sud, Kim Yong-hyun, ha presentat la dimissió arran del caos que es va generar ahir amb l’aplicació de la llei marcial. Membres de l’exèrcit es van desplegar pel centre de Seül i grups de les forces especials van assaltar l’Assemblea Nacional, d’on es van retirar quan el ple va aprovar l’aixecament del règim marcial.

Kim Yong-hyun s’ha disculpat amb els ciutadans per la confusió i l’angoixa que va causar l’aplicació de la llei marcial. El ministre continuarà en el càrrec fins que el president, Yoon Suk-yeol, accepti la dimissió. No se sap res del dirigent d’ençà que en plena matinada (hora sud-coreana) es va fer enrere. El ministre, en un comunicat, ha dit que entomava tota la responsabilitat pel caos polític.

Aquest matí, l’oposició, encapçalada pel Partit Demòcrata, ha començat els tràmits parlamentaris per a presentar una moció de censura contra el president. L’oposició disposa de 192 diputats –el ple de l’Assemblea l’integren 300– i en calen 200 per a tombar Yoon.

D’altra banda, els principals sindicats del país han amenaçat amb una vaga general indefinida si el president no dimiteix.

La candidata de Militància Decidim a la secretaria general, Elisenda Alamany, ha admès que va utilitzar una paraula “no del tot afortunada” en referir-se a la segona volta del 14 de desembre com a tràmit per a confirmar la victòria de la seva candidatura. “Potser no era la paraula més adequada”, ha dit en una entrevista a SER Catalunya. D’altra banda, ha defensat que els militants d’ERC decideixin en una consulta interna si donen suport al pressupost del govern de Salvador Illa per a l’any entrant. És, segons ella, “la millor revisió que es pot fer” de l’acord d’investidura.

Alamany ha assenyalat que una de les candidatures, en referència a Nova Esquerra Nacional, no ha presentat cap proposta per a fer net al partit i que no es tornin a repetir pràctiques com el cas dels cartells contra els Maragall. I ha afegit que el 60% dels militants, sumant els vots de la seva candidatura i de Foc Nou, han donat suport a propostes en aquest sentit. “Tenim un programa amb propostes, i una d’aquestes propostes és fer una comissió de la veritat per una situació excepcional”, ha dit.

Segons Alamany, els missatges que han donat els militants en la primera volta de les votacions són clars: “El lideratge que recull més suports és Junqueras, i hi ha voluntat de no continuïtat.” En aquest sentit, ha afegit que la candidatura de Nova Esquerra Nacional encapçalada per Xavier Godàs “representa més continuïtat respecte a les decisions dels últims anys”.

Sobre la campanya interna, ha dit que l’entristia veure que gent que havia basat “la seva campanya en el desgast d’un dels principals actius del partit”, en referència a l’ex-president d’ERC Oriol Junqueras. Una actitud que, segons Alamany, fa mal al partit i “fa el joc als adversaris polítics”.

La policia belga ha escorcollat dos habitatges de l’ex-comissari de Justícia europeu Didier Reynders i l’ha interrogat, amb motiu d’una investigació per emblanquiment de capitals mitjançant la compra de bitllets electrònics de rifa durant el seu mandat com a ministre.

El dirigent liberal, que fou ministre de Finances (1999-2011) i d’Afers Estrangers (2011-2019), és investigat arran d’una denúncia de la Unitat de Processament d’Informació Financera i la Rifa belga —en va ser l’encarregat entre el 2007 i el 2011—, que han detectat transaccions sospitoses per un import elevat en la compra de bitllets de rifa.

Fa pocs dies que Reynders va deixar el càrrec de comissari de Justícia de la Comissió Europea. Com que la investigació se centra en un període en què Reynders era ministre i posteriorment comissari europeu, de moment té immunitat i no ha estat detingut, segons que ha informat Le Soir.

Reynders es va retirar de l’escena política quan no va sortir reelegit com a comissari en el nou equip encapçalat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Un aliat de l’espanyolisme

Dins la Comissió Europea, Reynders fou un gran aliat de l’espanyolisme al cor de la Unió Europea, especialment de Ciutadans i el PP. En aquest sentit, va participar de manera activa en l’ofensiva contra la immersió lingüística. De fet, va admetre que la UE no tenia competències en matèria de llengües, però va assegurar que, com a comissari de Justícia, podia fer complir les sentències que imposaven el castellà a les aules.

Didier Reynders, comisario europeo de Justicia, sobre la discriminación del español en los colegios catalanes: “No tenemos competencia sobre lenguas, pero sí sobre el cumplimiento de decisiones judiciales”. pic.twitter.com/4a77ocvMnh

— Societat Civil Catalana (@Societatcc) October 26, 2022

Reynders es va doblegar sempre a les necessitats polítiques de l’espanyolisme i, fins i tot, es va reunir amb l’entitat Societat Civil Catalana. El darrer any de mandat, el comissari va ser una peça clau en la campanya internacional contra la llei d’amnistia. El 8 de novembre de 2023, quan encara no s’havia fet públic l’articulat legal i tampoc no s’havia investit Pedro Sánchez, va pressionar el govern espanyol perquè li expliqués el contingut de la llei.

Una carrera llarga a Bèlgica tacada pels escàndols

Abans de ser elegit diputat per primera volta, Reynders –advocat de formació– a final dels vuitanta i principi dels noranta va ser designat president de la Societat dels Ferrocarrils belga i de la Societat d’Aerovies belga. El 1992 va ser elegit membre de la cambra de representants i el 1999 va ser nomenat ministre de Finances en el govern de Guy Verhofstadt. Tot i els canvis de primer ministre, Reynders va conservar la cartera fins al desembre de 2011, quan va ser nomenat ministre d’Afers Estrangers de Bèlgica. El 2019 va deixar l’executiu per fer el salt a la Comissió Europea.

El canvi no es va estar exempt de polèmica perquè Nicolas Ullens de Schooten, un ex-agent de seguretat de l’estat belga, el va acusar d’haver rebut suborns i d’haver-los emblanquit amb la compra d’antiguitats, obres d’art i fent transaccions immobiliàries. Una de les operacions que hi havia sota sospita era la construcció de l’ambaixada belga a Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo. Tanmateix, la fiscalia va acabar arxivant el cas.

La major part d’escàndols que han esquitxat Reynders van lligats amb la seva etapa de ministre d’Afers Estrangers. El 2017, Bèlgica va votar a favor de l’admissió de l’Aràbia Saudita com a membre de la comissió de l’ONU sobre l’estatus de la dona. Uns anys abans, el dirigent s’havia reunit amb el polèmic príncep saudita Nayef bin Fawwaz al-Sha’lan, que el 2007 va ser condemnat a l’estat francès a deu anys de presó i a una multa de set milions d’euros perquè havia aprofitat la immunitat diplomàtica per traficar amb cocaïna.

Però segurament la polèmica més mediàtica fou el 2015, quan es va pintar de negre per participar en l’acte anual de Les Noirauds, una fraternitat que d’ençà del 1876 –en ple auge colonial– es reuneix per carnestoltes, es disfressa de “nobles africans” i marxa per Brussel·les per recaptar fons per als nens desafavorits. D’ençà del 2019, per desmarcar-se de les acusacions de racisme, els participants es pinten la cara amb els colors de la bandera belga: negre, vermell i groc.

Reynders, orgullós de formar part de la marxa, va penjar imatges seves amb la cara pintada a Twitter i a la web personal, en què va dir que hi havia anat de “bona voluntat i bon humor”. Ara, la polèmica va guanyar pes uns dies després quan France 2 va emetre un reportatge sobre Les Noirauds, en què apareixien Reynders i el batlle socialista de Brussel·les, Yvan Mayeur.

les noirauds en ballade @VilleBruxelles pic.twitter.com/LLZwi3kL0y

— Didier Reynders (@dreynders) March 14, 2015

El principal partit de l’oposició sud-coreana, el Partit Demòcrata, ha presentat una moció de censura contra el president Yoon Suk-yeol, que ahir es va trobar obligat a aixecar, en qüestió d’hores, la polèmica llei marcial que havia decretat amb l’objectiu de “erradicar les forces afins a Corea del Nord”.

Els partits de l’oposició havien amenaçat de començar un procés de destitució contra el mandatari si no plegava, arran d’haver acceptat la petició de l’Assemblea Nacional d’aixecar el règim marcial.

“La declaració de la llei marcial per part de Yoon és una clara violació de la constitució. És un greu acte de rebel·lió i una raó perfecta per a un judici polític”, diu una resolució emesa pel Partit Demòcrata.

La declaració, emesa després d’una reunió d’urgència dels diputats de la formació, subratlla que el president “no va complir cap dels requisits” estipulats per la constitució per a declarar la llei marcial.

Per una altra banda, un grup de més de quaranta diputats de l’oposició ha defensat un procés de destitució contra Yoon perquè és “l’autor intel·lectual d’un acte traïdor de mala gestió estatal”. El dirigent del Partit de la Reconstrucció de Corea, Hwang Un-ha, ha dit: “El president  va cometre un acte equivalent a la traïció en mobilitzar l’exèrcit. És evident que no pot romandre en el càrrec ni un moment més. Per tant, hem d’aprovar urgentment una moció de censura.” I ha afegit: “L’Assemblea Nacional hauria de concentrar-se a aprovar la moció tan aviat com sigui possible per suspendre immediatament les funcions del president.”

Prèviament, el dirigent del Partit del Poder Popular, Han Dong Hoon, havia instat el president a donar explicacions i havia demanat la dimissió del ministre de Defensa, a més d’una rendició de comptes per part dels responsables de la crisi.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Adam Taylor

La darrera vegada que es va declarar la llei marcial a Corea del Sud va ser l’any 1980, just després d’un cop d’estat que va instaurar una dictadura militar. Poques hores abans, dos-cents activistes pro-democràtics, la majoria estudiants universitaris, havien estat morts per les forces de seguretat a la ciutat de Gwangju.

Més de quatre dècades després, el president sud-coreà, Yoon Suk-yeol, tornà a declarar ahir la llei marcial, aquesta volta sota el pretext que el partit de l’oposició havia participat en “activitats antiestatals” en coordinació amb el règim de Corea del Nord.

Poc després de la declaració de la llei marcial, un grup de manifestants van provar d’irrompre al parlament per impedir-ne l’entrada en vigor, i es van enfrontar amb els agents que en vigilaven els accessos.

Però poques hores més tard tot havia canviat. Les tropes desplegades per contenir els manifestants se n’havien anat a casa. El parlament havia revocat la declaració per majoria absoluta. El president, derrotat, s’havia fet enrere i havia anul·lat la llei marcial. Què ha passat a Corea del Sud?

Per què ha declarat Yoon la llei marcial?

La decisió del president Yoon Suk-yeol ha commogut milions de sud-coreans i ha despertat vells fantasmes sobre la dictadura militar que governà el país amb mà de ferro fins a la fi de la dècada dels vuitanta.

La proclamació de la llei marcial, tanmateix, no ha estat rebuda amb tanta incredulitat en tots els estrats de la societat sud-coreana. A les altes esferes de la política del país, de fet, ja feia mesos que s’especulava sobre la possibilitat que el president la imposés sobtadament.

Fins ara, els dirigents del Partit del Poder Popular (PPP) de Yoon havien rebatut sempre aquesta mena de rumors. Al setembre, per exemple, un aliat del president va acusar públicament el cap del Partit Democràtic, Lee Jae-myung, de difondre “teories conspiranoiques” sobre una possible declaració imminent de la llei marcial.

Yoon, de seixanta-tres anys, ocupa la presidència de Corea del Sud d’ençà del 2022, quan va succeir el progressista Moon Jae-in, del Partit Demòcrata.

A diferència de Moon, partidari del diàleg amb Corea del Nord, Yoon és un conservador de línia dura que ascendí en l’organigrama del PPP fins a esdevenir-ne el candidat a la presidència, després d’haver exercit com a fiscal general del país durant dos anys, un càrrec del qual dimití precisament a causa de disputes amb el govern de Moon.

Yoon va accedir a la presidència en una de les eleccions més renyides de la història de Corea del Sud, i ben aviat es va trobar immergit en escàndols de tota mena que, combinats amb l’aprovació de mesures impopulars, n’han fet caure en picat l’índex d’aprovació.

Després de ser elegit president, Yoon va prendre la decisió inesperada de traslladar de seu l’oficina presidencial i el Ministeri de Defensa, dos canvis molt costosos que van significar un fort maldecap en matèria de seguretat nacional i que l’opinió pública refusà majoritàriament.

La reputació del president sud-coreà va caure encara més després de les errades del govern en la resposta a l’aglomeració la nit de Halloween del 2022 al districte d’Itaewon, a Seül, que deixà 159 morts. La crisi consegüent en el sector mèdic, en què el govern va ser incapaç d’aturar les vagues i superar l’escassetat de personal als hospitals sud-coreans, el va acabar d’enfonsar.

Per si no n’hi hagués prou, la família del president ha estat objecte d’una gran controvèrsia enguany, després de la difusió d’imatges enregistrades amb una càmera oculta en què es veia com la seva dona, primera dama del país, acceptava una luxosa bossa de Dior a manera de suborn.

Segons el diari Dong-A Ilbo, l’índex d’aprovació de Yoon va caure fins al 17% a l’octubre. Mesos abans, a l’abril, el partit del president va ser derrotat contundentment en les eleccions parlamentàries. Desproveït de majoria parlamentària, Yoon ha recorregut al dret presidencial de vet per a provar d’aturar els projectes de l’oposició, fins i tot quan no tenia autoritat per a exercir-lo.

Què implica la declaració de llei marcial?

L’article 77 de la constitució de Corea del Sud estipula que el president pot declarar la llei marcial per “fer front a una crisi militar o per mantenir la seguretat i l’ordre públic mitjançant la mobilització de les forces militars en temps de guerra, conflicte armat o una emergència nacional semblant”. Aquest article, tanmateix, també estipula que el parlament pot revocar-ne la proclamació en cas que la majoria de legisladors hi votin en contra.

Durant l’anunci de la proclamació, Yoon apuntà al parlament, que acusà d’haver esdevingut un “monstre que destrueix el sistema democràtic liberal”, i explicà que havia decidit d’imposar la llei marcial per a aturar a les “desvergonyides forces antiestatals, favorables a Corea del Nord, que amenacen la llibertat i la felicitat del nostre poble”.

El decret, signat ahir i revocat poques hores després, va suspendre totes les activitats polítiques, com també la difusió de “notícies falses i propaganda per a manipular l’opinió pública”, a còpia de posar els mitjans de comunicació “sota control de la llei marcial”. El decret també ordenava als treballadors mèdics en vaga que tornessin a la feina en un termini màxim de 48 hores.

El decret va ser signat pel general de l’exèrcit Park An-su, designat per Yoon com a “comandant de la llei marcial”.

La llei marcial té una llarga història a Corea del Sud, que no va esdevenir una democràcia fins l’any 1987. S’ha declarat ni més ni menys que setze vegades d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial; la darrera, l’any 1980. Aquella proclamació, recordada sobretot per l’aixecament de Gwangju, s’ha representat extensament en el cinema i la literatura sud-coreans.

Què pot fer ara l’oposició sud-coreana?

Tant l’oposició com alguns aliats de Yoon han condemnat contundentment la proclamació de la llei marcial, que molts analistes havien considerat molt improbable fins ahir. Han, el dirigent del PPP que prèviament havia titllat de teoria conspirativa els rumors sobre l’aplicació de la llei marcial, va dir poc després de la declaració que la decisió era un error, i es comprometé a detenir-la.

Ahir a la nit (hora catalana), el parlament sud-coreà va votar per unanimitat a favor de derogar la llei marcial, després dels intents aparents del president per a impedir –sense èxit– l’accés dels diputats a la cambra. Els 190 diputats presents en el moment de la votació rebutjaren la declaració de la llei marcial, que fou derogada. El resultat és una derrota aclaparadora per al president, atès que el parlament sud-coreà és compost per 300 diputats i, per tant, la majoria absoluta és de 151.

Tot i que la Constitució de Corea del Sud estableix que la llei marcial pot ser derogada per votació parlamentària, els oficials militars prometeren ahir a la nit que la llei continuaria vigent fins que el president decidís de derogar-la. Ahir a la nit, finalment, Yoon es donà per vençut i anuncià finalment que retiraria la declaració de la llei marcial, poques hores després de la votació al parlament.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Aquesta és la meva història.” Així comença el missatge de la presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, que ha anunciat que té esclerosi múltiple. En un vídeo ha explicat que la hi havien diagnosticat quan tenia dinou anys i estudiava a Barcelona.

“Jo crec que, pel fet de ser un personatge públic ara, durant uns quants anys, em costa molt de parlar d’això. No perquè ho vulgui amagar, sinó perquè a mi em defineix una manera de veure la vida i també una manera de treballar i de donar-me als altres”, ha assegurat. Però ha dit que ho ha fet per pudor, perquè no vol ser “exemple de res ni referent de res”. Sobre la malaltia, ha dit que la hi havien diagnosticada molt de pressa i que es troba bé.

També ha fet una defensa de la sanitat pública, “de les millors en els tractaments de l’esclerosi múltiple i en xarxes com les d’avui al Teatre Pereira i el fantàstic equip de ‘Avui no és sempre’. Gràcies a tots”, ha dit la presidenta.

Esta es mi historia. Jamás lo había contado antes por pudor, porqué no soy referente de nada, pero no puedo estar más que agradecida y orgullosa de nuestra sanidad, de las mejoras en los tratamientos de la esclerosis múltiple y a redes como las de hoy en el Teatro Pereira y el… pic.twitter.com/ApRoTVxKJc

— Marga Prohens (@MargaProhens) December 3, 2024

El 29 d’octubre, l’aigua no només es va endur cases, carrers i vehicles; també va arrossegar 222 vides i en va deixar quatre de desaparegudes. Això no és només una catàstrofe natural; és un reflex d’una gestió errònia, una negligència que ha convertit l’aigua en una assassina implacable. Però darrere de cada xifra hi ha una història, un rostre, noms i cognoms. Aquesta tragèdia exigeix que els recordem i que reclamem justícia, tant col·lectiva com individual.

Les xifres són aclaparadores: 222 morts, quatre desapareguts i milers de persones afectades. Però aquestes xifres no expliquen l’angoixa de la mare que va perdre dos fills a Torrent, Izan i Rubén, germans de tres i cinc anys. Tampoc el sacrifici de Rafael Brisa, que va morir sostenint Azucena, la seua dona, per salvar-la del corrent. No poden transmetre el dolor de la família d’Elvira Martínez i la seua filla Elisabet, que van ser engolides per l’aigua quan intentaven tornar a casa. Històries com aquestes són el record viu que les víctimes no són estadístiques; són persones amb noms i cognoms, amb vides truncades per una tragèdia que s’hauria pogut evitar. Són històries que ens recorden que l’aigua no discrimina, però que la negligència amplifica la tragèdia.

A aquestes morts hem d’afegir la de l’operari de cinquanta-un anys que va morir al CEIP Lluís Vives de Massanassa. Mentre treballava per reparar els danys causats pel temporal, un porxo es va ensorrar i li va segar la vida. Aquesta mort no és només una tragèdia personal, sinó una denúncia viva de la negligència estructural que ha estat una constant en la gestió d’aquesta crisi.

Aquest operari no va morir per una catàstrofe inevitable. Va morir perquè les infrastructures estaven degradades, perquè no hi havia protocols adequats i perquè les autoritats van ser incapaces de garantir unes condicions segures per a qui treballava enmig del caos. Va morir perquè el sistema, encapçalat per Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, i José Antonio Rovira, conseller d’Educació, el va abandonar. Un recordatori dolorós que les vides no poden quedar relegades a simples xifres. Que aquesta mort evitable se sume als noms de Rafael, Azucena, Izan, Rubén i tantes altres persones, víctimes no només del desastre, sinó de la irresponsabilitat criminal.

En els dies immediats a la tragèdia, una allau de rumors i notícies falses va distorsionar la percepció pública de l’abast del desastre. Un dels exemples més impactants va ser la suposada notícia que al pàrquing del centre comercial Bonaire hi havia centenars de cadàvers. Aquesta informació, completament falsa, es va difondre ràpidament, cosa que alimentà la confusió i el pànic. Per què es difonen aquests rumors? La manipulació de les xifres en moments de crisi no és una casualitat. És una estratègia destinada a controlar el relat públic, a exagerar inicialment perquè després la xifra oficial semble menor i, en comparació, més acceptable. Aquesta pràctica deshumanitza les víctimes i converteix el dolor col·lectiu en una eina política al servei dels responsables.

Aquesta tàctica no només ha estat utilitzada durant la gota freda, sinó que és un patró comú en unes altres tragèdies a tot arreu del món. La manipulació de dades erosiona la confiança pública, distreu l’atenció dels errors institucionals i desvia la responsabilitat dels veritables culpables. La realitat de 223 morts no necessita exageracions; necessita respostes i responsables. Cada notícia falsa que circula és una burla al sofriment de les famílies que encara esperen respostes i, en alguns casos, cossos per enterrar.

Quan l’aigua va començar a desbordar els carrers, la ciutadania es va trobar desprotegida. Els sistemes d’alerta van fallar, les infrastructures no estaven preparades, i les respostes institucionals van ser lentes i insuficients. Això no és només un desastre natural; és un fracàs polític.

En moments de crisi, el deure de les institucions no és tan sols gestionar la tragèdia, sinó també garantir que no es repetisca. Però aquest deure no pot quedar només en mans dels governants. Com a societat, hem d’exigir que la memòria de les víctimes es mantinga viva i que els responsables siguen assenyalats. Carlos Mazón i José Antonio Rovira no són només responsables polítics; són responsables morals i legals de les morts ocorregudes durant la gota freda i després. La incompetència no pot quedar impune. La desídia no pot ser perdonada. Mazón i Rovira han de ser jutjats com a responsables directes d’aquestes morts, inclosa la de l’operari de Massanassa. Són culpables per omissió, per negligència i per la seua incapacitat de gestionar una crisi que, si hagués estat prevista i previnguda, hauria pogut tenir un desenllaç diferent.

Cada vida perduda té un nom i un cognom. Cada mort és una absència per a les famílies. Aquesta absència no pot ser silenciada ni convertida en una estadística més. Les víctimes de la gota freda exigeixen justícia, i la societat ha d’exigir-la amb elles. Que l’operari de Massanassa, que va perdre la vida treballant, siga recordat no com una víctima de la natura, sinó com una víctima de la negligència. Per ell, per Rafael i Azucena, per Rubén i Izan, per Lourdes i Angelina, pels centenars de persones que han perdut la vida, demanem justícia. No oblidem, no perdonem, no deixem que aquesta tragèdia quede impune. Perquè cada vida compta amb noms i cognoms.

 

Solidaritat Catalana per la Independència ha tornat a registrar al Parlament de Catalunya la mateixa iniciativa legislativa popular (ILP) que el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar. David Folch, secretari general del partit, i tres militants més que van signar la ILP, insisteixen en la idea que el parlament tramiti un text legal que declari la independència i sota la voluntat de bastir un corpus jurídic a tots els Països Catalans que estableixi com arribar a l’autodeterminació de cada territori i com s’haurien de relacionar entre si. En aquesta entrevista, Folch explica el camí que volen recórrer i què significar que el Constitucional tornés a declarar inconstitucional l’admissió a tràmit de la ILP.

—Com vau rebre la decisió del Tribunal Constitucional espanyol, que va declarar nul·la l’admissió a tràmit de la ILP per a declarar la independència?
—Ens podem esperar qualsevol decisió dels tribunals espanyols. Som un estat ocupat, aquests tribunals serveixen com a mecanisme per a justificar-ne la violència i la repressió. Era una cosa esperada, però s’han afanyat molt. Normalment, una resolució del Tribunal Constitucional es pren potser un any o dos, i en aquest cas han considerat necessari que calia aturar-ho només uns vuit mesos després de la presentació de la ILP. Les ILP apel·len a la democràcia directa del ciutadà, són més difícils de controlar. Més perilloses. Si s’aprovés i se’n recollissin moltes signatures, tindria un impacte brutal. Ara, per a nosaltres és absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional o com ho justifiqui. Ho justificarà de qualsevol manera per mantenir la nació catalana ocupada. El que no ens és igual és que aquesta resolució serveix d’excusa per a reforçar la violència de l’estat espanyol: les amenaces de presó als diputats i la por permanent. La sentència del Tribunal Constitucional té un efecte instrumental que no podem obviar i és un dels motius pels quals hem de seguir.

—La vostra resposta ha estat tornar a presentar la ILP.
—El Tribunal Constitucional ha anul·lat la decisió de la mesa, a nosaltres no ens afecta directament. No hi podem presentar cap recurs en contra perquè no estàvem incorporats a la causa, per dir-ho així. És una decisió del Tribunal Constitucional contra la mesa. De fet, la mesa encara no ens ha comunicat res formalment. No ens ha dit si acceptava la decisió del Tribunal Constitucional; i si entres a la pàgina web del parlament, la ILP que vam presentar al febrer encara figura en tramitació i admesa. Com a resposta, hauríem pogut fer un comunicat, però a vegades és més important fer algun acte. El Tribunal Constitucional ho anul·la, doncs automàticament la tornem a presentar. Ara bé, aquest acte no és la base de la nostra acció política dels darrers temps, sinó que hem intentat d’establir un corpus jurídic per a cadascun dels territoris dels Països Catalans que determini com assoleixen la independència.

—Un corpus jurídic?
—Un corpus jurídic és una llei. Hem presentat aquesta llei al Parlament de Catalunya. El passat mes d’octubre, vam presentar a les Corts Valencianes el projecte de llei de declaració d’independència del País Valencià, on es feia un reconeixement explícit dels Països Catalans i del Regne de València. I aquest novembre, a Perpinyà, vam presentar una petició al Parlament Europeu sobre la reunificació del Principat de Catalunya. És a dir, hem establert de la forma més jurídica possible quins passos hauria de seguir cadascun dels territoris per, quan Catalunya esdevingui un estat independent, estructurar aquests Països Catalans amb la decisió democràtica de cadascun dels territoris. Aquesta és la feina que hem fet fins ara, n’estem molt contents, i treballem en una proposta per a les Illes Balears.

—També per a presentar-hi una ILP?
—Aquesta seria la intenció, tenir-ho en format llei. A vegades hi ha molta filosofia, però ho has de plasmar negre sobre blanc. Qui té la sobirania, com es pren la decisió, quin és l’horitzó per a cada un dels territoris, si s’ha de votar o no… I si li vols donar un cos, la millor manera és presentar-la en format ILP, perquè queda registrat al parlament com a precedent. Que, almenys una vegada, es va presentar una llei d’autodeterminació a les Illes Balears, per exemple. Això ja queda per a la història. Són precedents jurídics i morals.

—Amb la ILP que avui torneu a presentar al Parlament de Catalunya us podríeu trobar que el govern espanyol hi torna a presentar un recurs d’inconstitucionalitat.
—Si tornem al mateix punt, ja pensarem què fem. El missatge és que el Tribunal Constitucional ens importa ben poc i que continuarem treballant i lluitant. Si arriba el dia de la marmota i ens ho tornen a anul·lar, potser farem una altra cosa.

—Sigui com sigui, abans s’hauria d’haver admès a tràmit. La vegada anterior es va fer amb el vot a favor de Junts i la CUP i l’abstenció d’ERC, però aquesta legislatura la CUP no és a la mesa i el vot a favor d’ERC seria imprescindible.
—Volem que la decisió final sobre aquesta ILP recaigui en un element democràtic català, en aquest cas, la mesa del Parlament de Catalunya. És a dir, si ara la mesa decideix que no la tramita, ja farem les valoracions corresponents. Junts i Esquerra es declaren independentistes, no hi hauria cap motiu per a no admetre-la a tràmit. Si ells, per algun motiu, pels seus pactes amb el PSOE, per no fer enfadar l’amo espanyol o el que sigui, decideixen que no l’admeten a tràmit, ja ho justificaran. Però a Solidaritat no volem entrar a atacar els altres independentistes per les decisions que prenen. S’ha tornat molt fàcil oblidar que el gran enemic de la nació catalana és l’estat espanyol i ens dediquem a atacar els altres partits independentistes perquè això no té cap cost. Ara, quina millora té per a la independència de Catalunya? Cap.

—En el millor dels casos, si la ILP es convertís en una proposició de llei i es votés al ple, la majoria del PSC, PP, Vox i Comuns la tombaria i giraria el parlament en contra de la declaració del 27 d’octubre de 2017. Val la pena arribar a aquest punt?
—Les decisions que prengui un parlament no poden invalidar mai el resultat d’un referèndum. Poden ratificar-lo, però no invalidar-lo. De fet, ja van votar en contra d’una proposta de resolució d’Aliança Catalana que deia més o menys això. Som conscients d’aquest risc, però, de fet, ells ja ho podrien fer en qualsevol moment. El PSC pot fer una declaració a favor de la unitat d’Espanya, tot i que amb els gests que fa no necessita fer-ho. Però no ens ha de fer por que el parlament faci aquesta declaració, perquè el primer d’octubre es manté. La clau és el primer d’octubre, és la força, és el referèndum vinculant. Catalunya hauria de ser un estat, aquest parlament ha perdut la legitimitat en certa manera.

—Per què?
—Perquè a una gran part de la població catalana li han dit que la seva opció política, que és la independència, tindrà el cost de la repressió. Els han expulsat i han muntat unes eleccions en què l’opció política de molts catalans té un cost que moltes vegades és inassumible. El que digui aquest parlament té valor, però no té la legitimitat d’un parlament sobirà com hauria de ser des de l’octubre del 2017.

—Abans de la decisió definitiva del Tribunal Constitucional vau dir que, arribat el cas, ho portaríeu a la justícia internacional. Ho fareu?
—Si vols fer un recurs, has d’anar pel Tribunal Constitucional. Aquesta incoherència, ens la mengem. Sentenciaria el que volgués i aleshores podríem anar a Europa. Quan tu tries anar a Europa, reconeixes el que digui sobre la sentència. És una primera qüestió que s’hauria de discutir molt, perquè Catalunya té dret a l’autodeterminació i no necessita que un tribunal europeu li doni la raó. Si fas el pas de legitimar un tribunal europeu que decidirà el que li interessi, ho has d’acceptar. Per tant, a Europa, hi has d’anar a guanyar. Ha de ser un recurs molt ben fet i que sigui un recurs guanyador. En el cas de la ILP de Catalunya, no ho podíem fer perquè no estàvem personats en la causa. En el cas del País Valencià, sí que ho hauríem pogut fer, perquè era una decisió de la mesa contra la qual podíem presentar un recurs, però vam considerar que en aquest cas ja havíem fet el primer pas i tampoc teníem la gent preparada per a fer un recurs a Europa. Vam deixar-ho estar. És la decisió de la mesa de les Corts Valencianes, i la següent mesa ja veurem què decideix.

—Ho preguntava perquè vau ser vosaltres qui vau parlar d’elevar la causa a instàncies internacionals quan el govern espanyol va presentar el recurs d’inconstitucionalitat.
—Primer, hauríem de trobar la persona que ens portés el recurs a la justícia internacional. N’hem sondejat diverses, però no estan disponibles en aquests moments. Volem que sigui una persona de nivell, que ens assessori, perquè aquest recurs s’ha de guanyar. Per fer un recurs amb persones que no tinguin nivell, val més no fer-lo. No cremem aquest cartutx amb l’opinió d’un tribunal que tampoc ens importa gaire. Puc afegir una cosa?

—Endavant.
—Tenim molt clar que tots aquests moviments polítics els volem obrir a tothom, a tots els qui viuen i treballen a Catalunya. El projecte independentista ha d’incorporar tots els nouvinguts, se’ls ha d’explicar que és de justícia, i, a més, és de projecte econòmic de futur i social. Quan vius en un estat ocupat, és igual si has nascut aquí o allà, el teu color de pell o la teva religió. No s’expliquen els problemes de Rodalia sense entendre que és un país ocupat. No s’explica el problema de l’habitatge sense entendre que sense uns sistemes de transport públic equilibrat no podràs ajudar a solucionar el tema de l’habitatge. L’estat espanyol manté Catalunya en un estat que li permet extreure els màxims recursos, però que no permetrà mai que Catalunya s’enriqueixi i pugi. Això no afecta només els catalans de mil generacions, sinó de tots els nouvinguts. No el podem excloure, és un error estratègic de primer nivell. Els hem d’anar a buscar. La gent de carrer que té ganes de continuar treballant per la independència ha de tornar a fer xup-xup. Tornar a parlar amb les associacions, fer xerrades que expliquin els beneficis de la independència, tornar a muntar sopars per la independència, marxes per la independència, danses per la independència… Un dels relats que l’estat espanyol ens ha aconseguit colar és que el procés va fracassar per culpa de les manifestacions i tot això. No, el procés va funcionar. Vam arribar al Primer d’Octubre perquè hi va haver manifestacions amb cartolines, perquè la gent es va reunir i tot el dia es parlava de la independència. Perquè estàvem organitzats. Vam arribar a la final de la Champions. Van fallar els polítics de torn, que no van marcar el gol, perquè ens entenguem. Ens hem cregut que les manifestacions, les trobades i les xerrades no serveixen per a res, però són la base. Per tant, aixequem-nos del sofà, comencem a moure’ns i, a poquet a poquet, entre tots tirarem endavant.

Manuel Marchena deixarà de ser el president de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol demà, 5 de desembre, deu anys després d’haver assumit el càrrec. Plegarà i serà rellevat o bé pel magistrat conservador Andrés Martínez-Arrieta o bé per la magistrada alineada amb el PSOE Ana Ferrer, però la seva ombra serà present en tot moment, i la seva influència dins la sala continuarà essent enorme. Perquè Marchena continuarà com a magistrat de la sala, vigilant que la doctrina conservadora i involutiva quant als drets civils que ha anat imposant al llarg de tota una dècada (per la sentència contra el procés que qualificava de sedició l’exercici de drets com el de manifestació, per la introducció del concepte de la violència ambiental, per la definició de la doctrina que tot pot ser terrorisme si vol “subvertir l’ordre constitucional”, etc.) pervisqui i es consolidi.

L’operació Marchena es clou amb un verí que Sánchez no preveia

Continuarà tenint veu i vot a la sala segona, i molta influència, però també serà determinant qui el rellevarà a la presidència. Hi ha dos candidats: Andrés Martínez Arrieta (Logronyo, 1955), el de més edat del tribunal i que assumirà de manera interina la presidència fins que el Consell General del Poder Judicial no designi el substitut de Marchena; és considerat del sector conservador, fou jutge responsable del control de les activitats del CNI que afecten drets fonamentals el 2017 i un dels set magistrats que va formar part del tribunal que va condemnar a cent anys de presó per sedició i malversació els dirigents independentistes.

L’altra candidata és Ana Ferrer, la preferida del PSOE; també va signar la condemna contra els dirigents del Primer d’Octubre, i va avalar sense cap crítica tota la repressió posterior a la sentència mateixa, com ara la negativa a concedir el tercer grau als ex-presoners polítics, l’oposició a concedir-los els indults i l’aval a una interpretació esbiaixada de la darrera reforma del codi penal perquè se’ls pogués mantenir condemnats per una malversació agreujada de tal manera que se’ls mantingués inhabilitats. Ferrer va mantenir aquest tancament de files amb tot allò que tingués a veure amb la causa contra el procés fins que, coincidint amb la seva candidatura a presidir el Consell General del Poder Judicial i el Suprem, va defensar l’amnistia de tots ells.

La fi del regnat de Marchena obre un nou escenari a Puigdemont

Fou amb l’amnistia que es va distanciar de Marchena, coincidint amb la seva jubilació pròxima i amb el moment en què finalment PP i PSOE –amb mediació europea– van desblocar la renovació de l’òrgan de govern dels jutges després de cinc anys de blocatge. Ferrer va passar a ser la candidata del bloc afí als socialistes, però no va reeixir la temptativa de presidir el Suprem, que va recaure finalment en Isabel Perelló, del sector dit progressista, però que era benvista també pels magistrats conservadors; no en va, el seu primer discurs el va dedicar a defensar els jutges que neguen l’amnistia.

En canvi, Ferrer va signar dos vots particulars dins la sala presidida per Marchena amb què criticava la decisió de la majoria de magistrats de negar l’amnistia a aquells que van ser condemnats per malversació. Els seus arguments han servit per a fonamentar els recursos dels ex-presos i exiliats afectats per la negativa de Marchena a amnistiar-los i són una munició de primer nivell si el cas arriba al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Però atès el precedent de l’elecció de Perelló, i no pas ella, com a presidenta del Suprem, serà difícil que la seva candidatura a substituir Marchena pugui prosperar.

Perquè la presidència de la sala segona és un obscur objecte de desig polític, ja que representa el control de les causes penals més importants de l’estat espanyol, entre les quals, les que afecten els representants polítics de més rang. I ara mateix hi ha dues causes centrals que han anat a parar a la sala segona: la del cas Koldo, perquè entre els investigats hi ha l’ex-ministre socialista i diputat al congrés José Luis Ábalos, i la que afecta el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, un dels escuders del president Pedro Sánchez, per suposada revelació de secrets en la causa contra la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.

És l’herència que deixa Marchena a qui sigui el nou president de la sala segona: la negativa a aplicar l’amnistia, i l’obertura d’una guerra judicial al cor del poder de l’estat, apuntant el fiscal general de l’estat i l’entorn del president espanyol.

 

Ahir TV3 va emetre el documentari Et faran un home, sobre la violència i els abusos en el servei militar obligatori als anys vuitanta i noranta del segle passat. El podeu trobar al portal 3Cat si no el vau veure en directe.

En el documentari, per primera vegada, un grup de deu persones testimoniem les situacions extremes que vàrem haver de viure en les casernes quan vàrem ser cridats a files. I ho dic en primera persona perquè jo en sóc un. Un dels que parlen.

El programa, dirigit per Mireia Prats i realitzat per Joan Torrents, trenca amb un tema tabú: la violència sistemàtica exercida impunement per l’exèrcit espanyol durant dècades. Una violència que, encara avui, inclou un nombre de morts important que, significativament, és impossible de quantificar per l’ocultació de les autoritats.

No m’ho esperava, però la participació en el programa, el meu testimoniatge, m’ha obligat a pensar molt en un episodi de la meua vida que es veu que jo també havia decidit d’arxivar en algun racó del cervell.

Quan em van oferir de parlar-ne, no en vaig dubtar gens. Vaig pensar, ben al contrari, que tenia l’obligació, com a ciutadà, de contribuir a trencar un silenci espès. Però he de reconèixer que fer-ho m’ha remogut moltes coses i m’ha obligat a pensar en la raó del meu comportament.

Perquè crec que la majoria d’homes que van fer el servei militar saben aquesta violència, en són conscients, m’atrevesc a dir que la van sofrir en un moment o altre. És molt comú, li passa a molta gent, recordar incidents greus que afecten parents, amics o persones conegudes. O recordar actes de violència comesos contra un mateix.

I, tanmateix, sobre aquesta violència a gran escala, viscuda per un percentatge altíssim de la població, per milers i milers de persones, ha caigut durant dècades una capa de silenci espès.

Com a persona –però especialment com a periodista–, mentre enregistràvem el programa, em vaig preguntar moltes vegades com és que jo mateix no havia pensat mai a fer-ne notícia, de tot això, fins que no m’ho van proposar els companys de la televisió pública.

No tinc cap resposta personal decent per a aportar-hi. Però puc aportar-hi algunes respostes polítiques, anàlisis llegides i assumides sobretot en l’obra de Frantz Fanon.

Fanon, per exemple, deixa ben clar que la violència sistemàtica és una eina cabdal de desorganització, de destrucció d’una societat fins als fonaments. I repeteix del dret i del revés que això no es pot fer sense un pla dissenyat i clarament traçat des de dalt. Sense que algú adopte aquesta aplicació en massa de la violència com a projecte polític, amb l’aspiració d’aconseguir el sotmetiment total de la societat.

I una de les mesures d’èxit del projecte és precisament el silenci, quan el silenci esdevé la rutina assumida dels ciutadans, com ens ha passat a nosaltres. Quan els ciutadans assumim tan profundament, tan íntimament, que ells ens poden pegar, ens poden vexar, ens poden humiliar, ens poden, si cal, matar, que ni en parlem. Que ni tan sols ens sembla res d’extraordinari, res fora d’allò que s’ha d’entendre com a vida normal.

I que hagen passat tants anys abans de poder pensar a fer aquest Me too antimilitar que d’una manera tan valenta ens ofereix ara el Sense ficció de 3Cat és un símptoma evident de la violència d’estat que ha interferit les nostres vides i ha condicionat, encara que no en fóssem conscients, el nostre comportament.

L’historiador Villacañas ho va deixar escrit d’una manera magistral quan va explicar que la transició dita democràtica havia consistit a oblidar la guerra civil, però no qui l’havia guanyada. Nosaltres havíem d’oblidar que un dia ens havíem alçat en armes en defensa de la República, de la Generalitat i de les llibertats, havíem d’oblidar que no havíem estat sempre uns sotmesos i que sabíem lluitar. Però no podíem oblidar que havíem perdut, que havien guanyat els franquistes.

I que els franquistes havien imposat un règim de terror del qual les barbaritats sofertes en el servei militar obligatori no han estat sinó una seqüela. La simple continuació del bombardament criminal de l’estació de Xàtiva, dels afusellaments nocturns que Vicent Andrés Estellés sentia a la nit des de sa casa, de la batalla de l’Ebre, de la cremada dels llibres de la casa de Pompeu Fabra, de l’assassinat de Quico Sabaté al mercat de Sant Celoni, del garrot estrenyent el coll de Puig Antich i de tantes i tantes coses més. En la guerra, en el franquisme i en la democràcia aquesta nascuda del franquisme.

Vist d’aquest punt de vista, el documentari Et faran un home espere que siga un pas endavant en la conscienciació de la societat i del país, d’aquest nostre país on l’exèrcit espanyol va entrar l’any 1936 assumint la condició d’exèrcit d’ocupació, on encara va eixir al carrer a intimidar-nos amb tancs l’any 1981.

Diu Fanon que la descolonització no es pot fer si no toca l’interior dels individus, si no se’n transforma la mentalitat, si no es combaten les armes plantades dins seu per l’enemic. Tant de bo que aquest Me too que ahir va començar ajude també en aquesta línia.

 

PS1. 3Cat ha posat a disposició de la gent que vulga denunciar més casos una bústia segura: bustiadenuncia@3cat.cat 

PS2. Andreu Barnils ha parlat amb Mireia Prats i Joan Torrents, els autors del reportatge: “Sospitem que va haver-hi milers de suïcidis al servei militar”.

PS3: Solidaritat Catalana per la Independència ha tornat a registrar al Parlament de Catalunya la mateixa iniciativa legislativa popular (ILP) que el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar. Arnau Lleonart ha entrevistat David Folch, secretari general del partit: “És absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional“.

PS4. La solidaritat dels subscriptors fa sòlida la llibertat de VilaWeb. Voleu ajudar-nos? Cliqueu ací.

The Washington Post · Kelsey Baker

Més d’un miler d’acusats de ciberdelinqüència han estat detinguts en dinou països africans entre els mesos setembre i octubre, segons que va anunciar la Interpol la setmana passada.

L’operació Serengueti –dirigida per la Interpol i l’Afripol, l’organització policíaca de la Unió Africana– provava de detenir acusats de crims cibernètics, com ara estafes i extorsions digitals. La Interpol ha identificat més de trenta-cinc mil víctimes d’aquesta mena de crims a tot arreu del món, que han representat pèrdues econòmiques de més de cent vuitanta milions d’euros.

“De les estafes de màrqueting multinivell als fraus amb targetes de crèdit falses, l’augment en la quantitat i qualitat d’aquests crims és motiu de preocupació”, explica Valdecy Urquiza, secretària general de la Interpol.

Segons l’informe de l’organització sobre l’operació, els agents han detingut a Kenya gairebé 2 dotzenes de persones relacionades amb fraus amb targetes de crèdit per valor d’uns 8 milions d’euros. 8 investigats, incloent-hi 5 ciutadans xinesos, han estat detinguts al Senegal per una estafa piramidal amb més de 1.800 víctimes implicades. Les autoritats de Nigèria, per la seva banda, han detingut un home com a sospitós d’haver orquestrat un seguit estafes relacionades amb criptomonedes, que es creu que li haurien originat més de 280.000 euros en beneficis.

En el marc de l’operació, les autoritats del Camerun també han detingut un grup de sospitosos d’haver traficat amb persones procedents de set països; les víctimes, segons el comunicat de l’organització, eren obligades pels detinguts a promoure una estafa de màrqueting multinivell. El grup es dedicava a captar víctimes estrangeres amb promeses de feina, però una volta al Camerun les segrestava i obligava a participar en l’estafa per ser alliberades.

Segons un informe de l’ONU, molts dels qui treballen en operacions d’estafa en línia són víctimes del tràfic de persones. A començament d’aquest mes, funcionaris de la Interpol van descobrir més casos a l’Àfrica de víctimes de tràfic obligades a treballar en estafes piramidals.

“La ciberdelinqüència és un dels desafiaments principals a què s’enfronta el món”, escrigueren investigadors de l’Índex Mundial de Ciberdelinqüència. “Les estimacions més conservadores calculen el cost de la ciberdelinqüència en centenars de milions de dòlars a tot el món, però uns altres càlculs situen aquesta xifra als milers de milions”, afegiren.

En alguns casos, la ciberdelinqüència ha arribat a tenir conseqüències mortals per a les víctimes. En uns altres, els criminals han recorregut a la intel·ligència artificial per fer-se passar per autoritats del govern i enganyar les víctimes.

Segons l’Índex Mundial de Ciberdelinqüència, la major part dels delictes cibernètics provenen de Rússia, Ucraïna, la Xina, els Estats Units i Nigèria.

“L’operació Serengueti demostra fins on podem arribar si treballem plegats”, assegura Urquiza. “Sabem que no és més que la punta de l’iceberg, i és per això que continuarem perseguint aquests grups delictius a tot el món.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ara fa mil anys l’aleshores totpoderós abat Oliva, un dels personatges més interessants de l’edat mitjana catalana, va començar una expansió de conseqüències incalculables per al monestir de Ripoll. L’abat va enviar tot un seguit de monjos fins a la muntanya de Montserrat amb l’encàrrec de construir-hi un monestir. Així va ser com el 1025 es van posar els fonaments del que ara coneixem com el cor espiritual de Catalunya: Montserrat. Segurament l’abat no va arribar a pensar mai que el santuari i la veneració per la Mare de Déu acabarien fent ombra al totpoderós monestir de Ripoll, però mil anys després, el poder d’atracció de Ripoll, el del conjunt format per Poblet i Santes Creus i el de Núria no tenen ni punt de comparació amb la fascinació que exerceix Montserrat.

Sense cap mena de dubte la seva història única, el manteniment de l’escolania, la immensa i selecta biblioteca i la devoció a la Mare de Déu són alguns dels elements essencials que en marquen la singularitat. Però, a tot això, hi hem d’afegir la majestuositat de la muntanya de Montserrat mateix, un conjunt geològic inigualable, paradís per als escaladors, per als geòlegs, botànics, excursionistes i els simples afeccionats a la natura. Aquesta comunió entre la muntanya i el monestir el converteixen en un espai inigualable que ha estat font d’inspiració literària més d’una vegada. I no parlem dels texts que s’han escrit entre les seves parets –entre els quals, una bona part dels assaigs sempre interessants de monjos com ara Josep Massot i Muntaner i Hilari Raguer–, sinó del fet que el monestir també ha esdevingut un escenari important en la literatura catalana contemporània.

La coincidència a les llibreries de la reedició de Les torres del cel, de Coia Valls (Rosa dels Vents), i de la novel·la La muntanya del tresor, de Martí Gironell (Columna), és una bona ocasió per a repassar aquestes dues novel·les i més d’ambientades al monestir. Cal destacar que Valls i Gironell són dos dels exponents principals del gènere de la novel·la històrica a casa nostra i que totes dues novel·les se circumscriuen a aquest gènere literari, encara que estiguin separades per un espai temporal de quasi nou segles. La novel·la de Valls se centra sobretot en els primers anys de la construcció del monestir, i, en el cas de Gironell, l’acció se centra sobretot en els tres anys de la guerra del 1936-1939.

I és important destacar-ho perquè tot i que a casa nostra hi ha hagut autors que n’han fet, i amb molt bons resultats i molts lectors, la novel·la històrica continua essent menyspreada per una part de la crítica literària, tot sovint tan distanciada (incomprensiblement) dels gèneres populars. Fem atenció per un moment a les dues novel·les. En el cas de Les torres del cel, ens trobem amb un personatge molt fort, molt marcat, Dalmau Savarés, que rep l’encàrrec de l’abat Oliva d’anar a fundar un nou monestir a Montserrat. Malgrat que hi ha personatges secundaris molt interessants, Savarés és el protagonista absolut de la història, situada en un dels períodes més desconeguts de la nostra història, el segle XI. Aquesta és una altra de les curiositats importants de Catalunya: del rei en Jaume I cap endavant, tot és molt més estudiat i documentat, però, en canvi, hi ha molts períodes de la nostra història molt més desconeguts, especialment tot el temps comprès entre la caiguda de l’imperi romà i l’arribada al poder del Conqueridor.

Valls retrata molt bé les dificultats que es van trobar els monjos desplaçats fins a Montserrat, però un dels grans encerts del llibre és el turment interior que viu el protagonista per culpa del seu passat i també per les contradiccions de la manera d’acostar-se a Déu. I al mig de tot aquest desgavell personal i espiritual, l’escenari d’una Catalunya en plena reconquesta i expansió i que assentava els fonaments per a una nova manera de fer en un dels pocs moments en què les dones han tingut realment poder, amb Ermessenda de Carcassona (972-1058) com a figura cabdal de l’època.

En el cas de la novel·la de Martí Gironell, ens endinsem en un dels períodes més complicats i compromesos del monestir: la guerra del 1936-1939. Un dels riscs reals d’aquell moment era que Montserrat acabés saquejat o incendiat com va passar amb tantes esglésies més de la rereguarda republicana. Per evitar que passés, la Generalitat va comissar el monestir per salvaguardar-lo per al poble. Molts monjos que hi vivien van aconseguir de salvar la vida, tot i que no tots. Els qui optaren per anar al bosc aviat van ser descoberts i en molts casos, afusellats. Carles Gerhard serà el comissari encarregat de mantenir Montserrat en ordre i fer-lo productiu a més d’un hospital de campanya de primer ordre.

Gironell opta per un protagonista singular: un nen que quan comença la novel·la té onze anys, Bernat Nomdedéu. Ha estat afillat a Montserrat després d’una complicada vida familiar que anirem descobrint com un misteri més de la novel·la i serà a través dels seus ulls que coneixerem la història, atès que la família Gerhard l’acollirà com un més els anys que ells són al monestir. Així, amb aquesta mirada infantil de gran tendresa i vivacitat, anirem descobrint els anys de la guerra a Montserrat, però també el pas d’alguns personatges essencials de la història del moment: el president Companys, el president Azaña o el poeta Manuel Altolaguirre, a més de nombrosos consellers de la Generalitat són alguns dels personatges amb qui haurà de conviure en algun moment Bernat Nomdedéu en aquesta novel·la històrica, que també és una novel·la d’iniciació.

Malgrat l’aparició d’aquestes dues novetats tan destacades, Montserrat ha inspirat més històries de tota mena per a grans i per a petits. De fet, els més menuts poden tenir una molt bona aproximació a la contrada gràcies a l’aportació d’Araceli Segarra. La muntanyenca catalana fa temps que combina la passió pels cims amb la literatura per als més menuts, i així va ser com va sorgir el llibre La Tina a Montserrat (la Galera), una aventura més de la noia, que en aquest cas té de company de descobertes un jove aspirant a monjo.

També Màrius Serra va optar pel territori per ambientar una de les novel·les lúdico-criminals de la sèrie Comas i Coma. És Fora de joc a Montserrat (Columna), en què un dels monjos del monestir mor misteriosament durant la celebració del Ludocànon, una trobada internacional d’experts en jocs de taula amb l’objectiu de triar els cent millors jocs de la història. Però al vespre del primer dia, quan els quinze jutges són a punt de sopar, un monjo apareix penjat en una de les habitacions de l’hotel Abat Cisneros, on s’allotgen. A partir d’ací, algunes altres morts accidentals de monjos potser no ho són tant i com sempre no hi pot faltar també la reivindicació lingüística.

Hi ha un altre episodi històric amb què s’ha especulat molt i que ha fet exercitar la ment dels novel·listes: la visita de Hienrich Himmler, lloctinent d’Adolf Hitler, a la recerca del sant Greal, que es considerava que podria ser amagat a Montserrat. Ens en parlen amb dues perspectives molt diferents tant Santi Baró a L’informe Ahnenerbe (Edicions B) com la Montserrat Rico a L’abadia profanada (Columna). Les dues novel·les combinen la història amb l’enjòlit.

I encara dues curiositats més per a veure que Montserrat ha estat ben lligada a la literatura de ficció: el 2018 l’editorial Voliana va decidir reeditar una novel·la poc coneguda de Josep Maria Francès (1891-1966), Retorn al sol. És una novel·la de ciència-ficció que segons que explica l’editorial mateixa, narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya del futur, més de dos segles després d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra i va obligar els supervivents catalans a construir la nova nació dins les entranyes de Montserrat. L’obra porta el curiós subtítol de novel·la de fantasia i sàtira.

La segona curiositat té a veure amb la projecció internacional de Montserrat com a escenari. Dan Brown, l’autor de El codi Da Vinci, fins i tot hi ambienta alguns capítols de la seva novel·la Origen, que també té com a escenaris Barcelona, Bilbao, el museu Guggenheim i la Sagrada Família, entre més indrets. Una prova més que Montserrat és un espai amb molta màgia per a ambientar-hi tota mena d’històries.