Vilaweb.cat

Deu receptes per a fer amb bolets aquesta tardor

Ara que ha començat la temporada de bolets, us oferim una recull de receptes per a cuinar aquesta tardor.

1. Estofat de vedella amb patates i bolets
googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un plat calent per a afrontar el fred que ja ha arribat. Neus Cuscó explica pas a pas com fer aquesta recepta clàssica de la cuina catalana. En aquest cas, es faran servir bolets variats secs, per tant, no cal que sigui temporada per a poder fer-la.

Llegiu la recepta completa

2. Coca de rovellons i botifarra negra
Coca de rovellons amb botifarra negra. Una recepta de la cuinera Mariona Quadrada.

També es poden fer receptes senzilles com una coca de rovellons i botifarra negra. L’elaboració consisteix a fer una mena de pizza de rovellons amb botifarra. Un plat que es pot tenir feta amb mitja hora.

Llegiu la recepta completa

3. Palomins i albergínies arrebossades

Una altra recepta senzilla de fer són els palomins i albergínies arrebossades amb mel i sèsam amb salsa de tomàquet, formatge i herbes. Una recepta extreta del llibre La cuina dels bolets, de Sergi de Meià.

Llegiu la recepta completa

4. Conserva de rovellons amb vinagreta

En aquest cas, Neus Cuscó ens ofereix una recepta per a gaudir al cap d’un temps. Proposa de fer una conserva de rovellons amb vinagreta. Si la feu ara, us la podreu menjar el mes que ve. La gràcia és fer-ne diversos pots per a menjar la resta de l’any els bolets d’aquesta temporada.

Llegiu la recepta completa 

5. Bolets saltats amb salsitxes

Aquest és un plat senzill ideal per a menjar durant la tardor. En aquest cas, Neus Cuscó diu que es pot fer servir una gran varietat de bolets: rovellons, ceps, gírgoles, rossinyols… Com més variants, millor.

Llegiu la recepta completa

6. Pollastre amb rovellons al cava

Neus Cuscó ens presenta un rostit de temporada. Una recepta senzilla de fer, encara que requereix dedicar-hi temps i paciència, per tal de deixar fer xup-xup.

Llegiu la recepta completa

7. Cabriol amb bolets

Del Lluçanès estant, en Ramon Erra ens explica la recepta que ha fet sempre la seva mare, l’Emília, al restaurant Cal Penyora. En aquest cas, l’Emília recomana de fer servir rovellons. Diu que els altres bolets poden desvirtuar el plat.

Llegiu la recepta completa

8. Galtes de porc amb bolets

Neus Cuscó també ens ofereix una recepta clàssica: galtes de porc amb rovellons. En aquest cas, suggereix de fer les galtes desossades i guisades a la cassola. Els rovellons es convertiran en els millors acompanyants.

Llegiu la recepta completa

9. Canya de llom amb camagrocs

Però no tot són rovellons. La cuina de la Neus proposa una recepta senzilla de fer amb camagrocs.

Llegiu la recepta completa

10. Pollastre rostit amb ceps Pollastre rostit amb ceps.

Un plat que es pot fer d’un dia per a l’altre. Neus Cuscó ens ofereix una recepta per a fer un pollastre rostit, aquesta vegada acompanyat de ceps.

Llegiu la recepta completa 

 

L’acarnissament contra els empresonats per les protestes postsentència continua dos anys després

Ara fa dos anys, Catalunya era un polvorí. Tot i que la condemna contra els presos polítics era esperada, la sentència del Tribunal Suprem espanyol va ser l’espurna que va encendre una setmana de protestes en què els ciutadans van reconnectar amb l’esperit de mobilització del 2017 i van descol·locar els cossos policíacs, la judicatura, el govern espanyol i el govern de la Generalitat de Catalunya. Aquells dies, va sorprendre la combativitat dels manifestants més joves, però també la repressió emprada per a sufocar les protestes i que va causar 149 ferits, més de 200 detinguts, 3 joves deportats i 28 empresonats preventivament. Una presó que, tal com els jutges mateixos van argumentar a les interlocutòries d’empresonament i d’alliberament, va ser condicionada pel context polític del moment i no pas per un estudi curós de cada cas.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Encara hi ha pocs casos que s’hagin tancat o que tinguin una data de judici pròxima, tot i que hi ha hagut algunes absolucions o condemnes a penes de menys de dos anys de presó. La majoria tanquen ara la fase d’instrucció i els joves continuen amb la incertesa i el maldecap de no saber què els passarà en un futur. En general, a més, les peticions fiscals són elevades, entre quatre anys i sis en la major part de casos, arribant als nou en algun cas.

Defensors dels drets humans fan un relat esfereïdor dels maltractaments dels joves empresonats arran de les protestes

Un dels empresonats preventivament que ja té el judici marcat al calendari és en Charles, un jove nord-americà detingut el matí de la vaga general del 18 d’octubre contra la sentència i que va passar cinc mesos que a la presó de Brians I. El jutjaran el 26 d’octubre i la fiscalia li demana sis anys de presó i l’acusa dels delictes de desordres públics i danys amb incendis. Ja van ser a punt de jutjar-lo el febrer del 2020, però el dia abans l’Audiència de Barcelona va suspendre el judici i va reconèixer que s’havien vulnerat les garanties processals, atès que durant la investigació tan sols s’havia fet un informe pericial de les substàncies confiscades –un emblanquidor dental– i s’havia pres declaració al detingut. Més d’un any i mig després, torna a estar citat sense que la fiscalia hagi canviat l’acusació en contra seu. A en Charles el van detenir sense que hi hagués cap aldarull al seu voltant, al matí, quan arribaven les Marxes per la Llibertat a Barcelona. Cercava material dins un contenidor quan una parella d’agents de la Guàrdia Urbana el van treure i van acusar-lo de voler-lo cremar. Com amb uns altres detinguts sense nacionalitat espanyola, van mantenir-lo en presó provisional molt més temps que no a la resta d’empresonats amb l’argument que no tenia un domicili fix i que hi havia risc de fuga.

L’Audiència de Girona jutjarà l’1 de desembre en Pau, de Llagostera, i el 26 de gener en Robert, de Girona. Tots dos van ser detinguts el 18 d’octubre i, tot i que no es coneixien, van acabar compartint cel·la a la presó del Puig de les Basses i essent un suport emocional mutu durant els dies que van estar tancats. En una entrevista a VilaWeb després d’haver sortit de la presó, en Robert va definir així la relació: “Hi havia dies que estava molt cremat i no tenia ganes de parlar amb ningú, però en Pau sempre estava alegre. Ell també estava cardat, però semblava que estigués bé i volia fer mil coses. Sempre anàvem junts.” Tots dos van explicar que els policies que els van detenir els van agredir i tots dos van haver de declarar amb dos encaputxats dins la sala, cosa que l’advocat Benet Salellas va denunciar com una irregularitat. Per als seus judicis, la fiscalia demana la mateixa condemna: sis anys i mig de presó pels delictes desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus.

Dos anys d’incertesa

Però la majoria no saben encara què se’n farà d’ells i ni tan sols tenen una data per al judici. L’Andrea, la Xènia i la Paula van ser empresonades juntes a la presó de Wad-Ras. Als casos de les dues primeres, ja s’ha tancat la instrucció judicial i s’han presentat escrits d’acusació, però encara no tenen data de judici. A l’Andrea, la fiscalia i la Generalitat l’acusen dels delictes de desordres públics i d’atemptat contra agents de l’autoritat, uns delictes pels quals li demanen una condemna de cinc anys i mig de presó. A la Xènia, la fiscalia l’acusa de desordres públics i en demana una condemna de dos anys de presó. La Paula encara no sap ni quan la jutjaran ni de quins delictes l’acusaran.

A més, la Paula també ha denunciat els agents de policia que van participar en la seva detenció per delictes contra la integritat moral i d’amenaces. Va relatar el grau de violència i intimidació que la policia espanyola exercia sobre els detinguts, que augmentava en paral·lel a la tensió creixent a la plaça d’Urquinaona: “Em van posar de genolls contra la paret. Quan vaig sentir els crits dels meus companys i no podia fer-hi res, vaig plorar molt de la ràbia… Llavors va venir cap a mi un agent amb un cúter. L’anava obrint i tancant. Em va dir: ‘Què busques, amb això?’ Li vaig dir que no era meu. S’anava acostant. ‘No pararàs fins que no hi hagi un mort, oi?’ Jo li vaig repetir que no. Llavors el va deixar obert, es va acostar més a mi –tot i que el cúter no va arribar a tocar-me– i em va dir: ‘Si hi ha un mort, no serà del nostre bàndol.’ En aquell moment vaig passar molta por.”

Les detencions violentes van ser una tònica habitual d’aquells dies. En moltes ocasions els detinguts solament poden acreditar els excessos policíacs amb el seu relat i l’informe mèdic de lesions, però la detenció brutal de la Laura, a Tarragona, va ser enregistrada per una veïna. A les imatges es veu com tres policies de paisà la tiren a terra. Tot seguit, l’agafen pels cabells i l’arrosseguen desenes de metres. La violència és tan forta que la noia que enregistra l’escena diu que trucarà als Mossos, sense saber que els autors eren policies.

Moment de la brutal detenció de la Laura Solé a #Tarragona. pic.twitter.com/Cy5LSh1rVP

— EL PUTU AMU! (@elputuamu) October 22, 2019

Això que vaig a explicar ara, es de gran sensibilitat per una persona a qui li tinc molta estima. Agrairia la MÀXIMA DIFUSIÓ, sisplau. Mai he fet un fil i m'entristeix que aquest sigui el primer. Aquesta noia es diu Laura Solé i és la germana d'una amiga meva. Obro fil⬇️ pic.twitter.com/MZL5M0NOjI

— Babs (@BabsCala90) October 18, 2019

Després de la detenció, va ser empresonada al Mas d’Enric, on va passar 36 dies abans no en decretessin la llibertat provisional. Ara, la fiscalia demana que la condemnin a 5 anys i 11 mesos de presó i l’acusen dels delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat, danys per incendi en grau de temptativa i desordres públics en un judici que encara no té data. El seu cas és similar al de J.T., que no vol que es difongui el seu nom. Va ser detingut a Tarragona el 19 d’octubre i el van empresonar al Mas d’Enric. Té la mateixa petició de pena: 5 anys i 11 mesos de presó pels presumptes delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat, danys per incendi en grau de temptativa i desordres públics. La fiscalia els acusa a tots dos de fer “tasques de direcció i dinamització” de més manifestants i d’haver provat d’encendre barricades.

A en Francesc, el van portar a pols entre quatre agents antiavalots de la policia espanyola. Un veí va enregistrar el moment en què, amb el cap obert i sense manifestar cap resistència, un altre policia va clavar-li una coça aprofitant que no es podia defensar. Segons que va explicar el seu pare més tard, havia arribat a Barcelona amb l’últim tram de la Marxa per la Llibertat i es va quedar a la ciutat per a participar en la manifestació de la tarda. La policia el va arreplegar al carrer de Trafalgar aprofitant que s’havia allunyat dels seus amics. “El van estomacar, li van obrir el cap, al mig del crani. Semblava que hagués caigut d’un primer pis”, va explicar el pare. Va passar vint dies a la presó de Brians I i encara no té ni data de judici ni escrit d’acusació en contra. Fonts de la seva defensa expliquen a VilaWeb que la fiscalia va demanar una pròrroga de divuit mesos per a insistir en la instrucció, però ja s’ha exhaurit el termini i no els han informat de cap novetat. Tampoc no hi ha novetats en el cas d’en Ionut, d’Anglesola, detingut a Lleida la matinada del 19 d’octubre perquè, segons la policia, va posar material en un contenidor en flames perquè continués cremant.

I més. Així s'emportava la policia espanyola a un manifestant detingut el #18O al c. Jonqueres, BCN. Amb el cap obert, ple de sang, i agafat entre quatre. Immòbil.

Això no atura a un dels policies a fotre-li una puntada de peu -9"- mentre un company el reté perquè no hi torni. pic.twitter.com/7mKwq6L8Ol

— 𝕾𝖊𝖗𝖌𝖎 𝕻𝖎𝖓𝖐𝖒𝖆𝖓 (@sergipinkman) October 23, 2019

No tothom va ser detingut durant les manifestacions, sinó que els van anar a cercar més tard. A l’Álvaro i el David, tots dos de Parets del Vallès, els van detenir la matinada del 17 al 18 d’octubre al carrer d’Aragó de Barcelona. Després de la manifestació, havien anat sopar i fer unes cerveses. Quan anaven a agafar l’autobús nocturn per a tornar al seu poble, van aparèixer dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra i els van detenir perquè, segons el relat policíac, de dins estant els havien reconegut com a dos nois que havien llançat pedres a la policia hores enrere. Els joves han denunciat que durant la detenció els van apallissar i, de fet, van haver de ser atesos a l’hospital de guàrdia, en què els van fer punts de sutura a la cama i el cap. Mentre els atenien, hi havia agents antiavalots amb ells. Van denunciar els agents, que resten pendents de judici. La fiscalia demana que l’Álvaro i el David siguin condemnats a 9 anys i mig de presó pels delictes de desordres públics, atemptat agreujat contra agents de l’autoritat i danys agreujats. La Generalitat els acusa dels delicte lleu de maltractament, de resistència i d’atemptat contra agents de l’autoritat i demana una condemna de 6 mesos de presó per a cadascú. A més, tant la fiscalia com la Generalitat volen que paguin 45 euros com a indemnització per la reparació d’un retrovisor que, diuen, els joves van trencar. De moment no tenen data de judici.

“Volien tornar a casa i els van apallissar i detenir”: el cas d’en David i l’Álvaro, dos dels joves empresonats

En Mario, de Cerdanyola del Vallès, va ser assaltat quan tornava a casa seva en cotxe. Després de la manifestació del 16 d’octubre, la seva xicota l’havia anat a cercar en cotxe, però quan feia menys de deu minuts que circulaven, van haver d’aturar-se en sec perquè una moto que els havia avançats es va aturar just davant. Ràpidament, d’un altre cotxe que també es va aturar davant seu en van baixar uns homes que es van abraonar contra ells i els van fer abaixar les finestres. Quan ho van fer, van escanyar en Mario amb una porra extensible i els van fer sortir del cotxe. Se’l van endur detingut i el van empresonar als Quatre Camins, on va estar tancat quaranta-quatre dies. La fiscalia l’acusa dels delictes de desordres públics, danys per incendi i un delicte lleu de danys, i demana que el condemnin a set anys i mig de presó. Fonts de la defensa es mostren confiades a poder aconseguir l’absolució perquè, segons que diuen, no hi ha cap prova que corrobori el relat policíac que va llançar pedres contra la policia que hi havia davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i encendre uns contenidors per a fer barricades.

La detenció d’en Mario: assaltat al cotxe quan tornava de la manifestació

La detenció i posterior empresonament als Quatre Camins de l’Erik va ser dies després de les manifestacions. La policia espanyola es va presentar a casa seva, a Terrassa, el 30 d’octubre i el va detenir sota l’acusació d’haver atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i desordres públics durant les protestes durant la vaga general del 18 d’octubre. Va estar tancar fins el 7 de novembre. Com tants empresonats més aquells dies, encara no té data de judici ni s’ha presentat un escrit d’acusació en contra seu.

Absolts, condemnats i deportats

Tot i que en línies generals es pot considerar que els processos judicials contra els joves que van ser empresonats són lents, n’hi ha que ja han estat jutjats. On més s’han afanyat per arribar al final ha estat a l’Audiència de Girona, que ja ha tancat o ha posat data de judici pels casos de tots els empresonats. El 30 de juny de 2020 van jutjar l’Ibrahim i en Charaf, dos joves amb nacionalitat marroquina detinguts el 16 d’octubre i que van estar tancats a la presó del Puig de les Basses fins l’endemà que el judici fos vist per a sentència. A tots dos els acusaven de desordres públics, atemptat contra els agents de l’autoritat, danys i delictes lleus de lesions. La fiscalia espanyola demanava nou anys de presó per a cadascun i la Generalitat i en demanava tres. Finalment, van ser absolts perquè l’acusació es fonamentava solament en el testimoni d’un Mosso que deia que els havia identificats a distància, motiu insuficient per a condemnar-los tenint en compte el context d’aquells dies.

Charaf Fadlaoui: “A mi m’agrada Catalunya. I punt”

Amb la sortida de l’Ibrahim i en Charf de la presó, l’únic detingut durant les protestes contra la sentència que hi restava era en Mohcine, també empresonat al Puig de les Basses. L’Audiència de Girona va condemnar-lo a ell i a Abdessabour –jutjat en el mateix judici però que no va passar per la presó– a un any i mig de presó pel delicte de desordres públics agreujats i els va absoldre dels d’atemptat contra agents de l’autoritat i danys. La fiscalia demanava nou anys de presó o que se substituís la pena amb l’expulsió del país, cosa que el jutge va rebutjar.

També cal tenir en compte els casos de Mohammed, Ayoub i Ashraf, detinguts a Lleida el 18 d’octubre. Tot i que sempre van negar d’haver participat en les protestes contra la sentència, tots tres van acabar deportats al Marroc, el seu país d’origen, després d’haver passat pel CIE de la Zona Franca de Barcelona.

Però la repressió de les protestes postsentència no es va limitar al Principat. A l’estat espanyol, Dani Gallardo va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus arran d’haver participat en una protesta contra la sentència del procés a Madrid el 16 d’octubre. La sentència deia que Gallardo havia agredit un policia amb un bastó que tenia sis claus mentre detenien una altra manifestant, Elsa Vilki, condemnada a un any de presó per desordres públics. Gallardo va estar un any en presó preventiva fins que fou jutjat a principi de novembre d’enguany, quan el van deixar en llibertat. El jove va defensar que ell tan sols s’havia interposat entre la policia i Vilki i que les acusacions eren completament falses. De moment, Gallardo és en llibertat, pendent de recursos. Si finalment la sentència és ferma, haurà de tornar a entrar a la presó.

Karim Benamar, advocat de Dani Gallardo: ‘La presó li fa mal’

L’iceberg de la repressió amaga més de dos-cents detinguts a les protestes

Aquests són els casos més coneguts perquè van passar per la presó i això els va fer més mediàtics. Però solament són la punta d’un iceberg que amaga més de dos-cents detinguts a les protestes. D’aquests encausats que no van entrar a la presó, però que han patit i pateixen igualment la repressió, el cas més mediàtic ha estat el de Guillem Padilla, el noi de la dessuadora carabassa agredit i detingut a la Via Laietana durant una càrrega policíaca. Va ser un dels moments de violència més inexplicables de les protestes, perquè el jove, aleshores menor d’edat, estava assegut sense fer res, i un grup d’agents s’hi va llençar a sobre sense motiu. Segons que ell mateix ha explicat, a la comissaria també va rebre un tracte degradant i bufetades. Però qui va ser jutjat pel cas va ser el jove, i no pas els agents.

En Guillem té 16 anys, se li tiren a sobre xq ni s’imaginava que hi pogués haver càrregues, buscava un kleenex per al seu amic. Resultat: detingut, apallissat i humiliat una nit sencera al calabós. Sense menjar. Tot el meu suport, #NoesteuSols! pic.twitter.com/Cs29RGhvZn

— Àngels Vidal🎗 (@angelsvj) October 28, 2019

A l’abril, es va fer el judici, en què se l’acusava d’atemptat contra l’autoritat i desordres públics per, suposadament, haver llançat llambordes i objectes contra la policia. Uns fets que no es veuen en el vídeo que registra tota la seqüència. Finalment va ser absolt i aquesta setmana s’ha fet públic que el Tribunal Constitucional espanyol ha ordenat d’investigar l’actuació policíaca. La defensa havia presentat una querella contra vuit agents de la policia espanyola per tortures, lesions lleus, contra la integritat moral i contra les garanties constitucionals, però no va ser admesa. Ara el TC els dóna la raó i els diu que no s’ha garantit la mínima investigació.

Guillem Padilla: “Vaig rebre bufetades i burles com ara ‘puto independentista de mierda'”

El cas d’en Guillem no és una excepció. Encara hi ha causes obertes de joves que no van ser empresonats i de casos que no s’han fet públics. Alguns d’aquests joves van ser detinguts juntament amb els manifestants empresonats i tenen causes comunes, però no han volgut explicar públicament els seus casos. Uns altres no han recorregut a col·lectius d’advocats com Alerta Solidària i tenen advocats d’ofici o independents, i aquesta dispersió dificulta tenir una xifra exacta de quantes causes obertes hi ha en aquests moments. Allò que és clar, diu Alerta Solidària, és que tenint en compte el nombre de detencions i les peticions de pena tan altes, hi ha el risc de tornar a tenir presos polítics per aquestes protestes d’ací a no gaire temps.

“No podem oblidar que la tradició algun dia va ser innovació: també hi va haver un primer dia per al fricandó”

Són les nou del matí i les cuines del Disfrutar encara estan tancades, però de seguida entenem que això no és habitual. Els xefs Mateu Casañas, Oriol Castro i Eduard Xatruch ens atenen abans no s’engegui de nou la maquinària del considerat el cinquè millor restaurant del món. “Allò que no sabem fer és estar aturats”, ens diuen. I no cal que ho jurin, ho transpiren en tot moment. Ni tan sols amb la pandèmia van abaixar el ritme de feina. Una estona més tard, Mateu Casañas ens confessa que en les èpoques de confinament tots tres feien reunions en línia que duraven hores i hores. “Vam decidir que si ens havíem de morir, seria amb les botes posades.” Per tant, lluny d’estar-se quiets, aquests grans xefs van aprofitar la pandèmia per treballar de valent, per treure del calaix aquells grans projectes a què mai no podien dedicar prou temps. I, alhora, van decidir d’innovar: si la gent no podia anar el restaurant, ells havien d’arribar d’alguna manera a les cases.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara que la pandèmia sembla que és a punt d’acabar-se, ara que els reconeixements no paren d’arribar, parlem amb Mateu Casañas de la història del Disfrutar, del futur de l’alta gastronomia i del seu començament.

Els reconeixements no paren d’arribar. El darrer és el fet de ser considerat el cinquè millor restaurant del món. Us esperàveu tot això quan vau començar?
—Semblarà una resposta tòpica, però no. Quan vam decidir de fer un pas endavant i començar un projecte propi, vam obrir un restaurant informal a Cadaqués, el Compartir. El nostre primer objectiu, sincerament, era de compaginar la nostra feina al Bulli amb un restaurant propi. Però amb el Compartir ens adonem que podem anar més enllà. Ens surt de dins tot allò que sabem fer. I cada vegada anem fent una cuina més complexa, amb més matisos. Més complicada d’un punt de vista tècnic. Fins que, finalment, obrim el restaurant Disfrutar a Barcelona el 2014. Ja ho fem pensat en un altre concepte, però encara molt influenciat pel Compartir. Ràpidament ens adonem que cal anar de cara a barraca a treballar el concepte gastronòmic del menú degustació. Per tant, tenint en compte aquesta trajectòria, hem de ser conscients que, d’allò que havíem pensat al començament a allò que som ara, hi ha un abisme. És un canvi radical amb molt poc temps. I en cap moment no ens havíem proposat aquest camí.

I ara, hi ha un horitzó? Voleu aconseguir de ser el millor restaurant del món? Tan sols en teniu quatre davant…
—No, el nostre objectiu és continuar fent les coses tal com les hem fetes fins ara. És evident que els reconeixements reconforten i t’ajuden a tirar endavant el projecte. Gràcies a ells hem crescut i som on som, però no pot ser mai l’objectiu. Si més no, pensem això. Quan l’objectiu passa a ser un reconeixement i no fer les coses ben fetes cada dia, pot ser que et perdis pel camí. Som tres persones que ens compaginem perfectament i ens compensem molt bé. I aquest aprenentatge ens ha ajudat a entendre que fent equip es pot anar molt més lluny. I fem això cada dia.

Per tant, els reconeixements no són importants?
—La nostra màxima és servir el client. Ens importa que surtin satisfets dels nostres restaurants. Ens omple que allò que ens ha capficat durant un temps, és a dir, un plat o una recepta, acabi agradat a qui ve als nostres restaurants.

—Tal com diuen els noms dels restaurants, no es tracta tan sols de menjar, sinó que la filosofia va més enllà.
—La filosofia és que qui vingui a menjar acabi gaudint, com bé diu el nom. És molt important que la gent que vingui s’emporti una experiència gastronòmica de primer nivell, que pugui experimentar una cuina d’avantguarda, però que, per sobre de tot, li agradi, que ho trobi bo. Venir al Disfrutar és una experiència. Saps aquella frase típica que amb el menjar no s’hi juga? Doncs hi ha moments per a tot, en aquesta vida. És evident que s’ha de tenir respecte al menjar, i cal tenir una consciència social important perquè hi ha molta gent que no ho passa bé, però també hi ha un camí a tenir en compte que és evolucionar i fer créixer la cultura. La gastronomia, almenys on vivim nosaltres, és un dels puntals més bàsics de les tradicions. No podem oblidar que la tradició algun dia va ser innovació: també hi va haver un primer dia per al fricandó. Innovem per evolucionar, i si un percentatge d’aquesta feina serveix per a anar instaurant coses com a tradicionals, serà un senyal que allò que fem ha arrelat i ha agradat.

—Els clients vénen a gaudir, però, en canvi, els qui sou dins la cuina esteu molt seriosos i concentrats. Continueu gaudint cuinant o amb la pressió que teniu és molt difícil?
—És complex. No és fàcil. Quan fas aquesta mena de cuina, l’has de repetir constantment cada dia, matí i nit, però, en canvi, per a qui ve al restaurant és una ocasió especial. Això insufla una pressió importantíssima. Perquè, per una banda, s’ha d’innovar i fer coses noves, però per una altra, la gent espera que aquell sigui un moment únic. Per a aconseguir-ho, la cosa més important és cohesionar un equip per poder reproduir-ho de manera costant i incansable cada dia. Perquè qui ve visqui uns moments de glòria, hem de treballar molt.

I dins de tot aquest procés, quan gaudiu?
—Et diria que hi ha tres moments. No tindríem un equip de cinquanta persones treballant si no ens agradés estar amb gent. Gaudim ajudant-los a formar-se i estant amb ells quan surten de l’escola. Al final, creixem tots junts. En realitat, és una manera molt maca d’anar-te nodrint de moltes visions diferents. Estar connectats amb gent jove ens nodreix. L’altre moment en què gaudim és quan posem un plat a taula al client. A més, aquí al Disfrutar tenim la cuina al mig dels menjadors i, per tant, veiem en primícia la reacció real. La cosa més bonica és veure com la gent gaudeix d’allò que fem. I finalment, també gaudim quan tenim al davant un nou repte: sigui un nou producte, sigui una tècnica que no t’acaba de sortir.

De fora, sembla un món molt competitiu en què hi ha molts egos. Com gestioneu el fet de ser tres?
—Ho veiem com un avantatge. Quan la pressió es concentra en un sol nom, acostuma a portar problemes d’egos. Però, per nosaltres, per sobre dels noms hi ha el projecte; en aquest cas, el Disfrutar o el Compartir. Per això tenim una màxima: per tirar endavant qualsevol decisió, ens hem de posar d’acord tots tres peti qui peti. Som conscients que per a aconseguir-ho tan sols hi ha un camí: parlar, dialogar i posar-nos d’acord. Això ens fa millors. Potser també ens fa més lents, però tenim clar que gràcies a això, quan prenen una decisió, és molt més ferma.

Ens hem d’imaginar que en cada plat hi ha una debat entre tots tres?
—No, en qüestions gastronòmiques ens tenim la mida agafada tots plegats. Sabem com pensem tots tres. I, per tant, ens costa més de posar-nos d’acord en decisions empresarials importants. Pensa que al Disfrutar hi treballen cinquanta persones, i al Compartir en som una vintena més. Això comporta unes responsabilitats. Des de la nostra humil posició de petit empresari, ens agrada estar molt segurs de les decisions que prenem. Però, és clar, gastronòmicament parlant fa més de vint anys que treballem junts, ens coneixem molt, i empresarialment tan sols sis.

Han estat uns anys complicats per a la restauració. I per a l’alta cuina, encara més. Es va arribar a dir que la pandèmia seria el punt final de la cuina d’avantguarda. Finalment no ha estat així.
—El mes de març semblava que tot s’havia d’acabar. Però s’ha de dir que nosaltres no som els únics que ho vam passar malament. El bar de la cantonada que serveix cafè i croissants també ho va tenir molt complicat. Nosaltres vam tenir més atenció mediàtica. Al final, era una qüestió de resistència i constància. No podíem estar-nos de braços creuats. Al principi va costar molt, hi va haver molt de caos. Ens preocupava que tothom de l’equip estigués bé i l’empresa, la tresoreria… Pensa que no sabíem ni com pagar els sous. Hi havia la possibilitat d’un ERTO, però no sabíem com funcionaven. Després d’aquest primer estrès, ens vam adonar del merder que teníem sobre la taula i vam decidir que ens havíem d’aixecar.

I com es fa, això d’aixecar-se?
—Recordo que al començament tots tres fèiem reunions telemàtiques que duraven hores i hores. Eren inacabables per a nosaltres i les famílies que ens aguantaven. Vam escoltar moltes opinions, que deien coses molt diverses. Però nosaltres vam tenir clar que l’alta gastronomia no és una moda. Hi ha cabuda per a tots els públics i tots els formats. Una altra cosa és si hi cap tothom. I en aquest cas, estic d’acord que l’oferta s’anirà equilibrant amb el temps. Però, per a la resta, tot hi té cabuda. Tenint en compte això, vam decidir que si ens havíem de morir, seria amb les botes posades. És a dir, ni canvis de menú, ni d’estil, ni de formats ni de preus. Vam decidir de ser fidels a allò que havíem estat fent fins aleshores, i havíem d’innovar de casa estant. Vam centrar-nos en uns altres projectes: fos en el format que exigia la situació, amb menjar per a emportar-se, fos concentrar-nos en projectes que teníem aparcats, com ara el llibre que acabem de publicar. Hem pogut treballar aspectes com la botiga en línia, en què oferíem productes que ja teníem i posàvem a l’abast de més gent. Vam aprofitar el temps que ens va donar la pandèmia per a fer coses. Allò que no sabem fer és estar aturats.

Aquests mesos vau ajuntar dos conceptes que semblaven impossibles de combinar: alta gastronomia i menjar per a endur-se.
—Sincerament, mai no ens ho hauríem imaginat. Primer, ho vam provar amb el restaurant de Cadaqués, i quan vam veure que funcionava, vam decidir de començar a treballar al Disfrutar amb el projecte de les caixes salades, dolces i còctels. Teníem clar que si dúiem alguna cosa a casa de la gent, havíem d’aconseguir que estigués en consonància amb allò que fem habitualment. Calia que, quan la gent obrís la caixa i ho tastés, tingués clar que al darrere hi havia la gent del Disfrutar. No podíem simplement empaquetar quatre galetes salades i enviar-ho. Havíem de fer alguna cosa més.

I la resposta com va ser?
—Molt bona, la gent ho va valorar molt positivament. Vam començar sense grans expectatives. Era per a fer alguna cosa, per a no quedar-nos sense moure’ns durant la pandèmia. Quan va funcionar més bé va ser el Nadal passat. La gent tenia una gran reclusió, perquè pesava sobre de tots l’espasa de Dàmocles d’una nova onada de contagis, però, alhora, tots vam entendre que la vida hi era per a aprofitar-la encara que fóssim a casa. Vam estar contents de contribuir una mica en aquest aspecte. Ara, no ha estat pas el negoci de les nostres vides, tot el contrari. Però tenim clar que ha estat la millor fórmula per fer arribar el nostre projecte a moltes cases.

I continuarà o no té futur quan acabi la pandèmia?
—És un afegit. Es pot mantenir, però creiem que per al nostre projecte serà una cosa residual. La gent vol venir al restaurant i viure l’experiència en primera persona. A casa mai no serà igual.

Per tant, qui vingui ara al restaurant veurà coses noves?
—Abans de la pandèmia teníem moltes idees tancades en un calaix. La pandèmia ens va donar el temps per a poder reflexionar. Projectes d’una envergadura més gran, com el llibre o la taula de creativitat, han disposat d’aquest temps necessari perquè tots tres puguem posar en comú totes les idees que tenim, per més esbojarrades que siguin. També hem tingut un temps per a experimentar, provar i veure una nova oferta, que ens ha permès de sortir més forts i reforçats d’aquesta crisi. Tenim ganes de continuar tirant endavant, i això la gent ho pot veure. Qui vingui als restaurants veurà coses diferents. Nous plats, però també descobrirà petites reformes i millores al local. La nostra atenció és estar cada vegada més pendent dels clients.

Ara heu publicat un llibre amb la vostra història.
—El llibre és fruit del treball del dia a dia. No ens hem hagut d’inventar res. Ara hem publicat el primer volum, i dient-li així queda clar que tenim intenció que n’hi hagi més. Té dues parts, per una banda, posem ordre a la nostra història com a restauradors i us expliquem com vam començar i per què vam fer el Compartir primer i després el Disfrutar. Us expliquem també què entenem que és un equip, per què l’espai dels nostres restaurants és com és. A més, reflexionem sobre la gastronomia. Però també hi ha un segon volum que és un arxivador en què hi ha el fruit més tangible del nostre dia a dia. Hi trobareu el catàleg any a any. És l’auditoria que ens fem internament passada a net. I a més, hem escollit un centenar de receptes, que són les que podrien formar part dels nostres millors menús, i les expliquem pas a pas. Tot plegat ha d’ajudar a entendre quin és l’estil de cuina que fem.

Per tant, la gent que ve el restaurant i es demana: “Això, com ho deuen fer?”, ara ho poden saber?
—Correcte. Ara poden tenir les receptes exactes de com fem alguns dels nostres plats. I potser no les reproduiran exactament a casa seva, però tothom a qui interessi té d’una manera molt pràctica i seriosa allò que s’ha fet al Disfrutar aquests anys.

La part més important de la crisi de la pandèmia ja ha passat?
—Ens fa aquesta sensació. Torna el turisme de qualitat. Vénen en petits grups, però veiem que comencen a venir parelles o taules de quatre. Comencem a veure nacionalitats que fa uns mesos eren impensables. Però també vull recalcar que durant els mesos de pandèmia que hem obert el client d’aquí no ens ha fallat mai. Al revés, sempre ha estat aquí i ha omplert les cadires amb tota la diligència. Els estem molt agraïts.

Vosaltres tres vau començar molt joves a cuinar. Us vau formar al Bulli de Ferran Adrià. Us molesta que, tants anys després, i amb tants reconeixements obtinguts, sempre acabi sortint el nom del Bulli a les entrevistes?
—No, formem part d’allò. Ho portem a la sang. Com bé dius, l’Oriol va arribar allà l’any 1996, jo el 1997 i l’Eduard el 1999. Hem passat la nostra etapa de joventut tancats, en positiu, dins una cuina. Per tant, no és que hàgim estat al Bulli, és que hi hem crescut. I alhora som conscient que mentre hi creixíem, també el fèiem créixer. Formem part de les parets del Bulli. L’hem construït conjuntament amb molta més gent. Tots hi vam posar el nostre granet de sorra. I d’això no podem sentir res més que orgull. Una altra cosa és que quan fas el teu camí, també t’agrada explicar el perquè de les decisions i d’allò que fas. Però no ens molesta gens parlar del Bulli. Al contrari, és un plaer. Forma part de la nostra vida. No seríem els mateixos professionals sense haver-hi passat.

L’enganyifa del pressupost de l’estat espanyol

Primer de tot, cal dir que escric aquesta píndola a contracor. Ho he de fer perquè “toca” i perquè el pressupost general de l’estat espanyol (PGE) hauria de ser la guia de la política econòmica de l’any vinent. Ací, a Catalunya, allò que ens n’interessa més són les inversions públiques, una xifra de què tothom sempre en parla, per bé i per mal. I cada any és molt semblant. Toqui allò que toqui. Enguany, ens prometen el 17,2% del total d’inversió regionalitzable. I per a nosaltres és poc.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per això, poques hores després de l’aprovació de l’avantprojecte del pressupost, el conseller Giró es fa afanyar a reclamar que els comptes del govern de Sánchez incloguessin inversions en infrastructures d’acord amb l’aportació del 19% del PIB i no pas més baixes, com sempre. I va dir aquella frase que em va agradar tant: “El país ens cau a trossos.” Segurament pensava en el deute acumulat que tenen en infrastructures amb Catalunya i que la Cambra va valorar en 45.000 milions fa un parell d’anys.

I pels de fora? La crítica més dura ha vingut de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que va denunciar a l’Assemblea de Madrid el repartiment per comunitats del PGE per al 2022. Va dir que Madrid aportava a la “caixa comuna de tots els espanyols” tres vegades més que no pas Catalunya i, en canvi, rebia la meitat que els catalans. I va emfatitzar: “Hem passat del lema independentista ‘Espanya ens roba’ a realment robar a Madrid.” “La descapitalització de Madrid és socialisme, però no igualtat”, va afegir. Descapitalització? Sap que menteix, però tant li fa. La seva tasca és anar fent safareig per als mitjans i tertulians, tot generant més animadversió popular contra els catalans. Com també era d’esperar, més representants de diverses comunitats s’han apuntat al discurs de Madrid sobre el suposat greuge que Catalunya rep massa diners. Els andalusos, sobretot.

A mi, la veritat és que em cansa tot aquest discurs que ha quallat a les Espanyes sobre que som uns privilegiats amb el finançament. Se’n foten de nosaltres. I em cansa haver de recordar que això és una mentida com una catedral i que cada any fugen milers i milers de milions de Catalunya amb destinació incerta. Però, deixem-ho, i continuem amb els comptes. Després de la cridòria anticatalana, que durarà encara unes setmanes, ens adonarem que ningú no ha recordat que, del pressupost, la cosa important de veritat no és que es programi sinó que s’executi. I d’això, fora de Catalunya, curiosament molt poca gent en parla.

I vet ací que la realitat de l’execució hauria de fer caure la cara de vergonya als qui critiquen Catalunya per aquest motiu inversor. Això, la Cambra de Barcelona ho ha treballat molt bé. En una nota que va fer pública ahir, explica que, en relació amb la inversió liquidada a Catalunya, la sèrie històrica mostra que el percentatge d’execució de la inversió prevista s’ha situat molt lluny del 100%. Del 2013 al 2020, el percentatge mitjà d’execució va ser del 67,4%, fluctuant entre el màxim registrat el 2017 (81%) i el mínim del 2016 (56,4%). Per això, la Cambra reclama que es transfereixi a la Generalitat de Catalunya el valor de les inversions no executades entre el 2013 i el 2020: 3.070 milions d’euros en total.

En segon lloc, la Cambra insisteix en el fet que, com també passa amb la inversió pressupostada, la inversió liquidada a Catalunya sobre el total regionalitzable d’aquests darrers sis anys (2015-2020) ha estat de l’11% en mitjana anual, fluctuant entre el 8,4% del 2015 i el 13,2% del 2017. Aquestes xifres se situen molt per sota del pes econòmic del territori català sobre el conjunt de l’estat espanyol –vora el 19%. Aquest desajustament ha originat un dèficit d’inversió a Catalunya que, en termes acumulats, la Cambra calcula que són 3.616 milions d’euros entre el 2015 i el 2020. Aquesta manca de recursos implica un estancament al desenvolupament d’inversions pendents al territori i la pèrdua dels efectes econòmics indirectes i induïts –valor afegit i llocs de feina en més sectors econòmics.

Probablement, tal com posa en relleu la nota, el cas més sagnant és el de la xarxa de rodalia, que sí, conseller Giró, ens cau a trossos. Doncs resulta que en el pressupost espanyol del 2022, el conjunt de la inversió prevista a Rodalia a Catalunya és de 680 milions d’euros, un 38% més que no els 493 milions prevists al del 2021. Malgrat que, a simple vista, aquest augment pressupostari pot semblar molt beneficiós per a Catalunya, la realitat és que hi ha el risc de no execució de la major part de les inversions.

Una bona mostra d’aquest temor és que, per al 2021, tan sols s’esperen d’executar 94 milions, un 19% dels prevists al pressupost espanyol del 2021. La Cambra recorda que s’ha de tenir present que el Pla de Rodalia 2020-2030 preveu més de 6.300 milions d’euros d’inversió, dels quals gairebé 3.900 milions s’han d’executar en el període 2020-2025. En vista de les xifres d’inversió executades i previstes, el Ministeri de Transports espanyol haurà d’intensificar molt el ritme d’inversió real a curt termini si vol assolir els objectius promesos en aquest pla.

No ha d’estranyar, doncs, que la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, digués ahir que el pressupost que havia arribat al congrés era clarament insuficient perquè destinava a Catalunya una inversió de 2.230 milions d’euros, molt semblant a la compromesa als comptes del 2021, de la qual, en els primers sis mesos de l’any, tan sols se n’ha executat un 13%. Ens tornaran a prendre el pèl? Feu apostes…

Indignació contra la decisió d’una jutgessa de Castelló, que obliga a retirar llibres de temàtica LGBTI dels instituts

Una jutgessa de Castelló ha obligat a retirar un lot de llibres de temàtica LGBTI i contra l’homofòbia que l’ajuntament havia regalat a diversos centres educatius de la ciutat. La mesura s’ha pres després que l’organització ultraconservadora Abogados Cristianos presentara un recurs al jutjat contenciós administratiu número 1.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons l’escrit del jutjat, s’han pres mesures cautelaríssimes perquè els llibres, que ja es trobaven als centres educatius, podrien repartir-se a l’alumnat i produir els perjudicis irreparables que l’associació d’advocats cristians esgrimeix. Tanmateix, espera que l’ajuntament formule les seues al·legacions per confirmar o revocar la decisió.

Guillem Montoro, activista LGBTI i tècnic d’igualtat a l’associació ciutadana contra la sida de Castelló (CASDA) ha mostrat el seu suport a la regidora Verònica Ruiz.

Com diu la meua estimada @fanigrande, llegir ens fa lliures. I sembla que encara hi ha qui no vol que totes i tots pugam ser-ho.

Molta força companyes de @CompromisCS i a la meua estimada @veroruiziau.

Les persones #LGTBI 🏳️‍🌈 vam ser, som i serem. pic.twitter.com/dZ4vY6fZ8E

— Guillem Montoro (@GuiIIem) October 15, 2021

El secretari autonòmic d’ocupació i extinent d’alcalde de Castelló, Enric Nomdedéu, també ha criticat la decisió del jutjat i ha fet públic el llistat de llibres prohibits cautelarment.

Els llibres que els Sr. Jutge, a instància de part, no vol que puga trobar la meua filla al seu institut. Jo sí que ho vull. No vull que la meua filla quan siga gran siga com el jutge. pic.twitter.com/sgpMv1eu1F

— (((Nomdedéu))) (@Nomdedeu) October 15, 2021

La regidoria de Cultura, Feminisme i LGTBI de l’Ajuntament de Castelló ha manifestat en un comunicat la seua perplexitat: “Regalar aquests llibres en els centres educatius contribueix a la inclusió i el respecte a la diversitat, fomenta la tolerància i dona eines al professorat per a treballar amb les diferents sensibilitats”. A més, s’han reafirmat en la decisió de repartir els llibres que, segons expliquen, han triat amb criteris tècnics.

La presidenta d’Abogados Cristianos, Polonia Castellanos, ha celebrat la decisió del jutjat i ha dit que els pares han de vigilar que les institucions no imposen una ideologia als seus fills. L’organització d’ultradreta ha posat en marxa una recollida de signatures virtuals en la qual sol·licita a l’alcaldessa de Castelló, Amparo Marco, que retire els llibres definitivament.

Entre els títols que la jutgessa ha obligat a retirar hi ha La cultura de la homofobia y cómo acabar con ella, de Ramón Martínez o Jo soc així i això no és un problema, de Fani Grande. És la mateixa magistrada que el mes d’agost passat autoritzà un tractament amb ozó a un malalt crític per covid, que finalment va ser suspés.

Revolta a la sanitat pública valenciana contra l’aval judicial a l’ozonoteràpia a un malalt crític per covid

Report diari sobre el coronavirus: Catalunya s’acomiada de la major part de restriccions. PIMEC reclama l’ús del passaport covid a la feina

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Avui, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat l’eliminació de bona part de les restriccions de cabuda encara vigents a la restauració, la cultura, l’esport exterior, les universitats i els congressos. També s’elimina el límit d’assistents en esdeveniments i de comensals per taula a la restauració, com també la distància entre ells. La resolució concreta que tampoc no hi haurà restriccions horàries en les activitats. El Palau de la Música Catalana, l’Auditori de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya han celebrat conjuntament que la cabuda dels teatres i sales de concerts torna a ser del 100% oferint tarifes especials d’avui al 31 d’octubre. L’objectiu de la iniciativa, titulada ‘Celebrem que estem al 100%’, és tornar a omplir les sales de públic, segons que han explicat en un comunicat.

Per una altra banda, es manté la recomanació de no superar les deu persones en les trobades familiars i socials. També es recomana de mantenir una bona ventilació dels espais tancats i mesures d’organització per a evitar aglomeracions. Sobre mesures covid, l’Hospital Vall d’Hebron ha anunciat que a partir de dilluns permetrà l’accés d’acompanyants i professionals externs arran de la millora de la situació epidemiològica a Catalunya i de la situació assistencial al centre. A urgències, a l’UCI i en unes altres unitats, podrà entrar-hi un acompanyant seguint les normes i horaris de cada servei. A les plantes d’hospitalització, es permetrà l’entrada d’un acompanyant en dues franges horàries: de 13.30 a 15.30 i de 18.30 a 20.30.

A Catalunya Nord, a partir d’avui els ciutadans no vaccinats hauran de pagar per fer-se una prova d’antígens o PCR, excepte els menors d’edat que encara no han rebut la punxada o els que presentin una prescripció mèdica. Ara com ara, la Seguretat Social es feia càrrec de la totalitat del preu de les proves. L’arribada de la mesura pretén d’incentivar la vaccinació, atès que fins ara els ciutadans que mostraven una prova negativa podien obtenir el passaport covid i, per tant, accedir als establiments.

A Itàlia, hi ha hagut manifestacions arreu del país per a protestar contra l’obligatorietat del passaport covid per als treballadors del sector públic i privat, una mesura que ha entrat en vigor avui. És el primer país d’Europa que exigeix el certificat a la feina. De fet, la patronal PIMEC ha demanat la implantació del passaport per a accedir als centres de treball. Creuen que la mesura permetria a les empreses de no tenir les obligacions i deures que no s’han eliminat amb la modificació de les mesures covid.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.668.045 casos i 33.282 morts, i actualment hi ha 161 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

___________________________________________________________________

La píndola de Jordi Goula: L’enganyifa del pressupost de l’estat espanyol”

Primer de tot, cal dir que escric aquesta píndola a contracor. Ho he de fer perquè “toca” i perquè el pressupost general de l’estat espanyol (PGE) hauria de ser la guia de la política econòmica de l’any vinent. Ací, a Catalunya, allò que ens n’interessa més són les inversions públiques, una xifra de què tothom sempre en parla, per bé i per mal. I cada any és molt semblant. Toqui allò que toqui. Enguany, ens prometen el 17,2% del total d’inversió regionalitzable. I per a nosaltres és poc.

Per això, poques hores després de l’aprovació de l’avantprojecte del pressupost, el conseller Giró es fa afanyar a reclamar que els comptes del govern de Sánchez incloguessin inversions en infrastructures d’acord amb l’aportació del 19% del PIB i no pas més baixes, com sempre. I va dir aquella frase que em va agradar tant: “El país ens cau a trossos.” Segurament pensava en el deute acumulat que tenen en infrastructures amb Catalunya i que la Cambra va valorar en 45.000 milions fa un parell d’anys.

I pels de fora? La crítica més dura ha vingut de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que va denunciar a l’Assemblea de Madrid el repartiment per comunitats del PGE per al 2022. Va dir que Madrid aportava a la “caixa comuna de tots els espanyols” tres vegades més que no pas Catalunya i, en canvi, rebia la meitat que els catalans. I va emfatitzar: “Hem passat del lema independentista ‘Espanya ens roba’ a realment robar a Madrid.” “La descapitalització de Madrid és socialisme, però no igualtat”, va afegir. Descapitalització? Sap que menteix, però tant li fa. La seva tasca és anar fent safareig per als mitjans i tertulians, tot generant més animadversió popular contra els catalans. Com també era d’esperar, més representants de diverses comunitats s’han apuntat al discurs de Madrid sobre el suposat greuge que Catalunya rep massa diners. Els andalusos, sobretot.

A mi, la veritat és que em cansa tot aquest discurs que ha quallat a les Espanyes sobre que som uns privilegiats amb el finançament. Se’n foten de nosaltres. I em cansa haver de recordar que això és una mentida com una catedral i que cada any fugen milers i milers de milions de Catalunya amb destinació incerta. Però, deixem-ho, i continuem amb els comptes. Després de la cridòria anticatalana, que durarà encara unes setmanes, ens adonarem que ningú no ha recordat que, del pressupost, la cosa important de veritat no és que es programi sinó que s’executi. I d’això, fora de Catalunya, curiosament molt poca gent en parla.

I vet ací que la realitat de l’execució hauria de fer caure la cara de vergonya als qui critiquen Catalunya per aquest motiu inversor. Això, la Cambra de Barcelona ho ha treballat molt bé. En una nota que va fer pública ahir, explica que, en relació amb la inversió liquidada a Catalunya, la sèrie històrica mostra que el percentatge d’execució de la inversió prevista s’ha situat molt lluny del 100%. Del 2013 al 2020, el percentatge mitjà d’execució va ser del 67,4%, fluctuant entre el màxim registrat el 2017 (81%) i el mínim del 2016 (56,4%). Per això, la Cambra reclama que es transfereixi a la Generalitat de Catalunya el valor de les inversions no executades entre el 2013 i el 2020: 3.070 milions d’euros en total.

En segon lloc, la Cambra insisteix en el fet que, com també passa amb la inversió pressupostada, la inversió liquidada a Catalunya sobre el total regionalitzable d’aquests darrers sis anys (2015-2020) ha estat de l’11% en mitjana anual, fluctuant entre el 8,4% del 2015 i el 13,2% del 2017. Aquestes xifres se situen molt per sota del pes econòmic del territori català sobre el conjunt de l’estat espanyol –vora el 19%. Aquest desajustament ha originat un dèficit d’inversió a Catalunya que, en termes acumulats, la Cambra calcula que són 3.616 milions d’euros entre el 2015 i el 2020. Aquesta manca de recursos implica un estancament al desenvolupament d’inversions pendents al territori i la pèrdua dels efectes econòmics indirectes i induïts –valor afegit i llocs de feina en més sectors econòmics.

Probablement, tal com posa en relleu la nota, el cas més sagnant és el de la xarxa de rodalia, que sí, conseller Giró, ens cau a trossos. Doncs resulta que en el pressupost espanyol del 2022, el conjunt de la inversió prevista a Rodalia a Catalunya és de 680 milions d’euros, un 38% més que no els 493 milions prevists al del 2021. Malgrat que, a simple vista, aquest augment pressupostari pot semblar molt beneficiós per a Catalunya, la realitat és que hi ha el risc de no execució de la major part de les inversions.

Una bona mostra d’aquest temor és que, per al 2021, tan sols s’esperen d’executar 94 milions, un 19% dels prevists al pressupost espanyol del 2021. La Cambra recorda que s’ha de tenir present que el Pla de Rodalia 2020-2030 preveu més de 6.300 milions d’euros d’inversió, dels quals gairebé 3.900 milions s’han d’executar en el període 2020-2025. En vista de les xifres d’inversió executades i previstes, el Ministeri de Transports espanyol haurà d’intensificar molt el ritme d’inversió real a curt termini si vol assolir els objectius promesos en aquest pla.

No ha d’estranyar, doncs, que la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, digués ahir que el pressupost que havia arribat al congrés era clarament insuficient perquè destinava a Catalunya una inversió de 2.230 milions d’euros, molt semblant a la compromesa als comptes del 2021, de la qual, en els primers sis mesos de l’any, tan sols se n’ha executat un 13%. Ens tornaran a prendre el pèl? Feu apostes…

___________________________________________________________________

A tot el món, les darreres xifres són de 240.610.733 casos confirmats i 4.900.710 morts. Del total de casos, 217.874.004 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 45.645.288 casos i 741.979 morts;
–L’Índia, amb 34.043.758 casos i 451.941morts;
–El Brasil, amb 21.612.237 casos i 602.601 morts;
–Regne Unit, amb 8.361.651 casos i 138.379 morts.
–Rússia, amb 7.925.176 casos i 221.313 morts.

–L’estat francès, amb 7.074.276 casos i 117.211 morts;
–A l’estat espanyol hi ha 4.982.138 casos i 86.917 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–The Guardian: Quins països tenen més vaccinats, casos de coronavirus i morts? (en anglès)
–Infobae: Els EUA aplicaran noves mesures per als viatgers vaccinats a partir del 8 de novembre (en castellà)
–Franceinfo: Treballadors italians protesten per l’exigència del passaport covid a la feina  (en francès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

El Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC ofereixen entrades a 10 euros

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Catalunya prorroga les mesures de protecció a les residències amb canvis en el protocol covid
Proves d’antígens: Se’n poden comprar a la farmàcia? Com funcionen? Quant costen?
Així varien els símptomes de la covid-19 segons el nivell de vaccinació 

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

Espanya es roba

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va fer ahir unes declaracions tan divertides que semblaven una provocació banal, però –tal com passa en general amb Ayuso– significaven una cosa molt seriosa. Arran del nou pressupost espanyol, va dir: “Hem passat del lema dels independentistes ‘Espanya ens roba’, que era una farsa, a robar a Madrid.” En aquest relat seu, Madrid és la víctima, la regió perjudicada d’un estat en què els socialistes s’han aliat amb els nacionalismes perifèrics per a destruir Espanya a canvi de mantenir-se al poder. És allò que Federico Jiménez Losantos diu cada matí d’ençà de fa tres anys traslladat al centre discursiu de la part viva del PP. Madrid és objectivament el contrari de la víctima en els annals de les execucions pressupostàries espanyoles, també en aquesta: Catalunya i el País Valencià reben més, formalment, però les inversions no s’hi fan efectives, mentre que Madrid rep menys, però el sobrecost dels projectes invertits sempre es multiplica i capgira la balança.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Que Ayuso, descarada, pugui apropiar-se de l'”Espanya ens roba”, camuflant-lo d’ironia, és responsabilitat –o mèrit– de l’esquerra espanyola i dels analistes independentistes dialogants que aquests darrers mesos han jugat a personalitzar el terratrèmol polític a la Comunitat de Madrid com si fos un fenomen a banda, comparable a Catalunya o al País Basc, i no pas com una destil·lació d’allò que passa al cor d’Espanya. Encara Pablo Iglesias deia aquesta setmana a la seva tribuna radiofònica que Ayuso ha importat el processisme a Madrid, però és una mandra interpretativa perversa. No hi ha res de semblant a un nacionalisme madrileny; Ayuso solament equipara l'”Espanya ens roba” català amb un victimisme banal madrileny perquè sap que dibuixant dos conflictes equiparables, en el fons, devalua el procés; el significat del procés. Si Madrid pot ser tan víctima de la gestió com Catalunya, la qüestió nacional catalana és una cosa secundària, que cal debatre en termes de repartiment pressupostari i de transferència de competències. Ella intueix que Espanya és un estat inviable si el nacionalisme espanyol, en lloc d’una posició confrontista, no fa un discurs que neutralitzi el conflicte català. Per això deia, durant la campanya de fa uns mesos, que Madrid és la casa de tots els espanyols, que és una cosa que mai no diria ningú que pretén una mena d’independència de Madrid.

A l’altra cara de la moneda de l’espanyolisme camuflat de madrilenyisme, hi ha un altre relat, que és la confabulació de l’estat espanyol conservador contra el socialisme. És un relat també molt alimentat per una part de l’independentisme, sobretot aquests dies, amb el pretext del 12 d’octubre, i el desacomplexament colonialista del PP. Abans-d’ahir, l’editorial d’El País alertava del greu perill per a la democràcia que implicaven les xiulades contra els presidents socialistes el Dia de la Hispanitat. És cert que hi ha una part poderosa de la judicatura, l’exèrcit i la burocràcia espanyola furiosa amb els socialistes pels indults i pel pretès diàleg i disposada a fer-los fora. I és cert que l’espanyolisme més visceral i desfermat considera que PSOE i Podem no tenen legitimitat per a governar l’estat espanyol. Però si ho consideren és perquè, per a governar, els socialistes han de pactar amb la perifèria, i ho perceben com una traïció inevitable i, per tant, connatural als socialistes com a alternativa de govern –cosa que, per una altra banda, hauria de ser una lliçó prou eloqüent per als federalistes disposats a entendre-la. Igual com el fals independentisme d’Ayuso, la tesi dels dos espanyolismes enfrontats solament enforteix l’estat espanyol, perquè li dóna oxigen; dóna una falsa aparença de marge i regeneració a un circuit que és tancat.

Per més il·legítim que sigui un govern socialista a ulls de la dreta espanyola, remen sempre en la mateixa direcció: Espanya. És una idea molt simple. Per això, fins i tot en setmanes en què se suposa que la crispació entre PP i PSOE és màxima, com aquesta, en què la Hispanitat ha estat al centre del debat, són capaços d’arribar a acords que garanteixen la preservació de l’ordre estatal espanyol. L’enemic comú origina un miratge d’aliança, i mentre Esquerra Republicana abona la imatge del PSOE com l’alternativa i fa veure que negocia el pressupost amb duresa i perícia perquè exigeix no sé quina esmena en la llei de l’audiovisual i en la de memòria històrica, els socialistes pacten amb el PP la renovació del Tribunal de Comptes i, tot seguit, com un acte reflex, l’òrgan refusa els avals de l’ICF per als càrrecs catalans represaliats i arruïna desenes de persones.

El comentari del comentari

Precisament sobre això que dèiem, és molt interessant l’exercici d’emblanquiment mig maquillat que Steven Forti, professor associat d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, fa avui mateix en un article a la revista Ctxt. El text, “Salvar el soldat Casado”, desenvolupa la tesi que Isabel Díaz Ayuso ha caigut a l’olla de l’extrema dreta i que ja és irrecuperable, però, en canvi, Pablo Casado, que com més va més s’hi acosta, encara es pot recuperar; encara se’l pot convèncer que li convé més ser de centre. “Aconseguir-ho depèn, també, d’alguna manera, de tots nosaltres, fins i tot de les esquerres”, escriu.

L’article és ben curiós, venint d’algú que es fa dir progressista i no nacionalista. No és tan sols que hi hagi molt poc matís entre Casado i Ayuso, és que Ayuso és de fet una afillada política de Casado, que la va ungir com una aposta personal quan ningú no la coneixia. Si s’han distanciat és perquè Ayuso s’ha descobert com una líder, però la presidenta madrilenya ve d’una afinitat ideològica molt íntima amb el president del PP. Forti tan sols fa la diferenciació perquè així “demostra” que fins i tot Casado, que és una Ayuso acomplexada, encara pot ser un dirigent moderat i demòcrata de la dreta espanyola. Vol demostrar que encara es pot amagar l’origen veritable del problema polític a l’estat espanyol, que és el conflicte nacional.

És la mateixa lògica que porta Esquerra a parlar del PSOE com una alternativa. Per a cohesionar els arguments, l’esquerra espanyola necessita creure que una altra Espanya és possible. Que els problemes de la radicalització de l’espanyolisme tenen a veure amb la democràcia i amb l’època que viu Europa. És una manera d’evitar confrontar la realitat: la radicalització d’Ayuso i Casado no té res a veure amb Trump ni Bolsonaro ni Johnson, que ni tan sols tenen a veure entre si, com Forti pretén de dir, sinó amb l’habilitat de Vox de recuperar a través de la nostàlgia un somni nacional espanyol, que els socialistes no poden construir perquè solament aspiren a adormir el conflicte comprant els catalans.

No parlis de la guerra


Fotografia: Christophe Petit Tesson.

La batllessa de París, Anne Hidalgo, ha estat nomenada candidata del Partit Socialista francès a les eleccions presidencials de l’any vinent. No guanyarà de cap manera. La mitjana dels sondatges la situa ara mateix en la setena posició, molt lluny de tenir cap mena d’incidència en el resultat final, i el seu índex de popularitat és al voltant d’un 8% arreu de l’estat francès. És una mica com si ara els comuns presentessin Ada Colau per a presidir la Generalitat, o la Moncloa. L’opció és cremar l’únic actiu del teu partit en runes que la gent coneix mínimament. Per què es presenta, doncs, Hidalgo? Tan lluny de les possibilitats de victòria, la hipòtesi més plausible sembla que és una qüestió de pura vanitat. Més minuts de televisió, més cartells als fanals. En les darreres eleccions municipals, Hidalgo va revalidar la batllia amb tan sols un 17% de participació. El seu cas no té gens d’interès electoral, però revela fins a quin punt la política francesa s’ha buidat per dins; més enllà de l’extrema dreta de Marine Le Pen i Éric Zemmour, l’única energia constructiva és l’oposició a Le Pen i Zemmour. Així va créixer i així aguanta Emmanuel Macron.

Els sindicats i el Banc Sabadell pacten l’acomiadament de 1.380 treballadors, pel cap baix, amb sortides voluntàries

Els sindicats i la direcció del Banc Sabadell han tancat un principi d’acord per a l’acomiadament a través d’un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) de 1.380 treballadors, pel cap baix, amb baixes voluntàries, segons que han confirmat  fonts sindicals. La xifra es podria arribar a ampliar fins a les 1.605 persones si hi ha més treballadors que opten per acollir-se al pla de baixes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La mesura evita així els acomiadaments forçosos, una de les prioritats de les dues parts. Inicialment, el Banc Sabadell plantejava una reducció de 1.936 treballadors. Les condicions per les prejubilacions dels majors de 55 anys, amb un mínim de deu anys d’antiguitat, inclouen topalls de la indemnització de fins a 300.000 euros per al col·lectiu de 55 a 57 anys i de 280.000 per al de 58 a 62. A banda, s’estableix una quota de 100 persones de 55 anys per acollir-se a l’ERO, preferentment a Múrcia i a Alacant.

Quant a les baixes incentivades per a menors de 54 anys, se’ls indemnitzarà amb 40 dies de sou per any treballat amb un màxim de 30 mensualitats. També rebran una prima de 2.000 euros per cada 3 anys d’antiguitat i hi ha primes d’antiguitat de 5.000 euros amb menys de 5 anys, 15.000 entre 5 i 10 anys, 20.000 entre 10 i 15 i 25.000 si es tenen més de 15 anys d’antiguitat.

En un comunicat, el sindicat CCOO ha subratllat que l’acord s’ha gestat in extremis per un moviment d’última hora de la direcció, en el marc d’una negociació molt complexa, però ha considerat que es tracta d’un pacte molt satisfactori que inclou el manteniment de les condicions financeres per a tots els treballadors que s’hi adhereixin independentment, diuen, d’edats i col·lectius de sortida.

S’han pactat, a més, excedències remunerades de tres anys, amb un 25% del sou i readmissió a 25 quilòmetres. Si no s’acceptés, la indemnització seria la de les mesures segons el rang d’edat de l’afectat. S’hi poden acollir 75 persones.

A banda, es mantindran les condicions financeres vigents per a totes les persones afectades pel procés, excepte els préstecs a interès 0% de conveni.

Els EUA reobriran la frontera als viatgers vaccinats a partir del 8 de novembre

Els Estats Units han anunciat una flexibilització de les mesures contra la covid-19 amb la reobertura de la frontera terrestre i aèria als viatgers vaccinats del tot. A partir del 8 de novembre l’administració de Joe Biden posarà fi a una normativa que va imposar l’anterior president, Donald Trumpdurant la primera fase de la pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El país ha detallat que acceptarà tots els vaccins aprovats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En el cas dels viatgers que arribin en avió, hauran de presentar una prova negativa realitzada en els últims tres dies per embarcar.

 

[FOTOGRAFIES] La sèrie ‘The crown’ filma a Mallorca part de la cinquena temporada

La sèrie de Netflix The crown filma a Mallorca part de la cinquena temporada, que es preveu que s’estreni el novembre del 2022. Dilluns passat, al Club de Mar del port de Palma s’enregistraren algunes escenes a bord del iot Christina O. A les imatges, poden veure’s els actors Dominic West, que interpreta el príncep Carles, i Elizabeth Debicki, que fa el paper de Diana de Gal·les. L’equip de rodatge també ha passat per més punts de l’illa, com ara la cala Tuent, el port de Sóller, la platja de Sant Elm i la de sa Calobra.

Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.Rodatge de 'The crown' a Mallorca.

Qui era David Amess, el diputat britànic assassinat?

El diputat conservador David Anthony Andrew Amess ha estat assassinat aquest migdia a la seva ciutat natal, Essex, quan participava en una reunió amb electors a l’esglés metodista de Belfairs. La policia ha detingut l’agressor i investiga perquè ha decidit d’atacar el diputat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Nascut a Essex el 1952, Amess tenia seixanta-nou anys i era membre del Partit Conservador. El 1983 va ser elegit com a diputat per la circumscripció de Basildon i de llavors ençà va formar part del parlament (el 1996 va passar a la circumscripció de Southend West). Tot i ser un diputat veterà, Amess mai va ocupar càrrecs en el govern o el gabinet a l’ombra.

Dins del Partit Conservador, Amess era un reconegut euroescèptic que va defensar amb vehemència la sortida del Regne Unit de la UE durant la campanya del Brexit. De fet, va donar suport al grup Leave Means Leave, que reclamava el divorci immediat entre Londres i Brussel·les.

El nom d’Amess ha tingut cert ressò a Catalunya perquè formava part de l’All-Party Parliamentary Group (APPG) on Catalonia, un intergrup informal format per representants de tots els partits i membres del parlament britànic.

Un home molt conservador

Al llarg de la seva dilatada trajectòria política, el diputat va defensar diversos punts de vista controvertits com ara legalitzar la pena de mort o prohibir l’avortament. Pel que fa al col·lectiu LGTBI+, Amess s’oposava generalment a les legislacions que ampliaven els seus drets com ara la del matrimoni entre persones del mateix sexe.

Pel que fa a política exterior, va votar a favor de la guerra d’Irac, però posteriorment va ser molt crític amb la incapacitat del govern de Tony Blair de trobar les suposades armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Així mateix es va oposar a la intervenció militar en la guerra civil de Síria i era líder del grup Conservative Friends of Israel.

D’altra banda, Amess va ser un gran defensor dels drets dels animals i formava part de la Conservative Animal Welfare Foundation. A més, va votar a favor de prohibir la caça de guineus i va donar suport a campanyes en contra de les gàbies per ocells o la cria de cadells de gos.

La direcció del PSOE frena el debat sobre la monarquia al congrés federal de València

La vice-secretària general del PSOE, Adriana Lastra, ha deixat clar que abans del quarantè congrés federal del PSOE que les esmenes presentades per les joventuts del partit i per Izquierda Socialista sobre la monarquia tindran un recorregut curt en aquest conclave. En conferència de premsa a València, ha recordat: “El PSOE és un partit que respecta el pacte constitucional del 1978, del qual vam ser pares i som garants cada dia, perquè és el pacte que garanteix els drets i llibertats, i d’acord amb aquest principi treballem sobre les esmenes.” En tot cas, ha afegit: “Aquest és un debat històric en cada congrés, i cada vegada el PSOE surt a defensar la constitució que ens va portar la llibertat.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ohio-Suresnes-València: el triangle d’or del congrés dels socialistes espanyols I Anàlisi d’Esperança Camps

Lastra ha frenat d’aquesta manera les expectatives que hi pugui haver sobre les esmenes que han presentat les Joventuts del País Valencià, les Illes Madrid, Andalusia i Castella i Lleó, entre més indrets, que proposen d’obrir una comissió d’investigació sobre les activitats del rei emèrit espanyol al congrés, tal com demana Podem i les forces independentistes. El PSOE sempre ha votat amb el PP i Vox per aturar qualsevol iniciativa sobre l’ex-monarca.

Lastra ha avançat ja alguns noms de l’executiva federal que sortirà del congrés. Cristina Narbona com a presidenta del PSOE, Santos Cerdán com a secretari d’Organització, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis com a secretari de Política Municipal, Juan Espadas com a responsable de Política Autonòmica, Javier Izquierdo com a secretari d’Acció Electoral, i Llanos Castellanos com a secretària de Justícia, Administracions Públiques i Relacions Institucionals.

Falta saber la representació del PSC, però es dóna per fet que l’encapçalarà l’ex-vice-presidenta del parlament, ponent del congrés federal i ara portaveu del PSOE al Senat, Eva Granados. Al darrer congrés el PSC va situar a l’executiva tres membres: Núria Marín, Carles Ruiz i Paco Boya.

Maten a ganivetades un diputat conservador britànic en una reunió a Essex

El diputat conservador David Amess ha estat assassinat a ganivetades mentre participava en una reunió amb electors en una església a la ciutat d’Essex. Segons que ha informat la policia, l’agressor ha estat detingut poc després. Amess ha rebut assistència mèdica al lloc de l’atac, però les ferides eren mortals. Ara per ara no se sap quin motiu tenia l’agressor per atacar-lo a l’església metodista de Belfairs.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Qui era David Amess, el diputat britànic assassinat? 

A man has been arrested on suspicion murder after a man was stabbed in #LeighonSea.

We were called to Eastwood Road North shortly after 12.05pm.

Sadly, a man later died.

A man was arrested at the scene.

We are not looking for anyone else.

Read more: https://t.co/CR8vYv8yuR pic.twitter.com/llSd1Tr0H7

— Essex Police (@EssexPoliceUK) October 15, 2021

“No cerquem ningú més en connexió amb l’incident i no creiem que la resta de la ciutadania estigui en perill. Volem agrair als ciutadans que ens hagin avisat tan de pressa dels fets”, ha afegit la policia.

Amess, de seixanta-nou anys, era un diputat veterà i euroescèptic que d’ençà del 1983 representava la circumscripció de Southend West d’Essex. Durant la seva carrera política, sempre ha estat un backbencher, és a dir, no ha ocupat càrrecs al govern o al gabinet a l’ombra. També formava part de l’All-Party Parliamentary Group (APPG) on Catalonia, un intergrup informal format per representants de tots els partits i membres del parlament britànic.

Més atacs contra diputats

El 2016, en plena campanya pel Brexit, la diputada laborista Jo Cox va ser assassinada d’una punyalada per part d’un radical d’extrema dreta. L’atac va ser poc després d’una reunió de Cox amb electors de la seva circumscripció.

Però no ha estat l’únic atac d’aquests darrers anys. El 2010, el diputat laborista Stephen Timms va ser apunyalat per un estudiant radicalitzat durant una reunió amb electors. Així mateix, el 2000, l’assistent del diputat liberal Nigel Jones va morir apunyalat quan intentava de protegir un càrrec electe durant un atac a la seva oficina.

Acord preliminar entre els socialdemòcrates, els Verds i els liberals per formar govern a Alemanya

Els socialdemòcrates de l’SPD, els Verds i els liberals de l’FDP han arribat aquest divendres a un acord preliminar per a la formació de govern a Alemanya. Les tres formacions, que són les que més vots van rebre en les eleccions, comencen ara la negociació després que durant les “converses exploratòries” s’hagi generat “confiança” i “respecte”. En el comunicat en què han anunciat l’inici de les converses formals, els tres partits remarquen que són “de tradicions diferents”, però aposten per “reunir diferents perspectives en una aliança innovadora”. “Alemanya necessita un govern estable i fiable que pugui afrontar els reptes del nostre país. Les nostres converses han demostrat que podem fer-ho”, indiquen.

Bromera proposa una tardor literària farcida de veus femenines

La darrera roda de premsa presencial que van fer els responsables de Bromera va ser el mes de febrer del 2020, quan el món estava a punt de parar en sec per una pandèmia que ja començava a guaitar i a amenaçar amb força. Gonçal López-Pampló, el director literari de l’editorial d’Alzira, ho ha recordat en la presentació de les novetats de tardor. I ho ha fet en un escenari que tampoc és l’habitual en aquesta estació, però que també torna a la normalitat: la Fira del Llibre de València.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Fira del Llibre de València torna amb format presencial

Resistència i normalitat

López-Pampló ha assegurat que aquests prop de dos anys han estat complicats, però ha reconegut que el sector cultural, i especialment el del llibre i la lectura, han resistit l’envit de la pandèmia. Amb tot, no ha volgut fer un discurs triomfalista. “Hi ha problemes industrials i escassetat de subministrament que també afecta el món del llibre”, ha dit. I ho ha relacionat amb la crisi del paper i especialment del cartró i les importacions de Xile o d’Àsia. 

Amb tot, Bromera aspira a recuperar la normalitat i reprèn les activitats habituals de presentacions presencials, actes a les diferents fires del llibre del país i els premis literaris. Enguany el lliurament dels premis Ciutat d’Alzira tornaran al format de sopar multitudinari el segon divendres de novembre. Amb algun canvi organitzatiu, però concebut com un moment especial de retrobada entre autors i lectors.

Més dones al catàleg

Les propostes destacades de Bromera per aquesta tardor tenen nom de dona, i l’editorial en presumeix. Es tracta de tres novel·les que duen l’etiqueta d’haver guanyat un premi literari. López Pampló explica que aquest és un efecte cercat. “A vegades fas uns canvis que en propicien d’altres. Hem començat a canviar la composició dels jurats i el resultat és aquest, que ixen a la llum noves veus, i veus femenines”.

El repte per a Bromera és interessant. Totes tres novel·les són les primeres obres de les autores. Amb elles, i en paraules del director editorial, el segell espera cridar l’atenció del públic enmig d’un mercat ple d’ofertes de llibres en castellà i de propostes diferents que arriben a través de les pantalles. Tant les grans com les que es porten a la butxaca.

Els dies bons, d’Aina Fullana LLull

Aina Fullana Llull va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim amb aquesta novel·la ambientada a la Mallorca dels anys vuitanta del segle passat. L’autora, de Manacor, no era a la presentació de la Fira del Llibre, i López Pampló ha qualificat el llibre d’impressionant. “Primer perquè l’autora només té 24 anys, i segon perquè darrere hi ha un treball extraordinari per a retratar el món de la droga a Mallorca”. Tant, ha dit l’editor, que té ganes de preguntar a l’autora si la seua família ha viscut algun dels episodis que retrata amb tant de detall.

No t’ho diré mai, de Marian Díez Picó

Marian Díez Picó va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la amb una obra que l’autora mateixa ha qualificat d’humor i de reflexió. Està estructurada en monòlegs autoreflexius. “Les dones pensem que quan arribem als cinquanta tindrem una vida tranquil·la i assossegada, però no és així, no és tan idíl·lic. A la protagonista de la novel·la li passa que a banda de continuar tenint cura dels fills, sa mare ja és molt vella i la necessita també”. L’autora, que també és actriu i monologuista, ha confessat que va començar a escriure per admiració als monòlegs d’Andreu Buenafuente, ha intentat posar humor a situacions quotidianes i a d’altres tan excepcionals com el confinament. L’obra li serveix per a reflexionar sobre les dones majors, les que donaven vida als carrers, diu, ara que els carrers es moren i només s’hi veuen rètols de les immobiliàries.

Vi i veritat, de Natàlia Gisbert Abad

Natàlia Gisbert Abad ha guanyat la primera edició del Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la Isabel Clara Simó amb una novel·la negra ambientada en unes vinyes, a Alcoi, a Beniarrès, a Escòcia i a la ciutat de València. A la presentació no n’ha volgut desvetlar massa detalls. L’editorial explica que el d’aquesta autora jove, que exerceix de pediatra a l’hospital de Sant Joan d’Alacant, és un dels debuts literaris més sorprenents dels darrers anys. Com a alcoiana, guanyar la primera edició del premi que du el nom d’Isabel Clara Simó ha resultat per a ella  un enorme privilegi.

Marian Díez PicóNatàlia Gisbert Abad On va aquesta gent?, un àlbum il·lustrat per a adults i contra l’assetjament

Aquella reflexió del pastor luterà Martin Nuemöller de primer van venir a cercar els gitanos i com que jo no era gitano no vaig fer res, després van venir a cercar els jueus i com que jo no era jueu…, etcètera, ha inspirat la proposta artística de l’il·lustrador Fran Parreño

La idea, que ara és un àlbum il·lustrat va sorgir en una conversa al barri de Sants de Barcelona entre Gonçal López Pampló i Parreño mateix. Es tractava d’explicar l’amenaça de l’extremisme, de reflexionar sobre el matonisme, sobre el no fer res quan la víctima és l’altre. Tot això Parreño ho diu sense paraules en aquest àlbum de traços molt nets i expressius. Uns dibuixos que esgarrifen, i on un home amb un barret roig camina contra corrent, fugint de tot compromís, cap a l’abisme.

 

La UAB sap qui hi ha darrere l’atac informàtic mentre cerca la manera de recuperar-se’n

El rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Javier Lafuente, ha explicat que saben qui hi ha darrere de l’atac informàtic que van patir dilluns, però ha assegurat que ni hi han contactat ni ho faran. En declaracions a TV3, Lafuente ha dit que de les anàlisis fetes després de l’atac han pogut saber que darrere hi ha un ‘ransomware’ anomenat Pysa. En el comunicat que ha fet pública la universitat, també s’afirma que ningú els ha demanat un rescat de tres milions d’euros. “Si algú ha actuat en nom de la universitat està cometent una suplantació d’identitat que representa un delicte. No tenim cap constància de filtració de dades de cap mena, però hem notificat l’atac a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades”, afirmen.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El procés podria allargar-se fins Nadal

El centre continua treballant per crear un entorn segur, però el rector ha reconegut que completar tot el procés podria allargar-se fins Nadal. La previsió, diuen, és anar arrencant el sistema per parts, a partir d’anàlisis individuals de cada dispositiu. Lafuente ha anunciat també que dilluns es posarà en marxa una nova xarxa wifi per donar servei al campus.

D’altra banda, el rector ha dit que creuen que es podran recuperar les dades afectades tot i que no ha volgut donar garanties segures perquè tot just s’està analitzant què ha passat i quina és l’afectació. Ha recordat però que s’han de posar en marxa de nou 1.200 servidors. Tot i la incidència, el rector ha defensat que això no vol dir que la UAB estigui aturada sinó que s’estan buscant les vies de comunicació alternatives per tal de seguir endavant amb l’activitat.

I Congrés Internacional de Ball de Bastons a Salou

En plena ebullició de la 24a. Fira Mediterrània a Manresa, que com us vam anunciar la setmana passada, s’escau aquest cap de setmana a la capital del Bages, al FES TA FESTA us volem parlar dels actes que arriben perquè us pugueu programar el calendari. I és per això que el nostre titular d’avui fa referència a que entre els propers 21 i 24 d’octubre, tindrà lloc a Salou el Primer Congrés Internacional de Ball de Bastons, amb un intens programa d’actes que inclou també la 46a. Trobada Nacional de Ball de Bastons de Catalunya programada pel dissabte 23.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però a banda de fer referència a aquest important congrés farem moltes altres coses, com ara parlar-vos, una vegada més, de les emissores que ens fan costat. I per això saludarem (amb catifa vermella inclosa) una nova component de la família del FES TA FESTA, Ràdio Bisbal de La Bisbal d’Empordà i clourem el programa amb una sardana dedicada a Ràdio Taradell, la del mestre Francesc Juanola titulada precisament Taradell.

En la part musical felicitarem les Tereses (una Santa que es celebra aquest divendres 15) i escoltarem dos temes que inclouen el nom de Teresa en el seu títol: Homenatge a Teresa un tema de l’Ovidi Montllor que sentirem en la veu de l’Arturo Gaya, extreta del CD GRÀCIES OVIDI publicat el 2011; i la sardana Teresa del mestre Vicenç Bou en una genial interpretació del tible Joan Parés amb la cobla La Principal de la Bisbal.

I el Youtube de la setmana el dedicarem als amics de la Companyia Elèctrica DHARMA i a la seva Flamarada, el tema que dona nom al seu darrer treball i que un partit polític de marcades tendències ultradretanes va fer servir en un míting madrileny sense la pertinent autorització dels autors i intèrprets. Per il·lustrar el tema, tan sols una frase extreta d’un tema de la DHARMA que ho clarifica tot: De feixistes i cabrons n’estem fins als collons. Doncs, això.

També tindrem les SECCIONS:

DITES I REFRANYS amb Víctor Pàmies – Dos galls en un sol galliner, no pot ser
CONTES I MENTIDES, amb l’Albert Estengre – L’arbre del nas
ELS TEMES D’EN XINO, amb Josep M. Francino – Hey Jude – Grup ELS FOLLS
HISTÒRIES DE GEGANTS, amb Berta Miró i Nico Alonso – Gegants de Terrassa

I la CRÒNICA CASTELLERA dels amics de l’Associació Baròmetre Casteller.

I encara us parlarem d’altres actes pel proper cap de setmana com ara les Primeres Jornades de Campanologia del Bisbat de Barcelona o de la Festa de San Martirià a Banyoles.

I anar fent. La setmana que ve, més.

Escoltar el programa…

Nova obra polèmica de Santiago Sierra: una bandera espanyola submergida en sang de donants de les ex-colònies

L’artista Santiago Sierra, conegut per elaborar obres d’art polèmiques com la dedicada als presos polítics a l’estat espanyol —va ser censurada i retirada a ARCO—, ha presentat una nova creació que no deixarà indiferent al públic. En aquest cas, Sierra ha submergit una bandera espanyola en sang de quaranta donants procedents de les ex-colònies.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Santiago Sierra exposa una reproducció de les seves obres a Madrid i demana l’alliberament dels presos polítics 

L’obra, que es titula Bandera Nacional d’Espanya, es va mostrar per primera vegada el passat 12 d’octubre a la Fundació d’Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid (FAL), tot denunciant que l’anomenat Dia de la Hispanitat és un emblanquiment de la campanya colonial.

El TC admet el recurs d’Otegi contra la decisió del Suprem de repetir el judici del cas Bateragune

El ple del Tribunal Constitucional espanyol ha admès a tràmit el recurs d’empara del líder d’EH Bildu Arnaldo Otegi i altres demandants en contra de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que va ordenar de repetir el judici de l’Audiència espanyola sobre l’anomenat cas Bateragune. Segons que ha informat el TC, el ple ha estimat que el recurs té especial transcendència constitucional, ja que l’afer planteja un problema o afecta una faceta d’un dret fonamental sobre el qual no hi ha doctrina constitucional.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els anys de presó d’Otegi no són responsabilitat només d’un grup de jutges corruptes I Editorial de Vicent Partal 

En el recurs, els afectats van al·legar que la repetició del judici vulnera el dret de tutela judicial efectiva des de la perspectiva de la garantida d’interdicció del doble enjudiciament en relació amb el principi de seguretat jurídica, tenint en compte que les penes imposades —presó i inhabilitació especial— ja s’ha complert.

El Suprem va ordenar la repetició del judici contra Arnaldo Otegi, Rafael Díez Usabiaga, Arkaitz Rodríguez Torres, Sonia Jacinto Garcia i Miren Zabaleta Tellería, després de l’anul·lació de la condemna pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que va considerar s’havia vulnerat el seu dret de tenir un jutge imparcial.

En aquell judici, Otegi va ser condemnat per un delicte de pertinença a ETA. Va estar empresonat sis anys i mig a la presó de Logronyo i, una vegada fora, el Suprem va anul·lar la condemna acatant la decisió del TEDH quan encara li quedaven dos anys d’inhabilitació.

El PP repunta i retalla gairebé tres punts de distància al PSOE, segons el CIS

El PP retalla la distància amb el PSOE en gairebé tres punts percentuals, segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS). En aquest estudi, el PSOE obté una estimació de vot de 28,5%, mentre que ara fa un mes tenia un 29,6%. Aquest descens el capitalitza amb força el PP que passa del 20,5% al 22,1%. Aquest sondatge es va fer entre l’1 i el 12 d’octubre, precisament després de la convenció nacional del PP, que es va acabar el 27 de setembre a València.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En tercer lloc continua el partit d’extrema dreta Vox, tot i que cau lleugerament del 13,8% al 13,2%. Així mateix, Unides Podem fa el recorregut contrari i passa de l’11,3% a l’11,8%. D’altra banda, Ciutadans es queda amb un 6% i Més País-Compromís un 3%.

En relació amb els partits independentistes, la situació es manté pràcticament igual. ERC obté el 3,1% d’estimació de vot (una dècima menys), JxCat l’1,6% (una dècima més) i la CUP el 0,9% (una dècima més).

Pàgines