El ministre espanyol de Foment, José Luis Àbalos, ha anunciat a ‘El País‘ que no es renovarà l’any vinent el peatge de l’autopista AP-7 entre Tarragona i Alacant, després de cinquanta anys de contracte. Altres vies que passen per territori català pendents de renovació són l’AP-2 entre la Franja de Ponent i el Penedès i l’AP-7 de Tarragona a la Jonquera, amb una concessió que finalitza el 31 d’agost de 2021.

L’alliberament era una de les demandes del PDECat, ERC i Compromís, que des de fa anys insisteixen que els catalans ja han pagat prou peatges. Més enllà de l’AP-7, hi ha altres promeses pendents de complir: és el cas del desviament de camions de l’N-340 –que s’havia d’iniciar al gener– i la no renovació dels peatges de la C-32 i C-33, aquests dos de titularitat de la Generalitat.

Àbalos ha afirmat que el manteniment per quilòmetre de l’AP-7 s’eleva entre 50.000 i 68.000 euros per quilòmetre a l’any i deixa la porta oberta a què sigui l’estat espanyol qui continuï cobrant. Sobre les autopistes rescatades per l’estat espanyol i que el govern del PP volia tornar a licitar d’ací a poc temps, Àbalos diu que faran una revisió ajustada.

Segons el ministre, la informació de l’anterior govern ‘no és gaire coincident en termes dels ingressos que podria reportar aquesta re licitació ni tampoc en les despeses que ha d’assumir l’estat espanyol’. Per això, afegeix que cal saber exactament de quines quantitats es tracta i l’impacte sobre el dèficit de l’estat espanyol i posteriorment prendre una decisió en col·laboració amb els ministeris espanyols d’Hisenda i Economia per la repercussió fins del Pla d’Estabilitat.

El diputat de Junts per Catalunya Jordi Sànchez ha dit en una entrevista per escrit a Catalunya Ràdio que la declaració unilateral d’independència ‘requereix unes condicions de què avui no disposem’. I diu que ‘ni tan sols la DUI pot ser concebuda com a alternativa al diàleg’. Per a Sànchez, és necessari un ‘pacte per acordar el referèndum d’autodeterminació, guanyar-lo, i, posteriorment, constitució catalana’.

Sobre la nova etapa a la Moncloa amb Pedro Sánchez, el diputat de JxCat assegura que ‘és una oportunitat per a canalitzar políticament la crisi’ i avisa que ‘qui jugui frívolament ho pagarà car’. ‘El diàleg serà llarg i incomodarà totes les parts’, pronostica Sànchez, que aposta per un diàleg ‘bilateral, sense perjudici que hi hagi altres espais de diàleg multilateral’. Per això, l’expresident de l’ANC creu que si l’actual president espanyol no assumeix riscos ‘el diàleg no avançarà’. ‘La zona de confort és la gran enemiga per als grans acords polítics. La història no s’escriu des de la comoditat. Nosaltres, amb el president Torra i el president Puigdemont, també assumirem els riscos de diàleg’, assegura.

Jordi Sànchez –que explica en l’entrevista assegura que es troba ‘mentalment i anímicament fort’- afirma que ‘no ens podem quedar atrapats en l’impacte emocional que vivim des de l’octubre’ i que ‘el govern ha de fugir del xantatge que representa tenir presos i exiliats’. Segons el diputat, ‘cal tenir el cap fred per gestionar un període que serà llarg, de diàleg i de negociació’. ‘El nostre objectiu no és altra que la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya amb l’exercici del dret a decidir, que no és altre que el dret d’autodeterminació’, indica Sànchez des de Soto del Real.

D’altra banda, l’actual diputat de Junts per Catalunya adverteix sobre ‘l’excés de tacticisme’ i que ‘els interessos de partit impossibilitin acords més generals’. ‘Sembla que la lliçó que ‘com més units, més forts’ no l’acabem d’interioritzar’, assenyala Sànchez, que també aposta per una llista conjunta de tot el republicanisme per a les eleccions al Parlament Europeu de l’any que ve. ‘I a les municipals hauríem de trobar la millor fórmula a cada municipi per garantir el més gran nombre d’alcaldies’, apunta.

Sobre la seva situació i la dels altres presos polítics, diu: ‘La nostra llibertat depèn del jutge, no del govern. L’única cosa que el govern pot fer és el trasllat a les presons catalanes. I el que seria raonable és que la fiscalia de l’Estat deixés de sustentar els relats falsos de les teories sobre el cop d’estat’.

Ivan Duque, candidat conservador, ha estat escollit president de Colòmbia amb un 53,98% dels vots. Considerat l’hereu de l’ex-president Álvaro Uribe, és contrari a l’acord de pau signat amb les FARC i va prometre en campanya que si guanyava, en revisaria els termes. ‘La pau que enyorem, que reclama correccions, tindrà correccions perquè les víctimes siguin el centre del procés per a garantir veritat, justícia i reparació’, va dir després de conèixer els resultats que el van fer guanyador. El seu rival, el progressista Gustavo Petro, s’ha quedat amb un 41,84% dels vots, segons dades corresponents al 99,92% de l’escrutini.

En el seu moment, Duque va ser el portaveu de la campanya pel ‘no’ al referèndum sobre els acords de pau signats entre el govern de Juan Manuel Santos i la guerrilla de les FARC. El ‘no’ va guanyar per poc, fet que va obligar les dues parts a replantejar els termes.

En el discurs posterior a conèixer els resultats, Duque es va referir a la polarització social entre partidaris i contraris als acords de pau. ‘Entregaré totes, absolutament totes les meves energies a unir aquest país. És molt important dir-vos a vostès i a tota Colòmbia que no hi ha ciutadans vençuts. Avui, més que mai, es tracta d’unir el país’, proclamà.

Gustavo Petro, l’altre candidat, s’ha convertit en la possibilitat més propera que l’esquerra colombiana ha tingut d’arribar al govern. Petro, ex-batlle de Bogotà i antic militant del moviment guerriller M-19, va lamentar la campanya de la por que s’ha fet contra ell. ‘Ens han guanyat dient que érem ateus, que hem matat gent, que transformaríem Colòmbia en Veneçuela. Tot això és mentida.’ Petro va anunciar que seria l’oposició al govern de Duque i va avisar: ‘Vuit milions de colombians no permetrem que enviïn de nou a la guerra al país.’

Entre els reptes del nou president de Colòmbia hi ha també la negociació amb l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, que el govern Santos va començar a febrer de 2017 i que ha quedat congelada. L’únic compromís que es va esgarrapar va ser una treva de cent dies pactada setembre per la visita del papa Francesc.

Els treballs d’excavació i d’exhumació no s’aturen al cementiri de Paterna (Horta). Avui mateix s’hi obrirà una altra fossa comuna.

Després de la guerra del 36-39, s’hi van enterrar, sense làpides ni taüts ni espai ni noms, milers d’assassinats a trets per la dictadura franquista, la majoria arran dels mateixos murs que envolten el cementiri, marcats a plom i a silencis.

De mica en mica, aquell horror sistemàtic va sortint a la llum, les famílies recuperen els cossos i es restitueix la memòria amagada, es refà la història. Com avui, 18 de juny, que, des de les 11 del matí, començaran oficialment els treballs al fossar número 94, al primer quadrant esquerre del pati principal del cementiri municipal.

Des d’ArqueoAntro, l’entitat encarregada dels treballs arqueològics, expliquen que, d’entrada, esperen trobar en aquesta fossa ‘unes setanta víctimes del franquiste, que a dia d’avui són reclamades per més de vuit famílies que s’han sumat al procés d’intervenció’. Entre elles, hi pot haver els cossos de persones procedents de Gandia (Safor), Ontinyent (Vall d’Albaida), Xàtiva i la Font de la Figuera (Costera), Aiora (Vall de Cofrents), Sagunt (Camp de Morvedre) o Bolbait (Canal de Navarrés).

A més dels familiars i l’equip d’excavació encapçalat per Miquel Mezquida, també assistiran a l’acte els representants de la Diputació de València, que és la institució que financia els treballs, Jorge Rodríguez, el president, i Rosa Pérez, diputada de Memòria Històrica.

Iñaki Urdangarin ha arribat aquesta nit a Madrid, provinent de Ginebra, per ingressar a la presó, on hauria de complir la condemna de cinc anys i deu mesos de presó pel desviament de fons públics de l’Institut Nóos.  El Suprem espanyol va rebaixar cinc mesos la pena que li havia imposat l’Audiència de Palma. Dimecres, el tribunal va comunicar-li que tenia un termini de cinc dies, és a dir, fins avui, per escollir un centre penitenciari i ingressar-hi.

Segons que ha informat RAC1, la presó triada pel cunyat de Felipe VI és el centre penitenciari de Brieva, a Àvila. És una presó de dones, però la direcció general d’Institucions Penitenciàries farà una excepció, com ja va fer amb Luis Roldán, per a permetre-hi l’ingrés.

El seu soci, Diego Torres, va triar el centre penitenciari de Brians 2, a Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat). El Suprem el va condemnar a cinc anys i vuit mesos de presó, és a dir, una pena molt rebaixada respectes de la imposada per l’Audiència de Palma al febrer (vuit anys i mig).

Avui, 18 de juny de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Dotze hores al port de València: el final de l’odissea de l’Aquarius | Crònica d’Oriol Bäbler
• Davant els nostres ulls impassibles | Editorial de Vicent Partal
• Juny a la Mediterrània: l’altra cara de l’Aquarius
• En una estació de trens de l’Est | Mail obert de Joan Ramon Resina
• Kossove i Síria protagonitzen els Jocs Mediterranis de Tarragona, amb l’absència destacada d’Israel i Palestina
• Putes carallots | Mail obert de Pau Vidal
• Josef Lang: ‘Veig en el moviment català el futur dels moviments d’emancipació d’Europa’
• ‘M’hauria agradat compartir amb tu aquests primers dies de vida del meu fill’, carta de Najat Driouech a Marta Rovira
• Ivan Labanda: ‘Aquesta temporada ha estat de les més difícils del “Polònia”‘
• Gabriel Bibiloni: ‘Mot nou que apareix en espanyol, mot que incorpora el català’
• Closcadelletra (CXXXI): El coratge de tots els instants
• Ramon Esono, paraules des de la llibertat
• Sant Joan 2018: deu propostes per a viure la nit més curta de l’any

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país:

VilaWeb:

Cada nit els subscriptors de VilaWeb reben a les deu l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país. Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

El president de la Generalitat, Quim Torra, i la batllessa de Barcelona, ​​Ada Colau, es reuniran a les 16.30 al Palau de la Generalitat. És la primera trobada formal d’ençà que Torra va prendre possessió. Després de la reunió, Colau i la portaveu del govern, Elsa Artadi, faran una compareixença de premsa.

Colau ha expressat unes quantes vegades la voluntat de reunir-se amb Torra per abordar qüestions urgents i pendents d’ençà de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, com ara l’habitatge.

Al matí, Torra té previst de reunir-se amb dirigents sindicals i patronals. Començarà a les 9.30 amb el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco, i el d’UGT Catalunya, Camil Ros. A les 11.00 es reunirà amb representants de patronals catalanes: el president de Pimec, Josep González; la presidenta de Fepime, Helena de Felipe; i el vice-president de Foment del Treball, Ramon Adell.

És la segona tanda de contactes del president d’ençà que va prendre possessió del càrrec. La setmana passada es va reunir amb tots els representants dels grups parlamentaris, llevat de la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, que va condicionar la reunió a la retirada de la pancarta de suport a presos polítics i exiliats.

El pop i les lletres fantàstiques dels Antònia Font van tornat a sonar ahir de manera excepcional al Palma Arena, en el punt culminant del Concert per la Llibertat d’Expressió a Palma. L’expectació entre el seu públic més fidel fou recompensada amb alguns dels himnes més celebrats del grup –que va dissoldre’s el 2013– com ara ‘Alegria’, ‘Mecanismes’, ‘Wa yeah!, ‘Robot’ i ‘Astronauta rimador’, enmig d’un públic que va corejar-los sense defallir els vint minuts en què van tocar. Albert Pla féu de mestre de cerimònies, escalfant-los l’entrada a escena amb la cançó que ell mateix dedica, precisament, als Antònia Font.

Pla, amb el seu humor habitual, va atacar amb força les forces de l’estat, la monarquia, els bancs, els jutges i els polítics. I l’última cançó la dedicà als autèntics protagonistes de la nit, els Antònia Font, que s’han retrobat després de prop de cinc anys de no trepitjar un escenari junts.

La cançó ‘Antònia Font’, del disc Somiatruites d’Albert Pla, va servir perquè els cinc integrants de la banda fessin aparició a l’escenari per completar el final de la cançó. Els primers acords de ‘Alegria’ van donar pas a un breu però intens recorregut per alguns dels seus hits, davant un Palma Arena ple de gom a gom.

En una entrevista a l’ACN, el cantant d’Antònia Font, Pau Debon, va explicar que la persecució a la llibertat d’expressió els havia forçat a tornar a l’escenari una nit. ‘No sé si es pot dir que corre més perill que mai, perquè no he viscut més èpoques, però en tot cas en corre moltíssim. La vulneració ha anat creixent d’una manera que esgarrifa aquests darrers anys’, va dir.

Debon va lamentar que fa uns quants anys ningú no hauria imaginat que el Palma Arena seria l’escenari d’aquest concert: ‘És aberrant, molt bèstia; per això cap artista no ha tingut cap mania a unir-s’hi per dir que no anem bé.’ I, fent broma, va afegir: ‘No creiem que sigui més acceptable. Fins i tot els mallorquins, que som tranquils amb tot, no ho podem acceptar.’

Kase O i Amparanoia captiven el públic
Abans Kase O i Amparo Sanchez (Amparanoia) havien escalfat els motors del concert al Palma Arena. Van fer crítiques contra l’actuació judicial a cantants i proclames a favor de la llibertat. El públic els va respondre entre aplaudiments i crits.

En total, van ser més de dotze hores de música ininterrompuda amb una quarantena de grups vinguts dels Països Catalans i de l’estat espanyol, com ara, Maria del Mar Bonet & Borja Penalba, David Carabén (de Mishima), Amparo Sanchez (Amparanoia), Reincidentes i Berri Txarrak.

Els rapers prenen el protagonisme de la tarda
Es van instal·lar dos escenaris on els artistes van anat alternant les seves aparicions amb concerts de vint minuts entre les dotze del migdia i dos quarts de dues de la matinada.

El cartell va comptar amb els tres rapers afectats per processos judicials: Pablo Hasél, Elgio i Valtònyc. Aquest darrer, a qui l’Audiència espanyola va ordenar que ingressés a la presó, és a l’exili i va fer arribar un missatge en vídeo reclamant de no afluixar. ‘Recordau que mai en la història ningú no ens ha regalat res i que tots i cada un dels drets de què gaudim avui dia han estat conquerits amb la suor de molta gent que ens ha precedit’, va dir.

Durant el concert es van poder sentir els raps ‘No al Borbó’ i ‘Los Borbones son unos ladrones’ i es van cremar fotos del monarca.

El concert fou el plat fort del cap de setmana, que va arrencar divendres al Teatre del Mar amb l’espectacle Teatre per la Llibertat d’Expressió i continuà dissabte amb el concert de quaranta grups illencs al centre Sa Possessió.

Els immigrants de l’Aquarius finalment han desembarcat al port de València. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb el sociolingüista Gabriel Bibiloni, que ha parlat amb Bel Zaballa.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Oberts de Pau Vidal i Joan Ramon Resina i el text literari Closcadelletra de Biel Mesquida. També les Cartes per la llibertat de Najat Driouech a Marta Rovira i de la comunitat de Dones del Món Rural a Meritxell Serret i el reportatge cultural Joc de Miralls de Xavier Montanyà.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

No em posaré catastrofista amb el report de guerra de la setmana passada, que, d’això, ja se n’ocupa la realitat. M’estimo més activar el mode ‘autocrítica’, que es veu que, als catalans, a diferència dels milhomes del costat, ens costa tan poc. Encara més, ens hi rabegem i tot.

Amb els anys i les adversitats hem desenvolupat una capacitat fascinant per no veure el que tenim davant del nas. Per negar la realitat. Segur que a moltes consultes psicològiques ho tracten. Com més advers és l’entorn, amb més força ens refugiem en el paradís imaginari. I no estic parlant de política, ans de llengua. Ja m’hi vaig esbravar no fa gaire a propòsit del concurset de ‘Les 10 paraules més boniques’.

Però l’ensucramenta no és exclusiva del bell mot. Amb les paraules lletges passa la mateixa. El dels renecs, insults i vilipendis és un camp d’estudi que sempre m’ha interessat (i saber per què segurament també ens menaria a una d’aquelles consultes, però això queda entre el meu terapeuta i jo). Fins al punt que fa pocs anys la gent de Cossetània van tenir la insensatesa de publicar-me’n aquest recull, que, tot i que es va vendre de primera (sobretot per regalar, m’han dit: una manera elegant de dir el nom del porc), no sembla haver aconseguit gaire el seu objectiu, que era restituir el sentit de la realitat injurívola al parlant català.

Ho podeu comprovar vosaltres mateixos. Feu una piulada amb quatre compostos d’aquells que un cert Antoni Ibáñez es va inventar (si no teniu el fòtil a mà ho podeu provar en una sobretaula, funciona igual) i veureu que immediatament el poble català es llançarà amb entusiasme a construir un món de Heidi de presumptes vilipendis catalaníssims, cada un més barretinaire que l’altre (xurrimandri, bufacaldos, ensumapixums, cul d’olla…), que només surten de l’armari precisament per a aquestes ocasions. A la vida real són suplantats invariablement per un parell o tres d’espècies al·lògenes que tots teniu al cap. Els catalans tenen amb els insults la mateixa relació que els nord-catalans amb la senyera: pur folklore. És la síndrome del capità Haddock. ‘Oh, que bo el capità Haddock, i quina gràcia que ens fa quan diu allò dels “nyèbits de catracòlics” i el “mal llamp de rellamp”! ‘

En Joaquim Ventalló era un traductor excel·lent i un home de gran fantasia, per això es dedicava a l’escriptura. Les seves traduccions tintinesques són excelsament literàries, i el mateix August Rafanell, que se’n va ocupar, ho resumia així: ‘Els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de ser insults. Són insults que no ha proferit mai ningú’. La seva filla Eulàlia explica a Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (A Contra Vent) que ‘a casa no vam sentir mai cap renec ni cap paraula malsonant’. És la sublimació d’aquesta fantasia tan autòctona: els catalans som tan collonuts, gent-tan-pacífica-que-no-ens-agrada-cridar, que en el nostre paradís fins i tot els vituperis sonen com floretes (el nostre floriviolisme és tan irremeiable que fins i tot va desactivar el potencial irònic de la lletra de ‘Per fer país insultem en català’, d’Estanislau Verdet). Ideal de Club Súper3 que seria ben lloable si visquéssim a les muntanyes de la Heidi, però per desgràcia som allà on som. I, per si no n’hi hagués prou, ens ha tocat de company de replà el veí més fatxenda i busca-raons de tota l’escala.

Per això, quan la realitat ens clava una bufa (i, amb aquest veí, ens en clava constantment), no sabem reaccionar. No estem preparats. El més gruixut que ens permetem és eixelebrat, que bona colla de sòmines proposen com a traducció del ‘supervendes’ gilipollas. Pensem en paraules fortes i malsonants i veiem vinyetes de Cavall fort. Llegiu, llegiu les propostes d’aquests entusiastes lexicògrafs i entendreu com és que, a l’hora de la veritat, tot són gilipolles, capullo i cabrón. No m’estranya gens que s’hagi escampat aquesta idea que el català és massa tou per ofendre. Qui és l’imbècil que es pot creure que un motorista enfadat li dirà baliga-balaga o capsigrany al fill de sa mare de taxista que l’ha tallat? Que em preneu per subnormal? Si de cas li diria desgraciat, cretí o mala bèstia. O trompellot o gallifa si és valencià, carnús si és de l’Ebre o cap de colló si és mallorquí. Ja sigui al mamarratxo del taxista, a la bleda que va pel carril del mig a vuitanta, al calçasses del polític que menteix per la gola o a la mala puta que li ha furtat el ‘nòvio’ [*].

La pega, em fa l’efecte, és que aquesta negació de la realitat ens afecta en tots els àmbits. I ara ja no estic parlant de llengua. Somiem desperts amb la nostra república de coloraines (que volem neta, noble, rica, lliure, desvetllada i feliç) però som incapaços d’implementar-la, que es diu ara. No ens la creiem. En comptes de tractar el tarat del Jordi Cañas com el que és, el convidem a la tele perquè se’ns en cardi als morros.

Hem de saber plantar cara. L’autoestima és bàsica, en un combat com aquest. Pel qui realment tingueu els dallonses rostits, de parar l’altra galta, us proposo aquest exercici senzill (i basat en fets reals) a manera d’entrenament: aquest matí heu sortit de casa i heu vist una parada de Ciutadanos plantificada al mig del carrer. Quina ha estat la imprecació que us ha vingut immediatament al cap? A) feixistes; B) desgraciats fills de mala mare dats pel cul; C) tanoques; D) altres.

L’exercici consisteix a ser conseqüents. Quan us trobareu la paradeta sota casa, implementeu la imprecació que heu triat. No s’hi val a fer trampes.

[*Els mots en negreta, títol inclòs, són insults perfectament útils, i comprovats, per a la vida d’avui. L’únic que cal, a més de ganes de proferir-los, és saber triar el moment oportú. Cada nivell d’emprenyamenta té el/s seu/s mot/s ofensiu/s. En canvi, els que he posat en cursiva s’han d’evitar si no voleu fer el préssec].

Divendres 22 de juny s’inauguraran a Tarragona els Jocs Mediterranis, que duraran onze dies. La divuitena edició, inicialment prevista per a l’any passat, gaudirà de la presència de 3.648 esportistes de 26 delegacions, amb dues novetats principals: Kossove –país no reconegut per l’estat espanyol– i Portugal. El Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM) va convidar els portuguesos tot i no formar part de l’arc mediterrani i hi han respost aportant-hi 226 esportistes, una de les quantitats més altes entre els participants.

El cas de Kossove va despertar polèmica a final de l’any passat, perquè la seva participació depenia dels visats del govern espanyol, llavors en mans del Partit Popular. Com que els comitès olímpics són superiors als estats, el març van obligar el ministeri d’Afers Estrangers espanyol a tramitar declaracions jurades als esportistes perquè hi poguessin entrar i competir. Kossove, independent del 2008 ençà després d’una declaració unilateral, molestava les autoritats espanyoles pel paral·lel català. Segons Javier Villamayor, conseller comissionat dels Jocs, ‘finalment els kosovesos s’han acreditat, vindran i competiran, i afortunadament no és notícia, com voldrien alguns’.

Kossove participarà per primer cop als Jocs Mediterranis, però les altres seleccions no estrenaran bandera: el 2016 van competir als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, al Brasil, i enguany ho han fet als Jocs d’Hivern de Seül, a Corea del Nord.

Síria competirà a Tarragona
Entre la resta de presents n’hi ha un que destacarà perquè fins al darrer moment no n’ha pogut confirmar la presència: Síria, encara en guerra, hi envia 33 esportistes. En la crisi humanitària de refugiats del país, l’organització no hi ha previst cap dispositiu específic, però assegura que disposa de cinc mil agents entre els diferents cossos policials que estaran pendents de la seguretat d’esportistes, autoritats i espectadors.

Villamayor destaca que han tingut reunions de seguretat però que en cap d’elles no s’ha parlat d’una possible demanda d’asil dels esportistes convidats, cosa habitual esdeveniments com aquest: ‘No en tenim cap informació, mai no ho hem plantejat’, ha dit.

Precisament entre els voluntaris dels Jocs hi haurà deu refugiats dins el programa Erasmus+ que agrupa cent quaranta-tres joves, la majoria dels quals provenen del nord de l’Àfrica i del Llevant. L’organització espera que, durant les competicions, ‘l’esport i la solidaritat prenguin la paraula’ i és per això que fa anys que el govern municipal ha venut que aquests dies seran una oportunitat per a la trobada entre els pobles mediterranis.

Israel i Palestina, els grans absents
El batlle de Tarragona i president del comitè organitzador, Josep Fèlix Ballesteros, va prometre l’any 2012 que faria tant com pogués perquè Israel i Palestina competissin en aquests Jocs. Tot i això, cap dels dos comitès olímpics no n’han rebut cap invitació. Segons Javier Villamayor, ‘s’ha plantejat moltes vegades, també abans dels Jocs, i no ha estat possible, la diplomàcia no n’ha estat capaç, ens hauria encantat’.

Cap dels dos no és membre del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, però sí del Comitè Olímpic Internacional (COI). El CIJM és, al cap i a la fi, el propietari de l’esdeveniment i decideix qui convida i qui no. Entre els membres, bona part de la riba nord no reconeix l’existència de Palestina –Espanya, França, Itàlia, Grècia, Andorra, Croàcia, Eslovènia, Kossove, Macedònia del Nord, Portugal i Sant Marino–, mentre que els papers s’inverteixen amb Israel –el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Síria i el Líban no el reconeixen.

‘No es prohibiran símbols als estadis’
Amb l’ombra de la seguretat i dels darrers fets protagonitzats per la Policia Nacional espanyola requisant samarretes, bufandes i símbols grocs i independentistes a l’accés dels estadis de futbol, molts temen que els Jocs de Tarragona no en siguin cap excepció. El Partit Popular, mitjançant el diputat al parlament Alejandro Fernández, ja alertava que l’independentisme podria utilitzar l’esdeveniment per traslladar les seves reivindicacions al plànol internacional: ‘Els Jocs Mediterranis de Tarragona mesuraran l’odi del separatisme a la ciutat o no. Poden optar per desprestigiar la ciutat amb el seu boicot impresentable o apartar deu dies la política i ajudar a oferir la nostra millor imatge. Em temo la pitjor cosa…’, deia en un piulet.

Los Juegos Mediterráneos de Tarragona medirán el odio o no del separatismo a la ciudad. Pueden optar por desprestigiar a la ciudad con su impresentable boicot o aparcar diez días la política y ayudar a ofrecer nuestra mejor imagen. Me temo lo peor…

— Alejandro Fernández (@alejandroTGN) May 17, 2018

Segons Javier Villamayor, ‘hem fet molts actes amb els Jocs, no hem prohibit mai símbols ni l’ostentació de pensaments, ideologies o creences’. ‘Que l’independentisme es faci veure ‒diu el conseller comissionat dels Jocs‒ està molt allunyat de les nostres preocupacions’. Això sí, demana respecte mutu. El 22 de juny és prevista la visita del rei espanyol Felipe VI i ja hi qui l’ha rebutjada.

L’Aquarius i els vaixells de la marina italiana que l’acompanyaven van entrar ahir als molls de València enmig de l’expectativa global. Més de sis-cents periodistes esperaven l’arribada dels sis-cents trenta rescatats en alta mar que el govern d’extrema-dreta italià havia refusat de permetre’ls l’entrada a cap port.

Tot i això, la Mediterrània té dos milions i mig de quilòmetres quadrats. I mentre l’Aquarius concentrava tota l’atenció, centenars de persones més, milers, lluitaven per saltar de l’Àfrica a Europa, generalment en embarcacions sense condicions i sotmeses a la violència de les màfies, dels estats o dels grups incontrolats. Només aquest mes de juny les organitzacions humanitàries que intenten fer el seguiment de la gent que salpa al mar intentant arribar a la riba nord calculen que hi han perdut la vida més de tres mil i que els rescats han crescut exponencialment, també perquè la climatologia ajuda provar de fer la ruta en millors condicions.

Segurament per aquest motiu el 10 de juny van desembarcar catorze dones a les Chafarinas, un minúscul territori de sobirania espanyola a davant mateix de les costes del Marroc. D’elles, quatre eren menors i dues tenien problemes de salut evidents. Els havien promès que arribarien a Melilla però passant per davant els illos les hi van fer desembarcar. S’hi van estar un dia sencer abans que militars espanyols no les van portar a Melilla per mar.

El mateix dia, diumenge, a les 10.20 del matí, es va descobrir una embarcació lleugera amb motor que transportava 27 persones, entre ells dues dones. Havia eixit de Nador, al Marroc, i intentava arribar a Europa. Dues hores després era interceptada per la policia espanyola i duta a port. En canvi, dos dies abans havia estat la policia reial marroquina qui havia interceptat una barca que havia eixit del Cap Spartel a les deu del matí amb onze ocupants, que va retornatr al Marroc.

De fet, aquest cap és un lloc habitual d’eixida d’embarcacions: precisament el 4 de juny van ser captades dues barques amb dotze i onze persones cadascuna. Una fou interceptada per la policia marroquina i una altra per l’espanyola. Sens dubte, aquest desenllaç fou més agradable que el dels nou tripulants d’una barca que dos dies abans, el dissabte 2 de juny a les 17.10, va emetre un senyal telefònic de socors. Havien salpat del Marroc i l’embarcació estava en males condicions. Finalment set van morir, un va desaparèixer i només un va ser rescatat.

Aquest cap de setmana, mentre València estava pendent de la flota de l’Aquarius, 933 persones eren rescatades de seixanta vuit embarcacions en el mar d’Alborà i l’estret de Gibraltar. Quatre d’elles eren mortes.

A l’altra punta de la mar, est enllà, els guardacostes turcs van trobar el 3 de juny una embarcació amb sis xiquets i nou morts. Cinc més encara eren vius en el moment de ser rescatades però un va morir poc després.

Dels grans passatges que es fan servir per a arribar a Europa, la ruta de l’Egeu actualment té molt menys trànsit que en el passat, perquè la policia turca, arran de l’acord amb la Unió Europea, vigila fortament els indrets dels quals salpaven les barques. Però encara hi ha qui aconseguix fer la travessa. El dia 8 a primera hora de la matinada un grup de vint persones va aconseguir desembarcar a l’illa grega de Kos, on els va detenir la policia grega.

Malgrat tot, és la ruta que ens manca, la central, entre la costa de Líbia i Sicília, la que concentra la màxima quantitat de rescats i de morts. La duresa amb què les autoritats italianes impedeixen el desembarcament de persones rescatades al seu país i la prohibició a organitzacions de salvament perquè puguin treballar-hi ho va convertint ràpidament en un polvorí.

Dissabte, segons la guàrdia costera italiana, varen haver-hi quatre-cents cinquata rescataments en les aigües que separen Líbia i Itàlia. Un vaixell de càrrega de Singapur, el Viking Amber, va salvar-les. Hi havia una criatura acabada de néixer i la mare, que segons sembla havia parit en alta mar. Totes dues estaven en molt males condicions físiques.

Davant totes aquestes desgràcies, la pregunta, tanmateix, és quanta gent més s’hi mor i s’ha mort sense que ningú no en sàpiga res. Les notícies de rescat de barques de qualsevol mena fan referència a casos en els quals s’ha sabut de l’existència d’una embarcació i s’ha pogut prendre-hi contacte. Però quantes salpen i s’enfonsen sense que no ho sàpiga ningú?

Claudia Lodesano, presidenta de la secció italiana de Metges Sense Fronteres era ahir a València per a rebre l’Aquarius i va dir que ell calcula que la darrera setmana mil dues centes persones, com a mínim, s’han mort a la Mediterrània intentant arribar a les costes d’Europa. Aproximadament el doble dels qui navegaven en l’Aquarius, aquest vaixell que ha protagonitzat una epopeia de nou dies al mar, que ha derrotat la indiferència i la indecència de les autoritats italianes i europees però que no pot amagar, ni vol, aquesta crua realitat que fa massa anys que dura.

Josef Lang (1954) ha estat trenta anys diputat del partit verds alternatius de Suïssa. Durant vint-i-dos anys al seu cantó, i vuit al parlament nacional. Figura important, el senyor Lang va arribar a ser vice-president del Partit dels Verds. Actualment milita en l’antimilitarisme, però viu la política institucional més de lluny, fa d’historiador, la seva professió, i s’ha interessat molt en la qüestió catalana. Tant, que és una de les persones amb qui es va reunir Carles Puigdemont a Suïssa mesos enrere. VilaWeb l’ha entrevistat telefònicament.

—D’on us ve el vostre interès amb Catalunya?
—Als anys vuitanta vaig escriure una dissertació en història sobre els bascos. I si hom estudia el cas basc, estudia també la qüestió nacional a Espanya, on l’altre gran tema és Catalunya. D’aquí que ho conec. Però hi ha una altra raó.

—Quina?
—Estic realment impressionat amb el moviment català, per ser tan fort i, conseqüentment, pacifista. I que no hagi comès l’error de part del moviment basc de després de la dictadura de continuar amb la lluita armada. Crec que el seu caràcter pacífic és un factor de força i també un senyal per a tot el món. S’escampa el missatge que es pot aconseguir més si són les masses que es mobilitzen sense violència que no pas tenint una petita elit violenta que fa servir les armes.

—Vós veniu de tradicions d’esquerres i pacifistes. I sou historiador. El moviment català és nacionalista?
—No el considero nacionalista. L’únic nacionalisme rellevant que hi ha a l’estat és el nacionalisme espanyol. El moviment català és sobretot democràtic. És la ciutadania que vol decidir el destí, que vol exercir drets democràtics. En segon lloc, és sobretot un moviment republicà. I què hi fa un moviment republicà dins un estat monàrquic? Perquè ara no és com als anys trenta. Als anys trenta, Catalunya va declarar la república i al cap de poques hores Madrid. Ara això no passa. Per tant, crec que la separació d’un moviment republicà dins un estat monàrquic és una cosa lògica.

—Vau poder parlar amb Puigdemont a Suïssa fa uns mesos. Com va anar la trobada?
—Vaig veure’l el 19 de març a Berna, en un hotel, l’antica casa de la vila. Ell es va interessar per la qüestió del federalisme i el comunalisme a Suïssa, en relació a una futura República catalana. De fet, una República catalana es pot organitzar de manera centralista, federalista, o comunalista. També vam parlar de democràcia directa, i com s’inscriu en el projecte de constitució catalana. I jo volia saber com veia ell el desenvolupament de l’esdevenidor, però també quina era la garantia que el moviment continuï essent pacífic. Va ser un diàleg molt obert, en deu minuts ja ens tutejàvem, i no va haver-hi cap autoritarisme per part seva. Érem dues persones amb experiència política (ell més que jo, sobretot d’una altra mena) i interessades a saber com s’organitza una democràcia moderna al segle XXI. I dues persones que certament coneixen la importància del pacifisme, però que també saben que la democràcia purament representativa no està a l’altura de les necessitats de la ciutadania.

—La vostra posició vers Catalunya és la posició majoritària al grup verd?
—Mira, la gent té simpatia amb Catalunya, però té dubtes sobre si la independència és el camí correcte. La generació de menys de quaranta anys és influenciada pels horrors de la guerra dels Balcans. Per a ells, els mots ‘separar-se’, ‘autodeterminació’, els recorden l’horror dels Balcans. A més, als anys noranta, quan aquesta generació es feia gran, apareixia el nacionalisme de dretes a Suïssa. Això també hi influeix. La gent de més de quaranta anys, en canvi, respon més als principis, al Maig de 1968, i recorden la solidaritat contra el franquisme. Aquesta generació entén millor el moviment català que no pas els més joves. La nostra tasca és explicar als joves que Catalunya, i això que hi passa, no té res a veure amb allò es va esdevenir als Balcans.

—I amb què ho compararíeu, doncs?
—Estic convençut que el moviment català és una cosa nova. No és fàcil de comparar. És nou del punt de vista de moviment social. Segons que em sembla, sou el futur dels moviments socials emancipatoris. Primer, és un moviment capaç de mobilitzar regularment una gran part de la societat. D’una nació de 7,5 milions, mobilitzar regularment un milió, dos milions, és una cosa extraordinària. En segon lloc, és molt ben estructurat: milers de petits òrgans, associacions, agrupacions, entitats. Una societat civil en el millor sentit de la paraula. Ciutadania organitzada. I el tercer element és un moviment sense violència, però amb molta imaginació, com va demostrar el Primer d’Octubre. Veig en el moviment català el futur dels moviments d’emancipació d’Europa, i enllà. Fixa’t ara als Estats Units. Amb aquest moviment de joves en contra de les armes. Hi té un aire. Ara, com a historiador, potser la cosa que em ve més al cap és la Revolució del Vellut, l’any 1989 a Txecoslovàquia i el Maig de 1968. És a dir, mobilitzacions massives. Autoorganització molt forta, on el comandament no és centralitzat i poderós, sinó que és la gent qui pren les regnes. Molt oberts a diferents tendències internes. I finalment, pacífics. Són moviment de desobediència civil en el millor sentit de la paraula.

—I ara? Com valoreu el govern de Pedro Sánchez?
—D’entrada és positiu que hagi caigut el govern de dretes. Però fa poc temps que hi és, i no en podem dir gaire cosa. Però hi ha coses positives: s’ha acabat el 155 i s’ha retornat a l’autonomia, hi ha la possibilitat que potser tornen els presoners a Catalunya. Negatiu és el nomenament del ministre d’Afers Estrangers, que és un anticatalanista, i el de l’Interior, especialista i protagonista de la lluita antiterrorista. I ja no som en aquesta fase. Avui ja no hi ha terrorisme. Per a mi, aquests dos són els punts negatius.

—Com veieu Podem, vós que sou dels verds suïssos?
—Si visqués Madrid o Andalusia els votaria. És clar. Són més conseqüents amb les qüestions socials i més oberts a les minories nacionals que el PSOE. En aquest sentit, són un progrés. Però opino que es nota massa que van néixer a Madrid. No sé si és la lluita de les nacions que tenen el dret de decidir, que és un dret incondicional, se la fan molt seva. Aquí hi ha la meva critica, no tant a les paraules. Ells, per exemple, van criticar el 155 o el fet de tenir presos. Van ser crítics, però no combatius i no van fer cap gran campanya, cosa que és necessària. També cal veure que el nacionalisme espanyol ha crescut molt darrerament i això va fer que tinguessin por de perdre vots. Però en política jo sóc dels qui penso que valen més els principis que els vots. I cap i a la fi, no crec que en perdessin tants, per això. Hi ha enquestes que diuen que fins i tot fora d’Euskadi i Catalunya la causa catalana tenia també acceptació creixent.

—De crítiques als independentistes, quines faria?
—Crec que va ser un error fer el pas enrere després d’haver declarat la independència. Puigdemont mateix afirma que es va creure les promeses de Madrid. Ara bé, de fet, potser jo hauria pres un camí diferent, no gaire lluny de la independència, i una mica més integrador cap a la gent que té por. Potser es podria haver obert un procés constituent. Que en un primer moment deixa oberta la qüestió de si seràs independents del tot o no. I comences un camí obert. Ara, també és veritat que el govern espanyol no hauria acceptat aquest procés constituent. Però mira, aleshores hauria estat una altra cosa. I molta gent que dubta sobre la independència no dubta en canvi del dret dels catalans d’engegar un procés constituent. La meva estratègia hauria estat una mica diferent. I, de fet, encara el podeu obrir, aquest procés. I penseu en la gent que té por. Ja ho vaig dir a Carles Puigdemont: treballeu més per guanyar-vos la part de la població que té por de la independència. I aquesta gent molts són obrers. I volen saber si una Catalunya independent o sobirana seria més social que l’estat espanyol.

—I com jutgeu la posició de la UE?
—Crec que l’actitud de la UE i dels governs europeus no es pot llegir com la por dels separatismes. No ho veig. Si fos així, Gran Bretanya i Bèlgica haurien de ser molt anticatalans perquè són estats amb possibles independències. I en canvi passa al revés: Bèlgica i al Regne Unit són dels llocs més oberts amb Catalunya. Crec que la raó n’és una altra. A la UE no tenen por de la separació. Tenen por d’una altra cosa. Tenen por d’un moviment social que encarna el futur dels moviments socials a Europa. El sense llar, els aturats, els sindicats. Tots aquests poden prendre’n exemple. Catalunya podria demostrar que una ciutadania organitzada pot canviar coses.

Acab de mirar la lluna en forma de cella de princesa mora de les mili una nits i he pensat que la separació entre el dir i el veure es fa de cada vegada més gran.

Vivim dins un món de cada vegada més afàsic i més lloccomuner en què molta de gent té la impressió que ha vist moltes de coses.

I quan parl amb algunes d’aquestes persones que bravegen de tanta d’òptica, em tem que no han vist res. Són cecs i es creuen visioners.

M’han mirat com un estrany quan els assegur que el dir és la maquinària essencial que posa en marxa una visió més gran.

Se’m fa present l’experiència del Dant quan es trobava ple de terror davant el fet de poder perdre la vista.

L’experiència dantiana que amb el vers travessa els temps em diu que l’infern és de cada vegada més mut i petrificat, mentre que el paradís és  de cada vegada més treboliner i musical.

I en aquest assumpte cal implicar allò que darrerament defens com la medecina que cura tots els mals: la rialla de l’univers.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La joia i la rialla i viceversa.

Hi ha una comicitat que tampoc no vull deixar de cantó.

Per mor d’això el Dant li va posar Comèdia i no és una tragèdia.

Escolt l’Argerich que fa una música que parteix davant d’allò que toca. Ella ja ha tocat el que toca quan ella ho toca.

Quan comença, recomença.

Per les llivanyes d’aquesta mestria avanç en un art de viure a cada instant amb només una mica de coratge.

No creguis que no sé la dificultat d’aquest aire de mots tan lleuger.

El temps feixuc que arrossegam.

Els aguts que eixorden i el volum esclafa la sensibilitat.

Els fossers dels matisos, els paralitzadors de l’erotisme, els baratillers de la màgia verbal, els apagadors de la ironia, els marxandos de l’estupidesa…

Cal adorar la veu: múltiple, profunda, àmplia, plena d’accents i de carícies, amb lentituds meravelloses i rapideses fulgurants.

La veu fràgil i antiga.

La veu estimada: l’eina carnal més a prop de l’ànima.

Torn de mirar la lluna i veig sense ulleres tres celles de princesa mora de les mil i una nits.

Tres princeses mores de les mil i una nits fan un ménage à trois.

Així de clar.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Al seu llibre sobre els acudits, Freud explica el següent. Dos jueus es troben en una estació de tren de Galítsia i l’un pregunta l’altre on va. ‘A Cracòvia’, és la resposta. ‘Que n’ets, de mentider!’, salta el primer. ‘Si em dius que vas a Cracòvia, és perquè vols que em cregui que vas a Lviv. Però jo sé que en realitat vas a Cracòvia. Per què m’enganyes, doncs?’ L’acudit fa riure per absurd, però, a un nivell més crític, satiritza el recargolament i excés de subtilesa del jueu. I malgrat que la identitat jueva sigui inextricable de l’humor, l’acudit no és antisemita. Al contrari, la derisió reflexa és pròpia d’una minoria oprimida.

Freud remarca que aquesta classe d’acudits no s’acarnissa amb cap persona ni institució sinó amb la seguretat amb què alguns transformen les especulacions en certeses. És una crítica a l’excés de desconfiança entre els membres d’una comunitat apallissada, i també una ironia sobre les acrobàcies mentals que acostumen a fer per encaixar el desig de control amb les dades que forneix la realitat.

Això ve a tomb d’algunes primeres reaccions a la moció de censura a Mariano Rajoy i la formació del nou executiu espanyol. Com totes les minories marginades, els catalans estem avesats a compensar les humiliacions capgirant la impotència en triomf. Més llestos que ningú, el gust de la paradoxa ens proporciona un domini il·lusori però consolador en les situacions més adverses. Francesc Pujols publicà els dos volums de la Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. En aquell moment podia tenir certa gràcia defensar que al llarg de la història els pobres espanyols sempre havien estat instruments de la voluntat catalana. Però el 1942, tancat a la Model, no consta que Pujols gastés la mateixa ironia. Així i tot, aquella perspicàcia per a copsar el sentit ocult dels esdeveniments no era una flor d’estiu. Darrerament hem pogut llegir, sense que ningú esclafís a riure, que els independentistes han arrossegat Pedro Sánchez a la presidència del govern contra la seva voluntat. Tota una fita digna d’un jueu de la Galítsia polonesa.

El voluntarisme tanmateix ens manté vius com a poble, malgrat que la història s’entesti a donar-nos disgustos a dojo amb una regularitat que fa pensar en allò que Freud anomenava la compulsió a repetir. És com si ens sentíssim a recer en el paper de víctimes i no volguéssim ultrapassar-lo per por de quedar desemparats. Com qui fa pans de la pedres, de la feblesa n’hem fet una identitat. Però qui menja rocs, convençut que tenen gust de pa, s’arrisca a deixar-hi les dents. I els desdentats no han tingut mai res a fer a la selva de la història.

Sovint, la confiança que ens dóna comprovar que continuem vius ens fa sobrevalorar la nostra força. Fa pocs dies, Clara Ponsatí va posar el dit a la nafra reconeixent que a l’octubre el govern ‘anava de farol’ –va dir–, que havia fet una catxa. Els més rabiüts ja l’hauran titllada de derrotista i de coses pitjors. Però la confessió, en realitat una simple constatació, cal considerar-la com Freud considera l’acudit citat. L’absurd del 10 i del 27 d’octubre es resol en una qüestió de praxi comunicativa que té, però, una equivalència ètica. La qüestió és si dir la veritat equival a presentar les coses tal com són, sense tenir en compte com ho entendran els qui ens escolten, o si, per contra, s’ha de tenir en compte el receptor per donar-li una imatge fidel d’allò que pensem. Dit d’una altra manera: o bé ens expliquem sense apartar-nos ni un mil·límetre de la literalitat, però sabent que s’entendrà una altra cosa, o bé revelem el vincle entre la situació objectiva i la nostra intenció. En aquest cas, no sols comuniquem la veritat aparent sinó també què en pensem fer. Car el coneixement no va per una banda i la intenció per una altra, sinó que són les dues cares de la veritat i, si n’amago una em faig reu de voler enganyar.

L’acudit citat no és sols un acudit de jueus sinó sobretot per a jueus. El seu humor produeix el màxim efecte a la comunitat que s’hi reconeix, car la comunitat es basa en la confiança. A l’enemic, d’una altra banda, no convé ensenyar-li les cartes, perquè la nostra limitació és la seva força. La síndrome de timbaler del Bruc pot ser contraproduent si ens impressiona el soroll que fem nosaltres mateixos. I fou això que passà als polítics que, colpits pel coratge popular del primer d’octubre, van creure que l’estat n’estaria afectat en la mateixa mesura. Però, a l’hora de la veritat, fou el govern que es va deixar impressionar pel desplegament de les forces de l’estat.

No va creure’s la gent, i ara collim els bocins de la confiança trencada. Per això el programa ‘republicà’ d”ampliar la base’ i esperar ‘unes altres oportunitats’ fa tuf d’asseure’s a veure passar el cadàver de l’enemic i veure passar el propi sepeli. Presoners de la proclamació que van deshonrar tot just fer-la, els partits sobiranistes parlen ara d’implementar la república tot i parlar com més va menys d’independència.

Som on érem. En l’oferta unilateral (aquesta sí) de diàleg. És cert que el president Torra, a qui cal reconèixer una enorme capacitat per a suportar el foc creuat, ha precisat que no és diàleg que cal, sinó negociació. El diàleg el practica, per exemple, el jutge Pablo Llarena quan pren declaració als acusats. En política no hi ha diàleg, car en l’univers de Maquiavel la racionalitat és ficció. Però per a negociar cal tenir actius. La negociació és una contesa per a obtenir alguna cosa que l’altre no està inclinat a cedir. És un exercici en què l’enginy s’aplica no a principis abstractes sinó a una situació definida per la força objectiva dels negociadors.

De resultes de la catxa de l’octubre, el sobiranisme enfila amb desavantatge la negociació amb l’estat. Per indigne que sigui, l’estat jugarà la carta dels ostatges, i es guardarà el trumfo del 155 a la mànega. Quines cartes té Quim Torra? Proposar un referèndum pactat és anul·lar el primer d’octubre, declarar-lo il·legal, com sempre ha dit l’estat. Amenaçar amb una altra declaració d’independència és declarar el 27 d’octubre un carnaval. I ampliar la base és recular al processisme, al modus vivendi o moriendi del desordre bipolar que ha estat la història del catalanisme.

Fins a l’octubre els líders polítics asseguraven que anaven a Cracòvia, quan en realitat pensaven anar a Lviv. L’estat els va prendre la paraula i va actuar en conseqüència, i això no ho tenien previst. Si ara el govern li diu que va a Lviv, és probable que l’estat s’indigni pensant que l’enganyen, perquè ja ensumen que la Generalitat realment pretén anar a Lviv. Afeblit per la inacció durant uns mesos decisius en què ni tan sols va existir, el govern català no té capacitat de negociar res que no hagués obtingut sense tot aquest drama. I allò que ara pugui obtenir, per mesquí i condescendent que sigui, se saldarà com una liberalitat del PSOE.

En conclusió: si la intenció és d’anar a Cracòvia, més val no proclamar-ho, perquè al capdavall els acudits són per a riure. Com no és possible de repicar i anar a la processó, la independència, que serà un projecte revolucionari o no serà, no la pot endegar un govern subjectat per la constitució espanyola i lligat curt pels aparells repressius. L’estratègia revolucionària excedeix els límits institucionals. Des del 2012, l’ANC i Òmnium Cultural són la força de l’independentisme. La seva eficàcia rau, més que no pas en la transversalitat, en la seva independència. Independència no sols dels partits sinó també del govern autonòmic. Dit meridianament: la Generalitat podria anunciar que va a Lviv pensant que potser anirà a Cracòvia, però el poble podria anar directament a Cracòvia sense passar per Lviv. Davant aquesta decisió libèrrima, què cregui l’estat és indiferent, perquè ells tampoc no poden repicar i anar a la processó. O reprimeixen o negocien. Perquè un poble que ha llançat els daus i ha suportat un primer d’octubre no negocia mentre duri la repressió. I si, al bloc del 155, un ministre desfà de nit la imatge que un altre repara de dia, l’estat s’eternitzarà en la seva Ítaca particular, secularment saquejada per pretendents de molt baixa estofa. Però si no ens en sortim o ens fem un garbuix amb les estacions, no cal patir, perquè sempre ens quedarà el ‘Polònia’.

El respecte a la dignitat de totes les persones és un pilar fonamental de les societats democràtiques. I és una barrera que no es pot travessar perquè açò pot tenir conseqüències terribles per a tots. No solament per a qui no és respectat, sinó també per a qui perd el respecte.

Dissortadament, vivim una època embogida, en què la violència s’ha anat apoderant del debat polític i social d’una manera molt preocupant. I això ens embruta com a societats, com a comunitats humanes. Però poques coses poden demostrar-ho tant i d’una manera tan contundent com això que passa a la nostra Mediterrània, davant mateix dels nostres ulls impassibles.

Ahir la flota de l’Aquarius arribà a València. Ha estat una petita victòria preciosa que ha servit per a retornar la causa dels immigrants al centre de la vida pública. Però tot això ha suscitat un debat ben viu. On acabaran aquestes persones que han arriscat la vida per a venir a casa nostra, en cerca d’una vida decent que els seus països no els poden oferir? Ho sabem tots: acabaran internats en CIE i expulsats si, quan s’apague l’espectacle mediàtic, la nostra societat –tots els ciutadans– no és capaç de fer valer els principis més bàsics de la convivència humana enfront dels interessos de la política. I això no hauria de ser així. Hi ha coses que no haurien ni de ser discutides. La llei de la mar que obliga a rescatar tothom qui es troba en dificultats i el dret d’asil, que obliga a acollir aquell qui no pot viure al seu país d’origen d’una manera digna i sense por, no poden ser esborrats o difuminats com si res pels interessos polítics. Tampoc per la por de prendre decisions. O excusant-nos en la por i les pressions d’altri.

Cada dia, davant els nostres ulls impassibles, naufraga gent innocent, gent completament innocent, a la mar d’Alboran, al canal de Sicília, a les illes de l’Egeu… Cada dia, davant els nostres ulls impassibles, grups de vàndals i assassins, alguns pagats pels nostres governs i alguns altres no, disparen a gent que durant mesos ha travessat tot un continent, amb penes i sofriment constants, tot esperant de veure el blau de la mar que el separa del seu somni. Cada dia ens girem d’esquena a un problema que és gravíssim i que no té pas una solució senzilla. Sabem que caldria d’un programa internacional de dècades per a resoldre aquest drama d’una manera correcta. Però també sabem, i aquest és el gran mèrit de l’Aquarius, que això que fem no és cap solució. Ni resol res.

Cada persona que puja a una barca, a una embarcació, per provar d’arribar a Europa té un nom i té una història darrere. Ha nascut en un lloc i té una família que l’espera o que el troba a faltar. Cadascun, tots sense excepció, poden aportar coses a la col·lectivitat, a la d’origen i –si no poden estar-s’hi– a la d’arribada. Però sobretot ells, absolutament tots, tenen el dret d’una vida lliure i digna, sense por. I el dret inalienable i indiscutible de desplaçar-se fins on calga per aconseguir-la.

Emmascarar aquesta veritat fonamental rere la necessitat –existent i comprensible– d’ordenar el trànsit migratori és alterar l’ordre de les prioritats. I això ens embruteix com a persones també els qui vivim al nord, a les platges d’arribada. Perquè el dia que estiguem convençuts que la terra que trepitgem ens pertany exclusivament a nosaltres i a la nostra descendència, aquell dia destruirem tot allò que durant segles ens ha forjat com a poble, com a civilització, com a cultura. I alimentarem un monstre perillosíssim si oblidem que la dignitat de qualsevol ésser humà en qualsevol lloc del món no pot ser mai discutida. Mai. Això no és qüestió d’opinions.

Que l’alegria momentània causada per l’arribada de l’Aquarius no ens faça oblidar, doncs, la realitat quotidiana de la nostra mar. I que ens servesca a tots per a agafar més forces, per a lluitar contra aquesta realitat.

Dijous el ‘Polònia’ clou la tretzena temporada, la més atípica d’ençà que va començar el 2006. Amb una gran agilitat per a adaptar el programa a la voràgine de l’acutalitat, guionistes i actors han hagut de posar humor a violència policíaca, proclamacions d’independència, dos-cents vint-i-un dies de 155, presos polítics i exili i canvi de govern a Catalunya i a l’estat espanyol. Gran part del pes ha recaigut sobre Ivan Labanda, qui ha afegit al seu ventall de personatges grans protagonistes de la temporada, com Enric Millo, Pablo Llarena i Quim Torra. Ens hi veiem un divendres, quan ja s’ha emès el programa de la setmana i no hi ha risc de córrer per si cal enregistrar un gag d’última hora.

—Les darreres setmanes ha passat de tot i al ‘Polònia’ heu hagut d’estrenar un munt de personatges.
—Aquesta temporada ha estat de les més difícils que hem fet. Tot allò que hem durant la temporada, de final de setembre amb el primer d’octubre i tot plegat, ha estat una bogeria. A més, moltes coses han caigut dijous, fet que ens ha complicat la vida. Prou sovint hem hagut d’enregistrar fins a quatre finals diferents en funció d’allò que pogués passar. Això també et dóna molta vida, és apassionant. El que és molt graciós és veure com la gent al·lucina amb el nivell d’actualitat del programa. Puigdemont va anunciar que el president seria Quim Torra a les 20.30 i l’emetíem a les 21.55, i ja estava actualitzat. Aquí hi ha una colla de guionistes que són uns genis i uns visionaris.

—Com ho vau fer per triar qui seria el president Torra?
—Va ser molt immediat, però això passa amb molts personatges, que potser te’ls demanen d’un dia a l’altre. Qui opina molt és l’Helena Fenoy, que és la cap de caracterització. Just l’endemà de l’anunci de Puigdemont, en Jaume Buixó, el director del programa, em va demanar que em preparés el personatge del Torra per al càsting. Mira, me’l vaig preparar i ja està.

—I com és Quim Torra?
—Crec que els aspectes més específics els acabes traient a mesura que fas el personatge. La Judit Martín i jo, crec que treballem d’una manera semblant: és molt important agafar-li l’aire. Molts cops, més que fer la imitació és trobar-li ‘l’aura’, no sé com dir-ho. És que el vegis i et recordi immediatament a ell. Després t’hi fixes i dius ‘no se li assembla una merda’, però hi ha alguna cosa que sí. I d’allà comences a fabricar més el personatge, comences a fixar-te en tics… Però és clar, en Quim Torra té un recorregut com a polític molt curt, he hagut de recórrer a entrevistes de fa molt de temps, de quan era al càrrec del Born.

—Us prepareu els personatges mirant vídeos?
—Miro entrevistes, conferències de premsa i de tot. D’allà, agafes allò que veus i te l’inventes una mica per donar-li vida. Al final, no deixa de ser una paròdia i un personatge de ficció. Li has de trobar la comicitat, que és la nostra feina.

—Ha evolucionat el personatge de Quim Torra des del primer cop que el vas fer?
—I tant, ha evolucionat. Si t’hi fixes, la veu ara ja s’hi assembla més. També ha canviat com construïm el personatge, que és com desmanegat. L’hem fet enorme i mal posat, amb una mica de gepa, les alces aquelles impossibles perquè és molt alt, la jaqueta, que sembla que li vagi dues talles grosses… és aquella cosa com deixadota. Però tot això acaba conformant el personatge.

Fotografia: Minoria Absoluta.

—He vist que li feu un somriure peculiar.
—Ell aixeca molt la part dreta del llavi i juguem amb això. Al final és un cúmul de tot, molts cops, mentre ens caracteritzen em poso vídeos al mòbil perquè, a la maquilladora i a mi, ens va molt bé d’anar-lo sentint i veient. A mesura que et maquillen vas provant coses i cares.

—Que sigui un nouvingut a la política influeix com actua?
—Té molt bona dialèctica. També crec que és molt poc polític. Se li veu molt la humanitat, en els seus discursos sempre apel·la a qüestions personals. No deixa de repetir que va treballar a Winterthur o que va viure a Madrid i hi té molt de contacte, amb això. Sempre diu ‘si em permet un exemple personal’… No sé si és estratègia o no, vull pensar que no. Malgrat tot això dels piulets, al final les persones som molt complexes, tenim moltes cares i molts moments de la vida. És un paio que el trobo molt proper, però no sé si és estratègia o si realment és així. M’agradaria conèixer-lo i veure què hi ha.

—Abans era més habitual que al ‘Polònia’ participessin els polítics reals. Ja no els necessiteu?
—El Polònia també ha evolucionat i ha generat nous espais. Si t’hi fixes, el monòleg final ja no sempre es fa i, a més, es mou. De vegades el fem al començament, de vegades a la meitat, o bé es fa amb una altra fórmula… El programa sempre és al servei de l’actualitat política, i últimament n’hi ha molta. És tanta quantitat que molt sovint no es pot fer el monòleg perquè és prioritari un gag sobre una altra cosa.

—Fa setmanes que espero la versió del ‘visca Catalunya, però Girona més’ d’en Quim Torra.
—De monòleg, només n’he fet un, al segon programa. Fer un monòleg em va molt bé perquè llavors trobes moltes coses del personatge. En un gag ets al servei d’una situació, però quan fas un monòleg ets tu sol parlant. Allà és quan veus que el personatge va cap a un lloc, sense voler, i ajuda molt a trobar-lo. Com parla, els moviments… Amb en Quim Torra només n’hem fet un de monòleg, espero que la temporada següent en vinguin més.

—Han aparegut molts personatges, però també n’han desaparegut alguns altres, com Oriol Junqueras. Com és?
—Per respecte a tots els qui són a la presó. Va arribar un moment que ens ho vam tornar a plantejar perquè són a la presó, però en el fons també a l’imaginari de tothom i no deixen de ser notícia constantment. Fan entrevistes d’allí i participen en la vida política, però hi ha un respecte. No és el mateix allò que sabem de Junqueras per una entrevista o fins i tot d’un vídeo filtrat que fer comèdia amb una paròdia. És una línia molt prima, tot això es va parlar molt. Desacomplexadament fins i tot vam dir de fer-los, perquè també és una manera que siguin presents a la vida política. Però sabem que es podrien ferir moltes sensibilitats. És una línia molt prima i depèn dels directors del ‘Polònia’, que tenen molt bon gust i saben què triar. Si no els han tret és que segurament encara no estem preparats per a fer-los.

—També vas fer de Turull, però només un cop perquè l’endemà el van empresonar.
—Ja l’havia fet algun altre cop, però el monòleg va ser únicament el dia del ple d’investidura i l’endemà se’l van emportar a Madrid. Aquell monòleg va ser molt divertit i molt cansat perquè vam haver de fer quatre finals. En un marxava en Turull i entrava Llarena, que és un personatge que m’encanta fer. Tant de bo sortís més, que surti amb els collons enormes trobo que és una idea meravellosa. La imitació que fem trobo que té molta gràcia. Però és clar, és un dels dolents de la temporada, no és bo que doni més joc.

—Així com em dieu que en Junqueras no ha tornat a sortir per respecte, quan fèieu aquell monòleg se sabia que l’endemà Turull tornaria a la presó.
—No se sabia, vam enregistrar quatre finals diferents. En un tornava i l’investien, en un altre tornava i no l’investien, un altre que partia a Madrid i l’enviaven a la presó i un altre on marxava cap a Brussel·les. Al final, malauradament va anar com va anar.

—El secret de l’agilitat del ‘Polònia’ per adaptar-se a l’actualitat és rodar moltes versions?
—Aquesta temporada ha anat així. Per exemple, el dia de la moció de censura vam fer quatre finals per al gag aquell de la taula que pujava i baixava del camió de mudances. Podia ser que la censura reexís, que no, que Rajoy dimitís o que no reexís però Rajoy també dimitís, crec.

—Quin és el polític que més us agrada fer?
—Amb un que m’ho passo súper bé és l’Iceta. Em fa molta gràcia i crec que el personatge que ens hem inventat és molt bo.

—Us l’heu inventat, però l’Iceta de veritat de cop se’t posa a ballar.
—Sí, sí, et dóna un munt de material que no te l’acabes. I això és meravellós. Però el personatge rendeix molt, té aquella mala bufa de fons però juga constantment amb la ironia. El plantejo com el Coiot del Correcamins, que sempre intenta guanyar amb allò que fa però li acaba sortint malament. El fracàs aliè fet comèdia sempre fa gràcia.

—Creieu que el ‘Polònia’ té línia editorial?
—Té línia editorial sobre com es tracten els temes. Ara, es reparteixen bufetades per a tothom, això és una cosa que es mira moltíssim. Hi ha gent que diu que el Polònia s’ha tornat més independentista, i una altra que diu ‘ja era hora que també en donéssiu als vostres’. Ho tenen superestudiat: es reparteix equitativament a tothom. Evidentment, en funcions de com vagi la cosa es pot repartir més cap a una banda o cap a l’altra. Als partits independentistes, els fan molta crítica, però som en un moment en què tot s’ha polaritzat tant que al final la gent només veu com vol. I es radicalitza en funció de com fa el costat oposat. Sobre això, allò que fem és mantenir-nos aliens a l’opinió i fer un programa de sàtira política on es reparteixi a tothom. Al cap i a la fi, TV3 és una televisió pública i ha de fer una funció de televisió pública. Seria molt injust que es repartís més a uns que als altres.

—És complicat fer humor de la política quan les emocions són tant a flor de pell?
—Hi ha hagut moments delicats de no saber com fer humor d’alguna cosa. Per això crec que la feina dels guionistes aquesta temporada ha estat excepcional. Han tingut molt bon gust com han tractat els temes. Es podria haver fet escarni de moltes coses i haver ferit moltes sensibilitats, però han sabut estar-se en una línia molt fina. És una cosa molt catalana, en el fons, trobo que l’humor català s’assembla a l’humor britànic.

—Potser el moment més bestial és quan empresonen mig govern i decidiu de no fer el programa.
—Exacte. Se’n va cancel·lar l’emissió, tot i que s’havia enregistrat. Trobo que és molt raonable, tant d’una banda com de l’altra. Al final no parlem de posicionaments polítics, és que tot això que ha passat és molt fort. Hauríem reaccionat igual si hagués passat d’una banda o de l’altra. Quan la realitat és tan forta, tot i que s’hagi enregistrat un programa, no convé emetre’l, com va ser aquell dia. En decisions com aquesta és on trobo que hi ha la grandesa del programa i dels creadors. O també en el final del programa següent, que feia una panoràmica dels caps dels presos polítics amb una poètica visual i amb molt de contingut.

—Què penseu sobre el fet que s’utilitzés la decisió de no emetre aquell programa per a atacar TV3?
—En aquest moment pots agafar qualsevol cosa per atacar l’altre. Ja depèn de cadascú donar la credibilitat que es vulgui a aquest tipus d’afirmacions. Jo sé què fem i des d’on treballem. Conec gent independentista, conec gent pepera, conec gent que no és pepera però que està en contra de tot això… I és gent molt maca, una cosa no té res a veure amb l’altra. Ens estem tornant una mica bojos amb els posicionaments. D’acord que el moment és molt complex, però no oblidem que al cap i a la fi són persones. No ens tornem histèrics. Hem arribat a un nivell de crispació i d’enderrocar l’altre que ens estem saltant moltes barreres.

—La política catalana seria diferent sense el ‘Polònia’?
—El ‘Polònia’ és un gran indicador de salut democràtica. Poder riure de nosaltres mateixos et fa prendre una distància amb això que passa, cosa que és positiva. Però a la política no l’influeix. Si ho fes, voldria dir que estem molt malament. Si, a mi, em diguessin que un gag al ‘Polònia’ ha determinat que el PSC ara digui que tal… ja podríem plegar.

—I hi influeix en el coneixement que es té de la política?
—Això sí. Hi ha molta gent que reconeix que s’assabenta més de la política gràcies al ‘Polònia’ que pels Telenotícies. I no m’estranya, perquè de vegades és tan complex que veure un gag que satiritza una cosa que passa et fa adonar de la dimensió de tot plegat. A més, crec que fem un gran favor als polítics perquè els humanitzem. Li hem fet un gran favor a Rajoy, el Queco Novell ha fet un personatge mític que és molt tendre. Crec que és bo per a ells sortir al ‘Polònia’, i la majoria hi estan encantats. En sé d’alguns que no, però ep: sentit de l’humor.

—A banda el ‘Polònia’ fas mil coses més. Ets actor de doblatge, fas teatre, musicals…
—Ara preparo La jaula de las locas amb l’Àngel Llàcer. L’Estrenarem el 20 de setembre al Teatre Tívoli i les entrades ja són a la venda. Abans estreno Carousel, un concert amb orquestra simfònica al Festival Grec. El doblatge és una constant, avui per exemple he fet el tràiler de Creed 2 la nova de Rocky. Tinc alguns projectes de teatre per més endavant, però encara no en puc dir res.

—El ‘Polònia’ us fa cantar molt o sou vós el qui hi voleu cantar molt?
—Això no ho dic jo, ho diuen ells, eh [riu]: quan hi vaig entrar fa cinc anys vaig duir-hi aire fresc perquè allà no cantava ni déu i feien els musicals com podien. Jo fa anys que em dedico a això i molts cops no canto solament, sinó que faig de director musical. No puc evitar d’implicar-me molt en allò que faig, t’hi deixes l’ànima. És la gràcia de dedicar-te a una cosa artística. Poder fer musicals com la paròdia de La la land de l’any passat, on hi havia claqué, música… Allò abans no es podia fer. Aporto el meu granet de sorra a la televisió pública per oferir més qualitat. A mi, com més musicals em posin, millor perquè xalo molt.

Dues cares, dues versions de la realitat de l’ex-colònia espanyola de la Guinea Equatorial s’han palesat aquests dies. Són les dues cares eternes. La veritable i la falsa.

D’una banda, la repressió d’una dictadura criminal, dit i demostrat per opositors, exiliats, periodistes, víctimes i observadors internacionals com Amnistia International, EGJustice, o Human Rigths Watch. De l’altra, l’elogi desmesurat d’un inexistent paradís ric, pròsper, que avança a poc a poc cap a la democràcia.

Els primers diuen la veritat, els segons menteixen, però tenen el control del gran aparell majoritari de propaganda dels seus països, Guinea i Espanya, en aquest cas, i són assessorats per lobbys multimilionaris molt influents en la neteja de la seva imatge política internacional.

La veritat, ens l’explica el dibuixant Ramon Esono, ‘Jamón y Queso’, qui, després d’haver patit la repressió d’Obiang durant gairebé un any, denuncia per carta la seva experiència de pres a la tenebrosa Black Beach, les tortures a les comissaries i les morts a les presons.

La mentida ens arriba per boca del membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, Luis María Anson, qui ha visitat Guinea per retre vassallatge al dictador Obiang i concedir-li el Premi Máster de Oro en nom d’una entitat anomenada Real Fórum de Alta Dirección de España, creada el 1982 sota la presidència d’honor del rei emèrit Juan Carlos I.

Després de l’acte oficial, d’una visita a l’Academia Ecuatoguineana de la Llengua Espanyola i de deixar-se utilitzar per la propaganda oficial d’Obiang , en retornar a la mare pàtria, Anson ha assegurat que la dictadura de Guinea és ‘un empori de prosperitat’ gràcies al petroli i a l’esforç d’un poble admirable.

Ramón Esono i Luis María Anson, l’oposició intel·lectual guineana i la rància Acadèmia de l’ex-metròpoli, la veritat i la farsa, potser es van creuar a l’aeroport de Malabo. L’un fugia de l’horror del rei negre, l’altre aterrava disposat a meravellar-se de les seves gràcies, com a bon bufó de la cort del rei blanc. Dues versions destinades a enfrontar-se en la guerra del relat, com diuen tots els cursis digitals, enguany que el 12 d’octubre –antic Dia de la Raça– es compleix el 50è aniversari de la Independència de Guinea Equatorial. Però, anem a pams, expliquem els detalls de cada història.

La repressió d’Obiang contra l’artista Ramón Esono
Caricaturista, dibuixant de còmics, artista conegut internacionalment, Ramon Esono, àlies ‘Jamón y Queso’, sempre s’ha distingit per fer una crítica al règim de Teodoro Obiang Nguema àcida, humorística, demolidora i molt popular.

Val la pena destacar –i veure– el seu video del 2013, on l’humorista i l’organització EGJustice, amb seu a Washington, feien un resum molt gràfic dels casos judicials oberts llavors pel Departament de Justícia dels EUA contra Teodoro Nguema Obiang, ‘Teodorín’, primer vice-president i fill del dictador.

O l’esplèndid còmic La pesadilla de Obi que probablement va ser la causa real de la indignació del dictador contra ell, quan el va fer empresonar sis mesos amb falsos càrrecs.

Breument, aquests són els fets. El 16 de setembre passat Esono era a Guinea a renovar el passaport. Per sorpresa, la policia el va detenir. A comissaria el van interrogar sobre els seus dibuixos. Pocs dies després, la televisió del règim anunciava que la policia li havia trobat un milió de francs CFA (1800 dòlars americans) al cotxe. I el van acusar formalment de falsificació. A més, un policia també el va acusar d’haver-li canviat bitllets grans per petits que eren falsos. Però mesos després, al tribunal, se’n va desdir, al·legant que els superiors li havien ordenat de dir-ho.

Després d’haver estat empresonat a Black Beach durant gairebé sis mesos, Ramon Esono fou absolt de les acusacions inventades i va ser alliberat el 7 de març del 2018. Així i tot, ha hagut d’esperar fins fa poc per recuperar el passaport i poder viatjar al Salvador, on l’esperava la dona i la filla.

A VilaWeb vam denunciar la repressió contra Esono a l’article ‘Guinea, estat de dret criminal ‘.

La carta de Ramón Esono: agraïment i denúncia
Heus aquí el text que l’artista ha enviat a molts activistes i professionals de l’advocacia i del periodisme, a més d’amics i coneguts, en agraïment del seu suport i en denúncia de la repressió al seu país, a les comissaries i les presons, antres de tortura i mort.

«Gràcies del teu suport i alè durant un període difícil de la meva vida.

Mai no em vaig sentir sol perquè sabia que creies en mi i vas mantenir que jo era innocent encara que no em coneixies. Et dec molt més d’allò que jo mateix em puc imaginar.

Tot i que els darrers vuit mesos i mig a Guinea Equatorial han estat per a mi un malson, la teva feina, art, i pensament positiu, em va ajudar a mantenir l’esperança.

Agraeixo el teu compromís amb la justícia.

Quan tots els càrrecs en contra meva van ser desestimats i vaig ser alliberat de la presó de Black Beach, era molt feliç. Sabia que finalment abraçaria la meva filla i la meva esposa una altra vegada. No les havia vistes durant sis mesos, i una part de mi moria a mesura que anaven passant els dies. I el meu fill, que malgrat la seva joventut i malgrat viure en la gàbia del lleó, va estar donant suport a la causa des de dins i no va defallir mai. Ara ell sap de primera mà que no podem acceptar cap injustícia ni ser-hi indiferents.

A la presó vaig conèixer molta gent injustament condemnada i oblidada per les autoritats judicials. Trenta o més persones ocupaven cel·les construïdes per a dos presoners. Encara recordo vivament els crits dels meus companys de presó el 28 de novembre, mentre eren vilment torturats per militars encaputxats i armats. La sessió de tortura va durar quatre llargues hores, de les 15.00 fins a les 19.00, quan els torturadors es van cansar de colpejar-los.

Recordo també els crits de gent essent torturada a ‘Guantánamo’, la presó central de Malabo, on vaig estar reclòs abans d’anar a la presó. A la presó de Black Beach, tres persones van morir perquè se’ls va negar atenció mèdica. Uns altres, companyes i companys del partit polític Ciutadans per la Innovació, van ser batejats com a ‘mans trencades’ perquè havien estat torturats fins a l’extrem de trencar-los els braços i les cames. Els vaig veure a Black Beach, abans de ser traslladats en contenidors de ferro a Bata. Reconec, per mi mateix i amb molt dolor, que no hi ha justícia a Guinea Equatorial avui dia.

I encara que en vaig sortir sa i estalvi i avui estic lliure gràcies als llaços que ens van unir a tu i a mi, la majoria de gent al meu país no tenen aquest privilegi.

A la presó em vaig mantenir ocupat dibuixant en trossos de cartó amb l’únic bolígraf que em van permetre de tenir. Ara tinc accés a una quantitat infinita de paper i dotzenes de bolígrafs, llapis i retoladors. Planejo de fer servir aquest arsenal més gran per a denunciar les injustícies i la impunitat que encara assetgen el meu país.

Això que vas fer per mi, ara podem tornar-ho a fer per a molts més al meu país. Per això, et demano que continuïs donant-nos suport a mi, a EG Justice, i a uns advocats compromesos a la Guinea mentre treballem per a alliberar més presoners polítics i combatim la corrupció dels nostres governants.

No tinc mitjans econòmics, però ara, amb tu i amb els meus llapis, sento que tinc la força moral i els recursos necessaris per a marcar la diferència i mantenir viva l’esperança que molts altres a la Guinea Equatorial siguin lliures i que ells també puguin abraçar els seus fills i parelles.

Res no em faria més feliç que convertir la presó de Black Beach en un museu dels drets humans.

En solidaritat, Nsé Ramón.»

L’altra realitat, la farsa real: el rei blanc, el rei negre i l’estrafet Anson, bufó de la cort.
La web oficial de Guinea Equatorial destacava la visita de Luis María Anson i el seu seguici, utilitzant-lo per reiterar tota mena d’elogis al dictador i la seva obra.

El borbó emèrit li enviava la Medalla Màster d’Or al seu vell amic amb motiu del 50è aniversari de la independència, que serà el pròxim 12 d’octubre, “pel seu exercici professional destacat en l’àmbit econòmic, empresarial, polític i cultural de la República de la Guine Equatorial”, segons la web oficial, que és l’única. I hi destaquen: “Anson ha valorat el desenvolupament que ha conegut la República de Guinea Equatorial, i sobre això ha afirmat que d’aquí a cinquanta anys el nostre s’haurà convertit en una de les nacions més pròsperes de l’Àfrica.”

Una observació atenta de la foto del bufó Anson al Saló del tron del sàtrapa, aporta l’únic detall d’interès informatiu remarcablet: l’alarmant creixement del volum de la panxa del reial-acadèmic. El fa digne de figurar, convenientment disfressat d’època, en un remake de Las Meninas. Li encantaria. Diuen que la càmera engreixa l’home. En aquest cas, però, deu ser a l’inrevés. Com que a l’home afortunadament ja el veiem poc per càmera, podríem deduir que l’augment del volum del seu abdomen és directament proporcional al seu allunyament de les càmeres. I també que ja tocaria una renovació d’emissaris reials.

Pocs dies després del Premi, la web oficial d’Obiang el tornava a utilitzar. Resulta que, quan un partit de l’oposició, Ciutadans per la Innovació (CI), avui il·legalitzat, va denunciar la mort d’un militar a la presó de Black Beach, el règim va dir que era una falsedat absoluta, un recurs habitual de l’oposició per denostar ‘la nostra realitat democràtica i social’. Per tal de reforçar la tesi del règim i contra els denostadors, citaven com a exemple irrebatible les paraules d’Anson: “Guinea és un empori de prosperitat”.

Les floritures verbals de l’acadèmic, pronunciades amb aquella irritant veu nassal tan seva, ressonaran molt temps al Palau Presidencial de Malabo.

Doctor honoris causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat
L’intercanvi de gentileses, en públic o en privat, entre Obiang i el Borbó emèrit té una llarga tradició, com ja vaig explicar a la sèrie de Vilaweb. Dels seus generosos intercanvis, només en coneixem, de moment, la punteta del iceberg, allò que els seus creuen oportú fer públic en elogi de l’un o de l’altre.

Avui que parlem de distincions immerescudes, convé destacar un altre regal curiós que Obiang va rebre del seu amic espanyol en moments difícils. L’any 2014 el president guineà va decidir venir a Espanya pel funeral d’Adolfo Suárez. No va ser ben rebut per alguns. La seva presència era incòmode. A més, el paio va decidir ampliar el seu periple a Brussel·les per impartir, diuen, una conferència a l’Institut Cervantes. N’hi havia una altra de prevista a l’UNED, que es va suspendre per les protestes d’alguns professors.

Els qui el coneixen bé expliquen que aquests petits inconvenients, francament ridículs, crec jo, en proporció als que es mereixeria el personatge, van generar-li un emprenyament de proporcions monumentals, que fou arreglat pel seu vell amic Borbó, sempre tan subtil. La Sociedad de Estudios Internacionales, presidida per Juan Carlos I va nomenar Obiang ‘Doctor honoris causa en Cièncias Socials i Bona Governabilitat’ i ‘president honorífic de la institució’. Ni més, ni menys.

The show must go on: el cinquentenari de la independència
Tot fa preveure que fins a l’octubre hi haurà divergències pel relat en tots els actes i esdeveniments diversos en motiu del cinquantenari de la independència de Guinea Equatorial.

De moment, per rigor als obscens contrastos de la Guinea que Anson deu desconèixer, fixem-nos en el darrer informe de Human Rigths Watch, encapçalat per la imatge oficial de Teodorín, a qui la justícia francesa l’octubre passat va condemnar in absentia a una pena condicional de tres anys i mig i a una multa ajornada de 30 milions d’euros per corrupció, emblanquiment de diners i malversació de l’erari públic.

Mentre la justícia de mig món el persegueix, ell cada dia s’aplica amb més entusiasme a la seva activitat preferida: sexe, drogues i rock-and-roll, com revela el seu instagram i on és conegut per ‘Teddy’. Sembla que, a Las Vegas, ell i els seus amiguets i amiguetes ho van petar; algun, quasi literalment.

Aquests dies, al Palau Presidencial, entre or, tapissos i marbre, el president Obiang celebra el seu 76è aniversari, ‘natalici’, que en diuen a la seva web oficial, mitjà que no ho desaprofita per lloar la vida i obra, en el més pur estil Anson. D‘especial interès històric és la peça musical expressament creada per a l’esdeveniment. No us la perdéssiu.

Teodoro Obiang és un dels caps d’estat més antics del món: va prendre el poder l’any 1979, per la via del cop d’estat, va matar l’oncle, l’anterior President Francisco Macías, i allà continua, fins avui.

Mentrestant, a Madrid, l’Escola Diplomàtica que depèn de la Subsecretaria del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació, que ara lidera Josep Borrell, ha organitzat el 14 de juny una exposició sobre el 50è aniversari de la independència de Guinea. A la inauguració, intervenen, entre més, l’ambaixadora de Guinea, Purificación Angue Ondo, i el franquista Rodolfo Martín Villa, ex-ministre de l’Interior i membre de la Conferència Constitucional de Guinea Equatorial. És una llàstima que l’almirall Carrero Blanco els va deixar ja fa anys. Hauria fet gran goig i gran joia la seva presència. Havent acabat les prèdiques i lloances mútues, tots aplaudiran i els serviran un vi espanyol.

Estimada Marta,

He estat moltes nits i dies barrinant com començar aquesta carta, com començar una carta que mai hauria hagut d’escriure, una carta dirigida a la persona que ha cregut en la inclusió real de la diversitat catalana en l’àmbit polític, la persona responsable que jo ocupi avui un escó al Parlament de Catalunya. Què puc dir quan em considero, en part, culpable de la teva situació? Com ho puc dir? Quines paraules he d’utilitzar?

Marta, queda lluny aquella tarda d’hivern de fa més de quatre anys a Vic, quan ens vam veure per primera vegada, una tarda molt freda però ben plena de l’escalfor que transmetien totes aquelles persones que escoltaven amb atenció la meva intervenció. Marta, recordes com vaig intervenir amb duresa? Com estava dolguda amb tothom? Com reclamava un espai real de la diversitat cultural de Catalunya en totes les esferes de la societat, i en especial en la política? Tu em vas escoltar amb molta atenció i, quan vas cloure l’acte, et vas dirigir cap a mi davant de tot el públic, i em vas dir: ‘Najat, escoltant-te se m’ha posat la pell de gallina, i m’encantaria que el Parlament de Catalunya et tingués com a diputada’. Aquell dia va ser el començament de la nostra amistat, una amistat que va permetre que ens coneguéssim millor i que tinguéssim clar que compartíem moltes coses, i en especial la lluita per a esdevenir una societat cohesionada i la lluita incansable a favor de la justícia social. Una amistat que, a mi, m’ha permès de tenir l’honor de conèixer l’Oriol Junqueras, la Presidenta Forcadell, la Consellera Dolors Bassa, el Conseller Raül Romeva i la resta de companys, molts que encara hi són i molts més que han decidit que no haurien de continuar o als quals uns altres els ho han fet decidir.

Ja n’hi ha prou, de parlar del passat: parlem del present i del futur! Voldria explicar-te tantes coses, tantes coses que no en tindria prou amb una carta. Hauria d’escriure-te’n més d’un centenar, i estic segura que tampoc no en tindria prou.

La primera gran notícia és que avui el meu fill petit fa un mes, i que espero que ben aviat et puguem fer una visita per tal que el puguis conèixer com la resta dels meus fills. M’hauria agradat compartir amb tu aquests seus primers dies de vida, plens d’il·lusió, d’alegria i d’esperança. Però no ha pogut ser: algú va decidir que no hi fossis, ni tu, ni la Presidenta Forcadell ni cap dels altres companys i companyes que van viure amb mi el meu embaràs. Algú es va creure amb el dret d’allunyar-te de nosaltres. Però no va tenir en compte que, tot i estar lluny físicament, et tenim més present que mai, que treballem pensant en allò que hem après de tu i allò que representes, la lleialtat envers els teus principis: poques persones poden dir que ho són tant com tu. Coses com aquestes, Marta, ens permetran de no parar de lluitar fins que sigueu tots a casa, fet que estic segura que acabarem aconseguint, amb moltes dificultats, però que aconseguirem! No hem d’oblidar que la democràcia sempre guanya!

Marta, jo continuaré treballant a favor d’una societat cohesionada, com sempre he fet, per tal de continuar contribuint amb la nostra lluita comuna.

T’envio amor i esperança.

Una forta abraçada

La nit de Sant Joan, que es fa pel solstici d’estiu, és una de les festes més antigues que hi ha al país. Segurament per això se celebra arreu de maneres tan variades: amb cavalls a Menorca, grans fogueres al País Valencià i falles a la zona del Pirineu… Hem fet una tria de les deu celebracions més destacades que es podran viure al voltant de la nit més curta de l’any.

Isil: la tradició intacta del Pirineu
Des de l’any 2015 les falles d’Isil, al Pallars Sobirà, formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco juntament amb altres festes que es fan al Pirineu pel solstici d’estiu. L’espectacularitat de la festa s’ateny quan desenes de portadors davallen durant una hora per la muntanya amb un tronc encès sobre les espatlles. La processó lluminosa arriba fins a la plaça del poble, on s’encén la falla principal i es fan danses tradicionals al voltant. La primera referència contemporània que es té de la festa és del 1902 i la seva estructura s’ha mantingut pràcticament intacta des de llavors.

Andorra: una Nit de Sant Joan que és patrimoni immaterial
La majoria de les parròquies andorranes celebren Sant Joan amb falles, però ací la tradició es diferencia de la resta del Pirineu perquè les fan giravoltar de tal manera que semblen boles de foc. Això s’aconsegueix amb tires seques molt primes d’escorça que s’encenen per la punta. Com que són lleugeres i flexibles, és ben fàcil de fer-les giravoltar i obtenir un efecte espectacular. Durant tota la nit un seguit de portadors surten en cercavila pels carrers del poble encapçalats pel faller major. A Andorra la Vella el moment culminant és quan tots els portadors fan un ball conjunt per mirar de modelar la mateixa figura alhora.

Flames i cendres que purifiquen a Arties
Pel solstici d’estiu uns quants pobles del Pirineu organitzen baixades de falles, però a Arties, a la Vall d’Aran, s’ha desenvolupat una variant de la festa en què arrosseguen el ‘taro’, un tronc en flames pels carrers del poble. Amb el crit de ‘foc al Taro’ s’encén i es tomba un avet sec replantat des de fa dies a la plaça del poble. El moment principal de la festa és quan lliguen el tronc ardent amb cordes i l’arrosseguen tumultuosament per la vila a ritme de xaranga. Aquest ritual es fa per la creença que les flames i les cendres escampades pels carrers purifiquen i ajuden a allunyar els esperits malèfics.

Tradicions diferents amb l’aigua a Camprodon
A més del foc, l’altre element protagonista del solstici d’estiu és l’aigua. La nit del 23 de juny són molt freqüents els banys a la platja i també en rius i llacs. Però a Camprodon porten el costum una mica més enllà i cada any protagonitzen per la festa major la Baixada de la Font de Sant Patllari. Festes.org descriu el ritual, que es va pels volts del 21 de juny, així: ‘els joves s’enfanguen a la font i, al crit de ‘Volem aigua!’, recorren els carrers del poble cantant i ballant, mentre reben les trombes d’aigua que els veïns els llancen des de balcons i finestres’.

Prats de Lluçanès, entre Sant Joan i Sant Eloi
Com moltes poblacions del país, a Prats de Lluçanès celebren la nit de Sant Joan amb una foguera encesa amb la Flama del Canigó i ballant el famós contrapàs de la vila al voltant del foc. Però les celebracions del solstici d’estiu no s’acaben aquí i segueixen el 25 de juny, diada de Sant Eloi. Aquest era el patró dels traginers, un negoci molt lucratiu als segles XVII i XVIII a la comarca gràcies al comerç de la llana. La festa encara perviu avui amb una gran passada de carruatges i diverses curses tradicionals.

Barcelona: Sant Joan de mil maneres diferents
A Barcelona Sant Joan és una festa que es viu de mil maneres diferents perquè les opcions que ofereix la ciutat són infinites. Hi ha des de la tradició de la Flama del Canigó, que serà rebuda a la plaça de Sant Jaume amb una gran festa amb els gegants de la Ciutat i l’Àliga, fins a desenes de fogueres repartides per tots els districtes de la ciutat. També es fan revetlles de tota mena: al carrer, a la platja… Una de les novetats d’enguany és el Palo Alto Fest, que es farà durant tot el cap de setmana al Port del Fòrum i comprèn concerts, gastronomia, tallers infantils…

Els cavalls, protagonistes de Sant Joan a Ciutadella
Una de les festes de Sant Joan més completes i protocol·làries que es fan són les de Ciutadella. Des del primer caragol a la plaça del Born fins als jocs des Pla del dia de Sant Joan, se succeeixen dos dies intensos en què les exhibicions eqüestres i els caixers pagès i senyor són els protagonistes. La imatge més emblemàtica de les festes es veu durant el ‘jaleo’, quan els cavalls s’alcen sobre dues potes entre la multitud. També són destacables els jocs d’habilitat que es fan al Pla de Baixamar com ara el de ‘s’Ensortilla’, de ‘Ses Carotes’ i el de ‘Córrer Abraçats’.

Qui s’atreveix a saltar la foguera a Xàbia?
Per Sant Joan moltes poblacions del país fan fogueres i en algunes és tradició de provar de saltar per sobre del foc. Però allò que diferencia la nit de Sant Joan de Xàbia de la resta és que allà els saltadors ho fan amb una corona de murta en flor al cap. La tradició diu que aquest ritual l’han de fer els joves de la població per tenir fortuna la resta de l’any. Així la nit del 23 de juny tot de grups recorren les cinc fogueres que delimiten el nucli antic de la ciutat per saltar-les. Quan arriben a la darrera, que és la més gran de totes, formulen un desig i llancen la corona floral a les flames.

Massalfassar: foc, foc i més foc
El foc és el protagonista indiscutible de la nit de Sant Joan però a Massalfassar aquest element es converteix en imprescindible. De l’organització de la revetlla se n’encarrega la colla de diables local i els actes comprenen un correbars a ritme de dolçaina i tabal, una gran cercavila protagonitzada per totes les bèsties fogueres de la colla – en tenen set!- i culmina amb un gran correfoc.

Alacant, el Sant Joan de més al sud
L’himne de les festes de Sant Joan a Alacant diu ‘a la llum de les fogueres, s’abaniquen les palmeres’, perquè durant tota la nit la ciutat s’omple de focs artificials i d’espectaculars fogueres. Des de la setmana passada hi ha centenars de monuments artístics, carregats d’un fort component satíric, ‘plantats’ per tota la ciutat. El dia de Sant Joan a mitjanit una gran palmera blanca llançada des del puig de Benacantil indicarà l’inici de la ‘cremà’. És una festa que es viu al carrer, on la gent fa revetlla a les ‘barraques’ instal·lades al costat dels monuments i a la platja del Postiguet, on s’hi fan castells de focs i la gent pren banys fins a trenc d’alba.

Aquesta és una selecció d’actes però a l’agenda de Surt de Casa en trobareu molts més.