Vilaweb.cat

Quant pesen els núvols?

Respon JORGE OLCINA:

Els núvols es formen per condensació del vapor d’aire en l’atmosfera. Malgrat la seua aparença senzilla, suau i generalment gràcil, i les seues formes variades com cossos suspesos en l’aire, el procés de formació d’un núvol és un mecanisme fisico-químic molt complex i en gran part encara desconegut. La veritat és que els núvols, en gairebé totes les varietats existents excepte els estrats de boira que es dipositen a terra, romanen surant en l’aire gràcies al fet que el seu pes pot ser sostingut per corrents d’aire ascendent que es desenvolupen sota la seua base, o vents horitzontals que les desplacen.

La massa d’un núvol depén del seu gènere (major o menor desenvolupament vertical i dimensions en general) i de la constitució interna (pluja, pluja gelada, neu, calamarsa). Una mesura d’aproximació de la massa d’un núvol es pot realitzar a partir de la densitat. Així, per exemple, un cumulus mediocris té una densitat mitjana calculada de mig gram per metre cúbic. És a dir, cada metre cúbic de núvol pot contenir, de mitjana, mig gram d’aigua. Les dimensions d’un cúmul d’aquest tipus solen ser de 1.000 metres de llarg, per 1.000 metres d’ample i 1.000 metres d’altura. Per tant, s’aproxima al volum d’un cub de mil milions de metres cúbics. Coneixent la densitat (0,5 g / m3) i el volum (1.000 x 106 m3), es calcula la quantitat d’aigua (massa) que pot contenir; en aquest cas 500.000 quilograms, és a dir, mitja tona mètrica d’aigua, o el que és el mateix 500.000 litres, és a dir, 500 m3.

En un gran cumulonimbus de gran desenvolupament vertical, ben carregat de pluja i calamarsa al seu interior, la massa d’aigua continguda pot arribar a un milió de tones, el que equival a un milió de m3 d’aigua; és a dir, disposem d’un hectòmetre cúbic d’aigua sobre els nostres caps quan un cumulonimbus se situa sobre nosaltres. La resta de gèneres nuvolosos, en contenir menys aigua en el seu interior, no són tan pesats.

Podeu llegir més Perquès en la web de Mètode

Jorge Olcina, Institut de Climatologia de la Universitat d’Alacant.

Què és Mètode?

La mesa del parlament tracta avui de la reforma de la llei de presidència de JxCat

La mesa del parlament abordarà a la reunió d’avui la sol·licitud de Junts per Catalunya (JxCat) de modificar la llei de la presidència, amb l’objectiu de poder investir a distància Carles Puigdemont. JxCat va registrar la iniciativa el 9 de febrer i va demanar que es tramités pel procediment de màxima urgència, però el president del parlament, Roger Torrent, la va deixar fora de la reunió de la mesa de la setmana passada per ‘defectes de forma’ en la sol·licitud.

El mateix dia, Torrent va anunciar la intenció de presentar un recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans per a demanar mesures cautelars contra les dictades pel Tribunal Constitucional espanyol sobre la investidura de Puigdemont. La decisió, no acordada, va originar retrets entre els partits independentistes.

Segons la reforma que proposa JxCat, el candidat a la presidència pot autoritzar, per majoria absoluta, un debat d’investidura sense la seva presència o sense la seva intervenció personal, i ho pot fer per escrit o per qualsevol altre mitjà previst al reglament de la cambra. També demana d’afegir un apartat a la llei perquè tots els òrgans del govern puguin constituir, convocar, fer sessions, adoptar acords i remetre actes, tant de manera presencial com a distància. Així mateix, JxCat va demanar a Torrent que convoqués un ple per a aprovar la reforma per la via ràpida. Per una altra banda, el govern espanyol va amenaçar de recórrer contra qualsevol modificació de la llei de presidència.

A la reunió de la junta de portaveus també es parlarà de constituir sis comissions parlamentàries i es debatrà si s’activa la comissió de la reforma del reglament, que és una altra petició de JxCat per si calgués fer qualsevol canvi relatiu a la investidura. Torrent és favorable a constituir aquesta comissió, mentre que l’oposició s’hi ha expressat en contra. Finalment, es parlarà sobre la proposta de Ciutadans de convocar un ‘ple de desblocatge’, però Torrent pot endarrerir-lo fins que no s’hagi acabat el període de sessions actual, al juliol.

Els sindicats d’Andorra estudien la proposta de serveis mínims del govern

Els sindicats d’Andorra estudien la proposta que va fer ahir el govern sobre els serveis mínims per a les jornades de vaga que facin fins el 19 de març. En una reunió entre els representants sindicals i l’executiu, el cap de govern, Antoni Martí, va posar damunt la taula la necessitat de garantir el 15% del total del personal de l’administració.

Pel que fa al sector educatiu, el ministre d’Educació i Ensenyament Superior, Eric Jover, va dir que els serveis mínims es negocien directament amb el Sindicat d’Ensenyament Públic. Segons el seguiment final que tingui la vaga, el govern decidirà si són jornades lectives o no.

En cas que el seguiment de la vaga sigui important, la proposta que fa el govern en un comunicat és que per als alumnes de maternal hi hagi un mínim d’un docent per cada tres grups de classe i un col·laborador educatiu per cada dos. Pel que fa als alumnes més grans, s’ha establert un docent per a cada quatre grups. A més, en tots els centres escolars es demana, per qüestió de seguretat, la presència d’un membre de l’equip directiu.

El govern també ha explicat que dijous es parlarà de possibles modificacions de la llei de la funció pública en una altra reunió amb els sindicats. Es poden introduir per dues vies: les esmenes dels grups durant el tràmit parlamentari i qüestions relatives al desenvolupament reglamentari de la llei.

Més informació:

El conflicte entre l’Iran i Israel i l’auditoria ciutadana del deute a les Illes a la portada de VilaWeb Paper

L’Iran i Israel, en mig de la zona més armada del planeta, preparen una guerra molt alarmant. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim un reportatge de Roger Graells sobre l’auditoria ciutadana del deute a les Illes, inciativa pionera al país a nivell institucional.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Marta Rojals i L’última de Pere Martí. També la informació de la ruta Pompeu Fabra per la Catalunya Nord i la renovació en el secretariat de l’ANC.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Torn al Suprem per Artur Mas i Neus Lloveras

El Tribunal Suprem avui tornarà a centrar totes les mirades. Després de les declaracions d’ahir de Marta Rovira i Marta Pascal, avui és el torn de l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, i l’ex-presidenta de l’AMI, Neus Lloveras. Tots dos, segons la Guàrdia Civil, formaven part del comitè estratègic del procés. Amb tot, no és previst que els decretin presó sense fiança, perquè aquestes últimes setmanes han abandonat tota responsabilitat en el procés.

En els informes que el jutge Pablo Llarena té sobre la taula, Mas és presentat com una mena de precursor que va obrir la via del procés independentista mitjançant acords amb ERC, impulsant el 9-N i fonamentant tots els passos en el Llibre Blanc del CATN, els membres del qual la Guàrdia Civil defineix com a ‘ideòlegs’.

Malgrat que deixés la presidència, Mas va continuar participant en reunions relacionades amb l’aplicació del full de ruta i l’1-O. Segons l’atestat, va expressar en diverses reunions que ‘el conflicte sorgiria segur i que seria més bel·ligerant que en el 9-N’ en cas de fer-se el referèndum. També va mostrar preocupació pel paper que tindria el parlament i per la manera com actuarien les grans empreses.

La Guàrdia Civil també es manifesta sorpresa perquè Mas continuï vinculat al procés, tot i la inhabilitació per a càrrec públic que li va imposar el Suprem pel 9-N. ‘No s’ha desvinculat del procés malgrat la seva inhabilitació per sentència judicial. En un acte convocat per l’ANC (22 de febrer), va defensar la mobilització ciutadana com a instrument de desobediència i va insistir en el fet que la mobilització havia de ser organitzada amb accions ben calculades i amb l’objectiu de poder arribar a fer el referèndum’, s’hi explica.

Si Lloveras formava part del comitè estratègic del procés era en qualitat de presidenta de l’AMI. L’informe policíac descriu l’entitat com una peça clau en la cessió d’espais municipals per l’1-O. ‘A través de la pàgina web de l’AMI, es va difondre que més de set-cents batlles havien posat locals a disposició de la Generalitat per organitzar el referèndum’, s’hi diu. Lloveras hi és esmentada unes quantes vegades per haver assistit i parlat en manifestacions independentistes. ‘Va cridar els catalans secessionistes a no aturar-se davant el joc brut de l’estat decadent, perquè el procés havia d’acabar amb la força de la gent’, diu el document, en relació amb la manifestació de l’avinguda de Maria Cristina del 13 de novembre del 2016.

‘El català està més bé que mai’

Què, xeics? Hem de fer un altre article en defensa del català? Doncs cap problema, ja no ve d’aquí, perquè no hi ha hagut cap moment a la història que aquesta llengua hagi pogut descansar de l’assetjament dels seus aniquiladors. Perquè, si avui el neofranquisme fes vacances del combat contra el català, si de sobte totes les plataformes del supremacisme espanyolista es dediquessin a, jo què sé, visitar museus, els catalans encara tindríem un problema gros, amb la llengua, però d’això ja en parlarem al final.

Quan els catalanistes ens lamentem de la salut de l’idioma, els catalanoparlants espanyolistes ens solen etzibar que ens queixem per vici, que el català està millor que mai, que es troba en una situació que ja l’haurien volguda els nostres pares i avis, o, per posar un exemple de drama ‘de debò’, els parlants de navaho als Estats Units. És una variant del discurs que també hem sentit molt aquests mesos, que de què ens queixem, que els sobiranistes estem millor que mai en ‘democrà –vejam si puc acabar d’escriure la paraula sense riure– cia’, que tenim més drets i més llibertat que els nostres pares i avis o, per posar un exemple de drama ‘de debò’, el poble sahrauí o tibetà.

D’aquesta manera, amb l’excusa que sempre hi haurà al planeta alguna llengua més maltractada que el català i alguna comunitat nacional més oprimida que la catalana, pretenen justificar el seu veure-les passar des del sofà, amb les crispetes, i que no us queixeu tant, que desperteu el feixisme. L’argument és tan absurd com pretendre que les dones catalanes, o espanyoles, o fineses, hagin de renunciar a la lluita per la igualtat perquè les afganeses o les congoleses estan pitjor. Els drets de les llengües i de les persones no han de competir entre ells, s’han d’aconseguir i punt, sigui quin sigui el punt de partida.

En tot cas, del paràgraf anterior tenim que els que estimen i viuen la llengua catalana, ja siguin espanyolistes o catalanistes, estan a favor de la normalització de la llengua, o d’això que n’hem dit ‘immersió’, i quan l’espanyolisme ultra compleixi l’amenaça de fotre el nas en el nostre model d’escola, ens trobarem els uns als altres com ja va passar a les Illes, bàsicament perquè no tindrem més remei. I ens hi haurem d’acostumar, amb república o sense, perquè en aquesta nova ofensiva, els anticatalanistes han fet més forat a la societat catalana, en paral·lel al que van fer a les eleccions. Però que a Catalunya hi hagi un ics per cent de votants de partits anticatalanistes, això no converteix l’anticatalanisme en un projecte lloable, ni l’aniquilació del català en un objectiu digne. El suport a la destrucció d’una cultura no pot ser mai aplaudit, per més que guanyi adeptes: ja se sap que construir costa segles i destruir és un moment, i la llei imperialista del mínim esforç, per definició, sempre serà més fàcil d’implantar.

Com dèiem ahir, les llengües són finestres obertes a mons. El català fa por als seus enemics perquè justament obre la finestra a una realitat que o bé neguen, o bé menystenen, o bé combaten. Amb l’aprenentatge d’una llengua ve l’empatia i l’amor, la fam de llegir-la, d’escriure-la, d’amarar-te’n, de conèixer la història i la cultura que té darrere, la manera de veure el món que ha pogut transmetre de generació en generació. I això és inassumible per als apologetes de la ignorància, que tampoc no són rucs del tot. Sense nous parlants que facin seua la llengua, qui voldrà consumir textos escrits en català, teatre o cinema en català, televisió en català? I qui aspirarà a fer llibres, guions de teatre, televisió en una llengua que ha esdevingut estranya per a la major part del públic? La llengua genera més llengua, la cultura més cultura, és un peix que es mossega la cua, un peix que li volen tallar el cap.

En poques generacions, l’espanyolisme vol acabar d’implantar, també a Catalunya, l’estat d’opinió franquista sobre el català, un relat que cada dia cau sobre la nostra gent amb la potència d’una pluja de bombes. Es tracta d’importar (o d’exportar, segons des d’on es miri) el relat imperant al Regne d’Espanya, també entre sectors progressistes, que diu que el català és un ‘dialecto’, que no serveix per a res, que ‘pudiendo escribir en castellano para qué escribes en catalán’, que la llengua pròpia del nostre país és una imposició (al país on n’és pròpia!). Com deia l’Espinàs, no poden entendre que el català és per als catalans com el castellà per als castellans. I d’aquí ve que ja hi hagi professors que es troben alumnes que es neguen a aprendre el català amb l’intel·lectualíssim argument de ‘porquestamosenespaña’, com si hi tinguessin cap dret. Si els catalans mateixos els compren el relat franquista, costarà menys acabar la feina que amb el contratemps aquest de la ‘transición ejemplar’ van haver de deixar a mitges. Així que els de les crispetes ja es poden anar posant el despertador, que aquí no pot quedar ningú per arromangar.

I mentre tot això passa, dèiem al començament que l’amenaça més gran que té el català no ve de fora, tot i que si de fora deixessin de tocar els pebrots ens ajudaria a veure-hi més clar. No em queda espai per a desenvolupar-ho, ja hi tornarem; només volia deixar dit, introduït, tres apunts: que la immersió que tant estimem uns i tant odien uns altres ni tan sols es compleix en molts centres on seria més necessària; que, sense referents de qualitat fora de l’escola, la immersió per si mateixa no pot salvar la llengua; i que, amb cada dia més parlants de l’equivalent a l’spanglish del català, el subproducte que surt de passar el castellà pel Google Translator, trinxant l’estructura pròpia de la llengua, que és la seua ànima, és tot el contrari de dir que ‘el català està millor que mai’. Però dels problemes reals de la llengua ja n’haurem de parlar un altre dia, que amb l’atac a la immersió ens n’han distret.

Olivier Peter, un advocat per a Anna Gabriel coneixedor dels abusos de l’estat espanyol

L’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel anunciarà aviat quina estratègia de defensa seguirà i si compareixerà demà al Tribunal Suprem, on és citada com a investigada per rebel·lió i sedició. Aquests últims dies Gabriel ha estat a Ginebra preparant la defensa amb persones com ara l’advocat Olivier Peter, un jove penalista especialitzat en la defensa dels drets dels detinguts i dels drets humans al Tribunal d’Estrasburg. Una de les prioritats de Gabriel, tal com va informar la CUP, és ‘el contacte amb entitats, institucions internacionals i advocats vinculats a la defensa dels drets civils i polítics davant del TEDH’.

Olivier exerceix des de fa pocs anys, però es va implicar de bon començament en la denúncia de vulneracions de drets per part de l’estat espanyol. Fou el cas d’una vintena de presoners d’ETA que van denunciar l’aplicació de l’anomenada doctrina Parot, una doctrina que finalment el Tribunal d’Estrasburg va declarar il·legal i per la qual va condemnar l’estat espanyol. Aleshores el TEDH va sentenciar que Espanya havia vulnerat les llibertats dels presoners que ja havien complert condemna; concretament, l’article 5 del conveni de drets humans, relatiu al dret de llibertat i d’igualtat, i l’article 7 del mateix conveni, que diu que no hi pot haver càstig fora de la llei.

També va seguir ben de prop una altra condemna, el 2012, per violació de drets fonamentals per part d’Espanya. En aquell cas per no haver investigat les denúncies de tortures de l’ex-director d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, quan la Guàrdia Civil el va detenir i el va tenir incomunicat.

El 2016, Olivier va assessorar també l’ex-regidora d’Asteasu Nekane Txapartegi, que havia estat condemnada per col·laboració amb ETA i que fou detinguda a Suïssa. Espanya en va demanar l’extradició, i la va aconseguir, tot i que no es va acabar acomplint perquè la pena havia prescrit. Txapartegi va denunciar haver estat torturada i violada per la Guàrdia Civil durant la seva primera detenció el 1999 en el sumari 18/98.

L’any passat Olivier va fundar el bufet Interdroit, juntament amb l’advocat Raphaël Roux, i es van presentar com ‘un grup d’advocats multidisciplinari especialitzat en la defensa davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg’. La setmana passada aquest tribunal els donà la raó en una altra denúncia contra Espanya per vulneració de drets. En aquest cas fou la condemna per maltractaments a Igor Portu i Mattin Sarasola, responsables de l’atemptat a la terminal 4 de l’aeroport de Barajas, a Madrid, el 2006. El tribunal va condemnar Espanya pel tractament inhumà i degradant que els van infligir quan els detingueren i els traslladaren a la caserna d’Intxaurrondo.

Comença l’auditoria ciutadana del deute de les Illes, una iniciativa pionera a tot el país

Avui es constitueix la comissió no permanent de l’auditoria ciutadana del deute al Parlament de les Illes. Era un compromís del pacte de govern entre el PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Podem, i la cambra va donar-hi el vist-i-plau el 31 de gener, malgrat les fortes crítiques del PP. Les forces d’esquerres han d’acabar de pactar la llista de compareixences, que poden incloure tant antics responsables polítics com experts en la matèria, economistes i membres de la societat civil.

Les Illes tenen un deute públic de 9.000 milions, que equival al 30,8% del PIB. A més, cada any es destinen uns 1.000 milions a pagar el deute, és a dir, el 20% del pressupost. De fet, és la segona partida dels comptes del govern. Dit d’una altra manera, cada dia les Illes gasten prop de tres milions a pagar deute. Els partits d’esquerres han denunciat que prop de la meitat d’aquest deute correspon als governs de Jaume Matas, per les infrastructures multimilionàries que van pressupostar-se –amb els sobrecosts corresponents–, i a la política econòmica del govern de José Ramón Bauzá.

La creació d’aquesta auditoria és resultat dels Acords pel Canvi, el pacte de govern entre el PSIB, Més per Mallorca, Podem i Més per Menorca. Aquests partits diuen que volen desgranar l’origen del deute i saber quins serveis públics deixen de rebre els ciutadans per pagar-lo i també quina part es deriva dels casos de corrupció i de sobrecost d’infrastructures com ara el Palma Arena, el Palau de Congressos, les autopistes d’Eivissa i l’hospital de So n’Espases.

Les fonts del deute
‘Hi ha tres fonts molt clares. Les balances fiscals negatives i l’infrafinançament històric, la mala gestió del PP i la corrupció’, resumeix Nel Martí, el coordinador general de Més per Menorca. ‘El deute és una llosa molt dura per a les Illes. Una part dels recursos públics no els podem destinar a la millora d’infrastructures, els serveis públics i el personal de l’administració’, afegeix.

El portaveu de Més per Mallorca, David Abril, critica que, a causa del deute, un euro de cada cinc no es pugui destinar a polítiques socials. Així mateix, calcula que el deute històric de l’estat espanyol amb les Illes és de 500 milions, provinents del traspàs de les competències d’educació i sanitat. ‘També hi ha una despesa que consideram il·legítima, associada als interessos bancaris i del FLA. Diners que tornam de més’, diu.

Laura Camargo, portaveu de Podem, explica que volen examinar quin perjudici ha tingut el deute des d’una perspectiva de desigualtat de gènere, social i ambiental. ‘També volem posar damunt la taula la gestió fraudulenta, nefasta i corrupta que ens ha duit a aquesta situació’, diu.

Una part il·legítima?
Podem calcula que el deute il·legítim de les Illes oscil·la entre 300 milions i 400 milions. ‘És una part proporcionalment petita dels 9.000 milions, però directament derivada de la gestió negligent i corrupta de governs anteriors’, critica Camargo. La xifra que dóna Abril és similar. Diu que s’han esvaït entre 400 milions i 500 milions pels augments de pressupost associats a l’obra pública.

‘Hi ha hagut una fuita de recursos públics que té molt d’origen en l’època de Matas’, critica Martí. I afegeix que molts casos s’han judicialitzat, com ara la construcció del Palma Arena, l’hospital de So n’Espases i les autopistes d’Eivissa.

Segons Camargo, la política econòmica de Bauzá va fer créixer el deute per a pagar els interessos, però això no es va traduir en una millora de les polítiques socials. ‘En uns altres països d’Europa l’endeutament ha portat condicions millors per a la gent, però aquí no. El deute augmenta i no hi ha millora social’, constata.

El paper dels ciutadans
Que l’auditoria porti el cognom ‘ciutadana’ no és casualitat. Més per Menorca, Més per Mallorca i Podem insisteixen que cal obrir la comissió a la participació de la gent, tot habilitant alguns mecanismes. ‘Tenim vies diverses, presencials i virtuals. Sembla que hi ha consens perquè la ciutadania pugui participar-hi tant com sigui possible’, diu Camargo. No obstant això, insisteix que no esperen pas que hi hagi una participació multitudinària. Per això Martí creu que és important d’explicar a la gent per què hi ha aquest deute i d’on ha sortit.

Aquest consens s’ha de traduir ara en mecanismes que la comissió habiliti perquè els ciutadans s’impliquin en aquesta auditoria. Per exemple, l’obertura d’una pàgina web on la gent pugui enviar preguntes als compareixents i propostes als diputats, una mena de bústia virtual. Camargo apunta també una altra possibilitat: que funcionaris facilitin confidencialment possibles informacions que coneguin sobre les obres públiques i les operacions dels governs anteriors. Podem vol fer també actes públics perquè la comissió no se circumscrigui solament a l’àmbit parlamentari.

‘Un element de força’ per a negociar amb Madrid
El govern de Francina Armengol negocia amb el Ministeri d’Hisenda espanyol un nou règim especial balear (RIB), i vol parlar també del nou sistema de finançament i d’una possible quitança del deute. Una demanda que els barons del PP no estan disposats a acceptar, i fan pressió en el ministre espanyol Cristóbal Montoro perquè no admeti cap concessió en aquest sentit. ‘Tancar-se en banda en una negociació que encara s’ha de fer no és una mostra de bona voluntat’, diu Abril.

Més per Mallorca, que forma part de l’executiu, també vol que les conclusions d’aquesta comissió sobre el deute forneixin arguments de pes per a encarar la negociació amb el govern espanyol.

El PP va criticar la comissió i els partits d’esquerres no descarten que miri de boicotar-la. ‘Al PP no li sembla mai bé que hi hagi una comissió d’investigació de res, diuen que és una cacera de bruixes. Però l’objectiu és tenir un element de força per a la negociació amb l’estat’, diu Abril. ‘Ens fa més por Montoro que no pas el PP de les Illes, que només és una sucursal del PP estatal’, conclou.

L’Iran i Israel preparen la guerra més alarmant

La tensió a Llevant va pujar molts graus la setmana passada, quan un incident entre l’Iran i Israel empenyé aquests dos països a un pas de la guerra. Un dron iranià, que s’havia enlairat des d’una base de la ciutat siriana de Palmira, va ser abatut per dos helicòpters d’Israel quan va penetrar en l’espai aeri d’aquest país. La resposta va ser l’enviament de l’aviació israeliana a atacar la base iraniana, però un dels F-16 va ser abatut quan tornava, concretament sobre Harduf, per un míssil disparat des de Síria. Els dos ocupants de l’aparell van sobreviure, però Israel va encaixar com un cop molt dur el fet que un avió de la seva força aèria fos tombat per primera vegada en dècades.

En la zona considerada la més perillosa del món, la hipòtesi d’una confrontació directa entre l’Iran i Israel desperta autèntic terror. Fa anys que es palpa la possibilitat d’una guerra entre tots dos països. Per a Israel el programa nuclear iranià és el perill més gran de tota la regió, perquè un hipotètic atac nuclear sobre Israel seria gairebé impossible d’aturar –malgrat que encara ningú no ha pogut demostrar que l’Iran tingui armes nuclears que pugui fer servir. Mentrestant, l’Iran, en ple conflicte amb l’Aràbia Saudita, encapçala ara mateix la línia més dura de tot el món islàmic contra el govern d’Israel. Ara la retòrica habitual del règim iranià ja és alguna cosa més, després d’haver-se involucrat en el conflicte sirià.

Síria: una guerra mundial en petit
El conflicte de Síria comença a assemblar-se perillosament a una guerra mundial en petit. Si de primer era una guerra civil, avui s’hi ha fet evident la presència de potències estrangeres. Al conflicte que enfronta –si més no– el règim, l’oposició, els kurds i l’anomenat Estat Islàmic, ara cal afegir-li la intervenció de Turquia, l’actuació iraniana –més enllà de la seva tradicional aliança amb Hesbol·là al Líban i Síria–, la forta presència russa, la intervenció dels Estats Units i la participació israeliana, com més va més evident.

Des del 2011 la guerra de Síria podia considerar-se allò que en el llenguatge militar s’anomena ‘guerra proxy’, és a dir, una guerra en què els contendents no s’enfronten de manera directa sinó mitjançant exèrcits o milícies interposades. Des de començament d’any, tanmateix, s’han anat succeint les intervencions directes, primer dels Estats Units i després de Turquia i Israel.

L’Iran va entrar en la guerra per ajudar el president sirià Baixar al-Assad en la batalla contra els rebels, primer, i contra l’anomenat Estat Islàmic, més tard. Aquesta participació s’ha consolidat i tant les forces iranianes com els aliats d’Hesbol·là mantenen ara tot de bases en territori sirià que inclouen aeroports –com els de Tias, al-Xairat o Damasc i tot–, instal·lacions que preocupen molt especialment el règim israelià. Hom calcula que hi ha uns pocs milers de militars iranians a Síria, però controlen milícies locals que podrien arribar a sumar uns vint mil efectius.

Netanyahu amaga la corrupció
Diumenge, en una conferència internacional a Munic, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va ensenyar en públic les suposades restes del dron iranià abatut pel seu exèrcit. Va fer una intervenció duríssima contra el règim de Teheran, tot afirmant que Israel no tindria cap dubte a atacar l’Iran si mantenia –va dir– les provocacions constants.

Hi era present el ministre d’Afers Estrangers iranià, Mohammad Javad Zarif, a qui Netanyahu es va adreçar directament demanant-li si reconeixia aquell tros de ferralla. Zarif va respondre dient que Netanyahu era un circ, que la força aèria israeliana atacava Síria molt sovint i que això duia una tensió a la zona que es podia descontrolar en qualsevol moment.

Per al primer ministre israelià el conflicte és una gran oportunitat de desviar l’atenció dels greus problemes que té al seu país. La policia israeliana l’ha acusat de dos casos de corrupció i ha demanat als tribunals que l’encausin per suborn i frau. Segons l’acusació, Netanyahu ha rebut 300.000 euros en regals aquests darrers deu anys de mans de diverses persones, en canvi de favors. El primer ministre d’Israel nega vehementment les acusacions. L’antecessor de Netanyahu, Ehud Olmert, va haver de dimitir el 2006 per un cas molt semblant que el va dur a la presó.

La zona més delicada del planeta
La hipòtesi d’un conflicte entre l’Iran i Israel és especialment preocupant per l’enorme complexitat del problemes que s’hi encadenen. El Llevant és ara mateix l’àrea geogràfica on hi ha més estats amb armament nuclear, enfrontats entre si en conflictes diversos. A més de Rússia i la Xina, també Israel, l’Iran, el Paquistan i l’Índia tenen armament nuclear i mantenen enfrontaments encreuats. La presència de l’anomenat Estat Islàmic supera també les fronteres estatals: va des de Líbia fins a l’Afganistan, que encara es manté en guerra amb la presència dels Estats Units i més potències occidentals. El conflicte entre l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, precisament pel paper de l’Iran, ha escalfat molt els ànims, com també la intervenció turca a Síria, adreçada sobretot a afeblir els combatents kurds que lluiten per un estat propi a Síria, l’Iran, l’Irac i Turquia. A la perifèria hi ha una cadena de conflictes territorials no directament relacionats però que afegeixen una gran tensió, com ara els de Crimea i Ucraïna, el conflicte de Xipre –en què Turquia fa un paper també determinant– i els de Txetxènia i l’Artsakh, al Caucas.

Principalment, la por que causa el conflicte entre Israel i l’Iran és la por lògica d’una guerra entre dos països que pot ser que tinguin armament nuclear, encara que ho neguin –ningú no dubta que Israel en té. I alhora hi ha la por de l’anomenat ‘dòmino’ de conflictes que podria desencadenar un atac de gran escala. Les possibles respostes de l’Iran i d’Israel podrien forçar més estats a entrar en guerra i desfermar fronts de conflicte que ningú no sap on es podrien aturar. Una perspectiva, per això mateix, més que alarmant.

No embruteu el primer d’octubre

El primer d’octubre no va ser cap delicte del qual calga defensar-se davant ningú, sinó una epopeia digníssima i heroica, on un país unit com no ho havia estat mai va defensar la democràcia i les llibertats contra l’atac indigne d’un estat que no es pot considerar democràtic.

El primer d’octubre no va ser cap error, en cap moment, sinó l’encert més gran del procés d’independència, el dia que ens va posar per primera volta davant la possibilitat de guanyar. Un dia del qual ens sentim profundament orgullosos.

Però, per damunt de tot i ja per sempre, el primer d’octubre és la línia que separarà la possibilitat de ser assimilats de la de ser lliures, la ratlla que obre un abisme entre l’acatament forçós de les lleis espanyoles i la democràcia exercida en llibertat per la gent, la divisòria entre la comunitat autònoma i la república.

Entenguem-ho per enfilar el futur. Assumim-ho per fugir del present. Proclamem-ho per respectar el que vàrem fer. ​

Aires de renovació al secretariat a l’ANC

L’Assemblea Nacional Catalana encararà el mes vinent la renovació dels setanta-set membres que conformen el secretariat nacional –l’òrgan executiu de l’entitat– i que, al seu torn, haurà de triar un nou president. Agustí Alcoberro acaba el mandat i, ara com ara, hi ha pocs moviments pel que fa a candidatures aspirants a substituir-lo. Fonts de l’ANC troben estranya aquesta situació d’hermetisme. És possible que hi hagi una certa por d’assumir un càrrec tan espinós i que pot ser objecte d’un procés de judicialització, tenint present l’exemple de Jordi Sànchez.

Abans d’arribar a l’elecció d’un president, aquest cap de setmana hi ha d’haver una assemblea general ordinària, en què es votarà un full de ruta, s’aprovarà el pressupost anual i es decidirà la data de les eleccions al secretariat, que han de ser un mes després de l’assemblea. Fonts de l’entitat expliquen que la comissió electoral proposarà que es facin el 17 de març. El cap de setmana següent comença el període festiu de Setmana Santa i la comissió electoral cerca una data que hi asseguri la màxima participació.

En la renovació del secretariat, cal tenir en compte que alguns dels qui el formen ara poden tornar-se a presentar, perquè el màxim permès pels estatuts són dos anys d’exercici. Però almenys una vintena dels secretaris actuals no podran ser reelegits. Segons que ha pogut saber VilaWeb, hi ha interessants a presentar-s’hi, com ara l’actual secretària del Comitè Permanent, la periodista Omaira Beltrán, la sociòloga Marta Rovira i David Minoves, president del CIEMEN, que no descarta de presentar-se a la presidència si surt elegit al secretariat.

Una vegada constituït el secretariat, una setmana més tard, els setanta-set membres hauran d’elegir el quart president de l’entitat, després de Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Agustí Alcoberro. Un canvi que algunes veus consideren peremptori. L’entitat és una llaminadura per als partits polítics i algunes posicions que ha pres han causat friccions internes. Una dada significativa és que, de l’estiu ençà, hi ha hagut dotze baixes en l’òrgan executiu. Algunes per motius personals, com va ser el cas de la vice-presidenta Natàlia Sánchez; i algunes pel desacord en la línia política que ha tingut l’entitat aquests darrers mesos.

Catalunya, de moment, es troba sense govern, viu sota l’aplicació del 155 i el bloc independentista ha ensenyat clarament les diferències internes, especialment entre ERC i Junts per Catalunya. Amb aquest panorama, membres de l’ANC reclamen que l’entitat torni als orígens, més allunyada de les decisions polítiques i amb accions més centrades a eixamplar la base sobiranista. Per això serà clau aquest nou secretariat.

Eixamplar la base i noves aliances
Alguns dels assemblearis que volen formar part del secretariat expliquen a VilaWeb que cal recuperar la funció principal de l’entitat, que és eixamplar la base sobiranista. Minoves, per exemple, diu: ‘És molt important recuperar la transversalitat. L’ANC no ha estat capaç de mantenir-la i hi ha hagut una tendència a esbiaixar-se. Han donat oxigen a arguments d’algunes forces polítiques. Algun comunicat i alguna consulta interna han coincidit en el temps i amb els arguments de Junts per Catalunya. Això motiva enfrontaments i resta força.’ També diu que cal enfortir els lligams amb més moviments i entitats com ara els CDR, ADIC o Súmate, que en alguns moments han pres la iniciativa mobilitzadora i han tingut més influència que no pas l’ANC.

En aquesta línia també es manifesta la periodista d’origen colombià Omaira Beltrán. Creu que l’entitat no és tan oberta com al començament i les campanyes que fa no reflecteixen la diversitat cultural de Catalunya: ‘Som majoria, potser, però quina classe de majoria volem? Hi ha famílies d’orígens diversos que no se senten interpel·lades pel procés polític que vivim.’ Afegeix que cal acostar-se a moviments socials, tal com ho va fer Òmnium en la campanya de ‘Lluites compartides’: ‘L’ANC hauria de recuperar l’esperit inicial, amb un vessant social i allunyar-se més de la política. Ha de ser un espai de diàleg.’

Els últims anys de Pompeu Fabra, amb l’exili més present que mai

Aquesta és una ruta trista, avisa de bon començament David Paloma. Ell i Mònica Montserrat són dos lingüistes amb un interès devocional per Pompeu Fabra, i organitzen rutes per a explicar la vida del Mestre, que avui fa 150 anys que va néixer a la vila de Gràcia. La ruta principal es fa a Barcelona, on repassen els anys més productius i lluminosos de Fabra en la feina per l’ordenació de la llengua i l’establiment d’una ortografia. També en preparen una per Bilbao. Totes, amb l’aval de la càtedra Pompeu Fabra de la UPF i de l’Institut d’Estudis Catalans. La nostra ruta, però, comença al cementiri de Prada, on és soterrat. Embalsamat, ens expliquen. Perquè avui trepitjarem els carrers del seu exili, que són els de municipis del Rosselló on es va refugiar fugint de la guerra a l’estat espanyol i del feixisme; i que són, també, els llocs on es va estar els últims anys de vida.

Carrer dels Marxants, a Prada, on Fabra va viure els últims sis anys.

Pompeu Fabra ja era gran quan va exiliar-se el febrer del 1939, tenia setanta anys. Amb la família, havien hagut de deixar Sant Feliu de Codines a cuita-corrents, i durant uns dies van refugiar-se a Can Perxers, on Fabra tenia responsabilitats de part de la Institució de les Lletres Catalanes. A casa hi havia deixat totes les pertinences, i això vol dir també tots els papers i llibres. Durant uns mesos, va anar movent-se, ara Prada, ara Illa, ara Montpeller, ara Perpinyà, i ara un altre cop Prada, on finalment es va establir i va estar-se sis anys, fins a morir-se. Va viure-hi amb penúries i estretors, ell també, i sort en va tenir moltes vegades del menjar i la roba que li feien arribar. Però també va viure, parafrasejant-lo, sense abandonar mai la tasca ni l’esperança: a la casa del carrer dels Marxants número 15 de Prada va continuar treballant en una nova gramàtica, que es va publicar pòstumament el 1956, i també en les Converses filològiques.

Baix relleu d’Apel·les Fenosa per a la casa on va morir Pompeu Fabra.

Amb en David i la Mònica al capdavant, la quarantena d’excursionistes que hem pujat al bus a trenc d’alba –entre els quals, la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa– anem resseguint els últims anys de vida de Pompeu Fabra pels edificis on es va estar, i descobrint-ne tot de curiositats. Com el baix relleu que va fer Apel·les Fenosa perquè es pengés a la casa on va morir Fabra, però que es va estar anys i anys tancat al despatx del batlle i que avui s’exposa a l’entrada de la biblioteca municipal Pompeu Fabra de Prada.

El 25 de desembre de 1948, Pompeu Fabra, que tornava d’haver passat la Nit de Nadal amb la família a Perpinyà, es va començar a queixar de molèsties. No tenia cap malaltia, senzillament, el cor cansat. Van arribar a casa. Queixós, va demanar un got d’aigua, que li va relliscar de les mans. Tenia vuitanta anys, i havia dedicat tota la vida a la llengua. El seny ordenador de la llengua catalana. El Mestre. L’enginyer químic a qui li va néixer la consciència lingüística quan de jove, volent escriure una carta a uns cosins, es va demanar per quina raó els escrivia en castellà, i va decidir d’escriure’ls en català, que era la llengua amb què es parlaven. Una vida dedicada a endreçar la llengua, a codificar-la, amb voluntat que fos per a tothom i en qualsevol circumstància.

Tomba de Pompeu Fabra al cementiri de Prada.

El 28 de desembre de fa setanta anys, al cementiri de Prada hi va haver un enterrament multitudinari. Mentrestant, a l’estat espanyol, prohibien de fer difusió de la mort de Pompeu Fabra, i les commemoracions es van fer en clandestinitat. Avui, aquest matí rúfol de febrer, Ester Franquesa, en nom del govern de la Generalitat de Catalunya, hi fa una ofrena floral i recorda que la llengua catalana torna a trobar-se amenaçada. Que torna a haver-hi exiliats. ‘Necessitem la llengua, les persones i les institucions en alça, una altra vegada.’

De Prada, el bus ens porta cap a Illa. Allà ens rep Jérôme Parrilla, batlle accidental, del Partit Socialista. Ens rep amb el llaç groc a la solapa de l’americana: ‘Benvinguts a casa vostra. Casa nostra sempre ha estat terra d’exili.’ I ens ensenya un document inèdit sortit de l’arxiu municipal: el llibre que recull el registre dels qui van arribar al poble per a refugiar-se, i a la pàgina que recull els primers de 1939, el nom ‘Pompeyo Fabra’, ’70 ans’.

El batlle accidental d’Illa, Geroni Parrilla, acompanyat d’Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística.

Parrilla fa un discurs que costa de sentir més al sud rere sigles polítiques similars. ‘Catalunya viu un moment històric. Com a republicans, com a germans, no podem criticar què passa a Veneçuela, què passa a Turquia, i tancar els ulls al que passa a l’estat espanyol.’ Illa va ser el primer municipi nord-català, i de l’estat francès, que va condemnar la violència policíaca de l’1 d’octubre de 2017. ‘Com pot tancar els ulls, França? Com els pot tancar, Europa? Són preguntes que també ens podíem fer el 1939.’

Com admet Franquesa, ‘no imaginàvem que aquesta commemoració tindria tan present la situació que van viure els qui van marxar, que la sentiríem tan nostra’. Salvant algunes distàncies, avui, tantes dècades després, tornem a tenir el govern a l’exili. I presos polítics. I, novament, un ‘estat que vol eliminar qualsevol vestigi de catalanitat’.

Després d’un dinar amb sorteig d’obres fabrianes inclòs, enfilem cap al bus fins a Perpinyà, última parada. Avui el Canigó només s’intueix rere els núvols. A la Casa de la Generalitat, l’escriptor Joan-Lluís Lluís ens obre la porta, la sala ja és plena, ens esperen. Jordi Manent, autor de la biografia Pompeu Fabra a l’exili, 1939-1948, hi ofereix una conferència sobre la vida del Mestre a l’exili, acompanyat de Jordi Puigbert, director de la Casa de la Generalitat, i de la directora general Ester Franquesa.

Conferència sobre Fabra a la Casa de la Generalitat de Perpinyà. Amb Jordi Manent, Jordi Puigbert i Ester Franquesa.

‘Va ser un dels fars dins la foscor dels anys a l’exili’, diu Manent, que considera Fabra un símbol vivent i recorda que va continuar treballant per la cultura i la llengua fins al final. Que la seva flama no es va apagar mai, malgrat totes les adversitats, i en destaca la feina, la coherència, el compromís, el patriotisme.

Els paral·lelismes es fan, novament, inevitables, i en el torn de preguntes, la presidenta d’Òmnium Cultural a Catalunya Nord, Montserrat Biosca-Planes, recorda les dificultats d’anys passats, també en la defensa de la llengua, i deixa el neguit enlaire: ‘Tornem a ser en una situació dolenta. I ara què farem?’

La preinscripció per al curs 2018-2019 s’endarrereix un mes, fins a la primera quinzena d’abril

La Generalitat de Catalunya ha anunciat que la preinscripció per al curs 2018-2019 s’endarrereix un mes, en plena polèmica per si el formular inclourà o no una casella per tal que les famílies puguin triar la llengua vehicular en què volen que estudiïn els seus fills entre el català actual o el castellà. Així doncs, el termini per fer la preinscripció començarà la primera quinzena d’abril, enlloc de la primera de març com va ser l’any passat.

Segons la Generalitat el canvi respon a la demanda reiterada de diferents sectors de la comunitat educativa. El Departament d’Ensenyament ha explicat en un comunicat el procés de preinscripció dels ensenyaments de segon cicle d’educació infantil, primària i secundària obligatòria s’iniciarà a finals de la primera setmana o la segona d’abril, tal i com es va comunicar fa uns dies als representants dels municipis.

L’endarreriment, s’assegura, ha de facilitar que un major nombre d’alumnes nouvinguts o que es trobin situacions de canvis, per exemple de domicili, puguin participar en el procés de preinscripció de forma ordinària. Aquest any s’incorpora, com a novetat, la preinscripció electrònica en els cicles formatius de grau superior de Formació Professional, amb la qual s’elimina la preinscripció en paper. Aquest any la resolució és única i agrupa ensenyaments obligatoris i postobligatoris.

Merkel nomena nova secretària general de la CDU la seva possible successora

La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha designat avui a Annegret Kramp-Karrenbauer, primera ministra del diminut estat federat del Sarre, nova secretaria general de l’Unió Cristiano Demòcrata (CDU), en comptes del dimissionari Peter Tauber.

Kramp-Karrenbauer és considerada possible successora de Merkel com a líder del partit i futura candidata a la direcció del govern. A més, l’acostumen a comparar amb Merkel pel seu estil sobri i serè. En una compareixença conjunta davant la premsa, Merkel ha dit que ‘és una gran sort’ de poder comptar amb els serveis de la que fins ara havia estat cap del govern regional. Merkel ha destacat que no és natural que una primera ministra que va guanyar les eleccions no fa massa temps deixés la funció de govern per a dedicar-se al partit.

La dirigent conservadora va obtenir un triomf decisiu en els comicis regionals de Sarre el març de 2017, el tret de sortida d’una sèrie de fracassos dels socialdemòcrates amb Martin Schulz al capdavant, que van culminar en el pitjor resultat històric als comicis generals del 24 de setembre.

Kramp-Karrenbauer va desafiar tots els pronòstics i es va alçar en la seva regió limítrof amb França amb un 40,7 per cent dels vots, davant d’un 29,6 del SPD. Des de llavors, governa per segona vegada amb el SPD de soci menor.

Renovació a la CDU
La futura secretària general dels democristians ha anunciat una renovació dels continguts del partit. En aquest sentit, ha dit que en els pròxims mesos posarà en marxa un debat sobre el programa de la CDU en què seran considerades totes els corrents de l’agrupació. Aquesta discussió es durà a terme ‘des de les bases fins a la cúpula’, ha anticipat.
‘La democràcia necessita partits populars forts’, ha argumentat. També ha defensat que la CDU s’ha d’orientar novament a obtenir el 40 per cent dels vots i no el 30. En les eleccions generals de setembre, la CDU va obtenir un 32,8 per cent dels vots, el seu pitjor resultat des del 1949.

La política del Sarre, qui es coneix com a ‘AKK’ per les seves inicials, treballa, des de fa anys, de manera estreta amb la cancellera, amb qui és comparada pel seu estil mesurat i analític i la seva tenacitat.

Des del 2010, forma part de l’executiva de la CDU i va ser integrant de la delegació democristiana que va negociar l’acord per la formació d’una nova gran coalició amb els socialdemòcrates.

Merkel envia un senyal als seus crítics
L’elecció de Merkel en favor de la cap regional del Sarre és interpretada com un senyal cap als més crítics en les seves files que demanden una renovació personal del partit i el govern.

Preguntada sobre si se sentia ja la ‘princesa hereva’ de Merkel, Kramp-Karrenbauer s’ha mostrat categòrica: ‘Mai no vaig ser apta per als papers de princesa, tampoc als Carnavals’. També Merkel ha desestimat la pregunta.

Kramp-Karrenbauer ha anunciat la seva renúncia a la direcció del govern del Sarre per a conceentrar-se en el partit en els moments en què Alemanya travessa una fase molt difícil, sense govern esptable des de les eleccions del 24 de setembre.

Qui és ‘AKK’?
Annegret Kramp-Karrenbauer va començar la seva carrera política fa més de tres dècades com a consellera al seu poble natal, Püttlingen, al sud-oest d’Alemanya, prop de la frontera francesa. Ha passat per diversos ministeris i el 2011 es va convertir en la primera dona a dirigir la regió més petita del país. El seu canvi de càrrec la converteix automàticament en l’esperança dels conservadors.

Kramp-Karrenbauer és partidària d’aplicar amb més duresa la reglamentació d’asil polític. Va ser molt criticada el 2015 en advocar pel matrimoni del mateix sexe, quelcom possible a Alemanya des de l’any passat. També està a favor de l’apertura del sacerdoci catòlic a les dones.

El PP recupera els Països Catalans per a la guerra de la llengua

TEMA DEL DIA
Torna el ‘pancatalanisme’.
El PP és un partit que lluita aferrissadament contra el concepte de Països Catalans, però són els primers a fer seu aquest marc quan es tracta de combatre la normalització lingüística o l’ensenyament en la llengua pròpia. En aquests moments, ha reobert la guerra per la llengua simultàniament a Catalunya, el País Valencià i a les Illes. Al Principat per la immersió lingüística, a les Illes pel decret del català a la Sanitat i al País Valencià per la llei del multilingüisme i la llei de la funció pública.

La pugna amb Ciutadans pels electors més espanyolistes els ha fet començar una cursa per a veure qui és més contundent a oposar-se a qualsevol normativa que impliqui un avenç lingüístic i, en el cas de les Illes i el País Valencià, ho aprofiten per erosionar els governs progressistes de Francina Armengol i Ximo Puig, que acusen de ‘pancatalanistes’. Tots dos són socialistes però governen en coalició amb partits nacionalistes com ara Més per Mallorca o Compromís, en el cas valencià.

Els arguments són similars arreu: el català és una llengua imposada que porta discriminació i fa perdre oportunitats davant el castellà, no prou protegit o fins i tot perseguit. Tot això arrebossat amb un discurs apel·lant a la ‘llibertat’ i demanant que no ‘es polititzi’ la llengua, que profereixen tant Mariano Rajoy com Albert Rivera sense ruboritzar-se. L’estratègia també consisteix a inventar entitats suposadament ‘independents’ com ara Societat Civil Catalana o la plataforma Mos Movem a Mallorca, que té poc suport popular però un gran ressò polític i mediàtic als mitjans afins. Rajoy ja ha rebut dues vegades a la Moncloa Societat Civil Catalana i a la manifestació d’aquest dissabte de Mos Movem a Palma hi va assistir la plana major del PP i de Cs. Tot i que va fer figa quant al nombre d’assistents, és molt probable que d’aquesta plataforma n’acabi sortint una Societat Civil Balear, amb els mateixos objectius que l’homòloga principatina.

En el cas de Catalunya, el PP ha anunciat que vol suprimir la immersió lingüística però no ha explicat com. El vice-president del partit, Pablo Casado, ha admès que no ho poden fer legislant al parlament, perquè no hi tenen majoria. I ha apuntat la via de ‘fer complir’ les sentències del Tribunal Suprem que imposen un 25% de castellà a les escoles. Casado també ha atacat durament el PSOE i Compromís per haver abraçat el ‘pancatalanisme’, per la política dels executius valencià i balear en matèria d’educació i per l’accés a la funció pública, i ha recordat la manifestació de diumenge a Palma. ‘No pot ser que un servei públic no sigui accessible a persones que viuen a les Balears i no parlen català’, ha dit, fent referència al decret del català a la Sanitat. Pel PP és igual que el decret estableixi dos anys de moratòria, perquè la prioritat és desgastar el govern de les Illes –o el del País Valencià–, pensant ja en les eleccions autonòmiques que es faran l’any que ve, juntament amb les municipals.

MÉS QÜESTIONS
Reobert el cas del metro.
Al PP valencià no únicament li retornen antics casos de corrupció, sinó també un de possible negligència en la gestió de les infrastructures públiques. L’Audiència de València ha ordenat al jutjat instructor de reobrir la causa de l’accident de la línia 1 del metro, ocorregut el 3 de juny de 2006, en el qual van morir 43 persones i 47 van resultar ferides. El jutjat d’instrucció número 21 de València ja la va arxivar el mes de maig proppassat per tercera vegada, després de descartar que hi hagués responsables penals. La magistrada va considerar que no s’havia acreditat que l’accident hagués passat a causa de l’estat del vagó o de les vies. Les mateixes fonts van informar que la decisió havia estat presa després d’estudiar els informes emesos per alguns perits i les declaracions de testimonis. Però ara s’ha reobert perquè l’associació de víctimes va denunciar-ne l’arxivament.

Llarena va per feina. Les primeres compareixences que aquesta setmana han de dur davant el Suprem espanyol una segona onada de dirigents independentistes, s’han saldat sense penes de presó per als encausats. Tant Marta Rovira com Marta Pascal han sortit del tribunal en llibertat, tot i que la primera amb una fiança de 60.000 euros. Tots els detalls de la declaració els podeu llegir en aquesta crònica de Pere Cardús. Ara caldrà veure què passa demà amb Artur Mas i Neus Lloveras i demà passat amb Anna Gabriel. No sembla que Llarena tingui ganes d’augmentar les penes de presó, però en matèria judicial espanyola no es poden fer mai previsions. Més aviat sembla que el jutge té ganes d’acabar la instrucció del cas per poder fer la instrucció dels càrrecs als encausats. Pot ser en aquell moment quan es demani la inhabilitació dels dirigents independentistes, segons que va explicar el ministre Rafael Català. Però mentre Llarena va per feina, la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela torna a acusar Trapero de sedició, en aquest cas pel referèndum de l’1-O. Ja ho havia fet pels fets del 20 de setembre, però ara, a més, en la interlocutòria no descarta d’encausar-lo aviat ‘pel delicte d’organització criminal previst en l’article 570 bis del Codi Penal’. Sis mesos després de l’excel·lent gestió que va fer el major Trapero dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el setge judicial s’estreny.

LA XIFRA
15%
és el percentatge de serveis mínims que el govern andorrà ha proposat als sindicats en la vaga de la funció pública que ha començat avui a Andorra i que durarà fins el 19 març. Els sindicats no faran vaga cada dia, sinó que aniran comunicant amb 48 hores d’antelació cada jornada de vaga.

PEL FORAT DEL PANY
I la investidura?
La declaració de Marta Rovira davant el Tribunal Suprem era el termini que havien acordat ERC i Junts per Catalunya per madurar les propostes d’investidura. Ara que ja s’ha fet la declaració, amb la dirigent d’ERC en llibertat, en teoria s’haurien de desblocar les converses. Amb tot, les dues parts coincideixen a dir que si bé hi ha voluntat d’acord, encara no és prou ‘madur’.

TAL DIA COM AVUI
El 19 de febrer de 1913
va morir Dolors Aleu i Riera, metgessa, primera dona llicenciada en medicina a l’estat espanyol i la segona que va assolir el títol de doctora. Aleu va haver d’anar a la universitat amb dos escortes que li va posar el seu pare, Joan Aleu, doctor en farmàcia, cap de la policia municipal, tinent batlle de Barcelona i governador general de Catalunya.

L’Euromed entre el País Valencià i el Principat és més lent en l’actualitat que fa 10 anys

Un trajecte en tren Euromed entre València i Barcelona és més lent en l’actualitat que fa 10 anys. En funció de l’hora, la connexió entre les dues ciutats oscil•la entre les 3 hores i 10 minuts i les 3 hores i 25, quan en la seva inauguració (l’any 1997) alguns trens cobrien el trajecte en menys de tres hores. Problemes conjunturals, a causa de les d’obres d’adaptació de l’ample ibèric a l’ample internacional i la coincidència de diferents serveis per les mateixes vies, afecten la connexió més ràpida entre el País Valencià i el Principat, però també altres d’estructurals i polítics. En el desè aniversari de l’AVE Madrid-Barcelona, la Generalitat Valenciana, Ferrmed i l’Associació Valenciana d’Empresaris han valorat alguns d’aquests reptes en contraposició als avenços de la connexió d’alta velocitat per a passatgers amb Madrid. Amb una distància semblant, va ser inaugurada l’any 2010 i permet fer el trajecte en una hora i 54 minuts.

El secretari autonòmic d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana, Josep Vicent Boira, exposa a l’ACN que dos dels principals problemes estructurals i polítics de l’eix mediterrani es troben a la via única entre Vandellós i Tarragona i a la ‘manca d’una aposta ferma’ del govern espanyol. L’any 2013, el ministeri de Foment va inaugurar la connexió entre Alacant i Madrid en un temps de 2 hores i 20 minuts i aquest mateix 2018 la connexió entre Castelló i la capital espanyola. Les connexions d’alta velocitat entre les tres capitals valencianes estan pendents dels avenços en el Corredor Mediterrani i, en el cas de Castelló i València, condicionades per les obres i motiu de diversos endarreriments i polèmiques.

Boira considera que l’estat espanyol no ha fet una aposta decidida pel corredor mediterrani que ‘no és que tingui els mateixos problemes estructurals que fa 10 anys, sinó que té els mateixos de fa 100 anys’. El secretari autonòmic remarca que, mentre que en altres eixos s’ha avançat i reduït el temps de viatge, al Corredor Mediterrani ‘augmenta, disminueix la qualitat del servei i es produeix una saturació de les línies’. Un exemple d’aquesta saturació són els 40 quilòmetres de via única entre Vandellós i Tarragona, en els quals es treballa per construir una nova via, que segons les previsions del ministeri de Foment espanyol podria estar enllestida enguany i reduir el temps de trajecte en mitja hora entre València i Barcelona a finals del 2018.

Amb tot, l’Associació Valenciana d’Empresaris ha denunciat recentment que els trens de passatgers que circulin pel futur tram Tarragona-Castelló del Corredor Mediterrani no podran assolir velocitats entre els 300 i els 350 quilòmetres per hora, malgrat ser una plataforma d’ample internacional. Aquesta limitació es produeix perquè la infraestructura actual no va ser projectada per a l’AVE, un fet que impedirà velocitats màximes per a passatgers, tot i que no així per a mercaderies. Els empresaris apunten a deficiències com l’absència dels radis via adequats, que la infraestructura no està electrificada a la potència requerida, que no hi ha la distància entre els eixos de via i les distàncies a la catenària que necessiten els trens que circulen a màxima velocitat.

Així mateix, troben a faltar els sistemes de seguretat ERTMS, tot i que afegeixen que s’instal•laran posteriorment. Per la seva part, el president de l’associació Ferrmed, Joan Amorós, alerta que si no hi ha un desdoblament de línia d’alta velocitat pròpia entre Tarragona i València a partir del 2022 i 2023 hi haurà ‘problemes greus de saturacions’ i considera un ‘error gravíssim’ que no estigui programada una doble plataforma d’alta velocitat. En la seva opinió, el túnel passant a la ciutat de València i aquesta doble plataforma s’hauria de programar el més aviat possible per poder dur a terme tots els estudis perquè el 2025 ‘a tot estirar’ hi hagués aquesta línia d’alta velocitat que superés els problemes previstos.

A banda d’aquests problemes, el secretari autonòmic d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana assenyala hi ha deficiències greus de saturació de línies al voltant de la ciutat de Castelló i que hi ha un ‘desconeixement absolut’ de la planificació del ministeri de Foment en aquest tram entre Castelló i Tarragona. Les mateixes incògnites existeixen en la convivència i prioritats que s’establiran entre els trens de mercaderies, rodalia i alta velocitat, segons explica.

Preguntat sobre si creu que en un futur hi haurà una línia d’AVE entre el País Valencià i Catalunya, Boira conclou: ‘Em conformaria amb una via d’ample internacional per connectar tots els territoris i donar servei les empreses que ens han de connectar amb Europa i si tinguéssim això, sobre aquesta línia, es podríem planificar serveis, tot i no ser AVE, que fossin a l’alçada de la dimensió demogràfica, econòmica i productiva de l’eix mediterrani’.

Xuclà i el batlle de Ripoll reclamen la compareixença del director del CNI per explicar la relació amb l’imam

El coordinador de diputats al Congrés i senadors del PDeCAT, Jordi Xuclà, i el batlle de Ripoll, Jordi Munell, han comparegut avui a la cambra baixa espanyola per tornar a demanar la compareixença del director del CNI a la comissió de secrets oficials. Xuclà ha lamentat que, sis mesos després dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, ‘encara no s’ha fet efectiva la compareixença que va demanar ell mateix el 18 de novembre’ i ha exigit les ‘explicacions pertinents’ després de conèixer-se el ‘vincle’ de l’imam de Ripoll i el cos d’intel·ligència estatal.

La comissió de secrets oficials es va reunir per últim cop el 14 de desembre, segons ha explicat Xuclà, que ha subratllat que la presidenta de l’ens va assenyalar aleshores que la primera setmana de febrer es faria una nova reunió per a fer efectiva la compareixença. El diputat ha adreçat una carta a la presidenta del Congrés espanyol per a demanar la convocatòria de la comissió.

El batlle de Ripoll ha denunciat la ‘falta d’informació’ del govern espanyol i del director del cos d’intel·ligència. ‘No sabem ni tan sols si l’imam estava a sou del CNI’, ha subratllat. Munell ha reclamat ‘més transparència’ perquè la ciutadania ‘pugui completar el cicle de dol’. Jordi Munell ha considerat, finalment, que l”ocultació’ d’una informació ‘tan greu’ genera ‘inseguretat i incertesa’, per la qual cosa ha afegit: ‘Ens sentim traïts i enganyats com a societat’.

En crida i cerca tres investigats més per ocupar el rectorat de la UAB el 2013

Tres persones més de les 27 que estan encausades per haver ocupat el rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’abril del 2013 tenen una ordre de crida i cerca per no haver-se presentat al jutjat per recollir la notificació d’obertura del judici oral. El col·lectiu ’27 i més’, en què s’agrupen les persones investigades, ha ofert una roda de premsa avui  a Barcelona per a ‘demostrar que no s’amaguen’. El col·lectiu ha tornat a demanar a la UAB que renunciï a la responsabilitat civil i que es posicioni a favor de la seva absolució.

Com ja ha passat en les darreres setmanes amb vuit investigats més vinculats a aquesta causa, la decisió de no presentar-se al jutjat pot comportar la detenció. En aquests casos, els investigats han estat arrestats i després posats en llibertat. La Fiscalia demana penes d’entre 11 i 14 anys de presó per a les persones investigades en la causa.

L’Institut del Teatre homenatja Benet i Jornet amb una exposició retrospectiva

L’Institut del Teatre homenatja amb una exposició al dramaturg Josep M. Benet i Jornet, autor d’una cinquantena de textos teatrals i guionista d’emblemàtiques sèries de televisió, qui també va exercir com a professor a l’Institut del Teatre entre els anys 1974 i 1981.

L’exposició retrospectiva ‘Josep M. Benet i Jornet. Descripció d’un paisatge’ s’ha inaugurat avui i aplega imatges i textos en què es repassa la trajectòria del ‘Papitu’, nom amb que l’autor és conegut en la intimitat. També es pot veure un muntatge audiovisual amb fragments de les seves pel·lícules i sèries, i la reproducció del passadís de la casa familiar (on l’autor tenia exposada una col·lecció de cartells de les seves obres). La mostra, una producció del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE), es troba al vestíbul de l’Institut i tindrà caràcter itinerant.

Set mossos aniran a judici per l’agressió a tres manifestants de les protestes pel desallotjament de Can Vies

Un sergent, un caporal i cinc agents dels Mossos d’Esquadra seran jutjats a l’Audiència de Barcelona per haver agredit presumptament tres joves el maig del 2014 en les mobilitzacions contra el desallotjament de Can Vies, al barri de Sants de Barcelona. Segons ha explicat el portaveu d’Alerta Solidària, David Aranda, els fets van ocórrer al carrer de Rosés quan quatre manifestants tornaven cap a casa. Aleshores un grup de mossos els hauria rodejar, insultat i n’hauria agredit tres amb les defenses reglamentàries. Entre altres lesions, els joves van patir contusions i un d’ells va rebre un cop que li va provocar el desplaçament dels ossos nasals. El judici començarà el 30 d’abril i continuarà el 2 i 3 de maig.

L’acusació particular demana penes que sumen fins a 15 anys i mig de presó pels delictes contra la integritat moral, de lesions i de lesions amb deformitat. Concretament, sis anys per tres delictes contra la integritat moral (dos per cada delicte); cinc per dos delictes de lesions (dos i mig per cadascun) i quatre anys i mig per un delicte de lesions amb deformitat. Així ho ha detallat Alerta Solidària, el col·lectiu que va impulsar la querella d’aquest grup conegut com les ‘quatre roses’. La fiscalia, per la seva banda, demana penes que sumen fins a set anys de presó per delictes de lesions i l’absolució per a dos dels mossos.

Pàgines