L’onada de calor que va arribar el dijous començarà a desaparèixer a partir de demà. Ahir van arribar a 40 °C en uns quants municipis. Avui la calor no recula i la temperatura es manté enfilada a bona part del país.

La calor és intensa sobretot al País Valencià, on l’AEMET ha emès dos avisos vermells a causa de la intensitat de les temperatures màximes. En concret, en les comarques a prop del litoral, com ara la Costera i la Vall d’Albaida, on alguns municipis poden arribar a 44 °C. En uns altres indrets, també es pot arribar a 42 °C.

A Catalunya, hi ha avisos de calor a les comarques de la demarcació de Lleida i a l’Empordà. La temperatura màxima serà semblant a la d’ahir o més baixa, llevat dels punts del quadrant nord-est del Principat, on augmentarà una mica, si bé a punts de l’Alt Empordà l’ascens podrà ser moderat, segons que recull Meteocat. A les comarques de Lleida, a la conca de Tremp, i al quadrant nord-est, passaran de 38 °C, i localment es podrà arribar a 40 °C.

A les Illes, la situació serà semblant, però les temperatures màximes ja comencen a baixar. Segons l’AEMET, rondaran entre 35 °C i 38 °C en les illes del nord, i entre 29 °C i 34 °C en la resta. A la Franja, la calor és especialment intensa al Matarranya i al Baix Cinca.

Sábado 20 de julio, soleado en general.
Temperaturas entre 35 y 38ºC en el norte de las islas y entre 29 y 34ºC en el resto.
Vientos del sur.

Predicción #illesBalears:https://t.co/c9dazv1DFJ pic.twitter.com/CfwYD9ePLF

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) July 20, 2024

Quin temps farà demà?

De cara a demà, és previst que hi hagi un descens generalitzat de les temperatures. A Catalunya, a la part oriental del Pirineu, hi haurà intervals ennuvolats i segurament hi haurà tempestes que poden ser localment fortes durant la matinada. Pel que fa a la temperatura, hi haurà un descens notable de les màximes, excepte al litoral tarragoní, on es mantindran altes.

Al País Valencià, el cel estarà poc ennuvolat i no és previst que hi hagi pluja. Hi haurà pocs canvis pel que fa a les temperatures mínimes. En canvi, es notarà un descens notable en les màximes, excepte a les comarques del centre i sud del litoral, en què no hi haurà massa canvis.

A les Illes, hi haurà intervals ennuvolats i baixa probabilitat d’alguna precipitació deble. Hi haurà pocs canvis pel que fa a les temperatures nocturnes. En les diürnes, en canvi, baixaran molt. A la Franja, el descens de les temperatures també serà considerable.

Àlex Gorina (Barcelona, 1952) és un dels crítics de cinema més importants del país. Entre molts més projectes, feia trenta-set anys que presentava La finestra indiscreta a Catalunya Ràdio, i ara es jubila, tot i que continuarà escrivint i fent algunes col·laboracions. Parlem amb ell sobre aquesta retirada, el canvi de vida i, sobretot, com veu el panorama comunicatiu, cultural i cinematogràfic català. Diu que li agrada dur la contrària, no passar per l’adreçador, i valora especialment la llibertat. De fet, parla sense embuts i ho té molt clar: no cal esperar a tenir la conclusió definitiva per a alçar la veu.

—Per què heu decidit de jubilar-vos ara?
—Me’n vaig anar a viure a la Garrotxa en un reagrupament familiar per a cuidar la mare, i vaig pensar que tocava abaixar el ritme, i més després d’algunes alertes de salut. Vaig fer tantes coses alhora durant els vuitanta, noranta i dos mil que he perdut temps d’altres coses. No m’aturaré del tot i La finestra indiscreta continuarà existint, però serà nova i no tindrà res a veure amb nosaltres.

—La presentarà Toni de la Torre.
—Sí, i no sé ni en vull saber res, perquè no vull donar la imatge que en moc els fils. Si a la ràdio els interessa la marca i els agrada el projecte presentat, confio que serà bo, però jo no hi pinto res. Toni de la Torre em volia demanar consells, però amb elegància li vaig contestar que no, perquè ell deu tenir les idees clares, amb un equip propi, i jo no puc aconsellar-los. I necessito fer un dol. Tot el que he fet m’importa. Després de trenta-set anys, m’he d’acostumar a viure sense la Finestra. És més difícil que no sembla…

“M'he d'acostumar a viure sense la Finestra. És més difícil que no sembla...”

—En quin sentit?
—Tenies la vida muntada al voltant d’un programa i són molts anys amb un mateix equip, deliciós. Implicarà no veure’ls cada dia i no entrar a la ràdio. També deixo L’audiovisual –que ha durat trenta-cinc anys– i més coses. A Catalunya Ràdio, hi he estat quaranta-un anys i hi he fet més programes. Però és veritat que La finestra indiscreta n’és el factor representatiu.

—Continuareu col·laborant al Catalunya nit, de Manel Alías.
—Sí. Hi ha gent que troba el programa massa diferent i ja el vol reconduir. A mi m’agrada moltíssim pel ritme, l’ambient personal, la reflexió… Hi ha una crisi gravíssima d’objectius en el món de la comunicació, no m’agraden moltes coses que es fan, però el seu informatiu fa la diferència.

—En què consisteix aquesta crisi?
—Vivim sotmesos a les audiències i al “la gent vol això”. Les audiències no les he seguides mai, perquè són una falsificació, no són científiques, ningú no sap d’on surten, ni qui les certifica, però la vida de moltes persones i el dret de molts oients d’escoltar certes coses depèn d’això. Es creu que, com que la majoria sempre té el dret i la raó, la minoria no té mai dret de res. “És que la gent vol futbol”. I el 10% que no en vol? Com saps què vol la gent? De quina gent parles? De la gent que consumeix el que tu vols perquè has decidit que el més còmode és que no tinguin més remei que veure el que ofereixes.

—Per exemple?
—Aquests programes de mitja hora que són una competició de dos famosos fent pastissos o que volen triar el poble més no sé què de Catalunya. Tots aquests programets de “hi, hi, ha, ha” en què sempre apareixen els mateixos. Pot ser divertit una vegada, o dues, però més no, busquem unes altres coses. Diuen “Catalunya Ràdio amb la cultura”. Però on? Hi ha La finestra indiscreta, un programa de llibres… Però els programes genèrics es dediquen poc a la cultura. El món del teatre està revoltat.

“Diuen 'Catalunya Ràdio amb la cultura'. Però on?”

—D’entrevistes sobre teatre se’n fan, als mitjans, però a vegades duren deu minuts i no van gaire al fons de res.
—Perquè no volem anar al fons de res, no fos cas que siguem avorrits… “Dona’m un titular!”, “Quina és l’experiència més divertida de la teva vida?” En aquests moments, hi ha quatre productores que decideixen quines són les programacions de TV3 i Catalunya Ràdio i hem arribat a un punt greu de renúncia al pensament, a la cultura, a l’anar una mica més enllà. Fem televisions i ràdios perquè puguis fer coses amb el mòbil i no passi res. No tenim ni un minut per a seure tranquils a parlar.

—Creieu que els pòdcasts poden ajudar a això, d’alguna manera? N’hi ha de molt banals, però també n’hi ha que dediquen una hora i mitja a parlar tranquil·lament de qualsevol tema cultural.
—Sí, però costa trobar-los. Aquesta meravellosa macrooferta tan democràtica ens ha dispersat absolutament. Segurament, hi ha gent que escolta aquesta mena de pòdcasts, encara que siguin minoria, però per què a la pública no es fan coses similars? Sobre la macrooferta, jo vaig renunciar a seguir sèries perquè requereix moltíssimes hores i no vull deixar de veure pel·lícules, concerts, els amics…

—Quan l’amor al cinema es converteix en feina, com es viu aquest consum audiovisual?
—És com tot… A la Guía del Ocio dèiem: “Cada setmana es mor un crític perquè tu puguis veure les millors pel·lícules”. Ens mengem molta porqueria, però sempre he aguantat les pel·lícules, perquè no saps en quin moment hi haurà una sorpresa que farà que prenguin una altra dimensió. Tot i que ara ja no tinc tanta paciència. El cinema no és perfecte i a mi, per exemple, les pel·lícules de guerra, com a gènere, no m’agraden, tot i que n’he vist moltíssimes, i algunes de les pel·lícules que més m’agraden són de guerra.

—Els crítics teniu autoritat?
—Ja no. A un crític de cinema li demano coneixement per a poder trobar referents, ubicar les coses, saber quina és la trajectòria del director… Això demana espai i temps, que és el que no tenim. Ara tot es fa amb minipeces i de manera simpàtica, els influencers tenen autoritat i alguns poden ser bons, però estem segurs que el que diuen ho fan sense publicitat o ingressos darrere? El crític de cinema tampoc no era Déu. Si no estàs d’acord per sistema amb un crític, aquest et serveix. Però el cinema ja no importa tant, i per tant un crític ja no importa gens…

—Ho dieu pel consum de sèries?
—La sèrie forma part del món audiovisual, l’error és parlar de cinema i de sèries, però és veritat que potser la gent les prefereix perquè les miren a casa mentre fan 24.000 coses més. Al cinema estàs tancat en la foscor durant una hora i mitja, i aquesta hora i mitja avui dia no ens la regalem. Tenim un problema, i tot ve de la crisi absoluta de l’educació i la desaparició de l’humanisme. Per què necessiten que tothom aprengui durant tants anys matemàtiques?

“Al cinema estàs tancat en la foscor durant una hora i mitja, i aquesta hora i mitja avui dia no ens la regalem”

—Estimulen la lògica i el pensament abstracte.
—D’acord, però si necessitem lògica i pensament abstracte, per què no posem la filosofia al mateix nivell? Per què no necessitem les humanitats? I la música? Volen que hi hagi una competició de talents en determinats aspectes, que són els productius, però pel camí hem perdut l’humanisme i tenim una crisi de valors.

—Alguna vegada heu parlat també de crisi en el món cultural.
—L’altre dia em vaig quedar glaçat perquè em van dir “punky antisistema”. No en tinc pas pinta, però crec que és perquè porto la contrària. Ara vivim aterrits per no cometre errors políticament incorrectes, que posin fi a la teva carrera, que et converteixin en un monstre. Té a veure amb el sexe, amb el feminisme… Som en un procés d’autocorrecció imprescindible, però correm el perill que acabi tallant-nos les ales per poder-nos expressar lliurement, com feia Ocaña. La lluita per la justícia i els drets, sense voler, la convertim en una castració absoluta d’unes altres llibertats i drets.

—Com s’ha traslladat això al món del cinema?
—Per exemple, ara hi ha molta por de filmar una escena de sexe. I hi ha controls sobre qui hi ha al plató, etc. Em sembla molt bé, si són persones imprescindibles i sobretot si als actors els importa, però m’he passat la vida reclamant escenes sexuals autèntiques. N’estic fart, d’aquestes en què la gent surt del llit amb el llençolet posat i ja porta els calçotets. Qui acaba de fer sexe i s’aixeca del llit en calçotets per anar al lavabo? És ridícul… No demano que tots els actors tinguin sexe de veritat ni parlo de pornografia. Però si ells hi estan d’acord i volen fer l’escena, que la facin. Ara no es podrà fer…

“Ara hi ha molta por de filmar una escena de sexe”

—Precisament, assegurar-se que tothom està còmode i que hi ha consentiment en tot allò que es fa també facilitarà que es filmin nus i escenes de sexe versemblants amb llibertat.
—Jo vaig arribant a les meves conclusions, però estic en progrés mental permanent, evolucionant i trobant la manera d’expressar-me. No callaré per esperar el moment en què cregui que he arribat a la conclusió definitiva, perquè llavors no diré res la resta de la vida. En aquests moments penso això. I crec que s’aprofita la por a la llibertat d’expressió per restringir-la.

—Dieu que us caracteritzeu per portar la contrària. Alguna vegada heu hagut de passar per l’adreçador?
—No, perquè un programa de nit i cap de setmana no se l’escolten gaire. He conegut gent que ha cregut en la necessitat de fer coses. Es va crear Catalunya Cultura, que va durar el que va durar. No es va dirigir bé i era políticament molt dirigit. I cal dir que fem manifestacions per moltes coses, però ni una de sola a favor de la cultura. Si es carreguen un programa, el món de la cultura no mou ni un dit. I fas una emissora que es diu Catalunya Cultura, però la gent no se l’escolta. Hem de fer un mea culpa.

—Això també passa al cinema català?
—Absolutament, és incomprensible. La música o el teatre en català tenen seguidors i em sorprèn que la gent que escolta música o la ràdio, va al teatre i va als concerts en català, no li importi el cinema en català. Té una desconfiança endèmica. Probablement, hi va haver una època en què era decebedor, però ja fa molts anys que no.

“El cinema en català té una desconfiança endèmica”

—Joel Joan diu que el cinema en català fa films d’autor que guanyen premis a festivals, i que això està molt bé, però que s’ha oblidat d’entretenir el públic, que hi compta poc i que necessita diversificar els continguts. Què en penseu?
—Crec que ens falta molta cosa. L’actual generació de directores de talent extraordinari, la vaig detectar fa vuit anys. He fet programes sobre les dones del cinema català i tant com he pogut en aquest sentit. Estic molt content dels resultats, però fa un parell d’anys que els dic que han d’obrir una mica els ulls al món, totes expliquen la seva anècdota personal.

—Darrerament, també hi ha hagut molta autoficció feta per dones en el món literari.
—I està molt bé, però el món no s’acaba amb la teva experiència d’adolescència, del poble de vacances o del primer amor. Tot això ha d’existir i està bé perquè, a més, cada pel·lícula no deixa de ser un autoretrat, però també estaria bé que es fessin unes altres coses, elles i ells. Entenc que són molts centenars d’anys de retard i molt per compensar i trobar equilibris.

Àlex Gorina: “TV3 ha fet molt de mal al cinema català”

—Però l’autoficció femenina ve a ocupar un buit, especialment en el cinema: sempre ens havien explicat les coses ells, amb la seva perspectiva i, a vegades, directament, deixant d’explicar certes històries. Potser hem tingut necessitat d’autoexplicar-nos perquè ningú no ens havia explicat, o no ens havia explicat bé.
—Tota la raó, i hi ha molta feina a fer. Al final, aquest grup de directores només té vuit anys o deu. Però no podem esperar un segle que la cosa s’equilibri i pugueu explicar unes altres coses. No cometeu l’error de reduir el món. També hi ha directors que han vist la vida amb ulls de dona i ho han fet bé. I m’agradaria que no es cometés el mateix vici a la inversa i alguna directora mirés el món de l’home bé, que en algun cas ja passa. Però, vaja, estic encantat amb aquest moviment de directores. I si una fa una pel·lícula que no li surt bé tampoc no deixarem de dir-ho, seria una limitació.

Quan han de dir una a o una e en posició àtona, els parlants del català oriental pronuncien una vocal neutra, cosa que origina confusions a l’hora d’escriure. Tot seguit donem deu consells per a evitar equivocacions.

Masculins i femenins

En català, els masculins solen acabar amb -e (metge, viatge, espectacle…) i els femenins amb -a (neboda, pedra, conducta…), però hi ha moltes excepcions. Vegem les més importants:

1. S’escriuen amb -a final els masculins amb terminacions invariables, com ara -cida (un homicida) i -ista (un electricista).
2. S’escriuen amb -e­ final els femenins amb terminacions invariables, com ara -aire (la puntaire), -ble (dona amable), -ne (fulla perenne).
3. Tenen dues terminacions mots com ara: un altre dia / una altra vegada; un alumne / una alumna; un home autodidacte / una dona autodidacta; el dia exacte / l’hora exacta; el mestre / la mestra; un mocador negre / una camisa negra; el nostre fill / la nostra filla; el pediatre / la pediatra; un nen pobre / una nena pobra; el psiquiatre / la psiquiatra; el rapsode / la rapsoda.

Verbs

4. En els verbs, si la vocal neutra és la penúltima és una -e: tornen, estimàveu, diries… I si és l’última és una -a (torna, estimava, diria), llevat dels infinitius (rebre, moldre…) i quatre formes del present (o imperatiu): omple, corre, vine i obre. També s’escriu amb -e final la forma col·loquial digue-li (digues-li), digue’m (digues-me).
5. Hi ha mots que podem escriure amb a o amb e: arrancar o arrencar; establa o estable; nadar o nedar; xarrar o xerrar; xocolata (femení) o xocolate (masculí)… També hi ha el cas de llançar o llençar, tot i que segons alguns diccionaris llençar vol dir ‘rebutjar’ i llançar té els altres significats.

‘Llançar’, ‘llençar’ o ‘tirar’?  

6. Així mateix, podem escriure néixer o nàixer; jeure o jaure; treure o traure, però quan l’arrel d’aquests verbs és àtona (i, per tant, vocal neutra en català oriental) sempre hi escrivim una a: naixia, naixent, jaiem, jauria, traieu, trauran…

Dues formes, dos significats

7. Hi ha mots que tenen significats diferents segons si s’escriuen amb a o amb e. Heus ací els més importants:

• acta (document) – acte (fet realitzat)
• afecte (sentiment) – efecte (resultat de l’acció d’una causa)
• basa (conjunt de cartes jugades) – base (lloc on descansa alguna cosa)
• conducta (manera de comportar-se) ­– conducte (objecte per on passa un líquid)
• cova (cavitat) – cove (recipient)
• espacial (de l’espai) – especial (diferent dels altres)
• espècia (condiment) – espècie (grup de plantes o animals)
• fabril (de les fàbriques) – febril (de la febre)
• ginebra (licor) – ginebre (arbust)
• lliura (unitat de pes) – lliure (no subjecte)
• quadra (estable) – quadre (pintura)
• regla (norma) – regle (instrument per a fer línies)
• vespra (vigília) – vespre (part del dia)

8. Semblantment, sovint confonem un nom (acabat amb –e) i el present del verb corresponent, que té la tercera persona acabada amb a.

• afecte (sentiment) – afecta (verb afectar)
• avantatge (superioritat) – avantatja (verb avantatjar)
• centre (punt situat al mig) – centra (verb centrar)
• compte (càlcul) – compta (verb comptar)
• dubte (indecisió) – dubta (verb dubtar)
• entusiasme (exaltació de l’ànima) – entusiasma (verb entusiasmar)
• projecte (pla proposat) – projecta (verb projectar)
• respecte (deferència) – respecta (verb respectar)
• subjecte (sotmès) – subjecta (verb subjectar)
• tracte (manera de procedir) – tracta (verb tractar)
• viatge (desplaçament) – viatja (verb viatjar)

Calaix de sastre

9. Quan la vocal neutra dubtosa és a l’interior, podem cercar mots de la mateixa família en què la a o la e sigui tònica. Per exemple, si diem calaix escriure calaixera; si diem recomano escriurem recomanació; si diem estrep escriurem estrebar; si diem taula, escriurem taulada (conjunt de gent asseguda en una taula); però si diem teula, escriurem teulada (coberta feta amb teules).
10. I el darrer consell és repassar un seguit de mots que no encaixen en cap dels apartats anteriors:

• S’escriuen amb a: afaitar, ambaixada, arracada, assassí, avaluar, avaria, davant, naixement, peixater, racó, ramat, rancor, raspall, sanefa.
• S’escriuen amb e: ametista, assemblea, berguedà, caneló, Caterina, efeminat, emparar, enxaneta, enyorar, Esparreguera, flaire, gelea, Gramenet, javelina, malenconia, Matilde, meravella, orfe, polseguera, punxegut, ràfega, resplendir, sergent, vernís.

El govern de la Generalitat de Catalunya és en funcions d’ençà que es van convocar les eleccions del passat 12 de maig. Tot fa preveure que encara han de passar unes quantes setmanes abans no s’investeixi un nou president i, fins aleshores, es mantindrà la mateixa estructura d’alts càrrecs, l’anomenat sottogoverno. Tot just aquesta darrera setmana s’ha actualitzat la llista de personal designat pel govern d’acord amb les normes de transparència. S’hi poden consultar dades, com ara, el nom, el sou o el temps que fa que s’ocupa el càrrec. VilaWeb ha estudiat aquestes dades i us n’ofereix un resum.

Entre els càrrecs nomenats a dit es poden diferenciar clarament dos grups. Per una banda, personal que forma part del govern mateix, com són els alts càrrecs, que ocupen la direcció política de l’administració, i el personal eventual, que ocupa llocs de confiança o assessorament. I per una altra, trobem els directius de les entitats del sector públic, és a dir, responsables d’entitats públiques, com ara Ports de la Generalitat, el Servei Català de Trànsit o l’Institut Català de la Salut. Aquests no estan vinculats necessàriament al color polític del govern, però en tot cas depenen de les decisions polítiques.

En total, són 580 càrrecs, que poden arribar a canviar segons el govern de torn. D’aquests, 189 són alts càrrecs, que inclouen secretaris generals i directors generals, i 159, personal eventual, que inclou membres dels gabinets, secretaris i assessors; els uns i els altres sumen 348. Alhora, hi ha 232 directius d’entitats públiques.

Aquests 580 càrrecs són els més representatius de la influència política en l’administració, però no són tots els treballadors que depenen de manera directa de les majories polítiques. Caldria incloure-hi també nomenaments, com ara, els subdirectors generals –el graó més alt de la carrera funcionarial–, que són de lliure designació però que han de ser triats necessàriament entre funcionaris de carrera o els qui formen part d’entitats i autoritats independents, que tenen una designació política, com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, l’Institut Català de Finances, l’Autoritat Catalana de la Competència o l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades.

Quina vinculació tenen amb el color polític del govern?

Una primera pregunta que pot sorgir és fins a quin punt canvia la direcció de l’administració quan canvia el govern. Sobre això, en l’àmbit internacional, trobem casos com el d’Espanya, Xile o Turquia, que substitueixen totalment el sottogoverno quan canvia el govern, i això inclou secretaris, sotssecretaris d’estat, directors i subdirectors generals. En canvi, hi ha uns altres estats, com Bèlgica, el Regne Unit o Dinamarca, que no fan canvis en les direccions generals. A Alemanya i Noruega encara van més enllà i no canvien ni la major part dels assessors, en un sistema basat en la professionalització dels directius públics i no pas en la fidelitat als partits.

En el cas de Catalunya, no hi ha cap mena d’estabilitat, perquè la direcció de l’administració és substituïda gairebé del tot després de cada canvi de govern.

Així, dels 348 alts càrrecs i eventuals que hi ha ara, solament 34 –menys d’un 10%– van assumir el càrrec abans del 24 de maig de 2021, quan Pere Aragonès va esdevenir president.

L’alt càrrec que més temps fa que ocupa el mateix lloc ininterrompudament, i amb molta diferència, és José Luis Ramírez, de l’assessoria jurídica, que va ser nomenat el juliol del 2004, quan el president era Pasqual Maragall. El següent és Jordi Menéndez, que d’ençà del 2010 és responsable de l’oficina de l’ex-president José Montilla, i també trobem com a càrrecs nomenats abans de l’entrada d’Aragonès Maria-Reis Quinzaños de Vis, responsable de l’oficina de l’ex-president Artur Mas, o Josep Lluís Alay, de la del president Carles Puigdemont. Aquests són uns càrrecs que no tria l’actual govern. També destaquen, entre els qui fa més temps que hi són, sis dels delegats del govern de la Generalitat a l’exterior.

Tota la resta, és a dir, un total de 314, han estat nomenats després de l’entrada del president Aragonès.

Aquí hi ha una data clau, que és l’octubre del 2022, quan Junts va sortir del govern i ERC va passar a pilotar tot sol l’executiu. Dels alts càrrecs i personal eventual que hi ha avui, 127 ja ocupaven el càrrec abans del trencament, mentre que la majoria, 187, s’han canviat posteriorment, fet que significa que la majoria del sottogoverno fa menys de dos anys que ocupa el càrrec actual. Aquesta dada demostra el lligam tan estret que hi ha entre el càrrec i qui governa.

De fet, els nomenaments no es fan solament en el moment de l’entrada al govern o quan hi ha un canvi de majories, sinó que no s’aturen. Enguany, per exemple, s’han designat vint-i-quatre nous càrrecs, malgrat que no hi ha hagut pressupost i que al març ja es van convocar les eleccions.

Uns sous llaminers

Un aspecte que destaca dels càrrecs de designació política és un sou elevat respecte de la majoria de llocs de feina fora d’allà. La retribució anual mitjana entre els alts càrrecs i assessors és de 85.484,5 euros, i el sou més comú és el de 93.160,26 euros: el cobren 123 càrrecs, del total de 348 que hi ha. El sou medià també és de 93.160,26 euros. Això significa que la meitat dels alts càrrecs i personal eventual cobra més que aquesta xifra i l’altra meitat, menys. A l’altra banda, el sou més baix és de 33.514,04 euros.

Entre els directius d’entitats del sector públic, la retribució anual mitjana és una mica més elevada, de 92.520,21 euros. El sou més comú és 93.160,23 euros –el cobren quinze persones– i el sou medià és de 93.160,26 euros, així que la meitat cobren més d’aquesta xifra. El més baix és de 33.528 euros.

Les retribucions contrasten amb els de l’administració pública mateixa. Els funcionaris que més cobren de l’administració de la Generalitat de Catalunya són els del nivell A-1 del cos superior, que requereix un títol universitari i, comptant tots els complements, van dels 32.296,84 euros als 77.511,56 euros. Això significa que el funcionari que més cobra de tots percep 15.000 euros menys que la majoria del personal designat a dit. La diferència és encara més alta si es compara amb el total dels treballadors. El sou mitjà a Catalunya és de 28.145,02 euros, i el medià, de 23.962,36, davant els 85.484,5 euros i els 93.160,26 del sottogoverno.

Quant als alts càrrecs i personal eventual, el més ben remunerat de la llista és el vice-conseller d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, un càrrec creat a començament d’any i que fins a la seva dimissió, aquest mes pels cartells dels germans Maragall, cobrava exactament igual que els consellers, 121.952,5 euros. Per sobre dels 120.000 euros també hi ha el comissionat per al Traspàs Integral de Rodalies, Pere Macias, una figura creada al gener; la directora del gabinet jurídic de la Generalitat, Sílvia Grau Beltran; el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Joan Ridao; la secretària general de la Presidència, Núria Cuenca; i el secretari del govern, Xavier Bernadí.

Les retribucions de la Generalitat de Catalunya són força més elevades que no pas a la resta del país. Al País Valencià, comptant triennis i complements, el sou més elevat d’un alt càrrec és de 95.030,86 euros, el del sots-secretari de sanitat. A Andorra, els salaris més alts són els dels secretaris d’estat que formen part del Consell de Ministres, que cobren 73.164 euros. I a les Illes, el càrrec que més cobra, amb diferència, és l’interventor general, amb 102.608,94 euros anuals.

Entre els directius d’empreses públiques, el càrrec més ben remunerat és el gerent del Consorci Parc de Salut Mar, la Dra. Olga Pane Mena, amb 126.270,78 euros. També es troben per sobre dels consellers, el director gerent del Consorci Sanitari de Terrassa, el Dr. Ferran Garcia Cardona, amb 121.969,9 euros, i dinou directors més amb un sou superior als 120.000 euros, que inclouen principalment càrrecs de l’àmbit sanitari, però també d’uns altres sectors, com el director de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, la directora artística del Teatre Nacional de Catalunya o el director de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, cobra 137.506,7 euros anuals i els catorze consellers perceben un sou anual de 121.952,5 euros. Aquests sous són força més elevats que no pas els dels governs de la resta del país. El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, cobra 92.900 euros anuals; el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, 89.606,16 euros, i la presidenta de les Illes, Marga Prohens, 77.330,12 euros.

Com es reparteixen per departament?

Els alts càrrecs i eventuals es troben vinculats a un departament en concret, amb grans diferències entre sí. Així, dels 348 alts càrrecs i eventual, n’hi ha 99, gairebé tres de cada deu, que es troben adscrits al Departament de Presidència. D’aquests, més de la meitat, 56, són personal de confiança o assessors. El següent és Acció Exterior, amb 36 alts càrrecs i assessors.

La majoria dels càrrecs de designació política són dones, 194, i hi ha 152 homes. Entre les funcions, hi ha vuitanta-sis directors generals, i una part important del personal eventual centra la seva activitat en la comunicació. N’hi ha trenta-quatre que es dediquen a la comunicació, i encara cal afegir-hi uns altres càrrecs vinculats a aquesta faceta, com ara, responsables de continguts digitals, d’anàlisi i estratègia, de planificació estratègica i els funcionaris corrents que se n’ocupen.

Entre els directius d’empreses públiques, el departament que en té més és el de Salut, amb 92 directius, és a dir, el 40% del total, que són gerents i directius d’entitats com l’Institut Català de la Salut, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el Banc de Sang i Teixits o Salut Terres de l’Ebre. El següent departament és Territori, amb trenta directius, com els que hi ha en diferents ports, Infraestructures de la Generalitat de Catalunya, Aeroports Públics de Catalunya i a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. En tercer lloc, hi ha Presidència, amb entitats com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya.

 

Teatro Guimerá
Pl. Isla de la Madera, Santa Cruz de Tenerife, Canàries
Mapa a Google

El dramaturg, poeta i activista de les lletres catalanes Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), que aquesta setmana fa justament cent anys que es va morir a Barcelona, és un veritable tòtem cultural al país com a exponent de la Renaixença al tombant del segle XX i referent teatral de primer ordre. Però no sempre som conscients que aquesta glòria del teatre català també va ser una figura emblemàtica en el panorama internacional de les arts escèniques, amb un impacte molt més enllà de les nostres fronteres. Exactament per això Enric Gallén i Martí Romaní, amb l’impuls del Museu de les Arts Escèniques, han preparat amb motiu de l’Any Guimerà la interessant exposició itinerant “Volta al món d’Àngel Guimerà”, que fins el 26 de setembre vinent es pot veure al vestíbul de l’Institut del Teatre de Barcelona.

La mostra explica i il·lustra a parts iguals l’expansió i l’extensió de les grans obres del dramaturg català més universal –amb Mar i cel, Terra baixa i Maria Rosa al capdavant– per Europa i Amèrica des que, el 20 de novembre de 1891, va estrenar a Madrid Mar y cielo amb la companyia de María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. Amb Feudalismo, la versió siciliana de Terra baixa interpretada per Giovanni Grasso i Mimi Aguglia, l’autor va agafar molta anomenada a Europa. I amb Tiefland, la versió operística alemanya de Rudolf Lothar i Eugen d’Albert de la mateixa obra, va obrir un nou mercat que arribà fins al Japó, on ara fa cent anys justos Kenji Mizoguchi en va fer un film i tot, Jinkyō. En cinema, precisament, cal destacar també l’adaptació de Tiefland (1954) de Leni Riefenstahl.

En aquesta volta al món particular, doncs, Gallén i Romaní ens parlen de les nombroses traduccions i adaptacions (en una quinzena de llengües, incloses l’àrab, el croat, l’esperanto, l’hebreu i l’ídix…) en tota mena de formats (teatre, cinema, ràdio, còmic…) de la dramatúrgia de Guimerà, que tocava tot de temes universals com ara el desig, la identitat, les lluites de poder, el mestissatge i l’amor. I tampoc no hi manquen algunes influències curioses, com per exemple el poema del gran escriptor parisenc Louis Aragon (1897-1982) basat en “La Santa Espina”, la popular sardana de Guimerà musicada per Enric Morera; o bé el periple d’alguns títols seus fins a arribar als estudis de Hollywood. En efecte, com es detalla a la mostra, entre el 1903 i el 1914 les adaptacions en anglès de Terra baixa i Maria Rosa van assolir més de dues-centes seixanta funcions en una vuitantena de teatres nord-americans i la primera, fins i tot, fou adaptada per la Famous Players Film Company al cinema mut, Marta of the Lowlands (1914), amb direcció de J. Searle Dawley.

Amb la mort de Guimerà, el 18 de juliol de 1924, la seva obra no va perdre pistonada i fins i tot va superar el llarg parèntesi del franquisme: “Després del 1939 –comenten els comissaris–, Guimerà no es representa en les millors condicions artístiques fins els anys 1970, però és acollit pels grups del teatre d’aficionats i els casals catalans llatinoamericans on, com en el nostre país, es filmen alguns textos seus. Normalitzada la representació professional i el reconeixement de crítica i públic, Guimerà és adaptat pel teatre musical o la televisió, i tractat per la novel·la i la indústria videogràfica.” La mostra més clara d’això és l’èxit immens del musical Mar i cel de Dagoll Dagom, que tornarà al setembre als escenaris –amb quasi totes les entrades venudes– en el comiat definitiu de la mítica companyia catalana després de cinquanta anys de rodar pel país i mig món.

En l’impacte de Guimerà lluny de les nostres fronteres, hi podem afegir una empremta seva que també sol quedar sovint fora del focus: la que va deixar al seu lloc de naixement, Santa Cruz de Tenerife (Canàries). Àngel Guimerà va néixer el 6 de maig de 1845 al carrer Canales, fruit de la unió entre el comerciant vendrellenc Agustí Guimerà i Fonts –amb negocis a l’illa– i la canària Margarita Jorge Castellano, però al final del 1853 ja es va traslladar a viure a Catalunya. A Santa Cruz, el carrer on va néixer es va rebatejar més endavant amb el seu nom. I en un dels extrems de l’actual avinguda d’Àngel Guimerà, el teatre més antic de les Canàries també porta el nom del dramaturg i poeta arran de la seva mort el 1924. Just al davant de la façana del Teatro Guimerá, per cert, hi té dedicada una estàtua de l’escultor Josep M. Codina i Corona, autor també de dues rèpliques molt semblants instal·lades a la cèntrica plaça de Sant Josep Oriol de Barcelona i al carrer de Sant Xavier del Vendrell, on la família Guimerà es va instal·lar quan va deixar les Canàries.

I una mica més: Un aspecte més del ressò internacional d’Àngel Guimerà és que, del 1906 al 1923, el seu nom fou repetidament proposat per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona com a candidat a rebre el premi Nobel de literatura. No el va guanyar mai, és veritat, però com a consolació té el títol de ser el candidat que ha estat proposat més vegades sense obtenir el guardó, disset ocasions en total.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Vista parcial de l'exposició itinerant “Volta al món d'Àngel Guimerà”, ara a l'Institut del Teatre de Barcelona. Àngel Guimerà presidint un homenatge que li van fer a la plaça de Catalunya de Barcelona (fotografia: fons Brangulí de l'Arxiu Nacional de Catalunya). El teatro Guimerá de Santa Cruz de Tenerife.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La desconnexió dels catalans amb la classe política del país comença a cristal·litzar. Per si no n’hi hagués prou amb el 48,7% d’abstenció en les darreres eleccions al parlament, el nou baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió ho adoba amb xifres eloqüents. Un 70% dels enquestats diu que se sent poc o gens satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia, i la insatisfacció amb la política és el problema més esmentat de tots, d’un 16%, per davant fins i tot de l’accés a l’habitatge. El desencís amb la política institucional és extraordinari: quan l’enquestador demana quin partit està més capacitat per a resoldre les relacions Catalunya-Espanya, mantenir l’ordre i la seguretat pública, impulsar el creixement econòmic o reduir la pobresa i les desigualtats socials, en tots quatre casos la resposta més freqüent és “cap”. Tot i la campanya per menystenir l’abstenció, el 33% dels qui no van votar diu que va ser perquè no els representava cap opció, i el 17%, com una forma de protesta contra els polítics i el sistema. Fets els càlculs, es tractaria de 904.000 persones en el primer cas i 465.000 en el segon. El PSC va aconseguir 882.000 vots, el 12 de maig.

Les enquestes cal agafar-les amb pinces, i aquests equivalents quantitatius són una pura estimació matemàtica, però la consolidació de l’abstenció significa que, pel cap baix, hi ha prop d’un milió i mig de persones que voldrien votar i no ho fan perquè no se senten interpel·lats pel sistema polític actual a Catalunya. Un país amb més de dos terços de la població descontenta amb el funcionament de la seva democràcia és un país paralitzat políticament, encallat, en què la forma del govern i la distribució del poder no tenen prou acceptació. La cruesa d’aquest retrat és incompatible amb el triomfalisme dels socialistes la nit electoral, quan Salvador Illa va celebrar que Catalunya havia decidit d’obrir una nova etapa d’estabilitat, sense conflicte ni estridències. Si una cosa sembla clara, veient les dificultats que té Illa per a ser investit, i veient que ni tan sols ha tingut la gosadia de presentar-se a la investidura, és que aquesta nova etapa pot infondre ara per ara un gran avorriment en l’atmosfera, però que els seus fonaments s’assenten damunt d’un terra fangós molt inestable. Una altra dada: de l’1 al 10, la mitjana de satisfacció amb el resultat electoral és d’un 4,6.

Tal volta així s’entén millor la por que té Esquerra de fer cap pas en fals. Aviat, Marta Rovira haurà de passar dues proves de foc molt delicades: primera, l’entrada al govern de Jaume Collboni, a Barcelona, ara com ara ajornada sine die per l’afluència de militants al congrés que ho havia de discutir; i segona, un possible acord per a la investidura d’Illa a la Generalitat. Tret que la direcció s’empesqui una manera d’imposar-les, totes dues decisions hauran de passar pel filtre d’uns militants com més va més enrabiats. La trama del joc brut sobre els cartells dels germans Maragall eixampla l’esquerda entre la direcció nacional i les bases. També ho fa la frustració dels qui han estat en càrrecs aquests darrers anys i ara, desposseïts, volen canvis visibles en l’estratègia del partit. La llei que “els llençols s’han de rentar a casa”, a banda de revelar una concepció profundament antidemocràtica de la política, mira d’estroncar l’hemorràgia de les veus crítiques que puguin començar a protestar. És difícil que funcioni: tant si la majoria de militants aprova un pacte amb els socialistes com si les bases es revolten i ho impedeixen o si la direcció frena i força la repetició electoral, els republicans tenen mala peça al teler.

Com que la desconnexió i la insatisfacció amb la política catalana es van tornant estructurals, i això, en gran manera, té a veure amb l’arraconament de la independència, els partits independentistes es mouen a les palpentes i han perdut la capacitat de calibrar ben bé què els pot fer revifar i què els pot acabar d’enfonsar. No tan sols els deu escons de Joan Puigcercós l’any 2010 demostren que la desfeta encara pot anar més enllà. Les enquestes del 12 de maig deien que Esquerra és el partit amb els votants més temptats de votar-ne un altre, i ara el nou baròmetre apunta que la volatilitat es va fent endèmica. La vella fidelitat a un sol partit s’evapora. Deixant de banda la franja de votants de divuit anys a vint-i-quatre, que tan sols ha pogut votar en dues eleccions al parlament, l’enquesta confirma que, com més joves els votants, més han canviat de vot. El 49% dels més grans de seixanta-quatre anys ha canviat de vot; el 55% dels qui tenen entre seixanta-quatre anys i cinquanta, també; i el 61% dels qui en tenen entre quaranta-nou i trenta-cinc; i el 63% dels qui en tenen entre trenta-quatre i vint-i-cinc. Un detall: el primer vot, per a la majoria dels qui ara tenen vint-i-cinc anys, va ser el Primer d’Octubre.

Aquesta progressió creixent del canvi de vot també s’explica, sens dubte, pel trencament del bipartidisme a partir del 2015 i pel sorgiment de nous partits aquests darrers anys –Ciutadans, Solidaritat, la CUP, Vox, Aliança. És veritat, però és una explicació incompleta. El procés no ha estat cap parèntesi, cap període excepcional després del qual tot ha tornat on li pertocava: l’efervescència popular de l’independentisme, que va comportar la ruptura de la vella Convergència i Unió i l’espanyolització del PSC, ha dut una fragmentació al parlament que fa el vot menys captiu i més depenent dels discursos amb què es mira de convèncer la gent. L’experiència del vot tàctic, del “vot de la teva vida” i del vot per esgarrapar-ho tot, ha anat esmicolant la litúrgia del vot com un ritual reiterat. Haver agitat les aigües de l’oasi autonòmic fa que els partits puguin donar per descomptats menys vots que no pas abans. Les narratives dels dirigents independentistes han perdut la capacitat de mobilitzar i, sobretot, de definir la conversa política. L’amnistia, que s’ha venut com una gesta, ha passat sense pena ni glòria; la solitud de Marta Rovira a la plaça de Vic, després de sis anys d’exili, és una metàfora molt gràfica de la desconnexió emocional dels ciutadans.

L’hàbit que la vida institucional sigui l’epicentre dels titulars i de les tertúlies potser dóna als dirigents la falsa sensació que tenen el bou agafat per les banyes, però cada dia l’hi tenen menys. Illa guanya per inèrcia però no té cap més aliment que el desgast de Junts i d’Esquerra. La promesa del retorn del president Carles Puigdemont i l’assumpció pública que està disposat que el detinguin, després d’haver construït el seu llegat al voltant de la incapacitat espanyola de detenir-lo, és en part un reflex d’aquest acorralament: cremar totes les naus per dominar el relat. Ara bé, si la paradoxa d’Illa és que només pot esperar, la paradoxa de Puigdemont és que el seu espai, per sobreviure el malestar independentista, ha contribuït a desplaçar el debat. D’ençà del març del 2022, la immigració i la inseguretat ciutadana han escalat moltes posicions en les preocupacions dels votants. Puigdemont potser espera que un hipotètic pas per la presó el reforci o el legitimi, però el fruit que això tindria en l’eix nacional és dubtós, perquè, mentrestant, tothom, fins i tot Junts, empeny el debat cap a una altra banda. Empènyer el debat cap a unes qüestions sobre les quals els votants consideren que “cap partit” no pot resoldre potser ajuda a sortir del pas, però a llarg termini és posar-se a la gola del llop.

La situació és delicada, encara que l’ensopiment general ho dissimuli. El PSC, amb el menyspreu sistemàtic de Pedro Sánchez i el xantatge d’Illa, i Junts, amb les acusacions constants de traïdoria, han arrossegat Esquerra cap a un carreró sense sortida en què tots tres hi poden sortir perdent. La condició perquè funcioni la nova transició és amagar que el Parlament de Catalunya no té cap marge de sobirania i que les competències no es corresponen amb l’ambició dels ciutadans. Per poder mantenir la il·lusió que el sistema polític és prou divers i que permet la competició lliure d’idees o discursos, tant Junts com els socialistes necessiten que Esquerra no s’esbocini del tot, encara que sembli paradoxal. Per poder-se posar tots d’acord en les qüestions de model de país en què coincideixen sense que sorgeixin alternatives més perilloses, els republicans han de representar alguna cosa i no poden ser reduïts a cendres. Per això ni els uns ni els altres no han fet sang del cas dels cartells dels germans Maragall. Per això només parla Rovira. La prova que la política catalana és en un punt molt fràgil és que el col·lapse del partit que avui té més butlletes de col·lapsar té un gran potencial per a desestabilitzar el sistema.

 

The Washington Post · Shira Ovide 

Els errors tecnològics generalitzats d’aquestes darreres hores han deixat milers i milers de passatgers d’avió a terra, han aturat cirurgies hospitalàries i han paralitzat els ordinadors dels treballadors d’oficines de mig món, en una de les fallades informàtiques més disruptives dels darrers anys. I amb això s’ha posat en relleu que el món depèn d’uns pocs programaris, essencials, però inherentment susceptibles a error.

Els experts tecnològics expliquen que els col·lapses han estat causats, en part, per un error de programari a CrowdStrike, la tecnologia del qual és àmpliament utilitzada per empreses de tot el món per protegir els seus sistemes informàtics contra ciberatacs.

Microsoft, que és la plataforma preferida per als ordinadors i les infrastructures tecnològiques de moltes empreses, també ha reportat interrupcions en alguns dels seus programes connectats a la xarxa i destinats, sobretot, a xarxes tecnològiques corporatives i governamentals.

CrowdStrike diu en un comunicat que ha identificat i emès una solució per a un “defecte” en la seva tecnologia actualitzada per a un programari basat en Windows, que és la base de molts ordinadors de suport que impulsen aerolínies, sistemes de pagament digital, centres de trucades d’emergència i molt més.

El problema no ha estat en absolut ni un ciberatac ni un incident de seguretat, aclareix CrowdStrike.

Marie Vasek, professora assistent del departament de ciències de la computació del University College de Londres, explica que els col·lapses informàtics generalitzats mostren com els sistemes tecnològics de tot el món depenen del programari d’un petit nombre d’empreses, entre les quals s’inclouen Microsoft i CrowdStrike.

“El problema és que Microsoft és un programari estàndard que tothom fa servir i, per tant, l’error a CrowdStrike s’implementa en tots els sistemes”, va dir.

Vasek explica que les xarxes tecnològiques es van tornant més extenses i complexes, i normalment funcionen amb programari d’unes quantes empreses que molta gent fa servir en entorns diferents. I això augmenta les probabilitats que una línia mal implementada de codi de programari d’una d’aquestes empreses pugui paralitzar xarxes informàtiques senceres a tot el món de manera simultània.

Vasek i un altre expert en seguretat informàtica aclareixen que les empreses consideren tan essencials les proteccions digitals de CrowdStrike que la seva tecnologia té accés prioritari en molts sistemes informàtics. Com a conseqüència, si alguna cosa falla amb el programari de CrowdStrike, aquest mateix accés privilegiat esdevé un problema, perquè pot paralitzar els ordinadors sense que l’empresa pugui fer res.

És irònic que CrowdStrike, el programari del qual va destinat a protegir de fallades informàtiques catastròfiques, hagi estat responsable dels col·lapses informàtics generalitzats d’ahir, segons els experts.

Vasek diu que CrowdStrike hauria d’haver considerat una manera menys perillosa i més segura d’actualitzar el seu programari en molts milions de xarxes informàtiques. I Microsoft ha de fer més per assegurar-se que les actualitzacions de programari d’altres empreses no paralitzin completament els ordinadors amb Windows. “Microsoft necessita pensar com verificar que el programari funcioni com hauria de funcionar”, afirma.

Microsoft no ha respost a la sol·licitud de comentari de The Washington Post.

Quant a CrowdStrike, en un comunicat i en una entrevista al programa Today, de NBC News, amb el CEO de CrowdStrike, George Kurtz, ha dit que treballava “activament amb els clients” per resoldre els problemes i que molts sistemes de CrowdStrike s’anaven recuperant i aviat tornarien a funcionar.

Un portaveu de FS-ISAC, una organització de tecnologia de la informació que treballa amb grans institucions financeres, diu que molts dels seus clients tenen implementada a les seves xarxes internes la solució de programari de CrowdStrike, cosa que els ha portat a tenir greus problemes.

Encara no és clar quin percentatge dels col·lapses de les xarxes informàtiques d’ahir és el resultat de l’actualització defectuosa de programari de CrowdStrike i en quins casos va ser resultat dels problemes que van començar dijous amb els serveis en línia de Microsoft i el servei de computació en núvol Azure. O si els dos problemes estaven relacionats.

En l’entrevista al programa Today, Kurtz va dir que CrowdStrike estava “profundament penedit per l’impacte causat als clients, als viatgers i a qualsevol persona afectada”.

 

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Hi ha molta gent que les nits d’estiu no pot dormir. La majoria en culpa la calor, però sabíeu que aquest no és l’únic factor que fa que a l’estiu ens costi tant dormir? En parlem amb la doctora Odile Romero, cap de la Unitat del Son de l’Hospital Vall d’Hebron, que ens explica que l’insomni no és una cosa exclusiva d’aquesta època de l’any, ans al contrari, com més va més persones en tenen. Fins i tot, diu que es podria considerar una nova epidèmia. “Tothom té molta vida social, té molta càrrega familiar o laboral i volem arribar a tot. I el dia té vint-i-quatre hores. D’on traiem aquest temps? De la son. No donem la importància necessària a aquestes hores de dormir i això, de mica en mica, ens passa factura.” La doctora Romero defensa que, com a societat, hauríem de prendre més consciència de la importància que per a la nostra salut té el fet de dormir.

—Augmenta la calor i hi ha molta gent que té dificultats per a dormir.
—Necessitem uns 22 graus per a dormir bé. Però, és clar, a l’estiu les temperatures es disparen. A casa meva aquest matí feia trenta graus. És molt complicat, dormir així. És veritat que la calor fa que tinguem més dificultats per a dormir, però hi ha uns altres factors que afecten el son durant l’estiu: hi ha més hores de llum i la foscor arriba més tard. Nosaltres tenim la tendència, o la facilitat, de dormir quan és de nit i d’estar desperts quan és de dia. Què passa a l’estiu? La vida social i la llum es prolonguen, anem a dormir més tard, dormim menys hores, i tot això comporta una certa tendència a anar privats de son i a l’insomni.

—I què hauríem de fer?
—En principi, refrescar l’habitació. Les habitacions s’han de ventilar, però també s’han de tenir fresques. No aconsello tenir l’aire condicionat encès tota la nit, perquè resseca les mucoses. Refresquen massa les habitacions i acabem agafant refredats. Recomanaria, abans de l’hora d’anar a dormir, d’intentar de mantenir una bona temperatura a l’habitació. I si després heu de deixar l’aire condicionat obert, que sigui a vint-i-cinc graus. Si no teniu aire condicionat, recomanaria que anéssiu a dormir refrescats, que us dutxéssiu abans, o que dormíssiu amb roba de cotó, que no dóna calor. També podeu intentar de posar tovalloles o coses fresques a les parts discals del cos. Com fem amb els nens per abaixar-los la temperatura quan tenen febre. Posar coses fresques als turmells i als canells. Una altra recomanació és que no sopeu copiosament. Mireu de sopar d’hora i menjar lleugers i frescs.

—Ara parlem d’insomni causat per la calor, però com més va hi ha més persones amb insomni. Podríem parlar d’epidèmia?
—L’insomni, la dificultat per a dormir o els mals hàbits de son són una epidèmia. Tothom té molta vida social, té molta càrrega familiar o laboral i volem arribar a tot. I el dia té vint-i-quatre hores. I d’on traiem aquest temps? De la son. No donem la importància necessària a aquestes hores de dormir i això, de mica en mica, ens passa factura. Sempre hi ha qui diu: “Aprofito avui que puc dormir més”. Però, escolta’m, si dorms cinc hores cada dia, després no podràs dormir deu hores seguides. El teu cos et dirà que no, que això no funciona així.

—Llavors no serveix això de recuperar la son el cap de setmana?
—No, no funciona així. Nosaltres som éssers de vint-i-quatre hores. Hauríem de dedicar sempre unes set hores o vuit a dormir, i amb els mateixos horaris. Som éssers circadiaris. Nosaltres tenim un nucli supraquiasmàtic, que és el nostre rellotge biològic intern, i ha de girar cada vint-i-quatre hores. Per tant, no podem fer que aquest rellotge un dia giri vint-i-sis hores i l’altre vint-i-dos. Això no funciona així. Tu imagina’t un rellotge suís que un dia el fas girar d’una manera i l’endemà d’un altre, la màquina s’espatlla. Per això és important mantenir uns horaris i dormir unes set hores i mitja.

—I a més d’això, quins altres consells hauríem de tenir en compte?
—No prendre estimulants, com el cafè, fer esport cardiovascular al matí i no al vespre… Òbviament, no mirar dispositius mòbils, ni sèries en un iPad, ni fer coses estimulants a l’hora d’anar a dormir, sobretot per la llum. És molt millor llegir un llibre, amb la llum tènue, com s’havia fet sempre. Llegir en un iPad, encara que tingui una pantalla protectora, no és igual. Aquesta llum tan directa i tan propera a la nostra retina fa que, d’alguna manera, la secreció de melatonina, que és necessària per agafar el son, no es produeix perquè queda suprimida. A més, cada vegada tenim el costum de mirar el mòbil fins a l’últim moment. Fins i tot, ens desvetllem a mitjanit i en comptes de tornar a dormir, aprofitem per mirar l’última notícia. Tot això va en contra de la nostra biologia. No estem dissenyats per a això. Mentre nosaltres no considerem que el son és una funció vital i necessària, igual que la respiració, no millorarem. Cada vegada hi ha més consciència social, anem fent passos endavant, però encara hi ha molta gent que pensa que, si ha de fer una cosa que li ve de gust i ha de renunciar a res, és millor treure’s hores de son.

—Hauríem de deixar els mòbils fora de l’habitació?
—Els mòbils haurien de ser un telèfon normal a partir de les 20.00. No crec que sigui necessari deixar-lo fora de l’habitació, és tan fàcil com desactivar tot el que fa i utilitzar-lo com un telèfon i prou, com els que teníem abans. Jo, per exemple, tinc una mare que és gran i, per tant, no apagaré el telèfon ni el deixaré fora de l’habitació, perquè potser em truca i ho vull sentir. Però si no hi ha una urgència, no el miro. Aquesta és la meva recomanació.

—I com més va hi ha més adolescents i nens que tenen aquest problema, oi?
—Sí. Els hàbits de dormir que tenen aquestes generacions són pitjors. Fa anys que els joves fan això que es coneix com a jet-lag de cap de setmana. Volen mantenir un horari durant la setmana, però el cap de setmana el giren completament. Recordo que fa uns anys algú em va preguntar sobre els clubs esportius o les biblioteques que obrien les vint-i-quatre hores del dia. Li vaig dir que no hi estava d’acord. Sóc conscient que hi ha professions en què, òbviament, hem de tenir torns laborals. En totes les feines existencials, bombers, policies, metges, infermeres, és obligatori. Però aquests horaris ens comporten patologies. Si ara, a sobre, posem clubs esportius de nit, afavorim que la gent tingui insomni. No cal que algú que es desperta a les quatre tingui l’opció d’anar a fer esport. I a les biblioteques, s’hi ha d’anar de dia, que és l’hora en què s’ha d’estudiar. No hauríem d’afavorir aquestes tendències. Ja et dic, cada vegada hi ha més consciència social, però encara som lluny d’aconseguir-ho. Però de la mateixa manera que en el seu moment la societat va entendre la importància de fer esport o de tenir una dieta saludable, crec que amb el son també ho aconseguirem. Encara no hem interioritzat la importància de dormir bé. Tothom surt de la feina i se’n va corrents al gimnàs perquè és necessari. Doncs, vigilem, perquè si has de sortir corrents per fer una classe aeròbica, per carregar-te bé d’adrenalina a les deu de la nit, no anem bé. Segur que té una part positiva, però potser no és el millor moment de fer-ho. Hem de procurar de tenir més cura del son.

—Falta conscienciació, doncs. I els metges, en són prou conscients?
—Falta molta formació entre els metges. La patologia del son és una àrea de coneixement que no s’estudia durant el grau de medicina, sinó després. Sabem que el fet que la població no tingui una bona qualitat del son acaba comportant una càrrega econòmica molt alta. Comporta accidents de trànsit, accidents laborals, més baixes, i patologies de risc cardiovascular o metabòlic. Però això a la gent no li importa, no és notícia. No en fem cas. És notícia un trasplantament, les llistes d’espera… La nostra és una feina de prevenció, i això no acostuma a despertar interès, perquè no té un resultat immediat. Recordo que en algun curs ens explicaven que allò que és important no hauria de ser mai urgent. S’hauria de tractar abans que fos urgent, però no és així. De fet, això passa en moltes àrees de la nostra vida. I en el tractament de totes les patologies del son ens passa. Cal molta consciència social, als mitjans de comunicació, a l’escola, a l’atenció primària o a la política. De fet, ara nosaltres coordinem una plataforma que es diu Alianza por el Sueño, en l’àmbit estatal, que vol crear més consciència. Hem de mantenir una qualitat del son, és important dormir.

—…
—Hem de donar valor A aquesta part biològica. També hem de pensar que el consum de Benzodiazepina en el nostre país és altíssim. I no són exemptes d’efectes secundaris. Poden provocar un insomni de rebot. Hi ha una persona que té un infart, l’ingressen, i com que no pot dormir bé, li donen pastilles, com l’Orfidal, el Trankimazin o el Diazepam. I això ja surt a la seva recepta electrònica sempre. La cosa és que aquests medicaments després s’han de retirar. I no és fàcil, quan hi ha gent que fa molts anys que en pren. Per tant, hem de tenir la consciència social per a valorar què és la qualitat del son, aquesta funció biològica tan important que ens pot comportar una millora en la qualitat de vida, i de concentració a la feina. Ahir, un pacient m’explica que li havia canviat el caràcter, que no era el mateix, estava irritable, contestava malament, sentia que no rendia i que s’odiava.

—És a dir, que les pastilles no són sempre uns aliats?
—No, no, les pastilles no són bons aliats. La Benzodiazepina està indicada per al tractament de l’insomni agut durant quatre setmanes, més no. Una altra cosa és un pacient psiquiàtric que té angoixa, o claustrofòbia, aquí sí. Però per al trastorn d’insomni no les hauríem de prescriure més de quatre setmanes.

—Ara parlàveu d’alguns efectes d’aquest insomni. Què ens pot comportar? Va més enllà d’estar cansats?
—Sí, i tant, té molts més efectes. La privació de son, que és el que a la llarga comporta l’insomni, té una relació directa amb malalties, com el risc cardiometabòlic o la resistència a la insulina. A un diabètic li costa molt més de controlar-se si té son. També s’incrementa la possibilitat d’una demència o d’Alzheimer. O les arrugues de la pell, la regeneració de tots els teixits es produeix amb aquestes hores de son.

—Hi ha prou estudis sobre el son?
—Hi ha recerca, però hi ha pocs marcadors biològics i això fa que la recerca estigui molt limitada. Només hi ha un marcador, que és la hipocretina. Intentem valorar-ho per la qualitat de vigília. El problema és que és molt difícil avaluar la qualitat del son, perquè té una gran variabilitat intrapersonal, individual. Però si tu passes uns qüestionaris de qualitat de vigília, de capacitat de memòria, de concentració, de capacitat de reacció, i valores que la vigília d’aquella persona és correcta, és que dorm prou.

—Quan ens hem de preocupar per aquest insomni?
—Quan no tens una bona qualitat de vida. Hi ha persones que dormen sis hores i mitja i en tenen prou i hi ha persones que necessiten dormir-ne vuit. Si tu dorms sis hores i mitja, et lleves, estàs contenta, tens ganes de fer coses, de preparar, d’organitzar, tens bon caràcter, estàs alegre tot el dia, no et preocupis perquè dormis sis hores i mitja, estàs dormint correctament. T’has de començar a preocupar si notes que dorms pitjor, però a més a més t’enfades, t’estresses, no tens ganes de fer coses … Llavors comença’t a preocupar.

—I si això passa una setmana i prou també és preocupant?
—No, l’insomni crònic, que és el que ens preocupa, és a partir dels tres mesos. Per definició, per la classificació internacional de trastorns del son, l’insomni és un diagnòstic clínic. Per tant, és un pacient que et ve a la consulta i et diu que li costa molt adormir-se, que es desperta moltes vegades a la nit, que es lleva amb la sensació que no ha descansat bé, com si el son no fos reparador… I això li passa com a mínim tres vegades la setmana, i no hi ha cap altra causa que justifiqui tot plegat. És a dir, no tens un veí que fa obres, una pudor o et trobes malament per una altra cosa. Quan tu tens les condicions per a dormir bé i no dorms, i això et passa com a mínim tres vegades la setmana, parlem d’un trastorn d’insomni.

El Festival de Cultures del Pirineu, el Dansàneu, donarà enguany un pes destacat a la llengua catalana i a la commemoració dels sis-cents anys de les primeres lleis contra la bruixeria a Europa. Del 26 de juliol al 4 d’agost, els espectadors podran gaudir d’una programació plena d’artistes dels Països Catalans i d’activitats que volen restaurar la memòria de les persones perseguides pels crims de bruixeria, mantenint la perspectiva de gènere.

“A les nostres línies habituals de dansa, música i patrimoni, hem afegit dues línies temàtiques: una de llengua i una de bruixeria”, explica Rut Martínez, directora del Dansàneu i vice-presidenta del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Pels organitzadors, és important de fer promoció del conjunt del país, per això han convidat artistes del País Valencià, de les Illes i de Catalunya Nord, a més del Principat. “Creiem que aquest any el Dansàneu havia de prendre partit en una qüestió tan central des del punt de vista cultural com és la llengua. En aquest cas, la unitat de la llengua catalana”, afegeix. Així, Pau Alabajos i Albert Turull faran un homenatge a Vicent Andrés Estellés el 31 de juliol a les 12.00, a l’església de Sant Esteve de Gavàs. El 2 d’agost, es farà una trobada literària dels Països Catalans als jardins de l’escola llar Joaquim Morelló a les 12.00, amb Pep Coll, Joan-Lluís Lluís, Sebastià Alzamora, Enric Sòria, Carlota Gurt i Àngels Gregori.

D’altra banda, el 20% de la programació del Dansàneu presentarà propostes artístiques relacionades amb la qüestió de la bruixeria, perquè aquest estiu farà sis-cents anys de les ordinacions d’Àneu, la primera condemna legal per bruixeria a Europa. De fet, les valls pirinenques es van convertir en un dels epicentres de la cacera de bruixes, que va durar de final de l’edat mitjana fins al segon terç del segle XVIII. Per això, enguany, el Consell Cultural de les Valls d’Àneu ha impulsat unes quantes activitats per a commemorar aquests fets de la nostra història amb unes quantes propostes artístiques i de divulgació. Algunes d’aquestes propostes entren en sinergia amb el festival Danàsneu, i unes altres es podran gaudir més enllà del Pirineu i al llarg de l’any 2024. Podeu consultar totes les activitats culturals i artístiques.

A continuació, us expliquem algunes de les propostes artístiques més destacades que podreu trobar al Dansàneu d’enguany.

“Sursum” 

Les arts visuals que presenta l’artista Marta Ricart donaran el tret de sortida al festival. Decoraran l’església de Sant Joan d’Isil, que es podrà visitar del 26 de juliol, a les 12.00, fins el 31 d’agost.

Exposició itinerant “Bruixes de dol. De les ordinacions d’Àneu a les caceres actuals”

Del 27 de juliol al 31 d’agost, es podrà veure l’exposició a lo Ventador de la Guingueta d’Àneu. A partir del novembre, la mostra arribarà a Terrassa i, a començament del 2025, a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs a Lleida.

‘Pietat II’, obra de Cesca Gelabert. Forma part de l’exposició “Bruixes de dol. De les ordinacions d’Àneu a les caceres actuals”. Presentació del llibre Salvador Puig Antich, cas obert

El 28 de juliol a les 12.00, a la placeta de l’església de Jou (la Guingueta d’Àneu), el periodista Jordi Panyella presenta una revisió definitiva del cas de Salvador Puig Antich. Aquella mateixa nit, a les 22.00, es projectarà el film Salvador, nominat a onze premis Goya i guanyador del premi al millor guió adaptat.

Joan Isaac, ronda de cinquanta anys

El 28 de juliol a les 19.00, l’artista Joan Isaac portarà les cançons del seu 23è disc a les Valls d’Àneu. El repertori fa una mirada a tota la trajectòria i inclou algunes de les cançons emblemàtiques de la seva àmplia discografia.

Maria Hein

L’artista mallorquina del moment, Maria Hein, farà un concert el 29 de juliol al poliesportiu d’Esterri d’Àneu a les 22.30, en què farà vibrar el públic amb les cançons del seu segon àlbum, Tot allò que no sap ningú.

Júlia Colom

El 30 de juliol a les 19.00, Júlia Colom actuarà a l’església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre (la Guingueta d’Àneu), on presentarà el seu disc de debut, Miramar.

Alidé Sans

L’artista i activista aranesa Alidé Sans presentarà Arraïtz, el seu primer disc autoproduït després de dotze anys de carrera, i que consisteix en l’actualització d’unes quantes cançons occitanes de tradició oral. Actuarà el 30 de juliol a les 23.30.

Alidé Sans: “No hi ha res més ecologista que tornar al poble”

Anna Ferrer

L’artista menorquina Anna Ferrer actuarà el 31 de juliol a les 19.00 a l’església dels sants Just i Pastor a Son, on presentarà Parenòstic, un espectacle musical en què posa en equilibri la creació i la tradició.

Roger Mas i la Cobla de Sant Jordi 

En aquest espectacle, el singular repertori del cantautor solsoní Roger Mas es presenta acompanyat per una de les cobles més sòlides: la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona. Actuaran el 31 de juliol a les 22.30.

“Folk as queer”

És una peça artística que es presentarà a la plaça major de Borén l’1 d’agost a les 12.30. Uns quants artistes i ballarins exploraran la relació que hi ha entre la construcció de la identitat i la influència del llegat cultural.

“Fargar”

El 2 d’agost a les 19.00, a la central hidroelèctrica d’Esterri d’Àneu es farà l’espectacle de dansa vertical de la mà de Berta Baliu Franquesa i Pere Vilarrubla. Després de fer residència l’any 2023 al Dansàneu, la companyia torna al festival i hi afegeix la participació de la colla castellera Malfargats del Pallars, a més de la música en directe de Manu Sabaté.

Tastàneu 

El 2 d’agost a les 21.00 es farà un tast gastronòmic i maridatges amb producte de proximitat coordinat per Carme Mestre. Enguany, el Tastàneu incorpora per primera vegada un plat elaborat típic pallarès, el palpís.

Marala 

Després del Tastàneu, el 2 d’agost a les 23.00, a la Borda de Nando, a Esterri d’Àneu, s’hi farà el concert de Marala, el trio format per Selma Bruna, Clara Fiol i Sandra Monfort. Presenten un àlbum contundent i esperançador a partir d’una investigació sobre la mort en la música tradicional.

Marala, al Teatre Principal de Palma l’any passat. ‘Fandango reloaded’

El dissabte 3 d’agost, a les 12.00, a la placeta d’Estaís (Espot) es podrà gaudir de la proposta d’Inka Romaní, Fandango reloaded, que posa en comú la dansa tradicional i les danses urbanes com a mecanisme per unir la comunitat.

La Ludwig Band

La banda de rock barcelonina la Ludwig Band oferirà al públic del Dansàneu unes quantes cançons del seu tercer disc, Gràcies per venir, i dels tres anteriors, que els situen com una de les propostes més originals i irreverents del panorama musical català actual. Quim Carandell, Gabriel Bosch, Andreu Galofré, Pau Esteve, Lluc Valverde i Roger Cassola actuaran el 3 d’agost a les 22.30 al poliesportiu d’Esterri d’Àneu.

‘Locus Amoenus’

La Rufaca Folk Jazz Orchestra, la big band d’arrel creada pel compositor, arranjador i trombonista Sergi Vergés, ha enregistrat un segon àlbum centrat en les danses tradicionals del Pirineu. La combinació de la música d’aquest disc i els balls de l’Esbart Català de Dansaires i els alumnes de l’institut escola Oriol Martorell es podrà veure en directe el 4 d’agost a les 12.30 al poliesportiu d’Esterri d’Àneu.

‘Les filles de Lilit’

Serà l’espectacle de cloenda del Dansàneu, però també s’emmarca en la commemoració del sisè centenari del document sobre bruixeria més antic d’Europa. És una producció feta entre el Dansàneu, el festival Clàssics i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Per això, es farà el  4 d’agost a Borén (Alt Àneu), a les 21.30; i el 4 de desembre al CCCB a Barcelona.

Sol Picó. Interpreta ‘Les filles de Lilit’.

El periodista Jesús Rodríguez, que va tornar de l’exili la setmana passada amb la resta d’encausats del Tsunami Democràtic, serà el pregoner de la Festa Major de Sants de Barcelona, el seu barri. L’anunci, l’han fet aquesta tarda, durant la presentació del cartell de la festa major, que començarà el 24 d’agost.

Rodríguez va tornar a la redacció de la Directa, també al barri de Sants, el 12 de juliol. En un acte de benvinguda, es va retrobar amb amics, companys de professió i veïns del barri. Centenars de persones el van rebre amb forts aplaudiments i amb música de la companyia Elèctrica Dharma. En l’acte, també hi van participar Ruben Wagensberg i Oleguer Serra, que aquell mateix dia van tornar plegats amb Rodríguez i Marta Rovira.

“Res més bonic en aquesta vida que la solidaritat i el reconeixement de tot un barri”, ha comentat Marc Serra, regidor de Barcelona en Comú. Rodríguez ha estat exiliat a Suïssa uns quants mesos, lluny del seu barri. Ara no tan sols hi ha tornat com a veí: també serà el pregoner de la festa major.

Una molt bona notícia! El Jesús Rodríguez @albertmartnez serà el pregoner de la Festa Major de Sants 2024. #FMSants

Res més bonic en aquesta vida que la solidaritat i el reconeixement de tot un barri. @JesusLliure https://t.co/Ek2nSfqA03

— Marc Serra Solé (@MarcSerraSole) July 19, 2024

Jesús Rodríguez: “M’ha dolgut el silenci del Col·legi de Periodistes”

El periodista Xavier Grasset farà aquesta nit el seu darrer Més 3/24. La temporada vinent, canviarà de franja horària i presentarà el nou programa de tarda de Televisió de Catalunya. El magazín es farà de les 17.45 a les 19.15 i és inspirat en una trobada entre companys i amics, on s’acostuma a quedar per fer un cafè. Ara per ara, se’n saben poques coses, com ara que el plató serà inspirat en la imatge d’un bar o cafeteria. “Un espai popular, càlid, distès i de conversa desimbolta”, explicava 3Cat en un comunicat a començament d’aquest mes. Fins avui, es desconeixia el nom del nou programa. I ha estat el mateix Grasset que l’ha revelat en directe en una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio. 

El nou programa es dirà La Selva. Un nom que s’escau a Grasset, perquè fa honor a una frase que deia fa uns anys: “La informació és una selva”. “Hi haurà de tot, Animals de companyia, serps, elefants, girafes, una mica de tot”, ha bromejat Grasset en conversa amb el periodista Francesc Garriga. Segons ell, la idea és intentar “desbrossar la selva perquè el camí sigui net i clar i es pugui transitar a la tarda de manera directa”. “Vivim en un entorn que ens pot recordar que res és plàcid. Aquesta selva serà un espai de trobada”, ha comentat.

“La selva”: així es dirà el nou magazín de les tardes a TV3, segons avança Xavier Grasset al #MatíCatRàdiohttps://t.co/aUwrgKhk96 pic.twitter.com/IRBmZpg4nD

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) July 19, 2024

La nova proposta de la tarda de TV3 serà produïda per la productora Atomic Beat, que ha participat en uns quants projectes tant a la televisió com a la ràdio pública. Segons 3Cat, l’entreteniment i l’humor són dos dels segells principals de la productora, tant per l’experiència com pel coneixement que tenen dels professionals dedicats a aquests àmbits.

Grasset és un dels periodistes més populars del país. El 2015 va guanyar el Premi Nacional de Comunicació 2015 i d’aleshores ençà dirigeix i presenta el Més 3/24. També ha dirigit la tertúlia diària d’actualitat L’oracle durant nou temporades a Catalunya Ràdio, on també va ser set anys corresponsal a Madrid. Així mateix, va presentar el magazín El món s’acaba i l’espai sobre valors Líquids.

En el cas del Més 3/24, el repàs d’actualitat mantindrà l’anàlisi, la reflexió i una entrevista en profunditat per a acostar als espectadors les claus informatives del dia. En la nova temporada, estarà presentat per la periodista Marina Romero, que fa el salt a la televisió després de passar per la ràdio pública de Catalunya, en què ha assumit, entre més responsabilitats, la conducció d’El matí de Catalunya Ràdio durant el permís de paternitat de Ricard Ustrell. Anteriorment, hi havia dirigit i presentat el programa matinal durant la temporada d’estiu.

Xavier Graset: “Defenso la feina feta a TV3 els anys del procés”

El Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona (UdG) ha creat el projecte Arxiversa per transcriure escriptures notarials del segle XVIII amb intel·ligència artificial i posar-les a disposició pública. Amb la col·laboració de l’Arxiu Històric de Girona i l’Associació d’Història Rural, se centra en els llibres de l’Ofici d’Hipoteques de Girona escrits entre 1768 i 1805 i posa a l’abast més de 100.000 pàgines i 140.000 referències d’escriptures publicades a l’Alt i el Baix Empordà, Gironès, Selva i Maresme. Això és rellevant perquè els notaris acostumaven a enregistrar totes les escriptures que contenien alguna garantia o hipoteca general, com capítols matrimonials, compravendes, inventaris de béns, censals i testaments.

“La transcripció automàtica dels manuscrits equival a la feina que haurien hagut de fer sis estudiants, quinze hores per setmana cadascun durant vint-i-cinc anys”, explica el professor de la UdG Enric Saguer, que coordina el projecte amb Rosa Congost (UdG), en un equip integrat també per Ricard Garcia Orallo (UB), Rosa Ros (UdG) i Lluís Serrano (UdG). El projecte ja ha rebut dos ajuts del ministeri de Ciència, Innovació i Universitats espanyol, un altre de la fundació del BBVA i acaba de rebre’n un de la Xarxa Vives d’Universitats.

Segons que informa la UdG en un comunicat, la pàgina web permet d’accedir a les transcripcions d’aquest fons. A canvi de fer-hi les consultes que un vulgui, es demana la col·laboració dels usuaris en la millora de les transcripcions. La plataforma pot ser d’interès per a aquells que fan recerca local, per als qui reconstrueixen genealogies i patrimonis familiars o per als qui investiguen sobre temes específics, així com per a estudiants de batxillerat o universitaris.

La part tècnica de la transcripció automàtica ha anat a càrrec del grup Pattern Recognition and Human Language Technology de la Universitat Politècnica de València (UPV). “La idea ve de lluny, però la tecnologia no estava prou madura. Fa set anys que treballem amb aquest grup valencià especialitzat en la lectura de textos manuscrits, que ha participat en un projecte europeu que fa poc va treure al mercat una eina potent de transcripció i que ha entrenat un programa específic per al nostre fons documental”, explica Saguer. Bona part dels textos manuscrits ja eren accessibles amb imatges a través de la web de l’Arxiu Històric de Girona, però no la seva transcripció.

El primer batlle de Cornellà de Llobregat en democràcia, Frederic Prieto, s’ha mort a vuitanta-quatre anys i després d’una llarga malaltia. Va ser batlle entre 1979 i 1985 pel PSUC, entre 2008 i 2013 va ser el primer síndic municipal de Greuges. L’any 2001 va ser reconegut amb el Premi d’Honor Ciutat de Cornellà, i el 2014, juntament amb el batlle que el va succeir, José Montilla, va rebre la Medalla d’Or de la ciutat.

L’ajuntament ha decretat tres dies dol, temps en què les banderes onejaran a mig pal, i el batlle, Antonio Balmón, ha manifestat el seu condol. La capella ardent s’instal·larà aquest dissabte al tanatori de Cornellà de 10.00 a 13.00.

Una taca ha obligat a tancar al bany i a desallotjar la platja del Cabanyal, a València. La taca ha aparegut per la zona del passeig de Neptú, i ja s’han mobilitzat els efectius competents per a solucionar el problema. Segons que ha informat la Conselleria de Medi Ambient, la taca s’està analitzant i tot apunta que podria ser una acumulació d’algues.

La taca apareix el mateix dia que s’han reobert al bany les tres platges del Saler afectades per un abocament d’hidrocarburs. Les tasques de neteja en les platges del Saler, la Garrofera i l’Arbre del Gos, situades al voltant del parc natural de l’Albufera, van començar dimecres i es van fer sondatges en l’arena per a comprovar que no hi restaven residus enterrats.

Israel ha criticat el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), que diu l’ocupació de territoris palestins viola el dret internacional. Segons un comunicat del Ministeri d’Afers Estrangers, és “esbiaixat” i “allunya la possibilitat de resoldre el conflicte”. Diu que està “fonamentalment equivocat” i acusa el TJI de “barrejar política i llei” i de tenir una opinió “completament allunyada de la realitat” del Llevant. Així, afirma que Hamàs, l’Iran “i altres elements terroristes” ataquen Israel des de set fronts, i que el TIJ “ignora les atrocitats” dels atacs del 7 d’octubre.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha escrit que el poble jueu “no és conqueridor a la seva pròpia terra”, i ha subratllat que “cap decisió absurda a l’Haia pot negar aquesta veritat històrica o el dret legal dels israelians de viure en les seves pròpies comunitats en la seva llar ancestral”.

The Jewish people are not occupiers in their own land, including in our eternal capital Jerusalem nor in Judea and Samaria, our historical homeland. No absurd opinion in the Hague can deny this historical truth or the legal right of Israelis to live in their own communities in…

— Benjamin Netanyahu – בנימין נתניהו (@netanyahu) July 19, 2024

El pronunciament del TIJ també considera que l’explotació dels recursos naturals als territoris ocupats vulnera la llei, però el ministeri d’Afers estrangers diu que “contradiu els principis guia que han format les bases dels acords de pau i les disposicions aconseguits fins avui entre Israel i els seus veïns”.

Aquests principis guia, afegeix el gabinet israelià, estableixen: “La resolució del conflicte només serà possible a través de les negociacions directes entre les parts”. És per això que opina que la posició no vinculant del TIJ “només allunya la possibilitat de resoldre el conflicte”. El ministeri israelià també assegura que l’Autoritat Palestina, que va començar el cas davant del TIJ, “no està interessada en la pau, sinó en llançar fang a Israel”, i diu que només es podrà assolir a través de la negociació directa entre les parts.

A més, diu que el posicionament del tribunal ignora el passat perquè reivindica els suposats drets històrics de l’estat d’Israel i dels jueus sobre aquella terra, i està desvinculat del present perquè “distancia les parts de l’única solució possible, que són les negociacions directes”.

La UEFA investigarà si els futbolistes espanyols Álvaro Morata i Rodrigo Hernández (Rodri) van violar el reglament disciplinari durant la celebració a Madrid de l’Eurocopa, quan van cridar “Gibaltar és espanyol”, cosa que va generar una queixa irada del govern i l’associació de futbol gibaltarencs. “S’ha nomenat un inspector d’ètica i disciplina de la UEFA per a avaluar una possible violació del reglament disciplinari de la UEFA”, diu la federació europea de futbol en un comunicat. Segons quin sigui el resultat de l’informe, els jugadors podrien ser sancionats.

.@GibraltarGov says chant of ‘Gibraltar es Español’ by the Spanish team during onstage celebrations in Madrid last night are “rancid” & “totally unnecessary mixing of a great sporting success with discriminatory political statements that are hugely offensive to Gibraltarians”. pic.twitter.com/Q7Eh6R1x6M

— GBC News (@GBCNewsroom) July 16, 2024

L’Associació de Futbol de Gibaltar ha celebrat l’obertura de l’expedient, que respon a una queixa formal que van presentar. A més, estenen la queixa als crits d’un grup d’afeccionats del club irlandès Shelbourne FC durant un partit a Gibaltar contra l’equip local St Joseph’s, que van imitar els futbolistes espanyols i van cridar “Gibaltar és espanyol”.

El ministre principal de Gibaltar, Fabian Picardo, va criticar dimarts els càntics: “Barrejar una victòria esportiva i un càntic que glorifica les polítiques de la dictadura d’un assassí en massa com Franco i l’intent del seu règim feixista d’usurpar un territori veí, que també és una nació que forma part de la UEFA, és pitjor que repugnant. Embruta l’esport del futbol i la victòria al camp.”

L’ocupació israeliana de territoris palestins i l’explotació dels recursos naturals viola el dret internacional. Aquest ha estat el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre les conseqüències legals de l’ocupació israeliana de territoris palestins.

En una decisió llegida pel president del tribunal, Nawaf Salam, el tribunal ha conclòs que les polítiques d’assentament d’Israel violen el dret internacional i que l’explotació dels recursos naturals viola el dret dels palestins a tenir sobirania permanent sobre els seus recursos. El pronunciament del TIJ, que no és vinculant, però sí que té en compte en la interpretació del dret internacional, arriba a petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides.

El TIJ ha considerat que Israel és una “potència ocupant” tant a Gaza com a Jerusalem est i Cisjordània i que la seva política d’establir assentaments en territoris palestins viola el dret internacional. El tribunal, amb seu a la Haia, també ha declarat que Gaza és part integral del territori ocupat per part d’Israel i forma una “única unitat territorial” amb Cisjordània i Jerusalem est.

A més, el pronunciament del TIJ subratlla que els acords d’Oslo “no autoritzen l’annexió” israeliana de territoris palestins ni a tenir-hi una “presència permanent”.

El pronunciament del TIJ respon a la petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre les conseqüències legals de “l’ocupació continuada, assentament i annexió del territori palestí des del 1967” i de la vulneració per part d’Israel del dret a l’autodeterminació del poble palestí. Es tracta del primer cop en gairebé sis dècades que el TIJ dona la seva opinió sobre la situació d’ocupació, després d’haver sentit la cinquantena d’estats i tres organitzacions internacionals que formen part del procediment.

En les vistes abans del pronunciament sobre el cas, Palestina va demanar al TIJ que declarés il·legal l’ocupació d’Israel, que s’acabi immediatament i sense condicions i que defensi els drets dels palestins a l’autodeterminació. “El genocidi a Gaza és el resultat de dècades d’impunitat d’Israel”, va denunciar el ministre d’Afers Exteriors de l’Autoritat Palestina, Riyad al-Maliki, a l’inici de l’audiència. El titular d’Exteriors palestí també ha subratllat que acabar amb la impunitat d’Israel és un imperatiu moral, polític i legal.

En la guerra del 1967, Israel va ocupar Gaza i Cisjordània, inclòs Jerusalem est. El Consell de Seguretat de l’ONU va exigir a Tel-Aviv la retirada, però l’ocupació militar continua avui en dia malgrat el dret a l’autodeterminació reconegut als palestins. Segons Nacions Unides, aquests territoris sofreixen una crisi política i de protecció prolongada després de cinquanta-sis anys d’ocupació i setze anys de blocatge a Gaza. A part de les darreres operacions militars a la franja de Gaza, denuncien el règim restrictiu i discriminatori que imposa Israel, així com l’ús excessiu de la força, l’expansió dels assentaments i la violència dels colons de forma continuada durant gairebé sis dècades.

L’onada de calor ha arribat al seu pic amb temperatures que han superat els quaranta graus en uns quants punts del País Valencià, Catalunya i la Franja. Ara per ara, Torroja del Priorat ha registrat el màxim amb 41,1 graus, segons les dades del Meteocat. Una dècima per sota hi ha la urbanització del Pi Gran del Genovés (la Costera) s’ha registrat el màxim amb 41 graus, segons l’AVAMET.

Vinebre (Ribera d’Ebre) també ronda els 41 graus, però de moment encara no hi ha arribat per una dècima. La barrera dels quaranta graus s’ha superat a Requena (40,5), Ontinyent (40,1), Muro d’Alcoi (40), la Pobla Llarga (40) i Mequinensa (40).

Al País Valencià, segons l’AVAMET, hi ha disset estacions meteorològiques que han arribat o superat els 39 graus, entre les quals hi ha Anna (39,8), Agres (39,8), Sumacàrcer (39,7) i Benialfaquí (39,6). A Catalunya, en canvi, la barrera l’han superat a Artés (39,9), Masroig (39,6), Cardona (39,4), Pantà de Siurana (39,4) i Ascó (39,2).

A la Franja, la calor és especialment intensa al Matarranya i al Baix Cinca. A Maella, els termòmetres flirtegen amb els 40 graus i a Fraga amb els 39. L’onada també es fa notar a les Illes, però amb registres una mica inferiors. Les temperatures més altes són a Mallorca, especialment a la Pobla (37,6).

Estas son las #temperaturas registradas, hoy 19 de #julio, hasta las horas indicadas, en pleno ecuador de la #primera ola de calor del #Verano2024 pic.twitter.com/86DkKEsVqK

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) July 19, 2024

A Catalunya Nord, els termòmetres ronden i superen els 35 graus en uns quants punts, com ara Ceret i Prades. A Andorra, l’estació de la Borda Vidal és la que ha registrat la temperatura més alta amb 33,9 graus.

Les organitzacions en defensa dels drets dels consumidors com Asufin, OCU o Facua recorden als afectats per la caiguda informàtica que si el seu vol va amb més de cinc hores d’endarreriment, tenen dret a reclamar l’import del bitllet o a un vol alternatiu en les dates que s’acordin amb la companyia.

En cas de cancel·lació, el reemborsament s’haurà de fer en un termini màxim de set dies. En tots dos casos, el passatger té dret a ser assistit amb menjar, beguda, un hotel i trasllat, si fos necessari. Les incidències s’han produït en un divendres de juliol amb moltes operacions planificades. Les entitats han assenyalat que no es podran reclamar indemnitzacions addicionals perquè es tracta d’una circumstància de causa major.

La incidència –originada per una actualització defectuosa de la plataforma CrowdStrike incompatible amb el sistema operatiu Windows de Microsoft– ha causat alteracions als sistemes de facturació i informació al viatger. Algunes aerolínies com Ryanair han enviat un missatge als passatgers en els quals recomana arribar a l’aeroport amb almenys tres hores d’antelació.

Microsoft diu que s’ha solucionat la causa de la incidència, però els problemes continuen arreu

Què es pot reclamar?

L’Associació d’Usuaris Financers (Asufin) recorda que si els vols s’endarrereixen més de cinc hores i ja no es vol fer el viatge o si la companyia proposa un vol alternatiu que no s’ajusta al pla de viatge, el client té dret a un reemborsament del bitllet. En cas de no retornar els diners, el passatger pot reclamar almenys les taxes aeroportuàries, que és una part important del bitllet. A més, Asufin assenyala que si no es pot acomodar el client en un altre vol, l’aerolínia ha d’assistir el passatger amb menjar, beguda i si fos necessari, trasllat i un hotel. “En aquest cas, en tractar-se d’una circumstància de causa major, no es podrien reclamar indemnitzacions addicionals”, apunten.

Facua afegeix que en cas de cancel·lació, la companyia haurà de conduir el passatger fins al destí final en condicions de transport comparables com més ràpidament millor o oferir un reemborsament que s’haurà de fer en un termini màxim de set dies, tal com estableix la normativa europea. L’associació assegura que les companyies “estan obligades a informar els passatgers sobre els drets que els assisteixen en cas d’una problemàtica d’aquesta mena”. L’organització explica que si el vol surt finalment a l’hora prevista, però l’usuari no ha pogut agafar-lo per problemes provocats per l’error informàtic, com ara endarreriments en la facturació de la maleta, impossibilitat d’aparcar, s’haurà de determinar qui ha sigut el responsable.

L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) recorda als usuaris que comprovin la situació del seu vol a la pàgina web d’Aena abans de desplaçar-se a l’aeroport. També afirma que qualsevol reclamació o indemnització s’ha de sol·licitar per escrit a través de la pàgina web o el taulell de l’aeroport, deixant constància de les circumstàncies i la data, o bé a través de l’agència de viatges o la plataforma a través de la qual es va tramitar el servei.

Les organitzacions recomanen als clients conservar tots els documents que sigui possible, com ara bitllets, targetes d’embarcament, factures de despeses de menjar, beguda o hotel i també les comunicacions dels endarreriments i dels bitllets en format en línia. La reclamació s’ha de presentar a la companyia que té un mes per respondre.

Si la resposta no arriba o no és satisfactòria, es pot recórrer a l’Agència Estatal de Seguretat Aèria, entitat encarregada de vetllar pel compliment dels drets dels passatgers i que des del maig està habilitada com a entitat de resolució alternativa de litigis, assenyala l’OCU.

Un tribunal de Rússia ha condemnat avui el periodista nord-amercià Evan Gershkovitx, que treballa al The Wall Street Journal (WSJ), a setze anys de presó, acusat d’espionatge. Gershkovitx fou detingut l’any passat a la ciutat Iekaterinburg, al centre del país. El tribunal l’ha condemnat sense haver aportat cap prova pública que validi les acusacions.

Gershkovitx fou encausat per haver recollit, presumptament, “informació secreta” sobre una empresa de defensa. Segons la premsa local de Iekaterinburg, el periodista era a la zona documentant-se sobre el grup Wagner i qüestions relacionades amb la invasió d’Ucraïna.

The Wall Street Jorunal denuncia que és una condemna injusta i una farsa. “Aquesta condemna vergonyosa i falsa arriba després que Evan hagi passat 478 dies a la presó, detingut injustament, lluny de la seva família i amics, sense poder informar, tot per fer la seva feina com a periodista”, expliquen Almar Latour, director executiu de Dow Jones i editor de The Wall Street Journal, i Emma Tucker, editora en cap del mitjà. “El periodisme no és un delicte i no descansarem fins que no sigui alliberat. Això ha d’acabar ara”, han exclamat.

El jutge Andrei Miniv ha indicat que el reporter haurà de complir la sentència en una presó de màxima seguretat. La fiscalia russa demanava una pena de divuit anys de presó, segons ha informat l’agència russa de notícies Interfax.

Abans de treballar pel WSJ, Gershkovitx, que fa set anys que exerceix de Rússia estant, va treballar per l’Agència France Presse i The Moscow Times. Malgrat que la majoria dels mitjans internacionals van abandonar el país arran dels canvis legals que endureixen la censura i les penes contra periodistes, Gershkovitx va decidir de continuar-hi per informar.