Junts ha decidit no entrar al govern municipal de Tarragona i no pactar amb el PSC. En una compareixença, el portaveu de la formació, Jordi Sendra, ha argumentat que tot i segellar una entesa amb els socialistes no podrien garantir l’estabilitat de l’executiu, ja que entre els dos partits no tindrien majoria absoluta. Sendra ha afegit que amb tres regidors per nou dels socialistes correrien “el risc de perdre la identitat i quedar dissolts dins el seu projecte polític”. A la vegada, ha reconegut “discrepàncies amb el PSC a escala nacional” per la “seva agenda descatalanitzadora” i que han estat les reflexions amb membres del partit, entre ells Carles Puigdemont, el que ha fet que des del grup municipal es decantessin pel no.

Sendra ha repassat diferents contrapartides que han aconseguit fins ara a base de pactes amb els socialistes i ha assegurat que han “mogut el PSC de la zona de confort”. Per tot plegat ha fet un balanç molt positiu dels dos anys a l’oposició. Tot i això, ha manifestat que considerava que el govern necessitava “braços de reforç”, ja que governa únicament amb nou consellers d’un total de vint-i-set que hi ha al plenari.

Des de l’executiu, la portaveu Sandra Ramos ha assegurat que respecten la decisió de Junts i els ha agraït la voluntat “constructiva i col·laboradora”, un agraïment que ha fet extensiu a la resta de formacions amb les quals arriben a acords. “La nostra responsabilitat és arribar fins al final de mandat podent continuar oferint a la ciutat els canvis i solucions que necessita. Si és des de dins o fora del govern té menys importància”, ha afirmat.

A la vegada, ha assegurat que el fet que Junts no s’incorpori a l’executiu no els representa cap daltabaix a escala de gestió perquè després de quasi dos anys els diferents consellers ja han apamat les seves àrees. “No és cap càrrega excessiva que no es pugui suportar”, ha emfatitzat.

El Comitè Interdepartamental de Sequera ha aprovat que tot Catalunya passi a situació de normalitat excepte l’embassament de Riudecanyes, que es mantindrà en pre-alerta. Això implicarà canvis en vuit àrees diferents. D’una banda, l’aqüífer Fluvià-Muga, l’embassament Darnius Boadella, l’Empordà i la Serralada Transversal passen d’alerta a normalitat. En paral·lel, el Consorci Aigües Tarragona, els embassaments del Llobregat, els del Ter i l’Embassament Ter-Llobregat també ho fan, però partien de l’estat de pre-alerta. Ho ha anunciat la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, després de reunir-se amb el secretari de Medi Ambient espanyol a Madrid.

En el cas de Riudecanyes, Paneque ha explicat que la situació encara recomana mantenir la situació de pre-alerta, tot i que les comissions de desembassament s’aniran reunint per veure si millora la situació. Malgrat tot, segons la consellera, cal mantenir el mateix ritme d’inversions. Per aquest motiu, s’ha reunit a Madrid amb el secretari d’Estat de Medi Ambient espanyol, Hugo Morán, per avançar en el conveni entre Aigües Ter-Llobregat i Aquamed, un conveni que se signarà abans de les vacances d’estiu per iniciar la licitació de l’ampliació de la dessaladora de la Tordera. Es tracta, ha dit, d’una “peça clau” per incrementar la disponibilitat d’aigua sense dependre de la pluja.

La consellera ha destacat que entre el 2022 i el 2025 s’han aportat més de 300 hm3 de nous recursos que han pal·liat part del dèficit d’aportacions i han evitat que els embassaments quedessin buits durant més de quatre-cents dies. Els canvis a les unitats d’explotació seran efectius entre finals d’aquesta setmana i principis de la vinent, quan es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat la resolució del director de l’Agència Catalana de l’Aigua corresponent. Els embassaments estan ara per sobre del 76% de la seva capacitat. Pel que fa a Sant Feliu de Codines, que estava en situació d’emergència, també tornarà a l’escenari de normalitat.

Tot i la millora de les reserves, les dessalinitzadores catalanes continuaran funcionant al 90% de la seva capacitat. Precisament, Paneque ha refermat “la necessitat d’impulsar les actuacions per deixar de dependre de la pluja”.

Els tècnics han retirat el tren de Rodalia avariat que ha causat endarreriments de més de quaranta minuts entre les línies R1, RG1, R3 i R4 a l’altura de l’estació de l’Arc de Triomf de Barcelona.

El tren ha estat prop de dues hores aturat, obligant els combois a circular per via única en aquest tram. Ara, els trens recuperen progressivament la freqüència i horari de pas habituals.

 

El reconeixement del català, el gallec i l’èuscar com a llengües oficials de la Unió Europea tornarà al Consell d’Afers Generals del 27 de maig. El govern espanyol ha demanat que, aquesta vegada, l’oficialitat se sotmeti a votació. Així consta a l’esborrany de l’agenda de la reunió, publicat per la presidència polonesa de torn de la UE, que inclou el punt com una possible “adopció” de la modificació del reglament europeu sobre les llengües d’ús oficial.

Tanmateix, ni el govern espanyol ni fonts diplomàtiques europees no han volgut confirmar encara si realment es votarà. Perquè la votació tiri endavant cal que cap estat s’oposi en la votació, és a dir, que voti a favor o, pel cap baix, que s’abstingui. És la segona vegada que el govern de Pedro Sánchez provarà d’arribar a la votació formal, després d’haver-ho posat per primera vegada a l’ordre del dia el setembre passat, quan presidia el Consell de la UE. Aleshores, es va evitar de votar perquè no hi ha prou suport

A la cerca d’un acord

Durant el semestre de presidència espanyola, la proposta es va presentar en unes quantes reunions, però sense cap resolució. L’executiu espanyol ha intensificat els contactes amb la resta d’estats, tot posant èmfasi en l’especificitat del cas: tres llengües oficials a escala interna, emprades al congrés espanyol, amb milions de parlants i una llarga tradició administrativa.

Per a mirar de superar els recels, l’estat espanyol es va oferir a pagar els costos que implicaria l’ús de les llengües a les institucions europees, malgrat que el reglament estableix que aquestes despeses haurien d’anar a càrrec del pressupost comú. El desembre passat, la Comissió Europea va fer una estimació preliminar: 132 milions d’euros anuals, tot recordant que es tracta només d’un càlcul inicial basat en l’experiència amb el gaèlic.

Reticències a l’est i silencis diplomàtics

Els estats més reticents, principalment d’Europa oriental, mantenen els seus dubtes, que són sobretot polítics. Alguns estats han demanat formalment un document amb l’opinió dels serveis jurídics de la institució sobre la legalitat, però encara no se n’ha fet públic cap document. L’última vegada que es va tractar l’assumpte va ser el 19 de març d’enguany, sota presidència belga, en un punt informatiu a petició del govern espanyol. La intervenció, que no va suscitar rèpliques de cap altre estat, va durar tan sols deu minuts.

La proposta d’oficialitzar el català, el gallec i l’èuscar forma part del pacte d’investidura entre el PSOE i Junts per Catalunya. Junts ha insistit reiteradament que la votació s’ha d’arribar a fer com més aviat millor i ha expressat el seu malestar pel retard. Fins ara, però, les reunions han estat estèrils.

La jutgessa de Catarroja (Horta Sud), que instrueix la investigació sobre la gota freda, ha rebutjat la petició d’una acusació de la declaració com a testimoni de la periodista Maribel Vilaplana, que va dinar amb el president Carlos Mazón el 29 d’octubre a El Ventorro. La magistrada considera que aquesta petició està relacionada amb la localització i l’actuació del cap del Consell aquell dia. Recorda que l’ex-consellera Salomé Pradas, en la seua declaració, va fer referència a la comunicació que va mantenir i la durada d’aquesta amb el president, i que va sostenir igualment que l’enviament de l’alerta no es condicionava a l’autorització del president.

La magistrada considera que, si acceptara aquesta petició, “l’objecte de la investigació es desplaçaria substancialment cap a l’actuació del president de la Generalitat, què va indicar, va comunicar o amb qui, durant les hores en les quals va menjar amb la testimoni.” Com ha expressat en anteriors resolucions la jutgessa, això no és factible per la seua condició d’aforat. “El president de la Generalitat no és part en aquest procediment, es va efectuar un oferiment a fi de que pogués declarar com a investigat, per la qual cosa, en definitiva, ha de descartar-se la citació com a testimoni de M.V.”, ha conclòs.

En un altre acte, la jutgessa també ha admès la personació del sindicat d’ultradreta Manos Limpias com acusació popular contra l’ex-secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, investigat en la causa. No obstant això, acorda donar trasllat d’aquesta personació a la representació lletrada de l’investigat, José María Bueno Manzanares –que s’ha manifestat públicament com a advocat de referència d’aquest sindicat–, perquè manifeste si existeix o no incompatibilitat entre l’exercici de defensa d’Argüeso i el de l’acció penal per Manos Limpias contra el seu client. D’una altra banda, rebutja la personació sol·licitada per aquest sindicat contra l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX).

“M’emprenye perquè no puc fer el que feia, no tinc vida ara”: el testimoni de Juan, que va perdre la cama per la gota freda

Les tensions internes al PSOE tornen a aflorar amb força arran de la difusió de missatges de WhatsApp entre Pedro Sánchez i la seva antiga mà dreta José Luis Ábalos. Tant el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, com l’ex-president de l’Aragó, Javier Lambán, han aprofitat l’ocasió per denunciar el que consideren una deriva autoritària del secretari general socialista i president del govern espanyol.

García-Page ha assegurat en una entrevista a Onda Cero que aquests missatges evidencien que les discrepàncies dins el partit venen de lluny i no són cap “teatret”. Segons ell, els problemes dins el PSOE no són tan sols una qüestió de poder: “Hi ha un problema de fons que es va obrir entre els qui no estàvem per governar a qualsevol preu i els qui sí que ho podien fer en qualsevol moment.” Ha afegit que no té gaire relació amb Ábalos i que les converses amb Santos Cerdán han estat escasses i cordials, però creu que potser des del començament ja el donaven per “perdut”.

Per a García-Page, els desacords ideològics i estratègics dins un partit són inevitables, però fonamentals: “No hi ha cap obligació d’estimar-se en un partit ni de ser germans, sinó de compartir un codi ideològic i una estratègia.” També ha remarcat que aquestes tensions s’han agreujat durant l’actual legislatura, després de les eleccions del 23 de juliol de 2023, quan —diu— “es va desfer qualsevol contenció”.

D’altra banda, Lambán, en una altra entrevista a Onda Cero, ha denunciat el tracte que rebia de Sánchez quan discrepava públicament. Ha revelat que va rebre diverses trucades del president del govern espanyol per fer-li retrets, i ha dit que el va sorprendre “la ira i la pèrdua de control” que mostrava en aquestes converses. Tot i que amb Ábalos i Santos Cerdán el to era més cordial, amb Sánchez era “àrid” i “intolerable”.

Segons Lambán, l’actitud del president denota una “obsessió malaltissa” per controlar els dirigents territorials i dir-los què han de pensar i dir. “Sembla que confon els presidents autonòmics amb delegats del govern”, ha dit. I ha afegit que sempre ha rebutjat aquest enfocament, tant en privat com en públic: “Jo era el president d’Aragó i em devia a Aragó i a Espanya abans que al partit.”

L’ex-president aragonès ha relacionat aquestes pràctiques amb la crisi del 2015, quan el comitè federal va destituir Sánchez per intentar pactar “amb qui fos” per accedir al poder. “Després va guanyar les primàries, va controlar el partit i el va convertir en un espai on la dissidència no hi cap”, ha afirmat.

Així mateix, ha criticat que, des d’aleshores, el PSOE ha perdut autonomia estratègica i ha quedat supeditat als seus socis, que segons ell tenen com a objectiu “acabar amb Espanya i amb la constitució”.

Aquestes declaracions evidencien la persistència de fractures internes al PSOE i apunten a un malestar creixent entre alguns dels seus dirigents territorials amb l’estil de lideratge de Pedro Sánchez.

El president del Partit Popular (PP), Alberto Núñez Feijóo, ha anunciat que el partit farà el congrés del partit el mes de juliol. Ho ha anunciat en la intervenció que ha fet al comitè executiu nacional, que ha començat a les 12.00.

L’objectiu, segons que ha dit, és “activar” la formació i preparar-la per fer front electoralment al president del govern espanyol, Pedro Sánchez. “Passarem del conclave del papa al conclave del PP”, ha ironitzat Feijóo durant la reunió.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, havia demanat d’accelerar el congrés del PP a causa del rebombori generat, i ha dit que tots els presidents autonòmics donaran suport a Feijóo. Ayuso considera que, un cop iniciat el debat, cal actuar ràpidament per evitar especulacions.

Feijóo vol mobilitzar el partit per a transmetre el missatge que el govern de Pedro Sánchez està “col·lapsat” i afectat per la corrupció. La incertesa sobre si s’avançaria el congrés havia generat debat intern.

El darrer congrés ordinari del PP es va fer l’any 2017, amb Mariano Rajoy encara al capdavant. Posteriorment, el partit ha fet dues trobades extraordinàries: una el 2018, arran de la moció de censura que va desallotjar Rajoy del govern espanyol, que va culminar amb l’elecció de Pablo Casado; i una altra el 2022, a Sevilla, que va segellar Feijóo a la presidència després de la crisi interna provocada pel seu predecessor i Ayuso.

Els Estats Units i la Xina han pactat una reducció substancial dels aranzels durant noranta dies, gràcies a les negociacions del cap de setmana.

A Ginebra, el secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, ha dit: “Totes dues parts reduiran els aranzels a un 115%”, en referència a la treva acordada per a aquest període. Això implica una distensió important en la guerra comercial que va esclatar el mes passat.

Els Estats Units havien apujat els aranzels als productes xinesos fins al 145%, i Pequín havia respost amb aranzels del 125% sobre les importacions nord-americanes.

Bessent ha dit als periodistes que totes dues parts havien mostrat “un gran respecte” durant les converses, i ha afegit: “Tenim un interès comú en un comerç equilibrat.”

Les autoritats d’Israel han negat l’existència d’un compromís d’alto-el-foc “de cap mena” a Gaza, i han dit que només permetran un corredor segur per a l’alliberament del soldat israelià-nord-americà Edan Alexander, anunciada ahir pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs).

“Israel no s’ha compromès a cap alto-el-foc ni a l’alliberament de terroristes, sinó només a un corredor segur que permeti l’alliberament d’Edan”, ha assenyalat l’oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en un comunicat enviat als mitjans.

En aquesta línia, ha celebrat que l’alliberament d’Edan sigui “a canvi de res”, cosa que ha atribuït a “la política enèrgica que hem dut a terme amb el suport del president (dels Estats Units, Donald) Trump”, però també a “la pressió militar dels soldats de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) a Gaza”.

A més, el govern israelià ha afirmat que és “enmig de dies crítics, en què s’ha presentat a Hamàs un acord que permetria l’alliberament dels nostres ostatges”. “Les negociacions continuaran sota el foc, durant els preparatius per a una intensificació dels combats”, han insistit.

El dirigent de Hamàs a Gaza, Jalil al-Haya, ha anunciat que alliberarà en les pròximes 48 hores el soldat israelià-nord-americà Edan Alexander, en un comunicat recollit per l’agència Sanad en què afirma que, amb aquesta decisió, el moviment expressa la voluntat d’iniciar de seguida “unes negociacions intensives i fer esforços seriosos per a arribar a un acord final que aturi la guerra i permeti d’intercanviar presoners de manera consensuada”.

El Pacte Nacional per la Llengua, reclamat de fa anys per les entitats, que va proposar el govern de Pere Aragonès i al qual hi ha volgut donar continuïtat Salvador Illa, se signarà demà. Però la signatura es farà sense la participació de dos dels principals partits independentistes, Junts i la CUP, que ja van anunciar que no hi donarien suport.

Entitats com Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua sí que hi donaran suport, malgrat advertir que hi ha encara mancances. Així s’ha expressat la vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Planas, en una conversa amb VilaWeb: “Ens sembla molt bé que hi hagi un pla tan complet com sigui possible a favor de la llengua, però hi trobem moltes mancances i algunes incongruències.”

“El pla diu algunes coses que el govern, en algunes accions, sembla desmentir. Per exemple, amb l’escola. Pensem que s’hi ha de posar més èmfasi i actuar en conseqüència”, diu Planas. Ha insistit que cal despolititzar l’educació i complir les lleis de Catalunya, en relació amb el que pugui passar amb la sentència del 25% de castellà a totes les escoles.

De fet, una de les discrepàncies principals de la CUP amb el govern té a veure amb la resposta que farà l’executiu quan arribi l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei i el decret amb què el PSC, ERC, Junts i els Comuns van fer pinya la legislatura passada per provar d’esquivar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. La CUP ha dit que el text no contenia res en relació amb l’ofensiva judicial contra el català i que un pacte d’aquestes característiques s’hauria de fer contra l’estat espanyol i no de bracet seu.

Aquesta també és una discrepància de Junts, que alerta que el govern no ha entrat a definir la reacció política que hi hauria d’haver quan arribés la sentència. També consideren que el govern hauria de canviar d’actitud i comprometre’s més amb el català, per exemple, en les comunicacions oficials o discursos, començant pel president. És una cosa aquesta que també troba a faltar la Plataforma per la Llengua.

Òmnium no ha fet declaracions sobre aquesta signatura, però fa anys que empeny perquè se signi un pacte en aquesta línia i que demana a les forces polítiques que es posin d’acord. Tampoc no han dit res sobre el fet que dues de les tres forces nacionalistes catalanes restin al marge de la signatura o s’hi manifesten contràries, i es deixi així el pes de l’acord en mans del Partit Socialista.

Un Pacte Nacional que no ho és

Tant Junts com la CUP, malgrat no donar suport al pacte, han dit que sí que donarien suport a mesures concretes al parlament. De tota manera, Planas opina que és una llàstima que un Pacte Nacional no ho sigui realment: “Que sigui un pacte no signat per totes les forces polítiques del país també és una mancança.”

El pla preveu dos-cents cinquanta-cinc milions d’euros per al català el primer any. La Plataforma per la Llengua diu que està expectant si aquests diners s’hi destinaran realment. I no solament els diners, sinó com s’actuarà en educació, salut, justícia i cultura. A més, diu que hi ha algunes accions previstes que no tenen quantificació econòmica i són buides de contingut.

Avui, dilluns 12 de maig, arrenca la primera Lliga Escolar del Paraulògic a la comarca del Gironès, una proposta educativa que converteix aquest popular joc lingüístic en una competició escolar per a treballar amb la llengua catalana d’una manera lúdica, participativa i engrescadora.

La iniciativa s’ha inspirat en la Lliga Escolar del Paraulògic de Catalunya Nord, de què divendres es va disputar la segona final, amb la participació de vuit centres i 250 alumnes.

Ara a les Comarques de Girona el projecte s’amplia amb 950 alumnes de 3r i 4t d’ESO de set instituts: l’institut de Cassà de la Selva, l’institut de Celrà, els instituts Narcís Xifra i Santa Eugènia de Girona, l’institut de Llagostera, l’institut Salvador Espriu de Salt i l’institut de Vilablareix.

La competició es dividirà en dues fases. En la primera, que serà interna, els alumnes de cada centre participaran en tres partides contra rellotge –de 15, minuts 10 i 5. Els 12 alumnes amb més bona puntuació de cada centre passaran a la fase final, que aplegarà 84 finalistes en una partida presencial dirigida per Pau Vidal, creador dels Minimots. Aquesta final es jugarà el divendres 23 de maig a la Universitat de Girona, on alumnes voluntaris del grau de filologia catalana acolliran els participants.

Durant les setmanes prèvies a la competició els alumnes han treballat en una unitat didàctica específica basada en el joc del Paraulògic. Aquesta unitat permet de reforçar continguts clau del currículum lingüístic gràcies als ruscs. Entre els aspectes treballats, es destaquen la derivació –i específicament els sufixos–, a més de les famílies lèxiques.

La lliga ha estat possible gràcies a una xarxa de col·laboració institucional que inclou la regidoria de Llengua Catalana de l’Ajuntament de Girona, l’àrea de Cultura i Turisme del Consell Comarcal del Gironès, el Centre de Recursos Pedagògics del Gironès (del Departament d’Educació) i la Universitat de Girona.

La unitat de l’independentisme és trencada i esmicolada de fa temps, però, per desgràcia, sembla que això no tan sols no es resol, sinó que cada dia empitjora. I sense unitat apareixen els despropòsits. Dos exemples, un de la setmana passada i un d’aquesta que comencem: els fracassos a Estrasburg i el ridícul pacte per la llengua que se signarà dimarts, a major glòria de Salvador Illa.

La setmana passada vam veure com el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg tombava unes quantes causes presentades pel president Torra, per Josep Costa, per les entitats de defensa de la llengua i per víctimes del 17-A. 

Josep Nualart Casulleras ja en va parlar en aquest article, del cas i de les sospites cap a un jutge que ha participat en la majoria de les causes. No seré jo qui li esmene la plana, però a mi em sembla veure-hi també una precipitació gens adequada a l’hora de presentar-les. Com si hi hagués una competició per a demostrar qui guanya més causes o qui en sap més.

El litigi judicial a Europa és molt delicat i necessita moltes certeses per a fer-lo bé. I les querelles presentades no les tenien. Per exemple, és ben sabut que si abans no exhaureixes la via interna, el TEDH ni t’escolta. I, per exemple també, en el cas de Costa, és possible que haja confós la teoria política de la desobediència civil amb la jurisprudència del tribunal, que diu que el fet que et detinguen per dur-te a disposició judicial si abans has refusat de comparèixer –i aquesta és la clau– no és precisament una detenció arbitrària.

Tothom sap que el TEDH és dels tribunals més exigents i primmirats que hi ha. I això reclama una estratègia judicial molt acordada, clara i ben coordinada entre tots els actors de l’independentisme si en volem traure profit. Però fa anys que tothom critica tothom –Josep Costa mateix ha estat molt dur amb decisions anteriors d’alguns altres advocats i ara, en canvi, no sembla disposat a acceptar que ell també es pot haver equivocat–, i el cas és que ningú no vol coordinar res, ni comportar-se com un país, en compte d’una banda de competidors assilvestrats. I el cas és també que, com més febles i dividits ens presentem, més colps rebem.

Si mirem cap a la setmana que ara comença, tenim una altra mostra del perjudici greu que la desunió causa al moviment. Demà la Plataforma per la Llengua i Òmnium, entre més entitats, signaran un Pacte per la Llengua que impulsen els socialistes, Esquerra i els Comuns, però que té l’oposició de la CUP, que ja se’n va desmarcar fa temps, i de Junts, que se n’ha desvinculat fa més poc.

L’acord –ho sabem tots i fins ho reconeixen les entitats– és fluix, ni de bon tros compleix les expectatives necessàries. La CUP es va mantenir ferma d’ençà del primer dia a no signar-lo. I ara, amb la retirada de Junts, es pot dir tranquil·lament que aquest pacte no té el suport de l’independentisme polític. Tan sols el signa Esquerra, un partit encadenat al PSOE des del pacte de fa un any, i encara més en aquesta qüestió, nuclear per a ells, vist que el departament existeix perquè ells el van demanar.

I la pregunta és: en aquestes condicions, què fan Òmnium i la Plataforma signant-lo? No fa tant de temps, a ningú –a ningú que es diga nacionalista, sobiranista, independentista…– no se li hauria acudit de signar un pacte amb els socialistes tenint en contra Junts i la CUP. Perquè ja no és ni tan sols una qüestió de què pacten concretament i què deixen de pactar –que si diuen, com diuen, que és insuficient encara s’entén menys. És una qüestió de blocs polítics, de conjunts socials, de camps. Signant aquest acord, Òmnium i la Plataforma s’instal·len en el camp de Salvador Illa i el fan gran. Sense que el president de la Generalitat haja de moure ni un sol dit per a justificar les seues constants astracanades públiques contra el català. Tindrà la fotografia i tindrà la legitimitat que li regalen, vés a saber per què, Òmnium i la Plataforma. I la podrà usar de franc contra Junts i la CUP.

Jo no tinc fórmules màgiques ni regles infal·libles, ni és faena meua trobar o proposar cap desllorigador a aquesta situació kafkiana a què ens han dut la manca d’unitat i la promoció de l’insult, la desqualificació i l’agressió a l’altre. Però sí que puc parlar i, com que puc parlar, parle: per a dir que tot això no té trellat. I que, jugant així, hi perdem tots.

 

PS1. Avui, de fet, Salvador Illa arriba a l’aniversari de les eleccions que li van permetre d’accedir a la presidència, gràcies al suport d’Esquerra Republicana. Hi arriba sense pressupost, apuntalat pels interessos de vegades divergents d’ERC i els Comuns, i amb la gestió de la crisi de Rodalia i de l’apagada cremant-li a les mans. Odei A.-Etxearte, en aquest article, analitza què ha passat aquests dotze mesos.

PS2. El periodista Sergi Moyano acaba de publicar un llibre sobre el segrest de l’empresari d’Alzira Luis Suñer en mans d’ETA p-m. El llibre és remarcable, perquè la policia no va identificar mai els autors del segrest, però Moyano ha pogut parlar amb un per a reconstruir la història. Esperança Camps hi ha parlat: “Els segrestadors feien vida normal en un local públic de la Safor davall el qual hi havia l’amagatall de Luis Suñer”.

PS3. Amnistia Internacional ha fet públic un informe molt preocupant sobre la salut dels drets humans al món. Xavier Montanyà en fa la dissecció en un article en què avisa que retrocedim a una època brutal i reaccionària: “La igualtat, la justícia i la dignitat, en perill greu per tot el món”.

PS4. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

1. Fa un any va acabar la confiança de l’independentisme en els partits als quals havia donat el vot majoritari en tres legislatures successives: 2015-2017 (plebiscitàries cap a la independència), 2017-2021 (onada repressiva i auge de l’espanyolisme policial) i 2021-2024 (majoria de vots i escons al parlament). La primera cosa que es va poder constatar al llarg d’aquell període és que l’hegemonia de l’independentisme al carrer no tenia una traducció directa en termes de poder polític per a enfrontar-se a l’estat des del parlament –com es va demostrar amb la intromissió colonial del TC en la mateixa activitat del primer parlament amb majoria d’escons independentista (2015)– ni per a aturar la repressió desfermada a partir del Primer d’Octubre. Fa un any, l’abstencionisme polític va esdevenir el primer partit independentista i el dany col·lateral va ser la davallada del moviment al carrer: es pagava el peatge d’haver transferit, tant simbòlicament com materialment, la responsabilitat de fer la independència a uns partits avesats a la placidesa embrutidora del balneari autonomista. És secundari, per molta propaganda interessada que l’acomboï, el paper de l’extrema dreta independentista des de fa un any. És gasosa per a acabar d’omplir un envàs que ha dissenyat l’estat i ha etiquetat l’autonomisme; fa molta escuma, la gasosa, però s’esbrava de pressa i mai no podrà rebentar l’envàs. Els envasos d’estat s’han de trencar des de fora.

2. Enfront d’un enemic amb la història de l’estat espanyol, cap estrateg seriós hauria pogut entendre la confiança il·lusòria de l’independentisme institucional en la “democràcia espanyola” sense que les barbes de Pau Claris tremolessin de tant riure. El primer any del govern colonial d’Illa prova que el terrabastall escampat pel procés ha deixat inservible la governació autonòmica del país als espanyolistes, incapaços de redreçar res –ho diguin Agamèmnon o un editorial de La Vanguardia– perquè no entenen el moment històric iniciat fa divuit anys. També s’ha fet evident que els partits nominalment independentistes no saben sortir del cercle viciós imposat per la dominació estrangera, que no els permet adonar-se que s’han d’abolir imperiosament la dicotomia, inventada per la constitució espanyola, entre “independència” (que nosaltres hem de convertir en referent ètic i valor absolut de qualsevol test democràtic) i “democràcia” (que ells estableixen com a valor absolut per poder negar-nos sense ètica el dret democràtic d’autodeterminar-nos). A manca d’aquesta distinció fonamental, els partits nominalment independentistes, incapaços tant de capitalitzar el vot com de dirigir el moviment, han entrat de pet en la tanca de la política espanyol(itzador)a i, de retruc, de l’autonomisme constitucional. O a l’inrevés, si voleu: a partir de les renúncies del 2017, aquells partits es van atrinxerar en la seva raó particular, amb tocs tan narcisistes com els de qui ja sabem; van oblidar el moviment que havia donat sentit a tot el procés històric recent pretenent de substituir-lo, en la consciència pública, per personalismes o organismes i entitats ex novo que no van saber captar el batec del país; i tots plegats es van tancar al castell d’ombres de la Ciutadella, amb un enemic intern desfermat gràcies al suport directe de l’estat contra la migrada sobirania del parlament autonòmic. D’aquí a fiar-ho tot a “negociar” amb qui els havia capolat, hi havia un pas, que es va fer sense pena ni glòria oblidant que només la cohesió i solidaritat del moviment eren la garantia que, tard o d’hora, podíem capgirar el triomf momentani de l’estat; cedint el poder del parlament a les decisions legalistes de l’enemic; acceptant uns judicis que farien udolar de pena Hans Kelsen; i desmobilitzant les iniciatives i accions de base de nord a sud del país. (A mi em pesa la manca de visió estratègica del president Puigdemont, excessivament lligada a una visió convencional de la política sense entendre que només podia donar resultats positius l’explotació del conflicte antagònic entre una nació avançada i alhora tractada com una colònia.)

3. La qüestió cabdal era i és: ¿com s’ho van fer els partits nominalment independentistes per arrossegar un país capaç d’arribar a un acte històric com el del Primer d’Octubre cap a la pura inanitat política, cap a la subordinació i la passivitat, cap a la desídia i la indiferència, cap a la ràbia i la impotència? S’ho van fer rendint-se massa d’hora quan el moviment era al punt àlgid del seu poder dissuasiu; acceptant amb una resignació de vençuts l’arbitrarietat de la raó d’estat espanyola; tornant al racó autonomista; ignorant olímpicament a qui devien el moment (efímer) del poder propi enfront d’Espanya. I el moviment independentista, subrogat per activa o per passiva en aquells partits, també ha estat incapaç de superar la indolència i la incompetència institucional, contenir la repressió ferotge de l’estat, recuperar la desconfiança dels desmobilitzats i neutralitzar la decantació d’un gruix de ciutadans pel nacionalisme espanyol. Per aquesta raó, s’ha perdut la capacitat de convertir la gent mobilitzada i autoorganitzada en subjecte polític decisiu per a determinar la política del país. Novament, tocarà picar molta pedra.

4. La tercera cosa a remarcar, a banda de la rendició dels partits nominalment independentistes i de la incapacitat del moviment per a imposar el subjecte independentista al centre de l’escena política, és que s’ha acabat la distinció entre “moviment” i “política” o, el que ve a ser la mateixa cosa, la divisió del treball entre gent mobilitzada per a ser dirigida i dirigents organitzats per sobre i al marge de la gent mobilitzada. O s’està dins del moviment o no se’n pot dirigir res. Si no fem política des del moviment, amb plena consciència i pensament propi, ens la faran, com deia l’altre, els professionals i aventurers. Ja n’hem patit en pròpia carn, mai més ben dit, les conseqüències quan la gent es va sentir abandonada per les pròpies institucions convertides, en una sola peça, en joguines del pim-pam-pum i instruments de repressió directa dels jutges espanyols. És una fantasia pretendre que la pressió del moviment podrà fer canviar la lògica i la dinàmica dels partits nominalment independentistes, perquè el moviment ha pivotat sobre el poder de decisió de la gent per a superar les limitacions de l’autonomisme, incardinat a la constitució espanyola, i no pas per a cedir-li el poder del carrer. Potser les entitats que lideraven el moviment no se’n van adonar quan tocava; en cas que se n’adonessin, potser no es van sentir capaces de fer-se càrrec del seu sentit últim; o vés a saber si és que no bullien amb l’esperit de la gent…

5. El cas és que el poder autonomista té les seves pròpies regles, protagonistes, beneficiaris, mitjans de comunicació i personal estabulat –avís per a qualsevol projecte que aspiri a entrar-hi amb la pretensió de canviar-lo o d’aprofitar-se’n: com a l’infern dantesc, no hi ha marxa enrere, la seva història ja és contada–, però el moviment havia creat les seves pròpies regles fent sorgir nous lideratges o reciclant-ne els vells; excloent aventurers i aprofitats; portant el missatge de llibertat i justícia; i convertint ciutadans de tots colors i edats en autèntics militants. Per això va fer tremolar l’estat; i per això els van tremolar les cames als partits autonomistes esdevinguts independentistes de la nit al dia. Després de la brutal escissió entre partits-institució i carrer, ara toca al moviment de recuperar l’energia històrica i la convicció en les pròpies forces. No queda lloc per a unitats des de dalt, oportunitats autonomistes, o provatures de laboratori. La política exterior catalana forma part inextricable de la UE i és controlada per la geopolítica de l’OTAN. L’economia és dirigida i controlada per la UE a través de Madrid, banca inclosa, com podem comprovar aquests dies. El canvi demogràfic galopant és descontrolat a escala global, però ben distribuït des del Ministeri d’Interior, amb una precisa vocació desnacionalitzadora dels Països Catalans. Les lleis del parlament són carn de canó per al TC abans de ser convenientment adoptades, desnaturalitzades i corrompudes pel congrés. La capacitat de regular aeroports, trens i infraestructures, per no esmentar l’aplicació de les inversions pressupostades, és nul·la. No hi ha poder propi català en cap àmbit decisiu per a canviar la vida de la majoria: s’hi poden posar pegots, però no hi podem fer un vestit nou.

6. Entretant, a cada espai de lluita, allò que li pertoqui, sense trencar ponts ni fer exclusions. No es pot barrejar l’oli del moviment amb l’aigua institucional. Ja ens retrobarem en els molts revolts del camí mentre anem creant l’emulsió que lligui llibertat i justícia per a tothom fent via al marge de les institucions, però no contra elles, i, quan calgui, costat a costat. La unitat estratègica sorgirà de la pròpia lluita, d’un programa i d’una organització que se’n sàpiga fer càrrec per damunt de particularismes i espais closos. Ara no ho tenim, tot això. Cal refer, doncs, els espais de lluita, ja ho hem dit, picar pedra municipi a municipi, comarca a comarca; imposar les pròpies regles de lluita, resistència i organització; crear nous lideratges; excloure aventurers i aprofitats; escampar el missatge de llibertat i justícia; i educar militants que pensin el que han de fer, que decideixin com ho han de fer, i que sàpiguen defensar allò que han fet.

El 12 de maig de 2024, ara fa just un any, Salvador Illa va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya al capdavant del PSC, amb 42 escons. No sabem fins a quin punt hi va intercedir, en la victòria, un petit present que li havia regalat prèviament la plataforma Cristians Socialistes i que va acompanyar-lo durant tota la campanya, fins a la nit electoral. Parlem de la figura de sant Pancraç, que celebra el seu dia justament el 12 de maig. De fet, el mateix Illa, quan va saber que les eleccions coincidien amb la seva onomàstica, es va afanyar a recordar que “és el sant que s’invoca quan es vol demanar prosperitat, és un bon auguri”. No era, amb tot, la primera vegada que en el context polític català s’hi recorria. Quatre dècades abans, en la primera de les sis victòries de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, el dirigent convergent s’havia presentat públicament amb una referència directa al sant. El 12 de desembre de 1979, tres mesos abans de les primeres eleccions al Parlament després del franquisme, escrivia en un famós article a La Vanguardia:

“Pel meu origen pertanyo a uns sectors locaIs catalans que han jugat un paper principal en la història moderna de Catalunya i en el catalanisme polític. Provinc, d’una banda, de la pagesia –d’una pagesia arreglada, com es diu planerament– i, d’una altra, de la petita burgesia, concretament de la petita burgesia de poble. […] Provinc, per dir-ho en termes que confio que molts entendran fàcilment, de famílies que a casa seva tenien un sant Pancraç. Famílies mitjanament religioses, però que tenien una imatge de sant Pancraç penjada a la paret. ‘Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina.’ No vaig veure mai que els meus avis demanessin a sant Pancraç diners, riquesa o comoditat. No li van demanar mai sort. Solament salut i feina.”

Pujol, apel·lant a la Catalunya dels botiguers, autònoms i petits empresaris de les ciutats mitjanes, va aconseguir de bastir una potent “coalició de sant Pancraç” –sorprenent i guanyadora– al davant del bloc de l’esquerra urbana, efervescent i puixant en aquells primers anys posteriors a la dictadura.

La salut i la feina invocades per Pujol, la prosperitat esmentada per Illa i la sort i la fortuna que més modernament s’han atribuït també a Pancraç són els principals motius d’intercessió relacionats amb aquest sant, l’hagiografia del qual va resumir amb gràcia i poca ortodòxia el poeta i escriptor Ramon Sargatal al Diccionari dels sants (1996): “Nascut a la Frígia, de pares pagans, en temps de Valerià i Gal·liè. Orfe de ben petit, es va trobar amb un oncle tutor que el va portar a Roma. I a Roma, la segona troballa: resulta que el seu pare hi tenia un patrimoni magnífic que ara passava a ser tot seu (i a aquest sant ens hem d’encomanar per trobar feina?). Per casualitats que té la vida, el papa Corneli rondava per allà i li va fer gràcia conèixer aquell jovenet nou-ric arribat de tan lluny. Més casualitats: l’oncle tutor, amb una salut de ferro fins llavors, mor sobtadament. Amb la pèrdua podríem dir que comença un altre capítol més infortunat de la seva biografia. Uns no paren fins que el bategen. Els altres fins que l’arresten, el patrimoni que se li encongeix i ell que acaba també escurçat ben bé d’un pam d’estatura (el de dalt) per no voler apostatar davant de Dioclecià.”

 

L’església de Sant Pancraç a Roma. Foto: Wikipedia

 

Salut, feina… i fortuna

Però, com va sorgir la devoció per sant Pancraç? Doncs és probable que, arran de l’exemplaritat de la seva decapitació, el pelegrinatge de romans i forans a la seva tomba ja fos important en època coetània, fins al punt que el papa Símmac (498-514) va fer construir una basílica a l’indret on va tenir lloc el martiri. I per què se’l considera tradicionalment protector de la salut i el treball? Acabalat com era i decapitat a la tendra joventut, no sembla que ni la vida ni la mort del màrtir Pancraç puguin explicar la vinculació amb les seves suposades atribucions. Malgrat confessar que “és difícil d’aclarir”, el promotor cultural i folklorista Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954) es va atrevir a llançar una hipòtesi a les pàgines del seu Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes: “Tal vegada fou perquè Pancraç, jovenet de catorze anys, va desprendre’s per amor a Déu del benestar material que posseïa fent almoines i socorrent els pobres necessitats o també perquè va ser dels primers cristians que va ajudar els esclaus que estaven obligats a fer treballs forçats.”

Una altra possible explicació es fixa en les imatges que, en record seu, el van començar a dibuixar amb un llibre obert, el de Josep a Egipte, i la frase inscrita en llatí “Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona” (Veniu a mi i us donaré tota classe de béns). Una interpretació superficial i mundana d’aquestes paraules, desviades convenientment dels sentiments cristians d’amistat, amor, companyonia o compassió a què apel·laven originàriament, empeny a pensar que tot va acabar convergint en el “valor més preuat” de la nostra societat: els pistrincs. Per la raó que sigui, des de temps antics fins ara no li han faltat mai devots, entre comerciants, traginers, venedors, botiguers i restauradors, que prefereixen tenir-lo a prop per al bon funcionament dels seus negocis i l’invoquen “perquè els doni la salut necessària per a gaudir de l’energia que cal per poder treballar”, en paraules del gran folklorista Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959). I la llengua, amb frases fetes tan conegudes com ara “Sant Pancraç, salut i feina” i “Sant Pancraç, doneu-nos feina per al nostre braç”, però també amb una semblança fonètica més que significativa entre Pancraç i pencaràs, no fa sinó afermar la relació.

Vestit amb túnica o de soldat romà (amb capa i sandàlies), amb el dit índex de la mà dreta assenyalant el cel (molta gent ho aprofitava per col·locar-hi una moneda foradada i reforçar, així, les seves propietats taumatúrgiques), els seus atributs són la palma del martiri i l’esmentat llibre obert amb llatinada inclosa. Abans de la consolidació de la figureta, com detallava Amades al Costumari català, “els comerciants i botiguers vuitcentistes acostumaven a tenir una medalla de sant Pancraç en el cabasset del calaix on posaven les monedes de la venda, creguts que cridava diners i afavoria i augmentava el cabal del negoci i de les operacions”.

 

Goig dedicat a sant Pancraç.

 

Barcelona, ciutat pancraciana

Podria ser el caràcter feiner dels catalans –com diu el tòpic– o el pes específic dels botiguers en la nostra societat, però la veneració popular per sant Pancraç que hi ha al Principat –entre creients i també descreguts– té arrels profundes, especialment a la capital. No en va, Capmany considerava Barcelona un lloc central de la devoció transversal pel sant perquè, a més de disposar de capella –compartida amb sant Roc– a la catedral, “dues de les basíliques parroquials ciutadanes, Santa Maria del Pi o dels Reis i Santa Maria de les Arenes o del Mar, s’han disputat des de temps antics el prestigi dels innombrables devots d’aquest jove màrtir”. Al Pi, epicentre de l’advocació a la ciutat, el testimoni més antic és un testament sacramental de Johan Levita, difunt, atorgat davant el seu altar el 7 de desembre de 1036.

Amades, per la seva banda, filava una mica més prim respecte de la popularitat de sant Pancraç o Barancat, com encara és anomenat a Perpinyà: “Aquest sant havia gaudit de gran veneració en la parròquia del Pi, durant el segle XVI, en què se’l coneixia amb el nom de Barancat, que és el correcte, en català. La devoció va decaure i no tornà a ésser restablerta fins a mitjan segle passat. Fins es va perdre la noció del nom del sant, i quan novament va merèixer el favor dels fidels, aquests l’anomenaren Pancraç, adaptació del nom castellà.”

Amb alts i baixos, doncs, i uns quants desplaçaments, a la cèntrica basílica del Pi la veneració ha arribat fins als nostres dies amb una capella, a l’esquerra de l’entrada principal, que inclou un retaule de l’arquitecte Juli Fossas i Martínez (Barcelona, 1868-1945), dues pintures laterals (sobre el bateig i el martiri) i, fins i tot, una de les desenes de relíquies del sant que volten per mig món. En una Barcelona amb esclats revolucionaris i anticlericals periòdics (amb la denominada Setmana Tràgica i la guerra de 1936-1939 com a exponents més pròxims en el temps), és lícit preguntar-nos com s’ho ha fet, Pancraç, per sobreviure-hi. Una curiosa anècdota rescatada per l’investigador Albert Cortés Burón ens en dóna la resposta: “La imatge de sant Pancraç, enormement venerada per ser patró del treball, va ser de les poques escultures que es van salvar de la crema de 1936 i s’explica que els milicians van estar a punt de llençar-la a la foguera, però a l’últim moment algú va cridar: ‘Aquest no, que és treballador!’ Aleshores van escapçar-li el dit de la mà dreta i va quedar amb el puny alçat: ‘Ara sí que és dels nostres!’, van dir, i gràcies a això no es va cremar.”

 

La capella de sant Pancraç a la basílica del Pi.

 

Una figura ben present

En ple 2025, sant Pancraç continua essent una figura reconeguda i identificable pels catalans, en general, i els barcelonins, en particular. Roger Costa Solé, autor d’El gran llibre dels sants (2007), no en té cap dubte: “Present en molts establiments comercials, la seva imatge ens recorda constantment dos dels valors més preuats de la nostra societat: la salut i la feina (o sigui, els diners). Per la seva presència pública i pel que representa, podem afirmar que sant Pancraç encapçala el rànquing actual de les devocions populars quotidianes.” Per això, podem afegir, és una de les imatges més venudes a les botigues del ram. A la quasi centenària llibreria i papereria Can Torradas, davant el Mercat de Sant Antoni, “hi ha una competició sana per a encapçalar les vendes de làmines i calendaris entre la Moreneta i sant Pancraç”, confessa Ricard Torradas, tercera generació rere el taulell. I a la ja centenària Estampería San José, del carrer dels Boters prop de la catedral, el mostrari de figures, figuretes i imants del sant és, amb diferència, el més assortit i complet de tot l’establiment.

Tot plegat es confirma amb la presència, encara ara ben viva en força botigues i empreses petites, de la figureta del jovenet Pancraç, amb l’índex elevat, sigui al costat de la caixa enregistradora –com al biocentre Ceres Natural de ronda de Sant Pau–, sigui dins d’una vidriera –com a la bicentenària i renascuda pastisseria La Estrella de Nou de la Rambla–, sigui a la rebotiga –com al celler Mallorquí del carrer de Verdi–, sigui d’esquena a la paret en una lleixa plena d’amulets i fotos de lluites compartides –com al jove Ateneu la Base del Poble-sec. O, simplement, vigilant des de les altures, envoltat d’ampolles i porrons, com al veterà restaurant Can Vilaró del carrer de Borrell, on la mestressa em va confessar un matí feiner que la bonica figura de ceràmica que tenen del sant prové d’un meublé precintat ja fa anys al pis de sobre el bar: “Quan van tancar el local i ens hi van deixar pujar per endur-nos el que hi quedava, vaig agafar-ne aquesta figura que presidia, sempre ben acompanyada de flors, l’entrada.”

Un dels atractius del sant, del segle XXI estant, és justament la conversa que pot incitar simplement preguntant als botiguers i comerciants si el tenen a prop, més exposat o amagat. El noi que atén la Lleteria del Poble-sec, parlant de l’exemplar mig mutilat que ens vetlla des d’un racó, m’explica que en una altra feina que va tenir, en un restaurant de la Vila de Gràcia fins aleshores poc concorregut, va poder comprovar que, des que va començar a deixar un ramet de julivert cada dia al costat de la figureta, el negoci va revifar. L’hagiògraf andalús Carlos Ros Carballar, a Sant Pancraç, salut i feina (2002), tenia clar d’on provenia la superstició de deixar als peus del sant unes branquetes de julivert: seria un costum relativament modern atribuït a una gitana que venia aquesta planta de fulles verdes i tres lòbuls dentats a la porta del convent de Santa Maria de Jesús de Sevilla. Però qui sap si la semblança amb el trèvol, en forma, color i significat, hi podria tenir també alguna cosa a veure, també.

En un moment d’erosió important de la personalitat de la ciutat, a causa de la pressió homogeneïtzadora i la gentrificació incessant, és evident que una eina idiosincràtica com sant Pancraç, posem per cas, pot ser una bona aliada per a reivindicar la identitat barcelonina. De fet, si en seguim els passos pels establiments que l’exposen –amb julivert o sense–, se’ns obre al davant una altra Barcelona, allunyada de la ciutat dels expats, plena de comerços històrics o més acostats, però ben arrelats, de km 0, d’aquells que cusen carrers i recusen barris. Proveu de cercar sant Pancraç per la ciutat, parleu-ne amb els comerciants i regaleu-los si cal –com mana la tradició– la figureta quan acaben d’obrir local. Segur que en sortiran moltíssimes històries, es teixiran complicitats i, atenció!, es farà el gran miracle de sant Pancraç a Barcelona: a més d’ajudar a fer calaix el comerç de proximitat, hi podreu parlar en català amb tota normalitat.

 

La Laia sostenint el Sant Pancraç de l'Espai El Culturista, a la zona de Gràcia Nova. Petit altar de Sant Pancraç a la peixateria d'en Lluís, al Mercat de Sant Antoni. La figureta a les prestatgeries de la Lleteria del Poble-sec. El Sant Pancraç que acompanya en Pere al Forn de la Lola del carrer del Parlament, a Sant Antoni. La figureta també és a l'Ateneu la Base.

Bloomberg · Michael Nienaber, Arne Delfs i Kamil Kowalcze

El nou govern de coalició alemany –que aplega els socialdemòcrates i el bloc conservador CDU-CSU– ha definit els càrrecs clau del gabinet després d’haver optat els socialdemòcrates per una barreja de veterans i novells a les carteres ministerials que els corresponien. La tria completa el gabinet de Merz, que afronta una legislatura marcada per la cronificació dels problemes econòmics i polítics que fa anys que infesten Alemanya.

Lars Klingbeil, codirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), fou confirmat dilluns de la setmana passada per al càrrec clau de ministre de Finances, en el qual s’encarregarà de supervisar l’augment de l’endeutament i de la despesa pública. El març passat, la coalició de govern s’alià amb els Verds per aprovar un gran paquet d’inversions en infrastructures i despesa militar. Klingbeil també exercirà de vice-canceller adjunt de Merz, i Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa.

Els altres cinc ministres de l’SPD són l’ex-president de la cambra baixa del parlament alemany Baerbel Bas, que farà de ministre de Treball; Stefanie Hubig, que serà ministra de Justícia; Carsten Schneider, que ocuparà la cartera de Medi; Verena Hubertz, que serà ministra d’Habitatge i Reem Alabali-Radovan, que serà ministre de Desenvolupament. Hubertz i Alabali-Radovan destaquen per la seva joventut: tenen trenta-set anys i trenta-cinc, respectivament.

Els partits de la coalició, que han perdut pistonada en els sondatges d’ençà de les eleccions del 23 de febrer, es veuen pressionats per aplicar canvis com més aviat millor. Fa dos anys que l’economia més gran d’Europa no creix, i tampoc no s’espera que creixi enguany. La incertesa desfermada per la guerra comercial de Trump no ha fet sinó amplificar l’impacte econòmic i s’ha afegit a la desacceleració de la demanda d’exportacions alemanyes a la Xina, un mercat clau per a l’economia del país, com també a la pèrdua de competitivitat de les empreses alemanyes, producte de l’alça dels costs energètics i d’una burocràcia excessiva.

“Gran part d’Europa espera que tornem a exercir un paper important en l’èxit del projecte europeu”, digué Merz la setmana passada en la cerimònia a Berlín en què alts càrrecs de la CDU, la CSU i l’SPD signaren formalment l’acord de coalició.

“Corren temps de canvis profunds, de gran agitació i gran incertesa”, afegí el conservador, de seixanta-nou anys. Heus ací els ministres clau del gabinet de Merz:

Finances: Lars Klingbeil (SPD)
Lars Klingbeil és el nou ministre de Finances alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Klingbeil, de quaranta-set anys, codirigeix l’SPD de bracet de Saskia Esken d’ençà del 2021. Després d’un revés dur dels socialdemòcrates en les darreres eleccions alemanyes, Klingbeil assumí la direcció del grup parlamentari del partit al Bundestag, un càrrec que abandonarà una volta prengui possessió com a ministre.

Fill d’un soldat de l’exèrcit alemany i d’una botiguera, Klingbeil forma part de l’ala conservadora-pragmàtica de l’SPD. Després d’estudiar ciències polítiques i història a Hannover, treballà per a Gerhard Schröder, del qual s’ha acabat distanciant per la postura de l’ex-canceller amb Rússia.

L’experiència de Klingbeil en matèria de finances públiques és relativament escassa i el seu interès principal és, de fa temps, la defensa. Però Antonio Barroso, analista especialitzat en geoeconomia a Bloomberg Economics, explica que això no necessàriament hauria de ser una feblesa en una època com aquests.

“Klingbeil no té gaire experiència en política econòmica o financera, però el seu nomenament reflecteix un canvi més profund en l’esquema de prioritats del govern”, diu Barroso. “S’espera que, durant el seu mandat, l’augment de la despesa en defensa i la modernització de les forces armades alemanyes continuïn essent clau.”

La posició de Klingbeil en la jerarquia de l’SPD es va veure amenaçada després de la desfeta del partit a les generals del febrer passat. Tanmateix, aconseguí de ser confirmat com a cap del grup parlamentari del partit per un marge molt ampli –més d’un 85% dels vots– pocs dies després dels comicis.

Economia i Energia: Katherina Reiche (CDU)
Katherina Reiche (dreta), la nova ministra d’Economia i Energia alemanya (fotografia: Filip Singer/Efe).

Reiche, de cinquanta-un anys, ha estat vice-ministra de Medi i Transport; del 2020 ençà també és consellera delegada de l’energètica E.ON.

Fou diputada al Bundestag per la CDU entre el 1998 i el 2015, un període en què també fou cap adjunta del grup parlamentari combinat CDU-CSU.

Alguns parlamentaris de l’oposició han criticat la tria de Reiche com a ministra d’Economia pels seus vincles amb empreses alemanyes i el seu passat com a lobbista.

Reiche confirmà el mes passat que mantenia una relació sentimental amb Karl-Theodor zu Guttenberg, l’ex-ministre d’Economia i Defensa d’Angela Merkel que dimití després d’haver-se sabut que havia plagiat parts de la seva tesi doctoral.

Afers Estrangers: Johann Wadephul (CDU)
Johann Wadephul, el nou ministre d’Afers Exteriors alemany, la setmana passada (fotografia: Abir Sultan/Efe).

El nomenament de Wadephul ha estat tota una sorpresa, atès que s’esperava que Armin Laschet –antic cap de la CDU i candidat del partit en les eleccions generals del 2021– reprengués la seva carrera en l’alta política com a ministre d’Afers Estrangers de Merz.

Wadephul, advocat de formació i membre del Bundestag d’ençà del 2009, és originari de la regió nord-occidental de Slesvig-Holstein, prop de la frontera amb Dinamarca.

A seixanta-dos anys, Wadephul és un europeista compromès, estretament vinculat als socis internacionals d’Alemanya a la UE i l’OTAN, i també és un ferm partidari d’Ucraïna. El nou ministre, que serví com a soldat voluntari als anys vuitanta, també té una forta connexió amb les forces armades alemanyes.

Fins i tot abans de prendre possessió com a ministre d’Afers Estrangers, Wadephul s’ha passat els darrers dies de ronda diplomàtica, ha visitat els seus homòlegs al Regne Unit i Itàlia i ha mantingut converses d’alt nivell a Brussel·les amb la presidenta de la Comissió Europea i companya de partit, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

Defensa: Boris Pistorius (SPD)
Boris Pistorius continuarà com a ministre de Defensa en el govern de Merz (fotografia: Hannibal Hanschke/Efe).

Conegut per la seva franquesa i el seu tarannà pragmàtic, Pistorius –fins fa poc un dirigent regional de perfil baix– ha anat escalant posicions aquests darrers anys fins a esdevenir el polític més popular d’Alemanya.

Triat per Scholz per al càrrec de ministre de Defensa l’any 2023, Pistorius –de seixanta-cinc anys i natural d’Osnabrück, com el canceller sortint– és l’únic ministre de l’SPD que mantindrà el càrrec anterior.

Com a ministre de Defensa, Pistorius s’encarregarà de supervisar l’aplicació d’un programa de despesa militar sense precedents en la història moderna d’Alemanya, fruit de l’acord entre el govern de coalició i els Verds per a posar fi al límit d’endeutament que impedia al govern d’augmentar la despesa en defensa sense fer retallades en uns altres àmbits.

Pistorius, que rebutjà de substituir Scholz com a candidat del partit en les darreres eleccions, és també considerat el favorit per a representar els socialdemòcrates en les pròximes eleccions generals.

Interior: Alexander Dobrindt (CSU)
Alexander Dobrindt, el nou ministre d’Interior alemany (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

Dobrindt, membre de la Unió Socialcristiana de Baviera, associada al bloc conservador que encapçala la CDU, assumeix la cartera d’Interior en un moment en què la política d’immigració s’ha convertit en una de les qüestions més candents de la política alemanya.

Molts analistes assenyalen l’augment de la immigració irregular com una de les grans raons rere l’auge d’Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta que ja ha superat el bloc conservador CDU-CSU en alguns sondatges.

En campanya, els conservadors prometeren de reduir radicalment la xifra d’immigrants que arribaven al país i de posar fi a la “política de portes obertes” als sol·licitants d’asil heretada del govern d’Angela Merkel. Dobrindt, de cinquanta-quatre anys, serà l’encarregat de supervisar aquesta restricció de la immigració sense vulnerar la legislació alemanya d’asil ni les normes de la UE sobre llibertat de circulació.

“Es prendran decisions immediatament”, digué Dobrindt a començament de mes, en una entrevista publicada al diari alemany Süddeutsche Zeitung, en què prometé de reforçar els controls fronterers tan aviat com fos possible.

Cancelleria: Thorsten Frei (CDU)
Thorsten Frei, el nou ministre de la Cancelleria (fotografia: Krisztian Bocsi/Bloomberg).

El ministre de la Cancelleria –un càrrec que, a la pràctica, equival al de cap de gabinet– és un nomenament clau per a qualsevol canceller alemany. Les funcions del càrrec inclouen gestionar els afers de govern, resoldre els conflictes interns abans no es facin públics i vetllar per la reputació i imatge pública del cap de govern, mantenint en tot moment un perfil baix.

Frei, diputat de la CDU de cinquanta-un anys, sembla l’home ideal per al càrrec. Aquests darrers anys, el diputat ha dirigit el grup parlamentari conservador amb discreció i eficàcia, cosa que li ha fet guanyar-se la confiança de Merz.

A diferència del canceller, considerat una figura més impulsiva, Frei és conegut per la seva disciplina i autocontrol, com també per la seva lleialtat i discreció.

Advocat de formació, com Merz, Frei procedeix de la pròspera regió sud-occidental de Baden-Württemberg, i en el passat ha estat batlle de la ciutat de Donaueschingen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dijous i divendres, dies 15 i 16, es presentarà al gran públic l’Orquestra Sònica, una formació única a casa nostra, perquè serà una de les poques orquestres simfòniques del país que no estarà especialitzada en música clàssica. Els concerts de presentació, que es faran a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, seran una oportunitat singular per unes quantes raons: primer, per a veure aplegats dalt l’escenari grans músics del país, com Alba Careta, Irene Reig, Alba Pujals i Albert Cost, entre molts més; segon, per a veure dirigir la prestigiosa compositora i arranjadora japonesa Miho Hazama; tercer, per a gaudir de la col·laboració de la música i cantant nord-americana Becca Stevens amb la trombonista amb més projecció actual de casa nostra, Rita Payés; i, finalment, per a deixar-vos sorprendre per una nova proposta cultural poc habitual a casa nostra. Tan poc habitual que, de fet, és la primera d’aquestes característiques del sud d’Europa, inspirada amb orquestres com ara la Metropole Orkest dels Països Baixos i la Heritage Orchestra del Regne Unit.

La iniciativa abastarà repertoris de gèneres tan diversos com el jazz, l’electrònica, el reggae, el pop, el soul i el flamenc i, en cada nova producció, hi participaran directors i artistes de tot el món. En aquesta primera producció, Hazama, considerada una de les compositores i directores més destacades del panorama actual, ha arranjat repertori tant de Payés com de Stevens i l’ha fusionat amb estils com el jazz, el folk i el pop d’autor, que interpretarà l’orquestra.

Un projecte únic al sud d’Europa

“L’Orquestra Sònica és com una orquestra simfònica i una big band juntes. Això, aquí, no existia. Hi ha orquestres que no fan música clàssica, però no amb aquest format”, comenta Nil Villà, un dels creadors i saxofonista de la formació. La idea de crear aquesta nova orquestra va començar a gestar-se ara fa dos anys a partir de converses entre uns quants socis de les cooperatives Musicoop i Contrapunt, quan van adonar-se que ni a l’estat espanyol ni al francès no existia una orquestra professional estable, itinerant i amb rigor musical que aprofités el format simfònic tradicional –concepte encara molt arrelat a la interpretació de la música clàssica– per a ampliar i experimentar amb la música moderna. “Hi ha l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) o la Barcelona Art Orchestra (BAO), però una fa música tradicional sense format de big band com en el jazz, i l’altra és més aviat una orquestra de cambra gran, més que no pas una orquestra simfònica. Per tant, d’orquestres que es dediquin a tocar exclusivament produccions de música moderna no n’hi havia”, afegeix Villà. Per tant, el desafiament era majúscul: calia agrupar cinquanta músics, quadrar tots els calendaris –tasca doblement difícil tenint en compte que la majoria dels músics treballen en diferents projectes– i cercar finançament per a poder tirar-ho endavant.

Nil Villà, saxofonista i creador de l’Orquestra Sònica (fotografia: Albert Salamé).

De moment, han rebut el finançament de la subvenció Singulars de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Treball i Economia Social espanyol, una ajuda econòmica que impulsa iniciatives innovadores d’economia social i solidària que fomentin el creixement econòmic, la competitivitat i l’ocupació, però es mantenen a l’expectativa de la rebuda que tindrà el projecte per a saber si podrà tirar endavant o no. “Treballem per veure com podrem subsistir en un futur”, comenta Villà. Així doncs, la presentació d’aquesta setmana a Barcelona serà l’única oportunitat per a veure aquest projecte en acció, que de moment, no té cap més data confirmada.

“El nivell d’envergadura d’un projecte com aquest és molt alt, i sobreviure només de les vendes d’entrades és molt complicat”, diu. Per això, Villà demana un suport sostingut en el temps de les administracions i institucions públiques. “Un projecte com aquest és molt arriscat. I, aquí, les ajudes no te les donen fins que no fa tres anys que toques, sense tenir en compte que quan més les necessitem és al principi per engegar i donar a conèixer l’orquestra. Hi fa molt tenir l’empenta de la gent que té ganes de crear-ho i de tirar-ho endavant”, explica Alba Careta, una de les trompetistes de la formació.

Incentivar la inserció laboral de músics joves

Els objectius de l’Orquestra Sònica són clars: ha nascut com un projecte cultural intercooperatiu, comunitari, intergeneracional i feminista que treballa sota els valors de l’economia social i solidària. Per això la formació es regeix per unes polítiques de gènere que defensen la paritat dins cada secció instrumental de l’orquestra, però també en la resta de camps professionals que puguin intervenir en cada producció. A més, un dels objectius principals del conjunt és contribuir a la incorporació laboral del talent musical local i jove, oferint una plaça estable, digna i remunerada als músics que formen part de la plantilla.

Aquest darrer objectiu és especialment important tenint en compte el panorama desolador del món laboral de la majoria dels músics, que sovint treballen en situacions precàries que els obliguen a combinar moltes feines alhora. Careta, que el 2019 va acabar la formació com a trompetista després de passar per l’ESMUC, el Conservatori d’Amsterdam i el de l’Haia, ho explica així: “El panorama, en general, és desolador, però el jazzístic encara més. En el meu cas, per exemple, sempre he tingut clar que vull ser intèrpret, no m’agrada fer classes i, per tant, visc només de fer concerts. Quan vaig acabar la formació superior, encara hi havia alguns clubs que quedaven per Barcelona on era una mica més accessible poder anar-hi a tocar encara que et paguessin fatal, perquè les condicions no són bones. Molta gent que estudia música clàssica té l’opció de presentar-se a diferents orquestres, però, amb el jazz, no tenim aquesta opció.”

Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé). Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé). Nil Villà i Alba Careta al Palau de la Música (fotografia: Albert Salamé).

Alhora, Careta lamenta que el circuit cultural del país no estigui preparat per a absorbir i garantir llocs de feina a la gran quantitat de músics qualificats que cada any surten de les escoles de formació. “Només a Barcelona ja tenim tres escoles de música superior de jazz: el Liceu, el Taller de Músics i l’ESMUC. Això vol dir que cada any en surten molts músics, però no hi ha espai per a tothom. Hi hauria d’haver lloc per a tots, i no hi és. Per això és important que es promoguin orquestres com aquestes. Si hi ha una OBC, per què no pot haver-hi una OBC de jazz? No hi ha la cultura d’escoltar jazz, però és que si no en tenim una orquestra, no hi serà mai.” Per això, un dels somnis de Villà és que aquesta orquestra pugui tenir una continuïtat més enllà dels concerts de dijous i divendres: “Imagina’t que els músics de l’orquestra poguessin tenir una mitja jornada o una jornada sencera com en l’OBC, per exemple. És un camí complicat, però la idea és arribar-hi, que sigui un lloc de feina digne per als músics.”

L’Orquestra Sònica també ha estat creada com un espai intergeneracional, per això no hi ha cap límit d’edat per a poder-hi entrar. L’únic requisit és tenir formació musical en algun instrument, i saber-lo tocar de la millor manera possible.

Més de cinquanta músics

Per crear aquesta primera formació, a alguns dels músics, com Alba Careta, els van anar a buscar expressament. Careta és una de les trompetistes més importants del panorama actual. A part del seu projecte propi, Alba Careta Group, amb què ha creat quatre discs –el primer guardonat com a millor disc de jazz pels premis Enderrock 2019 i el tercer com a millor disc revelació de jazz del 2023 per la crítica–, també forma part d’Extraño Weys, el duet Alba Careta i Henrio i Las Albitas, entre més formacions. Compartirà secció amb Ivó Oller, Jaume Peña i Gregori Hollis. En total, són cinquanta músics dividits en disset seccions: violins, violes, violoncels, contrabaixos, trompetes, trombons, saxos alts, saxos tenors, saxos barítons, flautes, un oboè, una trompa, una guitarra, un piano, un baix, un bateria i una última secció de percussió. Uns altres músics s’hi han apuntat pel boca-orella, i més de cent músic han acabat a la borsa, pensada per a futures produccions de l’orquestra. “No totes les produccions són iguals. Per a aquesta, som cinquanta músics, però potser per a alguna altra, d’un estil diferent, necessitarem diferents perfils. O si algun dels músics fa ronda i necessitem trucar a un trompetista nou, per exemple, doncs que el tinguem”, explica Villà.

Les bases per a anar constituint la plantilla és seguir el criteri de paritat. “Intentem que no hi hagi tot d’homes tocant els instruments a l’escenari, i, alhora, que no totes les dones que hi hagi toquin els instruments típics que toquen les dones, que per sort cada vegada passa menys.”

Concert de presentació

L’Orquestra Sònica debutarà amb el concert inaugural, en què participaran les artistes Rita Payés, com a representant local, i Becca Stevens, com a representant internacional, i amb la direcció musical de la japonesa Miho Hazama. Aquesta primera proposta artística, que es complementarà amb una posada en escena a càrrec de FRAU, estudi especialitzat en creació visual escènica contemporània, i Jou Serra, serà una mescla entre el repertori de les artistes convidades, en què la fusió d’estils com el jazz, el folk, el pop d’autor i la recerca de nous horitzons musicals ocuparan el centre de l’esdeveniment. “La idea és que quan vinguin convidats, es pugui fer una barreja entre la seva música i el món sonor de l’orquestra”, explica Villà.

Alhora, Careta es mostra molt contenta de poder ser dirigida per Hazama, perquè diu que no havia estat mai dirigida per una dona. “És una cosa molt positiva, perquè en el món del jazz encara costa de trobar dones, sobretot en direcció, arranjament i composició. A més, tant la Becca com la Rita són propostes molt interessants que no m’hauria imaginat mai juntes.”

Alba Careta, trompetista de la formació (fotografia: Albert Salamé).

Sense pressupost, apuntalat pels interessos de vegades divergents d’ERC i els Comuns, i amb la gestió de la crisi de Rodalia i de l’apagada. Així és com el govern de Salvador Illa arribarà avui al primer aniversari de les eleccions que li van permetre, el 8 d’agost següent, de ser investit president. El procés de “normalització” que va emprendre per mirar de girar full del procés i l’intent d’imposar una agenda pròpia, marcada per la previsibilitat i la voluntat d’evitar els exabruptes de grans titulars, no han pogut evitar els sotracs al parlament. Illa no ha pogut aprovar els comptes i, si bé és cert que Esquerra i els Comuns no l’han deixat caure, la perseverança dels socis d’investidura per provar de treure rèdits polítics de la dependència parlamentària del govern l’ha obligat a entomar situacions incòmodes.

Un exemple va ser la retirada del decret sobre la inundabilitat als càmpings, que va ser una de les principals respostes polítiques de l’executiu a les amenaces potencials de la gota freda sota l’impacte de les morts al País Valencià: va acabar pactant amb ERC d’aparcar-lo per la manca de suport i les modificacions que demanava el sector. En el ple d’aquesta setmana al parlament n’hi ha hagut un altre. Les diferències entre el partit d’Oriol Junqueras i els Comuns per l’entrada en vigor del decret per a l’increment de la taxa turística –un impost que es tramitarà com a projecte de llei– va generar un embolic que ha obligat l’executiu a aprovar un altre decret dimarts vinent perquè no s’implanti fins que la norma s’enllesteixi a la cambra. Mentrestant, el Consell de Garanties Estatutàries ha qüestionat l’impuls de mesures per decret llei sense que hi hagi necessitats extraordinàries i urgents per fer-ho.

Les exigències d’ERC i els Comuns per fer visible el compliment dels acords d’investidura i reivindicar-se han forçat els socialistes a escenificar constantment l’entesa amb els socis. Dilluns passat, la consellera d’Economia i Jéssica Albiach explicaven l’acord per a destinar 850 milions d’euros a polítiques d’habitatge que els Comuns reclamaven perquè prosperin els dos suplements de crèdit que haurien de compensar la manca de pressupost. ERC ja havia anunciat el seu pacte. Dimecres, el parlament convalidava amb el suport dels dos socis d’investidura el primer suplement, que amplia en 2.167,1 milions els comptes prorrogats. L’executiu ja té garantida l’aprovació del segon suplement, de 1.300 milions d’euros. Va passar el filtre de l’executiu i faltarà que el parlament hi doni el vist-i-plau. Després, li mancarà de negociar el tercer, de 500 milions d’euros. El govern no creu que tingui dificultats, perquè sobre la taula hi ha l’aplicació dels acords de la investidura, però ERC i els Comuns intentaran fer-se valer de nou.

“Hem passat d’un tripartit d’investidura a un tripartit de legislatura”, va dir el portaveu de Junts, Josep Rius. El principal partit de l’oposició acusa el govern i els socis parlamentaris d’aprovar un pressupost per la porta del darrere. Junts esprem la dependència parlamentària del PSOE a Madrid però no allarga la mà a Illa, que, en canvi, sí que va aconseguir el suport de la CUP amb el decret per a regular el lloguer de temporada i habitacions.

A la pràctica, el PSC s’ha vist forçat a trossejar i a negociar contínuament per poder sustentar el govern, sobretot, per la negativa d’ERC a aprovar els comptes. Un refús que s’explicava, primer, per les convulsions internes que vivia el partit enmig d’un procés congressual llarg i tens i, després, per la decisió definitiva dels d’Oriol Junqueras de no lligar-s’hi tant. Quan l’executiu ja hagi aconseguit aprovar els suplements de crèdit, no faltarà gaire perquè, a la tardor, la consellera d’Economia ja hagi de negociar el pressupost de l’any vinent per evitar una altra pròrroga.

Abans, però, el PSC i ERC hauran de travessar el llindar del primer semestre. Segons l’acord d’investidura, el pacte sobre el sistema de finançament s’haurà de formalitzar a la comissió bilateral d’Afers Econòmics i Fiscals i Esquerra necessita que hi hagi avenços en el projecte amb què van justificar el suport a la investidura d’Illa. L’any vinent, l’Agència Tributària de Catalunya hauria de recaptar i gestionar l’IRPF, segons l’acord, i es posarà definitivament a prova l’entesa entre els dos partits. El lligam negociador d’ERC amb els socialistes catalans va estretament vinculat als socialistes espanyols. Per això Esquerra va pressionar igualment per a la formalització de l’acord del traspàs de Rodalia i la condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, a què el PP s’oposa i que s’hauria de concretar en una llei orgànica.

Illa va rescatar les comissions bilaterals com una prova de la col·laboració amb el govern espanyol. També va restablir les relacions amb el Palau de la Zarzuela i va decidir d’assistir a actes que uns altres presidents consideraven d’exaltació de l’espanyolisme, com el del 12 d’octubre a Madrid. Al mateix temps, ha hagut d’entomar polèmiques com la que va provocar Christopher Daniel Person, ara ja ex-director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, quan va refusar de fer servir “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”. Tampoc no va poder evitar que el parlament demanés la destitució de la consellera Sílvia Paneque per la mala gestió de Rodalia, en una prova de la mala salut de ferro que sembla que té la seva relació amb ERC i els Comuns. El govern no ha pogut esquivar tampoc les crítiques de l’oposició per la manca d’informació durant les primeres hores de l’apagada, però va suavitzar el posicionament d’Esquerra acceptant la constitució d’una comissió d’estudi al parlament. Malgrat la perseverança per marcar l’agenda en un temps en què la política catalana viu una davallada de titulars, l’apagada i Rodalia l’han sacsejada i han fet més evidents les servituds de governar en minoria.

L’informe anual d’Amnistia Internacional (AI) és una guia perfecta per a orientar-se davant la immensa croada reaccionària en què el món és immers d’uns quants anys ençà, saber on som i amb quina força retrocedim en qüestió de drets i llibertats. Confirma i documenta això que veiem de fa temps: el canvi és molt ràpid i s’estén cada dia més.

Després d’investigar, denunciar i documentar, com cada any, l’estat dels drets humans a gairebé tots els països, AI adverteix que el món és en una cruïlla històrica. Si els ciutadans i els estats de convicció i esperit democràtic no reaccionen, hi haurà una transformació històrica. No serà una època de canvis, sinó un canvi d’època, diuen.

Us faig un resum del seu estudi de la situació en cent cinquanta països i de les seves conclusions alarmants.

Al pròleg, signat per Agnès Callamard, secretària general de l’organització, hi ha un seguit de fets i consideracions importants. En síntesi, els drets humans al món són en un setge implacable de “forces sense precedents” que tracten de destruir un sistema internacional forjat amb la sang i el patiment de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. AI detecta una “croada religiosa, racial i patriarcal”, que té l’objectiu d’imposar un ordre econòmic basat en una desigualtat encara més gran entre els estats i dins seu. Per tant, són en perill els avenços d’aquests darrers vuitanta anys, de la derrota del nazisme ençà, en matèria d’igualtat, justícia i dignitat.

Coberta de l’informe. L’any 2024 ens ha deshumanitzat

La tendència ha estat denunciada, documentada i alertada per aquesta organització de fa anys, però el que ha passat en el darrer any consolida l’avenç reaccionari mundial. L’any 2024 ens ha deshumanitzat, diuen. Quan fa cent dies del “regnat” de Donald Trump, el retrocés mundial de drets i llibertats s’estén a tot arreu amb tal rapidesa que, segons l’organització, el món és a la vora de “l’ensorrament moral”. Ho anomenen “l’efecte Trump”, tot i que no n’és l’únic responsable. Segons AI, el president Trump és un “supercatalitzador de tendències” que ja són en una fase molt avançada.

En els seus primers cent dies de “regnat” ha actuat, per exemple, contra el rendiment de comptes per la comissió de vulneracions de drets humans, contra el dret internacional i contra l’ONU. També contra els esforços per a posar fi a la pobresa mundial, la discriminació i la violència per motius racials i de gènere. Però, de fet, totes aquestes ofensives no han començat enguany, ni amb ell.

Segons AI, la seva trajectòria és la continuació –i el producte– de decisions sistèmiques, deliberades i selectives preses al llarg dels últims deu anys, que en 2025 estan arribant a noves cotes.

Hi ha cinc forats negres principals, segons Amnistia Internacional. I així els defineixen:

• El genocidi de la població palestina de Gaza, transmès en directe però menystingut.
• El retorn de l’autoritarisme.
• La repressió violenta de la dissidència.
• La cobdícia empresarial enfront del col·lapse climàtic.
• El menyspreu pels drets de les dones i les persones LGTB, immigrants i refugiades.

Les traves a la llibertat d’expressió i informació

Abans d’entrar en matèria, començaré per una qüestió que personalment i professionalment em preocupa de fa temps: la necessitat urgent de bona informació. Tinc la impressió que tot passa davant els nostres ulls amb dades i notícies evidents, imatges i proves irrefutables, amb el suport –actiu o per omissió– dels qui ens haurien de protegir. Penso que és fonamental informar-se del que molts volen mantenir en la foscor. El descrèdit i la desqualificació del periodisme compromès i de denúncia, impulsat a les xarxes socials per les forces d’extrema dreta, i reprimit cada dia més des dels poders d’estats com els EUA, Israel i Rússia, és un fet.

Segons l’Informe, el 2024 en almenys vint-i-un estats s’han presentat lleis o projectes de llei dirigits a reprimir la llibertat d’expressió o prohibir mitjans de comunicació. A més, hi ha una tendència a l’alça en llocs de conflicte: impedeixen als periodistes de treballar, els censuren i els maten. Aquest darrer any han mort cent vint-i-quatre periodistes i professionals dels mitjans de comunicació. Gairebé les dues terceres parts de les víctimes eren palestines i han mort a mans d’Israel.

L’any 2024 ha demostrat, conclou AI, que els estats estaven disposats a posar la seva propaganda al servei de conflictes armats, aprofitant que seria amplificada per l’algorisme i la potent veu de les xarxes socials, sense tenir en compte la veracitat ni les conseqüències de l’odi que originaven.

Ens cal informació rigorosa i contrastada. Ignorem, conscientment o inconscientment, bona part del que passa. Ens enganyem o ens enganyen els poders fàctics i les omnipresents xarxes socials. Per contra, ens urgeix saber l’estat dels drets per tot el món aquest darrer any i ser-ne conscients per a poder reaccionar. Aquest informe d’Amnistia podria ser un primer pas clau.

Un genocidi transmès en directe

D’ençà del 7 d’octubre de 2023, data de l’atroç atac criminal d’Hamàs a persones israelianes i de més nacionalitats amb la presa de dos-cents cinquanta ostatges, segons AI, el món s’ha convertit en l’audiència de la transmissió en directe d’un genocidi.

Els estats s’han mantingut passius, com si no poguessin fer res, mentre Israel matava milers i milers de palestins (fins ara, més de seixanta mil), destruïa famílies senceres, habitatges, mitjans de vida, hospitals i escoles. Els EUA, Alemanya i uns quants estats europeus han donat suport a Israel. El president Joe Biden va vetar unes quantes vegades resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU que demanaven un alto-el-foc, mentre els estats continuaven transferint armes a Israel.

L’any 2024 passarà a la història com l’any en què Israel, els EUA i els seus poderosos aliats han afirmat que no els era aplicable el dret internacional i ho han demostrat menystenint obertament les ordres del Tribunal Internacional de Justícia i les actes d’acusació del Tribunal Penal Internacional.

Durant l’any, Vladímir Putin ha persistit a llançar atacs contra Ucraïna, que han mort més civils que no el 2023. Ha ordenat de destruir i ocupar infrastructures bàsiques com ara les centrals nuclears i ha jutjat il·legalment desenes de presoners de guerra a Rússia o a les zones ocupades d’Ucraïna.

Al Sudan han mort milers de persones a causa del conflicte i la fam, cosa que ha causat el desplaçament forçat més gran del món, davant una indiferència internacional absoluta, com també ha passat a la República Democràtica del Congo, Burkina Faso, el Níger i Myanmar.

Tanmateix, Sud-àfrica ha demostrat que es podien fer unes altres accions. Ha aconseguit allò que AI anomena una fita històrica de la justícia internacional. En presentar una demanda contra Israel al TPI per presumpta vulneració de la Convenció sobre el Genocidi ha fet una pas molt important per demostrar que es pot garantir justícia. El TPI ha dictat ordres de detenció per crims de guerra i de lesa humanitat contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, l’ex-ministre de Defensa israelià Yoav Gallant i el cap militar d’Hamàs, Muhàmmad al-Masri.

La crisi climàtica i la pobresa han empitjorat

A l’Àsia hi ha hagut inundacions que han afectat milions de ciutadans, incendis forestals mai vists a la selva amazònica, sequeres i inundacions terribles a Somàlia i més desastres en molts punts del planeta. Per a acabar-ho d’adobar Trump, “el supercatalitzador”, amb el seu barroer simplisme habitual, ha proclamat que “perforaven i perforarien”. Recentment, també ha declarat que retiraria els EUA de l’Acord de París sobre el canvi climàtic, mesura que uns altres països que depenen dels combustibles fòssils han acollit amb satisfacció.

Igualment d’alarmants i greus són les dades que aporta un informe del Banc Mundial sobre la pobresa i la prosperitat. En cinc anys, del 2019 al 2024, la reducció de la pobresa mundial s’ha desaccelerat fins a gairebé paralitzar-se del tot. Si les coses no canvien, el Banc Mundial considera que el període 2020-2030 serà una dècada perduda.

A conseqüència de la pobresa, la crisi climàtica, els conflictes armats i la repressió, l’any 2024 hi ha hagut cent deu milions desplaçats al món. En compte de reflexionar i actuar contra les causes d’aquests èxodes en massa, la reacció de molts governs i partits polítics ha estat intoxicar la societat i els mitjans de comunicació amb retòrica racista i xenòfoba per incitar l’odi i la impunitat. Alguns estats, encapçalats pels EUA i alguns països europeus, han esquivat la justícia i la llei i han adoptat mesures extremes i violentes per retornar o reprimir sense procediment legal molts immigrants irregulars.

Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional Atacs als drets i a la vida de les dones i les persones LGTB

A l’Afganistan i l’Iran, els drets de les dones continuen en un retrocés gravíssim.

El govern talibà afganès ha criminalitzat la presència femenina a la vida pública, cosa que ha condemnat el 50% de la població, és a dir, les dones i les nenes, a allò que Amnistia Internacional descriu com “una mort lenta”. Són les conseqüències de l’aprovació de la “llei sobre el vici i la virtut”, que els nega el dret de feina i d’educació. Al mateix temps, en la línia d’aquests darrers anys, policies i militars han practicat detencions arbitràries de dones i desaparicions forçades.

A l’Iran, autoritats i grups parapolicíacs persisteixen en l’agressió impune a dones que acusen d’incomplir les lleis fetes per oprimir-les. Fins i tot, s’han promulgat noves lleis sobre l’ús obligatori del vel, amb càstigs de flagel·lació, multes desorbitades i, fins i tot, dures penes de presó.

A moltes parts del món creix la violència de gènere, els feminicidis i la violència sexual en conflictes armats.

Augmenten a molts llocs les vulneracions dels drets de les persones LGBT, com també l’accés a la informació i els serveis de salut sexual i reproductiva. La tendència al retrocés, com en tots els àmbits, és palpable. Per exemple, als EUA, plataformes com Meta i TikTok han eliminat dels seus continguts determinada informació útil i necessària sobre l’avortament.

Hem de resistir. Resistirem

Malgrat tot, en l’informe hi ha una dada important a tenir en compte. El 2024 va ser un any d’eleccions. N’hi va haver seixanta-quatre a tot el món i no hi va haver una victòria arrasadora de les forces contràries als drets humans. Un gran nombre de ciutadans va votar opcions que marquen uns altres camins. La ciutadania no està d’acord amb això que passa. Rebutja les pràctiques autoritàries i demostra que no són inevitables i que es poden combatre.

L’informe d’enguany té quasi cinc-centes pàgines d’informació exhaustiva, rigorosa i detallada país per país, fruit del seguiment que AI ha fet in situ durant tot l’any a més de cent cinquanta països.

Per cloure el pròleg, Agnès Callamard apel·la a la capacitat i la necessitat de reacció de la gent per tot el planeta. Diu que el nostre únic recurs legítim és la resistència organitzada contra les forces que treballen per imposar un sistema totalment nou, sense normes de protecció dels drets humans, concebut per obtenir beneficis en lloc de justícia.

Per contra, constata que els dirigents comunitaris i els defensors dels drets humans s’han posat dempeus a molts llocs del món. Una vegada més, es demostra que la societat civil és la primera línia de defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals. Hem de resistir. Resistirem, acaba dient.

El dia que ETA político-militar va segrestar l’empresari d’Alzira Luis Suñer encara faltaven molts anys perquè nasqués el periodista Sergi Moyano (Carcaixent, Ribera Alta, 2000). El segrest es va perpetrar el 13 de gener de 1981, i va causar un sotrac important en la ciutat agrícola, industrial i exportadora, capital de la Ribera Alta. A Alzira és on Suñer va crear el seu imperi de pollastres congelats i gelats. Els gelats d’Avidesa que van protagonitzar tants dels nostres estius, amb l’Apolo com a insígnia. Poc abans del segrest, Suñer havia participat en una ingènua campanya del govern espanyol per a incitar els ciutadans a pagar imposts i havia fet públic el seu capital. A partir d’ací, tot va venir rodat per a una organització que necessitava diners per a finançar les seues accions.

En el seu moment, el rapte de Suñer va generar portades i portades en la premsa, i desenes d’hores d’emissió de programes de ràdio. El segrest va ser llarg, i les especulacions, ben diverses, però, en realitat, van transcendir pocs detalls dels fets i dels autors. Sergi Moyano ho ha investigat gràcies a l’accés a una font directa i valuosa. Es tracta de Xavi, un dels segrestadors “valencians”, que, tants anys després, ha accedit a explicar el perquè i el com amb tot de detalls que Moyano ha pogut confirmar, després de dos anys barallant-se amb la burocràcia, consultant l’expedient judicial.

El resultat de la investigació és el llibre titulat Operació Apolo. El segrest de Luis Suñer a mans d’ETA-politicomilitar, que va obtenir la beca Josep Torrent de periodisme d’investigació de la Unió de Periodistes Valencians i que ha publicat la Institució Alfons el Magnànim.

—Per què us vau interessar pel segrest de Luis Suñer?
—La meua família és d’Alzira. La meua tia Laura, la germana xicoteta de ma mare, va nàixer el 13 de gener de 1981, el dia del segrest i, per tant, això sempre havia surat en la sobretaula dels dinars familiars. Sempre m’havia interessat. Un segrest a Alzira, ETA… Després d’una primera recerca a les hemeroteques, ho vaig aparcar. Ningú no en volia parlar. Dos anys després, una coneguda em va dir que havia sigut amiga d’un xic que li havia confessat que havia participat en el segrest. Ens vam posar en contacte i va acceptar de parlar amb mi.

—És la primera volta que ho conta. Això és la font directa i inèdita que tot periodista somnia.
—Sí. Mai cap dels membres que va planificar, executar i sostenir durant més de dos mesos i mig el segrest de Luis Suñer va ser identificat per la policia i, per tant, no van retre comptes amb la justícia. He tingut sort. La sort que la font confie en tu, que és un element fonamental. Em va demanar de salvaguardar l’anonimat i hi vaig accedir. Vaig anar a Madrid. L’entrevista va durar més de sis hores i va ser interessant perquè, tant a ell com a mi, ens va trastocar un poc.

—En quin aspecte?
—Per a ell va ser com una catarsi alliberar el secret més gran de sa vida, perquè és un tema del qual mai havia pogut parlar amb ningú. Va pertànyer a ETA durant un any, quan en tenia vint-i-dos. Per a mi va ser un tsunami d’informació. Era molt de material, molta informació que calia contrastar. Després hi ha hagut més converses per a afinar els temps. És molt complicat, en una història de fa quaranta-quatre anys, poder reconstruir al detall què va passar.

—A desgrat que heu de mantenir l’anonimat, conteu-nos com és aquesta persona que anomeneu Xavi.
—És una persona molt culta. Ja ho era de ben jovenet. Ve d’una família burgesa de Madrid, amb biblioteca a casa. La família tenia contactes amb l’antifranquisme i la clandestinitat, i manté eixe esperit combatiu. Transmet eixa força i eixa tenacitat, i una fortalesa ideològica que manté intacta. Quan parla, emet sentències.

—Quan parleu amb ell, teniu la certesa que esteu davant un dels segrestadors de Luis Suñer?
—Realment, era complicat de donar-me proves, perquè ell s’ha desfet de tot allò que el poguera vincular amb el segrest, però el sumari va ser una bona eina per a contrastar tot el que em deia. Per a mi va ser un aprenentatge. Mai no m’havia enfrontat a un procés com aquest. Havia d’unir fils. Com a periodistes, hem de dubtar de tot, encara que jo confie en el testimoni i me’l crec després de sis hores de conversa. Però va ser una alegria poder contrastar el seu relat amb el que Suñer va declarar a la policia. Tot casava, i veies detalls que ell m’havia contat que no s’havien explicat mai i només havent participat en els fets es podien saber.

—La família de Suñer no ha volgut parlar
—Durant aquests anys mai no han volgut parlar d’aquest tema. Em consta que a Mari Carmen, l’única filla de Suñer, és un tema que sempre l’ha afectada molt. Ara és una persona gran i, diguem-ne, aquest és el forrellat que es manté intacte. Realment van ser tres mesos de molt de patiment, amb unes negociacions que es veieren enterbolides pel colp d’estat del 23-F. Va ser angoixant perquè, de sobte, la comunicació amb ETA es va tallar. Va ser un colp per a ells veure que no tenien al costat el gran patriarca de la família, qui ho sostenia tot.

—Políticament, com arriba Xavi a entrar a ETA-pm?
—Ve de Madrid, on viu els anys més durs de la transició. És membre del servei d’ordre del soterrar dels advocats d’Atocha, per exemple. Viu la duresa d’aquells anys, corre davant els grisos… Això, unit a un context personal de desencís en moltes coses, l’empeny a venir al País Valencià. I quan és ací, es troba la realitat encara més dura de la dita batalla de València, que és en l’època més crua. Per tant, acumula munició per a enrolar-se en la lluita armada. Comença a llegir coses sobre la lluita armada i es convenç que als feixistes només se’ls pot derrotar així. I així es radicalitza amb un grup d’amics que fan colla a la Safor.

—Xavi, la vostra font, el madrileny que ve a València i aprèn la llengua i es fa valencià, entra a ETA després de mantenir certs contactes al País Basc, i li confien l’organització del segrest.
—A ETA els arriba el missatge que hi ha un grup de valencians que volen muntar un comando, i comencen les converses. Un dels dirigents d’ETA-pm va a la Safor i es reuneix amb Xavi a la casa on viu amb la parella, i d’alguna manera els dóna la benedicció. És com posar cara a la gent que tens allí i donar-los els honors. És el baptisme.

—Com era aquell comando valencià d’ETA-pm que va segrestar Luis Suñer?
—Tot era gent molt jove. Parlem d’ETA político-militar, i les formes d’actuar són diferents de les d’ETA militar. En la teoria, ETA político-militar no preveu accions contra la gent. Intenta evitar víctimes mortals, tot i que acaba matant vint-i-dues persones. Però les formes són diferents. Amb els segrestos, passa igual. Per això, la manera com irrompen en la fàbrica d’Avidesa és quasi còmica. Pareix un sainet. De sobte, entren a l’empresa, Luis Suñer s’ho agafa de broma. Li diuen que es tranquil·litze, que tot està controlat. Transmeten serenitat i poca violència en una situació violenta, perquè van amb pistoles i metralladores. Però les formes són diferents. Fins i tot, a un home que obliguen a gitar-se en terra emmanillat i emmordassat li lleven les ulleres perquè no li facen mal… Això forma part d’una cultura organitzativa que en el cas d’ETA-pm era diferent del que després hem conegut com a ETA militar. Finalment, l’any 1982, abandonen les armes.

—Una de les aportacions de la vostra investigació és que el primer amagatall va ser en un poble de la Safor.
—Són escenaris que no vinculem a ETA o al terrorisme. A la parella de valencians, Xavi i Nel·lo, els rondava pel cap la idea d’obrir un negoci al seu poble. Desconeixem de què. És un local obert al públic, amb clientela. Per tant, és un lloc que aprofiten per a l’ocasió com una tapadora. ETA sap que al País Valencià s’ha de camuflar i diluir al màxim entre la societat. Les primeres investigacions per part de la policia és buscar en cases de camp, rurals, apartades, que és la idea que tenen els bascos. Ells tenen en el cap els masos… I els valencians deixen clar als companys de comando que vénen del País Basc que ací han de ser un més entre la gent. I així és com aprofiten la reforma que fan per obrir el local, un mes abans del segrest. És una casa vella, de poble, i en el corral excaven l’amagatall de dos metres.

—L’amagatall no s’ha trobat i, a més, tampoc no sabem a quin poble de la Safor era.
—No, no s’ha descobert. A més, només van ser detinguts per la policia els autors de l’última part del segrest, quan, per motius de salut, s’enduen a Suñer de la Safor a Trasmoz, a l’Aragó. I els descobreixen perquè aquestes persones, els bascos, van ser els mateixos que van segrestar el pare del cantant Julio Iglesias. La policia el va alliberar, i durant l’interrogatori, la policia s’adonà que eren els segrestadors de Suñer. Eren cinc i els van condemnar a presó pel segrest e Suñer, però el 1986 els van indultar. Però els del primer amagatall, els que realment van fer tota la faena prèvia, els seguiments, la planificació, l’amagatall, l’acció d’entrar a Avidesa, mai no van ser identificats.

—El 27 de març és quan el traslladen, però durant prop de dos mesos, ells fan vida normal al poble. Xavi i Nel·lo atenen el públic amb Suñer a l’amagatall?
—El trasllat el fan perquè els preocupa la salut d’un home de setanta anys en un amagatall de dos metros i on no es pot posar dret. Per això avisen a la direcció que la situació no és sostenible. Ells compaginaven el seu dia a dia, atenien el negoci al mateix temps que s’encarregaven de la manutenció de Luis Suñer i de les negociacions amb la família per al rescat. Per això, Xavi s’inventa personatges. Un dia baixa a l’amagatall parlant d’una manera, i un altre dia, en parla d’una altra i es fa passar per algú d’un rang superior de l’organització. Aquest és el seu dia a dia. També fan viatges a València per a portar algunes cartes. La parella de bascos són en un pis a l’avinguda del Port, que és un escenari important, perquè en el 23-F els tancs es passegen per l’avinguda del Port i ells eren al pis.

—…
—No sé com ho va viure perquè amb ells no he pogut parlar. Vaig arribar a trobar un dels bascos però no va voler dir res. Vaig poder corroborar que era ell qui va venir ací per a l’ocasió. Va estar un any sencer vivint al País Valencià.

—Esmentàveu la negociació amb la família. Tal com ho expliqueu, en algun moment sembla que no volen pagar, tot i que Suñer, de l’amagatall estant, signa un paper autoritzant el pagament.
—Forma part de l’estratègia. La família contracta un assessor vinculat a l’exèrcit britànic i una empresa experta en seguretat que assessorava familiars de segrestats. En un primer moment, els demanen 1.500 milions de pessetes. Luis Suñer, que era una persona pragmàtica, des de l’amagatall va parlar amb els segrestadors i va arribar a segellar en una carta on acceptava pagar-ne 700, però l’assessor va dir que no. Això va generar certa tensió, i ETA tenia la sensació que realment no volien pagar, i va eternitzar el segrest. Finalment, acaben pagant 325 milions de pessetes. Aquesta negociació tan llarga i el trasllat per motius de salut van allargar el rapte més del compte. Tenien el pre-acord a final de març i no l’alliberen fins el 14 d’abril.

—Una volta acabada l’acció, Xavi abandona l’organització. Com es decideix, això?
—Quan s’acaba tot, Xavi acompanya Iratxe en cotxe a Iparralde. Iratxe és una membre experimentada del comando. I Xavi rep un missatge on li diuen que continue amb la seua vida, que s’oblide d’històries, que això s’ha acabat. Ells també, pels seus ideals, s’embarquen més en la línia de l’abandó de les armes. Pensen que la lluita armada ha d’estar supeditada a l’estratègia política. L’any 1982 es convencen que cal deixar la lluita armada perquè perjudica l’estabilitat de la democràcia i de l’autogovern basc.

—Quant als diners del rescat, ETA político-militar estava disposada a donar-ne un 10% a una organització política que professàs en el nacionalisme valencià, però no va quallar.
—Ell, per ideologia, volia un partit nacionalista valencià, comunista, fort. Entenc que semblant al que llavors era Euskadiko Ezquerra o EIA, el partit de la revolució basca, que eren la pota política d’ETA político-militar, però finalment no va ser possible. Ací no hi havia interlocutor, perquè en el moment que es reben els diners, no hi ha ningú que els arreplegue. Cap quadre orgànic del nacionalisme valencià va acceptar aquests diners, i ni tan sols es van produir les converses.

—Sí que financen productes culturals. Confirmeu al llibre que amb una part dels diners del segrest de Suñer es paga parcialment la filmació de La fuga de Segovia, amb el gran Ovidi Montllor.
—Se sabia que La fuga de Segovia s’havia finançat amb diners d’ETA político-militar. De fet, hi ha unes declaracions del Ministre d’Interior de l’època, Juan José Rosón, que diu que prefereix que es gasten els diners en pel·lícules que en armes i munició. En el moment que deixa les armes, comença a fer una mena de micromecenatge i aporta 63 milions del rescat al film, pràcticament el 63% del cost. Ells saben que l’última batalla d’un conflicte és el relat i intenten aplicar èpica a les seues accions. Precisament, La fuga de Segovia relata la fuga de la presó d’un grup de militants i és un element de propaganda a favor seu. El Banc d’Espanya va marcar els diners del rescat de Suñer, i els col·laboradors de la banda gastaven bitllets de cinc mil pessetes per pagar una ronda de poteo i les tornes ja eren netes. Ex-dirigents d’ETA político-militar ens ho han confirmat.

—Heu hagut de remenar molt en hemeroteques per escriure el llibre. Què us ha sobtat del tractament la premsa va fer del segrest?
—Ha sigut realment impressionant. Et trobes coses sorprenents, com ara un periodista que entrevista una pitonissa que diu que Luis Suñer apareixerà tal dia a tal lloc. Però encara sorprèn més que la policia també faça cas a la pitonissa. Sorprèn també l’ús de les imatges. Veus Suñer emmordassat, per exemple. O els dibuixos que es publicaven. A més, en un moment determinat, els mitjans van contribuir a la confusió. No paraven d’arribar avisos. Era la primera vegada que la policia feia una crida ciutadana per a ajudar a trobar una persona segrestada. Tot això agreujava la situació de la família; va arribar a publicar-se que Suñer s’havia pogut morir d’un infart, i per això demanaven tantes proves de vida.

—Quan és alliberat, Luis Suñer parla prou amb la premsa, i parla bé dels seus captors, s’hi percep una certa síndrome d’Estocolm. En la declaració davant la policia a què heu tingut accés, és així d’expansiu?
—Suñer tenia una manera d’expressar-se molt curiosa. Era un home molt pla, molt senzill, i això es nota en la declaració. Té clar que es va acomiadar dels segrestadors com a amics. El van tractar bé, sobretot en el segon amagatall. Van jugar a cartes, es van acomiadar bevent whisky i fumant, és realment curiós.

—Xavi ha llegit el llibre?
—Sí. Per puntualitzar algunes coses. Sempre hi ha coses concretes a matisar. Tampoc no m’ha dit què en pensa. Sap que he fet un treball d’investigació, que he intentat contrastar i contar la història d’una manera ponderada. Evidentment, la seua visió sobre ETA político-militar no és la meua. Ell se’n va allunyar, és cert, i va arribar a ser en la llista negra d’ETA militar per haver donat suport a una associació que defensava la pau i estava en contra del terrorisme.

—…
—Amb Xavi la relació és fluida. Hi ha un puntet de confessió, d’obrir-se en canal, de contar-te tota la seua història, i això crea un vincle especial. Aprens molt d’aquesta gent que ha viscut coses tan bèsties. Per a algú com jo, nascut l’any 2000, és molt llunyà, i el fet de segrestar una persona em sobta molt. Poder-me ficar en la seua pell ha sigut un aprenentatge psicològic per a entendre’n les raons. Sense justificar-lo, però sí intentant comprendre el context, l’època, i les situacions personals de cadascú.

—Fa pocs dies que el llibre és al carrer, però heu rebut cap comentari de gent de la Safor que puga dir que potser sap on és l’amagatall…?
—No. Només m’han arribat mems a les xarxes. Gent de la Safor que ha fet un fotomuntatge amb tres encaputxats amb una estelada de fons i un figatell i una enquesta sobre quin pensa la gent que podia ser el nom del poble. En realitat, siga quin siga el poble, la realitat no canvia. La realitat és que Luis Suñer va ser a molt pocs quilòmetres de casa seua, baix d’un negoci obert al públic. És un fet un poc estrany per a un segrest, que se sol fer en un lloc apartat on no hi haja soroll.

La cúpula del moviment islamista palestí Hamàs ha confirmat  negociacions “directes i avançades” amb els Estats Units amb vista a la represa de l’alto-el-foc a la Franja de Gaza.

En declaracions a la cadena Aljazeera, un integrant d’Hamàs ha confirmat que aquestes converses “estan en curs des de fa dies i estan tractant l’entrada d’ajuda i un alto-el-foc” en l’enclavament palestí, trencat des del mes de març, quan Israel va reprendre els bombardejos i va començar a preparar una pròxima ampliació de la seva operació en la Franja.

Segons la radiotelevisió pública israeliana, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu mantindrà una reunió aquesta nit, amb la participació de diversos ministres i alts funcionaris de seguretat, per a discutir un acord d’intercanvi de presoners o el retorn als combats a Gaza.

Hamàs ha anunciat que alliberarà en militar israelià-estatunidenc Edan Alexander com a gest de bona fe per a “aconseguir un alto-el-foc, obrir els creus i permetre que l’ajuda i el socors arribin a la Franja de Gaza”.