Vilaweb.cat

Un grup de corredors organitza una cursa solidària a Vic per la llibertat d’expressió i els drets humans

Un grup de corredors preocupats per la situació política i social que viu el país han organitzat una cursa/caminada solidària a Vic per la llibertat d’expressió i els drets humans. La cursa serà aquest dissabte a les 11 del matí i tindrà un recorregut de cinc quilòmetres per la via verda de la capital d’Osona, amb la sortida i l’arribada des del Teatre l’Atlàntida.

L’organització ha decidit que els dorsals començaran amb el número 10, deixant els primers en reconeixement dels presos i exiliats polítics. Pel que fa al dorsal número 155, no s’atribuirà a cap participant com a mostra de rebuig a l’aplicació a Catalunya d’aquest article de la constitució espanyola.

Corredors i esportistes coneguts com Arcadi Alibés, Empar Moliner, Nandu Jubany o Ferran Latorre ja han confirmat la seva assistència. El preu de la inscripció és de 10 euros i 5 pels menors de deu anys. El cost de les inscripcions es destinarà íntegrament a la caixa de solidaritat de les seccions d’Osona de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

La cursa començarà a les 11, però deu minuts abans hi haurà els parlaments dels representants de les institucions i l’organització dirigits per Josep Maria Antentas, el vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme. El traçat és pla i accessible i està pensat per poder-se fer a peu o corrent. Els participants que ho vulguin, podran cronometrar la seva cursa a través del sistema de cronometratge d’esdeveniments esportius massius ChampionChip.

Les inscripcions es poden fer a la web de l’associació Diedre i xipgroc.cat fins aquest dijous, però també s’acceptaran el mateix dia de la cursa. De moment ja hi ha més de 300 inscrits. L’esdeveniment està organitzat per l’associació esportiva de Vic Diedre i amb les col·laboracions de Championchip, Platatorma Pro Seleccions Catalanes, l’Ajuntament de Vic, Òmnium Cultural Osona i l’ANC d’Osona.

Junqueras demana empara al TC per a ser alliberat

El líder i diputat d’ERC, Oriol Junqueras, ha presentat avui un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per tal que quedi anul·lada la decisió del Suprem de mantenir-lo en presó preventiva. Junqueras demana el recurs ‘per la violació de drets fonamentals a la llibertat, a la llibertat ideològica, al jutge ordinari predeterminat per la llei, al dret a la defensa, a la presumpció d’innocència, a la legalitat, a la participació i representació política, al jutge imparcial, a la tutela judicial efectiva i a un procés amb totes les garanties’.

L’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, es basa en les interlocutòries del 4 de desembre, quan part dels consellers van ser alliberats, i a la del 5 de gener en què el Suprem va tombar la petició de la defensa de deixar-lo en llibertat. Al document que ha presentat ara Junqueras demana que se suspengui la presó preventiva com a mesura cautelar si s’admet el recurs, que volen que es tramiti també de forma urgent.

Consulteu el recurs ací:

Les portades del dimecres 14 de febrer de 2018

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

#ffeminism

El nostre propòsit és sensibilitzar, a través de jocs, a joves i adults en les possibles situacions actuals que poden viure les dones.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

El Marroc prohibeix una manifestació al Rif de suport als presos catalans per les pressions espanyoles

El Marroc ha prohibit una manifestació al Rif de suport als presos polítics catalans. La mobilització, convocada el 19 de febrer davant el consolat espanyol a Nador, ha estat suspesa per les pressions del govern espanyol. L’objectiu era denunciar els empresonaments i la persecució política de l’estat espanyol sobre Puigdemont i instar Espanya a ‘tornar a la legalitat democràtica i respectar les decisions del poble català sorgides de les urnes’.

Tradicionalment, el Marroc sempre havia prohibit les manifestacions nacionalistes del Moviment Popular del Rif. Quan es fan aquestes concentracions sense fer cabal de les prohibicions, la policia hi sol actuar amb contundència. Aquesta vegada, el règim alauita semblava que havia fet una excepció, segons que explica elconfidencial.com. Per primera volta, les autoritats marroquines no l’havien prohibida, cosa que va tesar les relacions entre el Marroc i Espanya. Això s’interpreta com un avís a les autoritats espanyoles pel suport que rep la revolta rifenya des de diverses institucions i entitats espanyoles, però també catalanes, com ara la CUP o ERC. El diputat Joan Tardà va preguntar la setmana passada al ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, per la situació de repressió al Rif.

No obstant això, finalment les pressions diplomàtiques espanyoles han tingut efecte i el Marroc ha acabat prohibint la concentració, sense explicar-ne oficialment els motius.

Sobre l’odi i el delicte

Imagineu que veieu un home amb un nas de pallasso al costat d’un policia armat. El posat del pallasso no és rabiüt, gens violent; ben al contrari, és irònic o sarcàstic, previ al somriure. La figura del pallasso, de fet, sempre ha tingut una posició contestatària. Els grans pallassos de la història van crear uns personatges que s’enfrontaven al món, a l’ordre establert, encara que ho escenifiquessin per mitjà de la baralla amb una cadira o qualsevol altre objecte, només cal veure les pel·lícules de Chaplin i Keaton per corroborar-ho. Ara imagineu que un dels dos personatges ha de ser culpat per incitar a la violència: el pallasso pacífic que porta un nas vermell o el policia que va ple d’armes intimidatòries. A qui triaríeu?

Ja ho sabeu, aquest pallasso, ni que sigui ocasional, té un nom, Jordi Pesarrodona. I ha estat acusat d’incitació a l’odi per part de la guàrdia civil. Però no només ell: un mecànic que es va negar a arreglar un cotxe de la policia nacional també ha estat denunciat. I tants i tants representants públics. Parlar d’odi s’ha posat tan de moda que el sistema ha perdut l’oremus. Com si de cop tots els àrbitres dels camps de futbol s’haguessin posat a cridar càntics gamberros com a energúmens.

No cal o no caldria ser independentista per a veure que tot plegat és una insensatesa majúscula. Un pallasso pot generar odi? Un polític que es presenta amb un programa independentista –ep!, legal– i que el defensa pacíficament promou l’odi? Un mecànic que decideix a qui atén en el seu negoci és un fanàtic? I jo em pregunto: no genera més odi una càrrega policíaca per més empara legal que tingui? Una pistola o una porra no són signes molt més preclars de la violència que un nas vermell? Les desmesurades càrregues policíaques que tenen conseqüències cruels, com la pèrdua d’un ull (es digui Ester Quintana o Roger Español), no són mostres explícites d’odi? Que el Ministeri de l’Interior espanyol inciti a denunciar delictes d’odi a Catalunya des del seu web, però només en un sentit, el de la llei, i no es disculpin per la violència exercida per les seves forces policíaques o fins i tot en facin befa, no genera odi?

Odiar és un delicte? Segons la legislació espanyola, sí. No se m’escapa que la designació pot tenir d’inici una bona intenció: perseguir els actes racistes, sexistes, de fanatisme religiós… El problema és quan un estat aprofita aquesta legislació per ampliar la persecució als qui, sense violència, posen en qüestió el propi estat. Tothom recordarà que quan ETA era activa i feia atemptats ens deien que en democràcia es podia defensar qualsevol idea sempre que no hi hagués violència. La trampa, ara, és fer passar un nas de pallasso, la cançó d’un raper, una broma sobre la mort de Carrero Blanco o l’obra d’uns titellaires com a actes violents. I, a partir d’aquí, l’odi (o si la paraula és massa forta, la rancúnia) l’escampen aquells que diuen que el persegueixen.

El problema el va detectar fa molts anys Stendhal: ‘He viscut prou per a veure que la diferència engendra l’odi.’ I milers de persones reclamant un nou estat o, més encara, molts milers més reivindicant un referèndum són una diferència que l’estat només sap enfrontar amb l’abús de la força, la qual esdevé, per força, un abús.

Antònia Carré-Pons ‘esbrava la mala llet’ emprant la vellesa com a tema literari

A mesura que el nombre de vells augmenta en les societats contemporànies avançades, a la nostra literatura han anat apareixent texts que en parlen. I sembla que el terreny de la vellúria és un terreny adobat per al relat literari més que no pas per a la novel·la, perquè fins ara la senectut ha estat tractada, sobretot, per Quim Monzó, Sergi Pàmies i en els darrers temps per Jaume Cela. Tots han partint de la base literària del gènere breu. Ara Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) s’hi afegeix amb vuit peces breus aplegades per Club Editor, amb el títol Com s’esbrava la mala llet, un llibre que no se sap ben bé si hauria de ser lectura prohibida als geriàtrics del país o si, en canvi, li obrirà les portes d’aquestes institucions per anar-hi a fer col·loquis literaris amb els residents. L’autora, que té la família en aquest punt, explica: ‘Els pares han dit que els aniran llegint als que es troben més bé, que ja fa falta poder parlar de tot plegat amb una mica d’humor.’

Aquest punt d’humor és un dels ingredients essencials de la recepta Carré-Pons per a enfrontar-se a aquest volum de relats. També hi ha una mica d’Alice Munro, el despullament en la prosa i la manca d’artificis d’alguns russos contemporanis, com Dovlàtov, i una engruna de Fellini, a més a més dels homenatges metaliteraris propis d’una narradora pràcticament desconeguda fa set anys, però que en aquest temps ha esdevingut imprescindible en el nou panorama literari català, a banda la seva impecable trajectòria acadèmica en l’àmbit de la filologia catalana.

Diu que no li agrada repetir gèneres literaris: ‘És per això que em varen sortir contes, però no hi ha cap raó ni cap voluntat d’entrar en una mena de tradició d’explicar la vellesa a través de la narració breu.’ També nega en rodó que hi hagi un rebuig de la vellesa. ‘De fet, crec que el llibre parla més de la mort que no de res més. Crec que ens han fet viure d’esquena a la mort i això no hauria de ser així, n’hauríem de poder parlar molt més obertament’, afegeix.

L’editora del Club Editor, Maria Bohigas, diu: ‘Es produeix la feliç circumstància que Com s’esbrava la mala llet s’ha publicat en una col·lecció, ‘El club dels novel·listes’ on cada vegada hi ha més contistes i especialment contistes que només fan llibres de contes, amb la qual cosa demostrem que totes les contradiccions tenen aspectes positius. També hem de destacar que l’Antònia és una escriptora que ha fet el camí al revés, és a dir, que ha escollit de fer contes perquè ha volgut. No és dels escriptors que primer comencen fent relats i que després fan novel·la, sinó que ha triat de fer aquests relats i donar vida als seus personatges humans en aquest gènere tan singular i tan complicat.’

La història de la publicació del llibre també és singular. Editora i autora es coneixien com a lectores que compartien gusts i Carré-Pons va enviar el llibre a l’editorial com una invitació a llegir, com un llibre que es projectava més que no pas com un llibre acabat. ‘I va passar allò que passa molt poques vegades, que és que el plaer de la lectura es va acabar imposant i em va deixar amb la sensació de voler continuar llegint. Em vaig deixar anar. Això és molt meritori en un llibre de contes i especialment en aquest, que parla d’un tema que d’entrada no em resulta gens agradable, però que l’Antònia explica de manera magistral.’

En el conjunt del volum hi ha dos aspectes que l’autora ha volgut destacar: que els vells tenen una creativitat desbordant i que sovint presenten comportaments que voregen el surrealisme.

L’autora assegura que la realitat és una de les seves principals fonts d’inspiració a l’hora d’encarar el procés creatiu. ‘Crec –explica– que ha estat un exercici per a entendre i digerir l’ictus que va tenir el meu pare i que m’ha obligat a relacionar-me amb tot un seguit de circumstàncies que coneixes teòricament però que no has freqüentat i que fins i tot has mirat amb una distància molt deliberada, com ara les visites als geriàtrics que de sobte has de començar a fer i que et sobten perquè tenen unes regles i unes estructures pròpies.’

A poc a poc, els vuit relats van teixint un mapa on passen moltes coses i que conflueixen a ‘Punt de creu’, la peça amb què es tanca el conjunt. ‘De fet, podria ser que això fos com una novel·la construïda a còpia de relats i que aquest sigui el tancament per a tota la família’, aventura Bohigas. Però l’autora no ho veu igual. ‘Independentment de si tenen més o menys relació els uns amb els altres, he intentat que cada un funcioni de manera correcta autònomament.’ Carré-Pons, això sí, s’ha deixat sorprendre en alguns moments: ‘Per exemple, els meus personatges ballen molt, que és una cosa que jo no faig, que faig molt malament. Però els meus pares, en canvi, sí que quedaven per anar al casal a ballar. I això és un fet que s’explica perfectament, perquè el ball és una forma de seducció molt important i per a aquest segment de població és molt important.’ L’escriptora també aprofita l’avinentesa per desmuntar alguns mites sobre la sexualitat. ‘En un dels relats hi ha relacions sexuals que, a més a més, resulten molt plaents. I, és clar, d’això amb els pares normalment no se’n parlava, fins i tot semblava que els fills havien estat concebuts de manera immaculada.’

En definitiva, Com s’esbrava la mala llet vol ser un retrat d’aquesta població que ja ha entrat en la decrepitud o senectut, segons com es miri. ‘I per fer un retrat cal abordar el conjunt sense endolcir-lo i sense menysprear-lo, tractar del tema com si fos un estat transitori de la matèria en un moment en què les persones s’aferren a la vida d’una manera instintiva. He intentat tenir com a model alguns dels principals contes de l’Alice Munro, que és una influència molt directa, però és clar, per edat ella és molt més a prop dels fets que jo explico i potser per això la complexitat del seu món i la mala bava són molt més presents en els seus relats.’

En aquest univers petit i focalitzat, hi apareixen figures que agafen una importància decisiva en la societat contemporània, com ara els curadors. ‘Sigui pel que sigui, la nostra gent gran està abocada a passar-hi molta estona i aquí és forçós que, a més a més de les relacions familiars, hi inclogui les que poden tenir la gent gran amb els seus curadors, que sempre són marcades per dues directrius que no han ser per força oposades: d’una banda l’amor i d’una altra el deure moral.’ Això entronca també amb un aspecte que preocupa l’autora: com jutgem les accions d’aquestes persones. ‘Per a nosaltres poden ser molt rares i fins i tot inversemblants, però hem de pensar que molts són capaços de controlar la seva vida, encara que ho fan d’una manera que ens sembla penosa, tal com ens passa sovint amb els fills adolescents’.

Carré-Pons ha descobert aquest fet amb l’experiència pròpia. ‘A la residència del pare he descobert, mentre li feia companyia i també mentre observava i prenia notes per al llibre, que quan passes una frontera determinada totes les regles i inhibicions salten, i això és molt interessant.’

Així doncs, mentre esperem que algun escriptor s’atreveixi a fer una gran novel·la sobre la vellesa, tenim aquests excel·lents vuit relats que s’afegeixen al corpus de texts breus que, amb més o menys inquietud, s’interroguen sobre un fenomen social contemporani. Un fenomen que, tard o d’hora, haurà de tornar a centrar l’atenció dels literats. De moment, Antònia Carré-Pons ens proposa d’esbravar la mala bava amb bona literatura.

Matar franquistes, matar Franco

És dimarts, 11 de juny de 1940. El general Franco, pressionat per Hitler, que ja ha ocupat mig Europa, acaba de declarar oficialment la guerra a França i a la Gran Bretanya i juntament amb Mussolini s’integra en un Eix Berlín-Roma-Madrid destinat a guanyar aquella guerra en qüestió de mesos. Com a recompensa, España recuperarà Gibraltar i la part de Catalunya que havia quedat sota administració francesa després del Tractat dels Pirineus.

L’endemà mateix de la declaració de guerra, i com a mostra del poder que ara ja té, l’aviació franquista fa una primera incursió en els seus nous territoris bombardant els supervivents republicans confinats des de fa setze mesos a les platges d’Argelers. Un dels testimonis de la massacre és Agustí Vilamat, un noi nascut a Solsona de 23 anys, tímid i borni, que des que va arribar es passeja amunt i avall de la platja amb un exemplar del diccionari Fabra a les mans com a única companyia.

En adonar-se de la nova situació l’Agustí, que s’ha salvat de morir per l’atac dels avions, es conjura a dedicar la molta o poca vida que encara li pugui quedar a un sol objectiu: matar franquistes. En aquest moment encara no ho sap, però quatre anys i tres mesos després, ell serà qui tindrà l’honor de matar el general Franco, un home en retirada, perdedor de la guerra contra els Aliats i entestat a trobar refugi a la desesperada al Principat d’Andorra.

La descripció dels bel·licosos propòsits del protagonista és el fil argumental al voltant del qual Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha construït la trama de Jo soc aquell que va matar a Franco, l’obra guanyadora de l’últim premi Sant Jordi.

Una novel·la astuta
Si hagués de triar un mot per a definir aquesta novel·la, no dubtaria a qualificar-la d’astuta perquè, d’una banda, el pinyol argumental –ben explícit des del mateix títol– és prou engrescador per a atreure a primer cop d’ull l’interès d’un nombre considerable de lectors. I, d’una altra, perquè l’artefacte narratiu que Joan-Lluís Lluís ha bastit conté una sèrie de reflexions ben oportunes sobre un tema tan actual com és la situació de Catalunya i de la llengua catalana en relació amb quests veïns tan especials amb què la geopolítica ens ha obsequiat: els estats espanyol i francès.

L’heroi borni
Quan tenia cinc anys, l’Agustí va perdre l’ull de manera fortuïta mentre la mare era a la botiga comprant pa i ell s’esperava al carrer. Aquesta disminució, accentuada per un notable complex de culpa, el va convertir en una persona vulnerable i amb forta tirada cap a la introspecció. Un bon dia de 1925, un notari que era client de son pare, sabater d’ofici, li va posar a les mans una revista infantil en català i a partir d’aleshores la vida d’aquell noiet de vuit anys es va transformar en descobrir un món que el va fascinar: el de les paraules escrites en la mateixa llengua que es parlava a casa seva.

Els bons oficis del notari varen aconseguir que el 1932 l’Agustí, ja amb quinze anys, deixés Solsona i es matriculés a l’Institut-Escola de Barcelona. No tardaria gaire a obtenir una plaça de corrector editorial i quan va esclatar la guerra civil ja treballava en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. A final de desembre de 1938, quan el front de l’Ebre ja havia caigut i l’exèrcit feixista s’acostava a Barcelona, l’Agustí Vilamat va prendre dues decisions importants: llegir de punta a punta el Diccionari General de la Llengua Catalana i afegir-se a les multituds que fugien cap a la frontera francesa. A un exili que per a ell, com per a tants companys de desventura, va tenir forma de reclusió a les platges d’Argelers. El lloc on setze mesos més tard es conjuraria a començar a matar franquistes sense saber que, al capdavall, l’únic franquista que acabaria matant seria el cabdill que encapçalava aquella caterva: el general Francisco Franco.

Amb l’Exèrcit Lliure de Catalunya
Després de l’atac aeri, l’Agustí fuig d’Argelers amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui compartirà aventures els anys següents, primerament com a refugiats discrets en un mas del Vallespir i després com a membres de l’Exèrcit Lliure de Catalunya –és a dir, els maquis–, que seran els qui capturaran el general fugitiu i derrotat.

Fins aquí m’he referit a la part de l’argument de Jo soc aquell que va matar Franco, que ens presenta el protagonista i explica la seva evolució al llarg de la novel·la de víctima a botxí. Entremig, però, Joan-Lluís Lluís va dibuixant el paisatge de fons sobre el qual es desenvolupa l’acció –el Vallespir– i ens parla de coses tan reals, malgrat la ucronia, com la repressió del català a les escoles franceses des de molts anys abans i de com el seu personatge, perdedor de la guerra civil, sent que és a punt de perdre per segona vegada la mateixa guerra si França cau definitivament en mans de Franco, Mussolini i Hitler.

En l’univers narratiu que Joan-Lluís Lluís ha creat veiem l’acció exterior dels representants de la República Catalana, exiliats a Londres i en pugna permanent amb la República espanyola per tenir veu pròpia davant dels Aliats, i trobem també unes quantes reflexions dignes de remarca de l’Agustí, home fidel a la llengua i al país, quan s’adona que a aquells ‘maquisards’ francesos al costat dels quals lluita per alliberar el territori els mou una idea molt clara (pàg. 215): ‘Deu faltar molt poc perquè la Catalunya francesa sigui territori lliure de franquistes. Però no serà, és clar, territori lliure de francesos.’ Una reflexió que trobem més detallada unes pàgines abans (191 a 193) quan parla del tinent Lionel, comandant d’un grup de resistents francesos: … l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ells tan sols el Département des Pyrénées-Orientales. Ens separa que la llengua sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible.’

Un llibre de maduresa
Jo soc aquell que va matar Franco és el llibre que, a parer meu, presenta de manera més precisa la maduresa a què ha arribat Joan-Lluís Lluís com a narrador. Poso com a mostra un bon grapat d’escenes escrites de manera esplèndida, com el capítol 7, titulat ‘Aquella cosa humana’, que en dues pàgines explica el dolorós sentiment de qui es veu forçat a fugir del seu país, o l’afusellament de dos germans que trobem en el capítol 30, o unes espurnes d’humor com el programa radiofònic en català emès des de Londres cada dia amb uns sainets escrits i interpretats per Joan Oliver i Francesc Trabal i cançons tradicionals a cura d’Emili Vendrell, o la descomunal tempesta de tres dies que desborda tots els rius del Vallespir coincidint amb la notícia, l’octubre de 1940, de l’afusellament del president Companys.

És el Joan-Lluís Lluís que domina el ritme d’una història fins a arribar a la part final, moment en què és capaç d’empescar-se una pirueta que la projecta encara més amunt. Penso, per no anar gaire lluny, en el moment que a El navegant, el seu anterior llibre, entra en escena la figura del Patufet enmig dels canacs de Nova Caledònia. I, en el llibre d’ara, en la tensió creixent i sàviament dosificada fins al punt culminant de la mort de Franco (m’imagino l’autor gaudint mentre redactava aquells capítols) i després fins al final del llibre, uns quants capítols més enllà, amb l’aparició de Josep Tarradellas.

La mateixa manera de matar Franco, planejada pel govern de la República Catalana i explicada després a Agustí per Ventura Gassol, dirigent de la resistència catalana, insisteix una vegada més en la reflexió sobre Espanya i Catalunya que travessa tot el llibre. Referint-se, per exemple, al president Azaña, Gassol diu a la pàgina 277: Evidentment, la seva preocupació principal no serà aixecar de nou Espanya, sinó impedir que Catalunya se’n vagi. ¿Us recordeu que havia dit que preferia una victòria de Franco abans que la independència de Catalunya? Doncs ara anirà a cercar aliats on sigui per garantir la unitat d’Espanya. I si ha de perdonar els feixistes, ho farà.I tres pàgines més endavant, la sentència final: … no oblideu que la majoria dels polítics que tornaran o prendran el poder a Madrid són espanyols abans de ser republicans.

Diversió i reflexió
Al començament, he definit Jo soc aquell que va matar Franco com un llibre astut perquè amb una trama summament atractiva exposa com qui no diu res un seguit de reflexions que són vàlides no únicament pels anys quaranta del segle passat sinó, ai las, per ara mateix.

També he dit que era el llibre més madur de Joan-Lluís Lluís perquè hi trobem molt ben integrades dues de les línies bàsiques de la seva obra: l’interès pel llenguatge en general i pel català en particular (em remeto, per exemple, a aquell festival de virtuosisme lingüístic que va ser Xocolata desfeta) i la seva visió crítica sobre les relacions de França amb les cultures perifèriques que va exposar fa uns anys a Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos.

Tot plegat em porta a pensar que Jo soc aquell que va matar Franco serà un dels llibres importants dels pròxims temps, perquè divertirà els seus lectors i, alhora, els donarà unes quantes pistes per a la reflexió que trobo molt oportunes vistos els temps que corren.

Noves eleccions? Un horitzó massa complicat

Ahir, hi va haver una nova topada entre les dues famílies més grans de la majoria independentista. Roger Torrent, president del parlament i membre d’ERC, va tornar a ferir la confiança de Junts per Catalunya anunciant un recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) per a demanar empara per a la investidura de Puigdemont, però sense haver consensuat aquesta decisió amb el president ni amb el seu equip legal. Ja és la segona vegada que Torrent omet la unitat d’acció independentista i els seus ‘socis’ de mesa i de majoria són informats per la premsa de les seves decisions. De fet, no calia pas fer l’anunci ahir, perquè sembla que no hi ha intenció de presentar el recurs al TEDH fins d’ací a una setmana o deu dies. Però l’impacte de la nova polèmica va servir per a tapar una altra decisió unilateral del president de la cambra: no incloure a l’ordre del dia de la reunió de la mesa la iniciativa de reforma de la llei de presidència presentada per Junts per Catalunya per a fer constar la possibilitat d’una investidura telemàtica.

Tot plegat no fa sinó demostrar que els dos grans grups de la majoria independentista tenen estratègies i interessos diferents. Es poden sintetitzar així: per una banda, la línia d’acceptació de les limitacions imposades pel TC que prioritza la recuperació de la Generalitat autonòmica amb la voluntat d’ampliar així la base independentista (defensada per ERC) i, per una altra, la línia de legitimitat i defensa de la continuïtat pre-155 que prioritza la investidura de Puigdemont (defensada per Junts per Catalunya). Aquestes dues línies van xocant a cada revolt, els motors encaren direccions oposades i els conductors no es parlen. Els acords precaris que s’han anunciat amb comptagotes són tan dèbils que a cada sotragada s’han de refer de cap i de nou. El temps avança, els terminis són interpretats com convé a cada part i la teranyina legal plantada per l’estat espanyol entrebanca un avenç real per a trobar cap desllorigador.

Acords sense tancar
Hi havia un acord tancat entre Carles Puigdemont i Marta Rovira a Brussel·les que donava la presidència del parlament a Esquerra (Roger Torrent va ser investit) i comprometia tots dos partits amb la investidura de Puigdemont (cosa que encara no ha passat perquè Torrent ho ha ajornat). Amb la meitat de l’acord complert, les opcions de tancar una investidura de Puigdemont o una alternativa satisfactòria per les dues parts en un termini pròxim no sembla factible. El resultat electoral (gairebé un empat) no ha facilitat tampoc la base per a un acord. La competència ha fet un salt i ha tibatencara més la corda.

En algun moment, s’ha suggerit un possible acord sobre la base d’establir una triple capa d’acció política: la constatació d’una societat civil amb un gruix estable de dos milions d’electors, en primer lloc; una Generalitat intervinguda però amb petits camps de poder de gestió, en segon lloc; i un embrió d’institucionalitat republicana a Brussel·les, en tercer lloc. La proposta exigeix un govern tècnic a Barcelona amb una presidència clarament obedient al president Puigdemont. Amb tot, aquesta fórmula no s’acaba d’obrir pas entre les files d’ERC, que voldria que el poder i la capacitat de decisió fos a Barcelona i no a Brussel·les. Si aquesta fórmula no es desencalla, i tampoc no s’accepta la investidura normal de Puigdemont pel parlament, les veus de la majoria independentista consultades per VilaWeb veuen pocs camins que no passin per unes noves eleccions.

Un calendari fora de control
El problema de les eleccions és que la majoria parlamentària no té el control del calendari. La potestat de convocar les eleccions abans d’exhaurir el termini marcat per defecte per la llei electoral espanyola la té el president de la Generalitat. Segons la legalitat espanyola imposada amb el cop d’estat del 155, aquesta presidència és a les mans de la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria. Per tant, la repetició d’eleccions pot ser el resultat de deixar passar els dos mesos de marge una vegada s’ha fet un primer intent d’investidura. I aquí tenim un nou problema: els lletrats del parlament consideren que el calendari es va congelar per la impugnació del govern espanyol al TC i l’ajornament imposat per Torrent, mentre que el govern espanyol considera que el temps corre i que ja som dins dels dos mesos indicats per la llei.

Qui en sortirà beneficiat?
Encara més enllà dels dubtes tècnics hi ha els dubtes polítics sobre qui en seria el principal beneficiat. La CUP, pel descontentament amb la batussa entre JxCat i ERC? Puigdemont, davant la negativa d’ERC d’investir-lo? Esquerra, per acceptació d’una via menys conflictiva amb l’estat espanyol? Ciutadans, que sucaria pa en la crisi republicana? L’independentisme en general, arran de la dificultat de l’unionisme de tornar a mobilitzar el seu electorat i de l’amortització de la campanya de la por econòmica (una vegada desmentida)? Cada partit i cada sector fa els seus càlculs i n’hi ha pocs que coincideixin.

En general, hom pensa que unes noves eleccions implicarien un risc enorme per a tots els partits, amb la qual cosa tothom coincideix a assegurar que s’exhauriran les oportunitats d’acord abans de fer un pas com aquest.

Joan Baldoví: ‘Em fa por que el futur siga carabassa i blau’

Tres vegades han interromput l’entrevista. Breument. Persones que passaven. Per saludar, només: ‘Eres tu, veritat?’ Un somriure. ‘Hola, sí.’ Coses que succeeixen quan quedes amb Joan Baldoví en una cafeteria. I això que tothom és breu i respectuós quan s’adona que la cosa va de feina. I això també que no som a la seva Ribera, sinó a l’Horta, al cinturó de València. Però l’actual portaveu de Compromís al congrés espanyol és un home molt conegut. I popular. Ara, si de cas, una mica més: s’acaba de publicar la biografia Joan Baldoví, en clau valenciana (Perifèric), escrita per Salvador Vendrell, i prenem el llibre com a excusa per a aquesta hora llarga d’entrevista davant dos sucs (és clar) de taronja.

Aquest llibre s’autodefineix com una biografia política i comença des de la infantesa…
—Sí. L’autor és amic meu. I cunyat: cada un ens hem casat amb una germana, ell amb la tercera i jo amb la quarta. Som en l’institut des dels nou anys. De fet, jo entre en la política, al PSAN, de la mà d’ell. Ell em capta i m’encarrega de portar les joventuts del PSAN a Sueca. Per tant, compartim moltíssimes complicitats, personals i polítiques. I va pensar de fer una biografia: com arriba una persona de poble a prendre posicions pel valencianisme? Amb totes les passes.

A la introducció, Salvador Vendrell comenta que us hi veurem transitar ‘des de la radicalitat de la clandestinitat al pragmatisme’.
—Bé, de ben jove m’adone que des de determinades posicions en el meu poble no avançàvem. És un procés personal. Veus que t’has d’acostar a la gent, que has de ser com la gent, si realment vols influir i canviar alguna cosa en el teu poble, que pots caminar vint passes, trenta davant de la gent, perquè hem d’estirar perquè hi haja progrés, un polític no s’ha de limitar a acontentar allò que ja hi ha, però no mil. I fundem una falla, un grup de danses, un grup excursionista… perquè la gent veja que els nacionalistes no tenim cua ni banyes. I això s’ha anat aconseguint. Et pose un exemple del pragmatisme?

Endavant.
—Quan entre de regidor de Cultura a Sueca, podem obrir la Casa Fuster i fer que, des de fa vora vint anys, cada mes hi passe un escriptor valencià, o que tota la programació de teatre siga en valencià. Fins que no hi hagué un regidor de Cultura nacionalista no va poder ser. I ara això es veu amb total normalitat. Per a mi és més important què puc fer que no què pense. I de vegades cal matisar, cal agafar camins alternatius per intentar arribar allà on tu creus que vols arribar.

Un bon polític hauria de passar per l'ajuntament, que és on veus la cara de la gent i on et tocarà dir que no a alguna persona que coneixes.

En aquest cas vàreu ser regidor per un pacte que…
—…que va alçar molta polseguera. Vaig fer un pacte amb una escissió del Partit Comunista, jo anava de dos, el PP li va oferir l’alcaldia, i la va acceptar. I vam fer un pacte. No me’n penedisc. Potser amb aquest PP no ho hauríem fet.  Però hi ha coses que, per pragmatisme, vam poder fer: la Casa Fuster, el nou institut… Bé, hi haurà encerts i ombres. Després ja no hem tornat a pactar mai més amb el PP.

I vàreu ser batlle.
—Amb el PSOE i amb Esquerra Unida, posteriorment Iniciativa. Allò havia permès que ens conegueren, i també tenir un aprenentatge a l’ajuntament. Sempre dic que un bon polític cal que passe per l’ajuntament, que és on veus la cara de la gent i on et tocarà dir que no a alguna persona que coneixes. I aquesta pot ser de les coses més dures que hi ha en política.

I cal tenir un ofici?
—Jo vaig ser un mal estudiant perquè m’apassionava la política. No anava a classe, i sí a totes les assemblees… Afortunadament, després vaig fer uns altres estudis, mentre treballava, i això que tinc. I quan veig els xicons joves, sempre els done el mateix consell: primer acaba els estudis, busca’t la vida laboral, no siga que et trobes que a trenta-cinc anys no tens res més i hages de matar per a poder continuar en política i guanyar-te la vida. He vist casos dramàtics. És bo tenir una activitat laboral. Perquè et dóna perspectiva i, sobretot, independència. Jo sempre he dit el que pense perquè sé que si s’acaba la política, me’n vaig al pati amb els xiquets, a fer educació física, que és una cosa que m’apassiona també.

Sempre he dit que l'única manera de resoldre problemes és dialogant. I també que el dret de decidir de qualsevol poble és sagrat.

Expliqueu que, de menut, dormíeu en una cambra sense finestres, i descriviu una infantesa molt feliç.
—Sí. Molt feliç. Imagina’t una casa gran, carro, haca, gallines, conills; el carrer sense cotxes, jugant amb total llibertat. En una família que m’ha volgut molt. Amb un avi molt  consentidor. No sabia parlar castellà. I em contava rondalles, contes preciosos que després he vist escrits per Enric Valor i que ell mantenia vius. I a la vora de la llar, mentre ens feia cigarrets de paper, ens els contava a mi i als meus amics. O imagina la mar, la llibertat absoluta, vacances: al matí nedar, a la vesprada, descalços, amb el camalet i sense camisa, fer cabanyes i jugar a indis.

Que éreu els apatxes.
—Sistemàticament. O simptomàticament. Fins i tot en l’adolescència, quan encara no s’havia urbanitzat tot el terme, els arenals, les xicones, tot això ho recorde molt feliç. Bé, l’escola ja se sabia que era en castellà. Hi havia un professor que ens feia Formación del Espíritu Nacional sabent que era ja una cosa que s’acabava. I ha mantingut amistat, justament amb els més rojos de la classe. El dia que vaig ser alcalde, em va telefonar una hora abans del ple: ‘Et desitge tota la sort del món, i m’agradaria que la vara que et donaran, no la portares com una vara de manar sinó com una vareta d’orquestra.’ En fi, el primer tro que m’emporte de la realitat és quan me’n vaig a Alcalá de Henares.

Intern, a estudiar.
—Sí. I allà vaig conèixer eixe menyspreu a allò que parlaves. És una cosa que hem viscut tots els qui hem fet la mili. I jo ja m’ho trobe allà. I ens ajuntàvem, instintivament, amb els que dèiem bon dia. A alguns, allà, els molestava que parlares una llengua diferent fins i tot en l’àmbit privat.

Ara m’heu fet pensar en això que ha fet Consum, de reduir l’etiquetatge al castellà:  és aquesta sensació que la teva llengua, simplement pel fet d’existir, molesta…
—A alguna gent. Ho he dit i ho dic: potser fa falta una miqueta d’educació en la resta de l’estat perquè puguen saber que nosaltres no parlem valencià per ofendre ningú. Però sí que és de veres que passa. En això de Consum jo sóc més partidari de demanar-ho d’una manera amable que no de fer campanyes en contra, justament contra els únics que tenen els rètols en valencià. De fet, he signat, des del respecte a les decisions empresarials, perquè reconsideren eixa decisió. Sóc partidari de fer-los reflexionar i dir-los que els valencianoparlants també som un mercat important. Entenc que un ha de mesurar les forces que té i jugar només aquelles partides que pot guanyar. Perquè hi ha partides que si les perds, probablement, a més, faràs recular moltes partides en altres llocs de l’estat. I ara parle de Catalunya.

Quina influència té sobre el País Valencià la repressió que exerceix l’estat espanyol al Principat?
—La influència ha estat clara. Crec que hi ha un procés de reespanyolització de l’estat. Coses que no havien aconseguit en altres temps, ara és com si tingueren terreny adobat perquè, si hi ha una majoria PP-Ciudadanos, ho puguen fer. Tinc por que tot aquell procés en una societat conscienciada i forta, no afecte societats com la nostra. I que no fem passes enrere. I em referesc a l’escola, per exemple. No crec que hi haja una nova ‘batalla de València’, però sí una reacció contra postures absolutament raonables i que ja estaven assumides. Em fa por que el futur no siga carabassa i blau.

Un ha de mesurar les forces que té i jugar només aquelles partides que pot guanyar. Perquè hi ha partides que, si les perds, probablement, a més, faràs recular moltes partides en uns altres llocs de l'estat. I ara parle de Catalunya.

I com s’evita?
—Sempre que m’han posat una carxofa al davant, ací o a Madrid, he dit que l’única manera de resoldre problemes és dialogant. I també he dit que el dret de decidir de qualsevol poble és sagrat. Jo no sé si s’arregla. Però sí que faria, de veritat, un govern. És absolutament necessari que Catalunya recupere la normalitat, en el sentit que recuperen les institucions aquells que han guanyat les eleccions. I després ja es veurà. Tant de bo jo en sabera el camí. Ara, per exemple, s’obrirà el procés de matriculació a les escoles. No vull ni pensar que la conselleria d’educació d’allà estiga a les mans del PP. I que puguen causar embolic on no n’hi ha. Per interessos, per eixa competició entre PP i Ciudadanos de veure qui té posicions més dures respecte de la diversitat cultural de l’estat espanyol.

Us ha sortit un llibre ben suecà.
—Sí, molt. I l’altre escenari és Madrid. Entenc que el llibre té raó de ser per la meua condició de diputat allà. I per això una part important la hi havia de posar. Ara, però, si haguera de modificar algun capítol, seria el dels borbons: no seria tan amable amb el segon borbó. O fins i tot directament l’eliminaria. Potser faria el que he fet amb alguna gent, que m’he estimat més no malparlar-ne i per això no hi apareixen. Volia que fóra un llibre amable. Crec que es guanyen més cors amb l’amabilitat. A mi em funciona. Ja sé que a vegades algú t’ho retrau, però crec que així sóc més útil al meu projecte i al meu país. Bé, és l’eterna discussió.

Expliqueu que les vostres escenificacions en les intervencions al congrés espanyol no són estirabots sinó una aposta conscient.
—I tan conscient! Un grup mixt amb divuit persones, vuit partits, en un congrés amb majoria absoluta del PP, essent un partit que ningú coneix: calia buscar-se  un lloc. I vaig pensar que fent alguna performance podia ser útil. Sobretot si no traspassava la barrera del ridícul. Per tant, ho seleccionava. Alguna cosa potser hi va sobrar. En tot cas, la qüestió era que sempre hi haguera darrere un missatge també potent, una reivindicació, fóra l’infrafinançament quan trac el pa, fora el maltractament de la Coca-Cola quan esclafe la llauna, fóra el problema de la PAH quan faig l’strip-tease, fóra la manca d’inversions al País Valencià quan trac els bitllets. Alguns periodistes madrilenys em preguntaven: ‘I vostè creu que això…?’ I els responia: ‘I vostè creu que em faria aquesta pregunta si no ho haguera fet? Ni aquesta ni cap altra. Ni em coneixeria.’ Al cap de dos anys, els periodistes parlamentaris em donaren el premi Azote del Gobierno. La qual cosa volia dir que l’estratègia havia funcionat.

Ara no ho feu.
—Avui ja no necessite fer cap cosa perquè la gent ja em coneix, ja sap què és Compromís. Quan vaig entrar, qüestions com el maltractament en els pressupostos o l’infrafinançament es difuminaven. Ara han transpirat fora i han arribat a moltíssima gent. Alguns dels temes que els valencianistes anem explicant durant molts i molts anys ara són presents en la societat. I no és debades que la societat valenciana pense que Compromís és, ara com ara, qui millor defensa els interessos valencians. I fins fa uns anys pensaven, de manera aclaparadora, que era el PP. És que jo vaig fer campanya pel finançament en les eleccions del 1991, i em miraven com un marcià! Per tant, alguna cosa hem fet bé.

Parleu de xantatge per part del govern espanyol en la qüestió recurrent de la possible reforma del sistema de finançament. Quines possibilitats hi ha de fer-se valer?
—Això es canvia mantenint eixa aposta per tenir la societat valenciana crítica respecte del PP. Ens diuen que no pactem. Mira, pactar en canvi d’una carretera, ho podria entendre. Però no pactaré res en canvi del finançament. Que és el que pertoca. I que, mira, jo no t’aprove els pressupostos en canvi d’un finançament que ja veurem, perquè la paraula del PP és la que és i incompleix de manera sistemàtica els seus acords. La qüestió és que pense que som en el bon camí de continuar despertant la societat valenciana i de fer que siga molt més crítica respecte del maltractament que rebem. Ben mirat, probablement fem molt més valencianisme així que d’una altra manera. D’una banda, eixe és un camí que hem de fer.

I d’una altra?
—En unes altres circumstàncies, i si algun altre partit ho hagués volgut, probablement ara tindríem un ministre valencià i no…

Aquell pacte del Prado que vàreu proposar per fer sortir el PP del govern de l’estat espanyol?
—Exacte: si alguns hagueren estat més atrevits, o ho foren, probablement les coses ens haurien anat molt millor.

Quan dieu alguns voleu dir…
—El PSOE. Directament. En fi. Ja veurem què els depara el futur, però de moment no han recuperat ni una sola posició respecte del que tenien en aquell moment. I les expectatives que tenen tampoc no són per a fer salts d’alegria. Per tant, jo crec que alguns s’ho haurien de fer mirar.

Us van donar cap motiu per justificar la negativa?
—Jo sempre notava una por cerval, cerval, a pactar amb Podem. Bé, i amb ERC i Convergència. Amb nosaltres, no. Nosaltres ja teníem el pacte pràcticament tancat, tret d’alguns serrells (entre els quals la quitança del deute, eixos 40.000 milions que són una hipoteca que els valencians no podrem pagar en tota la punyetera vida). I també tenien el pacte tancat amb Esquerra Unida, abans que fóra Units-Podem. Però no van ser valents. Vam aconseguir que segueren, i això és un cert mèrit, però al segon dia de negociacions ja ens van venir amb aquell pacte solemne amb Ciudadanos, que a alguns els ha anat bé i a uns altres… els ha anat com els ha anat. Dis-me càndid, però jo, sincerament, en algun moment vaig pensar que podríem tenir la possibilitat d’un ministre valencianista.

Pensem on puc ser més útil al país i al projecte del valencianisme. A partir d'ací, decidim quines són les persones que van a cada institució.

Sabeu que n’hi haurà que pensaran ‘Baldo volia ser ministre a Madrid’.
—No, no: ho dic amb el cor a la mà: jo, que en algun moment vaig somiar de ser alcalde del meu poble, quan ho vaig ser vaig cobrir la meua quota de vanitat política. Tota la vida he estat en posicions del valencianisme i, la veritat, no em sentia amb ganes de ser ministre. Crec que hi ha gent molt més preparada que jo, ací, al País Valencià. I crec que jo hauria pogut ser més útil fent això que faig, de portaveu de Compromís. Mai, ho jure per ma mare, que és la persona que més he volgut en la vida, mai en la vida ni he proposat de ser-ho ni ho faré.

I de la ‘repatriació’, què hi ha? Tornareu?
—Ja que em feu la pregunta, i estarà bé que algú ho llisca, jo estic molt a gust a Madrid. La visibilitat que donem a Compromís està bé. Com ho està que haja estat el polític més ben valorat en les enquestes del CIS, i que ara siga el segon. Per tant, jo diria, i dic: pensem on puc ser més útil al país i al valencianisme. I, a partir d’ací, decidim quines són les persones que van a cada institució. Jo no tinc cap vel·leïtat de voler ser res. Vull ser útil.

Les eleccions autonòmiques són el 2019. Ja podem dir que han començat els preparatius electorals. Què s’ha de fer per a revalidar?
—Tinc molt present una cosa que em va dir Tardà, que és una persona amb molt de trellat, després de les eleccions, quan encara no havíem format el govern del Botànic: no sigueu tres governs, sigueu un govern.

Parlava per experiència.
—Evidentment. Crec que hem de seguir el camí que hem fet. És clar que hi haurà discrepàncies, però hem de mantenir eixe camí de govern tranquil, lleial, que es preocupa pels interessos de les persones. En política, la lleialtat és un valor que la gent sap apreciar. I demostrar que amb els mateixos diners que el PP, som capaços de governar més i fer més coses per a la gent. I, sobretot, que no robem. I hem de saber explicar-ho, també. Perquè potser fins ara tot això potser no transcendeix prou. Fem coses raonablement bé, tenint en compte l’infrafinançament, les males passades que ens gasta Montoro manejant els diners del FLA a la seua conveniència política. Per tant, moderació en el sentit que no hi haja embolics. Pensar que el fet important no és qui serà el president o la presidenta sinó que aquest país puga continuar tenint una majoria de progrés i que el PP estiga quatre anys més, o vuit, en l’oposició. Ara, jo, evidentment, vull que el pròxim president de la Generalitat tinga nom de dona. I que siga de Compromís.

Jo, evidentment, vull que el pròxim president de la Generalitat tinga nom de dona. I que es diga Mónica. I hi deixaré la pell. Ara, per damunt de tot, és important que siguem capaços de sumar.

Home, no és un enigma gaire complicat de resoldre: i que es digui…
—I que es diga Mónica [riu]. No ho oculte. És clar. M’agradaria, i deixaré la pell perquè Mónica Oltra siga la meua presidenta. Ara, dit això, per damunt de qualsevol nom és important que siguem capaços de sumar les tres potes del Botànic. Si alguna de les tres potes falla molt, hi haurà la possibilitat que PP i Ciudadanos tinguen més diputats. Per tant, m’alegre que en les últimes enquestes Podem haja estroncat la sagnia de vots que tenia. És important que puga remuntar: traure un resultat magnífic per part de Compromís no és prou si no som capaços de sumar en els ajuntaments i en la Generalitat. Per això deia, també, que la lleialtat és clau: els votants agraeixen que aquells que formen part d’un mateix equip no ens ataquem. Podem manifestar diferències en alguns aspectes, i és positiu, però el respecte és fonamental. Ens hem d’ajudar perquè uns, els qui som dins, siguem respectuosos amb la tercera pota que és fora, i atenguem part de les seues demandes; i Podem, ha d’entendre que els temps i les possibilitats són més lentes que no volem.

Parlant de temps: la televisió triga.
—Massa. Vaig pel carrer i la gent m’ho pregunta: i la tele? L’altre dia Empar Marco em va dir que abans de l’estiu funcionarà. Esperem que siga així. Perquè és clau. Per a tots. Ara pense en el debat sobre el finançament, per exemple: és important que la gent puga veure eixos debats en una televisió que siga de tots.

En la restitució d’una situació anòmala que s’arrossega dels anys del PP, quan tornarà TV3?
—Tornarà. Primer, però, perquè hi puga haver reciprocitat, s’ha de posar plenament en funcionament la televisió valenciana.

Més futuribles: les coalicions electorals?
—Jo sempre dic que, quan toque, regarem. Ara, per a no defugir la pregunta: estic segur que en les autonòmiques, i en moltes locals, Compromís i Podem sumem més separats que junts. I crec que si Esquerra Unida va amb Podem, podran entrar eixos cent mil ciutadans que es van quedar fora de les Corts en el passat, i podrem sumar. Jo vaig ser un ferm partidari de concórrer amb Podem a les espanyoles, que conste. Però en les valencianes crec que sumarem més separats. Ja ho dic: respecte i lleialtat.

Bellreguard es resisteix a retolar en castellà

La delegació del govern espanyol al País Valencià va remetre el 31 de gener un escrit a l’Ajuntament de Bellreguard, a la comarca de la Safor, en què li exigia que, en el termini d’un mes, canviés la retolació del municipi perquè també fos disponible en castellà. Àlex Ruiz, batlle d’aquest municipi de 4.500 habitants, catalanoparlant, explica a VilaWeb que no vol canviar la retolació del poble, majoritàriament en català, perquè la llengua no ha estat mai motiu de conflicte.

Segons que explica, el requeriment de la delegació espanyola prové d’una denúncia d’una persona que diu que la majoria de senyals són en català i podrien infringir la llei. De fet, aquest és l’argument de la delegació, que cita l’article 56 de la llei de trànsit –’Les indicacions escrites dels senyals s’expressaran, almenys, en la llengua espanyola, oficial de l’Estat’–, entre més legislacions. Ruiz pensa que aquestes lleis són una mesura més de recentralització de l’estat espanyol i diu que el pas següent serà demanar un informe jurídic per a poder rebatre les argumentacions que dóna el govern. Però ja en sap el desenllaç: ‘Òbviament, no ens faran cas.’

Més enllà dels texts legals, lamenta una situació com aquesta. ‘Som un poble valencianoparlant, convivim amb normalitat i la llengua no ens crea cap conflicte. El PP ha estat al govern dotze anys, i quatre a l’alcaldia, i no hi ha hagut mai cap problema amb la llengua.’ Qui signa l’escrit és el delegat del govern espanyol al País Valencià, José Vicente Herrera, originari de Gandia, a quatre quilòmetres de Bellreguard. ‘Ell sap que no hi ha cap problema amb la llengua a la Safor. Hi ha senyalitzacions en anglès al nord d’Alacant i ningú no s’ha queixat.’

Membres de l’Ateneu Bellreguard – la Roda, amb els cartells de la campanya ciutadana.

Si les argumentacions jurídiques no fan efecte, el batlle de Bellreguard podria negar-se a canviar la retolació, però diu que dependrà del suport que tingui del poble. ‘Si el poble em demana que ho mantinga, ho mantindré.’ I de moment el poble s’ha mobilitzat. L’Ateneu Popular Bellreguard – la Roda ha impulsat una campanya perquè tothom pugui publicar una foto seva davant un senyal de trànsit mostrant un cartell molt clar: ‘Sí al valencià i no a la imposició.’

Juanjo Giner, de l’ateneu, diu que l’objectiu és mobilitzar la gent per plantar cara al marc legal de l’estat espanyol: ‘La idea és organitzar-nos i que la decisió final quede a les mans del poble. Vivim plenament en valencià i la resposta ha de ser col·lectiva.’ Giner diu que la denúncia pot provenir d’una persona que vol anul·lar una multa de trànsit amb aquesta excusa lingüística. Tanmateix, ho considera ‘estrany’, perquè contra una sanció es pot recórrer a l’ajuntament i no cal anar a la delegació del govern espanyol.

El precedent de València

El mes de maig de l’any passat es va viure una situació com aquesta a València. La delegació espanyola també va adreçar-se al consistori governat per Joan Ribó i li va donar un mes perquè canviés els rètols escrits només en català. València, finalment, va acceptar de fer el canvi. Curiosament, en l’escrit de la delegació del govern espanyol adreçat a l’Ajuntament de Bellreguard, es demana que es retolin els senyals de trànsit ‘de la ciutat de València’ en les dues llengües oficials. Fonts de l’ajuntament expliquen que no deu ser pas cap lapsus: ‘Segurament van copiar i enganxar els texts.’

La CUP demana a Llarena que investigui els crits de ‘A por ellos’ i citi a declarar els observadors internacionals de l’1-O

La defensa de les ex-diputades de la CUP Mireia Boya i Anna Gabriel demanaran que la policia judicial elabori un informe sobre els comiats als membres de la Guàrdia Civil i la policia espanyola desplaçats a Catalunya, que es van fer enmig de crits de ‘A por ellos’. Boya i Gabriel han estat citades a declarar com a investigades per rebel·lió i sedició en la macrocausa contra l’1-O que instrueix el Tribunal Suprem espanyol.

Les defenses també demanaran que declari com a testimoni el director general de CatSalut, perquè aporti informació sobre la violència policíaca de l’1 d’octubre. Els advocats volen contrastar aquesta informació amb les manifestacions del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, encarregat del dispositiu policíac de l’1-O, que va dir que era falsa la xifra que es va difondre sobre el nombre ciutadans ferits aquell dia a Catalunya per les policies espanyoles. Així mateix, demanaran al jutge Pablo Llarena que siguin citats els observadors internacionals que van participar en el referèndum.

A l’escrit que la CUP presentarà al Suprem per demanar aquesta ampliació de la investigació s’indica que l’informe de la policia judicial ha de servir per a determinar la ‘neutralitat necessària’ dels funcionaris públics en l’actuació de l’1-O. Atès que en aquesta causa el Suprem ha delegat les funcions de policia judicial a la Guàrdia Civil i a la policia espanyola, la CUP demana que l’informe el facin els Mossos d’Esquadra o l’Ertzainza.

Adjunten a l’escrit uns quants enllaços digitals a vídeos on es poden veure grups de persones que acomiaden policies cridant ‘A por ellos’, o agents de cossos policíacs fent el mateix càntic en el viatge cap a Catalunya, a més de notícies de mitjans internacionals que se’n van fer ressò.

Quan l’independentisme es baralla, la Moncloa somriu

TEMA DEL DIA
Crisi de confiança. Les negociacions per la investidura no és que siguin lentes, és que van pel pedregar. I no és que siguin discretes, sinó que Junts per Catalunya i ERC ja escenifiquen les discrepàncies en públic, com han fet avui al parlament. La confiança entre les dues formacions és sota mínims. Tot i que ningú no vol dir que les converses s’hagin trencat, ara com ara passen el moment més baix després de les eleccions del 21 de desembre, que la setmana que ve farà dos mesos que es van dur a terme.

La guspira que ha fet saltar l’enèsima polèmica ha estat la decisió del president del parlament, Roger Torrent, de portar al Tribunal Europeu de Drets Humans la investidura de Puigdemont, per intentar que pari els peus al Tribunal Constitucional espanyol. Una proposta que ha indignat Junts per Catalunya perquè asseguren que és unilateral i que Torrent no l’ha comunicada ni a Junts per Catalunya ni al president Puigdemont, que n’és el principal afectat. Arran de l’anunci de Torrent, que pretén que el TEDH garanteixi el dret de participació política de Puigdemont, hi ha hagut dues conferències de premsa al parlament, una d’Eduard Pujol a migdia i una altra de Sergi Sabrià a la tarda, en què els dos portaveus s’han tirat els plats pel cap.

ERC demana a Junts per Catalunya respecte i seriositat a l’hora de fer propostes, i assegura que la iniciativa de Torrent pot donar les garanties per a la investidura de Puigdemont. En canvi, la formació del president critica no tan sols la manca de comunicació sinó sobretot que és la tercera vegada que el president del parlament actua unilateralment: l’ajornament de la investidura, el rebuig de la reforma del reglament per facilitar una investidura a distància, que s’havia de discutir avui a la mesa, i ara, la petició al Tribunal d’Estrasburg. A més, creuen que la viabilitat jurídica de la iniciativa de Torrent és escassa i podria complicar l’estratègia de defensa de Puigdemont.

Fins ara les desavinences entre els independentistes per formar govern havien estat dissimulades, a causa del secretisme de les converses o la pressió judicial. La setmana passada van adduir que no hi havia acord perquè això podria perjudicar les compareixences davant el Suprem que fan entre aquesta setmana i la que ve dirigents dels dos partits, i van acordar de deixar passar més temps. Però l’ensopegada d’avui torna a qüestionar seriosament la possibilitat d’un acord a curt termini.

Mentrestant, Rajoy observa l’espectacle amb satisfacció de la Moncloa estant, perquè mentre no hi hagi acord no hi haurà ni president efectiu ni simbòlic, ni govern tècnic ni executiu, i no haurà d’aixecar el 155. I com que aquest article li transfereix la capacitat de convocar eleccions, no té gens de pressa, perquè l’enfrontament polític sumat a la repressió judicial debilita l’independentisme. I pot mantenir el 155 durant mesos, si vol. Una vegada més, pot guanyar sense fer res. Evitar-ho és a les mans de Junts per Catalunya i ERC.

MÉS QÜESTIONS
El suport del
Rif a Catalunya tesa les relacions Espanya-Marroc. Tradicionalment, el Marroc havia prohibit les manifestacions nacionalistes del Moviment Popular del Rif i quan hi ha concentracions passant per alt les prohibicions, la policia sol actuar amb contundència. Però, per una vegada, el règim alauita semblava que havia fet una excepció, segons que explica elconfidencial.com. Dilluns vinent, dia 19 de febrer, hi ha convocada una concentració de suport a Catalunya per denunciar l’existència de presos polítics, que s’ha de fer davant el consolat espanyol a Nador. El text de la instància demanant l’autorització esmenta cinc motius per a fer aquesta concentració, que ja tenia el vist-i-plau oficial. Entre aquestes raons, hi ha la de ‘denunciar els empresonaments’ i ‘la persecució política del Regne d’Espanya contra el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont’, que ha de poder tornar en llibertat. I també la d’instar Espanya a ‘tornar a la legalitat democràtica i respectar les decisions del poble català sorgides de les urnes’. Per primera vegada, les autoritats marroquines no l’havien prohibida, cosa que havia afegit tensió a les relacions entre el Marroc i Espanya. La decisió del Marroc s’interpretava com un avís a les autoritats espanyoles pel suport que rep la revolta del Rif  de diverses institucions i entitats espanyoles, però també catalanes, com ara la CUP o ERC. El diputat Joan Tardà va fer una pregunta la setmana passada al ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, sobre la situació de repressió al Rif. Finalment les pressions diplomàtiques espanyoles han tingut efecte i el Marroc ha acabat prohibint la concentració, sense explicar-ne oficialment el motiu.

Dimissions a Compromís. La crisi a la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient, que va acabar amb la destitució de Julià Álvaro com a secretari autonòmic, ha tingut avui encara una rèplica en el sentit sísmic, amb la seva dimissió com a coportaveu de Compromís en nom dels Verds. Álvaro va ser destituït amb el vist-i-plau de la seva formació després de diversos enfrontaments amb la consellera Elena Cebrián, tot i que fonts del seu entorn apunten a Mónica Oltra com a inspiradora d’aquesta destitució. Però dissabte, l’assemblea dels Verds va ratificar els canvis, amb el nomenament de Fran Quesada com a nou secretari de Medi Ambient, i Álvaro i els seus partidaris van abandonar la reunió. Tot apunta que la dimissió d’Álvaro no serà pas la darrera, sinó que en vindran dues més, en aquest cas a la cúpula dels Verds: el secretari d’Organització, Josep Ruiz, i el responsable de l’àrea de Finances, Rubén Tello, qui a més va ser un dels assessors destituïts per Cebrián a la conselleria, podrien abandonar els càrrecs. De moment, Compromís ha reaccionat ràpidament i ha nomenat coportaveu Giuseppe Grezzi, membre dels Verds i regidor de Mobilitat a l’Ajuntament de València.

Detingut l’amo dels hotels Riu. El propietari de la cadena d’hotels mallorquina Riu, Luis Riu Güell, va ser detingut ahir a Miami acusat de corrupció, segons el diari nord-americà El Nuevo Herald. Riu es va lliurar dilluns a la policia per respondre a les acusacions d’oferir estades d’hotel gratuïtes en hotels de luxe a Mariano Fernández, ex-director de construcció de Miami Beach, en canvi de rebre ajut en la renovació a gran escala del seu hotel al districte South Beach de la ciutat de Florida. L’empresari, propietari de la cadena de més de cent hotels, va arribar a Miami en un vol des d’Espanya. Riu va arribar a un tribunal de la demarcació de Miami-Dade, on el van emmanillar i processar. Segons el rotatiu, l’hoteler no passarà gaire temps detingut perquè li poden imposar una fiança de 20.000 dòlars perquè pugui tornar a la seva residència a Mallorca.

TAL DIA COM AVUI
El 13 de febrer de 1999
morí Carles Sabater, el cantant i líder de Sau, un dels grups de referència del rock català. Va morir sobtadament, a trenta-sis anys, després d’un concert a Vilafranca del Penedès. La seva cançó ‘Boig per tu’ ha esdevingut un himne:

El congrés insta el govern espanyol a no renovar les concessions de cinc trams de l’AP7 i l’AP2

El congrés espanyol ha aprovat amb els vots del PSOE, Podem, ERC, PDECat i PNB una iniciativa del grup de Pablo Iglesias que emplaça el govern espanyol a no renovar la concessió de cinc trams de l’AP7 i l’AP2 de Catalunya, que caduquen entre el 2019 i 2021. Són el Tarragona-València –que expira el 31 de desembre del 2019–, el Montmeló-La Jonquera –31 d’agost del 2021–, el Barcelona-Tarragona –31 d’agost del 2021–, el Montmeló-El Papiol –31 d’agost de 2021– i el Saragossa-Mediterrani –31 d’agost del 2021–.

Ciutadans i el PP s’han abstingut. Els populars perquè tot i que defensaven també que no es renovin aquestes concessions volien deixar oberta la porta a qualsevol decisió posterior sobre la seva explotació per part del ministeri de Foment. ERC ha incorporat al text un punt addicional perquè no s’incrementin les tarifes i preus dels peatges als trams Tarragona-València i Tarragona-La Jonquera de l’AP7 i Saragossa-Mediterrani de l’AP2, entre altres. Amb tot, la iniciativa és una proposició no de Llei, i per tant no és d’obligat compliment per part del govern espanyol, ni implica tampoc una hipotètica futura gratuïtat de les autopistes, que podrien quedar a mans de l’estat però amb els peatges actius.

El text que ha quedat aprovat estableix que no s’ampliaran els períodes de cap concessió de les actuals autopistes de peatge a mesura que vagin assolint el final del període concessional en els pròxims anys, de manera que la seva explotació es dugui a terme de forma directa per part del sector públic.

Giuseppe Grezzi, nou coportaveu de Compromís després de la dimissió de Julià Álvaro

L’ex-secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic de la Generalitat Valenciana Julià Àlvaro –del partit VerdsEquo– ha presentat la seva dimissió com a coportaveu de la coalició Compromís 11 dies després de ser destituït del seu càrrec a causa de les seves diferències amb la consellera, Elena Cebrián. Segons que han confirmat fonts de Compromís, la comissió executiva de VerdsEquo ha nomenat el regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de València Giuseppe Grezzi com a substitut. La decisió haurà de ser ratificada en la pròxima reunió de la Mesa de País de l’organització.

La decisió, confirmada per fonts de Compromís, es produeix després l’Assemblea General de Verds-Equo del País Valencià aprovés dissabte amb un 71% dels vots la resolució política ‘Ecologia política per davant de tot’ en què manifesta el suport al substitut d’Álvaro al capdavant de la secretaria de Medi Ambient, Fran Quesada –del mateix partit–.

Aquesta resolució defensa la continuïtat de l’ecologisme dins del pacte de govern valencià i remarca que Compromís ha estat l’instrument que ha propiciat que per primera vegada un partit ecologista tingués l’oportunitat de dur a terme polítiques verdes des del govern de la Generalitat Valenciana.

Santi Vidal afirma davant el jutge que no explicava plans del govern, sinó possibilitats futures

L’ex-jutge i senador d’ERC Santiago Vidal ha dit aquesta tarda davant el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer que allò que explicava en conferències públiques del partit i de l’ANC no eren els plans del govern, sinó possibilitats futures. Vidal va dir en diversos actes que el govern tenia les dades fiscals de tots els catalans i que hi havia una llista de jutges afins a l’independentisme. Arran d’aquestes declaracions fou forçat a dimitir.

Vidal, que ha declarat a la Ciutat de la Justícia, ha rebut el suport dels diputats d’ERC al parlament Anna Caula i Òscar Peris i dels senadors Robert Masih, Jordi Martí i Miquel Aubà.

Per una altra banda, l’ex-president del Consell Assessor per la Transició Nacional Carles Viver i Pi-Sunyer ha dit al jutge que ell va assessorar diversos departaments de la Generalitat per construir estructures d’estat, però sempre els va advertir que no podien executar res ni publicar-ho al DOGC, perquè el Tribunal Constitucional espanyol ho havia prohibit.

El jutjat d’instrucció número 13 investiga els preparatius de l’1-O arran de la causa oberta per les declaracions de Vidal i l’ex-secretari d’Hisenda Lluís Salvadó en diverses conferències.

Els retrets encreuats entre JxCat i ERC tiben la corda de les negociacions

La relació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana ha empitjorat avui, arran de la decisió del president de parlament, Roger Torrent, de presentar un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per a demanar que se suspenguin cautelarment les mesures del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre la investidura de Carles Puigdemont. JxCat ha acusat ERC de no haver-los consultat la iniciativa, i ERC ha respost que Torrent havia materialitzat una proposta de JxCat.

Els retrets encreuats entre els dos principals partits independentistes han afegit tensió a les negociacions per a la investidura de Puigdemont i la formació del govern, encallades de fa dies. D’ençà de l’ajornament de la investidura, el 30 de gener, no hi ha hagut cap avenç significatiu.

El portaveu de JxCat, Eduard Pujol, ha expressat la ‘perplexitat’ del seu grup per la decisió ‘unilateral’ de Torrent, mentre que el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, ha contestat: ‘Això no és seriós, no és admissible i no és just.’ La idea d’anar a Estrasburg –ha dit– és de JxCat. Sabrià ha demanat de treballar amb el màxim rigor, responsabilitat i discreció: ‘Que s’acabin les filtracions, els rumors i els intents de desgastar-se.’ Per una altra banda, els advocats de Puigdemont han dit que no sabien les intencions de Torrent i que la iniciativa afectava directament l’estratègia judicial del president.

Paral·lelament, el parlament ha presentat les al·legacions al TC contra les mesures cautelars sobre la investidura de Puigdemont. A més, la mesa no ha tractat de la proposta de modificació per la via d’urgència de la llei de presidència de JxCat, que volia incloure la possibilitat d’elegir el president de la Generalitat sense que el candidat fos present en el ple. De fet, JxCat va registrar aquesta proposta divendres pel seu compte, sense l’acord amb ERC.

Tot plegat passa enmig de la segona onada de repressió judicial contra l’independentisme. Diumenge van declarar cinc càrrecs del govern i treballadors del CTTI, avui han declarat Santiago Vidal i Carles Viver i Pi-Sunyer i demà l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya al Tribunal Suprem espanyol. La setmana entrant hi són citats Artur Mas, Anna Gabriel, Marta Rovira, Marta Pascal i Neus Lloveras.

Més informació:

L’Acadèmia aranesa dera lengua occitana alerta que, sense un tractament preferent, l’aranès pot desaparèixer

El Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia aranesa dera lengua occitana ha alertat que sense un ‘tractament de preferència, sense proteccions afins, que compensen el desequilibri existent respecte les altres dues llengües oficials’ a la Vall d’Aran, l’aranès està amenaçat de ‘ràpida desaparició’.

A través d’un comunicat on l’Acadèmia valora la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) del 8 de febrer de 2018, que declara constitucionalment nul·la la paraula ‘preferent’ de la Llei 35/2010 de l’occità, també s’insta a les institucions catalanes i araneses a què aquesta ‘cancel·lació de la preferència lingüística de l’aranès serveixi com a motor per incrementar la presència de l’aranès i la seva potenciació i promoció’ tant a la Vall d’Aran com a Catalunya. Segons l’Institut, així s’ha fet durant els darrers 40 anys, tot i que la llengua occitana a l’Aran pateix una situació ‘d’anormalitat lingüística i de desequilibri’ respecte al català i el castellà.

Segons l’IEA, la Llei 35/2010 va corregir el desequilibri existent en l’ús de l’aranès en els àmbits institucionals i administratius, en un territori, l’aranès, en què més del 50% dels seus habitants no hi ha nascut i no tenen l’occità de la Vall d’Aran com a llengua d’origen. La preferència que aquesta Llei dóna a l’occità de la Val d’Aran és una ‘consideració imprescindible per assegurar a aquesta llengua el seu paper de llengua de cohesió social i d’identificació territorial’, segons l’Acadèmia, que afegeix que a més a més ‘no ocasiona cap tipus de perjudici als drets de les persones que fan servir les altres dues llengües oficials, ja que no les exclou’.

En aquest sentit, l’IEA diu que la llei de l’occità impulsa la ‘preferència lingüística lògica i proporcionada vinculada al respecte identitari i territorial i potencia estris de convivència promovent la defensa de l’ús i protecció de l’aranès, donant-li un paper destacat i una valoració necessària’. L’Acadèmia assegura que hi ha un ‘incompliment’ de l’estat espanyol respecte a les disposicions de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (ratificada per l’Estat al 2 de febrer de 2001), segons recomanacions diverses del Comitè de Ministres del Consell d’Europa.

Unes mancances, manifestades en l’administració de justícia i en tota l’administració estatal en general. És per això que des de l’Institut es creu que la llengua occitana d’Aran pateix una situació ‘d’anormalitat’ lingüística, i de desequilibri respecte a les altres dos llengües oficials. Es remarca que l’occità és un ‘patrimoni internacional’ que l’estat espanyol comparteix amb tres estats europeus més i que ‘hauria de ser objecte de major reconeixement i promoció’.

Et TSJC ratifica una sentència que reconeix que l’amiant va causa la mort d’un treballador de l’empresa Roca de Gavà

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) admet que la multinacional Roca Sanitari és responsable de la mort l’any 2015 d’un extreballador de la fàbrica de Gavà com a conseqüència d’un mesotelioma pleural un tumor causat per la inhalació d’amiant. L’alt tribunal ha emès una sentència que ratifica un fallo del Jutjat Social 32 de Barcelona que establia l’origen laboral de la patologia i en feia responsable a la mútua de la companyia.

Així mateix, obligava a pagar a la seva vídua una prestació derivada del que considera que és una malaltia professional. El text revela que ‘com a mínim fins el mes de desembre de 2004, Roca utilitzava juntes d’amiant per a la fabricació de components d’aixetes’. Aquest fet suposa que la companyia va usar aquest producte quatre anys després que es prohibís a la Unió Europea i quan ja feia dos anys que havia expirat la moratòria de dos anys -fins 2002- que es va concedir a l’estat espanyol.

La sentència assenyala que l’home va treballar durant més de 50 anys – de 1965 a 2015- a la fàbrica del Baix Llobregat i va ocupar diversos llocs de treball primer a la secció de calderes, després a la de radiadors i en els darrers anys va exercir de tècnic administratius a diferents departaments on es fabricaven i muntaven aixetes. Aquest darrer lloc de feina obligava la víctima a ‘recórrer i passejar pel magatzem de la fàbrica’, ja que era la persona que duia a terme els inventaris dels productes. En aquesta línia, reconeix que l’afectat va desenvolupar un mesotelioma pleural maligne, que és un tumor que va acabar causant-li una insuficiència respiratòria que li va provocar la mort.

Abans però, i a causa d’aquesta patologia, el treballador havia estat declarat en situació d’incapacitat permanent ‘derivada d’una malaltia professional’, apunta la sentència. El text recorda que ‘en l’àmbit mèdic es ve entenent que la causa principal del mesotelioma és el contacte i la inhalació de la pols d’amiant’ i fa constar que Roca va importar amiant entre els anys 1965 i 1970, i a partir de 1984, va ser autoritzada pel ministeri d’Economia per a produir sabates de fre de ferrocarril.

Per a Miguel Arenas, advocat de Col·lectiu Ronda, el fet que el TSJC hagi desestimat el recurs interposat per Roca ‘torna a accentuar l’evidència que a la fàbrica de Gavà es va treballar en contacte amb materials molt perillosos que han afectat la salut i fins i tot s’han emportat la vida de moltes persones’. Així mateix ha explicat que la família de la víctima interposarà una nova demanda reclamant una indemnització per danys i perjudicis, ja que l’anterior no contemplava aquest concepte.

Pàgines