“L’Azerbaitjan és un soci fiable” (Ursula von der Leyen)

Assistim, ara mateix, a la destrucció de mil·lennis d’història armènia al territori de la República d’Artsakh, on probablement ja s’ha engegat el procés de substitució etnodemogràfica: depuració ètnica dels armenis autòctons i repoblament amb colons àzeris.

Els antecedents

Sota l’URSS, la regió armènia d’Artsakh constituïa l’óblast autònom de “l’Alt Karabakh” (1923), al si de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaitjan. En el marc de la Perestroika s’hi engegà la reivindicació de la sobirania (1988), amb repressió oficial i, endemés, amb diversos pogroms antiarmenis per part de masses àzeris incontrolades (1988, 1990). Quan l’Azerbaitjan s’independitzà de l’URSS (30 d’agost de 1991), Artsakh proclamà la sobirania (2 de setembre), a què les autoritats àzeris respongueren suprimint l’óblast autònom i repartint-ne el territori entre els districtes àzeris veïns (26 de novembre). En conseqüència, i arran d’un referèndum d’autodeterminació impecable (10 de desembre), amb el 82,2% de participació i el 99,98% pel sí (hi hagué boicot de la minoria àzeri), Artsakh proclamà la independència (6 de gener de 1992). L’Azerbaitjan de seguida envaí militarment Artsakh, i això, és clar, afectà també la República d’Armènia, que acudí en suport dels connacionals. L’agressió àzeri, doncs, desencadenà una guerra ferotge (1992-1994), amb victòria final armènia. Artsakh es constituí en estat independent, sense poder incorporar-se a la República d’Armènia, com hauria preferit.

Ara: el conflicte s’ha arrossegat penosament durant dècades com a congelat i insoluble, perquè la comunitat internacional, començant per les Nacions Unides, lluny d’aplicar-hi la mateixa lògica que a Kossove, cas tipològicament idèntic, s’aferra fins a l’estupidesa al principi de la sagrada integritat territorial dels estats, és a dir, de l’Azerbaitjan, com si es tractés d’una annexió per part de tercers (la República d’Armènia) i no d’una lluita d’alliberament nacional (amb suport de l’estat afí, naturalment). És a dir: la comunitat internacional, contra tota evidència, simula creure’s que allò és territori àzeri, tot i aconseguir entendre que Kossove no és pas territori serbi. També és per això que internacionalment s’insisteix a designar Artsakh amb el nom de “Nagorno Karabakh”, que és com en diuen en rus: no fer servir l’autodesignació genuïna els sembla signe de neutralitat desconnotada i no d’analfabetisme funcional (1).

De fet, dècada a dècada es negava la legitimitat de totes les eleccions fetes a Artsakh (potser haurien preferit un règim dictatorial?) i s’exigia el desarmament del territori i la submissió a l’Azerbaitjan, com si ignoressin que això havia de comportar un genocidi, o, en el millor dels casos, una depuració ètnica total, a mans de l’agressió àzeri que s’hi desfermaria automàticament. Tot plegat recorda massa la inacció supina de les grans potències arran de l’agressió kemalista de 1920 contra la República d’Armènia, saldada amb el capítol final del genocidi i amb la pèrdua de la meitat del territori nacional que encara restava. El dret internacional, és ben sabut, té molt de cort de porcs. D’ací ve la tragèdia final.

Els botxins

L’Azerbaitjan, segrestat d’ençà de la independència per la dinastia Alíev (primer el pare, Heidar, marca KGB; i ara el fill, Ilham), és un despotisme mafiós estretament emparentat amb els d’Erdogan i de Putin; com qualsevol dictadura, es dedica a embutxacar-se la riquesa del país; el que en resta es gasta, és clar, a bastir unes forces armades ben potents, precisament amb l’objectiu de destruir els armenis. Perquè l’ultranacionalisme estatal àzeri és un cas antològic de teleologisme delirant, segons el qual els àzeris són un poble antiquíssim (en particular, i sobretot, més antic que l’armeni); que són autòctons del territori actual i hi han viscut, sense cap alteració, des de la prehistòria més reculada; que eren àzeris els udis, els medes, els azeroirànics i el sursum corda que hi habitaren prèviament; que els grans poetes en llengua persa que floriren al  país formen part de la literatura àzeri (encara que calgui traduir-los); i que, en canvi, els armenis (no tan sols els d’Artsakh, sinó també els de la República d’Armènia) són colons introduïts traïdorament per l’imperialisme rus, al segle XIX, en territori immemorialment àzeri.

La dictadura àzeri, mancada del menor sentit del ridícul, ha insistit sempre, doncs, a reivindicar Artsakh. L’obsessió d’Ilham Alíev –el qual citem– és la depuració ètnica total dels armenis (“rates”, “paràsits” que cal expulsar “com gossos”), si més no dels d’Artsakh (“Si no voleu morir, marxeu de la terra àzeri”). Vol Artsakh, però sense armenis. No és cap secret que també ambiciona la regió de Siunik, part integrant de la República d’Armènia (“un país sense cap vàlua”, “una colònia dirigida des de l’exterior”), per tal de bastir la contigüitat territorial amb l’enclavament de Naxçivan, i amb Turquia. És clar que la contigüitat de Naxçivan amb la resta del territori nacional àzeri és al sud; però aquest sud és territori oprimit per l’Iran, i és més fàcil de fer el milhomes amb una Armènia agafada amb pinces que no amb una potència militar de gruix com l’Iran.

Naturalment, no és pas que, per alguna misteriosa maledicció metafísica, armenis i àzeris no puguin viure com a bons veïns, ni que els àzeris incorporin un “gen de la barbàrie”, etc.: ha estat una tria conscient del règim dels Alíev, per xenofòbia supremacista i perquè necessiten un enemic exterior com a coartada amb què legitimar-se davant el poble.

Les forces en presència

Internacionalment, Artsakh, una democràcia precària, és considerada part integrant de l’estat tirànic que vol destruir-la. Ni tan sols Armènia ha reconegut Artsakh, precisament per por de ser acusada internacionalment d’annexió (com s’esdevindria indefectiblement, per automatisme absurd). Un exemple: Ucraïna sempre ha donat suport a l’Azerbaitjan contra Artsakh, com si el cas d’Artsakh envers l’Azerbaitjan fos anàleg al de Crimea o el Donbàs envers Ucraïna, i no al d’Ucraïna envers Rússia. D’ací vénen els excessos de gesticulació d’Artsakh per tal de congraciar-se amb el presumpte protector Putin: si el març del 2021 Artsakh cometé l’enorme error de cooficialitzar el rus, el febrer del 2022 Putin va reconèixer per primera volta la “integritat territorial de l’Azerbaitjan”, és a dir, amb Artsakh a dins.

La nació armènia (Artsakh inclosa) és una de les més antigues del món, amb continuïtat lingüístico-cultural des de l’antiguitat (en època romana ja existia una Armènia habitada per armenis que parlaven armeni); té un patrimoni històrico-cultural riquíssim i un poble laboriós. Però la República d’Armènia d’avui dia, com Artsakh –últims racons perifèrics de l’Armènia històrica, amb un genocidi dels tres quarts (1915-1916, 1918, 1920)–, manca de riqueses naturals amb què comprar amics. Un exemple lacerant: Israel, lluny de solidaritzar-se amb Armènia per l’experiència comuna del genocidi, treballa activament contra el reconeixement oficial del genocidi armeni, perquè considera que això llevaria al poble jueu l’exclusiva de la victimització. Règim híbrid durant molts anys, d’ençà de la Revolució de 2018 la República d’Armènia és una democràcia en construcció (Nikol Paixinian), tot i que, fins ben recentment, infeudada al règim de Putin: abandonada per allò que hom insisteix a anomenar “Occident”, havia d’aferrar-se a l’únic aliat disponible, tot i constar-li que amb aquesta mena d’amics ja no et calen enemics. Per exemple, l’OTSC, “l’OTAN de Putin”, no acudí en suport d’Armènia (que n’és membre) quan l’Azerbaitjan (que no n’és) l’atacà directament, el 2022; Alíev sabia bé què feia. Dels veïns immediats d’Armènia, Turquia i, no cal dir-ho, l’Azerbaitjan, li són obertament hostils (la República de Turquia fou fundada pels autors del genocidi armeni, i encara avui propaga el negacionisme); Geòrgia mira d’implicar-s’hi al mínim (i, a més, oprimeix una comarca armènia, Djavakhkètia); i només l’Iran dels aiatol·làs li té una certa condescendència, per la comuna enemistat amb l’Azerbaitjan (no hi fa res que Armènia sigui un dels països de tradició cristiana més antiga, ni que l’Iran i l’Azerbaitjan comparteixin la fe xiïta: el conflicte no té res a veure amb la religió).

En contrast, l’Azerbaitjan dels Alíev és carn i ungla amb Turquia, encara més sota Erdogan  (“dos estats i una sola nació”, se’n diu, impròpiament); s’entén a la perfecció amb Putin; Israel li subministra armament ultramodern i en grans quantitats (ambdós són enemics de l’Iran); i té la complaença de la Unió Europea, que n’ignora voluntàriament el caràcter dictatorial, perquè aporta el petroli de Bakú (ho aprofita per a emblanquir-ne de rus, però tothom mira cap a una altra banda).   

Ara mateix

En contrast amb la solidaritat abocada (per interès o per miracle) envers la Ucraïna agredida, ningú no ha entrebancat les agressions criminals d’Alíev, desfermades amb una actitud d’expansionisme manifest digna del segle XV; la qual cosa il·lustra, i força, sobre la distància entre els elevats principis internacionalment reconeguts (afortunadament reconeguts), d’una banda, i la praxi obscena de les relacions interestatals, d’una altra.

En efecte: en una primera guerra d’agressió, del setembre al novembre del 2020, l’imperialisme àzeri d’Alíev, amb implicació oberta i declarada de la Turquia d’Erdogan (més mercenaris gihadistes), envaeix Artsakh i n’annexa i depura ètnicament bona part, amb la resta surant en els llimbs jurídics d’una “interposició” militar russa que no ha impedit cap agressió àzeri, però sí que ha mirat d’interceptar al màxim la qualitat democràtica a les despulles d’Artsakh i a tot Armènia. Tot plegat, amb la comunitat internacional limitant-se a deplorar la violència “de tots dos bàndols” i a insistir en la inviolable integritat territorial de l’Azerbaitjan, mentre l’únic agressor, entre inacció i complicitat de les forces d’interposició russes, escalava les provocacions fronteres (fins a envair breument la República d’Armènia el setembre del 2022) i desfermava un blocatge genocida d’Artsakh (a partir del desembre del 2022), indiferent a la condemna fulminant del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia (febrer del 2023).

En aquell moment, l’Azerbaitjan ja havia comès, reiteradament, però amb impunitat, almenys tres dels quatre crims internacionals codificats (crim d’agressió, crims de guerra, crims contra la humanitat); n’estalviem els detalls més esgarrifosos, sobradament documentats. Malgrat nombrosos crits d’alarma sobre el perill imminent de genocidi (relators especials de les Nacions Unides, organitzacions humanitàries i de defensa dels drets humans, juristes, estudiosos del fenomen genocidiari, preguntes parlamentàries), la comunitat internacional ha deixat fer.

Finalment, el proppassat 19 de setembre l’Azerbaitjan desencadena l’ofensiva definitiva contra Artsakh (“operació antiterrorista”), en desdeny sarcàstic envers les Nacions Unides, que aquell mateix dia celebraven una Assemblea General sobre la preservació de la pau al món. Immensament superiors en nombre, armament i infrastructura, en vint-i-quatre hores els sicaris d’Alíev forcen la rendició incondicional (20 de setembre) d’un país que, encerclat, desnodrit, aïllat de tot contacte exterior i ara desarmat, ha esdevingut un camp de concentració on el poble, atrapat, resta inerme a la mercè de les hordes del gàngster de Bakú, formades des de l’escola bressol en l’odi cerval contra els armenis. Mentre a Bakú hom celebra la “gloriosa victòria” enarborant banderes russes vora les àzeris, al Consell de Seguretat de les Nacions Unides la delegació russa ja anomena la capital d’Artsakh, Stepanakert, en àzeri, “Xankendi”, i la propaganda de Putin culpa de tot la República d’Armènia, en un intent de tombar Paixinian i el règim democratitzador.

Amb l’aplaudiment entusiasta d’Erdogan, la complicitat activa de Putin, l’assentiment efectiu dels EUA i la Unió Europea (mitjançant protestes merament verbals i massa tardanes), i cap condemna ni interposició de les Nacions Unides (blocades pel vet rus), no tan sols es consuma l’annexió, o sigui, es redueix un poble sobirà a ramat de súbdits. Endemés, tot resta a punt per a alguna combinació de genocidi selectiu (classe política, exèrcit, policia, intel·lectualitat i qui els vingui de gust) i, posteriorment, d’èxode massiu (els supervivents) que, amb força probabilitat, esborrarà d’Artsakh tot rastre dels mil·lennis de continuïtat armènia: una depuració ètnica a gran escala, a tocar d’Europa, en ple segle XXI, davant la indiferència general, tret de posar a punt l’espectacle de l’ajuda humanitària per a les previsibles cues de refugiats en la misèria.

Ara mateix, només una intervenció molt ferma (i improbable) dels EUA podria impedir la consumació del crim; però si els armenis s’hi quedessin, ja saben prou què els esperaria, sota l’Azerbaitjan: el despotisme de la dinastia Alíev; l’etnocidisme que ja hi pateixen altres pobles al·lòfons; un ultranacionalisme armenòfob generalitzat; una divisió administrativo-territorial (ja prevista de fa dècades) que fragmenta Artsakh entre cinc demarcacions de majoria àzeri; i un milió de colons àzeris ja preparats per a instal·lar-s’hi, amb l’excusa que són la minoria àzeri d’Artsakh fugida, o expulsada, durant la primera guerra… minoria que llavors constava d’unes quaranta mil persones, com a màxim. (2)

Ha estat, precisament, la negació internacional del reconeixement, l’obtusa fixació en la integritat bla-bla-bla, és a dir, aquesta complicitat del club internacional de socis, allò que ha encoratjat les invasions, i la depuració ètnica, i les ha legitimades. La comunitat internacional ha venut els drets, la seguretat i la vida de cent cinquanta mil armenis sobre territori plurimil·lenàriament patrimonial, a canvi d’una victòria emblemàtica i exemplaritzant de la immarcescible doctrina de la sacrosanta integritat territorial dels estats, o dels patrons, o dels amos, precisament en un cas on això, segons la sentència de Kossove, no és pertinent, perquè el cas d’Artsakh és el d’un poble oprimit que s’independitza de l’estat opressor, l’Azerbaitjan, i no pas d’un estat que n’agredeix un altre per a annexar-se’n territoris (que és, precisament, això que acaba de fer Alíev). Mentrestant, les tropes àzeris encara ocupen diverses porcions estratègiques de territori de la República d’Armènia que arrabassaren el 2022, potser en preparació del pas següent, que pot ser la reivindicació de Siunik.

L’especialista en relacions internacionals Stefan Meister, del Consell Alemany de Relacions Exteriors, avisa, alarmat: “És un precedent molt greu el que s’estableix ara, que també mina la credibilitat dels països democràtics i la via de mediació pacífica dels conflictes; i això no s’entén prou a Europa. No es presta prou atenció al grau de perill d’aquest conflicte pel fet d’establir vies autoritàries de solució de conflictes per la força bruta” (22 de setembre de 2023). El prestigiós publicista armeni Erik Hakopian en conclou, ben a desgrat: “Allò que hem après és que el món ens reclama odi i venjança: és això que volen; és això que respecten. Crec que hem d’interioritzar aquests valors, i retornar-los al món amb interessos quan arribi el moment. Tota la resta és xerrameca” (21 de setembre de 2023). Què, si no?

(1) És com si de les Terres de l’Ebre en diguéssim, per exemple, “Bajo Ebro”.

(2) Certament, potser mig milió d’àzeris foren expulsats de comarques veïnes conquerides llavors per les forces armènies (fet lamentable, sí, però que es produí en el context d’una guerra de supervivència). Ara bé: tots aquests territoris ja els recuperaren els d’Alíev arran de la guerra del 2020 (juntament amb uns altres de purament armenis, com Xuixí i  Hadrut) i, com que no hi queda ni un armeni, cal suposar que el gruix de refugiats ja s’hi deu haver reinstal·lat. Així doncs, com és que, el 2023, s’arriba de quaranta mil a un milió és una pregunta que hauria de respondre el règim d’Alíev, que és la font de la xifra.

Juan José Lahuerta, professor d’història de l’art a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i especialista en l’arquitecte Antoni Gaudí, acaba de publicar Gaudí [vs.] disseny al segell d’art de l’editorial Univers (Enciclopèdia Catalana). És un volum que es mira l’artista en el context de la seva època i qüestiona els tòpics que s’han construït amb relació al personatge públic de Gaudí. Un és el geni i el sant, una figura hagiogràfica, construïda per l’església i marcada per l’obra de la Sagrada Família; i l’altre és el tòpic construït pels estudiosos de l’art de la segona meitat del segle XX, que el col·loquen com a precursor de les avantguardes i del moviment modern, i eliminen aquells elements menys radicals que conté l’obra de Gaudí, com la façana del naixement de la Sagrada Família, perquè no encaixen en el relat del segle XX. Juan José Lahuerta també diu que Gaudí no s’ha de considerar dissenyador, perquè treballava la matèria a la manera de l’artesà, amb les mans, i no es va apuntar als processos de l’incipient disseny industrial.

Fem l’entrevista al Cafè de l’Òpera de Barcelona, al pis de dalt, i Juan José Lahuerta seu davant un finestral que dóna a la façana del Liceu. Des d’aquí, les portes noves del Liceu obra de l’escultor Jaume Plensa prenen molta presència. Per això no ens estem de preguntar-li com a preàmbul de l’entrevista què n’opina, ell, d’aquestes peces. L’historiador de l’art és contundent:

—Un horror. I ho és des del moment mateix de concebre la idea, perquè posen unes portes a fi que no hi entri gent indesitjable. Aquesta idea inicial d’una obra no pot anar enlloc. En l’essència de l’encàrrec es troba el mal, la impossibilitat que l’art dissimuli una mala intenció.

—Anem a Gaudí i al llibre Gaudí [vs.] disseny. No trobeu que l’obra i la figura d’Antoni Gaudí s’ha mirat per davant, per darrere, pels costats, moltes vegades i des de punts de vista diferents? Encara ens pot sorprendre?
—Sí, jo crec que s’ha mirat per davant i per darrere de moltes maneres, però dir això és relatiu. O sigui, Gaudí té una bibliografia infinita. Ja la tenia quan es va morir. Quan Ràfols va publicar la primera monografia sobre Gaudí, al final del llibre va afegir una bibliografia amb quasi 500 títols. Però la bibliografia de Gaudí i la manera en què s’ha explicat Gaudí en els llibres, en les revistes, en les targetes postals, en els documentals, en les pel·lícules… és una manera que no ofereix moltes visions, sinó poques.

—Per què poques?
—Aquestes poques visions es basen, per una banda, en fer de Gaudí un geni. Mostren Gaudí com algú que està fora del seu context i que no el necessita, perquè la seva creació surt d’ell mateix i supera absolutament la seva època, és inefable, no és explicable ni comprensible, pràcticament. Per una altra banda, s’ha fet de Gaudí un sant, que no és una cosa tan diferent de la d’un geni, perquè el geni i el sant, des del romanticisme, formen part d’una cosa pràcticament inseparable d’aquest mateix fet inefable. Gaudí és el geni, és el sant, i tot això vol dir separar-lo del món. I la creació de les formes de Gaudí es produeixen a partir d’aquesta idea d’absència del món i d’aquest fanatisme en realitat del geni i del sant.

—Una visió és la que el fa geni i sant. N’hi ha més?
—Això és el que provoca també una altra interpretació de Gaudí, que és la que ha fet la modernitat, la que han fet unes certes avantguardes per a integrar Gaudí en la història de l’arquitectura moderna i de l’art modern. Això ha consistit a separar les formes de Gaudí de l’essència o de la visió més completa de la seva obra; de fer aquesta espècie de desmembrament per mitjà del qual trobar les formes adequades que formalment, insisteixo, s’assemblin a un Arp, a un Miró o a un Calder, etc., i a partir d’aquí construir un Gaudí igual de separat del món, igual d’absent del seu context, però que és un Gaudí modern. Un Gaudí precursor del collage, del cubisme i de les formes orgàniques de Miró.

—Unes visions i unes altres acaben allà mateix…
—Per això no hi ha tantes visions. Perquè si Gaudí ha de ser un producte fàcil de vendre (que, de fet, és en el que s’ha convertit), s’ha de reduir molt, i les visions al final es redueixen a una sèrie de tòpics perfectament establerts en la idea, quasi diria popular, del que correspon a un arquitecte modern, a un artista modern, i a això s’ha reduït.

—Dins aquestes dues grans visions, vós trobeu un camí diferent. La idea de no col·locar Gaudí fora del món és on radica el canvi?
—Això és bàsic. La manera en què he intentat d’entendre Gaudí des del primer llibre que vaig publicar (Gaudí, arquitectura, ideologia i política, Electa, 1993), ja pretenia de situar-lo en un context, en el qual agafa tot el seu sentit. És a dir, Gaudí és un dels grans arquitectes de la seva època, però és de la seva època, té una formació que correspon a la seva època i viu la seva època amb una intensitat absoluta. Hi ha molts altres arquitectes al món que saben molt menys que Gaudí què passa, perquè tenen uns clients i un despatx i unes relacions amb el món més pacífiques.

—A què us referiu?
—Gaudí viu en una ciutat que és un bon exemple per a explicar què significa la violència moderna, la lluita de classes, etc. Barcelona és l’escenari perfecte de la lluita de classes. Ho deia Engels ja als anys setanta i als anys noranta; i ho diem nosaltres quan anomenem Barcelona la Rosa de Foc, la Ciutat de les Bombes. Els intel·lectuals barcelonins i alguns molt propers a Gaudí, com Joan Maragall, parlen d’això sense parar. De manera que la qüestió del context és essencial i ell es troba dins aquesta història i és un dels grans constructors d’aquesta història.

—N’és protagonista.
—Ell és un dels grans constructors dels símbols de l’època. En una Barcelona travessada per aquesta violència, que té moments culminants, com el de les bombes del Liceu, per exemple, o la de la processó de Corpus, Gaudí representa a la Sagrada Família la temptació de l’home tot fent que el dimoni ofereixi no la poma a Eva, sinó una bomba Orsini a un obrer. Gaudí no es troba fora d’aquest món, està absolutament dins aquest món i des d’aquí fins a la Setmana Tràgica i tantes altres coses, Gaudí ho viu amb tota la intensitat.

—En el llibre, la construcció de la Sagrada Família és molt important.
—La manera com la Sagrada Família creix amb aquesta hiperornamentació desbordada té a veure amb la crema de cent edificis religiosos i escaig, i amb l’anticlericalisme, però també amb la iconoclàstia dels incendiaris barcelonins, que són també determinants per a aquesta història.

—Per entendre el context social, en el llibre que ara publiqueu, Gaudí [vs.] disseny, aneu destriant el context cultural, on tenen una importància capital tant Joan Maragall com Eugeni d’Ors.
—El constructor dels tòpics sobre Gaudí és, clarament, Maragall. Joan Maragall escriu quatre articles molt importants sobre la Sagrada Família els primers anys del segle XX, en els quals són presents tots els elements constituents del mite de la Sagrada Família i del mite de Gaudí. Per exemple, la Sagrada Família com un temple redemptor de la violència de Barcelona, el temple construït per un arquitecte visionari, el temple com l’obra sempre inacabada, la construcció que sembla una ruïna i que, per tant, redimeix de totes les ruïnes. Fins i tot en l’“Oda nova a Barcelona” (que va començar a escriure abans de la Setmana Tràgica i que va acabar després, però sense tocar els primers versos) acaba amb la Sagrada Família, justament el lloc en què els altars esperen l’arribada d’un poble que es redimirà, juntament amb l’arquitecte visionari. Ara, Maragall, en privat, en les cartes als seus amics, no parlava així de Gaudí.

—Aleshores?
—Hi ha una carta, no recordo a qui va dirigida, i és d’abans de la Setmana Tràgica, en què Maragall explica que ha estat amb Gaudí passejant pel parc Güell, que han parlat de la seva arquitectura. Diu que estaven d’acord en tot fins que Gaudí ha començat a parlar de la matèria. Diu a la carta: “perquè Gaudí en la matèria i el treball veu la llei del càstig… i s’hi delita”.

—I Eugeni d’Ors?
—Eugeni d’Ors, que elabora la construcció imaginària d’una Catalunya normalitzada, té dos problemes i els diu clarament el 1906: l’un, és la poesia de Maragall, i l’altre, la Sagrada Família. No l’obra de Gaudí, que ell menysprea (en dues o tres ocasions en el Glossari parla de Gaudí mofant-se’n), però sí de la Sagrada Família, perquè va contra una idea d’ordre. El que transmet Gaudí més aviat és, com explica Maragall, la impossibilitat del finito, hi ha un non finito constant. Això es veu en la manera de treballar de Gaudí, per això jo començo amb el taller.

—I com treballa Gaudí?
—Exalta el non finito, perquè treballa amb petjades, treballa amb buidatge del natural, treballa amb guix, treballa amb fang, amb materials d’acumulació, materials ja existents, treballa amb dibuixos que es fotografien i que després s’hi dibuixa a sobre, es fa una maqueta que es torna a fotografiar… I l’ordre, l’harmonia, el ritme, el volum, la proporció, això no arriba mai.

—Expliqueu que Gaudí no feia plànols.
—Hi ha un testimoni que explica que quan es preparava l’exposició de París del 1910, Gaudí hi estava molt poc interessat. I una de les coses que li demanaven constantment era que dibuixés la planta de la Sagrada Família i ell s’hi va negar rotundament, perquè la Sagrada Família no té un projecte en el sentit abstracte, no té un preu intel·lectual, el que es dóna al projecte, sinó que la Sagrada Família es fa en un procés heurístic, hi ha la prova, hi ha l’error, hi ha la prova, hi ha l’error, i sempre el resultat es qüestiona a si mateix i es torna a començar. Això és el que es veu observant les fotografies del taller.

—Què més hi veieu, en les fotografies del taller de la Sagrada Família?
—Hi veiem maquetes, sempre fragmentàries, veiem la manera com aprofita trossos de vidre i filferro, pedres, petxines… I en algun moment allò es traduirà en una làmpada, per exemple. Però durant el procés no hi ha cap moment en què el disseny s’acabi i en surti un document amb un dibuix perfectament acotat, amb el qual s’interpreti el producte, sinó que el producte és sempre present en la continuïtat de la gestualitat, les mans i les eines. Això forma part essencial de la seva ideologia d’artista i, per tant, del paper extraordinari que ell pot tenir en el context de la Barcelona d’aquell temps, treballant per a uns clients, que són l’alta burgesia barcelonina, l’Església, etc. Hi ha qui fins i tot posa en qüestió que faci escultures, perquè no és escultor!

—Qui ho qüestiona?
—Hi ha un llibre gestat als anys cinquanta, però publicat el 1960, de Josep Lluís Sert i James Johnson Sweeney, que era director del MoMA, que s’esforça molt a recuperar Gaudí per a la història de les avantguardes, per a la història del moviment modern. Hi ha un capítol dedicat a l’escultura de Gaudí on diu que no val res, que l’escultura de Gaudí és el que no és escultura. Són les xemeneies, les sortides d’escala de la Pedrera, els remats de la Sagrada Família, la taula del Palau Güell o els ferros de les baranes de la Pedrera. Això és l’escultura de Gaudí, diuen ells. I no parlen, en canvi, de la verge, el nen Jesús, els ocellets, els arbres, els camells i tot el pessebre de la façana del naixement de la Sagrada Família, perquè allò és acadèmic i s’ha d’esborrar, com si Gaudí no ho hagués fet, perquè no encaixa. Però la història és el que és i ell es va passar els últims anys de la seva vida pràcticament només fent això.

—Escriviu també: “Haver-nos endinsat en el taller de Gaudí revela, entre moltes més coses, la contradicció que representa pensar en la seva obra en termes de ‘disseny’.”  Què voleu dir amb aquesta frase? Perquè entenc que és el pinyol de la tesi del llibre.
—El disseny es troba en aquesta visió del que és modern, perquè el disseny suposa la connexió del treball dels arquitectes i dels artistes amb la indústria. I això és bàsic. I la integració de Gaudí dins la història del moviment modern suposa i necessita que hi hagi un Gaudí dissenyador. Hi ha hagut exposicions, hi ha hagut llibres des dels anys cinquanta que vinculen Gaudí amb el disseny, però jo començo dient que l’origen de la paraula “disseny” és, literalment, “dibuix”. I Gaudí pensa en termes diferents, en els quals la matèria és el fet essencial i no pas l’abstracció, el pensament, el projecte. Ell prima la invenció, la matèria, i sobre la matèria no hi ha pròpiament projecte sinó que hi ha transformació. Llavors, la transformació és una cosa que surt de treballar amb les mans, amb les eines, d’aquest procés de prova i error que abans comentàvem.

—En un altre moment del llibre dieu que “alguns dels mecanismes de treball de Gaudí  provenen de la cultura de l’entreteniment popular del segle XIX, quasi tota visual i cinètica, des de la llanterna màgica fins als trucs fotogràfics.” Crida l’atenció.
—Gaudí és un personatge format intel·lectualment a l’acadèmia. Estudia a l’escola d’arquitectura i en la seva promoció només eren sis arquitectes, no quatre mil com ara, només sis. Per tant, la seva formació és altament intel·lectual. Però al mateix temps, està molt atent a les coses que passen, a les exposicions universals que s’organitzen, a tot allò que s’hi mostra, a les revistes il·lustrades que ensenyen el món sencer. I Gaudí acaba essent un arquitecte extraordinàriament popular, perquè les formes que construeix (les coves, els ossos, les estructures com d’insectes, no sé, tot això) vénen d’aquesta producció massiva, popular. Però no només això, moltes tècniques que ell utilitza també ho són. Per exemple, les fotografies del taller amb els miralls, que sempre s’han explicat com una cosa singular i extraordinària i provinent de la pròpia idiosincràcia gaudiniana, eren una moda.

—No puc acabar sense preguntar-vos per la Sagrada Família d’ara. No podem saber què en diria Gaudí, però sí que m’agradaria saber què en penseu.
—A la Sagrada Família, des del moment que Gaudí es mor, hi ha uns successors que ja publiquen els plànols que Gaudí no volia dibuixar i que tenen un projecte, que és el projecte a partir del qual s’ha creat tot el procés que veiem ara. Però, precisament, hi ha prou testimonis contemporanis, i alguns molt eloqüents, que parlen del fet que Gaudí no volia fer un projecte i al Museu de la Sagrada Família s’explica molt bé. Hi ha una sèrie de maquetes que reconstrueixen el procés d’una Sagrada Família en una forma més gòtica, convencional, que després passa per diferents etapes, és a dir, que expliquen un edifici que es va transformant en un procés essencialment heurístic. Però, en canvi, actualment, es justifica la construcció de la Sagrada Família tal com la veiem, a partir d’un suposat projecte de Gaudí. Però el projecte, en aquest sentit, intel·lectual, que surt de la reflexió abstracta, no hi era.

—Doncs actualment es treballa amb molta precisió…
—Després, tot el que va passant ja és molt complicat. És a dir, que la Sagrada Família es dissenyi fent servir programes informàtics de la NASA o que el material utilitzat sigui el formigó i ja no sigui la pedra, que és el material en què Gaudí pensava… Una gran part de les formes de Gaudí no surten del caprici, surten de l’estereotomia de la pedra, que és una assignatura essencial en la carrera d’arquitectura que Gaudí va estudiar i que significa la capacitat de tallar la pedra per aconseguir les formes. Totes aquestes coses han desaparegut completament de la Sagrada Família actual.

—Interpreto que no us agrada la Sagrada Família que es construeixi.
—A mi no m’agrada, però això és una opinió personal. Diguem que prefereixo criticar l’operació de la Sagrada Família posterior a la mort de Gaudí a partir del coneixement de l’obra, tal com Gaudí i la seva època la van imaginar, a partir del sentit que tenia com una obra del seu moment. La Sagrada Família en la Barcelona violenta de final del XIX i principi del XX, arran de la crema d’esglésies de la Setmana Tràgica, té un sentit redemptor, és un temple expiatori. Hi ha tot un sentit que ara no hi és. La Sagrada Família avui és un producte de consum turístic molt rendible sobre el qual es basa gran part de la Barcelona venuda al turisme.

 

El dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’enfronta a una investidura condemnada al fracàs. A part el suport dels seus diputats, només ha aconseguit d’aglutinar el de Vox, UPN i Coalició Canària. En el discurs, Feijóo ha fet un al·legat en contra de l’amnistia i s’ha compromès a aprovar un nou delicte de deslleialtat constitucional per ocupar el buit de la sedició. També ha promès un enduriment del delicte de malversació.

Feijóo i l’hora del fatalisme espanyol I Editorial de Vicent Partal 

Feijóo ha avisat als independentistes i nacionalistes, especialment Junts i el PNB, que confiar en Pedro Sánchez és un error. “Què els fa pensar que tot el que avui s’utilitza per satisfer les seves exigències no s’utilitzarà contra vostès quan ja no els necessitin?”, els ha dit, abans d’apel·lar als díscols del PSOE, descontents amb la línia política del partit, perquè li facin costat.

A la tarda s’ha reprès la sessió amb les interpel·lacions dels grups parlamentaris, per ordre de representació (de més gran a més petit). El primer a prendre la paraula ha estat el PSOE en boca de l’ex-batlle de Valladolid Óscar Puente. “No perdi el temps cercant traïdors. Perdi qualsevol esperança de trencar aquest PSOE que tan els molesta”, ha advertit.

La votació de la investidura es farà demà. Si Feijóo no assoleix la majoria absoluta, es farà un nou debat i votació divendres, en el qual només necessitarà majoria simple. Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, el dirigent del PP fracassarà en totes dues votacions i Felipe VI haurà de nomenar un altre candidat.

La presidenta del grup de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha intervingut en el debat d’investidura del candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, en què ha advertit el PSOE que encara no hi ha les condicions per arribar a un acord per a la investidura i que les haurà de crear si vol que vagi endavant: “No parlem d’un pedaç per a aprovar la investidura i salvar-nos de la dreta; si hi ha acord, serà històric.”

També ha recordat les condicions per a la investidura que el president Puigdemont ja va establir fa poques setmanes a Brussel·les: una mediació externa, el reconeixement de l’independentisme i una amnistia. “Les condicions de Junts no han canviat: són públiques i accessibles a tothom. Veurem si algú vol acceptar-les. Si hi ha interès i voluntat real per a encarar aquestes condicions, s’hauran de crear encara que sigui per necessitat i no per convicció“, ha afegit.

Tot seguit, Nogueras ha avisat que l’amnistia no és sinó un punt de partida: “Les mancances materials de Catalunya no les ha resoltes l’autonomisme. Tampoc amb l’amnistia es resoldrà aquest problema de fons. Allò que és determinant és reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya. Només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol podria substituir el mandat del Primer d’Octubre.”

A més, Nogueras ha confirmat que Junts votaria no a la investidura de Feijóo. “No és un no a vostè, és un no rotund a Aznar, a Rajoy, als Felipes, tant el sisè com el González, a Guerra i a tots els zombis de la transició“, ha dit.

Nogueras ha retret a Feijóo que encara visqui en “l’aporellos a Catalunya” i ha acusat el PP d’anar en contra de Catalunya: “El PP és un partit anticatalà, que es caracteritza per combatre totes les protestes que a Catalunya tenen un ampli suport social. És un partit que ha volgut l’extrema dreta de Vox com a aliada, i això és una ratlla vermella aquí i a Europa.”

Finalment, ha criticat la manifestació de diumenge convocada pel PP contra l’amnistia: “Enlloc d’Europa no s’hauria vist que un partit d’estat es manifestés contra una de les àrees més poblades i que generen més riquesa.” També ha qualificat de “anomalia democràtica” que Feijóo mencioni Puigdemont, alhora que Puigdemont no pot estar al congrés espanyol perquè no li és respectada la seva immunitat a l’estat espanyol.

Rufián, des del congrés espanyol: “Una amnistia pels fets de l’1-O ha de posar les bases per un nou 1-O”

El diputat d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha intervingut en nom de la seva formació en el debat d’investidura d’Alberto Núñez Feijóo la cambra, amb un discurs en què ha reivindicat que el primer beneficiat de l’amnistia serà l’estat espanyol.

El diputat d’ERC ha començat la seva intervenció qüestionant les possibilitats d’investidura de Feijóo. “A vostè –li ha dit– se li està posant cara de Pablo Casado, o pitjor encara, d’Albert Rivera. Cara d’algú que no sap què està passant: que per molt que vostè repeteixi que ha guanyat les eleccions, no canviarà la realitat. I la realitat és que vostè no podrà governar. Governa qui pot sumar per a governar, i vostè senzillament no pot”.

Tot seguit, Rufián ha qüestionat l’aliança entre el PP i Vox. “Com és possible que vostès hagin passat de pactar amb Convergència i el PNB a pactar només amb Vox?”, ha continuat. “En aquesta aventura només li dóna suport Vox. I és normal, perquè la meitat acabaran al seu partit. Només li dónen suport reaccionaris, trànsfugues rebotats i masclistes, perquè vostè representa una dreta que vol governar aquest país odiant-ne la meitat, i això és impossible”, ha afegit.

Tot seguit, Rufián ha passat a parlar sobre l’amnistia. “Sospito que no li agrada l’amnistia, pel que sigui. Vostè ha passat de dir que vol posar la presó l’independentisme a intentar parlar, almenys, amb la dreta independentista”. O ha afegit: “Vostè va ser un estadista quan va intentar parlar amb Junts, però so hi fa amb Esquerra és traïció”.

“Aquí avui –ha continuat– s’ha dit que el desafiament més gran a la democràcia és l’amnistia. És estrany, perquè no van dir res de tot això quan van amnistiar a 30.000 defraudadors, o a colpistes de debò.” I ha afegit: “Agradi més o agradi menys, una amnistia és un mecanisme polític per a resoldre conflictes polítics i blocatges institucionals. Diria que el conflicte que viu l’estat espanyol des de fa molt de temps és un conflicte polític, i diria que la situació amb la investidura és de blocatge institucional”.

“Algú té una solució millor a l’amnistia? Perquè nosaltres no desapareixerem, i la gent en contra de la independència de Catalunya tampoc. Ningú ha deixat de ser independentista per posar a la presó a Oriol Junqueras i companyia. Així doncs, què fem?”, ha preguntat. Així i tot, ha recordat que “ni una autonomia es pot imposar amb 50% de la població en contra ni una república catalana es pot imposar amb un 50% de la població a favor”.

“Tampoc li tinguin tanta mania a l’amnistia, perquè quan vingui la sentència del TEDH no passaran tanta vergonya”, ha afegit. Però, tot seguit, ha matisat: “O l’amnistia contempla una sortida perquè el poble de Catalunya decideixi sobre el seu futur o servirà de molt poc. L’amnistia no és el final, és el retorn a la política. No pacifica, en tot cas reforça la democràcia”. I ha continuat: “Una amnistia pels fets de l’1-O ha de posar les bases per un nou 1-O […] El primer beneficiat d’aquesta amnistia serà aquest estat, i per extensió, aquesta democràcia: si ha suportat que s’amnistiïn a corruptes i colpistes de veritat, aquesta democràcia, per molt feble que sigui, també aguantarà que s’amnistiïn activistes i demòcrates de veritat”.

I ha afegit, en al·lusió al PSOE: “Vull ser molt clar: si s’ha passat en aquest país de voler detenir independentistes a l’exili a negociar-hi és perquè el PSOE no té pla B”. I tot seguit ha dit, en al·lusió a Junts: “Dóno la benvinguda al fet que alguns defensin conceptes que nosaltres vam defensar fa quatre anys: benvinguts siguin. Nosaltres, aquí, els tornem a dir, senyors del PSOE i de Sumar: siguin valents, perquè els insultaran igual. Totes les dretes, tinguin la bandera que tinguin, són iguals: ‘El país soc jo, i tu ets un impur'”.

La Comissió Federal de Comerç dels EUA i disset fiscals generals han demandat la multinacional Amazon per pràctica monopolista. Segons l’entitat la companyia utilitza “estratègies anticompetitives i injustes entrellaçades per mantenir il·legalment” aquesta posició predominant. També acusa la companyia de Jeff Bezos d’impedir que els rivals i venedors redueixin els preus, de “degradar la qualitat per als compradors”, de sobrecarregar els venedors, de sufocar la innovació i d’impedir que els rivals competeixin justament contra ella. La denúncia al·lega que Amazon incompleix la llei no perquè sigui gran, sinó perquè té una conducta d’exclusió que impedeix que els competidors actuals creixin i que sorgeixin nous competidors.

A través de l’ofegament de la competència en el preu, la selecció de productes, la qualitat i “evitant que els seus rivals actuals o futurs atraguin una massa crítica de compradors i venedors”, Amazon s’assegura que cap competidor actual o futur “pugui amenaçar el seu domini”. Alhora, la Comissió subratlla que els esquemes de gran abast “d’Amazon afecten centenars de milers de milions de dòlars en vendes al detall cada any, centenars de milers de productes venuts per empreses grans i petites i afecten més de cent milions de compradors”.

“La nostra queixa exposa com Amazon ha utilitzat un conjunt de tàctiques punitives i coercitives per mantenir il·legalment els seus monopolis”, ha dit la presidenta de la Comissió, Lina M. Khan.

“Portem aquest cas perquè la conducta il·legal d’Amazon ha ofegat la competència en una gran part de l’economia en línia. Amazon és un monopolista que fa servir el seu poder per augmentar els preus als compradors nord-americans i cobrar tarifes altíssimes a centenars de milers de venedors en línia”, ha afegit John Newman, director adjunt de l’Oficina de la Competència de la Comissió. La Comissió i els estats al·leguen que la conducta anticompetitiva d’Amazon es produeix en dos mercats: el de les superbotigues en línia que serveix als compradors i el dels serveis del mercat en línia comprats pels venedors.

El relator especial de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) sobre qüestions relatives a les minories, Fernand de Varennes, ha dit que denegar l’oficialitat del català a la Unió Europea és una forma de discriminació segons el dret internacional. “No acceptar una llengua [sense motius justificats] vol dir que es neguen beneficis”, ha dit en una conferència al Parlament Europeu organitzada per la Plataforma per la Llengua.

De Varennes ha instat la Unió Europea a tractar respectuosament els parlants de català, gallec i èuscar i ha remarcat que la diversitat lingüística és un dels trets distintius dels estats de la UE. “Acceptar-les reforçaria el lema d’units en la diversitat”, ha manifestat. Segons De Varennes, els tractats de la UE i els de les Nacions Unides tenen sensibilitats diferents pel que fa a la defensa de les llengües. “Fora dels tractats de la UE, sembla que hi ha molt poca protecció per a les llengües de la Unió”, ha lamentat. En vista d’aquesta situació, creu lògic tractar aquells que utilitzen el català, l’èuscar i el gallec amb respecte, tal com es fa amb els milers de maltesos i irlandesos, ciutadans que també formen part de la UE i que tenen sengles idiomes reconeguts, malgrat tenir menys parlants.

A més, ha celebrat la decisió del govern espanyol d’autoritzar l’ús del català, l’èuscar, l’occità i el gallec al congrés espanyol: “És un bon pas, perquè normalitza la realitat demogràfica del país”, ha dit.

A l’acte també hi ha participat en línia Chris MacManus, eurodiputat irlandès del Sinn Féin; Vincent Climent-Ferrando, doctor en ciències polítiques per la UPF i Càtedra UNESCO en polítiques lingüístiques; Eva J. Daussà, professora de sociolingüística de la Universitat d’Amsterdam; i Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

Ara fa una setmana que els estats de la Unió Europea van ajornar la votació sobre l’oficialitat d’aquestes llengües. Si bé cap dels socis comunitaris no va vetar la proposta presentada per la presidència espanyola, uns quants estats van demanar anàlisis jurídiques i de costos per saber amb més detall les conseqüències del seu vot.

Campanya en marxa

Paral·lelament a l’acte organitzat a Brussel·les, la Plataforma per la Llengua manté la campanya internacional del “#SayYes” per reclamar l’oficialitat del català a la Unió Europea. La iniciativa ha comptat amb el suport de figures com el president del FC Barcelona, Joan Laporta; l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola; i l’esportista Kilian Jornet, que han enviat missatges a governs com el de l’estat francès i el de Suècia perquè votin sí a l’oficialitat del català.

A més, la plataforma confia que l’estat espanyol negociï i convenci els estats membres i sotmeti la qüestió a votació el 24 d’octubre, data en què es tornarà a reunir el Consell d’Afers Generals a Luxemburg.

La catalana IDEADED ha posat en funcionament a Viladecans (Baix Llobregat) la sala blanca de semiconductors més gran d’Europa en l’àmbit privat. La companyia ha invertit dotze milions d’euros en unes instal·lacions de 7.000 m2 que acullen un laboratori basat en una tecnologia pròpia, on treballen mig centenar de persones. La planta està preparada per fabricar cada any entre cinc milions i vint de sèries curtes de xips De cara als deu anys vinents, IDEADED es proposa invertir cent quaranta-nou milions per, entre altres, obrir una nova planta de 30.000 m2. La companyia busca ara la zona idònia on ubicar les noves instal·lacions i preveu donar feina a prop de set-centes persones més, una part de les quals seran treballadors altament qualificats.

La nova sala de Viladecans s’ha posat en marxa amb un préstec de sis milions d’euros de la Generalitat, a través d’Avançsa i de l’Institut Català de Finances i un ajut de 217.488 euros en la línia de reindustrialització de la Direcció General d’Indústria per donar suport a aquest projecte. L’espai de desenvolupament de semiconductors també ha tingut el suport de l’agència per a la competitivitat ACCIÓ.

IDEADED va ser fundada l’any 2015 a Girona per Eduard Puig, focalitzada en la recerca i desenvolupament en el sector dels semiconductors. La firma s’ha convertit en el proveïdor més avançat en l’electrònica flexible.

Un informe jurídic de l’Ajuntament de València adverteix que la proposta de canviar la denominació de la ciutat per la versió ‘Valéncia/Valencia’ excedeix les competències legals que se li atorguen al municipi, puix la normativa lingüística la fixa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), segons estableix l’article 41 de l’estatut. Per tant, “infringiria l’ordenament jurídic”.

Així figura en l’informe elaborat després de la sol·licitud dels grups municipals de Compromís i el PSPV sobre el procediment per a canviar l’actual denominació per la versió ‘Valéncia/Valencia’, no normatiu, que es basa en les Normes del Puig, que no són oficials. Sobre aquest tema, l’informe assenyala que “res a objectar des del punt de vista jurídic” sobre l’inici del procediment de canvi de denominació del municipi, ja que s’ha de regir pel Decret 69/2017, de 2 de juny, tal com se cita en el dictamen.

Afegeix que, res impedeix que el ple de l’ajuntament proposi la denominació en versió amb l’accent tancat, però les aprovacions municipals posteriors sí que necessiten un informe previ de tècnics experts lingüistes i l’aprovació definitiva posterior de la Generalitat Valenciana, previ informe de l’AVL. “Es tracta, en conseqüència, d’una proposta d’inici, és a dir una manifestació de voluntat o de desig que s’ha de concretar en un futur, prèvia la tramitació legal oportuna, i d’una proposta de denominació que ha de sotmetre’s, com s’ha dit, a informes i aprovacions posteriors”, aclareix.

Sobre això, Plataforma per la Llengua ha fet una crida als grups polítics per impedir el canvi de nom i  presentarà al·legacions en el tràmit d’informació pública del procediment, atès que incompleix l’Estatut d’Autonomia.

Informe de l’Assessoria Jurídica de l'Ajuntament sobre el canvi de nom de València: "la normativa lingüística en la Comunitat Valenciana, la fixa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua". Ni PP-VOX ni un ens antiestatutari. Clar i ras. pic.twitter.com/UBcA7AA5bU

— Joan Ribó (@joanribo) September 26, 2023

El govern insisteix que l’amnistia “no és pas el final de res, sinó un punt de partida” abans d’aconseguir un acord perquè Catalunya decideixi sobre la independència, i que l’aprovació de la llei és una condició inajornable si Pedro Sánchez vol tornar a ser investit. Aquest matí, en el seu discurs al debat de política general, el president Pere Aragonès ha demanat a Sánchez, president en funcions del govern espanyol, que el PSOE assumeixi un compromís per a negociar les condicions per a un referèndum durant la legislatura espanyola. La portaveu, Patrícia Plaja, ha dit que Catalunya vivia “un conflicte de sobirania”, el mateix concepte que ha fet servir unes hores abans el president Aragonès.

Plaja no ha volgut furgar en les tensions amb Junts, que avui han tornat a aflorar després del discurs d’Aragonès. La portaveu del partit, Mònica Sales, ha demanat al president que “no parli en nom de tercers” quant a la negociació amb el govern espanyol sobre l’amnistia. En la mateixa línia, el president Carles Puigdemont s’ha desmarcat de les declaracions de dirigents d’Esquerra Republicana que, com Aragonès, ja donen per feta l’amnistia. Plaja no ha volgut respondre al president Puigdemont, però s’ha defensat arran dels retrets de Junts: “El president parla en nom de la ciutadania de Catalunya i no parla en nom de cap partit concret. Expressa la seva opinió amb la legitimitat de ser el president de tots els catalans”, ha dit Plaja. 

La portaveu del govern també ha titllat de “investidura fallida” la candidatura d’Alberto Núñez Feijóo com a president espanyol, que ha començat a debatre’s avui, paral·lelament al debat de política general. Plaja ha retret a Feijóo que proposi un nou delicte de “deslleialtat institucional” perquè considera que vol allargar la judicialització política. “És una Espanya desconnectada del nostre país”, ha dit. 

Aena ha adjudicat els serveis de terra a les aerolínies que operen als aeroports. En el cas del Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, Aviapartner, Menzies i Groundforce han estat les empreses escollides.

Aquesta darrera és l’única que repeteix, mentre que Iberia i Swissport n’han quedat fora. El concurs licitava serveis a terra en la categoria de handling de rampa i agrupa, entre altres tasques, l’assistència d’equipatges, operacions en pista i assistència en càrrega i correu entre la terminal i l’avió.

Fonts d’Aena assenyalen a l’agència ACN que una de les condicions d’aquest concurs, que té una vigència de set anys, és que si hi ha canvi d’empresa s’han de subrogar els treballadors en les condicions vigents i d’acord amb el conveni col·lectiu.

Pel que fa als aeroports de Girona i Reus, Iberia repetirà set anys més. A Palma, Alacant, Eivissa i València, Groundfource ha resultat la guanyadora.

Està previst que les empreses guanyadores d’aquest concurs comencin a operar durant els primers mesos del 2024 i sempre abans de la temporada d’estiu.

Un dels requisits que s’han tingut en compte és el temps d’entrega de l’equipatge, des de la primera fins a l’última maleta, i que les operadores s’han compromès a reduir en un 20%. Amb tot, les companyies licitadores han ofert una reducció addicional de mitjana del 6% sobre els tarifes màximes actuals, segons Aena.

El PSOE ha encarregat a l’ex-batlle de Valladolid, Óscar Puente, la rèplica del partit al dirigent del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, durant el debat d’investidura. Puente és un gat vell socialista. És diputat al congrés espanyol d’ençà del 17 d’agost d’enguany. Tot i ser en la segona línia política, ha tingut poder en el si del partit. Entre el 18 de juny de 2017 i el 17 d’octubre de 2021 fou portaveu de l’executiva federal del PSOE, per exemple. No és una figura gaire coneguda, però d’ençà del Primer d’Octubre va fer uns quants piulets en què feia mofa dels presos polítics, l’exili català i el president Carles Puigdemont.

Poc després del referèndum, Puente va fer un piulet acusant Puigdemont d’haver menyspreat el poble català, tot fent referència a dues fotografies de la manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017. Vint dies després, durant la proclamació de la independència, va piular: “Puigdemont callat i votació secreta. Aquests són els sacrificis que farà aquesta casta per Catalunya. Millor que els faci el poble”.

Dijo Puigdemont "Que no menosprecien al Pueblo de Cataluña". Quizá el primero en menospreciar a ese Pueblo ha sido él. #recuperemelseny pic.twitter.com/CAsbwX9z5s

— Oscar Puente (@oscar_puente_) October 8, 2017

Puigdemont callado y votación secreta.Estos son los sacrificios que va a hacer esta casta por Cataluña. Mejor que los haga el pueblo.

— Oscar Puente (@oscar_puente_) October 27, 2017

El 30 d’octubre, dia en què el president Puigdemont i els consellers es van exiliar a Brussel·les, Puente va fer un piulet mofant-se de l’exili del president. Va mencionar un piulet de Puigdemont sobre la plataforma Deu Mil a Brussel·les amb el següent text: “No sé per què em penso que avui serà un d’aquells grans dies a Twiter”. Aquell mateix dia, tot enllaçant una notícia sobre l’exili, Puente va dir que el procés s’havia convertit en un “sainet de proporcions bíbliques”.

No sé por qué me da que hoy será uno de esos días grandes de Tuiter. https://t.co/2zpLxtMWyb

— Oscar Puente (@oscar_puente_) October 30, 2017

El process ya se ha convertido en un sainete de proporciones bíblicas. https://t.co/DHj84kgQQI

— Oscar Puente (@oscar_puente_) October 30, 2017

A començament de desembre de 2017, va fer un piulet menyspreant Jordi Turull i Puigdemont amb aquest text: “A Turull li molesta molt que Iceta ballés mentre ell era a la presó. Hauria de molestar-lo més que mentre ell era a la presó el president del seu govern estigués menjant Godiva a Brussel·les. Al cap i a la fi, Iceta no li deu res, Puigdemont, sí”.

A Turull le molesta mucho que Iceta bailase mientras él estaba en prisión. Debería molestarle más que mientras él estaba en prision el Presidente de su gobierno estuviese comiendo godivas en Bruselas. Al fin y al cabo Iceta no le debe nada, Puigdemont sí.

— Oscar Puente (@oscar_puente_) December 7, 2017

El ple del Parlament de les Illes Balears ha validat avui el decret de mesures urgents en l’àmbit sanitari i educatiu que, entre més mesures, inclou l’eliminació del requisit lingüístic del català per a treballar en la sanitat pública. El text s’ha convalidat amb els vots a favor del PP i Vox i el diputat de Sa Unió i el vot en contra del PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem, després d’haver-ne rebutjat la tramitació com a projecte de llei.

Beatriu Defior: “Hi ha gent que pensa que té el dret de no tenir contacte amb la llengua del territori”

En matèria sanitària, el text conté mesures per a captar i fidelitzar professionals sanitaris i preveu la regulació jurídica de zones de difícil cobertura i la declaració de noves de molt difícil cobertura. Sobre això, els metges que acceptin de cobrir aquestes places podrien arribar a cobrar un complement de vint mil euros anuals, el triple dels complements de difícil cobertura.

Cal recordar, en relació amb el requisit lingüístic, que la consellera de Salut mateixa, Manuela García, va reconèixer que l’executiu no tenia dades concretes sobre quants professionals no venien a treballar o abandonaven l’arxipèlag per la qüestió lingüística.

La defensa del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí ha demanat la recusació del jutge Pablo Llarena per la seva manca d’imparcialitat manifesta en relació amb l’amnistia, “per haver-se posicionat sobre una mesura exclusivament de caràcter legislatiu encara no tramitada i l’aplicació pràctica” que tindria sobre tots ells. Això consta en l’escrit presentat al Tribunal Suprem, i al qual ha tingut accés VilaWeb, que recorda les declaracions recents del magistrat en un debat, l’11 de setembre proppassat, a la Universitat de Burgos, on va qüestionar la constitucionalitat i la legitimitat d’una possible llei d’amnistia, pel fet, precisament, que la proposa “aquest senyor”, en referència a Puigdemont. 

La relliscada de Llarena amb l’amnistia de Puigdemont

Segons les declaracions que va recollir l’agència EFE, Llarena va començar dient en aquell acte que calia tenir clar si una llei com aquesta seria constitucional. “Calen molts matisos que encara no són damunt la taula”, va dir. I va qüestionar que l’ordenament constitucional permeti l’amnistia. “Si concloem que no, aleshores el debat s’acaba”, però si fos constitucional –va dir– “caldria mirar si la possible llei és legítima o justificada”.

I per això va dir que calia veure l’exposició de motius de la llei, si hi hauria “una finalitat constitucionalment legítima que justifiqués que es desactivessin principis constitucionals fonamentals”, en referència al principi d’igualtat. Però va insistir que encara no se’n sabien gaires coses, que per això no s’hi podia pronunciar. Ara per ara, va dir, “només sabem que hi ha un senyor [en referència a Carles Puigdemont] que, després d’un procés [contra ell] s’ha determinat que hi ha indicis racionals de criminalitat” i que demana una amnistia.

Diu Gonzalo Boye en la recusació que ha presentat: “Desconeixem des de quan la funció jurisdiccional passa per l’avaluació de la legitimitat de les normes que emanen del poder legislatiu, però sembla que la manca d’imparcialitat porta el magistrat a qüestionar, fins i tot, la legitimitat de les normes que poden arribar a gestar els representants de la sobirania popular.” Hi deplora també “la crítica directa especialment envers el Molt Honorable senyor Puigdemont, tot manifestant-se públicament, i de nou, sobre les seves posicions polítiques”. I diu que no només són reveladores d’una manca d’imparcialitat que ja ha demostrat manta vegada al llarg dels darrers sis anys, sinó que també “avancen una posició sobre com, en l’hipotètic cas que s’aprovés per part del poder legislatiu una norma d’aquestes característiques, el senyor magistrat farà el que calgui per impedir que s’apliqui en aquest cas concret”.

Temptejant l’euroordre

Però Boye no tan sols ha demanat la recusació de Llarena, que hauria de decidir la sala segona del Suprem, sinó que també ha presentat un recurs de reforma contra la pretensió del mateix magistrat de voler saber quina estratègia judicial tenen pensada al TJUE. És a dir, vol saber si Puigdemont i Comín ja han presentat una demanda de mesures cautelars al tribunal perquè els concedeixi la immunitat de manera provisional mentre no resol el fons del recurs contra la sentència del 5 de juliol que validava el suplicatori contra ells.

Llarena vol saber si han presentat la petició de cautelars, perquè va vincular la possibilitat d’emetre una nova euroordre contra Puigdemont i Comín a la decisió que prengués el TJUE sobre les cautelars. I per això els va demanar que li fessin saber, en un termini de deu dies hàbils, si les havien presentat. Però Boye no li ho vol dir, i en un recurs de reforma que ha presentat al Suprem, li demana a Llarena que ho justifiqui, que no ha expressat amb quin fonament jurídic els fa una petició com aquesta. A Llarena se li ha girat feina.

El maldecap de Llarena amb Boye, l’euroordre de Puigdemont i el tic-tac de l’amnistia

El debat d’investidura del dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha propiciat una sessió marcada pels retrets al congrés espanyol que ha culminat amb crits de “covard!” per part del grup del PP contra el candidat del PSOE, Pedro Sánchez.

Un dels moments més tensos ha estat després de la intervenció del mateix Feijóo, que ha retret a Sánchez que no hagi estat disposat a pujar a tribuna per a debatre-hi. “Senyor Sánchez, vostè em demanava sis debats durant la campanya electoral i ara no és capaç de fer-ne el segon”, li ha etzibat el candidat del PP. I ha afegit: “És lamentable, senyoria”.

Ha estat aleshores que els diputats del PP s’ha aixecat per a aplaudir les paraules de Feijóo, entre crits repetits de “covard”. La presidenta de la cambra, la socialista Francina Armengol, ha intervingut aleshores per a posar ordre. “Aquí venim a debatre, venim a escoltar-nos. No acceptaré cap insult, i he sentit insults al president del govern en funcions”.

El govern polonès vol extradir Jarosław Hunka, que divendres va ser anomenat “heroi del Canadà i Ucraïna” i ovacionat al parlament canadenc al costat del president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Unes hores més tard, es va saber que Hunka, de noranta-vuit anys, havia estat membre de la divisió nazi Waffen SS Galizien de granaders. El ministre d’Educació i Ciència polonès, Przemysław Czarnek, ha explicat, sobre això, que ha “pres mesures per a la possible extradició d’aquest home a Polònia” i que el primer pas ha estat demanar a l’Institut de la Memòria Nacional que faci “un examen urgent dels documents per si Jarosław Hunka és cercat per crims contra la nació polonesa i els polonesos d’origen jueu”.

El ministre polonès explica que “les característiques d’aquests crims constitueixen la base per sol·licitar la seva extradició al Canadà”. El febrer de 1944, soldats ucraïnesos de les SS Galizien van participar en el crim a Huta Pieniacka, en el qual van ser assassinats uns vuit-cents cinquanta polonesos i el poble totalment arrasat. Els soldats d’aquesta formació també són sospitosos de cometre crims a Iwonicz, Chodaczkowo Wielkie, Prehoryłe i Smoligów.

El parlament canadenc el va presentar com un veterà ucraïnès-canadenc de la Segona Guerra Mundial que va lluitar per la independència d’Ucraïna contra els russos.  Sobre això, el president de la cambra canadenca, Antony Rota, ha assegurat que desconeixien el passat del soldat nazi.

#Canada Nach #Selenskyj s Rede im #Parlament des Landes spendeten die Abgeordneten Standing Ovations für Jaroslaw Hunke, einen 98-jährigen #Nazi aus ukrainischen 14. Waffen-Grenadier-Division der #SS-Division Galizien. pic.twitter.com/qRir14Gqw4

— Bubo Aves (@Jessy0815Nancy) September 24, 2023

Wobec skandalicznych wydarzeń w kanadyjskim parlamencie polegających na uhonorowaniu w obecności także prezydenta Zełenskiego członka zbrodniczej, hitlerowskiej formacji SS Galizien, podjąłem kroki w kierunku ewentualnej ekstradycji tego człowieka do Polski.… https://t.co/92qK1voktN pic.twitter.com/5J4lljH5JX

— Przemysław Czarnek (@CzarnekP) September 26, 2023

Secret ibèric i mitjana de vedella imprès en 3D, un substitut de la sal baix en sodi o ventoses especials per a manipular ous i fruita són alguns dels productes que s’han presentat a la fira Alimentària FoodTech, que ha començat avui al recinte de Fira Gran Via de Barcelona.

El saló comptarà amb més de tres-cents setanta expositors i mil marques de maquinària, equipaments i ingredients per a la indústria alimentària. “Es tracta d’una fira de negocis. Un 95% de les empreses porten aquí els seus productes i busquen compradors. I un 97% dels visitants són propietaris d’empreses alimentàries, equips tècnics o de compres”, ha explicat el director del saló, Ricardo Márquez.

La companyia tecnològica Cocuss ha presentat secret ibèric i mitjana de vedella generat amb impressora 3D. També ha cridat l’atenció entre els assistents el NutraSal, un substitut de la sal per a condimentar àpats que és baix en sodi i, per tant, més saludable.

NutraSal, un substitut de la sal baix en sodi

S’esperen uns vint mil visitants en els quatre dies d’una fira, on es presentaran les últimes novetats en robòtica, maquinària i ingredients.

Avui es fa al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València l’acte “La dignitat d’una nació. Reconeixement a tres presidents dels Països Catalans”, que homenatja els presidents Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Cristòfol Soler, president del govern de les Illes entre 1995 i 1996, i Quim Torra, president del govern català del 2018 al 2020. 

L’acte és convocat per l’Assemblea del País Valencià per la República Catalana, constituïda fa poc, el conduirà la periodista i escriptora Núria Cadenes, i la presentació la farà el professor i històric militant independentista Josep Guia. L’acte es clourà amb la interpretació de la Muixeranga pel grup Estrela Roja de Benimaclet.

Com expliquen els organitzadors, el motiu del reconeixement és que “cadascun d’aquests presidents va governar en períodes diferents i tenien trajectòries polítiques diverses, però tenen en comú que cap dels tres no va renunciar als seus principis i, en moments difícils, van saber mantenir amb dignitat la seva fidelitat a la llengua i la nació catalana, un compromís que amb el pas dels anys han refermat i defensen públicament”.

Vint persones, pel cap baix, s’han mort i unes tres-centes han quedat ferides arran de l’explosió d’un dipòsit de combustible a l’Alt Karabakh, segons que ha informat el Ministeri de Sanitat. “Desafortunadament, la vida de set pacients no ha pogut ser salvada i s’han mort a l’hospital”, diu en un comunicat, abans d’especificar que han traslladat tretze cossos més, “completament irreconeixibles”, per a les proves forenses.

Així mateix, el ministeri ha assegurat que desenes de pacients es troben en estat crític i afegeix que hi ha molts desapareguts, de manera que les autoritats temen que el balanç definitiu de víctimes mortals sigui més alt.

Després de l’incident, el Ministeri de Sanitat d’Armènia ha indicat que ha enviat un helicòpter amb un equip mèdic, medicaments i subministraments per ajudar els afectats. D’altra banda, la presidència d’Azerbaitjan ha dit que ha enviat una ambulància amb subministraments mèdics per atendre els ferits per cremades.

Només unes hores abans, una delegació oficial àzeri va acordar amb representants armenis d’Alt Karabakh el lliurament d’ajuda humanitària, el desplegament de serveis sanitaris i una comissió conjunta de treball per restablir els serveis bàsics i rehabilitar la infrastructura de la regió.

La regió de l’Alt Karabakh és un territori d’aproximadament 4.400 quilòmetres quadrats al Caucas Sud, l’exèrcit de l’Azerbaitjan ha ocupat després de l’ofensiva de la setmana passada. Fins a aquest moment, la zona, majoritàriament armènia, havia estat independent durant més de tres dècades, tot i que no tenia el reconeixement de la comunitat internacional.

A l’Alt Karabakh viuen aproximadament 120.000 armenis i es tem que l’entrada de les tropes àzeris desemboqui en una neteja ètnica. En les últimes hores, milers de persones han saturat l’única carretera que connecta la regió amb Armènia.

El grupuscle ultra Abogados Cristianos, que ha instigat la persecució contra els humoristes Toni Soler, Jair Domínguez i Judit Martín, assegura que presentarà un recurs contra la decisió del jutge d’arxivar la causa pel gag sobre la Mare de Déu del Rocío. “Aquest atac és completament inacceptable. Recorrerem l’arxivament perquè no tot val en contra dels cristians”, ha piulat l’associació.

Este ataque es completamente inaceptable. Vamos a recurrir el archivo porque NO todo vale contra los cristianos #RespetaMiFe https://t.co/o9FRs8BEZI

— Abogados Cristianosﻦ (@AbogadosCrist) September 26, 2023

Així mateix, la presidenta d’Abogados Cristianos, Polonia Castellanos, ha vinculat la causa contra els humoristes del programa Està Passant amb les negociacions polítiques a l’estat espanyol. “Amnistia total per a trencar Espanya i per a carregar contra els catòlics”, ha escrit a la xarxa social X.

Amnistía total para romper España y para arremeter contra los católicos #RespetaMiFe pic.twitter.com/UgeB3vGgAV

— Polonia Castellanos (@poloniacas_ac) September 25, 2023

Emparats per la llibertat d’expressió

Soler, Domínguez i Martín, que és qui es va disfressar de Mare de Déu del Rocío, eren acusats d’un delicte d’escarn contra els sentiments religiosos. En el gag feien mofa del sexe, de la religiositat i de l’accent andalús. Segons el jutge, tots ells estaven emparats per la llibertat d’expressió. “Una vegada constatat que el gag forma part de l’àmbit del contingut del dret i que el seu exercici no ha estat extralimitat, ha de concloure’s que la conducta dels denunciats és emparada en la llibertat d’expressió”, diu la interlocutòria d’arxivament.