Avui, 14 de juny de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Chakir El Homrani: ‘Hem de superar el capitalisme’ 
• Sánchez: la regeneració s’enganxa els dits tot just començar I Editorial de Vicent Partal
• La direcció d’ERC, disposada a fer més explícita la unilateralitat en la seva estratègia 
• S’ha acabat la mandanga del pistatxo I Mail obert de Núria Cadenes
• Puig considera desactivat el conflicte per la llei del plurilingüisme
• Acallar: cap de setmana per la llibertat d’expressió a Palma 
• Les ombres del Mundial de Rússia: corrupció, amenaça ultra i vulneracions de drets humans 

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país:

VilaWeb Paper: Ara:

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

El cap de govern d’Andorra, Antoni Martí, vol implicar tot l’arc parlamentari en la reforma del sistema de pensions per garantir-ne el futur. Per això ha convidat els partits a reflexionar conjuntament i acordar algunes de les mesures que proposa la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS). Martí demana que no se’n faci política i creu que abans d’augmentar les cotitzacions cal reduir la despesa sanitària.

El cap de govern enviarà una carta a les forces polítiques amb la seva petició. El consell d’administració de la CASS ha alertat que les reserves del fons de jubilació s’exhauriran el 2037 i per això ha proposat aquestes mesures.

Martí ha admès que al final de legislatura és difícil de prendre més decisions, però ha advertit que hi ha una reforma que s’ha de posar en curs. ‘És veritat que és difícil, i tots ho hauríem de reflexionar’, ha afegit.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, té coll avall que el nou govern espanyol no presentarà cap recurs d’inconstitucionalitat a la llei del plurilingüisme. Pel president, és evident que no hi haurà recurs perquè seria absurd que allò que era bo per a Catalunya al País Valencià no fos possible. ‘És un element de confrontació desactivat’, ha dit.

Justament ahir es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana la resolució de l’acord de la comissió bilateral Generalitat-estat per a tractar les discrepàncies sobre aquesta norma, una comissió que es va activar a instàncies del govern de Rajoy.

‘El govern [espanyol] anterior tenia una influència obsessiva del PP valencià, però és bastant absurd que allò que demanaven el PP i Ciutadans per a Catalunya ací a la Comunitat Valenciana no fos possible’, ha afegit.

Amb la sentència del cas Gürtel encara calenta, el ple de les Corts Valencianes ha acordat de tramitar una proposta de Podem per a canviar la llei de l’estatut dels ex-presidents de la Generalitat del 2002, amb la finalitat d’eliminar que siguin membres nats del Consell Jurídic Consultiu (CJC) i limitar els mitjans materials a la seva disposició. La intenció inicial de la iniciativa és expulsar-ne l’ex-president Francisco Camps.

L’inici de la tramitació s’ha aprovat per unanimitat, tot i que la resta de grups ha recordat que encara hi havia d’haver molt debat durant el tràmit parlamentari, car hi ha punts d’acord i punts en què serà més difícil el consens. El més recelós és el PP però també el PSPV.

Podem demana de substituir la condició de membres nats del CJC durant quinze anys dels ex-presidents per la de membres nats del Comitè Econòmic i Social (CES) durant un màxim de cinc anys i fixar supòsits de revocació del tractament honorífic i dels seus mitjans en cas de sentència condemnatòria ferma per delicte contra l’administració pública.

El nou conseller de Treball, Afers Socials i Família, Chakir El Homrani, és el primer conseller de la Generalitat amb orígens al Marroc. Hi parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim un reportatge sobre la inclusió de la ‘unilateralitat’ a l’estratègia d’ERC.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Núria Cadenes, L’última de Pere Martí i la Carta per la llibertat d’August Gil Matamala a Anna Gabriel. També la informació del cap de setmana per la llibertat d’expressió a Palma i tot el que cal saber del Sónar.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Entre el 2 i el 4 de juny de 1994, es va fer a Barcelona el Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia, l’embrió de l’actual Sònar. Les activitats de dia es van fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i les de nit, a la sala Apolo. Hi van assistir unes sis mil persones i en el cartell destacaven les actuacions de Laurent Garnier i de Sven Väth. Però el certamen, que aquest cap de setmana arriba als vint-i-cinc anys, ha canviat molt des d’aleshores: actualment té més de 25 espais, hi assisteixen 123.000 persones i programa 150 actuacions. A més és considerat un dels millors festivals d’Europa en l’àmbit de la música electrònica i experimental.

A més, enguany, per celebrar aquest aniversari tan especial, el festival presenta un cartell de primera categoria encapçalat per Gorillaz, que avançaran el nou àlbum; el projecte electrònic de Thom Yorke, al capdavant de Radiohead; i el retorn d’uns clàssics del festival, LCD Soundsystem. Del Sònar de Nit, que es farà a la Fira Gran Via de l’Hospitalet, també destaquen el multipremiat xou de Richie Hawtin, ‘Close’; Diplo, una de les estrelles més influents de la música de l’última dècada; i l’actuació de Laurent Garnier, que va ser al primer Sònar i que dissabte a la nit oferirà una sessió especial de quatre hores.

Pel que fa al Sònar de Dia, que es fa al recinte de la Fira de Montjuïc, són un reclam especial l’estrena mundial del nou espectacle de Rosalía, que és a punt de llançar nou disc, i l’experiència de clubbing immersiu de ‘Despacio’ amb James Murphy i 2manydjs punxant vinils. També hi ha diversos espectacles creats en exclusiva per al Sònar per artistes que comparteixen amb el festival la vocació de risc. És el cas d’El Niño de Elche amb el ballarí Israel Galván i les exploracions electròniques de Refree amb el realitzador Isaki Lacuesta. Destaquen també els concerts de Cornelius, Olafur Arnalds, Lorenzo Senni i les rimes de figures emergents com ara Rels B i Maikel del Carrer.

L’artista visual Enric Palau és un dels tres fundadors del festival, juntament amb Sergi Caballero, també artista, i Ricard Robles, periodista musical. Diu Palau que ‘el repte és continuar sorprenent i aportant continguts nous després d’un quart de segle’. També valora els vint-i-cinc anys des de la veterania: ‘Veure un públic i uns artistes que amb prou feines arriben a la vintena i que significa que ni tan sols havien nascut quan el Sònar va arrencar, em causa vertigen i satisfacció alhora’.

El festival comença aquest vespre a l’Auditori de Barcelona amb un concert inaugural a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Interpretarà ‘In C’, del compositor californià Terry Riley i una de les peces més rellevants del minimalisme. I diumenge es farà el concert de cloenda del festival al Teatre Grec amb el nou espectacle d’Alva Noto & Ryuichi Sakamoto, anomenat ‘Two’, que serà sorpresa. Se’n saben ben poques coses, doncs, però ha transcendit que es podrà escoltar material sonor creat especialment per a l’ocasió, a més de deixar espai per a la improvisació. El concert del Sònar serà una de les poquíssimes ocasions per a veure tots dos artistes en directe aquesta temporada.

Però el Sònar no és un festival de música i prou, sinó que s’hi faran tot d’activitats paral·leles. Una de les més destacades és el Sònar + D, dedicat a les tecnologies creatives i que serveix de preàmbul al festival. El saló s’afegeix a l’aniversari convidant els espectadors a imaginar com serà la cultura digital d’aquí a vint-i-cinc anys. També ha estrenat una cúpula de dinou metres de diàmetre on es projectaran films audiovisuals i immersius en 360 graus. Una altra instal·lació especial és la que es pot veure al pati de l’Ajuntament de Barcelona i que hi ha estat col·locada expressament per a la celebració de l’aniversari. És obra d’Edwin van der Heide, s’anomena ‘Chiasm’ i parla sobre les interrelacions íntimes entre dos cossos.

Una altra activitat destacada és l’exposició ‘Ni flyers, ni pòsters. 25 anys d’imatge Sònar’ que es pot veure al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat fins al 23 de juny. És un recorregut en format multiinstal·lació per les imatges, els personatges i més de setanta peces icòniques que han conformat les campanyes publicitàries del Sònar durant tots aquests anys.

Acallar és l’acrònim d’Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística, una entitat mallorquina que dóna suport als artistes perseguits o censurats per les seves obres. Es va constituir arran de les causes judicials obertes contra diversos artistes per haver exercit la llibertat d’expressió i, concretament, arran del cas del raper Valtònyc. Però l’entitat explica que la seva tasca anirà més enllà de la situació concreta d’aquest músic, de nom Josep Miquel Arenas. De moment, aquest cap de setmana han organitzat activitats reivindicatives en favor de la llibertat d’expressió que tenen el suport d’artistes de tot el país, incloent-hi el retorn, només per unes hores, del grup Antònia Font.

Les activitats arrencaran amb una nit de teatre per la llibertat d’expressió. Serà demà al Teatre del Mar de Palma i hi participaran artistes de disciplines molt diferents. Hi haurà poetes, com Biel Mesquida, el glosador Mateu Xurí, la coreògrafa Maria Antònia Oliver, el músic Gerard Quintana, els actors Sergi López, Lluís Soler, Alex Brendemühl, Toni Albà i Willy Toledo. També hi haurà Apol·lonia, Clara Ingold, Diabeticas Aceleradas, Laia Martínez, Llonovoy, el Pallasso Milu, Sílvia Siles, Tshock, entre més.

Obra de Margalida Vinyes

Dissabte al vespre, com a prèvia, una quarantena de grups d’estils ben diversos oferiran un concert en quatre escenaris diferents de la sala Sa Possessió de Palma. Hi haurà el pop de Satellites, l’ska de Jés, la rumba de La Verada, el dub i el reggae de Jaume Mas i El Hermano Ele i tamé el punk de Guadaña i Trance.

I l’acte principal, el gran concert per la llibertat d’expressió, es farà diumenge a partir del migdia al Palma Arena. Hi participaran quaranta grups de tot el país i també de l’estat espanyol que repartiran les actuacions en tres franges horàries: de 12.00 a 16.30, de 16.30 a 20.00 i de 20.00 a 01.00. El gran reclam és el retorn per un dia del grup Antònia Font, que es reuniran expressament per a l’ocasió. A més, hi actuaran David Carabén (Mishima), Albert Pla, El Niño de la Hipoteca i Maria del Mar Bonet acompanyada de Borja Penalba.

També hi haurà el raper lleidatà Pablo Hasel, condemnat per l’Audiència espanyola a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme i per injúries a la corona i a les forces de seguretat de l’estat espanyol. I encara més actuacions destacades: els bascs Berri Txarrak i Lendakaris Muertos, els andalusos Toteking i Reincidentes, els madrilenys Boikot i Def Con Dos, la cantant Amparanoia i Soziedad Alkoholika.

El concert és el primer acte del col·lectiu Acallar i servirà de presentació del moviment, que vol donar suport a la llibertat d’expressió cultural i artística en totes les seves cares. Entre els objectius que s’ha proposat, hi ha el suport i la defensa del dret dels artistes a crear sense censura ni intimidació i la denúncia dels atacs a la llibertat d’expressió artística. El col·lectiu vol establir una col·laboració amb altres associacions i moviments socials que també lluitin per la llibertat d’expressió.

Els il·lustradors tampoc no volen callar
Amb motiu d’aquests actes, trenta-cinc autors de còmic de les Illes han elaborat una publicació especial. De manera creativa i oberta, artistes i dibuixants hi manifesten el rebuig a la repressió i les condemnes que afecten els creadors. Són vint-i-vuit pàgines editades i impreses pel Clúster de Còmic de Mallorca, que reuneix a professional del còmic i la il·lustració com ara Max, Pere Joan, Vaquer, Margalida Vinyes i Pau. Se n’han imprès dos mil exemplars que es distribuiran de franc entre els assistents als actes.

Obra de Bartolomé Seguí

Estimada Anna:

T’escric amb la presència del teu record i amb la punxada dolorosa de la teva absència. Ben aviat farà un any que vam compartir per darrera vegada uns dies d’estada al nostre Mas de la Garrotxa, que tan bé coneixes. Celebràvem en excel·lent companyia la revetlla de Sant Joan, però ho vam aprofitar per donar una última i definitiva empenta al llibre –teu i d’en David Fernández– al qual heu dedicat tantíssimes hores de treball il·lusionat, i que pren com a excusa la meva trajectòria vital i professional per a recuperar la memòria dels qui, en condicions molt pitjors, us van precedir en la lluita per la llibertat.

Més endavant, ens vam tornar a reunir per fer la primera presentació del llibre, acabat de publicar, en el marc solemne de la Sala de Columnes del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Era el 27 de setembre de 2017, en aquells dies febrosos i esperançats, plens de brogit i de fúria, que van culminar en un 1 d’octubre que ha canviat les nostres vides. En aquell acte em vas dedicar unes paraules, carregades d’emoció i profund afecte, que mai no podré oblidar ni agrair-te prou.

Encara vas poder participar en una altra presentació, organitzada per VilaWeb al CCCB, el 18 de desembre de 2017, poc abans que prenguessis la decisió –legítima i valenta– d’obrir la porta del que ja era una gàbia i emprendre el camí de l’exili. Més endavant, em vaig poder comunicar amb tu, separats per centenars de quilòmetres, i escoltar la teva veu, càlida, decidida i precisa. Era final de febrer d’enguany i des de Sallent –el teu poble i el meu–, en un acte solidari i de suport que et dedicava la teva gent, reunida a l’Ateneu Rocaus que tant estimes. Després, tan sols algun flaix televisiu, algun tall de veu a la ràdio.

Visc amb profunda indignació la situació injusta en què es troben totes i cada una de les persones avui encara empresonades o exiliades per haver lluitat per una República catalana independent, i a totes he procurat, en la mesura de les meves possibilitats, fer arribar la meva solidaritat. Però la teva absència m’afecta de manera més personal i molt intensa. Al llarg dels molts anys que fa que us conec, a tu i al David, sento com si hagués creat amb vosaltres un teixit potent de vincles, fets de complicitat, afecte i respecte mutu, que va més enllà dels compromisos i aspiracions polítiques compartides, i que ens ha permès de superar la fractura generacional que representen els quaranta anys d’avantatge que us porto. És per això que el buit de la teva absència m’és especialment dolorós. I el dolor es fa encara més punyent quan penso en el buit, incomparablement més gran, que deus sentir davant la quantitat de coses i persones que el teu provisional exili t’ha obligat a deixar enrere.

Tinc una certa experiència en matèria d’exilis, i per tant em faig càrrec de les dificultats i incerteses de la teva situació. Però et conec prou bé i sé que no defalliràs ni et rendiràs, i que sabràs aprofitar aquesta etapa de la teva vida, no com una via morta, sinó com una oportunitat per a sortir-ne reforçada intel·lectualment, políticament i humanament.

Em consta que comptes al teu voltant amb persones que t’ajuden i et donen el suport afectiu necessari. He conegut a Barcelona el teu advocat, l’Olivier, que m’ha semblat un professional competent i compromès amb la defensa dels drets humans. D’altra banda, estic segur que t’arriba des de Catalunya l’escalf de tantes persones que, de moltes maneres, et volen fer sentir la seva solidaritat. M’hi afegeixo, al costat de la teva mare i família, exemple de dignitat i fermesa, de tot el poble de Sallent que et reclama, dels teus companys i companyes de militància política, i de tota la ciutadania compromesa amb la llibertat del nostre poble.

Dono fe que aquí continuem en peu de lluita, i que no afluixarem fins a aconseguir el teu lliure retorn i el de tots els nostres presos i exiliats polítics. No perdem l’esperança que això sigui aviat, vista l’acceleració del procés històric que vivim, en el qual cada dia es fa realitat allò que vuit dies abans semblava impensable.

Estimada Anna: et volem a casa. Amb una forta abraçada, meva i de la Maribel, fins aviat, salut i república!

August Gil Matamala, advocat
Barcelona, 9 de juny de 2018

No m’agrada la tele. No m’agrada així, en general i per definició. No és una qüestió meditada, una postura ideològica, aquell toc d’esnobisme que de vegades ens salva de sentir-nos part ínfima i repetida d’humanitat escampada pel món des de fa mil·lennis. És, simplement, que m’avorreix i no m’agrada. I que (això ja deu ser l’edat que s’acumula) cada vegada em fa més la sensació de temps comptat, escolat i perdut.

No m’agrada la tele i, amb tot, ja fa uns dies que no me la trec del cap. A ella, la tele, la nova, la recomençada, i a l’alegria que l’acompanya. I que s’encomana. Se m’encomana. No ho puc evitar. I és aleshores quan deixo de banda la tendència a fer la repatània que tinc de natural i que se m’accentua quan parlo de televisió, la deixo de banda, deia, i directament em rendeixo a l’evidència: que feia tant de temps que l’esperàvem (tant com tot, ben mirat: allò que hi havia, i el que en van fer, era tan una altra cosa que ara sembla una mala pel·lícula de terror) que ara ja fa goig només de saber que hi és.

Demà, segurament, ja podrem dedicar-nos a escodrinyar-li defectes i tot plegat, però avui, què voleu que us digui, avui ens podem deixar endur per la joia, que bé ens fa prou falta, i provar aviam què se sent trobant-te, patapam, un parell de músics de l’alçada de Miquel Gil i Pep Gimeno, Botifarra, passejant amb bicicleta elèctrica i tranquil·lament per la pantalla, anant cap a Morella, o un senyor poeta com és Marc Granell obrint el primer capítol d’un programa de literatura (de literatura! Quina bella declaració de principis!), o els informatius amb vocació professional i no propagandística ni directament manipuladora i mentidera (és que hi ha episodis d’aquell Canal 9 que es poden ben guardar en l’arxiu de la ignomínia), o les píndoles d’humor amb intencions i capes que ofereixen els esquetxos de ‘Açò és un destarifo’. O la música. O etcètera.

És interessant de veure, i potser també digne d’anàlisi, quants programes hi ha, d’entrada, dedicats a discernir o esgratinyar o reconèixer què o com són això que en general anomenem ‘els valencians’ (‘Esmorzar a mig matí, / abans una cassalleta, / la paella, els cacaus / i torrada a la caseta. / Sempre de categoria, / sóc de traca i processó, / jo no tinc el cor normal, / el meu cor és garrofó’, canten a ‘Assumptes interns’). Potser és que feia falta una repassada col·lectiva, mirar-se els uns als altres i recuperar l’autoestima. Amb aquell humor que sempre fa més digestiva la imprescindible mirada crítica.

Ja he esmentat ‘Açò és un destarifo’. Però és que, de veritat, si no ho heu fet encara, mireu-lo tan aviat com pugueu. De fet, encara que sigui llançar-me pedres a la teulada, us diré que deixeu això que feu ara i que correu a cercar l’À Punt a la carta, perquè és boníssim. Aquelles converses entre el pare, llaurador, i el fill, millennial i eixidor (‘S’ha acabat la mandanga del pistatxo!’ és una frase mítica que no puc provar d’explicar perquè perdria consistència i gràcia; però deixeu-m’hi insistir: mireu-ho i ja m’ho sabreu dir); aquell esquetx destarifat amb la concentració irada de pares i mares davant de l’escola i explicant-se: ‘Ens han llevat la Copa de l’Amèrica, les caixes d’estalvis, la fórmula 1… Si ens lleven els barracons, què ens queda, als valencians?’; o aquella esplèndida obertura del segon episodi:

Un home que surt de casa, seu a la cadira que hi ha al carrer, obre el diari, i de seguida passa un conegut que li fa:
—Ieeeeeeeh…!

I ell:
—Eeeee, jònec!

I continuen:
—I això?
—Xe, mira.
—No, home, no.
—No, home, no? No, home, no? Tiiira.
—Uei!
—He!
—Ei.
—Ha.
—Anem anant.
—Au.

I mentre l’altre s’allunya, una dona que els observava comenta a l’altra, com aclarint i amb intenció:
—Açò és català.

De veritat. Aquesta encara no mitja horeta d’esquetxos frescos i mal-lletosos pot ser un bon remei contra l’estultícia o l’anquilosament, un tast refrescant d’humor sudista. I sí, s’agraeix.

I avui, que celebrem que per fi ha engegat À Punt, i que ho ha fet amb més que dignitat, que ja té programes molt bons, que ajuda a autoreferenciar i a prestigiar la cultura i la terra i la llengua pròpies, hem de recordar també que és urgent complir amb els compromisos i recuperar la reciprocitat amb TV3 i IB3. Perquè és una aberració mantenir aquesta censura ridícula, perquè centenars de milers de persones així ho van reclamar, per justícia i fortalesa i normalitat. Perquè al sud volem la TV3 que ens van tallar. I també perquè al nord us mereixeu engegar el televisor i poder-hi trobar els paisatges i els accents i les músiques i les gosadies d’aquesta À Punt que us és més propera del que, potser, alguns tòpics o apriorismes o el que sigui us fan pensar.

Hi ha projectes que s’acaben convertint en petits miracles culturals malgrat que en el moment de néixer els periodistes més optimistes només els donessin sis mesos de vida. És clar que la situació no convidava pas a fer salts d’alegria: el 2013 tot un seguit d’editorials independents en català s’ajuntaven per mirar de tenir més presència i per compartir estratègies de comercialització. En plena crisi. I amb els precedents d’aquest país en matèria cultural. Contra tots els pronòstics, demà celebren cinc anys amb un acte al CCCB. Es diuen Llegir en Català, en formen part nou editorials i una en condició de sòcia d’honor i aquesta és una mica la seva història, els seus reptes de futur i la clau del seu èxit.

Tot comença amb un correu entusiàstic de Laura Huerga, editora de Raig Verd. Havia creat l’editorial el 2012 i un any més tard va néixer Llegir en Català. ‘D’alguna manera percebia la necessitat de parlar amb els altres companys i per a mi era molt enriquidor compartir informació i experiència. Vaig enviar el correu, va haver-hi una bona resposta de seguida i qui va voler es va sumar al projecte, que bàsicament volia comunicar els llibres que fèiem i aconseguir més presència.’

A partir d’aquí va venir una allau de feina perquè Llegir en Català ha treballat amb l’administració, en l’activisme i per fer més visibles els autors, els traductors i els llibres. ‘El secret –diu Huerga– ha estat la generositat de tots els socis. La generositat amb hores de feina, a l’hora d’entendre els altres i de tolerar la diferència, de buscar el bé comú i el consens.’

Huerga va ser nomenada primera presidenta de l’entitat i apunta alguns dels objectius de l’entitat: ‘La gent ens ha de veure com a articuladors del sector, que ho som, però s’ha de reconèixer com a tal, perquè de moment la mantenim nosaltres amb feina i diners i ha de rebre, imprescindiblement, el suport de l’administració’.

Una de les fites aconseguides és el reconeixement del paper del traductor. ‘Vam veure que en castellà no hi ha tanta pressió sobre la llengua i que, per tant, en català tenim traduccions més ben treballades del punt de vista de la llengua, això quan es fa bé. Prestigiant la feina dels traductors, hem volgut dir al lector que se’n pot refiar, que hi ha prestigi i solidesa.’

Huerga –elegida com una de les editores més influents de l’estat espanyol– té també l’objectiu de consolidar la seva editorial, on ha aconseguit de publicar premis Llibreter i fins i tot una premi Nobel. Tanmateix, diu: ‘Al final sempre hem de lluitar molt i m’agradaria mirar més les lletres que no pas les xifres.’ Li demanem per quin editor del grup es canviaria i diu: ‘M’agrada molt tot el que fan els companys i no puc triar, és impossible.’ Com a fundadora, és l’única que manté aquesta prerrogativa, tots els altres s’acabaran pronunciant.

Ilya Pérdigo és un dels editors d’Alrevés, que forma part del col·lectiu sobretot per la seva col·lecció ‘Crims.cat‘, dedicada exclusivament a la novel·la negra de gènere. Van començar a publicar el 2009 i el 2012 van fer el salt al català. Tenen 36 títols a la col·lecció, a més a més de tres assaigs i dues antologies fora de col·lecció.

‘Formar part de Llegir en Català ha implicat trencar molts paradigmes. Estem en un món molt complicat, on crear sinergies plegats no és pas gaire habitual, sinó que ens movem més per l’ocultació de la informació i el secretisme. S’havia fet abans i podem créixer i funcionar treballant plegades nou o deu editorials totalment diferents. Hem demostrat que es pot sumar del punt de vista de la distribució, la comunicació, la presència a fires i en el món cultural per a aportar una veu crítica en el sector del llibre. Evidentment, formar part de Llegir en Català ha donat més visibilitat a la nostra col·lecció i això pot dir-ho cadascú.’

Pérdigo és potser l’editor que més objectius enumera per a l’entitat. Assegura que ‘hi ha hagut una evolució natural i estem en un punt en què el creixement no es tan ràpid. Hem de consolidar la plataforma com a web de difusió de la literatura en català, i hem de mantenir la participació en diverses fires i fer créixer l’associació com a participant en tota l’àrea del llibre. Ens hem guanyat un altaveu en el sector i tenir un pes dins el sector. Hem de ser actius en els futurs plans del llibre i en totes les àrees del món del llibre, on hem de ser més participatius i tenir més pes’.

L’editor valora molt el camí fet pel Llull en la internacionalització de la cultura i la literatura catalanes, però diu: ‘Hem de treballar més les biblioteques escolars i guanyar públic lector, a mes de ser conscients que hi ha una sobreproducció que s’ha de canalitzar d’alguna manera. Això és un dels aspectes més complicats del sector.’

Pérdigo sí que es manifesta sobre les altres editorials: ‘A mi m’agradaria ser l’editor de Raig Verd o de Periscopi. Els admiro molt pel rigor i la disciplina editorial i la manera com la mantenen fins al final.’

Quatre dels editors en una taula rodona durant el festival Gràcia Llegeix.

Francesc Gil és l’editor de Saldonar, editorial creada per Sant Jordi del 2010 i que fins ara ha publicat una cinquantena de llibres. És una de les editorials fundadores de Llegir en Català. ‘En una època de crisi –diu Gil– va significar poder començar una nova manera de treballar basada a compartir informació i experiències amb els companys. Crec que ara mateix Llegir en Català és allò que volia ser quan va començar: un grup d’ editors independents amb interessos comuns que volen publicar en els llibres que fan en més bones condicions.’

Quan es creà Llegir en Català no es va proposar en cap moment d’unir-se en un sol paraigua editorial, però de mica en mica la majoria ha acabat distribuint amb UDL, especialitzada en editorials independents. Gil ho justifica així: ‘Tots volem que hi hagi la màxima implantació possible en el territori i UDL és una empresa molt solvent.’

Gil, que sempre diu als seus autors que l’empresa no és cap copisteria sinó una editorial i que les obres s’han de pensar, diu: ‘Totes les altres editorials són d’amics que m’agrada moltíssim com treballen, però si hagués d’escollir una editorial que no és la meva triaria Raig Verd, per la qualitat dels llibres que fa i per la fe que hi  posa la Laura Huerga a l’hora d’explicar-los als seus lectors.’

Segurament l’editorial Periscopi, d’Aniol Rafel, és un model per a molts que somnien a muntar una editorial. Va néixer la tardor del 2012, al seu catàleg compta amb 42 títols i en fa una mitjana de 8 o 9 l’any.  El seu editor va ser un dels que va respondre al correu de Laura Huerga. ‘Al mateix temps –diu– vam dinar i vam parlar de cinquanta mil coses i sobretot de la idea de la visibilitat. No sé si hi ha un secret per a explicar tot això que fem, però diria que és el fet que tots treballem per a tots plegats, no ens veiem com a competència, sinó com a còmplices. Potser és naïf però ens ho creiem i tots publiquem llibres amb la idea d’aconseguir bons lectors de bona literatura en català, entenent que nostra la competència real són les editorials que publiquen no pas per fidelitzar els lectors. Nosaltres volem que els lectors tornin a les llibreries i anem acostumant la gent a llegir una mena de llibres amb un grau d’exigència que ens afavoreix a tots. Com més bé va a cadascuna de les editorials, més bé li va al conjunt.’

Rafel explica que quan l’associació va rebre el premi Lletra hi hagué un tombant pel que fa al reconeixement de cara enfora i de manera pública. ‘Dins el sector hem fet moltes accions que ens permeten tenir visibilitat, com ara les trobades amb els llibreters, que tenen molt de sentit, o les paradetes conjuntes a la Setmana del Llibre en Català o per Sant Jordi. Tot i això, hem de continuar treballant i enfortir allò que fem bé.’

Rafel diu que una de les seves aspiracions és consolidar el projecte de Periscopi mantenint sempre el nivell amb aquests títols, pocs però identificables. I sobre les altres editorials diu: ‘Totes les editorials de Llegir en Català tenen coses que m’agraden, però per proximitat el catàleg que més ens toca és el de Raig Verd, amb totes les diferències i particularitats que tenen, però em sentiria orgullós amb la feina de qualsevol company.’

Els editors presentant novetats als llibreters de Gràcia

Les illes i el País Valencià
Un projecte com aquest difícilment tindria sentit si no pogués comptar amb editorials de la resta dels Països Catalans. El Gall Editor, des de Pollença, a Mallorca, i Sembra Llibres, des del País Valencià, són les dues editorials del grup que hi aporten aquesta pluralitat però que alhora tenen la responsabilitat d’exercir d’ambaixadors als seus territoris dels projecte comú que és Llegir en Català.

Gracià Sànchez, editor d’El Gall, és el més veterà de l’associació. L’empresa va néixer el 1995 i tenen un catàleg de més de 340 títols. Actualment tornen al bon ritme d’abans de la crisi i editen uns 30 títols l’any, que és el màxim que els permet l’estructura empresarial. ‘La nostra entrada a Llegir en Català va ser de casualitat. Vaig veure la notícia que es formava aquesta entitat –no me’n record de quin mitjà ho havia publicat– i em vaig posar en contacte amb na Laura Huerga. Ben aviat vaig entrar en el nou projecte, un poc per casualitat, perquè a ells no els coneixia.’

A Sànchez no li agrada parlar de quota insular, malgrat que reconeix que és així. ‘Som els únics editors de les Illes en el projecte i aquí en som la cara visible, amb tots els pros i contres. Els contres és que no podem participar tan fàcilment en tot el que es fa a Llegir en Català per la distància. No pots agafar un avió cada dia per anar a reunions amb terceres persones a Catalunya, però tenim l’avantatge de la representativitat, que per a una petita editorial és important. Nosaltres sols no podríem situar-nos com ho hem fet perquè la mar uneix però també distancia.’

Per al Gall, ser present a Llegir en Català encara no ha significat un canvi en les vendes. ‘Aquests cinc anys han coincidit amb la crisi i per tant no podem comparar-ho amb res. Ara torna una certa normalitat, però hi ha el canvi de paradigma amb les noves tecnologies, les xarxes i els hàbits de consum. Sí que hem tingut més visibilitat, amb catàlegs conjunts, participació a fires i clubs de lectura, per exemple.’ L’editorial, a punt de fer vint-i-cinc anys, veu clar que cal ser molt curós a l’hora de seleccionar. A l’hora de triar una altra editorial, Gracià Sànchez també es quedaria amb qualsevol dels altres: ‘Amb tots tenim més convergències que divergències, però per les temàtiques que tocam, segurament m’agradaria ser l’editor de Saldonar o de Periscopi.’

Borja Català és l’editor de Sembra Llibres, del País Valencià, fundada a començament del 2014. Fins ara ha editat 36 títols i en publica 8 l’any de mitjana. El procés d’integració a la Llegir en Català va ser gestionat per l’editor anterior, Joan Carles Girbés (actualment al grup Ara). Català diu: ‘Per a nosaltres representar Llegir en Català al País Valencià és una responsabilitat fàcil, perquè ser la cara d’una cosa que t’estimes i que és tan fàcil de defensar no carrega gens ni mica, ans al contrari’. Català assegura que per a ells és fonamental ser al grup: ‘Així coneixes més gent, més llibreries, i això ens fa més forts com a editorial.’

Vist des del País Valencià els objectius de l’entitat són encara més forts. ‘Hem de treballar –diu– perquè totes les propostes que fem es puguin acomplir i no defallir. Per als independents és clau estar junts i en clau valenciana el desafiament és ajudar a millorar els índexs de lectura en català, proposant bons llibres per a llegir i participant en els principals esdeveniments, com ara la Fira del Llibre i la Plaça del Llibre.’ Si no fos editor de Sembra, a Borja Català li agraden molt tant Raig Verd com Periscopi. Creu que són editors molt valents que si no fessin els llibres que fan ells no es podríem llegir en català.

Singularitats editorials
Si bé és cert que cadascuna de les editorials del grup té el seu nínxol de mercat i de publicació, n’hi ha tres que tenen àrees molt especialitzades. Tigre de Paper respon a totes les característiques d’una editorial de pensament crític; Birabiro es dedica exclusivament al llibre infantil i juvenil i l’Avenç és especialitzada en una línia molt concreta d’assaig i de recuperació de la memòria.

Marc Garcés ens explica que Tigre de Paper va néixer el 2011 i té una seixantena de títols publicats. Si bé fins ara en feien entre 10 i 12 cada any, ara en passaran a fer 18. ‘En català no hi ha cap altra editorial de pensament crític –o de llibre radical, com vulgueu dir-ne– i hem de poder donar sortida a aquesta mena de llibres’, diu. L’editorial presenta una característica singular: té 250 subscriptors, gent molt fidelitzada que confia en el criteri de l’editorial i espera la sortida de qualsevol títol del segell.

‘Vam entrar a Llegir en Català quan ja tenien tres anys i mig perquè nosaltres treballem el pensament crític en català i estàvem convençuts que no podíem actuar aïlladament. Vam voler entrar en un grup amb editorials amb una feina excel·lent. Jo crec que entre tots, cadascú en el seu àmbit, fem una aportació cultural impressionant, i fins i tot diria que un acte de patriotisme.’

Per al futur de l’entitat, Garcés reclama reforçar la presència d’intervenció amb les institucions i, a mig camí, ‘defensar el nostre plantejament d’un model editorial de qualitat que respecta les condicions laborals i de vida de la resta dels agents del sector com a forma de ser que ens caracteritza i que hauria de ser l’habitual i lògic en el món del llibre’. Com que Garcés és un gran lector de novel·la negra i també un apassionat de la història, escull ‘Crims.cat’ i L’Avenç com a editorials possibles si no fos a la seva.

Oriol González és l’editor de Birabiro, especialitzada en literatura infantil i juvenil que va néixer fa tres anys i ha publicat una vintena de títols. Pretenen fer-ne entre 6 i 8 cada any. Han estat els darrers d’entrar a Llegir en Català, fa un any i mig. ‘Sabia què feien i els seus principis editorials i per casualitats del sector vam entrar en contacte amb Laura Huerga i Núria Iceta. Ens vam anar coneixent i vam proposar la possible entrada, perquè hi compartíem principis professionals. Per a nosaltres era una bona plataforma i a ells els anava bé d’ampliar la diversitat de tipologia editorial. La proposta va ser nostra i van creure que era positiu.’

González diu: ‘A Llegir en Català es treballen molt a gust. Els objectius i les fites comunes són pel bé de l’associació i de totes les editorials. Per això tothom hi treballa, ens beneficia individualment i col·lectiva i això fa que la implicació sigui important i en el mateix grau per a tots els associats.’

Segons González ell i la seva sòcia són una mica inconscients pel fet d’haver creat l’editorial en plena crisi. ‘Veníem del sector editorial i vèiem que la literatura infantil i juvenil tenia una oferta limitada i repetitiva i una mica ensopida. Volíem aportar-hi coses diferents. La nostra visió del sector i del producte ens diferencia dels altres. I som aquí, empenyent i lluitant’. Diu que descobrir on es perden els lectors infantils en el seu trànsit cap a l’edat adulta és un objectiu tant de l’editorial com de l’associació. ‘Hi ha molts factors per a analitzar però n’hi ha un de vital: quan a l’escola llegir deixa de ser un acte lúdic per ser un deure, una activitat més de classe i no un acte de diversió.’ González, tot i que també vol escapolir-se de la qüestió, acaba mostrant debilitat per Raig Verd: ‘Perquè hi ha autors de primera categoria que vaig descobrir abans de formar part de l’associació i ser editor d’aquests llibres.’

Els editors presentant el seu club de lectura virtual.

Nuria Iceta, editora de l’Avenç, és, a més a més, la presidenta actual del col·lectiu. El projecte cultural de l’Avenç es complementa amb l’editorial homònima que fa deu anys que fa llibres i que fins ara n’ha publicats 85. Iceta recorda: ‘A la primera reunió posterior al correu de la Laura hi van assistir divuit editorials i vam passar a seu deu, no per res, sinó perquè hi havia gent que simplement no podia seguir el ritme.’ Assegura que ara n’és la presidenta perquè li ha tocat i perquè són aspectes purament formals. A l’hora d’enumerar objectius explica: ‘Nosaltres no tenim límit, la nostra fortalesa es no posar-nos sostre i no posar límits a res, hem d’arribar al màxim possible en la col·laboració entre nosaltres i amb tota la resta d’agents del sector, volem contribuir a enfortir el conjunt del sector modestament, i hi ha molt de camí per fer. Per començar, eixamplar aquest 25% dels lectors en català tenint clar que el món no ens espera, que som nosaltres que hem de fer les propostes atractives i diferents tenint en compte els usos de l’oci d’avui.’

Quant a la seva editorial explica: ‘Ara que ja tenim 10 anys i 85 llibres, hi ha una perspectiva i s’entén el conjunt del que hem fet en la narrativa de la memòria, i seguirem aquesta línia.’ Tampoc no li agrada gens el joc d’haver de convertir-se en editora d’un altre segell, però al final tria Birabiro. ‘No hem fet mai res infantil i el futur ens el juguem amb aquestes lectures de nens, amb les biblioteques escolars i la implicació de pares i mestres, i polítics, i de la manera com ho fan ells, amb una proposta de llegir per passar-ho bé i de molta qualitat.’

Sòcia d’honor o una retirada parcial
Mentre s’espera que l’entitat potser anunciï una nova incorporació durant la festa de commemoració dels cinc anys, una cosa sí que és segura: han decidit de crear una figura especial, la de sòcia d’honor, per a l’editorial Meteora, que ha emprès una trajectòria de cap a la reducció de títols i una nova manera de fer feina molt més pausada, coincidint amb la retirada de l’editor, Jordi Fernando.

‘Nosaltres en vam ser socis fundadors i, com que l’editorial va desapareixent lentament, pensàvem que també havíem de passar a un segon terme del punt de vista associatiu. Vam començar plegats i ens estimem molt i d’aquest reconeixement com a socis d’honor ens omple de joia, és clar.’

Per a Fernando, Llegir en Català ja ha aconseguit una fita molt important: ‘Ha fet visible la figura del petit editor independent. No solament els del grup, sinó que ha popularitzat la idea que més enllà dels grans hi ha editorials petites amb moltes coses a dir, que fan traduccions que ningú no faria i que han aparegut per contrarestar la globalització. Això ha estat molt important.’

L’editor de Meteora, com a soci d’honor, té una prerrogativa i en lloc de dir quin editor voldria ser, enumera què es quedaria de cada un dels seus companys. ‘Entre la novel·la sense colors es destaca molt la manera de fer de Periscopi, sobretot per la tria dels títols; m’encanta la perseverança de Crims.cat per continuar apropant la novel·la popular per mitjà del gènere negre; del Gall Editor i de Raig Verd, el compromís per les traduccions estrangeres amb molta voluntat i un gran risc, cosa que és un mèrit extraordinari. La col·lecció de periodisme de denúncia de Saldonar la voldria qualsevol dels editors del grup, i les traduccions de clàssics de l’Avenç ens hauria encantat de fer-la a nosaltres. El bon ull de Sembra Llibres i el sistema de subscripció de Tigre de Paper i el bon gust de Birabiro. Totes tenen alguna parcel·la que els robaria.’

No ha trepitjat mai cap banqueta catalana ni espanyola, i de la seva etapa com a jugador, molt pocs se’n recorden. Sobretot perquè Robert Martínez (Balaguer, 1973) només va jugar un partit a primera divisió i una quarantena a segona amb el Saragossa. Amb dinou anys un multimilionari anglès, propietari d’una cadena de botigues de roba esportiva, Dave Whelan, el va convèncer perquè anés a jugar a Anglaterra, amb l’ambiciós projecte del Wigan Athletic, que llavors pul·lulava per la tercera divisió. Martínez, juntament amb dos jugadors espanyols més i que a les illes britàniques els coneixerien com els ‘Three amigos’, van fer les maletes i van posar rumb a Anglaterra. Havia de ser una aventura breu, d’aprenentatge, però aquella decisió a Martínez li va canviar la vida. Vint-i-tres anys més tard aquest català ha forjat una sòlida carrera com a entrenador que l’ha portat fins al mundial de Rússia, on dirigirà la selecció de Bèlgica.

Com deia el periodista català establert a Anglaterra, Guillem Balagué, Robert Martínez és un home fet a si mateix. I és que no prové de cap pedrera il·lustre i ha estat a Anglaterra on ha fet carrera sense que hi tingués cap padrí. Amb el Wigan es va convertir en un emblema del club, va jugar gairebé dos-cents partits i va aconseguir-lo pujar a la segona divisió anglesa. Després passaria pel Motherwell escocès, on coneixeria la seva esposa, el Walsall, i el gal·lès Swansea City.

Allà també es convertiria en un referent. Va ser contractat com a jugador-entrenador, però problemes burocràtics el van relegar únicament a la banqueta. I ja no es mouria d’allà. Hi va estar dues temporades, aconseguint que l’equip ascendís a la segona divisió. El 2009 Dave Whelan, que ja havia aconseguit situar el Wigan a la Premier League, va confiar en l’entrenador català perquè salvés l’equip. ‘Bob’ Martínez, com ja se’l coneixia llavors a les illes, no va deixar escapar l’oportunitat i va posar umb a Wigan, tot i que els aficionats del Swansea no li van perdonar.

De la glòria a l’infern en només 72 hores
El Wigan, equip modest destinat a sobreviure entre milionaris, va aconseguir salvar-se durant tres anys seguits. El 2013 Martínez va aconseguir portar-los fins a la final de la FA Cup, a Wembley, i van imposar-se al totpoderós Manchester City amb un gol al minut 91. De la glòria a l’infern perquè tres dies més tard el Wigan va descendir de categoria.

Però Martínez ja havia forjat una carrera sòlida i havia demostrat que podia aconseguir resultats amb els mínims efectius, i l’Everton el va fitxar. Va intentar induir un canvi d’estil a l’equip cercant un joc menys físic que prioritzava la possessió de la pilota, però no va acabar d’obtenir bons rendiments. Va arribar a les semifinals de la FA Cup i de la Copa de la Lliga, però després de tres temporades va ser acomiadat.

El 2016 la federació belga de futbol el va contractar perquè dirigís els Diables Vermells en el mundial del 2018 de Rússia. A les seves ordres, i amb Thierry Henry a l’equip tècnic, té un grup de joves jugadors que excel·leixen per separat amb els seus equips. Hazard amb el Chelsea, De Bruyne amb el Manchester City o Lukaku amb el Manchester United. En el mundial de Brasil del 2014 els belgues formaven una equip de perles que atreia moltes mirades pel seu potencial. Quatre anys més ja són una realitat, i és per això que les apostes els situen com a favorits per darrere de Brasil, Alemanya, Espanya, França i Argentina.

Malgrat que fa vint-i-tres anys que resideix fora de Catalunya, Martínez no ha obviat l’actualitat del país. Al capdavant de la selecció belga s’ha pronunciat obertament sobre política quan els periodistes li ho han demanat. Després del referèndum de l’1 d’octubre li van preguntar la seva opinió sobre els fets ocurreguts, i els va desaprovar. ‘Va ser un moment de confusió, un moment de tristesa, d’incomprensió. Espanya és un país democràtic però fotografies com les d’ahir són difícils d’entendre. Des de lluny, veure aquest patiment, no és agradable’.

Això del govern socialista espanyol promet molt. Ahir es va saber que el ministre de Cultura i Esports, Màxim Huerta, havia defraudat a la Hisenda espanyola i havia estat condemnat i tot. La primera reacció del ministre i del govern va ser de dir que no passava res i que no dimitiria ningú. Tots dos es van agafar al fet que Huerta, tècnicament, no havia comès un delicte fiscal perquè la quota necessària per a aquesta qualificació exigeix una defraudació de 120.000 euros l’any. Però, tot i ser veritat això, és innegable que hi ha dues sentències judicials fermes que estableixen que el ministre va defraudar a la Hisenda espanyola un total de 218.000 euros en tres exercicis seguits. Huerta deia que els fets eren de feia anys i que ja havia els diners, però en realitat la sentència era tot just de l’any passat i de segur que no la tenia oblidada.

Finalment, acaçat Sánchez pertot arreu, Huerta no tingué cap més remei sinó dimitir, de manera que obrí la primera crisi d’aquest govern que es presentava com a regenerador de la vida pública espanyola. Sorprèn molt. I sorprèn especialment que ningú no sabés que això havia passat o –encara més– que sabent-ho li oferissen de ser ministre. Hi ha un procés, el de vetar un candidat, que se segueix en qualsevol país. Consisteix a estudiar els antecedents del candidat fins al més mínim detall, precisament per a evitar problemes d’aquesta magnitud. No entenc que aquest procés no s’haja aplicat o no s’haja aplicat prou bé en el cas del ministre Huerta, i això és una cosa que diu molt poc a favor de Pedro Sánchez i del seu govern.

El fet és significatiu. Molt significatiu. En primer lloc, perquè cal recordar en quines circumstàncies Sánchez és president i com és que Màxim Huerta és ministre. Sánchez és president arran de l’onada d’indignació originada pel cas Gürtel. I, encara que el cas que afecta Huerta siga diferent en la forma i en el volum, l’actitud s’hi assembla massa. Que la regeneració de la vida pública espanyola comence, doncs, amb una dimissió en menys d’una setmana és ben xocant i empeny Sánchez contra les cordes tot just començar. Un cap de govern feble, al capdavant d’un govern feble i sotragat al primer minut. Això promet.

I ací és on hi ha la clau de tot. El cas Huerta recorda sobretot que Sánchez ha fet un govern pensant que havia guanyat unes eleccions que no ha guanyat i que tenia les mans lliures per a posar-hi qui volgués. I això és un greu error que el dirigent socialista pagarà molt car. És evident que la pressió de les altres forces parlamentàries, començant per Podem, ha estat decisiva en la resolució del cas per la via de la dimissió. Sánchez ha entès que s’arriscava a una votació al congrés en què molta gent que l’havia votat li demanaria la dimissió immediata del ministre. I que perdria. Però si Sánchez hagués fet un govern pensant i comptant amb la complicitat dels partits que van donar el vot per a foragitar Rajoy, la cosa seria diferent i segurament no hauria comès d’entrada tants errors com ara nomenar gent com Borrell (amb un passat també fosc amb la hisenda espanyola, per cert), Grande-Marlaska i Huerta.

Tanmateix, en el pecat hi ha la penitència. I si tots pensàvem i assumíem que aquest govern espanyol seria feble i no servia per a resoldre res ni per a canviar res, la prova ha arribat ben de pressa i amb una contundència inusitada. Perquè voler-lo disculpar, després de tot això que ha passat aquests darrers anys, dient que la diferència és que amb un govern del PP Huerta no hauria dimitit, són ganes d’aferrar-se a alguna cosa. No caldria sinó, amics. No caldria sinó…

Ah!, un detallet de no res sobre l’ex-ministre. Diumenge va començar la programació d’À Punt i Rafa Nadal va guanyar el Roland Garrós. El ministre valencià, gran fan de Twitter i –segons ell mateix– al·lèrgic als esports, va piular amb entusiasme unes quantes vegades sobre el tennista i va callar sobre el retorn de la televisió pública en català. Au.

ERC farà, l’últim cap de setmana de juny a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, la conferència nacional en què marcarà el full de ruta del partit per als anys vinents. Si en l’última conferència, el 2013, la prioritat era fer efectiu el dret de decidir que demanava la ciutadania, enguany la prioritat serà una altra: recuperar consensos al voltant del dret de decidir i materialitzar la República quan aparegui una nova ‘finestra d’oportunitat’, diuen fonts de la direcció. Tanmateix, la proposta de ponència feta per la direcció no ha acabat de convèncer alguns militants, perquè en el text no s’explicita prou que la via unilateral també pugui ser una opció en els plans de la formació republicana. Segons que explica la direcció del partit a VilaWeb, hi ha una predisposició a incloure aquestes esmenes en el text que es votarà.

‘Cal començar a entendre que el procés cap a la República Catalana serà clarament multilateral, des del punt de vista social, econòmic, polític i institucional. És necessari, doncs, anar més enllà del debat binari, estèril i contraproduent de la ‘unilateralitat versus bilateralitat’, diu la ponència en l’únic fragment on apareix la paraula que ha generat aquest debat dins la formació. ‘No diem que no, però comparteixo que es pot redactar millor i es pot explicitar millor que la unilateralitat també forma part d’aquest procés’, explica una font de l’executiva nacional.

Les assemblees territorials de Barcelona, el Camp de Tarragona i Girona han aprovat de presentar esmenes en aquest sentit. En el cas de Catalunya Central, proposen d’ampliar el concepte de ‘multilateralitat’ incloent-hi la no-renúncia explicitada en el concepte ‘unilateral’. En aquest cas, no és una esmena de modificació sinó d’addició. ‘Tenim una predisposició total a transaccionar totes aquestes esmenes per arribar al dia 30 amb un text de consens’, diuen des del port de control d’ERC.

De fet, la comissió redactora ja ha acceptat les esmenes i demà començarà la segona fase, que és la de negociació amb les persones que les han presentades. El dia de la conferència nacional es votarà el text final amb les esmenes que s’hagi acordat d’incloure en el text, i si n’hi ha més sobre les quals no s’ha pogut arribar a cap acord, es votaran a banda en el plenari.

Canvi de nom de la ponència?
També hi ha esmenes que demanen de canviar el títol de la ponència –’Fem República’–, perquè defensen que ja s’ha arribat a la República. En el cas de l’assemblea de Catalunya Central, una esmena proposa ‘Som i fem República’ com a títol alternatiu, però no és clar que la comissió redactora accepti de modificar-lo. Sí que es faran molts canvis en el redactat per a reforçar la perspectiva de gènere: un bon gruix de les 1.450 esmenes presentades –el 2013 n’hi va haver 198– van en aquest sentit. La direcció diu que entoma aquestes demandes i que faran els canvis.

El barceloní Chakir El Homrani (1979) és el nou conseller de Treball i Afers Socials del govern català. Sociòleg per la UAB, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i amb una llarga militància a la UGT, El Homrani és el primer conseller de la Generalitat amb orígens al Marroc, on van néixer els seus pares. En aquesta entrevista parla del canvi que ell representa i dels desafiaments que afronta des del departament. Rep VilaWeb en una de les diverses seus del departament, a la del carrer de Taulats de Barcelona.

—Quines són les vostres prioritats?
—Dues: el desplegament de la renda garantida i la qualitat d’ocupació. No pot ser que el mes de maig només el 13% dels contractes fossin fixos. Hi ha un problema i l’hem d’abordar. Per quina via? La concertació social. Ajudar a l’entesa entre l’àmbit sindical i els agents econòmics. I predicar amb l’exemple.

—Expliqueu-vos, si us plau.
—La consellera Bassa va fer una cosa espectacular i ningú no hi va donar prou valor. Hi ha els plans d’ocupació del govern amb els quals els ajuntaments i entitats poden contractar gent en situació de vulnerabilitat durant sis mesos o un any. Doncs el govern, que demana un salari mínim de mil euros, no pagava aquests sous a mil euros. Bassa va fer que cobressin pel cap baix mil euros. Hi ha elements d’exemplaritat que són necessaris. I que marquen diferències.

—Sabeu la xifra de desocupats de Catalunya?
—12,2%.

—El govern català, com afronta l’impacte de la robotització en el món laboral?
—Hi ha una qüestió sobre la taula: les cotitzacions socials dels robots. Veure si els robots que treballen paguen per a les pensions. Hi ha debat. I al final, el debat de fons, és com canvia el paper del treball a les nostres vides. L’altre debat és el de les rendes bàsiques universals. Al final hi ha la sensació que la feina perd centralitat. I haurem de buscar uns altres mecanismes de redistribució.

—Sabem quants robots hi ha a Catalunya?
—No. No us en sabria donar la xifra. Però m’ho agafo com a assignatura pendent, i mirarem de tenir la dada.

—En una entrevista anterior em vau dir que us agradaven molt els trentistes de la CNT. Gent que s’enfrontava al capitalisme. No el volia reformar, sinó eliminar. I el conseller, el vol reformar, eliminar o ja li està bé el capitalisme?
—Hem de superar el capitalisme. Això ho veig molt clar. I l’hem de superar amb un model centrat en les persones. Podem discutir si aquest model econòmicament ha d’emmarcar-se en el mercat. Això es pot discutir. I el debat de com el superem, si som més gradualistes o més rupturistes, també és un element. I sí, trobo molt apassionant Joan Peiró. Ministre d’Indústria. Et mostra una visió. Perquè si ell hagués estat un purista faista no hauria estat ministre. A mi m’agrada aquest element. Hem de ser papers actius del canvi. Hem d’afrontar elements de contradicció.

—Què podeu dir als autònoms? Quins plans teniu?
—Amb els autònoms hi ha dos grans objectius. El primer és evitar les situacions de falsos autònoms. I aquí l’instrument és la inspecció de treball. Hem de ser categòrics. Ho hem aconseguit amb les cooperatives càrnies. I una altra via: en aquesta legislatura hem de constituir el Consell de Treball Autònom. I tenir-hi interlocució. Ara, per una raó de competències, tenim un joc limitat. Però igual com ens en sortim amb les cooperatives càrnies, crec que amb ganes i interès podem ajudar el teixit autònom. I és necessari.

—Montserrat Bassa, germana de Dolors Bassa, va escriure un article cridant l’atenció a la UGT. Els deia que s’implicaven poc amb la Dolors. Essent també de la UGT, la compartiu, aquesta crítica?
—Amb la Dolors ens vam conèixer a la UGT. Quan ella era secretària de política social de les comarques gironines. Hi ha hagut espais que han patit a l’hora de situar-se al voltant del fet nacional. Penso en la meva secció sindical i hi ha molta pluralitat de pensament. I això ha estat motiu de tensió. Tots hem patit. Jo entenc que la Montse Bassa fes aquestes crítiques. La conec. Però crec que també ho hem d’entendre, i que hem de tenir cura d’aquests espais de transversalitat. Espais que alguna gent vol trencar. Aspiren a dividir aquesta societat en dos blocs. I no. Som una societat més complexa que no pas dos blocs.

—Veig que a la UGT no li importa de viure en la contradicció. Camil Ros visita Bassa a la presó, Matias Carnero va actes de Societat Civil Catalana.
—Pot ser una anàlisi. Sí que és veritat que hi ha una pluralitat interna molt gran. A l’enquesta de CCOO els sortia que la majoria de militants votaven ERC. I a la UGT deu ser similar.

—El president del govern espanyol va dir que el president Torra era un racista. Com ho valoreu?
—A mi em preocupen certes dinàmiques de banalització del racisme i la xenofòbia. M’acusen de racista i xenòfob. Sí, quan algú diu que tot el govern del senyor Torra és racista i xenòfob, també m’ho diu a mi, perquè formo part del govern. Home, si us plau. Mireu, certes piulades, i certs articles, jo no els comparteixo. I no tinc cap problema a dir-ho. Però tinc clar que ni és racisme ni és xenofòbia. I es descontextualitza. Em preocupa la banalització. I la banalització tapa la realitat. I la realitat és que en aquest país si hi ha un problema greu és que d’ençà del mes d’octubre hi ha hagut una impunitat de l’extrema dreta al carrer. Hi ha hagut agressions. Tenim un greu problema. Al final fiquem uns piulets en el mateix sac que agressions al carrer. I no és igual. A mi la gent que em diu que l’espai públic ha de ser neutre… Jo no comparteixo aquest debat. L’espai públic ha de ser plural. Que algú vulgui un espai públic neutre no em sembla democràtic.

—Sou el primer conseller de la Generalitat amb uns orígens marroquins, àrabs i musulmans. Fet històric.
—Les identitats són múltiples. La meva identitat l’expliquen els meus pares, que van venir del Marroc, que són classe treballadora. Però el meu barri també m’explica. O els meus amics de tota la vida amb qui, per cert, parlo en castellà. I la dona, amb qui parlo en català. El sindicalisme m’explica. La universitat m’explica. Ara, sóc conscient que represento un canvi. Un element necessari en aquesta societat. Una societat que cada vegada és més plural i diversa. I amb mi hi ha una visualització d’aquesta diversitat. Com que em coneixes, saps que em causa incomoditat que m’encasellin massa. Però mirem-ho positivament. Hi ha una visualització del potencial d’aquesta diversitat que crec que l’hem de recordar. Tenim un grandíssim potencial entorn de la diversitat. I això ho trobo positiu.

—I quina etiqueta és més precisa? Àrab, musulmà, amazic?
—Tinc família àrab i amaziga. Però bàsicament parlo dàrija, que és l’àrab que es parla al Marroc. L’amazic no el parlo, tot i tenir família que ho és. I la religió que he viscut des de petit és la musulmana. I això ho visc amb normalitat, essent com sóc un laïcista convençut. Veig molt clar que la religió és l’àmbit privat de cadascú. Ho crec de debò.

—Ja és metafòric que Treball i Serveis Socials vagin junts.
—La consellera Bassa ho va explicar així: la millor política social és una feina digna. Situa molt bé la voluntat d’unir els dos departaments. S’ha fet una gran feina i hem de fer-ne més per crear sinergies.

—Res més que vulgueu afegir?
—Hem parlat molt de l’àmbit del treball. Però jo voldria també parlar de l’entorn dels afers socials. I especialment del procés d’envelliment. Hem d’aconseguir que puguem envellir dignament al barri. Buscar sistemes entorn de l’autonomia personal. Un dels primers actes a què vaig anar va ser a una inauguració d’uns pisos tutelats. Pisos amb serveis específics a la consergeria per a les persones grans. Una assignatura que hem de desenvolupar.

Avui comença el Mundial de Rússia. Les trenta-dues millors seleccions futbolístiques del planeta s’enfronten per la corona que Alemanya va guanyar a l’Argentina a la pròrroga de la final de Rio de Janeiro fa quatre anys. La competició permetrà que el president rus, Vladimir Putin, blanquegi la seva imatge. El govern federal també espera que hi hagi una repercussió econòmica positiva, després d’haver invertit la xifra més alta de la història en construir i remodelar estadis sencers 10.800 milions de dòlars. ‘

El Mundial de Rússia, però, va néixer amb sospites de frau. La votació que va designar la seu va aixecar sospites sobre presumptes suborns a membres del comitè executiu de la FIFA i va provocar l’obertura de dues investigacions. A més d’aquesta cara fosca, l’amenaça ultra és el principal maldecap a nivell de seguretat. Els grups ultres russos són qualificats de dels més perillosos d’Europa i aquesta temporada han provocat diverses batalles campals.

Independentment d’això, el Mundial permet que es parli de Rússia arreu del món durant un mes. Tots els focus i l’atenció mediàtica es posen sobre un país que vol netejar la seva imatge, principalment a les societats occidentals. Les vulneracions de drets humans, de les minories ètniques i del col·lectiu LGTBI han estat denunciades per organitzacions com Human Rights Watch.

Cal recordar que Rússia ja va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern el 2014 a Sotxi. Aquests jocs van ser el punt culminant de la trama de dopatge dels esportistes russos que implicava el mateix estat rus. L’ex-director del Centre Antidopatge de Moscou Grigori Rodchenkov va revelar tota la trama i la implicació de Rússia en el dopatge dels seus atletes als Jocs Olímpics de Beijing del 2008 i als de Sotxi. Va exiliar-se als Estats Units perquè temia per la seva vida. De fet, el documentari de Netflix Ícaro explica el dopatge d’estat rus amb el seu testimoni.

Una elecció amb ombres
La tria de Rússia com a seu del Mundial no va estar exempta de polèmica. Les sospites sobre possibles suborns als membres del comitè executiu de la FIFA perquè votessin la candidatura russa van provocar una investigació interna de l’organisme, i una altra d’externa de l’FBI. A més, sospitaven que les principals oligarquies russes estaven implicades en la presumpta compra de vots a canvi de contractes milionaris.

De fet, la macrooperació contra la corrupció de la FIFA que va acabar amb la detenció de l’ex-president Joseph Blatter i diversos alts càrrecs va implicar que 22 membres del comitè que havien participat en l’elecció de Rússia fossin acusats de corrupció. La investigació interna de la FIFA va acabar en un informe esbiaixat, segons que va denunciar el seu autor, que va presentar la seva dimissió.

Rússia no és un país amb una gran tradició futbolística i el principal perjudicat de la seva designació va ser el Regne Unit, el bressol del futbol, que volia repetir l’organització del Mundial d’ençà de fer-ho el 1966. Els britànics eren els favorits, però a última hora la votació va fer un tomb.

Els ultres, una amenaça real
L’amenaça dels enfrontaments ultres als carrers de les ciutats russes és latent. Els greus enfrontaments entre ultres russos i hooligans anglesos a Marsella durant l’Eurocopa del 2016 són a la retina de la premsa britànica, que en alguns casos ha arribat a recomanar als afeccionats anglesos que no viatgin a Rússia. Aquells disturbis van acabar amb un centenar de ferits i tretze hospitalitzats, alguns en estat molt greu.

Enguany hi ha hagut autèntiques batalles campals amb els ultres russos com a protagonistes. El 22 de febrer, un Ertzaintza va morir a causa dels enfrontaments entre ultres de l’Spartak de Moscou i de l’Athletic als voltants de San Mamés, una batalla que va acabar amb cinc detinguts. També al País Basc, el 8 de desembre, ultres de la Real Societat i del Zenit de Sant Petersburg van provocar incidents dins i fora l’estadi d’Anoeta, amb un saldo de cinc ferits i tres detinguts.

El vandalisme i el racisme d’una gran part dels afeccionats russos són una amenaça real per a la competició. Rússia blindarà els estadis amb un enorme dispositiu de seguretat policíaca, més tenint en compte l’amenaça de possibles atemptats que hi ha respecte de qualsevol esdeveniment multitudinari.

Vulneració sistemàtica dels drets humans
És coneguda la poca tolerància de l’estat rus envers les minories ètniques i el col·lectiu LGTBI. Rússia té una societat majoritàriament conservadora en la seva moral i una legislació restrictiva. A més, el govern persegueix i reprimeix els activistes i els defensors dels drets humans i la llibertat de manifestació.

En un informe recent, l’ONG Human Rights Watch denunciava de manera contundent les vulneracions de drets humans i la implicació de Rússia en la guerra de Síria, per la qual cosa demanava el boicot de les autoritats a la inauguració del Mundial. Entre altres vulneracions, critiquen la ‘llei de propaganda gai’ russa perquè ‘viola els estatuts de la FIFA i les polítiques de no discriminació’. L’organització també s’ha queixat perquè la FIFA no hagi exigit modificacions de lleis a Rússia, la qual cosa ha fet en altres ocasions.

A més, Human Rights Watch  ha criticat la FIFA pel seu escàs control sobre les obres de construcció d’estadis de futbol a Rússia, en les quals han mort almenys 21 treballadors i en què també s’han denunciat casos d’explotació laboral. ‘Amb l’organització d’un dels esdeveniments més televisats del món, Rússia vol congraciar amb l’opinió pública i cerca respecte’, conclou l’ONG.

La candidata del PDECat a la batllia de Barcelona a les eleccions municipals del 2019, Neus Munté, vol liderar una ‘llista transversal i unitària’ de totes les formacions independentistes. Així ho ha expressat en la presentació del seu projecte de la ciutat, en un acte aquest vespre als jardins del Recinte Modernista de Santa Pau, davant més de 800 persones.

Munté calcula que una candidatura unitària amb ERC, la CUP i el projecte de Jordi Graupera pot vèncer l’actual batllesa i líder de Barcelona en Comú, Ada Colau, i frenar el creixement de Ciutadanss. D’altra banda, Munté també confia en incorporar les sensibilitats de JxCat, segons que han explicat fonts de la candidatura. En cas que fracassi la llista unitària, i que el PDECat s’hagi de presentar en solitari, la candidatura s’anomenaria ‘JxCat-Barcelona’.

Munté ha presentat el logotip i el lema de la campanya: ‘Remuntem Barcelona!’, amb les lletres ‘munte’ destacades damunt un fons groc. La candidata s’ha conjurat per sumar les diverses sensibilitats de l’independentisme en el seu projecte: ‘Pertanyo a una formació política que ha fet llistes unitàries, i ho volem tornar a intentar. Treballaré per sumar amb una candidatura que sigui guanyadora per a Barcelona’, ha argumentat.

Munté també ha aprofitat la conferència per entrar al cos a cos contra Colau, de qui ha dit que ha centrat el seu mandat ‘més en la ideologia que en les persones’. Ha afegit: ‘Em trobo cada dia persones que em demanen que evitem que torni a posar-se al capdavant de la nostra ciutat. Massa gesticulacions, ben pocs resultats. Temps perdut, deixadesa’. Sobre Ciutadans, ha criticat que és un partit ‘profundament contrari als trets més essencials del país i la ciutat’.

Així mateix, Munté també ha tingut paraules per a l’ex-conseller d’Interior Joaquim Forn, empresonat a Estremera, i que va ser tinent de batlle del 2011 al 2015, i regidor del 1999 al 2017.

Primeres propostes
Pel que fa al pla de govern, Munté ha dit que vol col·laborar amb la Generalitat i trobar un acord amb els agents socials per a establir un salari mínim de ciutat. S’ha declarat més partidària dels eixos verds que no pas de les superilles: ‘Des de l’alcaldia impulsaré un model de ciutat més habitable, saludable i amable, al servei de les persones’.

‘Hem de deixar de planificar només en clau de mandat i planificar a vint anys vista i ho hem de fer per tot el cicle vital de la persona’, ha afegit, i ha destacat que cal assolir un acord sobre el model de les escoles bressol. Munté també vol que Barcelona segueixi sent un pol d’atracció de negocis, de fires, de congressos, d’esdeveniments esportius internacionals i de turisme de qualitat. ‘Volem ser la porta logística del sud d’Europa i, per això, ens cal el corredor del Mediterrani, volem ser capital de les TIC i la internet de les coses, volem ser seu de congressos i fires, volem ser ciutat de cultura, de recerca i coneixement’, ha explicat.

L’ex-consellera de Governació Meritxell Borràs ha estat l’encarregada de presentar Munté en l’acte, que ha servit per fer una demostració de força de la candidata. També hi han assistit diferents consellers de l’actual executiu, com el titular de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, el cap del departament de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, o el d’Interior, Miquel Buch. També hi han anat representants de la direcció nacional del PDECat, com Marta Pascal i David Bonvehí; diputats de JxCat; l’ex-president del govern Artur Mas; i regidors d’altres formacions com el tercer tinent de batlle, Jaume Asens, Carmen Andrés (PSC) o Jordi Coronas (ERC), i tots els regidors del PDECat, així com els ex-consellers Ferran Mascarell i Francesc Homs; representants d’Òmnium i l’ANC; la muller de Forn, Laura Masvidal. També hi han anat membres de diverses entitats, associacions, empreses i plataformes de Barcelona.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha elegit José Guirao com a nou ministre de Cultura i Esport en substitució de Màxim Huerta, que aquesta tarda havia presentat la dimissió per l’escàndol arran d’un frau a la Hisenda espanyola. Així doncs, Sánchez tanca la crisi de govern i Guirao prendrà possessió del càrrec ben aviat. Ha agraït ‘de cor’ a Guirao el ‘pas endavant’ que ha fet i l’ha definit com un gestor cultural ‘apreciat i reconegut’ i com un home ‘solvent i creatiu’.

Quiero agradecer de corazón a José Guirao el paso al frente que ha dado hoy. Un apreciado y reconocido gestor cultural, un hombre solvente y creativo al frente del Ministerio de Cultura y Deporte. Tenemos mucho trabajo por delante.

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) June 13, 2018

Guirao és un gestor cultural i expert en art. Va dirigir el Museu Centre d’Art Reina Sofia entre el 1994 i el 2001 i fou director del centre social i cultural La Casa Endendida entre el 2002 i el 2014. Actualment era director general de la Fundació Montemadrid. És llicenciat en filologia hispànica i fou responsable de l’àrea de Cultura de la Diputació d’Almeria entre el 1983 i el 1987.

A més, és mecenes de la Fundació Federico García Lorca, de la Fundació Antonio Gala i de la Fundació Museu del Gravat Espanyol Contemporani de Marbella. Així mateix, és professor del màster de gestió cultural de la Universitat Carlos III de Madrid.

TEMA DEL DIA
Contrarestar. L’establishment político-mediàtic espanyol pretén presentar la condemna a Iñaki Urdangarin com un exemple de separació de poders i com a demostració que a Espanya la justícia és igual per a tothom. I en alguns casos aquesta afirmació es fa per contrarestar el discurs independentista que posa en evidència la manca de separació de poders, l’absència d’independència del poder judicial i el tracte injust que reben els presos polítics catalans amb la presó preventiva. Amb la condemna a Urdangarin intenten emblanquir un sistema judicial arnat i intervingut políticament fins al moll de l’os, sobretot a les altes instàncies.

Tot el cas Nóos ha estat conduït judicialment de manera que la casa reial espanyola en sortís indemne, encara que fos amputant-ne un membre, el que no tenia sang blava. Fill d’una família benestant basca, Urdangarin ha estat l’únic membre vinculat a la casa reial (en va ser exclòs) condemnat a la presó, mentre que la seva esposa, Cristina de Borbó, se n’ha sortit amb una multa i fent veure que no sabia res de tot allò que feia el seu marit. La condemna inicial de l’Audiència de Palma va ser de 6 anys i 3 mesos de presó, que més tard el Suprem espanyol s’ha encarregat de rebaixar a 5 anys i 10 mesos. Fins i tot el jutge instructor del cas, José Castro, ha qualificat de ‘saldo’ la condemna. La justícia no és igual per a tothom.

Malgrat tots aquests tripijocs judicials, la sentència deixa clar que va usar la seva condició de membre de la casa reial com a ‘trampolí’ per a fer els seus negocis il·legals. Ha estat condemnat per prevaricació, malversació, frau, tràfic d’influències i dos delictes fiscals. I, si no hi ha cap decisió del Tribunal Constitucional que ho impedeixi, haurà d’entrar a la presó que ell triï abans de cinc dies. No podrà ser a prop del seu domicili actual perquè ha esperat la ratificació de la condemna de Ginebra estant, no pas com a refugiat, sinó gaudint de les generoses estacions d’esquí del país, i no cal dir que no va haver d’anar a la presó preventivament. Ni li retiraren el passaport, tot i residir a Suïssa.

L’intent de separar Urdangarin de la monarquia ja va tenir un primer desmentiment amb l’abdicació precipitada del seu sogre, Juan Carlos I, que s’explica, en part, pel cas Nóos i uns certs escàndols cinegètics. I ara, amb el tracte penitenciari que rebrà, es veurà prou que no és un reclús més. Segons fonts judicials, és molt possible que d’ací a pocs mesos aconsegueixi un tercer grau per a sortir el cap de setmana o fins i tot, entre setmana, si hagués d’anar a ‘treballar’. No faltarà una fundació bancària o un consell d’administració d’una gran empresa de l’Íbex-35 que li faci un raconet.

Malgrat la propaganda oficial, desvincular el cas Urdangarin dels privilegis de què gaudia i continua gaudint la casa reial espanyola és un esforç inútil. El relleu accelerat de Juan Carlos I per Felipe VI ha aconseguit frenar la decadència d’una institució que cada vegada és més qüestionada, no solament a Catalunya sinó a tot l’estat espanyol. El discurs bèl·lic que va fer Felipe VI l’endemà passat del dia del referèndum, amb una duresa absolutament desmesurada, va ser un intent de recuperar popularitat entre els espanyols. Però el cas Urdangarin torna a posar les coses allà on eren. I utilitzar el seu tractament judicial i penitenciari, farcit de privilegis i tractes de favor, per avalar el tracte injust i inhumà de què són objecte els presos polítics catalans és immoral.

MÉS QÜESTIONS
Puig considera desactivat el conflicte per la llei del plurilingüisme. El president de la Generalitat, Ximo Puig, té coll avall que el nou govern espanyol no presentarà cap recurs d’inconstitucionalitat a la llei del plurilingüisme. Pel president, és evident que no hi haurà recurs perquè seria absurd que allò que era bo per a Catalunya al País Valencià no fos possible. ‘És un element de confrontació desactivat’, ha dit. Justament avui s’ha publicat al diari oficial de la Generalitat Valenciana la resolució de l’acord de la comissió bilateral Generalitat-estat per a tractar les discrepàncies sobre aquesta norma, una comissió que es va activar a instàncies del govern de Rajoy. ‘El govern [espanyol] anterior tenia una influència obsessiva del PP valencià, però és bastant absurd que allò que demanaven el PP i Ciutadans per a Catalunya ací a la Comunitat Valenciana no fos possible’, ha afegit.

Les Corts comencen els tràmits per a expulsar Camps del Consell Jurídic. Amb la sentència del cas Gürtel encara calenta, el ple de les Corts Valencianes ha acordat de tramitar una proposta de Podem per a canviar la llei de l’estatut dels ex-presidents de la Generalitat del 2002, amb la finalitat d’eliminar que siguin membres nats del Consell Jurídic Consultiu (CJC) i limitar els mitjans materials a la seva disposició. La intenció inicial de la iniciativa és expulsar-ne l’ex-president Francisco Camps. L’inici de la tramitació s’ha aprovat per unanimitat, tot i que la resta de grups ha recordat que encara hi havia d’haver molt debat durant el tràmit parlamentari, car hi ha punts d’acord i punts en què serà més difícil el consens. El més recelós és el PP però també el PSPV. Podem demana de substituir la condició de membres nats del CJC durant quinze anys dels ex-presidents per la de membres nats del Comitè Econòmic i Social (CES) durant un màxim de cinc anys i fixar supòsits de revocació del tractament honorífic i dels seus mitjans en cas de sentència condemnatòria ferma per delicte contra l’administració pública.

Atac feixista a Palma contra la rèplica de l’obra de Santiago Sierra.  L’extrema dreta ha atacat aquesta nit a Palma la rèplica de l’obra de Santiago Sierra, que representa retrats de presos, i que va ser censurada a Arco. L’obra s’havia instal·lat a la plaça d’Espanya com a punt de partida de la Setmana per la Llibertat d’Expressió. També han rebut els atacs feixistes la seu del sindicat STEI i Ca n’Alcover, amb pintades d’amenaça. L’Obra Cultural Balear ha fet un comunicat denunciant els atacs i demanant al PP i a Cs que deixin de ‘sembrar l’odi’. Així mateix, ha exigit a la nova delegació del govern espanyol a les Illes que s’acabi la ‘passivitat’ amb què tractava aquests temes la delegada anterior, Maria Salom.

La Conselleria de Cultura ja impulsa la creació de l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. La direcció general de Política Lingüística balear, dependent de la Conselleria de Cultura, ha emprès els tràmits previs a l’elaboració del projecte de decret per a crear l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics, d’acord amb l’esmena al pressupost que es va aprovar al parlament. L’organisme ha d’ajudar a garantir els drets lingüístics dels ciutadans en situacions de vulnerabilitat lingüística. Amb això, el govern pretén eradicar aquestes situacions, proporcionar a la població informació sobre els seus drets lingüístics i facilitar eines per a evitar actuacions contràries al respecte d’aquests drets.

Martí proposa de pactar la reforma de les pensions a Andorra. El cap de govern, Antoni Martí, vol implicar tot l’arc parlamentari en la reforma del sistema de pensions per garantir-ne el futur. Per això ha convidat els partits a reflexionar conjuntament i acordar algunes de les mesures que proposa la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS). Martí demana que no se’n faci política i creu que abans d’augmentar les cotitzacions cal reduir la despesa sanitària. El cap de govern enviarà una carta a les forces polítiques amb la seva petició. El consell d’administració de la CASS ha alertat que les reserves del fons de jubilació s’exhauriran el 2037 i per això ha proposat aquestes mesures. Martí ha admès que al final de legislatura és difícil de prendre més decisions, però ha advertit que hi ha una reforma que s’ha de posar en curs. ‘És veritat que és difícil, i tots ho hauríem de reflexionar’, ha afegit.

LA XIFRA
28 vegades són les que ha entrat la policia espanyola o la Guàrdia Civil al CTTI de la Generalitat de Catalunya amb l’excusa de cercar informació sobre el referèndum del primer d’octubre.

TAL DIA COM AVUI
El 13 de gener de 1946 va néixer l’escriptora i periodista Montserrat Roig. El seu activisme i compromís social es va reflectir en una frase: ‘La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.’

El ministre espanyol de Cultura i Esports, Màxim Huerta, ha anunciat la seva dimissió una setmana després de ser nomenat després que el diari El Confidencial hagi destapat que va cometre un frau fiscal de 218.322 euros quan era col·laborador d”El programa de Ana Rosa’ de Telecinco. En un primer moment, Huerta ha anunciat que no dimitiria: ‘No hi va haver mala fe’, ha explicat, després de parlar amb el president espanyol Pedro Sánchez.

En la seva compareixença, Huerta ha afirmat que es va sentir il·lusionat per l’encàrrec de Sánchez, però que ha pres la decisió de plegar perquè cal mirar cap al futur, pensant en la cultura i en la transparència en la política. ‘Ho faig sabent que sóc absolutament innocent’, ha dit. Ha reiterat que està al corrent dels seus pagaments amb Hisenda i que en aquell moment era legal la manera com va gestionar els seus diners i el pagament d’impostos.

Ha afegit que els atacs que ha rebut ‘pretenen minar el projecte de regeneració del president Sánchez’, i ha assegurat que no ho pensa permetre. Ha insistit que no es tracta d’un frau, sinó d’una multa retroactiva, i que l’ha pagada dues vegades: econòmicament i amb la seva dimissió. ‘La innocència no val res davant aquesta gossada’, ha sentenciat.

Sánchez s’enfronta a la primera crisi de govern una setmana després de nomenar els ministres. Com a ex-ministre, Huerta té dret a cobrar el 80% del salari durant el mateix temps que ha ocupat el càrrec, és a dir, una setmana.

En saber que Huerta va cometre un frau fiscal, Podem ha demanat la seva dimissió i el Partit Popular ha reclamat explicacions al Congrés espanyol. Per part del PSOE només s’ha pronunciat la portaveu al Congrés espanyol, Adriana Lastra: ‘Fa temps parlàvem de ministres que tenien els diners a paradisos fiscals, ara és una persona que va deduir una cosa que no podia per participar en programes’, ha afirmat en la seva defensa.

El frau, pel qual va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), es va cometre durant els anys 2006, 2007 i 2008. Durant aquest trienni, Huerta va facturar 798.521 euros mitjançant l’empresa Almaximo Profesionales de la Imagen SL, una societat de la qual era l’únic accionista i administrador. Una inspecció de la Hisenda espanyola va revelar que Huerta s’havia deduït com a despeses per activitat artística injustificada 148.702 euros. Finalment, la justícia va obligar-lo a pagar 365.938 euros per la liquidació dels tres exercicis, inclòs el recàrrec de la multa i els interessos pel retard. El TSJM també el va obligar a pagar les despeses del judici: 4.840 euros.

Segons la sentència, Huerta va tributar per l’impost de societats i no pas per l’IRPF, de manera que va evitar ‘els tipus impositius progressius i més elevats de l’IRPF’, ‘engreixant, a més a més, de manera indeguda el capítol de despeses’. L’impost de societat és del 25%; en canvi, l’IRPF és del 48%.

A més, la sentència és molt dura amb el ministre: ‘La conducta del subjecte infractor és culpable i la bona fe o inexistència de culpa, presumida per la llei, queda destruïda per la prova que ha actuat negligentment amb el resultat d’eludir el compliment de les obligacions fiscals tributàries en perjudici de l’erari públic.’

El programa ‘El foraster’ tornarà a TV3 a partir de la tardor amb la que serà la sisena temporada. L’espai tindrà novament al capdavant l’actor Quim Masferrer, que tornarà a recórrer Catalunya per descobrir els pobles i la gent del país. La continuïtat de programa era en perill, atès que TV3 va haver d’aturar produccions perquè tenia obert el conflicte de l’IVA retroactiu amb el Ministeri d’Hisenda espanyol i necessitava finançament. A més, ‘El foraster’ cercava un patrocinador que garantís la continuïtat de programa.

En aquest sentit, una de les primeres mesures del govern va ser la injecció de 20,4 milions d’euros a TV3 per a garantir la qualitat de la programació. A més, la cadena va guanyar el primer recurs dels tres que té oberts contra Hisenda per la qüestió de l’IVA, estalviant 59,7 milions corresponents al període 2012-2014 que l’estat espanyol li reclamava.

El programa, que es va estrenar el 25 de setembre del 2013, acumula més de 30.000 quilòmetres i ha visitat més de 60 pobles, a banda d’indrets com l’hospital Vall d’Hebron, el complex comercial Mercabarna, el convent de Sant Daniel o el barri barceloní de la Mina.

Des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’indica que el programa va tancar l’última etapa com a “líder indiscutible” de la seva franja. Els tres capítols més vistos de la cinquena temporada són el de Guils de Cerdanya, amb 626.000 espectadors i una quota del 23,1%; Castellfollit del Boix, amb 620.000 i un 24,7%, i Ascó, amb 585.000 i un 22,2%.