Vilaweb.cat

VÍDEO | ‘La dura veritat sobre la dictadura de Franco’: el documentari que Netflix no ha traduït

La plataforma audiovisual Netflix ha estrenat una sèrie documentari de cinc capítols anomenada Franco: The brutal truth about Spain’s Dictator (La dura veritat sobre la dictadura de Franco). El documentari explica, a través d’una investigació extensa, el “turbulent règim” dictatorial de Francisco Franco, que es va allargar durant dècades. Ara per ara, la sèrie tan sols es pot veure en alemany i amb subtítols en uns altres idiomes. Uns quants usuaris han denunciat a les xarxes socials que la plataforma no l’hagi traduïda ni tampoc no l’hagi publicitada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El primer capítol, titulat “L’ascens al poder”, explica com Franco esdevingué un dels dictadors més brutals de la història de l’estat espanyol. Un període, diuen, “que encara ressona a Espanya”. En el segon, detallen el període en què el dictador s’autoproclama caudillo de l’estat espanyol i s’instal·la, juntament amb la família, al palau del Pardo. A la resta d’episodis es relata el període immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial, les maniobres del dictador amb la política exterior i també prova de respondre qui fou exactament el dictador i com va aconseguir mantenir-se tant de temps en el poder.

The post VÍDEO | ‘La dura veritat sobre la dictadura de Franco’: el documentari que Netflix no ha traduït appeared first on VilaWeb.

Anxo Lugilde: “La depressió és una malaltia totalitària, és el Tercer Reich”

Anxo Lugilde (Lugo, 1970) es defineix com un “catagallec” que ha passat bona part de la vida entre Galícia i Catalunya. Periodista i politòleg, al Principat és conegut per les col·laboracions setmanals a la tertúlia del Via lliure, de RAC1, i per ser el corresponsal de La Vanguardia a Galícia i Portugal. L’apassiona la seva feina, però la depressió que pateix d’ençà de fa més de trenta anys l’ha obligat a fer unes quantes aturades. Com que l’audiència del programa es demanava què li passava, finalment va decidir de fer públic el seu cas. “Vull expressar el meu agraïment a Catalunya perquè és una bogeria el suport que la gent m’ha donat “, explica. Lugilde tenia por de les reaccions, però l’enorme majoria han estat de suport i agraïment. Ara, a més, ha escrit sobre la seva experiència al llibre La Vella Companya (Columna), en què relata aquestes dècades de lluita contra la depressió i fa una crida a deixar enrere la incomprensió, la ignorància, la discriminació i l’estigma.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Parleu de la depressió com la “Vella Companya”. Per què?
—El títol ve d’una expressió de Xosé Manuel Beiras, dirigent històric del nacionalisme gallec i pioner en la sortida de l’armari de la depressió. Diu que és qui fa els encàrrecs de la mort i que quan t’agafa, sempre és allà, esperant. La meva adaptació és una reacció a l’expressió anglosaxona que feia servir Churchill: el gos negre. Dir “companya” em sembla molt més llatí… És com aquell amic de l’escola que era una paparra i que a més et feia la vida impossible. I li dic “vella” perquè torna moltes vegades.

Fa més de trenta anys que la patiu. Com va aparèixer?
—De petit, quan encara vivia a Catalunya, vaig tenir un problema psicològic, que no era una depressió, però que sí que em va condicionar una mica i potser és una part de l’origen: el 1974, a la primera escola, em van lligar la mà esquerra a la cadira per a escriure amb la dreta. Però vaig tenir una infantesa normal… Als vuitanta, quan ja vivia a Lugo, vaig viure molt malament el divorci dels meus pares, que devia ser el primer de la província. Tenia catorze anys o quinze i em rebel·lava contra la tirania franquista del meu pare, però se’n va anar i em vaig quedar sense el poder que volia enderrocar. A divuit anys, de sobte, em van aparèixer contractures a les cames i a l’esquena i marejos.

Llavors us van diagnosticar la depressió.
—El psiquiatre ens va dir que era un quadre d’ansietat, però el metge, Laureano Álvarez, li va dir a la meva mare que era una depressió. Per mi, la depressió és una malaltia totalitària, és el Tercer Reich. Seguint aquesta metàfora, aquest metge va ser com Churchill, als anys trenta, avisant del perill que implicava Hitler i el rearmament d’Alemanya. Jo sentia una cosa molt fosca, com si fos en una caverna. I si avui hi ha estigma, discriminació i incomprensió cap al depressiu, imagina’t durant els vuitanta a Lugo…

Dieu que la depressió us va causar contractures i marejos. De quines altres maneres s’ha manifestat aquesta somatització?
—Des de la meva definició d’usuari, la depressió és una malaltia de l’ànima que es manifesta amb mecanismes químics al cervell i que et pren les ganes de viure. Això es manifesta físicament de maneres diferents en òrgans diferents. Una part o tot el cervell treballa en contra teva i fa que tinguis contractures a les cames. He estat coix per la depressió, i no és una cosa estranya. Durant aquests trenta anys, he tingut períodes de treva i no em va atacar el cervell fins el 2013.

“He estat coix per la depressió, i no és una cosa estranya”

De quina manera?
—Bloca el cervell i et quedes en blanc. Em vaig quedar en blanc en directe dues vegades: una a la televisió gallega, i una altra, al Via lliure. I m’han passat coses com ara no poder seguir una conversa perquè em perdia, mirar l’Excel que sempre faig servir i veure tan sols uns forats i no saber què fer-ne, anar al metge i no ser capaç de relacionar el codi que t’han donat a la sala d’espera amb el de la pantalla… Una vegada, vaig estar dues hores a la Gran Via sense saber on anava, i hi era al davant. O coses com no poder agafar un autobús per no saber com pagar, provar de pagar amb la targeta de Barcelona a Santiago…

Són símptomes que, en general, no ens imaginem. Per què en sabem tan poc?
—És molt bèstia que no se sàpiga. En el meu cas, els símptomes físics van ser els primers… És increïble la poca cosa que la societat sap de la depressió, és esgarrifant. A vegades, en sabem més de malalties rares que afecten poca gent. No vull menystenir-les, però la depressió afecta centenars de milers de persones. Aquest desconeixement és molt perillós perquè condiciona la resposta de la gent, que no sap el patiment brutal que es pot sentir. I això agreuja la incomprensió i l’estigma.

Al llibre també parleu del suïcidi.
—En estadis més lleus, la depressió es manifesta en tristesa i abatiment, després, en no tenir ganes de viure. I en casos més bèsties, la Vella Companya arriba a nivells totalitaris i controla el cervell: vols morir-te i penses en el suïcidi perquè no pots aguantar el patiment i el veus com a via de sortida. Entre les causes de suïcidi, la depressió és la fonamental, i també és la principal causa de mort no natural a Espanya. Veig molta prevenció d’accidents de trànsit, però de prevenció de suïcidis* no veig res. Té una part terrible i diabòlica. Penses en el suïcidi com la manera d’escapar i és una idea que et pot resultar fins i tot relaxant. Jo mirava els horaris dels trens, i no era per viatjar-hi… I aquesta idea em resultava relaxant, feia que m’acabés adormint. La vocació final de la depressió és exterminadora.

Joanjo Garcia: “El suïcidi hauria de passar de l’espai privat al públic, com s’ha fet amb els maltractaments”

Heu lluitat contra la malaltia a través de la psicoteràpia i el tractament psiquiàtric i el 2019 també vau participar en un assaig clínic amb al·lucinògens que va ser molt important en el vostre procés. En què va consistir?
—Estic molt agraït a l’Hospital del Mar i a l’empresa britànica Compass, que feia l’assaig. Era una prova de la psilocibina, un antidepressiu revolucionari que pot arribar al mercat d’aquí a dos anys. Te’n prens una sola dosi, amb un procés de preparació psicològica previ i de treball posterior. No has de prendre cap antidepressiu en aquell moment i, quan te’l prens, et provoca una catarsi, una mena de viatge. En el meu cas, va ser un viatge al llac Titicaca, que havia visitat anys enrere. Se’m va aparèixer molta gent, sobretot Castelao, el pare de la pàtria gallega. Em va llegir la cartilla! [Riu.] Vaig sortir transformat i després de fer molta feina posterior, caminar, nedar i cuidar-me físicament, em van donar l’alta en un informe que parlava de recuperació absoluta. Ja no prenia cap medicament, malgrat que uns mesos abans m’havia arribat a prendre onze pastilles diàries.

“La vocació final de la depressió és exterminadora”

Però la pandèmia us va fer recaure.
—Com que la meva recuperació tenia un vessant molt relacionat amb l’exercici físic, el confinament em va afectar molt. Va ser el tercer episodi fort en cinc anys. Va ser molt perillós i em costa força de superar-ho… La pandèmia ha tocat la por, la incertesa, el fet de perdre l’esperança en el futur, el fet de no relacionar-se… Després del confinament, em costava molt d’interactuar, i quan el depressiu és molt dins de si mateix, és perillós. I hi ha moltes mancances, com ara la manca de psicòlegs a la xarxa pública. Em van ingressar al centre d’aguts de l’Hospital del Mar i em van tractar molt bé, però en tot un mes mai no vaig rebre la visita de cap psicòleg. La part de la psicoteràpia està més oblidada, tot està molt medicalitzat.

Vau passar per dos ingressos. Com els vau viure?
—La primera vegada va ser molt dura. Sentia que havia caigut en el fons més fondo de la societat. I era en un moment molt dur de la pandèmia, sense visites. Hi havia entrat voluntàriament, però renuncies a la llibertat, estàs reclòs. Em va servir per a agafar forces per a tirar endavant. Quan tens una malaltia i estàs malament, t’ingressen. Doncs amb això, igual… La depressió és una malaltia com qualsevol altra, però no és a la cama o al cor, sinó al cervell.

Socialment costa de veure-ho així. Els centres psiquiàtrics estan molt estigmatitzats.
—Hi ha gent amb diferents patologies, algunes de molt bèsties, però no hi ha corretges, camises de força ni porres. Ara hi ha submissió química: Rivotril en grans quantitats. És millor això, però s’ha de combinar amb psicoteràpia. Els medicaments tenen molts efectes secundaris i en un primer moment agreugen els símptomes. L’adaptació a un antidepressiu potent és molt dura.

Al llibre parleu de la sensació d’impotència i fins i tot vergonya per haver recaigut.
—Em va causar una gran desesperació. El psicòleg em va dir que la primera vegada que vaig anar a la consulta estava pitjor que mai, però que les recaigudes, sobretot l’última, eren la cosa més perillosa. Llavors em va demanar de signar el compromís de no suïcidi. Vaig trigar dies a fer-ho… No és que estigués pitjor, sinó que la successió de recaigudes em duia a una desesperació que em feia no poder més.

“La depressió és una malaltia com qualsevol altra, però no és a la cama o al cor, sinó al cervell”

Volia demanar-vos també quin paper creieu que ha jugat l’àmbit laboral en el vostre cas. Al llibre, parleu força de la feina i de l’angoixa que us va causar el fet de patir censura i menysteniment als mitjans gallecs per haver estat crític amb Núñez Feijóo. Com ho heu viscut?
—La qüestió de la professió pot ser ambivalent. Estic vetat per la Xunta, m’han fet fora o he hagut de renunciar a totes les meves feines a Galícia per pressions molt bèsties. No tinc la depressió per això, però tenir el govern del teu país en contra i, a sobre, haver de llegir que és un govern democràtic i de centre és frustrant. M’ha posat les coses molt difícils… A més, el periodisme té molts factors d’estrès i hi ha molts companys que passen per això. Però seria depressiu encara que tingués una altra feina, perquè se’m va manifestar abans i perquè la feina m’ha donat moltes coses bones. El suport que m’han donat a La Vanguardia ha estat un dels factors que m’ha permès de sobreviure, juntament amb el suport del meu entorn, parella i amics. Però crec que els periodistes encara estem més discriminats en aquest sentit.

Per què?
—Un artista, un escriptor o un intel·lectual pot dir que té depressió i gairebé que forma part del personatge… Nosaltres, no. Tinc amics que diuen que quan em reincorpori quedaré condicionat perquè he dit públicament que tinc una depressió i això pot restar-me credibilitat. Com si fóssim màquines… Cal que els periodistes fem aquest pas perquè, a més, sabem comunicar, i els depressius no hem aconseguit de comunicar bé com és la nostra malaltia i què significa.

Parleu del suport que heu rebut. Com d’important és la xarxa afectiva en aquests casos?
—Sóc un privilegiat en aquest sentit. Penso molt en el depressiu que està sol, i n’hi ha molts. Si no tens algú que t’agafa i que no et deixa anar, és massa perillós. Són processos molt llargs en què la gent es cansa. Quan estàs malament, tens un mur i ja et poden dir allò que sigui… És molt desesperant per a la gent que acompanya, i no tothom hi té traça. Encara que hi ha moltes excepcions, hi ha més comprensió per part de les dones. Són més sensibles i entenen millor el patiment. Encara som molts els qui hem estat educats en el mite del mascle ibèric, que no pot patir una cosa que no és física.

“Els depressius no hem aconseguit de comunicar bé com és la nostra malaltia i què significa”

Com esteu, ara?
—Surto d’un estat totalitari, que és la malaltia, a un de democràtic, la recuperació o guarició. És un procés molt complicat i es fan passes enrere i hi ha cops d’estat, conspiracions, aldarulls… Però també hi ha moviments socials i polítics en què es guanyen espais de llibertat. Escriure i promocionar el llibre em va bé. Jo, que sóc gallec, individualista i minifundista, he descobert que ajudar la gent, quan, a més, també t’ajudes a tu mateix, és la cosa més bonica. Intento de fer de portaveu de tots els camarades depressius sense veu i fer un combat cívic contra la discriminació i l’estigma.

De fet, convideu a sortir de l’armari de la depressió.
—M’ha anat molt bé, tot i que hi ha gent a qui no. És important de tenir les forces. Ho he fet en el camí cap a la democràcia, però si ets presoner en un camp de concentració de la Vella Companya, la primera cosa és sobreviure. Col·lectivament, dir-ho és la millor cosa, perquè la Vella Companya ens vol amagats a l’armari perquè així pot avançar. Fora de l’armari, podem lluitar contra la incomprensió. Per què hem d’acceptar que ens discriminin? Les persones que tenim projecció pública tenim el deure cívic de fer el pas. Quim Monzó, per exemple, m’ha donat molt de suport a les xarxes.

Però expliqueu que durant la vostra vida també heu sentit opinions de gent que no ho acaba d’entendre. De quina mena?
—El pitjor moment és quan et fan culpable. I com que tu vols flagel·lar-te, per a un depressiu és meravellós: “És culpa meva, sóc un desastre.”

Es diu que aprendre a gestionar certs pensaments o canviar creences pot ajudar molt. Fins a quin punt això és controlable per part d’algú amb depressió? A vegades, certs missatges socials fan responsable aquesta gent?
—Una mica de tot. Pots no haver gestionat bé les emocions, però tampoc no has rebut cap educació per a saber-ne. Hi influeixen les circumstàncies, també sembla que hi pot haver factors genètics… Però no està clar, és esgarrifós el desconeixement que hi ha sobre el cervell. No sé si aquesta situació en què tot se soluciona amb pastilles és bona per a les farmacèutiques i per això som on som. I no hi ha un perfil de depressiu. En té gent que no ho diries mai, amb una bona posició social, professional i afectiva. Si li pot tocar a qualsevol, la societat s’hauria de prendre seriosament la qüestió. És una bomba de rellotgeria.

“La Vella Companya ens vol amagats a l'armari perquè així pot avançar”

*Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents

The post Anxo Lugilde: “La depressió és una malaltia totalitària, és el Tercer Reich” appeared first on VilaWeb.

Sant Carles de la Ràpita vota si es canvia el nom per “la Ràpita”

Avui, al pavelló firal de Sant Carles de la Ràpita es farà una votació per a decidir si es canvia el nom del municipi per “la Ràpitao es conserva l’actual. Hi podran votar de 9.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00 els més grans de setze anys empadronats al municipi abans del 25 d’agost de 2020. L’ajuntament s’ha compromès a canviar el nom oficial si l’opció de la Ràpita guanya amb més del 20% del cens.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les opinions són diverses: hi ha qui vol mantenir el nom que ha sentit tota la vida i qui prefereix un nom que no porti cap rei al davant. “La Ràpita” és el nom de la localitat d’ençà de l’edat mitjana, però al segle XVIII es va canviar per “San Carlos” coincidint amb la construcció d’un port i un canal, impulsats per Carles III, per connectar la badia dels Alfacs amb el riu Ebre. Amb l’arribada de la Segona República espanyola, va passar a dir-se “Sant Carles de la Ràpita”, però ara al carrer hi ha debat i alguns volen tornar a “la Ràpita” original.

El 20 de setembre va començar una campanya institucional per a incentivar la participació dels ciutadans. “És una oportunitat històrica que hem d’aprofitar per donar resposta al debat identitari que fa moltes dècades que hi és”, ha exposat el batlle del municipi, Josep Caparrós.

The post Sant Carles de la Ràpita vota si es canvia el nom per “la Ràpita” appeared first on VilaWeb.

Doncs fas prou gràcia, per ser una dona

Al primer capítol de Seinfield, sèrie multipremiada i història contemporània de l’humor, el protagonista, comediant de stand-up en un club nocturn, comença a explicar davant del micro: “A la tele m’ensenyen els detergents que treuen taques de sang…” El públic riu, expectant. “No trobeu que és una imatge violenta?” El públic torna a riure. “Taques de sang!”, s’exclama el còmic, incrèdul: “Va, home! Si tens una samarreta plena de sang, potser ara mateix rentar la roba no és el teu problema principal.” Una gran riallada esclata des de l’escampada de tauletes redones.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Si vas al detall, són hòmens i dones que es peten de riure. I ho especifico perquè les dones hem après a riure, de coses així, vull dir a riure de les coses que fan riure els hòmens. Si voleu, aprofito l’exemple: perquè, d’entrada, qualsevol espectadora de Jerry Seinfield, davant de la primera frase –els detergents que treuen taques de sang– para l’orella amb un interès particular, més quotidià i menys enrevessat que el que portarà a la culminació de l’acudit. Però a mig camí –“No creieu que és una imatge violenta? Taques de sang!”–, pam: ha de reconduir l’imaginari de la seua realitat i posar-lo en mode “universal”: ah, és això. Això és el que ha de fer gràcia. És clar, és clar, una samarreta plena de sang, ha, ha, què més podria ser? Sí que són exagerats, sí, aquests dels detergents.

Qualsevol podria dir aquí que dona, parles de fa trenta anys, el món de l’humor ha canviat molt, i també seria un acudit, però potser només ens faria gràcia a les senyores. Sobretot a les de la generació X en amunt, que hem après a riure les gràcies dels humoristes com a alteritat, partint de premisses com que a les dones no hi ha qui les entengui, que xerren massa, que fan esperar massa, que van al lavabo de dues en dues, quin misteri –el públic es peta–; dones vistes des de la mirada dels hòmens –com en l’art, com en el cine, com en la literatura–, dividides entre desitjables i no desitjables, entre consorts, mares i sogres. I ara sí: és evident que l’humor ha evolucionat, que hom ja no riu del mateix que anys enrere, però quan afirmem aquestes rotunditats ho fem pensant en l’humor concebut i servit per hòmens, senzillament perquè són els únics que han tingut prou recorregut per “evolucionar”.

Oh, és que tampoc no n’hi ha tantes, de còmiques, també se sol dir, que elles no hi tenen tanta tirada. Tu diràs: les aspirants saben que per arribar al mateix punt que els seus companys, han de fer-se valdre el doble. Saben que han de fer el doble de camí que un nano “graciós” perquè les vulguin fitxar als programes, on, a més a més, només hi haurà una plaça “de noia”; saben que els requeriran l’aval del riure masculí per a ser considerades prou bones, perquè és en l’espectador home (cis i hetero) que pensa qui lloga i contracta humoristes –com qui lloga i contracta tot quisqui que ens passa per la vista. Saben, a més, que el públic els carregarà la responsabilitat de representar totes les còmiques del món, i que si en falla una, fallen totes: ja t’ho deia jo, que les dones no saben fer riure. I amb aquesta pressió, apa, ara puja a l’escenari i procura que el teu aspecte físic, que sempre serà qüestionat –en directe, en diferit, a les xarxes–, no distregui l’atenció de l’audiència. I si malgrat tots els esculls tenen èxit, encara s’hauran de sentir dir si se l’han escrit elles, el monòleg, el guió, la imitació, o que fan molta gràcia, per ser ties, figurant que és un elogi.

Tot això ho expliquen monologuistes, guionistes, imitadores, dibuixants satíriques, per poc que algú hi estigui interessat. I qui hi està interessat normalment són altres dones, entrevistadores, podcasteres, creadores de contingut que s’ho munten pel seu compte i a les quals la seua audiència –majoritàriament dones, també– no els estarem mai prou agraïdes. Com a públic que sóc de la generació X, no ha estat fins sentir les còmiques d’avui –catalanes, espanyoles, angleses, americanes– que m’he adonat de tot el que em deixava de cobrir l’humor “universal”, i això que avui només parlo en binari, per simplificar. Gràcies a elles he pogut riure de la meitat de la realitat que em faltava i encara una mica més, sense exercicis de transposició, des de la mateixa banda. No de res de l’altre món, de coses tan quotidianes com el partit de futbol i les canyes amb els amigatxos en l’humor tradicional: d’exhibicionistes d’escola, d’onanistes de platja, d’arrambadors de ceba tendra al transport públic; d’accidents amb la regla, d’embarassos, de violència obstètrica; de violència masclista, de terror sexual, de sexe no volgut en general. L’altra cara de l’alegre anecdotari de l’home caçador que ha fet riure tantes generacions.

Diuen que les dones, tal com ens han educat –més val caure en gràcia que ser gracioses–, ens costa més de riure’ns de naltros mateixes. Però és que ja ho tenen, això, els col·lectius històricament oprimits. I és per aquest motiu, que l’humor autoreferencial ens fa tanta falta, per aquest component de descompressió contra unes opressions seculars. De fora l’anomenen humor feminista, o femení, perquè tot el que fan les dones és marcat –a diferència de l’humor tradicional, que ningú no ha tingut mai la necessitat de qualificar-lo de masclista, sexista, homòfob o capacitista, quan era el cas, o simplement d’humor masculí quan no l’era. Deixem-nos estar: les humoristes d’avui parlen de tot i parlen de molt, perquè tenen el doble de feina acumulada, que és la que ens faltava a la resta de tindre en compte. Busquem-les, anem-les a veure monologar, escoltem-los els podcasts, lloguem-les, donem-los feina, fem-nos el favor. Contractem-ne més d’una per programa, que no enrampen. Eixamplem d’una vegada el nostre camp de visió a una realitat que empeny amb força, però que encara es troba a una distància sideral d’aquell cinquanta per cent que sempre és massa demanar.

The post Doncs fas prou gràcia, per ser una dona appeared first on VilaWeb.

Carles Casajuana: “El poder és gas i no se sap ben bé qui el té”

Carles Casajuana ha publicat la novel·la Últimes notícies del Chaco, en què explora dos conflictes contemporanis ben diferents: la preservació dels pobles indígenes amenaçats per la cobdícia i les problemàtiques dels nous models familiars, en aquest cas, d’una parella de lesbianes. L’escriptor els fa coincidir a través d’allò que més el diverteix, una barreja de punts de vista, de mirades polièdriques, que mostren la cara fosca de tot plegat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La conversa deriva cap a la seva experiència com a membre del cos diplomàtic. D’ençà de ben jove, ha ocupat diferents posicions en països ben diversos: Bolívia, Nova York, Malàisia, el Regne Unit… Ha estat a prop del poder, que defineix com a gasós. Recomana de no descartar mai l’estupidesa i l’atzar quan analitzem les decisions polítiques. Actualment és articulista a La Vanguardia, en què escriu sobre l’actualitat. Una actualitat que també comentem: des del seu pas per la Moncloa amb Zapatero fins al possible retorn de Puigdemont. Això sí, no ens oblidem de parlar de la seva estimada Àsia i menys de Kuala Lumpur.

Que voleu explicar a Últimes notícies del Chaco?
—Som en un moment d’una gran transformació. Això és una obvietat. És un moment de canvi molt accelerat, que fa que hi hagi una tendència a tornar a les arrels. Ara llegim aquesta mena de novel·les, potser perquè sentim la necessitat de refugiar-nos. La complexitat ens fa buscar la seguretat. En canvi, jo agafo el camí oposat i provo d’assumir literàriament allò que hi ha. He escollit dos conflictes: un de públic i un de privat.

Comencem pel conflicte públic.
—És un cas d’acaparament de terres, que són més freqüents que no ens pensem. El món s’ha fet petit, totes les empreses surten a fora, no queden espais verges. Tot s’hi val. Això fa que no quedi un punt verge al món i origina tensions i problemes, perquè en aquests llocs hi viu gent. Em va interessar d’agafar un cas extrem. Volia retratar aquesta complexitat d’una manera senzilla, llegidora i entretinguda.

El privat és sobre el conflicte que té una parella lesbiana amb l’avi, que no reconeix el nét…
—No som conscients de l’enorme canvi del model familiar que ha representat l’aprovació del matrimoni homosexual. Em sembla un canvi tan important com l’arribada dels anticonceptius o la llei del divorci. Fa natural un seguit de coses que tothom sabia que existien, però que es mantenien en un segon terme, que la gent no tenia dret de viure amb normalitat. Aquests canvis creen conflictes nous, conflictes que fa deu anys eren impensables, com que un avi no reconegui un nét com a seu. A vegades, ens fem la il·lusió que d’un cop de ploma es pot canviar el món, i una llei s’aprova i ja està. Però les mentalitats, no les canvies així, i et surt l’avi Constantí de torn i et diu que aquell nen no és nét seu. I canviar la mentalitat de l’avi Constantí no ho fas per decret. Els canvis es fan, però després hi ha un retrocés, que origina uns conflictes. Em semblava que la combinació del conflicte públic i el privat servia per a fer una novel·la.

Entre els diferents punts de vista, apareixen les ONG. No hi sou especialment crític.
—Em fascina que el món s’ha fet petit, no queda ni un racó verge, la cobdícia de les grans empreses arriba a l’últim indret del planeta, però al cap de deu minuts ja hi ha una persona d’una ONG que diu: “Escolti, si fa això, sortirà en un diari digital.” Tot té una certa esperança. També hi ha una certa desesperança perquè la novel·la és sobre la cara fosca del progrés.

Com és aquesta cara fosca?
—És evident que l’explotació de la soja, per exemple, en aquests llocs és progrés i fa que molta gent pugui viure, que les coses millorin, però té una cara fosca. Quina? Que estirem més el braç que la màniga amb la naturalesa i ho pagarem. El progrés ens pren amb una mà allò que ens dóna amb l’altra. Avancem, però continuem llegint Montaigne i ens continuem trobant els mateixos entrebancs. Amb mòbil o sense. La vida humana és la mateixa i els maldecaps continuen essent els mateixos. Sempre ens trobem amb el dolor, la malaltia, l’enamorament, la solitud… El progrés transforma el món, però crea problemes nous.

A vegades sembla que anem a la catàstrofe total.
—No sóc pessimista. Aquests darrers vint anys, milions de persones han sortit de la misèria. Avui, el 80% de les nenes del món estan escolaritzades. No és cap ximpleria. L’esperança de vida al món és de més de setanta anys. Fa quatre dies, la gent es moria a quaranta anys. Això és importantíssim. Però tot té el seu preu.

Si ho mireu amb xifres absolutes, veieu aquestes dades positives. Però, i si mireu al vostre voltant?
—Tenim el tercer món aquí al costat. Hi ha molta gent aquí que viu molt malament, amb una precarietat enorme.

Us ho heu passat bé fent la novel·la?
—Un moment, això exigeix feina!

Però si agrada, diuen que la feina és menys feina.
—Sí, però hi ha una cosa que m’agradaria explicar. Jo miro d’escriure d’una manera molt clara, molt senzilla. No renuncio en cap moment a la precisió ni a descriure tota la complexitat d’allò que vull dir. Això exigeix una certa feina si vull que sigui llegidor. El producte final potser sembla molt més senzill que no és realment. Ho dic perquè, per influència del castellà, hi ha gent que sent una certa admiració per una manera d’escriure més complicada. Nietzsche ho deia i després ho va repetir Borges: “Hi ha els que mouen l’aigua perquè sembli profunda.”

Us preocupa que aquesta senzillesa, o claredat, sigui malinterpretada?
—Malinterpretada mai, però menystinguda, sí. Pot ser-ho. No dic que ho sigui. [Riu.]

En aquest univers que descriviu, hi ha situacions que poden semblar tòpiques: l’amant, la prostitució. Els mecanismes de poder són així de diàfans?
—Ho són. El pots vestir més, però el mecanisme és aquest. Pot semblar caricaturesc. En situacions així, cadascú juga les seves cartes. Aquests mons són molt primitius.

Aquesta diferència de punts de vista, hi ha un moment que la presenteu en una forma de diàlegs simultanis molt interessant.
—És una mica cinematogràfic. El diàleg se superposa i corre la pilota. Vaig decidir de fer-ho simultani, però ordenat, que s’entengui el relat. Si el lector ho pot seguir en trenta pàgines, li dono una empenta. És divertit i t’estalvies molt de temps. La història es mou amb rapidesa i evites moltes reiteracions.

Sou un escriptor que us heu passat la vida fent de diplomàtic. La vida de diplomàtic és mítica. És tan de pel·lícula com sembla?
—Sí i no. És una vida amb un cost tremend. Un és d’on són els seus amics i jo tinc amics a totes les capitals que he trepitjat. Vas deixant la vida a trossos. És una vida que es combina molt bé amb escriure. Primer, perquè tens temps, que en una situació normal et llevaria la vida de cada dia, i després perquè és un ofici que t’estimula el sentit de l’observació, perquè la necessites per fer la feina. És una que com a novel·lista em serveix. Els conflictes tenen raons diferents, amb punts de vista oposats. Cadascú té les seves raons i observar això em diverteix. Com a diplomàtic, has d’aprendre a fer-ho.

Quina vida fèieu?
—La primera característica que té la vida de diplomàtic és que vius fora. No ets ni turista ni immigrant. És una cosa molt diferent perquè quan t’arreles, et treuen. A més, et treuen voluntàriament perquè ja no ets dels “nostres”, ja ho veus tot massa del punt de vista “d’ells”. En principi, quan ets allà has de fer un esforç per a veure-ho com ells, per a entendre’ls. Ho fas, però és un procés molt complicat, és d’immersió. Jo sóc diplomàtic de vocació, m’ha apassionat ser-ho. T’has d’oblidar de moltes coses, renuncies a molt. Fas amics, crees lligams personals. I després te’n vas…

I quan te’n vas, què passa?
—Deixes una part de la teva vida i tornes a començar en un altre lloc. Tornar a començar implica canviar un seguit de coses que tens resoltes, coses que són molt subtils, però que fan que t’hagis d’inventar de nou. Has de crear-te una xarxa de relacions que et permeti una vida normal. Ho has de fer durant una durant tota la vida i amb tota la família. Cosa que ho dificulta, perquè no tothom fa el mateix procés ni amb la mateixa rapidesa. Sobretot els fills, que no en tenen cap culpa. És una professió maca, però que té uns inconvenients, a vegades et trobes amb situacions dures.

Com per exemple?
—A Bolívia, la meva primera destinació. Tenia vint-i-cinc anys i quan vaig arribar, l’ambaixador em va portar al que seria el meu pis i allà m’esperava la vídua del propietari, un polític local molt conegut que havien assassinat feia deu dies. Marcelo Quiroga Santacruz, un gran polític. Hi havia confinament nocturn de debò, a les nou, sonaven trets i mataven gent. Al cap de quatre dies, trobava gent que volia que l’ajudés a fugir. Parlem d’una dictadura tremebunda. Era l’època d’en Videla a l’Argentina, d’en Pinochet… Però tant és, arribes a un país i hi ha unes situacions a què t’has d’adaptar sol o amb poca gent més.

Dels països on heu estat com ambaixador: Bolívia, Malàisia, el Vietnam, el Regne Unit… Quin preferiu?
—No he estat al Vietnam, vaig fer d’ambaixador en aquest país però de Kuala Lumpur estant. He anat a tot arreu com si m’hi hagués de quedar tota la vida perquè és l’única manera de fer-ho. L’únic lloc que no em va interessar i del qual me’n volia anar van ser les Filipines. Potser m’identificava amb la població local, és un país en què tots volen anar-se’n. Quin m’agrada més? A Nova York, m’hi veia tota la vida, aquell món de les Nacions Unides m’atreia. Però després vaig anar a uns altres llocs. Era a Kuala Lumpur i m’hi podia quedar tota la vida, allò era deliciós. Londres, també, ara hi tinc les filles.

Doncs us quedeu amb Malàisia?
—Malàisia encara l’enyoro. He arribat a la conclusió que hi havia una mena d’addicció olfactiva.

Vejam, això existeix?
—Quan vivia a Kuala Lumpur, era una ciutat de jardins, ara no, perquè hi han construït molt. Vivíem en una casa amb un jardí preciós. Hi havia unes puputs que et despertaven al matí. Allà, la sortida del sol és automàtica, és un minut. Ara és de nit, et distreus un moment, i és de dia. És una irrupció que és com una òpera: animals, olors… Les olors dels jardins de Kuala Lumpur se’m van arribar a posar al cervell. Era un lloc deliciós. La gent és amabilíssima, n’aprens molt. L’Àsia té una manera deliciosa d’evitar els conflictes. A l’Àsia són molt realistes. Vist d’aquí potser són estratosfèrics. Allà, no han fet la Revolució Francesa i els semàfors van arribar molt tard. La idea d’un semàfor no és realista per ells, la vida funciona d’una altra manera.

Com?
—Doncs si hi ha un camió de divuit tones i sóc un cotxe molt ràpid, puc passar, però si no, val més que m’esperi. Això es projecta a totes les esferes de la vida. Dic que ells no funcionen amb semàfor sinó amb rotonda. S’adapten i aprenen a adaptar-se. És allò que ensenyen als nens. Aquí, plantes un roure, creix i no es mou mai. És rígid i es fa vell. Allà, és la palmera, i quan hi ha un temporal, es doblega, i després torna a posar-se dreta. Això ho tenen com a metàfora de la seva manera de viure. Eviten els conflictes i conviuen així.

Ací pot semblar que això vol dir més submissió?
—Ho pot semblar, però no és així. Per exemple, és fascinant el concepte que tenen de la monarquia. Malàisia són tretze estats que es van confederar. Nou monarquies i quatre repúbliques, que tenen governadors. Les nou famílies fan torns i cada cinc anys hi ha un rei diferent. Quan exerceix de rei, li tenen una deferència, si no ho és, no. A l’Àsia aquestes coses estan molt interioritzades. Aquí tenim una tradició cultural molt diferent. Quan descobreixes l’Àsia, t’atrapa molt, i si t’atrapa, és fascinant. És una manera de viure diferent i, segons com, més senzilla, més adaptada a la realitat. Costa temps d’entendre.

Us fascina?
—M’agrada estudiar els llocs. Una de les coses que vaig descobrir –que, com les grans obvietats, costa fins que no ho descobreixes– és que allà no tenen identitat personal, com aquí, sinó que tenen el concepte d’identitat col·lectiva. No hi ha igualtat de condicions, no pots fer el mateix si ets xinès que si ets malai. Cadascú té les seves normes, i després hi ha un concepte de socialització de la comunitat molt alt. Molt. Si hi ha un fill que roba, el pare se n’ocupa perquè la comunitat no li toleraria. Es crea una identitat col·lectiva.

De l’Àsia torneu a l’estat espanyol, quan aneu a la Moncloa feu un pas cap a la política?
—No. Vaig anar a la Moncloa com a diplomàtic. Quan ets diplomàtic, ets com el conductor del cotxe i, com a tal, prens unes decisions perquè funcioni, però el trajecte el marca qui hi ha dins. Per edat, com a diplomàtic primer fas de secretari d’ambaixada i després vas pujant. Al final tens moltes més responsabilitats i això t’acosta al poder polític, que és qui decideix el trajecte.

De la Moncloa, quin record en teniu?
—Tinc un gran respecte i admiració pel president Zapatero. Crec que no ha estat gaire ben entès i és diferent de com la gent l’ha vist. Quan era allà, el món del poder em fascinava.

Vàreu escriure el llibre Les lleis del castell. Notes sobre el poder.
—Aquest llibre se’m va escapar. És un llibre que escrivia de nit, quan era allà, per aclarir-me una mica, per entendre què passava. Necessitava reflexionar per escrit sobre allò que veia. Quan llegeixo el diari, penso: “Si sabessin com són les coses!”

Què hauríem de saber?
—No, res d’especial. En realitat és el mateix que saps si, per exemple, treballes a la cuina d’un restaurant. Saps com es fan els plats i passen coses que no se saben quan ets a la taula.

De vegades hi ha un escarabat…
—Sí, sempre hi ha escarabats a totes les cuines, és clar… [Riu] En un hospital també passen coses.

Sí, però què vau aprendre d’estar més a prop? Si ho podeu resumir…
—Per a resumir-ho al màxim, puc dir: el poder no és sòlid, ni tan sols líquid. El poder és gas i no se sap ben bé qui el té. Si l’agafes, s’escapa. És divertidíssim. Te’n vas a la Moncloa i et fiques en un despatx d’un senyor poderosíssim i maleeix tots els dimonis perquè algú fa una cosa que ell no havia previst i no controla i que li impedeix allò que voldria fer. Està convençut que el poder el tenen les empreses, el desgraciat del partit que vol fer una cosa diferent. Tothom està convençut que el poder el té un altre.

El tenen les empreses?
—Les empreses també estan convençudes que no el tenen, que el té el butlletí de l’estat, i et diran que se senten indefenses.

Però hi ha uns mecanismes de poder…
—Quan descobreixes això, veus que hi ha unes regles de joc diferents que no et pensaves. Cadascú fa allò que vol [riu]. Hi ha gent que va de catxa! Hi ha el que sembla que no sap res i ho sap tot. El que ho sap tot i no sap res. Una de les conclusions del llibre La llei del castell és que sempre que et sorprengui una decisió d’un polític i et preguntis per què ha passat, pensis que algunes són un error o per casualitat, però que sempre s’hi ha d’incloure l’estupidesa i l’atzar. Decisions que ens pensem que són estudiadíssimes, doncs no. Potser no l’ha presa ni ell i l’ha presa un altre que va fitxar per equivocació. A vegades, quan llegeixes les explicacions maquiavèl·liques sobre decisions del poder, penses: “Mare meva!”

Però no es pot relativitzar perquè aquestes decisions ens afecten a tots.
—No es pot relativitzar perquè els ciutadans depenem del poder i ens pot aixafar o ens pot fer la vida molt tolerable. Però hem de tenir en compte que el poder és gasós i que no se sap ben bé qui el té. No es pot posar en una capsa.

Quan parleu de l’Estatut, en els vostres articles, doneu molt de pes al Tribunal Constitucional espanyol, però Zapatero tampoc no va saber veure què s’hi jugava en aquell moment?
—En aquell moment, era a Londres. Me’n vaig anar l’any 2008 i no treballava amb ell. No en sé res. I ara no ens veiem perquè amb la covid no veiem ningú. Ell, lògicament, viu allò amb preocupació perquè veu la conseqüència, en part, dels fets que van passar llavors. Després també han passat moltes coses. Ell va fer un intent d’arribar a un acord, del qual ningú no estava content al cent per cent, que pogués durar una generació. De fet, allò que va aconseguir no va ser fàcil, s’hi va implicar personalment. Després, el Tribunal Constitucional ho va desmuntar, i potser ell o la seva gent que se’n cuidava no van ser capaços d’evitar-ho. Aquest acord ara seria dificilíssim de reconstruir, ara els ànims s’han encès per moltes coses i aquí i allà es veuen fantasmes. Hi ha una malfiança. Ell va fer un esforç que potser ara costa de veure, potser d’aquí a deu anys o vint es valorarà més. Zapatero no s’apunta les coses. Va resoldre el problema més greu que tenia Espanya, que era ETA. I ho va fer ell. Després diuen que si Rubalcaba perquè era ministre d’Interior. No, no, va ser ell. Bé que el van acusar de tenir les mans tacades de sang quan els interessava.

Heu escrit sobre la taula de negociació. Es pot tenir un diàleg real sense obviar que un referèndum com el d’Escòcia ha de ser possible o que Puigdemont pugui tornar sense anar a la presó?
—Són dos temes diferents. Em sorprèn molt que hagin retirat la proposta de reformar el delicte de sedició perquè era la manera que pogués tornar Puigdemont sense anar a la presó. És la manera! Respecte la taula de diàleg té un inconvenient i és que, al final, la solució que sigui l’haurà d’aprovar el PP o els seus votants, perquè si no, ens tornarem a trobar amb allò que ens vam trobar amb l’Estatut i lamentablement aquí tenim un problema. Per raons molt diverses, és molt difícil que acceptin una solució.

I per què creieu que ha passat això de retirar la proposta de reformar el delicte de sedició?
—No ho sé. És un mal indici perquè ens semblava una manera de tornar a la normalitat. Han passat moltes coses, s’han comès molts errors, d’una banda i d’una altra, seriosos i complicats. Segurament trigarem, en totes dues bandes, a perdonar i oblidar, però la cosa mínima que es pot fer és anar resolent les situacions personals. Quan vaig veure la fórmula de rebaixar el delicte, vaig pensar que era molt intel·ligent. Era una fórmula molt natural. Després, les coses s’obliden. De la mateixa manera que amb dos mesos ens hem oblidat dels indults. Hauríem girat aquest full. S’han de girar uns quants fulls. Hi ha un greuge comparatiu per als que van triar d’anar-se’n. Això dificulta totes les relacions, ho complica tot. Em va sorprendre i semblar un indici negatiu.

Per Sánchez la comoditat és no fer res?
—Potser és més senzill no fer res, però si ho fa, tindrà un cost, com els indults. Però si no fa res, després anirà a les eleccions i, suposant que guanyi al PP, l’haurà de superar per molts vots, perquè ni Esquerra ni Junts li podran donar els vots si no fa res. No li van donar el poder perquè toqués el violí, li van donar perquè trobes una solució. Si no fa res, té un risc immediat perquè li costarà molt més guanyar al PP. Perquè tothom l’acusarà. Però si guanya i pot continuar comptant amb Esquerra, és possible que governi bastants anys i que després canviï el panorama. Aquí el problema és que ningú no pot tenir allò que voldria perquè no surten els números. Si sortissin, seria molt senzill. Si a Catalunya hi hagués un 70% per la independència, els números sortirien.

Si l’independentisme té el 52%, el problema és no deixar fer el referèndum. Per què no podem ser com Escòcia, la qüestió no és la democràcia que tenim?
—D’acord, però partim d’una història i una constitució diferents. Per a canviar-ho, es necessita una força que avui no veig, Si fos el diplomàtic aconsellant, diria que si vols el 42, però pots arreplegar el 33, agafa’l, perquè el 42 no el tindràs.

Peix al cove?
—No, no. No parlo de peix al cove. És una mica més estructural. La realitat posa limitacions. Has d’optar.

Aquests poders obsolets que dominen l’estat espanyol són inamovibles?
—Hi ha un problema de generalització. Cada fiscal és diferent. El Tribunal Suprem és d’una manera o una altra segons si s’aconsegueixen uns nomenaments o uns altres. Aquests poders són en batalla permanent. La combustió que hi ha allà dins és enorme. No hi ha manera que es posin d’acord a renovar cap dels organismes. El descrèdit que origina aquesta manca de renovació és escandalós. És incomprensible. Es pensen que poden ser-hi tota la vida? Haurien de dimitir tots. No poden exercir les seves funcions més enllà del seu mandat perquè falten a la confiança del ciutadà. Hi ha un problema que ens portaria molt lluny, i és que no es va establir una diferència prou clara entre els funcionaris i els polítics.

Una petita síntesi?
—Molts càrrecs polítics es nodreixen d’alts funcionaris que fan el salt. Això no és bo, perquè l’administració està sotmesa al poder polític perquè fas carrera segons si el partit et dóna suport o no. En el cas de la justícia, és patètic, perquè la independència judicial pateix molt d’aquesta submissió al poder. Ara, per exemple, la fiscal general ha estat ministra de Justícia. Home! Un jutge em sembla molt bé que passi a la política, però no crec que pugui tornar i ja està. A la gent no l’ha de jutjar un jutge que ha estat diputat del PP o d’un altre partit. Les idees polítiques d’un jutge haurien de ser tan privades com el seu expedient mèdic.

Alguna vegada heu destacat la voluntat de l’independentisme escocès de governar bé com a reclam per a fer créixer la seva política.
—A Escòcia, volen la independència, i per guanyar-se la confiança dels ciutadans, volen demostrar que governaran millor que no pas Westminster. Ells no parlen de Londres. I ho fan des d’una llei de la dependència molt favorable per a accedir als estudis universitaris. Volen demostrar que són més eficients.

Escòcia serà independent?
—En tinc molts dubtes perquè la història pesa molt, però estic segur que faran un segon referèndum. Si el guanyaran o no, no ho sé, perquè estan molt ajustats i tenen uns lligams que ho poden fer difícil. El Brexit els pot afavorir. De totes maneres, allà hi ha respecte per la democràcia escocesa i tenen un parlament que treballa moltíssim. Per ells, tenir el parlament escocès els fa la sensació de tenir molta democràcia.

Els el deixaran fer?
—Allà és molt difícil d’evitar-ho perquè poden fer una consulta. No seria un referèndum, però decidirien qui vota; per entendre’ns, decidirien que voten els més grans de setze anys, i això no interessaria a Londres.

Podeu comprar Últimes notícies del Chaco a la botiga de VilaWeb

The post Carles Casajuana: “El poder és gas i no se sap ben bé qui el té” appeared first on VilaWeb.

La caravana que sembra món

Dia 1. Aquest serà el diari curt de tres dies d’itinerància. Artistes, comissaris i gestors culturals es troben al pàrquing de la Universitat Jaume I, a Castelló, per pujar a l’autobús. Hi penso i se m’acut que això també deu ser walking art, art en ruta o com li vulgueu dir. Que no vol dir res més que el fet que el moviment construirà el procés creatiu. L’experiència artística consisteix en el recorregut entre cinc pobles de l’interior de Castelló durant tres dies. Som tots desconeguts o mig coneguts i responem a l’arbitrarietat que donarà matèria a la convivència. Pugem al vehicle xiquets, projectors, maletes i la gossa Boira. El viatge en autobús és un mite reconegudíssim de les nostres vides col·lectives. De les passades i futures, esperem. Des de les sortides escolars fins a les jubilades. L’autobús, com a mitjà de transport, l’oblidem en tota la franja d’edat adulta, però en pujar-hi, aquest cop, recordem aquell ecosistema d’arquetips reconeixibles. Qui es mareja, davant, amb la companyia dels que pateixen el mateix mal. Al darrere, el desordre i el sarau. Pel mig, els diàlegs. A l’hora de la migdiada, els ronquits. També els grupets espontanis i les parelles indissociables que mai no alteren l’ordre del binomi. Els nens que ploren. Enfilem la carretera cap al Forcall, al Maestrat, i comencem a fer hipòtesis dels possibles vincles entre nosaltres. Parlem que els centres d’art, com la paraula mateixa indica, centralitzen. Però aquest és un festival itinerant, una caravana que farà entrada en cada poble per assistir i visitar els processos artístics que ha preparat el projecte Avan, comissariat per Rafel Tormo. Mentre travessem prats i enfilem les muntanyes dels Ports, comentem les fronteres administratives que separen el País Valencià del Principat i de com el territori definit antigament pel Bisbat de Tortosa marca una àrea geogràfica uniforme, de llengua i costums, que es trenca quan les nostres vides es comencen a institucionalitzar. Recordem com anàvem a buscar aigua a Benassal, i com els capellans del nostre poble eren de Forcall o de Cinctorres. Arribem a Forcall a l’hora de dinar i comença una intensa agenda cultural. A la tarda, al convent dels Dominics, Llorenç Barber introdueix el seu concert d’esquelles explicant que la música no és només una qüestió de temps sinó també d’espai perquè sempre es produeix en un context. En el mateix context, doncs, un convent en què fa dos segles van torturar 2.000 persones, i com a expiació, s’hi situa l’obra de Paquita, l’artista picapedrera local. El gallec Fran Quiroga, vestit de reina de l’antropocè, i a cop de música disco, mostra l’arribada de l’apocalipsi creant una versió pròpia de la tesi de Donna Haraway. Retrats d’ovelles i testimonis de pastors per combatre la síndrome Kessler, la invasió d’informació i imatges en l’època digital. Després de sopar, Miquel Àngel Marín i Carles Andreu improvisen un assaig musical sobre la memòria d’allò que són avui i ja no seran demà. Anem a dormir en una casa del poble i des de l’habitació sentim cantar jotes pel carrer. Han vingut a la porta per dir-nos bona nit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dia 2. Comença el dia de camí a Vilafranca, un dels pobles més grans del Maestrat. Allà, l’artista Graham Bell, que es presenta com a transgènere, dibuixa el logo del Banc Mundial amb sal marina al terra de la plaça Major. Un mandala que servirà de tapís del ritual xamànic per posar en dubte la ciència i la història natural que ens han explicat. Bell treu una baralla de cartes d’animals que contenen el nom científic en llatí i les anem recitant segons ens indica. Pronunciem el mantra “Entra…” després de cada tanda, per provocar la sanació ecològica, i imitem, sense voler, el seu accent escocès. Ens ve al cap que a part d’una caravana d’artistes, també som una caravana queer. A migdia, visitem la casa museu d’Anne, una anglesa instal·lada al poble. Aquesta antiga rectoria ara porta el nom d’Abbey Seven per, segons ella, donar-li el glamur artístic que es mereix. L’artista Rafael Sánchez Mateos ens parla de la tradició pagana dels amulets i del poder sanador que tenen en les cultures populars. Dinem al càmping de Vilafranca i coneixem artistes i tècniques de cultura local. Miquel Àngel Marín i Carles Andreu s’acomiaden i enfilen cap a Barcelona. A la tarda, viatgem a Sant Mateu i assistim a la inauguració de l’exposició de Julian Valle, que es mostra seduït pels ermitoris altmedievals, les coves habitades per ermitans dedicats de ple a la pregària i la contemplació. Ens presenta les seves escultures com a resultat d’un treball en diferents orificis de roques reals. Una altra prova que confirma com frisem per buscar refugis, amagatalls. Al Palau del Marquès de Villores, parlem en rotllana de com són els processos creatius en els espais rurals. Sembla haver-hi consens sobre el fet que cal eliminar del nostre imaginari la frase “fer valdre”. Anem a sopar a l’Hostal del Cabrit i acabem fent una ruta turística nocturna pel poble amb informació que no sabem si és falsa o no. Ens creiem totes les històries que ens expliquen quan acabem d’arribar a un lloc desconegut?

Dia 3. El dia comença a Vilanova d’Alcolea. Allà, coneixem les dones cosidores del projecte impulsat per Síndrome Kessler. Com “fer valdre” –ai, no– la tasca de tantes dones anònimes cosint i compartint brodats de la festa de Sant Antoni? Com posar una festa popular en el focus d’un treball artístic? Tormo ha entrat a les cases i ha conegut la realitat d’aquestes dones que elaboren al llarg de l’any els ornaments amb els quals vestiran els cavalls durant la festa. Això de brodar juntes també deu ser feminisme, concloem en una conversa pública. Continuem cap al poble del Viver, molt més al sud. Allà, la Maria, asturiana i membre del projecte col·lectiu Paraisu Rural, explica la seva estada artística al municipi amb un intercanvi gastronòmic a través de la cuina de les faves. Paraisu Rural és un projecte nascut a la Vall de Boiges que recupera els sabers ancestrals vinculats al camp. És diumenge i ja portem recorreguts més de 500 quilòmetres. L’esperit crític, les idees i els vincles s’acumulen al desplaçament i ja ens encaminem al punt d’inici per tancar el cercle. Cantem a l’autobús els èxits radiofònics com implica el ritual del qual parlàvem al principi. Aquesta caravana és més que un festival d’art o un trajecte per visitar exposicions de cultura contemporània que s’han ubicat al medi rural. L’intercanvi no és només antropològic. Baixem de l’autobús i ens abracem per acomiadar-nos. Diu Tormo que si ara la vida ens cremés molt, hauríem de saber explicar per què ens hem quedat sense refugis. Si és cert que hem construït un món com a espai d’exclusió, aquests dies hem fet el contrari.

The post La caravana que sembra món appeared first on VilaWeb.

Santa innocència: si ara tot ja es redueix a Madrid

Avui és 12 d’octubre, el dia en què molts celebrem i reconeixem la resistència dels pobles indígenes contra la colonització d’Amèrica i el dia en què Espanya, malgrat això, celebra el seu dia nacional. L’any passat, vaig explicar en un llarg editorial el sentit i l’origen d’aquesta celebració, com va ser creada contra la Segona República Espanyola i per destruir-la i de quina manera la diada, com tantes coses més, ha estat assumida de manera acrítica per la transició postfranquista i l’esquerra requeté. La desorientació de la progressia espanyola és còsmica i ja no ve d’ací, però, per si de cas, no està de més recordar-ho.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Enguany, els nacionalistes espanyols estan encara més enfadats que de costum. En el front exterior, perquè, a Amèrica, van de polèmica en polèmica, enfrontant-se a Mèxic o criticant el president Joe Biden per haver reconegut solemnement divendres passat “la dolorosa història de greuges i atrocitats que molts exploradors europeus van infligir a les nacions tribals i a les comunitats indígenes”. El president dels Estats Units ha abandonat la tradició de lloar Cristòfor Colom el dia que porta oficialment el seu nom i ha dit que, per als nadius americans, “l’exploració occidental va implicar una onada de devastació”.

És evident que la hispanitat, aquest invent del feixista Ramiro de Maeztu, autor de la idea tenebrosa de la “reconquesta espiritual”, no passa pel seu millor moment enlloc del món. És una idea com més va més qüestionada. Però enguany, el contrast entre allò que volen presentar com la glòria colonial espanyola i la realitat encara és més punyent en vista del debat histèric desencadenat en el front interior sobre la capitalitat de Madrid.

El rumor, perquè no és més que això, sobre que algunes institucions de l’estat podrien abandonar la capital espanyola per a traslladar-se a uns altres llocs ha desencadenat la histèria d’uns patriotes que, a força de reduir cada volta més el perímetre d’allò que consideren sanament espanyol, un dia es trobaran defensant que Madrid, amb vuit mil quilòmetres quadrats, és tot allò que hi ha per a defensar d’aquell imperi que reclamen amb el pit inflat i que va arribar a tenir-ne vint milions, de quilòmetres quadrats.

La bogeria desencadenada pel rumor és enorme, però també és ben descriptiva de l’estat de crispació permanent en què es mou aquesta gent. Les institucions no es repartiran per la geografia espanyola perquè l’estat espanyol recela de qualsevol cosa que no siga Madrid. No es refien ni de La Rioja. Però sobretot perquè, al final, Espanya solament és una construcció al servei de Madrid, un estat que ha invertit els principis de la lògica. Cerqueu un altre estat europeu que tinga per capital un no-lloc, sense comunicació exterior natural. No el trobareu. Estònia pot distribuir l’estat i els seus treballadors tranquil·lament entre les divuit ciutats principals del país. Espanya, això no ho farà mai. I en tenim la prova, ben recent i constatable –encara que, com sempre, la major part dels polítics i els mitjans hagen decidit d’oblidar coses que, com aquell qui diu, acaben de passar.

Faré memòria. L’any 2004, Rodríguez Zapatero i el president Maragall van acordar el trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, remarcant que era la primera institució de l’estat a recol·locar-se fora de Madrid. El 2008, es va començar a construir un edifici al 22@ de Barcelona, que l’havia d’allotjar i que havia de ser inaugurat dos anys després, el 2010. Però el 2013 el govern espanyol va decidir que la comissió s’integraria en una nova Comissió del Mercat i la Competència i, ale hop!, amb aquesta jugada la seu va tornar a Madrid, concretament a l’edifici que era del Banco Urquijo, al carrer d’Alcalà, 47.

Així és com funciona Espanya. Però, tot i saber-ho de sobres, ara Ayuso i els seus camarades han desencadenat una furibunda campanya contra allò que diuen que és la “descapitalització de Madrid”, atacant de manera ben particular el president Ximo Puig, que creuen que és el malvat que és darrere de tot. Resulta fascinant. No hi ha res sobre la taula, cap pla de moure res de res, el president Puig és infinitament més moderat que el president Maragall, però, així i tot, i molt significativament, el govern espanyol no té cap més ocurrència que posar-se a la defensiva i ahir va declarar solemnement que no volia fer mal a Madrid de cap manera sinó que, en tot cas, es tractava de “compartir l’estat”. Santa innocència, quina definició més poruga, la del socialisme espanyol. I quina manera de perdre el temps, qui encara crega, malgrat totes les evidències, que Espanya és una cosa que es pot reformar…

PS1. Qüestió molt i molt important: Polònia defensa davant el TJUE haver negat la primacia del dret europeu basant-se en l’actuació espanyola que prohibí a Oriol Junqueras de ser eurodiputat. Les proves que la crisi entre Catalunya i Espanya és central a tot això que passa a Europa no paren d’acumular-se.

PS2. Ahir vam estrenar una nova secció de VilaWeb: “Bots i barrals“. Cada dilluns, dimecres i divendres, Ot Bou us oferirà al vespre un repàs de l’actualitat política nacional i internacional i de les seues repercussions mediàtiques. La podeu llegir ací i també podeu apuntar-vos a rebre l’article de manera còmoda al vostre correu, deixant en aquest formulari l’adreça en què el voleu rebre.

The post Santa innocència: si ara tot ja es redueix a Madrid appeared first on VilaWeb.

El 12 d’octubre, una commemoració com més va més discutida a l’Amèrica Llatina

El 12 d’octubre ha estat històricament una data de commemoració del “descobriment” d’Amèrica per part de Cristòfor Colom i del primer contacte entre la cultura europea i l’americana. No obstant això, com més va més veus critiquen aquest relat i denuncien que no va ser par una trobada, sinó una conquesta que va portar a la persecució i la destrucció de la cultura indígena i un procés de saqueig de recursos naturals i metalls preciosos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’estat espanyol, va ser festiu com a “Dia de la Raça” d’ençà del 1918. De fet, la commemoració va guanyar pes durant el règim franquista, interessat a exaltar l’evangelització i el model dels Reis Catòlics. D’ençà del 1958, es va passar a denominar Dia de la Hispanitat, i ara per ara encara es manté com a festa nacional espanyola. Un fet singular dins els estats europeus, que tendeixen a allunyar-se de dates vinculades a la colonització. Avui dia, es continua fent una desfilada militar a Madrid, amb la presència del rei espanyol, la família reial i els representants més importants de tots els poders de l’estat espanyol.

A l’Amèrica Llatina, tanmateix, durant aquestes darreres dècades molts estats han modificat la denominació i el significat de la diada i han arraconat el relat oficial i ressaltat la diversitat cultural dels països i la lluita i la resistència dels pobles indígenes.

López Obrador, Maduro, el papa i l’immobilisme espanyol

El president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, és el dirigent que més posa l’accent en la qüestió. La seva intenció era que enguany, amb la commemoració dels 200 anys de la independència de Mèxic, els 500 de la conquesta de Tenochtitlán i els 700 de la fundació de la capital asteca, el govern mexicà, les autoritats espanyoles i l’Església Catòlica es disculpessin pels greuges contra els pobles indígenes.

Sobre això, López Obrador ha programat dotze actes en què ha aprofitat per demanar perdó. Per exemple, a la península de Yucatán es va disculpar amb el poble maia pels abusos de la conquesta espanyola. És el primer president que ho fa, i anava acompanyat del president de Guatemala, Alejandro Giammattei.

També va enviar una carta a Felipe VI i al papa Francesc, però les autoritats espanyoles van filtrar-la a la premsa i no li van respondre; de fet, han rebutjat de participar en els actes i tampoc no han assistit a la celebració del bicentenari de la independència mexicana. El govern espanyol ha dit que la conquesta espanyola no es podia jutjar “a la llum de consideracions contemporànies”. En canvi, el papa Francesc sí que va enviar una resposta en què reconeixia els errors del passat i reiterava la petició de perdó pels pecats personals i socials comesos per l’església durant la conquesta i evangelització d’allò que ara és Mèxic.

Les demandes han aixecat polseguera aquests dies. L’ex-president espanyol José María Aznar va fer mofa de López Obrador i es va negar a demanar perdó pels crims de la conquesta de Mèxic. El partit del president mexicà va respondre així: “No ens sorprèn que un instigador bèl·lic negui el genocidi indígena al nostre continent i faci apologia de l’evangelització catòlica.”

Els insults d’Aznar a Mèxic encenen la ira del partit de Manuel López Obrador

Enmig d’aquesta controvèrsia, el president veneçolà, Nicolás Maduro, també ha instat aquests darrers dies l’estat espanyol a disculpar-se i rectificar pels crims colonials a l’Amèrica Llatina: “Espanya ha de fer un gran reconeixement i demanar perdó als pobles d’Amèrica Llatina i el Carib pel crim horrible que es va cometre contra els nostres avis.”

Fora les estàtues de Colom

El mes passat, va revifar la polèmica sobre la figura de Cristòfor Colom. A la ciutat de Mèxic, la governadora Claudia Sheinbaum va anunciar que l’estàtua que hi havia al passeig de la Reforma, una de les zones més cèntriques, seria reemplaçada per un monument nou de sis metres i mig en reconeixement de les dones indígenes.

El monument es va retirar l’any passat per restaurar-lo poc abans del 12 d’octubre, data en què acabava ple de pintades. De fet, tan sols dies després de treure’l del pedestal, ja s’havien pintat les barreres amb frases com “Cristòfor Colom, assassí” o “Ja l’hem enderrocat”. Finalment, s’ha decidit de situar l’estàtua en un lloc més apartat.

Col·lectius feministes van instal·lar una estàtua en honor a les dones que lluiten on hi havia la de Colom, a la ciutat de Mèxic.

Les estàtues de Colom són en el punt de mira a tot el continent americà d’ençà de fa temps, com a símbol de la colonització. L’any 2017, una va ser decapitada al parc de Yonkers, a prop del Bronx de Nova York, durant protestes contra la discriminació racial. En aquestes mateixes dates, Los Angeles va decidir de canviar el “Dia de Cristòfor Colom” pel “Dia dels Pobles Indígenes”, una mesura que també van aplicar unes altres ciutats com ara Phoenix (Arizona), Albuquerque (Nou Mèxic) i Denver (Colorado). En protestes encara més recents, el moviment Black Lives Matter va revifar la qüestió i van enderrocar, pintar i decapitar uns quants monuments que homenatjaven figures esclavistes o del colonialisme espanyol.

Decapitar Colom: la protesta que ja és a Europa

Tot això ve de més lluny. El 2002, el president veneçolà Hugo Chávez va reanomenar el “Dia de la Raça” pel “Dia de la Resistència Indígena”, i dos anys més tard, un grup de manifestants va fer un judici simbòlic contra l’estàtua de Colom a la plaça de Veneçuela de Caracas i, després de condemnar-lo, van tombar el monument, el van arrossegar pel carrer i el van penjar.

Hoy fue derrumbado el monumento a Cristóbal Colón en Barranquilla.
La capital del Atlántico resiste y lucha también por resignificar la memoria histórica del país. #ParoNacional28J pic.twitter.com/6g8Ky84VZh

— Feliciano Valencia 🌽 (@FelicianoValen) June 28, 2021

Enguany, a Colòmbia, a Barranquilla, van partir i arrossegar el cap d’una estàtua de Colom per uns quants carrers. L’any passat, tot i la covid, a Bolívia es va pintar l’estàtua de Colom amb pintura vermella per simbolitzar la sang dels pobles indígenes, i a Xile, en la commemoració del 12 d’octubre, hi va haver una manifestació no autoritzada a Santiago, amb una gran presència d’indis maputxes, que va acabar en enfrontaments amb la policia. En les protestes de la tardor del 2019, una seixantena de monuments van ser danyats a la capital, una gran part dels quals eren obres vinculades a la colonització espanyola.

La qüestió de les estàtues també ha arribat ací. A Barcelona, cada 12 d’octubre diversos grups es concentren i demanen d’enderrocar el monument de la plaça del Portal de la Pau, i la CUP ha instat més d’una vegada l’ajuntament a retirar-lo.

Canvi de nom i de significat

Aquestes darreres dècades, molts estats han modificat el significat de la festa per ressaltar la diversitat cultural i han posat èmfasi en el genocidi i en la dignificació dels pobles indígenes i la discriminació.

Costa Rica va ser pionera. El 1994, va transformar la festa pel “Dia de les Cultures”, i va ressaltar conjuntament les aportacions culturals d’espanyols, indígenes i afrocaribenys. A Veneçuela, tal com hem dit, Hugo Chávez el va canviar pel “Dia de la Resistència Indígena” amb l’objectiu d’autoafirmació americanista per la unitat i diversitat cultural i humana. També han adoptat una denominació similar Guatemala i Nicaragua.

El canvi de discurs va lligat a l’onada d’esquerres al continent d’ençà del començament del segle XXI. Al Perú, el 2008 es va passar a dir “Dia dels Pobles Originaris i del Diàleg Intercultural”, com a reconeixement dels pobles indígenes i la seva aportació a la riquesa de la diversitat cultural del país. Tres anys més tard, l’Equador va canviar el nom per “Dia de la Plurinacionalitat i la Interculturalitat” amb la intenció de reivindicar els drets dels pobles i nacionalitats que habiten el país, promoure el diàleg entre diverses cultures i enfortir la unitat nacional.

Desconstruir o desmuntar Colom? | Article d’Andrés Antebi, Manuel Delgado i Alberto López Bargados

A l’Argentina, d’ençà del 2010 s’anomena “Dia del Respecte de la Diversitat Cultural”, perquè van considerar que el terme “raça” podia ser pejoratiu i afavorir el racisme, i cada any es fan actes en contra de la celebració original. Cristina Fernández de Kirchner, el 2013, va retirar una estàtua de Colom que hi havia darrere la Casa Rosada, la seu presidencial, i n’hi va instal·lar una de Juana Azurduy, una figura vinculada a la lluita per la independència.

L’any 2011, Evo Morales va modificar el nom a Bolívia pel de “Dia de la Descolonització”, i va explicar: “La descolonització és, en el sentit estricte, el procés amb què els pobles que van ser desposseïts de l’autogovern mitjançant la invasió estrangera recuperen l’autodeterminació. La descolonització és un procés bàsic d’alliberament i d’autonomia.” A Cuba, directament no és un dia festiu. En canvi, Mèxic i Colòmbia sí que mantenen el nom de “Dia de la Raça”, però amb un enfocament molt diferent, que es concentra a reconèixer i destacar la diversitat de la nació.

The post El 12 d’octubre, una commemoració com més va més discutida a l’Amèrica Llatina appeared first on VilaWeb.

Polònia contraataca Europa usant la negativa espanyola a reconèixer la immunitat de Junqueras

El govern de Polònia ha justificat políticament la polèmica sentència de Tribunal Constitucional sobre la primacia del dret estatal sobre el comunitari al·ludint el cas de la immunitat d’Oriol Junqueras i la decisió que van prendre les autoritats judicials espanyoles.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El primer ministre, Mateusz Morawiecki, ha negat que la continuïtat de Polònia dins de la Unió Europea es trobi en qüestió i ha esgrimit que la sentència no representa una gran novetat en l’escena europea. Sobre això, ha suggerit que en altres estats, entre els quals ha nomenat l’espanyol, els tribunals també han conclòs que les institucions de la UE “a vegades” s’excedeixen en les facultats i xoquen amb la legislació estatal. La declaració de Morawiecki sobre l’estat espanyol fa referència a les causes judicials obertes tant al TJUE com al Tribunal Suprem espanyol sobre la immunitat del vice-president Oriol Junqueras, com han reconegut a Europa Press fonts diplomàtiques poloneses.

El TUE va dictaminar que tenia immunitat com a eurodiputat i, per tant, havia de ser excarcerat i poder recollir l’acta que l’acreditava com a tal. No obstant això, el tribunal espanyol no va autoritzar el desplaçament de Junqueras a Estrasburg, assegurant que en el dret espanyol no hi havia immunitat quan el judici s’havia posat en marxa abans de les eleccions. Per Polònia, la decisió del Suprem “insinua” que “l’ordre jurídic d’Espanya és més important que el de la UE”, el que entroncaria amb la sentència del Constitucional polonès que deixa el Dret comunitari en un segon pla respecte dels estats membres.

 

The post Polònia contraataca Europa usant la negativa espanyola a reconèixer la immunitat de Junqueras appeared first on VilaWeb.

La dissolució anticipada de Podem

Pablo Iglesias diu sovint que li va costar de convèncer Yolanda Díaz perquè el rellevés al capdavant de Podem després d’haver dimitit, el maig passat. Però tal com han anat les coses, és difícil de creure, perquè rere el relat de la incomoditat pel suposat desig d’independència orgànica, Díaz ha anat fent i en menys de mig any té Podem allà on volia. Disposat a renunciar a la marca del partit per formar part del seu projecte polític personal, de nom encara inconegut. Aquest cap de setmana, el fòrum de reflexió de Podem, un acte dessabeït per a redefinir el programa polític, ha confirmat explícitament el canvi d’etapa i la subordinació al paraigua de Díaz. La secretària general, Ione Belarra, hi ha dit que calia treballar per un espai polític que cresqués i que, sota el lideratge de Yolanda Díaz, els permetés de parlar amb més forces polítiques. I Iglesias ha dit que estava segur que la nova direcció del partit, “femenina”, sabria “acompanyar la Yolanda”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El titular d’El País per explicar-ho, ahir, ho resumia amb una precisió francament divertida: “Iglesias i Belerra referenden el ‘front ampli’ de Yolanda Díaz per a les eleccions vinents.” Claríssim: un referèndum molt ample, en què han decidit Iglesias i Belarra, ha donat suport a un front també molt ample, tan ample que és el front de Yolanda Díaz. Recorda com fins fa uns mesos Unides Podem havien estat tan unides que el pinyol original s’havia separat en mil bocins, que l’espai el representava un home omnipresent amb la veu calculadament lenta, i que, de poder, no havia pogut gaire. És el resum, en tot cas, de l’operació que travessa el partit: Podem es menja a si mateix mentre passa d’un personalisme a un altre.

L’espai encara no té nom, ni forma, ni Díaz n’ha parlat gaire ni se sap si hi ha contactes amb les formacions que s’hi afegirien, però Podem intentarà de tenir-hi prou pes per a inclinar-hi sempre la balança, i per això aquest cap de setmana Iglesias i Belarra han començat a omplir de discurs el projecte de Díaz abans no ho hagi fet ella mateixa. El tertulià ha dit que aquest nou front tindrà dues claus, el feminisme i la república, perquè “la república és avui una identitat política de futur” –ho ha dit exactament així i no de cap altra manera. Iglesias ha mimetitzat en part el discurs d’Esquerra Republicana per proposar una mena de confluència entre Podem i la resta de formacions que van votar la investidura de Pedro Sánchez: “L’element identitari que unifica la dreta política, econòmica, judicial i mediàtica en termes ideològics és el ‘visca el rei'”, diu Iglesias, i en canvi, el republicanisme pot unificar tots els qui defensen el feminisme, la justícia social “i el respecte escrupolós a la diversitat institucional, nacional i lingüística d’Espanya”.

La idea és que l’espai de Díaz fagociti Podem com Podem va fagocitar Esquerra Unida: volent aigualir la posició més dura d’un espai més petit a canvi d’un espai més gran amb menys influència, que, quan s’engrandeix, s’aigualeix tant, que a poc a poc es mimetitza amb el PSOE, com un cercle viciós. Sigui com sigui, el nou relat i la nova força rere les sigles que han de néixer dependran encara més de les avinences i desavinences entre dirigents que no pas de l’impuls de les bases. La força que et donen les bases, una volta dins el sistema ja te la dóna el poder, i aquesta operació cíclica sol ser a costa d’anar-se traient la militància de la motxilla per no caure del ferro roent. Ho mostren bé les xifres d’assistència, prop d’un miler de persones, molt lluny de les dues primeres grans assemblees del partit, a Vistalegre, en què van assistir set mil persones el 2014, i nou mil el 2017. Han provat d’emmascarar-ho amb un format diferent i el pretext de la pandèmia, però la desorientació del partit, la pèrdua de musculatura i la seva subordinació als socialistes és difícil d’amagar. Podem es menja a si mateix i això que cada dia hi ha menys teca al plat.

El comentari del comentari

Fa dies que l’entorn de Podem cova aquesta narrativa. Dijous passat, Xavier Domènech ho deia en un article. La seva tesi és que, a partir del 2023, any en què hi haurà noves eleccions espanyoles, l’única manera que el PSOE no imposi el seu programa –si pot governar– és que tots els seus aliats potencials tinguin un programa conjunt per a resoldre el conflicte social i el territorial. És curiós perquè Domènech no concreta com es resolen i admet que els objectius dels qui ho acordarien són diferents. Però el principi d’aquest programa, s’entén, és tot allò que cal reformar abans de resoldre aquests conflictes: “Lleis orgàniques com la del poder judicial, la del finançament, la del Tribunal Constitucional espanyol i la de referèndums.” L’horitzó és el 2023, diu el títol del text. I doncs, per què creu que això no es fa ara, si PP i Vox ja van per davant als sondatges i resten dos anys de legislatura?

També és significativa l’aproximació que Domènech fa al conflicte nacional –tot i que ell en diu crisi territorial i l’equipara a l'”Espanya buida”. Per reforçar aquesta proposta d’Iglesias d’una aliança que sota la idea de republicanisme pugui unir estratègicament l’espai de Yolanda Díaz amb Esquerra, Compromís o Bildu, Domènech adopta una tesi clàssica de l’esquerra independentista catalana i basca: sense alliberament nacional no hi ha alliberament social. Però l’adopta d’una manera prou ambigua perquè es pugui ajornar sine die, de la mateixa manera que Iglesias ho fa amb la “identitat republicana de futur”. Domènech diu: “La qüestió social tan sols té condició de possibilitat a partir de la resolució de la qüestió territorial; igual com la territorial tan sols té condició de possibilitat a partir de la resolució de la social.”

L’article de Domènech s’ha publicat a Público, atès l’acord de col·laboració que el diari de Jaume Roures té amb l’Institut Sobiranies. Després de les eleccions del 14 de febrer, Sobiranies va impulsar bona part de les maniobres perquè Esquerra pactés un govern amb els comuns i la CUP i deixés de banda Junts per Catalunya amb uns arguments semblants. La proposta no va prosperar, però durant la campanya electoral i les negociacions posteriors, el president Pere Aragonès no va amagar que la seva proposta era afegir la CUP i els comuns al govern, a més de Junts. En aquest sentit, és interessant l’article de resposta que Eduard Voltas li ha ofrenat al Món, en què considera que Domènech ha fet amb aquest article “un aterratge a la realitat” i “una proposta pràctica”. Voltas considera una proposta “factible” que Podem, independentistes i sobiranistes actuïn conjuntament perquè veu com una bona anàlisi la tesi de Domènech: “Si cadascú negocia amb els socialistes pel seu costat, qui acaba guanyant és l’agenda immobilista del PSOE.”

Si voleu rebre aquest butlletí al vostre correu, subscriviu-vos-hi ací

No parlis de la guerra Fotografia: Massimo Percossi.

Itàlia travessa un moment polític inestable i decisiu, amb equilibris polítics delicats i l’alè del feixisme com més va més enlletgit. Dissabte, centenars de manifestants van assaltar amb violència la seu del principal sindicat del país, el CGIL. Va ser després d’una protesta contra l’exigència del passaport de covid. Com a la resta d’Europa, la protesta va aplegar una amalgama ideològica irregular, amb extrema esquerra i extrema dreta; però els assaltants, que van causar desenes de ferits, eren feixistes. Les imatges de l’assalt, molt agressives, han causat un clima estrany. Avui, el primer ministre, Mario Draghi, ha visitat la seu del CGIL i s’ha reunit amb el president del sindicat, Maurizio Landini. Els han retratat en una encaixada de mans insòlita, que ha originat crítiques entre alguns sindicalistes, però que reflecteix un consens antifeixista transversal –tot i que no majoritari.

Els tres ex-primers ministres que encapçalen el Partit Democràtic –Enrico Letta–, Itàlia Viva –Matteo Renzi– i el Moviment Cinc Estrelles –Giuseppe Conte– han demanat la dissolució de Forza Nuova, el partit feixista que va impulsar l’atac a la seu del CGIL. Però, si bé Silvio Berlusconi sí que va trucar a Landini per a expressar-li la seva solidaritat, els dos principals partits de l’extrema dreta, que sumats a Berlusconi obtindrien prop de la meitat dels vots en unes noves eleccions, s’han mantingut ambigus amb els fets de dissabte, tal com ja havien fet fins ara amb els manifestants antivaccins, mirant d’aprofitar-se’n electoralment. L’esquerra ha demanat a Matteo Salvini, dirigent de la Lliga, i a Giorgia Meloni, dirigent de Germans d’Itàlia –i que encapçala molts dels sondatges–, que s’afegeixin a la manifestació antifeixista del 16 d’octubre. Ni Salvini ni Meloni, que la setmana passada es va disculpar amb Vox per no haver extradit el president Carles Puigdemont, n’han dit res, de moment.

The post La dissolució anticipada de Podem appeared first on VilaWeb.

Ataquen la seu del col·lectiu LGTBI Ponts d’Igualtat d’Alcoi

El col·lectiu LGTBI Ponts d’Igualtat ha denunciat un atac homòfob a les seues instal·lacions centrals a Alcoi. Segons un comunicat emés per l’entitat, aquest matí han trobat cremada part de l’entrada al local i la bandera LGTBI que tenien penjada a la façana. També els han deixat escampats per terra uns pamflets del partit d’ultradreta Partido Nacional Demócrata amb el lema “Contra el separatisme i els seus còmplices”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El president de l’entitat, Aitor Pla, ha dit que fa mesos que alerten de l’increment de missatges d’odi cap al col·lectiu a la ciutat. “Hem de reflexionar i fer un cordó sanitari a missatges que es fomenten des de la ultradreta”, ha afegit.

Les oficines de Ponts d'igualtat han estat atacades està passada nit.
Han cremat la bandera LGTBI en la façana de la nostra seu.
Aquests fets ens han de fer reflexionar i mostrar unitat enfront dels missatges d'odi que fomenta la ultradreta. pic.twitter.com/TwMGoPDR1k

— Ponts D'igualtat Petrer (@DigualtatPetrer) October 11, 2021

The post Ataquen la seu del col·lectiu LGTBI Ponts d’Igualtat d’Alcoi appeared first on VilaWeb.

Alexander Schallenberg assumeix el càrrec de primer ministre austríac arran de la dimissió de Kurz

L’ex ministre d’Afers Estrangers austríac Alexander Schallenberg ha assumit el càrrec de primer ministre després de la dimissió de Sebastian Kurz. El càrrec d’Schallenberg passa a mans de Michael Linhart.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un vegada investit primer ministre, Schallenberg ha assegurat que continuarà treballant en col·laboració estreta amb Kurz, màxim responsable del Partit Popular Austríac en qual ambdós militen. El fins ara primer ministre va renunciar al càrrec dissabte enmig d’acusacions de corrupció. Kurz, de trenta-cinc anys, és investigat per presumptes suborns i abús de confiança. En concret se l’acusa d’haver manipulat sondatges i d’haver aconseguit tracte favorable de mitjans afins amb diners públics per arribar a encapçalar el partit i Àustria.

Kurz va aconseguir dirigir el Partit Popular Austríac i, el 2017, a ser primer ministre. Ara deixa el càrrec de canceller però manté el paper de cap del partit i esdevé cap del grup parlamentaris.

Schallenberg, de 52 anys, que té ara la missió de refer la confiança del país en el govern, havia exercit de ministre d’Afers Estrangers d’ençà del 2019. Linhart, diplomàtic de carrera, havia estat ambaixador d’Àustria a l’estat francès.

The post Alexander Schallenberg assumeix el càrrec de primer ministre austríac arran de la dimissió de Kurz appeared first on VilaWeb.

El SanSan de Benicàssim inaugura els grans festivals postpandèmia

El SanSan Festival de Benicàssim estrena la nova normativa de festivals al País Valencià. Els dies 29, 30 i 31 d’octubre, torna amb un format molt semblant al dels grans esdeveniments previs a la pandèmia. Per accedir-hi, s’exigirà el certificat covid digital de la Unió Europea amb la vaccinació completa, una prova dantígens negativa feta 24 hores abans o bé una PCR negativa de les 48 hores anteriors.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els assistents podran moure’s amb llibertat pel recinte, ballar i prendre begudes o aliments en qualsevol lloc. L’ús de la màscara serà obligatori, excepte en el moment de consumir. Hi haurà gel hidroalcohòlic a la disposició dels usuaris i s’establiran itineraris per a controlar els fluxos de gent i evitar les aglomeracions.

Serà el primer esdeveniment d’aquesta magnitud després de la publicació, divendres passat, del protocol sanitari per a la celebració de festivals musical a laire lliure. L’organització espera rebre uns 20.000 assistents, un 40 % de la cabuda del recinte, i diu que es respectaran els 2,25 metres quadrats per persona. Segons el protocol, es pot arribar al 100% de la cabuda si es garanteix la distància de seguretat.

Després de dues edicions suspesesel 2019 per un temporal i el 2020 per la pandèmia– el SanSan Festival torna amb un cartell encapçalat per Vetusta Morla, Amaral, Love of Lesbian, Dorian, Leiva i La M.O.D.A. També hi haurà més noms del panorama indie com ara Cariño, Delaporte, Carlos Sadness, Elyella, Rayden i Axolotes Mexicanos, entre molts músics més.

L’Eargasm Fest, el primer festival en sala sense cadires i amb ball

Si el SanSan de Benicàssim estrenarà la nova normativa per als grans esdeveniments a l’aire lliure, l’Eargasm de Barcelona ha estat el primer festival en sala a Catalunya amb les noves mesures per al lleure nocturn.

El primer Eargasm Fest, el nou festival de música emergent de Barcelona, es va fer dissabte passat a la sala Upload del Poble Espanyol. Els assistents pogueren ballar a la pista amb mascareta, però sense distància interpersonal. Segons l’organització, s’ocupà un 70 % de la cabuda de la sala, que romangué oberta fins a les sis del matí. Per a poder entrar, calia presentar el codi QR del certificat covid que acredités la vaccinació completa, una prova diagnòstica negativa o haver superat la covid-19.

Torna el Festivern

El Festivern torna aquest Cap d’Any. Dissabte passat, l’organització del festival anuncià que treballaven perquè aquest 2021/2022 torne a Tavernes de la Valldigna. El Primavera Weekender 2021, programat a Benidorm el 5 i 6 de novembre, també vol oferir unes condicions similars a la versió pre-pandèmia. Durant els mateixos dies, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València acollirà el Festival de les Arts.

The post El SanSan de Benicàssim inaugura els grans festivals postpandèmia appeared first on VilaWeb.

Montanui i els sanitaris homenatgen el cantant Pau Donés el dia del seu cinquanta-cinquè aniversari

Montanui, a la Ribagorça, i els sanitaris que van atendre el cantant Pau Donés, han homenatjat l’artista coincidint amb el seu cinquanta-cinquè aniversari. En un mirador privilegiat, amb Montanui als peus i les muntanyes araneses al fons, dos indrets molt estimats per Donés, s’han inaugurat una escultura i una placa commemorativa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Bernat Donés, germà de Pau, ha descrit l’espai com un indret de pau, trobada, reflexió i connexió amb els que ens han deixat. L’acte ha començat amb la interpretació de la cançó “Me gusta cómo eres” per Micky Forteza, productor de Jarabe de Palo i Bru Donés, nebot de l’artista. Després de l’actuació hi ha hagut els parlaments de metges i infermeres que el van tractar durant la lluita contra el càncer.

El record de Pau Donés continua més viu que mai. Per això, la seva música 🎶 és protagonista durant l'homenatge. El productor de Jarabe de Palo, Micky Forteza-Rey, interpreta diferents cançons del grup com "Me gusta cómo eres" 🎤 #VivirEsUrgente pic.twitter.com/eUM0fGuHT9

— Vall d'Hebron (@vallhebron) October 11, 2021

The post Montanui i els sanitaris homenatgen el cantant Pau Donés el dia del seu cinquanta-cinquè aniversari appeared first on VilaWeb.

L’estat espanyol prorroga l’explotació de les nuclears d’Ascó I i Ascó II fins al 2030 i 2031

El govern espanyol va publicar dijous al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) la renovació de l’autorització d’explotació des centrals nuclears Ascó I i Ascó II. Ascó I prorroga la llicència nou anys fins el 2030; mentre que Ascó II l’allarga deu anys més, fins el 2031.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) havia emès un informe favorable el 28 de juliol, després d’analitzar la documentació aportada per l’Associació Nuclear Ascó Vandellòs (ANAV), titular de les plantes. La central d’Ascó I té una potència instal·lada de 1.032,5 MW, i la d’Ascó II de 1.027,2 MW. El 2020 van produir 15.642,32 GWh, el que suposa un 35% de l’electricitat generada a Catalunya i un 6,2% de la produïda a tot l’estat espanyol.

The post L’estat espanyol prorroga l’explotació de les nuclears d’Ascó I i Ascó II fins al 2030 i 2031 appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] El discurs sobre el 12-O de Marc Sarrats que s’ha fet viral: “Espanya és un escrot”

“Feliç dia del genocidi a tothom.” L’humorista Marc Sarrats ha fet un discurs sobre el 12 d’octubre al programa Matina, Codina!, que pot, com ja ha avisat al començament, “encaminar el programa cap a les solemnes portes de l’Audiència Nacional“. Sarrats ha dit que entenia per què Espanya tenia de diada nacional el dia que es considera que l’expedició espanyola dirigida per Cristòfor Colom va arribar a Amèrica: “Quan tota la teva història es basa en conquestes, ocupacions, espoli i extermini, què hòsties pots celebrar?” Podeu veure’l a continuació:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

12 d'octubre: res a celebrar i molt de què rajar 🔪

Si això no ens porta a la Ciutat de la Justícia, jo ja no sé.#MatinaCodina @MarcSarrats pic.twitter.com/sISJttkQKA

— Matina, Codina! (@matinacodina) October 11, 2021

“La festa nacional francesa és la presa de la Bastilla, okey. L’anglesa és Sant Jordi, okey. La italiana és el referèndum en què es va decidir si monarquia o república, okey. L’alemanya, que serà que no tenen historial, és la reunificació del país després de la caiguda del mur, okey. Digues-me per què hòsties Espanya no celebra la invenció del gaspatxo”, continua. Segons Sarrats, si l’estat espanyol celebra el dia que va començar el genocidi americà és perquè “és un país construït al voltant d’uns testicles”. “Espanya és l’embolcall de sus huevazos españoles. Espanya no és un país, és un escrot. I necessita permanentment recordar tota la seva grandesa passada perquè tota la masculinitat tòxica identitària no se’n vagi en orris”, afegeix.

Sarrats continua amb l’analogia quan diu: “Espanya és un escrot, els testicles la seva història, i la titola, el seu nacionalisme. La seva festa nacional celebra el dia que creia que havia lligat, i va tirar pel dret. I ara, quan arriben les denúncies, es fa el longuis.”

Entrevista a Marc Sarrats: “He perdut el control de la meva vida”

The post [VÍDEO] El discurs sobre el 12-O de Marc Sarrats que s’ha fet viral: “Espanya és un escrot” appeared first on VilaWeb.

Brussel·les repartirà 60.000 bitllets de tren de franc a joves europeus entre 18 anys i 20

La Comissió Europea ha anunciat que repartirà 60.000 bitllets de tren de franc a joves europeus entre 18 anys i 20. El període de sol·licituds s’obrirà demà i es tancarà el 26 d’octubre. Els candidats seleccionats podran viatjar durant trenta dies entre el març del 2022 i el febrer del 2023. Els viatges podran ser individuals o en grups de cinc. Es finançaran prioritàriament bitllets de tren, però, per garantir que els joves que viuen en zones remotes o en illes puguin participar-hi, de manera excepcional els participants també podran anar en avió, puntualitza la CE.

350.000 participants en l’última edició googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

S’assignarà un nombre de bitllets a cada estat membre segons la seva població en proporció amb la total de la Unió Europea. En la darrera edició d’aquesta convocatòria es van presentar uns 350.000 joves per obtenir algun dels 70.000 bitllets disponibles.

The post Brussel·les repartirà 60.000 bitllets de tren de franc a joves europeus entre 18 anys i 20 appeared first on VilaWeb.

Desapareixen els cartells en català de Perpinyà dels accessos de la ciutat

Els cartells en català de les entrades de Perpinyà han desaparegut. Les organitzacions Sí al País Català i Unitat Catalana ho han denunciat a través de les xarxes i consideren que es tracta d’una maniobra del batlle ultradretà Louis Aliot, amb la voluntat d’intentar esborrar la identitat catalana: “L’eliminació de la nostra identitat continua sense parar i en el màxim silenci”. Els partits remarquen que esperen explicacions i que es tornin a col·locar els panells en català: “No acceptarem ser esborrats i manipulats al nostre territori sense dir ni fer res”. Fonts municipals recollides per Ràdio Arrels atribueixen la desaparició dels cartells al partit dels Dracs Catalans, però també exposen que altres fonts apunten que els panells es podrien substituir pel nou lema de Perpinyà “La radiant”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El batlle Louis Aliot, del partit d’ultradreta Reagrupament Nacional, va canviar l’escut de la ciutat eliminant del blasó el lema que precisament feia referència a la catalanitat i incorporant-ne un de nou. En comptes de ‘Perpinyà. La Catalana’ passava a descriure la ciutat com ‘La radiant’.

L’extrema dreta retira la referència a la catalanitat de l’escut de Perpinyà

En aquest sentit, Sí al País Català es pregunta ara: “Per què van ser retirats? Es tracta d’una retirada definitiva o només està previst corregir-los suprimint ‘la Catalana’ per ‘La Radiant’?”. El partit remarca que demana explicacions a l’ajuntament i espera una rectificació: “No era trivial canviar el lema i l’escut de la nostra capital per fer-los francesos i ara, amb aquest canvi de senyalització, l’alcalde mostra la seva determinació a posar fi a la nostra cultura, la nostra història i la nostra identitat”. I adverteixen que no acceptaran “ser esborrats ni manipulats”.

Unitat Catalana també s’ha fet ressò de la desaparició dels cartells: “Aliot continua la seva obra d’esborrar la identitat catalana de la nostra capital. Es catalans que van votar per ell haurien de tenir vergonya”.

The post Desapareixen els cartells en català de Perpinyà dels accessos de la ciutat appeared first on VilaWeb.

David Card, Joshua D. Angrist i Guido W. Imbens guanyen el Nobel d’Economia

La Reial Acadèmia Sueca de Ciències enguany ha dividit el premi Nobel d’Economia en dos i ha premiat, d’una banda, David Card per la seva contribució empírica a l’economia sobre el treball, i de l’altra Joshua D. Angrist i Guido W. Imbens per les contribucions metodològiques a l’anàlisi de les relacions causals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

BREAKING NEWS:
The 2021 Sveriges Riksbank Prize in Economic Sciences in Memory of Alfred Nobel has been awarded with one half to David Card and the other half jointly to Joshua D. Angrist and Guido W. Imbens.#NobelPrize pic.twitter.com/nkMjWai4Gn

— The Nobel Prize (@NobelPrize) October 11, 2021

Tots tres tenen en comú que amb les seves aportacions han ajudat a estudiar les relacions causals entre diferents aspectes de les ciències socials, com la relació entre la immigració i els nivells salarials i laborals o el grau d’educació d’algú en la vida laboral i els seus ingressos futurs.

“Els estudis de Card sobre qüestions bàsiques per a la societat i les contribucions metodològiques d’Angrist i Imbens han demostrat que els experiments naturals són una rica font de coneixement. La seva recerca ha millorat substancialment la capacitat de respondre a les principals preguntes causals, que ha estat de gran benefici per a la societat”, diu Peter Fredriksson, president del Comitè de Premis de Ciències Econòmiques.

The post David Card, Joshua D. Angrist i Guido W. Imbens guanyen el Nobel d’Economia appeared first on VilaWeb.

Un atac informàtic inutilitza els serveis digitals de la UAB i fa anul·lar algunes classes

Un atac informàtic ha inhabilitat els serveis interns de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Segons que ha avançat l’ACN i ha confirmat VilaWeb, encara no s’ha determinat l’origen de l’atac. Ara per ara, no funciona cap dels portals corporatius i s’ha anul·lat l’accés a la xarxa des de les facultats i més equipaments universitaris. Tanmateix, no han estat afectats sistemes com ara els punts de control d’accés ni les bases de dades de la universitat. Jordi Hernández, comissionat del rector de la UAB per les tecnologies de la Informació, ha explicat a VilaWeb que l’atac –”molt greu”, el qualifica– s’ha detectat de matinada. Tot seguit, s’ha avisat de la incidència a l’Agència Catalana de Ciberseguretat i s’han desconnectat els serveis informàtics centrals per evitar una propagació de l’atac, tant entre la comunitat universitària com amb organismes externs.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

S’ha prohibit qualsevol activitat universitària en la qual s’utilitzi un ordinador. Aquesta mesura de prevenció estarà vigent durant el dia d’avui, però podria allargar-se durant els pròxims dies. Hernández explica que no és estrany rebre intents d’atacs informàtics, però que habitualment no aconsegueixen afectar els sistemes. Actualment els tècnics continuen treballant per detectar l’origen de l’atac i posar-hi remei.

La UAB demana que si cap usuari hagués rebut un fitxer anomenat http://Readme.READ i que s’ha desat a l’escriptori, o bé fitxers amb extensió .uab, s’apaguin els ordinadors i s’avisi el servei informàtic.

L’atac informàtic ha provocat que les classes que es fan amb l’ús d’ordinadors no es puguin fer i que n’hi hagi d’altres amb afectacions lleugeres. La Facultat de Comunicació ha anul·lat totes les classes, presencials i teòriques, perquè no es pot accedir ni als equips informàtics ni al programari, segons que ha comunicat la degana, María José Recoder.

La Facultat de Comunicació @FccUab de la @UABBarcelona anul·la totes les classes, teòriques i practiques del dilluns 11 octubre per no poder fer funcionar hardware i software el que afecta la docència. Lamentem les molèsties que això ocasiona a tota la comunitat.

— Maria José Recoder (@MJoseRecoder) October 11, 2021

La setmana passada, la Direcció de Tecnologies de la Informació i la Comunicació de la UAB va informar que s’havia detectat una ciberestafa adreçada a membres de la comunitat universitària per a robar-los les credencials i obtenir informació personal sensible. Amb tot, Hernández diu que sovint es reben campanyes d’aquesta mena i no saben si hi ha cap relació amb l’atac informàtic.

Bon dia, #UABers☕️

🔴Tal com heu pogut veure en la comunicació que heu rebut a la vostra safata de correu electrònic, s’ha detectat una campanya de phishing dirigida a membres de la comunitat UAB@UABBarcelona #CanalTIC #TIC_UAB pic.twitter.com/6VXrUYYlsf

— TIC UAB (@tic_uab) October 8, 2021

The post Un atac informàtic inutilitza els serveis digitals de la UAB i fa anul·lar algunes classes appeared first on VilaWeb.

Pàgines