Vilaweb.cat

Una seixantena de temporers que dormen al carrer a Lleida s’allotjaran en un edifici llogat pel futbolista Keita Baldé

Una seixantena de temporers s’allotjaran en un edifici de tres plantes del barri de la Mariola de Lleida després de l’acord assolit amb el propietari. L’estada l’assumirà el futbolista d’Arbúcies d’origen senegalès i jugador de l’AS Mònegue Keita Baldé, que s’ha compromès a fer-se càrrec del cost de l’allotjament dels vora dos-cents temporers que dormen al carrer mentre dura la campanya de la fruita. És una solució provisional arran de la negativa de la majoria dels hotels, hostals i altres allotjaments de la ciutat d’acollir a temporers, segons que ha explicat l’activista Nogay Ndiaye, qui s’ha encarregat de fer les gestions i contactar amb els hotelers i llogaters de la ciutat en nom de Baldé. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ha explicat que havien rebut l’oferiment de l’Hotel Reina Isabel i també de la casa de colònies la Manreana de Juneda, però, de moment, els han descartat perquè són massa lluny. El problema és que ‘la majoria de persones que dormen al carrer no tenen vehicle propi’ i un allotjament allunyat suposaria que ‘hagin de caminar una hora per anar a treballar i una altra hora per tornar a dormir’, remarca Ndiaye. De moment, han descartat aquestes dues opcions tot i que ‘si no quedés cap altra solució o recursos, haurem d’optar per aquests espais de fora de la ciutat’, ha assenyalat. Així mateix, l’Hotel Nadal va oferir dues plantes a l’establiment on es podrien allotjar fins a una vintena de temporers com a màxim. També és una opció descartada, ara per ara, perquè per a facilitar-ne la gestió la voluntat és que un mateix espai pugui acollir, al menys, una cinquantena de persones i no ‘haver de gestionar molts espais diferents, amb les dificultats que això suposaria’, indica l’activista.

L’immoble s’ha d’acabar de condicionar i adaptar ja que s’ha d’instal·lar matalassos, arreglar els banys i instal·lar dutxes i donar d’alta subministraments bàsics com ara l’aigua i la llum. La voluntat és que els temporers hi puguin entrar entre dimecres i dijous d’aquesta setmana, ha assenyalat Ndiaye. En concret, l’edifici acollirà la seixantena de temporers que estan dormint a l’entorn de la casa de fusta del carrer Cavallers, la majoria dels quals són d’origen senegalès.

Ndiaye ha explicat que aquesta és una solució provisional després que la majoria d’hotels, hostals i altres allotjaments de la capital del Segrià s’hagin negat a acollir temporers, malgrat el compromís de Baldé d’avançar els diners als establiments del cost del servei. ‘Serà una solució a mitges’ ja que ‘malauradament la ciutat no ha donat més oportunitats i més ofertes’, ha indicat. ‘Hi ha habitatges, hotels i hostals que prefereixen estar tancats a allotjar-hi negres i això és el major insult a les persones que hi pot haver’, ha lamentat Ndiaye.

L’activista i membre de la Plataforma Fruita amb Justícia Social ha expressat que el futbolista ‘està enfadat i frustrat per aquesta negativa que s’està trobant’. ‘Sabem que en aquest món hi ha un racisme brutal però semblava que el futbol era l’únic mitjà que obria una mica de portes, i s’estan trobant que ni tan sols això és suficient perquè totes les persones siguin considerades com a tals’, ha expressat Nogay Ndiaye.

La CUP exigeix que la Paeria ‘trenqui amb els establiments hotelers que fomenten el racisme’

La CUP ha demanat a l’Ajuntament de Lleida que faci una relació detallada dels establiments hotelers que s’han negat a allotjar temporers, ‘tot i pagar l’estada per avançat’ i, que ‘trenqui tot lligam de col·laboració turística amb ells’. La CUP ho considera ‘un cas clar de racisme i classisme que la ciutat ha de denunciar i condemnar de manera urgent i taxativa’. Així mateix, demana a la Paeria que doni compte d’aquests fets a la Generalitat ‘per la imposició de la corresponent sanció per incompliment de la legislació que regula el dret d’admissió’.

La Paeria posa en marxa el dispositiu d’atenció als temporers

L’Ajuntament de Lleida ha posat en marxa avui el dispositiu d’atenció als temporers que arriben a la ciutat per a treballar a la fruita. Per primera vegada al pavelló 3 de Fira de Lleida, la Paeria ofereix allotjament a les persones que arriben a la ciutat per treballar a la campanya de la fruita, amb capacitat per a 122 persones. També com a novetat, s’amplia el servei de menjador, que a més d’oferir esmorzar, servirà sopar a tots els usuaris. Tots els serveis es concentren a l’interior del pavelló, mentre a l’exterior s’han col·locat diversos mòduls prefabricats on s’ubica l’Oficina d’atenció als temporers. A l’entrada del pavelló s’ha instal·lat una càmera de control de temperatura per identificar possibles casos de coronavirus. En cas que es detecti que alguna persona presenta febre o altres símptomes de la covid-19 serà derivada a l’hotel Rambla.

La Paeria ‘centralitza’ el dispositiu d’atenció als temporers al pavelló 3 de Fira de Lleida, als Camps Elisis, de manera que l’espai concentrarà els diferents serveis que es posen a disposició dels temporers, com ara dutxes, consigna i menjador, a més d’allotjament. Des de la Paeria confien a poder cobrir tota la campanya, que s’allargarà fins al setembre.

The post Una seixantena de temporers que dormen al carrer a Lleida s’allotjaran en un edifici llogat pel futbolista Keita Baldé appeared first on VilaWeb.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Setge a la Casa Blanca

Les protestes i els enfrontaments per l’assassinat de George Floyd a mans de la policia han arribat a la porta de la Casa Blanca malgrat el toc de queda. Donald Trump ha sentit la sisena nit d’enfrontaments des de la seva residència a Washington, on han apagat els llums, cosa excepcional. Aquestes en són algunes imatges.

The post [RECULL FOTOGRÀFIC] Setge a la Casa Blanca appeared first on VilaWeb.

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes ‘no oficials’ als edificis i espais públics

La sala tercera del Tribunal Suprem espanyol ha emès una sentència que estableix com a doctrina que ‘l’ús, fins i tot ocasional, de banderes no oficials a l’exterior dels edificis i espais públics no resulta compatible amb el marc constitucional i legal vigent, i en particular, amb el deure d’objectivitat i neutralitat de les administracions públiques’. Segons el Suprem, aquesta ‘incompatibilitat’ amb el marc legal es manté encara que aquestes banderes ‘no oficials’ no substitueixin, sinó que concorrin, ‘amb la bandera d’Espanya i les altres legal o estatuàriament instituïdes’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La sentència del Suprem anul·la un acord del ple de l’ajuntament de Santa Cruz de Tenerife que el 30 de setembre del 2016 reconeixia la bandera nacional de Canàries (set estels verds) com un dels símbols del poble canari. Aquell acord aprovava que la bandera s’hissés en un lloc destacat de la seu central de l’Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife el 22 d’octubre del 2016.

Els magistrats anul·len aquell acord perquè la bandera de set estels ‘no és la bandera oficial’ i per tant ‘no se li pot atribuir la representativitat del poble canari’. Segons la ponència aprovada –signada per la magistrada Celsa Pico- l’Ajuntament no la pot exhibir ‘sense que el que ha acordat, encara que ho votin la majoria dels grups polítics, pugui emmarcar-se en el marc competencial’ dels consistoris.

El Suprem es pronuncia a instàncies d’un recurs promogut per l’advocat de l’estat en contra d’una altra sentència del Tribunal Superior de Justícia de Canàries que el novembre del 2017 va donar la raó a l’Ajuntament en considerar que l’acord s’ajustava a la legalitat. Segons el Suprem, l’acord és ‘nul de ple dret’ perquè les administracions públiques ‘no poden legalment exhibir altres banderes que no siguin les oficials’.

The post El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes ‘no oficials’ als edificis i espais públics appeared first on VilaWeb.

Toc de queda a quaranta ciutats dels Estats Units pels disturbis arran de l’assassinat de George Floyd

Com a mínim quaranta ciutats dels Estats Units, entre elles Washington DC, han imposat tocs de queda en resposta als disturbis que s’han produït arreu del país en les protestes per la mort del ciutadà afroamericà George Floyd a mans de la policia de Minneapolis. La Guàrdia Nacional dels Estats Units ha confirmat la mobilització de 5.000 efectius en quinze estats i el districte de Columbia per a contenir els disturbis derivats de les protestes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així, s’ha decretat el toc de queda en punts del país com ara el comtat de Los Angeles, San Francisco, Beberly Hills, Denver, Miami, Orlando, Atlanta, Chicago, Indianapolis, Louisville, Detroit, Kansas, Cleveland, Seattle, Filadèlfia, Portland, Dallas i San Antonio, entre més. En el cas d’Arizona, les autoritats han imposat el toc de queda en tot l’estat durant aquesta setmana.

Pel que fa a Washington, els voltants de la Casa Blanca s’han convertit en un dels escenaris de les mobilitzacions d’aquests darrers dies. Avui s’ha conegut que el president dels Estats Units, Donald Trump, es va refugiar al búnquer de la Casa Blanca divendres. Segons un portaveu de l’administració citat per CBS News, va ser per ‘un excés de zel’, i no pas perquè existís un risc per a la seva integritat a causa de les protestes.

Ahir es va confirmar el trasllat a la presó de Derek Chauvin, l’agent de la policia que va matar Floyd. El cap de la policia de Minneapolis, Medaria Arradondo, ha donat el condol a la família de la víctima i ha explicat que va optar per expulsar Chauvin i els altres tres agents perquè els fets van ser tant una violació dels drets humans com del jurament de la policia.

L’assassinat de Floyd ha provocat protestes, disturbis i saquejos a Minneapolis, que està sota l’estat d’emergència. Les protestes s’han saldat amb tres morts i centenars de detinguts, així com amb nombrosos episodis de violència i repressió policíaca.

Després de cinc nits de manifestacions i aldarulls, Trump ha anunciat que declararà el moviment antifeixista com una organització terrorista i l’equipara amb l’autodenominat Estat Islàmic o al-Qaida. A més, el fiscal general dels EUA, William Barr, que ha estat clau per aturar les investigacions contra Trump respecte del Russiangate, ha assegurat que s’aplicarà la llei antiterrorista contra els manifestants violents que diu que ‘han segrestat’ unes protestes legítimes i pacífiques.

The post Toc de queda a quaranta ciutats dels Estats Units pels disturbis arran de l’assassinat de George Floyd appeared first on VilaWeb.

Jordi Sànchez surt de la presó per a reprendre la seva tasca de voluntariat

L’ex-president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i president de la Crida Nacional, Jordi Sànchez, ha sortit aquest matí de la presó dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), per a reprendre la seva tasca de voluntariat en aplicació de l’article 100.2. del reglament 08.00 acompanyat dels consellers Joaquim Forn i Josep Rull. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sànchez tenia autorització per a exercir voluntariat fora de la presó, el que feia des del passat mes de febrer a la Fundació Canpedró de Barcelona, dedicada a atendre persones vulnerables, però les restriccions de moviment per l’estat d’alarma van obligar a suspendre aquest permís. Va sol·licitar fa setmanes d’ampliar el seu règim penitenciari per a poder anar també a treballar a la Crida Nacional, el que li permetria sortir cinc dies la setmana durant dotze hores.

Malgrat que en un primer moment el departament de Justícia va informar d’un acord favorable per a poder terballar a la Crida, finalment la junta de tractament va acordar no tramitar la sol·licitud d’oferta laboral de Sànchez i donar tràmit només a la possibilitat de tres hores diàries tres dies la setmana per a fer voluntariat. En una missiva, Sànchez va criticar el que considerava ‘males formes’ del departament de Justícia, es va preguntar el perquè del canvi de les condicions de les seves sortides de la presó i va lamentar que la conselleria no li donés cap explicació.

En un comunicat, el departament de Justícia va lamentar l’error en relació al seu permís laboral. Segons el departament, la junta de tractament no va avalar la proposta perquè ‘no s’ajusta a les condicions establertes al Programa Individual de Tractament’. Tot i això, el departament ha elevat l’acord al jutjat de vigilància penitenciària, que és qui té l’última paraula.

La Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima va detallar que el vot contrari a la proposta de Sànchez es va basar en el fet que el PIT estableix que la reinserció laboral serà ‘en l’àmbit privat, la docència o una activitat similar, d’acord amb la seva formació acadèmica i perfil professional’. En aquest sentit, assenyalaven que ‘el seu PIT no contempla la possibilitat de desenvolupar una activitat laboral vinculada a l’activisme social o polític’.

Sànchez va acceptar les disculpes, però va defensar que la Crida és una entitat que ‘pertany exclusivament a l’àmbit privat’ i per això considera que és ‘perfectament harmònic treballar a la Crida amb el Programa Individualitzat de Tractament establert’.

‘El treball de dinamització de la Crida és perfectament coherent amb la meva formació en ciència política i sociologia i en part de la meva activitat professional. Amb aquesta nota dono per tancada aquesta polèmica amb la tristesa d’observar de les nostres institucions penitenciàries un capteniment de prudència que va molt més enllà del que la sentència del Tribunal Suprem va establir’, va concloure Sànchez.

The post Jordi Sànchez surt de la presó per a reprendre la seva tasca de voluntariat appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘El pacte d’ERC amb el PSOE agreuja la fractura en el govern’ i ‘El conflicte als Estats Units s’enverina’

Avui, 1 de juny de 2020, les informa cions principals de VilaWeb són aquestes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El pacte d’ERC amb el PSOE agreuja la fractura en el govern’ i ‘El conflicte als Estats Units s’enverina’ appeared first on VilaWeb.

Agenollar-se: la protesta per la mort de George Floyd troba el seu símbol

Fa quatre anys el quarterback i gran estrella de l’equip de futbol americà de San Francisco, Colin Kaepernick, va decidir no posar-se dempeus en el moment que sonava l’himne dels Estats Units en el tercer partit de la pretemporada. Va seure en la banqueta, davant la sorpresa de tothom i en ser preguntat pel seu gest va dir que ell no volia honorar els símbols d’un estat que perseguia i reprimia els afroamericans. La setmana següent, amb la intenció de mostrar respecte cap als altres ciutadans al temps que expressar la denúncia, Kaepernick va decidir agenollar-se quan sonava l’himne. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La seua acció, agenollar-se, va ser seguida per molts jugadors, especialment afroamericans, però va comportar també enormes crítiques i amenaces contra el jugador, contra el seu equip i contra la NFL, Al 2017 Donald Trump va fer bandera dels seus insults contra Kaepernick i va pressionar els propietaris dels equips fins que aquests van frenar en sec el moviment al maig del 2018. Van anunciar que no permetrien als jugadors agenollar-se quan sonava l’himne. La temporada anterior Kaepernick, malgrat ser un dels jugadors més famosos de la NFL, s’havia quedat sense feina.

Aquests dies ha estat molta la gent que als Estats Units ha recordat el gest de Kaepernick per la macabra coincidència amb l’assassinat de George Floyd per un policia que el va ofegar agenollant-se durant vuit minuts sobre el seu coll. I d’aquesta manera agenollar-se ha començat a ser vist com un símbol de la revolta que des de fa una setmana creix arreu dels Estats Units.

No només en les concentracions hi ha moments en que tothom s’agenolla sinó que hi ha personatges que, per la seva rellevància, aconsegueixen un gran ressò fent el gest. Ha estat el cas, per exemple, del cap de policia de Santa Cruz, que s’ha unit a la protesta posant un genoll a terra.

També s’ha agenollat part de la policia de Miami, al pas d’una manifestació per davant de la comissaria. En diverses ciutats dels Estats Units, enmig de la brutalitat policial, s’ha començat a veure com membres de la policia es desmarquen de la repressió.

Amb tot el gest és rellevant, sobretot, entre els manifestants, que el combinen amb vuit minuts de silenci, el temps que va durar el gest que va assassinar Lloyd, sovint amb els punys enlaire.

Pell de gallina. pic.twitter.com/fu64yLv6Pa

— Pau Llonch Méndez (@paullonch) May 31, 2020

Fairfax protest right now in Los Angeles. Protestors kneeling in front of police on a residential street. pic.twitter.com/mt9RmRd2Mi

— Molly Knight (@molly_knight) May 31, 2020

 

The post Agenollar-se: la protesta per la mort de George Floyd troba el seu símbol appeared first on VilaWeb.

Aquest dimarts comencen les Assemblees de Lectors de VilaWeb, que es faran per videoconferència

Aquest dimarts 2 de juny començaran les Assemblees de Lectors de VilaWeb, finalment en format digital, amb l’Assemblea corresponent a Les Illes. Les Assemblees havien de començar en el seu format presencial habitual la setmana que es va decretar la Covid-19 com a pandèmia, fet pel qual es van anul·lar aleshores, de manera provisional. Ara, vist que la situació va per a llarg i que probablement passarà l’estiu abans de poder fer actes públics massius, VilaWeb ha decidit fer-les per videoconferència. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’any passat es van fer les assemblees en 21 ciutats arreu dels Països Catalans. Enguany, vist que les hem de fer per videoconferència, es faran sis, que seran les següents:

-Dimarts 2 de juny, a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors de les Illes
-Dimarts 9 de juny a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors del País Valencià
-Dimarts 16 de juny a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors d’Andorra, la Franja i Catalunya Nord
-Dimarts 30 de juny a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors de Barcelona
-Dimarts 7 de juliol a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors del Principat excepte Barcelona
-Dimarts 14 de juliol a les 18.00. Assemblea oberta amb els subscriptors de la resta del món o aquells que no hagin pogut assistir a cap de les anteriors.

La distribució territorial s’ha mantingut, encara que siguin videoconferències, perquè som conscients de que hi ha temes particulars de cada zona però també com una manera de dividir el nombre de participants per tal d’acomodar el màxim nombre possible de persones en el total dels actes. En aquest sentit cal aclarir que es pot participar en qualsevol de les assemblees, amb independència de l’origen geogràfic.

En les assemblees poden participar tots els subscriptors del diari i es fan amb la presència de Vicent Partal i altres membres de la redacció, que escolten d’aquesta manera les opinions, suggeriments o queixes que es vulguen fer sobre el diari. Tots els subscriptors de la zona corresponent, que s’han identificat com a tals en el moment de fer-se subscriptors, rebran un correu informant-los de la sala on es farà l’Assemblea o poden demanar-lo al correu suport@vilaweb.cat

La voluntat de VilaWeb és que les Assemblees de 2021 tornin a fer-se de manera presèncial i en directe en ciutats arreu dels Països Catalans, tal i com s’ha fet tots aquests darrers anys.

The post Aquest dimarts comencen les Assemblees de Lectors de VilaWeb, que es faran per videoconferència appeared first on VilaWeb.

Neix Fibracat TV, una nova televisió en català, que es defineix com a ‘igualitària i tecnològica’

D’avui al 15 de juny emetrà en proves Fibracat TV, un nou canal privat de TDT en català de l’empresa de telecomunicacions manresana Fibracat. Es tracta d’un canal temàtic sobre tecnologia amb un fort accent femení que emetrà en alta definició i arribarà a un 92% de les llars del Principat gràcies a l’arrendament de la freqüència que fins ara ocupava el canal musical RAC105 TV. Per sintonitzar-lo n’hi ha prou de cercar la llista de canals del televisor. Gran part del contingut anirà enfocat a donar visibilitat a dones de l’empresa i la tecnologia. ‘Volem acostar la tecnologia al públic general. Parlarem de robòtica, d’intel·ligència artificial, de carreres STEM, de gamers o de youtubers amb normalitat total’, explica la presidenta de Fibracat TV Meritxell Bautista. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per ella, la igualtat és un dels valors fundacionals del canal, un fet que es plasma en un manifest en què promet de combatre la discriminació d’identitat de gènere, d’orientació sexual, de raça, de cultura o de religió, tant en la producció pròpia com als continguts externs i la publicitat. Aquest compromís també es mostra en la manera com parlaran els presentadors i col·laboradors, que faran servir un llenguatge respectuós envers les qüestions de gènere. Se’n cuidarà especialment Mireia del Pozo, que serà l’editora de gènere.

Fibracat TV neix sense cotilles marcades per les expectatives d’audiència. Bautista defensa que el més important és ‘fer coses interessants’ i es defineix dos grans objectius: ‘Un és fer conèixer la marca. Som un operador amb xarxa independent, sempre hem corregut riscs. I l’altre és materialitzar el nostre ADN: donar sortida al desig de visibilitzar els valors d’igualtat que sempre hem defensat.’

Una programació poc habitual

Durant les dues primeres setmanes de vida el canal s’obrirà pas amb vídeos que explicaran el projecte, en presentaran la programació i mostraran les cares que s’hi veuran habitualment. El 15 de juny començarà la programació habitual, amb deu programes, que s’ampliarà al setembre. Segons Bautista, no tenen cap intenció de competir amb TV3 fent una programació generalista i fugiran dels formats habituals mitjançant programes que no duraran més de trenta minuts. ‘Procurarem ser diferents i captar l’atenció amb unes altres coses, que el públic jove s’interessi pels nostres continguts i que el públic sènior, acostumat a la TDT, s’acosti a un món en què els productes siguin interessants i ràpids’, diu.

Aquests programes podran ser amb presentador, sense, o fins i tot conduïts per una intel·ligència artificial, com ara el programa d’entrevistes ‘Connectades’, que s’estrenarà la setmana del 15 de juny. Serà centrat en dones relacionades amb la tecnologia i l’empresa implicades en l’apoderament femení. Les entrevistes seran en línia i la presentadora serà un assistent de veu que recopilarà informació a internet d’aquestes dones i farà preguntes relacionades amb què hagi trobat.

A més, també disposarà d’un espai infantil sobre tecnologia, un programa de videojocs que vol ‘trencar estereotips de tota mena’, un de cuina amb la col·laboració de la Fundació Alícia o un altre que reivindicarà dones desconegudes de la història a qui devem part de la nostra quotidianitat. Cada dia s’emetran píndoles curtes per promocionar grups de música en català emergents que al setembre es convertiran en un programa propi i el divendres a la nit s’oferiran sessions de música house amb DJ dones gràcies a la col·laboració amb el festival Manrusionica.

Tanmateix, també oferirà informació d’actualitat, que, com no pot ser de cap manera, se centrarà a explicar les novetats tecnològiques i què es mou a les xarxes socials. ‘No farem un telenotícies habitual, perquè per a això ja hi ha TV3. Farem notícies enfocades a les xarxes per veure quin és el tema del moment i què passa al món d’internet. Notícies que de vegades no s’expliquen a un telenotícies convencional però que ho rebenten a les xarxes’, diu Bautista. A més, també faran informació meteorològica.

Cerquen perfils emergents

Fibracat TV començarà amb presentadors poc coneguts per l’audiència –tot i que Bautista explica que la intenció és incorporar tres dones mediàtiques al setembre– amb la intenció de cercar figures emergents. ‘Està bé de tenir cares conegudes pel gran públic, però volem donar difusió a gent que no ho és tant.’

Durant els primers mesos l’audiència veurà els rostres de Mireia del Pozo, l’editora de gènere del canal i actual presentadora del programa ‘Plusvàlua de dones’ a Ràdio Estel; Núria Salán, presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia; Sergi Grimau, ex-jugador de bàsquet i conferenciant; Gemma Cernuda, experta en comunicació en clau femenina; Rosa Paradell i Sergi Figuerola, de la Fundació i2cat; l’empresària Esther Cid o el director general de la Fundació Alícia, Toni Massanés.

The post Neix Fibracat TV, una nova televisió en català, que es defineix com a ‘igualitària i tecnològica’ appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCXXVIII): Renesc tots els matins, com innocent

Esper la llum del dia i partesc cap al dia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I m’acost al dia.

El dia em mostrarà el resultat del meu camí, m’obrirà tot de coses amagades, de coses que vindran: em ressuscitarà l’invisible.

En una gota d’aigua podré veure un abisme o la distància curta entre la nit i el sol.

Aquest lleuger tremolor de la llum ixent, com la imminència d’una prova, una acceleració dels batecs del cor mentre puja lenta i sencera l’aigua vaporosa amb colors de vi de l’alba.

Transfiguració de la bellesa del món amb l’encens daurat del quotidià.

Els troncs i els arbres, les tiges i les flors fan arrelar i reverberen el dia nou de trinca, etern.

Hi ha una lluminositat de l’esborrament i una lluminositat del despertament.

Recit algunes paraules breus sense cap vibrato amb una espècie de lleugeresa, la dicció adormida, que les empeny cap a la pols de l’instant.

Renesc tots els matins, com innocent.

Ho sabia, però m’ho han ensenyat els meus mestres: Sòcrates i Epicur, Homer i el Dant, Ramon Llull i Rimbaud, Ponge i Rodoreda,  Linspector i Brossa, Pessoa, per esmentar els primers que em vénen a la punta dels dits.

Renéixer és connectar amb l’infinit que hi ha en totes les coses.

Cada nigul, cada cossiol, cada capçada, cada herba, cada terròs, cada taca a la paret, cada petjada al fang, cada refilar, cadascuna d’aquestes coses ordinàries, petites i vulgars presenta una fesomia de la qual pot sorgir en cada instant un altre món. El meu esguard intern està abocat cap a aquest altre món. Dedins duc les platges i les muntanyes, la terra i els núvols, les onades i els deserts, el cel i la plana, la mar i el jardí, l’avenc i la festa.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Renéixer cada dia és establir aquí i allà aquesta comunicació interrompuda.

I ara, per on ens surts, en aquests temps de pandèmia, amb aquesta apologia del renéixer?

Escolt aquest interrogant directe i em surt d’una revinglada: renéixer cada dia és un remei benigne i salvífic contra el mal i a favor del bé.

No recordes que el grau extrem de la intel·ligència és la bondat?

Renéixer cada dia és ser sensible a l’eixugaparabrises del cotxe travessant un bosc sota la pluja.

Renéixer cada dia és esser agitadors de llambordes i restar nins de l’humus.

Renéixer cada dia és adorar l’estètica de l’efímer eternal.

Renéixer cada dia és cantar i ballar les matinades sabent com em diu mestre Amiel: ‘Un dia més, un pas més cap a la mort’, però també i alhora aquella saviesa popular que amolla: ‘Qui dia passa any empeny.’

Renéixer cada dia és que uns mots de pler es dibuixin amb la llum de safir oriental de l’alba: viure és ser feliç.

Renéixer cada dia és saber profundament que cada dia conté tots els dies i que l’humà és un teixit que s’esqueixa amb facilitat.

Renéixer cada dia és pastar un pa més necessari que el pa, donar a voler la llet de la tendresa humana.

Renéixer cada dia és somriure com canta l’ocell i com el núvol passa, com la terra cristal·litza i com s’espiga el blat: per no-res.

Renéixer cada dia és saber que tots som miserables (no seríem humans si no fóssim miserables), tenim relacions noves i misterioses amb l’existència, pensam amb el cor i feim el que podem del nostre temps comptat sobre la terra: dia darrere dia.

I en un moment deim: el temps que ens queda és el que no ens queda.

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra (CCXXVIII):

The post Closcadelletra (CCXXVIII): Renesc tots els matins, com innocent appeared first on VilaWeb.

La marquesa i el fill del terrorista

La raó que el periodisme sigui, amb excepcions notables, una forma d’escriptura fugaç és la dependència que té del fet actual, desconnectat dels processos històrics i de rellevància efímera. Si hi ha cap continuïtat entre els articles d’un periodista, sol ésser una continuïtat externa, un aglutinant aportat per les circumstàncies més que no pas per l’estructura objectiva dels articles. Tot i la diferència d’escala, al periodista li passa una mica com als historiadors. Malgrat que la història, pel fet d’atendre canvis de gran magnitud i duració, sembli el pol oposat del periodisme (que alguns consideren la història del present), l’historiador selecciona els fenòmens en virtut no pas de la significació intrínseca sinó de la importància explicativa en la concatenació de causes i conseqüències, o, dit d’una altra manera, segons la influència que tenen en la configuració de l’època estudiada per l’historiador. De manera que persones mediocres, com Felipe VI, o esdeveniments grisos, com els pactes de la Moncloa, esdevenen matèria historiable pel fet de complir el requisit de connectar esdeveniments d’acord amb la lògica de la causalitat històrica. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però hi ha uns altres esdeveniments que, tot i no tenir prou força explicativa en sentit causal i no constituir objecte de la història, tenen un valor ideal, gairebé al·legòric, pel fet d’il·luminar intensament no pas la condició de l’època sinó la seva estructura ideal. Son petites vinyetes que revelen la veritat íntima del moment. És per això i no pas per l’escàndol com a ocasió d’entreteniment que paga la pena de reflexionar sobre la topada entre Cayetana Álvarez de Toledo i el vice-president del govern espanyol, Pablo Iglesias. No perquè la crispació com a programa polític (o més exactament antipolític) sigui cap novetat a Espanya, ni perquè en la topada hi hagi una dosi de justícia poètica –en què es corrobora una vegada més la dita de Martin Niemöller, allò de ‘primer van venir…’–, sinó pel que revela sobre l’ànima no ja de la política sinó de la societat la flagrant lleugeresa i incoherència tant de la marquesa com del ‘fill del terrorista’. L’oposició de voluntats inscrita en la competició entre partits i la polarització per origen de classe no haurien de tapar allò que uneix ambdós personatges en l’extremisme verbal. L’extremisme no és sinó la confessió de falta de vocació per a organitzar racionalment la vida pública i la prova que hom ‘fa política’ amb la flaire de l’oportunitat. Allò que uneix els dos busca-raons és una espectacular manca de principis, en un cas per no haver acceptat el mínim d’aparença democràtica que el règim necessita per a sostenir la llegenda de la transició; en l’altre per haver acceptat els supòsits necessaris a l’aparença i legitimar així el continuisme. Vegem-ho.

Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, tretzena marquesa de Casa Fuerte, va regirar-se com un escurçó quan Pablo Iglesias li recordà la seva condició aristocràtica com si fos un pecat. Cayetana en tingué prou de capgirar el retret i involucrar el pare d’Iglesias per sacsejar el congrés durant unes quantes hores: ‘Vostè és el fill d’un terrorista. A aquesta aristocràcia pertany vostè, a la del crim polític.’ Frase intempestiva que Meritxell Batet va ordenar d’esborrar del diari de sessions perquè desmunta la ficció d’un procés polític endreçat. On Iglesias insinuava una responsabilitat de classe, Álvarez hi responia amb una acusació de criminalitat personal, reblant-la amb el càrrec de violència. Aquesta ha estat la frase més citada del discurs de la incendiaria marquesa, perquè a Espanya es dóna prioritat a l’insult i s’atorga protagonisme a l’agressivitat i a les pujades de to. A l’inrevés d’algunes altres societats, a l’hemicicle madrileny cada dia es confirma que qui més crida més es fa escoltar. Amb els altaveus mediàtics repetint les paraules altisonants, ningú no ha parat esment en la frase immediatament anterior, molt més interessant, perquè demostra fins a quin punt dolgué a Cayetana la insistència d’Iglesias d’anomenar-la pel títol: ‘Els fills no som responsables d’allò que han fet els nostres pares, ni tan sols d’allò que puguin fer els nostres fills.’ La frase, inconsistent amb l’acusació que la seguia, ho és també amb la trajectòria d’Álvarez de Toledo, però té lògica en l’actual sistema polític, perquè és la reiteració a l’àmbit personal de la negació col·lectiva de la continuïtat amb el règim anterior.

Els fills no són responsables d’allò que hagin fet els pares sempre que no n’assumeixin l’herència. Cadascú és fill de les seves obres, afirma don Quixot en una coneguda frase antiaristocràtica de Cervantes. Cadascú es llaura el destí i ha d’acceptar-ne la responsabilitat. Aquesta és la idea cristiana davant la tradició veterotestamentària de la transmissió de la culpa fins a la tercera i la quarta generació. Una idea, per cert, negada en el curs de la història amb les recurrents persecucions de jueus per ‘haver mort Déu’. Una idea, en tot cas, lligada a la conversió i el baptisme, que esborra la memòria del pecat com les aigües del riu Leteu esborren la dels morts.

Si s’accepta l’herència ideològica juntament amb el títol nobiliari i els avantatges socials que en pengen, s’esdevé còmplice dels crims perpetrats per obtenir-los i es corre el risc de perpetrar-ne de nous per conservar-los. Concretament, en el context del passat que no vol passar, hom es fa còmplice del franquisme i de la guerra que l’aristocràcia espanyola va instigar per revertir els moderats avenços de la malaguanyada Segona República. Sols a Espanya va consolidar-se el pacte de l’aristocràcia amb el feixisme. No cal recordar com va acabar l’aristocràcia a Rússia o a la Xina. A Àustria, els títols de noblesa es van abolir el 1919 amb la caiguda de la doble monarquia. Als Estats Units la revolució va sentenciar la monarquia i, alhora, l’aristocràcia de sang. Arreu, l’eliminació dels privilegis heretats és el senyal inequívoc d’una mutació política. I on encara es toleren, els títols nobiliaris no passen de ser una relíquia decorativa que infla la vanitat d’una classe autista refugiada en les revistes de societat.

Però Espanya és diferent. Allà els grans hisendats van guanyar la guerra contra la democràcia amb l’ajuda de Hitler i Mussolini. I quan aquests foren derrotats després d’haver incendiat el continent, una decisió estratègica dels aliats va permetre als terratinents i a l’alta burocràcia espanyola, encara explícitament feixista, de reconstruir l’estat a la mida dels seus privilegis. En morir-se el militarot que els hi defensava, van posar-hi al capdavant el garant reial del principi aristocràtic. Juan Carlos mai no ha estat ni podia haver estat la personificació de la democràcia. Era, com ho és el seu successor, el símbol hereditari d’una determinada tradició i doncs l’encarnació de la responsabilitat transmesa per exclusivitat de classe.

Quan l’oposició va acceptar la continuïtat institucional amb el franquisme, no sols n’impedí la ruptura sinó que preparà la regressió que s’ha anat covant a mesura que passava el temps i l’oblit dissolia l’oprobi. No hauria de sorprendre que la simbologia de la dictadura cada vegada més esdevingui objecte de la nostàlgia d’una societat escorada a l’extrema dreta. La regressió no és pas d’avui ni d’ahir. Felipe González ja deshonrava la democràcia negant-se a demanar perdó pels crims del franquisme, esgrimint que l’estat no pot demanar-se perdó a ell mateix. L’argument era capciós, però exacte en el seu cas, car, a diferència d’Alemanya i més països que han fet contrició pública dels pecats nacionals, Espanya no ha trencat amb el franquisme i és encara el mateix estat empedreït que celebra els genocidis cada 12 d’octubre.

Pablo Iglesias no ha estat pas més diligent que la seva antagonista cohonestant actituds i retòrica. Quin sentit pot tenir atacar ningú pel seu títol nobiliari en un estat que els legitima? Espanya no és Àustria i, tant si agrada com si no, els títols de noblesa hi són tan legítims com els universitaris o els de propietat. S’entén que, en tant que ‘revolucionari’, Iglesias desitgi l’abolició de la noblesa i la instauració de la república. Però si aquests objectius són sincers, què hi fa ell governant en qualitat de soci menor d’un partit identificat amb la reacció? Un partit que tolera les injustícies més flagrants, tapa la corrupció dels poderosos i no pot evitar de participar-hi, cosa altrament inevitable quan es contemporitza amb les màfies. Si Iglesias fos el republicà que s’imagina ser, no defensaria la monarquia ni tan sols a efectes tàctics, car la monarquia borbònica és l’exemple llampant de la manera com els fills hereten dels actes dels pares i sovint els reprodueixen amb escreix. Un Iglesias compromès a fer net d’aquest règim el condemnaria sense reserves, en lloc de convertir-se en una de les seves potes. Acatant l’status quo ‘per responsabilitat’, hom se’n fa solidari. Això féu Santiago Carrillo malbaratant anys de lluita clandestina el dia que, despertant-se del seu somni dogmàtic, es desenganyà de la falòrnia de l’eurocomunisme i acatà la monarquia. Aquella traïció als principis i a les víctimes d’aquells principis acaba de reeditar-se en rústica, és a dir, en una edició més indigna per bé que igualment cínica, amb la incorporació del ‘socialista’ José Montilla al consell d’Enagàs, seguint la senda del cementiri d’elefants de la classe revolucionària espanyola.

The post La marquesa i el fill del terrorista appeared first on VilaWeb.

El report diari de VilaWeb: Andorra marca el camí cap al retorn a la normalitat

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El desconfinament ja és generalitzat a tot el país, però Andorra marca el camí a seguir cap a la normalitat. El principat reprendrà demà l’activitat de manera generalitzada i la majoria d’establiments, inclosos gimnasos, equipaments esportius i cinemes, obriran, bo i respectant encara les mesures de seguretat. Tanmateix, encara hauran d’esperar els casals d’estiu, les discoteques i esdeveniments multitudinaris, com ara concerts i festes majors. La frontera amb Catalunya Nord i el Principat també reobrirà demà.

L’illa de Formentera és un altre alumne avançat del desconfinament i és el primer territori del país sota administració espanyola que entra a la fase 3, el darrer abans de la normalització plena. Els formenterers podran tornar als taulells dels bars i fer reunions amb un màxim de vint persones. Tots els establiments podran obrir amb el 50% de la capacitat habitual. La presidenta de les Illes, Francina Armengol, ja ha anunciat que el 8 de juny vol recuperar la mobilitat completa a l’arxipèlag.

Mentrestant, es manté a la fase 2 la major part del país: tot el País Valencià, Mallorca, Menorca, Eivissa, la Catalunya Central, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, l’Alt Pirineu i Aran, Girona i les comarques del Garraf i l’Alt Penedès. És estadi intermedi de desconfinament que permet més socialització i pràcticament abolir les franges horàries. Al cas del País Valencià, el president Ximo Puig ha anunciat que quan entri a la fase 3 gestionarà el desconfinament amb els municipis i les diputacions.

En la fase 1, hi continuen les regions sanitàries de Barcelona i les àrees metropolitanes nord i sud, però amb la diferència que s’unifiquen i s’hi permet la mobilitat interna. Per tant, a diferència de la setmana passada, es pot sortir de la capital del Principat o entrar-hi per activitats d’oci com ara anar a la terrassa d’un bar o restaurant. En aquesta mateixa fase s’ha ancorat la regió sanitària de Lleida, després d’un rebrot.

Avui el president de la Generalitat, Quim Torra, ha exigit al president espanyol que li permeti de gestionar els recursos europeus i espanyols per reactivar l’economia del Principat. Ha assegurat que refusa la nova pròrroga de l’estat d’alarma, que s’aprovarà dimecres, i ha reclamat que no s’esperi a la fase 3 per descentralitzar les competències.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 6.094.706 casos confirmats i 368.871 morts. Del total de casos, 2.702.383 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.828.308 casos i 105.918 morts.
—El Brasil, amb 501.985 casos i 28.872 morts.
—Rússia, amb 405.843 casos i 4.693 morts.
—L’estat espanyol, amb 286.509 casos i 27.127 morts.
—El Regne Unit, amb 274.762 casos i 38.489 morts.
—Itàlia, amb 233.019 casos i 33.415 morts.
—L’estat francès, amb 188.882 casos i 28.802 morts.

Als Països Catalans hi ha 86.107 casos, 52.953 altes i 14.010 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 66.904 casos, 38.112 altes i 12.269 morts (avui s’hi han incorporat 359 casos, 130 altes i 28 morts)
—Al País Valencià, 16.047 casos, 12.179 altes i 1.432 morts (avui s’hi han incorporat 2 casos nous de PCR, 57 altes i cap morts)
—A les Illes, 2.080 casos, 1.692 altes i 224 morts (avui s’hi han incorporat 4 casos, 10 altes i cap mort)
—A Catalunya Nord, 312 casos, 276 altes i 34 morts (cap variació)
—A Andorra, 764 casos, 694 altes i 51 morts (avui s’hi han incorporat 2 altes)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal: El drama de la ‘democràcia ètnica’ als Estats Units… i a Espanya

 

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Les residències, el focus mundial del coronavirus
– CNN: Aquest migrant va caminar 1.250 milles per arribar a casa (en anglès).
– Vox: Com s’arregla l’OMS, segons un expert (en anglès).
– The Wire: Com els electrons ajuden en la lluita contra el coronavirus 2019 (en anglès).
– EuroNews: Els polítics europeus que han violat les mesures de confinament (en anglès)
-Público: Investigadors portuguesos estudien casos greus de la covid-19 amb lesions al cor (en portuguès).
-Le Figaro: El professor Didier Raoult respon als estudis científics que diuen que la hidroxicloroquina és ineficaç (en francès).
-Politico: La desigualtat en l’accés a la sanitat digital s’accentua amb la crisi del coronavirus (en anglès).
-The New York Times: Cal que els corredors portin màscara? (en anglès).

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Torra comunica a Sánchez que refusa l’acord amb ERC per a allargar l’estat d’alarma
ERC situa al juliol la pròxima reunió de la taula de diàleg
[ÀUDIO] La història d’un català que fa gairebé 80 dies que està atrapat en un creuer pel coronavirus
Ximo Puig gestionarà la fase 3 amb batlles i presidents de diputació
Armengol vol recuperar la mobilitat entre les illes el 8 de juny
[EN DIRECTE] L’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019
Bargalló: ‘En fase 2 obriran un 40% de les escoles públiques i un 20% de les concertades’
Les Illes Balears aïllen uns 600 viatgers internacionals
Àlex Arenas demana de fer proves PCR a tots els professors abans de reobrir les escoles

 

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirusPer què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post El report diari de VilaWeb: Andorra marca el camí cap al retorn a la normalitat appeared first on VilaWeb.

Tornar al parc i als cossos, últim capítol de ‘Black Mirror’

Abans del coronavirus, tenia un raconet al parc Güell a recer per llegir una estona isolada del xivarri dels turistes. No era infal·lible, però prou. I no era l’única que el coneixia, és clar, un dia m’hi vaig trobar un home amb una novel·la oberta i un llapis entre els dits. Jo no ho diré si tu tampoc no ho dius. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Primer de juny, la volta a la pandèmia en vuitanta dies. De les pors a l’esperança, del caos a una relativa calma. Amb la boca petita. Un viatge distòpic i alhora amb la realitat ben clara plantada als morros. Que sempre és l’economia, senyors. Suren la precarietat, la doble càrrega de les dones, l’esgotament dels sanitaris, les morts i els contagis en mapes, per barris.

I en la parcel·la de relativa tranquil·litat dels mínimament afortunats, una bona nova és que han tornat a obrir el parc Güell. Trepitjar-lo gairebé com si fos per primer cop. Sense turistes, sense perímetres vetats de facto. Cap al mar, les vistes de la ciutat i la sensació de llibertat que concedeix l’horitzó blau.Cap a l’altra banda, el verd esponerós, les olors dels arbres en flor, la humitat de l’obaga, l’aparellament de papallones. La vida desencotillada.

Per què ha calgut una situació límit com aquesta per fer evidents coses que fa tants anys que es pinten a les parets i als cartells, però s’han deixat difuminar entre tubs d’escapament. He recordat quan des de la finestra de petita veia les vinyes fins a perdre’s en l’horitzó. Com hem anat foragitant el paisatge que ens identifica, com hem anat encimentant la terra. Com hem deixat ofegar-nos ambtant de formigó.

Vuitanta dies, tres cicles menstruals en confinament. Les herbes sense nom s’escolen entre les llambordes, s’enfilen pels troncs, els arbres han florit més lliures que mai i els ocells tornen a fer coreografies per sobre dels terrats. Amb concerts de capvespre. Les parets de casa com a límits del refugi, per a molts; com a presó, per a alguns. Fora el carrer, la llibertat anhelada a voltes, o potser la por. Però viure amb por no és viure. Vuitanta dies i una llista de coses apreses, també de quines no faràs més, que hem passat de les primeres setmanes omplint totes les hores amb pa de pessic i estofats i tutorials de pilates a la desídia de qui ja n’està fart i que ens deixin sortir d’una santa vegada. Vuitanta dies de contradiccions constants. Les fases del desconfinament com les regles d’una gimcana, tot difuminant-se els consells epidemiològics amb els interessos econòmics i partidistes. Amb quina facilitat som capaços de deixar-nos arrabassar drets bàsics i ens posem nosaltres mateixos les manilles.

Però tota aquesta temporada de ‘Black Mirror’ també ha fet evident que hi ha una cosa a la qual no ens acostumarem mai del món, i és a deixar d’estar a prop els uns dels altres i de tocar-nos. I per això comptem les hores per veure els nostres que fa tant de temps que no veiem sinó per mitjà d’una pantalla. Ah, les pantalles, ens ho han posat tot a l’abast i alhora ens han constatat que hi ha coses que no podran suplir mai. Ens volem en carn i ossos, amb tots cinc sentits.

I en aquest procés de desconfinament, resulta que els veïns han redescobert la ciutat i l’han recuperada. Que també ha calgut una situació límit com aquesta per a fer més evident que mai com el turisme de masses furta la ciutat als qui hi viuen. Hem recuperat els parcs, les platges, les places i els carrers que feia anys que evitàvem perquè sabíem que no hi podríem passar, que eren un combat permanent amb cossos empastifats de crema solar. Recuperar els carrers; ja és això, viure. Tant de bo en traguem alguna cosa bona, de tot aquest malson. Si més no, això. Al capdavall, hi ha dues maneres d’encarar la vida, amb esperança o amb derrotisme, però només una de fer que valgui la pena.

The post Tornar al parc i als cossos, últim capítol de ‘Black Mirror’ appeared first on VilaWeb.

Andorra comença un desconfinament generalitzat amb la covid-19 sota control

El Principat d’Andorra comença avui la represa generalitzada de l’activitat. Les dades epidemiològiques ara mateix són molt positives, sense cap indici de rebrot, cosa que ha permès entrar a la darrera de les fases del desconfinament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una de les novetats principals d’avui és la reobertura de la frontera, que permetrà l’entrada de turistes sense restriccions. De manera recíproca, l’estat francès ha autoritzat els andorrans a passar a Catalunya Nord.

Respecte de l’economia, avui ja poden reprendre l’activitat els establiments d’hostaleria i restauració, el comerç al detall i a l’engròs i també la venda de vehicles de motor. De la mateixa manera, també poden tornar a obrir les portes els gimnasos i els altres equipaments esportius i instal·lacions culturals com ara museus, galeries d’art i cinemes.

L’estat assoleix així gairebé la plena activitat econòmica amb una obertura generalitzada de la gran majoria dels sectors econòmics i el govern té previst que s’incorporin a la feina aproximadament 13.060 treballadors, que s’afegeixen als 30.012 ja actius. Només hauran d’esperar els casals d’estiu, discoteques i esdeveniments multitudinaris com ara concerts i festes majors.

Quant a l’activitat educativa, també podran obrir les escoles, amb l’objectiu de donar servei a totes les famílies que hagin demanat el servei de guarda d’infants menors de catorze anys.

Es mantenen algunes mesures de distància de seguretat

En aquesta nova fase, algunes restriccions socials desapareixen. Divendres es van eliminar les franges horàries i ja es pot reunir un màxim de quinze persones en un mateix espai.

La població ha de mantenir algunes mesures de seguretat, com ara la distància mínima d’un metre i mig i l’ús de màscares, guants i gel hidroalcohòlic. Als establiments s’aplicaran protocols específics que, per exemple, prohibeixen les mostres en les botigues de perfumeria i estètica.

En algunes parròquies també s’aplicaran mesures especials, com ara a Encamp, que al Pas de la Casa ha prohibit les mercaderies al carrer i s’ha habilitat el sentit únic de circulació a les voreres.

La situació epidemiològica sota control

El govern andorrà ha destacat que la reactivació econòmica ha estat possible gràcies a la tendència a la baixa de la covid-19. Fins ara s’han detectat 764 casos , però ara mateix només en resten 21 d’actius i 694 ja s’han recuperat.

Dels actius, n’hi ha quatre d’ingressats a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, a planta. El ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, ha destacat que no es pot parlar ‘d’eradicació, però sí de control’.

D’ençà del 23 març, la taxa de reproducció és inferior a 1 i aquestes darreres dues setmanes és 0, motiu pel qual ara mateix els infectats no encomanen a ningú.

A més, per mantenir el control de l’epidèmia, aquestes darreres setmanes el govern ha dut a terme un cribratge de la població amb proves d’anticossos que es va acabar dimecres. En total, s’han fet  137.987 proves, amb la voluntat de testar tothom dues vegades. El resultat és que el 8,5% dels residents tenen immunitat, una xifra que augmenta fins a l’11,1% entre els professionals sanitaris.

Taxa de reproducció a Andorra. Gràfic del ministeri de Salut

The post Andorra comença un desconfinament generalitzat amb la covid-19 sota control appeared first on VilaWeb.

Tot allò que heu de saber sobre la reobertura dels centres educatius

El curs lectiu s’acaba el 19 de juny. Però després de dos mesos sense classes, avui alguns centres educatius comencen a obrir les portes per assistir els alumnes durant les dues setmanes que resten. Segons que va confirmar en una entrevista a RAC1 el conseller d’Educació, Josep Bargalló, el seu departament calcula que obriran el 40% de les escoles públiques i un 20% de les concertades de les regions sanitàries que són a la fase 2 del desconfinament: Girona, Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Alt Penedès i Garraf. Demà continuaran les reobertures, atès que avui és festiu a la majoria del país. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tots els detalls del pla per a reobrir escoles i instituts en la fase 2 del govern català

El curs telemàtic continuarà paral·lelament i la tornada a les aules és voluntària, però tindran prioritat els alumnes en situació de vulnerabilitat o amb tots dos pares a la feina. Segons Bargalló, només hi tornaran el 5% de cada curs, però es calcula que l’afluència superarà el 50% als de final de cicle: sisè, quart d’ESO i, sobretot, segon de batxillerat, per als quals s’han previst sessions de reforç i de preparació de selectivitat. Per a la resta només hi haurà sessions orientatives i tutories individuals. Algunes escoles ja fa un parell de setmanes que són obertes perquè s’hi van habilitar espais perquè les famílies que no podien fer les inscripcions digitalment les fessin presencialment.

Les ràtios per a cada nivell i les mesures de seguretat

Al cicle infantil hi haurà entre vuit alumnes i deu per aula; a primària, tretze a tot estirar i a secundària, quinze. No hi haurà servei de menjador ‒llevat de les llars d’infants‒ ni tampoc activitats esportives. Quant a l’hora del pati, cada centre té el seu protocol, perquè el Departament ha delegat aquestes funcions a les direccions. A més, no es farà ús dels espais comuns entre cursos i grups, com ara les aules de música, d’informàtica o les biblioteques. Obligatòriament els centres hauran de fer neteja i desinfecció cada dia.

La situació dels professors

El departament ha habilitat un espai digital en què els professors, omplint un qüestionari de sis preguntes, passen un filtre per a establir si són vulnerables o bé si han tingut símptomes de la covid-19 o l’han passada. Si tenen més de seixanta anys o patologies prèvies no hauran d’anar a treballar presencialment. Els que hi hagin d’anar hauran de dur màscara i mantenir la distància física de seguretat amb els alumnes. Excepció feta, és clar, dels menors de cinc anys. D’una altra banda, Bargalló ha assegurat que no hauran de doblar la jornada laboral, encara que hagin de cobrir les necessitats tant dels alumnes que assisteixin presencialment a classe i com dels qui continuïn telemàticament. De moment, tampoc no s’ampliaran places.

Per què la polèmica de la tornada a l’escola només ha esclatat al Principat?

Les crítiques dels sindicats

Tan bon punt el conseller Bargalló va anunciar el pla de desconfinament que havia previst per a les escoles, els sindicats van retreure-li que no hi havia hagut diàleg ni amb ells ni amb les entitats que representen les famílies i els alumnes. Els sindicats USTEC-STEs, la Intersindical CSC, ASPEPC-SPS, UGT i CGT han demanat la dimissió del conseller. Consideren que, delegant la concreció dels protocols als equips directius dels centres, no ha assumit les seves responsabilitats i que la seguretat dels professors no és garantida.

Els sindicats critiquen Bargalló pel seu pla per a reobrir els centres educatius

El curs continua telemàticament a la resta del país, llevat d’Andorra i Catalunya Nord

Andorra, on pràcticament ja s’ha arribat la nova normalitat, fa dies que no es registra cap mort i l’epidèmia ja és controlada i estancada, també reobre els centres aquest primer de juny. Al País Valencià, de moment, el conseller d’Educació Vicent Marzà ha descartat la tornada a les aules i negocia amb els sindicats les condicions de la reobertura al setembre. A les Illes Balears el govern també va accedir a no tornar a les aules abans del curs vinent i només obriran algunes escoletes el 8 de juny. A Catalunya Nord ja fa tres setmanes que una part dels alumnes ha tornat a les escoles i instituts. Arreu de l’estat francès s’han reincorporat un milió d’estudiants de totes les edats, una xifra considerada baixa i que s’explica perquè l’assistència a classe és voluntària. De fet, només el 30% dels alumnes de primària han tornat a seguir presencialment el curs.

The post Tot allò que heu de saber sobre la reobertura dels centres educatius appeared first on VilaWeb.

Àlex Soriano: ‘A l’UCI del Clínic fa dies que no hi ingressa cap malalt de coronavirus’

Àlex Soriano és el cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona. Fa un mes era gairebé impossible de robar-li temps entre les desenes de persones que cada dia ingressaven a l’UCI. Avui la situació ha canviat exageradament i ja fa dies que no hi ingressa ningú per culpa de la covid-19. Assenyala que és una incògnita per què el virus ha reduït la circulació, però alerta que no podem descartar per complet un segon rebrot. També li demanem per com estan preparats els hospitals per si hi ha cap repunt, quines seqüeles observa en els malalts i quins tractaments funcionen. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A quin grau d’ocupació està l’UCI del Clínic i com compararíeu la situació envers fa un mes?
—Ara l’ocupació és molt minsa. Anem de baixada. Els malalts vénen dels dies passats i van acabant de fer el procés de recuperació, però no són casos nous. De malalts nous de covid-19 fa dies que no n’ingressa cap. Respecte de final d’abril és un gran canvi, perquè llavors teníem l’UCI plena i una sobreocupació important.

Per què és així? El virus ha perdut virulència?
—No. El virus no ha perdut pas virulència, simplement circula menys. Dels que se n’infecten, el 80-85% el passen a casa com qui té una grip. Però el problema és que n’hi ha un 15-20% que requereix hospitalització. Aquest virus es transmet molt ràpidament a l’entorn, però el drama no és que hàgim tingut molts malalts, que també, sinó que n’hem tingut molts en un període de temps molt curt. A l’Hospital Clínic, per exemple, hem ingressat més de dos mil malalts. Si vénen en sis mesos, no passa res, però si vénen en dos, doncs és un drama perquè tots requereixen les mateixes necessitats i no tenim espai físic. És un problema de volum per unitat de temps. Aquest ha estat el problema fonamental.

I per què circula menys?
—La qüestió és que podria actuar com la grip, que comença al mes de desembre i es va transmetent cada cop més fins que arriba a un punt que comença a caure i a caure i minva la transmissió. Però per què deixa de transmetre’s? Doncs no ho sabem. No sabem si és perquè, com la grip normal, arriba el bon temps, fa una temperatura més alta, unes condicions d’humitat determinades i el virus passa a ser més dèbil. Però de la mateixa manera que no sabem per què actua així la grip, tampoc no ho sabem del coronavirus. Però sí que sembla que va a la baixa i, amb tota la prudència, acabarà desapareixent. No sabem, en canvi, si tornarà com la grip cada hivern i acabarà essent estacional o no.

Per tant, no es pot descartar una segona onada o un repunt considerable.
—No, no es pot pas descartar. Ho veurem en la mesura que va passant el temps, anem obrint el país, anem fent més vida al carrer i anem interaccionant més. Cada dia que passa sense un repunt, el fa menys probable. Ara, que això vol dir que no pot haver-n’hi? Cal ser prudent perquè, honradament, no ho sabem.

Si el virus tornés a circular com al març, el sistema estaria preparat o encara hi observeu mancances?
—Estem infinitament més preparats que no pas al mes de març. Primer perquè llavors no sabíem a què ens enfrontàvem en dos aspectes molt concrets. Al final de febrer, que ja en teníem algun cas, no sabíem que solament en un dia n’ingressarien cent malalts. No ens ho podíem arribar a imaginar. A mitjan març ja vèiem que ens podíem cremar. Ara ja partim d’aquesta base. I això, amb l’experiència adquirida, ens permetria d’imposar mesures de previsió d’espais per a poder-hi posar aquests malalts. I què hem de fer amb el malalt, ho hem anat aprenent dia a dia.

Les incorporacions de metges al llarg d’aquestes setmanes als hospitals es mantindran? O s’anirà retornant progressivament als nivells anteriors?
—Es retorna als nivells anteriors perquè no n’hi ha la necessitat. Hem d’entendre que, si ara hi hagués un rebrot, doncs evidentment es tornarien a contractar metges. Però la impressió és que, si arribem a les magnituds de l’altra vegada, sense cap mena de dubte, com que estarem més preparats, podrem més eficients. I l’eficiència fa que no et calguin tants metges. Que els que tinguis els aprofitis millor, per dir-ho d’alguna manera.

I una de les lliçons de la crisi sanitària no és que cal ampliar les plantilles?
—Mira, això és molt complicat. Sempre diem igual. Ampliar la plantilla ja ens calia abans de la crisi del coronavirus. La plantilla ha de ser una mica superior en algunes àrees, ja ho sabíem. Ara, haver d’incrementar-la per si de cas, ho veig molt difícil. I si d’aquí a un any aquest coronavirus és com el del 2004, que va desaparèixer de cop? És cert que amb el SARS-CoV-2 no estem tan confiats que sigui així, però ningú no et diu que no pugui ser. Ara, evidentment haurem de veure si en algues àrees els dèficits que ja teníem encara s’han posat més de manifest i hem de cobrir alguna cosa. Però vaja, tal com està el país, ho veig complicat.

Quines seqüeles en tenen els pacients?
—Els malalts greus el principal problema que tenen és pulmonar i quan surten estan més cansats, més xafats i els costa una mica de respirar. Hem d’acabar de veure si aquesta lesió pulmonar és una lesió que, com tota pneumònia, al cap d’una setmana o dues desapareix i el pulmó torna a la normalitat o bé, si en aquest cas, la recuperació no es produeix. Només han passat tres mesos des del primer malalt i és difícil d’obtenir-ne conclusions. La impressió que tenim és que molts malalts han millorat i a uns altres els costa més de recuperar la funció pulmonar. Però fins que no passin controls d’aquí a tres mesos no podem dir quin percentatge millora i quin no.

El brot de Lleida és una excepció o anirem veient casos similars?
—Honradament, no tinc les dades de Lleida. És evident que hi ha unes zones i unes àrees petites on hi ha concentracions altes, com ara a les residències, on hi pot haver més facilitat de transmissió. Recalco que la circulació del virus ara mateix és molt baixa. Però circula poc perquè anem amb mascareta i mantenim un distanciament social que n’evita la transmissió o bé perquè fa més calor, més humitat i no es transmet? Aquest és el quid de la qüestió.

Les residències haurien d’allargar el confinament al marge de la resta de la societat? Precisament perquè és un focus on la transmissió és més alta.
—No, crec que en els espais tancats, on conviu molta gent en poc espai, com ara el metro, i més si és gent que requereix la cura dels altres en el cas de les residències, el distanciament és complicat. Aïllar-les no, però s’hi han de mantenir molt bé les precaucions de la màscara i s’han de rentar de mans amb més atenció.

Els aires condicionats poden ser un transmissor?
—No, no en tinc cap constància.

Quins tractaments heu fet amb medicaments i com han ajudat?
—Aquesta és una malaltia que té dues necessitats, del punt de vista terapèutic. Una és el tractament antivíric, i bàsicament hem après que hi ha un antivíric que no es comercialitza però que els qui hem tingut l’oportunitat de participat en els assaigs clínics que l’han definit hem vist que va bé. És el Remdesivir. I jo crec que aquest producte es comercialitzarà d’aquí a un temps rècord. Ja ho és als EUA, al Japó i també al Regne Unit, i per tant a la Unió Europea no trigarà. Les dades a què he tingut accés i encara no han estat publicades confirmen la bondat de què s’ha publicat fins ara.

Però d’una altra banda, els resultats que envolten el medicament tampoc no són gaire nítids. Un estudi publicat a The Lancet i fet a la Xina també deia que ‘no era associat a beneficis clínics significatius’.
—Sí, però ells mateixos deien que era un estudi programat per a un nombre molt més gran de persones i se’n van publicar dades preliminars. No crec que sigui un estudi que es pugui prendre de manera tan contundent com el de l’Institut Nacional de Salut dels EUA. I les dades no ofereixen dubte. Com tot antivíric, la durada de la malaltia s’escurça força dies. I en segon terme, i més important encara, la mortalitat passa del 12% entre els qui no en prenen al 7% entre els qui en prenen. No és un descens gaire significatiu, però és una tendència prou important.

El preu és el detall que crea més dubtes, perquè si més no als EUA és força elevat.
—Bé, serà elevat, sí, sí. O no, depèn. La gent ha de saber que desenvolupar un antibiòtic, que és el que conec amb més detall, costa al voltant de 800 milions de dòlars. I llavors has de comercialitzar-lo. Són inversions molt potents. És clar, si hi ha un estat disposat a invertir aquests diners per dissenyar nous fàrmacs, doncs mira, ens sortiran de franc. Quant als antivírics també hem testat el Kaletra i la hidroxicloroquina.

La hidroxicloroquina és segurament el que més s’ha administrat en els hospitals.
—Aquest s’ha administrat al voltant del 80% o més d’hospitals de l’estat. Al nostre, al voltant del 85%. S’ha utilitzat de manera generalitzada. Nosaltres teníem dades de laboratori segons les quals podria anar bé, i per això s’ha utilitzat. Però ara suggereixen que potser no fa res o que no és gaire eficaç. I els estudis que s’han fet fins ara no són de gaire qualitat, per la part bona i la dolenta. Per això extreure conclusions de la hidroxicloroquina és difícil.

I de l’altre grup terapèutic, els antiinflamatoris, què n’heu après durant aquest temps?
—Sembla que la resposta a les inflamacions a vegades és desmesurada i fa mal. I això ho intentem blocar amb antiinflamatoris i durant aquest temps hem après a utilitzar-los. Entre més, hem après que hem de ser molt precoços a l’hora d’administrar-los i no cal esperar que el pacient estigui molt greu i ingressi a l’UCI, sinó que ja el podem administrar molt abans.

The post Àlex Soriano: ‘A l’UCI del Clínic fa dies que no hi ingressa cap malalt de coronavirus’ appeared first on VilaWeb.

El drama de la ‘democràcia ètnica’ als Estats Units… i a Espanya

Aquest cap de setmana ha continuat l’escalada de protestes als Estats Units, que van començar arran de l’assassinat d’un home afroamericà, George Lloyd, per la policia de Minneapolis. Les protestes s’han estès per totes les grans ciutats, encara enmig de la pandèmia, i la Guàrdia Nacional, la branca de les forces armades que depèn dels governadors, s’ha desplegat en diversos indrets per mirar de controlar una revolta que sembla que costarà d’aplacar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’assassinat de George Lloyd, a sang freda i davant testimonis, arriba enmig d’una crisi econòmica sense precedents i ha fet ressonar el pecat original de la nació americana. L’expressió ‘pecat original’, de forta arrel religiosa, fa referència tradicionalment al fet que els Estats Units es van crear com una de les democràcies més avançades i revolucionàries del món, però ho van fer tot aniquilant les poblacions indígenes i mantenint la institució de l’esclavatge dels afroamericans: aquest és el ‘pecat original’ que persegueix la societat americana incessantment, dècada rere dècada.

Especialment perquè l’assassinat de Lloyd, com qualsevol de semblant, s’ha d’interpretar inevitablement en el context d’un problema més general. S’afegeix a la llista de morts afroamericans per la policia aquests darrers anys o aquestes darreres setmanes (Breonna Taylor, Ahmaud Arbery i ara George Floyd) i a la crisi econòmica del coronavirus, que ha perjudicat de manera molt substancial i diferent les poblacions negra i llatina, les minories, en definitiva. Però també s’afegeix a un comportament essencialment diferent del poder segons si ets membre d’una comunitat determinada o d’una altra. Floyd va morir dilluns i el policia que el va matar no va ser acusat fins divendres, quan l’escàndol ja era monumental. Això posava en relleu no únicament la diferent vara de mesurar una possible culpabilitat –un afroamericà sempre és sospitós, pel fet de ser-ho–, sinó també la diferent vara de mesurar quant a la reacció a un fet indiscutible, car l’assassinat és més que documentat en vídeo.

La reacció als Estats Units és, per una banda, de desesperació d’una població, l’afroamericana, que veu que no hi ha cap canvi substancial ni havent passat un dels seus per la Casa Blanca. Però, per una altra banda, també hi ha una reacció molt important i molt visible de ciutadans de qualsevol origen que reclamen mesures per a encarar i resoldre finalment aquest ‘pecat original’, gent que no se sent còmoda ni digna en un país on, com diu el famós eslògan de protesta, no s’ha demostrat que la vida d’una persona tinga el mateix valor que la d’una altra.

Aquesta desesperació d’una part de la societat americana suggereix un gran tema, que també té interès en el nostre cas particular. Com pot ser que en un sistema democràtic, amb institucions que funcionen amb normalitat com a institucions democràtiques, puga haver-hi comportaments d’aquest estil, que fan sentir a una part de la població que no viu en democràcia? Quina explicació té això que passa als Estats Units o, també, a l’estat espanyol?

L’explicació, el marc teòric que pot donar resposta a aquesta aparent contradicció, té a veure amb el concepte molt interessant, però poc desenvolupat, de ‘democràcia ètnica’. Concepte que curiosament va ser un espanyol, Juan Linz, el primer de formular-lo, tot i que és el sociòleg israelià Sammy Smooha qui ha maldat més per popularitzar-lo i entendre’l.

Per ‘democràcia ètnica’ s’entén la situació en què un mateix sistema polític combina una estructura de dominació i repressió ètnica amb el reconeixement dels drets democràtics, polítics i civils per a tota la població, incloses les minories. D’acord amb aquest esquema, no són perseguits necessàriament tots els ciutadans que pertanyen a un grup nacional (no és una ‘democràcia Herrenvolk’, com es definia l’apartheid sud-africà), però en canvi tots els membres d’una minoria nacional saben que són sospitosos d’una manera especial i que són tractats de manera discriminatòria en el cas que els passe res, precisament pel fet que no pertanyen a la ‘nació central’. La mateixa baralla de bar t’envia a la presó durant molts anys si passa a Altsasu i ets basc o bé ni tan sols hi intervé la policia si passa a Madrid. La mateixa policia et pega violentament si reclames l’autodeterminació però no fa res si ets un nacionalista espanyol, encara que et manifestes violant l’estat d’alarma. O, tornant als Estats Units, saps que si ets afroamericà, com ha tornat a demostrar el cas Lloyd, tens moltes més possibilitats de ser detingut que si no ho ets. En un cas i en un altre el comportament de l’estat, i encara més de l’estat profund, és diferent no pels fets que s’esdevenen sinó per la condició de grup dels individus vinculats.

El concepte de ‘democràcia ètnica’ és, doncs, molt interessant per a explicar l’aparent contradicció, als Estats Units o a l’estat espanyol, entre l’existència d’un estat democràtic i l’evidència d’una discriminació constatable. Perquè a partir d’aquest concepte es pot fer la crítica radical i fonamentada del sistema, sense estridències innecessàries. Però al mateix temps compleix dues funcions que em sembla que l’independentisme ha de fer seues urgentment.

La primera és de tornar-nos a recordar que sense l’expiació del pecat original, per mantenir la terminologia religiosa, l’estat que és una democràcia ètnica sempre resta inestable. Fins i tot quan sembla que guanya, perd. Ni el pas de Barack Obama per la Casa Blanca, per exemple, no ha servit per a estabilitzar les conseqüències del racisme. Fins que no s’acabe la causa que crea la discriminació la ‘nació central’ no tindrà l’oportunitat de repensar-se en llibertat –i l’exemple més evident és el cas de Sèrbia, de la qual han hagut de separar-se sis estats que dominava prèviament perquè ara, tota sola, puga començar a imaginar-se com una nació normal.

I la segona és de tornar-nos a recordar que cal assumir urgentment i amb totes les conseqüències la condició de minoria nacional dins Espanya i França. Als catalans històricament això no ens ha agradat, però aquest és el camí més sensat i seriós per a fonamentar la reivindicació nacional i que resulte comprensible i assumible en el marc de la Unió Europea. Comprensible i assumible tant la reivindicació com l’explicació, mitjançant el concepte de ‘democràcia ètnica’, del format de dominació que ens ha estat imposat i del qual tenim el dret d’alliberar-nos.

The post El drama de la ‘democràcia ètnica’ als Estats Units… i a Espanya appeared first on VilaWeb.

Bona part del país s’instal·la a la fase 2 i Barcelona s’unifica amb l’àrea metropolitana

El procés de desconfinament continua avançat a velocitat de creuer i bona part del país sota administració espanyola entrarà avui a la fase 2, que permet més socialització física i pràcticament aboleix les franges horàries. En aquest punt se situen el País Valencià, Mallorca, Menorca, Eivissa, la Catalunya Central, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, l’Alt Pirineu i Aran, Girona, i les comarques del Garraf i l’Alt Penedès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Què es pot fer a la fase 2, sense franges horàries, amb les platges obertes, trobades de quinze persones…? 

A més, l’illa de Formentera continua essent la bola de vidre de la resta del territori i avança avui a la fase 3, l’estadi previ al retorn a la normalitat. Així mateix, els formenterencs podran tornar a les barres dels bars i fer reunions amb màxim de vint persones. Tots els establiments podran obrir amb el 50% de la capacitat habitual. La presidenta de les Illes, Francina Armengol, ja ha anunciat que el 8 de juny vol recuperar la mobilitat completa a l’arxipèlag.

Què es pot fer a la fase 3? Sense franges horàries, reunions de 20 persones, casals d’estiu…

En fase 1 continuen les regions sanitàries de Barcelonametropolitana nord i sud, però amb la diferència que s’unifiquen i és permesa la mobilitat interna. Per tant, a diferència de la setmana passada, es pot sortir de la capital del Principat o entrar-hi per activitats d’oci com ara anar a la terrassa d’un bar o restaurant. En aquesta mateixa fase s’ha ancorat la regió sanitària de Lleida, després d’un rebrot.

Què es pot fer a la fase 1? Reobertura de comerços i serveis, mobilitat, reunions de deu persones… 

Andorra retorna a la normalitat amb distància de seguretat

Andorra comença avui la represa generalitzada de l’activitat. Les dades epidemiològiques ara mateix són molt positives, sense cap indici de rebrot, fet que ha permès entrar en la darrera de les fases del desconfinament. Una de les novetats principals d’avui és la reobertura de la frontera, que permetrà l’entrada de turistes sense restriccions. De manera recíproca, l’estat francès ha autoritzat els andorrans a passar a Catalunya Nord.

Andorra comença un desconfinament generalitzat amb la covid-19 sota control

Respecte de l’economia, avui ja poden reprendre l’activitat els establiments d’hostaleria i restauració, el comerç al detall i a l’engròs i també la venda de vehicles de motor. De la mateixa manera, també poden tornar a obrir les portes els gimnasos i els altres equipaments esportius i instal·lacions culturals com ara museus, galeries d’art i cinemes. Tanmateix es manté vigent la distància de seguretat.

Catalunya Nord es reobre

El govern francès reduirà les restriccions una vegada el conjunt de l’estat sigui en la zona verda del desconfinament. Així, dimarts, els nord-catalans podran tornar a les cafeteries, els bars, els restaurants, les piscines, els gimnasos o les galeries d’art. Així i tot, es mantindran les distàncies de seguretat i les afluències reduïdes. Els cinemes obriran el 22 de juny. A més, es permetrà la mobilitat completa dins l’estat i es preveu que la frontera imposada amb el Principat reobri el 15 de juny, sense obligació de quarantenes.

The post Bona part del país s’instal·la a la fase 2 i Barcelona s’unifica amb l’àrea metropolitana appeared first on VilaWeb.

Gladys del Estal, un crim de la transició que l’estat espanyol no reconeix

Aquesta setmana, el 5 de juny, era prevista una projecció, que ha estat ajornada, del documentari Ez, eskerrik asko! La ventana de Gladys a l’Ateneu Barcelonès, coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient i l’aniversari de l’assassinat de la jove activista. Al febrer es va poder veure als Cinemes Girona de Barcelona en una sessió única. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El film es va estrenar a Tudela i Pamplona i se n’han fet projeccions i debats a força centres culturals i cinemes del País Basc amb una afluència de públic notable. És dirigit per Bertha Gaztelumendi, amb idea i guió de Sabino Ormazabal, company de lluita de Gladys, un activista històric de l’ecologisme i l’antimilitarisme al País Basc. L’ha produït Tentazioa Produkzioak i, entre més institucions, hi ha col·laborat la Direcció General de Pau, Convivència i Drets Humans del govern de Navarra.

L’obra restitueix la memòria de la jove activista i del moviment ecologista i antinuclear dels anys setanta i vuitanta al País Basc Sud, en consonància amb l’expansió internacional del moviment. Uns anys i un moviment pacífic que va ser molt actiu, popular i decisiu a l’hora d’aturar la proliferació de projectes de construcció de centrals nuclears al país.

Bertha Gaztelumendi i Sabino Ormazabal, directors del documentari. Fotografia: Hiru Damatxo.

L’any 1979 a la costa basca hi havia tres centrals nuclears a punt de construir-se. També era previst d’instal·lar-ne una altra a Arguedas, Navarra, que a més estaria a prop del camp de tir aeri militar i de bombardament amb foc real de les Bardenas Reales, l’únic de què disposa l’exèrcit espanyol i el més important de l’OTAN a Europa. Un camp avui actiu on hi ha hagut força accidents, fet que encara feia més perillós de construir-hi una central nuclear.

Per protestar contra el projecte de la nuclear i demanar el desmantellament del camp de tir es va organitzar la protesta pacífica de Tudela el 3 de juny de 1979. La concentració era autoritzada i tenia un caràcter festiu i pacífic. La policia espanyola i la Guàrdia Civil s’hi van presentar i van carregar. Gladys va ser assassinada per un tret del guàrdia civil José Martínez Salas.

De llavors ençà, cada tres de juny el País Basc recorda la seva mort. La central d’Arguedas (a la merindad de Tudela) mai no es va construir.

Camp de tir aeri de les Bardenas Reales. Fotografia: Hiru Damatxo.

Sabino Ormazabal: ‘L’estat espanyol ha de reconèixer el mal causat’

Per conèixer més a fons i recordar de primera mà aquesta història, parlo amb el guionista del documentari, Sabino Ormazabal, company de lluita antinuclear de Gladys del Estal i un referent, també, de la lluita antimilitarista basca. Sabino coneixia Gladys d’ençà que eren petits, eren veïns del barri donostiarra d’Egia.

Com era Gladys, la persona i l’activista?
—Gladys del Estal Ferreño tenia vint-i-tres anys quan la van matar a Tudela en una gran festa-concentració convocada amb motiu del Dia Internacional del Medi Ambient. Ella era ecologista i antinuclear, molt activa. Va ser qui va organitzar l’autobús que va portar els antinuclears d’Egia a les planes d’El Prado, al costat del riu Ebre. Però ella no en va tornar viva. Va acabar d’estudiar Informàtica i es va matricular a Químiques. A més feia classes de ciències en una aula d’adults i també va crear un grup de medi ambient amb nenes i nens, totes dues activitats en el barri. I tot això ho compaginava amb una feina.

Com us vau conèixer i vau començar a militar junts en el moviment antinuclear?
—En aquell temps jo vivia a Egia i vaig conèixer Gladys quan el primer grup ecologista de Sant Sebastià es va constituir al barri. Gladys no passava desapercebuda, era molt inquieta i tenia convicció. Això feia que fos una de les que feia xerrades sobre l’energia nuclear i Lemoiz allà on ens ho sol·licitaven. Als comitès antinuclears participava en la coordinadora de barris.

Què significa el 1979 en la lluita antinuclear del País Basc? Va ser un any clau?
—Va ser un any clau a tot el món. Al març va haver-hi un accident greu en un reactor de Three Mile Island, a prop de Harrisburg (Pennsilvània, EUA). Va ser l’accident nuclear més sever i perillós fins llavors, un fet que la indústria nuclear negava que pogués passar. Després vindrien els de Txornòbil (1986) i Fukushima (2011).

Cartell de la concentració a Tudela el 3 de juny de 1979. Fotografia: Hiru Damatxo.

El moviment antinuclear mundial es va reunir a Basilea –nosaltres hi vam estar presents‒ i es va decidir de convocar una jornada antinuclear a tants llocs com fos possible. Al País Basc ja havíem fet manifestacions i marxes multitudinàries el 1976 (Plentzia-Gorliz), 1977 (Bilbao) i 1978 (Troka i Itziar). Com que a prop de Tudela es projectava una altra central nuclear, els comitès i ADMAR (Assemblea per a la Defensa del Medi Ambient de la Ribera) ens vam posar d’acord per a portar la crida internacional a la ribera navarresa, ajuntant-ho a més amb la petició de desmantellar el polígon de tir de les Bardenas, que era molt a prop d’on es projectava la nuclear d’Arguedas-Tudela.

La central de Tudela no es va construir. Quins altres projectes vau aconseguir de fer parar?
—A més de la de Tudela (Soto de Vergara, Navarra), al llarg de la costa basca hi havia programades tres centrals nuclears més: a Deba, a Ea-Ispaster i a Lemoiz (en construcció des del 1972). A quaranta quilòmetres de Baiona (País Basc nord) es projectava una altra nuclear a Pèira Horada, a la banda de les Landes. I per si no fos prou, a aquesta mateixa distància respecte de la capital alabesa havien construït a Burgos la central de Santa María de Garoña. Era una bogeria. Només aquesta darrera, Garoña, va arribar a posar-se en funcionament una vegada Francisco Franco la va inaugurar el 1970. Finalment, l’any 2017 es va aconseguir de paralitzar-la i es calcula que la demolició durarà entre vuit anys i deu. Ara, s’ignora què faran amb els residus radioactius i com se’n finançarà el desmantellament.

La central nuclear de Lemoiz que mai no va arribar a funcionar. Fotografia: Hiru Damatxo.

En aquells dies encara hi havia poca informació per a la societat en general sobre el perill de les centrals nuclears. Com encaràveu les accions de protesta per ser efectius i popularitzar la lluita?
—Cal tenir en compte que quan es va anunciar el boom nuclear encara eren anys de dictadura. No era fàcil d’organitzar-se i lluitar. En cadascun dels projectes l’oposició es va organitzar amb estratègies diferents. En alguns llocs van posar més l’accent en la densitat de població que vivia al voltant de la central programada i la manera com danyaria el medi ambient i l’economia local. I en uns altres, sense passar per alt l’anterior, s’emprava un discurs més antinuclear.

Deba. Fotografia: Hiru Damatxo.

Quant a la manca d’informació, es van crear diverses iniciatives. Els de Deba es van recórrer mitja Europa parlant amb tota mena de grups acadèmics i científics. Els de Tudela i Lemoiz van comptar amb pioners de la lluita antinuclear i ecologista que havien estudiat als EUA, el Regne Unit i França, com ara José Allende, i ens van transmetre els debats i la controvèrsia que hi havia allí sobre la nuclearització. A la vegada, amb una part dels diners que es treia de vendre xapes i adhesius del sol somrient antinuclear, es finançaven publicacions amb informació internacional, com el Wise, que el traduïen de l’anglès els antinuclears catalans.

Filmació a Dinamarca, amb Anne Lund, dissenyadora del sol antinuclear. Fotografia: Sabino Ormazabal.

Com era la relació entre els moviments antinuclears basc i català?
—Els activistes antinuclears catalans venien a les manifestacions del País Basc i antinuclears bascs hem participat en marxes i actes realitzats a Catalunya contra Ascó o Vandellós. També coincidíem en les coordinadores de la Cean (Coordinadora Estatal Antinuclear) amb Jordi Bigues, Jaume Morrón, Jaume Serrasolses… Fins i tot Santi Vilanova va fer un documental sobre Lemoiz.

Tornant a Tudela, vós hi éreu. Sembla que tot era perfecte fins que va arribar la policia. Hi havia cap motiu perquè s’hi presentessin?
—Es tractava d’un acte pacífic i que tenia les autoritzacions pertinents. No va haver-hi cap motiu per a la irrupció policial en el recinte festiu, on hi havia famílies, amb criatures petites, intervencions de música, teatre i sobre la temàtica que ens hi havia portat. El sociòleg Mario Gaviria ho va considerar una provocació.

Gladys del Estal.

Com s’entén el desplegament violent de la policia?
—El moviment antinuclear basc havia demostrat una gran capacitat de mobilització i érem en un moment clau per a la construcció de Lemoiz, després de l’accident de Harrisburg. Aquell dia es va pretendre de tallar aquesta puixança amb una provocació? Es va voler impedir una marxa cap al polígon de tir programada per a la tarda?… És evident que no va ser casualitat. Ja a primera hora, els controls de la Guàrdia Civil van desviar tots els autobusos cap a l’altre costat del riu Ebre i es va obstaculitzar l’accés. El desplegament policial va ser desproporcionat. A cap de les mobilitzacions citades anteriorment no va haver-hi violència. Van entrar amb els seus vehicles on es feia l’acte, després del dinar, i de seguida van començar els trets. Organitzadors i càrrecs institucionals van tractar de parlamentar-hi, però no va haver-hi manera.

Estrena a la Filmoteca Basca. L’equip i els entrevistats. A primera fila, dreta, els directors. Fotografia: Sabino Ormazabal.

Què va passar llavors i com va morir Gladys?
—Als qui no eren de Tudela els van obligar a dirigir-se als autobusos i els van impedir d’entrar al nucli urbà. Els policies en va barrar l’entrada. Com a protesta per allò que es percebia com una injustícia, perquè no hi havia cap motiu per a aquest comportament violent, un grup va pensar a fer una asseguda al costat del pont de l’Ebre. Entre aquesta gent es trobava Gladys. És llavors quan entren en escena els guàrdies civils. Uns quants es van disposar a carregar per a desallotjar-lo. Es va sentir que van treure els fiadors de les armes. Mentre Gladys provava d’aixecar-se, un li va pegar amb l’arma al clatell i va sonar un tret. La bala li va sortir per sota de l’ull, prop del nas. El cos de Gladys va caure estès a la calçada, però els agents no van deixar acostar-s’hi a ningú mentre es dessagnava.

Vau témer que disparessin contra més persones? Com vau reaccionar?
—Qualsevol podia haver rebut el tret. No tenien armament d’antiavalots. L’empipament dels presents es va tornar fúria i molta gent es va encarar a policies i guàrdies civils. Va haver-hi xocs, manifestacions i protestes, primer a Tudela mateix i després a força localitats. Tot seguit hi va haver dos dies de vaga general. Llavors vaig aconseguir d’entrar a Tudela, i amb dos amics més vam vetllar el cos de Gladys fins que no van arribar els seus pares, Eugenia i Enrique. Algú va baixar un vestit de la seva filla per a a Gladys, que estava totalment xopa de la seva sang. Mentrestant, a l’ajuntament es va convocar un ple d’urgència, en el qual es van aprovar mocions de gran importància, que l’endemà es van tornar a ratificar: es va exigir la dimissió del ministre de l’Interior, del governador civil i comandaments policíacs responsables; la retirada de la policia; la recuperació de les terres del polígon de tir de les Bardenas i que es paralitzessin totes les centrals i plans nuclears. Més de seixanta ajuntaments s’hi van adherir.

El cos de Gladys dessagnant-se a terra. No van deixar que ningú s’hi acostés.

Va haver-hi un judici en què el guàrdia civil responsable de la mort va tenir una sentència molt menor malgrat que els fets eren molt greus i evidents.
—No és fàcil d’arribar a judici en aquesta mena de casos, però es va aconseguir d’arribar al judici oral. Encara que l’acusació va sol·licitar que els fets fossin considerats com a assassinat, l’agent que va matar a Gladys, José Martínez Salas, va ser condemnat a divuit mesos de presó per ‘un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort’. Si més no es va aconseguir alguna cosa: que la sentència refutés la versió oficial que Gladys havia provat d’arrabassar-li l’arma. Aquest guàrdia civil després ha estat condecorat dues vegades, amb l’Orde del Mèrit del Cos de la Guàrdia Civil amb distintiu blanc i amb la Creu amb distintiu blanc de l’Orde del Mèrit Militar.

Gladys del Estal és una víctima que l’estat espanyol encara no ha reconegut. Per què? Es podrà mai aconseguir el reconeixement per a ella i les altres víctimes de la transició?
—A Gladys del Estal li vam posar un monòlit en un parc que hi ha al barri. Ben aviat hi van posar una bomba, que va ser reivindicada pel Batallón Vasco Español. Però vam reconstruir-lo i s’ha mantingut dempeus fins ara. L’ajuntament va posar el nom de Gladys del Estal a una passarel·la que uneix el parc amb un barri de Sant Sebastià i li va concedir la Memòria d’Or de la ciutat el 2003.

L’Ajuntament de Tudela va sol·licitar al congrés espanyol que fos reconeguda com a víctima de la violència policíaca, però mai no n’ha rebut resposta. L’any passat, el govern de Navarra li va organitzar un acte de memòria i reconeixement, però la llei de víctimes que havia aprovat el 2015 va ser revocada pel Tribunal Constitucional espanyol. A la comunitat autònoma del País Basc, la Llei 12/2016 de Reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de drets humans en el context de la violència de motivació política també va ser pledejada i rebaixada, però encara pot complir la seva funció.

Gladys no ha de ser una víctima de segona categoria. No pot haver-hi discriminació entre les víctimes, totes tenen els mateixos drets; és per això que les màximes autoritats de l’estat espanyol han de reconèixer el mal causat.

Cartell del film. Fotografia: Hiru Damatxo.

The post Gladys del Estal, un crim de la transició que l’estat espanyol no reconeix appeared first on VilaWeb.

Mia Couto: ‘A l’Àfrica els governs han pres les mesures necessàries en el moment adequat’

Mia Couto (1955) és avui dia un dels escriptors més importants del món en llengua portuguesa. L’autor de Moçambic s’ha fet conegut darrerament a casa nostra gràcies a les traduccions dels seus llibres publicades a l’editorial Periscopi, on han aparegut La confessió de la lleona i Terra somnàmbula, que va ser la seva obra de debut. Couto va ser el pregoner de la diada de Sant Jordi del 2019 i el 2016 va protagonitzar una de les sessions més multitudinàries del cicle La meva Àfrica al CCCB. Actualment és un dels escriptors més interessants i compromesos del continent africà, a més d’un biòleg molt reconegut. És amb ell que parlem de la incidència que hi ha tingut la covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com heu viscut personalment aquests dos darrers mesos de pandèmia intensa a Europa i als Estats Units i el Brasil?
―He viscut aquests mesos de pandèmia a Moçambic. Estava a la meva ciutat, Maputo, la capital. Aquí els primers casos d’infecció varen aparèixer relativament més tard que a la resta del món perquè no es van començar a produir fins a l’última setmana de març i varen tenir una progressió lenta i localitzada. Malgrat tot, el govern, ja de bon començament, va prendre mesures per a evitar-ne la propagació. Jo formo part de la comissió científica d’assessorament del govern moçambiquès per a la covid-19.

Com és la crisi del coronavirus a Moçambic? Què passa al vostre país, del qual no ens arriba pràcticament cap informació?
—Els casos encara són pocs (avui eren 215 en un país de 28 milions d’habitants). Només hi ha hagut un mort i tres ingressos sense gravetat. La gran majoria d’aquests dos-cents casos i escaig són asimptomàtics. El drama és que no sabem on som. No sabem si encara som al principi del recorregut i tot plegat s’anirà tornant més dramàtic o si no anirem més enllà.

Com funciona aquesta comissió científica?
―Aquesta comissió va entrar en funcionament el dia que es va detectar el primer cas. La comissió és formada de metges i epidemiòlegs, però també la integren persones que treballem en l’àrea cultural i social. Vàrem tancar les fronteres, vàrem crear quarantenes obligatòries per a tothom qui entrava al país, a banda d’establir les regles de distanciament social i d’higiene personal i col·lectiva que ara són comunes a tot arreu. L’ús de les màscares es va generalitzar molt abans que no pas en la major part de la resta de països.

Algunes de les principals veus crítiques asseguren que a Occident ens ha perjudicat força la burocràcia i el protocol…
―La cosa que més ens ha perjudicat ha estat un sistema econòmic que s’ha mundialitzat i que ha agredit i empobrit l’estat i els sistemes de salut públics. La cosa que avui encara ens debilita són polítics com ara Trump i Bolsonaro que pretenen de polititzar la pandèmia i volen substituir el paper de la ciència per les seves agendes d’interessos personals. També ens debilita un desconeixement relatiu d’un món on circulen els virus. Ara paguem per una certa arrogància, per no haver centrat el nostre coneixement i la nostra recerca en aquest centre vital de la vida mateixa que és el microcosmos. Els bacteris i els virus són els directors d’aquesta gran orquestra en què nosaltres som un membre minúscul i tardà.

A l’Àfrica, en general, sembla que es reaccioni molt millor contra situacions sanitàries complicades com aquesta, que hi ha molta més capacitat de reacció. Hi esteu d’acord?
―Ja he explicat les mesures que va prendre a Moçambic la nostra comissió de seguiment de la malaltia i com es va fer en el moment adequat, però és que aquestes mesures es varen adoptar de manera generalitzada a gairebé tota l’Àfrica. Quan expliquem que el patró de transmissió del virus és més contingut i és menys dramàtic al continent africà sempre se cerquen raons d’ordre natural: n’hi ha que ho atribueixen al clima, uns altres a les radiacions solars i els de més enllà es basen en el fet que l’estructura poblacional és menys envellida que no pas a Europa o als Estats Units. I és clar que tot això hi pot contribuir, però en realitat, la cosa més sorprenent de tot és que no es posi damunt la taula aquesta altra explicació que és òbvia: els governs africans van prendre les mesures necessàries en el moment adequat. Es pot argumentar que l’Àfrica va tenir temps, potser més que no pas molts altres territoris. Però sabem que hi ha governs de països rics que van tenir temps de preparar-se i no es van organitzar amb l’anticipació que calia.

De tota manera, aquí continuem tenint molt poca informació sobre què passa als països africans, es manté l’ocultació sistemàtica del continent…
―No em sorprèn gens. Si la gravetat d’una malaltia es mesurés per la quantitat de víctimes que causa, ja fa molt temps que la malària hauria causat una alarma de proporcions mundials. Passa que els qui en moren viuen a l’altra banda del món, més enllà de la cortina de la visibilitat.

Quin paper han de tenir els intel·lectuals com ara vós en vista d’aquest fet? Han de provar de donar veu a tota aquesta gent que es vol invisibilitzar?
―Jo sóc un escriptor molt implicat amb el seu país. La meva obligació avui és la mateixa de sempre, és a dir, rescatar aquestes veus que sustenten el món, que creen històries i que produeixen esperança.

Es va produir una gran polèmica quan, fa unes quantes setmanes, els metges francesos Jean-Paul Mira i Camille Locht van proposar a la televisió que es provés la vacuna a l’Àfrica. Aquesta mentalitat colonial és impossible d’eradicar?
―Aquesta mentalitat colonial amb prou feines s’amaga, només està mig avergonyida. A mesura que els règims d’extrema dreta van guanyant més poder, aquestes veus també van guanyant una dimensió més gran. Però cal que ens adonem que sota aquesta remor hi ha una màquina colonial, una relació de desigualtat entre els països que ha estat políticament debilitada durant aquestes darreres dècades i que, a escala econòmica, es manté pràcticament inalterada.

Creieu que Europa aprendrà res d’aquesta pandèmia?
—No puc respondre per Europa. Però crec que se sobreestima com aquesta pandèmia ens sotragarà profundament quant a les nostres conviccions, les nostres maneres de pensar i viure. Hi ha qui defensa que tot canviarà i que la humanitat i el món no seran els mateixos. No sóc optimista. Sobretot, perquè ho hem viscut per la via de la por i d’alarmes no sempre confirmades. Ningú no canvia per la via de la por i, si es canvia, es canvia cap a pitjor. La meva esperança és que els polítics donin més valor a la ciència. I que se senti més la necessitat de qüestionar el neoliberalisme amb la bandera que el mercat ens pot salvar. Vindran més pandèmies (i n’hi ha de menys visibles de les quals poc se’n parla) i totes ens enganxaran desprevinguts si no es produeixen canvis estructurals en la manera de pensar els sistemes de salut i d’educació i de gestió de la cosa pública.

I ja per acabar, hem vist com les màfies es reorganitzaven i arribaven a cobrar 5.000 € per persona per fer el trajecte per l’estret de Gibraltar, d’Espanya al Marroc, per fugir de la pandèmia. És com el món al revés, però on guanyen sempre els mateixos?
―La societat que hem creat, en tots els continents, premia els oportunistes i els sense escrúpols. Ja fa molt de temps que és així, a Europa i a l’Àfrica. Cada vegada que el continent africà ha estat objecte de crims històrics com ara l’esclavitud i la colonització, han existit elits africanes que s’han enriquit.

The post Mia Couto: ‘A l’Àfrica els governs han pres les mesures necessàries en el moment adequat’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines