Vilaweb.cat

La Generalitat de Catalunya respon a Vox i al PP i impulsa un premi Guillem Agulló

La Generalitat de Catalunya instaurarà un premi Guillem Agulló per a reconèixer la lluita contra els delictes d’odi. Ho ha anunciat la portaveu del govern, Patrícia Plaja, i el president Pere Aragonès ja ho ha comunicat a la resta de consellers. És una resposta a Vox i el PP, que la setmana passada van decidir d’eliminar el premi de les Corts.

Aquest premi s’ha acordat amb la família i el jurat serà format, entre més personalitats, pels pares d’Agulló, el periodista David Fernàndez i l’ex-president de les Corts Enric Morera. Plaja ha destacat que Agulló és un símbol de la lluita contra el racisme, la xenofòbia i els delictes d’odi, i ha dit que es mantindrà fins que les institucions valencianes decideixin de recuperar-lo.


Els pares de Guillem Agulló, Carme Salvador i Guillem Agulló (fotografia: Prats i Camps).

Les Corts van eliminar el premi la setmana passada, amb els vots de Vox i el PP, tot al·legant que el nom del guardó l’havia decidit unilateralment l’ex-president del parlament, Enric Morera. L’oposició hi va respondre indignada, a més, perquè aquesta decisió va coincidir amb l’agressió d’un grup d’ultradreta a un casal de Castelló de la Plana (Plana Alta).

Vox explicà que havien presentat un escrit a la mesa de les Corts perquè el premi no restés condicionat al nom de Guillem Agulló. El PP hi va donar suport, i digué que votaria una declaració institucional si era genèrica ​​en memòria de totes les víctimes dels delictes d’odi. La síndica de Vox, María José Llanos, digué que calia arribar a “nova unanimitat” per a impulsar un guardó similar que no portés el nom d’una única persona.

Aquests darrers set anys, a partir d’una declaració institucional subscrita per unanimitat el 2017, el premi Guillem Agulló s’ha lliurat cada 25 d’abril, Dia de les Corts, a gent i entitats que lluiten contra els delictes d’odi, en memòria del jove antifeixista assassinat el 1993 per un grup de neonazis.

“No n’esborraran la memòria”: El pare de Guillem Agulló se sent alleujat per la retirada del premi amb el nom del seu fill a les Corts

Membres de l’ANC crítics amb la llista cívica demanen d’impugnar la consulta

Membres de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) crítics amb la llista cívica que vol impulsar l’entitat han demanat d’impugnar la consulta sobre la iniciativa i invalidar tot el procés de votació. Diuen que en el procés de consulta s’hi ha observat irregularitats i falta de transparència.

En un comunicat, han assenyalat que havien constatat i verificat que el cens utilitzat no era correcte, perquè permet de votar persones que no són membres de ple dret de l’Assemblea.

Segons que diuen, l’entitat ha incomplert l’article 7 dels estatuts, que estableix que l’impagament acumulat equival a perdre la condició de membre de l’ANC. “Unes quantes persones han votat amb més de tres trimestres de quotes impagades i algunes amb més de cinc anys”, afegeixen.

I expliquen també: “Atesa la gravetat del cas, el 9 de març catorze socis vam signar i presentar una denúncia a la direcció de l’ANC, també al comitè deontològic, perquè està en qüestió la credibilitat democràtica de la nostra entitat. No n’hem rebut cap resposta.”

Els membres que han signat la denúncia, entre els quals hi ha l’ex-vice-president de l’entitat Jordi Pesarrodona i l’ex-secretari nacional de l’ANC Joan Carles Manzanero, han dit que no hi havia cap garantia de control ni cap protocol de verificació dels resultats de la consulta.

Finalment, veuen imprescindible la renovació en profunditat del secretariat nacional de l’ANC en l’assemblea general ordinària que es farà dissabte.

Els socis de l’ANC poden votar fins al 14 de març si són partidaris d’impulsar una llista cívica per a la independència, que volen conformar en una agrupació d’electors, per a les eleccions al parlament.

ERC vol que Rajoy, Santamaría i García-Castellón vagin a la comissió de l’operació Catalunya

ERC vol que l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, l’ex-vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría i l’ex-comissari José Manuel Villarejo compareguin a la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya creada el mes passat al congrés. Tal com consta al pla de treball dels del partit, es reclama l’assistència de mitja dotzena de ministres del PP, polítics com Pablo Casado i Alberto Núñez Feijóo i noms de la judicatura com el magistrat Manuel García-Castellón i el fiscal del Suprem Javier Zaragoza. ERC també reclama la desclassificació de tota la informació policíaca referida a noms rellevants de l’independentisme, com l’ex-president Artur Mas, el president d’ERC, Oriol Junqueras, i les entitats sobiranistes ANC i Òmnium Cultural.

Al seu pla de treball, ERC demana que s’investigui “l’existència d’una trama para-policial al marge de la legislació i el control democràtic” i les seves vinculacions amb “interessos i entramats privats o lobbies de pressió”. Així, demanen que aquesta investigació arribi també a possibles vincles entre la trama i organismes com Fincen, Sepblac i Uifand, i que també es coneguin les armes i dispositius que va utilitzar al marge de la llei.

A més, vol conèixer els arxius, gravacions i expedients dels estaments i persones investigats de manera irregular, i les partides pressupostàries que s’hi van destinar a càrrec dels fons reservats. En aquest sentit, reclamen que faci especial èmfasi, entre altres, en la possible intromissió a la sobirania d’Andorra “per ordre i interès dels responsables polítics investigats per la justícia andorrana”, i en particular de l’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy, l’ex-ministre Jorge Fernández Díaz i el també ex-ministre Cristóbal Montoro.

Tretze anys en mòduls pre-fabricats: les famílies dormen a l’institut de Navàs per exigir un nou edifici

Una trentena de persones han acampat al pati de l’institut de Navàs (Bages) per reclamar la construcció d’un nou edifici. Es queixen que fa tretze anys que els alumnes estan en mòduls pre-fabricats. Tot i que el govern assegura que són una prioritat, les famílies exigeixen un compromís per escrit. “Es negocia el pressupost i el nostre nom no surt enlloc. Ens ho hem de creure? Ja no podem més”, lamenta Gemma Gudavol, una mare del centre. I afegeix: “Estem farts de paraules, volem fets.”

La protesta no afecta el funcionament del centre, tot i que els alumnes han de compartir el pati amb les tendes de campanya que hi ha instal·lades. Les famílies fan assemblees diàries per anar prenent decisions, però ara com ara la protesta no té data d’acabament.

Autor: Nia Escolà

Mor un treballador que va caure de la coberta del Palau de les Arts

Avui ha mort un treballador que va caure de la coberta del Palau de les Arts Reina Sofia de València, segons que han confirmat a Europa Press fonts sanitàries i policíaques. L’accident laboral va passar el 4 de març, cap a les 10.45. El treballador va caure d’uns vint metres d’altura mentre feia tasques de manteniment i restauració a la cascada de l’edifici.

L’home va ser traslladat a l’Hospital Universitari la Fe de València, on finalment va morir. La policia espanyola ha obert una investigació. Segons les primeres indagacions, es complien totes les mesures de seguretat, però arran d’algun moviment es van segar dues cordes que el subjectaven.

L’home tenia quaranta-set anys i estava especialitzat en seguretat en altura. En el moment de l’accident treballava amb una companya.

El CGPJ debatrà i votarà l’informe sobre la llei d’amnistia el 21 de març

El Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) debatrà i votarà en ple del 21 de març l’informe sobre la llei d’amnistia que li va demanar el senat. Els vocals tindran sobre la taula dues propostes. D’una banda, la de Wenceslao Olea –afí al PP–, que considera que l’amnistia és inconstitucional i vulnera la separació de poders; i d’una altra, la de Mar Cabrejas –afí al PSOE–, que creu que l’amnistia és excepcional però legal.

Previsiblement, el sector afí al PP, majoritari al CGPJ, donarà suport al text de Wenceslao Olea. L’informe no és preceptiu, però reforçarà la posició del PP al senat, on té majoria, abans de refusar la llei d’amnistia a la cambra alta i retornar-la al congrés, que l’aprovarà definitivament al maig.

El govern espanyol endarrereix la publicació dels índexs de referència del preu del lloguer

El Ministeri d’Habitatge espanyol ha decidit d’endarrerir, com a mínim, fins divendres la publicació dels índexs de referència del preu del lloguer. Avui acabava el termini de consulta pública sobre aquest índex i, segons que justifica el ministeri, legalment cal habilitar vint-i-quatre hores extra per a respondre a tots els dubtes presentats per ciutadans i institucions i esperar les consultes que hagin entrat en registres que no són els del mateix ministeri, com ara, les que hagin entrat per les  comunitats autònomes. Amb tot, el secretari d’estat espanyol té previst de signar avui la resolució per a la publicació al BOE. Així mateix, el govern espanyol recorda que un cop es publiqui l’índex de manera oficial, Catalunya podrà tramitar la declaració de les zones tensades. De moment, la Generalitat de Catalunya és l’únic govern que n’ha sol·licitat l’aplicació.

El passat mes de juny, el govern va ampliar de seixanta a cent quaranta els municipis on aplicar aquests índexs. Hi resideixen 6,2 milions de persones i el 80% del total de la població catalana, i hi inclou pràcticament totes les localitats de l’àmbit metropolità de Barcelona; les quatre capitals del Principat, part de les comarques costaneres i d’altres de muntanya.

Des del primer moment, la mesura va aixecar les crítiques del sector immobiliari, entre les quals, dels API i els promotors, que sostenen que la limitació del preu del lloguer no ajudarà a rebaixar els imports de les rendes i traurà habitatge del mercat, que passarà al de venda. La conseqüència, afegeixen, serà que els lloguers s’encariran encara més.

Dimiteix el primer ministre d’Haití en plena onada de violència

El primer ministre d’Haití, Ariel Henry, ha dimitit enmig de l’onada de violència que afecta el país aquests dies, i que li havia impedit de tornar després d’una ronda de visites oficials a l’estranger. El govern d’Henry es mantindrà al poder amb l’objectiu de posar fi “als fets actuals” fins que s’instal·li un nou consell presidencial de transició i es faci el nomenament d’un nou primer ministre.

La presidència transitòria aprovarà els decrets del consell de ministres i fixarà els criteris per a l’establiment d’una autoritat electoral provisional. Entre les seves funcions es troba la de prendre mesures cap a una transició pacífica, garantir la continuïtat de la governança i establir un consell de seguretat nacional.

“Vull agrair al poble haitià l’oportunitat que m’ha donat de servir amb integritat, saviesa i honestedat […]. Cap sacrifici és massa gran per al nostre país, Haití”, ha dit Henry en un vídeo compartit a les xarxes socials.

[1/2]

Message du Premier ministre, @DrArielHenry, à la nation
Lundi 11 mars 2024#Haïti pic.twitter.com/3UTM8cMVR3

— Primature de la République d’Haïti (@PrimatureHT) March 12, 2024

Henry, que actualment és a Puerto Rico, ha lamentat que l’augment de violència al país d’ençà de fa més d’onze setmanes, amb assassinats, atacs, saqueigs i la destrucció d’edificis públics i privats. De fet, la nova onada de violència que viu Haití va obligar l’executiu a declarar l’estat d’emergència i un toc de queda després d’una fugida en massa de presos de les dues principals presons de la capital, Port-au-Prince.

Un dels grans dirigents criminals, Jimmy Chérizier, conegut com a Barbecue, va amenaçar de submergir el país en una guerra civil si Henry no dimitia.

Henry va arribar al poder el juliol del 2021, dos dies abans de l’assassinat de Jovenel Moïse, per la qual cosa no va arribar a ser investit en el càrrec. En un discurs abans d’assumir la prefectura del govern haitià, va demanar unitat política i un gabinet de consens, si bé no hi ha un calendari electoral acordat, la qual cosa ha generat indignació entre la població.

Catorze jutges denuncien novament la filtració dels seus DNI per haver signat a favor del dret de decidir

Un total de catorze jutges de la trentena que van ser assenyalats públicament després d’haver signat un manifest a favor del dret de decidir el 2014 han presentat una denúncia a la fiscalia superior de Catalunya. El cas va ser arxivat per la justícia espanyola, però el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) els va donar la raó. Ara, amb noves revelacions sobre l’origen de la filtració, han denunciat membres de les clavegueres de l’estat, com els comissaris José Manuel Villarejo i Eugenio Pino. Segons l’escrit avançat per La Vanguardia i al qual ha tingut accés l’ACN, els jutges denunciants emmarquen els fets en l’operació Catalunya.

Entre les noves proves presentades pels jutges a favor del dret de decidir, hi ha uns enregistraments fets per l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo i de les quals van ser sabedors fa dues setmanes. Als àudios, enregistrats per Villarejo mateix, se’l sent conversar amb Eugenio Pino, que va ser director adjunt de la policia espanyola (DAO), i el responsable de la brigada d’informació a Catalunya aleshores, Pedro Esteban. Els magistrats adjunten els àudios com a prova, a més d’unes quantes anotacions de les agendes de Villarejo perquè fan referència a la filtració de les fotos dels seus DNI.

La policia espanyola va intentar d’esborrar les proves de la investigació il·legal a trenta-tres jutges catalans

L’escrit transcriu la conversa entre aquests tres alts comandaments de la policia espanyola, que parlen de la intenció dels jutges afectats de denunciar la filtració i de la seva intenció de trobar l’origen de les fotografies. Pino adverteix els seus companys i els diu que si algú els demana per les imatges, es limitin a dir que van rebre ordres verbals i directes del cap superior de la policia a Catalunya, perquè com que els jutges s’havien pronunciat a favor del dret a decidir s’havien d’investigar. Als àudios també se sent el comissari Esteban plantejar la possibilitat d’esborrar el rastre de la recerca a la base del DNI i a Pino dient-li “ja ho estan fent”.

A final de desembre passat, el Tribunal Suprem va ordenar a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) de reobrir l’expedient d’investigació sobre la filtració il·legal de dades.

El Suprem obliga l’Audiència espanyola a reobrir el cas de la filtració de dades de jutges sobiranistes

Per la seva banda, el TEDH sostenia que s’havia vulnerat el dret de la intimitat dels jutges i magistrats que apareixien en l’article publicat el març del 2014 al diari La Razón amb el títol “La conspiració dels 33 jutges sobiranistes”. Segons el tribunal, l’existència d’aquests informes policials “recollits sense estar d’acord amb cap llei” ja és una violació de dret de la intimitat dels afectats.

Unió de Pagesos es mobilitza a Sant Sadurní d’Anoia per exigir la modificació de la llei de la cadena alimentària

Unió de Pagesos s’ha manifestat avui a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) per exigir al govern espanyol que impulsi una modificació de la llei de la cadena alimentària. Una dotzena de tractors i prop de trenta manifestants han protagonitzat una marxa que ha arribat fins a l’accés al polígon on s’ubica el centre logístic de Mercadona. Han assenyalat aquesta companyia distribuïdora com a líder del 29% de la quota de mercat, de manera que l’insten a implicar-se en el canvi legislatiu i que arrossegui tota la resta. “No pot ser que diguin que la llei va bé quan nosaltres ens estem arruïnant. Ens hem de guanyar la vida tots”, ha dit el responsable de la permanent nacional d’Unió de Pagesos, Carles Vicente.

La intenció inicial de la protesta, convocada només per Unió de Pagesos a les 08.00 del matí, era reunir prop de cinquanta vehicles i tres-centes persones per arribar fins a la porta del centre logístic. En un primer moment, els Mossos d’Esquadra han impedit als pagesos seguir avançant fins a les instal·lacions de Mercadona, però després d’una hora de negociació  amb els agents, els pagesos han accedit fins al centre de la cadena de supermercats, on tenen previst estar-hi tot el dia.

Els Mossos han permès el pas dels tractors i els pagesos amb el compromís que els protestants garantiissin la lliure circulació dels vehicles del centre logístic d’una empresa farmacèutica propera.

Illa proposarà Lluïsa Moret com a vice-primera secretària del PSC

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, proposarà a la presidenta de la Diputació de Barcelona i batllessa de Sant Boi de Llobregat (Barcelona), Lluïsa Moret, com a vice-primera secretària del PSC.

Segons ha que avançat El Periódico i ha confirmat Europa Press, Moret serà nomenada número dos del partit en el congrés que es farà els dies 15, 16 i 17 de març al Palau de Congressos de Catalunya a Barcelona.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, tancarà el congrés, en què es ratificarà Illa com a primer secretari del PSC i que serà inaugurat per l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i l’eurodiputada Iratxe García.

 

Les portades: “Aferrat al Kremlin” i “Aznar es nega a reconèixer la veritat vint anys després”

El govern francès anuncia de sorpresa un acord per a concedir l’autonomia a Còrsega

Aquesta nit passada, el govern francès ha anunciat de sorpresa un acord d’autonomia de Còrsega.

El govern francès i els diputats corsos han pactat un projecte de reforma de la constitució francesa per al “reconeixement d’un estatut d’autonomia” de l’illa “dins la República”, segons que ha anunciat el ministre d’Interior francès, Gérald Darmanin. El projecte ara serà enviat a l’Assemblea de Còrsega perquè el voti.

Ce soir, avec les représentants politiques corses, nous avons trouvé un large accord institutionnel conforme aux exigences fixées par @EmmanuelMacron. Cet accord sera prochainement débattu par l’Assemblée de Corse avant de prendre le chemin des consultations politiques… pic.twitter.com/6GaUrqD29A

— Gérald DARMANIN (@GDarmanin) March 12, 2024

Després d’aquesta votació, el president de la República emprendrà la reforma constitucional, segons que ha explicat el ministre, que ha recordat que el text haurà de ser votat per les dues cambres del parlament en els mateixos termes, i després adoptat pel congrés (la reunió de les dues cambres) per majoria de tres cinquenes parts.

El primer paràgraf del text de l’acord diu: “La reforma constitucional preveu el reconeixement d’un estatut d’autonomia per a Còrsega dins la República, que tingui en compte els interessos propis relacionats amb la seva insularitat mediterrània i amb la seva comunitat històrica, lingüística i cultural, que ha desenvolupat un lligam singular amb la seva terra.”

El govern francès i els electes corsos també han acordat que les lleis i els reglaments poden ser adaptats a l’illa. En relació amb això, s’aprovarà una llei orgànica, que complementarà el text constitucional, per a determinar en quins àmbits Còrsega podrà fixar les normes, siguin legislatives o reglamentàries, segons que ha dit Darmanin.

El president del consell executiu de Còrsega, Gilles Simeoni, ha dit que s’havia fet un pas decisiu i ha afegit: “El principi d’un poder cors de naturalesa legislativa, sotmès a un control del Consell Constitucional, és avui clarament acceptat.”

El govern francès ha volgut assegurar que no hi havia pas “la separació de Còrsega amb la República” i que el text no preveu en cap cas que a Còrsega hi hagi dues categories de ciutadans. “No hi ha cap noció de poble [cors] sinó de comunitat cultural”, ha dit Darmanin. I ha volgut remarcar: “No s’evoca ni el poble, ni l’estatut de resident, ni la cooficialitat de la llengua.”

El clima com més va més extrem col·lapsa Mongòlia

L’estil de vida nòmada i l’economia de Mongòlia perillen. El canvi climàtic és com més va més evident en un país on un habitant de cada quatre treballa al sector agrari. Aquest hivern torna a fer patir les famílies nòmades: hi ha hagut més de dos milions de caps de bestiar morts que, de retruc, poden desestabilitzar tota la nació.

De la finestra de l’avió, em va sorprendre trobar un paisatge immensament blanc. La famosa estepa de Mongòlia, que ja havia visitat anys enrere a cavall, era ara un munt de neu que s’estenia fins a l’horitzó. Semblava una imatge d’un film de ciència-ficció. Una vegada a terra, recorrent les carreteres del país menys densament poblat del món, la sensació no era pas gaire diferent. El blanc s’imposava arreu, i allò tampoc no era normal.


Un riu conegut perquè no es congela en tot l’hivern travessa un paisatge blanc.

Mongòlia és un dels països més freds del planeta. Hi són habituals les temperatures per sota de trenta graus sota zero, o fins i tot quaranta, durant gran part de l’any. Precisament per això, la neu no hi abunda. A partir de vint graus negatius és molt difícil que hi hagi precipitacions, perquè amb temperatures tan baixes amb prou feines hi ha humitat a l’aire.

Però aquest hivern els canvis meteorològics abruptes han estat constants. Després de la primera gran nevada de la temporada, al novembre, els termòmetres van pujar de cop i es va desfer una part de la neu. Però quan va tornar el fred glacial, l’aigua es va congelar i formà una gran capa de glaç per sota de la de neu. Aquest fenomen ha creat una barrera infranquejable per a molts animals, que no han pogut accedir a les pastures. Juntament amb temperatures que han baixat de 50 graus negatius, sobreviure ha estat quasi impossible. Ho testimonien els iacs, cabres i cavalls morts que es poden trobar per tot el territori, cossos conservats pràcticament intactes –tot i el pas del temps– per culpa de les baixes temperatures. Són les conseqüències d’allò que es coneix per dzud.


Els iacs esperen que els conductors que passin pel seu costat trenquin el gel d’un llac per poder-hi beure.

Els dzuds són els hiverns extrems que hi ha a Mongòlia de tant en tant i que originen la pèrdua de molts animals perquè no troben aliment en aquestes condicions tan dures. Si bé era un fenomen ben conegut pels nòmades, que en el decurs dels segles han desenvolupat tècniques per a no perdre-hi el bestiar, els canvis sobtats d’aquests últims anys han dut molts més episodis. Històricament, es preveia que n’hi hagués cada vuit anys o dotze. Però de mica en mica ha anat empitjorant. Al segle XVIII, per exemple, ja n’hi va haver 15. Al XIX, més del doble, 31. I el segle passat van arribar a 43. Aquesta situació s’ha agreujat encara més, amb 6 casos tan sols aquesta darrera dècada. I són dzuds com més va més greus.

Entre el 1999 i el 2002 es van morir onze milions de caps de bestiar. L’hivern del 2009 al 2010 en va matar vuit milions; i el de l’any passat, quatre milions. Enguany ja se n’han registrat més de dos milions, però és una xifra que es preveu que creixi aquests mesos vinents.


La taiga de Mongòlia, al nord, completament coberta de neu.

Segons les Nacions Unides, el canvi climàtic és el responsable que cada volta hi hagi més dzuds i que siguin més greus. Mongòlia és un dels països que més es ressenten dels efectes del canvi climàtic, amb un augment de més de dos graus centígrads de mitjana en tan sols setanta anys. Amb sequeres com més va més llargues a l’estiu i hiverns més durs, la vida al país es trasbalsa. El desert del Gobi cada any guanya set quilòmetres a les pastures i sovintegen cada vegada més els desastres naturals com els dzuds o les inundacions.

En aquestes condicions, creix el nombre de pastors nòmades que, quan han perdut gran part del ramat, abandonen l’estil de vida dels seus avantpassats i s’instal·len a la capital del país. Però tampoc no hi troben pas una situació fàcil.

La capital més freda del planeta

A Ulan Bator la temperatura mitjana durant tot l’any és de 2,4 graus negatius. A cap capital del món no n’hi fa tant, de fred. També és una de les més contaminades. I gran part de la culpa la tenen, precisament, les baixes temperatures.


Un policia posa ordre a Ulan Bator.

A les grans ciutats, els nòmades hi arriben amb la casa a l’esquena. Les gers, com s’anomenen les iurtes de Mongòlia, omplen la perifèria d’Ulan Bator. Per als qui cerquen una nova vida, pagar el lloguer d’un apartament de la ciutat és inviable, de manera que continuen fent com els seus avantpassats: instal·lar la ger allà on volen viure. L’acumulació de cases portàtils ha acabat formant barris sencers, els anomenats “districtes gers”.

La població d’Ulan Bator creix d’any en any. La demografia del país viu un procés d’urbanització clar. Avui prop de la meitat de la població de Mongòlia viu a la capital: en total, un milió i mig d’habitants, el 61% dels quals s’està en districtes gers. Això vol dir un 28% dels ciutadans de país. En aquests barris hi ha moltes famílies en situació de pobresa extrema. Molt sovint no tenen aigua corrent, ni clavegueram ni carreteres.


Un districte ger vell, vist del cel estant.

Els pastors que cerquen oportunitats a la gran ciutat moltes vegades no n’hi troben. Tenen dificultats per a aconseguir una feina i acaben refugiant-se en el vodka, un dels grans problemes socials del país. O això, o opten pel crim per sobreviure.

A més, als districtes gers no hi ha calefacció central, sinó que s’han d’escalfar amb estufes de llenya. I tanmateix, molt sovint els diners no arriben per a comprar combustible i algunes famílies han de cremar plàstics o deixalles diverses per no congelar-se, en un indret on fàcilment arriben a -35 graus. Aquests milers de xemeneies són uns dels principals agents contaminadors de l’aire de la capital, que a l’hivern és habitual de trobar embolcada per una boira que afecta exclusivament aquest punt del país.


Una família s’escalfa dins una ger a Ulan Bator.

El futur de Mongòlia trontolla

En sortir a l’exterior, un cop d’aire fred em va estabornir. La diferència tèrmica entre l’interior del bloc d’apartaments i el carrer era abismal, de més de cinquanta graus. En uns instants, vaig notar com se’m congelaven els pèls del nas i la barba. La gola em picava i em costava de respirar amb normalitat. Encara no m’havia avesat a aquelles temperatures.

Ulan Bator havia canviat poc, en els cinc anys d’ençà de la meva primera visita. Allò que més em sobtava era la gran influència japonesa i, sobretot, coreana que hi havia ara a la ciutat. El símptoma més clar d’aquesta assimilació cultural eren les botigues de conveniència tan típiques d’aquests dos països, que ara il·luminaven gairebé cada cantonada. Per mi, eren llocs on refugiar-me del fred quan feia pocs minuts que era al carrer, per revifar-me amb alguna beguda calenta o, senzillament, passejant una estona pels passadissos.


Una carretera separa el centre asfaltat d’Ulan Bator d’un districte ger.

Em vaig voler arribar a un districte ger força emblemàtic, el dels voltants del monestir budista de Gandan, un dels més antics. I hi vaig poder veure en què s’havien convertit aquells barris amb el pas dels anys. Si bé encara hi havia algunes iurtes, les famílies s’havien acabat construint cases de fusta més dignes d’uns sedentaris. Tot amb tot, aquelles humils construccions i els camins enfangats continuaven presentant un contrast immens amb la zona cèntrica de la ciutat, separada només per una carretera, on imperaven el ciment i els gratacels.

Aquests darrers anys, Mongòlia ha estat presentada com l’economia del llop, gràcies a uns índexs de creixement i unes previsions molt positives, en un país ric en recursos naturals com el bronze o l’or. Però els pronòstics no preveien l’impacte econòmic, social i natural que pot tenir-hi el canvi climàtic.


Un tobogan fet de gel, a la plaça central d’Ulan Bator.

La gran freqüència de desastres naturals o la desaparició de l’estil de vida nòmada, nucli de la identitat cultural nacional, fan trontollar els fonaments damunt els quals s’anava construint un futur ben encarrilat. Aquests fenòmens tenen conseqüències greus en les desigualtats socials i l’estabilitat econòmica del país. Cada grau de diferència al termòmetre compta, fins i tot en un dels països més freds del món. Trencar l’equilibri del clima va molt més enllà del mer impacte en l’ecosistema natural i pot acabar fent col·lapsar l’economia i, fins i tot, la cultura, d’una nació sencera.

“Haití passarà fam aviat”: Les bandes aboquen al caos el país més pobre de l’hemisferi nord

The Washington Post · Widlore Mérancourt i Samantha Schmidt

Port-au-Prince, Haití. Primer, les bandes van blocar les carreteres cap a la capital d’Haití. Després, van atacar-ne l’aeroport. Ara han pres control del port principal de la ciutat, i priven la capital d’un dels seus darrers salvavides per a aconseguir menjar i subministraments en un país sumit en el caos.

Dimecres a la nit, desenes de membres de les bandes criminals del país van assaltar la terminal portuària més important de Port-au-Prince, van saquejar-ne contenidors i en van desactivar els sistemes de seguretat, de manera que van haver de suspendre les operacions de manera indefinida, segons Philippe Coles, president de Caribbean Port Services, que opera la terminal. “La paràlisi és total ara mateix. Les bandes en tenen el control”, diu Coles a The Washington Post.

El tancament del port podria tenir conseqüències desastroses per a una capital que, ara com ara, és controlada en un 80% per unes bandes que, durant aquesta setmana, han terroritzat els residents amb una onada d’assassinats, segrests i atacs contra comissaries de policia. El cap de setmana passat, milers de presos van escapar de les dues presons més grans del país.

La pudor de cadàvers als carrers ha empès algunes famílies a abandonar casa seva, segons que asseguren activistes pels drets humans. Els membres de les bandes han encerclat l’aeroport internacional, fet que ha forçat a suspendre els vols, i han calat foc a les estacions de policia. Els obstacles a les carreteres de tot el país han fet que sigui gairebé impossible d’arribar a la capital per terra. Mentrestant, la frontera d’Haití amb la República Dominicana continua tancada. Ni tan sols el primer ministre haitià, que a començament d’aquesta setmana va volar a Puerto Rico, ha pogut tornar al seu país.

“Tot s’ha aturat. Ni els subministraments mèdics ni els aliments no poden arribar a Port-au-Prince. Ara mateix no pot entrar res ni per mar, ni per aire ni per carretera”, explica un gerent del sector del transport marítim, que parla amb la condició d’anonimat perquè no està autoritzat a fer declaracions als periodistes. “És un desastre. El pròxim pas serà la fam.”

En un dia qualsevol, uns 5.000 contenidors passen pel port principal de la ciutat, l’APN, cosa que representa entre un 80% i un 90% del trànsit de contenidors a la capital. Si bé fora de Port-au-Prince hi ha ports que sí que funcionen, els lliuraments a la capital han esdevingut gairebé impossibles per la presència de les bandes. Com que el país importa la major part d’allò que consumeix, els contenidors portuaris carreguen productes bàsics –com ara arròs, pasta, llet i verdures fresques– i subministraments mèdics. L’APN també serveix com a terminal de combustible per al nord i el sud del país, però l’accés és impracticable, ara com ara. “Si fossis un cap de banda, el teu primer objectiu seria l’APN”, diu Ann Hauge, responsable d’un altre port d’Haití. I afegeix: “És la vena jugular de l’economia d’Haití.”

Els defensors dels drets humans adverteixen que l’aïllament d’Haití podria agreujar una crisi humanitària que ja és preocupant al país més pobre de l’hemisferi nord. “Si no podem accedir a aquests contenidors, Haití aviat passarà fam”, deia l’ONG Mercy Corps en un comunicat aquesta setmana.

Jean-Marc Biquet, cap de Metges Sense Fronteres a Haití, diu que hi haurà un risc molt gran d’escassetat de medicaments i sang les setmanes vinents. “Si no hi ha una reobertura aèria, portuària o viària, les institucions hospitalàries deixaran de prestar serveis ben aviat, incloent-hi Metges Sense Fronteres”, diu.

Uns dies abans de l’atac armat al port, les bandes van sabotejar la central elèctrica de la terminal, tallant-ne l’electricitat, i els productes alimentaris frescos crucials es van fer malbé.

A mesura que els atacs contra el port han anat escalant, els treballadors han pres ocasionalment la mesura desesperada d’apilar contenidors els uns sobre els altres per crear una barricada contra les bandes. Però dimecres a la nit això era impossible.

“L’equip de seguretat estava sota setge, bàsicament”, diu Coles. “Quan tens un grup de 50 o 100 pinxos amb aquestes armes de guerra, aquestes metralladores, qualsevol força de seguretat que puguis tenir és insuficient”, afegeix.

Coles explica que encara no ha avaluat els danys ni té xifres de la quantitat contenidors trencats. Primer, diu, va rebre informacions sobre la presència de membres de bandes que vagaven per la terminal i robaven mercaderies cap a les tres de la matinada de dijous. No va ser fins a la tarda d’aquell dia que el port va quedar lliure de membres de bandes.

“Amb tota aquesta activitat de les bandes, la policia ha de triar on es desplega”, diu Coles. I afegeix: “Havien de triar entre l’aeroport i el port, i crec que van triar l’aeroport.”

Els membres de la banda van aconseguir d’entrar dijous a la terminal del port per cinc o sis llocs diferents, incloent-hi l’accés principal. És probable que les bandes acabin tornant al port. Coles confia que sigui possible reprendre-hi les operacions d’ací a 24 hores o 48, però tan sols si la policia aconsegueix d’assegurar-lo. Fins i tot, en aquest cas, no és clar quan el port podrà restaurar l’energia. “Estic segur que les pèrdues seran força extenses”, diu.

Dimecres no es podien veure gaires agents de policia als carrers de Port-au-Prince. “La policia està lligada de mans i peus. No pot ni tan sols protegir la seva pròpia infrastructura”, diu Lionel Lazarre, cap de la Unió Nacional d’Oficials de Policia d’Haití.

A Port-au-Prince, alguns supermercats continuen oberts, però molts productes ja comencen a esgotar-se, mentre les bandes interrompen les rutes de subministrament a la ciutat. Molts residents tenen por d’aventurar-se als carrers controlats per les bandes per buscar menjar i aigua. També han saquejat supermercats i petites empreses.

“Haití no pot acceptar això”, diu Pierre Espérance, director de la Xarxa Nacional de Defensa dels Drets Humans d’Haití. I afegeix: “Hi ha una necessitat urgent que els ports reobrin i que els avions tornin a volar […] Molta gent es morirà si continuem en aquesta situació els pròxims dies.”

 

Regular els lloguers, o que la por canviï de bàndol

Si no hi ha res de nou, demà entrarà en vigor l’esperat índex de referència de preus del lloguer a l’estat espanyol, una mesura impulsada a Catalunya per a Catalunya i que retorna a Catalunya després de passar per totes les metes volants de la submissió: la votació al parlament l’any 2020, la suspensió pel Tribunal Constitucional espanyol el 2022, l’homogeneïtzació a les Corts de Madrid en forma d’índex “para todos”, i la posada a disposició de totes les comunitats autònomes que s’hi vulguin adherir, és a dir, per ara i de moment: Catalunya. D’aquesta manera, casa nostra rep dos anys més tard un vestit de talla única que l’estreny per aquí i li va balder per allà, que no té content ningú però que bé, ja ha complert l’objectiu primer: deixar clar aquí qui mana.

Com ja sabeu, entre la suspensió i la represa en versió espanyola, els preus dels lloguers als nuclis urbans s’han disparat fins a límits que no s’havien vist mai –hom calcula que la festa va començar amb l’entrada dels fons voltor al negoci del lloguer el 2015–, enfilats per damunt del salari ja no mínim, sinó mitjà de la població, perquè no hi ha res com donar temps i espai a la cobdícia humana. Però ves per on, el que ens diuen ara és que el dimoni de debò és la limitació, que fer abaixar els preus per llei serà pitjor que apujar-los fins on disposi el mercat, que es regula sol, el que passa és que naltros som uns impacients que no volem esperar el moment que ens ho demostrarà amb fets.

Ho veiem cada dia amb la llengua, ho veiem amb la pagesia, ho veiem amb l’habitatge: el mercat s’autoregula que t’hi cagues. És la gràcia de comerciar amb els drets de la gent: el mercat tria per tu la llengua amb què Netflix et serveix, de quin quilòmetre seran les taronges del Mercadona, o si et mereixes viure on vius des del moment que un menja-brunch et triplica el salari i l’arrendador decideix de triplicar-te el que li deus. Quin babau pot anar en contra d’aquest progrés, tornar als temps que anar de lloguer et costava com a molt mitja mesada, quan ara pots treure un sou sencer de llogar el pis de la iaia? (Sobre la proporció de petits propietaris i d’impagaments, aprofito per recomanar-vos aquest vídeo relacionat i recent.)

El mercat immobiliari està fet de peixos grossos que obren camí i peixos menuts que en recullen les molletes. Per això és natural que cadascú vegi la contenció dels lloguers segons si és dels uns, dels altres o som les engrunes de què s’alimenten. Com la meteorologia, la geopolítica o la llengua, la qüestió immobiliària atrau la saviesa d’experts que se’ns presenten com a analítics i equànimes, mentre es guarden ben prou de revelar quin lloc ocupen a la peixera. Entre aquests, hi ha una brama que diu que la regulació dels lloguers no ha funcionat enlloc on s’ha provat, que ha estat contraproduent, una catàstrofe, i també hi ha qui diu que el sistema no és perfecte però és la manera, perquè a la peixera hi ha estudis en el sentit que vulguis segons el pagador. L’experiència dels pocs mesos que fou vigent a Catalunya és que els propietaris que van poder van trobar el forat per on mantenir el seu nivell de vida, ai, de renda, i és de preveure que ara no serà diferent.

En tot cas, el problema de l’habitatge –el problema fruit de sotmetre un dret a les lleis del mercat– no admet simplificacions de cap mena. No hi ha cap solució màgica per a una anomalia tan grossa, i tot l’escepticisme sobre la moderació arrendatària passa per donar per bo l’estat actual de les coses, per considerar-lo indesafiable com una llei de la naturalesa. I en aquest estat de les coses n’hi ha que diuen que el problema no són els lloguers disparats, que són els salaris estancats, la falta d’oferta on hi ha la demanda, la superpoblació sobtada, el desequilibri territorial, i qui ho pot negar, però ves que el problema no siguin també els lloguers disparats. Llavors, quan algú s’hi arremanga, perquè per algun lloc has de començar, l’aigua de la peixera comença a tremolar.

De manera que sí, intervenir en aquesta dinàmica “natural” pot ser terrible, però terrible, terrible, perquè la por pot canviar de bàndol. D’aquí les històries de terror que amenacen amb milions de propietaris que passaran a llogar per temporada, o pitjor, que deixaran podrir els pisos perquè fer-los dignes ja no els permetrà d’apujar 300 euros el contracte; o pitjor, que els tancaran amb pany i forrellat a l’espera que els torni a bufar el vent de cara, o pitjor, que se’n desempallegaran en massa davant la impossibilitat de sagnar fins l’última gota de la classe mitjana. I aleshores què? Què en farem, de tants pisos com sortiran al mercat? Què farem, si tanta oferta els fa baixar de preu? Imagina’t que a sobre algun govern boig es posa a regular també l’arrendament turístic i el de temporada, o a gravar fiscalment els pisos buits, o a obligar els bancs o els fons d’inversió a llogar els seus assequiblement, i vinga més pisos al mercat, i vinga abaixar preus, però això quina mena d’abús és?

És clar que la sang no arribarà al riu, els grups de pressió immobiliaris no necessiten cap llei per imposar la seua llei. Només els cal infondre la creença que el mercat no s’equivoca mai, que l’error som naltros i aquesta idea de món més just i igualitari que defensem candorosament, que lliurem les armes i abandonem tota esperança. Deixem-nos estar de regular res, que el que cal és construir més, més, MÉS, habitatge social bàsicament, perquè el problema no és l’increment de preus, que és l’increment de pobres –quina capacitat de dissociació, quin prodigi quirúrgic– i deixar que la resta faci calés en pau. Perquè fins el més ruc pot entendre que si cobrim Collserola i la serralada Litoral i el Montseny d’HPO, ajuntada tota l’àrea metropolitana en una sola catifa asfàltica i edificada, aleshores sí, aleshores assolirem l’arcàdia feliç en què no caldrà apujar els salaris de merda que sostenen el país, que ja ens donaran per a un pis, així els peixos grossos podran continuar invertint i especulant i llogant al millor postor i els pobres podran continuar sent molts, però això sí: cadascú a casa seua.

Aragonès s’aboca al precipici pressupostari amb els comuns plantats contra el Hard Rock

Els comuns mantenen el torcebraç amb el govern: no facilitaran la tramitació del pressupost si Pere Aragonès no descarta l’aprovació del pla director urbanístic del Hard Rock. I el govern tampoc no es pot moure, diu. De manera que, si no hi ha cap canvi, demà havent dinat l’executiu pot rebre un revés contundent del parlament que li complicarà els plans d’exhaurir la legislatura. El temps s’acaba. El govern intensificava ahir la pressió sobre En Comú Podem i, malgrat tot, no es rendia a trobar una solució contra rellotge. El vice-conseller d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, deia que estava disposat a trobar una solució, però en una entrevista a TV3 negava que pogués aturar el PDU ni aprovar una moratòria per la sequera. El govern i els comuns es van tornar a reunir ahir al matí, però el nus pel Hard Rock persistia, malgrat avançar en àmbits com l’habitatge o l’educació. Es tornaran a reunir avui per mirar de desencallar la situació.

El president de la Generalitat va admetre dimecres passat al parlament que el PSC havia condicionat el seu suport als comptes al Hard Rock, cosa que va permetre als comuns d’argumentar que la defensa del projecte és una qüestió política, no administrativa, i que el govern el pot frenar. Els comuns són l’única opció que té el govern per a reunir els dos vots que li falten. Junts va registrar ahir una esmena de retorn als comptes. Tot i que el portaveu del partit, Josep Rius, assegurava que era una mesura “preventiva” i que estan disposats a negociar, han posat com a condició la pràctica eliminació de l’impost de successions. I el govern s’hi nega en rodó. De fet, el govern i Junts han tingut poques reunions aquests darrers mesos. Junts no ha estat mai una alternativa real per a l’executiu i, alhora, ha posat alt el llistó del seu suport. En l’última reunió que van tenir, dijous passat, van acabar de constatar la impossibilitat d’un acord, i no s’han vist més.

El govern va decidir d’aprovar els comptes i enviar-los al parlament una vegada assolit un acord amb el PSC, amb la confiança que els comuns acabarien cedint a la pressió. Però no ha estat així. I si ERC intenta culpar els comuns del possible fracàs d’uns comptes expansius, i els acusa d’impedir que es reverteixin les retallades de CiU, els comuns s’esforcen a girar el mitjó de la responsabilitat: “El govern serà capaç de deixar d’aprovar el pressupost per un projecte que ni tan sols ells defensen? ERC el posarà en risc per un projecte que diu en públic i en privat que no és el seu model i que no li agrada?”, deia el portaveu de Catalunya En Comú, Joan Mena.

Els comuns també han demanat al govern que compleixi la resolució del parlament, aprovada en el ple monogràfic de la sequera, que instava l’executiu a aturar qualsevol modificació de planejament urbanístic en el sector turístic que impliqui mobilitzar recursos hídrics per sobre de 100 litres per persona i dia, fins que no s’hagi garantit el consum d’aigua del sector primari i industrial. Ara, segons Sabrià falta molt de temps perquè el projecte tingui un impacte sobre l’aigua. A més, el Departament d’Acció Climàtica tampoc no ha fet públic encara l’informe ambiental previ a l’aprovació del PDU. Per una altra banda, Aturem el Hard Rock diu que la llicència de casino va caducar i, igual que els comuns, nega que el govern hagi d’entomar indemnitzacions si atura el projecte.

Jéssica Albiach ha convertit el Hard Rock en un símbol polític. A diferència d’aquests darrers anys, Ada Colau no necessita els vots d’ERC per a aprovar el pressupost de Barcelona i els comuns volen diferenciar-se tant d’Aragonès com del PSC aquest darrer any de la legislatura, mentre mantenen la pressió per integrar un govern tripartit barceloní. Tampoc no obliden que l’any passat, a darrera hora, els socialistes catalans van introduir en el pacte pressupostari el Hard Rock, la comissió per a l’ampliació de l’aeroport del Prat i la continuació de la B-40. Fa un any ho van acceptar amb l’argument que no hi havia cap partida destinada als comptes, però ara no. Això fa pensar al PSC que tot plegat és una excusa. “Si no van tenir cap problema el 2023 i hi van votar a favor no entenem per què ara sí”, va dir la vice-primera secretària d’Organització socialista, Lluïsa Moret.

Entrevista a Joan Carles Gallego: “Les negociacions estan encallades. El govern sap que tenim un problema”

L’intent d’ERC de pressionar els comuns recorrent a la vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz, amb l’amenaça de boicotar els comptes espanyols si els comuns no canviaven el vot, també els va molestar. Albiach reivindica la seva sobirania política a Catalunya i assegura que Díaz els fa costat.

El govern pot acabar la legislatura amb la pròrroga pressupostària que és vigent del primer de gener ençà. El parlament, de fet, ja va validar un decret de necessitats financeres per a adaptar-les a la situació de pròrroga. Mantenir-la també hauria estat una opció política, tenint en compte que és l’últim any de la legislatura. Però Aragonès va voler intentar d’aprovar un pressupost i el va enviar al parlament, amb un càlcul de riscs que pot haver fallat. Perquè el manual diu que un “no” del parlament al pressupost pot abocar qualsevol govern a eleccions anticipades. L’únic precedent a Catalunya és el del 2016: el president d’aleshores, Carles Puigdemont, es va sotmetre a una qüestió de confiança quan la CUP li va tombar el pressupost. No havia passat mai que uns comptes no superessin les esmenes a la totalitat de l’oposició. Fins ara, Aragonès ha pogut mantenir el govern malgrat la minoria parlamentària, en part, gràcies a l’aval pressupostari, i perquè no havia rebut cap revés tan sonor de la cambra, malgrat haver perdut votacions. Per això és tan important què pugui passar amb els comptes, i els moviments que hi hagi durant les hores que falten per al ple.

La Pissarreta d’en Partal: Un ramadà especialment perillós a Jerusalem

Ha començat el Ramadà, el mes sagrat per als musulmans de tot el món. Però hi ha un indret on el Ramadà sempre és especial i aquesta vegada, en plena guerra de Gaza, ho és més i esdevé perillós.

És l’esplanada de les mesquites, a Jerusalem, coneguda pels musulmans com al Quds. Vicent Partal n’explica el perquè en aquesta Pissarreta:

L’Ajuntament de València utilitza la música per reespanyolitzar les Falles

Tot i que encara falta pràcticament una setmana per als dies grans, la vida quotidiana a la ciutat de València ja és immersa en la festa de les falles. Enguany, amb el PP i Vox governant, hi ha la sensació que l’ajuntament vol complaure les comissions falleres fins a l’extrem i ha obert la mà quant a les restriccions en l’ocupació de la via pública, per exemple. Però el retrocés no s’ha notat únicament en l’extensió en els dies, sinó en coses molt més subtils però molt simbòliques, com ara, com sona la festa.

Els envelats han envaït els carrers dos dies abans que no era habitual i ja n’hi ha centenars que són intransitables. Les parades dels mercats ambulants i les xurreries, bunyoleries i llocs de venda de xocolata i masses fregides inunden l’espai públic. Desenes de línies de l’EMT ja han canviat la ruta… No fallen, tampoc, amb precisió mil·limètrica, les mascletades a les dues en punt del migdia a la plaça de l’Ajuntament. I vint minuts abans, sona, pels altaveus estratègicament repartits, una banda sonora per a entretenir el públic que espera durant hores la disparada. És música festiva, ballable, cantable i animada. Enguany, però, hi ha una sensible diferència respecte dels anys anteriors: pràcticament tota la música que sona és en castellà. Fins i tot, l’himne oficiós de les falles, el “València en falles”, ja no sona en la versió que va popularitzar Bajoqueta Rock, en català, sinó que s’ha tornat a la vellíssima de Vicente Ramírez. En castellà. A la selecció hi ha molt de reggaeton, molt de Francisco, molt de Nino Bravo i molta coentor.

À Punt, exclosa de la selecció musical

Aquest canvi respecte dels darrers vuit anys no és casual. És fruit d’una decisió política deliberada i, fins i tot, posada per escrit pels responsables de festes de l’ajuntament.

No debades, d’ençà de la posada en marxa d’À Punt, l’ajuntament i la corporació subscriuen cada any un conveni de col·laboració per a la difusió de la festa de les Falles. El document, que és públic, el signen el director general, Alfred Costa, i el regidor de Festes, Santiago Ballester, enguany. A l’articulat, s’hi inclouen aspectes com ara quina cobertura es farà de cada acte faller, qui i com facilitarà el senyal a la resta de mitjans, quins espais d’informació sobre les falles es faran en els mitjans públics, la concessió de premis i la presència de la marca d’À Punt en l’espai públic, entre més.

Fins l’any passat, el conveni estipulava que la llista de cançons que s’emetien pels altaveus de la plaça l’elaboraven els tècnics d’À Punt. En el conveni d’enguany es diu clarament que la música la triarà personal de l’ajuntament.

El segon punt de la segona clàusula, que parla de les modalitats de la col·laboració, es titula “Música en les mascletades”. Hi ha un primer paràgraf coincident en el conveni del 2023 i el 2024 que diu, literalment, que “els minuts previs a la disparada són un marc idoni per a promocionar la música de cantants i grups valencians”.

La diferència rau en el paràgraf següent. Any 2023 i anteriors: “L’SAMC facilitarà a l’Ajuntament de València la llista de reproducció musical que sonarà durant el període de les mascletades a través del sistema de megafonia que l’ajuntament instal·le a la plaça de l’Ajuntament. La llista de reproducció serà confeccionada per l’SAMC i estarà conformada per cantants, grups i autors originaris de la Comunitat Valenciana. La proposta de cadascuna de les llistes musicals enviades haurà de ser ratificada per l’Ajuntament de València.” També s’hi ‘incloïa l’emissió d’indicadors promocionals d’À Punt i falques publicitàries.

Any 2024: “La llista de reproducció serà confeccionada per personal de l’ajuntament. A més de les cançons seleccionades, la llista de reproducció inclourà indicadors corporatius d’À Punt Mèdia”.

Un dels objectius amb els quals la corporació es va oferir a fer la llista era, justament, la de promocionar els grups valencians que havien sofert uns anys de sequera i de falta de promoció causada, en part, per l’absència d’uns mitjans públics després de la fosa a negre de Canal 9 decretada l’any 2013 pel Partit Popular. El fet que sonaren abans i després de la mascletà va representar una empenta més per a situar-los al bell mig de la festa. A banda de sonar a la plaça, també sonaven per la televisió d’À Punt i a totes les ràdios que fan programes especials abans de la disparada. De fet, són recurrents les imatges de les falleres i els convidats al balcó de l’ajuntament cantant i ballant al ritme de les cançons emeses per la megafonia. Ara, sempre en castellà.

Una opció política predeterminada

Fonts de la corporació consultades per VilaWeb diuen que l’elaboració de la llista de reproducció no va ser objecte de discussió a l’hora d’elaborar el conveni vigent enguany, perquè la delegació municipal va dir de manera categòrica que d’això s’encarregaria l’ajuntament.

Pere Fuset, regidor de Compromís, ara a l’oposició, que va ser titular de Cultura Festiva en dos períodes durant el govern de Compromís i PSPV, explica a VilaWeb que mentre va ser À Punt qui seleccionava la música, hi havia tota mena d’estils. “De fet, no era una selecció musical exclusivament en valencià, també hi havia cançons en castellà i en anglès, i instrumentals, per tant, cobria tota la diversitat lingüística i d’estils. De Nino Bravo fins a la Fúmiga, Zoo o el Diluvi. Nosaltres hem demanat accés a la llista de cançons i, de moment, no ens l’han donada, però no cal la llista per a saber que l’única cançó que sona en valencià és ‘El Fallero’”, diu Fuset, que lamenta que, fins i tot, hagen substituït la versió de Bajoqueta Rock per la de Vicente Ramírez del tema “València en falles”. Fuset no diu el nom de la persona que decideix què sona i què no, però apunta a un assessor del regidor de Festes, Santiago Ballester.

A més d’aquest gir en la banda sonora de la mascletà, que s’havia convertit en el gran aparador dels músics valencians perquè cada dia hi ha desenes de milers de persones a la plaça, Fuset lamenta la supressió dels concerts de Falles. “Va ser una novetat l’any passat, amb molta diversitat musical, però els protagonistes van ser els grups valencians, Zoo, la Fúmiga, que van aplegar milers i milers de persones.”

Quant a la llengua que fan servir les autoritats en Falles, tant la fallera major com la fallera major infantil parlen en català, però el president de la Junta Central Fallera no ho fa mai. “Això fa que en molts actes el valencià estiga completament absent, tot i que el reglament de Falles diu que el valencià és la llengua vehicular preferent i ara està desapareixent de l’escena”, recorda Pere Fuset.

María José Català, vice-batllessa de Madrid

Aquesta reespanyolització de les Falles no té a veure únicament amb la música que sona a la plaça o com s’expressa el president de la Junta Central Fallera, sinó amb la projecció de la festa cap a ponent. Pels passadissos de l’Ajuntament de València corre un dubte: és José Luis Martínez-Almeida el nou batlle honorari de València, o és María José Català la vice-batllessa in pectore de Madrid? D’ençà que Català va assolir la vara de comandament de la ciutat, la seua agenda ha estat farcida d’actes, reunions i cimeres a la capital d’Espanya. Català no hi va amb les mans buides, sinó que hi du, com a present, una de les joies més estimades pels valencians: la festa de les Falles de Sant Josep. A mitjan febrer, Madrid va ser l’escenari de la primera mascletà de la temporada, ara el batlle Almeida ja no es conforma amb la pólvora, sinó que vol plantar una falla i cremar-la en algun lloc emblemàtic de la seua ciutat. “Madrid és una ciutat acollidora i tothom hi és benvingut”, diu cofoi, mentre es fotografia davant un ninot que representa un aneguet de goma a la plaça de l’Ajuntament. Després veurà la mascletà al balcó municipal, i a la vesprada, amb el pin de la ciutat a la solapa, anirà als bous. Sempre acompanyat de la seua vice-batllessa, María José Català.

Portugal: cinc claus per a entendre l’ascens de l’extrema dreta

Es veia a venir, però la realitat ha superat totes les expectatives. L’extrema dreta portuguesa, Chega, ha quadruplicat el seu suport electoral: ha passat de tenir dotze diputats a l’Assemblea Nacional a tenir-n’hi quaranta-vuit, i ha esdevingut l’àrbitre de la governació del país.

Portugal s’afegeix, doncs, a l’onada ultra que escombra Europa i, si bé comparteix alguns elements amb la resta del continent, cal observar bé unes certes particularitats que són interessants de destacar.

1. La influència del Brasil. Ja fa molts anys que, per raons de llengua, de mercat mediàtic i de proximitat cultural, la política brasilera és molt seguida a Portugal. Els mitjans en parlen constantment, i per als portuguesos Bolsonaro o Lula són gairebé tan coneguts com els polítics propis. Això ho ha explotat perfectament André Ventura, el dirigent de Chega, que s’ha identificat amb Bolsonaro i ha mirat d’identificar José Sócrates, l’ex-primer ministre de Portugal, amb Lula; i tots dos amb la corrupció.

2. Són moderns: no enyoren la dictadura. A punt de fer cinquanta anys de la Revolució dels Clavells, resulta xocant que l’extrema dreta obtinga uns resultats tan bons. Però cal tenir en compte que aquesta extrema dreta, més o menys com la majoria de les d’Europa, és moderna i no s’adorm en el passat ni en la nostàlgia. Nostàlgia que ells saben bé que en el cas de Portugal seria contraproduent, car la població assimila la dictadura de Salazar a una època de gran pobresa i a l’endarreriment econòmic i social.

3. Una “xenofòbia flex“. Els analistes han encunyat aquest concepte per a explicar una característica de l’extrema dreta portuguesa: la flexibilitat ideològica. Comparteixen amb l’extrema dreta europea els mòbils més definitoris –racisme i xenofòbia, antifeminisme i negacionisme climàtic–, però saben ser molt flexibles i adaptar el missatge cada vegada que ho necessiten. Portugal sempre ha estat un país de molta immigració de les antigues colònies, però recentment hi han arribat molts emigrants asiàtics, de països com el Nepal, el Paquistan o Bangladeix, i Chega ha sabut fer una campanya xenòfoba contra ells, alhora que s’ha guanyat, per exemple, el vot de molts immigrants brasilers.

Per una altra banda –i en això Meloni ha estat precursora–, l’extrema dreta portuguesa ha anat adoptant sense descabellar-se posicions contradictòries en aspectes econòmics i socials. Ara, per exemple, defensa la sanitat i l’ensenyament públics, però fa dos anys tenia un programa ultraliberal. I de vegades ha pres posicions gairebé anticapitalistes, com ara la proposta de taxar el lucre excessiu dels bancs.

4. Els joves com a impuls. És un fenomen visible a tot Europa, però que a Portugal assoleix un abast molt gran. El creixement de Chega es fonamenta en els joves, homes. Tots els sondatges de la campanya electoral ho han posat en relleu. I en la majoria Chega era el primer partit de la franja d’edat que va de 18 anys a 34. Per als analistes portuguesos, això s’explica per dues raons. La més important és la situació del país, amb molts joves que han d’emigrar, amb els preus de l’habitatge enfilats i, en general, sense cap suport públic en el moment que se’n van de casa i consoliden la independència. Durant la legislatura anterior aquest espai va ser molt festejat per Chega, que va proposar tot d’iniciatives sobre reducció d’imposts, accés a l’habitatge i facilitats d’accés a subvencions públiques, que foren rebutjades pels partits tradicionals.

I ací entra la segona raó. Tal com explicàvem en aquest reportatge sobre Rita Matias que vam publicar ahir, Chega ha creat un ecosistema enorme d’influenciadors de xarxes socials que saben arribar a una generació al·lèrgica als mitjans. Saben arribar a la gent de la seua edat, simplement.

5. La corrupció i el caos, i el cansament de la gent. Amb tot, l’ascens de Chega no s’explicaria sense la corrupció dins el Partit Socialista, que ha fet que es convocassen aquestes eleccions quan fa tan sols dos anys que el PS guanyà amb majoria absoluta. Com a tot arreu, l’extrema dreta sap presentar-se com aquella gent disposada a trencar amb tot i a engegar a rodar el sistema partidista tradicional, del qual la gent està cansada. I fins i tot la tria del nom va ser molt encertada: Chega prové del verb chegar (‘arribar’), però una de les accepcions de la paraula, especialment popular entre els joves, és “Ja n’hi ha prou”.

 

PS1. D’aquest problema de l’habitatge, ens en parla avui Marta Rojals en el seu article setmanal, a partir de l’entrada de l’índex dels preus de referència: “Regular els lloguers, o que la por canviï de bàndol“.

PS2. Jaume Asens ha estat un dels grans protagonistes de tot el procés que ha acabat desembocant en la llei d’amnistia. L’ha entrevistat Josep Casulleras: “Llarena es trobarà obligat a amnistiar Puigdemont”.

PS3. Per celebrar el primer aniversari de La tertúlia proscrita, dijous farem el programa en directe, a les set del vespre, a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, a Barcelona. Si voleu participar-hi, encara en queden algunes invitacions. Les heu de demanar a inscripcions@vilaweb.cat.

Pàgines