Vilaweb.cat

L’elecció dels coordinadors de les comissions completa l’equip de Llach a l’ANC

Una setmana després d’haver elegit Lluís Llach de president de l’ANC, el secretariat nacional de l’entitat va decidir ahir els coordinadors de les comissions de treball, que formaran part del comitè permanent amb Llach, la vice-presidenta, Nohemí Zafra; la secretària, Sílvia Ventura, i el tresorer, Jaume Valls.

Lluís Llach: “El cop d’estat és aquí; o ho assumim, o no sé què fem”

Els nous coordinadors nacionals es van triar en un ple llarg, en què es van tornar a constatar les dificultats per a arribar a acords entre els dos sectors que són representats al secretariat nacional, i els partidaris de Llach van ocupar tots els càrrecs, expliquen a VilaWeb fonts presents a la reunió, que expliciten que pràcticament no hi va haver candidats alternatius. Qui sí que es va presentar va ser Josep Costa, que es postulava per coordinar la comissió d’Estratègia i Discurs, però finalment va ser elegit Josep Pinyol, del col·lectiu Indesinenter.

Es van aprovar nou comissions de treball, una més que en el mandat anterior, pel desdoblament de la comissió de Mobilització i Accions Territorials en dues de diferents: la de Mobilització i la d’Accions al Territori. Continuaran tenint un vincle clar, diu l’ANC en un comunicat, però s’han separat preveient un gran volum de feina en aquest àmbit. La comissió de Mobilització potenciarà la lluita no-violenta, i la d’Accions al Territori vol reforçar el diàleg permanent amb les assemblees territorials per promoure una mobilització permanent i recollir les propostes que facin arribar al secretariat.

La comissió de Gestió Econòmica i Administració la coordinarà Elnur Bayramzade; la de Gestió Jurídica i Seguretat, Josep Cruanyes; la d’Incidència Internacional, Jaume Bardolet; la d’Accions al Territori (CAT), Jordi Pesarrodona; la de Mobilització, Elisenda Romeu; la de Comunicació, Rosa Maria Caballero; la de Projectes i Accions Sectorials, Carles Sastre; la d’Estratègia i Discurs, Josep Pinyol; i la d’Incidència Política, Josep Vila.

A més de la constitució de les comissions, el secretariat nacional també va aprovar la creació del grup de treball per a les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de Setembre i el Primer d’Octubre.

Montserrat: “Votar són molt pocs segons, però val durant cinc anys”

La cap de llista del PP, Dolors Montserrat, ha fet una crida a la participació en les eleccions europees i ha dit que avui es decidia el destí d’Europa, però també el d’Espanya a Europa. “Votar són molt pocs segons, però val durant cinc anys”, ha dit.

Ha animat a votar. “Són molt pocs segons, però el vot és per a cinc anys i decideix el futur d’Espanya a Europa i el d’Europa”, ha dit a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès), on ha votat al Casal d’Entitats del municipi. La cap de llista passarà la jornada al municipi, entre apoderats, afiliats i família, però a la tarda es desplaçarà a Madrid, on seguirà la nit electoral a la seu del partit.

Montserrat ha arribat pocs minuts abans de les 10.30 al col·legi electoral, l’entrada del qual era presidida per un cartell de la popular Queta, la boca riallera que demana d’encomanar el català. No duia la butlleta preparada i s’ha adreçat directament a la taula on hi eren totes.

La candidata ja va passar la jornada de reflexió ahir en companyia de la família, i aquest matí preveu de visitar tots els col·legis electorals de la localitat amb els apoderats i afiliats. Dinarà amb la família, i a la tarda ja anirà cap a Madrid.

Diana Riba recorda Joan Fuster: “La política, o la fas o te la fan”

La candidata d’Esquerra Republicana a les eleccions europees, Diana Riba, ha demanat als electors que votessin i ha dit que la preocupava la previsió de participació baixa. Ha recordat que el 60% de les polítiques agràries de Catalunya es decidien a les institucions europees, i ha reforçat el missatge amb una cita de Joan Fuster: “La política, o la fas o te la fan.”

Preguntada per com afectaran els resultats a les dinàmiques polítiques domèstiques, Riba ha negat que tinguin “un significat” per la formació de govern a Catalunya. “L’aritmètica no canvia amb les eleccions d’avui”, ha assegurat la candidata d’ERC.

En canvi, Riba ha avisat que la nova configuració de l’eurocambra és molt important per al futur de la construcció europea en funció de qui surti escollit. “Molt sovint des de Catalunya volíem que Europa ens mirés. Avui és un dia per mirar Europa i per construir-la”, ha reblat Riba, que ha anat a votar acompanyada de la seva filla i de la consellera de Cultura, Natàlia Garriga.

Cañas lluita contra la polarització entre el PSOE i el PP

El cap de llista de Ciutadans, Jordi Cañas, ha votat a les eleccions europees al centre cívic del convent de Sant Agustí, a Barcelona, i ha aprofitat l’avinentesa per demanar als electors que votessin pensant en Europa i no pas en la pugna entre el PSOE i el PP en l’àmbit espanyol.

“Això no és qüestió de Sánchez o de Feijóo; no tracta del seu futur, tracta de tots els ciutadans”, ha dit. Una manera de mirar de combatre la polarització que tots dos grans partits han afavorit per a concentrar el vot. “No és un vot de generals, és un vot d’eleccions europees”, ha afegit.

Fins a quina hora podreu votar a les eleccions europees?

Avui són les eleccions europees. En total, 370 milions d’europeus són cridats a les urnes per triar els 720 representants del Parlament Europeu a la X legislatura. A gran part del país, els col·legis restaran oberts durant onze hores, del matí al vespre, perquè els electors puguin dipositar el vot. Tanmateix, determinats punts dels Països Catalans presenten uns horaris diferents. Tot seguit, us expliquem fins a quina hora podreu votar a les eleccions europees.

Enquestes de les eleccions europees 2024: qui guanyarà?

Quan començarà la votació?

Al Principat, a les Illes i al País Valencià, la votació de les eleccions europees ha començat les 9.00, com és costum. La presidència de la mesa ho ha d’anunciar amb les paraules “comença la votació”. A Catalunya Nord, els col·legis electorals han obert a les 8.00. A l’Alguer, hi ha dos dies de votació: ahir, a partir de les 15.00, i avui, a partir de les 7.00. Cal recordar que a l’Alguer també hi ha aquests dies eleccions a la batllia. 

Les meses electorals han d’admetre el vot de qualsevol inscrit en el cens electoral d’aquella mesa. Els qui tinguin alguna discapacitat podran anar acompanyats d’algú altre o fer servir algun mitjà material per a traslladar els sobres electorals als membres de la mesa.

Ultres a mata-degolla: la guerra soterrada entre Vox i Alvise pels votants d’extrema dreta

Quan s’acabarà la votació?

Al Principat, les Illes i al País Valencià, la votació s’acabarà a les 20.00, si no hi ha cap canvi, i la presidència haurà d’anunciar en veu alta: “Conclou la votació.” Si la votació s’hagués d’interrompre en algun moment del dia, l’horari de votació s’hauria de prorrogar tanta estona com hagués durat la interrupció.

Si, una vegada anunciat el final de la votació, dins el local electoral o en l’accés hi ha gent que encara no ha votat, el president ha de permetre que voti, però no ha de permetre que voti ningú més.

A Catalunya Nord, en canvi, tan sols es permet de votar fins a les 18.00, tot i que en algunes grans ciutats de l’estat francès l’horari es pot allargar fins a les 20.00. Tanmateix, no és el cas de Perpinyà. A l’Alguer, es podrà anar a votar fins a les 23.00.

El polvorí europeu de la immigració, enmig d’un ambient que s’escalfa

Què passa si no es pot constituir la mesa electoral?

Si falten membres per a constituir la mesa, qualsevol persona del col·legi electoral pot assumir-ne la responsabilitat. Si una mesa no es pot constituir, els electors no podran votar-hi fins al cap de quaranta-vuit hores.

La batalla rabiosa de l’agricultura, el gran maldecap intern d’Europa

A quina hora se sabran els resultats?

Durant la tarda, el Parlament Europeu difondrà un parell d’estimacions de vot dels països que ja hagin acabat les votacions. Seran a les 18.15 i a les 19.15.

La primera estimació d’escons de tot l’hemicicle serà entre les 20.15 i les 20.30, d’acord amb els sondatges dels països i les enquestes pre-electorals.

Els primers resultats provisionals es començaran a saber partir de les 23.15. Els resultats definitius de les eleccions europees se sabran a la 1.00, quan se’n faci la darrera actualització.

L’autodeterminació i les nacions sense estat: un afer incòmode en un club d’estats

Fins a quina hora podreu votar a les eleccions europees?

Avui són les eleccions europees. En total, 370 milions d’europeus són cridats a les urnes per triar els 720 representants del Parlament Europeu a la X legislatura. A gran part del país, els col·legis restaran oberts durant onze hores, del matí al vespre, perquè els electors puguin dipositar el vot. Tanmateix, determinats punts dels Països Catalans presenten uns horaris diferents. Tot seguit, us expliquem fins a quina hora podreu votar a les eleccions europees.

Enquestes de les eleccions europees 2024: qui guanyarà?

Quan començarà la votació?

Al Principat, a les Illes i al País Valencià, la votació de les eleccions europees ha començat les 9.00, com és costum. La presidència de la mesa ho ha d’anunciar amb les paraules “comença la votació”. A Catalunya Nord, els col·legis electorals han obert a les 8.00. A l’Alguer, hi ha dos dies de votació: ahir, a partir de les 15.00, i avui, a partir de les 7.00. Cal recordar que a l’Alguer també hi ha aquests dies eleccions a la batllia. 

Les meses electorals han d’admetre el vot de qualsevol inscrit en el cens electoral d’aquella mesa. Els qui tinguin alguna discapacitat podran anar acompanyats d’algú altre o fer servir algun mitjà material per a traslladar els sobres electorals als membres de la mesa.

Ultres a mata-degolla: la guerra soterrada entre Vox i Alvise pels votants d’extrema dreta

Quan s’acabarà la votació?

Al Principat, les Illes i al País Valencià, la votació s’acabarà a les 20.00, si no hi ha cap canvi, i la presidència haurà d’anunciar en veu alta: “Conclou la votació.” Si la votació s’hagués d’interrompre en algun moment del dia, l’horari de votació s’hauria de prorrogar tanta estona com hagués durat la interrupció.

Si, una vegada anunciat el final de la votació, dins el local electoral o en l’accés hi ha gent que encara no ha votat, el president ha de permetre que voti, però no ha de permetre que voti ningú més.

A Catalunya Nord, en canvi, tan sols es permet de votar fins a les 18.00, tot i que en algunes grans ciutats de l’estat francès l’horari es pot allargar fins a les 20.00. Tanmateix, no és el cas de Perpinyà. A l’Alguer, es podrà anar a votar fins a les 23.00.

El polvorí europeu de la immigració, enmig d’un ambient que s’escalfa

Què passa si no es pot constituir la mesa electoral?

Si falten membres per a constituir la mesa, qualsevol persona del col·legi electoral pot assumir-ne la responsabilitat. Si una mesa no es pot constituir, els electors no podran votar-hi fins al cap de quaranta-vuit hores.

La batalla rabiosa de l’agricultura, el gran maldecap intern d’Europa

A quina hora se sabran els resultats?

Durant la tarda, el Parlament Europeu difondrà un parell d’estimacions de vot dels països que ja hagin acabat les votacions. Seran a les 18.15 i a les 19.15.

La primera estimació d’escons de tot l’hemicicle serà entre les 20.15 i les 20.30, d’acord amb els sondatges dels països i les enquestes pre-electorals.

Els primers resultats provisionals es començaran a saber partir de les 23.15. Els resultats definitius de les eleccions europees se sabran a la 1.00, quan se’n faci la darrera actualització.

L’autodeterminació i les nacions sense estat: un afer incòmode en un club d’estats

[EN DIRECTE] Eleccions europees: obren els col·legis i comencen les votacions

Les eleccions europees ja han començat. Els col·legis electorals han obert a les 08.00 a Catalunya Nord, i allà tancaran a les 18.00. A la resta del país les votacions han començat a les 09.00 i s’hi podrà votar fins a les 20.00. De fet, les eleccions van començar dijous en alguns estats europeus, com ara els Països Baixos, i divendres van votar els ciutadans d’Irlanda i la República Txeca. Dissabte van obrir els col·legis a Malta, Eslovàquia i Itàlia, i avui es vota a la resta d’estats europeus. En total, els europeus elegeixen 720 eurodiputats, repartits en circumscripcions estatals segons la població. En el nostre país, l’estat francès designa 81 representants i l’espanyol, 61.

Enquestes de les eleccions europees 2024: qui guanyarà?

A diferència d’uns altres comicis, els primers resultats no se sabran fins a les 23.15, aproximadament. Abans, entre les 20.15 i les 20.30, es publicarà una primera projecció del Parlament Europeu amb els resultats a tot arreu del continent. Durant la tarda, el Parlament Europeu ja difondrà estimacions dels països on s’hagin acabat les votacions, a les 18.15 i a les 19.15.

Durant el dia es faran dos avançaments de la participació. A l’estat francès, vora les 13.00 faran el primer avançament, i vora les 19.00, el segon. A l’espanyol el primer serà a les 14.30, i el segon a les 18.30.

Quins són els candidats que es presenten a les eleccions europees?

Els 720 eurodiputats es reparteixen en grans famílies polítiques europees. Actualment, són els següents, tot i que podria canviar amb la nova composició del Parlament Europeu: Partit Popular Europeu; Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates; Renovar Europa –dits liberals–; els Verds/Aliança Lliure Europea; Conservadors i Reformistes Europeus i Identitat i Democràcia –tots dos d’extrema dreta–; i l’Esquerra. A més, hi ha partits que no s’han adscrit a cap grup polític.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Els partits més sorprenents que es presenten a les europees

A continuació trobareu tota la informació d’última hora d’aquests comicis.

Les portades del diumenge 9 de juny de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Les portades del diumenge 9 de juny de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Europa vota un nou parlament, que el sondatges pronostiquen que farà un tomb notable a la dreta

Els resultats de les eleccions europees, que se sabran aquesta nit a partir de les onze, no solament redefiniran el repartiment d’escons entre les principals forces polítiques a la Unió Europea, amb una victòria previsible de la dreta i un augment important de vots i presència de l’extrema dreta, sinó que també marcaran el començament de negociacions entre les capitals dels estats per a decidir el repartiment dels alts càrrecs de les principals institucions comunitàries, és a dir, la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Parlament Europeu.

Els sondatges fets a tot arreu d’Europa indiquen un tomb probablement notable cap a la dreta al nou hemicicle. No hi ha cap enquesta que no mostri el Partit Popular Europeu de guanyador i és previst un ascens molt notable de l’extrema dreta, que, si supera els personalismes entre Marine Le Pen i Giorgia Meloni i acaba formant un sol grup parlamentari, podria ser el segon grup i decidir el to de la nova Comissió.

Tradicionalment, les institucions europees han funcionat per un consens sobretot dels grans partit, el PP i Partit Socialista, amb Renovar i els Verds, que sovint s’hi han afegit. Però aquesta vegada hi ha temptació que la dreta i l’extrema dreta decideixin d’unir-se si tenen la majoria al nou hemicicle.

La nova eurocambra que sortirà de les urnes no es constituirà formalment fins el dimarts 16 de juliol, quan començarà la primera sessió plenària de la nova legislatura a Estrasburg, sessió en què se sotmetrà a votació el nom de qui assumirà la presidència de la institució i se’n triaran les catorze vice-presidències.

Tanmateix, aquest nom serà part de l’equilibri que els governs hauran de pactar les setmanes anteriors per assegurar la tradició segons la qual els alts càrrecs de la UE respecten una combinació complexa d’equilibris polítics, geogràfics i de gènere.

Els populars, a qui totes les enquestes donen com a guanyadors de les eleccions, aspiren a mantenir al capdavant de la Comissió Europea la seva candidata, l’alemanya Ursula von der Leyen, la qual cosa condicionarà els requisits que es posaran per rellevar Roberta Metsola, també popular, al capdavant de l’eurocambra, i al liberal Charles Michel quan deixi el Consell Europeu al desembre.

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea es reuniran primer el 17 de juny en un sopar informal a Brussel·les per acordar les bases del repartiment de càrrecs, encara que en principi no s’espera que d’aquesta reunió surtin els noms dels nous top jobs, sinó més aviat l’arquitectura de la nova Comissió Europea i més equilibris a tenir en compte.

La cimera formal que els tornarà a reunir els dies 27 i 28 de juny, novament a la capital comunitària, serà el moment en què s’espera que es posin sobre la taula els noms dels candidats amb possibilitats reals de guanyar prou suport al Consell Europeu, que és l’òrgan que té el poder per designar-los.

El calendari original preveia que la presidència de la Comissió Europea se sotmetés al vot del ple del Parlament Europeu en la segona sessió, el mes de setembre, però ara ja no es descarta que la votació s’avanci a la sessió constitutiva del juliol si l’elegit té un suport prou sòlid per a garantir que obtindrà la majoria necessària. El moment de la votació, en tot cas, el decidirà la Conferència de Presidents, que es reunirà una setmana abans del primer ple per fixar-ne l’ordre del dia.

En tot cas, a partir de demà també començaran les negociacions per a formar els grups polítics europeus que integraran l’hemicicle i es decidiran quins partits i eurodiputats els compondran i quines seran les comissions parlamentàries.

S’espera que d’aquests comicis en surti una eurocambra més fragmentada, tot esperant de veure si les forces d’extrema dreta aconsegueixen d’unir-se en un sol bloc o resten dividides en dos grups o més, tal com va passar en la legislatura passada. Les projeccions de les enquestes mostren que els ultres podrien ser el segon grup de la cambra si anessin tots junts, cosa que no sembla fàcil ara mateix.

En aquesta passada legislatura hi ha hagut set grups parlamentaris: el Partit Popular Europeu (PPE), l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D), Renovar –el moviment inspirat per Emmanuel Macron, que també inclou Ciutadans–, els Verds/Aliança Lliure Europea –grup en què hi ha ERC i en què s’integraria el candidat de Compromís si fos elegit–, Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) –un dels dos grups d’extrema dreta, en què hi ha el Rassemblement National i Vox–, Identitat i Democràcia –l’altre grup de l’extrema dreta– i l’Esquerra –en què hi haurà els candidats de la França Insubmisa i de Podem.

Aquells eurodiputats que no tinguin grup passaran a formar part dels no adscrits, en què aquesta passada legislatura hi havia els eurodiputats de Junts.

Cada grup necessita almenys vint-i-tres membres i representar una quarta part dels vint-i-set estats membres i, encara que no hi ha termini i les regles de l’eurocambra no impedeixen que es formi un grup a mitjan legislatura, aquells que vulguin ser tinguts en compte quan es reparteixin les comissions en la primera sessió ja hauran de ser constituïts.

Una vegada decidida la distribució de l’eurocambra, la persona nominada pels estats per a presidir la Comissió Europea haurà d’obtenir també el suport del parlament per majoria absoluta, és a dir, almenys 361 vots dels 720 eurodiputats en exercici, en una votació secreta que encara s’ha de decidir si es farà al setembre o al juliol.

Tot seguit, el Col·legi de Comissaris, amb un representant proposat per cada estat membre al president electe de la Comissió, haurà de comparèixer un per un davant les comissions parlamentàries dels seus àmbits de responsabilitat, per la qual cosa no s’espera que el nou executiu comunitari comenci la feina fins a final d’octubre o principi de novembre.

Nosaltres, els desagraïts

Ho hem tornat a fer. Els occidentals hem celebrat els vuitanta anys del desembarcament de Normandia, com la clau per a entendre la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. Ens hem tornat a descuidar dels russos i del paper de l’URSS en la derrota nazi. Continuem convençuts del paper predominant i gairebé exclusiu dels americans en la derrota de Hitler. Deu ser el far imperial dels EUA que aconsegueix el miracle, i també dècades de pel·lícules de Hollywood, llibres, televisions.

El miracle no és menor i és aquest: van morir molts més soldats alemanys al front de l’est que no pas al de l’oest. Van morir molts més soldats alemanys de bales soviètiques que no de bales americanes. I nosaltres, oh, miracle, ni ho sabem. Les xifres de morts alemanyes en l’un front i en l’altre divergeixen, ballen, segons la font, però coincideixen en un punt: van morir més soldats alemanys a mans soviètiques que no pas a mans occidentals. Uns quants exemples:

El total de soldats alemanys morts o desapareguts en combat durant la Segona Guerra Mundial es calcula que fou de 3,9 milions. Al front de l’est, 2,12. Al de l’oest, mig milió. Aquí en teniu la taula, més detallada, que apareix a la Viquipèdia en anglès, i basada en fonts alemanyes:

“Els desembarcaments de Normandia no tenen la mateixa ressonància simbòlica a Alemanya que en la memòria angloamericana. Segons que diu l’historiador militar Peter Lieb, en un llibre sobre els desembarcaments publicat aquest mes, n’és la raó principal el paper aclaparador que té el front de l’est en la memòria alemanya: ‘Entre el 1940 i el 1943 tots els ulls d’Alemanya eren posats en la Unió Soviètica’, diu Lieb. El maig del 1944 1,85 milions de soldats alemanys havien mort o havien estat capturats (els historiadors situen la balança de pèrdues militars totals entre l’est i l’oest de nou a un)” (The Guardian).

“Segons les xifres oficials de la Wehrmacht, més de 2,1 milions d’alemanys van ser assassinats al front de l’est entre el començament de l’operació Barba-rossa i el primer de gener de 1945. Centenars de milers més van morir en combat mentre les forces soviètiques avançaven cap a Berlín. Hom calcula que 2.384.000 civils alemanys van morir entre el 1944 i el 1946 durant la invasió soviètica i els trasllats forçosos de població posteriors a les províncies orientals, cedides a Polònia després de la guerra” (Britannica).

“El front de l’est va ser decisiu en el resultat de les operacions europees durant la Segona Guerra Mundial i, finalment, va ser la causa principal de la derrota de l’Alemanya nazi i de les nacions de l’Eix. Segons l’historiador Geoffrey Roberts, més del 80% de tots els combats de la Segona Guerra Mundial van ser al front de l’est” (Viquipèdia).

“Les xifres oficials de baixes de l’OKW (Alt Comandament de les Forces Armades nazis) indiquen que el 65% dels soldats de l’exèrcit morts/desapareguts/capturats ho van ser al front de l’est, del primer de setembre de 1939 al primer de gener de 1945 (quatre mesos i una setmana abans de la fi de la guerra), sense especificar les pèrdues de la Kriegsmarine i de la Luftwaffe” (Viquipèdia).

El dictador Stalin, el criminal soviètic, l’assassí de pobles, un dels tirans més cruels que ha donat la Terra, va ser determinant en la derrota de Hitler. I no ho acabem de pair, ni d’agrair-ho. Fàcil no ho és, però podem intentar-ho: un criminal ens va ajudar a matar-ne un altre. Doncs no ho fem i ens estimem més de viure en la bombolla de la versió americana dels fets.

Qui no es consola és perquè no vol: no sempre hi hem viscut, els europeus, en aquesta bombolla. Explicava l’agència AFP que l’any 1945 hom va demanar als francesos qui havia estat més decisiu en la victòria aliada. El 57% dels francesos van dir l’URSS. I el 20%, els Estats Units. L’any 2004 van tornar-ho a demanar i els resultats van tombar-se completament: el 20% va dir l’URSS i el 58%, els Estats Units. Juraria que ara les xifres encara serien pitjors. I la bombolla, encara més inflada. Deu ser el far imperial dels EUA que aconsegueix el miracle, i també dècades de pel·lícules de Hollywood, llibres, televisions.

Tenim les xifres davant els ulls (xifres que no són cap secret, ni manegades per conspiranoics. Figuren a la Britannica, a l’AFP i a la Viquipèdia), però no arriben al discurs oficial. I menys ho faran ara que tenim un imperialista com Putin envaint Ucraïna.

Nosaltres, els desagraïts

Ho hem tornat a fer. Els occidentals hem celebrat els vuitanta anys del desembarcament de Normandia, com la clau per a entendre la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. Ens hem tornat a descuidar dels russos i del paper de l’URSS en la derrota nazi. Continuem convençuts del paper predominant i gairebé exclusiu dels americans en la derrota de Hitler. Deu ser el far imperial dels EUA que aconsegueix el miracle, i també dècades de pel·lícules de Hollywood, llibres, televisions.

El miracle no és menor i és aquest: van morir molts més soldats alemanys al front de l’est que no pas al de l’oest. Van morir molts més soldats alemanys de bales soviètiques que no de bales americanes. I nosaltres, oh, miracle, ni ho sabem. Les xifres de morts alemanyes en l’un front i en l’altre divergeixen, ballen, segons la font, però coincideixen en un punt: van morir més soldats alemanys a mans soviètiques que no pas a mans occidentals. Uns quants exemples:

El total de soldats alemanys morts o desapareguts en combat durant la Segona Guerra Mundial es calcula que fou de 3,9 milions. Al front de l’est, 2,12. Al de l’oest, mig milió. Aquí en teniu la taula, més detallada, que apareix a la Viquipèdia en anglès, i basada en fonts alemanyes:

“Els desembarcaments de Normandia no tenen la mateixa ressonància simbòlica a Alemanya que en la memòria angloamericana. Segons que diu l’historiador militar Peter Lieb, en un llibre sobre els desembarcaments publicat aquest mes, n’és la raó principal el paper aclaparador que té el front de l’est en la memòria alemanya: ‘Entre el 1940 i el 1943 tots els ulls d’Alemanya eren posats en la Unió Soviètica’, diu Lieb. El maig del 1944 1,85 milions de soldats alemanys havien mort o havien estat capturats (els historiadors situen la balança de pèrdues militars totals entre l’est i l’oest de nou a un)” (The Guardian).

“Segons les xifres oficials de la Wehrmacht, més de 2,1 milions d’alemanys van ser assassinats al front de l’est entre el començament de l’operació Barba-rossa i el primer de gener de 1945. Centenars de milers més van morir en combat mentre les forces soviètiques avançaven cap a Berlín. Hom calcula que 2.384.000 civils alemanys van morir entre el 1944 i el 1946 durant la invasió soviètica i els trasllats forçosos de població posteriors a les províncies orientals, cedides a Polònia després de la guerra” (Britannica).

“El front de l’est va ser decisiu en el resultat de les operacions europees durant la Segona Guerra Mundial i, finalment, va ser la causa principal de la derrota de l’Alemanya nazi i de les nacions de l’Eix. Segons l’historiador Geoffrey Roberts, més del 80% de tots els combats de la Segona Guerra Mundial van ser al front de l’est” (Viquipèdia).

“Les xifres oficials de baixes de l’OKW (Alt Comandament de les Forces Armades nazis) indiquen que el 65% dels soldats de l’exèrcit morts/desapareguts/capturats ho van ser al front de l’est, del primer de setembre de 1939 al primer de gener de 1945 (quatre mesos i una setmana abans de la fi de la guerra), sense especificar les pèrdues de la Kriegsmarine i de la Luftwaffe” (Viquipèdia).

El dictador Stalin, el criminal soviètic, l’assassí de pobles, un dels tirans més cruels que ha donat la Terra, va ser determinant en la derrota de Hitler. I no ho acabem de pair, ni d’agrair-ho. Fàcil no ho és, però podem intentar-ho: un criminal ens va ajudar a matar-ne un altre. Doncs no ho fem i ens estimem més de viure en la bombolla de la versió americana dels fets.

Qui no es consola és perquè no vol: no sempre hi hem viscut, els europeus, en aquesta bombolla. Explicava l’agència AFP que l’any 1945 hom va demanar als francesos qui havia estat més decisiu en la victòria aliada. El 57% dels francesos van dir l’URSS. I el 20%, els Estats Units. L’any 2004 van tornar-ho a demanar i els resultats van tombar-se completament: el 20% va dir l’URSS i el 58%, els Estats Units. Juraria que ara les xifres encara serien pitjors. I la bombolla, encara més inflada. Deu ser el far imperial dels EUA que aconsegueix el miracle, i també dècades de pel·lícules de Hollywood, llibres, televisions.

Tenim les xifres davant els ulls (xifres que no són cap secret, ni manegades per conspiranoics. Figuren a la Britannica, a l’AFP i a la Viquipèdia), però no arriben al discurs oficial. I menys ho faran ara que tenim un imperialista com Putin envaint Ucraïna.

El centre de detenció israelià que és acusat de cometre “abusos inimaginables”

The Washington Post · Miriam Berger

Israel trasllada centenars de presos de Gaza fora de Sde Teiman, un centre de detenció fosc gestionat per l’exèrcit al desert del sud d’Israel que ex-presos han denunciat que va ser un lloc en què es van cometre vulneracions greus dels drets humans.

Les autoritats israelianes han anunciat que han començat a traslladar els detinguts a unes altres instal·lacions en resposta d’una vista feta pel Tribunal Suprem del país dimecres, la primera que qüestiona la legalitat de Sde Teiman. Aquesta és la darrera acció dels grups de drets humans per aportar llum a allò que diuen que és un forat legal creat després del 7 d’octubre, que ha permès que els presos de Gaza desapareguessin sota custòdia militar.

Israel ha negat les acusacions d’abusos i es nega a revelar els noms i l’emplaçament dels milers de gazians que diu que són retinguts al seu territori, i també de què són acusats. En l’audiència de dimecres, l’Associació pels Drets Civils a Israel (ACRI), amb seu a Tel-Aviv, i quatre grups de drets humans més van presentar una petició al tribunal més alt d’Israel per tancar el centre de detenció, amb l’argument que “les vulneracions greus a Sde Teiman fan que la privació de llibertat a aquesta gent sigui descaradament inconstitucional”.

Antics presos de Gaza van dir a The Washington Post el mes de gener que van ser colpejats, els van negar assistència mèdica i els van fer agenollar emmanillats i amb els ulls embenats durant dies en llocs de detenció secrets d’Israel. El mes passat, una investigació de la CNN sobre Sde Teiman va trobar que el camp era dividit en dues parts: àrees tancades amb grups de detinguts encadenats, alguns dels quals tan fort que es van haver d’extirpar quirúrgicament parts del cos, i un hospital de campanya, en què els pacients amb els ulls embenats i bolquers estaven lligats als llits i alimentats per força amb palletes.

“Els testimonis creixents han exposat els abusos inimaginables a Sde Teiman: cirurgies sense anestèsia, restriccions prolongades en posicions agonitzants que condueixen a amputacions, embenament dels ulls durant dies fins i tot durant el tractament mèdic i l’ús del vàter, detinguts obligats a portar bolquers, pallisses fortes i tortures”, va declarar l’ACRI al jutjat.

La ràdio de l’exèrcit israelià va informar dilluns que la policia militar havia obert investigacions penals sobre les morts de quaranta-vuit palestins, la major part dels quals es van morir detinguts o de camí cap a una instal·lació. L’exèrcit israelià va establir Sde Teiman després dels atacs dirigits per Hamàs l’any passat per mantenir els detinguts de Gaza en una forma de detenció administrativa, o empresonament sense judici, i va fer servir la llei de combatents il·legals de gran abast del país. Els detinguts no són classificats com a presoners de guerra.

Els advocats de l’estat israelià van dir dimecres que Sde Teiman era pensat “com una instal·lació de recepció, investigació i classificació preliminar per a mantenir-hi els detinguts durant poc temps” abans de transferir-los a uns altres llocs, i que tornaria al “propòsit original”.

L’advocat de l’estat Aner Helman va dir al tribunal que uns set-cents palestins ja havien estat reubicats a la instal·lació militar d’Ofer, a la Cisjordània ocupada, i cinc-cents més serien traslladats en les setmanes vinents. L’estat havia d’informar el tribunal tres dies després de l’estat dels dos-cents detinguts addicionals que restaven a Sde Teiman, va explicar  Helman. “Sembla que entenen que això que han fet fins ara no pot continuar”, explica l’advocada d’ACRI, Roni Pelli.

Però estava preocupada pel suggeriment de l’estat que Sde Teiman podria ser emprat com a lloc de retenció temporal. “Si el centre de detenció no compleix les condicions de la llei humanitària internacional i el dret israelià”, diu Pelli, “no es pot fer servir ni tan sols per retenir una persona durant un dia”. La resposta del govern no va abordar cap de les acusacions d’abusos, i va dir que crearia un comitè per investigar les condicions als centres de detenció israelians.

Abans de l’audiència de dimecres, els advocats de l’estat van endarrerir uns quants cops la seva resposta al tribunal, explica Pelli, i en “una maniobra molt estranya” van proporcionar una breu resposta fora de termini i poc abans de l’audiència. “No era una situació normal”, diu. “Perquè, realment, no van respondre a cap dels nostres arguments.”

El mes passat, la Casa Blanca va qualificar els informes sobre les condicions a Sde Teiman de “profundament preocupants” i “molt inquietants”. Segons les autoritats israelianes, uns 1.500 homes armats van ser detinguts el 7 d’octubre i els dies següents. Milers de palestins més, tant combatents com civils, han estat detinguts a Gaza per les Forces de Defensa d’Israel (FDI) i traslladats a Israel. El mes passat, en resposta d’una altra impugnació legal, les autoritats israelianes van dir que uns 4.000 gazians havien estat detinguts i uns 1.500 alliberats per manca de proves, el primer recompte públic de les detencions que fins aleshores havien estat secretes.

Els gazians són retinguts en tres principals centres de detenció israelians –Sde Teiman, Anatot i Ofer–, a més de llocs improvisats gestionats pels serveis de seguretat israelians i més instal·lacions penitenciàries israelianes, segons Tal Steiner, el director executiu del Comitè Públic Contra la Tortura a Israel (PCATI).

El cap de l’estat major de les FDI, el tinent general Herzi Halevi, va dir la setmana passada que l’exèrcit investigava les acusacions de maltractament i les condicions generals als tres principals centres de detenció. És previst que un comitè faci recomanacions a Halevi aquest mes.

A final de maig, el Tribunal Suprem d’Israel va escoltar els arguments inicials d’una petició presentada per PCATI i més grups de drets humans israelians que impugnaven l’ús de la llei de combatents il·legals (UCL). Sota les esmenes en temps de guerra a l’UCL, els detinguts poden ser retinguts durant mesos abans que un jutge no revisi el seu cas o abans no tinguin accés a un advocat. “La llei, que permet la detenció incomunicada de civils gazians en condicions presumptament espantoses, és inconstitucional, desproporcionada a les necessitats de seguretat d’Israel i vulnera els drets humans fonamentals protegits per la llei internacional”, va dir PCATI en un comunicat.

Segons els advocats de l’estat, entre els detinguts, més de dues mil persones són retingudes com a combatents il·legals, en comparació amb tan sols trenta combatents retinguts en la mateixa categoria durant la guerra Israel-Gaza del 2008-2009. Les FDI van dir a The Washington Post el mes de gener que l’UCL treia algú “del cicle de les hostilitats” i atorgava “diverses garanties processals i drets bàsics”.

En resposta a la petició que impugna l’UCL, els advocats de l’estat van dir que els detinguts durant més de setanta-cinc dies havien estat vists per un jutge. “Però no han estat representats per advocats a les audiències, i els registres del tribunal no s’han fet públics”, segons Steiner. Els advocats dels detinguts que s’enfronten a càrrecs penals –és previst que incloguin milicians que van participar en els atacs del 7 d’octubre– han demanat que les seves identitats s’ocultin perquè “temen la persecució”, diu Steiner.

A principi de maig, el grup de drets humans HaMoked, amb seu a Israel, va presentar una petició al govern per trobar un sanitari palestí detingut per les forces israelianes durant una incursió al febrer a l’Hospital de Nasser, al sud de Gaza. Els advocats del govern israelià van respondre que no tenien l’obligació de proporcionar la informació perquè Gaza era considerada “territori enemic”.

La clau dels Comuns per a una mesa antirrepressiva al parlament

Amb l’intent d’evitar que les aliances puguin tenir cap impacte sobre les eleccions europees, i que els rivals polítics s’organitzin a la contra, els partits no han anunciat encara cap acord sobre la presidència i els membres de la mesa del Parlament de Catalunya. No són pocs els que donen per fet que hi haurà incògnites fins a la votació mateixa i que no hi ha un pacte tancat del tot. A les quatre de la tarda de demà començarà la quinzena legislatura, un mandat incert per la possibilitat que ni Salvador Illa ni Carles Puigdemont obtinguin prou suport per a ser investits, però en què els intents per aconseguir-ho marcaran la diferència. Tot i el secretisme amb què han portat les converses per a la mesa, l’opció que en surti elegida una amb majoria independentista ha anat guanyant força amb el pas dels dies. Tan sols una aliança alternativa formada pel PSC, el PP i els Comuns podria impedir-ho, però els Comuns han descartat d’arribar a cap acord amb els populars, “ni per activa ni per passiva”. En canvi, els populars no han descartat cap proposta.

El grup de Jéssica Albiach pot ser, finalment, qui tingui la clau. Si els Comuns no sumen els vots als del PSC i el PP, i Vox tampoc no vota el candidat del PSC, els partits independentistes no solament tindrien garantida la presidència de la cambra sinó quatre membres dels set de la mesa. Això vol dir que hi podria haver una majoria independentista que continués procurant que els diputats a l’exili poguessin votar i que es poguessin tramitar iniciatives sobre l’autodeterminació o la independència.

Junts, ERC i la CUP s’han pronunciat públicament a favor d’una majoria independentista a la mesa. Però una de les dificultats és qui la presidirà, sobretot per l’avís d’Esquerra que desvinculaven aquestes negociacions de les de la investidura i la necessitat de Junts de provar de lligar-les totes dues. Dins Junts hi ha resistències per cedir la presidència del parlament a ERC, precisament, per aquesta incertesa, i pel precedent de la investidura fallida de Puigdemont el 2018. ERC no ha condicionat la presidència per a la formació de la mesa, però el partit és necessari en totes les combinacions numèriques tant per a la mesa com per a la investidura, i el fet que l’ocupés podria afavorir també un acord demà amb els Comuns. Així, arran de la possibilitat que sigui ERC qui tingui la presidència, circulaven diversos noms per al càrrec als passadissos del parlament, tot i que cap de confirmat. Respecte de Junts, és Puigdemont, amb el secretari general del partit, Jordi Turull, qui porta a terme les converses amb hermetisme.

Els Comuns han optat per una mesa “progressista” presidida per ERC, i fonts del partit d’Albiach admeten que els agradaria tenir-hi una secretaria. Aritmèticament, de fet, hi podria haver una mesa “antirepressiva” i “progressista” alhora si els Comuns sumessin els seus vots als dels partits independentistes. En tindrien prou per a aconseguir la presidència, una vice-presidència i tres secretaries, una de les quals podria ser per als Comuns. A més, d’aquesta manera exclourien el PP de la mesa. El resultat de tot això, però, seria que el PSC tindria una vice-presidència i una secretaria quan, d’acord amb els resultats electorals, els en correspondrien tres membres. El PSC també podria arriscar-se per intentar d’aconseguir dues secretaries de les quatre dividint els vots. En tot cas, si els populars en resten fora, a la mesa es podria articular una doble majoria en què sempre participaria ERC: antirepressiva i d’esquerres. També s’haurà de veure què votaran els dos diputats d’Aliança Catalana.

El fet que l’única alternativa dels socialistes sigui aritmèticament un acord amb els populars, o que Vox entrés a l’equació, dificulta molt que el PSC pugui aconseguir la presidència del parlament. Sobretot perquè una operació així podria complicar encara més la investidura del dirigent dels socialistes catalans. En el tancament de la campanya de les europees, Illa receptava “molta paciència” i demanava que es respectés allò que havien votat els ciutadans a les eleccions.

Les votacions dels membres de la mesa són secretes. Es dipositen els noms en butlletes dins d’urnes, una per a la presidència, una altra per a les dues vice-presidències i una tercera per a les quatre secretaries. La presidència del parlament es decidirà en una segona votació entre dos noms, perquè difícilment cap dels candidats tindrà la majoria absoluta requerida en la primera votació. Aconsegueixen les vice-presidències els dos noms més votats i passa igual, tot seguit, amb les quatre secretaries, amb els quatre noms amb més suport.

ERC i Junts s’han mostrat partidaris de comptar els vots delegats de Carles Puigdemont i Lluís Puig, a l’exili, a més del de Ruben Wagensberg, que per la seva situació de baixa mèdica és una delegació reglamentària. Tots dos partits tenen majoria a la mesa d’edat, amb Agustí Colomines (Junts), de president, com el diputat de més edat, i amb Mar Besses (ERC) i Júlia Calvet (Vox), com les més joves. La decisió del Tribunal Constitucional espanyol d’anul·lar els acords de la mesa de la legislatura passada per al vot telemàtic de Puig podria no afectar, a efectes penals, la previsible determinació de Colomines i Besses d’acceptar els vots de Puigdemont i Puig, segons fonts jurídiques consultades. El TC ha sentenciat que s’han vulnerat els drets dels diputats del PSC que havien presentat un recurs d’empara, però no se n’ha derivat cap requeriment concret a ningú.

Segons fonts parlamentàries, els membres de la mesa de la diputació permanent sortint no han estat advertits pel TC de la decisió presa sobre el vot de Puig, i menys encara els membres de la mesa d’edat. Perquè es cometés un presumpte delicte de desobediència, els membres de la mesa d’edat haurien d’haver estat personalment advertits, expressament, i de manera molt concreta, si es té en compte la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El tribunal va absoldre els membres de la mesa encapçalada per Roger Torrent després d’haver acceptat la tramitació d’iniciatives sobre l’autodeterminació i la monarquia, precisament, perquè no havien estat avisats amb prou claredat ni concreció del risc d’incórrer en un delicte de desobediència.

Si Colomines i Besses accepten els vots de Puigdemont i Puig, serà difícil, a més, que els partits puguin obstaculitzar-ho. Segons fonts parlamentàries, no es podran demanar peticions de reconsideració de la decisió: ho haurien de fer, segons el reglament, els grups parlamentaris, que no estaran constituïts, i la mesa hauria d’escoltar una junta de portaveus que tampoc no existeix encara. Segons el reglament, els grups parlamentaris s’han de constituir vuit dies hàbils després d’haver-se constituït el parlament. Demà, la mesa d’edat tindrà plenes potestats per a decidir. Una altra certesa. A partir d’ara ningú podrà deixar anar el clàssic “Senyor Carrizosa, per què demana la paraula?” dins l’hemicicle. Caldrà veure si el PP o Vox passen a fer el paper obstaculitzador que havia assumit Ciutadans. Això, en cas que les negociacions desemboquin efectivament en una mesa amb la presidència i una majoria independentista, encara que Junts, ERC i la CUP hagin perdut la majoria absoluta del ple.

El Llengut, el trivial català que ha esdevingut tot un èxit

La salut del català fa anys que va per mal camí, però projectes com el Llengut són un bri d’esperança enmig de tant neguit i incertesa. Un joc de taula en la nostra llengua basat en preguntes –de l’estil trivial– pensat per aprendre sobre el català i la resta de llengües del món. Un joc que vol donar a conèixer el valor de la diversitat lingüística a partir de preguntes de sis categories, que tracten qüestions de coneixement general o d’àmbits més especialitzats.

El Llengut es va posar a la venda al desembre i d’aleshores ençà ha estat tot un èxit. “Estem molt sorpresos de la rebuda. Va ser un projecte que va sorgir molt de la innocència i des de la passió per les llengües”, explica Patrícia Ortin, creadora del joc juntament amb Andreu Monfà. Segons els creadors, el joc és inèdit perquè hi ha poca oferta de jocs en català, en comparació amb el castellà, i aquesta primera versió és centrada a un públic amant de les llengües. “Vam voler fer el joc a què ens hauria agradat de jugar”, explica Monfà. La segona edició va sortir a final d’abril, bo i coincidint amb Sant Jordi, i ara ja treballen per a fer una versió més familiar. També tenen damunt la taula de crear-ne una versió escolar.

La idea va sorgir l’any 2018 mentre tots dos treballaven en la mateixa empresa de traducció. Van començar a descobrir particularitats d’unes quantes llengües, paraules curioses i tot d’informació relacionada amb l’etimologia. Es van adonar que podien explorar aquest camí per mitjà d’un joc. “El Llengut és una cosa que passa quan dos motivats s’ajunten i volen crear alguna cosa. Des del 2018 fins fa mig any, hem anat fent feina de formiguetes, d’anar fent preguntes, a partir del que trobàvem, i també de buscar curiositats. Amb la pandèmia pel mig i històries personals, al cap de cinc anys, el projecte ja és tota una realitat”, explica Monfà.

D’on sorgeixen el nom i el logotip, il·lustrat amb un camaleó? I per què cada categoria és representada amb un insecte diferent, com ara una marieta o una libèl·lula? Segons que expliquen Ortin i Monfà, el nom de Llengut el van trobar per casualitat consultant el diccionari, i van veure que s’esqueia perfectament a l’essència del joc. “Llengut té diversos significats i nosaltres n’hi hem donat un altre, que és que conté molt coneixement. Aleshores, vam buscar una imatge d’un animaló que tingués la llengua llarga, i d’aquí ve el camaleó. Els insectes són allò que menja el camaleó. Cada insecte representa una categoria i el llengut som nosaltres, que volem menjar-nos els insectes”, explica Monfà.

Història, gramàtica, entreteniment i més temes

La capsa conté dues-centes targetes amb preguntes i respostes, un dau il·lustrat, quaranta-vuit fitxes de premi –que són insectes–, una fitxa de victòria –camaleó– i un fullet amb les regles, que es poden modificar segons les circumstàncies i com més un convingui. Si només teniu temps per a fer una partida ràpida, podeu reduir el nombre de categories necessàries per a guanyar, o bé podeu jugar-hi tots sols. Es juga sense taulell, amb l’objectiu que ocupi menys espai i sigui més còmode de transportar.

Hi ha preguntes de diferents nivells, algunes tenen unes quantes opcions de resposta, unes altres són de resposta binària i moltes són de resposta oberta. Són dividides en sis categories:

  • Història: llengües de l’antiguitat, fets i esdeveniments històrics relacionats amb la llengua, figures i texts importants en la història de la lingüística, etc.
  • Gramàtica: conjugacions verbals, gèneres gramaticals, pronoms febles, identificació d’errors sintàctics, etc.
  • Entreteniment: llengües creades per a la ficció, parlades per personatges famosos, títols originals de novel·les, pel·lícules i sèries, etc.
  • Geolingüística: oficialitats, nombres de parlants, distribució geogràfica, famílies lingüístiques, topònims, gentilicis, etc.
  • Diccionaris: qüestions d’ortografia, significats i relacions semàntiques, dialectalismes, etimologies, etc.
  • Traducció: falsos amics, paraules (in)traduïbles, curiositats lèxiques i gramaticals d’unes altres llengües, etc.

Un exemple de les targetes del Llengut. Com s’hi juga?

Els jugadors poden decidir la quantitat de punts amb què es considera que es guanya la partida –per exemple, 20 punts, 30, 40 o 50. Per a saber qui comença la partida, es pot fer de dues maneres: amb el dau numèric, comença qui treu el número més alt; amb el dau il·lustrat, comença qui sàpiga dir el nom de l’insecte amb més idiomes.

Els torns avancen en el sentit de les agulles del rellotge. En cada torn, el jugador tira el dau i l’insecte que surti indicarà la categoria de què ha de respondre la pregunta. La persona que té a l’esquerra és qui li llegeix la pregunta en veu alta. Si cal, el jugador pot agafar la targeta per poder llegir i entendre més bé la pregunta.

Si el jugador encerta la resposta i encara no té una fitxa d’aquella categoria, guanya la fitxa i torna a tirar. Si ja té una fitxa d’aquella categoria, no n’obté cap d’addicional; senzillament torna a tirar. Si la resposta és incorrecta, el torn passa al jugador següent. El primer jugador que tingui tots sis insectes obté la fitxa de victòria (el camaleó). Amb això, guanya la partida i es proclama llengut o llenguda.

Acte de presentació VilaWeb

Andreu Monfà presentarà aquesta setmana el Llengut a l’espai VilaWeb. L’acte serà dijous, dia 13, a les 19.00. La cabuda és limitada i caldrà inscriure-s’hi mitjançant un formulari. Monfà explicarà els components del joc, el funcionament i l’origen i es jugarà una partida en directe amb els assistents. També se sortejarà un joc entre els qui hagin encertat alguna resposta.

Podeu comprar el Llengut a la Botiga de VilaWeb

Jordi Sarsanedas, home de fer (mil) feines

No en recordo la data exacta però crec que no m’equivoco gaire si situo l’escena que ara explicaré en algun moment dels últims anys vuitanta, quan jo començava a col·laborar a Serra d’Or. Aquell dia vaig deixar la moto a la vorera d’Ausiàs March per pujar un moment a la redacció, lliurar l’article que portava i tornar a la feina. Va ser aleshores quan vaig veure Jordi Sarsanedas abocat damunt la gran taula en què cada mes confegia la revista de la qual era, aleshores, redactor en cap.

Amb la seva imponent presència física, uns quants llapis a l’abast, goma d’esborrar, tisores, cinta adhesiva, un pot de cola i uns fulls de paper de ceba, Sarsanedas anava muntant amb paciència, de manera artesanal, les pàgines del número que pocs dies després arribaria als subscriptors i a les llibreries. Tan concentrat em va semblar que em va sortir del fons de l’ànima un: “Ja es veu que sou home de fer feines”, que ell, després d’uns segons de pausa, va respondre: “En aquesta vida hem d’estar preparats per fer tots els papers de l’auca.”

Confesso que fa trenta-cinc anys el meu coneixement de la persona i l’obra de Jordi Sarsanedas no era gaire complet, però, tot i això, encara avui trobo que aquella definició que em va sortir de forma espontània retrata molt bé la dimensió humana i intel·lectual d’aquell home nascut a Barcelona aviat farà cent anys, més concretament el 3 de setembre propvinent, en un moment d’harmònica conjunció dels astres de la poesia perquè just l’endemà va néixer a Burjassot un altre dels grans: Vicent Andrés Estellés.

La feina col·lectiva

Sarsanedas, escriptor dotat amb un llenguatge d’exquisida elegància i notable precisió, és un dels exemples més clars a l’hora de definir aquella generació d’intel·lectuals que a partir de la fosca postguerra dels primers anys quaranta, i durant tota la dictadura franquista, va haver de subordinar massa sovint la creació d’una obra personal a les necessitats de la feina col·lectiva. No sóc jo qui ho diu, ell mateix ho admetia el setembre del 1994 quan la Institució de les Lletres Catalanes el va designar “Escriptor del mes”: “Sovint penso que no he escrit tant com ara m’agradaria d’haver-ho fet. I algun cop he parlat, buscant-me una excusa, de les ‘distraccions’ que la vida m’ha proposat i que jo he acceptat. Entenguem-nos: des del punt de vista que tinc quan parlo d’activitat literària, he d’anomenar ‘distraccions’ activitats senzillament necessàries i altres en les quals he cregut que podia ésser útil.” Unes “distraccions” i una vocació de ser útil que tracen el seu perfil personal amb un seguit de conceptes –com, per exemple, professor a l’Escola Aula i a l’Institut Francès, traductor (de vegades camuflat sota els pseudònims Emili Xerta i Joan Salou), poeta, narrador i activista cultural– que marquen les fites referencials de la seva trajectòria.

Una trajectòria vital que comença per la seva primera formació basada en la cultura francesa i que anys després es complementarà amb una estada a Glasgow entre el 1948 i el 1950, simultània a la que el seu amic Joan Triadú, tres anys més gran que ell, va fer a Liverpool, i encara uns anys després, entre el 1958 i el 1961, amb un període d’activitat professional a Milà. Entremig, Jordi Sarsanedas esdevé redactor de la revista Ariel entre el 1947 i el 1950; comença a escriure poesia –A trenc de sorra, el seu primer llibre, aplega poemes escrits entre el 1945 i el 1948–; intervé en la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (el seu Altíssim de la Primera història d’Esther, el 1957, va ser memorable) i es dedica, alhora, a fer de professor de dicció de la companyia; col·labora entre el 1946 i el 1947 amb Ràfols Casamada i Maria Girona en el grup els Vuit d’arts plàstiques; intervé, amb Edigsa, en l’arrencada del disc en català; i entre el 1964 i el 1997 és el redactor en cap de la revista Serra d’Or. A més, presideix el PEN Català entre el 1983 i el 2004, és el primer degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999), és membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà de 1991, se li atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1994 i presideix l’Ateneu Barcelonès entre el 1997 i el 2003, tan sols per esmentar-ne els trets més rellevants.

A les antologies

A l’Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (Selecta, 1951), Joan Triadú inclou Sarsanedas a l’últim apartat del llibre, el dedicat als debutants amb obra acabada de publicar. En l’explicació de la seva tria parla de les ressonàncies que li sembla detectar en els seus versos: “Encara fins a cert punt sobre la mateixa línia, ha aparegut amb el seu llibre ‘A trenc de sorra’ Jordi Sarsanedas, a qui el record alat i vibrant de Maragall i Salvat-Papasseit i la proximitat de Rosselló-Pòrcel infonen una vida nova, lluminosa i dramàtica, continguda per una secreta seguretat.” És la primera vegada que la poesia de Sarsanedas és reconeguda per la crítica i el detall no se li esborrarà mai. Potser per això quaranta anys després, quan publicarà la seva poesia completa, recuperarà les primeres paraules de Triadú i titularà el llibre Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989).

Però l’interès que Joan Triadú sent per l’encara incipient obra de Sarsanedas no es limita a l’àmbit de la poesia. En l’Antologia de contistes catalans 1850-1950, publicada també per Selecta el 1951, el situa al final de la llista de seleccionats amb tres texts pertanyents a un llibre que encara no existia. Em refereixo a Mites (Selecta, 1954), un títol que no dubto gens a situar com un dels punts culminants de la prosa poètica catalana de la segona meitat del segle XX.

En l’explicació de la seva elecció, Joan Triadú no atenua l’entusiasme que li mereixen aquells texts inèdits quan diu, per exemple, que “no hi ha precedents d’una obra semblant en la nostra literatura”. I també: “No es pot dir, tampoc, així com així, que el que ell en diu mites siguin narracions o contes. La proximitat de la poesia és ací tan intensa que ho penetra tot, i és impossible destriar fins on arriba el poeta i on començaria el narrador. […] A continuació va arribant el lector al convenciment que l’autor està revivint experiències inexplicades i gairebé sempre inexplicables.”

No és l’objectiu d’aquest comentari d’ara, però ja que hi sóc diré que Mites és un llibre que mereix una reedició perquè pugui reviure en el coneixement de nous públics, talment com s’acaba de fer amb El martell, la magnífica i sorprenent novel·la del 1956 que fa quatre mesos va recuperar l’editorial Males Herbes.

Cent anys del naixement

A mesura que t’hi vas acostant t’adones que Sarsanedas és tot un món d’inquietuds i referències culturals àmplies i variades com, per exemple, les arts plàstiques. Fa trenta anys, en el mateix llibret de la Institució de les Lletres Catalanes, explicava: “Sempre m’he sentit a frec de les arts plàstiques, i no únicament perquè m’hi hagués avesat el meu pare, que fou un dels introductors a Catalunya de l’art de l’urushi, la laca japonesa, ni perquè la meva dona, Núria Picas, sigui pintora.”

Ja fa anys que la Generalitat de Catalunya va tenir la pensada de promoure un seguit de commemoracions relacionades amb persones i fets significatius de casa nostra. Més d’una vegada he dit que em semblava una idea benemèrita perquè, almenys al món de la cultura, compleix una funció de gran utilitat: reconèixer autors que ja no són entre nosaltres, recuperar-ne l’obra i contemplar-la amb ulls d’ara. Enguany les commemoracions del món literari avalades per la Generalitat apleguen quatre noms: Àngel Guimerà, Joan Salvat-Papasseit, Estellés i Montserrat Vayreda. Un pòquer de noms brillants al qual s’hauria pogut incorporar perfectament Jordi Sarsanedas. Però com sol passar en el món oficial la Institució de les Lletres Catalanes, que és qui té cura d’aquests afers durant l’any, ha de funcionar amb uns marges pressupostaris limitats i, per tant, suposo que la relació de commemorats arriba fins on arriba i no sempre satisfà els desigs de tothom.

En tot cas, penso que hauríem de recuperar el contacte amb l’obra de Jordi Sarsanedas i rescatar-la de l’oblit. Ja he parlat de les proses de Mites i de la meritòria recuperació de la novel·la El martell que ha fet l’editorial Males Herbes, però hi ha més llibres que truquen a la porta. Per exemple, reculls de poemes, com ara Postals d’Itàlia (1965), Cor meu, el món (1999) i Com una tornada, sí (2003), de contes, com ara Un diumenge a Clarena i altres narracions (1981) i De Famagusta a Antofagasta (1994), la novel·la La noia a la sorra (1981) i el recull Paraules per a unes imatges que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat varen editar el 2004 amb tots els texts breus, de gran bellesa i signats sempre amb pseudònim, que acompanyaven les il·lustracions de les portades de Serra d’Or entre el 1988 i el 1997. Unes notes artístiques que Jordi Sarsanedas, aquest home militant actiu de la precisió del llenguatge i avesat a fer mil feines i a fer-les, per damunt de tot, bé, s’estimava més anomenar “proses d’art”.

Fran Fernández (Lambda): “Quan el PP parla del col·lectiu LGBTI només entén turisme i diners”

Fa poc, Lambda, el col·lectiu LGBTI més antic del País Valencià, ha trencat relacions tant amb l’Ajuntament de València com amb la Generalitat. Van fer públic un comunicat, juntament amb unes quantes entitats més, en què eren molt crítics amb l’administració. Denunciaven ingerències polítiques, coaccions, amenaces i il·legalitats, com ara col·locar un batlle del PP, Jesús Salmerón, com a representant del Consell Trans en el Consell d’Inclusió. També acusaven el PP de segrestar als col·lectius LGBTI el projecte dels Gai Games, que s’havien de fer a València el 2026, a més de voler controlar l’organització de l’Orgull 2024. És per això que van anunciar que la manifestació d’enguany es faria el 28 de juny, però sense la festa posterior habitual. Parlem amb Fran Fernández, coordinador general de Lambda, que és contundent amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb la consellera d’Igualtat, Susana Camarero, i amb la batllessa de València, María José Catalá, entre més càrrecs polítics.

Quan va començar el malestar amb les institucions valencianes?
—Uf, és que va ser com un bollit que va anar pujant de temperatura, i fins que no pares i poses peu en paret no te n’adones. Tot comença al setembre o octubre de l’any passat, quan ens convoquen a una reunió i ja ens deixen caure que potser es demanaria un informe sobre la llei trans per garantir que no se’n fera un mal ús. I vam dir: alerta, el mateix discurs que es va fer a Madrid per retallar la llei trans. Després, va haver-hi un assenyalament directe de la Direcció General de Diversitat a les entitats que gestionem el servei Orienta, com si fórem les responsables que no hi haguera finançament per a altres entitats. Això és demagògia i és intentar sembrar la discòrdia entre un moviment associatiu. Allí ja hi havia malestar.

Què ha passat amb l’Orgull?
—Van voler fer comitès organitzadors de l’Orgull que foren liderats per les administracions, i això no tenia sentit. Tu mires al teu costat i dius: ací hi ha un col·lectiu, però ací hi ha la Universitat Catòlica, que no és exemple de treballar en la diversitat sexual, de gènere i familiar de manera adequada. Pretenen dissoldre l’entramat associatiu que hi pot plantar cara i posar-hi gent amb un discurs que no els moleste per poder dir que hi treballen, però en el fons no fan res. “El que no farem és finançar, donar diners i no poder dir el que volem fer.” Financeu les entitats feministes i no se us ocorreria mai pretendre tenir un comitè per a organitzar el 8 de març liderat per vosaltres. La resposta del director general va ser: “Qui no estiga dins els comitès no rebrà subvencions per a l’Orgull.” Allí ens vam plantar. Per a manifestar-nos no necessitem cap subvenció. Eixirem al carrer, si no amb més parafernàlia, amb menys, però no comptes amb nosaltres. La relació es va fer molt tensa perquè va haver-hi tant menyspreu i tanta falta de respecte… Van crear una marca que s’anomena Orgull de Comunicat. La van presentar al Benidorm Fest sense convidar ni informar les entitats LGBTI. Després ho presentaren en Fitur. L’únic treball que han fet aquests comitès és una llista amb les activitats que les entitats ja havíem programat. No es pot enganyar la ciutadania. Si fer una agenda és tot el treball que s’ha de fer des d’una direcció general com la de Diversitat, tenim un problema d’enfocament, i hi ha un conflicte. Després arriba la part política.

—…

—Tens un vice-president de la Generalitat dient que el col·lectiu LGBTI no pateix violència, i no ix el president a dir que això no és veritat. I li ho permet. Nosaltres no podem blanquejar la dreta i l’extrema dreta. Volen debilitar els col·lectius, promocionar col·lectius blancs que no molesten, que diluïsquen l’activisme i l’esperit crític que tota organització LGBTI hauria de tenir cap al govern. I després, quan s’haja desarticulat l’entramat associatiu, plantejar els canvis. Ací hem sigut pioners en drets LGBTI. El fet de no avançar ja és un problema. Però és que retrocedim. Que la senyora Camarero, des de les Corts, assenyale una associació com Lambda, no és el punt més baix en què es pot caure en democràcia? Ha pretès que les nostres queixes són perquè fiscalitzen els comptes. Que ja tenim trenta-sis anys, senyora. Que som més antics, fins i tot, que el PP. Nosaltres no hem tingut cap judici ni cap condemnat en la nostra associació per problemes econòmics. No sé si tothom pot dir-ho.

Per què decidíreu, finalment, de convocar la manifestació el dia 28 de juny, divendres, en lloc de dissabte, com era habitual?
—Com va passar a Stonewall, ens refugiarem en els locals que sempre han sigut el refugi del col·lectiu LGBT quan venien maldats al carrer. Fer-ho el 28 de juny és una declaració simbòlica de protesta. Eixa nit, en què Sylvia Rivera i més companyes trans llançaven llambordes a la policia, nosaltres protestarem a la plaça de l’Ajuntament, dient que així no. Amb nosaltres no es juga. Amb nosaltres no es fa negoci. Perquè una cosa ha de quedar clara: no tenim cap problema que l’empresariat guanye diners. Però amb valors. El conveni amb AVEGAL té clàusules socials, com per exemple l’obligatorietat de contractar més dones que homes en les barres, l’obligatorietat que totes les identitats siguen representades a l’escenari, que no siguen simplement drag-queens cis-gais i discjòqueis xics cis-gais, que hi haja dones trans i lesbianes actuant. La realitat és que l’orgull atrau gent? Sí. Però per a què l’atrau? Per a posar-se com les greques i passar-s’ho molt bé i ballar, i l’endemà prémer el botó per a arraconar una altra vegada els nostres llibres? Per a això, no.

Per què no hi haurà la festa posterior habitual?
—Vivim una situació política i de maneres de gestionar inadmissible en democràcia. Amenaces, insults, coaccions… Se’ls ompli la boca dient que tenen un conveni amb Lambda. No, han heretat un conveni bianual del govern anterior i el que no han fet és esgarrar-lo. Però han dit clarament que si no estan contents amb l’Orgull no hi haurà conveni. Això ens ho ha dit la regidora Rocío Gil, i això és una coacció. O una malaptesa màxima. Però està bé saber què pensen de veritat. Hi ha una situació sociopolítica inaudita i tenim la sensació que la gent no n’és conscient. No hi ha una normalitat democràtica. I l’única manera que un col·lectiu LGBTI té de protestar és l’Orgull. Evidentment, no renunciarem a una manifestació festiva, perquè reivindiquem amb alegria, però no farem una festa posterior perquè ells es facen un bany de multituds. Ara s’han llevat la careta i ja tenim Susana Camarero dient-nos de quin mal ens hem de morir a les Corts. Ja sabem que aquesta és la política de Carlos Mazón respecte als col·lectius LGBTI que no volen ballar al so que ells toquen. Ja sabem el tipus de relació que hem de tenir amb l’administració la resta de la legislatura. No hi ha cap problema. Això és transparència. Ja sabem que el PP no necessita Vox per a tenir les actituds més injuriables que es poden tenir en democràcia, que és assenyalar l’associacionisme.

El PP us acusa de ser un quiosquet de Compromís…
—Lambda som de qui respecta els nostres drets i qui treballa braça a braç amb nosaltres. Hauríem pogut arribar a treballar braç a braç amb el Partit Popular? Amb molt de recel, perquè tenim memòria. Volen eliminar la llei de memòria democràtica i en proposen una en què es blanqueja el franquisme, i el col·lectiu LGBTI n’hem sigut víctimes. Van votar en contra del matrimoni igualitari. Feijóo ha dit explícitament que si governa eliminarà la llei trans estatal. És molt difícil de treballar braç a braç amb un partit com aquest. Però vam dir: bé, intentarem fer una dissociació i si ací no es trenquen els ponts, intentarem treballar-hi. Sóc un ferm defensor de parlar amb tots els que som demòcrates. Evidentment, amb un partit que no considere democràtic no m’hi asseuré. Que no m’ho demanen, així ens estalviem dir que no. Lambda es va asseure amb el Partit Popular. Però la cara que donaren en les pre-eleccions va caure al minut dos quan les van guanyar.

Acuseu el PP de practicar el pinkwashing. Què vol emblanquir?
—Potser vol blanquejar la seua memòria com a partit. Evidentment, hi ha persones LGBTI en tots els partits, fins i tot a Vox. L’últim informe de la FELGTBI diu que el 60%-70% del col·lectiu vota esquerres. Aleshores, volen traure rèdit a tenir un entramat social que els vote o que no els penalitze per tot el que han fet. Volen dir que no són Vox, però després, quan voten, voten com Vox. I no els funciona.

Per què té tant d’interès el PP a controlar la gestió dels Gai Games?
—És un acte que socialment tindrà moltíssima repercussió, mourà moltíssima gent i diners. La pedra angular del projecte és la lliure determinació de gènere de les persones. Es planteja un canvi en el model competitiu i no hi ha categories d’home i de dona. Per exemple, si l’esport és tir amb arc, doncs es mesura el volum del braç. És un experiment, això no s’ha fet mai. I ara ens hem de creure que el Partit Popular, sense els col·lectius, impulsarà aquest projecte si el seu cap ha dit que si governa liquidarà la llei trans? Jo no sé qui ha tingut la feliç idea, però no se sosté. Volen controlar-ho perquè són milions d’euros que vindran el 2026. Si és que vénen, nosaltres treballem perquè no vinguen. No anem en contra del projecte per se. En vam eixir perquè el plantejament que tenen María José Català i el seu equip de govern és: nosaltres prendrem les decisions i vosaltres gestioneu la subvenció. Aleshores, jo hi pose el CIF, jo assumisc la responsabilitat legal, civil, penal de decisions que prenen altres. Quina persona autònoma o que treballa en una empresa assumiria aquest risc?

Quina era la vostra proposta?
—Volíem que totes les persones contractades, o un percentatge majoritari, per a eixe esdeveniment foren persones trans, persones del col·lectiu en risc d’exclusió social. Perquè no fora un esdeveniment de cis-gais rics d’un perfil molt concret, que existeix dins del nostre col·lectiu i ho hem d’assumir. Volíem becar famílies. Per què les dones lesbianes no són en tots aquests projectes? Perquè la cartelleria són cis-gais maquíssims i els esdeveniments no permeten conciliar. La nostra proposta portava una escoleta infantil on, mentre els pares, mares, “ares”, competeixen i gaudeixen dels esdeveniments, les criatures gaudeixen en alguna cosa adaptada per a elles. Algú es creu que això ho farà un govern PP-Vox? Jo no. Avui dia, no dóna suport al projecte cap entitat LGBTI de la ciutat. I estan encabotats a dur-lo endavant. És una altra manera de blanqueig. Hi haurà un esdeveniment LGBTI, però no hi ha l’esperit del projecte. Li han furtat el cor. S’han quedat amb els únics paràmetres que el Partit Popular entén quan parla del col·lectiu LGBTI: turisme i diners. Això és el que quedarà del projecte. Per això parlem de pinkwashing i animem al boicot. No volem que els Gai Games es facen a València. Reconeixem que l’esport és una ferramenta d’inclusió, però no si va de bracet de qui ens arracona en els espais socials, polítics i ciutadans.

El PP també va col·locar un batlle del seu signe com a representant del Consell Trans en el Consell d’Inclusió sense consultar-ho. Amb quina finalitat?
—En aquest Consell hi ha un terç dels vots que són dels col·legis oficials, que no controlen, un terç dels vots de les administracions, que sí que controlen, i un terç dels vots de les vocalies dels altres consells. Si controlen qui fiquen, podran dur endavant les iniciatives. No els interessa tenir un Consell que faça informes negatius perquè retallen i fan coses que no toquen. Per això fan aquesta manipulació, que a més és il·legal perquè la llei explicita que no pot ser un càrrec de l’administració. És furtar la veu, és dir que les persones trans parlaran per boca del senyor Salmerón. És molt tèrbol tot, i molt lleig.

Temeu que els retrocessos en drets es traslladen a la legislació vigent, com la llei trans valenciana?
—És clar. El senyor Mazón ens ha enganyat, em va mirar a la cara i em va dir “no us preocupeu, els drets del col·lectiu no perillen”. Ho vaig dir públicament a l’Orgull l’any passat, i em va caure de tot per la part progressista. I jo vaig dir: donem-los cent dies de confiança. No van caldre cent dies, al cap de trenta dies del canvi de govern ja vèiem coses. I el que preocupa són les lleis, perquè la llei dóna el marc a la nostra vida. La igualtat social mai no arribarà si no hi ha igualtat legal.

Què espereu de les institucions a partir d’ara?
—M’agradaria dir que n’espere una reflexió profunda. Que s’adonen que l’estratègia per a resoldre un conflicte amb una entitat social, com és Lambda, i amb dèsset més que han donat suport als comunicats que hem fet denunciant els seus abusos, no és la que s’espera d’un govern que governa per a totes, com diuen, i que canvien. Però no sé si es pot esperar alguna cosa d’aquest govern.

Abans rebíeu subvencions?
—De totes les administracions, que és una altra cosa que no els entra al cap: que els diners no són seus, són de la ciutadania. Nosaltres continuarem demanant subvencions, és clar que sí. Diuen que les subvencions ens les regalaven. I els funcionaris que valoren els projectes on eren? Dormint? O amb una pistola perquè ens donen els diners a Lambda? Nosaltres treballem molt bé, i això ho dic amb orgull. La nostra oficina presenta projectes molt bons i seran puntuats, seran baremats, i ens donaran el que corresponga.

Entenc que sí que va haver-hi un augment de subvencions durant el govern del Botànic.
—Sí, va ser un augment brutal. Home, és que veníem del desert. I ara se’ls ompli la boca dient que han apujat els diners al col·lectiu LGBTI. Han apujat 100.000 euros a la partida LGBTI específica, però han abaixat 400.000 la del poble gitano i 300.000 la de persones migrants. Si fem balanç, han retallat en temes socials. És que no hi ha persones LGBTI migrants i gitanes? No ens taparan la boca, el col·lectiu LGBTI, almenys Lambda, no es compra per una subvenció. S’ha de tenir consciència de classe i consciència de grup.

Ton Mata (Recaredo): “Al final, ens hem convertit en uns clàssics, però hem innovat molt”

Ton Mata (Sant Sadurní d’Anoia, 1970) és el conseller delegat de Recaredo, que enguany celebra el centenari de la fundació i que és un dels cellers impulsors de Corpinnat, la marca d’escumosos de qualitat que fa sis anys va sotragar la DO Cava. Recaredo és notícia perquè fa pocs dies s’ha sabut que el seu Enoteca Turó d’en Mota 2001 ha rebut cent punts Parker i que d’aquesta manera se situa a l’altura dels millors xampanys del món, un fet que entre els escumosos catalans encara no havia passat.

Ens hem interessat per Ton Mata i com Recaredo ha arribat a aquest nivell de qualitat i prestigi internacional. Ell n’és un factor determinant, perquè són decisions preses quan entra al negoci familiar, fa vint-i-cinc anys, que singularitzen aquest projecte i són les que avui l’han portat a dalt de tot. Amb tot, Ton Mata no deixa de reivindicar el llegat familiar, de l’avi, del pare i de l’oncle, les dues generacions que el precedeixen. És un home aparentment reposat i tímid, però quan arrenca amb el seu discurs, la timidesa desapareix i surt el nervi que concentra a la panxa, la inquietud, la minuciositat en el detall, la reflexió.

Una entrevista sempre és un element viu, que flueix, que no permet de saber mai exactament com anirà. I ha de ser així. Amb Ton Mata ens estem més d’una hora, però resten temes per a tractar importants, com ara l’aventura de Corpinnat, tema sobre el qual ens instem a parlar passada la verema. A l’entrevista apareix el paper d’aquesta generació, la seva, que fa la transició cap a un altre concepte de viticultura, al Penedès i a tot el país, que recupera les varietats pròpies i cerca maneres noves d’elaborar i treballar la terra, fugint dels pesticides. Ton Mata ens explica el perquè de l’opció per l’agricultura biodinàmica i pels valors de la biodinàmica que de fa pocs anys també ha començat a aplicar en la gestió de l’empresa. I parla dels reptes i de les pors que provoquen els efectes del canvi climàtic. I del moment que viu el Penedès i dels depredadors, els llops que treuen el cap amb ganes d’enriquir-se a costa de deixar la comarca sense vinya.

El primer que ens crida l’atenció a la biografia de Ton Mata és que va fer estudis d’enginyeria aeronàutica a Madrid. És una disciplina que no té res a veure amb el món del vi i ens explica que per això segurament la va estudiar i perquè de jove volia fugir (diu “fugir”) de la família, de Sant Sadurní d’Anoia, de Barcelona. Va allunyar-se’n i en la distància va prendre perspectiva per mirar-se la terra, la vinya, el vi d’una altra manera i triar (i destaca aquesta idea de “triar”) de tornar i dedicar-se al món del vi.


Ton Mata, responsable de Recaredo (fotografia: Toni Galitó).

Si partim d’aquest fugir en l’adolescència i joventut de Sant Sadurní, de la família, del país, de la terra, i us mirem ara, de conseller delegat de Recaredo, amb una gran responsabilitat sobre el negoci familiar, i analitzem la vostra trajectòria, amb decisions arriscades com ara la d’introduir al Penedès i a Catalunya l’agricultura biodinàmica, d’imaginar i fer realitat el Turó d’en Mota… Ens demanem què va passar, què va canviar.
—Quan jo, a vint-i-cinc anys, parlo seriosament amb el meu pare i decideixo venir a Recaredo, ho trio i és una decisió que prenc amb llibertat. I això és molt important. M’estava a Madrid estudiant una carrera que és molt dura, que és difícil, que sabia que per cultura familiar no podia tornar sense la carrera acabada. Però, a poc a poc, des d’allà, vaig anar trobant un sentit al món del vi i descobreixo que hi tinc una facilitat, que en gaudeixo, que m’agrada i també vaig anar descobrint i valorant tota la feina que havien fet i que feien el meu pare i el meu oncle, sobretot. Era una feina que sempre havia vist com una cosa natural, alhora que la veia com la feina que ens havia robat els pares.

Per què ho dieu?
—Perquè el meu pare desapareixia per la verema i de cop i volta apareixia per Nadal. La verema era duríssima perquè eren uns altres temps i es treballava primer, a la vinya, després, al celler, i després es feien els albarans. Per tant, fins a les tantes. I després empalmaven amb la campanya de Nadal, que encara era pitjor, perquè s’etiquetava fins a la matinada. I, és clar, jo me n’anava a dormir i el meu pare encara no havia arribat i em llevava, i el meu pare ja havia marxat. Ens vèiem un moment per dinar i ràpid. De petit només veus això. És després, de més gran, que vas veient tot el resultat d’aquesta feina i tot el valor que tenia.

Dèieu que vau tenir un conversa molt seriosa amb el vostre pare.
—I tant, me’n recordo, d’aquella conversa. Vam parlar molt seriosament i vam decidir, conjuntament, que em quedaria un any més a Madrid fent un màster en viticultura i enologia i, alhora, vaig fer un postgrau en gestió i administració d’empresa. El curs d’enologia i viticultura el vaig gaudir moltíssim, però moltíssim. Començava a gaudir estudiant per primera vegada. Després torno cap aquí, això és l’any 1995, que és la primera verema que faig, tot i que començo a treballar a Recaredo oficialment l’1 d’abril de 1996. Llavors el setembre del 1996 em vaig matricular a la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. I això va ser una altra meravella, perquè coincideixo amb gent com la Sara Pérez, l’Ester Nin, com en Joan Rubió…

Caram, quina generació!
—El Joan i jo som de la mateixa edat i la Sara i l’Ester són una mica més joves, però venien d’haver estudiat biologia. Recordo l’Agustí Villarroya, que és un professor al qual tinc molta estima, que em va portar el projecte de final de carrera, i és el professor que m’ha posat l’única matrícula d’honor de la meva vida. Era un treball de plantació de vinya. I va ser un treball real. Va ser una vinya que realment es va plantar. I recordo amics que em deien: “Ostres, aquesta és la millor vinya del Penedès.” Però ara, vint-i-cinc anys després, et mires aquesta vinya i, pobreta, està feta pols, perquè no resisteix el canvi climàtic, no resisteix la sequera.

Com plantaríeu la vinya ara?
—Doncs amb un marc més ample, un portaempelt més resistent a la sequera, amb un angle més vertical, un material vegetal una mica més productiu, perquè vaig plantar un material vegetal tan poc productiu que amb la sequera encara produeix menys.

Quina varietat de raïm vau triar?
—Xarel·lo. Això sí, possiblement tornaria a plantar xarel·lo. Amb això la vaig encertar.


Ton Mata (fotografia: Toni Galitó).

Sou una generació que tant al Penedès com al Priorat, a tot arreu, una de les coses que feu és tornar a les varietats autòctones o tradicionals i abandonar les franceses.
—Sí, crec que la nostra generació hem tingut molta sort del moment que ens ha tocat viure. Perquè ens trobem en unes circumstàncies fantàstiques perquè tot això passi. No ho considero tant un mèrit propi com un mèrit generacional, és una casualitat generacional. També és veritat que tots hem comès els nostres errors i jo tinc el meu passat. Vaig plantar una vinya de cabernet sauvignon amb el millor clon de Bordeus l’any 1999, que és el mateix any que començàvem a vinificar el Turó d’en Mota. Per tant, encara hi havia certes contradiccions, encara triàvem el camí. Fins i tot també vaig plantar el millor clon de chardonnay de la Borgonya, perquè volia fer un dels millors vins de chardonnay del Penedès.

Sou una generació de transició.
—Ara em pregunto com és que n’estava tan convençut, d’això. I com és que després vam anar fent el camí contrari? L’any 2013 o 2014 vam arrencar tot el chardonnay i tot el pinot noir que hi havia a Recaredo. Fins i tot algunes vinyes que havien plantat els nostres pares. Vam tenir la lucidesa de dir que el camí era el de les nostres varietats, i no perquè fossin nostres, sinó perquè eren bones. I perquè ens podien diferenciar i ens donaven una originalitat al vi que ningú més al món no podia fer. I aquest camí va culminar, en el nostre cas, a Recaredo, el 2014. Tot, i que moltes vegades també em pregunto com és que l’any 1999 nosaltres elaborem el primer xarel·lo de parcel·la, 100% de parcel·la i 100% xarel·lo, en forma de cava en aquell moment. I ningú abans ho havia fet. I moltes vegades em pregunto, per què vam ser nosaltres?

Quina és la resposta?
—La resposta correcta no sé si existeix, no la té ningú. Però penso que va ser fruit de moltes coses. Primer, per exemple, pel fet que jo vingués d’un altre món. Això penso que ens va donar un avantatge. El fet de no ser tan endins, i de no veure les coses tant de dins, al final, és aquell enfocament de l’ingenu, que diu: “Escolta, i que heu provat això?” I l’altre, que fa temps que hi rumia, i que ho coneix tant, no hi havia caigut.

No vau acceptar certes dinàmiques establertes. En el vostre cas, la motxilla anava plena d’unes altres coses.
—Segurament. I després, també crec que hi ha un esperit rebel i un esperit innovador dins la nostra família. Perquè el meu avi, ja el 1924, per definir el negoci va escriure la llegenda: “Asuntos Champán y Experimentos.” I aquest “experiments”… Aquesta frase ara la repetim molt, és recurrent en el moment del centenari, i jo hi penso molt, com a part del nostre ADN. És a dir, al final, ens hem convertit en uns clàssics, però hem innovat molt. I podem dir que ho fem des del meu avi. El meu avi era una persona que odiava aquella frase que diuen: “Les coses sempre s’han fet així.” No li agradava gens aquesta frase. I en diu molt, això. Vol dir que les coses ens les hem de qüestionar, i, si podem, les hem de fer millor. No s’han de fer així perquè sempre s’hagin fet així.

Clàssics però innovadors.
—Els clàssics són els clàssics. Al final, només fem brut nature, només treballem amb varietats autòctones, fem criances molt llargues. Busquem l’elegància, busquem la finor, busquem la subtilitat, fugim de coses barroques, fugim de les estridències.

I a aquesta idea de crear el Turó d’en Mota, un cava monovarietal de xarel·lo de llarga criança, com hi arribeu?
—Mira, jo tenia vint-i-vuit anys l’any 1999. Era una vinya veïna de la nostra finca. No era nostra. I recordo que s’acabava el contracte de parceria, que durava cent anys. Per tant, s’acabava el 1999. Però la persona que la portava va tenir un problema de salut i llavors vam poder comprar-la. I em va fer molta il·lusió, perquè era una vinya vella de xarel·lo amb unes condicions que per nosaltres eren molt maques: exposada al nord, amb un terra calcari, extrem. I recordo el passeig amb el meu pare per aquella vinya i com el meu pare ens escoltava i es mostrava sempre obert. A veure, què podem fer? Què voleu fer aquí? Sense el meu pare no s’hauria fet el Turó d’en Mota. Perquè va tenir un paper molt important de deixar fer, d’escoltar, de respecte a una generació jove plena d’il·lusió. Crec que era una persona molt intel·ligent, sabia que la il·lusió és la força, al final, i no es pots matar. I va deixar que aquesta il·lusió anés prosperant. Recordo amb aquesta vinya vella portar la filosofia de Recaredo a l’extrem.


Ton Mata (fotografia: Toni Galitó).

Què vol dir portar la filosofia de Recaredo a l’extrem?
—És a dir: triem el xarel·lo, que és la varietat autòctona que ens representa més bé. I aquella relació amb la terra, que no existia. Crec que Recaredo és la primera empresa en el món del cava, en aquell moment, o en el món del vi escumós al Penedès, que realment estudia el vincle vi-terra d’una manera profunda i s’hi posa amb totes les conseqüències. Perquè el Turó d’en Mota és el primer cava monovarietal de xarel·lo d’una sola parcel·la, però també és el primer que posa la terra per sobre de tot.

És en aquest temps que us introduïu en l’agricultura biodinàmica, també?
—No, no, la biodinàmica comença més tard. El 1999 encara treballàvem l’agricultura convencional i sobretot ens preocupava el tema del coure. Per exemple, en agricultura ecològica és permès el coure per a lluitar contra el míldiu. Però ens dèiem: “Fins a quin punt ets ecològic si utilitzes deu quilos de coure per hectàrea?”

I com vau fer el primer pas cap a l’agricultura biodinàmica? Per què no devia ser fàcil. Com s’accepta a Recaredo la transició cap a l’agricultura biodinàmica?
—Tot neix de la cultura de vins de terroir. De voler fer vins de terrer. Tot neix d’aquí. Per nosaltres, ensenyar els vins nus i ensenyar els vins de manera que siguin capaços de traslladar un paisatge, és essencial. I entrem en la biodinàmica perquè entenem que ens permet de tenir un paisatge millor. O sigui, tu, si vols fer un vi capaç de representar el paisatge, el primer que necessites és un paisatge de qualitat. El paisatge de qualitat no és només el que veus per sobre, les vinyes, sinó sobretot el que hi ha a sota. Entendre què passa dins d’un sòl i entendre que si tires molts pesticides o si llaures molt et carregues tot l’ecosistema. Per tant, les teves arrels seran menys profundes i seran més vulnerables a tot el que passi en aquest lloc. En agricultura biodinàmica el primer que vam fer va ser deixar cobertes vegetals, l’any 2006.

I fins on vau arribar a aplicar l’agricultura biodinàmica?
—El 2010 ens vam certificar Demeter. És a dir, el 2010 ja ho fèiem tot amb biodinàmica. Va passar que el 2008 va haver-hi una sequera molt forta a l’hivern, però el maig-juny del 2008 van caure 200 litres de cop i amb la calor va haver-hi una explosió de míldiu espectacular. Nosaltres el 2008 teníem 5 hectàrees en biodinàmica. I què va passar? Que no vam tenir míldiu en aquestes cinc hectàrees. Davant d’aquest resultat, ja ens vam atrevir a fer-ho tot en biodinàmica, el 2009. I ens vam convertir en la segona empresa de Catalunya a certificar-nos Demeter.

Després de qui?
—Després del Clos del Músic del Priorat, del grup Pinord. Al Penedès vam ser els primers i comencem a rebre pertot arreu: al meu tiet, pobre, el collaven i li deien que teníem les eines brutes, que què feu, que sou una vergonya… I el meu pare també va rebre, és clar. Per això al final el mèrit és molt seu. Ara hem fet un pas més: apliquem la biodinàmica en l’àmbit sistèmic. És a dir, ara intentem portar la biodinàmica a l’organització.

I com es fa, això?
—D’entrada vam agafar la biodinàmica com un sistema agrícola. Tot allò que és biològic és el primer que apliquem. Però a poc a poc ens anem obrint a la part filosòfica, que parla molt de consciència, de per què fem les coses d’una determinada manera. Perquè si tu dius a algú: “Poda a dos borrons aquesta vinya”, t’ho farà bé; però si dius a algú altre: “Poda pensant el vi que vols fer d’aquesta vinya”, potser poda de la mateixa manera, però el vi no tindrà res a veure. La paraula consciència és molt emprada en biodinàmica i cada cop ens agrada més. És molt important treballar amb consciència per fer les coses bé. I, paral·lelament, treballem la biodinàmica amb l’equip.

Quins canvis es donen a Recaredo aplicant la biodinàmica a l’equip?
—Coses pragmàtiques que fem per a aplicar tot aquest model nou és, per exemple, que no tenim consell directiu, no tenim comitè de direcció. Tenim un equip de pilotatge en què hi ha membres de tots els equips de l’empresa. És a dir, hi ha una persona del celler, una persona de les caves, una persona comercial. I no parlem de recursos humans. Perquè això de dir a les persones recursos… És la persona responsable de persones. Les persones que assisteixen a l’equip de pilotatge les tria el seu propi equip. No les trio jo ni el director general, al qual ara diem coordinador. Hi ha eufemismes, si vols, però les paraules són importants.

I tant. El nom fa la cosa sovint.
—Al principi fèiem moltes reunions i érem molt poc eficients. Però el model es basa a fer eficient la presa de decisions en grup. L’empresa som quaranta-tres persones i els dius: “Escolta, volem que tu treballis amb les mans, però també que pensis. I que prenguis decisions.” Però hi ha gent a qui agrada i hi ha gent a qui no tant. Perquè hi ha gent que no vol prendre decisions i hi ha gent que no vol pensar. Però les decisions es prenen millor quan es prenen en grup. I som en aquest camí.


Ton Mata, responsable de Recaredo (fotografia: Toni Galitó).

És molt avantguardista, aquest procés.
—Però també es basa en una transparència amb l’equip. Per tant, perdre pors o assumir-les, assumir el risc. Per tant, tota l’empresa coneix l’estratègia. Totes les persones que formen empresa saben quina facturació tenim, saben quines despeses tenim, saben quin marge tenim. Saben quin és l’objectiu d’aquest any i de l’any que ve i de l’altre. I, després, no hi ha incentius personals, hi ha incentius globals. Es reparteix un 15% del benefici entre tots. Sí que ho fem per bandes salarials, és a dir, el que té més responsabilitat i té un sou més alt, s’emporta un percentatge més alt d’aquest 15%, però un 15% dels beneficis va per als treballadors. I tot això és aplicar la biodinàmica en la gestió empresarial. Hi ha uns objectius de sostenibilitat, hi ha uns objectius socials. Crec que tenim molta consciència social. Sabem molt bé d’on venim. No tenim l’objectiu de fer-nos rics. Tenim l’objectiu, evidentment, de guanyar diners, perquè és com l’oxigen que respires, però la vida és molt més que respirar. Una empresa és molt més que guanyar diners.

El desafiament és enorme. Va en sintonia amb el gran desafiament que representen els efectes del canvi climàtic?
—És evident que el canvi climàtic existeix. Jo, personalment, estic espantat. Tinc por, sí, amb aquest tema. I és el que més em preocupa de tot. Molt més de si vendrem o no vendrem, em preocupa el tema de la pluja i de la pujada de temperatura. Però, no tenim més remei que intentar adaptar-nos. I, evidentment, posar el nostre granet de sorra perquè el canvi climàtic es pugui minimitzar, en l’àmbit de la gestió que fem de l’aigua, de la gestió que fem de l’energia. Però, sobretot, adaptar-nos-hi. Encara penso que hi ha opcions d’adaptar-se de manera sostenible.

Quines opcions?
—Passen per dos vessants. Un, tota la qüestió del material vegetal, que l’hem de canviar. Potser no tot, però hem de replantar. Per això hem hagut de fer un pla de contingència. Aquelles vinyes que vam plantar als anys noranta, pensant en un model productiu, no són vàlides ara, trenta anys després. Per tant, això s’ha de canviar. La bona notícia és que tenim opcions. Tenim varietats com la sumoll, per exemple, que són molt resistents. Tenim portaempelts verticals, podem plantar amb més amplitud. També parlem d’elements d’ombratge, elements físics que ajudin a minimitzar l’evaporació de l’aigua a terra, que ajudin a minimitzar les hores de sol. Tot això és una base, que fem, i l’hem de continuar fent, i l’hem d’agilitzar, perquè no pensàvem que fos tan ràpid. Ens hem de posar les piles.

I l’altre vessant?
—L’altre vessant és el reg. L’aigua. Sempre hem defensat la viticultura de secà, hem defensat sempre el vi de terroir autèntic, el que no es rega, perquè regar és una intervenció potent en un terroir. I hem anat resistint. I com que som als qui costa més regar, potser serem els primers a morir. Perquè hem tardat tant a reaccionar vers el tema del reg, que ara tenim vinyes molt esgotades. Aquesta és la nostra realitat. Fins al punt que es va fer una taula de sequera a Recaredo, és a dir, vam posar tot un equip a reflexionar i a debatre sobre aquesta qüestió, i la conclusió és que no podem estar al marge del reg. Si més no, estudiar-lo.

I?
—I, per tant, estudiem la possibilitat de regar d’una manera sostenible. Perquè al final arribes a la conclusió que tampoc necessitem tanta aigua, sinó que hi haurà alguns anys puntuals que necessitarem uns 100 o 150 litres per metre quadrat. Que no és tant. I com podem aconseguir aquesta aigua de manera sostenible? Doncs sembla que es pot fer a través de l’aigua regenerada de la depuradora; des dels pous, que nosaltres en tenim deu, però els teníem oblidats, perquè no els fèiem servir. I ara els hem anat donant d’alta. Per tant, tenim aigua regenerada, tenim aigua de subsol i tenim dessalinitzadores com a possibilitats. I possiblement la combinació de totes tres coses és el més sostenible. Crec que haurem d’anar cap aquí, perquè l’altra opció és deslocalitzar. I deslocalitzar les vinyes vol dir marxar d’aquí i anar-se’n a un altre lloc. I això és dur. Potser no hi haurà més remei d’aquí a 50, d’aquí a 100 anys, no ho sé, però pensar en aquesta situació fa mal. A mi també em fa molta por la fugida endavant. És a dir, que actuem com una fugida endavant i ens equivoquem.

Finalment, com veieu el Penedès vinícola d’avui?
—Difícil, però amb esperança. Difícil perquè hi ha situacions com la del clima que hem comentat, que és molt dura, i això afecta molts viticultors que són a punt de tirar la tovallola, perquè venen raïm a preu baix i si no tenen un rendiment per hectàrea alt, no se’n surten. En segon lloc, ens trobem amb grans empreses que, i ho dic amb tot el respecte, són incapaces d’apujar ni una mica el preu del raïm i possiblement aquesta incapacitat ve donada perquè voldria dir apujar el doble o el triple aquest preu en l’ampolla final, i possiblement això implicaria una baixada de vendes que no es poden permetre. M’imagino que la cosa va per aquí. Per tant, és com ser entre l’espasa i la paret. Llavors quina sortida té, el Penedès, davant d’aquesta situació climàtica i d’aquesta situació de preu de raïm tan baix?

Quina?
—Doncs penso que primer l’atomització, és a dir, hauríem de fomentar que cada vegada hi hagi més empreses que ara venen raïm que passin a elaborar vi, perquè el marge, el valor afegit, és més en el vi que en el raïm. Si hi ha més empreses que fan vi (dic “fan” i no “compren”), perquè el Penedès s’ha convertit en una zona on molta gent fa raïm i molta gent compra vi i poca gent n’elabora, i el consumidor no ho sap, tot això, perquè ningú l’hi explica. Oficialment, les DO s’han negat a explicar-ho. Això és una part del que hem de fer per tenir futur al Penedès: incentivar que hi hagi més viticultors que elaborin i embotellin vi, i que ens convertim en una zona atomitzada. Perquè les zones d’oligopolis vitivinícoles a Europa no funcionen. I si apugem el preu final de les ampolles, apujarem el preu final del raïm i tota aquesta generació de valor, jo crec que és l’únic camí que el Penedès té perquè pugui, primer, sobreviure i, després, convertir-se en una zona de prestigi perquè si no és així jo crec que desapareixerà.


Ton Mata (fotografia: Toni Galitó).

Desapareixerà?
—I no ho dic de manera dramàtica, ho dic perquè realment ho penso. Crec que si no anem cap a aquesta direcció, el Penedès vitivinícola desapareixerà, perquè té alternatives.

Alternatives no vinícoles?
—Som en una zona de pas: hi ha moltes infrastructures de comunicacions, hi ha moltes possibilitats de desenvolupament industrial logístic, residencial, el quart cinturó ferroviari, el quart cinturó no ferroviari, les plaques solars, les infrastructures elèctriques, les canonades de gas… Tot això passa pel Penedès i és una amenaça molt forta, i alhora és una alternativa econòmica. Per tant, si el vi no va a buscar la qualitat, tot això crec que se’ns menjarà. En canvi, el Priorat no té aquesta alternativa: és la vinya, és la part agrícola, és la bellesa d’aquest paisatge tan bonic agrari i ningú es plantejarà de fer un polígon industrial penjat en una muntanya. Per tant, en aquest sentit, tenen un avantatge. Aquí, en canvi, tenim aquestes altres amenaces. I quan arriba la sequera veus un seguit de llops que comencen a ensenyar les urpes: aquí posarem plaques solars, aquí farem un polígon industrial, perquè per l’economia, diuen, no pot ser que tothom depengui de la vinya… Però crec que el camí de la qualitat és possible i som en el moment clau per a decantar-nos cap a l’un o cap a l’altre.

Avançament editorial: ‘Salt en el temps’, de Kurt Vonnegut

El 13 de febrer de 2001 el temps viu una sacsejada que envia la humanitat sencera deu anys enrere i la condemna a tornar a viure l’última dècada, minut a minut, però sense poder canviar-ne absolutament res. Així, cada individu, atrapat dins el seu propi cos, perd del tot la capacitat de lliure albir i, com si portés el pilot automàtic posat, es veu a si mateix repetint els mateixos errors, prenent les mateixes males decisions i relliscant amb la mateixa pela de plàtan, però no pot fer res per impedir-ho. Aquesta és la delirant història d’històries que va escriure Kurt Vonnegut per tancar la seva trajectòria literària, Salt en el temps. És editat per Males Herbes i traduït per Irma Triginé.

Llegiu un fragment de Salt en el temps, de Kurt Vonnegut (Males Herbes).

Kurt Vonnegut (1922-2004) va néixer a Indianapolis, EUA, fill d’una família d’origen alemany. Va estudiar química a la Universitat de Cornell abans d’allistar-se a l’exèrcit aliat i combatre a la Segona Guerra Mundial. L’any 1945, tancat en un antic escorxador com a presoner de guerra, va sobreviure al tràgic bombardament de Dresden. En tornar als Estats Units, va treballar a la General Electric entre el 1947 i el 1950, any en què va publicar el seu primer relat. A la dècada dels seixanta, les seves novel·les satíriques sobre la societat nord-americana el van convertir en una icona de l’explosió contracultural. Males Herbes també ha publicat de Vonnegut Mare nit, Bressol de gat i Les Galápagos.

Ramon Mas, editor de Males Herbes, ens parla de l’obra i l’autor:

“Si alguna vegada heu gaudit d’una novel·la, qualsevol novel·la, de Kurt Vonnegut, Salt en el temps us arribarà al cor. Si no heu llegit mai Kurt Vonnegut, amb aquest llibre no només el coneixereu com a narrador, sinó que tindreu la sensació que podria ser el vostre germà gran, el vostre oncle simpàtic o, més probablement, el vostre millor amic. Quan Vonnegut es va posar a escriure Salt en el temps ja havia decidit que seria la seva última novel·la, per això va voler que aquest colofó fos un regal per als lectors i, sobretot, per als seus personatges, a qui, tot i ridiculitzar sovint, s’estimava amb bogeria.

De fet, el mateix autor és alhora narrador i personatge d’aquesta delícia de llibre que, tot i partir d’una idea pròpia d’un relat clàssic de ciència-ficció, és farcida de passatges autobiogràfics en què Vonnegut reflexiona sobre la seva vida personal i la seva carrera, ens parla de Hemingway i Mark Twain, de Hitler i de Kilgore Trout, sense fer diferència entre els grans fets que han marcat la història de la humanitat i la vulgar broma de patacada. Sens dubte som davant del llibre més personal de Kurt Vonnegut, el més tendre, el més proper al lector i també el més lliure. L’obra on realitat i ficció es fonen per dinamitar, amb esperit celebratori, totes les idees preconcebudes sobre el que ha de ser una novel·la.”

Closcadelletra (CDXXII): Som a prop quan estam separats

En la lluminosa foscor on em trob una frase de l’estimada Virginia Woolf ve al meu encontre per aixecar-me l’ànim: Escriure poesia, no és una transacció secreta, una veu que respon a una altra veu?

Sí, el poeta de cada vegada més entenc que és un transmissor, un vehicle a través del qual es pronuncia la paraula del món, aquesta veu d’autor desconegut, però audible, per qui aconsegueix alliberar-se de les veus desnaturalitzades dels prejudicis, dels tòpics, de les vanitats, de les convencions, de l’egolatria, de l’arrogància, del voluntarisme i de la vulgaritat.

Sí, l’ull escolta l’ascesi d’aquests rostolls, el camp convertit en jardí de punxes, de tiges grogues tallades, de blat, i de les arrels que les aguanten dins la terra de call vermell cruiada de sequera.

Sí, el text sent aquestes vides silencioses en què verms i formigues, escarabats i bacteris, papallones i aranyes, abelles i virons, moscards i rates i una mala fi de zoologies fan una feina invisible en uns territoris del camp que semblarien deserts per una mirada superficial que no sabés percebre el brunzit eixordador, complex, entremaliat, ferest i savi que fa moure aquestes porcions de vida, de respiració, de creixement, de multiplicació, de desfeta i de transformació contínua. Aquí hi ha un planter poètic mai dit!

Sí, sent créixer en mi la paciència antiga dels foravilers vells que significava haver viscut, haver penat, haver-se mantingut amb modèstia, amb caràcter resistent, amb serenor, amb combat, però sense indiferència ni desesperació, tot esperant d’aquesta paciència una riquesa novella que els permetria impregnar-se sordament de l’única llum que compta.

Sí, sentia venir les coses del fons de l’espai com els records remunten del fons del temps; l’espai esdevenia viu, vibrant, modulat i modelable; amb una densitat més forta que la prevista, amb forats negres, amb zones de dispersió i de reversió, amb arestes i fractals, amb plaques sensibles, amb una velocitat pròpia, sense estar penjat al principi de representació; l’espai seria temps desplegat o hipercondensat, una dimensió particular i enganyosa del temps.

Sí, cerc la transparència del sentit i de l’energia de les paraules, transparència de les imatges belvederes, transparència d’un projecte que m’agradaria que es desenvolupàs com una suite de variacions quasi sense ruptures; i quan voldria un murmuri sostingut sé que no puc salvar més que fragments a l’atzar. Em rent els ulls per perseguir el desconegut. Els ulls volen sortir de la presó, beure el nou, el viu, el fresc, l’amagat, l’inalterat, l’autèntic: les veus del raig d’aigua bategant d’una font.

Sí, alfabets de llum es desgranen punyents i irrisoris davant la meva mirada i deixen unes empremtes que podrien ser les meves; una perplexitat mesclada amb sarcasme amb lleugeresa i causticitat fa matx, i el poema enfonsa les arrels en l’obscur de la carn i alhora és com una pell, el més fondo dels nostres òrgans i el lloc de contacte on es troben, en conflicte i amb amor, jo i món, sensació i paraula, esperit i cos. La nuesa esdevé espectacle i el poema una teringa de fonemes que s’enduu el vent.

Sí, caldrà que practiqui l’oblit i l’esborrament; l’oblit consisteix a fer el buit, la qual cosa em donarà una capacitat de percepció alliberada que em permetrà l’accés a un buit fecund; buidar-se de si mateix a l’interior per fer el ple del món sensible és un estat de despullament i de receptivitat: els mots volen viure, ressonar, encarregar-se de parlar de si mateixos com si fossin pronunciats per l’aire, com si emanassin directament d’ell, sentits, sonoritats, ritme, música, compàs.

Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat; les flors són ocells aturats i els ocells són flors que volen com m’ensenya la meva segona mare Margalida Sancho; practic l’art de l’enginy, la imaginació lliure i la ciència dels alens vitals; em separ de tot, em concentr i esdevinc interiorment allò que vull traçar; amb despreniment i rapidesa faig la ploma viva perquè amb un instant de vacil·lació no s’esvaeixi la visió i sé, per la mirada que sap veure, que tot és música, tot és cant. Em fon en l’impensable!

Sí, té la vida eterna el que viu en el present.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/06/Closcadelletra-CDXXII.mp3

Pàgines