Vilaweb.cat

Escola Valenciana guardona Rafael L. Ninyoles, Pluja Teatre i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica

Sota el títol ‘La Nit Fusteriana’, prop de 400 persones han celebrat amb Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua la quinzena edició del lliurament anual de guardons d’Escola Valenciana ‘Intentant la llibertat’. L’entitat ha premiat els valors que representen Pluja Teatre, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià i el sociòleg Rafael L. Ninyoles.

Aquestes dues entitats i el professor Ninyoles enceten la seua tasca de fomentar la llengua, la cultura i l’educació amb idees renovadores en la tardor franquista, a finals dels seixanta i principis dels setanta.

La Nit representa una de les activitats més significatives d’Escola Valenciana. Es tracta d’una vetllada per compartir l’estima col·lectiva vers la cultura i també és el context per posar en relleu la tasca de les persones que dibuixen un País Valencià més just, més solidari, més alegre, i en colors vius. Al fil de l’espectacle, Escola Valenciana ha revelat el disseny i el lema de les festes per la llengua que recorreran el País Valencià durant la primavera de 2018.

La companyia Pluja Teatre nascuda a Gandia l’any 1972 i referent de tants comediants, ha sigut l’encarregada d’amenitzar la vetllada. El tàndem Ximo Vidal i Rut Palonés, amb mestria i enginy, han sabut combinar humor, literatura, història, identitat, herència i aforismes a la fusteriana en una Nit sembrada de premis. La benvinguda ha obert l’apetit de tota l’assistència amb les actuacions de Roda i Volta, la Muixeranga de la Safor, el Rebrot i la batukada del Tio de la Porra.

El president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, ha felicitat la tasca dels guardonats per constituir ‘peces clau de la nostra identitat com a poble’ i ha dedicat unes paraules a Òmnium Cultural: ‘Sabem que estan passant uns moments durs, difícils, però també esperançadors i vitals. No esteu sols. Ningú hauria de ser perseguit ni menys empresonat per lluitar, de forma pacífica i democràtica, pel seu poble. Farem perquè els arribe la nostra estima i solidaritat a totes aquelles persones perseguides per exercir amb normalitat drets civils bàsics’.

La representant de la Coordinadora de la Safor-Valldigna pel Valencià, Pilar Gregori, s’ha mostrat satisfeta perquè Gandia haja sigut el poble amfitrió de la quinzena Nit d’Escola Valenciana. Així, Pilar Gregori ha recordat el paper fonamental ‘d’algunes de les escoles d’aquesta comarca que van ser capdavanteres en l’ensenyament del valencià, abans i tot de la Llei d’Ús, i van obrir camí a la resta d’escoles que vindrien després. Recordem amb especial estima les reunions de la Junta d’Escola Valenciana a Almoines’.

‘Nosaltres, pel valencià’, lema de les Trobades 2018
Durant la Nit, Escola Valenciana ha homenatjat per dues vegades la memòria de Joan Fuster. L’escriptor suecà ha sigut el motiu central de la quinzena edició dels guardons, La Nit Fusteriana i, a més, Escola Valenciana ha adaptat el títol d’una de les obres cabdals del País Valencià, Nosaltres, els valencians, en el lema de les Trobades d’Escoles en Valencià 2018: Nosaltres, pel valencià.

Entre els assistents al lliurament de guardons d’Escola Valenciana, cal destacar la presència del conseller d’Educació, Vicent Marzà; la vice-presidenta primera de la Diputació de València, Maria Josep Amigó Laguarda; el director general de Política Educativa, Jaume Fullana; els representants de la Universitat de València i la Universitat d’Alacant, Vicent Miralles i Mar Iglesias, respectivament; així com representants dels partits polítics PSPV-PSOE, Compromís, Podem, ERPV, Els Verds del País Valencià i els sindicats de treballadors Intersindical Valenciana – STEPV i CCOO PV – FE CCOO PV.

S’ha mort Marta Vásquez, presidenta de Mares de Plaza de Mayo

La presidenta de Mares de Plaza de Mayo-Línia Fundadora, Marta Vázquez, ha traspassat aquesta matinada amb noranta anys, segons informen mitjans argentins. Vásquez estava ingressada en el sanatori Anchorena amb un quadre de pneumònia.

La seva única filla, María Marta, va ser segrestada el 1976 durant la dictadura de Videla. Des de llavors, va buscar la seva filla, que estava embarassada, i el seu nét o neta sense èxit.

Les Mares de Plaza de Mayo-Línia Fundadora és una ONG de defensa dels drets humans, separada de l’Associació Mares de Plaza de Mayo, però també conformada per mares reunides per la desaparició forçada dels seus fills en mans de l’aparell de l’estat argentí durant l’època de repressió militar de la darrera dictadura d’Argentina (1976-1983).

La cuina de la Neus: orada a la sal

Ingredients:
(per a quatre persones)
—Una orada d’un quilo i un quart
—Un quilo i un quart de sal gruixuda (especial per al forn)
—Una llimona
—Una fulla de llorer
—Mig quilo de patates petites
—Dues olives negres

Elaboració:
Netegem l’orada, retirant-ne els budells però sense escatar-la. Dins el peix, amb cura, hi posem la fulla de llorer i un bon raig de suc de llimona. Amb paper d’alumini en tapem el cap i la cua (per presentar-la sencera).

Seguidament, posem la meitat de la sal humitejada en una safata de forn, hi col·loquem l’orada a sobre i la cobrim amb la resta de sal. Premem la sal com si enguixéssim el peix.

Posem la safata al forn, preescalfat a 200 graus, mitja hora o tres quarts, fins que la sal s’obri. Esperem una miqueta a treure la sal, fins que es refredi, perquè aleshores la sal surt sencera i arrossega la pell. Ho fem amb un cop de mà de morter.

Servim l’orada sencera amb una oliva negra a cada ull. Al voltant hi posem unes patates petites senceres fetes al vapor.

Acompanyem el plat amb una maionesa amb ceba tendra picada.

El món de la dansa es belluga per la llibertat dels presos polítics

Quan es vulneren els drets fonamentals de les persones i dels pobles, el món de la cultura popular no es queda impassible. Per això avui es fa l’acte central de la iniciativa Ballem per ser Lliures, que han impulsat diversos esbarts dansaires de tot Catalunya. L’objectiu és demanar l’alliberament dels presos polítics i el retorn del govern de l’exili, entre els quals hi ha el conseller de Cultura, Lluís Puig. Per això els seus integrants preparen diverses accions per a reivindicar la democràcia, la llibertat, la cultura i els valors que fan possible la convivència.

Un dels actes més destacats es farà avui i serà una ballada simultània en diverses poblacions de Catalunya. N’hi haurà a Granollers, Sant Cugat del Vallès, les Preses, Manresa, Berga… L’objectiu és aplegar-se a les principals places al punt del migdia per ballar plegats, perquè tal com la gent del món de la dansa sempre ha defensat, ballar és una altra manera d’expressar-se. I en aquesta ocasió, el missatge que es vol transmetre és que som un poble que balla per ser lliure.

Aquest és el llistat de ballades:

Sant Cugat del Vallès: plaça de la Vila, amb l’Esbart Sant Cugat i el Grup Mediterrània.
Granollers: plaça de la Porxada, amb l’Esbart Dansaire de Granollers.
Castellterçol: plaça Vella, amb l’Esbart Rosa d’Abril.
Les Preses: plaça Major, amb l’Esbart Marboleny.
Manresa: plaça Major, amb l’Esbart Dansaire Santvicentí, l’Esbart Dansaires Manresans, l’Esbart Manresà, l’Esbart Vila de Sallent i el Grup de Dansa Cor de Catalunya.
Berga: passeig de la Indústria, amb l’Esbart Dansaire Queralt.
Blanes: Amb l’Esbart Joaquim Ruyra.
Torrelles del Llobregat: plaça de l’Ajuntament.

La música d’arrel també es mou
La iniciativa dels esbarts dansaires no és l’única que es mou en el món de la cultura popular per a demanar l’alliberament dels presos i el reton del govern de l’exili. Aquesta setmana també s’ha presentat Músics per la Llibertat, una iniciativa que prepara un concert per al dia 3 de desembre a la plaça d’Espanya de Barcelona. I el 24 de novembre hi ha un altre concert programat: Folk per la llibertat. És un concert solidari de música d’arrel que es farà al Centre Artesà Tradicionàrius i tots els ingressos es destinaran a la caixa de resistència.

‘La guia de vins de Catalunya’, una eina

Aquesta setmana s’ha presentat la desena Guia de vins de Catalunya. Tal com diu a la coberta del volum, es referencien 1458 vins de 284 cellers, de les dotze Denominacions d’Origen catalanes. La presentació es va fer a la sala Marqués de Comillas del Museu Marítim de Barcelona, i es van poder tastar els vins de gairebé tots els cellers que han tingut algun vi puntuat per sobre dels 9,50 punts.

Els vins més ben puntuats d’aquesta edició i premiats han estat: el millor vi negre i millor vi de l’edició és Vi D’Altura Les Manyes 2014, Terroir al Límit, DOQ Priorat amb 9,81 punts. Els millors vins blancs, ex aequo amb 9,80 punts, De Calpino 2016, Mas de l’Abundància, DO Montsant i Tiques 2016, Joan Rubió, vi sense DO. Pel que fa al vi escumós, Gramona Enoteca Brut Nature Gran Reserva 2002, DO Cava, Gramona amb 9,80 punts. El millor vi dolç ha estat per la Mistela Molt Vella del Masroig, sense anyada, Celler Masroig, DO Montsant. amb 9,74 punts. I el premi al millor vi rosat, per Fins Als Kullons, Celler Finca Parera, vi sense DO. amb 9,67 punts.

La guia és una eina útil. Ara bé, cal tenir en compte que està regida per uns criteris arbitraris, que condicionen la puntuació, però que són ben explícits en les reflexions inicials dels seus impulsors, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo. Perquè tal com expliquen d’una manera destacada, els tastadors de la guia no puntuen segons el gust personal sinó a partir d’un ideari amb quatre eixos fonamentals. Per exemple, aquesta guia no considera com a vi català tot aquell que és elaborat en el territori vinícola circumscrit a Catalunya, sinó que considera vi català aquell que no conté varietats foranes, “atès que encara tenim prou material històric per construir el concepte amb varietats tradicionals o autòctones.” Un altre criteri és que “les barreges entre vins d’aquestes varietats han de ser tradicionals i històriques o autòctones.”  Un tercer criteri, que “el vi català ha de ser vi, i per tant les aromes terciàries de la bóta no en formen part.” I, finalment, un últim eix que condiciona la puntuació dels vins referenciats a La Guia és que “l’R+D que condueix a noves expressions del vi i de la vinya catalana és una eina de futur, i com a tal ha de ser valorada en la puntuació de cada vi.”

Guanyadors de La Guia de vins de Catalunya 2018.

La guia és interessant per les reflexions que planteja, hi estiguis o no d’acord, perquè permeten aixecar debats rics. I tot i assegurar que no volen marcar tendències, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo ho fan, inevitablement, des del moment que es posicionen. En les pàgines de la guia es posa l’accent en el treball acurat i arriscat d’alguns cellers, també en denominacions d’origen en alça, enguany destaquen el Pla de Bages, i també denuncien pràctiques del sector que no ajuden en el camí de la qualitat sinó que la vulgaritzen.

Dit això, el que realment va enriquir la presentació de La guia fou descobrir les històries personals que s’amaguen en cada projecte vinícola, més enllà de les puntuacions. L’aposta pels vins naturals i els mosts del celler Mas Bonans, impulsat per un jove matrimoni fa menys d’una dècada a Piera; el treball del xarel·lo que Joan Rubió fa en agricultura biodinàmica a Cal Tiques, amb el suport de la seva dona; els vins de cellers diferents que neixen del Masroig, a la DO Montsant; el xarel·lo Cartoixà de Terroir al Límit i la potència del gran triomfador d’aquesta guia, Les Manyes; la perseverança i impuls de la Terra Alta amb projectes com el de Xavier Clua i Rosa Domènech, del celler Xavier Clua, dos enòlegs que formen part del moviment de renovació d’aquest territori vinícola…

Perquè, com diu el conegut Carles Xuriguera en unes Postals del vi català que també conté La guia, i que gira entorn de la pregunta ‘quin és el millor vi del món?’, respon: ‘(…) Un vi que parli de qui el fa i de com el fa. Un vi que em transmeti respecte. Un vi que sigui savi i que ens faci participar de la seva saviesa sense que ens n’adonem. Un vi que es rigui un xic d’ell mateix. Un vi franc. Un vi natural. Un vi d’un localisme exagerat. Un vi que sigui cultura i no pas mercaderia. Sobretot, que es pugui beure. Un vi que es pugui pagar i que pagant-lo, tu en puguis viure. Un vi que ens acosti. Un vi que sigui màquina del temps. Un vi que ens elevi i ens faci millors persones. Un vi que sigui vi.’

Els guardacostes de Líbia, l’enèsim perill que amenaça els migrants a la Mediterrània

Cinc morts, entre els quals un infant, i un desaparegut. Aquest és el resultat de l’últim rescat en què han participat els guardacostes de Líbia a la Mediterrània. Són les set del matí del 6 de novembre. El mar i l’horitzó es confonen, només un punt negre i bellugadís permet de distingir-los. Un bot pneumàtic amb desenes de migrants navega a la deriva a una trentena de milles nàutiques de Trípoli, la capital de Líbia. Els equips de rescat desplegats a la zona –la marina italiana (inclòs un helicòpter), la marina francesa i l’ONG SeaWatch– es coordinen de seguida i decideixen que el vaixell SeaWatch 3 socorri els migrants. Els guardacostes, tot i ser fora de les aigües territorials líbies i no disposar dels mitjans adequats, s’aproximen al bot sense informar-ne per ràdio.

Ací podeu veure el vídeo complet de l’actuació:

En una maniobra molt perillosa, el vaixell libi es col·loca just al costat del bot. La barca, en un estat precari i mig queixalada pel mar, no para d’impactar contra el casc. La desesperació i el pànic s’apoderen de la gent. Nervis, crits i forcejaments. Els migrants proven de pujar a coberta, però uns quants cauen a l’aigua. El comandament del SeaWatch 3 observa l’escena amb incredulitat, mentre dues llanxes de l’ONG intenten recollir totes les persones que colpegen l’aigua per fugir de l’ofec.

‘Aparteu-vos del bot, aparteu-vos del bot’, suplica per ràdio el comandament del SeaWatch 3. Tanmateix, els guardacostes fan tot el contrari: aferren l’embarcació amb unes cordes. No responen a cap crida radiofònica. Els migrants proven d’escalar el casc del vaixell. S’agafen de les baranes de la coberta i intenten, de totes les maneres possibles, abandonar el bot. Els guardacostes només tenen una escala i la seva actitud és violenta. Alguns migrants desapareixen entre l’espai que separa el bot del vaixell. Un altre l’impedeixen de pujar per l’escala i el fan saltar a l’aigua.

Les llanxes de l’ONG maniobren a pocs metres del vaixell. Els guardacostes, alguns amb uniformes militars, enregistren els membres de SeaWatch amb els mòbils. Els amenacen i els tiren patates i flotadors perquè se’n vagin. A la coberta, obliguen els migrants a seure a la proa. Allà, els agredeixen –arriben a fer servir cordes per a pegar-los– i els insulten. El comandament del SeaWatch 3 exigeix el traspàs dels migrants per a portar-los a un port segur d’Itàlia, però la resposta torna a ser el silenci.

El motor del vaixell escup un fum negre per sobre de les onades. No lliuraran els migrants: la Unió Europea paga perquè els tornin a Líbia. Aquests guardacostes són un cos a sou del govern de Trípoli, però podrien ser milicians o membres de les màfies que trafiquen amb persones. El vaixell es comença a moure i les aigües s’enterboleixen. Un migrant s’escola entre les baranes de la coberta. ‘Guardacostes de Líbia, som l’helicòpter de la marina italiana, hi ha gent saltant a l’aigua. Atureu el motor i coopereu amb el SeaWatch, si us plau. Si us plau, coopereu amb el SeaWatch!’, se sent per la ràdio. No hi ha resposta. L’home cau a l’aigua i no se’l torna a veure. El vaixell accelera i se’n va cap a la costa líbia.

Cinc morts, entre els quals un infant, i un desaparegut. Sis vides perdudes en només trenta minuts.

‘No hauria mort ningú, avui, si haguéssim pogut operar de manera raonable i tranquil·la’, assegura el cap de la missió de SeaWatch, Johannes Bayer. A més, responsabilitza la Unió Europea de la situació: ‘Aquests morts són culpa dels guardacostes libis, que han obstruït un rescat amb el seu comportament brutal. Tanmateix, la responsabilitat és de la Unió Europea, que és qui entrena i finança aquestes milícies. Actuen sota la voluntat de la UE. Els governs europeus haurien de treure conclusions de tot plegat i deixar de col·laborar amb els guardacostes libis. La UE ha de prioritzar els drets humans per sobre del control migratori.’

Una nova amenaça a la Mediterrània
D’ençà del pacte migratori entre la Unió Europea i Turquia, el març del 2016, Líbia s’ha convertit en el principal punt de sortida d’embarcacions cap a Europa. Itàlia, concretament. El viratge en les rutes migratòries cap al corredor de la Mediterrània central obliga els migrants a fer un viatge molt més llarg en el qual les probabilitats de morir es multipliquen. Segons l’Organització Mundial de la Immigració, l’any passat es van superar tots els registres de mortalitat. Només a la Mediterrània central es van recuperar 4.581 cossos i hom tem que la xifra real és molt més alta. Tanmateix, la mar no és l’única amenaça. Líbia és ara mateix un estat fallit, on el caos s’ha convertit en la forma de govern.

‘Les poques coses que sabem ens les expliquen ells. Parlen d’un país caòtic, en què molts han estat segrestats o esclavitzats. Les milícies n’abusen constantment i no fan distincions. Abusen de les dones, les violen, i a moltes les deixen embarassades. La vida dels immigrants no val res, allà. Prefereixen morir ofegats que tornar a Líbia’, deia el director d’Activa Open Arms, Òscar Camps, en una entrevista a VilaWeb.

Aquesta setmana, la CNN ha publicat un vídeo en el qual es veu com se subhasten dotze homes nigerians com a esclaus:

A tot plegat, cal afegir-hi els guardacostes. Així es fan anomenar, tot i que hi ha seriosos dubtes que els preocupi la mar. La seva funció és senzilla: evitar de qualsevol manera que els migrants abandonin Líbia. Per què? Per diners. La Unió Europea no té un pacte formal amb Líbia, com passa amb Turquia, però mitjançant el Fons Fiduciari d’Emergència per a l’Àfrica, Brussel·les ha pagat enguany 120 milions d’euros per a formar i equipar els guardacostes. Segons la declaració de Malta, signada pels vint-i-vuit estats membres aquest febrer, el pagament pot arribar fins als 200 milions.
La prioritat és blindar les fronteres:

EU slowly turning corner but we're not naïve. Must protect people against security threats, illegal migration, uncontrolled globalisation.

— Donald Tusk (@eucopresident) June 21, 2017

En canvi, la UE només ha destinat poc més de deu milions a ajuda humanitària i millora de les condicions als centres de detenció a Líbia. Segons dades del departament contra la immigració il·legal de Líbia, hi ha gairebé 20.000 persones detingudes a les seves instal·lacions. L’OMI estima que el nombre de migrants al país oscil·la entre els 700.000 i el milió.

Itàlia va per lliure
Itàlia és el país més afectat per l’arribada de migrants. L’any passat hi van desembarcar 181.426 persones i enguany 114.309. Per això ha decidit prendre mesures pel seu compte. Ha fet signar a les ONG que rescaten migrants un protocol d’actuació que els obliga a portar un agent de policia a bord i els prohibeix d’entrar en aigües líbies. A més, ha ressuscitat ‘el tractat d’amistat’ que van signar l’ex-president Silvio Berlusconi i el dictador Moammar al-Gaddafi (2008), en el qual Itàlia demanava perdó per haver colonitzat Líbia (1911-1942) i oferia inversions anuals de 200 milions de dòlars durant vint-i-cinc anys. A canvi, Gaddafi feia de dic de contenció dels migrants. En l’actualització del tractat, el govern de Paolo Gentiloni es compromet a donar suport i finançament a programes de desenvolupament per ‘a les regions líbies afectades pel fenomen de la immigració il·legal.’ A més, ofereix suport ‘tècnic i tecnològic’ al Ministeri de l’Interior libi i a la guàrdia costanera.

‘Ens volen fora d’aquesta zona’
Després de fer-se públic el vídeo de SeaWatch, Òscar Camps va dir a Twitter: ‘Ens volen fora d’aquesta zona [a les ONG] perquè no denunciem les seves actuacions. Aquí van morir nens! No rescaten, deporten!’ El vaixell d’Activa Open Arms ha estat víctima de la violència dels guardacostes en dues ocasions. El 8 d’agost, una patrulla va disparar per sobre del vaixell de l’organització, quan feia guàrdia en aigües internacionals. Pocs dies després, el Golfo Azzurro va ser segrestat durant més de dues hores. Milicians d’una patrulla van amenaçar de disparar a la tripulació si no complia les ordres: pilotar el vaixell fins al port de Trípoli. Segons els guardacostes, l’ONG havia navegat per aigües líbies sense permís durant mesos.

Nos quieren fuera de la zona para que no denunciemos sus actuaciones, aquí murieron niños, no rescatan! deportan! Gracias @seawatchcrew por vuestro trabajo https://t.co/l9XVPOaUkN

— Oscar Camps (@campsoscar) November 16, 2017

Els atacs no són casos aïllats. Bona part de les ONG n’han patit algun. El mateix agost, el Bourbon Argo de Metges Sense Fronteres (MSF) va rebre trets per part d’una patrulla líbia. Algunes bales van impactar al pont de comandament. Després dels trets, milicians armats van assaltar el vaixell, que feia guàrdia fora de les aigües territorials líbies. Per sort, no portaven migrants i la tripulació es va poder refugiar en una zona segura. ‘Va ser un atac professional, sabien què feien’, va declarar el portaveu de MSF, Alessandro Siclari. La marina líbia va admetre l’incident, però en va culpabilitzar MSF per no haver-se identificat. Arran d’aquest context de tensió, MSF ha retirat el seu vaixell de recerca Prudence i Save The Children ha fet el mateix amb el Vos Hestia.

Una política inhumana
L’alt comissionat per als Drets Humans de l’ONU, Zeid Ra’ad al Hussein, ha criticat amb molta duresa la política de col·laboració entre la Unió Europea i Líbia en matèria migratòria. ‘La política de la Unió Europea d’assistir els guardacostes libis per interceptar i retornar els immigrants a la Mediterrània és una política inhumana’, diu en un comunicat emès aquesta setmana. A més, fa una crida a la comunitat internacional perquè ajudi a solucionar la crisi migratòria que pateix Líbia. Segons l’alt comissionat, les condicions de vida dels migrants al país nord-africà són ‘un ultratge per a la consciència de la humanitat’ i exigeix a les autoritats líbies que tanquin els centres de detenció. En una conferència de premsa, la portaveu del servei diplomàtic de la UE, Catherine Ray, ha contestat que ‘no és l’acció de la UE que ha creat el sistema inhumà a Líbia’ i ha afegit: ‘La nostra prioritat ha estat sempre i continuarà essent protegir les vides i garantir un tracte digne i humà a tots.’

Nova versió de ‘El cor és un caçador solitari’ de Carson McCullers, una obra per a lectors inquiets

Arriba una nova versió d’una de les novel·les més commovedores que s’han escrit el segle XX, El cor és un caçador solitari. Carson McCullers la va publicar quan només tenia vint-i-tres anys, l’any 1940, i de seguida es va convertir en un fenomen literari internacional. A Catalunya va arribar els anys seixanta. Però ara l’Altra Editorial en proposa una nova traducció a càrrec d’Alba Dedeu, que la posa al dia. Podeu llegir-ne un fragment.

John Singer, un sordmut solitari, es converteix en un confident silenciós d’un bon grapat de personatges d’un petit poble del sud dels Estats Units. Tots li expliquen els seus problemes i ell els ajuda a canviar les seves vides de maneres imprevisibles.

L’editora de l’Altra, Eugènia Broggi, explica sobre l’autora i l’obra:

«Durant tot aquest any hem celebrat el centenari del naixement de Carson McCullers i els cinquanta anys de la seva mort: dues efemèrides en un mateix any és una proesa incomparable. És per això que a l’Altra Editorial hem treballat per tenir al mercat, a banda de les novel·les que ja teníem al catàleg (La balada del cafè trist i Frankie Addams), dues obres imprescindibles de l’autora: Entre la solitud i el somni, un recull d’assajos literaris i vivencials fins ara inèdit en català, i la seva novel·la més coneguda, El cor és un caçador solitari, que va escriure quan tot just tenia vint-i-tres anys.

El cor és un caçador solitari es va publicar per primera vegada a la col·lecció El Balancí d’Edicions 62 l’any 1965, en traducció de Ramon Folch i Camarasa, i després es va recuperar per al llançament del segell de butxaca del Grup 62, labutxaca. Si ara la presentem en traducció nova de l’Alba Dedeu és perquè, malgrat ser una traducció esplèndida, el model de llengua ha quedat una mica obsolet, i tocava revisar-lo.

La novel·la està ambientada en un poblet del sud dels Estats Units, que era la terra natal de Carson McCullers, i narra la història de John Singer, un sordmut solitari que, gràcies al seu posat atent i amable, es guanya la confiança de tota mena de personatges; és una novel·la commovedora, sensible i profundament humana que explora la solitud, la necessitat que tots tenim de ser compresos i la recerca de l’amor.

A l’Altra Editorial estem convençudes que Carson McCullers no és únicament una autora imprescindible, sinó una de les que tenen més possibilitats de convertir-se en escriptora de capçalera de qualsevol lector inquiet. El nostre propòsit és recuperar tota la seva obra, retraduir-la quan calgui i resituar-la al nostre mercat literari de cara a les noves generacions de lectors i de cara a tots aquells que pel motiu que sigui encara no hagin descobert l’autora. Us animem a llegir-la!»

I ara diuen que ens vam inventar la notícia de Vueling

La notícia publicada dilluns, 13 de novembre, a VilaWeb sobre l’expulsió de dues dones d’un vol de Vueling després d’un incident amb una hostessa pel fet d’haver parlat en català ha tingut una gran difusió. Arran d’aquesta notícia, VilaWeb ha acabat essent objecte d’atacs i crítiques per part d’alguns mitjans espanyols amb l’acusació de difondre fake news, informacions falses. Vegeu un exemple aquí, i un altre, aquí. I fixeu-vos en aquest titular: ‘La bola sobre dues passatgeres de Vueling expulsades d’un avió per haver parlat en català que no t’has de creure’. És de l’edició en espanyol del Huffington Post, que és participada per Prisa, l’editora d’El País. ‘La bola que no t’has de creure?’, diuen en el titular. Quina informació reveladora sobre aquell vol deu aportar el HuffPost? Hauria de ser molt incontestable, per força. Vegem abans, però, com vam treballar aquesta notícia a VilaWeb:

Dilluns al matí va trucar a la redacció una lectora que ens volia explicar un cas de discriminació de què havia estat víctima. ‘Em dic Margarita Camps Coll i dissabte no vaig poder agafar un avió de Barcelona a Menorca perquè ens en van fer fora, a mi i a una altra dona que em va voler defensar.’ La Margarita m’explicava fil per randa com va viure ella l’experiència d’estar asseguda en un seient a tocar de la sortida d’emergència; com una hostessa li va demanar que fiqués les seves pertinences al compartiment superior; com ella li va respondre en català, l’hostessa li va replicar “vostè m’ha de contestar en castellà, o és que no el parla?”, una passatgera la va defensar i totes dues van acabar fora de l’avió després d’una discussió.

De tant en tant ens arriben testimonis de gent que denuncia haver patit situacions injustes i que volen denunciar-les. Però no són tants els que gosen fer públic el seu nom complet, moltes vegades per por. La Margarita, veïna de Ciutadella de 72 anys, no en va tenir, de por; no ho va dubtar, i de seguida va deixar clar que estava disposada a fer-nos arribar tota aquella documentació que fes falta per a demostrar la veracitat del seu testimoni. Ens va enviar una fotografia del bitllet del vol que no va poder agafar i del de l’endemà a primera hora, tots dos des del Prat amb destinació a Maó. I també ens va enviar la fotografia de la còpia del full de reclamació per l’incident que va patir i que va fer arribar a la companyia aèria.

Amb els bitllets, ens confirmava que havia hagut de sortir d’un avió que tenia previst d’agafar aquell dissabte; el full de reclamació no deixava de ser un altre document que explicava la seva versió dels fets, però amb l’afegit que a nosaltres ens donava més dades sobre la seva identitat (i que vam esborrar convenientment quan vam publicar-lo) i que deixava constància per escrit a la companyia de la seva queixa. A part, vam aconseguir el contacte amb la segona passatgera expulsada, amb qui vam parlar més tard.

Abans, però, tal com hem fet en altres casos semblants de denúncia pública d’un cas de vulneració de drets d’un client o consumidor d’un servei, vam tornar a parlar amb la Margarita una segona vegada perquè ens repetís, fil per randa, el relat dels fets. En vam prendre nota i vam trucar a la companyia per contrastar els fets, però Vueling va dir-nos que no volia donar explicacions i que si les passatgeres volien fer reclamacions, ja serien ateses pels canals oficials. Una setmana després dels fets i d’haver enviat les reclamacions, la companyia no ha respost ni a una passatgera ni a l’altra.

També vam palar amb la segona passatgera afectada, però va preferir mantenir l’anonimat mentre no tingués com a mínim una resposta de Vueling. I encara no la té. Ens va explicar una versió dels fets que encaixava amb la de Margarita Camps, amb algun detall més. Tot plegat va ser exposat en aquesta notícia que vam publicar dilluns al vespre i que va acabar tenint un impacte enorme a la xarxa. Molta gent  a Twitter va protestar immediatament adreçant-se al compte de Vueling, que responia tothom amb el mateix missatge model:

Liz, lamentem els inconvenients als nostres passatgers. Totes les tripulacions d’avions basades a Barcelona parlen català. Estem mirant què va passar i poder respondre a través dels canals oficials.

— Vueling Airlines (@vueling) November 13, 2017

Al cap de poca estona, van començar a aparèixer missatges a Twitter d’usuaris que deien que la informació publicada per VilaWeb era falsa. Per argumentar-ho, feien córrer un missatge difós inicialment per aquest perfil anònim:

Aquesta notícia es "falsa".No va passar així exactament.La dona si que li va faltar al respecte.La meva xicota (independentista tot sigui dit) ho va presenciar i les formes van ser del tot inapropiades per part de la clienta.

— Albert (@_albertux_) November 13, 2017

Podria ser que la companya d’aquest individu viatgés efectivament en aquell avió, però no teníem cap prova que això fos així, cap nom, cap bitllet d’avió. Per tant, informativament no podíem contrastar una versió com aquesta amb la que publicàvem. És curiós que immediatament aquest missatge qualificant de falsa la notícia per la versió de la xicota, va ser replicada per desenes i desenes de perfils anònims, com si tots ells de cop i volta tinguessin la mateixa xicota havent viscut la mateixa escena i explicant-la amb les mateixes paraules.

La perversió del ‘fake news’
El diari Menorca.info també va publicar una notícia d’aquest incident, havent parlat també amb Margarita Camps, i amb un titular semblant al de VilaWeb: ‘Dues menorquines, expulsades d’un vol de Vueling per haver parlat en català’. Uns dies més tard, el mateix diari va aportar un primer testimoni identificable, amb nom i cognom, d’aquell mateix vol, el d’Esperança Arbau. Explica que anava en els primers seients de l’avió i que va veure com ‘una dona d’una cinquanta anys (la passatgera que va ajudar Margarita Camps) sortia cridant en castellà que les feien fora de l’avió’. Però res més; no va presenciar la discussió.

I aquells que diuen que tot plegat és un cas de fake news? Que és ‘una bola que no t’has de creure’, com diu el Huffington Post? Doncs, com podeu veure en la seva notícia, fonamenten tota l’argumentació en el fet que hi va haver un perfil anònim de Twitter, que presenten com el d’un ‘professor de Barcelona’ que no es vol identificar, que va fer un fil de piulets a Twitter amb tot d’informació que suposadament confirmava que tot era mentida. Doncs bé, aquesta informació reveladora eren comentaris de suposats testimonis agafats de la notícia de Menorca.info que afirmaven que la versió de Maragarita Camps era mentida. Però cap d’ells no donava la cara ni el nom, no se’n podia confirmar la identitat ni la presència a l’avió.

Més coses que deia aquest ‘professor de Barcelona’, de nom @reds9, per mirar de fer veure que la notícia era falsa i que formava part d’una campanya d’intoxicació independentista. Per exemple, escrivia que la notícia de VilaWeb va ser repiulada mil vegades i que el comentari del president Puigdemont enllaçant la notícia a Twitter, cinc mil. Com si això demostrés que els qui repiulen són ‘bots’, és a dir, robots. Dient això demostra un desconeixement profund de com funciona la xarxa i de com es viralitzen els continguts, i sobretot posa de manifest un mal que pateixen, per exemple, el govern espanyol i els partits del 155: la negació obstinada d’una part importantíssima, majoritària, de la societat catalana, que viu, que pateix, que somia, que treballa, que escriu i llegeix i que ho fa tot en un marc mental que no és el seu, el que volen imposar; una gent que repiula notícies i continguts que considera escandalosos i alarmants perquè evidencien una realitat que no els agrada reconèixer que existeix. Com els manifestants del dissabte passat a Barcelona en solidaritat amb els presos polítics, com els dos milions de vots independentistes de fa dos anys, com les garrotades de la policia l’1-O. No existeixen, i la gent que repiula una notícia així tampoc no pot existir. Per tant, són robots. Demostren una gran ignorància del potencial de la xarxa quan diuen que cinc mil repiulets al president són fets per bots perquè no entenen el poder que té un piulet d’un president amb mig milió de seguidors a Twitter, que piula des de l’exili amb mig món pendent de què fa i què diu.

Tota l’argumentació per a dir que és mentida una notícia que té un testimoni amb noms i cognoms i en què s’ha demanat la versió de la companyia aèria es basa en coses que diuen perfils anònims a la xarxa que diuen el contrari. Cap prova. El nou fake news consisteix a dir que les notícies contrastades que et fan quedar malament són fake news. I repetir-ho moltes vegades. Oi, Alfonso Dastis?

Cartes creuades: Cap on anirà l’abstenció

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Les llistes –divendres–, els actes de campanya, la jornada electoral… A molts se’ls farà llarg el tram fins a la nit del 21 de desembre, perquè s’han fet moltes eleccions i votacions a Catalunya en un període de temps curt. ‘Aquesta sí que és important’, hem sentit cada vegada que heu anat a les urnes. Molts ciutadans agrairien poder accelerar i estalviar-se aquests dies a la moviola de la història, i poder saber avui mateix quina serà la composició del parlament.

Els partidaris de la llista única han estat molt actius aquestes setmanes, però no han aconseguit el seu objectiu. Era difícil, perquè els partits, cadascú per la seva banda, tenien molt clar que no es ficarien en una aventura semblant. És cert que podia ser una manera interessant i lloable de respondre com a poble a l’atac perpetrat pel govern espanyol i les estructures de l’estat. Tan cert com això és que resulta molt difícil de gestionar diàriament un grup parlamentari constituït així, és a dir, interpretar degudament el ‘mandat popular’.

La nit electoral, els partits independentistes haurien de fer la seva valoració havent aconseguit dos objectius pràctics: tenir la majoria per escons, i recollir els vots de més del 50% dels votants. El primer objectiu sembla més fàcil que no pas el segon, perquè es preveu una participació alta, vistes les coses que han passat fins ara: brutalitats comeses contra els independentistes, i les mobilitzacions dels sectors unionistes (esporàdiques i multitudinàries).

Un dubte que cal aclarir i que pot resultar decisiu. Entre els ciutadans que han acudit a les manifestacions unionistes, si deixem de banda els que voten sempre i els que, des de fora de Catalunya, van sortir expressament a manifestar-se, queda algú que fins ara s’abstingués? Quin percentatge representen? Perquè la gran pregunta és: amb una participació alta com la que s’espera, qui creixerà més, rascant de l’abstenció, els independentistes o els unionistes? Crec que els unionistes tindran més fàcil de pescar en aquest calador.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

S’ha desencadenat una campanya mediàtica i política tremenda contra l’independentisme, amb l’argument que s’ha enganyat la població i els electors prometent que Catalunya estava preparada per ser independent i assumint que no ha servit de res la proclamació de la independència.

L’argument és fal·laç des de la primera lletra. La República ha estat proclamada i la llei de transitorietat, votada. És veritat que el govern va optar per rendir l’administració per evitar la violència, però això no vol dir que s’haja acabat tot. Al contrari. Tothom admet que la possibilitat que l’independentisme guanye les eleccions és més gran avui que el 27-S. I no cal tenir gaire imaginació per a saber què significaria que el parlament sorgit de les eleccions simplement continuàs amb les feines que ja han començat. En el marc de la República.

Corren molt, per tant, els qui creuen que l’aplicació del 155 ha demostrat que el procés es va acabar. Moltíssim. Però, en qualsevol cas, si hem de parlar de qui enganya qui, la discussió serà molt interessant.

Perquè acusar d’enganyar els votants un govern que va complir amb allò que havia promès és ben difícil de raonar. El govern es va comprometre a proclamar la independència i ho va fer. Es va comprometre a dur a terme el referèndum i ho va fer. En què va enganyar qui? Enganyar és no preveure que Rajoy violaria el marc constitucional espanyol, no per aplicar el 155 sinó per fer el que li donava la gana, amb el permís del PSOE i de la Unió Europea? Ningú no va preveure que s’arribaria a aquest extrem.

Però ja que hi som: no haurien de ser uns altres, en tot cas, els qui donessen explicacions pels seus enganys? Dos de molt concrets, com a exemple. Ens van dir, us van dir a vosaltres, que en absència de violència qualsevol projecte polític es podia dur a terme. Era mentida. I ens van dir que Europa era un espai de llibertat i convivència. I això també era mentida. Qui enganya, doncs? Qui hauria de donar explicacions?

Ximo Puig exigeix d’aplicar l’article 156 al País Valencià per a aconseguir la suficiència financera

El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, ha exigit l’aplicació de l’article 156 de la constitució espanyola per tal d’aconseguir ‘la suficiència financera per tal de prestar els millors serveis públics’. Puig ha fet aquestes declaracions durant la manifestació unitària convocada a València amb el lema ‘Per un finançament just’. La vice-presidenta Mónica Oltra ha remarcat la gran mobilització dels valencians ‘aparcant els interessos particulars’ per anar en favor dels interessos del territori. ‘No volem ser més que ningú però tampoc volem ser menys’, ha dit, tot assenyalant que a la manifestació s’han congregat ciutadans de divers signe polític.

Al seu torn, el president de les Corts valencianes, Enric Morera, ha alertat que la manifestació és ‘per solucionar els problemes d’Espanya’, que no pot continuar ‘ignorant els problemes de la seua economia’. Morera ha afegit que un dels problemes de l’estat espanyol és que ‘inverteix malament i no finança el que ha de finançar. Si continua igual, Espanya no té futur ni solució’.

‘Si algú no hi és, haurà d’explicar perquè’

La mobilització ha comptat amb el suport de tots els grups parlamentaris valencians a excepció del PP. Sobre aquesta absència Puig ha dit que ‘si algú no hi és haurà, d’explicar-ho’. Per la seua part, Oltra ha remarcat que tot i que el PP no estava present ‘molts dels seus votants han participat’.

També en declaracions als mitjans, el secretari general d’UGT al País Valencià Ismael Sáez, un dels convocats de la mobilització, ha remarcat que és una oportunitat per dir ‘que estem farts’ i ha advertit que, a títol individual, creu que ser valencià és una magnífica manera de ser espanyol però m’agradaria que ho entengueren així des de Madrid. Al contrari caldrà convéncer-se que l’única manera de fer-ho és fent soroll’.

Des de Comissions Obreres, el seu secretari general Arturo León ha advertit que si el govern espanyol no atén les peticions dels valencians ‘hi haurà més mobilitzacions’ i ha afegit que el País Valencià ha estat ‘generós’ però que ara és un territori ‘empobrit’ i amb una renda per càpita 12 punts inferiors a la mitjana.

El president de la Confederació Empresarial valenciana Salvador Navarro ha remarcat que la manifestació ha de servir perquè hi haja diàleg i negociació a partir d’aquest dilluns i ha dit que els empresaris donaven suport a la mobilització pel consens polític expressat i en favor dels interessos dels valencians.

Al seu torn, el síndic de Podem, Antonio Estañ, ha manifestat que si es volen solucionar els problemes polítics, cal un millor finançament i ha afegit que ‘l’anomalia’ valenciana és símptoma ‘d’esgotament del model d’estat’.

Per últim, la síndica de Ciutadans a les Corts valencianes, Mari Carmen Sánchez, ha dit que el finançament ‘no és un problema partidista perquè perjudica tota la societat valenciana’. En aquest sentit, ha afegit que la seua formació ‘estarà allà on hi haja un problema que afecte els valencians’.

Vídeo: La paeria intenta treure les plaques de la plaça 1 d’octubre col·locades per veïns de Lleida

Els Comitès de Defensa de la República (CDR) de Lleida diuen que la pressió veïnal ha impedit que operaris de la neteja retiressin les plaques amb el nom de ‘plaça 1 d’octubre’. Membres dels CDR van penjar les plaques fa quinze dies a l’espai de davant del CAP del barri de Cappont, un dels escenaris de les càrregues policíaques del dia del referèndum.

Segons un testimoni dels fets i membre del CDR de Cappont, Roger Vilà, un dels treballadors l’empresa de neteja Ilnet els ha dit que tenia ordres de la paeria de netejar la paret i treure els cartells. Així i tot, no han acabat la feina i les plaques continuen als extrems de la plaça, que oficialment es diu Marquès de Leganés. El 4 de novembre, una setantena de veïns del barri van rebatejar de manera simbòlica la plaça i van demanar a la paeria que fes oficial el canvi de nom per a recordar les càrregues i els ferits que hi va haver en aquest lloc l’1-O.

L’ajuntament recorda que és el ple municipal que decideix els noms dels espais de la ciutat. ‘L’Ajuntament de Lleida és seriós i demòcrata i, quan una plaça té un nom, fins que el ple municipal acorda canviar-lo, s’ha de mantenir. La representació de la ciutadania l’exerceix el ple municipal’, han declarat fonts del consistori. Els CDR de Lleida han penjat al seu compte de Twitter un vídeo i diverses fotografies on es poden veure els operaris d’Ilnet intentant arrencar una de les plaques des de terra.

Davant les protestes dels veïns els operaris d'Ilnet han hagut de desistir i les plaques segueixen donant nom a la plaça 1-O. [2/4] pic.twitter.com/LIJEEwjmXi

— CDRs de Lleida (@CDRsLleida) November 18, 2017

Vilà ha explicat que finalment han desistit, arran de les protestes dels veïns i després d’haver trucat als responsables de l’empresa concessionària de la neteja. Justament, aquestes plaques van ser pintades fa una setmana amb els colors de la bandera espanyola i membres del CDR de Cappont les van acabar de netejar ahir. La placa que sí que ha desaparegut és la que s’havia col·locat a l’entrada del CAP en record de les persones que havien patit la violència policíaca l’1-O i que també havia estat pintada.

Vídeo: L’estelada a Letònia en l’acte oficial de commemoració de la independència

Avui, Letònia celebra el dia de la independència respecte de la Unió Soviètica. Membres del moviment de Resistència Nacional han participat en l’acte oficial de commemoració, i ho han fet amb l’estelada. Entre els qui hi eren presents en aquell moment, hi havia el primer ministre letó, Māris Kučinskis, i el cos diplomàtic estranger.

Avui a Letònia celebrem el dia de la Independència. Membres del moviment de Resistència Nacional han anat a la cerimònia oficial amb l'estelada, sorprenent al president i el primer ministre de Letònia i al cos diplomàtic estranger. pic.twitter.com/4LbxtA94eW

— Otto Ozols (@OttoOzols) November 18, 2017

Empresonament simbòlic a Vic per a recordar els presos polítics

L’humorista Peyu i el cuiner Nandu Jubany han estat els primers voluntaris que s’han tancat a l’interior d’una de les cel·les que Òmnium Cultural, l’ANC i diversos CDR d’Osona han instal·lat a la plaça Major de Vic. Aquesta acció de resistència rep el nom ‘Un poble empresonat’ i, segons els organitzadors, pretén manifestar que ‘no és normal que deu persones estiguin privades de llibertat pels seus ideals polítics’.

L’acció ha començat avui a les cinc de la tarda i s’allargarà fins al 10 de desembre. L’objectiu és que mentre duri la campanya, la presó sempre estigui ocupada, tant de dia com de nit. Per aconseguir-ho, ciutadans voluntaris faran torns d’entre dues i quatre hores. Es tracta d’una iniciativa itinerant que després es traslladarà a altres localitats com Olot, Valls o Reus. Es vol mantenir activa fins que els presidents de les entitats sobiranistes, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, el vice-president i els consellers quedin en llibertat.

I avui ha acollit els primers voluntaris. En Peyu i Nandu Jubany s’hi han tancat durant una hora per fer visible el malestar de la societat catalana envers els empresonaments ‘d’aquells que l’únic que han fet ha estat acomplir al mandat del poble’. Així ho ha explicat en Peyu, qui ha insistit que la societat no podia oblidar que hi havia una desena de persones privades de llibertat.

VÍDEO. Aquest és el moment de l’empresonament de @NanduJubany i @enpeyu. #unpobleempresonat #osona #inforac1 pic.twitter.com/WcJjum1Igt

— Marc Güell Masramon (@marcguell) 18 de novembre de 2017

‘Hi ha gent pacífica tancada per les seves idees’, ha lamentat l’humorista, que ha posat com a exemple el conseller Carles Mundó, ‘que no seria capaç de matar ni una mosca’. En aquesta mateixa línia, ha considerat que ‘mentre ells estiguin tancats la societat també continuarà empresonada’.

Per la seva banda, Nando Jubany ha exigit l’alliberament dels presos i ha advertit que era inconcebible que en la societat actual hi hagués ‘persones a la presó per defensar uns ideals’.

Els dos osonencs han estat els encarregats d’encetar un quadern que s’ha dipositat a l’interior de cada cel·la i en què es recolliran les sensacions de totes les persones que hi passin. Aquest material s’enviarà posteriorment als centres penitenciaris on Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i part del govern són tancats.

Després d’en Peyu i Nandu Jubany, hi han entrat dues voluntàries més que s’havien inscrit per internet per poder-hi participar. Helena Signes, una d’aquestes persones, ha dit que era una ‘acció simbòlica molt potent per visualitzar la situació dels presos i reivindicar la democràcia i la llibertat del poble’.

Primer relleu. @enpeyu surt de la “presó”. #unpobleempresonat #osona #inforac1 pic.twitter.com/EvkyAdMfk2

— Marc Güell Masramon (@marcguell) 18 de novembre de 2017

Demanen voluntaris per al torn de nit
Marc Sardà, portaveu d’Òmnium a Osona, ha explicat que en Peyu i Nandu Jubany van oferir-se per ser els primers a viure aquesta experiència. ‘Ens va semblar molt bona idea perquè són dos personatges representatius de la comarca’, ha explicat.

D’ençà que es va posar en marxa aquesta campanya ahir a la nit, ja s’hi ha sumat 150 voluntaris. Sardà ha recordat que la iniciativa pretén que les cel·les estiguin plenes les 24 hores del dia fins al 10 de desembre, moment en què la presó es traslladarà a Olot.

Tot i que el portaveu d’Òmnium s’ha mostrat optimista pel que fa a la participació ciutadana, ha reconegut que el torn de nit era el més complicat de cobrir. ‘Fem una crida a tots els demòcrates que estiguin d’acord amb nosaltres i creguin que no pot ser que en ple segle XXI hi hagi presos polítics a Europa perquè se sumin a aquesta acció, per ells seran unes hores, però hi ha gent que fa 33 dies que és tancada a la presó.’

Sardà ha posat èmfasi en la importància de fer evident la ‘no normalitat’ i ha afirmat que amb aquesta experiència els participants poden dedicar unes hores a reflexionar sobre tot allò que senten i allò que es perden els presos. ‘No volem que es vegi com un fet normal que hi hagi deu persones a la presó per motius polítics’, ha sentenciat.

Dues cel·les
La presó està allotjada en un contenidor i consta de dues cel·les de 6 x 2,40 metres, fetes de material reciclat. A la part superior de la construcció hi ha deu siluetes de color negre amb el nom de tots els presos.

A cada cel·la hi ha una taula, una cadira, un llit, diverses mantes, una estufa, un llum i un extintor. També hi ha una bústia per a la recollida de donatius destinats a la caixa de solidaritat i al manteniment del material d’aquesta acció. Cada pres té la seva clau i pot sortir quan vulgui i, a més, hi ha un barrot fals per a facilitar l’evacuació en cas d’emergència.

El fiscal general espanyol José Manuel Maza s’ha mort a l’Argentina

El fiscal general espanyol, José Manuel Maza, s’ha mort a 65 anys a una clínica de Buenos Aires (Argentina), on es trobava ingressat per un procés d’infecció.

El president espanyol, Mariano Rajoy, i el ministre de Justícia, Rafael Català, han expressat el seu condol.

Ha fallecido el Fiscal General del Estado, José Manuel Maza Martín. Mi reconocimiento y agradecimiento por una vida de trabajo al servicio del Estado. Mi sentido pésame a su familia, amigos y compañeros. Descanse en Paz. MR

— Mariano Rajoy Brey (@marianorajoy) November 18, 2017

Descanse en paz José Manuel Maza. Un extraordinario jurista y servidor público. La justicia y el derecho pierden a uno de sus más destacados profesionales. RC

— Rafael Catalá Polo (@RafaCatalaPolo) November 18, 2017

Maza es va sentir indisposat mentre participava en l’Assemblea de Ministeris Públics Iberoamericans a la capital argentina, i els metges van aconsellar-ne l’ingrés hospitalari, segons fonts de fiscalia.

Una de les últimes aparicions públiques de Maza va ser el passat 30 d’octubre, per informar que la fiscalia s’havia querellat contra el president Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras i la resta de consellers del govern per delictes de rebel·lió, sedició i malversació.

Maza també va presentar les querelles contra l’ex-president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, així com les querelles contra els membres de la mesa del parlament i la seva presidenta, Carme Forcadell, que han evitat la presó pagant una fiança.

José Manuel Maza, el fiscal anticorrupció, Manuel Moix, i el ministre de Justícia, Rafael Català, van ser àmpliament reprovats pel congrés espanyol el mes de maig. La moció, presentada pel grup socialista, demanava la reprovació per la seva ‘ingerència’ en procediments judicials on s’investigaven càrrecs públics del Partit Popular.

La Festa pel Joc i el Lleure en català demana l’alliberament dels presos polítics

La catorzena Festa pel Joc i el Lleure en català ha omplert novament el passeig Lluís Companys de Barcelona de jocs, concerts i tallers per reivindicar més presència de la llengua catalana sigui en el funcionament, etiquetatge o instruccions de les joguines. Una fita que va avançant lenta, però de manera segura. Si fa 14 anys només en el 3% dels jocs hi havia presència del català, aquesta xifra és actualment del 8%.

Organitzada per la Plataforma la Llengua, l’edició d’enguany de la festa ha estat marcada per l’actual context polític i social. Es va plantejar en un principi suspendre-la pel fet que els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, el vicepresident del Govern i set consellers són a la presó i el president Puigdemont i els altres quatre consellers es troben a Bèlgica. Tot i així, s’ha decidit tirar endavant no sense reivindicar la fi d’aquesta situació. L’escenari principal de la festa lluïa una gran lona amb els rostres dels deu empresonats i els organitzadors, voluntaris i parades duien un llaç de color groc.

Segons l’organització, unes nou-mil persones, xifres similars a l’any passat, han participat en aquest esdeveniment. Dividida en cinc trams al llarg del passeig de Lluís Companys, la Festa ha comptat amb una vintena d’expositors i parades amb jocs, tallers i activitats exclusivament en català, com un taller de ràdio o un en què s’aprenia el llenguatge dels signes. Una oportunitat perquè els nens i nenes provessin i es divertissin en un ambient lúdic i familiar. També hi havia una zona habilitada per jugar al popular joc de les paraules Scrabble en català. El rocòdrom, l’espai ampliat de la ludoteca i, com a novetat d’enguany, un ampli circuit per anar en patinet o patins han estat alguns dels espais habilitats. No han faltat les actuacions musicals i els espectacles dirigits al públic infantil.

Tot plegat, per reivindicar el dret a divertir-se, compartir i aprendre en català a través del joc i durant l’estona de lleure. També és una manera de denunciar que moltes empreses de joguines encara segueixen incomplint la llei i eviten l’etiquetatge en llengua catalana. Isabel Romano, responsable de la Comissió de Joguines i membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, ha explicat en declaracions a l’ACN que en aquests 14 anys, la presència del català en els jocs i joguines ha passat del 3% al 8%, xifra que considera ‘que no és suficient’. Queda molta feina per fer, sobretot de conscienciació a l’usuari. ‘Veiem que hi ha alguns fabricants que s’han adonat que cal que el català també estigui present, però veiem encara com una assignatura pendent que més famílies ho exigeixin’, ha comentat.

La Plataforma lamenta que les grans multinacionals sempre inclouen totes les llengües europees en l’etiquetatge i en les instruccions dels seus articles, ignorant, però, el català. Entre els exemples, les marques Lego i l’alemanya Playmobil, que des del 1974 diverteix milions de nens i nenes amb els seus ninots de 7,5 centímetres d’altura i amb els seus infinits accessoris i escenaris on es poden recrear les seves aventures. El cas és que el català encara no és present en aquesta popular joguina, que sí que es pot trobar en 20 altres idiomes. Per reivindicar-ho, es va crear el 2016 l’etiqueta #VolemPlaymobilEnCatalà i, a més, es va penjar una llufa de cinc metres amb un cartell on es llegia aquesta proclama.

Una edició que perillava per l’actual situació política

Aquest 2017, la llufa del Playmobil en català llueix un gran llaç de color groc per tal que Cuixart, Sánchez, Junqueras, Bassa, Borràs, Forn, Mundó, Romeva, Rull i Turull surtin de la presó i que Puigdemont i els altres consellers que estan amb ell a Brussel·les puguin tornar a Catalunya sense ser processats judicialment.

Romano ha reconegut que, amb l’actual context, s’havia plantejat suspendre la festa d’enguany. ‘Però al final vam pensar que havíem de seguir la festa endavant, tot i aquesta injustícia que estem vivint’, ha dit. ‘És una situació política que ens afecta a tots, a famílies senceres, i als fills els eduquem en els valors que nosaltres considerem que són els correctes. Creiem que el fet de poder expressar la teva opinió política no ha de ser sancionable i, ni molt menys dur-te a la presó’, ha afegit.

Per l’acte hi han passat diverses personalitats i autoritats que han conegut de primera mà les activitats i els voluntaris que les estaven fent. És el cas de la presidenta del parlament de Catalunya, Carme Forcadell, de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat, Ester Franquesa, així com representants de la Diputació de Barcelona i de l’Agència Catalana de Consum.

Cospedal s’empassa la broma en una trucada en la qual li diuen que Puigdemont és un espia rus: ‘No en teníem cap dubte’

La ministra de Defensa espanyola, María Dolores de Cospedal, s’ha empassat una trucada d’uns humoristes russos que es fan passar pel ministre de Defensa de Letònia. Li asseguren, entre altres bromes, que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és un espia rus des de fa anys i que el seu pseudònim és Cipollino. ‘No en teníem cap dubte’, respon Cospedal.

També li diuen que el 50% dels turistes russos a Catalunya treballen per al servei d’intel·ligència de Rússia i que estan preparats per a crear una situació a Barcelona semblant a la de Crimea i el Donbass, territoris d’Ucraïna en conflicte a causa de la ingerència russa.

Durant la conversa, gravada pels humoristes russos Alexéi Stoliarov i Vladímir Kuznetsov i difosa per l’agència Sputnik, també ofereixen a Cospedal la possibilitat d’enviar l’exèrcit letó a Catalunya per a ajudar l’estat espanyol. Cospedal diu que trucarà a Rajoy i insisteix a posar-se en contacte amb ells directament per a obtenir tota la informació.

Quatre de cinc, i ja en van sis: l’ambició de Marc Márquez no frena

A Cervera comença a ser una tradició cada novembre. Quan el fred és viu, el gas afluixa i el brunzit del motor amaina, la ciutat s’omple per celebrar un nou campionat mundial de Marc Márquez. Familiars, amics, veïns i seguidors del jove pilot arribats d’arreu del Principat canten, ballen, animen i escolten les paraules de Márquez. Una festa que s’ha viscut quatre vegades l’últim lustre des de l’arribada del Tro de Cervera a la màxima categoria del motor.
De menys a més, Márquez ha tornat a guanyar el mundial per mèrits propis. L’empordanès Maverick Viñales va començar la temporada amb força, però a poc a poc ha perdut pistonada. El seu principal rival ha estat l’italià Andrea Dovizioso, tot i que va arribar a l’última cursa, a València, amb escasses opcions de victòria. Malgrat tenir-ho tot a favor, Márquez va estar a punt de caure i va salvar el campionat amb el colze i el genoll en paral·lel a l’asfalt. Una maniobra que va posar dempeus el circuit i tots els afeccionats al motociclisme.
Márquez farà vint-i-cinc anys el febrer. Com tots els grans pilots de la història, la seva relació amb la moto es remunta a la infància. Els Reis van regalar-li’n una quan tenia només tres anys, però no tenia prou equilibri i van posar-li dues rodes laterals. Amb aquella moto va completar la primera cursa d’enduro el 1998, a només cinc anys. A dotze, el 2005, va guanyar una cursa a Albacete superant pilots més grans que ell. L’any 2006, ja fou campió de Catalunya.

Fotografia: Repsol Media Service

El seu debut al campionat de món va ser el 2008, a quinze anys. El 2010 va alçar el primer títol, a la categoria de 125, i el 2012 fou campió de Moto 2, just abans de fer el salt a la categoria reina. Des del 2013, el Tro de Cervera ha disputat cinc mundials i s’ha emportat quatre títols.

L’empenta de l’arribada a Moto GP, el 2013, li va permetre de guanyar els dos primers campionats del món de la màxima categoria de manera consecutiva. Amb la presència d’un altre pilot llegendari com Valentino Rossi, el seu ídol d’infància, juntament amb altres grans motociclistes del circuit com Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa o Andrea Dovizioso. El Tro de Cervera només va cedir el mundial del 2015, que va caure en mans de Lorenzo, però ha alçat novament el títol aquestes dues últimes temporades.

El moment més complicat i el polèmic trasllat a Andorra
Márquez anava llançat, el 2011, cercant el segon títol a Moto 2. Ho tenia tot de cara, amb set victòries en les primeres catorze curses, i superava el seu rival, l’alemany Stefan Bradl, per un punt de diferència. Només restaven tres grans premis, però va ser sancionat per una qüestió de reglament a Austràlia i va caure durant un entrenament a Malàisia, la qual cosa li va causar dolor a les cervicals i el va impossibilitar de participar-hi. També va haver de renunciar a l’última cursa a València per problemes de visió com a conseqüència de l’accident a Malàisia, que gairebé el va fer abandonar el motociclisme, però va ser operat amb èxit.

Fotografia: Repsol Media Service

L’episodi probablement més polèmic de la seva trajectòria va ser el 2014, quan es va anunciar que traslladava la residència a Andorra. Márquez va rebre crítiques, atès que diversos mitjans de comunicació i afeccionats del motociclisme van acusar-lo d’anar-se’n a Andorra per tributar menys impostos. Ell va negar-ho en una conferència de premsa en la qual no va poder evitar les llàgrimes, va explicar que es traslladava a Andorra perquè hi havia passat molts hiverns i perquè era un entorn favorable per a l’entrenament i va assegurar que continuaria pagant els impostos a l’estat espanyol.

A només vint-i-quatre anys i amb diverses marques de velocitat, poles i victòries batudes, Márquez aspira a convertir-se en el pilot de la història amb més títols mundials. Enguany ha igualat Geoff Duke i Jim Redman (6), i per davant té John Surtees i Phil Read (7), Carlo Ubbiali, Mike Hailwood i Valentino Rossi (9), Ángel Nieto (13) i el més guanyador de la història, l’italià Giacomo Agostini (15). El Tro de Cervera en suma sis i la marca d’Agostini sembla difícil de superar. Però de ben segur que, amb l’ambició que el caracteritza i la seva competitivitat, no hi renunciarà.

La reacció de l’estat espanyol enroca els partidaris de la unitat d’Espanya i n’allunya encara més indecisos i independentistes

Els esdeveniments d’aquests últims mesos, i la reacció d’un estat que ha estat capaç de vulnerar la seva pròpia legalitat per reprimir l’independentisme i que ha renunciat a fer política, han comportat un canvi profund en la societat. La politització ha arribat a institucions que haurien de ser neutrals, i mentre que els qui s’oposen a la independència hi han fet encara més confiança, hi ha una majoria a la societat catalana, d’independentistes i indecisos, que com més va més allunyada se sent de l’estat espanyol.

Una de les coses que ha sacsejat més la població ha estat el cas de l’1 d’octubre, del qual  els independentistes i els indecisos valoren molt millor l’actuació de la Generalitat i els Mossos que no pas la del govern i la policia espanyola. En canvi, els contraris a la independència consideren que el govern català va actuar pitjor.

Valoració de l’actuació de l’1-O de les diferents institucions. Dades del CEO.

La majoria dels ciutadans ja tenien decidit si participarien no en el referèndum, però l’actuació estatal de les setmanes anteriors va mobilitzar, a més, una part dels indecisos. Prop de la meitat dels indecisos que van anar a votar al referèndum van decidir de fer-ho durant les setmanes anteriors, i un terç dels qui van votar ho van decidir aquell mateix dia (uns 60.000 votants).

La situació també ha augmentat el percentatge d’independentistes (un 7,6% més), i ara és el més alt d’ençà que es fa aquesta pregunta (48,7%). Els indecisos, que, tot i que són una part minoritària de la població representen prop de 361.000 ciutadans (una xifra similar al nombre de votants del PP (348.000), la CUP (336.000) o CSQEP (366.000)),a més, s’han acostat al trencament amb les institucions de l’estat espanyol.

Desconnexió amb les institucions
El rebuig a l’aplicació del 155 ha obtingut un consens molt més gran que el de qualsevol altre projecte. Entre un 56% i el 66% dels catalans s’hi oposa. Aquest sentiment és gairebé unànime entre els votants del PDeCAT, ERC i la CUP, però cal afegir-hi tres quartes parts dels seguidors dels comuns i una quarta part dels votants socialistes.

Confiança en diverses institucions. Dades del CEO de juny i octubre.

La valoració dels qui s’oposen a la independència ha evolucionat de manera inversa que la dels independentistes i bona part dels indecisos. Els partidaris de l’estat independent fan una valoració de les institucions catalanes més bona; l’opinió dels indecisos més o menys es manté, i la valoració dels unionistes ara és més negativa.

Després de l’atemptat i dels fets de l’1-O, també s’ha polaritzat la figura dels Mossos, que continuen sent la segona institució més ben valorada, després de les universitats, i encara és aprovada per una majoria d’indecisos (5,47%).

En la majoria d’institucions estatals ha augmentat la confiança entre els partidaris de la unitat d’Espanya, mentre que els indecisos i els independentistes han perdut la confiança fins i tot en institucions que no són polítiques però han tingut un ús polític, com ara els tribunals de justícia, el Tribunal Constitucional, la monarquia o la policia espanyola.

És un problema greu per a la societat que la confiança en el sistema judicial o les forces de seguretat depengui del posicionament sobre la independència. Els unionistes s’enroquen cada cop més en l’status quo, mentre que els independentistes i indecisos desconnecten de l’estat de què formen part i que cada vegada senten menys seu.

Un canvi també electoral?
La situació també ha causat canvis en el comportament electoral. Ara podria haver-hi nous indecisos, tenint en compte que hi ha hagut un viratge d’una part d’aquests cap a l’independentisme. Allò que és segur és que el perfil actual dels indecisos és molt diferent que fa cinc mesos.

 

Valoració dels diferents polítics. Dades del CEO de juny i octubre.

Un canvi important respecte al baròmetre anterior és que la valoració dels líders independentistes i comuns, tant per part d’indecisos com de partidaris del sí, ara és més bona. En canvi, els indecisos ara fan una valoració més dolenta de Xavier García Albiol i Inés Arrimadas.

Però l’allunyament d’aquesta part de la població dels polítics i les institucions de l’estat espanyol no ha significat un acostament a les formacions independentistes. Un 38% dels indecisos assegura que va votar sí en el referèndum, però només un 11% d’aquests votaria la CUP o Junts pel Sí. En canvi, molts d’ells sí que votarien els comuns (31%). De totes maneres, la majoria encara no saben què votaran o simplement estan desmotivats amb la política.

La desconnexió i esgotament amb l’estat espanyol s’ha incrementat respecte al baròmetre anterior. El pas a l’independentisme dels indecisos sembla anar condicionat a un projecte alternatiu més atractiu que l’actual, en què pagui la pena d’assumir els costs, però també a un projecte viable, amb un full de ruta creïble, que permeti de donar a l’independentisme una majoria indiscutible i irreversible dins la societat catalana.

L’Institut Nova Història organitza a Arenys de Munt el 17è simposi sobre la història censurada de Catalunya

L’Institut Nova Història fa avui a Arenys de Munt el 17è simposi sobre la història censurada de Catalunya. Trenta-set ponents de l’àmbit de la historiografia, la química, la filologia i l’enginyeria, entre més, exposaran casos en els quals diuen que s’ha volgut ocultar la catalanitat de personalitats i fets al llarg de la història.

‘Aquesta és la història que ens ha arribat. La història que, a ulls clucs, sense revisionisme crític, profund i rigorós, hem acabat acceptant des de totes les instàncies oficials. Com si explicar la nostra història fos explicar innocentment i infantil la història construïda durant tants segles per la Inquisició i la censura d’Estat. Com si tornar a llegir fos un acte vil de traïdoria intel·lectual i, sovint, política. I no ho podem acceptar’, escriu Jordi Bilbeny, fundador de l’Institut Nova Història.

‘S’han manipulat centenars de noms d’autors desconeguts de la literatura catalana’, explica Bilbeny a VilaWeb. ‘Sí que es pot dir, gairebé amb tota contundència, que una gran part de la literatura castellana del segle d’or són traduccions catalans maldestres’, diu.

En aquest sentit, Pep Comajuncosa –que intervé a les vuit del vespre– explica que Cervantes no sabia escriure en castellà. ‘El màxim escriptor de les lletres hispàniques no sabia fer el subjuntiu en castellà, fet que ha estat denunciat per altres eminències, però ells no hi troben el desllorigador’, diu Bilbeny, que apunta que el motiu és que el traductor no el sabia fer.

‘La realitat és que cada vegada hi ha més gent conscient que una part impressionant del nostre passat ha estat tergiversat i esborrat. N’han quedat molts rastres i els ponents simplement els recullen’, explica el fundador de l’Institut Nova Història.

Cada ponència de les que es fan al simposi dura tan sols deu minuts, però Bilbeny confia que d’aquestes primeres recerques es puguin fer estudis profunds. ‘El problema és que d’aquest petit tastet de les evidències que han vist a fer-ne un estudi hi ha un abisme. A mesura que es vagin integrant en biografies i recerques particularitzades en cadascun d’aquests personatges, ho anirem veient’, diu.

El simposi es va inaugurar ahir amb les intervencions d’Albert Codinas, president de l’INH; Joan Rabasseda, batlle d’Arenys de Munt; Jordi Bilbeny, escriptor i investigador; Kyrstyna Schreiber, escriptora; Ernesti Álvarez Blanco, musicòleg i historiador; i Joan-Pere Le Bihan, ex-director general de l’escola la Bressola.

Vicent Cucarella: ‘Els valencians comencem a posar fi a l’antic i llarg silenci’

L’economista i investigador Vicent Cucarella és un estudiós del finançament i els comptes valencians. El 2015, amb el llibre ‘El finançament valencià‘, va acostar al gran públic les principals característiques d’un sistema que ha estat perjudicant els valencians. Dos anys més tard, el problema del finançament ha unit partits, sindicats i empresaris que volen reclamar una millora. Avui, dia 18 d’octubre, la societat valenciana ho tornarà a veure. Aprofitant el context, parlem amb Cucarella per analitzar breument l’origen del problema, les solucions possibles i la manera com aquesta conscienciació ha arrelat en la societat.

El 2015 vàreu escriure un llibre divulgatiu que explicava els problemes del finançament del País Valencià i el dèficit fiscal. Creieu que ja ha esdevingut un problema que preocupa a la societat?
—Hui dia les comunitats autònomes presten els serveis essencials de l’estat del benestar: la sanitat, l’educació i la protecció social. Si tenim en compte la importància d’aquests serveis, aleshores podem pensar que la societat no valora suficientment el problema que genera l’infrafinançament. Ara bé, cal reconèixer que recentment hi ha hagut un avenç notable en la tasca de conscienciació sobre aquest tema. Fa cinc anys sols es criticava el balafiament de diners públics, mentre que ara molts valencians ja saben que la discriminació en el finançament autonòmic causa una pèrdua de diners molt més gran.

Un infrafinançament que genera dèficit fiscal.
—Exacte, si a aquest infrafinançament hi afegim que també rebem menys inversions públiques, aleshores ens trobem que tenim dèficit fiscal, és a dir, que donem a l’estat més diners que no en rebem. I açò cal remarcar-ho, perquè el dèficit fiscal és una característica lògica de les comunitats autònomes riques, però és una anomalia que això passe permanentment al País Valencià, que té una renda per habitant inferior a la mitjana (més de l’11%). De fet, el País Valencià és l’única comunitat que té dèficit fiscal tot i ser pobra.

Teniu la impressió que ja es pot parlar del ‘valencià emprenyat’?
—Possiblement no tan ‘emprenyat’ com caldria, però almenys hem començat a obrir els ulls davant una injustícia que fa massa temps que dura. Podríem dir que els valencians comencem a posar fi a l’antic i llarg silenci.

Si la gent s’ha conscienciat i el govern, els sindicats i els empresaris fan un front comú per a demanar un millor finançament, què manca per fer, ara? 
—Hem de veure el got mig ple, ja que ja hem avançat molt en la tasca de conscienciació sobre el problema. L’informe que elaboràrem per a les Corts Valencianes en 2013 i les anàlisis posteriors fan un diagnòstic exhaustiu del problema valencià i proposen una manera de resoldre’l. Tant el diagnòstic com les propostes s’han acceptat de manera unànime per part de tota la societat valenciana i tots els partits polítics amb representació parlamentària. Els experts de més territoris també reconeixen les nostres reivindicacions i simpatitzen amb les nostres propostes. Una prova d’açò és que l’informe recent dels experts en finançament reunits pel ministeri incorpora molts aspectes de la proposta valenciana. I ací cal reconèixer el bon treball que ha fet el representant valencià, Francisco Pérez, director de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE).

Llavors, què manca per fer?
—En l’àmbit intern cal que continuem mostrant que els valencians hem dit prou per a avalar el bon treball dels nostres experts en la negociació que segueix. I en l’àmbit extern, cal avançar en un aspecte sobre qual encara no hem convençut tothom. Em referisc a la injustícia que significaria carregar a la Generalitat Valenciana (i, per tant, a tots els valencians) la devolució d’un deute enorme, que minaria el nostre futur. Vull deixar clar que no demano una condonació del deute, sinó una compensació per l’infrafinançament acumulat durant els darrers anys que s’ha convertit en deute per la necessitat de prestar uns serveis bàsics que han de ser iguals en tots els territoris. La paradoxa és que els valencians tenim el deute més gran en relació amb el PIB, malgrat que gastem, històricament, per davall la mitjana. Per tant, el nostre problema és que tenim menys ingressos.

El manifest de la concentració d’avui exigeix d’establir mecanismes per a compensar aquest infrafinançament acumulat que citeu. De quant parlem? 
—La comparació entre les comunitats autònomes és senzilla de fer a partir del 2002, que és quan s’acaben de transferir les competències educatives i sanitàries –que els valencians ja teníem d’encà de la primera meitat dels anys vuitanta–. Llavors podem comparar els ingressos rebuts pels valencians amb la mitjana de comunitats autònomes de règim comú, tant en termes relatius a la població com a la població ajustada –una variable creada pel sistema de finançament per a valorar les diferents necessitats relatives associades a diferents estructures d’edat–. La suma d’aquest infrafinançament des del 2002 fins al 2016 s’estima, aproximadament, en dinou mil milions, si ens comparem amb la mitjana en termes per habitant, i en disset mil milions si ho calculem en relació amb la mitjana per població ajustada. A més, caldria afegir-hi una estimació de l’infrafinançament que hi va haver abans del 2002, però aquesta xifra és més difícil de calcular perquè la comparació no és tan evident.

I és realista, poder recuperar aquests diners?
— Em preguntes si és realista poder recuperar eixos diners. I jo et preguntaria si és just obligar els valencians a tornar un deute causat per la discriminació del sistema de finançament. Tenim arguments per a demanar-ho. Tingues en compte que si no aconseguim cap tipus de compensació, el pes del deute continuarà perjudicant els valencians encara que el nou model de finançament millore el repartiment.

Hi ha cap comunitat autònoma que doni suport al canvi que proposa el País Valencià?
—Com he comentat abans, el document elaborat pels representants del ministeri i de totes les comunitats incorpora plantejaments molt semblants als que defensem ací. De fet, una de les principals novetats d’eixe document és que també té en compte la crítica a la falta d’equitat vertical.

Què és?
—És a dir, la distribució actual dels ingressos entre l’Administració Central i les comunitats autònomes no reflecteix la importància quantitativa i qualitativa de les competències que tenen assumides les comunitats. Aquest detall és clau per a solucionar el model de finançament i és una proposta en què insistim fa anys. Una distribució més justa entre nivells de l’Administració significarà més diners per al conjunt de les comunitats autònomes. I així serà més fàcil repartir equitativament entre les comunitats sense la imposició d’haver de respectar l’status quo causat pels models anteriors.

Em dieu que el País Valencià és l’única comunitat que té dèficit fiscal malgrat ser pobra. Com s’ha arribat fins aquí?
—El problema ve de lluny. Quan en els anys vuitanta es va començar l’estat de les autonomies, les transferències de competències s’acompanyaren d’un finançament conegut com a ‘cost efectiu’. Això significa que les comunitats començaren a prestar els serveis públics en els seus territoris i a canvi reberen una estimació d’allò que havia costat eixe servei prèviament. Aquest sistema al començament va semblar just, però prompte s’adonaren que l’estat centralista previ no s’havia desenvolupat de la mateixa manera en tots els territoris. El País Valencià era un dels territoris on hi havia menys presència pública i, per tant, va rebre un finançament més petit. I, a sobre, fórem una de les comunitats que reberen prompte les competències; d’aquesta manera, tota la modernització dels serveis públics valencians efectuada durant els darrers trenta anys es va fer amb diners de la Generalitat, tot i que el finançament que s’havia rebut era baix. Aquesta discriminació ja fa temps que es coneix, però tots els intents de solucionar-la han xocat amb el mur imposat pel manteniment de l’status quo.
Però el dèficit fiscal no sols és causa del finançament autonòmic baix, sinó que també hi contribueixen les inversions públiques baixes en territori valencià, la manca d’ajudes per al desenvolupament, etc.

El problema de base del finançament valencià, és un problema del model de finançament o del model d’estat?
—Les dues coses. Per una banda, hi ha un problema generalitzat de manca de suficiència de les comunitats autònomes, agreujat durant la crisi per una acció de l’estat espanyol amb què l’administració central ha ofegat més les comunitats. Però, a més, als valencians, la distribució dels recursos entre les comunitats no ens ha tractat mai bé.

I com es pot fer?
—Com que el problema té dues causes, és necessari que el nou model proposi una solució per a ambdues. Per tant, no sols s’ha de parlar de la manera com es reparteixen els diners entre les comunitats, sinó també de la manera com es reparteixen entre l’Administració central i el conjunt de comunitats. I en aquest aspecte és clau decidir la importància de cadascuna de les funcions de la despesa pública per tal de repartir adequadament els ingressos i de decidir quines són les despeses que caldrà protegir en cas que els ingressos siguin baixos. Cal recordar que durant la crisi s’ha ficat mà a un fons de reserva creat expressament per protegir les pensions. Doncs podríem plantejar un sistema semblant per a les despeses d’educació, sanitat i protecció social, que són l’essència de l’estat del benestar i no són menys importants que les pensions.

Pàgines