Ara fa dos anys, Albert Beltran i Carlos Fontclara, van ser conscients que estaven enganxats al telèfon mòbil. De manera que van intentar de desenganxar-se del mòbil eliminant aplicacions addictives, però es van adonar que no era una fórmula efectiva perquè les tornaven a instal·lar. Van optar per solucions més radicals, com ara límits en el temps d’ús, però es podien esquivar fàcilment, i, finalment, van decidir de comprar un mòbil antic, que oferia opcions molt limitades. “Vam durar dos dies”, diu Beltran.

Amb aquest sistema trobaven a faltar les aplicacions que facilitaven el dia a dia, fos per a accedir a gestions bancàries, mapes per a arribar a llocs o per a poder demanar hora en alguns serveis. Al final, en el món actual, es converteixen en necessàries. Arran d’aquesta experiència, i a tan sols vint-i-tres anys, van dissenyar un dispositiu que ofereix funcionalitat per a poder fer gestions del dia a dia, però bloca el contingut que es considera addictiu. “El que volíem era no sacrificar res del dia a dia, però sí desenganxar-nos del component addictiu, de les aplicacions que no aporten valor”, assegura Beltran.

Així va néixer Balance Phone, un mòbil que elimina contingut addictiu i promet recuperar tres hores el dia. Aquest dispositiu té un sistema que bloca l’accés a xarxes socials, jocs, apostes, pornografia i plataformes de vídeos en línia. Té una interfície simple i avorrida, en el bon sentit de la paraula, perquè l’usuari accedeixi solament al contingut que cerca, sense distraccions.

Originalment, la proposta era dirigida a tots els usuaris de telèfons mòbils, però, una vegada en funcionament, van veure que tenia una bona acollida especial entre els pares, preocupats per l’accés dels seus fills a contingut addictiu. Ara per ara, la majoria d’usuaris de Balance Phone són infants entre nou anys i setze. En ple debat sobre quin ha de ser l’abordatge dels telèfons mòbils en infants i adolescents, la proposta proposa un punt intermedi entre els dispositius antics, que pràcticament tan sols serveixen per a fer trucades, i els telèfons intel·ligents, en què sovint hi ha continguts considerats addictius.

Recuperar tres hores el dia

Al començament, van desenvolupar una aplicació que permetia que un telèfon Android es convertís en un Balance Phone. Llançada el mes de març passat, l’aplicació va tenir quinze mil descàrregues, però van veure que solament funcionava en usuaris amb molta força de voluntat per a desconnectar-se del contingut addictiu perquè era fàcil de suprimir i tornar a tenir un telèfon intel·ligent convencional.

“Vam veure que el que havíem de fer perquè fos eficaç era ficar-nos al sistema i fer que la decisió fos irreversible”, explica Beltran. I així fa poc han deixat l’aplicació enrere i, de bracet de Samsung, han optat per oferir els mòbils amb el sistema incorporat i fer irreversible la decisió de desconnectar-se del contingut addictiu. El temps mitjà d’ús del Balance Phone és d’una hora i disset minuts diaris, per tant, la iniciativa promet a l’usuari de recuperar tres hores el dia. Segons dades d’UNICEF, el 31,6% dels adolescents passa més de cinc hores diàries connectat a internet i la xifra augmenta al 49,6% el cap de setmana.

Ara, Beltran avisa que, per a canviar la relació amb el mòbil, ho ha de voler l’usuari mateix. “Sempre diem que no és un producte per a les masses, sinó per a la gent que té un problema d’addicció, n’és conscient, i vol canviar-ho”, diu.

“Si un nen no necessita un mòbil, no se n’hi ha de comprar un”

En ple debat sobre l’ús dels mòbils per part d’infants i adolescents, Beltran considera que no se’ls n’ha de proporcionar cap si no ho necessiten. “Sempre diem que si un nen no necessita un mòbil, no se n’hi ha de comprar un”, diu. Però remarca que hi ha casos en què, per exemple, un infant o adolescent ha de tornar sol de l’escola o vol formar part d’un grup de classe i, aleshores, n’ha de poder tenir un de respectuós.

En aquesta línia, l’expert en addiccions de Blanquerna (Universitat Ramon Llull) Jan Ivern explica que cal trobar un equilibri en l’ús de mòbils perquè considera important que els infants i adolescents no siguin exclosos del grup. “Hi ha pares que es volen resistir a aquesta inèrcia, però alhora es troben que els fills se senten exclosos perquè no participen en certes dinàmiques socials”, indica, i subratlla que el cervell dels infants no està preparat per a processar contingut addictiu. “Donar-los un mòbil és no tenir una supervisió continuada”, diu.

Per Ivern, la prohibició del mòbil a les escoles és una bona mesura perquè obliga els infants i adolescents a tenir una socialització real i a desenvolupar habilitats socials. “Evidentment, un cop arriben a casa, tenen accés al mòbil, però és una realitat que ja teníem abans. No hi perdem res, al contrari, hi guanyem bastant”, diu. A més, explica que, en un context grupal, si algú mira el mòbil es produeix un efecte dominó i la resta de gent també l’agafa.

Una altra opció per a reduir l’addicció a un contingut determinat és la regulació, però Ivern considera que és bastant utòpic. “Fa molt de temps que és sobre la taula, però a la pràctica es tradueix en poques regulacions efectives”, afirma, i subratlla que, al final, la regulació és en mans de les empreses: “L’addicció es promou perquè es tradueix en monetització i per això no els interessa reduir-la.”

Contra els maldecaps que alerta que pot causar en els adolescents deixar-los sense mòbils, especialment en l’àmbit social, perquè es poden sentir exclosos del grup, opta per dispositius menys addictius com a alternativa.

Reticència entre els adults

Si bé la majoria dels usuaris de Balance Phone són infants i adolescents que tenen aquest dispositiu per voluntat dels pares, el projecte no era enfocat a ells quan els seus fundadors el van idear. El van llançar amb la intenció d’arribar a adults que volien desconnectar i minimalistes digitals. Tanmateix, la iniciativa va tenir una acollida especial entre els pares que cercaven un primer telèfon mòbil per als fills que els allunyés del contingut perjudicial i perillós, segons que explica Beltran.

Entre els adults, la iniciativa no ha acabat de consolidar-se, però Beltran diu que aquest darrer any ha estat un punt d’inflexió en la consciència de la societat sobre el consum de tecnologia: “Hi ha hagut un canvi brutal. De la mateixa manera que ara veiem molt malament que un nen de dotze anys fumi, crec que d’aquí a deu anys veurem igual de malament que un infant de dotze anys sigui a TikTok.”

Un home ha mort mentre escalava la via Fills del Vent, a la paret de Canalda, a Odèn (Solsonès). Segons el seu acompanyant, que ha avisat els serveis d’emergències, la víctima ha caigut entre 15 metres i 20 i ha acabat penjat de les cordes per sota d’un desplom, a uns 150 metres del terra.

Els Bombers de la Generalitat han rebut l’avís de l’accident a les 14.37. Han mobilitzat dos helicòpters i un equip conjunt amb el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que ha confirmat la mort de l’escalador. Malgrat les dificultats pel vent, el Grup d’Actuacions Especials (GRAE) ha pogut accedir al lloc de l’accident fent ràpel. Han rescatat el cos de la víctima i l’han traslladat fins a una zona segura, on el metge del SEM ha determinat que tenia lesions incompatibles amb la vida.

Els bombers també han rescatat l’acompanyant del difunt, que havia acabat encallat a la via. Per arribar-hi, han muntat una instal·lació de cordes i han baixat fins a ell. Tot i que físicament estava il·lès, l’han evacuat amb grua amb l’helicòpter.

En l’operació s’han activat dos vehicles lleugers de suport dels bombers, una dotació terrestre, un helicòpter del SEM i tres indicatius de la Unitat d’Intervenció de Muntanya dels Mossos d’Esquadra, que s’encarreguen de l’atestat i de la investigació del sinistre.

El Centre de Coordinació d’Emergències del País Valencià i el Servei Meteorològic de Catalunya han activat avisos pel fort vent, que al Maestrat han superat els 120 quilòmetres per hora en uns quants municipis, amb un pic màxim de més de 142 quilòmetres per hora.

Al nord de Catalunya, el Servei Meteorològic ha emès un avís de perill alt (nivell 3/6) per ratxes que superen els 25 metres per segon, especialment al Pirineu i l’Empordà. El vent, de component nord-oest, és especialment intens a les cotes altes del Pirineu, on pot causar el fenomen del torb, amb risc afegit per la combinació de neu i vent a l’alta muntanya del Pirineu occidental. També s’han registrat ratxes destacades en uns quants punts del país: 126 quilòmetres per hora a Portbou (Alt Empordà), 100,8 al Mas de Barberans (Montsià), 95,8 a Amposta (Montsià), 94,3 al Perelló (Baix Ebre), i 81,7 a Font-rubí (Alt Penedès) i Miami Platja (Baix Camp). Més valors notables inclouen els 76,7 quilòmetres per hora al Montsec d’Ares (Pallars Jussà) i els 76,3 a Solsona (Solsonès).

Al Maestrat, la situació és encara més extrema. Segons dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET), s’han registrat ratxes de 142 quilòmetres per hora a Xert (Baix Maestrat), 132 a la Serratella (Alt Maestrat) i 121 a Vilar de Canes (Alt Maestrat). Les autoritats han establert l’alerta taronja a les comarques del nord del País Valencià.

El temporal ja ha causat incidents. A Castelló, la caiguda d’un pi ha obligat a la intervenció dels bombers. Més pobles han registrat valors considerables, com ara la Pobla de Benifassà-Fredes (Baix Maestrat), amb 90 quilòmetres per hora; Atzeneta del Maestrat (Alt Maestrat), amb 80, i Morella (Ports), amb 69.

Les previsions indiquen que el vent es mantindrà intens durant el dia, amb especial força durant les hores centrals i la tarda. Les autoritats recomanen d’extremar les precaucions, especialment a les zones muntanyoses i durant els desplaçaments per carretera.

Els carrers de Bilbao s’han omplert per una gran manifestació que ha demanat la fi de les mesures excepcionals als presos bascs. Segons dades dels organitzadors, Sare Herritarra, actualment hi ha cent quaranta-dos condemnats en relació amb ETA. Molts dels quals, diuen, ja haurien d’haver sortit en llibertat si els haguessin tractat com a la resta de presos, amb l’aplicació de la legislació ordinària i la progressió de grau. Per això, la protesta d’avui ha exigit la fi definitiva de les mesures excepcionals, segons que informa Berria.

La marxa ha recorregut el centre de la ciutat i ha estat encapçalada per figures com ara Ane Muguruza, víctima de la violència d’estat; Martxelo Otamendi, ex-director de Berria i també represaliat; Garazi Hach Embarek, activista pels drets humans; Arantza Aldezabal, professora de la Universitat del País Basc; Amaia Izko, advocada; Eva Ferreira, presidenta de l’associació Harrera; Patxi Bisquert, actor; José Luis Elkoro, ex-batlle de Bergara, i Rafa Larreina, ex-diputat d’Eusko Alkartasuna. També hi han estat presents els portaveus de Sare Herritarra, Bego Atxa i Joseba Azkarraga. S’esperava la presència de Rosa Rodero, víctima d’ETA, però ha excusat l’absència per motius de salut. Els organitzadors han calculat que s’hi han congregat uns seixanta mil manifestants.

Uns quants partits i entitats socials han participat activament en la manifestació. Hi havia representants d’EH Bildu i EH Bai, com ara Arnaldo Otegi, Pello Otxandiano, Laura Aznal i Nerea Peponnet, i Arkaitz Rodriguez (Sortu) i Eba Blanco (EA). Hi havia polítics catalans, com ara el president Quim Torra, l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs, i més dirigents d’ERC, la CUP i Més per Mallorca. També s’hi han desplaçat representants de l’ANC, Òmnium Cultural i la Coordinadora d’Advocats de Catalunya.

El portaveu de Sare, Joseba Azkarraga, ha demanat a l’administració penitenciària basca que no endarrerís més l’aplicació dels tercers graus i permetés que les penes es complissin fora de la presó. Ha reivindicat que ja havien complert prou condemna i que calia cercar solucions –“que no són contradictòries amb el suport necessari a totes les víctimes de les violències que s’han produït en aquest país”. Per això, ha demanat directament a l’Audiència espanyola que apliqués la modificació general sobre el còmput de condemnes, que es va aprovar fa dos mesos: “El que no pot fer és continuar endarrerint l’aplicació d’aquesta normativa aprovada al parlament, perquè el respecte a les lleis també els afecta, sobretot als jutges, i no poden trigar més.”

Una jornada reivindicativa i festiva

Durant el matí, les reivindicacions a favor dels drets dels presos bascs han omplert els carrers del barri antic de Bilbao. Trikitilaris, figures gegants, capgrossos i músics han animat els carrers malgrat la pluja esporàdica. Segons els organitzadors, l’objectiu és combinar reivindicació i festa per reforçar el missatge d’una convivència en pau i dignitat.

Els devastadors incendis de Los Angeles han cremat nombroses cases i negocis, obligant gairebé dues-centes mil persones a marxar de casa. Segons l’oficina del governador de Califòrnia, més de 7.500 bombers i personal d’emergència treballen en les tasques de contenció dels focs i en l’assistència a les comunitats afectades. Ara com ara, s’han trobat onze morts i es calcula que s’han cremat més de 14.000 hectàrees.

Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques

L’Associació de Propietaris d’Habitatges contra la Inseguretat Jurídica (Aprovij), creada la tardor passada, s’ha concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir la derogació del decret 11/2020. Aquesta norma, aprovada pel govern espanyol durant la pandèmia per a suspendre els desnonaments en casos de famílies vulnerables, ha estat prorrogada unes quantes vegades. Els manifestants reclamen “seguretat jurídica” i posar fi al que qualifiquen d’“inqui-ocupacions”. Entre els assistents, una cinquantena, es podien llegir pancartes com ara: “El propietari no és l’escut social” i “El problema del lloguer no és el propietari, és el decret 11/2020”.

Kathy Diaz, presidenta d’Aprovij, ha criticat que el decret s’hagi prorrogat onze vegades amb arguments que, des del seu punt de vista, són insuficients. “Qualsevol excusa serveix al govern per prorrogar-lo”, ha dit. Segons Diaz, els criteris per determinar la vulnerabilitat són massa amplis: “Qualsevol que guanyi menys de 1.800 euros, tingui un menor a càrrec o sigui major de 60 anys és considerat vulnerable”.

Diaz considera que el decret per a ajudar les persones amb més dificultats posa els propietaris en una situació de desprotecció. Segons ella, el govern espanyol els trasllada una responsabilitat que hauria d’assumir l’administració pública. “Ens utilitzen com a escut social”, ha dit.

A més, assegura que el decret afecta negativament el mercat de lloguer i desmotiva els propietaris, perquè diu que hi ha llogaters que aprofiten el decret per deixar de pagar: “Hi ha qui paga dos mesos, aconsegueix el document de vulnerabilitat i no torna a pagar més.” Díaz s’ha posat com a exemple i ha dit que, d’ençà de més de quatre anys, no pot recuperar la propietat amb la qual cobrava rendes. També ha criticat la lentitud de la justícia: “Trigues fins a dos anys per obtenir una sentència favorable, però no pots fer fora el llogater mentre el decret sigui vigent”.

Molts dels manifestants s’han identificat com a petits propietaris afectats pel decret. “Estem cansats que no ens escoltin ni donin veu als propietaris”, ha dit a l’ACN una d’elles, que s’ha identificat com a Paqui. Ha aclarit que no estan en contra dels llogaters responsables, però sí d’aquells que, segons ella, “se les saben totes”.

Els bombers de Califòrnia i l’Ajuntament de Los Angeles han emès noves alertes de desallotjament als districtes de Brentwood i Encino, on viuen uns cent mil habitants, a causa de l’amenaça de l’incendi devastador de Palisades. L’ajuntament ha avisat especialment els residents del nord d’Encino, fins al Ventura Boulevard, perquè estiguin preparats per a anar-se’n de casa. Alhora, el Centre Getty de Brentwood, que custodia una de les col·leccions d’art més importants de Los Angeles, és completament tancat, amb solament personal d’emergència a les instal·lacions, segons que ha informat la portaveu Ali Sivak al Los Angeles Times.

Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques

L’incendi de Palisades ja ha cremat més de 8.700 hectàrees i solament és contingut d’un 11%. Fins ara, s’han registrat onze víctimes mortals i més de 12.000 estructures han estat arrasades per les flames. Les autoritats alerten que el foc s’estén cap a la vall de San Fernando i podria travessar l’autopista 405 en direcció al barri residencial de Bel Air. El vent fort, segons que expliquen fonts del servei d’extinció al Times, causa “tornados de foc” que dificulten enormement les tasques d’extinció.

En aquest context de catàstrofe, el secretari de Salut i Serveis Humans dels Estats Units, Xavier Becerra, ha declarat l’emergència de salut pública per reforçar els serveis sanitaris, especialment per a atendre problemes respiratoris derivats de la gran cortina de fum que cobreix la regió.

Els cinc gràfics que expliquen per què els incendis de Los Angeles són tan enormes

A més del foc de Palisades, els bombers també tenen dificultats per a controlar l’incendi d’Eaton, declarat fa quatre dies al nord de Los Angeles. Aquest foc ha cremat 5.600 hectàrees i solament és contingut d’un 15%.

El nivell de tensió política a Alemanya creix amb la mirada posada a les eleccions del 23 de febrer, convocades arran de la descomposició del govern de socialdemòcrates, liberals i ecologistes. Avui el Partit Socialdemòcrata (SPD) ha ratificat l’actual canceller, Olaf Scholz, com a candidat a les eleccions i l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) –que els sondatges situen en segona posició, per sobre dels socialdemòcrates– ha designat de candidata la seva dirigent, Alice Weidel, enmig de fortes protestes. “Si el 23 de febrer prenem un rumb equivocat, ens despertarem en un país diferent”, ha dit Scholz, en referència a Weidel, que aquesta setmana va ser apadrinada pel magnat Elon Musk.

Milers de manifestants han aconseguit d’endarrerir de més de dues hores el començament del congrés de l’AfD a Riesa (Saxònia). Organitzats per l’aliança Widersetzten (“Oposar-se”), han blocat la majoria d’accessos al recinte i han tallat la carretera B169 fins que la policia ha dispersat la manifestació amb canons d’aigua i gas pebre. Arran d’això, hi ha hagut enfrontaments entre manifestants i policia.

Heavy police violence at protests against #AfD in Riesa.#riesa1101 #rie1101 #widersetzen pic.twitter.com/yjChl2Zqz6

— the brake (@TheBrakeNet) January 11, 2025

Malgrat aquests incidents, els 600 delegats del congrés han elegit per unanimitat Alice Weidel de candidata a la cancelleria. Weidel, de 45 anys, en el seu primer discurs com a candidata, ha anunciat mesures polèmiques per als seus primers 100 dies al poder, com ara el desmantellament de turbines eòliques per potenciar l’energia nuclear.

Fotografia: EFE/EPA/Martin Divisek. Fotografia: EFE/EPA/Martin Divisek. Fotografia: EFE/EPA/Martin Divisek.

Per la seva banda, el candidat de la CDU/CSU, Friedrich Merz, que encapçala les enquestes amb un 31% d’intenció de vot, s’ha desmarcat de l’AfD i ha promès que no hi hauria cap mena de col·laboració. “És un partit xenòfob, antisemita i amb extremistes de dreta i delinqüents entre les seves files”, ha dit. Segons les darreres enquestes, l’AfD se situa en segona posició amb un 20% d’intenció de vot i supera els socialdemòcrates de Scholz, que baixen fins al 15%. La coalició conservadora CDU/CSU es manté al capdavant amb un 30% de suport.

L’anomenada comissió de la veritat d’ERC sobre el cas dels cartells dels germans Maragall comença a treballar i presentarà les seves conclusions al plenari del congrés de mitjan de març. El partit ha constituït avui el consell nacional, després de la primera part del congrés, amb la portaveu d’Esquerra a Viladecans, Bàrbara Lligadas, com a presidenta de la mesa, agafant el relleu de Josep Maria Jové. I una de les primeres decisions que ha pres aquest òrgan ha estat constituir la comissió de la veritat i aprovar-ne el pla de treball. Com ja havia anunciat la direcció de Junqueras, la presidirà l’ex-diputat al congrés Joan Tardà, que va tornar a ser el conseller nacional més votat en les eleccions internes. També en seran membres Marta Bolinches, Xavier Faura, Miquel Pueyo, Mireia Ingla i Carme Bertral.

L’objectiu de la comissió és tancar una investigació que després pot continuar internament si s’obren expedients sancionadors, que abordaria la també renovada comissió de garanties. L’informe i la proposta d’obertura d’expedients que havia proposat l’anterior responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela, va quedar congelat després que s’ampliés la investigació amb l’aparició de noves investigacions i per la petició també de la Comissió de Garanties. Mombiela va denunciar el sector de Junqueras d’“amenaces i coaccions” després que la nova direcció el destituís perquè no confiava que preservés la neutralitat que li correspondria en el càrrec, i va rellevar-lo per Lluís Mombiela, que ja havia exercit anteriorment el mateix càrrec i va investigar internament el cas d’assetjament al departament d’Exteriors. Malgrat la coincidència dels cognoms, no estan emparentats. La previsió és que la comissió de la veritat aporti les seves conclusions al plenari del congrés.

L’antiga candidatura de Nova Esquerra Nacional va recelar des del primer moment d’aquesta comissió, que considerava que banalitzava les que es creen en contextos post-dictatorials o de vulneració de drets humans i perquè ho veien una desconfiança del funcionament dels òrgans interns. El sector de Xavier Godàs i Alba Camps va refusar integrar-hi cap representant, tampoc en les comissions redactores de les ponències que es debatran en el congrés. També és així en el cas de Foc Nou. Pueyo, que n’és afí, va ser convidat personalment per la nova direcció a formar-ne part, al marge de l’oferiment al col·lectiu. A més, el consell nacional també ha aprovat la creació de la comissió de seguiment dels pactes, que avaluarà les negociacions amb els socialistes. Un procés clau en un moment en què ERC s’ha distanciat volgudament del PSC i refusa obrir una negociació sobre el pressupost si Salvador Illa no compleix acords anteriors. En formen part Josep Maria Jové i Gabriel Rufián en tant que presidents dels grups al parlament i portaveu al congrés espanyol, Lluís Salvadó, Ester Capella, Joan Ignasi Elena, Jordi Albert, Juli Fernàndez, Laura Castel, Inés Granollers, Norma Pujol i Lluís Salvadó com a secretari tècnic. ERC també ha aprovat la composició de la Comissió de Garanties, la Comissió de Revisió Disciplinària i la Comissió Censora de Comptes.

El congrés del 15 i el 16 de març, que es farà a Martorell, tornarà a posar a prova els suports de Junqueras amb el debat estratègic i de la reforma dels estatuts. NEN i Foc Nou faran un front comú per intentar que prosperi una esmena que inclogui la incompatibilitat de la presidència i la secretaria general del partit per assumir càrrecs electes o de govern, cosa que impossibilitaria que Junqueras pogués ser candidat a les catalanes (tot i que per ara tampoc no ho podria ser perquè està inhabilitat) i que Elisenda Alamany es mantingués com a cap de files a l’Ajuntament de Barcelona. Perquè una esmena arribi al plenari del congrés, ha de rebre el suport d’una assemblea territorial i sectorial.

Abans d’això, tanmateix, les comissions redactores tancaran el 3 de febrer les propostes de la ponència estatutària (Oriol López, Pau Morales, Lluïsa Llop, Kènia Domènech, Marc Sanglas, Mar Andreu, Pep Toni Prats, David Juan, Carles Mundó, Glòria Llovet, Jaume Oliveras, Sílvia Martínez, Montse Argelich i Alba Torras), de la ponència sobre l’estratègia independentista (Elisenda Alamany, Bernat Solé, Jordina Freixanet, David Minoves, Ana Balsera, Josep Bargalló, Jordi Gaseni, Carmel Mòdol, Carme Forcadell, Joan Plana, Pere Sàbat, Solés Carabassa, Àlex Montornès, Marta Rosique, Reis Juan, Jordi Parent i Marc Martínez) i de la ponència política (Cesc Iglèsies, Arés Tubau, Laura Pelay, Norma Pujol, Santi Valls, Francesc Sutrias, Miquel Puig, Àlex Montornès, Anna Barnadas, Lluís Pérez, Joan Plana, Susanna Miquel, Maria Santos, Jordi Estiarte, Alba Pérez i Eunice Romero). Treballaran a partir dels resultats d’una enquesta interna que 600 militants han respost les últimes setmanes. Les esmenes es podran presentar fins al 18 de febrer i a partir de llavors, i fins al 4 de març, es debatran a les sectorials i territorials, on prosperaran les que tinguin prou suports. Després, se’n negociarà la incorporació a la ponència i, si els esmenants defensen mantenir-les, arribaran vives al plenari.

ERC celebrarà, encara, una tercera part del congrés: la renovació de les direccions de les regionals, les vegueries i les sectorials durant l’abril i el maig, i de les executives comarcals entre el maig i el juny. En aquest cas, caldrà veure si NEN i Foc Nou arriben a acords per intentar disputar el control de la direcció d’alguns territoris als candidats de Junqueras.

Friedrich Merz, candidat a canceller pels conservadors alemanys i un dels favorits en les enquestes per a les eleccions legislatives del febrer, ha rebutjat categòricament qualsevol col·laboració amb el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD). Ho ha dit en una entrevista amb la cadena pública ARD. “Ho repeteixo perquè en prenguin nota: no hi haurà cap cooperació mentre jo sigui al capdavant de la CDU”, ha dit Merz, president de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), que forma una aliança amb la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera.

Merz ha argumentat que la postura és clara i indiscutible: “No cooperarem amb un partit xenòfob, antisemita, que té extremistes de dreta i delinqüents entre les seves files, que coqueteja amb Rússia i que vol abandonar l’OTAN i la Unió Europea”. El servei d’intel·ligència nacional alemany, l’Oficina per a la Protecció de la Constitució, considera l’AfD una organització d’extrema dreta i la vigila des de fa temps.

Merz ha fet referència indirecta al líder de l’AfD a Turíngia, Björn Höcke, conegut per les seves declaracions incendiàries i condemnat dues vegades per haver utilitzat eslògans nazis prohibits. “Si cooperéssim amb l’AfD, vendríem l’ànima de la CDU”, ha sentenciat Merz. Davant la pregunta de si mantindrà aquesta promesa, ha respost amb rotunditat: “Sí, ho mantindré. El meu futur com a president de la CDU està lligat a aquesta resposta”.

Merz és un dels principals aspirants a convertir-se en cap de govern després de la crisi de la coalició tripartida encapçalada per Olaf Scholz. Les eleccions alemanyes es faran el 23 de febrer.

El consell nacional d’ERC ha ratificat la decisió de la direcció del partit de no negociar el pressupost de la Generalitat fins que es compleixin els acords ja existents. En especial, Oriol Junqueras, president del partit, ha esmentat el finançament singular:  “És impossible que hi hagi una proposta pressupostària que sigui la millor si no incorpora aquells ingressos que es deriven de la millora de la capacitat recaptatòria de les nostres institucions.” Per aquest motiu, ha reiterat que no arribaran a nous acords fins que no es compleixin els ja acordats: “Sense cap voluntat d’estridència ni amenaça, sinó d’acompanyament de la nostra societat.”

“Allò que ha de decidir el Partit Socialista és quanta voluntat té a l’hora de complir-los com més aviat millor, per si un cop ha complert hi hagués la circumstància que hi ha una altra qüestió, un altre acord a negociar”, ha dit. Junqueras ha dit que ERC sent la responsabilitat d’exigir el compliment dels acords tancats, i ha demanat “a la majoria del país” que els acompanyin en aquesta exigència. Així, ha defensat que l’acord perquè Catalunya pugui recaptar els impostos és útil per als treballadors, empreses, universitats, escoles, hospitals i la resta de serveis públics del país, que “necessiten aquests recursos”.

“El partit socialista sap perfectament quina és la posició d’Esquerra Republicana, i ha de decidir quina predisposició té a l’hora de complir els acords”, ha conclòs.

Poc abans, el president Salvador Illa també havia intervingut al consell nacional del seu partit, el PSC, per a defensar, justament, que compliran els acords signats. “Hem aprovat un pla de govern que inclou, com no pot ser d’una altra manera, els acords d’investidura subscrits amb ERC i els Comuns. Aquests acords es compliran íntegrament, fil per randa, com sempre hem fet els socialistes. Tot i les dificultats”, ha dit.

La policia espanyola ha detingut dues persones acusades d’un delicte d’homicidi imprudent greu arran de la mort d’un treballador de l’empresa pública Tragsa en un col·legi de Massanassa (Horta Sud), afectat per les inundacions de la gota freda. Segons han informat fonts policíaques. Els detinguts, que han quedat en llibertat després d’haver declarat a la comissaria, són el conductor de l’excavadora implicada en l’accident i l’encarregat de l’obra el dia de l’accident.

Les detencions es van fer dimecres. Són dos homes, de 46 i 59 anys, que després d’haver declarat van quedar en llibertat mentre un jutjat de Catarroja instrueix les diligències, segons les mateixes fonts.

L’operari de Tragsa, de 51 anys, es va morir arran de l’esfondrament de part d’una teulada al col·legi Lluís Vives de Massanassa, fet que també va causar ferides lleus a un altre treballador, de 35 anys, amb lesions a una cama i esgarrinxades al cap. Quatre dies després del succés, la Intersindical Valenciana va denunciar davant la Inspecció de Treball la “negligència” de la Conselleria d’Educació, responsable del manteniment del col·legi, per haver enviat els treballadors a netejar l’edifici malgrat el risc evident.

El sindicat va considerar que la tragèdia “és conseqüència de la manca de mesures preventives i de seguretat per garantir unes condicions laborals adequades en un entorn que ja constava com a perillós”. A més, la Intersindical va recordar que el 9 de novembre el batlle de Massanassa, Paco Comes, havia signat un decret que prohibia accedir al recinte del col·legi “seguint les indicacions dels informes tècnics de la Conselleria d’Educació, que alertaven del risc de col·lapse”.

El sindicat va assenyalar que un informe del servei tècnic d’infrastructures marcava l’edifici amb un nivell de risc “vermell”, indicant perill imminent. Malgrat això, els operaris van ser enviats a treballar en una ubicació que no complia les condicions estructurals mínimes ni disposava de mesures preventives adequades per garantir-ne la seguretat.

Els hospitals del País Valencià són en una situació crítica per la gran incidència de la grip i més virus respiratoris, que han assolit una taxa de 905 casos per cada 100.000 habitants durant la primera setmana de l’any. Segons que ha informat À Punt, aquesta situació ha saturat centres com ara l’Hospital Clínic i l’Hospital General de València i l’Hospital d’Oriola (Baix Segura), amb pacients que s’han d’esperar hores o dies als corredors abans de ser ingressats.

Robert Güerri: “Enguany és pitjor tenir la grip que la covid”

L’Hospital Clínic té una situació caòtica. Fonts sanitàries denuncien que s’ha exhaurit l’espai fins i tot als corredors, cosa que ha obligat a fer servir zones de descans del personal mèdic per atendre pacients. Aquesta situació ha estat qualificada de caòtica i ha posat en evidència la manca de previsió després de les festes de Nadal. A més, vuitanta-un pacients esperen un llit en planta, mentre es deriven malalts crònics a uns altres centres, com ara l’Hospital de la Malva-rosa, sense un reforç de recursos.

A l’Hospital General de València, 77 pacients han estat ingressats en una unitat d’hospitalització transitòria, situada en barracons amb llits separats solament per cortines i un lavabo compartit entre 20 malalts. Alguns pacients hi han arribat a passar 5 dies, amb el llum encès les 24 hores. Tot i que la situació s’ha alleugerit una mica a final de setmana, encara hi ha 60 pacients que esperen un llit.

L’Hospital d’Oriola viu una situació semblant, amb esperes fins de setanta-quatre hores per a ingressar a planta. Dimarts, hi havia cent dinou pacients a urgències, molts dels quals amb grip, encara que la majoria no requerien hospitalització. La saturació també implica més patologies; per exemple, la planta de pneumologia és plena de pacients ingressats.

Més hospitals al límit

A Alcoi (Alcoià), un brot de grip A ha augmentat la pressió assistencial i a Torrevella (Baix Segura) s’han duplicat les habitacions disponibles per fer front a la demanda. A Dénia (Marina Alta), la meitat dels casos d’urgències són relacionats amb grip o pneumologia, i encara que no hi ha col·lapse, la pressió és elevada. Hospitals com ara l’Arnau de Vilanova (València) i els de Xàtiva (Costera) o la Ribera també registren saturació a les urgències.

Mesures preventives i crítiques dels sindicats

La Conselleria de Sanitat ha recomanat l’ús obligatori de màscares als hospitals i centres sociosanitaris. Tot i això, el sindicat Satse considera que aquestes mesures són insuficients i reclama un augment immediat de recursos humans i materials per a fer front a la crisi.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha reafirmat que el PSC compliria “íntegrament” els acords d’investidura tancats amb ERC i els Comuns. Ha dit que era el moment d’executar allò que s’havia decidit conjuntament. “Hem aprovat un pla de govern que inclou, com no pot ser d’una altra manera, els acords d’investidura subscrits amb ERC i els Comuns. Aquests acords es compliran íntegrament, fil per randa, com sempre hem fet els socialistes. Tot i les dificultats”, ha dit durant la seva intervenció al consell nacional del PSC, fet a la seu del partit a Barcelona.

Els deures pendents per al finançament singular: sis mesos clau per a concretar-lo

“És moment de cercar acords, no és moment de subratllar la divisió. És moment de posar en relleu allò que tenim en comú, que és molt; no és moment de confrontar, sinó de col·laborar per fer avançar les coses”, ha defensat.

Illa ha dit que el PSC sempre complia els acords, cosa que, segons ell, explicava la capacitat de pactar amb formacions polítiques molt diverses. Illa ha fet aquestes declaracions enmig de les difícils negociacions per a pactar el pressupost.

La Guàrdia Civil ha desmantellat una organització criminal que explotava sexualment 9 dones en prostíbuls d’Alcanar (Montsià) i Vinaròs (Baix Maestrat). Sis membres de la xarxa han estat detinguts, incloent-hi els dos caps, una dona de 37 anys i un home de 32. Segons que ha informat el cos policíac, les víctimes vivien amuntegades en els mateixos espais on les obligaven a prostituir-se, en condicions de vulnerabilitat extrema i amb una higiene deplorable.

Els investigadors han constatat que l’organització havia comprat vuitanta dècims de la loteria de Nadal espanyola amb l’objectiu d’emblanquir diners provinents de les seves activitats delictives. També s’investiga l’enviament de diners a l’Amèrica Llatina, suposadament vinculats al tràfic de persones.

Dues fases de l’operació

L’operatiu policíac va començar a principi del 2024, quan es va detectar que en un local i un habitatge d’Alcanar i Vinaròs hi havia dones que oferien serveis sexuals sense contracte laboral i sense la documentació necessària per a residir legalment a l’estat espanyol. Les víctimes, a més, tenien limitada la llibertat de moviment i eren vigilades constantment per membres de la xarxa i per càmeres instal·lades als immobles.

En una primera fase de l’operatiu, es van detenir els dos caps de l’organització i es van fer tres escorcolls, durant els quals es van confiscar 6.270 euros en efectiu, dispositius informàtics amb dades sobre la captació de les víctimes i documentació amb anotacions detallades dels serveis sexuals i els ingressos generats. Els arrestats van ser posats a disposició del jutjat d’instrucció número 3 d’Amposta, que en va ordenar l’ingrés a presó.

En una segona fase, es van identificar i arrestar quatre membres més del grup criminal, encarregats de la logística i del trasllat de les dones fins ací, a les quals oferien falses promeses de contractes laborals.

Les víctimes, assistides per serveis socials

Les nou dones alliberades han rebut suport dels serveis socials i accés a ajuda psicològica i social per a reconstruir les seves vides lluny de l’abús i la coerció. L’organització captava clients en pàgines web amb anuncis que incloïen fotografies enganyoses, emprades per perpetuar el control i l’explotació de les víctimes.

Les autoritats nord-americanes han informat que el nombre de morts pels incendis descontrolats a la ciutat de Los Angeles, a Califòrnia, ha augmentat a onze. Segons el Departament Mèdic Forense del Comtat de Los Angeles, cinc de les víctimes corresponen a l’incendi de Palisades, situat al sud de l’estat, i sis més a l’incendi d’Eaton.

Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques

Els bombers han advertit que el balanç final de víctimes no es podrà confirmar fins que els investigadors puguin accedir als barris afectats. El Departament de Bombers de Califòrnia ha informat que el gran incendi de Palisades ja ha arrasat 8.200 hectàrees i només està contingut en un 8%.

Dels altres dos incendis actius, el d’Eaton ha cremat 5.647 hectàrees i està contingut en un 3%, mentre que el de Kenneth, que ha estat provocat, ha arrasat 404 hectàrees i està contingut en un 35%. Kristin Crowley, cap del Departament de Bombers de Los Angeles, ha facilitat aquestes dades durant una roda de premsa celebrada avui.

Els cinc gràfics que expliquen per què els incendis de Los Angeles són tan enormes

El xèrif del comtat, Robert Luna, ha anunciat que aquesta tarda, a partir de les 18.00 hora local, es tornarà a imposar una queda de dotze hores amb l’objectiu de protegir les cases abandonades dels robatoris i saquejos.

Actualment, més de 153.000 residents estan sota ordres d’evacuació obligatòria, mentre que altres 166.000 estan en situació d’avís preventiu, segons ha informat el xèrif durant la mateixa compareixença, recollida per mitjans nord-americans.

La primera anàlisi de les dues caixes negres de l’avió de Jeju Air que es va estavellar a finals de desembre a Corea del Sud ha revelat que els dispositius van deixar de registrar dades quatre minuts abans que l’aparell xoqués contra un mur durant un aterratge forçós. L’accident va provocar 179 morts i és el més greu de la història de Corea del Sud.

Segons que ha informat la Junta Nacional de Seguretat en el Transport dels Estats Units (NTSB), ni la gravadora de dades de vol (FDR) ni la gravadora de veu de cabina (CVR) contenen informació des de les 8.59 fins a les 9.03. Aquest darrer moment coincideix amb l’impacte que va destruir l’aeronau. “El registre ha revelat que tant les dades de la CVR com les de la FDR no es van enregistrar durant els quatre minuts previs a la col·lisió de l’aeronau amb el mur localitzador”, ha confirmat el ministeri de Transports de Corea del Sud en un comunicat difós per l’agència oficial de notícies Yonhap.

Les autoritats sud-coreanes van enviar les caixes negres als Estats Units per tal d’obtenir resultats més precisos i aclarir definitivament les causes del sinistre. De moment, la hipòtesi principal apunta que l’avió podria haver col·lidit amb una bandada d’ocells. Aquesta teoria es basa en una alerta emesa per la torre de control sis minuts abans del sinistre, que hauria afectat el sistema hidràulic d’aterratge. L’aeronau va acabar aterrant sobre el ventre, i els pilots no van aconseguir aturar-lo a temps.

Els grups d’ERC, Comuns i CUP han demanat al president del Parlament, Josep Rull, que activi els mecanismes per abordar la violència masclista arran de l’última denúncia pública contra Francesc de Dalmases, diputat de Junts. Segons que informa l’ACN, les tres formacions han consensuat un escrit per a demanar que es posin en marxa els protocols davant l’assetjament per prevenir i gestionar denúncies, i per assegurar que els partits assumeixin responsabilitats per les accions dels seus membres.

Els grups també han instat Junts a aplicar els seus mecanismes interns per aclarir els fets, una petició compartida pel PSC, que també exigeix explicacions a la formació. Junts, en canvi, no ha volgut fer cap valoració sobre el cas.

Les periodistes catalanes impulsen un ‘Me too’ denunciant els abusos soferts a la feina durant anys

L’escrit d’ERC, Comuns i CUP expressa solidaritat amb les dones periodistes que, aquesta setmana, han denunciat assetjaments a les xarxes socials. En particular, fan referència a la denúncia pública de la periodista Marta Roqueta contra Dalmases. Els grups subratllen la vulnerabilitat especial que pateixen les víctimes d’assetjament en contextos laborals o de dependència econòmica, i defensen els protocols com a eines clau per evitar que els partits es desentenguin dels comportaments dels seus representants.

Roqueta va acusar Dalmases de maltractament psicològic i violència masclista. Segons la periodista, el diputat va exercir un abús de poder després d’haver-li proposat de col·laborar en un projecte i haver declarat que estava enamorat d’ella. També va denunciar la inacció de Junts, afirmant que el partit encobreix aquests comportaments.

El precedent del FAQs

El diputat de Junts ja va ser sancionat el 2022 per la Mesa del Parlament amb una multa de 600 euros i una amonestació pública per haver intimidat una periodista del programa FAQs de TV3. L’advocada Magda Oranich va elaborar un informe sobre el cas que recollia queixes d’altres diputades per comportaments similars de Dalmases. Tot i aquestes denúncies, el partit no va prendre mesures contundents i Dalmases es va mantenir en les llistes electorals de 2024.

ERC, Comuns i la CUP lamenten la inacció de Junts en casos previs de violència masclista, i desconfien que prengui mesures en aquesta ocasió. La CUP estudia traslladar el cas al Grup de treball en equitat de gènere, antiracisme i no discriminació del parlament.

Violències masclistes en el periodisme

Un informe de Mèdia.cat revela que el 54% de les periodistes han patit assetjament sexual i el 55% assetjament per raó de gènere. Tot i això, més del 95% no recorren als protocols establerts per a aquests casos. L’informe, elaborat per Meritxell Rigol, posa en evidència l’impacte d’aquestes violències en l’exercici de la professió i assenyala que la majoria de casos s’han registrat en els darrers cinc anys.

Avui, 11 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

–  Polígons de l’Horta Sud, el 20% del PIB valencià sota el fang i pendents del pagament de les assegurances
– Qui competirà amb Toni Comín al Consell de la República?
– Josep Maria Flotats: “Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català”
– No, això no és llibertat d’expressió | Article de Simona Levi
– Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques
– La mort del carrer de Sant Miquel: tan sols hi sobreviuen tres comerços emblemàtics
– Quan el ruc català també feia les Amèriques
– “Sinó” o “si no”? Cinc normes fàcils i clares
– Quan s’ha de treure el pessebre?
–Un deute vergonyós, pervers i injust | La píndola de Jordi Goula
– La llei de la selva | Bots i barrals, d’Ot Bou

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

A començament del 2024, l’actor i director de teatre Josep Maria Flotats va tornar a Catalunya amb Voltaire/Rousseau: la disputa, una obra del dramaturg francès Jean-François Prévand que enfronta dos dels més cèlebres pensadors del segle XVIII a França. L’obra l’havia estrenada a Madrid uns anys abans, però després de deu anys sense fer cap obra en català a Catalunya, va decidir de portar-la a Barcelona i, en aquest cas, en català. “Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català. Necessitava fer-ho”, afirma Flotats, que confessa un cert enyor de treballar en la seva llengua materna.

Després d’haver estat una temporada al Teatre Romea i d’haver fet ronda per Catalunya, aquest Nadal han tornat al teatre barceloní per posar punt final a aquest cicle. Fins el 9 de febrer, tothom que ho vulgui podrà viure aquest diàleg d’alta volada filosòfica, que interpreta magistralment Flotats conjuntament amb l’actor Pep Planas. Aprofitem l’ocasió per parlar amb el mestre Josep Maria Flotats sobre com s’ha trobat el país, la cultura i el teatre català, i també per analitzar com ha anat canviant la professió aquests anys.

—Afirmeu que volíeu fer aquesta obra en català perquè enyoràveu treballar en català…
—Sí, feia molts anys que no feia teatre en català i tenia ganes de fer-ne. Necessitava fer-ho. Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català.

—Ara feia molts anys que no actuàveu en català. Per què ha costat que tornéssiu?
—L’última cosa que vaig fer en català va ser al Teatre Lliure de Gràcia ara fa uns deu anys. No tinc gaire clara la noció del temps. No tinc la sensació que sigui tant de temps… Però potser sí. La cosa és que és una qüestió d’atzar, no de voluntat. És a dir, moltes vegades no és que vulgui fer-ho en una llengua o una altra, és sempre una qüestió d’atzar i possibilitats. Tot d’una, tens un text i tens un teatre, a Barcelona o a Madrid… Però sí, vaig ser molt feliç, al Lliure de Gràcia, igual que ara, fent una obra en català. Bé, sempre sóc feliç fent teatre, sigui on sigui. Si no hagués estat feliç, no hauria fet teatre. Tinc aquesta sort, sempre he pogut escollir. He fet allò que m’ha fet feliç, perquè jo ho havia projectat o perquè m’ho han proposat. Sempre m’ho he passat molt bé, amb les angoixes a part, normals en qualsevol feina. Ara sí, feia molt de temps que no era a Barcelona i en tenia ganes.

—També teníeu ganes de rondar?
—Sí, la idea era no tan sols venir a Barcelona, sinó fer un recorregut per Catalunya. Crec que Barcelona no s’ho ha de menjar tot culturalment. Si faig una obra a Barcelona, vull que la resta de Catalunya també la pugui veure. Ho hem d’organitzar de tal manera que la gira també sigui al nord, al sud, a l’est i a l’oest de Catalunya. I això hem fet. Hem anat a una trentena de ciutats. Hem anat a ciutats grans i a pobles petits. Sempre és un plaer. Perquè anar de gira és arribar a una ciutat, i és fer-hi per primera vegada aquell espectacle. És una nit d’estrena. I aleshores hi ha sempre un plus. L’espai és diferent. El públic també…

—Què us heu trobat amb aquest?
—Ens hem trobat un públic que tenia moltes ganes de veure l’espectacle. A tot arreu era ple. Aquest Voltaire/Rousseau ha estat molt ben rebut. Ha estat fantàstic. Estic molt agraït d’aquesta resposta del públic. No se sap mai, un dia ve i un dia no ve, un dia li agrada i l’endemà no, és el seu dret. Mira, ara m’ha vingut al cap una cosa que va passar quan fèiem el Cyrano al Poliorama. Durant deu anys, teníem el privilegi i la sort que a la taquilla normalment hi havia el cartell d’entrades exhaurides. I jo, quan entrava al teatre, sempre preguntava: “És ple, avui?” I alguns actors joves em deien: “Com pots preguntar això? Sempre és ple!” I jo els contestava: “Ei, jovenets que comenceu aquest ofici. És una propina, com diria Pla. És extraordinari, que sigui ple, però avui és ple i demà pot ser buit. Així que no, doneu gràcies a qui sigui, però pregunteu sempre si és ple”.

—Però amb aquesta rebuda sí que es nota que la gent tenia ganes de tornar-vos a veure…
—Això els ho hauràs de preguntar a ells. En tot cas, agraeixo molt que ens hagin vingut a veure.

—I això que, segurament, molta gent pensa que una obra sobre dos filòsofs els queda molt lluny de la seva realitat…
—Això és curiós. La primera vegada que vaig fer l’obra va ser fa cinc anys al Teatre Maria Guerrero a Madrid, i la primera reacció de molta gent va ser: funcionarà, una discussió entre dos filòsofs? I he de dir que sí, que és molt interessant, no és gens espessa. De fet, es van exhaurir les localitats cada dia. Va ser un èxit absolut. I recordo que també vaig fer una obra, que era un diàleg dos filòsofs, en aquest Descartes i Pascal jove. En aquest vaig ser jo qui vaig dir a Mario Gas que ho féssim a la sala petita del teatre Espanyol, pensava que allò era una cosa minoritària. Ell em va dir que ni boig, que ho faríem a la sala gran. I tenia raó, va ser ple fins a la bandera, cada dia. És a dir, que això són idees que de vegades un té i no són forçosament les bones. De vegades penses “això és text que aparentment sembla seriós, potser la gent…” I mira, resulta que sí. A més, al Voltaire/Rousseau hi ha tanta ironia! Quan dues persones superintel·ligents es barallen, la intel·ligència brilla a cada frase. I aquesta facultat de diàleg brillant per cultura i per intel·ligència sempre té humor i ironia, i de vegades mala llet, però fa riure. Vull dir, és molt agradable d’escoltar.

—He de dir que, quan vaig venir, a part del text i la interpretació, també vaig gaudir del riure de la gent. Hi havia silenci, però de cop senties algú rient…
—Sí, entenc què vols dir. De cop, sempre hi ha un “mmm…” o “ah!” És a dir, la gent, d’alguna manera diu, ho he agafat, ho he entès. “Oh, mira amb quin triple sentit li acaba d’engegar aquesta rèplica”, diu amb aquell so…

—Sí, era un riure diferent.
—Hi ha gent que ens diu que és molt divertit, això, i alhora vol dir que el text els enganxa. De fet, hi ha qui m’ha dit que tornarà amb una llibreta per a anar-hi anotant rèpliques.

—Per altra banda, veient l’obra, pensava que aquestes conversen entre dos grans filòsofs de la Il·lustració encara són vigents, oi?
—Som més vigents que mai. Som els hereus de la Il·lustració, de l’enciclopèdia. Són els dos grans. Són els pares espirituals de la Revolució Francesa. I encara vivim d’aquests aires nous i renovats que en principi va portar a Occident, a la nostra societat judeocristiana, a la Revolució Francesa, amb diferències, però essencialment és això. I curiosament, Jean-François Prévand, l’autor de l’obra, que va representar Rousseau a París quan es va estrenar, ara precisament ha reprès l’obra a França, i fa de Voltaire. Ell sempre explica que quan van fer la gira per França sovint, en acabar, en un debat demanaven a la gent amb qui estaven més d’acord. No quin actor preferien, no. Amb qui estaven més d’acord, si amb Rousseau o amb Voltaire. Diu, que sempre era un 50-50. Jo penso que estem fets de 50-50. La nostra societat és hereva de la cultura 50-50 en molts conceptes. Aquests dies en parlava amb gent que ha vingut. I realment depenent de les notícies, depèn dels dies, hi ha dies que sóc molt més rousseaunià. I hi ha dies que dic, no, no, no, soc molt més de Voltaire. Per això em sento meitat-meitat…

—En el text hi ha un moment que Voltaire diu: “Només la cultura ens salvarà”.
—Sí! I mira que amb tots els nous mètodes de comunicació i tot això, en la cultura hi ha comportaments que són molt diferents entre generacions. Persones de la meva generació diuen que els joves són maleducats. I no, no crec que sigui una qüestió d’educació. És que han canviat les relacions humanes. És un altre concepte. I això xoca molt. Totes les èpoques són diferents i canvien, però és positiu aquest altre concepte? Té un camí que serà considerat positiu, millor, o al contrari, és una manera d’anar diluint i fent que l’individu sigui cada vegada més aïllat i perdut en una societat que, com més va, més va a la seva? D’això també en parlem, a l’obra…

—Creieu que la cultura perilla?
—Depèn… Com diria Rousseau, depèn de quina cultura. La cultura és indispensable, però depèn de quina cultura. Quan jo era petit, en aquest país, amb el franquisme, la cultura era una cosa que valia més oblidar, entens? Tot és relatiu. És difícil de dir que la cultura perilla, perquè contínuament surten llibres de gent molt capacitada i relativament jove que ho qüestionen tot i que ho escriuen molt bé. Però, en general, gràcies al progrés, som una societat absolutament consumidora en tots els sentits. El cas és consumir, el que sigui i de seguida. I una vegada consumit, llençar-ho. Aleshores, quan veus les xifres de quantitat de roba que la gent compra i llença… Tenim una societat de benestar com no ha estat mai, però alhora amb uns hàbits i uns costums que així que giri la truita global una mica i que hi hagi restriccions, em sembla que són unes dones i uns homes que no sabran què fer, que estaran perduts. Estem tan acostumats a fer així i tenir les coses… Bé, menys els qui no arriben a final de mes. De fet, cada vegada són més els que es troben en aquesta situació, que no poden pagar el lloguer. Però els altres, aquesta classe mitjana que cada vegada va baixant, va desapareixent més, és una classe que va empitjorant. Això vol dir que la cultura sembla que és el que menys compta. La qüestió és tenir un sou i pagar el lloguer. Ara m’ha vingut una anècdota a la memòria.

—Us escolto…
—Vaig treballar amb un home que adorava i que era famosíssim a França, Jean-Louis Barrault, que tenia la companyia Renaud-Barrot. Durant cinquanta anys van ser dels grans. Ella, Madeleine Renaud, era una grandíssima actriu, i ell, un grandíssim director. Quan treballava amb ells, un vespre, vam anar a prendre una copa després d’una representació. I Jean-Louis Barrault es va posar a explicar una història. La seva companyia era privada, però alhora mig subvencionada, que va acabar tenint el Teatre d’Orsay, on ara hi ha el museu. Però fins a arribar allà, van tenir alguns problemes… I ens va explicar que havia anat a veure el president Giscard d’Estaing per demanar-li ajuda. I es veu que la primera cosa que li va preguntar el president va ser: “Quants espectadors fa vostè a l’any?”. I ell li va respondre que havien tingut molt d’èxit i els havia anat molt bé, perquè havien tingut 100.000 espectadors l’última temporada. I es veu que Giscard d’Estaing li va respondre d’una manera molt barroera que ell, amb un programa de televisió d’una hora, aconseguia deu milions d’espectadors. Barrault li va respondre que el públic que anava al teatre era un públic amb unes necessitats de màgia i de cultura que eren comparables als follets del bosc. I li va dir que considerava que 100.000 follets del bosc eren molt més interessants per al país que no pas deu milions d’abonats a l’electricitat. És una història deliciosa. Defineix molt un concepte dels homes de teatre que es barallen per defensar el teatre, la cultura, què significa. I en aquest sentit, hauríem de desitjar una societat de follets. Jo vull respirar, jo vull veure, jo vull aprendre, jo vull… I alhora el teatre té aquesta cosa fantàstica que no té la pantalla, la televisió a casa. Ho vulguis o no, és una missa col·lectiva. És una missa laica, però és una missa.

—En la societat actual, en què tots anem enganxats al mòbil, el teatre encara manté aquest aïllament. Només estàs concentrat amb allò que passa davant teu…
—Però, precisament, la cosa curiosa és que aquesta necessitat d’anar al teatre és viva. La prova és que, aquesta setmana, l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya ha fet públic que s’havia aconseguit un nou rècord d’espectadors. Aquest 2024 han vingut més de tres milions d’espectadors. Això el cinema no ho pot dir. Els cinemes van tancant. Per què? Perquè la pantalla gran, la gent la té a casa si ho vol. És diferent.

—La temporada 2023-2024 també va tancar amb més de tres milions d’espectadors. Però dels deu espectacles més vists, només tres eren en català.
—Bé, és important quants eren en català.

—En català, un 39%. Un 30% eren en castellà, un 6% bilingües i la resta sense text o en un altre idioma… La cosa és que va augmentant el teatre que es fa en castellà.
—És una mica un 50-50. Ho veig bé. En realitat, aquesta tendència a fer coses en castellà és més global. Cada vegada augmenta més, a Catalunya, hi ha gent nouvinguda, i molts no saben català i ni es prenen la molèstia d’aprendre’l. Perquè si tothom els contesta en castellà, no val la pena fer aquest esforç. I això és fruit de la immigració d’aquests quinze anys o vint. I no parlo exclusivament de gent que ve d’Amèrica Llatina, sinó de tot arreu d’Europa. Gent que tampoc no té el castellà com a idioma.

—És diferent, fer teatre en castellà que en català?
—És diferent en cada llengua. A veure, és igual i és completament diferent. No és solament una qüestió de tradicions, d’hàbits, de coneixements, de cultura… És una qüestió de partitura musical. En francès hi ha unes possibilitats que no hi són en castellà, i al revés. I passa igual amb el català. Aprendre’t una obra primera en castellà i després en català és molt complicat. Perquè no és memoritzar una paraula, és saber que aquelles dues síl·labes d’una paraula, o quatre o cinc, acaben amb una vocal o no, i segons això puc acabar amunt o avall, en funció de la respiració o del que s’ha dit abans. És una qüestió de partitura. I aleshores, la mateixa obra dita en una llengua o en una altra és una altra partitura musical. I això és molt, molt, molt diferent. És curiós. La llengua en teatre ho domina tot.

—Per tant, si fem menys obres en català, d’alguna manera perdem part de cultura teatral catalana?
—Bé, la cultura teatral catalana, amb el franquisme, es va perdre molt. Hi va haver Sagarra, que es va mantenir, i alguns altres. Però vull dir, en general, sí. Passa també que el segle passat es feia el teatre d’una manera que ara no es fa. Però tots els joves actors d’aquest país, i els no tan joves, interpreten o actuen d’aquesta manera que en podríem dir universal. La manera contemporània de pujar dalt d’un escenari i d’interpretar, en funció del text i de la relació dels personatges. Es posen a la pell d’un personatge. Treballen amb la sinceritat i expressant el sentiment. O sigui que això és igual. Tots els espectacles i actors que veig aquí i a Madrid, vull dir els bons, són de la mateixa escola, tenen la mateixa manera d’acostar-se a un personatge. Com deia Jové, es tracta de transmetre el sentiment. Sembla fàcil de dir, però… I com ho fas? Doncs, treballant i treballant.

—La professió ha canviat gaire, aquests últims anys? Darrerament, denuncien que agafen algú en un càsting fixant-se més en els seguidors d’Instagram que no pas si és bo o no.
—Però això és la televisió, i són les sèries.

—I alguns teatres, no? Al final, s’omple més de pressa si els actors tenen més seguidors…
—Sí, és clar, tot ajuda. Un comentari que fem sovint entre uns quants és que a la televisió i les sèries, per qüestions econòmiques, es treballa de pressa. I treballar de pressa vol dir que, si en una seqüència, una actriu o un actor no ho veu clar, els diuen que és igual. “Això no es veu gaore, ja ho tallarem… A la pròxima!”, li diuen. No hi ha la possibilitat que tenim de treballar a fons fent teatre. I a partir d’aquí, parlem d’un altre ofici. I aleshores aquesta possibilitat d’atzar fa que, molt sovint, els actors no aprofundeixin amb el seu ofici. No tenen temps de treballar un personatge, d’aprofundir-hi. I això fa que no tinguin la tècnica adequada quan són a l’escenari.

—Creieu que gent que està acostumada a fer sèries i té dificultats al teatre?
—Alguns pretenen que no, però les dificultats sovint se senten. Dius, no l’entenc, no l’entenc. És un problema de dicció i de projecció. Es va perdent la idea de diafragma. I és indispensable.

—Per això apareixen micròfons als teatres.
—Sí, però és curiós, més d’una vegada hi he vist micros, però no s’entén igualment. No és una qüestió de volum, que també, és una qüestió de projectar i articular. Això que és un ABC, sembla que ho anem perdent. Es tracta d’articular, que cada síl·laba té la seva importància. A mi em van ensenyar treballant amb els alexandrins. És l’equivalent de qualsevol músic, que comença practicant una fuga de Bach, que és el més difícil. Després ja farà la resta. Aquesta és la base. Hi ha conservatoris molt seriosos que encara ho fan, això, i ho practiquen. De fet, hi ha molts actors joves que em meravellen.

—Aquest temps que heu estat més per Barcelona heu pogut anar al teatre?
—No, perquè he estat assajant o actuant. Espero amb candeletes parar, per anar a veure tot el que es fa. Però no, no he pogut. Només tinc el dilluns, i descanso la veu. Ni parlo per telèfon. Res. No hi soc per a ningú. És que són sis funcions la setmana. Són sis la setmana, d’una hora i mitja dalt l’escenari, i prement l’accelerador, contínuament. Ara, malgrat no haver-hi anat, et puc dir que l’estat del teatre actual és brillant. M’agradaria que hi hagués més espectacles en català, però bé, tampoc no podem inventar el públic. Hi ha la gent que hi ha. Però sí, hi ha molt teatre i de qualitat.

—Creieu que el problema amb el català és el públic, i no l’oferta?
—És de públic. Som menys. Tinc la sensació que som menys.

—Us preocupa l’estat del català?
—Em preocupa, sí, és clar. Però per això hem de continuar fent teatre en català.

—I les institucions haurien de fer més? Fan prou, els teatres públics?
—Els teatres públics programen en català. O sigui que fan tant com poden. Els teatres fan. És tota la resta, com les escoles, que hauria d’estar més sostinguda, segurament. Hauríem d’exigir més. Però així que s’exigeix alguna cosa, surt algú que diu: “Això no és democràcia”. I dius, d’acord, la democràcia és fer qualsevol cosa, en qualsevol moment, de qualsevol manera. Doncs visca la democràcia per a vostè.

—Quina opinió teniu dels teatres públics, vós que vau ser fundador del TNC. Us agrada el que hi fan?
—No opino. Dic que estan molt bé i fan la seva feina…

—Fa un any, vau dir a Ricard Ustrell que acabàveu d’arribar i que no volíeu entrar en polèmica, que no opinàveu del TNC. Un any després, no podem entrar en polèmica?
—Ah! Li vaig dir això? Doncs, no, no entraré en cap polèmica. Cap ni una. No, no, no, no… Ni hi entro ni en surto. Bàsicament, no opino de què hi fan perquè no ho he vist.

—Però suposo que us imaginàveu una cosa molt diferent, quan vau fundar el TNC.
—El que jo imaginava se sap, està escrit.

—Per exemple, una companyia pròpia…
—No, no, no… No en parlaré. És que no m’interessa. Entenc perfectament que em faci la pregunta, però no li puc contestar res. No perquè no vulgui, sinó perquè no ho sé.

—No en voleu saber res? Va fer mal, com us van fer fora de la direcció del TNC?
—No, mal, no.

—En teniu un mal record?
—No, tampoc! Si en tinc cap record, és que estic orgullós d’haver-ho fet.