Home Meal Replacement, l’empresa propietària de la cadena Nostrum, ha presentat un escrit al Jutjat de lo Mercantil número sis de Barcelona per demanar l’obertura de la fase de liquidació de la societat. L’empresa va sol·licitar el concurs el passat 11 de novembre, segons ha comunicat al Mercat Alternatiu Borsàtil (MAB). Una de les principals incògnites és què passarà amb la companyia, que podria ser finalment adquirida per una altra empresa, i quin impacte tindrà en el número de treballadors. De fet, segons Expansión, aquest jutjat ha rebut una oferta de la companyia Masia Artesana per quedar-se amb la marca.

El febrer de l’any passat, Home Meal va presentar un concurs de creditors voluntaris i va cessar el fundador, president i conseller delegat, Quirze Salomó. Al juliol d’aquest any, l’empresa va anunciar el tancament de les cuines centrals a Sant Vicenç de Castellet (Bages) i va presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) per acomiadar una seixanta de treballadors. Nostrum està en concurs des del febrer després de no poder fer front al refinançament d’un deute de deu milions d’euros.

La companyia va tancar a l’agost un dotzena de botigues pròpies i té ara sentanta-vuit locals franquiciats. L’empresa ultima un segon ERO per acomiadar la resta de la plantilla, uns quaranta treballadors. El 2018, l’empresa va intentar captar nous recursos i va llançar una moneda digital pròpia, la Meal Token, tot i que finalment no es va materialitzar.

The post Nostrum, en liquidació per la fallida del negoci appeared first on VilaWeb.

El Consell per la República ha obert una delegació a la Catalunya Nord, presidida per la periodista Júlia Taurinyà i amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís com a vice-president. La presidenta d’aquesta delegació ha signat avui a Waterloo un protocol de col·laboració amb la institució presidida pel president Carles Puigdemont. 

En declaracions als mitjans, Taurinyà ha assegurat que a la Catalunya Nord volen ser ‘actors de la futura República catalana’. ‘La solidaritat amb els presos i exiliats ha pujat i el suport des de molts àmbits és molt fort’, ha remarcat.

Per la seva banda, el conseller Toni Comín ha destacat el ‘lideratge molt viu’ a la Catalunya Nord i la seva aportació imprescindible al moviment independentista. També ha agraït el suport logístic al Principat, per exemple, en el tall de l’autopista a la Jonquera i el Pertús. ‘Esperem que amb aquest peu a la Catalunya del Nord el Consell per la República tingui possibilitat d’acció política’, ha reblat.

No us equivoqueu: això és Catalunya Nord 

 

 

The post El Consell per la República obre una delegació a la Catalunya Nord appeared first on VilaWeb.

Per celebrar la Setmana de l’Urbanisme, l’Ajuntament de València ha organitzat tot d’activitats a les places de la ciutat. Durant la setmana, però especialment el cap de setmana, es faran una vintena d’activitats per a acostar l’urbanisme a la ciutadania. L’ajuntament vol que la gent prengui consciència de l’impacte que té en les seves vides l’urbanisme i que opini sobre el futur de la ciutat.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Amb el lema ‘Espai vital’, l’ajuntament ha organitzat fins al 17 de novembre diversos tallers familiars, concerts i sopars a la fresca als barris. Volen recuperar les places i que deixin de ser una simple rodona. Per això no és estrany que s’hagin triat indrets recentment remodelats, com les places del Botànic, de Sant Marcel·lí i del Cabanyal, per omplir-los d’activitats.

Un altre espai important, la plaça de l’Ajuntament, també se suma a la proposta. Dissabte, la plaça s’omplirà d’activitats per a tots els públics, des de rutes d’esmorzars a música. I hi haurà diversos tallers per a repensar la plaça de l’Ajuntament, inclosos en el procés de participació de ‘Pensem la plaça’ que ha impulsat el consistori amb la intenció de donar-li nous usos.

Una de les novetats d’enguany és que la Setmana de l’Urbanisme compta també amb propostes artístiques. L’Escola d’Art Superior i Disseny ofereix diverses intervencions efímeres i la plaça del Doctor Llorenç de la Flor està il·luminada d’una manera ben especial.

Aquesta diversitat d’iniciatives es completa amb una visita guiada a Sant Vicent de la Roqueta, taules rodones i la projecció de documentaris.

The post València ocupa les places durant la Setmana de l’Urbanisme appeared first on VilaWeb.

La reordenació de freqüències de televisió digital terrestre pel Segon Dividend Digital, que ha d’alliberar espai radioelèctric per al desplegament de la telefonia mòbil 5G, obliga des d’avui a resintonitzar els canals a la majoria de comarques de Catalunya. El canvi de freqüència ha generat problemes a Catalunya Nord, que han deixat de rebre el senyal del múltiplex de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (que inclou TV3, el 33, 3/24, Esport 3 i IB3) per incompatibilitat entre els canals dels estats espanyol i francès. Malgrat tot, fonts de TV3 han explicat a VilaWeb que ja treballen en una solució que garanteixi la continuïtat de les emissions a Catalunya Nord.

Les úniques comarques on no caldrà resintonitzar els canals són l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Cal tenir en compte, a més, que aquesta mesura no afecta només les cadenes de la CCMA, sinó totes les que fins ara s’ubicaven a la franja entre 694 i 790 MHz de l’espectre radioelèctric.

Als habitatges unifamiliars amb antena individual i els edificis amb amplificador de banda ampla (immobles de fins a 3 o 4 domicilis) n’hi ha prou amb resintonitzar els canals amb el comandament del televisor.

En canvi, als edificis amb centraletes programables o amplificadors monocanal caldrà que l’’administrador de la finca o el president de la comunitat de veïns es posi en contacte amb l’empresa instal·ladora de l’antena perquè faci l’adaptació corresponent. Després, cada veí haurà de resintonitzar els canals amb el comandament del televisor.

Durant el canvi de freqüències de TDT, amb la finalitat de facilitar la transició i minimitzar l’impacte per a la ciutadania, les cadenes de televisió emetran simultàniament a través de les freqüències nova i antiga abans d’apagar la vella. L’emissió simultània durarà sis mesos en la majoria de municipis i, en els que sigui més ràpida, tres.

The post TV3 garantirà la continuïtat d’emissions a Catalunya Nord malgrat la reordenació de freqüències appeared first on VilaWeb.

L’advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anwar, ha comparegut davant els mitjans després de la decisió del jutge de desestimar d’empresonar-la de manera preventiva durant el procediment de l’euroordre. Segons el lletrat, l’euroordre enviada per Pablo Llarena ‘és plena d’errors i contradiccions’ i no aporta cap prova ni detall del presumpte delicte de sedició.

Aanwar considera que l’estat espanyol ha abusat de les euroordres per perseguir la dissidència política i ha qualificat d’arcaic i propi del segle XVI el delicte de sedició. ‘Tristament per a Espanya, a Escòcia, com en la majoria de les democràcies, el delicte de sedició ja no existeix’, ha dit.

En aquest sentit, ha dit que era l’estat espanyol qui hauria de ser jutjat per l’1-O, concretament per la orgia de violència, i que la intenció de Ponsatí era assenyalar tots els responsables polítics d’aquesta repressió. ‘Lluitarem fins al final i guanyarem’, ha conclòs.

Aquesta ha estat la contundent intervenció d’Aanwar davant la premsa:

«Clara Ponsatí afronta un sol càrrec de sedició, que té a veure amb l’organització del referèndum i el seu paper com a consellera d’Educació. L’ordre de detenció és plena de contradiccions i errors. Mentre acusa a la Clara de tot, en realitat l’ordre de detenció no aporta cap detall ni exemples de crims suposadament comesos. L’ordre de detenció no és cap sorpresa perquè quan el Tribunal Suprem envia nou líders catalans a 100 anys de presó entre tots, acusa erròniament a la consellera Dolors Bassa de les decisions preses per la Clara en el seu paper de consellera d’educació.

La Clara diu que no hauria de ser extradida al Tribunal Suprem per un judici farsa on creu que l’únic veredicte seria el de culpabilitat. Clara veu les acusacions motivades políticament. I la defensa dirà que els drets humans de la Clara no es poden garantir a les corts espanyoles.

L’ordre de detenció signada pel jutge Pablo Llarena acusa Clara Ponsatí del crim de sedició. La sedició s’inventa el segle XVI a les corts europees per reis i reines contra la reacció de la gent, que reclamaven llibertat. Tristament per Espanya a Escòcia, com a la majoria de democràcies, ja no existeix el crim de sedició.

Si hem de portar algú davant la justícia, hauria de ser l’estat espanyol per l’orgia de violència contra el poble català, pels seus assalts al dret de vot, dret de protesta, i dret fonamental d’autodeterminació.

Les autoritats espanyoles han abusat repetidament de l’ordre de detenció europea. Clara ens ha encarregat de defensar-la robustament del que descriu com una venjança judicial. Clara vol deixar clar que els polítics espanyols que han abusat de l’estat de dret  també seran exposats a escrutini durant la nostra defensa. La Clara confia en la justícia escocesa que creu imparcial, robusta i independent. El president Sánchez va exposar-se recentment d’acusacions d’interferir en el procés, mentre el líder del partit VOX creu que Escòcia hauria de patir conseqüències si no s’extradeix Clara Ponsatí. El nostre sistema legal no s’inclinarà davant aquesta influència, o amenaces, i arribarem a la decisió conforme a dret.

La Clara creu que els catalans canvien el curs de la seva història. I que tot acte de repressió de l’estat espanyol apropa el dia que els catalans seran lliures. Visca Catalunya. Lluitarem fins al final. I guanyarem!»

The post [VÍDEO] Aamer Anwar, després de l’alliberament de Ponsatí: ‘Lluitarem fins al final i guanyarem’ appeared first on VilaWeb.

El refugiat més famós de la presó illa de Manus, Behrouz Boochani, ha estat alliberat després de sis anys de captiveri. Tot i que l’illa pertany a Papua Nova Guinea, Canberra la té subcontractada com a llimbs tropicals on abandonar els migrants que intenten arribar a Austràlia a través de l’oceà.

En declaracions a The Guardian, Boochani, originari del Kurdistan Oriental, ha explicat que ‘no penso tornar a aquí. Només vull anar a un lloc on pugui ser una persona, no un número, no només una etiqueta de refugiat’. Boochani ha viatjat a Nova Zelanda per participar en un festival literari a Christchurch.

I just arrived in New Zealand. So exciting to get freedom after more than six years. I have been invited by Word Festival in Christchurch and will participate in an event here. Thank you to all the friends who made this happen.

— Behrouz Boochani (@BehrouzBoochani) November 14, 2019

Qui és el refugiat kurd que arrasa als premis literaris d’Austràlia? 

El cas de Boochani va agafar ressò internacional arran diversos articles i reportatges, però sobretot després de la publicació les seves memòries, Cap altre amic que les muntanyes (Raig Verd les editarà en català l’any vinent). Al llibre, escrit a través de WhatsApp, relata la seva odissea per fugir de la repressió a l’Iran, que va acabar amb l’empresonament en una illa perduda al mig del Pacífic.

Cap altre amic que les muntanyes ha estat lloat per la crítica a causa de la qualitat literària –Boochani hi entremescla la prosa i la poesia– però també perquè és un testimoniatge que posa en dubte els fonaments d’una de les democràcies occidentals principals.

Boochani ha rebut tota mena de premis pel seu llibre, entre els quals el Victorian Prize for Literature, el més ben dotat d’Austràlia. En el seu discurs, enregistrat en vídeo, va deixar clar que el seu relat és col·lectiu:

«Aquest premi és una victòria. És una victòria contra el sistema que mai no ens ha reconegut com a ésser humans. És una victòria contra el sistema que ens ha reduït a números. És un moment molt bonic. Alegrem-nos del poder de la literatura.»

The post Austràlia allibera l’icònic escriptor kurd Behrouz Boochani appeared first on VilaWeb.

Heidi Hautala, vice-presidenta del Parlament Europeu, ha dit que si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) reconeix Oriol Junqueras com a eurodiputat serà una ‘lliçó molt útil per al parlament‘. En una entrevista a l’ACN, Hautala afegeix que també seria una lliçó per als estats que ‘intenten de condicionar i restringir l’adopció del mandat per part d’un membre electe’ mitjançant regulacions pròpies.

Hautala, del grup dels Verds-ALE, ha fet referència al dictamen de l’advocat general del TJUE, que ha reconegut Junqueras com a eurodiputat, perquè considera que aquesta condició s’adquireix només pel vot dels ciutadans i no resta supeditada a cap tràmit. Per Hautala, aquesta decisió de l’advocat general és un ‘senyal positiu’. ‘Seria trencador que el tribunal seguís aquest criteri’, diu. Malgrat mostrar-se prudent, admet que la posició de l’advocat general és un ‘bon indicador’ de quina pot ser la sentència de la justícia europea sobre la immunitat de Junqueras.

L’opinió del PSOE i el PP

Per una altra banda, l’eurodiputat del PSOE i president del Comitè de Llibertats, Juan Fernando López Aguilar, admet que si el TJUE diu que el mandat parlamentari neix en el moment de l’elecció també seran reconeguts com a europarlamentaris Carles Puigdemont i Toni Comín. Tanmateix, insisteix que l’opinió de l’advocat general no és ni vinculant ni definitiva i que cal esperar a la sentència del TJUE. I afegeix que cada vegada passa més sovint que el tribunal es distancia de les conclusions del lletrat.

‘L’última paraula la té el Tribunal de Justícia que encara no s’ha pronunciat’, rebla. Però alhora recorda que la decisió del TJUE s’haurà d’acatar perquè tindrà efectes vinculants per a Espanya. ‘Espanya és un estat membre de la Unió Europea vinculat al dret europeu’, recorda.

Dolors Montserrat, eurodiputada del PP, insisteix que l’opinió de l’advocat general no és vinculant i remarca que en les seves conclusions el lletrat reconeix que la decisió del tribunal no té cap efecte sobre la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra Junqueras.

Els escons de Puigdemont i Comín

Per Hautala, la possibilitat que el Parlament Europeu hagi d’acceptar Puigdemont i Comín com a eurodiputats en cas que la sentència del TJUE segueixi la línia de l’advocat general és llunyana. ‘Hem d’esperar la decisió del tribunal i certament tindria conseqüències per als altres dos, però no puc especular sobre què diran els jutges.’

López Aguilar afegeix que el reconeixement de Puigdemont i Comín com a europarlamentaris no significaria que la justícia espanyola ‘es detindria’, ans podria demanar l’aixecament de la immunitat per jutjar-los. En aquest cas, assegura que el Parlament Europeu els hauria d’aixecar la immunitat.

Montserrat, en canvi, nega que l’Eurocambra hagi d’acceptar Puigdemont i Comín com a eurodiputats. ‘Són dos fugitius de la justícia i l’únic camí que tenen és presentar-se davant la justícia espanyola’, diu. I afegeix: ‘La llei és igual per a tots i el pes de la llei ha de caure sobre aquells que l’han incomplerta.’

La competència per a decidir qui és eurodiputat

Una de les qüestions que haurà de resoldre el TJUE és si és l’estat que té la competència de dir qui esdevé eurodiputat, mitjançant els tràmits que imposa per ser-ho, o no. Hautala diu que no pot haver-hi ‘restriccions’ a l’hora d’esdevenir eurodiputat. En canvi, Montserrat sosté que han de ser les autoritats estatals que tinguin la competència de decidir-ho.

Per la vice-presidenta del parlament, el cas de la immunitat de Junqueras és interessant perquè la decisió del TJUE es podria aplicar a més membres del parlament que puguin veure-hi restringit el seu accés per les restriccions dels estats.

En canvi, per López Aguilar no cal reformar ni la llei ni el reglament del congrés espanyol: ‘Espanya és perfectament lliure d’establir requisits per a la plena adquisició del mandat parlamentari i per a exercir-lo amb totes les seves prerrogatives.’ Afegeix encara que aquest procés postelectoral ha d’incloure ‘alguna forma per a prometre o jurar lleialtat i acatament de l’ordenament jurídic on s’exerceix el mandat’.

Montserrat també diu que jurar la constitució espanyola, entre més tràmits, ha de continuar essent un requisit per a esdevenir eurodiputat. ‘És la llei espanyola i Espanya és una gran democràcia, moderna i avançada’, diu. Montserrat fa una crida a ‘defensar la constitució i els procediments’ espanyols. A més, considera, tal com també ha fet el govern espanyol, que una sentència del TJUE favorable a Junqueras no tindrà efecte sobre la sentència del Tribunal Suprem contra ell. La sentència contra els dirigents independentistes ‘s’ha de complir’, diu, perquè el procediment judicial s’ha fet ‘amb totes les garanties i transparència’. ‘Hem de defensar el nostre poder judicial i els nostres tribunals i respectar les decisions judicials preses al nostre país’, exclama.

Entrada prohibida

Actualment, Puigdemont té prohibit d’entrar al Parlament Europeu per la reactivació de l’euroordre. Durant la presidència de Tajani també li van vedar l’entrada i una vegada això va suscitar una polèmica a la mesa del parlament. Quatre vice-presidents del parlament van demanar explicacions al president, Antonio Tajani, per no haver permès que Carles Puigdemont i Toni Comín accedissin al recinte a començament de juny, després de guanyar les eleccions europees a Catalunya. Van ser la vice-presidenta pels Verds Heidi Hautala, el liberal Pavel Telicka, la socialista Sylvie Guillaume i Fabio Massimo Castaldo, del Moviment 5 Estels.

Telicka va demanar a Tajani: ‘Per què es va negar l’accés a tres eurodiputats electes catalans que van presentar-se a les eleccions?’, fent referència també a Oriol Junqueras.

The post Una vice-presidenta del Parlament Europeu diu que si el TJUE dóna la raó a Junqueras serà ‘una lliçó útil per a la cambra’ appeared first on VilaWeb.

Teresa Mulet (Caracas, 1970) està instal·lada aquests dies a la residència d’artistes que Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre té a Balada, al cor mateix del Delta de l’Ebre. Per a ella aquest espai és al mateix temps punt de partida i de retorn, ja que al delta hi ha els orígens de la seva genealogia familiar. El seu pare és d’Amposta i va emigrar a Veneçuela el 1948 fugint de les penúries de la postguerra quan només tenia 15 anys. Ara, setanta anys després, ella ha hagut de fer el camí invers, fugint de la descomposició social, la violència i la inseguretat ciutadana d’un país que durant dècades ha estat dels més pròspers de l’Amèrica del Sud. “Tots estem fora de lloc. Ens n’hem anat de qualsevol indret i en qualsevol moment estarem en qualsevol altre. Només hi ha permanències momentànies en llocs de pas”, apunta Mulet. Fa més d’un any que resideix a Barcelona, i la seva connexió familiar ha estat la que l’ha portada ara fins a Balada, on mira de recuperar els fils que es van trencar, al mateix temps que explora la seva capa d’artista per introduir aquest territori genealògic en la seva creació artística. La d’ara no és l’única estada de Mulet a la casa de Balada. Ja s’hi va allotjar a l’abril abans i després de la inundació dels camps, el que li ha permès seguir totes les etapes del cicle de l’arròs. És precisament aquesta fragmentació del Delta en camps el que ha inspirat la peça que està preparant per a l’exposició que s’inaugurarà a Lo Pati, el 9 de novembre. Es titularà ‘Camp de control’ i amb ella l’artista convida a reflexionar sobre els mecanismes de control a què estem sotmesos.

Llegir tota l’entrevista aquí

The post Teresa Mulet: ‘Jo crec que el propi poder ha usat el pensament binari per crear bàndols’ appeared first on VilaWeb.

‘Ciutat de Mal’ va sortir al carrer al setembre de la mà d’Angle Editorial, després que Jaume C. Pons Alorda rebés el passat mes de maig el 29è premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. ‘Ciutat de Mal’ és, a més, una de les dotze novel·les publicades entre novembre del 2018 i octubre del 2019 que han estat seleccionades com a candidates a guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. L’obra està protagonitzada per tres personatges que sobreviuen en una societat dictatorial i inhumana dirigida per un misteriós constructor. Són un escriptor, una dona embarassada i una dona geperuda que, a banda de voler deslliurar-se de la repressió que pateixen, també han d’abordar els seus propis conflictes interns. ‘Ciutat de Mal’ pren el testimoni de ‘Faula’, la primera novel·la del poeta, narrador, traductor i professor d’escriptura mallorquí establert a Vilafranca del Penedès.

Llegir tota l’entrevista aquí

The post Jaume C. Pons Alorda: ‘La passió sempre triomfa’ appeared first on VilaWeb.

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, creu que la sentència del Tribunal Suprem espanyol és fruit d’un tribunal ‘parcial i polititzat’, amb un biaix ideològic que ‘xoca frontalment amb el dret fonamental a un tribunal independent i imparcial ideològicament‘. Així ho ha alertat també l’equip d’advocats de Jordi Cuixart, que ha demanat que es declari nul·la la sentència que condemna el president de l’entitat a nou anys de presó i d’inhabilitació. L’advocat Benet Salellas ha presentat un incident de nul·litat on demana que es deixi sense efecte la sentència ‘desproporcionada’ com a pas previ al recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol.

L’escrit també denuncia la vulneració flagrant durant el judici d’altres drets com la presumpció d’innocència o el dret a reunió i expressió, entre d’altres. Amb aquest pas, Cuixart aposta per esgotar totes les vies judicials i, des de la presó, referma la seva determinació en la defensa dels drets i les llibertats. ‘Seguirem denunciant que la sala segona del Suprem està marcada ideològicament, amb un biaix polític clar sobre el dret a l’autodeterminació’, afirma el president d’Òmnium des de la presó de Lledoners. ‘Ens ha jutjat un tribunal que ha permès que l’extrema dreta sigui acusació popular’, recorda Cuixart, ‘i n’ha fet un ús fraudulent i partidista per fer propaganda electoral com demostren els resultats de les eleccions del 10-N’.

La posició ideològica prèvia del tribunal

Salellas també retreu la vulneració del dret de tenir un jutge independent i imparcial. Entén que el tribunal presidit per Manuel Marchena tenia una posició ideològica concreta i prèvia sobre la qüestió de la sobirania de Catalunya. Un ‘prejudici polític’ a l’hora de dictar sentència que resulta ‘determinant’, com queda plasmat a la sentència: ‘El desenvolupament argumentatiu contra el dret a l’autodeterminació al qual dedica més de vint pàgines el Tribunal Suprem en la sentència és expressió d’un posicionament polític’. De fet, critica el tribunal per impedir a les defenses fer posicionaments polítics, i alhora fer-ho en la sentència en sentit contrari. En el mateix sentit, recorda que el delicte de sedició és un delicte contra l’ordre públic, i per tant no hauria de tenir relació amb l’autodeterminació.

L’interrogatori com a testimoni de la filòsofa Marina Garcés, apunta l’advocat de Cuixart, és un dels exemples més clars de la politització dels jutges. En aquesta sessió, recorda, es van ‘filtrar opinions del tribunal pel que fa a l’estratègia’ de defensa del president d’Òmnium. A més, considera que el Suprem no era l’òrgan competent per jutjar Cuixart, sinó que havia de fer-ho l’Audiència de Barcelona.

Aquesta crítica també s’amplia pel fet que el tribunal no va habilitar un sistema de traducció simultània perquè els acusats poguessin declarar en català.

Vulneració del dret de reunió i criminalització de la dissidència

En l’escrit presentat, l’advocat de Cuixart denuncia la vulneració de la llibertat ideològica del president d’Òmnium, en tant que el tribunal condemna la dissidència i la defensa de l’acció política independentista. Segons argumenta, el Suprem va qüestionar obertament durant tot el judici les idees de Cuixart i de l’entitat que presideix, també vulnerant el dret a reunió i d’expressió.

Aquests drets, apunta, ‘són infringits per la valoració que fa el Suprem de fets com les intervencions en actes públics o l’emissió de tuits com a elements d’incriminació d’un delicte greu com és el de sedició’. Per això, Salellas demana que el tribunal reconegui que Cuixart va actuar emparat pels seus legítims drets.

Vulneració de la presumpció d’innocència

La defensa de Cuixart també argumenta que no hi ha cap prova que justifiqui la condemna per sedició, que, a més, considera desproporcionada. Segons Salellas, la sentència no aporta elements que acreditin que es van impedir diligències judicials el 20-S a la conselleria d’Economia, que la policia havia d’utilitzar la força l’1-O, i que l’objectiu de les mobilitzacions era demostrar als jutges que a Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional. La falta de proves, assegura l’advocat, vulnera la presumpció d’innocència de Cuixart i la resta d’acusats, i reitera que les conclusions del Suprem només poden provenir del seu propi prejudici o de les investigacions i conclusions de la Guàrdia Civil.

‘La sentència no conté un apartat específic destinat a l’abordatge de la qüestió provatòria’, denuncia. Una ‘omissió’ d’informació que és un indici clar de ‘vulneració del dret a la presumpció d’innocència’, i que demostra que la prova es va valorar amb ‘un interès que va més enllà del simple exercici de justícia d’un tribunal penal’, és a dir, amb un clar biaix polític. A això, Salellas suma altres vulneracions com la del dret fonamental al procés degut. Per exemple, sobre l’ordre dels interrogatoris, la denegació de preguntes, la impossibilitat d’exhibir vídeos, no poder consignar els motius de les protestes o no utilitzar la prova documental durant la fase testimonial.

A més, considera que part dels fets provats no se sustenten en cap declaració dels acusats, els testimonis o les proves documentals, sobretot pel que fa als fets de la conselleria d’Economia el 20-S, sobre els quals la defensa de Cuixart diu que en cap moment es va alterar l’escorcoll. Per últim, considera que les penes imposades són desproporcionades.

The post Cuixart presenta recurs de nul·litat contra la sentència del Suprem appeared first on VilaWeb.

Avui, 14 de novembre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un mes de la sentència: trenta dies sense treva
• Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme I Editorial de Vicent Partal
• Albert Casals: ‘Enfadar-te amb la policia és com enfadar-te amb els monstres d’un videojoc’
• L’independentisme continua creixent a les ciutats més grans del Principat
• Mireia Vives i Borja Penalba: ‘Intentem posar banda sonora a l’honestedat’
• Ponsatí compareix avui davant la justícia escocesa per l’euroordre de Llarena
• La ‘Ilíada’ reneix en vers per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal
• El gran maldecap del Suprem sobre la immunitat de Puigdemont
• Cada dia més febles, cada dia més forts I Mail obert de Núria Cadenes
• La comandància general de la Guàrdia Civil a Tres Cantos, un bon símil de l’estat espanyol I Article de Tamara Carrasco

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper: 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Les rèpliques del Tsunami’ i ‘ERC i JxCat condicionen la investidura al diàleg’ appeared first on VilaWeb.

Més Compromís no dóna encara per fet el suport al govern de coalició de Pedro Sánchez i Unides Podem i no vol que s’inclogui el partit en cap suma per a la investidura mentre no hi hagi negociació. El diputat Joan Badoví ha reconegut que hi té una disposició favorable però ha advertit que ‘ara mateix’ el PSOE i Podem no poden donar per fet el suport de Compromís. Reclama una negociació real –i no de dues hores, com a la legislatura passada– per fixar les condicions de la coalició. Una d’aquestes condicions és que el govern espanyol es comprometi a presentar en set o vuit mesos una proposta per a la reforma del model de finançament, tal com va avançar en una entrevista a VilaWeb.

Més Compromís també exigirà l’augment progressiu del pressupost de l’estat a la partida de dependència, que, segons que ha recordat, la Generalitat sufraga al 88%, per bé que li correspon de pagar-ne només la meitat. També s’hi inclou la petició de compromisos concrets sobre el País Valencià. Baldoví ha destacat que cal invertir per a dignificar el transport de rodalia i per defensar més activament l’agricultura, de manera que es tingui en compte l’impacte dels acords que se subscriguin amb tercers, com ara Mercosur.

The post Compromís encareix el seu suport a la investidura de Sánchez appeared first on VilaWeb.

El ministre Eric Jover ha anunciat que el govern havia posat en coneixement de la fiscalia les declaracions de l’entitat feminista Stop Violències davant el Comitè de l’ONU per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, perquè determinés si eren delicte. L’entitat va denunciar els casos d’avortaments amb risc per a les dones, que han de sortir d’Andorra per fer-ho, i els problemes d’accés als anticonceptius. El portaveu de l’executiu ha criticat que es facin afirmacions ‘falses’ per orientar l’opinió pública i ha dit que no era la primera vegada que passava una cosa com aquesta en el col·lectiu que presideix Vanessa M. Cortés. Per això el govern prendrà en consideració la intervenció que han demanat del ministeri públic, per si s’han de prendre accions legals.

Jover ha dit que fer declaracions voluntàriament faltant a la veritat implica responsabilitats. Així mateix, ha insistit unes quantes vegades que les conclusions de l’ONU sobre la situació de la dona al Principat no es basen en fets objectivables, per les afirmacions que la presidenta de Stop Violències va fer davant l’organisme internacional a Ginebra.

The post El govern andorrà porta Stop Violències a la fiscalia per la polèmica a l’ONU appeared first on VilaWeb.

Els veïns del barri de les Corts de Barcelona protesten contra el desmesurat desplegament de la policia espanyola als carrers del barri, després del tall que hi han fet uns CDR. Molta gent ha sortit al balcó per fer un repic d’atuells i mostrar l’enuig per la presència d’un gran nombre de furgonetes policíaques.

[VÍDEO] Impressionant repic d'atuells contra la presència de la policia a Les Corts https://t.co/wBHs6wtWBv pic.twitter.com/woNGlXTXnj

— VilaWeb (@VilaWeb) November 13, 2019

[VÍDEO] Continuen els repics d'atuells contra el desplegament de la policia espanyola a les Corts https://t.co/wBHs6wtWBv pic.twitter.com/2U6DXnVatu

— VilaWeb (@VilaWeb) November 13, 2019

The post [VÍDEO] Impressionant repic d’atuells contra la policia espanyola dels veïns de les Corts appeared first on VilaWeb.

Fa uns quants mesos que us vaig proposar de mirar la situació catalana per mitjà de l’obra i les idees de Stephen Wolin. Permeteu-me que avui us propose de fer-ho a través de la de Frantz Fanon, perquè em sembla que els seus ensenyaments són especialment importants en el moment actual.

Fanon va ser un metge psiquiatre i intel·lectual, administrativament francès, nascut a les Antilles, a la Martinica, que va contribuir a la independència d’Algèria: esdevingué un dels organitzadors del FLN i fou ambaixador de la república provisional. Quan li diagnosticaren leucèmia va escriure apressadament Els damnats de la terra, un llibre que va marcar com pocs el moviment mundial contra el colonialisme i que ha estat recuperat aquest segle, sobretot pel moviment afroamericà dels Estats Units, però també per les primaveres àrabs i alguns corrents feministes, especialment al món musulmà.

Les tesis de Fanon em semblen cabdals avui, perquè sostinc que el país ha canviat i ha entrat en una nova etapa d’ençà del 14 d’octubre, el dia de la publicació de la sentència i de la primera acció del Tsunami Democràtic. La reacció de la població, com s’ha vist en els dos dies d’ocupació de la AP-7, ha canviat completament. Tant que ja ningú no es recorda de les velles polèmiques sobre els contenidors i les caputxes. I tant que fins i tot en l’àmbit institucional les eleccions han dibuixat un canvi incipient de tendència, dins l’independentisme, cap al creixement de les posicions més contundents en relació amb la confrontació amb l’estat espanyol. El debat sobre la posició que ha d’adoptar el moviment independentista sobre l’acord de govern signat per PSOE i Podem reflecteix perfectament aquests canvis i d’ací vénen les tensions que comença a suscitar dins els partits. És ací on entra de ple el pensament de Fanon.

Fanon va definir els efectes del colonialisme en les persones i ens va ensenyar com es derrota. És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme. Però això no vol dir que no hi haja paral·lelismes interessants a estudiar i sobretot ensenyaments a aprendre del moviment anticolonial. Sobretot a l’hora de veure com es combat la subalternitat o de quina manera la reacció individual, netejant el cervell dels conceptes imposats, és imprescindible per a provocar la reacció col·lectiva.

Subalternitat és, doncs, el concepte clau. El colonialisme es defineix per la posició subalterna dels colonitzats. Els colonitzats –nosaltres, per a entendre’ns– no poden imaginar la societat ni la política per ells mateixos sinó que sempre la imaginen subordinats al colonitzador. És el colonitzador qui fa la política i el paper dels colonitzats, sempre subaltern, és si de cas de suport a les posicions més suaus entre les dels colonitzadors. Els colonitzats no es veuen a ells mateixos com a subjectes capaços de canviar la societat gràcies a la seua voluntat, com a gent amb capacitat pròpia, sinó sempre com a subjectes que al final són subalterns de la gran política que es fa al centre. Subjectes que sempre necessiten l’autorització –que necessiten de fet el gest d’aprovació– dels colonitzadors. Especialment dels colonitzadors ‘bons’.

Per això funciona aquell mecanisme segons el qual el colonitzador pot acusar el colonitzat d’allò que vulga, sense lògica ni coherència, exercint un bullying polític permanent. Fins que el moviment anticolonial no pren cos i no s’aferma, certes discussions estèrils que ni tan sols s’haurien de mantenir no comencen a ser posades a lloc. N’és un bon exemple el discurs d’Iceta i el PSC sobre el nou govern. Quan Iceta diu que no pot ser que l’independentisme vote igual que Vox, la resposta subordinada, subalterna, és tenir por de les conseqüències en la imatge externa del moviment. En canvi, la resposta ja descolonitzada és recordar a Miquel Iceta que no és cap problema votar com Vox si es vota per raons diametralment oposades, però que sí que és un problema, i molt greu, anar a la mateixa manifestació que va Vox si hi vas, com ho fa el PSC, per les mateixes raons.

Aquest canvi, l’alliberament diguem-ne mental que permet de respondre així, és segons Fanon la peça imprescindible per a alliberar-se com a col·lectiu. Esquivar i denunciar el marc mental on et volen col·locar és el pas endavant més gran possible.

Però com s’hi arriba, ací, quan passa això? D’una manera molt poètica Fanon, al final del llibre La pell negra, diu que això generalment pot passar i passa quan ja no pots respirar, quan sents que t’ofeguen. Una imatge que recorda el poema de l’Estellés (‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’) i que va fer-se concreta en el moviment Back Lives Matter arran de l’ofec físic d’Eric Garner per part de la policia, que li va causar la mort el 2014.

Aquest ofec és exactament allò que molts catalans experimentem de fa anys. La prostitució de les normes més bàsiques del funcionament de l’estat per part del nacionalisme espanyol provoca en nosaltres un ofec permanent; això molts de vosaltres ho sentiu cada dia quan us atureu a pensar què ens fan. El parlament no pot ni votar allò que vol, una pancarta en un balcó pot significar la inhabilitació del president, els dirigents polítics reben condemnes de presó desproporcionades, lleis que afavoreixen tota la societat són suspeses sense haver ni de justificar-ho, la policia agredeix els ciutadans fent servir armes il·legals, es canvien les lleis d’una manera completament arbitrària per a permetre, per exemple, al poder executiu de tancar webs quan vulga… I això si parlem només del passat més recent. Si tornem al 2010 veurem com aquest ofec és en realitat una constant que esborrona. L’estatut retallat, les inversions que no arriben mai, l’espoliació fiscal, la persecució de la llengua… Per això fa riure que alguns mandarins de paper es queixen de les conseqüències econòmiques del Tsunami Democràtic. Critiquen un dia d’ocupació de l’aeroport els mateixos que no critiquen que la inversió a Barajas triplique la del Prat malgrat que el Prat dóna beneficis i Barajas se’ls queda. Critiquen els talls a les carreteres quan l’escandalosa manca d’inversions en infrastructures és crònica i implica pèrdues enormes per a les empreses del país. Critiquen que es talle el corredor mediterrani mentre la construcció d’aquesta via va amb dècades de retard, fet denunciat fins i tot per la Unió Europea, perquè l’estat espanyol ho vol així. Respondre’ls, amb dades i denunciant-los públicament, com ja han fet alguns polítics i associacions, és un símptoma més, positiu, del canvi que experimenta el país.

Un canvi que incorpora un darrer element clau sobre el qual Fanon va teoritzar: la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre la violència. Aquest és potser l’aspecte més polèmic de l’obra de Fanon i el més desvirtuat. Molta gent l’ha llegit per mitjà del pròleg que Jean-Paul Sartre va fer a l’edició francesa d’Els damnats de la terra. Sartre veu en el llibre de Fanon una exaltació acrítica de la lluita armada que jo, i molta més gent, pense que simplifica el missatge. Perquè Fanon no fa cap celebració de la violència pels colonitzats, sinó un reconeixement del paper psicològic que implica negar que la violència siga un monopoli de l’estat. ‘La violència desintoxica l’individu’, diu Fanon en una frase que s’ha fet famosa i que cal contextualitzar. Fanon reivindica la violència si és útil políticament i si allibera mentalment els individus. I ho fa constatant que la violència del carrer en resposta a la repressió equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat es retira és evident que la relació de poder s’equilibra i que l’estat agafa por, una por que no havia sentit fins llavors. Fanon insisteix a dir també que els colonitzats, pel fet de ser-ho, sempre reaccionen. Que no fan acció sinó reacció. I que això els posa necessàriament en situació de dependència, de subalternitat. Per això la via unilateral, com s’ha demostrat a Catalunya, és l’única eficaç a l’hora de canviar la percepció de la gent sobre la seua capacitat. I quina unilateralitat hi ha més potent que desobeir la força armada de l’estat, es demana Fanon, vinculant-se en aquest punt amb els grans teòrics de la desobediència civil i el moviment pels drets humans.

Del 14 d’octubre ençà, els catalans hem entrat en una nova fase del moviment per la independència. I moltes de les coses que preocupaven Fanon, sobre les quals va teoritzar, comencen a passar entre nosaltres. Per això avui el catalanisme que comença a dibuixar-se al carrer, quan tot just si ha passat un mes, un catalanisme independentista que seria l’equivalent de la ‘negritud’ definida per Fanon, es pot començar a entendre també com un moviment antiimperialista, anticolonial, si acceptem i excusem la inexactitud del terme.

Per això és un nou catalanisme que no espera que s’accepte ni es beneesca de Madrid estant res de tot allò que fa. Per això no demana permís per a fer res ni es pregunta com s’interpretarà allà el que faça. I per això qüestiona les bases de tot, fins i tot el mapa artificial imposat des de l’estat. En aquest sentit, el redescobriment dels catalans del nord és un símptoma extraordinari que les coses van canviant. Perquè la Catalunya de les quatre províncies autonòmiques tan sols s’explica com una invenció espanyola per a reduir la catalanitat i mirar d’espanyolitzar-la. En canvi, el reconeixement que a l’estat francès hi ha catalans que són tan catalans com els de les quatre províncies espanyoles és un fet que tot sol desmunta l’equació, bàsica per a mantenir la dominació espanyola, segons la qual ser català, al final, no és sinó una manera de ser espanyol. Júlia Taurinyà ho ha expressat a la perfecció en un piulet: ‘El que m’encanta del tall del Pertús és la nostra capacitat de treure profit de la frontera. D’un drama fer-ne una arma.’ Fanon n’estaria ben content.

The post Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme appeared first on VilaWeb.

Les eleccions espanyoles de diumenge a Catalunya han vist com l’independentisme (ERC, Junts per Catalunya, CUP) aconseguia gairebé el mateix nombre de vots que fa sis mesos (ERC, Junts per Catalunya i Front Republicà). La diferència entre els vots independentistes del 28-A (1.634.986) i els del 10-N (1.642.063) és poc significativa. S’ha crescut tot just de 7.077 vots. En canvi, l’independentisme ha passat del 39,2% dels vots al 42,4%. Una pujada notable, de 3 punts. Això s’explica perquè l’unionisme (PSC, Comuns, PP, Ciutadans, i Vox) en aquests sis mesos ha perdut 323.965 vots. Ha passat de 2.406.981 a 2.083.016. Del 58,05% dels vots al 54,03%. Una baixada significativa, de 4 punts. El PSC tot sol ha perdut 171.675 vots en mig any.

Sembla, doncs, que la sentència i la repetició electoral ha fet quedar l’unionisme, en part, a casa més que no pas mobilitzar l’independentisme, que manté xifres similars.

Resultats a les deu ciutats més grans

Si s’observen els resultats de l’independentisme a les deu ciutats més poblades de Catalunya, es pot veure que dues tenen un percentatge d’independentistes semblant al 42,4% del Principat. Són Barcelona (40,3%) i Reus (40,9%). Una té un percentatge superior, Lleida (46,6%), i la resta són clarament per sota. Però s’observa com l’independentisme creix en percentatge a totes les ciutats. Entre 2 i 4 punts.

Estancament en nombre de vots absoluts

Però si ens fixem en els vots absoluts aconseguits per l’independentisme a les deu grans ciutats torna a passar com a la resta del país. El creixement en percentatge no es tradueix en creixement significatiu en nombre de vots. En la majoria dels casos, l’independentisme ha mantingut posicions i només ha pujat centenars de vots amb tres excepcions (Barcelona, Terrassa i Sabadell) on l’augment arriba als 5.995, 1.495, i 4.018 respectivament. I en un cas, Lleida, perd dos vots.

[MAPES INTERACTIUS] Independentisme o espanyolisme: els territoris on se supera el 50%

ERC, partit gran

ERC és el partit guanyador de les eleccions a tres de les deu grans ciutats. És el partit més votat a Barcelona, Lleida i Reus, feus tradicionalment socialistes. Són segona força, darrere el PSC, a quatre (Terrassa, Sabadell, Tarragona i Mataró) i tercers a Badalona i Santa Coloma de Gramenet, on els passen davant també els comuns. ERC supera Junts per Catalunya i la CUP a totes les grans ciutats.

Augment de Junts per Catalunya i CUP, pèrdues d’ERC

Però si mirem la fotografia en moviment, veiem com en aquestes eleccions ERC ha perdut vots en totes deu grans ciutats, ha baixar respecte de fa sis mesos. Si l’independentisme aguanta en conjunt és gràcies al fet que la CUP i Junts per Catalunya han augmentat en vots. Tots dos partits pugen a les deu ciutats. En molts casos els vots que perd ERC, els guanya la CUP. A Barcelona, per exemple, ERC perd 29.580 vots i la CUP en guanya 28.284. I Junts per Catalunya, 7.291.

Barcelona

Aquesta tendència s’observa en totes deu ciutats: un independentisme que augmenta en nombre de vots, o aguanta resultats gràcies a la millora de CUP i Junts per Catalunya, que compensen les pèrdues d’Esquerra Republicana, partit que continua essent el gran. Ací podeu veure els gràfics de les altres nou ciutats.

L’Hospitalet de Llobregat

Terrassa

Badalona

Sabadell

Lleida

Tarragona

Mataró

Santa Coloma de Gramenet

Reus

 

The post L’independentisme continua creixent a les ciutats més grans del Principat appeared first on VilaWeb.

La ‘resposta a la sentència’ s’havia convertit en un mantra que havia omplert titulars i promeses polítiques, fins a convertir-se en un límit temporal al qual s’aferraven polítics i entitats de la societat civil per donar una resposta als ciutadans. Però aquest concepte tan gastat, al final es va acabar traduint en uns fets que ningú, o gairebé ningú, no podia imaginar.

El 14 d’octubre, el mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol condemnava els presos polítics a un segle de presó, la ciutadania, al marge dels polítics, començava una resposta coordinada i autogestionada que un mes després encara perdura. Una resposta que ha mostrat un canvi d’actitud, un empoderament més gran de la gent, capaç de crear nous escenaris de protesta de forma continuada.

En aquest procés hi ha dos elements importants: els CDR i el Tsunami Democràtic. Les dues plataformes han aconseguit de coordinar les mobilitzacions amb eines tecnològiques que permeten una ràpida mobilització en qüestió de poques hores. Un exemple és el blocatge de l’aeroport de Barcelona o els recents talls de carreteres arreu del territori. A continuació repassem els principals fets que han ocorregut durant l’últim mes:

Blocatge de l’aeroport i les places plenes

Poc després de les 9 del matí del dia 14 d’octubre, una filtració periodística avançava la sentència contra els nou presos polítics catalans. Després d’una primera onada d’indignació, sobretot a les xarxes i els mitjans, el Tsunami Democràtic es despertava de la hibernació per convocar la primera gran acció: blocar l’aeroport de Barcelona. Amb tren, amb cotxe, amb metro o a peu, milers de persones van fer-hi via. El blocatge va durar unes nou hores i va fer que es cancel·lessin 110 vols, i 45 l’endemà.

La justícia espanyola va posar els Mossos a primera línia de foc per reprimir la gent. Allà es van viure les primeres càrregues de les moltes que hi hagué els dies següents. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va assistir 115 persones, una de les quals per l’esclat del globus ocular, que tampoc no va ser l’últim.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: EFE.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: EFE.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.

Aquell dia les manifestacions de protesta contra la sentència del procés es van reproduir multitudinàriament a tot el país. Les places de València, Perpinyà, Sabadell, Alacant, Terrassa, Castelló, Manresa, Palma, Lleida, Andorra la Vella, Tremp, Barcelona, Tarragona, Girona, entre moltes ciutats i viles, es van omplir per palesar el malestar amb la duresa de la pena imposada als presoners polítics catalans.

Fotografia: EFE.Fotografia: EFE. Barcelona, rosa de foc

No hi va haver cap mitjà que la setmana de la sentència no recuperés aquest sobrenom històric de la ciutat de Barcelona. Els carrers de la ciutat, especialment de l’Eixample, es van omplir de barricades de contenidors i brossa. Tot va començar el dimarts 15. Després d’un acte unitari entre ANC i Òmnium a la delegació del govern espanyol, els Mossos van atonyinar les columnes de manifestants que volien acostar-se a l’edifici. Allò va encendre la guspira que va derivar en càrregues i batalla campal entre manifestants i policia. En total, hi hagué sis detinguts, a tres dels quals els dictaren presó sense fiança. Foren els primers empresonats d’una ràtzia que tot just havia començat.

Vint-i-vuit joves empresonats: radiografia d’unes detencions irregulars

Però no tot acabava a Barcelona. A Lleida, Tarragona, Girona i Manresa també hi va haver enfrontaments entre manifestants i policia, i a Madrid, el Tsunami va blocar durant unes hores els accessos a l’aeroport de Barajas.

L’endemà les protestes van continuar i van deixar imatges com la de milers de persones llançant paper higiènic davant el Departament d’Interior per protestar contra l’actuació dels Mossos; o l’Olimpíada popular organitzada pels CDR als Jardinets de Gràcia. Aquella convocatòria va acabar pacíficament, però no pas la que organitzaren a Sarrià, paral·lelament, grups d’ultradreta. Els Mossos d’Esquadra els van anar seguint i els deixaren avançar fins a tocar pràcticament de la plaça del Cinc d’Oros. Allà van començar els atacs dels ultres, fins que un grup es va abraonar contra un jove antifeixista que va ser apallissat a la cruïlla del carrer de Balmes amb el de Rosselló.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.

ATENCIÓ! Brutal agressió d'un grup de nazis a un jove antifeixista a la cruïlla entre els carrers Balmes i Rosselló de Barcelona. pic.twitter.com/YisCcgpx4Q

— Albert Mercadé (@albertmercade) October 17, 2019

Les Marxes per la Llibertat

Si a la nit les ciutats cremaven, de dia les protestes prenien un altre caire. El dia 16 van arrencar de Vic, Tàrrega, Tarragona, Girona i Berga, les Marxes per la Llibertat organitzades per l’ANC i Òmnium. En tres dies les columnes van recórrer la distància fins a plantar-se a Barcelona i confluir conjuntament a Jardinets de Gràcia, d’on va arrencar una manifestació enorme convocada per la Intersindical-CSC i IAC amb motiu de la vaga general d’aquell mateix dia. També hi va haver manifestacions multitudinàries a ciutats com Lleida i Girona, on la concentració fou la segona més nombrosa de la història de la ciutat.

La Marxa per la Llibertat sortint de Vic (foto: Lluís Brunet)Vaga General 2019, Diagonal, Marxa per la Llibertat. Arribada a Diagonal Foto: Adiva Koenigsberg resposta sentènciaMarxa per la Llibertat des del pont de Sarajevo. Meridiana.

Quan es va fer fosc i la manifestació barcelonina es va desconvocar, la multitud es va desplaçar fins a la prefectura de la policia espanyola, a la Via Laietana. Va ser una de les nits de més tensió, amb moltes càrregues policíaques, barricades de foc, llançament de llambordins i dotze detencions, una de les quals la d’un fotoperiodista mentre treballava.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.

El descontentament popular per l’actuació dels Mossos i del conseller d’Interior, Miquel Buch, que actuava en coordinació amb la policia espanyola, va anar alimentant-se amb el pas dels dies. El dia 19 a la tarda Arran i els CDR van organitzar una marxa contra l’actuació policíaca i les detencions dels últims dies. Per a evitar nous aldarulls, la policia va muntar uns quants cordons, i s’hi van afegir membres d’En Peu de Pau, que van fer una cadena humana, deien, per a ‘garantir el dret de manifestació’ i ‘rebaixar la tensió dels últims dies’.

Baixa la tensió, es mantenen les protestes

El pas dels dies no va refredar pas els ànims al carrer. La indignació per la sentència es mantenia viva, i encara va créixer més amb la visita del president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, a Barcelona. Va ser una visita llampec, perquè la població el va foragitar allà on va anar. Com a l’Hospital de Sant Pau, on va voler visitar l’únic policia espanyol antiavalots que hi havia ingressat. Això va crear malestar en la direcció del centre, que va decidir de no rebre’l, i també entre el personal, que el va acomiadar així:

Sortida del President espanyol de Sant Pau pic.twitter.com/KxPJp4prwJ

— Climent (@Climentgoc) October 21, 2019

La setmana, sense incidents destacats, es va tancar amb una manifestació unitària el dia 26 d’octubre amb el lema ‘Mobilitzem-nos per la llibertat’, que va aplegar milers de persones al carrer de la Marina. Com havia passat una setmana abans, acabada la concentració es va desplaçar fins al que s’ha convertit en l’epicentre de les protestes contra la sentència: la Via Laietana i la plaça d’Urquinaona. Els CDR havien convocat la gent a ‘Tornar les pilotes a la policia’, fent referència a l’ús de bales de goma per part dels agents, que havien deixat uns quants ferits. La tensió va anar creixent, en bona part, per la provocació de la policia espanyola, que va deixar cinc furgonetes estacionades al bell mig de la via. En una fins i tot va exhibir una bandera espanyola.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.

La jornada es va acabar amb més violència policíaca, més detinguts i els habituals ‘carrusels’ a tota velocitat de les furgonetes dels Mossos per a dispersar els manifestants.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé. S’acosten les eleccions

El nivell de les protestes el mantenen sobretot els estudiants, amb actes, vagues i concentracions en diversos campus i facultats del Principat. L’esdeveniment que té més ressò és l’acampada que comencen el dia 30 a la plaça d’Urquinaona de Barcelona per a demanar l’amnistia i contra la repressió. Amb les eleccions del 10-N a tocar, el rei espanyol, Felipe VI, decideix d’assistir a Barcelona en un acte de la Fundació Princesa de Girona, una visita que sectors independentistes veuen com una provocació. A Girona i Tarragona cremen fotografies seves cridant que Catalunya ‘no té rei’ i a Barcelona la policia ha de desplegar un enorme dispositiu perquè el monarca pugui accedir al Palau de Congressos.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.

El dia 9, abans de les eleccions, el Tsunami va voler desobeir la Junta Electoral espanyola durant la jornada de reflexió. Es van organitzar quatre-centes activitats arreu del territori i a Barcelona hi va haver concerts a la Gran Via, a tocar de plaça de la Universitat, fins abans de la mitjanit.

El Tsunami i l’efecte sorpresa

Aquesta plataforma anònima va tornar a fer ús de l’efecte sorpresa que havia exhibit a l’aeroport de Barcelona i Madrid, i just l’endemà de les eleccions espanyoles va tallar la AP-7 a la Jonquera. El caos circulatori va afectar també l’estat francès i els manifestants van aconseguir de passar-hi la nit entre fogueres, concerts i tendes de campanya. El blocatge encara es va agreujar més per als interessos de l’estat quan dimarts va aparèixer un altre tall al País Basc, a la frontera amb l’estat francès. A partir d’aquí una reacció en cadena va desfermar desenes de talls a tot el Principat, que van allargar la protesta fins dimarts a la nit. Els talls es van anar desfent, excepte el de la AP-7, que va allargar-se fins ahir al matí.

Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert Salamé.

Aquesta ha estat l’última acció; l’última mostra del descontentament que ha provocat la sentència i la repressió que se n’ha derivat. La capacitat autoorganitzadora de la població, amb el Tsunami i els CDR com a principals ariets, no sembla pas que s’afebleixi gens i només el temps dirà fins on dura una protesta que no sembla tenir final.

The post Un mes de la sentència: trenta dies sense treva appeared first on VilaWeb.

Per fora està envoltat de gespa, arbres, arbustos, flors, blocs de pisos per a persones d’un nivell socioeconòmic mitjà alt, té una bona imatge en general. Però quan travesses la porta i poses un peu dins, notes un regust ranci, d’imperialisme castellà, de glòries passades. Vell, descuidat, però això sí, tot ple de banderes rojigualdas i ‘todo por la pátria’.

Els calabossos els conformen una desena de cel·les. Cadascuna amb una porta blindada (no hi ha barrots), càmera de vigilància i un llit tronat (un bloc de formigó amb un matalàs d’uns 8cm de gruix recobert de cuir) i una manta digna de ‘Cuéntame’.

La llum és groguenca de fluorescent i la pintura nova, amb un intent de semblar neutra. Però per moltes capes de pintura que hi hagin posat, no han pogut eliminar aquella sensació que se’t fica per cada porus de la pell, com el quitrà. No poden amagar tot el terror que han albergat aquells calabossos durant dècades. Tot aquell que hagi trepitjat aquells calabossos, o els de la Via Laietana o de tants altres, sap de quina sensació parlo.

El so de la porta tancant-se darrere teu és esfereïdor. Un so que marca el límit de la teva llibertat i que no oblides mai. El pitjor és cada vegada que s’obre la porta, que et salta una alarma interna: qui és? Què vol? On em porten? On no dormiràs ni s’apagarà el llum si ells no ho volen, on no sabràs si són les tres de la matinada o de la tarda…

Al mig dels calabossos, hi ha una garita vidrada on són els carcellers. On guarden les teves poques pertinences, on et permeten fer l’única trucada vigilada. On escolten un partit del Reial Madrid mentre tu intentes entendre què ha passat sense esfondrar-te.

Al costat de la garita, a la banda dreta, hi ha el lavabo, on sempre vas acompanyat, sense paper, sense compreses, sense tovalloles, on l’aigua surt congelada o bullint.

Som moltes persones, centenars, diria jo, que hem passat per aquells calabossos al llarg d’anys i anys. Persones que van patir l’embat del règim del 78, que van ser torturades per ser considerades dissidents polítics o un perill per a l’statu quo. Us parlaré de tres persones que, com servidora, van passar per aquests calabossos:

Ramon Piqué va ser detingut el 1992 en l’operació Garzón, acusat de pertànyer a Terra Lliure. Formava part del Comitè de Solidaritat amb els Països Catalans i del Moviment de Defensa de la Terra.

El van tenir dret hores i hores, li van posar una bossa al cap per asfixiar-lo, li pegaven amb guies telefòniques al cap i li van posar elèctrodes a les mans. Volien que s’aprengués la declaració de memòria per quan anés davant del jutge instructor Baltasar Garzón. En Ramon va denunciar l’estat espanyol a Estrasburg per tortures. Nou anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per no haver investigat les tortures. Us sona?

Nekane Txapartegui va ser detinguda el 1999 acusada de pertinença a ETA. També li van posar una bossa al cap, li van posar una pistola al cap, la van apallissar, volien que confirmés una declaració que ells ja havien preparat abans. Va dir que no volia declarar i la resposta va ser violar-la perquè no pogués parir terroristes.

Ferran Jolis va ser detingut el 23 de setembre de 2019 en l’operació Judes. Formava part dels Comitès de Defensa de la República. Acusat de pertinença a banda terrorista i de tinença d’explosius, entre més coses. Aquest cas ens sona més a tots, és el més recent.

Intencionadament, fa uns dies, es va filtrar un vídeo de la seva declaració davant del jutge, desconec on. Ni tan sols el seu advocat havia pogut accedir a aquests enregistraments ni a una part del sumari.

Aquestes declaracions han aixecat molta polseguera, confusió, sentiment de traïció… A mi em van transmetre molta tristesa, sabia què hi havia darrere d’aquelles paraules.

Tant en Ramon com la Nekane, en Ferran i com jo mateixa creiem fermament en la nostra innocència i en la legitimitat dels nostres principis i idees. Però, sobretot, crèiem que els nostres hi creurien, en aquesta innocència (de l’altra banda, no n’esperàvem res). Que no ens sentiríem jutjats per fer o dir res en una situació tan violenta.

I és això, el ‘cuidem-nos’, companys, no jutjar sense posar-nos en la pell dels altres, no legitimar un muntatge policial. Al País Basc saben molt bé de què va tot això, dins una cel·la hi ha una situació i, fora, n’hi ha una altra.

Si permetem i normalitzem qualsevol moviment, declaració i guerra de partits entre els polítics empresonats, precisament per empatia amb la situació injusta que pateixen, per què no ho fem entre els nostres companys?

Desmuntem l’operació Judes amb amor, confiança, empatia i solidaritat cap als nostres companys. Que declarin que van matar Kennedy, que declarin el que vulguin o que no ho facin, per això tenen un equip d’advocats fora, amb una estratègia jurídica, per solucionar-ho.

Però que, fora, la resposta sigui un bloc irrompible i incorruptible cap a ells: no esteu sols. ‘Som un sol poble’, que ho sigui per a tots, si us plau.

The post La comandància general de la Guàrdia Civil a Tres Cantos, un bon símil de l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

Avui comença la tramitació a Escòcia de l’euroordre que la justícia espanyola ha emès contra Clara Ponsatí després de la publicació de la sentència del Suprem contra el procés. Ponsatí es presentarà voluntàriament a les dotze del migdia (hora nostra) a una comissaria de policia d’Edimburg, on serà detinguda i traslladada davant un jutge al tribunal de la capital escocesa. És previst que hi comparegui a les tres de la tarda, segons que ha informat el seu advocat, Aamer Anwar. Tal com va passar el març del 2018, quan va comparèixer arran de la primera euroordre enviada pel jutge Llarena, hi haurà una concentració de suport, tant davant de la comissaria, a St. Leonard Street, com al jutjat, al número 27 de Chambers Street.

Aquell dia Ponsatí va sortir en llibertat amb fiança; posteriorment va declarar més vegades al tribunal escocès que examinava l’euroordre i es va preparar per al judici en què s’havia de prendre la decisió sobre la petició d’Espanya, que la reclamava per rebel·lió i malversació. El judici no es va arribar a fer, perquè abans es féu pública la decisió del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein que desestimava l’extradició de Carles Puigdemont per rebel·lió. I la conseqüència fou que Llarena retirà l’euroordre contra Ponsatí per no veure una nova derrota, aquesta vegada a Escòcia.

És això que cerca, justament, l’advocat Aamer Anwar: tombar l’euroordre de la justícia espanyola. Per això en primer lloc demanarà avui al jutge que deixi Ponsatí en llibertat amb fiança mentre comença el procediment per a examinar la petició d’extradició, que aquesta vegada és per sedició. Pablo Llarena ha hagut de canviar el delicte pel qual reclama Ponsatí i ajustar-lo a la sentència del Suprem contra el procés, en què ha condemnat els presos polítics per sedició i malversació.

Ara, l’euroordre contra Ponsatí va començar amb mal peu per als interessos de Llarena, perquè en una primera instància ni tan sols les autoritats policíaques del Regne Unit no la van acceptar, adduint que era desproporcionada segons la legislació britànica i que hi mancava informació important. L’escàndol era tan gran que la diplomàcia espanyola es va activar de seguida per a aconseguir que una rectificació. Al cap de poques hores va arribar, aquesta rectificació, en què la policia corregia l’expressió ‘desproporcionada’, però alhora demanava a Llarena més informació per a poder tramitar l’euroordre, és a dir, una mínima explicació sobre el suposat paper de Ponsatí en un delicte de sedició.

Llarena va enviar un parell de fulls d’informació complementària, en què sorprenentment no hi havia cap referència a la sedició, sinó una llista de suposats actes de desobediència, la major part dels quals van passar quan Ponsatí no era consellera. Tanmateix, n’hi va haver prou perquè la policia acabés tramitant l’euroordre, que ara ja és a les mans de la justícia escocesa. Torna a començar, doncs, un camí per a contrastar els criteris de la justícia espanyola amb els d’una altra jurisdicció europea.

The post Ponsatí compareix avui davant la justícia escocesa per l’euroordre de Llarena appeared first on VilaWeb.

Encara que no ho vulguin, aquí el tenen. La còrpora imponent, la pell tota de solcs, el posat d’aparença tranquil·la, xipollejant a l’aigua, passejant sota el sol o cercant ombra, ullals, trompa: l’elefant. Sempre l’elefant. L’elefant omnipresent. Quan el tenen al davant, perquè els sentits els mostren l’evidència; quan no hi volen pensar, perquè l’evoquen (la famosa paradoxa del Lakoff: no pensis en un elefant, i patam!). L’independentisme català és, per a l’estat espanyol, com aquest elefant inevitable. I, segurament, desesperant.

Perquè, malgrat l’artilleria que ja han gastat per a debilitar-lo, que no ha estat poca (de l’invent de Ciudadanos a la presa del control institucional per la via de l’article 155; de la intimidació a la presó i l’exili), el fet és que no solament no han aconseguit de frenar-lo sinó que es consolida i creix cada dia que passa. Les darreres eleccions (estatals, les més complicades en tots els sentits) ho han tornat a mostrar: al Principat de Catalunya, el bloc independentista creix i el bloc espanyolista… no.

De fet, fins i tot aquella cosa que fa uns anys ens van llançar al damunt, l’esperança de l’espanyolisme a Catalunya, l’invent que un dia va aspirar a governar l’autonomia, Ciutadans, ha fet figa estrepitosament i es troba, en graciosa expressió d’aquella altra personatja de dreta que va deixar la política, en li-qui-da-ci-ó.

Ja poden aclucar els ulls i prémer amb ànsia les parpelles: en tornar-les a obrir sempre hi ha, al bell mig de la sala, espolsant-se mosques amb la cua, l’elefant.

Que creix.

El fet és que en aquesta contesa l’independentisme suma una altra batalla, la del front electoral, guanyada. És una victòria en tota regla i qualitativament important.

Davant de l’evidència, els representants polítics de l’estat espanyol, immòbils, tanquen files. Pel que fa a Catalunya, aviat aspirar a guanyar-hi cap elecció els serà simple quimera (i això, que ara queda aquí escrit en tot just un parell de ratlles, és un canvi important de situació). I, pel que fa a Madrid i rodalia… en fi, allà malden i ronden, dins del seu laberint.

Aquest pacte exprés, per exemple, bastit i escenificat en menys de trenta-sis hores entre Sánchez i Iglesias, Iglesias i Sánchez per mirar de tenir govern és, ultra el tancament de files que dèiem, i la integració visible i pràctica de Podem dins el règim (la seva pública acceptació del règim, el seu públic deixar-lo de qüestionar), i la mostra de fins a quin punt és gros el sidral polític a l’estat espanyol, ultra tot això, és l’intent (no sé si dir-ne desesperat) de mirar d’alçar un dic de contenció davant de la marea que puja.

El dic de contenció d’esquerres, diguem-ne.

De les esquerres (cursiva i cometes, sí) que tenen.

I és un dic estructuralment feble perquè objectivament no té res per oferir, perquè no reformarà ni canviarà res. I perquè darrere seu ja esperen les hosts del PP i Vox per prendre el relleu. I, si és que finalment esdevenen la cara governamental de l’estat espanyol, per acabar de centrifugar-ho tot.

L’independentisme català sotmet el sistema espanyol a una pressió altíssima. Altíssima. I va fent aflorar allò que és, l’estat que no va fer cap ruptura amb el franquisme i que davalla al pou insondable de l’extrema dreta. Ni modernitat ni democràcia homologada ni estabilitat: un pollastre emplomallat enganxat a una bandera. És a dir, un model polític autoritari i en crisi permanent. Territorial i social. Que no es pot reformar perquè fer-ho seria renunciar als privilegis que el sustenten. Vet aquí l’estat espanyol.

Ben mirat, el seu regne ha quedat atrapat en una dinàmica d’allò més anguniosa: el fet de no voler perdre la mare dels ous, és a dir, la ‘regió’ econòmicament més dinàmica, i la impossibilitat de canvi que va associada a aquesta por, el duu a una deriva cada vegada més autoritària. Com més es negui a cap canvi, més baixarà cap a la cosa feixistoide. Aviat serà difícil de trobar ningú que s’hi vulgui quedar.

Per la seva tossuderia (tot i que podríem discutir si és això, mera tossuderia, o bé expressió constitutiva), per la seva incapacitat d’entendre i de posar en pràctica el conegut principi lampedusià, allò de canviar-ho tot si vols que tot continuï igual (‘Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi’, al text original d’Il gattopardo), l’estat espanyol avança cap a l’autodestrucció: la immobilitat, el granític no canviar res és la fórmula que garanteix que finalment canviï tot.

I és cert que ja no serà tan sols mèrit seu, perquè el poble català hi fa un espectacular vaitot, però algú va dir, fa temps, que, quan siguem independents, tal vegada caldrà pensar a atorgar-li un petit reconeixement, a aquest estat encarcarat que tindrem a ponent (o a allò que en resti): una medalla, potser (li agraden tant!), en agraïment al seu ajut inestimable.

Però no diguem blat. De moment, el fet que podem constatar és que, en aquesta nostra transcendental contesa, els espanyolistes són políticament més febles i els independentistes, políticament més forts. Que Catalunya té, com més va, més força política per al seu projecte.

I que això és, sí, elefantàstic.

The post Cada dia més febles, cada dia més forts appeared first on VilaWeb.