El tribunal contenciós administratiu ha tombat aquest vespre el recurs presentat per Ciutadans contra la candidatura de Carles Puigdemont per a les eleccions a Catalunya. D’aquesta manera, el president podrà presentar-se als comicis com a cap de llista de Junts.

Carles Puigdemont, sobre Aliança Catalana: “No negociaré mai amb cap formació d’ultradreta”

Ciutadans recorria contra la decisió de la Junta Electoral provincial de Barcelona d’avalar la candidatura. El contenciós administratiu considera que la decisió de la junta s’ajusta a dret.

La fiscalia havia demanat també de rebutjar el recurs en considerar que Ciutadans no havia aportat cap element nou del qual pogués inferir-se l’incompliment del requisit d’inscripció al cens electoral vigent.

I si Puigdemont és detingut de camí cap a la investidura? Llarena l’hauria d’alliberar

El candidat de Ciutadans, Carlos Carrizosa, ha dit aquest matí que el padró de Puigdemont no respon a la realitat perquè no viu a Catalunya, una opinió que no ha fet canviar de parer al tribunal. “Si tots els candidats hem de complir determinats requisits legals, Puigdemont no pot estar per sobre les lleis. Demanem que tots els candidats estiguem en igualtat de condicions”, ha lamentat.

Marc Comanegra és l’autor de Nova Planta 2034, ni treva ni pau, una novel·la que ficciona un xoc armat violent i cruel a Catalunya d’aquí a deu anys. Comanegra, universitari de carrera científica, ha escrit una novel·la que conté forts components de ciència-ficció d’ús civil i militar, i escenes violentes, cruels [podeu llegir-ne un fragment]. Comanegra és un pseudònim, però no és pas anònim, que l’autor assisteix a les presentacions del llibre i per Sant Jordi signarà llibres a les sis de la tarda a VilaWeb. Però, de moment, prefereix separar el seu nom real del literari, per seguretat (“He vist creadors a la presó, com Hasel. I no em fio de què pugui passar”, ens deia fa uns dies) i també per separar la seva activitat professional de la literària. El llibre Nova Planta 2034, autoeditat, ha venut fins ara 700 exemplars, diu l’autor, gràcies al boca-orella. Els exemplars es venen a Amazon; a alguns punts de venda (VilaWeb, a Barcelona; llibreria Arola, a Molins de Rei; i a la botiga Malapell, a Sabadell) i a les presentacions (n’ha fet dues, i la pròxima serà el 25 d’abril, a dos quarts de vuit a l’Ateneu Igualadí). VilaWeb ha entrevistat Marc Comanegra per parlar de la novel·la i els seus punts de vista.

—Marc Comanegra és un pseudònim. Per què?
—Vull separar la meva activitat professional de la meva activitat literària. Al final, la qüestió important és la història, tot i que sé que la gent es fixa en els autors.

—Escriviu professionalment?
—Jo tinc una feina més tècnica, i professionalment escric, però és una escriptura tècnica, d’informes, de fer presentacions, per a clients…

—La novel·la comença un 26 de gener. Per què?
—És una data important per als catalans: el 26 de gener de 1641 hi ha a la batalla de Montjuïc, amb la victòria catalana enfront dels terços castellans. Franco va entrar per la diagonal un 26 de gener de 1939, i la interpretació diu que era per contrarestar aquella derrota del 1641. El llibre explica un tercer 26 de gener. La novel·la fa diversos jocs, i un dels importants és la inversió de rols. Què passa si tot el que hem patit els catalans, ara ho féssim els catalans? Quins sentiments i reaccions provoca en el lector?

Podeu trobar  Nova Planta 2034, ni treva ni pau a La Botiga de VilaWeb

—Per què aquesta atracció per una ficció militar?
—Per a mi, el model d’independència perfecta és el de Txecoslovàquia, però la realitat és que també hem vist processos d’independència enfront d’una potència agressiva (com ha estat, històricament, Castella, al mateix nivell que Rússia o Turquia). I els processos reeixits d’independència són els que s’enfronten a aquesta violència.

—Amb qui us heu inspirat per als personatges?
—Conec independentistes catalans que s’han volgut formar militarment internacionalment i han participat en conflictes bèl·lics de tot el món. Independentistes catalans que, per un servei al país, han adquirit experiència militar, que és fonamental. Tu no pots construir un exèrcit o unes forces de seguretat del no res. Els cossos policials tenen material que pot ser d’ús militar o d’ús policial. Normalment, els països que aconsegueixen la independència es basen en els sistemes policials amb aquest material de doble ús que passa de civil a militar. I molts països del món envien també tropes que en diuen d’ajuda humanitària, però que senzillament serveixen perquè les seves tropes agafin experiència en combat real. Perquè a cada generació aquesta experiència es perd. Espanya, per exemple, envia tropes en conflictes. Jo he tingut familiars que han participat en l’exèrcit espanyol en conflictes internacionals.

—El llibre dóna molta importància als personatges femenins.
—La primera escena del llibre, que és la que capta l’atenció, inicialment estava pensada entre un policia espanyol i tres militars homes. I aquí em vaig adonar que cometia el mateix error que un dels meus referents, Isaac Asimov, que en les seves primeres obres no hi sortien dones. I vaig dir, mira, que sigui una dona. I és un dels personatges que s’ha apoderat, sorprenentment, de la novel·la. La conversa amb la correctora m’ha ajudat molt, i m’ha donat la visió femenina. I li ho agraeixo molt. En el cas dels personatges homes, porten noms d’amics. I en el cas de les dones, amigues, i dones que he conegut al llarg de la meva vida.

—Per què feu servir, encara que sigui poc, el castellà en alguns diàlegs?
—És un element de confrontació, en el nostre dia a dia. Volia jugar amb això. És un element que un catalanoparlant entén. És important el joc entre el català i el castellà a la novel·la.

—Comenteu la frase: “Aquest llibre és un llibre feixista.”
—A vegades la gent que està molt ideologitzada políticament, té una visió molt simplista. I ho redueix tot al feixisme. El feixisme és un fenomen del segle XX i la humanitat té tres-cents mil anys. Fenòmens que s’expliquen a la novel·la han passat al segle XX, han passat al segle XIX, al XVIII, al XVII, al XVI i al XV. I són fenòmens durs, òbviament. El llibre juga amb això. La sèrie The boys, que és de superherois malèvols, algú pensa que és feixista? Jo he volgut reflectir aquesta maldat en alguns personatges, sí. També per veure quina reacció provoca en el lector. I totes les crueltats que s’hi expliquen, ja et dic que és per jugar amb la inversió de rols. Han passat. I han passat abans del feixisme. Crec que anem cap a un autoritarisme cada vegada més clar, i el que faig amb el llibre és estirar la corda fins al màxim. Si els catalans tinguéssim un poder absolut, sense que ningú pogués aturar-nos, fins on podríem dur això? Jugo amb això.

—I es veu que als catalans se’ls en va la mà.
—En aquest sentit, crec que els catalans no som especials ni diferents de cap altre poble. I tenim un dol nacional i unes coses acumulades, sobretot la gent que té consciència històrica, de les injustícies que hem patit i de la impunitat que ha resultat d’aquestes injustícies. Crec que és imaginable que hi hagi determinats perfils que se’ls en vagi la mà. Imaginable no perquè hi estigui d’acord, sinó perquè això passa en altres societats.

—Quant de temps heu dedicat a escriure la novel·la?
—El primer esborrany, de 75.000 paraules, va ser un mes dedicat fonamentalment a escriure això (entre mitjans de setembre i mitjans d’octubre). Sóc autònom i és el mes que tenia lliure. Després, fins al desembre, vaig revisar capítol a capítol, fins que en quedés content.

—Quins referents literaris teniu?
—Soc bàsicament lector d’assaig. I les novel·les que llegeixo són thrillers que m’enganxen. Sóc fill de l’aposta que es va fer als anys noranta de traduir best-sellers al català. És un gènere que em va enganxar. A part d’Isaac Asimov i la ciència-ficció, doncs, Michael Crichton, John Grisham, Dan Brown. He intentat de fer un crema-pàgines. I veig que el temps de lectura típic és entre tres dies i vuit. Hi ha gent que el llegeix d’una tirada. Era la idea.

L’autor, amb el pseudònim Marc Comanegra, posa a Barcelona amb el seu nou llibre, ‘Nova Planta 2034’.

—Teniu pensada una segona part del llibre. Què hi direu?
—La ciència-ficció serà més evident. El component nacional també serà un dels fils conductors, però hi haurà una reflexió més a escala global, no només a escala catalana. Aquesta és la intenció.

—Aquest llibre és una crítica al procés català?
—Sí, té un component de crítica al procés. I la crítica més concreta sobre el procés català serà en la segona part. En un moment en què no s’ha aconseguit l’objectiu, la crítica és legítima, crec.

—Si us demano com s’arriba a la independència, Marc Comanegra què diu?
—Que no en tinc ni idea. Com a individu se m’escapa completament, he acceptat la meva limitació en l’àmbit personal. Si tingués clar això, entraria en política. I no vull entrar en política, òbviament.

—Voleu dir res que no hagi preguntat?
—Primer, vull agrair als lectors l’entusiasme. És un llibre que es basa en el boca-orella i un experiment editorial. Crec que assistim al col·lapse del model editorial. Ja hem vist què ha passat amb la distribució per intentar d’emular el model de l’edició en castellà. Crec que és un error. Aquí vaig provant, d’una banda, el llibre electrònic, que crec que dóna moltes virtuts a la cultura catalana, i d’una altra, la impressió sota demanda. Crec que les llibreries haurien de tenir màquines d’impressió sota demanda i replicar el model Amazon, però amb els interessos nacionals catalans i per a la cultura catalana. Òbviament, és un model que té espais per a professionals, per a un dissenyador gràfic que faci una bona coberta, per a un maquetador, per a un corrector (cal un corrector i jo n’he tingut). Una de les coses que em sap greu és que aquest model ara exclou les llibreries. Però jo no tinc capacitat de repartir a les llibreries, i a mi el model tradicional de distribuïdors no m’interessa, perquè em quedo sense diners, em quedo sense marges. Ara hi guanya tothom tret dels autors, perquè molt pocs autors poden viure de la seva obra. Hauríem d’anar a un model en què l’autor hi guanyi, i després, els altres.

Tornarà el servei militar a Europa? Aquesta és la possibilitat que exposà el mes passat el primer ministre de Letònia, Edgars Rinkevics, que demanà un “debat seriós” sobre aquesta qüestió. “Ningú no vol lluitar, però el problema és que ningú tampoc no vol ser envaït”, va dir.

Lluny de ser un exabrupte, fa mesos que la proposta va prenent força entre els dirigents europeus, particularment després de la invasió russa d’Ucraïna. Les declaracions de Rinkevics potser es destaquen per la contundència, però Letònia –que ha reintroduït el servei militar enguany– no és, ni de bon tros, l’únic estat europeu que n’ha parlat aquests darrers mesos. Sense anar més lluny, el govern de Dinamarca va anunciar el mes passat l’ampliació del servei militar obligatori de quatre mesos a onze, estenent-lo també a les dones a partir del 2026. Més recentment, països com ara Alemanya –que el va derogar l’any 2011– també han parlat de recuperar-lo, com suggerí el ministre de Defensa, Boris Pistorius, en una entrevista publicada al desembre.

Però és el conflicte a l’est d’Europa el punt d’inflexió que trencarà una tendència secular de dècades? Fins a quin punt és una possibilitat realista en l’Europa del segle XXI el servei militar?

El servei militar, una antiga relíquia que torna

Tot i ser una pràctica molt estesa entre els països europeus durant bona part del segle XX, el reclutament obligatori va perdre pes ràpidament a partir dels anys noranta, coincidint amb la reformulació de les prioritats militars del continent, arran de la caiguda de l’URSS i la fi de la guerra freda. Després d’un segle en què els reclutes havien lluitat en els grans conflictes en una proporció molt superior a la dels militars de carrera, la professionalització es va començar a estendre entre els exèrcits europeus durant els primers anys del nou mil·lenni, a mesura que els programes de reclutament es deixaven enrere i la despesa en defensa dels estats queia, en resposta a un panorama geopolític menys turbulent. Del 1994 al 2001, cinc dels principals estats europeus van optar per derogar el servei militar obligatori: Bèlgica (1994), els Països Baixos (1996), Itàlia (2000), l’estat francès (2000) i l’estat espanyol (2001). Polònia va eliminar el reclutament forçós el 2009, i Alemanya el 2011.

L’expansionisme rus a l’est d’Europa, tanmateix, ha capgirat aquesta tendència en pocs anys. Ucraïna, que havia abolit el reclutament obligatori el 2012, el va restaurar el 2014, coincidint amb l’esclat de la guerra del Donbàs. Dos anys més tard –poc després de l’annexió russa de Crimea– s’hi afegí Lituània, i Suècia el va reinstaurar el 2017.

Però no ha estat fins a la invasió russa d’Ucraïna, i el retorn consegüent dels tambors de guerra al continent, que la possibilitat de recuperar el servei militar obligatori ha tornat als salons del poder d’Europa. Les crides dels estats europeus a augmentar la despesa militar i els reports de la intel·ligència alemanya i russa sobre un hipotètic atac híbrid rus contra l’OTAN no ha fet sinó inflar aquesta possibilitat.

Un patró geopolític clar

Però realment el servei militar pot tornar a Europa? Certament, no tots els grans estats del continent hi estan disposats. Al Regne Unit, el secretari de Defensa Grant Shapps ho ha descartat taxativament:  “No tenim cap mena de pla per a fer res d’això –digué al gener–. És una ximpleria. […] No ho tenim pas a l’agenda, ara com ara.” Més recentment, al març, la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, també descartà de tornar al reclutament forçat. “De cap manera, ni tan sols crec que li hagi passat pel cap a ningú“, digué. A Portugal, els dos principals partits polítics –el Partit Socialista i el PSD– també ho han desestimat.

Si observem amb detall els països que han reintroduït el reclutament forçós aquests últims anys, de fet, hi veurem un patró geopolític clar: com més a prop són d’un veí militarment agressiu, més possibilitats semblen tenir de recuperar –o de no derogar– el servei militar. Aquest és, precisament, el motiu que Robles va adduir al març: “Hi ha països que, efectivament, per la situació geogràfica, perceben més aquesta preocupació. La realitat no és allò que un vol, sinó allò que altres –gent com Putin– ens imposen quan maten els ciutadans.”

Ara com ara, un total de nou països de la Unió Europea mantenen alguna mena de servei militar obligatori, dels quals la gran majoria (llevat de Suècia i Letònia) no l’han arribat a derogar mai. Són Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Estònia, Lituània, Letònia, Àustria, Grècia i Xipre. Tret d’Àustria (que no és membre de l’OTAN i, per tant, depèn molt més de les capacitats defensives pròpies), la resta d’aquest grup d’estats tenen veïns militarment agressius (Rússia, en el cas dels estats nòrdics i bàltics) o bé veïns amb qui fa dècades que mantenen tensions diplomàtiques intractables (Turquia, en el cas de Grècia i Xipre).

La formació dels soldats i els valors de la ciutadana, obstacles afegits

Un obstacle afegit per a la reimposició del reclutament forçós, sobretot allà on el risc de confrontació militar no és immediat, és la formació. Perquè formar un soldat per a la guerra moderna –en què és clau el domini d’armament tecnològicament avançat– és un procés llarg i costós que difícilment es pot cobrir amb un programa d’entrenament bàsic de pocs mesos. Shapps, en les seves declaracions sobre el reclutament, ja va al·ludir a la necessitat de mantenir un exèrcit professionalitzat i integrat per soldats experts.

Un altre interrogant és fins a quin punt els ciutadans estarien disposats a acceptar la recuperació del servei militar obligatori, després de dècades d’absència. Aquesta és, precisament, una de les premisses d’un estudi publicat fa poc per Vincenzo Bove i Riccardo di Leo, professors de la Universitat de Warwick, i Marco Giani, professor del King’s College de Londres. Remarquen que l’interès dels ciutadans europeus pel reclutament –especialment entre els més joves– és baix a causa de la desconnexió creixent, després de dècades de pau i sense servei militar, entre els valors de la societat civil i els de l’estament militar. D’aquest punt de vista, el suport creixent a l’exèrcit que s’ha registrat en alguns estats europeus d’ençà de l’esclat de la guerra a Ucraïna seria més una mostra de suport polític a causa d’una situació geopolítica incerta que no pas una disposició real a lluitar.

L’estudi conclou que la reintroducció del servei militar fins i tot pot ser perjudicial per als governs europeus, perquè pot fer créixer la desconfiança dels reclutes envers la resta d’institucions de l’estat i no necessàriament n’augmenta la disposició a defensar l’estat d’una amenaça externa, com diuen els partidaris de tornar al servei obligatori. “Ni l’establiment de vincles d’amistat improbables amb uns altres reclutes a llarg termini ni el foment d’un sentit obsolet de nació han d’ajudar necessàriament a vincular el ciutadà a les institucions democràtiques de l’estat“, diuen. I afegeixen: “El nostre estudi indica que, lluny d’augmentar la confiança en les institucions democràtiques, el reclutament pot tenir l’efecte contrari. Exposant els joves a un entorn militar amb una jerarquia molt clara, […] les polítiques de reclutament poden promoure la primacia de l’exèrcit sobre les institucions democràtiques.”

El reclutament, de fet, podria ser contraproduent fins i tot en termes purament militars. N’és un exemple l’exèrcit rus a la guerra d’Ucraïna, que durant el conflicte ha arrossegat tota mena de problemes de disciplina –amb desercions constants– dels soldats, en gran part reclutes sense gaire formació militar.

“Tor és infinit, no cap en dos llibres ni en vuit capítols d’una sèrie de televisió.” Carles Porta estrena el dilluns 29 la sèrie Tor, que tindrà una durada total de vuit capítols i que és el resultat de més de cinc anys de feina de rodatge i vint-i-set d’investigació periodística. A més, ha publicat Tor, foc encès, un nou llibre que aporta tot el coneixement sobre el cas aplegat del 2005 fins avui. De quin cas parlem? Doncs de la mort el mes de juliol de 1995 de Josep Montané, Sansa, a qui pocs mesos abans el jutge havia designat propietari únic d’una de les muntanyes més grans del Pirineu, amb una potencialitat enorme –un dels plans possibles era fer-hi una estació d’esquí, és clar que això era quan al Pirineu hi nevava regularment– i amb molts més interessos, com el contraban, especialment d’Andorra estant.

És possible que la concessió de la propietat de la muntanya a Montané fos la seva sentència de mort. “Tothom tenia motius per matar-lo”, diu Carles Porta en la projecció per a mitjans (amb una enorme expectació) del primer capítol de la sèrie. I per què? Doncs perquè Tor és un poble situat a més de 1.700 metres d’altitud, amb només tretze cases i una maledicció que hi pesa a sobre: una muntanya que serà propietat de qui pugui demostrar que passa més temps al poble. I, és clar, qui hi vol viure a Tor, sense llum, amb un fred que pela i ben sovint aïllats per la neu? Ser escollit la persona que més temps passa al poble i, per tant, propietari de la muntanya va ser el fet que va causar la mort de Sansa o hi havia algun altre motiu per a matar-lo?

Tor, un fenomen cultural

Segurament molts de vosaltres ja ho sabíeu, això que acabem d’explicar. Més que res perquè Carles Porta va fer un dels 30 minuts més vists de la història de TV3, el 1997, i sobretot perquè el 2005 va publicar un llibre que es va enfilar ràpidament a les llistes dels més venuts: Tor, tretze cases i tres morts (la Campana). De llavors ençà ja no hi ha hagut aturador: un esclat internacional del llibre, coincidint amb la fira de Frankfurt del 2007 –que va anar acompanyat d’un enorme augment de visites a Tor–; la presència de l’autor en festivals de novel·la negra; un redescobriment dels Pirineus com a escenari literari; un pòdcast amb dos milions d’audicions; i ara, finalment, aquesta sèrie de televisió. Tor és infinit, sí, però també un fenomen cultural que ha seduït lectors, oients, televidents, excursionistes i turistes de casa nostra i de tot el món.

És evident que aquesta sèrie (i el llibre) van precedits de l’èxit insòlit obtingut per tot el fenomen Crims (pòdcast de ràdio, documentaris de televisió, factoria de llibres, capítols que han obtingut un 30% de quota de pantalla), però quan es visualitza la sèrie es veu clarament que, a banda la voluntat pedagògica de Porta i el seu equip, poques coses hi tenen a veure.

A l’estrena, és clar, hi participà la plana major de TV3, començant pel director, Sigfrid Gras. “Tenim davant –va dir– una gran proposta de 3Cat en el gènere de la crònica negra, que ja vam començar amb Porta ara fa vint-i-set anys i que no ha parat de donar-nos bons resultats, bones crítiques i molta audiència.” Gras també va cercar la complicitat de Porta obrint-li les portes de la casa per fer allò que li plagués: “Això és una història periodística que va començar el 1997. Estem molt orgullosos d’aquesta sèrie, que té nom i cognom, i és Carles Porta. Estem segurs que Tor serà un dels grans èxits de la temporada. I esperem poder continuar treballant junts molts anys més.”

Vuit hores seleccionades entre cent noranta

Què hi trobarà l’espectador? D’entrada, alguna sorpresa com per exemple una cançó inicial interpretada per Roger Mas, que ja fa posar una mica els pèls de punta i crea una ambientació molt bona. L’altra sorpresa és l’ús de les maquetes per a recreacions del crim i del poble. I, en tercer lloc, un molt bon ús del material d’arxiu. Tot això crea un ambient una mica fantasmagòric que fa que l’espectador estigui inquiet en tot moment. Després hi ha les entrevistes i, sorprenentment un punt d’humor i la presència de Porta entrant i sortint en la narració de la història. Un producte nou, diferent, posat al servei de l’explicació. I que té molta literatura. Després hi ha tota la feina que ha fet l’equip a la sala de muntatge, perquè han partit d’un total de cent noranta hores de metratge.

Així doncs, la mescla del material d’arxiu, els nous plans atmosfèrics del poble i més de cinquanta entrevistes conformen el gruix de la sèrie. “Hi havia molts elements visuals que servien per a explicar part del relat, però no tot. Hi havia moments de la història que s’havien de recrear, i per això va sorgir la idea de construir una maqueta del poble de Tor, obra d’Eduard Grau, amb les cases, els camins i els cotxes i amb figures dels personatges protagonistes de la història en les diverses èpoques del relat. La maqueta conduirà els espectadors pels vuit capítols i els donarà totes les dades d’aquesta història. Aquesta és una altra de les grans diferències amb Crims, però és que no fem Crims, això és Tor. Volem que sigui un segell propi, i per això la maqueta es mou entre la realitat i el conte. Els ninos de la maqueta són un personatge més de la història. La banda sonora, amb veu de Roger Mas, hi ajuda molt, crea un clima increïble. És una suma d’elements petits que acaben tenint un paper gran. Amb tots aquests elements, hi ha una voluntat claríssima de fugir de Crims, i crec que ho aconseguim.”

I quin és aquest element literari que embolcalla tota la sèrie i en realitat tot l’univers de Tor? Doncs el foc. Això no és sols una història de cent anys de picabaralles, contraban, vividors, cases cremades, jueus desapareguts i assassinats, sinó essencialment quelcom que ens lliga amb l’essència d’explicar històries, de narrar contes a la vora del foc, un dels sistemes més antics de la història de la humanitat a l’hora d’explicar-nos històries. “I mira si tot és literatura que jo vaig dir a Joan Riambau que només escriuria trenta pàgines, que no podia fer res més, però m’hi vaig posar i em va absorbir tant que me’n van sortir cent cinquanta. I això és la base del llibre nou. M’hauria encantat tenir un any i mig per a fer-lo, però crec que amb tota aquesta intensitat ha sortit un llibre que ho explica tot.” Porta aquest Sant Jordi no signarà enlloc, però tot fa pensar que el llibre serà un dels més venuts. “Per això volia presentar la sèrie i el llibre abans de Sant Jordi, per donar les gràcies a tothom.”

Porta explica: “La sèrie ho té tot, és una metàfora de la humanitat, amb allò que és bo i allò que és dolent. Són vuit capítols i cadascun és únic. I anem descobrint a poc a poc tots els personatges clau de la trama i posant el focus sobre diversos sospitosos del crim. Serà una sèrie absolutament irrepetible, perquè són cent noranta hores de metratge que s’han de convertir en vuit hores de sèrie, gràcies a tot el meu equip. I fer que enganxi, que tingui el nivell de qualitat que s’espera. I sense la gent de Tor, sense els protagonistes, que són increïbles i impossibles d’inventar, tampoc no hi hauria història.” Porta va aprofitar la presentació per recordar que la productora no ha pagat a ningú per sortir a la sèrie i que tothom hi ha volgut participar, més de cinquanta entrevistes. Només hi ha dos o tres casos de persones que apareixen amb distorsions o amb la cara tapada. “Un és perquè és un contrabandista en actiu, i és clar, comprendreu que…”

Ara és a les mans dels espectadors i dels lectors decidir si el fenomen de Tor continua viu i si aquesta reconversió continua alimentant el mite. Segur que a tothom qui fa divuit anys que segueix la història li semblarà fascinant, però un dels objectius és incorporar tothom qui encara no en sap res. Ah, i un detall, el parlar pallarès se subtitula, sí, però en pallarès i no en estàndard. Petits detalls que fan gran i nostrada aquesta història.

The Washington Post · Francesca Ebel

El parlament de Geòrgia va validar ahir l’aprovació d’una polèmica llei que reprimeix els “agents estrangers”, a partir d’una llei que s’ha emprat àmpliament per a esclafar la dissidència política a Rússia.

El projecte de llei ha desfermat protestes multitudinàries als carrers i ha estat condemnat fins i tot per la presidenta Salomé Zurabíxvili. No és membre del partit polític Somni Georgià, que controla el parlament i el govern.

Zurabíxvili i més crítics afirmen que el projecte de llei és, en si mateix, un instrument per a facilitar la ingerència estrangera –concretament de Rússia– i posar traves al procés d’accés de Geòrgia a la Unió Europea.

Dimarts a la nit, mentre alguns manifestants s’enfrontaven a la policia als carrers de la capital, Tbilisi, Zurabíxvili va afirmar que el projecte de llei era una prova de la ingerència creixent de Rússia a Geòrgia. “La insistència de les autoritats a aprovar aquesta llei contra la voluntat de la població, i tot i les protestes dels socis, és una provocació directa, una estratègia de desestabilització de Rússia”, denuncià a Twitter.

La presidenta s’ha compromès a vetar la llei, però Somni Georgià té prou vots al parlament per a anul·lar-ne el vet.

Ahir, vuitanta-tres membres del parlament –tots representants de Somni Georgià– van votar a favor d’impulsar el projecte de llei, que ara passarà a la segona lectura.

En cas d’aprovar-se, la llei d’agents estrangers obligaria grups no governamentals i mitjans de comunicació independents a registrar-se com a “agents d’influència estrangera”. S’aplicaria a organitzacions, grups d’activistes i mitjans de comunicació que rebin més d’un 20% del seu finançament de l’estranger.

Una llei molt semblant a Rússia va desencadenar una campanya de persecució contra l’oposició política, a més de la clausura de nombroses organitzacions de notícies i grups de drets humans. Entre aquestes organitzacions, hi ha Memorial, que va rebre el Nobel de la pau l’any 2022.

Tbilisi, per una altra banda, argumenta que la legislació és necessària per a evitar la influència estrangera en la política georgiana.

Però el projecte de llei ha alimentat durant molt de temps els temors que el govern, sota la direcció de l’oligarca afí a Moscou Bídzina Ivaníxvili, vagi tornant a l’òrbita de Rússia i pugui fer descarrilar els plans d’accés del país a la Unió Europea.

Geòrgia va obtenir la condició de candidat oficial a la UE l’any passat, però Brussel·les tem que el país sofreixi un retrocés democràtic. Un report recent de la Unió Europea advertia a Geòrgia sobre la necessitat d’aturar la desinformació i les ingerències estrangeres, controlar els serveis de seguretat i reforçar la protecció dels drets humans.

Un intent previ d’aprovar la legislació sobre agents estrangers l’any passat ja va desencadenar tres dies de protestes multitudinàries i violentes als carrers de la capital, cosa que va fer que el projecte fos finalment arxivat.

Aquest mes, no obstant això, Somni Georgià ha anunciat que tornaria a presentar el projecte de llei. La Comissió d’Afers Jurídics del parlament hi ha donat el vist-i-plau, cosa que ha aplanat el camí perquè el projecte se sotmeti a una primera votació.

Dimarts desenes de manifestants van ser detinguts després d’enfrontaments violents amb la policia. Vídeos publicats a internet mostren agents antiavalots provant de desallotjar els manifestants dels voltants de l’edifici del parlament amb gasos lacrimògens i canons d’aigua.

Dilluns, Màmuka Mdinaradze –cap parlamentari de Somni Georgià– va prendre la paraula per parlar sobre el projecte de llei i, tot seguit, va rebre un cop de puny a la cara d’Aleko Elisàixvili, membre de l’oposició, cosa que va desencadenar una baralla més àmplia entre la resta de parlamentaris.

El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, va negar dimecres que Rússia tingués res a veure amb la legislació. El projecte de llei, explicà, “no pot vincular-se amb la influència de Rússia, com afirma l’oposició georgiana”. Alhora afegí que “els països, en general, fan tot allò que poden per a protegir-se de la influència estrangera en la política nacional”.

Grups de defensa dels drets humans, entre els quals es troben Human Rights Watch i Amnistia Internacional, han denunciat la llei d’agents estrangers, tot vaticinant que retallarà llibertats bàsiques. Aquells qui infringeixin la llei podrien enfrontar-se a inspeccions molt estrictes i, fins i tot, penes de presó.

La legislació, segons que adverteix Human Rights Watch, és “incompatible amb el dret internacional dels drets humans i les normes que protegeixen els drets a la llibertat d’expressió i associació”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Sant Jordi és una de les dates més assenyalades del calendari. Per això, els catalans que viuen fora procuren de mantenir-ne la tradició organitzant activitats de tota mena, com ara, intercanvis de llibres, recitals de poesia, concerts, degustació de plats tradicionals i, fins i tot, exhibicions castelleres. La iniciativa del Diplocat Books and Roses reuneix les activitats organitzades per a celebrar la diada. Us n’oferim una llista.

La diada a Europa

El Regne Unit i Escòcia són alguns dels països que més celebren Sant Jordi. La ciutat de York organitzarà, per primera vegada, activitats relacionades amb la diada a The Blue House Bookshop. Aquest divendres, 19 d’abril, de 17.00 a 21.00, es faran classes de dibuix de natura morta –centrat en les roses–, xerrades amb escriptors locals i venda de llibres. Com a obsequi, regalaran bosses de tela amb un llibre i una rosa.

Diumenge, dia 21, el Centre Català d’Escòcia organitza el “dia de l’amor i la literatura” a Edimburg. A partir de les 15.00 i fins a les 18.30, hi haurà venda de roses, llibres, llibres de segona mà, rondallaires, micròfon obert de poemes per a tothom que vulgui participar compartir les seves creacions i concerts. Per acabar el dia, la Colla Castellera d’Edimburg farà una actuació. El mateix dia, a Londres, la delegació del govern al Regne Unit i Irlanda i l’Institut Ramon Llull organitzen la trobada #Booksandroses al Camden Market Hawley. A part de llibres i roses, també hi haurà una actuació del Cor Coral Català de Londres i castells. També a Londres, però el dia 25, se celebrarà Sant Jordi amb la presentació en català del llibre Casada i callada, d’Emma Zafón, amb la presència de l’autora. És una activitat organitzada per les entitats Valencians UK i Catalans UK i el suport del Centre d’Estudis Catalans i la Universitat Queen Mary de Londres.

Més al nord, a Copenhaguen, la comunitat catalana celebrarà el Sant Jordi amb activitats infantils, un recital de poesia i una exhibició castellera. Tot plegat es farà a la LiteraturHaus de 15.00 a 19.00.

Un Sant Jordi sense rosa catalana? El darrer productor que resisteix sospesa de tancar el negoci

A la capital alemanya, Berlín, unes quantes llibreries celebraran el dia del llibre i la rosa: el dia 23 d’abril, per cada llibre que es compri, també es rebrà una rosa de regal. Ho fan la llibreria Buchanndlung Anagramm, l’Andenbuch, Bartleby o LeseGlük.

Sant Jordi també serà un dia especial a París: el 23 d’abril, de 18.00 a 22.00, la delegació del govern català a França organitza una recepció institucional al Centre Nacional del Llibre, al costat del Museu d’Orsay. Allà, s’hi farà un concert del cantautor Roger Mas, que interpretarà poemes musicats de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Jacint Verdaguer, Eulàlia Anzizu Vila i Amadeu Vidal i Bonafont. Tots els participants rebran un llibre de literatura catalana traduït al francès, una rosa, un punt de llibre i una bossa de tela.

El 25 d’abril, a Budapest, amb motiu del dia de Sant Jordi, es farà una lectura de la traducció hongaresa del conte infantil Un estel al cel de Vallfogona, premi de traducció en hongarès. El dia 28, a l’hora del vermut, per segon any consecutiu, es llegiran poemes d’autors catalans. Aquesta vegada, seran de Salvat-Papasseit i Estellés.

Sant Jordi per tota la Mediterrània

Demà, l’autora de l’èxit de vendes Dolça introducció al caos, Marta Orriols, presentarà el llibre a Bolonya amb motiu de la diada de Sant Jordi. La traductora a l’italià, Stefania Maria Ciminelli, també hi serà present. El dia 23, el poeta i traductor Pau Sanchis, conegut artísticament com a Pau Sif, oferirà una conferència, on també hi haurà estands per a comprar llibres i roses. A Roma també s’han organitzat algunes activitats relacionades amb la festa del llibre i la rosa.

Del 22 al 26 d’abril, a Madrid es farà una exposició divulgativa que recorre la història de la literatura catalana, de l’època medieval fins a l’actualitat. L’exposició serà a l’entrada de la Facultat de Filologia de la Universitat Complutense de Madrid.

A Marsella, algunes llibreries regalaran roses, punts de llibre i bosses de tela per cada llibre d’un autor català que es compri. Algunes de les llibreries que participen en aquesta iniciativa són la Bouquinerie des Cinq Avenues, la llibreria Maupetit i la Vauban. També s’ha organitzat una ruta literària per la ciutat en la qual Montse Vendrell presentarà la seva novel·la Sabó de casa, una novel·la de ficció basada en fets reals que narra l’exili de Joan a Marsella per a evitar de ser enviat a la guerra del Marroc.

La delegació del govern de Catalunya a l’Àfrica del Nord organitza l’acte central de Sant Jordi a la llibreria Al-Kitab de Mutuelleville de Tunis. S’hi farà un col·loqui de llibres i dos recitals de poesia: un amb un poeta tunisià i marroquí –no s’especifica quins–, i un altre musicat amb poemes de Joan Salvat-Papasseit.

A Zadar, a Croàcia, el dia 25, l’artista catalana Glòria Ribera oferirà un recital musical d’electro-folk en clau feminista.

Tallers, manualitats i conferències: així se celebra Sant Jordi a l’Àsia

Seül celebrarà el Sant Jordi el 20 i 21 d’abril. A la capital de Corea del Sud, s’hi faran unes quantes presentacions orals per a conèixer la història i la cultura catalana, amb venda de llibres i amb tasts gastronòmics de Catalunya.

Al Japó hi ha unes ciutats que celebraran la diada. A Tòquio, el dia 20, de 13.00 a 19.00, s’han organitzat activitats al Casal Català, com ara, la conferència “Passeig per les estàtues de Sant Jordi a Barcelona”, a càrrec de Masahiko Hara; la presentació de Naginata, a càrrec de Sergi Foz i Cristina Hernando i la conferència “El haiku a la Catalunya del segle XX”, a càrrec de Yoshiko Tazawa, professora de la Universitat de Kansai, que després signarà llibres. A Kyoto, la celebració serà el dia 21 al Centre Cultural de Barcelona. S’hi farà un taller de marcs de fotos amb trencadissos i un taller de confecció de roses amb cinta de seda. Finalment, a Okinawa, el dia 27, de 14.00 a 16.30 s’hi faran conta-contes internacionals, teatre i treballs manuals.

Llibres i roses, també a Amèrica

A Buenos Aires, la capital de l’Argentina, s’hi faran dos actes principals: d’una banda, el dia 20, al Casal dels Països Catalans de La Plata hi haurà la presentació de la Coral Montserrat i la Coral Jove Philia, lectures de poesia, sorteig de llibres i la mostra de puntaires. D’una altra banda, el dia 23 es farà una conversa literària entre Luis Brandoni i Josep Vives i Portell; una lectura de fragments de Martin Fierro en català acompanyats de la guitarra de Santiago Mendoza i un concert del Cor de Catalunya, dirigit per Ana Laura.

Del 20 al 23 d’abril, coincidint amb la setmana de Sant Jordi, el Casal Català de Medellín organitza una àmplia gamma d’activitats per a tots els públics. El dia 20, hi haurà una ofrena flors i recitals de cant coral a la ciutat colombiana. El dia 21 es farà una botifarrada popular, i el 23, s’hissarà la senyera al Casal.

Sant Jordi 2024: activitats per a celebrar la diada a tot el país

El 26 d’abril, a São Paulo, estudiants de llengua catalana de l’Institut Ramon Llull de la ciutat brasilera faran un recital poètic musicat. El repertori serà de poemes i cançons tant catalanes com brasileres. Després del recital, hi haurà un micro obert per a tothom qui vulgui participar-hi.

A l’Havana, la Càtedra de Cultura Catalana, en col·laboració amb la Càtedra de Cultura Basca, la Càtedra Gallega (Facultat d’Arts i Lletres) i la Càtedra Alemanya (Facultat de Llengües Estrangeres), organitza els II Jocs Florals a la ciutat cubana, un certamen de poesia en el qual els alumnes de les quatre càtedres podran participar en tres categories: la primera, l’Englantina d’Or, amb el premi a la millor poesia sobre un tema patriòtic, un fet històric o tradicional de la regió de la llengua d’aprenentatge (sobre els Països Catalans, País Basc, Galícia o Alemanya); la segona, la Flor Natural, amb el premi a la millor poesia amorosa; i la tercera, la Viola d’Or i Plata (en la llengua d’aprenentatge, és a dir, català, basc, gallec o alemany), amb el premi a la millor poesia. El 30 d’abril es donaran els premis als guanyadors de cada categoria, es llegiran els poemes guanyadors i hi haurà algunes sorpreses més.

Sant Jordi, també a Austràlia

Tot i que sigui a l’altra punta del món, el Sant Jordi també se celebrarà a Austràlia. Al Casal Català New South Wales de Sydney, el dia 21, es faran unes quantes activitats que inclouran l’intercanvi de llibres i roses. A Melbourne, el 27 d’abril, al Casal Català de Victòria celebraran la diada amb una lectura de la llegenda de Sant Jordi, un amic invisible literari i la creació d’un mural de Sant Jordi.

La pre-campanya electoral s’ha escalfat amb unes quantes propostes sobre l’ús de la llengua catalana: a l’escola, als comerços, a la societat en general. És normal perquè la percepció generalitzada arreu del país és que el català recula. I és evident, doncs, que cal discutir les causes d’aquesta reculada i mirar de superar-les.

Però hi ha un parell de problemes respecte d’això. Un és que el catalanisme, per primera vegada en la història, ha abandonat la defensa del català com a llengua pròpia del país. Incomprensiblement.

De tot allò que ens ha passat aquests darrers vint anys, és la cosa que em causa més perplexitat. Temps enrere Oriol Junqueras va decidir –i va proclamar– que la república tindria el castellà també com a llengua oficial. La resta de polítics, en termes generals, ho va acceptar i d’aleshores ençà tot va cara avall.

Tant, que s’ha imposat a poc a poc, entre la majoria social independentista, la tesi que som un país que té dues llengües. I si això és així, si ens hem de creure que l’espanyol és tan llengua pròpia com el català, aleshores quin problema hauria d’haver-hi amb l’extinció d’una de les dues llengües –que ja sabeu quina serà?

En una entrevista remarcable per la clarividència del seu pensament, fa pocs dies, des d’Elx, el president del Tempir, Josep-Enric Escribano, responia a tot això d’una manera insuperable: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic”. Efectivament. I, hi afegesc jo, s’ha de guanyar.

Hi ha, tanmateix, un segon problema que no és menor, tant a Elx com a Barcelona: que el marc legal va completament en contra nostre. El marc legal, en aquest cas, espanyol.

Això és així. Els catalans simplement no podem decidir res de res. No podem, de fet, ni tan sols pensar com ho hauríem de fer. Perquè no tenim la capacitat d’imposar –sí, he dit imposar– les mesures necessàries per a recuperar i dignificar la llengua. I perquè cada dia perdem un llençol. N’és una mostra l’acord més que lamentable sobre el català a l’escola que Esquerra i Junts van signar al parlament amb el PSC i els Comuns.

Però hi ha llum, i el contrast il·luminador, en aquest estat de coses, és Andorra. L’allau espanyolitzadora també hi ha arribat, però Andorra té l’únic instrument que pot assegurar la defensa dels drets d’una població, d’una cultura, d’una llengua, d’una societat. Que és l’estat propi, que és la independència.

I heus ací que els partits polítics andorrans, del govern i de l’oposició, s’han posat d’acord i han pres decisions, que seran aprovades si no hi ha cap sorpresa el 25 d’abril. Eixe dia, d’avui en vuit, el Consell General aprovarà una nova llei del català que incorpora mesures que a la resta dels Països Catalans, en la part ocupada de la nació, són simplement inimaginables.

Per exemple, que ningú no podrà residir a Andorra legalment sense demostrar, amb un examen, el coneixement del català. Si no el passa, perdrà el permís de residència i haurà d’abandonar el país. I, en conseqüència, que quan tu vages a un comerç, una empresa o institució parlant en català no és que els qui t’atenguen tindran l’obligació d’entendre’t, sinó que tindran l’obligació de parlar-te en català. S’ha acabat això tan irritant del “cafè-con-qué?”. S’ha acabat per una cosa tan simple que és que qui t’atendrà s’haurà examinat abans, i ja no podrà argumentar que no t’entén o que no sap parlar la teua llengua. Per si no era prou garantia, a més, seran sancionats amb multes substancials i serioses si es neguen a atendre qualsevol ciutadà en català, a parlar-lo.

I aleshores la pregunta lògica és per què, tractant-se de la mateixa llengua, una cosa tan simple i lògica es pot fer a Andorra i no pas a Barcelona o a Elx? Quina diferència hi ha? Doncs la diferència és ser independents o no ser-ho. No únicament, és clar; però fonamentalment això. I aquest és, per tant, un recordatori a la resta del país per a entendre que qualsevol via que no siga la separació d’Espanya –o França– és una pèrdua de temps, un acompanyament en la decadència, un entreteniment per a no haver d’encarar el problema real.

 

PS1. La mort de Josep-Maria Terricabras ha tingut un gran impacte a tot el país. Núria Cadenes li dedica el seu article setmanal, en què recorda que quan era tancada a la presó Terricabras anava cada quinze dies a fer classes de filosofia als presoners polítics. Sempre compromès. I també avui, excepcionalment, publiquem aquest article de Jordi Sebastià, que va ser eurodiputat valencianista coincidint amb ell i que ens expressa, també, la seua desbordant humanitat.

PS2. Marc Comanegra és l’autor de Nova Planta 2034, ni treva ni pau, una novel·la de ficció sobre un xoc armat violent i cruel entre Catalunya i Espanya d’ací a deu anys. El llibre, publicat fora dels circuits comercials, ha causat furor, en part també perquè l’autor no és anònim, però és un pseudònim. Avui l’entrevistem: “Marc Comanegra: “Conec independentistes catalans que s’han volgut formar militarment a l’estranger”

PS3. I un altre llibre –que s’acosta Sant Jordi. Enric Casasses reivindica Salvat-Papasseit. I de quina manera!: “Enric Casasses: “És fals que Salvat-Papasseit al costat de Riba i de Foix sigui poca cosa”.

Aquest 23 d’abril pot ser el darrer Sant Jordi en què regaleu una rosa catalana. A Catalunya solament hi queda un productor d’aquestes flors, i no sap si podrà mantenir el negoci gaire temps més. Joan Pons té una empresa familiar de tercera generació a Santa Susanna (Maresme), que d’ençà dels anys vuitanta es dedica a produir flor tallada. Però ara les dificultats per a continuar són més evidents que mai. El canvi climàtic, les limitacions europees sobre l’ús de certs pesticides i la falta de relleu generacional són els principals obstacles que ha d’encarar. 

Sant Jordi 2024: activitats per a celebrar la diada a tot el país

Pons explica que els floristes sempre compren roses que tinguin una tija llarga –d’uns setanta centímetres o vuitanta– i una flor de mida estàndard. Unes característiques que tan sols els poden oferir els productors d’uns altres països amb més bones condicions climàtiques i menys controls. És a dir, l’Equador i Colòmbia, d’on provenen la majoria de les flors que veurem pels carrers aquest Sant Jordi.

“Allà, a dos mil metres d’altitud, es viu una eterna primavera, fa calor de dia i fred de nit. Això permet que la rosa sempre surti igual”, explica Pons. En canvi, a casa nostra el clima ha canviat de tal manera que els hiverns són més càlids que no pertocaria, i això fa que les roses tinguin unes tiges més curtes i unes flors menys esveltes i més petites que no pertocaria. “Abans plantaves una rosa al desembre i per Sant Jordi ja la tenies a punt. Ara triguen dos anys”, destaca. Amb tot, Pons lamenta que enguany hauran de llençar una part de la producció, perquè hi ha tiges que amb prou feines arriben a vint centímetres.

Pons també alerta que la normativa europea és molt més restrictiva quant als pesticides, i que això dificulta la tasca dels productors: “Fa trenta anys teníem insecticides per a combatre les plagues, però aquests productes ara han desaparegut i els que tenim no fan la mateixa feina, no acaben de netejar les plagues”, lamenta. I afegeix: “Juguem en una lliga inferior, perquè als altres països poden fer servir els productes de fa quaranta anys.” Per aquesta raó l’absència de productors locals de flors també es nota a la resta de països europeus: “Abans ens arribava molta rosa francesa, però ja l’any passat van venir-me a gravar de la televisió estatal perquè diuen que no en trobaven, de productors francesos.”

Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català

Un Sant Jordi de rècord

El Gremi de Floristes preveu de batre rècords i superar els set milions de roses venudes per Sant Jordi. Segons Joan Guillén, president del Gremi de Floristes de Catalunya, aquesta previsió optimista és el resultat d’una suma de factors: Sant Jordi serà un dia feiner –cosa que no passava d’ençà del 2019– i les restriccions i la por per la pandèmia s’han deixat finalment enrere. “Com més va, més sectors professionals s’interessen per la diada, cosa que ens fa pensar en l’èxit d’enguany”, remarca. Per tot plegat, el regidor d’Economia de Barcelona, Jordi Valls, ha calculat que serà un Sant Jordi multitudinari i que les vendes pujaran d’un 20% respecte de l’any passat.

Com podem comprar flors catalanes?

Pons explica que, com a consumidor, és pràcticament impossible de diferenciar la rosa catalana de la resta de varietats. Flors Pons distribuirà entre quaranta mil i cinquanta mil roses, la majoria de les quals aniran a parar al Maresme mateix. L’any passat, per exemple, el cau AEiG Flos i Calcat d’Arenys de Mar va vendre exclusivament aquesta rosa catalana, bo i utilitzant l’origen local com a segell de qualitat.

Òmnium vol recollir milers de llibres per a les biblioteques escolars per Sant Jordi

Un negoci que no rebrota

Flors Pons va obrir als anys quaranta, quan l’avi d’en Joan va comprar les terres i hi va cultivar verdures. Anys més tard, el seu pare va optar per plantar-hi clavells i més flors: “En aquell moment era molt més rendible que la verdura. Ara, tot està fatal”, diu. Enguany, comercialitzaran un 15% menys de roses. Per això, no sap si l’any que ve en podrà continuar venent: “No ho sé, hem de veure molt clar que ens serà rendible per a decidir de fer la inversió en roses. Perquè mantenir tot un cultiu només per Sant Jordi no té sentit”, diu.

De moment, s’ha trobat obligat a diversificar el negoci: té un total de cinc hectàrees, i gran part és dedicada a l’eucaliptus, molt més rendible econòmicament. A les roses, hi destina uns set mil metres quadrats. El 50% per a plantar-hi roses vermelles i la resta, per als altres colors: groc, malva, blanc, carabassa i fúcsia. 

Quins llibres de poesia podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de 30 recomanacions

“De pagesos de flor en quedem ben pocs, perquè no podem competir en igualtat de condicions amb altres països. Aquí ens falta un suport tècnic de les administracions, per a fer proves amb noves variants que s’adaptin al clima. Potser així no hauríem plegat tants pagesos”, subratlla. Guillén s’afegeix a la demanda: “Quan es donen ajudes al sector agrari, només se’n donen al sector alimentari, però mai a l’ornamental.” Per això diu que ja és gairebé impossible de recuperar la pèrdua de productors catalans, perquè caldria una inversió i un temps que poca gent estaria disposada a dedicar-hi. “Siguem realistes, no es creen empreses romàntiques, sinó econòmicament rendibles.”

Tanmateix, Guillén recorda que, tot i que les roses són fàcils d’exportar, la festa de Sant Jordi és inimitable: “Sant Jordi no es pot exportar a fora, perquè és una festa molt d’aquí, molt adherida al nostre ADN.”

Llibres de cuina per a tots els gusts per a alimentar el Sant Jordi 2024

Deia Salvador Illa que, si guanyés les eleccions catalanes, primer s’asseuria amb els partits amb qui té més coincidències per mirar de formar govern. En una entrevista a la Xarxa, assenyalava indirectament els membres dels vells tripartits. Però el cas és que al dirigent del PSC li serà molt difícil d’aconseguir suport per a esdevenir president de la Generalitat, sobretot si els partits independentistes tenen majoria absoluta, cosa que tampoc no és clara. ERC i Junts han insistit que no pactaran amb els socialistes, i d’entrada mantenen la prioritat de tancar acords entre forces independentistes. I això tampoc no serà fàcil, encara que l’aritmètica els sigui favorable. Alguns sondatges pronostiquen uns resultats tan difícils de gestionar políticament que pinten un parlament ingovernable i una repetició electoral a la tardor. A l’octubre, si s’exhaurissin tots els terminis.

La suma independentista serà clau. I les enquestes diuen que penja d’un fil. La darrera que ha elaborat Electomanía per a Crónica Global, publicada el 14 d’abril, pronostica 34 escons de Junts, 26 d’ERC i 7 per a la CUP, i els deixa a un escó de la majoria absoluta. Un diputat que ballaria entre el PSC i ERC a la demarcació de Girona, i que podria ser a l’abast dels republicans si aconseguissin el segon lloc. En una enquesta anterior, de final de març, sí que estimaven que els independentistes podrien arribar a 69 diputats, un més que la majoria absoluta. El darrer CEO, amb uns intervals amplis en l’estimació d’escons de cada partit, la feia viable per la franja alta però impossible per la baixa. La primera dificultat amb què es poden trobar ERC, Junts i la CUP és, per tant, la impossibilitat de la suma. Tanmateix, tampoc no els seria fàcil d’articular un acord d’investidura, encara que les xifres el fessin possible.

Això és així per dues raons. La primera és pel recel i la desconfiança que arrosseguen Junts i ERC de fa anys i, sobretot, després d’haver-se’n anat Junts del govern d’Aragonès i de la determinació d’Esquerra de governar en minoria. Carles Puigdemont ha declarat que vol arribar a un pacte amb Pere Aragonès i espera que aquestes eleccions desfacin l’empat pràctic entre totes dues formacions que, aquestes dues últimes eleccions, va decantar la balança primer cap als uns i després cap als altres: el 2017, Junts va superar ERC per dos escons i el 2021 ERC va passar per sobre de Junts per un sol escó. Però Puigdemont compta que la seva candidatura serà primera a més distància i que ERC li donarà suport. Sobre aquesta base es proposa de millorar la interlocució i els acords amb el partit d’Oriol Junqueras. En canvi, no es dóna per fet que Junts donés suport a un altre govern d’Aragonès i això fa més difícil a la direcció d’Esquerra la digestió interna d’una situació de desavantatge.

La segona raó té a veure amb el tercer actor en discòrdia: la CUP. Els anticapitalistes ja es van distanciar d’ERC quan van considerar que s’incomplia el pacte de legislatura, mesos després de la investidura. No en van avalar cap pressupost i, a més, veuen en la candidatura de Puigdemont l’herència d’un model de país convergent. La CUP tampoc no comparteix l’intent de negociació que tant ERC com Junts mantenen amb el PSOE i que portarà a l’aprovació definitiva de la llei d’amnistia al congrés el mes vinent. De manera que, si els partits independentistes no aconsegueixen fixar un horitzó compartit per a fer avançar l’independentisme els anys vinents, serà molt difícil que la CUP pugui donar suport a un pla de govern marcat per l’eix ideològic. Les coses es podrien complicar encara més si entressin al parlament Alhora o la candidatura d’extrema dreta d’Aliança Catalana i depengués d’ells la majoria absoluta. La candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera ja ha advertit que no avalaria les negociacions amb el PSOE i la dependència de Sílvia Orriols dinamitaria qualsevol acord per la negativa de la resta de partits a entendre-s’hi. És una variable que, ara com ara, no dibuixen les enquestes.

En cas que ERC, Junts i la CUP arribessin a la majoria absoluta, hi hauria una complicació afegida: les negociacions per a la formació de la mesa del parlament i, per tant, per a la presidència de la cambra, s’hauran de fer durant la campanya electoral de les eleccions europees del 9 de juny, cosa que implica una contaminació per a les converses. L’endemà de la votació, el dia 10, és el termini per a la constitució de la cambra i la tria de la data dependrà de qui ja serà el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès.

Les enquestes assenyalen una altra possibilitat teòricament viable: un tripartit encapçalat pel PSC, amb ERC i els Comuns. Però Esquerra ha insistit que aquesta no és la seva opció, igual que Junts ha descartat de donar suport a Illa perquè esdevingui president. ERC no oblida les conseqüències electorals que va tenir per al partit la formació de l’executiu encapçalat per José Montilla. La meitat dels 21 diputats del 2006 es van esfumar en les eleccions del 2010 (en van quedar 10) fins que Oriol Junqueras i Marta Rovira van aconseguir de reactivar la formació per a disputar l’hegemonia independentista a l’antic espai convergent.

L’endemà de les eleccions hi haurà moltes pressions, tant a ERC com a Junts, externes i internes, perquè amb la formació d’un govern hi ha sempre molts alts càrrecs i departaments en joc. Xavier Trias, un dels representants del sector pragmàtic de Junts, deixava la porta oberta a arribar a acords amb els socialistes si Puigdemont no guanya les eleccions: “Veurem, a la vida tot pot canviar”, va dir en una entrevista a la SER Catalunya. No obstant això, sembla difícil que tant ERC com Junts es puguin entendre amb els socialistes d’entrada. Podria ser inassumible per a les seves bases i difícil d’entendre per a l’electorat. En canvi, la possibilitat de repetir les eleccions implicaria tornar a repartir les cartes per, aleshores sí, tancar els pactes definitius.

Hi ha encara una tercera aliança que es dibuixa com a mirall del que va passar amb Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona. Una hipotètica investidura d’Illa amb el suport d’un PP en ascens i dels Comuns. Els sondatges indiquen a hores d’ara que estan lluny d’arribar a la majoria necessària, tanmateix. Segons l’última enquesta d’Electomanía, no hi arribarien ni tan sols amb els vots de Vox. A més, ni a Pedro Sánchez ni a Illa els passa per alt que una investidura com aquesta podria fer miques la legislatura espanyola.

Els moviments que hi pugui haver en l’electorat durant el compte enrere fins al 12 de maig seran clau per a dibuixar un hemicicle gestionable políticament o per a definir uns equilibris impossibles que els tornin a dur a les urnes a la tardor. Fóra una mena de segona volta que regalaria als partits els arguments definitius per a tancar acords encara que fos amb la lògica pragmàtica del mal menor.

El 5 d’abril em retrobava amb l’amic i mestre Josep-Maria Terricabras. Ja feia un temps que no ens vèiem i vaig voler aprofitar l’oportunitat que em donaven a Sant Jordi Desvalls (Gironès) per tornar a veure’l i gaudir de la seua conversa infinitament estimulant. El club de lectura de Sant Jordi Desvalls, per mitjà de l’escriptor Carlos Gàmez, s’havia posat en contacte amb mi per convidar-me a comentar la meua darrera novel·la, Un afer europeu. I jo, escriptor amic de confraternitzar amb els lectors, vaig acceptar de seguida. Com que allò era “territori Terricabras”, el vaig convidar a participar-hi, i també hi va accedir de seguida.

Terricabras i jo ens havíem conegut a Brussel·les, al Parlament Europeu, on tots dos havíem estat elegits l’any 2014 i pertanyíem al mateix grup, els Verds – Aliança Lliure Europea (ALE). Jo ja coneixia la seua figura intel·lectual. L’havia coneguda quan estudiava filosofia, a la UNED, i el professor de filosofia del llenguatge es lamentava al seu manual de la manca de bones traduccions al castellà del famós Tractatus del filòsof vienès Ludwig Wittgenstein. Amb la lamentació hi havia una recomanació, que a la UNED –gens sospitosa de vel·leïtats catalanistes– resultava totalment inesperada (cite de memòria i traduint): “Aquells qui tinguen la sort de parlar català poden consultar la magnífica traducció de Josep-Maria Terricabras.” Com que jo tinc la sort de parlar català –allò que l’alcaldessa de València, M. Josep Català, també catalanoparlant, considera un defecte–, vaig llegir aquella traducció i, tot i que l’aridesa de Wittgenstein em resultà esquerpa, em vaig interessar pel traductor i em vaig endinsar en la seua obra personal, que vaig trobar especialment atractiva. Vaig acabar dedicant més temps a Terricabras que no a Wittgenstein: són les coses que té estudiar per estudiar, per plaer i curiositat.

De manera que em vaig presentar al seu despatx una mica atabalat, per la possibilitat de trobar-me amb un erudit d’aquells que “marquen distàncies”. Res a veure. Terricabras em va rebre afablement, com un doble col·lega, per allò de la preocupació obsessiva pel nostre país i la nostra llengua, i pel fet d’estimar la filosofia, encara que ell en fóra un expert i jo només un diletant. Va sorgir de seguida la col·laboració i prompte l’amistat. Li vaig comentar l’anècdota de la UNED i li vaig agrair que l’any 2000 haguera prologat un llibre col·lectiu, Terra i Llibertat. 100 entitats dels Països Catalans, en què jo participava. Em va dir, amb la seua bonhomia característica, que allò no tenia res d’especial i que prologar llibres com aquell, fer xerrades, tot allò que tinguera a veure amb militar políticament i cívica en pro de l’alliberament del nostre país era simplement un deure ètic que ell intentava complir tan bé com podia.

Al Parlament Europeu, Terricabras, Ernest Maragall i jo vam acabar formant un grup de treball sòlid, que compartia objectius i es repartia la faena ingent. Terricabras em va ajudar especialment amb l’organització de la Festa Estellés de Brussel·les, una celebració de poesia i llengua per la qual van passar centenars de persones i artistes, com Toti Soler, Miquel Gil i Eva Dénia. Josep-Maria esmentava alguna vegada, discretament, els seus problemes de salut però no va renunciar mai ni al seu treball –estressant– ni a cap invitació cívica que rebera. Al grup dels Verds-ALE, del qual era vice-president, era molt apreciat per la seua afabilitat i coherència, i al Parlament Europeu era respectat per uns i altres gràcies a la seua solidesa intel·lectual i política. Quan els eurodiputats espanyols començaren a desbarrar arran de la persecució política i judicial a l’independentisme català, ell s’hi va enfrontar amb una dignitat impressionant. Quan la confiança va ser forta li vaig confessar que a mi Wittgenstein, una de les seues passions, no em resultava gaire atractiu, i es va oferir a fer-me’n classes particulars. Aquelles lliçons, col·locades en l’escàs temps que quedava entre comissions, reunions i plenaris, són un dels màxims plaers intel·lectuals que mai podré viure.

A Sant Jordi Desvalls vaig retrobar un Terricabras una mica més pàl·lid, acompanyat de molt prop per la seua dona, Montserrat, però ple del bon humor, l’elegància i la fina ironia que el caracteritzaven. Com que la meua novel·la tracta de corrupcions al Parlament Europeu, ell va participar a pler en la tertúlia recordant anècdotes i afegint mil detalls que feren de la conversa un plaer exquisit. El vam convidar a quedar-se a sopar, Montserrat va advertir que estava delicat i havia de descansar, però ell es va negar a retirar-se, s’hi trobava molt còmode i amb ganes, i vam allargar encara unes hores el plaer de la conversa davant la taula. Sense esperar-ho, tràgicament, aquell s’ha convertit en el meu darrer record de Terricabras, l’amic, l’intel·lectual i l’home compromès que qualsevol país digne hauria de tenir per referent.

Aquestes darreres setmanes, el poeta Enric Casasses ha publicat un nou llibre de poemes, A la raó, i ha signat el pròleg de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit, ara que s’escau el centenari de la seva mort i la celebració de l’Any Salvat-Papasseit. A l’entrevista parlem d’aquestes dues novetats.

Quant a la figura de Salvat-Papasseit, Casasses hi aporta una mirada pròpia, i en defensa i n’accentua aspectes, com ara la seva qualitat com a poeta, el vincle amb Joan Maragall, un avantguardisme propi i europeu de primer ordre, el seu encant personal i la mirada reiterada cap al futur, sense agror pel passat…

També parlem d’aquest llibre misteriós que és A la raó, que conté uns poemes que es van anar coent entre el 2009 i el 2011 i que fan llum ara. Poemes que ens porten a parlar del canvi climàtic, de la poesia fonètica i d’alguna peça que conté bona part de la poesia catalana de tots els temps.

Enric Casasses ha portat una fotocòpia d’un cartell en blanc i negre, estil fanzín, del 1986, que anuncia un recital de poesia a la presó de dones. El va compondre ell mateix i hi va fer servir la capçalera d’Un Enemic del Poble, la revista que editava Salvat-Papasseit a començament del segle XX, i el poema “Columna vertebral: sageta de foc”. Hi van participar: Meritxell Sales, Eulàlia Framis, Jesús Lizano, David Castillo, Joan Vinuesa, Jaume Sisterna, Jordi Pope i Àngel Carmona. Casasses n’explica la història:

“Quan escrivia el pròleg de la Poesia completa de Papasseit no hi vaig pensar, en aquell cartell. Després, sí. Era el 1986, quan no ens coneixia ningú. Vam anar a la Model, i no per cap institució, sinó per un lladre que coneixia en Pope i pel mestre d’escola de la Model. El mestre va dir al director: ‘Faré una cosa de poesia’. El director va pensar: ‘Això de la poesia és innocu’, i vam entrar-hi la colla d’arreplegats i vam fer el recital. Vam entrar-hi des de baix, diguem. Les institucions ni ho sabien. Però, un cop fet el recital a la Model, la presó de joves i la de dones van dir que allà també ho havíem de fer, perquè no hi hagués greuges comparatius. Llavors jo vaig fer un cartell a partir del poema visual de Papasseit de la revista Un Enemic del Poble, amb coses afegides dels altres, per al recital a la presó de dones.”

 

El cartell que anunciava el recital a la presó de dones, el 1986.

—És una prova que Salvat-Papasseit era referent de la vostra generació.
—De la nostra i de l’altra.

—Voleu dir que no ha deixat de ser-ho? Durant la presentació de l’Any Papasseit es va explicar que era el poeta més musicat.
—Segurament. I l’altre és l’Estellés. A València guanya l’Estellés i aquí en Papasseit. Són els dos poetes més populars.

—D’on us ve la influència de Papasseit? De la parla popular, de l’avantguarda, de l’atreviment sense petulància, de la radicalitat ideològica…?
—L’avantguarda és un valor afegit, però el que és important és l’escriptura tradicional. “El poema de Nadal”, “Tot l’enyor de demà”, “Res no és mesquí”… Tots aquests poemes s’han fet tan populars com les obres de Maragall o de Verdaguer en el seu moment. Han arribat a tothom. A tothom a qui li pot arribar la poesia, si vols. No hi ha cap poema de Vinyoli o de Carles Riba que hagi entrat d’aquesta manera, fins a aquesta fondària. Malgrat tot, hi ha alguns crítics torracollons, per dir-ho així, que diuen que al costat de Riba, Foix, etc., Papasseit queda pàl·lid i poca cosa. Ja ho deia en Ferreter, també. I és fals. El fet que sigui directe i que arribi no vol dir que el vers sigui barat. En Papasseit no és dolent, al revés, és d’una perfecció formal total.

—I quina és la clau perquè uns versos es facin populars, que siguin en boca i en memòria de tothom, encara que no se sàpiga qui els ha escrits?
—Alguns de Maragall i uns altres de Verdaguer, com “L’emigrant”, toquen la fibra i, a més, són fets d’una manera que s’aguanten. Perquè hi ha coses que toquen la fibra un dia i l’endemà s’obliden. Que també té el seu valor, potser, tenir èxit un dia. Passa amb moltes cançons. Però tenir èxit un dia i l’endemà i l’altre, i els avis i els néts i que continuï… Això ha passat amb en Papasseit completament. Jo ho dic al pròleg i ja s’havia dit, que hi ha una línia directa de Maragall a Papasseit, que Papasseit seria realment el continuador de Maragall, encara que formalment sembla que sigui tan diferent i tingui tota la part avantguardista.

—Tot i que dieu que ja s’havia dit, aquest vincle directe amb Maragall és una de les aportacions o accents que poseu al pròleg de la Poesia completa.
—Hi ha un punt en les proses de Papasseit, als Mots propis em penso que és, on diu (és la idea) que ja està tot dit, sí, però no està escoltat, s’hi ha d’insistir. I hi ha una mica això en el pròleg, a part d’alguna cosa nova que hi he posat.

—Quina?
—Detallets de coses que no s’havien entès, de paraules que Papasseit fa servir, com la “nitra”. Els traductors castellans, italians, etc. es pensen que és alguna cosa relativa al salnitre. En canvi, la nitra és una bombeta. Només cal buscar a Google i apareix una marca de bombetes d’aquella època, de la casa AEG, empresa alemanya potent. Hi ha uns anuncis d’art déco superbonics d’aquesta marca i a Espanya hi havia aquesta bombeta nitra. Apareix al poema “Quin desvetllar-me” del llibre El poema de la rosa als llavis.

—Quines altres aportacions diríeu que fa el vostre pròleg sobre Salvat-Papasseit?
—Ell ja ho diu en el “Primer manifest futurista català contra els poetes en minúscula”: com a poeta en majúscula només reconeix Maragall, d’anterior a ell. Diu que és un poeta amb totes les de la llei. De versificadors, n’hi ha molts, però… I què més? També hi ha la cosa que Papasseit és ell mateix, no és un servidor de Marinetti ni d’Apollinaire, és un inventor al nivell d’aquests o més. I ara en Llavina escriu que Papasseit empal·lideix al costat de Foix, de Riba, de Màrius Torres… I també ho deia en Ferrater, que Papasseit és petit, quasi no es veu. Deuen ser d’aquells que es pensen que T. S. Eliot és millor que Bob Dylan. A mi T. S. Eliot no em diu res. Però sembla que la terra aquella descampada sigui una meravella de la poesia actual i jo encara espero que algú em digui de què parla aquell poema.

—Dieu al pròleg: “L’avantguarda, a Catalunya, és àmplia i seriosa (a la seva manera) i tan avançada com qualsevol avantguarda europea, si no més.”
—Perquè això que a Catalunya no hi ha avantguarda és un altre tòpic d’aquests, que és absurd. Coi, si l’avantguarda a Catalunya comença amb Gaudí! O sigui, qui primer fa art abstracte és Gaudí. Què vols dir que anem a remolc? En el pròleg, hi ha una pàgina que va directament a aquest tema: quan la revista francesa 391 de Picabia es publica aquí, perquè allà hi havia la guerra del 1914-18, l’any 1917, la secció de notícies culturals de París comença: “Només es parla de Barcelona.”

—Hi ha una relació curiosa entre Eugeni d’Ors i Salvat-Papasseit, oi? Eugeni d’Ors l’ajuda a trobar feina.
—Eugeni d’Ors i tots els altres instal·lats en l’alta cultura i en els negocis culturals, tots ajuden Papasseit. És una cosa molt curiosa, perquè Papasseit era un pobre proletari que no havia anat a escola. I, en canvi, l’ajuden els uns i els altres i li acaben trobant una feina que no és gaire física, que és de llibreter. I li paguen els viatges als sanatoris també. O sigui, tota la burgesia, per dir-ho així, l’ajuda. Això també ho comparo amb en Maragall: en Maragall era un senyor que vivia de renda, era de l’alta burgesia i era amic de tothom, fins a l’últim anarco. I Papasseit, anarquista independentista, era amic de tothom també. És un cas d’un encant personal que supera la diferència de classe.

—L’últim llibre de Papasseit, que surt quan ell ja és mort, porta per títol Óssa menor. Fi dels poemes d’avantguarda. Aquesta fi creieu que fa referència a la seva mort o a la fi d’una etapa?
—No ho sé, ni en queden manuscrits ni res. Però el que expliquen és que quan ell va morir tenia el llibre acabat i fet sota el coixí. Jo sospito que el llibre Fi dels poemes d’avantguarda és tot d’ell, el títol i tot. L’única cosa que hi van tocar potser una mica és l’ordre dels poemes. Papasseit no vol acceptar que es vagi morint, però ho sap. Però queda bé, és l’últim llibre, Fi dels poemes d’avantguarda. Si tots els seus poemes són d’avantguarda, qualsevol poeta bo és d’avantguarda. Si no, de què? Si és bo és d’avantguarda. Punt.

—I la resta són poetes en minúscula. És vigent el manifest futurista de Papasseit?
—Aquest manifest és perfectament vigent. A l’edició de la poesia completa de Lo Diable Gros la sobrecoberta es desplega i és el manifest futurista. Molt guapo ha quedat. La diferència principal d’aquest manifest, potser, en relació amb els altres manifestos d’aquell temps, el Manifest Groc, el del Marinetti i altres, és que Papasseit no necessita liquidar el que és anterior. Mira endavant i prou. No ataca la Bernat Metge ni l’Acadèmia ni Maragall ni Verdaguer. Ell defensa el que vindrà. I les dues vegades que fa servir la paraula “enyorar” és l’enyor de demà. Sempre mira cap a demà. Destruir l’Acadèmia, que deia Marinetti, destruir el museu, no li interessa. Li interessa construir el futur.

—En Papasseit no hi ha agror i potser això és part d’aquest encant que tenia.
—Gens. Això també ho dic al pròleg: de revolucionaris amargats n’hi ha molts. Aquest no.

—El fet que ja hi hagués un pròleg escrit per Joan Fuster sobre la poesia de Salvat-Papasseit (que es recupera a l’edició de la Poesia Completa editada per Lo Diable Gros i Godall Edicions) us va condicionar?
—No. Més ben dit, jo vaig començar a treballar sense mirar-me’l. L’havia llegit quan tenia divuit anys o vint, però em feia mandra. Ara, després, un cop estava ja ben ficat en Papasseit, me’l vaig tornar a llegir i em va ajudar en certes coses. Coses que jo pensava, veia que sí, que no estava sol i que Fuster també ho deia i m’anava bé.

—Entrem en el llibre que heu publicat fa un parell de mesos, A la raó. En sabem poc, té un aire misteriós. L’editorial només diu que és un llibre de poemes fins ara inèdit, guardat uns quants anys al calaix. Que només l’havíeu divulgat, en part, als recitals. El llibre té dues parts. La primera, “A la raó”, comprèn 48 poemes acompanyats d’unes quantes notes de l’autor. La segona, “A taula”, són 18 poemes, majoritàriament en prosa.
—Tot el conjunt és d’abans del Nus la flor (Edicions Poncianes), del 2007-2009. El vaig deixar perquè tenia dubtes. I també perquè estava tan ficat amb El nus la flor, m’hi vaig posar tant de ple, escrivint-lo i vivint-lo, amb tota la força i amb tanta alegria, que els versos d’A la raó quedaren en segon pla. Era tanta la plenitud i felicitat que em donava El nus la flor i després es va publicar i l’èxit que va tenir i va durar… Per això, fins que no vaig deixar enrere El nus la flor no vaig poder tornar a mirar-me A la raó.

—Però com es va conformar aquest llibre?
—De fet, era tres vegades més gruixut. Vaig començar a eliminar-ne poemes fins que va quedar així. Alguns poemes els deia en recitals. Tenia una edició feta a casa amb la impressora, amb grapes, per anar tirant. I al final, quan l’editorial em va demanar: “Tens alguna cosa?”, vaig pensar: “Va, traiem aquest.” Però tenia dubtes. Sempre dubto.

—De fet, sobta una mica perquè totes dues parts són força diferents. Són de la mateixa època?
—Sí, de la mateixa època. Jo anava escrivint i, no sé per què, anava posant les coses en dues carpetes diferents. Les dues carpetes anaven de costat tota l’estona. I, al final, ha quedat el llibre amb dues parts. Com si unes coses fossin més directes i unes altres més de lluny.

—En l’última part, la majoria de poemes són arran de mar. Són de paisatge marí, mariner, salabrós, de costa.
—Potser sí que és això, la cosa geogràfica, la que els explica. Perquè és l’Escala i també Mallorca, que hi apareixen. En aquesta època havia anat molt a Mallorca.

—I la primera part són poemes més lligats a l’erotisme i a l’amor. Però també són poemes molt exteriors en general. I després hi ha diverses referències a la terra. Hi ha el poema “Terra”, on apareix el tema de l’aigua. Ressona molt aquest. Segurament no vau escriure’l en clau de canvi climàtic, però ja hi ha una preocupació per la manera com tractem el planeta: “Quan tornarà l’hora / que els rius baixin plens / i que la més fèrtil / sigui la dels horts?”
—No, perdona, la clau del canvi climàtic està en la meva obra des del primer dia, des dels anys vuitanta. I està en l’obra d’en Brossa i de l’altre i de l’altre. El canvi climàtic fa molta estona que els poetes el veuen. Ja hi és en coses de la primera època de Dylan, en coses de l’Estellés… Quants textos hi ha dels anys seixanta que diuen que ja no fa aquell fred. La preocupació ja feia estona que hi era, la preocupació, a mi em ve heretada. Els meus pares ja em deien que havia canviat el tipus de fred. “Ja no fa aquell fred”, això ho deia tothom. Ja no tenim penellons. S’han acabat. El canvi climàtic no ha començat ara. Fa un segle o més que dura. I no són els artistes que ho veuen. Ho veu la gent i els artistes ho diuen. Els artistes diuen el que la gent veu. No s’inventen res. Naturalment. En canvi, hi ha una altra idea que ja no sé si és tan vàlida amb el mainstream aquest.

—Quina idea?
—Que és que pots parlar del que vulguis menys de la fi del món. No parlis de la fi del món, no té cap ni peus. És com parlar de la meva mort i no m’he mort.

—No s’ha de ser catastrofista?
—Tot s’acaba? No, no tot s’acaba. A part, potser ens acabarem nosaltres, però la vida no. La vida canviarà de tema, canviarà de subjecte.

—Per tant, aquest poema “Terra”…?
—Era una resposta a Blanca Llum Vidal. La idea del poema és que a Catalunya la terra més fèrtil de totes és el delta del Llobregat, o sigui, on hi ha la Zona Franca i l’aeroport. Aneu a parir!

—Un altre poema destacat, “Les complicacions humanes”.
—Aquest l’he dit molt. Dintre la tragèdia es manté la vida i l’humor i tot. És real, aquest poema. És veritat. Va passar. A vegades ho dic en els recitals: aquest poema és basat en un fet real, com les pel·lícules!

—Això lliga amb el poema “La paraula aquesta de la fantasia”, també molt bonic. A les notes del final de la primera part dieu: “La fantasia és el fons de l’ésser, centre del món i alè del viure, com diu na Lessia Ukrainka.”
—Aquest també el tenim recitat mil vegades. Sí, aquest va sortir bastant directe. Després vaig descobrir aquests versos d’aquesta autora, que és la Víctor Català d’Ucraïna, i els vaig posar de cita.

—Tinc una paraula marcada en aquest poema: ‘escallimpada’.
—Aquí en diuen d’esquitllentes. A Mallorca en diuen de rampellada. Sí, en cada lloc es diu d’una manera. Aquesta és la manera empordanesa.

—I hi ha molta lluna, també, en els poemes de A la raó.
—Ah, això és la cosa típica dels poetes, el tòpic.

—Sou llunàtic?
—Som llunàtics. Un dels primers llibres meus, que era La cosa aquella, potser era la lluna, la cosa aquella. Potser. A la portada interior que vaig fer a l’edició de Druida, hi ha dibuixada la carta del tarot de la lluna. I en el lloc on hi hauria la lluna, hi ha la cosa aquella. En fer el dibuix de la portada vaig fer això. Però en escriure el poema, que és abans, no n’estic segur si és l’amor o el follar. Perquè després, en rellegir Solitud, vaig veure que diu “la cosa aquella” en cursiva dintre el text.

—On?
—És quan la Mila està per la muntanya amb el pastor i pensa: “Si en aquell moment el pastor m’hagués saltat al damunt i m’hagués forçat a la cosa aquella –en cursiva–, li hauria deixat fer la musiqueta.” I suposo que ve d’aquí.

—Hi ha el poema titulat “A la poesia”.
—Aquest també és important. I ja ho diu a dalt: “Amb la Blanca Llum”. A la poesia amb la Blanca Llum. És dedicat a ella. I fet amb ella.

—El vau fer a quatre mans?
—No, a partir d’una conversa, em va sortir el poema. Hi havia una part de la idea que venia d’ella.

—Era l’època que estàveu junts.
—Sí, en part, però no a tots els poemes. Aquests poemes agafen uns quants anys. Per exemple, a “Les complicacions humanes”, que parlàvem abans, no és ella, és l’Agnès.

—En aquest llibre es té molt present l’expressió “fonètica”, la parla popular escrita tal com sona. Això, ho fèieu ja al principi o és una cosa que heu anat incorporant amb el temps?
—El temps ha fet que m’hi atrevís més, però sempre ho he tingut. I estic molt en contra de la ideologia que defensa que el llenguatge és masclista. Per mi, el llenguatge és creació de les dones.

—Parleu de la duplicació?
—La duplicació de “tots i totes” és una bestiesa. El llenguatge no és masclista, el que és masclista és la societat i la gent.

—I això que heu dit que el llenguatge és creació de les dones?
—És llengua materna. Les dones ensenyen a parlar als nens. Actualment, des que existeix la premsa diària, el poder influeix sobre el llenguatge, però abans no havia passat mai. El llenguatge sortia de baix i el poder era l’1% de la societat i no tenia cap força, ni tan sols l’Església. El llenguatge és catòlic? No. La influència de l’església és passada pels filtres de la gent. Si esternudes i dius Jesús o dius “me cago en Déu” o “alabat sia Déu” o “si Déu vol”… és a aquest nivell. Però no cal no creure en Déu per dir això. Ni tan sols l’Església, que era present a tots els pobles, ha aconseguit fer entrar la culpa i el remordiment en el llenguatge corrent. El que hi ha entrat són expressions d’aquestes. Als països nòrdics hi ha més marca de l’Església, però aquí no.

—Als països nòrdics el llenguatge és més masclista?
—Els nòrdics, amb el puritanisme, són més masclistes que nosaltres en aquest sentit. A França, Anglaterra, Alemanya, Suècia… no hi ha tombes de dones i han d’adoptar el nom del marit. Això és bestial. En anglès, “frase” es diu “sentència”. Ja et marquen. El puritanisme per a mi és la idea que qualsevol cosa que doni plaer és sospitosa. I a partir d’aquí muntem-ho tot.

—És curiós que sigui el moviment feminista i molts moviments d’esquerres que promoguin el trinxament de la llengua.
—Ja veurem com acabarà això. Crec que la suposada esquerra moderna està molt menjada pel puritanisme nòrdic.

Acabem l’entrevista parlant d’un poema enginyós i ple d’enigmes, perquè conté un joc de versos de poesia que remet a més d’una vintena de referents de la poesia universal i és dedicat a Blanca Llum Vidal. Conté Vinyoli, Llull, uns poemes andalusins, el cant de Ripoll, sant Joan de la Creu, Maragall, Guillem de Berguedà, Poe, M. A. Salvà, el Rector de Vallfogona, Francesc Pujols, Baudelaire, Espriu, Pau Riba, Maragall, Tzara, Max Jacob, el Llibre del Tao… i acaba amb la Blanca Llum.

“Estem desil·lusionats, desmotivats, perquè hem tingut molta paciència, hem estat ací lluitant per tot, però veiem que passa el temps i no ens donen cap solució.” Són les paraules de Cándido Andrés, delegat sindical d’UGT a Marie Claire, que assegura que comença a guanyar-los el pessimisme. El maig de l’any passat, l’empresa va anunciar la intenció de tancar la planta situada a Vilafranca (els Ports), i de sol·licitar la declaració de concurs de creditors de manera voluntària per a procedir a l’extinció de la companyia.

D’aleshores ençà, els sindicats s’han esforçat per trobar un pla de viabilitat per a la continuïtat de l’empresa a la comarca, en risc de despoblació. La darrera proposta que hi havia damunt la taula era del fons d’inversió C2 Private Capital, amb seu a Madrid, però va retirar l’oferta de compra, que tramitava el jutjat mercantil 1 de Castelló. L’havia presentada al març, i tenia la intenció de continuar la producció de l’empresa i comptar amb els treballadors que encara són en l’ERTO, però finalment se’n va desdir.

Ara la jutgessa ha ampliat en deu dies hàbils el termini per a la presentació d’ofertes –que acabava el 8 d’abril–, atès que hi ha dos interessats més. D’una banda, una unió entre la companyia polonesa P.P.H.U. Koltex Kolbuszowa i la madrilenya Formen S.A., que havien presentat l’oferta dins el termini, però l’administrador concursal va sol·licitar deu dies perquè pogueren atendre el requeriment d’esmena d’una sèrie d’aspectes de l’oferta. I, d’una altra banda, el grup navarrès Cabanillas, que ha demanat més temps per a poder concretar una oferta vinculant de compra.

Amb tot, membres del comitè d’empresa asseguren a VilaWeb que no els han comunicat res de manera formal, i que no tenen més informació de la que publiquen els diaris. “La moral està molt baixa, tampoc podem fer cas de la premsa. No ens tenen en compte i hauríem de ser els primers de saber-ho”, diu Carlos Pitarch, delegat sindical de CCOO a Marie Claire. Segons que ha pogut saber Cándido Andrés, de moment, aquestes ofertes no s’han formalitzat perquè els faltava documentació, i es mostra escèptic. “Suposem que no hi ha res clar. Els ànims van igual, per terra. Ja ningú es creu res d’açò. L’esperança és l’últim que es perd, però ja en tenim molt poca”, diu.

Aquests mesos d’incertesa han fet que els treballadors perden la motivació. “Cada vegada que s’acabava el termini de l’ERTO, sorgia una oferta i ens la venien molt bé; renovàvem l’ERTO tres mesos més, i després no prosperava. I ara ha tornat a passar igual. Al principi, era per a mig any, i ja farem un any. Hi ha una decepció, perquè ens van vendre unes expectatives molt bones de replegar tots els qui som en ERTO progressivament i que l’empresa tornaria a funcionar ràpidament”, lamenta Carlos Pitarch.

Si cap de les ofertes de compra s’ha tancat abans del 24 d’abril, la nova data de finalització del termini, l’empresa Marie Claire a Vilafranca anirà a la liquidació.

Un colp dur per a la comarca

Els sindicats van advertir des del primer moment que el tancament de Marie Claire seria un colp dur per a la comarca dels Ports. És una empresa històrica, fundada el 1907 al poble de Vilafranca. Va arribar a ser capdavantera en el seu sector, la fabricació de calces –allò que al Principat es diuen mitges–, amb un miler de treballadors. Fins i tot, es va reinventar durant la pandèmia de la covid, i va fabricar màscares i bates sanitàries. Però les crisis successives d’aquests darrers anys han fet que anàs reduint la plantilla. Va ser adquirida l’abril del 2021 per l’empresa Think Textil en una operació avalada per l’Institut Valencià de Finances mitjançant un pla de finançament a compte de la lluita contra la despoblació, i mantenia prop dels tres-cents treballadors.

Marie Claire és un dels principals motors d’activitat de la zona, i concentra un percentatge elevat de l’activitat econòmica i l’ocupació. És per això que és considerada estratègica per a l’economia valenciana i ja va rebre una injecció econòmica de la Generalitat per valor de vint-i-un milions d’euros, aprovada en el marc del Fons Valencià de Resiliència per a empreses estratègiques afectades per la crisi, repartida en dos préstecs. Però sembla que no n’hi ha hagut prou per a remuntar la companyia. Al juliol, uns dos-cents treballadors van ser acomiadats amb un ERO, i setanta-vuit es mantenen en l’ERTO. Actualment, només queden en actiu sis persones o set, segons que explica Cándido Andrés.

Però en un poble de dos mil habitants, el tancament de la fàbrica no afecta únicament els seus treballadors. Cándido Andrés explica que “la vida era Marie Claire, era el centre”, i diu que afectarà indirectament tots els negocis. “Fa uns anys que l’hostaleria va tancant. De moment, la gent ha aguantat molt, perquè tenia atur, i molts són gent jubilada. Però si Marie Claire tanca definitivament, no hi ha cap empresa que aguante els joves, afectarà a tot arreu. Era la roda principal. I ja es va veient en la vida al poble, dia a dia, que va minvant”, lamenta.

Pitarch també assenyala que el tancament de la fàbrica serà “un colp molt fort per al poble i per a la comarca”. Diu que molta gent ja ha estat acomiadada aquests darrers anys, i que la liquidació implicaria acomiadar-ne una vuitantena més, la majoria en una edat avançada i de difícil recol·locació. “Quan la fàbrica va començar a anar de baixa i a deixar gent al carrer, el poble es va desinflar. Hi ha menys hostaleria, es tanquen botigues i no se n’obren de noves. Som en un procés de despoblació, això és claríssim”, diu.

Rosa té una botiga de queviures a Vilafranca, i ho confirma. “El meu negoci ha anat de baixa perquè a Marie Claire treballava molta gent de la comarca que ja no hi treballa, de manera ja no para ací a comprar, es queda al seu poble. I també hi ha molta gent que se n’ha anat a Castelló amb els fills, i jubilats abans d’hora”, explica. La seua intenció és “aguantar fins al final”, però és conscient que la situació és difícil. Quan li demanem per la situació de la restauració, respon: “Fatal, no tenim res, només tenim dos bars, que no donen ni dinars, ni sopars, ni res, quatre entrepans i quatre plans combinats i poca cosa més.” Diu que el futur del poble és la gent jove, però que se’n veu poca, no hi ha llocs de faena per a ells. “Jo crec que, a la llarga, ens quedarem en un poble de caps de setmana i d’estiu”, diu amb pesar.

Necessiten solucions

“No hi ha cap opció”, diu Cándido Andrés. “Sempre m’he queixat perquè l’administració ens ha deixat de la mà de Déu. Eixim cada dia a la premsa, i tots ens diuen bones paraules, però a l’hora de la veritat nosaltres som ací, abandonats. Tot això va començar fa temps, l’administració que hi havia abans es va gastar vint-i-cinc milions d’euros ací, en aquesta empresa, i almenys tenia la motivació de fer que anàs endavant. No ha pogut ser? Doncs no ha pogut ser. Però és que l’administració que hi ha ara no ajuda en res. Fan declaracions que no van enlloc, ni tan sols ens han rebut. Haurien pogut rebre’ns i saber de primera mà el problema que tenim en aquesta zona, un problema gran de tota una comarca, que a poquet a poquet es va despoblant i va tot a la deriva”, critica.

Carlos Pitarch es manifesta en la mateixa línia: “Esperem que donen alguna solució, o ajuda, o que lluiten perquè les coses milloren. Que no siga només de cara a les eleccions, sinó que l’ajuda per al despoblament siga real.” I insisteix que s’ha d’exigir a les administracions que busquen opcions per a solucionar el problema. Amb tot, la situació és desesperada. “Si les poques coses que ens aguantaven les anem tancant, el futur dels pobles és molt negre”, diu Cándido Andrés.

Segons la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, i el president de la Generalitat, Carlos Mazón, l’oferta que van retirar era “escassa” i “insuficient”. Els membres de l’oposició acusen el Consell de “no estar a l’altura” i lamenten que haja “tancat l’aixeta de les inversions”. A més a més, denuncien que han posat en perill el futur econòmic de la comarca dels Ports per haver deixat sense suport Marie Claire. I mentrestant, hi ha famílies senceres, i pobles, pendents de veure quin futur tenen davant.

 

Quin buit al cor. Quin buit tan gran. No tinc paraules. Només aquest nus i la tristesa i la constatació, un cop més, que els sentiments són ingovernables i que sorprenen i desborden i es fan presents, abassegadors, sense demanar permís. Feia temps que no el veia. Potser un any i mig. I ens coneixíem, però no érem amics. Amics d’anar a sopar o d’explicar-se la vida, vull dir. I, amb tot, ara que escric, avui que és el primer dia que vivim sense en Terricabras, tinc aquest pes a dins, als pulmons, a l’ànima, comsedigui.

I ploro.

Escric i ploro i és una combinació difícil de mantenir. Però no ho puc evitar. Ni l’una cosa ni l’altra. Tampoc no ho pretenc: perquè vull escriure Terricabras mil vegades i perquè si, en fer-ho, ragen així les llàgrimes i es descontrolen, per alguna cosa deu ser.

Doncs que sigui.

Juntament amb la pena, la pena fonda que no es conté, me n’ha vingut la imatge: bonhomiós, resolut, la barba grisa, el maletí amb papers i llibres, entrant en una sala de la presó de Brians. I somriu.

Així el vam veure perquè això va fer, puntual, cada quinze dies, en Josep-Maria Terricabras: venir a impartir classes de filosofia als presos polítics. Aquest gest de fons. Aquest compromís i aquesta constància. I era una excusa per a trobar-nos i viure unes hores amb les finestres obertes (metafòricament obertes, però veritablement, espiritualment, mentalment obertes). Devia ser l’any 1993, quan aquesta mena de gestos no eren usuals, i ell ho va fer. (Recordem-ho, si us plau, que en Terricabras sempre hi va ser, denunciant la ràtzia olímpica contra l’independentisme, les tortures perpetrades per la garzonada, reclamant dignitat i llibertat i democràcia: sempre.)

Ara que he passat una estona fullejant alguns dels seus llibres, l’atzar ha fet que de seguida hi trobés això que explica a Pensar diferent, que “des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat […]. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos.” Una constatació, rebla, que val per a cadascú i, alhora, per als col·lectius humans.

La cosa és que, mentre llegia, l’he tornat a sentir parlar d’Heràclit i d’allò que diu que mai no ens banyem al mateix riu, perquè encara que tornem al mateix lloc, l’aigua que hi passa és sempre diferent i, per tant, el riu esdevé totes dues coses alhora, igual i un altre, aquesta paradoxa, la identitat. I quan en el record el sentia, el veia també mostrant-nos fotografies seves que havia dut per a l’ocasió, en blanc i negre de quan era un marrec, i d’adolescent, i quan estudiava, i explicant-nos això, precisament, això que anys després escrivia: “Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no sóc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo.”

Perquè he dit que les visites d’en Terricabras eren excusa i finestra, i és cert, però també, des del rigor característic, eren el que anunciaven: classes de filosofia. I, per tant, Heràclit i Plató i Descartes i Wittgenstein (el seu estimat Wittgenstein, un nom que tot sol impressiona i que jo, ves, ja mai no he pogut llegir amb distància ni fredor) i tothom. Però, més que no una rastellera de llinatges i conceptes, era, sempre (sempre-sempre) la incitació a raonar: “Perquè la filosofia no és una doctrina sinó una activitat.” I perquè el pensament té context. I les preguntes, també. I perquè els fets i les experiències compten. I perquè el llenguatge és important. I perquè quin gran goig, sentir parlar en Terricabras, quina intel·ligència i quin estímul sempre! (Encara que, ara que hi penso, he repetit unes quantes vegades “sempre” i ell no n’era gaire, d’absoluts, ni de sempres ni de mais ni de tots ni de caps ni de res.)

Que un article és per força esquemàtic, i que la figura d’en Terricabras ho depassa tot, però que ara pensava que en aquest record de les finestres que ens obrien el gest (es pot ser serè i enèrgic al mateix temps?, es pot) i el raonament i el somriure d’en Terricabras, en aquest petit apunt que avui explico, hi ha uns quants brins d’això que ell era, del manat de tant que el configura: hi ha la solidaritat, d’arrel, natural i sense esperar-ne després medalla, que va practicar tot al llarg de la vida, i hi ha també l’exigència amb què duia a terme després la tasca, les inoblidables classes de filosofia, aquell seu explicar-se amb claredat, esforçar-se per ser entès i per ajudar els oients a fer raonaments ben fets. Però em sembla que, per acabar l’esbós, cal esmentar encara un petit detall significatiu: he dit que, quan entrava a la presó, en Terricabras duia al maletí papers i llibres, i és cert; també ho és que, de vegades, hi afegia una ampolla de moscatell. D’amagat. Passant molt seriós tots els controls i tranquil·líssim. Que estava prohibit i que ell ho va fer. Perquè volia. Per esperit de revolta. Per compartir el gaudi del temps i per platxèria. Que la vida també és això. La vida plena.

Mireu quines coses, el llibre que us deia abans s’acaba així:

Perquè la vida és un regal. Mil ocasions i alguna oportunitat. Sempre un compromís.

I que els amics comparteixin el somriure i el silenci.

La candidata dels comuns a les eleccions de Catalunya, Jéssica Albiach, ha reivindicat la reducció de la jornada laboral fins a les 32 hores. “Fa falta reduir la jornada laboral progressivament fins a arribar a les 32 hores”, ha dit.

Colau i Asens salparan amb la Flotilla de la Llibertat per mirar de trencar el blocatge a Gaza

A més, ha demanat al govern que s’impliqui per a aconseguir aquest objectiu i que no es limiti a “anar a rebuf” del que fa l’executiu de l’estat espanyol. Ho ha fet en la trobada “La Catalunya social que volem” organitzada per CCOO.

També ha defensat que la reducció de la jornada laboral significa recuperar temps de vida i millora la productivitat i els problemes de salut mental. En aquest sentit, ha destacat que el govern de la Generalitat ha de ser actiu i ha proposat de crear una unitat de lluita contra la precarietat amb l’objectiu d’enfortir la inspecció de treball.

Crear les situacions perquè els catalanoparlants no canviïn de llengua. Amb aquest propòsit, la regidora de Llengua de Vic, Bet Piella, ha engegat un ambiciós Pla d’Acció per la Llengua que afecta de transversalment totes les regidories, però també interpel·la sectors de fora com el comerç o la cultura. “Volem que els catalanoparlants siguin molt conscients que la defensa de la llengua i els drets lingüístics és un gest individual que depèn de cadascú”, ha dit Piella recordant a la lingüista Carme Junyent. “Ara volem passar de veure el català com una cosa romàntica a la militància activa”, ha afegit la regidora. Una de les mesures és la introducció de clàusules lingüístiques als contractes públics que vetllin per l’ús del català.

“És veritat que la situació a Vic no està tan malament, però vam detectar alguns senyals d’alarma”, ha dit la regidora. Com per exemple la situació al pati de les escoles o en alguns comerços quan es va a comprar. “La llengua vehicular continua sent el català, però s’està començant a perdre”, ha lamentat. I per evitar que passi el que ha passat a altres indrets del país, han decidit d’engegar aquest pla. Ara per ara, el consistori no té dades actualitzades dels usos lingüístics a la ciutat, però n’ha encarregat un estudi, sobretot enfocat als patis de les escoles, per tenir una radiografia més acurada.

La regidora de Llengua, @BetPiella, presenta el Pla d'Acció per la Llengua de Vic, una eina transversal per a l'ajuntament, que arriba en un moment clau per la llengua catalana. En paraules de la regidora, "cal passar de l'època de la seducció a l'època de la militància activa". pic.twitter.com/QDCSNtOTXi

— Ajuntament de Vic (@aj_vic) April 17, 2024

El pla preveu un seguit d’accions de caràcter intern i extern. La regidora ha explicat que han fet una anàlisi interna. Segons la regidora, ja ningú s’imagina que des de les diferents àrees del consistori no es tinguin en compte “les ulleres de gènere o de sostenibilitat ambiental”. “Doncs ara també ens posarem les ulleres de la llengua en tot el que fem”, ha dit.

“Estem tossudament alçats”: els sanitaris es conjuren a blindar el català al sector

Clàusules i formació

Des d’un punt de vista intern, s’han previst unes quantes accions, com ara l’establiment de clàusules lingüístiques en contractes públics o la formació de treballadors que vulguin passar del C1 al C2 o tenir en compte el català en les bases reguladores de les subvencions que es donin. “Evidentment, premiarem aquelles empreses que tinguin consciència per la llengua i vulguin oferir els seus serveis a la ciutat”, ha assenyalat Piella.

Piella ha explicat que tot plegat volen que faci un efecte cadena perquè els proveïdors siguin conscients que per presentar-se a concursos es premia la llengua, i això tingui un efecte en la cadena perquè després també els ciutadans se sentin més ben atesos. Ha expressat que la voluntat és que altres ajuntaments també facin el pas. “Hem de fer aquesta tasca d’encomanar”, ha afegit.

Per citar alguns exemples, en l’àmbit extern, Piella ha explicat que es vetllarà pel compliment de la llei de política lingüística o s’oferiran conferències sobre la llengua protagonitzades per joves influenciadors catalans. També està previst crear un distintiu que reconegui les empreses de la ciutat com a lingüísticament responsables.

La regidora ha afegit que el treball que es desenvoluparà en molts casos es farà de la mà d’entitats que lluiten per la defensa del català, com ara el Consorci per la Normalització Lingüística d’Osona, Òmnium, Plataforma per la Llengua o el col·lectiu Mantinc el Català, entre més.

El pla d’acció s’ha presentat públicament a la sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic abans de la conferència “El dret a viure plenament en català”, que ha pronunciat la directora de la Plataforma per la Llengua, Rut Carandell.

El Consell Professional de Tv3 ha denunciat la “censura política” als mitjans de comunicació públics que, a parer seu, significa el fet de no poder parlar d’exiliats en la pre-campanya i la campanya electoral de les eleccions de Catalunya. Aquest matí, la Junta Electoral provincial de Barcelona ha acceptat la denúncia de Ciutadans contra TV3 i Catalunya Ràdio per haver utilitzat els termes “exili” i “exiliats” en informacions relatives als exiliats que són perseguits en la causa contra el Tsunami Democràtic.

Els professionals de Tv3 consideren que la decisió és un acte de censura que no respecta ni la llibertat d’expressió, ni la de premsa. A més, han rebutjat rotundament la decisió, titllant-la de “ingerència de la justícia”.

En un comunicat publicar a la xarxa social Twitter, el consell professional afegeix la definició del terme “exili” del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans per a defensar-ne l’ús: “Afirmem amb rotunditat que, des dels serveis informatius de Tv3 i Catalunya Ràdio, fem servir el terme exili correctament, però ara ens ho tornen a prohibir”, lamenten.

Torna la censura política als mitjans públics pic.twitter.com/W7YHvR4O05

— Consell Professional TV3 (@CProfTV3) April 17, 2024

El cap de llista del PSC per a les eleccions de Catalunya, Salvador Illa, ha dit que la immigració “no posa en risc la nostra identitat, sinó que l’enriqueix”. A més, ha assenyalat que cal estar alerta amb els discursos de la por, en una conferència al Col·legi d’Economistes.

Aprovada la llista de compareixents pel cas Koldo amb Illa, Armengol, Ábalos i Ayuso

També ha retret als independentistes que el finançament no pot ser una excusa permanent per no fer front a qüestions com l’educació o la sequera. I ha tornat a apostar pel consorci tributari que contempla l’estatut. “No és senzill de fer, té resistències importants, però és una llei”, ha indicat.

D’altra banda, ha criticat la competència fiscal entre comunitats autònomes i ha assegurat que treballarà per a posar-hi fi. “No pot ser que hi hagi una competència fiscal a la baixa per distorsionar una competència que ha de ser lleial”, ha assegurat.

Quant a les infraestructures, ha dit que està d’acord amb el traspàs del servei de Rodalia. “El més important és que s’ha generat una dinàmica de col·laboració entre les administracions”, ha sentenciat.

El partit del silenci

Avui, 17 d’abril, és el darrer dia que es fan els sorteigs per a elegir els membres –president, vocals i suplents– de les meses electorals de les eleccions a Catalunya 2024. Us ho han notificat i no podreu assistir-hi?

Acudir a les meses és un deure i la llei preveu sancions econòmiques en cas de no complir-lo, però els designats poden “formular excuses” per a evitar de ser-hi. El tràmit es pot fer presencialment o telemàticament –en aquest cas, ara per ara encara no s’ha habilitat. Hi ha unes quantes excuses que són vàlides per a estalviar-se de ser membre d’una mesa. Algunes són d’acceptació automàtica, però n’hi ha que les haurà de valorar la Junta Electoral de Zona (JEZ).

Com podeu renunciar a ser membre d’una mesa electoral? Com es formulen les al·legacions? Quina documentació us cal per a acreditar-les? Quant de temps teniu per a fer-ho? Us resolem tots els dubtes sobre el tràmit que s’ha de fer a l’hora de renunciar a ser membre d’una mesa electoral.

Com podeu renunciar a ser membre d’una mesa electoral?

Els presidents, vocals i suplents poden “formular excuses” i acreditar-les amb documents a la JEZ. El tràmit es pot fer presencialment a la JEZ que us correspongui o telemàticament. Ara per ara, el tràmit telemàtic encara no s’ha habilitat.

Què ha de tenir el justificant? Com s’ha de presentar presencialment?

Els elegits han de presentar un justificant imprès a les JEZ en què s’expliquin i s’argumentin els motius que impedeixen de ser membre de la mesa electoral.

Caldrà presentar el DNI, el NIE o el carnet de conduir, una fotocòpia del nomenament com a membre de la mesa electoral i la documentació necessària, segons el cas, com ara certificats mèdics dels CAP o dels hospitals; o bé laborals, com ara un certificat de l’empresa.

El justificant imprès el podeu demanar a la JEZ, però també el podeu fer vosaltres mateixos i lliurar-l’hi presencialment. Us en mostrem un exemple:

SOL·LICITUD DE RENÚNCIA A LA MESA ELECTORAL

Jo, [nom], amb el DNI [el número i la lletra del DNI],

He rebut una notificació de la Junta Electoral Central en què sóc nomenat [president, vocal o suplent] de la mesa electoral de les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024.

Exposo que m’és impossible d’acudir a aquesta convocatòria en qualitat de [president, vocal o suplent] de mesa, perquè [exposar l’excusa], tal com recull la llei orgànica del règim electoral central. 

A quina JEZ heu de presentar les al·legacions?

Les al·legacions les heu de presentar a la JEZ que correspongui al municipi on sou empadronats. Podeu consultar quina us correspon en aquesta llista de municipis de les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

Quants dies teniu per a presentar la reclamació?

D’acord amb la instrucció de la Junta Electoral espanyola (JEC), les al·legacions es poden presentar a la JEZ corresponent en un termini de set dies una volta rebuda la notificació per carta.

Les juntes electorals tomben algunes candidatures de les eleccions a Catalunya 2024

Quant de temps triga la JEZ a resoldre els casos?

La JEZ té cinc dies per a resoldre les al·legacions i per a comunicar la baixa d’un membre de la mesa al primer suplent. Si són acceptades, es farà un altre sorteig per a elegir un nou membre de la mesa electoral.

El nou membre té temps d’al·legar fins setanta-dues hores abans de les eleccions i si hi ha cap situació sobrevinguda ha d’avisar immediatament, abans no es constitueixi la mesa electoral.

Quines són les excuses vàlides per a evitar de ser membre d’una mesa?

Els motius per a presentar al·legacions són molt limitats. Hi ha casos que són d’acceptació automàtica –és a dir, simplement fent una al·legació a la JEZ, la renúncia a formar part d’una mesa electoral serà acceptada automàticament–, i n’hi ha per raons familiars, raons professionals i per causes personals –en aquest cas, són avaluades per la JEZ.

Les excuses vàlides per a evitar de ser membre d’una mesa electoral

Professionals de la sanitat s’han organitzat en l’associació Metges – Salut pel Català amb l’objectiu de fomentar i normalitzar l’ús del català en la sanitat i en la recerca biomèdica. L’associació s’ha presentat oficialment avui, però es va començar a impulsar fa un any i és un laboratori d’idees per a l’acció obert a tothom que estigui relacionat amb la salut, amb un camp d’actuació als territoris de parla catalana. “Neix de l’observació de la degradació de l’ús del català. La idea és l’especificat de treballar en un àmbit concret”, ha explicat Lluís Mont, president de l’associació.

L’acte de presentació s’ha fet al paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), a l’Hospital Clínic, i ha aplegat l’atenció de vora tres-centes persones, entre les quals, professionals de la sanitat, polítics i entitats en defensa de la llengua, com ara la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural. Han aprofitat l’ocasió per presentar uns quants objectius. Pretenen d’establir una xarxa d’associats per a ser presents en centres i hospitals, continuar dialogant amb el Departament de Salut per millorar el català i establir un pla pilot de rebuda dels residents per a aconseguir un nivell suficient de català i un millor coneixement del país, entre més. Els professionals que s’han adherit a l’associació tenen clar que la situació del català a la sanitat és molt crítica. Malgrat això: “Estem tossudament alçats”, ha expressat Josep Maria Llovet, catedràtic de Medicina i vice-president de l’entitat. 

On i com podeu fer una denúncia si un metge us discrimina lingüísticament?

La salut del català és crítica

L’entitat ha organitzat un parell de col·loquis per a exposar en primera persona l’estat del català. La metgessa Marina Geli, vocal de Metges pel Català, ha explicat que hi havia un 15% de la gent que era hostil al català i que les administracions havien d’actuar. Però ha deixat clar que els professionals també hi volen participar activament fomentant el català, que és clau per a atendre els pacients. “La nostra feina no s’entén sense l’empatia”, ha comentat Geli. 

Les dades relaten que la situació és complicada. Per exemple, segons que recull el Col·legi de Metges, més d’un 60% dels nous col·legiats a Catalunya no són catalanoparlants, i un 50% dels estudiants de medicina són de fora el Principat. I, a més, el 55,3% dels metges s’adrecen inicialment al pacient en català i, d’aquests, el 63% canvia automàticament de llengua si la resposta és en castellà. Geli, però, ha destacat que no tot el problema s’ha d’atribuir als nouvinguts.

En aquesta mateixa línia s’ha expressat Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua: “Si volem que el català millori, s’ha de parlar. Els lingüistes diuen que les llengües no moren perquè els nouvinguts no les aprenen, sinó perquè els que hi som no la parlem.” Escuder ha dit que la formació és clau, però també ha avisat que fa vint-i-dos anys que s’incompleix la llei que “exigeix que per tenir plaça estable s’ha de tenir el C1”. Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, ha denunciat que la situació del català és com més va més crítica a Catalunya i al conjunt del domini lingüístic. “El seu retrocés afecta fonamentalment no pas el coneixement, sinó l’ús social. Que el retrocés afecti l’ús social és cada vegada més preocupant”, ha comentat. 

Òscar Escuder: “S’han fet exàmens de català que feien riure perquè els metges se saltessin el que exigeix la llei”

Llovet ha explicat que part de la dificultat rau en el fet que entre un 50% i un 60% dels qui fan la residència a Catalunya són catalans, i que només un 50% dels estudiants de les facultats de medicina són catalans. Passa igual amb les noves incorporacions. Segons el Col·legi d’Infermeres, una quarta part dels infermers que es van col·legiar el 2023 i van començar a treballar no tenien cap mena de coneixement del català. 

En l’acte, també hi han participat professionals del sector de renom, com ara Antoni Trilla, degà de la facultat de Medicina de la UB, i Jaume Padrós, degà del Col·legi de Metges de Barcelona. “Quan tenim un problema i un repte, s’obren grans oportunitats. No es pot ser un metge complet si no es domina el català i el castellà”, ha dit Padrós.

Balcells: “La situació és fatal”

Entre els assistents també hi havia el conseller de Salut, Manel Balcells, que ha destacat que la situació del català a la sanitat no era bona. “Per ser sincers, bastant malament. Des del meu punt de vista, fatal. Aquesta és l’anàlisi. No per coneixement directe, sinó per les queixes dels ciutadans. Això era constant i ho continua essent”, ha comentat.

El conseller ha reconegut que no s’havia parat prou atenció en l’estat del català a la sanitat durant molts anys. “Tot plegat, una deixadesa al voltant de la llengua, una deixadesa com a país. En el sector de la salut és més evident, perquè tothom va a veure el metge o la infermera. I l’experiència no és bona”, ha comentat. Balcells ha defensat els cursos de català –per a aprendre o millorar el nivell de coneixement de la llengua– que Salut ha impulsat destinats als professionals i el pla estratègic del departament orientat al català. “Hem d’exigir als professionals que coneguin la llengua. El fet de no saber el català no és una qüestió prevista. Cal saber la llengua, per un tema de salut”, ha comentat el conseller. Segons Carme Bertral, secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut: “No vam acabar de planificar que arribaria un moment que és ara. Que vindrien metges que no són del país a ajudar-nos a intentar curar els malalts.”

Durant l’acte s’han referit a la sociolingüista Carme Junyent unes quantes vegades, tot destacant algunes de les lliçons que va deixar. “Va dir que la llengua forma part del tractament, del concepte entre interlocució de sanitaris i malalts. Mirem de no oblidar-ho. M’agradaria que el meu metge o els metges que m’hagin de guarir ho facin amb l’idioma que penso, m’estimo i expresso”, ha dit Bertral. 

L’acte ha clos amb el lliurament d’una placa commemorativa al president de Bon Preu, Josep Font, que ha donat suport a Metges pel Català de bon començament. També hi ha hagut una actuació musical dels violoncel·listes Anna Mora i Lluís Claret.

Decàleg per a estimular l’ús del català

Per a aconseguir que el català sigui prestigiós i d’ús quotidià en l’àmbit biomèdic, tant assistencial com de recerca, l’entitat ha elaborat un decàleg per a contrarestar amb urgència l’abandonament progressiu de l’ús del català a la sanitat. Les accions proposades són:

1. Escriure sempre en català a la història clínica (incloent-hi cursos, altes i informes).
2. Adreçar-se a tothom en català en encetar una conversa, independentment de l’origen o aspecte de l’interlocutor.
3. Atendre sempre en català els pacients en primera instància, i canviar de
   llengua posteriorment en cas que es constatin dificultats de comunicació.
4. Mantenir el català en sessions i reunions, encara que altres interlocutors parlin en castellà.
5. Escriure els informes en català i fer una còpia en un altre idioma si així es
   demana.
6. Fer les receptes en català.
7. Cridar en català els pacients a les sales d’espera.
8. Fer els informes de derivació i peticions de proves en català.
9. Respondre en català a qualsevol document adreçat centres sanitaris catalans,
   independentment de la llegua en què ens sigui adreçat.
10. Promoure el català normatiu i vigilar els anglicismes en el sector amb l’ús del diccionari TERMCAT de terminologia de ciències de la salut.

Una avaria causada per un incendi en unes instal·lacions de la xarxa de fibra òptica ha deixat sense telefonia fixa i internet a clients d’uns quants municipis de Ponent. Protecció Civil ha activat el pla Procicat en fase de prealerta arran de la incidència. El problema afecta principalment els usuaris de Movistar. Algunes de les ciutats més afectades són Lleida i Mollerussa, però la connexió també s’ha perdut en altres municipis del Pla d’Urgell, el Segrià i les Garrigues.

Pobles sense fibra òptica: “Ens preocupem pel 4G quan no podem ni trucar per telèfon”

A Mollerussa, el consistori ha informat que un tall en el cable de la central Lleida-Garrigues ha deixat sense internet bona part de la localitat, incloses la central de la policia local i l’ajuntament.

Segons que han explicat els Mossos d’Esquadra, Telefònica encara no ha presentat cap denuncia per la incidència i, per tant, encara no han començat a investigar els fets. En qualsevol cas, hi ha dos fets relacionats amb l’avaria: un incendi en una instal·lació subterrània i un incident en una altra instal·lació a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell). La policia desconeix si es tracta d’un sabotatge, un robatori fallit o una avaria.