Avui, 18 de gener de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Entre les ombres d’Obama i Trump: un futur en crisi a les mans de Joe Biden
• La pandèmia social és un assalt a la classe mitjana I Editorial de Vicent Partal
• El vaccí contra la covid pot arribar a ser obligatori? Les claus legals de la vaccinació
• Els menors també poden tenir covid-19 persistent
• Sanitat de guerra per a contenir el tsunami
• Quan ETA matava ionquis i camells I Per Xavier Montanyà    

• Anar a pams amb la veritat I Mail obert de Joan Ramon Resina
• Les dones de Svetlana Aleksiévitx i Clara Segura I Mail obert de Bel Zaballa 
• Closcadelletra (CCLVIII): A favor dels matisos I Per Biel Mesquida 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “El govern només ha cobrat el 5% de les multes per la covid” i “Puig avisa de dies molt durs” appeared first on VilaWeb.

El vice-president segon del govern espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias, ha comparat el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb els exiliats republicans durant la dictadura franquista. En una entrevista a ‘Salvados’ de la Sexta, ha subratllat que no “comparteix en cap cas” els seus objectius, però que si està a Brussel·les és perquè “va portar a un extrem erroni” els seus ideals polítics. Preguntat per si creu que és equiparable a la fuga del rei emèrit, Iglesias ho ha negat. “La consideració moral és completament diferent”, ha defensat. El vice-president segon també s’ha mostrat a favor dels indults dels presos polítics i ha insistit en la importància de resoldre el conflicte català “políticament”.

The post Iglesias compara Carles Puigdemont amb els exiliats republicans durant la dictadura franquista appeared first on VilaWeb.

Pau Alabajos ha inaugurat el Barnasants 2021 al Teatre Joventut de L’Hospitalet amb el concert ‘Les hores mortes’. Aquest treball publicat abans del confinament havia de clausurar la passada edició, però que ha obert aquesta en el que pel cantant ha estat un “privilegi” i un “caramelet”, segons ha explicat a l’ACN. A les 260 localitats que s’haurien pogut omplir hi havia més de 100 espectadors, el que l’organització ha atribuït al confinament municipal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El director del festival, Pere Camps, ha explicat a l’ACN que han fet una edició “més km 0 que mai, que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó passant per l’Alguer”. S’han reprogramat la majoria de concerts suspesos, i els llatinoamericans i europeus els deixen pel 2022.

The post VÍDEO: Pau Alabajos inaugura un Barnasants “més km 0 que mai” appeared first on VilaWeb.

Som capaç de fer del costum una aventura?

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Pas gust aquest vespre en què la fredor negra s’infiltra per totes les encletxes de la casa de fer-me preguntes que no sé contestar tot d’una.

Qued badocant (només em falta bavar) amb el piano de Thelonious Monk que se m’afica pel cuc de l’orella i em fa passar gust, mentre m’arriba una altra bolla de paraules amb un altre interrogant final: és ver que la bondat val més que la intel·ligència?

A defora cau una plugina benèfica que deixa els vidres constel·lats de llàgrimes.

Com puc pintar un món a la vegada mòbil i d’una tonalitat uniforme, enregistrar la matèria viva en metabolisme, agafar els canvis d’idees, de creences i de sensibilitats, caçar sensacions que ja existeixen i que no tenen nom, sismografiar una autobiografia impersonal?

Com ho he de fer per defensar apassionadament el matís en una societat plena de bombes virals monocolors?

Des de ben petit vaig agafar el gust de mirar amb atenció l’espectacle dels crepuscles. Just abans que el sol no desaparegui hi ha uns moments que sempre he allargassat en què el cel presenta grans diferències, una festa de tonalitats, un planter de pigments: un vermell de cinabri mesclat amb un rosa seca del costat oest, molt lluminós amb uns núvols que s’entinten de gris a poc a poc, i un blau marí de la mar fonda a l’est, que s’entremescla amb un verdós amarg.

Per molt que miri l’atmosfera en tots els sentits no puc veure cap línia de demarcació, cap forat, cap trencament. Entre el grana ataronjat i la negranit no hi ha fronteres, ni variacions de cromatisme, ni escales, ni graus, sinó una desestabilitzada continuïtat.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

El cel esborra les oposicions, els contraris: ordre i desordre, gatera i sobrietat, saviesa i follia, dreta i esquerra, pau i combat, negatiu i positiu, blanc i negre.

Visc i mor en una composició inacabable de matisos.

Som conscient que proposar una defensa apassionada dels matisos en aquesta era actual és anar contra corrent?

Però la meva tirada cap a la poesia d’Heràclit m’ajuda a aclarir-me entre la confusió que ataca com una altra pandèmia.

Copiï les paraules heracliteanes: “Les coses fredes s’encalenteixen, les calentes es refreden. Les humides s’assequen, les seques s’humidifiquen.”

Per què aquest fragment d’Heràclit el sent tan a prop de les meves preocupacions, de les meves curiositats, dels meus pensaments, de les meves inquietuds?

No tan sols no ens banyam dues vegades en el mateix matís, sinó que l’univers prové del foc, que barata sempre seguit.

No hi ha res aturat i tot flueix i la realitat on vivim està feta de passatges, de graus, de transicions, de contrasts, de paradoxes.

He anat a dormir amb totes aquestes idees dels matisos que em bullien dins el cap.

I sé que he somniat molt.

No record cap anècdota, cap fet, ni cap contarella. Només sé que els matisos se sedassaven i s’evaporaven, se separaven i es confegien, volaven o queien, se sedimentaven i es connectaven segons unes forces atzaroses i brownianes que irradiaven diferències contínues entre els elements, però que no donaven mai un precipitat únic, un dogmatisme, un judici absolut, una veritat incontrastable.

I m’he despert amb la consciència clara que els humans només podem formular a través del llenguatge judicis de valor relatius.

He obert la finestra de la cambra de pinte en ample i totes les llums de la sortida del sol damunt la serra, la mar i el camp eren un catàleg innombrable de matisos que em donaven la metàfora exacta de totes les meves cabòries.

I he cantat l’elogi dels matisos amb les músiques de la lucidesa.

Sé a les clares que la lucidesa em fa reconèixer l’extensió de la meva ignorància.

Sé que la lucidesa em diu que he de fer un bon lloc als dubtes.

Sé que lucidesa no agrada als que no volen saber que les identitats són complexes, que els interessos són contradictoris, que hi ha posicions intermèdies i camins plurals de recerca, que les idees dominants obliden un fet fonamental que ja sabíem, però que la covid-19 ens ha revelat a les totes i arreu: som una societat de vulnerables amb una condició carnal i terrestre, una fragilitat gran i una dependència pel que fa als altres humans i no humans i a la natura.

Record que he somniat que una veu em deia: l’amic és l’amic, el no-amic és l’enemic. I jo contestava, seguint el mestre Heràclit: No passa de vegades que el nostre amic es refreda i es mostra com el nostre rival? No passa també que el nostre enemic s’encalenteix i s’acosta a nosaltres?

Matís d’avui montaignià: Potser no sé fer res millor que ser amic.

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2021/01/CorCloscadelletramc-CCLVIII.mp3

 

 

The post Closcadelletra (CCLVIII): A favor dels matisos appeared first on VilaWeb.

“És sobretot quan tot és fals que hom s’estima la veritat.” La frase és de Diderot, i també aquesta altra: “De mi es pot esperar que cerqui la veritat, però no que la trobi.” La veritat és esmunyedissa i no sol rendir-se a les impressions, sobretot les primeres. No és prostitueix per les cantonades; això és l’especialitat de la propaganda. Un exemple ben actual. Durant l’ocupació del Capitoli es veieren imatges de policies fraternitzant amb els assaltants i de seguida es va parlar de complicitat dels responsables de la seguretat amb els fets d’aquella jornada. Amb la irrefrenable dèria de sotmetre-ho tot a les imatges que el cinema i la historiografia-espectacle ens han gravat al cervell i aprofitant que els brètols van trencar uns quants vidres, s’ha trobat normal de comparar l’entrada a l’edifici amb Kristallnacht o fins i tot amb la crema del Reichstag, per més que ningú calés foc al Capitoli. No hi fa res que l’incendi del parlament alemany fos una acció secreta i no una passejada a cara descoberta. El perill d’aquestes comparacions no és que no s’aguantin ni com a metàfores, sinó que la gent no en detecti la tautologia. Si Donald Trump és una reencarnació de Hitler, per força els setanta-quatre milions d’americans que el van votar han de ser nazis i unes finestres trencades a plena llum del dia ens transporten a Kristallnacht. Cau pel seu propi pes. Canvien els llocs, però els referents són eterns, com les idees platòniques.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És una manera de dir que el nostre imaginari s’imposa als fets i en mediatitza el sentit. Tothom sap que les ideologies d’extrema dreta tenen molt predicament en les forces armades i en la policia. Una mentalitat autoritària i pobra de matisos predisposa a vestir-se amb l’uniforme. A Espanya i a Catalunya mateix, l’evidència és tan abundant que la coincidència d’aquests trets amb les dites professions gairebé sembla la regla i és normal que s’accepti com un dogma de fe que la policia americana és tostemps racista i brutal. I que no sigui notícia l’agent Matt Lima, de la policia de Somerset, Massachusetts, que el dia 20 de desembre proppassat va acórrer a una botiga on havien enxampat dues dones que se n’anaven sense pagar alguns dels articles que havien posat a la cistella. D’antuvi, Lima va tenir la delicadesa de dur les dones a part per interrogar-les mentre els treballadors entretenien les dues criatures que les acompanyaven. Elles li van explicar que no tenien prou diners per al menjar de Nadal i que allò que havien pres era per al dinar de les filles. El policia comprovà al rebut que tot el que havien comprat era menjar. Essent pare de dues nenes de la mateixa edat, va entendre el dilema de les dones i en lloc de detenir-les va pagar de la seva butxaca els articles manllevats. Empatia o capacitat interpretativa, digueu-ne com vulgueu; el desenllaç sols s’explica per l’obertura de Lima als elements de la situació que trencaven les premisses de la seva presència. Per la fotografia sabem que el policia era blanc, però sols podem especular sobre l’etnicitat de les dones.

En canvi, sabem la raça del policia que va ser captat en vídeo amb una gorra de MAGA (Make America Great Again) sortint del Capitoli entre aplaudiments de la turba i que ha estat suspès de feina arran dels esdeveniments. És de raça negra. Els aplaudiments, doncs, més que racisme devien indicar complaença amb la complicitat d’un policia de raça negra amb la multitud que veu els Estats Units segrestats per les elits polítiques; una visió, per cert, que no és privativa de la ultradreta però desconcerta la progressia europea, que posa el crit al cel perquè el “populisme” americà li dóna la raó. La imatge és clara. però la interpretació ja no ho és tant. N’hi ha unes quantes i difereixen segons els prejudicis amb què es miri allò que ha captat l’objectiu. L’una, ja ho hem dit, prova la complicitat de la policia en l’atac a la democràcia; l’altra en demostra el patriotisme. On és la veritat? Segurament en cap d’aquestes dues interpretacions. Un altre policia va explicar al Washington Post que la cofa d’aquell agent la hi havia posada un dels assaltants i que no se l’havia treta per a poder convèncer els amotinats que deixessin passar uns altres policies que tenien encerclats. La veritat és més difícil d’encalçar que no creuen els qui disparen amb cartutx de perdigons.

Qui vulgui entendre qualsevol cosa que no sigui mecànica –unes imatges, unes declaracions, una novel·la o un article– no pot fiar la comprensió a les opinions que ja tingui formades. Com Matt Lima, ha d’aparcar-les si no vol defugir allò que ens diu l’altra persona, situació o text: en aquell cas, l’explicació de les dues dones; en l’afer de Washington, la del company del policia del Capitoli, i també, per més que vagi contra corrent, la versió dels fets de molts que hi van participar, als quals s’ha fet entrar amb calçador dins la bota del nazisme. Entrevistats l’endemà de la presa del Capitoli, alguns dels qui han estat titllats de terroristes se sorprenien de ser qualificats de violents. Fins i tot negaven haver forçat l’entrada. Segons ells, havien trobat la porta oberta i senzillament hi havien entrat. Així ho havien viscut ciutadans d’edat avançada que hi eren, amb el mòbil a la mà, pensant-se defensar unes llibertats que molts consideren escapçades. Alguns preguntaven, potser ingènuament: “Què havíem de fer, sinó?” 

Hi ha imatges de gent provant de rebentar les portes, certament. Però si les mirem bé, les imatges, veurem que en aquella gernació no tothom duia la cara pintada ni banyes de búfal a la testa. Ni tothom es va endur el faristol d’algun diputat, ni va fer llaços intimidatoris, ni atacà periodistes de la CNN. Com gairebé a tots els aldarulls, s’hi havien aplegat els provocadors i els de bona fe o els de fe relativa. Podem lamentar que la gent es deixi manipular tan fàcilment, plànyer la ingenuïtat que sobta o fins i tot neguen els qui tot ho veuen clar; però faríem bé de mirar-nos nosaltres mateixos des de la seva perspectiva i preguntar-nos si no som també víctimes voluntàries d’alguna manipulació. Aferrant-nos als nostres apriorismes, ens barrem la possibilitat de comprendre. Saber escoltar és primer de tot voler escoltar. Saber llegir és voler ser informat pel text en lloc de fer-li dir el que creiem saber que diu o, pitjor encara, el que voldríem que digués. Llegir, escoltar, interpretar una imatge no consisteix a descontextualitzar-se per assolir una objectivitat impossible, sinó a fer cabal de les opinions que ens defineixen, dels prejudicis que aportem a la intel·ligibilitat, sovint sense adonar-nos-en. Aquest acte profilàctic és el que féu espontàniament Matt Lima, extrapolant el fet humà de l’esquema que el situava com un agent de l’autoritat davant unes dones enxampades en una situació aparentment inequívoca.

Fer cabal de la perspectiva que imposa la pròpia condició social, nacional, racial, de gènere, professional o de la mena que vulgueu, és la manera més efectiva –i potser l’única– d’obrir-se a l’alteritat d’una comunicació que altrament seria redundant. És l’única manera que l’altre –text, imatge o adversari– posi a prova la seva veritat en el joc dialèctic amb l’opinió que hi duem a l’encontre; i a la inversa, és l’única manera que nosaltres posem a prova l’opinió amb què jutgem el relat aliè, contrastant-la amb les dades de la situació o objecte del qual cerquem la veritat sense mai trobar-la del tot, com deia Diderot.

The post Anar a pams amb la veritat appeared first on VilaWeb.

Carmen Gómez i unes desenes més d’usuaris de les residències per a gent gran i els seus curadors ja han rebut la segona dosi del vaccí de Pfizer. Encara no són immunes perquè, segons els estudis, el cos tardarà una setmana a fabricar els anticossos que els hauran de protegir dels efectes més greus de la covid-19.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta imatge amable, la de la gent gran vaccinant-se i demanant a tothom que ho faça per a eliminar el virus, contrastava amb les dues fotografies i la nota de premsa que, ahir a l’hora de la sobretaula, va enviar als mitjans de comunicació la Conselleria de Sanitat Universal. L’hospital de campanya d’Alacant ha començat a rebre malalts. “Per a alleujar la pressió hospitalària dels centres d’aguts de la província, davant el repunt de casos”, deia la nota. La Conselleria de Sanitat no facilitava la xifra de malalts que ja s’hi han traslladat. Només deia que dels 280 llits que ara hi ha disponibles en aquestes extensions dels hospitals de referència, 80 són a Alacant. Tampoc no deia quan començarien a atendre malalts les instal·lacions addicionals de Castelló i València.

Ximo Puig: només el govern espanyol pot decretar el confinament

Un parell d’hores abans, el president de la Generalitat havia emès un missatge institucional per a remarcar la gravetat de la situació. Dibuixava l’estat de la qüestió. Justificava el desplegament d’aquests mitjans i deia que set de cada deu llits dels hospitals valencians són ocupats i que la situació és de “estrès hospitalari”. Alhora demanava serenitat perquè s’han habilitat vora mil nous llits en espais addicionals i es compta amb l’ajut de la sanitat privada.

En el missatge, Puig demanava prudència i responsabilitat a la població. Demanava de no reunir-se amb ningú si no és necessari, de no anar a casa d’amics o familiars, etcètera. Sense confinar, va dir. “I sense provocar els problemes de salut física i mental associats al confinament prolongat a casa: una mesura extrema, amb greus efectes secundaris, que només podria decretar el govern espanyol i que en este moment descarta”, va afegir.

Geografia i calendari de la pressió

Els hospitals més saturats del País Valencià tenen nom propi: Doctor Pesset, la Fe, Sant Joan, Xàtiva, la Marina Baixa, Requena, Arnau de Vilanova, Hospital Clínic, Hospital d’Oriola.

Demà farà deu dies que la Conselleria de Sanitat Universal va notificar 6.240 nous contagis. Era el dissabte 9 de gener i aquella setmana havia significat un tomb en la seguida, perquè s’havia passat d’unes 2.000 notificacions diàries a 4.000 i després a més de 6.000. La setmana següent, la que acabem de deixar enrere, va continuar amb aquest ritme ascendent.

Segons que va explicar en aquesta entrevista la cap de l’UCI de l’Hospital Clínic de València, Marisa Blasco, un 10% d’aquestes persones hauran d’ingressar en un hospital, i un 1% acabarà a l’UCI. Els hospitals valencians tenen prop del 75% de la planta ocupada. No tan sols amb malalts de covid. I, quant a les UCI, l’ocupació és de prop del 80%. Molt més de la meitat d’aquests malalts tenen covid.

La mitjana d’estada d’un malalt de covid a l’UCI és de dues setmanes. És per això que Blasco deia: “Quan vinguen els d’aquell dissabte no sé on els atendrem. Els atendrem, és clar. Però no és igual atendre trenta pacients que cent trenta. Si la progressió de pacients és aquesta, no els podrem dedicar ni el mateix temps ni els mateixos recursos. Potser estaran en habitacions normals, o a urgències. Espere que no hàgem d’arribar a posar-los en ambulàncies com a Londres. Tenim les imatges de Londres.”

Cinc mil contagis diaris

La progressió de què parlava la doctora Blasco va continuar, perquè després d’aquella xifra del 9 de gener van venir els 2.283 del dilluns dia 11; els 4.664 del dimarts 12; els 4.810 del dimecres 13; els 6.207 del dijous 14; els 7.497 del divendres 15; els 7.875 del dissabte 16; i els 2.729 d’ahir, diumenge dia 17. La suma de tota la setmana és de 36.065. Una mitjana de més de 5.000 contagis diaris.

Rècords encadenats que van dur a travessar el llindar dels més de 200.000 infectats al País Valencià d’ençà que es va declarar la pandèmia, a mitjan març de l’any passat.

I encara una altra dada. La setmana proppassada es van notificar 312 morts. Des que l’OMS va declarar la pandèmia, n’hi ha haguts 3.560. Un 8,76% del total de defuncions s’han notificat la setmana de l’11 al 17 de gener.

Un confinament que els experts demanen a crits, però que no arriba

Aquesta pressió sobre el sistema sanitari és general a tot el país. Tant la doctora Blasco com el doctor Jordi Reina, cap de virologia de l’hospital de So n’Espases, demanen un confinament total. Es tracta de reduir els contactes pràcticament a zero per a trencar la cadena de contagis. “Crec que ara l’única cosa que veritablement permetria un descans des del punt de vista de la saturació sanitària seria un confinament total i absolut de quinze dies”, deia en una entrevista a VilaWeb.

L’epidemiòleg Salvador Peiró, al programa A la Ventura d’À Punt, no parlava d’un confinament total com el de la primavera passada, però sí que demanava un cessament complet de les relacions amb persones de fora del nucli de casa. Però no de quinze dies, sinó de tres setmanes o quatre. Convé tallar aquesta cadena de contagis.

Un pla de xoc

Les conseqüències econòmiques de la pandèmia van paral·leles a les econòmiques. Per a mirar de pal·liar-les, avui hi ha una reunió d’alt nivell al Palau de la Generalitat, on, a més del president, els consellers d’Hisenda, de Cultura i d’Economia sostenible i Treball es reuniran amb els secretaris generals de Comissions Obreres, UGT i la Confederació Empresarial Valenciana per a presentar-los un pla amb ajuts per als sectors productius més afectats per la crisi.

Quines són les restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?

The post Sanitat de guerra per a contenir el tsunami appeared first on VilaWeb.

Jem Cabanes (la Pobla de Lillet, 1942), als set anys feia de vaquer per poder menjar. Als deu, es va moure per anar al seminari de Balaguer, d’amagat de sa mare, i després al dels caputxins d’Igualada. Sense els caputxins no seria res, diu. Ha passat la vida corregint i ha fet traduccions d’obres de ficció i no-ficció. Per fer-ne una descripció completa he d’afegir que sobretot és un savi i un home digne. Fuig de l’ostentació del seu saber com de les ortigues, potser pel seu passat franciscà o perquè detesta la inutilitat. M’adverteix: “No m’ensabonis. Sempre dic que el sabó fa patinar.” Estalviaré sabó, doncs, però sí que cal dir que el seu mestratge combina el coneixement i la passió d’una manera que mai més no pots ser indiferent a la llengua.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Durant anys, molts li hem robat la vida perquè ens ajudes a escriure millor. Ho ha fet, amb escreix. A VilaWeb hem tingut la sort que ens acompanyés els últims anys de la seva vida professional. I que a contracor—perquè no hi creia— fes el llibre d’estil del diari, que ara acaba de publicar-se en paper, en una edició revisada. La seva empremta, també l’ha deixada en moltes, moltes traduccions, les més estimades per ell: Evangelis de Mateu i Marc (FBC); El nou catecisme, dels bisbes neerlandesos; Un enemic del Poble, d’Ibsen; Un Somni, de Strindberg; Irlanda, què en fas dels teus fills (Irisches Tagebuch), de Heinrich Böll. També escriu poesia, l’any 1976 va publicar A festes de pollancs i aurores.

—Llengua o república?
—Llengua! Una república catalana parlant castellà quina solta té? Seria el finis Cataloniae. Si ens volen assassinar, que ens assassinin, però fer-ho nosaltres mateixos, no. Som catalans i volem perviure, o sia mantenir la nostra cultura. I la nostra cultura, la conforma el català. Però que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau.

—Així de cru?
— Mireu, ‘català’ no deriva de ‘Catalunya’, sinó ‘Catalunya’ de ‘català’. Al revés de ‘espanyol’, que deriva d’Espanya, o ‘francès’, de França. I això ja és significatiu. Perquè no és pas el nom del país que ens identifica, sinó el d’una gent. I què la identifica, aquesta gent? Uns trets físics? Un accident territorial? No, un parlar. És la llengua que, originàriament, ens identifica de cara enfora i que ens fa poble de cara endins. Per això ha estat i és tan important. I el temps m’ha fet veure, més d’una vegada, que si comences aigualint la llengua acabes negant el país.

—Durant el procés independentista el debat sobre la llengua ha estat massa secundari?
—Debat? Més aviat propostes suïcides de qui té por d’ésser i acceptar qui és i com és. Por d’acceptar-ho i de fer-ho valer. Sigui per interès electoralista, dels qui solament pensen a guanyar eleccions com sigui –i si és ‘com sigui’, la llengua, la identitat, fa nosa; sigui per asfíxia, dels qui volen que el català desaparegui, encara que ho disfressin de respecte a les persones, ells que no ens han respectat mai, ni tan sols a casa nostra; sigui per inconsciència, dels qui es pensen que la situació s’arreglarà tota sola.

—Què en penseu, dels qui proposen que el castellà sigui cooficial?
—Que proposen un suïcidi. No gosen dir-ho directament, però, indirectament, ens demanen que ens sacrifiquem, invocant un respecte pervers a les persones. Hi ha moltes solucions que no demanen ni l’oficialitat del castellà ni la igualtat de condicions. Què vol dir mantenir el castellà oficial? Que tota la gent de Catalunya haurà de saber el castellà. Sempre. I com que el català ja el tenim supeditat, la castellanització mental prosseguirà i el català desapareixerà. Els inconscients potser no ho saben o no ho volen saber, però tots els altres, sí.

—Desapareixerà per assimilació?
—Per assimilació i per ofec. El fenomen s’ha estudiat molt. Hi ha treballs de tota mena i manera que l’expliquen. Ara mateix el català que ja parla molta gent, sobretot les generacions més joves, especialment a les grans àrees urbanes, és castellà retallat, com en deia la Patrícia Gabancho. En aquesta situació, no fer res per aturar el procés ni modificar les circumstàncies que l’acceleren és un suïcidi. És voler que ens morim. Diuen “el català, la llengua de tots”. Però, com ha d’ésser la llengua de tots, si n’hi afegim una altra? I per què hi afegim únicament la castellana, si ara i aquí s’hi parlen més llengües amb un nombre de parlants gens negligible?

—L’ús públic no ajuda a redreçar la situació?
—L’ús públic? El català “públic”, oficial o publicitari, que sentim o llegim en les intervencions públiques, al parlament, als mitjans, pertot i ben arreu, és indigne. El català de l’administració sembla traduït del castellà pel Google. I el dels mitjans de comunicació, públics i privats, és interferit a fons i agosaradament descurat. Som en un punt en què no hi ha ni interiorització de la llengua, ni coneixement de què és la llengua i què representa.

—Insinueu que hi ha maneres d’evitar que el català es mori. El català ha d’ésser oficial?
—Sí, i exclusivament el català. Diguem-ne oficial o com vulguem. El nom no és important, sinó el fet, sobretot per a una llengua en estat tan precari com la nostra. No siguem ingenus: si compartim oficialitat, sabem que els forts, en aquest cas els qui no saben català, no compliran, i els febles, els qui hem hagut d’aprendre castellà a còpia de repressió sostinguda, haurem de complir… –ja va passar a Bèlgica, amb el francès prepotent. Oficialitat compartida, no. Ara, fastiguejar ningú, tampoc. Donar facilitats, sí, tantes com calgui, amb autèntic respecte i exigència. Que respecte vol dir no cedir. Per la dignitat de tots, d’uns i altres. Si ens condemnem a la cooficialitat amb el castellà, no podrem al·legar que ens és imposat de fora, i ens tombaran per dins. Qui no ha estat colonitzat lingüísticament no es posa pedres al fetge; els colonitzats, sí, fins al punt que parlar en català a un no catalanoparlant, a casa nostra, passa per mala educació. A la inversa, no. Ni al parlament de Catalunya.

—Hi ha qui defensa que la llengua és per a fer-se entendre i que tant se val com parlem…
—Això sembla indicar l’obsessió de dir que, si l’altre ens entén, ja n’hi ha prou. Tant se val com parlem. A sobre, allò que l’altre entén, o pot entendre, ho decideix qui sovint és la prova que en sap més poc que no els altres. D’aquesta obsessió ve el retret, pesat i continu, ‘això no ho diu ningú’, que engeguen sempre que algú fa servir un mot o una expressió de tota la vida. No hi pensen, que la llengua que cada un de nosaltres sap és poca? És entre tots que fem la llengua, no pas jo tot sol, o tu. I hem d’estar disposats a aprendre, a incorporar i a disseminar. Però, no, ara tot allò que no he sentit dir mai, no existeix. Existeix tan poc que ni tan sols ho sento quan m’ho diuen i rediuen.

—I els mitjans de comunicació no hi ajuden?
—Quan vaig començar a treballar-hi tenia el convenciment que els mitjans de comunicació serien, juntament amb l’escola, els grans difusors i redreçadors de la nostra llengua. Però, el paper dels mitjans, en general, no ha estat ni és positiu, i el de l’escola, tampoc, en vist dels resultats.

—Potser perquè s’ha perdut la transmissió generacional?
—La difusió del català havia estat, a manca d’institucions, exclusivament familiar. I quan l’escola obligatòria es van generalitzar, a mitjan segle XIX, el català no hi va tenir entrada, sinó que en va ésser completament proscrit. Però el sistema familiar funcionava i, per tant, la llengua popular, a diferència de la llengua culta, no sofria tant. La situació va canviar amb l’arribada dels grans mitjans de comunicació de masses i d’una immigració que parlava la llengua amb què l’estat opressor maldava per anorrear la nostra.

—Ara les famílies no el fan, aquest paper?
—No, o no prou. D’alguna manera han cedit aquesta funció. Les criatures acaben de néixer i ja van de pet a la guarderia i a l’escola. O les planten davant el televisor o d’internet. I aquesta és la llengua que aprenen, no la dels pares. A més, corregir les criatures és mal vist. És necessari i urgent, doncs, que els mitjans de comunicació, tots, comptant-hi els d’entreteniment, que en català són ben pocs, facin servir una llengua adequada, cosa que ara no fan ni sembla que en tinguin ganes.

—Què considereu que és una llengua adequada?
—La que estructuralment s’havia mantingut amb una relativa salut i vivacitat fins a mitjan segle XX. A partir de mitjan segle XX, per un seguit de circumstàncies, que han fet més eficaç la pressió terrible de l’espanyol, el català pateix i pateix molt. I aleshores tot allò que hauria d’ésser un mitjà de recuperació, de normalització, per a evitar la pèrdua o la degradació de la llengua, no funciona gaire, si és que funciona gens.

—Per què?
—Per allò del peix que es mossega la cua. Molts dels qui haurien d’ésser transmissors d’aquesta llengua, resulta que en tenen un domini molt interferit. De fet, hi ha una gernació que ja pensa en castellà, per origen o per assimilació, i parla o escriu amb paraules catalanes adaptades al motlle mental castellà. És el castellà retallat, que deia la Patrícia Gabancho.

—Podríem dir que el català es manté bé fins els anys seixanta?
—Els anys seixanta la situació ja comença a anar força malament. Si bé la gran majoria de parlants feia servir una llengua prou bona i n’hauria pogut assegurar la transmissió, no hi havia escola ni mitjans de comunicació, i és sense aquests recursos que arriba la gran immigració, justament de gent que parla la llengua que l’estat imposa de fa segles als catalans. La intercomunicació es fa en castellà, i la penetració és constant: escola en castellà, mitjans de comunicació de masses en castellà, immigració castellanoparlant. Tot això fa que les estructures castellanes arraconin les catalanes i acabin imposant-se a la mentalitat catalana.

—Voleu dir que en el moment en què passen coses que haurien d’ésser positives, com ara que l’escola comença a ser catalana i tenim TV3, ja no hi ha res a fer?
—Quan aconseguim tot això, han passat trenta anys d’un intensíssim assetjament constant. I trenta anys fan una generació. Si aquella generació hagués pogut treballar, els anys cinquanta i seixanta, no s’hauria trencat la cadena, però els vuitanta en part ja s’ha trencat. Fins els cinquanta, és la llengua bàsicament popular, la no escolaritzada, la que es manté. Però després es trenca allò que la mantenia, la transmissió popular. N’és un reflex la dimissió de la classe política que no fa res efectiu per la llengua, segurament perquè és una feina poc agraïda i massa compromesa electoralment.

—Durant la dictadura franquista es perd la batalla de la llengua?
—En bona part, sí. La dictadura aprofita i extrema la penetració del castellà, que el decret de Nova Planta pràcticament imposava, i que la llei Moyano del 1857 va reforçar efectivament, amb l’escolarització general exclusivament en castellà. A començament del segle XX, mig segle després, alguns manuals per a mestres no paren de recomanar coses com ara: en castellà no es diu així o aixà; no es diu ‘es lleno’ o ‘es a casa’, sinó ‘está lleno’ o ‘está en casa’, etc. Qui ho diria, oi?

—I quan l’escola és en català, què passa?
—Quan arriba l’escola en català una part de mestres són castellanoparlants, i els reciclen de qualsevol manera, si és que els reciclen. I una part de catalanoparlants s’han emmotllat mentalment al castellà. En general, els més competents són grans; els no tan grans, ho són més poc o no gaire; els més joves, poquíssim o quasi gens. Ara, ningú no els prepara com cal ni els hi obliga. I la situació no es corregeix, fins al punt que la consellera Irene Rigau va admetre que era lamentable, però no s’hi ha fet res. Com és que hi ha mestres amb una fonètica tan acastellanada, que no arriben al nivell mínim exigit, que ja és baix? Molts no són catalanoparlants natius i ensenyen, com és natural, una llengua apresa, no pas una llengua viva. I com pots encomanar una llengua apresa? És molt difícil. A banda, una llengua apresa serveix per a anar pel món, per a fer-se entendre, però, el món, no el veus amb un català après, per més que hi posis paraules catalanes.

—I no se’n van adonar, d’això?
—En aquell moment crec que hi va haver una situació d’optimisme irreflexiu, de pensar que tot es resoldria amb el temps, per inèrcia; però la situació ja era massa hipotecada i les hipoteques no es redimeixen deixant fer al temps. Hi havia, i hi ha, massa mestres i professors de motlle mental castellà, per origen o per assimilació, amb més bona voluntat, si n’hi ha, que no pas competència lingüística. Però, en això, la bona voluntat no serveix de re. És la competència lingüística que serveix, és a dir, saber la llengua i haver-la viscuda.

—Encara hi ha gent que pensa en català?
—Home, sí. La tendència és negativa i s’expandeix, però encara hi ha una realitat que perviu. Hi ha gent que pensa en català, que el parla bé, fins i tot gent jove de medis socials on el català malviu. De tant en tant en sents que et fan dir: “Ospa, com és que parla tan bé?” De què és resultat això? No ho sé. S’hauria de mirar.

—No ho doneu tot per perdut, doncs?
—No, no dono res per perdut. Deu venir de la meva formació de frare. Gràcies a aquesta formació vaig amarar-me de la història d’Abraham, un vell decrèpit, sense descendència, que creu contra l’evidència que serà pare d’un poble important. O l’expansió cristiana, que comença amb dotze pobres pescadors. Dotze. Amb l’imperi, el món, contra… Mentre hi hagi un bri de vida, no hi ha res perdut. Mentre hi hagi un sol individu que hi cregui i hi maldi, tot és possible. És molt, molt, difícil, però possible. A banda, dar per perduda la llengua, és dar per perdut el país, el nostre univers cultural.

—Què voleu dir?
—Si el català es perdés, el país s’extingiria. Encara que es digués Catalunya, no seria ni provincia (terra a vèncer), ans seria victa et deleta (vençuda i esborrada), per molt independent que fos. Però com pots imaginar que una cultura immensa, que ve de Ramon Llull i de ben abans, se’n vagi en orris? I l’herència que ha llegat? Qui pot voler que aquesta herència excepcional desaparegui i no fer tant com sigui possible perquè sobrevisqui?

—Tal com ho pinteu, no sembla gaire fàcil…
—No ho és gens, però, afortunadament, encara hi ha prou gent amb una llengua saludable. Hi ha un jovent que potser no parla prou bé, que parla com la televisió, però amb una fonètica congruent, que ha rebut i respira una llengua viscuda, en un entorn que funciona catalanament. La llengua també hi pateix, no ens enganyem, però continua dibuixant un mapamundi català, no un mapamundi castellà amb els noms en català; un mapamundi, si vols descolorit, però que es pot restaurar. Això encara es pot fer. Ara, el dia que ja no en resti res, si mai hi arribem… Per mi, la catalanitat és cultural i la cultura és un mapamundi de l’univers. D’univers, n’hi ha un, però cada llengua el cartografia diversament, com em va fer veure un dels meus grans mestres, Jaume Vallcorba i Rocosa, gran estudiós de la llengua i també… enginyer, com en Fabra! No és, doncs, que el món sigui així i la llengua s’hi adapti. No. És a la inversa: el món és com la llengua ens el fa veure. Per tant, si no tenim llengua, no hi ha un mapamundi nostre.

—Us podeu explicar més?
—Un corrent d’antropòlegs i biòlegs evolucionistes sosté que allò que caracteritza l’animal humà no és pas la intel·ligència, sinó la llengua: som humans perquè parlem, és la llengua que ens ha fet i ens fa humans. A escala particular, doncs, és la llengua catalana que ens fa catalans –i que ens designa, com he dit abans.

—Però ens podria passar com a Irlanda?
—Pot passar, efectivament, i potser ja passa. Mireu, l’any 1959 vaig baixar a Barcelona per primera vegada. M’hi van passejar amunt i avall, a peu, amb metro i amb bus. En el meu record era una ciutat que parlava català, altrament me n’hauria adonat. El 1974, quan vaig tornar al país, la situació havia canviat que no m’ho podia creure. Era habitual que catalans se m’adrecessin en castellà. A sobre, la desídia institucional, la frivolitat amb què es denigra la identitat, fan pensar que la irlandització progressa.

—Quan diuen que la llengua no és prou moderna perquè no parlem com al carrer o no escrivim com parla la gent del carrer…
—Quina frivolitat! De quins carrers parlem? I què vol dir que la llengua no és prou moderna? Totes les llengües són modernes, si són vives; i més modernes com més antigues. La qüestió no és si la llengua és moderna o no, la qüestió és si és la del nostre mapamundi o no. Si hi creiem o no. I aquest mapamundi és el dibuix de la realitat que la nostra llengua fa. Per tant, si en dimitim o en festegem una altra i ens hi casem, vol dir que no hi creiem. No és una qüestió de modernitat, sinó de no creure en la realitat que nosaltres tenim dibuixada. Quan s’introdueix, per exemple, una expressió acastellanada, que ningú no havia dit mai (i els mitjans de comunicació es fan tips de difondre’n cada dia), qui es demana si és moderna o no? Però se suposa que sí –que és una manera de qüestionar la modernitat de la nostra visió del món. Allò que hi ha en joc no és pas la modernitat, sinó la diversitat. Ni la llengua dominant és, per se, més moderna, ni la dominada ho és menys, sinó que la dominant s’erigeix en punt de referència.

—Parlem del Llibre d’estil de VilaWeb, n’esteu content?
—No hi crec, en els llibres d’estil. Una llarga experiència en tota mena de mitjans fent de corrector m’ha convençut que no els llegeix ni els aplica ningú –tret dels correctors, amb sort. Segons que he vist, quan lloga un treballador nou, cap empresa, ni petita ni gran, no li fa assimilar el llibre d’estil. No hi ha temps ni voluntat, o capacitat. Això d’un costat. D’un altre, els anys passen molt de pressa i aquests llibres de seguida es fan vells. Hi ha força coses que perduren, és clar, però també n’hi ha força que passen avall.

—Us hauríeu estimat més el títol “Apunts de llengua”?
—Sí. És més més honest i més exacte. S’ajusta més a la fragilitat i a la fugacitat d’aquesta mena de texts, que no són ni poden ésser definitius, sinó aproximatius, i gràcies. I en l’aspecte lingüístic, cal tenir ben present que, d’una llengua, cada un de nosaltres tan solament en coneix una petita parcel·la, per molt que en sàpiga o que es pensi saber-ne.

—Al preàmbul del llibre d’estil proposeu una llengua clara…
—La llengua informativa entenc que va essencialment lligada a la claredat. I la claredat, què la regeix? L’ordre, l’ordre mental. Si no tinc el cap ordenat, l’expressió més simple serà un garbuix. Ara, si el tinc ordenat, les idees s’hi gestaran endreçades, o sia definides i ajustades a l’objecte a comunicar, per divers que sigui. I la llengua també. Com sabem, la idea és l’ànima del pensament i la llengua n’és el cos. Més clar, aigua; ara, si l’aigua de la font és tèrbola, poc la farà clara el càntir. Això sí, l’ordre té unes propietats.

—Digueu.
—Aquestes propietats, indispensables en tota exposició, sobretot informativa, són la concisió i la precisió. En un relat imaginari la concisió potser no és tan necessària, dependrà de com es desenvolupi. Però quan exposes un fet, una dada, una notícia, si l’exposició no és concisa, resulta deformadora.

—I precisa?
—Precisa, la llengua ho ha d’ésser sempre. Si no hi ha precisió, hi ha confusió. I la precisió té un aspecte que en el nostre cas s’ha de recalcar: la genuïnitat. La manca de genuïnitat altera la precisió, nodreix la confusió. Qui s’expressa amb uns recursos no genuïns fomenta els malentesos. Si dic: “A ha acabat amb B”, volent dir “A ha destruït B”, el lector pot entendre que B és la continuació de A, i la comunicació s’haurà perdut, per confusió.

—Podeu posar-ne més exemples?
—N’hi ha a balquena. A cada generació escolar n’hi ha més. Avui el verb ‘ésser’ n’hi ha que no el fan servir, de manera que si sents que ‘estan amb els pares’, has d’endevinar què volen dir: que hi són –de visita, per exemple? I no diguem res del desgavell en l’ús dels partitius, dels pronoms febles, no solament de ‘hi’ i ‘en’.

—No els fem servir, els pronoms febles?
—Cada dia hi ha més gent que no els fa servir o els fa servir malament, perquè, en una estructura mental acastellanada, no hi caben. En alguns casos, del punt de vista estrictament gramatical, el resultat pot ésser acceptable, però es veu d’una hora lluny que allò no és la manera de dir catalana, i que la precisió en pateix. En posaré un exemple.

—Endavant.
—“Al bon cafè, li diem espresso”. Ah sí? Com si li diguessis Llúcia. Perquè, tradicionalment, ‘dir-li’ és ‘dir a algú’. Al cafè, què ‘li’ pots dir? En català, res, per molt que en castellà ‘li’ puguin dir alguna cosa. En català, per contra, pots ‘posar-hi’ nom o ‘dir-ne’ coses, com ara espresso, però no dir-li espresso… Aquest exemple, i més i diversos que se’n podrien posar, il·lustren que la manera com molta gent parla ja no quadra amb aquell mapa que teníem al cap, perquè n’hi té un altre. El teu parlar dibuixa el teu mapa. Tot va plegat.

—Canviem de tema, per què la llengua és tan important en la vostra vida?
—Potser perquè la llengua és l’única cosa que de debò he estimat i estimo? Tots els possibles subjectes i objectes d’estimació que la vida m’ha portat han deixat més petja o no tanta, però han passat i els he deixats passar. Sovint amb decisions desencertades que n’han implicat o causat la pèrdua. Però mai no he fet cap decisió que pogués alienar-me la llengua. Ho dic com un fet, no pas com un mèrit, que no ho és. Això no vol pas dir que no hagi lamentat les adversitats sofertes per aquesta actitud, o que no hagi pensat que, d’haver seguit uns altres camins, podria haver tingut una vida més serena. El cas és que m’hi he negat, no he cregut mai que pagués la pena perdre la llengua, perquè ho hauria perdut tot.

—I d’on us ve aquest convenciment?
—En general, del fet lingüístic mateix, que em té fascinat. En particular, de la passió que la llengua catalana m’inspira, l’enamorament que m’hi lliga.

—Expliqueu-vos.
—Mireu, l’univers ja és, per mi, un prodigi, però la llengua és el prodigi del prodigi. Que, amb relativament pocs sons, que són pocs, combinats de diverses maneres, produïts amb tan pocs mitjans com la boca, la llengua i les cordes vocals, en surti una cosa tan gran i que, a més a més, ens hagi dut tan lluny…! Som com som, i vés a saber com serem, gràcies al fet de la llengua. Que apassionant! I, és clar, per mi, la llengua catalana té un plus: me l’estimo perquè és la meva, la que m’ha fet, la del meu mapamundi. La meva ‘manera’ de pensar és, d’alguna manera, perquè la meva llengua és la llengua catalana i no una altra. La llengua és el meu mirall. Gosaria dir que estimar la llengua és estimar-me a mi mateix. Al capdavall, que no som nosaltres mateixos l’única cosa que potser estimem?

—És veritat que parleu setze llengües diferents?
—Jo parlo català i prou. De la resta, no en dic parlar-hi, i no val la pena de perdre-hi el temps. Ara, si voleu saber per què m’he dedicat a la llengua o per què em tira tant…

—Sí.
—A mi, m’interessa la lingüística. Com funciona la llengua, per què es manifesta de tantes i tan diverses maneres. De què em ve això? No sabria dir-ho. Segurament de l’atzar. I potser d’aquella sensibilitat innata que fa que una cosa et tiri més que no pas una altra, que també és atzar. Com ho és que, de ben petit, em vagin enviar a pagès, a tres quarts lluny de casa. I allà les expressions, les maneres de dir, la cantarella de la gent amb qui estava se m’encomanaven. No era re de l’altre món, però ho notava diferent, i quan molt de tant en tant baixava a casa, a vegades em deien “parles com a pagès”.

—I quan vàreu ésser conscient de la llengua que parlàveu?
—Una mica, al primer seminari on vaig anar, al de Balaguer, on hi havia sobretot minyons d’aquell rodal que no parlava igual com jo havia sentit parlar sempre. L’accent, la música, no poques paraules i expressions em venien de nou. Més tard, al seminari caputxí d’Igualada, hi parlaven com a casa meva, si fa no fa. Però el fet significatiu és que a Igualada vaig descobrir, tot just entrar-hi, que el català era un “idioma”, és a dir una llengua de primera, com el castellà. Fins llavors no n’havia tingut consciència, era la llengua de casa, dels meus, la que parlava d’esme. Però allà, a Igualada, gràcies als caputxins, vaig tenir-ne consciència i vaig proposar-me d’estudiar-la, de servir-me’n deliberadament, convençut que era l’afortunat usuari d’una gran llengua… Doncs com era que abans no m’ho havien dit, o m’ho havien amagat? Precisament perquè era tan extraordinària?

—Quina edat teníeu?
—Dotze anys. Els terribles anys cinquanta, al seminari caputxí, tot s’hi feia en català, des que ens llevàvem fins a tornar al llit. Pregar, estudiar, jugar. També les classes de castellà es feien en català. Quina diferència amb el col·legi de la Pobla, que m’hi ensenyaven una llengua que no parlava ningú, i que els més vells ni tan sols entenien –per això, quan havien d’anar a la caserna dels ‘civils’ necessitaven intèrprets, els sagals que l’aprenien a estudi.

—I com vàreu reaccionar?
—Volent parlar bé la llengua que havia parlat sempre com la parlava la meva gent. Cal tenir present que vaig entrar al seminari sabent català i una mica de castellà, que figurava que era la llengua important, i m’hi trobo que la llengua de casa, la llengua de la meva gent, era la llengua que s’ensenyava i s’hi ensenyava, que es defensava a capa i espasa i que te la corregien fins i tot al pati. És, doncs, natural que en aquest ambient de seguida volgués escriure-la i saber-la bé. Tant m’hi vaig posar, tot lo dia amorrat a la gramàtica i al Pal·las, el diccionari, que em va agafar la dèria de corregir: “això no es diu” o “es diu així”, etc. Un dia, en aquella edat en què el seny no és el millor conseller, no se’m va acudir sinó corregir un professor a classe. Resultat? La feina que tota la vida he fet. He de dir que, si llavors hagués previst que m’havia de passar això, m’hauria tallat la llengua [riu]. Però ha anat així, i això que vaig estudiar una altra cosa.

—Filosofia a Lovaina?
—Sí, hi vaig fer la llicenciatura de filosofia –filosofia pura que deien. I a això m’hauria volgut dedicar. Però les coses han anat com han anat i vaig acabar traduint i fent de corrector. De corrector gràcies al bagatge, diguem-ne originari, d’un entorn on la gent més gran era monoglota i no entenia el castellà, al fet d’haver anat a un seminari on em van ‘normalitzar’ acadèmicament aquest bagatge i, d’alguna manera, als cursos de lingüística general, no de filologia, que vaig fer també a Lovaina. A vegades penso, però quina sort, què més podies voler?

—…

—Va ésser una sort descobrir el català en un lloc, el seminari caputxí d’Igualada, on es respirava coneixement, general i de país, amb esperit de militància, on el llatí era l’assignatura més important, on vaig aprendre francès, una assignatura que m’agradava. Ah, el francès, no l’ensenyaven pas partint del castellà, com era habitual, sinó del català. Deien: “Home, si és més a prop del català, perquè hem de fer marrada?” I amb la curiositat general i lingüística d’aquell ambient va arribar un moment que, si veia un text en una llengua que no entenia, pensava: “Un dia m’agradaria d’entendre-ho, això!” Ja veieu, una criaturada! I encara em dura, ni que m’hagi de limitar a l’aprenentatge escrit, perquè l’oral se m’ha fet més difícil com més sord m’he anat tornant. Però, entendre el mecanisme de les llengües m’és divertit i apassionant, tant com de noi o més.

—Així, doncs, potser sí que en sabeu més de setze…
—La cosa interessant no és pas comptar-les, sinó cercar-ne els secrets. Si saps que, de llengües, n’hi ha uns quants milers al món, quina importància té saber-ne parlar unes quantes, ni que fos un centenar? He de dir, perxò, que de jove vaig conèixer, i tractar, un home que deia que en sabia quaranta, i que les parlava amb fluïdesa. Quina enveja! No he pogut arribar a tant [riu]. Ni tan sols a complir el caprici d’aprendre’n una de cada branca de la família indoeuropea. Això sí, ben igual que llavors, em continua encaterinant el misteri de la llengua. Pensar que n’hi ha tantes i tan diverses m’aclapara i enamora.

The post Jem Cabanes: “Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau” appeared first on VilaWeb.

Per bé o per mal Itàlia és el laboratori d’Europa, gairebé sempre. Per això, o a partir de la consciència que això és així, ahir em vaig espantar enormement llegint aquesta anàlisi que Roberto Saviano fa des de les pàgines del Corriere: “La usura en el temps de la covid“.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Saviano hi explica una realitat terrible. Conta de quina manera la màfia ha ocupat el lloc que han deixat abandonat l’estat i la banca, posant capital a disposició dels centenars de milers d’empreses que la normativa anticovid, però sobretot la manca d’ajut real, ha portat a la fallida o quasi. La “pandèmia de la usura”, com la defineix el periodista perseguit, porta Itàlia a un “welfare de la criminalitat” que no pot sinó tenir conseqüències terribles passat el mig any, nou mesos de la primera etapa de la usura –quan el prestador encara no escanya al deutor. Les xifres oficials parlen de cent mil empreses italianes a punt del tancament i cinquanta mil més que ho passen molt malament. Empreses que en la desesperació han caigut a les urpes de les trames mafioses reconvertides en pseudo-bancs informals. Saviano explica encertadament, i aquesta és una cosa que passa també al nostre país, que aquestes empreses, petites i mitjanes, són la columna vertebral de l’economia italiana i podem sospitar, o més aviat témer, que si Itàlia és el laboratori d’Europa, això també ens passarà a nosaltres, algun dia.

Perquè no es tracta tan sols de l’habilitat demostrada dels grups criminals per a ensumar nous negocis i el seu instint per a aprofitar-se’n, canviant si cal les tradicions –la màfia clàssica no feia mai préstecs, sinó “regals”. Es tracta, sobretot, que l’estat i el sistema han deixat tan desvalguda la classe mitjana que aquesta no té, en realitat, moltes més opcions que afonar-se cada dia més al pou.

El periodista del Corriere posa un exemple elemental de les conseqüències d’aquesta renúncia del sistema, que tots sabem que passa ací també. Explica fins a quin punt és negativa la concentració bancària en el coneixement de la societat per part dels bancs. Diu, i això ho deveu haver experimentat molts de vosaltres, que la presència d’una xarxa consistent de sucursals arreu permetia als bancs una intel·ligència fina que ara, amb la concentració i la reducció de la presència al territori, han perdut. El director de qualsevol sucursal de barri, de poble o de ciutat petita era capaç de calcular si es podia fer un préstec a una persona o a una empresa no tan sols per les xifres fredes que li escopia l’ordinador, sinó pel coneixement personal, pel contacte. I això donava seguretat al negoci bancari. Ara, en canvi, la supressió de les sucursals i la despersonalització de la banca la torna inútil i cruel envers les necessitats de la gent. Per què? Doncs perquè han canviat de negoci. I de client. Amb les fusions no cerquen servir més bé els ciutadans sinó esdevenir entitats sistèmiques per a desentendre’s finalment del mercat menor i viure de la pressió extractiva sobre aquest mercat menor que fa l’estat, un estat que, per la seua capacitat reguladora, s’ha convertit en el centre total de l’economia, gairebé a l’estil soviètic. És la creença tremenda i terrible que un decret del BOE fa més negoci que el treball de milions de persones.

D’aquest punt de vista la pandèmia i la manera com es gestiona ho han accelerat tot d’una manera enorme i podem dir que constitueix un assalt organitzat i en tota regla a la classe mitjana, a aquest segment equilibrador de la societat que tant havia costat de crear en la postguerra mundial. Amb el creixement de les desigualtats disparat com mai abans, als de dalt de tot no és que els moleste el proletariat completament desvalgut, si és que l’identifiquem encara com l’enteníem abans, sinó també la classe mitjana. El patró de l’època de Marx lluitava contra els seus obrers, però Amazon lluita contra tots els botiguers del planeta, per dir-ho d’alguna manera…

El paper de la política

I en tot plegat el problema més greu és la política, la gestió del poder. Perquè tan sols amb la política es podrien frenar i equilibrar les conseqüències de totes les revolucions tecnològiques que vivim. Però, per desgràcia, les ideologies, tots els catecismes, costen d’adaptar a aquest món tan mogut i transformat, i els predicadors, per tant, s’estimen més refugiar-se als eslògans i a les comoditats immediates. La dreta, fins i tot la franquista, s’ha tornat soviètica i vol, i exigeix, un estat que treballe per a ella, privatitzat, un estat que li garantesca els negocis, si pot ser sense haver de treballar ni esforçar-se a inventar res –aquest capitalisme de BOE en el qual Espanya excel·leix i del qual el PSOE és líder mundial. I l’esquerra, l’esquerreta que deia Montanelli, es refugia en reivindicacions postmodernes cada dia més difícils de seguir i entendre, fruit en molts casos de l’ociositat extremista de qui ho té tot resolt a casa i crida per fer oblidar què és. Ho aclaria bé l’altre dia en aquesta entrevista Ferran Lupescu, un dels pocs pensadors radicals que tenim: “Enmig de la descomposició social, la mentalitat postmoderna inventa identitats microgrupals, més o menys adamistes, que no emprenyen gaire el sistema perquè contribueixen a atomitzar les lluites.”

Finalment, a dreta i a esquerra, i aquest és el fenomen sense el qual no funcionaria aquesta transformació per a empitjorar, la conversió dels vells partits polítics en societats limitades és la clau que permet de justificar qualsevol cosa, la que siga, per persistir en la gestió del poder. Això i la pèrdua de la moralitat més elemental, la fi brutal que vivim de l’exemplaritat pública i fins i tot del sentit de la discreció. Veure bracejar Ada Colau per justificar que se’n va anar de Barcelona el dia de Reis mentre els seus pistolers digitals, en la millor tradició de la dreta, amenacen a tort i a dret a les xarxes és un espectacle tan denigrant com enormement aclaridor. I és cap ací, no ens enganyem pas, que ens volen portar els uns i els altres, davant l’estupefacció d’una majoria social atònita que ja no sap de què fer cas i que hauria d’anar pensant a desfer-se de manera urgent de l’assetjament ideològic i no fer cabal de les etiquetes tronades, si és que vol arribar a fer res.

La revolta democràtica catalana, una revolta de la classe mitjana

La revolta democràtica catalana, en aquest sentit, ha estat i és una de les reaccions més sòlides del món, de les protagonitzades per la classe mitjana, per aquesta classe mitjana que a Occident ha estat convertida durant els anys socialdemòcrates en la majoria de la població, no amb la voluntat de conservar allò que hi ha, sinó amb la voluntat de canviar les coses.

I és per això, i no tan sols ni principalment pels debats sobre la frontera o la bandera, que l’independentisme català enutja tant i concilia tants interessos en contra aliats als extrems. Des de la dreta ‘sovietoide’ a l’esquerra immoral, el capitalisme de partit i d’estat treballa cada dia, i ara per desgràcia hi ha qui ho fa també des de dins de l’independentisme mateix, per apagar la flama del carrer i per evitar que les contradiccions afloren i la gent torne a prendre partit. Perquè el sistema pot conviure còmodament o no amb extremismes extravagants, però no pot consentir exemples de mobilitzacions multitudinàries ni d’accions profundes i radicals pensades per canviar de colp la vida diària de la gent. En definitiva, allò que, per exemple, el carrer exigia unit i que Junts pel Sí proposava en la legislatura cada dia més reivindicable en la qual aquest grup va existir. Per explicar-ho, torne a l’anàlisi de Lupescu: “La identitat nacional, en canvi, és una qüestió real, seriosa i de masses, i emprenya molt.” Raó per la qual sembla mentida –això ja ho afegesc jo– que aquesta enorme capacitat transformadora, única, que els catalans continuem tenint a l’abast, la vulguen liquidar precisament els qui invoquen per a ells, des de l’esquerra i tot, l’etiqueta de transformadors mentre a Itàlia ja es veuen clarament les orelles al llop…

 

PS. El professor Joan Ramon Resina que ens té acostumats cada dilluns a les seues mirades tan agudes sobre el nostre país avui ens parla dels Estats Units, en definitiva el país on viu i ensenya. Els recomane que facen una mirada profunda al seu text: Anar a pams amb la veritat. I ja posat els recomane també el Joc de Miralls que ens dibuixa aquesta setmana Xavier Montanyà, un text tant dur com imprescindible sobre la campanya d’ETA contra les drogues al País Basc i els quaranta-tres morts que va provocar.

Aquests textos, així com la resta dels continguts originals que els oferim cada dia des de VilaWeb –avui per exemple les opinions de Bel Zaballa o de Biel Mesquida, l’anàlisi en profunditat de com serà la presidència de Biden o les cròniques sobre el primer hospital de campanya que s’ha posat en marxa a Alacant o la creació a can Ruti de la primera unitat de covid infantil– formen part d’aquest “Només a VilaWeb” que és la marca del nostre diari, junt amb el seguiment constant i detallat de l’actualitat.

I tot aquest contingut el podem fer i el podem oferir en obert per a tothom gràcies al fet que vint mil lectors, d’entre els més d’un milió i mig de seguidors habituals d’aquest diari, han volgut voluntàriament fer-se subscriptors i fer sostenible el nostre diari. Amb això aquest curs hem pogut posar en marxa la seu de la redacció a València i durant la pròxima primavera arribaran reformes importants que ens faran créixer molt com a diari i com a referència social. No cal que els diga que com més subscriptors més forts serem i per això els demane que si no ho són encara i s’ho poden permetre ens ajuden. Fent-se subscriptors o fent una donació única i sense cap més compromís.

The post La pandèmia social és un assalt a la classe mitjana appeared first on VilaWeb.

Hi ha una onada mediàtica de pel·lícules i sèries sobre ETA. La punta de llança és l’exitosa novel·la Pàtria, de Fernando Aramburu, un relat estàndard, impregnat de catolicisme, la sèrie de televisió del mateix títol i dues o tres sèries més de televisió i documentaris, com ara La línia invisible, ETA, el final del silencio, El desafío: ETA. Totes aquestes produccions, que no aporten gran cosa nova, poden servir per a trencar el gel i facilitar l’aparició d’unes altres veus i investigacions que aportin llum sobre els anys de guerra i de guerra bruta, en tots els sentits i direccions. Un pas en el camí de la necessària catarsi que necessita la societat basca.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De moment, són de destacar els llibres d’una nova generació d’escriptors com ara Harkaitz Cano, de qui ja he parlat en aquesta secció, i alguns treballs de tesi i recerca universitària. La fi de la lluita armada és encara molt recent. Potser encara és d’hora per investigar les zones d’ombra i trencar els tabús. Estem encara a anys llum de la possible aparició d’un gran llibre com No diguis res (Periscopi), de Patrick Radden Keefe, sobre la realitat de l’IRA, inclosa la part més fosca i censurable.

Un dia caldrà abordar la història a fons, sense censures ni complexos. És un dret i una necessitat social. L’actitud dels joves hi és. I no l’aturaran amb arguments vells. Temps al temps.

Fa uns dies llegia una entrevista a La Vanguardia amb l’escriptora basca Uxue Alberdi (Elgoibar, 1984) autora de la novel·la Jenisjoplin, sobre la moguda jove política, noctàmbula i musical al País Basc dels anys noranta, amb la violència, la droga i la sida. “Els anys vuitanta i noranta la militància i el col·lectiu van destruir moltes identitats individuals, va haver-hi molta gent que es va fondre en moltes lluites”, deia. Hi ha qui ha volgut veure en el seu relat un contrapunt a Pàtria. Ella no hi està d’acord: “La ficció aborda diferents plaers, dolors i històries. Em sona molt curiós que tots hàgim de definir-nos en funció de Pàtria. Més que un sol eix necessitem un munt de relats que dialoguin (…) Penso que som més forts partint de les nostres vulnerabilitats, essent capaços de veure el patiment de l’altre.”

El meu pare era terrorista

En la mateixa línia d’indagació dels joves sobre el passat, en aquest cas el familiar, està el documentari Traidores, de Jon Viar, estrenat al darrer Festival de Valladolid. És una producció modesta en què no han volgut participar ni ETB, ni l’Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans, que depèn del govern d’Iñigo Urkullu.

L’autor va viure de petit l’escalada d’ETA als anys noranta i, un dia, va descobrir que el seu pare feia molts anys havia estat membre de l’organització. El film és la història dels primers etarres penedits, entre els quals hi havia el pare de l’autor, Iñaki Viar, militant d’ETA, condemnat a vint anys de presó, dels quals va complir vuit en sortir en llibertat per l’Amnistia del 1977.

A la presó, Viar s’allunyà dels postulats d’ETA, es féu dissident i militant trotskista de la LCR. Amb els anys, esdevindria un psicoanalista prestigiós i seria un dels fundadors del Foro d’Ermua (1998). Per abandonar el nacionalisme i condemnar el terrorisme, ETA el qualificà de traïdor i arribà a amenaçar la seva dona. Un dels seus amics, fundador del Foro, el periodista José Luis López de la Calle, va ser assassinat per ETA l’any 2000.

Per calibrar l’abast del profund debat futur que un dia o un altre haurà d’afrontar la societat basca, valguin aquestes declaracions d’Iñaki Viar, en conversa amb el seu fill, quan presentaven el documentari: “No hi ha una ETA bona, mai n’hi va haver. Ens vam enfrontar a Franco, però no érem herois. ETA era una organització racista, sempre ho va ser. Com Bildu, avui. No érem demòcrates; no sabíem què era això. Però l’esquerra ho va idealitzar i això va ser la gran mentida.”

ETA i la conspiració de l’heroïna

Sobre la història del terrorisme d’estat dels GAL que actuaren al País Basc als anys vuitanta, deixant un rastre de vint-i-set morts, la majoria impunes, s’han escrit molts llibres i filmat un munt de reportatges d’investigació. Alguns periodistes hi hem col·laborat al llarg de tots aquests anys. La cruel guerra bruta de l’estat va provocar, per reacció, l’enduriment també de la lluita d’ETA.

Hi ha un capítol que tots plegats hem ignorat o deixat de banda: la croada d’ETA contra allò que ells anomenaven “la màfia de la droga”. Potser se n’ha parlat tan poc que molta gent jove d’avui al País Basc i a Catalunya no en saben res. Convé que ho sàpiguen. Si a l’estigma de la droga, els ionquis i el cavall hi sumem el de la guerra bruta estatal, el tema queda blindat. Però amb els anys la veritat, o les veritats, per complexes que siguin, pugnen per sortir a la llum. I la joventut vol saber-ho tot. Des del 2005 a les universitats basques s’han multiplicat els estudis acadèmics sobre ETA i el seu entorn.

Els dirigents d’ETA es neguen, de moment, a parlar de les seves responsabilitats i dels actes realitzats en l’exercici del seu càrrec. Ho sé. Potser acabarà escrivint el relat una nova generació que no deixarà de fer preguntes per entendre què ha passat.

Pablo García Varela (Oviedo, 1992), doctor en història contemporània per la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU), és l’autor del llibre ETA y la conspiración de la heroïna (Los Libros de la Catarata, 2020). Ha investigat el tema durant anys per a la seva tesi doctoral.

En resum, d’entrada explica que entre 1980 i 1994 l’organització va assassinar quaranta-tres persones. Molts eren acusats en fals. Algun per error. La meitat no tenia res a veure amb el tràfic ni el consum de drogues. Als comunicats de reivindicació, ETA al·legava sempre el mateix: que la víctima era un confident i traficant de droga que treballava per a les forces de seguretat de l’estat espanyol. ETA i el moviment abertzale es van sumar a la teoria de més grups nacionalistes o d’extrema esquerra europeus (com ara Brigades Roges o IRA) que darrere la introducció de l’heroïna hi havia l’estat i la voluntat de desmobilitzar la joventut. Molts, entre els quals m’incloc, vam creure llavors en això que ara sembla clarament una teoria conspirativa.

Grup d’acció contra els traficants a Irlanda.

L’estudi demostra i conclou que l’impacte de l’heroïna al País Basc va ser fort, però no més que a Catalunya, Madrid, Andalusia o Astúries. L’alcohol, les drogues, la nit i la música durant la primera transició van ser una obertura juvenil per a alliberar-se dels models de lleure de la dictadura. A l’alcohol, l’haixix i la marihuana, ben aviat s’afegiria l’heroïna. Primer portada pels nois rics que podien viatjar i, poc després, quan els traficants de tota mena i condició van descobrir el negoci, el consum es va anar estenent, amb la seguretat que el cavall garantia una bossa de clients addictes per sempre.

Al País Basc les xarxes de narcotraficants estaven repartides entre clans de “mercheros“, clans de llatinoamericans (cocaïna), màfies turques (heroïna) i clans gitanos.

Espanya ens droga

El 1980, Herri Batasuna va publicar un article al diari Egin afirmant que l’estat espanyol introduïa drogues dures al País Basc per anul·lar la joventut. Poc després ETA va iniciar la guerra contra “la màfia de la droga”. D’aquesta manera s’erigien ells en els únics i veritables defensors del poble basc i la seva joventut de les perversions de l’estat espanyol. I també imposaven una llei interna per frenar la droga entre els seus militants, cosa que no van aconseguir del tot. Al mateix temps HB i el MLNB es van implicar en associacions de barri de conscienciació sobre la droga i d’ajuda a drogoaddictes i les seves famílies.

Espanya ens droga. Adhesiu antidroga de Jarrai.

La politització del problema va polaritzar els mitjans de comunicació i els estudis científics. La desinformació i la lluita política van aprofitar la situació. El sociòleg F. Javier Elzo, després d’un estudi en profunditat, El Libro Blanco de las drogodependencias en Euskadi, del 1987, va ser amenaçat per l’entorn d’ETA. Entre més coses havia afirmat que al País Basc les xifres s’havien exagerat per “una mitologització del tema de la droga i una utilització politicopartidista”.

Pablo García conclou que la teoria de la conspiració dels abertzale no se sosté sense proves, al·legant, també, a més de les dades nacionals i internacionals, que cap estat no fomentaria això per després haver d’afrontar els greus problemes de salut, delinqüència i seguretat ciutadana que va comportar aquest problema. L’estat no estava preparat per a donar resposta i el problema el va superar. Fins gairebé poc abans de la irrupció de la sida no es van prendre el problema seriosament. Segons ell, en resum, “l’estat espanyol els anys setanta i vuitanta no va saber afrontar un fenomen d’aquella magnitud desenvolupant una política de drogodependències efectiva”.

Pablo García Varela, autor del llibre ‘ETA y la conspiración de la heroína’.

La manca d’heroïna per als primers addictes i la desocupació juvenil van causar els atracaments a farmàcies, bancs i propietats privades. Hi va haver un gran increment de delinqüència juvenil arreu de l’estat espanyol. Una dada: el 1975 a l’estat espanyol hi havia 8.440 presos. El 1980, 18.253. El 60% eren joves entre setze i vint-i-cinc anys. I a les presons la droga circulava sense impediments. Hi va haver casos de corrupció policíaca i de funcionaris implicats en el narcotràfic, sí, però no responien a un pla premeditat, ni a directrius del govern que només sabia atacar la crisi amb la repressió, fins que el 1985 es va posar en marxa el Pla Nacional sobre Drogues. Després vindria la sida a un ritme de contagi vertiginós que implicaria, a més del govern espanyol, les autonomies i les ONG.

Quaranta-tres assassinats d’ETA

L’any 1977 marca l’inici dels atemptats d’ETA contra el món del lleure nocturn i la droga, amb una explosió al Club 51, a Santurce. Seguiren més atacs amb explosius menors a clubs nocturns. ETA va fer una reivindicació interessant: “Existeixen molts interessos creats, perquè aquests centres ajuden a la delació, la prostitució, l’alcoholisme, la droga, necessaris per a arrossegar la població basca, i en especial la joventut, cap a camins de degeneració que ens aparten del veritable compromís revolucionari.” La diversió noctàmbula i el “sex & drugs & rock and roll” no tenien cabuda al manual del perfecte jove basc.

Les accions d’ETA es van incrementar a partir del 1980 després del comunicat d’Herri Batasuna, amb la voladura d’un pub a Sant Sebastià i quaranta-tres assassinats en una dotzena d’anys. Alguns van morir per bomba, però la immensa majoria van ser executats amb un tret al clatell en un bar o al carrer, en presència de familiars i amics.

En alguns casos els familiars van demanar públicament proves a ETA de les seves acusacions. Mai no van obtenir resposta. En d’altres, com Eibar i Elgoibar, la població en massa i tots els regidors municipals excepte els d’HB es van manifestar als carrers i les places dels pobles contra els assassinats. Aquestes manifestacions van ser una fita important en l’inici de l’oposició popular a ETA.

Manifestació a Eibar en protesta per l’assassinat de l’hostaler Sebastián Aizpiri (1988).

Els etarres van matar ionquis, ex-ionquis, taverners, cambrers, un camioner, un paleta, un venedor ambulant, algun camell, algun delinqüent habitual i alguns empresaris bascos del lleure nocturn que, pel que sembla, es negaven a pagar l’impost revolucionari. Gairebé sempre els atemptats anaven acompanyats d’amenaces veïnals i pintades contra les víctimes, justificant així popularment els objectius.

Hi va haver, lògicament, reaccions significatives d’organismes que eren als antípodes dels abertzale, com ara Gesto por la Paz, a Elgoibar: “ETA representa un tribunal de justícia on el jutge, el fiscal, l’advocat i l’acusador són ells mateixos i la sentència sempre és la mateixa: assassinat i tret al clatell; en definitiva és el fidel reflex del totalitarisme feixista més pur.”

O la reacció del bisbe de Sant Sebastià, J. M. Setién: “Vull dir-li a ETA: no tens dret a matar, no pretenguis justificar els teus assassinats amb el recurs a la defensa del poble, ningú no t’ha donat aquest poder ni pretenguis arrogar-te’l.”

La premsa va intentar d’aprofundir en la idea del narcotràfic d’estat. Ningú, però, no ho va poder provar, segons Pablo García. Ni tan sols els reportatges de Pepe Rei dels anys noranta sobre Rodríguez Galindo i la caserna d’Intxaurrondo que, si bé van posar sobre la taula la corrupció de la Guàrdia Civil i la connexió amb els GAL, no van assolir demostrar amb proves fefaents, ni judicialment, ni pericialment, la teoria de la conspiració de l’heroïna que mantenien ETA i HB.

Traficava ETA amb drogues?

En tots aquells anys no van faltar veus ni articles de premsa que acusaven ETA de fer negoci amb la droga. O de voler-se apropiar del negoci. Alguns comandos es van enganxar al cavall, la qual cosa era també un dels objectius que l’organització volia evitar. Passats els anys, la detenció del cap d’ETA, Mikel Garikoitz Aspiazu “Txeroki”, el 2008, amb una pedra d’haixix va causar un gran enrenou, i en els temps de la kale borroka, amb els porros i l’speed, van optar per fer els ulls grossos, sempre que no perdessin l’esperit de la lluita.

De fet, com s’explica al llibre, a Bèlgica, Holanda i Marsella l’heroïna va arribar a funcionar com una mena de narco-dòlar per a les transferències entre les organitzacions terroristes i les màfies. Tot i això, per oposició a uns altres investigadors, com l’especialista italià Roberto Saviano, Pablo García afirma que ETA mai no es va finançar directament del narcotràfic, tot i que “va estar en contacte constant amb tot aquest entramat mafiós internacional de l’emblanquiment de diners i el tràfic d’armes” per desenvolupar la lluita armada i sostenir econòmicament l’organització.

The post Quan ETA matava ionquis i camells appeared first on VilaWeb.

Joseph Robinette Biden Jr.: amb aquest nom jurarà el càrrec, dimecres 20 de gener, el quaranta-sisè president dels Estats Units d’Amèrica. I el camí no ha estat fàcil. Però el mandat encara ho serà menys. El demòcrata, vice-president de Barack Obama, serà investit amb vint mil tropes de la guàrdia nacional desplegades per impedir cap atac de l’extrema dreta, que el considera il·legítim. Amb un impeachment en marxa contra el seu antecessor, Donald Trump, tal volta el president més semblant a un terratrèmol que han tingut mai els nord-americans. Amb una pandèmia que assetja el país: prop de vint-i-set milions de contagiats i estralls econòmics molt durs. Amb la ferida racial esbatanada. Amb la crisi climàtica a la cantonada i amb l’emersió de la Xina de fons. I tot això a l’edat de setanta-vuit anys.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Davant els ulls de Joe Biden, el president més vell de la història dels Estats Units, s’estén una feinada descomunal, que gestionarà acompanyat de Kamala Harris, la primera dona que ocuparà el càrrec de vice-presidenta del país, i que molts veuen com la seva successora en algun moment dels quatre anys vinents. El contrast de tarannà amb Trump vindrà de pressa. Però com canviarà, de debò, el món, amb la presidència de Biden?

L’enfrontament amb la Xina: un canvi de to però no d’objectius?

La tensió amb la Xina ha marcat el mandat de Donald Trump. “La relació és molt malmesa”, va dir fa poc el president nord-americà. Els principals camps de batalla són la tecnologia i el comerç, on Trump ha jugat la carta dels aranzels i les sancions, però es ramifiquen: qui té més armes, qui té més influència en organismes internacionals. Els demòcrates critiquen que les operacions de Trump per a marcar terreny contra la Xina han estat impulsives, erràtiques i ineficaces. I, segons que sembla, Biden no vetllarà per una normalització immediata i completa de les relacions amb Xi Jinping, com sí que més aviat va fer quan era el vice-president de Barack Obama (2009-2017): mantindrà la confrontació, però més calculada estratègicament, diu.

Canvi de to, doncs, però no de direcció. Per això cal esperar que Biden no capgiri de bon començament i tot d’un plegat les mesures que ha pres el seu antecessor. La primera pista sobre el tarannà de Biden amb la Xina, per exemple, serà si retira, quan, i com, els aranzels que Trump va imposar a més de la meitat de les importacions xineses. I de moment, no és previst que ho faci, o no respecte de la majoria, segons que han fet entreveure els seus assessors, ni tampoc és previst que retiri les restriccions a les empreses tecnològiques.

Un dels objectius bàsics de Biden, de tota manera, serà de fer complir a la Xina els compromisos comercials de la fase 1 de l’acord signat amb Trump. L’encarregada de procurar-ho serà Katherine Tai, ambaixadora comercial en la nova administració demòcrata. Filla d’immigrants xinesos i parlant de mandarí, fa anys que es dedica a negociar amb la potència asiàtica, i no hi ha estat pas benvolent. Durant el mandat d’Obama, Tai va coordinar les demandes nord-americanes contra la Xina davant de l’Organització Mundial del Comerç.

Una reconciliació no tan fàcil: els tractats internacionals i els vells aliats

El cas de la Xina és molt particular: un enfrontament de dues superpotències. La Xina, emergent, i els Estats Units, enfangats en una crisi nacional greu. Però la directriu general que presenta Biden, a diferència de Trump, consisteix a reforçar el multilateralisme i la col·laboració amb els vells aliats nord-americans: Europa i l’OTAN. Per això ha promès que tornarà a incloure els Estats Units en diversos acords internacionals de què Trump els ha retirats.

Un dels més significatius és l’Acord de París contra el canvi climàtic. Però n’hi ha més: al febrer, per exemple, caldrà aprovar una nova pròrroga del pacte amb què els Estats Units i Rússia es van comprometre a reduir el seu armament nuclear. Tot i que el govern de Trump ja ha començat a negociar-hi, ara els demòcrates tindran majoria al senat, que ha de ratificar els acords, i Biden tindrà més marge per a pressionar Rússia.

Quant a la Unió Europea, vella aliada dels Estats Units, totes dues bandes esperen adobar unes relacions que s’han fet agres durant l’era Trump. Poc després de guanyar, Biden va trucar a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i li va “subratllar el seu compromís per a aprofundir i revifar les relacions”. La majoria de mandataris europeus han expressat satisfacció per la victòria de Biden, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Emmanuel Macron, han manifestat que la seva victòria injecta forces renovades tant a la lluita contra el canvi climàtic com al desenvolupament de l’OTAN.

Els dirigents europeus també respiren alleujats quant a les negociacions dels nous acords comercials amb el Regne Unit, ara que per Cap d’Any el Brexit va fer-se efectiu definitivament. Trump era partidari del Brexit, però Biden ha dit que el “lamenta profundament”, i la Comissió n’espera un cop de mà en les negociacions. L’únic entrebanc per a la reconciliació amb Europa és el pacte més aviat silent que la Unió va atènyer amb la Xina fa ben poc, a final d’any, esperonat sobretot per la cancellera Angela Merkel. Després de set anys de negociacions, la Unió va acordar amb Xi facilitats per a l’accés dels inversors europeus al mercat xinès. El pacte és vist amb recel a l’entorn de Biden, que hauria preferit que la Unió s’esperés.

Afluixar la pressió contra l’Iran

El 2015, els Estats Units, Rússia, la Xina, França, el Regne Unit i Alemanya van acordar amb l’Iran que acabarien les dures sancions en canvi que el govern iranià frenés l’enriquiment d’urani, destinat a la producció d’energia nuclear i d’armes atòmiques. El 2018 Trump va anunciar que els Estats Units es retiraven de l’acord, cosa que la resta de signants van condemnar, i el 2019 el primer ministre iranià, Hasan Rohani, va comunicar a la resta de signants que rebaixarien els seus compromisos pels efectes originats per la marxa dels nord-americans, i Trump va tornar-los a aplicar sancions.

Segons Biden, en aquest temps l’Iran ha acumulat deu vegades més d’urani purificat que no havia acumulat quan Obama i ell mateix van ser rellevats, fa quatre anys exactes. El 4 de gener proppassat, l’Iran va tornar a centrifugar urani per a obtenir-ne d’un 20% de puresa, un nivell que no assolia des del 2015. Biden defensa que l’Iran “ha sortit beneficiat de la màxima pressió” amb què l’ha amenaçat Trump, i que l’acord del 2015 blocava eficaçment l’accés iranià a l’armament nuclear.

El final de la relació especial de Trump amb Israel i l’Aràbia Saudita

Però la intensificació del conflicte amb l’Iran ha estat una excepció en la política de Trump a l’Orient Mitjà. Trump volia “acabar les guerres eternes“, i l’equip de Biden pretén continuar treballant en aquest sentit. Anthony Blinken, que serà el secretari d’estat de Biden, és partidari que els Estats Units “[facin] menys a l’Orient Mitjà, i no pas més”. Biden proposa de continuar retirant la major part de tropes de l’Irac i l’Afganistan, i acabar el suport a la guerra del Iemen instigada per l’Aràbia Saudita. Biden també ha assegurat que el factor de la democratització i el compliment dels drets humans es tindrà més en compte en el disseny de les noves relacions amb el Pròxim Orient.

Així doncs, el príncep de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, que ha exercit la repressió sense cap mena de topall els darrers anys per la bona relació amb Trump, serà un dels principals afectats de l’arribada del nou president. Biden no vol perdre l’ajut dels saudites per apuntalar un front comú que permeti de redefinir els acords amb l’Iran, però es considera cosa feta que la relació amb Salman canviarà notablement. El demòcrata ha declarat que els Estats Units “mai més no deixaran els seus principis a la porta per comprar petroli o vendre armes”, i ha dit que cal retirar “el perillós xec en blanc” de què gaudeix l’Aràbia Saudita.

Un dels principals afectats serà el govern israelià, presidit per Benjamin Netanyahu, a qui Trump ha fet concessions històriques, com el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem. El nou president nord-americà és nítidament partidari de resoldre el conflicte entre Israel i Palestina tot consolidant la convivència de dos estats, i fins ara s’ha mostrat una mica menys tolerant que Trump amb els assentaments israelians a Cisjordània. Així i tot, Biden va celebrar l’acord d’Israel amb els Emirats Àrabs Units per normalitzar relacions i “frenar” l’annexió parcial de Cisjordània, impulsat per Trump, que més tard es va complementar amb “un acord de pau” entre Israel i Bahrain.

Un pla ambiciós contra el canvi climàtic

Tot i que implica una rebaixa notable respecte del cèlebre “Green New Deal”, el paquet de propostes contra el canvi climàtic amb una forta arrel econòmica que encapçala l’ala esquerrana demòcrata, el pla de Biden és el més ambiciós que ha presentat mai cap president nord-americà, amb un pressupost de dos bilions de dòlars. A banda de reinserir els Estats Units a l’Acord de París, Biden promet d’impulsar legislació que permeti “una transició” per a deixar enrere la indústria del petroli, que converteixi els Estats Units en “una zona d’emissions netes a tot estirar el 2050” i que forci les centrals elèctriques a deixar d’emetre diòxid de carboni el 2035.

També diu que imposarà “restriccions agressives” per a les emissions de metà, que farà reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que duplicarà la producció de biocombustibles i establirà requisits de protecció ambientals en totes les inversions públiques federals. Els darrers quatre anys, Trump ha retirat o rebaixat prop de 125 regulacions ambientals que Biden ha promès de restaurar, i ha permès explotacions de combustible fòssil en zones naturals fins ara protegides. Biden també ha promès de revertir-ho.

La immigració i la ferida nacional del racisme

De totes les ferides que han originat la crisi social que travessen els Estats Units, la del racisme estructural és una de les més doloroses. Aquesta primavera passada, l’assassinat de George Floyd i les protestes del moviment antiracista Black Lives Matter, que Trump va descriure com “un símbol de l’odi“, van fer que una majoria cada vegada més fornida de nord-americans demanessin reformes urgents.

Tot i que Biden és molt popular entre la comunitat afroamericana, la seva trajectòria en aquest àmbit és força opaca. Va impulsar una de les lleis que han originat l’empresonament en massa d’afroamericans, per exemple, i es va oposar a la barreja de criatures negres i blanques als autobusos escolars, cosa que li va costar retrets duríssims de qui serà la seva vice-presidenta, Kamala Harris, durant les primàries demòcrates.

Les posicions de Biden han anat canviant amb els anys, i ara s’ha compromès a fer del combat contra el racisme un dels seus estendards com a president. L’imminent president ha dit, per exemple, que calen reformes a les forces de seguretat per a posar fi al biaix racista de les víctimes de la policia, i ha promès que facilitaria el retorn del dret de vot dels ex-presidiaris, que combatria les barreres sociològiques que erosionen la participació política de les comunitats afroamericanes, com el gerrymandering, i que dels plans d’ajuts a la ciutadania (el del coronavirus o les inversions en canvi climàtic, per exemple) en destinaria sempre una part a les comunitats no blanques.

Una de les primeres mesures de Biden també serà, segons que ha dit, revertir la majoria de mesures migratòries de Trump: rescindirà, diu, les restriccions per a immigrants de països de majoria musulmana, liquidarà la política d’asil del seu antecessor i anul·larà les polítiques de l’administració Trump que permeten de separar els fills dels pares a la frontera nord-americana. Durant la campanya, Biden va prometre de regularitzar prop d’onze milions d’immigrants, i d’impulsar una reforma a fons de les lleis migratòries als Estats Units que les faci més obertes.

La crisi sanitària: la gestió del coronavirus després de la no-gestió

Segons els sondatges posteriors a les eleccions, la pandèmia és un dels factors que van decantar la victòria cap a Biden: molts republicans que temien el virus i se sentien desemparats amb la manca de gestió del president van ser la clau. La primera resposta de Trump a l’arribada de la covid-19 als Estats Units va ser de restar-hi importància tot i ser conscient de la magnitud de la crisi que venia, i després va qüestionar reiteradament les indicacions dels epidemiòlegs, bo i refusant durant molt de temps de dur màscara en públic, oposant-se als confinaments, fent actes multitudinaris amb seguidors sense mesures de seguretat, i fins i tot arribant a recomanar l’ús de lleixiu per a matar el virus.

Biden ha centrat bona part dels esforços a contraposar-se a Trump justament en aquesta qüestió. Ha dit que els Estats Units tornaran a l’Organització Mundial de la Salut, d’on Trump els va retirar per no haver fiscalitzat prou el paper de la Xina al començament de la pandèmia; que ordenarà un nou confinament si els científics ho recomanen; i que farà que la màscara sigui obligatòria (si més no, durant un temps). Biden ha explicat que, a més, nomenarà un equip de tres experts per a gestionar la crisi sanitària.

El nou president també mirarà que el congrés aprovi la seva proposta d’ajuts per a les famílies i sectors afectats. El 22 de desembre proppassat, el senat va donar el vist-i-plau a un pressupost exclusiu per a ajuts de més de 900.000 milions de dòlars, però els demòcrates (i Biden) en demanen més. Finalment, Biden ha promès que alliberarà totes les dosis dels vaccins disponibles per a administrar la primera a tanta gent com sigui possible, seguint els passos del primer ministre britànic, Boris Johnson. Els riscs de la maniobra són elevats, segons els experts, perquè –a parer de l’OMS– cal aplicar la segona dosi a tothom, a tot estirar, al cap de quaranta-dos dies.

The post Entre les ombres d’Obama i Trump: un futur en crisi a les mans de Joe Biden appeared first on VilaWeb.

Té deu anys i d’ençà del mes de març la covid-19 li ha afectat la vida. Abans de tenir-la feia esport sis dies la setmana. Ara, si fa un sobreesforç físic, l’endemà no es veu amb cor de fer res. No es pot aixecar del llit. El cansament el supera. Des de començament de curs ja hi ha hagut cinc dies que ha estat incapaç d’anar a l’escola. A més, aquestes crisis van associades amb picor al nas, molèsties als ulls o mal de panxa. I, a part, li costa molt més concentrar-se en els estudis.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El seu cas no és aïllat. Fa un mes que l’hospital de Can Ruti va estrenar una unitat de covid persistent pediàtrica, pionera a Catalunya. Atén menors que, després de passar la malaltia, continuen presentant-ne símptomes. De moment, ja ha atès una quinzena de joves, que tenen entre deu anys i disset. Això vol dir que, malgrat ser minoritari entre els infants i adolescents, n’hi ha casos.

Les principals seqüeles que els deixa són fatiga, dificultat respiratòria, debilitat, cefalea, taquicàrdia quan fan esport i falta de concentració. Cada cas és diferent, amb afectacions diverses, però tots coincideixen en una cosa: mentre van passar la covid-19 no van estar ingressats, van tenir una infecció lleu i amb pocs símptomes. Una mica de febre i tos, a tot estirar. El problema és que després persisteixen els símptomes i els dificulten el dia a dia. Fins i tot, en alguns casos, les seqüeles s’interfereixen en la seva educació, perquè no poden anar a l’escola cada dia a causa del cansament.

Quins són els símptomes persistents de la covid-19?

“És molt dramàtic tenir un adolescent que no pot anar a escola, que no pot socialitzar-se o no pot fer esport. Són a l’edat en què han de fer tot això. És molt important que ho puguin fer”, explica la cap del servei de pediatria de Can Ruti, Maria Méndez.

Per poder encarar aquesta situació, han creat la nova unitat, integrada per professionals del servei de pediatria especialitzats en malalties infeccioses, neurologia, pneumologia i cardiologia; a més de professionals de psiquiatria, psicologia, rehabilitació, radiologia i educació. Dins l’equip també hi ha professionals de l’àrea de neuropsicologia de l’Institut Guttmann. Amb tot plegat, volen ajudar l’infant des de diversos punts de vista a recuperar com més aviat millor la seva activitat normal.

“Fa vuit mesos que em vaig infectar i els símptomes persisteixen”: els sanitaris s’organitzen

La unitat ha d’ajudar a saber més coses sobre la covid persistent en menors. Per exemple, volen fer un estudi genètic per explicar per què a uns nens els passa i a uns altres no. Però ara als metges de la unitat sobretot els importa poder ajudar aquests menors amb covid persistent. “Hem vist que amb programes de rehabilitació poden millorar. Cal que aquests programes arribin a tots”, expliquen a Can Ruti.

Quan cal preocupar-se? Aquesta és la pregunta que es fan la majoria de pares. Si el nen, després de passar la covid-19, està més cansat, no cal preocupar-se, diuen els experts. “Després de la infecció és normal que no estiguin en estat òptim. Es considera persistent quan dura més d’un mes. De fet, si dura més d’un mes però la tendència és a anar millorant a poc a poc, tampoc no ens ha de preocupar gaire. Però si la millora s’ha estancat i les seqüeles afecten les activitats habituals, cal buscar ajuda”, diu Maria Méndez.

En cas que el vostre fill es trobi en aquesta situació, cal anar a veure el pediatre, que li podrà fer anàlisis i descartar altres causes. Una vegada descartades, els metges poden derivar el cas a la unitat de Can Ruti. Així mateix, hom es pot adreçar a l’associació de covid persistent, que té contacte permanent amb la unitat i que hi pot fer arribar el cas.

En aquestes situacions, el principal problema és la desconeixença. I no saber fins a quin punt aquest cansament és real o fingit. “Molts nens que hem tractat, ens expliquen que al principi els pares no hi donaven importància. Quan el nen deia ‘estic cansat, no puc fer això’, la família hi insistia. Fins i tot als pares els ha costat de demanar visita al metge. Primer volien llevar-hi importància. Els pares de molts d’aquests nens han estat malalts, i la prioritat ha estat una altra. Ajudar el seu fill perquè estava una mica més cansat no era prioritari. Per això pensem que potser hi ha casos que passen desapercebuts” conclou Maria Méndez.

The post Els menors també poden tenir covid-19 persistent appeared first on VilaWeb.

“‘A part de mi, ningú ha preguntat mai res a la meva àvia, a la meva mare.’ Callen fins i tot les dones que van ser al front. Si de sobte comencen a fer memòria, no expliquen la guerra femenina, sinó la masculina. I és només quan són a casa o després de compartir llàgrimes amb les seves companyes del front, que es posen a parlar de la seva guerra…”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les veus de tantes dones que mai fins aleshores no s’havien fet sentir omplen les pàgines escrites per Svetlana Aleksiévitx, i aquests dies també ressonen i estremeixen a la Biblioteca de Catalunya, encarnades per Clara Segura. És el darrer muntatge de la Perla 29, que pren el mateix títol que el llibre de la Nobel de literatura, La guerra no té rostre de dona.

Diu Aleksiévitx que ella dóna veu a les històries petites, que són les que fan les històries grans. Les vides que queden als marges, que no són heroiques, però sense les quals no hi hauria cap història per a explicar. En el cas d’aquest espectacle, principalment les dones que van anar al front a la Segona Guerra Mundial i les que es van quedar a la rereguarda, mantenint-la com podien. Tan agraïdes estaven, que algú les escoltés i en recollís el testimoni, que anaven dient-s’ho les unes a les altres i obrien la porta a aquella periodista bielorussa i la deixaven entrar fins a la cuina. L’obra de teatre també recull altres textos d’Aleksiévitx, els testimonis de la fi de la Unió Soviètica, de la guerra de l’Afganistan, de la catàstrofe de Txornòbil… i també el discurs que va fer quan va recollir el Nobel de literatura, en què explicava per què feia el que feia (“Flaubert s’anomenava a si mateix home-ploma, jo diria que sóc una dona-orella […]. El camí fins a aquesta tribuna ha estat llarg, m’he passat gairebé quaranta anys anant de persona en persona, de veu en veu.”)

L’obra també és un endinsar-se en el mètode Aleksiévitx i aquest gènere seu anomenat novel·la de veus. “Recullo els sentiments, els pensaments i les paraules de cada dia. Recullo la vida de la meva època. M’interessa la història de l’ànima. La vida quotidiana de l’ànima. Allò que la gran història normalment no té en compte, que tracta amb menyspreu. M’ocupo de la història deixada de banda. He sentit dir més d’una vegada, i encara ho sento dir avui, que això no és literatura, que és un document. Però què és literatura, avui? Qui pot respondre a aquesta pregunta?”

No és una obra fàcil, no, perquè les històries colpeixen com punys, i en dies de pandèmia i esgotament mental i físic, et deixa ben rebregada. No hauries preferit anar a veure una comèdia? Però és tan dura com necessària, aquesta obra. Rere la màscara, et mossegues el llavi i Clara Segura i Guillem Balart se’t fiquen endins i plores amb ells i ho sents tot amb ells, que és sentir amb totes aquelles dones que s’obren i es fan escoltar. Unes veus amb noms i cognoms que també es propaguen en projeccions a les parets, al voltant d’un escenari devastat i enrunat, per mitjà d’actrius com Pepa López, Nora Navas, Marta Marco i Mercè Pons. Sofreixes escoltant-les recordar el seu sofriment.

“Per què una vegada i una altra tornem als textos impossibles, a les paraules contundents del malbaratament? Per què tenim la sensació que el teatre ha de ser forçosament una essència que no ha de ser fàcil de pair? Per què necessitem explicar allò difícil d’escoltar? La realitat és sempre tossuda i ens segueix mirant de fit a fit. No podem eludir-la. Ens sentim amb el deure de no eludir-la. I de cridar-la fort amb les eines que tenim a l’abast. Volíem fer una comèdia i finalment no hem pogut. Una altra realitat ben nova i present ens ha demanat de posposar el projecte.” Ho escriu el director, Oriol Broggi, en la presentació de La guerra no té rostre de dona, que encara serà uns dies més en cartell. Poca cosa a afegir-hi. Aquesta és la realitat.

A l’escenari, tot de petites històries que són les que fan la història en majúscules, amb els milers de matisos personals i intransferibles. I al seu voltant –perquè en aquest teatre tan especial i màgic que és el de la Biblioteca escenari i platea conformen un sol espai, i amb prou feines una tarima separa l’espectador dels batecs i la suor i la respiració dels actors–, les cadires buides i les màscares posades recorden una altra realitat que es tornarà a fer present quan s’apaguin els focus i s’acabin els aplaudiments, la realitat d’una pandèmia devastadora que també es viu de tants milers de maneres diferents i en què cadascú tindrà la seva pròpia història quan es faci la crònica d’aquest temps.

The post Les dones de Svetlana Aleksiévitx i Clara Segura appeared first on VilaWeb.

Aquest dimecres Joe Biden pren possessió com a nou president dels Estats Units, enmig de la tensió creada per l’assalt al Capitoli.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per aquest motiu aquesta edició de VilaWeb Paper se centra en l’anàlisi de com serà el seu mandat. Així hi avancem el reportatge “Entre les ombres d’Obama i Trump: un futur en crisi a les mans de Joe Biden”, una anàlisi en profunditat dels principals desafiaments als quals haurà de fer front el nou president dels EUA durant el seu mandat, recuperem l’entrevista amb Branco Marcetic, un dels seus crítics des de l’esquerra, que va escriure el llibre Yesterday’s Man i també us oferim una anàlisi de com serà el seu govern.

Per a llegir i fullejar el VilaWeb Paper només cal que, en qualsevol aparell, cliqueu ací per visualitzar “La setmana” i ací per a visualitzar el quadern d’opinió.

The post VilaWeb Paper analitza Joe Biden, més enllà de les evidències appeared first on VilaWeb.

Òmnium Cultural ha traslladat a Olot l’exposició ‘Amnistia Ara‘. La mostra, instal·lada davant de l’església de Sant Esteve de la capital de la Garrotxa, mostra 200 cel·les amb fotografies i bolígrafs que representen els barrots. La iniciativa busca seguir recollint signatures en favor de l’amnistia per als presos polítics. De moment, la campanya està tenint una “molt bona rebuda” a Olot, malgrat que el confinament perimetral no permet que altres visitants puguin acostar-se per signar. Abans de la firma per l’amnistia, la persona que col·labora amb la causa retira un bolígraf d’una de les cel·les, d’aquesta manera simbolitza que “s’allibera” part de la instantània.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un cop ho ha fet, la persona signa, dóna les seves dades personals i s’emporta el bolígraf a casa. La presidenta d’Òmnium a la Garrotxa, Núria Bataller, explica que els fa il·lusió rebre l’exposició i assenyala que estan buscant altres llocs a la comarca per poder signar. En aquest sentit, Bataller explica que es troben amb persones que voldrien firmar per donar el seu suport a l’amnistia, però que no poden fer-ho perquè no poden sortir del municipi.

Fotografia: ACNFotografia: ACNFotografia: ACN

De moment, Òmnium Cultural ha instal·lat un centenar de punts fixos arreu de Catalunya per recollir adhesions per l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. L’objectiu és aconseguir el màxim de suport possible de la ciutadania per tal que l’estat espanyol “reconegui l’existència d’un conflicte polític a Catalunya”, un conflicte que “només es pot resoldre” a través d’una llei d’amnistia i “fent possible l’exercici del dret a l’autodeterminació”.

The post Òmnium trasllada a Olot l’exposició ‘Amnistia Ara’, amb “bona rebuda” tot i el confinament municipal appeared first on VilaWeb.

El Departament de Salut ha intervingut la residència Les Alzines de Tarragona. La Fundació Vallparadís assumirà de forma provisional la direcció i la gestió del centre residencial aportant les dotacions de persones que “siguin necessàries”. Pel que fa al personal actual, també quedarà “sota la seva direcció”. Des de principis de gener al centre hi ha hagut 27 residents positius per coronavirus, 3 morts i una persona derivada a centre hospitalari o sociosanitari. Dijous, la Direcció General de l’Autonomia Personal i la Discapacitat va signar la resolució per la qual es declara la intervenció de l’equipament per fer front a la contingència produïda a causa dels casos de covid-19 que afecten al centre.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 4 de gener es van detectar 8 usuaris i un treballador positius concentrats a la segona i sisena planta del centre. El cribratge fet l’endemà va permetre detectar 19 usuaris positius i 3 treballadors. Aquest mateix dia, l’equip d’Intervenció Ràpida i la Inspecció de Salut Pública varen visitar el centre. La mateixa setmana, es va realitzar un segon cribratge en el qual es van detectar 5 residents positius nous i 2 treballadors més, que també estaven contagiats.

The post Salut intervé la residència Les Alzines de Tarragona, on s’han disparat els positius per covid appeared first on VilaWeb.

Un grup de familiars de presos del centre penitenciari de Can Brians, al municipi de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), han fet una marxa per denunciar que les persones amb permís que no disposen de cotxe han de caminar sis quilòmetres des de l’estació de Martorell.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els familiars han recorregut els sis quilòmetres per la carretera comarcal que comunica el centre penitenciari amb l’estació de tren de Martorell, la més propera a les presons de Can Brians I i II.

#Martorell #MarchaAntiCarcelaria a la #CárcelBrians1 #Solidaridad con todxs lxs compañerxs anarquistas en #HuelgaDeHambreRotativa y prisionerxs de largas condenas, estén donde estén #AbajoLosMuros #CadenasPerpetuasEncubiertas #PresxsEnLucha #GuerraSocial #antireport pic.twitter.com/V7wjr4HWdR

— achaycharrua (@achaycharrua) January 17, 2021

Comencen els parlaments davant de Brians 1. @presoscatalunya expliquen testimonis de morts en aquest centre penitenciari i denuncien l'opacitat de @justiciacat pic.twitter.com/fQDpwlNwrV

— Col·lectiu Anticarcerari Fuig #Presxsalcarrer (@ColectiuFuig) January 17, 2021

Actualment, la companyia d’autobús que gestiona el trajecte entre l’estació de Sants, de Barcelona, i el complex de presons dona servei els caps de setmana, però no té parada a Martorell, la qual cosa dificulta la tornada a la presó per a molts presos.

The post Familiars de presos de Can Brians demanen transport des d’estació Martorell appeared first on VilaWeb.

El productor musical Phil Spector, reconegut per haver enregistrat l’àlbum de The Beatles Let it be, s’ha mort a vuitanta-un anys. N’ha informat la presó on complia condemna per l’assassinat de l’actriu Lana Clarkson l’any 2003. Fa quatre setmanes va ser diagnosticat de covid i les complicacions de la malaltia van fer que el traslladessin a un hospital, però no s’ha pogut recuperar. Amb tot, el comunicat diu que s’ha mort “per causes naturals” i que la causa de la mort oficial serà determinada per l’equip forense.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A Spector se li reconeix l’aportació al món de la música del concepte mur de so, un estil de producció dens on múltiples instruments se sobreposen per a crear una sonoritat completa. Un estil que Spector va definir com “una aproximació wagneriana al rock and roll”.

A més de The Beatles, va treballar amb The Righteous Brothers i amb Ike & Tina Turner. També va influir l’estil d’artistes com The Beach Boys i Bruce Springsteen, que va replicar el mur de so a Born to run.

The post S’ha mort el productor musical Phil Spector appeared first on VilaWeb.

Aleksei Navalni, l’opositor del president rus, Vladimir Putin, enverinat amb novichok, ha estat detingut a l’aeroport de Xeremétievo (Moscou), on ha aterrat després de retornar d’Alemanya, on va ser tractat i va passar dues setmanes en coma induït. A l’aeroport internacional de Moscou-Vnúkovo l’esperava una concentració de suport i una àmplia presència policíaca, que ha detingut algun dels concentrats, però finalment el vol s’ha desviat a l’aeroport de Xeremétievo, on l’esperaven les autoritats russes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La detenció ha estat retransmesa en directe pels nombrosos periodistes que han volat en el mateix avió que Navalni:

Задержание Алексея pic.twitter.com/q3mq4VZgBG

— Кира Ярмыш (@Kira_Yarmysh) January 17, 2021

Dijous, el servei penitenciari federal va dir que estava obligat a “emprendre totes les accions per detenir” Navalni i posar-lo a disposició judicial. Les autoritats russes també van avisar que la concentració de suport prevista era una manifestació no autoritzada, però tot i això l’aeroport de Moscou-Vnúkovo s’ha omplert de seguidors de Navalni.

Fotografia: EFE/EPA/Yuri KochetkovFotografia: EFE/EPA/Yuri KochetkovFotografia: EFE/EPA/Yuri KochetkovFotografia: EFE/EPA/Yuri KochetkovFotografia: EFE/EPA/Yuri Kochetkov

L’opositor va fer públic el seu retorn i, de fet, ha volat acompanyat de desenes de periodistes. Al seu compte d’Instagram ha penjat un vídeo amb la seva esposa, Yulia Navalnaya, acompanyat del breu text “Volem cap a casa”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Алексей Навальный (@navalny)

Navalni es va erigir en l’opositor més actiu contra el govern rus encapçalant protestes contra la corrupció. Ha estat arrestat en diverses ocasions per la seva dissidència política i el seu activisme. El 2019 va ser condemnat a trenta dies de presó per haver convocat protestes no autoritzades contra l’exclusió de diversos candidats d’oposició de les eleccions locals. Navalni va descriure el partit de Putin com un lloc per a “criminals i lladres” i va acusar el seu entorn de “xuclar la sang de Rússia”.

The post Les autoritats russes detenen l’opositor Aleksei Navalni a l’aeroport de Moscou appeared first on VilaWeb.

La pressió assistencial creixent al País Valencià ha forçat l’arribada dels primers pacients de covid a l’hospital de campanya d’Alacant, ubicat al recinte de l’Hospital General Universitari d’Alacant, que ha obert amb vuitanta llits, ampliables fins a 242 en cas de ser necessari. Als hospitals de campanya d’Alacant, València i Castelló tractaran pacients de covid majors d’edat que hagin estat ingressats en una planta de malalts aguts i es trobin en fase de recuperació. Durant la primera onada, els hospitals de campanya no van arribar a rebre pacients, però van servir per a fer-hi proves PCR als malalts i per a l’estudi de seroprevalença del ministeri de Sanitat espanyol.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les darreres dades de la conselleria de Sanitat apunten una pressió hospitalària creixent i actualment hi ha 3.494 pacients ingressats als hospitals, 278 més, i 487 a l’UCI, 20 més. A banda, s’han registrat 2.729 casos nous de covid.

En un missatge institucional, el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha reconegut que el País Valencià viu un moment “d’estrès hospitalari”, perquè els malalts de covid ocupen el 70% dels llits hospitalaris. Malgrat tot, ha destacat que s’han habilitat 931 llits més en hospitals de campanya, espais addicionals i en col·laboració amb la sanitat privada. “Eixos llits suplementaris són ampliables a 19.000 llits de planta i 1.200 de crítics. Això dobla la nostra planta hospitalària inicial”, ha dit. Sumant els tres hospitals de campanya, aquesta setmana s’obriran 280 llits extres per a alleugerir la pressió assistencial.

Hospital de campanya d’Alacant (fotografia: Conselleria de Sanitat).

L’hospital de campanya d’Alacant es divideix en diferents unitats d’hospitalització, que compten amb controls d’infermeria i consultes mèdiques equipades per atendre individualment els malalts de covid. A més, s’han reforçat els sistemes de climatització de la instal·lació per les baixes temperatures dels últims dies.

The post Alacant obre el primer hospital de campanya, forçat per l’alta ocupació dels hospitals convencionals appeared first on VilaWeb.

La neu que va deixar el temporal Filomena al Montseny ha fet que, al llarg de la setmana, l’aparcament de Collformic, al Brull, s’hagi omplert contínuament de visitants. Aquest diumenge, abans de les 12 del migdia, ja hi havia una quinzena de vehicles. Des de l’Ajuntament, el batlle, Ferran Teixidó denuncia la situació. “M’he passat la setmana fent de policia”, assegura, tot recalcant els efectes que tot plegat provoca de retruc als veïns del municipi. Posa com a exemple el cas d’una dona que es va fer mal i “no podia sortir de casa seva perquè tenia un vehicle mal aparcat taponant-li l’entrada”. Teixidó reconeix estar “fart” de la deixadesa que pateixen per part de l’òrgan gestor del parc natural, la Diputació de Barcelona.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Teixidó es queixa que des que el temporal va emblanquinar el Montseny, el degoteig de visitants a Collformic, especialment durant la setmana, “ha estat constant”. “No és la massificació d’abans, però de gent en ve”, explica, tot recalcant que s’ha vist obligat a fer de policia. “Pregunto a la gent d’on ve i em responen de Granollers, Dosrius, la Garriga….”, diu, tot assegurant que “quan els hi expliques que allà no hi poden ser, alguns fan marxa enrere, però d’altres t’engeguen”. A parer seu, el fet que el municipi no tingui policia local i la poca presència de Mossos fa que hi hagi gent que opti “per saltar-se el confinament i venir”.

Si ahir la zona va viure “una treva”, perquè una patrulla de Mossos va muntar un control proper, aquest diumenge l’aparcament de Collformic tornava a estar pràcticament ple abans del migdia.

Fotografia: ACNFotografia: ACNFotografia: ACNFotografia: ACNFotografia: ACNFotografia: ACN Deixadesa per part de la Diputació

El batlle del Brull assegura que se senten “deixats” per part de l’òrgan gestor del parc, la Diputació de Barcelona. A la manca de controls, diu, s’hi afegeix que “es va córrer” a netejar la carretera, un fet que no entén, “quan en teoria hi ha confinament municipal”. De retruc, afegeix, la neu que es va acumular als vorals va fer que molts veïns que viuen en masies aïllades no poguessin sortir de casa fins a mitja setmana.

A més, es queixa del constant pas de motocicletes, bicicletes i persones de fora que passegen amb els gossos deslligats pel terme municipal. “Si des dels ajuntaments no fem un tuit de denúncia, des d’un despatx de Barcelona no se n’assabenten”, assegura.

El batlle reconeix estar “fart” dels “greuges” que acumulen des de fa anys. Posa com a exemple les esllavissades, efecte del temporal Glòria de l’any passat, pendents de resoldre. “Estem parats, ens tenen com a indígenes a qui no fan cas fins que no es queixen més”, diu, tot assegurant que “els veïns es mereixen que estiguin a l’altura, necessitem serveis i una empatia que no tenim”.

Confinament municipal: quan puc sortir del meu municipi?

The post Alerta per l’arribada contínua al Montseny de visitants que esquiven el confinament municipal appeared first on VilaWeb.