El diputat d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha advertit al PSOE i Unides Podem que ‘tensar la situació fins a la convocatòria d’unes noves eleccions seria un dels errors més grans de l’esquerra, que ja n’ha comès massa’. En un piulet ha dit que no es pot demanar ‘a tanta gent que ja va parar el feixisme una vegada amb el nas tapat que hi torni’. ‘Importa el què, no el qui’, ha afirmat en vista de la manca d’acord entre les dues formacions sobre el futur govern espanyol.

Tensar la situación hasta la convocatoria de unas nuevas elecciones sería uno de los mayores errores de una izquierda q ya ha cometido demasiados.

No le puedes pedir a tanta gente q ya paró al fascismo una vez con la nariz tapada q lo vuelva hacer.

Importa el que, no el quien.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) July 13, 2019

El dirigent del Front Republicà, Albano-Dante Fachin, li ha respost i ha dit que ‘el què’ ja se sap quin és: ‘Més 155, més repressió, més multes a l’Open Arms, més govern en favor de l’Íbex, més mordassa, més Borbó’. ‘Aquest és el “què” i no entenc com ERC hi dóna suport’, ha afegit.

De acuerdo @gabrielrufian. Pero el "que" ya lo sabemos: más 155, más represión, más multas al Open Arms, más gobierno a favor del IBEX, más mordaza, más Borbón. Ese es el "que". Y no entiendo como ERC da su apoyo. https://t.co/sz5TcWqcmv

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) July 13, 2019

The post Rufián: ‘Tensar la situació fins a la convocatòria de noves eleccions seria un dels errors més grans de l’esquerra’ appeared first on VilaWeb.

El portaveu de l’Assemblea de Professors de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), Josep Lluís del Alcázar, ha lamentat que, en el conflicte judicial d’aquests últims dos anys, la fiscalia hagi fet servir els alumnes i n’hagi instrumentalitzat els fets per a una discussió política. En declaracions a l’ACN, s’ha alegrat que s’hagin arxivat les nou denúncies contra docents per suposades humiliacions a alumnes fills de guàrdies civils, i ha estat especialment crític amb la fiscalia. ‘Els nois no els hem vist com una part de la confrontació amb els professors, sinó com a víctimes d’un procés’, ha afirmat. D’una altra banda, ha demanat a PP i Ciutadans que donin explicacions públiques ‘per haver-se precipitat a donar per certs uns fets que ara es desmenteixen’.

Del Alcázar ha assegurat que l’equip docent i les famílies de l’Institut el Palau han rebut l’arxivament decretat pel jutjat d’instrucció número 7 de Martorell ‘amb molta il·lusió però també molta prudència’. Ha remarcat que estan a l’aguait de la resolució de diferents recursos abans la causa no s’arxivi definitivament. Mentrestant, els docents han lamentat la polèmica d’aquests últims dos anys, d’ençà que es van obrir les primeres investigacions per haver tractat l’1-O a les aules i per haver menyspreat presumptament alumnes fills de guàrdies civils.

Segons del Alcázar, les denúncies de la fiscalia ‘han exposat els alumnes públicament d’una manera incomprensible’, perquè considera que el relat dels fets ha permès d’identificar els ‘mals professors’ però també els alumnes que suposadament van ser humiliats. Per haver evitat aquests extrems, ha assegurat que s’haurien pogut activar mecanismes interns d’investigació –mitjançant el consell escolar de l’institut i la Inspecció d’Educació– abans de traslladar-ho als tribunals penals.

Paral·lelament, també ha criticat durament els mitjans de comunicació que van difondre les imatges i els noms dels professors investigats, i contra el PP i Cs per no haver-ne respectat la presumpció d’innocència. ‘Els dos partits han donat per fet que al Palau s’havia humiliat els nois i n’han fet campanya. És molt greu’, ha subratllat, tot reclamant als dirigents polítics que ‘donin explicacions’ sobre la seva posició ara que la causa és provisionalment arxivada.

Professors ‘vigilats’

D’una altra banda, ha lamentat les seqüeles que, assegura, han deixat les denúncies al cos docent. Segons que ha dit, aquesta causa ha estat un ‘advertiment’ per a tots els professors i ha subratllat que ara n’hi ha força que ‘rumien dues vegades si d’un tema en poden parlar a classe’.

‘Els professors se senten vigilats’, ha afegit, mentre ha assegurat que aquest control afecta, de retruc, la seva capacitat per a fomentar l’esperit crític dels alumnes. ‘Ens ha dit que hi ha hagut adoctrinament, però nosaltres sempre ho hem negat i hem respost que allò que hi ha hagut són espais de llibertat’, ha destacat. Uns espais que ha demanat de ‘respectar i preservar com a element fonamental de les escoles i instituts’.

Vuit professors mantenen el trasllat

Arran de la investigació als jutjats, vuit dels nou docents investigats van demanar un trasllat per abandonar temporalment el Palau. ‘Ho han passat molt malament i van considerar que seria positiu posar certa distància i allunyar-se del focus mediàtic’, ha apuntat del Alcázar, que ha detallat que d’entrada el trasllat era per a un any. Amb tot, com que el curs es va acabar fa poques setmanes i la investigació encara era viva, els docents traslladats del centre van decidir de mantenir-se’n allunyats un curs més.

Tots han rebut el suport i felicitacions de moltes famílies durant aquestes últimes hores. Mentrestant, es mantenen a l’expectativa de què dirà l’Audiència de Barcelona respecte dels recursos presentats per la fiscalia i l’Associació Espanyola de la Guàrdia Civil sobre els cinc casos arxivats fa pocs mesos. Respecte dels tres d’ahir, l’entitat representant dels agents policials ja ha avançat que hi presentarà un recurs al jutjat d’instrucció número 7 de Martorell, i els docents no descarten que la fiscalia també hi recorri.

L’única causa definitivament arxivada i que no es pot reobrir és la que investigava el jutjat d’instrucció número 3 de Martorell. S’analitzava si un professor havia demanat als alumnes fills de guàrdies civils que s’identifiquessin en una assemblea per a decidir si s’havia de secundar una vaga contra la violència policíaca de l’1-O. Però el jutge va detectar incongruències al relat de l’alumne que havia presentat la queixa i va decidir de tancar el cas sense que ningú hi posés cap recurs.

Bargalló: ‘Qui repararà el mal fet contra el centre i el professorat?’

El conseller d’Educació de la Generalitat, Josep Bargalló, també n’ha donat el seu punt de mira. A Twitter ha dit que l’arxivament és ‘una gran notícia, la fi d’un malson’ i s’ha demanat: ‘Qui repararà el mal fet contra el centre i el professorat? Demanaran perdó els mitjans que van publicar fotografies i noms? S’excusaran els diputats que les van difondre?’

Una gran notícia, la fi d’un malson… Qui repararà el mal fet contra el centre i el professorat? Demanaran perdó els mitjans que en van publicar fotografies i noms? S’excusaran els diputats que les van difondre? https://t.co/IXNBGlfAdI

— Josep Bargalló Valls (@JosepBargallo) 12 de juliol de 2019

The post El portaveu dels docents de l’institut el Palau diu que la fiscalia ha utilitzat els alumnes per a una discussió política appeared first on VilaWeb.

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Elisenda Paluzie, demana als partits independentistes que facin ‘front comú’ a Madrid i no siguin ‘comparsa’ de Podem al debat d’investidura de Pedro Sánchez, que es farà al congrés espanyol els 22 i 23 de juliol vinents.

Després de la trencadissa d’aquesta setmana amb el pacte a la Diputació, que la presidenta veu ‘molt difícil de revertir’, l’ANC exigeix a JxCat i ERC que o bé voti en contra a Pedro Sánchez o que s’hi abstingui, però que en cap cas de franc. ‘Que s’abstinguin només si realment es comença a abordar el respecte de Catalunya com a subjecte polític; per tant, dret d’autodeterminació i elements en termes de repressió’, ha subratllat Paluzie. L’Assemblea reuneix el seu Secretariat Nacional a Girona per fixar el paper de l’entitat amb la mirada posada a l’Onze de Setembre, una manifestació que la presidenta creu que ha de ser ‘molt exigent’ amb els polítics.

The post L’ANC demana a JxCat i ERC un front comú a Madrid i ‘no ser comparsa’ de Podem al debat d’investidura appeared first on VilaWeb.

La Comissió Federal de Comerç dels Estats Units (FTC) ha acordat d’imposar una multa a Facebook de 5.000 milions de dòlars (més de 4.432 milions d’euros) a conseqüència de la investigació oberta sobre l’ús de dades dels usuaris del gegant tecnològic, segons que ha avançat The Wall Street Journal.

La proposta ha estat aprovada per tres vots en favor i dos en contra. Ha estat traslladada al Departament de Justícia, que s’encarrega amb la FTC de fer complir les lleis antimonopoli dels Estats Units i haurà de decidir si la ratifica.

La FTC va obrir una investigació arran de les denúncies segons les quals Facebook hauria compartit de manera inapropiada informació de 87 milions d’usuaris amb l’empresa Cambridge Analytica, una consultora política britànica. N’hauria vulnerat la privacitat en haver obtingut sense permís dades personals d’usuaris de la xarxa social fundada per Mark Zuckerberg que posteriorment van ser utilitzades per influir en les eleccions presidencials dels Estats Units del 2016.

Les accions de Facebook han tancat la jornada, després d’haver-se sabut la notícia, amb una pujada de l’1,8%. Segons que va indicar a començament d’any, n’esperava una sanció d’uns 5.000 milions de dòlars.

Facebook, al costat d’alguns altres dels principals gegants de la tecnologia com ara Amazon, Apple o Google, és immersa en una altra investigació per part del govern dels Estats Units per qüestions de competència. El president, Donald Trump, ha demanat més control sobre les companyies de xarxes socials, com també de Google, i les ha acusades de reprimir i suprimir les opinions de conservadors, encara que no n’ha presentat proves. També ha criticat repetidament a Amazon per haver-se aprofitat del Servei Postal dels Estats Units, també sense proves.

The post Els EUA multaran Facebook amb 5.000 milions de dòlars per l’escàndol de Cambridge Analytica appeared first on VilaWeb.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha sortit al pas de les crítiques que ha llançat el secretari general de CCOO, Javier Pacheco, a la direcció de l’entitat. Paluzie li ha recriminat que refusi les proclames a aturar el país en cas de sentència condemnatòria pel judici contra el procés. ‘Si a ell li sembla que ens hem de quedar a casa i com a molt fer una manifestació, em sembla que desconeix la societat; perquè els mateixos afiliats li exigiran que no ens podem quedar impassibles’, ha dit la presidenta de l’ANC. En relació al directori d’empreses compromeses amb l’autodeterminació, Elisenda Paluzie considera que el mateix Pacheco, com a líder sindical, hauria d’estar ‘encantat’ que s’hagi promogut, perquè ‘fomenta una economia diferent’ i empodera el consumidor. Ha posat com a exemple la Marxa de la Sal de Gandhi per demostrar ‘l’ús del poder del consumidor’ i ha dit que, en el cas del directori que impulsa l’assemblea, el cercador s’emmarca també ‘en una estratègia de lluita no violenta i de no cooperació amb els poders polítics opressors i el capitalisme d’amiguismes’. ‘Crec que el senyor Pacheco desconeix molt la campanya i les lluites que s’han fet per transformar el capitalisme a nivell global’, ha conclòs la presidenta de l’ANC.

En una entrevista a l’ACN, el secretari general de CCOO ha criticat que l’assemblea segueix una estratègia ‘errada’ i continua ‘Aprofundint en la polarització’. I com a exemples, ha posat el cercador d’empreses independentistes, que l’ANC demani l’afiliació a sindicats sobiranistes o que cridi a aturar el país en cas de sentències condemnatòries. La presidenta de l’ANC refusa de ple aquesta visió. I sosté que, precisament ara és quan cal mantenir la mobilització als carrers. També ha dit que ‘els mateixos afiliats li exigiran que no ens podem quedar impassibles davant la repressió’.

En la mateixa línia també s’ha expressat el vice-president de l’ANC, Pep Cruanyes. ‘Com a dirigent d’un sindicat, Pacheco ha de recordar la seva història; i ells perfectament saben que la repressió política, que van viure durant el franquisme, també va contra el moviment’, ha afirmat. I hi ha afegit: ‘Per tant, no només serà la sentència del Suprem, sinó tots els processos que demostren que l’estat intenta aturar el camí cap a la independència; i contra això hi hem de respondre’.

The post Paluzie a Pacheco: ‘Quan hi hagi sentència, els mateixos afiliats li exigiran que no ens podem quedar impassibles’ appeared first on VilaWeb.

El govern de Pedro Sánchez, malgrat estar en funcions, ha aprovat una inversió de 2.083,2 milions d’euros en l’exèrcit espanyol. Tal com va anunciar ahir la portaveu de l’executiu, Isabel Celaá, després del Consell de Ministres, el govern ha autoritzat un contracte de subministrament de fabricació de vehicles de combat sobre rodes 8×8 per a substituir la flota de blindats mitjans sobre rodes (BMR), que ha quedat obsoleta. El contracte implica adquirir 346 blindats per 2.083,2 milions d’euros fins al 2030.

El govern espanyol preveu d’invertir 2.000 milions d’euros en aquest contracte, que hauria de generar 650 llocs de feina directes. La substitució d’aquests vehicles ja estava prevista des del 2015 i el ministeri de Defensa espanyol considera que aquests nous tancs són claus en la nova estructura orgànica de l’Exèrcit de Terra.

No és la primera vegada que el govern espanyol proposa una inversió milionària en Defensa. El pressupost que finalment no va poder aprovar preveia el pla d’inversió en armament més gran des de 1997, amb el compromís d’invertir més de 12.000 milions d’euros per a la modernització i compra de material militar estratègic.

The post El govern en funcions de Sánchez aprova una inversió de 2.000 milions en vehicles de combat per a l’exèrcit appeared first on VilaWeb.

Junts per Catalunya i Esquerra Republicana mantindran buits els escons de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras mentre esperen com avança el cas als tribunals europeus. Segons fonts de tots dos partits independentistes a l’ACN, de moment no tenen previst de designar-ne cap substitut. A JxCat estan ‘convençuts’ que seran reconeguts com a eurodiputats ‘tal com els han votats’ i resten a l’espera que el Tribunal de Justícia de la UE es pronunciï sobre la demanda interposada per Puigdemont i Comín. Al seu torn, ERC confirma que l’escó de Junqueras es mantindrà buit i que lluitarà perquè el pugui ocupar. La justícia europea també ha de pronunciar-se sobre el cas del dirigent d’Esquerra arran de la consulta traslladada pel Suprem sobre la seva immunitat.

Fonts de l’Eurocambra asseguren a l’ACN que la legislació espanyola preveu que, si es designen substituts per als tres polítics, la llista correrà i no podran tornar a ser admesos més endavant. Actualment el parlament té 747 eurodiputats, en lloc de 751, per l’absència dels tres eurodiputats catalans i un de danès, que encara ha de designar un substitut. Per tant, l’única europarlamentària d’un partit independentista de Catalunya és ara per ara Diana Riba (ERC).

En vista de la impossibilitat de recollir l’acta i exercir malgrat haver estat elegits, Puigdemont, Comín i Junqueras han presentat vies de recurs, però tots tres casos són ara a les mans del Tribunal General de la UE. Experts en dret europeu consultats per l’ACN ja han coincidit que és molt probable que el tribunal amb seu a Luxemburg qüestioni si el dret de representació política preval sobre els requisits que imposa Espanya per a ser eurodiputat, com ara la promesa de la constitució espanyola davant la JEC.

La Junta Electoral ja va declarar a final de juny els escons de Puigdemont, Junqueras i Comín com a ‘vacants’. No en van incloure els noms a la llista d’eurodiputats electes transmesa per les autoritats espanyoles a l’Eurocambra, que constava de cinquanta amb indicació del partit o la coalició corresponent. Més tard, el Parlament Europeu va rebre una segona indicació amb el nom de Josep Borrell, que va prometre la constitució espanyola més tard perquè no va poder el dia 17 de juny.

The post JxCat i ERC mantindran buits els escons de Puigdemont, Comín i Junqueras a l’espera dels tribunals europeus appeared first on VilaWeb.

Un reportatge de VRT, la televisió pública belga en flamenc, ha revelat que Google enregistra i analitza moltes de les converses privades dels usuaris a escala mundial mitjançant l’altaveu intel·ligent Google Home. L’empresa nord-americana ho ha reconegut, però assenyala que només escolta el 0,2% del total de què enregistra i que són les converses dels usuaris tenen amb l’assistent virtual, que suposadament haurien de ser privades.

VRT va tenir accés a un miler de converses i va informar que, després d’haver-les escoltades, van poder esbrinar on era el domicili dels enregistrats mitjançant aquesta tecnologia. VRT també assegura que la informació a què accedeix Google s’enregistra sense la necessitat que l’usuari hagi de pronunciar les paraules que activen el dispositiu (‘Ok Google’ i ‘Hey, Google’). L’empresa nord-americana, tanmateix, ha negat aquestes informacions. Explica que aquest mètode d’anàlisi de converses és per a millorar la tecnologia de veu gràcies a la transcripció d’un petit conjunt de paraules i assegura que prendrà mesures contra la filtració a la cadena belga, que considera una ‘violació’ de les seves polítiques de seguretat de dades.

The post Google reconeix que escolta converses privades entre els usuaris i l’assistent virtual appeared first on VilaWeb.

El secretari general de CCOO, Javier Pacheco, creu que l’actual direcció de l’ANC segueix una estratègia ‘errada’ quan demana l’afiliació a sindicats sobiranistes o promou un cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació. En una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Pacheco demana a l’entitat independentista que faci ‘una reflexió’ perquè ‘s’està disparant un tret al peu’. ‘Aquestes ocurrències em semblen inútils i desenfocades’, assegura el líder sindical sobre el cercador d’empreses. A l’entrevista, Pacheco també refusa les proclames a ‘aturar el país’ en cas de sentència condemnatòria en el judici contra el procés, i aposta per una ‘resposta inclusiva que obri camí al diàleg i el consens polític’. De fet, i tot i que creu que la gent ‘sortirà al carrer’, veu difícil repetir l’aturada del 3-O i afirma que no hi ha ‘les condicions per fer una revolució a Catalunya’, que és el que assegura que implicaria paralitzar l’activitat econòmica de forma continuada.
A l’entrevista, Pacheco aposta per una protesta que permeti ‘aixecar la veu’ contra la injustícia del judici però que alhora contribueixi a ‘trobar solució mitjançant el diàleg i l’exercici de la política’ i tingui en compte la realitat de la presó.

‘Espero que la societat catalana faci una bona lectura del que significa una sentència d’aquesta magnitud i estigui a l’altura per poder establir els canals que ajudin, i no dificultin, les sortides polítiques’, afirma el secretari general de CCOO. ‘La manera d’articular la resposta és l’element que s’ha de començar a parlar i plantejar-se’, afegeix, remarcant que ‘ni independentistes ni no independentistes estan còmodes’ i cal buscar ‘sortides inclusives a la situació de bloqueig i polaritat’.

En aquest sentit, el líder sindical critica durament les últimes estratègies de l’ANC com el cercador d’empreses independentistes. De fet, segons Pacheco, es tracta d’un gest ‘propagandístic i equivocat’ i creu que posa en perill l’activitat i llocs de feina en algunes empreses. ‘Demanaria que retirin la campanya, no produeix cap benefici, ni a l’economia, ni als catalans ni als empresaris’, afirma.

Creu que ‘l’estratègia general de l’ANC és errada, perquè continua aprofundint en la polarització de la societat catalana’. A més, afirma que amb missatges com el d’apostar per sindicats sobiranistes o el cercador d’empreses l’entitat no fa créixer la seva ‘confluència i influència’. ‘Haurien de plantejar-se sumar’, replica. El líder sindical avisa, també, que hi ha treballadors independentistes que poden tenir ‘fons d’estalvi en empreses a què es fa boicot’. ‘En una economia global aquestes mesures no tenen cap sentit’, reitera.

El líder de CCOO assegura que el seu sindicat i l’UGT són les organitzacions ‘amb millor presència als centres de treball’ i que això ‘no és una medalla, sinó un treball que es fa cada dia’. Per Pacheco, la situació dels treballadors no s’arregla amb ‘proclames i discursos polítics’ i la representació sindical no funciona com a ‘eleccions polítiques’.

Pel que fa a les empreses que van marxar de Catalunya la tardor del 2017, Pacheco reclama fer una ‘reflexió real’ sobre què significa tenir el negoci ‘al principal motor d’un país’. ‘Seria bo que tots alineem posicions per intentar convèncer la majoria d’empreses possibles’, diu el cap de CCOO, en línia amb la proposta que ja va fer el president de Foment, Josep Sánchez-Llibre.

The post Pacheco (CCOO): ‘No hi ha les condicions per fer una revolució a Catalunya’ appeared first on VilaWeb.

Avui, 13 de juliol de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El pacte amb el PSC obre ferides a JxCat en el procés de refundació
• L’art de la Bonet | Mail obert de Mercè Ibarz
• #StayGrounded: Deixar de volar pel bé del planeta?
• Els vaixells que s’enfronten als estats per salvar vides a la Mediterrània
• El moviment independentista català és populista?
• Una sentència pionera prohibeix a Trump de blocar usuaris crítics a Twitter

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Torra serà jutjat per desobediència’ i ‘Iglesias pressiona Sánchez amb una consulta a les bases’ appeared first on VilaWeb.

Donald Trump no pot blocar usuaris crítics a Twitter perquè utilitza la xarxa social per parlar d’afers oficials dels Estats Units. Un tribunal nord-americà ha obert una via nova sobre l’ús de les xarxes socials pels polítics, alguns avesats a blocar crítiques que els fan usuaris de les xarxes. Segons que explica The New York Times, la sentència pot tenir conseqüències a la constitució dels Estats Units, concretament obrint la porta per a modificar-ne la primera esmena.

La sentència del tribunal d’apel·lació diu que Trump no pot excloure ciutadans nord-americans de la lectura de les seves publicacions. A la demanda, van argumentar que el blocatge selectiu de Trump pel fet d’expressar opinions crítiques és una discriminació inconstitucional. L’equip jurídic de Trump va contraargumentar assegurant que és un compte personal i que el molestaven que el critiquessin i se’n befessin.

‘Concloem que les proves de la naturalesa oficial del compte són aclaparadores. També concloem que, una vegada el president hagi triat una plataforma i hagi obert el seu espai interactiu a milions d’usuaris i participants, no pot excloure’n selectivament aquells amb qui no està d’acord’, ha sentenciat el tribunal.

Kelly Laco, portaveu del Departament de Justícia, ha dit: ‘Estem decebuts amb la decisió del tribunal i explorem quins passos podem fer. Com vam argumentar, la decisió del president Trump de blocar els usuaris del seu compte personal de Twitter no viola la primera esmena.’

En canvi, la sentència ha satisfet els demandants. ‘La decisió garantirà que la gent no sigui exclosa d’aquests fòrums simplement pels seus punts de vista i que els funcionaris públics no transformin aquests espais digitals en càmeres de ressonància’, ha dit Jameel Jaffer, director del Knight First Amendement Institute de la Universitat de Columbia i representant d’un grup d’usuaris blocats per Trump. ‘Ajudarà a garantir la integritat i la vitalitat dels espais digitals, cada vegada més importants per a la nostra democràcia’, ha afegit.

La sentència és pionera i obre un debat sobre l’ús de Twitter que fan els polítics, especialment els que tenen responsabilitats institucionals. Als Estats Units, fins i tot pot fer modificar la constitució per a adaptar-la a les transformacions que han originat les xarxes socials a la vida pública.

The post Una sentència pionera prohibeix a Trump de blocar usuaris crítics a Twitter appeared first on VilaWeb.

El Consell de Govern ha donat el vist-i-plau a interposar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem espanyol per a gestionar les aigües exteriors del Parc Maritimoterrestre de l’Arxipèlag de Cabrera, incorporades com a superfície marina protegida amb la recent ampliació del parc.

La portaveu del govern, Pilar Costa, ha explicat que el recurs s’interposava contra els paràgrafs segon i tercer de l’apartat tercer de la part dispositiva de l’acord del consell de ministres espanyol del primer de febrer de 2019, pel qual s’ampliaven els límits del parc amb la incorporació d’espais marítims que hi confrontaven. En aquest apartat es determina que la gestió de les aigües exteriors marines que s’inclouen al parc corresponen a l’administració de l’estat i, per argumentar-ho, s’especifica que no hi ha evidències científiques que avalin la continuïtat amb l’ecosistema terrestre.

En contra d’això, el govern interpreta que l’administració competent per a gestionar el parc no és pas l’estat espanyol, sinó el govern de les Illes, tal com ho ha fet des del traspàs d’aquestes competències l’any 2009. Així mateix, entén que l’ampliació del parc és una conseqüència directa de l’interès de l’executiu balear, que és qui ha instat i impulsat l’ampliació dels seus límits.

The post El govern recorrerà al Suprem espanyol per exigir la gestió total de Cabrera appeared first on VilaWeb.

Simpatitzants del València CF, del Vila-real CF i del Llevant UE han deixat la rivalitat de banda per unir-se per una causa comuna: l’ús i la normalització de la llengua dels equips de futbol. D’aquesta manera ha sorgit Juga en Valencià, una associació que impulsa accions perquè el català tingui més visibilitat en el futbol. Volen estendre-ho a l’afecció però també als estadis i, fins i tot, a les plantilles dels clubs.

Tot va començar fa uns mesos, a partir d’una proposta de Plataforma per la Llengua al País Valencià sorgida dels afeccionats. Una manera d’aparcar les diferències ideològiques i competitives per centrar-se en la defensa de la llengua.

A partir d’un grup de WhatsApp, els seguidors dels equips van començar a reunir-se i, finalment, el passat 4 de juliol van constituir-se com a associació. Ara són una trentena de persones, però aspiren a aglutinar molta més gent. Algunes penyes també hi han volgut participar, és el cas de la Tòtil del Llevant i la Colla Blanc-i-Negra. A les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, també s’hi han afegit els seguidors de l’Hèrcules CF, de l’Elx i del CE Castelló. Ara són en període d’inscripció dels socis.

The post Impulsen una plataforma per a promoure la llengua als clubs de futbol valencians appeared first on VilaWeb.

La veritat és que aquesta setmana són tantes les festes i celebracions que tindran lloc arreu del país que ens ha costat trobar un titular. Finalment hem triat un acte en què participen manta de manifestacions de cultura popular com és questa Tercera edició de la Diada Adifolk a Perpinyà que se celebra aquest dissabte dia 13 a la capital del Rosselló. En teniu tota la informació al link directe a la plana d’Adifolk que trobareu al nostre web.

Però, tot i que ja em van parlar a bastament fa quinze dies, no ens podíem estar de destacar també l’estrena d’aquesta setmana del FES TA FESTA: catifa vermella des de Manlleu per rebre a en Joan Arimany i el primer capítol de LA DEVOCIOTECA, la nova secció de religiositat popular que mensualment ens parlarà de sants, relíquies, exvots, etc. Comencem amb una afirmació rotunda: “La religiositat també és cultura popular“. No us la perdeu… Segur que us sorprendrà!

Llegiu més i escoltar el programa…

The post La 3a DAP a Perpinyà i l’estrena de La Devocioteca al FES TA FESTA appeared first on VilaWeb.

La capitana del Sea-Watch 3, Carola Rakete, s’enfronta a quinze anys de presó després d’atracar al port de Lampedusa. L’Open Arms és amenaçat per la marina mercant espanyola amb 901.000 euros de multa per haver salvat gent. I el vaixell Aquarius va haver de deixar les operacions de salvament després d’atacs judicials constants.

Són els casos més recents i coneguts, però hi ha molts més capitans i vaixells amb procediments judicials oberts, blocats en ports de la Mediterrània o que directament han abandonat la feina de salvament per la pressió dels estats de la Unió Europea.

D’acord amb la legislació, protegir les vides humanes és prioritari. Tanmateix, els estats, en compte d’actuar o col·laborar en les missions de les ONG humanitàries, es dediquen a posar-hi entrebancs.

Els estats deixen de salvar vides

L’octubre del 2013 es va esdevenir la tragèdia de Lampedusa: dues embarcacions es van enfonsar a la costa de l’illa i va haver-hi més de tres-cents cinquanta morts. Com a resposta, el govern italià va començar immediatament l’operació Mare Nostrum. S’hi van implicar diàriament 900 militars i 34 embarcacions navals, a més d’helicòpters, avions i submarins. Poc més d’un any després, el novembre del 2014, es tancava la missió per la manca de solidaritat de la resta d’estats membres. Itàlia havia assumit tota sola els nou milions d’euros mensuals que costava.

Seguidament, va venir l’operació Tritó, de l’agència de fronteres europea Frontex, però amb uns objectius diferents. Es limitava fonamentalment a controlar fronteres i a lluitar contra les xarxes de contrabandistes. La missió es va acabar el primer de febrer del 2018, arran de les desavinences dels estats, que incomplien el compromís sobre les quotes de migrants que havien acordat de rebre i tampoc no es posaven d’acord en el finançament.

Un punt d’inflexió d’aquests darrers anys ha estat l’acord entre Itàlia i Líbia (2 de febrer de 2017). Itaàlia ofereix diners i suport tècnic a Líbia, en canvi de control migratori; alhora, la Unió Europea forma i equipa la guàrdia costanera i de la marina líbia, que són investigades per la Cort Penal Internacional per abusos contra els immigrants.

La Unió Europea i el Frontex han dut a terme més operacions (Sofia, Posidó, Indal, Temis…), algunes de les quals prossegueixen, però sempre amb l’objectiu de protegir les fronteres.

L’actuació de les ONG humanitàries

El final de l’operació Mare Nostrum va fer que es multipliquessin per nou les morts a la mar, en comparació amb el mateix període de l’any anterior, malgrat reduir-se el flux d’arribades.

El buit deixat pels estats va ser ocupat per la societat civil. La primera ONG que va fer-se a la mar va ser la Migrant Offshore Aid Station, creada pel matrimoni  Chris i Regina Catrambone, que van comprar el vaixell de pesca Phoenix per a les seves missions de salvament.

Persones salvades entre el gener del 2014 i el novembre del 2017. Dades de ‘The non-governmental provision of search and rescue in the Mediterranean and the abdication of state responsibility’. Eugenio Cusumano i James Pattison (2018).

Algunes organitzacions creades expressament o que formen part d’un entramat més gran van afegir-se a aquesta feina de salvament. Per exemple, Metges Sense Fronteres (MSF), Sea-Watch, SOS Méditerranée, Sea-Eye, Save the Children, Jugend Rettet, la catalana Proactiva Open Arms i Mission Lifeline, que van comprar embarcacions i van navegar fins a prop de les costes de Líbia o a la mar Egea.

El 2016 les organitzacions van salvar 46.806 persones, un quart del total. D’ençà d’aquell any, són les que més gent han salvat a la Mediterrània.

La crisi provocada de les ONG

El resultat de la societat civil organitzada, tanmateix, ha obtingut el rebuig de les autoritats, que veuen amb hostilitat els vaixells de salvament. En l’informe d’anàlisi de riscs del 2017, el Frontex acusava les ONG d’actuar com a ‘factor d’atracció’ dels migrants i d’ajudar indirectament les xarxes de contrabandistes.

Els estats van començar a perseguir els voluntaris que ajudaven els refugiats i alhora activaven procediments legals contra els capitans i els vaixells de salvament, pel cap baix en una dotzena de casos. La intensa pressió política, a més, va fer minvar els donants, i moltes operacions van fer-se enrere per limitacions financeres.

Masmi: ‘Ens detenen perquè volen que abandonem els refugiats’

L’agost del 2017, el govern italià, encara encapçalat pel Partit Democràtic, blocava i confiscava el vaixell Iuventa, de l’ONG Jugend Rettet. La capitana, l’alemanya Pia Klemp, és investigada, acusada d’afavorir la immigració il·legal, i s’encara a vint anys de presó. La repressió feia efecte. Aquell mateix mes, Metges Sense Fronteres cancel·lava les operacions de l’embarcació Prudence i Save the Children les del Vos Hestia.

L’ONG Migrant Offshore Aid Station, la primera que s’havia fet a la mar, acabava les seves activitats de socors a la Mediterrània per falta de ‘garanties d’acolliment a la gent salvada en ports segurs’ i s’adreçava al sud-est asiàtic per ajudar el poble rohingya.

La capitana del Iuventa, Pia Klemp, que s’enfronta a vint anys, acusada de fomentar la immigració il·legal.

Si el novembre del 2016 hi havia tretze embarcacions d’ONG salvant migrants, un any i mig després, el març del 2018, ja no hi havia cap vaixell humanitari davant les costes de Líbia. Les embarcacions que ho intentaven s’havien de passar dies a la deriva abans de rebre l’autorització d’atracar en un port segur. I, en acabat, eren blocats i denunciats.

El juny del 2018, el vaixell Lifeline, amb dos-cents trenta migrants salvats, es va estar sis dies esperant un port segur i el capità, l’alemany Claus-Peter Reisch, va ser arrestat. Fins i tot el Diciotti, embarcació de guàrdia costanera italiana, es va haver d’esperar cinc dies amb migrants a bord.

La criminalització no ha fet sinó augmentar amb l’arribada al poder a Itàlia de Matteo Salvini, el juny de 2018, que com a ministre d’Interior ha tancat els ports als vaixells de les ONG. Tanmateix, no es poden focalitzar tots els mals en el govern italià, perquè molts més estats han obert casos legals contra les organitzacions humanitàries (Alemanya, Grècia, Itàlia, Malta, els Països Baixos i Espanya).

Finalment, l’Aquarius, noliejat per MSF i SOS Mediterranée, blocat a Marsella d’ençà de feia mesos, decidia de cessar l’activitat, després d’haver salvat més de 30.000 persones en trenta-quatre mesos de missió. La pressió dels estats havia fet que li fos revocada dues vegades la bandera per a navegar (primer la de Gibraltar i després la de Panamà) i ara s’ha de defensar d’un procediment judicial obert.

Les ONG planten cara

El desembre passat tornava a no haver-hi cap vaixell salvant vides. En tot l’any, hi havien mort 2.133 migrants, segons l’ACNUR, i enguany ja es calcula que hi ha hagut 667 morts i desapareguts.

El Sea-Watch 3 havia estat blocat al port de la localitat siciliana de Catània i l’Open Arms i l’Aita Mari eren retinguts pel govern espanyol i els han prohibit de fer missions de salvament. Així i tot, les ONG no han perdut l’esperança i han plantat cara als estats.

Estat actual dels vaixells de les ONG actius entre el 2016 i el primer de juny de 2019. Dades de l’Agència Europea de Drets Fonamentals.

El mapa mostra els vaixells de salvament que encara eren actius el juny del 2019, juntament amb els que havien hagut de detenir l’activitat. També mostra si hi ha causes obertes contra el vaixell o algun membre de la tripulació.

La persecució és dura. Un dels darrers casos ha estat el Sea-Watch 3. Havia reprès les operacions el primer de juny i ara fa dues setmanes en fou detinguda la capitana, després d’atracar a Lampedusa sense autorització. L’Open Arms s’enfronta a multes de centenars de milers d’euros per haver salvat vides desafiant la prohibició de l’estat espanyol; i el Lifeline és retingut a Malta d’ençà del mes de juny, amb una investigació oberta, acusat d’haver afavorit la immigració il·legal.

Tanmateix, el Mare Jonio, de SOS Méditerranée (amb suport de Sea-Watch i Proactiva Open Arms) torna a ser operatiu després d’haver estat retingut al port de Licata (Sicília) aquestes darreres setmanes, amb el comandant del vaixell, Pietro Marrone, i el cap de la missió, Luca Casarini, encausats. De la mateixa manera, l’Alan Kurdi –que duu el nom del nen trobat mort en una platja de Turquia el 2015– es manté actiu. Fins i tot s’hi afegeix la nau Alex, de SOS Mediterranée, que ha desembarcat a Lampedusa aquesta setmana amb quaranta-un migrants, també sense permís (i ha estat confiscada).

Les ONG humanitàries resisteixen, malgrat la persecució i les traves dels estats, que tenen un poder immens. Hi ha desenes de voluntaris amenaçats amb multes de centenars de milers d’euros o amb empresonaments llargs. Però, ara com ara, els vaixells continuen i malgrat tot, no deixen de salvar vides.

The post Els vaixells que s’enfronten als estats per salvar vides a la Mediterrània appeared first on VilaWeb.

Colm Tóibín (1955) és un reconegut escriptor irlandès amb una forta vinculació amb Catalunya, que va descobrir per Ernest Hemingway. Va viure a Barcelona dels vint anys als vint-i-tres, en plena transició. I fa anys que passa l’estiu a Farrera (Pallars Sobirà), on aprofita per escriure. Dijous passat, Tóibín va ser a Barcelona per presentar Mares i fills (Ara Llibres), una antologia dels seus contes curts, traduïts per Ferran Ràfols. Tóibín és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Colúmbia, a Nova York, ciutat on viu, juntament amb Los Angeles i Farrera. Escriu per a The New York Review of Books i The London Review of Books. Té gairebé una trentena d’obres publicades, entre les quals El Sud, Homenatge a Barcelona i Brooklyn, nominada al premi Booker 2009. En el recull de contes que ara presenta, moltes peces tenen com a escenari Catalunya, país que segueix amb interès, judici als presos inclòs.

—Aquests dies sou a Farrera?
—No. Però hi aniré d’aquí a dues setmanes, abans he d’anar a Alemanya. A Farrera hi vaig normalment el mes d’agost, cada any. És un lloc on escric, hi treballo, perquè si no ets excursionista, que no és el cas, poca cosa et distreu. Vaig anar-hi a parar per casualitat, acompanyant una amistat. A la casa del costat hi havia un graner en venda. I el vam comprar.

—Quin consell donaríeu a algú jove que escriu contes curts?
—El conte té una forma oberta. No hi ha regles. Si mires les històries de Kafka, Borges, Clarice Spector, tenen formes experimentals, no segueixen cap norma. Pots fer allò que vulguis, amb un conte curt. La resposta és que no té resposta. No hi ha normes que governin.

—Quines tècniques d’escriptura seguiu?
—Tendeixo a escriure a mà. I deixo buida la pàgina esquerra. És on faig els canvis, anotacions, comentaris. Puc escriure a qualsevol hora del dia. I quan agafo ritme, puc fer-ho tot el dia. Després ho passo a un processador de textos. Però a mi m’agrada el paper i el bolígraf.

—Passem als contes curts que presenteu. ‘Barcelona, 1975’. Aquí expliqueu una orgia amb el senyor Ocaña (1947-1983) a la plaça Reial. Basat en fets reals, tinc entès.
—Tot allò que hi explico va passar, sí. A mi Ocaña em va pescar pel carrer. Era un noi innocent, jo. I ell i els seus amics em van portar a casa seva, a la plaça Reial. I vam tenir molt de sexe. I més tard, orgies. Les orgies d’Ocaña eren molt dolces, suaus, divertides. D’estudiant, jo ja tenia molts amics gais, i sabia què era ser gai i la primera vegada, però aquí, si anaves per la plaça Reial a la nit, picaves al timbre i pujaves cap a dalt, potser te’ls trobaves en pilotes, hi havia sempre molts riures. No eren en cap cas orgies brutals. Era molt agradable.

—En una altra història, ‘Una nova Espanya’, expliqueu com una jove torna a Barcelona als anys setanta i veu que, de revolució, res. Basat en un fet real, també?
—Aquells anys no van ser cap revolució. Per mi una revolució té a veure amb la propietat. I no recordo que ningú perdés les cases d’estiueig de l’Empordà. Però la història no és real, no. És ficció. Sí que és veritat que hi explico un món que desconeixia. A Barcelona jo feia classes particulars d’anglès a moltes famílies de l’Eixample. Eren gent que tenien quadres de Joaquim Mir, de Nonell. Aquesta mena de família. I em va interessar molt, aquest món.

—Per què?
—Perquè a Irlanda no tenim res de semblant. Classe mitjana alta amb cases d’estiueig, amb grans pisos a l’Eixample, això no existeix. Era tota aquella classe dirigent que es va formar als Estats Units i que van ser educats per a dirigir. Pasqual Maragall era el nét de Joan Maragall. Aquesta cosa de traspàs generacional. Un de cada dos membres de l’elit europea actual és fill de l’elit mateixa. Jo vaig acabar anant a les seves cases d’estiueig a l’Empordà. I veia com paraven la taula per esmorzar, tot ben formal, i no pas casual, com esperaries en època d’estiu. Allà vaig aprendre l’expressió ‘fer el gos’.

—Ha!
—No ho trobes, això, al nord. Em va semblar molt curiós. Tot aquest món no el trobes als Estats Units, per exemple.

—‘Família buida’ i la importància d‘allò que no es diu. Per què a vegades és important no dir coses explícitament?
—Per obrir la porta a la imaginació. I aleshores tens confrontacions que no passen, i que han de passar. En la història que esmenteu no queda clar si parla ell o ella. Hi ha una pintora letona-americana, Vija Celmins. Van fer-li una retrospectiva al Centre d’Art Pompidou, i em van demanar que escrivís una peça per al catàleg. Una peça que ni un estudiós ni un crític d’art pogués escriure. I aquest és l’origen de la història. Però la casa que hi surt és la meva. I el telescopi, també. En aquesta història em vaig treure el gènere, diguem. El món és cada vegada més fluid.

—Parleu de la família amb una imatge. La família és una onada que va i ve.
—Vaig pensar que era una frase bonica. Després em vaig preocupar més pel significat. Em va agradar la idea que carreguem amb tota mena de coses que van, es desfan a l’arena i se’n van. Agafeu un dinar de Nadal, per exemple, amb la generació més gran al voltant de la taula. Al cap d’uns anys, només en queda un. La idea de l’onada que arriba i es mor a la platja. I cada onada és una generació.

—En el vostre cas, a la família hi teníeu un avi de l’IRA. I un oncle, també. Quina influència us han deixat?
—L’avi no el vaig conèixer mai. L’oncle, sí. Va viure fins al 1995. Per a mi era gent molt gran i conservadora. Els anys de la revolució s’havien acabat. El Papa va condecorar-lo, el meu oncle. Pels serveis que havia fet a l’Església Catòlica. Però de jove anava amb pistola. I la feia servir. Va disparar contra gent. Els familiars et fan ser conscients de l’època anterior al teu naixement. Ells van ser tractats d’herois. Al sud d’Irlanda vam tenir l’estat el 1923. I ningú no els va qüestionar. Fins passats molts anys.

—Un avi i un oncle de l’IRA. I el pare per què no?
—Massa jove.

—Hi ha gent que ens diu naïfs i ingenus, als catalans, per intentar la independència pacíficament.
—No crec que es pugui fer, no. Però heu de consolidar tota la resta. Pressionar, pressionar, pressionar. Tenir els impostos, el TGV cap a València, l’aeroport, que és clau perquè hi hagi vols directes. Però el gran canvi, la gran diferència, que és el canvi constitucional, jo no veig que tingui sortida, la veritat. El problema és que ningú celebra la diversitat, a Espanya. Agafes un tren de Sant Sebastià a Barcelona i travesses, com a mínim, tres llengües ibèriques. Basc, espanyol, català. Com a mínim, aquestes. Si hi afegim l’anglès, quatre. I qui ho celebra, això? Agafeu un espanyol que arriba a Catalunya per treballar per una multinacional i ve amb tres fills castellanoparlants. I el primer dia tornen de l’escola esverats perquè ho aprenen tot en català. Una llengua que només faran servir aquí! Quin contrasentit! Però es podria dir això mateix de l’espanyol, aleshores. Per què aprendre en espanyol, si tothom funciona en anglès? Cada vegada que es fa aquest argument, es pot trobar el contraargument. En fi, això de la diversitat, Juan Carlos, el rei, encara ho feia servir com a part de la seva retòrica. Però el fill, ara, ni això. Rajoy, certament tampoc. Però és que ni Felipe González, no ho feia. No hi ha dirigent espanyol que s’ho faci seu, i que faci una celebració real de la diversitat. I això és un gran problema. I tens tot l’anticatalanisme que es veu amb segons qui a Andalusia. O això dels presoners. No hi ha justificació possible per a mantenir aquesta gent a la presó. No hi és. Aquesta idea de sedició, i aquestes paraules que han desenterrat del segle XIX, són idees molt antigues, escrites fa molt de temps. Jo el judici l’he seguit per YouTube. Va ser divertit veure-hi Lluís Llach.

—El coneixeu?
—No. No ens hem vist mai. Gairebé conec Puigdemont. Va venir a Nova York, perquè s’havia preparat un acte on parlaríem ell i jo sobre la immigració i la idea d’obertura i de fronteres obertes. Però era just al començament del mandat de Trump i l’equip de Puigdemont va cancel·lar l’acte, perquè van pensar que es llegiria com un atac en contra del president dels Estats Units, tan contrari a la immigració.

—Llàstima. Perquè alguna gent diu que els nacionalistes catalans són xenòfobs, racistes i ètnics.
—Ningú no ho pensa, això. Ningú. Tothom sap que la política catalana és molt europea, progressista. Així és com es veu. I aquesta és la veritat. Ho és.

—Des de fora us feu cap pregunta sobre el procés? Algun dubte?
—Per què Jordi Pujol no és a la presó? Ho dic seriosament. Per què no hi és? Si va evadir impostos durant tants anys, i en tenen les proves, a molts llocs el jutjarien. No ho entenc. No hi ajuda, al moviment independentista, aquest afer de la corrupció. Aquest tant per cent que es pot trobar a molts nivells, als ajuntaments, a les comarques. I en un país petit, on tothom es coneix. Als EUA seria a la presó.

—I a Irlanda?
—A Irlanda el cas s’hauria quedat embarrancat en algun tribunal.

—Ha! Teniu una bona relació amb Irlanda? O teniu el problema clàssic del retorn de l’immigrant?
—Hi tinc una gran relació. L’any passat vaig ser convidat pel primer ministre a una recepció molt gran, en un espai destinat a actes d’estat on reben la reina d’Anglaterra. Va ser un acte molt especial. A mi em van convidar perquè durant el referèndum sobre el matrimoni gai havia fet un discurs, que és a YouTube, d’una hora i vint minuts. I allà vaig explicar on érem i com hi havíem arribat. Vaig anar recordant, línia a línia, tots els errors dels jutges que havien legislat fins aleshores sobre el moviment gai. Els grans errors que havien comès. Un per un.

—Fa quaranta anys que ens visiteu, a Catalunya. Quin és el gran canvi que hi heu vist?
—El turisme. Impensable, abans, que la gent fes turisme a les ciutats. La gent anava al camp, a la costa. Com a molt, a Roma. Però a les ciutats? Això no es feia. I ara no sé si es pot fer que el geni torni a la llàntia. Ja n’ha sortit. No pots pescar dins una sopa de peix.

 

The post Colm Tóibín: ‘Les orgies d’Ocaña eren molt dolces, suaus, divertides’ appeared first on VilaWeb.

Cinquanta anys de veu i música, la Bonet. Mig segle, i està fresca com una oreneta inspirada de bon matí (una angrineta en el meu parlar d’origen, la primera paraula que em ve quan la sento). Lluminosa com un gira-sol, la flor emblema que l’acompanya des de l’Havana, el darrer port de moment del seu periple pel mar i les cançons. A Cuba va enregistrar el 2017 i estrenar el setembre passat el disc Ultramar, que dóna nom a la celebració d’aquest aniversari que no se centra en un dia sinó en tota una estesa de mesos i de recitals. La Bonet continua sent una artista discreta i no se’n senten gaires bombos ni platerets. No ens en queixem: la Bonet no seria la mateixa. I està molt bé com és, què fa, com ho fa i les voltes que dóna pel món i els artistes que l’acompanyen i amb qui col·labora tothora, pel Mediterrani i per Ultramar.

Maria del Mar: També aquesta setmana us recomano un documental, que porta per títol el seu nom de pila, que podeu veure ací si és que no el vau veure al ‘Sense Ficció’ aquesta setmana. És un recorregut alegre i resplendent per una trajectòria artística de la qual no som conscients. En Llach ho diu rebé: ‘De tots nosaltres, és la que més col·laboracions ha fet amb un grapat enorme de músics i veus.’

M’impacta quan veig els recitals a Damasc, el 2004, abans de la guerra que està destrossant Síria. M’exalta que em recordin les col·laboracions amb Quico Pi de la Serra, el gran gamberro i millor músic i poeta, amb qui la Bonet ha actuat i enregistrat discos meravellosos amb què ha exercitat el vessant jazzístic i de blues que també té. Ah, ‘Jim’, quina cançó.

Exulto quan li sento dir, en el documental (direcció de Joan López Lloret i guió amb Jordi Bianciotto), que li van proposar el 92, en les festasses olímpiques, d’interpretar-hi ‘El cant de la Sibil·la’ i ho va deixar córrer: ‘Tinc massa respecte per la Sibil·la per a cantar-la dalt d’una columna no sé com…’ La Bonet als setanta-dos (Palma, 1947) segueix sent, ho diuen tots els vells amics, l’artista de conviccions serenes i clares que no s’ha deixat temptar gaire per les il·lusions dels que manen. Quan l’èxit internacional la va acaronar el 1981 amb ‘L’àguila negra’, la seva versió de la francesa Barbara, totes li van pondre no sols per a cantar en altres llengües sinó també per a bastir una carrera més comercial que no la de ‘Què volen aquesta gent?’, aquell crit que no para mai de ressonar. No pas, va dir la Bonet. Dirigiria ella la seva pròpia trajectòria artística. No havia començat a cantar ni a arreplegar cançons pageses balears perquè hagués nascut i crescut en el franquisme, no canviaria de registres perquè el dictador s’hagués mort. La construcció de la pròpia trajectòria, peti qui peti, vet aquí la Bonet. No és l’única, és clar que no, és només, potser, la més desconeguda des d’aquesta perspectiva. Aquesta dona fa el que vol.

Li ha costat, és clar que costa. És clar que li costa a una dona, a una artista. Que toca tantes tecles: cançó d’autor, folklore, jazz, blues, world music (la Bonet ja en feia quan Peter Gabriel i companyia es van inventar l’etiqueta per donar presència a les músiques del món), improvisació, música pagesa… Quan se’n va a Cuba a recollir un dels molts premis que pel món li han donat, aquest una mica diferent per no provenir de les aigües mediterrànies, no en dubta: vol conèixer els músics que la reben amb tanta calidesa i vol sobretot tocar amb els col·legues que han conservat les músiques pageses de l’illa i barrejar-les amb el piano de José María Vitier, agermanant cançons de Cuba i de Mallorca. Vitier combina la música de càmera i la popular amb incursions jazzístiques, són bessons.

Com tants de nosaltres, veig la Bonet sovint a través dels ulls de Toni Catany, el fotògraf que tant la va acompanyar. Ho podrem tornar a comprovar en l’exposició que aquest dijous 18 s’obre al Palau Robert de Barcelona.

I, sempre, amb el so, la veu i la lletra de ‘Jo em donaria a qui em volgués’, de Palau i Fabre, una de les cançons que canto sovint. S’havia de ser valenta per a musicar el 1969 –quan Palau era un poeta malmirat en els dominis alts de la cultura catalana– aquesta lletra sobre l’amor sensual que pot cantar qualsevol veu sense distinció de gènere ni d’estat civil ni de la professió del sexe.

Llarga vida, senyora. Per molts anys més. Hi ha art, hi ha música, perquè hi ha artistes, músics. L’art de la Bonet és aquest: ella.

The post L’art de la Bonet appeared first on VilaWeb.

L’acord amb el PSC a la Diputació de Barcelona ha impactat decisivament en el procés de refundació de JxCat. Els independents del grup parlamentari han entomat el pacte amb malestar i incomoditat, tot i que són escasses les veus que l‘han criticat públicament. Fora dels focus, diverses fonts consultades per VilaWeb diuen que l’acord ha de tenir conseqüències en la reconfiguració de l’espai i en critiquen una gestió política clàssica massa marcada pel PDECat que els allunya del propòsit pel qual van acceptar d’entrar en política. També avisen del possible desgast electoral que el pacte pot tenir per a les sigles. Però els independents no són cap sector articulat, sinó grups i veus aïllades que es mouen amb més dificultats organitzatives que la resta de famílies de JxCat, i que han constatat internament que el seu referent polític compartit, Carles Puigdemont, també avalava l’acord amb el PSC a la diputació tot evitant les declaracions públiques.

El silenci de Puigdemont ha estat igualment secundat pel president de la Generalitat, Quim Torra, que només es va referir al pacte amb el PSC, sense citar-lo directament, durant la sessió de control al parlament, quan va fer una crida perquè l’independentisme assumís les mínimes contradiccions possibles. Torra només ha admès incomoditats portes endins. A més, ha estat un altre independent, el portaveu adjunt de JxCat al parlament, Eduard Pujol, qui aquests dies ha verbalitzat davant els mitjans les discrepàncies amb ERC i ha defensat un pacte capitanejat pel president del PDECat, David Bonvehí, i el secretari d’organització del partit, Ferran Bel. Tots dos escuraven dimecres les negociacions des del parlament, seguides de prop per Albert Batet i Elsa Artadi.

Després de la consumació del pacte amb el PSC, diversos independents consultats van debatre dijous internament si feien un moviment públic. Però només Junts per la República es va desmarcar del suport de JxCat a la socialista Núria Marín amb un missatge a Twitter en què deia que després del pacte calia ‘fer foc nou’: ‘No ens hi sentim concernits. Tant Junts per Catalunya com Esquerra juguen amb la bona gent!’

Després del #pactediba hem de fer #focnou. No ens hi sentim concernits. Tant @JuntsXCat com @Esquerra_ERC juguen amb la bona gent!

— Junts per la República ? (@JuntsxRep) 11 de juliol de 2019

A Junts per la República, hi ha diputats de JxCat com Aurora Madaula i Pep Riera. També hi havia estat Toni Morral, però se’n va distanciar després d’assumir la secretaria general de la Crida Nacional per la República. En canvi, la diputada al congrés espanyol Laura Borràs evitava de verbalitzar discrepàncies i s’encomanava a les interpretacions a què es presta aquesta citació de James Joyce: ‘És en el silenci que t’adones que hi ets’, va piular.

Fins fa una setmana, després de l’anunci del pacte entre el PSC i JxCat, només el nucli d’independents més proper a Torra –Laura Borràs i el vice-president primer del parlament, Josep Costa– havia manifestat la seva disconformitat amb el pacte signat divendres de la setmana passada per Bonvehí i el socialista Salvador Illa. ‘Vaig entrar en política per l’1-O i fa massa temps que sent que m’arrosseguen cap a la renúncia del mandat del referèndum. Crec que la situació exigeix revertir tots els pactes amb el 155, posar fi a les renúncies i tornar a la unitat que va fer possible l’1-O’, va escriure Costa a Twitter. En una entrevista a VilaWeb, el diputat de JxCat Pep Puig va expressar amb més contundència que cap altre membre del grup parlamentari el seu desacord personal amb l’entesa de JxCat i el PSC a la diputació. ‘Se’m regira l’estómac de veure que es fan acords amb qui manté empresonats companys nostres.’

Tots els pactes o alguns?

Per a la direcció de JxCat, el problema polític no era en tots els pactes amb el PSC. Dilluns, va acotar la demanda de revocació dels acords als 26 municipis on havia guanyat JxCat i no governava per un acord d’ERC amb altres partits, i en els set on havia guanyat ERC i no governava perquè JxCat havia pactat amb altres grups. Durant les negociacions amb ERC, a més, la discòrdia es va reduir als ajuntaments de Sant Cugat del Vallès i de Figueres, amb una clara prevalença del municipi vallesà. D’aquesta manera, la direcció de JxCat va assumir que la contradicció política no era pactar amb el PSC, sinó el fet d’haver-se arrabassat batllies en els municipis en què els uns i els altres havien guanyat.

Aquesta posició es conciliava amb la defensa dels pactes amb el PSC que ha fet el sector moderat del PDECat, i que havia verbalitzat Montserrat Candini, reelegida batllessa de Calella gràcies a un altre pacte amb els socialistes. Després va ser la consellera Àngels Chacón, a qui el mateix sector moderat erigeix com a possible candidata a les eleccions, qui va al·legar en declaracions a TV3 que el pacte de la diputació era ‘el millor que es podia fer’.

Els efectes immediats en JxCat

Amb el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, la direcció de JxCat també ha volgut advertir a ERC que és capaç d’arribar a acords amb altres socis, després de mesos de divergències i crisis cícliques. És un missatge contextualitzat davant la possibilitat d’un avançament electoral que no té data, però que plana sobre el govern com una amenaça perpètua mentre no es resolen les divergències estratègiques en l’independentisme i s’espera la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. També quan ERC havia començat un acostament als comuns, tot i que els comuns no van poder convèncer ERC ni el PSC de fer un tripartit a la diputació.

Dins de JxCat, l’acord entre JxCat i el PSC ha satisfet el sector moderat del PDECat. Però aquest acostament amb Bonvehí, beneït per Puigdemont, ha tingut l’efecte invers sobre els independents de JxCat, que ja veien amb desconfiança les negociacions entre les famílies per la reconfiguració de l’espai polític i el paper assumit per Artur Mas, encara que reconeguin el seu ascendent a l’hora d’intentar conciliar les posicions que conviuen al partit. També s’esdevé quan s’acosta el primer debat d’investidura de Pedro Sánchez. A més, alguns independents lamenten la gestió interna que JxCat ha fet del pacte amb el PSC a la diputació: molts se’n van assabentar el mateix dia que es va anunciar l’acord.

El primer i únic missatge públic de Puigdemont sobre el pacte va arribar ahir, i anava dirigit a ERC per reclamar-li de refer la unitat. El pacte amb reverberacions sociovergents, tanmateix, també ha obert ferides dins de JxCat.

The post El pacte amb el PSC obre ferides a JxCat en el procés de refundació appeared first on VilaWeb.

‘Flygskam’ (‘Vergonya de volar’) és el terme que els moviments ecologistes suecs han encunyat per a reivindicar la importància de reduir el trànsit aeri per lluitar contra el canvi climàtic. Una de les cares més conegudes d’aquest moviment és la jove activista Greta Thunberg, que diu que no viatja en avió per principis, perquè és el transport més contaminant. Aquest moviment, que s’ha internacionalitzat amb la plataforma i l’etiqueta #StayGrounded (‘Romandre a terra’) ja ha arribat als Països Catalans, on entitats ecologistes pressionen les administracions perquè no fomentin el creixement del trànsit aeri. L’exemple més recent és el cas de Barcelona. Deu anys després de la construcció de la T1 a l’aeroport, Aena és a punt de construir una nova terminal satèl·lit, una ampliació a què s’han oposat frontalment associacions ecologistes, que aquesta setmana han lliurat a la batllessa, Ada Colau, una carta que demana, entre més, que s’aturi el projecte. Colau ha obert la porta a posar-hi ‘límits’.

L’aeroport de Barcelona bat al juny el seu rècord d’operacions diàries i passatgers transportats en un sol dia 

‘És una infrastructura que no necessitem i que és contraproduent’, opina Jaume Osete, activista de l’entitat Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona. ‘Si tenim una greu crisi climàtica, no podem emprendre projectes que empitjorin la situació.’ Després de l’ampliació, l’aeroport podria arribar a acollir 90 milions de passatgers anuals, unes xifres que les associacions ecologistes consideren alarmants, i no tan sols pel que fa a les conseqüències relacionades amb la contaminació. ‘Els veïns del Prat, de Gavà i de Castelldefels tenen malalties per la contaminació acústica i la contaminació química directa dels avions, és un impacte local molt greu’, explica la investigadora de l’ICTA-UAB i membre de la plataforma Stay Grounded Sara Mingorría. Segons que alerten tots dos activistes, tenint en compte que el 82% dels viatgers arriben a la ciutat en avió, aquesta ampliació també comportaria un agreujament del fenomen del turisme massiu a Barcelona.

Les dades que amaguen la contaminació real dels avions

Malgrat que són diverses les raons per les quals les associacions ecologistes i de veïns refusen projectes com l’ampliació de l’aeroport, la preocupació principal és la contaminació, ateses les conseqüències de la greu crisi climàtica que viu el planeta. S’acostuma a associar la crisi climàtica a l’ús dels automòbils convencionals, però els avions són el mitjà de transport més contaminant, i no tan sols només pels nivells de CO2 que emeten. Per fer-se’n una idea, Stay Grounded posa aquest exemple: que una persona agafi un vol d’anada i tornada entre Viena i les Illes Canàries comporta que es fonguin uns 4,5 m2 de gel àrtic.

De totes maneres, és difícil de saber l’impacte ambiental real que genera cada passatger que agafa un avió, perquè depèn de moltes variables (l’altura de l’avió, la temperatura…) i, malgrat que algunes webs ho intenten calcular, Mingorría considera que la millor manera d’evidenciar la gran contaminació dels avions és comparar-ho amb altres transports, com ara el tren. Per cada mil quilòmetres recorreguts per passatger, un vol genera de mitjana divuit vegades més CO2 que no pas un viatge en tren.

La plataforma denuncia que la majoria de dades oficials que es fan córrer en l’àmbit europeu amaguen l’impacte real que tenen els avions en l’ambient. ‘Hi ha dades que diuen que els avions només produeixen el 2% de les emissions que provoquen el canvi climàtic, però no comptabilitzen alguns gasos d’efecte hivernacle que també generen els avions, com el metà, ni la contaminació de les seves esteles’, diu Mingorría. ‘Tampoc no hi ha dades de contaminació per països. Hi ha molt d’interès a no donar informació sobre aquesta contaminació perquè la indústria de l’aviació està subvencionada.’ De fet, els ecologistes atribueixen al poder i la influència dels lobbies el fet que el sector aeri fos l’únic gran emissor que va quedar fora de l’Acord de París del 2015 per a combatre el canvi climàtic.

Més enllà de l’impacte actual de la contaminació dels avions, cal tenir en compte que, si no es prenen mesures, aquesta contaminació augmentarà exponencialment els anys vinents. Segons dades de Stay Grounded, actualment hi ha 423 projectes d’aeroports nous al món, s’han planificat o construït 121 pistes, 205 extensions de pista, 262 noves terminals i 175 noves extensions de terminal. Això vol dir que la quantitat d’aeronaus i de quilòmetres volats per passatger es duplicarà els pròxims vint anys. Creixeran una mitjana d’un 4% anual i això farà augmentar les emissions de gasos d’efecte hivernacle provinents de l’aviació entre quatre i vuit vegades fins al 2050.

El miratge de volar verd

L’única manera de reduir l’impacte ambiental dels avions és reduir-ne l’ús. En aquest cas, no hi ha una alternativa ecològica, com passa amb els cotxes elèctrics. Malgrat que ja s’han fabricat alguns avions solars, encara som lluny que es puguin fer servir per a passatgers i càrregues. ‘Actualment, és una fantasia voler convèncer la gent que es pot volar de manera més ecològica. No hi ha una aviació verda ni existirà a curt termini’, assegura Osete. De fet, perquè les alternatives ecològiques als avions convencionals fossin factibles, hi hauria d’haver grans avenços tecnològics que passessin per sistemes d’emmagatzematge d’energia nous i de baix pes per a permetre l’electrificació d’aeronaus, per exemple. Avenços que trigaran, com a mínim, vint-i-cinc anys a aconseguir-se. La plataforma calcula que, tenint en compte que les aeronaus tenen una vida útil d’uns vint-i-cinc anys, els avions convencionals encara es faran servir, com a mínim, fins a la dècada del 2060.

Una alternativa a aquests avenços tecnològics encara experimentals seria l’ús de combustibles no tan contaminants, com pot ser el bioquerosè, un agrocombustible derivat de la biomassa. Però aquestes opcions són escasses, i hi ha estudis recents que demostren que no totes són pas millors per al medi que el querosè convencional o, si de cas, la millora és força mínima. Ara per ara, doncs, l’única manera que tenen les companyies aèries de contribuir a no empitjorar la situació climàtica és reduir l’oferta.

Mingorría prefereix que aquestes tecnologies que podrien implicar una manera més ecològica de volar no es desenvolupin, perquè considera que es convertiran en l’excusa perfecta per a justificar un creixement de l’aviació. ‘L’única alternativa per a reduir l’impacte és decréixer’, diu la investigadora.

Una responsabilitat de les administracions

Els impulsors de Stay Grounded conviden tothom a reduir, de manera individual, la compra de bitllets d’avió, però saben que això és tan sols un primer pas per a anar al fons de la qüestió i pressionar i assenyalar qui realment pot prendre mesures efectives per a revertir la situació: les administracions. La qüestió que caldria revisar amb més urgència és la de la fiscalitat. ‘El querosè no té cap impost a Europa, això no passa ni als Estats Units. A més, els vols no tenen IVA. Aquests avantatges fiscals no tenen cap mena de sentit. Això fa que es pugui viatjar a Londres per 30 euros, cosa que és una bogeria si es compara amb el preu d’un autobús’, assenyala Osete. Malgrat que la presa de decisions en matèria de fiscalitat requereix la unanimitat dels vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea, els governs poden impulsar algunes mesures. Com la que s’ha anunciat a l’estat francès, que implementarà, a partir de l’any vinent, una ecotaxa als bitllets d’avió de gran part dels vols que surtin de l’estat, i això es reinvertirà en projectes d’infrastructura de transports més ecològics.

A banda de la qüestió de la fiscalitat, les administracions poden prendre altres mesures per a fomentar el decreixement de l’aviació. Els ecologistes assenyalen el tren com la gran alternativa i, per tant, millorar el sistema ferroviari i abaratir-ne els bitllets. Mingorría també proposa d’establir moratòries: ‘Encara que pugin els preus a causa de la pujada dels imposts, la gent que ho pugui pagar continuarà fent servir l’avió. S’han de posar límits reals. A Alemanya, per exemple, comencen a establir que, si hi ha una alternativa a l’avió per anar d’un lloc a un altre, les aerolínies no puguin oferir aquest trajecte. També hi ha l’opció dels bitllets integrats: que puguis comprar un trajecte en tren i després puguis agafar un avió transnacional, per exemple.’ L’experta reconeix que aquest canvi, que implicaria prohibir gran part dels vols estatals, no pot fer-se de cop, però creu que s’ha d’anar capgirant el sistema de manera progressiva. ‘Quin model de país volem? Si volem un país que promogui el comerç local i pugui evitar incendis com el de l’Ebre, hem de canviar el paradigma i començar a viure més lent, no valorar tant fer turisme a països llunyans, no promoure la turistificació massiva que destrueix el comerç local… Si les institucions fan feina en això i ho posen fàcil a la gent, li donen alternatives, serà més fàcil que individualment es prenguin aquesta mena de decisions.’

Canviar de paradigma

En definitiva, reduir les emissions provinents del trànsit aeri implica fer un canvi de paradigma de manera col·lectiva i qüestionar-nos totes aquelles coses que fins ara havíem trobat normals i necessàries. Els viatges de feina en són un bon exemple. Moltes empreses obliguen els treballadors a fer nombrosos viatges cada setmana, molts dels quals serien fàcilment substituïbles per videoconferències. De la mateixa manera, cal demanar-se si realment és tan democratitzador com sembla que un servei que abans era gairebé un luxe ara sigui de fàcil accés per a les classes mitjanes. ‘Es parla molt de la democratització de l’aviació, però es fa des d’una visió eurocèntrica, perquè només el 10% de la població mundial agafa l’avió’, comenta Osete.

Aquí encara són poques les persones que han fet el pas de començar a substituir els viatges en avió per viatges en un altre mitjà de transport, però sembla que a Suècia el concepte de ‘Flygskam‘ té certa influència, perquè el transport aeri ha perdut un 4,5% dels passatgers, enguany. Els impulsors de Stay Grounded conviden a fer igual que els suecs i recorden que, fins no fa tants anys, la majoria de la població no tenia cap costum ni necessitat de fer viatges a l’altra punta del món cada estiu. ‘La meva mare ha agafat dos avions en tota la vida i no li ha passat res’, comenta Mingorría, que considera que aquest canvi de paradigma implica fer tres passos com a societat. El primer és prendre consciència i tenir la ‘vergonya de volar’ de la que parlen els suecs; el segon implica cercar alternatives per a deixar de volar; i el tercer i més important, comptar amb unes institucions capaces d’oferir alternatives reals, econòmiques i pràctiques a la ciutadania.

The post #StayGrounded: Deixar de volar pel bé del planeta? appeared first on VilaWeb.

El jutjat d’instrucció número 7 de Martorell (Baix Llobregat) ha arxivat les tres denúncies que quedaven obertes contra els docents de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, investigats per presumptament haver menyspreat alumnes fills de guàrdies civils després del Primer d’Octubre.

Segons ha pogut saber l’ACN, el jutge ha conclòs que no hi ha suficients indicis per mantenir la causa oberta pels delictes d’odi i contra la integritat moral. El mateix jutge ja va arxivar mesos enrere cinc altres causes similars, i el jutjat d’instrucció número 3 de Martorell va fa el mateix amb una investigació sobre un altre professor.

Josep Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’

D’altra banda, des de la direcció de l’institut també han celebrat l’arxiu de la causa. Fonts del centre han assegurat que la notícia suposa ‘treure’s un malson de sobre’, si bé preveuen que la Guàrdia Civil i la fiscalia presentaran un recurs. Sobre aquesta possibilitat, han destacat que ara per ara els tribunals no han respost als recursos presentats anteriorment sobre les altres causes, fet que interpreten favorablement de cara a un arxiu definitiu.

El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, s’ha preguntat si els diputats que van difondre fotografies i noms dels docents demanaran perdço ara que s’ha arxivat la causa. Ha considerat que és ‘una gran notícia, la fi d’un malson’. I en el mateix sentit s’ha preguntat: ‘Qui repararà el mal fet contra el centre i el professorat? Demanaran perdó els mitjans que van publicar fotografies i noms? S’excusaran els diputats que les van difondre?’.

Una gran notícia, la fi d’un malson… Qui repararà el mal fet contra el centre i el professorat? Demanaran perdó els mitjans que en van publicar fotografies i noms? S’excusaran els diputats que les van difondre? https://t.co/IXNBGlfAdI

— Josep Bargalló Valls (@JosepBargallo) July 12, 2019

L’Associació espanyola de la Guàrdia Civil ja ha avançat que recorrerà l’arxivament de la causa a l’Audiència de Barcelona, com ha fet amb les altres que han estat tancades.

Un professor de l’institut El Palau deixa en ridícul a Antena 3 l’autor de l’article d’El Mundo contra els docents

The post Arxivades totes les denúncies contra els professors de l’IES el Palau assetjats per l’unionisme appeared first on VilaWeb.