El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha avançat que donaria suport a la iniciativa parlamentària de Junts per a demanar al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que se sotmetés a una qüestió de confiança. En una entrevista a La Razón, ha considerat que la proposta del partit de Carles Puigdemont tenia un recorregut curt i que calia veure primer si el PSOE permetia que la mesa del congrés espanyol la tramités dimarts. “Si en aquesta proposició no s’inclou cap condició aliena, no veig cap motiu per a no donar-hi suport”, ha dit. Feijóo ha subratllat que hi havia hagut coincidències en matèria fiscal amb Junts i que podia ser la base per a arribar a més acords en uns altres àmbits, si eren fidels al seu programa i als seus votants.

Feijóo ha explicat que el seu objectiu era que hi hagués un canvi de govern a l’estat espanyol i ha obert la porta a donar suport a Junts en aquesta proposta si podia tirar endavant sense trair els principis i el programa del PP. Però ha admès que calia ser realista i que calia continuar treballant “per a una alternativa política a Espanya”.

Sobre la possibilitat de presentar una moció de censura per a fer fora Sánchez, el dirigent dels populars ha recordat que li faltaven quatre vots perquè pogués prosperar. “He estat molt clar al respecte. La moció de censura és tan necessària com inviable en aquest moment”, ha afegit.

El govern ha inaugurat avui la nova línia de tren RL4, que connecta les estacions de Lleida-Pirineus i Terrassa-estació del Nord. El servei, que durant el primer any operarà Rodalia, substitueix íntegrament l’actual R12 entre Lleida i l’Hospitalet de Llobregat, la qual fins ara feia tres trajectes diaris per sentit. Així, la nova línia amplia el servei i passa a oferir cinc expedicions per sentit els dies feiners i quatre els caps de setmana i dies festius. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha afirmat que l’augment de freqüències de la nova línia suposa una millora pel territori, i ha afegit que és un pas més cap a la millora del sistema de transport públic del país.

La consellera Paneque ha encapçalat el viatge inaugural de la nova línia de tren RL4. Ho ha fet acompanyada de la directora de Transports i Mobilitat, Susi López; el director de Rodalia, Antonio Carmona; el gerent de FGC Rail, Ramon Vall, i l’alcalde de Lleida, Fèlix Larrosa, a més d’altres autoritats i alcaldes de municipis per on circula la nova línia.

Paneque ha destacat l’augment de freqüències de la nova línia, que passa de 3 a 5 entre setmana i de 3 a 4 els caps de setmana i festius, i el fet que aquesta s’hagi pogut allargar de Lleida fins a Terrassa, en comptes de fer-ho fins a Manresa com s’havia previst en un inici. Aquesta connexió fins a Terrassa, ha dit, ofereix un ampli ventall de connexions pel que fa als diferents transports i destins dels usuaris. “Més operativitat, més freqüències i, per tant, millora d’un servei de connectivitat i un servei pel territori”, ha assegurat.

Per la seva banda, l’alcalde de Lleida, Fèlix Larrosa, ha dit que la posada en marxa de la línia és “un salt endavant” cap a la millora de la mobilitat al territori, una mobilitat, que segons ha afirmat, és clau perquè Ponent sigui competitiu en l’àmbit econòmic i social.

Larrosa, però, ha afegit que per acabar d’arrodonir el model de Rodalia, cal que el Govern continuï treballant en la línia de les Borges Blanques que va fins al Camp de Tarragona i, en especial, en la línia cap a Monsó, a l’Aragó. Sobre aquesta darrera, ha afirmat que cal arribar a un acord “a tres bandes” amb les diferents administracions implicades per la millora d’aquesta línia, ja que l’espai econòmic comú al qual afecta, transcendeix els límits administratius.

De 3 a 5 trajectes diaris per sentit

La nova línia RL4 ofereix cinc trajectes per sentit els dies laborals, dos més que els tres que fins ara oferia l’R12. Els dissabtes i diumenges i els dies festius hi haurà quatre expedicions per sentit. D’aquesta manera, es millora el nombre de circulacions i l’amplitud de les franges horàries per garantir la mobilitat dels viatgers en les hores de més demanda, especialment a primera hora del matí. No canvia, però, el temps que dura el trajecte, que continua sent d’unes dues hores i quart entre Lleida i Terrassa.

La continuïtat dels viatgers entre Terrassa i l’Hospitalet de Llobregat es realitzarà mitjançant transbordament a la línia R4 de Rodalies a Terrassa o en el mateix tren, segons cada cas. En sentit contrari, Terrassa serà l’estació d’intercanvi des de l’R4 a l’RL4 per a trajectes fins a Lleida.

Renfe operarà la línia durant l’any 2025 i després està previst que la gestió l’assumeixi Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).

Millores a la RL3

La posada en funcionament de la nova línia RL4 suposa també una millora per a la línia RL3, que va entrar en servei el passat 8 de febrer i que uneix Lleida i Cervera. El servei passa d’oferir deu circulacions diàries per sentit a onze. En els primers deu mesos de la línia, fins al 30 de novembre, el nombre de viatgers ha augmentat un 16,8% respecte al mateix període de l’any 2023.

Per tal d’informar els usuaris de l’RL4 sobre l’estat del servei, Renfe ha creat un nou perfil específic a la xarxa X, com ja existeix per a cadascuna de les línies de Rodalia de Catalunya.

Després del comunicat en què la Conselleria d’Educació i el conseller José Antonio Rovira han culpat els tres centres de secundària que encara no havien reprès l’activitat de no voler reobrir, tots tres equips directius s’han reunit avui per respondre-hi amb contundència. Són l’IES 25 d’Abril d’Alfafar i l’IES Albal i l’IES María Carbonell i Sánchez de Benetússer.

La comunitat educativa explica que els centres no és que no tinguin ganes d’obrir, sinó que encara no poden perquè no hi ha les condicions adients. De fet, han demanat a la conselleria un document que garanteixi la seguretat del centre. Tot i que no volen fer declaracions, els directors han enviat un comunicat mitjançant el sindicat majoritari d’ensenyament al País Valencià, STEPV, en què expliquen que avui dia no tenen cap document que certifiqui la seguretat del centre després de les actuacions fetes i que l’obertura dels centres és condicionada que s’acabin “determinades tasques importants”. També han volgut desmentir les paraules de la conselleria i han dit que la intenció dels equips directius sempre havia estat d’obrir tan aviat com fos possible, però que una altra cosa havia estat el ritme de treball dels responsables de la Conselleria d’Educació.

De fet, l’STEPV també ha emès un comunicat en què es mostrava molt crític amb el conseller Rovira i li exigia amb contundència que plegués. “La indecència d’aquest conseller no té límits. No només ha abandonat la comunitat educativa a la seua sort durant els moments més durs després de la DANA sinó que ara es dedica a insultar i acusar les direccions dels centres educatius”, diuen. El sindicat considera que l’actitud del conseller és inacceptable i que, per tant, no pot continuar al càrrec. També exigeixen a Rovira que demani perdó.

Un incendi declarat aquesta matinada a les 3.08 en un abocador a prop de  la urbanització de Sant Cristòfol d’Alberic (Ribera Alta) ha mobilitzat sis dotacions del Consorci de Bombers de València, una unitat de bombers forestals i dos helicòpters. Les autoritats han alertat els veïns de la zona perquè tanquessin portes i finestres, amb l’objectiu d’evitar que el fum entrés a les cases. També s’ha demanat especial precaució amb les persones vulnerables, com ara aquelles amb problemes respiratoris. De moment, el foc continua actiu. L’abocador s’havia habilitat per als residus generats pels municipis danyats per la gota freda.

Segons que ha informat Salvador Ballesta, subdirector tècnic del Consorci de Bombers de València, l’incendi, tot i continuar actiu, no té risc de propagació. Ha explicat que la gran quantitat de fum generada és l’aspecte més visible i molest d’aquesta mena d’incendis, que ha qualificat de convencionals i amb un baix risc de complicació. Actualment, els treballs se centren a apaivagar els efectes del fum.

La trenta-tresena Marató de TV3 es fa avui i és dedicada a les malalties respiratòries. A partir de les nou del matí i fins a la mitjanit, Albert Om conduirà el programa que, una vegada més, opta per la divulgació científica, l’entreteniment i els testimonis d’històries humanes que hi ha darrere cada cas. A les sis de la tarda, els cantants Misty i Julien han actualitzat el marcador del plató estant: ja s’han recaptat 1.988.514 euros. 

Aquesta és la segona vegada que Albert Om es posa al capdavant del programa, i se n’encarregarà tot sol. La primera va ser el 2010, quan va ser dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Serà un programa de quinze hores en directe i tot de seus repartides per diferents indrets del territori en què faran connexions més cares conegudes de la televisió.

“A ple pulmó”

Amb l’objectiu de captar fons per a la recerca científica de les malalties respiratòries i sensibilitzar la població sobre les seves causes, símptomes i prevenció, el 3Cat dedicarà La marató a aquesta causa, amb una programació especial a TV3, a Catalunya Ràdio, a la plataforma 3Cat i a les xarxes socials.

Es vol arribar a la ciutadania per millorar la salut respiratòria i incidir especialment entre els joves. Tal com apunta la presidenta de 3Cat, Rosa Romà, “millorar l’aire que respirem i apartar els joves del tabaquisme per a evitar més malalties respiratòries és responsabilitat de tots”.

La pol·lució, les partícules contaminants atmosfèriques i el tabac són algunes de les causes que fan que les malalties respiratòries tinguin com més va més incidència entre la població. Ja són la segona causa d’ingrés hospitalari a Catalunya i la tercera causa de mort. Hi ha al voltant de 350 malalties respiratòries, 71 de les quals són molt freqüents, com ara la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), l’asma i les al·lèrgies respiratòries, els trastorns respiratoris del son i les infeccions respiratòries.

Com fer una donació a La marató

Els qui vulgueu fer la donació per telèfon, podeu trucar al 900 21 50 50. També podeu fer el donatiu per internet.

Per Bizum, a l’apartat “Donacions”, amb l’identificador de La marató: 33333. Per complir amb les obligacions legals, caldrà que anoteu el vostre codi postal al camp “concepte” de l’aplicació.

Finalment, també podeu fer una transferència bancària al número compte ES94 2100 0555 34 0202122222. De l’estranger estant podeu fer el donatiu amb aquest codi: BIC/ SWIFT CODE: CAIXESBBXXX.

Per ingressar la recaptació de les entitats que hagin inscrit una activitat popular, cal fer servir aquest número de compte: ES55 2100 0555 37 0201474332.

Per poder fer efectiu el donatiu a la Fundació la Marató de 3Cat i rebre el certificat corresponent, és imprescindible d’omplir aquest formulari abans del 31 de desembre.

Es podran fer donacions fins el 31 de març de 2025.

El disc de La marató

El disc va sortir en format físic el primer de desembre amb els principals diaris del país i les revistes Enderrock i Lecturas, amb el preu de 12 euros. També se’n pot obtenir una edició extraordinària en vinil (de venda exclusiva a El Corte Inglés i les seves botigues) per 20 euros. La venda en format digital serà per iTunes i costarà 11,99 euros.

Com a novetat d’enguany, i per a celebrar els 20 anys del disc, a partir de demà Spotify tindrà llista de reproducció amb totes les cançons que han integrat el disc de La marató: 20 anys de música solidària al complet, en digital i a l’abast de tothom. D’entrada, només hi seran les cançons dels primers 19 discs. Les cançons de La marató d’enguany s’hi inclouran el 1r d’abril de 2025, l’endemà d’haver-se tancat el projecte de La marató per les malalties respiratòries.

Segons que va revelar divendres la representació europea de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES), totes dues parts han posat sobre la taula les seves condicions per a un acord i ara esperen començar les negociacions. Amb tot, l’AANES mateixa ha negat després que hi hagi cap esborrany de pre-acord.

Haiat Tahrir al-Xam (HTX), que encapçala el govern de transició a Damasc, sembla disposta a reconèixer una autonomia dins l’estat sirià, però en canvi demana el reconeixement per part dels kurds. A més, exigeix cessions territorials –Raqqa, Tabqa, la presa de l’Eufrates i la part est del camp oriental de Deir ez-Zor, al nord de l’Eufrates–, el control del 50% dels seus recursos naturals, especialment els petroliers, la supervisió parcial de les fronteres amb l’Irac i Turquia i l’afiliació “administrativa” de les FDS amb el nou exèrcit sirià.

També demanen l’expulsió dels grups vinculats al Partit dels Treballadors Kurds (PKK) i eliminar cap “preocupació turca” al respecte. Sobre els presoners, HTX vol gestionar els presoners de l’Estat Islàmic i que s’alliberin tots els altres presoners, especialment els àrabs. Turquia ha donat suport a HTX i exigeix “eliminar” les Unitats de Defensa Popular (YPG, per les sigles en kurd).

Segons Aljazeera el cap d’HTX, Abu Muhàmmad al-Julani, va dir dir: “Tenim relacions amb cristians i drusos, i ells van lluitar amb nosaltres dins el Departament d’Operacions Militars. Hi ha una diferència entre la comunitat kurda i l’organització del PKK.” Turquia considera que les unitats kurdes de les FDS tenen vincles amb el PKK.

Per la seva banda, les FDS demanen el reconeixement de l’autonomia del nord i est de Síria i la participació en el govern posterior a la transició, previst el març vinent. Volen que hi hagi una República Siriana, en compte d’una República Àrab Siriana, que es reconegui el kurd com a segona llengua al país i els drets culturals i educatius del poble kurd.

Territorialment, volen recuperar el control de Tell Abyad i Ras al-Ayn, ara en mans de grups pro-turcs. De fet, demanen que el nou govern a Damasc faci de mitjancer amb Turquia i ajudi a aturar els atacs de l’Exèrcit Nacional Sirià (SNA, per les sigles en anglès), que té el suport d’Ànkara en les zones controlades per les FDS a l’est de l’Eufrates.

“El nostre objectiu és la fi dels enfrontaments a tot el territori sirià i entrar en un procés polític per al futur del país”, ha dit a les xarxes socials el cap de les FDS, Mazloum Abdi.

La caiguda d’al-Assad

Diumenge passat Haiat Tahrir al-Xam va proclamar l’alliberament de Damasc i la caiguda del règim de Baixar al-Assad, ara fugit a Rússia. Així ho va anunciar al-Julani, el líder islamista de la coalició insurgent, després d’una ofensiva de solament dotze dies que va arrencar poc després de l’alto-el-foc al Líban entre Israel i l’Hesbol·là, un dels aliats d’al-Assad. La caiguda del dictador arriba tretze anys després del començament d’una revolució que reclamava reformes i llibertat, i que va desencadenar una guerra civil que ha mort gairebé 618.000 persones, segons les últimes dades de l’Observatori Sirià pels Drets Humans.

L’excepció kurda

Els kurds són el poble sense estat més gran del món: uns trenta milions de persones repartides entre Turquia, Síria, l’Irac i l’Iran. A Síria representen el 15% de la població aproximadament i estan establerts al nord i nord-est del país, al llarg de la frontera amb Turquia, i en la frontera nord-est amb l’Irac. Els kurds van ser discriminats i perseguits sota el règim d’al-Assad.

En un país tan divers com Síria en l’àmbit ètnic, religiós i polític, durant la guerra civil van aflorar grups insurgents diversos i l’organització terrorista Estat Islàmic va arribar a controlar parts destacades del nord-est del país, incloses Raqqa, Deir ez-Zor i zones pròximes a Alep. Amb el suport dels Estats Units, les FDS, encapçalades pels kurds va contrarestar l’avanç d’ISIS i van aconseguir controlar gran part del nord-est de Síria, excepte algunes zones en mans de forces turques i sirianes aliades amb Turquia. En paral·lel, van instaurar l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava.

Ara els kurds de Síria s’han alliberat d’al-Assad, però estan a l’aguait per la incertesa que s’obre al país. També per l’actitud de Turquia, que veu com una amenaça els grups kurds pels seus vincles amb el Partit dels Treballadors Kurds (PKK), i a qui acusa de terrorisme.

A més, els kurds de Síria han denunciat bombardejos d’Israel a objectius militars al nord del país en els últims dies.

Transició política

HTX ha nomenat Muhàmmad al-Baixir com a primer ministre interí de Síria amb l’encàrrec de liderar el govern de forma transitòria fins al març del 2025. En una de les primeres entrevistes després d’assumir el càrrec, al-Baixir va dir al Corriere della Sera que garantiran “els drets de tots els pobles”. “El comportament incorrecte d’alguns grups islamistes ha portat a moltes persones, especialment a Occident, a associar els musulmans amb el terrorisme i l’islam amb l’extremisme. Es tractava d’un mal comportament i d’una falta de comprensió. […] Precisament perquè som islàmics, garantirem els drets de tots els pobles i totes les sectes de Síria”, va dir.

Ara bé, HTX no controla tot el país. Les FDS liderades pels kurds estan establertes al nord-est de Síria, mentre que grups turcs i sirians aliats amb Ankara controlen dues zones al nord que fan frontera amb Turquia.

El cap de les FDS defensa la implicació de Rojava en el procés polític que s’obre a Síria i reclama una cadira en la taula de negociació per trobar una “resolució política” a “la crisi siriana”. També el reconeixement de la seva autonomia.

Abdi va assegurar a Ronahi TV dijous que enviaran una delegació a Damasc per “negociar”. HTX els hauria informat que Rojava no està en el seu punt de mira, va dir. També que tenen un acord amb HTX sobre Aleppo i Deir ez-Zor. Les FDS estan lluitant a Deir ez-Zor, just al sud de l’Eufrates, per “eliminar ISIS”, però asseguren que no estan sobrepassant “els límits establerts” en aquesta àrea.

El divendres es va alertar d’atacs a civils en protestes a Raqqa. Les FDS han negat la seva implicació i han refermat el seu compromís amb la “seguretat i l’estabilitat”.

Inquietud per Erdogan

Rojava està pendent de Damasc, però també d’Ankara. Els grups aliats de Turquia han aprofitat la caiguda d’al-Assad per reactivar les seves incursions al nord del país, especialment a Manbij, a l’oest del riu Èufrates.

El dimarts Abdi va anunciar un acord d’alto el foc a Manbij tancat amb medicació dels Estats Units, que dona suport militar als kurds sirians amb unes 900 tropes a Rojava. Les forces liderades pels kurds neguen que siguin una amenaça per a la seguretat de Turquia, que els té en el punt de mira per la minoria kurda en territori turc.

El secretari d’estat dels EUA, Antony Blinken, ha viatjat aquesta setmana a Turquia per abordar el futur de Síria. En una reunió dijous amb el president turc Recep Tayyip Erdoğan, Blinken va avisar que cal “garantir que la coalició per derrotar a ISIS pugui continuar la seva missió” i que tots els grups respectin les minories.

Tanmateix, Erdogan va remarcar la seva “determinació per prendre mesures contra les amenaces a la seguretat nacional” que suposen les YPG, segons recull el diari turc Hurriyet. Les Unitats de Protecció Popular (YPG, per les seves sigles en kurd) és un dels grups armats principal de les FDS.

Per ara, l’administració Biden manté el suport a les FDS, si bé d’aquí a un mes Donald Trump tornarà a la Casa Blanca. “Continuen sent un soci vital en la lluita contra ISIS i ho continuaran sent”, va dir dilluns el portaveu del departament d’estat dels EUA, Matthew Miller.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també viatjarà a Turquia el dimarts per reunir-se amb Erdogan i abordar la situació a Síria i a la regió.

Unitat kurda

A l’Irac, els kurds gaudeixen d’autonomia des del 2004 i han aconseguit certa estabilitat, en part gràcies als beneficis obtinguts per l’exportació de petroli. Arran de la caiguda d’al-Assad, el govern regional kurd a l’Irac es va limitar a emetre un comunicat demanant una Síria “lliure, pacífica, democràtica i estable, en la qual es protegeixin els drets de tots els seus pobles”.

En canvi, les FDS esperen que el govern regional kurd a l’Irac doni “suport a la unitat kurda” en aquest moment d’impàs polític. A diferència d’ells, els kurds a Síria tenen una autonomia molt més recent i inestable, ara en joc amb la transició síria i els equilibris geopolítics al Llevant.

Avui, 15 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Nova etapa de Junqueras a ERC: el camí costerut per a cohesionar el partit i remuntar a les urnes

Elies Campo: “Sabem si espien els líders de les manifestacions de València o dels lloguers?”

“Si tots fossen com tu”, o com Juan Roig ha vist engrandit el seu poder arran de la gota freda

La força dels moviments socials obliga el PP de les Illes a recular en l’atac contra el català

Una Nit de la Cultura emotiva i reivindicativa: “La causa de l’OCB és la causa de Mallorca”

Mail Obert d’Andreu Barnils: Al rei li diuen ‘habibi’

Mail Obert de Mercè Ibarz: Collboni i els museus

Closcadelletra (CDXLV): Davant la finestra, el prat és una pàgina d’escriptura perfecta

Com Israel s’ha aprofitat d’un buit de poder per destruir el múscul militar de Síria

Especial llibres per Nadal 2024: 200 títols per a regalar aquests festes

Renovables: els projectes per a connectar les dues ribes de la Mediterrània per sota la mar

Laura Vila: “Potser no m’hauria tret els testicles interns si hagués sabut que no tenien cap risc”

I vosaltres, què canteu quan feu cagar el tió?

Vins per a regalar aquestes festes

El Messies Participatiu torna per Nadal a Barcelona, Girona i Lleida amb més cantaires que mai

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

El Centre Català de Lausana (Suïssa) ha rebut el primer premi Casal Català de l’Any. El lliurament s’ha fet a Barcelona en un acte amb una àmplia representació de la Catalunya exterior i hi ha intervingut en un vídeo enregistrat el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, que ha dit que el premi no era pas un reconeixement simbòlic sinó un homenatge.

El Centre s’ha imposat al Casal de Montevideo, que ha estat finalista, i als de Londres, Zuric i Copenhaguen.

La presidenta del Centre Català de Lausana, Núria Inglin, ha recollit el guardó de mans del director general de la Catalunya Exterior, Oriol Lázaro, i ha destacat que havia estat un premi totalment inesperat però fruit de la feina feta per una junta molt unida i que caminava en la mateixa direcció.

El premi és una iniciativa del digital Exterior.cat.

Oriol Junqueras torna a ser el president d’ERC però el camí per a intentar que el partit remunti electoralment i es torni a cohesionar serà costerut. Amb el 52% dels vots, Junqueras s’ha imposat per més de deu punts de diferència a Xavier Godàs. Ha estat una victòria clara, però els resultats de la segona votació per a l’elecció de l’executiva evidencien que el partit és dividit: gairebé la meitat dels militants (el 48%) no eren partidaris de la seva continuïtat. El desafiament més immediat serà “recosir” l’organització. Ha estat un dels verbs més gastats en aquest procés intern i ho continuarà essent aquests mesos vinents. “Només hi ha un partit, que és ERC. El temps de les candidatures s’ha acabat”, ha dit Junqueras, que ha allargat la mà a tots els sectors i no ha descartat d’integrar dirigents d’unes altres llistes a la direcció. “Sempre estem oberts a parlar amb tothom”, ha afirmat. No obstant això, Godàs, que ha trucat a Junqueras abans de comparèixer per felicitar-lo, ha descartat que membres de la seva candidatura es poguessin integrar a la nova direcció.

Junqueras afronta aquesta nova etapa com a president del partit amb Elisenda Alamany de secretària general. Més noms clau de la nova direcció són Diana Riba, adjunta a la Presidència; Oriol López, a la secretaria general adjunta; Arés Tubau, a la secretaria general adjunta, Feminismes i LGTBIQ+; Joan Plana, a la vice-secretaria general d’Estratègia; Norma Pujol a la vice-secretaria general de Polítiques Sectorials; Pau Morales, a la vice-secretaria general d’Organització i Lluita Antirepressiva; Laura Pelay, a la vice-secretaria general del Món del Treball; Santi Valls, a la vice-secretaria general de Municipalisme; Solés Carabasa, a la vice-secretaria general de Món Rural; Isaac Albert, a la vice-secretaria general de Comunicació; Laura Castel, a la vice-secretaria general de Coordinació de Cambres Legislatives. Completen la nova executiva disset membres més com a secretaris nacionals de diversos àmbits.

“Tota la militància ha de treballar perquè aquest partit sigui el més útil possible a aquest país”, ha assenyalat Junqueras, que ha entomat la necessitat de cohesionar el partit des del primer moment. “La nostra mà està allargada i la nostra abraçada fraternal sempre està a punt”, ha insistit. ERC difícilment podrà aspirar a tornar a guanyar suports electorals si no atura la guerra interna. L’objectiu de Junqueras de convertir Esquerra en un partit hegemònic, gran i obert, haurà de començar portes endins. “Només podrem tornar a guanyar si hi som tots”, constatava, també, Alamany.

Tanmateix, d’entrada, els membres de la Nova Esquerra Nacional (NEN) han descartat de formar part de la Comissió de la Veritat que la nova direcció pretén crear per aclarir les estructures B i el cas dels cartells dels germans Maragall. Aquest és un dels punts més delicats per al sector de la secretària general fins ara, Marta Rovira, tenint en compte que, segons la investigació del diari Ara, els responsables de la B n’eren afins, i que la candidatura de Godàs ha criticat contundentment la formació del que també considera que és una estructura paral·lela a les funcions del responsable de compliment i de la comissió de garanties. Junqueras s’ha proposat de tancar la investigació interna sobre els cartells abans de la segona part del congrés. “Una de les nostres prioritats és saber i honorar la veritat”, ha subratllat, i promourà una reforma estatutària perquè la comissió de garanties pugui tornar a investigar i que això no solament depengui d’un òrgan unipersonal.

Més enllà d’això, també caldrà veure fins a quin punt participen els afins a Rovira en uns altres òrgans del partit que Militància Decidim s’havia mostrat disposada a obrir, com ara la comissió de seguiment dels pactes. Serà igualment important el paper que exerceixin en la segona part del congrés. És a dir, en el procés de debat intern de la ponència política, l’estratègia sobre la independència i la reforma dels estatuts.

Junqueras no ha aclarit si mantindria la direcció del grup al Parlament de Catalunya o hi situaria dirigents afins, com es dóna per fet de fa temps. A les travesses, hi ha Joan Ignasi Elena i Ester Capella. I, per tant, serien rellevats Josep Maria Jové com a president i Marta Vilalta com a portaveu, tots dos afins a Rovira, i Jové integrant també de la candidatura de Godàs. Tot i que, segons la praxi política habitual, el relleu de la direcció del grup formaria part d’un canvi esperable després d’un congrés, pot convertir-se en un motiu de conflicte després d’un procés congressual que ha fet aflorar tantes tensions. “Se’ns ha de respectar a tots nosaltres”, ha advertit Godàs. “Si algú es pensa que tota aquesta gent no prendrà posició política respecte de la modificació de diverses persones va molt errat”, hi afegia. El candidat a la presidència de la Nova Esquerra Nacional també ha volgut fer èmfasi que, al seu criteri, durant la campanya, s’havien “travessat algunes línies vermelles” i hi havia hagut patiment personal.

Godàs s’ha mostrat convençut que hi acabaria havent un canvi al partit. Tot i que NEN descarta de constituir-se com a corrent, res no fa pensar que no continuïn funcionant com un sector articulat, amb voluntat de continuïtat i persistència. “Tenim un projecte molt clar del que ha de ser ERC i continuarem defensant-lo arreu”, ha remarcat Godàs. Els que fins ara han estat crítics tant amb Junqueras com amb NEN sempre han partit de la base que es mantindrien actius. “Continuarem lluitant pel canvi i per la República Catalana des de les nostres conviccions. La flama es manté encesa”, piulaven a X els de Foc Nou, amb Helena Solà al capdavant. “Continuarem fent oposició”, deia el que va ser candidat de Recuperem ERC i membre del Col·lectiu Primer d’Octubre, Xavier Martínez-Gil. Sigui com sigui, l’examen definitiu de la nova direcció que dirigeix Junqueras seran les municipals del 2027.

A banda de la carpeta interna, Junqueras tindrà una primera oportunitat per a demostrar si realment imprimirà un canvi en l’acció política amb la negociació dels pressuposts catalans i espanyols. En la conferència de premsa de valoració dels resultats, ha tornat a apujar el to davant els socialistes: “Reclamem que es compleixin tots els acords que ja hi ha vigents.” El president d’Esquerra ha advertit que no tancarien acords nous si no es complien els anteriors. Ha reconegut que, fins ara, això havia passat més que no calia i podia haver contribuït al fet que una part dels electors hagués perdut la confiança en el partit. “Això ja no passarà”, ha vaticinat.

Esquerra deixa enrere el record de mesos de turbulències internes. Junqueras no ha aconseguit arrasar, però NEN tampoc no ha convençut els sectors més crítics. El president d’ERC ha sumat més vots que els de NEN i els blancs (han estat el 5,6%, 371 en total) i ha crescut respecte de la primera volta de 280 vots. Malgrat que NEN ha aconseguit una pujada més gran de vots respecte de la votació del 30 de novembre (469), com era previsible, Junqueras tampoc no havia arribat al seu sostre. Després de tot, les bases han donat una segona oportunitat a un vell conegut: el president que no fa tants anys va portar ERC a disputar l’hegemonia independentista.

És la festa gran de l’Obra Cultural Balear (OCB), en paraules del seu president, i la de la cultura catalana a les Illes. Per trenta-vuitè any s’ha fet avui al Teatre Principal de Palma la Nit de la Cultura, en què també s’han lliurat els premis 31 de Desembre, que atorga l’entitat. Una gala emotiva, reivindicativa –tenint en compte els temps convulsos en la política balear–, solidària i ben consolidada amb els anys.

Eliseu Climent, Maria Hein i Lleonard Muntaner, entre els premis 31 de Desembre de l’OCB

“La causa de Mallorca només ens té a nosaltres, els mallorquins. La causa de l’OCB és la causa de Mallorca, de la nostra llengua, cultura i país, no afluixarem”, ha dit el president de l’Obra, Antoni Llabrés. En el seu discurs no ha volgut deixar de banda la situació política de les Illes i ha lamentat que “una minoria extremista i hostil” hagués entrat a les institucions per incidir en la governabilitat. Ha recordat que d’ençà del primer moment l’OCB ha treballat per demanar que les forces democràtiques deixessin de banda les diferències i blindessin el consens estatutari envers la llengua i la cultura.

En aquesta línia, i en relació amb el trencament del PP amb Vox i l’acostament a l’esquerra, ha volgut confiar que s’obri una nova situació política “que faci enrere les polítiques regressives per la llengua”. I ha advertit: “Si no es prenen mesures de manera urgent, la continuïtat de la llengua pròpia no és garantida.” Per això ha lamentat l’intent d’erosió del model lingüístic educatiu que ha representat el pla de segregació a les escoles i ha rebut aplaudiments sonors quan ha deixat clar que la llengua no es tocava.

Per acabar, ha agraït la força dels socis de l’Obra, que enguany, sense ser casualitat, han estat set-cents més. “Cada soci és una veu més i cada delegació un conjunt de veus que diuen sí al català.”

El president de l'OCB, Antoni Llabrés, durant el seu discurs (fotografia: Martí Gelabert) El president de l'OCB, Antoni Llabrés, durant el seu discurs (fotografia: Martí Gelabert) Premis 31 de Desembre

Eliseu Climent (premi Gabriel Alomar), l’Ara Balears (premi Climent Garau), Agromart (premi Francesc de Borja Moll), Miquel Sbert i Garau (premi Emili Darder), Lleonard Muntaner i Mariano (premi Josep M. Llompart), Rafel Ramis (premi Miquel dels Sants Oliver), la Fornal (premi Bartomeu Oliver), Maria Hein (premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i Josep Lluís Pol i Llompart (premi Aina Moll) han estat els premiats d’enguany.

En una conversa prèvia amb VilaWeb, Antoni Llabrés ha destacat que era una nòmina molt potent i ha celebrat l’encert del jurat. “Tots els premiats tenen una trajectòria incontestable darrere”, ha comentat, i ha assegurat que hi havia una gran quantitat de candidatures, cosa que reflectia el bon estat de salut de la llengua i la cultura a Mallorca: “Només amb els candidats que mereixen el premi, en tendríem per a unes quantes edicions seguides.”

Llabrés destaca la menció honorífica que s’ha fet als directors de primària i de secundària per la manera exemplar amb què van plantar cara al pla de segregació lingüística del PP i Vox. També diu que li fa especial il·lusió el premi Gabriel Alomar a Eliseu Climent per la seva trajectòria “dilatadíssima” en favor de la llengua i la cultura al País Valencià: “No es poden entendre els darrers cinquanta anys del País Valencià sense la figura de Climent com a promotor cultural, activista i persona compromesa amb el país.”

Eliseu Climent ha rebut el premi Gabriel Alomar (fotografia: Martí Gelabert) Eliseu Climent ha rebut el premi Gabriel Alomar (fotografia: Martí Gelabert) Eliseu Climent ha rebut el premi Gabriel Alomar (fotografia: Martí Gelabert) “Per Mallorca ens ix el sol i per Castella s’apaga”

Un dels moments més emotius de l’acte ha estat quan Eliseu Climent ha fet alçar tots els assistents en rebre el premi Gabriel Alomar. Un discurs breu, però contundent, en què ha agraït el premi a l’Obra i ha dit: “Recordeu, com es diu a València, per Mallorca ix el sol i per Castella s’apaga.”

Miquel Sbert també ha estat ben clar en el seu discurs: “No importen les nafres infligides secularment i diàriament, el que importa és envestir-les amb la raó”, i ha volgut homenatjar els docents que salvaguarden el patrimoni cultural i lingüístic, amb una menció especial a l’equip de suport a la immersió lingüística.

La Fornal ha recollit el premi Bartomeu Oliver (fotografia: Martí Gelabert) L'ARA Balears ha recollit el premi Climent Garau (fotografia: Martí Gelabert) Rafel Ramins ha recollit el premi Miquel dels Sants Oliver (fotografia: Martí Gelabert) Miquel Sbert ha recollit el premi Emili Darder (fotografia: Martí Gelabert) Agromart ha recollit el premi Francesc de Borja Moll (fotografia: Martí Gelabert) Maria Hein ha recollit el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel (fotografia: Martí Gelabert) Josep Lluís Pol ha recollit el premi Aina Moll (fotografia: Martí Gelabert) Lleonard Muntaner ha recollit el premi Josep M. Llompart (fotografia: Martí Gelabert)

Agromart ha agraït el premi amb una defensa de la pagesia, però també de la llengua: “Emprendre un negoci en català no va ser cap elecció, va ser un procés natural. No podem perdre els nostres orígens ni la nostra identitat. No hi ha res més digne per a nosaltres que ser pagès.”

La resta de premiats també s’ha mostrat molt implicats amb la llengua i han agraït la tasca incansable de l’Obra. Hi ha hagut espai per als Joves per la Llengua, que amb un vídeo han anunciat que la primavera que ve hi hauria un nou Acampallengua.

La gala també ha tengut un factor solidari. A més de ser una bona ocasió perquè un dels premis hagi travessat la mar, els fons recaptats a la taquilla aniran destinats a Amunt País Valencià, la iniciativa solidària conjunta amb Òmnium i Acció Cultural del País Valencià.

Maria del Mar Bonet ha actuat durant la gala (fotografia: Martí Gelabert) Maria del Mar Bonet ha actuat durant la gala (fotografia: Martí Gelabert) Maria del Mar Bonet ha actuat durant la gala (fotografia: Martí Gelabert)

Durant la gala han actuat Maria del Mar Bonet –que s’ha endut un aplaudiment sonor del públic–, Ensemble Lumière, Marala, Antoni Gomila i la Coral Infantil Onzequinze.

Bonet ha interpretat “Camí florit”, de Llompart i “Lo pi de Formentor”, de Costa i Llobera. Antoni Gomila ha fet un monòleg irònic al començament, i reivindicatiu i emotiu a continuació, en defensa de la llengua i la cultura. “Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Fins quan haurem de continuar tocant fons? […] Entre tanta fosca necessitam llum i entre tanta llum cercam la llum de la paraula.”

L'ex-presidenta de les Illes i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, amb el ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun i el president de l'OCB Antoni Llabrés (fotografia: Martí Gelabert) L'ex-presidenta de les Illes i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, amb el ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun i el president de l'OCB Antoni Llabrés (fotografia: Martí Gelabert) L'actor Antoni Gomila ha actuat durant la gala (fotografia: Martí Gelabert) El periodista d'IB3, Toni Mateu, ha presentat la gala

A la gala, hi ha faltat la presidenta del govern, Margalida Prohens, el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, i el batlle de Palma, Jaime Martínez. El final de la gala ha posat el públic dempeus cantant “La Balanguera” i amb la reivindicació que la Diada de Mallorca és i serà el 31 de desembre.

El Messies Participatiu s’ha convertit en una de les cites musicals principals en les dates de Nadal. La interpretació col·lectiva del famós oratori El Messies, de Händel, és un èxit que no para de créixer i aconseguir nous adeptes. Enguany, Lleida s’ha afegit a Barcelona i Girona com a seu d’aquest esdeveniment. En total, hi participaran 838 cantaires repartits entre totes 3 ciutats. El concert de Barcelona farà un nou rècord de cantaires, amb 560 participants. El primer concert es va fer ahir a Lleida, avui es farà el segon a l’Auditori de Girona i l’últim serà dijous, dia 19, a l’Auditori de Barcelona.

Tots tres concerts els dirigirà Xavier Puig, director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i del Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. També hi col·laborarà l’Orquestra Vespres d’Arnadí, agrupació barroca que interpreta amb instruments i criteris històrics. S’hi afegiran la soprano Maria Hinojosa, la contralt Marta Infante, el tenor Marc Sala i el baríton Guillem Batllori. Com a novetat, en cada ciutat intervindrà un cor d’escenari diferent. Seran el Cor Bruckner Barcelona, el Cor de Cambra de la Diputació de Girona i el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados.

Els cantaires han assajat durant cinquanta hores en diferents caps de setmana amb els directors preparadors Alfred Cañamero, Martí Ferrer i Pol Pastor. Els darrers assajos ja s’han fet amb el director titular dels concerts, Xavier Puig.

Com en anys anteriors, corals infantils s’uniran als concerts i s’afegiran al gran cor participatiu en dos números de l’oratori. Enguany seran les corals GiroNins i Preludi a Girona i les corals infantils de la Coral Sant Jordi a Barcelona.

Afeccionats i professionals fan una interpretació excepcional

Aquest concert participatiu, que esdevé una tradició, és un format únic i diferent de concert, que aplega afeccionats a la música coral i músics professionals. L’experiència ofereix als cantaires la possibilitat de compartir escenari amb grans figures del món de la música, al mateix temps que els espectadors gaudeixen d’una interpretació excepcional d’una obra emblemàtica.

Aquesta activitat musical és organitzada per l’Associació Messies Participatiu Barcelona (AMP), que és una entitat cultural que va néixer el 2018, té mil cent socis i es dedica a promoure activitats i esdeveniments musicals, particularment concerts participatius de gran format. A més d’El Messies de Händel, l’entitat organitza un altre concert participatiu a la primavera, dedicat a uns altres compositors. El darrer va ser Musicals de Guinovart, dirigit per Esteve Nabona i amb la participació del compositor al piano.

Els països àrabs i els seus traficants d’armes han fet milionari el rei dels espanyols Juan Carlos I. En canvi, un arruïnat Juan Carlos I netejava la cara dels règims àrabs davant Occident. Aquesta tesi, la vaig llegir documentada per primera vegada a Un rei cop per cop (2001), el llibre de Rebeca Quintáns (també coneguda com a Patrícia Sverlo). Aquesta tesi, la darrera vegada que l’he llegida ha estat aquest divendres passat a “Què ha fet caure els Husseini?”, l’article de David Sheppard al Financial Times. L’home explica l’auge i caiguda dels Husseini, mitjancers i traficants d’armes amb vincles de dècades amb Juan Carlos I. El rei, diu el FT, “oferia als monarques del Golf reconeixement internacional i accés dels seus paisans als rics règims del Llevant”. Aquest és un llibre a fer: un monogràfic dels vincles del rei espanyol amb els països àrabs.

Els orígens d’aquesta relació s’expliquen en part al llibre de Quintáns (pàgines 238 i següents): durant el franquisme, Juan Carlos I va mitjançar amb el rei Fahd per a una remesa ràpida de petroli. I va començar a cobrar comissions. Explica, per exemple, que a Alfredo Pardo, director de flota de CEPSA, li van cancel·lar un viatge a Kuwait per a signar un contracte amb els Emirats Àrabs perquè no el podia signar ell, sinó un home del rei, Manuel Prado. Per què? Perquè el comprador, en aquest contracte, es quedava dos cèntims per barril en concepte de regalia. Imagineu-vos, doncs, aquesta escena: un home omple el dipòsit a la benzinera i una part del que es gasta s’ho queda el rei dels espanyols. Més tard, Quintáns diu que el govern Suárez és qui va decidir que cada cop que l’estat espanyol comprava petroli als països àrabs el rei se’n quedés un percentatge. Pel que fa a tràfic d’armes, ja als anys setanta, Manuel Prado, testaferro del rei, era a l’empresa Alkantara Iberian Exports, que juntament amb l’Aràbia Saudita es dedicava a vendre armes.

Aquesta relació comença dècades enrere amb el rei Fahd dels anys setanta i ara té en la família Husseini un dels capítols finals. El Husseini pare, Ahmad, el rei el coneix de fa dècades. Ahmad havia construït la seva fortuna “com a magnat de la construcció, traficant d’armes i diplomàtic a lloguer” i durant cinquanta anys va ser el mitjancer del poder als Emirats Àrabs. El rei Juan Carlos l’any 2016 va ser al casament del fill, Mo, amb la britànica Zoe Onions a la ciutat de Madrid. Qui va ser el padrí d’aquest casament? Juan Carlos I. D’això en dic jo tornar el favor.

Totes dues famílies, diu el Financial Times, “mantenen una relació mútuament beneficiosa, però gens clara”. I, de fet, avui, el senyor Husseini pare, el Husseini fill, i la seva senyora mare (una mestra d’escola escocesa) són acusats de no tornar deutes de 20 milions al banc dels Emirats Àrabs Invest Bank. Als amics del rei, la justícia els cau a sobre. Tenen un cas judicial obert al Regne Unit des del juliol.

El Financial Times menciona una escena bonica de veritat: l’any 2012 el rei dels espanyols va anar als Emirats buscant diners i els Husseini li havien preparat un sopar, organitzat pel pare, Ahmad, amb uns quants membres destacats de la família reial presents. “Segons correus electrònics vists pel Financial Times, una persona pròxima a Juan Carlos en aquell moment va comentar que trobava l’actitud dels Husseini una mica ensucrada. Un moment era ‘Sa Majestat’ i l’instant següent, habibi, el terme afectuós àrab que significa ‘el meu amor’. Reien amb massa facilitat dels seus acudits. Ahmad va servir caviar iranià que assegurava haver rebut per valises diplomàtiques, i fins i tot va arribar a posar-li una cullerada a la boca, a Juan Carlos. Va ser una exhibició que podria haver impressionat una mena concreta de príncep de rang mitjà, però l’espanyol ho va trobar tot una mica de mal gust”. Sí, llegiríem amb gust el llibre sobre el rei i els potentats àrabs, amb les seves festes, cullerades a la boca, i més detalls de la nit. Els Husseini donarien el to, l’ambient, el color de la nit dels Borbons.

La primavera del 2014, els Husseini van organitzar un segon sopar. “Juan Carlos va arribar desesperat, amb l’abdicació a punt. I havia demanat ajuda a la família reial d’Oman per adquirir una propietat pensant en la jubilació. El sultà d’Oman va acceptar de comprar-li un apartament de luxe a Londres.” El pis, de cinquanta milions, va ser el rècord de preu el 2014 al Regne Unit. Però, al final, “Juan Carlos va dir als omanites que preferiria rebre els diners, segons una persona pròxima a la venda. Els governants de l’estat no es veien capaços de dir que no a un membre d’una altra reialesa”.

I tant que el llegiríem, un llibre com aquest. Amb els Husseini i el rei Fahd com a personatges.

Regalar vi acostuma a ser garantia d’èxit. Però si a més regaleu un vi acompanyat d’un bon llibre, la combinació és infal·lible. Us proposem alguns d’aquests binomis amb quatre propostes per a públics exigents, però diversos. Amb tot, en totes quatre propostes la intenció, la sorpresa i el goig que vindrà són garantits.

 

Corpinnat Hermós 2020 del celler Pardas tot llegint Un cor furtiu, de Xavier Pla

Els propietaris del celler Pardas a Torrelavit (Alt Penedès) són uns apassionats lectors de l’obra de Josep Pla. Tant és així que a tall d’homenatge a l’escriptor i d’homenatge a la pagesia i a una forma de vida el seu primer escumós porta un nom de l’imaginari literari de Pla. Ens ho explica el viticultor del celler, Jordi Arnan: “Un dels grans personatges creats per Josep Pla és l’Hermós, que és contrabandista, pescador, un home salvatge a qui agrada la vida de taverna, li agrada cantar, menjar bé (que vol dir menjar-se unes sardines a la brasa acabades de pescar) i el vi. És un model de vida que ha desaparegut i ens agrada l’Hermós no des d’una idea d’enyorança d’aquesta vida sinó des d’una idea de llibertat.” L’Hermós escumós és fet a partir d’un cupatge de xarel·lo de vinyes velles i sumoll de vinyes més joves plantades per Arnan trenta anys ençà. A més, en aquesta anyada 2020, s’hi va afegir una mica de monestrell. L’Hermós, tan expressiu, tan singular, serà un acompanyant de primera per a un llibre de categoria també, la monumental biografia sobre Josep Pla, Un cor furtiu, obra de Xavier Pla, que enguany ha publicat Destino. Aquesta biografia són anys d’estudi i de lectura de milers de documents inèdits i, després, de treball literari. Perquè Un cor furtiu es llegeix com una novel·la.

Jean Leon experimental FO-22 tot llegint Confeti, de Jordi Puntí

Sabem que Jean Leon és un home de pel·lícula i de qui ja s’ha novel·lat la vida, però hem volgut anar una mica més enllà de l’evidència i aportar, tant en el vi com en el llibre, una capa més de complexitat. Al cap i a la fi, que un regal sorprengui és important.  Així, del celler Jean Leon no hem triat cap dels vins més icònics, ni cabernets ni chardonnays ni merlots, els que ell va imaginar a imatge dels grans châteaux francesos i dels vins californians, sinó que hem anat a cercar el seu vi més experimental, el més contemporani i alhora el més rústic i més arrelat, que és precisament el FO-22, monovarietal de forcada, una varietat pre-fil·loxèrica recuperada. El vi és sorprenent i té recorregut si ens guiem per la seva bona adaptació al canvi climàtic. N’han elaborat solament 2.618 ampolles. És un dels productes de l’empresa Torres més arriscat i genuí, que marca tendència.

A partir d’aquesta varietat recuperada i del fet que és elaborada a Jean Leon, el celler que porta el nom d’un home fet a si mateix que va acabar triomfant a Hollywood, proposem que ens beguem el vi FO-22 tot llegint Confeti, de Jordi Puntí, premi Sant Jordi 2024, publicat per Proa. Perquè la novel·la de Puntí parteix de la vida d’un personatge que també va triomfar a Hollywood, el músic Xavier Cugat, que darrerament havia estat força oblidat i que s’ha recuperat mitjançant la literatura. A més, Xavier Cugat va conèixer Jean Leon. Aquest darrer va emigrar als Estats Units i es va fer a si mateix fins a arribar a dalt de tot dins l’ambient de Hollywood de mitjan segle XX i va triomfar amb el seu restaurant La Scala de Beverly Hills, de cuina mediterrània. Xavier Cugat era un dels molts clients famosos que hi van menjar.

Clos Galena 25 Anys d’un Somni tot llegint el catàleg de l’exposició “MiróMatisse”

El celler del Priorat Clos Galena celebra els vint-i-cinc anys de la seva fundació al Molar (a la part que és DOQ Priorat, perquè aquest municipi és partit i té una part que és DO Montsant) amb l’elaboració d’un vi especial, que se surt de la línia clàssica dels seus vins: el Clos Galena 25 Anys d’un Somni. Aquest vi commemoratiu és elaborat amb el cupatge clàssic de Clos Galena (garnatxa, carinyena i sirà, amb 1% de cabernet sauvignon), però l’elaboració conté una voluntat clara de mostrar un altre estil: hi predomina la fruita, és fresc i elegant. Al nas és una festa, en boca el temps acabarà de conjuminar-ne tots els elements. Té anys de guarda. I no es tornarà a repetir. De manera que és un regal especial i únic. Com única i inèdita és l’exposició que es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona, “MiróMatisse. Més enllà de les imatges”.
El desafiament de l’exposició, allò que la fa original, és, com diu el comissari, Remi Labrusse, el fet de fugir de la concepció clàssica del terme “influència”. L’exposició creua la història vital de tots dos artistes, Joan Miró i Henri Matisse, l’admiració mútua, l’actitud revolucionària compartida i la mirada que els va permetre d’avançar en la seva recerca artística. I el llibre que acompanya l’exposició mostra mitjançant el text de Labrusse aquesta aproximació nova a la relació de tots dos artistes.

Per llegir MiróMatisse hem triat mediterraneïtat, hem triat un territori vinícola pròxim a Mont-roig del Camp, hem triat potència, frescor i lluminositat.

Cinquanta anys de l’Olivera, vi i llibre commemoratius

I seguint amb les commemoracions, acabem proposant de regalar el vi i el llibre que s’han elaborat amb motiu dels cinquanta anys de la cooperativa l’Olivera. És un regal doble que explica molt bé, tant en el cas del vi com en el cas del llibre, què han significat aquests cinquanta anys d’història d’una cooperativa social i agrícola, instal·lada a Vallbona de les Monges (Urgell), que s’ha acabat dedicant al vi i a l’oli. Un projecte nascut i desenvolupat als marges. Tal com diu la presidenta, M. Dolors Llonch: “Cinquanta anys de somnis, utopies, realitats i també dificultats per a construir i consolidar un projecte transformador d’agricultura social a la Catalunya rural i, des de ja fa gairebé quinze anys, a Barcelona, en l’àmbit periurbà.”

El vi dels 50 anys de l’Olivera conté una selecció d’anyades dels monovarietals de macabeu, varietat que ha col·locat la cooperativa al mapa vinícola de la DO Costers del Segre. S’han seleccionat anyades amb processos d’elaboració diversos. Per això, el cupatge inclou una part (27%) de macabeu fermentat en fusta, que evoca els orígens; un 30% de macabeu elaborat amb pells, a l’estil del vi brisat, més actual; un 40% de macabeu madur i complex, que ha fet la criança en contenidors de ciment i, finalment, un 3% de macabeu de diferents anyades (1993, 2000, 2009 i 2015). S’ha fet un tiratge de 50 ampolles magnum i 1.000 ampolles de 75cl.

El llibre, Cinquanta. L’Olivera, veus i vida, que és autoeditat, posa al centre les persones, com sempre a la cooperativa, amb testimonis vinculats de maneres diferents a aquest projecte amb vocació social, que integra persones amb dificultats en tots els seus processos. El llibre és una obra coral que recull veus i imatges de moltes de les persones que han format part de l’Olivera aquests anys. Té dues parts: primer, un assaig de l’economista i pastisser Josep Manel Busqueta, que hi aporta la seva mirada i, després, cinquanta entrevistes a persones molt vinculades al projecte, fetes durant aquest any per Xavier Alonso, Joaquim Sempere i Roger Roca.

 

 

Dimecres va estrenar-se al Teatre Tantarantana de Barcelona Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, una obra de teatre creada per la companyia Que No Salga de Aquí, formada per l’actriu i activista Laura Vila Kremer, la dramaturga Raquel Loscos i l’historiador de l’art Víctor Ramírez. Va estrenar-se per primera vegada el 2021, però, tres anys després, continua tenint tan bona rebuda com el primer dia. És la història de Laura Vila, persona intersexual, i la de tanta gent més que viu aquesta realitat, que durant anys han mantingut en silenci. S’hi expliquen els diagnòstics clínics, les intervencions quirúrgiques per a fer entrar cossos diversos dins la norma, les relacions íntimes i les conseqüències de carregar la llosa del silenci. De fet, aquesta ha estat la violència més gran per a Vila: “Més que cap terminologia mèdica o les recomanacions que es van començar a posar sobre la taula per fer encabir el meu cos en un tipus de cos molt concret.” Però també proposen de fer la “rebel·lió del desig”, que pensi en la diversitat individual i fugi de la rigidesa del sistema sexe-gènere-desig.

En aquesta entrevista parlem de tot això amb Vila i també amb Raquel Loscos, companya de feina i, sobretot, gran amiga seva, que explica com va viure el moment en què va explicar-li que era intersexual. L’obra es representarà fins el 5 de gener.

Diccionari feminista: més de cent paraules imprescindibles

—S’estima que l’1,7% de la població és intersexual, però molta gent encara no sap què vol dir. Què vol dir?
—Laura Vila [L. V.]: Les persones intersexuals són totes aquelles que, en qüestió de característiques sexuals –és a dir, genitals externs, però també interns–, de cromosomes sexuals i d’hormones sexuals, no complim el patró binari de mascle-femella i, per tant, d’home-dona –aquesta associació que tenim tan assumida a la nostra cultura. És clar, podries dir-me: “Qualsevol persona pot ser intersexual, perquè si en qüestió de característiques sexuals les persones intersexuals són diverses, totes les persones ho són”, però la diferència és que les persones intersexuals hem entrat en uns paràmetres i hem complert uns indicadors clínics que, en el context de la biomedicina occidental –sobretot dels últims segles–, ens han fet desencaixar d’aquest patró binari.

—I això què implica?
—L. V.: Com que ens ha fet entrar en un diagnòstic mèdic, hem rebut una sèrie de violències mèdiques que impliquen exploracions no consentides, consentiments informats molt qüestionables, intervencions per motius estètics, mutilacions i castracions, a més de tot l’estigma social que hi ha darrere. No solament és violència mèdica. Les persones intersexuals sempre diem que som l’exemple que l’anatomia sexual és diversa, que no és només aquest binarisme que ens han fet creure.

“Les persones intersexuals som l’exemple que l’anatomia sexual és diversa, que no és només aquest binarisme que ens han fet creure”

—Que hi ha diversitat sexual.
—L. V.: I no solament això, perquè si fos una qüestió només de diversitat sexual, segurament no faria aquesta obra, perquè no hauria tingut mai la necessitat d’identificar-me com a persona intersexual. Sóc diversa, igual que ho és la meva amiga de classe, la meva neboda, la meva cunyada… La diferència és que jo vaig rebre un diagnòstic i molta violència associada a aquest diagnòstic.

Laura Vila, durant l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—En el vostre cas, no vau ser diagnosticada fins a l’adolescència.
—L. V.: Sí, el meu diagnòstic va arribar en el moment de l’adolescència perquè el meu cos, que fins llavors havia estat socialitzat com a nena i com a dona, no es desenvolupava de la manera que s’esperava per una adolescent. En alguns casos, el diagnòstic d’intersexualitat es fa en el moment del naixement, perquè els genitals criden l’atenció. En uns altres, es diagnostica abans del naixement, perquè es detecta que hi ha una diversitat en els cromosomes sexuals, o perquè hi ha antecedents familiars.

—El recordeu, el dia del diagnòstic?
—L. V.: Recordo que més que la paraula, la terminologia mèdica –que patologitza molt– o les recomanacions que es van començar a posar sobre la taula per fer encabir el meu cos en un tipus de cos molt concret, la cosa que em va impactar més va ser la recomanació de silenci. Ho vaig viure com una llosa, com una imposició de silenci, perquè tenia ganes de sortir d’allà i explicar-ho a la Núria, que era la meva amiga de classe. Tenia un somni recurrent, que era sortir al carrer amb una pancarta per no haver de donar explicacions, per dir: “Sóc així i ja està.” D’ençà d’aquella primera consulta, em van deixar molt clar que era millor que no ho expliqués, perquè la gent no ho entendria. I allò em va marcar més que cap intervenció física o cap recomanació sobre el meu físic. Era una imposició que tenia a veure amb mantenir-me aïllada, incomunicada, no organitzada. Sense poder reconèixer, saber o descobrir que hi havia gent com jo. I ho vaig obeir durant molt temps, més de deu anys. Per a mi aquesta va ser la violència més gran.

“Allò que em va impactar més va ser la recomanació de silenci. Ho vaig viure com una llosa, com una imposició”

—Aquesta recomanació de silenci va lligada a una gran soledat. Explicar-ho per primera vegada a algú devia ser alliberador.
—L. V.: Sí. Recordo que, després del diagnòstic, van passar uns quants anys fins que no vaig conèixer una persona intersexual, una amiga. En algun moment del procés mèdic, un metge va decidir donar-me un telèfon i un correu electrònic d’un grup de suport. Hauria de ser la primera recomanació que rebem! Recordo aquest primer moment, però també recordo que tenia molt clar que encara passarien molts més anys fins que pogués explicar-ho a un “no igual”. No a una persona intersexual, sinó a les meves amigues. Recordo que a una amiga li vaig explicar quan ja havien passat més de deu anys, i recordo moltes primeres vegades explicant-ho, com a la Raquel o en Víctor. Vaig triar el lloc, la música, que ningú ens pogués sentir, tenir estona perquè poguessin processar tota la informació… Per mi era molt important cuidar aquell moment, perquè era com obrir la caixa del secret que ha estat retinguda tant de temps, i que t’ha fet entendre –i això és el gran problema– que la teva vida era menys desitjable. No solament el teu cos en l’àmbit sexoafectiu, sinó que la vida que tenies era menys desitjable de ser explicada i de ser compartida. I això és molt greu, perquè té conseqüències sobre persones, sobre criatures, sobre adolescents que comencem a relacionar-nos amb el món. No sé com recordes aquell moment, Raquel.
—Raquel Loscos [R. L.]: Recordo que teníem la sensació que en passaria una de grossa, una cosa molt greu. Quan ja ens havies explicat de què es tractava va ser com: “Ah, d’acord, està tot bé. No et mors.”
—L. V.: Cada vegada que ho explicava a algú era un passet més cap a la normalització. També crec que he tingut molta sort: visc en una ciutat amb molts referents LGTBIQ+. No teníem referents intersexuals, ara els comencem a crear, però sí que teníem uns altres referents queer, amb una xarxa de col·legues i recursos per a entendre la meva existència que molta altra gent no té la sort de tenir. Sóc una privilegiada, en aquest sentit. I ens hauria de fer pensar, perquè és una responsabilitat social.

“He tingut molta sort de viure en una ciutat amb molts referents LGTBIQ+”

—Què voleu dir?
—L. V.: Que hi hagi moltes persones que encara no trobin aquesta llum per poder-ho explicar a la seva amiga o al seu grup de col·legues vol dir que fem les coses molt malament. I té a veure amb aquest aïllament a què estem sotmesos. Ens fan creure que és una responsabilitat individual de les persones: “Apodera’t. Vinga va, explica-ho.” No, quina responsabilitat tens tu perquè aquest món sigui més acollidor amb totes aquelles persones que trenquem la norma quan la norma és tan rígida per a tothom?

—De fet, és aquest silenci que permet de perpetuar la norma.
—R. L.: Exacte. I el tema de la intersexualitat és un molt bon tema, perquè té molts tentacles que es connecten amb moltíssimes coses més: abús, violències mèdiques, diversitat corporal… És un cas flagrant de com la societat crea un problema on no n’hi ha cap. Un dels objectius era fer una obra que les persones intersexuals que la vegin diguin: “Que bé, tinc un lloc on em sento representada.”

“La intersexualitat és un cas flagrant de com la societat crea un problema on no n’hi ha cap”
Raquel Loscos, durant l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Una de les coses que em van impactar més de l’obra és quan expliqueu el diagnòstic i les intervencions mèdiques, que, com a activista, és una de les coses que critiqueu més. Heu tingut la sensació que van prendre la decisió per vós? Com vau viure el moment de la intervenció?
—L. V.: Ho vaig viure com l’autèntica veritat. Per mi, totes les recomanacions, intervencions i hormonacions destinades a endreçar el meu cos en la línia femenina eren la veritat, perquè per mi, com per la resta de la societat, la bata blanca té molt de poder. Ara, amb la perspectiva dels anys, d’haver-me apoderat, d’haver-me informat i d’haver trobat iguals, sé que no era l’únic relat que hi havia sobre el meu cos. Era un relat biomèdic contextualitzat a Occident que tenia una visió molt estigmatitzant i patologitzant sobre els nostres cossos. Si hagués sabut, primer, que el meu cos era saludable i que, per tant, no havia d’anar vinculat a un diagnòstic i, segon, que era desitjable i que tenia la possibilitat de desitjar i de ser desitjat igual que la resta, segurament la meva vida hauria estat molt diferent.

—…
—L. V.: A vegades posem el crit al cel per l’intervencionisme que hi ha sobre els cossos –i, concretament, sobre els genitals– en contextos culturals que no són el nostre i ens oblidem que al nostre país, a les nostres ciutats i als nostres hospitals també hi ha mutilacions, castracions i intervencions no consentides per motius estètics sobre cossos de nadons i adolescents, siguin intersexuals o no. Això és molt greu. A casa nostra, tenim un deute històric amb les persones intersexuals. I aquí molta gent dirà: “Ja, però tu signes un consentiment informat quan entres en un quiròfan, no?” Bé, és realment informat aquest consentiment quan jo, a disset anys, l’únic relat que tenia era un diagnòstic mèdic? Potser hauria signat una altra cosa, potser no hauria decidit treure’m els testicles interns si hagués sabut que no tenien cap risc per a la meva salut. Però, és clar, també m’horroritzava la idea d’una dona amb testicles interns. M’horroritzava tant com horroritzava el metge que tenia davant. Érem fruit de la mateixa societat. Per això em sembla trampós aquest discurs que hi ha ara sobre l’intervencionisme en les infàncies trans, quan ens oblidem que hem estat molt intervencionistes amb els cossos dels nadons i de les criatures intersexuals, sense cap mena de mirament i sense deixar que aquelles personetes es poguessin desenvolupar per acabar decidint allò que realment desitgessin.

“Al nostres país, als nostres hospitals, es fan mutilacions, castracions i intervencions no consentides”

—Fa poc vau explicar que feu teràpia hormonal substitutiva de per vida. Què vol dir i què implica?
—L. V.: Depèn de la persona, però en el meu cas i en el de les persones que ens han tret els testicles interns fa que no tinguem la font d’hormonació natural, la que et dóna el teu cos, que, en aquest cas, eren els testicles interns. I això fa que davant una teràpia hormonal substitutiva hi hagi certs efectes secundaris, com ara l’osteopènia. Diguéssim que la nostra massa òssia es veu debilitada. Hi ha moltes companyes que també parlen que la seva libido canvia per complet després d’aquesta retirada dels testicles, perquè, al final, treus una part important del teu cos. I, com tot, quan en treus una peça petita de vegades pot tenir efectes grans. Per sort, ara sabem que aquests testicles no són més cancerígens que la resta de testicles del món i que els estudis que ens havien posat al davant per recomanar-nos aquestes castracions ara sabem que són molt qüestionables i, per sort, hi ha moltes companyes més joves que nosaltres que decideixen de no intervenir-se.

Laura Vila i Raquel Loscos, durant l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—A l’obra, també desconstruïu el mite de l’Hermafrodit: de l’Antiga Grècia, quan es percebia com una figura sensual, a ara, que ho presenteu com una cosa monstruosa. En quin moment ha canviat, aquesta visió?
—L. V.: En Víctor sempre diu que som capaços d’entrar en un museu i deixar-nos emmirallar per obres com ara l’escultura de l’Hermafrodit adormit i, en canvi, no som capaços de fer-ho a la vida real. Com hem pogut carregar de tant d’estigma aquests cossos no binaris que ja s’explicaven d’ençà del mite de l’Hermafrodit de l’Antiga Grècia? Com pot ser que no siguem capaços de deixar-nos sorprendre i de deixar-nos flexibilitzar el desig i el gènere?
—R. L.: Volíem transmetre la idea de com canvia el relat quan no et deixes relatar sinó que et relates tu mateixa. Aquest canvi entre mirar-s’ho des de la cosa mítica i fascinant –però també rígida, freda i jutjadora– o deixar que t’ho expliquin les persones intersexuals que ho viuen.

—És el tercer any que feu temporada amb aquesta obra, que sempre ha tingut molt bona rebuda. Quines paraules us arriben, del públic?
—R. L.: El més destacable és que ara, quan en algun col·loqui preguntem al públic si sabien què era la intersexualitat, hi ha molta diferència amb el 2021. Ara hi ha moltíssima més gent que sap de què parlem. Al principi parlàvem de “la primavera intersexual”, perquè de cop començava a existir la I.
—L. V.: Ara ja és estiu, no? [Riu.]
—R. L.: Sí [riu]. Hem viscut moments molt emocionants fent l’obra. Per exemple, amb personal sanitari que diu: “Ostres, això em fa replantejar coses.” I fer aquesta obra amb públic adolescent, quan configuren el món i la seva capseta de “masculí” i “femení”, i veure com la reben i es plantegen coses… És molt emocionant.
—L. V.: El que m’emociona més són les respostes de persones no-intersexuals o que potser no tenen una mirada o un discurs especialment afí, però que t’expliquen com els ha interpel·lat en la seva pròpia diversitat. Aquesta obra no és feta per a les persones intersexuals, perquè ja sabem de què va. És feta per a aquelles persones que no ho són i per poder obrir un espai en què pensar la nostra existència d’una manera més fluida.

—Aquesta és la rebel·lió del desig que proposeu al final de l’obra. Com podem fer-la?
—L. V.: Essent acollidores amb la diversitat i pensant que les persones diverses, sobre les quals posem aquesta alteritat, tenen molt a explicar-nos i a proposar-nos sobre unes altres maneres de fer. Pots fer la rebel·lió pensant què tens tu, què pots fer tu per flexibilitzar la rigidesa del sistema sexe-gènere-desig que ens asfixia una mica a totes. Ser més acollidores amb la diversitat.
—R. L.: Diem que els cossos intersexuals multipliquen les possibilitats de desig. El fonen i el transformen. I transformar el desig és transformar el món.

Laura Vila i Raquel Loscos, durant l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

La transició a les energies renovables avança a tot el món. Són les fonts energètiques més barates actualment, cosa que facilita l’accés a l’energia als països en desenvolupament i fa la indústria més competitiva als països industrialitzats, mentre abarateix el rebut de la llum dels ciutadans. A més dels compromisos internacionals signats a l’Acord de París, que impliquen de posar fi a l’ús de combustibles fòssils i electrificar pràcticament tot el consum energètic, la Unió Europea és enmig d’una cursa accelerada per a desempallegar-se de la dependència del gas rus, amb implicacions geopolítiques importants. En aquest context, dur electricitat generada amb plaques solars i molins eòlics del nord de l’Àfrica amb cables submarins esdevé un focus d’atenció, tant dels governs europeus i africans com del món privat. Tot seguit us expliquem els projectes proposats i quines alternatives pot haver-hi, com també les seves implicacions geopolítiques.

La connexió existent entre el Marroc i l’estat espanyol

L’any 1997 es va inaugurar una connexió elèctrica submarina entre Tarifa i Fardiua, que va ser ampliada el 2006. És formada per dues línies de 400 kV, cadascuna amb 3 cables, més un cable de reserva, amb una llargada total de 59 quilòmetres. La potència total és de 1.400 MW, però és asimètrica: 900 MW van de l’estat espanyol cap al Marroc i 600 MW van del Marroc cap a l’estat espanyol. A banda de les qüestions econòmiques i tècniques, cal tenir en compte les implicacions geopolítiques d’aquesta mena d’infrastructures. El Marroc té interès a construir una central nuclear d’ençà del 1983, una opció vista per Occident com un risc per al desenvolupament d’una bomba nuclear. Per aquest motiu, la política europea ha estat la de promoure al Marroc unes altres alternatives energètiques, com ara el gas fòssil i les energies renovables, per cobrir les necessitats energètiques creixents del país magribí.

Això explica l’asimetria exportadora energètica cap al Marroc. Tanmateix, ara és Europa que necessita urgentment grans quantitats d’electricitat per a substituir els combustibles fòssils i, molt especialment, el gas rus. El Marroc disposa de moltes més hores de sol anuals i àmplies zones desèrtiques deshabitades on pot construir grans parcs solars i eòlics per alimentar Europa. De moment, l’estat espanyol i el Marroc planegen de construir una tercera línia de 400 kV amb una capacitat de 700 MW addicionals i un cost estimat de 169 milions de dòlars.

El Marroc, per una altra banda, no ha renunciat a construir una central nuclear amb vista al 2030. El país disposa de les reserves més grans de fosfats del món, essencials per a l’agricultura, però que contenen urani natural, que es podria fer servir de combustible nuclear. A més, cal considerar les lluites geopolítiques, amb la qüestió del Sàhara Occidental, l’enfrontament amb Algèria i el paper de Rússia. El Marroc en el passat ha tingut converses amb Rosatom, la corporació nuclear pública russa, per explorar la construcció d’una central nuclear per a la dessalinització d’aigua per a agricultura, la indústria i el consum humà. Amb la guerra d’Ucraïna, i l’expansió russa pel Sahel, el Marroc ho pot fer servir per pressionar la UE.

La Gran Bretanya vol obtenir electricitat renovable del Marroc mitjançant el cable submarí elèctric més llarg del món (imatge: Xlinks). Xlinks, el gran projecte per a dur electricitat renovable del Marroc al Regne Unit

En tot aquest context internacional, el Marroc també té una carta guanyadora per a cobrir les necessitats d’una de les grans economies europees, el Regne Unit. Amb les conseqüències del Brexit, l’objectiu britànic de produir tota l’electricitat de fonts netes a partir del 2035 i amb els entrebancs aïllats que hi ha amb les interconnexions submarines amb França, fa anys que es parla del projecte Xlinks. És un projecte faraònic per a unir el Marroc amb les illes britàniques amb una interconnexió submarina de 4.000 quilòmetres. Resseguiria les costes del Marroc, Portugal i els estats espanyol i francès amb una profunditat màxima de 700 metres. La interconnexió, que seria la més llarga del món, seria formada per dos circuits independents d’1,8 GW de potència, cadascun amb dos cables separats, un de positiu i un altre de negatiu. Una potència total de 3,6 GW que podria proporcionar, per si sola, el 8% de l’electricitat del Regne Unit.

La interconnexió submarina duria l’electricitat generada a la regió de Guelmim-Oued Noun, al sud del Marroc, tocant amb el Sàhara Occidental, fins a Devon, al sud d’Anglaterra. La producció elèctrica es faria amb una planta solar que cobriria uns 200 quilòmetres quadrats i una planta eòlica amb molins repartits sobre una àrea de 1.500 quilòmetres quadrats, amb una potència total d’11,5 GW. S’hi afegiria una bateria amb 5 GW de potència i una capacitat d’emmagatzematge de 22,5 GWh. En aquesta zona del Marroc es complementen molt bé les hores de sol i uns vents desèrtics que són més forts al vespre i ben d’hora al matí. Cal tenir en compte que les plaques solars al Marroc produeixen tres vegades més electricitat que al Regne Unit i els vents són molt predictibles, atès que són el producte de les variacions tèrmiques desèrtiques diàries. Juntament amb un hivern al Marroc amb més hores de sol que al Regne Unit, tot plegat fa que el projecte proposat pugui proporcionar dinou hores d’electricitat diàries de mitjana de manera consistent, segons els promotors.

El projecte d’interconnexió EuroAfrica vol connectar la producció renovable d’Egipte amb Europa passant per Xipre i Grècia (imatge: projecte EuroAfrica).

El projecte farà els primers tràmits administratius al Regne Unit aquests dies. De moment, ja ha atret inversors, com ara l’energètica francesa Total, l’elèctrica britànica Octopus Energy o la companyia energètica d’Abu Dhabi. Si supera la fase de permisos administratius i obté prou finançament, encara haurà de superar un obstacle a què s’enfronten la resta de projectes: la construcció dels cables. Si la resta de projectes d’interconnexions submarines tiren endavant, caldran molts milers de quilòmetres de cables anuals i ara mateix la capacitat de fabricació mundial no els podria cobrir. Ara com ara es produeixen anualment 9.000 quilòmetres de cable elèctric submarí, i, amb les noves fàbriques anunciades, s’arribarà a 16.000 quilòmetres l’any 2030. Tanmateix, el sector calcula que en aquella data la demanda podria arribar a 75.000 quilòmetres l’any. Per aquest motiu, el projecte Xlinks inclou fer una fàbrica de cable a Escòcia, amb finançament públic ja aprovat, bo i aprofitant les instal·lacions d’un port antigament dedicat al transport de carbó i acer.

La interconnexió entre Egipte, Xipre i Grècia

A l’altra punta de la Mediterrània trobem uns quants projectes que volen connectar Europa amb el Llevant i Egipte. Per una banda, hi ha el projecte d’interconnexió EuroAfrica, anunciat el 2017, que amb un recorregut de 1.400 quilòmetres connectaria el delta del Nil amb Grècia. Passaria per Xipre, que és l’únic membre de la UE que no és connectat al sistema elèctric europeu i depèn enormement dels combustibles fòssils per generar electricitat. Tindrà una capacitat de 2 GW de potència i es calcula que proporcionarà uns 17,5 GWh d’electricitat anualment, més que la producció de la gran resclosa d’Assuan. El projecte es desenvolupa per fases. El 2021 es va completar la connexió entre l’illa de Creta i la part continental de Grècia, tot i que s’ha planificat d’ampliar-la, atès que, com veurem, hi ha més projectes d’interconnexió amb Creta.

La meitat de la interconnexió, entre Egipte i Xipre i amb una capacitat d’1 GW, era previst que s’acabés l’any passat, però la companyia responsable l’ha endarrerit per al 2029, per entrebancs per a obtenir de finançament, que requereix 2.500 milions d’euros d’inversió. Les dificultats se situen en la banda egípcia, que ha passat una crisi financera i la devaluació de la moneda. Tanmateix, per a Egipte és un projecte estratègic, atès que pot esdevenir un dels productors renovables i nodes principals del transport d’electricitat neta del món. Per una banda, per les grans centrals solars i eòliques que ha construït i planifica construir, d’uns 1-3 GW les més grans, gràcies a la disponibilitat de grans àrees desèrtiques, amb moltes hores de sol i els vents desèrtics associats. Per una altra banda, perquè ja disposa d’una interconnexió de 3 GW amb l’Aràbia Saudita, que també té centrals renovables gegantines, amb noves plantes en tramitació. Entre les intencions dels saudites hi ha la de fer connexions submarines directes amb Grècia, sense haver de passar per Egipte.

El projecte d’interconnexió EuroAsia vol fer d’Israel un node transmissió elèctrica renovable amb Europa (imatge: projecte EuroAsia).

Un segon projecte és la Gran Interconnexió Marina, que té finançament aprovat per la UE i el govern xipriota. És una línia de 500 kV amb una capacitat d’1 GW de potència (primerament s’havia parlat de 2 GW), una llargada de 1.200 quilòmetres i profunditats màximes de 3.000 metres. Connectaria Israel amb Xipre (uns 300 quilòmetres) i de Xipre fins a Creta (uns 900 quilòmetres). El projecte, que també havia despertat l’interès xinès, situa Israel en una posició estratègica i geopolítica important, perquè, a banda de la producció pròpia a les seves àrees desèrtiques, podria actuar de node d’evacuació cap a Europa de producció renovable de l’Aràbia Saudita, de Jordània i de la resta de països de la regió.

Finalment, hi ha un tercer projecte per a dur electricitat d’Egipte a Grècia. És la interconnexió GREGY, que aniria directament de la part occidental d’Egipte a Creta, i d’ací al continent, sense passar per Xipre. Tindria una potència de 3 GW i un recorregut de 950 quilòmetres i té el suport dels governs de tots dos països. La UE també hi ha mostrat interès, tot i que no s’ha arribat a cap compromís. Els promotors afirmen que l’electricitat seria proporcionada per centrals renovables a Egipte amb una potència de 9,5 GW, pendents de construir, i evitaria la crema de 4.500 milions de metres cúbics de gas fòssil. Per a contextualitzar-ho, la UE importava 150.000 milions de metres cúbics de gas rus el 2022.

La connexió entre Itàlia i Tunísia

Finalment, una altra de les zones geogràfiques d’interès per dur producció renovable de l’Àfrica a Europa és l’estret que separa Tunísia i l’illa de Sicília. Ací es vol desenvolupar la interconnexió Elmed, que també té el finançament de la UE i el suport dels governs de tots dos països. És una línia de 500 kV, amb 220 quilòmetres de recorregut (200 sota la mar), amb una capacitat de 600 MW de potència i una profunditat màxima de 800 metres. Els promotors tenen l’objectiu d’acabar-lo el 2028, però els resultats de les eleccions a Tunísia han causat dificultats polítiques i econòmiques al país i es tem que s’endarrereixi. Tanmateix, tant el Banc Europeu d’Inversió, com el govern i l’operador elèctric tunisians, han reiterat el suport al projecte.

El projecte d’interconnexió GREGY vol connectar centrals renovables a les àrees desèrtiques de l’oest d’Egipte amb Europa per Grècia (imatge: Copelouzos Group).

La interconnexió, com en els casos precedents, té connotacions geopolítiques importants. Per una banda, amb els compromisos internacionals d’abandonar el consum de combustibles fòssils, Tunísia en serà un dels grans perjudicats, atès que per aquest país passa un dels gasoductes més importants que connecta els pous algerians amb Europa. La interconnexió elèctrica mitiga aquest efecte i fa que el país també opti per les renovables,  aprofiti les seves grans àrees desèrtiques i pugui actuar de node de transmissió per a futures plantes renovables a Algèria i Líbia. A més, Tunísia també té interès en la producció d’hidrogen verd, que requeriria grans centrals renovables els excedents de les quals es podrien evacuar directament en forma d’electricitat gràcies a la nova interconnexió.

La gran pregunta: seran necessaris tots aquests projectes?

El món renovable evoluciona ràpidament i això podria fer aquests projectes innecessaris, si més no, tècnicament. Els projectes que hem vist segueixen, per mimetisme, la filosofia del sistema energètic tradicional fòssil. Però fa sol i vent a tot arreu i els països europeus tenen el potencial de ser autosuficients. Tanmateix, és cert que les interconnexions entre països ho faciliten i fins i tot són necessàries per a estabilitzar el sistema elèctric europeu. També la variabilitat de producció a escala continental, que pot fer que països sencers no tinguin prou producció renovable i hagin de recórrer a l’exterior. Sense oblidar l’important component geopolític, en què tant Rússia com la Xina actuen a l’Àfrica per oposar-se als interessos europeus.

També és veritat que la producció renovable és molt més barata a les zones desèrtiques del Sàhara, però cal comptar que el transport d’allà no és barat i, per aquest motiu, pot acabar resultant més cara. Tanmateix, cal tenir en compte que el sector de bateries té un gran desenvolupament, per la qual cosa podria posar fi als problemes d’estabilitat de la xarxa i la variabilitat de les renovables a escala continental, sense necessitat de recórrer a l’exterior. Especialment, si la xarxa elèctrica aprofita les bateries dels cotxes elèctrics, que es comptaran per centenars de milions durant aquests anys vinents. Un altre front que es desenvolupa molt és l’agrivoltaica i les plaques solars verticals. Beneficiaria econòmicament els productors agrícoles i no interferiria en la producció d’aliments, i així Europa tindria terrenys de sobres per a cobrir les necessitats energètiques sense haver de recórrer a la producció africana. Tot plegat dependrà d’una barreja de raons tècniques, econòmiques i geopolítiques.

The Washington Post · Shira Rubin i Steve Hendrix

Tel-Aviv, Israel. L’operació feia anys que s’havia traçat. Quan el règim sirià va caure sobtadament, Israel no va perdre temps a engegar-la.

Els centenars d’atacs que Israel ha dut a terme aquesta setmana per tot Síria formen part d’una de les operacions militars més ambicioses de la història del país, segons que expliquen els experts. En qüestió de dies, Israel ha destruït les capacitats militars del seu veí i ha ocupat bona part del sud de Síria, més enllà i tot de la zona coixí supervisada per l’ONU i establerta després de la guerra del Yom Kippur, l’any 1973.

Israel, com bona part de la resta del món, es va sorprendre molt per la rapidesa amb què els rebels islamistes armats van anar avançant per Síria, com també amb l’escassa resistència que va oposar l’exèrcit de Baixar al-Assad. Quan els rebels prengueren Damasc diumenge passat, van hissar la bandera revolucionària als edificis de l’estat i van prometre un nou començament després de més de mig segle de govern dinàstic, Israel va veure una escletxa d’oportunitat per a fer realitat els seus plans.

“En hebreu, ens hi referim com ‘el pla del calaix’”, explica Miri Eisin, antiga oficial superior d’intel·ligència de l’exèrcit israelià. Durant anys, explica, la intel·ligència israeliana s’ha dedicat a seguir i catalogar els moviments de les forces sirianes, el personal iranià i els combatents de l’Hesbol·là al sud de Síria.

Quan els assessors militars iranians i les forces del govern es van retirar arran de l’avenç dels rebels, explica Eisin, Israel disposava de tota la informació sobre l’emplaçament dels actius militars del règim, d’aeròdroms a instal·lacions d’armes químiques i biològiques.

En reunions del gabinet de seguretat fetes a final de la setmana passada, els funcionaris de seguretat israelians descrigueren la campanya terrestre i aèria a Síria com a preventiva per naturalesa. L’objectiu final, digueren, era eliminar futures amenaces de Haiat Tahrir al-Xam (HTX) –el principal grup rebel de Síria i autoritat governant de facto al país–, que es fundà com a afiliat d’al-Qaida.

Israel va fer arribar els plans al govern nord-americà poques hores després del derrocament d’al-Assad, segons que explica una font familiaritzada amb les discussions del gabinet de seguretat israelià que accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat.

Funcionaris nord-americans expliquen a The Washington Post que fa anys que va concedir via lliure a Israel a l’hora de dur terme operacions militars a Síria, incloent-hi atacs aeris, sempre que s’emmarquessin dins el supòsit de l’autodefensa, i que aquest vist-i-plau s’estén fins al present.

De la perspectiva israeliana, “la necessitat de l’operació a la zona coixí era clara d’ençà del primer dia”, segons que explica la font familiaritzada amb les discussions del gabinet de seguretat israelià. “Ningú no volia veure els rebels al cim del mont Hermon, mirant cap a Israel”, diu, en al·lusió al cim estratègic situat a la frontera entre Síria i el nord d’Israel.

L’operació començà amb atacs aeris centrats, principalment, en armes químiques i biològiques i míssils balístics de llarg abast. Encoratjats per l’èxit de la primera onada d’atacs, en què no van constar víctimes civils, els comandants van decidir de fer un pas més enllà, segons que explica Eisin.

Les successives onades d’atacs d’aquesta setmana, segons l’exèrcit israelià, han destruït els míssils, drons, avions de combat, helicòpters d’atac, tancs i sistemes de radar sirians, com també la petita flota naval del país.

L’objectiu era “enviar l’exèrcit sirià a la casella de sortida”, segons que va escriure dimecres Yoav Limor, comentarista militar israelià, al diari Israel Hayom.

Israel ha procurat de no atacar els destacaments militars russos repartits per tot Síria. Durant la guerra civil siriana, Netanyahu accedí a coordinar els seus atacs amb Moscou en canvi que Rússia li donés marge de maniobra a l’hora de llançar atacs encoberts contra actius iranians al país.

“Els russos tenen la seva zona, els rebels tenen la seva zona i Israel té la seva zona. Hi ha una mena de respecte mutu entre totes les parts”, explica Dichter, membre del gabinet de seguretat i ministre israelià.

En públic, Rússia ha criticat el bombardaments israelians. Maria Zakharova, portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers, va dir dimecres: “Aquestes accions militars evidentment no serveixen per a l’objectiu d’estabilitzar la situació a Síria i, de fet, agreugen encara més una situació extremadament difícil.”

Sorprenentment, HTX fins ara ha guardat silenci sobre l’operació. “La nostra prioritat és restaurar la seguretat i els serveis, reactivar la vida civil i les institucions”, es limità a respondre dimecres el portaveu del grup, Obeida Arnaout, quan un periodista britànic li demanà explícitament pels atacs israelians. Quan el periodista hi insistí, Arnaout únicament va dir: “Volem que tothom respecti la sobirania de la nova Síria.”

Encara que HTX i més grups rebels sunnites han lluitat durant anys contra les forces amb suport iranià a Síria, Dichter diu que Israel “continua preparant-se per a la possibilitat que els rebels arribin a un acord amb l’Iran, amb l’Hesbol·là”. El grup libanès passa per un moment delicat a causa de la devastadora guerra que ha lliurat amb Israel aquests darrers mesos, però els funcionaris israelians temen que reconstrueixi les seves capacitats militars a curt termini o mitjà.

El portaveu de l’exèrcit israelià per als mitjans internacionals, Nadav Shoshani, va dir dimarts en una sessió informativa que el desplegament de tropes a la zona coixí “i en alguns punts addicionals” era temporal, però no en fixà una data d’acabament. El primer ministre Benjamin Netanyahu, paral·lelament, ha dit que les tropes romandrien sobre el terreny “fins que pogués garantir-se la seguretat a la frontera”.

“A Israel, li cal veure, abans de res, com [els rebels] construeixen el seu estat i el seu exèrcit”, diu Dichter. I afegeix: “Estem a l’aguait, com els Estats Units.”

L’assessor de seguretat nacional dels Estats Units Jake Sullivan va dir als periodistes dijous, durant una visita a Israel, que la resposta del seu aliat més pròxim al Llevant era lògica, atès “l’enderrocament d’un estat vigent que havia governat Síria durant molt de temps, i la possibilitat que aquest buit s’omplís amb una amenaça”.

Els veïns àrabs d’Israel han condemnat uniformement les seves accions militars com a il·legals i s’han afegit a l’ONU, França i més nacions europees a l’hora de demanar-ne la retirada del territori sirià.

Nitzan Nuriel, general de brigada retirat i ex-director de l’Oficina de Lluita contra el Terrorisme d’Israel, defensa que evitar que armes d’alta gamma caiguin en mans dels rebels –amb el risc subseqüent de convertir Síria en “la Somàlia del Llevant”– val la pena d’un punt de vista estratègic, tot i el risc de represàlies a què s’enfronta Israel.

Israel, segons que diu Nuriel, ha aconseguit prop d’un 80% dels seus objectius. “Però l’operació encara no ha acabat”, adverteix.

Hendrix informa de Jerusalem estant. Karen DeYoung, de Washington estant; Robyn Dixon, de Riga estant, i Lior Soroka han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Si a casa feu cagar el tió, és probable que seguiu un ritual. Potser ja fa dies que l’atipeu (a còpia de taronges, mandarines, galetes, aigua…). I, quan arribi el dia –la vigília de Nadal al vespre?, el dia de Nadal a migdia?–, suposo que la cagada del tió tindrà un procés: l’acotxareu amb una manta, el bastonejareu cantant una cançó, us tancareu amb la mainada en una cambra a cantar cançons –o a resar, o a esperar, simplement–, tornareu a donar cops de bastó al tió, el destapareu i… us meravellareu amb tots els regals que us ha cagat.

Tant si seguiu aquest periple com si no, una cosa és segura: en un moment o altre claveu cops de bastó al tió, tot cantant una cançó. Però quina cançó? Aquesta és la qüestió.

Com es pot veure en el vídeo que encapçala aquest article, hi ha versions diverses de la cançó de fer cagar el tió. Hem volgut saber-ne més, i per això vam fer una enquesta voluntària entre els subscriptors de VilaWeb. Vam rebre més de dues-centes respostes, que van confirmar la nostra tesi: n’hi ha gairebé tantes versions com famílies.

Val a dir que totes les respostes rebudes són del Principat, per bé que, segons el Costumari català de Joan Amades (volum I, p. 37-46), el costum de fer cagar el tió també havia estat ben viu a les comarques de Catalunya Nord.

Aquest article no hauria estat possible, doncs, sense la col·laboració dels nostres subscriptors, a qui agraïm l’amabilitat amb què ens han fet arribar llurs records i, alhora, els demanem disculpes per no haver-los pogut aplegar tots, ni tornar-los resposta individualitzada. Molts, moltíssims missatges que ens han arribat eren impregnats de l’alegria i la tendresa amb què els lectors recordaven la seva infantesa, o la dels fills o néts. Gràcies, una vegada més, per haver compartit la vostra intimitat.

“Els Nadals”, el “cagatió” i deu paranys lingüístics més

La versió més comuna

La versió més coneguda de la cançó, escampada a bona part de la Catalunya vella, és aquesta:

Caga, tió,
ametlles i torró.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons!

A moltes cases es canten variacions d’aquesta mateixa peça, sobretot en el segon vers: canviant ametlles per avellanes; o bé canviant torró per pinyó; o bé canviant-lo tot per tió de Nadal; i encara, en el quart vers, eliminant massa (és a dir, que són salades), etc.

També trobem força sovint aquest acabament:

I si no vols cagar
et donaré un cop de bastó.

Aquest donaré es pot canviar per clavaré, daré o fotré.

La versió més llarga

Hi ha una versió llarga de la cançó del tió, escampada una mica pertot, però potser més arrelada al Camp de Tarragona, que fa:

Caga, tió, tió de Nadal.
Posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi.
Toca, toca, Valentí.
Ara vénen bous i vaques,
gallines amb sabates
i capons amb sabatons.
Ai, correu, correu, minyons,
que el vicari fa torrons;
la guineu els ha tastats,
diu que són un poc salats.
Marieta posa-hi sucre,
que seran un poc millor.
Caga tió, caga torró,
o et daré un cop de bastó.

No cal dir que, essent una composició tan llarga, es presta a tenir moltes variants. Per exemple, de vegades els qui porten sabatons no són capons, sinó galls, gallinons o moixons. I més d’una volta el qui fa els torrons no és el vicari ni la guineu qui els tasta, sinó que els fa la teta (o la tia, o la tieta) i els tasta el vicari, que, com que els troba salats, sovint és objecte de quatre versos irreverents:

Ai, el brut; ai, el porc;
ai, el cara, cara, cara.
Ai, el brut; ai, el porc;
ai, el cara de pebrot.

Poemes de Nadal infantils per a recitar enfilats a la cadira  

La soca, el tronc, la tronca

Hem rebut qui-sap-los correus de gent que vol deixar constància que no fan cagar el tió, sinó la soca. Són, majoritàriament, subscriptors del Segrià i la Noguera que, a més, volen aclarir que no diuen torrons sinó tarrons, entre més particularitats:

Caga, soca de Nadal.
Caga tarrons i pixa vi blanc.
No cagos aringades, que són salades.
Caga tarrons, que són molt bons.

A les Terres de l’Ebre, no hi ha ni tió ni soca, sinó tronc:

Tronc de Nadal,
caga Torró
pixa vi blanc,
Cop de bastó.

Al Pallars i l’Alta Ribagorça, es fa cagar la tronca, amb variants com ara:

Tronca tronquera,
caga caguera,
caga tarrons,
uns bons muntons.
No cagues arengades,
que són massa salades.
Caga tarrons,
que són molt bons.

O bé aquesta:

Tronca de Nadal,
caga torrons,
pixa vi blanc;
no cagues arengades,
que són massa salades;
caga torronets,
que són ben dolcets.

Aquest vi blanc, que surt en més versions, de vegades és escrit vinblanc o vimblanc, que és un vi generós que antigament s’elaborava amb garnatxa.

Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions

Parenostre i versos previs

Molts subscriptors ens fan arribar un parenostre del tió, en versions diverses, com ara aquesta, del barri de Gràcia de Barcelona, que ens envia el crític literari Joan Josep Isern:

Parenostre del tió,
bon Nadal que Déu nos do.
Torró d’avellana,
torró de pinyó.
Caga, tió.
Si no, et donaré
un cop de bastó.

Però hi ha subscriptors que ens diuen que el parenostre el “resen” –com una composició independent– abans de fer cagar el tió. El reciten en una cambra, o bé davant el pessebre, mentre el tió fa la feina. En gairebé totes les versions que ens n’han arribat, hi surten versos adreçats a les dones que, vists amb ulls del segle XXI, semblen poc adequats:

Parenostre del tió,
bon Nadal que Déu nos do.
Ara vénen festes,
festes glorioses.
Dones curioses,
renteu els plats,
renteu-los bé,
que Nadal ja ve.

Deixant de banda el parenostre, hi ha subscriptors que ens envien poemes que reciten abans de fer cagar el tió, com ara aquest:

D’una soca surt la branca,
d’una branca el meu bastó,
ben regat amb aigua fresca,
ben suau, ben amorós.
Bastonet, agafa empenta,
que el tió hem d’escalfar.
Del que surti del seu ventre
en farem un bon Nadal.

Fins i tot hi ha una cançó per a escalfar el bastó:

Pere Joan, que els bous se’n van.
Deixa’ls anar, que a beure van.
A la font del Tiroliro
matarem un ‘muixonito’.
Pim, pam, pum.

Versions telegràfiques, versions casolanes, versions puritanes…

Entre els dos centenars de correus que ens han arribat, n’hi ha uns quants que ens parlen de versions llargues, però també n’hi ha que són la mínima expressió, com ara aquestes quatre:

Tió, tió,
caga torró
i pixa vi bo.

Nadal, Esteve, Joan,
caga torrons
i pixa vi blanc.

Tió, tió,
caga torró,
pel naixement
de Nostre Senyor.

Caga tió,
caga torró.
Caga per a mi
i per als altres no.

Hi ha versions molt curioses, que probablement responen a invencions d’algun membre de la família, com una que acaba dient:

Si no vols fer caca,
et donarem un cop d’estaca.

Aquesta modificació tan “creativa” sembla respondre a una certa prevenció, com ho és també el fet que en algunes versions es canvia el verb cagar per rajar:

Raja, tió; raja, tió.
Da-li, da-li, da-li, da-li.
Raja, tió; raja, tió,
per la vinguda de Nostre Senyor!

O, fins i tot, per emanar:

Emana, tió,
tió de Nadal.
Emana torrons
i porta’ns vi blanc.

Més curiositats

A l’àrea del Gironès i la Selva, no hi manquen versions en què apareixen els diners:

Tió, tió, caga torró
del naixement de Nostre Senyor.
Si no en tens més,
caga diners.
Si no en tens prou,
caga’m un ou.

El Costumari català insinua que a Barcelona el costum de fer cagar el tió s’havia anat perdent, cosa que ens confirmen alguns subscriptors barcelonins més grans, que ens diuen que quan eren petits no el feien cagar. Tanmateix, alguns altres ho contradiuen, especialment els qui ens han escrit del barri de Gràcia, on probablement no s’havia arribat a perdre.

Hem pogut constatar que algunes versions molt arrelades en un territori surten esporàdicament en un altre, cosa que deu respondre a emigracions internes durant el segle XX. Alhora, hem pogut veure que en una mateixa vila o ciutat hi ha diversitat de versions, cosa que ha d’indicar que cada família ha anat modelant la seva, que pot anar variant en la transmissió intergeneracional. Una lectora, conscient d’aquesta evolució, ens exposa les tres versions que es cantaven a Osona durant el segle XX. Als anys seixanta, una versió molt curta i amb referències religioses:

Tió, tió,
caga torró,
pel naixement
de Nostre Senyor.

Als anys vuitanta, una versió allargada amb les arengades:

Tió, tió,
caga torró
pel naixement
de Nostre Senyor.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons.

I després de l’any 2000, la mateixa versió però sense referències religioses:

Tió, Tió,
caga torró,
d’avellana i de pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons.

Deixem encara dos vídeos que també ens heu fet arribar. El primer és de Celdoni Fonoll i Lloll Bertran, amb una nova cançó del tió (reivindicativa), de l’any 2021. El segon, de Fèlix de Blas, ens explica la història de la soca a ritme de salsa.

I finalment, un parell de recomanacions:

• El llibre de referència per a ampliar coneixements sobre el tema: El Tió de Nadal. Orígens i tradició.
• Una pàgina web amb vint-i-set versions de la cançó del tió.

“Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis  

“Vostè proposava carregar-se la llengua pròpia.” “No intercanviarem uns pressupostos per rebentar la convivència a les aules.” Lluny del que pugui semblar, aquestes dues frases les van pronunciar la presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, i el vice-president, Antoni Costa, dimarts passat. En unes altres èpoques –per exemple, la de la legislatura Bauzá– hauria estat inimaginable que el govern fes un petit tomb en aquesta direcció. Però avui la realitat política del país és diferent i Prohens ho sap bé, malgrat que ha tardat un any i mig a fer-ho notar, almanco, de paraula. Rere aquestes frases i el canvi d’estratègia que ha seguit el PP amb Vox –avui amb el govern acostant-se a les esquerres–, hi ha un element clau: la força indiscutible dels moviments socials.

El llegat d’intimidació de les nostres victòries

Parlem de la força que van tenir les samarretes verdes durant la legislatura de José Ramón Bauzá, però també de les entitats i sectors que s’han mogut d’ençà del juliol del 2023, quan Prohens va pactar la seva governabilitat amb Vox. I de la reactivada Assemblea de Docents o de la creació de Sanitaris per la Llengua. En tot aquest temps, sempre hi ha hagut un avís constant: hi ha línies que són infranquejables.

“És molt important que la polèmica hagi acabat aïllant l’extrema dreta més extrema i que al final el PP hagi hagut de prendre posició, aclarint fins on estan disposats a arribar”, diu Marina Vergés, portaveu de l’Assemblea de Docents. I matisa: “És clar que ells no seran grans defensors de la llengua catalana, però d’aquí a fulminar tot el procés de normalització que s’ha fet de fa tants d’anys… Seria molt greu traspassar aquesta línia vermella.”

La reunió d’urgència de la presidenta amb els batlles, entre els quals hi ha l’ala més regionalista del partit, i les conclusions que en van sortir –fins i tot es van demanar eleccions anticipades per trencar del tot amb Vox– van ser més mostres de la força del poble. Si no hi hagués hagut la manifestació del TIL; si el maig passat no haguessin sortit 40.000 manifestants en defensa de la llengua; si desenes de milers persones no haguessin protestat per la saturació turística i els efectes que té sobre l’habitatge, o si la societat hagués acatat la llei de símbols i haguessin retirat els llaços dels centres, dimarts la resposta de Prohens a Vox tal vegada hauria estat diferent.  De fet, fins ara l’extrema dreta li marcava el rumb.

Prohens, enfront d’un risc que no es pot permetre

Antoni Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear (OCB), assegura que la mobilització social és importantíssima per a condicionar l’acció dels partits. “Quan fan polítiques lesives, ens hem d’activar. Ho vam fer amb Bauzá i ho hem fet des del principi d’aquesta legislatura, fent ús d’accions judicials i mobilitzacions al carrer.” Per exemple, quan una quarantena d’entitats es reuniren davant el parlament en el moment que l’extrema dreta havia facilitat la investidura de Prohens.

Maria Antònia Font, activista per la llengua i aleshores a l’executiva de l’STEI, va ser un dels impulsors del moviment social en contra dels atacs de Bauzá al català i a la cultura. Ella també ho veu clar: “Prohens no es vol arriscar a trobar-se amb un final de legislatura com el que va trobar Bauzá el 2015. Sap que la gent que defensa el català té les coses molt clares i les sap transmetre socialment.” Parla d’una “minoria renouera que ho distorsiona tot”, en relació amb l’extrema dreta, però afegeix que, com deia Carme Junyent, també és responsabilitat dels parlants tenir consciència que tenen un paper amb la salvaguarda de la llengua pròpia. Una responsabilitat que la societat ha sabut demostrar quan ha calgut i que ha tengut una resposta a les institucions. “Els moviments socials han tingut molt d’efecte. A través de les generacions sempre hi ha hagut una consciència clara de la defensa del català. Tenen aquesta responsabilitat i la de ser dignes hereus dels qui ens han precedit”, assenyala.

Un dels punts forts de tot plegat ha estat la unió dels moviments. Font posa d’exemple la força de l’OCB, de l’Institut d’Estudis Eivissencs, d’Acció Cultural de Menorca i de l’Obra Cultural de Formentera, i diu que les victòries es guanyen amb moviments socials en què participen totes les entitats de totes les Illes. I, com la resta d’entrevistats, assegura: “Si no hi hagués hagut aquest moviment de consciència, Prohens no faria ara aquest discurset.” Vergés opina que han tingut capacitat d’unir molts col·lectius: “No tothom que hagi rebutjat el pla de segregació –per posar un exemple– vol dir que defensi tot allò que defensa l’Assemblea de Docents, però ha vist que no tenia sentit.”

Quina incidència tenen els moviments?

Vergés recorda que el PP sap molt bé què pot passar si se sobrepassen segons quins límits: “Juguen a voler tenir tothom content i no funciona. Saben quina resposta hi ha després d’un atac directe i han d’anar molt més amb compte. Bauzá no s’ho esperava, però ells sí que saben què pot passar.”

Imatge de la manifestació contra el govern de José Ramón Bauzá.

L’OCB recorda que pactar amb l’extrema dreta era un atemptat contra la convivència i que així que va començar la legislatura ja va reclamar que les forces polítiques democràtiques no pactassin amb partits que són fora del perímetre dels valors democràtics i del consens estatutari en matèria de llengua i cultura. “No podem deixar que una minoria fanàtica i antimallorquina condicioni la vida política d’aquest país”, diu.

Un dels altres fets que corroboren el poder dels moviments socials en les polítiques és una qüestió anecdòtica, diu Llabrés, però aclaridora: “Vox acusa el PP d’estar excessivament condicionat per l’OCB. Ja ens agradaria tenir aquesta força, però sí que consideram que la societat civil fa una pressió afegida als partits polítics a l’hora de prendre decisions.” Un altre exemple molt clar: la diada per la llengua que va reunir 40.000 persones el mes de maig. “Els poders públics van prendre nota de la resposta social. Després d’aquesta mobilització es va aixecar el peu de l’accelerador. Vam viure uns primers deu mesos de legislatura de mesures regressives en matèria de llengua i, després d’això, hi va haver una certa inflexió”, assegura Llabrés, que posa d’exemple que, encara que s’han mantengut les mesures aprovades, no n’hi ha hagut de noves, com l’aprovació de l’oficina de persecució al català.

“Hi ha acords de governabilitat amb Vox que van més enllà del programa electoral del PP que potser no s’haurien acordat si hagués sabut quina resposta tindrien”, diu el president de l’Obra. A més, el canvi de discurs del PP també ha estat notori en àrees com el turisme. Llabrés creu que moltes consideracions que han fet dirigents del PP, fa un any ells mateixos les haurien qualificades de turismofòbiques si haguessin estat en boca d’uns altres agents socials. Com, per exemple, l’augment de l’ecotaxa que proposa ara Prohens i que anys enrere el partit rebutjava totalment.

Canvis, però no tants

L’oposició deia que s’obre un nou panorama polític, perquè ara el PP cercarà l’esquerra per aprovar el pressupost a començament de l’any vinent. Llabrés ho veu amb esperança i optimisme, però sempre sabent que s’ha d’estar actiu en cas de qualsevol maniobra lesiva del govern. En aquesta línia, Vergés no s’atreveix a cantar victòria “fins que no es guanyi la guerra sencera”. No es pot abaixar la guàrdia en cap moment: “És el que esperen. És el mateix que ha fet Vox: van trobar una escletxa –l’errada del PP en la votació– i hi van colar que s’eliminàs el català com a llengua vehicular.”

La portaveu de Vox, Manuela Cañadas, mostra un cartell a Prohens sobre la vehicularitat del català al darrer ple del parlament (fotografia: Martí Gelabert).

I Font, directament, no se’n fia ni un pèl: “Amb això del català no em mereix cap confiança; només és una qüestió electoralista. Han après que si toques el català hi haurà un moviment perquè la gent no és beneita. Ella sap que no farà res pel català, però no vol dir que hi estigui a favor. Tot allò que no es fa pel català va en contra del català.” De fet, recorda que una de les primeres mesures que va desenvolupar Prohens, fruit de l’acord d’investidura, va ser eliminar el requisit del català a la sanitat, tot i que més del 80% del personal sanitari ja en té la capacitació. 

Dilluns de vesprada, centenars de persones esperaven l’arribada dels reis espanyols a la catedral de València per a participar en el funeral per les víctimes de la gota freda. Hi havia mitjans de comunicació, curiosos, familiars que volien entrar-hi i alguns altres que preferien no compartir una eucaristia amb aquells que consideraven que eren els assassins dels seus éssers estimats. Feia un vent glaçat, però tot d’una l’ambient es va escalfar en esclatar tot d’aplaudiments i visques. “Si tots fossen com tu!”, va cridar un. “Gràcies!”, va dir un altre. No era als reis que ho deien, tampoc a cap polític, perquè els van amagar i els van fer entrar per una porta secundària. Els receptors dels aplaudiments eren Juan Roig, el propietari de Mercadona, i la seua dona, la mecenes Hortensia Herrero. Tots dos van entrar al temple per la Porta dels Ferros, ovacionats, com a herois. Les càmeres de Televisió Espanyola, que enviaven el senyal a tot el món, van cercar la parella unes quantes voltes, com cercaven els rostres dels polítics, o les llàgrimes de les víctimes, o el posat hieràtic dels reis. Una volta acabada la cerimònia, el matrimoni Roig Herrero també va tenir un paper principal en ser saludats, de manera molt efusiva, per Felipe i Letizia.

La figura allargada de Juan Roig emergia entre una multitud que parava dol i entre els polítics capcots, que no gosaven mirar a la cara els parents dels morts. El propietari de Mercadona ha vist com amb la desgràcia de la gota freda el seu poder i la seua ascendència s’han eixamplat. Això, a desgrat de les crítiques que va rebre, i que continua rebent, per no haver tancat els supermercats quan la inundació ja era imminent.

En unes declaracions en acabar la Marató de València, que patrocina la fundació que du el nom de sa mare, Trinidad Alfonso, Roig va criticar els polítics dient que s’havien dedicat a discutir en compte de coordinar-se per ajudar. No en va citar cap, però, segons el color polític, cadascú va interpretar que Roig censurava l’actitud d’uns o altres. En aquest ambient va voler donar exemple d’aquesta eficàcia que trobava a faltar.

També ha volgut fer gala de la seua magnificència i, immediatament després de saber-se l’abast de la trencadissa causada pels aiguats entre els petits comerços i negocis, va activar un programa per a ajudar autònoms i petits empresaris.

El va batejar amb el nom de “Alcem-se” i el va dotar de vint-i-cinc milions d’euros del seu patrimoni personal mitjançant el viver d’empreses Marina Empresas i Lanzadera. Aquesta setmana ha informat que el programa s’ha acabat i que, finalment, l’aportació ha estat de trenta-cinc milions.

Donatius

El programa consistia a fer aportacions a fons perdut de quantitats entre sis mil euros i deu mil. Es consideren ampliacions de capital perquè les empreses puguen pagar les despeses més immediates i reviscolar ràpidament. Aquestes aportacions són anomenades “donatius”. Aquest mot té unes connotacions que fan pensar més en la beneficència que no en un ambient purament empresarial com és el de Lanzadera.

El procediment per a accedir a les ajudes era ràpid i àgil. Es feia amb una aplicació o un portal web creat a posta. Els afectats descrivien els danys, aportaven dades, imatges i factures, tot el que tenien per a demostrar el perjudici. Tècnics de Lanzadera avaluaven i analitzaven les sol·licituds i es posaven en contacte amb els peticionaris per telèfon i per correu electrònic. Els escrivien paraules encoratjadores i d’ànim, mostraven que entenien que passaven un mal moment i els acabaven de donar les instruccions. Una mica més tard, ja rebien la comunicació que la seua petició havia estat acceptada. Concretament, la frase que els deien en el correu era, en castellà: “Hola, des de l’equip ALCEM-SE et volem confirmar que el teu negoci ha estat elegit per a rebre un donatiu econòmic.” Entre la primera gestió i l’ingrés al compte bancari del sol·licitant havien passat set dies, vuit, o deu, a tot estirar.

En molts casos, aquesta aportació de Roig és l’únic que fins ara han rebut els petits empresaris per començar a rellançar els negocis. Això l’ha convertit en la persona més eficient a l’hora de gestionar i l’ha ajudat, encara més, a projectar i a amplificar el seu prestigi com a figura pública.

El programa d’ajuts va rebre més de 6.000 sol·licituds i pràcticament el 70% van obtenir aquest donatiu a fons perdut. Després d’haver fet les donacions, aquesta setmana Roig i Herrero han fet una ruta per les poblacions més afectades i han visitat, sense avisar, algunes de les empreses o comerços que han ajudat.

Aquests dies de Nadal, la botiga física de VilaWeb, que és al carrer de Ferlandina, 43, de Barcelona, al mateix lloc que la redacció, amplia els horaris i dies d’obertura.

Els podeu consultar aquí:

Dissabte 14 de desembre: obert de 10.00 a 14.00.
Dissabte 21 de desembre: obert de 10.00 a 14.00.
Dimarts 24 de desembre: obert d’11.00 a 14.00 i de 16.00 a 19.00.
Dissabte 28 de desembre: obert de 10.00 a 14.00.
Dimarts 31 de desembre: obert de 10.00 a 14.00.
Dissabte 4 de gener: obert de 10.00 a 14.00.
Diumenge 5 de gener: obert de 10.00 a 14.00.

A la Botiga de VilaWeb, hi trobareu tot d’articles de regal en català: jocs, samarretes, joguines, calendaris, planificadors, estores…  Són productes amb idees i variats que us poden ajudar a trobar regals originals. També hi podeu trobar una selecció de llibres en català d’autors del país i traduïts, ben diversos: novel·les, assaig, contes, llibres il·lustrats… Ho podeu comprar tot directament per internet a la botiga en línia i us ho enviarem a casa en quaranta-vuit hores.