Des de la privilegiada posició d’una butaca al primer rengle de la platea del Palau de la Música Catalana, prenc consciència definitiva que serà el darrer cop que l’escoltaré cantar dalt d’un escenari. Cantant de cantants, és molt més que un cantautor. També és més que valencià: és autènticament catalanovalencià, o viceversa. Autor de multitud de lletres, el seu nom artístic en conté sis, això sí. El mot enreixat que marca el títol és ben fàcil, però ho allargarem mentre gaudim del concert de comiat.

R de records, que són molts, alguns ombra d’una ombra, altres de més nítids. Records que ens fan viure mentre s’acosta la nit. M’ha acompanyat més de mitja vida, des d’aquells LPs amb la portada de Joan Miró o del recital al Campus de la UAB que escoltava de petit mentre sopàvem, passant per Berlín i fins ara mateix, que comença el recital amb Entre la nota i el so i Som, una de les primeres cançons que va escriure, diu. Camisa impecablement planxada i roja, com algunes de les cançons, ulls brillants i mans de xiquet que s’han fet grans, als 76 anys, mans viscudes. De l’home mire sempre les mans, a més dels ulls i les sabates.

A d’admiració. Per 57 anys de carrera musical, per haver-nos emocionat tantes vegades, per ser-hi sempre discretament, per ajudar a salvar els mots dels nostres poetes, sobretot els més llunyans i desconeguts. Sonen la preciosa Balada de la garsa i l’esmerla, de Joan Roís de Corella, i Bella, de vós só enamorós, de Joan Timoneda. I Salvador Espriu, és clar. Aquell Espriu endreçat i meticulós, que Puyal va saber retratar tan bé en aquesta entrevista de 1984 i que va connectar tant i tan bé amb el cantant. Amb tots ells hem mirat aquesta terra i hem après a estimar-la.

I d’indesinenter, per continuar amb Espriu. Adverbi llatí. Sense aturar. Mot a mode de contrasenya en un famós tuit de David Fernández a principi de 2016, eterna incitació a la revolta i a no ser gos mesell, sinó únic senyor, a qui ja no alimenten molles perquè vol el pa sencer, en paraules de cantautor també valencià, aquest de cinc lletres. Aturar de cantar, sí, però res més, que la vida continua i com que sentim la llibertat, la viurem amb tota la força gràcies a un rellotge d’emocions que no s’esborren.

M de música, la música que omple tota una vida. La que comença a Casa Pedro de València i el Fòrum Vergés de Barcelona, el primer disc d’Edigsa i el triomf al Festival de la Cançó Mediterrània amb Salomé i Se’n va anar el 1963. “No pasa nada porque haya una canción en catalán” va dir l’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga. De cançons en català n’hi va haver i n’hi haurà moltes més. Encara que no ho sembli, són més fortes, duradores i poderoses que les sentències de mort que avalaven Fraga i alguns altres pares polítics dels actuals governants espanyols.

O d’orígens, dels que no es poden perdre. Per a uns són el carrer Blanc de Xàtiva, per a uns altres la Naamsestraat de Lovaina, per a d’altres Alep o Ugarit. Pares, família, amics i escola aniran perfilant aquesta identitat tantes voltes aplaudida en el vers de la cançó, aquest vestit inconscient i sobre el qual poc poder de decisió tenim, però que ja no ens llevarem mai més i que servirà de base a totes les peces de vestir que hi afegirem després.

N de no, és clar. Aquest Diguem no que ressona poderós a la recta final del recital i que ens recorda que encara hem de dir no a massa coses. Un himne que va néixer dalt d’una Vespa, entre Xàtiva i València, amb la cara al vent i prou força per imposar-se al soroll de la moto i a la censura antifranquista. Una cançó que ha acompanyat i perseguit el cantant a parts iguals des que la va crear als 19 anys, plena d’aquells crits ancestrals i aquella energia que va impressionar Joan Fuster, que en descobrir-los va dir que havien de venir “del fons de la terra o d’un oblidat racó del temps”.

Raimon, idò, era ben evident. Gràcies per tot i més! També per deixar-nos les teves cançons tan ben enregistrades i catalogades. Ens continuaran acompanyant de la mateixa manera que ho fan les de Lluís Llach, Leonard Cohen i tants d’altres. I quan ens creuem pels carrers del barri continuaré esbossant un somriure agraït per haver-nos ensenyat, tu també, a cantar la vida, la nostra vida de poble que no vol morir.

Martí Estruch Axmacher, @MartiEstruch

Aquest deu ser un dels mapes més coneguts del Regne d’Espanya.  El seu autor és Francisco Jorge Torres Villegas i porta com a llegenda ‘Mapa político de España en que se presenta la división con la clasificación política de todas las provincias de la Monarquía según el régimen especial dominante en ellas’ Va ser imprès el 1852 a Madrid, a la Imprenta de D. José María Alonso i es conserva a la Biblioteca Nacional d’aquesta mateixa ciutat.

El mapa s’ha fet molt famós per la distinció que fa entre diverses ‘Espanyes’. En concret quatre. Hi ha primer el que qualifica d”Espanya uniforme o constitucional’, que afirma que són 34 províncies de la Corona de Castella i Lleó, iguals en totes les branques, econòmiques, judicials, militars i civils.

Posteriorment hi ha l”Espanya assimilada’. que compren les onze províncies de l’antiga corona catalano-aragonesa, províncies que l’autor afirma que són ‘encara diferents en la manera de contribuir i amb alguns punts de dret privat’. L’encara, per cert, ben significatiu.

En tercer lloc hi ha l”Espanya foral’, que, sense cap més argument fa referència a les quatre províncies basques.

I en quart lloc queda l”Espanya colonial’, dins la qual hi ha les illes de les Antilles, les Filipines i els territoris espanyols del nord d’Àfrica, incloent-hi les Illes Canàries.

El mapa de Francisco Jorge Torres Villegas és una rara interpretació d’una realitat política i social, que s’avança en segles a la cartografia moderna, aquella que supera el dibuix dels límits físics i polítics per donar claus de comprensió de la realitat. Avui estem acostumats a aquest tipus de mapes, que aleshores eren una excepció.

Les quatre ‘Espanyes’ de 2016
En aquest sentit els resultats de l’elecció a la secretari general del PSOE reforcen una imatge, un mapa de l’actual estat espanyol, que també es pot interpretar en la clau de quatre projectes diferents.

El PSOE és el partit que ha construït l’estat espanyol modern. Molt més plural i representatiu que no el PP. Per això, i malgrat la seua evident feblesa organitzava, els resultats són interessants perquè quadren amb les dades econòmiques i socials que ja fa temps que van dibuixant el que podrien ser les quatre ‘Espanyes’ del 2016.

Per referència al mapa de 1852 aquella ‘Espanya uniforme’ que era el primer dels quatre blocs s’ha fet molt més complexa. Per una banda ha absorbit l’Aragó (i resulta significatiu que a la província d’Osca haja guanyat Susana Díaz) i per una altra comença a esquerdar-se pel nord. A Galícia per raons bàsicament polítiques i d’abandó i en els territoris de contacte amb el País Basc, on és molt cridanera la dinàmica d’acostament cap als bascos, o d’allunyament de l”Espanya uniforme’ de La Rioja i Cantàbria.

La que Torres Villegas definia com l”Espanya assimilada’ també pateix importants sacsejades. D’una banda el Principat està pràcticament fora. Politicament i mentalment. El que passa i es viu al Principat ja no es pot assimilar al que passa i es viu a la resta de l’estat. L’Aragó s’ha perdut i el País Valencià i les Illes estan en joc.

Fa dos anys posar-los en joc hauria semblat un risc ja que la dominació de l’Espanya unitària semblava impossible de canviar. Avui les coses no estan gens clares ja. I no ho estan perquè l’Espanya unitària no té mai aturador a l’hora d’extreure recursos de les altres i això acaba fent-li mal. Quan els empresaris valencians es queden perplexos davant l’evidència que no es vol fer el corredor mediterrani l’única explicació possible és que es vol reforçar l’Espanya unitària. Quan el govern valencià o balear s’indignen amb els pressupostos de l’estat o amb la distribució de les inversions, la causa és el reforçament dels territoris que composen l’Espanya unitària. Quan de forma sistemàtica els mapes de les balances fiscals dibuixen separada i antagonista l”Espanya’ que en podem dir ‘irritada’ i l’Espanya unitària, ací hi ha les bases d’una batalla que torna a renàixer i que posa el País Valencià i les Illes en la balança.

Detalls interessants a nivell intern. La província de València tira molt fort de la resta. Igual que en les eleccions a la província de València és on Compromís treu millors resultats, a la província de València és on Pedro Sánchez ha tret uns resultats que es poden comparar als de les Illes i que s’acosten als del Principat.

Pel que fa al tercer element del mapa del 1852, l’Espanya foral, el disseny avui s’escampa més enllà de l’existència dels furs encara en les dues autonomies basques. Per una banda amb una constatació interna. Biscaia i Guipúscoa, com Catalunya, ja són territoris on les coses que passen, no es poden assimilar al que passa i es viu a la resta de l’estat (en aquestes eleccions, per exemple, més que la victòria de Patxi López hi ha el fet que Susana Díaz haja acabat tercera i amb un nombre molt petit de vots). Al voltant de Biscaia i Guipúscoa s’expandeix un hinterland que està superant segons molts dels indicadors sobretot econòmics el territori tradicionalment basc. Ja que si be s’hi incorporen Navarra i Àlaba, també s’hi pot comptar amb la incorporació de La Rioja i Cantàbria. El fet que el president de la gestora del PSOE controle Astúries ens deixa sense saber, en aquest cas, si es podria estendre l”Espanya irritada’ per tota la cornisa cantàbrica fins arribar a Galícia, formant un continu que reforçaria el caràcter d’interior de la mentalitat i l’estil de l’Espanya unitària.

La sorpresa final és l’emergència de Madrid com una illa, com la quarta de les Espanyes. És evident que la situació de Madrid no es pot comparar amb la de l”Espanya’ irritada per moltes raons, però sobretot pels beneficis econòmics de la capitalitat que compensen de sobre el dèficit fiscal. Però també és certa l’emergència d’un Madrid socialment i cultural més obert que no pas la realitat que l’envolta. D’alguna manera en aquestes eleccions internes del PSOE es pot dir que s’han enfrontat Pedro Sánchez, representant de la Madrid Illa però amb el clar suport de l”Espanya’ desconnectada i de la irritada a Susana Díaz, representant gairebé de caricatura de l’Espanya unitària.

La victòria de Susana Díaz només podia fer créixer l’esquerda entre l’Espanya unitària i les altres tres. La de Sánchez veure’m en què acaba i com redibuixa un mapa que el procés de col·lapse institucional, econòmic i territorial en que viu l’estat espanyol està tornant a la superfície.

En una ocasió De Gaulle va fer una diferència explícita entre els polítics i els estadistes. Lamente no trobar la cita i com que parle de memòria espere ser el màxim de fidel a l’original, però demane ja d’entrada disculpes per si no ho sóc. Si no em falla el cap De Gaulle deia que hi havia dues grans diferències. La primera era que l’estadista pensa en el conjunt i el polític en la fracció. La segona, De Gaulle era bastant víbora, que l’estadista pensa molt i el polític poc.

Ahir a Madrid vam tenir dues escenes que encaixarien perfectament en el debat sobre si aquestes dues categories de polític són o no ho són. Al matí va parlar Mariano Rajoy, per la vesprada ho van fer Romeva, Junqueras i Puigdemont. Les diferències entre ells van ser pràcticament totals, com qualsevol pot comprovar mirant els vídeos de la conferència de premsa de l’un i de la conferència, dels tres, respectivament.

Rajoy va sorprendre acceptant fer una roda de premsa, cosa que vol dir que ha d’estar realment pressionat, si tenim en compte el poc que li agraden. Però es va limitar a jugar el paper de sofista, en la pitjor versió platoniana del terme. ¿Recordeu aquell diàleg a ‘Politicus’ on l’estranger d’Elea argumenta contra els polítics sofistes descrivint-los com aquells que no tenen res a dir però que aparenten dir coses per fer veure així que estan capacitats per a governar? L’estil de Rajoy, els modals, el verb, la gesticulació, el tracte a l’audiència, les mirades. Tot va ser poc edificant i gens respectuós, a banda que semblava pensat només per a la urgència partidista, per a la curta distància. Segurament pesava més la necessitat de tapar el malestar que a ell i a El País els ha provocat la victòria de Pedro Sánchez que no pas una altra cosa —i quin editorial més lamentable el d’El País, per cert…

En contrast Romeva, Junqueras i Puigdemont van tractar amb respecte el públic assistent a la seua conferència, van argumentar les seues raons i van intentar explicar en un lloc d’entrada difícil la raó per la qual un procés dialogat és millor per tots dos països, abans del referèndum o després. Tant que es van fer pesats i tot en la defensa de les regles democràtiques com a mètode de resolució de conflictes. I tot això deixant clar, en el que va quedar clar que era el missatge més contundent del dia, que en cap cas no havien anat a la capital d’Espanya a demanar permís sobre res i que totes les seues actuacions estan i estaran guiades per la sobirania del parlament de Catalunya.

Pas malament, què voleu que us diga.

L’economista Guillem López Casasnovas ens rep al seu despatx del Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, on és catedràtic. Fa tan sols dos mesos que ha tancat el seu mandat com a conseller del Banc d’Espanya. López Casasnovas és expert en economia de la salut, en economia i administració pública, i en sistemes de finançament públic, entre més. Fou elegit membre numerari de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans l’any passat. Volem parlar de la seva experiència al Banc d’Espanya i li demanem també com encara el camí cap a la independència de Catalunya. La seva experiència al banc públic espanyol pot servir per a la creació de l’entitat homòloga catalana. No ens podem estar de demanar-li també d’afers d’actualitat com la renda garantida, la gestió sanitària catalana i, especialment, les conseqüències de la crisi i les precaucions que caldria prendre ara.

—Heu deixat de ser conseller del Banc d’Espanya després de dotze anys. N’heu vist de tots colors?
—Tres governadors, tres estils de supervisió, en tres conjuntures diferents. Ha estat un aprenentatge valuós. No tant per la butxaca com pel capital humà que m’ha reportat.

—Hi heu trobat allò que esperàveu? És un lloc molt polititzat? Heu gestionat el període de la crisi…
—Les he viscudes totes. Quan vaig entrar, el 2005 en l’època Caruana, el missatge era ‘España va bien’. Era l’admiració… teníem un gran sistema financer… Tot això es va tòrcer el 2008 per un fort tsunami de conseqüències penoses. I la meva última fase del 2015, 2016 i un poc del 2017 ja es veu com l’economia remunta, però de manera que no em deixa tranquil. Ha estat una mena de Dragon Khan.

—Amb aquesta experiència acumulada al Banc d’Espanya, esteu en disposició d’ajudar a crear el banc públic de la república catalana?
—La llei de creació del Banc Central de Catalunya està feta. Pel que he vist, és una llei moderna, més potent diria que la dels òrgans rectors del Banc d’Espanya. És una llei ex-novo. Feta per gent que demostra que en sap. Els problemes de la creació del banc no vindran per tant de no disposar d’una bona llei. Els problemes vindran per com reaccioni Espanya i pel cas que faci Europa en termes d’implementació pràctica; per exemple, dels sistemes de compensació, l’accés a la liquiditat, la continuïtat dels actius susceptibles de descompte al Banc Central Europeu… Però el disseny està fet i tant de bo que totes les coses depenguessin només d’una qüestió legal.

—Com reaccionarà el sector financer en cas d’independència? Abans de les eleccions del 27-S la patronal bancària va amenaçar de retirar-se de Catalunya. Estan disposats a perdre el negoci?
—Tu mateix ja has fet la resposta. Fer declaracions d’aquesta mena no és esperable ni exigible, al meu entendre. Els diners –el de tots- són molt porucs. L’únic que s’ha posicionat és la patronal bancària espanyola. Em consta que a molts banquers no els va agradar aquell posicionament d’abans de les eleccions. Recordo perfectament un míting de Rajoy a Lleida on va demanar que els banquers catalans es posicionessin contra el procés. Això va ser un diumenge. I va passar el dilluns, va passar el dimarts, el dimecres… No esperem una declaració a favor i valorem que no n’hi hagi hagut en contra.

—Sou independentista?
—Jo encara estic en una situació que no em puc creure que, pel valor que té Catalunya per Espanya, aquesta no reaccioni. No em cap al cap. No espero seny polític, vista la mena de política predominant. Però sí que esperaria que fins i tot els grans prohoms de la tribuna del Bernabeu se n’adonassin que aquí prendram mal tots. No entenc que se sigui tan obtús en una qüestió com aquesta. Jo encara estic escrivint sobre fórmules fiscals conjuntes i sistemes de reforma del sistema de finançament. Vol dir que mentalment encara no he fet el canvi de xip. Si l’hagués fet, pensaria que estic perdent el temps. Però, amb el meu aprenentatge del dia a dia, anant a les comissions de reforma fiscal, parlant amb els col·legues, parlant amb directors generals… cada vegada estic més decebut. Perquè no veig la reacció. I ara tinc el dubte de si l’estat reaccionarà mai.

—És un dubte molt raonable…
—Tots els meus companys d’aquí em diuen que estic boig si espero una reacció en positiu. Potser sí que no conec la genètica de la Meseta. Però tinc clar que el món es divideix a Catalunya entre dues mentalitats. La que diu que tot això és un desastre, però més val vell conegut. I als qui se’ls fa difícil de pensar que el nou pugui ser pitjor que el vell. I jo cada vegada penso més d’aquesta manera. No estic ‘lost in translation’ sinó ‘lost in transition’. Estic perdut en la transició entre el vell i el nou.

—Sou menorquí. Heu pensat quines serien les implicacions econòmiques de la independència de Catalunya per les Illes i el País Valencià?
—I tant. Tinc un article escrit al llibre ‘I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya’. La independència de Catalunya pot ser un estímul pel País Valencià i per les Illes. Si l’estat carregués encara més la balança fiscal en aquests territoris, més adrenalina agafarien per mirar-se al mirall dels que han buscat una nova vida. El mirall serà d’admiració si les coses van millor a Catalunya. Si als que no han fet la independència els va pitjor perquè han de suportar l’anivellament redistributiu que quedava repartit amb Catalunya, tindran un argument més per repensar-se la seva pertinença a Espanya.

—Els anys d’abans de l’esclat de la crisi es prenien les precaucions necessàries al Banc d’Espanya?
—Sempre demano que les avaluacions es facin pels resultats. I si fem l’avaluació de la feina d’aquells anys mirant els resultats, no ho vam fer bé. Dit això, la conjuntura era molt i molt complicada en un moment en què els referents de l’ortodòxia teòrica financera estaven perduts. Per entendre’ns, frases que recordo molt bé: ‘En una Europa única, els dèficits exteriors d’un país no són importants. Igual que no ho són dins d’un estat entre províncies. A ningú no se li acudeix de mirar el dèficit de Guadalajara dins de l’Espanya unida. Per la mateixa raó, ningú no ha de mirar amb preocupació el dèficit exterior d’Espanya dins de l’Europa unida. Si tens un dèficit exterior, vol dir que tens una entrada de capital que el compensa per nassos.’ Aquesta és una frase o una formulació que jo he sentit i que és correcte en l’ortodòxia de l’Europa unida de veritat on els capitals circulen en llibertat igual que els béns i les mercaderies sota una única política fiscal i monetària. Allà on hi ha un dèficit de béns i mercaderies, hi ha un superàvit de serveis o d’entrada de capital d’inversió estrangera. Però la realitat no ha estat aquesta.

—Quina és la realitat?
—Prou que ha estat important el dèficit que ha tingut l’economia espanyola en el moment que es va perdre la confiança dels mercats, la inversió estrangera es va retirar o va deixar d’entrar amb la mateixa velocitat, i retirada l’aigua se’ns va veure nus. Perquè estàvem acostumats a importar coses que després no podíem pagar. O les havíem de pagar a través d’un deute que ningú no tenia obligació de finançar. Si esdevens poc fiable, encara que estiguis dins de la UE, el prestador no et deixarà els diners. Per això, si ens crèiem la pertinença a la UE, en aquell moment era molt important la qüestió dels eurobons i una millor coordinació de la política fiscal.

—Eren les millors solucions?
—Aquests són ingredients necessaris de la mutualització exigible del deute conjunt. És la manera més evident de ser i sentir-se efectivament part d’un tot, pel bo i pel dolent. En aquell moment es va demostrar que aquesta ortodòxia era buida de compromís perquè la política mostrava que Merkel i altres responsables no estaven disposats a subscriure els eurobons. Es va demostrar que no tots érem germans (de sang vull dir), ni ens volíem comportar com a germans (alemanys). Hi havia un pare patró que vetllava pels seus interessos abans de fer-ho per l’interès del veí. Això ens va fer tornar a la realitat.

—La crisi va tenir efectes més devastadors a Espanya que a d’altres països europeus…
—A diferència d’altres països, nosaltres vam tenir doble recessió. Això vol dir que allò que ens podreix primer el sistema financer no són els bancs sinó l’economia. L’economia podreix els bancs, no són els bancs que podreixen l’economia, com per exemple va passar als Estats Units. El nostre era un model basat en el totxo i l”España va bien’ on l’endeutament era la pràctica normal. Un model que et deia que, si no t’endeutaves, és que eres burro en un moment que el tipus d’interès era negatiu. Era negatiu perquè la inflació espanyola era més alta que la mitjana europea i els tipus d’interès marcats pel Banc Central Europeu eren baixos i iguals per tots. Si el tipus d’interès europeu és baix i la inflació a Espanya és més alta, el tipus d’interès esdevé negatiu.

—Això era una invitació clara a endeutar-se…
—Jo he sentit la frase d’empresaris que diuen: ‘És que si no compro fins i tot coses que no sé què són, si no m’endeuto, els meus accionistes em jutgen com a burro.’ Amb aquesta circumstància, es va generar una economia bombolles, d’inversions en coses que no sabíem quin valor tenien però de les que ens creiem que no deixarien de créixer. I els bancs se sumaren a la festa amb actius fora de balanç, molt difícils de controlar per part del supervisor, aquí i a fora. Però la festa la generà l’economia, el model econòmic. El virus del sistema financer prové de l’economia. Quan l’economia s’ensorra, els bancs queden enganxats. Per tant, l’economia fa emmalaltir les finances.

—I la segona recessió?
—Arriba quan, amb les finances ja estan podrides, i l’economia no aconsegueix sortir del forat. I es cau en la segona recessió, ara sí, podrint-se l’economia sense crèdit. Les recomanacions que feia el Banc d’Espanya per no entrar en una segona recessió, es varen contestar políticament amb allò dels brots verds del govern Zapatero i un qui dia passa any empeny per guanyar temps quan en realitat se’ls deia des del Banc que l’estaven perdent. La resposta de Zapatero i el seu equip econòmic va ser de política en minúscules. Deien que s’enfadarien els sindicats, que calia pensar en les eleccions que havien d’arribar… Recordem que alguns assessors li deien al president Zapatero que aprendria com funciona l’economia en dues tardes. En la primera recessió anàvem confosos amb l’ortodòxia, aquella que hem comentat abans. Però la segona fou ja responsabilitat de la política econòmica socialista.

—Diuen que en un dinar l’any 2005 vau avançar que la crisi esclataria…
—Ara el fàcil és dir ‘jo ja ho veia’. Primer, si ho vaig dir, ho devia fer amb nocturnitat. Perquè estant en el Banc d’Espanya, el darrer que podia fer de manera irresponsable era generar puntes de comentaris amb responsabilitat d’incentivar cap mena de sospita de crisi sistèmica. Jo sóc dels que explico el primer dia de classe que l’economia és una oikos-nomeia. Per tant, l’hem de poder entendre amb sentit comú. I el sentit comú em deia –igual que m’ho diu ara– que una economia que no premia l’estalvi sinó que el penalitza, no és una economia sana. Una economia que torna a incentivar l’endeutament, no és una economia que tingui futur. O que gasta perpètuament més del que ingressa. O que malgrat els bons ritmes de creixement econòmic no aconsegueix fer superàvit primari als comptes públics.

—Cal aplicar l’oikos-nomeia.
—Si t’apliques l’oikos-nomeia, saps que l’estalvi té un valor perquè et permet encarar amb més capacitat les contingències futures. I aquest valor no l’estem reconeixent. La gent que guarda diners ha de pagar-ho amb comissions en lloc de ser retribuïts. L’incentiu d’endeutar-se no té futur per sempre més. Ni gastar el que no es guanya. No cal saber economia. És una qüestió de sentit comú.

—Així no n’hem extret cap lliçó? O no l’estem aplicant?
—Jo veig que alguns es comporten si fa no fa de manera molt similar. Amb una circumstància agreujant. Durant la crisi hem inundat el món de liquiditat. Ho va fer la Reserva Federal, el Banc d’Anglaterra, el Banc Central Europeu, el Banc del Japó… Què tenim ara? Una economia més o menys estancada. Alguns països per amunt i d’altres per avall. Però en tot cas amb una liquiditat enorme. Per tant, el múscul –que és la producció real i l’activitat econòmica– continua flàccid, però amb una quantitat de sang que hi circula acollonant.

—Això és força perillós…
—Molts símptomes per a fer un ‘ictus’. Hi ha molta oferta de diners i la demanda continua sent pobre. Per tant, el preu dels diners baixa. I això també ho entén –oikos-nomia– qualsevol des de casa. Als que cerquen rendiment dels seus diners, se’ls diu que no el trobaran al mercat normal sinó que han d’anar a buscar coses noves, desconegudes. Derivats, bombolles que comencen, algun recurs natural, propietats immobiliàries de lloguer desviat estacional… Tot això són aplicacions de gent que té molts diners i que sap que a la caixa no li donaran res. S’està invertint en coses rares. No és normal que tinguem uns preus de lloguer tan exagerats a Barcelona, per exemple. No és normal que els preus dels immobles del meu poble hagin tornat a pujar com abans de la crisi. Ara ja no faré cap risc sistèmic anunciant-ho, però jo no estic segur que no tinguem un nou daltabaix.

—No fa cap il·lusió de sentir això…
—En la part positiva, si tenim un nou daltabaix, ja no serà idiosincràtic espanyol. Perquè amb bona part el sanejament bancari ja s’ha fet. Les estelles i els esquitxos ens arribaran igual. Però suposo que no els agreujarem nosaltres amb uns polítics i uns supervisors que no estiguin a l’altura.

—Tindrem més capacitat de parar el cop si esclata una nova crisi?
—No tindrem tanta capacitat de replicar-lo. Quan tens un terratrèmol, si ets dèbil, en pateixes rèpliques. Allò que podia generar-ne en l’economia espanyola i catalana, que eren les caixes per exemple, que esquitxaven els autònoms i la gent que tenia crèdits, no renovant pòlisses i similars, ja no existeixen. Per bé i per mal.

—La liquidació del sistema de caixes va tenir una motivació tècnica-econòmica o política?
—Les dues coses. Però el desencadenant és la primera. Si les caixes haguessin sigut prou sanes, la dilapidació de les caixes no s’hauria produït. Hauria estat molt difícil de justificar políticament. Però algunes caixes, especialment les nostres, els ho han posat fàcil als que tenien prejudici polític pres contra les caixes.

—Què en penseu de propostes com la renda garantida?
—Que si no hi afegim adjectius, no sabem de què estem parlant.

—Amb quins adjectius us semblaria una bona proposta?
—La que no em sembla una bona proposta és la d’una renda ciutadana que substitueixi la resta de prestacions. Això és el que realment s’entén com a renda de ciutadania. Es dóna a tothom. Tant si és ric com si és pobre. Aquesta universalitat teòricament es mira de neutralitzar per la seva regressivitat sobre la base de l’IRPF. Pensar que sobre el pivot de l’IRPF, vist qui són el qui paguen renda, es podrà recuperar la regressivitat de donar una renda universal, no ho veig de cap de les maneres. Tenint en compte qui paga impostos a Espanya i que l’IRPF no és el gran mecanisme de redistribució de la renda. Acostumo a dir que aquell que és molt ric no paga impostos.

—Què voleu dir?

—No estem davant d’una renda universal garantida de ciutadania. Aquesta tal com es defineix és per a tothom (rics i pobres), i és d’implementació crec jo impossible: ha de substituir tota la resta de prestacions (la qual cosa afectaria majorment als més pobres que són qui més les perceben) i ha de pretendre recuperar la progressivitat social perduda a través de la inclusió d’aquella renda a l’IRPF (els rics entrarien gràcies a aquella renda a un tram de bases més altes amb major tipus impositius). Donar per a treure als pobres, i donar als rics per a intentar recuperar després a través de l’impost sobre la renda em sembla un disbarat. Mostra desconeixement de com funciona el país. Estem ara en una proposta diferent que no deixa de ser una modificació de la renda d’inserció. El nom no fa la cosa.

—I els rics?
—Que si és molt ric vol dir que està disposat a pagar la enginyeria fiscal suficient perquè allò que estalvies és superior al cost d’aquesta enginyeria. Si fas elusió fiscal d’aquesta manera, no pagues. Pensar que es podrà neutralitzar la regressivitat de la renda universal d’aquesta manera és un brindis al sol. La renda universal de ciutadania tal com pròpiament s’entén em sembla un disbarat. La resta són rendes de reinserció. Jo a més sóc partidari de demanar contraprestacions als beneficiaris. L’objectiu ha de ser la reinserció, no l’apalancament en trampes de pobresa per manteniment de la situació o fent la viu-viu a l’economia submergida. El propòsit és el retorn al treball digne. Si aquest no ve del mercat privat, que almenys s’ofereixi a canvi d’una contribució ciutadana: des de la neteja de boscos, al guariment del mobiliari urbà o servei a persones desvalgudes o a infants. La llista pot ser llarga. En la mesura que siguin rendes condicionades ja em semblen bé. Es pot perfeccionar el PIRMI.

—Trobeu que el debat sobre el sistema sanitari és massa ideològic?
—Claríssim. Ara és mala època per racionalitzar aquest tipus de debats. La gent està enfadada. I té bons motius per estar-ne. Està enfadada per com ha anat la crisi i per la situació i les incerteses que ha deixat. S’està fent marro amb les suposades privatitzacions de qüestions que demanen un debat tranquil i reposat. Ara no hi ha el camp adobat per a prendre decisions basades en l’evidència. Hi ha cabreig.

—Ens poseu un exemple?
—Un exemple de fora de Catalunya: Andalusia intenta ajuntar dos hospitals a Granada i es munta una marea d’aquestes de color que no té res a veure amb la racionalitat d’ajuntar dos hospitals públics. Des d’un punt de vista dels contribuents, haurien de fer salts d’alegria perquè s’evita un malbaratament. En canvi, en un moment com l’actual, una decisió així porta a situacions de vaga, de personatges que aprofiten per si esdevenen petits Colaus. Persones que aconsegueixen notorietat liderant revoltes que no fan cap altra cosa que protegir l’statu quo. La resposta de cabreig de la gent fa difícil el debat serè.

—Més enllà del carrer i dels mitjans, es pot fer aquest debat a les institucions o a l’acadèmia?
—Per a les esferes acadèmiques i centres de pensament, és infumable que determinades decisions siguin titllades de privatització. Podria fer una llista. Denuncien que l’Aliança és la privatització de Convergència. Però l’Aliança està en mans privades des de l’època del tripartit perquè la consellera Geli va demanar a la privada que hi entrés. Perquè els sindicats preferien ser gestionats per la privada que no passar un ERE o configurar-se en cooperativa de professionals. N’hi ha d’altres que han fet això, per exemple a l’atenció primària. Els metges sovint prefereixen però la comoditat de treballar per altri que fer-se responsables de l’empresa. Qui va impulsar la criticada privatització fou una conselleria socialista. Però hi ha algú que ara s’ha ficat al cap que això és cosa del senyor Boi Ruiz. Però és una falsedat objectiva i un insult a la intel·ligència. Des d’un punt de vista acadèmic, estic fins als nassos d’aquesta gent que fa política petita i demagògica.

Amb el seu característic aire de savi anglès, flegmàtic, irònic i somrient, Juli Peretó (Alzira, 1958) desgrana explicacions no pas per demostrar coneixements sinó per compartir-los. És professor de bioquímica i biologia molecular a la Universitat de València i quan ha d’enumerar els seus punts d’interès científic destaca ‘l’origen de la vida i la seva primerenca evolució’. O també ‘la història de les idees sobre l’origen natural i la síntesi artificial de la vida’. Per exemple. Entén la divulgació de la ciència com una necessitat, i s’hi dedica. El seu darrer llibre és una adaptació: juntament amb Andrés Moya ens posa a l’abast L’origen de les espècies, de Charles Darwin (Bromera).

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, sobre el canvi climàtic. Absolutament recomanable. Ara tinc començats, simultàniament, les darreres narracions de Jaume Cabré i la selecció d’obres de Shakespeare que ha editat Núvol.

—I ens oferiu un altre Darwin…
—Sí. Perquè és un clàssic i, com a tal, no passa de moda. És un llibre fundacional de la ciència biològica. Qualsevol que vulga acostar-se a una perspectiva moderna per a entendre com hem de contemplar la natura i els humans necessàriament ha d’assimilar les idees que hi ha a L’origen de les espècies.

—En què ha consistit l’adaptació?
—Ja d’entrada, per a Darwin, el llibre era un resum del que volia publicar. Però li va quedar un resum de quasi sis-centes pàgines! Així que, sobretot pensant en un públic més jove, n’hem reduït l’extensió: Darwin és molt exhaustiu pel que fa als exemples; nosaltres hem delimitat aquesta exhaustivitat sense perdre les idees centrals que transmet. També n’hem actualitzat un poc l’estil: hem fragmentat algunes frases, per exemple, perquè la prosa victoriana pot ser recaragolada.

—Afirmeu que és el llibre amb més vigència i influència intel·lectual de la història. Déu n’hi do.
—[Somriu.] Bé, potser és una exageració per a captar l’atenció del lector. Però si tenim en compte que posa les bases d’una teoria científica que avui continua vigent i que, com a bona teoria científica, ha permès d’estendre prediccions, desenvolupar aplicacions de moltes menes, sobretot en el camp de la medicina, potser ens hi acostarem. I si hi sumem el fet que aquesta teoria, introduint l’element de l’evolució humana, té implicacions que podríem dir filosòfiques, creix en importància. És influent fins i tot per a la gent que no sap que és influïda per Darwin.

—Per què?
—Doncs perquè el pensament evolucionista ja s’ha introduït tant en la ciència contemporània que ho tenim assumit. Per exemple, en la medicina: moltes pràctiques mèdiques, especialment pel que fa al tractament de les malalties infeccioses, tenen una base evolutiva. I encara que els metges no tenen necessàriament un bon coneixement d’aquesta base evolutiva, n’utilitzen les conseqüències, les aplicacions.

—Com tants clàssics, és més citat que no llegit?
—Sempre que en tinc ocasió, faig la prova de preguntar, en auditoris d’estudiants o de professors, quanta gent l’ha llegit. I no ha arribat mai al 10%. És un problema, crec, generalitzat: penses que hi ha un conjunt de lectures importants per a saber d’on venim, intel·lectualment o culturalment, i et trobes amb això. També és cert que no sempre hem tingut un accés fàcil a aquests llibres o, fins i tot, l’oportunitat de llegir-los en el context del procés educatiu.

—No ser ‘de ciències’ és excusa per a ometre L’origen de les espècies?
—Independentment que estigues en l’àmbit de la biologia o no, val la pena llegir-lo. És un llibre que ha tingut un paper important a l’hora de modelar la nostra visió de la natura i dels humans. A final del segle XIX ja tenim plenament assumit que el planeta Terra no és el centre de l’univers. Avui, malgrat L’origen de les espècies, Darwin i tota la teoria evolutiva, amb la seua evolució (precisament) al llarg del segle XX, encara té molt de pes la creença que els humans som aquí per a treure profit de la naturalesa, com si tot existira per a servir les nostres necessitats. Aquest llibre ajuda a destronar els humans d’aquesta posició, cosa que considere important en el context de més problemàtiques globals, com és el canvi climàtic, que deriva precisament de negligir o de menysprear la resta de la natura.

—Si parlem del personatge, pot sorprendre com un jove tirant a, diguem-ne, diletant, fill de la burgesia acomodada, estudiant de teologia, pot arribar a convertir-se en el savi que ens revoluciona així el coneixement…
—És un jove educat en un context burgès, benestant, que fa un intent frustrat de seguir la carrera del pare, de medicina, que entra a la Universitat de Cambridge a cursar els estudis eclesiàstics, que té una formació acadèmica en filosofia, teologia, llengües clàssiques… i que és seguidor de les idees de la teologia natural, és a dir, que planteja una visió de la natura en la qual la complexitat dels éssers vius és entesa com una de les proves de l’existència de Déu. Però és també una persona molt curiosa, molt inquieta, l’atrau molt la natura, fa excursions geològiques, col·lecciona escarabats… I, fora de les aules, fa amistat amb professors d’història natural, de botànica, de zoologia… Després, la pura casualitat fa que s’embarque en el Beagle.

—Darwin abans del Beagle i Darwin després del Beagle...
—Cinc anys fent la volta al món amb un vaixell de l’armada britànica que tenia com a missió cartografiar les terres de l’Amèrica del Sud li canvien la manera d’entendre el món. El viatge i les lectures que fa durant el viatge, especialment els Principis de geologia, de Charles Lyell. I les pròpies observacions. I, sobretot, la insatisfacció que li causen les explicacions del tipus ‘això és així perquè és així’ o ‘perquè hi ha hagut dissenyador’. Ell en busca una de racional, que, com ha fet Lyell en el camp de la geologia, explique el funcionament del món, també dels éssers vius, a partir de les causes ordinàries de la naturalesa.

—Mira el món, es fa preguntes i cerca respostes.
—Explicacions racionals. Per què han existit, per exemple, determinats tipus d’animals que ara trobem com a fòssils en determinades localitzacions geogràfiques? Per què unes plantes i uns animals tenen una determinada distribució geogràfica en el planeta i no una altra? Simplement perquè ha estat decidit per un creador o perquè hi ha causes naturals per les quals plantes i animals s’han distribuït? I per què apareixen noves espècies, assumint que hi ha un canvi en el temps, un procés evolutiu? Quan torna a Anglaterra no és encara una ment evolucionista, però en té les bases fonamentals.

—El pensament també evoluciona.
—Es conserva una quantitat brutal de documentació, tant de cartes (més de vint mil), com de notes en quadernets que portava sempre a la butxaca, d’apunts al marge de la seua biblioteca. Això ha permès de reconstruir pràcticament dia a dia com evolucionava el seu pensament. I sabem que l’any següent de tornar del viatge del Beagle ja fa els primers dibuixos d’una relació entre els éssers vius no jeràrquica. Fins en aquell moment, s’entenia de manera lineal, amb animals superiors i inferiors, en una escala amb els humans al final i, més enllà, la perfecció dels àngels, i de Déu. Ell trenca aquest esquema i diu que la relació entre animals i plantes no és jeràrquica sinó que les espècies tenen relació amb un avantpassat comú, i que es representa millor amb un arbre. I a penes dos anys després del viatge ja apunta que un dels mecanismes importants en la generació d’aquesta diversitat i d’aquestes bifurcacions de l’arbre és la selecció natural.

—El mecanisme de l’evolució.
—Un dels mecanismes. I ell no va ser el primer a parlar-ne, però sí el primer a donar prou informació i observacions de tota mena perquè es poguera acceptar que, efectivament, com s’havia acceptat en geologia, l’acumulació de petits canvis origina grans modificacions. En el cas de la biologia, noves espècies i diversificació. La teoria de Darwin explica moltes observacions aparentment inconnexes, que fins i tot pertanyen a compartiments d’estudi separats, els dóna sentit, les uneix en una mateixa explicació. Això, en filosofia de la ciència, es diu consiliència.

—Heu dit que la selecció natural és un dels mecanismes de l’evolució, no pas l’únic.
—Eixa explicació darwiniana té un ingredient essencial que és la selecció natural, l’extrapolació al món natural del principi de la població de Malthus (on es proposa una possible explicació sobre la manera com les poblacions humanes poden arribar a un equilibri tenint en compte que creixen exponencialment, mentre que els recursos creixen més lentament: hi ha d’haver, per tant, frens —epidèmies, guerres, etc.— que porten a un equilibri. Malthus parla de les poblacions humanes, però Darwin immediatament fa l’associació amb la naturalesa en general). En tot cas, la selecció natural no és ingredient únic ni exclusiu. Darwin mateix ho deixa clar i introdueix la possibilitat de selecció sexual, que després desenvolupa en una altra obra, com a mecanisme addicional.

—La cua del paó?
—Sí. Els plomatges que, per selecció natural, no pots explicar com han pogut ser seleccionats, per exemple. De fet, mecanismes de creació de novetat ja sabem que n’hi ha més. Durant el segle XX la teoria evolutiva s’ha anat enriquint quant a mecanismes i maneres de poder explicar altres fenòmens. Amb la simbiosi, per exemple.

—La col·laboració, diguem-ne.
—Sí. Darwin no hi va pensar. En canvi, va incloure entre els mecanismes d’evolució l’herència dels caràcters adquirits, que avui sabem que no té preeminència en el procés.

—Què significa?
—Es pensava que l’ús i el desús dels òrgans podia modificar-los i heretar-se.

—Per què va trigar tant a publicar L’origen de les espècies?
—Van passar vint anys des que començà a cristal·litzar la idea fins que va publicar, sí. Hi ha qui diu que temia l’impacte del que plantejava. No em sembla una explicació prou ben sustentada. Però és que era molt perfeccionista, i volia reunir el màxim de dades i d’observacions que donaren suport a la seua teoria. I anticipar-se als problemes i a les crítiques. De fet, dedica un capítol a explicar els problemes que té la teoria. Això poques vegades ho veuràs.

—Ni en ciència ni en res.
—De fet, ell va ser el seu crític més sever. Va tenir molt d’interès a pensar quins són els problemes que li podien plantejar, i d’anar buscant-hi explicacions o solucions. Tenia un pla de publicació molt ambiciós, en uns quants volums, en el qual es presentaren totes les dades i totes les observacions que pensava que eren necessàries per a acceptar la teoria. Aquest pla es va capgirar completament amb la irrupció de Wallace.

—Ho explica Darwin mateix a la introducció: ‘M’hi ha induït sobretot el fet que el Sr. Wallace, que actualment estudia la història natural de l’arxipèlag malai, ha arribat quasi exactament a les mateixes conclusions que jo sobre l’origen de les espècies.’
—Sí. Ho diuen els historiadors: li devem a Wallace que L’origen de les espècies siga un llibre… llegible [riu]. Un coetani, també britànic, que, vint anys després que Darwin, té la mateixa idea arran de la lectura del mateix llibre de Malthus. Com que Darwin ja tenia un cert reconeixement, li escriu preguntant-li si li sembla raonable aquesta idea.

—És preciós.
—Sí. I Darwin, que passava unes circumstàncies familiars molt fotudes perquè se li moria una filla, gairebé engega a rodar tot el projecte. I són els seus companys, Lyell i Hooker –que li havien insistit perquè s’apressara a publicar perquè es deia que algú altre podia parlar del mateix–, els qui arriben a la solució de la comunicació simultània. I, el juliol del 1858, ho exposen conjuntament a la Societat Linneana. S’ha discutit molt sobre si Darwin li va furtar les idees, a Wallace, si va ser una mala jugada.

—Ho va ser?
—Sempre que algú em comenta aquesta possibilitat, recomane la lectura de Wallace. Era més jove que Darwin i li va sobreviure. L’any 1909, en el centenari de Darwin i cinquantenari del llibre, la Societat Linneana va crear la medalla Darwin-Wallace. El primer receptor en va ser Wallace mateix. Només cal llegir l’article de recepció d’aquest premi. És un discurs d’agraïment a Darwin, de reconeixement de la prioritat, de la superioritat de la presentació de la idea en L’origen de les espècies. Tot i les discrepàncies i les discussions que havien tingut, hi expressa el seu agraïment intel·lectual. De fet, l’inventor del terme darwinisme és Wallace. Té un llibre on explica la teoria evolutiva que duu aquest títol, precisament.

—Tal com exposeu la història d’aquest llibre, és un procés modèlic: curiositat, observació, contrast, reflexió, acceptació de les crítiques…
—Sí. I experimentació, que és un aspecte poc conegut de la biografia de Darwin: era un gran experimentador. Amb experiments originals per a comprovar algunes de les seues hipòtesis. Per exemple: si les llavors s’han de dispersar del continent a unes illes volcàniques, quant de temps pot sobreviure una llavor en contacte amb l’aigua del mar?

—Per acabar, desfeu-nos, si us plau, alguns tòpics erronis sobre la teoria de l’evolució.
—Com ara que l’home ve del mico?

—Per exemple.
—Cap espècie actual no prové de cap espècie actual: les espècies actuals tenen avantpassats comuns. Com més semblants siguen les espècies, més pròxim serà aquest avantpassat comú. Per tant, no hi ha relació evolutiva de descendència entre humans i ximpanzés, per exemple, sinó que tenim un avantpassat comú que va viure a l’Àfrica fa sis o set milions d’anys i que no seria ni un ximpanzé ni un humà. Si comparem humans i xampinyons podem fer el mateix exercici: si mirem en profunditat, a escala cel·lular i molecular tenim coses en comú, i podem ser capaços de reconstruir aquest avantpassat compartit. Però, és clar, aquí hauríem de recórrer com a mínim cinc-cents milions d’anys. I si comparem humans i bacteris actuals, també podem fer aquest recorregut, però ens n’hem d’anar tres mil cinc-cents milions d’anys enrere.

—Un altre tòpic: la selecció natural és el triomf del més fort.
—Fa temps, hi havia una etiqueta publicitària, molt bonica, d’un anís que es deia ‘del tigre’: s’hi veia un tigre atacant i ferint un mico. És ben sabut que la imatge de l’etiqueta de l’Anís del Mono és una caricatura de Darwin. En tot cas, i encara que pot semblar que un tigre hauria de prevaldre sobre un mico, l’Anís del Tigre ha desaparegut [ampli somriure], s’ha extingit. Bé, vull dir que no és la força, el tret que explica la supervivència, és la capacitat d’adaptació a unes circumstàncies. I aquesta adaptació pot ser una variació irrellevant als nostres ulls però crítica per a determinada espècie en determinat moment i en determinades circumstàncies. Associar la supervivència amb la força és simplista i prou incorrecte: no representa la realitat.

—Trenquem un altre tòpic i afirmem que sí que hi ha llibres que transformen el món?
—Sense dubte, hi ha llibres que ens fan: com a persones, com a cultura o com a societat o civilització. En aquest cas particular, com a finestra que ens obre una perspectiva que trenca amb la tradició de considerar els humans com a éssers superiors que han de dominar la natura. De tota manera, ja fa més de cent cinquanta anys que es va publicar i no estic segur que haja penetrat prou en la cultura en general, més enllà de l’estricta aplicació científica d’aquestes idees.

Les perles d’avui

Una crítica molt dura. El toro d’Osborne de Santa Pola, al Baix Vinalopó, fa uns dies que s’ha convertit en un gran quadre de catorze metres d’altura que reprodueix el Guernica de Picasso. L’autor, Sam3, va explicar a Verne la seva obra, un dur atac i crítica a la tauromàquia. ‘El Guernica és horror, abús, desastre, mort, víctimes i espectacle’, afirma. L’autor murcià vol relacionar tots aquests conceptes amb la tauromàquia a través d’una icone com és el toro d’Osborne. En podeu veure la fotografia ací:

‘No el volia molestar’. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha comparegut avui en conferència de premsa. Una periodista de La Sexta li ha preguntat si havia trucat a Pedro Sánchez per felicitar-lo després de guanyar les primàries del PSOE, Rajoy ha dubtat uns segons i després ha afirmat que no ho ha fet ‘perquè no volia molestar-lo’. I no ha descartat fer-ho més endavant.

#EnDirecto Rajoy descarta un adelanto electoral y admite en estos términos que no ha llamado a Pedro Sánchez https://t.co/85P2D8wjGW pic.twitter.com/MKqUyTfsLR

— EL MUNDO (@elmundoes) 22 de maig de 2017

El futur de les pantalles? Samsung es convertirà aquesta setmana en la primera empresa de dispositius mòbils que comercialitza una pantalla completament flexible. L’anunci es farà a la fira Display Week 2017 de Los Angeles, que comença demà i s’acaba dijous. Segons l’agència de notícies coreana Yonhap News, la pantalla es podrà doblegar en qualsevol direcció, com si fos un rotlle, quelcom que fins ara no havia estat possible en models anteriors. La pantalla és de nou polzades i la seva versatilitat no li resta capacitat de resolució. Ací en podeu veure dos exemples:

Les notícies del dia

Última oferta. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, acompanyat del vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, ha presentat aquesta tarda a Madrid l’última oferta al govern espanyol per pactar el referèndum sobre la independència de Catalunya. Puigdemont no ha fixat cap termini concret per a disposar d’una resposta, però ha avisat que si no hi ha cap proposta per part del govern espanyol hauran d’acabar negociant l’aplicació del resultat i la transició cap al nou estat. Ho explica des de Madrid Josep Casulleras. A l’acte hi han assistit més d’una vintena de diplomàtics. N’hem parlat ací. Podeu recuperar el vídeo íntegre de Puigdemont a continuació:

Tensió a Madrid abans de la conferència. Mitja hora abans de començar la conferència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, s’han viscut escenes de tensió a la plaça Cibeles de Madrid, al voltant de l’auditori on es farà l’acte. Una seixantena de feixistes i falangistes concentrats als accessos de l’Auditori Caja de Música de Madrid han increpat el diputat Joan Tardà i la policia espanyola hi ha hagut d’intervenir. Ací en podeu veure vídeos i fotografies dels moments de més tensió.

Inestabilitat al govern espanyol? El secretari d’organització de Podem, Pablo Echenique, ha assegurat avui que el partit es planteja retirar la seva moció de censura en contra del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, si el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, en presenta una altra.  La proposta de Podem es produeix poc després de saber-se que Sánchez no donarà suport a la moció de censura del partit de Pablo Iglesias. Ho podeu llegir ací.

Èxit històric de Kilian Jornet. L’alpinista català Kilian Jornet ha coronat aquesta mitjanit el cim de l’Everest, sense oxigen ni cordes fixes, per la cara nord de la muntanya. L’atleta ha fet cim en una sola tirada de vint-i-sis hores després de sortir de l’últim punt habitat, el monestir de Rombuk (5.100 metres), a trenta quilòmetres del cim. En total, el recorregut d’ascens i descens ha estat de 38 hores. Jornet ha fet uns cinquanta quilòmetres amb un desnivell de 3.848 metres i ara es troba bé i signant autògrafs. N’hem parlat ací. Per a tots aquells que no hem dormit patint per Jornet, Josep Casulleras n’ha escrit aquest perfil íntim. Aquestes han estat les primeres imatges del repte històric.

First images of @kilianj‘s Everest ascent! Congrats Kilian! Amazing job @sebastienmontaz! #OurEverest pic.twitter.com/zzgIKYgIJt

— Summits of My Life (@SummitsofMyLife) 22 de maig de 2017

S’ha mort Francesc Sanuy. Segons que ha pogut confirmar VilaWeb de fonts del seu entorn personal i també de la Generalitat, l’advocat, polític i escriptor Francesc Sanuy s’ha mort avui a Barcelona a l’edat de 81 anys. La seva carrera política la va fer a CDC i en el primer govern de Jordi pujol fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al 1985. Posteriorment seria delegat de la Generalitat a Madrid i seguidament diputat al congrés espanyol per CDC. En teniu més informació ací.

El País, desmentit. El diari El País ha publicat aquesta matinada un text que afirma que és la llei de transitorietat, pactada al Parlament de Catalunya entre Junts pel Sí i la CUP, i que no ha estat feta pública per evitar una possible acció repressiva del Tribunal Constitucional espanyol. Fonts del govern han explicat a VilaWeb que l’esborrany que publica el diari és una versió antiga i superada. Per tant, el redectat no es correspon al de la llei de transitorietat. Us ho expliquem ací.

Rajoy aprofita. En una poc habitual conferència de premsa, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha comparegut després del comitè executiu nacional del PP i poques hores abans de la conferència ‘Un referèndum per a Catalunya. Invitació a un acord democràtic’. Rajoy s’ha agafat a la filtració d’El País sobre el desmentit esborrany de la llei de transitorietat jurídica i així atacar el govern català: ‘Pretenen fer una ruptura en tota regla d’Espanya en 24 hores’, ha dit, i ha titllat la llei d’antidemocràtica i ‘disbarat jurídic, polític i social’.

Catalunya en Comú. El nou partit dels comuns ja té nom: Catalunya en Comú. Aquesta ha estat l’opció més votada per la militància, després d’un procés de consultes que s’ha allargat diversos dies. Concretament, Catalunya en Comú ha aconseguit el 53,57% dels vots. L’alternativa era En Comú Podem (46,43%). D’aquesta manera, el projecte impulsat per Ada Colau i Xavier Domènech tanca una de les etapes més importants del procés fundacional de l’anomenat ‘nou subjecte polític’, que engloba Barcelona en Comú, ICV, Equo i Esquerra Unida. Fins ara, la confluència s’anomenava provisionalment Un País en Comú.

Les recomanacions

Avui a VilaWeb hem publicat entrevista a l’activista Simona Levi, coautora del llibre ‘Votar y cobrar’, que explica, entre altres coses, com van destapar el cas de les ‘targetes black’ de Bankia. Sobre aquest cas, revela que han rebut agressions més fortes d’Izquierda Unida i Podemos que no pas de Bankia.

També hem publicat un article un desgranem un informe de Wikimèdia que analitza els mitjans més referenciats com a fonts en la Viquipèdia. S’hi estudien molts mitjans de tot el món, però principalment dels Països Catalans, que s’han fet servir com a documentació per als articles de l’enciclopèdia col·laborativa. La informació és actualitzada el 15 de maig de 2017. Ho podeu llegir ací.

I finalment, us recomanem aquest article sobre forenses, metges humans que tracten amb la mort.

‘

 

 

La conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva avui a Madrid no ha tingut res a veure ni amb la que van fer tots tres a Brussel·les ara fa quatre mesos ni amb la que va fer el president també a la capital espanyola el mes d’octubre. Avui hi havia un aire d’ultimàtum i de cosa inevitable que colpia. Tant en aquell esmorzar informatiu de la tardor com al Parlament Europeu, el president deixava clar que si el govern espanyol no acceptava de cap manera de pactar els termes del referèndum, el referèndum es faria igualment. Però no ho va fer amb la contundència d’avui, ni amb l’expectació, ni amb el calendari avançant de manera tan implacable com avança ara.

Puigdemont, Junqueras i Romeva han fet un acte de sobirania a Madrid com no s’havia vist mai. I davant la mirada atenta de representants d’una vintena d’ambaixades. Aquesta vegada no s’han sabut noms d’ambaixadors, però sí la confirmació que hi havia personal diplomàtic: la pressió de la diplomàcia espanyola (escaldada per la desfilada d’ambaixadors davant Puigdemont l’octubre passat) pot fer efecte, però fins a un cert punt.

Perquè la voluntat d’aquestes ambaixades, com les d’Alemanya, Noruega, Suïssa, Irlanda, Itàlia, l’Argentina, Bolívia, Algèria, el Japó, era escoltar de primera mà l’últim oferiment de diàleg al govern espanyol. I tots han escoltat com el president de la Generalitat de Catalunya deia, al cor de Madrid, a l’auditori Caja de Música de l’ajuntament, a tocar de la Cibeles i del Museu del Prado, aquestes paraules: ‘Si no s’articula una proposta pactada per absència de voluntat del govern espanyol, el compromís del govern de Catalunya amb el seu poble és democràticament inviolable. Farem el referèndum i serà aleshores que oferirem novament una proposta de diàleg i de negociació. Però l’objectiu ja no serà fer el referèndum, sinó convidar l’estat espanyol a aplicar-ne el resultat i contribuir a la transició del nou estat català, un nou estat que mantindrà els llaços fraternals amb Espanya que ningú ni res no podrà seccionar.’

Del cèlebre ‘Catalunya necessita un estat’ que va dir Artur Mas, també a Madrid, poc després de la gran diada del 2012, a avisar que si no l’estat espanyol pacta el referèndum haurà de pactar com es fa el nou estat català. Cinc anys de diferència. Puigdemont feia aquest gest de sobirania exposant-ne el mètode: hi haurà la formalització imminent de la disposició del govern català a negociar amb el govern espanyol els termes del referèndum; si no hi ha una resposta proactiva, el calendari continuarà endavant, no s’atura la previsió del referèndum al setembre.

Autodeterminació. Aquesta és la paraula que s’ha encarregat de dotar de valor Oriol Junqueras davant el personal diplomàtic i els representants empresarials, sindicals, corresponsals internacionals i polítics que s’aplegaven a l’auditori. ‘El referèndum és un instrument imprescindible. L’autodeterminació és un dret inherent a totes les nacions del món. Ni podem ni volem renunciar a aquest dret que ens és inherent com a comunitat política i tenim el ferm convenciment d’exercir-lo’, ha dit Junqueras.

Transició al nou estat català, autodeterminació, ‘compromís inviolable’ amb el poble de Catalunya. L’auditori era molt petit per a tanta expectació suscitada, però el lloc, el moment i aquests conceptes han fet que aquesta conferència no fos una conferència més. No s’hi ha demanat res: s’hi ha anunciat que es faran coses perquè ja no hi ha temps. Un gest de sobirania, a tocar de Cibeles.

Ací podeu veure el vídeo del discurs íntegre de Puigdemont:

Avui s’ha mort Francesc Sanuy , a l’edat de vuitanta-un any, segons que ha pogut confirmar VilaWeb de fonts del seu entorn personal i també de la Generalitat. Sanuy, que va ser  conseller  del primer govern de Jordi Pujol,  ha estat una de les veus més lúcides i crítiques d’aquests darrers anys.

Isabel Martí, editora de la Campana, segell amb el qual Sanuy va publicar gran part de la seva obra, explica: ‘Sanuy s’ha quedat sense fer el que fa un munt d’anys li demanava. Qui és qui a Espanya. No hi havia ningú que sabés tantes coses com ell. Una cultura vastíssima i una intel·ligència encara més gran. Sense parangó. Hem perdut un “Pepito Grillo”. Recordeu que el primer llibre va ser Som 6 milions d’innocents (menys uns quants espavilats). Fa vint anys ja ens avisava. Pràcticament no en va sortir ni una notícia  als mitjans.’

Josep Maria Espinàs, que cada setmana coincidia en un restaurant amb Sanuy, ha explicat que ‘era un gran auscultador del passat per entendre el present’. Espinàs ha recordat una frase que sovint feien servir quan no sabien alguna cosa: ‘Això ho hauríem de preguntar al Sanuy.’ Diu que era perquè Sanuy ho sabia tot i sempre tenia la resposta de qualsevol dubte. Però no era una resposta especulativa, sinó sempre documentada. Espinàs recorda Sanuy com un caràcter afable i alegre: ‘La meva dona i ell sempre cantaven cançons antigues, divertits’, diu. I també com un home molt documentat i al mateix temps escèptic: ‘Ell veia unes coses i no sé si tenia gaire fe que les poguéssim resoldre.’

Sanuy va tenir una vida intensa, tal com va explicar en el llibre de memòries La banca sempre guanya (RBA), farcit d’informació, i que va repassar en aquesta entrevista amb Andreu Barnils. Va ser expulsat de la universitat, fet que el va portar a llicenciar-se en dret a Itàlia i a cursar un màster a la Universitat Cornell, als Estats Units. ‘Va ser l’hòstia. És avançar trenta anys les coses que després has hagut de viure. Viure-les en primícia. I estar en una llotja de prosceni. Venia en Nelson Rockefeller a fer un míting a la universitat i acabaves fotent-te un soparet amb ell. I quan venia en Martin Luther King a fer un míting, doncs passaves el plateret per recaptar fons per a ell’, explica en l’entrevista.

Més enllà de la política, Sanuy va ser directiu de la Fira de Barcelona i de la Fira de Madrid, a més de comissari de la Generalitat per al Mil·lenari de Catalunya i del Pavelló de Catalunya a l’Exposició Universal de Sevilla de 1992. Per tots aquests mèrits, el 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Entrevistes de VilaWeb a Francesc Sanuy:

• ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’ (21-11-2014).
• ‘Hem de fotre el camp, jo no aguanto més’ (6-4-2015).

En aquesta altra entrevista en vídeo parla sobre la responsabilitat de la banca en la crisi:

El toro d’Osborne de Santa Pola, al Baix Vinalopó, fa uns dies que s’ha convertit en un gran quadre de catorze metres d’altura que reprodueix el Guernica de Picasso. L’autor, Sam3, va explicar a Verne la seva obra, un dur atac i crítica a la tauromàquia. ‘El Guernica és horror, abús, desastre, mort, víctimes i espectacle’, afirma. L’autor murcià vol relacionar tots aquests conceptes amb la tauromàquia a través d’un icone com és el toro d’Osborne.

Sam3 és reconegut arreu del món i ha col·laborat amb el prestigiós artista urbà Banksy. A més no és el primer cop que utilitza el toro de Santa Pola com eina per a fer crítica. L’any 2009, el mateix autor va pintar el toro de color blau i negre. La podeu veure ací:

Toro de Santa Pola | Autor: Sam3

 

ACN Barcelona.-El portaveu d’En Comú Podem al Congrés i líder de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, ha convidat el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a aprofitar la invitació del govern espanyol a portar la proposta de referèndum a la cambra baixa espanyola. Després de la conferència del president a Madrid, Domènech ha assegurat que entén “les raons de Puigdemont per declinar” l’oferta, però considera que “valdria la pena explorar-ho”. “No és el mateix Congrés el d’ara que el que es va trobar Ibarretxe, ni la situació d’Euskadi no era la mateixa que té ara Catalunya. Val la pena donar la batalla en tots els camps possibles”, ha explicat.

D’altra banda, ha valorat “positivament” que el president hagi pogut fer la conferència a Madrid. “És una conferència important perquè es ve a presentar de forma oficial a l’Estat la proposta d’arribar a un acord pel referèndum”, ha dit. “Certament hi ha una situació intolerable, un govern del PP tancat en banda a donar resposta a la demanda dels catalans”, ha lamentat, tot constatant, però, que “també és cert que a nivell de l’Estat els aliats estan creixent”.

Ha estat una de les frases de la intervenció que ha fet el president de la Generalitat a l’Auditori Caja de Música de Madrid. Puigdemont ha ofert diàleg permanent amb l’estat espanyol, però ha avisat que el govern mai no renunciaria al fet que els catalans votin el seu futur polític perquè és un compromís democràticament inviolable. I ha donat per fet que després del referèndum es tornaria a formular una proposta de negociació a l’estat per a aplicar-ne el resultat.

El podeu veure en vídeo a la part superior de l’article o llegir-lo ací:

La conferència que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva han ofert aquest dilluns a Madrid ha omplert totalment l’auditori de l’Ajuntament de Madrid on ha tingut lloc, amb prop de 300 assistents entre els que hi havia representants d’una quinzena d’ambaixades, dels sindicats i de la patronal, del món de la universitat i portaveus de diverses forces, entre els que destaca la presència del líder de Podem, Pablo Iglesias, així com el secretari general de la UGT, Josep Maria Álvarez. No hi ha assistit representants del PP, PSOE o C’s. La conferència –així com la reunió de Puigdemont, Junqueras i Romeva amb l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena- ha despertat l’interès dels mitjans, que hi ha envit una cinquantena de periodistes.

Entre el llistat d’assistents de les ambaixades amb seu a Madrid hi havia representants de Japó, Algèria, Eslovènia, Bèlgica, Itàlia, Paraguai, Txèquia, Argentina, Irlanda, Mèxic, Bolívia, Noruega, Suïssa, i Alemanya, així com l’ambaixadora de Bolívia, tot i que s’han produït alguns baixes com la de l’ambaixador eslovè.

A més dels portaveus d’ERC i PDeCAT al Congrés i al Senat –així com la majoria dels membres dels seus grups parlamentaris i una àmplia representació del Parlament de Catalunya- també han assistit a la conferència el portaveu del PNB, Aitor Esteban, així com el líder de Podem, Pablo Iglesias, i el portaveu d’En Comú Podem, Xavier Domènech, tots tres a primera filera de l’acte. També el secretari general de Podem Catalunya, Albano Dante Fachín.

També representants dels agents socials, com el secretari general de la UGT, Josep María Álvarez, així com el president del sindicat de funcionaris CSI-F, Miguel Borra Izquierdo. El màxim representants de la patronal ha estat el vicepresident de la CEOE i exdiputat de CiU Josep Sánchez-Llibre.

Per últim, representants del món de la universitat, com el professor de la Complutense Ferri Durà, o el de la UNED Jaime Pastor, així com el catedràtic de Dret Constitucional Antoni Rovira Viñas. Per part del món empresarial, el president d’Endemol España, Jordi Bosch, i el director general de Relacions Institucionals de CEMEX, Galán Gil. També l’exdiputat socialista i representant de la Fundació ‘La Caixa’ Higini Clotas.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, acompanyat del vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, ha presentat aquesta tarda a Madrid l’última oferta al govern espanyol per pactar el referèndum sobre la independència de Catalunya. Puigdemont no ha fixat cap termini concret per a disposar d’una resposta, però ha avisat que si no hi ha cap proposta per part del govern espanyol, hauran d’acabar negociant la implementació del resultat i la transició cap al nou estat.

Puigdemont ho ha dit així: ‘Dirigirem de manera immediata la proposta formal per pactar el referèndum al govern espanyol. Els escoltarem. Les garanties per fer-lo són el resultat; la validesa la dóna el resultat. La pregunta, que no porti a cap confusió, i que tothom sàpiga què significa votar sí i què significa votar no. Un acord sobre majoria necessària i majoria compartida. Esperarem les seves propostes. Esperarem fins a l’últim minut de la pròrroga, però si no s’articula una proposta, el compromís del govern amb el poble de Catalunya és inviolable. Farem el referèndum. I aleshores farem una nova proposta de referèndum, però no per pactar-lo sinó per negociar la implementació del resultat i de la transició cap al nou estat.’

‘No som cap desafiament, sinó represetants d’un poble que vol decidir el seu futur a les urnes’. Així s’ha presentat Carles Puigdemont davant d’un auditori ple de gom a gom, amb gent que s’ha hagut de quedar al carrer per un aforament tant limitat (dues-centes setanta persones) per a tanta expectació. A l’auditori Caja de Música del CentroCentro de l’Ajuntament de Madrid hi havia representants de Podem, començant per Pablo Iglesias, que ha pres nota detalladament del que Puigdemont, Junqueras i Romeva anaven exposant. Hi havia representants diplomàtics de vint-i-quatre ambaixades, i moltíssima premsa, amb una bona part de corresponsals estrangers.

Puigdemont ha fonamentat la proposta de diàleg al govern espanyol sobre el referèndum en ‘una base sòlida’, com és el mig milió de signatures i les quatre mil entitats catalanes representades i recollides al Pacte Nacional pel Referèndum. ‘No ens rendim en l’exploració del diàleg. I no ens cansarem de recordar que l’autèntic propòsit de la majoria dels catalans és poder votar. Uns per a decidir independència, uns altres per a continuar com a comunitat autònoma de l’estat espanyol. La majoria de catalans espera ser escoltada, i que el govern espanyol no els continuï girant l’esquena.’

Què hauria de fer el congrés, segons Puigdemont
El president ha demant al govern espanyol ‘que entengui quin és el seu rol i quina és la seva responsabilita’. I en aquest sentit li ha proposat que vagi a les corts espanyoles ‘per a validar els acords perquè el poble català pugui exercir dret autodeterminació.’ És a dir, que si s’ha de canviar la constitució perquè el referèndum pugui encaixar sense cap mena de dubte en l’ordre constitucional, que es faci. ‘Un acord així només pot sortir molt reforçat del congrés. Per això compteu amb nosaltres. Però no compteu amb cap simulacre ni amb cap maniobra de dilació.’

Junqueras: ‘Tenim el ferm convenciment d’exercir l’autodeterminació’
Amb aquesta última frase es referia a la proposta llançada per sorpresa per Soraya Sáenz de Santmaría divendres passat perquè Puigdemont debatés sobre el referèndum al congrés espanyol. Però perquè no hi hagi equívocs sobre el concepte de sobirania, el president ha deixat clar que el compromís per fer el referèndum ‘és inviolable’.

Abans, Oriol Junqueras havia deixat clar que tots tres s’adreçaven als representants polítics espanyols i a la societat espanyola. El vice-president ha insistit en el compromís del govern per fer possible l’exercici del dret d’autodeterminació per més que el govern espanyol s’obstini a no negociar la manera de fer-ho. ‘El referèndum és un instrument imprescindible. L’autodeterminació és un dret inherent a totes les nacions del món’, ha dit, tot afegint, davant la mirada dels més de vint representants diplomàtics. ‘Ni podem ni volem renunciar a aquest dret que ens és inherent com a comunitat política i tenim el ferm convenciment d’exercir-lo.’

Romeva: ‘No ho feu per Catalunya; feu-ho per Espanya’
Per la seva part, Raül Romeva ha destacat en la seva intervenció l’europeïsme de Catalunya i el tarannà obert al món del poble català. ‘El futur d’Europa s’ha de fer en base a la llibertat, i no a la imposició. Plantegem que sigui ara la voluntat popular que plantegi una nova unió des de la diversitat i amb llibertat (…) Tenim l’ocasió de ser un model a escala continental. Una ocasió que no hauríem de desaprofitar’. I ha acabat adreçant-se així a l’auditori: ‘Acceptin la invitació. No ho facin per Catalunya, facin-ho per Espanya i com a aposta de futur.’

Unes dues-centes persones han protestat a la plaça de Cibeles de Madrid contra la conferència que ha pronunciat el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. ‘Terroristes, separatistes’, ‘No ens enganyen, Catalunya és Espanya’ o ‘Busquem brega, i quan la trobem guanyem’ són alguns dels crits i càntics que s’han pogut sentir mentre el president pronunciava el discurs dins l’Auditorio Caja de Música de Madrid.

Mientras Puigdemont habla de su propuesta, fuera esperan estos ciudadanos: "Buscamos pelea" https://t.co/LhD8xnLcI1 pic.twitter.com/ZFUCcE2HjC

— El Confidencial (@elconfidencial) May 22, 2017

"No venimos a hablar, venimos a pelear!" declaració d'intencions de la mani antireferèndum. Crits "d'España! España!" #inforac1 @versiorac1 pic.twitter.com/GN8baGa2mZ

— Joan Lluís Garcia (@jllgarcia) May 22, 2017

El grup concentrat portava banderes espanyoles i exhibia símbols feixistes com la creu cèltica i el jou i les fletxes, simbologia falangista. A la capçalera hi havia una pancarta de la Falange amb el lema ‘La unitat d’Espanya ni es toca ni es negocia’. Els manifestants també han criticat durament la batllessa de Madrid, Manuela Carmena, per haver cedit una sala al president català i haver-lo rebut.

Vigilats per un ampli cordó policíac, amb agents de la policia espanyola i municipal, els manifestants també han dedicat insults als periodistes congregats a la Cibeles. El soroll de la protesta ha sorprès alguns dels turistes estrangers que hi passejaven.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha defensat que un referèndum pactat és el “més plausible” i ha ofert un “diàleg permanent” a l’Estat. “No ens aixecarem de la taula de negociació sense un acord i esperarem fins l’últim minut de pròrroga”, ha assegurat en la seva conferència des de l’auditori Caja de Música. Davant d’uns 300 assistents, Puigdemont ha avisat però que el Govern “mai renunciarà” al fet que els catalans votin el seu futur polític perquè es tracta d’un compromís “democràticament inviolable” i ha donat per fet que després del referèndum es tornarà a formular una proposta de negociació a l’Estat per implementar el resultat. Puigdemont també ha fet una crida a repetir “l’operació d’Estat” que es va forjar durant la transició per fer possible el retorn de l’expresident de la Generalitat Josep Tarradelles.

Llegiu la crònica de l’acte ací.

Mitja hora abans de començar la conferència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, s’han viscut escenes de tensió a la plaça Cibeles de Madrid, al voltant de l’auditori on es farà l’acte. Una seixantena de feixistes i falangistes concentrats als accessos de l’Auditori Caja de Música de Madrid han increpat el diputat Joan Tardà i la policia espanyola hi ha hagut d’intervenir.

Seguidament, han arribat els diputats Lluís Llach, Jordi Turull i Lluís Maria Corominas, però el cordó policíac, aquesta vegada més ampli, ha evitat les escenes de tensió que s’havien viscut moments abans.

Vegeu algunes fotografies dels assistents a la concentració convocada per la Falange i Alianza Nacional:

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, s’han reunit aquest tarda a la seu de la delegació del govern català a Madrid.  Segons fonts del govern i dels comuns, en la reunió, que s’ha allargat una hora, s’ha analitzat la situació política espanyola actual i Podem ha explicat la seva proposta de moció de censura al president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Per la seva banda, Puigdemont ha exposat la voluntat del govern de fer un referèndum. El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ha piulat a la xarxa fotografies de la trobada. ‘Hem parlat de Catalunya, d’Espanya i hem demanat suport a la moció de censura’, ha escrit el líder de la formació morada.

Nos hemos reunido con el President de la Generalitat. Hemos hablado de Catalunya, de España y hemos pedido apoyo a la moción de censura. pic.twitter.com/SJpJAK6hRo

— Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) May 22, 2017

Iglesias és l’únic líder d’un partit espanyol que assisteix a la conferència que pronunciaran aquesta tarda el president Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva. L’objectiu de l’executiu català és exposar la proposta de referèndum pactat davant la societat espanyola seguint el mateix format de la xerrada al Parlament Europeu. Els tres membres del govern també es trobaran amb la batllessa de Madrid, Manuela Carmena, que ha rebut moltes crítiques, especialment del PP, per haver llogat l’auditori Caja de Música al Govern.

Més informació: Els set factors que Puigdemont, Junqueras i Romeva porten a la maleta cap a Madrid

 

L’estat espanyol va exportar el 2016 material de defensa per un valor superior als 4.000 milions d’euros. 116 milions van ser destinats a l’Aràbia Saudita i 2,6 milions al govern de Veneçuela, bàsicament recanvis i parts per a la modernització de vehicles blindats, així com software per a radars.

La informació ha estat publicada en l’informe ‘Estadístiques espanyoles d’exportació de material de defensa, d’un altre material i de productes i tecnologies de doble ús’, al qual ha tingut accés Europa Press, i que el secretari espanyol de Defensa, Agustín Conde, presentarà demà al congrés espanyol.

El valor total de les armes vengudes a l’Aràbia Saudita va ascendir a 116.192.000 milions, de les quals el 84,94% eren per les forces armades, l’11,83% per a la policia i el 3,23% restant per a empreses públiques. Més de quaranta milions són bombes, torpedes, coets i míssils. I una trentena de milions són aeronaus i altres vehicles aeris lleugers i no tripulats.

Aquesta mena de vendes han creat sempre polèmica per l’historial de l’Aràbia Saudita en matèria de drets humans, però el govern espanyol ha afirmat diverses vegades que no té constància que el material que s’exporta s’hagi utilitzat en conflictes bèl·lics com la guerra del Iemen.

Aquesta nit passada no hem dormit. Perquè patíem per la vida de Kilian Jornet, perquè passaven les hores i no teníem cap més notícia del seu intent de fer cim a l’Everest des de les cinc de la tarda d’ahir quan el seu amic Sebastien Montaz-Rosset va informar que l’havia deixat pujar sol des dels 7.500 metres, ‘en bona forma i amb unes bones condicions meteorològies’. Passaven les hores i no hi havia cap novetat, els rumors sobre el seu descens al camp base avançat es desmentien i el silenci es feia espès. Passaven les hores, amb els ulls clavats a Twitter, seguint l’etiqueta #oureverest.

De l’esperança i la il·lusió de veure’l culminar una gesta increïble, a la por pel que li pogués haver passat. No hi havia manera de dormir: eren les quatre de la matinada… i res. Patíem, i molt. Què ho fa que tantíssima gent hagi, d’ací i de l’estranger, hagi passat la nit en vetlla amb el cor en un puny per un jove atleta com ell? Què fa que ens el mirem com si fos un extraterrestre, per les seves qualitats extraordinàries i les seves proeses, i alhora el sentim com un amic, gairebé com algú de la família? Què fa que ens l’estimem així?

L’agost del 2008 acabàvem de completar el Tour del Montblanc amb uns amics. Més de 160 quilòmetres en nou etapes, nou dies. El mateix dia que acabàvem aquella ruta que ens va deixar baldats, un noi jove de qui ja feia un temps que es parlava entre els (encara no tants com ara) afeccionats a les curses de muntanya, era a la línia de sortida de Chamonix en la prestigiosa Ultra Trail del Mont Blanc. Aquells corredors havien de fer, si fa no fa, la mateixa ruta que acabàvem de fer nosaltres en una setmana i mitja. L’endemà al vespre Kilian Jornet arribava primer a la línia de meta, amb tan sols 20 hores i 56 minuts i batia el rècord de la prova. Tenia només vint anys. Ja havia començat un fenomen d’un abast que aleshores no podíem preveure.

Un mes després, a VilaWeb fèiem el primer de molts articles i reportatges dedicats a Jornet: amb en Roger Cassany vam anar a veure en Kílian al Cadí (vegeu el vídeo), en un quilòmetre vertical en què va córrer al costat d’un dels seus mestres, l’Agustí Roc. Hi vam anar amb els nervis de qui és a punt de conèixer un ídol, i ens vam trobar un jove espimatxat, tot cames, que no parava de somriure. I ens va atrapar la seva proximitat, i la seva humilitat. Una cosa que contrastava amb la vanitat i l’arrogància d’algunes figures que s’erigien en gurús de l’autosuperació (‘Where is the limit?’) quan la societat sencera trontollava de dalt a baix per una crisi immensa. Dos referents, dues maneres d’entendre l’esport, que es contraposaven.

I passats uns quants anys ha quedat claríssim quina ha estat capaç de transcendir, de passar per sobre d’edats, esports, orígens i professions… A en Kilian el vam arribar a trobar dins del plat d’escudella, era pertot, va esdevenir una llum a l’horitzó enmig del naufragi, era una aposta comercial segura… I això va arribar a distorsionar en certa manera la seva imatge. La seva mare confessava en el primer film del projecte ‘Summits of my life’ (el projecte que anit ha completat) la por que li feia que entre tants nous corredors emmirallats en el seu fill hi hagués gent que prengués mal pel fet de voler ser com en Kilian. ‘Hem de ser capaços de qüestionar-nos a nosaltres mateixos i demanar-nos si tenim les aptituds tècniques i físiques per fer això que fa aquesta persona. Hem de ser conscients de les coses que fem, els riscos que prenem i les conseqüències que poden tenir’, deia ell mateix en aquesta entrevista a VilaWeb el 2012.

Però l’experiència d’haver viscut de prop la mort del seu amic Stéphane Brosse el 2012 quan feien la travessa del Mont Blanc, el va fer entrar en una fase profunda d’introspecció, de reflexió sobre el que feia. ‘Després de l’accident que vam tenir vaig fer coses en què ara m’adono que me la vaig jugar. I en aquell moment no ho veia. No veia que afrontava un risc que avui potser no afrontaria’, explicava en aquesta altra entrevista més recent. ‘No pots anar a trobar els teus límits quan fas una activitat tot sol. I en aquell moment vaig fer activitats tot sol molt al límit. Però llavors no ho veia d’aquesta manera.’

D’aquells dies tan durs, en Kilian va enfortir encara més alguns dels trets que el caracteritzaven, com l’esperit d’equip, el propòsit de gaudir per damunt de competir i el respecte a l’entorn, i n’afegia un altre, que era la contenció i l’experiència de saber renunciar i fer marxa enrere. ‘La meitat de les vegades que vaig a la muntanya he girat cua, perquè sents que no és el dia o que les condicions no hi són.’

I així va anar fent realitat un projecte d’anys, pensat i fet per ell mateix per gaudir amb els seus amics, sense desprendre’s de la voluntat de superació constant, de fer cims més alts, els cims de la seva vida.

Aquesta nit passada ha assolit l’Everest. ‘Hi ha molta gent que al cap de l’any ha pujat l’Everest, fins i tot s’hi fa cua!’, he vist que deien. Doncs és una proesa. Qui millor l’explica, en dos piulets és el periodista Albert Jorquera, gran coneixedor d’en Kilian:

Hacer cima en el Everest sin cuerdas, oxígeno, de una tirada y corriendo 30 km previos. No sé si somos conscientes de la magnitud histórica pic.twitter.com/6QCNIYldpP

— Albert Jorquera (@albertjorquera) May 22, 2017

En 38 horas @kilianj ha hecho unos 50 km a más de 5.000 metros de altitud y con 3.848 m. positivos. Es una barbaridad, totalmente histórico pic.twitter.com/jT5EqetqLU

— Albert Jorquera (@albertjorquera) May 22, 2017

Aquest és un dels mèrits d’en Kilian. Fa nou anys trencava una barrera a l’Ultra Trail del Mont Blanc, i avui destaquem que hagi assolit l’Everest amb aquesta rapidesa i aquestes condicions. Però l’altre mèrit, segurament el més important, és que hagi aconseguit formar part de l’imaginari col·lectiu i dels valors d’una societat. I que hagi robat el cor de tanta gent que aquesta nit passada no hem pogut aclucar els ulls.

ACN Barcelona.-El primer tinent d’alcaldia i alcalde accidental de Barcelona, Gerardo Pisarello, assistirà a la conferència que pronunciaran aquest dilluns a Madrid el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva. Pisarello ha remarcat que Barcelona està “compromesa amb el referèndum” i per això “acompanyarà aquest diàleg necessari”. “Hi ha una Catalunya que vol parlar i una Espanya que sí que vol escoltar”, ha destacat a través de dues piulades del seu compte personal de Twitter.