Vilaweb.cat

El Raonador del Ciutadà d’Andorra afirma que a Catalunya hi ha un problema de ‘drets humans’

El Raonador del Ciutadà andorrà, una figura equivalent al Síndic de Greuges, ha dit en una entrevista al diari andorrà Bon Dia que a Catalunya ‘no hi ha només un problema polític sinó també de drets humans’.

Vila, vinculat des de fa anys a la defensa dels drets humans, tant a Estrasburg com al comitè andorrà d’Unicef, fa quatre mesos que exerceix  el càrrec i no ha volgut afegir cap consideració més sobre la situació de Catalunya, per no fer-ne massa polèmica.

Així mateix ha anunciat que faria diversos informes sobre la vulneració de drets a Andorra i que prioritzarà l’habitatge.

Tres estratègies disputen el nou full de ruta per a la República i una entrevista a Agustí Pons, a la portada de VilaWeb Paper

Els partits defensen posicions diferents per arribar a la independència després de la tardor frenètica. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb el biògraf de Maria Aurèlia Capmany, Agustí Pons, que ha parlat amb Bel Zaballa.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Marta Rojals i L’última de Pere Martí. També la Carta per la llibertat de Salvador Cardús a Josep Rull i la informació dels diners que ha gastat la caixa de solidaritat per a pagar les fiances de la repressió.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Especial Sant Jordi 2018: una selecció de llibres de literatura infantil i juvenil

Enric Aymerich fa gairebé trenta anys que és llibreter. Primer ho va ser a la mítica llibreria Robafaves de Mataró. Des de fa més d’una dècada, ho és a la llibreria Laie del carrer Pau Claris. I és l’encarregat de la secció de literatura infantil i juvenil. Li hem demanat que ens proposi una selecció de novetats de llibres per a infants i joves, per edats i temàtica. N’ofereix gairebé una quarantena.

PRE-LECTURA
Susanne Straber, Molt adormit, molt despert. Traducció Susana Montero (Editorial Juventud)
Dario Zeruto, Formes, colors i números (Edebé)
Jan Birck, La Sara i el pelut: un poni que fa lladrucs (Los cuatro azules)

PRIMERES LECTURES
Lluís Farré, Retrat de família (Combel)
Eulàlia Canal, L’arbre de les històries (Animallibres)

NARRATIVA 8-12 ANYS
Eulàlia Canal Iglesias, L’arbre de les històries (Animallibres)
Jaume Copons, L’any del gat (Editorial Bambú)

NARRATIVA 12-14 ANYS
Josep M. Folch i Torres, Aventures extraordinàries d’en Massagran (Editorial Bambú)
Jennifer Chambliss Bertman, El codi indesxifrable. Caçadors de llibres 2 (Estrella Polar)

NARRATIVA JUVENIL
Lois Lowry, Fill producte 36. Traducció Lluïsa Moreno Llort (Cruïlla)
Míria Rawick, Diari de la Míriam. Traducció d’Aurèlia Manils Guarro (Angle editorial)
Eduard Altarriba, Què és la guerra? (Bang ediciones)

POESIA INFANTIL
Miquel Àngel Llauger i Carles Moll (il·lustració), Volen quan volen (Editorial Arrela)
Salvador Comelles i Mercè Galí (il·lustració), Bon dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

ÀLBUM IL·LUSTRAT
Jaume Escala i Carme Solé Vendrell (il·lustració), Els nens del mar (Corre la voz)
Laurie Cohen Nicolas Gouny (il·lustració), La caqueta. Una aventura d’en Joan l’Elefant (Editorial Tramuntana)
Myrim Ouyessad i Ronan Badel (il·lustració), El llop no vindrà (Edicions Baula)
Emilio Urberuaga, Gilda, l’ovella gegant (Nubeocho ediciones)
Marta Altés, El meu avi (Blackie Books)
Ilan Brenman i Guilherme Karsten, Iaia, pare de fer fotos! Traducció d’Elena Martín Valls (Edicions Baula)
Ignasi Llorente i Maria Palet (il·lustració), Mai no oblidaré el teu nom (Cossetània edicions)
Maria Girón, El petit Artur i l’elefant sense memòria (editorial Tramuntana)
Lluís Llach i Jordi Vila Delclòs, L’Estaca (Símbol editors)
Francesc Candel i Cesc (dibuixos), Una nova terra (Associació de Mestres Rosa Sensat)
Jacques Goldstyn, Cartes per a la llibertat. Traducció de Núria Sales i Rovira (Símbol editors)

CONEIXEMENTS
Ainhoa Rebolledo i Iratxe López de Munáin, Nikola Tesla, El mag de la ciència. Traducció d’Ariadna Pous (Vegueta edicions)
Gianumberto Accinelli i Serena Viola (il·lustració), El fil invisible de la natura. Traducció Helena Aguilà (Libros del zorro rojo)
Mònica Usart i Roser Calafell (il·lustració), Mirant l’univers (La Galera)
Pascale Hédelin, El progrés no s’atura mai. Traducció de Josep M. Pinto (Zahori Packaged Ideas)
Diversos autors, Matemàtiques en 30 segons. Traducció de Lluïsa Moreno Llort (Editorial Blume)
Mike Goldsmith i Harriet Russell, Aquest llibre pensa que ets un geni de les mates (Librooks)
Més d’un autor, Simplíssim. Els experiments cientítics més fàcils del món. Traductor Jordi Trilla (Larousse)

BIOGRAFIES SOBRE DONES
Pilarín Bayés, La meva vida (Bridge editorial)
Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Llibres del 9 Angle)
M. Isabel Sánchez Vegara, Geordia O’Keeffe. Traducció de Laia Vidal Serrano (Alba editorial)
Víctor Garcia Tur i Mar Azabal, Hipàtia, la gran mestra d’Alexandria. Traducció d’Ariadna Pous (Vegueta ediciones)
Diverses autores, Un conte propi. Històries per escoltar i llegir, heroïnes per descobrir. Traducció de Gemma Solés i Coll (Takatuka)

El llibreter Enric Aymerich recomana una trentena de llibres infantils i juvenils per Sant Jordi. (Fotografia: Albert Salamé.)

Amb Enric Aymerich hem parlat també del comportament dels lectors, de la venda del llibre durant la diada de Sant Jordi, del sector del llibre infantil i juvenil, de tendències, i del premi Maria Rius d’il·lustració, que és a punt de fer-se públic i que convoquen les llibreries la Caixa d’Eines i Laie.

Com es presenta aquest Sant Jordi?
—És una diada esplèndida, perquè el Sant Jordi és de la gent, sobretot quan cau en un dia feiner i no plou. La gent, el dia de Sant Jordi, està contenta i enmig de la massificació no perd mai el somriure. Ara, com es presenta? Amb grans incògnites, com sempre. No sabem mai què passarà. Depèn molt dels mitjans de comunicació, especialment les ràdios, que són immediatesa. El mateix dia de Sant Jordi conviden uns autors i això fa que els seus llibres es moguin. També és cert que en l’àmbit d’infantil i juvenil això no passa tant.

Sou l’encarregat de la secció d’infantil i juvenil. Què ofereix?
—La Laie és una llibreria especialitzada en humanitats i té una secció d’infantil i juvenil on prima sobretot l’àlbum il·lustrat i els llibres dirigits a la franja baixa d’edat, mentre que té una oferta més limitada pel que fa al llibre juvenil. Tenim uns clients de literatura infantil molt fidelitzats, però que sovint no hem vist mai. Un exemple és una clienta que sempre ve a comprar-nos llibres per a les seves filles, perquè ella treballa a Barcelona, però la família viu fora de la ciutat. A la Laie, són els adults qui més sovint trien els llibres per als infants. A vegades, els adults en compren per nostàlgia, perquè troben llibres que havien llegit de petits i en tenen un bon record. Però jo crec que no són gaire bones opcions, perquè no és cap garantia que els seus fills s’ho passin igual de bé. Això ha passat, per exemple, amb Gloria Fuertes.

Heu seleccionat un nombre important de títols de llibre il·lustrat, però també és considerable l’apartat de llibres de coneixement. Viuen una revifalla? Han evolucionat amb el temps?
—Quan jo era petit, els llibres de coneixement tenien una certa importància, per la formació que contenien. I tot i que potser en algun moment han patit una davallada, m’atreviria a dir que sempre han tingut importància. Per exemple, les col·leccions que parlen d’animals sempre hi han estat, perquè són eines de coneixement molt vàlides. Amb el temps, potser ha anat canviant la importància de les il·lustracions i una presentació més atractiva. Les modes influeixen si aquests llibres fan prevaldre els dibuixos o les fotografies, però són llibres que sempre han tingut importància.

També recomaneu llibres de poesia per a infants.
—Sempre procuro recomanar llibres de poesia infantil. Lliga amb la filosofia de la llibreria. I tenen un públic. A mi em sembla que els llibres de poesia per a infants han anat guanyant qualitat. Recordo que abans tot girava sobretot al voltant del rodolí. Ara s’ofereix una poesia molt treballada, pensada per al públic a qui s’adreça, i treballada conjuntament amb l’il·lustrador.

L’oferta d’àlbum il·lustrat que es fa al país va creixent i se’n compra menys de fora?
—L’àlbum il·lustrat es reinventa i evoluciona. Ara, per exemple, s’ofereixen àlbums que trenquen la barrera de l’edat, perquè il·lustracions i text permeten diferents lectures segons l’edat. I també són eines útils per a treballar problemes emocionals i malalties. Ara, hi ha un excés d’oferta que s’ha de regular: durant la crisi, és sabut que el sector del llibre infantil va partir menys que el llibre per a adults. Això va fer que tothom s’aboqués a fer àlbum il·lustrat: noves editorials dedicades a l’àlbum, editorials que no en feien que també s’hi van posar. Hi ha una sobreproducció que caldrà regular. Pel que fa a la producció pròpia, us diré que el talent no és nou, n’hi ha hagut sempre. I l’hem de reconèixer i fer visible. És en aquest sentit que les llibreries la Caixa d’Eines i Laie hem impulsat el premi Maria Rius, per a premiar cada any la trajectòria d’un il·lustrador de llibre infantil. El premi porta el nom de Maria Rius perquè és una de les grans il·lustradores del país, tot i que ara ja està jubilada. Però durant molts anys ha fet una tasca ingent: ha fet molt en l’àmbit artístic i també ha contribuït molt a la professionalització dels il·lustradors (va ser fundadora i presidenta de l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya). El premi es donarà el 2 de juny.

Una darrera mirada als recomanats: oferiu també un nombre considerable de llibres de biografies de dones.
—Sí, tothom s’ha posat a fer biografies de dones. Aquest excés no m’acaba d’agradar. I només van dirigides a les nenes? Alhora, aquesta tendència conviu amb mares joves que són més conservadores que les seves mares. I em pregunto si això respon a un buit editorial o a un interès purament mercantilista. Perquè no hem d’oblidar que l’edició és una indústria. Són títols que responen a la sensibilitat de l’editor que els publica?

‘Em va arribar al cor veure que a Catalunya es mobilitzava tanta gent, en un ambient tan amable i festiu’

A principi d’aquest mes uns tres-cents catalans van anar a Múrcia per fer costat als veïns que lluiten en favor del soterrament de les vies del TGV. Després de viure la repressió del primer d’octubre, molts catalans s’han sentit interpel·lats per les grans mobilitzacions ciutadanes i la dura repressió de la policia, que a Múrcia ha arribat al punt de patrullar amb armes llargues a la rodalia d’una escola que hi ha a la vora de les obres. Com a agraïment a aquest gest, una cinquantena de murcians van participar diumenge a Barcelona en la manifestació per l’alliberament dels presos polítics. Parlem amb l’Antonio i l’Elena, que no volen donar gaires detalls personals per por de la repressió. ‘Procuro mantenir un perfil baix per por de les multes’, diu l’Elena. Tots dos són veïns de Santiago de Mayor, el barri de Múrcia que romandrà aïllat si es construeixen les vies a la superfície.

D’on ve el conflicte del soterrament de les vies del TGV?
—Elena: Les protestes comencen perquè la plataforma pel soterrament, que fa trenta anys que lluita perquè se soterrin les vies, convoca una concentració el 12 de setembre. Va ser llavors quan els veïns ens vam adonar que el TGV venia i vam afegir-nos a les protestes.

Com ho vau veure que volien fer arribar el TGV per la superfície?
—E.: Preparaven les obres per a fer el mur que separarà la ciutat, ja havien posat les bigues. Ens vam adonar que era imminent i vam tenir por. Va ser llavors que vaig decidir de baixar a la concentració. La plataforma es mobilitzava cada dimarts des de feia quatre o cinc anys, però era una cosa que em semblava que no m’afectava. Molts veïns van fer com jo i van baixar. Hem decidit de continuar cada dia fins a paralitzar l’obra.

Per què no voleu que el tren passi per la superfície?
—Antonio: És una obra que parteix la ciutat pel mig. Un 40% de la ciutat quedaria rere un mur d’uns set quilòmetres de llarg i amb només dos passos a nivell. Una passarel·la a Santiago de Mayor, que és el barri més perjudicat, i un pas soterrat a San Pío X, on no hi ha accés per a minusvàlids amb un desnivell molt important.

Manifestació en favor del soterrament del 30 de setembre (fotografia: Nesimo).

Com són les protestes?
—E.: El 2012 van començar a protestar cada dimarts, i a partir del setembre passat va ser una protesta diària. Cada nit baixem al pas a nivell i tallem el trànsit.

Ha tingut una repercussió increïble, no?
—E: Ha tingut repercussió, però fora de Múrcia. A Múrcia la gent no sap què passa, la premsa murciana explica que el soterrament es fa i això és mentida. No saben que continuem protestant ni res. El dimecres i el divendres anem fins al centre de la ciutat per a fer-nos visibles, però la gent del centre no s’hi implica gaire.

El nivell de mobilització continua tan alt com a la tardor?
—E.: Ha baixat molt. Al principi les protestes eren molt multitudinàries, però amb el canvi d’horari i el fred la gent es va quedar a casa.
—A.: També ha baixat l’afluència de gent per la repressió policíaca. Hem tingut uns cent cinquanta dispositius a les dues bandes de les vies. S’han fet molt conegudes les multes pel fet de ‘menjar pipes de manera desafiadora’ o de cridar ‘que no, que no, que no volem el mur’.
—E.: I són multes de mil euros. Acumulem més de quaranta mil euros de multes. A banda, també han detingut un veí. Tot això espanta molt la gent.

Com les pagueu, les multes, teniu caixes de solidaritat?
—A.: Es va fer una campanya de micromecenatge en què es van recaptar força diners. Però sembla que ho han aprofitat per multar-nos encara més. No podem fer res, no pots moure’t sense que et multin. És que ni tan sols cal que et demanin identificació, n’hi ha prou que un policia es fixi en el teu cotxe, t’agafi la matrícula i t’arriba una denúncia. La gent ara té por, no baixa per això.

Hi ha hagut moltes crítiques al delegat del govern espanyol.
—E.: Les declaracions que fa són de fatxenda i de provocador. És massa feridor amb nosaltres; sempre que parla sobre nosaltres fa referència a ‘les obres del soterrament’, però és mentida, no hi són. Diu que protestem perquè anem contra el soterrament, i això és el que arriba als ciutadans de Múrcia. Però no és això, nosaltres justament volem que es faci el soterrament abans no arribi el tren. No volem que arribi per la superfície, volem que primer se soterri.

—A.: La prova evident que la promesa del tren soterrat és falsa és que la via fa més de cent cinquanta anys que és provisional. La va inaugurar la reina Isabel II. Després de tantes promeses de soterrament, sembla que els fons europeus per a pagar-ho s’han esfumat. I han de portar el TGV tant sí com no, han de justificar l’arribada del corredor mediterrani. Ara fan les obres per fer-lo arribar per la superfície de pressa i corrents. És una qüestió política, no es tracta del benestar dels ciutadans.

Fotografia: cedida.

Com vau rebre els grups de catalans que es van organitzar per a anar a Múrcia a fer-vos costat?
—E.: Al principi hi havia gent a favor, però també n’hi havia que tenien por del que pogués suposar. A Múrcia opinem segons el que veiem a la tele i els diaris sobre el que passa a Catalunya. I el que diuen és que són quatre radicals amb ganes de guerra que volen trencar Espanya. Hi va haver gent que es va preocupar per la mena de gent que pogués venir, però els vam rebre amb molt d’afecte i molta gratitud. Ells des d’un principi van dir que ens volien ajudar a fer que es parlés de nosaltres. D’una altra banda, el govern i els mitjans de comunicació van començar a criminalitzar-nos i a fer una campanya bestial en contra. Vam arribar a rebre amenaces de grups neonazis i a tenir por. Sabíem que els veïns del barri no farien res, però teníem por de gent que pogués venir d’unes altres parts de Múrcia.
—A.: Això dels catalans va ser espontani. Van ser tres nanos que volien venir i ho van anunciar a Twitter. Directament això va sortir a la primera plana dels diaris regionals perquè ‘venien els independentistes i hi hauria un merder’. Però en van arribar uns tres-cents i la benvinguda que vam fer els veïns va ser encantadora. Va ser un cap de setmana realment fantàstic.

—E.: Els veïns encara ens aturen i ens diuen que, si coneixem personalment els catalans que van venir, els donem les gràcies.

Això ha canviat l’opinió que teníeu sobre l’independentisme?
—A.: En el meu cas, totalment. S’ha de dir que a mi aquest govern no em representa, fem la mateixa lluita però ells van més avançats. No volem un govern que ens oprimeixi. Ens havien explicat que era gent radical que no volia sentir-se espanyola. Però no és que vulguin no sentir-se espanyols, és que no volen que els oprimeixin i els robin. El govern destrueix la vida de famílies: les deixa al carrer, empresona gent perquè canta cançons i expressa sentiments. És llibertat d’expressió. Cada dia vaig més a favor dels catalans. De radicals n’hi ha a tot arreu, però la gran majoria vol un poble digne on viure. I això ho volem tots.

Què us va semblar la manifestació de diumenge?
—E.: La manifestació més nombrosa on jo mai havia anat a Múrcia era una de cinquanta mil persones. Quan recordo això que vaig veure a Barcelona se’m posa la pell de gallina. Quan ens acostàvem al punt d’inici ja hi havia gent per tot arreu dels carrers adjacents. La iniciativa del poble català de sortir al carrer em va encantar. A Múrcia és complex, la gent és més còmoda i costa de mobilitzar. Em va arribar al cor veure que es mobilitzava tanta gent en un ambient tan bonic, amable i festiu. Em vaig sentir com a casa, estimada.

Com us van rebre?
—A.: Nosaltres no vam identificar-nos com a murcians, senzillament portàvem la samarreta a favor del soterrament i la gent ens reconeixia.

—E.: Ens aturaven, ens deien que coneixien la nostra lluita i que estaven amb nosaltres.

—Aquí després del referèndum les àvies van esdevenir un símbol per la seva lluita. A Múrcia això també ha passat, oi?
—E.: L’edat mitjana aquí són els setanta o vuitanta anys. Els avis d’aquí també són molt reivindicatius. Dels veïns que hi són cada dia, la majoria és gent gran. Hi ha la famosa ‘àvia de les vies’, que té vuitanta-un any i és la més guerrera. Ella arriba amb la seva cadira, s’asseu davant l’excavadora i atura l’obra. Això ho ha fet més d’una vegada.

—A.: La senyora Ana Jiménez. És la més estimada aquí.

I fins quan duraran les protestes?
—E.: Doncs fins que ho aconseguim, no pensem aturar-nos. Encara que tanquin el pas a nivell o habilitin la passarel·la. Facin què facin, ens és igual, nosaltres continuarem. Això és una cursa de fons.

Agustí Pons: ‘Capmany estava en contra dels intel·lectuals tancats a la torre d’ivori’

Maria Aurèlia Capmany va ser escriptora de novel·la, de teatre, d’assaig, d’opinió, i també va ser actriu, i una intel·lectual de les que deixen petja. ‘La història li ha donat la raó’, ens insisteix l’escriptor i periodista Agustí Pons (Barcelona, 1947), autor de la biografia Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona, i ens recorda les reivindicacions de Capmany pel que fa al catalanisme popular, el feminisme i la socialdemocràcia. Pons el podríem anomenar el biògraf, amb article determinat, perquè de la seva ploma han sortit les biografies de referència de noms destacats de la Catalunya del segle XX. La de Capmany, la va publicar fa divuit anys i avui era difícil de trobar enlloc. Per això, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptora i intel·lectual, l’editorial Meteora i l’Ajuntament de Barcelona n’han publicat una reedició que inclou canvis i novetats i que donen més context a aquells anys. Seiem en una taula arrecerada i encenem l’enregistradora:

Una polèmica amb Montalbán per ací, una matisació de Sartre per allà, un article dient a Camus que això de l’existencialisme i el no-res és escapisme burgès.
—Són coses noves que he trobat i afegit de la relació de Capmany amb aquests personatges i que reflecteixen els grans corrents ideològics del moment. Les coses que passaven aquí tenien molta relació amb les que passaven fora, i moltes vegades no ho hem vist. El franquisme no s’entén sense la guerra freda. I l’antifranquisme, tampoc. No podem fer veure que aquí els intel·lectuals d’esquerres antifranquistes no hi estaven condicionats. Això no s’ha explicat gaire, entre més, perquè el moviment antifranquista no queda gaire bé. Ella no va combregar mai amb rodes de molí sobre marxisme i comunisme. Ara això ho puc dir. Fa quinze anys, si ho deia, em desqualificaven.

Quin és el valor de Maria Aurèlia Capmany com a escriptora?
—Ens ha deixat una novel·la extraordinària, Un lloc entre els morts, que hauria de ser a tot arreu. Potser no va complir les expectatives que s’havia posat com a novel·lista, però un novel·lista no es jutja mai, s’explica. Raons? Primera: la censura. El 1948 va escriure una novel·la magnífica, El cel no és transparent, que no es va publicar fins al 1963, tota canviada, massacrada per la censura i passada pel ribot de Salvador Espriu. Això trenca, perquè el novel·lista es va fent. Segona raó: ella era novel·lista els anys quaranta, sense llengua, sense públic, sense editorials i sense mitjans de comunicació. Això l’obligava a guanyar-se la vida fent altres coses, no podia estar tancada fent novel·les. Tercera: ella mateixa es definia com a donar finestrera. Si vas mirant per la finestra i t’enganxes a cada cosa que passa, i si fas de periodista, dramaturga, actriu, política, etc., tot va en detriment de la feina de novel·lista.

En destaqueu l’obra assagística.
—És una gran escriptora d’assaig, d’obra memorialística. Són molt interessants els dietaris i els llibres de memòries. I té una obra de teatre molt bona, Vent de garbí i una mica de por. Té aquesta part de l’obra salvable, que ja és molt.

I a banda, la seva influència en la societat.
—Hi ha una sèrie de gent que va ajudar a configurar la Catalunya que avui coneixem. Jordi Pujol, encara que avui tothom el critiqui, Josep Benet, Paco Candel… Capmany va ajudar molt a configurar el terreny de joc de la Catalunya que sortia del franquisme. En tres aspectes: reivindicant l’arrel popular del catalanisme, els drets de les dones i la socialdemocràcia.

Expliqueu que es va molestar molt amb la teoria de Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa.
—Ella defensava el catalanisme com un sentiment popular. Si dius que el catalanisme és burgès, fas dues classes. En canvi,  Capmany, o Termes, deien a tota la gent que venia de fora: ‘Vosaltres sou com els d’aquí, som tots iguals.’ També defensava el català no pas com a llengua de la burgesia sinó de tothom, perquè la llengua és neutra. En això, la història li dóna la raó.

I es va fer del PSC des del primer moment. Com s’explica aquesta vinculació?
—Ella era sartriana, i Sartre deia que t’havies d’embrutar les mans. Per això era capaç de defensar coses amb què no acabava de creure. Com podia creure en la idea de Maragall de canviar l’escut de Barcelona i posar-hi dues barres, ella que era filla de folklorista? Però pensava que al servei d’una idea havies de sacrificar els teus punts de vista. Aquesta és una idea que la modernitat ha enfonsat. Quan havia de defensar l’OTAN, ho feia, i quan havia d’atacar en Jordi Pujol, amb qui tenia molt bona relació, l’atacava. Ella anava contra els intel·lectuals tancats a la torre d’ivori. Això és una idea leninista, també.

Què en destaqueu, del seu pas per l’Ajuntament de Barcelona?
—Jo crec que fins i tot els polítics socialistes que més entenen de cultura pensen que Capmany, com a regidora de Cultura, no va fer aportacions gaire substantives. Ara: sí que va ser molt important com a intel·lectual, com a constructora del relat catalanista de Pasqual Maragall. Ell sabia que, envoltat de la gent que l’havia portat, no guanyaria mai les eleccions, que no podia posar-se en contra del catalanisme popular i la Maria Aurèlia li va anar bé. Crec que va ser un bon complement: la trobada entre el catalanisme de Sant Gervasi i el catalanisme de la Rambla. I tots dos van quedar enlluernats. No podem parlar de relació sentimental perquè seria absurd, però sí d’una relació que va anar més enllà de la política, i la política també se’n va aprofitar. A Maragall li va anar molt bé.

La primera dona de la postguerra que va dedicar un llibre a l’estudi de la situació de la dona a Catalunya. Va entrar en el feminisme una mica per encàrrec, pensant-se que ja era tot fet, i va acabar esdevenint-ne un referent.
—No solament això, sinó que va veure que guanyaria uns calerons. La Caixa li va pagar tota una sèrie de conferències en què explicava que podies cardar mentre tenies la regla i no passava res.

També en aquest camp s’allunya del corrent majoritari.
—Això es va veure, sobretot, a les Jornades Catalanes de la Dona. Sort dels periodistes, que van explicar que hi havia hagut algunes bufetades, perquè els testimonis van aigualir-ho en les seves memòries. Veieu per a què servim? Capmany insistia que no volia organitzacions feministes, que ‘per a Secció Femenina, ja tenim la del Movimiento’. Amb això coincidia amb Frederica Montseny. Hi havia qui deia: ‘Hem de fer la revolució i aleshores ja ho tindrem.’ I ella deia: ‘Jo no vull fer la revolució, jo vull fer la democràcia, i quan fem la democràcia, els treballadors podran fer vaga, els periodistes tindran llibertat d’expressió, els partits es podran organitzar i les dones tindran els mateixos drets.’ I és així com s’ha fet. Té mèrit que anés a contracorrent.

No volia fer la revolució sinó la democràcia, dèieu.
—Ella era d’esquerres, però no era marxista, no era comunista. I si ella, que era atea, es va aliar amb Nova Terra, que eren catòlics, va ser perquè Josep Maria Castellet, a Edicions 62, no li donava sortida. I ella volia tenir influència, dir-hi la seva.

En el llibre deixeu clar qui remenava les cireres en el món editorial. Edicions 62 ‘marcava el cànon, amb la complicitat de Serra d’Or i la càtedra universitària’. I tot allò que en quedés fora, era marginat.
—Quin encàrrec té Castellet? Malgrat la situació en què es troba Catalunya, cal una editorial que ens torni a connectar amb Europa. Ell s’ho creu i compleix l’encàrrec. Importa les modes de França Itàlia, el marxisme, l’estructuralisme, alguna cosa americana… I això està bé. És el que ha de fer. Ens torna a situar en la modernitat, en contra del taló d’acer que ens havia caigut l’any 1939. Però què passa? Que aquesta modernitat és efímera. De fet, és la fi de la modernitat. Sartre venent Mao pel carrer és la caricatura de la modernitat. I és a aquesta modernitat que ens porta Castellet. En canvi, al catàleg de 62 no hi veureu Zweig. La modernitat de la Maria Aurèlia és més clàssica, i se’n riu, dels valors efímers que Castellet llança al mercat. Les picabaralles que té, encara que siguin epidèrmiques, reflecteixen una qüestió de fons.

Les relacions amb els homes. Salvador Espriu, Ricard Salvat, Jaume Vidal Alcover. Intensitat i complexitat.
—Tot es resumeix en aquesta frase seva: ‘He estimat sempre la intel·ligència; l’he estimada tant, que he pogut confondre l’enamorament amb l’admiració i no m’he pogut enamorar sense sentir respecte.’

Fins on va anar la relació amb Espriu?
—Nosaltres tenim una idea romàntica. L’Espriu no volia que res se l’endugués, i la passió se t’endú. D’altra banda, era pusil·lànime, i el sexe és brut. Capmany era una dona moderna, però era una persona, com ho diria, continguda, sí. A ella ja li anava bé. Era llicenciada en filosofia, i és per això que podia parlar amb l’Espriu, els filòsofs tenen una idea més panoràmica de les coses. Era una relació de tu a tu. Les cartes que es conserven són d’una gran estimació –dissimulada–, cosa molt difícil en Espriu.

Per les coses que expliqueu, el trencament amb Salvat la va deixar tocada.
—Sembla evident que no tenien la mateixa percepció de la relació. Jo no jutjo res, eh? Capmany es va creure que era una relació que aniria endavant.

I, finalment, Vidal Alcover.
—S’entenien molt bé. Que ell fos gai, era igual, ella ja ho sabia. En Jaume era molt brillant. Ara, quan agafava borratxeres i començava a cridar-li davant dels altres… La Carmen, la minyona, no el pot veure, en Jaume, perquè va presenciar tot sovint com de malament tractava la Maria Aurèlia.

Una relació marcada per les penúries econòmiques, que no es va treure mai de sobre.
—De primer, no tenia ni un duro. I després, es va embolicar amb en Jaume… De jove s’havia fet vestits amb tela de cortina. Mireu, aquesta dedicatòria que em va fer en què m’anomena ‘company de claudicacions conjunturals’. Sabeu per què ho va posar? Perquè la vaig portar a escriure en castellà a El Noticiero. Això vol dir que el 1974, per calés, era capaç d’escriure en castellà.

No expliqueu la vida de Capmany i prou, sinó que en retrateu el context històric. Ja ho diu el títol, L’època d’una dona.
—Stephan Zweig. Si jo dic Zweig, agafo l’americana, la poso a terra i hi passa per sobre. És el que feia Zweig. Un altre autor, per cert, que durant anys no vam poder llegir perquè no era benvist.

Cap on vol anar l’independentisme?

Ahir vaig fer un elogi immoderat de la manifestació de diumenge. El vaig fer perquè diumenge es va derrotar per tercera vegada el 155, aquesta volta al carrer, sumant-ho a la derrota política que va significar el 21-D i a la judicial, a Alemanya. La manifestació va ser una expressió poderosa de la capacitat política i social del moviment independentista i de la resistència del país. Aquestes imatges on es compara amb la darrera manifestació unionista haurien de servir per a tancar el debat sobre les falses dues meitats del país que alguns volen imposar. Diumenge el Paral·lel vam tenir una gran prova, una altra, que l’independentisme és la majoria social del Principat.

Però avui és el dia de fer un advertiment, també. Jo no vaig saber entendre què demanàvem o què volíem els manifestants, més enllà de reclamar, com cal que fem cada dia, l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. La manifestació, en aquest sentit, mancava de direcció política. I no va resoldre una qüestió fonamental: cap on vol anar l’independentisme? El diputat d’ERC Ruben Wagensberg va ser molt clar fa uns quants dies a VilaWeb quan va recordar que l’objectiu de la repressió era fer-nos parlar de la repressió, fer-nos lluitar contra la repressió i que per aquest motiu deixem de parlar i de lluitar com ho hauríem de fer per allò que ha motivat la repressió, és a dir, per la República.

Estic completament d’acord amb ell. Ara no hi ha full de ruta, ‘llums llargs’ que en deia ell. Ja no dic que no hi haja cap full de ruta compartit entre els principals actors de l’independentisme, sinó simplement que no hi ha un full de ruta, ni compartit ni sense compartir. Cap. L’independentisme què vol? Què cerca? Aquesta és una pregunta que hauríem de resoldre, si és possible, amb un debat urgent i amb la participació de tanta gent com puga ser.

Pere Cardús, en aquest article que publiquem avui, presenta les grans estratègies que semblen emergir: complir el mandat democràtic del primer d’octubre, eixamplar la base fent acció de govern i forçar la mediació internacional per mitjà d’un referèndum. Però podrien ser més, o bé podríem combinar-les. I no és tan sols això. Hi ha massa preguntes sobre les quals no debatem amb la resolució i el rigor amb què ho hauríem de fer i amb què ho havíem fet temps enrere.  Quin paper ha de tenir el govern de la Generalitat? I això que en diuen l’Espai Lliure de Brussel·les? Hem de fer qualsevol govern, un govern d’enfrontament o deixar passar les eleccions, l’una rere l’altra, com a sabotatge a l’estat espanyol? Al final el problema que tenim avui és la gestió del govern o és la direcció política? I eixamplar la base, com s’eixampla: tirant pel dret o apaivagant la tensió? La República és un somni? Volem que siga un mite cultural, una referència propagandística? O volem que siga una realitat per a implantar si pot ser avui millor que demà? I com ho hauríem de fer i amb quines eines? I com la farem possible tenint en compte el que va passar a l’octubre? N’hem après d’allò?

El debat sobre tot plegat és un debat imprescindible. Van passant les setmanes i l’independentisme torna a sentir-se fort, molt fort, però allò que fa sis mesos era certesa sobre com fer les coses ara són dubtes. I, així com ha passat aquests darrers vuit anys, la solució, el full de ruta, no vindrà de les reunions dels despatxos, sinó de la pressió del carrer. No seran els polítics els qui decidiran el full de ruta sinó els ciutadans. Per això la pregunta clau l’hem de respondre tots nosaltres, no solament el president Torrent o el president Puigdemont o el vice-president Junqueras, o el diputat Riera. Tots ens manifestàvem diumenge per exigir la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats i aquesta era la raó per la qual érem, junts, al Paral·lel. Però, més enllà d’això, sabem, com a país, com a moviment de carrer cap on volem anar? Perquè, ara que ja ha quedat clar que podem frenar als dels 155, ens hauríem d’anar traient la son de les orelles si la resposta, com em tem, és que fet això ja no sabem massa bé per on tirar.

Unionistes entre càntics de ‘Puigdemont, el nostre president’

‘Una més!’, vaig sentir que deia una manifestant de diumenge a un conegut que s’hi acabava de trobar. Era bastant això; una més per als ‘de sempre’, una mani ‘fàcil’, i que se m’entengui, perquè no vull frivolitzar: en un entorn còmode, on vas amb la família, hi coincideixes amb els amics, topes amb algun company de feina, intercanvies whatsapps amb els qui no us heu pogut trobar, en aquesta tampoc, perquè era impossible de bellugar-se entre la gentada. ‘Una més’, malauradament, per a exigir l’alliberament dels ostatges de l’estat.

Per a qui no fou ‘una més’, tanmateix, va ser per a la mica d’esquerra unionista que hi va assistir i que va haver d’aguantar els atacs dels seus. Ja els planyo, per experiència. Perquè l’esquerra catalanista tenim un cap com un timbal, i de fa molts anys, de sentir les lliçonetes de l’esquerra espanyolista d’aquí i d’allà –que si la burgesia, que si el processisme, que si l’antiga convergència, que si bliblí, que si blablà–, de manera que no em costa gens empatitzar amb els no independentistes que diumenge van sortir d’això que en diuen la ‘zona de confort’ –el sofà i les crispetes, com ens van mostrar alguns en un famós espot– per denunciar la repressió del mateix estat que volen reformar. Una reclamació que no farà cap efecte a qui n’ha de fer, i que tots ho sabíem, però que menys dóna no sortir als mitjans internacionals: ara que els tenim una mica pendents, no podem desaprofitar cap ocasió de contraprogramar la propaganda desfermada del règim espanyol.

Faig un incís per dir que no penso referir-me al mantra aquest de ‘eixamplar la base’ perquè, sense república, no hi crec. Em refereixo que el peix ja és tot venut, i en són una prova els mateixos catalans d’esquerres que encara volen salvar el regne d’Espanya tot i haver vist en acció les maneres com s’aguanta(va): a força de brutalitat, arbitrarietat jurídica i suspensió del dissident. Per tant, els susceptibles d’afegir-se a tombar el règim, si no ho han fet quan clamava al cel, és perquè el seu espanyolisme encara els permet l’equilibri d’un cert ‘postureig’ innocu: anar a una ‘mani’ amb estelades –una més–, mentre no en canalitzem la força en accions concretes de resistència pacífica, a efectes pràctics no serveix de res. Però això, de fet, és més problema dels republicans que no d’ells.

Tornem-nos a centrar. Unionistes d’esquerres, dèiem, que van sortir de casa un dia festiu, a l’hora de la mandra, per a fer pinya amb una gent i en un ambient que sabien que no seria pròpiament el seu; que no hi trobarien gaires companyies de la pròpia corda per a fer l’entrepà de després; que l’endemà els reprendrien des de totes les bandes: la dels repressors, la de les crispetes i la dels mateixos que diumenge hi vam compartir algun eslògan –’en diuen democràcia, però no ho és!’– còmodament submergits en la nostra salsa. Doncs en aquesta columna no ens cau cap anell per reconèixer aquest gest de suport lògic en un context polític, històric, que la lògica ja no serveix per a interpretar res.

Sí que és cert que hi ha republicans que ja ho sabien tot de bon començament, com els economistes que van sortir amb la crisi a dir que ‘jo ja ho deia’: es veu que molts ja preveien que es repetiria la històrica repressió, la presó, l’exili, i que l’esquerra espanyolista no tan sols ho toleraria, sinó que faria possible el cop d’estat a Catalunya donant el suport necessari a la dreta franquista: ‘antes facha que rota’. Però hi ha una altra part de republicans que encara flipem amb els Icetes i les Sardàs –parlo en genèric– que han triat deixar-se bressolar per les corals de ‘Puchdemón a prisión’, o amb les Maruja Torres i els Pérez Andújars que s’han apuntat a la deshumanització de l’adversari fent escarni dels ostatges de l’estat. Flipem i alhora pensem que mentre aquest fenomen ens continuï sorprenent, esparverant, revoltant, és que té sentit que sigui així; que no ens hem tornat uns trossos de carn insensible a força de veure –de viure– tanta crueltat des del cantó que mai no hauríem dit.

És en comparació amb aquesta ‘esquerra’ espanyolista, doncs, que molts reconeixem els gestos de l’altra; és en comparació amb la progressia que anteposa el seu nacionalisme als valors de les esquerres, que reconeixem el gest dels qui diumenge van fer justament el contrari, barrejant-se entre les proclames de ‘Puigdemont, el nostre president’ gairebé unànimes. I no passa res perquè ho diguem, i no ens tornarem menys republicans perquè agraïm el caliu dels no independentistes en els moments més foscos, tant si són també catalans, com murcians, com finesos, com de qualsevol altra part del món. Gent d’esquerres que, passada la ‘mani’, continuem cadascú per la nostra banda: els uns amb la seua lluita pel país en què creuen, i els republicans amb la república que tenim pendent.

Una setmana normal

Agafa el cotxe. Tens tres opcions. Anar a l’exili, anar a una presó o anar a un acte de solidaritat amb els represaliats. Així comença una setmana normal dins la nova normalitat que ens volen imposar.

Periòdicament puges a l’exili amb el cotxe o l’avió carregat de records, petons, abraçades, detalls d’arreu de Catalunya, llibres, cartes o productes de la terra per a les persones que se’n van anar per evitar de ser empresonades. Mil cinc-cents quilòmetres lluny de casa, però també lluny de les mans de la repressió espanyola. Lluny de casa i ben a prop de la separació de poders i de la democràcia, mostrant dia sí i dia també que la justícia i la política espanyoles no són homologables a Europa. Lluny de casa i amb la incertesa de saber quan podran tornar, però conscients que només podran fer-ho si hi ha una República lliure constituïda per persones lliures. I, en lloc de preguntar quan poden tornar, pregunten com poden ajudar.

Excepcionalment, pots arribar-te a visitar amigues i gent que admires a la presó quan no interfereixes amb les visites familiars. Després de cinc-cents quilòmetres, pots arribar a Alcalá Meco o Estremera (a Soto del Real encara no ha estat possible). Centres penitenciaris amb els números 1 i 2 per al primer i número 7 per al segon, segons la nomenclatura madrilenya. I, en tots, sales d’espera amb reproduccions de quadres famosos esgrogueïts pel sol, potser una metàfora de la constitució espanyola. Tracte correcte amb els interns i les visites per part dels funcionaris. Cert, però també cert que no compensa el fet d’estar en presons. Presons, totes tres, on hi ha presoneres i presoners polítics que van organitzar un referèndum o van permetre un debat parlamentari. Em pregunto si les altres internes i interns també hi compleixen condemna pel mateix motiu: privats de llibertat per haver reclamat més llibertat.

Cada dia et recorden que ets a la presó no tan sols les altes i nues parets i els barrots a les finestres, sinó també les cues per a fer qualsevol instància o el soroll d’obrir i tancar les portes, que fan federat a tots i cada un dels presos i preses. Coses a les quals no s’acostuma mai ningú. Més de mig dia obligatòriament a la cel·la, per a escriure, reflexionar, enraonar amb la companyia. Sense poder parlar al menjador o mentre es fa cua. Si es vulnera el reglament, hi ha repercussions. Menjars sempre sense aigua, quan en un recent debat frívol en una sobretaula a TV3 indagaven si beure aigua tot menjant engreixava o no.

Alcalá Meco, un nom gairebé tan mític com Carabanchel. Situada a mig camí del poble d’Alcalá de Henares i de Meco, just al costat del campus universitari de la universitat d’Alcalá. Una biblioteca universitària com a edifici més proper a una presó i un camp envoltat de conills. Una ciutat Patrimoni de la Humanitat i lloc natal de Cervantes i una presó privada de drets humans, on quasi no permeten d’entrar llibres. I no tan sols pateixen els llibres, també la comunicació. Locutoris no tancats per a parlar uns escassos quaranta minuts amb amics i familiars acompanyats del rebombori de les altres converses i mitjançant un intèrfon que funciona pitjor que un parell de pots de iogurt lligats amb un cordill.

‘Estremera estremece’ podria ser un bon eslògan turístic. Quan arribes al mig de la típica imatge de la Meseta, el no-res és el que sents. El sociòleg francès Marc Augé parlava dels no-llocs. Estremera seria això. Un no-lloc, una no-llibertat, una no-justícia, una no-separació de poders, una no-democràcia. I a ambdós presidis hi entra un petit bri de llibertat amb els milers de cartes enviades i, poèticament, els llaços grocs de les visites, que, encara que siguin metàl·lics, no sonen a l’arc detector.

Preses i presos que pregunten per l’exili i que interactuen amb les altres preses i presos. Gent condemnada per delictes reals i que es pregunten què hi fan aquests polítics catalans. La mateixa pregunta que ens fem quan mig hemicicle parlamentari ignora el patiment dels familiars represaliats. Represaliats polítics que expliquen que quan tractes amb respecte la gent que no ha rebut mai cap mena de respecte, et guanyes la seva lleialtat. El respecte, te’l guanyes, no l’imposes. Una metàfora indirecta de com Espanya no ha tractat mai Catalunya.

I quan no ets a l’exili ni a la presó, rodant per tot Catalunya en la infinitud d’actes solidaris que es munten arreu. Concerts grocs, sopars grocs, teatre groc… solidaritat groga. Gent que no demana res i ho dóna tot. Persones que has conegut amb les consultes, l’Assemblea, Òmnium o el partit i que et retrobes ara. O bé gent nova que t’acull com un familiar o amic de tota la vida. Gent fantàstica que fa realitat la República en infinitud d’actes i materialitza la dignitat que ens volen prendre. No canvieu mai el vostre compromís. Avui amb els represaliats, demà amb qualsevol altra injustícia.

Així és una setmana estàndard d’un familiar de represaliat. Una setmana normal. Una setmana normal de repressió. Una setmana normal de 155. Una setmana a eradicar.

‘No puc deixar de sentir-me culpable del teu empresonament’, carta de Salvador Cardús a Josep Rull

Estimat Josep:

Tants fulls que escric cada setmana, i tant que em costa d’escriure’t una sola pàgina a tu! I això, n’estic segur, és per la desigualtat tan brutal que hi ha entre tu i jo vistes les condicions de la conversa que ara, amb neguit, enceto amb aquesta carta. Tan fàcil que ens ha estat sempre parlar cara a cara quan ens trobàvem pels carrers de Terrassa o en actes públics arreu del país! Parlo d’aquella facilitat de conversa que dóna la confiança en un interlocutor amb qui saps que hi ha un gran fons d’acord comú, i molt especialment en la manera d’estimar el país i la seva gent. En canvi, ara jo escric des de casa i m’adreço a tu que ets a la presó. Jo visc en llibertat –això sí, com tothom, sentint-nos vigilats–, i tu et mantens lliure d’esperit però estàs engabiat per la revenja d’un estat autoritari i repressor. Jo et parlo amb el cor encongit, i tu no et pots esbravar sense témer represàlies.

Hi ha una altra raó que també em neguiteja a l’hora d’escriure’t. I és que no puc deixar de sentir-me culpable –si vols, col·lectivament culpable– del teu empresonament. Hi ets, hi sou, per convicció pròpia, sí, però empesos per una onada de gent que us exigíem, amb un somriure a la cara –i una certa inconsciència– lleialtat al país i a la voluntat democràtica de la majoria. Ara surten tots els savis que diuen que què ens pensàvem, que érem uns ingenus, que ‘ningú havia dit que seria fàcil’… I, encara pitjor, apareixen aquests cínics que excusen la seva covardia dient que ja estàveu avisats. Com si no vinguéssim d’un règim franquista que també ens tenia avisats, i no pas per això es renunciava a la lluita. Jo mateix, potser sense mesurar-ne prou les conseqüències, havia escrit que fins que algú no estigués disposat a anar a la presó, no ens en sortiríem. Però jo, que no en dec ser gaire, de savi, tot i comptar amb tota mena de resistències, no preveia l’empresonament efectiu, llarg i cruel, de gent tan honrada i tan pacífica com tu.

Sé que políticament ets allà on t’ha portat la fidelitat al teu compromís de sempre. Sempre has volgut la independència de Catalunya. Fins i tot des d’abans de la teva militància a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, iniciada el 1986. Coneixent la teva vocació de servei al país, sé que mai no has dubtat que aquest país s’havia d’emancipar de la relació colonial de facto que ens lligava a l’estat espanyol. I, acabat l’autonomisme a què s’havia compromès la generació que va fer la transició –per cert, liquidat molt abans que s’apliqués el 155–, sé que eres conscient que la teva generació era la que faria el pas definitiu. Com se solia dir fa uns anys, que ‘saltaria la paret’. Jo, per edat, m’he trobat a cavall d’una cosa i l’altra. Però tu, quinze anys més jove, i amb una llarga llista de compromisos –a la JNC, a CDC, a l’Ajuntament de Terrassa, al Parlament de Catalunya, al PDECat o com a conseller–, estaves cridat a arribar fins al final. I a fe de déu que hi has anat!

Tanmateix, l’acceptació voluntària –que jo trobo heroica– del lloc on t’ha portat el teu compromís patriòtic, en cap cas pot ser un destí final ni, encara menys, serà un sacrifici inútil. El sacrifici que fas tu, i el que fan la resta de presos i exiliats polítics, acabarà essent la palanca que ho mourà tot, definitivament i a favor de la llibertat i l’emancipació d’aquest país. Tant de bo us ho haguéssiu pogut estalviar, és clar. Però crec que som davant un gest a l’altura de la força de la dels milions de ciutadans compromesos amb la llibertat d’aquest país. Ara que coneixem fins on és capaç d’arribar l’adversari, sabem que aquesta era una condició necessària. I, si no suficient, sí que amb la resistència i la conjura dels milions de catalans que no ens pensem moure del carrer, acabarem de fer possible aquesta gran promesa de llibertat i prosperitat que tenim pel país.

Sé que no et serà un gran consol que només m’ho sembli a mi, però crec que en contra del que diuen els pessimistes de torn, tot plegat serà més curt que no podem suposar ara. I ja m’imagino com serà la rebuda el dia que aconseguim alliberar-vos de les seves presons. Perquè si hem resistit malgrat tants contratemps, tantes amenaces, tanta desolació, tanta por, tants desenganys, tant de dolor, què no farà aquest poble que tant estima la pau i la llibertat el dia que sigueu lliures i us deixin en pau?

Estimat Josep, des que sou a la presó i l’exili, fins i tot quan ara omplim carrers, els continuem trobant mig buits. Us trobem molt a faltar. És per això que cada vespre, a dos quarts de vuit, a Terrassa, uns quants centenars de conciutadans teus ens trobem al Raval de Montserrat per omplir aquest buit –el teu, i el del Lluís Puig–, que no estem disposats a deixar que l’ocupi ningú que no siguis tu amb la teva tornada.

Fins ben aviat,

Salvador Cardús i Ros

La repressió ha costat (fins ara) quatre milions d’euros a la caixa de solidaritat

‘Aquests diners aniran destinats a ajudar econòmicament aquells qui vegin afectat el seu patrimoni per una sanció de l’Audiència espanyola, del Tribunal Suprem o del TSJC.’ Aquestes paraules són de fa un any i les va dir Jordi Sànchez, llavors president de l’ANC. Aquell dia s’obria una web de donacions econòmiques per ajudar els qui fossin sancionats amb qualsevol acció emmarcada en el procés. Era el naixement de la caixa de solidaritat –anomenada de primer ‘caixa de resistència’–, que, d’aleshores ençà, ja ha servit per a pagar gairebé quatre milions d’euros, majoritàriament en fiances.

Els efectes judicials del procés no són solament els empresonaments preventius o les peticions d’extradició, sinó que també tenen un vessant econòmic. Les sancions econòmiques són una altra via de la repressió de la justícia i, amb l’objectiu de combatre-les, l’ANC i Òmnium van crear aquesta caixa de solidaritat: ‘La creació d’aquesta caixa és una mala notícia per a la justícia espanyola’, deia el dia de la presentació Jordi Cuixart. Llavors era inimaginable que tant ell com Sànchez acabarien a la presó. Alguns altres han pogut evitar-la abonant grans quantitats de diners gràcies a aquesta solidaritat.

Els consellers Carles Mundó, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva van pagar 100.000 euros cadascun amb la caixa de solidaritat per a poder sortir de la presó, on havien estat tancats un mes. L’ex-conseller Santi Vila, que només va estar-hi un dia, va haver de pagar 50.000 euros, tot i que no van pas sortir de la caixa de solidaritat. Ell mateix ho explica en el seu llibre D’herois i traïdors, on retreu a l’ANC i Òmnium que no li paguessin la fiança.

Pel que fa als quatre membres de la mesa, també investigats per l’Audiència espanyola, Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Guinó i Lluís Maria Corominas, la caixa de solidaritat va pagar 25.000 euros per a cadascú. I en el cas de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, la fiança més alta de totes, 150.000 euros.

Al febrer, el jutge del Suprem Pablo Llarena també va fixar una fiança de 60.000 euros a Marta Rovira, que va poder sortir en llibertat i aportar els diners requerits. El jutge la va tornar a citar el 23 de març, però la secretària general d’ERC no hi va comparèixer i ara és objecte d’una ordre europea i internacional de detenció. És per això que aquests diners, de moment, no li seran retornats. Sí que els retornaran a Bassa, Turull, Rull, Romeva o Forcadell, que, a diferència de Rovira, es van presentar i Llarena els va dictar presó provisional. Tanmateix, l’ANC explica que no has pas rebut aquests diners, perquè el procés burocràtic és molt llarg i podria dilatar-se mig any. Així doncs, la caixa de solidaritat ja ha abonat 960.000 euros en fiances.

Tres milions per al cas 9-N
Fins ara la quantitat més alta que s’ha pagat té relació amb el 9-N. El Tribunal de Comptes va imposar una fiança de 5.251.948,17 euros a l’ex-president Artur Mas i els ex-consellers Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau per l’organització de la consulta. Aquesta quantitat és una fiança que s’imposa abans de començar el judici. La caixa de solidaritat va abonar 2,9 milions d’euros i, per a la resta, els afectats van aportar immobles de la seva propietat com a aval. Aquests diners són retinguts al compte de consignacions, que depèn del Ministeri de Justícia espanyol.

El cas és a les mans de la secció d’enjudiciament i se’n fa càrrec Margarita Mariscal de Gante, ex-ministra de Justícia del primer govern d’Aznar, que també va ser l’encarregada de nomenar un delegat instructor en aquesta causa. Un cop resoltes les al·legacions, el Tribunal de Comptes començarà les audiències prèvies i farà citacions a declarar.

En total, doncs, la despesa de la caixa de solidaritat és de gairebé quatre milions d’euros (3.860.000). Tots van destinats a pagar fiances. Sobre multes i sancions que puguin rebre particulars en accions relacionades amb el procés, l’ANC explica que, si escau, cal que els afectats ho sol·licitin i els responsables de la caixa avaluaran cada cas. El requisit és que siguin multes originades per ‘accions unitàries, cíviques, pacífiques i democràtiques’.

Els responsables d’aquesta caixa de solidaritat són dues persones de l’Assemblea Nacional Catalana i dues d’Òmnium Cultural. A més, té com a auditors externs i independents tres ex-presidents del parlament: Joan Rigol, Ernest Benach, i Núria de Gispert.

La caixa de solidaritat no serveix per a pagar les defenses legals dels polítics empresonats i exiliats. Per això han impulsat campanyes de micromecenatge per a fiançar-se. La primera a fer-ho va ser l’ex-consellera Clara Ponsatí, que va rebre una resposta molt satisfactòria. L’objectiu inicial era de recollir els quaranta-sis mil euros necessaris, però a hores d’ara a la pàgina ja se n’han recaptat més de 280.000. Ponsatí, sorpresa per la reacció ciutadans, va dir que els diners que no hagués de menester els destinaria a les defenses de més membres del govern. Poques hores més tard, el govern a l’exili feia la mateixa campanya. En el seu cas, no s’han marcat cap xifra límit perquè no volen que la gent deixi de fer donatius.

Tres estratègies disputen el nou full de ruta per a la República

El moviment sobiranista va arribar al primer d’octubre amb el grau d’unitat més alt d’ençà que havia començat la fase moderna del procés cap a la independència. Si més no, de cara enfora. Les disputes entre ERC i els hereus de Convergència van ser superades per l’objectiu comú del referèndum i per una feina soterrada dels independents de Junts per Sí i els màxims dirigents de l’ANC i Òmnium, avui empresonats. El referèndum, inclòs en el full de ruta l’estiu del 2016, va donar una direcció conjunta a l’acció dels partits i les entitats. Una vegada superada aquella fita, i després de la patacada del 155, la repressió, els empresonaments, els exilis i les eleccions imposades, el sobiranisme no ha tornat a tenir un full de ruta comú. Pel cap baix, hi ha tants fulls de ruta com partits, tot i que no sempre són defensats en bloc pels membres de cada formació. Podem traçar tres grans estratègies que encara ara disputen el nou full de ruta. Però cal tenir en compte que totes tres tenen tants matisos com famílies i tradicions té el sobiranisme.

Complir el mandat democràtic del primer d’octubre
La CUP ha expressat obertament la seva opció: desplegar la República votada l’1 d’octubre i declarada el 27 d’aquell mateix mes, deixar d’obeir els tribunals espanyols i prendre el control del territori amb l’acció de la població al carrer i de la majoria al parlament. En resum, la CUP proposa que es compleixi el mandat del referèndum i, per tant, la República es desplegui a partir del punt on es va deixar el cap de setmana del 28 i 29 d’octubre, així que fou aprovada l’aplicació del 155 per l’estat espanyol. En aquesta estratègia hi ha la investidura de Carles Puigdemont com a president legítim abans del cop d’estat contra les institucions catalanes. La desobediència a les instàncies de l’estat espanyol és una conseqüència lògica, per la CUP, del compliment del mandat democràtic.

Per a fer-ho, amb tan sols quatre diputats, la CUP s’ha ofert a ocupar els llocs de la mesa del parlament que han de permetre que el ple faci la investidura de Puigdemont i desplegui la legalitat republicana que s’havia previst en la llei de transitorietat. Si aquest desplegament de la legalitat republicana topa amb el boicot de l’estat espanyol i amb una capacitat superior a la força de la majoria parlamentària i la mobilització al carrer, la CUP opta per un xoc democràtic que podria menar a un blocatge institucional indefinit fins a una solució negociada o, en el millor dels casos, a la victòria del sobiranisme per decantament. És a dir, proposa una resistència forta i sense por de la repressió contra les imposicions de l’estat espanyol.

Eixamplar la base fent acció de govern republicana
Evidentment, aquesta estratègia topa amb la voluntat d’ERC i de Junts per Catalunya, amb un pes molt superior al parlament. Esquerra demana de recuperar ràpidament el control de la Generalitat i dedicar tots els esforços a eixamplar la base de suport a la independència. La diagnosi que fan els de Junqueras, empresonat a Estremera (Espanya), és que l’independentisme no té encara la força necessària per a desplegar la República des de la independència. Per tant, suggereixen d’avançar per bastir aquest suport mitjançant aliances i vincles amb sectors que són a tocar de la frontera del sobiranisme. Per exemple, l’espai dels comuns i Podem o, fins i tot, el PSC, segons que han expressat públicament veus d’ERC.

Proposen de concretar aquests avenços amb una acció de govern que procuri de reforçar el flanc social cap a l’esquerra amb lleis que anteriorment ha tombat el Tribunal Constitucional amb el pretext de l’absència de competències de l’autogovern autonòmic. Continuar aprovant lleis que són tombades a Madrid pot ser, per ERC, una manera d’anar demostrant als ciutadans que puguin ser més afins al sobiranisme i als principis democràtics que no hi ha més recorregut dins d’Espanya. El full de ruta majoritari dins les files d’ERC diu que cal acumular més força per a poder fer la independència enfront de l’actitud desacomplexadament repressiva de l’estat espanyol. En aquesta direcció, cal trobar una fórmula d’investidura que no col·lideixi amb les prohibicions dels tribunals espanyols i que permeti de formar un govern per a gestionar l’autogovern i posi fi al 155.

Un referèndum imposat: el desllorigador
Aquesta proposta d’avançar en l’acumulació de força abans de desplegar una república independent és vista d’una manera diferent des de Junts per Catalunya i, concretament, des de l’entorn de Carles Puigdemont. Si bé aquesta formació nova –que integra membres del PDECat– no es decanta per la via desobedient de la CUP, tampoc no vol limitar l’estratègia a una feina d’ordre intern per a reforçar la base republicana. De fet, no hi ha ningú que no doni suport a reforçar la base del sobiranisme. La qüestió és quina estratègia pot beneficiar més aquest reforçament. Dins Junts per Catalunya, d’acord amb la recuperació del govern de la Generalitat –en aquest cas, sense la pressa d’ERC–, Puigdemont cerca que el xoc democràtic interior vagi alineat amb una estratègia d’internacionalització que pugui desembocar en una solució tutelada externament.

La proposta majoritària dins Junts per Catalunya pretén combatre les imposicions des de l’interior –govern de la Generalitat i mobilitzacions de carrer– a la recerca d’una extralimitació constant de l’estat espanyol que faciliti l’activació de la mediació internacional. Amb quin objectiu? Si s’arriba externament a la conclusió que la repressió policíaca i jurídica de l’estat espanyol no és la via correcta, s’ha d’obrir una negociació política. I aquesta pot tenir un desllorigador, un punt intermedi entre el desplegament del mandat del primer d’octubre que volen els independentistes i la dissolució autonòmica que volen els unionistes. Un desllorigador que, des d’un punt de vista democràtic, no pot ser cap més sinó un referèndum acceptat per totes dues parts. Dins aquesta estratègia, s’inscriu la necessitat d’anar provant les investidures de candidats prohibits per a forçar la prevaricació del jutge Llarena (Tribunal Suprem espanyol) i poder mantenir el torcebraç i el plet internacional amb l’estat espanyol, tant des del punt de vista jurídic com polític. La principal funció del Consell de la República i l’Espai Lliure de Brussel·les seria precisament aquesta: preparar el terreny i avançar en el reconeixement de la interlocució catalana.

Un calendari que corre
Són les tres estratègies, en línies gruixudes, que actualment disputen la centralitat independentista. Després del cop d’estat del 155 i de les eleccions imposades, quan no es va desplegar la llei de transitorietat i el govern va ser expulsat, les tres famílies principals del sobiranisme van començar a traçar i refer sengles opcions estratègiques. A més, les entitats sobiranistes també s’han recompost i han refet les estratègies. La irrupció dels CDR també ha redibuixat l’espai de mobilització popular. D’aquell impacte d’una tardor frenètica, n’han nascut tres vies diferents i, per tant, molts matisos que impedeixen d’oferir la imatge d’unitat que va permetre d’arribar al referèndum. El calendari corre i exigeix un acord que, ara com ara, sembla força lluny. Si el 22 de maig no s’ha aconseguit l’acord, unes noves eleccions donaran als ciutadans l’oportunitat de jutjar les estratègies de cada candidatura.

Els presos independentistes alcen el to i es rebel·len contra Llarena

TEMA DEL DIA
Plantar cara.
Els presos polítics catalans han decidit de canviar d’estratègia i plantar cara a les acusacions que els formula el jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena. Les compareixences d’avui d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han tingut un marcat to polític, de denúncia de vulneració dels drets fonamentals i de la criminalització de què són objecte com a dirigents de l’independentisme. Com explicava un dels advocats presents, ‘hi ha hagut un canvi de xip perquè no serveix de res dir a Llarena que Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món per fer-lo content’.

Tots tres han passat avui pel Suprem perquè el jutge els comuniqués les interlocutòries de processament per rebel·lió, a més de malversació per a Junqueras. Però no ha estat un tràmit, com passa en la majoria de judicis. Els dirigents independentistes ho han volgut aprofitar: han respost les preguntes dels seus advocats i han fet intervencions denunciant la seva situació com a presos polítics. Unes intervencions molt diferents de les compareixences del mes passat, pensades perquè Llarena els deixés en llibertat provisional i que no van tenir cap efecte. Ni tan sols el fet de deixar l’escó, com va fer Joaquim Forn, no va doblegar la posició impertèrrita del jutge.

Les declaracions d’avui han posat l’accent a denunciar que no hi ha violència que sustenti el delicte de rebel·lió i Jordi Sànchez ha qüestionat obertament l’objectivitat de Llarena. Oriol Junqueras també ha aprofitat la compareixença per negar el delicte de malversació de fons. Ha recordat que el govern no ha dedicat ni un euro al referèndum, tal com el ministre Cristóbal Montoro ha reconegut del dret i del revés. Llarena ha obert una peça secreta per mirar de trobar una malversació que ara només sustenta amb proves molt febles, com ara la creació d’una llista de catalans a l’exterior o les despeses dels observadors internacionals durant el primer d’octubre. Això explica l’escorcoll desesperat de la Guàrdia Civil al Diplocat la setmana passada, en cerca de més proves. Unes proves que necessiten per intentar que la justícia alemanya lliuri Puigdemont.

Precisament l’ofensiva dels dirigents independentistes contra Llarena arriba ara que la justícia alemanya ha refusat l’existència del delicte de rebel·lió en el cas de Carles Puigdemont, un delicte del qual també és acusada la resta de membres del govern i l’ex-presidenta del parlament, Carme Forcadell. La decisió de la justícia alemanya ha significat un fort revés per a Llarena, que ha quedat debilitat jurídicament, cosa que els presos polítics pensen aprofitar. El canvi d’actitud també coincideix amb l’aprovació al parlament de la presentació d’una querella contra el jutge Llarena per prevaricació, després d’haver impedit l’assistència de Sànchez al ple per a ser investit president de la Generalitat, malgrat que tenia l’aval del Comitè de Drets Humans de l’ONU.

Després de les compareixences d’aquesta setmana, en què passaran tots els consellers presos i Forcadell, el jutge encara no podrà tancar la instrucció, perquè està pendent de les decisions dels tribunals alemany, belga i escocès. Aquest últim no es pronunciarà fins el mes d’agost i, per tant, la instrucció no es tancaria fins el mes de setembre, llevat que Llarena optés per obrir una peça separada per als exiliats, cosa que legalment no es pot fer, però no s’ha de descartar, vistes les contínues irregularitats d’aquest procés judicial. El cas és que el judici difícilment es farà durant aquest any 2018, segons fonts de la defensa, i probablement passarà a principi del 2019.

MÉS QÜESTIONS
El Tribunal Superior desvincula el Bloc del finançament irregular.
El Bloc ha aconseguit avui marcar distàncies amb la suposada trama de finançament irregular de què l’acusa el PP i els seus mitjans afins i en què també pot estar involucrat el PSPV. La sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia valència ha informat el Bloc que no té informació ‘ni sobre el contingut ni sobre l’estat de les causes que es tramiten en la resta d’òrgans judicials de la Comunitat’, que pogués afectar aquest partit. És a dir, que no hi ha cap actuació judicial per finançament irregular contra la formació. En un comunicat, el TSJ valencià ha informat que havia respost a l’escrit en què el Bloc va sol·licitar informació sobre la causa que tramitava el jutjat d’instrucció 21 de València per un suposat finançament il·legal del PSPV i del Bloc- Compromís entre els anys 2007-2011, en la qual s’investiguen delictes de falsedat, prevaricació, malversació i delicte electoral. La sala ha informat que en aquest moment no tramita cap causa en la qual el Bloc sigui part. Dimarts passat, la direcció nacional del Bloc va acordar d’emprendre un procés de recopilació d’informació sobre la campanya de les eleccions municipals del 2007, arran de la recerca judicial secreta amb què s’intenta aclarir si es van cometre diversos delictes relacionats amb finançament il·legal. Així mateix, després de la reunió de l’executiva, el partit va anunciar que, com a part implicada en el procés, demanaria al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Superior de Justícia valencià que fessin públic aquell contingut del procediment que no afecti futures recerques. La resolució ha tranquil·litzat la direcció del Bloc, justament avui que un dels socis del Botànic, Podem, havia començat a demanar dimissions. Concretament, el secretari d’Anàlisi Política de Podem al País Valencià, Ferran Martínez, ha exigit que els implicats en el presumpte finançament irregular del Bloc i del PSPV ‘facin un pas enrere’ encara que els presumptes delictes hagin prescrit. També ha recordat que en una primera reunió tant el PSPV com Compromís van assegurar que publicarien els comptes abans de vint dies.

El jutge cita a declarar els dirigents de Més per Mallorca pel cas dels contractes. La polèmica del cas dels contractes que afecta Més per Mallorca es revifa aquesta setmana perquè el jutjat d’instrucció número 9 de Palma ha citat a declarar alguns dels seus responsables, entre els quals l’ex-consellera de Cultura, Ruth Mateu. Dimecres també declararan l’ex-director general de Cultura Jaume Gomila i l’ex-director de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) Josep Ramon Cerdà. Finalment, dijous declararan el responsable de la campanya de Més en les darreres eleccions, Jaume Garau, i l’ex-director de l’Agència de Turisme de les Balears (ATB) Pere Muñoz. La fiscalia va obrir diligències d’investigació penal per a esclarir els contractes fets entre empreses de l’entorn de l’ex-cap de campanya de Més l’abril de l’any passat. El ministeri fiscal va presentar una querella per possibles delictes de prevaricació i tràfic d’influències, després d’inspeccionar els contractes adjudicats a Garau per fer estudis per a diverses conselleries dirigides per càrrecs polítics de Més.

El Raonador del Ciutadà andorrà admet que a Catalunya hi ha un problema de ‘drets humans’. El Raonador del Ciutadà andorrà, una figura equivalent al Síndic de Greuges, ha dit en una entrevista al diari andorrà Bon Dia que a Catalunya ‘no hi ha només un problema polític sinó també de drets humans’. Vila, vinculat des de fa anys a la defensa dels drets humans, tant a Estrasburg com al comitè andorrà d’Unicef, fa quatre mesos que exerceix el càrrec i no ha volgut afegir cap consideració més sobre la situació de Catalunya, per no fer-ne massa polèmica. ‘I no li dic res més’, acaba dient en l’entrevista. Per una altra banda, anuncia que farà diversos informes sobre la vulneració de drets a Andorra i que prioritzarà l’habitatge.

LA XIFRA
133 milions
d’euros és la xifra que inclourà l’esmena que presentarà la Generalitat Valenciana al pressupost de l’estat espanyol per al pla Rodalia. Un total de 115 batlles s’han reunit amb el director general d’Obres Públiques, Transport i Mobilitat, Carlos Domingo, per avaluar les previsions incloses en el projecte del pressupost i traslladar les propostes oportunes al Ministeri de Foment.

TAL DIA COM AVUI
El 16 d’abril de 1933
a Canet de Mar es fa el referèndum per a la construcció del mercat municipal i és la primera votació on, a tot l’estat espanyol, participen legalment les dones després de l’aprovació del sufragi femení el 1931.

Més d’un miler de persones exigeixen la llibertat de Sànchez i Cuixart en un concert reivindicatiu a Tarragona

Més d’un miler de persones i una dotzena d’artistes han participat aquest dilluns al vespre en un concert per exigir la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, el mateix dia que es compleixen sis mesos del seu empresonament preventiu a Soto del Real. L’acte, convocat per l’ANC i Òmnium, s’ha celebrat a la Rambla del President Lluís Companys de Tarragona en un marcat to festiu i reivindicatiu.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha cridat a ‘treballar sense descans’ per fer efectiva la República i a no permetre que la repressió ‘ens paralitzi i faci oblidar-nos dels nostres objectius polítics’. La dirigent de l’ANC ha celebrat que Sànchez, Junqueras i Cuixart hagin qüestionat aquest dilluns al Suprem ‘el biaix i la injustícia amb què se’ls està jutjant’ i ha subratllat que ‘s’han reafirmat en les seves conviccions i, alhora, han defensat que el seu objectiu al dret a l’autodeterminació és legítim, legal, s’empara en el dret internacional i es guia per mitjans democràtics i pacífics’.

Lula podria quedar en llibertat per decisió del Tribunal Superior de Justícia de Brasil

Una decisió del Tribunal Superior de Justícia de Brasil podria alliberar a l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva en qüestió de dies i assestar el cop més dur a la batalla del país sud-americà contra la corrupció, segons fiscals i jutges.

Diversos jutges del TSJ ja han aclarit que volen revocar una decisió de 2016 que va permetre empresonar acusats una vegada que les seves condemnes van ser confirmades després d’una primera apel·lació, l’única raó per la qual Lula i diversos polítics i homes de negocis estan actualment entre reixes.

Els crítics consideren que la decisió nega als acusats el dret constitucional d’esgotar totes les instàncies del procés d’apel·lacions abans de ser detinguts. El juge del Tribunal Superior Marco Aurelio Mello decidirà aquesta setmana si eleva al ple del TSJ una moció contra la decisió del 2016.

Revertir la decisió implicaria no només la llibertat de Lula, qui lidera els sondejos d’intenció de vot per l’elecció presidencial d’octubre, sinó de molts altres polítics i empresaris condemnats per corrupció.

Altres figures polítiques, com el mateix president Michel Temer, que s’enfronten a judicis per suborns o estan sent investigats també es beneficien del canvi si finalment són considerats culpables. La decisió del tribunal superior de fa dos anys ‘expressava la idea que la impunitat i la corrupció van de la mà’, ha sostingut Moro via correu electrònic. ‘Tinc l’enorme esperança que la Cort Suprema no reverteixi el seu precedent’, ha afegit.

Abans del dictamen de 2016, els criminals de guant blanc amb suficient fortuna per a pagar advocats podien presentar moltes apel•lacions i mantenir-se en llibertat fins que els seus casos esgotaven l’extens i complex sistema legal brasiler.

Una imatge evidencia la magnitud de la manifestació pels presos i la unionista de SCC

La manifestació per l’alliberament dels presos polítics d’ahir a Barcelona va aplegar centenars de milers de persones. La Guàrdia Urbana va dir que eren 315.000; els organitzadors, 750.000. En tot cas, va ser una manifestació multitudinària que la premsa espanyola va relegar a un segon pla, en contrast amb la importància que van donar a la del 18 de març proppassat convocada per Societat Civil Catalana també a Barcelona i que va aplegar uns cinc mil assistents.

El periodista de la Directa Jesús Rodríguez va comptabilitzar-ne aleshores els manifestants: 5.302.

RECOMPTE manifestació @Societatcc a les 13:27h: 5.302 assistents. Foto és del moment àlgid, quan entrava la cua a l'avinguda Marquès de l'Argentera i s'estaven fent els parlaments. Marge d'error és mínim. Si trobeu algú sense punt groc aviseu. GUB ha dit 7.000, SCC ha dit 200.000 pic.twitter.com/pzGgSWEJth

— Jesús Rodríguez (@albertmartnez) March 18, 2018

Ara ha situat damunt el mapa tot el tram que ocupava l’una manifestació i l’altra. La de diumenge va omplir 143.600 metres quadrats, entre el Paral·lel de dalt a baix, la plaça d’Espanya, la plaça de les Tres Xemeneies i molts carrers adjacents. La del 18 de març, 6.600 metres quadrats:

Una imatge val més que 1.000 #FakeNews No hi ha massa més a dir… pic.twitter.com/diLXPe27yJ

— Jesús Rodríguez (@albertmartnez) April 16, 2018

Fotografia: EuropaPress Fotografia: Albert Salamé.

La nova Assemblea Legislativa de Cuba es constituirà dimecres amb la missió d’escollir al successor de Raúl Castro

El Consell d’estat de Cuba ha anunciat avui que la nova Assemblea Legislativa es constituirà dimecres, un dia abans del que estava previst, amb la missió prioritària de designar al successor de Raúl Castro a la Presidència del govern.

‘El Consell d’estat, en ús de les facultats que li estan conferides, va acordar de començar la sessió constitutiva de la IX Legislatura de l’Assemblea Nacional del Poder Popular del 18 d’abril del 2018’, segons que ha informat Radio Rebelde. L’emissora oficial ha explicat que aquest avançament es deu a la necessitat de ‘facilitar el desenvolupament dels passos que requereix una sessió d’aquesta transcendència’.

Castro va anunciar a l’últim congrés general del Partit Comunista Cubà (PCC) que seria el seu últim període de cinc anys al capdavant dels òrgans executius. ‘Quan l’Assemblea Nacional es constitueixi hauré conclòs el meu segon i últim mandat’, va prometre.

Els nous diputats, que han estat escollits en un complex procés electoral que va arrancar el passat mes de novembre, tindran el poder d’anomenar a l’hereu polític de Castro com a president del Consell d’estat i Consell de ministres.

El potencial substitut de Castro és l’actual primer vice-president, Miguel Díaz-Canel, però el líder comunista retindrà el control del PCC fins al 2021. S’haurà d’esperar fins llavors perquè es completi la transició de poder.

Els 28 avalen l’atac dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria i reiteren el seu rebuig a l’ús d’armes químiques

Els ministres d’Afers Estrangers dels 28 estats membres de la Unió Europea han exhibit unitat davant dels atacs precisos sobre objectius associats a la producció d’armes químiques a Síria per part dels Estats Units, França i el Regne Unit el cap de setmana passat. Després de reunir-se a Luxemburg, el Consell d’Afers Estrangers de la UE, que ha reunit els 28 ministres, ha emès un comunicat en el qual conclou que entenen que els atacs aeris en centres de producció d’armes químiques a Síria eren ‘mesures específiques per prevenir l’ús d’arsenal químic’ per part del règim de Bashar Al-Assad.

‘El Consell ha coincidit que els bombardeigs realitzats han estat específics i limitats’, ha expressat en roda de premsa el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis. ‘El Consell dona suport a tots els esforços que persegueixen prevenir l’ús d’armes químiques’, reiteren després que els tres estats han atacat tres de les principals instal·lacions d’armes químiques amb més de 100 míssils disparats des de vaixells i avions com a resposta a l’atac a Douma, que asseguren que és ‘una greu violació del dret internacional i una ofensa a la decència humana’.

Per altra banda, el Consell també remarca en les conclusions que la situació actual hauria de ‘reactivar’ el procés per trobar una solució política al conflicte sirià. ‘La UE reitera que no pot haver-hi una solució militar’, afegeixen en el comunicat. En el text els ministres assenyalen també que el règim sirià és ‘responsable de la catastròfica situació humanitària i del patiment del poble sirià’. A més, condemnen ‘enèrgicament’ l’ús ‘constant i repetit d’armes químiques pel règim de Síria’.

Els vuit acusats d’Altsasu neguen davant el jutge que participessin en l’agressió als guàrdies civils

Els vuit acusats d’Altsasu han negat, en el primer dia del judici a l’Audiència espanyola, que participessin en l’agressió als dos agents de la Guàrdia Civil fora de servei la nit del 15 d’octubre de 2016 en un bar del municipi. També han dit que no sentien odi cap a aquest cos policíac i han negat cap vinculació ‘terrorista’. Tots vuit han respost només a les seves defenses.

Els vuit joves estan encausats per ‘amenaces i lesions terroristes’. La fiscalia els demana penes que van dels dotze anys i sis mesos de presó als seixanta-dos anys i sis mesos, perquè considera que van colpejar ‘brutalment’ els guàrdies civils i els van insultar i amenaçar de mort. També els acusa de formar part del ‘moviment Ospa’, nascut amb l’objectiu de fer fora la Guàrdia Civil del municipi.

Tres dels acusats són tancats en presó preventiva des de fa més de cinc-cents dies. Un d’aquests joves, Jokin U.G., ha negat l’agressió però sí que ha reconegut que va increpar un dels agents perquè li havia posat quatre multes. Ha dit que li sabia greu que per la seva actitud es desencadenés la baralla i que ho va fer de manera inconscient perquè anava molt begut. Un altre dels empresonats, Adur R. P., ha negat que la matinada del 15 d’octubre de 2016 fos al bar on va passar la baralla i l’altre ha dit que no s’havia enfrontat mai a la Guàrdia Civil ni sentia odi ni animadversió contra els agents. També ha negat que es barallés amb els dos agents, i s’ha limitat a reconèixer que en un moment de la nit va veure un dels agents –que diu que no coneixia– discutint amb uns nois i que es va acostar per ‘tranquil·litzar la situació’.

Per la seva banda, Ainara U. G. ha relatat que va arribar al bar després de la detenció de Jokin –el primer que va ser detingut després de la baralla– i que va veure que hi havia tensió, però que no va veure cap agressió. En aquest línia, Aratz U.O. ha negat pertànyer al ‘moviment Ospa’ ni a cap partit polític. També ha dit que no havia participat mai en cap acte en contra de la presència de la Guàrdia Civil a Altsasu. Durant les declaracions, un dels joves, Julen G. L., ha reconegut que se sentia frustrat perquè sabia que era innocent i veia com el procediment continuava endavant i semblava ‘no acabar’.

Després de la declaració dels vuit acusats, dimarts serà el torn dels dos agents i les seves parelles. Els agents declararan com a testimoni protegits i, per tant, sense que se’n vegin els rostres. El judici és previst que s’allargui dues setmanes. A banda de les peticions de presó, la fiscalia també demana indemnitzacions per a tots quatre agents: 9.200 euros per al tinent i 3.700 per al sergent. Per a una de les dones, demana 6.100 euros per les lesions i 10.000 euros per les seqüeles i danys morals i per a l’altra 6.100 euros en matèria de responsabilitat civil i 6.000 euros per danys morals derivats de l’agressió.

‘I don’t know how they paid for the ballot boxes, but not with public funds’

The Catalan government did not use public funds to pay for the October 1 independence referendum, confirmed the Spanish Treasury Minister, Cristóbal Montoro, in an interview with ‘El Mundo’ daily newspaper.

In fact, the Spanish government has had control of the Catalan executive’s spending since September last year, and Montoro said that not a single euro of public money was used to finance the vote, declared illegal by Spain.

“I don’t know how they paid for the October 1 ballot boxes manufactured in China. But I know it was not with public funds,” confirmed Montoro. The Spanish minister suggested that the only way they could have funded it would have been if a civil servant had “counterfeit” bills.

Misuse or not misuse

However, the deposed Catalan president Carles Puigdemont and all of his ministers are being prosecuted for misuse of public funds. The Spanish Supreme Court says they misspent €1.6 million.

Courts in Germany, Scotland and Belgium are considering a European Arrest Warrant against Catalan leader Carles Puigdemont and four of his ministers accused of rebellion, sedition and misuse of public funds. The German court of Schleswig-Holstein rejected the rebellion charges but is still considering whether or not there was misuse of public funds in Catalonia and has asked Spain for more details.

Sànchez, Junqueras i Cuixart denuncien al Suprem la criminalització de l’independentisme

El jutge del tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha citat avui el vice-president Oriol Junqueras, l’ex-president de l’ANC i diputat de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per comunicar-los personalment el seu processament pel delicte de rebel·lió.

El primer a declarar ha estat Junqueras, que durant quaranta minuts només ha respost a les preguntes del seu advocat, Andreu van den Eynde. Segons VOX, Junqueras ha remarcat que no s’ha destinat ‘ni un euro del pressupost al procés’ i que convocar un referèndum d’autodeterminació no és un delictte. Com que el mateix Junqueras ha manifestat que només respondria les preguntes de la defensa, ni Pablo Llarena ni les acusacions han formulat preguntes.

Després de Junqueras, ha començat la declaració indagatòria de Jordi Sànchez, que ha durat més d’una hora. Ha estat la primera vegada que l’ex-president de l’ANC es veia amb Llarena d’ençà que el magistrat li va denegar per segona vegada l’alliberament per a ser investit president de la Generalitat. A preguntes del seu lletrat, Sànchez ha argumentat que no comparteix la decisió del jutge de processar-lo.

El darrer en comparèixer davant el jutge ha estat Jordi Cuixart. Ha estat la declaració més curta: uns quinze minuts. Cuixart ha llegit un escrit on defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya i també ha denunciat que s’estan vulnerant drets fonamentals com el dret a reunió i manifestació. En tot moment, Cuixart també s’ha alineat amb les tesis pacifistes esgrimides per Junqueras i Sànchez. Per primer cop, a la sala també hi és l’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, després que Llarena hagi deixat al president personar-se a la causa.

Les defenses de Junqueras, Sànchez i Cuixart han denunciat  que la causa té una orientació política per criminalitzar la ideologia independentista i que s’estan vulnerant drets fonamentals. ‘S’està criminalitzant tota una ideologia i un moviment pacífic que defensa una idea plenament legal, que s’ha defensat durant molts anys i que només avui s’està criminalitzant per primera vegada per eliminar-la del mapa polític’, ha dit l’advocat de Junqueras, Andreu van den Eynde. L’advocada de Cuixart, Marina Roig, ha afegit que també s’estan criminalitzant drets fonamentals com la mobilització ciutadana o la protesta pacífica, mentre l’advocat de Sànchez, Jordi Pina, ha afegit que el seu client ha lamentat que el jutge li està vulnerant els seus drets polítics. Els tres advocats han comparegut conjuntament davant la premsa després de les declaracions indagatòries dels seus clients davant Llarena.

Ni un cèntim públic en l’organització del referèndum
Segons Van den Eynde, aquest procediment ‘lamina’ drets bàsics com el de la previsibilitat de la llei, el de preparar una defensa efectiva i els drets polítics els encausats. Més quan el mateix govern espanyol ha admès que no es va gastar divers públics en la preparació del referèndum: Oriol Junqueras, ha recordat ‘coincideix amb Montoro i Rajoy que no s’ha gastat ni un cèntim en l’organització del referèndum’.

L’advocat de Sànchez, Jordi Pina, també ha explicat que el seu client ha denunciat la vulneració dels seus drets polítics. ‘Avui tenia oportunitat de dir-li a la cara que considerava que ell estava vulnerant els seus drets polítics, que anava en contra de la resolució que havia dictat el comitè de drets humans de nacions unides, i li volia fer palès la situació’.

‘Jutge i víctima’
Segons Pina, Sànchez ha fet menció i citat literalment una frase de l’última interlocutòria on Llarena fa servir la primera persona del plural. El número dos de Junts per Catalunya ha afirmat que de la interpretació de la frase posava de manifest que Llarena era ‘jutge i víctima’ alhora i que, referint-se a ell com a part integrant de la primera persona del plural, ‘tenia dubtes sobre necessària objectivitat del jutge’.

‘No estem obtenint un judici just’
Segons Pina, el reguitzell de resolucions judicials acaben posant de manifest que ‘no estem obtenint un judici just’. ‘Hi ha hagut determinats aspectes en resolucions que ja directament parlen més d’ideologies’, i ‘quan se li diu a una persona que vostè no el deixa sortir perquè té una ideologia concreta, ho podem disfressar com puguem, des de sentiment de persona que ho rep, molt tranquil i molt serè no pot quedar respecte objectivitat de persones que l’estan judicant’.

L’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, ha recordat que tots els encausats han exercit en els últims anys drets emparats en la legislació espanyola i internacional. ‘Creiem que s’està criminalitzant els drets fonamentals a la mobilització ciutadana i a la protesta pacífica’, ha dit.

Roig ha recordat que la ciutadania de Catalunya ha demostrat reiteradament ‘que pot reclamar a governants canvis en la situació política de manera pacífica’. ‘Rebutgem completament aquest relat de la violència que fa el tribunal i l’única violència l’1-O va ser policial, ciutadania no n’hi va haver’, ha dit.

Dimarts i dimecres, noves declaracions
Avui han començat les declaracions indagatòries davant del Suprem espanyol. Després de Junqueras, Sànchez i Cuixart, dimarts i dimecres serà el torn dels membres del govern que estan en presó preventiva. Així, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Raül Romeva compareixeran davant del jutge Llarena els dos pròxims dies.

També avui s’han fet declaracions indagatòries a l’Audiència espanyola, on la jutgessa Carmen Lamela ha comunicat formalment la interlocutòria de processament al major dels Mossos Josep Lluís Trapero, al director dels Mossos i el secretari general d’Interior destituïts, Pere Soler i Cèsar Puig, i la intendent Teresa Laplana.

 

Pàgines