The Washington Post · Aaron Blake

Els demòcrates van entrar en un territori desconegut ahir arran de l’anunci per part del president Biden que posaria fi a la campanya de reelecció tan sols unes quantes setmanes abans que el Partit Demòcrata l’hagués de nomenar formalment com a candidat.

El desenllaç més probable, de bon tros, és que la següent en ordre jeràrquic –la vice-presidenta, Kamala Harris– assumeixi el càrrec. Els demòcrates –incloent-hi Biden i Bill i Hillary Clinton– van fer pinya ràpidament amb Harris com a candidata del partit. Però Barack Obama, per la seva banda, va refusar de donar-li suport immediatament.

Sigui com sigui, els demòcrates hauran d’incloure el nom d’un candidat més a la llista, el de vice-president. Molts noms, probablement, sonaran per a totes dues posicions.

Repassem les opcions en ordre aproximat de probabilitat. Per a ser clars, els demòcrates recorreran a molts d’aquests noms tan sols si el partit decideix que Harris no és a l’altura de la tasca; de fet, algunes de les alternatives possibles ja li han donat suport públicament.

Gretchen Whitmer
Whitmer, en un acte a Detroit el 2022 (fotografia: Nick Hagen/The Washington Post).

La governadora de Michigan va dir que no estava interessada a ser la candidata dels demòcrates, tot i que això fou abans de la renúncia de Biden. Però això no vol dir que Whitmer no pugui ser susceptible a la pressió per a presentar-se, atès que sembla complir tots els requisits que el partit s’ha marcat per als comicis.

Whitmer és una governadora que prové d’un estat frontissa en què Biden era set punts per darrere de Trump en els sondatges recents. Whitmer ha guanyat les seves dues curses electorals a l’estat per un marge d’uns 10 punts. La demòcrata gaudeix d’una popularitat a l’estat entre un 54% i un 61%, segons els sondatges d’enguany. I és més experimentada i té un perfil més alt a escala nacional que molts altres governadors demòcrates emergents, com ara el de Pennsilvània, Josh Shapiro, i el de Maryland, Wes Moore.

A part de Harris, el nom de Whitmer és el que sembla tenir més sentit per als demòcrates, si més no sobre el paper.

A favor: popularitat i experiència contrastada en un estat frontissa.

En contra: manca d’interès aparent en el càrrec, si més no ara com ara.

Josh Shapiro
Shapiro (segon per la dreta), en un acte amb Biden i Obama a Pennsilvània el 2022 (fotografia: Caroline Gutman/The Washington Post).

El governador de Pennsilvània, que va donar suport públic a Harris ahir mateix, compleix molts dels mateixos requisits que Whitmer: és un governador popular d’un estat frontissa que és respectat de manera gairebé universal dins el partit.

Però hi ha algunes diferències clau, que podrien ser avantatges o desavantatges segons la perspectiva que adopti cadascú: és un home, té menys experiència que Whitmer (va ser elegit governador per primera vegada el 2022) i té reputació com a moderat.

Shapiro també seria el primer jueu a encapçalar una candidatura presidencial, després de la històrica nominació de Joe Lieberman com a candidat demòcrata a la vice-presidència el 2000.

A causa del seu estatus relativament nou en l’escenari nacional, molts analistes situen Shapiro com una opció per al 2028. Però el fet que 3 votants de cada 10 de Trump a Pennsilvània l’aprovin, segons un sondatge publicat enguany, podria ajudar a decantar la balança.

A favor: potencial per a ser el candidat amb més acceptació per part del públic general.

En contra: manca relativa d’experiència.

Pete Buttigieg
Buttigieg saluda una votant durant les primàries demòcrates del 2020 (fotografia: Matt McClain/The Washington Post).

Un fet que sovint passa per alt en el currículum del secretari de Transport és que gairebé va proclamar-se guanyador tant de les primàries presidencials d’Iowa com de les de Nou Hampshire l’any 2020, quan tan sols era el batlle d’una ciutat de mida mitjana del l’Oest Mitjà (South Bend, a l’estat d’Indiana).

Si el partit cerca l’antítesi de la incapacitat de Biden per a posar el focus en les mancances de Trump, la trobarà en Buttigieg. Les seves discussions amb els presentadors de Fox News i els republicans del congrés sovint s’escampen com la pólvora entre els cercles demòcrates. Buttigieg és, en unes altres paraules, un gran orador.

El gran inconvenient de Buttigieg és que no sembla ser el candidat idoni per a revertir o frenar les dificultats incipients dels demòcrates amb les minories racials, i particularment amb els votants negres. Buttigieg va rebre molt poc suport d’aquests grups durant les primàries del 2020, i el seu mandat com a secretari de Transport en l’administració sortint no sempre han estat flors i violes.

A favor: ferocitat retòrica inigualable contra Trump i el Partit Republicà

En contra: poc atractiu entre els votants de minories racials.

Gavin Newsom
Newsom s’adreça als periodistes després del debat entre Trump i Biden, el 27 de juny (fotografia: Kevin D. Liles/The Washington Post).

El nom del governador de Califòrnia, que també va avalar la candidatura Harris abans-d’ahir, fa temps que apareix a les travesses demòcrates.

Quant a la capacitat de plantar cara a Trump i els republicans, Newsom sembla compartir moltes de les qualitats Buttigieg, tot i que s’ha afanyat a aclarir que no competiria per la nominació demòcrata amb Harris. Sigui com sigui, resulta improbable que el partit decideixi que la resposta a tots els seus problemes és un governador de Califòrnia i ex-batlle de San Francisco, una ciutat que tot sovint és el blanc de les crítiques republicanes.

A favor: perfil ideal per a un candidat presidencial.

En contra: fàcil de caricaturitzar com un progressista elitista de Califòrnia.

Andy Beshear
Beshear a Kentucky, el 2023 (fotografia: Demetrius Freeman/The Washington Post).

Segurament ningú ha vist augmentar tant la reputació aquests darrers mesos com Andy Beshear. Això és, sobretot, per un fet incontestable: el governador de Kentucky es va presentar a la reelecció el 2023 i va aconseguir revalidar el càrrec en un estat molt conservador.

Beshear seria un gran contrast amb Biden per l’edat (té tan sols quaranta-sis anys) i podria oferir un cert atractiu per als votants indecisos, atesa la fita d’haver guanyat en un estat profundament conservador sense escorar-se gaire cap a la dreta. Beshear fins i tot va reivindicar el suport a l’avortament durant la campanya del 2023, cosa que hauria estat impensable en unes altres eleccions.

Beshear seria una elecció pragmàtica, potser fins i tot més que Shapiro. Però no és clar com seria rebut entre la base demòcrata, més progressista, a qui el partit necessita per injectar optimisme a la candidatura.

A favor: bona reputació entre demòcrates i indecisos (i també molts republicans).

En contra: manca d’experiència a escala nacional.

Jared Polis
Polis, en un acte el 2011 (fotografia: Third Way Think Tank/Flickr).

El governador de Colorado i ex-congressista comparteix moltes de les credencials bipartidistes de Shapiro, i també és jueu. Va ser el primer home obertament gai del país a ser elegit governador, i el seu historial com a governador és convincent. També ha guanyat àmpliament les eleccions estatals en dues ocasions: per dos dígits el 2018 i gairebé per vint punts el 2022. Alhora, ha expressat de manera clara interès per fer el salt a la política nacional algun dia.

Però Polis no prové d’un estat frontissa, i no té el potencial electoral que semblen tenir uns altres homes blancs que també han sonat per a la nominació, com ara Shapiro.

A favor: un historial sòlid com a candidat i governador.

Molt en contra: home blanc de perfil baix que no prové d’un estat frontissa.

JB Pritzker
Pritzker, en un acte a Chicago el 2023 (fotografia: Joshua Lott/The Washington Post).

No hi ha gaires demòcrates als Estats Units que estiguin familiaritzats amb el governador d’Illinois, i Pritzker no té –ni de bon tros– el potencial d’uns altres candidats d’aquesta llista.

Sigui com sigui, Pritzker ha demostrat cert interès a fer el salt a la política nacional. I, si la cursa s’allarga, ofereix un avantatge diferencial: és molt ric, amb un patrimoni de milers de milions de dòlars. Això podria ser un factor clau si Harris no acaba essent la nominada, cosa que podria impedir legalment al Partit Demòcrata d’accedir als fons de campanya de la candidatura de Biden.

A favor: molts diners.

En contra: és una opció poc engrescadora.

Mark Kelly
Kelly, amb la seva dona Gabby Giffords, a l’entrada del Capitoli el 2023 (fotografia: Tom Brenner/The Washington Post).

El senador d’Arizona no ofereix als demòcrates l’atractiu que sí que oferiria una dona o un candidat pertanyent a una minoria racial, però combina alguns dels punts forts de Whitmer i Shapiro amb una biografia personal convincent.

Kelly és un ex-astronauta de la NASA i el marit de l’ex-congressista Gabrielle Giffords (demòcrata, Arizona), que va sobreviure a un tiroteig a Tucson el 2011. També va aconseguir guanyar tant el 2020 com el 2022 en un estat frontissa, Arizona, que ara com ara sembla decantar-se per Trump als sondatges, però que els demòcrates voldrien tornar a posar en joc.

Kelly té un perfil baix a escala nacional i no ha començat a aparèixer a les travesses fins fa ben poc. El seu perfil potser podria tenir més sentit com a candidat a la vice-presidència. Però si allò que el partit cerca és una opció relativament segura, el seu nom té cert sentit.

A favor: poc susceptible als atacs republicans.

En contra: perfil baix a escala nacional.

Joe Manchin
Manchin parla amb reporters al senat l’any passat (fotografia: Tom Brenner/The Washington Post).

El senador de Virgínia Occidental, que fa poc es va convertir en independent i es retirarà del senat després de les eleccions d’aquesta tardor, considera de reincorporar-se al Partit Demòcrata i presentar-se a la candidatura, segons que va informar diumenge a la nit The Washington Post.

Es fa difícil de veure per què els demòcrates optarien per un demòcrata força conservador –algú que, al cap i a la fi, va considerar oportú de donar-se de baix del partit fa tan sols dos mesos. Però potser podria argumentar-se que cap candidat tindria més èxit entre els indecisos i els ex-votants republicans, i Manchin té una experiència dilatada com a ex-governador.

A favor: és l’única persona d’aquesta llista que ha indicat que podria presentar-se a la candidatura.

En contra: manca de sintonia amb la majoria de votants i operatius demòcrates.

Més possibilitats: si el procés s’allarga, podrien aparèixer més noms. Entre els quals hi ha el del governador de Carolina del Nord, Roy Cooper; el governador de Maryland, Wes Moore; la secretària de Comerç, Gina Raimondo; el governador de Minnesota, Tim Walz, i el senador Raphael G. Warnock, de Geòrgia. Després hi ha Michelle Obama, l’opció més fantasiosa per al partit. Les probabilitats que Obama es presenti a la candidatura són minúscules, però és cert que és la primera dama recent més popular dels Estats Units, segons un sondatge de YouGov de final del 2023. I, a diferència d’unes altres alternatives a Biden, Obama consistentment supera Trump als sondatges.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Abel Folk (Barcelona, 1959) diu que supera en edat el seu personatge, però que assumeix molt millor el pas del temps. Parlem del Paco, l’empresari que interpreta a la comèdia Vintage, que TV3 ha estrenat aquest estiu i que també es pot trobar al 3Cat. La sèrie es defineix com un viatge cap a la maduresa i un retrat, en clau d’humor, de les masculinitats tòxiques. Per una banda, parla de les inquietuds vitals que apareixen cap als cinquanta anys o seixanta, i per una altra reflecteix amb força realisme el xoc generacional entre els boomers i els joves pel que fa al feminisme, l’educació, la feina o l’ecologisme. Hi parlem de tot plegat, i també sobre com veu l’estat de salut de les produccions en català i, en general, del tracte que rep el món de la cultura.

Abel Folk i Lluís Villanueva a ‘Vintage’.

—Darrerament semblava que TV3 havia jugat fort a favor de les sèries sobre joves. En canvi, Vintage parla del fet de fer-se gran. 
—No sé quines són les motivacions de TV3 per a triar una cosa o una altra, però en general pretén tenir oferta per a tothom, i sobretot per al seu públic objectiu. Han lluitat per aconseguir públic jove últimament, però suposo que el públic majoritari és de gent adulta i fins i tot de certa edat. Sembla que la televisió d’accés obert queda per una franja de població concreta, la resta la mirem a la carta o en plataformes. TV3 escull els projectes que considera millors, i Vintage, sobre el paper, ja tenia molt bona pinta i era molt divertit. És una mica L’estranya parella o El método Kominsky.

—La sèrie tracta també del xoc entre generacions. Com el viu el vostre personatge, en Paco? 
—Ell és un desastre, és terrible, però no ho sap. No s’avergonyeix de com és i pensa que està bé. Jo he conegut molta gent així. Sobretot els qui han rebut una educació que és l’anterior a la de la meva generació. No fan l’esforç de canviar i adaptar-se, o el fan a còpia d’hòsties, com li passa a en Paco. Hi ha gent que se sent obligada a anar cap a un món que no estan convençuts que sigui millor que el que tenien. De fet, hi ha hagut debat a les xarxes amb motiu de les emissions de la sèrie: si el missatge que dóna és correcte o no, com ha de ser l’educació dels fills… Fem servir un recurs de comèdia clàssic: muntar un personatge incorrecte perquè tothom sàpiga què no s’ha de fer, com l’avar de Molière o tants altres. En Paco no és un retrògrad recalcitrant. És un bon home, té bones intencions.

“Hi ha gent que se sent obligada a anar cap a un món que no estan convençuts que sigui millor que el que tenien”

—Dieu que coneixeu gent com en Paco. Entenc, doncs, que no us hi sentiu identificat?
—Sóc als antípodes d’en Paco i per això m’agrada interpretar-lo. Li envejo que no tingui filtres i tingui la poca vergonya de dir i de fer el que li passa pel cap. Ni s’ha plantejat que ha d’adaptar-se als nous temps i ha rebut una educació molt masclista, com la dels meus pares. Va arribar un moment en què el feminisme va fer adonar a aquesta generació que anaven equivocats. La meitat va decidir d’adaptar-s’hi i l’altra meitat, no. “M’han educat així, sóc així i continuaré essent així.” És un error molt greu perquè, quan prens consciència que una cosa que has rebut com a herència és incorrecta, tens l’obligació de lluitar-hi en contra i reprimir aquests impulsos. Si és que mai tinc un instint cavernícola –que potser sí, no ho sé– miro de reprimir-lo. No el deixo sortir perquè he arribat a la conclusió de com m’agradaria que fos aquest món. Això en Paco ni s’ho planteja.

—Per tant, no us agrada aquest discurs del “ja no es pot dir res”, “generació de vidre”, “generació d’ofesos”… 
—Jo intento no dir coses que ofenguin perquè no tinc cap necessitat d’ofendre. Si hi ha algú que se sent ofès per alguna cosa que jo pugui dir, intento no dir-la. Encara que no tingui intenció de ferir. Però entenc que hi ha molts costums heretats, maneres de parlar, maneres de dir, que no tenen mala intenció. En Paco diu “això són mariconades”. No hi ha cap voluntat d’ofendre els homosexuals, però s’ofenen, i per tant no ho hauria de dir. I no entén per què no pot dir-ho, si ho ha dit tota la vida. Com tampoc no entén el homeschooling. Diu que els nens han d’anar a l’escola i punt, no li ha passat pel cap que hi pot haver unes altres opcions.

Albert Pla, Abel Folk i Lluís Villanueva a ‘Vintage’.

—Hi ha gent descol·locada perquè algunes coses han canviat molt ràpidament? 
—Sí. Hi ha gent, jove i gran, a qui s’ha d’ajudar a entendre els nous corrents. I també els joves han d’entendre que s’han fet canvis radicals en poc temps i que no tothom els encaixa bé. La sèrie pot ajudar a intentar comprendre i escoltar l’altre.

—Vintage també reflecteix la mala gestió emocional de molts homes, especialment de certa edat. 
—En la meva generació encara passa. Jo estic en un sector laboral força lliurepensador, però que un home de la meva generació mostrés gaires emocions no era benvist: “Ets un figaflor”, “Els homes no ploren, han de ser forts”. Això ha comportat una gran dificultat de comunicació emocional. Dificultat de transmetre afecte, de comunicar-ne i de rebre’l d’una manera relaxada, sobretot entre homes. I amb les dones sempre hi ha hagut malentesos. No hauria de ser difícil de ser amic d’una dona, però en Paco veu una dona atractiva i no pot evitar d’anar-hi a fons, encara que li diguin que no és això. Puc entendre que tot plegat sigui difícil. Quan vaig estudiar, Franco encara era viu. Ens van explicar moltes mentides en el terreny històric, polític, social, literari… Aquella escola tenia una visió del món tremenda, i després veies que el món no era gens ni mica com te l’havien explicat.

“Que un home de la meva generació mostrés gaires emocions no era benvist”

—Per sort, de mica en mica, la manera d’entendre les dones va canviant.
—Però també llegeixo que els comportaments dels nois joves tornen a ser molt radicals i masclistes. Em preocupa, perquè hi ha com una moda, als videoclips o en la roba, de tornar a cosificar la dona, utilitzar la seva imatge només en una direcció. Pensava que ho havíem superat…

—Creieu que la qüestió del sacrifici i l’actitud davant la feina també implica un xoc generacional? 
—Sí, a la sèrie apareix un individu masculí que renuncia a la seva professió per tenir cura de la família, i en Paco reacciona dient “com que no vol treballar?, “com que quedar-se a casa?”. I a ell li diuen: “És clar, perquè tu no hi vas estar gens, a casa, amb la teva filla.” L’única cosa que dignificava el mascle era la feina. Com més bona feina, bon sou, etc., més home eres. Però en Paco es troba que és a punt de jubilar-se i no sap què farà, té por de la inactivitat, del buit, com passa a molta gent. Són coses transcendents, i jo agraeixo molt a en Juan Cruz, el creador, que ho hagi tocat en clau de comèdia, però amb veritat i sinceritat.

—També hi apareix aquesta sensació que es van morint alguns amics, que s’està a primera línia de la mort. 
—En Paco és un etern jove, creu que està molt bé i molt en forma, fins que veu que gent de la seva generació comença a tenir grans problemes per l’edat, les malalties… Ell és més a prop del final que del principi, però no vol envellir. Això li passa a molta gent. No ens volem fer grans, som eterns adolescents. Doncs no, fes-te gran, no passa res, comporta’t com correspon a la teva franja d’edat. Però per a ell és impossible. Hi ha trobades que el posen davant el mirall de l’edat, i ho paeix molt malament.

“No ens volem fer grans, som eterns adolescents”

—És tan greu? 
—Supero l’edat d’en Paco i no em sembla malament, l’alternativa és pitjor… Has d’anar assumint capacitats limitades, però també té avantatges: experiència, coneixements… O que els teus fills siguin adults, que provoca una relació que no havies tingut abans. Són persones laboralment situades i econòmicament més o menys independents. La relació canvia i és meravellós. Això que passa ara no t’havia passat mai; per tant estic content d’on he arribat i de quina manera.

—Volia acabar demanant-vos per la salut de la producció pròpia a TV3. Com veieu aquest problema de què fa anys que s’alerta? 
—La capacitat de producció en català en general va baixar moltíssim ja fa anys, per pressupostos. No s’ha recuperat de les grans crisis. TV3 ha passat èpoques complicades perquè, a més del pressupost, les direccions anaven cap a llocs que a mi em semblaven poc productius o poc eficaços de cara a la gran cultura. Això sí que crec que s’ha corregit. TV3 intenta oferir una proposta cultural i d’entreteniment diversa amb els recursos que té i que pot satisfer diferents públics. És el que ha de fer una televisió pública, que no pot ser sectorial. Però com que els pressupostos són baixos, la capacitat de producció també ho és. No poden fer grans produccions ni pagar grans sous. Jo si tinc feina en català i a casa, la prioritzo a la feina en castellà, anglès o francès, fora. Ara, quan la feina deixa de ser de qualitat en el terreny empresarial o intel·lectual, no tinc més remei que treballar en altres llocs. Però si continuo tenint possibilitats de treballar a casa i en català, fantàstic. TV3 té l’obligació de mantenir un cert múscul de creació en català, Catalunya ho necessita. Si no existís TV3 no hi hauria producció en català, directament.

—Quan preguntem als actors per les mancances en cultura, sempre acabeu remetent, amb certa resignació, a la qüestió del pressupost. 
—És que encara no s’ha entès que la cultura és necessària perquè és una manera d’explicar al món com som, qui som i on som. D’explicar-nos-ho a nosaltres mateixos. Tenim un sistema educatiu que fa que, quan la gent surt de la universitat, la seva capacitat de creixement espiritual desaparegui. Ningú no ha educat els nostres joves a dedicar una part del seu temps d’oci a consumir cultura. Quan s’acaba la universitat, s’acaba el consum cultural en un 95% de la població. Es dediquen a anar de canyes i al futbol o a llegir i estudiar coses relacionades amb la seva feina. Creixement humanístic no n’hi ha. I això s’ha de fer des de les escoles. S’ha d’educar la gent en la idea que llegir llibres, mirar bones pel·lícules, mirar bons productes televisius o anar al teatre és divertit i et fa avançar.

“Quan s'acaba la universitat, s'acaba el consum cultural en un 95% de la població”

—És un mal del nostre país? 
—A França o Anglaterra l’educació humanística és molt més àmplia. Les capacitats culturals, tant de fer com de mirar, són enormes. Tothom toca un instrument o va al teatre. Aquí és un sector raquític perquè hi ha relativament poca producció, però també relativament poc consum. Per tant, pocs diners. Necessitem injeccions d’enginy per a fer coses de qualitat que siguin competitives amb la resta del món. Cal dedicar dues dècades a canviar el sistema educatiu. Em costa que els meus fills dediquin temps a coses creatives, l’entorn no hi ajuda. Si dediquéssim ni que fos quinze minuts cada dia a llegir alguna cosa interessant, al final de la vida seríem persones molt cultes.

El congrés espanyol comença a passar pàgina de l’excepcionalitat que ha afectat la cúpula judicial de l’estat, que fa gairebé sis anys que resta pendent de renovació. El plenari de la cambra baixa validarà avui la meitat dels nous vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que, ara fa unes quantes setmanes, van acordar el PSOE i el PP amb el suport de la Unió Europea. Demà, el senat farà igual amb la resta i liquidarà més de dos mil dies d’interinatge.

Els dos principals partits espanyols s’han repartit per la meitat les butaques del CGPJ, que en la primera reunió haurà d’elegir el president de l’òrgan. Entre la vintena de vocals, hi ha figures polèmiques, com ara la parella del jutge Pablo Llarena, Gema Espinosa, i Isabel Revuelta, una de les lletrades del congrés espanyol que va signar l’informe de la Comissió de Justícia contra la llei d’amnistia.

D’una altra banda, també hi ha personatges profundament lligats al món polític, com ara l’ex-vice-president socialista d’Astúries Bernardo Fernández i ex-alts càrrecs dels governs de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, com ara Ricardo Bodas Martín i Ángel Arozamena.

Vocals de procedència judicial elegits pel congrés espanyol

Ángel Arozamena (PSOE): Membre de la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol d’ençà del 2015 –abans exercia a l’Audiència espanyola–, té uns lligams molt estrets amb el PSOE. Entre el 1986 i el 1990 va ser vocal assessor del Gabinet de la Presidència de Felipe González i, gairebé dues dècades després, es va integrar en l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. Entre el 2007 i el 2009 va ser director general de Relacions amb l’Administració de Justícia.

Esther Erice (PSOE): Membre de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Navarra d’ençà del 2021, és un dels rostres més mediàtics de la nova fornada de vocals. Acostumada a trencar barreres, va ser la primera magistrada (1989) i presidenta de l’Audiència de Navarra (2010-2021), fa poc ha estat en el focus mediàtic pel seu vot particular contra la rebaixa de la pena a un dels membres de la Manada. Els socialistes han col·locat el seu nom en la llista de candidats al CGPJ d’ençà del 2018.

Gema Espinosa (PP): Ex-directora de l’Escola Judicial, és una de les figures més polèmiques del nou CGPJ. El 2018 va ser acusada de prevaricació per suposadament haver maniobrat per crear a mida una plaça de fiscal per a la filla de Manuel Marchena, Sofía Marchena. La magistrada, que és la parella del jutge Pablo Llarena, també fa anys i panys que sona per a entrar a l’òrgan de govern dels jutges. Fins ara, era de l’Audiència de Barcelona.

José María Fernández Seijo (PSOE): Membre de l’associació Jutgesses i Jutges per la Democràcia –pròxima als socialistes–, és un pioner en les sentències contra les clàusules sòl a l’estat espanyol. Fins ara, era el titular del jutjat mercantil número 11 de Barcelona, anteriorment havia passat per la secció quinzena de l’Audiència.

José María Páez (PP): De caràcter conservador, era el jutge degà de Màlaga d’ençà del 2009. Aquests darrers mesos ha fet unes quantes declaracions públiques contra la llei d’amnistia. “Em fa certa vergonya això que passa. No podia pensar que arribaríem a aquest punt. Estic molt preocupat”, va dir el novembre passat al programa La alameda. També va dir que la llei no entrava dins la constitució espanyola i que esperava que el TC o la justícia europea la declaressin il·legal.

José Carlos Orga (PP): És membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura i el PP ja ha fet sonar el seu nom unes quantes vegades en les travesses de renovació del CGPJ. Actualment, era membre de l’Audiència de Logronyo, tot i que va ser candidat a presidir el Tribunal Superior de Justícia de la Rioja. Entre el 2010 i el 2014 va ser el degà dels jutges de Logronyo.

Vocals juristes elegits pel congrés espanyol

José Luis Costa Pillado (PP): Molt pròxim a Alberto Núñez Feijóo, era el president del Consell Consultiu de Galícia (CGC) d’ençà del 2014. Aquell mateix any, el parlament gallec l’havia proposat de candidat al TC. Abans d’entrar al CGC –equiparable al Consell de Garanties Estatutàries– (2008), va fer carrera en uns quants jutjats fins que el 2003 va entrar al Tribunal Superior de Justícia de Galícia.

Inés María Herreros Hernández (PSOE): Fiscal de carrera, va ser presidenta de la Unió Progressista de Fiscals (UFP), entitat que fins el 2017 va encapçalar l’actual fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz. També és molt pròxima a l’ex-ministra i ex-fiscal general Dolores Delgado. El febrer passat va ser designada per ocupar una de les dues places a la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica.

María Pilar Jiménez (PP): És membre de la conservadora Associació de Fiscals i d’ençà del 2015 era fiscal superior de Cantàbria. El seu nom ja havia sonat unes altres vegades com a candidata del PP a ser vocal el CGPJ. És considerada pròxima a l’ex-ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón.

Argelia Queralt (PSOE): És membre de l’Associació de Constitucionalistes d’Espanya, professora de drets constitucional de la Universitat de Barcelona i lletrada del Tribunal Constitucional espanyol. Alguns mitjans han interpretat el seu nomenament com una picada d’ullet del PSOE als socis del govern espanyol –és filla del senador d’ERC Joan Queralt–, però la realitat és que ella no ha demostrat mai afinitat amb l’independentisme.

Vocals de procedència judicial elegits pel senat espanyol

José Antonio Montero (PP): De caràcter conservador, és magistrat de la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol d’ençà del 2009. Amb una dilatada experiència, va entrar a la carrera judicial el 1984 i és considerat un expert en dret tributari. És membre de l’Associació Professional de la Magistratura.

José Eduardo Martínez Mediavilla (PP): De caràcter conservador, és el president de l’Audiència de Conca d’ençà del 2010. Aquell any va deixar de ser jutge degà de Guadalajara, càrrec pel qual va ser elegit el 2007. També és membre de l’Associació Professional de la Magistratura.

Esther Rojo (PP): Presidenta de l’Audiència de València d’ençà del 2019. Aquell mateix any formava part del tribunal que va jutjar dues peces separades de l’anomenat cas Cooperació –frau en subvencions en ONG– que esquitxava l’ex-conseller Rafael Blasco. Finalment, l’ex-dirigent va ser absolt de la majoria dels delictes –associació il·lícita, organització criminal i grup criminal– i solament va ser condemnat a un any de presó i a vuit d’inhabilitació per malversació continuada.

Carlos Hugo Preciado (PSOE): Membre de l’Associació de Jutgesses i Jutges per la Democràcia, era magistrat a la sala social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. D’ençà de setembre passat, ha exercit de lletrat coordinador del gabinet tècnic del Tribunal Suprem espanyol. Fora del món judicial, ha publicat un parell de llibres de poesia.

Alejandro Abascal (PP): És de caràcter conservador i fins ara era magistrat de la sala penal de l’Audiència espanyola. Entre el 2019 i el 2021, abans de fer el salt al jutjat central d’instrucció número 1 i després a la sala penal, va fer de reforç i de deixeble del magistrat Manuel García-Castellón, en què va tocar causes relacionades amb l’ex-comissari Villarejo, el Tsunami Democràtic, el finançament de Podem i els ex-dirigents d’ETA. Igual que el seu mentor, ha estat molt crític amb l’amnistia.

Lucía Avilés (PSOE): Especialista en violència masclista, fins ara era magistrada del jutjat penal de Mataró. És sòcia fundadora de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya. Ha estat molt crítica amb la instrumentalització de la llei de garantia integral de la llibertat sexual per rebaixar penes de violadors i abusadors.

Vocals juristes elegits pel senat espanyol

Ricardo Bodas Martín (PSOE): És magistrat emèrit de la sala social del Tribunal Suprem espanyol i ex-president de la mateixa sala de l’Audiència espanyola. Els seus vincles amb el PSOE són molt estrets. Entre el 2004 i el 2007, en el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, va ser nomenat director general de Relacions amb l’Administració de Justícia.

Bernardo Fernández (PSOE): És un polític i jurista de llarga trajectòria a les files socialistes. Va formar part de la ponència que va fer l’avantprojecte de l’estatut d’Astúries. Entre el 1982 i el 1995, va ser diputat del PSOE a la Junta General. En aquest període també va ser conseller de la Presidència, d’Interior i vice-president del govern autonòmic. Entre el 2006 i el 2018, va presidir el Consell Consultiu d’Astúries.

Luis Martín Contreras (PSOE): El seu nom fa temps que sona a l’òrbita del PSOE per entrar al CGPJ. Va ser fundador de la Unió Progressista de Lletrats de l’Administració de Justícia i actualment exercia de lletrat a la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol.

Isabel Revuelta (PP): És lletrada de les Corts espanyoles i molt vinculada al PP. D’ençà del primer de març era directora de l’Assessoria Jurídica de la Secretaria General del Senat. Uns quants mesos abans, com a lletrada del congrés, va signar amb Fernando Castillo i Piedad García Escudero –germana de l’ex-president del senat del PP–, l’informe de la Comissió de Justícia contra la llei d’amnistia. Entre el 2000 i el 2004, durant el segon govern de José María Aznar, va ser secretària general tècnica del Ministeri de Defensa amb Federico Trillo.

El 16 de setembre de 1998 les Corts Valencianes van aprovar la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta llei era pràcticament una còpia del dictamen que feia pocs mesos havia aprovat el Consell Valencià de Cultura després de moltes setmanes de discussió, reunions i algunes renúncies. Allò havia de ser, per als promotors de l’entitat, el final de la mal anomenada batalla de València, el final del conflicte lingüístic atiat pel blaverisme més recalcitrant, una part del qual era representat al Consell Valencià de Cultura.

Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles n’era membre i secretari, i mentre va durar la negociació va anar escrivint un diari. Ara ha repassat algunes d’aquelles notes per a escriure Gènesi de l’AVL. El debat (Denes).

A la primera plana d’aquest volum de poc més de cent vint planes, l’autor fa referència a un altre llibre publicat ara fa dos anys pel periodista Sergi Castillo. Diu Sanchis-Guarner que li fa l’efecte que aquella obra és escrita al dictat per a major glòria d’algunes persones, en referència a Rafael Alemany, catedràtic de la Universitat d’Alacant.

Sanchis-Guarner, fill de l’il·lustre lingüista del mateix nom, publica també una carta que va escriure l’any 1997 al seu amic Francisco Camps que llavors era el conseller de Cultura d’Eduardo Zaplana. En aquella lletra, Sanchis-Guarner esbossava alguns trets d’allò que llavors va ser l’AVL.

—Heu escrit aquest llibre com a reacció o resposta al de Sergi Castillo?
—No és cap reacció, ni resposta ni venjança. Si ell no haguera dit ni una paraula, jo m’hauria guardat el meu diari per a sempre, però no pot ser que només hi haja un llibre sobre el tema i que conte una versió molt personal que crec que té poc a veure amb la realitat.

—Sembleu decebut amb Rafael Alemany.
—No, no. Al Consell Valencià de Cultura vam convidar la Universitat d’Alacant. Andrés Pedreño n’era el rector i va venir acompanyat per qui havia de venir, Rafael Alemany, que era el cap de català. Vaig anar a dinar amb ells i vaig muntar un sopar a ma casa perquè m’havia dit que volia conèixer Camps. Vam fer aquell sopar a la cuina de ma casa i estigueren allí fins a les dues de la matinada. Van fer un bon contacte i, a partir d’això, ell entrà en la negociació, però no sé què va passar amb el llibre de Castillo, que diu que tot li ho ha inspirat Alemany. Jo no ho sé.

—Dieu que fa molts anys que sou amic de Francisco Camps. L’ha llegit, el vostre llibre?
—Sí. Li’l vaig enviar i em va telefonar per dir-me que li havia agradat molt.

—Dibuixeu Camps com la persona clau per a resoldre el problema lingüístic valencià. Més important que Eduardo Zaplana?
—No. Fan papers diferents. Camps era el conseller i era qui es reunia i parlava amb uns i altres. Camps informava Zaplana i Zaplana hi donava el vist-i-plau.

—Zaplana és castellanoparlant, d’origen murcià. Què el va moure a resoldre el problema de la llengua?
—Jo crec que amor a la llengua no en tenia, però el conflicte social per la llengua el molestava per governar amb comoditat. No vaig parlar mai amb ell d’aquest tema, però crec que ho va gastar per a llevar-se Unió Valenciana de damunt. Unió Valenciana era un partit d’extrema dreta i això molestava Zaplana i li llevava vots.

—Al llibre dieu que allò de la pressió de Jordi Pujol sobre Zaplana per a acabar el conflicte és una llegenda urbana.
—Jo dic fins on sé. No n’hi ha cap prova escrita, d’eixa pressió. De paraula tothom parla, però jo no veig que s’haja escrit enlloc.

—Mentre es gestava el dictamen que va afavorir la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no la vàreu notar, eixa pressió?
—No. Que jo sàpiga, no hi hagué cap pressió. Personalment, vaig parlar amb Manuel Castellet, que era el president de l’Institut d’Estudis Catalans i es va oferir a venir unes quantes vegades. Ho vaig preguntar a Joan Romero, que era el meu superior polític, però ell era partidari que no intervinguera cap català en el procés. Que jo sàpiga, eixa reunió no es va fer. Una altra cosa és que alguns membres del Consell Valencià de Cultura també eren membres de l’Institut i tenien els seus contactes privats. Però, oficialment, cap català.

—Citeu Joan Romero, que era amic vostre i era el líder del PSPV en aquell moment. Va dimitir pels problemes que li va causar la creació de l’AVL?
—No. Ell va dimitir perquè li rebutjaren la llista de les eleccions generals. L’acadèmia era acceptada per tots, excepte per Esquerra Unida que, passats els anys, van admetre que s’havia equivocat.

—Un dels documents que adjunteu al llibre és una carta que l’any 1997 envieu a Francisco Camps amb una mena d’esbós d’allò que després seria l’AVL.
—Quan entràrem al CVC, el pacte ja havia estat fet prèviament. La carta amb aquella solució que propose a Camps és, en un 90%, allà on es va arribar. Les negociacions eren secretes?

—Dieu que abans que entràsseu al CVC ja s’havia pres la decisió de crear l’acadèmia?
—La decisió, no. La solució ja s’havia pactat. Una cosa és prendre la decisió i una altra pactar la solució. Camps i jo negociàrem privadament, amb sopars, telefonades i entre amics, quina pensàvem que podia ser la solució del valencià. Jo vaig informar Ramon Lapiedra sobre aquesta negociació que era secreta. També Joan Romero. Quan vam entrar al CVC, la negociació pràcticament ja s’havia acabat. L’única cosa que no coincidia era quin havia de ser l’òrgan normatiu del valencià. Com a nouvinguts, vam arribar amb la solució feta i els que eren allà van dir que érem bojos. Allà van sortir els conflictes.

—Quant a l’entitat normativa, la majoria dels membres optava per crear una entitat nova. Vós, en canvi, volíeu que es creàs una branca dins el CVC. Per què?
—Perquè el CVC ja tenia una seu, un pressupost, uns funcionaris… Em semblava més fàcil i més econòmic fer una mena de secció filològica. Grisolia s’hi va oposar rotundament. Tots volien una institució nova. Potser perquè pensaven que la podrien controlar, mentre que el CVC el controlava Grisolia absolutament.

—Quin paper va fer-hi Santiago Grisolia, en tot això?
—Va fer-hi un paper que jo admire molt. Sense saber ni una paraula de valencià, sense que el valencià li importara gens, i dient públicament que el valencià era una ximpleria, va dirigir el debat de manera magistral.

—Coneixent com coneixíeu el vostre pare, penseu que aquesta solució de l’AVL l’hauria satisfet com a mesura per a resoldre un conflicte que a ell li va fer tant de mal personalment?
—No li hauria agradat massa, però s’hi hauria conformat. Mon pare va passar de ser un lingüista valencià a ser un pancatalanista. Havia tingut una joventut molt difícil. Al final de la seua vida, qui el va reconèixer i qui li va retre homenatges va ser més Catalunya que València. I ell era molt agraït amb Catalunya. Per tant, li hauria agradat, probablement, que s’haguera acceptat la unitat de la llengua, que se n’haguera dit català i que haguera sigut un òrgan català l’òrgan normatiu de tota la llengua.

—Si en cap moment del procés d’elaboració del dictamen s’haguera pres la decisió de donar-li el nom de català, a la llengua, què hauria passat?
—Que hi hauria hagut molts conflictes a València. El problema no era filològic. El problema bàsic és que al poble valencià no li agrada i no vol que la seua llengua es diga català. Vol que es diga valencià. I és una cosa que pot ser infantil o immadura, però és absolutament respectable. Vostè consentiria que de la llengua que vostè parla en digueren llemosí? S’han buscat noms estranys…

—Vós sou científic, i la ciència diu allò que diu. No es pot discutir la llei de la gravetat, dèieu, i la ciència diu que…
—És clar! Per això vaig dir que això era un problema onomàstic i no científic.

—El nom oficial de la llengua és valencià perquè ho diu l’estatut, això és una decisió política, no científica.
—Crec que el poble d’ací té una llengua que és la seua i vol que en diguen valencià. Ho ha volgut sempre i el que ha fet el feixisme és aprofitar-se d’eixe sentiment, que és identitari, i manipular-lo i convertir-lo en un sentiment polític. Unió Valenciana tenia com a base això que acabe de dir, era l’única idea que tenien, i al final va resultar ser un partit feixista. A Zaplana el molestava, com ara molesta Vox al PP. Sempre he defensat que el valencià era un problema polític, per això el vam poder resoldre.

—Actualment, el valencià és un problema lingüístic?
—Actualment és un problema de supervivència amb uns governants d’extrema dreta. Tanta sort que tenim l’acadèmia! El PP s’ha inventat un valencià administratiu. Què volen? El resultat és que cada volta es parla més castellà, que és el que volen els anticatalanistes.

—Expliqueu al llibre que vàreu recuperar un concepte del vostre pare que és el “policentrisme normatiu convergent”, per a justificar la creació d’un ens normatiu.
—El concepte diu que si una llengua o un sistema lingüístic es parla en diversos territoris polítics, en diversos països, no hi ha cap problema amb el fet que cada país tinga la seua entitat normativa, sempre que eixes entitats tendesquen a la convergència. Si tendeixen a la dispersió, el resultat sempre és la desaparició de la llengua.

—A parer vostre, l’AVL i l’IEC tendeixen a la convergència?
—Tenen un conveni signat on es reconeix la unitat de la llengua i un conveni de col·laboració per a convergir.

—Papers a banda, en la pràctica, convergeixen?
—En la pràctica és variable, perquè els convenis els apliquen les persones, i les persones tenen les seues tendències o creences. En els vint-i-cinc anys que han passat dels fets que analitza el meu llibre fins avui, el conflicte social, lingüístic a València pràcticament ha desaparegut. Aquesta era la finalitat de l’AVL. L’acadèmia convergirà o no convergirà amb Catalunya o amb Balears, i manarà aquest o l’altre, però tenim una solució al conflicte que era la voluntat dels que vam intentar el pacte.

—Un pacte que es va signar amb una part del personal que atiava el conflicte.
—Sí, és clar. Políticament, Zaplana es va llevar el problema i el va enviar al Consell Valencià de Cultura. Pràcticament, el decret de creació de l’acadèmia és una còpia exacta del dictamen. Amb Joaquín Calomarde vam acordar que no se’n tocaria ni una coma, perquè volien canviar-ho una altra vegada. I al final va eixir el pacte. Hi havia molta política personalista i això va ser molt desagradable, més que no es conta en el llibre.

—El paper de Xavier Casp, quin va ser?
—Xavier Casp era un bon amic de mon pare. Jo el coneixia de tota la vida. El retrobament en el Consell Valencià de Cultura va ser molt emocionant. Érem dues persones que defensàvem postures oposades, però ens entenem molt bé. Xavier Casp era una mena de presoner de la part més extremista del blaverisme. Era una persona intel·ligent i bon poeta i sabia perfectament quina era la realitat de la llengua, però políticament s’havia embolicat. El problema de la llengua no ha sigut mai un problema filològic, sinó un problema polític.

—Ell no ho era, de radical?
—Crec que ho era en la forma, però no el fons. En política pots discutir fins a la nàusea, però no pots discutir la llei de la gravetat. El problema és que Casp i jo tocàvem la llei de la gravetat i ell deia coses que a mi no em pareixien correctes, però que eren una mena d’eslògan que repetia tot sabent que no era cert allò que deia.

Els demòcrates han rebut amb alleujament i alegria la decisió del president Joe Biden de no optar a la reelecció. Encara hi pot haver un altre imprevist, però Kamala Harris ja té el suport de la majoria de figures prominents del partit per a ser la candidata. Els noms més populars que s’haurien pogut presentar per disputar-li la nominació, com la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, o el de Califòrnia, Gavin Newsom, ja hi han renunciat. La totpoderosa congressista Nancy Pelosi, decisiva en la caiguda de Biden, ha trigat a fer el pas, però ahir finalment va consagrar Harris amb paraules altisonants: ho fa “amb un orgull immens i un optimisme il·limitat”, va dir, i amb “la confiança absoluta que ens portarà a la victòria al novembre”. Els mecenes, actors molt importants en la partida, ja li fan costat: en les primeres vint-i-quatre hores, Harris ha rebut més de cinquanta milions de dòlars en donacions, una xifra molt alta. Tot esperant la convenció demòcrata de final d’agost, que n’haurà de confirmar la candidatura, a hores d’ara ja és pràcticament segur que s’enfrontarà a Donald Trump a la tardor. Però, més enllà de l’optimisme, quines opcions reals té de guanyar, Kamala Harris?

El dubte no sorgeix tan sols dels votants, sinó també de l’interior del partit. La qüestió va ressonant més a mesura que la candidatura pren força, i aquestes últimes hores han emergit informacions que diuen que Biden tenia dubtes sobre les possibilitats de la seva vice-presidenta per a guanyar i que, en part, per això no es va retirar abans. Al marge de fins a quin punt això ha estat determinant, la relació entre Harris i Biden no sembla haver estat tan bona de portes endins com de portes enfora. Tot i que Biden es va presentar l’any 2020 amb la promesa de ser un president de transició i “un pont entre generacions”, i tot i que ja llavors semblava que la tria de Harris era pensada per a apuntalar-la com a relleu al cap de quatre anys, durant aquest mandat Biden no ha encomanat a la seva vice-presidenta cap tasca que li permetés de lluir-se, ni tampoc sobresortir en cap tema que la posés al focus. Harris, doncs, podria carregar ja a l’esquena tres anys i mig d’anar forjant un rostre públic que l’acostés a l’electorat, però en lloc d’això ha estat relegada a un segon pla fins que la urgència d’un relleu improvisat, després del debat desastrós de Biden contra Trump, no ho ha reclamat.

L’altra dificultat que arrossega Harris és que, a banda les eleccions de 2020, en què era la número 2 de Biden, no ha disputat mai com a candidata principal unes eleccions realment complicades. Abans de ser presidenta, Harris feia tot just tres anys que era senadora, i s’havia enfrontat a una altra candidata demòcrata en un estat que ja fa molts anys que és un feu del seu mateix partit. Va guanyar folgadament. Durant el temps al senat es va forjar un nom per la duresa dels seus interrogatoris a la Comissió de Justícia, i això la va esperonar a presentar-se a les primàries per a ser la candidata demòcrata l’any 2020. No va sortir bé. Les enquestes gairebé mai no la situaven per damunt del 10% d’intenció de vot, les seves propostes no acabaven d’agafar protagonisme i els seus equilibris entre l’ala més esquerranosa del partit i la més moderada suscitaven recel a banda i banda. La falta de donacions i de militants de base va fer que ho deixés estar fins i tot abans de començar les primàries, malgrat que ja hi havia invertit i que havia participat en els primers debats. “La meva campanya simplement no té els recursos financers per a continuar”, va dir.

Harris també haurà d’encarar un problema de legitimitat. Les bases del Partit Demòcrata estan avesades a triar el seu candidat a les eleccions amb unes llargues primàries en què les travesses i els rumors comencen a treure fum un any abans de les eleccions. El procés és ben conegut: hi ha pompa i debats interns, els candidats del partit van agombolant suports de congressistes, de senadors i de representants de la societat civil, i així, progressivament, el gran públic coneix els possibles contendents a la presidència. Va ser d’aquesta manera que l’empresari Donald Trump va derrotar un nombrós reguitzell de figures republicanes molt més prominents que no pas ell, que primer era tractat com un pallasso; va ser d’aquesta manera que el senador Barack Obama va derrotar prou sorprenentment l’aleshores també senadora Hillary Clinton, que havia estat durant molt de temps la candidata. Als Estats Units, les primàries s’han convertit en tota una institució de legitimació del circuit electoral. Havent hagut d’abandonar-les l’any 2020, l’única vegada que s’hi ha presentat, i havent estat ara ungida a dit, pel president i després pels mandarins del partit, la candidatura de Harris neix amb l’estigma d’una decisió presa verticalment.

Harris és filla d’una mare nascuda a l’Índia i d’un pare nascut a Jamaica, i, en un país encara fortament travessat pel racisme i per la misogínia, potser un dels obstacles principals que tindrà Harris com a candidata serà el fet de ser dona i de no ser blanca. El precedent de Hillary Clinton, aquí, reverbera sobre les pors dels demòcrates. La victòria de Trump no s’explica perquè Clinton fos una dona, o no tan sols, però molts demòcrates creuen que hi va tenir a veure. En les primàries de l’any 2020, la senadora Elizabeth Warren va denunciar que Bernie Sanders, l’estrella del progressisme, li havia demanat que no es presentés i que li donés suport perquè creia que els Estats Units no estaven preparats per a elegir una dona presidenta. Sanders ho va negar, però és una discussió recurrent. Llavors també el color de la pell va ser matèria de controvèrsia. Primer, perquè les enquestes van revelar que els votants negres no tenien una preferència específica per Harris ni per l’altre candidat negre, Cory Booker, a les primàries. Entre els afroamericans, Biden, Sanders i Warren eren més populars. I segon, perquè Harris ja rebé aleshores atacs racistes: Donald Trump Jr., el fill gran de l’ex-president, va dir-li que no era prou negra. Ara, novament, la campanya de Trump contra Harris té un fort component masclista, farcida de retrets per la seva manera de riure.

La impopularitat de la vice-presidenta durant aquests últims anys, amb xifres pitjors que les de Biden, s’hauran de capgirar en tan sols 105 dies. Les enquestes, també. Fins ara semblaven indicar que bona part del problema era Biden personalment, atropellat per la tenalla entre el rebuig a les seves polítiques i la por que la seva edat no li permetés d’exercir les funcions. Als estats que seran decisius al novembre, Biden hi anava perdent suport a marxes forçades, però, en canvi, en les eleccions per al senat en aquells mateixos estats –com ara Pennsilvània, Nevada, Wisconsin, Michigan i Arizona–, els candidats demòcrates hi tenen les de guanyar. Ara, que el problema fos sobretot Biden no vol dir que Harris deixi de ser-ho. L’enquesta més recent publicada pel New York Times sobre Pennsilvània, l’estat on Trump va sofrir l’intent d’assassinat i on la campanya republicana dedica més esforços, el 46% de votants veuen Trump favorablement, i Harris tan sols el 41%. Als sondatges que calculen els vots nets, Harris ha remuntat les perspectives de Biden i és a temps d’atrapar Trump, però poden ser un miratge: Clinton ja va guanyar el 2016 en vot popular, però la qüestió central és el vot electoral que representa cada estat.

Aquesta altra batalla, la del vot electoral, Harris pot mirar de compensar-la amb el seu candidat a vice-president. Els noms que hi ha ara com ara damunt la taula són homes blancs, de mitjana edat, oriünds d’estats que no sempre són demòcrates. Per exemple, el governador de Pennsilvània, Josh Shapiro, que té una obra de govern moderada i plena d’acords aïllats amb els republicans; o el de Kentucky, Andy Beshear, d’un estat normalment republicà; o el de Carolina del Nord, Roy Cooper, un estat en què Trump va guanyar tant l’any 2016 com l’any 2020. La maniobra pot pretendre de compensar certes mancances electorals de Harris, però aquesta mena de perfils poden tenir agreujat el problema que té la virtual candidata: no són gaire coneguts més enllà del seu estat i tenen poc temps per a fer-se coneguts i lliurar la batalla. Serà important el paper que facin contra la nova promesa del Partit Republicà, el candidat a vice-president designat per Trump, J. D. Vance. La premsa nord-americana ha explicat que la campanya de Trump ja comença a recelar de la selecció, perquè Vance, extraordinàriament conservador, que creu que l’avortament ha de ser prohibit fins i tot en cas d’incest o de violació, és una mala opció ara que Biden s’ha retirat.

En aquests temps en què tenim el costum de qualificar tots els esdeveniments d’històrics, les eleccions que es faran diumenge per elegir el president de Veneçuela també mereixerien aquest qualificatiu. Els dos principals candidats, de fet, no paren d’utilitzar-lo: Nicolás Maduro, president del 2013 ençà, i el candidat inesperat de l’oposició unida, Edmundo González.

Després de molts anys de desacords, el govern i l’oposició, amb l’ajuda metodològica de països facilitadors –Noruega, Barbados, Rússia, els Països Baixos, Colòmbia, Mèxic i els Estats Units– van començar a reunir-se a l’illa de Barbados per trobar una sortida a la situació política del país.

Van acordar un conjunt de garanties per a fer eleccions, que es va anomenar el Pacte de Barbados. Entre més coses, es va acordar que l’oposició unida faria unes eleccions primàries per decidir el seu candidat. La cap de l’oposició de dretes, María Corina Machado, va guanyar amb el 90% dels vots, però pocs dies després la justícia veneçolana la va inhabilitar durant quinze anys. I també van impedir que fos candidata la substituta de Machado, Corina Yoris, adduint “problemes tècnics” en el moment de la inscripció.

Finalment, Machado va demanar a un ex-diplomàtic de llarg recorregut, Edmundo González, que fos el candidat. Encara no s’ha refet de l’ensurt, aquest candidat d’origen basc per part de mare –es diu Urrutia de segon cognom. Com que té una edat avançada, els partidaris de Maduro l’anomenen “el Biden veneçolà”.

Ara com ara, la campanya avança tranquil·lament pels carrers de Caracas, on la de Maduro ha estat molt visual. La seva imatge és present a tots els racons, parets i fanals. Per contra, aquest cronista no ha vist ni una sola imatge de González als carrers de la capital.

 

Martxelo Otamendi publicarà tota la setmana una crònica diària a Berria i a VilaWeb, com a enviat especial a les eleccions de Veneçuela.

Nota: Amb posterioritat a la publicació d’aquest editorial, Ernest Maragall s’ha posat en contacte amb mi per explicar-me que va ser ell que va demanar que no hi hagués present ningú a la conferència de premsa, i que considera que la interpretació que faig dels fets no és l’adequada.

 

L’home revoltat, d’Albert Camus, comença amb aquella frase mítica que va inspirar el “Diguem no” de Raimon i que ha restat per a la història universal: “Què és un home revoltat? Un home que diu no.” 

En el llibre, Camus, que en tenia experiència personal sobrada, argumenta que revoltar-se implica una separació dels altres i també implica necessàriament soledat. La revolta és, per definició, un acte individual que significa una negativa a acceptar l’ordre establert i a conformar-se. Dient “no” –raona el gran intel·lectual francès– desconnectes de la massa que accepta l’status quo. Cosa que té un preu personal, però que alhora et dota de força i autenticitat, de caràcter. És en aquesta soledat que l’home revoltat pot trobar la seua essència i donar un sentit més profund a allò que fa.

Enmig de les tensions de la postguerra i la guerra freda, L’home revoltat va ser una resposta de l’esquerra antiautoritària en favor de la dignitat humana i contra la deshumanització que alguns volien imposar des de l’esquerra també. La polèmica entre Albert Camus i Jean-Paul Sartre a propòsit del llibre va ser d’una altura i d’una profunditat extraordinàries, per totes dues bandes, i encara avui és un far que ens ajuda molt a entendre el nostre present.

A la llum d’aquest far, per exemple, es pot llegir molt bé la conferència de premsa que va oferir ahir Ernest Maragall a la seu d’Esquerra Republicana.

Maragall va dir prou, va anunciar que es donava de baixa del partit i va aclarir que el silenci que havia mantingut fins ara no es podia confondre amb conformitat ni amb complicitat. Va ser dur amb la cúpula del que ha estat el seu partit, però no es va deixar endur mai per la ràbia personal, que tots podem imaginar que lícitament podria sentir. Va ser, com ho ha estat tantes vegades en la seua vida, concís i directe, però també elegant. L’home que va guanyar les eleccions a Barcelona per a Esquerra Republicana ara fa cinc anys, l’home a qui van robar la batllia en una maniobra bruta els mateixos amb qui el seu partit vol pactar avui, es va acomiadar com havia arribat: amb la mirada posada més enllà d’ell, però amb les seues conviccions fixades. I en soledat. En una soledat espectacular, que ahir feia una gran angúnia.

Maragall va parlar a la sala de premsa d’ERC, a la seu central del carrer de Calàbria, sense que ningú del seu partit es dignàs a acompanyar-lo. Sols Josep Maria Jové, un altre home de conviccions, va ser present durant una part de l’acte. I va ser un contrast enorme i molt feridor amb allò que havia passat en aquell mateix indret el dia que Sergi Sabrià va presentar la dimissió pels mateixos fets.

Entenguem-nos: Sabrià és el culpable i Maragall la víctima. I quina mena de grup humà és aquest que acomboia i aplaudeix el culpable mentre deixa la víctima sola i a l’estacada?

Al costat de Sabrià, el dia de la seua dimissió, a la mateixa sala, hi havia la gran majoria dels dirigents del partit. Que fins i tot van oferir una vergonyosa ovació de gala a qui ha traït els principis més elementals de la decència política, de la decència a seques. Al costat de Maragall ahir, tanmateix, no hi havia ningú. Ningú. Al darrere de la sala d’actes, una barrera de vidre separa els seients de l’entrada on se solen posar els dirigents i treballadors del partit quan volen assistir a un dels actes que s’hi fan. El dia de Sabrià no hi cabien –Ernest Margall inclòs. Ahir era clamorosament, manifestament, buida.

Torne a Camus i acabe: el revoltat descobreix en la soledat l’orgull de la seua condició. Una solitud dolorosa, però alliberadora. Perquè en la negativa a sotmetre’s reposa l’orgull de ser fidel a ell mateix i als seus principis. Fins i tot –o sobretot, diria jo– quan això el separa dels altres, quan això el separa dels seus. D’uns seus, en definitiva també, que deixen retratada la seua qualitat moral –per més paraules que hi vulguen interposar després per dissimular-ho– en els gests que fan, en aquesta absència, per exemple, que van voler escenificar ahir.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

A l’any que som, es veu que hi ha més d’un centenar de tribus amazòniques que es resisteixen voluntàriament i fèrria al contacte amb la resta de l’espècie. “No contactades”, en diuen els antropòlegs. Doncs com és el món: l’altre dia, mentre corria la notícia que la comunitat “no contactada” més gran del planeta fugia de la depredació fustera del seu hàbitat, la societat humana més connectada de la història patia una apagada informàtica que afectava bona part dels seus serveis essencials.

Que vulnerables que som, també, al mal dit món civilitzat. És tan fàcil com això: una mala actualització per a equips que van amb Windows –per no dir amb pedals– té el poder de paralitzar globalment els sistemes d’hospitals, bancs, universitats, empreses, mitjans de comunicació i transports. L’escala de afectació li va valdre el bateig sensacionalista de “pandèmia digital”; una pandèmia vertiginosa, és clar, perquè els temps de la tecnologia ja són per si accelerats. Però, com amb l’aturada per la covid, a les xarxes i a les converses informals s’havia estès de bon matí una certa fam de distopia: ui, si això s’allarga, ves que no peti tot, ves que no hàgim de tornar a la selva.

Diu que els pilots, els metges i els oficinistes van haver d’agafar llapis i apuntar sobre paper. Diu que es van perdre tants vols, tantes vacances, tantes transaccions, tants milers de milions. Potser vides humanes, indirectament i necessària. És el preu aproximat de confiar als oligopolis tecnològics el bon rutllar de la nostra civilització. Els mitjans trucaven a experts digitals –no és masculí genèric, un altre dia en parlarem– com amb la covid als metges: és greu, doctor? I mentre el caos creixia i prenia tota mena de formes, al fons de les nostres ànimes fosques molts desitjàvem que aquella situació durés cinc minuts més. Una mica com quan érem canalla i se n’anava la llum i els grans anaven de bòlit mentre que per als petits tot prometia aventura a la claror del campingàs. Cinc minuts més. Que es pari el món.

Els anomenats migrants digitals tenim un desavantatge addicional respecte dels nadius: hem viscut a l’altra banda, hi vam néixer, en venim. I a vegades la nostàlgia natural pels temps passats se’ns impregna d’una altra per comparació: la nostàlgia dels temps analògics, que per més mala sort són els de la nostra joventut. Doncs si voleu fer una bona obra, deixeu-nos ser una mica d’aquesta manera, deixeu-nos somiar de tant en tant en màquines d’escriure elèctriques, fantasiar en saldos escrits amb bolígraf a la llibreta, enyorar el badar per badar, els dits ociosos repicant una taula, els llibres oberts en tot de mans a les andanes. No, cap temps passat no va ser millor –cap temps anterior a l’epidural, a la justícia social i a la cura de l’Alzheimer no serà mai millor–, però una apagadeta informàtica d’un mes o dos, si a més a més ningú no hi prengués mal…, quin vell de mitjana edat diria que no?

Dit en altres paraules: amb la irrupció de la IA i a vint anys d’una improbable jubilació, quin nòmada digital no ha tingut la fantasia momentània de tirar enrere el món? Les sobretaules dels pre-boomers en són testimoni: la sensació que el futur s’està passant de frenada, que la nau va desbocada, que som molt més lluny d’on volíem arribar amb els cotxes voladors. Ens van criar per a les certeses, estudis-feina-casa-casori-canalla, la progressió màgica, i què vols, mentre teníem vídeos VHS, telèfons fixos i faxos teníem esperança, i ara tenim por, i tenim vergonya de tindre por, perquè ens agafa massa vells per a les angoixes dels jóvens. Ho heu d’entendre: amb el col·lapse, tornava l’esperança, el nostre regne per tornar a respirar, frenar, parar, poder treure un moment el cap de sota l’aigua.

Sobre la “pandèmia digital”, hi ha veus qualificades que asseguren que no es repetirà, i altres vaticinen amb aplom idèntic que tornarà a passar una hora o altra. Que, malgrat la possibilitat de dotar-nos de programaris lliures i d’esdevenir digitalment sobirans, la tendència acaparadora de les grans tecnològiques continuarà monopolitzant les tries mandroses d’administracions, empreses i particulars. Afegit a això, si hem de confiar en la capacitat humana d’aprendre de les pandèmies, virals o figurades, ja serà estrany si en vida nostra no ens hi tornem a trobar. Sense arribar a l’agonia dels nostres contemporanis de l’Amazònia, posa que arriba el dia i els obsolescents podem recuperar algunes habilitats analògiques per presumir davant dels jóvens: esperar una trucada, tindre paciència, mirar el món amb les mans a les butxaques, talment com les nostres padrines ens van ensenyar a sargir mitjons i a fer ous durs resant parenostres.

La fiscalia demana nou mil euros de multa al periodista Saül Gordillo per haver agredit sexualment una treballadora del digital Principal, que ell dirigia, el desembre del 2022. Gordillo presumptament va tocar els glutis i els genitals de la jove redactora mentre eren en una discoteca després del sopar de Nadal de l’empresa sense el consentiment explícit de la jove. L’ex-director del digital també és investigat en un altre jutjat per una altra agressió sexual a una altra treballadora aquella mateixa matinada mentre la duia a casa en cotxe.

Segons la fiscalia, cap a les 2.40 de la matinada del 2 de desembre de 2022 uns quants treballadors del diari i Gordillo mateix eren a la discoteca Apolo del Paral·lel de Barcelona després del sopar de Nadal de l’empresa i d’haver pres unes copes al Port Olímpic. En un ambient “festiu, alegre i molt informal”, Gordillo, “presumint unilateralment una aquiescència de la dona”, va aprofitar que la redactora era al seu costat de feia estona per posar-li la mà dreta “dissimuladament” a l’esquena. Tot seguit va baixar la mà fins a la zona dels glutis, on la va mantenir uns instants.

Com que veia que la jove semblava que no reaccionava, va posar la seva mà esquerra per sota del camal del pantaló curt de la cama esquerra de la noia. Va arribar fins a la zona genital, on la va mantenir també breus instants i la va retirar. La festa entre els treballadors va durar almenys dotze minuts més, fins que Gordillo va marxar del grup on hi havia la treballadora. Aquesta situació ha fet que la jove hagi estat diagnosticada d’estrès post-traumàtic, però no ha reclamat cap indemnització.

Per tot això, el ministeri públic acusa Gordillo d’un delicte d’agressió sexual i li demana nou mil euros de multa, llibertat vigilada durant dos anys i tres anys d’inhabilitació per a qualsevol ofici o professió, remunerat o no, que impliqui contacte regular i directe amb menors d’edat.

Gordillo té una altra causa oberta per delicte sexual suposadament ocorregut aquella mateixa matinada. En aquest cas, la denunciant és una altra treballadora del mitjà digital, que denuncia que el periodista va agredir-la sexualment quan la tornava a casa en cotxe a Badalona, a quarts de cinc de la matinada. Segons el relat de fets, la dona es trobava afectada pel consum de begudes alcohòliques i Gordillo “li va practicar sexe oral […] sense introducció de cap classe de membre corporal”. La dona li va dir que s’aturés i ell ho va fer.

Ernest Maragall, ex-líder d’ERC a Barcelona, ha anunciat que ha formalitzat la seva baixa com a afiliat al partit després de la crisi pels cartells. En una roda de premsa a la seu nacional d’Esquerra, Maragall ha assegurat que el silenci que havia mantingut fins ara no es podia confondre amb “conformitat” ni amb “complicitat”. Maragall ha qualificat els fets com “un espectacle vergonyós que mai haguéssim pogut imaginar” i ha afirmat que havia arribat el moment d’agafar una distància crítica amb l’organització i de no donar carta de “normalitat” als fets. “No puc romandre callat”, ha dit. Si inicialment Maragall va parlar de “vergonya” i “error”, ha dit que avui volia afegir-hi “decepció i distància crítica a partir d’una certa experiència orgànica”. A la sala, només un membre de la direcció d’Esquerra ha acompanyat Maragall: Josep Maria Jové, president del grup parlamentari i del consell nacional.

La seva decisió de formalitzar la baixa, segons que ha dit, es produeix després de les explicacions que va rebre internament, del procés d’investigació obert a ERC i de tota la informació que ha transcendit després. No obstant això, ha refusat anar més enllà ni concretar quina depuració interna de responsabilitats creu que hauria de fer el partit. ERC ha obert quatre expedients disciplinaris als que ha determinat com a principals implicats en el cas després d’una investigació interna feta pel responsable de Compliment. Es tracta del militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells, que podria ser expulsat; Tolo Moya, director de Comunicació del partit, que podria rebre una sanció greu; i Sergi Sabrià, ara ja ex-vice-conseller del govern i Marc Colomer, que també va ser vice-secretari de comunicació del partit, que podrien rebre un advertiment com a sanció lleu. El procés és ara a la Comissió de Garanties d’ERC.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

L’ex-candidat d’ERC a Barcelona, Ernest Maragall, compareix de la seu d’ERC estant enmig de la crisi política pels cartells injuriosos, que van sorgir del partit mateix. La compareixença no era prevista i l’han convocada aquest migdia, sense dir-ne el motiu.

Malgrat que ha estat el protagonista involuntari de l’escàndol, Maragall ha guardat silenci totes aquestes setmanes i solament s’hi ha pronunciat en una carta pública en què va assenyalar directament l’ex-director de Comunicació del partit, Tolo Moya, com a responsable principal del cas. “Ben aviat va quedar clar que l’aleshores director de comunicació del partit era la persona que n’havia tingut la responsabilitat des del punt de vista orgànic”, va escriure.

Posteriorment, ERC va tancar una investigació interna amb expedients disciplinaris a quatre dels implicats: el militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells, que podria ser expulsat; Moya, que va rebre una sanció greu; i Sergi Sabrià, ex-vice-conseller del govern, i Marc Colomer, que també va ser vice-secretari de Comunicació del partit, que van rebre sancions lleus.

El Tribunal Constitucional espanyol ha designat els magistrats que formaran part de l’anomenada secció de vacances, és a dir, la sala de tres magistrats que atendran les qüestions urgents durant el mes d’agost. Aquesta sala de vacances hauria de decidir sobre un eventual recurs del president Carles Puigdemont en el cas que tornés de l’exili aquell mes i fos detingut i empresonat. Els tres magistrats que la integraran del primer d’agost al dia 16 són la vice-presidenta del tribunal, Inmaculada Montalbán, la magistrada María Luisa Segoviano i el magistrat Ricardo Enríquez. I del 17 d’agost al 31, Ramón Sáez, César Tolosa i Laura Díez. Tant en la primera quinzena com en la segona, la majoria (dos contra un) és de magistrats de l’anomenat sector progressista.

Cinc preguntes i respostes sobre si Puigdemont pot evitar la presó en un retorn imminent

El jutge instructor Pablo Llarena manté vigent l’ordre de detenció estatal contra Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig, malgrat l’entrada en vigor la llei d’amnistia fa gairebé un mes i mig. Si Puigdemont tornés de l’exili amb l’ordre de detenció vigent seria detingut i, tal com advertia el seu advocat, Gonzalo Boye, probablement traslladat a Madrid per comparèixer davant Llarena. La data límit per a la investidura d’un nou president de la Generalitat abans de la convocatòria automàtica d’eleccions és el 26 d’agost, i això fa probable l’escenari d’un retorn de Puigdemont durant aquest mes, atès que es va comprometre a fer-ho quan hi hagués una sessió d’investidura al parlament.

Si Puigdemont fos detingut podria recórrer al Tribunal Constitucional amb una petició d’empara i de mesures cautelars.

L’agost és inhàbil per al TC, és a dir, que no pot deliberar ni prendre decisions de fons sobre cap qüestió ni cap demanda que tingui pendent. Però, tal com estableix un acord del plenari del juliol del 2023, durant els períodes de vacances hi haurà constituïda una secció, formada per tres magistrats, que sí que podrà prendre decisions quan hi hagi una causa que consideri urgent i, en tot cas, “en els incidents de mesures cautelars”. I ho pot fer o bé d’ofici o bé a instància de part.

Però ara per ara el Tribunal Suprem espanyol bloca aquest accés, perquè el jutge Llarena té retingut el recurs de reforma que la defensa dels exiliats va presentar contra la inaplicació de l’amnistia al delicte de malversació i contra la decisió de mantenir vigents les ordres de detenció. Quan Llarena hagi resolt aquest recurs, encara els restarà l’opció de recórrer a la sala d’apel·lació del Suprem, formada per uns altres tres magistrats.

Si el Suprem ja s’hagués pronunciat sobre el recurs d’apel·lació de Puigdemont a començament d’agost, en el decurs d’aquest mateix mes el president podria presentar una petició de mesures cautelars que els tres magistrats de la secció de vacances del TC haurien de decidir si tramiten o no.

El precedent de l’agost passat

Convé recordar que l’agost de l’any passat la secció de vacances del TC va prendre una decisió molt polèmica i sense precedents en relació amb un recurs d’empara de Puigdemont i de Toni Comín, precisament. Aleshores, aquella secció de vacances tenia una majoria dita conservadora, amb dos magistrats clarament hostils a l’independentisme, Concepción Espejel i César Tolosa, que van aprofitar l’avinentesa per imposar-se al criteri de la tercera integrant, la magistrada Laura Díez, del sector dit progressista, i no van admetre els recursos que Comín i Puigdemont havien presentat contra el nou processament arran de la reforma del codi penal espanyol i contra el manteniment de l’ordre de detenció en contra seu.

El jutjat penal 2 de Girona ha amnistiat els quatre encausats pel tall de les vies del TGV a Girona durant el primer aniversari de l’1-O. Després d’haver-ho sol·licitat les defenses, i que tant la fiscalia com l’advocacia de l’Estat tampoc s’hi oposessin, ara el jutjat ha dictat el sobreseïment i l’arxivament de la causa. Els processats s’enfrontaven a penes de quatre anys de presó i multes per valor de 12.150 euros pels delictes de desordres públics, atemptat, danys i desobediència. El judici s’havia fixat per al desembre, però precisament es va suspendre en espera de l’entrada en vigor de la llei. Ara, a la seva interlocutòria, el jutjat recull que la causa s’emmarca plenament dins els supòsits que recull l’amnistia.

La investigació pel tall de les vies de l’AVE a Girona durant el primer aniversari de l’1-O va arribar a tenir dinou investigats, entre ells l’aleshores batlle de Celrà (Gironès), Dani Cornellà, i el batlle de Verges (Baix Empordà), Ignasi Sabater, detinguts per la policia espanyola el 16 de gener del 2019. Fiscalia i advocacia de l’Estat van acabar acusant quatre activistes, que són els que estaven pendents de judici. En aquest cas hi va haver la infiltració de l’agent de la policia espanyola Maria Isern, que es va fer passar per parella d’un dels encausats, Òscar Campos.

A finals de l’any passat, el jutjat ja va suspendre la vista. S’havia assenyalat per als dies 12 i 13 de desembre, però la defensa dels encausats -encapçalada per Montserrat Vinyets i Benet Salellas– en va demanar la suspensió perquè el cas podria incloure’s en la llei d’amnistia que s’estava tramitant. El tribunal va endarrerir un any el judici, i el va assenyalar novament per als dies 11 i 12 de novembre. Ara, però, la causa mai arribarà a jutjar-se. Perquè el jutjat penal 2 de Girona ha amnistiat els quatre encausats, i ha decretat tant el sobreseïment com l’arxivament de les actuacions. Ho fa després que aquest 11 de juny passat els dos advocats entressin un escrit sol·licitant l’amnistia. Un document que subratllava que els activistes complien tots els requisits fixats a l’article 1 de la llei per acollir-se a la mesura.

La interlocutòria que ha emès el jutjat recull que, després de traslladar-ho tant a la fiscalia com a l’advocacia de l’Estat, les dues parts tampoc van oposar-se a l’aplicació de l’amnistia. L’escrit subratlla que l’article 1 de la llei d’amnistia empara “els actes de desobediència, desordres públics, atemptat contra l’autoritat o resistència” que van tenir lloc entre l’1 de novembre del 2011 i el 13 de novembre del 2023 “en el context del denominat procés independentista català”.

“No m’hauria imaginat mai que l’estat espanyol seria capaç de dormir sota el meu sostre”

A dos quarts de set del matí

En el cas en concret que afectava els quatre activistes, el jutjat recorda que els fets pels quals se’ls investigava -el tall de l’alta velocitat- va tenir lloc l’1 d’octubre del 2018 a les 6:32 del matí. “Per tant, els fets que són objecte d’enjudiciament es van dur a terme dins l’àmbit temporal fixat dins l’articulat de la llei, i es van executar com a conseqüència i en commemoració dels fets que van ocórrer l’1 d’octubre del 2017”, recull la interlocutòria (en referència a l’aniversari del referèndum). “Per això s’entén que els delictes de desordres públics se subsumeixen dins l’article primer de la Llei Orgànica 1/2024 del 10 de juny”, hi afegeix el jutjat. En aquest cas, fent referència a l’aplicació de l’amnistia.

La interlocutòria, però, sí que recull que, si bé s’extingeix “la responsabilitat criminal”, la part civil s’haurà de debatre davant la jurisdicció corresponent. A la causa, com a acusacions particulars, hi havia personats tant Adif con Renfe Viatgers SA. Les detencions pel tall del TGV i les mobilitzacions que hi va haver a Girona durant el primer aniversari de l’1-O van donar lloc a la campanya de solidaritat ’21 raons’.

Els comuns han convidat ERC a reflexionar sobre de “quina manera ens apropem més al sistema de finançament just que necessita Catalunya, amb un acord progressista o amb una repetició electoral que és l’alternativa?”. Ho ha preguntat el portaveu de la formació, Joan Mena, després d’haver avisat els negociadors d’ERC que sense “un pas clar i decisiu” en finançament “no hi haurà cap acord d’investidura”, en un article publicat a La Vanguardia. D’altra banda, Mena ha demanat a Junts que “deixin d’especular” sobre una eventual investidura de Carles Puigdemont. “No tenen ni tindran cap mena de suport”, ha asseverat, afegint que “facilitaria poder recuperar el diàleg polític a Catalunya”.

Els comuns, a ERC: “Com ens apropem més al finançament just, amb un acord progressista o amb una repetició electoral?”

En una compareixença de premsa per repassar l’actualitat informativa, Mena ha subratllat que pels comuns és importantíssim que Catalunya tingui un sistema de finançament que sigui “just”, però ha matisat que “després ja es posaran d’acord en quines són les millors fórmules”. Pel que fa a les negociacions dels comuns i el PSC, el portaveu ha dit que “avancen de forma adequada” i ha explicat que encara no s’han produït reunions a tres bandes entre socialistes, ERC i els d’Albiach. També ha comentat que no s’han posat un dia per acabar les negociacions, més enllà del que diu el reglament del Parlament, el 26 d’agost.

Llei d’estrangeria

Els Comuns han demanat al PP que faciliti la tramitació de la llei d’estrangeria perquè l’acollida de menors migrants no sigui voluntària. “És una qüestió d’humanitat. Encara que alguns no ho tinguin clar, els drets humans ni són negociables ni es poden aplicar de manera selectiva com proposa el PP”, ha etzibat Mena. També ha assegurat que les comunitats autònomes dels populars “no estan complint” amb les places d’acollida que hi ha atorgades. “Necessitem adaptar el nostre sistema d’acollida al fenomen de la immigració que és dinàmic i estructural”, ha conclòs.

Un equip de recerca de la UAB i l’empresa ATICS han identificat el bacteri de la pesta negra en un individu enterrat el segle XIV al cementiri del castell de Besora (Osona). La troballa confirma que l’epidèmia que va assolar Europa a l’edat mitjana també va arribar a les zones rurals de l’interior de Catalunya. Els experts diuen que aquest descobriment obre la possibilitat de fer estudis pioners relacionats amb mecanismes adaptatius en la resposta a patògens en les poblacions humanes a Catalunya. “El fet que el cementiri tingui les restes d’enterraments des del segle XI fins al XIX pot permetre de testar de manera empírica els canvis genètics que s’han anat produint”, diu Cristina Santos, responsable de l’estudi genòmic.

L’enterrament contenia les restes esquelètiques de tres adults que van ser inhumats simultàniament. La datació de carboni 14 va situar l’enterrament entre els anys 1300 i 1370, coincidents amb la gran epidèmia de pesta negra del segle XIV. Malgrat la degradació de les mostres, les investigadores de la UAB van identificar l’ADN antic del bacteri de la pesta negra en les restes dentals d’un dels individus.

A més, en la campanya d’excavació arqueològica d’enguany s’hi han localitzat dues fosses més amb enterraments múltiples, en aquest cas, amb les restes de tres individus, tant adults com infants, en cadascuna. El fet que aquests enterraments siguin pròxims a la tomba localitzada l’any passat i que siguin als nivells que correspondrien cronològicament amb la gran epidèmia de pesta negra del 1348 porta a pensar a l’equip de recerca que també podrien ser individus que es van morir per la infecció. Durant els mesos vinents es farà una primera anàlisi genòmica per confirmar-ho.

El mateix equip de recerca de la UAB ja va identificar el bacteri de la pesta negra l’any passat a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), a la necròpolis de Cal Pa i Figues. El laboratori d’ADN antic i modern de la Unitat d’Antropologia Biològica de la UAB va ser el primer de Catalunya a detectar el bacil. Els resultats obtinguts ara el consoliden com una de les infrastructures més importants del país per a l’anàlisi d’ADN antic. L’estudi genòmic l’han dut a terme investigadores de la Unitat d’Antropologia Biològica al laboratori d’ADN antic i modern de la UAB, amb la direcció de Cristina Santos, investigadora del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia.

Els acusats de coaccions, amenaces, delictes d’odi i danys durant una manifestació contra Vox al Raval el setembre del 2020 han negat haver increpat els membres del partit d’ultradreta o haver-los llançat objectes. “Només recordo serpentines”, ha dit un dels processats, que ha afegit que van fer ús de la llibertat d’expressió. Ho han explicat durant la sisena sessió del judici a l’Audiència de Barcelona. La majoria ha optat per respondre solament als seus advocats, dos s’han negat a declarar i dos han dit que el dia dels fets no eren a Barcelona. Un ha indicat que era a casa la seva àvia a Amposta i l’altre que en aquella època vivia a Tolosa. A més, han coincidit a considerar que era una protesta cívica.

Veïns del Raval que van participar en la manifestació contra Vox neguen haver fet accions violentes

Els fets es remunten a la tarda del 2 de setembre de 2020, quan dirigents de la formació ultradretana, entre els quals, Ignacio Garriga i Rocío De Meer, que aleshores eren diputats al congrés espanyol, van recórrer els carrers del barri per entrevistar-se amb veïns i recopilar material de cara a la futura elaboració d’un documentari sobre la zona. Segons l’escrit de la fiscalia, poc després d’haver començat el recorregut, una trentena de manifestants va provar d’interceptar la comitiva de Vox i diuen que els van llançar ous, petards, pots de fum, bengales i llaunes.

Segons consta en l’escrit de la fiscalia, els acusats van donar puntades de peu a la porta d’accés a l’hotel perquè la comitiva sortís i se n’anés del barri, però els cops van ser infructuosos gràcies a la força que feien des de l’interior els polítics i els seus escortes. També van colpejar amb un pal les dues càmeres de seguretat de la façana de l’hotel i els van llançar ous, lleixiu, pedres i llaunes. Finalment, van encendre petards, bengales i pots de fum al crit de “Us matarem”, “Feixistes de merda, fora, fora”, “El Raval serà la tomba del feixisme” i “Pim, pam, pum, que no en quedi ni un”. Alguns dels polítics i un dels escortes, de la policia espanyola, van rebre l’impacte d’ous, lleixiu i més objectes, però no els va caldre assistència mèdica.

Per tot això, la fiscalia els demana 7.200 euros de multa a cadascun per un delicte de coaccions amb l’agreujant de discriminació ideològica, juntament amb un delicte de danys i de maltractament d’obra lleu. A més, demana que els acusats paguin en total 3.500 euros als 5 dirigents de Vox afectats, 700 euros a cadascun, pels danys morals causats.

Amb les negociacions per a la investidura de Salvador Illa com a teló de fons, el govern ha anunciat aquest migdia, en la conferència de premsa posterior a la reunió de la comissió mixta d’Afers Econòmics amb l’estat espanyol, un triple pacte que inclou la millora del traspàs de recursos de Rodalia, que l’executiu calcula que ascendirà a 1.058 milions d’euros en els tres anys vinents, un fons anual de recerca de 150 milions d’euros i el traspàs en la gestió de les beques universitàries. En total, el govern ha dit que l’impacte combinat d’aquesta triple entesa per a les finances de la Generalitat seria d’uns 1.520 milions d’euros fins el 2027, amb una transferència anual d’uns 442 milions d’euros a partir d’aquell any.

Un paquet de mil milions per a Rodalia

“Des del primer dia, aquest govern va defensar necessitat del traspàs de Rodalia per a garantir un dret que no és menor, el de la mobilitat, i posar a punt un servei públic que, en aquest moment, no dóna resposta a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya”, ha començat reivindicat la consellera de Territori en funcions, Ester Capella.

Quant a la millora del traspàs de Rodalia, el punt principal dels acords anunciats avui, Capella ha detallat que l’estat espanyol passaria a assumir el deute acumulat de les línies ferroviàries d’ençà del 2016, el cost d’augmentar la freqüència de combois en línies com ara la R1 i la R4 –que fins ara corria a càrrec el govern català– i el cost d’oferir serveis alternatius en cas d’obres o incidències. “Posem el comptador a zero”, ha reivindicat la consellera, que ha emfatitzat que el pacte també implica la liquidació dels processos judicials, reclamacions i interessos acumulats al llarg d’aquest període amb l’estat espanyol a causa de l’acumulació del deute. I ha afegit: “Per nosaltres, aquesta lletra petita era una part molt important de l’acord del traspàs de Rodalia. Era important, primer de tot, fixar això i posar el comptador a zero.” Natàlia Mas, consellera d’Economia en funcions, ha defensat que amb el pacte es passava de la política als fets, d’un acord entre partits a un acord entre governs.

Concretament, el pacte preveu una transferència total de 1.058 milions d’euros en els tres anys vinents, amb el dèficit d’explotació –850 milions d’euros– com a concepte principal. Després d’aquest període, segons que ha explicat Capella, la Generalitat rebrà una transferència anual de prop de 300 milions d’euros en l’àmbit de la gestió de Rodalia. L’acord, d’una altra banda, també preveu que l’estat espanyol pagui 191,5 milions d’euros per al pla d’acció 2024-2026.

L’espectre de la investidura d’Illa plana sobre l’acord

Tot i estar originalment programada per a fa mesos, arran dels compromisos signats entre el PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol, la reunió ha arribat en ple procés de negociació per a la investidura d’un altre candidat socialista, la de Salvador Illa com a president de la Generalitat.

Tanmateix, Capella ha evitat de relacionar directament les negociacions per a la investidura d’Illa amb els acords anunciats avui. “Avui expliquem una correcció petita en aquest infrafinançament que patim, però rellevant a nivell sectorial. Es tracta d’una condició necessària, però en cap cas suficient, pel que fa a la investidura a la Generalitat.”

Un altre dels fronts oberts que ERC demana de resoldre per a avançar en les negociacions d’investidura d’Illa és la condonació del deute del fons de liquidació autonòmic (FLA), d’uns 15.000 milions d’euros. Mas, sobre això, ha reconegut que el govern hi continuava treballant, però que l’acord anava per una altra via i no era sobre el paraigua de la comissió. Així i tot, ha confiat que l’acord per la condonació es faria efectiu aquests mesos vinents: “La data no és tan rellevant com el treball tècnic i la garantia que hi ha darrere.”

El finançament singular i l’ingrés mínim vital són dues més de les carpetes que ERC demana d’adreçar en el marc de la investidura d’Illa. Mas ha dit que les negociacions en aquests dos àmbits també avançaven, si bé ha evitat d’oferir-ne més detalls.

Seguint el fil de Mas, Capella ha posat l’èmfasi en les garanties de compliment. “Nosaltres requerirem una garantia que totes les condicions es materialitzaran; si no és ara, en els pròxims mesos.” Sobre això, ha demanat una “garantia administrativa de compliment” –un document que faci de full de ruta– que garanteixi que es continuï avançant en els àmbits pendents de negociació. “L’important és que el treball tècnic i les garanties hi siguin”, ha dit. Mas hi ha coincidit, sense acostar els terminis de negociació: “El debat sobre la investidura a la Generalitat requerirà noves propostes i noves garanties de compliment a aquestes propostes.”

Casa en flames continua acumulant espectadors als cinemes, que s’enfilen fins el 109.105 d’ençà de l’estrena. En tan sols quatre setmanes, el film ja és el segon film en català amb més públic des del 2014, tan sols darrere d’Alcarràs (269.495), segons dades de ComScore facilitades pel Departament Cultura a l’ACN. Aquesta última setmana ha acumulat més de 30.000 espectadors, i ha superat Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, i Estiu 1993, de Carla Simón. L’èxit de Casa en flames coincideix amb les bones xifres de Del revés 2, que ja ha acumulat 50.624 espectadors en català aquestes cinc setmanes que fa que és a les cartelleres.

Casa en flames és el darrer film del director català Dani de la Orden, una comèdia dramàtica que s’endinsa en la reunió d’una família de classe mitjana catalana un cap de setmana a la Costa Brava. Emma Vilarasau n’és la gran protagonista i encapçala un repartiment, molt coral, amb Enric Auquer, Clara Segura, Alberto San Juan, Maria Rodríguez-Soto i Macarena García, entre més.

Les dades de ComScore reflecteixen que Casa en flames continua a bon ritme, ara que fa pràcticament un mes que va arribar als cinemes. El cap de setmana de l’estrena va acumular 12.759 espectadors, als quals se’n van afegir 33.370 la setmana següent, i 32.266 més durant la tercera. A un ritme semblant, la setmana passada, 30.710 persones més van comprar una entrada per veure el film.

La multinacional de perfums i moda Puig s’ha estrenat a l’Íbex 35 dos mesos i mig després de la sortida més gran al mercat europeu d’enguany i el debut més esclatant a la borsa espanyola després del d’Aena, el 2015. Puig substitueix a partir d’avui Meliá Hotels com a integrant del principal índex borsari espanyol i arrenca en la posició número 15 –darrere Repsol i davant Banc Sabadell– amb una capitalització superior a 15.000 milions d’euros.

Propietària de marques com Jean Paul Gaultier o Carolina Herrera, Puig va debutar a la borsa el dia 3 de maig a un preu de 24,5 euros per acció i a primera hora d’avui ja superava els 26 euros. Després de la sortida a borsa, entre els accionistes, hi ha CriteriaCaixa, hòlding que gestiona el patrimoni empresarial de la Fundació la Caixa, que s’ha fet amb una participació superior al 3%. Puig ja va anunciar que tenia la intenció de distribuir dividends en efectiu ben aviat i que se situarien sobre el 40% del benefici net. L’univers Puig inclou marques com ara Rabanne, Carolina Herrera, Charlotte Tilbury, Jean Paul Gaultier i Nina Ricci, com també les llicències de Christian Louboutin, Banderas i Adolfo Dominguez. Amb més de 100 anys d’història, Puig és una multinacional de capital familiar controlada ara per la tercera generació de la família, que l’any passat va guanyar 465 milions i en va facturar 4.303 milions.

Durant els tres primers mesos de l’exercici del 2024, Puig –que ven els seus productes a més de 150 països– va augmentar d’un 10,1% els ingressos. El president executiu de l’empresa, Marc Puig, va identificar recentment les claus l’èxit de la companyia, entre les quals va destacar optar decididament per la perfumeria selectiva a començament de la dècada del 2000 i per la marca pròpia una mica més tard, llançar-se al segment de luxe i entrar en el mercat de la cura de la pell.

María de los Llanos Massó insisteix a mantenir-se com a presidenta de les Corts Valencianes i ha dit que tan sols deixarà el càrrec si li ho demana Santiago Abascal o el seu partit, Vox. Així ha respost a les preguntes dels periodistes de Les notícies del matí d’À Punt. L’actual presidenta de la cambra assegura que es quedarà en el seu càrrec fins al final de la legislatura si el president del partit i l’executiva ho consideren oportú.

Ha recordat que la van elegir per al càrrec amb els vots dels diputats de la cambra, de la mateixa manera que va ser investit president de la Generalitat Carlos Mazón, i ha insistit que la presidència de la cambra no té competència en les polítiques.

D’una altra banda, Llanos Massó ha defensat la decisió de Vox de trencar el govern valencià de coalició, i ha tornat a carregar-ne la responsabilitat a la direcció general del PP, encapçalada per Alberto Núñez Feijóo. Ha assenyalat que va ser un acte de responsabilitat cap als votants del seu partit perquè no volien ser “còmplices” del repartiment de menors immigrants. No obstant això, ha dit que farien una oposició “lleial, però contundent”, i que no dinamitarien el govern perquè no són “kamikazes”.

També ha criticat durament l’ex-consellera Elisa Núñez, que va abandonar les files de Vox perquè creia que el partit s’havia radicalitzat respecte de les polítiques d’immigració i violència contra la dona. “O no sabia què acceptava quan va acceptar de ser consellera o li va faltar la valentia necessària per a defendre eixes mesures”, ha dit.

Llanos Massó i Gabriel Le Senne, vides paral·leles i aferrats al setial