La missió Pegasus del Parlament Europeu a Madrid són dos éssers dins un mateix cos. Per una banda, els eurodiputats espanyols i per una altra, la resta. Una lluita interna que s’ha notat fins i tot en l’arribada a l’oficina parlamentària a la capital espanyola. L’ultradretà Jorge Buxadé (Vox) i l’ex-ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido (PP) han arribat pel seu compte, mentre que el gruix de la delegació, comandada pel president, Jeroen Lenaers, i per la ponent, Sophie in ‘t Veld, ha arribat plegada, amb un cert retard.

Els dies previs a la missió han estat especialment tensos perquè els eurodiputats han fet mans i mànigues per quadrar una agenda digna, tenint en compte la voluntat dels partits espanyols de boicotar la visita. Amb l’excusa de la moció de censura i que l’espionatge és judicialitzat –”no és un afer polític”, en paraules de fonts de la Moncloa–, cap autoritat de primer nivell no ha rebut, ni rebrà, la missió. “Podem comentar les conclusions aquí mateix”, ha dit, fent broma, Lenaers a les portes de l’oficina parlamentària.

El to semblava distès, però en les files espanyoles –molt disconformes amb les mencions al Catalangate en l’esborrany d’informe del comitè– les intencions eren molt clares: desacreditar Citizen Lab i negar qualsevol trama d’espionatge en massa contra l’independentisme. De fet, abans del tret de sortida de la missió, Zoido ha escalfat l’ambient justificant la intervenció dels mòbils de dirigents i activistes independentistes. En una entrevista a Onda Cero, ha afirmat que els CDR preparaven explosius i que eren una amenaça per a l’estat.

La primera reunió ha estat amb representants d’Amnistia Internacional (AI) i Rights International Spain (RIS). També s’havia citat Fundación Civismo, una entitat ultraespanyolista, que finalment no s’ha presentat. Mentre els periodistes feien fotografies de la sala i de la disposició dels eurodiputats, Buxadé i Zoido han agafat per banda l’eslovac Vladimir Bilcik (membre del PP europeu). El dirigent de Vox ha fet comentaris sobre la premsa en veu baixa.

Buxadé i Zoido amb l’eurodiputat eslovac Vladimir Bilcik.

En la seva intervenció, les ONG han reclamat eines efectives per a controlar programaris espia com Pegasus i han incidit en la necessitat que el govern i la justícia espanyols actuïn amb total transparència per esclarir el Catalangate i es comprometin a compensar les víctimes. “La via administrativa i la penal no han donat resultat. No donen respostes i la fiscalia ha estat passiva. No es compleixen els requisits d’una investigació imparcial, transparent i efectiva”, ha dit Patricia Goicoechea, directora de RIS.

Més tard, la ponent de Pegasus, Sophie in ‘t Veld, ha pres la paraula i admès la seva preocupació per la magnitud del Catalangate. “És molt, molt, molt, molt més gros que el cas d’Hongria”, ha declarat. Seguidament, els eurodiputats espanyols han demanat el micròfon per defensar l’actuació de l’estat. El primer ha estat Zoido que, primer de tot, ha lamentat la manca de pluralitat de les compareixents, motiu pel qual Leaners li ha tocat el crostó i li ha recordat que la fundació ultra no s’ha presentat, tot i haver rebut la invitació de la missió. Llavors, l’eurodiputat del PP ha parlat de “suposades escoltes il·legals a Catalunya” i ha menystingut el Catalangate.

El socialista Ibán García del Blanco ha remarcat que el CNI, en la comissió de secrets oficials del congrés espanyol, va admetre l’espionatge de divuit persones amb autorització de Pablo Lucas, magistrat del Tribunal Suprem. “Hi ha cap manera de fer que l’ús d’aquests programaris sigui proporcionat o són tan lesius que han de ser prohibits?”, ha demanat.

Finalment, l’ulatradretà Jorge Buxadé, que tenia el diputat català Alberto Tarradas entre els acompanyants, ha provat d’empastifar la feina d’Amnistia Internacional i Citizen Lab. “Quines connexions teniu entre vosaltres?”, ha demanat, abans d’atacar la representant de Rights International Spain per un “informe injuriós amb la policia de l’octubre del 2017” i un altre de 2020 en el qual “acusen els jutges de detencions il·legals”.

Aquesta ha estat l’única intervenció del dirigent de Vox, que, malgrat conservar el cartellet identificatiu a la sala de reunions, ha recollit la seva bossa de mà amb una cinta de la Mare de Déu del Pilar amb els colors de la bandera espanyola i ha desaparegut. Més tard ha dit que la missió era “un circ”, però no és clar fins a quin punt tot plegat ha estat una rebequeria amb l’equip de protocol, que l’ha fet seure al costat de la vice-presidenta de la comissió Pegasus, Diana Riba (ERC).

In ‘t Veld esclata i esbronca el PSOE

La segona reunió, ja amb la pressió del rellotge, ha estat amb els membres de la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya. La sessió ha estat marcada per la tensió creixent entre la ponent de Pegasus, Sophie in ‘t Veld, i els eurodiputats espanyols, especialment el representant del PSOE, arran dels atacs al report de Citizen Lab. “Per què Citizen Lab es voldria jugar la seva reputació? Han publicat 50.000 telèfons infectats amb Pegasus i Predator. Per què haurien de fer perillar la seva reputació pel cas català? No té solta ni volta”, ha dit, visiblement indignada.

En la seva exposició, el diputat del PSC David Aparicio ha posat en dubte la finalitat de la comissió catalana i ha afirmat que l’estudi del laboratori canadenc sobre el Catalangate és esbiaixat. “Nosaltres som crítics amb l’informe de Citizen Lab. No és prou imparcial. No compleix ni la forma ni el fons d’un estudi imparcial”, ha dit, tot traçant una línia que més tard ha seguit Ibán García del Blanco: “Citizen Lab va denunciar vint-i-nou casos d’espionatge a l’Índia i al final només van ser cinc. No són infal·libles, potser no són seixanta-cinc [a Catalunya], potser són menys.”

En un segon torn de paraula, quan els atacs a Citizen Lab persistien, la ponent ha agafat el micròfon pel seu compte i ha tallat directament al diputat del PSC. “Han identificat infeccions en 50.000 telèfons d’arreu del món. No és una qüestió sobre Catalunya i prou”, ha sentenciat. Poc després, amb la pressió de l’horari –la missió s’havia de reunir amb el secretari d’Afers Europeu, Pascual Navarro, al Ministeri d’Afers Estrangers–, la sessió s’ha acabat entre corredisses i un Juan Ignacio Zoido abraonant-se al micròfon per mirar de salvar la dignitat d’Espanya pel seu compte. “A Espanya no es persegueix ningú per la seva ideologia, només es persegueixen delictes”, ha dit.

Elies Campo i la carta del Kremlin

Vespre enllà, els membres de la missió han tornat a les oficines parlamentàries per reunir-se amb els periodistes Miguel González (El País), que va publicar les filtracions del CNI sobre l’espionatge autoritzat, i Javier Chicote (ABC), que ha dit unes quantes vegades que l’informe de Citizen Lab és un estudi de part.

El primer d’arribar ha estat Juan Ignacio Zoido, amb un assessor. Mentre feien temps, l’eurodiputat ha lamentat haver de seure el costat de la ponent. “Cada vegada és pitjor”, ha afirmat. Minuts més tard ha arribat la resta de la delegació, que li han demanat com s’ho feia per arribar sempre primer. “És que he vingut a fer una escombrada [per si hi ha micròfons]”, ha dit, fent broma, abans d’admetre que es movia amb un vehicle propi.

En la seva intervenció, González ha mencionat la discrepància entre el nombre d’espiats que identifica Citizen Lab i els que reconeix el CNI. El periodista ha dit que hi ha unes quantes explicacions plausibles, però cap de definitiva. Sobre això, ha parlat de possibles falsos positius –cosa que el laboratori canadenc nega–, que el CNI menteixi –una opció que descarta: “Per què no haurien d’admetre casos menors, si han admès l’espionatge a Aragonès?”– o la possibilitat que hi hagi més agents implicats.

“Voldria trencar una llança a favor de Citizen Lab perquè posa sobre la taula un problema que ens afecta a tots. Hi ha discrepàncies, però els dubtes, com el del paper d’Elies Campo, són desfasats del moment que el CNI admet les intervencions”, ha declarat. I ha afegit que no creu que la Moncloa comuniqués l’espionatge de Sánchez, Grande-Marlaska i Robles per tal de tapar el Catalangate.

D’una altra banda, Chicote ha justificat l’espionatge perquè el CNI té el deure de defensar la integritat territorial de l’estat espanyol, però no ha volgut minimitzar-ne l’abast. “No dubto de la professionalitat de Citizen Lab, però insisteixo en la necessitat d’una segona anàlisi, tenint en compte els vincles dels autors de l’informe i les víctimes.” I tot seguit ha retret que Campo fos coordinador de l’estudi, tenint en compte “les seves simpaties pel moviment independentista”.

Quant al nombre d’espiats, el periodista d’ABC ha dit que seixanta-cinc són una exageració. “Això implicaria una despesa de desenes de milions d’euros i fonts del CNI em diuen que tampoc no tenen prou mans per a fer una intervenció tan gran”, ha continuat. A més, ha afirmat que l’entorn de Puigdemont va controlar la data de publicació de l’informe per tal d’eclipsar “els nexes entre l’independentisme i Rússia”. Una teoria, la de la ingerència del Kremlin, que Zoido ha celebrat.

El socialista Ibán García del Blanco ha aprofitat l’avinentesa per enviar un dard a la ponent de Pegasus i persistir en el menyspreu a Citizen Lab. “Posa molt nerviosos alguns dels meus companys, però hi ha una diferència qualitativa molt important entre els seixanta-cinc espiats i els divuit admesos –ha dit–. Em costa molt d’entendre que una entitat com Citizen Lab hagi comès l’error de posar de coordinador una persona que és afí a l’independentisme.”

Abans, Sophie in ‘t Veld havia llevat importància a les acusacions de manca d’imparcialitat contra Citizen Lab, tot dient que la majoria eren falses o simplement producte de la desinformació. “Només a Espanya, de tots els països de la Unió Europea, es posa constantment en dubte la neutralitat de Citizen Lab. Només a Espanya”, havia lamentat.

La batllessa de Sabadell, Marta Farrés, ha anunciat que en les hores vinents cessarà el seu tercer tinent de batllia, Jesús Rodríguez, per amenaces i coacció. Segons detalla el consistori en un comunicat, Farrés li va comunicar dijous que no comptava amb ell per formar part de la candidatura del mes de maig vinent, i avui ell ha amenaçat la batllessa amb presentar denúncies falses contra ella, altres membres de la corporació i funcionaris de la casa, si no reconsiderava la seva continuïtat com a membre de la llista electoral. Farrés ha traslladat la situació a la fiscalia de Sabadell, on ha presentat la denúncia. De la mateixa manera, ho ha posat en coneixement de la Comissió Ètica Pública de l’Ajuntament.

En el comunicat, el consistori detalla que un, una vegada s’han vist al seu despatx, Farrés li ha hagut de demanar que en sortís “després que la intimidés i mostrés una actitud agressiva i intimidant envers ella”. És per aquest motiu que no només no comptarà amb ell de cara a les eleccions municipals, sinó que també ha decidit fulminar-lo de l’executiu local.

La regidora Mar Molina el substituirà com a tinenta d’alcaldessa de l’Àrea de Cohesió Territorial, Desenvolupament Urbà, Seguretat i Civisme, tasques que assumia des de princiopis del mandat.

Per la seva banda, el PSC de Sabadell ha començat el procediment per a suspendre de militància i tots els càrrecs orgànics Rodríguez, i s’ha comunicat la situació al Comitè de Garanties Estatutàries perquè es valori l’activació del Protocol Anti-assetjament. En un comunicat, la formació explica que la decisió de no comptar amb ell era “per la pèrdua de confiança política derivada de diferents episodis i les queixes de diferents col·lectius”.

En la reunió en què se li va explicar també va participar el primer tinent de batlle, Pol Gibert. En aquella conversa els va contestar, segons el partit, que “havien d’arreglar-li la seva situació amb diners, havien de forçar que li sumessin els triennis per cobrar més i assegurar-li una bona plaça”. Davant de la negativa del partit, Rodríguez, relaten, “ha amenaçat a l’alcaldessa quan es trobaven a porta tancada al seu despatx, fent-li un xantatge inacceptable amb la presentació de denúncies falses si no es reconsiderava la decisió de prescindir d’ell a la candidatura”. Després d’una reunió urgent de l’executiva local i del grup municipal, el PSC de Sabadell asseguren sentir un absolut rebuig a les “actituds intimidatòries i masclistes” de Rodríguez i traslladen un “total suport” a Farrés. “Exigim el lliurament immediat de l’acta de regidor, l’activació de protocol anti-assetjament del PSC i la seva expulsió de l’organització”, conclouen.

Els Estats Units han destacat en l’informe anual sobre drets humans l’espionatge a l’estat espanyol contra dirigents independentistes catalans amb el programari Pegasus. El document, elaborat pel Departament d’Estat, sosté que hi ha informes que certifiquen que el govern espanyol va espiar polítics independentistes catalans, malgrat que el govern de Pedro Sánchez sosté que tenia autoritat legal per a fer-ho. El text recull que l’organització Citizen Lab va publicar que el govern espanyol havia fet servir el programari Pegasus per intervenir seixanta-cinc telèfons mòbils de dirigents i activistes independentistes entre el 2017 i el 2020.

El Departament d’Estat diu que Paz Esteban, ex-directora del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI), va reconèixer haver piratat els telèfons de divuit dirigents independentistes, però va dir que tenia l’autorització judicial per a fer-ho.

També destaca que el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, va anunciar l’any passat que Pegasus havia estat utilitzat per “actors externs” per intervenir els mòbils del president del govern espanyol, Pedro Sánchez; de la ministra de Defensa, Margarita Robles, i de la ministra d’Afer Estrangers. Arancha González Laya. El text diu que el govern espanyol va anunciar una investigació sobre això, però que a final d’any encara no se n’havia publicat cap conclusió.

La publicació de l’informe coincideix amb la visita de la delegació del comitè del Parlament Europeu que investiga l’ús de programari espia com Pegasus a Madrid. S’ha reunit amb autoritats, diputats i periodistes arran dels casos d’espionatge en massa que s’han revelat, entre els quals, el Catalangate, que afecta desenes de periodistes, advocats, polítics i representants de la societat civil vinculats a l’independentisme català.

La ponent de la missió Pegasus esbronca el PSOE pel tracte al Catalangate

Sentències i recursos del TEDH

A part del Catalangate, el document també fa referència a altres casos de Catalunya. Per exemple, recull la sentència del TEDH que va condemnar el govern espanyol a 4.200 euros en concepte de danys i 3.993 euros en costos i despeses a vint jutges i magistrats de Catalunya que van signar el 2014 un manifest en què es posicionaven a favor del dret de decidir. El document explica que la policia espanyola va filtrar informes d’aquests magistrats a la premsa. La Razón els va assenyalar públicament en un reportatge el 2014, en què apareixien dades personals de tots.

També menciona els nou recursos que els dirigents independentistes van presentar al TEDH arran del referèndum del Primer d’Octubre. “Els recursos incloïen denúncies sobre violacions dels drets a la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, a un judici just, a la presumpció d’innocència, a la prohibició de l’abús de poder i a eleccions lliures”, recull l’informe.

També inclou que el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va dictaminar que el govern espanyol va violar els drets polítics –previstos a l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics– d’Oriol Junqueras i dels ex-consellers Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. La decisió del comitè respon a la demanda que tots quatre polítics independentistes van presentar el desembre del 2018, arran que els havien suspès l’acta de diputat aconseguida en les eleccions del 21 de desembre de 2017. “El 2018 el Tribunal Suprem va acusar els quatre dirigents catalans de rebel·lió, que comporta una crida a la violència, i els va suspendre del càrrec abans de ser condemnats per la llei espanyola. El 2019 el Tribunal Suprem els va condemnar finalment per condemna per sedició, un càrrec que no hauria permès la suspensió dels antics dirigents abans de la condemna”, diu el Departament d’Estat.

L’informe també es fa ressò de la suspensió temporal del compte de Twitter de Vox per haver fet un piulet dient que els immigrants nord-americans eren els responsables de la majoria de delictes de Catalunya. Segons el Tribunal Suprem espanyol, fou una suspensió “raonable i proporcional”.

Més referències a Catalunya

A part de les qüestions polítiques i judicial, el Departament d’Estat fa unes quantes referències més a Catalunya. Fa menció que el Principat, segons dades del ministeri de l’interior espanyol, és un dels indrets amb el nombre més elevat de delictes d’odi; que fins al maig de l’any passat, els Mossos d’Esquadra van impedir cinc matrimonis forçats, tres d’ells amb noies menors d’edat; que l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya va registrar 178 incidents anti-LGBTI+ al setembre de l’any passat, un 51% més que en el mateix període del 2021, i que un jutjat de Barcelona va condemnar el novembre un agent de la Guàrdia Civil per haver difós un vídeo a les xarxes socials sobre una agressió a una dona tot afirmant que els responsables eren joves immigrants d’un centre de Canet de Mar. “Més tard es va demostrar que el vídeo s’havia filmat anteriorment a la Xina. El tribunal va imposar una pena de quinze mesos de presó i una multa de 1.620 euros”, afegeix el Departament d’Estat.

En l’apartat de “tortura i altres tractes o càstigs cruels, inhumans o degradants”, el Departament d’Estat també fa menció que al juny un jutjat de Barcelona van processar dos policies espanyols per la pèrdua d’un ull de Roger Español, que va rebre l’impacte d’una bala de goma durant el referèndum del Primer d’Octubre.

Jaume Alsina és conseller delegat del grup Alsina (Encofrados J. Alsina), una empresa familiar multinacional que ofereix solucions per a estructures de formigó. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), d’ençà del juny presideix l’Associació Catalana de l’Empresa Familiar (ASCEF). L’entitat aglutina vora cent trenta empreses catalanes. Entre més objectius, vol ser un agent actiu en l’àmbit econòmic, polític i social; projectar a la societat el paper que tenen les empreses familiars en el teixit econòmic del Principat; influir en l’àmbit econòmic, social i polític, i facilitar eines perquè la transició generacional tingui èxit.

Segons que recull l’ASCEF, el 88,3% d’empreses catalanes són familiars. L’entrevistem, entre més qüestions, per saber a quins desafiaments s’enfronten, els punts forts i febles, què les diferencia de la resta, la valoració de la competitivitat i el paper de l’administració pública. Segons Alsina, és primordial que les empreses familiars facin una bona planificació per transferir les responsabilitats a les generacions vinents. “Necessitem que planifiquin com volen fer les coses, tinguin normes i criteris i debats interns”, explica. Critica amb duresa el dèficit fiscal, el mal endèmic de Catalunya, i apunta que algunes normes d’implantació empenyen algunes empreses a traslladar la seu social en uns altres indrets.

—Dieu que voleu ser un agent actiu en l’àmbit econòmic, polític i social. Com ho feu?
—Hem d’influir per transmetre que les organitzacions empresarials són necessàries per a construir una societat més justa. Necessitem ser tan competitives com sigui possible. Hem d’influir perquè la legislació i les normatives ajudin les empreses a ser competitives en un entorn molt globalitzat. I és molt important que les administracions ens ajudin.

—La situació, respecte de la competitivitat, és bona?
—L’economia real, la de les empreses i indústries, funciona bé. És veritat que hi ha alguns indicadors, com ara la inflació, que estan passats de volta, i hauríem de treballar per tenir una situació normal. El tipus negatiu també era una situació anòmala. Això ha fet efecte pèndul i s’ha d’estabilitzar.

—Els desafiaments de les empreses familiars són diferents dels de la resta?
—És una molta bona pregunta. Tenim dos components, com a empresa i com a família. En l’àmbit empresarial, som estrictament iguals a la resta. I et diré més, i potser no t’ho esperes, però cada cop més les cooperatives s’assemblen més a la resta perquè estan més lligades als objectius a assolir. Amb l’agenda 2030, amb la sostenibilitat… Amb tots aquests reptes som al mateix lloc. Independentment que el capital sigui públic o privat, com a empresa, hem de ser competitius. És a dir, Abacus ha de competir amb Amazon o qui sigui, s’ha d’espavilar a ser creativa. La diferència és que en l’empresa familiar tenim unes relacions que les altres no tenen perquè cotitzen a borsa o tenen uns altres inversors. L’avantatge és la mirada a llarg termini. Les empreses familiars, com que pensen en el llegat, tenen una visió a deu anys vista. Les estratègies no són tan pensades a curt termini. L’altra cosa important és que ens sentim arrelats al territori. Som d’aquí. Podem ser presents en molts països, però la presa de decisions la volem aquí, a casa nostra. Aquesta és una gran diferència de les altres empreses. Un dels desafiaments és aconseguir que la presa de decisions no se’n vagi d’aquí. Amb la venda d’empreses familiars, això pot canviar.

“Podem ser presents en molts països, però la presa de decisions la volem aquí, a casa nostra”

—Quins són els punts forts de les empreses familiars?
—El punt més fort és la mirada a llarg termini. Ens permet de prendre decisions estructurals i podem construir projectes amb més recorregut. També tenim la sensació que les persones hi tenen un paper més important. Ets en un poble, ciutat, en un entorn on coneixes les persones i les famílies. Et sents interpel·lat perquè tinguin una vida millor. Això és una qüestió molt diferencial. Hi ha una altra qüestió: l’aversió al risc. Hi ha vegades que potser som més prudents, però, per una altra banda, som més consistents i sòlids. La nostra trajectòria acostuma a ser més sòlida que en unes altres empreses.

—I els febles?
—El punt més feble és que si no fem bé els deures, podem perdre grans projectes empresarials perquè fallen les relacions familiars. Som molt incisius en aquest aspecte. Necessitem que les famílies empresàries planifiquin com volen fer les coses, que tinguin normes i criteris i debats interns. Que tinguin les regles clares. Hem d’intentar que hi hagi un somni de projecte compartit que enganxi tothom.

—Una tasca difícil?
—El nostre gran objectiu és ajudar les famílies empresàries a aconseguir de traspassar el llegat. És a dir, que facin una bona planificació perquè els projectes perdurin en el temps. Ho fem per mitjà de la formació i la informació de les millors pràctiques que sorgeixen gràcies als nostres companys acadèmics i professionals.

—Un bon discurs. Però com s’aconsegueix, això? La transició generacional és el maldecap principal?
—Sí, cada generació té el seu repte. Hi ha moltes empreses que són en la transició de la segona a tercera, que és on hi ha l’índex de “mortalitat” més alt perquè la relació de cosins és més diversa. S’ha de dedicar temps i recursos a generar un somni compartit perquè tothom tingui ganes de treballar-hi. Ho fem amb molta formació. No solament amb qüestions econòmiques, sinó amb com fer un debat, treballar la intel·ligència emocional, el respecte, el diàleg.

—Veig que és qüestió de vendre el producte a un familiar i convèncer-lo.
—Ens agrada més parlar d’una família que és empresària, diferent d’una empresa familiar. Aquesta darrera és una empresa en què els accionistes són familiars. Una família empresària vol estar junta i ha decidit de fer un projecte conjuntament.

—Es perden projectes importants? Totes les empreses que han de continuar continuen?
—Les estatístiques són demolidores. Es perden projectes. Costa molt de traspassar de la segona generació a la tercera, i de la tercera a la quarta. La història ens diu que aquests moments són els més difícils per a mantenir la unitat familiar. Ara, no passa res si una família decideix de vendre una empresa per continuar uns altres projectes. Està bé desinvertir en un lloc per continuar invertint. La cosa important és que les decisions es prenguin aquí.

—Hi ha exemples recents?
—Freixenet o Codorniu. Són empreses familiars que malauradament han passat a unes altres mans, que no són locals.

“Les estatístiques són demolidores. Es perden projectes. Costa molt traspassar de la segona generació a la tercera, i de la tercera a la quarta”

—Reclameu un marc legal adaptat a les empreses familiars. A què us referiu?
—Necessitem ser tan competitius com puguem i l’administració ens ha de donar suport. Però, malauradament, hi ha empreses que decideixen de traspassar les fronteres catalanes i van a unes altres comunitats autònomes perquè hi ha unes condicions més bones. Això ens diu que s’han de corregir coses, és una pena que passi. Sobretot, perquè sembla que en aquestes altres comunitats hi ha qüestions favorables d’implantació, hi ha terminis més ràpids a l’hora d’executar les obres. Procurem que l’administració sigui conscient que això no ha de passar, que sigui més sensible. I no és fàcil.

—I ara per ara, treballa per evitar que les empreses marxin?
—Crec que sí, però no és senzill revertir moltes coses que s’han legislat. A vegades hi ha normes contradictòries que són un embolic. Hi pot haver la voluntat d’un ajuntament de tirar endavant projectes, però amb les normes és on s’encalla tot. Estaria bé simplificar certes normatives, intentar que siguin menys feixugues.

—A quines normatives us referiu?
—Les que fan referència a la implantació industrial, per exemple, que és on hi ha més queixes. I sap greu que la gent que vol fer inversions fortes perquè necessita unitats productives noves i créixer es trobi amb aquestes dificultats.

—El govern ha adoptat una clara política de captació d’empreses internacionals, principalment de l’àmbit tecnològic. Un exemple: la companyia finlandesa Rovio, creadora del joc Angry Birds. Teniu la sensació que s’han deixat de banda les empreses del país?
—Bé, l’administració ho hauria de fer tot. Benvingudes siguin totes les inversions de fora, perquè en molts casos són en àrees que interessen perquè relacionen tot el territori i ens donen potència i visibilitat. L’administració cada cop és més conscient que la indústria ha de tenir un paper més important, com el té ara el turisme i la tecnologia.

—Parlem dels fons Next Generation. Les empreses familiars a Catalunya representen el 88,3%, segons les vostres dades. Us n’heu beneficiat? Esteu satisfets de la gestió que se n’ha fet?
—Esperem veure com es vehicula i arriba a les empreses. Potser s’han volgut fer les coses amb tanta cura que no teníem l’administració preparada per a entomar-ho. Els PERTE (Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) són molt macos, però potser hem passat de zero a cent, hem volgut fer les coses massa perfectes.

—En la política no us posicioneu massa…
—Correcte. Ens considerem lleials, i per ser-ho hem d’ajudar que el país tiri endavant, governi qui governi. Cadascú pensa com sigui i a l’associació tenim sensibilitats diverses. La cosa important és que per a les qüestions comunes tinguem la capacitat d’influir en les administracions.

—El 8 de març us va adherir a un manifest conjunt titulat “L’Espanya on ens volem quedar”. A l’estat espanyol hi ha unes clares desigualats econòmiques. Catalunya és la segona a l’hora d’aportar i la desena a l’hora de rebre.
—Aquest manifest es va fer en resposta d’una manera de fer i per a demanar al govern espanyol i a les institucions un cert respecte. Les empreses hi som per donar serveis i llocs de feina de qualitat. No pot ser que ens interpel·lin amb un diàleg que no té sentit. Hi som per ajudar a empènyer i tirar endavant, no pas per tirar-nos els plats pel cap. L’altre tema és fer evolucionar aquesta Espanya perquè respongui més a la realitat. Catalunya té un dèficit important. Aquesta realitat fa que no pugui desenvolupar tots els serveis que li caldrien. No solament perdem competitivitat, sinó el benestar de la gent, perquè no som capaços de donar els serveis que s’ofereixen a la resta l’estat espanyol. El dèficit l’arrosseguem de fa molts anys i no hi ha sensibilitat en el PP ni el PSOE. Són qüestions que queden al calaix.

“No solament perdem competitivitat, sinó el benestar de la gent”

—Parlem d’un dèficit fiscal de 20.196 milions d’euros.
—El comunicat es feia en resposta d’una manera de fer. En paral·lel, és imprescindible continuar reclamant la reversió del dèficit fiscal. En aquesta legislatura segur que no es farà. Ja veurem en la següent… No és una qüestió de ser més o menys solidari, sinó d’equitat. És estrany que costi tant d’entendre. La desproporció que hi ha no és bona.

—Heu parlat amb els associats sobre quin impacte tindria la independència de Catalunya en les empreses?
—No. Som una organització que treballa per les empreses familiars. En cada situació s’actuaria com tocaria. Si algun dia a Catalunya la majoria de la gent decideix el que sigui, benvingut serà. Som aquí, i això és la part important.

—El manifest a què us vau adherir va arribar una setmana després del trasllat de seu social de Ferrovial als Països Baixos.
—Teníem la sensació feia temps que les empreses no érem actors benvinguts. Les desqualificacions que havia fet gent de l’administració va ser la gota que va fer vessar el got. Podem discrepar i discutir, però no se m’acut dirigir-me al president de la Generalitat d’una manera. Hi ha un punt de respecte absolut. Era una manifestació conjunta per dir que no anem bé.

—Però és en resposta de la fugida de Ferrovial?
—És en resposta del posicionament de molta gent.

—La decisió de l’empresa ha estat molt criticada.
—És complicat. No tinc prou informació per a valorar-ho. Són empreses molt grans i el 80% dels interessos el tenen fora de l’estat espanyol. Quin afecte que tenen al país que els hagi costat tant marxar… Fa temps que tenen molts al·licients. I això és el que ens ha de fer reflexionar. Com pot ser que no s’hagi estat capaç de retenir-les? Aquest exemple ens ha de fer reflexionar. Moltes se’n van a la Franja de Ponent o en alguna altra comunitat autònoma. Quan marxen, és difícil que tornin.

Els autònoms i altres bèsties de mal cobrar hauríem de tindre una cobertura especial per quan salten informacions d’aquestes: “La Diputació de Barcelona paga 913 euros d’indemnització per assistir a un ple”, “Funcionaris del Parlament, després d’anys de cobrar sense treballar, van percebre més de 100.000 euros de premi de jubilació”, i encara una altra de consolació per a notícies del caire de: “Els treballadors públics tindran la possibilitat d’horari flexible o reducció de jornada fins que els fills tinguin 14 anys” o “Les funcionàries de la Generalitat tindran permisos per dolor menstrual i per dol perinatal”.

Ja m’explico: perquè tot allò que ens arriba del planeta funcionarial, des dels privilegis de les cúpules fins als legítims avenços dels de més avall, ens recorda una mateixa cosa: que un món millor és possible i que aquest és fora del nostre abast. Acostumats com estem a fer càbales en tot moment, perquè arribar a final de mes ens és una incògnita perenne, no veiem que la fórmula acabi de quadrar, si no és que la protecció laboral i social dels uns va a compte de la desprotecció dels altres: de les baixes que no ens hem pogut permetre, de les prestacions d’atur que no hem tingut, del nostre descans no remunerat, de les pensions dignes que no percebrem mai. Un equilibri còsmic que, en resum, se sosté sobre el fet que no tothom pugui accedir als mateixos drets amb el mateix dret –i un dret que no pretén ser universal s’assembla massa a un privilegi, si és que ja no ho és.

De fet, l’adveniment de la covid va deixar cruament al descobert la rasa profunda que separa aquestes dues classes: la dels contribuents que si no treballen no cobren, abandonats a la contingència dels estalvis, i la dels altres, els protegits per ERO, ERTO, pensions, indemnitzacions i salaris garantits. I no, la resposta a la pregunta no és “doncs haguéssiu fet oposicions, envegetes”, perquè: 1) just aquesta mena de judicis, a part que defugen la qüestió de les desigualtats, reforcen encara més la percepció de la funció pública com un paracaigudes personal que no respon a cap vocació de servir la col·lectivitat (com bé ens va il·lustrar la infermera catalanòfoba viral); i 2) no és de solucions individuals, que parlem, que el campi qui pugui és un invent molt vell.

Els qui tenen nanos buscant feina en poden donar fe: mentre la mentalitat dominant continua encallada en el model del contracte estable i les catorze pagues, hi ha una gran massa de treballadors autònoms, temporals, informals que no para de créixer i, amb aquesta, les desigualtats que dèiem. Perquè el sistema de cobertures per desocupació, per malaltia i per jubilació és pensat sobre la base d’una vida laboral de quaranta anys, amb ingressos regulars i cotitzacions esplèndides i continuades. Però no és només això: l’accés a una hipoteca o als préstecs bancaris, com la mateixa capacitat d’estalvi, depenen d’unes garanties que fora del circuit tradicional no es poden acreditar (si no s’accepta l’aval d’una vident). Això és, a la pràctica, cavar més profunda la rasa entre una classe protegida i la intempèrie de l’altra.

I mentre el temps passa i el món laboral privat va evolucionant, mentre als principals països europeus augmenta imparable la força de treball independent i gairebé la meitat ja no té ni ingressos fixos ni contractes convencionals, les administracions públiques continuen girant al voltant de l’estructura d’ocupació tradicional, muntades a la seua imatge i semblança, amb l’agreujant que les polítiques laborals es decideixen des d’aquest món paral·lel i, és clar, erren un tret darrere l’altre en les reformes que afecten unes realitats professionals que desconeixen –els epígrafs d’Activitats Econòmiques de l’estat espanyol, on encara hi ha linotipistes i estereotipistes, donen una idea bastant exacta d’aquest xoc de cultures. Unes reformes, dèiem, que en lloc de protegir-nos ens escanyen, perquè només necessiten saber una cosa de naltros: que els ocupats informals, per les característiques de la nostra misteriosa feina, som peons aïllats sense cap poder de pressió sobre els nostres governants.

Aquest sistema, muntat així, és el que ha vist néixer el fenomen dels treballadors pobres i el que es veu forçat a considerar, en previsió d’un pet com un aglà, les rendes universals o garantides. Posats a experimentar, els països que han provat la setmana laboral de quatre dies –un altre planeta que ens sona a Ganímedes– s’han adonat que la productivitat no depenia tant de les hores d’un contracte com de l’ànim i l’organització, descobrint un secret que els autònoms, pel que ens hi va, sabem des del primer dia. Tot es mou elefantíacament, als estaments on es decideix el nostre avenir. Total, que, arribats al temps de la intel·ligència artificial, les externalitzacions en massa i la roboteria, i donant per entès que hi ha pencaires públics que no ens mereixen i que s’ho mereixen tot, ens queda la curiositat de veure quines excuses esgrimiran les administracions futures per continuar remunerant gent per vida basant-se en la presencialitat per la presencialitat, la burocràcia obstructiva i el temps cronometrat d’escalfar cadira.

La UNESCO va instituir el Dia Mundial de la Poesia l’any 1999 i el fa coincidir amb l’adveniment de la primavera. De llavors ençà, a tot el món es commemora de maneres molt diferents, però sempre celebrant els poetes i la capacitat de generar imatges i de crear mons a partir dels versos. D’ençà del 2008, la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO promouen l’acció amb l’elecció d’un poeta i d’un poema. S’aprofita l’ocasió per a difondre’n l’obra i per a traduir el poema a vint-i-dues llengües, entre les quals el llatí, el filipí, l’urdú, l’àrab o el xinès. També es tradueix al Braille i a la llengua de signes.

L’autor elegit enguany és Francesc Vicent Garcia Ferrandis, conegut popularment per Rector de Vallfogona, que fa quatre-cents anys que es va morir.

Fou el primer poeta en llengua catalana que escriu a la manera dels barrocs i va ser considerat un referent de la poesia catalana fins a la Renaixença. A més, hi ha aquest tret característic de la seua personalitat que el descriu com un clergue enginyós, amb una vida peculiar. Van fer fortuna moltes històries i facècies de les quals era el protagonista. Probablement, la majoria no tenien a veure amb la seua peripècia vital.

El poema triat és “Tant si baixes la vista vers la immunda”, que fa part de l’Obra Completa [Sonets] (1984), adaptat per Josep Pedrals, i que acaba amb aquell vers provocatiu: “Sempre, fidel lector, seràs un ase.” Heus ací el sonet:

Tant si baixes la vista vers la immunda
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l’Univers, alberg de pena,
on mai no s’ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
o en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te’n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l’equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira…
Sempre, fidel lector, seràs un ase.

 

La cita al CCCB

L’acte central a Barcelona es farà a dos quarts de set al Centre de Cultura Contemporània i es titula “Sempre seràs un ase”, una adaptació del darrer vers del sonet. S’hi podrà veure una instal·lació artística audiovisual de Flor Aliberti. A continuació es projectarà l’Auca del Rector de Vallfogona, vida de Francesc Vicent Garcia, de Marc Torrent i Josep Pedrals.

Hi haurà també l’espectacle de Marc Rosich, amb Oriol Genís i Berta Giraut, Epitafi de la fama del Rector de Vallfogona en boca del seu escolà i la seva majordona.

Jordi Riu, de la Fundació Catalana Síndrome de Down, i alumnes de la Xarxa Llull llegiran el sonet “Tant si baixes la vista vers la immunda”, que és el leitmotiv de la diada.

Raül Garrigasait i Maria Garganté conversaran sobre el barroc avui, i P.A.W.N. Gang interpretaran “Tant si baixes la vista vers la immunda” i rèplica a “A una monja verolosa”, un espectacle musical produït per Iced Coffeeboy.

Jaume Vidal Alcover a Palma

A Palma, Biel Mesquida llegirà el seu “Manifest del Dia Mundial de la Poesia” a les deu del matí al vestíbul de Cort. “La poesia és una de les formes més preuades de l’expressió i la identitat lingüística de la humanitat, i per donar suport a la diversitat lingüística a través de l’expressió poètica i fomentar la visibilització de les llengües minoritzades i perseguides com la nostra llengua catalana. […] Habitam en el començament d’un ‘nou ordre mundial’ en què tiranies de tota casta i en tots els llocs del món es multipliquen com patologies infeccioses, en què les poderoses forces econòmiques imposen amb estratègies perverses els seus mundialitzats esclavatges…”, proclamarà Mesquida en aquest manifest.

 

A banda de retre homenatge al Rector de Vallfogona, a Palma es recordarà Jaume Vidal Alcover, en el centenari del seu naixement.

La diada de Palma continuarà amb un recital de Pere Perelló Nomdedéu al mercat de l’Olivar, a les onze del matí. A les 12.30 la poesia tornarà al vestíbul de la casa de la ciutat amb el recital d‘Odile Arqué, Meritxell Cucurella-Jorba i Eduard Escofet. A les sis d’horabaixa, al Casal Solleric recitarà Ruth Miguel. I a les set, l’Obra Cultural Balear farà un homenatge a Antonina Canyelles, amb les poetesses Noèlia Díaz, Àngels Cardona, Aina Ferrer, Jèssica ferrer, Glòria Julià, Maria Victòria Secall, Aina Riera, Apol·lònia Serra i Laura Torres.

La celebració del Dia Mundial de la Poesia a Palma servirà de plataforma de presentació del vint-i-cinquè Festival de Poesia de la Mediterrània, que organitza Mesquida i que enguany es farà el mes d’octubre.

El Correvers de Manacor

A Manacor celebren el Correvers, amb tota una horabaixa travessada d’actes. El primer és a les 18.00 la llibreria Món de Llibres, on el poeta d’Alaior Ponç Pons llegirà el manifest. L’acompanyaran musicalment els alumnes de l’IES Mossèn Alcover. El segon acte és tres quarts més tard a la fusteria Sebastià Garba, amb Joan Adrover Duran, Margalida Brunet, Joan Antoni Cerrato i Juan Hermida. A les 19.00, a Mobles Bover, hi haurà un recital de Cati Eva Canyelles, Dolors Garcia, Helena Girauta i Antoni Riera Vives. A les 19.30, a la fusteria Toni Gelabert, recitaran els seus versos M. Magdalena Gelabert, Jaume Mesquida i Miquel Mestre. A les 19.45, a la fusteria Binimelis i Fills, recitaran Antoni Riera Font, Manel Santana i Llúcia Serra Ferre. I a les 20.00 es descobrirà la placa dedicada al poeta Bernat Nadal.

Vershivern per a començar la primavera a Menorca

A Menorca, divendres dia 24 hi haurà una nova sessió de VersHivern – Poesia a Redossa, concebut com una continuïtat de l’Illanvers que es fa cada estiu. A partir de les vuit del vespre, a la sala polivalent Albert Camus de Sant Lluís, recitaran els seus versos Anaïs Faner, Jordi Odrí, Bep Joan Casasnovas, Guillem Benejam, Laura Torres Bauzà i Àngel Terrón Homar.

Finestres plenes de poesia a Ripollet

Els alumnes de l’Oficina de Català de Ripollet escriuran poemes a les façanes de vidre del centre cultural, del mercat municipal i de la biblioteca. A banda el poeta triat per la Institució de les Lletres Catalanes, a la biblioteca es llegiran els versos de Miquel Martí i Pol, Joana Raspall, Clementina Arderiu i Pere Quart.

El Rector de Vallfogona i més poetes a Tarragona

A la biblioteca pública de Tarragona, a les dotze del migdia, es llegirà el poema de l’any en diverses llengües. També es recordaran els autors del Camp de Tarragona, dels quals hi ha alguna commemoració enguany, com ara Xavier Amorós, Jaume Vidal Alcover i Àngels Cardona. En aquest enllaç podeu trobar tots els actes prevists avui, organitzats pel Consorci per a la Normalització Lingüística.

Un recital a l’Alguer

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, l’Assessorat de la Cultura del Municipi de l’Alguer, la Institució de les Lletres Catalanes i la Llibreria Il Labirinto han organitzat un recital a les 18.30 a la Torre de Sulis. A més, hi haurà un homenatge al poeta i professor Antonello Colledanchise, que fa més de cinquanta anys que escriu en català. El seu poema “Ulls que aguarden” serà llegit juntament amb “Tant si baixes la vista immunda”.

Andorra es va avançar uns quants dies

A la parròquia d’Encamp es van avançar uns quants dies a la celebració, i dijous passat van commemorar el Dia Mundial de la Poesia amb un recital a càrrec de voluntaris i aprenents de català del Servei de Política Lingüística i alumnes del Col·legi Maria Moliner. Blanca Llum Vidal i Los Fontan van presentar l’espectacle La princesa sou vós.

L’estructura es vinclava com si la tenda s’arraulís buscant les pedres de terra. Semblava espantada. Les ràfegues de vent, d’intensitat intermitent però sempre presents, no perdonaven. Intentava de muntar campament, acabant de clavar piquetes i enganxar les lones. Era conscient que me la jugava, però em trobava en alta muntanya al Líban, obligat a fer-hi nit, i sabia que la tenda aguantaria. Si havia resistit les ràfegues de més de 100 km/h de l’àrtic, havia de suportar allò.

Però no. Amb un moviment gens dramàtic ni aparatós, els pals que conformaven l’esquelet de la tenda van sucumbir en un tres i no res, empenyent la lona cap a terra. No me’n sabia avenir. Ràpidament, m’hi vaig llançar a sobre per evitar, amb el meu pes, que sortís volant. “No m’ho puc creure, no m’ho puc creure”, remugava per a mi mateix. Vaig desfer allò que m’havia costat tant de preparar i vaig confirmar el pitjor pronòstic possible: els pals s’havien trencat. Aquella nit no podria fer servir el meu equip d’acampada habitual.

El vent trenca la tenda d’acampada, amb un roure vell com a testimoni.

Em vaig notar la cara escalfant-se. Allò ho canviava tot. Enmig del caos dels pensaments que corrien d’un costat a un altre del meu cervell havia de trobar la calma necessària per a prendre decisions en situacions com aquella. La vaig aconseguir amb la respiració. Era curiós com allò que em deia ma mare de petit per tranquil·litzar-me enmig d’una rebequeria em servia ara per a sobreviure. Quatre inspiracions profundes van caldre per a retrobar la serenor mental.

Tenia només dues opcions: o baixar d’altitud i tornar a Aitanite, el poble cristià d’on havia sortit feia unes hores, o directament buscar un lloc a recer en aquell punt de la muntanya, on toqués menys el vent, i dormir al ras. La realitat em va fer veure que només hi havia una decisió correcta. Arribar fins allà, a uns 1.600 metres d’altitud, havia estat força complicat. La neu cobria gran part de la muntanya i no hi havia ni camí ni indicacions visibles. Si de dia m’havia costat Déu i ajuda orientar-me i avançar entre la neu, ara que el sol s’acabava de pondre era una porta oberta a perdre’s o prendre mal. Hauria de dormir allà.

Vaig col·locar unes pedres damunt la tenda desmuntada i vaig anar a buscar un lloc més tranquil. No podia perdre temps recollint-ho, el crepuscle era el meu aliat efímer. Ràpidament, vaig descendir buscant el centre de la petita vall que s’enfonsava pel mig de la carena de la muntanya. Allà el vent hi tocaria menys. Entre uns arbustos vaig topar-me amb un petit racó a on podia estirar-me tot i el pendent i el vaig donar per bo. Sense la motxilla, vaig tornar per recuperar les restes de la tenda, que em servirien com a protector per a la màrfega i ràpidament em vaig ficar dins el sac. La temperatura havia baixat ràpidament per sota dels 0 graus.

El racó improvisat on vaig fer nit.

D’ençà que havia començat aquesta expedició per a travessar tot el Líban a peu, aquest havia estat el dia més difícil de tots. Encara amb l’adrenalina disparada, observava el meu entorn, il·luminat per la lluna creixent. Al meu costat s’aixecava l’altra cara de la vall, completament coberta de neu. El meu humil campament era a la part càlida de la muntanya. En comptes de neu, el sòl ací era recobert de pedres i una mínima vegetació. Tant els arbres com els matolls estaven mancats de fulles i els seus troncs forts i esbiaixats eren un símptoma clar que allà aquelles ràfegues de vent infernals no eren res excepcional. Si no hagués estat pels seus xiulets, el silenci a la muntanya era tal que, amb l’atenció adequada, hauria pogut sentir l’aigua de la cantimplora cristal·litzant-se lentament. L’únic que no cobria el sac eren els meus ulls. Aquell escafandre em protegia i m’escalfava. Em vaig tombar encarant les estrelles. Em sentia afortunat.

Llar de refugiats

Sortir de la muntanya no va ser fàcil. Vaig despertar-me a les sis del matí amb el primer raig de sol, però encara vaig haver d’ascendir entre la neu, obrint camí, per arribar al cim del pas de muntanya. Era el primer que passava per allà en setmanes. No esperava trobar-m’hi tanta neu. L’última nevada havia estat feia ben bé una vintena de dies, però, tot i això, encara quedava prop d’un metre de neu en les zones més fosques. Fins al cap d’unes quantes hores no vaig aconseguir deixar enrere aquella muntanya.

A mesura que descendia, la neu desapareixia del meu voltant.

Una vegada a la vall, el canvi de temperatura va ser total. Dels pocs graus sota zero de la matinada, havia passat als més de 20 graus del migdia. Vaig dinar al costat d’un salt d’aigua fresca de primavera i, fins i tot, em vaig permetre capbussar-m’hi una estona. El contrast entre un moment del dia i l’altre era increïble. El sol m’eixugava i posteriorment m’escalfava la pell en un dels millors moments de la travessa.

A mitja tarda vaig arribar a la ciutat turística de Jezzine. Aquell escenari desentonava completament amb el que m’havia trobat fins aquell moment pel Líban. No obstant això, tot i ser la principal destinació turística del sud del país, tenia poc a veure amb els equivalents d’altres països més acostumats a rebre visitants. Un punt a favor de trobar-me un lloc així era la possibilitat de menjar alguna cosa calenta en un restaurant, per fi.

En aquest salt d’aigua vaig permetre’m una fugaç remullada.

Jezzine és una localitat majoritàriament cristiana, com es pot comprovar per les múltiples esglésies i referències a la verge Maria que es troben amb una simple passejada. També és coneguda com la ciutat de les cascades. N’hi ha una que brolla per un penya-segat de 90 metres que actua de barrera septentrional del municipi. Però se’n poden trobar unes quantes als voltants de la regió.

Ací vaig conèixer en Mohammad, un home de Síria que feia cinc anys que vivia al Líban. Em devia veure brut, perquè em va convidar a dutxar-me a casa seva. Un cop allà, em va explicar que havia hagut d’anar-se’n del seu país, en guerra, per aconseguir diners per a la dona i els fills. Treballava com a paleta a Jezzine, on tenia un petit pis de quinze metres quadrats als baixos d’un edifici d’apartaments. “A Síria, hi tinc una casa molt gran”, m’assegurava. “Hi tenim rucs, vaques i gallines.”

La cascada de Jezzine és la més alta del Líban, amb 90 metres d’alçada.

Va preparar cafè i vam començar a xerrar, fent servir el telèfon de traductor. No va tardar a convidar-me a dormir. Sense tenda i destrossat per una última nit molt dolenta, vaig acceptar l’oferta. Per dutxar-me amb aigua calenta, havia d’esperar que tornés l’electricitat. Al Líban fa uns dos anys que, amb l’excusa de la forta crisi econòmica, el govern limita molt el temps que hi ha llum corrent. Ara mateix, hi ha unes quatre hores diàries, cosa que és una millora respecte del darrer any i mig, en què hi ha hagut, a tot estirar, una hora d’electricitat. De totes maneres, res no es regeix per cap horari oficial, només per un suposat sentit comú. Els qui tenen més diners es compren generadors que funcionen amb combustible per assegurar-se més hores d’electricitat, a vegades fins i tot el dia sencer. Òbviament, aquest sector, el dels generadors elèctrics, ha estat un dels pocs que ha experimentat un creixement econòmic important.

També ha crescut el de les màquines comptadores de bitllets. La hiperinflació de la lira libanesa ha fet que tothom hagi de carregar amb grans feixos de bitllets. Per comprar una rentadora de 200 euros, per exemple, ara mateix caldrien uns 220 bitllets de 100.000 lires, el bitllet més gran que existeix. Fa deu anys, amb aquests mateixos bitllets es podia arribar a comprar un pis a Beirut.

L’església maronita de Santa Rafqa, una monja libanesa, als afores de Jezzine.

Per la casa d’en Mohammad hi van anar passant tot d’amics seus. Com ell, eren sirians que s’havien traslladat al Líban per evitar la guerra i ajudar la família. En total, al Líban hi ha uns dos milions de refugiats, segons l’ONU, dels quals un i mig provenen de Síria. Per posar-ho en proporció, al país viuen poc més de quatre milions i mig de libanesos. L’única sala de l’habitatge s’omplia de fum de tabac i se servien cafès i tes sense aturador. Fins i tot vaig començar a dubtar si aquella nit podria aclucar l’ull, amb tants estimulants.

Em van explicar que tots els apartaments de l’edifici eren ocupats amb refugiats sirians. En Mohammad, per la posició del seu pis als baixos, feia d’amfitrió de tots ells. Cada vespre es trobaven ací per fer petar la xerrada i fumar paquet rere paquet. Fins i tot quan se n’anava la llum i es quedaven a les fosques, continuaven rient i omplint-se els gots de te. En el moment àlgid, a l’habitació s’hi podien comptar fins a set burilles enceses en la penombra. Però de mica en mica van anar desapareixent els punts vermells dels extrems dels cigarrets fins a quedar-nos en Mohammad, un amic seu, i jo. Era l’hora, finalment, d’anar a dormir.

La font de Jezzine és una construcció històrica que abastia d’aigua de la muntanya a la ciutat.

Em vaig acomiadar de Jezzine i en Mohammad i vaig començar a enfilar cap al següent poble. Hi ha poques maneres millors de conèixer un país que viatjar-hi caminant, vaig pensar mirant cap a les muntanyes. És tornant a les arrels que es connecta d’una manera més natural i elemental amb les persones del camí. He recorregut 60 quilòmetres, en queden més de 400 fins a haver travessat tot el Líban. Això tot just acaba de començar.

Sesto San Giovanni és una ciutat llombarda, situada al nord de Milà, coneguda entre els periodistes de la bota pel sobrenom de “l’Stalingrad d’Itàlia”. I això és gràcies a un històric rerefons proletari, a una resistència heroica al feixisme i al nazisme, que la va ocupar durant vint mesos, a una combativa manera de ser, acabada la guerra i tot. Durant prop de setanta anys, fins el 2017, sistemàticament, totes i cadascuna de les eleccions que es van fer en aquest enclavament industrial de l’àrea metropolitana milanesa les va guanyar el Partit Comunista. Però en les eleccions de l’any passat, per primera vegada, la dreta va superar l’esquerra de tres punts. I no qualsevol dreta. Els Fratelli d’Italia, el partit feixista, va encapçalar el recompte intern de la coalició, gairebé empatant ell tot sol amb el Partit Democràtic –que és la formació que podríem identificar d’alguna manera com a successora, molt de lluny, del vell Partit Comunista.

Això que passa a Itàlia també passa a l’estat francès. És ben conegut el cas de Grenay, un poble de set mil habitants al Pas de Calais, que d’ençà del 1953 sempre havia votat comunista, però que en les darreres eleccions va passar a ser una de les comunes amb més vots a favor de Marine Le Pen. Ja fa molts anys que els sociòlegs francesos han estudiat el fenomen amb atenció i estableixen una correlació territorial clara entre el vot de fa dècades al Partit Comunista i el vot d’avui a l’extrema dreta. A Toló, Marsella o allò que havia estat el cinturó roig de París –a Saint-Denis, per exemple–, l’extrema dreta és el moviment clarament en alça. Com ho és a Àustria, on Simmering, el famós “barri roig” de Viena, ara vota l’extrema dreta de l’FPO. O com als Països Baixos, on l’anomenat Partit de la Llibertat, xenòfob i autoritari, ha passat a ser el més votat en poblacions tradicionalment comunistes com ara Almere, Onderbanken, Volendam, el port de Rotterdam mateix.

És un fenomen més que documentat. Pràcticament a tot Europa els barris i les poblacions obreres que tradicionalment votaven comunista o les opcions més radicals de l’esquerra avui voten l’extrema dreta. Farts de la traïció de l’esquerra, incapaços d’entendre els debats esotèrics fomentats pel moviment Woke, cansats de veure que cada dia les diferències socials són més grans mentre els governs progressistes bàsicament es dediquen a alimentar els acudits dels urbanites multi-qualsevol-cosa i a ocupar les institucions col·locant-hi a sou més i més indigents intel·lectuals.

L’extrema dreta se n’aprofita, d’això, ben hàbilment. I descaradament. Ha crescut, s’ha sofisticat, ja no és repatània com era. És infinitament més perillosa. I el comportament de l’esquerra europea és tan demencial, tan antinatural, que avui l’extrema dreta es pot presentar com l’única opció que proposa obertament de cremar-ho tot, d’engegar a dida el sistema, de satisfer les ganes violentament pedestres de tornar-s’hi que té la gent que pateix més. Tot és una gran mentida, però és una mentida que a ells els funciona. I la moció de censura de Vox, no us enganyeu pas, és això.

Vox no vol ni tan sols guanyar-la. No ho necessita, ni és el seu pla. Vox ja té el que volia perquè la moció de censura que es fa avui a Madrid és simplement una operació de màrqueting que els feixistes ja han guanyat. Amb la moció han obtingut allò que necessiten: un immens aparador mediàtic des d’on ensenyar als votants desencantats com un comunista, un símbol del comunisme espanyol, ara és dels seus, i ho és orgullosament. Amb la confiança que això que passa a tot Europa acabe passant també al sud dels Pirineus.

Després d’uns quants mesos fent treball de camp al Vietnam, en tornar em vaig trobar amb el dinar de deu anys d’ex-companys d’institut. Mentre alguns em preguntaven com havia anat “amb les tribus indígenes del Vietnam”, era més interessant de percebre com altres intentaven evitar paraules com “pobres, indígenes” o “tercer món”, amb més o menys èxit. És amb ells que havia après les etiquetes de primer, segon i tercer món com aquell qui parla de sector primari, secundari i terciari.

Dissabte passat justament parlava amb uns amics sobre l’absurditat dels conceptes de primer món i tercer món (qui ha parlat mai del segon?). La conversa va derivar en el vocabulari pervers que s’utilitza per parlar de les realitats fora del nostre món occidental i eurocèntric, i em va fer pensar en els esforços dels meus ex-companys d’institut. Com hauríem d’anomenar, però, els pobles originaris colonitzats pels europeus?

Tècnicament, d’indígenes poc o molt tots ho som. És més indígena una família khoisan originària de Namíbia que ha migrat a treballar a Johannesburg o una família descendent de generacions i generacions que han viscut sempre a Roma?

De fet, en francès, en lloc d’indigène se sol usar la paraula autochtone (autòcton) –encara que la primera, per pressió de l’anglès, va augmentant d’ús. Un aprenent de burocratès podria pensar que és “més neutra”; al cap i a la fi, de llengües autòctones n’hi ha a tot arreu. La realitat, però, és que no es diria que el francès és una llengua autochtone, mentre que sí que es diu de les llengües amazòniques.

Dissabte, un amic suggeria fer servir la paraula “ètnia” per estalviar-se maldecaps, i així es podria equiparar un “poble indígena” amb una “nació europea”. Però el cas és que arreu del món les ètnies poden ser multilingües, igual que hi ha llengües multiètniques.

El vietnamita és una de les llengües que han optat per usar “ètnia”. La retòrica vietnamita –manllevada de la Xina comunista, que alhora la va adaptar de l’URSS– designa amb la paraula “ètnia” exclusivament les minories nacionals, mentre que la paraula “nació” s’aplica a la majoria vietnamita o ètnia kinh.

Així, la terminologia soviètica ha acabat fent referència només a les minories del país, afectades per un colonialisme intern devastador, mentre que s’ha adoptat la retòrica liberal per a la majoria kinh. Per si no fos prou clar, a les minories ètniques se’ls anomena “compatriota” (đồng bào, manlleu del xinès 同胞 tóng bāo), mentre que un vietnamita de Hanoi és, simplement, “ciutadà” o “poble” (công dân o nhân dân). Com veiem, fins i tot el vocabulari acadèmic pot acabar pervertit –no deixa de formar part del sistema lingüístic– i acabar impregnat d’un pòsit colonialista en un país prèviament colonitzat.

A banda dels conceptes negatius associats amb el concepte d’ètnia (minoritària i colonitzada), al Vietnam es marca l’ètnia a tots els documents oficials: cartilla de la “seguretat social”, carnet d’identitat o cartilla d’escolarització, fet que genera casos de violència institucional.

Avui dia, el terme “indígena” es fa servir per a designar una tipologia concreta de societats, tant en l’àmbit acadèmic com popular. Normalment responen a pobles colonitzats, amb poblacions petites o amb una vida rural propera a la natura, entre altres idees típicament associades. En plena Dècada de les Llengües Indígenes de la UNESCO, no podem perdre l’oportunitat de revalorar (i per tant etiquetar) la importància de les poblacions indígenes, tal com explica Mònica Barrieras.

La paraula “indígena”, que a vegades pot anar lligada a conceptes negatius i colonials (primitivisme, pobresa, retard, etc.) ha estat reapropiada per les mateixes comunitats històricament designades com a indígenes, de manera semblant com les comunitats etiquetades negativament amb mots com queer o marica se n’han reapropiat com a forma d’apoderament, insuflant-hi orgull per combatre l’autoodi i la discriminació.

A més, han sorgit neologismes en el si de les comunitats indígenes com a necessitat de designar la seva realitat. Aquests termes, com per exemple “pobles originaris” o “comunitats ancestrals”, els permeten d’etiquetar-se elles mateixes i apoderar-se, de manera semblant com ho han fet les kellys.

Al final, més que qüestionar els mecanismes de cada llengua per a etiquetar la realitat, el que ens hem de plantejar és l’ús que en fem. Tornant a la pregunta que ens ocupa sobre com hauríem d’anomenar aquesta tipologia de pobles, com a lingüista no hi puc donar una resposta clara.

La realitat demostra un cop més que és massa complexa per ser encabida en el llenguatge humà, en què tot es classifica i en què acabem parlant més de les etiquetes que no pas dels conceptes que ens convencem que hi ha darrere.

Des de les disciplines que pertoquin hem de fer divulgació sobre totes aquestes realitats per tal que els meus ex-companys d’institut puguin, còmodament, referir-s’hi de la forma que creguin més adequada. Que les etiquetes no ens tapin el bosc que s’està talant i cremant davant dels nostres ulls –i de casa seva.

 

Albert Baró.

La decisió del govern francès de donar via lliure a la polèmica reforma de les pensions amb l’article 49.3 de la constitució francesa, que permet d’aprovar una llei sense l’aval del parlament, ha sacsejat la situació política. Les protestes que hi ha d’ençà de fa mesos ara s’han intensificat i alhora els partits polítics de l’oposició han provat d’aturar una mesura que qualifiquen d’antidemocràtica.

L’única manera d’aturar la reforma era una moció de censura vint-i-quatre hores després de l’activació d’aquest procediment. Tanmateix, el fet que els principals grups de l’oposició fossin la Nova Unió Popular Ecològica i Social (NUPES) –que aplega els partits d’esquerra– i el partit d’extrema dreta Rassemblement National feia gairebé impossible una iniciativa unitària i de consens. Ha estat llavors que ha entrat en escena el grup parlamentari Llibertats, Independents, Ultramar i Territoris (LIOT), que n’ha presentat una de capaç d’unir l’oposició i que solament li han faltat nou vots per a reeixir.

La iniciativa de LIOT s’ha centrat en la manca de legitimitat democràtica que té la reforma de les pensions després d’haver eludit el debat i el vot de l’Assemblea francesa. Els impulsors de la moció indiquen que el pas següent serà de presentar un recurs al Consell Constitucional francès.

Què és el grup LIOT?

L’octubre del 2018 es va crear Llibertats i Territoris, un grup parlamentari que aplegava nacionalistes corsos i bretons, radicals, membres de la Unió de Demòcrates i Independents (UDI) –que s’organitza sobre una base federal– i més diputats sense grup. El mínim necessari per a crear un grup a l’Assemblea francesa són quinze diputats, i en el moment que es va crear en tenia setze. Formar part d’un grup parlamentari permet de guanyar mitjans tècnics, temps de paraula en els debats i recursos i presència en la campanya electoral.

Malgrat la divergència ideològica i l’autonomia que tenen els membres del grup, amb llibertat d’expressió i de vot, comparteixen uns quants punts. En la declaració política defensen una descentralització real de l’estat francès, la defensa de les llengües i cultures regionals –també en l’ensenyament– i un consens en favor de la plena autonomia política i legislativa de Còrsega.

També es remarca la necessitat de prestar més atenció als territoris insulars i d’ultramar, una transició ecològica respectuosa amb el territori i el suport al teixit econòmic, com ara empresaris, industrials, artesans, comerciants i pagesos.

La unió dels diputats amb sensibilitat envers la descentralització i les minories nacionals, com ara el bretó Paul Molac i l’occità Jean Lassalle en l’anterior legislatura, va assolir fites importants, per exemple, l’aprovació de la llei Molac de promoció de les llengües minoritzades.

Un grup encapçalat pel sobiranisme

Llibertats i Territoris va canviar de nom l’any passat i es va passar a dir Llibertats, Independents, Ultramar i Territoris, amb la voluntat d’incloure-hi parlamentaris de fora del continent que havien aconseguit l’acta de diputat amb uns resultats històrics.

Deu diputats dels vint que formen part del grup parlamentari són adherits a Regions i Pobles Solidaris (R&PS), una federació de partits sobiranistes de l’estat francès que inclou Sí al País Català, Unitat Catalana i Partit Occità. Sobre això, cal remarcar el pas endavant que han fet els moviments nacionals. De fet, fins a la victòria del sobiranisme cors en les eleccions del 2017 la presència que tenien a l’Assemblea francesa era gairebé inexistent. I molt menys organitzada que no pas ara.

Entre els deu diputats adherits a R&PS hi ha tres nacionalistes corsos, Jean-Félix Acquaviva, Michel Castellani i Paul-André Colombani, que formen part de l’espai polític de Gilles Simeoni, el president del govern cors que encapçala la taula de negociació amb l’estat francès sobre l’autogovern de l’illa. L’objectiu d’aquests diputats és reforçar el projecte i les demandes d’autonomia.

També hi ha el bretó Paul Molac, que va ser capaç de guanyar les eleccions contra els grans partits francesos amb una candidatura bretona. I hi ha adscrits Jean Louis Bricout i Benjamin Saint-Huile, socialistes del departament Nord, on es parla flamenc i picard; a més de Bertrand Pancher, radical del departament de Mosa.

Finalment, a R&PS hi ha adscrits de fora del continent: Olivier Serva i Max Mathiasin, de Guadalupe, que denuncien el desinterès de l’estat francès envers el territori; i Stephane Lenormand, de Saint-Pierre i Miquelon, que s’ha erigit en la veu de l’arxipèlag amb la denúncia, per exemple, de l’augment del cost del transport marítim o del fueloil per a la calefacció.

En el grup també hi ha uns quants diputats de l’UDI, del Partit Radical d’Esquerra, a més de Nathalie Bassire, de Reunió Lliure, i Estelle Youssouffa, de Mayotte.

El fet d’estar organitzats va permetre a la federació de partits sobiranistes de tenir més presència en les eleccions del 2022. A més, per primera vegada en la història, van poder emetre vídeos de campanya a la televisió. Tot plegat ha fet que els moviments sobiranistes tinguessin una visibilitat sense precedents en la política estatal, els ha permès d’encapçalar iniciatives com la llei Molac i la moció de censura i, fins i tot, han esdevingut un aixopluc per a representants díscols dels grans partits favorables a la descentralització i les minories nacionals.

La moció de censura que Vox presentarà avui al congrés espanyol contra Pedro Sánchez no serà pas la primera de la història del sistema polític espanyol; de fet, ni tan sols serà la primera que presenta el partit ultradretà, que ja va ser incapaç de defenestrar Sánchez en un altre intent fa menys de tres anys.

Però, tot i no ser única, la de Ramón Tamames té potencial per a convertir-se en la més estrambòtica que s’ha vist mai al congrés espanyol. Aquest segon intent de Vox s’ha bastit a partir d’un còctel improbable d’extravagàncies que amenacen de fer passar la moció a la història més pel contingut anecdòtic que no pas per la transcendència política.

Tamames, un candidat inusitadament veterà

La primera incògnita que suscita la moció de censura és la del candidat que Vox ha designat per a capitanejar-la, l’economista Ramón Tamames, ex-dirigent del Partit Comunista Espanyol (PCE). L’elecció de Tamames és destacable no tan sols perquè serà el primer candidat en una moció de censura que no participa activament en la política institucional (ni tan sols és afiliat a cap partit polític), sinó també per la seva edat. Enguany farà noranta anys i és tretze anys més gran que el següent membre més veterà del congrés espanyol, el diputat socialista Agustín Javier Zamarrón.

L’edat i les dificultats de mobilitat són un factor que ajuda a entendre per què no és previst que Tamames s’adreci al ple de la tribuna d’oradors estant, com és norma en aquesta mena d’intervencions, sinó en un seient contigu a l’escó del president del grup de Vox, Santiago Abascal. Aquest emplaçament atípic, suggerit pel partit ultradretà després de refusar dues propostes de la presidenta del congrés, facilitarà als diputats de Vox de pilotar –o si més no esmenar– les intervencions de Tamames en cas que el seu argumentari es desviï massa de la línia política del partit.

Aliança incòmoda amb Vox

Si s’agafen com a baròmetre les declaracions públiques del candidat durant les setmanes prèvies a la moció de censura, la possibilitat que Tamames contradigui els postulats del Vox en el seu discurs és significativa. En entrevistes concedides darrerament a El País i El Mundo, ha contravingut pràcticament tots els pilars fonamentals del programa de Vox: ha defensat la lluita contra el canvi climàtic, que ha descrit com “el gran desafiament que afronta la humanitat”, i ha dit que la proposta de Vox de prohibir el dret d’avortament i el matrimoni homosexual eren “dialèctica”, tot recordant això als dirigents de la formació: “Aquí no s’imposa res més que el que es pot imposar amb la força dels vots.”

Tamames ni tan sols s’ha mostrat disposat a respectar les línies de força de l’argumentari de Vox en l’eix territorial. Quant a la il·legalització dels partits independentistes i nacionalistes catalans, bascs i gallecs, que el partit d’Abascal fa anys que defensa aferrissadament, s’hi ha manifestat decididament en contra: “Per què s’han d’il·legalitzar? El que han de fer és respectar el parlament, funcionar en les eleccions. […] Jo no demanaré la il·legalització de ningú. Què els diré als de Vox? No demaneu la il·legalització de ningú, és millor tenir-los a dins que a fora”, digué.

L’abolició de l’estat de les autonomies és un altre dels eixos centrals del programa de Vox amb què Tamames no s’ha mostrat disposat a transigir. “Espanya és una nació de nacions? Es pot dir així. Espanya és una supernació”, assegurà, en unes declaracions en què es tornava a distanciar de la formació ultradretana.

I concretament sobre Catalunya –en unes declaracions que molts afiliats de Vox deuen considerar sacrílegues– ha arribat a dir que l’estat espanyol hauria de sospesar d’oferir a la Generalitat un nou pacte fiscal. “Eren 9.000 milions d’euros”, digué en declaracions a El Mundo sobre el programa de vint-i-tres mesures que Mas presentà a Rajoy l’any 2014. I afegí: “Era raó per a dir que no? No va demanar l’estat basc. […] S’ha de transigir amb el que tenim o bé negociar alguna altra cosa que resulti interessant per a Catalunya, les altres autonomies i Espanya sencera.” El mateix diari va revelar que Tamames havia defensat que la constitució espanyola reconegués la nació catalana, en una carta adreçada a Mas durant l’octubre del 2017. I això, és clar, no ha fet sinó contrariar encara més els sectors del partit que en qüestionen la idoneïtat com a candidat de la moció de censura.

Tots aquests postulats, més enllà de declaracions aïllades, es reflecteixen en el discurs de Tamames, que elDiario.es avançà la setmana passada i que el candidat confirmà més tard. El document, d’una trentena de pàgines, no fa esment de punts clau del programa de Vox com ara l’avortament ni la il·legalització dels partits independentistes. Tampoc no posa en dubte l’estat de les autonomies i, en qüestions com ara el canvi climàtic, opta per allunyar-se de les estridències que generalment caracteritzen la línia política de Vox.

Candidat de Vox, votant d’uns altres partits

Ara i adés, les desavinences ideològiques entre Tamames i Vox han deixat entreveure tensions entre la formació i el candidat. Sobre la incompatibilitat entre el seu programa polític i el de Vox, per exemple, Tamames –que diu que no ha votat el partit ni té clar si el votarà en el futur– s’ha limitat a etzibar: “No tinc l’obligació d’estar al corrent de tots els modismes i paràboles de Vox. Que facin la seva dialèctica i s’hi podrà estar d’acord o no.”

Els dirigents de Vox tampoc no semblen confiar pas gaire en qui ells mateixos han cridat a ser l’home del moment. Tamames, de fet, no serà ni tan sols el primer d’intervenir en la moció. El reglament estipula que la primera intervenció ha d’anar a càrrec d’un dels diputats del grup que l’ha proposada i la responsabilitat, en aquest cas, recaurà en Santiago Abascal, que serà replicat pel president Pedro Sánchez. Serà aleshores que l’ex-dirigent del PCE podrà pronunciar el seu discurs i, previsiblement, el seguiran Sánchez i Yolanda Díaz per a escenificar l’enèsim cara a cara entre Vox i el govern, amb Tamames com a plat secundari.

Els parlaments s’allargaran fins a la sessió de demà, quan s’ha de votar la moció. Per a derrocar el govern de Sánchez i esdevenir president, Tamames necessitarà el vot de 176 escons. Ara com ara, atesa l’abstenció del grup del PP (confirmada per Núñez Feijóo), sembla que el suport a la moció no passarà dels cinquanta-dos vots de Vox.

Cada dimarts a la tarda hi ha vint gimnastes amb discapacitat intel·lectual que tenen una cita. La més important de la setmana i la que no volen deixar perdre per res del món. Al barri de les Corts de Barcelona, a dos quarts de sis, comença a sonar la música i les pilotes, les cintes i els cèrcols s’apoderen de l’espai. Les esportistes de gimnàstica rítmica del Club Esportiu Jeroni de Moragas, que tenen entre dotze anys i trenta-dos, treballen cada setmana per millorar les seves coreografies i poder-les exhibir a les competicions. Una dinàmica aparentment habitual per a qualsevol club esportiu, però que a elles els ha costat anys i anys de lluita.

Sara Suárez és llicenciada en ciències de l’activitat física i de l’esport i és una de les responsables que les competicions oficials de la Federació Catalana de Gimnàstica incloguin les esportistes amb discapacitat. És una fita històrica, però malauradament excepcional perquè encara avui és de les poques que ho fan, juntament amb la de tir amb arc i la d’hoquei: “Som al 2023 i encara hi ha qui se’n sorprèn. Per una banda, volem una societat inclusiva, en què tothom tingui cabuda i en què no fem distincions per cap tret diferencial. Això com a discurs està molt bé, però quan aterrem veiem que no hi ha els recursos, no hi ha els mitjans ni tampoc la mirada necessària”, diu Suárez, que és la fundadora del club i una de les entrenadores.

Tenen i paguen llicència a la federació del 2014 ençà, però no van poder competir fins molt més endavant: “No teníem rivals, no hi havia cap altre equip i la federació no tenia el reglament elaborat… Pagàvem la llicència de manera simbòlica per reivindicar que hi érem”, explica Suárez. Finalment, la temporada 2018-2019, el club de rítmica Sitges-Garraf es va animar a introduir aquesta categoria i d’ençà d’aleshores que han pogut competir entre elles: “Poder participar en la competició ordinària va ser emocionantíssim. Molt bonic, de pell de gallina, finalment vivíem una situació esportiva ordinària. Les esportistes amb discapacitat i sense, petites, mitjanes i grans compartíem gimnàstica. Que, al final, era l’objectiu”, afegeix. Així i tot, encara són els únics dos clubs de Catalunya que han obert aquesta secció: “Qualsevol club té equips masculins i femenins; té equips de totes les edats; té secció de veterans… Doncs ja està! Sembla força obvi, però encara és un tabú”, diu.

Per què gimnàstica rítmica?

El projecte va començar com una extraescolar en una escola d’educació especial, però de seguida Suárez es va adonar que aquestes noies xalaven amb la música i la dansa i que, a més, eren molt flexibles. Combinant aquests tres elements sortia un esport: “La gimnàstica rítmica implica una rutina memorística i una presa de decisions més limitada. Hi ha un factor expressiu molt important i és essencial la laxitud corporal, que és una característica de les persones amb síndrome de Down. Tenia tots els ingredients per a provar-ho”, explica.  De mica en mica, la iniciativa va anar guanyant força i, finalment, van fundar un club independent de l’escola perquè hi pogués anar qualsevol persona, de qualsevol edat i sense que fos un requisit anar a aquell centre. Ara hi ha noies que hi van de Sant Andreu de la Barca, de Molins de Rei, de Sant Vicenç dels Horts, de la Palma de Cervelló o d’Igualada.

Les quatre entrenadores fan la feina de manera completament voluntària, però es queixen de la manca de recursos: “El nostre èxit en el fons és trist. Tenim vint gimnastes i no en tenim més perquè no podem. En podríem tenir quaranta, cinquanta o seixanta, però no les podem assumir. Fem d’entrenadores perquè volem i perquè ens agrada, però això en el fons és trist. La idea és que l’oferta sigui possible sense dependre de la bona fe de la gent. Això no hauria de ser únic. No hauria de caldre que la gent es mogués tant per aconseguir una cosa tan normal com és fer esport”, explica Suárez.

Un dels pilars per a entendre el projecte és la mirada amb què s’ha fet. En compte de centrar-se en què no podien fer, i a partir d’aquí construir amb limitacions, s’ha fet al revés: “Crec que també ha estat clau mirar quines potencialitats tenien elles i veure que una és la flexibilitat i una altra la música, perfecte per a la rítmica. Quan veus que la seva flexibilitat les ajuda en una cosa que els encanta i que, a més, els altres no podem fer ni l’espagat… És meravellós”, explica Núria Gómez, mare d’una de les gimnastes. ​​”Les fa lluir per sobre de la mitjana de la població i això és molt bonic, perquè sempre estem acostumats que sigui al revés. Elles tenen unes capacitats que faciliten aquest esport”, afegeix Suárez.

Molt més enllà de l’esport

En tan sols una hora i mitja d’entrenament per setmana, famílies i gimnastes han aconseguit de crear llaços molt forts i totes coincideixen que la rítmica ha passat a segon pla. “La cosa menys important és la rítmica. És un espai de creixement i, com a entrenadores, veiem la xarxa que s’ha creat, com s’ajuden entre elles. Tenir un fill amb discapacitat és remar contra corrent. La societat no està pensada per a caminar en aquesta direcció i et vas trobant amb moltes pedres que esquives com pots. Però quan et trobes amb més famílies que han passat per aquesta situació, és molt bonic”, explica Suárez. Les famílies han trobat un punt d’unió i un espai per a poder compartir els dubtes, les pors i les inquietuds, però també les victòries del dia a dia: “Per a elles és una oportunitat i per a nosaltres és un punt de trobada. Més enllà de fer esport, s’ha creat una família. Fem xarxa i les experiències vitals de les més grans serveixen d’exemple per a les més petites. Per a elles és trobar-se amb les iguals”, explica Gómez.

De fet, enguany, la gimnasta més veterana ha deixat de ser-ho per passar a fer ajudant d’entrenadora. És una noia a qui el club ha vist créixer perquè va començar quan tenia solament setze anys i ara ja en té trenta-dos: “S’ha fet gran i és molt bonic veure com es tanca el cercle. Per edat crèiem que havia de fer un canvi de rol. Al final, l’exemple més bo són les models, i la simbiosi que es crea entre elles és molt més gran”, diu Suárez. A les famílies això els dóna empenta i els omple d’orgull: “Veure que una de les noies que havia estat entre elles ara les dirigeix és molt emocionant”, afegeix Gómez.

Estel Fusté és una de les gimnastes que ja fa temps que entrena al club. Des que ho va descobrir que la gimnàstica és una part molt important de la seva vida i fins i tot ha animat amigues seves a apuntar-s’hi. Cada setmana frisa perquè sigui dimarts i poder compartir aquesta estona amb les seves companyes: “Ens ho passem molt bé i gaudim del moment”, explica. No sabria quina part de l’entrenament triar: “M’agrada tot. Sobretot, les entrenadores. M’agraden els conjunts, m’ho passo molt bé amb les companyes, ens coordinem. I quan fem qualsevol canvi, ens surt.”

Una part molt especial de l’entrenament és la d’abans de començar a treballar les coreografies, quan totes juntes fan una rotllana: “Mentre ens esperem a ser-hi totes i que sigui l’hora, fem una rotllana i ens posem al dia. És un espai bonic perquè compartim allò que hem fet durant la setmana. Algunes expliquen que han aconseguit de compartir pis, o que han trobat feina. O fins i tot comenten que han canviat de parella”, explica Suárez. “Diem ‘tinc ganes d’explicar una cosa’ i parlem de la setmana; i si hi ha notícies, les expliquem”, afegeix Fusté.

El parany de la inclusió

Tant les famílies com les entrenadores reivindiquen la igualtat d’oportunitats i de drets, però alhora assenyalen que moltes vegades les necessitats que tenen aquestes persones són diferents i que, per tant, requereixen unes condicions concretes. Això vol dir, per exemple, que a vegades calen espais compartits i que a vegades no: “Quan ens excedim amb la inclusió, ens oblidem que els espais d’igualtat també són espais de protecció i espais de seguretat”, diu Suárez. Gómez hi coincideix: “Amb la inclusió passa que han d’estar tots junts, i potser aleshores no valorem les particularitats de cadascú. Crec que no s’han de voler igualar. És com aquella imatge que volta per internet dels tamborets, en què tres persones de tres alçades diferents miren per una tanca. Doncs això. Elles necessiten ser valorades pel que són. Tots hem de poder tenir el nostre espai i no mesurar-nos amb els mateixos paràmetres”, diu.

De fet, en l’esport és fonamental de garantir una situació de partida justa. Per això, en totes les competicions, per exemple, se separen homes i dones: “S’intenta garantir la igualtat d’oportunitats perquè no es generi una situació d’injustícia, que sempre deixa de banda els mateixos. Amb la discapacitat aquesta discriminació positiva encara és necessària i hem d’entendre que cadascú té unes necessitats diferents, però això no vol dir viure-ho al marge o, directament, no viure-ho. Hem de compartir espais, instal·lacions, clubs, competicions… Tot el sistema ha de ser comú i, després, ja decidirem com ens repartim. Ara, de la mateixa manera que a futbol no hi juguen junts els nens de cinc anys i els de dotze i entenem que separar-los és just, doncs aquí s’ha de poder fer amb la mateixa naturalitat”, diu Suárez.

En relació amb això, elles han sabut trobar una solució híbrida: “Fem els entrenaments entre gimnastes i esportistes en què totes tenen una discapacitat i que, per tant, es genera aquest espai de calma, de seguretat, de no judici, de comprensió…, on és més fàcil el vincle. Però alhora, participem en la competició ordinària. Això ens permet de donar visibilitat a aquesta realitat, compartir tapís, compartir jutge, compartir espais i anar obrint aquest camí”, afegeix Suárez. Per tot plegat, demanen que l’esport sigui un espai per a tothom. Elles, amb molt d’esforç, han aconseguit de conquerir la categoria onze; ara només falta que això deixi de ser excepcional.

L’Ajuntament de Terrassa instal·larà a final d’any un espai escultòric d’homenatge a les víctimes de la riuada que va afectar gran part del Vallès Occidental la matinada del 25 al 26 de setembre de 1962. Amb el nom “Marca d’aigua”, s’ubicarà al Pla de la Corneta, entre els barris de les Arenes, Montserrat i Torres-sana. En aquest espai, el 2012 l’ajuntament ja hi va inaugurar un memorial de la riuada, així com un monòlit en record del radiofonista Joaquín Soler Serrano. El pressupost previst per al projecte és de 84.669,60 euros, i la previsió és iniciar les obres abans que acabi l’estiu. Amb aquest projecte es vol homenatjar les víctimes i les famílies, i mantenir-les en el record com a part de la història de la ciutat.

Els nens desapareguts de la riuada del Vallès, seixanta anys després

L’escultura la farà l’artista local Gabriel Verderi. L’element està format per uns quants elements simbòlics que interactuen en un mateix espai i fan referència a la ciutat, a les rieres i al temps. Fa servir la forma, la llum i l’ombra per fer present de forma poètica el camí de l’aigua, el territori, la memòria i el cicle. La proposta de memorial i la ubicació es va presentar a la comissió de rieres i als grups municipals.

Aquest matí, l’Idescat ha fet públiques les dades del creixement de Catalunya de l’any passat. L’any 2022, el producte interior brut (PIB) va assolir els 270.710 milions d’euros, xifra que representa un creixement en volum del 5,5%. L’evolució de l’economia catalana és igual a l’estimació avançada per a l’economia espanyola (5,5%) i és dos punts superior a la mitjana de la UE-27 (3,5%). De totes maneres, assenyala que el quart trimestre presenta una taxa interanual del 2,7% i una variació intertrimestral del 0,2%. Així doncs, l’evolució trimestral durant el 2022 mostra un alentiment del creixement del 8% del primer trimestre fins al valor final.

Però sembla que les previsions d’enguany insinuen un tomb positiu, segons que hem anat veient darrerament. Un dels fets que vam passar per alt la setmana passada, plena de notícies del món financer –ensurts inclosos–, va ser la publicació de les previsions d’una sèrie d’institucions importants sobre l’economia espanyola per a l’actual 2023. Totes tenen un denominador comú: han aparegut la mateixa setmana i han millorat les xifres respecte de les previsions que havien fet uns mesos enrere.

D’alguna manera, sense entrar en la bondat de les dades que maneguen, vol dir que tots han intuït que l’exercici actual serà millor que no esperaven, tot just des dels primers mesos de l’any. D’entrada, implica dir pràcticament adeu a la recessió, la qual cosa és una notícia excel·lent, perquè allunya una sèrie de temors que continuaven vius en molts cercles i frenaven decisions empresarials.

I el fet és particularment important en uns moments en què sembla que els fonaments del món financer trontollen –mediàticament parlant–, tot i que les autoritats monetàries respectives han actuat amb rapidesa, contundència i eficàcia. De totes maneres, probablement no han fet prou per a restaurar la confiança dels clients i, sobretot, dels inversors, segons que hem vist en les darreres sessions de borsa, amb un seguit de dents de serra en les cotitzacions dels bancs.  Ara bé, tots sabem que la recuperació de la confiança, clau en aquest sector, no és mai qüestió d’un dia.

Però el cas és que, divendres, l’OCDE va tancar la setmana de noves previsions econòmiques, i millorades, amb la publicació de les seves “Perspectives”, la conclusió més destacada de les quals és que ha capgirat positivament la visió tan negativa que tenia de l’economia internacional en la seva darrera tanda de pronòstics. Ara creu que l’economia mundial creixerà més enguany, i l’any vinent, una mica més que no havien estimat.

Ara espera per a enguany una expansió del PIB del 2,6%, quatre dècimes més que no s’havia estimat, i per al 2024 ha millorat dues dècimes el pronòstic global, fins al 2,9%. En la seva anàlisi, l’OCDE destaca l’aparició de més senyals positius, incloent-hi la millora de la confiança d’empreses i consumidors, la reobertura total de la Xina i les baixades dels preus dels aliments i l’energia.

Cal destacar que també ha millorat les previsions de creixement per a l’estat espanyol enguany fins a l’1,7%, un percentatge que significa un increment de tres dècimes respecte de la xifra que l’organisme havia avançat al novembre. Així mateix, la dada dobla la mitjana de la zona euro, per a la qual s’estima un creixement del 0,8%, gràcies, en particular, a una inflació més continguda. Per això, se situarà per sobre de França, que preveu que creixi d’un 0,7%, però també d’Itàlia, per a la qual s’estima un augment al voltant del 0,6%.

Si la inflació és l’argument diferencial que aporta l’OCDE, el Banc d’Espanya, que va parlar dimarts passat per mitjà del seu economista en cap, Àngel Gavilán, va dir que l’economia espanyola creixerà probablement vora l’1,6% el 2023, un 0,3% més que no s’estimava anteriorment, a causa, en gran part, d’una expansió més gran de la prevista l’any passat. La raó la va situar, concretament, en el retoc a l’alça que va fer l’INE per al 2022. “De manera mecànica, aquesta nova informació induiria una revisió a l’alça a la taxa de creixement del PIB el 2023 d’unes tres dècimes”.

Per al primer trimestre del 2023, Gavilán també va dir que esperava una taxa de creixement superior a la prevista, com a mínim, semblant a la del quart trimestre de l’any passat. Tot això, esperant que el Banc d’Espanya publiqui les darreres previsions oficials dins aquest mes de març. L’economista també va deixar entreveure una revisió a la baixa de 0,15 punts percentuals de les seves previsions d’inflació per al 2023.

També dimarts el BBVA Research va millorar la previsió, i les explicacions eren més completes que en les institucions anteriorment esmentades. El seu informe assenyala que l’economia espanyola continua resistint millor que no es preveia, cosa que redueix la probabilitat d’una contracció. De fet, el servei d’estudis estima que el PIB podria créixer entre un 0,3% i un 0,5% el primer trimestre del 2023. S’espera que aquesta resiliència continuï i que, en la hipòtesi més probable, el PIB espanyol creixi d’un 1,6% el 2023 (1,2% era l’anterior previsió), gràcies, també, a un entorn global més favorable.

Destaca tres qüestions clau per a l’actualització a l’alça de les previsions d’enguany. Per una banda, la desaparició dels colls d’ampolla a la indústria és un dels factors que ajudaran que l’economia continuï mostrant taxes de creixement positives. Però insisteixen molt en la forta recuperació del sector serveis després del confinament (principalment, del turisme) i també en altres sectors particularment afectats per les restriccions. I esmenten, concretament, que la recuperació de celebracions, el tèxtil, el calçat, la joieria i les begudes expliquen bona part del diferencial positiu amb altres països. Sense oblidar l’evolució particularment favorable del sector exportador.

Finalment, l’informe destaca que durant el 2023 podrien arribar a executar-se entre 15.000 i 20.000 milions d’euros relacionats amb els fons Next Generation EU després d’un 2022 en què haurien arribat a l’economia real uns 13.000 milions d’euros.

El dia abans, dilluns, es va publicar l’enquesta del S&P Global Spain Business Outlook referida al febrer, d’acord amb les opinions dels directors de compres (PMI), en què es destacava una recuperació notable del sentiment general. Les previsions de les empreses mostraven un optimisme renovat a començament del 2023, atès que les condicions de la demanda apuntaven signes de millora. De fet, fan que ja hi hagi uns quants indicadors de l’enquesta que tornen a entrar en territori positiu.

Però, sobretot, l’informe insisteix en la importància de l’esvaïment de la pandèmia i com les dades turístiques comencen a créixer. Un fet que les empreses esperen que es mantingui i que les tendències positives actuals del mercat continuïn i impulsin el creixement de la producció durant els mesos que vénen. Alhora, també s’indica un cert optimisme renovat en relació amb l’ocupació, la inversió i els beneficis.

Potser caldria afegir a les quatre institucions que van parlar la setmana passada les estimacions que fa l’AIReF sobre la marxa del PIB real, i que té actualitzades fins divendres passat, dia 16, en què el creixement estimat del primer trimestre, en taxa intertrimestral, arriba al 0,6%, i en taxa interanual al 3,3%, en línia amb el que hem dit, però potser amb una dosi d’optimisme superior.

Finalment, només recordar que aquestes millores en les previsions per a l’estat espanyol s’afegeixen a les que van fer el mes passat la Comissió Europea, el CaixaBank Research i Funcas, totes en el mateix sentit positiu. Ja sé que una flor no fa estiu, però com a mínim crec que és ressenyable que un ram de quatre entitats i institucions de pes coincideixin a dir que l’any el comencen a veure amb ulls menys negatius. Potser sí que anem una mica més bé que no pensen molts.

La xerrada de Xavier Trias, candidat de Junts a la batllia de Barcelona, al Círculo Ecuestre aquest migdia ha servit més per a entendre els seus hostes que no pas per a entendre’l a ell. Uns hostes, els burgesos unionistes de la ciutat de Barcelona, que dubten entre votar Trias o votar Jaume Collboni, el candidat del PSC. I si Trias els sembla massa independentista (anatema per a ells), Collboni té el pecat d’haver governat amb Ada Colau (un altre anatema). Confosos, dubtosos i poc convençuts, l’audiència de l’acte, conduït per Joaquín Luna, periodista de La Vanguardia, no ha aplaudit amb gaire entusiasme un candidat que podria haver estat el seu, que anys enrere podien haver votat, però que avui potser han perdut del tot. I amb qui es fan una pregunta (i no són els únics votants que se la fan): i si Xavier Trias no ens estima? I si Xavier Trias no és dels nostres?

Xavier Trias és membre de la burgesia local, nascut a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb Consell de Cent, fill de Joan Trias (empresari químic, burgès i catòlic, que va lluitar a favor de Franco un cop els republicans li havien matat el germà). I a la vegada, és nét per part de mare de Pelai Vidal de Llobatera, nacionalista català i militant de la Lliga, fundador d’Acció Catalana. Trias, veí de Ganduxer, estudiant dels jesuïtes, metge pediatra, és un exemple més d’aquesta burgesia catalana que ha acabat a les files de partits independentistes, més per errors del rival que per res més. I que ni renega del seu pas, ni tampoc en fa bandera.

Xavier Trias, al Círculo Ecuestre (EFE/Andreu Dalmau)

Avui, Trias s’ha mostrat partidari dels hotels de luxe (“necessitem hotels de cinc estrelles”), de l’ordre (“Barcelona ha de ser una ciutat d’ordre”), de considerar l’okupació un delicte (“el meu error quan era alcalde va ser no veure com n’estan de bojos [els okupes]”), de prometre eliminar el requisit de destinar el 30% dels pisos de nova construcció a protecció oficial (“la idea pot ser bona, però l’aplicació ha estat nefasta i ha aturat l’activitat de la ciutat”), i de presentar-se, en definitiva, com el gran rival de Colau (“jo no seré alcalde amb els vots de Colau, sóc l’únic candidat que ho puc dir”). I això ha agradat l’audiència anticolauista del Círculo, audiència contradictòria, si se’m permet, que el candidat de molts membres del Círculo fa pocs anys va ser Manuel Valls, l’home que va votar Colau per fer fora Maragall.

Sigui com sigui, si el rival de Colau no va aixecar aplaudiments d’entusiasme (“jo he sentit aquí dins ‘ànims, Jaume’, i avui no he sentit ‘ànims, Trias’, i la sala d’avui és de les petites, no de les grans”, deia un habitual de la casa), també és veritat que l’audiència i el conductor de l’acte sí que mostraven escolta atenta, com qui desfulla una margarida: votaré Trias o Collboni? Tot plegat amanit amb el punt d’obsessió de l’audiència (si se’m permet la paraula) i de Joaquín Luna amb Carles Puigdemont i l’independentisme. Ja tindrien ganes de votar-lo, ja, Trias (i no aquest Collboni que pactarà amb Colau), però abans, aquest matí, han volgut assegurar-se unes quantes coses: Votar Trias és votar Puigdemont?, preguntava Luna. “Votar Trias és votar Trias –deia el candidat–. Puigdemont no es presenta. I amb Puigdemont, he de dir, hi tinc una relació afectuosa”. Puigdemont ha demanat contrapartides? “No. Cap. M’ha dit que faci el que vulgui, però que guanyi les eleccions.” Representeu el contrari de Puigdemont i la seva confrontació? “Trias, tu fes la teva vida, tens una obligació i prou, que és guanyar les eleccions. I la manera de guanyar unes eleccions és parlar de temes de ciutat. No vull dependre de ningú, ni del govern central, ni de la Generalitat. Vull que Barcelona tingui la força suficient”, deia el candidat.

Més? Més: Trias és un convergent moderat o un independentista?, va ser la pregunta inicial del torn de preguntes. “Jo sóc a Junts i em presentaré com a Trias. I vull recordar que al senyor Trias, moderat i tranquil, van intentar de destruir-lo dient que tenia 12 milions a Suïssa. I això ho ha fet el govern de l’estat. I el fiscal no ha actuat contra això. Sóc favorable a l’entesa. I l’home que va fer això [Jorge Fernández Díaz] em va dir: jo, que sóc catòlic, se’m fa difícil parlar amb tu. Mira, doncs ho tenim fàcil, vaig dir-li. Jo també sóc catòlic. Si em demanes perdó, em veuré obligat a fer-ho, a perdonar-te”, ha dit Trias. “I no li va demanar perdó!”, ens ha explicat un membre de l’equip de Trias.

Més? Més: És independentista, Trias?, va demanar directament un altre assistent a una xerrada que, aquesta vegada, no es va transmetre en línia: “Sí, és clar que ho sóc. Si un dia es vota, ho faré. Ens la donaran? No. Per tant, la meva feina és aconseguir la mínima dependència possible.”

Ai, sí, la burgesia, en les files de la qual es troben partidaris del PP fins a partidaris de Carles Puigdemont, i en què Xavier Trias no ha perdut aquest gen convergent de ser prou ambigu i prou clar a la vegada. Independentista sí, però sense exagerar. Sóc de Junts, però em presento com a Trias. No sóc l’antítesi de Laura Borràs, ha dit, però insinuava que en cas que fos condemnada hauria de fer un gest generós, ella, i veure si ajudava o perjudicava el seu partit el fet de mantenir-se com a presidenta del partit de Xavier Trias.

Trias, l’home que de jove s’havia presentat a les eleccions sindicals com a independent a les llistes de Comissions Obreres i que el primer gest que farà en cas de ser alcalde, ha dit, serà visitar la gent d’Arrels per donar-los suport en la seva tasca social, intenta aquests dies d’aplegar vots de Junts, sector moderat i no moderat, del PSC i d’una ERC que ha vist que, posats a fer de convergents, tenen en Trias tot un senyor rival.

Plataforma per la Llengua i els Dracs Catalans han signat un conveni per promocionar el català al club de rugbi de Perpinyà, a Catalunya del Nord. L’acord, entre més qüestions, estableix que es difondrà música en català durant els partits, que els missatges escrits i projectats del club es traduiran al català i que el web tindrà versió en català. El català també guanyarà visibilitat a través de les entrades, on apareixeran paraules com tribuna, porta, rengla, seient, estadi o Perpinyà. L’ONG del català s’ha encarregat de fer-ne les traduccions.

A través d’aquest conveni, els Dracs es comprometen a augmentar la presència del català al club i a tractar la llengua de la mateixa manera que ho fan amb el francès i l’anglès, que són les altres llengües del club. En concret, l’acord compromet les dues entitats a actuar en set àmbits: l’estadi Gilbert Brutus, les entrades, la música dels partits, l’entorn digital del club, les relacions amb els altres territoris de parla catalana, la sensibilització dels jugadors i l’organització d’un partit “de la catalanitat” cada temporada.

Totes dues entitats col·laboraran per augmentar la relació del club amb les institucions i la premsa de la resta dels territoris de parla catalana, i cada temporada organitzaran un partit “de la catalanitat”, en el qual l’ús del català haurà de ser majoritari i les animacions estaran vinculades a la llengua i la cultura catalanes. Per tal de facilitar-ho, Plataforma per la Llengua també ajudarà els Dracs Catalans a organitzar una jornada anual de sensibilització sobre Catalunya del Nord i el català amb els jugadors del club i les seves famílies.

Els representants dels tres partits independentistes del Parlament de Catalunya, Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts) i Montserrat Vinyets (CUP) han comparegut avui de forma conjunta a la delegació de la Generalitat a Madrid, el centre Blanquerna, per a valorar la trobada de membres de la comissió Pegasus del parlament català amb els eurodiputats de la delegació del comitè que investiga l’ús de programari espia com Pegasus.

Els representants han explicat que la reunió els ha permès de compartir reflexions i denunciar el Catalangate, amb la vulneració dels drets humans que ha suposat almenys contra seixanta-cinc persones, que inclou els últims quatre presidents de la Generalitat de Catalunya, diputats, advocats, així com periodistes, i que segons remarquen, “pel simple fet de ser independentistes”.

Sobre això, han denunciat el boicot de les autoritats espanyoles perquè, segons han fet arribar a la delegació europea, no han volgut crear una comissió d’investigació al congrés espanyol, com sí que s’ha fet al Parlament Europeu i en el català; hi ha hagut una manca de col·laboració en la investigació, no havent volgut comparèixer al parlament els màxims representants del govern espanyol i institucions, com tampoc el defensor del poble s’ha volgut reunir amb les víctimes; i a més, han destacat que les causes judicials resten aturades o no s’han admès.

Finalment, han denunciat el tracte que s’ha donat a la mateixa delegació europea, tot canviant l’agenda de l’últim moment, sense que el president espanyol Pedro Sánchez ni cap ministre s’hi hagi volgut reunir i, a més, s’ha contraprogramat la missió amb la moció de censura de Vox. Consideren que l’estratègia era evitar la delegació i que, quan no s’ha pogut evitar, s’ha “conspirat” per a donar-li la menor rellevància política.

Reunió entre comissió d’investigació

En la reunió amb la delegació d’eurodiputats, el president de la comissió del parlament, Josep Maria Jové, ha explicat que el govern espanyol no coopera amb la comissió perquè no han volgut comparèixer. “Res els impedeix fer-ho. No hi ha cap prohibició explícita”, ha explicat Jové després d’una pregunta de la ponent sobre els poders de la comissió del parlament per a convocar compareixents i per investigar.

Al seu torn, el diputat de Junts Albert Batet ha criticat els “obstacles constants” de l’estat per esclarir l’espionatge. “És una qüestió europea”, ha dit Batet tot subratllant les dificultats del comitè de l’eurocambra per organitzar la missió, mentre Josep Rius ha remarcat que aquesta actitud del govern espanyol mostra que “no hi ha cap diàleg”.

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha subratllat que el Catalangate és un cas d’espionatge massiu i un escàndol democràtic. Vilalta ha remarcat que les persones espiades, segons les revelacions de Citizen Lab, estan relacionades amb el moviment independentista i que l’espionatge vulnera diversos drets. “Cal investigar a fons”, ha dit.

La diputada de la CUP Montserrat Vinyets ha assenyalat que l’objectiu de l’espionatge és perseguir el moviment independentista català i monitorar la dissidència. A més, ha afirmat que no hi ha cap control intern del CNI.

El diputat d’En Comú Lucas Ferro ha instat a “preservar els drets polítics i la integritat de les institucions democràtiques” amb avenços en regulació comunitària.

El PSC qüestiona Citizen Lab

Per la seva part, el diputat del PSC Òscar Aparicio ha qüestionat tant l’objectiu de la comissió del parlament com el “rigor científic” de Citizen Lab. “Som crítics amb l’informe”, ha dit Aparicio, que ha defensat que “Espanya és un país democràtic amb totes les garanties”. Pel que fa a la comissió del Parlament per Pegasus, ha dit que sembla tenir les “conclusions predissenyades”.

Finalment, tant el diputat de Vox Alberto Tarradas com l’eurodiputat del partit Jorge Buxadé han abandonat la sala per no assistir a la reunió amb la comissió del Parlament per Pegasus.

La jutgessa del jutjat Mercantil 9 de Barcelona ha ordenat a Restaurant Egipte SLU, nou propietari del Pinotxo Bar de la Boqueria de Barcelona, que deixi de fer servir el nom històric del local en la nova etapa comercial.

A la interlocutòria, a la qual ha tingut accés Europa Press, s’explica que la sol·licitud de registre de la marca Pinotxo Bar es va fer el 31 d’octubre del 2011, que va ser concedida el 13 de febrer del 2012 i que es va renovar el 17 de març del 2022. El document detalla que aquesta marca va ser utilitzada per un dels propietaris i la família per a l’explotació del bar, i que ha guanyat prestigi al llarg d’unes quantes dècades.

El 25 de gener d’enguany, el propietari va cedir al Restaurant Egipte SLU la titularitat de les concessions administratives per a l’explotació de dues parades amb aquest nom, on s’explotava el negoci a la Boqueria, sense el consentiment de l’altre soci familiar.

El primer de març, aquest restaurant va reobrir el local per fer el mateix servei de restauració a les dues parades i, mitjançant burofax el 3 de març, l’altre propietari li va requerir que, en un màxim de quaranta-vuit hores, cessés en l’ús del nom Pinotxo Bar, encara que no li van fer cas.

La interlocutòria sosté que la marca Pinotxo Bar és usada per l’empresa demandada “per al mateix servei per al qual la marca està registrada, sense consentiment ni autorització del titular de la marca, causant amb això confusió al mercat”.

Comunicat familiar

En un comunicat consultat per Europa Press, representants legals de la Societat Civil Particular (SCP), és a dir, l’empresa familiar, han explicat que: “Les informacions aparegudes fins ara recullen relats construïts de manera esbiaixada”.

“El negoci continuarà, amb la tercera i quarta generació al capdavant,
conservant l’esperit familiar que sempre ha caracteritzat el Pinotxo Bar, el tracte al client i el bon saber fer gastronòmic, conservant l’essència familiar i la tradicional i famosa cuina”, expliquen. Ara bé, no ho podrà fer a les mateixes parades que aquest familiar va cedir, segons el comunicat, a un tercer quan va decidir jubilar-se definitivament a vuitanta-nou anys.

La família diu que l’home ha estat “teledirigit”. “I serà el temps el que donarà llum sobre qui beneficia en última instància aquesta decisió i ímprobe procedir, afegeix.

També diuen que els danys personals i d’imatge per la pèrdua de la ubicació del negoci familiar al Mercat de la Boqueria “són irreparables i els perjudicis econòmics inferits, enormes”.

“Es buscarà la restitució dels seus drets i la reparació del dany, emprant per a ells totes les accions en dret que els assisteixin”, conclou la família.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha refusat la petició d’aturar cautelarment l’aplicació de l’anomenada taxa Amazon de l’Ajuntament de Barcelona, que grava les grans distribuïdores de comerç electrònic per l’ús de l’espai públic durant el repartiment de mercaderies a domicili. L’Organització Empresarial de Logística i Transport va presentar un recurs contenciós-administratiu contra la taxa i va demanar-ne la paralització mentre es tramita la causa judicial. Malgrat això, el tribunal considera que continuar aplicant la taxa no suposa cap gran perjudici per a les empreses i, per tant, la manté en vigor mentre estudia el fons de l’assumpte.

Segons la patronal, la taxa generaria greus perjudicis al sector, ja que s’obligaria a les empreses de missatgeria a recollir dades de les comandes que ara mateix és impossible recollir a causa de l’operativa habitual del sector. A més, consideren que podria vulnerar la normativa de protecció de dades, ja que les empreses de paqueteria no poden guardar les dades dels compradors. Les empreses recorden que la tarifa de cada entrega varia segons la urgència, el pes o el valor de l’objecte enviat.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona va defensar l’interès públic de la mesura, tot recordant que l’any 2018 es van fer una mitjana de 61.400 entregues diàries de comerç electrònic a Barcelona, xifra que va créixer el 2020. També recorda que una llei de la Generalitat del 2017 obliga els consistoris a regular i taxar aquesta activitat. El consistori també recorda que les empreses de missatgeria no han d’incloure dades personals dels destinataris, sinó només el nombre d’entregues i destinacions.

La reunió entre la missió del comitè Pegasus del Parlament Europeu i els membres de la comissió del Parlament de Catalunya ha estat marcada per la tensió entre la ponent de l’informe, la neerlandesa Sophie in ‘t Veld, i els representants del PSC i el PSOE, que han provat de desacreditar les conclusions de l’estudi de Citizen Lab que va destapar el Catalangate. “Per què Citizen Lab es voldria jugar la seva reputació? Han publicat 50.000 telèfons infectats amb Pegasus i Predator. Per què haurien de posar en risc la seva reputació pel cas català? No té cap mena de sentit”, ha dit l’eurodiputada, visiblement indignada.

[VÍDEO] Zoido parla tot sol defensant Espanya mentre els eurodiputats de la missió Pegasus marxen 

En una intervenció prèvia, el diputat del PSC David Aparicio ha posat en qüestió que la comissió catalana tingués la intenció d’esclarir l’espionatge. En aquest sentit, ha dit que els partits independentistes havien imposat un pla de treball esbiaixat perquè “les conclusions ja estan tancades”. “Nosaltres som crítics amb l’informe de Citizen Lab. No és prou imparcial. No compleix ni la forma ni el fons d’un estudi imparcial. Intentarem de veritat que s’escolti tothom –en referència a tècnics i estudis alternatius que neguen el Catalangate– i fer-ho en positiu i d’acord amb la normativa estatal”, ha afegit.

L’autor del polèmic informe contra el Catalangate, acomiadat per haver mentit sobre Pegasus 

En el torn de la missió, In ‘t Veld ha dit que no hi havia preguntes crítiques sobre Citizen Lab, sinó la voluntat de desacreditar la seva feina de desemmascarar els abusos dels estats amb programaris d’espionatge com Pegasus. De fet, arran dels intents dels socialistes i el PP d’embrutar-ne la reputació –els representants de Vox s’han negat a assistir a la reunió, tot i que rondaven pels passadissos de l’oficina del Parlament Europeu a Madrid–, ha proposat que una manera indiscutible de certificar les infeccions –sense intervenció d’òrgans estatals– seria que l’Europol se’n fes càrrec.

D’altra banda, l’eurodiputat del PSOE i membre de la missió, Ibán García del Blanco, ha negat que l’estat espanyol hagi intentat de boicotar la visita dels eurodiputats i, com a exemple, ha citat la trobada d’aquesta tarda amb el secretari d’estat d’Afers Europeus espanyol, Pascual Navarro. No ha esmentat que, inicialment, el comitè europeu havia demanat de reunir-se amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i els ministres suposadament afectats per l’espionatge (Fernando Grande Marlaska, Margarita Robles i Luis Planas).

Després d’aquest incís, García del Blanco ha dit que no tenia “cap dubte que hi va haver espionatge”, però ha evitat de fer servir el terme “Catalangate”. “Citizen Lab va denunciar vint-i-nou casos d’espionatge a l’Índia i al final només en van ser cinc. No són infal·libles, potser no són seixanta-cinc [a Catalunya], potser en són menys”, ha declarat, i ha recordat que el CNI va reconèixer en la comissió de secrets oficials del congrés espanyol que havia investigat divuit persones, entre les quals, el president Pere Aragonès, amb autorització del Tribunal Suprem.

En un segon torn de paraula, Aparicio ha insistit que la comissió d’investigació del parlament era esbiaixada i no tenia competències per a citar autoritats espanyoles. “Espanya és un país descentralitzat. Si cada comunitat reclamés el president [Sánchez] no podria fer la seva feina”, ha dit, i tot seguit ha tornat a atacar la credibilitat de l’informe de Citizen Lab: “Preparant aquesta comissió hem llegit informes fets per experts internacionals que diuen que les conclusions no són certes […]. És una mica sospitós que només vagin a cercar aquestes persones [independentistes].”

Seguidament, In ‘t Veld, que no tenia el torn de paraula, ha encès el seu micròfon i ha tallat el diputat del PSC. “Han identificat infeccions en 50.000 telèfons. No és una qüestió sobre Catalunya i prou”, li ha retret. Aparicio ha recuperat després la paraula, però ha refusat d’entrar al cos a cos amb la ponent. Llavors ha titubejat algunes frases i ha acabat la seva intervenció.

ERC, Junts i la CUP denuncien l’opacitat de l’estat espanyol

El president de la comissió del parlament, Josep Maria Jové, ha fet una intervenció breu denunciant que les autoritats espanyoles havien boicotat de facto l’organisme, per molt que diguin que volen col·laborar en la investigació del Catalangate. “No cooperen. Res els impedeix de fer-ho. No hi ha cap prohibició explícita”, ha lamentat. Arran d’això, Jové ha demanat als membres de la missió Pegasus que aprofitin les seves competències per esclarir les ombres de l’actuació de l’estat espanyol en el Catalangate.

Així mateix, el diputat de Junts Albert Batet ha fet un paral·lelisme entre els entrebancs que l’estat espanyol posa a la investigació de l’espionatge i les dificultats amb les quals ha topat la missió Pegasus per a organitzar la seva agenda a Madrid, on només ha aconseguit de tancar reunions amb representants institucionals de segona fila. “Els obstacles són constants”, ha recriminat als representants espanyols.

Per la seva banda, Marta Vilalta (ERC) i Josep Rius (Junts) han emfatitzat que el Catalangate era un escàndol democràtic i el cas d’espionatge més multitudinari dins de la Unió Europea. Per això han lamentat la lentitud i l’opacitat de la justícia amb les querelles que han presentat unes quantes víctimes. “Cal investigar a fons”, ha dit la portaveu d’ERC, que també ha reclamat una comissió d’investigació al congrés espanyol.

Finalment, la diputada de la CUP Montserrat Vinyets ha assenyalat que l’objectiu principal del Catalangate havia estat perseguir el moviment independentista i monitorar la dissidència. A més, ha denunciat que no s’havia establert cap control intern de les actuacions del CNI, tot i que el govern espanyol s’hi va comprometre. “Van destituir la directora i això va ser tot”, ha dit.