Vilaweb.cat

Un nova confessió de Ricardo Costa acaba d’empastifar Camps en el cas de la Fórmula 1

Ricardo Costa, ex-secretari general del PP valencià, va declarar ahir al jutjat número 17 de València pel cas de la Fórmula 1, en el qual va implicar encara més a l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps. Costa va explicar que l’empresari José Mayor Oreja, germà de l’ex-ministre d’Aznar, li va pagar 150.000 euros en negre per a ‘la campanya de Mariano [Rajoy]’. Mayor Oreja, era representant de la constructora FCC, que va rebre l’adjudicació d’una de les obres del circuit de Fórmula 1. El jutjat investiga si aquest pagament, fet en bitllets de 500 euros, era una comissió per aconseguir l’obra.

Costa ha relatat que va rebre a Mayor Oreja el 2008, mesos abans que es fes el primer gran premi. Segons l’ex-secretari general, fou Vicente Rambla, ex-vice-president de la Generalitat, qui li va demanar que es reunís amb l’empresari. Durant la trobada, Mayor Oreja es va treure els diners de la jaqueta i els va donar a David Serra, vice-secretari del PP valencià, condemnat pel cas Gürtel. Els diners van servir per a finançar part dels actes de Rajoy durant la campanya electoral de 2008.

L’empresari, que fou acomiadat de FCC el 2013. El seu nom va aparèixer als papers de Bárcenas en dues donacions a la caixa b del PP que sumaven 165.000 euros. Segons Costa, Mayor Oreja també li va dir durant la reunió que era a València ‘per un tema de la Formula 1’.

La causa de la Formula 1 està dividida en dos jutjats. El número 2, que investiga la malversació de diners públics i la prevaricació en la contractació del gran premi. En aquesta peça, la fiscalia ja ha demanat de processar Camps pels dos delictes. En la segona peça, que porta el número 17, s’investiga la construcció del circuit i les possibles comissions que se’n van derivar, així com l’estafa en les adjudicacions dels contractes de consultoria i imatge. Les investigacions apunten a Camps i el seu equip, però la instrucció continua en marxa.

 

Maragall denuncia el ‘cinisme institucional de l’estat’ amb l’acostament dels presos

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Ernest Maragall, ha lamentat el ‘cinisme institucional de l’estat’ en la qüestió de l’acostament dels presos. En una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio, Maragall ha expressat la indignació del govern per com Grande-Marlaska i Llarena es passen la pilota sobre qui ha de decidir sobre l’apropament.

‘El que han de fer és deixar-los en llibertat, per dignitat i justícia’, ha dit el conseller, que ha denunciat que ‘és molt obvi’ que l’estat els va tancar i ‘després va buscar les figures delictives per justificar l’empresonament’. ‘La decisió de l’apropament ara reapareix’, ha dit Maragall, que considera que ‘començarà a ser greu si no hi ha una reacció aviat del govern pretesament diferent dels socialistes’ sobre aquest tema.

Maragall ha dit que els presos polítics ‘demà haurien de ser aquí i demà passat en llibertat’ si el govern de Pedro Sánchez vol demostrar ‘una voluntat de diàleg real’.

Les portades: ‘Interior admet que l’apropament de presos és polític’ i ‘L’ANC farà una llista d’empreses ”per la República”

Avui, 15 de juny de 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper:

Ara:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

L’Esbart Egarenc del Social organitza una trobada d’esbarts veterans

L’Esbart Egarenc del Social celebrarà el proper diumenge dia 17 de juny una trobada d’esbarts veterans amb motiu del 60è aniversari de l’entitat. Els esbarts convidats són els de Sarrià, Tarragona i Vacarisses. Amb tots ells l’Egarenc ha compartit alguna trobada i ara els hi toca a ella venir a Terrassa. Tot això serà a la pista del Centre Cultural el Social a les 17h de la tarda.

Cada grup ballarà tres danses i s’obsequiarà als esbarts participants. Aquest és el segon any consecutiu que l’Esbart Egarenc organitza aquest tipus de trobada. En aquesta ocasió els grups que visitin la ciutat també faran un tour i compartiran un dinar de germanor. L’entrada a l’espectacle és lliure.

El 49è festival fi de temporada

La trobada es duu a terme un dia després del 49è festival fi de temporada, que després de 10 anys es duu a terme a la pista del Centre Cultural el Social, amb motiu del 60è aniversari de l’entitat.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

’55 urnes per la llibertat’, exposició d’art i denúncia s’estrena a Brussel·les

Amb l’exposició Urnes. 55 artistes per la llibertat l’art és el vehicle per reflexionar, i oferir una reivindicació de la llibertat i una denúncia que allunyi de l’oblit els fets que Catalunya va viure l’u d’octubre en la realització del seu referèndum d’autodeterminació, que malgrat la violència per part de les institucions del Govern espanyol, finalment va ser possible. Per establir un diàleg a través de l’art, l’exposició, que s’inaugura divendres 15 de juny a l’Église Saint Jean Baptiste au Béguinage, de Brussel·les a les 20h, compta amb 55 creacions d’artistes de diferents disciplines (l’escultura, la fotografia, l’audiovisual, etcètera), als qui se’ls va fer entrega d’una de les urnes que van fer possible el referèndum per tal que ells la manipulessin creativament i en cressin una peça d’art.

Així, les obres representen des de la repressió, els anhels d’esperança, la il·lusió, la perseverança, la injustícia, entre d’altres sentiments i vivències que van ser viscuts l’1 d’octubre. La iniciativa neix del Comitè de Solidaritat Catalana, entitat constituïda el 25 d’octubre per una sèrie de demòcrates al Casal Català de Perpinyà, i Hervé Pi, activista i un dels membres fundadors i secretari de l’entitat cultural Aire Nou de Bao, de difusió de la cultura i la llengua catalana a la Catalunya Nord, ha estat el coordinador de la iniciativa. “Amb Urnes pretenem que es recordin els fets i alhora promovem la reflexió; l’exposició de les urnes s’acompanya amb una sèrie de fotografies, a càrrec de Jordi Bartolí, dutes a terme entre el 20 de setembre, dia dels escorcolls a diferents seus del Govern de la Generalitat i les manifestacions del 27 d’octubre, dia de la proclamació de la República Catalana al Parlament”, exposa Pi.

Llegeix l’article sencer a Tornaver fent clic aquí

Josep Andreu: ‘ERC no pot renunciar a la independència ni a la unilateralitat’

Josep Andreu és un dels batlles històrics d’ERC. Governa a Montblanc del 2007 ençà i abans n’havia estat regidor durant molts anys. Andreu és un dels càrrecs locals republicans crítics amb la ponència estratègica que ha presentat la direcció del partit, que es debatrà a la conferència nacional d’ERC a final de mes. Aquesta document definirà el full de ruta dels republicans dels anys vinents i Andreu lamenta que la via unilateral cap a la república hagi passat al segon pla. Malgrat la discrepància, diu que està content amb la direcció i espera que es pugui pactar el full de ruta.

Voleu que s’introdueixin esmenes a la ponència d’ERC. En què consisteixen?
—Divuit persones de diverses demarcacions i contrades del país vam presentar nou esmenes. Volem centrar l’atenció en l’esmena que fem a la ponència oficial que abandonava en part la unilateralitat. No podem fer-ho. Qualsevol acció política és una acció unilateral. No podem aspirar que l’estat espanyol algun dia digui que hi està d’acord i que multilateralment o bilateralment pacti la independència de Catalunya. Ens han admès vuit esmenes, però encara no sabem el text exacte que s’acabarà pactant. Entre més raons, perquè el punt més punyent és aquest de la unilateralitat. L’únic que no s’ha acceptat és l’esmena al títol. Proposem ‘Fem República i Som República’, i que al subtítol s’hi digui que no descartem cap proposta per a accedir a la independència sempre que sigui pacífica i democràtica.

La direcció d’ERC ha expressat la voluntat d’arribar a acords i d’incorporar les esmenes a la ponència que es voti a la conferència nacional.
—Sí. Vull deixar clar que estem contents amb la direcció del partit. Hi ha bona voluntat. Però volem acabar de pactar el títol de la ponència i reblar el clau. Si s’incorpora l’esmena al títol, la direcció recollirà l’opinió i el clam majoritari que ens sembla que hi ha entre les bases. Podem anar equivocats, però creiem que és així.

Per què doneu tanta importància al títol de la ponència?
—Dir que no som República és com un menyspreu a les posicions que tenia Esquerra Republicana el primer d’octubre, el 3 d’octubre, el 26 i el 27 d’octubre… no podem passar d’unes posicions que vam defensar tots unànimement a unes altres sense fer un debat i una reflexió interna. Seria com passar de l’independentisme a l’autonomisme.

Què implica la unilateralitat?
—Som conscients de les circumstàncies en què vivim i de tot això que ha passat. Sortosament, ja fa dies que tenim govern i hem de centrar-nos a recuperar les institucions. No proposem la unilateralitat per a demà passat ni per a d’aquí a un mes. Ara, ERC no pot renunciar a la independència ni a la unilateralitat. Esquerra va néixer per a això l’any 1931 i ho duu incrustat a l’ADN. ERC neix al març i el 14 d’abril es pren una decisió unilateral del poble de Catalunya amb la proclamació de la República Catalana i després s’aconsegueix la Generalitat. No hi podem renunciar, és part de la nostra història. En canvi, si hem de fer autonomisme, molta gent d’ERC no en sabrem. Vam entrar a ERC perquè lluitàvem per la independència. Si no, hauríem anat a unes altres formacions polítiques.

Heu notat malestar entre les bases del partit?
—Ni els qui han redactat la ponència no s’hi senten còmodes. Som conscients que parlem d’una conferència que definirà el corpus ideològic d’ERC dels anys vinents. Tenim un debat ideològic. Insisteixo, no qüestionem la direcció. La prioritat és fer sortir els presos polítics de les presons espanyoles i que tornin els exiliats. Tenim el president a Estremera i la secretària general exiliada a Suïssa. És un moment molt important. Però tots hem quedat una mica sorpresos de la poca participació que hi ha hagut en els primers debats en diverses territorials. Això és incomprensible a ERC, que sempre ha fet gala d’una gran participació en congressos i conferències del partit, perquè el vot és indelegable i ha de ser presencial. Vivim un moment crucial per a Catalunya i hi ha una participació minsa. Vull aprofitar l’avinentesa per fer una crida –i segur que coincidim amb la direcció– perquè la gent s’inscrigui i participi en la conferència nacional i que voti en consciència en el debat. Una de les característiques d’ERC és que els debats sempre han estat amplis i s’han pogut fer amb una gran llibertat, han estat absolutament democràtics i així ha de continuar sent. També demano a la direcció que no tanqui la inscripció el dia 18, que l’ampliï fins al 24 o el 25.

Confieu a arribar a la conferència d’ERC amb consens?
—Crec que sí. És important d’arribar a un consens absolut, també en la qüestió del títol, com més imatge d’unitat donem millor. Això és un debat intern d’ERC, però no és un secret, la gent ha de saber què opinem internament. Esperem que el diàleg sigui franc i fraternal. Si podem arribar a transaccions totals de les esmenes, seria una gran notícia.

Concentració de rebuig dels atacs feixistes, demà a Palma

Els organitzadors de la Setmana per la Llibertat d’Expressió han convocat una concentració dissabte a les 18.00 a la plaça d’Espanya per protestar contra els atacs a la rèplica de ‘Presos polítics’, l’obra de Santiago Sierra censurada per la fira Arco. Segons que han recordat en un comunicat, durant la setmana s’organitzen esdeveniments a Palma centrats en la defensa de la llibertat d’expressió.

Entre aquests, hi ha l’exposició de l’obra de Sierra, en la qual es recullen 24 fotografies que fan referència a 74 presos polítics empresonats aquestes darreres dècades. Dimarts a la nit aquesta exposició va rebre un atac amb tota impunitat: s’hi feren pintades que tapaven els plafons.

Els organitzadors han condemnat la ‘manca de tolerància i respecte’ i han assegurat que demostra ‘el dèficit de llibertat d’expressió de la societat’. Aquella mateixa nit també van rebre atacs amb pintades amenaçadores les seus del sindicat STEI i de l’Obra Cultural Balear.

Les Corts aproven la llei per una mort digna amb l’única oposició del PP

El ple de les Corts ha aprovat amb els vots a favor de PSPV, Compromís, Podem i Ciutadans i l’oposició del PP, la llei de drets i garanties de la dignitat de la persona en el procés d’atenció al final de la seva vida. L’objectiu de la norma és garantir el respecte a la dignitat i autonomia de les persones que es troben en aquestes circumstàncies.

També estableix els deures que ha de complir el personal de les institucions i centres sanitaris i socials, tant de titularitat pública com privada, amb l’objectiu ‘d’assegurar els desigs i la voluntat en el procés final de la vida d’aquestes persones’.

La norma inclou el dret de rebre cures pal·liatives integrals i també de triar el lloc on rebre’ls i de fer la planificació anticipada de decisions. Així mateix, estableix que el personal mèdic ha de vetllar perquè el procés de presa de decisions i d’expressió de desigs de la persona es respecti dins el marc legal i que els centres sanitaris garanteixin a la persona en situació terminal una cambra individual.

La valenciana Ana Botella serà la número dos de Grande-Marlaska

Ana Botella Gómez, diputada valenciana del PSOE al congrés espanyol, ha estat designada pel ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, secretària d’estat de Seguretat. La nova número 2 del departament va ser delegada del govern al País Valencià entre el 2010 i desembre de 2011.

Entre el 2007 i el 2010 havia estat regidora de l’Ajuntament de València. També fou secretària de Sectors Productius i Ocupació de la comissió executiva nacional del PSPV-PSOE.

En canvi, un altre valencià, el magistrat Joaquim Bosch, ha refusat de ser secretari d’estat de Justícia del ministeri que encapçala la fiscal Dolores Delgado. És un dels magistrats més coneguts del País Valencià, per les seves aparicions mediàtiques. Entre l’any 2012 i el 2016 va ser el portaveu de Jutges per la Democràcia.

El retorn de la diplomàcia catalana i un entrevista a Manuel Delgado, a la portada de VilaWeb Paper

La Generalitat de Catalunya ha començat a fer passos per al retorn de l’acció diplomàtica. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb l’antropòleg Manuel Delgado, que ha parlat amb Andreu Barnils.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Bel Zaballa, L’última de Pere Martí i la Carta per la llibertat de Carles Canut a Toni Comín. També el reportatge d’Oriol Bäbler sobre el sirià que viu a l’aeroport de Kuala Lumpur de fa cent dies i un reportatge sobre l’exposició de Brussel·les de cinquanta-cinc urnes de cinquanta-cinc artistes.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

‘No saps com m’agradaria solucionar els vostres problemes’, carta de Carles Canut a Toni Comín

Amic meu:

Calor, calor estúpida que ens agafa començant l’estiu. Et trobo a faltar…

Quan ens vam conèixer? Seria cap a final dels anys vuitanta, quan vau coincidir a l’escola Santa Anna amb la meva filla Carlota. Allà us vau fer amics amb la Noemí Polls i tants d’altres, amb els qui heu sabut mantenir i fer créixer una amistat saníssima que no sap de colors polítics ni d’interessos personals. Entre d’altres, una de les coses que més em va cridar l’atenció de tu i de la meva filla va ser la facilitat amb la qual vau agafar un text de Txékhov i el vau muntar. Era com si haguéssiu estat tota la vida a l’escenari. Fins a l’extrem que em vaig quedar convençut que continuaries fent teatre de manera professional. Bé, de teatre, encara en fas.

Ja feia vint-i-cinc anys que treballava com a actor i em creia amb prou coneixements per a distingir un possible actor d’un que no ho fos. I no em vaig equivocar. No t’he tornat a veure dalt de l’escenari, però fas política amb majúscules. No sé si és més difícil el que fas tu –jo no m’atreviria a fer-ho– o el que faig jo. Al cap i a la fi, jo manllevo textos, no sempre interessants, i em limito a repetir-los dia sí dia també davant un públic entregat que, normalment, només ve a divertir-se i passar el temps.

Tu, no. Vosaltres, no. Vosaltres ens heu de convèncer que dieu la veritat, i no aquella que ens agradaria sentir, sinó la veritat amb majúscules. Aquella que no admet discussió i que ha de ser el paradigma de la nostra felicitat. I aquesta és una altra mena de teatre. No hi sou per entretenir-nos, hi sou per solucionar-nos els problemes, i dispensa si em poso impertinent.

Sé que vius una paradoxa constant entre la teva vida pública i la privada. El teu company, el Sergi, és un tipus collonut i no podíeu haver triat i encertat millor companyia l’un i l’altre. I no vull fer protagonista a la petita Laia, la vostra filla, perquè ja tindrà temps de ‘sortir als diaris’. Però us veieu obligats a separar-vos, per raons laborals, quan millor esteu en aquesta petita i màgica Lovaina que vaig poder conèixer quan et vaig anar a veure.

Quan vaig venir, vam sortir a passejar, tots dos sols. Es va produir un moment màgic quan vam arribar al barri de les Beguines. Un sol tebi que escalfava però no cremava, un silenci aclaparador tan sols desvirgat per alguna bicicleta colpidora. De cop i volta et vaig mirar. Tu estaves distret, i et vaig veure ja fet un home. Al teu costat, la meva filla i la teva germana, com sempre. Em sento tan content i emocionat, per aquesta amistat i la d’uns quants companys del col·legi que no menciono perquè n’oblidaria algun i seria injust. Les beguines, aquestes dones avançades al seu temps que, vídues o solteres, es dedicaven a ajudar el seu pròxim i que es van convertir, probablement, en el primer moviment feminista de la història. Aquella plaça era el Cel en què jo no crec, el Paradís pel qual no passejaré mai, el Nirvana que no veuré mai.

No sap com m’agradaria poder solucionar els teus problemes. No és al meu abast. Però sí que has de saber que t’estimo i que respecto el que fas. Deia Thomas Bernhardt, en aquella meravellosa obra d’art que es titulava Mestres Antics, que l’admiració és com una americana que s’ha de deixar en el penja-robes quan s’entra en un museu. Que l’únic que val és el respecte. I jo hi estic completament d’acord. Respecto la feina que feu des d’aquesta petita localitat dels Països Baixos i us estimo de tot cor. Sé quin és el vostre sacrifici i sé que el feu per nosaltres, per tot Catalunya, fins i tot per l’Albiol i l’Arrimadas, encara que ells no ho entenguin.

Quan em trobi millor us vindré a veure i a fer-vos una forta abraçada. És tot el que us puc dir, de moment.

Carles Canut

Fer-la anar (i treure-la del pedregar)

Omplen titulars durant uns quants butlletins informatius, salten alarmes, un altre report de la Plataforma per la Llengua que ens carreguem a l’esquena. Diuen que perdem parlants habituals. La xifra: tres-cents mil. Tres-cents mil parlants menys que fa deu anys. I més enllà dels zeros i els camps de futbol que s’omplirien, la dada: avui hi ha menys gent que parla català. Tot i entendre’l, no el fa servir. Sigui per complexos, perquè no li cal, perquè l’interlocutor no l’entén, perquè no li surt de la fava, pel que sigui. El català recula i perd parlants. Hi ha motius perquè saltin les alarmes, sí.

Som en aquest punt del trajecte on ens trobem una bifurcació. Podem agafar el camí cap a la normalització lingüística (de debò, vull dir) o podem emprendre el que ens portarà a la substitució lingüística, que de fet és on hem posat el peu. I no es tracta de ser innecessàriament catastrofista, és que la situació és tan greu com sembla, i és evident que el bonisme, els autoenganys, haver-nos ficat la llengua al cul i negar la realitat no han servit de gaire fins ara, ans al contrari.

El nostre principal obstacle és una realitat político-administrativa que ens impedeix de viure amb normalitat plena la llengua pròpia i ens n’imposa una altra, amb l’afegit que aquesta llengua imposada és la segona amb més parlants del món. Mentre fem camí cap a una nova realitat político-administrativa, en la qual haurem de decidir com tractem la llengua pròpia i quina preeminència li donem, hi ha una realitat político-social que ens empeny a moure’ns. Una realitat que no és pas bilingüe sinó multilingüe. Si als Països Catalans es parlen desenes i desenes de llengües, què fem que no espremem aquesta diversitat lingüística i en fem un privilegi?

El ‘català, llengua comuna’ no és un eslògan i prou. És l’estratègia, la clau, el futur, l’assegurança de vida de la llengua. En un país on com més va es parlen més llengües, hem de potenciar-ne el coneixement i l’ús, i que aquesta diversitat sigui cohesionada per la llengua pròpia d’aquest indret. I que el català sigui la llengua cohesionadora vol dir que sigui la llengua comuna dins les aules però també als esbarjos, i a tots els estaments administratius, també el judicial, i a les terrasses dels bars, a les botigues, al cinema, quan truquem a l’operadora telefònica, quan obrim la porta al lampista, quan ens reunim en assemblea, quan oferim la carta de postres, quan agafem un taxi. Que sí, que en molts espais ja passa. Però en molts altres no, o no prou, ja veiem que alguna cosa falla.

I falla, en part, perquè la nostra realitat politico-administrativa anormal ens exigeix que fins i tot el fet de parlar sigui un acte de militància. Activistes de la llengua. Uns parlants amb segles darrere d’imposicions lingüístiques que, a sobre, ens fan arrossegar tota mena de complexos. ‘Més del 70% de les persones de Catalunya i les Illes que saben parlar català canvien de llengua quan algú els respon en espanyol.’ Una altra dada per a les alarmes. I no parlem ja de les manies i els prejudicis, i de les vegades que hem vist un col·lega riure per sota el nas quan ens ha sentit dir alguna paraula o expressió d’aquestes que anomenen ‘catalanada’, perquè deixar anar enmig de converses un anglicisme per aquí i un castellanisme per allà fa cool, però parlar bé la teva llengua es veu que fa pagès. Que ‘fer pagès’ ja és prou signe d’autoodi, ben mirat.

I a les manies pròpies, només hi falta l’odi dels qui fan servir la llengua com a arma ideològica, tot i haver-se demostrat amb escreix que res no cohesiona una societat com la llengua i que en aquest país nostre és el català que ens fa a tots iguals. Encara hi som a temps. (I aquesta és una de les moltes raons per les quals hem de celebrar l’esperat retorn de la radiotelevisió pública Valenciana, À Punt Mèdia: benvinguts!)

L’altra opció és continuar trepitjant aquí on hem posat el peu i dur el carro pel pedregar. Agafar el camí cap a la substitució lingüística, que vol dir deixar-nos engolir per la llengua imposada i abandonar la pròpia. És a dir, encaminar-nos cap a la nostra desaparició, perquè no tenir llengua pròpia és igual que dir que no tenim cultura pròpia i és igual que dir que no deixem d’existir. És una altra opció.

L’acció diplomàtica catalana torna a prendre cos en nombrosos fronts

En menys de dues setmanes, el nou govern de Quim Torra ha deixat ben clara una de les seves prioritats: el restabliment de l’acció exterior de la Generalitat, que fou justament una obsessió del govern espanyol quan va prendre el control de l’autogovern amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. L’obsessió per destruir el servei diplomàtic català va dur el govern de Rajoy a provar de liquidar el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, el Diplocat, i a desmantellar la xarxa de delegacions a l’estranger, tret de la de Madrid i la de Brussel·les, fent-ne fora el personal. En deu dies el govern ja hi ha respost i ha aturat el procés de liquidació del Diplocat, ha anunciat que de seguida tornaria a obrir cinc de les delegacions –Londres, Roma, Berlín, Ginebra i Washington– i ha reactivat la de Brussel·les, que havia estat totalment intervinguda, ‘maltractada’, en paraules del conseller d’Exteriors, Ernest Maragall.

Ho ha anunciat precisament Maragall a Brussel·les, on ha visitat el personal de la delegació, que durant els mesos del 155 ha rebut l’efecte de la censura i la intimidació de Madrid estant. Maragall ha parlat de les fases de la recuperació de l’estructura d’Afers Exteriors, que comença amb l’obertura, la setmana vinent, d’aquestes cinc delegacions, i continuarà després amb l’obertura de més delegacions, ‘corresponsalies o enviats específics’ a París, a Portugal, als Balcans, als països nòrdics… I haurà de culminar en una tercera fase d’expansió, amb noves seus en països del Llevant, el Magrib i països asiàtics. ‘Tenim unes competències i les desplegarem. Anirem tan lluny com sigui possible, per acostar-nos a l’objectiu República’, ha dit Maragall. I ha explicat que la tasca d’aquestes delegacions serà ‘la representació i la defensa dels interessos de Catalunya, però també la implicació en els processos polítics i de debat al territori on siguin.’

La importància estratègica del Diplocat
El titular anterior del departament, Raül Romeva, continua empresonat a Estremera, i ara Maragall amplia el seu àmbit competencial al Diplocat, que en la legislatura passada anava vinculat al Departament de Presidència de Puigdemont. La tasca del Diplocat durant aquests últims anys va ser molt important per a la internacionalització del procés català, perquè va poder esquivar més d’una vegada el boicot i les traves de la diplomàcia espanyola que, en canvi, tenia més capacitat de fer tancar les portes a les iniciatives de les delegacions del govern de la Generalitat.

El Diplocat, com que és un consorci d’entitats públiques i privades, tenia l’agilitat d’un equip reduït d’una vintena escassa de professionals molt ben preparats i amb el domini d’una desena de llengües. I fou capaç de teixir aliances amb representants de molts àmbits de la vida social i econòmica del país per a la projecció de Catalunya al món, més enllà del procés polític.

Tot l’equip fou despatxat. El govern català ha anunciat que aturaria la liquidació del Diplocat, que la seva personalitat jurídica continuava activa i que es tornaria a convocar el patronat. En presidirà la primera reunió Quim Torra com a gest simbòlic de restitució de l’organisme. Ara resta saber qui en serà el nou director, després d’una gestió reeixida d’Albert Royo durant gairebé cinc anys. I cal saber també què els passarà a tots els treballadors, acomiadats amb un ERO. De moment, no han tingut cap resposta de la Generalitat sobre el seu futur laboral.

La internacionalització, l’Espai Lliure de Brussel·les, els exiliats
Quim Torra ha vist clar d’ençà del moment que el seu govern va començar a caminar que una de les prioritats de la seva acció era la internacionalització. Ho va expressar en el ple al parlament d’ara fa un mes, en què va destacar, com a ‘via d’acció republicana’, l’activació del Consell de la República, que presidirà Carles Puigdemont, a l’Espai Lliure de Brussel·les, on hi haurà també l’Assemblea de Representants de la República, formada per diputats i representants del món local i de la societat civil. S’ha de definir qui hi haurà, en aquests organismes, quin paper hi tindran els exiliats, tant de Bèlgica com de Suïssa, i quines funcions acabaran tenint. És clar que el factor més potent d’internacionalització del procés republicà i de denúncia de la repressió de l’estat espanyol és la situació jurídica dels exiliats, i el contrast amb el càstig a què són sotmesos els presos polítics per la justícia espanyola.

Tot esperant aquestes concrecions, ja fa mesos que el Govern de la República, a Bèlgica i amb seu a Waterloo, manté una agenda d’activitats regular, l’última de les quals ha estat la inauguració divendres d’una exposició permanent, en què cinquanta-cinc artistes han interpretat cinquanta-cinc urnes del referèndum del primer d’octubre, i un festival de música i debat amb ponents i artistes internacionals.

La prioritat de l’acció exterior per a Torra es palesarà també amb la seva assistència a Washington, a final d’aquest mes de juny, al prestigiós festival de folk Smithsonian, on el fenomen casteller tindrà un gran protagonisme. És previst que l’agenda de Torra inclogui més actes. Serà el primer viatge internacional del president, a part els que ha fet a Berlín i a Brussel·les per a reunir-se amb el president i els consellers exiliats.

Qui paga la pantalla gegant per a veure la selecció espanyola a Barcelona?

La plataforma Barcelona con la Selección ha aconseguit finalment d’instal·lar una pantalla gegant al camp de futbol de l’Àliga per a veure aquest vespre el debut de la selecció espanyola contra Portugal al mundial de futbol de Rússia. L’entitat acusa la batllessa, Ada Colau, d’haver-los multat diverses vegades i d’haver-los impedit de posar una pantalla gegant a la via pública.

L’Ajuntament de Barcelona no paga res per a aquest esdeveniment. Qui hi ha darrere de les despeses són la Lliga de Futbol Professional (LFP) i la immobiliària madrilenya Valdebebas Fintech District. El dispositiu de seguretat, doncs, i la instal·lació de la pantalla els pagaran la lliga espanyola i aquesta empresa.

El president de la companyia esmentada és César Cort, que va ser protagonista als mitjans de comunicació espanyols per haver hissat una bandera espanyola gegant de 731 m² a Valdebebas per a reivindicar la unitat d’Espanya després del referèndum del primer d’octubre. La bandera es va desplegar en un bloc de pisos de catorze plantes, i Cort va presumir que era la més gran d’Espanya.

En un principi, l’Ajuntament de Barcelona s’havia compromès a cercar un espai perquè es pogués veure la semifinal i la final, en el cas que Espanya hi arribés. Barcelona con la Selección ho veia insuficient, però el consistori no volia ubicar pantalles gegants al carrer per a evitar aldarulls, violència i ferits, tal com va passar l’any 2010. La comissionada d’esport, Marta Carranza, va explicar que arran d’aquells incidents no es va autoritzar la instal·lació de cap pantalla gegant per a veure els partits de l’Eurocopa del 2016.

No obstant això, Barcelona con la Selección va posar una pantalla gegant a la plaça de Catalunya per a seguir el partit entre Espanya i Itàlia. Com que no tenien el permís municipal corresponent, l’acció es va saldar amb una multa de 3.300 euros. La plataforma tenia un permís de concentració, i va amagar que instal·laria una pantalla gegant per a veure el partit.

Qui sí que va posar una pantalla va ser Ciutadans, a l’Arc de Triomf, el 16 de juny del mateix any, un acte de campanya electoral aprofitat per Albert Rivera quan faltaven deu dies per a les eleccions espanyoles.

55 urnes: la denúncia artística de la violència de l’1-O a Brussel·les

‘El primer d’octubre ens van ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de l’exposició ‘Urnes. 55 artistes per la llibertat‘, que s’inaugurarà avui a les vuit del vespre a l’església de Béguinage de Brussel·les. Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides en obres d’art per a reivindicar la llibertat.

Partint d’aquest mateix material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao” perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi podrà haver entesa entre els pobles.’

L’urna de l’artista Franc Aleu.

Torrents fa la seva denúncia partint de l’experiència: ‘A l’urna hi plasmo tota la meva família, que som dins, ofegats com en un aquari. Intenta reflectir què vam sentir quan érem al col·legi i vivíem amb intensitat totes les coses que passaven al voltant. Vam sentir la violència malgrat que allà no hi va haver càrregues.’

L’urna de l’artista David Torrents.

Alguns altres artistes, en canvi, han preferit subratllar els punts positius d’una jornada en què el poble va saber resistir amb fermesa i creativitat malgrat la violència. ‘La meva obra té la tapa de l’urna oberta per a remarcar la incògnita de què passa si votem. Podem parlar? Podem votar? Realment serveix un vot?’, explica l’artista Tom Carr.

L’urna de l’artista Tom Carr.

En una línia similar, Enric Pladevall, que també participa en la mostra, vol reivindicar allò que considera ‘l’acció política més important que s’ha viscut a Catalunya d’ençà de la guerra civil’.

L’urna de l’artista Enric Pladevall.

Missatge contundent del món de l’art
D’aquesta manera, el món de l’art vol enviar un missatge de denúncia de la violència de la policia del primer d’octubre, d’una manera contundent i col·lectiva, amb la participació de nombrosos artistes: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard, Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet, Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude, Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu, Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry, Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents i Jacqueline Molnar, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i Marga Ximenez.

‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i, per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents. ‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric, però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem necessitat més espai per a reaccionar.’

Pladevall recorda que el món de l’art es va definir a favor del dret de decidir l’any 2014, abans que uns altres col·lectius. Tanmateix, creu que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns artistes no han volgut participar en la mostra.

El catàleg de l’exposició

La denúncia internacional d’un dia que durarà anys
És previst que l’exposició, que es podrà veure a la capital belga fins el 15 de juliol, s’estableixi a Perpinyà el 31 d’agost i arribi a Barcelona el primer d’octubre. Després anirà a València, Girona, Vic, Manresa i tornarà a més ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la repressió és un dels objectius principals de la mostra. ‘Volem cridar l’atenció sobre aquesta situació tan singular que viu Catalunya, que al cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica Tom Carr. En la mateixa línia, Franc Aleu entén l’exposició com una manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’ Enric Pladevall destaca que l’exposició, a Bèlgica, no serà objecte de la censura que van tenir l’estat espanyol obres com la de Santiago Sierra: ‘És un país amb llibertat d’expressió.’

Quan s’acabi la tanda d’exposicions, les obres seran subhastades i els diners que se’n facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb els polítics perseguits. De la mateixa manera, el catàleg de l’exposició també servirà per a finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, ja és a la venda. A més de les creacions de l’exposició, inclou texts de diversos autors i fotografies de situacions viscudes durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de lucre, també la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que, a més de participar en l’exposició, també ha dissenyat el catàleg.

El catàleg també inclou texts d’autors diversos.

Una inauguració sense Puigdemont
El president Carles Puigdemont havia de ser present en la inauguració de l’exposició, però, com que no pot sortir d’Alemanya, no hi podrà assistir. En canvi, sí que hi assistirà Lluís Puig, que va acabar renunciant a la Conselleria de Cultura arran de la imposició de l’estat espanyol. Els artistes participants també volen denunciar aquest fet: ‘Potser s’hauria d’haver traslladat la inauguració a Berlín; el fet és que no pot ser que restin en l’oblit i es normalitzi que són a l’exili.’

Malgrat les dificultats, els artistes coincideixen en la qualitat de l’exposició: ‘És una mostra extraordinària que surt del fet normal pel que fa a la voluntat de participació. És una resposta plàstica molt potent i variada’, conclou Car.

Cent dies atrapat en un aeroport: el malson de ser sirià

Es mira el passaport. ‘República Àrab de Síria’, llegeix. La tapa, d’un blau marí bituminós, ressalta el perfil daurat del falcó de Quarix, l’emblema del país. L’obre i continua llegint. Nom: Hassan al-Kontar. Edat: trenta-sis anys. Lloc de naixement: As-Suwayda. Caducitat: 1 de gener de 2019. El tanca i el desa. No li serveix de res. ‘Ho tinc tot en ordre, però sóc sirià’, diu amb resignació.

Hassan al-Kontar fa cent dies que viu atrapat en una zona de trànsit de l’aeroport internacional de Kuala Lumpur (Malàisia). Una mena de zona grisa on no hi ha comerços, ni restaurants, ni cafeteries… Màquines expenedores? Tampoc. Al voltant només hi ha seients, vidrieres que miren a les pistes i pantalles que anuncien vols que no podrà agafar.

‘Hi ha treballadors que miren d’ajudar-me. Jo els dono diners i em porten beguda o alguna cosa per a menjar’, explica per telèfon. De tant en tant, la seva veu desapareix entre les crides inintel·ligibles dels altaveus de l’aeroport. ‘Les companyies aèries em donen tres àpats el dia, però és el mateix menjar d’ençà del primer dia: arròs i pollastre.’

Com és el vostre dia a dia?
—Res… avorrit. No tinc horari, de fet. Miro els avions i els passatgers. Intento tenir cura de la meva higiene i poca cosa més. Em passo gran part del dia connectat a internet. Em poso en contacte amb gent i cerco la manera de sortir d’aquí.

S’hi interessa ningú?
—He rebut el suport i l’amabilitat de molta gent, però ni una paraula dels que prenen decisions. Cap representant, cap ambaixador, cap ministre d’Afers Estrangers ni Immigració…

I el govern malai?
—M’han ofert un visat de turista per a trenta dies. Els he donat les gràcies, però l’he refusat. És una solució efímera. Quan s’acabi, el problema continuarà. Malàisia no és part de la Convenció pels Refugiats de l’ONU (1951) i no m’ofereix protecció. Si em caduca el passaport, em trobaré atrapat ací per sempre més.

Com us sentiu?
—Abandonat, rebutjat, odiat… no és una cosa només de Malàisia. Tots els governs es desentenen de les seves responsabilitats i tanquen les fronteres.

Al-Kontar explica que va tenir una entrevista amb dos membres de l’Agència pels Refugiats de l’ONU (Acnur), però cinquanta dies més tard no en sap res. ‘Només per declaracions als mitjans m’he assabentat que estudien el meu cas. No tenen pressa, deuen tenir afers més importants a resoldre’, diu amb recel.

Tot plegat comença el 2006, quan al-Kontar decideix d’abandonar Síria per no fer el servei militar. Es trasllada a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units (EAU), on treballa en empreses d’assegurances. ‘Era un estranger qualsevol. N’hi ha molts, allà. Tenia permís de feina i feia una vida normal’, assegura. El març del 2011, la vida, com a tots els sirians, se li comença a esquerdar. Les protestes contra el règim de Baixar al-Assad es converteixen en enfrontament i finalment en una guerra. L’exèrcit el crida a files…

I refuseu d’agafar les armes.
—No és la meva guerra. Jo no vull matar els meus germans. No vull ser part d’un engranatge assassí que destrueix la meva terra. La guerra no és la solució i, encara menys, si la fan els altres.

Què voleu dir?
—Tot el món participa en la guerra de Síria. Tothom hi té interessos. Nosaltres som la pobra gent que en paguem el preu. No importem a ningú.

Al-Kontar observa des de la distància com el seu país es dessagna. Però el règim no tolera ‘traïcions’. Incapaç d’empresonar-lo, incapaç d’enviar-lo a les trinxeres, li cancel·la el passaport i el deixa desemparat a l’estranger: ‘Em van convertir en un immigrant il·legal d’avui per demà. La meva empresa no em va poder renovar el permís de feina i em van acomiadar.’ I és així que comença el periple de cinc anys a la clandestinitat i sense papers.

Com sobrevivíeu?
—Feia alguna feina, però no sabia on anar. Era un sense-sostre. Sense diners ni cap mena de suport econòmic.

I les autoritats no us cercaven?
—Era un patiment constant. Com jugar a fet i amagar amb la policia.

El 2017 és detingut i empresonat pels serveis migratoris dels EAU. Durant la captivitat, i quan la guerra de Síria encara el setè any, un amic aconsegueix que l’ambaixada li renovi el passaport. ‘No sé quina mena de pacte va fer, de debò’, diu. El document, però, només té vigència per a dos anys –caduca el 2019– i no el salva de la deportació. ‘Em volien tornar a Síria i jo ho vaig refusar’, assegura. Finalment, els serveis migratoris li compren un bitllet d’avió i l’envien a Malàisia, un dels pocs països que no demanen visat als sirians.

Mapa dels països on poden viatjar els sirians sense visat ni visat electrònic. Premeu la imatge per ampliar-la.

A Malàisia, al-Kontar rep un visat de turista per a noranta dies. ‘No tinc possibilitat de rebre l’estatut de refugiat aquí. Ni permís de residència, ni permís de feina… No hi ha cap oportunitat per als sirians’, explica. En vista del panorama, després de sobrepassar el permís d’estada i pagar una multa –que implica la prohibició de tornar a entrar al país durant cinc anys–, es proposa de viatjar a l’Equador, que tampoc no demana visat als sirians: ‘Vaig pensar que allà hi podria trobar feina.’ Tanmateix, Turkish Airlines li va impedir d’embarcar a l’avió i li va cancel·lar un bitllet que li havia costat més de 1.800 euros.

Veient-se atrapat a l’aeroport, al-Kontar va intentar una sortida desesperada. Va comprar un bitllet cap a Nom Pen, capital de Cambotja. Un vol de dues hores operat per Air Asia, la principal companyia de baix cost de la zona. Era un 7 de març i la fugida va tenir un final abrupte a la duana. A Cambotja tampoc no li calia visat, però la policia li va barrar el pas. ‘Em van dir que no complia els seus requisits. I no em van voler especificar res més, em van tractar com a un paquet. Em van obligar a embarcar en el mateix avió cap a Kuala Lumpur’, explica.

Cent dies després continua atrapat l’aeroport. Una presó sense barrots, on ha de sofrir la tortura de veure que és l’únic que no pot partir. Els avions i els passatgers, en canvi, es mouen lliurement. Algú el podria confondre amb Tom Hanks a la Terminal, però porta barba, ulleres i no és actor.

Cent dies. 2.400 hores veient la llum del sol a través dels vidres.

Com manteniu l’esperança?
—No tinc cap més remei. És depressiu, extenuant… no puc fer-hi res. Estic al límit i només em resta l’esperança o la rendició. I ara, almenys, la rendició no és cap opció.

No heu pensat a agafar un altre avió?
—El govern malai només em deixa agafar un avió si és per a tornar a Síria o si obtinc un visat per a un altre país… tenen por que em deportin tal com va fer Cambotja.

Quin visat podeu obtenir?
—L’única solució és que algun país m’accepti com a refugiat.

I aquest país podria ser el Canadà. Un grup de voluntaris ha enviat una petició a Ahmed Hussen, ministre d’Immigració, perquè li atorgui la condició de refugiat i li permeti d’entrar al país. El grup ha recaptat 17.000 dòlars canadencs per a donar-li suport. Tanmateix, tot el procediment legal es pot allargar més de dos anys: ‘Si això no funciona, tornaré a la casella número u. No sé si ho resistiré, però no tinc cap més sortida. Tot són incerteses, no sé què pot passar demà.’

Can you help me out signing this petition?
Honourable Ahmed Hussen, Minister of Immigration, Canada: Let Hassan Fly to Canada – Sign the Petition! https://t.co/omEcoQ6lqc via @Change

— Hassan Al Kontar (@Kontar81) May 29, 2018

Manuel Delgado: ‘El PSOE són els hereus històrics de la Falange’

Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és antropòleg i professor universitari a la Universitat de Barcelona. Fortament polititzat i militant comunista de fa dècades, Delgado ha estat una de les veus més punyents del procés català. Sempre s’ha definit com una persona no independentista que s’afegia al procés per les oportunitats de millora social que podia oferir. Però en aquesta entrevista, feta al seu barri de Barcelona, és molt pessimista i molt crític amb la situació actual. De Torra a la CUP, passant per Pedro Sánchez i els comuns, Manuel Delgado explica els seus contundents punts de vista.

Quina valoració en feu, del govern Sánchez ?
—No m’ha despertat gens d’interès perquè dubto molt que impliqui cap variable per a canviar res. És absolutament insignificant. Excepte com a coartada. Coartada perquè uns i altres facin creure que el problema és el PP. Tot conseqüència directa de la perfídia del PP i Rajoy. La coartada perfecta.

Hem de fer fora el PP!
—Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats.

Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos.
—És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui.

I com el valoreu, el govern de Torra?
—Algú va pensar que amb el seu nomenament alguna cosa canviava, i amb la seva declaració fundacional seria rupturista. Però és claríssim que aquesta perspectiva també s’ha frustrat d’una manera vergonyosa i vergonyant. Han guanyat, tu. I ja està. Som un poble derrotat. Una vegada més.

Per sempre?
—Podem comptar amb lustres, segles o mil·lennis. Era aleshores o mai. Tu creus que d’aquí a cinc anys canviarà res? Estaran tots acomodats. Per cert, Puigdemont és viu o no? Pràcticament ha desaparegut. El nou govern Sánchez ha estat estratègic perquè Puigdemont es desinflés. La retòrica republicana serà vigent per imatge, però en canvi ara per ara la dinàmica per a restablir l’expectativa que vam tenir a tocar dels dits no es manté. No hi ha ambient. No descarto, tampoc, que hi hagi una sorpresa i es pugui restablir l’esperança. Però per mi no és clar que d’una manera o altra puguin dur-nos a un altre lloc que no sigui el restabliment de l’autonomia. Que bàsicament és la fita que hem aconseguit. I sembla que estem contents, tu. Ara només falta rescatar els presos polítics. No veig que s’hagi planejat tornar a comptar amb mi, com a peó. Com un d’aquells que vam ocupar els carrers i vam pensar que eren nostres. És claríssim que no.

Ningú no sap què fer.
—La clau va estar sempre en la mobilització. Allò que realment donava força, la matèria primera, era la gent al carrer. Això va començar al carrer i havia d’acabar al carrer. I algú va decidir que no era bona idea. No sabrem mai què va passar. Confiar en allò que algú va anomenar les masses, la gent al carrer, i donar-los el protagonisme, era molt arriscat. Potser no ho van voler. No van gosar. No era por dels morts. Era por dels vius. Hi havia vertigen a trobar-se que els carrers no eren seus, ni dels altres. I d’aquesta perspectiva, i mirant-s’ho de la balconada de la Generalitat estant, van tenir por.

Passem a l’àmbit de la CUP. Com els veu Manuel Delgado?
—La CUP ha acabat convertint-se en un altre partit qualsevol. I ja està. Ara per ara la CUP, amb el seu discurs molt més radical, ha decidit de dedicar-se a la política. Fan política. La sensació que alguns tenim, per raons històriques, és que tornem a viure la pitjor cosa que podia passar: que vinguessin els nostres. Va passar a la transició, va passar amb l’eufòria inicial dels comuns i els canvis als municipis i passa ara.

Molt optimistes no ho estem.
—Si vols que sigui optimista, paga tres whiskys. Dóna’m un motiu per a ser optimista. Alguna cosa que no sigui el nou govern de Pedro Sánchez i que d’una manera o altra em doni expectativa. I ens equivoquem tantíssim amb el paper que pot fer el PSOE! Però tant! Aquí hi ha hagut un malentès històric del qual no ens n’acabem de sortir.

Quin?
—Pensar que el nacionalisme espanyol més desmesurat, fanàtic, radical era el PP o Ciutadans. No és veritat. El PSOE són els hereus històrics de la Falange, no dic del franquisme. Amb noms i cognoms. Francisco Vázquez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono. Quan dic que són els hereus de Falange parlo d’aquest nacionalisme entre cometes d’esquerres, que podia ser Falange, amb un fort factor social, però amb el factor patriota per damunt de qualsevol altra cosa. Això ho encarna molt més Susana Díaz que no pas Inés Arrimadas. No sé què esperem què pugui fer el PSOE de diferent del PP i Ciutadans. El PSOE té el patriotisme social que tenia la Falange. Està claríssim que la perspectiva d’un govern del PSOE no és gens ni mica tranquil·litzadora.

Com veu Manuel Delgado el món dels comuns, ara?
—Jo m’he sentit molt a prop d’Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez. Jo, com ells, no he estat mai independentista. Vam creure que hi havia un horitzó, una oportunitat. I ho intentàvem. Els comuns ara són el PSC. En l’àmbit municipal són el neomaragallisme. I ja està.

Escriviu cartes?
—Dissabte hi ha un acte d’Òmnium a la Vall d’Hebron. I hi aniré perquè m’estimo molt Jordi Cuixart. Ell va fer que arrelés un procés de canvi a Òmnium, que durant molt de temps per mi era una vergonya. Quan jo anava a actes d’Òmnium molta gent del meu entorn no entenien res. Òmnium era la bèstia negra, la burgesia catalana. I el tipus va fer aquesta cosa tan magnífica: lluites compartides. La vindicació d’un passat que la classe treballadora catalana tenia un paper hegemònic. I on quedava clar que les lluites no eren únicament contra ells. També hi havia lluita de classes dintre. On l’enemic era català. I demostrava una cosa important: que el nostre poble té tradició de lluita. Contra qui ho mereixi. I que si alguna cosa hauria de caracteritzar el català, amb moltes cometes, seria justament la lluita.

Què n’opineu, de Torra?
—Malament rai. No ho podem negar. Hi ha un catalanisme essencialista, culturalista que creia que la cultura catalana era no humana i creada per algun tipus de déu. O un fet natural. És la tradició dels comentaris de Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Heribert Barrera. Això ha existit. Aquesta idea que el procés ens ha tornat bons no és veritat. Aquest procés ha incorporat gent que proveníem i desembocàvem en una esquerra històrica, i que creia en la igualtat dels humans. I hem hagut de compartir l’espai un temps amb una gent que creia que el nostre poble era una obra divina, com deia Folch i Torres. Creuen que Catalunya i la catalanitat és un fet natural. Per a la gent que veníem de l’esquerra Torra ha estat una autèntica mala passada, perquè amb les discussions internes ens trobàvem contra un element que no podíem rebatre. Inacceptable. Autèntica jugada que ens ha deixat amb el cul en l’aire. Hi ha hagut escoraments racistes en el catalanisme. De sempre. I hi continuen essent. No cal dir noms. I et dic una cosa: alguns estàvem en aquesta història justament per veure’ns les cares amb aquests. Del punt de vista de l’esquerra històrica era dir: voleu la independència? Doncs vinga, va. Fem-ho. I aleshores l’esquerra independentista no tindrà cap remei que ser esquerra, i els altres, que ja teníem clissats, els podrem desemmascarar.

Ciutadans. Un milió de vot a Catalunya.
—Finalment s’ha acabat imposant una distribució identitària en la distribució de vot. Ciutadans s’ha endut tot el vot patriòtic espanyol que s’ha sentit amenaçat. Això de Tabàrnia sí que és greu.

Per què?
—És un argument perillós. Implica la idea que existeix una bossa d’espanyolitat aïllada al si de Catalunya que justificaria en algun moment una operació de rescat. Era repetir l’esquema dels enclavaments serbs a Croàcia i Bòsnia que van justificar la intervenció de l’exèrcit iugoslau. Tremendament perillós. Ciutadans ha acabat convertint-se en la desembocadura de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Ciutadans no és que ho sigui per si, però és el lloc on s’ha aixoplugat aquest odi. I això els fa inquietants. Ciutadans és un partit que neix de la rancúnia. A Catalunya hi ha extrema dreta catalanista, i també espanyolista. A algú li costa de creure, perquè té la visió que això no s’adiu amb el nostre tarannà. Doncs mira.

Els CDR també estan molt quiets, ara. Potser hi ha por.
—La por no pot mantenir una situació com aquesta permanentment. No pot sense la complicitat d’aquells que han decidit que per què complicar-nos la vida. I mira que bé que estàvem, oi? Es vol acotar el cap, acceptar la reprimenda i aconseguir que deixin anar els presos. I ja està.

Un mort al passatge de la Camèlia número set

Un home, de qui sabem el nom i les inicials dels cognoms –Jordi R. F.–, que era electricista i que vivia amb la seua parella, va saltar ahir per la finestra de sa casa i va morir a terra, el cos contra una tanca que hi ha al passatge de la Camèlia número set. És un carrer del barri de Sant Ildefons de Cornellà i l’home es va llançar al buit quan trucaren a la porta els Mossos d’Esquadra, que acompanyaven una comitiva judicial determinada a quedar-se el pis on vivia i desallotjar-lo. La desesperació el dugué al suïcidi.

Segons un comunicat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’home havia de ser desnonat perquè devia set mesos de lloguer del pis. Un pis que era propietat del Banc Popular, adquirit pel Banc Santander, com tothom deu recordar, per un euro, en una de les operacions més escandaloses d’aquests darrers anys. L’Ajuntament de Cornellà, ciutat on ahir va haver-hi tres desnonaments més, havia demanat al jutjat que ajornàs la decisió acreditant la situació de vulnerabilitat de la parella. Dimecres encara va intentar una darrera gestió, adduint que ‘un banc no hauria de tenir necessàriament tanta pressa, més enllà de l’especulació, perquè l’habitatge quedi lliure’ i avisant que aquella situació era una situació límit. Els fets d’ahir, per desgràcia, li varen donar la raó. Però el jutjat no. L’administració de justícia va ser inflexible i va actuar sense gens de pietat ni sentit de la proporcionalitat.

Això que va passar ahir a Cornellà és un recordatori amarg de la cara pitjor, la més cruel, del capitalisme. La trama que aquests darrers anys ha vinculat banquers i polítics, i mitjans, per a autoritzar primer i netejar després les escandaloses operacions de rescat financer dels bancs ens ha dut a aquesta situació, i a tantes situacions com aquesta que es viuen cada dia en les nostres ciutats i viles.

Per al Banc Santander, per al Banc Popular i els altres bancs tot han estat facilitats de part de l’estat espanyol. Els hem pagat els deutes fruit dels seus errors entre tots els ciutadans, obligats, mitjançant uns imposts que no s’han pogut destinar a necessitats més clares i sensates –la creació d’habitatge públic, per exemple. Han obtingut préstecs sense cost per a fer operacions absolutament especulatives mentre es negaven els préstecs a la gent que els necessitava per a viure. S’han fet els ulls grossos, en termes jurídics, als seus abusos i mentrestant s’ha abusat de la justícia a favor seu. I aquest comportament cruel s’ha amagat a l’opinió pública, especialment per part dels mitjans que ells controlen directament o indirectament. Per a Jordi R. F., en canvi, de part de l’estat tot han estat dificultats. S’ha permès que la pressió immobiliària el menàs al punt del suïcidi. Se suspengué cautelarment, l’octubre passat, la llei d’emergència residencial del Parlament de Catalunya, destinada a evitar precisament situacions com aquesta. El jutjat ha menystingut d’una manera insensata la mediació de l’ajuntament i ahir ho van rematar enviant-li una dotació de la policia de la Generalitat (calia?, no s’hauria de desobeir, especialment en aquest cas?) a obrir per força la porta d’aquell pis que era seu, aquell d’on un dels màxims propietaris immobiliaris de l’estat espanyol el volia expulsar per no haver pagat el lloguer de set mesos. La qüestió és fins quan tolerarem que puguen passar coses com aquesta.

Òmnium prepara l’assemblea més multitudinària de la seva història

Òmnium Cultural farà demà l’assemblea general en què Jordi Cuixart serà reelegit president, just el dia que es compliran vuit mesos d’ençà que va ser empresonat a Soto del Real. Serà un dia especial per a l’entitat. Per això s’ha escollit un espai ample, el pavelló de la Vall d’Hebron. És previst que s’hi ompli l’aforament de 2.800 persones i que serà l’assemblea més multitudinària de la història de l’entitat.

Cuixart serà el fil conductor de l’acte i hi serà present amb les seves paraules. Serà un acte especial per a l’entitat i tots els socis després d’un any marcat per la repressió. A banda l’empresonament del president d’Òmnium, la Guàrdia Civil ha escorcollat dues vegades la seu de Barcelona i els ha requerit informació qui-sap-les vegades.

Cuixart és l’únic candidat a la presidència i els 119.000 socis de l’entitat l’han pogut votar telemàticament aquests darrers dies. També ho han fet els ex-consellers empresonats Forn, Romeva, Forcadell, Rull, Turull, Junqueras i Sànchez. ‘Vaig entrar a la presó pel fet de ser el president d’Òmnium Cultural el 16 d’octubre de 2017 i, si els socis ho consideren adient, el dia que en surti ho vull fer també com a president de l’entitat’, diu Cuixart en un comunicat de premsa.

La candidatura de Cuixart inclou gran part de la junta actual. S’hi reforça el paper de Marcel Mauri De los Rios, que passarà a ser vice-president primer i portaveu. Marina Llansana i Joan Vallvé hi ocuparan les altres dues vice-presidències. Es mantindrà l’èmfasi d’aquests darrers anys en campanyes com ara ‘Lluites compartides’, ‘Crida per la democràcia’ i ‘Demà pots ser tu’.

El parlament denunciarà Llarena i els magistrats del Suprem per vulneració de drets fonamentals

El president del parlament, Roger Torrent, ha anunciat avui, en la seva intervenció a l’acte de la Nit Irla 2018, que aquest divendres presentarà en nom del Parlament de Catalunya la denuncia contra els jutges del Tribunal Suprem que han ‘vulnerat’ els drets polítics dels càrrecs electes. Torrent ha explicat que ‘en el compromís de defensar els drets polítics de tots els diputats, no recularem ni un mil·límetre’.

La denúncia es produeix en compliment amb l’acord de mesa de l’abril passat en què es va acordar exercir accions penals en defensa de la dignitat i autonomia de la institució, de la divisió de poders, i dels drets dels diputats i de tots els ciutadans representats. La decisió de la mesa es va produir després que el Tribunal Suprem impedís per segona vegada la investidura del diputat Jordi Sànchez.

La denúncia del president va dirigida al Tribunal Suprem contra el jutge Pablo Llarena i els magistrats de la sala d’apel·lacions perquè entén que les seves accions podrien ser constitutives dels delictes de detenció il·legal (article 167 CP), vulneració drets fonamentals (art. 542 CP) i prevaricació judicial (446 CP).

Pàgines