El període parlamentari de sessions acaba com ningú no hauria pensat al començament de la legislatura, quan el PP es lliurava a Vox perquè Marga Prohens ocupés el Consolat de Mar. Quan se signaven els 110 punts de l’acord de govern, en què l’extrema dreta, a diferència d’unes altres institucions on hi ha hagut pactes entre PP i Vox, quedava fora del govern. Quan s’oferia la cadira del parlament a un controvertit Gabriel Le Senne. 

Tampoc ningú no s’ho imaginava quan el PP va aprovar el pla de segregació lingüística –que es mantindrà vigent l’any que ve–, ni quan el PP va anunciar que donaria suport a Vox i derogaria la llei de memòria democràtica que es va aprovar durant el Pacte amb el consentiment de la dreta. Ni quan van salvar la presidència de la cambra de Le Senne amb la seva abstenció. Ni quan Prohens, durant el debat de política general, es vantava dels acords amb l’extrema dreta i elogiava els seus socis.

Però tampoc quan Prohens feia aquests elogis unes hores abans que es consumàs l’error que ho remouria tot: l’aprovació amb el vot favorable del PP per error de les 34 esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, cosa que trencava els consensos estatutaris i eliminava el català de la funció pública i dels centres escolars. En aquell moment, van sonar totes les alarmes al Consolat. La portaveu de Vox, Manuela Cañadas, somreia plena d’orgull perquè no permetria de corregir l’errada en la votació i, d’aquesta manera, les seves polítiques s’aprovarien al parlament. D’una manera barroera, sense els valors que haurien d’integrar una cambra com el parlament, però no pas sorprenent.

El parlament de les Illes salva la llei de memòria democràtica

En aquell moment, el PP sabia que havia de trencar amb Vox. Que Prohens tenia l’aigua al coll. Que la inestabilitat de pactar amb ells era constant. I que governava en minoria i, per tant, necessitaria nous pactes. L’única alternativa –almanco la més segura– requeria cercar l’esquerra, que va recollir el guant i aprofitar la situació. Ahir al parlament es va consumar el pacte: en canvi que el PP “salvés” la llei de memòria democràtica, l’esquerra va permetre d’esmenar els errors que aprovaven les esmenes de Vox. I, de passada, es prohibia la construcció en zones inundables, la legalització de les edificacions ja fetes i grans obres en les cases il·legals. 

Una situació inaudita

És una situació inaudita. El PP acostant-se a l’esquerra. L’esquerra acostant-se a Prohens. No tan sols a això: Vox va amenaçar de tombar el pressupost –que ja havia pactat– si no es mantenia l’eliminació del català com a llengua vehicular. Prohens va posar una línia vermella, en un tomb inesperat, i va dir que no admetria xantatges. L’anunci següent era inevitable: la retirada del pressupost que s’havia d’aprovar aquesta mateixa setmana.

Prohens cerca l’esquerra per salvar el govern, comença un nou cicle?

De moment, es prorroguen els comptes del 2024. Si aquesta situació hagués tingut lloc l’any passat, hauria estat un cop massa dur per al govern de Prohens, perquè hauria d’haver prorrogat el pressupost del Pacte. Però enguany prorroga el seu i, encara que és un cop dur, no és letal. Això sí, a partir del febrer haurà de cercar l’esquerra per aprovar-los. 

Encara que pugui semblar inversemblant, no és una situació del tot improbable. L’esquerra s’ha ofert més d’una vegada a establir un cordó sanitari a Vox. És a dir, arribar a acords puntuals amb el PP en canvi que no pacti res amb l’extrema dreta, cosa que Prohens rebutjava, i que avui encara continua rebutjant, malgrat la crisi evident que es va tornar a veure ahir al ple: consellers que s’indignaven amb el discurs de Vox i una presidenta que, amb la mirada que feia a Cañadas, ho deia tot. 

Les mirades fulminants de Prohens a Cañadas (fotografia: Martí Gelabert) Les mirades fulminants de Prohens a Cañadas (fotografia: Martí Gelabert) Situació improbable d’eleccions?

Ara com ara, a l’esquerra no li interessa anar a eleccions. I, encara que els batlles del PP encoratgessin Prohens a convocar-les després la ruptura amb Vox i per no haver de dependre’n, a la presidenta tampoc sembla que li interessi. Per un costat, el PP s’hauria d’assegurar una majoria absoluta. Vox ja ha amenaçat que, si el PP necessitava un sol diputat seu, demanaria la Conselleria d’Educació. Per un altre, el PSIB no té cap candidat ferm. Francina Armengol ara mateix presideix el congrés espanyol i, malgrat que és al capdavant de la direcció del partit a les Illes, no preveia pas que la legislatura fos tan breu. Però, a més, és molt difícil que l’esquerra sumi per obtenir una majoria: la patacada de Podem les passades eleccions va deixar el bloc tocat, i fins i tot hi hauria perill que no traguessin cap diputat en unes noves eleccions.

Evidentment hi haurà línies vermelles. I xerrar d’un gran pacte és impossible. Però sí de petits acords. El PP insisteix que aquestes línies vermelles són el seu programa de govern, el més votat a les eleccions. Però l’esquerra li recorda que haurà de cedir. Per la seva banda, Vox té clar que, o es pacten dos anys més seguint les seves imposicions, o s’han d’avançar les eleccions. I recordem-ho: la tensió entre els partits com més va més creix.

El comodí de Prohens

Però si els acords amb l’esquerra fallen, Prohens encara té un comodí: pactar amb els diputats díscols de Vox. Per una banda, amb Agustí Buades i Xisco Cardona, que van abandonar el grup i ara són diputats no adscrits. Ells mateixos han dit que volen facilitar l’estabilitat de la governabilitat. Per una altra banda, Idoia Ribas i Sergio Rodríguez, que abans encapçalaven el grup i van quedar en segon pla.

Ribas i Rodríguez saben que no tenen cap opció de repetir a llistes si hi ha eleccions i, per tant, potser meditarien de donar suport a Prohens. Ara mateix el PP té 25 diputats, que sumats als quatre díscols de Vox i a Llorenç Córdoba (Sa Unió) fan els 30 de la majoria absoluta.

Els diputats Sergio Rodríguez i Idoia Ribas, encara al grup de Vox (fotografia: Martí Gelabert).

Ara bé, Córdoba es troba en una situació complicada. El diputat, també president del Consell de Formentera, s’ha d’afrontar a una moció de censura que l’esquerra ha pactat amb Sa Unió (partit que integra el PP), per la crisi viscuda a la institució: Córdoba és el president del Consell tot i que va ser expulsat del partit. De moment, el govern ha dit que mantindria amb ell els pactes assolits per al pressupost, però caldrà veure quin moviment fa Córdoba quan la moció de censura sigui efectiva, la setmana vinent. Sense ell, aquesta majoria absoluta hipotètica de Prohens tornaria a trontollar.

 

El jutge s’ho passava bé. Anava rient amb Víctor Terradellas, ex-dirigent de CDC, mentre l’interrogava en relació amb l’anomenada trama russa del procés. Joaquín Aguirre feia befa del president Carles Puigdemont a propòsit d’una expressió de Terradellas en una conversa intervinguda. “Vostè va dir que es va cagar a les calces […]. ‘Cagar-se a les calces’ referit a un home és especialment humiliant, perquè els homes no duen calces, sinó calçotets. Vol dir que és una persona dèbil, covarda…” I tots dos anaven rient.

És una petita mostra d’un interrogatori vergonyós que va fer el jutge el 2021 durant una investigació delirant que ara ha quedat tancada del tot per l’Audiència de Barcelona. Perquè els tres jutges de la secció 21 d’aquest tribunal han dit prou a les argúcies d’Aguirre, a les maniobres per a mantenir viva una causa que ells mateixos ja van liquidar per haver estat prorrogada de manera irregular: han ordenat a Aguirre que l’arxivi i l’han advertit que ha comès un frau de llei i que, si hi torna, podria cometre un delicte. 

És una resolució excepcional, pel fons i pel to que té de desautorització d’un jutge que va desobeir una resolució judicial d’un òrgan superior. “Aquesta maniobra processal irregular significa de facto un incompliment d’allò que ha acordat aquesta secció 21 en la seva funció revisora en la segona instància de les resolucions de l’instructor […]. Les resolucions de l’Audiència Provincial de Barcelona són de compliment obligat, sense excuses, i sense que es puguin plantejar solucions imaginatives alternatives processals no recollides en la llei i que burlen la decisió prèvia del tribunal”, diu l’Audiència, que l’avisa que, si encara volgués continuar la investigació, acabaria fent “una investigació prospectiva prohibida per l’ordenament jurídic”, i que això vulneraria l’efectivitat de la tutela judicial sense la qual “quedarien buits de contingut el principi de legalitat i de seguretat jurídica”.

Més encara, l’adverteix que “una actuació persistent de l’instructor renuent a complir allò que ordena aquesta superioritat podria portar a l’exigència de la consegüent responsabilitat.” És a dir, que cometria un delicte de prevaricació. 

El cas és que l’Audiència de Barcelona mateixa ja va tallar de soca-rel l’intent d’Aguirre de reactivar la causa sobre la suposada trama russa quan va prorrogar-ne la instrucció l’agost de l’any passat i el gener d’enguany sense que hi hagués més fonaments per a fer-ho. Es basava pràcticament de manera exclusiva en el buidatge dels telèfons mòbils d’un dels investigats, Víctor Terradellas, el company de rialles d’aquell dia d’interrogatori que feien befa de Puigdemont. 

Aguirre no tenia res més, cap prova sòlida sobre un suposat complot de Puigdemont i el seu entorn per a aliar-se amb el govern rus de Putin durant la tardor del 2017 perquè donés suport a la independència de Catalunya, amb suport militar i financer. 

No tenia proves, però Aguirre començava a tenir pressa i, sobretot, un anhel de protagonisme incontenible. Perquè durant la segona meitat de l’any passat es va començar a negociar una llei d’amnistia, i una de les exclusions que incorporava era per als investigats pel delicte de traïció. Bingo, va pensar Aguirre, i va donar un impuls a la causa just quan la negociació de la llei a Madrid encarava els dies més decisius. A l’Audiència espanyola, Manuel García-Castellón ja feia la feina de torpedinar la llei amb la seva investigació del Tsunami per terrorisme, però Aguirre no podia ser menys, ell era cridat a salvar la pàtria dels traïdors, dels qui van cometre traïció a Espanya cercant una aliança amb la Rússia de Putin.  

I amb aquest ànim va cridar la televisió alemanya, perquè li fes una entrevista parlant de la seva missió de parar els peus als secessionistes que pactaven amb els russos per desestabilitzar Espanya i tota la Unió Europea. Aguirre n’estava tan content, del seu paper, que es vantava en privat d’haver aconseguit desestabilitzar el govern de Pedro Sánchez quan la primera votació del text de la llei al congrés va fracassar per les desavinences amb Junts. “Em diuen que, ahir, la llei d’amnistia es va tombar per mi […]. Al govern [espanyol], li queden dos telenotícies alemanys. Dos. I ja està. A prendre pel sac. Llavors, hi ha gent que ja se situa. Ha pres partit, i el partit sóc jo”, remugava en unes converses difoses pel Diario Red. 

Però uns mesos més tard, al maig, l’Audiència de Barcelona va anul·lar la pròrroga de la instrucció de l’agost de l’any passat i totes les actuacions posteriors. Al juny, amb la llei d’amnistia acabada de promulgar, Aguirre no tan sols no va amnistiar els investigats sinó que es va treure de la màniga una peça separada de la causa per traïció i malversació relacionada amb la trama russa. Hi va implicar, a més de Puigdemont i Terradellas, el president Artur Mas, el diputat Francesc de Dalmases, Josep Lluís Alay, Gonzalo Boye, Elsa Artadi, Aleksander Dimitrenko, Jordi Sardà, Miquel Casals i Zeus Borrell. I, també, els periodistes Carles Porta i Natàlia Boronat.

Ho va fer per esquivar l’ordre de l’Audiència de Barcelona i continuar la investigació. “Un subterfugi processal”, en diu l’Audiència, que es fa creus de “les divagacions sobre qüestions polítiques i filosòfiques i l’exposició de dades biogràfiques d’alguns investigats, tot plegat esquitxat d’opinions purament personals de l’instructor i la seva visió sobre l’evolució històrica del denominat procés, que manca de rellevància”. 

Aguirre va signar una interlocutòria estrambòtica, amb un relat rocambolesc en què assenyalava Pedro Sánchez com a còmplice d’una estratègia de desestabilització d’Espanya amb l’independentisme català i la intel·ligència russa com a protagonistes. La fiscalia anticorrupció, que va avalar totes aquestes maniobres d’Aguirre, ara ha quedat en molt mal lloc, perquè va donar per bo “el frau de llei” que ara l’Audiència de Barcelona diu que va cometre el jutge. 

I com que els jutges de l’Audiència que signen la resolució, María Isabel Delgado Pérez, Joan Ràfols Llach i Raquel Piquero Sanz, no es refien gens ni mica de Joaquín Aguirre, acaben prenent una darrera decisió: comunicaran l’arxivament de la causa al Tribunal Suprem espanyol, que tenia pendent de resoldre l’exposició raonada que li va elevar Aguirre perquè assumís la part de la causa relacionada amb el president Carles Puigdemont. “Per a més agilitat processal”. El Suprem no tindrà pas més remei que tancar també aquest procediment, i la causa judicial de la trama russa serà història. 

És possible que Joaquín Aguirre ho veiés venir, perquè pocs dies després d’haver fet aquell salt endavant per a esquivar l’Audiència i fer avançar la causa, va comunicar la seva intenció de jubilar-se anticipadament el 15 de gener propvinent. És possible que volgués deixar un testament enverinat a qui el substituís en el jutjat, però li ha vingut d’un mes, i ha acabat rebent una reprimenda antològica. Aquelles rialles amb Víctor Terradellas no han dut enlloc, tan sols fou un capítol més d’una de les persecucions més ignominioses que han vist els jutjats d’aquest país.

La futbolista Aitana Bonmatí, del primer equip del FC Barcelona, ha estat guardonada amb el premi The Best de la FIFA a la millor jugadora del 2024. Bonmatí ha guanyat aquest guardó per segon any consecutiu, igual com la Pilota d’Or, i és la segona catalana que guanya el premi, després de la seva companya d’equip Alèxia Putellas.

Quant a clubs, la migcampista ha estat fonamental en la conquesta dels quatre títols del Barça: la lliga, la copa, la Supercopa i la Lliga de Campiones.

L’any passat, a la cerimònia de lliurament, que es va fer a París, Bonmatí va elogiar el seu entorn en un discurs que va ser pràcticament tot en català, amb algunes frases intercalades en castellà i anglès, i un merci final en francès. Enguany, l’acte s’ha fet a Doha, a Catar, i no hi ha estat present. L’any passat, el discurs va enutjar algunes persones, que no es van estar de criticar-lo i d’atacar Bonmatí a les xarxes socials amb missatges escrits en castellà.

La mallorquina Patri Guijarro i la maresmenca Ona Batlle han estat incloses en l’onze ideal de la FIFA. Per una altra banda, el maresmenc Lamine Yamal ha estat inclòs en l’onze ideal masculí.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, s’ha compromès a rellançar el Consorci per a la Normalització Lingüística. Ho ha dit durant una interpel·lació al ple del parlament, en què ha vinculat aquest “rellançament” a l’hipotètic nou pressupost. Segons que ha explicat, la seva intenció és que el consorci tingui més pressupost i més personal.

A més, considera que cal millorar l’oferta dels cursos i que cal comptar amb horaris més adaptats a les necessitats de la població. També defensa que cal transformar el paper del Consorci i que “no assumeixi només funcions d’impartició cursos, sinó també coordinació i supervisió d’activitats d’altres administracions i de la societat civil” i s’ha mostrat partidari de coordinar l’aprenentatge de la llengua catalana amb les empreses per obtenir “fons ocupacionals”, a més d’augmentar el suport als municipis petits que no poden accedir als cursos del consorci, perquè l’objectiu és arribar a tots els municipis amb el suport d’entitats locals.

El parlament de les Illes ha salvat la llei de memòria democràtica. La proposició de Vox, que la volia derogar amb el suport del PP perquè així ho van acordar, ha quedat en no res.

L’abstenció del PP consuma l’acostament del partit de Marga Prohens a l’esquerra, atès que és un dels acords amb què van arribar els grups parlamentaris la setmana passada, quan es va dinamitar la relació entre Vox i el PP.

En canvi de l’abstenció del PP, els grups de PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem es comprometien a salvar els dos decrets llei del govern per corregir la llei de simplificació administrativa. D’una banda, per corregir les esmenes de Vox votades per error amb el vot favorable del PP –que eliminaven el català de la funció pública i dels centres escolars– i, d’una altra, per prohibir construir en zones inundables. També s’han validat avui.

Malgrat tot, durant la sessió de control, la presidenta, Marga Prohens, ja havia menystingut la llei: “És prescindible”, ha dit, tot insinuant que era un debat del passat que no preocupava les futures generacions. De fet, ha estat invisible durant tot el debat. “Si no sabem qui som ni d’on venim, no sabrem on volem anar. La memòria comença on acaba la història”, li ha replicat la diputada de Més per Mallorca, Maria Ramon, durant el debat.

La Plataforma Memòria de Mallorca i membres d’Amnistia Internacional han assistit al parlament per celebrar la decisió de la cambra.

Els grups de l’esquerra celebren que s’hagi salvat la llei Les entitats memorialístiques, seguint el ple al parlament “Amb la memòria no es mercadeja”

“El PP ha d’assumir que amb la memòria no es negocia. Hi ha temes amb els quals no es mercadeja”, ha dit el portaveu del PSIB, Iago Negueruela al PP, en relació amb aquestes intencions. Un missatge que també envia la plataforma.

“Avui guanya la veritat, la justícia i la reparació. Mantindrem viva la memòria de tots aquells que lluitaren”, ha dit Ramon, que també ha recriminat que s’hagi mercadejat amb la llei durant els darrers mesos. Per part seva, la diputada de Més per Menorca Joana Gomila ha dit: “És trist com s’aprovarà la no-derogació: amb l’abstenció del PP, que va canviant de direcció depenent dels que necessiten”. La diputada d’Unides Podem, Cristina Gómez, ha volgut recordar que, si no hi hagués hagut un trencament entre PP i Vox, avui al parlament s’haurien perdut drets. També els ho ha recordat Negueruela: “Han estat a punt d’entregar-los la nostra memòria”.

El president del parlament, Gabriel Le Senne, també ha estat la diana de moltes crítiques. Els grups han recordat que no hauria de continuar presidint la cambra arran de l’escàndol que va protagonitzar quan va esquinçar la imatge d’Aurora Picornell del portàtil d’una de les vice-presidentes socialistes de la mesa.

L’ex-ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, ha assegurat, en la compareixença al congrés espanyol davant la comissió que investiga els atacs de Barcelona i Cambrils que van deixar setze morts, que pel seu ministeri era tan prioritari aturar l’independentisme com aturar l’atemptat gihadista: “En aquell moment, la prioritat era defensar la seguretat, on compartíem una responsabilitat que principalment tenien els Mossos, i mantenir l’ordre constitucional, perquè no podíem consentir un cop d’estat contra la constitució”, ha dit Zoido, que ha subratllat que aquestes qüestions no eren “excloents l’una de l’altra”.

 

Zoido també ha defensat que la responsabilitat de fer seguiment de l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, i preveure la seva possible radicalització abans del 17-A era dels Mossos d’Esquadra pel fet de ser la “policia integral” de Catalunya. Alhora, ha negat que Es-Satti, fos col·laborador o informador de la Guàrdia Civil o la policia espanyola i ha justificat els contactes que aquests cossos van mantenir amb l’imam perquè era un “islamista” sospitós. Zoido ha rebutjat de parlar de “negligència” però ha admès que alguna cosa no es va fer bé.

Sobre això, ha dit que en els atemptats del 17-A no va fallar la coordinació policíaca i ha insistit que en el moment en què va tenir lloc la tragèdia la lleialtat institucional eren totals. “Aquesta teoria que hi havia un possible ocultament d’informació, que hi havia una deixadesa de funcions, em sembla que és fora de qualsevol raonament lògic”, ha dit el ministre espanyol, que ha afirmat que tota la informació que va aportar el Mossad o la CIA era “genèrica” i no incloïa detalls en un context en què l’amenaça terrorista estava a l’ordre del dia a tota Europa.

La fiscalia de València ha expressat el suport a investigar la possible responsabilitat penal del president de la Generalitat, Carlos Mazón, en la gestió de la gota freda. Ho ha exposat en un escrit presentat al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJ), segons que ha avançat El País i ha confirmat VilaWeb.

Divendres passat, la sala civil i penal del TSJ va acordar d’acumular en la mateixa causa les set denúncies i querelles interposades contra el president perquè considerava que tractaven els mateixos fets. La fiscal María José Montesinos de Lago també s’ha mostrat favorable a fer una única investigació conjunta per “la magnitud de la causa i la complexitat dels fets”.

D’aquestes set, només d’una es podria desprendre responsabilitat penal, perquè els denunciants atribueixen a Mazón la comissió dels delictes de prevaricació, lesions i homicidis imprudents, omissió del deure de socors, danys imprudents i contra els drets dels treballadors. Ho va fer, segons que explica la fiscalia, amb la no-adopció d’algunes decisions que, a parer seu, haurien evitat o mitigat el nombre final de morts a conseqüència de les riuades. Aquest relat de la denúncia estableix una relació de causa i efectes “amb una atribució de naturalesa criminal de naturalesa objectiva”.

Així s’ha pronunciat la fiscalia arran de la petició de la sala civil i penal del TSJ, que li va traslladar la passada setmana una providència en què li donava dos dies de termini per a emetre un informe sobre la competència del tribunal en el cas i l’admissió o inadmissió dels escrits remesos per les parts.

La tragèdia del 29 d’octubre va causar 223 víctimes mortals, 3 desapareguts i danys milionaris en més de 80 municipis del País Valencià.

L’advocat i ex-diputat de Compromís Enric Bataller s’ha mort sobtadament a 59 anys. Fou un dels fundadors d’Iniciativa del Poble Valencià i de la Coalició Compromís, però en va sortir el 2019 perquè considerava que Compromís havia quedat paralitzat i havia perdut rellevància en l’àmbit estatal i europeu, on es decideixen qüestions crucials per al futur del País Valencià. Ho va denunciar en una carta de comiat pública, en què també criticava la falta de democràcia interna i la incapacitat política davant la recentralització política i socioeconòmica a l’estat espanyol.

Bataller va néixer a Yverdon, Suïssa, arran de l’emigració de la seva família, però va tornar a València de ben jove i va cursar el batxillerat a l’institut Lluís Vives. Es va llicenciar en història contemporània i en dret, estudis sobre els quals va fer un doctorat centrat en la propietat intel·lectual i que va centrar la seva pràctica professional, com a advocat i professor de Dret Civil a la Universitat de València.

Va ser candidat al senat espanyol a les eleccions del 2011 i al Parlament Europeu el 2014, sense aconseguir representació. Finalment, va ser elegit diputat al congrés espanyol a les eleccions del 2015 i del 2016 en la coalició de Compromís amb Podem. Després de deixar Compromís, el setembre del 2019 va fundar el partit Via Mediterrània, que es va presentar a les eleccions espanyoles del 2023 en coalició amb República Valenciana-Partit Valencianista sota la candidatura Estat Valencià del Benestar. El projecte no va fer forat i tan sols va rebre 1.400 vots, el 0,05% del total.

La Comissió Europea ha començat una investigació contra la xarxa social TikTok per avaluar el seu paper en les darreres eleccions presidencials de Romania, que van haver de ser anul·lades pel Tribunal Constitucional romanès quan es van detectar “atacs híbrids russos” durant la campanya electoral.

Els socialdemòcrates romanesos guanyen l’extrema dreta en les eleccions legislatives

En un comunicat, Brussel·les detalla que analitzarà els sistemes de recomanació de la plataforma i la política sobre anuncis polítics i continguts de pagament, perquè considera que podrien incomplir la llei de serveis digitals. “Després de rebre greus indicis que actors estrangers van interferir en els comicis fent servir TikTok, ara investigarem la situació a fons”, ha dit l’executiu comunitari.

Brussel·les argumenta que TikTok no va prendre les mesures necessàries per a “avaluar i mitigar adequadament” els riscs d’interferència estrangera durant la campanya electoral a Romania.

Després de la primera volta de les eleccions presidencials –fetes el proppassat 24 de novembre i que, per sorpresa, va guanyar el candidat d’ultradreta Calin Georgescu– el Tribunal Constitucional de Romania va anul·lar el resultat electoral i va decretar la repetició del procés argumentant que TikTok, plataforma amb què Georgescu havia fet tota la seva campanya, havia afavorit els continguts del candidat ultranacionalista.

La presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, ha defensat la investigació oberta i ha volgut deixar clar que la Unió Europea protegiria les seves democràcies de qualsevol mena d’interferència estrangera.

Per la seva banda, la vice-presidenta de l’executiu comunitari a càrrec de Sobirania Tecnològica, Seguretat i Democràcia, Henna Virkkunen, ha expressat la preocupació de les institucions europees per les operacions de desinformació a les xarxes: “La CE ja va expressar la seva preocupació quan van començar a aparèixer indicis d’operacions coordinades d’influència, a les xarxes socials, durant les eleccions, especialment a TikTok”, ha apuntat.

La investigació oberta per Brussel·les també va acompanyada d’una ordre a TikTok perquè conservi les dades relacionades amb la gestió “dels riscos sistemàtics” que el disseny, el funcionament i l’ús de la xarxa social poden suposar pels processos electorals en els estats membres de la UE.

La portaveu del govern i consellera de Territori, Sílvia Paneque, diu que tant l’executiu com el PSC són partidaris de continuar tramitant el pla director urbanístic (PDU) del projecte Hard Rock a Salou i Vila-seca (Tarragonès) mentre, alhora, s’impulsen canvis en la fiscalitat del joc, que eliminaran els beneficis fiscals que s’havien implementat per afavorir el projecte.

Què hi fa, la Caixa, al Hard Rock?

En aquest sentit, Paneque defensa que les dues estratègies són compatibles per a complir el pacte d’investidura amb els Comuns i, alhora, continuar la tramitació d’un projecte, a parer seu, “important per al territori”. “No estem facilitant ni obstaculitzant el projecte”, ha dit, sense revelar si el govern era favorable o no a la seva materialització. Ha dit que el govern es limitava a complir la legalitat i els compromisos adquirits. “Estem tramitant un pla director i no fer-ho seria anar contra la norma, es podria considerar prevaricació. La normativa urbanística és clara”, ha dit.

Quant al pacte d’investidura amb els Comuns, ha dit que el compliment era absolut perquè es tornaria a la fiscalitat anterior a la modificació que es va fer per facilitar la construcció de complex de lleure i casinos.

Finalment, ha dit que la clau per a saber si el Hard Rock es faria, o no, la tindran els empresaris impulsors del projecte. “Com a govern no sabem ni estimem quina serà la decisió que no ens pertoca. Nosaltres donem compliment a l’acord per a la fiscalitat del joc i donem continuïtat a un PDU que s’ha de tramitar. I el promotor és qui ha de comunicar quan arribi el moment què vol fer”, ha explicat.

Els arqueòlegs han trobat una sitja del segle I dC al jaciment romà de la Penya dels Padrets de Blanes (Selva) en la darrera campanya d’excavació. És un espai per a emmagatzemar el gra i té un diàmetre màxim de 150cm. Per altra banda, s’han documentat unes restes dels ibers en una part del jaciment romà. Ara caldrà estudiar si el jaciment és més antic del que es preveia en uns inicis, una vegada es concreti ben bé què són aquestes restes dels ibers. En paral·lel a les excavacions, l’Ajuntament de Blanes preveu d’obrir un espai d’interpretació al costat del jaciment per Setmana Santa. En aquest nou equipament, s’hi mostraran algunes de les peces que han trobat durant les excavacions que s’han fet aquests darrers anys.

Blanes tancarà aquesta setmana la tercera campanya que es fa d’excavació al jaciment romà de la Penya dels Padrets. És una població que sembla que es va fundar al segle I aC i que va entrar en desús al segle I dC. En aquesta campanya, s’hi ha trobat una sitja de grans dimensions. És la primera que troben en tot el jaciment i, segons el director científic de la campanya, Joan Llinàs, ha detallat que a l’interior hi havia “molts objectes de ceràmica i vidre de gran valor”. Això permetrà d’estudiar més bé la població que hi havia.

És un espai que segurament es va fer servir per a emmagatzemar gra a l’antiga Blandae, amb un diàmetre màxim de 150cm. En el moment que va entrar en desús, però, aquesta sitja es va convertir en un abocador, com habitualment passava. Això ha permès que a dins d’aquest espai es mantinguessin peces que ara s’hauran d’estudiar detingudament. Per altra banda, Joan Llinàs ha detallat que per primera vegada han descobert que el jaciment podria tenir un origen anterior al segle I aC. Això es deu a la troballa d’una rasa que seria de l’època ibèrica. Llinàs ha detallat que el primer estudi els havia permès de “detectar presència humana” prèvia al jaciment romà.

El director arqueològic ha explicat que ara caldria estudiar de què es tractava aquesta estructura, que podria ser una trinxera o una fossa, i quina relació tenia amb la part romana. També caldrà concretar-ne l’origen, que pot situar-se entre el segle II i III aC. La rasa es troba sota l’edifici C que hi ha al jaciment i discorre en direcció nord-sud.

Més enllà d’aquesta troballa ibèrica, la campanya ha permès d’excavar la totalitat dels edificis B i C. Ara el jaciment ja té tres construccions totalment excavades. També s’ha trobat un nou tram del carrer cardo, el principal, on hi havia restes d’infrastructures de sanejament de l’aigua. A més, en l’edifici B s’han trobat sis dolia, que són recipients de ceràmica per a contenir líquids a les parets sud i est. Això permet d’identificar aquest espai com una taverna romana. En aquest edifici hi havia dos espais de planta quadrada de quaranta metres quadrats de superfície.

Espai d’interpretació

En paral·lel a les excavacions, l’Ajuntament de Blanes preveu d’obrir un espai d’interpretació al costat del jaciment. És un museu on els visitants podran veure algunes de les peces que s’han extret dels Padrets i que explicaran els orígens de la ciutat romana. Un espai que preveuen que obri per la Setmana Santa. D’ençà d’aleshores, els visitants podran veure l’espai d’interpretació i posteriorment completar-ho amb la visita al jaciment. El centre s’ubicarà a l’antic Centre Cultural dels Padrets i la rehabilitació tindrà un cost de vint-i-cinc mil euros.

L’Ajuntament de Barcelona i la propietat del Kubo han tancat un acord perquè el consistori expropiï, per 812.000 euros, la parcel·la de l’edifici situat a la Bonanova. D’aquesta manera, el solar passarà a ser de titularitat municipal i l’ajuntament podrà destinar-lo a una zona verda, tal com recull el pla general metropolità. Alhora, la propietat ha començat l’enderroc de l’edifici, tal com havia ordenat el districte, segons fonts municipals. L’acord perquè l’ajuntament adquireixi la finca s’ha assolit amb els actuals propietaris del Kubo: la Sareb (que és la majoritària), Logiplans Vallès SL i Sintra Cover SL. La regidora del districte de Sarrià – Sant Gervasi, Maria Eugènia Gay, ha celebrat que l’expropiació sigui consensuada.

La decisió, segons Gay, permet de “donar una solució definitiva a una finca que havia estat molt de temps ocupada i que ha generat greus problemes de convivència al barri en el passat”. “Celebrem arribar a un acord per a expropiar consensuadament aquest espai i que l’actual propietat executi l’enderroc de l’edifici tal com havíem ordenat”, ha dit. Gay ha celebrat també que l’espai es converteixi en una “zona de gaudi i esbarjo” per al barri i ha confiat que amb aquesta gestió obre una nova etapa per al veïnat. Així mateix, la Ruïna, situada en la finca contigua, serà rehabilitada pels seus propietaris, que ja han començat els tràmits per a la concessió de la pertinent llicència. Tot plegat, quan fa poc més d’un any del desallotjament del Kubo i la Ruïna per part dels Mossos.

Fa uns dies, l’ACN va avançar que l’enderroc del Kubo era imminent, perquè la Sareb ja tenia la llicència per fer-ho i ja s’havien posat d’acord amb els altres dos propietaris. Aleshores, l’ajuntament ja va apuntar que confiava en una “sortida negociada” abans de recórrer a una expropiació forçosa.

Solament quatre dies després d’haver estat nomenat primer ministre francès, François Bayrou protagonitza la seva primera polèmica. En primer terme, dilluns va decidir d’anar de l’Hotel Matignon de París, la residència i oficina del primer ministre, a Pau, la capital del Bearn, de la qual és batlle d’ençà del 2014, en l’avió presidencial. Això va causar crítiques, perquè hi ha una crisi a Mayotte d’ençà de dissabte, arran del cicló Chido, que ha deixat centenars de morts a la colònia francesa.

François Bayrou, l’amic de la Bressola que pot tornar a salvar Macron

En segon terme, en la sessió del consell municipal, Bayrou va anunciar que volia continuar essent batlle de Pau, tot i ser primer ministre. Sobre això, legalment podria combinar les dues funcions, cosa que no poden fer els parlamentaris, que no poden acumular càrrecs.

La presidenta de l’Assemblea francesa, Yaël Braun-Pivet, del partit del president, Emmanuel Macron, ha dit que hauria “preferit que el primer ministre, en compte d’agafar un avió a Pau, agafés un avió a Mamoudzou [a Mayotte]”, i que en aquest tipus de circumstàncies, calia mobilitzar-se al 100% per a gestionar la crisi. I ha afegit: “Quan exerceixes una funció, l’has d’exercir a temps complet”. Abans de presidir dilluns el consell municipal de Pau, el primer ministre va anar a la prefectura dels Pirineus Atlàntics per a una reunió de crisi per videoconferència sobre la situació a Mayotte.

El coordinador de la França Insubmisa, Manuel Bompard, va dir que “en aferrar-se a aquest càrrec de batlle” de Pau, “el senyor Bayrou comet un greu error” i el número u del Partit Socialista, Olivier Faure, va afirmar que “el seu lloc no era a Pau” dilluns al vespre. “Mantenir aquest viatge d’anada i tornada a Pau és una decisió indigna i irrespectuosa tot i que el departament d’ultramar passa per una de les pitjors tragèdies”, ha reaccionat el diputat socialista Arthur Delaporte.

De l’extrema dreta, Jean-Philippe Tanguy, ha estat del mateix parer: “Sens dubte, el senyor Bayrou hauria d’haver fet el contrari, és a dir, òbviament assistir a aquesta reunió de crisi i potser assistir a distància al consell municipal”. De fet, les crítiques han arribat fins i tot de l’oposició a Pau, que ahir al vespre no havia de ser a la ciutat i que no és pas “insubstituïble”.

Irene Solà (Malla, Osona, 1990) ha guanyat el premi Lletra d’Or 2024 per Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama, 2023), una història –escrita amb la prosa poètica característica de l’autora– sobre una nissaga de dones que neixen i moren en un mas vell a les profunditats de les Guilleries, el mas Clavell. Tan bon punt es va publicar, el llibre va rebre crítiques i una opinió pública favorables, que consolidaven Solà com una de les autores catalanes més ben valorades del moment, també quant a vendes.

Solà es va fer conèixer al gran públic amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), novel·la que va ser traduïda a desenes d’idiomes i premiada internacionalment. Però també té publicat el llibre Els dics (l’Altra, 2018) i el recull de poemes Bèstia (Galerada, 2012).

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, a part d’una història de sororitat, és també una història inspirada en l’imaginari popular i tradicional català. Hi apareixen dimonis, llegendes de tradició oral, receptes centenàries i fantasmes. És, també, una novel·la amb clarobscurs: la violència, la crueltat, l’animalitat i la mort se sobreposen a l’amor, al sexe i a les olors culinàries. En una entrevista a VilaWeb, Solà ho explica així: “El dimoni d’aquesta novel·la es troba molt inspirat per l’imaginari popular i pel nostre món de llegendes i pel nostre folclore. […] Jo sempre dic que a mi el folclore m’interessa molt, perquè crec que dins el folclore hi ha una mica d’ADN de les maneres de mirar el món, de les maneres d’entendre’l, de les maneres d’intentar explicar-lo com a grup, maneres grupals molt antigues o maneres que fem servir des de fa molts anys i que ens parlen de com som i carreguen les nostres virtuts i carreguen les nostres faltes.” Així mateix, la novel·la parla de la memòria i l’oblit de la història, de les coses. “Pel que recordem i pel que oblidem, tant a escala individual com a escala col·lectiva, tant voluntàriament com involuntària”, deia Solà a la mateixa entrevista.

El premi s’ha lliurat avui i, com ja és tradició, un dels joiers de la família Capdevila ha col·locat la lletra grega phi, símbol d’equilibri clàssic, a la solapa de la jaqueta de l’autora. Aquest premi és un dels més singulars i estimats pels escriptors en llengua catalana, tot i que no té dotació econòmica. Els membres del jurat no poden tenir més de cinquanta anys. Actualment, el conformen Borja Bagunyà, Míriam Cano, Manel Capdevila Coral, Andreu Gomila, Àngels Gregori, Llucia Ramis i Pau Sif.

Amb aquesta mateixa novel·la, enguany Solà també ha guanyat el premi Finestres de narrativa, un dels més ben dotats per a obra publicada.

El poeta Eduard Escoffet ha estat nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Nascut a Barcelona el 1979, va dirigir el festival “Proposta” del 2000 al 2004, el “Barcelona Poesia” del 2010 al 2012 i el “Poesia i +” en dues etapes: 2013-2015 i 2018-2024. Recentment, s’ha centrat en la poesia sonora i els recitals.

Com a poeta, ha publicat els llibres Gaire, El terra i el cel i Menys i tot, a banda el llibre d’artista Estramps amb Evru i el pòster-poema Plançó, pel qual va guanyar el premi Carles Hac Mor.

A més, va ser el comissari del cicle de cinema “Pròximament en aquesta pantalla al MACBA”, el 2005. I les exposicions “Josep Iglésias del Marquet. Poesia, tipografia i comunicació de masses”, a la Virreina, el 2004; i “La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental”, a la Fundació Joan Brossa, el 2019.

També ha presentat les seves propostes en centres i festivals com el Centre Pompidou, el Palais de Tòquio i la Fundació Cartier de París, el Berlin Poesiefestival, el Bowery Poetry Club de Nova York, el Centre Cultural de São Paulo, el festival Sónar, el Museu Reina Sofia, Roma Poesia, l’Institut Cervantes de Nova Delhi i el Museu Universitari del Chopo de la ciutat de Mèxic.

A banda, amb la formació de música electrònica Bradien, ha publicat els discs Pols i Escala. Amb el grup Barba Corsini, ha publicat Cassette i Un nou incendi. És autor, amb Gianluca Abbate, del film en realitat virtual Cos endins, guanyador del premi Goethe al Zebra Poetry Film Festival de Berlín.

Un equip de recerca internacional encapçalat per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA) i el Museu Balear de Ciències Naturals (MUCBO | MBCN) ha descrit un animal fòssil que va viure fa entre 270 milions i 280 milions d’anys a l’actual Mallorca. La troballa és excepcional no solament per la quantitat de restes fòssils localitzades sinó també perquè es tracta del gorgonopsi més antic del planeta conegut, el llinatge de dents de sabre que acabà donant lloc als mamífers. La investigació ha estat publicada a la revista Nature Communications.

Eren animals de sang calenta com els mamífers actuals, però, a diferència de la majoria, ponien ous. Eren carnívors i van ser els primers animals a desenvolupar les característiques dents de sabre. Sovint eren els superdepredadors dels ecosistemes on vivien i el seu aspecte seria semblant al d’un gos, però sense orelles ni cabells. Les restes recuperades a Mallorca pertanyen a un animal de mida petita-mitjana, d’aproximadament un metre de longitud, i provenen d’un jaciment situat al municipi de Banyalbufar (Serra de Tramuntana, Mallorca). “El gran nombre de restes òssies és sorprenent. Hem trobat des de fragments de crani, vèrtebres, costelles, fins a un fèmur molt ben conservat. Realment, quan comencem aquesta excavació, no pensem mai que trobaríem tantes restes d’un animal d’aquest tipus a Mallorca”, explica Rafel Matamales, conservador del Museu Balear de Ciències Naturals (MUCBO | MBCN), investigador associat de l’ICP-CERCA i primer signant de l’article.

La seva localització a Mallorca és un fet insòlit. Les restes conegudes de gorgonopsis abans de la troballa pertanyien a latituds molt elevades com ara Rússia o Sud-àfrica. La seva antiguitat també ha sorprès els investigadors que han desenvolupat l’estudi. Entre les restes fòssils excavades hi destaca una cama gairebé completa que ha permès estudiar com es desplaçava l’animal. A diferència dels rèptils, que tenen una locomoció més ancestral amb les potes més separades, els gorgonopsis tenien les potes disposades de forma més vertical i, per tant, es desplaçaven d’una manera que estaria a mig camí entre la dels rèptils i la dels mamífers. Aquest sistema és més eficient per caminar i especialment per córrer.

Les dents de sabre que s’han recuperat confirmen la dieta. “Sabem que es tracta d’un animal carnívor, una característica que comparteixen els gorgonopsis a tot el món. Les dents de sabre són un tret habitual en grans depredadors dels ecosistemes, i el que hem trobat segurament ho era a l’ambient en què vivia”, destaca Àngel Galobart, investigador de l’ICP-CERCA i director del Museu de la Conca Dellà.

Avui, 17 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Junqueras i Alamany no es volen ennuegar amb Collboni I Anàlisi d’Ot Bou
• Toni González: “Els equips directius dels centres es mereixen un reconeixement, i no pressions de la conselleria”
• El fracàs del Consell de la República I Editorial de Vicent Partal 
• Psst, català, tinc català, en vols un gram? I Mail obert de Marta Rojals 
• Viure a l’escala de les nostres sabates I Mail obert d’Anna Zaera 
• Una Roca a la Pedrera I Crònica d’Andreu Barnils 
• Mor en un atemptat el cap de les tropes de defensa radiològica de Rússia 
• Per Nadal, els editors recomanen… un títol de la competència 
• Tots sols contra el perill, aquests voluntaris protegeixen Kíiv dels atacs nocturns dels drons russos 
• Juliana Canet i Marina Porras: “Allò que ens ha unit, sobretot, és criticar” 
• El creixement del PIB català gairebé quadruplica el de la UE-27

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El cap de les tropes de Defensa Radiològica, Química i Biològica de les Forces Armades de Rússia, el tinent general Ígor Kirílov, ha mort per la detonació d’una bomba col·locada en un patinet elèctric que hi havia aparcat a l’entrada d’un edifici residencial a la capital russa, Moscou. Segons The Kyiv Independent, l’atemptat ha estat una operació del Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU).

La portaveu del Comitè d’Investigació de Rússia, Svetlana Petrenko, ha dit en un comunicat, publicat a Telegram, que també havia mort un assistent de Kirílov. El departament d’investigació del comitè ha obert una causa penal per delictes d’assassinat, terrorisme i tràfic il·legal d’armes i munició.

Al lloc dels fets, a l’est de Moscou, s’hi han desplaçat investigadors, que investiguen les circumstàncies de l’atac, i agents de les forces de seguretat.

“Va treballar sense por. No es va amagar darrere l’esquena d’altres. Va caminar amb la vista alta, per la pàtria i per la veritat”, ha afirmat la portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers, Maria Zakhàrova, que ha detallat que el patinet contenia 300 grams d’una càrrega explosiva similar al trinitrotoluè, popularment conegut com a TNT.

Kirílov, nascut el 1970, es va graduar a l’Acadèmia Militar de Defensa Radiològica, Química i Biològica i el 2009 va entrar a formar part de les Tropes de Defensa Radiològica, Química i Biològica, unitat que passaria a encapçalar l’abril del 2017.

Aquestes tropes s’encarreguen de la lluita contra els efectes de les armes nuclears, radiològiques, biològiques i químiques, conegudes en general com a armes de destrucció massiva, així com de les operacions de seguretat civil en cas d’accident nuclear, bacteriològic, químic o mediambiental.

Encausat per Ucraïna

La mort de Kirílov es produeix l’endemà que el Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU) anunciés l’encausament del militar per la seva responsabilitat en l’ús d’armament químic durant la invasió russa. En un comunicat, l’SBU va assenyalar que Kirílov era responsable de “crims de guerra” a través de “l’ús massiu d’armes químiques prohibides” contra les forces armades ucraïneses als fronts oriental i meridional.

A l’octubre, el Regne Unit va anunciar sancions contra Kirílov i les tropes de Defensa Radiològica, Química i Biològica de les forces armades de Rússia pel seu presumpte ús d’armament químic al camp de batalla, alhora que va descriure el militar mort com “un portaveu destacat de la desinformació del Kremlin”.

“El capitán de industria español en los últimos cien años” (pdf) és la mítica conferència que l’any 1958 va pronunciar Jaume Vicens Vives al Cercle d’Economia, i encara ara es recorda. Aquell text fundacional va impulsar una nova classe dirigent catalana. Per emular aquell text, el Cercle fa dos anys que convida “una figura de primer nivell perquè doni la seva visió del país i de les oportunitats i els reptes que el nou context planteja”. Enguany han elegit l’advocat –dels Borbons, per exemple– Miquel Roca i Junyent, que ahir, en un auditori de la Pedrera ple, va pronunciar la conferència “Un nou escenari, els reptes de sempre”.

Però si Vicens Vives, en ple franquisme, va identificar i orientar una nova classe dirigent catalana per tal que en la foscor del règim pogués fer progressar una Catalunya que la dictadura havia deixat sense rumb, el senyor Miquel Roca ahir, crec humilment, va renyar una mica la classe dirigent. Molt educadament, amb formes suaus, això sempre, l’advocat de la filla del rei en el cas Nóos no va impulsar ambicions, sinó que va dir davant l’audiència coses com aquestes: “Més autogovern, sí. Més finançament, sí. Més respecte pel que som, i com som, sí. Però que mai l’ambició legitimi el fet de negar el benestar i el futur de la gent. El radicalisme del tot o res, acaba en res.” Miquel Roca va defensar, això sí el finançament singular. Aquest sembla el seu límit de fa anys.

L’any 1958 Vives va il·lustrar una audiència plena de por franquista amb exemples de burgesos catalans poderosos del passat, com Antoni Güell, Manuel Girona, i Arnús. I els parlava d’un passat increïble, quan, al segle XIX, “quatre-cents homes de Barcelona representaven més de la meitat de l’economia espanyola”; o quan “l’any 1866 Catalunya va finançar dues terceres parts dels ferrocarrils espanyols”. Vives va dir frases que, dites l’any 1958, devien causar impacte, i el 2024 lamentablement també: “No calia anar a suplicar a Madrid, sinó que des de Barcelona es dictaven ordres i D. Ignacio Girona i D. Evaristo Arnús podien rebutjar títols de noblesa.” Seixanta-sis anys després, el Cercle va triar l’advocat de la monarquia espanyola per a commemorar-ho, tu. I aquestes són paraules seves:

Mas-Colell (esquerra) i Jordi Pujol (centre), ahir a la Pedrera (fotografia: Albert Salamé).

“Conseller Jaume Duc, president Pujol, president Montilla:
L’any 1958, ens faltaven moltes coses i entre elles la llibertat era la més important. Però era necessari fer un esforç. Vicenç Vives, invitava el món econòmic empresarial català a liderar un ressorgiment entre cometes. Invocant capitans d’indústries amb exemples que havien marcat fites d’obertura de règims polítics molt ancorats en la servitud del passat. La llibertat no és deslligable d’una política econòmica que la faci possible. Que és tant com dir que política i economia tenen un camí que han de recórrer junts.

Tot ha canviat molt des de 1958 i en un sentit altament positiu per a tots nosaltres. Per Europa, Espanya, Catalunya. Tenim democràcia, tenim la Generalitat, som part de la Unió Europea i, sense anar més lluny, segons The Economist, ara som l’economia més potent de la UE.”

“Preservar la identitat és per a Catalunya un objectiu essencialment definidor de la seva ambició política. Catalunya és un fet de llibertat, i per això és amb la llibertat com a valor fonamental que hi està compromesa. La llibertat que es reclama i que es respecta. La llibertat que s’ha volgut sempre construir des del respecte a la diferència, a la discrepància, i no només per respectar-la, sinó també per fer-la possible. En la llibertat que dóna vida al fet identitari català sempre hi conviu el pacte, la voluntat d’acord, la integració de tot allò que conforma la nostra realitat plural i diversa. A tot això ara hi hem de donar resposta. Una resposta que s’allunyi dels grans riscos d’aquest compromís de preservar la identitat col·lectiva. Per un costat, el risc de la divisió interna, i per un altre, el risc de l’aïllament. Més autogovern, sí. Més finançament, sí. Més respecte pel que som, i com som, sí. Però que mai l’ambició legitimi que es negui el benestar i el futur de la gent. Aquest és el gran repte.”

Un repte majúscul, sí, aconseguir la llibertat dins Espanya, i a partir del pacte. Això sembla com parlar de la llibertat d’una roca dins una pedrera.

Miquel Roca (centre) i Jaume Guardiola (dreta), ahir a la Pedrera (fotografia: Albert Salamé).

Miquel Roca, com dèiem, es va pronunciar del tot favorable al finançament singular de Catalunya amb aquestes paraules: “Cal defensar que la singularitat del finançament és clarament un objectiu coherent i constitucional. Cadascú té dret a assenyalar la seva singularitat. Que no exclou un model general, amb objectius comuns. Per ser clars, i perquè ens entenguem, la bilateralitat és la via del tractament d’una economia cada vegada més atenta a la singularitat que defineixen les llibertats.”

Per acabar, l’home que ha passat per Endesa, ACS, Abertis, Banc Sabadell, TYPSA, l’empresa que va finançar el Castor, i tantes altres empreses de l’Íbex, justament ahir es va fer oficial del tot que, a vuitanta-quatre anys, serà el nou president d’Aigües de Barcelona. Com a exemple de classe dirigent catalana, Miquel Roca no té rival actualment. Una altra cosa seria en temps de Manuel Girona.

Miquel Nadal, director general del Cercle d’Economia, i els socis de l’entitat que fa cinquanta anys que ho són, dalt l’escenari (fotografia: Albert Salamé).

Seixanta-sis anys després del text de Vicens Vives, Miquel Roca va parlar davant una audiència que comptava, entre més, amb José Montilla (69 anys), Miquel Puig (70 anys), Andreu Mas-Colell (80 anys), Narcís Serra (81 anys), Jordi Pujol (94 anys) i més membres de la classe dirigent catalana d’aquestes darreres dècades. Dalt de l’escenari va haver-hi asseguts els socis del Cercle que fa cinquanta anys que ho són.

A Catalunya Nord plou sobre mullat. El Tribunal d’Apel·lació de Tolosa ha confirmat la sentència de l’Administratiu de Montpeller que prohibeix de fer servir el català als plens municipals. Entre l’un tribunal i l’altre addueixen que expressar-s’hi en català és inconstitucional i que “vulnera la primacia de la llengua francesa”, que és la manera de dir francòfonament “què hi posa, al teu DNI?”. Els jutges de Tolosa també han resolt, com a tota gràcia, que els afectats podran traduir al català allò que prèviament hagin dit en francès, si els fa il·lusió i es volen prendre la molèstia. I amb aquesta introducció, ja tenim els ingredients per a baixar al Sud i fer-ne algunes reflexions.

No fa pas tant, els parlants del Principat observàvem l’estat agònic del català del Nord i comentàvem, compungits i paternals: “Pobres, com estan.” Així mateix, diguem-ho de passada, també miràvem cap avall, a l’amenaça permanent contra el català valencià i ens dèiem: “Pobres, com estan.” Innocents de naltros, ens sentíem tan lingüísticament estalvis i encarrilats que ens vam relaxar, i bé, ara ens els mirem el Nord i el Sud d’una altra manera –i dispenseu-me a les Illes per aquesta fixació vertical d’avui. L’oasi plàcid de l’arrencada de la normalització, de la immersió, de les protoestructures d’estat audiovisuals, amb unes administracions pròpies a favor, ha resultat un miratge tan efímer com un estiu de joventut.

I això que de sobte ha vingut el fred, i mirant al Nord i al Sud per la finestra, com en aquell conte de Nadal, ens retorna la visió de dos menes de futurs. A través del vidre entelat, l’escombrada del català com a llengua d’ús ens apareix en les modalitats de futur negre i de gris carbó, i que no fan millor el marró-contaminació del Principat. En aquesta banda de la frontera administrativa no ens cal esperar cap prohibició constitucional del català. A les àrees urbanes de la Catalunya Sud, que és on es concentra el 80% dels seus censats, si el català fos prohibit secretament de matinada, l’endemà una grandiosa part continuaria fent la vida que feia sense parar-hi esment. Uns no se n’adonarien perquè no els ha calgut mai saber-ne, i els altres no se’n sentirien perquè són catalanoparlants d’aquells que no tenen “cap problema a canviar de llengua”, però que casualment sempre canvien la mateixa.

I ara vénen les preguntes. Tècnicament, quina diferència hi ha entre tindre i no tindre prohibit el català per fer vida a Barcelona, a València, a Perpinyà o a Palma? Quina diferència hi ha entre tindre’l i no tindre’l vetat en un jutjat d’Eivissa, de Ceret o d’Alacant, a les activitats dirigides d’un gimnàs o als informes mèdics dels seus habitants? I als cines de la Ribera d’Ebre o la Ribera Alta, i a les discoteques mòbils de les seues festes majors? Seria gaire diferent, el panorama, si no hi hagués aquests caparruts que es dediquen a pidolar la llengua i a arrencar-la de mala gana de taulells, finestretes, barres de bar, a traficar-la com jonquis emmonats fora de l’entorn segur de la domesticitat? Psicològicament –a vegades hi penso– no seria un descans saber que en realitat ens l’han prohibida i que, malgrat tot, hi ha racons on algú encara te l’ofereix d’entrada com una substància il·legal: psst, català, tinc català, en vols un gram?, i llavors tornes col·locat a casa: Maria, avui, al pa, m’han atès a la primera en català.

No, al Sud del Nord no ens el tenen prohibit, sort d’això, tot i que els seus parlants siguin discriminats i vexats quotidianament per part de civils, togats i uniformats amb el mateix ànim de qui defensa un interdicte judicial. No, aquí va al revés, que la llengua pròpia té l’empara de la llei, malgrat que centenars de sanitaris surtin plorant als mitjans espanyols que després d’anys, dècades fins i tot d’exercir al país, no són capaços de passar-ne un examenet de nivell. I tan arrelats que diuen que s’hi troben, cosa també ens hauria de fer pensar. No cal ser un Sherlock per a deduir en quin idioma se’ls adreçaven pacients i companys perquè després de dècades encara es mantinguin incompetents en la llengua d’aquí. Tornem-hi, doncs: què hauria canviat, si els catalans haguéssim tingut prohibit d’adreçar-nos-hi en català? I encara més: què canviarà, si només se’ls exigeix la llengua per estabilitzar la plaça però no abans?

Hom pot pensar que parlar en termes de prohibicions és una frivolitat, quan tenim els germans al Nord que pateixen una persecució real. És un argument al qual ja estem acostumats els col·lectius històricament discriminats: tu, dona –per dir-ne una altra–, què véns a queixar-te de res i a reclamar més i més drets, si a l’Afganistan no podries ni xiular? I això que anava a dir: l’alcalde d’Elna, declarant-se desobedient a la imposició del francès als plens, es preguntava: “Quin jutge o quin policia vindrà a cosir-me els llavis?”, i el seu heroisme, que no presumeixo a gaires servidors públics del Sud, em porta a la reflexió final de si hi ha gaire distància, entre tindre un jutge o un policia darrere i tindre’un un a dins. Em refereixo als catalanoparlants que se censuren la llengua, sí, i també penso en el gruix creixent dels que la mantenen sense reciprocitat: parlar català sense obtindre català a canvi, realment és parlar català? I no pretenc tirar aigua al vi, ara, que se m’entengui: l’únic camí per a no acabar parlant-lo amb les parets és aquest.