Vilaweb.cat

L’Assemblea Feminista de València denuncia haver rebut multes per 5.000 euros per participar en el 8-M

L’Assemblea Feminista de València ha denunciat haver rebut més de 5.000 euros en multes de diversa quantia que al·leguen ‘talls de carreteres i carrers’ durant les protestes del passat 8 de març i han considerat que ‘s’apliquen de manera injusta per exercir el dret de vaga i piquet’, segons han assegurat fonts de la plataforma.

El col·lectiu ha afirmat que ‘es tracta d’un nou atac repressiu contra tot el moviment feminista’ i han assenyalat a la delegació del govern espanyol a València i al mateix delegat, Juan Carlos Fulgencio, com a principal responsable. Per això, han demanat ‘la retirada de totes les multes del 8M en processos oberts de l’any passat i del present’.

De la mateixa manera, també han incidit que poques setmanes després del 8M de 2018, ‘el moviment feminista va rebre més de 6.000 euros de multes emparades sota l’antidemocràtica llei mordassa per presumptes faltes d’ordre públic durant el dia de la vaga’.

En aquell moment, ‘les causes que es van al·legar contra les feministes van ser demanar a un policia que parlés en valencià, ocupar els carrers durant una vaga legal, informar en els piquets constituïts per a això i protestar per la violència policial exercida contra les activistes’, segons ha assegurat l’Assemblea.

Després d’haver realitzat diverses accions de denúncia, i ‘haver aconseguit la paraula del delegat de Govern, Juan Carlos Fulgencio, de revisar les multes’, – ‘cosa que no ha fet’, afegeixen -, les persones multades es troben a l’espera de judici ‘després d’un any fent i denunciant que aquestes multes atempten contra el dret de manifestació durant una vaga feminista legalment convocada’.

Denunciades per Hazte Oír

D’altra banda, la plataforma també ha indicat que ‘ja són dos les companyes feministes detingudes, juntament amb un activista LGTBQI, pels fets ocorreguts el passat 5 de març de 2019, quan l’autobús de l’associació feixista i ultracatòlica Hazte Oír va tractar d’entrar a València’.

El vehicle exhibia el lema ‘#StopFeminazis, no és Violència de Gènere, és Violència Domèstica’, il·lustrats amb una figura del dictador Adolf Hitler amb els llavis pintats. ‘Les tres persones detingudes han sigut denunciades per Hazte Oír i estan imputades per delictes d’incitació a l’odi pels quals es demana 17.000 euros a cadascuna’, han criticat.

Referent a això, ha assegurat que ‘aquests fets no són aïllats ni tampoc coincidència, sinó que formen part de l’estratègia repressiva cap al moviment feminista exercida per diverses branques del sistema patriarcal: l’Estat, d’una banda, i grups reaccionaris per una altra, que se senten amenaçats davant la força i l’autonomia adquirida pel feminisme en aquests dos anys’.

The post L’Assemblea Feminista de València denuncia haver rebut multes per 5.000 euros per participar en el 8-M appeared first on VilaWeb.

Gent de fora dels Països Catalans demana el vot per Puigdemont en un manifest

Diverses persones de fora dels Països Catalans han demanat el vot per Carles Puigdemont, candidat de JxCat-Lliures per Europa, a les eleccions europees de diumenge vinent. Han publicat un manifest titulat ‘Nosaltres, amb Puigdemont’ en què denuncien l’intent de la Junta Electoral espanyola de vetar Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Es tracta d’una web en català, castellà, gallec i basc gestionada per JxCat que cerca adhesions, donacions i gent que vulgui fer de voluntària. S’hi pot afegir tothom, independentment del lloc de residència.

‘Aquestes eleccions s’han convertit en un plebiscit entre la democràcia o l’autoritarisme. Per això defensem i donem suport a la candidatura del president Puigdemont’, diu el manifest. També denuncia la repressió contra l’independentisme i apel·la als demòcrates espanyols i al respecte pel dret d’autodeterminació: ‘Puigdemont, Comín i Ponsatí representen la desfranquització d’Espanya per aconseguir que Espanya es comporti com una democràcia europea, i és per això que apel·lem a tots els demòcrates d’Espanya’.

Aquest és el manifest:

«Cap demòcrata pot tolerar que se li impedeixi tenir una llista electoral que els representi i a la que vulguin votar. La cosa ja no va d’ideologia, sinó de democràcia.

Davant de situacions extraordinàries cal reaccionar, la Junta Electoral Central (JEC) pretenia exloure, per raons polítiques, el cap de llista de Lliures per Europa (Junts), Carles Puidemont, i al número dos i tres de la llista, Toni Comín i Clara Ponsatí, de les eleccions europees, i això no es pot tolerar.

Cal determinar si estem a favor o en contra del “dret a tenir drets” i si aquesta categorització és també aplicable al president Puigdemont i als seus consellers o no.

Els drets humans i també els civils i polítics són patrimoni del conjunt de la societat i la seva defensa és obligació de tots. L’equidistància és complicitat i cap demòcrata hauria de ser còmplice d’aquests abusos. No existirà una societat igualitària, justa i democràtica si a tots no se’ns reconeixen i garanteixen els drets fonamentals.

El president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí han desafiat el règim del 78 como mai s’havia fet fins ara, posant damunt la taula acabar amb una transció inclonclusa.

Puigdemont, Comín i Ponsatí representen la desfranquització d’Espanya per aconseguir que Espanya es comporti com una democràcia europea, i és per això que apel·lem a tots els demòcrates d’Espanya.

Que Espanya respecti el dret a l’autodeterminació suposa que Espanya es comporta com una democràcia plena, i que altres nacions de l’Estat tinguin l’oportunitat futura d’exercir la seva sobirania i decidir lliurement el seu destí. I això és d’interès de tots es espanyols, no només dels catalans. Puigdemont, Comín i Ponsati estan defensant la democràcia a Espanya.

Impedir que el president Puigdemont i els consellers Ponsati i Comín es presentessin a las eleccions europees vulnera també el dret de tots els catalans i espanyols a votar lliurement a qui considerin oportú i afecta als drets de totes perquè estem davant d’unes eleccions que són circumscripció única i amb la intenció d’impedir que ni tan sols la llista que ells encapçalaven es puguessin presentar.

L’objectiu de la Junta Electoral Central era silenciar a una part important dels electors catalans i com a demòcrates ho hem de denunciar. Aquí la cosa ni va de candidats ni va de partits, simplement va de democràcia sí o democràcia no.

Nosaltres, com a ciudadans de l’Estat espanyol, hem decidit vèncer la por, vèncer la repressió i denunciar aquesta violació de drets fonamentals. Nosaltres defensem la llibertat.

Les eleccions europees són circumscripció única, qualsevol ciutadà de l’Estat, visqui on visqui, pot votar la llista del president Puigdemont, la candidatura de Lliures per Europa (Junts). Aquestes eleccions s’han convertit en un plebiscit entre la democràcia o l’autoritarisme. Per això defensem i donem suport a la candidatura del president Puigdemont, és qui més por els hi fa. Nosaltres, els ciutadans, podem donar veu al president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsati amb els nostres vots.

És fonamental que tinguin veu a Europa, en el Parlament Europeu, per la dempcràcia, per la llibertat.»

The post Gent de fora dels Països Catalans demana el vot per Puigdemont en un manifest appeared first on VilaWeb.

No som tan distints…

La irrupció de Trump en l’escena política nord-americana ha tingut, entre altres desficacis, el resultat que tot l’arc polític s’hagi tancat en la cleda nacional: els republicans, sempre amb la raó al seu costat, per recuperar la grandesa nacional en decadència; els demòcrates centristes, sempre amb el progrés al seu costat, escandalitzats perquè Trump posi constantment en dubte la grandesa de la nació; i l’esquerra, sempre amb el determinisme al seu costat, recuperant un discurs no menys patriòtic i nacionalista que els republicans i els demòcrates. No serà un anacronisme, els retreu un comentarista, tornar a la Segona Guerra Mundial, a l’edat d’or, a la guerra civil o a la revolució, mentre l’acceleració del canvi climàtic, l’última explosió demogràfica a l’Àfrica subsahariana i l’ascens de l’Àsia, dirigit pel capitalisme autoritari xinès, van transformant el món?

L’estratègia trumpista i trompetera a Espanya, per part de la dreta i les seves cohorts, no els haurà portat a guanyar la majoria parlamentària que esperaven el 28-A –tot i que han superat l’esquerra en el còmput absolut de vots–, però ha posat al centre de la política la defensa de la nació espanyola com a principal argument de campanya, incloent-hi la de les municipals –a Barcelona, sense anar més lluny, n’hi ha que només han parlat de l’amenaça independentista– i la de les europees –amb la fixació per eliminar Puigdemont a qualsevol preu. Catalunya hauria ressuscitat el fantasma autoritari espanyol, que no havia desertat mai, sempre que ignoréssim els vents de fronda que bufen sobre la democràcia liberal a Occident.

L’afer Iceta, per exemple, s’ha d’interpretar menys en clau partidista que no en relació amb l’estratègia nacional espanyola. O, més ben dit, la raó partidista s’ha posat al servei de la raó nacional única i excloent –que sempre guanya: si t’hi avens, tornes a l’autonomisme complaent; si no t’hi avens, t’apliquen l’article 155 els mateixos catalans que presideixen el congrés i el senat. La reducció del problema a ‘si no en vols una, dues tasses’ és un resum perfecte de la tàctica del govern espanyol. Una tàctica, correm a aclarir-ho, que només té sentit quan l’adversari –en aquest cas, l’independentisme d’ocasió– ja és dins la cleda institucional espanyola, l’apoderament del moviment independentista s’ha abandonat i els seus presos, degudament emmanillats fins a la porta del congrés, són rebuts amb la cortesia més o menys indiferent dels usos i abusos institucionals i la batussa carpetovetònica.

Ara podríem especular, precisament, sobre la tàctica de l’independentisme d’ocasió, però si alguna cosa és clara, és que els seus partits no treballen per una estratègia nacional catalana. No conjuntament, volem dir. L’enigma que plana sobre aquesta desviació dels interessos generals cap als interessos particulars no té a veure solament amb les distintes posicions sobre el fiasco del 27-O; amb el fet de romandre al país o no; o amb l’anàlisi de l’estat anímic del poble mobilitzat… Té a veure amb una interpretació de l’actual estat de la democràcia. O, si es prefereix, de la seva crisi a Occident i, en conseqüència, de la idea que tenen els partits independentistes d’ocasió sobre quina mena de democràcia ha traginat el moviment independentista autoorganitzat des del llunyà 2006 –una de les dirigents del qual, Carme Forcadell, es troba on es troba. Tampoc no haurà estat una qüestió gratuïta portar aquell moviment de base dins la cleda de l’estat espanyol: vindria a significar que els partits independentistes d’ocasió tenen la mateixa idea sobre la resolució de la crisi de la democràcia liberal que els partits espanyols. O sigui, traslladar mecànicament una pulsió apoderadora de masses al vot anònim més o menys làbil: en aquest sentit, qualsevol terrabastall produït per la crisi de representació –en el cas de l’independentisme, crisi de representació dels interessos nacionals– des de la societat mateixa, s’ha de resoldre, necessàriament, dins l’estat –se’n digui com se’n digui en termes nacionals: català, espanyol, francès o italià. I a casa nostra, als Països Catalans, no estem per sobre d’aquella idea ni per sota, sinó a un nivell de beneiteria idèntic: en direm democratitis, si voleu, tot just quan l’autoritarisme plana damunt la democràcia liberal. Confusió dels símptomes? Desconeixement del terreny on es mouen els interessos mundials? Visió limitada del propi àmbit nacional? Per molt que es parli de canvi climàtic, de demografia, de geopolítica, de penetració xinesa als ports, de terminals o d’eix mediterrani, el fet és que, des de les institucions partidistes i partidàries, no es contempla en l’horitzó cap anàlisi estratègicament seriosa per a incardinar la crisi de la democràcia a Espanya, la crisi independentista a Catalunya ni els límits de la democràcia liberal dins i fora dels espais nacionals.

Arribats fins aquí, potser fóra pertinent de preguntar-se si el moviment independentista de base –que, irreductible a les ombres xineses del poder instituït i institucional, disposa d’un peculiar sentit comú a l’hora de repartir i concentrar el vot, segons espais i circumstàncies (com podrem apreciar el cap de setmana, amb la distribució del vot municipal i europeu), era portador d’una pulsió democràtica innovadora, capaç de refer els lligams perduts entre la crua realitat material i la seva ingestió simbòlica mitjançant una manera distinta d’entendre la representació política, la delegació de poders, el control del bé comú i etcètera. Què faríem, en termes de polítiques públiques, amb el col·lapse del control de les elits sobre els mitjans de comunicació arran de l’ascens d’internet? Què faríem, en termes de polítiques públiques, amb el fracàs del creixement econòmic per a distribuir la riquesa? Què faríem, en termes de polítiques públiques, amb una societat cada cop més diversa en tots els àmbits materials, socials i culturals? Ens decantaríem pel despotisme tecnocràtic, dirigit per gabinets que, en el seu llistat de problemes, ja tracen el tirabuixó que no permet de trobar-ne la sortida? O practicaríem aquell paternalisme dels programes polítics, com si la gent estigués realment al capdavant de tot, però sense disposar del poder per a canviar-ho tot? En aquest punt, novament, ens haurem de preguntar si som tan distints: si el fet d’acabar a la cleda de l’estat és alguna cosa més que necessitat tàctica o oportunisme estratègic; o si no respon, profundament, al nostre ancoratge en una democràcia occidental en trànsit de patir una mort no pas sobtada –l’amenaça ultradretana–, sinó a tan catalana manera de ‘qui gemega, ja ha rebut’, o sigui, per consumpció. Permeteu-me, de moment, que no ens trobi tan distints com pretendríem. I que, agosaradament, consideri que el fiasco de l’octubre del 2017 hi té molt a veure.

The post No som tan distints… appeared first on VilaWeb.

Els darrers testimonis, les pericials i els vídeos vedats, a la fase final del judici contra el procés

Els presos polítics electes a les corts espanyoles romanen a la presó després d’haver promès el càrrec de diputats i de senador, i ara és ben probable que les meses de les cambres respectives els suspenguin. I mentrestant el judici contra el procés es reprèn avui al Tribunal Suprem espanyol, amb la declaració dels darrers testimonis, una dotzena, proposats per les defenses de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila. Just després d’aquestes declaracions, entre avui i demà, el tribunal preveu d’enllestir també la fase pericial, que donarà pas a la fase final del judici. La setmana vinent és previst que s’exhibeixin alguns dels vídeos que Manuel Marchena va vetar en la fase testifical, i la següent ja serà la destinada als informes finals de les acusacions i de les defenses. A mitjan mes de juny hi haurà l’última paraula dels acusats i el judici restarà vist per a sentència.

Avui a petició de Carme Forcadell compareixerà Jordi Martínez, que forma part del Departament de Comunicació del Parlament; declararà per haver presenciat una part dels fets de què és acusada Forcadell. També declararà Ricard Gené, que va formar part del secretariat de l’ANC durant el temps que Forcadell en fou presidenta.

D’una altra banda, declararan com a testimonis, a petició de l’ex-consellera Dolors Bassa, el director general d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya, en relació amb el projecte tecnològic ‘Connecta’t al Voluntariat’, el servei ‘Crides de voluntariat’ i el ‘Cens d’Entitats de Voluntariat de Catalunya’. A més, és previst que declari la cap del Servei de Programació i Dinamització d’Activitat de la Generalitat, Rosa Maria Sans, sobre l’autorització d’activitats lúdiques a centres cívics el Primer d’Octubre; i del director general de Relacions Laborals i Qualitat en el Treball, Enric Vinaixa, pel seu coneixement de la convocació i la tramitació de la vaga del 3 d’octubre de 2017 i els serveis mínims que es van dictar.

De part de la defensa de l’ex-conseller de Justícia Carles Mundó, compareixeran com a testimonis la interventora general de la Generalitat, Rosa Vidal, que és processada per l’1-O pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona; l’ex-director de Serveis del Departament de Justícia, Àngel Cortadelles; la cap del servei de Gestió Pressupostària de la Direcció de Serveis del Departament de Justícia, Immaculada Baucells; i la cap del Servei de Contractació de la conselleria, Sara Molina.

La defensa de Meritxell Borràs ha sol·licitat la declaració de Josefina Valls, directora de Serveis del departament en el període que Borràs va ocupar el càrrec de consellera de Governació; i Xavier Uriós, l’advocat en cap de la conselleria en el mateix període.

Finalment, declararan dos testimonis demanats per Santi Vila: el secretari general del Departament d’Empresa i Coneixement en el moment dels fets, Pau Villòria, i el director de serveis d’aquell moment, Josep Solà, perquè expliquin les directrius, accions i contractacions fetes per la conselleria per a l’organització del referèndum del primer d’octubre de 2017.

Proves pericials

Acabades les declaracions dels testimonis, començarà la fase de les proves pericials. La fiscalia citarà tres funcionaris d’Hisenda per a una prova pericial sobre el presumpte ús de fons públics destinats a l’organització, preparació, logística, finançament i execució del referèndum. També un informe aportat per l’advocacia de l’estat de la Intervenció general de l’estat, sol·licitat al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. En compareixerà l’autora, la sots-directora general d’Estudis i Coordinació de la Intervenció General, Mercedes Vega.

Les acusacions també han demanat la compareixença de tècnics de la Societat Estatal de Gestió Immobiliària del Patrimoni i d’Ibertasa per valorar els locals que es van utilitzar com a centres de votació l’1-O. La fiscalia també ha sol·licitat que compareguin dos agents de la Guàrdia Civil per a tractar sobre l’anàlisi dels documents confiscats als despatxos de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó durant els escorcolls del 20 de setembre de 2017.

La defensa de Junqueras i Romeva ha demanat una prova pericial mèdica consistent en un informe sobre les lesions rebudes pels agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola.

L’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha demanat com a prova filològica la traducció al castellà d’un informe sobre la comissaria dels Mossos d’Esquadra; i la fiscalia, la traducció d’una entrevista a Forn.

‘Resistència no violenta’

La defensa de Cuixart ha demanat que compareguin John Paul Lederach, doctor en sociologia i professor de la Universitat de Notre-Dame d’Indiana (EUA), i Jesús Castañar, doctor en història i llicenciat en sociologia, per a ratificar un informe pericial sobre ‘l’anàlisi estratègica del procés centrat en l’aportació de Cuixart i Òmnium sota la perspectiva de la resistència no violenta’. La defensa, a més, presenta aquest informe com a contraprova de resposta als informes policíacs proposats per la fiscalia.

La defensa del president d’Òmnium i també la de Dolors Bassa ha demanat que compareguin dos pèrits informàtics. Un per a ratificar la titularitat i la gestió de la web www.pactepelreferendum.cat i un altre per a certificar l’autenticitat de la reemissió d’un correu electrònic enviat en massa abans de l’1-O per una direcció general del departament i la resposta per correu de les peticions de centres per a fer diverses activitats festives la nit del 30 de setembre al primer d’octubre de 2017. L’advocat de Bassa també ha sol·licitat una pericial per ratificar un informe sobre el possible valor d’ús per arrendament dels immobles on es va fer el referèndum de l’1-O.

The post Els darrers testimonis, les pericials i els vídeos vedats, a la fase final del judici contra el procés appeared first on VilaWeb.

Joaquim Forn: ‘El mes de juny s’acabarà el judici i espero fer d’alcalde en llibertat’

En aquesta entrevista Joaquim Forn explica per què es presenta, per què no ha abandonat la política, per què persisteix. Explica que la presó és també un lloc per a aprendre a no rendir-se. Veu clar el seu projecte de ciutat, que considera que està pitjor ara que no pas fa quatre anys. Té memòria i critica els socialistes i Iniciativa per haver-se venut el sòl municipal durant anys. No li agrada fer falses promeses sobre habitatge social i concreta el seu objectiu: un 25% d’habitatge públic. Vol ser batlle de Barcelona en llibertat. Enyora passejar per la ciutat, en parla amb consciència. Són anys i anys de conèixer la ciutat a fons, a l’oposició i al govern. El seu nom sempre havia sonat com a futur candidat i ara, quan es presenta per governar la ciutat, es troba amb unes circumstàncies hostils que no s’havia imaginat mai.

Inevitable parlar del judici. La gent els diu que fan bona cara quan els veuen per la televisió durant el judici: li agrada i diu que és cert, que procuren mantenir-se, però que hi ha moments que defalleixen. Què la sort és poder estar tots nou junts. Que s’animen els uns als altres. Sobre la sentència, no en veu cap més sinó l’absolució i té la certesa que seria més intel·ligent de no fer previsions catastrofistes. Considera que fer-ne només serveix per a aplanar al camí als qui voldrien una sentència dura.

Fer campanya per a ser batlle de Barcelona des de la presó, no havent comés cap delicte, deu originar uns sentiments difícils d’explicar?
—No tan sols per la campanya. Aquest sentiment d’injustícia fa molt de temps que el tinc. Fa més d’un any i mig que estic tancat i cada dia que passa la injustícia contra els empresonats i els exiliats és més gran. Si a sobre ets candidat i les traves per fer-nos sentir es multipliquen, aleshores prens consciència del perquè ets a la presó. Des de la Junta Electoral intentaran silenciar-nos, utilitzaran tots els mecanismes per impedir que siguem visibles. No ens rendirem i haurem de trobar mecanismes per a fer arribar la nostra veu.

La vostra sinceritat a expressar públicament els dubtes sobre si continuar o no fent política és poc habitual. Com veieu aquests dubtes des de la posició actual?
—He tingut dubtes de continuar en la política. Tinc clar que fora de la política també es pot lluitar pels teus ideals. També és cert que des del dia que vaig entrar a la presó he vist clarament que hi havia una clara voluntat de silenciar-nos. He vist que fèiem nosa i arran d’aquesta situació he decidit de no plegar. Malgrat les limitacions imposades, he fet el pas de presentar-me a les eleccions municipals. Fa molts anys que treballo per la ciutat, la conec, tinc experiència de govern, puc aportar idees i un gran equip per a dur-les endavant. Presentar-me em permet de continuar lluitant per Barcelona i per la llibertat

Es pot dirigir Barcelona de la presó estant?
—Segur que no. No hi aspiro. El mes de juny s’acabarà el judici i espero fer d’alcalde en llibertat.

Com la veieu, la ciutat, des de la sala del Suprem o Soto del Real?
—En cap moment no he perdut el contacte ni la informació de Barcelona. Molts amics i companys em mantenen al dia. Intento estar informat de tot, no tan sols de què passa a Barcelona. És cert que quan ets a la presó perds el contacte directe amb moltes persones i podries arribar a crear-te una imatge desvirtuada o parcial de la realitat. Per això és important de rebre informació per diversos canals i a través de persones amb sensibilitats diferents. Crec que la ciutat està pitjor ara que no pas fa quatre anys i diria que és un sentiment compartit per la majoria de barcelonins i barcelonines.

Quines són les cinc prioritats que proposeu per millorar Barcelona?
—L’ajuntament i el govern de la ciutat han de tornar a escoltar tothom i a governar per a totes i tots. Tots els sectors de la ciutat han de tornar a sentir-se partícips de fer ciutat. Colau i Barcelona en Comú han posat sota sospita tot allò que representa l’activitat econòmica; de manera que creiem que l’ajuntament ha de tornar a ser part activa de l’impuls a l’activitat econòmica, la generació de feina de qualitat i l’aprovació d’un salari mínim de ciutat que permeti a les famílies de sortir-se’n i tirar endavant. Cal que la guàrdia urbana recuperi confiança i torni a sentir-se útil per recuperar tot allò que hem perdut en matèria de seguretat i convivència a la ciutat. Millorar l’accés a l’habitatge també serà una prioritat del nostre govern, oferint un pacte en aquest àmbit a totes les forces polítiques per avançar en dos objectius: afrontar l’emergència d’habitatge de les famílies més vulnerables i mobilitzar sòl a la ciutat perquè administració pública i privats fem créixer el parc d’habitatge de lloguer assequible. I treballar a partir d’ara mateix a transformar la ciutat enfront del desafiament ecològic, per fer una Barcelona verda, saludable i autosuficient energèticament.

Com considereu que ha gestionat Colau l’herència del mandat amb Xavier Trias, en el qual vau participar activament?
—No m’ha agradat. Malauradament, el govern Colau va fer un esforç des del primer moment per deixar clar que trencava amb etapes anteriors; és legítim, però crec que s’ha fet perillar la continuïtat d’objectius i prioritats municipals que transcendeixen mandats.

Què us sap més greu que no hagi continuat?
—M’ha sabut greu la seva negativa a concloure la nova xarxa d’autobusos. Han posat en funcionament totes les línies que vam projectar nosaltres, excepte la D-30, la que havia de recórrer la Diagonal amb busos elèctrics. Per l’obsessió ideològica de Colau i el seu govern amb el tramvia, han acabat deixant coixa la nova xarxa de busos.

Sovint Elsa Artadi posa d’exemple la gestió en seguretat durant el vostre mandat i com han augmentat els delictes aquests darrers anys. En això, la situació ha empitjorat molt. Per què? Per les circumstàncies (narcopisos, etc.) o per la manera com s’ha gestionat? Què proposeu?
—Sens dubte hi ha hagut un problema de gestió. Tenim un govern que ha trigat massa a reconèixer l’autoritat de la Guàrdia Urbana, a definir uns objectius clars i a fer complir les ordenances municipals. Tot això ha implicat un deteriorament en la convivència ciutadana i un augment dels fets delictius que se situa en un 27%. Ara, revertir la situació no serà fàcil. Nosaltres ja ho vam fer quan Xavier Trias va ser alcalde. Quan es va acabar el seu mandat els fets delictius havien disminuït d’un 15%. Es va actuar, juntament amb els Mossos d’Esquadra, al metro, on es produïa un nombre important de furts. Es va eliminar el fenomen dels tafurers (trilers) a la Rambla, es van activar els equips de policia a les platges de Barcelona, els grups de delinqüència urbana… Colau no ha sabut aprofitar ni donar continuïtat a tot allò que ja funcionava. Nosaltres recuperarem aquests eixos i augmentarem els efectius amb quatre-cents nous agents, però el fet realment important és un canvi en la mentalitat, que la convivència i la seguretat passin a ser una prioritat per al nou equip de govern.

La guàrdia urbana s’ha de democratitzar més? Hi ha d’haver més canvis profunds?
—La guàrdia urbana és un cos policíac democràtic. Tots els seus membres passen per l’Escola de Policia de Catalunya, on reben una formació basada en principis i valors de legalitat i democràcia. Parlem d’un cos de tres mil persones on sempre pot haver-hi casos de comportaments inadequats d’algú. El cos ha de ser capaç d’articular els seus mecanismes interns de control per detectar-los i apartar els qui puguin tenir aquests comportaments inadequats. Això val per a qualsevol altre cos de policia.

Sabeu que l’ex-cap de la guàrdia urbana, Xavier Vilaró, que vau apartar de la direcció, ara ha tornat i es fa càrrec de la inspecció nocturna. Què en penseu?
—L’alcalde Trias el va destituir. Si té el dret de reingressar al cos de la guàrdia urbana, li haurien hagut de buscar un altre lloc.

Cada vegada és més lluny el model de policia de barri?
—No hi ha models infal·libles. La policia de barri mal comandada, sense objectius i prioritats definits, sense un suport del poder polític, no garanteix una millor seguretat.

Valls sembla que ressuscita el pla del Morrot que havia proposat Xavier Trias. Què en penseu?
—No sé què ha proposat Valls. Jo continuo pensant que el Morrot és un espai on es pot fer ciutat.

Hi ha consens a dir que la solució dels problemes derivats del turisme és impulsar el turisme de qualitat. Com es pot fer?
—El turisme –i els efectes que tingui– s’ha de gestionar i no pas limitar-te a criminalitzar-lo. Fa uns quants anys, a Barcelona hi havia un equilibri 50 a 50 entre turisme d’oci i el del turisme que venia a treballar, de congressos… En acabar el mandat actual, la gent que ve per feina és un 30%, i el turisme d’oci ja és el 70%. No serveix de res proclamar que hem de suportar els efectes d’una plaga, com hem sentit a alguna regidora dels comuns. Cal arromangar-se, implicar-se, gestionar i, per exemple, recuperar la promoció turística, centrant-nos a augmentar el turisme cultural, familiar, esportiu…

El triomf de l’ANC a la Cambra de Comerç pot ajudar a millorar la vida de Barcelona? Pot significar el final de la pressió de determinats lobbys?
—No podem demanar a la Cambra de Comerç que solucioni tots els problemes de Barcelona. No és la seva funció. Els resultats de les darreres eleccions són importants perquè representen un canvi i una oportunitat. Han estat unes eleccions democràtiques, en què ha participat molta més gent que en ocasions anteriors, malgrat que la participació continua essent encara massa baixa. S’ha de donar confiança al nou equip i al president que en surti elegit. De segur que sabran encarar els objectius que avui tenen els empresaris.

La solució de l’habitatge de Barcelona és que hi hagi més pisos socials?
—Aquest és un dels principals problemes que tenim com a ciutat i per això demanem un pacte social per a l’habitatge, que inclogui actuacions per als vint anys vinents i que tingui prou suport per a ser executat independentment de qui governi. Durant massa temps, en els trenta-dos anys de governs socialistes i amb Iniciativa, l’ajuntament s’ha desprès del sòl públic, subhastant-lo al millor postor. Ha estat un greu error del qual encara paguem les conseqüències. Només així s’explica que, per culpa d’aquesta manca de previsió, a Barcelona el parc públic d’habitatge només abasti el 2% del total, tot i que en algunes altres ciutats europees aquesta xifra es mou entre un 20% i un 25%. El pacte social per a l’habitatge ha de servir per a treballar, a llarg termini, per assolir aquests percentatges.

Quants en caldrien?
—No m’agrada quantificar. Acabem confonent els ciutadans i sembla que entrem en un mercadeig. Per això ens agrada dir que volem assolir l’objectiu del 25% de parc d’habitatge públic. Creiem que cal actuar en dos vessants: el primer és resoldre la situació de les famílies en situació d’emergència social, inajornable; i en segon lloc cal que posem les condicions perquè la gent que vol viure a Barcelona s’ho pugui permetre, posant a disposició habitatge assequible. En aquest sentit, les principals actuacions que entenem que hauríem de fer són: primer, mobilitzar terreny amb criteri d’habitatge públic i de lloguer assequible; terreny per a promocions públiques i terreny per a posar a disposició de la iniciativa privada, condicionat al lloguer assequible, per exemple amb drets de superfície. Una de les bosses de terreny que tenim a Barcelona és de titularitat estatal: el Bruc, la Sagrera, l’estació de França, el Morrot. També ens proposem de reduir costos, mitjançant incentius fiscals lligats a l’índex de referència de lloguers. Així mateix, aprovar un nou pla general metropolità, adaptat a la realitat i simplificat. I promoure la rehabilitació integral d’edificis.

Amb quins terminis?
—No vull enganyar amb els terminis. És una operació a llarg termini. Cal posar les bases i començar a treballar amb el màxim consens. Com deia, no podem ser presoners de les vicissituds d’un mandat, de si governa un partit o un altre. Cal fer un acord ampli i executar-lo. No és una operació d’un únic mandat.

No seria una bona solució habilitar els deu mil pisos dels bancs?
—Insisteixo que això de les grans xifres en aquest àmbit ens pot menar a errors greus o a frustracions. Ada Colau va arribar al govern dient que a Barcelona hi havia 80.000 pisos buits que calia habilitar, i ha acabat reconeixent que no existeixen.

Quin és el barri de la vostra infantesa?
—Vaig néixer i vaig viure els primers vint-i-vuit anys de la meva vida a la Gran Via, al barri de Fort Pienc.

I el de la vostra maduresa?
—Quan em vaig casar vaig viure a la Dreta de l’Eixample i des de fa dinou anys visc a Gràcia, a la Vila de Gràcia.

Deveu enyorar un munt de coses, però concretament de la ciutat qui racó enyoreu més i quin menys?
—No hi ha cap racó en concret. El que més enyoro és passejar, caminar per la ciutat, retrobar-me amb la gent, viure la ciutat.

Per als ciutadans sovint representa una altra agressió veure segons quins moments del judici. Com viviu el dia a dia, vosaltres?
—Podem dir que tenim dues menes de cansament, el físic i el mental. El físic ve originat per la manca de descans, el trasllat, les hores que ens passem al Suprem. El mental és degut a la tensió que tenim acumulada. La gent que ens mira per la televisió diu que fem bona cara. És cert, hem intentat cuidar-nos per suportar-ho bé, però això no vol dir que a vegades no ens sentim defallir. Sort en tenim de ser tots nou junts. Ens animem els uns als altres i així podem superar totes les adversitats.

Com us trobeu després d’aquests mesos de judici?
—Ara estic bé, començo a veure el final del judici i això m’anima. He passat setmanes difícils. Hem escoltat més de 150 policies i guàrdies civils explicant falsedats i mitges veritats. He patit, no ho he passat gens bé. No sé tirar-me les coses a l’esquena. Quan sento una injustícia, persones que ens volen fer mal, em dol molt. Ara, en contrapartida, hem escoltat els testimonis que van anar a votar el primer d’octubre. Tots han donat una lliçó de dignitat.

Per què heu preferit més una defensa tècnica que política?
—El meu advocat ha fet una defensa tècnica i jo he fet la defensa política de les meves actuacions. Com podem desmuntar les acusacions de rebel·lió, sedició o malversació sense fer una defensa tècnica? És impossible. Només amb una defensa jurídica ben fonamentada podem desmuntar les tesis de la fiscalia de l’estat. Hi ha ningú que pensi que guanyar amb arguments jurídics no ens dóna més força política? Jo estic convençut d’aquesta via i crec que és compartida per totes les defenses; no n’he vist cap a renunciar a la defensa tècnica dels seus clients.

Què us sembla l’actitud de Marchena?
—En general el veig correcte en les formes. És molt conscient que és un judici molt mediàtic, que tindrà una continuïtat davant la justícia europea i vol evitar qualsevol error de procediment. També és cert que aquests darrers dies l’hem vist més nerviós, potser pel cansament.

Creieu que ja tenen la condemna decidida i escrita?
—Sé que a molta gent li agrada dir que tot ja s’ha decidit i escrit, però no és la meva opinió. Vaig anar a l’Audiència a defensar la meva innocència, a defensar la nostra actuació al davant del govern de la Generalitat. Malgrat la presó, he anat al Suprem amb el mateix esperit. Vull lluitar fins al final, sense donar res per perdut. Sempre he dit que només preveig l’absolució i que hi ha prou arguments jurídics per a sustentar-la. Rendir-se o donar-ho tot per perdut abans de començar, no casa amb el meu caràcter.

Quina condemna espereu? No quina desitgeu, sinó quina preveieu?
—Ja he dit que només preveig l’absolució i que aquesta és l’única sentència justa. No vull esperar res, ni fer cap càlcul ni cap especulació. No m’agrada que la gent especuli amb les nostres condemnes. Quan una persona està convençuda de la seva innocència no pot preveure cap més sentència que l’absolució. Quan ens dediquem a fer previsions catastrofistes aplanem el camí als qui voldrien una sentència dura. Seria més intel·ligent de no facilitar-los tant les coses.

Acceptareu un indult si el proposa una altra persona o entitat?
—Lluito per la meva innocència. Demanar l’indult seria acceptar que hem comès un delicte. Votar no és delicte, complir els manaments del Parlament de Catalunya no és delicte. Ni puc ni vull pensar en l’indult perquè no he comès cap delicte.

Heu fet amics a la presó?
—He conegut bona gent, a la presó. Alguns s’han portat molt bé amb mi i m’han ajudat. Segur que quan surti m’agradarà veure’ls i, si puc, donar-los un cop de mà. El temps dirà si som amics. Dins la presó tots som iguals, tots som presoners, tots hem perdut la llibertat. Si no m’expliquen per què són condemnats jo no pregunto. Hi ha gent molt sola, sense recursos. Un copet a l’esquena, un somriure o una paraula amable poden ajudar molt. Qualsevol persona pot fer-ho, és al nostre abast.

Quines coses heu descobert a la presó que no coneixíeu de vós mateix?
—Mandela deia que la presó és una magnífica escola de paciència i perseverança. Hi estic molt d’acord. Hi he après moltes coses. La més important ha estat conèixer-me a mi mateix, adonar-me de la meva capacitat de resistència. Allò que ahir et semblava que no suportaries, avui descobreixes que és possible. Aprens a no rendir-te, a viure el present, a descarregar la motxilla de superficialitats, guanyes en tolerància. No desitjo la presó a ningú, però si t’hi trobes, en pots treure lliçons positives. Sóc conscient que he tingut més eines i un suport social que molta gent no té, però la presó m’ha ajudat a enfortir-me en un sentit positiu.

Per què creieu que no s’arriba a una unitat estratègica?
—No hi ha cap culpable, hi ha responsabilitats compartides, un excés de desconfiances que no ajuden a arribar a la unitat estratègica desitjada i reclamada per la ciutadania. Tots som conscients que només hem avançat quan hi ha hagut unitat estratègica i confiança política. La nostra feina és restablir aquesta confiança. El resultat de les eleccions espanyoles ha estat molt bo en termes de país. Hem obtingut un resultat històric i la gent continua mobilitzada. És urgent de definir l’estratègia, compartir-la entre els partits i les entitats, explicar-la a la ciutadania.

Ser a la presó o a l’exili pot condicionar la visió política? O les diferències venien d’abans?
—És clar que ser a la presó no hi ajuda gens. La comunicació amb l’exterior no és àgil i nosaltres mateixos podem tenir una visió esbiaixada, perquè no sempre disposem de tota la informació. Les desconfiances a què abans m’he referit no són noves, però també sabem que cal superar-les. La desunió ens fa més febles i vulnerables, tots n’hauríem de ser ben conscients.

Com gestioneu aquestes diferències a la presó?
—Precisament puc afirmar que a la presó és on menys diferències tenim. Disposem de força temps per parlar i ho fem amb tota la confiança. Fa molts mesos que convivim vint-i-quatre hores el dia i la visió respecte de l’estratègia a seguir és molt coincident.

Quin any serem independents?
—No crec que ningú pugui predir quin any serem independents. Jo n’estic segur, que ho serem, però que caldrà continuar lluitant i treballant.

La via ha de ser unilateral, com fins ara? Per què?
—La millor via és la que ens permeti assolir els nostres objectius sempre pacíficament i democràtica.

La vostra muller, Laura Masvidal, té un paper molt actiu políticament, tant en la reivindicació per la vostra llibertat, com també per la independència i la democràcia. El paper de les famílies ha causat molt d’impacte en la societat i ha estat determinant. Com el viviu? Què heu descobert d’ella en aquesta situació? I de les vostres filles?
—Tots nosaltres hem madurat, hem enfortit el caràcter. M’ha donat molta tranquil·litat veure que la meva família era forta; que la Laura i les meves filles entenien la situació que els tocava de viure; i que en lloc d’enfonsar-se, han estat actives en la lluita per la llibertat, la democràcia i la justícia. Crec que és un denominador comú a totes les famílies de presos i d’exiliats. Per a les nostres famílies, aquesta experiència també haurà estat un aprenentatge.

Quines lectures us han influït dins la presó?
—He llegit força a la presó. Tenir temps per a pensar i reposar, ajuda a gaudir més de la lectura. He descobert nous autors i he rellegit llibres de la meva joventut. No sé si puc dir que determinades lectures m’han influït, però segur que m’han ajudat a evadir-me, a emocionar-me i també a tenir visions diferents sobre determinades qüestions.

Escriviu?
—Escric un nou llibre. És la continuació dels Escrits de presó, però ara no tindrà el format de dietari. Parlaré de la presó als Lledoners i a Soto del Real. També del judici. I acabaré el dia que sapiguem la sentència.

Quim Forn en vint preguntes

Quin és el vostre defecte principal?
—La impaciència.

Quins dons naturals us agradaria tenir?
—M’agradaria saber dibuixar i tocar el violoncel.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Laura i Joan.

Quin és el vostre artista preferit?
—Artista plàstic, Miquel Barceló.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Tintín i, durant la meva infantesa, Jep i Fidel.

Quin personatge històric valoreu més?
—Jesucrist.

Quin és el vostre lema?
—Podria ser una cita de Jean Cocteau: ‘Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.’

Quines feines heu fet fora de la política?
—La primera feina que vaig tenir era en una fundació dedicada a l’ensenyament.

L’escola on heu portat les filles era pública o privada?
—A l’escola concertada, els jesuïtes del carrer de Casp.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—No he fumat mai. Ni marihuana ni cigarretes. Em marejo.

Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—Amb la meva mare parlo en castellà; és equatoriana i sempre hem parlat en castellà. Amb les meves filles parlem en català.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—No ho sé. No me’n preocupo gaire. Segur que n’hi ha alguna que m’ha molestat però tinc capacitat d’oblidar.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—N’he conegut més d’un. De tots, n’he après i tots han fet coses positives. Jo he estat durant molts anys al costat de Xavier Trias i, per a mi, ell ha estat el millor alcalde de Barcelona.

La cosa que ha fet més bé la batllessa actual?
—Penso que és bo saber rectificar. Quan Colau va rectificar respecte del Mobile World Congress, va ser una bona decisió.

La que ha fet més malament?
—La manca de diàleg amb la societat i els partits. Pensar que només ella i la seva gent saben què és bo per a la ciutat. No ha entès que Barcelona és plural.

Quant cobrareu si sou batlle? I si sou regidor?
—Crec que el sou de l’alcalde és d’uns 100.000 euros bruts anuals. El de regidor varia segons les responsabilitats.

Qui us ha fet políticament?
—M’he format políticament en la Convergència del 74. Vaig entrar-hi l’any 82, on hi havia persones com Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas, Josep M. Cullell, Maria Rúbies…

Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats?
—L’Elsa Artadi.

Qui creieu que la faria pitjor?
—No ho sé, intento fixar-me en les persones que poden fer les coses millor, no pitjor.

The post Joaquim Forn: ‘El mes de juny s’acabarà el judici i espero fer d’alcalde en llibertat’ appeared first on VilaWeb.

Marta Rosique: ‘He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya’

Marta Rosique (ERC) és la diputada més jove del congrés espanyol i ahir va formar part de la mesa d’edat. Aquesta barcelonina de 23 anys ahir es va convertir en un dels personatges de la jornada perquè duia una samarreta que es va fer viral: ‘Acció antifeixista. Països Catalans.’ VilaWeb va entrevistar-la pocs minuts després d’acabar la sessió d’investidura per a conèixer-la una mica i saber-ne l’experiència.

Qui és Marta Rosique?
—He estudiat periodisme, i ara faig Ciències Polítiques. La idea és poder combinar la feina i els estudis. Jo sóc la diputada de les Joventuts d’Esquerra Republicana al congrés dels diputats. Sóc secretària de Política i Cooperació Internacional. Parlo quatre idiomes: català, castellà anglès i francès. I havia estat al Consell de Joventut de Catalunya i portaveu d’Universitats per la República durant el Primer d’Octubre. He nascut a Barcelona. El meu pare és metge i la meva mare, autònoma, es dedica a qüestions de seguretat alimentària.

Un ocellet m’ha dit que heu publicat articles a VilaWeb?
—Hi he escrit un parell articles amb Marta Tévar (‘L’alternativa al model capitalista de les xarxes socials‘ i ‘Compartir la vellesa‘) de quan estudiava periodisme a la Pompeu Fabra, que tenia un conveni a VilaWeb. Ara faig polítiques perquè d’alguna manera vaig tenir la sensació que tenia algunes idees clares, però que em faltava estructurar-les. I vaig pensar que m’aniria bé.

Quan entreu a militar a ERC i per què?
—Deu fer quatre o cinc anys. M’havia implicat en afers europeus, però volia treballar a escala de país. I dins les JERC et donen l’oportunitat de tractar de totes les lluites en un conjunt. Tot allò que fem per aconseguir la República Catalana és amb la intenció d’aconseguir més redistribució de la riquesa. I lluitar per això. ERC és el partit que permet l’alliberament nacional i alhora el social. Crec que són indestriables.

Com resumiríeu el dia?
—Això que ha passat avui demostra que serà dur. No serà una etapa fàcil. Per dos aspectes que per mi són importants: hi tenim l’extrema dreta. I hi teníem l’Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez que eren amb nosaltres però que han hagut d’anar-se’n perquè els han de tancar a la presó. I això clarament és una anormalitat.

Us ha fet il·lusió conèixer Valle-Inclán?
—[Riu.] Era molt simpàtic, l’home. Ens ha tractat molt bé. Però estava cansat. Si per a nosaltres ha estat esgotador, per a ell, que havia de presidir aquell batibull constant, era més complicat.

—Portàveu una samarreta que s’ha fet viral: ‘Acció antifeixista. Països Catalans.’ Cap reacció?

—He fet el sord. No sé si m’insultaven. He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya, o quan anaven a votar s’aturaven un segon, em miraven i continuaven. Però també hi ha hagut gent que m’han dit ‘tu em representes’. Gent que no eren d’ERC. És bonic de veure la solidaritat antifeixista. Gerardo Pisarello, per exemple. I després m’ha sorprès bastant que se m’hagi acostat un moment Pedro Sánchez i m’hagi dit: ‘Enhorabona perquè no és fàcil això que fas.’ No sé com s’ha d’interpretar. Entenc que si no portés aquesta samarreta no m’hauria fet aquest comentari.

Per què us l’heu posada?
—Per què trencava justament amb aquesta normalitat que comentava. D’alguna manera deixa clar que no és normal que hi hagi extrema dreta en unes institucions que suposadament han de ser democràtiques. I que alhora, nosaltres, malgrat la repressió, continuem reivindicant la República Catalana. I ho continuarem fent des del front de Madrid, com ho fem a les altres institucions o als carrers.

Res a afegir?
—Per mi emocionalment ha estat fort. M’he sentit impotent i he notat molt la injustícia quan he vist que se’ls enduien cap a la presó. Aquesta imatge crec que no l’oblidaré mai.

Els coneixíeu, els presos polítics?
—Amb l’Oriol hi havia coincidit en actes i ens hem enviat cartes. Amb en Jordi Sánchez hi havia tingut contacte durant l’Octubre, perquè les Universitats per la República vam ocupar la UB i recordo que venien Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i teníem una relació molt bona. I la predisposició d’ajudar-nos els uns altres quan poguéssim.

Preparada a ser la generació que visqui la independència?
—La tercera generació, diuen, és la que pot fer memòria històrica. A la gent jove els ho explico: som nosaltres, la tercera generació, després de la dels meus pares (cinquanta llargs) i els avis (nascuts durant la guerra). Nosaltres hem de poder parlar clarament del passat, fer memòria històrica i canviar. A nosaltres ens toca combatre l’herència del franquisme. És responsabilitat nostra, dels joves.

Quan arribarà?
—No hi crec gaire, a posar data. Hem de poder fer possible el moment. I com a moviment independentista hem de saber generar una reacció enorme quan arribi la sentència.

The post Marta Rosique: ‘He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya’ appeared first on VilaWeb.

De proclamar la República a proclamar-se republicans

La sessió constitutiva de les corts espanyoles va deixar imatges molt colpidores, ahir. Les principals varen tenir de protagonistes els presos polítics, que d’ençà que entraren als dos hemicicles van ser observats amb lupa.

Tothom sabia la importància de la seua presència. Ho sabien els altres polítics, que esquivaven la mirada o els saludaven amb més afecte o menys –Inés Arrimadas va arribar a fer-se dos petons amb Josep Rull mentre Rivera es moria d’odi un escó més avall. Ho sabien els realitzadors del senyal televisiu oficial, que de primer van censurar els moviments d’Oriol Junqueras. Ho sabia també l’extrema dreta, encapçalada des del primer minut pel dirigent de Ciutadans, que es va dedicar a clavar potades a terra i xiular cada volta que parlaven.

Però, cronològicament, la veu de Raül Romeva va ser una de les primeres que es van poder sentir, en la promesa, ritual, del seu càrrec. I el conseller d’Exteriors va ser directe i clar: ‘Fins a la proclamació de la República catalana, sempre compromès amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat, com a pres polític i per imperatiu legal, ho prometo.’ Difícil de dir més coses amb menys paraules.

Fórmules semblants en la intenció, i en el text, les vàrem sentir immediatament després de boca de Jami Matamala, al senat, i d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, al congrés. De la presó i de l’exili estant, doncs, el missatge va ser transparent i coherent. Res de renúncies ni d’afebliments del discurs. Els dies –ja gairebé sis-cents– que van del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre fins avui i, sobretot, els dies de presó no han estat endebades ni han passat endebades. Si a les primeres declaracions davant els jutges, el novembre del 2017, vàrem poder arribar a sentir vergonya d’algunes de les coses que s’hi van dir, ahir el sentiment era tot el contrari. Jordi Cuixart ja ho havia expressat magistralment en aquell històric missatge davant Manuel Marchena, quan va dir que ja no li importava la seua llibertat. Ahir els seus companys de presó van solemnitzar aquell discurs al cor mateix del poder espanyol.

Tanmateix, pot ser xocant que alguns dels qui, com a diputats del Parlament de Catalunya, varen proclamar la República catalana el 27 d’octubre de 2017 ahir, 21 de maig de 2019, es proclamassen republicans però al congrés espanyol. Hi ha qui opina que això és el símptoma definitiu del fracàs del projecte republicà i, fins i tot, hi ha qui parla de traïció, amb una frivolitat i una manca de respecte que fan feredat. Jo crec que és justament a l’inrevés i em va semblar que  l’expressió d’allò que representen els presos i l’exili va quedar perfectament definida. L’objectiu avui és el mateix que ahir. Tan sols el seu sacrifici personal és més gran avui que no el 27 d’octubre. La resta no sembla que haja canviat, ni per als votants independentistes ni per als polítics. No hi ha cap alternativa a la independència, també perquè cap polític espanyol no és capaç de proposar-ne cap. Amb això, el viatge cap a la República potser s’ha fet tortuós o pot passar ara per dins un túnel de llum escassa. Però, si no el féssem, qui pot dir que res d’això que va passar ahir hauria passat? Que voldríem haver guanyat ja i ser a l’ONU? Estic segur que ells, els primers. O hi ha ningú que pense de debò que té res d’agradable ser a la presó o a l’exili? Però si algú es volgués rendir o fer-se arrere, quin sentit tindria haver arribat fins ací, haver-hi arribat d’aquesta manera?

És per això que em sembla injust de parar esment tan sols en una part del quadre i menystenir deliberadament l’altra. Aquesta generació de polítics, encapçalats pel president Puigdemont i pel vice-president Junqueras, no van saber fer el pas que tants volíem i esperàvem l’octubre del 2017, per al qual estàvem preparats com a país, diguen què diguen els provocadors de tota mena. O no en van saber o no ho van poder fer, tant hi fa ara. I això ens ha duts a aquesta situació de repressió i, fins a un cert punt, de desorientació on som. I sí, és clar que tenim el dret de demanar-los explicacions i és clar que tenim raó de criticar-los. I d’enfadar-nos amb ells quan fan coses que no ens mereixem, que és de tant en tant. Però perdrem la raó si no som capaços de reconèixer, al mateix temps, que ells han triat de mantenir-se i de seguir el camí traçat el Primer d’Octubre. Perquè què feien ahir sinó això, amb la seua actitud al congrés i al senat? Què defensaven ahir, si no? D’acord: ho fan per una via inexplorada, inesperada i de vegades contradictòria i tot. Sovint difícil d’entendre. Per un camí, per això mateix, més difícil de reconèixer. I enmig d’un ambient de divisió i enfrontament partidista que no ajuda gens i que confon i encrespa molt més que no seria necessari i útil. Però, dit això, què vàrem veure ahir en tots ells, sinó compromís amb el mandat del Primer d’Octubre? I per què la situació és tan difícil de pair per Espanya, com s’ha demostrat, si no és per això mateix?

Quan passen les eleccions de diumenge i el judici quede vist per a sentència, el cicle polític en què ara vivim canviarà de sobte. És molt possible que la saviesa dels votants, diumenge vinent, deixe l’acalorat debat sobre l’hegemonia en el lloc marginal que li correspon. I és gairebé segur que la duresa en la reacció de l’estat espanyol aclarirà de manera definitiva que no hi ha cap camí que passe per Madrid, que no hi ha cap camí que no siga unilateral. El segon assalt republicà haurà de ser aleshores. I que no s’enganye ningú, perquè els seus actors seran, serem, els qui ja ho varen ser l’octubre del 17. Però en més bones condicions que aleshores. Més forts i endurits que aleshores, molt més preparats gràcies al combat contra la repressió, gràcies a les victòries de l’exili i gràcies a la resistència de la presó. Aquest és el moment per al qual ara ja ens hauríem d’anar preparant tots. I aquest és el moment que, amb la seua actitud, van apuntar ahir els represaliats amb aquella fórmula de Romeva que hauríem de repetir una vegada i una altra: fins a la proclamació de la República catalana. Fins a la independència.

The post De proclamar la República a proclamar-se republicans appeared first on VilaWeb.

Si no fos secessionista, Guardiola seria considerat el millor entrenador del món?

Això es pregunta Antonio Sanz a El Confidencial, en un article que acaba amb aquesta frase: ‘El llaç groc que va portar, enfrontant-se a la UEFA mateixa, el separarà sempre de l’aplaudiment unànime que hauria d’atorgar-li el futbol espanyol.’ L’article no du a cap reflexió, però el seu enunciat em fa bullir el cap amb un munt de preguntes.

Si no hagués estat negre, Mandela hauria estat president de Sud-àfrica? Potser, però el que és segur és que no hauria estat vint-i-sis anys a la presó. Si no hagués estat comunista, Picasso hauria pintat el Guernica? Potser, i tot just per ser comunista, a partir del 1939 l’artista va passar a ser un exiliat i va prometre que no tornaria al seu país mentre governés el dictador Franco, un compromís que va complir.

Si no fos lesbiana, Martina Navratilova seria una de les millors tenistes del món? Si Maria Salomea Skłodowska no hagués estat Madame Curie, hauria guanyat dos premis Nobel? I si no fos independentista escocès, Sean Connery seria el millor James Bond del cinema? Si no hagués estat jueu, Einstein hauria estat un dels científics més importants de la història?

Si no hagués estat homosexual, Oscar Wilde seria uns dels millors dramaturgs del món? Potser, però no l’haurien empresonat dos anys, ni obligat a fer treballs forçats. Si no hagués estat homosexual i roig, Lorca hauria estat un dels millors poetes del món? Potser, però el cert és que no hauria estat assassinat i el seu cos soterrat en una cuneta, ara podríem portar-li flors a la seva tomba.

Un altre gran home condemnat a l’exili: Pau Casals. Si no hagués estat secessionista, parafrasejant l’enunciat d’El Confidencial, seria el millor violoncel·lista del món? De segur, però hauria mort a la seva terra. Si no hagués estat comunista, jueva, polonesa i dona, Rosa Luxemburg hauria estat una revolucionària? Potser, però no l’haurien assassinada.

Si Antonio Sanz no es fes aquesta pregunta en forma d’article, i dediqués a Guardiola un article lloant el seu futbol i la seva magnífica trajectòria, seria un bon periodista? I si El Confidencial no publiqués aquests articles sensacionalistes, seria un diari? I la darrera pregunta: pot el millor entrenador del món ser un pres polític?

The post Si no fos secessionista, Guardiola seria considerat el millor entrenador del món? appeared first on VilaWeb.

Pep Puig: ‘O ens rebel·lem o ens extingim’

‘Què demanaria al nou batlle de Barcelona? Que declari immediatament l’emergència climàtica.’ Pep Puig (Vic, 1947) parla amb aquesta contundència sobre la crisi climàtica en què vivim de fa uns quants anys a tot el planeta. La seva estima per la natura té origen en les excursions a la muntanya que feia amb el pare, un conegut sastre vigatà amant de la muntanya: fou un dels membres de la Unió Excursionista de Vic que participà en l’arribada de la Flama del Canigó al Principat. Però també hi tenen relació les sortides al bosc amb els escoltes, al grup dels llobatons primer, i al dels minyons, a partir dels dotze anys. Als setanta va entrar en contacte amb els anomenats comitès antiurani, que lluitaven contra l’energia nuclear, i als anys vuitanta fou un dels precursors de la campanya contra l’extracció d’urani a les Guilleries. Aquella batalla, contra pronòstic, es va guanyar. Però el combat per al capgirament energètic és avui més viu que mai. ‘Ni les administracions ni els mitjans de comunicació –diu, resignat–  no sembla que hagin entès gaire res; cal que tots tinguem clar que si no fem un canvi radical aquest planeta ben aviat serà inhabitable; hem de fer les paus amb la natura.’

Estudià enginyeria industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya i s’especialitzà en tècniques energètiques, una branca de l’enginyeria que aleshores desembocava quasi sempre en feines prou ben remunerades en empreses dedicades a generar energia nuclear (de fet, la major part dels seus companys d’estudi s’hi van acabar dedicant). Però ell va optar per un camí diferent i, en lloc de col·laborar a generar-la, va decidir de lluitar-hi en contra. ‘D’energia l’univers n’és ple, només cal saber captar-la de manera que no malmeti el planeta. En canvi, fem a l’inrevés, tot i que al segle XXI tenim la tecnologia i el coneixement necessaris per a fer-ho bé.’ Per què no ho fem? ‘Perquè els nostres governs, en lloc de fer-ho fàcil, no fan sinó posar-hi traves per acabar afavorint les empreses que fan el negoci de sempre.’

Va anar a viure al barri d’Horta el 1984 i a casa seva hi ha instal·lades, d’aleshores ençà, dues de les primeres plaques solars de Barcelona. ‘Aleshores sí que era complicat d’instal·lar-se plaques solars casa; avui, malgrat la mala regulació de les administracions, és molt més senzill i bé de preu.’ Són plaques tèrmiques, per a escalfar l’aigua. Pràcticament tota l’aigua calenta que es fa servir a casa seva prové d’aquestes plaques, i, per tant, no ha de cremar gas. A més, és un dels promotors del molí de vent de Pujalt (Alta Anoia), que funciona de fa un any. És la primera iniciativa ciutadana d’aquestes característiques de tot l’estat espanyol: particulars, famílies, associacions i petites empreses han finançat conjuntament aquest molí que a hores d’ara ja fa electricitat per a més de dues mil famílies (podeu veure’l, en directe, en aquesta webcam). ‘És energia neta, de proximitat i alhora economia col·laborativa; perquè la gent ha de saber que pagant el rebut de la llum a segons quines empreses en el fons empobreix el país: l’estat espanyol fa una despesa astronòmica per comprar energia a països llunyans.’

Autor de desenes d’estudis, recerques i llibres sobre energia i medi, actualment és vice-president de l’Associació Europea d’Energies Renovables (Eurosolar). Prèviament, havia estat president de Som Energia, cooperativa de la qual encara és membre. Avui observa amb ulls encoratjadors (però tristos i indignats alhora) com al món es multipliquen iniciatives ciutadanes, sobretot promogudes pels joves, i s’aproven lleis de gran valor per al capgirament energètic, mentre al nostre país el més calent és l’aigüera.

S’imagina una ciutat del futur (un futur no gens llunyà, subratlla) pràcticament sense cotxes (ell en té un d’elèctric) i amb els terrats plens de plaques solars i de dipòsits per a captar i conservar l’aigua de la pluja. Per això no s’explica que aquí, a casa nostra, tot plegat no formi part ni de les campanyes electorals, ni dels plens municipals, ni dels consells de ministres. ‘O ens hi posem o ens queden pocs anys, i que no diguin que no ens han avisat.’

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

The post Pep Puig: ‘O ens rebel·lem o ens extingim’ appeared first on VilaWeb.

Julieta Iriarte, Zaira Pérez i Emma Villarejo guanyen el concurs literari juvenil Ficcions 2019 amb l’obra ‘1944’

Julieta Iriarte, Zaira Pérez i Emma Villarejo, de l’Institut Sant Andreu de Sant Andreu de la Barca, han guanyat l’onzena edició del concurs literari juvenil Ficcions amb la peça ‘1944’. El concurs l’organitza l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per promoure la lectura i l’escriptura en català entre els joves dels Països Catalans.

El concurs va tancar el 24 de març amb una participació rècord de 3.801 participants d’entre 14 i 18 anys d’arreu de Catalunya (2.723), País Valencià (584 alumnes) i Illes Balears (494 alumnes) provinents de 306 centres educatius diferents. El CaixaForum de Barcelona ha acollit avui l’acte de lliurament dels primers premis, els premis territorials i els diplomes als finalistes.

Zaira Pérez ha explicat que ‘van començar amb la idea d’escriure cartes i que hi aparegués el tema de la guerra. Volíem explicar una història que fos realista i a la vegada tingués un toc de ficció’.

A nivell global, la segona posició ha estat per Marco Ruiz, de l’IES El Ravatxol de València, amb el seu relat ‘Clau’ i la tercera per Francesca Hernández, de l’IES Sant Agustí des Vedrà d’Eivissa, amb ‘El cerç aragonès’.

El segon premi de l’onzena edició de Ficcions, a nivell català, ha estat per Emma Abella, Núria Valera i Judith Prados, de l’IES Jaume Viladoms de Sabadell, per l’obra ‘Les paraules ferides’. Mentre, Berta Fitó del Col·legi Lestonnac de Barcelona amb el seu relat ‘La plau glaçada’ i Paula Andurell, de l’Escola Sant Andreu Manyanet de Barcelona, amb ‘La venjança de lilth’ han rebut el premi Ciutat de Barcelona.

Un dels moments més emotius i intensos de l’acte ha estat la intervenció de Martí Gruas, de l’Escola Arrels II de Solsona, premi territorial de la Catalunya Central, que pateix un trastorn de l’espectre autista. ‘Crec que soc una persona bastant normal, encara que tinc les meves coses, em costa molt relacionar-me amb altres, no entenc les bromes ni els acudits. Potser es pot dir que veig el món d’una altra manera’. Ha agraït a la seva professora de català que el va animar a participar a Ficcions i ha reconegut que hi va dedicar molt temps. ‘Gràcies per comptar-me entre els finalistes, fins ara mai m’havia classificat en cap concurs, gràcies per fer que gent com jo siguem cada vegada menys invisibles’.

Mohamed El Amrani

En l’acte també ha intervingut el comunicador i fundador de l’Associació Cultural Xarxa per la Convivència de Roses, Mohamed El Amrani, qui ha recordat quan va ser finalista fa anys. També ha anat enrere per recordar quan va descobrir el món de l’escriptura amb tretze anys i la sort que va tenir quan va arribar del Marroc a viure a Roses i tenia un biblioteca pública al costat de casa seva. ‘Això em va ajudar molt perquè vaig aprendre que més que buscar respostes és important fer-se les preguntes correctes’. Mohamed El Amrani ha animat els estudiants a seguir escrivint i a no perdre les ganes de fer-ho perquè, els ha alertat, aquestes ganes es poden esvair amb el temps.

Per la seva part, Marta Vivet, guionista de la sèrie de ficció de TV3 ‘Les de l’hoquei’, ha recordat que també va ser finalista i ha destacat que sempre ha treballat en equip com li ha passat amb la nova sèrie.

Finalistes

L’onzena edició del concurs literari Ficcions ha presentat ja el llistat de finalistes. De les més de 1.500 històries publicades que es van presentar durant el termini del concurs, el jurat, format per persones vinculades al món literari i de l’educació, ha seleccionat 164 grups finalistes: 90 a Catalunya (146 alumnes), 37 al País Valencià (77 alumnes) i 37 grups a les Illes Balears (un total de 54 estudiants).

El concurs literari juvenil Ficcions, l’aventura de crear històries va tancar l’onzena edició el passat 24 de març amb una participació rècord de 3.801 participants d’entre 14 i 18 anys d’arreu de Catalunya (2.723), País Valencià (584 alumnes) i Illes Balears (494 alumnes) provinents de 306 centres educatius diferents.

Aquestes xifres suposen un rècord absolut en la història del concurs, ja que s’ha incrementat en més d’un 6% la xifra de participació respecte a la desena edició. Per aquest motiu, volem agrair tant la participació dels alumnes com la motivació del professorat.

Organitza AMIC, compromís amb l’educació

El concurs Ficcions, l’aventura de crear històries, que enguany arriba a l’onzena edició, és una iniciativa de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per promoure la lectura i l’escriptura en català entre els joves dels Països Catalans. L’AMIC representa a més de 350 publicacions en paper i digitals fortament arrelades arreu del nostre territori.

El secretari general de l’AMIC, Josep Ritort, ha destacat en la seva intervenció inicial que tenen 164 grups finalistes i que 277 joves que han arribat a la final de Ficcions. Ha apuntat que com va dir un any l’escriptor Màrius Serra han reunit ‘el millor planter de les lletres catalanes’. Ha assegurat que han fet un nou rècord amb 3.800 estudiants i en pocs anys han ‘més que doblat la participació’.

Per la seva part, M. Carme Rodríguez, vice-presidenta segona de l’AMIC i editora del Tot Mataró i Maresme, ha remarcat també el rècord de participació i ha assenyalat que creuen en las seva funció social. ‘Ficcions aplega joventut, escriptura, lectura, talent, creativitat, treball en equip i són uns valors que l’AMIC vol i ha de potenciar’, ha recalcat.

The post Julieta Iriarte, Zaira Pérez i Emma Villarejo guanyen el concurs literari juvenil Ficcions 2019 amb l’obra ‘1944’ appeared first on VilaWeb.

L’AMB amplia fins als 60 minuts la precontractació dels VTC

El ple de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha aprovat avui l’ampliació fins als 60 minuts de la precontractació dels serveis VTC. La mesura ha tirat endavant amb els vots favorables de PSC, els comuns, la CUP, la Plataforma Ciutadana per Barberà i Compromís i Acord per Torrelles; l’abstenció d’ERC i PdeCAT i els vots en contra de PP i Ciutadans.

D’aquesta manera, el ple de l’ens supramunicipal, l’últim d’aquest mandat abans de les eleccions de diumenge que ve, afegeix 45 minuts al quart d’hora que ja es va establir en el decret llei que la Generalitat va aprovar a principis d’any. La implantació d’aquest període va posar punt i final a diverses jornades de protesta dels taxistes, però també va portar al carrer els conductors dels VTC, que van ocupar la Diagonal a finals de febrer.

Arran del decret, les plataformes Uber i Cabify van anunciar que suspenien el servei a Barcelona, tot i que aquesta darrera va tornar a operar a la ciutat unes setmanes després. Els 60 minuts s’aplicaran trenta dies després que la mesura es publiqui al BOP i al DOGC.

La norma recull parcialment els suggeriments que van presentar les parts interessades i serà d’aplicació durant els períodes vigents de les autoritzacions d’arrendament de vehicles amb conductor determinats en el RDL 13/2018, és a dir, un mínim de quatre anys i un màxim de sis.

D’altra banda, l’Institut Metropolità del Taxi tindrà accés directe als registres del Ministeri de Foment espanyol i de la Generalitat on quedaran registrats els serveis VTC, des que l’usuari els precontracti fins que el servei hagi finalitzat. A més, els conductors dels vehicles VTC no podran circular per buscar clients ni captar-los a la via pública i mentre no prestin servei hauran d’estar estacionats fora de la via pública. En cas que un vehicle circuli buit, haurà de justificar que va o ve de buscar un client. Així mateix, el text també recull la prohibició de geolocalitzar el vehicle abans de concertar el servei.

Amb l’entrada en vigor dels quinze minuts de precontractació, Uber i Cabify van suspendre la seva activitat a Barcelona i les empreses que operaven per a les dues plataformes van rescindir els contractes de la majoria dels seus treballadors. Cabify, però, va tornar als carrers a primers de març sota un ‘nou model de negoci’ que només obligava a precontractar amb quinze minuts d’antel·lació el primer viatge. Aquest canvi va portar a Territori i Sostenibilitat a obrir un expedient informatiu i posteriorment sancionador a Prestige&Limousin, propietat de la plataforma, per incompliment dels 15 minuts i que encara està pendent de resoldre.

Durant aquests mesos, però, altres plataformes han optat per entrar al mercat barceloní, com Social Car i Gowe. En una entrevista a l’ACN, la fundadora i CEO de la primera, Mar Alarcón, va explicar a finals de març que si els 60 minuts de precontractació tiraven endavant potser es replantejaria el negoci. ‘Quan ens trobem al riu ja veurem com el creuem’, va manifestar.

Paral·lelament, el sector del taxi va anunciar ahir que en breu presentaran una querella contra Uber i Cabify per vuit presumptes delictes penals.

The post L’AMB amplia fins als 60 minuts la precontractació dels VTC appeared first on VilaWeb.

El mapa d’elevació 3D més detallat de l’Antàrtida

Científics de la Universitat d’Edimburg han creat una nova visió de l’Antàrtida en processar les dades 3D del satèl·lit CryoSat de l’ESA per detallar com mai l’elevació del terreny. CryoSat porta un altímetre de radar que mesura l’alçada del gel del món. Típicament, les dades es fan servir per mesurar l’altura del gel en punts individuals.

I, des del seu llançament el 2010, això ha revelat molt sobre com estan canviant les capes de gel, les glaceres i el gel marí. No obstant això, una tècnica anomenada ‘processament de franges’ porta les dades a un nou nivell. Els científics han utilitzat el nou ‘manera interferomètric’ de CryoSat per produir franges completes de dades amb molt més detall i més ràpid del que s’obté amb l’altimetria de radar convencional. La resolució espacial habitual d’uns pocs quilòmetres s’ha millorat a menys d’un quilòmetre.

La tècnica està permetent als científics comprendre millor el canvi i predir com les capes de gel, les glaceres i les capes de gel poden comportar a mesura que el canvi climàtic es consolida. Això és important pel que fa a les preocupacions mundials com l’augment del nivell del mar, informa l’ESA.

L’equip va usar aquest mètode per mapejar Groenlàndia en 2017, i ara el model de l’Antàrtida està disponible. Tots dos conjunts de dades es poden descarregar des del lloc web de CryoTop.

The post El mapa d’elevació 3D més detallat de l’Antàrtida appeared first on VilaWeb.

May oferirà al parlament la possibilitat d’un segon referèndum del Brexit

La primera ministra britànica, Theresa May, ha anunciat que en la nova llei de l’Acord de Retirada que el govern presentarà al parlament inclourà un punt sobre un segon referèndum sobre el Brexit. Tot i que ha precisat que ella s’oposa a aquesta opció, ha reconegut que hi ha diputats que ho volen. Així, ha dit que els diputats que vulguin un segon referèndum hauran de votar a favor de l’Acord de Retirada. ‘A aquells diputats que volen un segon referèndum per a confirmar l’acord: necessites un acord i, per tant, una llei de l’Acord de retirada per fer-ho’, ha dit May.

May presentarà una nova proposta després que l’Acord de Retirada anterior fos refusat tres vegades. La possibilitat d’un nou referèndum no és l’única novetat del text. També ha anunciat una nova llei laboral ‘que garanteixi que els drets dels treballadors no seran menors que dins de la Unió Europea’ i ha promès que no hi haurà canvis en el nivell de protecció mediambiental un cop consumat el Brexit.

S’ha compromès a mantenir al dia amb la Unió Europea la normativa sobre béns i productes agrícoles que poden ser controlats a la frontera per a protegir els milers de treballs que depenen de les cadenes de subministrament puntuals. També ha anunciat que el Regne Unit cercarà acords de comerç amistosos amb la Unió Europea ‘sempre que sigui possible’ fora del mercat únic i sense lliure moviment.

Un altre dels aspectes polèmics de l’Acord de Retirada són les duanes. May ha avançat que la seva nova proposta al respecte té els beneficis d’una unió duanera, però la capacitat pel Regne Unit de determinar la seva pròpia política de comerç i desenvolupament.

The post May oferirà al parlament la possibilitat d’un segon referèndum del Brexit appeared first on VilaWeb.

El 57% dels autònoms afirma que treballa entre deu i onze hores diàries

El 57% dels autònoms afirma que treballa entre deu i onze hores diàries, segons un informe de l’Associació de Treballadors Autònoms (ATA). En concret, un 29% assegura que treballa més de deu hores al dia, i un 28% indica que arriba a les onze hores. Si a aquests dos percentatges s’hi suma el 21% que diu treballar nou hores diàries, el resultat global és que prop de 8 de cada 10 treballadors autònoms afirma tenir una jornada laboral de com a mínim nou hores.

Dos de cada 10 dediquen al seu negoci entre 45 i 65 hores setmanals, i el 19% afirmen que no descansen cap dels set dies de la setmana. D’altra banda, el 73% dels autònoms que han contestat les preguntes de l’informe dut a terme per ATA fan menys de vint dies de vacances anuals, i el 76% no ha agafat cap dia de baixa per malaltia en tot l’any.

ATA afirma que la conciliació de la vida laboral i la familiar és l’assignatura pendent. Ho fa un 55% dels enquestats, principalment autònoms de més de 55 anys, que solen ser els que tenen els negocis més consolidats.

The post El 57% dels autònoms afirma que treballa entre deu i onze hores diàries appeared first on VilaWeb.

Anna Gabriel dóna suport a la candidatura de Crida per Palma

Anna Gabriel ha fet públic el seu suport a la candidatura municipalista i rupturista Crida per Palma, a través d’una fotografia amb un cartell de la formació difosa a les xarxes socials. La llista de Crida per Palma, que es presentarà a les municipals a l’ajuntament de la ciutat, és encapçalada per Manel Domènech. Laura Dorado és la número dos i Antònia Beltran, mare del raper exiliat Valtònyc, tanca la llista d’una candidatura que també té el suport de la CUP i que s’ha mostrat crítica durant la legislatura amb les polítiques socials del consistori. PSIB-PSOE i Més per Mallorca han compartit la batllia. Els dos primers anys el batlle va ser José Hila i ara n’és Antoni Noguera.

Tot un orgull!!! Gràcies Anna Gabriel!!!#RecuperemPalma
L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel fa públic el seu suport a la Crida per Palma des de l'exili https://t.co/uyxqDQIhUY vía @dBalears

— Ana Martínez (@romerofresco) May 21, 2019

The post Anna Gabriel dóna suport a la candidatura de Crida per Palma appeared first on VilaWeb.

Espot nomena el primer gabinet paritari de la història d’Andorra

El recentment proclamat cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha tancat el seu gabinet de ministres, que destaca per la seva paritat, la primera vegada que s’aconsegueix en la història del Principat.

La vuitena legislatura democràtica tindrà sis ministres homes i sis dones repartits entre Demòcrates (DA), Liberals d’Andorra (L’A) i Ciutadans Compromesos (CC), les tres forces que van pactar la governabilitat.

El número 2 d’Espot serà Jordi Gallardo, cap de L’A i que assumirà el ministeri de Presidència, Economia i Empresa; i Èric Jover (DA), fins ara ministre d’Educació, assumirà la cartera de Finances i també serà el portaveu de l’executiu.

El ministeri d’Educació i Ensenyament Superior ha estat assignat a Ester Vilarrubla (DA), fins ara directora de l’Escola Andorrana; el de Salut al ja ex-director assistencial de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, Joan Martínez Benazet (DA), i el de Cultura i Esports a l’advocada Sílvia Riva (DA).

Maria Ubach (DA) repeteix com a ministra d’Afers Exteriors, igual que Jordi Torres (DA), que continuarà dirigint Ordenació Territorial, i Sílvia Calvó (DA), que seguirà a Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat.

A més de Presidència, L’A es queda amb Assumptes Socials, Habitatge i Joventut, que encapçalarà Víctor Filloy; Turisme, que encapçalarà Verònica Canals (fins ara directora general de Saetde, societat que gestiona les estacions del Pas de la Casa-Grau Roig); i Funció Pública i Reforma de l’Administració, que assumeix Judith Pallarés.

I l’únic ministeri que s’ha assignat a CC és el de Justícia i Interior, que encapçalarà l’advocat Josep Maria Rossell. Els dotze nous ministres, juntament amb els elegits per a les Secretaries d’Estat, juraran el càrrec demà al migdia a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino.

The post Espot nomena el primer gabinet paritari de la història d’Andorra appeared first on VilaWeb.

Un elefant groc entra al congrés dels diputats espanyol

‘No pensin en un elefant.’ Quan el mestre Lakoff deia aquesta frase als seus estudiants de primer de ciències cognitives aconseguia que, efectivament, no poguessin pensar en cap altra cosa. La llarga trompa, les grans orelles i uns ulls grossos se’ls quedaven clavats al cap. El professor havia creat un marc mental. Qualsevol polític sap que si el rival t’imposa el marc mental, jugaràs al seu terreny. Avui el congrés espanyol començava la XIII legislatura i un enorme elefant ha fet acte de presència. És un elefant ben groc, en honor als presos polítics que avui han estat a l’hemicicle: Oriol Junqueras (ERC), Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sánchez (Junts per Catalunya) han creat un marc mental impossible de defugir. Comença la legislatura dels presos polítics. I, tot i els intents d’imposar el marc mental de ‘normalitat’, ‘anys de calma’ i ‘període suau’, l’elefant groc ha entrat a l’hemicicle i ja no n’ha sortit. Per acabar-ho d’adobar, uns funcionaris de presons es manifestaven davant el congrés reclamant ‘justícia salarial, dignitat professional’ per iniciativa de l’associació Tu Abandono Me Puede Matar (TAMPM).

Fotografia: EFE.

A pocs metres de distància dels carcellers professionals, el president dels espanyols, Pedro Sánchez, arribava al congrés a les 08.50 amb l’Audi oficial W12, 3804 JWY, i pocs minuts després deia que Meritxell Batet i Manuel Cruz eren catalans en defensa d’Espanya, espanyols en defensa de Catalunya, però que la seva decisió de nomenar-los presidents del senat i el congrés no era només perquè fossin catalans. Deuen ser elefants. Quan l’estrella televisiva Ana Pastor escollia una jaqueta de color groc per a fer la connexió en directe per a milions d’espectadors i deia a VilaWeb ‘és el meu color favorit, i el dels meus fills, i no el penso canviar’, sabia perfectament quina interpretació se’n faria: ‘Gest d’Ana Pastor amb els independentistes.’ O amb els elefants. La XIII legislatura, doncs, ha començat amb una trompa llarga, unes orelles grosses i un pas lent dins, i fora, de l’hemicicle.

I això que se n’han fet uns quants, d’intents per a canviar el marc mental. A les 08.10, els diputats de Vox han estat els més matiners i han ocupat els llocs reservats als diputats socialistes, just darrere del president Sánchez. Només Pepe Zaragoza ha estat a temps de veure-ho. I s’ha assegut enmig seu. Guerra de trinxeres. Ha estat una de les imatges del dia. El diputat Joan Josep Nuet, també matiner, s’ho mirava de lluny, separat per uns pocs metres, i per tones de fredor, dels diputats dels comuns, ex-companys seus, com Joan Mena. Més lluny, destacava la papallona groga de Laura Borràs al costat d’una solitària bossa groga guardant lloc, uns pantalons grocs en moviment i un top groc estàtic, que anaven perfilant el to de la jornada. En plena sessió, les punyetes dels uixers del congrés, i els seus botons, eren grocs com una mala cosa i omplien la pantalla de televisió quan la càmera enfocava Valle-Inclán, ai, perdó, Agustín Javier Zamarrón (73 anys), el metge castellà i diputat del PSOE que presidia la mesa i l’atenció. Tots els acabats daurats del mobiliari, i altres domassos pertinents, ho acabaven de rematar.

Fotografia: EFE.

A les nou del matí, un furgó de la policia feia acte de presència. Duia unes lletres vistoses i curioses: ‘Subsuelo’. Subsòl. Els presos polítics entraven ara i per aquí? Chi lo sa. Perquè els presos polítics no han entrat com la resta, per la porta i saludant, sinó fent servir les múltiples entrades subterrànies que té aquest edifici, centre de poder espanyol. Els volien amagar. La sessió començava i ells eren el centre d’atenció, encara que la televisió amagués el moment que els presos votaven el president de mesa i la salutació entre Junqueras i Pedro Sánchez (‘Ens hem de veure’, li va dir Junqueras) que s’ha acabat sabent gràcies a un vídeo penjat per un diputat. L’elefant groc és difícil d’amagar. La fotografia de Jordi Sànchez amb el president Pedro Sánchez també ha circulat, com la conversa de Junqueras amb les socialistes Magdalena Valerio, Isabel Celaá i Reyes Maroto, que sí que s’ha vist per la televisió. Per Twitter es veia com altres diputats independentistes penjaven el seu vot nul (amb la paraula ‘llibertat’ i un llaç groc pintat), imatges enregistrades amb els mòbils i compartides a les xarxes socials.

Al racó de fumadors, el diputat Joan Capdevila (ERC) intercanvia quatre paraules en català amb el socialista valencià José Luis Ávalos. Just darrere seu, es distingeix clarament la rònega façana de l’hostal Olga, a cinc metres del congrés, en un carreró estret. En aquesta pensió, hi ha estat hostatjat un dels diputats absents avui, Joan Tardà, retirat després d’anys al congrés. ‘Per Tardà era ideal venir aquí. És a cinc metres del congrés. Pensa que quan ell venia a Madrid no li era fàcil caminar pel carrer’. Tardà mateix va explicar a VilaWeb les agressions que patia, tan desconegudes, quan el veien pel carrer. Cinc metres, només cinc metres, i encara havia de vigilar. L’elefant de la repressió ha passat de ser cruelment invisible a fer-se inevitable.

Fotografia: EFE.

L’elefant groc esclata a mitja cambra
Finalment, l‘elefant groc ha esclatat amb tota la seva esplendor en el moment que els diputats han hagut de jurar, o prometre, el càrrec. No s’ha pogut amagar més l’evidència: els diputats han fet servir l’expressió ‘presos polítics’ i la paraula ‘república’ en el moment d’acceptar el càrrec. I, tot i que el soroll i els cops a la taula dels diputats de Vox, el PP i Ciutadans han fet molt difícil de sentir les promeses dels diputats independentistes –i en menor mesura, de bascs i comuns–, l’elefant groc ha estat més present que mai. Durant els llargs minuts que els 350 diputats (220 dels quals, nous) han promès el càrrec, la sola menció de ‘república’ i ‘presos polítics’ ha provocat la ira dels diputats de Vox i el PP. Aquest redactor ha vist i sentit coses des de la tribuna de premsa que normalment no es veuen per la televisió:

Què diu, què ha dit?’, cridava la bancada del PP quan Gerardo Pisarello prometia el càrrec en català ‘pels valors republicans’. ‘La República no existeix!’, cridava Albert Rivera a Jordi Sànchez, a qui tenia a un metre, quan prometia el càrrec així: ‘Des del compromís amb el diàleg i amb lleialtat al mandat de l’1 d’octubre, com a pres polític, ho prometo’. ‘Està filmant, està filmant!’, alçaven la veu molts diputats histèrics quan veien que diputats independentistes enregistraven la intervenció amb els mòbils, cosa no permesa, i que després ho pujaven a les xarxes. Prump! Prum! Prum! Se sentia quan desenes de mans interrompien la promesa d’Oriol Junqueras: ‘Des del compromís republicà, com a pres polític i per imperatiu legal, sí, ho prometo.’ L’elefant groc no parava de créixer davant totes aquestes intervencions.

Batet no ha cridat a l’alto els diputats independentistes perquè, tal com ha dit amb raó a un queixós Albert Rivera, d’una manera o d’una altra tots havien promès complir la constitució espanyola i, per tant, res a dir amb les variants. L’elefant groc, de fet, té els seus límits. I els independentistes no són els únics que han vestit la seva promesa. Vox, per exemple, ha fet servir la fórmula: ‘Per Espanya, ho prometo!’ I els comuns han fet servir aquesta altra: Per la democràcia, pels drets socials, ho prometo’ (tot i que Pablo Iglesias hi ha afegit un ‘per España’). Una diputada del PP ha votat ‘per Galícia i Espanya’, i un socialista ‘per Espanya i per la hispanitat’. I així, una llarga llista de maneres de jurar o prometre una constitució que necessita molta policia per a fer-se complir.

Que ho expliquin, si no, als presos polítics, que han vist que quan s’acabava l’acte vuit policies (o funcionaris de seguretat, no ho sé) els venien a buscar. Mentre acabaven les abraçades amb altres diputats – bàsicament bascs, valencians, gallecs, de Podemos i entre ells (sí, diputats d’ERC i Junts per Catalunya abraçant sense distinció!)– quatre homes i quatre dones han acompanyat Junqueras, Sánchez, Rull i Turull fora de l’hemicicle. Els han fet el sandvitx, els han conduït cap al furgó policíac i han enfilat el camí de la presó. Enrere deixaven un hemicicle mig buit, la cara trista d’Enric Juliana, una trompa llarga, unes orelles grosses i una cua balancejant-se.

The post Un elefant groc entra al congrés dels diputats espanyol appeared first on VilaWeb.

El sector dels cítrics reclama a la UE la regulació del mercat: ‘No aguantarem una altra campanya com la d’enguany’

Hectàrees senceres de cítrics sense collir, molta fruita caiguda al terra i liquidacions, en alguns casos, a preu zero. Aquest és la situació que viu el sector dels cítrics del País Valencià i el Principat a ple mes de maig, quan habitualment la temporada està a punt d’arribar a la seva fi.

Pagesos, comercialitzadors i cooperatives avisen que difícilment una altra campanya similar i, per això, reclamen a la Unió Europea que reguli les importacions davant del dúmping social i ambiental que apliquen països tercers. Es tracta apunten, d’un problema que va molt més enllà de l’acord que ha permès Sud-Àfrica inundar dels cítrics el mercat a principis de la temporada. També arriba molta fruita d’Egipte o Turquia produïda en condicions laborals i ambientals impensables en territori europeu, així com també el control oligopolístic sobre el mercat que exerceixen els grans distribuïdors.

‘S’han ajuntat molts factors en una sola campanya i veig molt difícil que tenint dos any seguits com aquest molts agricultors ho puguin suportar’, avisa Farid Mourtari, que amb només 24 anys ha aconseguit tirar endavant amb èxit un magatzem de comercialització de cítrics i fruita a Alcanar. Dins d’aquesta conjunció que explicaria l’enfonsament dels preus de mandarines i taronges fins a nivells mai vistos durant les últimes dècades cal incloure els aiguats de la passada tardor. Clients i importadors de l’Europa central han tingut temor a l’hora de compra la fruita, per l’afectació que l’aigua tingués sobre el producte i a les seves condicions de transport, apunta Mourtadi. Tampoc el clima i les prou benignes temperatures d’aquests mesos d’hivern al continent han animat precisament la compra de cítrics, en un moment general de certa crisi de consum.

Però per sobre de contratemps climàtics puntuals o la contracció del consum, el factor estructural continua marcant la pauta d’un mercat europeu controlat oligopolísticament pels interessos de la gran distribució La munió de productors i petits comerciants es declara impotent: no disposen d’armes per plantar cara al control que exerceixen les vuit o nou grans empreses de la distribució que imposen la seva llei, preus i condicions. Paral·lelament, han de fer front a les importacions massives de països tercers: malgrat l’abundància de cítrics autòctona d’aquesta campanya, els cítrics de països de la conca del mediterrani han inundant a preus regalats les lleixes dels supermercats europeus a preus irrisoris i en condicions sanitàries qüestionables.

Sudàfrica, Turquia i Egipte

L’acord comercial entre la Unió Europea i els països de l’Àfrica Meridional, Sudàfrica principalment, que permet la importació massiva des d’aquests països a preus molt baixos, va fer esclatar la crisi a principis d’aquesta mateixa campanya. La mandarina tardana provinent d’aquesta regió austral té una gran acceptació en un moment de la campanya on a Catalunya i al País Valencià només es cullen les varietats més primerenques, encara no del tot madures.

Avançada ja la collita, a principis d’any, les entrades massives de cítrics de Turquia, Egipte, Marroc i altres països de la conca mediterrània han acabat complicant encara més la situació. ‘Saturat i amb menys consum de l’habitual, el mercat ha col·lapsat amb una crisi de preu’, resumeix Federico Tarazona, director de la Cooperativa Exportadora d’Agris d’Alcanar. L’entitat ha mogut enguany 27.000 tones de cítrics, un 15% més que l’anterior. Per contra, però facturarà un 20% menys.

‘Europa ha acabat menjant totes les taronges i clementines de tots els anys. Primer va agafar aquesta part de mercat Sudàfrica, i després una altra part molt important Turquia, Egipte, Algèria i una part Marroc. Catalans i espanyols ens hem quedat molt apartats del mercat europeu: enguany no passarem dels 2 milions de tones que entràvem a Europa quan normalment eren més de tres, perquè aquesta gent ha agafat aquesta part de mercat que, per preu, a nosaltres ens resulta impossible treballar’, raona el citricultor i exresponsable del sector a la Unió de Pagesos, Carlos Roig.

La qüestió del dúmping, doncs, es converteix una de les claus explicatives de la situació d’ofegament sistemàtic que pateixen els citricultors i els agricultors en general. La competitivitat dels preus dels cítrics de molts països en vies de desenvolupament es basa, principalment, en un preu de la mà d’obra molt més baix, gràcies a unes condicions socials i laborals més que precàries. ‘A Egipte paguen uns jornals que nosaltres no podem assumir, perquè no és humanitari’, raona Mourtadi. D’altra banda, l’estricta normativa europea que han de complir els productors, pel que fa als tractaments fitosanitaris o garanties de sanitat per al transport dels fruits, són molt més flexibles o inexistents per a aquestes importacions.

Controls sanitaris i de qualitat

‘Treballem en un context econòmic, social i de productes fitosanitaris per protegir el consumidor i el medi ambient que no són similars als de la nostra competència. Si no podem igualar les condicions de treball hi ha dúmping social i ambiental del producte que entra de països tercers. Volem garantir que el consum rebi un producte amb un preu adequat per mantenir l’activitat i de forma sostenible, que garanteixi la salut i el medi ambient. Si les autoritzats no fan això i prioritzen l’entrada de països tercers, destruirem tot el teixit socieconòmic de l’Europa rural’, conclou Tarazona.

En aquestes condicions, addueixen, totes les teories que preconitzen els suposats beneficis d’un hipotètic lliure mercat s’ensorren i deixen de tenir qualsevol sentit. Fins i tot Mourtadi, d’origen marroquí, es mostra partidari a tancar les fronteres a les importacions d’aquest i altres països per protegir els citricultors autòctons i només permetre-les quan l’oferta pròpia no es pugui cobrir la demanda. ‘Hem de ser fidels als nostres agricultors. Treure rendibilitat més de la proximitat que no dels quilòmetres que hem de fer per importar’, raona el jove empresari, que demana a les autoritats europees un control i regulació més estricta per obligar el sector a complir els requisits administratius i evitar el frau –com la venda de productes importats amb etiquetes autòctones-.

‘Què passarà en endavant a Europa amb els pagesos que produeixen aliments? Què passa amb la sobirania alimentaria? No pot ser que haguem de competir sense cap regla de joc amb els que ens ve de fora, en temes regles socials, aquí l’economia és la que és. És molt difícil competir així i volem que els nostres consumidors tinguin més seguretat en el consum d’aliments. Per què el que es produeix aquí ha de tenir unes garanties molt especials i el que entra de fora s’ho han de menjar sabent que poden haver residus de moltes coses que no són normals?’, inquireix Roig a les autoritats comunitàries.

Brussel·les nega que el problema sigui l’acord amb Sud-àfrica

La Comissió Europea admet les dificultats en el mercat dels cítrics durant la primera part de la temporada però les atribueix a múltiples factors, relacionats ‘majoritàriament amb les condicions de la producció’. En una resposta escrita a preguntes de l’ACN, la CE diu que no té proves que la difícil situació del mercat sigui el resultat de l’augment de les importacions de països tercers, especialment de Sud-àfrica i Egipte.

‘Les importacions durant el període cobert per l’acord amb Sud-Àfrica (del 16 d’octubre al 30 de novembre) del 2018 van ser significativament més baixes que el 2017 (un 39% més baixes) i van suposar només un 2% de les importacions anuals’, expliquen des de la CE.

De fet, l’executiu comunitari argumenta que mentre hi ha hagut una collita més gran de l’habitual, el mercat ha hagut de fer front a una demanda més baixa per part dels consumidors. A més, assenyala que la calor prolongada de l’estiu i la sequera també han resultat en fruites de mida més petita a l’inici de la temporada, que habitualment resulta en preus més baixos.

En tot cas, la Comissió puntualitza que segueix atentament la situació al mercat dels cítrics per detectar qualsevol pertorbació externa que afecti el mercat de la UE per respondre-hi “de forma adequada”. Un exemple del seguiment assenyalat per l’executiu comunitari és la iniciativa d’un observatori del mercat de la UE de les fruites i les hortalisses, que inclou també el mercat dels cítrics.

Serret alerta de més riscos i apel·la l’estat espanyol

La delegada del Govern davant la UE, Meritxell Serret, apunta que la situació és complexa i destaca les demandes a Brussel·les perquè pugui fer ‘totes les accions de promoció’ dels mercats de la UE i les produccions catalanes, valencians i espanyoles.

L’exconsellera d’Agricultura posa el focus en una altra derivada dels acords comercials amb l’Àfrica i afegeix que ‘el que convindria a curt termini i que correspon a l’estat espanyol és poder millorar i augmentar tots els controls sanitaris’. Segons explica, a través de les importacions amb alguns països africans han entrat noves malalties que estaven “erradicades” i plagues per les quals, assegura, no hi ha productes autoritzats a Europa.

‘Això és una responsabilitat compartida entre la Comissió Europea i l’estat’, insisteix, demanant que es reforcin els controls a les zones frontereres i s’introdueixi una ‘clàusula de salvaguarda que pogués posar els límits a les importacions de productes d’aquests països, Sud-Àfrica o Egipte, que estan col·lidint amb els mercats de les nostres produccions’.

The post El sector dels cítrics reclama a la UE la regulació del mercat: ‘No aguantarem una altra campanya com la d’enguany’ appeared first on VilaWeb.

Pollença ignora la visita de Jordi Cañas i José Ramon Bauzá

Pollença ha girat l’esquena, una vegada més, a l’ex-president José Ramon Bauzá, ara candidat de Cs a les eleccions europees, que ha anat a la localitat mallorquina acompanyat de Jordi Cañas, també membre de la candidatura d’aquest partit al parlament europeu. La visita ha estat rebuda amb indiferència després que Bauzá publiqués un vídeo a les xarxes socials intentant escalfar l’ambient i acusant la societat pollencina de violenta. En aquest missatge enregistrat recordava que quan era president del govern no va ser mai gaire ben rebut a la localitat.

La resposta de totes les formacions polítiques pollencines va ser immediata i van fer un manifest amb el títol ‘Pollença, poble pacífic’ i que denunciava les mentides i els arguments falsos de Bauzá. ‘Aquest personatge no vol més que assegurar el seu escó al parlament europeu i per això no dubta a utilitzar el nostre poble amb mentides i calumnies’, recull el manifest. Des de Som Pollença es demanava seny a la ciutadania i ‘que no respongui ningú a les seves provocacions, que xerri tot sol damunt plaça, que agafi els trastos i parteixi per on ha vengut‘. I això és el que ha passat. Bauzá i Cañas envoltats de fotògrafs i periodistes i cap ciutadà al voltant.

EI comunicat ha estat signat per tots els partits de Pollença: Junts Avançam, MÉS Per Pollença, PSOE-Pollença PSIB– Pollença, Esquerra Pollença, Unió Mollera Pollencina, Tots per Pollença, Alternativa Per Pollença, Podem Pollença, Populars de Pollença I El Pi Pollença.

"Pollensa simboliza la resistencia frente el totalitarismo nacionalista pancatalanista" ha dit Bauzá.
Bauzá sap que C'S no es presenta a Pollença? pic.twitter.com/C0jvBoXzqC

— Victor Balaguer Pla (@BalaguerPla) May 20, 2019

De moment això és tot el que ha provocat Bauzá a Pollença.
Bauzá provoca llàstima. pic.twitter.com/uAEkfZXeix

— Victor Balaguer Pla (@BalaguerPla) May 20, 2019

The post Pollença ignora la visita de Jordi Cañas i José Ramon Bauzá appeared first on VilaWeb.

La UE fa el pas final per prohibir els plàstics d’un sol ús com bastonets de cotó i canyetes

Pas final del recorregut legislatiu perquè la prohibició dels plàstics d’un sol ús sigui una realitat a la UE a partir del 2021. El Consell -on seuen els estats- ha adoptat avui la directiva que estableix noves restriccions a determinats productes com bastonets de cotó i canyetes.

L’adopció formal del text, ja avalat per l’eurocambra, constitueix el darrer pas del procés legislatiu comunitari. Els articles que no podran comercialitzar-se d’aquí a dos anys a la UE són, segons el Consell, entre els deu que contaminen més freqüentment les platges europees: plats, coberts, canyetes, pals de globus i bastonets de cotó.

Els estats també han acordat assolir un objectiu del 90% en la recollida d’ampolles de plàstic, que hauran de tenir un contingut reciclat mínim del 25% el 2025 i del 30% el 2030.

L’adopció de la normativa per part dels ministres europeus avui a Brussel·les és segons Greenpeace l’adopció d’unes restriccions del plàstic ‘sense precedents’. ‘La contaminació pels plàstics està asfixiant els nostres rius i oceans, i aquestes noves normes de la UE són un primer gran pas per canviar-ho’, ha afirmat en un comunicat John Hyland, portaveu de l’ONG.

Hyland també ha aprofitat per recordar que ara els governs dels estats membre han de ‘garantir que les companyies responsables dels plàstics d’un sol ús rendeixen comptes i que la salut pública és protegida de la contaminació que generen’.

La Directiva per reduir els plàstics ha estat negociada durant aquesta legislatura entre la Comissió Europea, que va proposar-la el maig del 2018, el Parlament Europeu i els governs estatals.

The post La UE fa el pas final per prohibir els plàstics d’un sol ús com bastonets de cotó i canyetes appeared first on VilaWeb.

Pàgines