Vilaweb.cat

Carta oberta al senyor Josep Enric Millo i Rocher, delegat del govern del Regne d’Espanya a Catalunya

Benvolgut senyor:

Només voldria deixar-li clara una obvietat: en un país civilitzat, un referèndum mai no destrueix la convivència. Divideix l’opinió de la societat, sí, però això no és cap problema si el fonament que sustenta la vida en comú és autènticament democràtic.

Allò que la destrossa, la convivència (i de manera irreversible per a un parell de generacions, com a mínim), és ESTOMACAR votants indefensos, NEGAR després aquesta estomacada, CONDECORAR posteriorment els agents que la perpetraren i, per postres, ACUSAR les víctimes d’un delicte d’odi. No deu ser casualitat que siguin just aquests elements els que han desfermat la idea d’impunitat en la qual els poders espanyols s’estan movent a Catalunya (i que ja ha deixat entreveure brots explícits de violència que, casualment, vénen tots de la mateixa banda perquè es produeixen per concomitància afectiva amb l’actuació d’aquests poders).

No costa gaire adonar-se’n, de tot plegat. Si vostè no n’és conscient, senyor Millo, potser no és digne del càrrec que ocupa. I, si se n’ha adonat –tal com intueixo–, potser no és digne ni del càrrec… ni de la majoria de virtuts que ens caracteritzen com a persones civilitzades. Em temo que, en aquest darrer cas, se situaria al nivell del senyor Diego Pérez de los Cobos quan va afirmar, literalment, que la llei està per damunt de la convivència. Una afirmació que, val a dir-ho, és el fonament ideològic per a justificar barbaritats que poden arribar a l’altura del genocidi.

I és que la dignitat, senyor Millo, és el principal dels valors a preservar. Perquè és el respecte a la dignitat i a les opinions de la gent allò que realment fa possible la convivència. I tingui present també, si us plau, que tenim memòria i que hi ha coses que no s’obliden mai.

Atentament i amb tot el respecte que es mereix (i que no m’atreveixo a mesurar),

Jaume Aulet
Membre del Col·lectiu Pere Quart i del seu CDR (Cultura, Democràcia, República).

L’escola, aquesta vella obsessió de la dreta espanyola

L’anunci del govern espanyol dient que aprofitarà la vigència del 155 per mirar de liquidar la immersió lingüística a l’escola catalana no ens hauria de sorprendre. És veritat que té a veure amb la batalla que el PP sosté amb Ciutadans per a veure qui és més espanyolista. Si despús-ahir els uns reclamaven que no calgués saber català, basc o portuguès per a ser funcionari en els territoris que en diuen bilingües, ahir els altres responien reunint-se a la Moncloa amb SCC i filtrant que pretenen eliminar la normalització lingüística al Principat, tot canviant el sistema de matriculació dels alumnes. I això sense consultar-ho a ningú. Però que tinga a veure amb això no hi lleva ni importància ni intencionalitat.

Al tombant de segle, la FAES va elaborar un informe prou conegut en què deia que Catalunya era el problema més gros de l’estat espanyol –i cal recordar, per a contextualitzar-ho, que en aquell moment ETA matava. Els analistes de la FAES van dibuixar un panorama de disminució del sentiment espanyol a Catalunya que van atribuir a tres causes: a l’existència d’un sistema de partits propi, però sobretot a l’existència d’un sistema propi de mitjans de comunicació i al paper de l’escola catalana. Aquell document primigeni, del qual ja fa dècades que mama tota la dreta espanyola, deia que Espanya perdria Catalunya si no s’aturaven i es revertien aquestes tendències.

I tot allò que ha passat d’ençà d’aleshores cal entendre-ho en aquesta clau, interpretar-ho partint de les línies d’aquest text. Des del boicot del PP a l’estatut fins al naixement de Ciutadans, com a plataforma mobilitzadora contra la normalització lingüística; des del desmuntatge de l’estatut i àdhuc la constitució espanyola per la via dels tribunals fins al colp d’estat del 20 de setembre de l’any passat. És una constant en què l’estat espanyol –i concretament la dreta vella o la maquillada– no deixaran mai d’insistir. Per més anys que passen. Fins i tot, no en dubteu gens, després de la independència continuaran insistint-hi, com ha passat als països bàltics amb Rússia.

Tanmateix, tinguem clar que no hi ha cap realitat que ho justifique, tot això. Perquè l’obsessió contra l’escola és ideologia pura, el cor ideològic de la dreta espanyola. Ho era el segle passat i ho és ara. Pel perill que representa per a ells que la gent no siga ignorant. Ho era abans del franquisme, durant el franquisme i després del franquisme. Ara, amb l’afegit dels mitjans. I tu ja pots explicar que a les cases catalanes el 80% de les emissions de televisió són espanyoles. I ja pots recordar que quan Wert va prometre diners a tots els qui volguessen estudiar en castellà només s’hi acolliren cinquanta famílies. Perquè la realitat, a la FAES, als ideòlegs de la dreta espanyola, els és absolutament igual, els ha estat absolutament igual sempre i sempre els serà igual. Ep!, amb 155 o sense. No us enganyeu pas, ara.

En el nom del Pere

«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»

Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)

Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.

Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.

A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.

Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.

Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.

Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.

Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.

Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:

«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»

Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.

Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.

Mo Gawdat: ‘Com a enginyer, estava convençut que la fórmula de la felicitat havia de ser perdible’

Com intenta trobar l’equació de la felicitat un enginyer de sistemes de Google?

Tot i la seva experiència al laboratori del cercador que domina els avenços tecnològics més importants del món, Mo Gawdat es va proposar fa dotze anys de trobar l’algoritme de la felicitat seguint un dels propòsits de Google. ‘En el cor de Google hi ha la idea que no estem interessats en un producte, sinó a resoldre un problema’, va dir davant un auditori on hi havia inquietuds tant tecnològiques com espirituals.

‘Vaig començar a fer una recerca sobre la felicitat, analitzant centenars de llibres i documentaris, però els termes que feien servir per explicar-ho no els entenia’, va confessar. ‘Com a enginyer, estava convençut que la fórmula de la felicitat havia de ser perdible. Quan es trenca alguna cosa, un enginyer hauria de saber què falla, oi?’

Així doncs, el mètode va començar de manera quantitativa. Va agafar noranta-dos moments de la seva vida en què s’havia sentit bé –escoltant música, estant amb gent que estimava, menjant, etc.– per trobar quina era la línia de tendència. Aquest primer procediment no donava resultats concloents. Finalment, va trobar la variable que ho explicava tot: les expectatives. ‘Cada vegada que t’has sentit bé ha estat perquè s’han complert les teves expectatives, i al contrari’, va dir per explicar tant la sensació de felicitat com l’oposada, la infelicitat. ‘No és el fet allò que et fa feliç o infeliç, sinó la relació d’aquest fet amb les expectatives.’ Aquesta conclusió el portava a descobrir que el cervell era capaç de generar missatges contradictoris i, per tant, abocar la humanitat al conflicte.

La mort del seu fill Ali a causa d’un error mèdic, l’any 2014, va ser el desencadenant que posà a prova aquesta recerca i que el va fer decidir a anar abandonant progressivament algunes tasques a Google per dedicar-se a perfeccionar el seu algoritme i escampar-lo per tot el món. El missatge és senzill: ‘El teu cervell et parla i això marca la diferència’, va explicar.

‘Des del punt de vista científic, la infelicitat és l’esdeveniment més estúpid del món. Si és el cervell que et parla, aprèn a agafar-ne les regnes i, si cal, posa-hi un nom per diferenciar-lo de tu mateix. Jo li vaig posar Becky.’ Mentre sentia això, el públic es qüestionava si aquesta fórmula no era una recepta més d’un guru en un món massa individualista.

Però l’enginyer situa l’algoritme de la felicitat al mateix nivell que uns altres projectes que representaran un canvi de paradigma radical, com els cotxes sense conductor, les famoses Google Glass, el projecte Loon –que presta servei d’internet per mitjà de globus a l’estratosfera–, culleres antitremolor per a pacients amb Parkinson i xarxes neuronals per al reconeixement de veu i la visió artificial.

Mo Gawdat, que d’ara endavant es dedicarà exclusivament a difondre el seu llibre El algoritmo de la felicidad (Zenith, 2018) per tots els continents, ha passat bona part de la seva carrera en tres de les empreses tecnològiques més influents del món: IBM, Microsoft i Google.

Quatre actuacions urgents per a evitar una desfeta total

Em temo que hem arribat a un punt massa delicat. Som molt a prop de malbaratar tota la feina feta aquests últims anys. Un dels riscs de la repressió arribat el moment de la veritat era aquest. I ara mateix lamento arribar a la conclusió que ho van aconseguint. Per ser clars, hi ha dues maneres de respondre a la repressió: fent pinya i actuant amb més unitat, solidaritat i confiança o tirant-se els plats pel cap, entrant en una guerra de retrets i competint per les restes del pastís que alimenta l’estat espanyol. Si es renuncia a l’objectiu ambiciós, tan sols queda repartir-se les misèries. I aleshores les mossegades són desesperades. I ara som en aquest segon estadi, malgrat moltes mostres contràries d’una societat que sembla una mena de roca granítica.

Les dues forces principals de l’independentisme van arribar al moment decisiu, la tardor del 2017, amb moltes ferides internes, desconfiances, interessos per la gestió de l’endemà (de la victòria o de la derrota), mirant-se de reüll i enviant-se torpedes pels mitjans o pels racons de poder de la Generalitat. Qui s’hi vulgui entretenir, trobarà fàcilment molts exemples de filtracions, intoxicacions i retrets des de fa mesos i mesos. Aquest estat constant de desconfiança i guerra més soterrada o menys ha estat un camp adobat per a una desfeta com més va més probable ara que la repressió és implacable.

No cal entretenir-s’hi més, si més no en aquest article. Us proposo algunes actuacions urgents per a revertir la tendència negativa actual. Segur que em deixo moltes coses que es poden millorar o que cal canviar de cap a peus. Però assenyalo a continuació alguns aspectes que em semblen determinants.

1. Potser és comprensible que hi hagués una certa descoordinació els primers moments de la ràtzia repressiva judicial entre els afectats. L’estratègia judicial d’un moviment d’independència que vol acabar amb èxit ha d’estar sotmesa a l’estratègia política. Altrament, l’estat autoritari té tot l’avantatge i el camp per a córrer perquè sap que podrà afectar l’avenç polític mitjançant la coerció judicial individualitzada. La por que poden tenir alguns afectats i els seus entorns és caure en l’oblit si no són el centre de l’estratègia. Però la repressió cerca això precisament: que tot un moviment dediqui els esforços i sotmeti l’estratègia a defensar-se dels atacs i deixi d’avançar. De manual.

Cal crear una gran organització antirepressiva que pugui donar coherència a la defensa dels atacs, però que no pot estar. Cal preservar l’estratègia política dels afectes de l’atac jurídic. En aquest mateix sentit, els dirigents afectats pel xantatge judicial han d’apartar-se dels espais de decisió en la mesura que aquest xantatge condicioni l’avenç de la consolidació de la República. Sembla cruel dir-ho així, però aquest és un principi evident de qualsevol moviment que vulgui aconseguir els seus objectius polítics davant un estat autoritari.

2. Aquests dies veiem com es repeteix fins al tedi la cançó aquesta que la cosa més urgent i prioritària és deixar enrere el 155. En aquesta música s’hi fa cabre qualsevol cosa que faci volum. Sentia en una ràdio que un defensor de la urgència contra el 155 deia que era molt necessari impedir amb un govern ‘efectiu’ (és a dir, mesell i adaptat a la gàbia dissenyada pel TC) que l’estat pogués actuar contra la immersió lingüística, contra TV3 i contra la política social. Hi afegia la cantarella de ‘fer república amb polítiques socials’. Tot plegat sense posar-se vermell. Com si en la petita autonomia prèvia al 155 no s’hagués actuat contra tot això. Com si la impossibilitat de fer política social no hagués estat precisament una raó de pes per a fer el salt republicà. Com si el TC no s’hagués ‘petat’ tota iniciativa legislativa per a ‘fer república’ d’aquesta manera. Contra la paret. La intervenció de l’autonomia no és cap exclusiva del 155. Prou de dir mentides. No hi ha cap urgència que no sigui recuperar el fil de l’emancipació i el respecte de la voluntat popular.

3. Els noms i les estructures no són sagrades. Ni són l’objectiu a preservar. Si la teva preocupació és ‘salvar’ les entitats, els partits o les organitzacions, tornen a quedar a expenses de la repressió. Els ensenyes el coll perquè puguin fer el seu xantatge i clavar-hi els ullals. El nom no fa la cosa. Si una entitat queda tocada o impedida, se’n fa una altra. En això sempre m’ha admirat la capacitat dels bascs de treure una nova organització quan l’estat ha fet caure l’anterior. Diem que si cau un de nosaltres, en vindrà un altre al darrere… Doncs, exactament igual amb les entitats. Preocupa ara mateix que ni Òmnium ni ANC no tinguin la iniciativa ni la força que la gent els ha donat o que no la posin al servei d’avançar.

Si aquestes entitats estan amenaçades i ja no poden encapçalar el moviment independentista al carrer, cal fer-ne de noves que prenguin el relleu. És important que es facin concentracions, concerts, sopars grocs, penjades de llaços. Tot això és imprescindible. Cal canalitzar i potenciar la solidaritat antirepressiva. Però no pot ser que les grans entitats dediquin tot l’esforç a això després d’uns mesos d’experiència. Podien parar el cop inicial. Però ara ja han de tornar a fer feina política. Han de mobilitzar-se per la República i la independència. Si Òmnium ha de tornar a fer cultura, llengua i país, que ho digui i que ho faci. Si l’ANC s’ha de renovar completament o cal fer foc nou, que es digui i no perdem més temps. Els presos i els exiliats només tornaran quan la independència sigui un fet. I si tornen abans, no haurà estat el resultat d’haver ‘fet bondat’.

4. També s’ha de resoldre de manera urgent el front político-institucional. El problema no és Puigdemont. El problema és què acceptem que ens facin, què acceptem que ens imposin. I si acceptem que decideixin el nou president, que algú m’expliqui com s’impedirà la següent cosa que ens imposin. Quin és el límit? Sincerament, no és tan important qui formarà el govern sinó com es formarà aquest govern. Perquè el com determinarà el ‘per on’, el camí que podrà recórrer aquest govern. Un govern que comenci amb les ales tallades no podrà volar mai. El 21-D no crec que ningú votés els partits compromesos amb la República amb la idea de fer ‘un govern estable dins de la legalitat’ espanyola, com diu Marta Pascal. Diria que el vot del 21-D va ser un increïble vot per a preservar la dignitat de l’1-O i de la declaració d’independència i el retorn del govern legítim.

Per tant, crec que la majoria independentista s’hauria d’avançar a la marató jurídico-repressiva de la setmana que ve anunciant un acord per a investir Puigdemont i recobrar el camí de la República. Ep! I si això no és possible perquè hi ha poc sentit del poder i encara menys sentit d’estat, que passin per unes noves eleccions i que la gent jutgi tot aquest espectacle i posi cadascú al seu lloc. Oi que no tenim por de les urnes? Oi que la democràcia sempre guanya?

Són quatre actuacions que trobo imprescindibles si es vol recuperar la feina feta. Són quatre actuacions que em semblen de sentit comú. I quan diem que cal incorporar una certa mentalitat clandestina, vol dir que no es pot donar la iniciativa a l’estat, que cal tenir una estratègia pròpia ben pensada per a fer tremolar els fonaments del poder espanyol a Catalunya. I cal actuar coordinadament. Mentre aquí fem això que fem ara, a Madrid es fan un tip de riure. Han aconseguit posar-nos a la roda de l’hàmster i allà ens tenen, fent voltes sense moure’ns del lloc. I cada vegada més cansats. Ja em perdonareu si no dono elements de confiança o d’optimisme. Però si no comencem a dir les coses pel seu nom, la desfeta serà total.

Pere Cardús, periodista

Ripoll vol ser acusació en el procés pels atemptats per a arribar a saber el vincle entre l’imam i CNI

L’Ajuntament de Ripoll ha demanat de ser acusació en el procés judicial obert pels atemptats a Barcelona i Cambrils i ara resta a l’espera de la resposta del jutge instructor. El consistori vol accedir a tota la informació per ‘fins al final’.

Ho ha explicat el batlle, Jordi Munell, pocs dies abans de complir-se sis mesos d’aquells fets. Una vegada més, ha denunciat els silencis i la falta de respostes del Ministeri d’Interior espanyol sobre la vinculació de l’imam, Abdelbaki es-Satty, amb el CNI. ‘Sempre tindrem la pregunta a la ment: si algú tenia la informació s’hauria pogut evitar? […] No cessarem fins que no hi hagi una resposta i demanarem les responsabilitats als qui tenien aquesta informació’, ha dit.

Munell ha estat molt crític amb el govern espanyol, i ha insinuat que hi va poder haver conspiració. El batlle ha comparegut amb representants de diversos departaments de la Generalitat per a donar compte de la feina feta aquests sis mesos en l’elaboració del nou model de convivència. S’han creat més de dotze taules d’àmbits diversos, com ara l’educació, salut i seguretat.

Més informació

Artadi respon a Pascal: ‘El govern estable el desitja tothom’

La portaveu del grup parlamentari de JxCat, Elsa Artadi, ha respost a la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, qui demana un govern ‘estable dins la legalitat’. Artadi ha dit que ‘el Govern estable el desitja i defensa tothom’. La portaveu de JxCat ha justificat que també cal legitimar les institucions, enteses com el president Carles Puigdemont, el Govern i el Parlament. A més, matisa que la situació no és precisament ‘estable’ com a conseqüència del joc ‘antidemocràtic’ de l’estat espanyol. D’altra banda, Artadi ha explicat que ja s’han reprès les negociacions amb ERC i que es treballa ‘intensament’ per a poder tirar el país endavant i solucionar la situació actual, després d’uns dies sense converses formals entre ambdues formacions per a desencallar la investidura.

Artadi sosté que cada departament ha de complir la seva tasca, i que el lideratge del Govern correspon al ‘president legítim’. En aquest sentit, la portaveu de JxCat ha subratllat que la formació manté que aquesta responsabilitat l’ha de poder fer Puigdemont des de Sant Jaume: ‘No hem canviat mai la nostra posició, el Palau és on s’ha de fer la feina, i aquesta és la nostra estratègia a seguir’. Preguntada sobre si creu que el PDeCAT està més a prop d’ERC que de JxCat, Artadi s’ha limitat a dir que això ho hauria de respondre el partit de Pascal.

A més, ha sentenciat que el 30 de gener -el dia que el president del Parlament, Roger Torrent, va ajornar el ple d’investidura- el grup de JxCat estava preparat. Referint-se a Esquerra, la dirigent de JxCat ha asseverat que ara s’està treballant per les ‘garanties’ que reclamaven els republicans.

En aquest sentit, Artadi ha constatat que el Parlament és la cambra que legisla i que, per tant, es pot canviar la norma per tal que modificant la llei de Presidència es pugui investir Puigdemont. ‘Se’ns diu que calen més garanties, però la qüestió no és de discrepàncies entre nosaltres, al contrari, sinó que puguem anar tots junts: la CUP, ERC i JxCat’.

Finalment, i pel que fa a les negociacions, la portaveu de JxCat ha remarcat que amb ERC s’han conjurat a negociar de manera ‘discreta’, i que les converses són ‘diàries i intenses’. ‘Les negociacions entre nosaltres no són el més important, ho és el repte que tenim per tirar el país endavant. Hem de poder trobar, i trobarem, la manera de solucionar la situació on estem’, ha conclòs Artadi.

El TSJC remet la causa contra el Govern al Suprem

La magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Mercedes Armas, que investigava els membres del Govern pels preparatius de l’1-O, ha remès la causa al Tribunal Suprem espanyol, a petició del magistrat instructor Pablo Llarena. La causa es va obrir el 8 de setembre arran de la querella de la fiscalia per desobediència, malversació de fons públics i prevaricació per haver signat el decret de convocatòria del referèndum independentista. D’aquesta manera, ja no queda cap membre de l’executiu de Puigdemont investigat pel TSJC, i tots depenen ara del Suprem.

Armas, que no va arribar a prendre declaració a cap investigat, va ser la magistrada que va coordinar l’operatiu policial contra l’1-O i va ordenar el precintament de col·legis i el decomís d’urnes i paperetes. La magistrada Maria Eugènia Alegret, que instruïa una causa similar contra els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament per haver permès la votació de les lleis de desconnexió i del referèndum, ja va traspassar la causa al Suprem al novembre. D’altra banda, un altre magistrat del TSJC, en aquest cas Jordi Seguí, ha enviat també a Llarena una exposició raonada per si el magistrat del Suprem considera que la investigació contra l’expresidenta de l’AMI Neus Lloveras i l’expresident de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) Miquel Buch per col·laborar amb l’1-O es pot acumular a les diligències que ja instrueix. La fiscalia es va querellar contra ells al setembre per desobediència, en oferir la col·laboració dels seus consistoris associats per posar a disposició del Govern locals municipals que fessin de col·legis electorals. Segons el magistrat, a les 23.31 hores del 6 de setembre, minuts després d’haver-se aprovat la llei del referèndum, Lloveras i Buch van enviar un correu electrònic als alcaldes de Catalunya on se’ls indicava que havien de procedir a confirmar la disponibilitat de locals de votació, i els facilitaven un model de decret d’alcaldia per mostrar el seu suport al referèndum.

Tot i la suspensió del referèndum per part del Constitucional espanyol, el 10 de setembre Lloveras va enviar un altre correu als associats amb un informe elaborat pel col·lectiu Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local per la Independència (SITxCAT) sobre l’1-O, que concloïa que el dret internacional empararia l’actuació dels funcionaris que desobeïssin el TC i complissin la llei catalana. El 12 de setembre, Lloveras i Buch van enviar un tercer correu amb el nom de ‘Material de campanya pel Referèndum de l’1 d’octubre’, que contenia el model de dos cartells de foment de la participació i, en el cas de l’AMI, un que demanava el vot afirmatiu. El magistrat recorda que Lloveras, que era diputada al Parlament en l’anterior legislatura, ja no ho és en l’actual. I per tot això considera que la causa s’hauria d’unir a la ja instruïda per Llarena al Suprem.

Servidors.cat alerta de les conseqüències que pot tenir l’aplicació del 155 a mesura que passin els mesos

Servidors.cat ha alertat que ‘no es pot aguantar més’ la situació actual sense govern i amb l’aplicació del 155 perquè això està afectant el dia a dia de Catalunya. Així ho ha explicat la presidenta d’aquesta associació, Yolanda Hernández, després d’entregar al president del Parlament, Roger Torrent, la tercera actualització de l’Inventari de danys’ de l’aplicació del 155.

Hernández ha dit que s’està ‘en temps de descompte’ i ha afegit que encara que al ciutadà li pugui semblar que tot funciona, hi ha projectes i accions que s’haurien de prendre que no s’estan prenent o que s’estan endarrerint. La presidenta ha dit que una de les conseqüències del 155 és que no hi ha Govern i no hi ha responsables a les conselleries i que qui està prenent decisions és el govern espanyol. Decisions que, tot i no qüestionar, sí que ha plantejat que es desconeixen els motius pels quals es prenen d’una determinada manera. ‘La gent necessita que hi hagi persones que liderin els departaments i liderar el país’, ha dit.

En la darrera actualització de l’informe, Servidors.cat afegeix entre els danys algunes actuacions que s’havien programat per al darrer trimestre del 2017 i que encara no s’han dut a terme. Entre d’altres, ha esmentat programes sobre la llengua per a dones i immigrants o noves contractacions que s’han fet. Hernández ha alertat, que encara que a peu de carrer pugui semblar que no hi ha efectes per l’aplicació del 155, ‘a mesura que vagin passant els mesos, les afectacions es veuran més’.

Primera ensopegada de De Guindos en la pugna per la vice-presidència del Banc Central Europeu

El comitè d’Afers Econòmics del Parlament Europeu prefereix l’irlandès Philip Lane com a nou vice-president del Banc Central Europeu per davant del ministre espanyol Luis de Guindos. Tots dos van comparèixer ahir al vespre davant del comitè, en una sessió a porta tancada.

En un comunicat, el president del comitè d’Afers Econòmics, Roberto Gualtieri, ha dit que ‘la majoria de grups polítics van considerar el governador Lane més convincent’. A més, ha remarcat que alguns partits ‘van expressar reserves sobre el nomenament del ministre De Guindos’ i que els eurodiputats ‘lamenten’ que no es presentés cap dona candidata pel càrrec, tal com s’havia demanat des de la cambra.

L’eurodiputat d’ICV Ernest Urtasun, membre del comitè d’Economia de l’Eurocambra, ha dit que les conclusions d’aquest òrgan sobre les compareixences de dimecres suposen un ‘cop per Luis de Guindos’. ‘Cada vegada és més evident que la seva candidatura genera dubtes a Brussel·les i Frankfurt. La seva pèssima gestió en matèria financera a Espanya, els possibles conflictes d’interès pel seu passat com a banquer d’inversió i la seva negativa a dimitir com a ministre són un llast cada vegada més evident per a la seva candidatura, com es va constatar ahir’, ha dit Urtasun en un comunicat.

L’opinió del Parlament Europeu, tot i que no és vinculant, té un pes polític important en el procés de presa de decisions. Ara, els ministres d’Economia i Finances de l’Eurozona hauran de debatre sobre la qüestió en una reunió prevista a Brussel·les pel dimarts vinent. La decisió final, l’hauran de ratificar després els caps d’estat i de govern.

Luis de Guindos va assegurar es manté ‘optimista’ pels suports que té entre els ministres europeus per esdevenir el nou vice-president del BCE. En cas que, finalment, De Guindos no fos escollit vice-president del BCE, seria la segona vegada que la Unió Europea rebutja la seva candidatura a un càrrec. La darrera vegada va ser el 2015, quan l’holandès Jeroen Dijsselbloem va ser reelegit com a president de l’Eurogrup després de superar De Guindos en la votació. Aquest fracàs va deixar l’estat espanyol sense cap representació rellevant dins la Unió.

Els exsíndics electorals territorials neguen que fessin cap actuació per l’1-O

Sis dels exsíndics electorals territorials nomenats per supervisar l’1-O han assegurat aquest matí davant de la jutgessa de Barcelona que investiga la Sindicatura Electoral que no van fer cap actuació en relació al referèndum independentista. Han declarat com a testimonis i han negat haver cobrat res per la seva feina i tampoc que rebessin cap notificació oficial del seu nomenament o que en signessin cap ordenant cap tipus d’actuació.

Segons fonts jurídiques consultades per l’ACN, tots han explicat que no saben ben bé qui els va nomenar, sinó que formaven part d’una llista de possibles candidats i algú no concretat els va trucar per proposar-los el càrrec. No van tenir cap document oficial amb el seu nomenament ni cap acte de presa de possessió. Tampoc van fer cap reunió oficial de treball ni van realitzar indicacions ni treballs oficials. Alguns d’ells, però, es van reunir al Parlament per conèixer-se entre ells. En tot cas, han explicat que van acceptar els càrrecs en base a la legalitat catalana vigent aquells dies i que en cap cas van cobrar ni un euro per la seva feina o les despeses que els haurien generat els desplaçaments.

El passat 1 de desembre van declarar els cinc investigats, que només van respondre les preguntes del seu advocat. També van assegurar no haver cobrat res ni haver promogut cap actuació administrativa. Els exsíndics, juristes i politòlegs, han declarat davant de la magistrada titular del Jutjat d’Instrucció número 15 de Barcelona que investiga els cinc síndics electorals centrals pels delictes de malversació de fons públics, desobediència i usurpació de funcions, arran d’una querella de la fiscalia a mitjans de setembre, pocs dies després de ser nomenats.

Aquest dijous han declarat els tres síndics de Tarragona, dos de Barcelona i la presidenta de la sindicatura d’Aran. Per aquest divendres estan previstes les declaracions dels tres síndics de Girona, el president de la sindicatura de Barcelona i un de Lleida. El dilluns 26 es preveuen les quatre últimes: dos de Lleida i dos d’Aran. Aquell mateix dilluns també està prevista la declaració, també com a testimonis, del lletrat major del Parlament, Antoni Bayona, i del secretari general, Xavier Muro. El 14 de setembre, l’exfiscal en cap de Barcelona Ana Magaldi es va querellar contra els cinc membres titulars de la Sindicatura Electoral de Catalunya pels delictes d’usurpació de funcions públiques, desobediència i malversació de fons públics. A la querella, a més, el ministeri públic exposava que el procés electoral ‘necessàriament implica una despesa’. També hi havia una advertència per als responsables del DOGC i els avisa que podien incórrer, com a mínim, en un delicte de desobediència si publicaven qualsevol acord o resolució de la sindicatura.

La Sindicatura Electoral de Catalunya estava presidida per Jordi Matas, la seva vicepresidenta era Marta Alsina, Marc Marsal n’era el secretari i els vocals eren Josep Pagès i Tània Verge. Josep Costa, actual vicepresident primer del Parlament per JxCat, i Eva Labarta, advocada de Francesc Homs pel judici del 9-N, eren els suplents. Els cinc titulars són els investigats, tots juristes i els politòlegs que havien de fer d’àrbitres en la votació del referèndum. Les cinc sindicatures electorals territorials, les quatre demarcacions provincials més l’Aran, estaven formades per una presidència, una secretaria i una vocalia.

Aquests 15 membres són els citats a declarar com a testimonis i els que van ser inicialment multats amb 6.000 euros diaris pel TC, excepte la presidenta de la sindicatura d’Aran, Maria Carme Vilanova, que va renunciar immediatament al càrrec després de ser nomenada. Pel que fa al delicte d’usurpació de funcions púbiques, la fiscalia creu que els membres de la Sindicatura han impulsat un procés electoral que estava prèviament suspès. ‘Han exercit il·legítimament actes propis d’una autoritat o funcionari públic atribuint-los caràcter oficial’, alerta la fiscalia. Els acusa també de desobediència per ‘haver desatès’ els requeriments del Tribunal Constitucional espanyol. ‘La seva actuació demostra una clamorosa manifestació de menyspreu al principi d’autoritat del Tribunal Constitucional’, recull la querella.

També els atribueix malversació de fons públics perquè considera que el procediment electoral ‘necessàriament implica una despesa pública’ i està orientat a portar a termes ‘activitats delictives’. A més, a la querella s’apunta que estaven ‘comprometent fons públics mantenint les seves funcions’ tot i les resolucions del TC. A més, la fiscalia remarca que estaven fent tasques ‘retribuïdes conscients de la il·licitud de la despesa’. Recorda, a més, que ‘qualsevol despesa pública destinada a donar cobertura al referèndum secessionista és inconstitucional i nul’.

El ministeri públic també va requerir a la directora de publicacions i al responsable del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) que no publiquessin cap dels acords i resolucions dictades per la sindicatura. Els advertia que si ho fan poden incórrer, com a mínim, en un delicte de desobediència.

Actuacions paral·leles del TC
El Parlament va aprovar la designació dels cinc membres de la sindicatura el 7 de setembre i, hores més tard, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre l’acord. Llavors, ja se’ls advertia que no podien nomenar els membres de les sindicatures per demarcacions. Un nomenament que, tanmateix, sí que es va efectuar just l’endemà i va provocar que –a instàncies de l’advocat de l’Estat- el TC fes el primer pas per aplicar mesures coercitives als cinc membres.

Segons la fiscalia, aquests membres ‘no tenen legitimitat per actuar’ i aquell nomenament va ser una ‘clamorosa manifestació de menyspreu’ cap a l’alt tribunal. De fet, aquesta designació va provocar també que el TC apliqués una multa de 12.000 euros diaris per cada dia que seguissin al càrrec els cinc síndics titulars i els dos territorials. També va imposar 6.000 euros diaris als 15 síndics territorials. Els 22 síndics van dimitir pocs dies després, quan el Govern els va instar a dissoldre’s, i les multes van quedar sense efecte.En la resolució, el tribunal expressava que les multes ‘”no tenen la finalitat de sancionar sinó d’obligar el compliment de les seves resolucions’. Per això, els magistrats apuntaven que només començaran a imposar-se ‘en cas de persistir en l’incompliment’ a partir de les deu del matí del dia següent a la publicació al BOE de la resolució.

Bárcenas responsabilitza el PP valencià del pagament del congrés que va proclamar Rajoy president

L’extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas ha atribuït al PP valencià l’organització i lloguer del recinte de Fira València per al congrés del partit que l’any 2008 va escollir Mariano Rajoy nou president. Durant la seva compareixença a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes sobre aspectes de la gestió de les institucions firals, Bárcenas ha remarcat en diverses ocasions l’autonomia que mantenia el PP valencià en relació amb l’organització d’aquest congrés. En aquesta línia, ha dit que el PP valencià va assumir el compromís de pagar el lloguer del recinte. La factura va ascendir a 625.000, que el PP va haver de pagar el juny del 2017 després d’una sentència judicial.

Així mateix, l’extresorer ha explicat que la decisió que aquell congrés s’havia de realitzar a València es va prendre en el marc d’un sopar en què va participar l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps i l’ex-secretari general del PP Ángel Acebes. Davant les preguntes dels diferents grups, Bárcenas ha defugit aprofundir en relació amb la seva recent declaració judicial en el judici a l’Audiència espanyola sobre el presumpte finançament irregular del PP valencià, assenyalant que no era l’objecte de la compareixença.

Amb tot, ha confirmat, com va fer davant el jutge, que va tenir coneixement a través de l’ex-secretari general del PPCV Ricardo Costa de pràctiques irregulars per finançar les campanyes i que va instar a no fer-ho. L’ex-tresorer ha indicat que desconeix si això era pràctica habitual al PP valencià i que tan sols havia tingut coneixement d’aquest fet en concret. Així mateix, ha incidit en diverses ocasions en què va enviar una circular a les diferents agrupacions del PP a l’estat espanyol perquè no contractessin amb les empreses del grup Correa, considerades l’eix de la trama Gürtel.

Sobre el perquè no va alertar que el congrés del PP del 2008 l’organitzava una d’aquelles empreses, Orange Market, Bárcenas ha dit que desconeixia en aquell moment que aquesta empresa estigués vinculada al grup Correa. En aquesta línia, ha manifestat que no va tenir cap sospita en veure que Álvaro Pérez, qui dirigia Orange Market, havia treballat anteriorment amb Francisco Correa.

Fort, fortíssim’
Al final de la seva compareixença, el diputat del PSPV-PSOE, José Muñoz, ha dit Bárcenas que ha trobat a faltar que fos ‘fort’ i expliqués si avala les anotacions conegudes com ‘Els papers de Bárcenas’. ‘Fort, fortíssim, però és una peça que està per jutjar-se encara i és evident que no contestaré’, ha dit l’extresorer.

Les fotografies nominades al World Press Photo 2018

Ja s’han publicat les fotografies nominades al World Press Photo d’enguany, el prestigiós guardó internacional de fotoperiodisme. El primer, segon i tercer premi seran anunciats el pròxim 12 d’abril a Amsterdam.

De moment, us deixem algunes de les fotografies nominades, extretes del web del World Press Photo. Plasmen les notícies més destacades de l’any (la crisi de Veneçuela, la violència a l’Iraq, la persecució dels Rohingya…) i també imatges relacionades amb la natura.

Thomas P. PeschakKevin FrayerIvor PrickettRonaldo Schemidt

Oxfam Intermón anuncia quatre casos de males conductes sexuals des del 2012

Oxfam Intermón, la filial espanyola d’Oxfam, ha reportat des del 2012 quatre casos de mala conducta sexual a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. L’ONG ha explicat aquest dijous en roda de premsa que dos d’aquests casos estan relacionats amb comentaris de connotació sexual de dos treballadors de l’organització a companyes seves que van acabar sent amonestats, un altre cas és d’assetjament i intimidació cap a una treballadora i el quart està vinculat al pagament de serveis sexuals a una dona, que va acabar amb acomiadament. L’organització ha anunciat que reforçarà el seu protocol contra l’assetjament i l’abús sexual per evitar que es reprodueixin més casos.

Oxfam Intermón han explicat aquests casos arran de l’escàndol de les prostitutes a Haití durant l’ajuda pel terratrèmol del 2010. ‘Som conscients que aquest tema dol a les persones que ens recolzen, com també ens dol a nosaltres. Som molt contundents avui en aquesta lluita contra l’assetjament i l’abús’, ha afirmat el director d’Oxfam Intermón, José María Vera, que ha subratllat que l’equitat de gènere i els drets de les dones són ‘part essencial’ de la identitat i els valors de l’organització ‘des de fa més de 60 anys’.

L’organització ha anunciat que reforçarà els mecanismes per a detectar l’assetjament i l’abús sexual per evitar que es reprodueixin més casos. ‘Volem enfortir encara més els nostres protocols davant aquestes situacions i, amb això, demostrar tolerància zero envers l’assetjament i l’abús sexual i que actuem amb contundència i transparència’, ha dit Vera. ‘D’aquesta manera, mostrem la nostra lluita frontal contra aquests casos’, ha afegit.

Per la seva banda, la directora adjunta de l’organització, Pilar Orenes, ha destacat que volen ‘reafirmar’ davant les persones que col·laboren amb l’ONG i a tota la societat el seu compromís ‘amb la integritat i la protecció de les dones i de les persones més vulnerables’. L’organització s’ha mostrat oberta a considerar canvis regulatoris en el sector a Espanya i des de l’administració espanyola. Així mateix, està disposada a establir converses amb altres organitzacions humanitàries espanyoles per coordinar possibles mesures sectorials, amb l’objectiu d’evitar que els responsables d’aquestes accions continuïn treballant en un sector dedicat a les persones vulnerables. Oxfam Intermón ha assenyalat també que reforçarà el sistema de contractació del personal i s’ha compromès a publicar anualment informació resumida sobre les denúncies que rebi i la seva resolució ‘fins a on permet la legislació vigent’.

El fiscal espanyol revela la inquietud de l’estat per no poder jutjar Puigdemont

El Fiscal General de l’estat, Julián Sánchez Melgar, ha advertit que si Carles Puigdemont no torna de Bèlgica no podrà ser jutjat pels delictes de rebel·lió i sedició. Ha recordat que la legislació espanyola no permet jutjar en rebel·lia –sense que sigui present al judici– una persona per delictes que comportin penes superiors a dos anys de presó. Per aquest motiu ha tornat a reivindicar les peticions que la Fiscalia va fer al jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena perquè reactivés l’euroordre contra Puigdemont només pels delictes més greus en el moment en què aquest va anunciar el seu viatge a Dinamarca.

Segons Sánchez Melgar, cal evitar com sigui una ‘asimetria’ que impliqui jutjar els independentistes empresonats imputant-los delictes de rebel·lió i sedició, i en canvi, processar Puigdemont, ‘una persona que podria ser el director de tots ells’, d’una pena inferior’.

Sánchez Melgar ha fet aquestes consideracions durant un esmorzar informatiu a Madrid dos mesos després d’assumir el càrrec. Una conferència on ha reivindicat ‘la independència rigorosa del ministeri Fiscal’, i on ha advertit que donarà una resposta ferma i inexorable a qualsevol nou ‘menyspreu’ de la constitució a Catalunya.S egons Melgar, el procés independentista és ‘un dels problemes més greus a que s’enfronta la nostra democràcia en aquest moment’. ‘No arribem a entendre perquè s’ha de complir la llei a una part del territori de l’estat i no a una altra part.

El Fiscal General de l’Esat ha esquivat preguntes espinoses, com les que li demanaven valorar la decisió al president del Parlament de portar a Estrasburg el veto del TC a la investidura de Puigdemont. ‘No sé exactament a que es refereix… son totalment lliures d’anar als tribunals però no sé exactament quin és el contingut del que es refereix’.

‘Delinqüència organitzada’
Tampoc no ha volgut avançar quin serà el plantejament de la Fiscalia respecte a les declaracions de la setmana que ve al Tribunal Suprem –Marta Rovira, Marta Pascal, Artur Mas, Neus Lloveras i Anna Gabriel– i s’ha limitat a dir que la Fiscalia actua ‘amb la prudència pròpia dels moments en què s’estan produint les coses’. Respecte a l’informe de la Guàrdia Civil que assegura que els líders del procés actuaven com a ‘delinqüència organitzada’, Sánchez Melgar ha afirmat que encara ‘estem en grau molt incipient per pronunciar-nos’ i que no tenen clara la tipificació dels fets perquè estan en fase d’instrucció. ‘No podem plantejar-nos encara si estem davant una organització delictiva’, ha dit.

En tot cas, ha recordat que per essència si es persegueixen delictes de rebel·lió i sedició, aquests són pluripersonals, ja que estan davant d’una organització d’un conjunt de persones que actuaven amb una finalitat.

Judici a la tardor
Respecte als terminis amb què treballa el Tribunal Suprem per dur a terme el judici, ha afirmat que li sembla factible acabar la instrucció abans de l’estiu per celebrar el judici oral a la tardor, però que els terminis els marca el Tribunal Suprem a través de la instrucció.

No s’ha plantejat demanar la suspensió de l’ANC i Òmnium
Sánchez Melgar no ha volgut dir si –com apuntava una pregunta- la Guàrdia Civil està investigant Elsa Artadi, ni tampoc si investiga Jaume Roures. En tot cas sí que ha apuntat que de moment la Fiscalia no ha contemplat la possibilitat de demanar la suspensió de l’ANC i Òmnium.

Sortegem 10 lots amb el llibre ‘Operació Urnes’ i una urna en miniatura

Benvolguts subscriptors de VilaWeb, ens fa il·lusió de proposar-vos de participar en aquest sorteig que hem posat en marxa juntament amb l’editorial Grup 62 de 10 lots amb el llibre Operació Urnes de Laia Vicens i Xavi Tedó i una urna en miniatura.

Els interessats han d’enviar un correu a publicitat@vilaweb.cat abans de les dotze de la nit del diumenge dia 18 de febrer indicant que volen participar-hi, juntament amb la direcció on volen rebre el lot. Nosaltres ens posarem en contacte amb els guanyadors el dilluns dia 19 de febrer.

La Guàrdia Urbana intenta desallotjar un edifici ocupat del carrer Sant Ramon, al barri del Raval

La Guàrdia Urbana intenta de desallotjar des d’un quart de nou del matí un edifici ocupat, situat al número 1 del carrer Sant Ramon, al barri del Raval, segons que han informat fonts de l’Ajuntament de Barcelona. L’immoble és propietat del consistori i havia estat rehabilitat recentment per albergar 11 habitatges de lloguer social.

L’ajuntament va tenir coneixement de l’ocupació dimecres a la tarda i va posar en marxa un dispositiu de la Guàrdia Urbana per evitar que entrés a l’edifici més gent de la que ho havia fet fins aleshores. De moment, des de l’Ajuntament, no se sap amb certesa el nombre de gent que hi ha dins l’edifici, els pisos del qual havien de ser adjudicats pròximament.

En marxa #desallotjament d’un bloc municipal okupat al barri del #Raval de Barcelona. pic.twitter.com/ij1c9ZAFdc

— Mar Riera Solà (@marrierasola) February 15, 2018

Marta Pascal qüestiona que Puigdemont pugui ser investit president

La coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, defensa en una entrevista a La Vanguardia que Catalunya disposi ‘d’un govern estable dins la legalitat’ i destaca la necessitat de trobar la fórmula més apropiada ‘per a correspondre al resultat de les urnes’. Per Pascal, el període de negociacions entre les forces independentistes és més llarg que no semblava. Sobre la investidura de Carles Puigdemont, remarca que és fonamental trobar la manera per desencallar-la, però insisteix a dir que és urgent ‘tenir un govern que tiri polítiques endavant’. I diu: ‘recuperar les institucions i tenir un govern és el que ens ha de guiar, sabent que Puigdemont és un referent per a molts ciutadans’. En l’entrevista es mostra partidària d’un executiu que governi des del Palau de la Generalitat.

‘El lideratge de Puigdemont no pot estar en qüestió, però la solució ha de passar necessàriament pel que diu el reglament a cada moment. No ens podem permetre posar en perill persones per les decisions que es prenguin’.

Afirma que l’únic que pot proposar d’investir un altre candidat és Carles Puigdemont. ‘No hi ha plans B ni C fins que el president no digui el contrari’, diu. Per ella, repetir les eleccions és un ‘escenari rotundament dolent’.

Pascal, que dilluns declararà davant el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena, rebutja la via unilateral i el trencament amb cap legalitat per assolir la independència. ‘Presentant-nos el 21-D assumim que la legalitat vigent a Catalunya emana de l’estatut i la constitució i és aquí on hi ha els marges per a trobar una solució al conflicte polític que viu Catalunya, sense renunciar de cap manera que Catalunya disposi d’un estat’, diu. Així mateix, insta els partits a formar govern aviat.

 

Pascal també defensa que la proclamació del 27 d’octubre al parlament va ser una ‘declaració d’intencions’, però que va quedar clar que l’endemà no hi havia un estat independent. ‘Va ser un acte simbòlic sense conseqüències jurídico-legals’, diu. Finalment, també nega que hagi format part de cap comitè estratègic, tal com consta en els informes de la Guàrdia Civil.

Almenys disset morts i quinze ferits en un tiroteig en un institut a Florida

Almenys disset persones han mort i quinze més han resultat ferides en el tiroteig que ha tingut lloc aquesta matinada a l’interior d’un institut de secundària a Parkland, a l’estat nord-americà de Florida. Així ho ha confirmat el xèrif del comtat de Broward, Scott Israel, qui ha confirmat que el responsable de la matança s’ha entregat a les autoritats. Es diu Nikolas Cruz, de 19 anys, i es troba en aquest moment sota custòdia policial.

El tiroteig ha tingut lloc poc després que acabessin les classes en l’institut Marjowy Stoneman Douglas de Parkland, localitat que està situada al nord-oest de Fort Lauderdale, a uns 80 quilòmetres de la ciutat de Miami. De les disset víctimes mortals, dotze han mort a l’interior de l’institut, dos a l’exterior, un en un carrer limítrof i dos més a l’hospital, segons que ha informat la cadena de televisió Fox News.

Israel, que ha indicat que el presumpte autor del tiroteig portava un fusell d’assalt AR-15 i diversos carregadors, ha explicat que el sospitós anava vestit amb una samarreta marró i havia estat expulsat del centre per motius disciplinaris.

 

Les portades: ‘Boya es referma en la DUI davant del jutge’ i ‘La Guàrdia Civil assimila l’1-O al crim organitzat’

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Pàgines