Vilaweb.cat

Un Sant Jordi espatarrant de diumenge al matí

11.00-12.00. Els escriptors comencen a signar

Començar la diada de Sant Jordi parlant amb l’escriptor de novel·la negra Petros Màrkaris fa goig: ‘es la tercera vegada que aquest escriptor grec és convidat a viure el dia del llibre a Barcelona i rep elogis d-aquells que fan caure la bava. ‘Sempre estic molt content quan em conviden a venir –explica–. Et diria que potser és el dia més feliç en la meva relació amb els llibres i és una de les festes que donen sentit al fet de ser escriptor. Es manifesta l’expressió d’amor entre el lector i l’escriptor.’ Una lectora s’hi acosta perquè li signi el llibre. Li preguntem què li agrada de la literatura de Petros Màrkaris. Ella no en dubta: ‘D’ell m’agrada tot’. Màrkaris hi insisteix: ‘És el valor de relacionar-se amb els lectors, és un fet excepcional aquesta relació. I, alhora, reforça la idea de lluitar pels valors socials en la meva literatura, també.’

Al costat de Petros Màrkaris hi ha la filòsofa Marina Garcés. Fa goig, bo i pintada per a fer els honors als lectors. Ens explica que l’any passat va ser la primera vegada que va viure la diada de Sant Jordi com a escriptora i que en va gaudir molt, com enguany: ‘Tot just fa un moment, se m’ha acostat una persona que ensenya biologia a secundària i que estava fascinada llegint un llibre de filosofia. És que la filosofia toca moltes cares, i son íntimes i intenses. Per això cada història que m’expliquen és interessant.’ També fa notar que s-hi adreça molta gent jove i que això la satisfà i li dóna esperança.

Al costat de Marina Garcés hi ha Màrius Serra. Ell, sempre ple d’ímpetu, experimentat en la relació amb la gent, ens diu que segurament la cosa més particular, l’anècdota reclamada, ja li ha passat, d’hora al matí. Encara li costa de creure-s’ho: ‘Ha vingut un noi que portava a la mà un retolador permanent i m’ha demanat que li signés el dors del seu iPad.’ Sí, és sorprenent. I Màrius Serra rebla amb ironia i bon humor: ‘No m’he atrevit a preguntar-li si era una càrrega pirata o era un ebook comprat.’

Aquests primers escriptors coincideixen amb Màrkaris a valorar la relació que permet la festa de Sant Jordi amb els lectors. A dos quarts de dotze les principals artèries de la diada (la Rambla, la plaça de Catalunya, la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia) ja van atapeïdes, gairebé col·lapsades. I els autors es pregunten: si a aquesta hora ja anem així, què passarà d’ací a una hora?

Al cap d’una hora les artèries de Sant Jordi ja s’han obturat. És per això que a partir de les 13.00 s’hi ha començat a tallar el trànsit rodat, fins i tot la part central del passeig de Gràcia, entre Gran Via i Aragó. El Gremi de Llibreters ha treballat molts mesos cos a cos amb l’Ajuntament de Barcelona per garantir la seguretat dels vianants sense restringir la festa. Segons que van explicar a començament d’abril, el desenvolupament de la diada es valorarà amb l’ajuntament i, amb vista a l’any vinent, s’establiran unes normes noves. Els criteris de seguretat cada vegada són més estrictes i el gremi ho valora bé.

Editors de Llegir en Català amb l’ex-membre de l’equip, Joan Carles Girbés.

12.00 – 13.30 De la polidesa de Maria Cabrera a les cues per a la signatura de Carles Capdevila

Ens movem i ens trobem David Cirici, premi Sant Jordi, acompanyat de l’editor Josep Lluch. Amb Lluch comentem que l’Hotel Regina no ha organitzat enguany l’esmorzar dels escriptors i que, a partir de l’experiència –amb pros i contres–, segurament caldria recuperar-lo l’any vinent, però amb una organització més institucional. ‘Que els escriptors es trobin abans de començar la diada de Sant Jordi agermana el sector i serveix de tret de sortida’, diu Lluch.

David Cirici constata que en relació amb els altres anys, portar l’etiqueta de guanyador del premi Sant Jordi es nota: és un premi molt llaminer, amb un públic. ‘No he parat de signar–diu–. I em fa il·lusió que hi ha hagut gent que ha vingut amb el llibre, que ja se l’havien llegit i me l’han comentat. És molt gratificant.’

Tornem a moure’ns i ens trobem Maria Cabrera, guanyadora del premi Carles Riba de poesia. És la primera vegada que signa. No espera pas abundància de signatures, però li agrada aquesta diada i l’encurioseix mirar-se-la des de l’altra banda. I entrar en contacte amb el lector, perquè explica: ‘Quan el llibre és d’algú altre i l’ha adoptat, és bonic entrar-hi en contacte.’ Ella escriu amb molta parsimònia una dedicatòria amb molt bona lletra, retolador negre de punta finíssima, que sembla ben bé imprès.

Baixant pel passeig de Gràcia ens trobem parades d’editors independents, la dels que s’agrupen sota el lema ‘Llegir en català’. Parlem amb Josep Maria Muñoz de L’Avenç, que ens diu: ‘Fa estona que no parem. Des de les onze. En general molts lectors se’ns adrecen sabent què volen i qui som, van molt orientats (a banda els que demanen pel llibre de la Rahola i el de la japonesa que neteja armaris).’ També conversem amb l’editor Aniol Rafel, de Periscopi, que ens explica que els lectors estan molt interessats per La gran teranyina de Roger Vinton. ‘És un llibre fora de col·lecció, perquè és una mica diferent dels llibres que hem editat fins ara. Amb tot, les propostes de Periscopi tenen la voluntat d’entendre la realitat des d’un altre punt de vista, serveixen per a explorar la identitat i els conflictes de present. Aniol Rafel ens sorprèn dient: ‘Perquè m’entenguis, els llibres de Periscopi són més de la meva mare (que és més literària) i Roger Vinton, més del meu pare.’

Editors i autors de Labreu.

Continuem baixant passeig de Gràcia avall, amb penes i treballs, i arribem en un altre punt obligat d’editors independents, un tirallonga de segells que fa goig: Cafè Central, Males Herbes, Labreu, Club Editor, L’Altra Editorial, Arcàdia. Al mig, en aquell moment, el poeta Jaume Pons Alorda, enfilat dalt una cadira, recita alguns dels seu poemes. La festa és completa. Felicitem Maria Bohigas, l’editora de Club Editor, pel premi de la crítica catalana que ha obtingut Sebastià Perelló. Ella ens diu que és un Sant Jordi bonic: amb el premi, amb el film (d’Incerta glòria), amb el boca-orella de la novel·la de Per Peterson, amb l’obra de la Ginsburg que encanta tothom. Un Sant Jordi, diu, en què hi ha moltes coses que fructifiquen.

Aleshores parlem amb Marc Romera i Ester Andorrà de Labreu. Ens diuen que és un Sant Jordi de molta venda, que van començar dimecres, ja. I els volums se’ls acaben: s’ha venut molt bé La carpeta és blava d’Adrià Pujol Cruells, tot i que l’havien classificat d’assaig difícil; la poesia completa de Francesc Garriga, la poesia de Lluís Calvo i Tots els sepulcres de Pons Alorda s’exhaureixen a la parada, i la prosa de Dovlatov també té bons lectors, és clar.

Al costat de Labreu hi ha L’Altra editorial: Eugènia Broggi amb els seus dos fills, que també hi són i fan molta bondat. Moltes Lucia Berlin, moltes Maggie O’Farrell, i vigència encara d’Alícia Kopf. El bon ambient és la tònica dominant de la diada, no hi trobem ningú emmurriat. I el suport mutu dels editors independents és total. Eugènia Broggi fa de bo a la gent del segell Arcàdia, quan uns lectors encuriosits pregunten quin escriptor és el que desplega una cua tan imponent? I ella els explica que és Carles Capdevila, que ha publicat un recull d’articles amb l’editorial Arcàdia.

Al passeig de Gràcia, a la parada d’editors independents, una cua tan llarga i nodrida ens ha fet pensar de primer moment que era de turistes que volien agafar el bus turístic. Doncs no: és en Carles Capdevila. La seva editora, Montse Ingla, ens explica que el llibre La vida que aprenc, que va sortir el 6 de juny amb 18.000 exemplars, es va exhaurir de seguda i en van fer una reimpressió de 3.000 per a abastir el Sant Jordi i que hi ha una altra reimpressió en marxa de 5.000 exemplars més. Sens dubte, un dels fenòmens d’aquest Sant Jordi. Hi ha una lectora que fa tres quarts d’hora que s’espera i que ja és el segon intent. A la parada anterior no se n’ha sortit. Montse Ingla diu que sabien que aniria bé per Sant Jordi, però que l’èxit de públic ha superat totes les expectatives. I pateix una mica per Carles Capdevila. Ell, complidor i molt amable amb cada lector que li demana la signatura, també pateix per no arribar a tothom: ‘Fa por i tot, la gent que hi ha –diu–. Estic acostumat a tenir molts seguidors, però la quantitat de gent d’avui no l’esperava. És clar que aquest llibre aplega els grups de lectors que tinc: mestres, infermeres, voluntaris… La gent és maquíssima. Em diu que aprèn molt d’això que dic i m’encoratja. Però neguiteja molt no poder atendre tothom.’

13.30-14.30 L’off Sant Jordi de la Calders, on l’illa de la calma ja no viu amb tanta calma

Caminant pel carrer de Pau Claris avall avall, arribem davant el Palau de la Música i trenquem pel carrer de Verdaguer i Callís cap a l’Antic Teatre, on la llibreria Calders proposa l’Off Sant Jordi. Si l’any passat el pati de l’Antic Teatre era l’illa de la calma, enguany, aquest paradís, aquest Sant Jordi una mica secret, també s’ha omplert de gom a gom. Hi trobem la Jenn Díaz, que s’ha fet fer un tampó amb una rosa ben bonica, i en Pons Codina i  la mestressa, Isabel Sucunza, ens explica que abans d’obrir ja hi havia cua, per aconseguir la signatura del Pablo Carbonell. L’ambient de vermut o de dinar lleuger s’imposa: bon ambient, amb criatures, cerveseta i molts llibres. L’espai és immillorable, però la llibretera ens diu amb molta preocupació que el propietari de l’immoble pressiona de mala manera la gent de l’Antic Teatre i que no les tenen totes, que potser l’Off Sant Jordi de l’any vinent malauradament haurà de canviar de lloc. ‘Sigui com sigui, els responsables de l’Antic Teatre volem que l’ajuntament garanteixi que aquest equipament es continuarà fent servir d’espai cultural.

L’off Sant Jordi de la llibreria Calders, a l’Antic Teatre.

14.30-17.00 El dinar del Grup 62

Tornem a agafar embranzida per arribar a la cantonada del passeig de Gràcia amb Mallorca, a l’hotel Condes de Barcelona, on el Grup 62 organitza un dinar a peu dret per als seus escriptors, editors i amics. Quan hi arribem també hi arriba l’escriptora Pilar Rahola, que s’ha quedat sense veu. Ens diu: ‘Enguany ha estat una bogeria. Estic molt contenta perquè és el meu Sant Jordi més literari. Vull dir que una part dels lectors m’han dit que ja s’havien llegit Mariona i El carrer de l’embut. Això vol dir que tinc un coixí de lectors propi, més enllà dels articles. I això és el que vull.’ Li preguntem si té cap anècdota del dia i ens explica: ‘Una senyora m’ha dit: dediqueu el llibre a la Rosa Cendra. I jo que li dic: “Sí, us dedico La rosa de cendra, però com us dieu?” I ella: “Rosa Cendra”.’

Al dinar del Grup 62 hi hem trobat autors del nord, com Joan-Lluís Lluís, que encara no havia començat a signar, i d’una mica més avall, com el gironí i llibreter jubilat Guillem Terribes, de la 22, que ens explica que per primera vegada en trenta-vuit anys no ha muntat la parada de Sant Jordi: ‘Per evitar de torbar-me a Girona, ahir em vaig quedar a dormir a casa de la meva filla, a Barcelona. M’he llevat amb la meva néta i tots dos ens n’hem anat a signar. Però m’ha passat allò que passa quan et posen al costat d’en Cercas o la Dolores Redondo, que veus com signen ells, mentre tu res de res. I la meva néta que em deia: I que no signem nosaltres?’ Rafael Nadal també ha signat més que mai, segons que ens ha explicat, i hem conegut una escriptora i dibuixant saudita de llibre infantil, la més exòtica i, segurament, la més valenta de la festa.

Els escriptors Max Besora, Adrià Pujol Cruells, Raül Garrigasait, Carles Rebassa, Sebastià Portell i Tina Vallès.

17.00-18.30 Els joves autors que són el batec literari de futur

Hem volgut acabar el periple d’aquest Sant Jordi a la parada de Laie del CCCB, on Damià Gallardo ha reunit alguns dels joves escriptors que han despuntat aquest any: Tina Vallès, Carles Rebassa, Raül Garrigasait, Max Besora, Sebastià Portell i Adrià Pujol Cruells. Ací, d’anècdotes, n’han passades moltes: Tina Vallès ens ha explicat que havia signat una quarantena de llibres i que cada lector signat l’ha anotat en una llibreteta que portava. Ens ha explicat que en un moment determinat l’han confosa amb l’autora d’infantil Anna Llenas i li han fet una foto amb la filla de la parella.

Max Besora ha rebut la visita de la família tota de cop: tres oncles, una cosina i una tia política. Un dels oncles, molt lector de novel·la històrica, s’ha interessat per la novel·la del Raül Garrigasait, que s’han embalat parlant de carlins i de Solsona i han acabat descobrint que una dia àvia de Max Besora va ser mestra seva a Solsona. Un moment estel·lar que han recompensat amb set llibres adquirits d’Els estranys.

Carles Rebassa ens ha explicat que a la parada de la llibreria La Central a la fàbrica Moritz li han abocat un got ple de cervesa per sobre els pantalons i que, sortosament, no li han deixat cap taca. I Sebastià Portell venia content d’estar amb Antònia Vicens, que feia cinquanta anys que no trepitjava Barcelona per Sant Jordi.

Hem acabat amb Adrià Pujol Cruells, amb la seva veu greu i el seu posat seriós, que estava content de saber que La carpeta és blava gaudia del favor dels lectors, tot i que ell continuava assegurant, a favor de l’obra i de la literatura, que era un assaig feixuc: ‘Ara, si la gent aguanta, té premi. Hi ha petits premis escampats pel llibre, però hi has d’anar arribant. L’assaig és un gènere exigent.’ I ens hem posat a parlar d’aquests escriptors que compartien taula, que tenien una visió diferent dels autors que van eclosionar als setanta, vuitanta i noranta. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara toca seure i reposar una mica, tot prenent una copa de vi.

Closcadelletra (LXIX): L’experiència consisteix a veure-ho tot per primera vegada

Arrib del viatge. La casa m’espera. Mir cada cosa com a nova de trinca. Pos música. Les notes amaren l’aire i em deixen mig estormiat. Pens: som al meu país, al meu lloc: som a una terra estranya.

Vaig al jardí. Sent la respiració de les sabes i de les creixences. Mormolen els vasos libero-llenyosos una melodia plena de sons secrets, com un silenci de segles.

No puc memoritzar quasi res d’una forma precisa. Els moviments de la natura són infinits i semblen sense esforç. Sé de cor que la meva vista i el meus timpans es troben en una altra banda. Les veus i els gests del viatge ja han esdevingut arqueologia.

Si esper les coses com cal vendran per si mateixes, no ho poden fer d’altra manera. Conec les coses, les anomèn, hi ha una alegria en cada cosa de tenir un nom, de respirar un mot propi. Sé que visc entre noms vius, exaltants, engrescadors.

Som un suscitador.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Malgrat que vulguin tapar-les amb tones de ciment, les coses recorden la seva edat d’or i aquell esperit bategant que es mou sota l’escorça de les pedres.

Els arbres parlen, la fusta ressona, els núvols dansen, els terrossos s’activen, el lleó i l’anyell reposen plegats, hi ha un riu d’harmonies davall la pell, el vent entre les fulles duu missatges i els ocells els tradueixen en els refilars ardents, el baladre mormola que ho resistirà tot, les oronelles dibuixen frases en el vol, el lliris profetitzen i l’horitzó escolta obert d’ampit en ample.

La natura es radicalitza i es xifra.

Em sent l’únic mortal escollit per entendre-la.

Les veus són allà: m’esperaven, em volien tocar, sentir.

Lluny de la imbecil·litat general, de les catàstrofes terroristes, de l’acumulació de capital, de les eleccions manipulades, de la usura: de l’absurd.

Un teulader pica algunes miques de pa. El sent com m’aconsella: fuig de l’atròfia de les sensacions i de la pèrdua de la percepció, queda al foravila pròxim, cerca la calma del capaltard, deixa la memòria abstracta i reemplaça-la per la que s’enfonya en el cos, aprèn a veure de tots els costats alhora, cus les primeres estrelles dins els teus pensaments, persisteix en un món sempre bell, sempre ric, sempre nou, sempre calidoscòpic, sempre reinventat i tan precari com aquests instants caçats al vol dins les lletres esmolades del primer instant, de l’inici inacabable.

Cal fer inicis sempre seguit!

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Àlex Hinojo: ‘Editar la Viquipèdia és més fàcil que no pas compartir continguts per les xarxes socials’

La Wikipedia, l’enciclopèdia en línia que consultem quasi diàriament, és un veritable model d’eina col·laborativa i participativa a la xarxa. Però, fins a quin punt és oberta a tothom? Costa gaire de modificar-ne els articles? I de publicar-hi entrades noves? Com es gestiona una obra d’aquesta magnitud? Els mateixos viquipedistes disposen a la xarxa de tota mena de manuals i guies per respondre  aquestes preguntes i unes quantes més, amb títols tan variats com Benvinguda, Llanceu-vos-hi!, Guia bàsica, El meu primer article, Bus Turístic

Però nosaltres hem preferit que ens esvaeixi tots els dubtes un dels viquipedistes més experts i experimentats de casa nostra, Àlex Hinojo, acabat de nomenar director de l’Amical Wikimedia.

–Qui pot escriure a la Viquipèdia?
–Tothom! Homes i robots.

–Què s’hi pot escriure?
–La Viquipèdia és una enciclopèdia i, per tant, el que fem és divulgació del coneixement existent. O sigui, perquè alguna cosa pugui aparèixer a la Viquipèdia ha d’existir prèviament. Un llibre, un diari, una revista especialitzada…, n’han d’haver parlat; si no n’ha parlat ningú, no es pot escriure. Per exemple, si tens un grup de rock que acaba de començar, no hi ha cap motiu perquè figuri a la Viquipèdia. Ara, si és un grup amb vint anys a l’esquena i tothom n’ha parlat, sí que ha de tenir-hi article.

Quant als articles, cal dir que no són de ningú, són de tothom. És una obra col·lectiva on la gent col·labora en un article. No és que jo faci un article per a mi sol: començo un article i després una altra persona hi fa la revisió ortogràfica, una altra persona hi afegeix una fotografia o un vídeo, una altra persona en reescriu un paràgraf que no s’entenia, una altra hi amplia un fet perquè sortia en una notícia relacionada a la ràdio… La qualitat dels articles és directament proporcional al nombre de gent que hi hagi col·laborat i al nombre de fonts que s’hagin fet servir.

–I com s’editen i es modifiquen els articles?
–Qualsevol persona pot editar o modificar un article. A la Viquipèdia som entre 1.500 i 2.000 usuaris actius mensuals, és a dir, que fan més de cinc edicions cada mes, i entre 80 i 100 persones que fem cent edicions o més el mes. Són percentatges molt alts si ho comparem amb llengües proporcionalment molt més potents, com el castellà (15.000 editors actius) i l’anglès (40.000). Som una comunitat molt sana, en aquest sentit, però encara hi falta més gent!

Per convertir-se en editor, és tan senzill com anar a la barra superior de la Viquipèdia i clicar el botó ‘Modifica’: hi entres i s’obre un editor visual, com podria ser el d’un LibreOffice o Word, o l’editor de texts de Worprdess, i ja pots editar. Prems ‘Modifica’, edites el text com consideris i cliques al final el botó ‘Desa’ i ja es publica. ‘Wiki’, de fet, significa ‘ràpid’ en hawaià. És l’enciclopèdia ràpida!

—Sols s’hi poden tocar texts, o també s’hi poden afegir imatges i vídeos?
–Sí, sí. Ara, han de ser imatges lliures. La Viquipèdia és una iniciativa que funciona amb una llicència Creative Commons i el que diu és que tot el contingut ha de ser amb llicència lliure. Si vols fer servir una imatge, ha de ser teva o que l’hagis trobada a internet amb una llicència compatible o de domini públic. Per això, per exemple, de molts actors o músics famosos, no en tenim imatge: n’hi ha fotos a internet, però no són lliures. Si en penges una amb copyright, passarà com si fessis un acte de vandalisme: te l’esborren i llestos.

–Per intervenir en la Viquipèdia, cal enregistrar-s’hi com a usuari?
–És recomanat, però no obligatori. Si t’hi crees un usuari, que pot ser inventat o el teu nom real, tens algunes funcionalitats extra com ara interactuar amb la comunitat i tot això. Sinó, queda gravada l’adreça IP des d’on has editat. Resumint, es recomana que es creïn usuaris, però no és necessari, si no vols.

–Cal saber-ne, de codis?
–No cal! Ara, si en saps, igual que hi ha el botó ‘Modifica’ a la plantilla superior, també n’hi ha un que diu ‘Modifica el codi’, on pots veure el codi wiki que hi ha al darrere de cada pàgina. Però no cal tocar-lo, ni molt menys!

–I si, quan editem, fem un desgavell amb els codis?
–No passa res! A la Viquipèdia no es trenca mai res! La gràcia és que es guarda un control de versions de tots els canvis que es fan en un article, de manera que si fas un desgavell un altre usuari o tu mateix pots revertir l’edició i recuperar el text anterior. I si fas un vandalisme, per dir-ho així, qualsevol persona pot revertir la teva edició. És la dicotomia clàssica entre seguretat i llibertat: a la Viquipèdia hi ha la llibertat que tothom pot editar-hi i la seguretat que tots els canvis queden gravats. A més, hi ha petits robots que patrullen pels controls de canvis i si poses quaranta erres seguides en un article, per exemple, es reverteix automàticament.

–A més de robots, hi ha algú que vigili que tot sigui en ordre?
–Sempre dic que no hi ha policies a la Viquipèdia perquè tots som policies. És una mena d’iniciativa pública que s’ha d’entendre com un bé públic en el qual tots col·laborem. Funciona seguint la teoria que un nombre suficientment gran d’ulls corregeixen qualsevol errada. Si algú modifica la pàgina sobre Messi dient que és del Reial Madrid, posem per cas, arribaran notificacions via Whatsapp a les cinquanta mil persones que han editat aquell mateix article i ràpidament revertiran el canvi.

I, a més, cal tenir en compte que hi ha un control de canvis recents, que tothom pot veure a través d’un botonet a l’esquerra de la pantalla que es diu ‘Canvis recents’. És com un ‘timeline’ públic del que s’ha editat en aquell moment a la Viquipèdia i hi ha voluntaris que miren què canvia i van retocant coses, si escau. Però no hi ha cap encarregat específic. La gràcia és que tothom troba el seu lloc a la Viquipèdia: hi ha gent a qui li agrada de patrullar, hi ha gent a qui li agrada de corregir faltes d’ortografia, hi ha gent a qui li agrada de fer fotos, hi ha gent a qui li agrada de començar articles, hi ha gent a qui li agrada de traduir del castellà o anglès al català…, cadascú hi troba el seu lloc. És com un raig d’aigua que acaba convertint-se en riu.

–No hi ha administradors, per tant?
–Dins la Viquipèdia hi ha un concepte o figura que en català es diu ‘administrador’ i en castellà ‘bibliotecario’, però que a mi m’agradaria més dir-ne ‘conserge’ perquè és algú que té les claus de l’edifici, però no n’és el propietari. Un administrador dins la Viquipèdia és la persona que quan és nomenada pels mateixos viquipedistes té un parell de botons més, per poder blocar usuaris si fan vandalisme reiteratiu.

Els administradors són nomenats perquè tenen un llarg historial d’edició, perquè són gent que solen passar-se molta estona a la Viquipèdia pel que sigui, i tenen el consens de la comunitat. Són això, un conserge que tothom sap que té les claus, però no n’és el propietari.

–Com es resolen les disputes i punts de vista divergents sobre un tema?
–Està bé que hi hagi disputes. Cada article, de fet, té associada una pestanyeta de discussió, com la sala d’edició o fòrum d’aquell article, on la gent es posa d’acord sobre la manera d’encarar aquell tema. Cada versió lingüística de la Wikipedia és una visió cultural del món, en el sentit que no es diu el mateix a l’entrada ‘Déu’ en castellà, en àrab, en urdu, en català o en anglès. I ja està bé així! I si mires l’article sobre la guerra de les Malvines, és normal que no sigui igual l’article en castellà que en anglès. Són realitats culturals diferents.

I com t’ho fas, si hi ha divergències dins un mateix article? Doncs discutint. La Viquipèdia ha de ser com més neutral millor, ha de recollir totes les versions que hi hagi d’un tema. Per exemple, a l’article d’Antoni Gaudí es diu que segons alguns autors va néixer a Reus i segons uns altres, a Riudoms. Com més polèmic és un article, més interès i més debat genera. En aquest sentit, un dels articles més complexos i amb el debat més llarg en català és el de Cristòfor Colom i el seu lloc de naixement! Si mires unes altres Wikis, en canvi, totes et diuen que és italià.

–Si fem el pas i ens decidim a editar-hi, podem tenir algú al costat al principi?
–Sí, i tant! Amb els anomenats mentors, el que intentem és que quan veiem que un usuari comença a editar, se li pugui oferir ajuda i acompanyament perquè s’habituï a la manera d’editar correcta i al nostre llibre d’estil. Ens en falten, de mentors, però n’hi ha!

Sigui com sigui, un dels lemes de la Viquipèdia és: ‘Sigues valent, tu prova-ho que no es trenca res.’ Si et surt alguna cosa malament, l’únic que et pot passar és que et reverteixin l’edició. La idea és que la gent s’hi llanci, hi vagi canviant coses i vegi que no es trenca res. Sé que fa por al principi, però de fet fa molta més por publicar una cosa a Facebook o Twitter amb el teu nom real que no pas introduir un canvi a la Viquipèdia! És que no costa gens! Hi entres, fas el canvi, publiques i llestos! És més fàcil que compartir continguts per les xarxes socials. Ara, ja és més difícil fer un bon article enciclopèdic, perquè demana temps. Si t’has de mirar vint fonts o trenta, resumir-les i sintetitzar-les per escriure un text amb registre enciclopèdic, això vol temps. Sempre dic que és com una mena de voluntariat que es pot fer a casa amb pijama.

–Cal afegir-hi res més?
–Potser sí… un vídeo que crec que és molt entenedor i que sempre recomano:

Fèlix Cucurull i el pont cultural entre Catalunya i Portugal

La setmana passada Lisboa va ser l’escenari d’un acte de retrobament entre Catalunya i Portugal de gran significació. Potser allò que més en va transcendir va ser la distinció que va rebre Lluís Llach de la Societat Portuguesa d’Autors, per la seva contribució a les relacions entre Catalunya i Portugal, simbolitzades essencialment en la cançó ‘Abril 74′ que Llach va compondre en homenatge als militars que protagonitzaren la Revolució dels Clavells del 25 d’abril del 1974. L’acte va rebre el suport d’una autèntica gernació de catalans residents a Lisboa, però també de portuguesos apassionats per Catalunya.

Però durant l’acte també és va presentar el llibre Dois povos ibéricos. Portugal & Catalunha, de Fèlix Cucurull, que ha reeditat en versió portuguesa l’editorial Guerra e Paz. L’obra de Cucurull es va publicar originàriament en català el 1967 i en el cinquanta aniversari de la seva edició continua essent una referència imprescindible per a l’anàlisi i estudi de les relacions entre Portugal i Catalunya.

La traductora Umbelina Sousa resumia l’acte destacant l’emoció del que simbolitzava Lluís Llach i la transcendència de la recuperació del text de Fèlix Cucurull, sobretot per allò que conté de pedagogia sobre Catalunya a Portugal i sobre Portugal a casa nostra, en un moment en què l’ocultació de tots dos territoris era sistemàtica. La regidora de Cultura d’Arenys de Mar, Isabel Roig, poble on va néixer Cucurull, va recordar la fascinació que l’escriptor tenia per Portugal, que el va convertir en l’ambaixador intel·lectual de Catalunya en aquest país.

La regidora de Cultura d’Arenys de Mar, Isabel Roig, dijous passat a Lisboa.

L’obra de Cucurull s’insereix en la tradició de l’iberisme com a moviment polític, tot i que el llibre de Cucurull va més enllà: pretén traçar tot un seguit de relacions entre Catalunya i Portugal des del punt de vista històric i cultural que permetin situar-les en un rang d’igualtat. Com es pot comprendre per la data de publicació del llibre, 1967, la censura el va passar per l’adreçador, començant pel títol, que era Portugal i Catalunya en la versió que l’autor va presentar el 1966 al premi Josep Yxart i que va guanyar. El dia 5 de maig es presentarà a la biblioteca d’Arenys de Mar, que acull els seus papers i llibres.

 

Les relacions amb Portugal
Una de les persones que ha estudiat millor la relació de Fèlix Cucurull amb Portugal és en Joaquim Sala-Sanahuja. En un article publicat al llibre Uns apartats germans (Lleonard Muntaner, 2010), explica que és Manuel de Seabra qui li obrirà les portes a l’edició a Portugal a final dels anys cinquanta. Així mateix, també coneixerà António de Macedo, cineasta, escriptor i professor, que s’interessa per la seva obra i en publica assaigs i estudis a la premsa. Mentrestant, Cucurull comença a publicar a casa nostra antologies de poemes i de contes portuguesos. Aquesta relació amb Portugal permetrà que en alguns casos les novel·les de Cucurull es publiquin abans en versió portuguesa que no en versió catalana.

El coneixement amb Macedo serà vital per a establir-se el 1963 a Lisboa, on es continuen publicant les seves novel·les, mentre que aquí sovintegen les traduccions de Macedo. Cucurull s’hi estarà fins el 1965 gràcies a una borsa d’estudis de la Fundació Gulbenkian. Això permetrà que intensifiqui el seu paper de pont entre les dues cultures. Aquesta borsa i l’estada a Lisboa serviran perquè investigui i enllesteixi la redacció de Dos pobles ibèrics, que l’any 1966 guanyarà el premi Yxart i que finalment es publicarà el 1967, ara fa cinquanta anys.  A més a més, treballarà en la premsa local publicant articles al Diário de Noticias i també al Diário de Lisboa, que li permeten d’anar complementant els seus ingressos.

Quan torna a Catalunya combina la lluita antifranquista amb la lluita contra el règim dictatorial portuguès, ara focalitzat en la figura de Marcelo Caetano, successor de Salazar. Sanahuja explica: ‘Cucurull ajuda molt activament els polítics portuguesos que lluiten contra la dictadura, acció que li serà reconeguda després del triomf  de la Revolució dels Clavells, l’any 1974’. I afegeix: ‘La participació en els preparatius d’aquella revolució li va donar també un relleu important entre els sectors catalans d’oposició al franquisme.’

L’iberisme avui
La fascinació que sent Cucurull per Portugal s’ha d’emmarcar en el conjunt de relacions culturals que ha fet que la nostra política i la nostra literatura contemporànies hagi tingut moments d’emmirallament amb Portugal. És prou coneguda la passió de Josep-Lluís Carod-Rovira per Portugal i la Revolució dels Clavells. De fet, aquesta flor va ser present en moltíssims dels seus mítings. Josep Pla va dedicar un volum sencer de l’obra completa a la relació amb Portugal, Direcció Lisboa, perquè un dels seus germans hi vivia. De fet, un article sobre el règim portuguès serà el que motivarà que el jove Baltasar Porcel l’expulsi de les pàgines de Destino, quan la revista volia canviar la seva imatge, i va originar un enfrontament de més de deu anys entre tots dos escriptors. I si ens n’anem enrere en el temps, el federalisme de Pi i Margall entroncava de ple amb l’iberisme.

Portugal ha fascinat com a escenari poetes com ara Ponç Pons i Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol; assagistes com Ignasi Ribera i Rovira o Gaziel, Rafael Vallbona, Jordi Coca i Víctor Martínez Gil; i narradors com Lluís Anton Baulenas, Salvador Casas, Eloi Vila, Xulio Ricardo Trigo, Antoni Serra iJordi Nopca. El cas més singular és el de Jaume Benavente, que ha dedicat al món atlàntic lusòfon dues novel·les breus ambientades a Cap Verd, una novel·la i dos llibres de viatges.

Però aquesta fascinació no té tant a veure amb l’iberisme tal com el defensava en alguns dels seus escrits José Saramago o, en menor mesura, António Lobo Antunes. En tots dos casos es tractava d’una reacció des del Sud d’Europa contra els intents homogeneïtzadors de la cultura i el pensament des del centre del continent i molt especialment de l’àmbit germànic. Saramago fins i tot va escriure una novel·la molt interessant, La balsa de pedra, amb una península Ibèrica a la deriva… Si bé l’iberisme proposa una federació de pobles ibèrics independents, en què Catalunya, Castella i Portugal serien els més forts però també hi tindrien cabuda realitats com la basca o l’andalusa, hi ha més d’un independentista català que ha escrit que seria una opció política fantàstica si Lisboa en fos la capital, ‘només pel pur gust de veure els madrilenys essent simplement, ciutadans de províncies’.

Sigui com sigui, és clar que la reedició del llibre de Cucurull en portuguès obre les portes a revisar la relació amb Portugal. Només cal esperar que el llibre també es reediti en català.

‘Machirulos y siluros’, l’analogia possible

L’any 1974, Ronald Lorkowsky va alliberar il·legalment trenta-dos silurs –una espècie de peix d’aigua dolça– del riu Danubi a l’embassament de Mequinensa. Vint anys més tard, Oliver Portrat va completar la introducció amb una altra remesa de dos-cents exemplars procedents del riu Po (Itàlia). Aquest enorme monstre marí de pell de serp i boca de rap s’ha convertit en un extravagant element turístic a les Terres de l’Ebre. El protagonista d’un parc temàtic fluvial on els visitants, un cop tirada la canya, es converteixen en aventurers, prínceps o guerrers preparats per a posar-se a disposició d’un flaix per immortalitzar la gesta.

Fa poques setmanes, l’artista Berta Canela, una barcelonina de vint-i-quatre anys, presentava una obra d’art que sacsejava el territori. Feia una analogia. Públicament, per primer cop. Posava unides per una i grega dues paraules que rimen: Machirulos y siluros. Dues paraules que es convertien en el títol de la seva obra i que qüestionaven els estereotips de gènere que anava contribuint a perpetuar aquella pràctica representada amb unes imatges de caçadors testosterònics fent posturetes amb el seu peix acabat de pescar. Besant-lo des d’un angle, des d’un altre, enroscant-se’l al coll, abraçant-lo com si fossin en un estudi de la revista Playboy. Homes musculats, blancs i europeus, pescant aquests enormes silurs en la més pura representació de l’oci occidental. Com qui caça elefants, lleopards o girafes a Botswana.

La masculinitat i la feminitat no és estàtica, cada moment i cada cultura genera i re-crea la seva. Per això, tenen tant valor els observadors microscopis d’aquests fenòmens també en el territori. De fet, el símbol actual de la masculinitat a la cultura occidental, el que ajuda a diferenciar els vàters de senyores i senyors, és un cercle amb una fletxa que es coneix com a llança de Mart o fletxa d’Ares. L’arma com a símbol del poder, com a fal·lus d’omnipotència és una suggestió mil·lenària. Mitològica. L’home associat a l’arquetip del rei o el guerrer.

Els pescadors, una vegada es van assabentar del contingut i títol de l’obra pels mitjans de comunicació, van posar el crit al cel. Per què? Per què se’ns condemna a nosaltres? Només som pescadors. No fem mal a ningú. Fins i tot contribuïm a eradicar una espècie invasora. No som masclistes. Qui ho ha dit, això!

L’artista formulava una metàfora. Assumia el risc de proposar un joc. I sí, ho aconseguia. Amb aquest desplaçament, ens permetia d’accedir a una reflexió més enllà de la literalitat. Un coneixement indirecte que, com qualsevol acció poètica o performativa, no es pot explicar des de la literalitat, ni des de la justícia, ni des de cap mena de textualitat racional.

Els creadors són els científics socials més avançats. Els visionaris de la realitat. A les Terres de l’Ebre, un lloc on l’espai de reflexió crítica encara porta bolquers, aquesta mirada projecta un nou punt de vista per al debat social. Per qüestionar-nos quins models turístics o socials volem i estem disposats a abonar. Quines masculinitats i feminitats reproduïm sense ni tan sols haver-nos aturat a pensar. Machirulos y siluros llança la canya al debat intel·ligent. Ara hem d’esperar a veure qui mossega l’esquer o qui torpedina la canya.

‘Perdoni, pot fer la classe en castellà?’

Primer dia de classe. La quarantena d’estudiants fa fressa mentre espera que arribi el professor. Aquesta assignatura, en aquesta franja horària, es fa en català. Ho deia el full de matrícula, i per això hi són, la majoria, avui aquí. Però quan el professor ja és a l’aula i comença a parlar, passa una cosa. Una cosa que deu ser familiar per a molts dels qui s’han assegut en una aula universitària catalana aquests últims lustres: algú, entre les primeres files, aixeca la mà, diu que és un estudiant d’Erasmus, que no entén el català i que si el professor podria fer la classe en castellà, si us plau. La majoria de vegades, la resposta és una cosa així com: ‘Naturalment, algú hi té cap problema?’ I, normalment, pocs manifesten tenir-hi cap problema, si, fet i fet, saben totes dues llengües, i alguns pensen que no hi ha dret però tampoc no diuen res. Alguns altres sí que es queixen en algun moment, i recullen casuística, i fan campanyes i es mobilitzen, perquè tenen el dret d’estudiar en català i no volen que els el continuïn vulnerant. També pot passar una altra cosa: que el professor comenci a parlar en castellà. Ep, però si ens havíem matriculat en català. Passa que, a vegades, la llengua declarada de l’assignatura, quan és el català, no es correspon amb la realitat, que vol dir que no és la llengua amb què el professor impartirà les classes.

Amb les dades a la mà
Què ens diuen les xifres, exactament? Que en els graus de les universitats públiques de Catalunya, el català és la llengua majoritària: aquests tres últims anys, s’ha mantingut al voltant del 75%. Aquesta és la mitjana; el percentatge varia si ens fixem en la universitat on més es fa servir el català, que és la UdG, i que en el curs 2014-2015 tenia un percentatge de graus en català del 88%, o si anem a la UPF, on el percentatge baixa fins al 48,8%. De fet, la UPF és la universitat on es fa menys docència en català, la qual ha anat disminuint aquests últims anys i ja no arriba ni a la meitat.

(extret de l’informe de Secretaria d’Universitats i Recerca)

Quan arribem als màsters, el dibuix ja és prou diferent. D’acord amb les dades del IX informe sobre la situació de la llengua catalana i de l’informe sobre les actuacions de política lingüística del 2015 de la Secretaria d’Universitats i Recerca, l’ús del català en la docència dels màsters ha anat reculant. Del 61,3% el curs 2011-2012 al 54,5% el curs 2014-2015. Ací, novament, el percentatge a la UPF és el més baix de tots, i cau fins al 19,8%. En canvi, el castellà va creixent al conjunt d’universitats públiques catalanes, i ha passat del 20,4% el curs 2011-2012 al 26% el curs 2014-2015. També ha augmentat l’ús de terceres llengües, que va passar del 18,3% el curs 2011-2012 al 22,3% el curs següent i que el curs 2014-2015 era del 19,4%.

(extret de l’informe de Secretaria d’Universitats i Recerca)

Quan la realitat no són dos més dos
Això són les xifres, que el govern català recull a partir de les dades que li faciliten les universitats, i que cadascú pot valorar com consideri adient. Sabem, a més, que la llengua declarada d’una assignatura, quan és en català, no s’adequa al cent per cent amb la realitat. Pot ser per la presència d’estudiants d’Erasmus, o perquè el professor ha deixat en blanc la informació lingüística en el full de matrícula i hi ha aparegut per defecte el català, etc. Sobre aquesta realitat no hi ha dades, només impressions basades en experiències; però segurament prou esteses per a fer-ne cas. És per això, per exemple, que fa uns quants mesos l’assemblea d’estudiants de dret de la UAB va començar a recollir casos d’assignatures que s’havien de fer en català i no s’hi feien. Ens ho explica un dels portaveus de l’assemblea, Gonzalo Bonnín, que diu que, arran de la conferència de premsa amb la Plataforma per la Llengua, es van posar en contacte amb el deganat i ara hi treballen conjuntament. ‘No podem assistir a totes les assignatures. Ens basem en la nostra experiència, que ens diu que el català és discriminat. Anem recollint casos i això ha fet que més assemblees d’estudiants s’hi hagin interessat.’ Justament, hi ha una campanya activa de la Plataforma per la Llengua que recorda els drets lingüístics dels universitaris i també va recollint casos i queixes d’estudiants que han vist vulnerats aquests drets. En el cas dels estudis de dret, la situació encara s’agreuja més per la discriminació lingüística que hi ha fora de les aules, en el món jurídic, i que mereixeria un article a banda.

Pere Mayans, catedràtic de llengua i literatura i un dels autors de l’informe sobre la situació de la llengua catalana, diu: ‘Moltes vegades s’ha fet veure que la normalització havia avançat molt i en realitat no ho havia fet tant (és allò que algú va anomenar fa anys ‘cofoisme lingüístic’). Això s’agreuja en el cas de la universitat pel fet que la norma general, que s’aplicaria a l’ensenyament no universitari, no es pot aplicar en aquest àmbit, que depèn més de les polítiques de cada universitat.’

‘S’ha fet veure que la normalització havia avançat molt i en realitat no ho havia fet tant’

Mariona Puig, estudiant de periodisme de la UPF, explica que el sindicat d’estudiants en què milita, el SEPC, també anima els alumnes a denunciar els casos de vulneració de drets lingüístics, per mitjà de la campanya amb la Plataforma per la Llengua. ‘Els professors han d’informar amb antelació de la llengua en què oferiran l’assignatura, però passa que massa sovint diuen que es farà en català i, a l’hora de la veritat, per la presència d’Erasmus, es fa en castellà. En el cas de la UPF és diferent. No és que hi hagi diferència entre les dades i la realitat: és que les dades ja són baixes, perquè sí que t’avisen. Però l’opció del català és com més va més reduïda, mentre que va creixent l’anglès. Tinc la sensació que la gent no reacciona gaire, i si és per la presència de l’anglès, encara menys, perquè ho presenten com una oportunitat. No s’adonen que deixen de banda la seva llengua materna.’

Sembla bastant evident que, massa sovint, la realitat topa amb el dret de l’estudiant de rebre l’ensenyament en català. ‘Això es va intentar resoldre garantint que el professorat sabés català, que és la millor manera de fer-ho pacíficament’, ens diu Xavier Vila, professor de filologia catalana de la UB i que ha dirigit, durant set anys, la xarxa CRUSCAT-IEC, encarregada dels informes sobre la situació de la llengua catalana. ‘Primer garanteixes que tothom sàpiga català i, amb el temps, podràs ser una mica més exigent. Jo crec que s’hauria de garantir que tots els graus es cursessin, almenys, en català; i en postgraus i màsters, hauríem de veure quin és el límit. Sí, efectivament, això topa amb la possibilitat de cursar un grau majoritàriament en català. I tenim una normativa que no ens afavoreix.’

‘No s’adonen que deixen de banda la seva llengua materna’

Quins són els referents legals de la política lingüística universitària?
Més enllà de l’Estatut de Catalunya, que estableix que ‘totes les persones tenen dret de rebre l’ensenyament en català’ i que ‘el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari’ (article 35); la Llei 1/1998 de política lingüística recull que govern i universitats ‘han d’adoptar les mesures pertinents per tal de garantir i fomentar l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de les activitats docents, no docents i de recerca, incloses les lectures de tesis doctorals i la realització d’oposicions’; i que ‘les universitats han d’oferir cursos i altres mitjans adequats perquè l’alumnat i el professorat perfeccionin la comprensió i el coneixement de la llengua catalana’; a més del dret que tenen, professors i alumnes, d’expressar-se ‘en la llengua oficial que prefereixin’ (article 22). Deixa oberta, doncs, la regulació dels criteris lingüístics, de la qual s’encarrega cada universitat amb una normativa pròpia. Finalment, la Llei 1/2003 d’universitats de Catalunya remet a la llei de política lingüística i estableix que el professorat ha de tenir les competències lingüístiques necessàries, d’acord amb les exigències de la tasca docent. Diu que s’ha d’estimular l’ús i el coneixement del català i que els professors han de saber les dues llengües oficials ‘d’acord amb les exigències de llurs tasques acadèmiques’, i que s’han d’establir sistemes per a promoure el coneixement suficient del català entre els estudiants procedents de fora de Catalunya.

A partir d’ací, el marge és prou ampli perquè cada universitat decideixi com aplica els criteris i usos lingüístics i fins a quin punt fa del català un requisit necessari. Hi ha, per tant, també, una qüestió de voluntat política.

Com més internacional, més anglès
D’uns anys ençà, ha entrat en joc un factor nou: la mercantilització i la internacionalització de les universitats. ‘Aquí passa una cosa absolutament surrealista’, diu Xavier Vila. ‘Amb el discurs de la internacionalització, sembla que se’ns deixi entendre que portar estudiants de fora permetrà que les universitats tinguin més ingressos i, per tant, que hem de tenir més cursos en anglès perquè d’aquesta manera vindran més estudiants. Bé, els estudiants estrangers, si són de la UE, paguen com un ciutadà de l’estat; és a dir, un 10% o un 30% del cost dels estudis. La resta, la paguem amb impostos tu, jo, la xarcutera i el policia municipal. Alguna cosa grinyola. Les universitats públiques, per llei, no podem fer diners amb els estudiants de fora.’

‘Des del punt de vista intel·lectual, és absolutament anorreador. Ens anem tancant al coneixement’

El cas és que, de mica en mica, el català va reculant als màsters universitaris, on l’anglès, però també el castellà, van guanyant presència, tal com hem vist en el quadre de més amunt. L’últim informe sobre la situació de la llengua constata que, ‘en general, l’ús del català disminueix gradualment en els cursos de màsters i doctorat, i, sobretot, en les tesis doctorals i de recerca, en què augmenta l’ús del castellà i de terceres llengües, especialment l’anglesa’. En el cas de les tesis doctorals i la recerca, hi entra en joc el factor de la llengua franca, de comunicació, que acostuma a ser l’anglès. Però caldria veure si això únicament passa en els estudis i la recerca més especialitzats o si va més enllà.

‘Des del punt de vista intel·lectual, és absolutament anorreador. Ens anem tancant al coneixement’, sentencia Carme Junyent, professora de lingüística de la UB i directora del Grup d’estudi de llengües amenaçades (GELA). ‘Ho dic sovint: la imposició de l’anglès, Europa la pagarà molt cara. Perquè se’ns nega la creativitat. No entenc com s’ha arribat a aquesta mentalitat. Quina mena d’intercanvi hi ha, aleshores? Hi ha molts Erasmus que volten i tornen a casa seva sense haver après la llengua del lloc on han estat. Em sembla inconcebible. És aquesta actitud negativa cap al coneixement i de considerar les llengües un obstacle. Que els Erasmus, que haurien de fomentar l’intercanvi, promoguin la subordinació, no ho puc entendre.’

Miquel Pueyo, ex-secretari de Política Lingüística i professor de la UdL, també esmenta el factor de la introducció de l’anglès com a llengua de docència: ‘Aquí, la qüestió és com combinar la necessària obertura, tant per a rebre com per a exportar –que els nostres estudiants també marxen– amb la diversitat lingüística. Com ho combines amb la situació, diguem-ne, singular del català?’

‘La qüestió és com combinar la necessària obertura amb la diversitat lingüística’

El govern no hi veu, ara per ara, cap problema, ans al contrari. Pel que fa als màsters, el director general d’Universitats, Josep Pallarès, ens diu: ‘La internacionalització dels estudiants té un efecte clarament positiu per al conjunt del sistema, que l’enriqueix amb la contribució acadèmica i personal d’alumnes procedents d’altres tradicions culturals i formats en sistemes educatius complementaris al nostre’. Pallarès insisteix que no es pot perdre de vista ‘que el futur dels nostres estudiants universitaris, independentment de si desembarquen directament en el món professional o si tenen vocació de recerca, passa en gran part per la capacitat de comunicar-se i interaccionar fluidament amb persones, institucions i empreses de la resta del món’ i que ‘simultàniament, també cal tenir present que les universitats posen a disposició dels estudiants forans una oferta formativa gratuïta molt àmplia perquè coneguin la llengua catalana, que va des de cursos presencials i virtuals a iniciatives com ara parelles lingüístiques, tallers o setmanes d’acolliment.’

‘Certament, la major part dels màsters ultraespecialitzats es continuaran fent en la llengua de comunicació internacional, que és l’anglès’

Establerta la teoria, cal anar a la pràctica. Xavier Vila explica: ‘Les polítiques lingüístiques universitàries a vegades afavoreixen l’anglès inconscientment, en comptes d’afavorir el català. Sense ni adonar-se’n. Un exemple: tu necessites un nombre d’estudiants per a fer un màster, que pots fer en qualsevol llengua del món. Tens l’anglès, el castellà i el català, i una xifra dels estudiants potencials que saben cadascuna d’aquestes llengües. Si a l’hora d’aprovar el màster a Catalunya, el govern o les universitats posen el mateix barem per a tots tres casos, vol dir que al màster en català li és difícil de competir, i per lògica, les condicions de competència et porten a fer el màster en anglès. Pensa en el professor a qui diuen que si no té vint estudiants no podrà fer el màster. Seria tan senzill com dir: atès que el català és la llengua nacional i és una llengua minoritzada històricament, en comptes d’exigir un mínim de vint estudiants, amb deu en tindràs prou. I demana que el màster en anglès, en comptes de vint, en tingui vint-i-tres. Ja veuries quin canvi hi hauria. Certament, la major part dels màsters ultraespecialitzats es continuaran fent en la llengua de comunicació internacional, que és l’anglès. Hem de saber jugar a favor nostre.’ Sembla lògic i fàcil. ‘A vegades és caure-hi. Posats a explicar aberracions: per obtenir el grau, tothom ha de tenir el B2 d’alguna de les quatre llengües estrangeres que s’ensenyen a secundària. Això vol dir que uns estudiants, per exemple, de Guadalajara (i m’és igual si és la d’Espanya o la de Mèxic) que fan el grau a Catalunya hauran de tenir el B2 d’anglès, francès, anglès o alemany, però no tenen cap necessitat de saber català. Aquest forat que hi ha és ridícul. N’hi hauria prou de fer un decret que digués que, al costat de les quatre llengües, s’hi pogués incorporar el català. Ja no dic ni que hagin de saber-lo, però per l’amor de Déu, com a mínim, que el català sigui opcional per a algú que fa tot el grau a Catalunya. És patètic. Jo crec que hauria de ser obligatori.’

Preocupa gaire, l’ús del català a la universitat?
Dades declarades enfront de dades observades, una situació anormal que fuig del conflicte lingüístic, la mercantilització i internacionalització de la universitat que va implantant la presència de l’anglès, forats i descuits en la normativa… Tot plegat dibuixa una realitat en què massa vegades als estudiants els vulneren el dret de rebre l’ensenyament en català. I si no s’estudia en català a les universitats catalanes, on es farà? Fins a quin punt això és cap preocupació, en un context de precarització de l’ensenyament? Potser, al capdavall, no es considera una qüestió prioritària?

‘Hauríem d’evitar d’avançar només en la internacionalització a qualsevol preu, sense tenir en compte l’excel·lència’

‘En l’àmbit universitari català, la situació de la llengua catalana no és en absolut en l’agenda de les principals preocupacions, ni de l’administració pública competent ni en l’agenda dels rectors. No crec que ara sigui un fet que preocupi –ens diu Miquel Pueyo–. L’àmbit universitari és víctima d’un problema de desinversió molt greu.’

‘La idea d’avançar en l’excel·lència i la internacionalització està bé, però hauríem d’evitar d’avançar només en la internacionalització a qualsevol preu, sense tenir en compte l’excel·lència, i ni l’una cosa ni l’altra no hauria de perjudicar el fet que necessitem el català com a columna vertebral; del sistema de graus, naturalment’, conclou Xavier Vila.

‘No crec que ara sigui un fet que preocupi’

Per Carme Junyent –que diu que ‘arribats a la universitat, el mal ja és fet’–, caldria aturar-se a pensar-hi molt més. ‘Em fa l’efecte que, en general, no hi ha cap reflexió sobre l’ús de la llengua, què implica utilitzar-ne una o una altra. És un instrument i prou. I no es fa cap reflexió, ni tan sols en relació amb el coneixement. Hi insisteixo, per mi, és la part més important. Que per fer classes en anglès vés a saber quant de coneixement perdem tots plegats, quant perdem en creativitat. Crec que tot això no es valora gens ni mica. Jo només puc creure en solucions individuals. Ara, també és cert que si el català és la llengua oficial de la Universitat catalana, s’hauria de ser conseqüent.’

Fillon reconeix la derrota i demana el vot per Macron a la segona volta per a frenar Le Pen

El candidat conservador François Fillon ha reconegut que havia estat derrotat a la primera volta de les eleccions presidencials franceses. A més, ha cridat a votar el candidat centrista Emmanuel Macron a la segona volta, el dia 7 de maig, per frenar Marine Le Pen. L’escàndol per la contractació irregular de la seva dona ha passat factura a la dreta francesa.

El candidat socialista, Benoît Hamon, també ha acceptat la desfeta i ha demanat igualment el vot per Macron: ‘Hem d’escollir què és el millor per al país. Jo no porto l’abstenció als meus gens i menys encara quan tenim l’extrema dreta ací. L’extremisme només pot portar desgràcia i divisió a França; la nostra única opció és votar contra l’extrema dreta i a favor d’Emmanuel Macron.’

Amb el 97% del vot escrutat, Fillon ha quedat tercer amb el 19,94% dels vots. Per la seva banda, Hamon ha estat cinquè amb el 6,35% dels vots. És la primera vegada que els dos candidats dels partits tradicionals queden fora de la segona volta de les presidencials.

Roger Vinton, malgrat el boicot del Grup Godó, entra a la llista dels llibres més venuts

Roger Vinton ha entrat en la llista dels llibres més venuts de Sant Jordi amb l’obra La teranyina del poder, malgrat el boicot del Grup Godó. Segons les dades del Gremi de Llibreters, l’obra ha estat la cinquena més venuda en la categoria de no-ficció.

Roger Vinton és el pseudònim d’un escriptor de qui no se sap el nom real. És molt actiu a Twitter i publica texts sobre el funcionament del poder i l’economia, amb un èmfasi en els grans noms de la burgesia catalana i els seus negocis. Amb aquest llibre, Vinton pretén explicar les relacions endogàmiques dels homes de poder a Catalunya i els seus orígens, tal com explicava en una entrevista a VilaWeb.

Aquests darrers dies havia denunciat el boicot actiu del Grup Godó a través del seu perfil a Twitter i l’interès que la seva obra no es vengués.

…súper guia literària que ha editat el Grupo Godó a través de La Vanguardia. Sembla que el número 1 en vendes no hi té lloc. Això vol…

— Roger Vinton (@RogerVinton) April 22, 2017

…dir que hem tocat os. Gràcies per aquesta empenta, @LaVanguardia!

— Roger Vinton (@RogerVinton) April 22, 2017

Més informació:

Roger Vinton: ‘La teranyina és la forma més gràfica per a entendre com funciona el poder’ (entrevista d’Andreu Barnils, 26-2-2017).

Sànchez Piñol critica Santamaría i recorda que el govern espanyol va censurar ‘Victus’

L’escriptor Albert Sànchez Piñol ha criticat durament el Gremi d’Editors per haver convidat divendres la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, a l’acte per a donar suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Sánchez Piñol ha recordat a Facebook l’episodi de la censura de què fou objecte la presentació de la seva novel·la Victus (la Campana) als Països Baixos el 2014: ‘Soraya Sáenz de Santamaría va tenir la barra, la santíssima barra, de declarar públicament que “el acto se ha aplazado por motivos de agenda del autor”‘, ha escrit.

A més, ha qualificat l’acte de divendres de ‘llepaculisme repulsiu’ i ha destacat la dimissió de l’editora de la Campana, Isabel Martí, del seu càrrec a la junta directiva de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (AELC): ‘Sort que encara queda gent com la Isabel Martí. Ens poden ofendre, però mentre hi hagi algú com la Isabel no ens podran humiliar.’

En declaracions a VilaWeb, Isabel Martí va explicar que havia plegat per coherència: ‘El gest que havia de fer i que em sembla que és coherent amb la història de la Campana i amb l’Associació, ja l’he fet.’ En un primer moment el representant del govern espanyol a l’acte havia de ser el secretari de Cultura, però finalment hi hagué aquest canvi.

L’Associació d’Editors ha negat avui que hagués convidat la vice-presidenta espanyola. La presidenta de l’AELC, Montse Ayats, també ha destacat que perquè Sant Jordi pugui ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat cal l’aprovació del govern espanyol. La direcció de l’associació tractarà de la polèmica en la reunió vinent.

Els tarragonins fan bategar la Rambla Nova en la recerca del llibre i la rosa

La Rambla Nova, epicentre de Sant Jordi a Tarragona, s’ha emplenat de tarragonins que aprofiten el dia assolellat per passejar i comprar la rosa i els llibres. Els llibreters i floristes creuen que el fet que la Diada caigui en diumenge farà que la màxima afluència de gent es concentri al migdia i, a la tarda, de sis a vuit.

Els llibreters porten des de dimecres fent venda i per això creuen que el balanç total serà molt semblant al d’un Sant Jordi laborable, i potser millor que l’any passat, quan a mitja tarda va caure un ruixat que va obligar a tancar les parades abans d’hora. Les darreres obres d’autors locals, com Margarida Aritzeta, Olga Xirinacs o Francesc Valls Calçada, a més del ‘Tarragona kitsch’, estaran entre els més venuts a la demarcació.

Vila critica el cinisme del govern espanyol per donar suport a la candidatura de Sant Jordi a patrimoni de la Unesco

El conseller de Cultura augura un Sant Jordi reeixit

BARCELONA, 23 (EUROPA PRESS)

El conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila, ha criticat aquest diumenge el “cinisme” del Govern central de venir a recolzar la candidatura de Sant Jordi com a patrimoni immaterial de la Unesco i al mateix temps mantenir una actitud de silenci i menyspreu respecte a les reivindicacions catalanes.

En una atenció als mitjans després del brindis al costat de les associacions d’escriptors i editors catalans a l’Ateneu Barcelonès, ha considerat que els catalans no es mereixen aquest cinisme i que el Govern central vingui a “moure la cua”.

Ha qualificat com a “innecessària” la polèmica al voltant de l’acte convocat per la Cambra del Llibre, en la qual estan presents les associacions d’editors, per mostrar el suport a la candidatura.

Sobre la dimissió de l’editora de La Campana, Isabel Martí, de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (AELC) per la presència de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría a l’acte, ha afirmat que es tracta d’una reacció airada i comprensible”.

No obstant això, ha assegurat que la Cambra del Llibre fa molt bon treball i que el sector no es pot permetre no comptar amb una de les seves “millors editores”.

En el brindis, ha assegurat que el protagonisme de Sant Jordi ha de ser per als lectors, els autors i els editors, i que la classe política ha d'”acompanyar”.

D’altra banda, el conseller s’ha mostrat que es compliran les previsions que aquest Sant Jordi serà reeixit, com ho està sent des del dijous amb nombroses activitats, i que no està afectant que caigui en festiu.

Alternativa per Alemanya presentarà un candidat del sector radical a les eleccions

BERLÍN, 23 (EUROPA PRESS)

El partit ultradretà alemany Alternativa per a Alemanya (AfD) ha presentat aquest diumenge al radical Alexander Gauland i a l’economista moderada Alice Weidel com a caps de llista per a les eleccions generals del 24 de setembre, després d’un congrés marcat per la dissensió interna i en el qual ha triomfat l’ala dura del partit davant de la proposta integradora de la seva presidenta, Frauke Petry.

Gauland, publicista de 76 anys, és un dels cofundadors del partit i el seu portaveu federal. És conegut per la seva proximitat ideològica a Bjoern Hoecke, impulsor de l’anomenada Resolució d’Erfurter, que va marcar un gir en el missatge del partit, abans dirigit contra la classe política durant la crisi i que finalment es va consolidar contra la immigració i la Unió Europea.

Gauland va protagonitzar l’any passat una polèmica amb el central del Bayern Munich, Jerome Boateng, de raça negra i integrant del combinat nacional, del que va dir que “ningú li voldria com a veí”. Encara que Gauland va acusar els mitjans de distorsionar el contingut de les seves paraules, Petry va haver d’emetre un comunicat de disculpes en el seu nom al jugador, al club i a la ‘Mannschaft’.

Weidel, d’altra banda, és una figura menys coneguda a les files del partit, on se li percep com una moderada i enemiga de Hoecke. Per això, els analistes consideren que la seva presència té un caràcter apavaigador encara que limitat, atès que figurarà com l’experta en qüestions econòmiques durant les eleccions.

COP A PETRY

Acaba així una conferència en Colònia on els delegats de l’AfD han propinat un fort revés a Petry, en negar-se a debatre sobre la seva proposta de donar un nou rumb al partit per convertir-lo en una “oposició fonamental”, més integrada en l’espectre polític d’Alemanya.

Després d’una acalorada discussió al congrés, la majoria dels prop de 600 membres desplaçats a la ciutat de l’oest d’Alemanya va decidir treure de l’ordre del dia la sol·licitud presentada per Petry, així com altres propostes sobre la direcció ideològica del partit.

En el discurs d’inauguració del congrés federal, Petry va fer una crida als seus coreligionaris perquè el partit sigui l’encarregat de dur a terme un “canvi espiritual-moral” a Alemanya i en la resta d’Europa i va demanar un rumb cap a la “realpolitik”.

Petry, que va anunciar aquesta setmana la seva renúncia a encapçalar la llista electoral de cara a les generals del 24 de setembre, va indicar que s’ha de deixar clar “si i com AfD serà una opció de poder realista en els anys fins el 2021 per no deixar el terreny de joc i el banc del Govern de manera permanent als partits establerts”.

Durant les primeres hores del congrés, Petry també va haver d’acceptar el rebuig a la seva sol·licitud per ajornar la votació dels candidats, que finalment ha tingut lloc avui. Igualment també va ser anul·lada una moció per expulsar Höcke per criticar la cultura de la memòria de l’Holocaust jueu durant el nazisme.

El partit, que va néixer en 2013 com un moviment d’acadèmics indignats amb els milionaris rescats a països del sud d’Europa, oscil·la a l’actualitat entorn del deu per cent de la intenció de vot, la qual cosa li permetria ingressar per primera vegada en el Bundestag (Cambra Baixa) alemany.

Està representada en onze dels 16 hemicicles en els “Länder” i probablement aconsegueixi desembarcar en dos més en les eleccions regionals de Schleswig-Holstein (7 de maig) i Renania del Nord-Westfàlia (14 de maig).

Castelló expressa el seu malestar al govern espanyol per les deficiències dels trens de rodalia

Castelló traslladarà el seu malestar pels retards i les suspensions dels trens de la línia C6 de la rodalia al Ministeri de Foment espanyol. La batllessa de la ciutat, Amparo Marco, ha considerat ‘inacceptable’ el deteriorament del servei i demanarà una millora de les inversions ferroviàries per a reforçar la línia.

En dos dies d’aquesta setmana, s’han eliminat sis trens entre Castelló i València. A més, els usuaris continuen suportant retards de vuit minuts i mig de temps i la reducció de les freqüències de pas. ‘Milers de castellonencs agafen el tren cada dia per anar a la feina o a estudiar i es troben amb continus canvis d’horaris, retards i fins i tot, eliminació de trens’, ha dit Marco.

La Conselleria de Transports ha estimat en 518.000 les hores perdudes durant l’any per les obres de construcció del tercer fil. La batllessa ha assegurat que un bon servei és vital per a l’articulació de territori i ha expressat la seva preocupació per les futures obres del corredor mediterrani i els trens d’alta velocitat.

Marco ha explicat aquests problemes a Foment en diverses ocasions. La primera vegada va ser el 2015 en una reunió a Madrid amb el secretari general d’infrastructures del govern espanyol. Posteriorment, ha remès escrits per a advertir de les deficiències del servei als ministres que han ocupat el càrrec, i el 27 de març d’enguany li va traslladar les reivindicacions de Castelló a l’actual ministre, Iñigo de la Serna, durant la seva visita a les obres de l’AVE a la ciutat.

Brindis per Sant Jordi dels escriptors en català a la Fira del Llibre de València

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha celebrat el Sant Jordi a València amb un brindis en el marc de la Fira del Llibre, que es fa fins a l’1 de maig als Jardins de Vivers de la ciutat. Al migdia, a l’Espai Autors de la Fira, l’AELC ha fet el tradicional brindis per compartir una festa única al món en què l’amor, la cultura i la llibertat es donen la mà amb els símbols de la rosa i el llibre, segons que l’ha definida l’escriptor Vicent Penya, que ha intervingut a l’acte en nom de l’associació.

Penya ha remarcat que, malgrat els entrebancs patits els darrers anys, la literatura en català feta al País Valencià gaudia de molt bona salut i s’ha mostrat convençut que es vivia possiblement un nou ressorgiment literari que, de segur, farà història en un futur.

L’escriptor ha afegit que el desig de l’AELC és que, igual que al País Valencià hi ha municipis amb predomini lingüístic català, seria un plaer que arribés un dia en què la fira del llibre de València fos de predomini lingüístic català. A l’acte han participat, entre més, els escriptors Juli Capilla, Octavi Monsonís, Josep Micó, Mercè Climent, Pau ‘Sif’, Mari Jesús Bolta, Josep Domingo, Carles Enguix, Encarna Sant-Celoni, Maluy Benet, Roser Furió, Cristina Escrivà, Josep Ballester, Imma López i el mateix Carles Penya.

Moments abans de l’acte, la vocal de l’AELC, Núria Cadenes, ha explicat en declaracions a l’ACN que València s’havia volgut sumar amb aquest acte a l’alegria dels llibres i les roses. Moltes de les llibreries que exposen aquests dies a la Fira han repartit roses en aquesta diada de Sant Jordi, que a la ciutat darrerament s’ha celebrat amb actes a l’Octubre CCC i que enguany ha sortit al carrer per viure la festa amb la desinhibició que mereix, ha dit Cadenes.

‘Incerta glòria’ i ‘Quan arriba la penombra’, entre els més venuts en català L’escriptora, que també està al capdavant de la llibreria Fan Set de València, ha explicat que encara era complicat de saber quins llibres funcionaven millor pel que fa a vendes en aquesta fira, que ja fa deu anys que es fa. Amb tot, ha dit que els llibreters veien la gran projecció que va tenint ‘Incerta glòria’, de Joan Sales, arran del film, que també es projecta a la ciutat. Així mateix, Cadenes ha assenyalat que l’últim llibre de Jaume Cabré, ‘Quan arriba la penombra’, va venent molts exemplars, motivat pel gran èxit del seu ‘Jo confesso’.

Les fotografies de la diada de Sant Jordi

Milers de persones han sortit al carrer arreu del país per a celebrar la diada de Sant Jordi. Una diada en dia festiu i el bon temps ha facilitat que els carrers s’omplíssin de gent per a comprar els millors llibres i roses. Ací teniu algunes fotografies d’aquest matí:

Paul Preston: ‘M’encanta veure un poble unit per la literatura, al meu país això no passa’

L’historiador britànic Paul Preston ha estat avui a Barcelona signant llibres. Enmig dels carrers pels de gent, llibres i roses, Preston s’ha mostrar captivat per la diada de Sant Jordi: ‘M’encanta veure un poble unit per la literatura, al meu país això no passa’, ha exclamat.

Una llarga cua de persones esperaven pacientment la seva signatura a la rambla de Catalunya. Des d’allà, Preston ha dit que li agradava tornar una vegada més a Barcelona per participar de la diada del llibre i la rosa: ‘Sóc molt vell i ni recordo les vegades que hi he vingut.’

També ha tingut un moment per a fer broma entre signatura i dedicatòria. Fent referència a les nombroses mostres d’afecte que rep quan visita Catalunya, Preston ha fet dit: ‘M’encantaria tenir una samarreta de “fans de Paul Preston”.’

Puigdemont: ‘Si el referèndum no es pot fer no ens en tornarem a casa’

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha assegurat en una entrevista al diari El Punt Avui que si el referèndum no es pot fer, el govern no se’n tornarà a casa. ‘Arribat a aquell moment, veurem el que hem de fer. Però que tothom tingui clar que a casa no hi tornarem’, ha afirmat.

Puigdemont ha insitit que seria un greu error que l’estat espanyol no permetés als catalans votar amb totes les garanties. També ha assegurat que ja té pensades algunes dates per a celebrar el referèndum perquè és la seva obligació, malgrat que considera que encara no és moment de negociar aquest aspecte.

En qualsevol cas, el president s’ha refermat en el referèndum i ha afirmat que no contempla cap altre escenari que no sigui votar: ‘No treballem en un alternativa’. A més, ha advertit que el govern no renunciarà al referèndum perquè no té el dret de renunciar-hi. ‘L’únic que hi pot renunciar és el poble de Catalunya retirant-nos la confiança’, ha reblat.

Preguntat per la polèmica de David Bonvehí, ha dit que no cal donar-hi més transcendència i ha condemnat que s’enregistrés la conversa. El president ha fet una defensa del a unitat i ha criticat la politiqueria. ‘Menys mirar cap al partit i més mirar cap enfora’, ha insistit.

Pel que fa a les pressions de l’estat espanyol, Puigdemont s’ha refermat en la seva voluntat d’arribar fins al final. El president ha assegurat que, tot i certes advertències del PP, de recórrer a l’ús de la força, són amenaces que no són tan senzilles de portar a terme.

‘Al Palau de la Generalitat ja hem firmat cinc advertiments judicials, que són com posar una bena a la ferida per allò que volem fer’, ha recordat, i ha afegit que això mostra la poca salut de la democràcia espanyola.

Forcadell es mostra ‘convençudíssima’ que el govern celebrarà el referèndum

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, s’ha mostrat ‘convençudíssima’ que el referèndum per la independència de Catalunya se celebrarà aquest 2017 i que, per tant, aquest serà el darrer Sant Jordi que s’hagin de recollir signatures i fer proclames polítiques per reclamar-lo. Després de signar el document del Pacte Nacional pel Referèndum reclamant que les urnes decideixin si Catalunya vol ser independent. ‘Aquest procés va començar a les urnes i acabarà a les urnes. El govern s’hi ha compromès a fer el referèndum i jo confio en el govern del meu país’ ha sentenciat la presidenta.

De la mateixa manera, Carme Forcadell ha convidat els catalans a viure la diada de Sant Jordi amb total llibertat. ‘Qui vulgui signar pel referèndum, que signi, i qui no vulgui que no ho faci’, ha dit. En aquest sentit, ha aprofitat per felicitar als milers de voluntaris que recullen signatures arreu de Catalunya durant tot aquest diumenge. ‘Això demostra la transversalitat del país. Hi ha moltes entitats, sindicats i persones implicades. Tenim una societat civil imparable. Aquest país serà el que voldrà la seva gent, estic convençuda’, ha comentat la presidenta del parlament.

Per últim, ha lloat el dia de Sant Jordi i la festa que l’acompanya, assegurant que els catalans tenen una tradició meravellosa que els singularitza i identifica arreu del món, l’han de viure amb alegria i il·lusió i conservar amb dignitat.

Domènech signa el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum

El coordinador general de l’executiva d’Un País en Comú, Xavier Domènech, s’ha acostat a l’estand del Pacte Nacional pel Referèndum per signat el manifest. En declaracions als periodistes, Domènech ha posat en valor el compromís de l’espai polític que representa amb el Pacte Nacional i ha assegurat que hi participa de manera molt intensa. ‘Nosaltres ens hem compromès amb el Pacte Nacional pel Referèndum i hem estat treballant per tenir aliats internacionals i també a l’estat perquè els catalans puguin dur a terme el dret de decidir’, ha manifestat. El líder dels comuns també ha defensat que la Diada de Sant Jordi és un dia de roses, d’amor, d’estimació, de llibres, d’escriptura i de compromisos.

 

El Gremi de Llibreters espera incrementar un 5% el volum de vendes de l’any passat

El Gremi de Llibreters creu que aquest Sant Jordi serà clau per consolidar la tendència a l’alça en la venda de llibres després d’uns anys de dificultat econòmica. Tot i que les xifres encara se situen lluny de les que s’havien assolit abans de la crisi, els llibreters esperen que enguany s’incrementi un 5% el volum de vendes de l’any passat i, així, s’arribi a una facturació de prop de 22 milions d’euros. El fet que aquest any Sant Jordi se celebri en diumenge i, per tant, en dia festiu, fa preveure més afluència de gent, tot i que des del Gremi prefereixen que Sant Jordi sigui laborable, ja que això ‘ho distorsiona tot’. ‘Hi ha barris de Barcelona a qui els va molt en contra i d’altres zones més turístiques a qui els hi funciona molt bé que sigui festiu’, diu Daura. En tot cas, ha afegit que el què més preocupa sempre és el temps, i avui fa un dia fantàstic. Daura ha animat els catalans a sortir al carrer per gaudir de la cultura, de la llengua i les flors.

 

Pàgines