Vilaweb.cat

Agents de la policia de Madrid lloen Hitler i amenacen i insulten immigrants, independentistes i Podem en un xat

Un centenar d’agents de la policia local de Madrid han fet comentaris amenaçadors, vexatoris i denigrants en un grup de WhatsApp contra immigrants, independentistes catalans, dirigents de Podem i contra la batllessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No solament això, sinó que també han fet apologia del nazisme i han proferit elogis al dictador Adolf Hitler, tal com es pot comprovar en els missatges que difon avui ElDiario.es en aquesta notícia. El grup és integrat per agents del torn de nit.

Fa pocs dies, aquest mateix diari ja avançava una part de les converses d’aquest grup de WhatsApp, en què Carmena era qualificada de ‘vella xaruga menyspreable’ perquè l’endemà del referèndum de l’1-O va dir que la violència policíaca contra els votants havia estat un ‘error terrible’. A més, li desitjaven la mort, i van arribar a dir que lamentaven que la batllessa no fos un dels advocats que van matar uns individus d’extrema dreta al despatx d’Atocha el 1977.

Un dels policies que participaven en aquest grup va voler denunciar els fets, el 13 de novembre proppassat, arran de les amenaces que rebia per haver criticat els comentaris ofensius, que van pujar de to sobretot després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del mes d’agost. Alguns  d’aquests missatges celebraven la violència de la policia contra la gent l’1-O i demanaven un altre atemptat com el de la Rambla.

Avui s’han difós més missatges, en què hi ha fotografies de Hitler acompanyades de comentaris com ara: ‘Aquest senyor sí que sabia com fer les coses, aquest senyor és Déu; les xemeneies ja traurien fum sense parar si ell fos al comandament.’ I un altre diu: ‘Això és un senyor, de cap a peus’, i afegeix: ‘Feixisme és alegria.’

També hi ha missatges que aplaudeixen un vídeo en què es veu tot de joves cantant el ‘Cara al sol’ a la plaça de la Cibeles de Madrid en una manifestació per la unitat d’Espanya. I les amenaces més violentes són contra els immigrants.

Segons el diari, els qui escrivien aquests missatges són sobretot una dotzena d’agents molt actius, i molts altres els donaven la raó. N’hi havia dos o tres que els recriminaven els missatges, i encara rebien comentaris més agressius, com el d’un agent que acabava dient ‘matar és el nostre lema’.

Bonaventura Clotet acusa l’estat espanyol de no haver fet prou perquè Barcelona sigui seu de l’Agència del Medicament

Barcelona va ser descartada ahir en primera ronda per a ser la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA), que finalment serà a Amsterdam. De seguida que es va pública la notícia, l’independentisme es va convertir en l’ase dels cops de gran part dels partits polítics i mitjans espanyols. La ministra de Sanitat espanyola, Dolors Montserrat, va acusar el govern de la Generalitat de no haver remat prou per a aconseguir l’EMA.

El doctor Bonaventura Clotet va desvincular el procés independentista de la decisió de descartar Barcelona com a seu. Segons ell, l’EMA és ‘un caramel’ que gairebé tots els estats membres es disputaven: ‘Es creen pressions i aliances. És geopolítica.’ I en aquest sentit, critica que l’estat espanyol no ha fet prou per a entrar a aquest joc i aconseguir-ho.

‘La situació política no ha estat el motiu decisiu que ha fet dir no a Barcelona. Tothom ha d’entendre que és un caramel que tothom vol i que per tant aquests caramels no es donen en una votació com Eurovisió. Es creen unes pressions i aliances. És geopolítica. I, malgrat que aparentment s’han fet coses per part de l’estat espanyol, no es deuen haver fet totes’, va dir Clotet a la gala People en Red contra la sida.

Les portades: ‘L’estat deixa escapar l’Agència del Medicament’ i ‘El nou fiscal general serà escollit abans del 21-D’

Avui, 21 de novembre de 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Les partícules fantasma de l’univers

Els neutrins, els «petits neutrals», són únics entre les partícules elementals perquè no es veuen afectats per la força electromagnètica ni per la nuclear, que uneix els quarks per a formar protons i neutrons. Per tant, els neutrins només interactuen mitjançant el que coneixem com a força dèbil i, per descomptat, mitjançant la gravetat, que és fins i tot més dèbil. Wolfgang Pauli va proposar l’existència dels neutrins en 1930 com a explicació per a l’energia perduda en la desintegració beta nuclear i, més avant, va fer un comentari molt conegut en el qual afirmava que havia comès quelcom terrible en postular una partícula que no es podia observar. Igualment conegut és el fet que estava equivocat en aquest aspecte, de la mateixa manera que tantes altres hipòtesis sobre els neutrins van haver de ser revisades, com la suposada falta de massa d’aquesta partícula. De fet, el Premi Nobel de Física de 2015 es va lliurar precisament «pel descobriment de les oscil·lacions de neutrins, que demostra que els neutrins tenen massa», així com el premi Breakthrough en física fonamental de 2016, que es va concedir a cinc experiments que van observar oscil·lacions de neutrins. Aquest terme es refereix al fet que cadascun dels tres tipus, o «sabors», comuns de neutrí es transforma en un altre en propagar-se des del punt de producció (Bilenky, 2010; Gariazzo, Giunti i Laveder, 2016). El neutrí electrònic (ve), el muon neutrí () i el tau neutrí () són superposicions quàntiques de tres valors de massa distints, la qual cosa provoca una acumulació de diferències de fase en el camí del neutrí i resulta en el canvi de sabor. Les distàncies necessàries perquè es done la conversió són macroscòpiques, des d’uns pocs quilòmetres a uns milers de quilòmetres, la qual cosa revela que les diferències de massa dels neutrins són ben petites.

Però Pauli tenia raó quan deia que els neutrins són difícils de mesurar. Tots els cossos astrofísics emeten neutrins, però la major font de neutrins al cel és el Sol, que produeix dos neutrins electrònics per cada nucli d’heli creat a partir de la fusió de l’hidrogen, la qual cosa correspon a 66.000 milions de neutrins per cm2 i per segon a la seua arribada a la Terra. Si volguérem protegir-nos d’aquesta irradiació, necessitaríem uns quants anys llum de plom. Però el Sol està només a vuit minuts llum: cap material comú que ocupara l’espai entre la Terra i el Sol podria parar els neutrins. Per descomptat, això també significa que són inofensius per a nosaltres.

Els primers neutrins solars es van observar a la mina d’or Homestake, a Dakota del Sud (EUA), en un experiment pioner de Raymond Davis pel qual va rebre el Premi Nobel de Física el 2002. Va utilitzar 600 tones de líquid per a neteja en sec (tetracloroetilè, C2Cl4), que és barat i conté una gran quantitat de l’isòtop 37Cl, que en absorbir un neutrí electrònic (ve) es converteix en 37Ar. Aquests àtoms d’argó, un gas noble, van ser comptats basant-se en la seua desintegració radioactiva. Entre 1968 i 1994 es van comptar un total de 800 ve solars mitjançant el que es coneix com tècnica radioquímica. L’aparent dèficit (per un factor 3), conegut en aquells dies com el «problema dels neutrins solars», era el primer vestigi de la conversió de sabor. Homestake només podia observar el que sobrevivia del flux solar després de la conversió parcial dels sabors  i . El 2002, l’Observatori de Neutrins de Sudbury, a Canadà, va informar que havia observat el flux complet mitjançant una nova tècnica que respon de la mateixa manera a tots els sabors.

Homestake va ser un cas pioner de «física subterrània», realitzada en mines profundes o túnels sota les muntanyes per protegir dels raigs còsmics experiments que involucren successos rars quant a la seua probabilitat. A hores d’ara hi ha multitud d’experiments per a la detecció de neutrins i l’estudi de la naturalesa de la matèria fosca que ocupen un gran nombre d’instal·lacions subterrànies en tots els continents. A Espanya, el Laboratori Subterrani de Canfranc (Osca), ubicat en un antic túnel ferroviari als Pirineus, n’és un exemple significatiu. Històricament, els primers exemples van ser Kolar Gold Fields (a l’Índia) i East Rand Proprietary Mine (a Sud-àfrica). Es troben a més de dos quilòmetres davall terra i detecten neutrins produïts pels raigs còsmics d’alta energia en l’atmosfera superior. El primer d’aquests «neutrins atmosfèrics», el primer neutrí detectat a partir d’una font natural, es va quantificar el 23 de febrer de 1965, una dècada després que Frederick Reines i Clyde Cowan detectaren antineutrins electrònics des d’una central nuclear als EUA, un èxit reconegut amb retard amb un Premi Nobel de Física el 1995.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Georg G. Raffelt.

Què és Mètode?

Del laboratori als tribunals

El terme forense, que prové de forum, remet a tot allò que dóna suport als jutges. De les diverses especialitats que el fan servir, el creixement més espectacular ha estat el de la genètica forense. El seu desenvolupament va lligat al de la biologia molecular, de la qual empra les tècniques resultants del salt qualitatiu en la seqüenciació genètica i la bioinformàtica. Des de començament del segle XX, en la identificació de persones es feien servir les empremtes dactilars, que són perennes, immutables i discriminadores, però que no permeten determinar parentius, ni realitzar inferències ètniques, ni caràcters fenotípics, cosa que sí que permet el material genètic. La discriminació ve donada per tres principis de la genètica. El primer és que l’empremta genètica individual discrimina individus (excepte en bessons idèntics). El segon, que totes les cèl·lules (llevat dels gàmetes) duen la mateixa informació genètica. I el tercer, que el material genètic és hereditari.

Tenim dos tipus de material genètic: el DNA nuclear i el mitocondrial. El nuclear es compacta entre els cromosomes sexuals (XY) i els autosomes (aquells cromosomes que no són sexuals). Als autosomes es localitzen els marcadors que s’estudien en la major part dels casos d’identificació de persones. Els marcadors del cromosoma Y, així com del DNA mitocondrial, no discriminen individus, sinó que reflecteixen llinatges paterns (Y) o materns (DNA mitocondrial). Una propie­tat interessant del DNA mitocondrial és que, com que es troba en les mitocondries, uns orgànuls abundants en totes les cèl·lules, es preserva millor que el DNA nuclear, per la qual cosa es pot fer servir en els casos en què no hi ha a penes DNA nuclear. L’estudi del cromosoma Y s’empra en la investigació d’agressions sexuals, perquè acostuma a discriminar entre el material de la persona agredida i el de l’agressora, ja que de les mostres preses a les cavitats o en les ungles de la víctima s’obté una barreja de ­cèl·lules d’ambdós.

El primer cas criminal en què es va aplicar la genètica forense va ser resolt al Regne Unit el 1986. Els assassinats de dues noies, un ocorregut el 1983 i l’altre el 1986, compartien característiques que feien pensar en un sol assassí. Fins i tot un home va admetre ser el causant del segon crim; però el seu perfil genètic no coincidia amb l’obtingut de mostres de semen recuperades del cos de les dues víctimes, que sí que era coincident. Un any més tard es va fer un estudi genètic massiu i voluntari a quatre-mil homes de l’entorn, d’entre disset i trenta-quatre anys. En cap dels casos no es va trobar coincidència. Ara bé, una trucada va alertar la policia d’una conversa sentida en un pub: un veí es vantava d’haver guanyat 200 lliures per suplantar el forner en el mostreig massiu. Finalment, el forner Colin Pitchfork va acabar confessant els crims.

L’escena del crim

L’evolució de la genètica forense ha anat lligada a un aprenentatge per assaig-error a mesura que se superaven els obstacles en les interpretacions. Així, els protocols s’han anat afinant, com també les acreditacions dels laboratoris que en fan. Els responsables de realitzar la inspecció del lloc dels fets saben que cal prendre les mostres de manera molt precisa i documentada, i que el camí fins al laboratori també ha de ser acurat; un cop allà se segueix un rigorós protocol de recepció i custòdia. La defensa d’O. J. Simpson, jugador de futbol americà acusat d’assassinar la seva exdona i un amic el 1994, va aconseguir que el jurat rebutgés les proves genètiques que l’inculpaven d’haver estat en el lloc del crim, després de sembrar dubtes de defecte en la cadena de custòdia.

Un dels casos més antics en què es va aplicar aquesta tècnica a Espanya va ser el de les nenes d’Alcàsser (València), succeït el 1992. Les mostres de pèls recollits en una manta trobada al cotxe on les van transportar no van poder ser utilitzades ni ben atribuïdes per manca de rigor en la recollida. Així doncs, el cas no va poder ser resolt per genètica forense, però va servir d’aprenentatge dels problemes associats de contaminació, que pot succeir en qualsevol moment. Per tant, una de les precaucions és obtenir el perfil genètic de les persones involucrades en l’obtenció, la trajectòria i el tractament de les mostres.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Cristina Junyent.

Què és Mètode?

Proclames de Llibertat: Àlvar Calvet

Àlvar Calvet
Artista visual.
«Des de fa uns 5 anys, vaig iniciar un compromís envers la llibertat, incorporant elements a la meva obra que evidenciaven aquest crit. Així doncs, naixien obres que incorporaven les estelades com en un anhel de llibertat, “banderins per a la festa del lloc o la manipulació els símbols” és un d’aquests treballs. Anys després cap al 2016, presento al Tinglado 2 de Tarragona la proposta “Banderes al vent”, resultat de cobrir dos monuments molt visibles i enfrontats/confrontats de la ciutat de Tarragona, un amb una funda feta amb estelades i un altre amb una funda feta amb “rojigualadas”. Crec que cadascú en el seu lloc ha d’estar compromès amb les situacions que li toquen viure i que l’envolten. El dia 1 d’octubre, i després d’haver de recórrer deu poblacions per a poder votar, vaig presentar un treball dins del Swab de Barcelona. L’acció Acte de fe, consistí en la lectura d’alguns articles de la Constitució espanyola impresos en pa d’àngel (oblea) que posteriorment eren fragmentats i repartits entre el públic per a la seva ingesta. A partir del dia 1 d’octubre i depenent del que hagi passat aquell mateix dia dins el context polític revolucionari, escric una frase a les xarxes socials o realitzo una petita peça. Algunes d’aquestes obres s’han exposat a La Revolució és una ficció. En algunes d’aquestes obres s’ha utilitzat sang de gallina o hi apareix la frase la gallineta ha dit que prou, ja no vull pondré cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fan tants anys que m’esclavitza.”»

La repressió judicial de l’estat espanyol, a la portada de VilaWeb Paper

La fiscalia de l’estat espanyol està encausant membres de la societat civil i polítics catalans, acusant-los amb poc fonament jurídic. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb el diputat estonià Artur Talvik, que ha parlat amb Andreu Barnils.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Oberts de Marta Rojals i Martí Estruch i una entrevista amb Guillem Fuster, avui que haurà de declarar per l’acusació d’enaltiment del terrorisme contra militants de Poble Lliure. També la informació del darrer espectacle d’Oques Grasses.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Òmnium reivindica la memòria històrica a la Model i homenatja els presos polítics

Òmnium Cultural ha reivindicat la memòria històrica aquest vespre en un acte a l’antiga presó Model de Barcelona. Portava per títol ‘Justícia pels crims del franquisme’, i s’ha aprofitat també per a homentajar de nou els presos polítics: els vuit consellers del govern, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

L’acte ha comptat amb unes paraules de Cuixart des de la presó i també de Toni Comín des de Brussel·les, que ha recordat que el seu pare va ser presoner a la Model durant el franquisme. També hi han participat entitats com l’ANC, En peu de pau i la Comissió de la Dignitat, a més de Txell Bonet, companya de Cuixart. La cançó Barcelona PM de Quico Pi de la Serra, dedicada a la Model, també ha ressonat entre les parets de la presó.

El portaveu d’Òmnium, Marcel Mauri, ha dedicat unes paraules als presos polítics.

Aquest vespre, durant l’acte “Justícia pels crims del franquisme”, en @marcelmauri ha dedicat un missatge als presos polítics : No ens aturarem fins que torneu a casa#LibertatPresosPolítics pic.twitter.com/A32FvdLmkl

— Òmnium Cultural (@omnium) 20 de novembre de 2017

Com és habitual, s’han deixat cadires buides ocupades per llaços grocs

Cadires buides i llaços grocs a l'acte “Justícia pels crims del franquisme” que comença en pocs minuts a la Model. #LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/0m73ytCPp8

— Òmnium Cultural (@omnium) November 20, 2017

La reflexió crítica de Bel i Ponsatí

Els ex-consellers Josep Rull i Jordi Turull van demanar ahir al jutge de ser excarcerats, adduint que ja no són consellers de la Generalitat de Catalunya. La duresa de la vida a la presó és molt difícil d’imaginar per als qui no hi som i per això crec que cal ser molt prudents i avaluar –al costat del gest polític, que és una evident complicació per al president Puigdemont– la difícil posició humana i personal dels dos polítics empresonats injustament.

Caldrà esperar a veure, també, si això és un gest individual dels dos ex-consellers, si es generalitzarà entre els consellers empresonats a l’estat espanyol o si la maniobra abastarà tots els membres del consell executiu, també els qui són a Brussel·les. Ara com ara, és un gest complicat i amb arestes. Sobretot perquè, després de dir que acaten el 155, Rull i Turull accepten d’anar en la llista electoral, igual com fa Carme Forcadell, en aquest cas en la d’Esquerra. I, precisament comprenent la seua posició personal, costa d’entendre que no siguen discrets, després, pel que fa a la seua projecció política.

Sobre això, en l’entrevista que Germà Bel va concedir ahir a Pere Cardús, em va cridar molt l’atenció una expressió que no ha parat de ballar-me pel cap. Bel criticava la decisió del govern de retre l’administració i no impulsar la implantació de la República, dient que amagava un paternalisme preocupant. Segons Bel, el fet que el govern no acceptàs el combat necessàriament implicava també no deixar que la ciutadania combatés, cosa que considerava injusta.

Bel té molta raó, crec. La decisió del president Puigdemont del dia 27 d’octubre ha estat molt criticada per l’unionisme, però d’una manera molt poc útil. Tanmateix, ja hi ha pel cap baix dues persones, Clara Ponsatí i Germà Bel, que han obert una via molt interessant de reflexió crítica sobre tot allò que va passar. Una via de reflexió que, a més de ser impecable quant als arguments, em sembla indiscutiblement honesta. Els fets van ser extremadament complicats i la violència que l’estat espanyol estava disposat a descarregar sobre Catalunya va condicionar molt l’actuació de la Generalitat. Però per això mateix resulta important que tots dos s’hagen queixat, amb lleialtat però amb fermesa, incidint en l’argument que la ciutadania estava i està més preparada per a defensar la República proclamada que no pas els seus dirigents. Cosa que reaccions com la dels ex-consellers avui –i ho vull dir això amb el màxim respecte envers la seua persona i la màxima empatia amb el seu sofriment– semblen validar.

La proclamació de la independència es va fer inevitable per al govern quan dos milions de catalans van desafiar els colps de porra el primer d’octubre; això sembla fora de dubte. I, per tant, va passar com tantes vegades: la gent, per mitjà del referèndum, va ser la que va propulsar el president i el govern. La que els va propulsar a proclamar la república i a tornar a demostrar la primacia del carrer sobre la política. Primacia que significa un monumental canvi d’era, de formes, de poder, de cultura política, de força. El canvi realment fonamental, aquell que precisament en un dia com avui, sobretot, no hauríem d’oblidar pas.

I diuen que adoctrinem

[Text del discurs en defensa de l’escola fet pel president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, en el marc de la Nit de l’Escola Valenciana celebrada aquest dissabte a Gandia]

 

Molt bona nit. Amigues, amics, distingit senyor Director General de Política Educativa, Vicepresidenta de la Diputació de València, representants de les nostres institucions valencianes, representants de sindicats, partits polítics, entitats culturals; companyes i companys de la Coordinadora pel valencià de la Safor-Valldigna, Amigues i Amics d’Escola Valenciana que veniu de totes les nostres comarques.

Benvingudes i benvinguts a aquesta quinzena nit d’Escola Valenciana, una nit de celebració, dedicada a persones i col·lectius com Rafel Ninyoles, els Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià o Pluja Teatre, i al nostre profund respecte, estima i reconeixement per la seua tasca a favor de la nostra llengua, la nostra educació i el nostre poble. Moltes gràcies i felicitats als guardonats.

Una nit fusteriana, que, com el mestre, vol transmetre un missatge lúcid i còmplice, apassionat i seré, irònic quan cal, directe quan és necessari, reflexiu, però orientat a l’acció. A nosaltres, com també a vosaltres, només se’ns podrà acusar d’una cosa: haver-nos apassionat per la vida i el destí del nostre poble… en paraules de Fuster.

I ho fem a Gandia, a la Safor, ací on algunes de les escoles capdavanteres en l’ensenyament del valencià, abans i tot de la Llei d’Ús, van obrir camí a la resta d’escoles que vindrien després. Recordem amb especial estima moltes reunions de la Junta d’Escola Valenciana a l’escola d’Almoines.

Moltes gràcies per les vostres ganes, amigues i amics de la Coordinadora Safor-Valldigna pel valencià, pel vostre esforç i pel treball d’organització d’aquesta Nit. Vull també donar les gràcies a les treballadores i treballadors d’Escola Valenciana que tenen cura que tot estiga eixint com ha d’eixir. Som un gran equip.

Hui volem tindre un record especial per a les companyes i companys d’Òmnium Cultural, que ens han acompanyat en La Nit molts anys. Sabem que estan passant uns moments durs, difícils, però també esperançadors i vitals. No esteu sols. Volem transmetre-vos tota l’energia i bondat que puguem. Ningú hauria de ser perseguit ni menys empresonat per lluitar, de forma pacífica i democràtica, pel seu poble. Farem perquè els arribe la nostra
estima i solidaritat a totes aquelles persones perseguides per exercir amb normalitat drets civils bàsics.

Perquè, ho vulguem o no, totes i tots nosaltres ens veurem afectats per algunes de les conseqüències del que està passant a Catalunya: el vell fantasma de l’«adoctrinament» que els addictes al pensament únic fan córrer regularment ha tornat i ens assenyala directament. A vosaltres i a nosaltres.

Pensem un poc:
Quins són els centres que segreguen el seu alumnat per gènere?
Quins són els centres que venen serveis educatius sols a qui puga pagar- los?
Quines empreses consideren l’educació un bon negoci?
Qui són els centres que fan la gestió i la governança de manera NO democràtica?.
Quins són els centres que filtren el seu alumnat amb mètodes elitistes, xenòfobs, intransigents o mercantilistes?.
Nosaltres NO “adoctrinem”. Tot el contrari:
-Som els que volem una escola laica, que les nostres xiquetes i els nostres xiquets aprenguen a pensar en llibertat, a ser crítics, a preguntar, a conéixer, a reflexionar, a conrear el dubte com a llavor de creixement personal i social.
– L’escola que volem i fem, educa en valors, i aconseguim personetes solidàries, ecologistes, pacifistes, que estimen el valencià i la seua terra, i que creen empatia amb persones d’altres llengües i cultures.
-En definitiva, a ser ciutadanes i ciutadans com cal per a aconseguir un món millor i emprendre lliurement el vol.
-Nosaltres fem la Lliga de debat a Secundària, on els participants han de ser capaços de trobar arguments tant a favor com en contra d’una determinada qüestió: i diuen que adoctrinem.
-Propugnem el valencià com a garantia de plurilingüisme, perquè estimem totes les llengües, la nostra, l’anglés, el romanés, l’àrab… i el castellà, per descomptat que el castellà també. I diuen que adoctrinem.
-Animem a llegir i escriure amb el Sambori, a treballar el llenguatge audiovisual amb el Cinema a l’escola,i diuen que adoctrinem.
-Animem persones de totes les ideologies a ajudar aquelles altres que volen aprendre el valencià amb el Voluntariat: a parlar del que vulguen, des del punt de vista que vulguen.
-Ensenyem el professorat a fer ràdio en valencià, i els xiquets es preparen els temes que els interessa i els donen el tractament que els interessa, però diuen que adoctrinem…
-Acompanyar l’alumnat i educar-lo perquè NO es crega els romanços que, qui siga, els vulga contar
Tot això és “adoctrinar”?

Nosaltres creguem que no, i des d’ací el nostre suport i estima per a tots els mestres i les mestres que entenen el que vol dir això de “l’ofici de ser mestres”, són mestres d’ànima. Els d’ací i els d’allà… més al nord, o més al sud, on tantes persones estan treballant en unes condicions injustes i difícils. Des d’Escola Valenciana els donem suport a tots aquests mestres.

Nosaltres, com vosaltres, som els del valencià. Els del “sí al valencià”, en positiu, sempre endavant. I fem tot açò que us comentava, i, per damunt de tot, les Trobades d’escoles en valencià, actes d’afirmació i autoestima que apleguen desenes de milers de persones de tota ideologia i costum, amb un punt de trobada comú: la valoració de la nostra llengua i el seu paper en una educació de qualitat. Enguany, les Trobades estaran dedicades a Joan Fuster, com aquesta Nit. I el lema que unificarà les denou festes per la llengua té reminiscències fusterianes: «Nosaltres, pel valencià».

Allà on es vulga construir, ens trobaran per a treballar i ajudar.

Aquesta mateixa vesprada, sense anar més lluny, hem estat junt amb molts de vosaltres, per demanar un finançament just, perquè necessitem inversions, mereixem un grau d’inversió en educació, en llengua, en cultura, en sanitat, en polítiques socials… que fins ara ens han negat.

Tenim oberta una campanya per demanar que es facen efectius els drets de les persones a viure plenament, a tothora i a tot arreu, en valencià: la campanya “Construïm la igualtat lingüística” segueix oberta i esperem les vostres signatures. La Llei d’Ús ha fet el seu paper, però ja és hora, trenta- quatre anys després, de plantejar-se les coses en altres termes.
Volem ajudar, volem participar, volem que ens considereu còmplices, però també crítics quan allò que anhelem tarda a arribar o quan ho fa de manera incompleta. Com aquell amic que, de vegades, t’ha de dir coses que no t’agrada sentir, amb la intenció que tot vaja millor.

-Compteu amb nosaltres per a explicar la necessitat de tindre escoles i instituts plurilingües, quan arribe per fi la llei de plurilingüisme en l’ensenyament. Tenim molta feina avançada. No partim de zero. Aprofitem-ho. No retrocedim.
-Compteu amb nosaltres a l’hora de formar part i impulsar el Consell Social de la Llengua. La creació d’aquest consell és una de les reivindicacions històriques d’Escola Valenciana.
-Compteu amb nosaltres quan es pose en marxa, per fi completament, una televisió i una ràdio públiques, plurals i en valencià.
-Compteu amb nosaltres quan calga soterrar definitivament una llei destructiva i mercantilista com la LOMCE.
-Compteu-hi, perquè no som nous, en tot açò. Entre totes i tots sumarem, creixerem, SEREM. Estigueu a l’aguait perquè estem preparant coses interessants per a d’ací unes setmanes, abans de les Trobades, per demanar respecte pel valencià, MOLT DE RESPECTE.
-Compteu amb Escola Valenciana, perquè fa molts anys que remem en aquesta direcció; perquè vertebrant el territori, fent l’escola que volem, fem poble, fem comarca i caminem cap al País que desitgem.
-Per aconseguir tots aquestos somnis, comptem amb tots vosaltres. Nosaltres, endavant.

Com repetirem durant les Trobades 2018: “Nosaltres,
pel valencià”.

Moltes gràcies i us desitgem que gaudiu de la nostra nit.

Els funcionaris presenten en societat l’ADIC per a fer front comú contra el 155

L’Assemblea en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC), és a dir, el grup de treballadors públics contra l’aplicació del 155, es presenta avui en societat a la plaça de Sant Jaume. Ho fa amb la col·laboració de la Intersindical-CSC i la sectorial d’administració pública de l’ANC, el grup de juristes ServidorsCAT. Va ser arran de la detenció dels consellers i del seu posteriorment cessament en virtut de l’aplicació del 155, que en els diferents departaments públics els treballadors van crear assemblees per a visualitzar el descontentament per la intervenció de les institucions.

Cada assemblea ha nascut per separat i ha fet accions pel seu compte davant de les respectives conselleries. És el cas de la conselleria d’Exteriors, que la setmana passada va tallar la Via Laietana, o la de Cultura, que es mobilitza tres cop per setmana. Ara, amb el naixement de l’ADIC, faran front comú en una assemblea general per a decidir com afronten les pròximes protestes.

El nivell d’afectació en cada conselleria és diferent, tot i que algunes fonts coincideixen que Interior, Exteriors, i Economia i Hisenda, són els departaments que estan sent més intervinguts. O el cas d’aquest treballador de la conselleria de Cultura, que tot i no haver notat grans canvis en el seu dia a dia, apunta que s’ha dinamitat la línia política del departament: ‘Els directors generals estan en un moment d’indecisió. No hi ha consignes clares, hi ha una manca d’objectius generals del departament. No hi ha projectes nous, pràcticament no es pot fer cap planificació per l’any vinent…’.

Del 155 a la República
Paral·lelament l’Intersindical i la sectorial de l’administració pública de l’ANC han organitzat des de fa setmanes una vintena d’assemblees informatives que formen part de la campanya ‘#del155alaRepública’. Visiten els diferents departaments i informen de com han d’actuar per no cooperar en l’aplicació del 155: ‘Ens trobem a una gent treballadora absolutament animada a actuar’, explica la delegada sindical de la Intersindical-CSC, Roser Palol. ‘Des de la primera assemblea hem pogut comprovar que s’havia estès la por’, ha constatat Palol, per això a les trobades també fan gestió de la por.

Intersindical i ANC estan preparant una gran assemblea pública per al proper dijous 30 de novembre a les 19h a Cotxeres de Sants. La idea és que sigui una assemblea com les que han fet fins ara a gran escala. Mentrestant continuen fent assemblees de format més reduït: han convocat als treballadors del departament d’Interior dimecres 22 de novembre a les 14h i dilluns 27 de novembre als de tots els departaments de Tarragona.

Guillem Fuster: ‘La denúncia la fa un agent de la Guàrdia Civil que no era a l’acte, sinó darrere un ordinador a Madrid’

Matí gèlid de febrer al voral d’una carretera a Castelló de Farfanya (Noguera). Poble Lliure, amics i familiars, fan un petit homenatge al lloc on es va matar en un accident de cotxe Julià Babia, militant històric de l’independentisme dels anys vuitanta. Hi col·loquen un monòlit de record i després organitzen un dinar. Mesos més tard, quatre militants de Poble Lliure, entre els quals el diputat Albert Botran i el portaveu Guillem Fuster, són acusats d’enaltiment del terrorisme per la Guàrdia Civil.

No hi havia cap agent del cos passant fred ni prenent nota dels parlaments al voral de la carretera. ‘La brigada d’informació de la Guàrdia Civil són uns senyors que des de Majadahonda, davant un ordinador, es dediquen a filtrar, analitzar i estudiar tots els actes que fa l’independentisme en territori català. Van agafar el nostre acte i van considerar que entrava dins els paràmetres del delicte d’enaltiment’, explica Fuster a VilaWeb.

Dos dels acusats, Ferran Dalmau i Antoni Casserras, ja han declarat davant el jutge. El següent serà Fuster: dimecres a les 10.30 al jutjat de Sabadell. Amb ell, hi parlem de Julià Babia, el cas que l’afecta, l’estratègia de la defensa, la repressió de l’estat espanyol i una mica, molt poc, del 21-D.

Podríeu explicar a les generacions més joves de l’independentisme qui era Julià Babia?
—Julià Babia, altrament conegut com el Nen, era un militant històric de l’independentisme dels anys vuitanta. Fou un dels impulsors de les primeres trobades independentistes. Va militar a Independentistes dels Països Catalans (IPC) i més tard va formar part del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Era una persona molt coneguda, perquè tenia un lideratge molt fort que suscitava consens entre els diversos sectors de l’independentisme. Més tard deixa Sant Boi del Llobregat i es trasllada a Manresa, on impulsa el moviment independentista del Bages, com ara el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que donava suport als presos polítics catalans d’aquell moment. El 1987 va morir en un accident de cotxe a Castelló de Farfanya. Només tenia vint-i-sis anys.

I trenta anys després de la seva mort, vós i tres membres de Poble Lliure sou acusats d’enaltiment del terrorisme per haver-li fet un homenatge.
—Poble Lliure, conjuntament amb els familiars i els amics, va decidir de fer un acte de reconeixement a la figura d’en Julià, perquè ens considerem hereus del Moviment de Defensa de la Terra i de l’independentisme combatiu d’aleshores. Per això, quatre persones som acusades d’enaltiment al terrorisme. Ens trobem que Ferran Dalmau, membre de Poble Lliure de ponent, també és acusat d’enaltiment del terrorisme per haver presentat l’acte. Albert Botran, diputat de la CUP i membre de Poble Lliure, és acusat del mateix delicte per haver fet una glossa política del personatge. I Antoni Casserras, ex-regidor de la CUP de Manresa, membre de Poble Lliure i amic íntim d’en Julià, és acusat per haver fet una glossa del costat més personal.

Vós no vàreu ni parlar. Per què us acusen?
—M’acusen perquè, com a portaveu de Poble Lliure, vaig atendre els mitjans de comunicació que hi havia. Hi havia una televisió local de la Noguera que em va fer una pregunta sobre l’acte i jo vaig explicar per què Poble Lliure organitzava l’homenatge. A partir d’aquelles declaracions m’acusen d’enaltiment del terrorisme.

Poble Lliure com a entitat organitzativa no és acusada de res?
—No, només alguns militants.

Com es fonamenta l’acusació d’enaltiment del terrorisme si Julià Babia no havia estat acusat mai de ser membre de Terra Lliure?
—No va ser mai detingut ni va tenir cap sumari obert per formar part de Terra Lliure. En Julià és víctima d’allò que fou l’independentisme combatiu dels anys vuitanta i noranta, que és l’estigma social mitjançant la vinculació amb allò que ells anomenaven terrorisme. És criminalitzat perquè és militant de l’MDT, que la Guàrdia Civil anomenava ‘entorn de Terra Lliure’. Amb això i l’ús de certs rumors inventats també per la Guàrdia Civil intenten vincular-lo amb Terra Lliure. No hi ha cap mena de fonament jurídic ni polític que demostri que en Julià en formava part. De totes maneres, nosaltres vàrem homenatjar en Julià com a persona, és a dir, com a militant del nostre poble i per la seva activitat pública.

I tanmateix els jutjats admeten la denúncia.
—No ho acabem d’entendre. Creiem que hi ha una obsessió malaltissa, dins el marc de la causa general contra l’independentisme, d’intentar criminalitzar els diversos sectors que defensen el procés d’alliberament nacional. Un d’aquests sectors és Poble Lliure i l’esquerra independentista, que pateix una campanya de vinculació amb el ‘terrorisme’ o la violència política.

Per entrar en context, com va ser l’homenatge?
—Va ser molt bonic [riu]. El vàrem fer en el punt on en Julià va tenir l’accident. Hi vàrem aixecar un monòlit per recordar-lo. És un puny tancat amb l’estelada, el símbol de l’IPC. L’acte fou molt senzill i tendre. Com he dit abans, els seus amics i Albert Botran, que ara són acusats d’enaltiment, varen glossar-ne figura política i personal. Ens hi va acompanyar la família i els amics. I després vàrem fer un dinar de record, en què vam comentar la situació política que viu el país i vam fer paral·lelismes amb anys passats. Tan senzill com això. Ras i curt.

Quina serà l’estratègia de la defensa?
—Denunciarem que és una persecució política i un atac a la llibertat d’expressió. Tot plegat dins el marc d’una causa general contra l’independentisme. La denúncia no té cap fonament. Recordo que a l’estat espanyol s’han fet homenatges a assassins en sèrie, com ara els membres de la División Azul, i ningú no ha obert cap diligència per enaltiment del terrorisme ni del genocidi. Ara mateix, la prioritat política de l’estat espanyol és la persecució de l’independentisme, encara que això vulgui dir atacar un acte de memòria històrica.

Heu rebut mostres de suport?
—Oi tant. Hem rebut el suport de la CUP, de l’ANC, d’Òmnium Cultural, d’ERC i de tot aquest teixit associatiu en què ens trobem involucrats. Hem rebut un aixopluc i un escalf que agraïm moltíssim. A més a més, és coherent amb la situació que vivim de persecució, perquè contra la repressió cal fer pinya.

A l’acte no hi havia cap agent de la Guàrdia Civil, però és signada a Madrid per algú del cos.
—És la brigada d’informació de la Guàrdia Civil, que són uns senyors que des de Majadahonda, davant un ordinador, es dediquen a filtrar, analitzar i estudiar tots els actes que fa l’independentisme en territori català. Van agafar el nostre acte i van considerar que entrava dins els paràmetres del delicte d’enaltiment. Això demostra que l’aparell de l’estat té un cos militar com la Guàrdia Civil que en comptes de perseguir la corrupció i el frau fiscal, per posar dos exemples de problemes de l’estat, es dedica a investigar quins actes fan els independentistes. I així arriba la denúncia: un agent de la Guàrdia Civil que no era a l’acte, sinó darrere un ordinador a Madrid, investigant què fèiem. Això vol dir que ens investiguen per altres activitats que fem?

Ho fan?
—Potser. És una deriva perillosa.

Considereu que preparen el terreny per a possibles il·legalitzacions?
—En la situació actual, amb presos polítics, més d’un miler de ferits l’1 d’octubre, desenes de persones investigades per incitació a l’odi, etc., no ens sorprendria que això servís per a fer la causa general encara més gran i degenerés en la suspensió d’activitats o la il·legalització dels partits polítics compromesos amb la construcció de la República Catalana.

Què penseu quan repasseu els afectats per aquesta gran causa?
—Que això és una declaració de guerra de l’estat espanyol contra el mandat popular i democràtic del poble català per a construir la República. Tothom en pot ser víctima. Des d’humoristes a membres del govern, passant per líders de la societat civil com en Jordi Sànchez o en Jordi Cuixart.

Per acabar, una pregunta més en clau electoral: què us sembla llista que presenta la CUP?
—Aquesta no me l’esperava [riu].

Els periodistes som previsibles…
—[Riu.] Bé, és una llista que ha estat aprovada pel conjunt de la militància de la CUP i que vol ser guanyadora i representativa. Més enllà dels noms, ha de tenir la voluntat d’aplicar el mandat per a fer la República i assumir totes les conseqüències que això implica. La llista la valorarem a partir del 22-D d’acord amb l’activitat parlamentària que faci.

Sergi Blázquez (Drets): ‘Què hi fa, encara, aquí la policia espanyola? Potser té la funció de coaccionar i fer por’

Avui l’associació Drets, el Col·lectiu Praga, l’ANC i Òmnium Cultural presenten un manifest al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona per a denunciar la politització de la justícia. L’han titulat ‘Cop a l’estat de dret’. D’ençà de la repressió del referèndum de l’1-O, desenes de persones han estat encausades per algun motiu o altre: fer acudits sobre la policia espanyola (els casos d’El Jueves o de l’actor Eduard Biosca), parlar de l’1-O a classe (vuit professors de la Seu d’Urgell), aprovar una moció contra la presència dels cossos policíacs espanyols (la causa general oberta a Reus)… Aquests últims dies ja s’amenaça de perseguir els autors de piulets.

De tot plegat, i de la situació d’empresonament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i dels vuit consellers, en parlem amb el president de Drets, Sergi Blázquez. Diu que no s’esperava que s’arribés a forçar la llei i el codi penal per reprimir l’independentisme, però confia en la professionalitat dels jutjats de base perquè són lluny de les influències polítiques que s’ingereixen en la fiscalia, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional espanyols.

Avui feu un acte al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, titulat ‘Cop a l’estat de dret’. Què hi explicareu?
—Presentem un manifest signat per més de mil juristes. Denunciem la utilització partidista de la justícia amb finalitats polítiques i la utilització de la fiscalia i dels òrgans judicials per a organitzar una vulneració flagrant dels drets, les llibertats i l’estat de dret. Era un acte contra els empresonaments preventius dictats contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però evidentment l’empresonament del vice-president del govern i dels consellers ha fet que el canviéssim.

Com s’han vulnerat els drets de Sànchez, Cuixart i els consellers?
—Cap de les denúncies ni de les acusacions no poden constituir mai de la vida sedició, ni alçament ni rebel·lió. També denunciem que l’Audiència espanyola no és un tribunal competent. Es vulnera l’article 24 de la constitució espanyola perquè hauria de ser un jutjat d’instrucció que valorés els possibles delictes. Tampoc no es pot dictar l’empresonament provisional perquè no es compleix cap dels requisits que estableixen la llei d’enjudiciament criminal i el codi penal. Vull recordar que la presó preventiva és l’última opció, però s’ha decretat sense que es compleixi cap dels requisits. Ni risc de fugida, ni possibilitat de fer desaparèixer proves ni reiteració del delicte. Són actituds arbitràries que voregen la prevaricació. Com a juristes, ho denunciem públicament. Són presos polítics i en demanem l’alliberament immediat.

Alguns dirigents del PP, com Xavier Garcia Albiol, diuen que si els consellers acaten el 155 podran sortir de la presó.
—Alguns parlen més del compte, però sembla que hi ha membres del PP que saben exactament què farà la fiscalia i què faran els tribunals. El 12 d’octubre, entre copes, ja es parlava de què faria la jutgessa Carmen Lamela respecte de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es parlava dels seus empresonaments amb tota normalitat en cercles del PP que ja sabien què passaria. Ara sembla que Albiol ja sap què li passarà a Puigdemont si torna. Sembla que ho tenen tot parlat. És molt, molt greu. Això posa en qüestió, una altra vegada, la separació de poders a l’estat espanyol.

Creieu que la justícia belga té prou arguments per a negar-se a lliurar el president Puigdemont i els consellers que hi ha a Brussel·les?
—La justícia espanyola vulnera drets i llibertats fonamentals. Entenem que això, una justícia imparcial, ho veurà ràpidament. Jo crec que té prou arguments, que els advocats mostraran aquestes vulneracions i que en una situació normal no hi haurà cap mena d’extradició ni de compliment de l’euroordre.

—S’ha forçat l’estat de dret per criminalitzar i perseguir l’independentisme?
—Completament. Es forcen totes les lleis i s’interpreten segons el seu criteri. Es persegueix la ideologia, el pensament polític i una manera de pensar. Es forcen els tipus delictius, tot i que fins ara en alguns casos hi havia impunitat total. Drets ha presentat centenars de denúncies per raó ideològica, per delicte d’incitació a l’odi i a la violència i per discriminació contra els catalans, però sempre hi ha hagut impunitat i no s’ha perseguit mai. Ni la policia, ni la fiscalia ni els jutjats. Ara casualment hi ha molta sensibilitat a la fiscalia per a obrir causes contra qualsevol per haver fet un acudit, un piulet, haver defensat la independència o el procés sobiranista. Hi ha una doble vara de mesurar: una contra l’independentisme i una altra en defensa dels seus interessos.

El delicte d’incitació a l’odi es fa servir per a obrir causes contra professors, per a obrir una causa general a Reus… S’hi pot aplicar, en aquests casos?
—La incitació a l’odi, la violència i la discriminació és per raons de sexe, religioses, ètniques o ideològiques. Totes les amenaces, insults i coaccions que hem denunciat eren per raó de l’origen nacional. Ara ells diuen que es crea un odi per raons ideològiques contra el col·lectiu dels policies espanyols. Tenim l’actor Eduard Biosca encausat per haver fet un acudit, tenim El Jueves, la causa general oberta a Reus, la gent dels hotels de Calella… Hi ha una ràtzia, una persecució contra la gent que s’expressa contra la presència de la policia espanyola i contra les crítiques perquè van atonyinar ciutadans. No els agrada i utilitzen aquest article per dir que hi ha una persecució contra la policia. Veurem què determinen els jutges.

Creieu que aquestes denúncies poden reeixir? Un jutge ho pot acceptar?
—Jo entenc que no. Amb la llei a la mà, no. Fer un acudit, una broma o un manifest polític dient que volen que la policia se’n vagi del seu poble és una opinió. És la llibertat d’expressió i de crítica política contra la situació que vivim. No es pot perseguir amb el codi penal. En són còmplices tant la fiscalia com els denunciants, la policia en molts casos, i algunes entitats. Quan tot això arribi al jutjat en principi es deixarà de banda la ideologia i s’arxivarà tot.

Parleu dels denunciants. Sovint hi ha organitzacions com ara Societat Civil Catalana i Vox que també presenten denúncies. Aquesta és la maquinària que fa que s’obrin totes aquestes causes?
—Sí. Bàsicament ha estat la fiscalia, per les instruccions del fiscal general de perseguir tot allò que fes olor de referèndum. Hi ha denúncies contra gent que penjava pancartes, contra gent que era en paradetes… També la gent que es va identificar als col·legis electorals, a alguns els citen per desobediència. I aquests grupuscles com Vox, l’extrema dreta, Societat Civil Catalana… que van posant querelles perquè se senten forts, amb el suport de la policia i de la fiscalia.

Fins i tot hi ha amenaces per haver escrit piulets. El ministre d’Interior espanyol assenyalava dissabte un usuari de Twitter que feia befa de la mort de Maza. Això té recorregut?
—Nosaltres hi tenim molta experiència, en aquests casos. L’activitat pública de Drets va començar denunciant amenaces i befes contra els catalans pel sol fet de ser catalans. La fiscalia ha menystingut la majoria de les denúncies. I són fets gravíssims, com l’accident de Germanwings i el crim de l’institut Joan Fuster. Ho vam denunciar perquè crèiem que aquells piulets contra els catalans eren un delicte. No compartim que es faci broma per la mort del fiscal general i ho condemnem, però passa que la fiscalia hauria de tenir el mateix criteri. No pot perseguir uns casos i arxivar-ne uns altres.

Tot aquest context crea una situació d’indefensió en el ciutadà. Fins i tot s’ha començat a parlar d’autocensura. Això és conseqüència de la falta de garanties?
—Les garanties de l’estat de dret han minvat molt. La política recentralitzadora i la retallada de garanties, drets i llibertats dels ciutadans creen indefensió. El 155 aplicat a Catalunya té un efecte claríssim: vulnera el dret de vot, el dret de poder triar els representants i el govern. Però també la llei mordassa, per exemple, fa que per qualsevol denúncia puguis rebre de valent. S’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. És una persecució en tota regla.

El tancament de pàgines web va en aquesta línia?
—Sí, sí, és clar. Però no solament el tancament de pàgines web, sinó també la persecució de tota la gent que les reobria o les reproduïa. Hi ha una vintena d’informàtics perseguits per haver clonat webs. Van segrestar la revista d’Òmnium, hi ha una sensació de por creixent entre els mestres a les escoles, dels periodistes a l’hora d’explicar les notícies, dels batlles i regidors a l’hora de fer un comunicat que expressi un sentiment. Els advocats tenim por de defensar els nostres clients perquè segons què diem també pot ser constitutiu d’un delicte. Això és gravíssim!

Pel que dieu, teniu la sensació que l’estat de dret es va convertint en un estat policíac?
—Doncs hi anem anant. D’entrada tenim deu mil policies més a Barcelona que fa un mes i mig. Tenen un departament informàtic específic que repassa les xarxes i tot allò que s’hi diu. La policia hi és per a garantir la seguretat, però de cop i volta porten deu mil agents per vigilar-te i impedir el referèndum, que ja s’ha fet. Què hi fan, aquí? Potser ara tenen la funció de coaccionar i fer por.

Què pot fer el ciutadà per a defensar-se de tot això?
—Podem utilitzar els advocats i les eines que tenim: la legislació, la jurisprudència. I esperar que els tribunals imparteixin justícia. Estic convençut que els tribunals ordinaris i de base són formats per gent honrada, molt professional i que fa la feina ben feta. El dubte és en els òrgans judicials on hi ha una influència directa de la política, com la fiscalia, el Tribunal Suprem espanyol, el Consell General del Poder Judicial, l’Audiència espanyola… Els advocats hem de confiar en la justícia i defensar tots els drets. Personalment penso que els ciutadans han de votar a favor de la recuperació de les institucions i del govern legítim a les pròximes eleccions. I intentar defensar els drets dels ciutadans des del nostre parlament.

Abans parlàveu de la situació dels presos polítics. El Tribunal Europeu dels Drets Humans és l’última instància i l’única vàlvula d’escapament de la gàbia judicial espanyola, o n’hi ha cap més?
—No s’hi pot fer res. El Tribunal d’Estrasburg és l’última instància i només s’hi pot arribar quan s’ha esgotat tota la via interna: un judici de primera instància, una apel·lació, una cassació al Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. I quan tens la resolució final és quan pots anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquest és el procediment, amb excepcions, com en alguns casos de tortures. El problema és que la sentència pot tardar anys.

Com a jurista, us esperàveu que s’arribés a forçar tant les lleis i el codi penal?
—Mai de la vida. Fa anys pensava que Espanya era un estat democràtic, on podies discrepar i ser independentista, o ser republicà i criticar el rei, o ser comunista i anar contra el model capitalista… La constitució emparava aquest dret. Però quan toques la unitat d’Espanya es vulneren totes les garanties, totes les lleis, tota la constitució, perquè tot és a disposició de la unitat d’Espanya. No tenim un estat de dret perquè no hi ha garanties. M’agradaria saber com els professors de dret penal explicaran als seus alumnes els requisits d’una presó preventiva, perquè un alumne pot aixecar el dit i dir que això no es compleix. Es forcen tant, tant, tant les lleis pel seu interès que liquiden l’estat de dret.

Josep Montero (Oques Grasses): ‘L’any 2019 tenim ganes de fer teatre quan faci fred i concerts com fins ara quan faci calor’

El grup osonenc Oques Grasses va estrenar l’11 de novembre a l’Atlàntida de Vic l’espectacle teatral Meravellós desastre, escrit a quatre mans pel cantant i lletrista del grup, Josep Montero, i l’actor Galdric Plana. És la primera representació de cinc que portarà les Oques als teatres de Lleida, Mallorca, el Vendrell i Girona. És un registre diferent dels seus concerts habituals de festa major, però té el mateix estil esbojarrat que els caracteritza. Després, faran una aturada temporal i treballaran en el seu quart disc, amb què tornaran el 2019.

Conversem amb Josep Montero, líder de la banda, sobre el nou espectacle i el moment actual d’Oques Grasses.

Oques Grasses passeu dels escenaris de festa major als escenaris teatrals. Ara que ja heu fet la primera representació, amb què us quedeu?
—No hem deixat l’una cosa per l’altra, hem obert una mica el ventall del grup. Ara farem això dels teatres, però el 2019 tenim intenció de continuar fent festivals i concerts de festa. Ja havíem tocat en algun teatre, i ens vam adonar que allà la gent era més receptiva i escoltava molt més les lletres. A més, els músics ens hi sentim molt millor, en els teatres, perquè tenen una acústica més bona. Una de les coses que destacaria és que el fet d’explicar una història, de què les cançons fan part, fa que cada moment sigui molt més important. Per als músics també és molt diferent fer una cançó darrere una altra que tocar-les en un moment determinat enmig d’una història que es representa.

Per tant, l’espectacle no és només una dramatització de les cançons?
—L’espectacle explica una història sobre l’amor presentat com una espiral en què sempre vivim les mateixes coses, però de la qual anem aprenent, de totes maneres. Ens ha sortit una història molt realista, igual que les cançons, que sempre hem intentat que siguin molt pròximes. Dins aquesta història, les cançons acompanyen els estats emocionals dels personatges.

Això de ‘meravellós desastre’ ho dèieu a la cançó ‘Cara de cul’, que parla d’un amor immens. Quin és aquest meravellós desastre?
—La vida, i també l’amor. Resumidament, l’obra és la cançó ‘Cara de cul’, però en una hora i mitja. És la reflexió que a la vida, quan sents molta estima per alguna cosa, de cop va bé, de cop va malament, de cop pot ser que s’acabi… Quan ja has passat per tot això, reflexiones i dius: ‘Doncs m’han passat coses molt bones i algunes de dolentes, però no m’ha de fer por repetir-ho i passar-me la vida fent allò que sento i vull.’

Heu explicat que l’estructura de Meravellós desastre s’inspirava en la d’El rei lleó. Què significa això?
—Quan em vaig il·luminar per fer una obra i vaig pensar en quina podia ser-ne l’estructura em va agafar per veure el film El rei lleó. Vaig creure que els paios que havien pensat El rei lleó segur que en sabien molt. Després vaig veure que s’havia inspirat en Hamlet. A partir d’aquesta estructura inicial, vam començar a escriure el guió amb en Galdric i vam posar les cançons allà on tocava. Va ser un punt de partida. Si tu ara veus l’obra no veus El rei lleó, però s’hi inspira. Fa riure, una mica, però és així.

A l’espectacle hi ha cançons, però es pot dir que sigui un musical?
—Costa d’explicar-ho, no creiem que sigui ni un musical ni una obra de teatre clàssica. Allò que s’hi assembla més són aquelles pel·lícules en què van sonant cançons de fons però els personatges van parlant i fent la seva història. Hi ha una història i les cançons en formen part, però ni els actors canten ni els músics actuem.

Per tant, les Oques només toqueu, no entreu a l’espectacle?
—Hi entrem molt poc. Hi ha un moment de l’obra molt festiu, i aquí fem la nostra part, allò que hem fet sempre. Després, en uns altres moments de l’obra, mentre ells actuen i nosaltres no toquem, els seguim emocionalment. Si estan tristos, no riem. Si estan contents, nosaltres també. Anem junts perquè res no desentoni.

A Meravellós desastre tan sols hi ha dos actors, Galdric Plana i Anna Bussanya. Només hi ha dos personatges?
—Allò que ens va interessar d’aconseguir va ser que no fos només una història d’amor entre un noi i una noia, sinó que aquests dos actors fossin una mateixa persona. I el grup també és aquesta mateixa persona. És com si els actors fossin la persona quan parla i el grup, amb les cançons, quan pensa. És maco, perquè el públic ho ha entès així. Va ser un dels reptes, que, sense que als guions hi hagués el gènere del personatge, la història es pogués interpretar de moltes maneres. La nostra idea inicial va ser aquesta, però naturalment pot ser interpretat com es vulgui, igual que les nostres cançons.

Per què només cinc representacions?
—D’entrada vam dir: ‘Farem cinc teatres per acomiadar la gira.’ Després ens vam il·luminar i vam escriure una obra de teatre, però ara tenim aquests cinc. Hem tingut més propostes. El 2018 estarem aturats i no farem res, però pel 2019 tenim ganes de fer teatres quan faci fred i concerts com fins ara quan faci calor.

També celebrareu, el 23 desembre, el dia de l’esperit xai a l’Antiga Fàbrica Damm.
—Vam pensar que seria bonic acomiadar la nostra primera etapa amb aquest dia que hem fet durant dos anys o tres. Estem orgullosos que cada 23 de desembre, que no hi ha res, celebrem el dia de l’esperit xai i fotem un merder. La primera vegada que ho vam fer va ser per a acabar la gira. Nadal té tots aquests festius i ens va fer gràcia inventar-nos-en un i celebrar-lo també. L’any passat el mateix dia vam fer quatre concerts, tots gratuïts, i ara ja és com una celebració que hi ha al calendari. Aquest any farem un concert, no pas obra de teatre, amb els ballarins que van formar part del tercer disc. Hi haurà una part del Meravellós desastre, hi haurà coses del directe dels primers anys… Com que ja fèiem aquest concert, l’espectacle Meravellós desastre no el fem a Barcelona.

Després fareu l’aturada i tornareu el 2019 amb disc nou. Com el teniu?
—Jo de cançons en vaig fent cada dia, en tenim ja una vintena. Però segur que quan parem ens en sortiran de diferents i el primer mig any serà per a descansar i anar creant tranquil·lament. Durant la segona meitat del 2019 ens posarem a enregistrar, que és més temps del que hem tingut mai. Tenim moltes ganes de poder-ho fer així, està bé poder dedicar-hi més temps. D’alguna manera, ens permetrem el luxe d’enregistrar amb tranquil·litat.

En el nou disc hi haurà tres cançons que heu estrenat a Meravellós desastre.
—N’hi ha una que ja era feta i vaig pensar que quedava molt bé. Anant escrivint l’obra em va venir la inspiració i vaig acabar fent dues cançons que representen exactament moments que volíem representar. El nou disc continuarà amb la mateixa essència que els anteriors: provar estils de música diferents, ara cantar més agut, ara una mica més greu… Les lletres no deixen de ser les històries que em passen, m’afecten i vull plasmar.

Meravellós desastre s’enregistrarà o quan s’acabi s’haurà acabat?
—Ara ens ho pensem. Després de quatre mesos treballant-hi, un mes assajant i veient que el resultat és bastant maco, rumiem si enregistrar-ho o no. Encara no s’ha decidit, però ens queden quatre concerts per acabar-ho de decidir.

De què parlem quan diem que ens poden matar

Els independentistes tenim una particularitat que no sé si és excepcional però que crida l’atenció. Davant de missatges com ara ‘s’ha acabat el bròquil’ o ‘la gallineta ha dit que prou’, exhibim un talent interpretador formidable, però si el missatge diu que ‘fonts diferents, contrastades i fiables van alertar Puigdemont i Junqueras de sang i morts al carrer’, mmm, no ens acaba de semblar prou clar. Què vol dir, sang i morts al carrer? Sang com, morts com? No podrien ser més explícits? ‘Que ens tractin com a adults’, és la consigna d’aquests dies, o mesos, ja: exigim tota la informació per a poder decidir quin grau de ‘responsabilitat’ volem assumir com a poble madur que som. ‘Responsabilitat’, cop de colze-cop de colze, mode ‘gallineta’ ON.

La CUP, que sempre ha estat la prova del cotó fluix en allò que Forocoches i Maruja Torres anomenen el ‘prucés’, ja havia explicat el 26 d’octubre per boca de Mireia Vehí que ‘fonts fiables’ els havien alertat que l’estat pretenia ‘posar morts sobre la taula i encolomar-los a l’esquerra independentista’. Aquest detall últim, si ens posem en mode ‘gallineta’, ja era cristal·lí abans que Mireia Boya ampliés ahir que ‘podia ser violència de falsa bandera lligada al moviment independentista i especialment a l’esquerra independentista’. M’hi jugaria un quilo de pèsols que, sobre la possibilitat de carregar-nos morts, ja ens havíem entès –de nou ‘gallineta’ ON– una miiiica abans de l’octubre que ho va canviar tot.

Aquests dies també s’estila molt, com a introducció al debat, dir que no podíem ser tan ingenus d’esperar que l’estat no seria ‘capaç de tot’… per ‘matar’ la República, diguem-ho així. Curiosament, en això estan d’acord tant els ‘indepes’ com els ‘depes’: els primers per a pirar amb més raó, i els segons per a excusar l’estat. En tot cas és parlar per parlar: és evident que cap ‘indepe’ no ha dubtat mai de la disposició del regne d’Espanya a fer(-nos) DE TOT, però alguns sí que vam pensar, i potser aquesta era la ingenuïtat, que si els catalans –en el sentit històric del terme– aquesta vegada teníem la possibilitat de guanyar era perquè, al segle vint-i-u, a diferència dels anteriors, Espanya tenia signats no sé quants paperots com a integrant de la UE –ves quin remei– que la forçaven a la civilitat per imperatiu legal.

Que aquests paperots hagin resultat mullats, molts diuen que ja ho podíem haver deduït del (mal)tractament als refugiats. Sí, la UE ha estat inhumana per als de fora, però a alguns encara ens quedava per comprovar, jo què sé, si també ho seria per als de dins. Coi, sense anar més lluny: el 9-N, que sembla que fa un segle, tot de senyors tertulians experts peroraven que si l’estat havia ‘deixat fer’ era perquè –i ara riem– ‘no es podia permetre internacionalment la imatge de retirar urnes’. I abans de l’1-O tots vam repetir la teoria com a lloros, i encara ens semblava que lligava amb aquell afany ridícul de cercar urnes i paperetes d’una manera tan lletjota, tot fos per no haver d’oferir la imatge a l’exterior de retirar ha-ha. I mira si n’érem, d’ingenus, que després de les porres, quan quedava clar que a Espanya li importava un rave, el seu cony d’imatge exterior, encara ens semblava plausible que haguessin parat d’hostiar-nos perquè la Merkel no sé què: ‘Això és que han trucat d’EUROPA’, va córrer la veu.

Vuit-cents ferits abans de la trucada de la UE, si és que va ser-hi, i la gallina diu que sí. Sobre l’amenaça de morts si la República feia un pas, hi ha tres corrents a l’independentisme: els que estan convençuts que és una catxa de l’estat, que el govern no estava preparat per a fer efectiva la República i l’ha agafada d’excusa; els que pensen que és justament perquè el govern estava preparat, que l’estat l’ha amenaçat amb morts, i en tercer lloc els que pensen que tant hi fa el grau de preparació, que si a Espanya li fa servei posar víctimes per petar-se la República les hi posarà sense manies. Perquè la UE ja ha demostrat que, quan convé, sap perfectament com mirar cap a un altre cantó.

Alguns hem entès que el govern es va demanar quantes víctimes podia assumir, abans que aquesta UE hagués de tornar a trucar a Madrid sense ganes, tard i malament. Vull dir víctimes amb noms i cognoms, com la persona que va perdre la visió per un projectil de l’estat. Perquè parlar de violència en abstracte tots en sabem, però a l’hora de la veritat, és com l’anunci dels accidents de carretera, que si els morts van amb nom i cognoms ho tenim clar: ‘No, els meus no.’ Víctimes zero. Fet i fet, Espanya no va necessitar tant per a cobrar-se sang, l’1-O, davant de periodistes si calia, i ni s’ha despentinat atribuint la violència als votants ‘enardits pels seus dirigents’.

El discurs oficial dels votants enardits i violents ha colat entre bona part de l’opinió pública espanyola, i en una guerra d’opinions, és l’opinió que compta: només cal veure amb quin afany infringeixen el codi deontològic, cada dia, els mitjans del règim i per al règim. En aquest context, el govern català també devia considerar que, en cas de complir-se l’amenaça de sang en la forma que fos, l’opinió pública carregaria les víctimes a la seua ‘irresponsabilitat’ –no ho sentiu, ja?, de dreta a esquerra, d’Arrimadas a Colau: irresponsables!, irresponsables!–, i quan aconsegueixes això tan gros, que l’opinió pública ja hagi decidit qui serà el culpable de tot, és que ja ni et cal l’excusa de cap bandera falsa.

Ara, l’única manera de desactivar aquest cercle viciat és, suposo, filtrar, filtrar i refiltrar totes les informacions de les fonts ‘contrastades i fiables’ a la premsa estrangera, la mateixa que l’1-O va tenir tots els ulls que es tapava la que ret obediència a Madrid. Dic premsa estrangera perquè la gallineta em diu això. I perquè el 21-T, amb T de trampa, els independentistes tornarem a guanyar, i abans haurem d’haver après de molts errors, i aprendre’n voldrà dir fer coses diferents, i si volem actuar diferent que fins ara, ja no ens haurà de poder frenar la mateixa amenaça.

Francesc Puigpelat: ‘La literatura catalana està malalta’

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) va debutar com a escriptor els anys noranta i ha tingut una trajectòria molt sòlida, de pedra picada. En el tombant del segle va guanyar alguns dels premis importants de la nostra literatura, però això no va anar acompanyat d’un gran èxit de vendes, malgrat l’eficiència de la seva prosa, la facilitat per a imaginar mons i, en definitiva, la solidesa en l’ofici d’ajuntar paraules. En els darrers temps, però, Puigpelat ha començat a guanyar força premis literaris i s’ha obert un camí molt interessant en la narrativa per a infants i joves. Aquest home, que encaixa la mà amb força i que ha cercat un lloc discret fora dels espais per a turistes de les artèries principals de la ciutat de Barcelona per a l’entrevista, ha fet un camí a la inversa: mentre que molts escriptors professionals han vist que la seva trajectòria s’estancava i han tornat als instituts o a unes altres feines que implicaven un recer segur, ell s’ha llançat a la professionalització en l’escriptura com a conseqüència d’haver perdut la feina. La incertesa de l’ofici contrasta amb la determinació que emanen els seus ulls blaus i que tot ell traspua.

I les coses no li deuen haver anat malament del tot, perquè aquest any s’ha emportat el premi Gran Angular per La ciutat secreta del Tokbal, una novel·la per a joves situada al Marroc amb què recupera el gust per l’aventura; el premi Gregal de novel·la, definit com ‘el primer i últim premi de la República Catalana’, que es va lliurar el diumenge 29 d’octubre, per La pista d’una morta; el Carmesina de literatura infantil per La Liliana al país de les coses perdudes, que ell mateix descriu com una novel·la molt blanca i divertida per a passar una estona agradable, i un accèssit en la nit literària andorrana per Història d’una dona en un Seat 600. Una bona collita. Parlem de tot plegat amb Puigpelat, que aprofita per recordar que lloga els seus serveis al millor postor.

—En aquests darrers anys heu fet un gir en la vostra producció, no heu abandonat la literatura per a adults, però sí que heu començat a escriure molt per a joves i nens. Per què?
—El motiu és purament alimentari. Sempre havia escrit per a adults i m’agradava i m’atreia força. Però el cas és que era una feina que sempre havia compaginat amb una altra font d’ingressos, bé fent de professor de comunicació i oratòria bé fent de periodista. Però fa quatre anys vaig perdre la feina, i em varen fotre al carrer en un moment terrible, perquè a la meva edat ja no em veia tornant a una redacció a fer de periodista per mil euros al mes. En aquell moment em vaig plantejar de diversificar l’oferta i vaig començar a escriure llibres infantils, juvenils, assaig i llibres d’encàrrec. Faig una mica de tot, i com que la literatura infantil i juvenil me la compren i em diverteix, en continuo fent. La veritat és que he tingut sort i me n’he sortit prou bé.

—Un dels fets diferencials d’aquestes obres vostres és que tracteu els lectors com a joves, no com a estúpids…
—És que em nego a adoctrinar els lectors. Tots aquests temes i valors tan marcats que estan de moda en la literatura juvenil contemporània m’avorreixen. No cal haver de posar lesbianes o gais, o una noia que és negra en un món de blancs. No hi estic en contra, però a mi això no m’interessa ni em motiva. La literatura infantil i juvenil ha de ser menys doctrinària, ha d’explicar una història bonica i amable, no ha de fer cap adoctrinament. També hi ha d’haver valors, és clar, però, per a mi, hi han de ser d’una manera secundària. La base ha de ser una narració ben construïda, que tingui gràcia i que enganxi els lectors.

—És a dir, que, d’alguna manera, reivindiqueu l’aventura pura i dura, com les dels llibres que llegíem quan nosaltres érem petits i que sembla que de cada vegada està més de banda…
—No sé ben bé què faig, però no estic al costat d’això que es fa ara habitualment. Tinc la sensació que se cerca massa l’excessiva correcció política i s’exigeix als escriptors de no escriure a partir dels seus gustos literaris sinó a partir de determinades doctrines per als lectors. Potser el fet que jo hagi entrat en aquest món als 55 anys faci que sempre hi hagi estat molt poc procliu, però penso que, en darrera instància, un autor ha de voler escriure el llibre que li hauria agradat de llegir a ell mateix. Sense complir aquest requisit és molt difícil escriure bé. T’has de divertir escrivint, si no aquest ofici és una llauna, i jo tinc la sort que sempre he gaudit molt, malgrat que hagi practicat una escriptura alimentària, perquè puc connectar amb moltes coses de mi mateix i de la meva infantesa.

—Una de les vostres passions és la història contemporània. Per exemple, a La ciutat secreta del Toubkal, situau l’acció en l’any 1941, al Marroc, a les muntanyes de l’Atles… És a dir, que no renuncieu en cap cas a tractar el lector com un adult. Com ho reben?
—Ningú no rep de la mateixa manera un llibre, perquè això sempre depèn del bagatge de lectura i de les experiències. Crec que els autors sí que sabem allò que cerquem, però sobre allò que arriba al lector no hi tenim cap mena de control. No sabem com interpretaran el llibre, ni si arribaran a entendre’l. És com un missatge en una ampolla, no es pot controlar. Però mira, jo vaig fer una novel·la ambientada en la guerra del 1936-1939 a Lleida, en l’any 1938, en què el Segre fa de frontera entre dos bàndols. Hi ha dos nois, amics, un a cada bàndol, enamorats de la mateixa noia. I què entenen sobre aquest llibre els estudiants de quart d’ESO, que són unes criatures malcriades i estúpides que es passen el dia mirant el mòbil? No ho sé, però com a mínim s’assabenten que a la gent de la seva edat, llavors, els reclutaven per anar a fer la guerra. I aquest és el nostre deure, explicar-los alguna cosa.

—Amb aquesta obertura de la vostra escriptura a més gèneres també heu optat per l’assaig, i el 2016 vau guanyar el premi Irla amb una breu història del nacionalisme espanyol…
—Sí, aquest llibre ha estat un mig fracàs, tot i que ha arribat a la segona edició. Se’n va parlar una mica al començament, però és un fracàs. Mira, qualsevol l’hauria pogut fer, aquest llibre. Si vas a cercar una mica a les fonts i després n’agafes les dades i el redactes amb una mica de gràcia… Però que se’n parlés poc ja va ser un mal averany, i ara ho veiem. Ni Junqueras, ni Puigdemont, ni cap dels consellers ni diputats no haurien fet cap de les frivolitats que han fet si haguessin llegit el llibre, perquè haurien sabut que el nacionalisme espanyol no és cap bagatel·la. Ells es pensaven que no els tancarien i que podrien negociar, i això és fer el ridícul perquè implica enfrontar-se a un enemic que no coneixien. El drama és que el llibre no se l’ha llegit ningú, perquè si ho haguessin fet haurien vist que ens enfrontàvem a un nivell de repressió brutal. Un ha de conèixer la bèstia a la qual s’enfronta, i per això vaig fer el llibre. Espanya ha estat i és molt bèstia i molt salvatge, i en el llibre s’explica perfectament a què ens enfrontem.

—La vostra obra per a adults, en canvi, ha obtingut premis, s’ha publicat en bones editorials, però ha tingut un reconeixement discret…
—No cerquis eufemismes. Ha estat un fracàs total. Tinc cinquanta-set anys i sóc gran, puc assumir que he fracassat com a escriptor. Què collons he venut, jo? De vegades m’ofereixen dos mil euros d’avançament per una novel·la, però jo amb aquests diners no visc, prefereixo provar la loteria dels premis. Tot i això, he fracassat injustament, perquè als meus llibres ningú no els ha fet mai cas i una de les poques vegades n’hi van fer no van entendre res perquè el nivell de crítica, en aquest país, és ridícul.

—Tot i això, també continueu escrivint també per als adults? O el desencís és absolut i n’heu abandonat la pràctica?
—No, jo continuo com sempre. Tinc cinc o sis novel·les per a adults al calaix, esperant que els arribi l’oportunitat. Tinc molta cosa feta i la millor cosa de tot això es que el fracàs m’ha canviat.

—En quin sentit?
—Vaig arribar a un punt important quan vaig guanyar el premi Josep Pla el 1999. Llavors aspirava a tenir èxit i a ser reconegut i a fer allò que alguns anomenen el corpus que ha de sortir als llibres. En fi, aquestes grans coses que ara no m’importen absolutament gens. Jo escric per una qüestió alimentària, perquè amb els drets d’autor, els premis i els llibres d’encàrrec guanyo més que fent de periodista mileurista. Això, per a mi, és acceptable i continuaré fent-ho així. No estic ni desencantat ni desmotivat, al contrari. Hi ha molts escriptors del tipus intel·lectual patètic que diuen que pateixen escrivint, i en el meu cas és tot el contrari, jo m’ho passo molt bé i com que no em costa continuo inventant una amant que puteja el president Companys o un Josep Pla que espia contra Franco, però en aquests moments el meu plantejament d’ambició literària és inexistent. Jo, ara, l’únic que vull és pasta pel meu llibre, i ja pots posar, ja, que estic disponible com a negre literari si a algú li fa falta. És quelcom ben honest.

—És un problema d’indústria, la situació en què us trobeu?
—Tant de bo ho fos, perquè voldria dir que en tenim, d’indústria. Jo puc viure de la literatura no perquè existeixi una indústria, sinó perquè la literatura està subvencionada. Els premis són com a subvencions, i jo no sóc un autor que amb les vendes normals del mercat pugui viure, i, per tant, necessito els premis. La literatura catalana està malalta, i això ho demostra el fet que es convoquin molts més premis de literatura infantil i juvenil en català que en castellà, per exemple.

—En el vostre darrer llibre torneu al mite de l’Atlàntida i situeu la història en el cor de les muntanyes més altes del Marroc. Què és l’Atlàntida, per a vós?
—La República Catalana, i això està molt clar. L’Atlàntida és molt ambivalent i, si sempre tothom en parla i continua persistint, no deu ser perquè toca quelcom de molt profund de la societat i l’ésser humà? Sempre hi ha hagut l’anhel de trobar un paradís perdut, una civilització d’or, i, en aquest sentit, Catalunya és com l’Atlàntida.

Artur Talvik: ‘Hem entès que el govern espanyol es comporta d’una manera no europea’

El diputat Artur Talvik és president del grup del Parlament d’Estònia que segueix de prop el cas català. Va ser observador internacional a Barcelona durant el referèndum de l’1 d’octubre. Actor i productor de cinema, Talvik va produir el film La Revolució Cantada, que explica el procés d’independència letó, aconseguida l’any 1992. Ara és president del partit Eesti Vabaerakond –’Partit Lliure’–, de centre-dreta. En aquesta entrevista telefònica, compara tots dos moviments i explica la seva visió sobre l’exili i la presó del govern català i les eleccions de 21-D.

Segons el vostre parer, què hi passa, a Catalunya?
—Estic molt preocupat i molt trist pels esdeveniments a Espanya i Catalunya. Aquí parlem de presoners polítics. I això és una cosa que no m’agrada veure a la UE. Em preocupa molt. I em fa pensar en quin serà el futur d’Europa. Perquè la majoria dels dirigents europeus mantenen el silenci. Aquest és el gran problema.

Cert. Tenim la meitat del govern català a la presó.
—No ho puc entendre. Quan parlem de l’imperi de la llei hem de veure que si la llei es fa servir per ficar a la presó els oponents polítics no hi ha democràcia. Hi ha una altra cosa, però democràcia no. Com això de tancar webs, per exemple. A Estònia vam preguntar al primer ministre què en pensava, de la censura de pàgines web. La seva resposta va ser altre cop deixar anar la frase: ‘És un afer intern espanyol.’

Em pensava que el govern letó el teníem més de cara...
—La gent, sí. Molt. Però molt. En canvi, el govern, s’ho mira. Pel que sé, el govern espanyol té un lobby molt agressiu a tot arreu. I aquí a Estònia, també. Ara Estònia té la presidència de la UE. Per això jo pressiono el govern, perquè tenen la possibilitat de fer alguna cosa seriosa per mirar de solucionar el problema de Catalunya. I aturar el comportament del govern espanyol. Si més no, cridar-los l’alto. Però, malauradament, el lobby espanyol és més fort que el diputat que us parla. Ara, el principi d’autodeterminació és un dels grans principis de l’Estònia lliure. A la nostra constitució en parlem i tot. I ara que Catalunya vol exercir aquest dret el nostre govern es manté callat? Amics, si no defensem el dret d’autodeterminació, aleshores vol dir que tampoc no defensem la independència d’Estònia.

La premsa a Estònia, quina posició pren?
—Tenim dos grans grups mediàtics. Un és força objectiu. L’altre, per desgràcia, és pro-Espanya

Quines iniciatives hi ha hagut al Parlament d’Estònia?
—El Parlament d’Estònia és un dels primers llocs on hi ha hagut grup parlamentari de suport als catalans. Fa un any i mig que el vam crear. Quan vam sentir que el govern espanyol havia portat milers de guàrdies civils i policies i havien començat a arrestar gent cercant les urnes, aleshores vam escriure una carta a Rajoy. La carta deia que solucionés el problema amb el diàleg. Vam rebre una resposta de l’ambaixador espanyol. Era una carta d’enuig. En tornant de Barcelona, vam començar a fer preguntes al ministre d’Afers Estrangers i al primer ministre sobre la llibertat a internet. El primer ministre ens va donar una resposta vaga, com deia. I això que Estònia té la presidència digital de la UE, i hauríem de defensar la llibertat a internet. El meu partit, el Partit Lliure, quan va saber que els dos Jordis eren a la presó, va enviar una carta pública al primer ministre que deia que havia de fer alguna cosa ràpidament, com a cap de la presidència de la UE. I que no es podia permetre que hi hagués presos polítics. Fa pocs dies va respondre, en privat. Era una resposta diplomàtica.

Què hi deia?
—No res, no deia. No res. El buit total.

Ara hi ha eleccions. Ens trobem sota control directe de Madrid, després d’anys d’autonomia. Què hauríem de fer?
—Hauríeu d’oblidar les diferències polítiques. Haurien d’unir-se, com van fer Junts pel Sí. I continuar amb aquesta determinació pacífica i el mateix estil. Guanyareu si les eleccions són justes, crec. En un dels debats televisats on he estat aquí a Estònia vaig dir que aquestes eleccions eren ridícules. No solucionen el problema. A les noves eleccions, si són justes, els independentistes tornaran a guanyar. O si més no tindran una posició molt forta. Vull dir que el problema se soluciona al voltant d’una taula i trobant la manera. Quantes vegades Puigdemont ha intentat de seure al voltant de la taula? Moltes.

Si els altres fan servir violència, què fem?
—Un estil de lluita estil Gandhi. És el que m’agrada. A Estònia vam tenir la Revolució Cantada. No va ser fàcil mantenir l’estil pacífic i no caure en les provocacions. N’hi va haver moltes, de provocacions.

En el cas estonià la gent va ocupar els carrers. La gent va envoltar edificis. Potser és el nostre error? No haver sortit als carrers a defensar la República, com vosaltres?
—No pots comparar mai. Però sí, jo mateix vaig ser un dels que va anar a defensar l’edifici de la ràdio. I va ser una mica complicat quan van arribar els tancs russos.

Algun mort?
—Cap. No es va morir ningú a Estònia. A Letònia, i Lituània sí. Aquí, no. I n’estem orgullosos. La gent va ocupar els carrers i va envoltar els edificis amb ciment, si calia. Semblava una situació de guerra. Però tota situació és diferent. Estic segur que vosaltres sou els que sabreu la vostra tàctica. Per mi és molt difícil de donar-vos consells. No sóc la persona indicada.

Què hauria de fer la UE si els independentistes guanyessin les eleccions?
—Aquí tens una altra cosa que no entenc: l’actitud de la UE. Europa ha actuat d’una manera diferent en el cas turc o el polonès. La UE ha posat el dit a la nafra de Polònia moltes vegades. I ara, callats. És hipocresia. Jo no sé què diu Rajoy a porta tancada. Els amenaça de sortir de la UE? Aporta arguments contraris a la UE i amenaça que tot plegat es desintegraria? Els diu que després del Brexit, ara ve Espanya? Aquesta és l’amenaça? Però aleshores on és la defensa de la democràcia, la llibertat d’expressió, el dret d’autodeterminació que fa la UE? On és? No podem acceptar violència contra votants pacífics. No pots pegar gent perquè voten independència. No hauria de poder passar. Però desgraciadament, ha passat.

Vau ser observador internacional el primer d’octubre.
—Vaig venir amb el grup de diputats internacionals i alguns dies abans ja hi érem. Per això vaig poder veure dues manifestacions prèvies. La independentista i la unionista. La primera era molt gran, i la segona molt agressiva. Em va impressionar escoltar unionistes cantant himnes franquistes. Per a mi va ser un gran xoc veure que hi havia neonazis a les manifestacions unionistes. La cosa més emocionant, però, va ser que vam visitar escoles la nit abans del referèndum. Tot era organitzat de manera molt intel·ligent i molt emocionant a la vegada. Vaig veure que la gent parlava amb el cor, i no de manera partidista. Sóc un gran admirador de la societat civil. I aquella va ser una gran demostració del poder de la societat civil.

I del dia del referèndum, què en recordeu?
—De matinada el meu col·lega letó i jo vam anar a l’escola més propera de l’hotel. A les cinc de la matinada vam veure els escuts humans, amb gent d’edats diverses. En una escola vam presenciar l’arribada de les urnes. I el primer xoc va ser que la connexió a internet es va tancar per ordres del govern espanyol. Pàgines web, també. La part trista d’aquell dia és que un periodista ens va ensenyar imatges dels primers atacs de la policia, la Guàrdia Civil. I això sí que em va afectar: era l’escola que havíem visitat la nit anterior! La delegació va quedar garratibada. I allà vam entendre que seria un dia terrible. Hem entès que el govern espanyol es comporta d’una manera no europea. Més tard vam veure ferits. I fins i tot un dels membres del nostre grup va rebre l’impacte d’una bala de goma. La darrera emoció del dia va ser aquesta: seia davant de l’escola, i vaig veure com entrava Carme Forcadell, quinze minuts abans de tancar. Va agrair la feina als voluntaris. Finalment aquella nit també vaig presenciar com es comptaven els vots dins l’escola. I m’arribaven les notícies pel mòbil. És quan vaig sentir les declaracions del ministre estonià. Va ser la meva darrera emoció. Em va fer enfadar molt. No deia ni piu sobre la violència de la policia espanyola contra gent pacífica. Només parlava d’un afer intern espanyol.

Com es van rebre aquestes manifestacions al seu país?
—Els estonians, la majoria, van enfadar-se molt amb el govern després d’aquestes manifestacions. Quan vaig arribar a Estònia, dins el parlament, vaig demanar explicacions sobre la covardia d’aquelles declaracions. Sé que ell se sentia molt malament. Però a mi no em va agradar gens la seva resposta. Gens.

 

Xavi Sarrià, cançons plenes d’esperança

Dimecres 15 de novembre, Sala Apolo de Barcelona, entrades exhaurides. Al camerino, Xavi Sarrià una mica més nerviós que habitualment: projecte nou, cançons noves, grup nou. Han estat dos anys de molta feina per a parir ‘Amb l’esperança entre les dents’. Després del comiat d’Obrint Pas el maig del 2014 i de compartir ‘Llibres, batalles i cançons’ amb Feliu Ventura, ha arribat el moment de retrobar les sensacions i l’emoció dels grans escenaris. Els concerts de València i Manresa han anat molt bé, ara toca confrontar les cançons amb el públic de la ciutat on va néixer. El concert de Barcelona havia de ser el primer de la ronda de presentació, però a causa de la vaga general del 8 de novembre va ser el tercer.

El públic barceloní rep amb entusiasme la descàrrega d’energia que comença a fluir des del començament. Som la gent que no es rendeix, fràgils humils supervivents, tota una vida a la deriva amb l’esperança entre les dents. L’esperança és el lema, missatge i nexe comú de les noves cançons. Una frase de John Berger presideix el nou disc: ‘El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor‘. Entre proclames en favor dels presos polítics i contra la repressió desfermada sota l’arbitrari paraigua de la xifra 155, Xavi Sarrià m’explica uns dies després sobre quina mena d’esperança canta: ‘És una actitud davant la vida, quan ens fallen les forces i sembla que no podrem anar endavant, en moments de conflicte i en situacions complicades, de manera individual o col·lectiva, l’esperança ens dóna forces per a lluitar i ens permet de continuar avançant i somniant’.

Xavi sarrià, durant el concert

Mentre el públic balla i canta les noves cançons, senyal inequívoc que la criatura ha nascut amb bon peu, m’imagino aquest cantant que ara concentra totes les mirades trenta anys enrere, quan va morir la seva mare i va suportar la violència familiar a la pròpia pell. El veig amb els auriculars posats, escoltant música i escrivint versos i històries per a sobreviure. A vegades l’esperança pot tenir forma de bolígraf i llibreta. També per als nostres deu presos polítics, segrestats en llunyanes presons de la Meseta. Mires entre els barrots bruts de la cel·la quotidiana un tros de cel fosc i alguna estrella llunyana, per no sentir-te sola dibuixes a les palpentes un pla de fuga com una escletxa a les tenebres.

El concert avança entre tonalitats de reggae, ska i rock, amb una sonoritat que sovint recorda els Obrint Pas malgrat l’absència de la dolçaina. Aquesta és la gran incògnita: com s’ho farà Xavi Sarrià per construir un nou projecte després d’haver creat i viscut una cosa tan potent com Obrint Pas? Ell mateix em dóna la resposta des de l’aeroport, a punt de marxar a tocar a Ciutat de Mallorca: ‘No hi ha cap trencament, hi ha una continuïtat en la manera que tinc d’escriure llibres i cançons. Estic molt orgullós del llegat d’Obrint Pas, que ens va omplir molts anys. Ara arriben coses noves i gent nova, perquè sempre comencem de nou i cal ser prou humils per estar oberts a nous aprenentatges de la vida’. Sobre l’escenari, les noves cançons s’intercalen amb antics himnes com ‘El gran circ dels invisibles’, ‘Seguirem’ i ‘La vida sense tu’, amb alguna sorpresa com el ‘Sarri sarri’ de Kortatu, que fa feliç el públic més madur.

John Berger sempre va deixar clar que l’escriptura era la seva manera d’exercir el compromís polític. Xavi Sarrià fa el mateix. Ho explica en el llibret del disc: ‘Necessite escriure cançons. Necessite seguir defensant-me. Necessite seguir canalitzant aquell riu ingovernable que em colpeja per dins’. Les noves cançons són llum en la foscor, esperança en temps de crisi, homenatge a les lluites quotidianes i celebració de victòries col·lectives. Són perfectes per als temps que corren. El país necessita esperança i necessita cançons, com les va necessitar durant la dictadura i la transició. ‘La flama’ és el final d’un gran concert. Mentre esperem que arribi el futur anunciat per Berger, sortim al carrer, ben nostre, i llancem contra el vent els nostres crits de guerra: Visca el poble! Visca la terra! Mai renunciarem a les velles esperances ni a la passió de viure sentint-nos ingovernables.

‘Els primer dies van ser els més durs’: carta de Josep Rull als treballadors del departament

L’ex-conseller de Territori i Sotenibilitat, Josep Rull, ha escrit una carta dirigida als treballadors del departament que ell capitanejava. El text, publicat pel compte de Twitter de Rull, dóna detalls íntims i personals de com va viure els moments posteriors a la detenció: ‘Ens van emmanillar amb les mans al darrere i ens van traslladar als calabossos de l’Audiència Nacional, uns espais d’una sordidesa indescriptible’, explica en la carta escrita a mà i en la qual diu que els primers dies van ser els més durs.

‘El trànsit amb furgons cap a les presons on inicialment havíem d’anar, també amb grillons, va esdevenir un autèntic viatge cap al més profund de les nostres ànimes’, continua la carta. A continuació explica que comparteix cel·la amb Jordi Turull i que estan ubicats al mòdul IV: ‘Els nostres companys de mòdul són presos comuns amb sentència definitiva per tota mena de delictes, inclosos delictes de sang. Per a nosaltres és una experiència frapant i tanmateix, enriquidora. L’empatia pren tota la seva potència. I la consternació’.

He escrit una carta per a tots els treballadors i treballadores de @territoricat @mediambientcat. Sou un gran equip! Cadascú des de les seves idees i conviccions, però junts per servir de la manera més lleial i honesta els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. pic.twitter.com/x9EEumWwsh

— Josep Rull i Andreu (@joseprull) November 20, 2017

Els consellers Josep Rull i Jordi Turull han presentat sengles recursos d’apel·lació a l’Audiència espanyola contra l’ordre de presó incondicional dictada per la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela. Per a argumentar que no hi ha risc de reiteració ni d’ocultació de proves, la defensa de tots dos, que és en mans de l’advocat Jordi Pina, argumenta: ‘Els querellats actualment no ostenten cap càrrec en el govern de la Generalitat. I això és així perquè, fins i tot discrepant-ne, han acceptat l’aplicació de l’article 155 de la constitució per part del govern espanyol.’

Un formatge català, premiat als World Cheese Awards

Els formatges Muntanyola, elaborats a Sant Salvador de Guardiola, han estat premiats als World Cheese Awards. El formatge Blau de cabra s’ha endut una medalla de plata i el formatge Vell reserva de cabra s’ha endut una medalla de bronze.

Més de tres mil formatges d’arreu del món han competit per a rebre aquest reconeixement que s’ha atorgat a l’International Cheese Festival de Londres. Un jurat format per més de dos-cents cinquanta experts ha atorgat medalles d’or, plata i bronze en diferents categories en aquest tast mundial de formatges. La crosta, el cos del formatge, la tonalitat, textura, consistència i sabor són els aspectes que tenen en compte a l’hora d’identificar els formatges premiats.

No és la primera vegada que els formatges Muntanyola són premiats als World Cheese Awards. L’any passat, el formatge blau de cabra es va endur una medalla d’or i el formatge blau de búfala una medalla de plata. A aquests quatre guardons cal sumar-hi la medalla que va obtenir el 2010 i les tres que va rebre l’any 2011.

Pàgines