Vilaweb.cat

Ramon Mas: “Hi ha molts elements que no deixen que una persona tingui una vida que valgui la pena de ser viscuda!”

Els murs invisibles (l’Altra Editorial) és la cinquena novel·la de l’escriptor Ramon Mas. La crítica l’ha beneïda, diu que és la millor que ha escrit. És una obra de maduresa i un exercici de ficció en què decideix d’exposar-se d’una manera que no es veu gaire, amb detall, amb dolor, però també amb una vivesa i sinceritat que atrapen.

Aquesta és una història marcada per un suïcidi, sí, però sobretot és la història d’una amistat i d’allò que implica l’amistat, no fallar l’amic, també sentir que no has fet prou. El sentit de la culpa. I és una història que posa al descobert les moltes falles del sistema: de la incomprensió de l’escola al prejudici de la comunitat, dels veïns, que assenyala i condemna.

Parlem amb Ramon Mas d’aquesta obra, que marca la seva trajectòria literària, que és un final de cicle.

Es pot pensar que aquest llibre és la història d’un suïcidi, però sobretot és la història d’una amistat.
—Absolutament. És un llibre escrit i pensat per amistat, per fer justícia a un amic que ja no hi és, per fer-lo viure i per mantenir-lo viu. I és un llibre sobre l’amistat que es forja en aquella època tan complicada i tan intensa de la nostra vida que és l’adolescència i la primera joventut. És una època en què tot ho vius intensament i les coses són com les vius. A més, en aquesta edat la perspectiva de futur no t’agrada, perquè no vols convertir-te en els adults que veus. Però tampoc no ets un nen, ja no vols ser un nen. És terra de ningú. I és l’època de construir-te unes relacions d’amistat fortes, construir-te una colla, construir-te un món, amb gent amb qui comparteixis referents, amb qui comparteixis hores i hores i hores. El llibre és un homenatge al moment de la vida en què l’amistat et pot salvar i et pot conformar la persona que seràs. I en relació amb en Raül, aquest amic, hi ha el gest d’amistat, d’intentar per sobre de tot d’ajudar una persona, de deixar-ho tot per ajudar una persona que t’estimes molt i que és el teu amic. Perquè al final, si més no en aquesta edat, l’amistat és molt per sobre de l’amor. Perquè l’amor no el saps gestionar ni saps ben bé què és, però l’amistat sí.

Aquest moment d’adolescència i joventut és una època complexa, però també bonica. És l’època de les primeres vegades, en què tot es viu intensament, en què tot es porta a l’extrem. I això és molt potent com a matèria literària.
—És potent com a matèria literària perquè són coses viscudes amb molta força i amb molta intensitat. A l’adolescència et creus immune a tot. I just després, quan et situes en la part, diguem-ne, crepuscular de la joventut, és quan veus el que et ve, el que tens davant: triar estudis, aconseguir feina… I tens la consciència que tota la teva vida depèn de les decisions que prenguis, que ja et marcaran completament. Vull dir que a disset anys, les decisions que prens no són determinants, el món és teu, però a vint-i-dos, vint-i-tres o vint-i-quatre anys, la cosa canvia: comences a adonar-te que les decisions tenen unes conseqüències. És bèstia.

En el llibre també pesa molt el sentiment de culpa.
—Sí, però és que si hi ha un tema literari per excel·lència a Occident és la culpa. I al llibre, la culpa hi és. Perquè un suïcidi el que deixa sobretot és sentiment de culpa. I la culpa és la que aixeca els murs invisibles, però aquest sentiment no es comparteix, segurament per por de ser jutjat, que te’n facin responsable. Perquè tu penses: “Si li hagués trucat!”, però no ho dius. I l’altre pensa el mateix, però tampoc ho diu i l’altre, tampoc. I al llibre aquest sentiment de culpa va aïllant tots els personatges, després del suïcidi.


Ramon Mas (fotografia: Joanot Cortés).

Un sentiment que podria de ser compartit pel grup. Perquè al llibre hi ha el grup d’amics, que comparteixen el gust per fer acrobàcies en monopatí als afores de Vic, el gust per una música, un grup que es mou en la contracultura. Sou un grup d’amics que us situeu als marges, culturals i físics. En aquest context, el suïcidi no és acceptat?
—En teoria sí, però saps què passa, que primer hi ha un intent de suïcidi que falla i ell, en Raül, era viu. I què fas? Com gestiones aquest intent de suïcidi? L’acceptació i tot això vindrà després. Però ell és viu i vols que continuï viu, per egoisme o pel que sigui. No vols que una persona que t’estimes desaparegui. Per això crec que aquí no hi ha subcultura ni res que valgui. No vols perdre les persones que estimes. És l’instint. L’instint de supervivència.

Al llarg de la història, vas descobrint que aquest personatge, en Raül, és una persona molt complexa, que ha patit moltes ferides.
—Porta una motxilla molt carregada de pedres. En aquest sentit, la idea d’escriure el llibre em donava la possibilitat de posar-me a investigar, entrevistar i parlar amb gent que el va conèixer… Perquè jo, de la seva infantesa, en sabia ben poca cosa. Però el que vaig decidir va ser basar-me només en la part que jo havia viscut, les pinzellades de la seva infantesa que m’havia explicat i la part que jo intuïa que hi havia darrere, a partir d’una conversa amb ell sobre la relació amb la mare, el que sé del seu pare (en Raül s’amagava quan el veia, jo sabia que el seu pare l’havia abandonat). No he investigat. I per respecte a tothom, per no posar-me al cap de ningú, per no especular, no construir la seva vida, només he novel·lat la meva experiència. No he construït res. Al llibre hi ha un sol escenari on jo no hi sóc, que és quan en Raül s’acomiada d’en Jordi, un altre amic, i van a patinar junts. Ho vaig posar perquè és una escena molt bonica. Però la resta de situacions són les que jo he viscut. I quan jo no hi sóc, no sabem què fa.

I una vegada publicat el llibre?
—Després m’han explicat moltes coses i ara en sé molt, molt, molt més, de la seva infància. I em dóna molta pau, perquè sí, allò que al llibre s’intueix és real. Hi ha moltes més ferides, hi ha una infància molt més complicada, una infància molt més dura. Però no m’hi vaig voler aturar, perquè volia explicar la meva història.

Aquesta decisió que preneu dóna més marge al lector. La història és plena de forats que pot omplir. Alhora, aquesta estratègia literària també permet d’universalitzar alguns temes. Per exemple, penso amb el fet que en Raül és un noi amb altes capacitats, però l’escola el fa malbé.
—Perquè era un nen difícil, rebel. Perquè a casa vivia una situació molt complicada. Però, a més, passa que quan és a punt d’acabar l’EGB [Educació General Bàsica, era llavors el que avui és l’educació primària], uns dies abans, l’expulsen, el fan fora, i no pot acabar-la. Amb aquest fet el condemnen. En un altre moment explico que un dia veu el seu expedient acadèmic, en què diu que el seu coeficient intel·lectual és superior a la mitjana. “Que no sóc ximple, que no sóc ximple!” Va passar per vuit o nou escoles. L’expulsaven, perquè feia merder. N’hi ha unes quantes, d’aquestes, que crec que s’assenyalen al llibre, perquè hi ha una responsabilitat social en tot això. I el sentiment de culpa hauria de ser generalitzat. Perquè hi ha tants elements que no deixen que una persona tingui una vida que valgui la pena de ser viscuda! Crec que hi ha una responsabilitat social i crec que si la gent està condemnada a tenir vides que no valen la pena de ser viscudes, no necessàriament és perquè tinguin un problema mental. Moltes vegades és perquè el món no els ho ha posat fàcil.

Parlant de responsabilitat social, el llibre se situa a la ciutat de Vic. La societat vigatana en surt molt malparada.
—Parlo de Vic perquè és el que conec. Em refereixo al cor o epicentre d’aquesta catalanitat d’Unió Demòcrata Cristiana, del conservador reservat que jutja. Perquè, tornant al llibre, és significatiu que a en Raül, un nano de divuit anys, li facin més por els veïns del nucli antic, el seu barri, que el miren i el jutgen i que en malparlen des que era petit, perquè era un bala perduda, això li fa més por que enfrontar-se a quinze nazis asseguts sobre les seves motos a la porta d’un concert. La vida és una qüestió moral. El nucli antic de Vic ha canviat molt per la immigració, i això permet que es pugui respirar, perquè ja no es coneix tothom. Però abans era asfixiant. Hi ha alguna cosa a Vic, en la boira, en les quaranta-dues esglésies que té… La gent té una obsessió per la privacitat dels altres, però no t’obren la porta de casa. La gent viu un tancament, un aïllament. Estic molt ressentit amb aquesta gent i penso que al llibre es nota. Ara, això també té un punt bo.

Quin?
—El fet que hi hagi una societat dominant o central tan, diguem-ne, conservadora, reservada, castradora, permet d’obrir escletxes i crear unes altres coses. Això em marca. Durant anys Vic ha estat un dels centres musicals de Catalunya, perquè els xavals ens havíem de muntar els nostres propis espais, els locals on anar, que acabaven essent locals d’assaig. I aquests locals permetien la contracultura, més contestatària, amb més ganes d’aixecar-se i, en el nostre cas, sobretot, de crear uns espais propis. Finals dels noranta i primers del dos mil són anys de molta vitalitat.


Ramon Mas (fotografia: Joanot Cortés).

Hi ha molta música al llibre.
—Sense la música no es pot entendre aquell moment. La música ens va donar una cultura. Ens porta a llegir les lletres, una politització, un interès per la literatura, pel cinema… O sigui, a partir de la música vam saltar cap a tot. Era una manera de descobrir-te, de conèixer-te. I també ens va donar la possibilitat de conèixer uns altres llocs que tenien bandes, que feien fanzins, que organitzaven concerts, que tenien associacions… I comences a moure’t. I això també ens va permetre de sortir de Vic.

La història, tot i ser una construcció literària, és molt fidel als fets. Aquesta sinceritat, aquest mostrar-se tan a cor obert, deu ser un exercici difícil de fer i mantenir. Alhora, aquest mostrar-se amb tant d’excés és un fet que pot incomodar el lector.
—A veure, sobre la sinceritat: és que era l’única manera que podia escriure aquest llibre, perquè ho devia a les persones que hi surten. No podia falsejar la història ni fer un joc de miralls ni cap deformació, per respecte a en Raül sobretot i per respecte a mi mateix i a les meves vivències. No vaig dubtar en això. I és conciliadora aquesta decisió, perquè m’ha donat una perspectiva d’aquesta història que no tenia, o sigui, m’ha donat un principi i un final i m’ha repartit el pes, perquè s’ha ampliat la mirada.

I sobre la incomoditat que pot causar al lector
—No hi comptava. No hi havia pensat. Però l’he vista, aquesta incomoditat,
en alguns lectors, perquè el llibre els ha suposat una remoguda emocional. I hi ha gent que això que t’obris en canal i mostris les emocions la incomoda. Troben que hi ha massa sinceritat i massa mostrar emocions que no sempre són agradables, tot i que són vàlides.

Abans d’acabar, voldria comentar-vos que fa la sensació que us trobeu en un moment personal, vital, de canvi.
—Absolutament. Em trobo completament en un canvi de cicle. Segurament té a veure amb el fet d’haver-me tret aquesta història de sobre, perquè sempre era allà. Però té a veure amb més coses. I tinc la sensació que d’aquí a cinc anys seré en un altre lloc.

De la història com a guia i com a advertiment

“Qui oblida la història està condemnat a repetir-la.” La dita, esdevinguda tòpica i enunciada gairebé sempre sense atribució, és una deformació de la frase de George Santayana, que diu textualment: “Els qui no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo.” Les paraules són similars, però la diferència és important. El passat és molt més que la història, que n’és un recull seleccionat d’acord amb un interès o un projecte actual. El passat és inalterable, però la història canvia a gust dels historiadors. Per això un altre lloc comú, originat per Winston Churchill, diu que la història l’escriuen els vencedors, cosa discutible, perquè són els perdedors els qui senten més necessitat d’explicar i explicar-se la derrota. El narcisisme i la satisfacció dels victoriosos són males companyies per a l’objectivitat.

La frase de Santayana és més complexa que no sembla. El passat no es pot recordar íntegrament, perquè la memòria es construeix sobre l’oblit. És així perquè la consciència no pot pas abastar la totalitat de l’experiència i perquè per a viure cal poder oblidar. Ho demostren les patologies de l’oblit, tal com ho descriví Borges al relat “Funes el memorioso”, personatge afectat per la disfunció d’aquesta facultat benefactora. L’inconscient, afirmà Freud, és una mena d’eternitat on res no es perd i tot és contemporani. Potser per això les experiències traumàtiques reprimides es manifesten en somnis recurrents i en reiterats comportaments mòrbids, que funcionen com a mecanismes de defensa per a desviar l’atenció d’unes impressions doloroses. En doctrina psicoanalítica, doncs, és un fet que la incapacitat o, més ben dit, la resistència a recordar indueix la repetició simbòlica del passat. Però, en un sentit més vulgar, la frase de Santayana simplement expressa l’obvietat que qui no és capaç d’aprendre de l’experiència ensopegarà més d’una vegada amb la mateixa pedra. Valgui d’avís per als qui volen cabdellar el temps i recuperar el Primer d’Octubre per “tornar-ho a fer” da capo. Diuen que el referèndum ja és fet i guanyat, que només cal aplicar-ne el resultat. Però no diuen qui ni com posarà el cascavell al gat.

És ben cert, com observà Georges Clemenceau, que els generals sempre es preparen per fer la guerra anterior. És ben curiós el poder de suggestió del calendari. Ara que s’acosta el centenari dels tempestuosos anys trenta hom hi cerca paral·lelismes, com si la història fos cíclica i l’actualitat una repetició. Les societats, com les persones, també poden tenir fixacions. Res no les delata tant com la incapacitat de superar el motlle mental d’una anacronia traumàtica. Cercar explicacions del present en el passat és legítim, car, abusant de les frases fetes citant-ne una de Ciceró, historia magistra vitae. Però una cosa és aprendre de la història i una de molt diferent col·lapsar-la, convertint l’analogia, que sempre té un component imaginatiu i poc o molt d’exageració, en identitat. Si hom pretén copsar un fenomen paradoxal com el retorn inversemblant de Donald Trump a la primera línia de la política mundial, a què treu cap parlar-ne com d’un avatar de Hitler i fer del “trumpisme”, doctrina sens dubte inexistent, el paradigma, si no la causa, del tomb conservador que es detecta en diversos països de l’òrbita democràtica?

Trump és més un símptoma que no pas una causa. Com ho és Biden, la impopularitat del qual té menys a veure amb l’edat que amb tot allò que representen els seus anys, és a dir, l’època de formació de la seva personalitat política: uns valors liberals avui atacats per la dreta i per l’esquerra, dintre del seu partit i fora. Home de consens, d’esperit negociador amb voluntat de pacte, capaç de coordinar les decisions amb opositors als quals mai no nega l’espai polític, Biden desplau als extrems, que són irreconciliables per principi. Enmig d’una polarització i d’una agressivitat ultrades, la moderació i el sentit comú es consideren qualitats negatives. A banda i banda de l’espectre polític, la fórmula consisteix no pas a debatre amb el rival buscant l’acord sinó a destruir l’adversari. Trump es beneficia de les qualitats contràries entre un electorat immune a l’alarmisme sobre el risc per a la democràcia; uns electors que, fins i tot desaprovant les arrencades xenòfobes de l’ex-president, el consideren un paladí contra l’enemic polític i econòmic. Milions d’americans situats a la part baixa de l’escala econòmica identifiquen l’enemic amb la globalització, però també amb l’elit tecnològica i acadèmica que determina l’agenda cultural, cada vegada més lluny de les velles certeses morals en què una gran part del país s’emmiralla.

Si els demòcrates estan dividits entre una ala moderada i una de radical, els republicans basculen entre els que gaudeixen d’educació superior i els menys escolaritzats. Els votants conservadors amb títol universitari tendeixen a ser renitents a votar Trump i haurien preferit un candidat com Nikki Haley. Per contra, el seu lideratge és molt sòlid entre els votants sense educació universitària. Aquest efecte potser es pot atribuir al biaix esquerranós de la universitat, però és interessant que les reivindicacions woke i el fervor per la diversitat als campus no té traducció política unilateral, car la diversitat racial augmenta entre els votants de Trump. Cada vegada hi ha més negres, asiàtics i hispans que retiren la confiança del camp demòcrata amb la intenció de votar-lo a ell.

Com a símptoma del canvi de rasant polític, crida l’atenció l’entrevista d’un immigrant mexicà indocumentat que assegura que, si tingués el dret de votar, votaria Trump. Aquest home ho té clar: Trump és racista i aporrina els immigrants “com si fossin una pinyata”, però així i tot seria el seu candidat. La raó? Trump és nacionalista, és a dir, contrari a la globalització, i per aquest motiu representa, en l’opinió d’aquest immigrant, la millor opció de futur per als seus fills. L’home, indocumentat en sentit literal, no ho és gens en sentit translatici. Intueix que el discurs xenòfob i extremista forma part del teatre polític, mentre que el tret essencial de la candidatura, allò que fa de Trump un polític més que tolerable, és la reorientació del govern en sentit nacional.

Tenint en compte l’experiment de quatre anys enrere, potser fóra millor no tornar-ho a provar. Però l’atractiu de Trump per a àmplies capes de treballadors, més enllà de la part que Marx menyspreava amb l’apel·latiu de lumpenproletariat i Hillary Clinton amb el de “cistell de deplorables”, esborra la divisió conceptual i ideològicament interessada entre popularitat i populisme. I la injecció de diversitat racial en el corrent de suport que enlaira Trump per sobre de Biden a les enquestes fa pensar que els reduccionismes enquistats comencen a no servir i que ens les havem amb una força social de resultats imprevisibles. Som sens dubte en un escenari d’aigües turbulentes, però de moment encara democràtic, en què els anys trenta no tenen cap paper ni ideològic, ni cultural ni molt menys econòmic. De l’embaràs de precedents confusos ve la dificultat d’entendre què passa i les mesures a adoptar per encarrilar-ho.

El blocatge de Telegram podria ser que no es fes efectiu fins divendres

El Col·legi Oficial de Graduats i Enginyers Tècnics de Telecomunicació de Catalunya (COETTC) estima que el blocatge de Telegram a l’estat espanyol no serà efectiu abans del divendres 29 de març.

En un comunicat, el degà del COETTC, Jordi Farré, ha indicat que contra la resolució del jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz s’hi pot presentar recurs i que, si es presentés a partir de demà, se n’endarreriria l’efectivitat s’endarreriria almenys fins divendres.

El text assegura que la interlocutòria suggereix que el magistrat ha fet suficients diligències per a intentar garantir la legalitat espanyola i, davant la impotència, ha optat pel recurs que té a mà, requerir els operadors impedeixin oferir el servei. No obstant això, també adverteix de les conseqüències del tancament d’aquest servei de missatgeria. “Disminueix la competència, no la soluciona. Si s’elimina cal tornar a WhatsApp, que també té el problema, o altres serveis que avui no són factibles”, assenyala.

Abans-d’ahir, el jutge va decretar-ne el blocatge per la investigació arran de la denúncia de tres operadors espanyols –MediasetAtresmedia i Movistar Plus– per distribució no autoritzada de contingut audiovisual sotmès a drets d’autor.

A més, Farré també indica que el blocatge perjudica els que li estaven donant un ús lícit a Telegram. “Per exemple, al Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació de Catalunya havíem traslladat el ‘Tauler d’Anuncis’ a un grup privat de Telegram, i ara durant un temps, en el millor dels casos, serà més difícil tenir-lo”, diu el degà.

També afegeix que el blocatge obligarà a tornar a adoptar “serveis superats”: “Whatsapp és com tornar a la màquina d’escriure, col·lapsa la memòria del mòbil, no accepta arxius grans, molt processat en grups grans, i altres relacionats amb la seva limitació inicial de centrar-se al telèfon. Telegram està basat en el núvol, el servei és més potent, amb menys recursos i més privat”, destaca el col·legi.

Aliança Catalana anuncia que es presentarà a les eleccions a Catalunya

La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha anunciat en un piulet que Aliança Catalana es presentaria a les eleccions al Parlament de Catalunya. Així doncs, la formació d’extrema dreta posa fi a l’especulació sobre si hi concorreria.

La formació no ha indicat de moment si es presentarà per les quatre circumscripcions ni tampoc si Orriols, cara visible del projecte, serà cap de llista per Girona o per Barcelona.

Aliança Catalana té ara mateix les batllies de Ripoll i Ribera d’Ondara, aquesta darrera de resultes d’un pacte amb la formació local que representava Esquerra Republicana. A conseqüència d’aquest pacte l’única regidora que era militant d’ERC va ser expulsada del partit. El partit també té un regidor a Manlleu.

Restablert el pas de trens entre les estacions de Garraf i Platja de Castelldefels

Adif ha restablert el pas de trens entre les estacions de Platja de Castelldefels i Garraf. Un atropellament ha obligat a tallar la circulació de tots els trens que passen per aquest tram durant unes hores. Això ha afectat les línies R2, R13, R14, R15, R16 i R17 del servei de Rodalia.

L’accident ha estat a l’estació Platja de Castelldefels. Protecció Civil ha activat el pla per emergències en el transport de viatgers per ferrocarril. Adif ha establert un servei de transport alternatiu per carretera. La circulació amb tren continua tallada a petició de Mossos.

Ibi registra tres terratrèmols avui

Avui s’han registrat tres petits sismes a la localitat d’Ibi (Alcoià), segons que ha informat l’Institut Geogràfic espanyol (IGN). Els terratrèmols no han causat víctimes ni danys materials, segons que ha indicat el Centre de Coordinació d’Emergències a les xarxes socials.

Acabem de patir dos terratrèmols amb epicentre a Ibi (l'Alcoià). Segons l'IGN:

– El primer a les 17:08 h: de magnitud 3,0 i profunditat 2 km.
– El segon a les 17:27 h: de magnitud 3,5 i profunditat 4 km.

Pareix que s'han notat tant a l'Alcoià com a les comarques veïnes. pic.twitter.com/Qnn0vSjWpy

— AVAMET (@avamet) March 24, 2024

L’episodi sísmic ha estat format per tres petites tremolors, enregistrats a les 15.10, a les 17.08 i a les 17.27. Cada sisme ha estat més potent que l’anterior. El primer ha estat d’una magnitud d’1,9 a l’escala de Richter a 10 quilòmetres de profunditat; el segon, de 3,0 a 2 quilòmetres i el tercer, de 3,5 a 4 quilòmetres.

Un sondatge afirma que el 73% dels espanyols rebutja que Puigdemont sigui candidat

El 73% dels espanyols rebutja que el president Carles Puigdemont sigui el candidat de Junts a les eleccions catalanes del 12 de maig. Ho diu un sondatge de l’empresa Gad-3 per a Mediaset. L’estudi arriba tres dies després que Puigdemont anunciés que es presentarà als comicis.

Continua el degoteig de sondatges de les eleccions a Catalunya 2024: què pronostiquen?

El sondatge assenyala que només el 16 % dels espanyols dóna suport a la idea que Puigdemont es presenti a les eleccions catalanes i un 11% evita pronunciar-s’hi. A més, segons les mateixes dades, un 60% dels consultats no creu que l’amnistia suposi una millora del clima polític a l’estat espanyol, ni veu a prop la pretesa concòrdia.

L’estudi de Gad-3 també indica que el 68 % dels ciutadans considera que el govern espanyol ha cedit massa amb els independentistes catalans, mentre que un 24% no creuen que s’hagi excedit.

Puigdemont es reuneix amb els caps de llista de Junts a les eleccions a Catalunya

Originalment, Puigdemont havia previst de presentar-se a les eleccions europees, previstes per al 9 de juny, tot renovant la immunitat com a eurodiputat. Però l’avançament electoral ha desbaratat aquesta previsió, com bé va reconèixer en la conferència a Elna. “Fa amb prou feines una setmana no comptava a ser aquí”, va assegurar.

Els comuns confirmen Jéssica Albiach com a candidata a les eleccions

La coordinadora de Catalunya en Comú, Jéssica Albiach, ha presentat avui els 1.057 avals que ha rebut la seva candidatura que l’habiliten per encapçalar la llista de la formació a les eleccions catalanes del pròxim 12 de maig. La diputada ha estat l’única a presentar-se a les primàries del partit i demà farà la presentació oficial de la candidatura.

Albiach ha definit les eleccions com “un plebiscit” entre el model de país de Junts que, a parer seu, també assumeixen ERC i el PSC i el del seu partit, que té com a prioritat la lluita contra la sequera i la defensa de l’habitatge. “Les eleccions no són un plebiscit sobre Carles Puigdemont sinó sobre els dos models de país. Ara mateix som l’única força d’esquerres al Parlament que diu que no compartim el model de Junts i, per tant, no podem anar a governar amb Junts”, ha dit en una compareixença.

A més, la candidata ha carregat contra la secretària general d’ERC, Marta Rovira, per dir que s’ha de suspendre la taula de diàleg amb el govern espanyol i, alhora, apostar per un referèndum. Per a Albiach, aquesta posició “sobta” perquè la mesa “ha de poder seguir treballant” amb l’aplicació de la llei d’amnistia i també en la reforma del sistema de finançament. “La reforma del finançament ha de ser un acord singular que tingui el consens de les forces catalanistes. Evidentment, els catalans han de poder votar l’acord que surti de la taula de diàleg”, ha dit assegurat.

La CUP vota entre Laia Estrada o Laure Vega com a cap de llista

La militància de la CUP escull avui entre les diputades Laia Estrada o Laure Vega com a cap de llista per Barcelona per a les eleccions al parlament del 12 de maig. La votació és virtual i ha començat a les 12.00 del migdia. Les urnes tancaran demà a la mateixa hora.

Laia Estrada va ser cap de llista per Tarragona en les darreres eleccions al parlament. En l’última legislatura, ha anat prenent protagonisme i s’ha convertit en una de les cares visibles de l’oposició al projecte Hard Rock.

D’altra banda, Laure Vega va entrar al parlament en substitució de Dolors Sabater, que va deixar l’escó de diputada per dedicar-se exclusivament a l’Ajuntament de Badalona.

La militància ha d’escollir entre una primera llista formada per Laia Estrada, Laure Vega, Pilar Castillejo, Xavier Pellicer i David Caño. I una altra integrada per Laure Vega, Xavier Pellicer, Pilar Castillejo, Mar Ampurdanès i David Caño.

La CUP i el PP són les dues úniques formacions amb representació al parlament que no han elegit el seu candidat a les eleccions. Els anticapitalistes han anunciat que presentaran les llistes el dimarts.

La nova executiva de Diana Morant obté el suport del 80,2% del congrés del PSPV

L’executiva encapçalada per la nova dirigent del PSPV, Diana Morant, ha obtingut el suport del 80,2% dels delegats en el congrés extraordinari que socialistes valencians tanquen avui a Benicàssim (Plana Alta). A més, el comitè nacional ha aconseguit un 85,5% de suport, el federal un 83,2% i la comissió d’ètica un 83,2%.

Morant presenta una executiva amb 56 membres i incorporacions com ara Ángel Franco

En el seu discurs, Morant ha dit que en les eleccions a les Corts del 2027 seria la primera presidenta de la Generalitat. “Sortiré a tombar-los i a guanyar-los. El 2027 tindrem la primera dona presidenta de la Generalitat Valenciana”, ha clamat.

A més, ha reivindicat el PSPV com a única alternativa real a la dreta que representaven el PP i Vox: “Avui comença el camí cap a la recuperació de la dignitat a la Generalitat.”

També ha dedicat unes paraules d’agraïment a l’ex-secretari general Ximo Puig: “Sempre seràs el nostre ‘molt honorable president'”. Finalment, ha tancat files amb Pedro Sánchez arran de l’onada reaccionària de la dreta espanyola que diu que el colpeja.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha assegurat que els socialistes tenen “les coses clares” i són capaços de “aturar la dreta i l’extrema dreta”. “I ho tornarem a fer el 2027, a València i a Espanya. Ells a embrutar i nosaltres a governar. Diana, endavant”, ha dit en la cloenda del congrés.

“Davant dels insults, hem de respondre amb temprança. La millor resposta a les seves mentides són les nostres polítiques, estar a les coses, obrir els grans debats que necessiten els ciutadans i aplicar-los a través de lleis”, ha assegurat Sánchez.

En l’executiva figuren l’ex-consellera i actual secretària d’Estat espanyola, Rebeca Torró, els batlles de Sagunt i Paterna, Darío Moreno i Juan Antonio Sagredo, i el regidor del PSPV a València Borja Sanjuán. L’última executiva encapçalada per Ximo Puig va rebre un suport del 91,4%, i el comitè nacional va aconseguir un suport del 91,1%.

Pugen a 152 els ferits en l’atac a Moscou

Les autoritats russes han elevat a 152 el nombre de ferits en l’atac contra en una sala de concerts als afores de Moscou, en què un grup d’homes vestits de camuflatge de combat van obrir foc contra els assistents. La xifra de morts continua essent de 133, segons l’agència TASS. L’Estat Islàmic va reivindicar l’atac en un comunicat.

Què és l’Estat Islàmic Província de Khorasan, el grup que ha fet l’atac de Moscou?

Respecte dels ferits, 105 continuen hospitalitzats i els 32 restants són en ambulatoris. A més, almenys 40 han estat operats d’urgència.

És el segon atac més mortífer de la història de la Federació Russa, superat tan sols per la matança de l’escola de Breslan l’any 2004, que deixà 334 morts. Ahir, Vladímir Putin va intentar d’implicar Ucraïna en l’atac i va dir sense aportar-ne cap prova que els autors tenien la intenció d’escapar-hi. Per la seva banda, les autoritats ucraïneses ho han negat taxativament.

Un bombardament rus contra Ucraïna fa activar una alerta aèria a Polònia

Les autoritats ucraïneses han denunciat que Rússia ha llançat aquesta matinada gairebé trenta míssils contra el seu territori, una desena dels quals han estat contra la capital, Kíiv. A més, Polònia, que forma part de l’OTAN, ha activat l’alerta aèria després de constatar que un dels projectils ha travessat el seu espai aeri durant trenta-nou segons.

Les alarmes antiaèries a Ucraïna s’han activat al voltant de les quatre de la matinada. Segons que expliquen les autoritats ucraïneses, l’exèrcit rus ha llançat vint-i-nou míssils de creuer amb catorze avions Tu-95MS i vint-i-vuit vehicles aeris no tripulats. De moment, no s’han comunicat víctimes mortals, però sí danys materials al centre de la capital, que ha rebut el segon gran bombardament en quatre dies.

A Polònia, el ministre de Defensa, Władysław Kosiniak-Kamysz, ha confirmat l’entrada d’un míssil rus a l’espai aeri del país durant trenta-nou segons. Això ha fet declarar de l’estat d’alerta.

A més, n’han informat els aliats de l’OTAN. “Els aliats també van rebre informació sobre l’incident de vulneració de la frontera de l’OTAN per part dels mitjans de combat de Rússia”, ha dit l’oficina del servei de seguretat polonès en un comunicat.

Continua el degoteig de sondatges de les eleccions a Catalunya 2024: què pronostiquen?

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

Continua el degoteig de sondatges sobre les eleccions a Catalunya del 12 de maig. Un dels més destacats és l’elaborat per Ipsos fet entre els dies 16 i 20 de març i publicat avui per La Vanguardia. Segons l’estudi, el PSC guanyarà les eleccions amb claredat, amb 41 diputats, 8 més que no pas ara.

Segons aquest sondatge, l’independentisme pot perdre 12 escons al parlament. Junts, amb 29 diputats, supera Esquerra –que n’obté 26– com a primera força independentista a l’hemicicle. La CUP també perd força, i passa de 9 diputats a 7. Això vol dir que no poden formar govern, atès que, amb 62 diputats, són lluny dels 68 que formen la majoria absoluta.

Aquest sondatge no preveu l’entrada al parlament d’Alhora, la nova proposta impulsada per l’eurodiputada Clara Ponsatí i el filòsof Jordi Graupera.

Quant a l’espanyolisme, el PP multiplica per 5 els diputats, i passa de 3 a 15, aprofitant-se de la desaparició de Ciutadans i la baixada de Vox, que passa d’11 diputats a 8.

El sondatge també inclou l’existència d’un 15% d’indecisos, és a dir, gairebé mig milió d’electors que encara no han decidit què votaran.

El PSC domina els sondatges

Dilluns es van fer públics els tres primers sondatges sobre les eleccions catalanes, tots tres en diaris espanyols. Segons el de La Razón, el PSC guanyarà les eleccions amb 36-37 diputats. El segon lloc serà per a Junts, que n’aconseguirà 32-33. I el tercer, per a Esquerra Republicana, amb 30-31.

Molt més avall hi ha el PP, que farà un gran salt i n’obtindrà entre 12 i 13; Vox, 9-10; la CUP, 7; i En Comú-Podem, que baixa a 6. Ciutadans no entra al parlament ni tampoc cap força nova.

Tots tres partits independentistes continuen tenint la majoria dels escons del parlament, però no arriben al 50% dels vots.

El Español ha publicat un altre sondatge que coincideix en les posicions, però dóna resultats molt diferents.

Segons aquest sondatge, el PSC guanyarà les eleccions amb 42 diputats, seguit de Junts amb 33 i Esquerra amb 28. El PP n’aconseguirà 12; Vox, 11; els comuns, 5, i la CUP, 4. Cap més partit no entra al parlament.

El tercer sondatge l’ha publicat El Periódico. En aquest cas, el PSC també guanya les eleccions amb 35-38 escons. El segon lloc se’l disputen ERC i Junts, amb un empat a 29-32 diputats. El quart lloc és per al PP, que n’aconsegueix 12-14. El segueix un triple empat de comuns, CUP i Vox, tots tres amb 7-9 escons. L’extrema dreta d’Aliança Catalana pot entrar al parlament amb 0-3 escons i Ciutadans no hi entra.

Quants diputats tenen ara els partits?

El PSC va guanyar les eleccions del 2021 amb 33 escons. El segueixen ERC, també amb 33 escons; Junts, amb 32; Vox, amb 11; En Comú-Podem, amb 8; la CUP, amb 9; Ciutadans, amb 6; i el PP, amb 3.

Telegram encara funciona a l’estat espanyol i incompleix l’ultimàtum del jutge Pedraz

Telegram encara funciona a l’estat espanyol. Malgrat que el jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz va donar ahir un termini de tres hores als operadors de telefonia perquè en bloquessin l’accés dels usuaris, l’aplicació de missatgeria instantània funciona tant en la versió mòbil com en la d’escriptori.

Com podeu esquivar el blocatge de Telegram que ha ordenat la justícia espanyola?

Abans-d’ahir, el jutge va decretar-ne el blocatge per la investigació arran de la denúncia de tres operadors espanyols –MediasetAtresmedia i Movistar Plus– per distribució no autoritzada de contingut audiovisual sotmès a drets d’autor. A l’escrit, el magistrat va defensar que el blocatge era l’única opció factible arran de la manca de cooperació dels responsables de Telegram en la causa.

L’ordre de blocatge de Telegram és inèdita a l’estat espanyol, però no pas en països com ara la Xina, Tailàndia i el Paquistan, on la plataforma –que ofereix garanties de privadesa molt més altes que no uns altres serveis de missatgeria– fa temps que és nominalment prohibida.

A més, Pirates de Catalunya va anunciar ahir que presentaria, conjuntament amb l’advocat especialista en legislació europea Josep Jover, un recurs judicial contra l’estat espanyol al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per la desproporcionalitat de la mesura cautelar.

Les portades: “Putin clama venjança i apunta a Ucraïna” i “El PSPV obre cicle amb Morant i una executiva d’equilibris”

Avui, 24 de març de 2024, les principals informacions de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Fragment: ‘Quarta dimensió’, de Iannis Ritsos

Adesiara acaba de publicar per primera vegada en català i en edició bilingüe Quarta dimensió, de Iannis Ritsos (Monembasia, 1909 – Atenes, 1990), que aplega divuit monòlegs poètics en què ens ofereix la seva visió particular del món. Amb aquest “llibre de llibres”, Adesiara celebra el número 100 de la col·lecció D’ací D’allà, que ofereix alguns dels títols més significatius de la literatura universal de tots els temps en el camp del teatre, la poesia i, sobretot, la narrativa. Aquesta edició de Quarta dimensió és traduïda per Joan Casas amb una introducció d’Ernest Marcos.

Llegiu un fragment de Quarta dimensió de Iannis Ritsos (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla de l’obra de Iannis Ritsos:

El retorn ‘definitiu’ d’un dels més grans de la poesia grega moderna
Per primera vegada en català i, pel que en sabem, per primera vegada al món en edició bilingüe, acabem de publicar la Quarta dimensió, de Iannis Ritsos. El volum, de gairebé vuit-centes pàgines, inclou els disset monòlegs poètics que va compondre el poeta de Monembasia, traduïts magistralment per Joan Casas (que signa també un epíleg deliciós en què mostra de quina manera la lectura d’un breu monòleg com els que conformen aquest llibre li va canviar la vida) i precedits per una esplèndida introducció d’Ernest Marcos, professor de llengua i literatura gregues a la Universitat de Barcelona.

Alguns d’aquests monòlegs poètics, com ara ‘Fedra’, ‘Ismene’, ‘La sonata del clar de lluna’, ‘Agamèmnon’ o ‘Persèfone’, ja s’havien publicat abans en català de forma individual, també amb traducció de Joan Casas (que els ha revisat de cap i de nou per a aquesta edició), però entenem que ja ha arribat l’hora d’oferir-los tots als lectors catalans tal com van veure la llum a Grècia, és a dir, reunits en aquesta imponent Quarta dimensió, una de les obres més belles i singulars del segle XX, com l’han considerada alguns crítics literaris.

Com els millors poetes grecs del segle XX, Ritsos és un autèntic expert a l’hora de modernitzar la tradició i, a través dels personatges del mite, mostrar-nos la incertesa i la vacuïtat de les accions humanes, bo i oferint-nos al mateix temps la seva particular visió del món. El professor Marcos, en la seva introducció al llibre, ens regala una magnífica descripció de la majoria d’aquests monòlegs poètics quan diu: ‘En lloc de dirigir la vista cap al futur, el poeta gira els ulls vers el passat, mira cap a la seva terra d’origen i torna a la vida els personatges mítics instal·lant-los en un paisatge híbrid on conviuen els elms i les màscares daurades dels guerrers aqueus i troians amb els vulgars autobusos contemporanis de turistes estrangers.’ Aquesta és, en efecte, la quarta dimensió, en la qual conviuen totes les èpoques de la cultura grega, des dels darrers instants de vida de l’heroi Agamèmnon, havent tornat de la guerra, fins a la bellesa insuperable d’Hèlena, heroïna que el poeta presenta, però, en la més absoluta decrepitud per demostrar-nos que el pas del temps és implacable; passant també, posem per cas, per les vivències de ‘La casa morta’, en què, servint-se del rerefons mític, el poeta descriu les figures i les històries reals de la seva pròpia nissaga, una antiga família aristocràtica arruïnada per un pare cràpula i acorralada per la tuberculosi i la follia.

Estic convençut que els lectors que ja coneguin l’obra del poeta gaudiran d’allò més de la lectura d’aquest nou llibre, i convido els que encara no l’han descobert que aprofitin l’avinentesa per fer-ho, perquè llegir Ritsos, llegir aquests monòlegs poètics, és entrar en una nova dimensió.”

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística del PP i Vox

Dijous, el PP i Vox van registrar a les Corts cinc proposicions de llei, entre les quals, l’anomenada llei de “llibertat educativa”, que promou la segregació lingüística i que establirà la consulta als pares sobre quina és la llengua en què volen que siguen educats els seus fills. Una llei que fa perillar el català a les escoles i que ja ha posat en guàrdia sindicats, entitats per la llengua i associacions de pares.

Aquesta nova normativa substituirà a l’actual llei de plurilingüisme, impulsada pel govern del Botànic, i que estableix que almenys s’ha de cursar un 25% de les assignatures en català, un 25% en castellà i un 15% en anglès. La resta és competència del consell educatiu de cada centre de triar en quina llengua es fan, fins a un màxim del 60% d’una mateixa llengua. Aquesta llei de plurilingüisme va substituir l’anterior model de línies, i també va causar enrenou entre la comunitat educativa en el seu moment perquè implicava de fer menys hores de català als instituts on se’n feia pràcticament el 100% de les hores lectives. Era el cas de les comarques majoritàriament catalanoparlants, com ara la Ribera, el Comtat, l’Alcoià, la Marina Baixa i la Marina Alta, on no hi havia hagut mai cap conflicte lingüístic.

Però ara el PP i Vox proposen un híbrid entre el model de línies i el plurilingüisme, que perjudica notablement el català. Les famílies triaran quina volen que siga la llengua vehicular en què estudien els seus fills, i dins cada línia es mantindrà un percentatge de l’altra llengua que no siga la base, que variarà segons l’etapa escolar. La novetat que introdueixen és que si no s’arriba a un percentatge mínim de famílies que vulguen una llengua, no se n’obrirà cap línia.

“A primer i segon de primària, per exemple, en la línia en castellà el 60% de l’horari lectiu es farà en castellà, i en la línia en valencià, el 60% es farà en valencià. Ara, el 25% s’ha de fer obligatòriament en l’altra llengua, i el 15% en anglès. Aquests percentatges van variant a mesura que pugen de curs. A tercer, quart, cinquè i sisè de primària, i l’ESO, la llengua base és el 52,5% i l’altre 32,5% es fa en l’altra llengua. Però ja no es pot augmentar més. No pot haver-hi una diferència de més del 20% entre una llengua i l’altra. És un embolic”, explica Marc Candela, portaveu d’STEPV, el sindicat majoritari de l’ensenyament al País Valencià.

“El problema és que tota la regulació que hi ha per a implantar línies en valencià, és a dir, els percentatges de les famílies que demanen línies, va clarament en contra del valencià”, diu. Segons un estudi que van fer l’any 2016, dos anys abans de la llei de plurilingüisme, la mitjana d’ensenyament en català al País Valencià era el 30%. “Ara, segons l’annex I de la nova llei, en un centre d’infantil i de primària de dues línies, és a dir, on podria haver-n’hi una en valencià i una en castellà, per a crear una línia en valencià es requereix almenys el 25% de les famílies que hi voten a favor. En tot el País Valencià la mitjana d’ensenyament en valencià és el 30%; si això ho trasllades a un centre educatiu, és difícil que un 25% de les famílies vulguen ensenyament en valencià”, afig.

No obstant això, els percentatges varien segons les unitats que té cada centre –aules per cada curs educatiu. Així, en un centre estàndard d’infantil i primària d’una línia–que té nou unitats, tres d’infantil i sis de primària– se’n necessitaria almenys 72% perquè la llengua vehicular fos el català. A més, com que solament hi ha una aula per curs, podria passar que a tercer de primària la llengua vehicular en fos una, i en el següent curs en fos una altra. “És absurd”, apunta Candela.

Les comarques castellanoparlants

En el cas de les comarques castellanoparlants, que ja van ser afectades per la reforma de la llei de plurilingüisme que van fer d’urgència, la nova norma diu que la llengua base sempre serà el castellà. Tot i que, en principi, les famílies podran triar de la mateixa manera, no es regula què passarà si surt una majoria que vol que la llengua vehicular siga el català. En aquest cas, l’administració decidirà si ho autoritza o no, o quina solució dóna a aquestes famílies.

“Si en una zona o en un centre s’imposa en eixa votació de les famílies la llengua castellana, al percentatge d’alumnes que vulguen rebre l’educació en valencià se li ha de donar una alternativa. Però l’alternativa és la que considere l’administració. És a dir, a aquests alumnes, com que no es dotarà al centre de més professors per a habilitar línies que puguen coexistir, seran enviats a un altre centre, que pot estar més o menys prop de casa seua. Es vulnera el dret establert per la LOE i la LOMLOE per a poder elegir centre, el criteri de proximitat. Això és un atac a les persones valencianoparlants i que volen rebre l’educació de les seues filles i fills en valencià, ni més ni menys”, diu Rubén Pacheco, president de la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de València (FAMPA).

“Si l’actual model de plurilingüisme vigent, el del Botànic, impossibilitava un avanç lingüístic, el futur model l’agreujarà o l’impossibilitarà encara més. A les grans ciutats del sud, com a la resta del país, s’impedirà encara més que l’alumnat quan acabe la seua etapa escolar obligatòria siga competent en valencià. Minoritza la presència del valencià als centres educatius sota un model trilingüe irrealitzable (no tenim un model educatiu amb professors preparats per a fer classes d’unes altres matèries en anglès i que es faran en castellà sens dubte) i un bilingüisme gens equitatiu que reforçarà la castellanització de les comarques del sud. Impedirà crear bosses de futurs valencianoparlants competents que asseguren els drets lingüístics dels valencianoparlants nadius o d’adopció”, apunta Josep Escribano, president del Tempir.

Ideologia a les aules

El PP, amb Vox, arremet contra els pilars del sistema educatiu en nom de les famílies, però solament d’una part. “És un compromís que per fi la decisió dels pares siga vinculant. Que no siga una consellera de Compromís o un president socialista qui decidisca, sinó que siguen els pares que decidisquen com volen que estudien els seus fills. A partir d’aquesta llei, serà vinculant i ningú podrà saltar-se la petició lliure dels pares”, explicava Miguel Barrachina, el síndic del PP. El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, també va dir en el seu moment que no volia ideologia a les aules, però les entitats i les associacions de pares no ho veuen pas així.

“Darrere d’aquesta suposada llibertat de les famílies, el que hi ha claríssimament és la voluntat de carregar-se el valencià. No parlen de cap criteri pedagògic”, diu Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana. Rubén Pacheco opina en la mateixa línia: “Coarten totalment a les famílies. Això no és una llei de llibertat educativa, és una llei d’imposició d’un model absolutament ideològic. En aquesta norma hi ha una persecució literal i real del valencià, dels docents que vulguen vehicular en valencià, dels projectes i dels programes en valencià. Hi ha un assetjament a l’alumnat de zones de predomini lingüístic del valencià, perquè es vehiculen un seguit d’entrebancs a poder rebre la formació en la llengua materna del territori, quan és el valencià, i aquests entrebancs no es posen quan és el castellà.”

“Ho veiem com l’atac més greu a l’ensenyament en valencià, perquè els percentatges que han posat, per a qui vol triar el valencià, són molt elevats i serà difícil que s’habiliten línies en valencià. Això es notarà sobretot en les ciutats mitjanes i grans”, avisa Marc Candela. “El PP sempre ha venut la idea que el valencià i el castellà estan en igualtat de condicions, i tothom sap que sociolingüísticament no és així. El valencià necessita un impuls i polítiques de discriminació positiva. I en l’ensenyament això és clau. A infantil és possible que continuen habilitant-se línies en valencià, en determinades localitats, però a mesura que vagen pujant de nivell, aquesta norma serà la desaparició del valencià com a llengua vehicular en l’ensenyament. En les comarques castellanoparlants, evidentment, i en les comarques valencianoparlants, doncs anirem a una guerra centre a centre”, afig.

Defensa del consell escolar de centre

El nou govern parla de la suposada llibertat de les famílies, però tant les entitats com les associacions de pares defensen que les famílies ja tenen veu en les decisions dels centres escolars. “Les famílies ja participem en l’elecció del model lingüístic del centre, per mitjà del consell escolar de centre, en què tenim les nostres representants que participen en la votació i en el desenvolupament del projecte lingüístic de centre. No pot ser que un aspecte que no plantegen des d’un punt de vista pedagògic, que hauria de ser el fonamental, es done a l’elecció de les famílies. El següent pas quin serà? Donar-los a elegir també més aspectes del currículum? I si es fa amb el valencià i no es fa amb la resta, per què és? Perquè el valencià és una matèria menor? És a dir, un altre atac al valor del valencià i a la nostra cultura. Entrem en una espiral prou perillosa i d’un deteriorament evident de l’escola pública. Perquè açò afectarà exclusivament l’escola pública. Això també s’ha de deixar clar”, assenyala Pacheco.

“Tu creus que algun pare o mare pot anar i dir ‘no vull que el meu fill a quart d’ESO estudie això de matemàtiques o això de geografia’? No té cap sentit. Doncs en valencià tampoc. Som els especialistes, som els docents i sobretot són les lleis. Hi ha una llei educativa de rang superior, que és la llei d’educació actual. Ells no se la poden saltar. I en eixa llei estan reconegudes les llengües minoritzades, les llengües cooficials dels territoris. En aquesta tria individual d’algunes famílies, que són les que volen triar només monolingüisme en espanyol, el que crearan és un caos. Perquè, això, com ho organitzes en un centre educatiu?”, apunta Usó.

En aquest sentit, Pacheco explica que no es pot canviar el programa, projecte i model educatiu d’un centre cada dos anys o tres. “De l’única manera que es pot fer això és generant una inestabilitat en les plantilles i una mobilitat laboral del professorat, que és absolutament inviable. Això farà que l’escola pública acabe tenint centres educatius en què no s’acabarà d’afermar cap model i cap projecte. A curt i a llarg termini això és una bomba de flotació a l’escola pública. En les concertades això no passarà. Que es plantege això sense valorar si és realment aplicable o no, no és res més que una autèntica farsa i un castell en l’aire. I ens sobta que l’administració pública presente una cosa que és tan feble i realment tan perillosa per a l’eficiència mateixa de l’administració en un àmbit tan delicat com és l’educació dels nostres fills. És absolutament immoral.”

Atacs a la llengua sense fre

D’una altra banda, Pacheco denuncia que als professors que fan classe en una llengua estrangera els donen un seguit d’avantatges a l’hora d’opositar i triar places. Cosa que no passa amb els professors de català. A més, la nova llei també elimina el requisit de capacitació en català als docents de formació professional, ensenyaments artístics i EOI. Els alumnes podran triar la llengua de les proves, i s’atorgaran certificats de nivells de català als qui superen l’assignatura.

“Concedir el C1 a qui traga un 7 en els cursos de batxillerat fou una proposta de Trenzano totalment desafortunada, tal com el Tempir va denunciar, per desconeixement de la nostra realitat sociolingüística educativa i pels efectes perniciosos que ha tingut a Catalunya. Ara, el PP i Vox segueixen la senda oberta per Trenzano. Les seues actuacions d’ara són fruit del drama de política lingüística educativa que vam tenir amb el Botànic”, critica Josep Escribano.

“Fa una vergonya increïble, però no sols vergonya, és indignació el que tenim el món de la docència i les famílies. Perquè aquesta normalitat en valencià, en el dia a dia, és molt difícil tirar-la endavant. Perquè tenim molts centres educatius que encara que els seus projectes lingüístics de centre tenen algunes assignatures en valencià, moltes vegades els professors, tot i tenir la competència lingüística, no l’apliquen al 100%. Per tant, els alumnes valencianoparlants sempre estem un pas per darrere que els altres en els nostres drets. I amb aquesta nova llei els nostres drets ja es queden en no res”, diu Alexandra Usó.

Vulneració de la legalitat

Les entitats i les associacions de pares no volen estar-se de braços plegats i estan disposades a fer front a la nova llei. “Si hem d’arribar a l’àmbit jurídic, hi arribarem. Aquest projecte de llei vulnera unes quantes lleis. Vulnera l’Estatut d’Autonomia, la constitució mateixa i la llei d’educació vigent, de manera que esperem no haver d’arribar a judicialitzar-ho, però si és necessari, evidentment ho farem”, advertix Pacheco. “És un retrocés, i entitats com Escola Valenciana no ens quedarem quiets. Anirem als tribunals i anirem on calga”, diu Usó. Per la seua part, l’STEPV ja ha anunciat que impulsarà mobilitzacions.

Les pedretes que Carme Junyent ens va deixar pel camí

Continuar llegint Carme Junyent i tenir-la present. Amb aquest propòsit, l’editorial la Campana publica Deu lliçons per a salvar el català, que recull els articles i les entrevistes més representatius de la lingüista publicats a VilaWeb, una edició que ha anat a cura de Jordi Badia i Pujol, cap d’estil d’aquesta casa. El llibre permet d’endinsar-se en el pensament de Junyent –que es va morir el setembre de l’any passat– i veure’n els eixos vertebradors. De l’anàlisi actual, a l’esperança com a conclusió. Del català com a llengua de convivència, a la clau que tenen els joves, passant pel funcionament de les llengües minoritzades, el multilingüisme com a salvació, la feina dels lingüistes i els fracassos de la immersió i de les polítiques lingüístiques. Aquestes lliçons de llengua són un gran llegat de qui va saber veure els perills en què s’endinsava el català, però també les fortaleses que la feien gairebé única com a llengua amenaçada, tot i que sovint hagués hagut de nedar contra corrent. En les pàgines d’aquest llibre, tornem a sentir la veu lúcida de l’enyorada M. Carme Junyent.

Curiosament, el capítol més extens és el dedicat a l’anomenada llengua inclusiva, perquè en va escriure molts articles, tot i que acostumava a dir que no era el seu tema ni volia parlar-ne gaire, que només ho feia quan s’hi sentia interpel·lada. “Ella hi aporta una visió lingüística, i això és molt interessant, perquè fa una mena d’història del gènere i del sexe en la llengua i, a més, ho sotmet també a comparació amb altres llengües, amb altres èpoques, i amb la seva visió de què ha de ser una llengua, i com s’ha de modificar una llengua, que no s’ha de modificar des de dalt sinó des de baix”, explica Badia. “Però, certament, ella havia explicat alguna vegada que en les presentacions del llibre de Som dones, som lingüístiques, som moltes i diem prou, que és d’on surt tot això, al col·loqui posterior la gent li demanava pel futur del català. És a dir, l’anaven a veure perquè ella era una experta en llengües amenaçades.”

La responsabilitat dels parlants

I la teoria que va travar com a experta en llengües amenaçades es mostra també en aquest llibre, en què hi ha una idea que cus bona part d’aquestes pàgines i, en certa manera, la que dóna títol al primer apartat, que el català ha de ser la llengua de convivència. Junyent hi diu una cosa que pot semblar molt òbvia però que obre portes, i és que “la revitalització lingüística només té sentit en els territoris on s’han desenvolupat les llengües”, de manera que, en la mesura que ens preocupa la diversitat lingüística, nosaltres tenim la responsabilitat de procurar pel català, perquè és la llengua que es parla aquí: “Això és el que podem aportar al món.”


Jordi Badia, a la presentació del llibre a la llibreria Ona (fotografia: Albert Salamé).

Badia ho desenvolupa: “Aquesta idea apareix molt en el primer apartat i també en l’últim, com si tanqués el cercle. Ella fa un èmfasi en dues menes de responsabilitat. La dels qui tenim el català com a primera llengua, que l’hem de preservar. I els qui no tenen el català com a primera llengua, que s’hi han de comprometre. Perquè, si no ho fem entre tots, no ens en sortirem.”

Descolonitzar la ment

És una qüestió que lliga força amb el capítol titulat “Llengües amenaçades, ments colonitzades” i en què apareix una altra idea clau del llibre: que totes les llengües són iguals. Que no hi ha cap llengua que sigui millor que cap altra. De manera que el supremacisme lingüístic no té cap fonament. “Junyent té molt coneixement sobre llengües amenaçades, i veu que quan una llengua és amenaçada o supeditada, no pot evolucionar d’una manera lliure, ni en el camp estrictament lingüístic ni en el camp social. I això fa que hi hagi molts prejudicis, molt autoodi, tot i que ella no fa servir el terme autoodi”, diu Badia.

En aquest capítol sobre la descolonització de la ment, parafrasejant el llibre de Ngũgĩ wa Thiong’o que Junyent va prologar, s’hi recull un article titulat “La mort de les llengües”, que explica d’una manera magistral com funcionen les llengües i per què, en realitat, una llengua no hauria de morir-se mai, perquè les llengües no neixen, evolucionen i es moren, sinó que una llengua podria viure per sempre, i si mor, és perquè algú la mata. I hi ha moltes maneres de fer desaparèixer una llengua, totes doloroses: repressió política, segrestos, migracions forçades, assassinats… Diu Jordi Badia que és el millor article del llibre. “És com sentir la professora Junyent fent una conferència, en què aboca tot el seu coneixement sobre llengües amenaçades, esvaeix prejudicis, i ens dóna molta informació; com ara, els problemes fins i tot físics i les malalties que tenen els pobles aculturats, els pobles que perden la seva cultura o la seva llengua. Això, si ho digués qualsevol, l’acusarien de mil coses, però ho diu la professora Junyent, per tant, no n’hem de dubtar. Hi ha una cosa que no tenim en compte, que és el desarrelament de la gent que viu en aquesta cultura, en aquesta llengua, i això és un problema social greu. Ella ho va observar en països on es parlaven llengües aborígens, i seria el futur que esperaria als Països Catalans si desaparegués la nostra llengua.”

Junyent no es mossegava la llengua, potser perquè estava molt convençuda del que deia, potser perquè no li feia por d’equivocar-se si allò servia, com a mínim, per a sacsejar. I més d’una vegada va ser molt crítica amb la política lingüística. “Si confiem en la política lingüística, en quatre dies ens quedarem sense llengua. I malgrat tot, jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general, sinó un projecte de país amb què tothom està implicat. Una mena d’immersió lingüística general”, escriu en un dels articles del llibre. Una idea que també desenvolupa en alguna de les entrevistes que s’hi recuperen (on diu, per exemple: “Si tots els diners destinats a normalització s’haguessin abocat a esports i esplais, ara no estaríem tan malament”).

“Aquestes entrevistes són una meravella”, diu Badia. “I VilaWeb s’ha de sentir molt orgullosa d’haver-li donat aquest protagonisme. Gràcies a això podem tenir un discurs molt complet, més complet que en els seus llibres, perquè aquí apareixen molts temes.”

De les entrevistes a l’articulisme

D’aquesta relació amb la lingüista i VilaWeb, que va ser el seu principal altaveu, en parlem amb l’editora d’aquest diari, Assumpció Maresma, que recorda que, en un inici, tenien en comú l’amistat amb el periodista Ramon Barnils. “Aquesta amistat ens havia ajudat a ser nosaltres mateixes, a totes dues ens havia influït molt positivament.” Maresma parla d’una relació “molt professional, basada en la confiança, que va esdevenir complicitat”, i que va intensificar-se en els darrers deu anys. “L’any 2013 vam publicar una entrevista que va córrer com la pólvora, que tenia per títol ‘Que s’acabi aquesta comèdia del desdoblament’ i que crec que li va donar molta popularitat, més enllà del món acadèmic. Després hi va haver una segona entrevista, l’any 2014, que vaig fer amb en Jordi Badia, amb què vam anar molt a fons i per a mi va ser una lliçó magistral. Vaig descobrir idees noves, com ara la del multilingüisme per a allunyar-se del nefast bilingüisme. En aquell moment ja li vaig insistir que escrivís d’una manera més o menys periòdica, però ella va proposar d’escriure amb el GELA. La comunicació era fàcil. I crec que ella es trobava còmoda amb la llibertat que VilaWeb li oferia. Es va anar creant una sintonia amb la qual tot era molt fàcil.”


Carme Junyent (fotografia: Júlia Partal).

I un altre dels temes que va tractar en els articles i a què va donar força importància, sobretot, els darrers anys, va ser l’ús del català entre els joves, un altre capítol d’aquest llibre. Deixa escrit: “Hem posat tantes esperances en l’escola que, mentrestant, hem anat perdent l’esport, el lleure, per no parlar dels audiovisuals, les xarxes, del món referencial de la canalla.” Jordi Badia recorda:  “Va haver-hi una interacció entre ella i joves preocupats pel futur de la llengua. Aquest és, segurament, un dels punts on es veu més la capacitat de Carme Junyent de somoure, de fer debat, de connectar amb el futur. Ella, que té més de seixanta anys i veu les coses clares, s’adona que, si els joves abandonen la llengua, no hi ha res a fer. Aquesta mateixa actitud és una crítica a la política lingüística: d’això, no se n’hauria d’encarregar una persona de més de seixanta anys, sinó les conselleries, o la Direcció General de Política Lingüística… Mostra molt com és el personatge.”

Una actitud que connecta amb la seva feina acadèmica. A més, el fet d’haver trepitjat tants instituts durant una època llarga també li va donar una visió de la realitat lingüística sense interferències. “Aquesta visió casa amb les seves teories i amb els seus coneixements i és totalment coherent amb la feina del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, el GELA, que també va dedicar molts esforços a la diversitat lingüística que tenim. Ella i el GELA van ser els primers de dir que a Catalunya es parlaven més de tres-centes llengües, perquè només es tenien en compte les grans. I llavors és quan va bastir la teoria del multilingüisme per a derrotar el bilingüisme, que és l’enemic de debò”, diu Badia. Una teoria a la qual dediquen un dels capítols i que és una de les més desenvolupades per la lingüista, en articles, entrevistes i llibres. Per Junyent, era clar que calia aprofitar la realitat multilingüe en benefici del català perquè les comunitats amb més de dues llengües han resistit molt millor la pressió cap a l’homogeneïtzació que no pas les bilingües. I posava èmfasi en el regal que és que tot de persones que no tenen el català com a llengua primera se l’hagin fet seu i el transmetin als fills.

Vocació divulgadora

“Junyent va saber connectar amb el gran públic. Tenia aquesta necessitat de divulgar i fer arribar el seu saber als parlants. En aquest sentit, va tenir la generositat de compartir la seva expertesa”, diu Núria Puyuelo, editora de la Campana (Grup Penguin Random House), que explica que va idear aquest llibre amb la intenció de “recollir tot el seu saber de llengües”. I continua: “A diferència d’altres articles més acadèmics, aquests articles a VilaWeb són molt divulgatius, arriben a tothom. M’agrada que molts articles comencen a partir d’una anècdota. I hi reflexiona. I ho fa molt amè, no és gens adoctrinador. Això, com a lector, t’arriba. És un llibre que l’has de llegir amb un llapis al costat, perquè té moltes frases d’aquestes lapidàries per a fer-ne samarretes. És indispensable llegir-la i rellegir-la.” En aquest sentit, Maresma també diu: “Amb el Mail Obert setmanal, em captivava la seva capacitat per a fer d’una cosa petita una idea universal que acaba tocant íntimament els lectors. I m’impressionava la seva capacitat de treball. En els últims mesos, quan ja sabia que es moria, això encara va ser més exagerat. Sempre sabia què volia.” Com a editora que va ser dels articles de Junyent, Maresma en destaca “el paper d’intel·lectual compromesa, d’activista amb idees potents, la capacitat de fixar-se amb l’objectiu que volia i deixar allò anecdòtic de banda, el no rendir-se mai, la immensa capacitat per a crear i construir”.


Assumpció Maresma i Núria Puyuelo (fotografia: Albert Salamé).

Tant Puyuelo com Maresma fan valer la feina de Badia de posar ordre a tot aquest material dispers, d’enfilar-lo i lligar-lo amb les idees essencials de Junyent. De fet, la idea del llibre sorgeix arran de la publicació de l’article de Jordi Badia “Carme Junyent: deu lliçons”. “És com si hagués deixat les pedretes al camí perquè no ens perdéssim”, escriu Maresma al pròleg del llibre. I amb tots aquests articles i entrevistes endreçats i estructurats, es veu clarament no tan sols quins són els eixos vertebradors de la tasca de Junyent respecte del català (“fer evident el retrocés, denunciar errors i proposar solucions”, resumeix Badia) sinó també totes les aportacions que va fer i que són una part important d’aquest llegat que, com escriu Maresma, no s’ha de deixar caure en l’oblit.

Coherent, sàvia, combativa, franca: són adjectius que fan servir els entrevistats per a definir Junyent. Tots tres, Jordi Badia, Assumpció Maresma i Núria Puyuelo, juntament amb Mònica Barrieras, lingüista i confundadora del GELA, Pere Mayans, filòleg i expert en diversitat lingüística, i Carla Ferrerós, membre del GLiDi, van parlar-ne, i van recordar Carme Junyent, en la presentació del llibre que es va fer dilluns a la llibreria Ona de Barcelona. Un llibre que es tanca d’una manera rodona, amb un article de Junyent del maig del 2022, en què explica una visita a les Illes, segurament la seva darrera, intueix, i en què, tot i que parlava poc de Països Catalans, es destapa, d’alguna manera, i abans de cloure amb uns versos de Villangómez, sentencia: “La salvació ens vindrà del sud o d’ultramar.” D’allà on, diu, ens recorden que encara hi som.


Presentació de ‘Deu lliçons per a salvar el català’ a la llibreria Ona, aquest dilluns.

 

Podeu trobar el llibre ‘Deu lliçons per a salvar el català’ a la Botiga de VilaWeb

Closcadelletra (CDXI): És una oblada, un sebel·lí, un ullastre, un caragol, un vell qui escriu

Massa clixés, massa aproximacions, massa bla-bla-blàs, massa agitació inútil, massa poesia dolenta, massa mots per poca cosa, massa testimonis corruptes per tapar crims, massa pretensions, massa figurera, massa falsaris, massa mortor pudenta.

Volia fugir d’aquest renouer que m’atacava per totes bandes, d’aquest devessell de despropòsits que m’eixordaven, d’aquesta publicitat infernal que em feia malbé.

Dit i fet!

He vist la floració lilosa de l’arbre de l’amor que tenc devora la finestra i m’he quedat mirant molt de temps les tres o quatre abelles que anaven xuclant flor darrere flor aquells elixirs de vida.

Som l’arbre de l’amor. Som les abelles.

La vida quotidiana de qualsevol animal, i ara pens en les abelles amb els seus relleus màgics, és una font de coneixences inèdites.

Aquella magnífica proximitat de dues espècies vives alimentant-se m’ha fet sentir que a la natura basta escoltar-la amb atenció, veure-la el millor possible, aprendre de les seves mil i una varietats musicals.

Una forma natural ressona defora, un acord li respon dedins.

Aquesta sorpresa la vull tenir amb una pedra, un caragol bover, una tela d’aranya, un tassó d’aigua, un perfum d’espígol, una grapada d’humus.

Cal batallar amb modèstia i eficàcia per les llums contra l’obscurantisme; aquests obscurantismes múltiples fabricats pels necrocapitalismes que s’afiquen com una pol·lució verinosa per tots els indrets humans i ens volen retornar a la barbàrie, a la mort en vida.

Cal alimentar la passió estètica, que és una ètica, i, ben naturalment, una política, una poètica.

Obrir les escotilles interiors i fer un viatge al gruix i a la diversitat de les coses, dels essers, de la natura; una invasió de qualitats; una revolució comparable a la de l’arada, ara, ara mateix, quan amb les ciències i les humanitats reconciliades s’han obert recursos infinits per posar al dia milers i milers de savieses enterrades o desconegudes que podran ser descrites gràcies a l’espessor semàntica dels mots.

Cercar la serenitat, la relaxació ordinària, el despreniment, fugir de les convulsions i de les histèries, saber que la saviesa assaboreix els colors.

Tots els sentits han de ser convocats en un exercici de surar dins l’aire i en una precisió brolladora de llibertats.

Entre l’universal fluir i la universal abraçada.

Saber que som el rocam i som el riu.

El rocam i el riu m’encarreguen que parli per ells, van néixer en mi i en ells.

Som el detall i la immensitat.

Lenta i constant meditació, llampejant execució.

Immobilitat i rapidesa.

La ressonància va més enllà de la paraula.

Potència i delicadesa.

Viure dins l’obert!

Vet aquí algunes de les claus que Shitao (1642-1707), poeta, místic i pensador, em dóna.

Aquell que habita en el cor de les coses no té necessitat d’altra feta que ser allà, res més.

Mir un quadre de Shitao que és un xoc de presències: una barca, una cabana perduda, una silueta, un penya-segat, una branca florida, uns bambús.

El paisatge és esperit.

L’esperit, a través de l’alè, és paisatge.

A poc a poc escric la secreta polifonia del real.

Per la mirada que sap veure tot és música, tot és cant.

No sents el zumzeig de les abelles xucladores darrere l’ordinador?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/03/Closcadelletra-CDXI.mp3

Revista de Catalunya: 100 anys de resistència i rigor

Que una revista arribi a cent anys és un fet que no passa cada dia. Que aquesta revista es dediqui a la reflexió i l’assaig i que, a més, es publiqui d’ençà del primer dia en català ens situa en el negociat de les rareses més meritòries i acreditades. Heroiques, gairebé. I, tanmateix, aquesta publicació existeix i cada tres mesos arriba als subscriptors i a les llibreries: parlo de la Revista de Catalunya, fundada per Antoni Rovira i Virgili el 1924 –és a dir, en plena dictadura de Primo de Rivera– que ara fa un segle d’existència. És, ras i curt, la revista degana entre totes les que actualment es publiquen en llengua catalana. Una efemèride de gruix que la Generalitat de Catalunya ha inclòs en la llista de commemoracions institucionals del 2024.


Portada del primer número de la Revista de Catalunya, publicat a Barcelona el juliol del 1924 (fotografia: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

Seguir la història de la Revista d’ençà dels seus distants inicis és seguir gran part dels neguits, peripècies i entrebancs pels quals la cultura (i un munt de coses més) del nostre país ha transitat al llarg de tot aquest temps. Una trajectòria que durant uns quants períodes l’ha convertida, per raons forçoses, en una revista subterrània; i en uns altres, en una revista viatgera. Potser és per això –i per la indiscutible vocació internacional demostrada per la Revista d’ençà del primer número– que el govern ha adscrit la commemoració oficial del centenari al Departament d’Acció Exterior i Unió Europea i no al de Cultura, que, per cert, enguany va força carregat de centenaris importants.

Si mirem cap enrere veurem que, de fet, la Revista de Catalunya no va entrar en una etapa de normalitat fins que l’any 1986 Max Cahner va decidir de recuperar-la, dirigir-la i crear paral·lelament, amb el beneplàcit de Teresa Rovira, filla del fundador Rovira i Virgili, la fundació de règim privat Revista de Catalunya. Aquell impuls de fa quasi quaranta anys –primerament, amb periodicitat mensual, després, trimestral– és el que ens ha arribat fins ara mateix.

I el que vol continuar.

Un exemple de persistència

La història de la Revista de Catalunya és un exemple de persistència i fidelitat a uns principis fundacionals que no sempre han agradat als qui han tingut parcel·les de poder. Però malgrat el context polític advers –el dictador Primo de Rivera tenia uns projectes molt clars respecte de Catalunya i els factors determinants de la seva cultura– l’impuls original d’Antoni Rovira i Virgili el porta a envoltar-se dels millors intel·lectuals d’aquell moment: Prudenci Bertrana, Carles Riba, Domènec Guansé, Ferran Soldevila, Carles Rahola, Josep Pla, Joan Crexells, J. V. Foix, Tomàs Garcés


Portada del número 105 de la Revista, publicat a Sao Paulo (Brasil) el desembre del 1956 (fotografia: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

El 1932, malgrat ser en ple període republicà, les raons econòmiques forcen la suspensió de la Revista, tot i que gràcies al patrocini del conseller Ventura Gassol pot reaparèixer dos anys després. Una reaparició fugaç, val a dir, perquè fins el 1938 no torna a sortir un nou número patrocinat pel conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer i amb Armand Obiols al capdavant en condició de redactor en cap (sense que hi figuri cap director). Una etapa, la d’Obiols, de grandíssim nivell en què la Revista torna a ser la referència cultural de Catalunya i que abasta disset números entre l’abril del 1938, el 82, i l’abril del 1940, el 98. Els dotze primers fets i publicats a Barcelona i els altres cinc, a París.

Amb la derrota de 1939 la revista emprèn un complicat recorregut per l’exili que arriba fins el 1967, amb aparicions en llocs tan diversos com ara el Brasil, París i Mèxic, un període en què el paper de l’ex-conseller de la Generalitat Antoni M. Sbert és fonamental. Després, entre el setembre del 1967 i l’octubre del 1986, s’obre un parèntesi de silenci fins que Max Cahner entra en acció, tal com hem dit més amunt.

Un programa engrescador

El programa previst d’activitats que es va presentar fa uns quants dies conté un seguit d’apartats engrescadors i interessants. Començo destacant-ne la pàgina web específica del centenari, que, combinada amb la pàgina web de la Revista, proporciona molta informació històrica sobre la publicació. I un seguit d’actes acadèmics, no solament en l’àmbit dels Països Catalans, també amb una voluntat d’internacionalització molt nítida i en coherència plena amb els objectius fundacionals de Rovira i Virgili i els seus col·laboradors.

Hi haurà igualment una exposició prevista per als primers mesos de l’any vinent que sobre el paper es presenta summament prometedora. I, sobretot, un seguit de quatre publicacions que em semblen del màxim interès per a poder fixar i documentar completament el trajecte fet fins avui: una Història de la Revista de Catalunya (1924-2024), coordinada per Josep Maria Roig i Jordi Manent; una antologia d’articles, en català i anglès, publicats en aquest segle de recorregut; el catàleg de l’exposició esmentada més amunt; i els índexs en format paper i digital de tota la col·lecció 1924-2024.


Portada del número 106, publicada a Mèxic el setembre del 1967 (fotografia: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

Un programa que es podria dir que posa l’accent en el passat (un petit luxe que, certament, no tothom es pot permetre), però que, segons que va explicar Lluïsa Julià, directora de la Revista, no ha de distreure els responsables actuals dels objectius a complir a partir d’ara encaminats a afrontar el futur. Un futur en què l’adaptació a les transformacions tecnològiques dels nous temps tindrà un protagonisme notori; un futur, comptat i debatut, caracteritzat per objectius tan concrets com ara la digitalització dels continguts, un canvi de disseny, rejovenir tant la nòmina de col·laboradors com la de lectors i subscriptors, i augmentar la presència de la Revista en els debats públics d’aquest temps i d’aquests països.

La seriositat, marca de la casa, no minvarà. Vull dir que la Revista continuarà exhibint en els crèdits de cada número aquella llista de membres, tant del patronat com del consell assessor i del consell de redacció, atapeïda de doctors, cosa que a primer cop d’ull pot semblar un pèl intimidant, però que, en el fons, el que denota és que el rigor i –per què no dir-ho, vists els temps que corren– la voluntat de resistència es mantenen intactes.


Portada del darrer número de la Revista de Catalunya, el 324.

El centenari de la Revista de Catalunya s’obrirà de manera oficial el 3 d’abril en un acte al Palau Robert de Barcelona. Hi haurà temps, doncs, per a seguir de prop els esdeveniments programats al voltant de l’efemèride amb la certesa que posaran en primera línia una eina de reflexió sobre com som i com volem ser d’enorme utilitat. Fa cent anys i ara.

Pàgines