Vilaweb.cat

L’Audiència de Girona deixa en llibertat l’Ibrahim i en Charaf, els primers jutjats per les protestes de l’octubre proppassat

El bufet d’advocats Salellas Advocats ha informat que la secció quarta de l’Audiència de Girona ha optat per deixar en llibertat l’Ibrahim i en Charaf, dos dels joves detinguts durant les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol als presos polítics. Al piulet, els advocats consideren que la notícia ‘és presagi d’una bona sentència i esperem que auguri de futures resolucions judicials més respectuoses amb els nostres drets’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ibrahim i Charaf diuen que els van detenir perquè són ‘el blanc perfecte quan la policia està enfadada’

La Secció 4a de l'Audiència de Girona posa en llibertat l'Ibrahim i en Charaf (@ICheraf ) detinguts durant les protestes de l'octubre passat. És presagi d'una bona sentència i esperem que auguri de futures resolucions judicials més respectuoses amb els nostres drets. pic.twitter.com/RBAJNFqHRc

— salellas advocats (@salellasadv) July 2, 2020

El judici va començar abans-d’ahir a Girona: el primer per les protestes de l’octubre proppassat. L’empresonament de l’Ibrahim i el Charaf ha anat acompanyat de manifestacions en contra des del començament: van ser detinguts el 16 d’octubre, a divuit anys, i d’aleshores ençà han estat empresonats al Puig de les Basses. La jutgessa Maria Elena Román Aita havia fonamentat fins ara la presó en el possible risc de fugida perquè són ex-tutelats i tenen nacionalitat marroquina, un argument que ha mantingut immòbil d’ençà de llavors, encara que pràcticament la totalitat d’empresonats d’aquells dies van ser alliberats poques setmanes després.

Amenaça de presó i de deportació en el primer judici per les protestes contra la sentència

The post L’Audiència de Girona deixa en llibertat l’Ibrahim i en Charaf, els primers jutjats per les protestes de l’octubre proppassat appeared first on VilaWeb.

El 70% dels usuaris de residències infectats de la covid-19 són asimptomàtics, segons un estudi

El 69,7% dels usuaris de residències i el 55,8% dels treballadors que s’han infectat de la covid-19 són asimptomàtics, segons un estudi d’un equip multidisciplinari de l’Hospital Vall d’Hebron que s’ha publicat a la revista ‘Emerging Infectious Diseases’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’estudi inclou unes sis mil persones, entre residents i treballadors, d’un total de seixanta-nou residències de gent gran, tant públiques com privades, de l’àrea d’influència de l’hospital, i es va fer entre el 10 i el 24 d’abril. Els resultats indiquen que gairebé un 24% de residents i un 15% de treballadors tenen coronavirus, però que més de la meitat d’aquests no tenien símptomes. L’estudi conclou que el cribratge basat en símptomes és insuficient per detectar tots els casos en aquests centres.

L’estudi ha estat coordinat per la cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de Vall d’Hebron, Magda Campins, i el cap del Servei de Malalties Infeccioses, Benito Almirante. Segons Vall d’Hebron, es tracta del primer estudi sobre l’impacte del coronavirus 2019 a les residències amb una mostrat tan gran de persones.

Els investigadors van analitzar la presència de símptomes relacionats amb la covid-19 i els resultats de proves de PCR en 3.214 residents i 2.655 treballadors dels centres. Les dades, amb un 23,9% de residents i un 15,2% de treballadors amb la covid-19, mostren una transmissió ‘molt elevada’ del virus en aquests centres. Vall d’Hebron considera que aquesta transmissió es veia ‘especialment afavorida’ per les característiques pròpies de les residències, com ara habitacions i banys compartits, espais comuns i la convivència de persones dependents que requereixen molta atenció.

L’estudi conclou que l’elevat percentatge de casos asimptomàtics juga un paper rellevant en la disseminació del virus en aquest tipus de centres i considera fonamental detectar tots els casos, amb símptomes o sense, per tallar la cadena de transmissió. Així, es considera que el cribratge basat en símptomes en aquest col·lectiu d’alta fragilitat és insuficient per detectar tots els casos incidents.

Els investigadors de l’estudi de Vall d’Hebron recomanen la implementació d’una estratègia centralitzada de prevenció i control de la covid-19 que inclogui el cribratge de residents i professionals, independentment de la presència de símptomes, per tal de prevenir i controlar brots de coronavirus en aquest grup de persones vulnerables.

The post El 70% dels usuaris de residències infectats de la covid-19 són asimptomàtics, segons un estudi appeared first on VilaWeb.

Vicent Partal, elegit membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública la incorporació de quatre membres numeraris, adscrits a la Secció Filològica. Són el director de VilaWeb, Vicent Partal; la professora de la Universitat d’Alacant Sandra Montserrat; el doctor en filologia catalana per la Universitat de València Enric Ribes; i l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sandra Montserrat és llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Es doctorà a la UA, on és professora titular d’ençà del 2008. És especialista en lèxic, tant des del vessant teòric com de l’aplicat, i ha centrat la recerca en la semàntica lèxica, fonamentalment a partir d’una perspectiva diacrònica, i en el marc de la lingüística cognitiva i per a l’estudi del canvi lèxic.

Enric Ribes es doctorà en filologia catalana per la Universitat de València. Durant la seva trajectòria ha desenvolupat una intensa activitat docent; ha estat professor numerari de llengua i literatura catalanes en diversos instituts d’ensenyament secundari, consultor dels estudis de filologia catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (2005-2013) i professor associat de gramàtica catalana i de sociolingüística a la Universitat de les Illes Balears. Les seves publicacions se centren en l’estudi del lèxic i la toponímia.

Sebastià Alzamora és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears. És poeta, assagista, novel·lista, periodista i crític literari. També ha fet tasques de gestió cultural, tant a l’administració pública –va ser delegat de l’Àrea del Llibre de la Generalitat de Catalunya (2000-2003) i director de la revista Cultura (2007-2011)– com al sector privat –a Edicions Destino, com a editor en llengua catalana (1998-2000), i a l’Editorial Moll, on va ocupar el càrrec de director literari. Com a periodista, ha col·laborat amb els diaris Avui, Público, Diari de Balears i Diario de Mallorca, i també amb Ara i Ara Balears, en els quals escriu articles d’opinió.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), fundat per iniciativa d’Enric Prat de la Riba el 18 de juny de 1907, és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l’alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura catalana. És l’institut de les ciències i les humanitats i l’acadèmia de la llengua catalana i forma part de la Unió Acadèmica Internacional des del 1922.

L’Institut té 116 membres numeraris, 121 d’emèrits i 86 membres corresponents i s’organitza en cinc seccions: Històrico-Arqueològica, de Ciències Biològiques, de Ciències i Tecnologia, Filològica i de Filosofia i Ciències Socials. La Secció Filològica acompleix la funció d’Acadèmia de la Llengua Catalana que l’Institut té encomanada. Aquesta funció implica l’estudi científic de la llengua, l’establiment de la normativa lingüística i el seguiment del procés d’aplicació d’aquesta normativa.

The post Vicent Partal, elegit membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans appeared first on VilaWeb.

Confirmats nou casos de coronavirus en un edifici de Lleida i es demana als veïns que es confinin

El brot de covid-19 detectat en un edifici del Centre Històric de Lleida consta ja de nou casos i, segons ha informat el departament de Salut, s’ha demanat a la resta de veïns que es confinin fins que es tinguin els resultats de la resta de proves. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més, l’alberg Jericó, una residència de serveis socials bàsics, té cinc casos de la covid-19. Segons han explicat fonts de l’Ajuntament de Lleida, arran d’aquests casos s’ha tancat l’alberg, s’han confinat els usuaris i s’han fet setanta-una proves PRC a onze treballadors, un voluntari i cinquanta-nou residents. Des de la Paeria esperen tenir els resultats dels testos durant el dia d’avui.

A la regió de Lleida Salut està fent el seguiment de  set brots. A més del brot de l’edifici del Centre Històric de la ciutat i de l’alberg, també es supervisen els brots en tres empreses fructícoles que, de moment, sumen vint-i-quatre positius i quaranta contactes aïllats, tot i que no es descarten nous casos ja que s’estan fent més proves PCR.

Pel que fa a la residència privada Castrillón de Lleida en què es van detectar divuit positius -tretze residents i cinc treballadors-, Salut dóna el brot per controlat. L’últim brot conegut a Ponent s’ha registrat en una empresa agroalimentària de la comarca de la Segarra de la qual no es tenen encara dades ni de proves ni de positius.

[MAPA] A quins municipis hi ha brots de coronavirus?

The post Confirmats nou casos de coronavirus en un edifici de Lleida i es demana als veïns que es confinin appeared first on VilaWeb.

Els presos polítics tindran el tercer grau, que pot quedar en mans del Suprem

Els presos polítics podran sortir de la presó i anar-hi únicament a dormir-hi entre setmana. El director de Mesures Penals i Alternatives, Amand Calderó, ha anunciat que les juntes de tractament han proposat el tercer grau penitenciari després d’haver passat gairebé sis mesos en segon grau, el règim comú. Segons que ha dit, totes les juntes de les presons s’han manifestat a favor del tercer grau unànimement. Perquè el canvi sigui efectiu cal que l’avali el Servei de Classificació de la Generalitat, que segons ha dit Calderó, de mitjana només tomba el 7% de les propostes. El primer grau penitenciari és pensat per als reclusos perillosos i el tercer és un règim de semillibertat que permet àmplies franges horàries fora de la presó. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fa mig any Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull ja van demanar el pas al tercer grau, però les juntes de tractament de la presó van dictaminar que els classifiquessin en segon grau enmig d’un intens debat, fet que va despertar malestar entre els presos de Junts per Catalunya. Des de llavors, els presos polítics han pogut sortir sovint de la presó per a anar a treballar o fer voluntariat a través de l’aplicació de l’article 100.2 del règim penitenciari. Ara, aquest precedent es veu beneficiós de cara a concedir el tercer gran, ja que els jutges de vigilància penitenciària i l’Audiència de Barcelona han ratificat aquestes sortides davant l’oposició de la fiscalia, que ha presentat recursos en contra sistemàticament.

Es preveu que la fiscalia continuï amb la mateixa tendència i presenti recurs contra el tercer grau dels presos polítics. En primer terme, qui l’hauria de resoldre és el jutge de vigilància penitenciària i, si l’avala i la fiscalia presenta un altre recurs, el Tribunal Suprem espanyol. Els antecedents d’aquest tribunal fan pensar que podria tombar el règim de semillibertat, però fins que ho faci els presos polítics hauran pogut sortir de la presó com preveu el tercer grau.

Article 86.4

De la mateixa manera que els presos polítics han pogut sortir de la presó per a treballar malgrat estar classificats en segon grau gràcies a l’article 100.2 del reglament penitenciari, al tercer grau hi ha un article altament favorable pels interessos dels reclusos. Es tracta de l’article 86.4, que permet que els presos compleixin la condemna a casa i se substitueix la privació de llibertat a una presó per un control telemàtic. Per norma general han de passar obligatòriament vuit hores diàries al seu domicili, tot i que les juntes de tractament poden autoritzar excepcions.

Durant el confinament es va incrementar el nombre de presos en tercer grau a qui s’ha aplicat l’article 86.4 amb l’objectiu de buidar les presons per a reduir el risc de contagi del coronavirus.

The post Els presos polítics tindran el tercer grau, que pot quedar en mans del Suprem appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Isidre Correa, el pacient que va saludar el mar després de 50 dies a l’UCI, surt de l’hospital

Fa unes setmanes una fotografia d’Isidre Correa va fer la volta al món. Després de 50 dies a l’UCI per la covid-19, els metges de l’Hospital del Mar el van acompanyar fins a la platja del Somorrostro perquè tornés a veure les aigües de la Mediterrània. Ahir, després de més de tres mesos ingressat, Correa va abandonar el centre per acabar de completar la recuperació a l’Hospital Esperança, al barri de Gràcia. A diferència de la primera fotografia, en el vídeo publicat a la xarxa, es veu al pacient caminant mentre el personal sanitari l’ovacioni. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Recordeu la fotografia que va donar la volta al món de la humanització de l'#UCI de l'@hospitaldelmar? Doncs el protagonista, l'Isidre, després de 3 mesos ingressat per la #COVID19 marxa cap l'#HospitalEsperançaMAR per acabar la seva recuperació 💪 pic.twitter.com/sHb11RRu3z

— Salut (@salutcat) July 2, 2020

The post [VÍDEO] Isidre Correa, el pacient que va saludar el mar després de 50 dies a l’UCI, surt de l’hospital appeared first on VilaWeb.

Jasikevičius, nou entrenador del Barça de bàsquet per a les tres pròximes temporades

El lituà Šarūnas Jasikevičius serà l’entrenador de l’equip de bàsquet del Barça per a les tres pròximes temporades, segons que ha anunciat avui dijous el club barceloní. L’ex-jugador blaugrana dirigirà el projecte de la secció de bàsquet fins al 30 de juny de 2023. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🏀Sarunas Jasikevicius, nou entrenador del @FCBbasket 🔥

✍ L'acord és per a les tres pròximes temporades, fins al 30 de juny del 2023: https://t.co/4cTeKPKJBy

🔵🔴 #ForçaBarça! pic.twitter.com/F0AmWE3LZs

— Barça Basket (@FCBbasket) July 2, 2020

Jasikevicius relleva a la banqueta el serbi Svetislav Pesic, a qui el club li ha rescindit l’any de contracte que li quedava després d’una temporada en blanc, en la qual no ha guanyat cap títol.

The post Jasikevičius, nou entrenador del Barça de bàsquet per a les tres pròximes temporades appeared first on VilaWeb.

La Guàrdia Civil deté un home a Gandia per ‘incitar a l’odi’ contra la corona espanyola

La Guàrdia Civil ha detingut a Gandia una persona de 59 anys que des del 2018 difonia a les xarxes socials comentaris que ‘inciten a l’odi’ dirigits a institucions representatives de l’estat espanyol com ara la monarquia, el poder judicial i les forces i cossos de seguretat. Segons la Guàrdia Civil, els missatges ‘incitaven a l’odi i fomentaven actituds violentes‘, de manera que el detingut podria ser acusat de delictes d’odi i d’injúries a la corona. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així mateix, la policia ha identificat i investiga 36 publicacions, la majoria de les quals dirigides a la casa reial espanyola i els seus membres. L’operatiu contra el detingut l’ha portat a terme la secció d’informació de la zona de València i la investigació la dirigeix el jutjat d’instrucció número 2 de Gandia.

The post La Guàrdia Civil deté un home a Gandia per ‘incitar a l’odi’ contra la corona espanyola appeared first on VilaWeb.

Torra exigeix al PSC la retirada d’un cartell que l’acusa de manipular TV3

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha exigit al PSC que retiri un cartell publicat a les xarxes socials en el qual es denuncia la ‘intromissió’ a TV3 amb una imatge seva com si estigués movent uns fils. El muntatge va acompanyat del lema ‘Prou intromissions! La TV pública és de tota la ciutadania‘. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A través del seu compte de Twitter, Torra defensa que per a ell la llibertat d’expressió és ‘sagrada’ com diu haver demostrat ‘sobradament’. I pregunta als socialistes si els sembla normal el cartell i si realment consideren que el president del seu país manipula els mitjans públics.

Senyores i senyors del PSC, els sembla normal aquest cartell? Així veuen al President del seu país, manipulant mitjans públics? Per mi la llibertat d’expressió és sagrada, em sembla haver-ho demostrat sobradament. Els demano doncs que retirin aquest cartell ofensiu. https://t.co/Qgr4ogSq3K

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) July 2, 2020

El cartell dels socialistes es fruit de les declaracions de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, en les quals va dir que a vegades veu ‘massa castellà’ a TV3, en referència a la sèrie Drama que es va emetre dilluns passat. A més, la consellera va afirmar que havia donat un ‘toc d’atenció’ a la televisió per aquesta qüestió.

‘Drama’ o la incursió gradual del castellà en la televisió que normalitzava el català 

The post Torra exigeix al PSC la retirada d’un cartell que l’acusa de manipular TV3 appeared first on VilaWeb.

Creix la desocupació al conjunt del país, tot i l’arribada de l’estiu

La pandèmia del coronavirus 2019 continua llastrant l’economia del país. Tot i l’arrancada de la temporada estival i la reobertura de negocis, la desocupació ha crescut arreu. El País Valencià és el més afectat, ja que la xifra de desocupats ha arribat als 456.796, és a dir, ha augmentat un 3,7% respecte al maig. En termes interanuals, l’impacte encara és més evident: la desocupació ha crescut un 30,2% (105.466 treballadors). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així mateix, al Principat la desocupació ha augmentat un 0,7% respecta el maig, és a dir, 1.870 persones s’han quedat sense feina durant el juny. Ara mateix, a Catalunya hi ha 485.019 desocupats. D’altra banda, en termes interanuals, la desocupació ha augmentat un 35,76% (127.747 persones).

Finalment, a les Illes Balears, la desocupació ha caigut un 0,5%, és a dir, 396 treballadors han trobat feina durant el juny. La xifra de desocupats actualment és de 74.923. Ara bé, les dades interanuals, demostren que la pandèmia ha situat l’arxipèlag en una situació molt complicada. A diferència del juny del 2019, la desocupació ha crescut un 104,2%.

The post Creix la desocupació al conjunt del país, tot i l’arribada de l’estiu appeared first on VilaWeb.

Arxiven la causa contra 13 activistes i els batlles de Verges i Celrà pel tall del TGV a Girona

Els batlles de la CUP de Verges (Baix Empordà), Ignasi Sabater, i Celrà (Gironès), Dani Cornellà, no aniran a judici pel tall del TGV durant el primer aniversari de l’1-O perquè, una volta tancada la investigació, ni la fiscalia ni Adif els han acusat. La policia espanyola els va arrestar el 16 de gener de l’any passat en el marc d’un operatiu que es va saldar amb setze detencions. El jutjat d’instrucció 4 va investigar un total de dinou activistes i va concloure que hi havia indicis per enviar-ne disset a judici. Finalment, la fiscalia i l’advocacia de l’estat, en nom d’Adif, només acusen quatre dels investigats per delictes de desordres públics, danys en patrimoni públic, atemptat a agents i lesions lleus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

#JoTambéSóc21Raons

📌4 anys de presó i 12.150 € de multa per a cadascuna de les acusades. També 13.598 € d'indemnització.
✊Solidaritat i força a les 4 companyes que hauran de fer front a aquest judici, així com a en @Alemanyr jutjat per desordres públics i ultratge a Espanya. pic.twitter.com/WXTQSbHAZN

— #21raons (@21raons) July 2, 2020

Segons que informa la campanya de solidaritat 21 raons, el jutjat d’instrucció 4 ha dictat interlocutòria de judici oral després de rebre els escrits d’acusació de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat. Els acusats s’enfronten a 4 anys de presó i multes per valor de 12.150 euros cadascun per delictes de desordres públics, danys en patrimoni públic, atemptat a agents de l’autoritat i lesions lleus.

El 16 de gener de l’any passat, la policia espanyola va dur a terme un operatiu que va culminar amb la detenció de setze activistes, entre els quals els batlles de Verges i Celrà per, suposadament, haver participat en el tall de del TGV a Girona durant el primer aniversari de l’1-O. Una intervenció polèmica, que va despertar nombroses crítiques i mobilitzacions de protesta. De fet, tant els afectats com el president de la Generalitat, Quim Torra, van arribar a denunciar la policia per detenció il·legal, tot i que la causa va quedar arxivada.

Un cop tancada la instrucció, el jutjat va resoldre que hi havia indicis per enviar a judici divuit dels encausats per desordres públics i danys a la circulació ferroviària. El jutjat va arxivar la causa a un dels investigats perquè les imatges de la càmera de videovigilància on la policia l’identificava, no eren concloents i perquè va aportar un testimoni que el situava treballant a aquella hora.

La defensa dels encausats, encapçalada pels advocats Montserrat Vinyets i Benet Salellas, va presentar un recurs contra la interlocutòria del jutjat a l’Audiència de Girona. Els lletrats argumentaven ‘la inexistència d’indicis’ contra els encausats i posaven en dubte que la polica els identifiqués ‘amb una simple comparació’ de les imatges de les càmeres de videovigilància amb fotografies extretes de les xarxes socials.

L’Audiència va estimar parcialment el recurs de la defensa i va arxivar la causa, també, contra el fotoperiodista Carles Palacio perquè ‘es trobava al lloc dels fets per la seva condició de reporter gràfic o fotoperiodista, amb la funció d’informar sobre el que estava passant’.

Dels disset activistes investigats, la fiscalia i l’advocacia de l’estat només han formulat acusació contra quatre. Segons informen al comunicat, les acusacions se centren en aquells investigats que, segons els atestats policíacs, van ser identificats en la concentració exterior de l’estació del TGV. Això vol dir que la resta dels investigats, incloent-hi els batlles de Verges i Celrà, no aniran a judici i s’acorda l’arxiu per a tretze dels activistes que continuaven imputats.

Fiscalia i Adif sol·liciten per a cadascun dels quatre processats 2 anys de presó pels desordres públics, 1 any de presó i multa de 6.750 euros pels danys, 1 any de presó per atemptat a agents de l’autoritat i multes per valor de 5.400 euros pels delictes lleus de lesions. En total, les acusacions demanen 4 anys de presó i 12.150 euros de multa per a cadascun dels acusats. En concepte de responsabilitats, demanen un total de 13.598 euros d’indemnització. El judici se celebrarà en un jutjat penal de Girona.

La campanya de solidaritat amb els encausats per les mobilitzacions a Girona durant el primer aniversari de l’1-O, que es va batejar com a ’21 raons’, subratlla que, malgrat l’arxiu per a la majoria dels encausats, continua ‘el constant intent de criminalització’ contra l’independentisme. ‘Només mobilitzades i organitzades ens serà possible trencar el mur antidemocràtic de l’estat espanyol’, afirmen.

En aquest sentit, subratllen que seguiran ‘lluitant per continuar exercint el ple exercici del dret a l’autodeterminació i per aconseguir la llibertat de tots els presos i preses polítiques’. ‘Volem transmetre tota la solidaritat a les companyes que hauran de fer front a aquest judici i dir-los que no estaran mai soles’, conclouen.

Al comunicat, també fan una crida a la solidaritat i demanen a la societat que estigui atenta a les convocatòries i accions a través de les xarxes socials.

The post Arxiven la causa contra 13 activistes i els batlles de Verges i Celrà pel tall del TGV a Girona appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Puigdemont crearà aviat el seu nou partit’ i ‘Els aeroports tornen a l’activitat amb un 20% dels vols’

Avui, 2 de juliol de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.  

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Puigdemont crearà aviat el seu nou partit’ i ‘Els aeroports tornen a l’activitat amb un 20% dels vols’ appeared first on VilaWeb.

Teresa Jordà: ‘el sector agroalimentari s’ha comportat com una estructura d’estat de primer ordre durant la covid

La consellera d’Agricultura, Teresa Jordà, ha afirmat aquest dimecres en seu parlamentària que el sector agroalimentari català s’ha comportat com una “estructura d’estat de primer ordre” durant la crisi generada per la pandèmia del coronavirus. Jordà ha afegit que ara s’ha d’aprofitar aquest impuls per elevar” el sector “allà on es mereix”, un fet que passa perquè la ciutadania “faci confiança” al col·lectiu i consumeixi els seus productes. “El sector agroalimentari és essencial i no ha fallat”, ha subratllat Jordà, per detallar després els diferents plans de xoc que el seu Departament ha habilitat per fer front a la sotragada que ha suposat als productors la pandèmia durant el ple monogràfic sobre la covid-19 al Parlament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per exemple, la titular de la cartera d’Agricultura ha recordat que s’ha fet un pla de suport al sector vitivinícola amb diverses línies dotat amb més de cinc milions d’euros, o un altre per al sector pesquer que supera els tres milions.També s’ha fet crèdits amb interès zero per al sector de la flor, que ha resultat especialment afectat per la crisi perquè té els mesos de més vendes precisament en els que ha calgut confinar el país.Per sobre de tot plegat, Jordà ha destacat que aquesta situació ha “posat de relleu” la “necessitat” de “mantenir debats” sobre “com volem alimentar-nos” i “com volem proveir els aliments dels quals ens alimentarem”. I ha afegit: “Nosaltres pensem que com a poble tenim tot el dret a decidir com ens hem d’alimentar. Sobirania alimentària ben entesa”.

The post Teresa Jordà: ‘el sector agroalimentari s’ha comportat com una estructura d’estat de primer ordre durant la covid appeared first on VilaWeb.

La música torna al Palau amb un concert d’Albert Guinovart dedicat a les víctimes de la pandèmia

El pianista i compositor Albert Guinovart ha inaugurat aquest dimecres el cicle Estiu al Palau, que fins al 15 de setembre acollirà 22 concerts amb l’objectiu de donar suport als músics locals i animar el públic a gaudir novament de la música en directe. Després de tres mesos i mig d’aturada per la crisi del coronavirus, les butaques del Palau de la Música s’han tornat a omplir a un terç de la capacitat de la sala. El concert, que s’ha retransmès per streaming gratuïtament, s’ha dedicat a les víctimes de la pandèmia i a tot el personal sanitari. Guinovart, artista molt proper a la institució, ha interpretat obres de Frédéric Chopin i Enric Granados, així com l’estrena de ‘Cinc novel·letes’ que ha compost durant el confinament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Guinovart ha obert el recital amb la ‘Fantasia-impromptu, op. 66’ de Frédéric Chopin, seguida dels ‘Valsos poètics’ d’Enric Granados i l’estrena de ‘Cinc novel·letes’, que ha compost durant el confinament. Es tracta de cinc peces que desenvolupen algunes parts solistes de la cantata ‘Els fills del segle’, amb text de Miquel Desclot, que va compondre el 1994.Com l’autor i intèrpret català, tant Chopin com Granados eren pianistes i compositors. En homenatge a Granados, ha ofert els ‘Valsos poètics’, obra del mateix Guinovart, i ha finalitzat el primer recital post-covid al Palau novament amb Chopin i el seu ‘Grande valse, op. 42’.Pianista i compositor Guinovart (Barcelona, 1962) manté una estreta relació amb el Palau de la Música Catalana i els cors de l’Orfeó Català. Va ser-ne compositor convidat la temporada 2017-18, en la qual es van programar una quinzena d’obres i l’estrena del seu ‘Requiem’, a càrrec del Cor Jove de l’Orfeó i l’Orquestra de les Illes Balears. A més d’actuar com a pianista solista i acompanyant, va arranjar per a cor i piano sis cançons populars que l’Orfeó Català li va encarregar per als concerts de la seva gira per la Xina el 2018.Amb actuacions arreu del món, el pianista ha col·laborat amb artistes com Victoria de los Ángeles, Barbara Hendricks, Frederica von Stade, Julia Migenes, Juan Diego Flórez i Nacho Duato. També és conegut per musicals com ‘Mar i cel’, ‘Flor de Nit’, ‘Gaudí’, ‘Paradís’, ‘La vampira del Raval’ i ‘Scaramouche’, a més de composicions per a la televisió, cinema i òperes. Mesures del cicleEl Palau ha posat a la venda un terç de l’aforament de la sala. Entre les mesures de seguretat que s’ha trobat el públic aquesta nit, protocols d’accés i de sortida del recinte, els programes de mà descarregables des dels mòbils, càmeres de temperatura corporal al vestíbul i catifes higièniques a l’entrada per desinfectar les sabates. Els concerts del cicle no tindran pauses, per tal d’evitar concentracions de gent. Aprofitant l’aturada de l’activitat, s’han canviat els aparells climatitzadors de l’aire condicionat per optimitzar la purificació de l’aire dins la Sala de Concerts. Dotze dels 22 concerts que oferirà el Palau aquest estiu són noves propostes. El segon concert del cicle serà aquest dijous 2 de juliol amb la soprano Serena Sáenz, acompanyada pel pianista Ricardo Estrada.

The post La música torna al Palau amb un concert d’Albert Guinovart dedicat a les víctimes de la pandèmia appeared first on VilaWeb.

Els vots no tenen amo (tampoc els dels PDECat)

Vivim unes hores que tot fa pensar que són bastant decisives per a la reconfiguració del sistema de partits polítics a Catalunya. I molt concretament de l’espai polític provinent d’allò que va ser la Convergència Democràtica de Jordi Pujol i Artur Mas, un espai que sembla que ja ha arribat a aquell punt en què l’aclariment dels objectius fa impossible que continuen units polítics i sectors que és evident que segueixen i, sobretot, que volen seguir camins divergents. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, com sempre que un partit es trenca, les expectatives que els uns i els altres tenen sobre la gestió, diguem-ne, de l’herència, són incompatibles. La política no és una ciència exacta i no entendre com es combinen i com divergeixen alhora les direccions polítiques dels militants i dels votants sol ser la base de molts fracassos. Simplement, els vots no tenen amo i ningú no se’ls pot endur a la butxaca quan canvia de sigla o d’orientació.

La manera com s’han organitzat els partits polítics a partir de la transició espanyola n’ha fet unes màquines molt bunqueritzades i piramidals, on la direcció exerceix un control ferri de l’organització, que acaba apartant-la de la realitat del carrer. I com que la democràcia interna hi és pràcticament absent es crea una bombolla, que el contrast amb les urnes pot fer petar d’una manera dolorosa. Precisament perquè la gent vota allò que vol.

Hi ha qui pot pensar que el trencament del PDECat, per exemple, significarà automàticament el trencament d’aquest espai electoral en dos blocs amb vots més o menys equivalents. Però això no ha de ser necessàriament així. Encara més: diria que és molt difícil que siga així.

De fet, hi ha un precedent molt il·lustre, que és la separació entre els dos partits de CiU. Després de trencar amb Convergència i de trencar també Unió, Duran i Lleida, que tenia un perfil exageradament il·lustre, s’estavellà contra les urnes dues vegades i es féu fonedís. El 2015 UDC, que tenia tretze diputats al parlament de resultes del pacte amb Convergència, es va presentar tot sol i no va replegar sinó uns cent mil vots, que no li serviren per a entrar al parlament. De tretze diputats va passar a zero. El partit havia mantingut sistemàticament, d’ençà de les eleccions del 1980, entre 8 diputats i 17 al Parlament de Catalunya, però quan se separà, i malgrat l’intens suport mediàtic que va rebre, no en va aconseguir ni un. Hi ha titulars molt interessants d’aquell temps i anàlisis en diaris assenyats que avui aniria bé de recordar. Especulaven matemàticament sobre quants diputats restaria la Unió que es presentava separada als qui fins aleshores havien estat els seus companys de Convergència. Però els vots no tenen amo i, si bé la divisió entre la militància, entre els partidaris de seguir la línia de Duran i els que no, va ser de meitat i meitat, entre l’electorat va resultar que era una divisió inexistent: zero diputats i tots a casa.

És evident que en aquell fracàs hi van influir dos elements que van de bracet de la revolució democràtica catalana: l’independentisme i la crítica, el cansament, pel sistema polític, les formes de representació i molt especialment el lamentable sistema de partits polítics que tenim. I en les maniobres que veiem avui sembla que la cosa continua pel mateix camí. Tal com ja va passar el 2015, amb Duran, els qui es van apartant d’això que sembla ser l’espai central que representa Carles Puigdemont, es van allunyant de l’independentisme però també es van refermant en la vella política, en el model de gestió de la cosa pública que bona part del país ja no suporta més. Serà molt interessant de veure, cinc anys després, si aquesta vegada són capaços de fer el forat que Duran no va saber fer, si s’estavellen contra la realitat com es va estavellar Duran fa cinc anys o, fins i tot, si acaben pidolant, potser abans de les eleccions i tot, un parell d’escons al PSC en canvi de vendre la marca. Serà interessant i, evidentment, significatiu, no únicament per a entendre com es mou l’espai que es va originar a Convergència sinó per a entendre, també, fins a quin punt és decidit, o no, el país.

The post Els vots no tenen amo (tampoc els dels PDECat) appeared first on VilaWeb.

Santiago Amigorena: ‘És molt més difícil de deixar de ser jueu després de la Xoà’

Santiago Amigorena (1962) és guionista, productor, director de cinema i escriptor francès d’origen argentí que ha convertit en literatura bona part de la seva vida. A casa nostra els films més reeixits de la trentena llarga que ha escrit són Tokyo Eyes (1998) i Uns quants dies de setembre (2006), que va escriure i dirigir i que va protagonitzar l’actriu Juliette Binoche, que llavors era la seva parella (Amigorena també va ser casat amb Julie Gayet, actual parella de François Hollande). Un dels darrers episodis d’aquesta vida singular té per protagonista el seu avi, un jueu polonès que emigra a l’Argentina a final dels anys vint i que manté una relació epistolar com més va més freda amb la mare, però que es torna a intensificar quan comença el tancament dels jueus polonesos en el gueto de Varsòvia, una circumstància tràgica a la qual el protagonista assisteix impotent, com tanta altra gent que no va voler veure la Xoà, l’extermini sistemàtic de jueus pels nazis. Així és com El gueto interior, publicada ara en català per Edicions 62, es va convertir en la sensació literària de la tardor passada a França quan va guanyar el premi dels llibreters de Nancy-Le Point i va esdevenir finalista del Goncourt, el Renaudot, el Decembre i el Médicis. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Heu estat candidat a tots els grans premis literaris francesos amb aquesta obra. Què vol dir això per a un argentí que escriu en francès?
―És el desè llibre que publico a França, i l’èxit que he obtingut, que em fa molt content, no és el mateix que si fos un èxit per al primer llibre, el segon o el tercer. Òbviament em fa molt feliç, però és una cosa bona que arriba ja de gran a un escriptor no francès que escriu en francès.

Un dels grans temes de la literatura, i encara més al segle XX i en aquests anys del XXI, és el de la identitat. D’alguna manera el vostre llibre tracta sobre això també, sobre el gran problema de la identitat…
―Em sembla que al segle XX i encara més al XXI s’ha comès l’error de construir la identitat associant-la només a una nacionalitat. Em sembla que abans es qüestionava la identitat d’una altra manera potser més interessant i més pertinent. I allò que a mi em sembla que planteja el llibre és que la identitat és una bona pregunta mentre és això precisament, una pregunta, que és vàlida quan no s’hi vol donar una sola resposta. Jo no em vull definir com a escriptor francès i amant del futbol argentí, però m’interessa com sóc alhora totes dues coses. De fet, segurament quan escric en francès no escric com un francès sinó com algú que no ho és, però no m’agrada gens que em defineixin com a no francès en l’escriptura perquè escric en francès i crec que la literatura francesa la fan també els escriptors que no són francesos de nacionalitat o d’origen i que en canvi fan servir aquesta llengua. I en el futbol passa igual. Miro més partits del Barça que del Boca, ara, perquè de fet Messi és un bon paradigma sobre això de la identitat. Perquè què és Messi? Barceloní, argentí? Si a la identitat s’hi posa un sol nom ens tornem còmplices del nazisme i del feixisme.

La conclusió, doncs, és que podem ser moltes coses alhora i que no són necessàriament excloents…
―Som moltes coses alhora i sobretot som coses no físiques, ningú no sap què és ser argentí, francès o català o algú a qui agrada el futbol, la cuina o la pintura. No ho sap ningú, què som. El llibre potser és una definició sobre què és ser jueu i què és ser humà i veig clar que som humans mentre ens preguntem què som. Quan aquesta pregunta deixa d’existir segurament continuem essent humans però no tan humans com quan no ens fem la pregunta.

Sí que es perd una identitat vinculada a la llengua. A la novel·la, per exemple, cada vegada es va perdent més el polonès i o l’ídix, per exemple, i això a la llarga implicarà una pèrdua de la memòria familiar. També heu explicat que vau haver de menester un traductor per a les cartes de la besàvia…
―Sí, a mi m’agrada molt la idea que les úniques pàtries que existeixen són la infantesa i la llengua, em sembla que en tot cas a la meva vida són els dos llocs on em sento a casa: en la infantesa i en la llengua. Són dues coses totalment intangibles, no les podrem posseir mai totalment. Pel que fa a la llengua, en el cas del francès, quan tenia dotze anys i el vaig començar a aprendre i després a llegir-lo, em va temptar molt la idea totalment proustiana que en l’idioma s’ha de trobar l’idioma, la idea que tota la gent que escriu de veritat ho fa en allò que Proust denomina una llengua estrangera. Quan em refereixo a una pàtria que podria ser una llengua no em refereixo a una pàtria en el sentit d’alguna cosa que ens és exterior, sinó com dins la llengua cada un ha de crear la pròpia llengua per sentir-se a casa seva. També pot ser que això sigui la possibilitat de trobar una pàtria en la infantesa: el fet que cadascú recrea la infantesa a través dels records. Fins i tot quan no escriu, o quan no escriu sobre el seu passat, sempre es recrea una infantesa que és l’única entitat un poc estable en l’ésser humà.

El vostre llibre tracta també sobre la culpa, sobre la culpa que originen els camps de concentració, però permet una lectura molt contemporània, ara que novament tenim camps a Europa, el drama de l’emigració a la Mediterrània, l’ascens de l’extrema dreta, tot de qüestions que semblen tapades per la pandèmia del coronavirus, però que són molt punyents…
―Sí, i malauradament són situacions que continuaran existint quan s’acabi això del virus. És molt complicat i encara més des que va començar aquesta pandèmia. Per exemple, el filòsof italià Giorgio Agamben ha pensat que el confinament era una mena de confirmació de la seva teoria que el camp de concentració s’ha tornat el paradigma de la política d’avui dia, i que tancar-nos tots a casa era arribar a la màxima expressió que els camps de concentració són tota la nostra vida. Jo no hi estic totalment d’acord, perquè per exemple no sé si d’aquí a un any en parlarem, del coronavirus. És indubtable que la pandèmia deixarà un gran patiment a la gent més pobre, que sempre és la que pateix més en aquestes crisis, però no crec que deixi més que això. Per exemple, a França, amb les eleccions municipals, es va deixar de parlar del coronavirus.

Cosa que també està bé, pot fer la sensació que hi ha vida més enllà de la malaltia…
―Sí, però és molt estrany. De totes maneres això passa sempre amb les notícies: com més es parla d’una cosa, menys se’n parla després. Podem recordar, per exemple la foto del nen sirià mort a Grècia: fa molt de temps que ningú més no n’ha parlat i molts nens que continuen morint i no se’n parla. Aquest és el perill, i el llibre també tracta d’això, de la gent que no va voler veure l’extermini que feien els nazis durant la guerra. Tot i això, quan vaig fer el llibre no pensava que les lectures podrien situar-lo tan clarament en la perspectiva de tot això que passa avui.

Heu defensat més d’una vegada el dret d’oblidar els camps de concentració, la necessitat de fer-ho. Però es pot oblidar la Xoà?
―Fa vint o trenta anys que escric pensant que ho feia per oblidar, he escrit sobre la infantesa, sobre l’Argentina, sobre l’Uruguai, tot m’ha permès d’oblidar en el sentit de viure millor, oblidar amb la feina de l’oblit, he hagut d’escriure uns quants milers de pàgines per oblidar coses que em pesaven d’alguna manera i que ara són en aquell lloc i per a mi són pàgines mortes, que ja són publicades i que no he pas de tocar més. Amb la Xoà, quan veig que encara hi ha gent que no la pot oblidar ho respecto moltíssim, no vull convèncer ningú que hagi d’oblidar res, però crec que la feina d’oblidar permet de pensar i el vertader pensament sobre un esdeveniment històric comença quan es comença oblidar allò que va tenir de dolorós aquell esdeveniment. El dolor no és una bona base per a pensar. Em sembla que la Xoà s’ha de pensar absolutament. No es pot dir que és quelcom que va més enllà del pensament, em sembla que això no va servir de gran cosa, i fins i tot va fer inventar coses contradictòries sobre què es pensa avui de què és ser jueu o ser sionista i les confusions entre totes dues coses. Cal pensament històric, filosòfic i tot allò que pot aportar la ficció. Hi ha molta feina a fer, però tot va en la direcció d’oblidar per poder viure millor.

Aleshores, es pot deixar de ser jueu? D’alguna manera el vostre avi ho intentava al llibre, o a la primera part del llibre…
―Crec que era molt més fàcil de deixar de ser jueu abans de la Xoà. A la cultura jueva de l’Europa de l’est abans del nazisme hi havia molts jueus que havien deixat de ser-ho, ja no parlaven ídix, i hi havia una integració molt forta en la cultura nacional dels països. Ara és més complex deixar de ser jueu, sobretot perquè el nazisme va fer tornar de cop jueus molts jueus que havien deixat de ser-ho i ara a molts els costa deixar de ser-ho.

La vostra novel·la és també sobre l’exili i la immigració, però és un exili amable. Al principi el vostre avi està content de ser a l’Argentina i només té la recança de no haver pogut convèncer la mare i el germà d’anar-hi…
―Jo no tinc raons exactes per a l’exili del meu avi i estic segur que hi va haver una part de dolor, però quan va decidir d’anar a fer la vida a Amèrica, va arribar i va fer-hi negocis. No és Onassis, però no li va anar malament… Em sembla que hi va haver molta felicitat en la gent que s’exilià, la gent que se n’anava de Sicília, per exemple, se n’anaven d’un lloc on hi havia fam i quan arribaven estaven contents de poder-se’n sortir. De fet, una part de la relació entre l’Argentina i Itàlia té a veure amb la felicitat i amb l’agraïment.

Un dels millors personatges secundaris del llibre és l’alemany que no diu ni una paraula de castellà al principi, però que amb la seva sola presència ja actua com a reclam per a vendre mobles…
―Aquest és un personatge totalment de ficció, que en la primera versió era bastant menor, hi apareixia només al principi. Un dels meus primers lectors em va dir que havia de créixer i així va ser. M’agrada que en les lectures del llibre semblava que el personatge de Franz tenia una trajectòria que era exactament la contrària de la de Vicente; en Franz arriba i no diu ni una paraula d’espanyol i només somriu, i en canvi quan es veu l’última vegada, s’ha integrat i s’ha convertit en un argentí, mentre que en Vicente es va desfent de la seva argentinitat.

Descriviu una ciutat, Buenos Aires, en un dels moments de màxima esplendor, però això no durarà gaire i l’Argentina passarà de ser receptora de persones a ser exportadora…
―És absolutament cert que va ser un moment d’esplendor i també que tot és cíclic i potser hi ha alguna cosa agradable en això. Amb els meus pares, per exemple, no vam anar a Europa sinó que vam tornar a Europa, és a dir, vam tornar a la terra de tots els nostres avantpassats, tant del meu costat catòlic com del meu costat jueu. Hi ha molta gent que cerca explicacions complicades, segurament perquè en la idiosincràsia argentina hi ha una gran felicitat en la narració. Però et posaré un exemple: jo crec que Messi és molt més argentí que Maradona perquè Messi no ha guanyat la Copa del Món de futbol. Això és ser argentí. Guanyar-la va ser un error de la història. Ser els millors i no guanyar, això és el realment fascinant i allò que ens fa argentins i explica exactament el país.

The post Santiago Amigorena: ‘És molt més difícil de deixar de ser jueu després de la Xoà’ appeared first on VilaWeb.

Solidaritat contra la repressió, el debat que no hi hauria de ser

Davant la repressió, la solidaritat és i ha de ser incondicional. Ja està. Una frase, una evidència i article fet. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

M’agradaria poder deixar-ho aquí i que tots ens hi sentíssim reflectits, tranquils d’accions i de consciència. M’agradaria poder deixar-ho aquí sense haver de tibar la corda ara amb un enfilall de desagradables constatacions que contradiguin la bella imatge que cadascú ens hàgim fet del nostre melic. Però és que em sembla que aquesta vegada cal una mica més d’explicitació. Encara que no sigui exhaustiva. Encara que de segur que deixarà buits. Encara que dolgui, tant si ets o et sents d’algun partit com si no. Encara que dolgui.

Espanya, que s’ha sentit trontollar per l’envestida democràtica catalana, hi ha respost a l’espanyolista manera: amb violència i tants graus de repressió com el context encara li permet. Quan podien bombardejar Barcelona, bombardejaven. Ara que allò no pot ser però poden encausar i jutjar i empresonar, encausen i jutgen i empresonen. Per a encarar-ho, per a superar-ho, per a no oblidar tampoc la feina que tenim a mitges però sobretot per a no deixar-nos arrossegar ni per la por ni per la desesperació ni pel silenci que la repressió té sempre com a objectiu, els agredits comptem sempre, individualment i col·lectivament també, amb una eina eficacíssima, tangible, imprescindible: la solidaritat.

Per sobre de partits, per sobre d’opinions lícitament diverses, per sobre de matisos i diferències, la solidaritat.

Per això és tan greu aquest espectacle de mediocritats de part al qual, ja sigui per la perspectiva d’eleccions imminents (autonòmiques, encara), ja sigui pel que sigui, quedem reduïts els uns pels altres.

Tres per a un sac i el sac en terra, sí.

L’estranyíssim, incomprensible mirar cap a una altra banda que han practicat tant ERC com la CUP al congrés espanyol davant el suplicatori perpetrat contra Laura Borràs, de Junts per Catalunya, el joc tristíssim de justificacions que l’ha seguit, potser n’ha estat la darrera, i punyent, mostra.

Llegir després, sentir gent de la CUP dient que sí, que la persecució contra Laura Borràs és una maniobra repressora de l’estat espanyol, i, tanmateix, trobant-hi de seguida un però que justifica la inacció fa caure, literalment, l’ànima als peus.

El ‘sí, però ells… [ompliu-ho segons partit o tendència]’ esdevé, així, una expressió que, davant la repressió política, ni és digna ni ens podem permetre.

Tampoc el fet d’haver de constatar l’igualment inexcusable mirar cap a una altra banda que practica JxCat cada vegada que el seu (sí, el seu) conseller Miquel Buch permet per activa o per passiva la reiterada inqualificable actuació dels Mossos contra el legítim dret de manifestació. O contra el dret d’informació, també, negant, com ha fet recentment, l’entrada de periodistes a les rodes de premsa com si d’un governant de república bananera es tractés.

Tampoc els incomprensibles posicionaments (o els igualment incomprensibles no posicionaments) davant la repressió, quan JxCat i ERC es permeten de fer com si no anés amb ells si es jutja un membre d’un CDR o un participant en una convocatòria del Tsunami Democràtic.

Tampoc la temptació dels uns o dels altres de mostrar les imatges només dels ‘seus’ presos, dels ‘seus’ exiliats o dels ‘seus’ represaliats.

Tampoc aquest estranyíssim, injustificable i simplement intolerable convertir la Generalitat d’amunt en acusació (acusació!) davant del poder judicial espanyol contra els manifestants independentistes. Veure el lletrat de la Generalitat (governada per JxCat i ERC) com comparteix relat amb la fiscalia espanyola i demana presó per a les persones acusades de manifestar-se (per donar suport a la fallida investidura del president Puigdemont el 30 de gener de 2018; per ser a la protesta popular contra la sentència del Suprem espanyol l’octubre del 2019, com és el cas dels joves Ibrahim i Charaf, que s’encaren, a més a més, a l’amenaça d’expulsió). I no, que ara, en l’afer del 2018 a la Ciutadella, la Generalitat declari que preveu retirar l’acusació no és, ni de bon tros, suficient. Ni de bon tros.

Tampoc etcètera.

Tampoc tampoc.

És que davant la repressió que exerceix l’estat espanyol (i ell sí que rega a manta, per cert), no s’hi valen peròs: l’independentisme, del color i la tonalitat i el vernís que sigui, ha d’estar contra el suplicatori i la persecució a Laura Borràs, contra el fet que la Generalitat es torni acusació del bracet de la fiscalia espanyola, a favor de la llibertat de tots els presos i exiliats, en contra del judici a qualsevol participant en una mobilització independentista. La solidaritat és solidaritat, no és un a tu et defenso i a tu no perquè som rivals electorals o perquè naps o perquè cols, no és un condicional, no és un si sóc de la CUP no dono suport a JxCat, si sóc d’ERC no parlo de l’exili, si sóc de JxCat m’oblido dels CDR i vinga a combinar la perversa sínia de negatives (si sóc o si voto, que aquestes actituds tampoc no són, ai, exclusives del carnet).

La solidaritat no significa estar d’acord amb la línia política de qui és represaliat. De fet, podem estar explícitament en desacord amb el seu partit, si és que és de cap partit, i, alhora, situar-nos naturalment al seu costat quan pateix repressió. I això, de tan bàsic, no hauria de caldre anar repetint-ho. I això, de fet, gosaria afirmar que és el que molta gent pensem. Més que molta gent: crec que, sortosament, la majoria dels independentistes.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i és cert. De les persones també. No pas l’interès, no pas el càlcul ni la diplomàcia ni el tu sí i tu no: la tendresa. I la força.

The post Solidaritat contra la repressió, el debat que no hi hauria de ser appeared first on VilaWeb.

Espanya ven més de 700 milions en armes a Turquia i l’Aràbia Saudita tot i les guerres de Síria i el Iemen

La indústria armamentística espanyola ha crescut gairebé d’un 300% en un decenni. Només l’any passat, l’estat espanyol va exportar armes per un valor de 4.042 milions d’euros, és a dir, un 8,65% més que el 2018 (3.720 milions). De fet, tot just és la tercera vegada que la indústria trenca la barrera dels 4.000 milions, una cota només superada el 2016 i el 2017. De totes maneres, aquesta xifra tan sols representa el 40% d’un negoci molt més sucós. Segons un informe elaborat per la secretaria d’estat de Comerç, l’any passat el govern de Pedro Sánchez va atorgar a la indústria un total de 1.763 llicències d’exportació, cosa que significa uns ingressos potencials de 10.090 milions d’euros els exercicis vinents. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Alguns contractes, com ara els navals, poden tenir una durada d’uns quants anys. Per exemple, el 2018, el govern de l’Aràbia Saudita va signar la compra de cinc corbetes a Navantia per 1.800 milions. El primer vaixell sortirà aquest juliol de les drassanes i serà lliurat a la tardor.

El 2019, com és la tònica habitual, la indústria va fer bona part del negoci (55,1%) amb els estats membres de l’OTAN. De fet, tan sols Alemanya (1.033 milions), França (493), el Regne Unit (189) i Itàlia (52,5) representen gairebé el 44% de les exportacions, sobretot per a programes de cooperació amb el caça Eurofighter-2000, l’Airbus 400M, l’helicòpter Tigre i els míssils Iris-T i Meteor.

Els tractes amb Erdogan i el retorn de l’Aràbia Saudita

De totes maneres, un dels principals compradors de l’OTAN és Turquia, que aquests darrers mesos s’ha involucrat més que mai en la guerra de Síria i en la repressió contra els kurds. En canvi de 307 milions d’euros, l’exèrcit turc va rebre dos avions de transport (252,6), però també llançagranades amb munició, pólvora, munició per a armes lleugeres o recanvis per a vehicles blindats. Així mateix, el govern espanyol ha autoritzat exportacions per 423,5 milions.

Fora de l’OTAN, la indústria espanyola ha exportat material a l’Aràbia Saudita, que encapçala la coalició internacional en la guerra del Iemen, definida per l’ONU com ‘la principal catàstrofe humanitària del segle’. Segons l’informe de la secretaria, les forces armades saudites van rebre dos canons de salves amb munició, munició d’artilleria i bombes de pràctiques.

L’import total de les exportacions va ser de 35,4 milions, una xifra molt inferior a anys anteriors, arran de la paràlisi comercial que es va decretar l’estiu del 2018 per l’assassinat del periodista Jamal Khaixoggi. De totes maneres, la indústria es recupera aviat d’aquest sotrac perquè la Moncloa ha autoritzat exportacions per més de 315 milions, és a dir, gairebé trenta vegades els ingressos del 2019.

Vegeu les taules d’exportacions fetes:


A la Comissió de Defensa del congrés espanyol, Xiana Méndez, secretària d’estat de Comerç, ha justificat el canvi d’actitud dient que no hi ha embargament internacional que impedeixi la venda d’armes a Riad. D’una altra banda, ha dit que el govern espanyol no té ‘indicis d’utilització de material d’empreses espanyoles fora de l’Aràbia Saudita’, tot i que una investigació de l’ONG Lighthouse Reports ha demostrat justament el contrari.

Els Emirats dels Àrabs Units (EUA), un altre dels actors principals en la guerra del Iemen, va rebre, en canvi de gairebé 180 milions, quatre avions de transport (142), vuit sistemes de llançagranades amb munició, granades de morter, recanvis per a drons i vehicles blindats, juntament amb més materials. Bahrein i Egipte, també involucrats al Iemen, van adquirir l’any passat material per uns 10 milions, tot i que es van autoritzat exportacions per 11 milions a Manama i 88 al Caire.

Així mateix, Oman, que comparteix frontera amb el Iemen, tot i que no s’ha involucrat directament en el conflicte, va comprar a la indústria espanyola munició d’artilleria, dos vehicles no blindats per a tropes i recanvis per a avions de combat i de transport per 23 milions d’euros. Dit això, les exportacions autoritzades a Masqat voregen els 75 milions.

Es quintuplica el negoci amb Israel

L’any passat, Israel va comprar material de defensa per valor de 2,1 milions a la indústria espanyola, una xifra força més alta que el 2018, quan l’import amb prou feines va superar el mig milió. Gairebé el 60% del material –accessoris de visió nocturna, munició per a proves, sensors d’un sistema de contramesures o recanvis per a motors d’helicòpter– va a mans privades. La indústria té previst que el negoci amb Israel es quintupliqui ara que el govern de Pedro Sánchez ha aprovat llicències d’exportació per valor d’11,1 milions.

21,8 milions en explosius per a Rabat

L’informe també detalla que el Marroc, un país clau per a la política exterior espanyola, sobretot en termes migratoris, es va gastar gairebé 22 milions en munició d’artilleria i granades de fusell. D’una altra banda, Algèria, que ha viscut l’any més convuls d’ençà del final de la guerra civil, va comprar material per valor de 6,8 milions, tot i que s’han aprovat exportacions per 36,4 milions.

Un terç de les exportacions a Àsia

La geopolítica mundial deixa Àsia al centre del tauler, també en el comerç de les armes. Gairebé un terç de les exportacions de la indústria s’han enviat a aquest continent, on la política militarista de la Xina i els conflictes encallats –Corea del NordCorea del Sud o ÍndiaPaquistan–, regeixen les estratègies de defenses de diversos estats.

El principal client de la indústria és Corea del Sud, que el 2019 va gastar més de 588 milions, d’un negoci total de més de 1.200, per tres avions de llarg abast. D’una altra banda, Singapur va adquirir dos avions de llarg abast, components per a bombes d’aviació i recanvis per a vehicles blindats per un valor de 320,5 milions.

Els segueixen Filipines, amb una despesa de 56,9 milions, Tailàndia (36,2), el Paquistan (24,9), l’Azerbaitjan (19,4), Indonèsia (13,2), Malàisia (10,8), el Vietnam (7,1) i l’Índia (6,6). De totes maneres, és previsible que l’ordre de despesa es capgiri aquests anys vinents: la Moncloa ha autoritzat exportacions per valor de 86 milions a Islamabad, 63 a Bakú, 45 al Casaquistan i 42 a Jakarta.

The post Espanya ven més de 700 milions en armes a Turquia i l’Aràbia Saudita tot i les guerres de Síria i el Iemen appeared first on VilaWeb.

La reelecció de Donald Trump, en estat crític

El president dels Estats Units, Donald Trump, ho tenia tot de cara per a la reelecció. O això semblava. Les bones xifres econòmiques i la creació d’ocupació, sobretot, el feien sentir segur. Havia sortit enfortit de l’intent de destitució (impeachment), tenia els seguidors contents, els malabarismes en els afers internacionals li havien permès de mantenir més o menys el relat del ‘Make America Great Again’, i les picabaralles ideològiques durant les primàries demòcrates feien preveure un rival tou. Aquella mena d’estat de gràcia permanent que li va permetre de dir, a la campanya del 2016, que fins i tot podria disparar a algú i no perdre vots, continuava viu. I, llevat de cap terratrèmol, no semblava que la tendència s’hagués d’alterar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però de cop i volta n’hi va haver dos, i van resultar ser, segurament, els més greus en més d’una dècada. I en cosa de pocs dies, Trump ha encadenat una mà de revessos que han deixat la seva presidència i la campanya electoral penjant d’un fil. El primer, la pandèmia. El president ha estat criticat durament per l’oposició i la premsa, d’una banda, per haver llevat importància d’entrada a la covid-19. El 22 de gener va negar témer una pandèmia: ‘Ho tenim tot sota control. És una persona que ha vingut de la Xina i ho tenim tot sota control. Tot anirà bé’, va dir. El 26 de febrer, quan els Estats Units registraven els primers casos, va declarar: ‘Aviat hi haurà només cinc contagis. I a curt termini podria haver-n’hi només un o dos. Som molt afortunats.’ Els Estats Units compten avui 2.745.254 casos.

Tanmateix, l’afirmació que més mal fa retrospectivament a Trump és una altra, del 27 de febrer. ‘[La covid-19] desapareixerà. Un dia, serà com un miracle, i desapareixerà.’ Una hemeroteca molt recent se li ha girat en contra amb virulència. El seu vice-president Mike Pence va mentir fa una setmana vantant-se que el país havia aconseguit doblegar la corba: ha tornat a agafar embranzida. Les coses s’han torçat tant, de fet, que el director de l’Institut Nacional de Malalties Infeccioses dels Estats Units, Anthony Fauci, va avisar ahir: ‘No m’estranyaria que arribéssim a 100.000 contagis diaris.’

Ara com ara, al país ja hi ha 130.356 morts per covid-19, i no tan sols és indefinida la perspectiva de millora, sinó que els estats que augmenten casos més exponencialment són els que van començar el desconfinament més a corre-cuita, amb l’aplaudiment de Trump. És el cas de Florida, on creixen més de pressa els casos (aquestes darreres 24 hores se n’hi han registrats 6.563). Per si no n’hi hagués prou, el president no ha canviat pas gaire l’actitud inicial. En un acte electoral a Tulsa, fa quasi quinze dies, va dir que havia demanat al seu equip d’experts que alentís el ritme de proves PCR per una raó: ‘Quan fas proves a tanta gent, trobes més casos.’

Les afirmacions van ser criticades amb duresa i alguns membres del seu gabinet van afanyar-se a aclarir que no ho deia seriosament. Però la frivolitat permanent de Trump sobre les mesures de prevenció del virus comencen a no fer tanta gràcia. Cada dia rep més pressions per la resistència a dur màscara en públic, i fins i tot el cap de la majoria republicana al senat, Mitch McConnell, que ha estat aliat seu en tot moment, va fer una conferència de premsa per a demanar a la gent que en dugués. El rival de Trump a les eleccions del 3 de novembre, Joe Biden, esprem cada minut el contrast i prova d’erigir-se en dirigent responsable i complidor.

Les protestes per l’assassinat de George Floyd també passen factura

El 79% d’afroamericans diu que el govern ha actuat malament en la contenció de l’epidèmia, una xifra molt més alta que en el cas dels blancs i dels hispanoamericans. És cert que fa quatre anys Trump va obtenir només el 8% del vot negre, i és possible que la xifra sigui encara més minsa el novembre vinent, sobretot per l’arrelament i la popularitat que Biden té en aquesta comunitat.

Amb tot, el president cometria un error si es pensés que això significa que no el pot perjudicar la seva resposta a les protestes per la mort de George Floyd, el jove assassinat a mans de la policia de Minneapolis el 25 de maig. Segons una enquesta de Washington Post – Schar School, el 74% dels nord-americans és favorable a les protestes de Black Lives Matter esperonades per la mort de Floyd, i el 64% refusa el paper que hi ha tingut Trump. El 30% dels republicans considera que el president ha empitjorat les tensions racials.

Fou especialment criticat que el primer de juny la policia fes unes actuacions violentes amb gas pebre per buidar de manifestants els carrers del voltant de la Casa Blanca tan sols perquè Trump pogués fer-se una foto amb una Bíblia a l’església del davant.

Les enquestes comencen a advertir el president

La conseqüència directa de tot plegat ja es va palpant, de moment, a les enquestes. Ohio, per exemple, és un estat amb un pes electoral tan sols una mica superior a la mitjana, però fa molts anys que tothom el té per decisiu: qui guanya a Ohio, guanya les eleccions. No és cap llei matemàtica, però s’ha complert sempre d’ençà de 1960. L’explicació és que és un estat demogràficament molt semblant al conjunt dels Estats Units, sobretot en l’eix rural-urbà. Trump hi va guanyar el 2016. Fa molt poc, el 31 de maig, ell i Biden hi empataven amb un 48,1% cadascun. Un mes després, les enquestes donen a Biden el 48,3% dels vots i al president, el 45,7%.

Però Ohio, per significatiu que sigui, no és el cas important. La desfeta de Hillary Clinton té el nom de sis estats on la candidata s’esperava guanyar i va perdre. En tots es compleix, avui, el mateix esquema: Trump hi encapçalava els sondatges uns quants mesos enrere, o setmanes o dies, o bé anava frec a frec amb Biden, i ara les xifres s’han capgirat. A Wisconsin, el 14 d’abril Trump anava davant (46,3% contra 46,1%). Ara hi guanyaria Biden per vuit punts de diferència (49,6% contra 41,5%). A Pennsilvània fa una mica més de temps que Biden supera el seu rival, però l’11 d’abril la diferència era ajustada, de 46% a 44,4%, i ara és de 50% a 42%. A Michigan hi passa una cosa semblant. Al mes de març l’avantatge de Biden era de 2,8 punts i ara de 10,7.

A Florida, un estat on Trump comptava guanyar amb tranquil·litat, el 3 d’abril el president avantatjava d’una dècima el candidat demòcrata que ara ja és del tot evaporada. Biden hi obtindria un 49,3% dels vots i Trump, un 42,2%. El cas més estrident potser és el d’Arizona, on al febrer Trump podia projectar-se guanyador tranquil·lament, amb més de quatre punts de diferència. Ara hi ha la situació inversa (47,9% contra 43,7%, a favor de Biden). I finalment, a Carolina del Nord, on el 13 d’abril hi havia un empat tècnic entre tots dos, ara el segon de Barack Obama lleva a Trump 3,3 punts de marge.

No tan sols són dades: són tendències. La resta d’enquestes oficials mostren si fa no fa les mateixes xifres, amb balls insignificants, com les del New York Times – Siena College Poll, que atribueix avantatges a Biden de sis a onze punts en aquests mateixos sis estats. Als Estats Units, qui esdevé president és qui guanya més de 270 vots electorals. Cada estat en té una porció, i se’ls enduu habitualment qui hi guanya, tot i que en alguns casos es reparteixen proporcionalment. És justament això que va fer Trump president malgrat que Hillary Clinton el superés en vots individuals. Si es complissin les previsions als sis estats que fan aquestes enquestes, Biden superaria molt còmodament els 270 vots necessaris.

The post La reelecció de Donald Trump, en estat crític appeared first on VilaWeb.

Jonatan Penalba: ‘Tota la feina de vuit mesos se’n pot anar al fem’

El segon disc del cantant Jonatan Penalba, Reversions (Temps Record), havia d’eixir al març, però de resultes de la pandèmia del coronavirus el publica aquest divendres, 3 de juliol, i el presentarà el dissabte 11 de juliol al Festival Feslloc. En el seu primer àlbum, De soca-rel, el cantant de l’Alcúdia actualitzava cançons tradicionals i presentava la seua manera de cantar arrelada, forjada fent albades i cant d’estil des dels cinc anys. Dos anys després, fa un gir sorprenent cap al pop però sense oblidar les arrels: deu pistes amb versions d’Ovidi Montllor, la Gossa Sorda, Miquel Gil i cançons tradicionals, com la solemne ‘Granaïna de Montaverner’ i el romanç sorpresa i reivindicatiu ‘Andarique’, entre més. Tot cantant al medi, a la justícia social i a la llengua, amb lletres de Vicent Andrés Estellés, d’Ausiàs Marc, d’Enric Casasses, de la Gossa Sorda i amb col·laboracions de luxe. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Havíeu de publicar el disc el 15 de maig i no ho vau fer per la pandèmia. Com ho vau entomar?
—Em va costar, al principi. Ho vaig passar un poc malament, però a mesura que passaven els dies i la realitat era la que era, ja veia que tampoc no hi podia fer res. Les coses van com van i l’única cosa que podem fer és buscar-hi solucions. Al maig tenia tres concerts lligats i algunes presentacions. Tota la feina de vuit mesos se’n pot anar al fem perquè, possiblement, no pots fer els concerts que vols. I els discs no són debades, costen molts diners si vols fer les coses bé i pagar als músics com Déu mana. Fer un disc no és broma, darrere hi ha una feinada, i crec que molta gent això no ho valora.

Teníeu el disc acabat abans del confinament?
—El disc l’acabàrem un dia abans que es declarara l’estat d’alarma. Vam tenir molta sort que vinguera Tesa a enregistrar aquell divendres. Si l’haguérem retardat un poc, ‘El dia que tot rebente’ no s’hauria acabat d’enregistrar. Temps Record, la discogràfica, va fer la resta de la feina. Per al màster no hi ha hagut problema, però el disc ha costat de fer.

Vau publicar el primer senzill, ‘M’aclame a tu’, el 17 d’abril, en ple confinament. Com va funcionar?
—Tenia por perquè no sabia com ho faríem per treure el disc. Vam fer el videoclip confinat i va agradar molt, n’estic molt content, del resultat i de tota la gent que hi va voler participar. La cançó per a mi és un himne, l’he feta alegre i això es veu al vídeo.

La primera cosa que sobta són els arranjaments, heu fet un gir cap al pop sense oblidar les arrels. Ha estat premeditat?
—És premeditat, tenia ganes de fer alguna cosa diferent, d’agafar la cançó d’autor. Tenia necessitat de canviar de so, perquè jo vinc dels grups de danses i, sí, havia de fer el disc De soca-rel i, en aquest segon disc, havia de fer alguna cosa diferent. Fer aquest gir era necessari.

Versioneu èxits de cantadors i grups del país, de Raimon a Feliu Ventura, i cançons tradicionals. Totes amb instrumentacions noves. Per què aquest repertori musical?
—Són cançons que m’estime molt, i tenia ganes d’enregistrar-les. La ‘Granaïna de Montaverner’, per exemple, la cante de fa molt de temps i no la tenia enregistrada. El disc comença tradicionalment i acaba tradicionalment, però el contingut d’enmig no sona tan tradicional. A l’hora de fer cançons, d’agafar-ne una i versionar-la, ho faig amb tota l’estima del món perquè si no ho sent, no ho cante. El primer de tot és sentir la lletra, transmetre-la al públic i que puga sentir la cançó. Pense que totes són himnes, ‘L’amor és Déu en barca’, de Miquel Gil, és amor, ‘M’aclame a tu’, que cantava Ovidi Montllor, un altre, ‘El dia que tot rebente’, de la Gossa Sorda, per a mi és un himne que ja té uns quants anys i continua vigent, és tan trist.

Ara que parleu de vigència, feu el romanç ‘Andarique’ en què la reina es torna republicana. N’heu renovat la lletra. A més de ser antimonàrquic, defensa l’apoderament de la dona.
—Si llegiu el romanç conegut direu, ostres, que masclista. Calia canviar-lo i Pere Ródenas es va encarregar de fer la maldat, perquè per a les lletres jo sóc un desastre. Per això tampoc faig cançons meues, no tinc la gràcia per a crear o editar una lletra. La cançó ha quedat curiosa, l’ha capgirada. La reina està cansada que el rei li pegue i li diu: ‘Ací et quedes, que jo me’n vaig’.

Amb Miquel Gil versioneu les valencianes ‘De manars i garrotades’, d’Ovidi Montllor, però a ritme de pasdoble de revetlla. Em sona a ‘Els Pavesos’, amb Monleón cantant un pasdoble.
—És un ‘U i Dos’. Les valencianes no són lliures, van a tempo i aquesta hi va com les d’Albal i moltes valencianes més que has de cantar-les a ritme, i tu no manes perquè vas darrere la música. És una cançó que tenia ganes de cantar perquè la cantava l’Ovidi. I amb aquesta i ‘M’aclame a tu’, sense voler, li he fet un xicotet homenatge, enguany que els del COM també l’homenatjaran. I enregistrar amb Miquel Gil ha estat amor, perquè és un homenot i és una veu que m’encisa. A més, el disc inclou una cançó seua, ‘L’amor és Déu en barca’, i en l’anterior disc vaig posar ‘La rosa de paper’.

Miquel Gil i Joanatan Penalba. Fotografia extreta del Facebook de Jonatan Penalba.

Hi participa Gil i també amb Carmen París, Mireia Vives i més. Què significa comptar amb aquestes col·laboracions?
—Per a mi és un plaer. Carmen París, Josep Nadal, Tesa, Miquel Gil, són gent que has escoltat i seguit. És un orgull fer cançons amb ells, perquè jo em trobe tan menut que gravar amb ells és un somni, la veritat.

En una entrevista a VilaWeb ens vau dir que vos agradaria cantar amb Tesa, amb Flora Sempere, del Diluvi, i altres. Ja ho heu fet, i també amb Josep Nadal, de la Gossa Sorda. Ara amb qui toca?
—Hem coquetejat amb Cesk Freixas, estaria bé fer alguna cançó amb ell, tot al seu temps.

El vostre germà, que també ha publicat el disc Canvis, que poua de la tradició, fa l’última col·laboració.
—Volia cantar una cançó amb ell i havia de ser amb unes albades perquè, realment, em vaig enganxar a cantar per culpa seua, i gràcies a Pep Moreno, que ens va agafar de menuts i ens va donar les bases d’albades. Si no haguera aparegut Pep Moreno, segurament, els germans Penalba no haurien cantat. O siga que cantar-les amb ell és un encert. I també vull dir que quan estiga el disc físicament, que la gent faça el favor de deixar córrer l’última cançó uns trenta o quaranta segons perquè hi ha sorpresa.

Plegats feu aquesta albada a ritme trencat i dolçaina. La lletra lloa el caràcter renovador i modern que sempre té el cant tradicional.
—Ja heu vist que canviem totalment la sonoritat de les albades i pense que s’han de fer coses així. Grups com Mox ho han fet. Per què no fer-ho de nou?

Estreneu el disc al Feslloc el dissabte 11 de juliol, com serà el concert?
—Serem tota la banda. Però serà molt estrany, acostumat a anar-hi de públic i a acampar a la pineda… El simple fet que em permeten de presentar-hi el disc és un somni, i compartir cartell amb el Diluvi, Tesa, Feliu Ventura, Cactus, també.

L’11 de juny vau fer un primer concert després de l’estat d’alarma. Com va ser l’experiència?
—Curiosa, perquè va ser en un balcó i amb el peu esquinçat. Vaig començar la nova normalitat fotut del peu. Hi anàrem Pere Ródenas, Héctor Peropadre i jo. Va ser estrany, però al mateix temps veure cares, gent coneguda i reviure sensacions ho va ser tot. I diu molt dels ajuntaments que aposten pel sector cultural, cosa que cal.

Concert al balcó. Tavernes de la Valldigna. Fotografia: Facebook de Jonatan Penalba.

Malgrat el coronavirus, teniu cinc concerts a l’agost i dos al setembre. Creieu que es fa bé, això?
—Sí. Però tampoc no m’agrada pensar en setembre. M’agradaria pensar primer en agost i, si es poden fer els concerts, bé, i si no es poden fer, no passa res. La situació que vivim ens supera a tots i ens hi hem d’adaptar. Primer és la salut, encara que ens dolga no fer més concerts. És el que hi ha i, sobretot, demanar responsabilitat a la gent. Açò no ha acabat encara, que el virus continua allà fora i veig molta gent que s’ho pren massa alegrement i, potser, per culpa d’eixa gent, tornem enrere i no podrem fer concerts.

Encara sort que hi ha aquests concerts.
—Sobre els concerts que tinc avui, sense haver tret el disc, em considere un afortunat, no em puc queixar, perquè hi ha grups que ho passaran molt negre. I no parlem només de músics, sinó dels qui posen el primer llum fins als tècnics de so. Hi ha un engranatge tan gran, que se’n va tot a fer punyetes. Si les institucions no ens fan cas, molta gent se’n va a la deriva. Nosaltres no som superestrelles ni ens desborden els diners. A nosaltres ens costa fer els discs i jo, desgraciadament, els pague dels concerts, que la gent no es pense que amb els concerts ens forrem, perquè no. Jo, particularment, les inversions que faig són per enregistrar discs.

I què haurien de fer les institucions, aleshores?
—Ajuts. I que no siguen per a quatre gats. Per exemple, jo no sóc autònom: a quin ajut tinc dret? Som molts els qui ens dediquem a fer música i ens agrada fer cultura, això no ho valoren? Els premis estan molt bé, d’acord, però menys premis i més ajuts. Si de normal el sector ja és precari, ara encara més. No puc entendre que un avió o les terrasses dels bars estiguen plenes però els teatres estiguen tancats. Què algú m’ho explique. O espavilen o moltes productores se n’aniran en orris. Músics i empreses que es dediquen a això, actors… Tot l’engranatge del sector cultural.

Fotografia: Lucía Piera.

Ara que parleu de sectors precaritzats, no me n’estic de demanar-vos per l’ofici de regador. No heu parat de treballar al bancal per bastir la població. La covid-19 ha ajudat a dignificar els llauradors?
—Dignificar què, si la gent té la memòria curta. Qui recorda el que va passar fa dos mesos? Per exemple: hi ha dret que un home haja de ser a les tres de la tarda al camp, amb son pare al cotxe, perquè no paren de furtar-li melons? Si normalment el llaurador ja està ofegat… La gent no veu que quan entra a un camp no sap triar els melons i l’única cosa que fa és destrossar el camp? A sobre que els llauradors cobren una merda i les grans superfícies els paguen una merda, també han d’aguantar els robatoris de la gent? Perquè no són robatoris de tot el camp, és gent que no en té ni idea i fa maldats. La gent té memòria curta. Recordeu que al març estàvem tots tancats i no se sentia ni un soroll?

És clar. I més a les grans ciutats.
—Doncs ara és com si no haguera passat res. Hi ha molta gent que és de memòria curta, fàcil o selectiva, i ho esborra, i diu, això no ha passat, continuem. Però els consumidors hem de fixar-nos en les etiquetes quan anem a comprar. És molt trist i no hauria de ser així, però per què les nostres queradilles s’han de quedar a l’horta i les de fora entren? És que els llauradors som rucs? Aleshores, si els llauradors es planten i no sembren res, què? La gent què menja? Terra? Asfalt? A veure què menja la gent. A veure a quins preus els costen els aliments als supermercats. Per l’amor de Déu.

En aquest disc feu de crooner de cançons emblemàtiques del país. Però continuareu fent albades i cantant en grups de danses?
—I tant. I si em demanen de fer un sarau, hi aniré encantat a cantar música tradicional, jo això ho tinc i ho tindré, però sempre intentaré de fer alguna cosa diferent. Som al món per a fer coses i no encasellar-nos, cal evolucionar sense abandonar les arrels. Per això, en aquest disc comencem tradicionalment i acabem tradicionalment, però la sonoritat ja canvia.

The post Jonatan Penalba: ‘Tota la feina de vuit mesos se’n pot anar al fem’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines