Vilaweb.cat

Més de tres-cents ferits després d’haver-se enfonsat una passarel·la a Vigo

El festival O Marisquiño de Vigo ha acabat de la pitjor manera possible. El darrer concert, després de tres dies de música, s’ha suspès després d’esfondrar-se part de la passarel·la on es feia l’acte al passeig marítim de la ciutat. Centenars de persones han vist com el terra esdevenia un pendent cap al mar i han quedat atrapats uns sobre els altres.

En l’últim balanç de la Xunta de Galícia parla de més de 300 persones ferides, entre els quals n’hi ha nou de greus. Tanmateix, les autoritats asseguren que no hi ha risc per la seva vida. La majoria d’afectats són joves i han estat atesos als hospitals de Vigo. Els bombers han pentinat tota la zona esfondrada amb una càmera tèrmica i han descartat que hi hagi desapareguts.

Les portades: ‘La fiscalia esperarà el judici de l’1-O per avaluar l’acusació’ i ‘Sis dies de follia i destrucció’

Avui, 13 d’agost de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

El govern serà ‘implacable’ si cal sancionar Vueling pels retards i les cancel·lacions

La Generalitat serà ‘implacable’ en la tramitació de les sancions que es puguin derivar de les queixes rebudes a l’Agència Catalana de Consum arran dels episodis reiterats de cancel·lacions i retards de l’aerolínia Vueling, que mou el 40% dels passatgers a l’aeroport del Prat. Paral·lelament, el govern ‘pressionarà’ el ministeri de Foment espanyol perquè cerqui una solució, conjuntament amb els altres estats, a la ‘saturació de l’espai aeri europeu’, ha dit la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, en una entrevista a l’ACN. El president de la Generalitat, Quim Torra, Chacón, i el secretari d’Infrastructures i Mobilitat, Isidre Gavín, van reunir-se la setmana passada amb el president de Vueling, Javier Sánchez-Prieto, per ‘escoltar la companyia’ i traslladar-li els planys dels usuaris.

La consellera ha explicat que, més enllà de focalitzar-se en els ‘símptomes’ –els retards i les cancel·lacions de vols–, cal fixar-se en les ‘causes’, això és –segons que va explicar la companyia al govern durant la reunió– per la saturació de l’espai aeri a Europa. Amb això ‘no pretenc minimitzar la responsabilitat de Vueling, que n’ha de tenir, com qualsevol empresa que es dedica a oferir serveis a clients’, ha volgut deixar clar. 

Sobre si s’imposaran sancions a l’aerolínia, Chacón ha estat taxativa: ‘Les que corresponguin d’acord amb els expedients de Consum, com a qualsevol altra empresa, només faltaria’. 

‘Cent hores perseguint Younes’, i les altres notícies destacades d’avui a VilaWeb

Receptes d’estiu: Amanida de llenties amb pernil ibèric

A la recepta de l’amanida de cigrons ja donava informació sobre els llegums i les seves virtuts. Només vull recordar-vos quatre coses:
—Es tracta d’un aliment que conté hidrats de carboni i, per tant, ens aporta energia.
—És molt ric en fibra vegetal i això fa que, durant la digestió del llegum, l’energia s’alliberi lentament i la glucosa dels hidrats de carboni passi gradualment a la sang.
—Ens proporciona unes quantes hores de sacietat

A part de tot això, els llegums són nutricionalment molt interessants perquè contenen una gran quantitat de proteïnes vegetals. Cal tenir en compte que totes les llavors són, en potència, noves vides vegetals. Si es planta una mongeta seca o una nou en podrà créixer una nova planta o un nou arbre. En molt poc espai i pes, les llavors contenen tots els nutrients que poden fer viable una nova vida vegetal.

Les proteïnes vegetals
Totes les proteïnes, tant les d’origen animal com les d’origen vegetal, estan formades per aminoàcids, unes molècules que es combinen per formar les proteïnes del nostre cos. Cadascun d’aquests aminoàcids té la seva pròpia estructura i està encarregat de desenvolupar una funció concreta.

Hi ha vint tipus d’aminoàcids diferents i el nostre organisme en pot sintetitzar uns quants, però n’hi ha d’altres que només els podem obtenir a través dels aliments. Els que no podem sintetitzar pel nostre compte i necessitem obtenir-los dels aliments s’anomenen aminoàcids essencials.

Les proteïnes animals, de la carn, el peix, els ous o els lactis, ens aporten tots els aminoàcids essencials, però, en general, els aliments vegetals no els tenen tots. És sorprenent adonar-se com la saviesa popular resolia incògnites sense conèixer-ne la base científica: parlo de les llenties amb arròs. Ho explico: les llenties són un llegum, però són deficitàries en un d’aquests aminoàcids essencials, i l’arròs, que és un cereal i també té proteïnes vegetals, és deficitari en un altre dels aminoàcids essencials. El que manca a les llenties, ens l’aporta l’arròs, i el que manca a l’arròs, ens el proporciona la llentia. La suma de tots dos aliments fa que puguem obtenir tots els aminoàcids essencials. Per què les nostres avantpassades transmetien aquest plat i el recomanaven? Potser perquè observaven que les criatures alimentades amb aquests plats creixien millor, però em meravella que hi hagués tanta intuïció.

Les llenties
Dels llegums habituals a casa nostra, la llentia és el que té una mida més petita. Proporciona menys quilocalories que els cigrons i gairebé les mateixes que les mongetes seques. Tot i que també és molt rica en fibra, en té menys que els cigrons i les mongetes, i per això és menys flatulenta.

Podeu triar llenties de dues menes: la de Salamanca o la pardina, que és més fosca i més petita. Si trieu coure la de Salamanca, serà millor que la deixeu en remull la nit abans. Renteu les llenties amb força aigua i poseu-les amb aigua freda amb una fulla de llorer. Quan arrenqui el bull hi afegiu la sal i haureu d’anar traient l’escuma que faci. Després heu de deixar el foc molt baix, que tot just s’hi noti una petita bombolla, perquè l’aigua segueixi mantenint el bull però sense que saltin les llenties perquè es desfarien. Vigileu que hi hagi quatre dits d’aigua per sobre i recordeu que heu de tenir un cassó amb més aigua calenta a punt, per si cal afegir-ne quan aquesta s’evapori.

Si trieu la llentia pardina, no cal que la deixeu en remull. L’heu de rentar ben rentada, després la poseu a l’olla amb aigua freda i, quan arrenqui el bull, hi afegiu la sal, afluixeu el foc, manteniu una ebullició molt suau durant cinc minuts i ja podeu tancar-lo. Deixeu que reposi una estona, però vigileu que no es desfaci.

No oblideu que, si no teniu temps per coure-les, hi ha l’opció de comprar-ne a les botigues de llegum cuit o podeu buscar marques de llegum envasat de qualitat. El que és important és que mengem llegum cada setmana i, si pot ser, entre dues i tres vegades.

El ferro
Tots els llegums aporten ferro i la llentia és la que en conté més. Si comparem la xifra del contingut en ferro de les llenties amb un tall de vedella, veurem que són pràcticament iguals, però cal tenir en compte certes coses: els humans aprofitem millor el ferro que ens aporten els aliments animals perquè és ferro hemo, és a dir, el ferro que es troba a la sang i al múscul. A més, en el cas de les llenties, la gran quantitat de fibra que té interfereix en la seva absorció.

Una bona manera d’aprofitar el ferro no hemo dels aliments vegetals és la d’afegir aliments rics en vitamina C. Això vol dir que es pot fer una amanida de llegum amb tomàquet o pebrot crus que tenen aquesta vitamina i ens ajudaran a metabolitzar el ferro de les llenties. També es pot amanir amb un raig de suc de llimona o es pot optar per menjar una fruita per postres que contingui força vitamina C com la taronja, la mandarina, els maduixots i, si no n’és el temps, sempre hi haurà kiwis.

Una altra manera de potenciar l’absorció del ferro dels llegums és la de barrejar-los amb aliments d’origen animal, per exemple, aquesta amanida que porta llenties i pernil ibèric (l’amanida de cigrons que ja es va publicar també combinava el llegum amb la tonyina). A més, hi ha un altre motiu que ens ajuda a optar per un plat mixt amb llegum i una mica de proteïna animal: també sumarem tots els aminoàcids essencials i ho farem amb molta menys quantitat d’aliments d’origen animal a la dieta.

Recepta
Aquesta recepta es pot adaptar al gust de cadascú. Podeu canviar les verdures fresques crues o afegir-ne d’altres. També podeu triar si ho voleu amanir amb una vinagreta com la que es proposa o només amb sal i oli. Si voleu fer unes llenties vegetarianes, només caldrà que no hi afegiu el pernil.

Ingredients (per a 2 persones)
Per a l’amanida:
—60g de llentia seca o 180g de llentia cuita per persona
—2 tomàquets del tipus que us agradi: de la pera, raf, canari, cherry, de branca… És millor que sigui de polpa consistent per poder tallar-lo a bocins petits sense que es desfaci
—1 pebrot verd del tipus italià
—1 ceba petita
—20g d’encenalls de pernil ibèric

Per a la vinagreta:
—Oli d’oliva verge extra
—1 culleradeta de cafè de mostassa de Dijon
—1 raig de vinagre suau (de vi blanc, de poma…)
—Sal
—Pebre

Preparació
Renteu el pebrot i els tomàquets i eixugueu-los.

Agafeu el pebrot verd, obriu-lo pel mig i traieu-ne les llavors. El talleu a la juliana, en tires no gaire gruixudes però no massa primes, i després talleu les tires a daus petits.

Feu el mateix amb els tomàquets. És important que no siguin massa madurs perquè no deixin anar massa suc.

Talleu la ceba ben petita. Si no voleu que us repeteixi, la podeu escaldar amb aigua i després la refredeu.

Poseu les llenties en un bol, afegiu-hi totes les verdures i remeneu-ho tot.

Prepareu la vinagreta barrejant tots els ingredients. Decidiu la quantitat d’oli i vinagre segons els vostres gustos.

Aboqueu la vinagreta per sobre i remeneu-ho tot.

Finalment hi afegiu els encenalls de pernil ibèric i ho torneu a barrejar.

Suggeriments
—Pot ser una recepta apta per a dietes vegetarianes i veganes si no s’hi posa el pernil
—Si hi poseu el pernil, com que amb molt poca quantitat ja n’hi ha prou, val la pena que sigui ibèric perquè l’hi donarà molt més sabor i en gaudireu molt més
—Com que és un plat molt ric en proteïnes, es pot considerar un segon plat i es pot acompanyar amb un primer plat vegetal com una amanida verda o gaspatxo o una crema freda de carbassó o de porros…

Comentaris
—No conté gluten
—Si en queda, es pot guardar a la nevera i aguantarà bé fins l’endemà

Valoració nutricional
Aquesta recepta té una aportació calòrica moderada, tot i que hi ha força glúcids. Amb aquesta recepta es demostra que als plats de llegum o de pasta, si s’hi afegeixen verdures, se’n redueix la quantitat de glúcids i això fa que quedi un plat amb un aport de quilocalories molt recomanable. Fixeu-vos que la xifra de proteïnes és elevada, semblant a la que ens aportarien 100g de pollastre.

Robert Manrique: ‘Si a un ferit que ha estat a punt de morir no l’atenen com cal, què passa amb la resta?’

Som al despatx de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT). Una sala petita amb una gran taula. Fa calor i un ventilador ajuda com pot. En un pany de paret, hi ha mapes amb xinxetes vermelles: són les víctimes localitzades dels atemptats del 17-A. En la del costat, més llistes i un mapa de Catalunya que sembla més antic, amb xinxetes de colors subjectant desenes, centenars de paperets amb noms escrits a mà. Robert Manrique (Barcelona, 1962) endreça la taula. Hi ha uns quants mòbils, un telèfon fix, llibretes, documents. És dijous. D’aquí vuit dies s’acabarà el termini legal perquè les víctimes dels atemptats de fa un any puguin registrar-se al ministeri de l’Interior per ser reconegudes i indemnitzades. L’equip treballa contra rellotge. Són advocats, psicòlegs, forenses. Han tancat un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona per a fer el seguiment de les víctimes que aniran a l’acte d’homenatge. Diu que hi assistiran moltes, del 17-A i d’atemptats que s’hi solidaritzen. Manrique ha estat fundador de l’UAVAT i n’és assessor. Abans va ser delegat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya (1990-2003); fundador i president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (2003-2005) i després vice-president (2005-2007); i coordinador del Servei d’Informació i Orientació a Víctimes del Terrorisme entre el 2010 i el 2011. La seva vida va fer un tomb el 19 de juny de 1987 a l’Hipercor. Despatxava llibrets de llom darrere el taulell quan va esclatar la bomba. Anys després, li van reconèixer la incapacitat: amb les cures, li van inocular dos virus de l’hepatitis i no podia treballar com a carnisser. Ha dedicat la seva vida a ajudar les víctimes del terrorisme. N’ha cercades pertot arreu. Al començament, amb la guia telefònica. Ara no desconnecta el mòbil. Durant l’entrevista, rep desenes de missatges i unes quantes trucades. Només té un objectiu: que ningú més no hagi de passar per allò que ha passat ell.

On éreu el 17 d’agost de l’any passat?
—A un poblet preciós que es diu Bagà, al Berguedà. Fa molts anys que hi pujo. Jugava un partit de tennis. Se sentia el timbre del mòbil. En l’intercanvi de pista, li vaig donar un cop d’ull. Tenia trenta-quatre trucades perdudes en deu minuts. Al cap d’una hora vaig arribar a Barcelona, abans que no la tanquessin.

Què us va passar pel cap?
—Que aquesta gent no podia estar tan abandonada com ho hem estat alguns altres. Baixant, al cotxe, la ràdio parlava de la xifra de morts, de ferits. Vaig pensar: pot ser pitjor que a l’Hipercor. Era a la Rambla, a les cinc de la tarda! Hem de fer-hi alguna cosa per a ajudar. Primer de tot, baixar, donar un cop d’ull, anar als hospitals, atendre la premsa. Allò que he fet sempre després de l’atemptat de Sabadell de l’any 90. Aquell va ser el primer cop que vaig fer una mica d’assistència com a delegat de l’antiga AVT.

Ha millorat la preparació de l’administració?
—No, aquesta és la queixa. És molt dur de dir. Sí que hi ha una legislació. El 1999, amb un petit grup de víctimes, amb els advocats i els psicòlegs que treballaven amb nosaltres, vam aconseguir una normativa dedicada únicament a víctimes del terrorisme. Malgrat tot, n’hi ha moltes que no en reben els drets. L’administració competent, que és el ministeri de l’Interior, no les cerca. És molt trist.

Per què no les cerca?
—No ho sé, potser per manca d’empatia, per manca d’interès… Moltes víctimes em diuen que deu ser un tema econòmic. El 2014 vaig anar a Madrid amb un llistat de 280 víctimes de Catalunya que havia localitzades amb un estudi que vaig fer sobre el terrorisme. En duia el nom, el cognom, les sentències, la data de l’atemptat… Tot, menys l’adreça i el telèfon. Els vaig dir: ‘la informació per a contactar-los, la teniu vosaltres.’ Em van dir: ‘Saps què? Qui vulgui res que vingui a veure’ns.’

Quant de temps vau trigar a recopilar tots aquests noms?
—Va ser l’època que vaig fer de coordinador, amb la Sara Bosch, de l’antic Servei d’Informació i Orientació de Víctimes del Terrorisme. El va muntar la consellera Montserrat Tura. Va haver-hi un canvi polític, de govern, i malauradament van decidir de tancar l’oficina. El 2010, al desembre, el mateix dia que presentava l’estudi sobre aquestes víctimes, em van donar la notícia que es tancava el servei. Això et demostra la manca d’empatia de molta gent a l’administració que no s’adona de la problemàtica que genera un atemptat. La Generalitat volia fer aquesta tasca per cobrir les mancances de l’administració espanyola, que és qui té competències. Hi ha cent divuit afectats del 17-A per qui treballem. Hauríeu d’entrevistar algú del ministeri que sigui a Barcelona atenent-los.

No hi ha ningú.
—Van tenir una oficina oberta del 22 al 29 d’agost de l’any passat, quan la gent enterrava els morts, els ferits intentaven sobreviure als hospitals i la gran majoria de testimonis presencials estaven amagats, plorant, descol·locats. L’oficina hauria d’estar oberta fins que no passa un any. Si no ho fa l’administració, ho hem de fer nosaltres.

Fundeu la UAVAT després dels atemptats del 17-A.
—Al setembre, la Sara Bosch, el Domènec Cornudella, jo i l’Elisa Micciola vam baixar a Cambrils. Es parlava bastant de les víctimes a la Rambla, però, de Cambrils, ningú no en deia res. Vam parlar amb gent, amb la batllessa, i vam veure una manca d’assistència brutal.

De quina mena? Psicològica?
—Psicològica, social… Què necessita una víctima del terrorisme o un afectat per un atemptat? La primera, informació. Quina culpa té un noi que treballa en un restaurant a Cambrils de no poder tornar a treballar? ‘Vaig veure allò que vaig veure, tinc molta por i no m’atreveixo a treballar aquelles hores.’ I aquell noi deixa de treballar. Però hi ha una causa. Els han localitzat? No. Algú se n’ha preocupat? No. L’1-O passa com passa. Fins al 30 de setembre m’arribaven, potser, vint-i-cinc notícies de terrorisme i després tres, dues, quatre. Continuem fent coses i al desembre em truca una companya vostra del Periódico que diu que té una amiga afectada a Cambrils amb una problemàtica social important d’abandonament, de manca d’informació. Anem a veure-la a ella i al seu company. Un senyor a qui van clavar un ganivet de punta a punta de la cara es queixa perquè no l’atén ningú… Et dius: ‘si un ferit greu que ha estat a punt de morir no l’atenen com cal, què deu passar amb la resta?’ El 17-A a la nit, una de les primeres trucades que rebo és de la Pilar Manjón. ‘Roberto, demà hi serem a les nou en punt del matí per a ajudar-vos. Us ho devem’. La ‘insolidària’ Catalunya va aportar cinquanta mil euros per a ajudar les víctimes de l’11-M. Ells són ara l’acusació popular en el cas del 17-A. Quan comencem a veure que hi ha desenes i desenes d’afectats, decidim de crear una unitat de professionals. 

El fet que hi hagués tants estrangers a la Rambla ha complicat la recerca de víctimes?
—Els consolats, les ambaixades, el ministeri d’Afers Estrangers i de l’Interior espanyols hi treballen. També atenem gent estrangera però ens hem centrat molt en la gent d’aquí. Suposem que els estrangers estan controlats. Cada país ha d’assessorar els seus ciutadans. 

Hi deu haver una llista de ferits del 17-A. És fàcil de localitzar-los?
—No… Per moltes raons. Per exemple, una senyora fuig de l’atemptat de la Rambla amb la mare i els fills. Apareixen en un ambulatori a l’Hospitalet i diu que vénen de la Rambla. ‘Què ha passat a la Rambla?’ No ho saben. Atropellament casual. Ara sabem que era un atemptat, però durant les primeres hores, no tothom ho sabia.

I tota aquesta gent no apareix en cap llista.
—És clar. Parlem de ferits que poden tenir un tallet en un dit o un traumatisme cranioencefàlic i un trencament de pelvis. Si vas a un hospital i ingresses com a víctima d’atemptat terrorista, l’administració ja et té registrat. Però si hi posa ‘atropellament’ o ‘allau humana’ com a motiu de l’ingrés, no.

Us han proporcionat cap llista oficial?
—No. Tenim la de víctimes mortals, perquè per desgràcia és indubtable. Les dels ferits varien. N’hi ha que parlen de noranta-dos, unes altres de cent tretze… Ara, amb el sumari obert, sí que tindrem accés, com a mínim, a la llista d’afectats.

Heu pogut llegir-la?
—No encara. La tenen els advocats de l’11-M. No tenim temps material de localitzar-los a tots abans del dia 17. Solució: centrem-nos amb els qui ja hem trobat. Esperem que el ministeri modifiqui la legislació. I a partir del setembre o de l’octubre els cercarem. A més, el ministeri ja té accés al sumari. Els deu d’haver cercat.

Confieu que ampliaran el termini d’un any? O és una promesa del ministre de l’Interior feta en calent?
—Confiem que sí. Com a víctima d’ETA fa anys que ho dic. Si no volem que els atemptats prescriguin, per què han de prescriure els drets de les víctimes dels atemptats? Això que és tan lògic, no hi ha hagut cap ministre que ho vegi. Per què? Si amplien el termini, arribarà gent d’atemptats de fa quaranta anys. Si els haguessin cercat quan tocava, no haurien d’indemnitzar-los ara amb interessos i els canvis de l’IPC.

La definició de què és una víctima també és molt restrictiva?
—M’ho sé en castellà. ‘Es víctima del terrorismo toda aquella persona que sufre daño físico o psícofísiquico derivado de acción o acciones perpetradas por persona o personas integradas en grupo o banda armada o que intenten alterar gravemente la paz ciudadana.’ De danys psicofísics en pot tenir algú que vegi l’atemptat i li passi la furgoneta a dos pams de la cara. 

Pot ser que les seqüeles psicològiques no surtin fins al cap de molt temps, oi?
—Poden aparèixer en qualsevol moment. I què has de fer? Demanar la sol·licitud per si t’apareixen després? Això fem. Com una assegurança.

I els familiars de víctimes mortals que no són al lloc dels atemptats? Per exemple, la Nuri Manzanares i l’Enrique Vicente. Van perdre dos fills i la germana a l’Hipercor i no els han reconegut les seqüeles que tenen.
—És… inhumà, immoral. Els diuen que no hi eren. Ho respon l’Enrique: si hi hagués estat, hauria mort. Hi ha professionals que fa anys que treballen amb víctimes que fan informes de cinquanta folis explicant per què aquella persona està afectada. Un exemple molt puntual. L’atemptat d’Ernest Lluch. El veí que entra al pàrquing i el troba. Si hagués estat jo, la primera cosa que hauria pensat és que aquest senyor ha tingut un infart i truco a l’ambulància. Quan veus que és mort, l’impacte és més fort. Quan saps que és mort per un atemptat d’ETA, i que és qui és, encara més. Com deu estar aquest senyor? No sé qui és. L’administració no ha de cercar-lo? Potser algun dia el trobarem i li diran que no és víctima perquè va ser allà després de l’atemptat. Però, com saben que, mentre ell era allà, no tenia algú al darrere amb una pistola dient-li ‘si et gires et mato’? Quan acaba l’atemptat de la Rambla? En la foto del nen australià, hi ha un senyor que demana ajuda. La furgoneta ja s’ha aturat, però l’atemptat s’ha acabat? No. Dins de la furgoneta hi podia haver un home amb un kalàixnikov o la furgoneta podia explotar. El ministeri et diu que ja havia acabat. Home, a què juguem aquí? Tot és delimitar. Després et diuen que les víctimes són prioritàries.

Viatgem en el temps. 19 de juny de 1987. Fèieu de carnisser a l’Hipercor. La tarda de l’atemptat no us tocava torn però vau substituir un company.
—Tenia torn fix de matí. El dia abans, el company de la tarda em va demanar que l’hi canviés. Li vaig dir que sí.

Quan vau saber que havia estat un atemptat?
—Quatre dies després. M’havien d’operar perquè hi havia perill d’amputar el braç.

No hi vèieu, estàveu cec…
—Tenia el cap i la cara cremats. Però hi sentia bé. Camí de la sala d’operacions, vaig sentir una veu d’home. ‘Fills de puta! Una bomba a l’Hipercor!’ Fins aquell moment, pensava que havia estat la càmera frigorífica que havia explotat. En cap moment a l’UVI ni els metges ni les infermeres van parlar de l’atemptat. 

Quant de temps vau estar a l’hospital?
—Fins a final d’agost, a la Vall d’Hebron. Vaig tenir la baixa fins al desembre i vaig tornar a treballar. Ho vaig intentar. Tenia moltes ganes d’anar a treballar. M’hi divertia. Tenia vint-i-quatre anys.

Quan decidiu que us dedicareu a ajudar les víctimes?
—Havia continuat fent feina a l’Hipercor. Era: operació, baixa, alta. Operació, baixa, alta. Quan algun periodista volia trobar una víctima, trucava a l’Hipercor i demanava per la carnisseria. ‘Robert? Sóc Carles Cuní.’ Real, eh? L’octubre del 89 va ser el judici. Un periodista que aleshores treballava al Observador em va trucar per demanar si hi aniria.

Vau ser de les poques víctimes que sabíeu que es feia i que hi vau anar.
—N’érem tres. Com a testimonis, entre tantes víctimes mortals i ferits, van seleccionar per sorteig (cosa que mai no m’he cregut) dues víctimes. Una era filipina, cremada més greument que jo i que gairebé no parlava castellà, i que no hi va anar. L’altre era un senyor que, segons la sentència, es va curar al cap de dos dies sense seqüeles. De quin dolor pot parlar? En un raconet vaig veure un senyor plorant. En sortir li vaig demanar com estava. ‘Això és molt dur. Aquests cabrons van matar la meva dona i les meves nenes.’ Era Álvaro Cabrerizo. D’aquell dia i fins que no va morir, vam ser carn i ungla. Ha fet molt per les víctimes. Es mereixeria un homenatge. Era molt noble. Jo era la cara visible, ell el qui empenyia per darrere. Me l’estimava molt, me l’estimo encara. A l’Hipercor, un dia venia un orfe, un altre dia una vídua, o un ferit. En una llibreteta els anava apuntant. Vaig passar les dades als advocats, al Santi Montaner i al Juli de Miquel. El 89 arriba la sentència i em criden al despatx. Condemnats a set-cents quaranta anys de presó. Recordo haver dit: ‘Molt bé, tota la vida a la presó.’ La lliçó jurídica que em van fer la tinc gravada paraula a paraula. ‘M’esteu dient que gràcies al codi penal franquista del 1973, sortiran al cap de trenta anys i que, si es comporten, al cap de vint-i-tres?’ Ho havia entès bé. Em diuen que hem de cercar els ferits perquè hi havia una escletxa per a demanar la responsabilitat civil de l’estat espanyol. Fem-ho.

Tretze víctimes vau guanyar una demanda contra l’estat espanyol perquè no van desallotjar l’Hipercor després dels avisos de bomba.
—Sí. I el gener del 1990 em truquen a casa. Era Juan Antonio Corredor, des de Madrid. M’havien vist en el judici a l’Audiència espanyola. Eren una associació de víctimes, l’AVT antiga, res a veure amb la del 2002 cap aquí. No tenien ningú a Catalunya. Hi va haver complicitat. Vaig anar a una reunió a Madrid. Volien obrir delegacions a les ‘regions d’Espanya’… Vaig aixecar la mà. Cercar les víctimes de l’Hipercor? Si ja ho faig! Deuen tenir contactes. Vaig pensar, si jo hagués mort, m’hauria agradat que algú fes alguna cosa per la meva dona i els nens. Com que sóc viu, ho faré jo. 

Això és la cosa que encara us empeny a continuar?
—Sí, i veure el mapa. Estàs aquí suant, treballant amb tot l’equip, i de cop i volta mires el mapa de víctimes i dius: ‘s’ha de fer.’ No saps mai què et trobaràs. Demà havíem d’acompanyar dues víctimes a la delegació a lliurar els papers i ara ja en són sis. Tot això és perquè aquell dia vaig aixecar la mà i vaig dir que ja ho feia jo. Que havia d’explicar lleis a la gent. Jo? Si sóc carnisser! S’havia de fer. Els de l’AVT em van passar la llista que tenien. Hi vaig veure atemptats del GRAPO, d’ETA anteriors al de l’Hipercor. Que han matat un policia a la plaça d’Espanya? Ni me n’havia assabentat. L’extrema-dreta. El Papus. A casa llegíem la revista, però no sabia per què l’havien tancada. L’òrfena del conserge del Papus era clienta meva a l’Hipercor! Et fa un canvi el cervell i et dius: ‘on he estat jo tots aquests anys?’ Hi havia terroristes matant gent i, la meva feina, quina era? La família, el Barça, el tennis, la feina, els amics. 

Després de l’Hipercor, la gent escrivia missatges als panots de la Rambla. Després del 17-A, també.
—Molta gent va signar a la Rambla perquè no podia a l’Hipercor. El tema del Corte Inglés va ser complicat llavors. El 94 vaig muntar unes taules per a recollir signatures per a modificar el codi penal franquista i no les vaig poder posar a l’Hipercor. No em van deixar. La Rambla és emblemàtica, és Barcelona.

Quan es parla de l’acte del dia 17 i el debat públic se centra en si vindrà el rei, què en penseu?
—Diré allò que em diuen totes les víctimes amb qui he parlat. Per un dia, que deixin de tocar la pera els polítics. Que el dia 16 es barallin fins a les dotze de la ni i que el 18 hi tornin. Però el 17 no. No pot ser.

Els actes d’homenatge a les víctimes, sobretot les d’ETA, sempre han estat molt polititzats.
—Per alguns partits. I hi ha hagut sectors de víctimes que han acceptat aquest joc. Jo mai. Hi ha gent a qui encantava de fer-se la foto amb el polític preferit. El president de l’associació tal, que avisi que es fa la foto a títol personal o que demani a les víctimes si hi estan d’acord. Doncs ni una cosa ni l’altra. El mateix dia que Cristina Cifuentes dimitia una associació de víctimes li lliurava un premi a la dignitat. Que la presidenta de la Fundació de Víctimes del Terrorisme sigui diputada del PP, es fa estrany. Totes dues coses no poden ser.

Quina relació teniu amb l’ACVOT?
—Cap. D’ençà que me’n vaig anar el 2009 no n’he rebut ni una trucada. Moltes víctimes tampoc. Em sap greu, però no en tinc cap. No m’agradaven els canvis que hi veia. Hi som per a assistir la gent, no per a sortir a la foto, ni a la tele, ni per a posar-nos una medalla. 

Els interessos polítics també han fet que hi hagi víctimes de primera i de segona?
—I de la lliga de campions i de regional. Ja el primer dia que vaig ser víctima ho vaig veure. Era a la UVI. No som catòlics. El cardenal va venir de nit a veure els ferits, però, com que la premsa ja havia marxat, va dir que vindria l’endemà. No he rebut mai ni una sola carta de cap ministre de l’Interior.

Quan us heu reunit és perquè ho heu demanat, doncs.
—Evidentment. 

El 2012 vau acceptar d’entrevistar-vos a la presó amb Rafael Caride, autor de l’atemptat de l’Hipercor.
—Hi ha algun impresentable que diu que jo vaig demanar la visita. No és cert. Abans em van demanar si podia rebre una carta seva. 

Allò contribuïa al procés de pau? Ho vau fer per això?
—Sí, i perquè a més a més, ara ja es pot dir, era una manera d’obtenir informació. Quan em van trucar de Lokarri i després del govern espanyol era abans de l’alto el foc definitiu d’ETA de l’octubre del 2011. Però vaig a veure’l després. Li volia demanar si anava seriosament o si hi hauria una escissió. La resposta va ser que no hi havia marxa enrere. Era una qüestió de mesos o d’anys. Abans en vaig parlar amb víctimes. Portava un guió mental de preguntes.

Vau trobar-hi cap resposta?
—Li volia fer una primera pregunta. Ell abaixava el cap i no em mirava. Si la resposta era coherent, faria la segona. Si no, m’aixecaria i me n’aniria. La primera pregunta va ser per què un gallec com ell, un palentí com Troitiño, i una navarresa com Ernaga van anar a matar gent a Catalunya per ordre d’un basc que vivia a França. Va respondre durant vint minuts. De bon principi va reconèixer que s’havia equivocat, que va ser un error, que va destrossar moltes vides. No li vaig donar la mà. No és un tema d’educació, és de dignitat. No puc donar-li la mà a un home condemnat per vint-i-quatre morts, a banda dels ferits com jo, i l’endemà trobar-me la dona o el fill d’un mort a l’Hipercor i donar-la-hi.

 —Ell no us va demanar perdó però, en un comunicat, ETA sí que ho va fer a les víctimes que no van tenir una participació directa en el conflicte. L’heu acceptat?
—L’he acceptat per la part que em toca, però evidentment no m’agrada el plantejament d’aquell redactat. A unes sí a unes altres no? He vist tant patiment, tantes agulles als mapes i tantes situacions diferents… Aquesta gent mereix el mateix perdó que m’han demanat a mi. Jo sóc una víctima civil. És curiós que fa temps es va fundar una associació de cossos i forces de seguretat víctimes del terrorisme. Ningú no parla que divideixen les víctimes. Fem-ne una reflexió. 

Quan Santi Potros surt de la presó, què penseu?
—Em fa mal que un assassí de quaranta persones surti al carrer, però la llei diu que ha de ser fora. Allò que m’emprenya és que s’utilitzi per a fer política; que Pablo Casado digui que l’acostament dels etarres és un pagament al PNB quan el PP en va acostar cent cinquanta. La gent té memòria. Els atemptats anteriors al 1995 es van jutjar amb el codi penal franquista del 73. Que se’n vagin al Valle del Caídos abans que desaparegui (tant de bo!) a picar a la llosa: ‘Escolta, Paco, explica’m aquella llei que vàreu fer.’ O que els ho demanin als ministres que restin d’aquella època. El 95 vam aconseguir de modificar la llei perquè fossin trenta anys sense beneficis. La pena d’alguns és menys d’un any per mort. Però el terrorista que mata una persona també en compleix trenta. Tinc molt clar que la justícia és una cosa i la legalitat una altra. 

Confieu que algun dia es farà justícia amb totes les víctimes?
—De l’Hipercor, me’n falten dues per a trobar. Entre les localitzades, hi ha un grup de trenta-tres a qui els van dir el 1997 que estaven fora de termini. Però el 2003 hi va haver un altre judici contra Rafael Caride i Santi Potros per aquests atemptats. Per què els diuen aleshores que són fora de termini? Espero que sí que es faci justícia. Justícia seria que les persones de la llista de dues-centes vuitanta siguin localitzades i reconegudes. Ara ja en són 277.

No us aturareu fins a aconseguir-ho?
—No. Ho tinc clar. Ara tinc els del 17-A a les mans. Però, qui em diu a mi que un dia no sonarà el telèfon i serà un d’ells? 

Algun cop heu pensat què hauria estat de la vostra vida si no haguéssiu estat aquella tarda a l’Hipercor?
—Cada dia. M’encanten els mercats. Hauria continuat a la carnisseria. M’agradava molt la meva feina. Si em diguessin ara que puc tornar enrere, al 18 de juny de 87, em tornaria a canviar el torn per fer allò que he fet per tanta gent. Però voldria treballar de carnisser de sis a dues, i a les tardes em dedicaria a això. Ho tinc claríssim. Estic fent un llibre. Un compendi de la feina feta. El títol és Cambio de turno.

Dansa, teatre i música per a recordar l’arribada de la pesta bubònica a Arenys de Mar

El 15 d’agost  Arenys de Mar tornarà a sentir com, a les acaballes del segle XVI, la població va viure l’arribada de la pesta bubònica. És La Pesta de Santa Maria d’Arenys, que reviu l’infern que va patir la població. La festa, que va començar l’any 2010 en el marc de la festa de Sant Roc, és una representació que omple de música, dansa i  teatre els carrers i les places. Hi col·laboren més de tres-centes persones, que hi participaran com a actors, figurants, ballarins, cantants, tècnics de llums i de so, realitzadors de vídeo, fotògrafs, escenògrafs, sastres, maquilladors o perruquers.

L’inici de la festa serà a la platja de la Picòrdia a les 19.30, on hi haurà un desembarcament. A partir de les 20.00 es representaran sis escenes en diferents punts del nucli antic de la vila. A més, hi haurà altres actes escenogràfics, que les complementaran. Les escenes es van repetint en el període que va entre les 20.00 i les 22.45. A les 22.50, amb la Dansa de La Pesta, comença l’apoteòsic acte final a la plaça de l’Església.

La Mort amb cap de rata. Fotografia: Marta Huertas

Les representacions estan protagonitzades per personatges tan peculiars com la Mort amb cap de rata, que personifica la pesta; la Junta dels Morbers, encarregats d’impedir la propagació de l’epidèmia; les ànimes en pena que fan la dansa del contagi; l’ase dels cops, l’occità forester contra qui es van dirigir les acusacions pel contagi; Sant Roc, que va deslliurar la vila de la pesta; metges i remeiers i el mateix poble. Cada una de les escenes teatrals disposarà d’un codi QR que ubicarà l’espectador en el context històric i en el que succeeix en aquell espai.

Després de l’acte final la festa continuarà a partir de les 2 de la matinada amb la música de DJ Quijote Grup.

La història
Cap al final del segle XVI va arribar a Santa Maria d’Arenys la temuda pesta negra, que va disminuir la població a un ritme accelerat. L’origen era desconegut i la incertesa provocava tot tipus d’especulació, alguns deien que venia dels animals, d’altres parlaven de l’astrologia i molts més hi veien un càstig diví. D’igual manera, es desconeixia com aturar el contagi i van intentar tot tipus de mesures: aïllament dels malalts fora del nucli urbà; desinfecció i purificació de les cases; tancament de la vila als forasters… Tanmateix, no aconseguien controlar la malaltia.

L’angoixa va portar els vilatans a encomanar-se a sant Roc, protector dels empestats, i potser els va funcionar. Un 16 d’agost, coincidint amb el dia del sant, va ser el primer dia des de feia molt de temps que no hi va haver cap mort de pesta. És per això que cada agost la vila d’Arenys de Mar agraeix al sant el miracle renovant el Vot de Vila al crit de ‘sant Roc gloriós!’ i ruixant amb aigua d’alfàbrega.

Concurs fotogràfic
Durant tota la festa estarà en marxa el segon concurs fotogràfic La Pesta a Instagram, Facebook i Twitter on està en joc un lot de productes que inclou una samarreta La Pesta, edició especial 2018, un got de la festa, un titella de dit en forma de rateta, un imant La Pesta, quatre xapes amb els personatges principals de La Pesta i una bossa.

Per a participar-hi cal ser seguidor del perfil @laPestaArenys (a Instagram) o @lapestaarenysdemar (a Facebook) i tenir configurat el compte de manera que sigui públic. Les fotografies que participin al concurs s’han de penjar amb l’etiqueta #laPestaArenys18 i mencionant o etiquetant el perfil @laPestaArenys o @lapestaarenysdemar. El termini per penjar les fotografies és fins al 27 d’agost a les 23.59 hores.

Són vàlides les fotografies penjades amb anterioritat i les publicades expressament per a l’ocasió, però aquestes últimes seran les més ben valorades.

Municipalisme republicà o municipalisme per la república

L’anhel de superar la paràlisi
Les idees per a presentar llistes unitàries als comicis vinents o els clams per la unitat als darrers actes polítics són probablement unes de les expressions del malestar entre independentistes que perceben una mena de traïció per part de les formacions polítiques que han votat.

Gran part de les persones que es van deixar la pell, que van posar el cos el 1r d’octubre passat, que estaven disposades a anar fins on mai no havien arribat en veure que el dia 3 el poble esdevenia poble, contemplen amb perplexitat un espectacle ridícul i dantesc del 30 de gener passat, quan no es va investir Puigdemont –tot i que la república s’havia avortat el 10 d’octubre.

Ara bé, malgrat que l’objectiu d’algunes d’aquestes iniciatives pugui ser de superar realment les limitacions dels partits independentistes hegemònics, la realitat és que aquests s’ho faran venir bé per a instrumentalitzar aquesta idea per al seu benefici partidista. Els clams d’unitat no són nous i els precedents han demostrat que l’oligarquia catalana els ha aprofitat com a salvavides davant els auguris d’afonament.

La negativa –per incapacitat o per manca de voluntat– a desplegar el mandat del 1r d’octubre per part d’ERC, PDECat i JxCat és una realitat que ja s’intuïa una vegada que, passat el 3 d’octubre, va regnar el silenci administratiu. No es tracta de qüestionar els valors independentistes d’aquestes formacions, sinó d’evidenciar allò que, a hores d’ara, ja és el secret de ca n’Atmeller. Aposten per unes altres estratègies i els seus motius tindran, però la cosa certa és que, almenys nosaltres, en desconeixem tant els motius com les estratègies.

I sense esclarir quines són les noves estratègies de forma pública, honesta i transparent, clamar ‘unitat’ és un gest buit i perillós. Unitat per a què? Per la república? Fent què? Mentre els uns demanen fer front comú amb el PSC, els altres despengen les estelades de les institucions que presideixen, i els tercers clamen desobediència però només amb la boca petita.

En aquest context, pretendre de superar l’actual paràlisi institucional amb llistes independentistes unitàries no és solament una aposta amb poc futur que infravalora el poder dels partits hegemònics, sinó que és del tot contraproduent, car converteix els comicis municipals en un plebiscit que no tindrà recorregut efectiu per les autolimitacions d’aquestes formacions i que només servirà per a beneficiar el partit que més s’alimenta de la polarització.

No hi ha alliberament nacional sense alliberament social
És tan obvi que per a fer efectiu el mandat del 1r d’octubre és desitjable una majoria social més àmplia, com n’és de fals el fet que no tenir-la és l’obstacle principal per a exercir el dret d’autodeterminació. Encara que el 75% de la població catalana fos partidària de la independència en aquest tros dels Països Catalans, l’estat espanyol, independentment del color del govern de torn, no permetria d’exercir-la. La prova la tenim en què prop del 80% de la població catalana s’ha mostrat partidària del dret de decidir, i això no ha possibilitat cap referèndum pactat. El règim del 78 no s’ho pot permetre.

Justificar l’entumiment de l’acció republicana amb el pretext de ‘hem de ser més’ denota una ignorància greu o un cinisme alarmant. L’objectiu de l’independentisme d’esquerres no té res a veure amb etnicismes ni prerrogatives identitàries, sinó que és aconseguir la independència com a eina per a millorar les condicions materials de la classe treballadora. Repetir com un mantra que ‘hem d’eixamplar la base’ no ho farà possible com per art de màgia; allò que veritablement ens permetrà sumar més suports a l’independentisme serà prendre decisions polítiques concretes per augmentar la qualitat de vida de la majoria de la població i alhora desafiïn els marges de l’autonomisme. Una tasca que caldria que desenvolupéssim tant al parlament com als municipis.

Mentre l’estratègia continuï ancorada en l’anomenat ‘independentisme transversal’, difícilment ampliarem la majoria social a favor de l’autodeterminació. Un independentisme interclassista sempre serà incapaç de situar les necessitats de les classes populars en el centre de l’agenda política. Al cap i a la fi, les institucionalitats pròpies inquieten els sectors dominants del sobiranisme. La prova és la por que va generar la vaga general del 3 d’octubre i que va motivar que certs sectors independentistes treballessin per reduir-la a ‘aturada’. Fet que no és una mera discrepància semàntica sinó tota una ofensiva de classes contra la principal expressió de poder popular.

L’assalt al poder des dels contrapoders locals
Per tot plegat, seria un error greu de permetre que els comicis municipals esdevinguin un nou miratge de l’independentisme màgic. Aquell que es queda en les proclames o les declaracions institucionals, i no en les decisions materials.

La població hem de tenir clar com es guanya aquesta partida, quines en són les implicacions, quins contrincants tenim al taulell, quins d’ells tenim a casa… Però sobretot, hem de ser conscients del poder que tenim, tant per a paralitzar el país com a forma de protesta, com per a condicionar quines polítiques es despleguen, o fins i tot determinar quin rumb volem que prenguin les nostres vides.

Cada cop és més evident que la via republicana parlamentària és incapaç de trencar els barrots de l’autonomisme. La possibilitat d’assolir l’alliberament nacional del nostre país és més factible si es basteix poble a poble, barri a barri, arreu dels Països Catalans, mitjançant un municipalisme al servei de la majoria de la població, que transformi la nostra forma de viure i la dignifiqui.

És imprescindible, per tant, deixar de parlar de llistes unitàries republicanes i començar a parlar de quin municipalisme necessita la república: aquell que permeti teixir contrapoder, que faciliti la creació d’unitat popular, que entengui els límits institucionals i identifiqui els mecanismes per a superar-los. Un municipalisme que apoderi la població perquè quan sigui el moment de tornar a desobeir des de les institucions, disposem de la capacitat de mantenir l’embat i guanyar-lo, tal com vam fer el 1r d’octubre. Un municipalisme cohesionador i que estigui preparat per a impedir que mai més no es tanqui per dalt allò que el poble obre per baix.

Laia Estrada, portaveu del Secretariat Nacional de la CUP

Mickael Forrest: ‘La nostra responsabilitat és fer de Nova Caledònia un estat independent’

Mickael Forrest, responsable de relacions internacionals del FLNKS ha participat a Còrsega en la trobada internacionalista de Corti, en companyia de diverses delegacions de diversos països. A partir d’una conversa amb Jordi Miró, membre de l’Associació Catalunya-Corsica, VilaWeb n’ha extret aquesta entrevista.

-Nova Caledònia és a punt de fer un referèndum d’autodeterminació, acordat amb França. Com hi han arribat?
–Recordo que Kanaky-Nova Caledònia va ser objecte de possessió unilateral per part de l’Estat francès el 24 de setembre de 1853, i no va ser fins a un segle més tard, el 1953, que els Kanaks vàrem adquirir el dret al vot, per tant a participar en la vida política i institucional del propi país. Aquest referèndum serà un pas en el llarg camí d’un procés de descolonització i emancipació nascut en la postguerra, iniciada per les potències colonials europees, revitalitzat pels nostres majors als anys setanta i a través dels acords el 1988 a Matignon-Oudinot i el 1998 a Nouméa.

-Abans, però, hi ha hagut dos referèndum importants…
-Sí. Aquesta consulta és també la continuació del referèndum del 28 de setembre de 1958 sobre el projecte de Constitució de la Cinquena República i la creació de la Comunitat Francesa. A la pregunta: “Aprova la Constitució que li proposa el Govern de la República? La majoria de la població canac va triar quedar-se a França. I a continuació, per un vot de la majoria dels electes de la Unió Caledoniana a l’assemblea territorial, el 17 de desembre de 1958, Nova Caledònia es va convertir en territori d’ultramar, i no en part de la Comunitat. Per tant. per només un vot de l’Assemblea es va descartar la via que ens hauria portat a la independència com va passar amb les altres colonies.

-I després va haver-hi el referèndum sobre les negociacions de Matignon.
-Sí, el referèndum nacional del 6 de novembre de 1988, sol·licitat pel president del Front d’Alliberament Kanak Socialista, Jean Marie Tjibaou, per ratificar els acords de Matignon. El resultat a nivell francès va ser d’un 80% a favor i un 20% en contra i a Nova Caledònia, un 57% a favor i un 43% en contra. Amb tot això es va fonamentar el dret a l’autodeterminació del poble kanak.

-De qui és aquest dret?
-Aquest dret pertany principalment als pobles indígenes que en un moment de la seva història van ser colonitzats pels pobles europeus. No es pretén aplicar a comunitats no indígenes, instruments de la política d’assentament de les potències colonials. Però els nostres majors al 1983, en un gest d’hospitalitat i l’intercanvi van voler compartir aquest dret amb les comunitats van arribar a aquesta terra per viure i prosperar.

D’una altra banda però, per evitar ser aclaparats pel flux extern de la població que podria frustrar el dret a la lliure determinació del poble canac i fer impossible la consecució de la plena sobirania, i també per fer per emergir entre la població afectada una consciència de pertinença a un poble es van establir els criteris vinculants de votació per la llei, en 1988 i 1999 i al mateix temps, a causa de la reinscripció de Nova Caledònia en la  llista de països a descolonitzar, es va demanar a les Nacions Unides que vetllin per la correcta aplicació dels acords. Aquest referèndum de consulta de novembre és, doncs, part d’aquesta llarga lluita iniciada pels nostres avis.

-Hi ha un problema amb les llistes, amb qui pot votar?
-Des del començament de l’Acord de Nouméa, hem denunciat el doble joc dels partits estatals respecte al cens. I ens hem hagut de mobilitzar una vegada més per fer complir els termes de l’acord polític: l’electorat queda congelat com es va negociar durant la reunió de 1998. No es pot canviar el cens d’aleshores. Tot i això hem trobat  inscripcions noves  falses que el FLNKS ha denunciat en el Comitè Especial de descolonització de l’ONU. En qualsevol cas la llista d’electors per al referèndum es farà oficial el 31 d’agost, de manera que en poques setmanes sabrem què passarà…

-Com d’important és la presència de l’ONU en el procés d’autodeterminació canac?
-Gràcies a la tasca del FLNKS, l’ONU ha desplegat entre març de 2014 i fins agost de 2018, tres missions d’observació electoral del Departament d’Assumptes Polítics i dues missions del Comitè Especial de Descolonització. Els informes són públics i estan disponibles al lloc web de l’ONU, però entre altres coses denuncien que no hi ha un principi d’igualtat. dels votants, assenyalen la persistència de la discriminació racial o la preocupació sobre la baixa representació dels canacs en les estructures de govern…

-Quina és l’estratègia de l’independentisme canac per intentar guanyar el referèndum?
A nivell nacional, vam adoptar el març de 2017 el nostre projecte polític on s’expliquen els fonaments de la futura Nació, així com els pilars de la nostra visió política. Després d’un referèndum en el qual es va presentar el projecte als grups públics i diversos d’interès (esglésies, sindicats, ONG, …), hem actualitzat el nostre projecte a l’abril de 2018 i des de llavors, hem viatjar pel país per informar, persuadir i adherir la població afectada per la viabilitat del nostre objectiu polític, és a dir, l’adhesió de Nova Caledònia a un estatus de sobirania internacional. La campanya s’intensificarà fins al referèndum.

-Compteu amb un important suport regional…
Sí. A nivell regional, el FLNKS és membre de ple dret del GFLM, una organització subregional que també inclou els estats independents de Vanuatu, les Illes Salomó, Fiji i Papua Nova Guinea. El GFLM va ser creat oficialment el 14 de març de 1988 per donar suport a la lluita política dels canacs. Al febrer de 2018, a la XXI Cimera dels líders, el GFLM va reafirmar la lluita de FLNKS com a prioritat per al grup. Amb aquesta finalitat, els líders van adoptar un pla d’acció específic per acompanyar els canacs en el procés del referèndum.

Això vol dir que podem treballar amb els bancs centrals o amb els ministeris de Justícia i Afers Exteriors dels països melanesis i això ens dona una altra idea que la desenvolupada pels experts francesos. A més és molt important la vigilància diplomàtica al nivell de les Nacions Unides que fan a favor nostre aquests països germans.

-Què passarà a Nova Caledònia, segons quin sigui el resultat del referèndum?
-Si guanya el sí s’obrirà d’un període transitori de dos anys sota els auspicis de l’ONU per definir les modalitats de la transferència de drets de sobirania (la moneda, la justícia, l’ordre públic, militar i assumptes exteriors) i es procedirà a redactar mentrestant la constitució del nou estat. I si guanya el no, tal i com queda clar en els acords de Nouméa hi haurà dos referèndums més el 2020 i el 2022. Seguirem lluitant per assumir la nostra responsabilitat política en aquest context.

Què ens pot ensenyar als catalans el seu procés d’autodeterminació?
-En la nostra regió des de la independència de Timor Leste el 2001 la lluita contra el colonialisme ha estat una constant. Ara la nostra responsabilitat és portar Kanaky a la situació de ser un estat independent i pensem que això és una oportunitat per a tots els pobles de la terra, també pels catalans. Per aquest motiu també us demanem el vostre suport cara al referèndum del quatre de novembre.

 

[LLETRA] La versió del ‘Cant dels ocells’ pels presos polítics que es canta cada diumenge als Lledoners

Cada diumenge la esplanada que hi ha al costat de la presó dels Lledoners (Bages) s’omple de gent per a fer costat amb cançons als presos polítics, que poden sentir-les des de dins. Gràcies a això, el vice-president Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Raül Romeva, i també Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, senten setmanalment com canten ‘L’estaca’, ‘Els segadors’ i una versió del ‘Cant dels ocells’ especialment adaptada per denunciar l’existència de presos polítics.

Aquesta és la lletra que canten:

«En veure despuntar
el llaç il·luminat
en l’hora més fosca,
els ocellets cantant
a recordar-vos van
am cançó amistosa.
Els nostres són tancats
per venjar son pensar.
Quina llei més llastimosa.

Cantava la munió
me’n vaig a protestar
a Lledoners presó.
Gent vinguda d’arreu
per veure si podem
alleugerir el seu dolor,
per veure si podem
aconseguir entre tots
més justícia i la raó.

Els dies van passant
i els músics van tocant
tan dolça melodia.
Els tenim ben presents
cantem llur llibertat
a molts pobles cada dia.
Sabeu que no esteu sols,
amb músics i cantants
sempre tindreu companyia.

Sempre us tenim presents,
nostres companys absents
i les seves famílies.
No us oblidarem pas,
sortirem a cantar
mentre no sigueu lliures.
No us oblidarem pas,
sortirem a cantar
mentre no sigueu lliures.»

[VÍDEOS I FOTOS] Més de cinc mil persones canten en suport als presos dels Lledoners

Més de cinc mil persones han participat avui a la cantada que es fa cada diumenge davant de la presó dels Lledoners (Bages), on hi ha empresonats Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. Aquesta setmana, a més, s’hi ha afegit el cant de la coral els Cantaires de Ponent/Cor Plaça Paeria, que ha cantat primer. Podeu escoltar-los ací:

Igualment, com cada setmana, els voluntaris de Músics per la Llibertat han cantat el ‘Cant dels ocells’ i altres cançons davant de la presó a les 19.45. Així els dos actes musicals coincidiran als Lledoners per donar suport als presos polítics. Vegeu-ne un seguit de vídeos:

Vegeu ací una galeria fotogràfica de l’acció:

El conseller de Presidència Jordi Turull ha agraït la multitudinària cantada amb un piulet. ‘Els vostres càntics i el vostre clam ens emociona i ens omple de coratge. Seguim ferms, el cap ben alt i la dignitat intacte’, ha escrit.

Mil gràcies a totes les persones que veniu aquí a fora la presó de Lledoners. Els vostres càntics i el vostre clam ens emociona i ens omple de coratge. Seguim ferms, el cap ben alt i la dignitat intacte #AmésinjusticiaMéscompromís pic.twitter.com/5oUnovOVk5

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) August 12, 2018

També ha transmés l’agaïment Jordi Cuixart, que li ha demanat a la seva parella Txell Bonet que ho fes pública. Cuixart diu que ‘avui la música se sent més que mai’.

Gràcies infinites a tots els que sou a #Lledoners de part de @jcuixart En la trucada diària que ens acaba de fer demana que us transmetem el seu agraïment per la vostra solidaritat. Diu que avui la música es sent més que mai. Una companyia que coincideix amb el 300 dies tancat

— Txell Bonet (@TxellBonet) August 12, 2018

És la cinquena setmana consecutiva que els Lledoners s’omple de música per fer costat als presos polítics i demanar-ne l’alliberament. Des que els presos polítics van arribar a les presons catalanes, la plataforma Música per la Llibertat ha convocat una cantada setmanal cada diumenge al vespre davant la presó dels Lledoners. Els intèrprets són músics voluntaris que interpreten peces com ‘Els segadors’, ‘L’estaca’ i una versió del ‘Cant dels ocells’.

Podeu llegir-ne ací la lletra:

«En veure despuntar
el llaç il·luminat
en l’hora més fosca,
els ocellets cantant
a recordar-vos van
am cançó amistosa.
Els nostres són tancats
per venjar son pensar.
Quina llei més llastimosa.

Cantava la munió
me’n vaig a protestar
a Lledoners presó.
Gent vinguda d’arreu
per veure si podem
alleugerir el seu dolor,
per veure si podem
aconseguir entre tots
més justícia i la raó.

Els dies van passant
i els músics van tocant
tan dolça melodia.
Els tenim ben presents
cantem llur llibertat
a molts pobles cada dia.
Sabeu que no esteu sols,
amb músics i cantants
sempre tindreu companyia.

Sempre us tenim presents,
nostres companys absents
i les seves famílies.
No us oblidarem pas,
sortirem a cantar
mentre no sigueu lliures.
No us oblidarem pas,
sortirem a cantar
mentre no sigueu lliures.»

Telesur emetrà ‘Relato de lo inexistente’, un reportatge sobre la repressió a l’1-O

La cadena llatinoamericana Telesur emetrà el pròxim cap de setmana el reportatge Relato de lo inexistente que explica com l’estat espanyol ha creat un fals relat sobre els fets de l’octubre passat per reprimir el moviment independentista.  El reportatge s’emetrà diumenge 19 a les 2 de la matinada (hora catalana) i després serà disponible al web del programa.

El próximo sábado 18 publicamos en @teleSURtv un reportaje sobre cómo, en la judicialización del proceso, se construyeron los tipos penales basados en un relato de violencia. Con @DavidBondia @estherveraARA @CampsCalvet @jordiborras y Eulogi Broto. #relatodeloinexistente pic.twitter.com/2kUSZhM5oA

— Joan Ortiz i Serra (@JoanteleSUR) August 12, 2018

El reportatge l’han fet els corresponsals de Telesur a Barcelona, Joan Ortiz i Carlos Collazos, i hi han participat el jurista David Bondia, l’advocat Eulogi Broto, els periodistes Esther Vera i Jordi Borràs i la sociòloga Clara Camps.

Telesur és un canal de televisió per satèl·lit que emet des de Caracas (Veneçuela) i amb cobertura a tota l’Amèrica del Sud, l’Amèrica Central, el Carib, l’Amèrica del Nord, l’Europa occidental i el nord d’Àfrica. Per veure’l des dels Països Catalans s’ha de fer a travès de la plataforma Movistar+ o bé des del seu lloc web.

L’Aquarius reclama a la UE un port segur i proper per desembarcar 141 migrants rescatats

El vaixell Aquarius demana a la Unió Europea un port segur i proper per a poder desembarcar els cent quaranta-un migrants que porta a bord, rescatats el passat divendres en dues operacions en aigües internacionals davant les costes de Líbia. Metges Sense Fronteres (MSF) i SOS Mediterranée han interpel·lat directament els governs europeus per tal que atorguin ‘un port segur i el més pròxim possible, d’acord amb el Dret Marítim Internacional, on poder desembarcar aquestes persones rescatades’.

‘D’aquesta forma l’Aquarius podrà seguir brindant una assistència humanitària que es requereix amb urgència’, han puntualitzat les dues ONG, que asseguren haver contactat sense èxit amb les autoritats competents, inclosos el centre de coordinació de rescat marítim (RCC) italià, maltès i tunisià així com el Centre Conjunt de Coordinació de Rescats libi (JRCC). Més del 70% dels cent-quaranta-un migrants salvats per l’Aquarius són originaris de Somàlia i Eritrea, i hi ha fins a seixanta-set menors no acompanyats.

El TSJC anul·la la declaració del Masnou com a ‘territori català, lliure i sobirà’

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha declarat nul·la una part de l’articulat d’una moció presentada a l’ajuntament del Masnou (Maresme) per declarar el municipi ‘territori català, lliure i sobirà’. Segons el TSJC l’acord plenari és ‘contrari a l’ordre constitucional’, tant en aquest punt principal, com en el que l’ajuntament demana al parlament que quedin sense efecte les ‘lleis o sentències’ que limitin l’ús del català.

La moció s’havia aprovat l’octubre de 2012 i l’estat espanyol hi va recórrer el 2013. En un primer moment la justícia va donar la raó al consistori, però després d’un segon recurs de la delegació del govern espanyol a Catalunya, el TSJC s’ha acabat posicionant a favor de l’Estat.

El rector de l’església de Pals denuncia pintades en contra dels presos polítics

El rector de l’església de Pals (Baix Empordà), Josep Taberner, ha denunciat als Mossos d’Esquadra unes pintades en contra dels presos polítics que han aparegut aquesta setmana a la façana del temple. En concret, s’hi podia llegir ‘sa casa de Déu és casa d’oració i no de política’.

Tot plegat en referència a la pancarta en suport als polítics independentistes empresonats que llueix des de fa uns mesos i on s’hi llegeix ‘Llibertat’ i si veuen dos llaços grocs. El cartell el va col·locar el mateix rector que ha explicat que no és la primera vegada que pinten la façana del centre de culte.

Taberner ha lamentat els fets i ha deixat clar que no té cap intenció de retirar la pancarta en favor dels presos polítics.

[CARTA] Cuixart, als socis d’Òmnium: ‘Les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres’

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha enviat una carta a tots els socis de l’entitat coincidint amb els tres-cents dies que fa que és empresonat. A la missiva, Cuixart reflexiona sobre la importància de la lluita antirrepresiva en el sobiranisme i l’estratègia que ha de seguir ara. ‘Aquesta ha de ser la nostra actitud: no pas defensar-nos sinó acusar l’estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals i, alhora, interpel·lar al conjunt de l’opinió pública davant el retrocés democràtic que vivim’, escriu.

Cuixart també diu que des que és a presó, lluny de debilitar-se, ha enfortit les seves conviccions democràtiques. ‘Ja fa mesos que no hi ha condemna que em faci doblegar’, diu. A més, afegeix que està convençut que, amb el pas dels anys, ‘les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres’. ‘Mentrestant, nosaltres continuarem amb la dignitat intacta, la dels qui mai ens deixarem robar el somriure ni les ganes boges de viure’, acaba.

Llegiu ací la carta íntegra:

«Estimadíssim soci, estimadíssima sòcia,

Dilluns vaig poder treure les primeres tasses del forn; la ceràmica i la meditació m’ajuden a mantenir-me en pau i connectat, així com viure la presó amb felicitat i plenitud. Avui, 12 d’agost, fa 300 dies que som a la presó amb en Jordi Sánchez i us vull donar de nou 300 milions de gràcies per ser-hi.

Lideratges, confiança i coratge: no hi ha presons – ni exili – per aturar tanta democràcia. La lluita antirrepressiva representa un dels principals fronts unitaris del sobiranisme: un dels instruments bàsics per seguir avançant en el procés d’alliberament nacional.

Sempre vam dir que res ens seria regalat. I ara coneixem millor els límits de l’estat, fins on són capaços de rebregar el seu sistema jurídic i de dret en nom de la unitat d’Espanya. Per tant, necessitem enriquir lideratges i assolir els grans consensos que tants resultats han donat sempre. I per fer-ho, necessitem també lideratges a les institucions i a peu de carrer. Gestionar el mentrestant amb respostes socials, com a la pobresa energètica i habitacional, sense abandonar les conquestes assolides.

Per què si vàrem gosar lluitar, no vàrem gosar vèncer?, em preguntava Manuel Delgado. No tinc la resposta exacta i sóc incapaç de fer cap retret, però l’afirmació ‘hem de ser més i més determinats‘ de l’Eduard Voltas és punt de partida important. Els límits de la perseverança i resistència no poden ser la presó ni podem perdre un llençol a cada bugada debilitant majories essencials per reforçar la legitimitat de les decisions preses. Per tant, no només crec que podem vèncer sinó que ja estem vencent.

El judici que afrontem no és només contra un govern legítimament escollit a les urnes, sinó també contra representants d’entitats socials: un cas únic de repressió ideològica i cultural dins la Unió Europea. Avui, només equiparable a Turquia o Rússia. Reivindiquem l’afirmació de K. Liebknecht: ‘Je suis ici pour accuser, non pour me défendre’.

Aquesta ha de ser la nostra actitud: no pas defensar-nos sinó acusar l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals i, alhora, interpel·lar al conjunt de l’opinió pública davant el retrocés democràtic que vivim. No blanquejar la barbaritat jurídica d’acusacions desproporcionades i sense fonament. Ho ha dit la justícia d’Alemanya i hauria passat el mateix a Suïssa, Bèlgica i Escòcia.

Durant cadascun dels 300 dies a la presó, lluny de debilitar-me, he anat enfortint les meves conviccions democràtiques: ja fa mesos que no hi ha condemna que em faci doblegar. Convençut que, amb el pas dels anys, les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres. I que el diàleg honest i sense condicions prèvies serà l’única solució de resolució del conflicte polític. Mentrestant, nosaltres continuarem amb la dignitat intacta, la dels qui mai ens deixarem robar el somriure ni les ganes boges de viure.

Salut, tendresa, entesa i República.

Jordi Cuixart
10è President d’Òmnium

Presó de Lledoners, 12 d’agost del 2018»

S’ha mort el periodista valencià Ismael López Belda

Avui s’ha mort el periodista valencià Ismael López Belda. Belda va ser un referent del periodisme i la divulgació cultural a Alacant i la seua mort ha estat especialment sentida entre les organitzacions valencianistes.

Lamentem la pèrdua d’Ismael López Belda, periodista alacantí, exemple d’amor a la seua terra, cultura i llengua. Sempre fidel a la valencianitat d’Alacant i del sud com ho demostra la seua faceta de divulgador històric. El nostre condol a familiars i amics, sobretot a Lliris Picó pic.twitter.com/2XmyydTzdc

— El Tempir (@ElTempirdElx) 12 d’agost de 2018

Avui ha faltat Ismael López Belda, soci @AccioCulturalPV i ànima del treball per la llengua i cultura a Alacant. El nostre condol a la seua companya Lliris Picó i familiars. L’acomiadarem demà dilluns 13 agost al tanatori de Sant Vicent del Raspeig. Sempre en el record pic.twitter.com/LugufwzcqF

— Acció Cultural PV (@AccioCulturalPV) 12 d’agost de 2018


Ismael López Belda va ser un dels primers periodistes de la redacció del setmanari El Temps, des d’on va denunciar, en una època molt difícil, la corrupció de l’entorn de l’aleshores president de la Generalitat Eduardo Zaplana. El seu va ser un treball tenaç de periodisme d’investigació, realitzat sempre amb una gran pulcritud.

Més tard va tornar a Alacant, on va col·laborar amb tot de mitjans com La Verdad, El Mundo, Radio Alicante, El Periódico de Alicante o 20 minutos i va participar en moltes iniciatives culturals de tot tipus.

El soterrar es farà aquest dilluns al tanatori de Sant Vicent del Raspeig.

Alamany creu que ERC no ha estat ‘prou valenta’ per desmarcar-se de Torra i de la Crida

La portaveu de Catalunya En Comú, Elisenda Alamany, ha assegurat que ERC no ha estat ‘prou valenta’ per desmarcar-se del president Torra i de la Crida Nacional per la República. ‘Calen nous lideratges que plantin cara a les propostes velles i votar Torra, o quedar supeditat a Torra, que incomoda a moltíssima gent que sent simpatia per ERC, n’estic convençuda’, ha assegurat Alamany en una entrevista avui diumenge al ‘Via Lliure’ de Rac1.

Alamany també ha admès contactes amb el Govern sobre els nous pressupostos. ‘Hi ha hagut un petit contacte però no tenim cap concreció. No sabem si s’assemblaran a Esquerra o a JxCat’, ha apuntat Alamany. En paral·lel, la portaveu dels ‘comuns’ ha confirmat que ha visitat Junqueras, Romeva i Cuixart a la presó de Lledoners. I ha remarcat que ‘no existirà normalitat democràtica fins que surtin de la presó’.

D’altra banda, Alamany ha demanat al govern de Pedro Sánchez que entengui que ‘el concens més ampli a Catalunya és el referèndum ens el mereixem. Catalunya té dret a decidir el seu futur’, ha sentenciat. Amb tot, ha dit que la Generalitat ha d’anar a les reunions de bilateralitat: ‘Catalunya ha de mirar de tu a tu amb el govern d’Espanya’.

.@Elisendalamany :"Hem arribat a un profund bloqueig. El que hauria de fer el PSOE és trobar solucions de fons"

— Via Lliure de RAC1 (@vialliure) August 12, 2018

Borrell mantindrà el premi periodístic al corresponsal que parli millor sobre Espanya

El ministre d’Afers exteriors espanyol, Josep Borrell, mantindrà els ‘Premis Palau de Viana’ de periodisme i política internacional, projectats per l’equip d’Alfonso Dastis, que inclouen un premi en metàl·lic al corresponsal estranger que pali millor sobre política exterior espanyola i relacions internacionals.

El govern espanyol ha contestat al diputat del PDECat Jordi Xuclà, que va demanar explicacions a l’anterior Executiu espanyol per la creació d’uns guardons que, segons deia el diputat, inclouen un premi al corresponsal estranger ‘que millor contribueixi a la bona reputació d’Espanya’. Xuclà va presentar una sèrie de preguntes en què citava opinions de diversos corresponsals estrangers que criticaven un premi suposadament destinat a contribuir ‘a la bona reputació’ de l’estat i titllaven com a ‘iniciativa propagandística’.

El govern, però, ha contestat Xuclà i ha enviat una llista de 14 índexs internacionals per defensar que ‘la imatge exterior d’Espanya és sòlida, consolidada i homologable a la dels països més avançats del seu entorn polític, econòmic i social’. També ha explicat que la partida per a aquests premis, de 36.000 euros, són previstos en els pressupostos generals de 2018 i destaquen que volen ‘reconèixer el bon treball periodístic’ i la ‘informació de qualitat’ sobre política exterior espanyola.

El premi preveu quatre categories, tres d’elles amb premi en metàl·lic, i una d’elles pel ‘millor treball periodístic sobre el paper d’Espanya al món publicat en mitjans de comunicació estrangers impresos o en línia’.

Els altres dos premis s’atorgaran al millor text d’informació o d’opinió sobre política internacional publicat en mitjans de comunicació espanyols, impresos o en línia i a la millor informació audiovisual sobre política internacional en mitjans espanyols.

Víctimes dels atemptats pel 17-A se senten desemparades per les institucions

Els psicòlegs Anna Miñarro i Ricard Díaz han tractat algunes de les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils denuncien que s’han sentit desemparades institucionalment i la manca d’acompanyament psicològic que se’ls ha ofert.

Segona ha explicat Díaz en un reportatge de VilaWeb, ‘les instiucions han complicat la vida a les víctimes durant aquest any’. Per això, critica la hipocresia de l’acte d’homenatge que es farà a Barcelona el 17 d’agost: ‘Després d’ignorar-los durant tot l’any, ara els organitzen un acte? Les víctimes no s’ho creuen’.

A més, Díaz destaca les complicacions que han tingut a l’hora que se’ls reconegués com a víctimes del terrorisme. De fet, la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (Uavat) ha assessorat i tramitat fins ara noranta-quatre peticions perquè siguin reconeguts com a víctimes del terrorisme familiars de morts, ferits i testimonis directes als atemptats.

L’impulsor de la UAVAT, Robert Manrique, va advertir de la importància que les persones que han mantingut algun tipus de vinculació amb l’atemptat facin una petició per rebre ajuts i indemnitzacions abans que es compleixi el primer aniversari dels atacs i s’arxivi la seva causa al superar el termini establert, que expira al cap d’un any.

La manca d’acompanyament també l’han reconegut les mateixes víctimes en diversos mitjans de comunicació. En una entrevista al Periódico, el pare del nen mort de Rubí,  Francisco Javier Martínez, critica el paper de la Generalitat, ‘que no ha fet res’ i l’estat espanyol, ‘que ha fet ben poc’. ‘L’estat ens va enviar una psicòloga i ens van ingressar la compensació fixada per aquests casos. El dia del tanatori van venir per a dir-nos-ho i crec que no era el moment’, opina.

Una altra de les víctimes, Ariadna Martín, filla i germana de dues víctimes de la Rambla, parla al diari ARA i també apunta en la falta d’empatia de les institucions. ‘Necessitàvem facilitats, però quan demanàvem alguna cosa fins i tot s’escudaven en la situació política’, assegura.

Pàgines