Vilaweb.cat

Quan la tecnologia va més ràpid que la comprensió

L’aprenentatge profund és un tema indiscutiblement candent, no sols entre acadèmics i indústria, sinó també en la societat i en els mitjans de comunicació. Les raons d’aquesta popularitat creixent són múltiples: una disponibilitat sense precedents de dades i potència de càlcul, l’aparició d’algunes metodologies innovadores, trucs tècnics menors però significatius, etc. No obstant això, és curiós que l’èxit actual i la pràctica de l’aprenentatge profund pareixen no estar correlacionats amb la comprensió més teòrica i formal d’aquest camp. A causa d’això, l’avantguarda tecnològica de l’aprenentatge profund presenta una sèrie de propietats o situacions poc intuïtives. En aquest text es ressalten algunes d’aquestes propietats poc intuïtives, i es tracta de mostrar treballs recents rellevants i de posar de relleu la necessitat de saber més sobre la matèria, ja siga mitjançant mètodes empírics o formals.

Introducció

En els últims anys, les xarxes neuronals han ressorgit de les seues cendres i han produït resultats impressionants en tasques per a les quals el rendiment dels mètodes tradicionals era sistemàticament inferior (LeCun, Bengio i Hinton, 2015). N’hi ha moltes, de raons d’aquest èxit, i continuen sent tema de debat. Per descomptat, la contribució de certes dades i components tecnològics, com la disponibilitat de volums de dades sense precedents i l’accés generalitzat a una major potència de càlcul, ha estat decisiva. No obstant això, a més d’aquests components més pràctics, podríem dir amb seguretat que un dels principals facilitadors de l’èxit actual de les xarxes neuronals ha estat la introducció d’alguns «trucs de l’ofici» menors però significatius. Alguns exemples van ser la inicialització dels pesos de les neurones mitjançant entrenament previ no supervisat, la substitució de les activacions sigmoides per unitats lineals rectificades per a alleujar el problema de la desaparició dels gradients, o l’ús sistemàtic i ampli d’arquitectures convolucionals per a abordar les traduccions reduint el nombre de pesos entrenables.

«En els últims anys, Les xarxes neuronals han ressorgit de les seues cendres i han produït resultats impressionants»

Curiosament, la majoria d’aquests trucs útils no sorgeixen d’una teoria unificada de xarxes neuronals ni de desenvolupaments matemàtics rigorosos. Al contrari, sorgeixen de la intuïció, de la investigació empírica i, en última instància, de l’assaig i error (o de cerques per força bruta). En aquest sentit, la investigació en aprenentatge profund sembla que segueix el paradigma de Wolfram d’«un nou tipus de ciència», que indica que «només podem acostar-nos al disseny òptim dels sistemes [d’aprenentatge profund] mitjançant una cerca combinatòria entre la ingent quantitat de configuracions possibles [de la xarxa]» (Wolfram, 2002). De fet, alguns investigadors han abraçat aquest mantra directament i han començat a buscar guiats parcialment per metodologies automàtiques o estructurades. Per exemple, Zoph i Le (2016) descobreixen noves configuracions de xarxa utilitzant estratègies evolutives.

Però l’avenç empíric de la disciplina no hauria d’evitar el desenvolupament de teories més formals (o prototeories) que ens permeten entendre què està ocorrent i, amb el temps, proporcionen una comprensió més holística d’aquest camp d’investigació. En particular, aquesta comprensió podria arribar gràcies a una sèrie de qüestions obertes o propietats poc intuïtives de les xarxes neuronals que desconcerten la comunitat d’investigadors (Larochelle, 2017). En la resta de l’article presentaré i intentaré explicar breument algunes d’aquestes propietats.

Les xarxes neuronals poden cometre errors absurds

Ara és ben sabut que les xarxes neuronals poden generar resultats completament inesperats a partir d’entrades amb canvis perceptivament irrellevants, coneguts habitualment com a exemples adversaris. Els humans també es poden veure desconcertats per «exemples adversaris»: tots hem vist imatges que identificàvem com una cosa (o com a part d’una cosa) i que després hem descobert que eren una altra distinta. No obstant això, la qüestió ací és que els exemples adversaris humans no es corresponen amb els de les xarxes neuronals perquè aquests últims poden ser perceptivament iguals. Szegedy et al. (2014) van mostrar que una xarxa pot classificar erròniament una imatge només aplicant-li «una certa pertorbació a penes perceptible». No sols això, també van descobrir que la mateixa pertorbació d’aquella imatge en particular provocava l’error de classificació fins i tot quan la imatge no estava en el grup d’entrenament; és a dir, quan s’havia entrenat a la xarxa amb un subconjunt d’imatges diferent. De la mateixa manera, Nguyen, Yosinski i Clune (2015) van mostrar que és possible produir imatges artificials que són completament irrecognoscibles per als humans però que, no obstant això, les xarxes neuronals profundes poden relacionar amb objectes reals amb una confiança del 99,99 %.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Joan Serrà, investigador de Telefónica R&D a Barcelona, on treballa en qüestions relacionades amb l’aprenentatge automàtic i l’aprenentatge profund.

Què és Mètode?

The post Quan la tecnologia va més ràpid que la comprensió appeared first on VilaWeb.

Armengol es mostra partidària de limitar els creuers a Palma

La Plataforma Contra els Megacreuers ha lliurat 10.316 signatures al Consolat de Mar en suport del seu manifest. Reclamen la limitació d’un megacreuer diari al port de Palma i fixar que arribin, com a molt, 4.000 creueristes cada dia. El moviment ha aconseguit les signatures en un mes i destaca l’alt grau de conscienciació ciutadana. Els activistes alerten dels perjudicis que pot comportar l’arribada de quatre megacreuers en un sol dia, com passa avui. Demanen una reunió amb l’Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, el govern i l’Autoritat Portuària. En resposta a una pregunta, la presidenta del govern, Francina Armengol, s’ha mostrat partidària d’impulsar una normativa per a limitar els creuers a Palma.

Una altra de les propostes de la plataforma és declarar la Mediterrània una Àrea de Control d’Emissions, com la mar del Nord. Els activistes adverteixen que no volen que passi la legislatura sense que s’aprovin mesures efectives. La campanya de recollida de signatures continuarà activa fins a la tardor.

The post Armengol es mostra partidària de limitar els creuers a Palma appeared first on VilaWeb.

El Parlament Europeu decideix avui si Ursula von der Leyen és la nova presidenta de la Comissió Europea

El Parlament Europeu té a les seves mans decidir si l’alemanya Ursula von der Leyen es converteix en la nova presidenta de la Comissió Europea. Els estats la van proposar com a candidata malgrat que no s’hi havia postulat pas durant la campanya electoral, i avui el parlament votarà, a les sis de la tarda, si l’avala o no.

Von der Leyen necessita, com a mínim, 374 vots favorables i fins ara només ha aconseguit garantir-se el suport del Partit Popular Europeu, que té 182 eurodiputats. El sentit del vot dels socialistes (153) i els liberals (108), el segon i tercer grup a l’hemicicle, i el de l’extrema dreta encara és una incògnita.

En un intent d’última hora, Von der Leyen es dirigirà aquest matí al ple del Parlament Europeu a Estrasburg, on és previst que faci un discurs d’equilibris amb l’objectiu de convèncer tants eurodiputats indecisos com pugui. Si no aconsegueix de sumar cap majoria parlamentària, el procés s’ajornarà fins al setembre. Si, per contra, surt reforçada de la votació, l’alemanya succeirà el luxemburguès Jean-Claude Juncker a partir del primer de novembre.

Sigui quin sigui el resultat de la votació, Von der Leyen ja ha anunciat que demà deixarà el càrrec de ministra de Defensa del govern alemany ‘per servir Europa amb tota la força’.

Els Verds/ALE i el GUE, en contra

D’ençà que es va anunciar el seu nom fa dues setmanes, Von der Leyen s’ha reunit amb els diversos grups per mirar d’aplegar suports. Però no ha convençut pas els Verds/ALE ni l’Esquerra Unitària. Tots dos grups, que junts sumen 115 escons, van anunciar que votarien en contra seva.

Per als ecologistes, Von der Leyen no va fer propostes concretes i va respondre de manera ‘decebedora’ i ‘evasiva’ a preguntes sobre l’estat de dret, la democràcia i el clima. Per al GUE (l’Esquerra Unitària), el procés ha estat ‘massa opac’.

Socialistes i liberals, en dubte

Després de les reunions, alguns grups, com els liberals i els socialistes, van demanar a Von der Leyen més concreció i compromisos per escrit, centrats sobretot en l’estat de dret als països de la Unió Europea.

El vet d’Hongria i Polònia a l’actual responsable d’estat de dret de la Comissió Europea, Frans Timmermans, com a nou president de l’executiu va generar preocupació pel rol de Von der Leyen en aquesta matèria, atès que ella sí que va obtenir el suport de tots dos estats.

L’extrema dreta (73) i els conservadors euroescèptics (62) podrien arribar a donar suport a Von der Leyen, tot i que és poc probable, segons ells mateixos. Cap dels dos grups parlamentaris ha tancat del tot la porta a avalar-la, però admeten que veuen difícil de fer-ho si la Comissió Europea continua ‘interferint’ en estats com Hongria i Polònia.

Votació secreta

A diferència de la majoria de votacions ordinàries, la d’avui, crucial per al futur de la Comissió Europea, serà secreta, com va ser-ho també la del president del Parlament Europeu, les vice-presidències i la mesa, fa quinze dies. El resultat no se sabrà fins passada una estona, quan s’hagi fet el recompte de les 747 butlletes.

Majories possibles

Després de les eleccions del 26-M, l’hemicicle ha quedat més fragmentat, i per primera vegada a la història populars i socialistes no sumen majoria. Plegats, tenen 336 eurodiputats i en calen, com a mínim, 374 perquè la votació prosperi.

Per tant, caldria el sí de populars, socialistes i liberals (443) per a superar la majoria absoluta necessària. Ara bé, també és factible que la candidatura obtingui el vist-i-plau de la cambra gràcies a les divergències internes en alguns grups aprofitant que el vot és secret. Això permetria, per exemple, que sortís amb els vots favorables de populars i liberals, a més de part de la família socialista i del grup conservador.

En aquest cas, és determinant el paper de les delegacions més grans dins de cada grup, com ara els eurodiputats espanyols, que són la delegació socialista més nombrosa, amb vint eurodiputats.

Principals esculls

Un dels principals esculls per a Von der Leyen des que els estats van proposar-la té a veure amb el fet que ella no ha estat Spitzenkandidat, és a dir, que no ha fet campanya durant les eleccions europees com a candidata principal del Partit Popular Europeu, com sí que va passar quan van elegir Jean-Claude Juncker el 2014.

El fet que cap dels candidats dirigents de les passades eleccions hagi prosperat com a candidat real a la presidència de la Comissió Europea podria ser un obstacle dins la família socialista. De fet, la presidenta del grup socialdemòcrata a la cambra, Iratxe García, ha estat crítica amb el procés seguit pels estats, que van apartar Timmermans i Manfred Weber de la taula de negociacions.

En el darrer plenari, García va retreure als populars que també fossin crítics amb el procés i, en canvi, anunciessin que donarien suport a Von der Leyen per ‘responsabilitat’, i els va exigir ‘coherència’. ‘No és coherent venir aquí a tirar per terra la decisió del Consell i després dir que s’hi votarà a favor’, va dir García al cap de files del PP, Esteban González Pons.

A favor de la proposta dels estats, hi juga que Von der Leyen sigui una dona i que s’hagi compromès a tenir un executiu totalment paritari, un fet posat en valor pels socialistes.

De cara als liberals, pot jugar en contra seva el fet que no hagi cedit a l’exigència de garantir-los que Margethe Vestager tingui el mateix rang que Timmermans dins la Comissió Europea, com a vice-presidents de la institució. Però en favor seu, hi té que la delegació més gran de Renovar Europa és Renaixement, la plataforma del president francès Emmanuel Macron, qui ja ha donat suport al repartiment d’alts càrrecs de la Unió Europea i que situa el liberal Charles Michel com a president del Consell Europeu i la francesa Christine Lagarde al capdavant del Banc Central Europeu.

The post El Parlament Europeu decideix avui si Ursula von der Leyen és la nova presidenta de la Comissió Europea appeared first on VilaWeb.

Buch declarar al TSJC com a investigat per la seva actuació durant l’1-O

El conseller d’Interior, Miquel Buch, declara avui al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la seva actuació abans i durant el referèndum de l’1-O. El cita com a investigat pels delictes de desobediència i prevaricació. A l’abril, el tribunal va estimar parcialment un recurs d’apel·lació de la fiscalia espanyola i va reobrir la causa, que havia estat arxivada pel que feia a la seva actuació com a president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), i també per a l’ex-batllessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, com a presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI),

La sala civil i penal constatava aleshores que hi havia unes diligències d’investigació de la fiscalia que sostenien que Buch havia signat un decret en suport al referèndum i havia ofert locals perquè es fessin servir com a centres de votació.

Al gener, el TSJC havia arxivat la causa contra Buch i Lloveras per haver promogut l’1-O entre els batlles amb tres correus electrònics enviats, en condició de dirigents municipalistes, entre el 6 i el 12 de setembre de 2017, instant-los a col·laborar amb l’organització del referèndum, després de l’aprovació de les lleis del referèndum i de desconnexió i de la signatura del decret de convocatòria de l’1-O per part del govern.

Tots aquests preceptes legals van ser suspesos pel Tribunal Constitucional i es va advertir moltes autoritats públiques, inclosos els batlles, que no fessin cap pas per a tirar endavant el referèndum. Les notificacions judicial van arribar als ajuntaments de Vilanova i Premià el 12 de setembre. iBuch i Lloveras van declarar al novembre al TSJC, que ara reobre parcialment la causa.

The post Buch declarar al TSJC com a investigat per la seva actuació durant l’1-O appeared first on VilaWeb.

El Botànic fixa el diàleg social i l’emergència climàtica com a prioritats

Aquest cap de setmana, el Consell ha fet a Montanejos el primer seminari de govern per a preparar els objectius dels primers sis mesos de la segona legislatura. En la reunió, s’ha analitzat la situació actual i s’ha signat un document que recull els cinc grans eixos de cada conselleria. En total, seixanta propostes que es publicaran de manera oberta per a la ciutadania la setmana vinent. El president Ximo Puig, acompanyat de tots els membres del govern, ha anunciat la convocatòria, aquest mes, de la mesa del diàleg social i l’actualització de la seva estructura amb una quarta mesa sectorial sobre medi i emergència climàtica que dirigirà el vice-president segon de la Generalitat Valenciana i conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, Rubén Martínez Dalmau.

Des de Presidència, el Consell s’ha fixat consolidar i ampliar la influència valenciana a Europa. Per a això, es reforçaran els recursos humans i materials de l’oficina del País Valencià a Brussel·les i es facilitarà la incorporació de representants dels sectors més directament implicats en la normativa i les decisions polítiques de les institucions europees. D’altra banda, en matèria d’Igualtat, en aquests primers sis mesos de legislatura s’impulsarà la figura de l’assistent personal per a l’assistència terapèutica amb la finalitat de contribuir a una major autonomia i independència del pacient, amb especial dedicació a la població infantil. A més, es crearà un grup de treball que definirà les necessitats terapèutiques dels nens.

A la Vice-presidència segona i Conselleria d’Habitatge, el desafiament implica ampliar el parc públic d’habitatges i activar un primer pla de resposta a emergències d’habitatge. En aquest sentit, es farà compra directa d’habitatge en municipis on el concurs del Pla d’Adquisició d’Habitatge va quedar desert.

The post El Botànic fixa el diàleg social i l’emergència climàtica com a prioritats appeared first on VilaWeb.

Público afirma que el CNI controlava Es-Satti i el grup de Ripoll fins al dia de l’atemptat

El diari Público revela, en una informació exclusiva publicada aquesta nit, que el cap del grup gihadista que va cometre els atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils, Abdelbaki es-Satti, era confident del CNI fins al mateix moment de la seva mort, hores abans dels atemptats. Segons la informació de Público, el CNI estava al corrent que el grup de joves de Ripoll preparava un atemptat. Público presenta documentació escrita que diu que demostra la relació entra el CNI i Es-Satti fins al darrer moment i anuncia que aquests dies vinents en publicarà més proves.

Segons l’article de Público, el CNI es comunicava amb Es-Satti mitjançant la tècnica coneguda com a ‘bústia morta’, que consisteix a escriure esborranys de correu electrònic sense enviar-los mai. D’aquesta manera, les dues persones que es comuniquen entren a la mateixa bústia i poden parlar sense que la informació circuli per la xarxa, cosa que fa que sigui gairebé indetectable.

En aquest correu, que corresponia a l’usuari adamperez27177@gmail.com i que va estar actiu, com a mínim, fins dos mesos abans de l’atemptat, es van comunicar Es-Satti i una persona que, segons Público, escrivia en un bon espanyol i demanava informació. Público diu que ‘els investigadors dels atemptats’ identifiquen com a membre del CNI l’altre usuari d’aquesta bústia, el darrer missatge de la qual és del 19 de juny de 2017. En aquell moment, ja es fabricaven les bombes que es volien fer servir per a l’atemptat. Al xalet d’Alcanar es varen trobar les claus per a accedir a aquest correu.

A més, Público ha tingut accés als informes reservats que els informadors del CNI han aportat als investigadors del cas, uns informes que demostren clarament que els membres del grup de Ripoll eren controlats pel CNI, el qual escoltava les seves converses i en seguia els moviments per diversos països. El CNI sabia que els joves es desplaçaven amb freqüència de Ripoll a Alcanar; per tant, coneixen l’existència del xalet on es fabricaven els explosius. El diari diu que els serveis secrets espanyols van controlar el grup fins al dia mateix dels atemptats i que el nom d’es-Satti es va esborrar del fitxer de fonts del CNI l’endemà dels atemptats.

L’article aporta informació molt rellevant, però té algunes llacunes que potser s’ompliran amb la informació que anuncien que publicaran més endavant. Especialment, pel que fa a la identificació de la persona que és a l’altra banda de la ‘bústia morta’. També diu que aquesta tècnica va ser inventada per Bin Laden, una afirmació que no és correcta però que no treu rellevància al contingut de l’article.

Fins ara se sabia, per diverses informacions periodístiques i informes de la policia, que el CNI controlava el grup organitzat a Ripoll per Es-Satti. I VilaWeb havia revelat també que el juliol del 2017, un mes abans de l’atemptat, la policia espanyola havia comprovat la desaparició d’es-Satti en una visita a la mesquita Annour de Ripoll.

Més informació: Cent hores perseguint Younes

The post Público afirma que el CNI controlava Es-Satti i el grup de Ripoll fins al dia de l’atemptat appeared first on VilaWeb.

‘Público’ afirma que el CNI controlava es Satty i el grup de Ripoll fins el dia de l’atemptat

El diari ‘Público‘ desvetlla en una informació exclusiva publicada aquesta nit que el líder del grup gihadista que va cometre els atemptats de La Rambla i Cambrils, Abdelbaki es Satty, era confident del CNI fins el mateix moment de la seva mort, hores abans dels atemptats. Segons la informació de ‘Público’ el CNI estava al corrent de que el grup de joves de Ripoll estava preparant un atemptat. ‘Público’ presenta documentació escrita que afirma que demostra la relació entra el CNI i es Satty fins al darrer moment i anuncia noves proves que publicarà els pròxims dies.

Segons l’article de ‘Público’, el CNI es comunicava amb es Satty a través de la tècnica coneguda com ‘bústia morta’, que consisteix en escriure esborranys de correu electrònic sense enviar-los mai. Les dues persones que es comuniquen entren a la mateixa bústia i poden parlar així sense que la informació circuli per la xarxa, fent-la gairebé indetectable.

En aquest correu, que corresponia a l’usuari adamperez27177@gmail.com i que va estar actiu fins com a mínim dos mesos abans de l’atemptat, es van comunicar es Satty i una persona que, segons ‘Público’ escriu en un bon espanyol demanant informació. ´Público’ afirma que ‘els investigadors dels atemptats’ identifiquen com a  membre del CNI l’altre usuari d’aquesta bústia, el darrer missatge de la qual és del 19 de juny de 2017. En aquell moment ja s’estaven fabricant les bombes que es volien fer servir per l’atemptat. Al xalet d’Alcanar es varen trobar les claus per accedir a aquest correu.

‘Público’ ha tingut accés, a més, als informes reservats que els informadors del CNI han aportat als investigadors del cas i aquests informes demostren clarament que els membres del grup de Ripoll estaven controlats pel CNI, que escoltava les seves converses i seguia els seus moviments per diversos països. El CNI sabia que els joves es desplaçaven amb freqüència de Ripoll a Alcanar i per tant coneixen l’existència del xalet on s’estaven fabricant els explosius. El diari afirma que els serveis secrets espanyols van controlar el grup fins el mateix dia dels atemptats i que el nom d’es Satty es va esborrar del fitxer de fonts del CNI l’endemà dels atemptats.

L’article aporta informació molt rellevant però té algunes llacunes que potser s’ompliran amb la informació que anuncien que publicaran posteriorment. Especialment pel que fa a la identificació de la persona que és a l’altra banda de la ‘bústia morta’. També afirma que aquest tàctica va ser inventada per Bin Laden, afirmació que no és correcta però que no treu rellevància al contingut de l’article.

Fins ara se sabia, a través de diverses informacions periodístiques i d’informes de la policia, que el CNI controlava el grup organitzat a Ripoll per es Satty. I VilaWeb havia revelat també que el juliol del 2017, un mes abans de l’atemptat la policia espanyola havia comprovat a Ripoll la desaparició d’es Satty en una visita a la mesquita Annour, d’aquesta població.

Més informació: Cent hores perseguint Younes

The post ‘Público’ afirma que el CNI controlava es Satty i el grup de Ripoll fins el dia de l’atemptat appeared first on VilaWeb.

El mite de la resistència davant d’una violació

Ara que es parla de les violacions en grup com si n’hi hagués més que abans, ja tenim el terror definitiu en l’escala dels terrors sexuals per infondre a les xiquetes. Perquè, si amb un violador sol encara els podíem exigir –a elles, naturalment– la punteria de fotre-li genollada a l’entrecuix i arrencar a córrer, o la destresa ninja per convertir el propi cos en una pluja de punys i puntades, o la prevenció d’assistir de ben petites a classes de defensa personal, davant d’un grup d’hòmens encaparrats a violar-les, que on no arriba l’un arriba l’altre, les possibilitats de sortir-ne amb vida mitjançant la resistència física –el mite de la resistència física– cauen en picat.

En una sèrie britànica molt ben documentada en qüestions de victimització sexual, una policia explicava a la denunciant que es torturava per no haver-se resistit a una violació: quan un home és atacat, sospesa dues possibilitats: o bé enfrontar-se a l’atacant, o bé fugir-ne corrents, mentre que una dona, en la mateixa situació, només en sospesa una: mantenir-se en vida. Arran d’això, he intentat recordar sense èxit on vaig llegir les conclusions d’un estudi –un de tants, cert– que desmentia que els xiquets fossin per naturalesa més violents que les xiquetes –perdoneu-me de nou el binarisme–, però que, durant centenars de milers d’anys, la violència com a recurs havia acabat funcionant més bé als uns, i no tan bé a les altres, per a la consecució dels propis objectius, cosa que havia portat al fet que finalment fossin més hòmens que contemplessin la violència com a solució davant d’un atac cos a cos, i que les dones pensessin en altres possibilitats… per a conservar la vida.

En una violació en grup, on cada violador afegit és una amenaça addicional, els càlculs de la víctima per sortir-ne amb vida són faves comptades. I malgrat tot, continuem apel·lant al mite de la resistència física com a termòmetre del consentiment. Llegeixo d’una violació recent de set homes a una nena de 14 anys: ‘La fiscalia no hi aprecia violència ni intimidació perquè la jove anava beguda i no s’hi va resistir‘. Després de la sentència corregida de la Manada, després de tenir-hi treballant durant tres anys jutges incompetents en matèria de violència sexual, tornem a començar de zero. Faig un esforç per no aturar-me en l’obvietat que no et viola l’alcohol, et viola un violador, i vaig a allò que a la llarga fa mal de debò: el fet de continuar fixant en l’inconscient col·lectiu la noció testosterònica de ‘resistir-se’ –lluitar o fugir– com a barem del grau de negació a ser perforada per múltiples desconeguts.

En termes de gènere, a la justícia li passa com ha passat molts anys –i encara dura– a la medicina, que històricament molts símptomes i medicaments s’han estudiat sobre el cos masculí, que es considera ‘neutre’, el patró universal, i d’aquí que moltes dones hagin estat infradiagnosticades per no ajustar-se al patró, o medicades amb dosis inadequades pel mateix motiu, o menystingudes perquè allò que els passa no té correspondència en l’anatomia de l’individu universal. Dones amb ‘nervis’, dones amb ‘dolor’, dones amb atacs de cor enviades a casa a fer ganxet perquè no manifesten els símptomes universalment coneguts; dones a qui no se’ls diagnostica TEA perquè el seu trastorn no s’ajusta als patrons hipermasculinitzats dels estudis; dones a qui no se’ls presumeix endometriosi perquè el dolor extrem, com que és per menstruació i no pas per una universal pedra al ronyó, es considera abans normal que incapacitant per a portar una vida normal. I em freno aquí perquè tothom té una dona a mà a qui pot demanar-li els exemples que li calguin.

Durant segles, tenir aquesta meitat de la població constantment qüestionada ha reforçat la idea que les dones són uns éssers inestables i ciclotímics, que les seues percepcions sobre el propi cos són inexactes o exagerades, que el seu testimoni sobre les pròpies experiències no és científicament de fiar. Aplicat als delictes sexuals, el codi penal és com els vells vademècums que, negligint la perspectiva de gènere, té conseqüències nefastes per a la salut psiquico-física de les dones. Tant és així que, per causa d’aquest qüestionament atàvic, un 80% ni tenen esma de posar denúncia i passar per l’aquelarre culpabilitzador d’un procediment judicial.

Una solució d’aquest desequilibri de base, o més ben dit, el punt zero per començar a buscar-hi una solució, no passa per ampliar el camp semàntic dels termes ‘violència’ i ‘resistència’ perquè al final acabin no significant res: el punt zero passa per entendre que un abús sexual en superioritat física i/o numèrica ja és per si mateix una violació; que la violència no és el mal superior que un violador pot infligir a la víctima –del dolor físic, el cos se’n pot refer–, i que la resistència –lluitar contra l’altre, córrer més que l’altre– no és un recurs que tingui les mateixes possibilitats d’èxit en una meitat que en l’altra de la població. El punt zero passa, en definitiva, per desentronitzar el valor suprem que els hòmens han donat a la violència i enterrar per sempre la percepció masculinitzada que és només per la força, que s’obre camí una violació.

The post El mite de la resistència davant d’una violació appeared first on VilaWeb.

Espanya és el malalt inestable de la Unió Europea: quatre eleccions en quatre anys?

Ja us podeu imaginar què dirien els mitjans espanyols si el balanç d’alguna de les Generalitats aquests darrers quatre anys fos que hi hagués hagut tres eleccions –desembre del 2015, juny del 2016 i abril del 2019– i que la quarta semblés que és en camí (prevista per al novembre del 2019). Encara més: que en aquest període de temps inferior a quatre anys hi hagués hagut dues investidures fallides (la de Pedro Sánchez amb Ciutadans el març del 2016, i la de Mariano Rajoy el setembre del 2016) i dues mocions de censura contra el govern Rajoy, una fracassada el juny del 2017 i una amb èxit el juny del 2018. I que hagués passat més d’un any de govern en funcions en dues etapes diferents: 314 dies Rajoy, el 2017 i el 2018, més els 78 dies d’ara de Pedro Sánchez. A banda dels deu mesos més que Pedro Sánchez ha governat sense passar per les urnes després de la moció de censura i sense tenir prou suport parlamentari, com es va fer evident. Els mitjans espanyols dirien, si això no passés al seu país, que és un autèntic escàndol, perquè efectivament ho és.

Però continuem amb l’exercici, si us plau. Ara imagineu-vos que, després de tot això que hem explicat, el candidat que hagués guanyat les darreres eleccions decidís d’esperar-se i deixar podrir la situació, aguantant fins al límit legal el debat d’investidura –tal com fa Pedro Sánchez. El dia que es comence a debatre la investidura del dirigent socialista, el 22 de juliol, ja n’hauran passat vuitanta-cinc de les eleccions, el període més llarg que un govern espanyol ha gastat mai per a arribar a una investidura. I, a sobre, imagineu que, després d’aquest rècord, el candidat a la presidència del govern hi arribés sense suports i gairebé amb el cent per cent de possibilitats de perdre la votació. I què dirien els mitjans espanyols si això, en compte de passar a Espanya, passés al nostre país, en contrastar aquesta sorprenent tardança amb el fet que no hi hagués, per primera vegada en dècades, cap pressupost de l’estat en funcionament.

Encara podem anar més lluny i tot: ara imagineu que hi ha eleccions al novembre. Seria previsible que algun partit obtingués la majoria absoluta? No. Seria previsible que Pedro Sánchez s’entengués finalment amb Podem després d’haver pactat, infructuosament, amb Ciutadans el març del 2016, d’haver-se negat a subscriure la moció de censura contra Rajoy el juny del 2017 i d’haver trencat ahir unes negociacions que eren poc creïbles però que, com a mínim, eren un intent d’alguna cosa? L’única resposta possible és que no.

I aleshores, la pregunta és: quina campanya farà Sánchez? Demanarà el vot explicant obertament que el seu interès és pactar amb Ciutadans, tal com li ordena l’Íbex 35? I encara que ho faça: aconseguirà aleshores l’Íbex 35 domesticar un Albert Rivera que cada dia que passa és un problema més gros per al seu partit i que no vol ni sentir-ne a parlar? És probable, doncs, que, sense poder-se entendre amb Podem ni amb Ciutadans, Espanya estiga condemnada a anar a unes cinquenes eleccions, després del novembre?

Només a efectes de comparar-ho, i perquè ningú no puga dir que aquesta és una situació normal en democràcia ni el fruit de la presència de més partits al parlament, observeu que dins la Unió Europea només el Regne Unit i Àustria, si de cas, tenen una situació que es podria considerar remotament inestable. Però la comparació de processos electorals, del 2015 fins avui, amb els altres membres fa feredat:

Alemanya (ha fet eleccions el 2017 i prou)
Àustria (el 2017 i farà eleccions avançades aquest setembre)
Bèlgica (el 2019 i prou)
Bulgària (el 2017 i prou)
Croàcia (el 2016 i prou)
Dinamarca (el 2015 i el juny passat)
Eslovàquia (el 2016 i prou)
Eslovènia (el 2018 i prou)
Estònia (el 2015 i el març passat)
Finlàndia (el 2015 i l’abril passat)
França (el 2017 i prou)
Grècia (el 2015 i fa quinze dies)
Hongria (el 2018 i prou)
Irlanda (el 2016 i prou)
Itàlia (el 2018 i prou)
Letònia (el 2018 i prou)
Lituània (el 2016 i prou)
Luxemburg (el 2018 i prou)
Malta (el 2017 i prou)
Països Baixos (el 2017 i prou)
Polònia (el 2015 i ara les faran al novembre)
Portugal (el 2015 i ara les faran a l’octubre)
Romania (el 2016 i prou)
Suècia (el 2018 i prou)
Regne Unit (el 2015 i el 2017)
Txèquia (el 2017 i prou)
Xipre (el 2016 i prou)

Les dades, la comparació amb allò que passa en els altres vint-i-set estats membres de la Unió Europea, parlen per si soles pel que fa al contrast amb Espanya. Aquests darrers quatre anys, la regla ha estat de fer unes soles eleccions, tret dels casos en què es van fer el 2015 i que, per tant, s’havien de fer regularment aquest 2019 si el període parlamentari era de quatre anys. Només Àustria i el Regne Unit han fet dues eleccions avançades en quatre anys. Mentrestant, Espanya n’ha fet tres i podria acabar fent-ne quatre entre el desembre del 2015 i el desembre del 2019.

Entenc perfectament que nosaltres ens rebolquem en els problemes propis, com fa habitualment tothom, a tot arreu. Però crec que, sense adormir-nos per això ni perdre de vista l’objectiu, faríem bé de constatar el drama que és, políticament, l’Espanya d’avui. Especialment, essent conscients que això que els passa a Madrid, en bona part, és perquè el procés d’independència de Catalunya i el cop d’estat que va representar l’aplicació del 155 té una factura altíssima per a ells. I entenent, doncs, que la seua inestabilitat és una eina que nosaltres podem –i hem de– fer servir. Espanya, ara mateix, és el malalt inestable d’Europa. L’hem convertit en això.

The post Espanya és el malalt inestable de la Unió Europea: quatre eleccions en quatre anys? appeared first on VilaWeb.

Marchena maniobra per condemnar els presos sense esperar la decisió de Luxemburg sobre Junqueras

No hi pot haver sentència del judici contra el procés fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no es pronunciï sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. Heus ací una condició necessària perquè Manuel Marchena i els altres sis magistrats de la sala que va jutjar els presos polítics es pugui pronunciar, perquè aquesta mateixa sala va formular el proppassat 1 de juliol una qüestió prejudicial al TJUE, amb seu a Luxemburg, sobre quin era l’abast de la immunitat de Junqueras. ‘Si tu dius que no saps amb certesa si Junqueras té immunitat, vol dir que consideres la possibilitat que potser sí que en té’, deia l’advocat Andreu Van den Eynde en aquesta entrevista recent a VilaWeb. La resposta no arribarà fins d’aquí a uns quants mesos, i fins aleshores no hi hauria d’haver cap mena de sentència.

És més, depenent de quina fos la resposta de Luxemburg, el Tribunal Suprem hauria de sol·licitar un suplicatori al Parlament Europeu per a poder continuar el procediment. Perquè el tribunal es va avenir a preguntar sobre la immunitat, tal com demanava la defensa de Junqueras, però formulant a la justícia europea la pregunta que li va semblar pertinent. I és així que el Suprem demana al Tribunal de Luxemburg que aclareixi si Junqueras disposa d’immunitat des del moment mateix que va ser elegit eurodiputat en les eleccions del 26 de maig o bé si s’ha de fer una interpretació més restrictiva del Protocol sobre Privilegis i Immunitats de la Unió Europea, segons el qual la immunitat s’adquireix des de la primera sessió al Parlament Europeu, que va tenir lloc el 2 de juliol a Estrasburg.

És una qüestió rellevant d’aclarir per al tribunal, perquè fins ara ha argumentat totes les decisions de privació de llibertat i de prohibició d’assistir a l’acte de promesa de la constitució espanyola dient que Junqueras no tenia immunitat perquè –segons el Suprem– la immunitat només es pot assolir després d’aquest acte de promesa i de la posterior comunicació per part de la Junta Electoral espanyola de la llista d’eurodiputats al Parlament Europeu. El Suprem ja es va contradir quan va impedir a Junqueras d’assistir a la constitució de l’eurocambra a Estrasburg, tot i que uns mesos enrere l’havia deixat anar a la sessió constitutiva del congrés espanyol a Madrid.

Si el TJUE respon que Junqueras té immunitat des del moment que fou elegit (o quan el seu nom va aparèixer a la llista d’eurodiputats proclamats en el BOE del 14 de juny, cosa que els magistrats espanyols amaguen al Tribunal de Luxemburg), confirmarà que s’han vulnerat els seus drets polítics i la seva llibertat de moviments. I també els drets polítics dels seus votants. I si fos així, el Suprem hauria de demanar un suplicatori al Parlament Europeu per a suspendre la immunitat de Junqueras. La petició, la rebria directament el president de l’eurocambra, David Sassoli, que ho comunicaria al ple i la remetria a la comissió d’afers jurídics del parlament, que hauria d’analitzar el cas, demanant-ne informació i escoltant el diputat afectat. I en una sessió a porta tancada la comissió aprovaria un document recomanant al Parlament Europeu que aprovés la petició de suplicatori o que la desestimés, i en una sessió plenària es prendria una decisió en una votació per majoria simple. Mentrestant, durant tot el temps que durés aquesta tramitació, Junqueras disposaria d’immunitat i de la seva condició d’eurodiputat.

El parany

Però el Tribunal Suprem espanyol no està pas disposat a passar per això. Ja va impedir que s’arribés a aquesta situació mantenint Junqueras a la presó, impedint que complís el requisit imposat per les autoritats espanyoles de prometre la constitució, d’una banda, i que pogués anar a la sessió d’Estrasburg del 2 de juliol, d’una altra. I tampoc sembla que ho vulgui permetre per més que la resolució del TJUE sigui favorable a Junqueras. En la interlocutòria que Marchena i els altres magistrats de la sala van signar l’1 de juliol, introduïen aquest advertiment: ‘L’objecte de la qüestió prejudicial se suscita en la peça de situació de privació de llibertat. El seu tractament processal és autònom, tot i que sempre en relació de dependència amb la causa principal.’ És a dir, que el tribunal tracta com una peça separada de la principal la qüestió de la privació de la llibertat de Junqueras. ‘Ja veurem què fa el Suprem, perquè ha fet la pregunta dins una peça separada. Pot ser que tinguin la intenció de desvincular-la de la principal’, deia Van den Eynde.

Així continuava l’argument del tribunal: ‘La resolució a adoptar [per part del TJUE], amb l’auxili de la qüestió que es promou, afecta un incident autònom en l’esmentada peça de situació personal […], de manera que no condicioni el contingut del nostre pronunciament a l’hora de donar resposta a la pretensió acusatòria que s’exerceix.’ Volen aïllar la situació de Junqueras de la resta dels acusats i no quedar lligats de mans a la decisió que prengui el TJUE per poder dictar sentència. El procediment accelerat que se segueix a Luxemburg per a respondre la qüestió prejudicial pot durar uns quants mesos, i –si calgués– el procediment d’un suplicatori es podria allargar unes quantes setmanes i mesos més. El Suprem no controlaria el calendari, ni tampoc la situació de Junqueras, que és ni més ni menys que ‘el motor de la rebel·lió’, segons la fiscalia.

Però hi pot haver una condemna de tots els acusats tret de Junqueras? Hi pot haver una sentència condemnatòria que afecti tots els acusats, inclòs Junqueras, abans no s’hagi pronunciat el Tribunal de Luxemburg? El Suprem ja ha preparat el terreny per poder-ho fer. I encara podria tenir l’aval del Tribunal de Luxemburg, si finalment els jutges del TJUE dictaminen que la qüestió de la immunitat de Junqueras depèn d’allò que decideixin els tribunals espanyols. Les consideracions que va fer el jutge únic que va veure el cas de Carles Puigdemont i de Toni Comín sobre la petició de mesures cautelars per a poder assistir al ple del Parlament Europeu a Estrasburg anaven en aquesta línia. I va denegar les cautelars. No va entrar de ple en la qüestió de fons, que és si allò que han decidit més de dos milions de ciutadans europeus pot ser tombat i invalidat per uns jutges.

The post Marchena maniobra per condemnar els presos sense esperar la decisió de Luxemburg sobre Junqueras appeared first on VilaWeb.

Què pot passar si el TSJC inhabilita el president Torra?

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha obert judici oral contra el president de la Generalitat, Quim Torra. S’enfronta a una petició de la fiscalia d’un any i mig d’inhabilitació i 30.000 euros de multa per desobediència. El motiu, haver-se refusat obeir la Junta Electoral espanyola i retirar el llaç groc de la façana del Palau de la Generalitat. Vox s’ha afegit al procediment com a acusació popular i li demana dos anys d’inhabilitació i 72.000 euros de multa.

Durant la declaració al TSJC, Torra va reivindicar que havia desobeït davant el jutge Carlos Ramos perquè es deu a la ciutadania i calia reivindicar la llibertat d’expressió. Va dir al jutge: ‘Per entendre’ns: sí, vaig desobeir. Perquè jo em dec a un mandat superior de la ciutadania de defensa dels drets humans. I per tant aquest canvi en el fons no va tenir gens de rellevància. Vam mantenir el mateix missatge.’ Fins ara, el TSJC ha refusat la recusació presentada per l’advocat de Torra, Gonzalo Boye, i ara haurà de decidir la data del judici.

Teòricament serà un judici ràpid després de l’estiu perquè hi ha poca prova per a analitzar. Però la tardor vindrà marcada de nou per la Diada, i segurament per la sentència del Tribunal Suprem sobre el judici contra el procés. Uns factors que poden pesar a l’hora de determinar la data. Un cop fet el judici, el jutge deliberarà i dictarà sentència. Però què pot passar si el TSJC condemna Torra per desobediència i és inhabilitat en l’exercici de la presidència?

Una via judicial llarga

Torra pot presentar un recurs d’apel·lació al mateix TSJC, que podria revisar o confirmar la sentència. A continuació, podria recórrer contra la sentència al Tribunal Suprem espanyol amb un recurs de cassació. Si el Suprem no li donés tampoc la raó, encara podria presentar-ne un al Tribunal Constitucional espanyol com a última instància de la justícia espanyola.

Tot aquest recorregut judicial pot fer que la inhabilitació de Torra no es faci efectiva, si més no, fins a l’any vinent. És possible que abans hi hagués eleccions anticipades al Parlament de Catalunya i també que Torra decidís de no continuar en el càrrec. En aquest cas, la sentència probablement seria ferma quan ja no exercís cap càrrec públic.

Què passaria si l’inhabilitessin en exercici?

Si la inhabilitació arribés amb Torra exercint la presidència, sigui perquè la legislatura s’allarga o perquè fos reelegit president després d’unes hipotètiques eleccions, el substituiria el vice-president. Actualment és Pere Aragonès, que assumiria les funcions de la presidència de la Generalitat de manera interina.

La llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern estableix a l’article 7.3 que, quan el president cessa en les seves funcions per incapacitat permanent, física o mental; per defunció; o per condemna penal ferma que impliqui inhabilitació, s’engega el procediment d’elecció habitual. És a dir, el president del parlament hauria d’obrir una ronda de consultes entre els partits i proposar un candidat al ple.

El parlament hauria d’elegir el nou president per majoria absoluta a la primera volta o per majoria simple a la segona. Si la investidura fos fallida, el rellotge es posaria en marxa per dissoldre la cambra i convocar eleccions al cap de dos mesos, durant els quals es podrien sotmetre diversos candidats a la investidura.

En tot cas, pot ser que una sentència per desobediència contra Torra que l’inhabilités no fos ferma durant aquesta legislatura, perquè podria haver-hi eleccions anticipades al parlament, sigui com a resposta a la sentència del Suprem espanyol sobre el judici contra el procés, sigui perquè la relació entre JxCat i ERC es deteriorés encara més o bé perquè el govern fos incapaç d’aprovar el pressupost de l’any vinent.

The post Què pot passar si el TSJC inhabilita el president Torra? appeared first on VilaWeb.

Mediterràniament: els flamencs inflables i la mort

Asseguda en un autobús regular resseguia per la finestra la línia de mar de l’Adriàtic. Les cales d’aspecte salvatge, els hotels en forma de ruscs de ciment, les fileres de gandules blaves, alguns edificis d’estètica soviètica abandonats. Aquesta era la vista des de la carretera en direcció cap a un poblet pescador de la Dalmàcia on aquests dies he visitat una amiga. Aquesta regió, que abraça Croàcia fins a Montenegro i també inclou una petita part de Bòsnia i Hercegovina, és una llengua de terra que aboca els Balcans a la Mediterrània. M’explicava la meua amiga Tinka que ells, els croats, no se senten balcànics sinó més aviat moltes altres coses, com per exemple europeus, però sobretot els agrada dir que són mediterranis. Potser perquè els llocs que miren a la Mediterrània no poden sentir-se una altra cosa que mediterranis. I tot i que l’ofici a la mar ja no és el que era ni tan sols en els pobles més remots, ella ho argumenta pels nostres caràcters. Que són mediterranis, diu. El poble on arribo està allunyat de les principals ciutats croates, com Zagreb, Split i Dubrovnik. Els homes vells juguen encara a alguna cosa que a mi em sembla la morra, un joc tradicional dels pescadors que també es conserva a Sant Carles de la Ràpita, i que fa poc que s’ha anat recuperant i potenciant en algunes escoles del Montsià, potser per combatre la digitalització de l’oci que s’ha tornat només de pantalles.

La morra és un joc de mans que consisteix a encertar el nombre de dits que mostra cada jugador en el moment de cantar el número. Els jugadors –dic jugadors perquè no es considerava que les dones hi poguessin jugar fins fa ben poc– criden i s’intimiden com solien fer en les antigues tavernes. La Wikipedia explica que les tropes romanes donaven a conèixer aquest joc a cada territori on arribaven i per això és una tradició mil·lenària que uneix molts pobles mediterranis, com Còrsega, Eslovènia, l’antic comtat de Niça, Tunísia i els Països Catalans. La veritat és que em va sorprendre molt, descobrir aquesta coincidència.

Però els carrers de Primosten em són familiars per moltes coses més. Per l’olor de l’atzavara dels camins de platja; pels tomàquets rostits, l’oli i l’all; per les campanes de l’església que anuncien missa; pels capvespres amb flaires de colònia fresca. Però no tot són nostàlgies, també reconec com han anat de ràpid els canvis amb els anys. Aquesta vila marinera de menys de mil habitants ha vist arribar en l’última dècada els camions de sorra nova que han convertit una costa esquerpa en un altre encantador ressort d’aigües transparents i para-sols de lloguer. Perquè la mar Mediterrània, a part d’un mite cultural, també és un reclam globalitzat. De les Cases d’Alcanar a Primosten, els flotadors fúcsia amb cap de flamenc venuts a qualsevol botiga de souvenirs colonitzen les platges, de la mateixa manera que ho fan els menús de patates i pizzes congelades, o els cadenats que conjuren algun acord amorós des de reixes, ponts i miradors. A l’estiu, la Mediterrània m’imagino que deuen ser quilòmetres de costa on els adolescents toquen els Beatles amb ukuleles mentre veuen cervesa i els coneguts el dia abans a Tinder brinden a la llum d’algun fanal. Aquesta mar continua essent la nostra mar de sempre, la mar quotidiana on deixar reposar la vista. La mar que sentim nostra tot i que les ones vinguin de lluny i impactin contra les roques tornant-se escuma d’ou batut.

Aquests dies, passejant-hi i mirant-me’l, em ve al cap el ‘mediterràniament’ de l’anunci de cervesa, adverbi comercial d’un estil de vida mil·lenari. I quin encert, perquè tot això de la bona vida i de l’estiu passa en moltes de les nostres postals microscòpiques. El que de vegades no veiem arran de mojito és com la realitat en altres platges és una altra. Que hi ha una altra Mediterrània que no és tan dolça ni tan refrescant.

Recorrent els Balcans, amb el genocidi encara enganxat a l’esquena, miro la mar des de la finestra i veig com aquesta també deu portar cares i noms desconeguts. De fet, llegia que només arriben a aparèixer el 25% dels cossos dels migrants desapareguts a la Mediterrània després dels naufragis provant d’arribar a Europa. Davant d’aquest panorama, moltes oenegés intenten fer valdre la dignitat dels morts i desapareguts i mostrar el sofriment de les famílies de les víctimes que mai podran tancar el dol. I ho fan contra la intransigència dels governs. Com la capitana del Sea Watch 3, Carola Rackete, que fa uns dies va ancorar a Lampedusa tot i les prohibicions de Matteo Salvini i que va ser arrestada immediatament. O l’ONG Proactiva Open Arms, que va salpar del port de Nàpols cap a la Mediterrània central per a cercar i salvar migrants desobeint la prohibició del Ministeri de Foment espanyol.

Quins sentiments tan contradictoris. La nostra mar de cada estiu ara ens recorda una realitat que no volem mirar. La mar on s’eixamplen els nostres ulls privilegiats, la mar del mite fundacional de la literatura occidental, la mar de l’Odissea d’Homer, convertida ara en símbol de les nostres incapacitats per vetllar pels drets humans. Precisament, la Mediterrània serà enguany l’eix vertebrador del festival d’Avinyó 2019, que posarà a l’escenari les contradiccions d’aquest tros de mapa blau i com la mateixa aigua ens fa de mirall.

The post Mediterràniament: els flamencs inflables i la mort appeared first on VilaWeb.

El Nepal, més enllà de l’Himàlaia

Allà on la terra frega el cel hi ha un país que, de mica en mica, es va situant en el punt de mira dels viatgers més aventurers. Les fotografies a les xarxes socials del Nepal acostumen a mostrar imatges de les increïbles muntanyes de l’Himàlaia, les més altes del món. El país s’ha convertit en la destinació per excel·lència dels amants de l’excursionisme i el senderisme. No obstant això, és un país amb moltes més coses a oferir.

A part d’una geografia molt diversa i espectacular, a la regió també hi ha una gran varietat cultural, amb més de 120 minories ètniques. A més, s’hi pot trobar una gran mostra dels vestigis que recorden èpoques daurades i la importància del Nepal en dues de les religions més potents del món: el budisme i l’hinduisme.

Moltes dones nepaleses vesteixen amb la roba i el maquillatge tradicionals.

Després de dues setmanes recorrent el país sense descans, he pogut visitar algunes de les zones que reben més viatgers del Nepal. Aquest és un petit tast del país des de les seves principals atraccions turístiques, més enllà de les populars excursions per a contemplar els cims de l’Himàlaia.

Katmandú

La capital del país és una ciutat d’un milió d’habitants sense cap gratacel. La municipalitat continua recuperant-se del terrible terratrèmol del 2015, que va causar prop de 9.000 morts. Avui es poden veure feines de restauració a tota la ciutat, sobretot a les carreteres i en alguns edificis antics.

Edifici de la plaça Durbar de Katmandú.

Alguns dels monuments també van quedar afectats, com la plaça Durbar, que és considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És un espai que va acollir els palaus reials de diferents reis i dinasties. Se sap que les primeres construccions es van fer al segle X, però després de tantes renovacions ja no queda ni una roca d’aquella època. De tota manera, les mostres arquitectòniques que es poden veure actualment continuen essent de les més boniques de tot el país, i les feines de reconstrucció que hi ha per tota la plaça són un recordatori de la força destructora que va tenir el sisme de fa quatre anys.

L’stupa de Boudhanath és un santuari emblemàtic del budisme.

La ciutat té altres atractius interessants, com l’stupa de Boudhanath, la més gran del món, i el temple dels micos, un santuari budista situat en un turó que s’ha convertit en la llar de desenes de primats.

En definitiva, Katmandú ofereix un grapat interessant d’atractius culturals i és un lloc agradable i còmode per al turista, qui podrà trobar bona connexió a internet i electricitat la major part del temps. De tota manera, els qui vénen amb dies limitats, probablement preferiran passar poques nits a la capital i optaran per gaudir dels encants de les zones rurals del país.

El parc natural de Chitwan

Poques experiències han estat tan esgarrifoses i boniques en aquest viatge com la que vaig viure al parc nacional de Chitwan. Aquesta reserva natural va ser la primera de la història del Nepal, quan es va establir el 1973, i protegeix una gran quantitat de plantes i animals, alguns dels quals en perill d’extinció. Els visitants busquen topar-se amb algun rinoceront, un elefant o, fins i tot, algun tigre salvatge, però quan es tracta d’albiraments a la natura, la sort hi té un paper molt important, i molts tornen amb les mans buides.

Un rinoceront d’una banya es refresca en un estanyol.

Algunes opcions per a explorar el parc són desplaçar-se amb canoa a la recerca de cocodrils, amb un tot terreny pels diferents ecosistemes que s’apleguen l’un rere l’altre, o caminant en silenci entre la jungla. Havíem estat tres dies investigant pel parc i havíem tingut sort. A la col·lecció d’animals que havíem aconseguit trobar-nos hi havia prop d’una desena de rinoceronts d’una banya, en perill d’extinció, centenars de cérvols, porcs senglars i aus exòtiques.

Un guia busca animals salvatges en una canoa al parc de Chitwan.

Però el tercer dia, l’últim, vam topar-nos amb una bèstia única. Un ferotge tigre de bengala enfurismat ens va rugir de sobte des d’unes herbes altes al costat del camí. Tot i no veure’l de primer cop d’ull, la seva presència era innegable. El seu rugit era molt fort i esfereïdor, a escassos dos metres d’on ens trobàvem. Era clar que no li agradava haver-se ensopegat amb nosaltres. De sobte, va saltar d’entre les plantes. Era un meravellós mascle que estava clarament espantat. En veure’l tan a prop, fins i tot el guia es va esporuguir, i amb pressa va manar al conductor del tot terreny que reculés tan ràpidament com pogués. El tigre ens va perseguir durant uns segons, en un intent de fer-nos fora, i tal com havia aparegut es va esfumar enmig de la vegetació.

L’única imatge enregistrada de l’encontre amb el tigre de bengala.

Havíem estat uns afortunats. No tan sols havíem vist un animal extremadament difícil de clissar –tant que molts veïns no n’han entrellucat mai cap–, sinó que a més l’havíem tingut a escassos dos metres, enfadat, i tot s’havia quedat en un ensurt sensacional.

Lumbini

Segons els historiadors, l’últim Buda que hi ha hagut, Siddharta Gautama, va néixer en aquesta localitat del districte de Rupandehi. La seva mare va donar a llum quan anava a visitar un familiar. En el lloc on teòricament va passar, hi ha el temple de Maya Devi, que rep el nom de la mare del profeta. Gran part de les construccions que hi ha daten del segle III aC. Un clot en una pedra s’ha interpretat com la petjada d’un dels set passos que suposadament va fer Buda tot just després de néixer.

El temple de Maya Devi es va edificar al voltant del lloc on suposadament va néixer Buda.

El 2013 es va descobrir una capella de fusta que, segons els arqueòlegs, era del segle VI aC. És a dir, del mateix segle en què va viure Buda. Si això fos cert, aquestes serien les restes d’estructures budistes més antigues trobades fins ara.

La ciutat s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per a budistes de tot el món. Per aquest motiu, organitzacions religioses de diferents països hi han fundat temples, imitant diferents estils segons el seu origen. Són especialment bonics els santuaris edificats pels alemanys i el dels birmans, que recorda les pagodes daurades que inunden el país.

La pagoda daurada construïda pels birmans.

També hi acudeixen milers d’hinduistes, atès que alguns fidels creuen que Buda era una encarnació del déu Vishnu. Tot i això, Lumbini difícilment es mereix més d’un dia de visita.

Pokhara

La ciutat de Pokhara, la segona més gran del país, s’ha convertit en un dels llocs més coneguts pels turistes estrangers. Des d’ací es poden començar moltes excursions de diversa durada i intensitat, com ara l’ascens fins al camp base de l’Annapurna, la desena muntanya més elevada del món.

Per aquest motiu, la localitat està farcida de botigues de material d’excursionisme i agències que organitzen expedicions i activitats extremes pels voltants de la ciutat. De fet, Pokhara és considerada una de les capitals del turisme del sud d’Àsia.

Un alció reposa a la branca d’un arbre.

L’oferta turística s’organitza al voltant del llac de Phewa, una reserva d’aigua on es poden contractar romàntics viatges amb barca. En una illa s’hi troba el temple de Tal Barahi, el monument religiós més important de la ciutat.

El llac de Phewa és una de les principals atraccions turístiques de Pokhara.

Molts turistes opten per visitar la pagoda de la pau ubicada al cim del turó d’Anadu, però sens dubte una de les activitats estrelles és la d’enfilar-se fins a la muntanya de Sarangkot. Allà hi ha desenes de miradors en terrasses d’hotels i restaurants des d’on es pot contemplar com surt el sol per darrere de l’espectacular serra de l’Himàlaia. Des d’ací, en un dia clar, s’albira el conjunt de l’Annapurna, que s’enlaira per sobre dels 8.000 metres.

L’Himàlaia es deixa veure entre els núvols des d’un mirador a Sarangkot.

Tot i l’allau de turistes que rep la ciutat, Pokhara no perd l’encant i és un lloc brillant des d’on començar algunes de les desenes de rutes que s’endinsen cap a l’Himàlaia o per passejar per un assentament de refugiats tibetans que s’han exiliat de la Xina.

Bandipur i Tansent

Per als qui prefereixin la tranquil·litat d’una vila de muntanya, el Nepal és una font inacabable de possibles retirs. Milers de pobles s’estenen per les muntanyes on l’alçària encara permet de viure-hi. Bandipur i Tansent són dos dels exemples més accessibles i amb millor oferta turística.

Un riu erosiona aquest terreny muntanyós.

Tansent és construïda en una baixada eterna. Qualsevol casa és bona per a tenir una vista excel·lent de la resta del municipi i de la vall que s’estén als seus peus. Aquesta casa havia estat dels monarques de Magar, un antic regne que va provocar molts maldecaps als seus veïns durant la major part del mil·lenni passat.

Bandipur, en canvi, és un poble que deu gran part del seu encant a l’arquitectura. Els cotxes no tenen accés a la majoria del territori, de manera que els carrers empedrats estan ocupats només pels vianants i pels gossos que viuen del menjar que sobra als veïns i visitants. Les cases, també de pedra, destaquen pels detalls de fusta a les finestres, portes, escales i a tots els mobles de les cases. Des d’ací es tenen, novament, unes vistes privilegiades a l’Himàlaia.

Els carrers de Bandipur en un dia de pluja. Més que cims de neu eterna

El Nepal és molt més que unes muntanyes oníriques. Disposa d’una inacabable oferta cultural i natural que sovint passa per alt als visitants que només cerquen aventures a cotes altes. El país vol desenvolupar-se més enllà de l’Himàlaia després del desastre natural del 2015, i veu en el turisme el pal de paller per a aconseguir-ho.

L’any passat, va sobrepassar per primera vegada la xifra d’un milió de visitants, el doble que deu anys enrere. El govern s’ha marcat el 2020 com la data per a trencar tots els rècords de turisme i fer l’últim salt per a convertir-se en una potència mundial en aquest sector.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de lalta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, l’estrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a l’aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?

The post El Nepal, més enllà de l’Himàlaia appeared first on VilaWeb.

Torrent proposa Òscar Camps i Carola Rackete per a la Medalla d’Or del Parlament

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent pretén proposar el fundador de l’ONG Proactiva Open Arms, Òscar Camps, i la capitana del vaixell Seawatch 3, Carola Rackete, per a la medalla d’Or de la cambra catalana, segons ha avançat TV3. Torrent vol destacar, d’aquesta manera, la determinació en la defensa dels drets humans de l’activista i de la marina, que han desafiat recentment governs europeus per dur a terme tasques de salvament de migrants al Mediterrani.

A finals de juny, el vaixell de Proactiva Open Arms va desoir el govern espanyol i va salpar per reprendre les operacions de rescat malgrat portar sis mesos bloquejat al port per ordre de l’executiu estatal. Pocs dies abans, Rackete havia estat detinguda a Itàlia per atracar al port de Lampedusa amb 42 migrants a bord malgrat que l’executiu no li havia donat permís.

The post Torrent proposa Òscar Camps i Carola Rackete per a la Medalla d’Or del Parlament appeared first on VilaWeb.

Manuela Carmena relaciona l’auge de Vox amb el procés

L’ex-batllessa de Madrid Manuela Carmena ha demanat des de Barcelona que la societat civil prengui protagonisme per trobar solucions al conflicte català: ‘Sóc optimista i crec que trobarem la fórmula més adequada que ens satisfaci a tots, catalans i espanyols. Però no la trobarem si la societat civil, no les institucions, no ens posem a treballar’.

Carmena, que serà l’encarregada de llegir el pregó d’enguany a la festa major de Barcelona, ha relacionat l’acuge de Vox amb els fets de l’octubre del 2017: ‘Aquesta pretensió de la declaració unilateral d’independència de Catalunya o el referèndum en unes condicions que mai s’hauria d’haver donat ha perjudicat Catalunya i Espanya. No tinc cap dubte que Vox és una conseqüència en part d’aquest procés. Sabent el dany que fan aquests processos, fem tot el que puguem per col·laborar en la solució’, ha afirmat.

L’ex-batllessa ha evitat pronunciar-se sobre el trencament de les negociacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias però ha insistit en aquesta idea que el debat institucional ‘es troba molt immers en els objectius de guanyar cadascú les eleccions’.

The post Manuela Carmena relaciona l’auge de Vox amb el procés appeared first on VilaWeb.

ERC i JxCat insten a oferir els ports catalans a les organitzacions que rescaten migrants a la Mediterrània

ERC i JxCat han presentat al parlament sengles mocions amb el mateix text per ser discutides al ple de la setmana vinent en què insten el govern a oferir els ports catalans a les organitzacions que rescaten migrants a la Mediterrània.

L’escrit, consensuat però presentat de forma separada perquè deriva d’interpel·lacions inicials diferents, critica l’incompliment de les quotes d’acollida o la ‘criminalització’ de les organitzacions humanitàries, així com el tancament de ports i el blocatge de vaixells de rescat. Per això demana a l’executiu català que reiteri l’oferiment de contribuir a establir un corredor humanitari i exigeix al govern espanyol que compleixi les ‘divuit sentències’ que l’obliguen a traspassar a la Generalitat la competència per acollir persones.

Segons les mocions, hi ha sentències del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem, de l’Audiència espanyola i del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que obliguen l’executiu espanyol a transferir a la Generalitat la competència ‘i els recursos’ per a l’acollida de les persones immigrades, sol·licitants d’asil, refugiades i beneficiàries de protecció internacional durant aquest any 2019.

A més, el text consensuat insta a prendre les mesures legals pertinents davant les instancies nacionals i internacionals competents per les violacions de drets humans que ‘provoquen les polítiques migratòries mortíferes’ del govern de l’estat espanyol i el ‘reiterat incompliment’ del dret internacional en matèria d’asil i refugi ‘que s’està produint’, així com per ‘l’incompliment amb els compromisos assolits’ en quotes de refugiats o per qualsevol acció de blocatge destinada a impedir a les embarcacions de rescat l’accés als ports de la Generalitat.

També insten el govern a posar en coneixement de la Comissió Europea la voluntat d’assumir les quotes d’acollida pactades, i en coneixement de les Nacions Unides la d’oferir els ports de Catalunya per desembarcaments com a ports segurs ‘davant els impediments’ del govern espanyol.El text també reclama al govern espanyol que retiri el recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans contra la seva decisió de considerar il·legals les devolucions en calent, entre d’altres punts.

The post ERC i JxCat insten a oferir els ports catalans a les organitzacions que rescaten migrants a la Mediterrània appeared first on VilaWeb.

BComú renunciarà a un regidor en totes les votacions per compensar l’absència de Forn

Barcelona en Comú renunciarà a un regidor en totes les votacions del ple de l’Ajuntament de Barcelona on no pugui participar el regidor de Junts per Catalunya Joaquim Forn. ‘En cap cas s’aprofitarà l’absència de Forn per guanyar cap votació’, han confirmat fonts del consistori a VilaWeb.

Avui, el Tribunal Suprem ha refusat el permís perquè Forn sortís de la presó per assistir al ple de demà. El partit de la batllessa Ada Colau ha pres la decisió de no alterar les majories amb aquest gest.

La renúncia de BComú tindrà un valor especial demà, quan el ple voti l’aprovació del cartipàs. Els nou regidors del comuns –a les eleccions en van aconseguir deu– i els vuit del seu soci de govern, el PSC, sumen disset, però la majoria de la votació se situarà en vint. D’aquesta manera, el govern necessitarà l’abstenció o el vot favorable d’altres formacions per arribar a acords. Aquesta tarda, els grups s’han reunit per negociar, però no han arribat a cap consens.

En l’aprovació del cartipàs no se sotmet a vot l’organització del govern, que Barcelona en Comú i el PSC ja van presentar la setmana passada. Com a qüestions més importants, es decidirà quantes comissions es constitueixen i qui les presideix, les retribucions dels càrrecs electes i la composició dels consells d’administració de les empreses municipals. Si no hi ha acord, tot continuarà com fins ara. Un dels elements que va adquirint importància en les negociacions, tot i no formar part del cartipàs, és el repartiment dels 124 càrrecs eventuals.

Les bases validen l’acord de govern

Barcelona en Comú ha explicat en un comunicat que les bases havien ratificat l’acord de govern municipal amb els socialistes. En total, 1.389 persones han votat a favor de l’acord (80%), 287 han votat en contra (16,54%) i 59 han votat en blanc (3,4%).

The post BComú renunciarà a un regidor en totes les votacions per compensar l’absència de Forn appeared first on VilaWeb.

Les dues amenaces seguides de Pedro Sánchez

En les esotèriques negociacions que manté amb Pablo Iglesias per a evitar un govern de coalició, Pedro Sánchez ha donat com a excusa per a descartar-lo la reacció de Podem a una possible aplicació de l’article 155. Tot i que la formació morada ha abjurat en públic del dret d’autodeterminació i ha dit que acatarà la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes, el president del govern espanyol en funcions insisteix a posar aquesta qüestió damunt la taula. En una setmana, ho ha fet dues vegades. Més enllà que sigui una excusa per a treure’s de sobre Iglesias, això demostra que Sánchez ho té present en l’agenda i, per tant, hi dóna veracitat.

La diagnosi que fa Sánchez de la situació catalana és completament esbiaixada i les seves paraules són, clarament, un avís perquè la resposta a la sentència del Suprem sigui de baixa intensitat. El cap del PSOE aprofita les negociacions amb Iglesias per activar l’estratègia de la por per a frenar el rebuig popular que podria generar la sentència. Després d’haver recordat que el president Quim Torra no havia renunciat a la unilateralitat, com si fos cap novetat, diu que l’independentisme ‘trenca la convivència’ a Catalunya i que si la situació s’intensifica, ‘l’estat haurà d’actuar’. Una amenaça amb tota regla a partir d’una diagnosi sobre la convivència a Catalunya que podria compartir amb Ciutadans.

Tot això passa quan l’independentisme pugna per facilitar-li la investidura, amb l’excusa que Sánchez és el mal menor. No és una cursa per a endurir el preu del suport, sinó al contrari, per a veure qui li ho posa més fàcil, qui és més moderat i qui és més progressista. Fins i tot, Sánchez utilitza el suport que li ha expressat Artur Mas per a facilitar-li la investidura per retreure al PP i a Ciutadans que no ho facin. L’ex-president ho justifica dient que amb Sánchez es pot parlar, i amb el PP i Ciutadans, no. És veritat, però és tan poca cosa que queda per sota de les èpoques més moderades de CiU. A ERC ja fa molt de temps que han descartat el no i a Junts per Catalunya hi ha de tot, com sempre, perquè no mana ningú.

Oficialment, avui, Sánchez ha trencat les negociacions amb Podem amb l’excusa que havia convocat una consulta interna per a aprovar si pactava amb el PSOE o no. Esgotada la coartada catalana, ara l’excusa és la democràtica interna, una cosa que diu molt de Sánchez. Qui primer hauria de fer una consulta interna és el PSOE, per saber si les bases prefereixen pactar amb Podem o pidolar l’abstenció de Ciutadans i el PP. El resultat seria clar. De fet, la nit del 28-A, els militants i simpatitzants socialistes que es van concentrar a la seu de Ferraz per celebrar els resultats ja se les veien a venir i li van demanar que ‘amb Rivera, no’. Des d’aquell dia, Sánchez ha fet tota la contrària. Ha cercat el pacte amb Ciutadans i ha menystingut Podem i els grups independentistes. Al començament, semblava una estratègia negociadora, però l’immobilisme i la prepotència amb què actua Sánchez fan sospitar que, en política de pactes, no actua lliurement.

El pacte de l’Íbex 35 era el del PSOE amb Ciutadans i, com que no ha pogut ser, perquè Rivera no es doblega, l’establishment prefereix anar a unes noves eleccions perquè, si Sánchez en sortís reforçat, ja li aniria bé, i si per casualitat la dreta sumés, aleshores millor encara. El 2016, els poders fàctics van pressionar el PSOE perquè facilités la investidura de Mariano Rajoy i, en canvi, ara no pressionen el PP perquè faci igual amb el PSOE. Volen anar a eleccions per donar una nova oportunitat al tripartit ultra PP-Cs-Vox. I sembla que Sánchez està disposat a arriscar-s’hi.

El Botànic fixa el diàleg social i l’emergència climàtica com a prioritats. Aquest cap de setmana, el Consell ha fet a Montanejos el primer seminari de govern per a preparar els objectius dels primers sis mesos de la segona legislatura. En la reunió, s’ha analitzat la situació actual i s’ha signat un document que recull els cinc grans eixos de cada conselleria. En total, seixanta propostes que es publicaran de manera oberta per a la ciutadania la setmana vinent. El president Ximo Puig, acompanyat de tots els membres del govern, ha anunciat la convocatòria, aquest mes, de la mesa del diàleg social i l’actualització de la seva estructura amb una quarta mesa sectorial sobre medi i emergència climàtica que dirigirà el vice-president segon de la Generalitat Valenciana i conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, Rubén Martínez Dalmau. Des de Presidència, el Consell s’ha fixat consolidar i ampliar la influència valenciana a Europa. Per a això, es reforçaran els recursos humans i materials de l’oficina del País Valencià a Brussel·les i es facilitarà la incorporació de representants dels sectors més directament implicats en la normativa i les decisions polítiques de les institucions europees. D’altra banda, en matèria d’Igualtat, en aquests primers sis mesos de legislatura s’impulsarà la figura de l’assistent personal per a l’assistència terapèutica amb la finalitat de contribuir a una major autonomia i independència del pacient, amb especial dedicació a la població infantil. A més, es crearà un grup de treball que definirà les necessitats terapèutiques dels nens. A la Vice-presidència segona i Conselleria d’Habitatge, el desafiament implica ampliar el parc públic d’habitatges i activar un primer pla de resposta a emergències d’habitatge. En aquest sentit, es farà compra directa d’habitatge en municipis on el concurs del Pla d’Adquisició d’Habitatge va quedar desert.

Gent de Compromís cessa l’activitat per manca de democràcia en la coalició ecosobiranista. El col·lectiu Gent de Compromís, que agrupa els independents de la formació, ha acordat en assemblea extraordinària de cessar indefinidament l’activitat a causa de la manca greu de democràcia interna en la coalició. Una manca de la qual han responsabilitzat les executives del Bloc, Iniciativa i Verds-Equo. Aquest col·lectiu acusa la direcció dels partits que integren Compromís d’haver impedit sistemàticament que les persones afiliades directament poguessin gaudir dels mateixos drets que la resta de militants. També retreuen la manca de voluntat política demostrada reiteradament. Gent de Compromís acusa els partits de la coalició de no haver atès les seves ‘justes demandes d’equiparació de drets’ amb la resta d’integrants de Compromís. També diuen que els tres partits, i la coalició com a tal, han utilitzat ‘la bona voluntat, la feina i els diners de les persones afiliades directament a Compromís, les quals han estat estafades pensant-se que formaven part d’un vertader projecte transformador valencianista, ecologista i d’esquerres’. Denuncien que s’han incomplert els reglaments interns i s’han repetit els esquemes de la ‘vella política’.

Armengol es mostra partidària de limitar els creuers a Palma. La Plataforma Contra els Megacreuers ha lliurat 10.316 signatures al Consolat de Mar en suport del seu manifest. Reclamen la limitació d’un megacreuer diari al port de Palma i fixar que arribin, com a molt, 4.000 creueristes cada dia. El moviment ha aconseguit les signatures en un mes i destaca l’alt grau de conscienciació ciutadana. Els activistes alerten dels perjudicis que pot comportar l’arribada de quatre megacreuers en un sol dia, com passa avui. Demanen una reunió amb l’Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, el govern i l’Autoritat Portuària. En resposta a una pregunta, la presidenta del govern, Francina Armengol, s’ha mostrat partidària d’impulsar una normativa per a limitar els creuers a Palma. Una altra de les propostes de la plataforma és declarar la Mediterrània una Àrea de Control d’Emissions, com la mar del Nord. Els activistes adverteixen que no volen que passi la legislatura sense que s’aprovin mesures efectives. La campanya de recollida de signatures continuarà activa fins a la tardor.

Andorra acollirà més refugiats a partir del setembre. El mes d’octubre de l’any passat, van arribar a Andorra dues famílies refugiades procedents de Síria, que s’havien exiliat al Líban, per començar una nova vida al país. Va ser possible gràcies a l’aprovació, el març de l’any passat, de la llei de protecció temporal i transitòria per raons humanitàries i al posterior corredor humanitari coordinat amb la comunitat de Sant Egidi, amb qui es va establir un acord pocs mesos després. Però el compromís d’Andorra amb la comunitat internacional és el d’acollir vint refugiats, i de moment amb aquestes dues famílies només se n’han acollit set. Les restants, si més no una part, han d’arribar al setembre, segons que ha confirmat Xavier Vidal, responsable d’Immigració de la comunitat de Sant Egidi. Vidal ha explicat que treballaven amb el perfil de les famílies que podrien encaixar amb aquest corredor fins a Andorra, i que la idea era que ja poguessin venir a l’estiu, però que finalment, per manca de temps, el procés no es reactivaria fins al setembre. Ara, és probable que al setembre encara no s’acullin tots els tretze refugiats previstos i que s’hagi d’obrir un nou procés per a completar l’acord.

LA XIFRA
10.000 milions és el dèficit acumulat en inversions en infrastructures durant els darrers deu anys per part del Ministeri de Foment espanyol, segons dades de Foment del Treball. El seu president, Josep Sánchez Llibre, ha demanat que es reverteixi aquesta situació amb una inversió extra de 2.000 milions en cinc anys.

TAL DIA COM AVUI
El 15 de juliol de 1982, es publica al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, que havia entrat en vigor el dia 10 amb la publicació en el BOE.

The post Les dues amenaces seguides de Pedro Sánchez appeared first on VilaWeb.

Foment reclama 10.000 milions d’euros per acabar obres estratègiques pendents

Foment del Treball ha xifrat en 28.000 milions d’euros el dèficit d’inversió en infraestructures durant els darrers deu anys a Catalunya i ha reclamat un pacte entre administracions perquè aportin 10.000 milions d’euros, a raó de 2.000 milions d’euros anuals, entre aquest 2019 i 2023, i poder finalitzar les obres estratègiques que estan licitades i que encara estan en procés de construcció.

El president de la patronal, Josep Sánchez Llibre, ha qualificat el balanç d’obres inacabades i licitades fa més de deu i quinze anys de ‘molt decebedor’. ‘És una autèntica vergonya per dir-ho d’una manera amable, objectiva i realista’, ha exclamat Sánchez Llibre, que ha presentat l’actualització del Catàleg de les 100 infraestructures bàsiques per a Catalunya (CAT100) 2019, al costat del president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC), Joaquim Llansó. Entre les infraestructures estratègiques que cita la patronal hi ha el corredor mediterrani, Rodalies, la B-40 o la finalització de la línia 9 del metro, entre d’altres.

Sánchez Llibre ha explicat que, seguint els paràmetres de la UE, per corregir el dèficit inversor és necessari assolir el 2,2% de la licitació d’obres del PIB català de manera sostinguda. Això són uns 5.000 milions d’euros anuals entre totes les administracions, lluny del 0,8% del PIB licitat el 2018 (1.671 milions d’euros). Per la seva banda, Llansó ha avisat que la manca d’inversió causa dos efectes. Per un costat, el dèficit es cronifica i per l’altre les obres ja licitades es troben sense començar o aturades ja que pateixen problemes com el dels preus baixos.

Els efectes són, ha comentat, que una menor inversió repercuteix en una menor activitat econòmica i menys competitivitat, i també la fallida d’empreses o bé que constructores acabin presentant ofertes amb preus baixos i que les administracions adjudiquin amb ofertes que no cobreixen el cost. De fet, ha afegit, que hi ha obres que estan queden desertes o que d’altres ja iniciades s’aturin. D’altra banda, Llansó també ha apuntat a la manca de pressupostos a l’estat espanyol i a Catalunya, fet que ha obligat a prorrogar els comptes. ‘Les noves obres no es poden licitar, tot això al final provoca aquesta resposta decebedora’, ha resumit.

El document CAT-100, que agrupa el catàleg de cent infraestructures bàsiques pendent d’executar a Catalunya i elaborat per la Comissió d’Infraestructures i Equipaments d’ençà del juny del 2015, xifra en 27.970 milions d’euros el dèficit dels darrers deu anys. El president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC) ha lamentat que només han pogut treure quatre obres del catàleg, entre elles el perllongament de FGC a Terrassa i Sabadell i la línia 9 sud de metro, però en canvi n’ha afegit onze més a les noranta-cinc que continuen pendents.

Pel president de Foment, a més, si aquestes obres s’haguessin fet al seu moment ‘el creixement del PIB català hauria estat superior’ i si per exemple els treballs del corredor mediterrani i la connexió per a mercaderies s’hagués culminat al port s’haurien atret més inversions.

Entre les infraestructures que cita Foment hi ha la inversió a Rodalies –incloent la llançadora de l’aeroport (actualment en obres), l’estació de la Sagrera o el desdoblament de l’R3 i el corredor mediterrani, concretament els accessos ferroviaris al Port de Barcelona i Tarragona; els subtrams de Castellbisbal i Martorell i de Martorell a Vilaseca; els de Tarragona i Vandellòs i de Vandellòs a Castelló.

En l’àmbit viari, identifica els accessos viaris al Port, el Quart Cinturó, la connexió entre l’AP-7 i l’A-2 a Castellbisbal i els desdoblaments de l’N-II i de la N-340 i la variant de Vallirana; i també cita la terminal satèl·lit aeroport del Prat, actualment en fase de projecte.

Foment també recull les obres inacabades que depenen de la Generalitat i subratlla, per exemple, la finalització la línia 9 de metro, la construcció de L8 de FGC entre Plaça Espanya i Gràcia o les obres de millora entre Barcelona i Ripoll, a la C-17, o la C-32 entre Tordera i Lloret de Mar, una ampliació recent aturada pel TSJC.

The post Foment reclama 10.000 milions d’euros per acabar obres estratègiques pendents appeared first on VilaWeb.

Un incendi a Argelers obliga a evacuar 2.500 campistes

Un incendi que crema des de primera hora de la tarda terme d’Argelers (Rosselló) ha obligat a evacuar unes 2.500 persones de tres càmpings de la zona, segons ha informat la prefectura del departament dels Pirineus Orientals. Més de tres-cents efectius dels bombers, segons el diari L’Indépendant, estan treballant en l’extinció de l’incendi, que ha començat a la carretera que condueix a Tatzó d’Avall, un poble del terme comunal d’Argelers.

Uns 140 efectius dels bombers amb trenta dotacions terrestres i dos hidroavions Canadair, a més de tres associacions de Protecció Civil, estan participant en l’extinció. De moment el foc hauria cremat entre quaranta i seixanta hectàrees.

The post Un incendi a Argelers obliga a evacuar 2.500 campistes appeared first on VilaWeb.

Pàgines