La diputada de Junts Míriam Nogueras va passar dues hores –juntament amb el diputat de la CUP Albert Botran– amb els membres de la missió europea sobre l’espionatge amb Pegasus esperant que algú més del congrés espanyol els anés a rebre. I no hi va anar ningú, perquè totes les autoritats i diputats eren a l’hemicicle pendents de la moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez. Nogueras descriu en aquesta entrevista com van ser aquelles dues hores, la vergonya que van sentir alguns eurodiputats, i explica per què diu que ERC s’ha aliat amb el PSOE per aigualir la missió.

—De què ha servit aquesta moció de censura?
—És evident que per a fer una campanya gratuïta a l’extrema dreta. I fa una setmana que només es parla d’aquest tema, tot i que el fet important, i nosaltres ho vam remarcar, no passava pas dins de l’hemicicle del congrés, sinó a la sala constitucional, on hi havia la delegació d’eurodiputats esperant els membres de la comissió de defensa per a poder saber quin paper ha tingut l’estat espanyol en l’escàndol d’espionatge.

—I les van deixar plantades. Què va passar?
—Nosaltres fa setmanes que teníem el programa de la delegació. Quan ens va arribar el primer esborrany, ja vam anar a demanar quan i com s’atendria aquesta comissió. En el programa feia dies que hi deia que el dia 21 de març es reunirien amb diputats del congrés i que, a més, ho feien per via de la presidenta del congrés, la senyora Meritxell Batet. Quan ens ho anaven diferint, vaig parlar directament amb la presidenta Batet i em va dir que hi havia una moció de censura i que l’una cosa i l’altra eren incompatibles. Li vaig recordar que el calendari de la delegació el tenia abans d’haver fixat la data de la moció de censura.

—Què us va respondre?
—Que això no era competència seva i que ho portaria la comissió de Defensa. Això us ho explico perquè a la fotografia de la reunió amb la delegació d’eurodiputats hi ha volgut sortir tothom, però aquí a ningú no li ha importat d’assegurar-se que la delegació fos atesa. Els únics que ens hem anat movent, per saber qui atendria la delegació i qui convocaria els diputats per atendre-la, hem estat nosaltres. Vaig parlar amb la presidenta de la comissió de defensa i em van dir que això no era un tema d’ells, que ho havien delegat a la comissió de seguretat nacional. Vam anar amb el president de la comissió de seguretat nacional, que ens va dir que això tampoc era cosa d’ells.

—S’anaven passant la pilota.
—Batet la va passar a defensa, defensa la va passar a seguretat nacional i seguretat nacional va organitzar dimarts passat una mesa de portaveus, i en una subcomissió el president va ensenyar un paper que deia que havien d’atendre la delegació. I va dir: “Això no passarà. No els atendrem aquí. Jo vull que consti que hem retornat aquesta ordre a la comissió de defensa”.

—I la patata calenta a defensa.
—És quan torno a veure la presidenta i li dic que això és una conya: “Dimarts a la una del migdia hi ha una reunió amb diputats i ningú no ha convocat ningú.” Divendres a la tarda vam rebre una convocatòria, ho dic perquè alguns socialistes deien que no hi havia convocatòria oficial. Doncs hi ha un SMS de divendres a la tarda, en què el president de la comissió de defensa convoca els portaveus de la comissió el dimarts 21 per rebre la delegació de la comissió Pegasus. Dimarts a la una arribo a la comissió, i hi ha la delegació d’eurodiputats. Al cap de pocs minuts, va arribar Albert Botran. Ell i jo vam estar pràcticament dues hores i quart amb ells.

—I ERC, Podem…
—El darrer quart d’hora o vint minuts va arribar ERC. Fixa’t la plantada que va fer Asens, que jo no el vaig veure i vaig ser-hi dues hores. Podem i el PNB van entrar i van sortir, però no van ser-hi. Els que vam estar allà som l’Albert i jo, i vam poder parlar amb els eurodiputats.

—Com van anar aquestes dues hores?
—Estàvem a l’expectativa: si arribaria gent, si s’acabaria el ple, si no s’acabaria… Ens van portar una mica de pica-pica. Quan la cosa semblava que s’allargava, van baixar un projector i van posar el ple en directe.

—Per a tenir-los entretinguts…
—Van estar dos minuts amb els auriculars posats perquè els traduïssin el ple, però se’ls van treure perquè no tenien gens d’interès a seguir-lo. Els van portar més menjar, van començar a parlar i vam xerrar amb ells. Òbviament, ens vam passar tots els contactes i hem quedat amb molts per a intercanviar informació, que n’hi ha molta, que ells ignoren. Ens van dir que tindríem tres minuts d’intervenció en aquesta reunió amb la delegació i en el fons ens ha anat molt bé perquè vam acabar tenint-hi dues hores.

—Quina mena d’impressions vau tenir? Què us explicaven?
—Molts estaven enfadats. Se’n van anar enfadats. “Anem-nos-en”, “Això és una vergonya”, “És una falta de respecte”… Van agrair molt que alguns hi fóssim i que poguessin fer-nos preguntes i que nosaltres els en poguéssim fer. Però hi havia molta perplexitat per allò que passava. I que hi hagués aquesta plantada… I, malgrat que ens van dir que no farien cap carta oficial queixant-se, tot plegat és molt bèstia. Va ser tot molt surrealista. Una falta de respecte enorme. Nosaltres vam demanar disculpes perquè la plantada va ser terrible. Ningú de la comissió, del govern, del congrés, ni el president de la comissió no es van dignar a venir i atendre’ls un moment.

Míriam Nogueras, durant l’entrevista per videoconferència. Fotografia: Junts.

—Per què interessava més la moció de Vox al PSOE? Només per a tapar la missió Pegasus o per algun altre motiu?
—Hi ha un marc mental espanyol. Malauradament, hi ha una part del catalanisme i de la premsa que hi és, en aquest marc. El fet que aquesta delegació europea estigués al congrés espanyol plantada pel govern espanyol era brutal. Però en aquest marc mental espanyol, que inclou una part de la política catalana, ja els va bé de tenir un moment de glòria en una moció fake que només ha servit per a fer bombo de la ultradreta. I Pedro Sánchez ha volgut marcar un altre gol a l’extrema dreta, quan l’ha utilitzada per a posar aquesta cortina de fum a la missió Pegasus.

—Quan dieu que en aquest marc mental espanyol hi ha una part de la política catalana, us referiu a ERC? 
—A la cúpula d’ERC.

—Dèieu que ERC havia contribuït a aigualir aquesta missió Pegasus, si més no del punt de vista de l’agenda. Per què?
—Perquè en el programa hi havia un apartat que la delegació volia dedicar a trobar-se amb les víctimes. I el PP i el PSOE ja van vetar des d’Europa que aquesta comissió es pogués veure amb víctimes de la CUP o de Junts o d’Òmnium o l’ANC, i només van acceptar les víctimes que tenien carnet d’ERC, que són les mateixes que donen suport al govern que els espia. I ERC ho va acceptar. Que hi anés Pere Aragonès, Meritxell Serret i Ernest Maragall. Per això també diem que les víctimes som tots, i no tan sols ERC. I que ERC s’avingui a aquesta estratègia d’invisibilitzar… No és un problema polític, és una qüestió d’estat, i per això hi ha tant interès del PP i el PSOE a invisibilitzar-nos cada vegada més. I no deixa de passar. Que ERC sigui l’aliat del PSOE en aquesta estratègia d’invisibilització de les víctimes i de tots aquests que continuem batallant contra aquesta ignomínia és, si més no, curiós. I si no, cal veure el paper que va fer el president Aragonès davant l’impresentable del Zoido.

—Què us va semblar la resposta d’Aragonès a les acusacions de Zoido contra el president Puigdemont i els CDR?
—Jo crec que la imatge del president de Catalunya doblegat davant Zoido és indigna. La primera cosa que ha de fer un president de Catalunya a tot arreu és defensar les institucions catalanes, i el president Puigdemont és una institució. Aquesta imatge és indigna.

—Heu demanat explicacions a ERC?
—Això és una manera de fer d’ERC, que jo tinc tot el dret de criticar. Ja fa molt de temps que actuen així, però a mi com a ciutadana de Catalunya em sembla indigne, m’agradaria que el govern em representés a tot arreu. Em saben molt greu aquestes imatges de submissió i de “això no és cosa meva”. I en aquest afer de Rússia sí que hi ha hagut un cert interès dels eurodiputats; quan els dius que els qui tanquen un acord amb els russos són els eurosocialistes, que hi ha aquest acord Borrell-Lavrov del 2018, o que el govern espanyol mateix, tant del PP com del PSOE, ha deixat passar les fragates russes a proveir-se a Ceuta durant molts anys, i ara que la UE no ho permet ho continuen fent. De tot el petroli que Rússia ven a la Xina, en fan els intercanvis de barrils a Ceuta. Cada dia passen per Ceuta pràcticament tres milions de barrils de petroli que van a la Xina. Això passa aquí. I ho dic perquè a tota aquesta estratègia de desinformació que perpetra l’estat espanyol des de fa molt, sobretot el PSOE, ERC s’hi afegeix. I ens sorprèn.

—ERC deia que ja hi havia hagut víctimes de Junts que havien pogut parlar amb els membres de la missió perquè s’havien reunit amb la comissió del parlament, on hi havia Josep Rius i Albert Batet, i que podrien parlar amb vós en la reunió amb la comissió de defensa del congrés.
—Jo m’he pogut reunir amb els eurodiputats perquè m’he espavilat, perquè ens hem tret la son de les orelles, i no perquè s’hagi negociat res ni ens hagi facilitat res ningú. Si els eurodiputats es reuneixen amb les víctimes, aquestes haurien de tenir una mínima representació. Jo vaig parlar pràcticament dues hores amb ells i hi havia molta informació que no tenien; s’ha vist amb les víctimes i no els han donat informació tan important com, per exemple, que l’advocat del president Puigdemont fou espiat pel CNI i que el jutge que va autoritzar que Gonzalo Boye fos espiat és el mateix que en aquell moment resolia els recursos de Puigdemont, Comín i Ponsatí al Suprem.

—Això ho vau dir als membres de la missió?
—Sí, i els va sorprendre molt. Els vam poder donar molta informació que ningú no els havia donat, i aquest era l’objectiu de la reunió amb les víctimes que volíem, que tots i cadascun de nosaltres poguéssim explicar allò que consideràvem més greu. I Òmnium, l’ANC, periodistes i advocats els haurien pogut explicar moltes coses.

—I què us deien ells?
—Que havien de fer un informe, que hi havia moltes coses que no sabien i que no els havien respost. Afortunadament, el contacte el vam poder fer i els donarem tota aquesta informació que ells necessiten, però no és fàcil perquè tant aquí com allà hi ha una pressió molt forta dels grans partits perquè no tot això no s’aclareixi. No hi ha gens d’interès a parlar de les clavegueres de l’estat espanyol, i per això el paper d’ERC aquí al mig és tan estrany. Perquè, en això, PP, PSOE, Vox i Ciutadans van units i fan tenalla per posar-hi entrebancs. I els eurodiputats ens deien que no s’havien trobat tantes dificultats, modificacions del programa…

—Però no havíeu parlat amb els diputats d’ERC els dies previs per poder anar alhora amb això? No hi ha interlocució ni relació, amb Rufián, amb Bassa…?
—Sí que hi ha relació, però potser l’interès que hi tenia jo no era el mateix que el que hi tenien els altres. Ara sembla que potser la setmana que ve es començarà a moure la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya, que fa mesos que es va aprovar. I vam ser nosaltres que ens vam preocupar de fer pressió. La mesa del congrés ens deia que no ens atabaléssim, i vam saber que si presentàvem un escrit a la mesa tot recordant que la comissió havia estat aprovada, estaven obligats a marcar un termini per a constituir-la. Vam ser nosaltres que vam fer l’escrit i vam parlar amb els altres partits per posar-nos d’acord. Però, en aquest cas, amb la missió Pegasus, ens hem trobat molt sols. Potser per això dels marcs mentals. Per a nosaltres era importantíssim perquè és el cas d’espionatge més gran d’aquests darrers anys a escala internacional. Nosaltres tenim Pegasus al nostre mòbil, ens han espiat, i ho van fer mentre parlàvem de la investidura del senyor Sánchez. Ho explicàvem als eurodiputats i al·lucinaven.

—Albert Botran també hi era…
—I això que ell no és portaveu de la comissió de defensa, però se les va enginyar perquè en el grup mixt acabessin acceptant que fos ell qui hi anés. Amb ell hem anat parlant, i sé que també va demanar explicacions a la presidenta Batet.

—Com a víctima, què sabeu del vostre cas. Per què us van espiar amb Pegasus?
—Sé que quan ens van espiar va ser per la investidura de Pedro Sánchez. Va ser una altra persona infectada que em va dir, parlant amb ell per telèfon, que passaven coses rares. I em va dir si m’havia mirat el telèfon. Ens el revisem periòdicament, i fins aleshores no havia sortit positiu. Però després d’haver parlat amb aquesta persona, sí. Els socialistes ens diuen que tot és legal, però hi ha una cosa molt important: mentre els socialistes ens venen el relat del retrobament i la convivència, sembla mentida que hi hagi un partit català que els doni suport. Perquè la primera cosa que van fer quan van arribar al poder va ser reprendre l’ordre que Mariano Rajoy havia donat i que ens posava al mateix nivell que el terrorisme gihadista.

—Els membres de la missió sembla que veien amb una certa esperança que es reformés la llei de secrets oficials.
—Si hi ha una reforma de la llei de secrets serà per fer-ho tot més estret, menys accessible. Els eurodiputats deien que era molt fort que en qüestions de secrets oficials les víctimes haguéssim vist la informació en mitjans de comunicació. Per a nosaltres és important que els membres de la missió es queixessin. Que el president, que és membre del PP europeu, es trobés obligat a dir: “Ha anat bé, però…” Aquest “però” és brillant. Aquí dins hi ha hagut molta pressió, i quan parlàvem amb els eurodiputats se sorprenien de l’existència de l’article 384 bis pel qual es poden fulminar diputats electes, com va fer Meritxell Batet amb diputats de Junts i ERC. No s’ho podien creure, que hagués passat això, ni que el PSOE hagués votat contra la proposició que vam presentar per a derogar aquest article.

—També hi havia en Zoido. Quin paper hi feia?
—Ell va pul·lular per la sala les dues hores, no feia res. És que no parla anglès.

Barcelona és la ciutat europea amb més presència de ketamina en aigües residuals. És una de les grans conclusions que es deriven de l’informe anual de l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies (EMCDDA), publicat avui, que traça, a partir de l’anàlisi d’aigües residuals, l’ús de diverses substàncies estupefaents en cinc ciutats del país: Barcelona, València, Tarragona, Castelló i Lleida.

Out today: Wastewater analysis and drugs — a European multi-city study! EMCDDA-@ScoreNetwork study reveals drug-taking habits in over 100 cities & shows a rise in cocaine and methamphetamine detections #drugs #wastewater #worldwaterday

Explore the data https://t.co/bXwd2hG1Jh pic.twitter.com/jLy8KhR6uC

— EU drugs agency (@EMCDDA) March 22, 2023

Barcelona ocupa la primera posició quant a presència de ketamina. En canvi, l’ús d’aquesta droga a la resta de ciutats del país analitzades sembla ser molt més residual. Amb 4,22 mil·ligrams per dia, tan sols Lleida apareix en la llista de consum d’aquesta substància, lluny dels 29,45 mil·ligrams de Barcelona o els 19,12 mil·ligrams de Lisboa, que ocupa la segona posició.

Mapa de la detecció de ketamina a les ciutats europees (fotografia: EMCDDA).

Molt més estès pel país és l’ús del cànnabis, que l’informe constata que és la droga més popular a Europa. Amb 151,1 mil·ligrams per dia, Barcelona torna a encapçalar els registres dels Països Catalans en aquesta substància, superada a escala europea tan sols per Amsterdam (169,39 mil·ligrams) i Ginebra (180,81 mil·ligrams). Als Països Catalans, la segueixen València (93,94 mil·ligrams), Lleida (89,24 mil·ligrams), Tarragona (87,71 mil·ligrams) i Castelló (54,53 mil·ligrams).

Mapa de la detecció de ketamina a les ciutats europees (fotografia: EMCDDA).

La substància més present a les aigües residuals del país, tanmateix, és la cocaïna. Amb 1.610 mil·ligrams, Tarragona se situa al capdavant dels registres catalans i en segona posició a escala europea, superada tan sols per Anvers (2.381,39 mil·ligrams). Entre les ciutats dels Països Catalans, la segueixen Lleida (759,54 mil·ligrams), València (724,12 mil·ligrams), Barcelona (622,26 mil·ligrams) i Castelló (554,3 mil·ligrams).

Mapa de la detecció de cocaïna a les ciutats europees (fotografia: EMCDDA).

La presència d’amfetamina, metamfetamina i MDMA, finalment, és molt més residual. Barcelona va al capdavant en la presència d’aquestes substàncies en aigües residuals, que també es detecten a Tarragona, Lleida i Castelló. En aquests casos, tanmateix, els registres de Barcelona s’allunyen dels de les ciutats capdavanteres en l’àmbit europeu.

Un ciberatac altera el subministrament de medicaments de la firma Alliance Healtcare, un dels principals distribuïdors de les farmàcies, segons ha avançat El País.

Com ens pot afectar directament el ciberatac a l’Hospital Clínic i com podem evitar-ho

El rotatiu assegura que la firma afronta problemes als sistemes informàtics d’ençà de divendres, i segons ha pogut comprovar l’ACN, avui a la tarda el web de l’empresa no funcionava. El suposat atac es produeix dues setmanes després del que va patir l’Hospital Clínic, que va blocar els seus servidors mentre els pirates informàtics s’apoderaven de les dades que contenien. La firma farmacèutica explica al diari que treballar per “limitar l’impacte” del que qualifica de “interrupció del sistema informàtic”, sense entrar en més detalls.

El País també explica que el sector farmacèutic ha pogut afrontar la situació pel fet que treballa amb uns quants majoristes. Tot i això, es pot haver produït algun problema puntual de subministrament.

La presidenta de Moldàvia, Maia Sandu, ha signat la llei aprovada la setmana passada pel parlament que canvia el nom oficial de l’idioma del país a “romanès” en lloc de “moldau”.

Sandu ha afirmat que “aquesta llei confirma la veritat històrica. L’idioma estatal a Moldàvia és el romanès. Aquells que ens han estat dient durant dècades que nosaltres, els ciutadans de Moldàvia parlem moldau i no romanès, tenen un sol objectiu: dividir-nos”, ha expressat la presidenta durant la signatura i ha assegurat que el motiu és el de sotmetre i controlar: “Els qui proven de dividir-nos no estan preocupats per la lingüística, sinó per com mantenir Moldàvia en un estat d’eterna discòrdia nacional”, ha dit.

Els representants de Rússia i Romania han intervingut en aquesta qüestió, afirmant que el nom del llenguatge hauria de ser moldau o romanès, respectivament. El Ministeri d’Afers Estrangers de Moldàvia ha criticat la intervenció de Rússia, tot afirmant que és un intent d’interferir en els assumptes interns del país.

Ja el 2013, el Tribunal Constitucional de Moldàvia va dictaminar que el text de la Declaració d’Independència, en el qual s’estableix com a romanès el nom de la llengua que es parla a Moldàvia, preval sobre la Constitució, que l’anomena moldau.

L’educació i la salut són dos dels principals pilars en els quals es basa l’estat del benestar. El seu desenvolupament és un indicador fefaent del nivell que ha assolit dins la comunitat. La correlació entre riquesa produïda i despesa en educació i salut és directa, tal com demostren tots els estudis fets. A Catalunya vivim una situació especial, perquè la diferència entre allò que produïm –i que aportem a l’estat espanyol en forma d’imposts– i allò que rebem després per a poder gastar és molt alta, la qual cosa ens situa fora dels paràmetres europeus comentats. Podem gastar en educació i salut molt menys que no ens tocaria atès el nivell de riquesa que generem.

Aquest infrafinançament –molt important– en ambdós sectors és la conclusió principal de sengles estudis que ha dut a terme la Cambra de Comerç de Barcelona dins el marc dels Indicadors de Progrés i Benestar (IPB Cambra). El darrer, sobre la despesa pública en educació, es va presentar la setmana passada, i el que va dedicar a la sanitat es va publicar a final de desembre. Com va dir la seva presidenta, Mònica Roca, “amb uns impostos més justos per a Catalunya, sense un dèficit fiscal, seria més fàcil tenir aquesta inversió que correspon al nostre país”.

El cas és que Catalunya presenta un dèficit de 5.450 milions anuals en sanitat (total) i 630 milions en educació pública, segons càlculs de la Cambra. El mètode que s’ha fet servir per a quantificar el dèficit és el mateix en tots dos estudis. M’ho explica Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la institució. En el cas de l’educació, explica: “El que fem és estimar la despesa pública en educació (no universitària) per alumne, en centres públics, que pertocaria a Catalunya d’acord amb el seu nivell de PIB per càpita. Per fer-ho, s’ha seleccionat una mostra de divuit països europeus per analitzar la relació existent entre el PIB per càpita i la despesa en educació pública per estudiant (ambdós indicadors a preus corrents) l’any 2019”.

I la veritat és que no en sortim gaire ben parats. Com és lògic, la despesa pública en educació per alumne no universitari tendeix a ser més elevada als països amb un PIB per capita més alt. “En termes quantitatius, i a partir d’aquesta relació, a Catalunya li correspondria una despesa pública per estudiant en centres públics de 6.846 euros, un 11,5% més que l’efectuada el 2019. Fent els càlculs pertinents, amb el nombre d’alumnes existent, arribem a la conclusió que el dèficit anual en despesa pública no universitària és de 628,7 milions d’euros el 2019”.

En el cas de la sanitat, les conclusions a què s’arribava eren que a Catalunya li correspondria una despesa sanitària per capita de 2.978 euros, un 31,6% més que la realitzada efectivament. Per tant, Catalunya presenta un dèficit anual de despesa sanitària pública i privada per habitant de 715 euros (en termes comparatius amb Europa), que es tradueix amb un dèficit anual de 5.450 milions d’euros.

Llavors es matisava que bona part del dèficit en despesa sanitària total s’explica per l’actual sistema de finançament autonòmic, que essencialment redistribueix els recursos segons la població ajustada (tenint en compte l’estructura demogràfica desigual entre comunitats autònomes). Aquest criteri de distribució genera un anivellament per capita entre les diferents regions de la despesa sanitària pública (que representa al voltant del 70% de la despesa total en sanitat). Així, la despesa per capita en salut pública a Catalunya (1.524 euros el 2019) va ser pràcticament idèntica a la mitjana estatal (1.492 euros), malgrat que el PIB per capita (a preus corrents) a Catalunya va ser un 18,1% superior a la mitjana estatal l’any 2019.

L’informe sobre educació, per la seva banda, diu que Catalunya té un dels mercats laborals més qualificats d’Europa, però el dèficit de despesa en educació pública fa perillar la qualitat del model educatiu en qüestions com ara els resultats acadèmics, la manca de professors de molts centres, etc. Per això és urgent millorar el finançament, dedicant-hi més recursos, que, com és sabut, també va relacionat positivament amb unes millors condicions de benestar econòmic, físic i emocional dels individus. I destaca que, per transformar el model educatiu català, també cal gastar millor els recursos disponibles, concentrant més esforços als centres més desafavorits i promovent titulacions universitàries (STEM) o de formació professional, amb una inserció laboral elevada. Jo diria que aquests són els tres missatges principals de l’estudi.

A mi m’ha resultat particularment sagnant comprovar que Catalunya és la cinquena comunitat per la cua de l’estat espanyol quant al nivell de despesa pública per alumne (no universitari) en centres públics. La xifra catalana, per exemple, és un 59% i un 28% inferior en relació amb les comunitats forals del País Basc i Navarra, respectivament. Si la comparació amb Europa preocupa, la que es fa amb les altres comunitats de l’estat, senzillament, emprenya. Segons que indica la Cambra, el dèficit de despesa en educació pública que presenta Catalunya, a més, fa perillar la qualitat de l’ensenyament per la manca de professorat.

Hi ha una altra dada esfereïdora, que té a veure amb les retallades duríssimes que es van fer durant la gran crisi, entre els anys 2011 i 2014. Per això, és important destacar que es va trigar deu anys a recuperar la despesa pressupostada en educació que s’havia assolit el 2010. D’ençà de llavors, l’augment de la despesa en educació prevista al pressupost ha estat força considerable. Tot i això, Rovira destaca que “l’increment previst de la despesa en educació el 2023 –del 4,1%– és inferior a l’augment de la despesa consolidada del conjunt del sector públic, que és del 7,6%.”

L’estudi també recorda que Catalunya –i també l’estat espanyol– presenta una polarització formativa elevada, un factor que podria explicar, en part, els nivells elevats de desigualtat salarial, en comparació amb la majoria de països europeus. A Rovira li preocupa molt que “la taxa d’abandonament prematur dels estudis a Catalunya sigui del 14,8% el 2021, clarament superior al 10,2% del nucli europeu. I, per altra banda, que el percentatge de la població activa amb estudis superiors a Catalunya és sistemàticament creixent i molt superior a la UE-5, del 45,7% i 34,3% el 2021, respectivament.”

Òbviament, aquesta polarització que exposa l’estudi és al capdavall de molts dels problemes que tenim avui al mercat laboral. D’entrada, el mercat laboral no és capaç d’absorbir tot l’augment de la població activa amb estudis superiors. Com a resultat d’això, el percentatge de sobrequalificació universitària juvenil (ocupats entre 25 i 34 anys amb estudis universitaris en llocs de feina que requereixen un nivell de formació inferior) és, sistemàticament, molt superior a l’estat espanyol (35,3% el 2019) en comparació amb el nucli d’Europa (23,9%).

Això implica dues coses: la desmotivació dels individus que han estudiat una carrera i la desesperació de moltes empreses que no troben la gent que requereixen. Aquest és un dels problemes més enquistats en el mercat laboral català i estatal. Per això, Rovira insisteix que “Catalunya ha d’apostar per una formació professional de qualitat, cosa que podria contribuir a millorar l’encaix entre l’oferta de feina i la demanda”.

Sortosament, a Catalunya el percentatge d’alumnes matriculats en cursos de formació professional ha crescut de manera progressiva a partir de la crisi immobiliària, la qual cosa permet una reorientació més ràpida i amb coneixements més especialitzats en comparació amb un grau universitari. Addicionalment, els resultats de la formació professional, quant a la inserció laboral a Catalunya, són positius. Però no ens enganyem. No n’hi ha prou.

El dèficit en l’educació i la sanitat, any rere any, és una bomba de rellotgeria per al país. I, ves per on, sempre s’acaba en el mateix punt: en el dèficit fiscal. El sistema de finançament que tenim, anualment, ens obliga a gastar molt menys que no podríem i hauríem de gastar, depenent dels recursos generats, lliurats i no retornats per la Hisenda espanyola. Si fallem en els dos pilars bàsics de la societat, com són l’educació i sanitat, la perspectiva és molt negra. A la sanitat ja ho sofrim de fa temps, i, a l’educació també notem les necessitats laborals no cobertes, que creen problemes molt seriosos en alguns sectors.

 

El Parlament de Suècia, el Riksdag, ha votat avui a favor d’ingressar a l’OTAN, un procés que ara és a l’espera de rebre el vistiplau dels òrgans legislatius dels estats membres.

El govern té el vist-i-plau del parlament per avançar cap a l’annexió a l’OTAN i aprovar també uns quants canvis legislatius que entraran en vigor quan l’executiu ho consideri oportú, i que van en direcció, en cas de guerra, de poder sol·licitar ajut a l’OTAN sense la necessitat de sotmetre la decisió a votació al parlament.

La votació final ha tingut 269 vots a favor, 43 abstencions i només 37 en contra, tots ells de membres del Partit de l’Esquerra (V) i del Partit Verd (MP), segons que recull la cadena de televisió pública SVT.

De fet, Hanna Gunnarsson, representant del Partit de l’Esquerra, ha aventurat que els llibres d’història recolliran en el futur “com es va gestionar malament el procés d’ingrés a l’OTAN”, que hauria de ser en tot moment sotmès a plebiscit.

El ministre d’Exteriors, Tobias Billstrom, ha considerat que és una votació “històrica” ​ i ha considerat que: “Formar part de l’OTAN és la millor manera de protegir la seguretat de Suècia i de contribuir solidàriament a l’enfortiment de la seguretat de tota la zona euroatlàntica”.

“Suècia té habilitats úniques per contribuir en àrees com la cibernètica, les noves tecnologies i l’espai. Suècia serà un aliat en qui confiar”, ha asseverat l’encarregat de la diplomàcia sueca, que també ha aprofitat per agrair el suport de sis dels vuit partits del parlament.

En la mateixa línia, el ministre de Defensa, Pal Jonson, ha dit a Twitter que la decisió del parlament “tindrà conseqüències importants en matèria de seguretat i defensa” i contribuirà a “augmentar l’estabilitat la seguretat” al nord d’Europa, un aspecte que ha dit que és absolutament necessari.

För första gången någonsin kommer Sverige att ingå ett försvarssamarbete med bindande försvarsgarantier och en gemensam försvarsplanering.

Det kommer att bidra till ökad stabilitet och säkerhet i vår del av Europa, och det är helt nödvändigt. (2/2)

— Pål Jonson (@PlJonson) March 22, 2023

La votació ha rebut crítiques d’antigues autoritats del país, com el cas de l’ex-ministra d’Exteriors Margot Wallstrom, que ha lamentat que Suècia ha abandonat la històrica neutralitat i part de la independència. “Ja no serem percebuts com un país valent que pot prendre decisions independents. Però sí que serem un dels membres de l’OTAN i serem vistos amb més escepticismes pels països que prefereixen cooperar amb països no-alineats militarment”, ha dit.

La majoria d’estats membres de l’OTAN refusen l’entrada de Turquia i Hongria. En el cas d’Hongria, sembla que el blocatge és la moneda de canvi per pressionar la Unió Europea a l’hora d’aprovar noves mesures; mentre que per a Turquia és imprescindible que Suècia extradeixi suposats terroristes kurds i reforci el compromís contra aquests grups.

La Reserva Federal dels Estats Units (FED) ha tornat a apujar els tipus d’interès malgrat la inestabilitat que ha viscut el sistema financer durant les últimes setmanes arran de la fallida de Silicon Valley Bank. El banc central nord-americà ha aprovat un increment del preu dels diners de 0,25 punts, situant els tipus d’interès en un interval d’entre el 4,75% i el 5%. D’aquesta manera, els tipus als Estats Units tornen a situar-se per primera vegada en nivells per sobre dels registrats abans de l’esclat de la crisi financera del 2008.

La pujada de tipus anunciada és la novena consecutiva d’ençà del començament de la guerra d’Ucraïna. Si bé la FED ha optat per a mantenir una política monetària restrictiva per contenir la inflació, el darrer increment és, juntament amb l’anunciat el febrer, el menys agressiu del darrer exercici.

De fet, i arran del cas de Silicon Valley Bank -així com la fallida de Singature Bank i Silvergate Bank- uns quants analistes han qüestionat l’estratègia de la Reserva Federal, apuntant a un relaxament de la política monetària de cara a les següents reunions del banc central nord-americà.

El jutjat d’instrucció 4 de Badalona ha enviat a judici l’ex-batlle i candidat del PP a les municipals, Xavier García Albiol, per haver permès, presumptament, d’instal·lar de manera irregular unes antenes de telefonia a la comissaria de la Guàrdia Urbana.

Segons consta a la interlocutòria, a la qual ha tingut accés Efe, el jutge instructor considera que hi ha indicis suficients que assenyalen que l’ex-batlle va tolerar que les antenes s’instal·lessin i estiguessin en funcionament malgrat la seva instal·lació irregular, entre els anys 2012 i 2018. Això podria ser constitutiu de prevaricació continuada urbanística i ambiental.

Segons els estatuts del PP, Albiol hauria de ser suspès de militància, ja que estableixen la suspensió cautelar dels militants quan es dicti oberta de judicial oral per un delicte relacionat amb la corrupció, com és el cas de la prevaricació.

La fiscalia demana dos anys i deu mesos de presó per a Xavier García Albiol

La fiscalia sol·licita per a Albiol per aquests fets un total de dos anys i deu mesos de presó, així com deu anys més d’inhabilitació. La interlocutòria assenyala que els dispositius van començar a operar “sense comptar amb el títol administratiu habilitant de cap mena per a la instal·lació de l’antena ni per al desenvolupament de l’activitat ni tampoc per a l’ocupació i l’explotació del domini públic”. Les antenes que van estar actives d’ençà del 2012 fins al 2018, quan les empreses de telefonia les van retirar voluntàriament, sense comptar amb els preceptius permisos el temps que van estar funcionant, en un espai que, per la seva naturalesa, “no resultava possible” la instal·lació.

Pel que fa a Albiol, el jutge sosté que encara que l’ex-batlle era coneixedor de la instal·lació irregular d’aquestes antenes davant les queixes d’un sindicat de la Guàrdia Urbana, amb qui fins i tot va mantenir reunions, no va fer cap gestió d’informació i retirada d’aquests dispositius malgrat les reiterades peticions. El jutjat destaca que Albiol, a més de ser batlle en el moment dels fets, ostentava la competència per a l’atorgament de llicències d’obres, ambientals, la incoació i la resolució d’expedients de disciplina urbanística i resolucions dels expedients sancionadors per infracció de la normativa ambiental.

A més d’Albiol, el jutjat d’instrucció ha decretat obertura de judici oral contra cinc persones més, entre les quals destaquen l’ex-regidor de seguretat ciutadana durant el primer mandat d’Albiol i candidat del PP a la batllia de Santa Coloma de Gramenet, Miguel Jurado; i el primer tinent de batllia durant el mandat de Dolors Sabater, Oriol Lladó (ERC), entre d’altres.

L’artífex de les polítiques de seguretat d’Albiol serà el candidat del PP a Santa Coloma de Gramenet

La investigació del cas

L’octubre de 2021, el jutjat d’instrucció 4 de Badalona va finalitzar la investigació de la causa sobre la instal·lació de les antenes de telefonia mòbil. En la interlocutòria, el jutge va explicar que arran d’un problema de manca de cobertura en unes quantes zones de la ciutat, Vodafone va demanar al consistori d’instal·lar una base de telefonia mòbil, amb una antena de vint metres d’alçada.

Segons va constatar el jutge, en acabar la investigació, la sol·licitud es va fer “de manera informal, a través d’un correu” del director de tecnologia de la informació de l’ajuntament, que va enviar la petició a llavors delegat de l’empresa municipal Engestur, també investigat en aquesta causa. El magistrat va recordar que aquesta instal·lació necessitava una llicència urbanística i va afirmar que la base es va instal·lar en una finca a la qual, d’acord amb la qualificació que tenia en el Pla General Metropolità de Barcelona, no se li podia donar aquest ús.

Es tractava d’una finca municipal, situada en les dependències de la Guàrdia Urbana de Badalona, per la qual cosa “s’exigia la tramitació del preceptiu expedient patrimonial”, però segons el jutge no es va fer cap dels tràmits.

El cas de la segona antena

“De manera absolutament paral·lela i anàloga”, el setembre del 2012, Telefónica va instal·lar una estació de telefonia mòbil, segons el jutge amb l’autorització verbal de responsables del consistori i presumptament també sense la llicència necessària. Les dues bases es van instal·lar de manera provisional i van funcionar fins al 2018, quan les mateixes empreses les van retirar a petició del consistori.

El jutge instructor va constatar que l’ajuntament no va rebre cap pagament per aquestes instal·lacions i que les telefòniques no van pagar cap cànon per utilitzar l’espai públic, i assenyala que la instal·lació “era contrària a la legalitat urbanística i mediambiental vigent en aquell moment”.

Segons un informe de l’Oficina Antifrau que el jutge mencionava en la interlocutòria, l’ajuntament va deixar de percebre 17.448 d’euros per aquestes instal·lacions, i va remarcar que les dues infraestructures es van connectar directament al subministrament elèctric de la caserna de la Guàrdia Urbana, tot i que no ha esclarit com i qui ho va fer.

Durant les falles passades, a Carcaixent, a banda dels passodobles, va sonar el “Cara al sol”. Va ser de matinada quan els veïns de la falla Bressol de la Taronja es van despertar perquè algú havia connectat als altaveus el “Cara al sol”. L’himne feixista ressonava, a un volum altíssim, per tot el barri enmig del silenci de la nit. Un veí, a més de protestar, ho va enregistrar. En el vídeo s’aprecia que, fins i tot, quan la música s’acaba, algú continua cantant la lletra.

El president trau importància a l’incident

En un primer moment, Abel Caballero, el president de la falla, va voler traure importància a l’incident. Fins i tot va escridassar el periodista del diari Levante que va publicar la notícia. Caballero s’excusava dient que això va passar quan ell ja no era a la falla i va mirar d’esquivar qualsevol responsabilitat.

El batlle de Carcaixent, Paco Salom, ha dit a VilaWeb que Caballero és el president de la falla i, per tant, és el responsable de tot allò que hi passa tant si ell hi és com si no. I, a parer del batlle, els fets són tan greus que poden posar en perill les ajudes de l’ajuntament a la falla. És per això que avui mateix l’han citat a una reunió perquè explicara què va ocórrer perquè a la seua falla sonara el “Cara al sol”. El contingut d’aquesta declaració feta davant funcionari públic s’ha elevat a la Conselleria de Qualitat Democràtica que dirigeix Rosa Pérez Garijo, perquè estudie si s’ha comès cap infracció.

En declaracions a VilaWeb, Abel Caballero s’ha mostrat molt disgustat per uns fets que, diu, el sobrepassen. Ha afirmat que ell és el president de la falla Bressol de la Taronja, però ha admès que no està preparat per a afrontar una qüestió com aquesta. Ha dit també que té pràcticament localitzada la persona que va difondre pels altaveus de la falla l’himne feixista. Finalment, ha concretat que es tracta d’un caçador que, probablement, té simpaties per l’extrema dreta. També ha reiterat que els fets van ocórrer quan ja no quedava pràcticament ningú en el casal i que aquesta persona, que anava amb uns amics, va connectar el telèfon mòbil als altaveus per fer escoltar la cançó. Caballero, que ha negat que ell siga un ultra de Vox, ha anunciat que divendres es tractarà el tema en l’assemblea de la falla. Ha dit que ell és el president, però que hi ha un vice-president i vocals, i que tots han d’assumir la responsabilitat. A continuació, ha dit, posarà tots els càrrecs a disposició de la comissió.

El candidat de Més per Mallorca a la presidència del govern, Lluís Apesteguia, ha acusat l’eurodiputada mallorquina del PSOE Alícia Homs d’intentar vetar l’assistència a una exposició organitzada per ella a Brussel·les del raper Valtònyc, exiliat a Bèlgica.

Valtònyc esquiva el vet del PSOE en una exposició sobre les ‘kellys’ al Parlament Europeu

El partit ecosobiranista explica en un comunicat que Apesteguia ha expressat el seu suport al cantant i lamenta que la representant del PSOE provés d’expulsar-lo de la inauguració d’una mostra de l’artista Laura Marte sobre les cambreres de pis a la seu del Parlament Europeu.

Apesteguia ha demanat a Homs que faci pública la seva opinió sobre la condemna a tres anys i mig de presó que va recaure sobre Valtònyc “per injúries a la Corona”, una condemna que també incloïa delictes d’amenaces i enaltiment del terrorisme. En opinió del candidat de Més, tant la presidenta del govern, Francina Armengol, com el president del govern, Pedro Sánchez, s’haurien de disculpar públicament per l’actitud “vergonyosa i irresponsable” d’Homs.

L’Agència Europea de Medicaments (EMA) ha començat l’avaluació per a autoritzar la comercialització del vaccí de la firma catalana Hipra.

Així, l’empresa fa front als últims passos per a aconseguir que el vaccí arribi al mercat. Una vegada feta l’avaluació, el comitè de medicines humanes de l’EMA (CHMP) informarà si recomana o no una autorització condicional de comercialització. Serà la Comissió Europea, d’acord amb aquesta informació, qui prendrà una decisió vinculant.

En la primera entrevista d’ençà que el seu govern forçà divendres l’aprovació de la reforma que augmenta de seixanta-dos a seixanta-quatre anys l’edat de jubilació, el president francès, Emmanuel Macron, ha defensat la controvertida proposta de l’Elisi tot adduint que es tracta d’una llei necessària feta amb l’interès general del país en ment.

En l’entrevista, concedida a TF1 i France 1, Macron ha defensat que no ha impulsat aquests canvis per plaer sinó per a garantir la supervivència del sistema de pensions francès. En aquest sentit, el president –que ha dit que esperarà a l’avaluació de la llei per part del Consell Constitucional per a implementar-la– ha recordat que, quan es va incorporar al mercat laboral, l’estat francès tenia prop de deu milions de pensionistes, la meitat dels que es preveu que tingui durant la pròxima dècada.

Alhora, Macron ha defensat altres mesures econòmiques adoptades d’ençà que és president, com ara l’augment del salari mínim, i ha qüestionat el paper de l’oposició, a la qual ha acusat de voler la “fórmula màgica” del dèficit, que implicaria hipotecar a futures generacions a costa de no impulsar canvis en el present.

Protestes als carrers

Tot i això, l’alt mandatari ha admès que la polèmica per la reforma li pot passar factura en els sondatges i que, al carrer, hi ha un “empipament legítim”. Sobre el rol dels sindicats, que demà han convocat noves aturades per a protestar contra la reforma, Macron ha lamentat que no hagin estat disposats a negociar alguna mesura de compromís. Així mateix, i encara que ha reconegut el dret dels sindicats a mobilitzar-se, també ha deixat clar que “no tolerarà cap excés”.

D’aquesta manera, ha criticat els incidents violents viscuts en les protestes de les darreres nits, especialment a París, i ha reclamat que els blocatges als carrers no impedeixin dur a terme “una vida tan normal com sigui possible”. I ha sentenciat: “No podem acceptar ni els facciosos ni les faccions”.

Sense alternativa

Sobre el futur de l’actual gabinet, encapçalat per la primera ministra Elisabeth Borne, Macron no ha volgut avançar cap canvi en matèria de noms. De fet, ha subratllat que Born ha assumit en primera persona la responsabilitat parlamentària que ha suposat tirar endavant amb la proposta. “Ja ho va dir (Borne) al parlament. Si hi ha una majoria alternativa, que s’expresso. Dilluns, va quedar clar que no hi havia majoria alternativa”, ha dit.

Ahir, el president ja va deixar clar en una reunió a l’Elisi amb els partits que dónen suport al govern que no hi haurà canvis en el gabinet, i que tampoc es dissoldrà l’Assemblea Nacional ni es convocarà un referèndum per a conèixer-ne l’opinió dels ciutadans.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha refusat avui el recurs formulat per Vox contra la llei que regula l’eutanàsia i d’aquesta manera avala la norma amb una àmplia majoria de nou vots davant de dos, segons que han informat fonts jurídiques a Europa Press. 

El resultat implica una ruptura del bloc afí al PSOE (ara majoritari, amb set magistrats) i afí al PP (quatre) del TC, ja que només els magistrats Enrique Arnaldo i Concepción Espejel s’hi han oposat.

Els magistrats van iniciar el debat sobre la llei de l’eutanàsia al ple anterior, el del 9 de març, i va ser un primer contacte molt breu. Aquesta setmana han analitzat a fons el recurs de Vox i la sentència proposada pel ponent Ramón Sáez.

La llei, que va ser aprovada fa un any al congrés espanyol amb els vots en contra del PP i Vox, estableix que l’eutanàsia es podrà fer a pacients que ho sol·licitin i que es trobin en un context de “patiment greu , crònic i impossibilitant o malaltia greu i incurable, causants d’un patiment intolerable”.

Els dos partits hi van recórrer, si bé el recurs de Vox era pràcticament una esmena a la totalitat, mentre que la impugnació del PP és més limitada, i per això refusar el primer implica desestimar també el segon, segons expliquen les fonts esmentades. 

L’incendi forestal de Canejan, a la Vall d’Aran, ja afecta una superfície d’unes 320 hectàrees, a més de tres edificacions de muntanya. Arran d’això, els permisos per a fer foc que atorga el Consell General queden temporalment suspesos. Segons que han informat els bombers aranesos, les tasques d’extinció del foc s’han mantingut tota la nit. Ara compten amb cinc dotacions terrestres —amb efectius dels Bombers de la Generalitat i de Saint Beat—, dos més d’aèries i un vehicle de comandament. Tot i que l’incendi, en una zona fronterera amb Occitània de difícil accés, es dóna per controlat des de diumenge al vespre, ahir hi va haver una represa al flanc dret.

Today the book Torturades (Tortured), written by Gemma Pasqual, goes on sale. It is the story told by twenty-two women of their passage through the Spanish police station on Via Laietana in Barcelona and of the torture they had to endure there. Between 1941 and 2019. And the numbers, just these two numbers that frame the story, already have a black meaning by themselves. From the day after the entry into Barcelona of the Franco occupation army – the qualifier they put it themselves – until the battle of Urquinaona. It shows, again, that the transition from the Franco dictatorship to pseudo-democracy is irrelevant.

The same police beat in the same chambers Soledad Real on August 23, 1941 and Xènia Garcia on October 18, 2019. The same policemen in the same building beat Victòria Pujolar with a baton covered in lead in July 1945 and beat Teresa Alabèrnia’s fists with a screwdriver in 1981. The same dirty and smelly cells that locked up Soledad Real in 1941, broken after hours of receiving tortures while a group of young people, future torturers, watched while sitting, and Núria Cadenes in September 1988, who was most likely already tortured by one of those apprentices that during forty years carefully observed the technique of the older ones.

With the stories of these twenty-two women, Gemma Pasqual has built an extraordinary, priceless volume, which is not in any way the memory of an outgrown period of the past, but a volcanic cry of the present that suffocate. You can’t finish it without your heart leaping out of your mouth crying out for revenge, without your brain churning in its shell, eager for battle. From these narratives, elegantly contained to the essential point that draws the horror, emerges the belly of the beast. Located in the center of Barcelona, at Via Laietana, 43.

And the images of each and every one of its citizens emerge too, those of the past and those of now. The ones with the ridiculous Franco mustache and the disturbing trench coat with wide pockets and those who arrive today with a coffee in a designer glass in hand, with a sports bag around their neck and phosphorescent sneakers. The dirty ones of the forties, the fifties, the sixties and the seventies and the dirty ones of the eighties, the nineties, those of two thousand, of two thousand ten and of two thousand twenties. All dirties. All sadists. All degenerate. Years go by, decades go by, but they are all similar. The same. The torturers of Soledad Real, of Victòria Pujolar, of Tomasa Cuevas, of Maria Rosa Borràs, of Manola Rodríguez Lázaro, of Pilar Rebeque, of Matilde, of Maribel Fernàndez, of Carme Travesset, of la Rampova, of Carmen Gonzàlez, of Isabel López, of Eva and Blanca Serra, of Maria Teresa Lecha, of Montserrat Tarragó, of Mireia Comas, of Ruth Gavarró, of Teresa Alabèrnia, of Núria Cadenes, of Xènia Garcia and so many other women – and men -, arrested, slapped, assaulted, beaten, humiliated by people who don’t deserve to be considered people. By real inhuman beasts who nevertheless walk among us every day, who can sit at the bar on the next table, get on the subway behind us or share time in the lobby of the physician.

Torturades is one of those books that people will mark. It’s not that we don’t know what has been and is being hidden in this infected cave. The lawyers who spent so many hours on the sidewalk in front of it knew it. Our young people knew this when they attacked in 2019 the belly of the beast from Urquinaona. All those who, summoned by the Comissió per la Dignitat, often find themselves there in front of it, know this. Politicians of all colors, from all parties and from all eras knew and know that they have not been able to raze this building and water its foundations with sulphur. Unfortunately, Torturades is, above all, another bright and more than timely reminder of what is eternal Spain. The one that does not change and will never change, the one from which we must run away.

By writing her story, Gemma Pasqual now forces us to look at the faces of these twenty-one women tortured in there. And with that she urges us to redouble our efforts, to fight even harder and to win. To win to put forever an end to the beast, to all beasts. To win to live in freedom and peace of mind knowing that no one will ever be tortured there again. To win to be able to fill the empty lot on Via Laietana, 43, with fresh daisies, full of gratitude to these women, every morning. Where we can tell the children that one day the beast hid until we knew how to drive it out.

Fa vint-i-cinc anys es va descriure per primera vegada la hiperferritininèmia metabòlica a Girona i ara aquest descobriment podria convertir-se en malaltia. Es tracta d’una presència elevada de ferritina en sang i prediu el desenvolupament de la diabetis de tipus dos, tal com han demostrat cinc metaanàlisis independents. Aquest any una revisió científica publicada a la revista Nature Reviews Endocrinology dóna suport a la hipòtesi que es va descobrir fa vint-i-cinc anys. Ara, un investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) que forma part de l’equip internacional que ha escrit la revisió científica demana més recerca en aquest àmbit. Considera que podrien sorgir noves teràpies per a la diabetis de tipus dos, malalties hepàtiques i també cardiovasculars.

La ferritina és una proteïna que està involucrada en l’emmagatzematge del ferro a les cèl·lules i als teixits i també és un marcador de la inflamació. Ara fa vint-i-cinc anys, el 1998, una publicació a la revista Diabetes Care encapçalada per un equip gironí assegurava que una acumulació de ferro podria estar implicada en la resistència a la insulina. Això fa que quan una persona mostra un nivell elevat de ferritina en sang es pugui predir el desenvolupament de la diabetis de tipus dos, la més comuna. D’aquesta manera la concentració de la proteïna podria servir com a biomarcador per preveure la malaltia.

Quatre anys després d’aquesta descoberta, el mateix equip va impulsar un assaig clínic amb trenta-dos pacients que tenien diabetis de tipus dos i se’ls va proposar de fer tres donacions de sang per reduir el nivell de ferro sèric. L’objectiu era descobrir un potencial de noves teràpies per aquesta alteració de la ferritina. L’assaig va demostrar que les donacions tenien els mateixos resultats que els fàrmacs d’aquell moment i amb efectes de llarga durada.

Ara, la publicació de la Nature Reviews Endocrinology reforça les hipòtesis sorgides de la investigació i estableix que les persones que tenen una alteració del metabolisme del ferro tenen un major risc de patir diabetis, a banda de malalties hepàtiques i cardiovasculars.

L’equip científic que ha publicat la revisió defensa la rellevància clínica que té el ferro i el potencial per a trobar noves teràpies que en controlin els nivells per reduir les complicacions dels trastorns metabòlics associats. El doctor José Manuel Fernández-Real, membre de l’equip que ha publicat la revisió i investigadors de l’IDIBGI demana més recerca en aquest àmbit: “Hi ha molta evidència científica, però encara queden moltes llacunes”.

Fernández-Real apunta que una persona amb la ferritina alta podria fer “una dieta pobra en ferro o bé fer la donació de sang de forma transitòria i molt controlada” per tal de rebaixar els nivells de concentració. Malgrat tot, aquests resultats caldrà demostrar-los en estudis a gran escala que avaluïn aquestes hipòtesis.

L’aplicació WhatsApp ha implementat dues noves funcions als grups de les comunitats que permeten als administradors de decidir qui pot unir-se a partir d’un enllaç d’invitació i, per altra banda, possibilita als membres de descobrir altres grups que tinguin en comú amb els seus contactes.

La plataforma de missatgeria instantània va desplegar l’agost les comunitats, una característica que millora l’organització i la transmissió d’informació i permet de reunir en un mateix espai els grups de conversa que giren al voltant de temàtiques i interessos comuns. D’ençà del començament d’aquesta funció, WhatsApp ha afegit altres actualitzacions relacionades als grups com l’ampliació de la quantitat de participants permesa i la possibilitat que els administradors eliminin els missatges enviats als grups que gestionen.

Així, perquè les persones puguin aprofitar al màxim els seus grups, ara la plataforma ha implementat dues noves eines amb l’objectiu d’aconseguir que els grups siguin més senzills de fer servir. WhatsApp ha afegit nous controls per als administradors que els permeten de decidir qui es pot unir al seu grup i qui no. Es tracta d’un control d’accés útil per a les situacions en què el grup ha estat compartit mitjançant un enllaç d’invitació. És a dir, amb aquesta nova eina, l’administrador podrà acceptar o rebutjar els usuaris que provin d’entrar-hi. Per fer-ho, s’ha implementat una pestanya de “Participants pendents” en què es mostra una llista amb aquelles persones que han sol·licitat l’accés al grup i estan pendents d’una aprovació dels administradors per unir-se definitivament.

Per acceptar un usuari n’hi haurà prou que l’administrador premi sobre la icona amb un ‘tick’ verd que apareix al costat del nom i per rebutjar algú, l’administrador haurà de tocar la icona de la ics.

Consulteu els grups en comú

La segona eina que ha afegit WhatsApp permet de conèixer quins grups té un usuari en comú amb altres persones. Per fer-ho, quan escriviu el nom d’un contacte concret a la barra de cerca, apareixerà una llista a sota dels grups que es comparteixen amb aquest usuari. A més, aquesta funció també facilita que els usuaris trobin els grups que saben que tenen en comú amb altres usuaris, però dels que no en recorden el nom concret.

Ja es podien consultar els grups comuns amb altres contactes entrant al perfil de cada usuari en concret, però, ara, es podrà consultar de forma més directa mitjançant la cerca per nom. Aquestes noves funcions es començaran a implementar arreu durant les setmanes vinents.

L’aplicació WhatsApp ha implementat dues noves funcions als grups de les comunitats que permeten als administradors de decidir qui pot unir-se a partir d’un enllaç d’invitació i, per altra banda, possibilita als membres de descobrir altres grups que tinguin en comú amb els seus contactes.

La plataforma de missatgeria instantània va desplegar l’agost les comunitats, una característica que millora l’organització i la transmissió d’informació i permet de reunir en un mateix espai els grups de conversa que giren al voltant de temàtiques i interessos comuns. D’ençà del començament d’aquesta funció, WhatsApp ha afegit altres actualitzacions relacionades als grups com l’ampliació de la quantitat de participants permesa i la possibilitat que els administradors eliminin els missatges enviats als grups que gestionen.

Així, perquè les persones puguin aprofitar al màxim els seus grups, ara la plataforma ha implementat dues noves eines amb l’objectiu d’aconseguir que els grups siguin més senzills de fer servir. WhatsApp ha afegit nous controls per als administradors que els permeten de decidir qui es pot unir al seu grup i qui no. Es tracta d’un control d’accés útil per a les situacions en què el grup ha estat compartit mitjançant un enllaç d’invitació. És a dir, amb aquesta nova eina, l’administrador podrà acceptar o rebutjar els usuaris que provin d’entrar-hi. Per fer-ho, s’ha implementat una pestanya de “Participants pendents” en què es mostra una llista amb aquelles persones que han sol·licitat l’accés al grup i estan pendents d’una aprovació dels administradors per unir-se definitivament.

Per acceptar un usuari n’hi haurà prou que l’administrador premi sobre la icona amb un ‘tick’ verd que apareix al costat del nom i per rebutjar algú, l’administrador haurà de tocar la icona de la ics.

Consulteu els grups en comú

La segona eina que ha afegit WhatsApp permet de conèixer quins grups té un usuari en comú amb altres persones. Per fer-ho, quan escriviu el nom d’un contacte concret a la barra de cerca, apareixerà una llista a sota dels grups que es comparteixen amb aquest usuari. A més, aquesta funció també facilita que els usuaris trobin els grups que saben que tenen en comú amb altres usuaris, però dels que no en recorden el nom concret.

Ja es podien consultar els grups comuns amb altres contactes entrant al perfil de cada usuari en concret, però, ara, es podrà consultar de forma més directa mitjançant la cerca per nom. Aquestes noves funcions es començaran a implementar arreu durant les setmanes vinents.

Un jutjat de Madrid va admetre a tràmit la querella que Gonzalo Boye va presentar per haver estat espiat amb Pegasus. Però la jutgessa va demanar-li que lliurés els seus mòbils a la policia espanyola perquè els pogués analitzar. És clar que l’advocat s’hi va negar, perquè veia ben clar que no podia donar els dispositius a qui segurament els havia infectat per espiar-lo. D’una manera semblant, l’Audiència de Barcelona feia un pas endavant important la setmana passada quan ordenava al jutjat d’instrucció que cités la directora del CNI a declarar arran de la querella pel Catalangate presentada per Diana Riba i Josep M. Jové. Però també deia que convindria que tots dos lliuressin els seus telèfons per poder-ne fer una anàlisi pericial judicial o policíaca. La missió Pegasus que ha visitat Madrid aquests dos darrers dies se n’ha adonat: les víctimes del Catalangate es troben en una situació de desemparament, perquè són en aquest cercle viciós en què qui els ha espiats és qui hauria d’ajudar a dur a terme la investigació per les seves denúncies. I té una proposta de desblocatge.

La “missió més difícil de Pegasus”: el PSOE s’erigeix en el gran defensor de l’estat

Tant el president de la comissió, Jeroen Lenaers (del PP europeu), com sobretot la ponent, Sophie In’t Veld (liberal), han exposat la necessitat de posar l’Europol a disposició de les víctimes. Tots els membres de la missió han comprovat que totes les denúncies fetes per les víctimes s’han encallat als jutjats, i això passa perquè les autoritats espanyoles no hi col·laboren, no faciliten la informació necessària per a poder avançar, i perquè els querellants desconfien que de l’anàlisi dels seus mòbils se’n faci un bon ús. Perquè, per més que hi hagi l’informe de Citizen Lab que constata l’espionatge i les infeccions als mòbils, els jutges generalment demanen proves forenses o pericials informàtiques de confirmació d’aquestes infeccions. Una de les víctimes, l’ex-presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie, ja va encarregar pel seu compte un informe pericial independent que no tan sols va corroborar el de Citizen Lab, sinó que va trobar encara més infeccions.

El cas és que la missió de l’eurocambra sobre l’espionatge amb Pegasus a l’estat espanyol ha estat útil malgrat el boicot que hi han fet les institucions espanyoles: el govern espanyol hi ha enviat un representant de segona fila, el secretari d’estat de relacions amb la UE, i el congrés ha deixat plantats els membres de la missió, que fins i tot van haver d’esperar dues hores a ser atesos fins que van acabar anant-se’n. Ha estat útil perquè la constatació de la indefensió de les víctimes catalanes de l’espionatge amb Pegasus dins l’estat espanyol fa necessari que es prenguin mesures, com ara la de la implicació de l’Europol en la investigació.

I alhora ha servit als parlamentaris europeus que hi han participat per veure el menyspreu espanyol envers un afer de primera magnitud i tan escandalós com és l’espionatge il·legal a desenes de polítics, activistes i professionals de tota mena que l’única cosa que tenen en comú és que són independentistes o tenen alguna vinculació amb el moviment independentista. Ho han vist no tan sols arran de la impossibilitat de parlar amb ningú de pes del govern o del congrés espanyols, quan en esborranys previs de l’agenda de treball hi havia la previsió de reunir-se amb Pedro Sánchez i amb ministres presumptament espiats com ara Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles; ho han vist quan els grans partits espanyols, PP i PSOE (sobretot el PSOE) qüestionaven la imparcialitat de Citizen Lab, cosa que no havien vist en cap altre dels estats de la UE amb casos d’espionatge denunciats que havien visitat prèviament.

I ho han vist amb l’actitud dels eurodiputats espanyols que formaven part de la missió, com ara Jorge Buxadé, de Vox, que no ha assistit gairebé a cap reunió, deixant a la pràctica una vacant que hauria pogut ocupar algun altre eurodiputat de la comissió. O com l’eurodiputat del PP Juan Ignacio Zoido, que ha justificat l’espionatge contra els independentistes tot qualificant de delictius els seus comportaments, o amb la seva actitud molesta en tot moment amb la feina de la missió, tal com ha retratat Oriol Bäbler en les seves cròniques de Madrid estant.

Ho han vist en el menyspreu a les víctimes de l’espionatge, perquè precisament n’han pogut comprovar el desemparament. Perquè l’afirmació repetida que hi va haver divuit casos d’espionatge legals perquè els va encarregar el CNI sota empara del Tribunal Suprem porta implícit l’abandonament de tots els altres quaranta-set casos recollits per Citizen Lab. I mena a un altre interrogant que la ponent posava damunt la taula: per què, si només hi va haver divuit casos i van ser legals, va haver de plegar la directora del CNI i el govern espanyol va dir que reformaria la llei de secrets oficials i que les coses es farien bé?

In’t Veld s’ha mostrat indignada amb l’actitud de les autoritats espanyoles i ha assenyalat que, més enllà de la missió, els governs de la Unió Europea han tingut més d’un any per a posar-se en contacte amb la comissió d’investigació i facilitar-los informació. “Tots han estat molt educats i correctes, però tots els governs han fallat a l’hora de donar-nos informació.” I ha denunciat el silenci de tots, inclòs el govern espanyol, a l’hora de donar resposta a l’escàndol.

“Aquesta missió ha estat molt difícil. Ha estat molt difícil venir i aconseguir de tancar un pla de treball”, deia la francesa Anne-Sophie Pelletier (de l’esquerra europea) durant la reunió amb el president Pere Aragonès, la consellera Meritxell Serret i el regidor Ernest Maragall. “Em sap molt de greu això que han hagut de viure”, afegia, impressionada per allò que sentia no sols de part de les víctimes sinó dels diputats espanyols.

La missió pot haver estat útil per a fer obrir una mica més els ulls dels europarlamentaris a la realitat del Catalangate, i a l’actitud obstructiva de les autoritats espanyoles. La ponent ho veia força clar abans de la missió, tal com es pot comprovar en el seu informe provisional, molt dur amb l’estat espanyol, que els eurodiputats de PP, PSOE i Ciutadans volen rebentar amb esmenes al text en què pretenen suprimir tota referència al Catalangate. És clar que Sophie in’t Veld haurà vist reforçada la seva posició, però caldrà veure si els grans grups de l’eurocambra permeten que això que han comprovat aquests dos dies es traslladarà al paper i s’aprovarà al plenari del Parlament Europeu. Perquè han estat aquestes majories, precisament, les responsables d’haver permès que el programa de la missió acabés essent tan pobre i tan limitat, tan fet a mida dels interessos espanyols.

Fa molts anys, quan Joan Miró era una figura internacional del món de l’art, insistia a fer-se dir Joan i no Juan, com el batejaven a la premsa espanyola del franquisme. En més d’una entrevista forana assenyalava que aquesta obsessió a fer-se dir Joan era una manera de reivindicar la seva catalanitat. Era poca cosa, podem pensar des del món globalitzat d’ara, però la seva insistència va anar tenint efecte en molts sectors del món artístic mundial. En molts indrets el van acabar identificant com a artista català, a pesar que, aleshores, abans del món globalitzat, l’existència de Catalunya se circumscrivia molt sovint al Barça. Recordo haver sentit Joaquim Maria Puyal explicar-ho en alguna de les seves retransmissions radiofòniques quan voltava pel món acompanyant l’equip de futbol.

I ara, què? El món de les arts visuals utilitza el català més que després de la Segona Guerra Mundial, quan Joan Miró proclamava el seu origen mentre que, en un altre costat, a Salvador Dalí tant se li’n fotia? És evident que sí. Però no sé si en la mesura que podríem imaginar-nos-ho.

La situació és digna d’estudi. Ens abraonem sobre una infermera gaditana que mostra la seva ignorància en públic (no la disculpo, però la ignorància ja sabem que és molt atrevida), i això fa relluir la dificultat que tants pacients tenim per parlar en la nostra llengua en el món sanitari. Cada vegada hi ha més queixes per l’absència del català en l’ensenyament, especialment a secundària i a la universitat, això ho conec bé. Surten sovint notícies de posicions intolerants dels monolingües espanyols respecte als qui parlem, pel cap baix, dues llengües de les que conformen aquest suposat “estat plurinacional”. I, en canvi, des del món de la cultura sovint no veiem que la situació de la llengua no és per a fer salts d’alegria.

Hi ha un aspecte a diferenciar: la cosa pública i l’esfera privada. En aquest segon àmbit, hi ha els casos de projectes i centres d’art que funcionen gràcies a subvencions públiques, però que no fan servir mai –l’ús de l’adverbi aquí és molt important– la llengua catalana quan envien informació de les seves activitats o a les seves pàgines web. Hi ha centres i projectes privats que porten el logotip de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona per assenyalar que han rebut algun ajut, però les seves pàgines són només en espanyol. I, aleshores, un es pregunta si l’ús del català no hauria de ser una condició indispensable per a rebre aquestes subvencions. O, almenys, l’ús també –vet aquí un altre adverbi important– de la llengua catalana, perquè ja entenc que l’ambició de l’art català ha de ser transfronterer. Ha de ser transfronterer sense amagar que neix d’unes realitats, la dels països catalans, on la llengua és una condició transversal i fonamental, no sé si m’explico prou bé.

En un altre ordre de coses, hi ha els casos privats, en què tothom pot fer el que li sembli més oportú amb la llengua que fa servir per a donar a conèixer el seu treball. Aquí és on vull mostrar un petit sondatge que he fet entre alguns artistes catalans i com es presenten davant del món en les seves pàgines oficials a internet. És una mostra que no té cap valor sociològic, diguem-ho d’entrada. De segur que m’he deixat moltes i molts artistes; també cal dir que n’hi ha que no fan servir internet o que darrerament només fan visible el seu treball a les xarxes socials, especialment Instagram. I, tanmateix, tinc la impressió que la situació que es deriva d’aquest mostratge improvisat explica un percentatge massa alt de desistiment de les arts visuals (abans en deien plàstiques) a fer servir la llengua catalana.

Anem al gra. Aquestes són les llengües que fan servir prop d’una setantena d’artistes catalans (és a dir, que han nascut, viuen o treballen a Catalunya) en les seves webs.

Només anglès:

Ignasi Aballí, David Bestué, Tom Carr, Lúa Coderch, Quim Domene, Laia Estruch, Enric Farrés-Duran, Alicia Framis, Núria Güell, Martin Llavaneras, Lluís Lleó, Francesca Llopis, Mariona Moncunill, Marco Noris, Gerard Ortin, Mabel Palacín, Tanit Plana, Jaume Plensa, Gino Rubert, Llorenç Ugas, Pep Vidal.

Només espanyol:

Mar Arza, Gonzalo Elvira, Victor Jaenada, Biel Llinàs, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Marc Vives.

Anglès i espanyol:

Frederic Amat, Luz Broto, Raquel Friera, Ana García-Pineda, Marla Jacarilla, Robert Llimós, Assumpció Mateu, Mireia Sellarés, Montserrat Soto.

Anglès, català i espanyol:

Nora Ancarola, Martí Anson, Marta Bisbal, Eugènia Balcells, Anna Dot, Lourdes Fisa, Jesús Galdón, Toni Giró, Jordi Isern, Ferran Lega, Olga Olivera-Tabeni, Ignasi Prat, Àngels Ribé, Aureli Ruiz, Oriol Vilapuig, Marga Ximenez.

Anglès, català, espanyol i italià:

Joan Pere Massana.

Anglès, català, espanyol i francès:

Jordi Colomer.

Anglès i català:

Salvador Juanpere, Enric Pladevall,

Només català:

Sergi Aguilar, Isabel Banal, Pep Camps, Manel Esclusa, Pere Folch, Ferran Garcia Sevilla, Jordi Guillumet & Mònica Rosselló, Albert Gusi, Lluis Ivern, Jordi Lafon, Èlia Llach, Enric Maurí, Mònica Planes, Joan Pere Viladecans.

El resum ràpid d’aquesta llista és que més de la meitat del total d’artistes seleccionats no creu necessari incorporar la llengua catalana en la finestra cibernètica amb què mostren la seva trajectòria al món. Per què? No ho sé, no els ho he preguntat. La casuística deu ser diversa.

En tot cas, he de fer un advertiment important. Conec i sóc amic de molts d’aquests artistes i aquí no hi ha cap posició anticatalana. Hi poso la mà al foc. En realitat, hi ha uns quants artistes dels que surten en la llista que són independentistes, que formen part del col·lectiu “Artistes de la República Catalana” o van participar en l’exposició “55 urnes per la llibertat”. Però, inversemblantment, a mi em sembla que ho és, no adeqüen les seves posicions polítiques a la manera amb què volen presentar-se al món.

No fem cacera, insisteixo, que la cosa no va per aquí. Per mi aquesta tan modesta presència de la llengua catalana en les webs d’artistes tan significatius com els que he esmentat és un símptoma d’un problema més profund. I que podríem enunciar d’aquesta manera: hi ha la sensació generalitzada que la llengua catalana no és necessària per a les arts visuals catalanes contemporànies. En primer lloc, perquè per exposar o fer projectes en l’interior del país no hi ha cap requisit lingüístic (per acabar-ho d’adobar, cada vegada abunden més els títols dels projectes en anglès, ai las!). En segon terme, perquè molts d’aquests artistes treballen amb uns suposats paràmetres del món global i, al meu entendre, s’equivoquen: la lliçó de l’obra de Joan Miró continua vigent, és a dir, que per ser global primer de tot has d’arrapar-te ben bé a la terra pròpia. O, escrit d’una altra manera: que reflectir els problemes culturals des d’un lloc concret és ajudar a enriquir els problemes culturals del món sencer. D’això potser en parlaré un altre dia. Mentrestant, poso aquest article al servei de la reflexió de qui ho consideri oportú.