Vilaweb.cat

Dolors Sabater: ‘No podem admetre que l’estat pretengui corregir el vot de la ciutadania’

Divendres Enric Millo no va tenir la companyia de la batllessa de Badalona en un acte institucional que havia organitzat per inaugurar unes obres que encara no s’havien finalitzat. Per alguna raó, el delegat del govern espanyol tenia pressa per a publicitar-se, creu Dolors Sabater. En qualsevol cas, la batllessa insígnia de les ‘ciutats del canvi’ va plantar Millo i ho argumenta en aquesta entrevista per la imposició del 155, per l’absència de democràcia, pel desinterès sobre els efectes de la intervenció de la Generalitat als municipis, i per la defensa que fa l’estat espanyol i els seus representants de l’actuació violenta de la policia l’1 d’octubre. Amb Sabater, parlem de més coses: de la investidura que ha de desencallar la situació política a Catalunya, de la reacció al 155, del procés constituent, i dels últims atacs a la immersió, entre més.

—Per què no heu anat a un acte amb Enric Millo?
—Crec que és important no normalitzar la situació d’excepcionalitat democràtica que vivim. De falta de democràcia. L’aplicació del 155 ens afecta molt a les ciutats. Jo m’he queixat a la ministra Dolors Montserrat i al senyor Millo. Em sembla greu que no s’hagin preocupat per l’afectació als ajuntaments el 155. No hi ha hagut gens d’interès per saber com l’estem patint. I també és sorprenent que hagin volgut venir a fer aquesta mena d’inauguració, perquè les obres no estan pas acabades.

—No estan acabades?
—La inauguració de les obres està prevista pel mes de maig, que és quan es podrà obrir al públic. Això de divendres va ser una cosa organitzada a corre-cuita. Suposo que tenen necessitat de fer-se presents o poder tenir més presència mediàtica. L’obra s’ha fet amb una subvenció del ministeri per adequar la Casa de les Heures. A més, van cursar la invitació d’aquest acte sense que jo hagués confirmat res i la van confirmar en nom meu. És una cosa ben sorprenent. En tot cas, allò que em sembla important és no normalitzar una situació amb presos polítics, d’intervenció de les institucions catalanes i amb uns resultats electorals que no s’estan respectant. I no es deixen aplicar els resultats malgrat que són els d’unes eleccions imposades. El senyor Millo no tan sols no va condemnar la intervenció policíaca de l’1 d’octubre, sinó que l’ha defensada. Són uns quants motius que em fan prendre aquesta decisió. Al senyor Millo li demano que es preocupi pels efectes del 155 a la ciutat i que mentre defensi aquesta suspensió democràtica jo no el puc acompanyar en aquest acte.

—Quins són aquests efectes del 155 a la ciutat?
—Són coses molt concretes. Per exemple, nosaltres tenim un consorci amb la Generalitat, el consorci de la zona sud. En el moment que desapareix la Generalitat, perdem la capacitat de convocar els òrgans de gestió i hem de demanar permís a Madrid per reunir-nos i fer plenaris. I hem de demanar permís per reunir els òrgans executius que poden aprovar els comptes i el pressupost. I això ens ha portat a tancar el 2017 sense haver pogut aprovar els comptes. Hem hagut de fer una modificació dels estatuts per assegurar la continuïtat del consorci, que és una eina molt important per la zona on està actuant. La continuïtat està en perill.

—I com es pot resoldre això?
—Nosaltres mirem de fer els deures i hem aprovat una modificació dels estatuts al ple municipal per deixar constància que la ciutat vol que aquest organisme continuï. Però no sabem res de l’altra part, que és la Generalitat i està intervinguda. Necessitem el permís de Madrid per fer les reunions del plenari i prendre decisions. No hem obtingut aquest permís i no ens hem pogut reunir. Per tant, no hem pogut aprovar els comptes amb la conseqüència directa que no hem pogut aprovar els comptes de l’ajuntament. Perquè estan vinculats als comptes del consorci. I les ajudes i els diners que han de venir de la Generalitat estan blocats perquè no hem aprovat els comptes. I no podem disposar dels diners que corresponen al 2018.

—Això és molt greu.
—És una situació gravíssima. I afecta el funcionament diari i la nostra capacitat de fer servei públic i de pagar els treballadors que depenen dels contractes programa. Aquí ningú no s’ha preocupat. Ni el delegat del govern espanyol ni els ministres. Jo mateixa els vaig explicar la situació. Millo va dir que faria alguna cosa per resoldre-ho. Però ells han aplicat el 155 amb una intencionalitat política clara de persecució ideològica. I no són conscients de les conseqüències a la vida diària de les administracions públiques.

—S’ha reaccionat amb prou contundència i fermesa contra la suspensió democràtica del 155?
—Hi ha diferents nivells. D’una banda, cal continuar funcionant. Els ajuntaments no es poden pas aturar. Per això em sembla rellevant actituds com aquesta que ara us explicava. O la feina de l’Assemblea en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC), que són treballadors de la Generalitat que recullen totes les conseqüències del 155. Cal recordar sistemàticament que no vivim una situació normal. I sempre es podria fer més. Es fan molts actes. I jo miro de recordar sempre aquesta situació. Als actes que fem recordo els consellers del ram del govern que el 155 va voler liquidar. El dia a dia, que és molt complex, ens pot portar a l’error de normalitzar aquesta situació completament anòmala. S’ha destituït un govern legítim i s’han intervingut les institucions. S’ha premiat l’actuació policíaca violenta contra una població que anava a votar de manera completament pacífica. Cal funcionar i continuar treballant, i també cal restablir la normalitat democràtica com més aviat millor. Al carrer es fa una feina impecable de resposta a l’atac antidemocràtic. Sempre amb aquesta actitud pacífica i digna.

—Fins a quin punt la recuperació de les institucions justifica sacrificar la legitimitat prèvia al 155?
—No hem de caure en el pensament pueril de creure que els que han estat capaços d’imposar el 155 renunciaran a continuar la intervenció amb facilitat. El 155 persegueix per damunt de tot una imposició ideològica. Van fer aquesta acció tan antidemocràtica pensant que podrien tombar l’independentisme en unes eleccions. Com podem confiar ara que s’ha demostrat que no ha estat així, que no han pogut guanyar amb els vots, que deixaran de voler-se imposar per la força? Ara respectaran la recuperació de les institucions? No ho crec pas. Hem de ser conscients que han de canviar moltes més coses. I cal deslegitimar el govern de l’estat espanyol.

—Què voleu dir?
—El PP té una representació molt minsa al parlament. És el partit d’un govern amb un president tacat per la corrupció, d’un estat amb una monarquia també tacada per la corrupció. I un monarca que no ha volgut defensar tots els seus ciutadans, sinó que ha pres partit per una opció concreta. És un govern espanyol que no està al servei de les persones, sinó que s’ha posat al servei de les fortunes privades. ‘M.Rajoy’ ja fa temps que hauria dimitit en un país normal. I la resta de partits haurien de fer una moció de censura. Tot plegat fa que aquí la recuperació de les institucions no sigui suficient. Perquè l’atac antidemocràtic continuarà mentre l’opció independentista vagi guanyant les eleccions.

—Què s’ha de fer ara amb la República proclamada a la tardor?
—La clau ara és posar en marxa el procés constituent. Perquè crec que la població de Catalunya vota majoritàriament per la República i vol un canvi radical de prioritats polítiques del país. Si es posés en marxa el procés constituent, recuperaria la part de població sobiranista no necessàriament independentista, però que defensa el dret de decidir del poble català. És una part de població que potser preferiria una relació federal amb l’estat Espanyol si això fos possible, però que estan compromesos a avançar en un procés constituent. Cal fer República des de la gent. Que és com s’han canviat sempre les coses. És així com es fan les autèntiques revolucions que canvien allò que cal canviar.

—L’assemblea d’electes pot ser un puntal per a fer aquest procés constituent?
—Pot tenir-hi un bon paper. Però com més de baix sorgeixin els debats i les propostes, més útils seran. L’assemblea d’electes té una cosa positiva, que no està controlada pels partits, però és important que la societat civil organitzada sigui motor també d’aquest procés constituent. No podem esperar que el facin les institucions. Cal que neixi de la base de la societat.

—Ara estem encallats amb la investidura. Quina és la solució que proposeu?
—A mi no em pertoca dir com s’ha de fer. Reconec que és una situació molt complexa. Però no podem admetre que l’estat pretengui corregir el vot de la ciutadania. És completament inadmissible. La gent ha votat i s’ha de respectar el resultat. És molt pervers això que passa. Tenint en compte que les eleccions venien del 155, ja podíem pensar que eren un regal enverinat. El dubte era ja aleshores si el bloc del 155 seria honest i acceptaria el resultat. Es pensaven que el poble deixaria de votar independència. I ha votat el que ha volgut. I ara volen corregir el vot de la ciutadania. És evident que és complex gestionar el resultat.

—Un dels últims atacs rebuts té forma de torpede a la immersió lingüística a les escoles. Quines implicacions té en una ciutat com Badalona?
—De moment, és una prova més que qui cerca trencar la convivència i provocar un conflicte greu és el PP i Ciutadans, aquest bloc que vol trencar una eina de cohesió que s’ha demostrat eficaç i una eina que garanteix poder treballar per reduir les diferències socials per motiu d’origen. La immersió va ser el millor encert que vam tenir com a país. I va ser una reivindicació de les persones que arribaven d’altres indrets de l’estat espanyol. Volien tenir igualtat d’oportunitats respecte dels fills de famílies autòctones. Va ser l’encert més gran d’aquells anys. És molt important no separar els nens i nenes de Catalunya segons el seu origen lingüístic. Ajuda a formar una societat cohesionada, diversa, que viu i conviu.

—A més, és garantia d’adquisició de competència lingüística.
—Tothom sap que el nivell de castellà dels nens i nenes escolaritzats a Catalunya és superior de la mitjana espanyola. La immersió és una eina poderosa contra l’exclusió social. És una eina potent al servei de la igualtat d’oportunitats. PP, Ciutadans i Societat Civil Catalana pretenen trencar la convivència a Catalunya. És una proposta molt greu que perjudica especialment les famílies que han vingut de fora i que no tindrien la mateixa igualtat d’oportunitats que la resta. Això que volen fer és molt greu.

Vandana Shiva: dones, llavors i aigua

Fa unes setmanes, en aquesta secció, parlàvem de l’exposició Després de la fi del món, organitzada pel CCCB i dedicada al canvi climàtic. I relatant el tast ‘Vins i incendis. Policultiu. Vins de foc i de gel’, del sommelier Josep Roca, apareixia citada com a referent l’activista Vandana Shiva. Roca la definia com una defensora de la justícia ambiental, justícia social, en pro d’una alimentació més justa. A finals de gener, Vandana Shiva va passar per Barcelona i va donar una conferència a l’auditori del CCCB, ‘Sembrar la llibertat: la humanitat a la cruïlla evolutiva’, dins el programa d’activitats de l’exposició Després de la fi del món al CCCB.

El periodista Lluís Reales va presentar Vandana Shiva, sintetitzant en tres paraules les seves causes i accions: Dones, llavors i aigua. I va explicar: “A partir d’aquests tres mots, Vandana Shiva ha construït un discurs en defensa del medi ambient, que té una gran influència avui arreu del món. Discurs controvertit, valent, crític, on no fa cap concessió als poderosos, els quals anomena ‘capitalisme extractiu’. El seu discurs vincula les crisis ambientals amb les crisis socials, que avui patim, també a les portes d’Europa. Ella va néixer el 5 de novembre de 1952 a Dehra Dun, a l’Índia, a la regió de les muntanyes, prop de l’Himàlaia, al nord de Nova Delhi. Filla d’un conservador forestal i d’una grangera. Va estudiar física i es va doctorar a la Universitat de Western, Ontario, al Canadà. Tothom li augurava una gran carrera en física quàntica, però potser preguntes més terrenals, els paisatges de la seva infantesa i les seves tradicions, van poder més.”

Va continuar Reales: “Els paisatges de la seva infantesa s’estaven desintegrant, veia frustració en la seva gent i com es malbarataven els recursos comuns, a causa d’una lògica econòmica que impedia l’organització democràtica dels camperols i agricultors del seu país. I vet aquí que l’atzar va intervenir: el govern indi li va demanar que investigués, com a experta, les causes de l’escassedat d’aigua en regions on no feia gaire abundava aquest recurs. L’any 1982 va crear la Fundació per a la recerca en ciència, tecnologia i ecologia, un laboratori d’idees, que ha nodrit els moviments ambientals, especialment del sud. Al llarg de la seva trajectòria ha escrit una vintena de llibres, l’últim, que ara es presenta: ¿Quién alimenta realmente al mundo? El fracaso de la agricultura industrial y la promesa de la agroecología (Capitan Swing).”

I feta la presentació, Vandana Shiva va començar a parlar, amb to cordial, proper i cada vegada més contundent: “A mi no m’agrada parlar de canvi climàtic, perquè dit així, podem pensar que és un fet fàcil de predir, de com anirà pujant la temperatura. I hi ha gent a Copenhaguen que diu: ‘Cap problema, podrem nedar a l’hivern.’ I els més escèptics diuen: ‘Mira, ens hi anirem adaptant.’ Però no: el caos climàtic significa la paralització absoluta dels sistemes de la terra, aquests sistemes increïbles que ens permeten viure com a éssers humans. Que permeten l’agricultura, que permeten tenir les societats que tenim avui en dia. A l’Índia fa deu mil anys que conreen la terra, que tenim activitats agràries! Jo crec que el canvi climàtic és una malaltia metabòlica del planeta.”

“La terra és capaç de regular-se, de crear la seva pròpia temperatura, la terra és capaç de gestionar el clima, la terra és una entitat viva, de nom Gaia, que és la deessa de la terra. Doncs quan els sistemes d’autoregulació comencen a paralitzar-se, per culpa de la nostra arrogància i estupidesa, perquè hem agafat el que la terra havia posat sota el sol, que són les plantes fòssils des de fa més de sis-cents milions d’anys. Doncs, actualment, consumim més de vint milions d’anys de la feina de la natura. Els humans, com més intel·ligents sembla que ens fem, amb més facilitat sembla que ens oblidem de les coses més simples i bàsiques que hem anat aprenent. En aquest procés, deixem de conèixer les coses realment. Per una banda, tot el que consumim va més enllà del que la terra pot assumir i, per altra banda, destruïm els sistemes que poden destruir el carboni, que són els boscos. Això ha produït moltíssima contaminació, que és el que ha provocat el canvi climàtic, que ja he dit que penso que és una malaltia metabòlica.”

“Es diu que si no canviem aquesta manera de viure, podem arribar a incrementar en sis graus la temperatura de la terra. Això és una xifra que sorgeix de models climàtics, però ja n’estem experimentant les seves conseqüències: l’any 2008 vam patir un fenomen extrem a Birmània, un super cicló tres vegades més ràpid que tots els ciclons que s’havien produït al llarg de la història, que va afectar una zona molt àmplia i van morir 30.000 persones. L’any 2013, a la meva regió de l’Himàlaia, que estem a la falda d’un gran riu, les fortes pluges van provocar unes inundacions tan fortes en dos dies que van morir 20.000 persones. En unes altres inundacions al Pakistan, van morir 10.000 persones… Nosaltres hem anat a treballar en aquestes zones, per salvar les llavors.”

“Després tenim les sequeres, que passen més desapercebudes, però que també causen situacions devastadores. Però formen part dels processos que fan que el nostre sòl sigui fràgil, que fan que l’aigua desaparegui, són processos que contribueixen al canvi climàtic i que també agreugen la crisi que vivim actualment. La majoria de gent no sap que l’inici de la guerra a Síria va ser a conseqüència d’una sequera l’any 2009. A causa de la sequera, un milió de pagesos van haver de deixar les seves terres. I a l’Àfrica, un dels seus llacs més grans, el llac del Txad, amb una superfície de vint-i-dos mil quilòmetres quadrats, de cinquanta anys cap aquí, el 80% de l’aigua d’aquest llac ja no hi arriba, es desvia cap a l’agricultura industrial. I quan el 2009 hi va haver aquesta gran sequera, es va produir un gran conflicte entre pagesos i pescadors. Aquest fou l’origen de Boko Haram [el grup extremista islàmic].”

“La zona índia del Panjab era una zona que als anys seixanta es va instaurar la indústria química en nom de la revolució verda, però no va ser ni verda ni revolucionària. Jo vaig analitzar les partícules químiques del Panjab l’any 1973 i no hi havia cap problema. Però a finals dels anys setanta, va començar a haver-hi una gran desafecció de la població, van enviar l’exèrcit, es va produir un gran cicle de violència. Jo aleshores treballava per a la universitat de les Nacions Unides I em vaig fixar bé en què passava: aquell mateix any, una de les indústries químiques de la zona va tenir una fuga i van morir moltíssimes persones. En moltes ocasions, quan hi ha un conflicte en una regió, que sorgeix d’una crisi ecològica creada per aquest sistema extractiu, que consumeix un munt de recursos que treu de l’ecosistema, en comptes de centrar-se en l’aspecte que no és sostenible del fenomen, el que es fa és crear confusió per desviar el conflicte ecològic cap a conflictes ètnics. Això és el que va passar a la zona del Panjab.”

“En el cas del llac del Txad i en el cas de les químiques del Panjab, si haguéssim tractat aquests temes des de la qüestió de l’aigua i de la terra hauríem trobat una solució. Però no, el que es fa és enviar els exèrcits. La solució és ecològica i no militar. Fixeu-vos, davant de la crisi dels refugiats de la Mediterrània, mentre tot un consell de senyors grans parlaven de com militaritzar la zona de la Mediterrània, jo no podia parar de parlar de com fer les paus amb la terra.”

“Al llarg d’aquests anys, que hem vist com s’agreuja la problemàtica del clima, m’he fixat en les connexions entre l’agricultura industrial i la inestabilitat climàtica. Els temes agraris no van tenir un paper en la convenció de les Nacions Unides, de manera que vaig decidir escriure un llibre, Soil not Oil, on volia identificar les fonts d’origen dels gasos d’efecte hivernacle, produïts per la gran industrialització. Quan pensem en la industrialització agrària, pensem en els elements químics. Aquestes indústries es basen en el consum de combustibles fòssils. A més, és un procés altament mecanitzat. Però també els fertilitzants sintètics de nitrogen provenen dels combustibles fòssils. De manera que, per culpa de l’arrogància i de l’estupidesa, ara se sap que els fertilitzants de nitrogen no van millorar la fertilitat natural, la van malmetre i més i tot, van crear els gasos d’efecte hivernacle (l’òxid de dinitrogen), que són molt perjudicials per al metabolisme de la terra.”

“La cultura basada en els combustibles fòssils ha evolucionat no només pel que fa a la producció sinó també a la distribució. Els aliments recorren llargues distàncies. Els combustibles fòssils s’utilitzen per poder traslladar els aliments i, en aquest sentit, el que es produeix no són aliments sinó anti-aliments. El menjar s’ha reduït a la fabricació en massa i tot té el mateix gust, sigui una poma o un préssec. I ens és igual quin sigui el seu valor nutritiu o quina quantitat de tòxics contingui, que sigui útil o no per a la nostra nutrició… No, el que importa és la quantitat. I ens adonem que el 75% de malalties cròniques humanes estan relacionades amb el que mengem i, el 75% de problemes de salut de la terra estan relacionats en quina agricultura practiquem; i un gran percentatge dels gasos d’efecte hivernacle sorgeixen dels processos actuals de producció d’alimentació; el 75% de la desertificació també té aquesta causa; més del 75% de l’aigua la utilitzen aquests sistemes. Perquè és un sistema que requereix de l’aigua per mirar de diluir els elements químics. I això no permet nodrir la terra ni la capacitat de tenir aigua per a la terra.”

“En la meva cultura, tenim una dita, que diu que amb un tros de terra hi trobem tota la protecció que necessitem: ens ofereix tot allò que necessitem per viure. Però si el destruïm, també és la nostra destrucció.  Si no ens connectem amb la terra, no podrem trobar les causes reals del canvi climàtic ni les solucions.

Podeu escoltar tota la conferència.

Avançament editorial: ‘La història dels set penjats’ de Leonid Andréiev

L’editorial Adesiara és a punt de publicar la novel·la de Leonid Andréiev La història dels set penjats, en una traducció de Jaume Creus. L’argument: cinc joves terroristes que han planificat un atemptat contra un ministre del govern, un estonià que ha assassinat l’amo de la granja on feia de bracer i un sinistre bandit han estat sentenciats a morir a la forca. Els darrers dies dels condemnats són difícils i punyents, i les distintes reaccions que tenen tots ells davant la fi imminent posen de manifest que la nostra pugna contra el destí indefugible és enterament personal: la por, el neguit, la ràbia, les emocions, tot es desborda a mesura que s’acosta l’hora suprema. Llegiu-ne un fragment.

Escriu Jaume Creus:

Leonid Andréiev (1871-1919): al voltant de ‘La història dels set penjats’

El 1910, Kornei Txukovski tingué la idea de reunir textos d’alguns escriptors significats a les pàgines del periòdic La paraula, amb les seves opinions sobre la pena de mort. Un d’ells era Andréiev. A part de ser amics, la tria també anava lligada a l’èxit que havia adquirit La història dels set penjats, aquest relat punyent sobre un grup de condemnats a morir penjats i les seves vivències en els darrers dies de vida. En aquesta obra, Andréiev reaccionava contra l’onada de repressió i execucions que seguí la revolta del 1905, des del Diumenge Roig (la matança de manifestants per part de l’exèrcit tsarista, el gener), el motí del cuirassat Potiomkin (el juny), els alçaments camperols, les insurreccions d’Odessa, Kronstadt, Sebastòpol, o les múltiples vagues arreu del territori i de sectors molt diversos, amb l’episodi de Tsuixima entremig (el maig), en què Rússia va perdre la seva flota a mans dels japonesos. El mateix Andréiev va ser empresonat (el febrer i durant poc temps, però) per haver acollit al seu pis una reunió del partit socialdemòcrata, aleshores prohibit.

La seva actitud crítica envers el règim establert, igual que posteriorment faria amb el nou règim soviètic, li provocà problemes a totes dues bandes. Clarament antibel·licista l’any de Rialla roja (1905, contra la guerra russo-japonesa), sovint desplegà en els anys següents tot d’esforços literaris (per exemple Les tenebres, història d’un terrorista que arribà a indignar Gorki) i sobretot teatrals al servei del pensament revolucionari. Al costat dels nostres set penjats, també el 1908 va escriure l’obra de teatre El rei Fam, molt expressionista, però alhora molt contundent contra el tsarisme.

Quan esclatà la guerra del catorze, però, Andréiev mostrà una aferrissada defensa de la guerra per salvar la pàtria del perill alemany. Acollí la revolució del febrer del 1917 amb esperança, però a l’octubre ja no la veia amb tan bons ulls. Després escriuria un article en què atacava Lenin i un altre en què feia una crida als aliats per tal que salvessin Rússia dels alemanys i dels bolxevics. Potser per això també l’obra d’Andréiev va patir temporalment l’ostracisme a què el condemnaren les autoritats soviètiques.

Jaume Creus

 

Seny amb accent valencià

‘El que va possibilitar que la nostra Caixa pogués fer front, durant els pitjors anys de la crisi, a uns sanejaments molt exigents i als requisits de capital, va ser un menor creixement del crèdit en la fase expansiva i, com a conseqüència, unes menors necessitats de finançament. Aquesta actitud més prudent va estar basada en una major sensibilitat al risc. I en això va influir l’experiència viscuda en les anteriors crisis immobiliàries, sobretot, la soferta en els anys 1992-1998. I dic soferta perquè llavors vam aprendre el que suposava fer-se càrrec de promocions d’habitatges en curs, amb els proveïdors sense cobrar i haver de fer front comú per acabar els edificis i vendre’ls assumint les pèrdues d’aquests. Això difícilment s’oblida…’. Són paraules de Vicent Penadés, en la seva intervenció de la setmana passada davant la ‘Comissió d’Investigació de la crisi financera d’Espanya’ del Congrés dels Diputats.

Vicent Penadés és el director general de la Caixa Ontinyent, una de les dues caixes d’estalvis que queden com a tals -l’altra és Pollença- i el seu àmbit d’actuació se centra en les Comarques Centrals Valencianes (nord d’Alacant – sud de València), disposa de 48 oficines a 31 localitats, té 196 empleats i 80.000 clients, 1.200 milions d’euros en actius i una obra social que beneficia directament a 280.000 persones. Es tracta d’una entitat que té unes xifres que en el marc del sector financer global són petites, però que exerceix la seva funció a la perfecció en la zona on dóna servei. La mida no importa si es fan les coses bé!

La veritat és que llegint la seva intervenció m’han vingut al cap tres aspectes dels quals es parla molt poc i que els hauríem de tenir sempre presents quan pensem en el sector financer.

El primer és la senzillesa amb què explica per què ells no van desaparèixer. No hi ha secret. Simplement van usar el sentit comú i la prudència. Van procurar que la seva ràtio de crèdits sobre dipòsits no es disparés, amb la qual cosa la seva dependència dels mercats majoristes era menor que a la resta del sector. (Recordem que el tall d’aquest canal va ser el detonant de la crisi financera). El seu crèdit va créixer entre 2000 i 2007 a la mitjana del 9,4% anual, enfront del 20,3% del sector. Els seus crèdits a promotors van créixer en aquests anys a un ritme que va ser la meitat del sector, mentre la inversió en solars la limitaven a aquells que ja estiguessin qualificats, feien una major inversió en habitatge acabat i molt poca en el que estigués en construcció. Com explica el director, ‘ho vam passar malament fa uns anys i havíem après’.

Un segon aspecte que em sembla molt interessant és que aquest any han destinat 1,25 milions d’euros a l’Obra Social. És una xifra important per a la seva zona d’influència. És curiós com ja ningú parla avui de l’Obra Social. Per què? La raó és senzilla, perquè a tot l’Estat la caiguda de la seva inversió amb la crisi ha estat espectacular: un 65% entre 2008 i 2016. I és millor passar-ho per alt… L’Obra Social suposava el nucli dur de les entitats, era el seu dividend social i la seva raó de ser. Avui, no són les caixes que la financen sinó les fundacions en què s’han convertit des de 2014, excepte en els dos casos citats d’Ontinyent i Pollença. Recordem que el 2010, es va iniciar un procés de concentració del sector, passant de les 47 caixes d’estalvis el 2005 a només 34. Totes elles passarien després a transformar-se en bancs, quedant les fundacions com a ens residuals en la major part d’elles.

Avui l’obra social de Caixa Ontinyent beneficia més de 280.000 persones en el seu àmbit d’actuació, amb 22 centres en funcionament -centres de salut, escoles infantils, club de jubilats, centres per a malalts d’Alzheimer, malalts mentals … -, un programa de publicacions per potenciar la recerca i divulgació de temes autòctons… els preguntem als beneficiaris si ho agraeixen? O potser ho faria algun banc? No, no els toca, és clar. La seva funció és guanyar diners per als seus accionistes. Quant ha perdut la nostra societat!

I hi ha un tercer aspecte -menor si voleu- però que ja comença a afectar moltes localitats. La concentració bancària i la desaparició de les caixes d’estalvis ha portat al tancament de multitud d’oficines, la qual cosa suposa haver deixat a molts pobles sense servei bancari. En alguns hi ha camions que passen un dia a la setmana, en altres s’instal•len caixers … però no és el mateix. Que l’hi preguntin als habitants d’Atzeneta d’Albaida i Novetlè, on l’única oficina de què disposen és de la Caixa Ontinyent…

I em sento obligat a fer-me una pregunta. Per què ens hem carregat les caixes? Suposaven la meitat del negoci bancari del país! Ambicions i falta d’escrúpols personals, dirigents corruptes, pressions polítiques, tebiesa (em quedo molt curt) en l’actuació del Banc d’Espanya … ¿Perquè no van poder ser i actuar tots com a Ontinyent (i Pollença)?

Bunyols de Quaresma amb poma

Ingredients:
—150 g de farina
—2 ous
—2 pomes golden
—una tassa mitjana de llet
—una cullerada de llevat Royal
—125 g de sucre
—50 g sucre de llustre
—oli de gira-sol per a fregir
—una copeta d’anís
—una mica de sal

Elaboració:
En un bol, hi posem el sucre, els dos rovells d’ou i anem batent. Hi afegim les pomes pelades i triturades, la llet, el raig d’anís i, al final, la farina i el llevat. Que quedi tot ben batut. Tapem el bol amb paper film i el deixem a la nevera mitja hora o tres quarts.

Agafem les clares, hi posem un polsim de sal i les muntem a punt de neu. Amb compte, incorporem les clares a la pasta, sempre de baix cap a dalt, per evitar que baixi la clara.

En una paella mitjana posem oli abundant. Quan l’oli és calent però no arribi a fumejar, amb dues culleres de postres anem abocant-hi porcions petites de la pasta. Quan els bunyols siguin fets per un cantó, els girem amb compte. Un cop daurats, retirem els bunyols del foc i els posem a sobre de paper de cuina per eixugar l’oli sobrant.

Per servir, posem els bunyols en una safata, freds, i just abans de menjar hi tirem sucre de llustre per sobre.

Joni D: ‘Arriba un moment que tenen dues opcions: o xeringa o corbata’

Joni D es va convertint en un dels grans cronistes i escriptors de la Catalunya llibertària. Aquest mànager musical que viu a Collserola, i justament fa una setmana que va fer cinquanta anys, va començar amb el reeixit Que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible, 2010) i Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (El Lokal, 2013). Actualment, escriu una trilogia de ficció que va començar amb La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016). Ara presenta el segon volum: La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018). En aquest llibre de vuitanta planes ficciona la generació llibertària anterior a la seva. Joni D, a 18 anys, va ser portada d’El Periódico amb el titular ‘Los primeos okupas de Barcelona’ i trobava a faltar la generació més gran que ell que ara ficciona. En aquesta entrevista feta al seu local de Sants, Joni D parla de literatura, anarquisme i Agustín Rueda. L’home que l‘ha fet escriure.

Feu anar un mètode d’escriure tot curiós.
—Visc al Baixador de Vallvidrera. Tinc dotze minuts i mig de tren cada dia fins a Provença. I des d’allà fins aquí, a Sants, tinc sis minuts de metro. Són divuit minuts i mig d’anada i divuit i mig de tornada. Escric de peu, en hora punta, amb una llibreta a la mà i boli. Escric de bon matí, quan tinc al cap tot el que he anat maquinant de nit. Quan escric, dins el vagó, no veig res més. He escrit tots els llibres amb aquesta metodologia. Cada dia, cada dia, des de fa anys. I després ho passo a l’ordinador els caps de setmana. Visc a Collserola, tinc un gos gros, i m’agrada molt anar a buscar bolets i viure molt la natura. I a l’hivern, amb aquests dies curts, produeixo molt. Les tardes del cap de setmana ho vaig passant tot en net.

—Parèntesi: Collserola és natura o és ciutat?
—A Collserola hi ha selva. Hi ha campaments clandestins de sense papers, nois magrebins. Un, controlat, el conec de fa quatre anys. Imagina’t si hi ha selva on amagar-se.

—Heu escrit quatre llibres. Els primers, de no-ficció. Per què us passeu a la ficció?
—Per un paràgraf d’un llibre. M’assabento que Ferran Sánchez Agustí, historiador del maquis, en un llibre explica un enfrontament armat a Tamarit de Llitera, a la Franja. El meu avi, i ara ma mare, vivien a Tamarit de Llitera, on he passat tots els estius de la infantesa. Tamarit de Llitera va ser terra col·lectivitzada durant el 1936. I el 17 de juliol tots els feixistes, els capellans i els guàrdies civils de la comarca es van tancar dins l’església de Tamarit de Llitera perquè ja sabien que hi hauria l’alçament. Quan els van treure, els van matar tots. Doncs la revenja de les tropes nacionals que va arribar després va ser escabetxina total. I en el paràgraf que us deia s’explica que l’octubre de 1948 en una casa que es diu la Torre del Serra hi ha un enfrontament entre maquis i guàrdia civils. A partir d’aquí en vaig fer una ficció.

És Torre de la Serra.
—Vaig fer vuitanta anys d’història familiar explicats en vuitanta pàgines. Pinzellades. En aquest primer llibre, hi veiem l’avi maquis i exiliat dels anys quaranta i cinquanta, el fill que torna per implicar-se amb els grups autònoms dels anys setanta, i finalment el nét avui dia.

I ara heu fet la segona part: La Casa de la Selva.
—Si allà en vuitanta pàgines explico vuitanta anys, aquí l’única cosa que explico, també en vuitanta pàgines, és una excursió per Collserola d’entre vuit i deu hores. La fa un home de seixanta anys el 2 d’agost de 2016. I de camí rememora tota la seva vida. I no sé quina mania tenen els protagonistes de la meva novel·la de venir al meu terreny. Si el protagonista de la primera novel·la és de Tamarit de Llitera, aquest fa un passeig per Collserola amb un gos gros, com el meu, de 56 kg. I resulta que aquest viu al costat dels edificis on vivien els meus avis, tu. Quines coses.

Vau ser un dels punks dels anys vuitanta a Barcelona. I aquí expliqueu la història dels qui tenien deu anys més que vosaltres. La generació dels germans grans.
—Quan entrem en contacte col·lectivament, com a punks, amb el moviment llibertari, trobem a faltar aquesta generació. Com és possible que a les Jornades Llibertàries hi hagués 300.000 persones? On són? I el milió de persones del míting de la CNT? On són? I et comences a fer preguntes. I la resposta és que uns eren al talego, els altres exiliats, i després hi ha allò que va escriure David Castillo: arriba un moment que tenen dues opcions. O xeringa o corbata. Els de la xeringa, tots perduts, i els altres, encorbatats.

I en el llibre parleu d’aquesta generació, doncs.
—Sí. La trilogia té dos fils conductors. Els protagonistes dels llibres són membres de Grups Autònoms, els grups que feien tasques com les del MIL però sense nom. L’altre fil conductor és la necessitat de l’ésser humà de buscar refugi en temps difícils. Refugi geogràfic, físic o anímic. Hi ha molts refugis, i de moltes menes. Hi ha gent, per exemple, que es va refugiar en l’heroïna. Imagina’t. Però hi ha un fet, al final: a mi m’empeny a escriure la història d’Agustín Rueda. Ell és l’única persona que surt als quatre llibres. Els dos de ficció i els dos de no-ficció.

Agustí Rueda, qui era?
—Puc? Mireu. L’empresa minera de Sallent i de Súria anava a buscar gent a Andalusia sense recursos i l’enganyava per portar-la a treballar a la mina. Agustín Rueda era un d’aquests. Vivien a la colònia minera la Butllosa, que s’hi arribava travessant la carretera. Cada dos per tres, un mort. Un dia, el mort és una mare d’un amic seu, i de manera espontània tota la colònia talla la carretera demanant semàfor o pas soterrat. L’endemà, la policia el va a buscar a casa, i cap a la Model. Resistència a l’autoritat. Amb divuit anys. Una de les coses més impressionants que em va passar va ser conèixer el seu company de cel·la. Pèls de punta. Andrés Grima. Ara Grima és un dels iaioflautes. Fa tres anys, Jordi Arasa el va detenir. Grima diu que Rueda va comprendre que era anarquista per ell. I que ell va rebre de Rueda una integritat moral i humana que no li havia donat ningú.

Referent per a molts.
—Surt de la presó, sense casa i sense feina, i se’n torna a Perpinyà, on hi ha tots els ex-MIL. Acumulant armes i explosius per intentar fer girar la truita. I s’hi fica. S’hi fica. I l’octubre de 1977 cau en una trampa d’un infiltrat. Portaven 75 quilos d’explosius. Havien de deixar-los a una masia. A la masia el van fuetejar mentre el tenien penjat. Com si fossin esclaus. L’envien a la presó de Girona, i finalment a Carabanchel. Hi ha un túnel en marxa per a fugir. I s’hi posen. El 13 de març de 1978 descobreixen el túnel. Interrogatoris, primer al despatx del director, però quan està tot tacat de sang, diuen, ho passen als soterranis. On hi havia el que en deien les cel·les de la mort. Un pres rere l’altre anaven passant i cantant. I l’Agustín no va cantar. I com que no va cantar, el van matar a pals. Mort.

Hosti.
—Tots els seus companys ho diuen i ho saben: el van matar perquè no va cantar.

Algú ha fet el llibre sobre Agustín Rueda?
—No. Vam decidir col·lectivament que no volíem fer un llibre sobre Agustín Rueda perquè no volíem fer un llibre sobre un altre màrtir anarquista. I per això jo faig el llibre Grups Autònoms. Un llibre sobre la gran quantitat de grups que feien la mateixa feina que el MIL, però sense nom. No hi havia cap llibre així. I la gent tampoc no sabia que n’hi havia molts a València i Madrid. Es va decidir de fer un llibre generacional. Però l’únic que té quatre capítols és Agustín Rueda.

Us escolto i penso que hauríeu de reunir-vos amb Junts per Catalunya i ERC. Donaríeu consells de com encarar mesures repressives.
—Tot el tema de les urnes era una repetició de la història: travessar fronteres d’amagat. Això feien aquests xavals. Rueda venia de França amb la motxilla carregada de llibres prohibits i arribava caminant fins a Barcelona. I això no ho feia ningú. Ningú. Era un bèstia. Conèixer la seva història em va portar a escriure. I per això el faig aparèixer, ni que sigui un moment, en tots els llibres que he escrit.

Us he llegit aquest titular: Amb la independència, com a anarquista, què hi perdo?
—Amb la independència no tenim res a perdre. No solament jo. Col·lectivament, no tenim res a perdre. Jo penso en mi, però també col·lectivament. Hi tenim res a perdre? Podem empitjorar? No. Dins l’estat espanyol, on és que té més força el moviment llibertari? Millor dit, on té més influència social? A Catalunya. Per què hem de continuar lligats, nosaltres, antiestatistes, a una història que van fer els nostres avis i que va lligada a l’estat? Per què hem de seguir els dictats de l’estat i ser espanyols? No hem de tenir por, i avançar. Mireu, aquest diumenge faig cinquanta anys. Per sort, jo em conec, em reconec, i no m’he d’enganyar a mi, ni als altres. No hem de tenir por del que som.

El moviment llibertari, més fort ara que abans?
—La paraula anarquista és molt mal vista. Però és clar que després de l’enfonsament del mite soviètic es busquen idees per la llibertat, i l’espai natural és el món àcrata.

El comunisme qualla. El liberalisme qualla. I per què l’anarquisme no?
—Perquè els altres s’imposen per la força. I l’anarquisme és molt difícil que es vulgui imposar per la força.

I en canvi la imatge és que els violents són ells.
—Cert. Tothom els ataca, perquè ataquen a tothom. Tothom s’hi fica, amb ells. Tothom s’hi fica, amb nosaltres.

Com més gran em faig, més radical em torno. Hi esteu d’acord?
—Jo, igual. D’entrada, som més llestos. Recordem que ‘el diablo sabe mas por viejo que por diablo‘. I després, quan érem joves, punkis i volíem destrossar-ho tot, érem innocents. Jo recordo que el meu avi m’ho deia: arribarà un dia que l’home no necessitarà treballar. Si els qui manen volguessin…

Gairebé de nen vau ser portada d’El Periódico. Els primers okupes de Barcelona.
—Vam tenir la sort de viure el que vam viure. Nosaltres vam viure el moment històric de més llibertat de l’estat espanyol que els vius d’ara recorden. Moria el dictador i podia passar de tot. De tot. Se sortia de quaranta anys de repressió brutal i autocensura, de sobte s’acaba i tothom s’atreveix a fer de tot. Llegíem còmics que avui no deixarien publicar. Com per exemple, Star, que avui estaria prohibit.

Un llibre que recomaneu sobre el món àcrata?
Odio las mañanas, de Jean-Marc Rouillan. Brutal com ha patit. Però és això que us deia: no han estat mai derrotats de manera individual. Com a col·lectiu, sí. Un per un, no.

Fracassa la manifestació ultradretana a Balsareny

Els veïns de Balsareny (Bages) havien manifestat la seva preocupació per la mobilització que la plataforma ultradretana ‘Por España me atrevo’ havia convocat aquest vespre al municipi. La marxa, però, ha estat un fracàs absolut d’assistència i no ha arribat a aplegar un centenar de persones. Els pocs assistents que hi han anat han dut caretes blanques a la cara i han fet la salutació feixista. L’Unitat contra el Feixisme i el Racisme del Bages també ha denunciat que han ‘pintat punts de mira a les portes dels veïns’.

A #Balsareny els feixistes pinten punts de mira als portals dels veïns. Que interior accepti la manifestació d’aquestes organitzacions és un clar símptoma de complicitat. #BalsarenyAntifeixista #Nopassaran #ForaFeixistesDelsNostresBarris

— UCFR Bages (@UCFRBages) 17 de febrer de 2018

Feixistes a Balsareny, demanant la llibertat d’un narcotraficant feixiste.

FORA FEIXISME DE CATALUNYA pic.twitter.com/pwSmyVulzR

— Аnonymous Catalonia (@anoncatalonia) 17 de febrer de 2018

Salutacions nazis a la manifestació de Balsareny. pic.twitter.com/UYpxuvhfPT

— George Engel (@xavinovell) 17 de febrer de 2018

L’extrema dreta es manifesta per un condemnat per tràfic de drogues i robatori; Por España me Atrevo fa crida per concentrar-se a Balsareny pel militant, de l’extrema dreta VOX, Raúl Macià, sota la falsa denúncia que és “un pres polític”.

Com ha reaccionat el poble?#alertaultra pic.twitter.com/a6BFCyp5EZ

— Fact Check Catalunya (@FactCheckCat) 17 de febrer de 2018

La manifestació pretenia donar suport a Raúl Macià, un veí empresonat a Lledoners per robatori i tràfic de drogues. La plataforma el considera un pres polític perquè, mentre disposava del tercer grau, es va fer popular a les xarxes per accions com despenjar estelades de la via pública i canviar-les per banderes espanyoles o arrencar el rètol de ‘Municipi per la Independència’ de l’entrada de Sallent. Aquesta última acció li va suposar una multa i el reingrés a la presó. A més, l’agost de 2017, Macià també es va enfilar a l’Ajuntament de Balsareny per a col·locar la bandera espanyola entre la senyera i la bandera municipal.

Un aficionat del Barça passa la nit a la comissaria de Las Palmas per portar una estelada a la Copa del Rei de bàsquet

Un jove de Tremp, aficionat culer, ha passat la nit a la comissaria de Las Palmas per portar una estelada al partit dels quarts de final de la Copa del Rei de bàsquet entre el Barça Lassa i el Baskonia. L’alcalde de Tremp, Joan Ubach Isanta, ha informat a l’ACN que els fets van tenir lloc divendres a la nit quan, un cop acabat el matx, el noi va enarborar la bandera per celebrar la victòria del seu equip i ‘a partir d’aquí la policia espanyola va començar la seva ‘feina’ amb insults i demanant documentació, entrades…’. En demanar-los explicacions, els agents el van reduir i se’l van endur a la comissaria, on ha passat la nit. Per ara, no se saben més detalls de l’incident, però el batlle ha explicat que el jove ha sortit de la presó aquesta tarda.

El 155 ha aturat un estudi per calcular l’impacte dels atemptats de Barcelona a les empreses

La inestabilitat política i l’aplicació de l’article 155 han aturat un estudi que pretenia calcular l’impacte que els atemptats de Barcelona i Cambrils havien tingut entre l’empresariat català. Es tracta d’una iniciativa de la Unió Intersectorial d’Empresaris del Ripollès (UIER), en col·laboració amb l’Associació d’Empresaris de les Comarques de l’Ebre (AECE). El gerent de la UIER, Josep Pascal, explica que els hauria agradat poder presentar el projecte a la consellera Bassa, però ‘va entrar a presó, i ara no es donen les circumstàncies polítiques per proposar aquesta iniciativa’. Pascal també reconeix que encara ‘hi ha reticències’ per part dels empresaris del Ripollès a contractar personal musulmà. ‘No diuen que no en volen, però hi ha la sensació que aquest col·lectiu ha perdut punts en el currículum, i prioritzen que no ho siguin’, lamenta Pascal.

Sis mesos després dels atemptats de Barcelona i Cambrils que van sacsejar Catalunya encara no s’ha pogut saber quin ha estat l’impacte real sobre les empreses. La suspensió de l’autonomia i la incertesa política han fet que s’hagi guardat al calaix un projecte que la UIER tenia previst tirar endavant després del succés, amb el suport de les administracions. L’objectiu d’aquesta iniciativa, segons explica el gerent de la patronal del Ripollès, Josep Pascal, era ‘copsar la realitat de les empreses’, per veure quines són les necessitats ‘després d’haver patit un sotrac com aquest’.

Pascal ha revelat que quan van voler presentar l’estudi a la Generalitat es van trobar amb l’empresonament de la consellera Dolors Bassa, i una ‘inestabilitat’ que va obligar-los a fer marxa enrere. Ara, diu Pascal, ‘no hi ha les millors condicions’ per realitzar-lo, però deixa clar que ‘és un estudi necessari’ per saber el cop que van provocar els atemptats. La idea, segons el gerent, és que la UIER s’ocupi de la zona del Ripollès, la AECE ho faci de la zona de l’Ebre, i Foment del Treball es faci càrrec de la resta. El pla contempla fer entrevistes amb els empresaris de cada comarca per saber com ha afectat i quines accions poden permetre millorar. Pascal explica que una de les particularitats és incorporar un suport psicològic en aquestes entrevistes, amb l’objectiu d’evitar l’exclusió de la comunitat musulmana. ‘És un aspecte important, i els mateixos empresaris ens ho traslladen’, explica.

Encara hi ha reticències
Des de la UIER admeten que encara ‘hi ha reticències’ a contractar personal musulmà entre els empresaris del Ripollès. Pascal reconeix que ‘han perdut uns quants punts’ respecte a la resta de candidats. ‘Els caps de recursos humans no diuen que no d’entrada, però prioritzen altres currículums’, apunta. En aquest sentit, des de la patronal recorden que molts dels terroristes treballaven en companyies de la zona, i deixen clar que ‘no han estat mai excloents’. El gerent reconeix que ‘cal pair una situació molt dura’ i es mostra ‘convençut’ que ‘tot plegat es normalitzarà’.

Es necessiten mecànics de manteniment
En relació a les professions que calen cobrir entre les companyies que treballen al Ripollès, Pascal ha explicat que els calen mecànics de manteniment. ‘Ara mateix les empreses no en troben i és un perfil molt sol·licitat’, ha explicat. Per tot plegat han impulsat una sèrie d’actes durant el mes de març amb l’objectiu de rebre currículums d’aquelles persones que busquen feina. Pascal reconeix que també els interessa captar treballadors de fora de la comarca del Ripollès que ‘apostin per la qualitat de vida’ d’aquesta demarcació, ja que els ‘comença a amoïnar’ la caiguda de població. Amb tot, el gerent de la UIER concreta que un altre dels objectius que tenen és consolidar-se com un punt d’atracció turístic, i és que es considera ‘un sector clau’ que no ha notat excessivament els atemptats terroristes del passat mes d’agost.

Barons del PSOE menystenen de nou Iceta, ara amb la qüestió de la immersió

La posició del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha tornat a topar amb els barons del PSOE, com ja va passar amb la qüestió d’indultar o no els presos polítics. Iceta ha criticat que el govern espanyol vulgui aprofitar l’aplicació del 155 a Catalunya per canviar la política d’immersió lingüística a les escoles. ‘No entenem com el govern espanyol ha aixecat aquesta polèmica. I més quan afirma que no té ni idea de com aplicar la que en teoria és la seva posició’, ha assenyalat Iceta a l’entrada del comitè federal del PSOE a Aranjuez (Madrid).

Malgrat que el líder socialista ha assegurat que aquesta posició la manté tot el partit, altres líders del PSOE han manifestat opinions contràries. És el cas del president de l’Aragó, Javier Lambán, que ha dit que el castellà ‘està sent injustament i il·legalment maltractat’ i que aquesta situació ha de ser ‘corregida’ per l’estat espanyol.

En una línia similar, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, ha comentat que el que es faci amb el castellà a Catalunya hauria de ser objecte ‘d’un pacte d’estat’ i ha demanat que s’abordi el tema amb ‘serietat’ tant a Catalunya com a les comunitats amb llengües cooficials. Ha matisat, però, que la proposta del PP respon a un ‘atac de nervis absolut’.

Mireia Boya apunta que Forn podria estar a la presó per la informació que té sobre els atemptats

L’ex-diputada de la CUP, Mireia Boya, ha apuntat, en un fil a Twitter, la possibilitat que una de les raons per les quals Joaquim Forn estigui empresonat a Estremera sigui ‘la gestió dels atemptats de l’agost i la informació que té com a conseller d’Interior sobre què va passar realment’.

Boya considera que la guerra interna al PP entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal pot haver influït en la qüestió, i també l’Operació Catalunya. Explica que José Luís Olivera, col·laborador del comissari José Manuel Villarejo a l’Operació Catalunya, ‘va ser el responsable de no haver passat la informació als Mossos’ i es pregunta si el reconeixement que l’imam de Ripoll era confident del CNI no respon a una maniobra de Santamaría per a desprestigiar els ‘cospedalistes‘.

Boya, irònicament, considera ‘curiós’ el fet que l’imam estigués controlat per la policia espanyola des de l’11-M i mai no fos imputat. ‘Potser era terrorisme d’estat, intent de decretar estat d’excepció i treure l’exèrcit al carrer. Guerra psicològica a un mes i mig del referèndum, per evitar-lo’ –afegeix Boya– ‘No, la gestió dels atemptats de Forn i Trapero no els hi perdonaran mai. No ens van poder aturar l’1-O. Amb tot això, Llarena potser ha empresonat a Forn com a favor a Cospedal, per venjança per l’agost’.

Podeu llegir ací el fil sencer:

Sabeu per què Forn podria estar a la presó? Per la gestió dels atemptats de l’agost i la informació que té com a Conseller d’Interior sobre què va passar realment. OBRO FIL. #6mesos

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

1. Hi ha una guerra interna al PP entre Soraya i Cospedal. Soraya va ser responsable de l’Operació Catalunya amb Fernàndez Díaz, però ara Interior és de Zoido. Famílies peperes: Zoido és Arenas, i aquest és Cospedal. Aquí @publico_es ho explica: https://t.co/g7I4f7YDsh

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

1. Hi ha una guerra interna al PP entre Soraya i Cospedal. Soraya va ser responsable de l’Operació Catalunya amb Fernàndez Díaz, però ara Interior és de Zoido. Famílies peperes: Zoido és Arenas, i aquest és Cospedal. Aquí @publico_es ho explica: https://t.co/g7I4f7YDsh

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

3. Primavera. S’anuncia la data del referèndum. Als passadissos de C’s sentim un “a partir de agosto os vais a cagar”. Periodistes estatals adverteixen de que l’Estat està disposat a TOT a partir d’agost. Decidim escurçar les vacances. Jo el 16 d’agost ja era a Barcelona.

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

4. Recupero un fil que vaig escriure aquells dies. La manca de coordinació amb l’Estat, l’imam de Ripoll i veus de la pròpia policia que insinuen que era un confident del CNI de Soraya. Terrorisme d’Estat? https://t.co/UPatGQpSmF

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

4. Recupero un fil que vaig escriure aquells dies. La manca de coordinació amb l’Estat, l’imam de Ripoll i veus de la pròpia policia que insinuen que era un confident del CNI de Soraya. Terrorisme d’Estat? https://t.co/UPatGQpSmF

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

5. Surt “the nota” per intentar inculpar als Mossos. Quan qui havia “amagat” informació és el CITCO de Soraya. Enric Hernàndez pocs minuts després de l’atemptat, tenia exclusiva, però el caos no permetia estar tan informat. Construïa relat. Claveguera https://t.co/mhbawmvx5B

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

6. Aquí teniu la relació entre Olivera, el CITCO, l’atemptat de l’agost i les clavegueres de l’Estat. L’Olivera col·laborador de Villarejo #OperacióCatalunya és el responsable de no haver passat la info als Mossos. Recupero fil d’aquells dies: https://t.co/mF2I2MVQn2

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

7. El CNI reconeix el tema de l’imam. La guerra pel poder entre Soraya i Cospedal està a tope. Maniobra de Soraya per desprestigiar als cospedalistes? Pot ser. Resultat: cap comissió d’investigació. És una qüestió d’Estat a amagar.

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

8. El imam estava fitxat per la policia des de l’11M. Surt a les escoltes que va fer la policia aleshores, però mai el van imputar. Curiós, oi? Algú ens ha d’explicar per què treballava de confident del CNI. Potser el @30minuts de demà https://t.co/OocwAW4EL4

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

9. Europol té informació sobre l’imam de Ripoll, el CNI i qui està vertaderament darrere dels atemptats. I sortirà, veureu.

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

10. Potser era terrorisme d’Estat, intent de decretar estat d’excepció i treure l’exèrcit al carrer. Guerra psicològica a un mes i mig del referèndum, per evitar-lo. No, la gestió dels atemptats de Forn i Trapero no els hi perdonaran mai. No ens van poder aturar l’1-O.

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

11. Amb tot això, Llarena potser ha empresonat a Forn com a favor a Cospedal, per venjança per l’agost. Vergonyes d’un Estat disposat a utilitzar qualsevol mètode per parar l’independentisme. La presó és silenci. La violència no és nostra, és seva. #LlibertatPresosPolitics

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 17 de febrer de 2018

Torrent afirma que es podrà formar govern sense ‘renunciar a aspiracions legítimes’

El president del Parlament, Roger Torrent, s’ha mostrat convençut avui a Barcelona que la càmera catalana podrà celebrar una investidura efectiva i que es podrà formar govern ‘sense renunciar a aspiracions legítimes, majoritàries, pacífiques i democràtiques’ expressades per la ciutadania en les eleccions del 21 de desembre.

En la clausura de les jornades ‘Pagesia i país: sector agrari, alimentació i sostenibilitat’ organitzades per Unió de Pagesos, Torrent ha destacat que l’aplicació de l’article 155 no només ha suposat que es paralitzin iniciatives de les institucions catalanes, sinó que Catalunya estigui governada ‘des de ministeris de Madrid i que s’atreveixin a atacar la immersió lingüística’.

En aquest sentit, ha fet una crida per a protegir el model educatiu català, que ha definit com a consens de país i ‘tresor per a la cohesió social’, davant l’amenaça del govern espanyol de liquidar la immersió lingüística.

Malgrat que assegura que no serà fàcil posar fi al 155, el president del Parlament ha destacat que ‘les imposicions no podran apagar la voluntat democràtica de tot un poble’. Torrent també ha dedicat unes paraules de reconeixement per a Unió de Pagesos i el seu compromís amb Catalunya assistint a ‘mobilitzacions importants’, i ha lamentat que la intervenció de l’autonomia també ha suposat la paralització de normatives importants per al sector agrari.

La CUP manté l’aposta d’investir Carles Puigdemont

El consell polític de la CUP, que ha debatut a Alcover (Alt Camp) com ha d’encarar el moment polític actual, manté l’aposta de Carles Puigdemont per a la investidura mentre no hi hagi cap canvi substancial en les negociacions. ‘S’ha produït un debat que durarà dies i setmanes’ –ha explicat lal diputada Núria Gibert– ‘Ens preocupa que es faci política amb advocats xiuxiuejant a les orelles i tenint en compte l’estratègia judicial’.

Així doncs, els cupaires s’han mostrat preocupats per l”actitud’ de JxCat i ERC en les negociacions i han subratllat la importància d’arribar a un ‘acord de mínims’ entre les forces independentistes. Sobre la proposta de combinar una presidència a Brussel·les amb una altra al Parlament, Gibert ha dit que el realment important és el ‘com’, i no pas el ‘què’: ‘Si això serveix per a perpetuar l’autonomisme, se’ns trobaran de cara’.

Gibert també ha criticat la ‘manca de transparència’ que considera que ha tingut el govern català durant el procés i ha instat a ‘enfortir el moviment popular per a enfortir la base de l’independentisme’. Sobre l’amenaça del govern espanyol de liquidar la immersió lingüística, ha assegurat que l’estat espanyol ‘ha ensenyat de forma nítida que som en el marc del pre-autonomisme’.

Un miler de persones marxen per la llibertat a Palamós i exigeixen als polítics que no hi hagi ‘cap pas enrere’

Un miler de persones han participat en la Marxa per la llibertat que ha recorregut el passeig marítim de Palamós aquest dissabte. L’acte també ha servit per exigir als polítics que ‘no hi hagi cap pas enrere’ en la construcció de la República. Durant la manifestació, els assistents han cridat consignes en favor de la independència i reclamant l’excarceració d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

La marxa l’ha organitzat l’ANC, Òmnium i diferents CRD de les comarques de Girona. Un dels seus membres en Rafel Bonillo ha reivindicat la ‘persistència de la ciutadania’ a l’hora de reclamar que s’implementi ‘el resultat de les urnes’. ‘La gent no falla, i ho hem d’agrair’, ha reblat Bonillo. La marxa ha comptat amb la presència de membres de la CUP, a més de la diputada de Junts per Catalunya Gemma Geis, i la d’ERC, Anna Caula.

Els Mossos reiteren que l’atemptat del 17-A era ‘indetectable’ pel poc temps amb què es va gestar

El portaveu dels Mossos d’Esquadra, Albert Oliva, ha reiterat en una entrevista a ‘RAC1’ que l’atemptat del 17A era ‘indetectable’ pel poc temps amb què els terroristes el van preparar, fet que no va permetre actuar als cossos de seguretat amb antelació. Segons Oliva, aquest mateix motiu és el que explica que a l’entorn de la casa d’Alcanar on s’estaven preparant els explosius no s’aixequés cap sospita dels veïns. D’altra banda, el portaveu ha confirmat que des de la darrera Junta de Seguretat ‘no s’ha avançat’ a l’hora de facilitar l’accés directe dels Mossos a les dades de l’Europol, i que el procés segueix passant per les oficines de les oficines internacionals situades Madrid.

Sis mesos després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, els Mossos atribueixen a la velocitat amb què l’atac es va planificar a la manca d’una intervenció policial prèvia. ‘Va ser un treball realitzat amb moltíssima discreció i en una franja de temps indetectable’, ha afirmat Oliva. Alhora, això va impedir que s’activés la col·laboració ciutadana, ja que els terroristes van passar desapercebuts. ‘Si hi hagués hagut la mínima sospita estaríem parlant d’una altra situació’, ha sentenciat.

Preguntat per si s’ha avançat en la coordinació dels Mossos amb l’Europol, Oliva ha sigut rotund: ‘La resposta és clara: no’. El portaveu ha explicat que en la darrera reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya el juliol del 2017 es va adoptar aquest compromís per part del ministeri de l’Interior espanyol, però que des d’aleshores no hi ha hagut cap canvi.

Puigdemont: ‘Cal demanar explicacions a l’estat espanyol sobre què va fer amb l’imam de Ripoll’

El president de la Generalitat, Carles Puidemont, ha carregat contra la gestió de l’estat espanyol dels atemptats de Barcelona i Cambrils en una entrevista a ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio. ‘Cal demanar explicacions a l’estat espanyol sobre què va fer amb l’imam de Ripoll i la seva relació amb el CNI’ —ha dit—’En mans de qui està la nostra seguretat? Si el govern espanyol hagués publicat la informació que tenia sobre l’imam de Ripoll, s’hauria pogut actuar amb més prevenció’.

‘Els que no volen que passi la frontera en un maleter, que es dediquin a salvar vides’, ha afegit, contundent, referint-se a la gestió de la policia espanyola. Puigdemont ha explicat que la Generalitat destinava entre el 30 i el 40% dels esforços policials a prevenir l’amenaça i ha posat en dubte que l’estat espanyol fes el mateix: ‘Tots els qui volem viure en un país segur tenim dret a què se’ns respongui de manera clara i sense evasives sobre què va passar. Els recursos del govern estan ben destinats?’.

Fachin explica la seva experiència aprenent el català contra l’atac de Rajoy a la immersió

Aquesta setmana, el govern espanyol ha anunciat la seva intenció de liquidar l’exitós model d’immersió lingüística a les escoles catalanes. Davant d’aquest atac a la llengua, han estat moltes les reaccions d’indignació de polítics i sindicats, però la xarxa s’ha fet especial ressò dels casos personals d’aquells qui, malgrat no tenir el català com a llengua materna, consideren que el model d’immersió lingüística els ha donat l’oportunitat d’aprendre una altra llengua i ampliar coneixements. Recollim alguns d’aquests casos.

L’ex-diputat de Podem, Albano-Dante Fachin, explica el seu cas en arribar de l’Argentina. Diu que només coneixia el català per les cançons de Serrat i explica els sentiments de fascinació que tenia a mesura que aprenia paraules noves. ‘A poc a poc vaig anar descobrint una llengua, una manera de veure i explicar el món. Gràcies a la immersió vaig tenir la possibilitat de viure de manera conscient el miraculós procés d’adquirir una llengua.’ I conclou: ‘Si al 92 hauria tingut “la casella” que vol imposar el PP, potser per por, per comoditat, per desconeixement, l’hagués marcat. I m’hagueren robat una oportunitat: la d’aprendre la llengua del que seria el meu país’.

I a banda de la importància social de la immersió lingüística, cal posar en valor la gran oportunitat intelectual i vital que suposa. Fil.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) 15 de febrer de 2018

Vaig arribar d'Argentina a Catalunya l'any 92, amb 15 anys. Boom, directe a segon de BUP. (Si, ja tinc una edat!). La cosa és que l'únic que sabía de català era per les cançons del gran Serrat…

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Jo les escoltava des de petit i les cantava igual que els que no dominem gaire l'anglès, rollo "wanchigüey rait tudenait"…

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Però llavors vaig aterrar a l'Institut Sa Palomera de Blanes i allà, tot en català. Tot. Jo creia que Serrat cantava així per fer-se l'interessant o per recordar una parla antiga… i resulta que era la llengua dels meus companys de classe!

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Es podía dir "sinus" i "cosinus", la taula periòdica també hi era i els planetes tenien noms diferents també! Un món nou!

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

He de dir que els primers sis mesos no pillava gaire… però de cop, el que semblava una cadena linial de sons incomprensibles començava a tenir sentit…

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

I cada dia descobria coses noves, feia paralelismes amb la meva llengua materna i trobava coses que només existien en la nova llengua…

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Recordo amb total claredat el dia que vaig descobrir el "cal" (el meu "hay que)… Em va semblar una troballa igual de fascinant que l'Internet que llavors neixia.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Si avui anés al Sa Palomera us podria dir a quina cadira estava assegut quan ho vaig descobrir. Feia sol.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

I poc a poc vaig anar descobrint una llengua, una manera de veure i explicar el món. Gràcies a la immersió vaig tenir la possibilitat de viure de manera conscient el miraculós procés d'adquirir una llengua.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Normalment això ho fem de petits de manera inconscient o davant un llibre. Jo ho vaig aprendre vivint…

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

De cop les lletres de Serrat s'obrien davant meu, poc a poc, i trobava a la meva classe, a la manera de parlar dels meus companys i companyes que, per cert, descobrien també la seva llengua mitjançant el meu aprenentatge.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

No faré l'anàlisis lingüistic del "language aquisition" ni dels avantatges socio-culturals, ni de la defensa de la llengua. Reivindico la màgia i la bellessa de summergir-se en una llengua, desgustar-la, veure-la crèixer al teu interior.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Maleïts aquells que per quatre vots ens volen robar això. Si al 92 hagués tingut "la casella" que vol imposar el PP, potser per por, per comoditat, per desconeixement, l'hagués marcat. I m'haguessin robat una oportunitat: la d'aprendre la llengua del que seria el meu país.

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Acabo agraint als profes, profas (l'Anna, en Miquel, la Enriqueta) i a tota la gent que en 25 anys ha fet aquest camí amb mi. PD: em queda per resoldre el tema de les S sonores i tot això. Quan tingui temps m'hi poso. I em treuré el carnet de cotxe! Bona nit!!!

— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) February 15, 2018

Una de les històries més impactants és la del periodista Montxo V. Sempere, que es va quedar sord amb cinc anys. Com vivia  a Nova York, la seva llengua era l’anglès, malgrat tenir un pare gallec i una mare castellanoparlant. Mentre estava hospitalitzat, explica que va barrejar l’anglès i el castellà perquè a poc a poc anava perdent l’oïda. Després, va tornar a Alacant, d’on provenia la seva família. Una vegada al País Valencià, els metges van recomanar als pares no parlar-li català ni llengua de signes, per no confondre’l. Va descobrir, però, que el seu avi era catalanoparlant, i va decidir d’aprendre la llengua. En conèixer una noia, també va decidir aprendre la llengua de signes, que el va obrir al món. És per això que conclou que no entén ‘aquells que s’esmercen en cuidar la seua ignorància en forma d’apologia al monolingüisme, ni tampoc en el supremacisme lingüístic. Totes les llengües serveixen per a construir la persona’.

I was born as a hearing child, and I became deaf when I was a five years-old kid. Until then, I used to speak in English as mother tongue because I was living at Queens district of NYC although my mother is Spanish-speaking and my dad is a brave celtic pridest Galician-speaker.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) 16 de febrer de 2018

Something happened to me while I was interned as bubble-boy patient at Memorial @sloan_kettering Hospital in NYC. I was mixing castellano with english like an exorcista film scene porque I was losing oído poco a poco. El process duró un year, y me volví a Alicante con mi familia.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Debido a la sordera sobrevenida del 98% de pérdida de audición, mis padres decidieron atajar la pérdida del lenguaje con logopedia, y una perspectiva oralista en la escuela. Era el único sordo en mi clase, y me pasaba el 70% del tiempo dibujando aviones porque no me enteraba.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Profesores y logopeda de esos años 80 aconsejaban a mis padres que evitara el valenciano para que "no me confundiera de vocabulario", ni lengua de signos "para que me esforzara" a hablar en oral. Mis compis hacían el payaso vocalizando sin voz tan exageradamente que me daba risa.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Mi dominio de lenguaje oral avanzaba cual acorazado de Potemkin, pero con un barco así de bruto no haces amigos ni ligas. Era un chaval callado, las inseguridades comunicativas afectaron a mi desarrollo personal. El lenguaje oral era un poco estéril si no te enteras de una broma.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

At eleven years old I recovered English language as quicker than my teacher asked me once if I could have some English-speaking relative. In fact, my best midterms were always on English. Obviously, my phonetics were somewhat gibberish, but grammar and use of verbs were stunning.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Con catorce años de edad, mientras acompañaba al yayo de Elche en su habitual paseo de domingos de mediodía radiante, me habló por primera vez de su infancia. Del trabajo del campo, de un amigo de infancia sordo, de la burra, del bisabuelo alpargatero… Mi silencio era su música.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Sus recuerdos provocaron un terremoto existencial, la tierra tiembla porque las raíces se retuercen contra el olvido. "El pare era bona persona, però va tenir mala sort i astò és només perquè era un home llegit i que sabia escriure", hablaba del bisabuelo que se exilió a Orán.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Descubro que mi yayo es catalanohablante, aquello que durante tantos años se esforzó en desterrar por supervivencia disglósica con mi madre, conmigo ya no tenía ni fuerzas ni ganas. Des d'aleshores, vaig decidir aprendre valencià, com una manera de resarcir al meu iaio.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Com a persona sorda, aprendre valencià va ser molt fotut. Però jo, tirar-li Martí, m'hi vaig encabotar. Llegir els llavis en valencià tenia algunes diferències significatives respecte del castellà, però vaig fer com amb l'anglès: dominar primer la gramàtica, el lèxic i els verbs.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

La meua primera novel·la en català va ser "Greuges Infinits" de Maria Mercè Roca. Ben prompte a l'institut ja es ficaven en mi per ser "pancatalanista" però jo tan sols volia recuperar la llengua del iaio. Empès per eixos poca-soltes vaig descobrir Joan Fuster i el País Valencià.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Malgrat tenir ple domini de tres llengües orals, sentia que al rerefons dels meus pensaments em costava donar-li'ls tot el joc i la gràcia. Els meus pensaments no són en llengua oral. Sí puc imaginar sons, sorolls i música, però als meus somnis ningú parla. Ni tan sols jo mateix.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Aleshores l'amor i l'atracció cap a una xica eren motius poderosos per aprendre llengua de signes. I per què no? Em va meravellar descobrir l'equivalent visual del xiuxiueig, l'harmonia del moviment, la poesia del ritme, la bellesa de les mans i la profunditat de la mirada.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

La llengua de signes va dotar de significat els meus pensaments íntims, abstractes i profunds. Vaig adonar-me que el meu pensament és visual, gestual, espacial, rítmic, geomètric i fractal. Les llengües orals són fantàstiques eines que em van permetre fer un lloc al món exterior.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

Però és la llengua de signes la que m'ha permès trobar-me a mi mateix, fer-me un lloc en el meu interior. Assumir, entendre i comprendre el perquè de típics malentesos inherents a la comunicació auditiva que abans em deixava molt destarotat i enrabiat. Construir-me com a persona.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

És per tota aquesta experiència vital que mai entendré aquells que s'esmercen en cuidar la seua ignorància en forma d'apologia al monolingüisme, ni tampoc en el supremacisme lingüístic. Totes les llengües serveixen per a construir la persona.

— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018

El periodista David Meseguer explica el cas de persones del seu entorn catalanoparlants que van triar l’educació en castellà al País Valencià i com aquesta decisió ha anat en detriment del domini de la seva llengua materna.

Obro fil sobre la immersió lingüística. Sóc de Benicarló i vaig estudiar en línia valenciana en un col·legi públic. Una decisió que depenia de cada família. Gairebé totes les assignatures eren en valencià, excepte castellà i algunes matèries que s’impartien en esta última llengua

— David Meseguer (@DavidMeseguer) 16 de febrer de 2018

L’Ajuntament de Barcelona s’ha personat en la causa dels atemptats del 17-A

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha anunciat aquest dissabte que l’Ajuntament ha decidit aquesta setmana personar-se ‘com a acusació particular i subsidiàriament com a acusació popular’ en la causa dels atemptats del 17 d’agost del 2017. Ho assegurat així en una entrevista al programa ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio just quan es compleix mig any dels atemptat a Barcelona i Cambrils.

Colau ha assegurat que la decisió es basa en un informe de la Guàrdia Urbana sobre els danys materials i econòmics –’els menys importants’- i també els immaterials: ‘el mal a la ciutadania, la imatge de la ciutat’. Colau ha defensat que personar-se també serveix per ‘acompanyar’ les víctimes i ‘accedir a la informació i assegurar-se que s’investiga tot, i que s’aclareix tot el que s’ha d’aclarir i per tant també les responsabilitat que se’n derivin’. A la mateixa entrevista, l’alcaldessa de Barcelona ha explicat que el memorial a les víctimes –’passarà per fer-lo al mural de Miró’- serà d’entrada ‘transitori’ i que un cop s’hagi dut a terme la reforma integral de La Rambla s’hi incorporarà definitivament.

JxCat negocia amb ERC una figura amb rang superior a Palau per suplir l’absència de Puigdemont un cop investit

JxCat i ERC treballen per estructurar un govern que superi les ‘restriccions’ que imposa l’estat espanyol. La portaveu del grup parlamentari de JxCat, Elsa Artadi, ha explicat en una entrevista a l’ACN que amb els republicans es negocia una figura amb rang superior que estigui al Palau de la Generalitat per suplir l’absència física de Carles Puigdemont, un cop el candidat sigui investit de nou.

Preguntada directament per si a Palau hi ha d’haver un dirigent amb una nova figura de pes, si Puigdemont i Oriol Junqueras continuen -respectivament- a Bèlgica i a Estremera, Artadi ha apuntat que ‘efectivament’, la feina que es fa ‘apunta’ cap aquí, tot i que encara no hi ha res tancat. Així, el debat entre les dues formacions evoluciona amb el supòsit que hi hauria una part de l’executiu a Brussel·les, i una altra a Sant Jaume. Sigui com sigui, la portaveu de JxCat ha defensat que Puigdemont ha de poder tornar a Catalunya després de ser investit, sempre i quan tingui prou ‘garanties’ de no anar ‘directament a la presó’.

Artadi sosté que part de les negociacions entre JxCat i ERC se centren en muntar l’estructura del futur govern i preparar una logística que faci viable que, si es dóna el cas, es pugui operar des de Brussel·les i alhora des de Palau. La portaveu de la candidatura de Puigdemont assevera que el seu candidat ha de ‘manar, ser executiu i tenir tota la legitimitat’, i que el rol de l’executiu que hi hagi a Bèlgica ha de ser ‘executiu i de lideratge’ per marcar ‘cap a on va el país’. D’altra banda, Artadi ha reiterat que la seu física dels departaments ja ‘està on està’, i que els treballadors, funcionaris i alts càrrecs continuaran treballant des d’on ho fan normalment.

Encara sobre la logística de tenir un govern bicèfal, la directora de campanya de JxCat ha defensat que l’estructura troncal de l’executiu estarà a Catalunya, i s’aprofitarà que les comunicacions són ‘fluïdes’ amb Brussel·les, gràcies sobretot a la tecnologia. Per trobar l’encaix d’un govern que tingués una part a Bèlgica i l’altra a Sant Jaume, Artadi s’ha mostrat confiada de trobar ‘l’encaix’ per fer-ho possible. ‘Tant les lleis que tenim com la tecnologia i els equips humans permeten adaptar-nos, ho farem d’aquesta manera’, ha apuntat.

En la mateixa línia, la portaveu de la formació independentista més votada el 21-D ha admès que encara cal trobar la manera d’assegurar un ritme normal també al Parlament. Preguntada sobre com es faria una sessió de control al govern i al president si hi ha consellers i el propi cap de l’executiu a Brussel·les, Artadi ha recordat que les ‘restriccions’ les ha imposat Madrid. ‘És més important dignificar el càrrec dels consellers que buscar que sigui pràctic’, ha valorat.

El paper dels consellers
Artadi ha estat taxativa en assegurar que es respectaran ‘profundament’ les voluntats de tots els consellers ‘legítims’, independentment de si tenen causes obertes o no. ‘Cadascú ha d’estar on li correspongui legítimament’, ha opinat, abans de manifestar que ‘no s’apartarà ningú’. En aquesta línia, la dirigent independentista ha exposat que Clara Ponsatí i Lluís Puig, així com Meritxell Serret i Toni Comín, hauran de decidir si volen continuar sent consellers o no.

‘Hem parlat i parlem regularment amb Ponsatí i Puig, i saben que no hi ha res que ens faria més il·lusió que seguissin sent consellers’, ha constatat. Així, JxCat prioritzarà qualsevol membre del govern ‘legítim’ per davant d’altres noms.

ERC i Puigdemont
JxCat repeteix que, tant en públic com en privat, ERC manté que Puigdemont també és el seu candidat, a més de ser-ho el de tot el Parlament. ‘Fins que no expressin que no és així, seguirem treballant en aquest marc’, ha anunciat Artadi. Pel que fa un acord d’investidura, la portaveu de JxCat recorda que si fos per la seva formació ara ja hi hauria govern. Tot i això, accepta que hi hagi ‘més condicionants’ que en una legislatura ‘normal’, per la qual cosa avisa que la presa de decisions després d’haver format l’executiu també serà ‘més lenta’ del que és habitual. ‘Si tenim la desgràcia que el vicepresident segueix a la presó és evident que temes que s’hagin de consultar tindran una altra velocitat’, ha justificat.

Artadi es descarta
Finalment, Artadi ha sentenciat que de moment és la portaveu del grup parlamentari i que està ‘molt contenta’ de la tasca que ha de fer a la cambra. Tot i això, sosté que quan arribi el moment -que encara ‘no ha arribat’- ja es parlarà de si ella té un paper o no en el nou govern, si així li ho demana Puigdemont. Sigui com sigui, ha deixat clar que es descarta totalment per ser la candidata a presidir la Generalitat un cop es restitueixi el president destituït: ‘No sóc la presidenta alternativa a Puigdemont. Hi ha un globus inflat que no ha sortit de JxCat en cap cas, ni del president ni de mi. S’ha creat l’interès, però no l’alimentem, l’hem desmentit cada vegada’, ha conclòs.

Les portades dels diaris: ‘La cèl·lula de Ripoll volia atacar alhora Barcelona i París’ i ‘Mig any sense por’

Avui, 17 de febrer de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país. Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Pàgines