Vilaweb.cat

Confinament de Lleida i el Segrià: puc tornar a casa o anar a treballar?

El govern ha ordenat avui el confinament de Lleida i el Segrià a causa dels rebrots de covid-19 d’aquests últims dies. El Procicat s’ha reunit d’urgència aquest matí al Palau de la Generalitat i ha pres la mesura per controlar l’expansió del virus i tallar-ne la transmissió. El confinament serà efectiu a partir de les 12.00 i els Mossos i les policies locals restringiran els accessos i les sortides de la comarca. No hi ha una data final del confinament i el govern insisteix que cal protegir els col·lectius vulnerables i continuar aplicant les mesures de seguretat com portar la màscara, respectar la distància i mantenir una bona higiene de mans. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Puc tornar al meu domicili o sortir del Segrià?

El decret del govern permet les sortides del Segrià per a qui viu fora de la comarca fins les 16.00. També es permet la tornada dels residents als seus domicilis, i sortir de la comarca per motius de salut i en casos de força major.

Puc anar a treballar dins o fora del Segrià?

Sí. El govern no ha restringit la mobilitat per motius laborals dins i fora del Segrià, tant per serveis essencials com per més activitats econòmiques. A partir de dilluns el govern recomana l’ús del certificat d’autoresponsabilitat.

Puc circular per les autovies i les autopistes?

Sí, sempre que el punt d’origen ni de destí no sigui el Segrià. No es permetrà la sortida d’aquestes vies. El govern recomana de minimitzar els desplaçaments dins de la comarca, i en el sector agroalimentari la mobilitat ha de ser la mínima imprescindible.

Es podrà agafar el transport públic?

Sí, però hi haurà controls per comprovar que l’entrada i sortida del Segrià només es fa pels motius permesos.

Limitacions de deu persones en trobades i reunions

No es permetran reunions ni trobades de més de deu persones, ni en l’àmbit públic ni en el privat, i preferentment han de ser entre persones convivents.

Puc visitar familiars dependents als seus domicilis o a les residències?

L’accés a les residències queda restringit preventivament. Sí que es poden visitar familiars dependents als seus domicilis, tot extremant les mesures de seguretat. Si viuen fora del Segrià, cal acreditar-ho al control policíac.

Què passa amb les proves de selectivitat?

De moment el govern no ha determinat què hauran de fer els estudiants que s’havien d’examinar de les proves d’accés a la universitat en algun centre del Segrià.

Els infants poden anar als parcs?

Està permès, però cal evitar els jocs de contacte habitual i o elements d’ús compartit. Els municipis poden decretar tancaments.

A quins municipis afecta el confinament?

Els pobles i ciutats afectats pel confinament són Aitona, els Alamús, Albatàrrec, Alcanó, Alcarràs, Alcoletge, Alfarràs, Alfés, Alguaire, Almacelles, Almatret, Almenar, Alpicat, Artesa de Lleida, Aspa, Benavent de Segrià, Corbins, Gimenells i el Pla de la Font, la Granja d’Escarp, Llardecans, Lleida, Maials, Massalcoreig, Montoliu de Lleida, la Portella, Puigverd de Lleida, Rosselló, Sarroca de Lleida, Seròs, Soses, Sudanell, Sunyer, Torrebesses, Torrefarrera, Torres de Segre, Torre-serona, Vilanova de la Barca i Vilanova de Segrià.

Nova normativa

Protecció Civil ha difós la nova normativa que s’aplicarà al Segrià durant el confinament i un document amb preguntes i respostes.

🔴🔴🔴 D'acord amb el determinat per @salutcat s'ha decidit procedir al CONFINAMENT PERIMETRAL del #SEGRIÀ a partir de migdia 🔴🔴🔴 pic.twitter.com/qYsEZbThNf

— Protecció civil (@emergenciescat) July 4, 2020

🔴🔴 FAQs de què es pot fer i que no a comarca de #Segrià amb nova situació. DEMANEM DIFUSIÓ. Gràcies. 🔴🔴 pic.twitter.com/VlfTOA23Oi

— Protecció civil (@emergenciescat) July 4, 2020

The post Confinament de Lleida i el Segrià: puc tornar a casa o anar a treballar? appeared first on VilaWeb.

Reunió d’urgència del Procicat per a abordar la situació de Lleida

El Procicat es reuneix aquest matí d’urgència al Palau de la Generalitat per a abordar la situació de Lleida, que ha tingut diversos brots de covid-19 els últims dies. Hi assisteixen el president de la Generalitat, Quim Torra; el vice-president, Pere Aragonès; la consellera de Presidència, Meritxell Budó; el conseller d’Interior, Miquel Buch; i la consellera de Salut, Alba Vergés. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ahir Vergés va descartar de prendre ‘de moment’ mesures de confinament a la regió sanitària de Lleida ‘de moment’, però la situació pot obligar el govern a decidir d’imposar restriccions per tal de controlar el brot i tallar la transmissió del virus. Salut va instal·lar una carpa d’emergències fora de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, i diversos ajuntaments ja han pres mesura com el tancament dels parcs infantils.

Diversos experts, com ara el físic Àlex Arenas, demanen al govern que faci un confinament perimetral del Segrià per a evitar que el brot s’extengui arreu del país. ‘Hem d’endurir molt totes les mesures. Si no, tornarem al principi de la pandèmia’, adverteix.

The post Reunió d’urgència del Procicat per a abordar la situació de Lleida appeared first on VilaWeb.

Convoquen concentracions de suport a Pablo Hasel a diverses ciutats del país

El grup de suport de Pablo Hasel ha convocat concentracions de suport i solidaritat aquest vespre a diverses ciutats del país. Demanen l‘amnistia per al raper, qui ha estat sentenciat a cinc anys de presó amb diverses condemnes de l’Audiència espanyola, el Tribunal Suprem espanyol i els jutjats de Lleida, i denuncien la repressió i la vulneració dels seus drets. Fa un mes, va rebre tres condemnes a presó en només deu dies. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les concentracions seran a les 19.00 a Barcelona (plaça de la Universitat), València (plaça de l’Ajuntament), Lleida (plaça de la Catedral), Tarragona (plaça dels Despullats), Sabadell (davant els jutjats), Banyoles (plaça Major) i Molins de Rei (plaça de la Creu). També hi ha convocades concentracions solidàries a altres ciutats de l’estat espanyol, com ara Madrid, Sevilla, Màlaga, Càceres i Saragossa.

Dissabte vinent, Hasel serà a la concentració prevista a les 19.00 a la plaça de l’Ereta a Castelló, on a les 20.00 hi haurà una actuació i un recital de poesia amb micròfon obert.

The post Convoquen concentracions de suport a Pablo Hasel a diverses ciutats del país appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Alerta a Lleida’ i ‘Jean Castex, de Prada a Matignon’

Avui, dissabte 4 de juliol del 2019, els principals continguts de VilaWeb són:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Alerta a Lleida’ i ‘Jean Castex, de Prada a Matignon’ appeared first on VilaWeb.

[VÍDEOS] The Lincoln Project: els anuncis més demolidors contra Trump, pagats per republicans

Més d’un milió de seguidors. Són els que té a Twitter la plataforma The Lincoln Project, creada fa uns mesos per un grup de càrrecs dels Republicans, és a dir, del partit que va donar la nominació a Donald Trump, i que tot i això s’han aliat obertament per fer-lo fora de la presidència dels Estats Units. El primer pas: uns anuncis propagandístics contra el mandatari nord-americà que triomfen a bastament a les xarxes. Molt més que no pas els de la campanya oficial del seu rival Joe Biden. Molt més, fins i tot, que no pas els de Bernie Sanders, el senador progressista que havia estat fins ara el rei de les xarxes socials. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Dèbil, corrupte i ridiculitzat.’ Així descriuen l’inquilí de la Casa Blanca en un dels anuncis penjats al seu canal de YouTube, fa quinze dies. Ja té 889.000 visualitzacions i això que, dels publicats, no és dels que han tingut més èxit. Tots orbiten entre el mig milió (els més recents) i el milió i mig. El primer anunci continua: ‘Trump fins i tot va suplicar al president xinès, Xi Jinping, que l’ajudés a guanyar la reelecció… Com un gos.’ És això, tal volta, combinat amb l’afinada producció audiovisual dels anuncis, que els ha fet virals.

El contingut ideològic no hi és primordial ni en profunditat, com en la publicitat de Sanders. Tampoc no se cenyeixen a destil·lar elegància ni formalitat, com els de Biden, que sap que aquestes dues qualitats són allò que el distingeix. Els anuncis de The Lincoln Project són demolidors, punyents, sovint malparlats, i baixen al terreny de Trump. En critiquen l’absència dels valors que sol respectar l’electorat republicà i el fracàs en les fites que els seus votants anhelen, i ho fan a la manera del president.

L’anunci més vist (un milió i mig de visites) es diu ‘Empetits‘. ‘Ei, Donald’, comença, ‘el teu cap de campanya va dir que un milió de persones volien venir al teu primer acte electoral’. El míting, fet a Tulsa, Oklahoma, va ser satiritzat perquè va aplegar moltes menys persones que no s’esperava el president. ‘L’assistència a Tulsa? Una merdeta’, diuen. ‘Segurament ja ho has sentit abans, però va ser més petita que no ens pensàvem.’ Però ‘no ens sorprèn’, el provoquen, ‘hem vist que ets inestable, que no pots pujar a les enquestes i que la cosa empitjora’. I ho reblen fent servir adjectius que Trump ha adreçat als seus rivals: ‘Trist, feble, poc enèrgic. Com la teva presidència. Com tu.’

Trump fa befa de la covid-19 i fracassa en el primer acte electoral

‘El president més decebedor i mentider de la història ha dit finalment la veritat’, comença un altre vídeo, que adjunta les polèmiques declaracions de Trump a Tulsa, on va fer befa que havia demanat als funcionaris que alentissin les proves de la covid-19 perquè, com més en fessin, més casos trobarien. ‘Alentir les nostres possibilitats de salvar desenes de milers de vides?’, es demanen. ‘Alentir les passes per a recuperar l’economia? Tots i cadascun dels experts li han dit que faci més proves i més de pressa. I ara sabem la seva resposta. “Alentiu les proves, si us plau!” Per això, aquest novembre la tria és més clara que mai. Amèrica o Trump’, sentencia, greu, el narrador.

Un altre diu així: ‘Enguany, han tornat de l’Afganistan taüts embolicats amb la bandera. Ara sabem que Vladímir Putin paga una recompensa pels assassinats de soldats americans.’ Es refereixen a una de les controvèrsies més crues d’aquests darrers dies. Trump ha negat saber prèviament que Putin pagava mercenaris per matar estatunidencs, però tant The New York Times com Associated Press han informat que la Casa Blanca en va ser informada fa més d’un any, i l’ex-assessor en Seguretat Nacional del president, John Bolton, ha declarat que Trump deia que no li n’havien informat per evitar crítiques per la seva inacció. ‘Donald Trump també ho sap i no fa res. Putin paga diners als talibans per massacrar els nostres homes i dones, i Trump calla, dèbil i controlat.’ ‘En lloc de confrontar-s’hi, insisteix que Rússia ha de ser tractada com un igual. […] Trump us diu que és al costat de l’exèrcit. És veritat. Però no pas al costat del nostre’, reblen.

N’hi ha dos més molt aplaudits a les xarxes. En un, anomenat ‘Deute’, el narrador recorda que el 1941 els Estats Units ‘van demanar a tota una generació que anés a la guerra per construir un arsenal per la democràcia’ i, segons que diu, ‘van salvar el món’. De cop, mentre se senten els sorolls constants d’un electrocardiograma, la veu de Trump explica que es reobrirà l’economia perquè ‘no podem deixar que el remei sigui pitjor que la malaltia’. I tot seguit es veu una senyora gran, al llit d’un hospital, amb un respirador. ‘No li hem demanat prou, a la més gran generació?’

El segon recorda el paper de diversos presidents dels Estats Units en moments de consternació per grans tragèdies. El parlament solemne de Ronald Reagan després de l’accident del transbordador Challenger, on van morir cinc astronautes, i el discurs emocionat de George Bush fill entre les runes de les Torres Bessones. Per comparar-ho amb Trump, vantant-se d’enviar ‘desenes de milers de soldats armats fins a les dents’ per ‘dominar els carrers’ contra les protestes per l’assassinat de George Floyd.

The Lincoln Project és una plataforma independent de les dues campanyes dels grans partits, encara que apunti a Trump i demani el vot per Biden. Un dels seus impulsors és George Conway, un advocat conservador que ha esdevingut un assot de Trump extraordinàriament mediàtic, sobretot perquè és casat amb una de les assessores més importants del president, que va ser clau per a fer-lo guanyar el 2016, Kellyanne Conway. ‘No sé pas què li va fer la Kellyanne al perdedor trastornat del seu marit cara-de-lluna, però devia ser alguna cosa molt greu’, va dir el president en un piulet. La batalla electoral tot just comença, i ni els uns ni els altres no pensen abaixar el to.

The post [VÍDEOS] The Lincoln Project: els anuncis més demolidors contra Trump, pagats per republicans appeared first on VilaWeb.

Àlex Arenas: ‘Un confinament perimetral del Segrià és l’única solució al brot’

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya descarta de decretar el confinament selectiu d’algunes zones de Lleida després d’haver detectat un augment considerable de casos que han posat en alerta el sistema sanitari. Tant és així, que ahir es va desplegar un hospital de campanya fora de l’Hospital Arnau de Vilanova per a fer front al repunt de casos que s’hauran d’atendre. Aquestes mesures són insuficients a parer del físic de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Àlex Arenas, qui des de l’inici de la pandèmia treballa amb un model matemàtic per a fer prediccions del perill de nous casos de contagi. Demana a les autoritats polítiques que facin un confinament perimetral de la comarca del Segrià si no es vol ‘tornar a la casella de sortida’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara mateix, quina és la gravetat de les dades epidemiològiques de Lleida?
—El risc és molt greu. Atesa la densitat de població de Lleida, el fet que el nombre de casos s’hagi disparat en un temps tan curt, els últims quatre dies, ens diu que tenim un brot molt important. Hi ha moltíssim asimptomàtics que no es detectaran, això vol dir que, d’alguna manera, s’ha perdut la cadena de transmissió. Una vegada es perd la cadena de transmissió i la mobilitat és oberta, disperses la infecció allà on vagis. Així de simple. Per això l’actuació ha de ser contundent i immediata. Sabem quin és el creixement exponencial d’això. No es reduirà. Això implicarà confinar com més va més persones. Però com que sempre anem per darrere l’epidèmia, arribarà un moment que no serà controlable, tindrem un estrès hospitalari i tornarem a la casella de sortida.

La vostra recomanació quina és? Confinar Lleida ciutat? Una àrea més gran?
—Jo no tinc les dades precises dels domicilis on s’han trobat casos i, per tant, no tinc una imatge geogràfica del brot, però amb les dades que tenim, penso que tota la regió del Segrià s’hauria de confinar. Hem d’endurir molt totes les mesures. Si no, tornarem al principi de la pandèmia. No ens ho podem permetre. De moment, la cosa que ha fet bé Salut és ampliar la capacitat hospitalària, per això s’ho veuen a venir. No munten hospitals de campanya perquè sí. És molt greu. Per tant, aquestes mesures han de ser les més immediates possibles. Si no ho han fet avui, espero que no triguin gaire. Un confinament perimetral és l’única solució al brot.

El risc que s’expandeixi el brot més enllà del Segrià és real?
—Evidentment. El perill que tenim amb tots els brots, tant amb aquest com el de la Franja o els cinquanta que hi ha a tot Espanya, és que hi hagi una difusió. Que els casos infectats ocupin regions que no estaven afectades. Això pot causar un descontrol com el que vam viure.

Salut posa aquestes xifres al brot: la setmana passada es van detectar 167 positius i aquesta, 325; el 22 de juny hi havia 6 persones ingressades a planta i 4 a l’UCI, ara, 21 a planta i 6 a l’UCI. Teniu més xifres del brot?
—Tenim bàsicament aquestes dades. I aquestes xifres, per la densitat de població de Lleida, són enormes. Si parléssim de Barcelona, d’acord amb la densitat de població, seria normal. A banda que tens una capacitat hospitalària proporcional. Recordeu el començament de la pandèmia. Ens vam haver de confinar perquè trencàvem el sostre sanitari, perquè no hi havia capacitat sanitària per a atendre la quantitat de gent que tindria atenció mèdica. Doncs bé, la mida i la inèrcia d’aquest brot de Lleida, la rapidesa amb què s’expandeix per la mobilitat, fa perillar els hospitals de Lleida. Per això els han ampliat. Però també pot afectar qualsevol altra regió. Pot ser que hi hagi gent que vagi de visita a Lleida aquest cap de setmana, que s’infecti i torni a casa seva, sigui a Tarragona, Barcelona o Saragossa. Així de fàcil s’exporta una malaltia, amb una impossibilitat total de traçar aquests contactes. Si no posem el crit al cel ara, passarà que ens trobarem, com sempre ens ha passat amb aquesta epidèmia, que hem anat dues setmanes tard. I no podem. Depenem de nosaltres mateixos, tenim les eines, sabem què s’ha de fer i que hem de ser contundents en el moment que toca, perquè així ens estalviarem problemes més endavant.

The post Àlex Arenas: ‘Un confinament perimetral del Segrià és l’única solució al brot’ appeared first on VilaWeb.

Els ‘Episodis de la història’ arriben als seixanta anys promovent el coneixement dels Països Catalans

Una de les voluntats principals del franquisme va ser la d’anorrear qualsevol vestigi de cultura catalana, i una de les accions principals de resistència contra aquest desig genocida va ser el manteniment de la llengua catalana en tants àmbits d’expressió com fos possible i la recuperació de la nostra literatura i de la nostra història. Una de les contribucions editorials essencials va arribar fa seixanta anys i perdura encara avui: els ‘Episodis de la història’, de Dalmau Editor.
La història de la col·lecció és més o menys coneguda, i fa així: un bon dia, Ferran Soldevila va anar a veure Rafael Dalmau preocupat perquè no hi havia manera que li publiquessin un article en una revista en català. Dalmau va dir a l’historiador que miraria què podia fer i va començar a buscar subterfugis legals per a fer prosperar la proposta. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Rafael Dalmau

I vet aquí que va trobar una escletxa en la complexa burocràcia del règim franquista: els llibres que passaven de cinquanta pàgines en català tenien més facilitats per a aconseguir els permisos de publicació que no pas les revistes en la nostra llengua. El règim considerava menys perillosos els llibres perquè creia que tindrien una circulació menor que les revistes. Els advocats consultats recomanaren aquesta via i així va néixer una col·lecció caracteritzada per volums amb una extensió al voltant de la seixantena de pàgines i de petit format, que permetien que un text un poc més llarg de l’habitual en una revista es convertís en un llibre.

Així va ser com, gràcies a l’enginy de Dalmau, a les recomanacions dels advocats i a l’assessorament de Soldevila, va néixer una col·lecció que ha estat fonamental per a entendre molts aspectes de la història del nostre país amb una mirada transversal, de Països Catalans, i que no ha defugit aspectes més tangencials com la història dels costums, de la religió, de les arts i de la gastronomia, per exemple, i totes les èpoques històriques.

Contràriament al que molta gent pensa, el primer volum no va ser el text de Ferran Soldevila, sinó un del Rafael Tasis, Les unions de nobles i el rei del punyalet, que, segons que es pot llegir a la sinopsi, constituïa ‘una bona mostra del treball de Rafael Tasis’. ‘El lector se situa còmodament a mitjan segle XIV, a vigílies de la Pesta Negra, i pot seguir les intrigues polítiques i les lluites armades que varen afrontar Pere El Cerimoniós (que pretenia afermar-se amb autoritat en el poder) amb els nobles aragonesos i valencians aplegats a les Unions (els quals, contràriament, pressionaven el rei Pere perquè els ampliés els privilegis)’. El treball de Soldevila va ser el segon de la col·lecció, El desafiament de Pere el Gran amb Carles d’Anjou, que l’editorial presenta així: ‘Entre les més altes de la nostra història, destaca la figura del rei Pere el Gran, II de Catalunya, III d’Aragó, fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. Va regnar poc més de nou anys (1276-1285); però foren nou anys d’una tal intensitat de lluites formidables, que han pogut ésser comparats als de l’epopeia d’Alexandre el Gran o de Napoleó Bonaparte’.

En un principi, la col·lecció es va vendre per subscripció, com tantes iniciatives de l’època, però avui es distribueix habitualment a les llibreries i en altres espais, com ara museus i centres monumentals vinculats a una època històrica determinada. Tot i això, l’editorial té una pàgina web de micromecenatge continuat allotjada a l’Aixeta, on és possible fer-se subscriptor de la col·lecció.

‘El futur és continuar endavant, com diu “La Balanguera”, els arbres més s’enfilen com més fondes tenen les arrels, i ara preparem tres noves síntesis i estats de la qüestió que estem segurs que obriran noves línies d’investigació. La idea és continuar publicant aquests llibres amb una mirada prou transversal i de Països Catalans’, explica Rafael Català Dalmau des de l’editorial.

Rafael Català Dalmau

I quines seran aquestes obres de futur immediat? En primer lloc, hi haurà un text de David Garrido sobre les Taifes. L’editorial explica que no hi ha una visió general sobre aquesta qüestió i que era ben necessària. També es publicarà una investigació de Manuel Forcano sobre tres savis jueus de Barcelona, tres personatges de primera línia; i la filòloga Gemma Pauné presentarà un text que recull la polèmica lingüística entre Pompeu Fabra i mossèn Antoni Maria Alcover.
Per tant, aquestes tres novetats editorials ja serveixen per a mostrar clarament què és la col·lecció i quins són els seus pals de paller: la visió de Països Catalans; l’intent d’abastar des d’una perspectiva històrica tot de qüestions que tenen veure amb la societat i la cultura del territori; i els llibres purament de caràcter històric. ‘Amb cada llibre pretenem d’obrir noves vies d’investigació, en el cas de les síntesis, i aprofundir en un aspecte molt concret i poc tractat’, expliquen.
Des que es va començar a treballar en el primer volum i fins el 1971, la direcció dels ‘Episodis de la història’ la va exercir Ferran Soldevila, però d’aleshores ençà la direcció i la selecció de les obres es fa des de l’editorial mateixa, amb la col·laboració d’un comitè d’experts universitaris, cadascú per a una època històrica determinada, la qual cosa aporta una màxima solvència a cada text.
Actualment la col·lecció arriba als 367 números i, si bé en el seu moment es feien tirades de 2.500 exemplars, avui les tirades s’han reduït a uns mil exemplars per cada nou volum publicat, una xifra molt més ajustada a la demanda real d’aquests productes i a les circumstàncies de l’edició en català en els nostres temps.
Entre els autors dels Episodis podem trobar la signatura d’historiadors de gran rellevància com el mateix Ferran Soldevila, Raimon d’Abadal, Miquel Batllori, Miquel Tarradell, Joan Mercader, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana, Núria Sales, Carme Batlle, Josep M. Torras, Ernest Belenguer, Pere Anguera, Jaume Sobrequés i Flocel Sabaté, entre molts altres. Hi figuren també especialistes en temàtiques afins a la història com són Armand de Fluvià, pel que fa a l’heràldica; Martínez Ferrando i Jaume Riera, en el camp de l’arxivística; Valentí Gual, pel que fa a la demografia. La història de la llengua i la literatura hi és present amb texts d’Antoni Comas i Joaquim Molas i la història del teatre amb Hermann Bonnín.
Així les coses, la col·lecció ha acollit durant aquests seixanta anys treballs dels grans divulgadors de la història com Rafael Tasis, Eufemià Fort, Josep Iglésies, Artur Bladé, Pere Català, Josep Lladonosa i David Garrido, i ha donat protagonisme històric tant al conjunt de les terres catalanes com als diversos territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa; en aquest sentit, és especialment significativa la presència d’historiadors sards, sicilians i italians en la col·lecció: Alberto Boscolo, Giancarlo Sorgia, Francesco Cesare Casula, Francesco Giunta, etc.

I a més de les múltiples curiositats i anècdotes de la relació continuada d’aquests seixanta anys entre els editors, els autors i les autoritats acadèmiques i historiogràfiques del país, cal interrogar-se sobre quins són els principals best-sellers d’aquests seixanta anys. A banda que hi ha alguns títols que ja estan esgotats, el llibre més venut de la col·lecció és El guerriller Carrasclet, de Josep Iglésies. La sinopsi explica: ‘En els anys posteriors a la finalització de la Guerra de Successió arreu de Catalunya sorgiren escamots com el de Pere Joan Barceló (Carrasclet), que, aprofitant el nou caire que prengueren les relacions del rei amb França i la declaració de guerra d’Anglaterra a Espanya, a les darreries de 1717, intentaren nous alçaments de Catalunya contra Felip V’ i ja se n’han fet cinc edicions. També ha funcionat molt bé el llibre Els Quatre Pals, l’escut dels comtes de Barcelona, d’Armand de Fluvià, on s’explica que l’escut dels Quatre Pals és un dels més antics d’Europa. ‘És l’escut dels comtes de Barcelona, el qual van transmetre a més de fer-ho a ciutats i viles del reialenc del Principat, a territoris i viles d’Occitània, als regnes d’Aragó, de Menorca, de València i de Sicília i a nombroses poblacions llurs. Els de Barcelona van arribar a ser els sobirans amb títol de comte més importants d’Europa.’

Una de les col·leccions que ens va ensenyar la història celebra els seixanta anys en plena forma i amb plans de futur fidel als seus principis fundacionals: posar a l’abast de la gent el coneixement sobre el nostre territori d’una manera transversal i amena. Per molts anys més.

The post Els ‘Episodis de la història’ arriben als seixanta anys promovent el coneixement dels Països Catalans appeared first on VilaWeb.

La lleidatana que guaria ‘incurables’ a la Nàpols del segle XVI

Ospedale S. Maria degli Incurabili
Via Maria Longo, 50
Mapa a Google googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En un dels extrems del centre històric de Nàpols hi ha la via Maria Longo, un carrer que no té un encant aparent més enllà de ser l’emplaçament de l’Hospital de Santa Maria dels Incurables. Aquest establiment centenari, justament, dóna nom indirectament a la via, atès que Maria Longo en va ser la fundadora i primera rectora, ara fa cinc segles. Coneguda a la península Itàlica com a Maria Lorenza Longo, és, de fet, la lleidatana Maria Llorença Llonc (1463-1539).

La llarga i intensa relació que va establir aquesta filla de la noble família Requesens amb Nàpols va començar –probablement sense ella ni imaginar-s’ho– quan es va casar el 1483 amb el valencià Joan Francesc Llonc, fill de Sant Mateu, al Baix Maestrat, i secretari de Ferran el Catòlic. Perquè, amb la incorporació del Regne de Nàpols a la monarquia catòlica, en fou nomenat representant reial. El 1506, el matrimoni deixava enrere Barcelona i s’establia inicialment, com a alts dignataris del nou govern, a la Rua Catalana napolitana, a tocar del port.

Però les coses no van anar tal com s’esperaven i dos anys més tard Joan Francesc Llonc es va morir inesperadament. La Maria, que en va agafar el cognom, quedava vídua i amb tres fills a càrrec. Aquestes circumstàncies vitals, juntament amb el suposat guariment en una visita al santuari de Loreto d’una paràlisi parcial que arrossegava des de feia anys, la van empènyer segurament a interessar-se per les obres pies i caritatives de Nàpols, on va adoptar l’hàbit de terciària franciscana –amb el nom de Llorença– i es va dedicar fins al darrer dia de la seva vida a servir els més desvalguts d’una ciutat realment necessitada.

L’esforç principal, el va centrar en l’assistència de malalts incurables. Al lloc més elevat i assolellat de la ciutat vella, ben a prop de la porta de San Gennaro, va inaugurar el 23 de març de 1522 l’Ospedale di Santa Maria del Popolo degli Incurabili, més conegut com l’Hospital dels Incurables, del qual va ser directora durant una dècada. Malgrat els esments recurrents a la incurabilitat, el recinte era de fet un dels pocs llocs a l’època que oferia guariment i esperança en els casos més extrems i difícils, incloses passes de pesta.

La tipologia de pacients queda prou clara amb alguns dels noms dels elements que formen el complex hospitalari: el pozzo dei pazzi, en un dels patis, recorda els ‘malalts de ment’ que s’hi acollien fins a la creació, el segle XIX, del Reial Manicomi d’Aversa; i el monestir de les Convertides o Penedides, un dels edificis del recinte, fa referència a les prostitutes redimides per Maria Llonc i que es dedicaven, principalment, a assistir les nombroses sifilítiques de la ciutat portuària. Una placa a l’entrada de l’hospital diu: ‘Qualsevol dona, rica o pobra, patrícia o plebea, indígena o forastera, si està embarassada, que truqui a la porta i se li obrirà.’

Amb el pas dels anys, els espais de l’hospital es van anar engrandint en paral·lel a la seva fama, fins a esdevenir una institució d’avantguarda que ha sobreviscut com ha pogut totes les vicissituds del pas del temps, inclosos els estralls de la Segona Guerra Mundial i l’abandonament periòdic de les autoritats. Des del 2010, alguns recintes acullen el Museo delle Arti Sanitarie e di Storia della Medicina, amb la imponent farmàcia històrica del segle XVIII –d’estil barroc-rococó– com a joia principal. El fons del museu és constituït bàsicament de col·leccions privades d’objectes, instruments i llibres que permeten reconstruir ‘tant l’origen de la farmacologia, de l’alquímia a la química farmacèutica, com el de les atencions mèdiques, de la teoria humoral a la clínica moderna i del barber a la figura del cirurgià’, a més de recórrer la història de les vaccinacions, la higiene i l’epidemiologia, de tanta actualitat en aquests moments.

I una mica més: Amb l’hospital en marxa, el 1530 Maria Llonc va rebre amb els braços oberts l’arribada dels caputxins a Nàpols i els va establir al convent de Sant Efraïm el Vell, en un altre turó de la ciutat. I poc després, el 1533, va fundar l’orde de les clarisses caputxines, allotjades des del principi en un altre monestir impulsat per ella mateixa, el de Santa Maria de Jerusalem o del Trenta-tres (pel nombre de monges que va acollir inicialment). En aquest recinte a pocs metres del seu ospedale es va acomiadar del món el 21 de desembre de 1539 i s’hi conserva, des d’aleshores, el crani. Per tota la seva obra pietosa, el 1880 es va obrir a Nàpols un lent procés de beatificació de Maria Llonc que, tret que hi hagi una pandèmia, es podria concloure el 10 d’octubre vinent.

L'Hospital dels Incurables.Una imatge de Maria Llonc.Placa a l'entrada de l'hospital.El convent de Sant Efraïm el Vell a Nàpols.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post La lleidatana que guaria ‘incurables’ a la Nàpols del segle XVI appeared first on VilaWeb.

Marc Solsona: ‘Hi ha fórmules diferents de la dissolució del PDECat i la creació d’un nou partit’

Marc Solsona (Mollerussa, 1976) és el portaveu del PDECat i batlle de Mollerussa, i una persona informada de les negociacions amb la Crida i JxCat per a mirar d’ordenar tot aquest espai polític. Les aigües baixen remogudes després de l’anunci del president Carles Puigdemont de crear un nou partit. Les negociacions estan encallades i el risc d’escissió del PDECat és real. Solsona expressa el malestar pel gest de Puigdemont i el seu entorn de JxCat i la Crida, però assegura que els canals continuen oberts i que encara hi ha marge per a l’acord. Diu que l’escull de la negociació no són les quotes de poder, sinó les diferències ideològiques i la petició de dissolució del PDECat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Després de l’anunci de Puigdemont, encara veieu possible l’acord amb JxCat i la Crida?
—Nosaltres no donem res per trencat. En David Bonvehí té els canals oberts amb tots els interlocutors. Però tampoc ens podem fer trampes al solitari, l’anunci de crear un nou partit dóna a entendre que les coses no estan bé, perquè part dels signants són membres de l’altra part de la negociació. Els fets són els que són.

Per què ha fracassat la negociació fins ara?
—Ben bé no ho sabem. Nosaltres hem dit que no tan sols havíem de parlar de la manera com confluíem per anar a les eleccions. Si la idea és fer un projecte polític amb contingut ideològic i organitzatiu, un partit polític a l’ús, hi ha coses de les quals també s’ha de parlar. El què, el com i el qui. Què representem, què vol dir, a quin nínxol de la societat ens volem adreçar. Què votarà la gent quan ens voti a nosaltres, perquè partim del fet de ser un partit independentista, però cal que definim com ens presentem davant la gent. Junts per Catalunya va ser una fórmula electoral del Partit Demòcrata i de Convergència Democràtica, amb gent diferent. En aquests dos anys de govern i dinàmica parlamentària, hem vist que es difuminava allò que havíem defensat durant molts anys. Aquestes fórmules multiplicadores són útils per a moments clau del país, però quan es preveu que fruit de la crisi de la covid-19 i la repressió que ens ofega econòmicament, judicialment i socialment, necessitem articular una proposta útil, que solucioni els problemes de la gent, reconeixible i que reconegui l’obra de govern que s’ha construït a Catalunya durant molts anys. La crisi de la covid-19 ha posat el sistema davant el mirall i tothom fa plantejaments ideològics i es posiciona sobre el model de país. Per tant, no pot ser que una de les forces majoritàries del bloc independentista no tinguem un discurs clar en aquest sentit.

Les quotes a les llistes electorals i a la direcció són l’escull de la negociació?
—Algú ha volgut dir que això anava de quotes i percentatges. Si haguéssim volgut això, possiblement hauria estat tot més fàcil. Som els primers que volem anar junts, vam voler fer Junts pel Sí, Junts per Catalunya… Sempre hem cedit en pro de la unitat, sempre hi hem estat. Volíem fer un debat a fons, però quan a l’altra part de la negociació hi ha qui diu que vol un partit netament d’esquerres, això confronta amb el que nosaltres representem. Quan es parla de plataformes electorals que volen anar des de l’esquerra radical fins a la CUP de dretes, nosaltres diem que això pot estar bé per a la independència, però que en un govern de país pot haver-hi problemes. Pot no ser el millor. No som on volíem ser. Si hi ha acords, és gràcies a tothom; però si no n’hi ha, acostuma a ser un fracàs de tothom. El PDECat no ha estat mai un problema per a res, però en aquests moments que ens demanen la dissolució del partit i un seguit de condicions, nosaltres no podem fer un assentiment, sinó que hem de fer un plantejament honest, objectiu i transparent sobre cap a on anem.

Quines diferències ideològiques hi ha?
—S’ha dit públicament que el nou partit en cap cas havia de ser una refundació del Partit Demòcrata, que la gent hi seria a títol personal, que s’havia de fer un projecte d’esquerres… La gent, independentment de les sigles, té pensament i actua. Té principis. Per tant, les persones a títol individual també pensen i actuen, tenen ideologia. La cosa neta dels partits polítics, encara que estiguin qüestionats, és que les sigles i allò que representen porten implícita una manera de fer i de ser. Per tant, no vulguem ser tan innovadors i revolucionaris i fer projectes nous, perquè al final la identificació d’allò que som i representem ha de ser clara. El PDECat té un mandat de transitar cap a JxCat. No ens entenem en el com perquè en el què ja hi ha problemes. I no discutim sobre lideratges, perquè per nosaltres és una qüestió de fons.

La direcció va votar contra la proposta que feien els presos polítics de JxCat –Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn– i el conseller a l’exili Lluís Puig, avalada pel president Puigdemont.
—No pensar igual que els presos i l’exili o no veure la mateixa jugada en cap cas no implica negar-los ni contraposar-nos. Parlem de presos polítics i del president de la Generalitat, de persones que saben perfectament que la política també és confrontar idees i intentar buscar les millors solucions, però reconeixent l’altre. Si no partim del reconeixement mutu, a vegades és difícil trobar propostes en què tothom, amb les cessions que convinguin, s’hi acabi de sentir totalment còmode.

Aquesta diferència ideològica és insalvable?
—Hem de trobar els topalls, com en qualsevol acord. Pots no compartir estrictament la ideologia, però trobar els límits en cada tema. Això no és insalvable, ni de bon tros. Si som capaços de trobar els topalls en els quals moure’ns, que això és possible, es poden buscar fórmules de confluència que no han d’acabar totes necessàriament en una sola organització. La confluència electoral no ha d’anar lligada a una confluència organitzativa de partit.

Us referiu a repetir la fórmula del 2017? Junts per Catalunya amb membres del PDECat i independents.
—Nosaltres diem que quan la ideologia no ha estat nuclear, perquè ho era l’objectiu nacional, s’han trobat fórmules per a concórrer a les eleccions i sumar. Això no ho descartem, perquè en política és important guanyar eleccions i governar. Si no és possible que ideològicament confluïm en una única organització perquè es creu que hi ha coses insalvables, hi ha fórmules diferents de la dissolució i la creació d’un nou partit. Hi ha fórmules amb què es pot concórrer electoralment.

Quines fórmules serien?
—Poden ser moltes. Coalicions o unes altres. Ja es veuria, no ho sé. Ara som aquí. Des del principi de la negociació s’ha cregut que calia intentar confluir organitzativament. Doncs ja ho veurem. Des de dijous, és més complicat. No som nosaltres els qui ens hem aixecat de la taula. Sigui com sigui, tota la construcció de l’univers de JxCat té una gènesi, que és el PDECat i Convergència, fruit de les cessions electorals que van fer-se en el seu moment. Per tant, nosaltres diem de fer JxCat amb el PDECat, el que no podem fer és un JxCat sense el PDECat o a costa del PDECat. És molt honest i transparent, ho hem dit des de sempre. Si hi ha una voluntat sincera de prescindir del PDECat, no se’ns reconeix i se’ns nega. La suma implica reconèixer-nos. És tot tan obvi que a vegades es fa estranya tanta complexitat.

Per tant, si es crea un nou partit, podria haver-hi una coalició electoral?
—No ho sé, no som en aquesta tessitura i no n’hem parlat. No es pot descartar cap proposta política que tingui la bona intenció de ser un bon instrument per al país per a arribar a acords en el moment que toqui. No serem nosaltres qui ens negarem a fer res amb gent amb qui compartim moltes coses. Sí que tinc clar que, essent pragmàtic, no és una bona notícia per a arribar a un acord la creació d’un nou partit, ni és una bona notícia que s’interpel·li els associats del PDECat perquè hi vagin. Si es fa un nou partit, el PDECat no preveu la doble militància. Qui posa la gent en la tessitura de triar no som nosaltres. Molts dels nostres associats creuen que el partit no s’ha d’eliminar perquè representa alguna cosa més que unes sigles.

El conseller Buch ha acusat el PDECat de negar-se a entendre’s amb Puigdemont.
—No discutiré ni faré cap comentari sobre un conseller del meu govern. Qui vulgui posar damunt la taula que la no-entesa és una discrepància amb el lideratge o les persones, s’equivoca.

Això que passa ara és una ferida mal tancada del congrés de fa dos anys?
—En política gairebé tot pot tenir una intencionalitat i unes lectures, seria un error no fer-ho. Vull creure que qui fa el pas de muntar un nou partit no ho fa pas perquè no aconseguís el control de l’altre partit.

Si acaba fracassant la negociació, poden haver sortit tres partits d’aquell congrés. El PDECat, que és l’original, i dues escissions, el Partit Nacionalista de Catalunya i aquest nou grup de l’entorn de JxCat i la Crida. Us preocupa el fraccionament d’aquest espai?
—Hauríem de fer una reflexió. Hem predicat la unitat, i com més junts hem volgut anar més partit ha quedat tot. Si acaba essent així, no hi haurà un únic responsable. Haurem fallat tots els actors implicats. També és una qüestió d’estil i de formes. Si ets enmig d’una negociació, és gaire normal que l’altra part anunciï públicament que es crearà un nou partit? Nosaltres hem estat discrets, hem respectat els tempos i hem parlat amb tothom per a arribar a un acord.

Quinze dels vint membres de l’executiva van refusar la proposta dels presos. La mateixa vice-presidenta, Míriam Nogueras, signa el manifest de suport a Puigdemont i el nou partit. La fundació s’ha convocat el 25 de juliol, el mateix dia del consell nacional del PDECat. Us preocupa la divisió interna?
—S’ha d’apel·lar al fet que cadascú sigui honest amb si mateix. Si vols fer un partit i saps que al teu no es preveu la doble militància, no pots ser als dos llocs alhora. Hauràs de decidir on vols ser. Jo seré on seré el dia que toqui, ho hauríeu de demanar als qui han decidit aquest calendari.

Per què no es preveu la dissolució del PDECat, si s’havia de ‘transitar’ cap a JxCat? Era una exposició ambigua.
—Volíem exposar moltes hipòtesis diferents de la negociació, en cap moment ens hem negat a intentar de fer una organització política amb JxCat. Hem dit que per a arribar aquí s’havien de buscar fórmules per a crear espais de governança comuns i un estadi de confiances mútues que ens permetessin de fer un pas definitiu quan toqués. Començar de zero ara, sense reconèixer el PDECat com a subjecte, la seva trajectòria històrica i el seu llegat, sense tenir ben definit quin model de partit ideològicament volem fer, és complicat. Això no vol dir que no hi pugui haver un recorregut d’entesa. El calendari electoral també ens ha marcat molt aquests últims anys, i ara que les eleccions són previsibles potser era un bon moment per a intentar de fer un debat a fons.

El PDECat no permet la doble militància. Temeu una fuga d’associats?
—Nosaltres farem bandera del respecte a les decisions individuals de tothom. Igual que diem que les decisions importants i transcendents com a partit les han de prendre els associats. Si l’associat pren la decisió d’anar a un altre partit, ha de ser lliure de fer-ho. Tenim poc a dir-hi, respectem les decisions de tothom.

El PDECat està preparat per a presentar-se a les eleccions, dèieu la setmana passada. El batlle d’Igualada, Marc Castells, seria un bon candidat?
—No parlaré de noms. Quan dic que som a punt, vull dir que quan sigui convenient podrem activar els mecanismes interns per a fer les primàries. Estem organitzats i preparats per al moment que es convoquin les eleccions. A vegades, a última hora, per intentar de confluir no hem pogut fer allò que ja havíem triat com a organització. Ara es diu que la gent ho ha de poder decidir tot. Nosaltres ja fa temps que ho fem, i el que ha decidit la gent no sempre ha acabat a les concurrències electorals pel que fa a espai. Per això volem una mica de clarificació de mètode i forma, perquè ja sabem d’un venim.

Ideològicament, el PDECat és més a prop del Partit Nacionalista de Catalunya que de JxCat?
—Nego la major. El PDECat té vida pròpia, som un subjecte polític i existim. Fa molts anys que hi som, tenim implantació territorial, representació a totes les cambres… Som un partit gran. Nosaltres hem de defensar el nostre espai. No és que siguem a prop de ningú, la pregunta és qui és a prop nostre.

Pot haver-hi una coalició electoral amb el PNC?
—No fa ni vint-i-quatre hores érem immersos en una lògica, però ara ha canviat. Anem treballant, pensant i assimilant, però sigui com sigui no hem de fer res per a agradar ningú, intentem de construir un projecte i un discurs propi per a seduir la gent. No seré jo qui comenci a incloure ni excloure ningú. Hem de mirar per nosaltres mateixos i tenir prou fortalesa interna per a afrontar aquest escenari. Tenim tots els canals oberts amb tots els actors, veurem què passa.

The post Marc Solsona: ‘Hi ha fórmules diferents de la dissolució del PDECat i la creació d’un nou partit’ appeared first on VilaWeb.

Quan el castellà copiava el català (I)

Tothom pot intuir que alioli, moncheta, moscatel i masía són paraules que el castellà ha copiat del nostre vocabulari i simplement ha adaptat fonèticament. Tampoc no ens sorprendrà que butifarra, charnego, ensaimada, escalivada, escudella, fideuá, fuet, paella, resopón i trabucaire hagin seguit el mateix camí. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però, llevat que siguem de les terres de l’Ebre, dels Ports o del Maestrat, potser no sabrem que panoli és un terme ben català. I si no ens ho explica ningú, segurament ens sorprendrà que chuleta provingui de la nostra llengua. I ignorarem encara que chafardero ve de safareig. I que cohete, clavel, correo i forastero també són catalanismes. I fins i tot macarra!

En la llengua castellana hi ha, si més no, tres-centes cinquanta paraules provinents del català (segons que reconeix el Diccionario de la lengua española). N’hem fet una tria. En aquest article i el següent repassarem trenta d’aquests mots que el castellà ens ha manllevat. Som-hi.

añorar

El verb añorar castellà és agafat del català enyorar, mot que ja feia servir Ramon Llull al segle XIV. Prové del llatí ignorare, que si d’entrada volia dir ‘ignorar’ amb el temps va passar a significar ‘ignorar on és algú’, és a dir, no saber on és, i més tard ‘trobar-lo a faltar’.

avería

En castellà, de fet, ja en tenien una, d’avería, però amb una altra valor: ‘conjunt d’ocells de corral’ (en català, aviram). Tanmateix, amb el significat de ‘dany (de mercaderies, d’aparells…)’, avería és un manlleu del català avaria, emprat ja el 1258, que prové de l’àrab awariya, ‘mercaderia avariada’.

chafardero

Probablement, molta gent pensa que xafarder és un castellanisme i que en català correcte és tafaner. Doncs resulta que no tan sols és un mot ben català, sinó que el castellà fa temps que ens el va copiar. Prové de safaretger, perquè als safareigs públics s’hi anava a rentar la roba, però també a xerrar i a tafanejar. D’ací vénen també les expressions fer safareig i haver-hi safareig.

chuleta

Qui ho diria, que chuleta ve del català, oi? En l’ús figurat, ‘apunts que fa servir un alumne per a copiar a classe o en un examen’, és un terme ben difícil d’eradicar. No sé per què, però tota alternativa sembla coixa (ni apuntador, ni paperet, ni m’han enxampat copiant, ni…). Doncs es veu que chuleta ve de xulla (‘costella’ o ‘cansalada’), mot encara ben viu al País Valencià. En català antic era ensunya, provinent del llatí axungia (‘greix, sèu’).

clavel

Aquest nom castellà és agafat directament de clavell, que tenim documentat en català ja a final del segle XIV. És un diminutiu de clau, perquè tant l’olor com la forma de la flor tenen una retirada amb les del clau d’espècia. No és pas l’únic mot castellà acabat en -el que és agafat d’un de català acabat en -ell.

cohete

Encara que la hac ens pugui confondre, el mot cohete és una còpia del nostre coet. A l’hora d’establir-ne l’origen, l’etimòleg Joan Coromines dubta si prové del català antic i dialectal coa (‘cua’) o bé del llatí caudatus (‘amb cua’). En canvi, segons el lingüista suís Wilhelm Meyer-Lübke ve del francès coé (‘que té cua’). En català, el tenim documentat del 1445.

correo

Fa segles, en francès es formà el mot corlieu (literalment, ‘correlloc’), amb el significat de ‘missatger’. I el català el copià, però hi féu modificacions, com ara convertir -rl- en -rr-, per influència del verb córrer. I al cap d’un temps, el castellà va fer seu no pas el terme francès, sinó el català, i simplement hi va canviar la vocal final. Això de copiar d’una llengua que ha copiat d’una altra també passa ara, però a la inversa: molts catalans diuen xàndal o xòfer (forma acceptada pel IEC!) no pas copiant el francès originari, sinó el castellà.

faena

El mot català faena ve del llatí vulgar facenda (en llatí clàssic, facienda), que volia dir ‘coses que han de ser fetes’. A la major part del domini lingüístic avui es diu feina, però la forma antiga es manté encara intacta no tan sols al País Valencià, sinó també en bona part del català nord-occidental (pronunciat també faiena). De l’originari facienda en va sortir el castellà hacienda, però la faena la van copiar del català.

forastero

Si mirem ve el mot castellà forastero no ens ha de semblar estrany que sigui copiat: és el nostre foraster amb una -o final i prou. El tenim documentat d’ençà del segle XIV i sembla que és una alteració de forester, provinent de forest, que en català (i en occità) antic volia dir ‘poblet fora de la població’ i també ‘bosc’.

guante

Un altre mot amb una semblança gairebé total entre català i castellà, que delata que l’una llengua el va copiar de l’altra. El mot guant, emprat ja pel cronista Bernat Desclot al segle XIII, fou manllevat del germànic want, amb aquest mateix significat. I el castellà el va copiar de la nostra llengua.

macarra

Els etimòlegs asseguren que el mot castellà macarra prové del català macarró (amb el significat de ‘qui viu dels guanys d’una prostituta’). I alhora diuen que el català el copià del maquereau francès (llengua que quan ha de designar la pasta fa servir un mot diferent: macaroni). El cas lamentable és que avui hi hagi tanta gent que en català faci servir el castellanisme macarra, en compte de macarró. El castellà ens copia un mot i nosaltres ens encaterinem de la còpia… Com hi ha món!

mercería

Fa segles que el castellà va manllevar el mot mercer (i el derivat merceria) del català. Si els diccionaris tenen raó, en català merceria deriva de mercer, però es veu que en castellà mercero deriva de mercería. Coromines explica que mercer, documentat ja al segle XIII, prové d’un hipotètic merç del català antic, provinent del llatí merx, que volia dir ‘mercaderia’.

molde

El castellà va manllevar el mot antic motle (forma encara viva al País Valencià i a les terres de l’Ebre). Després d’un moviment de les consonants interiors (metàtesi), el motle va esdevenir molde, en castellà. El nom català és agafat del llatí modulus, que vol dir ‘mida’. D’aquest mateix mot llatí, sense evolucionar, en va sortir mòdul.

naipe

És ben curiós que avui tothom digui carta (i joc de cartes) i quasi s’hagi perdut el mot naip, que, segons el Diccionario de la lengua española, el castellà va copiar del català. El mot català no se sap ben bé d’on prové: hi ha qui diu que de l’àrab ma‘íb, que vol dir ‘censurable’, i hi ha qui diu que del francès naïf, ‘ingenu’, aplicat al trumfo més petit que vencia totes les cartes.

panoli

I acabem l’article d’avui amb un mot que té una història curiosa: panoli. El panoli és una coca pròpia de Tortosa, del Maestrat i dels Ports, feta adés amb vi blanc, adés amb aiguardent. L’origen del mot és el sintagma pa en oli. Un panoli, figuradament, és un beneit. Igualment, a Mallorca pamboli té aquests mateixos significats, literal i figurat. I el castellà, quan va copiar el mot, solament s’endugué el segon. Als Països Catalans fa segles que mengem pa amb oli, que sembla que és el precedent del pa amb tomàquet.

Avui ho deixem ací. A l’article següent, quinze catalanismes més.

The post Quan el castellà copiava el català (I) appeared first on VilaWeb.

Monzó entre voltors (1)

La nit del 5 de juny aquest diari va publicar el capítol novè de la sèrie ‘Essencials’, que vaig dedicar a Quim Monzó en adonar-me que havia deixat d’escriure a La Vanguardia. Ara hi torno i ho faré la setmana que ve, perquè des de llavors, a poquet a poquet, sobretot la setmana passada, he llegit algunes piulades sobre Monzó que m’han deixat estupefacta. L’escriptor ha trencat el silenci, a Twitter: sense escarafalls, amb menor intensitat que no acostumava: doncs molt bé. Ací parlaré no del silenci seu ni dels altres que potser n’haurien pogut parlar sinó, ben al contrari, de les paraules que li han dedicat alguns membres de la tribu literària nostrada, escriptors que acusen o donen consells a QM o que fan avaluacions sobre la seva obra i la seva persona a voltes com si ja fos mort, sigui dit de passada. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Espero que se n’estigui fument. Al capdavall no li ha de venir de nou. Veig  la cosa com a un homenatge més que sense adonar-se’n alguns literats li fan, perquè l’afer recorda de manera irremissible l’esplèndida paràbola i al·legoria que és la seva novel·la menys examinada per la crítica com a mirall de la societat catalana, Davant del rei de Suècia (dins d’El millor dels mons, Quaderns Crema, 2001), aquella història que explica que per ser acceptat pels veïns el poeta ha d’acceptar la mutilació de la seva talla.

Si el protagonista feia en començar 1,81 cm n’acabarà fent 1,47: 34 cm menys. Ho diu la primera ratlla: “En aquella època, Amargós és trenta-quatre centímetres més alt que no pas ara.” Pel que en sé, no se n’ha parlat, d’això, aquí, com si fos una simple boutade monzoniana. Doncs no, és una història greu sobre com sobreviu un autor de categoria la mediocritat. Davant del rei de Suècia perquè el poeta Amargós –reflex irònic del mateix Monzó: la Vanessa llegeix El millor dels mons, se’n descriu la coberta, un llibre que per a Amargós és de ‘narracions poètiques’– ha estat nominat repetides vegades al Nobel i ho espera cada any. Quan accepti la mutilació no sols serà un més entre els veïns, feliçment casat amb la Vanessa i amb una criatura, sinó que fins i tot li donaran el Nobel! Com que això no pot ser (encara) en el cas català, diguem que a Monzó, tot i l’enveja i no sé quants efluvis més que ha despertat des del seu triomf fenomenal entre la crítica i el públic –que ha fet créixer de manera espaterrant, al nivell d’un Pedrolo en el seu moment i de la imparable Rodoreda de postguerra–, sí que li ha arribat el Nobel català, el Premi d’Honor, fa dos anys. Quan per als col·legues que ara el posen a la picota QM s’havia deixat escurçar la talla?

La cosa ha anat així. El meu article no va tenir gaire ressò, potser perquè no estava il·lustrat amb una foto de QM i perquè no volia fer bugada, volia destacar el seu silenci i alhora respectar-lo. Tina Vallès el va piular i repiular al cap d’uns dies, preguntant-se si potser no hauríem de parlar-ne més. També el van piular de primera hora Marta Nadal, Manolo Gil i Bel Zaballa. Poc cas també. Al cap d’uns dies més, el 18 de juny, Joan Safont ho reprèn i hi enllaça l’article de VilaWeb. Si servidora se centrava en l’obra literària, Safont ho fa en el Monzó columnista. Quatre dies després, el 22 de juny, Miquel Bonet hi fica cullerada. Al primer li semblo ‘perspicaç’, al segon ‘li costa entendre que un dels millors escriptors catalans en actiu deixi d’escriure i hagi de ser Mercè Ibarz, tres setmanes després en un article a VilaWeb, qui ens ho faci veure’. A banda que no ho vaig publicar pas tres setmanes després del 23 de maig (última columna de Monzó), a mi em costa entendre per què al senyor B li costa entendre que sigui la meva persona qui ho reveli… M’ho explicarà algun dia, B, a més de comptar bé els dies? Als dos articles –no se n’ha publicat cap més sobre el silenci de Monzó que sàpiga mentre escric aquestes ratlles– els preocupa el paper del columnisme i la seva influència o no, si serveix de res escriure als diaris (tan mal pagats, a més). Els preocupa la columna. L’important és la columna.

Quan l’articulista tarragoní penja el seu escrit a Twitter comença la troca. El 23 de juny. Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics i redactor de la Bernat Metge, novel·lista, piula: ‘Per mi, que el Monzó deixi de fer la columna és per fer una gran festa. És evident que la columna l’havia destruït com a autor.’ Màrius Serra reacciona enviant una piulada a QM, que havia tornat a Twitter feia uns dies: ‘Mira, @QuimMonzo. La columna entesa com a arma de destrucció autoral, quina gran aportació ontològica.’ Monzó respon: ‘Kalàixnikov va ser l’inventor de la columna!’

Un altre piulador,  Pere Antoni Pons, crític i escriptor, fa aquesta avaluació aquell mateix dia: ‘Jo pens q si en Monzó ja no escriu narrativa no és pq la columna periodística li xuclàs totes les energies sinó pq va veure que la via minimalista, asèptica, cada cop més depurada, ja no el podia dur enlloc més d’on havia arribat. A veure si ara (re)neix un Monzó més barroc’, aconsella.

Hi ha hagut consideració en la Vallès, Marta Rojals (19 de juny: ‘Els lectors us enyorem, com és de llei, però: què se sent, no fent columna? Hi ha la pau, a l’altre cantó?’ Resposta immediata de Monzó: ‘No hi ha pau. Hi ha desconcert’) i Enric Gomà (23 de juny: ‘Potser en vivia, senyor Garrigasait. Aquell moment fatídic en què s’han de pagar les factures i els mossos d’esquadra t’esbotzen la porta per desnonar-te. Però estic amb vostè que el disposar de temps el pot animar a emprendre altres escrits. Que Déu hi faci més que nosaltres’). Garrigasait fa aquell mateix dia una altra piulada, compensatòria?, que no té comentaris: ‘Impressiona que els llibres d’en Monzó siguin tan importants per a tanta gent tan diferent. És una cosa que m’omple d’alegria.’

Aquella mateixa revetlla de Sant Joan, Abel Cutillas, també escriptor, piula: ‘jo no dic res del monzó, és el sistema de recepció i prestigis el q falla. a més el monzó ja és igual, el prob ara és reprduir l’esquema i la direcció, poblema per qui ho faci i per al conjunt de la lite del país, crec.’ No l’acabo de copsar del tot, retinc això que ‘el monzó ja és igual’. N’hi ha més, de piulades voltorianes, ho deixo aquí. Era la nit de foc de Sant Joan, no s’hi podien fer fogueres als carrers, la covid mana, però calia calar foc: a QM.

Aquest text m’està sortint llarg, ho sé. Però encara hi vull reportar un escrit formidable sobre la primera novel·la de Monzó –que no ha deixat reeditar mai– guanyadora del Prudenci Bertrana el 1976, quan tenia 25 anys. Rescato la crítica que en va fer Joan Triadú a l’Avui (6 de febrer de 1977, p. 23, suplement Lletres) i em demano el preu que paga un autor de l’altura de Monzó quan desapareix una capacitat crítica així. És el final de l’escrit de Triadú, que fa:

“Amb rigorosa habilitat Quim Monzó se serveix de l’ambigüitat en tot moment. No hi ha recurs més convincent que aquest, avui, en la novel·la. Més aviat centrífuga, com a bona primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres exigeix que ens prenguem seriosament la seva ambigüitat; així els episodis de la guàrdia civil i de l’atracament, si no fos aquesta distància, forma d’ambigüitat, contrastarien massa pel seu caràcter d’acció decisiva, basada en categories establertes –amb el pla general de la novel·la, basat en una successió indeterminada i tothora repetible d’accions ambigües en les quals les preguntes més totals i més decisives constitueixen tot un sistema de respostes. Els monòlegs i les reflexions del narrador i en alguns moments, els d’alguns altres personatges, així com un teixit de citacions manllevades a textos més o menys il·lustres o ‘clàssics’ del món de la cançó i del cinema, lliguen densament una novel·la que fuig per tots costats, sol·licitada per una multitud àvida, opressiva, d’objectes, d’informacions, de petites agressions, de relacions personals instal·lades en la inestabilitat, de particulars liquidacions violentes de qualsevol sofriment a l’antiga, de nombroses provatures de viure altrament, de frases, de drames i de somnis. Però el novel·lista aconsegueix, gairebé sempre, de mantenir-nos ‘a l’interior’ d’aquesta gran i bellugadíssima esfera i mitjà natural de tota una joventut, per a la qual enduts pel vent els darrers ídols i despenjades de la paret les darreres idees vàlides no resta sinó dempeus, potser, la música pròpia i el poblament d’espais que ella promet, sense demanar altra cosa que una dedicació i un treball que sempre puguin ésser sentits com un alliberament (amb la condició que tothom ho vegi com un extrem lliurament). Així contemplem –llegim– un darrer tombant i tota una altra actitud d’una joventut (o bé ja és ‘una altra’ joventut?) mitjançant una novel·la que és en tot i per tot el resultat conscient d’un treball de creació literària. En aquest sentit, Quim Monzó desplega totes les tècniques amb naturalitat, amb humor i amb tendresa, i és positiu que tot s’ho plantegi de cara, sense esteticisme ni cap altra evasió. A tot estirar, es pot tractar –L’udol del griso al caire les clavegueres– d’un ‘esqueix del romanticisme’, d’un preguntar si ‘tot plegat són mots’, d’un rastreig de Foix i de Ferrater, de Faulkner i de Miller, sí: i tanmateix val la pena. Perquè com diu la darrera frase del llibre, ‘la majoria no moren perquè ja són morts’.”

The post Monzó entre voltors (1) appeared first on VilaWeb.

El congrés espanyol aprova sense consens les conclusions de la comissió per a la construcció

La Comissió per a la Reconstrucció del congrés espanyol ha aprovat les conclusions després de dos mesos de treballs però sense consens. El PP s’ha abstingut a la votació de dos dels quatre textos després i ha votat en contra dels altres dos documents. Ara s’han emplaçat amb el govern espanyol a continuar negociant per assolir un acord de cara al debat i votació dels dictàmens finals al ple de la cambra baixa del 22 de juliol, en el qual encara es podran incloure esmenes al text aprovat avui. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El govern espanyol sí ha obtingut el suport de Cs en tres dels àmbits (Reactivació Econòmica, Sanitat i Salut Pública i Unió Europea) arran de l’assoliment d’un acord pel qual el PSOE i Unides Podem acceptaven una vintena d’esmenes de Ciutadans. Vox no hi ha participat, ja que va abandonar la comissió la setmana passada.

Tant ERC com JxCat han votat en contra dels texts de Sanitat, el de Polítiques Socials i de Reactivació Econòmica. ERC s’ha abstingut al de la UE i JxCat ha votat a favor. Compromís ha votat a favor de tots els documents, menys el text de Polítiques Socials, en el qual s’ha abstingut. Els valencianistes han incorporat una esmena en la qual  Pedro Sánchez es compromet a tenir una proposta de model de finançament pel novembre.

Les votacions dels documents

La vice-presidenta del congrés espanyol i diputada del PP, Ana Pastor, ha reclamat que s’incloguin algunes de les mesures al text per passar al sí i ha defensat el reforç del Consell Interterritorial de Salut així com el sistema de vigilància epidemiològica estatal.

Els partits independentistes i sobiranistes han criticat que les mesures d’aquest àmbit són recentralitzadores. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, ha criticat que ‘el cost del consens sigui passar per damunt les competències de les autonomies’. El diputat de JxCat Ferran Bel també ha denunciat la ‘pulsió recentralitzadora’, que també han lamentat PNB i EH Bildu. El text s’ha aprovat per 166 vots a favor, 94 abstencions i 33 vots en contra.

El text de la Unió Europea és el que ha tingut més suport, amb 183 vots a favor, 102 abstencions i 6 en contra. El de Reactivació Econòmica s’ha aprovat amb 177 vots a favor, 115 en contra i 10 abstencions. Una de les polèmiques d’aquest apartat ha estat el vot en contra del PSOE a incloure mesures com la derogació de la reforma laboral -esmena presentada per EH Bildu-. També ha quedat fora de les conclusions l’impost a les grans fortunes que sí defensa el seu soci de coalició i que formacions com ERC o Més País havien presentat com a esmena.

El text de Polítiques Socials ha estat el que menys suports ha obtingut i s’ha aprovat únicament amb el vot a favor del PSOE i d’Unides Podem. S’ha aprovat amb 155 vots a favor, 132 en contra i 5 abstencions. Un dels aspectes que més fricció ha generat ha estat el fet que deixa fora de les ajudes a les escoles concertades la qual cosa ha estat durament criticada per JxCat, PP i Cs.

The post El congrés espanyol aprova sense consens les conclusions de la comissió per a la construcció appeared first on VilaWeb.

El miratge del tercer grau

TEMA DEL DIA
Presons. Aquesta setmana, les juntes de tractament de les presons catalanes han proposat que els nou presos independentistes passin al tercer grau penitenciari, una decisió que permetria que només haguessin de dormir a la presó entre setmana. La decisió significa un alleugeriment personal per als presos i les seves famílies, que són els qui paguen el preu més alt d’una sentència injusta i desproporcionada. Tot allò que redueixi el patiment personal dels presos és una bona notícia. Però en l’àmbit polític, la petició del tercer grau és la constatació de la debilitat de l’independentisme, perquè no implica cap avenç en la solució política, sinó continuar acatant la legislació penitenciària espanyola. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A curt termini, aquest tercer grau penja d’un fil. La fiscalia espanyola pot recórrer contra la decisió, i l’últim estament judicial que s’hi hauria de pronunciar seria el tribunal enjudiciador, és a dir, el Tribunal Suprem espanyol i, específicament, el president de la seva sala penal, Manuel Marchena. No cal ser un expert en dret per augurar quina serà la resposta del jutge que els va enviar a la presó. Un sistema penal que fa dependre el tercer grau del tribunal enjudiciador i, particularment, del jutge sentenciador és profundament pervers i injust. Que sigui injust no és cap novetat, perquè la justícia espanyola s’ha convertit en la punta de llança de la repressió contra l’independentisme, el que és ingenu és confiar que Marchena aturi la seva persecució i, de sobte, esdevingui un jutge imparcial i benevolent. El tercer grau no és cap premi, és un dret que tenen els presos, però Marchena és el mateix.

Més enllà de les dificultats immediates, la petició del tercer grau és la constatació de la incapacitat d’aconseguir una solució política per als presos. L’única solució admissible és l’amnistia, perquè és la que els exculpa d’uns delictes que no han comès, els retorna la llibertat però també els repara moralment i políticament. Es va intentar de fer amb l’amnistia del 1977 amb els presos polítics democràtics, tot i que aleshores es va excloure els independentistes catalans i bascs. Tècnicament, l’amnistia és una llei orgànica aprovada pel congrés espanyol i avui no hi ha majoria per a aprovar-la, perquè ni tan sols el PSOE s’ha mostrat disposat a acceptar-la. En aquest tema, estan d’acord el PSOE, Ciutadans, el PP i Vox, i caldria veure què faria Podem. Si el govern espanyol volgués resoldre el conflicte català, com diu Pedro Sánchez, l’amnistia hauria de ser un punt de partida necessari, perquè mentre hi hagi presos polítics hi ha conflicte. Tampoc els partits independentistes n’han fet cap bandera constant al congrés condicionant qualsevol acord a la seva concessió.

La consellera de Justícia, Esther Capella, ha demanat al Tribunal Suprem que apliqui la raó del dret i no la raó d’estat i permeti el tercer grau als presos independentistes. Una petició que l’honora, però difícilment es farà, perquè precisament la justícia espanyola ha posat la raó d’estat per damunt de l’estat de dret des de l’inici de la repressió contra el procés i no es detecten símptomes de canvi. Més aviat al contrari. El Tribunal Suprem s’ha convertit en una maquinària d’inhabilitacions exprés i només ha tardat una setmana des que el congrés va aprovar el suplicatori contra Laura Borràs per anunciar que haurà de declarar el 21 de juliol. La velocitat del Suprem confirma que la causa contra Borràs té una clara motivació política.

Aquesta pressa del Suprem contrasta amb la lentitud del Tribunal Constitucional espanyol, que no pensa pronunciar-se sobre els recursos dels presos fins a l’any que ve, per endarrerir d’aquesta manera el camí cap al Tribunal Europeu de Drets Humans. El Constitucional ha al·legat que el confinament causat per la crisi del coronavirus ha endarrerit la seva feina, un problema que, en canvi, el Suprem no ha tingut, potser perquè els jutges són immunes a qualsevol virus quan es tracta d’inhabilitar dirigents independentistes.

MÉS QÜESTIONS
Compromís torna a pactar amb Sánchez la data
del nou finançament. Compromís ha tornat a acordar amb Pedro Sánchez una data per a presentar el nou sistema de finançament, com va fer en el debat d’investidura a canvi del seu suport. Aquesta vegada, el dictamen de la comissió de reconstrucció que es desenvolupa al congrés espanyol inclourà el compromís perquè el govern espanyol presenti la proposta per a reformar el finançament autonòmic abans no acabi l’any. Aquesta promesa, que s’inclou gràcies a una esmena que ha incorporat Compromís en les conclusions, permetrà que es materialitzi l’anunci fet per la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, i ratificat després per Pedro Sánchez, de presentar al novembre el primer esborrany del nou model de finançament. El portaveu de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha anunciat que votarà a favor de tres dels quatre documents de la comissió de reconstrucció una volta l’executiu espanyol ha acceptat una esmena de la coalició per a abordar la reforma del finançament autonòmic abans no acabi aquest any. Baldoví ha explicat que l’esmena que ha aconseguit d’introduir la coalició al dictamen significa un compromís ferm que, abans del 2021, hi ha d’haver una nova proposta de sistema de finançament perquè ‘no es pot lluitar contra els efectes de la crisi sense que els governs autonòmics tinguen els recursos necessaris per a abordar-los’.

El govern de les Illes celebra les bonificacions del 50% a les empreses turístiques. El conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, ha comparegut per informar dels acords de la Taula de Diàleg Social en què s’han acordat les mesures relatives als treballadors fixos discontinus. El conseller ha anunciat que les empreses turístiques amb fixos discontinus que obrin aquesta temporada turística tindran una bonificació del 50% de les cotitzacions de la Seguretat Social els mesos de juliol, agost, setembre i octubre. El decret llei per als treballadors discontinus ha estat aprovat avui pel govern espanyol. Els mesos de temporada centrals hi haurà pràcticament una exoneració total de cotització a la Seguretat Social. Pel conseller, és una bonificació directa que ha d’animar a activar el sector els mesos de temporada alta. En la reunió han participat la presidenta de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB), Carmen Planas; el president de la Federació de la petita i mitjana empresa (Pimem), Jordi Mora; i els secretaris generals d’UGT, Alejandro Texías, i de CCOO, José Luis García.

Relleu oficial a la batllia de Perpinyà. Després de la segona volta de les eleccions municipals de diumenge passat, avui s’ha fet l’acte de relleu oficial a l’ajuntament de Perpinyà. El candidat de l’extrema dreta, Louis Aillot, ha pres possessió com a batlle, davant Jean Marc Pujol, qui va perdre les eleccions i ha anunciat que es retirarà de la política. L’acte no s’ha fet a la llotja de Perpinyà, com és tradicional, sinó a la seu de l’àrea metropolitana, per raons sanitàries. La crisi del coronavirus també ha obligat a fer la sessió a porta tancada, sense públic, respectant el distanciament social entre els càrrecs electes.

LA XIFRA
4.232 àpats a domicili i 2.613 quilos d’aliments ha distribuït la Creu Roja a les famílies andorranes durant els mesos de l’emergència sanitària de la covid-19, segons el balanç d’actuacions que ha fet públic l’entitat.

TAL DIA COM AVUI
El 3 de juliol de 2006 a les 13:03 un comboi de la línia 1 del metro de València va descarrilar en un revolt a 50 metres de l’estació de Jesús i va causar la mort de 43 persones i en va deixar 47 de ferides. Quatre persones van ser condemnades com a responsables de l’accident en diversos judicis que es van fer posteriorment.

The post El miratge del tercer grau appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Un grup de manifestants protesta contra Felipe VI a València

Felipe VI i Letícia Ortiz han visitat aquest vespre la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. La visita dels reis espanyols ha estat discreta i ha aplegat un grup de republicans que protestaven contra la presència del monarca i un grup, més nombrós, d’espanyolistes que el rebien amb aplaudiments. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els manifestants han posat el Cant dels maulets i han ensenyat banderes republicanes i cartells, mentre la policia espanyola els mantenia allunyats dels reis espanyols i després els expulsava del lloc.

El rei espanyol també ha visitat Benidorm aquest matí i Palma fa uns dies, i dimecres va rebre una escridassada a Badajoz per part de manifestants republicans.

La música del "Cant dels maulets" ha sonat quan els reis d'Espanya entraven al Museu de les Ciències mentre un grup de persones protestaven amb banderes republicanes. La policia els ha apartat i els ha fet retrocedir. Un altre grup prou més nombrós han aplaudit Felip i Letícia. pic.twitter.com/7HordXC20V

— À Punt NTC (@apuntnoticies) July 3, 2020

The post [VÍDEO] Un grup de manifestants protesta contra Felipe VI a València appeared first on VilaWeb.

NOVA TEMPORADA ESTIUENCA DEL FES TA FESTA

Aquest Covid del nassos no ens ha deixat ni acomiadar com es mereix la 32a. temporada del FES TA FESTA ni obrir la temporada estiuenca corresponent. Si bé la gent que ens coneixeu ja sabeu que per nosaltres, el tema de les temporades és ben bé un formalisme. Això del FES TA FESTA és un non stop des de fa més de sis lustres i esperem que així continuï per molt de temps. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I pel que fa als continguts, tampoc variaran gaire de la temporada normal a l’estiuenca, més enllà dels tòpics d’una miqueta més de música (refrescant?), notícies lleugeres (no pesants?), etc. La cultura popular a l’estiu és quan més tresca i per tant, al FES TA FESTA li sobren continguts i temes. Però sí, és veritat, que ens agrada programar algun concert i força música.

Llegir més i escoltar el programa…

The post NOVA TEMPORADA ESTIUENCA DEL FES TA FESTA appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: el Brasil pot tenir vuit vegades més casos de covid-19

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 20.00, apunteu-vos-hi ací. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment en funció de l’actualitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El Brasil pot haver tingut vuit milions de casos de la covid-19 d’ençà de l’inici de la pandèmia, segons un estudi que va encarregar el Ministeri de Salut entre gairebé 90.000 persones. Les dades oficials del govern de l’ultra Jair Bolsonaro, negacionista del coronavirus, situen els contagis en 1,5 milions. Els casos s’han duplicat aquest últim mes i la covid-19 afecta especialment el sector més vulnerable de la població, que viu en pitjors condicions. En aquest sentit, la taxa de contagi dels afrodescendents sembla que és cinc vegades més alta que la dels blancs. L’expansió del virus al Brasil explica en bona part que, en només una setmana, les dades oficials reflecteixin un augment d’un milió de casos arreu del món.

El país està pendent dels rebrots, especialment dels de Lleida. La consellera de Salut, Alba Vergés, ha constatat que la situació ha empitjorat, però descarta un confinament selectiu. També ha dit que calia afluixar el ritme i ajornar activitats i trobades que no fossin imprescindibles. A més, després d’haver obert dos hotels per aïllar contagiats, s’ha habilitat un hospital de campanya a l’exterior de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida per donar suport a l’atenció inicial a les urgències, fent el triatge i les proves PCR. La setmana passada hi va haver 167 casos i en aquesta ja n’hi ha hagut 325.

Avui les dades que han reportat els governs del país indiquen que no hi ha hagut cap mort per coronavirus.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 11.083.945 casos confirmats i 526.300 morts. Del total de casos, 6.208.599 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 2.860.615 casos i 131.725 morts.
–El Brasil, amb 1.508.991 casos i 62.304 morts.
–Rússia, amb 667.883 casos i 9.859 morts.
–L’Índia, amb 646.924 casos i 18.656 morts.
–L’estat espanyol, amb 297.625 casos i 28.385 morts.

*A l’estat francès hi ha 166.378 casos i 29.875 morts.

Als Països Catalans hi ha 94.577 casos, 59.738 altes i 14.372 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

–Al Principat, 72.460 casos, 39.782 altes i 12.584 morts (avui s’hi han afegit 276 casos i 177 altes)
–Al País Valencià, 18.614 casos, 16.912 altes i 1.475 morts (avui s’hi han afegit 14 casos nous de PCR i 95 altes)
–A les Illes, 2.335 casos, 1.965 altes i 227 morts (avui s’hi han afegit 8 casos i 10 altes)
–A Catalunya Nord, 313 casos, 279 altes i 34 morts (sense variació)
–A Andorra, 855 casos, 800 altes i 52 morts (sense variació)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

La píndola de Jordi Goula: ‘L’activitat s’ha estabilitzat al juny’

L’índex dels directors de compres apunta a una lleugera caiguda de comandes en la indústria i els serveis, però una clara millora en les expectatives empresarials.
L’economia del sector privat de l’estat espanyol es va acostar a l’estabilització al juny, tal com ho indica l’Índex Compost d’Activitat Total dels directors de compres (PMI), que se situa en els 49,7 punts enfront dels 29,2 registrats el mes anterior. Val a dir que la lectura de juny ha estat la millor des del febrer passat, perquè les empreses de l’economia del sector serveis van registrar un creixement marginal, i la producció manufacturera, tot i que va continuar disminuint, ho va fer d’una manera molt lleugera.
Com pensava ahir amb la publicació de les xifres de l’atur i de les afiliacions a la Seguretat Social, sembla que l’inici de la recuperació no va tan malament com es temia fa un parell de mesos. Val a dir que, segons l’índex del PMI de serveis i d’indústria, la pujada de juny a l’estat espanyol ha estat la segona de la zona euro, només darrere de França. Cal pensar que al país l’evolució ha estat semblant.
Potser la dada més rellevant sobre la situació a la zona euro –que és vital per a l’economia catalana– és que la confiança entre les empreses del sector privat va retornar a territori positiu al juny i va aconseguir el seu nivell més alt en quatre mesos. S’espera que la reducció contínua de les restriccions de confinament aplani el camí per a un creixement més alt de la demanda i de les vendes durant els dotze mesos vinents. Sense ser una gran notícia, sí que és un oasi enmig de la munió de males perspectives que ens envolten.
Segons l’informe, en el sector industrial manufacturer estatal –en el qual Catalunya representa una quarta part– tant la producció com les noves comandes van continuar caient al juny, tot i que a ritmes molt més lents. Igual com va passar en el cas de les noves comandes totals, les últimes dades mostren que les corresponents a les exportacions van disminuir, però de manera relativament modesta. Per això, l’IHS titula l’informe ‘L’economia manufacturera s’acosta a l’estabilització al juny’. Malgrat tots els problemes que continuen latents, doncs, parlar d’estabilització a la indústria sembla un pas endavant, tot i que no en podem saber la magnitud, ara com ara.
Sens dubte, els serveis són el veritable taló d’Aquil·les en aquesta crisi. I el turisme, el primer de tots. I aquí l’interrogant es manté obert. Però un dels subíndexs de l’informe, concretament el d’activitat comercial, basat en una pregunta en què es demana a les empreses que comentin l’evolució de la seva activitat pel que fa al mes anterior, torna a situar-se per sobre del nivell d’absència de canvis: de 50,0 punts al juny, assenyalant 50,2, molt per sobre dels 27,9 registrats el maig. Encara que és encoratjador, hem de pensar que el creixement va ser marginal, després d’un període de contracció sense precedents de l’activitat del sector serveis. Però la qüestió important, com passava a la indústria, és que és un pas positiu.
Com és lògic, algunes empreses enquestades van informar que molts treballadors havien deixat els expedients de regulació temporal d’ocupació i havien tornat a la feina al juny, cosa que va contribuir a impulsar un augment considerable en les despeses operatives generals. Després de dos mesos de descensos sense precedents en els costs, l’augment observat al juny va ser molt fort. També hi va haver informes d’un augment dels preus cobrats pels proveïdors i un augment dels costs del transport. Ara bé, malgrat aquests augments, moltes empreses no van poder repercutir-los als seus clients, de manera que els preus cobrats es van reduir per quart mes consecutiu. De fet, l’entorn empresarial encara és extremadament competitiu i les empreses es van veure obligades a oferir preus més baixos als clients, en un intent de mantenir el negoci. El resultat és evident: una caiguda dels marges. Si la situació no dura gaires mesos es podrà aguantar, però si no és així, afegeix un problema més al sector.
De totes maneres, és important destacar que la confiança va millorar notablement al juny. En general, les empreses del sector serveis es van mostrar optimistes sobre el futur, i el sentiment va ser el millor des del febrer passat. Voldria insistir que tot allò que envolta el sector del turisme menja a part.
Pel que fa a Catalunya, aquesta tarda hem rebut l’índex de vendes de Comertia, que és un bon indicador del consum a casa nostra i penso que els resultats que ha reflectit són menys negatius del que es temia. El mes de juny continua amb una evolució negativa (-17,5%), però no tan pronunciada com la registrada al maig (-53,6%). Em sembla destacable que al juny un 32,5% de les empreses hagi tingut un augment de vendes respecte al mateix mes de l’any anterior i que un 5% les hagi mantingudes. I em sembla normal que un 62,5% les hagi disminuïdes. Que una tercera part de les empreses fos capaç d’augmentar vendes respecte del 2019, crec que no entrava en els càlculs inicials.
Respecte a les vendes per sectors, han estat molt diferents. Així, oci i cultura (-62,5%) i restauració (-53,8%) són les activitats econòmiques que han tingut un descens més fort de vendes, seguit d’alimentació no bàsica (-39,8%), moda (-19,8%) i complements de la persona (-15%). La resta de sectors experimenten un creixement de vendes: alimentació (+14,3%), equipament de la llar (+15,6%) i altres (+13,1%).
Una cosa ha tornat a quedar clara, que continuen augmentant les vendes en línia en tots els sectors, fins i tot amb creixements de tres dígits amb relació al mateix mes de l’any anterior, si bé l’abril va registrar el pic més alt d’aquestes vendes i els dos mesos següents la tendència dels creixements és de desacceleració. I, per acabar, em quedo amb les paraules del seu president, David Sánchez: ‘Es comença a notar una certa recuperació de la confiança que, lligat a la prudència amb l’acompliment de les mesures sanitàries per part dels consumidors, esperem que ajudi a recuperar la normalitat els mesos vinents.’ Amén.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– CNN: Els Estats Units, el Brasil i altres estats han aixecat el confinament abans d’hora. Aquests gràfics mostren la mortalitat d’aquesta decisió (en anglès)
– New York Times: Els investigadors debaten sobre infectar persones per provar els vaccins contra el coronavirus (en anglès)
– Franceinfo: El coronavirus actual és més infecciós que la versió original, segons suggereix un estudi (en francès)
– Vox: Vuit maneres de sortir i mantenir-se fora de perill durant la pandèmia del coronavirus (en anglès)
– Al Jazeera: ‘Espantant’: Sud-àfrica viu avui l’augment més gran de contagis diari de la covid-19 (en anglès)
– La Stampa: Covid, l’índex de R al Vèneto puja a 1,63. Zaia: dilluns ordeno d’apretar les normes (en italià)
– RTÉ: Com ha augmentat la taxa de pandèmies a causa de les activitats humanes (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

Vergés constata un augment important del brot de Lleida, però no confina
Un estudi fet a vora de cent mil persones estima que hi ha més de vuit milions d’encomanats al Brasil
La Comissió autoritza l’ús del remdesivir després de l’aval de l’Agència Europea del Medicament
El coronavirus no frena l’Etnomusic
Les parades del Sant Jordi d’estiu s’instal·laran en trams centrals del passeig de Gràcia i s’hi aturarà el trànsit

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
I ara què he de fer? Consells per a conviure amb la covid-19
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: el Brasil pot tenir vuit vegades més casos de covid-19 appeared first on VilaWeb.

L’activitat s’ha estabilitzat al juny

L’economia del sector privat de l’estat espanyol es va acostar a l’estabilització al juny, tal com ho indica l’Índex Compost d’Activitat Total dels directors de compres (PMI), que se situa en els 49,7 punts enfront dels 29,2 registrats el mes anterior. Val a dir que la lectura de juny ha estat la millor des del febrer passat, perquè les empreses de l’economia del sector serveis van registrar un creixement marginal, i la producció manufacturera, tot i que va continuar disminuint, ho va fer d’una manera molt lleugera. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com pensava ahir amb la publicació de les xifres de l’atur i de les afiliacions a la Seguretat Social, sembla que l’inici de la recuperació no va tan malament com es temia fa un parell de mesos. Val a dir que, segons l’índex del PMI de serveis i d’indústria, la pujada de juny a l’estat espanyol ha estat la segona de la zona euro, només darrere de França. Cal pensar que al país l’evolució ha estat semblant.
Potser la dada més rellevant sobre la situació a la zona euro –que és vital per a l’economia catalana– és que la confiança entre les empreses del sector privat va retornar a territori positiu al juny i va aconseguir el seu nivell més alt en quatre mesos. S’espera que la reducció contínua de les restriccions de confinament aplani el camí per a un creixement més alt de la demanda i de les vendes durant els dotze mesos vinents. Sense ser una gran notícia, sí que és un oasi enmig de la munió de males perspectives que ens envolten.

Segons l’informe, en el sector industrial manufacturer estatal –en el qual Catalunya representa una quarta part– tant la producció com les noves comandes van continuar caient al juny, tot i que a ritmes molt més lents. Igual com va passar en el cas de les noves comandes totals, les últimes dades mostren que les corresponents a les exportacions van disminuir, però de manera relativament modesta. Per això, l’IHS titula l’informe ‘L’economia manufacturera s’acosta a l’estabilització al juny’. Malgrat tots els problemes que continuen latents, doncs, parlar d’estabilització a la indústria sembla un pas endavant, tot i que no en podem saber la magnitud, ara com ara.

Sens dubte, els serveis són el veritable taló d’Aquil·les en aquesta crisi. I el turisme, el primer de tots. I aquí l’interrogant es manté obert. Però un dels subíndexs de l’informe, concretament el d’activitat comercial, basat en una pregunta en què es demana a les empreses que comentin l’evolució de la seva activitat pel que fa al mes anterior, torna a situar-se per sobre del nivell d’absència de canvis: de 50,0 punts al juny, assenyalant 50,2, molt per sobre dels 27,9 registrats el maig. Encara que és encoratjador, hem de pensar que el creixement va ser marginal, després d’un període de contracció sense precedents de l’activitat del sector serveis. Però la qüestió important, com passava a la indústria, és que és un pas positiu.
Com és lògic, algunes empreses enquestades van informar que molts treballadors havien deixat els expedients de regulació temporal d’ocupació i havien tornat a la feina al juny, cosa que va contribuir a impulsar un augment considerable en les despeses operatives generals. Després de dos mesos de descensos sense precedents en els costs, l’augment observat al juny va ser molt fort. També hi va haver informes d’un augment dels preus cobrats pels proveïdors i un augment dels costs del transport. Ara bé, malgrat aquests augments, moltes empreses no van poder repercutir-los als seus clients, de manera que els preus cobrats es van reduir per quart mes consecutiu. De fet, l’entorn empresarial encara és extremadament competitiu i les empreses es van veure obligades a oferir preus més baixos als clients, en un intent de mantenir el negoci. El resultat és evident: una caiguda dels marges. Si la situació no dura gaires mesos es podrà aguantar, però si no és així, afegeix un problema més al sector.

De totes maneres, és important destacar que la confiança va millorar notablement al juny. En general, les empreses del sector serveis es van mostrar optimistes sobre el futur, i el sentiment va ser el millor des del febrer passat. Voldria insistir que tot allò que envolta el sector del turisme menja a part.

Pel que fa a Catalunya, aquesta tarda hem rebut l’índex de vendes de Comertia, que és un bon indicador del consum a casa nostra i penso que els resultats que ha reflectit són menys negatius del que es temia. El mes de juny continua amb una evolució negativa (-17,5%), però no tan pronunciada com la registrada al maig (-53,6%). Em sembla destacable que al juny un 32,5% de les empreses hagi tingut un augment de vendes respecte al mateix mes de l’any anterior i que un 5% les hagi mantingudes. I em sembla normal que un 62,5% les hagi disminuïdes. Que una tercera part de les empreses fos capaç d’augmentar vendes respecte del 2019, crec que no entrava en els càlculs inicials.

Respecte a les vendes per sectors, han estat molt diferents. Així, oci i cultura (-62,5%) i restauració (-53,8%) són les activitats econòmiques que han tingut un descens més fort de vendes, seguit d’alimentació no bàsica (-39,8%), moda (-19,8%) i complements de la persona (-15%). La resta de sectors experimenten un creixement de vendes: alimentació (+14,3%), equipament de la llar (+15,6%) i altres (+13,1%).

Una cosa ha tornat a quedar clara, que continuen augmentant les vendes en línia en tots els sectors, fins i tot amb creixements de tres dígits amb relació al mateix mes de l’any anterior, si bé l’abril va registrar el pic més alt d’aquestes vendes i els dos mesos següents la tendència dels creixements és de desacceleració. I, per acabar, em quedo amb les paraules del seu president, David Sánchez: ‘Es comença a notar una certa recuperació de la confiança que, lligat a la prudència amb l’acompliment de les mesures sanitàries per part dels consumidors, esperem que ajudi a recuperar la normalitat els mesos vinents.’ Amén.

The post L’activitat s’ha estabilitzat al juny appeared first on VilaWeb.

El Suprem confirma que revisarà el 17 de setembre la condemna contra el president Torra

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat que la sala segona, presidida pel jutge Manuel Marchena, examinarà el 17 de setembre el recurs de cassació del president de la Generalitat, Quim Torra, contra la seva condemna per desobediència d’un any i mig d’inhabilitació pels llaços grocs. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En una providència, l’alt tribunal fixa la data i, d’aquesta manera, refusa de suspendre la vista tal com havia demanat la defensa de Torra. El Suprem també comunica la composició del tribunal que presidirà el magistrat Andrés Martínez Arrieta i estarà formada per Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Vicente Magro i Susana Polo. Tots van ser magistrats en el judici contra el procés.

El vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, ha denunciat que la decisió s’ha fet pública a través d’una publicació de Vox a les xarxes socials.

Les notícies de la JEC ens arriben pel PP i les del Tribunal Supremo per VOX.

Justícia espanyola i molt espanyola. https://t.co/vAnZla3cLf

— Josep Costa🎗 (@josepcosta) July 3, 2020

The post El Suprem confirma que revisarà el 17 de setembre la condemna contra el president Torra appeared first on VilaWeb.

Jean Castex: el primer ministre francès que vetllava pel català

Jean Castex, batlle de Prada de Conflent, serà el nou primer ministre de l’estat francès, el primer provinent de Catalunya Nord, tot i que nasqué a Occitània, i el segon catalanoparlant després de Manuel Valls. Ho serà en substitució d’Édouard Philippe, qui ha dimitit juntament amb la resta de l’executiu després de la desfeta electoral del partit d’Emmanuel Macron a les eleccions municipals. Fa més de dotze anys que Castex es dedica a la política (el 2008 ja fou elegit batlle, i aquesta darrera vegada, amb el 75% dels vots), i féu el salt a l’alt funcionariat el 2011, quan el president Nicolas Sarkozy el nomenà secretari general adjunt de la presidència. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La trajectòria acadèmica ja l’havia encaminat cap aquí: va estudiar a l’elitista Escola Nacional de l’Administració, on va formalitzar la seva vocació d’estadista que ja havia heretat dels pares i els avis. Enric Balaguer, delegat de Plataforma per la Llengua al Conflent i periodista de Ràdio Arrels, el coneix bé, i en diu que ha estat ‘educat per servir l’estat francès’ i que, per tant, ‘és força jacobí’, que ‘li costarà sortir d’aquest motlle’, però considera que com a batlle ha estat ‘molt a favor de la cultura catalana’. Balaguer, tot i que se’n desmarca ideològicament, en ressalta que és un home de consens per les qualitats que, diu, li reconeixen fins i tot els seus rivals: ‘És amable, amb conviccions fortes, obert i lleial.’

El batlle de Prada, Jean Castex, nou primer ministre de França

És un retrat que subscriu aproximadament Jordi Taurinyà, president del Casal Jaume I del Conflent, que en destaca la faceta de treballador, i si bé molts defineixen Castex com a discret, ell recorda que això no exclou que sigui ambiciós, perquè coneix de dalt a baix les altes esferes de la política francesa. Això va fer que li encarreguessin, el setembre del 2017, la gestió dels Jocs Olímpics que s’han de fer a París l’any 2024, i que després l’elevessin a dirigir l’Agència d’Esports Francesa, de nova creació. Però el reconeixement gairebé definitiu va arribar quan el president Macron va posar-lo al capdavant d’un nou departament ministerial: el que havia de pautar el desconfinament causat per la covid-19.

Tant Balaguer com Taurinyà coincideixen que, en línies generals, l’opinió popular majoritària és que ho ha fet prou bé. I la valoració favorable creuen que s’estén en la tasca de batlle i, més tard, com a president de la Comunitat de Municipis del Conflent. Al càrrec, hi va arribar gràcies al vot favorable no tan sols dels batlles del seu partit, els republicans, sinó també de quaranta-set municipis, molts governats per socialistes, que li van donar suport. Segurament, Macron s’ha fixat en aquesta habilitat per a fer ponts.

L”actitud positiva’ de Castex amb la llengua catalana i contra la repressió

Joan Pere Le Bihan, qui ha estat president de l’escola la Bressola durant més de trenta anys, coneix de prop el nou cap de l’executiu francès i explica que hi ha tingut ‘una excel·lent relació’ en tot allò que hi ha hagut de negociar i dialogar com a batlle de Prada. Quan, dellà el 2012, començava a haver-hi dificultats perquè els centres de l’escola acollissin totes les matrícules, Le Bihan recorda que Castex va col·laborar activament ‘a construir tres o quatre edificis més’. ‘Sempre va donar suport a les demandes que feia la Bressola davant el Ministeri d’Educació, ha tingut una actitud molt positiva amb la llengua’, diu. ‘Quan vaig escriure a Valls, en canvi, fins i tot abans que fos ministre, no em va contestar mai.’

Va ajudar a fundar el Casal Jaume I, i Taurinyà recorda que va estar molt content el dia de la inauguració, perquè s’hi sentia lligat. D’aleshores ençà, ‘sempre ens ha facilitat llocs per a fer activitats, fossin castells o altres coses’, i ‘mai no ens ha posat entrebancs, ans al contrari’. Com a batlle de Prada, ha estat present en tots els certàmens de la Universitat Catalana d’Estiu que s’han fet durant el seu mandat, i ha participat en taules rodones amb dirigents tan destacats com el conseller Jordi Turull, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i l’ex-conseller Francesc Homs. Els discursos sempre els ha fets en la llengua del país.

‘Quan era petit va tenir asma i el van enviar a l’Alta Cerdanya a guarir-se’n, per això parla el català’, explica Le Bihan. D’aleshores ençà, va passar algunes vacances a Catalunya Nord, i una d’aquestes vegades hi va conèixer la seva dona, de manera que s’hi quedà, se’n van anar a viure a Prada de Conflent i, amb els anys, per la seva vocació política, n’acabà essent batlle. Així doncs, amb els anys, ha anat travant un fort arrelament amb el territori i durant els seus mandats ha cooperat per enfortir els llaços amb el Principat. S’ha reunit diverses vegades amb el batlle de Ripoll, perquè Prada hi és agermanada, i va participar en la gestació de l’Hospital Transfronterer de Puigcerdà.

Contra la repressió i sensible a les reivindicacions del Principat

Castex ‘és conscient de les crítiques que l’actuació espanyola’ suscita entre catalans del nord, explica Enric Balaguer. De fet, l’octubre del 2017 va signar, com a president de la Comunitat de Municipis del Conflent, un manifest en suport als batlles investigats pel Primer d’Octubre. El document expressava ‘indignació per les violències policíaques contra els electors catalans, concentrats pacíficament per exercir el seu dret de vot’. Ell, ‘els vice-presidents, els batlles i delegats de la Comunitat de Comunes Conflent-Canigó’ demanaven que s’aturés la violència perquè era ‘indigna d’una democràcia’, que el govern espanyol s’avingués a ‘obrir negociacions per a resoldre la crisi’ i que el Parlament Europeu i l’ONU intervinguessin ‘com a mediadors entre les dues parts’.

Així mateix, lamentaven ‘el nombre important de ferits’, compartien ‘el dolor de les famílies’, i expressaven ‘la solidaritat de cara als elegits i al poble català amb els quals compartim història, cultura i llengua’. Tot i això, hi va haver un segon manifest, en suport als presos, el juny del 2018, i aquest ja no el va signar excusant-se amb el seu càrrec d’encarregat dels Jocs Olímpics.

El paper clau de Castex perquè TV3 traspassés els Pirineus

Per il·lustrar aquesta ‘actitud positiva’ amb la llengua, Le Bihan conta una anècdota significativa. A començament dels anys noranta, van instal·lar un repetidor de TV3 al Conflent amb el batlle de Prada d’aleshores, Pau Blanc, amb donacions, entre més, de diversos empresaris del Principat, però aleshores la llei prohibia que televisions ‘estrangeres’ emetessin a l’estat francès. Amb l’arribada de la digitalització televisiva ‘no hi va haver prou recursos’. I explica: ‘Llavors vaig parlar amb Castex i li vaig dir que no podia ser. “Tu, que ajudes el català a la Bressola, ens hauries d’ajudar a tornar a posar un repetidor i donar-hi un encaixament jurídic”. Ell em va dir que la solució era un conveni transfronterer entre l’estat espanyol i el francès’, perquè fer-lo explícitament per al cas català podria causar reticències.

I sembla que va complir. Le Bihan explica que el nou primer ministre va encarregar-se del conveni i va convèncer Sarkozy perquè l’enviés a José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i que el president espanyol el va refusar, al cap de pocs mesos, en canvi, el seu flamant successor, Mariano Rajoy, s’hi va avenir, atesa la bona sintonia personal i ideològica amb el president francès. El conveni, que avala que totes les televisions de l’estat espanyol es puguin veure més enllà dels Pirineus i viceversa, és el que ha permès que Plataforma per la Llengua i el Casal del Conflent hagin instal·lat, finalment, un repetidor legal a Catalunya Nord que fa accessible TV3. ‘Castex hi va tenir un paper cabdal’, conclou Le Bihan.

The post Jean Castex: el primer ministre francès que vetllava pel català appeared first on VilaWeb.

Pàgines