La jugadora de bàsquet Laura Peña ha anunciat que deixa les pistes indefinidament. La base de l’Spar Girona ha dit en un comunicat que fa un pas al costat perquè fa temps que no gaudeix de l’esport que fins ara l’apassionava.

“Fa uns anys que hi ha alguna cosa a dins meu que no està bé, que no funciona i que no em permet fer i gaudir del que més m’apassiona. És per això que he decidit parar la meva activitat professional per un període de temps que ara mateix no us sabria concretar”, ha explicat la jugadora de vint-i-cinc anys en un comunicat publicat per club gironí.

Comunicat oficial de Laura Peña

— Spar Girona (@unigirona) April 22, 2024

A més, ha volgut agrair el suport i la comprensió del club, les companyes i el cos tècnic. “Vull agrair al club, staff i companyes tot el suport que estic rebent. Soc afortunada d’estar rodejada de tots i cada un d’ells”, diu el comunicat.

En el mateix comunicat, l’Spar Girona expressa el total suport, respecte i admiració cap a la jugadora i demana que se’n respecti la privacitat.

Peña ja no va participar en la victòria de l’equip dissabte davant el Gran Canària, en l’última jornada de la lliga regular. Ara, serà baixa pels partits de play-offs pel títol, que arrenquen aquesta setmana.

El consell nacional de Junts ha aprovat aquesta tarda la candidatura a les eleccions europees que encapçalarà l’eurodiputat Toni Comín. L’ex-conseller de la Generalitat tindrà com a número dos la catedràtica Neus Torbisco i com a número tres el director de l’oficina europarlamentària, Aleix Sarri. Al quart lloc hi apareix l’exdiputada al Congrés Mariona Illamolla.

La candidatura inclou representants d’arreu dels Països Catalans com ara Pere Mayor, ex-secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Sebastià Frau, expresident de l’Obra Cultural Balear, o el dirigent d’Unitat Catalana Enric Balaguer.

D’altra banda, el consell nacional també ha aprovat el pressupost de la campanya per a les eleccions catalanes, que serà d’1,6 milions d’euros.

El Departament de Drets Socials ha rebutjat el repartiment de menors no acompanyats arribats a les Canàries que ha proposat avui al matí des de l’illa el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres.

El govern canari atén actualment 5.500 menors en aquesta situació, 2.500 més dels que es calcula que poden suportar els seus serveis públics. Fonts de Drets Socials creuen que a partir dels càlculs que fa l’executiu espanyol, a Catalunya n’hi tocarien al voltant d’un centenar –xifra que El País augmenta fins als 191–, una proposta que no respon a les necessitats reals de Catalunya, segons el departament. El càlcul, assegura Drets Socials, no té en compte l’esforç real d’acollida ni s’acompanya del finançament proporcional.

L’executiu català insisteix en la necessitat d‘un repartiment més just per a tots els indrets de l’estat espanyol amb uns criteris de càlcul que tinguin en compte els costos de prestació de servei i l’acollida més enllà dels divuit anys. En aquest sentit, s’afirma que ara com ara Catalunya és el lloc que acull més menors migrats no acompanyats sense ser porta d’entrada.

També es denuncia un “cas de gesticulació que no s’ajusta a la realitat”, atès que, segons les xifres del Departament de Drets Socials, l’any passat van arribar 2.330 joves migrats sols i l’estat espanyol va proposar que Catalunya n’acollís 33 en un repartiment acordat.

Enguany es proposa un repartiment que ronda el centenar de joves migrats sols quan entre gener i març n’han arribat 891, segons Drets Socials. Per això l’executiu català no està d’acord a donar per bo un repartiment que Torres ha advertit que si no és acceptat per la Conferència Sectorial, s’aplicarà igualment en virtut de l’aprovació de la norma proposada al congrés espanyol.

Finalment, Drets Socials recorda que actualment el sistema de protecció de Catalunya acull 6.627 joves migrats sols, 4.192 dels quals tenen entre 18 i 21 anys.

Els enquestadors del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) que fan les enquestes per al sondatge de les eleccions a Catalunya del 12 de maig no entenen el català. I no tan sols això: si, tanmateix, l’enquestat vol respondre en català a les preguntes que li fan durant un quart en relació amb la intenció de vot, la valoració dels candidats i les preferències i preocupacions polítiques, l’enquesta s’acaba de seguida. Aquests darrers dies, alguns afectats ho han denunciat a les xarxes socials, i VilaWeb ho ha pogut confirmar. El CIS encara no ha sabut donar una resposta a una situació com aquesta i, ara com ara, s’ha limitat a expressar estranyesa.

Però, efectivament, si més no, en una enquesta del CIS sobre les eleccions catalanes feta el 21 d’abril al matí, hem comprovat que el fet de voler-hi respondre en català era un impediment. L’enquestador informa en castellà de l’estudi que fan en relació amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. Després d’una primera resposta en català, l’enquestador li diu que no l’entén, que li parli en castellà; i l’enquestat li insisteix que vol respondre en català, que hauria de ser possible, sobretot tenint en compte que l’estudi és sobre unes eleccions que es fan a Catalunya. Però la resposta és que, si la persona enquestada continua parlant en català, no serà possible de continuar, que no pot anar mirant d’entendre què li diu ni de traduir cadascuna de les respostes que li vagi donant, que gràcies i bon dia. I penja.

El fet de deixar fora una part de possibles enquestats pel fet de voler respondre en català pot crear un biaix en les respostes, tot i que el CIS mateix informa a la seva web que “no es pot incloure cap mena de biaix ni influència” en les preguntes que es fan en relació amb les enquestes.

Però, precisament, una de les preguntes que es formulen en aquest sondatge sobre el 12-M és la del sentiment de pertinença a Catalunya o a Espanya, en què s’ofereixen les opcions següents: tan espanyol com català, més espanyol que no català, més català que no espanyol, només espanyol o només català. I també es demana als entrevistat, amb una pregunta oberta, quin és el principal problema que té ara mateix Catalunya. I un dels temes centrals d’aquesta pre-campanya entre els candidats és el de la situació de la llengua a Catalunya, la preocupació per la davallada de l’eix social del català i, més concretament, l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola.

Aquesta enquesta del CIS sobre les eleccions del 12 de maig demana la intenció de vot i la identificació sobre les propostes dels actuals partits amb representació al Parlament de Catalunya, afegint-hi també Alhora i Aliança Catalana. I demana igualment la valoració, en una escala de l’1 al 10, dels caps de llista de tots els partits, incloent-hi també Clara Ponsatí i Sílvia Orriols. També hi ha preguntes sobre el grau de coneixement dels candidats, sobre qui creu l’enquestat que seria el millor president, sobre el record de vot i sobre la identificació en relació amb l’eix polític esquerra-dreta. Així mateix, hi ha un plec de preguntes sobre la intenció de vot en unes eleccions a les corts espanyoles, i sobre qui creu que seria “el millor president del govern”. De quin govern? “Del govern de la nació”, aclareix l’enquestador.

L’índex de confiança empresarial harmonitzat (ICEH) de Catalunya augmenta d’un 2,3% el segon trimestre del 2024 respecte del trimestre anterior, un ritme superior al de tot l’estat espanyol, on és de l’1,5%. Tots els sectors d’activitat milloren la confiança tret de la construcció (-0,5%). L’hoteleria i transport mostra l’augment més elevat (5,0%), seguit de la indústria (3,8%), el comerç (1,7%) i la resta de serveis (1,6%). En relació amb el mateix trimestre de l’any anterior, l’índex puja d’un 1,6%. Es destaca l’augment a l’hoteleria i transport (6,0%) seguit de la indústria (2,5%) i la resta de serveis (1,5%). En canvi, la construcció (-1,4%) i el comerç (-0,6%) mostren un empitjorament de la confiança respecte del segon trimestre del 2023.

Vet aquí tota l’explicació que divendres passat aportava l’Idescat sobre l’enquesta que mostra l’estat d’ànim dels empresaris catalans per al segon trimestre. No aporta gran cosa, però és significatiu. Ens diu, per exemple, que els qui dirigeixen establiments d’hoteleria i alguns d’industrials veuen uns mesos de clara millora. En canvi, els serveis, incloent-hi el comerç, també ho veuen amb ulleres positives, però no tant. Un any més, es pronostica que el turisme funcionarà bé –ja en tenim dades molt bones, sobretot en despesa, dels primers mesos de l’any– i, cosa més important a parer meu, que diversos sectors industrials es van animant.

De fet, el darrer informe publicat per l’Idescat ja revelava un creixement significatiu en l’índex de producció industrial (IPI) corregit d’efectes de calendari el febrer d’enguany. Segons les dades proporcionades, aquest índex va tenir un augment del 4,9% en comparació amb el mateix període de l’any anterior, de manera que va consolidar una tendència positiva en el sector industrial. Aquesta dada ja posava de manifest un impuls substancial en la producció industrial catalana, i oferia perspectives optimistes per al desenvolupament els mesos vinents.

Aprofundint les dades facilitades per l’Idescat, per divisions industrials els augments més elevats es registraven en la fabricació de materials i equips elèctrics, electrònics i òptics i en la de material de transport. En canvi, decreixien lleugerament en les indústries tèxtils de la confecció, cuir i calçat i en la fabricació de maquinària i equips mecànics.

El màxim optimisme empresarial de l’índex esmentat lliga amb la dada que vam saber el dia 11 d’abril, quan el Departament d’Economia i Hisenda publicà la previsió macroeconòmica de Catalunya per al bienni 2024-2025, que indica un avenç del PIB del 2,1% tant el 2024 com el 2025. El fet més destacat era que l’estimació per al 2024 superava de tres dècimes la de l’octubre passat, gràcies a la revisió a l’alça del consum de les famílies i de l’aportació de la demanda externa. Si es compleix aquest ritme de creixement, el PIB es podrà enlairar, per primera vegada en la història, per sobre dels 300.000 milions d’euros.

Però la Generalitat no ha estat la primera de superar les perspectives anteriors. Fa poques setmanes el servei d’estudis de CaixaBank ja apuntava un pronòstic millor, quan assenyalava que Catalunya seria una de les comunitats peninsulars més dinàmiques el 2024. “Preveiem un creixement del PIB del 2,0%, una altra vegada lleugerament per sobre de la mitjana estatal (1,9%). La contenció de la inflació, les pujades de salaris i la creació de llocs de feina donaran suport al consum i esperem una millora de l’activitat industrial, sobretot del sector de l’automoció. A més, el fet de tenir un teixit productiu diversificat fa que la comunitat estigui més ben preparada per a aprofitar els fons europeus.”

El punt que potser més em grinyola en aquestes previsions positives és la importància que es dóna a la demanda exterior, com un dels factors que arrossegaran l’economia catalana cap amunt. Perquè el cas és que els dos primers mesos de l’any no han estat pas positius. L’informe mensual de comerç exterior, relatiu al febrer, que divendres passat va publicar el Ministeri d’Economia espanyol, assenyala una baixada de les exportacions a Catalunya del -3,0% i del -2,2% els dos primers mesos de l’any. Els principals països clients no estiren prou per fer créixer les vendes. A tot l’estat espanyol, les baixades han estat una mica superiors, del -3,0% i del -2,8%, respectivament. Per aquest motiu, la participació de les exportacions catalanes ha pujat fins al 26% de les estatals. Quant a la comparativa internacional, també van baixar les exportacions de la zona euro (-2,6%) i de la Unió Europea-27 (-2,0%), el mes de febrer.

La millora de les previsions de la Generalitat vol dir que aquesta tendència canviarà? Sembla que sí. De fet, les estimacions que donaven el mes passat els dinou serveis d’estudis privats més importants de l’estat espanyol en la mostra de Funcas apuntaven precisament en aquesta direcció. Sobre com veien el context de la UE (on van les dues terceres parts de les nostres vendes a l’exterior) els sis mesos vinents, n’hi havia sis que deien que aniria millor, onze que creien que continuaria igual i dos que seria pitjor.

Quant a exportacions, de moment, la dada positiva que cal destacar és la de tot l’any 2023, atesa la millora de la qualitat dels productes industrials que s’han venut. Dijous passat, l’Idescat publicava que les exportacions d’alta tecnologia de Catalunya han arribat a 12.221,2 milions d’euros, xifra que representa el 12,8% del total de les exportacions catalanes i el 32,4% de les del conjunt de l’estat en aquest nivell. L’augment de les vendes (8,2%) el 2023 es deu al bon comportament de tots els grups de productes. Els productes informàtics, electrònics i òptics han augmentat d’un 10,5%, els productes farmacèutics d’un 6,5% i el grup de productes diversos, d’un 55,7%.

Les vendes a l’estranger de productes industrials de nivell mitjà-alt han crescut d’un 14,0% anual, fins a un valor de 46.531,3 milions d’euros el 2023, xifra que equival gairebé a la meitat de les exportacions industrials de Catalunya i a un terç de les de l’estat espanyol en aquest nivell. Tots els grups de productes d’aquest nivell han augmentat les vendes a l’estranger, i es destaca el creixement del grup de materials i equips elèctrics, maquinària i vehicles, amb un 21,0%.

En definitiva, l’evolució de les expectatives sobre l’activitat en aquests primers mesos de l’any continua en línia positiva, malgrat la baixada de les exportacions del gener i el febrer, a conseqüència de l’estancament de l’economia que denoten les estatístiques dels nostres veïns europeus. Caldrà, doncs, esperar una mica per saber si es confirmen aquestes previsions de millora.

Tot a punt per a la diada de Sant Jordi. Segons les darreres dades del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), la jornada començarà pràcticament sense pluja, potser amb algun ruixat feble i puntual a la costa. Però a partir de la tarda, l’escenari pot canviar. A partir de final del matí, començaran ruixats aïllats, febles i minsos a punts del quadrant nord-est que amb el pas de les hores també podran afectar, de forma molt irregular, altres punts de Catalunya.

La cota de neu se situarà al voltant dels 1.300 metres. A banda, al vessant nord del Pirineu nevarà de forma feble i intermitent fins a mig matí, sobretot a cotes altes, i de nou a partir de migdia. Cota de neu; 900 metres, si bé al final del dia serà lleugerament més baixa. La quantitat de precipitació acumulada serà minsa o localment poc abundant.

Quins llibres de no-ficció podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta recomanacions

Pel que fa a la temperatura, la mínima serà lleugerament o moderadament més baixa. Hi haurà algunes glaçades febles al Pirineu i Prepirineu, i localment a punts de les comarques de l’interior. La temperatura màxima serà similar o baixarà lleugerament, si bé al litoral sud de Catalunya pujarà entre lleugerament i moderadament.

La predicció meteorològica deixa ben clar que no es repetiran les imatges del 2022, quan els ruixats virulents i les pedregades van destrossar moltes parades de roses i llibres. Però sí que hi haurà ventades a l’Empordà –amb ratxes fortes de tramuntana– i al sud, amb mestral.

Què regalaran i recomanen els polítics per Sant Jordi?

Què passarà a la resta del país?

La jornada serà fresca al País Valencià, on predominaran els núvols i les clarianes, sobretot cap al vespre. A les Illes l’oratge serà força més inestables i és previst que plogui per tot l’arxipèlag. A partir de migdia el cel es començarà a aclarir, sobretot a Eivissa i Formentera. Els ruixats persistiran a Mallorca i Menorca.

A Andorra, la diada de Sant Jordi serà marcada per l’ambient fred, tot i que començarà amb sol. A partir de la tarda el cel es taparà i s’esperen precipitacions febles a la meitat nord. A Catalunya Nord, el matí serà fresc, però el sol predominarà durant tota la diada. A la tarda i nit es poden registrar algunes nevades a l’Alta Cerdanya.

Vegeu l’evolució en directe de l’oratge i consulteu les prediccions del Meteocat, l’AEMET i el Servei Meteorològic d’Andorra.

Onada brusca i intensa de fred a tota Europa

D’ençà de fa uns dies que Europa és immersa en una onada brusca i intensa de fred i glaçades. Així ho determinen els models meteorològics, que preveuen un blocatge anticiclònic, d’alta pressió, que interromprà la circulació habitual de la primavera i que pot dur una temperatura encara més baixa a final de mes, que seria entre dotze graus i quinze per sota de la mitjana habitual, amb valors per sota de zeros graus en zones on no és habitual en aquesta època de l’any. Això pot originar glaçades en zones agrícoles, amb conseqüències catastròfiques per a alguns cultius, perquè arbres i vinyes en plena floració poden sofrir danys importants si hi ha temperatures baixes, encara que no siguin extremes.

A més, hi haurà precipitacions anòmales als Alps, a l’Europa central i als Balcans, que arran de les baixes temperatures seran de neu. El refredament ràpid al sud d’Àustria i a Eslovènia pot dur-hi nevades abundants, d’uns cent centímetres de neu nova, i també pot tenir efectes al Pirineu, amb nevades inusuals en aquesta època

El monestir de Poblet (Conca de Barberà) ha escollit avui Rafel Barruè Broch com a nou abat. Barruè substitueix així Octavi Vilà, nomenat bisbe de Girona. L’elecció s’ha fet a la sala capitular en una sessió presidida per l’abat general de l’orde cistercenc, Mauro Giuseppe Lepori, segons que ha informat el mateix monestir.

Rafel Barruè Broch, nou abat de Poblet. Avui la comunitat reunida a la sala capitular sota la presidència de l’Abat General de l’Orde Cistercenc P. Mauro Giuseppe Lepori, ha elegit el nou abat del @MonestirPoblet pic.twitter.com/jxmmhEl0NT

— Monestir de Poblet (@MonestirPoblet) April 22, 2024

Barruè fins ara era el prior de la comunitat. Com a abat de Poblet, assumeix també la presidència de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, integrada pels monestirs de Poblet, Santa Maria de Solius, Santa Maria de Vallbona i Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

El nou abat va néixer el 1966 a Vila-real (Plana Baixa). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i va ingressar al monestir de Poblet l’any 2000. El 2009 es va llicenciar en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana, i s’ordenà sacerdot l’any següent. Primerament, al monestir s’encarregava de la formació dels monjos més joves, i de l’atenció dels hostes, sense abandonar la seva vocació de pintor. El 2016 va ser nomenat prior de Poblet, i recentment havia assumit el govern provisional del monestir, després del trasllat de Vilà a Girona. Ara, la comunitat l’ha ratificat com a nou abat, i l’11 de juliol rebrà la benedicció abacial.

El Grup Freixenet ha anunciat un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) per força major a conseqüència de la sequera. Concretament, l’expedient afectaria 615 treballadors de Freixenet S.A. i Segura Viudas S.A, i es començaria a aplicar a partir del mes de maig, tot i que la intensitat variarà segons el període de l’any i de l’evolució de la sequera, segons que puntualitza la companyia en un comunicat.

El Grup Freixenet assegura que ha optat per aquesta mesura com un exercici de responsabilitat i que té com a objecte garantir l’operativitat del negoci i preservar l’ocupabilitat per a poder fer front a causes externes i de força major causades per la greu sequera.

D’altra banda, l’empresa recalca que és una mesura excepcional que s’emmarca en l’actual context de crisi, que s’ha traduït en una manca de raïm derivada de la sequera, que es remunta al 2021 i amb especial afectació durant l’any passat a la zona del Penedès.

El Grup Freixenet també explica que ha iniciat el procés davant el Departament d’Empresa i Treball i que també ha traslladat la intenció d’aplicar l’ERTO als sindicats.

Henkell Freixenet va donar a conèixer la setmana passada els resultats financers del 2023 i va xifrar la facturació en 1.230 milions d’euros de facturació, un increment d’un 4,1% respecte a l’exercici anterior. La firma vinícola va destacar un creixement del 6% en el cas d’escumosos –segment on la companyia és líder internacional– i un increment de l’11% en begudes espirituoses. Per contra, els vins tranquils han caigut un 8%.

Aleshores, la companyia va manifestar la preocupació per la falta de raïm per la forta sequera, principal regió mundial de producció de cava. “Veient que la demanda mundial de cava està creixent i que no podem produir prou ampolles per satisfer-la adequadament a curt termini, la situació serà realment complicada a tots els nivells”, va apuntar Pedro Ferrer, vice-president de Grup Freixenet.

El cantant occità Kendji Girac ha rebut una bala al pit aquesta matinada a una àrea de descans de Biscarròssa (Nova Aquitània). Segons que informa el canal BFMTV, ha estat traslladat a un hospital de Bordeu i s’ha arribat a patir per la seva vida, però ja és fora de perill.

Girac és fill d’una família gitana catalanoparlant d’Occitània que va emigrar del Principat segles enrere. Va assolir la fama arran de la participació en el programa televisiu The Voice, en què va guanyar el 2014. Ha publicat cinc àlbums i ha tornat a participar a The Voice més endavant, com a jurat. El seu darrer disc, L’école de la vie, es va publicar el 2022.

Kendji Girac, el rei del gipsy-pop que reivindica ser gitano i catalanoparlant

La policia francesa ha estat avisada a les 5.30 i ha trobat el cantant ferit al tòrax i en estat greu. L’han dut a l’hospital, on l’han pogut atendre d’urgència i l’han salvat del perill. Ara com ara, diu BFMTV, Girac és conscient i ha pogut parlar amb la policia. Fonts de la investigació citades pel canal de televisió diuen que ha parlat d’un “accident domèstic”.

Avui, 22 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Illa s’enfronta al fantasma del desgast pel cas Koldo a les portes de la campanya
—Es pot refer la unitat independentista? | Editorial de Vicent Partal
—Bildu eixampla l’esquerda i fa trontollar l’hegemonia del PNB
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—En Billy, el jove a qui demanen dotze anys de presó per unes quantes manifestacions
—Itàlia impulsa un projecte de llei per a permetre als grups antiavortistes d’entrar a les clíniques
—Què regalaran i recomanen els polítics per Sant Jordi?
—Julià Guillamon: “Palau i Fabre va ser un perpetu adolescent de casa bona”
—‘La llegenda de Sant Jordi de cap per avall’, el llibre que capgira la popular història del cavaller i el drac
—‘Sine ira et studio’ | Mail obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El PNB ha tremolat durant setmanes, i encara més la nit electoral. L’objectiu era que Bildu no pogués presumir d’haver guanyat ni en vots ni en escons, i l’estira-i-arronsa es deu haver viscut amb nerviosisme a Sabin Etxea, la seu del partit. Ara respiren alleugerits: totes dues forces han empatat a 27 escons, però, gràcies a un esplèndid resultat a Biscaia, el PNB ha salvat la situació amb un 3% més de vot que no pas Bildu. La jugada del president del PNB, Andoni Ortuzar, que al novembre defenestrà per sorpresa Íñigo Urkullu –president d’ençà de 2012– ha sortit bé. Imanol Pradales, un politòleg i sociòleg poc conegut, que fins ara gestionava les infrastructures a la diputació foral de Biscaia, i alumne d’Urkullu a l’escola quan era petit, governarà si pacta amb els socialistes, cosa que sembla probable, perquè ja governen plegats.

Pradales ha resistit, però ha perdut quatre escons. La victòria grossa de les eleccions és per a Bildu, que ha obert una esquerda enorme en la llarga hegemonia del PNB, una hegemonia que per primera vegada sembla possible de trencar. Vista amb perspectiva, l’evolució, tan fulgurant, és extraordinària. L’any 2009, el gruix de l’esquerra independentista es trobava proscrit de les eleccions. Lluitant contra ETA a cop de prohibicions democràtiques, la justícia espanyola havia impedit a unes quantes candidatures abertzales que es presentessin a les eleccions. Després d’un recurs de la fiscalia i del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar llavors les llistes de Democràcia Tres Milions i Askatasuna. Els ciutadans van protestar amb cent mil vots nuls, i el socialista Patxi López va ser president amb els vots del PP i UPyD. Tot això ja és lluny.

La història dels 100.000 vots nuls que van marcar un punt d’inflexió al País Basc

D’ençà del 2012, amb ETA ja extinta, Bildu ha construït maó sobre maó un partit fort, amb un discurs socialdemòcrata, de to molt més moderat que l’acostumat, i amb clara vocació de govern. Sense abandonar el discurs sobiranista, Bildu ha renunciat a tota retòrica de confrontació. El candidat en aquestes eleccions, Pello Otxandiano, explicà fa poc que el partit havia entès “que el camí a la independència té estacions intermèdies”. A Madrid han seguit una política de col·laboració absoluta amb el PSOE de Pedro Sánchez. A Catalunya ja fa molts anys que decidiren que l’aliança estratègica era amb Esquerra Republicana, i no pas amb la CUP –malgrat la pasta de moniato que van imprimir en moltes cares de l’esquerra independentista. Ara, Bildu i ERC concorreran conjuntament a les europees, amb el suport del BNG, que també ha crescut seguint una estratègia de picar pedra semblant.

Bildu ha esmerçat molts esforços a contraposar-se al PNB amb un model socioeconòmic diferent, parlant molt més de polítiques i propostes programàtiques que no pas de cap gran narrativa. Els debats de la campanya orbitaven entorn de la política econòmica industrial, de l’habitatge i la crisi del lloguer, de les llistes d’espera del sistema sanitari, de la reforma de la fiscalitat i de la policia. El resultat d’aquestes eleccions és un dit als llavis closos de la premsa espanyola que, l’última setmana, va mirar de frenar la tendència a l’alça de Bildu fent llenya d’unes declaracions d’Otxandiano, que va evitar de titllar ETA de banda terrorista. El 2024, ETA no determina eleccions al País Basc. No apareix als canals principals de la conversa política, per més que hi insisteixin les rotatives de Madrid i els grans partits espanyols. Res d’ETA. Bildu és una força que, com va dir Arnaldo Otegi al seu discurs, suma més de 400.000 vots a Navarra i al País Basc.

En aquestes eleccions, els mapes i la demoscòpia demostren l’abast del nou comportament electoral al País Basc. El canvi de to de Bildu li ha fet aconseguir victòries que fa un temps semblaven gairebé impossibles. La batllia de Pamplona, que va recuperar fa poc. Una diferència de prop d’un 9% dels vots amb el PNB a Guipúscoa. La primera posició en vots i escons a la demarcació d’Àlaba, on fa quatre anys van ser tercera força, darrere del PP. En territoris alabesos on no fa pas tant guanyaven populars i socialistes, avui la suma de Bildu i el PNB és ferma. A les tres demarcacions, la suma del PNB i Bildu supera els dos terços de vots i diputats. La cicatrització dels marcs condicionats per ETA es percep substancialment en el vot dels joves que, tal com indicaven les enquestes, semblen en bona part abocats a l’erupció abertzale. La renovació de cares –tots els candidats eren nous– ha contribuït al relat del canvi de cicle.

La resistència del PNB també troba part de l’explicació en el paper galdós de l’esquerra d’obediència espanyola. Sumar, que es presentava al parlament basc per primera vegada, va patir tota la nit per aconseguir un sol escó i al final el va assolir per un marge molt estret. Podem, que hi concorria separat, ja és extraparlamentari després d’haver perdut els 6 escons que tenia –i oblidar del tot els 11 que havia arribat a atènyer el 2016. Podem ha perdut 48.400 vots i Podem i Sumar plegats n’han perduts 13.300. La diferència entre el PNB i Bildu és de 28.800 vots. Els vots obtinguts per Sumar i Podem són 58.800. Uns marges molt estrets que han decantat el pòdium electoral. El País Basc reprodueix, doncs, un fenomen que a poc a poc es consolida: les esquerres sobiranistes agafen impuls en cada elecció autonòmica i arraconen els experiments de mirada madrilenya. A Galícia, el BNG obtingué fa dos mesos el millor resultat de la seva història; les marees i famílies al votant de Podem ja fa més de quatre anys que no entren al parlament.

L’altra interpretació que relliga les eleccions basques i les gallegues és que la lògica de les eleccions del 23 de juliol s’explicava sobretot pel context de polarització que sabé traçar Pedro Sánchez. Aleshores, els socialistes van guanyar al País Basc, on van passar davant el PNB i Bildu en vots. Ara han millorat de 10 escons a 12 i seran determinants, però els 25 de Patxi López qui sap on són, qui sap on paren. A Galícia, si fa no fa igual: van avançar el BNG tant el PP, com el PSOE, com fins i tot Sumar, que després no obtingué ni un sol diputat a les autonòmiques. Una dada molt important perquè en prenguin nota els corredors de la cursa electoral catalana, que ja s’escalfen, a punt d’arrencar l’embranzida aquesta setmana mateix. Tres conclusions, doncs. Una, Bildu ha sabut créixer, però el PNB aguanta. Dues, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo respiren tranquils, sense grans modificacions als plans, atents a Catalunya. I tres, els resultats a les espanyoles són únics de les espanyoles. Tot torna a ser obert.

L’empat que apuntaven la majoria de sondatges de les eleccions al País Basc sembla que s’ha complert, a l’espera del resultat del vot exterior, que encara podria alterar el repartiment d’escons. Amb el 98% comptat, el PNB i Bildu empaten a 27 escons i els socialistes decidiran qui governa –a menys que es produís un pacte entre nacionalistes que sembla improbable. 

La incertesa d’un canvi de cicle: el PNB i Bildu arriben empatats a la meta

Bildu, que ha tingut el creixement més rellevant de la nit, ha estat a punt d’arrabassar la posició capdavantera al PNB en uns quants moments, però els jeltzales han mantingut la posició gràcies a un molt bon resultat a la demarcació de Biscaia. El PSE i el PP milloren resultat, i Sumar i Vox seran al parlament amb un escó cadascú.

Les eleccions han marcat en tot cas un canvi de cicle, més enllà dels resultats. El president Íñigo Urkullu no ha estat candidat per primera vegada d’ençà del 2012, després de tres mandats consecutius. L’ha substituït Imanol Pradales, desconegut fins fa pocs mesos. El candidat de Bildu, Pello Otxandiano, tampoc no era un rostre gaire famós, tot i que ha tingut una gran influència en els canvis discursius de la coalició els últims anys.  

El Partit Nacionalista Basc ha guanyat les eleccions d’avui en vots, però ha empatat en escons amb Euskal Herria Bildu, que ha obtingut un gran resultat. Encara s’ha de comptar el vot exterior i el PNB confia a poder recuperar un escó per Àlaba que ara és l’únic que té Sumar en aquestes eleccions.

El nou govern basc serà format per una coalició, ja anunciada abans de les votacions, entre el PNB i el Partit Socialista. Els socialistes han obtingut un bon resultat: de 10 parlamentaris han passat a 12; en canvi, el PNB n’ha perdut quatre. Això farà que la posició dels socialistes en el nou executiu sigui més forta que no fins ara.

El PNB ha aguantat especialment pel bon resultat a Biscaia, on pràcticament arriba a obtenir el 40% dels vots. Els 60.000 vots de més que obté en aquesta circumscripció són els que li donen la victòria final, car Bildu s’imposa amb claredat a les altres dues circumscripcions, però no pot compensar la població de Biscaia. Cal recordar que en la cambra basca els tres territoris històrics trien cadascun el mateix nombre de diputats, sense tenir en compte les grans diferències de població.

Euskal Herria Bildu ha guanyat a Àlaba per uns quatre mil vots sobre el PNB. En aquesta circumscripció crida l’atenció que el PP s’ha acostat al PSOE fins al punt que tan sols els separen 500 vots. Quant a Guipúscoa, Bildu ha avantatjat de prop de 30.000 vots el PNB, que en les eleccions de 2020 encara havia guanyat per un marge mínim de 3.000 vots.

L’avanç de l’esquerra abertzale és, doncs, l’element més significatiu de la nit electoral. Bildu ha passat de 21 escons a 27 i de 250.000 vots a 330.000.

Millora dels partits espanyols

Una altra dada significativa és la millora dels resultats dels partits espanyols. El Partit Socialista guanya 2 escons, però també en guanya 1 el Partit Popular i Vox manté l’únic que tenia.

El partit que cau estrepitosament és Podem, que tenia 6 escons al parlament el 2020 i que ha restat fora en aquestes eleccions. Sumar, que competia separadament, tan sols ha aconseguit 1 escó per Àlaba, que perilla pel vot per correu, de manera que el podria passar al PNB si es mantenen els resultats habituals dels altres anys.

Noves cares en la política basca

Aquestes eleccions han estat marcades, també, pel relleu del lideratge en els dos grans partits. Íñigo Urkullu va deixar pas a Imanol Pradales al PNB i Arnaldo Otegi a Pello Otxandiano a Bildu.

Arran de les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel, a en Billy li van obrir dues causes judicials que li han canviat la vida. Aquest jove de vint-i-dos anys de Parets del Vallès (Vallès Oriental) serà jutjat el 25 d’abril a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. La fiscalia li demana cinc anys de presó pels delictes de desordres públics continuats, danys mitjançant incendi i atemptat contra l’autoritat. A aquesta causa cal afegir-n’hi una altra en què la fiscalia demana set anys i quatre mesos de presó pels delictes de desordres públics i danys mitjançant incendi. Entre totes dues, sumen dotze anys i quatre mesos de presó.

En aquest darrer procediment l’acusen d’haver format part del grup “d’avalotadors” que feia saqueigs a comerços, barricades i llançaments contra la policia i d’haver cremat un contenidor en una d’aquelles nits de protestes. En l’altre, el que es jutja el dia 25, l’acusen de fets semblants, però repartits en uns quants dies, fins i tot, algun dia abans de l’empresonament del raper. La defensa del jove assenyala l’error que implica que hi hagi dues causes separades, que fan augmentar la pena. La causa que fa referència a una sola nit en concret hauria de ser inclosa en l’altra, que ja en recull unes quantes. L’acusat nega rotundament els fets i denuncia unes peticions de pena tan elevades.

Dues nits al calabós

Tot va començar el 20 de febrer de 2021. El jove, que aleshores tenia dinou anys, va anar a una de les manifestacions en suport de Hasel que es feien a Barcelona. “Van començar les manifestacions als Jardinets de Gràcia i ja vam veure que era una protesta estranya i que la policia començava a carregar”, recorda. “Llavors vam marxar i vam anar cap al metro. Allà van aparèixer dos homes corrents, amb uns set o vuit més darrere. Vam pensar que eren nazis. Em van agafar, em van dir ‘fill de puta, a terra’, em van clavar una puntada de peu a l’estómac i em van separar dels meus amics. Deien que jo dirigia les manifestacions i em deien de tot.” Segons que explica el jove, després van arribar antiavalots dels Mossos d’Esquadra i se’ls van emportar de mala manera: “Estàvem emmanillats i ens posaven el braç fins dalt, jo em queixava i em deien que callés, que per tirar pedres bé que no tenia problemes.”

En Billy i els seus amics van ser traslladats a comissaria, on els van fer fotografies, i després els van tancar en una cel·la. “Ploràvem perquè no sabíem què passava i ens tractaven molt malament. Demanàvem aigua, ens en donaven molt poca i ens deien ‘per tirar pedres pots aguantar’. Pràcticament no vam menjar i no ens deixaven dormir, posaven un partit de futbol pel megàfon i reien.” Van passar dues nits al calabós fins que van ser traslladats a la Ciutat de la Justícia. “Érem sis persones en un espai molt reduït, emmanillats cap enrere i molt incòmodes. Allà, un altre mosso, que semblava d’extrema dreta, em va dir que de gent com jo n’hauria de ser plena, la presó.”

Una segona detenció

Finalment, els joves van ser alliberats, però al cap d’un temps en Billy va tornar a ser detingut. “Van venir a casa meva a les vuit del matí. Anava sense emmanillar i em van emmanillar just quan vam passar davant una escola, davant els meus veïns.” El jove va tornar a ser traslladat a comissaria, on explica que li van ensenyar un conjunt de fotografies de manifestacions diferents en què ell, suposadament, apareixia. De fet, explica que li van ensenyar imatges de manifestacions contra la sentència del procés el 2019, moment en què ell era menor d’edat. Diu que les imatges que té la policia són ambigües i que s’hi veuen joves involucrats en els aldarulls, però sense que es pugui identificar qui són i amb una roba molt comuna.

A mesura que la causa es va anar complicant, i amb unes peticions de pena tan altes, la seva angoixa va anar creixent i va prendre la decisió de deixar els estudis per treballar, tenint en compte que el procés podia implicar moltes despeses. “Algun dia tornaré a estudiar, però ara no puc, i a més, he d’anar a signar dues vegades el mes. Intento oblidar-ho perquè crec que, si no, tindria depressió. Fa dues setmanes, vaig tenir un atac de nervis i vaig acabar al metge, tinc molta sensació d’injustícia, perquè jo no he fet res. Busquen gent innocent per a atemorir qui es vulgui manifestar. Ho fan per acollonir-nos a tots.”

Sobre si, en el seu cas, hi poden haver influït els prejudicis racistes, en Billy ho dubta. “No ho sé. Jo he nascut aquí i em considero català, és la meva terra, però com que tinc orígens marroquins, potser sí que hi podria haver influït. Però no recordo que em diguessin res racista, la veritat. Només recordo la puntada de peu i els insults…”

Un cas fora de la llei d’amnistia

Com que a la comissaria li van ensenyar fotografies que tenien a veure amb les protestes post-sentència i aquests fets eren a l’atestat, en Billy ha pensat alguna vegada si era possible que la llei d’amnistia l’ajudés parcialment, però aquests fets finalment no apareixen en els escrits d’acusació i les protestes per la llibertat de Hasel que conformen totes dues causes no en serien cobertes. “Jordi Turull, també de Parets, em va dir que jo entrava dins l’amnistia, però no sé si sabia que la meva causa no tenia a veure directament amb les protestes post-sentència. En general, políticament, ens hem sentit abandonats des del primer moment. A vegades, els convé venir per fer-se la fotografia, però la solidaritat real la reps del poble. Només ens han demostrat que ens han mentit. A mi no m’ha arribat mai cap missatge, només aquesta trucada.”

En Billy també vol recordar que, malgrat que ja han passat més de tres anys d’aquelles manifestacions, Pablo Hasel continua a la presó, i molts rapers estan atemorits per les conseqüències que poden tenir les seves lletres. “Encara que intentin reprimir-nos, les presons són molt petites i no hi poden posar tanta gent dins. Sempre hi haurà persones que tindran por, però moltes altres, no.”

“Potser us semblarà begut,
marejat o mig perdut…
Però qui ara trontolleja,
rondina i s’angunieja
amb una espasa al pit
és un gran drac ferit
que, abans de caure a terra
tot fet una desferra,
encara fa un crit fort
tentinejant de tort”

De primer, els versos que obren La llegenda de Sant Jordi de cap per avall (Comanegra) semblen indicar que, allò que s’hi explica, és la típica història de Sant Jordi, aquella que tothom sap com comença i com acaba: amb un drac afamat que té atemorida tota la vila de Montblanc i un roser nascut de la sang de la bèstia morta per un cavaller anomenat Jordi per salvar la princesa de ser devorada. Però no, aquest llibre de Tina Vallès i Òscar Julve no és com totes les històries que s’han explicat fins ara. “Estàvem tan farts de la llegenda que volíem donar-hi una volta, i fer-ho literalment”, explica Vallès. Així doncs, en aquest conte trobem la llegenda més popular de Catalunya explicada al revés, de cap per avall, amb un drac que escup la princesa de la panxa, un cavaller ferit que arriba tard i una princesa que s’embadaleix de la bèstia que de Sant Jordi. És a dir, una història innovadora i original sense perdre el component tradicional. “Volia posar-me fora del relat. El referent no marxa perquè tothom el coneix. He pogut fer el que he volgut”, comenta Vallès.

Una de les característiques del llibre també és la manera en què és escrit: la llegenda, a més de capgirada, és escrita en rima, i cada estrofa és composta per deu versos. Un desafiament personal que es va imposar Vallès a si mateixa. “Recomptar les síl·labes ha estat difícil, m’hi he barallat, però m’ho he passat molt bé!” De fet, assumir desafiaments lingüístics és propi de l’autora. No és estrany veure als seus llibres infantils i articles diferents tècniques literàries per a captar l’atenció dels lectors i la mainada. Un envit que, a més, ajuda a estimular i crear amb la llengua. Aterrit, jeure, babau, manyac, esfumar-se, tentinejar… hi ha molta riquesa lingüística. Tot plegat, acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve, que tradueix en imatges –i de manera molt detallada– totes les escenes que s’hi expliquen. Així doncs, Vallès i Julve aconsegueixen de trencar amb l’estructura clàssica del conte, però mantenir-ne el sentit i l’essència. Els tres protagonistes continuen essent els mateixos i la llegenda és plenament reconeixible.

Vallès mateixa va proposar el conte a l’editorial. “No m’interessen els llibres estacionals perquè no són pensats per una ment creativa sinó per un departament de màrqueting. Per això, em vaig proposar el repte de crear una versió original de Sant Jordi i explicar d’una manera nova el que tothom ja sap.” El llibre es va presentar per primera vegada a Montblanc (Conca de Barberà), escenari de la llegenda que, demà, inundarà els carrers de roses i llibres.

Podeu comprar La llegenda de Sant Jordi de cap per avall, de Tina Vallès i Òscar Julve, a la Botiga de VilaWeb

La diada de Sant Jordi arriba enguany just abans de la campanya electoral de les eleccions a Catalunya. VilaWeb ha demanat a polítics valencians i als candidats a les eleccions del 12 de maig quin llibre regalaran per Sant Jordi i quin altre voldrien que els regalessin, amb una breu explicació. Alguns caps de cartell no s’hi han ajustat del tot i han respost amb la recomanació d’un llibre o uns quants. N’hi ha per a triar i remenar.

 

—Jéssica Albiach, candidata dels Comuns-Sumar

Recomano: Guillem, de Núria Cadenes. No és una novetat editorial, però ara que la barbàrie torna amb més força a les institucions i els carrers del País Valencià, hem de tenir més present que mai la memòria de Guillem Agulló i la lluita antifeixista. Cadenes fa un relat documentat a fons, de l’abans, el durant i el després de l’assassinat de Guillem Agulló. I des d’aquest fil conductor, obre focus i ens demostra l’existència i també el funcionament d’una xarxa d’extrema dreta, transversal, que recorre el país de costat a costat, i que opera des de tot arreu, des del món del futbol fins als mitjans de comunicació, i que blinda els feixistes perquè actuïn amb total impunitat. Per això, la lluita antifeixista ha de ser material, però també cultural.

—Pere Aragonès, candidat d’ERC i president de la Generalitat

Regalaré: A la meva dona, Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent, perquè sé que li agrada i té ganes de llegir-lo.
Voldria que em regalessin: Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar.

—Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Corts

Regalaré: ¿El final de les estaciones?, el darrer llibre del meu company de grup parlamentari Juan Bodera i els científics Antonio Turiel i Fernando Valladares. Cal que es prenga consciència de la relació entre el canvi climàtic i l’augment de l’amenaça dels totalitarismes d’ultradreta.
Voldria que em regalassen: Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1988), de Natxo Escandell, per a aprofundir en la història dels que han dedicat la seua vida a recuperar la dignitat d’aquest país.

—Carlos Carrizosa, candidat i dirigent de Ciutadans

Regalaré: La sangre del padre, finalista del premi Planeta del 2023, d’Alfonso Goizueta. Una interessant i ben escrita novel·la històrica sobre Alexandre Magne.
Voldria que em regalessin: El giro, de Stephen Greenblatt, sobre l’evolució de les idees medievals a l’edat moderna a partir de la troballa d’un poema antic.

 

—Laia Estrada, candidata i diputada de la CUP

Regalaré: JS-P. Joan Salvat-Papasseit: Poeta amb majúscula, de Joan Salvat-Papasseit. En motiu del centenari de la mort de Salvat-Papasseit, la petita editorial Lo Diable Gros ha editat, mitjançant un Verkami, l’obra completa del gran poeta gitano, independentista i defensor de la classe obrera, que, a més, compta amb un pròleg de luxe de Joan Fuster. És precisament un poema de Salvat-Papasseit (“Columna vertebral: Sageta de foc”) el que dóna nom al Casal Popular de Tarragona, el lloc on vaig començar la meva militància a l’esquerra independentista. El centenari del poeta i aquesta edició són dues bones excuses per a recuperar-lo.
Voldria que em regalessin: Vicent Andrés Estellés: La veu d’un poble, de Pau Alabajos. M’encanta Alabajos com a cantautor. I, ara, debuta com a escriptor per acostar-nos a la vida del poeta de Burjassot, de qui enguany també celebrem el centenari del naixement. Malauradament, les Corts Valencianes i el govern autonòmic espanyolista han decidit condemnar a l’oblit al gran poeta valencià. Per això Alabajos, conjuntament amb diverses entitats, han organitzat la commemoració popular del centenari d’Estellés. Així doncs, tant Alabajos com Estellés assumeixen la veu del poble.

—Alejandro Fernández, candidat i dirigent del PP a Catalunya

Regalaré: El mag, de Colm Tóibín. Un recorregut per la vida de Thomas Mann.
Voldria que em regalessin: Un clàssic que he descobert fa tan sols tres mesos: Hiroshima, de John Hersey, premi Pulitzer, i un dels millors reportatges de la història.

—Salvador Illa, candidat i dirigent del PSC

Recomano tres llibres: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una exhaustiva biografia d’un dels noms cabdals de la literatura catalana. Una visió molt integral de la figura de Pla, que en tracta l’esfera personal, però també la seva creativitat i la seva profunda relació amb els esdeveniments històrics i es converteix en un repàs de la història de Catalunya, Espanya i Europa durant el segle XX.
La passadora, de Laia Perarnau. Una mirada diferent dels conflictes bèl·lics i les seves heroïnes anònimes. La novel·la se centra en una dona que ho arriscava tot, sobretot la seva vida, per ajudar les persones que fugien dels nazis a passar la frontera per les muntanyes de l’Alt Urgell. Una novel·la que reivindica el paper de les dones de la resistència durant la Segona Guerra Mundial.
España, el pacto y la fúria, d’Enric Juliana. Una anàlisi clarificant i molt treballada sobre els principals esdeveniments polítics de les dues darreres dècades a Espanya. Juliana, una veu imprescindible per entendre on som i d’on venim des del punt de vista periodístic, repassa els fets amb un estil molt acurat i ens dóna les claus per a comprendre com pot ser l’Espanya que vindrà.

—Vicent Marzà, diputat de Compromís i aspirant a eurodiputat en les primàries de Compromís

Regalaré: País Valencià. Eixida d’emergència, de Ricard Chulià. Ricard és una persona molt intel·ligent i és interessant llegir-lo perquè hi ha moltes qüestions que demostren tots els punts de confluència que tenim.
Voldria que em regalassen: Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes, perquè moltíssima gent m’ha dit que el llibre és magnífic.

—Àgueda Micó, portaveu de Compromís al congrés espanyol

Regalaré: A la meua filla, Heartstopper, d’Alice Oseman. És un llibre sobre la relació de dos xics. Hem vist la sèrie a Netflix i és molt bonica perquè tracta el despertar sexual de les persones no heteronormatives i els problemes que comporta.
Voldria que em regalassen: Amor capital, de Karmele Jaio. És un llibre que tracta de desmuntar la nostra educació sentimental i qüestiona la nostra manera d’estimar.

—Diana Morant, secretària general del PSPV-PSOE

Regalaré: Vint-i-cinc poemes, de Vicent Andrés Estellés. Enguany em resulta imprescindible sentir i compartir al nostre gran poeta. Potser els seus versos ens ajudaran a enderrocar els murs de la intolerància.
Voldria que em regalassen: El diari d’Anna Frank. Un llibre que en aquests mesos hauríem de rellegir. Una jove adolescent que, en circumstàncies terribles i extremes, plasma sentiments davant l’horror i el genocidi. Un llibre per a aprendre a humanitzar-nos i per a evitar que tornen els monstres, el terror, la por.

—José Muñoz, síndic del PSPV-PSOE a les Corts

Regalaré: La nou: Els espanyols que van alliberar París, d’Evelyn Mesquida, un llibre sobre els testimoniatges dels espanyols que van entrar en París. Ara més que mai, és important reivindicar la literatura amb temàtica de memòria històrica per no repetir els errors del passat, un passat que volen esborrar i censurar.
Voldria que em regalassen: El refugi de la memòria, de Tony Judt, una de les grans referències de la social-democràcia, és el seu últim llibre i reflexiona sobre el present i els desafiaments futurs als quals s’enfronta el projecte polític.

—Clara Ponsatí, candidata d’Alhora i eurodiputada

Regalaré: L’Odissea d’Homer versionada per Meritxell Blay, un llibre per a introduir els infants a la gran obra d’Homer, que també és un gaudi per als grans. Boötes, de Miquel de Palol. Una novel·la immensa i complexa que demana temps i energia llegir, i que no és fàcil pair, que serà un clàssic de la nostra literatura.
Voldria que em regalessin: Cor pirinenc, de Lluís Calvo. Una novel·la en vers que és el Canigó del segle XXI.

—Carles Puigdemont, candidat de Junts+ Puigdemont per Catalunya i president a l’exili

Recomano Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. Espinàs és un dels immortals de la literatura catalana. De la seva mirada entrenada en la quotidianitat més radical en surt una narrativa que resisteix admirablement bé el pas del temps.

—Jordi Sebastià, ex-eurodiputat i aspirant a les primàries de Compromís

Regalaré: Walter Benjamin, passatges acabats, de Rafa Gomar, una novel·la impecable escrita sobre els darrers dies de Benjamin i l’angoixant atmosfera del feixisme que recorda l’actualitat.
Voldria que em regalassen: Nascuts del fang, de Víctor Labrado, perquè m’encanta el seu gènere de “novel·la de realitats” i el món de l’Albufera m’és molt pròxim i molt desconegut alhora.

—Vicent Soler, ex-conseller d’Hisenda

Regalaré: Baumgartner, de Paul Auster. Vivències i records d’una persona de la meua generació, tot i que d’un entorn diferent.
Voldria que em regalassen: Maniac, de Benjamin Labatut, un escriptor xilè. Sembla que és una novel·la vertiginosa sobre els límits del pensament i els deliris de la raó. És una recomanació d’un bon amic novel·lista de llarga i reeixida carrera.

 

No sembla que l’anomenat cas Koldo hagi perjudicat fins ara les expectatives del candidat del PSC, Salvador Illa, per a les eleccions catalanes. Però pot ser-li un front de desgast si es torna a convertir en el centre del focus mediàtic. L’ex-ministre de Sanitat espanyol enfila els darrers dies abans no comenci la campanya electoral amb dues compareixences que l’exposaran davant els ciutadans i els partits amb què s’enfronta a les eleccions: aquesta tarda donarà explicacions en la comissió d’investigació sobre la compra de material sanitari durant la pandèmia al congrés espanyol i, dimecres, intervindrà en la comissió d’investigació sobre el cas Koldo al senat espanyol, en què el PP es mou amb una còmoda majoria absoluta i va ajustar primer la cita en el calendari. “Estic tranquil. Les compres del Ministeri de Sanitat són publicades al portal de la transparència. Tothom ha pogut veure què hem comprat, a quin preu ho hem comprat, n’hem explicat les raons”, va dir Illa en una entrevista a RAC 1.

Illa ha insistit que no creu que li passi factura electoral l’esclat d’aquest presumpte cas de corrupció. Hi ha una investigació judicial oberta per a determinar si hi va haver pagaments il·legals en la compra de màscares i per la qual va ser originalment detingut Koldo García, ex-assessor del ministre de Transports espanyol d’aleshores, José Luis Ábalos, que manté el seu escó al congrés espanyol al grup mixt i va ser expulsat pel PSOE. Illa sempre ha declarat que no va tenir constància de cap comportament delictiu. A més, el congrés, amb la majoria amb què compta el PSOE, va citar l’ex-ministre de Sanitat dos dies abans de la cita al senat amb el propòsit de treure càrrega a la compareixença que hi haurà de fer hores abans no comenci la campanya. Avui mateix, Koldo García també compareixerà a la cambra alta espanyola, un contrapès mediàtic evident que pot reduir l’impacte de les explicacions d’Illa.

Illa podria sortir-ne airós, però potencialment és un risc important per a un candidat que té tots els sondatges a favor i és a qui menys convé que es puguin moure els equilibris que pronostiquen les enquestes en els dies que vindran, pel risc de sortir-ne perjudicat. El PSC s’ha anat nodrint aquests darrers anys de la davallada de vot de Ciutadans, un partit que, a banda de l’espanyolisme, feia especialment bandera de la lluita contra la corrupció. En aquestes eleccions, el PSC també pot rebre una part dels votants que encara es van decantar per Carlos Carrizosa fa tres anys. En concret, d’un 17%, segons el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Encara que sigui el PP qui capitalitzarà més la caiguda definitiva de Ciutadans aquesta vegada, els socialistes catalans podrien sumar igualment milers de vots d’allò que resta del partit taronja. Aquesta realitat deixa oberta una pregunta: pot ser que una esquitxada abans de la campanya els faci reconsiderar el vot al candidat del PSC?

És el que intentaran, amb tota probabilitat, els seus adversaris polítics, malgrat que fins ara no hi hagin posat intensament el focus per a provar d’esgarrapar vots al PSC. A més, és al PP a qui sobretot convé de provar-ho, tenint en compte que Alejandro Fernández és qui es podria beneficiar d’aquest desgast si causés un canvi de vot cap als populars. A més, un 33% dels antics electors de Ciutadans, segons el CEO, són indecisos o no votaran. Això pot decantar la balança dels indecisos cap als populars? D’una altra banda, tot allò que faci perdre suports a Illa beneficia, indirectament, la força que sigui segona la nit electoral i que, segons els darrers sondatges, serà la candidatura de Carles Puigdemont, perquè en retalla la distància en escons. ERC també se’n podria beneficiar, perquè és el partit que podria esgarrapar més antics votants d’Illa en aquestes eleccions, segons que indicava també el baròmetre.

Per tant, caldrà veure si les compareixences d’aquesta setmana tenen cap efecte sobre una campanya que començarà divendres, i que els partits engegaran dijous a la nit. Un altre front de possible desgast d’Illa és el de l’amnistia. Un simpatitzant del PSC de cada tres va en contra de l’aprovació de la llei que Junts compta que farà possible el retorn de Puigdemont. És una incògnita si la candidatura del president a l’exili polaritzarà el debat polític els dies que vénen i si el PP també podrà treure profit del perjudici que pugui implicar per al PSC.

The Washington Post · Stefano Pitrelli i Kate Brady

Roma, Itàlia. La cambra baixa del parlament italià ha aprovat una esmena, com a part del nou paquet de mesures sanitàries del govern conservador, que permetria als activistes antiavortament d’entrar als centres d’assessorament i planificació familiar. Grups de defensa dels drets de les dones consideren que l’esmena amenaça el dret de decidir de les italianes.

L’esmena, aprovada dimarts passat, permet als “grups sense ànim de lucre amb experiència qualificada en el suport a la maternitat” d’accedir als centres d’assessorament que expedeixen els certificats que calen per a avortar.

El govern de la primera ministra Giorgia Meloni sosté que l’esmena no canvia la legislació actual, sinó que merament aclareix aspectes de la llei de l’any 1978 que va legalitzar l’avortament a Itàlia. “Això ja era inclòs a la llei, que no hem modificat”, va dir Raffaele Nevi, legislador de la coalició de Meloni. “Aquesta és la raó per la qual es va aprovar tan fàcilment: No canvia res. […] L’únic que fem és aplicar la llei”, va afegir.

L’oposició italiana diu que l’esmena serà un cop dur per als drets de les dones, i recorda que algunes regions, com ara l’Úmbria i les Marques, ja han restringit l’accés a la píndola de l’endemà.

“La dreta continua mostrant la seva naturalesa nostàlgica i la seva visió patriarcal i obscurantista. Com més va més erosionen els drets de les dones”, declarà Silvia Roggiani, legisladora de l’oposició, del Partit Democràtic, durant el debat parlamentari. I afegí: “És vergonyós que Itàlia faci passes enrere mentre uns altres països avancen en la protecció dels drets de gènere.”

Aquest febrer passat, l’estat francès es va convertir en el primer país del món a consagrar el dret de l’avortament en la seva constitució i el Parlament Europeu va votar la setmana passada a favor d’incloure l’accés a l’avortament a la carta de drets fonamentals. La resolució no és vinculant, però ha estat ben rebuda pels grups de defensa del dret de l’avortament.

Meloni, que va esdevenir primera ministra italiana l’any 2022, ha promès de no canviar la llei d’avortament, però trobar un centre que administri avortaments de manera segura s’ha tornat com més va més difícil durant el seu mandat.

Itàlia va legalitzar l’avortament amb l’aprovació de la llei 194 l’any 1978, en un moment en què el poble italià continuava essent fermament catòlic. La legislació permet a les dones de demanar la interrupció de l’embaràs durant els primers noranta dies de gestació. Després, tan sols és permès d’avortar si hi ha risc per a la vida de la mare o si el fetus té problemes greus.

Els metges poden negar-se a practicar un avortament per motius de consciència. Segons dades publicades pel Ministeri de Sanitat italià l’any 2021, més d’un 60% dels ginecòlegs del país es neguen a fer-ne per aquesta raó.

La principal organització antiavortista d’Itàlia, Pro Vita e Famiglia, és entre els grups als quals l’esmena permetria d’entrar en les clíniques d’assessorament. Els grups antiavortistes demanen als metges que practiquen avortaments que facin que la pacient vegi el fetus i en senti els batecs abans de fer l’operació.

Jacopo Coghe, portaveu de Pro Vita e Famiglia, ha explicat aquesta setmana que, si bé el grup no tenia intenció d’entrar-hi, les clíniques d’assessorament havien de tornar a la seva “funció original” d’ajudar les dones a trobar “alternatives concretes a l’avortament”.

Si bé l’esmena encara ha de ser aprovada al senat, els legisladors de l’oposició tenen poques esperances de poder-la aturar. “L’esmena ja ha començat a fer camí, és un fet”, explica Roggiani a The Washington Post. I afegeix: “No crec que es pugui aturar.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquest cap de setmana el president Puigdemont i el president Aragonès han parlat sobre una hipotètica unitat independentista per a formar govern després de les eleccions. Puigdemont ha dit que solament preveu de governar amb ERC, que no té cap més opció, i que creu que fins ara l’equilibri entre totes dues forces ha estat un obstacle que es podria superar si, com apunten les enquestes, s’obre una esquerda més o menys important entre Junts i Esquerra. El president Aragonès li ha respost que la unitat no es proclama sinó que es practica.

La veritat és que les relacions entre Esquerra i Junts és difícil que puguen empitjorar, i també és cert que la trencadissa ja comença a venir de lluny, deu anys per a ser concrets. El gener del 2014, una coalició per a les europees que ja era pràcticament feta entre CDC i ERC es va trencar de manera sobtada. Va ser la primera volta que Junqueras, en un acte a Torrelles del Llobregat, va pronunciar aquella frase famosa: “Separats sumem més.” Fa, doncs, deu anys que la lluita per l’hegemonia s’imposa –amb el sol i més que fructífer parèntesi de Junts pel Sí– a la lluita per la independència.

I en aquests deu anys hem vist de tot. Aquelles eleccions europees del 2014 van ser les primeres que va guanyar ERC d’ençà dels anys trenta. Després ERC ha guanyat eleccions espanyoles i Junts eleccions europees, però les catalanes, d’ençà de Junts pel Sí, les ha guanyades sempre el partit hegemònic entre els votants espanyols. A més, tant ERC com Junts han vist com els prenien la batllia de Barcelona; i a les diputacions els uns i els altres, començant per això que avui és Junts, han pactat sovint amb el PSC. Tanmateix, d’ençà que ERC arribà al govern, ha anat encadenant els pitjors resultats del decenni en totes les conteses electorals, i sembla –això diuen els sondatges– que ara podria quedar ben lluny de Junts. I de debò que això pot afavorir la unitat independentista?

En aparença no l’hauria d’afavorir. Més aviat podríem esperar que una reacció desenganyada d’Esquerra portàs aquest partit als braços de Salvador Illa. Però em fa la impressió que les coses seran més complicades, no tan lineals, i que al final tot dependrà de tres factors.

En primer lloc, dependrà de si hi ha aquesta distància o no i de la magnitud que té. Ja ho veurem, si Junts passa davant Esquerra i a quina distància –hi ha gent de Junts que ven la pell de l’ós molt abans de caçar-lo. I ja ho veurem, si els independentistes tenen majoria. Pactar, si es mantenen, com va passar el 2017 i el 2019, amb una diferència insignificant entre tots dos serà difícil, molt més difícil que si realment hi ha molta diferència. Sobretot perquè, si n’hi ha molta, i venint dels fracassos recents a les eleccions espanyoles i les municipals, costa de creure que dins Esquerra no es qüestione l’estratègia i tot continue igual. Arriscar-se, per exemple, a provocar una repetició de les eleccions a l’octubre seria realment perillós per a ells.

Segonament, i aquest serà gairebé el desllorigador de la qüestió, tot dependrà també de quines sumes deixa sobre la taula l’escrutini final. Si Esquerra pot decidir entre un govern independentista presidit per Puigdemont o un govern d’esquerres presidit per Illa, el debat serà sens dubte inevitable dins el partit d’Oriol Junqueras i ja veurem què decideixen. Ningú no els podrà dir res, en aquest cas, perquè tan sols ells tenen el dret de decantar-se per una opció o per una altra. Però si les sumes no són possibles per a una combinació o per a una altra i tan sols hi ha una eixida possible, la tria dels republicans serà molt més fàcil. L’opció de ser un partit de govern no l’abandonaran ara i, per tant, si sols poden governar amb una aliança, siga quina siga, s’hi agafaran.

Però, finalment, resta un altre punt molt decisiu, que és la capacitat d’interlocució. Malgrat les aparences, els partits no són monolítics, sinó que és molt i molt important qui despenja el telèfon, qui seu a la taula o qui respon els missatges de WhatsApp. De fet, en tenim una prova recent amb Xavier Trias i Ernest Maragall. Enmig d’un ambient encara més tens que el d’ara i amb Esquerra havent perdut la meitat dels regidors, tots dos partits van ser capaços de bastir un acord. S’hi van trobar dos polítics intel·ligents, honrats i generosos i van saber trobar la fórmula. Hauria estat fantàstic que haguessen pogut governar, però un pacte contranatural de PSC, PP i Comuns ho va impedir –significativament, val a dir.

Poden repetir aquest acord els presidents Puigdemont i Aragonès? Doncs aquesta és, segurament, la pregunta més difícil de respondre. La meua opinió és que serà més fàcil que s’entenguen ells dos que no pas que s’entenguen els dos partits. Les maquinàries dels dos partits, vull dir. De diferències insalvables en termes tàctics no n’hi ha tantes, ara mateix. I de fórmules per a refer ponts sí que n’hi ha, i variades –per exemple, el model neerlandès del “govern extraparlamentari”, en què els consellers són majoritàriament independents i triats per consens de tots els partits, per evitar que hi haja dos governs paral·lels dins el govern, proposta que seria com un Junts pel Sí a posteriori…

Siga com siga, de tot això n’haurem de parlar a fons a partir de la nit de les eleccions i amb les dades definitives a la mà. De tot això i –encara més important– de per a què, per a fer què i amb quina intenció s’hauria de configurar un govern d’aquests dos partits –se suposa que amb el suport extern de la CUP.

 

PS1. Nit d’eleccions al País Basc, que seguim en temps real amb totes les dades i tots els resultats, en col·laboració amb els nostres companys del diari Berria. Seguiu la informació actualitzada a la portada del diari.

PS2. Quant a les eleccions catalanes, la setmana comença incòmoda per a Salvador Illa, amb dues compareixences sobre el cas Koldo al congrés i al senat espanyols que el poden afectar. Ens ho explica Odei A-Etxearte en aquest reportatge.

PS3. La repressió, mentrestant, no s’atura. Clara Ardèvol ens parla del cas de Billy, un jove a qui els tribunals demanen dotze anys de presó per haver participat en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel.

D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.

És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà  preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.

Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.

Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.

Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.

En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.

De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.

A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals.  Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”,  Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.

Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.

Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.