Vilaweb.cat

Un repàs als rellotges intel·ligents del mercat

Aquesta mateixa setmana s’ha anunciat l’entrada d’un nou competidor al mercat dels wearables –peces de vestir o bé, accessoris personals que portem a sobre–. I no és un competidor petit, és Swatch, el gegant suís  propietari dels rellotges que tots coneixem com Omega, Tissot, Longines o el mateix Swatch. L’any 2016 va facturar 7.553 milions de Francs Suïssos –7.030 milions d’euros–, així que amb l’excusa de l’anunci de Swatch, avui us parlaré de rellotges intel·ligents.

El mercat està dominat per dos sistemes operatius, l’Android Wear i el d’Apple watchOS. Però resulta que els senyors de Swatch volen crear el seu propi sistema operatiu, que volen tenir preparat a final del 2018. L’espera serà llarga però sabem que disposaran del seu propi chip bluetooth, avui en dia, el més petit del mercat. Tot i que no sabem si a finals del 2018 encara ho serà.

AppleWatch

És un rellotge que només funciona amb dispositius IOS d’Apple i té funcions de:

  • gps
  • acceleròmetre i giroscopi
  • freqüència cardíaca
  • gestió d’entrenament
  • i la bateria dura unes 18 hores

I hi ha dues versions:

  • sèrie 2 – des de 439 € a 1769 € (amb acabats d’Hermès) amb capacitat de submergir-se fins a 50 m.
  • sèrie 1  (la més antiga) – des de 339 a 369 €

Podem dir, igual que l’Android, que fa de tot i intenta tocar tots els camps: el de connectivitat amb el telèfon, el control de la vostra activitat, el de la son i les dades de salut.

El sistema per a saber quina és la teva freqüència cardíaca consta de dos LEDS verds i de dos fotodíodes que serveixen per aplicar el mètode PPG (photopletysmography), basat en el fet que la sang absorbeix el llum verd i a cada batec fa una punta en el flux sanguini.
Quan no esteu fent exercici en lloc de llum verd l’Apple Watch fa servir LEDs vermells perquè la sang, en lloc d’absorbir el color verd, reflecteix el color vermell, encara que teòricament les mesures amb el llum verd són més exactes que les del vermell i sembla que Apple fa servir el vermell quan estem en repòs perquè gasta menys bateria, el problema més important del rellotge.

Android Wear
Són rellotges que funcionen per IOS i Android – en aquesta pàgina podreu saber si funciona amb el vostre telèfon–. Són més econòmics que els d’Apple i amb molta més diversitat perquè hi ha molts fabricants: Asus, Huawei, LG, Motorola, Polar i TAG Heuer entre d’altres.

Pel que fa a preus, per exemple podeu trobar:

  • Sony Smartwatch, per uns 127,95 €
  • Motorola Moto 360, de 220€ a 292 €

Què aconseguim amb un Smartwatch?

  • Silenci i discreció. Podem tenir el telèfon en silenci i rebre els missatges mitjançant vibracions al nostre canell
  • Gestió del telèfon, com per exemple, escollir música
  • Veure missatges, correus, calendari… Tot, amb lletra una mica petita, però llegible
  • Interaccionar amb Siri i, aviat, amb el Google Assistant. Això sí, sempre amb el carregador a la butxaca perquè la batería no dura gaire temps.

Altres marques
Pebble van ser dels primers i els seus rellotgestenien una autonomia de 4-6 dies perquè tenien la pantalla de paper electrònic. Però l’empresa es va vendre per 23 milions de dòlars a Fitbit el novembre del 2016.

També hi ha marques per coses molt especials. El Gameband, per exemple, és un model per a gamers que té un cost de 149 $ a kickstarter amb jocs incorporats com Terrari, Pong o Asteroids. Compatible amb IOS i Android es considera, o almenys ells ho diuen, com el rellotge més potent del mercat.

Smartbands

Les smartband també es porten al canell, però tenen una utilitat més pensada en el registre de dades d’exercici i de salut, com el ritme cardíac, la crema de calories, la distància recorreguda o les passes fetes i, fins i tot, el control del son. Les bateries duren molt més, de 6 a 7 dies, i els preus són més reduïts. El Samsung Gear Fit 2, amb el sistema operatiu Tizen, el podeu trobar per uns 200 €. Els de Fitbit, els compradors de Pebble, acaben de treure el Fitbit alta HR, per uns 150 €.

I els de Xiaomi, els xinesos més famosos en aquest mercat, que han tret el Mi Band 2, per uns 25-35 €. Conta passes, ritme cardíac, avisa missatges del telèfon. Per 30 € no podem demanar més.

 

Sobre portes giratòries a l’Ajuntament de Barcelona

Ricard Fernández Ontiveros és l’actual gerent dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona. Però també ha estat directiu d’immobiliàries. El seu currículum es pot trobar a la pàgina oficial de l’ajuntament (pdf). Si ens hi fixem veurem un cas flagrant de portes giratòries. Per als neòfits, un exemple de porta giratòria seria aquest: un director general de Sanitat, per exemple, que al cap de no res dirigeix una farmacèutica catalana. Això s’intenta evitar, per por que un cop a la privada s’utilitzi informació confidencial obtinguda a la pública. O al revés. Un director d’una farmacèutica, que el fan conseller de Sanitat. Davant la por que essent conseller beneficiés la seva empresa, les administracions diuen que s’han d’evitar les portes giratòries.

Però no passa. Hi són. I Ricard Fernández Ontiveros n’és un exemple màxim. Mireu, si no: aquest home va ser director general de la cooperativa Suara de l’any 2012 al 2015. Suara és una cooperativa de les grans, que pot arribar a facturar 70 milions d’euros l’any i que en aquests moments porta l’atenció domiciliària de milers de barcelonins. És el sector privat dedicat a cuidar nens, avis, etcètera. A Barcelona una altra empresa que ho fa és la de Florentino Pérez.  Doncs resulta que després de passar per Suara va i Fernández Ontiveros entra de gerent … de serveis socials! Home. Voleu dir que és ètic que aquest home remeni les cireres justament en el departament on la seva antiga cooperativa hi té els contractes? I si el senyor gerent de serveis socials volgués afavorir, cosa tant humana, els seus antics, i honestos, companys? I si ja ho ha fet? Per això es volen evitar les portes giratòries: per evitar temptacions i mals pensaments.

No ha de ser fàcil trobar-se al lloc de Fernández Ontiveros:  o tens temptacions, o malpensen de tu. Un exemple: el diari Nació Digital va parlar amb ell per demanar-li si volia recuperar el servei d’atenció domiciliària. Que als grans els cuidi l’Ajuntament, i no la privada, tal i com proposava el programa electoral de Barcelona en Comú. L’home va dir que  la veritat és que ell creia més en la col.laboració público-privada. I nosaltres, malpensats, ens preguntem si tenia al cap beneficiar a l’Ajuntament, o a la seva antiga empresa.

El regidor de la CUP Josep Garganté és la primera persona que va informar d’aquest simptomàtic cas en un documentat article a l’Accent. No descobreixo res de nou, i jo conec el cas a través d’ell. A més, aquest passat divendres, aprofitant que Fernández Ontiveros era a l’Ajuntament de Barcelona, el regidor Garganté va demanar-li explicacions davant tots els grups municipals. La resposta d’Ontiveros va ser antològica: “per respecte a la institució no respondré a la seva interpel.lació ni al seu atac ad hominem“.

Per respecte a la institució, diu.

Mira, Fernández Ontiveros, per respecte al lector afegirem que no és el primer cop que et passa. Portes giratòries, tu, ja saps què són. Només cal visitar el teu currículum  per a veure-ho….i espantar-se. Perquè si ara es tracta de cuidar la gent gran, abans era directament el totxo. Has treballat de secretari general del departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (2004-2006), de Gerent del Patronat Municipal de l’habitatge de Barcelona de l’Ajuntament de Barcelona (2003), de vicepresident de l’Institut Català del Sòl (2004-2006) i vas arribar a ser president d’Adigsa. És a dir, la totxana vista des del sector públic: noms, adreces, contactes, preus de sòl, properes requalificacions, antics propietaris i excepcions a la llei. Tota la informació disponible. I trobem realment escandalós que, amb aquestes dades, et passessis a la privada…del totxo!.  Director general de la immobiliària Promociones y servicios immobiliarios GRECO. S.A (2001-2003) i adjunt a la direcció  de Negoci de Promociones Habitat, SA (2006-2012), segons apareix al currículum oficial (pdf).

En el bloc la gran corrupción afirmàven que Fernández Ontiveros es trobava a la privada quan es va crear el 22@, i que la seva immobiliària va participar en un dels negocis més lucratius. Es preguntaven com podia ser que un dels grans negocis del barri se l’emportés un ex alt càrrec d’Habitatge de la Generalitat i de l’Ajuntament. La insinuació no sé si és certa. Ni idea.  Però sí que sé que si has treballat en habitatge de la Generalitat i Ajuntament, millor que no et passis a una immobiliària privada durant el 22@.  I amb els serveis socials, igual. Però si ho fas, si resulta que saltes del sector públic al privat alegrement i sense moure’t del teu ram, aleshores el mímin que caldria és donar explicacions, i deixar clara la teva netedat. Justament per respecte a la institució, i a les antigues empreses.

Per últim, afegir que Fernández Ontiveros és militant d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), ex dirigent de les Joventuts Comunistes de Catalunya,  ex-director de la revista Treball, Nous Horitzons i , finalment, membre executiu de l’Associació Espanyola de Promotors de Vivenda i Sòl, segons informa la Universitat Progressista d’Estiu de Catalanya (pdf, pàgina 22). És a dir, que el currículum de Ricard Fernández Ontiveros és un exemple claríssim d’iniciativa privada.

Què ha pogut ‘comprar’ Margallo per a frenar el procés?

Les greus declaracions de Margallo fetes dimarts al vespre han causat una gran polèmica i en generaran encara més. L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol, i actual diputat al congrés, es vantava a 13TV d’haver dedicat molts esforços a pressionar altres països perquè fessin declaracions en contra del procés independentista. I això, explicava l’ex-ministre, tenia un preu. ‘Ningú no sap quants favors devem per les declaracions que van fer’, deia.

Aquestes revelacions fan preguntar-se: Què va aconseguir ‘comprar’ Margallo? Algunes declaracions més o menys contundents. Com a conseqüència de la pressió espanyola, David Cameron, aleshores primer ministre britànic, va dir que una Catalunya independent sortiria de la Unió Europea i hauria de posar-se a la cua dels països candidats. També van aconseguir que l’ex-president dels Estats Units Barack Obama digués, abans de les eleccions del 27-S, que el seu país volia ‘una Espanya forta i unida’. Des d’Alemanya, Angela Merkel va dir que els tractats de la Unió Europea garantien la integritat i la sobirania dels estats membres i que compartia amb Rajoy que ‘la legislació nacional i internacional’ s’havia ‘de respectar’. I el secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon, va dir que Catalunya no estava en la categoria de territoris amb dret a l’autodeterminació.

Tots ells, però, van evitar de tractar més a fons la qüestió, argumentant que era un afer intern de l’estat espanyol. Margallo va dir que també havia viatjat al Vaticà. Les seves pressions, però, no van tenir gaire efecte i l’any 2014, i amb la prudència habitual, la Santa Seu no va voler posicionar-se en una qüestió que consideraven política. Es va limitar a fer una crida a la prudència i demanar respecte pel bé comú.

Els bàltics mereixen un punt a part. Margallo va afirmar a 13TV que hi havia hagut d’anar fins a quatre vegades per tractar el cas català. Hi ha uns precedents ben coneguts de tensió diplomàtica entre Espanya i els països bàltics, arran del suport al procés independentista de Catalunya. En una entrevista a l’ACN, Valdis Dombrovskis havia dit que no veia cap dificultat en el reconeixement formal d’Escòcia o de Catalunya per part de Letònia. En el mateix sentit, el primer ministre lituà, Algirdas Butkevicius, havia dit que Catalunya tenia el dret d’autodeterminació. Margallo va protestar molt, i fins i tot va convocar els ambaixadors de tots dos països a Madrid, però Dombrovskis es va negar a rectificar: ‘Vaig dir el que vaig dir sobre Catalunya i no em retracto.’

Arran d’això, es va engegar una campanya de difamació en contra, i Interviu va publicar un informe cintant la policia espanyola segons el qual Dombrovskis havia cobrat diners de la família Pujol en canvi d’haver defensat el procés sobiranista. L’oficina antifrau letona va desautoritzar aquelles afirmacions i va negar que hi hagués cap prova que suggerís el cobrament d’un suborn.

Quins ‘favors’ deu Espanya?
No se sap quins ‘favors’ deu l’estat espanyol i com els pensa pagar. El president de la Generalitat feia referència, precisament, a aquestes dues qüestions en unes declaracions molt contundents, en què també va demanar a la fiscalia espanyola que investigués les paraules de García-Margallo. ‘L’afirmació és molt greu. Exigeix que doni explicacions dels recursos usats, les promeses fetes i amb quina autoritat i legalitat les va fer’, va dir Puigdemont a Twitter.

Aquestes preguntes potser es podran arribar a respondre si Margallo dóna explicacions. El PDECat i ERC van anunciar ahir que demanarien la compareixença de l’ex-ministre al congrés espanyol. Caldrà seguir com avança la qüestió, però si bé els partits independentistes han criticat durament les paraules de Margallo, els seus col·legues del PP les han relativitzades de manera sorprenent –i fins a cert punt, preocupant. ‘Els ciutadans no entendrien que l’executiu no lluités per defensar la unitat d’Espanya’, va dir ahir la ministra de Defensa espanyola, Maria Dolores de Cospedal. I més enllà va anar l’actual ministre d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis. Preguntat per si mantenia la política del seu predecessor, Dastís va respondre: ‘Naturalment, continuo la seva tasca d’explicació, quan sigui necessària, de quin és l’ordenament constitucional i la situació jurídica a Espanya.’

I malgrat tot, la qüestió catalana interessa a Europa
El Parlament Europeu també ha estat un escenari de pressions per part de l’estat espanyol. El darrer cas fet públic va ser arran de la conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva. L’eurodiputat del PP Esteban González Pons va enviar una carta on demanava als seus col·legues que no hi assistissin, apel·lant, fins i tot, a l’amistat. Les pressions no van funcionar i la sala més gran del Parlament Europeu es va omplir de gom a gom per escoltar els dirigents catalans.

Malgrat les pressions, l’estat espanyol tampoc no ha pogut impedir que diverses veus a Europa mostrin la seva preocupació per la judicialització que fa de la qüestió catalana. Eurodiputats de tots els grans grups polítics del Parlament Europeu lamentaven fa poques setmanes la manca de diàleg del govern de Mariano Rajoy. En el mateix sentit es posicionava la fundació alemanya Konrad Adenauer, vinculada a la CDU d’Angela Merkel i molt important a Europa, i afirmava que l’estat espanyol no impediria la independència de Catalunya amb ‘jutges i policies’.

La qüestió del referèndum català tampoc no és aliena a Europa, tot i els esforços de l’ex-ministre i del govern espanyol. Diversos eurodiputats demanaven fa uns mesos que la Unió Europea ajudés en la qüestió catalana i afirmaven que el referèndum havia esdevingut ja un afer europeu. Fa poques setmanes, un vice-president del Parlament Europeu signava el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum i evidenciava la creixent preocupació a Europa per la deriva autoritària de l’estat espanyol.

València i Barcelona recuperen avui la connexió aèria


Des d’avui torna a haver-hi connexió aèria entre València i Barcelona. Air Nostrum i Vueling inauguren les operacions oficials dels dos vols diaris que mantindran entre les dues ciutats, tot i que ja van avançar el calendari de posada en marxa durant les falles.

El vol entre les dues ciutats durarà aproximadament una hora. Al matí, eixirà un avió des del Prat en direcció a Manises a les 7.50, amb arribada a les 8.45 i des de Manises al Prat amb eixida a les 9.15 i arribada a les 10.05.

Per la vesprada, el vol de Barcelona eixirà a les 16.55 i arribarà a València a les 17.55, mentre que de València l’avió s’envolarà a les 18.30 i arribarà a les 19.25 a Barcelona.

La comercialització conjunta permet als passatgers de combinar els vols d’anada i tornada de les dues companyies, i també en el mateix dia des de qualsevol de les ciutats. Els bitllets de vol estan a la venda des de 44€ per trajecte, tot inclòs.

Per una altra banda, l’aeroport del Prat estrenarà també la setmana vinent connexions a Düsseldorf, Munic, Chisanau, Ponta Delgada i Boston, i el de Manises, a Glasgow i Santander.

Avançament editorial: ‘Els antievangelis jueus’

I si Jesús de Natzaret va ser un bastard, fill de Maria i d’un veí seu, que fou castigat a mort per la seva insolència i el seu desvergonyiment? I si sant Pere va ser un rabí jueu a qui els mateixos jueus demanaren que es posés al capdavant de l’Església per fer anar els cristians per mal camí? Aquest llibre inclou les dues versions jueves més significatives de la vida de Jesús i tres de la història de Simó Kefa –l’apòstol Pere–, que ridiculitzen les figures més sagrades del cristianisme i capgiren completament els fets i els missatges de la versió oficial dels textos canònics, i això les converteix en uns autèntics antievangelis. Perseguits des de ben aviat pel seu to punyent i injuriós, aquests escrits han estat durant molts segles l’única arma dels jueus contra la repressió i la intolerància. Llegiu un fragment d’Els antievangelis jueus, que publica Adesiara i que arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant.

Explica l’editor d’Adesira, Jordi Raventós:

«La setmana vinent podreu trobar a les llibreries, en traducció catalana de Manuel Forcano, Els antievangelis jueus, llibre que inclou les anomenades Toledot Iesu (‘Fets de Jesús’), les vides anònimes de Jesús que figuren segurament entre els textos més perseguits de la història.

Com afirma Forcano en l’excel·lent i documentada introducció del volum, l’estructura d’aquests escrits ‘segueix el model d’una biografia i calca la vida de Jesús donada als quatre evangelis canònics: naixença, infantesa, vida pública, arrest, judici, execució, resurrecció i fundació de l’Església cristiana. Però les versions jueves, fruit tant del delit d’injuriar la sacralitat dels evangelis i dels cristians que els oprimien com de ridiculitzar al màxim la seva figura més sagrada, capgiren escandalosament els fets i els missatges de la versió oficial dels textos canònics’. En efecte, els capgiren, els parodien i, de vegades, potser els fan més versemblants, si més no per al lector menyscreient. Citem-ne dos exemples: en les Toledot Iesu, Jesús és adulterí, fill d’un veí que va aprofitar que Josep se n’anava a la casa d’estudi –la sinagoga– per jeure i fecundar Maria; i tampoc no ressuscita, sinó que un rabí (anomenat Judes, per cert) el desenterra i l’arrossega pels carrers.»

 

López Burniol: ‘La independència em produiria un dolor poc equiparable a cap altre’

Joan Josep López Burniol (1945) és notari, periodista, i l’acaben de nomenar vice-president de la Fundació la Caixa. S’asseu, entre més, als consells d’administració d’Abertis, la companyia de les autopistes, i Criteria, el hòlding de la Caixa. Els seus articles a La Vanguardia són referent per als partidaris del pont aeri i la tercera via. Ara jubilat de notari, el senyor López Burniol ens cita a la seu barcelonina de Cuatrecasas, una de les grans empreses d’advocats del país. Hi fa d’assessor. Mentre dura l’entrevista, no para de sonar-li el telèfon. Són les felicitacions pel nou nomenament. La conversa se centra en la seva visió política, però també en aspectes vinculats a la Caixa, Abertis i Gas Natural.

Ja tenim pressupostos. Quina valoració en feu?
—Què penso de l’aprovació dels pressupostos? Allò que pensen els lletrats del Parlament de Catalunya. És a dir, que hi ha una infracció de la llei. I que això no duu a bon port. És a dir, estem condemnats a parlar. A entendre’ns, d’una manera o una altra. No sé com acabarà, però estic segur que no l’encerten ni els qui es tanquen al diàleg, perquè trenca el principi democràtic, ni els qui trenquen la llei.

—En un dels vostres darrers articles dèieu que anàvem a eleccions, que no hi hauria referèndum. Encara ho creieu?
—Claríssimament. El dibuix que em faig és el següent: s’aprovarà la llei de desconnexió, amb la qual es convocarà el referèndum, el Tribunal Constitucional suspendrà el referèndum i, aleshores, hi haurà algun acte de desobediència. No sé quin serà, potser posar en marxa els mecanismes per a fer el referèndum. Aleshores vindrà la reacció de l’estat, que crec que serà sempre extremadament mesurada. La reacció no serà tremenda, però hi serà. I aquí hi haurà la cosa que penso que es busca, que és una negativa per a poder dir, a fora, que no ens deixen. I es convocaran eleccions.

—Us seguia fins aquí. Però, per què convocar eleccions quan tens el referèndum en marxa? No. Votarem amb policies al voltant. I ja està.
—No. No ho faran. Són percepcions personals. La realitat del país no serà aquesta. Estic convençut que l’única sortida que hi haurà seran noves eleccions. És més, en les noves eleccions es resoldrà una cosa de la qual els independentistes no parlen mai. A Catalunya, sota el debat per la independència, sense voler minimitzar res, hi ha un debat entre dos grups socials clarament diferenciats. La classe dirigent històrica de Convergència és burgesia barcelonina. Bàsicament, de Diagonal cap amunt. I en canvi, la d’Esquerra és menestral i de comarques. Aquests grups són profundament antagònics, han tingut una relació molt tempestuosa entre ells. I fins i tot, i sóc agosarat, hi haurà un govern que es formarà entre ERC i CSQP.

—Jo diria que Mas ha fet molta feina de Diagonal en amunt.
—La meva percepció no és aquesta. Jo tinc la sort que he viscut a Alcanar, a Ripoll, i a Calella de la Costa. He estat el fill del notari als tres pobles i me’ls conec molt bé. La força de Catalunya no són els seus polítics, és la seva gent. Molta d’aquesta gent és profundament catalanista però, escolti’m, intueixen una cosa que és un fet. Som en una península, la península inevitable, i la vida articulada racionalment passa per una entesa amb Espanya. Aquesta gent –és la meva percepció– es troba òrfena de partit.

—I vós, us trobeu orfe de partit?
—No. Vaig votar tota la vida UCD, i quan va desaparèixer, me’n vaig anar com un company de viatge als socialistes. I encara hi sóc.

—Tornem a les diferències que veieu entre la menestral ERC i la burgesa Convergència. Puigdemont cau en menestralia...
—Cert. I la meva tesi és que això és la nova cúpula del PDECat. La pèrdua del control per part de la burgesia és tan absoluta que no ha perdut únicament el control del país, sinó també el del seu antic partit, Convergència. I fixa’t que Pascal, Bonvehí, Puigdemont vénen de comarques. Com ERC.

—I jo que em pensava que la independència era cosa de burgesos.
—I ara! A mi, Catalunya, no me l’ha d’explicar ningú. L’he viscuda. Jo he jugat a la plaça de Sant Eudald de Ripoll. Conec aquest país. Jo dic que la independència és una cosa de tot el poble català. I aquest poble català, tan ampli, després d’aquests anys, amb l’ajut enorme dels mitjans de comunicació, és del 48%. El 48%.

—Enorme ajut de mitjans independentistes? Mireu les audiències televisives a Catalunya. La majoria és unionista. I els diaris en paper, també.
—No sóc un expert en mitjans de comunicació, però em fa la sensació que hi ha hagut un cert impuls encapçalat per alguns mitjans. Que no els critico.

—Doncs, el pobre senyor Antich va saltar de La Vanguardia quan es va fer independentista. Jo diria que tenim el 48% tot i tenir els mitjans en contra.
—A veure si puc precisar el meu sentiment perquè no se’m malinterpreti. El catalanisme és un sentiment d’una força extraordinària. La gent ho ha fet tot, a Catalunya. A partir d’aquí, una part s’ha girat cap a l’independentisme. En ús del seu dret. I ho respecto. I defenso que aquí, senzillament, hi han influït molts factors: la crisi, alguns mitjans de comunicació, etc. Teniu raó en una cosa: els mitjans de comunicació poden contribuir en un determinat moment, però no són determinants. I ara us diré una cosa…

—Ai, ara.
—Ara els mitjans de comunicació no se’ls creu ningú.

—Ja sembleu en Donald Trump, vós.
—Quan jo era petit hi havia un argument: ‘Això ho diu el diari’. Imagineu-vos que en una discussió, avui, es digués igual. La gent riuria.

—Teniu part de raó. Per exemple, en el tema dels pisos. La premsa callant, i va haver de ser Colau que ho posés damunt la taula.
—És veritat.

—Les vendes de La Vanguardia i El Periódico cauen. I a VilaWeb anem pujant. Per què?
—Faré una improvisació: crec que els mitjans com VilaWeb cobreixen el rol que van cobrir al segle XIX els diaris de partit. Us heu fixat que, en música, la gent escolta allò que coneix i li agrada? Doncs, ara la gent va als mitjans que diuen allò que els agrada. Són, en certa manera, els fulls parroquials d’una església. Això ho posareu a l’entrevista, oi?

—I tant. Ara, de La Vanguardia i El Periódico es podria dir el mateix. Hi insisteixo: com s’explica la caiguda de lectors de La Vanguardia, i no d’uns altres?
—No me les vull donar d’original. Les elits han perdut el control dels mitjans de comunicació. La comunicació en aquest moment ja no es fa des dels mitjans. Es fa a la xarxa. A l’antic règim, hi havia uns textos sagrats, els evangelis, i uns intèrprets, els capellans. A l’estat burgès, hi ha uns textos: les constitucions, les declaracions dels drets de l’home. I uns sacerdots, els intel·lectuals i els periodistes. En aquest moment ja no hi ha ni textos ni sacerdots.

— Ara el text es diu capitalisme. I dels sacerdots, en diem economistes.
—Si ho creieu així, segur que estarem d’acord en això. Ho he dit fa poc, al Cercle d’Economia. L’economia és important –i no diré que només és la intendència, com deia De Gaulle– però no és el més determinant. Això crec jo. Estaria d’acord amb vós en una cosa: els economistes tenen una parla tan específica!

Teniu fills independentistes?
—Si respongués, els meus fills s’enfadarien. No ho faré. Només us diré una cosa, i n’estic molt satisfet: els meus fills són diversos.

Sou del Barça?
—No. De l’Espanyol, però ara ja no segueixo el futbol.

—I què us sembla que la Caixa patrocini el Madrid?
—Em sembla fantàstic. La Caixa és el primer banc minorista d’Espanya i ho serà de la península després de comprar el BPI a Portugal. La gent ha de saber que la Caixa cobra la pensió del 19% de tots els espanyols. I el 23% dels salaris. Té una implantació fantàstica. Ara és el primer banc minorista d’Espanya.

—La Caixa se n’anirà a Madrid?
—I ara! En absolut.

—Ni en cas d’independència?
—No. Mireu, ho dic tal com ho penso: la independència, la meva generació, no la veurem. No per cap acte de força, sinó perquè quan es plantegin les coses racionalment, i obrint el diàleg, arribaran les sortides. Si hi ha independència, tindríem quinze anys terribles tant per a Catalunya com per a Espanya. Terribles. I després, mira, com en una família. Quan es mor el pare, al final… A mi no em fa por, però tampoc no tinc cap inconvenient a dir què penso: sentimentalment, sóc espanyol i català. La independència, la viuria com un fracàs i una ruptura veritablement de primer nivell. Em produiria un dolor poc equiparable a cap altre. Són moltes les persones que ens sentim a la vegada espanyols i catalans.

—Mireu, com Gabriel Rufián. I bé que és independentista.
—És un cas particular.

—Ara us han fet vice-president de la Fundació la Caixa. Què hi fareu?
—Després de les reformes imposades per Europa, allò que la gent coneixia com la Caixa ara és Criteria. Criteria és el hòlding del qual pengen les participacions de Gas Natural, Abertis, CaixaBank, els bancs estrangers comprats, etc. La Fundació rep 500 milions d’euros anuals per a desenvolupar obra social. Som una de les primeres del món. Tot se’n va pràcticament en assistència social, investigació i beques. El meu rol serà el mateix que tenia quan era al consell d’administració i intervenia en els debats sobre dues qüestions: com gestionem els diners que tenim i com els repartim, i com vigilem les inversions.

—Teniu sou a la Fundació?
—No. A la Fundació, no. Però també sóc al consell de Criteria, i al d’Abertis.

—Parlant d’Abertis. Ara s’ha sabut que rebrà diners de l’estat.
—Ho he seguit. Hi havia un pacte, en virtut del qual si disminuïa la circulació per les autopistes a causa de la crisi, Abertis havia de rebre unes compensacions per part de l’estat. Es va comptabilitzar, Abertis deia una cosa i Foment una altra. Ara els tribunals han donat la raó a Abertis.

—Fort també, que Abertis rebi diners públics perquè baixa el trànsit. Que tenen menys cotxes? Doncs, espavilin.
—Sabeu què passa? No és això. Les concessionàries inverteixen diners en la concessió.

Us imagineu que si el meu diari no fes un mínim de lectors, l’estat m’ho compensés? Per què l’estat ha d’ajudar Abertis?
—Perquè la concessionària ha fet unes inversions. I si no hi hagués aquestes compensacions, ningú no faria les concessions. Aquest sistema d’autopistes funciona a França i Itàlia. I en tots els països emergents s’adonen que la manera de fer-ho és aquesta. És una barreja entre públic i privat molt útil.

—Molt útil, sí, sobretot per al privat.
—No, no. Veieu? Us diria que l’entrevista ha estat esplèndida, de to. Però us trobo una mica alegre. Una mica alegre.

—Escolteu, que l’estat doni diners a Abertis perquè no té prou trànsit, doncs, no.
—No és això. Crec que us equivoqueu. És el pacte amb el qual es compensen unes despeses que van fer unes companyies privades on inverteix molta gent. Aquestes companyies no són en mans de dues o tres persones. És la sortida a l’estalvi de molta gent.

—Passem a Gas Natural. Criteria, la Caixa, hi té participacions. Hem vist com aquesta empresa tallava la llum, i després la gent es moria a les cases, per pobres. Com ho valoreu?
—Aquesta pregunta, sincerament, és demagògica, feta d’aquesta manera. En el cas de Gas Natural, jo diria que si els protocols haguessin estat fets i funcionat amb rigor, això no hauria passat. És com passa a Colòmbia. Ho nacionalitzo. Ah, molt bé. A Colòmbia no pagava la llum cap entitat pública. La meitat de la gent defraudava. Això són companyies mercantils. No poden aguantar indefinidament.

—Jo demano que si Gas Natural talla la llum, com a mínim sàpiga si aquella persona és pobra o no.
—I jo demano que sigui l’administració qui ho digui a Gas Natural.

—Gas Natural, pel seu propi pes, ha de voler saber si talla la llum d’algú que es pot acabar morint, senyor López Burniol.
—S’han d’establir uns protocols d’acord amb les dues parts.

—Trobo immoral tallar la llum sense saber si el client és pobre de solemnitat o no.
—Si em permeteu que us ho digui, jo també trobo immoral la lleugeresa amb la qual vós em dieu això. És impossible, saber-ho. Com ha de poder saber, una administradora de gas, la situació de tots els seus clients? Absolutament impossible. Les administracions públiques hi són per donar aquesta informació i per dir ‘aquí talla’ o ‘no talla’. Responsabilitzar Gas Natural d’una manera directa com es va fer, fins i tot com ho va fer el president de la Generalitat, no tinc cap inconvenient a dir-ho, és un acte de demagògia. No hi donem més voltes, que aquí no ens posarem d’acord.

Malestar a València per l’alineament de Ximo Puig amb Susana Díaz

La societat civil i els empresaris del País Valencià es miren Ximo Puig de reüll. El president de la Generalitat Valenciana dóna suport a Susana Díaz com a candidata a la secretaria general del PSOE, i això ha generat un cert malestar i recels per la defensa de la dirigent andalusa del corredor central en detriment del mediterrani. El procés d’acostament entre el president i la líder socialista va començar quan Puig va plegar de l’executiva de Pedro Sánchez per a forçar-lo a dimitir abans que els socialistes s’abstinguessin en la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol.

Aquesta setmana, el mateix dia que Pedro Sánchez visitava Burjassot per a una trobada amb militants del PSPV, Puig deia que assistiria, si res li ho impedia, a la presentació de la candidatura de Díaz al procés de primàries del PSOE, que es fa avui a Madrid. Un suport explícit del president valencià a la candidatura de la dirigent andalusa.

Díaz ha signat aquesta setmana un protocol amb el president aragonès, Javier Lambán, per a potenciar el corredor central. No obstant això, només ha donat suport verbalment al corredor per la costa. La construcció de la línia radial connectaria Algesires amb Antequera, Madrid, Saragossa i Tarragona, deixant de banda el corredor mediterrani per Almeria, València i Barcelona. Això ha generat malestar i inquietud entre les patronals valencianes i Ferrmed, el lobby del ferrocarril, que al febrer van protagonitzar un acte a Tarragona per a reivindicar el corredor mediterrani.

El secretari general de Ferrmed, Joan Amorós, va exigir un tracte d’igualtat entre tots dos corredors. El president de la Confederació Empresarial Valenciana, Salvador Navarro, alertava del problema que hi hauria a Almeria, que quedaria aïllada de la infrastructura. I el secretari general de l’Associació Valenciana d’Empresaris, Diego Llorente, demanava a Díaz un compromís clar amb el corredor per la costa.

A més, els fons del corredor mediterrani, uns 935 milions d’euros, es destinen a pagar el corredor central per Madrid, tal com va denunciar el secretari valencià d’Habitatge i Obres Públiques, Josep Vicent Boira, en una entrevista amb VilaWeb. En aquest context, l’alineament de Ximo Puig amb Susana Díaz costa d’entendre al País Valencià, que defensa clarament el corredor mediterrani per la costa, mentre que la presidenta d’Andalusia camina cap a la connexió via Madrid.

La cuina de la Neus: Mosaic de primavera

Ingredients:
(per a quatre persones)
100 g de quinoa
200 g de pèsols
200 g faves
4 pastanagues
8 brots de coliflor
16 espàrrecs verds
mig paquet de créixens
quatre tomàquets vermells grossos i forts
200 g formatge de cabra fresc
4 cullerades d’olivada
8 raves tallats en forma de flor
flors comestibles del temps: caputxina, begònia, tulbaghia.
oli, crema de vinagre de Mòdena i sal

Elaboració:
Esbandim la quinoa i la fem bullir amb aigua i sal un quart d’hora. La reservem.
Bullim per separat els pèsols, les faves, les pastanagues i la coliflor.
Els espàrrecs els bullim sencers i lligats, tot i que haurem tallat la part blanca de sota.
Els tomàquets els tallem per dalt i els buidem. Els salem i els posem de cap per avall una estona, perquè treguin l’aigua. Després els omplim amb una mica de formatge de cabra. Després hi posem una bona cullerada d’olivada (que farem amb olives d’Aragó, els hi traiem els ossos i les passem pel túrmix, amb una mica d’oli fins que quedi una pasta ben fi). Acabem de farcir el tomàquet amb una altra capa de formatge de cabra.

Per emplatar:
En cada plat posarem un tomàquet de cap per avall i obert per la meitat. Posarem dos flams de quinoa. Col·locarem els espàrrecs, els pèsols, les faves, les pastanagues i la coliflor. Després els raves i els créixens. Finalment hi podem afegir les flors comestibles per donar encara més color i alegria al plat. Amanim les verdures amb sal, oli i crema de vinagre de Mòdena (que es fa posant el vinagre al foc i deixant que s’espesseixi).

Cartes creuades: Una jugada excel·lent per al desarmament d’ETA

Cartes creuades: Una jugada excel·lent pel desarmament d’ETA

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Fa tres anys, ETA va fer la seva primera aparició en relació amb el procés de desarmament, en un vídeo difós per la BBC. En aquelles imatges, hi apareixien un parell de membres d’ETA i els verificadors internacionals Manikkalingam i Kasrilsi ensenyant les armes i lliurant-ne una llista.

Aquesta setmana hem sabut que, de les 10.000 armes que les FARC havien de lliurar als intermediaris de l’ONU, n’han lliurades (només) 140, i que ara per ara els contenidors blancs que han disposat per a la recollida d’armes són buits. ‘Ridícul’, aquest va ser l’adjectiu més fi amb què alguns partidaris d’Uribe van qualificar aquella primera temptativa d’ETA. Tot i que els verificadors van considerar molt important el pas fet per ETA, no va ser suficient per conferir serietat al seu pas. A Colòmbia, quan li han preguntat per l’escassa quantitat d’armes lliurades, el representant del govern ha manifestat, tanmateix, que està bé, que no hi ha cap problema, que així solen començar. En proporció, ETA va lliurar moltes més armes, en aquella taula, que les que les FARC ha deixat en aquests contenidors.

Ara la jugada dels artesans de la pau ha deixat atònita la gent partidària d’Uribe, perquè ha estat excel·lent: una ostentació d’imaginació que ha posat de cap per avall els estàndards internacionals. Han estat membres de la societat civil d’Euskal Herria els qui s’han encarregat d’impulsar el procés de desarmament d’ETA, i ja han anunciat al govern de França que el 8 d’abril faran saber on són els zulos on hi ha les armes. Com que ho han fet civils, no poden empresonar-los pas per ajudar una organització terrorista que vol deixar les seves armes. I a més, s’obliga el govern francès, de manera activa o passiva, a participar en aquesta tasca, igual que un bomber està obligat a anar a apagar un foc quan rep l’avís. Seria una negligència penal que el govern de França sabés on són les armes i no anés a recollir-les. Està obligat a fer-ho, i això converteix aquesta jugada en un plantejament excel·lent.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Em consta que una de les qüestions que l’esquerra abertzale mira de reüll sobre el que passa al meu país és la de la territorialitat. Als Països Catalans, tot aquest tema dels límits territorials ha estat sempre molt més relaxat, confederal, que no pas a Euskal Herria. Potser per la nostra història: quan érem estats independents érem una confederació molt avançada –hi ha qui ho considera el precedent més proper a això que avui seria un model tipus la Unió Europea.

Una de les preguntes que es feia l’esquerra abertzale era si el fet que una de les regions continués endavant sense esperar les altres acabaria essent bo o dolent per al conjunt de la nació. La pregunta no era anecdòtica ni senzilla de respondre, però comencem a tenir alguna prova de què passa, i podem dir que no només els altres no ens hem despenjat sinó que l’impuls d’una part sembla ajudar a córrer també les altres.

Això ve a tomb d’una situació extraordinària que s’ha donat aquesta setmana al congrés espanyol, on PP i Ciutadans van fer dues propostes contra la que van definir com a ‘imposició del català al País Valencià’. De fet, van arribar a afirmar, segons em diuen, que al meu País Valencià l’espanyol està en perill. Aquesta situació és molt lluny de la realitat i només des d’una imaginació febril i obsessa com la dels partits espanyolistes es pot creure això. Però també és veritat que el recent decret de plurilingüisme ha propiciat que la majoria de les escoles valencianes opten per tenir el màxim nivell de normalització de la llengua pròpia, cosa que ha posat molt nerviosos el PP i Ciutadans. Els valencians no estàvem acostumats a ser, com som ja, un problema a Madrid. I aquesta és una cosa que m’agrada molt i que vol dir, segurament, que l’experiment funciona. L’experiment ‘confederalista’, vull dir.

Intel·ligència vegetal

Entendre que una manera de capgirar o frenar els estralls del canvi climàtic, produïts a causa dels excessos del nostre viure, és revisar el nostre antropocentrisme, proclamant que l’home no ha de ser la mesura de totes les coses, és un canvi de paradigma. Em va sonar a revelació (encara que això, dit així, faci riure), quan li vaig sentir a Juan Insua en la presentació del Kosmópolis 17: Reconeixent l’existència d’altres intel·ligències en el nostre planeta (a més de la nostra), podrem aprendre i canviar el punt de vista i la sensibilitat, de cara a repensar el nostre sistema de viure. I en aquest sentit, en aquesta edició del Kosmópolis ha pres força la idea de la intel·ligència vegetal.

Dos científics han passat per Kosmópolis per parlar de la intel·ligència de les plantes: la geobiòloga nord-americana Hope Jahren i el neurobiòleg sicilià Stefano Mancuso. Sobre la xerrada de Jahren, podeu llegir aquest extens article de Francesc Ginabreda a Núvol, ‘La dansa secreta de les plantes’. Jo vaig anar encuriosida a escoltar Stefano Mancuso, un home agradable, amb sentit de l’humor i amb molta capacitat d’empatia. És un autor inèdit en català. Galaxia Gutemberg ha publicat en espanyol ‘Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal’ i a la tardor la mateixa editorial publicarà el seu darrer llibre, ‘El futuro es vegetal’. Sortint de la conferència, un parell de joves comentaven que el científic havia fet afirmacions molt fortes sense grans raonaments al darrere, que havia estat un acte divulgatiu sobretot. Certament, quaranta-cinc minuts  donaven per poc i es van fer curts. Però a mi el que va semblar és que Stefano Mancuso ens volia obrir el cap i trencar alguns apriorismes, que quedéssim fascinats per una nova manera de mirar les plantes, d’entendre’n el seu comportament.

D’entrada va explicar que les plantes representen entre el 80% i el 97,5% de la biomassa del planeta. De manera que es pot considerar que el planeta és una vida vegetal. Després va dir que els vegetals no són organismes tan antics que es diu i es pensa, sinó que les plantes amb floració van aparèixer una mica després dels primers mamífers i només una mica abans que els humans.

Després es va esforçar a explicar-nos com n’és de diferent una planta d’un animal (inclosos els humans): les plantes són organismes arrelats, que vol dir que es mouen però que no es poden traslladar. I això és molt rellevant i la diferència més substancial entre els vegetals i els animals. Els animals ho resolem tot movent-nos. Les plantes ho han de fer d’una altra manera.

Les plantes tenen un cos completament diferent del dels animals, perquè no són individus (provinent del terme indivisible), són divisibles. Tallar un tros de planta no és matar-la, ans el contrari, sovint permet propagar-la. Perquè les plantes no tenen òrgans (un cervell, dos ulls, dos pulmons, un estómac, dos ronyons…). Els òrgans són estructures molt eficients, però també molt vulnerables. I segons Mancuso, perquè les plantes no tenen òrgans, per això no les entenem, o ens costa tant d’entendre-les. Perquè els humans raonem a partir de nosaltres mateixos i de com som. I una planta es troba molt lluny dels humans. La planta veu, sent, respira, es nodreix i raona amb tot el cos. Els animals funcionem en vertical (el cervell governa tota la resta, de dalt a baix), en canvi les plantes funciones en horitzontal (tot el cos participa en el funcionament de l’organisme).

Aquesta manera distributiva de funcionar de les plantes és més lenta, però és molt més robusta segons Mancuso. I resolt problemes, a diferència dels animals, que amb el moviment acostumem a esquivar, evitar, els problemes. Resoldre els problemes és molt més difícil. Per això les plantes són més flexibles i més adaptables que els animals. Les plantes són una forma distinta de vida, per això, el neurobiòleg diu que el futur és vegetal, que les plantes són un model per a construir el nostre futur. Fins ara ens hem mirat i ho hem construït tot a partir de nosaltres mateixos. Mireu l’estructura d’un ordinador o com funciona el conjunt de la societat, són analogies de nosaltres mateixos.

Stefano Mancuso a Kosmopolis.

Mancuso, director del laboratori Internacional de Neurobiologia Vegetal a la Universitat de Florència, va explicar alguns dels experiments fets, per demostrar com funciona la intel·ligència vegetal: per exemple, que les plantes es mouen molt sense utilitzar l’energia interior com fem nosaltres, sinó a través de l’energia ambiental (en funció de la humitat, per exemple). Hi ha una llavor de la família dels geranis que té una forma i produeix un moviment que li permet enterrar-se tota sola. Una meravella d’enginyeria. O bé a través del comportament dels gira-sols petits, s’ha descobert que aquestes plantes construeixen unes relacions socials. Un sol gira-sol col·locat d’adult en un camp de gira-sols no pot sobreviure, els altres el destruirien, perquè el moviment harmònic i compassat d’un camp de gira-sols, l’aprenen junts des de petits.

Segons Mancuso, les plantes senten d’una manera molt més immediata que els animals. L’animal no necessita tanta anticipació, perquè es pot moure. El científic diu que han comprovat que una única arrel és capaç de captar entre quinze i vint paràmetres físics i químics diferents, d’una manera contínua. Tradicionalment, s’havia definit la planta des d’una similitud més geològica que biològica. Diu Mancuso que aquesta visió costa molt d’esborrar, tot i que és una estupidesa. I a continuació va explicar que les plantes perceben els sons i que també n’emeten. Les arrels emeten uns sons que fan una funció d’eco-localitzadors, per determinar on són les altres arrels i detectar obstacles.

Les plantes perceben les formes també. És una descoberta recent, del 2014, de dos biòlegs xilens, Gianoli i Carrasco-Urra, que es van adonar que la planta boquilla trifoliolata, que és una trepadora, adapta les seves fulles a les dels altres arbres que es va trobant. I la pregunta que suggereix aquest fet: com pot aquesta planta canviar el seu cos en un procés tan ràpid? I, encara més: Com sap allò que ha d’imitar? La boquilla trifoliolata imita la forma de les fulles de qualsevol planta, fins i tot les plantes de plàstic (va ironitzar Mancuso). La recerca considera que ho pot fer perquè veu la forma que ha d’imitar. El 1905 el botànic G. Haberlandt ja va proposar la idea que algunes plantes tenien unes cèl·lules transparents epidèrmiques que podien funcionar com una lent. Mancuso diu que avui no ens ha de sorprendre la capacitat que tenen aquestes plantes de discriminar les formes.

Finalment, va parlar de com funciona una planta parasitària, que s’entortolliga a altres plantes. Els experiments han demostrat que és una planta que escull i discerneix entre dues possibles plantes a parasitar i que hi ha plantes que discerneixen l’ambient físic on es troben. Mancuso es va (ens va) preguntar: les plantes són conscients del comportament de les altres plantes? La resposta: els experiments demostren que sí.

Certament, només va ser una petita introducció sobre la intel·ligència de les plantes, però també, certament, ens va fer començar a canviar el paradigma.

Vídeo: Mireia Mollà ja sabia el 2014 que Sergio Blasco acabaria detingut

La diputada de Compromís a les Corts Valencianes Mireia Mollà va vaticinar el novembre del 2014 que l’ex-gerent de l’Hospital General de València, Sergio Blasco, acabaria condemnat per algun cas de corrupció. Aquesta setmana, Blasco ha estat detingut per una trama de presumptes adjudicacions irregulars per import de 29 milions d’euros a l’Hospital General i ha passat a disposició judicial. Blasco és el nebot de l’ex-conseller del PP de la Generalitat Valenciana Rafael Blasco.

‘Ho vàrem denunciar i el temps ens dóna la raó. I ara, com sempre, el PP dirà que són casos aïllats o que és gent que perjudica el partit. Però els fets estan ací: quan ho denunciàvem, el PP reia, ens atacava o ens amenaçava. I ara hauran de construir un mòdul sencer a la presó de Picassent per al clan Blasco’, han dit des de Compromís.

Albiol, proclamat president del PP a Catalunya amb el 92,9% dels vots

Xavier García Albiol ha estat proclamat aquesta dissabte nou president del PP a Catalunya en substitució d’Alícia Sánchez Camacho amb 717 dels 772 vots vàlids, el 92,9% del total i una participació del 73%. Amb aquest resultat, els compromissaris han donat suport a l’única candidatura presentada i que incorpora el portaveu parlamentari adjunt, Santi Rodríguez, a qui Albiol ha proposat com a secretari general

Ha promès que farà del PP el partit referent per tots els catalans que estan ‘fins al capdamunt’ del procés d’independència. Albiol, emocionat, ha dit que treballarà per a aconseguir que el PP guanyi eleccions i s’expliqui en els llibres d’història com va plantar cara i va guanyar els independentistes.

Contradient el discurs de la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha afegit que no aspira a ‘heredar les engrunes de CDC i dels catalans de centredreta’ no independentistes, sinó a consolidar un projecte aglutinador, sòlid i de futur, lluny d’enfrontaments i amb una experiència i un bagatge que no té Ciutadans.

La nova executiva d’Albiol estarà formada per vint-i-dos membres. El seu segon com a secretari general és Santi Rodríguez, que forma part d’un nucli dur de persones que no poden ser destituïdes fins al proper congrés del partit. Són l’ex-delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna; el seu successor, Enric Millo; la ministra espanyola de Sanitat, Dolors Montserrat, i l’ex-diputat del congrés espanyol Daniel Serrano. El congrés del PP continuarà demà amb la discussió de l’estratègia política del partit pels pròxims anys. El clourà el president espanyol, Mariano Rajoy.

El Verger congrega 15.000 persones en la inauguració de la 32a edició de les Trobades d’Escola Valenciana

La Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià 
–CAPPEPV–, en col·laboració amb l’Ajuntament del Verger, ha reunit més de 15.000 participants en la XXXIIa edició de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Marina Alta. Una trentena de pobles de la comarca s’ha donat cita al Verger per celebrar aquesta jornada festiva que pren la llengua com a motor social.

Les Trobades són una festa pel valencià i són una jornada de germanor entre les escoles, les famílies i els veïns de tota la comarca. Francesca Gil, la presidenta de la CAPPEV, ha agraït la implicació dels mestres i les associacions del poble en la confecció de la Trobada: ‘les nostres comissions de treball estan molt ben estructurades i entre totes i tots assumim gustosament diferents tasques de coordinació perquè la Trobada siga un èxit’. A més, la presidenta de la CAPPEPV ha remarcat que el 96% de les escoles de la Marina Alta han triat el nivell Avançat perquè són conscients que amb aquest programa s’assoleix el plurilingüisme i, tot seguit, ha agraït a la comunitat educativa vetllar pel ‘futur del poble i de la nostra llengua: en valencià, creixem’.

En aquesta línia, el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, ha agraït a les comunitats educatives de la Marina Alta la decisió consensuada als respectius Consells Escolars per haver triat de forma majoritària el nivell Avançat del Programa Plurilingüe Dinàmic. ‘Continueu endavant per aconseguir un alumnat plurilingüe. Fa més de 30 anys que Escola Valenciana ho posa de manifest: el valencià és la clau que obri la porta a les llengües.’

Per la seua banda, el regidor d’Educació del Verger, Enric Chover, ha al·ludit a la gran participació: ‘ha estat increïble, més de 15.000 persones han gaudit d’aquesta jornada i han donat molta vida a la localitat i als comerços. Hem comptat amb més de 50 col·laboradors i volem agraïm el compromís del col·legi Segària, la CAPPEPV i els ajuntaments veïns perquè la Trobada haja lluït així.’

La Trobada de la Marina ha encetat la campanya d’Escola Valenciana ‘Construïm la Igualtat Lingüística’

Entre la gran varietat d’activitats que ha oferit la XXXIIa Trobada, cal esmentar els més de cinquanta tallers escolars confeccionats per les escoles i les associacions, actuacions, teatre, jocs esportius, carrers temàtics dedicats a la biodiversitat i als esports, exposicions, contacontes, jocs tradicionals, danses populars, la cercavila ‘En valencià, creixem’ desfilant pels carrers al ritme de la colla L’Esclat i la Colleta de El Verger, la Llebetjà del Poble Nou de Benitatxell, la Banda de música de El Verger , la Banda de Parcent i els Cabuts del grup de danses El Portitxol de Xàbia…. El concert de La Gira ha arredonit la Trobada amb les actuacions de Feliu Ventura i Xavi Sarrià, Auxili i Reacció.

Les exposicions juguen un paper essencial en les Trobades que desenvolupa la Marina Alta. La mostra fotogràfica ‘Al Verger, creixem’, que s’ha exhibit a la Torre del Palau del Duc de Medinaceli, ha comptat amb la implicació d’un bon nombre de veïns i veïnes, que han recollit imatges antigues i actuals de l’arquitectura municipal per plasmar l’evolució i els canvis urbans. A més, la festa pel català també ha comptat amb tres exposicions més: ‘Agrojardineria‘, dedicada a l’engalanat floral; ‘Tecnologia’, centrada en els drons, les dues a càrrec de l’IES N.3 de Dénia, i l’exhibició de cartells ‘Gènere violeta’, de l’alumnat de l’IES Xebic d’Ondara a l’Ajuntament.

L’Ajuntament del Verger ha comptat amb la col·laboració dels ajuntaments de la comarca: Alcalalí, Beniarbeig, Benidoleig, Benigembla, Benissa, Dénia, El Poble Nou de Benitatxell, Els Poblets, Gata de Gorgos, La Xara, Murla, Ondara, Orba, Parcent, Pedreguer, Pego, Ràfol d’Almúnia, Senija, Teulada, Xàbia i Xaló. De fet, segons Francesca Gil, l’organització ha establit un calendari de pobles amfitrions de les pròximes edicions de la Trobada: «fins al 2021 tenim un compromís formal d’ajuntaments que volen acollir la Trobada de la Marina.

Construïm la Igualtat Lingüística
La Trobada de la Marina enceta la campanya d’Escola Valenciana ‘Construïm la Igualtat Lingüística’. Amb aquesta iniciativa, l’entitat cívica té per objectiu sumar esforços i afavorir la creació d’una llei d’igualtat lingüística, que siga capaç de completar la Llei d’ús i ensenyament del valencià. ‘El País Valencià el construïm entre totes i entre tots. De forma semblant, els nostres drets no ens els regalarà ningú, els hem de guanyar amb campanyes de conscienciació social com aquesta’, ha exposat Vicent Moreno, que ha volgut insistir en el fet que ‘la igualtat lingüística la construïm entre tots nosaltres; tenim l’obligació moral de defensar els valors que considerem justos.’

Cospedal: ‘Les lliçons d’amor i respecte per Catalunya les dóna el PP’

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, ha afirmat avui que les lliçons d’amor i respecte per Catalunya les dóna el PP. Ho ha dit durant la seva intervenció en el congrés dels populars catalans, en la qual ha criticat al govern català, al moviment independentista i a la CUP.

Ha afirmat que els polítics independentistes estan fent un ridícil espantós i els ha acusat de falsejar la història per a desunir Catalunya de l’estat espanyol. Segons Cospedal, els partits es disputaran les ‘restes del naufragi’ quan fracassi el procés d’independència. Ha aprofitat per a reivindicar el PP com un ‘altaveu de concòrdia’ per sobre de la ‘propaganda separatista’, de la qual ha dit que la paguen tots els catalans.

Ha vaticinat que l’independentisme morirà a l’escullera de la democràcia i de la llei. A més, ha tornat a parlar de la majoria silenciosa i s’ha dirigit a aquesta suposada massa de catalans perquè diguin obertament que se senten espanyols. Cospedal ha fet una crida a les persones que se senten ‘orfes’, en al·lusió a la desapareguda CiU, i els ha dit que són benvinguts al PP.

També ha criticat que el govern català hagi cedit la governabilitat i l’estabilitat a un ‘sac trencat’, en referència a la CUP: ‘Són tan anti tot que un dia acabaran sent antisistema solar perquè més anti no es pot ser’, ha afegit.

 

Riba-roja del Túria adverteix de presumptes irregularitats de l’anterior govern municipal del PP

L’Ajuntament de Riba-roja del Túria ha alertat avui d’un informe ‘demolidor’ del Síndic de Comptes sobre els comptes del 2014 de l’anterior govern municipal del PP. El consistori ha assegurat en un comunicat que s’aprecien indicis de possibles responsabilitats comptables i que qüestiona taxativament el procediment de contractació pública del govern popular.

‘L’estudi de l’organisme fiscalitzador valencià no deixa cap tipus de dubtes sobre la gestió de l’ex-batlle, Francisco Tarazona, i l’ex-regidora d’Educació i Sanitat i actual portaveu del PP, María José Ruiz’, ha afegit el govern municipal actual. L’informe certifica les limitacions i els incompliments significatius de la normativa de contractació pública i enumera algunes llacunes en els procediments, com ara la falta de difusió pública de la informació contractual.

El document també posa l’accent en l’absència dels comptes generals dels anys 2000 i 2013. El govern actual, format per una coalició del PSPV, Compromís i Esquerra Unida, ha afegit que l’anterior govern del PP no va elaborar la rectificació anual de l’inventari ni en va remetre una còpia a la Generalitat Valenciana ni al govern espanyol, tal com obliga la llei.

El batlle de la localitat, Robert Raga, ha afirmat: ‘Des de l’actual equip de govern estem prenent totes les mesures per acabar amb aquest tipus de comportament, amb respecte escrupolós a la legalitat vigent i a la transparència més absoluta’. Ha assegurat que l’informe del Síndic explica en només un exercici la manera de procedir i gestionar els recursos públics per part del PP.

Puigdemont avisa que l’estat espanyol es venjarà si Catalunya no assoleix la independència

El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, ha avisat que l’estat espanyol es venjarà si Catalunya no assoleix la independència. Ha assegurat que el govern espanyol està disposat a tot per aturar el referèndum, fins i tot a vulnerar la seva constitució: ‘Si cal incomplir-la, ho faran perquè la resposta que està disposat l’estat espanyol a donar per impedir que puguem decidir lliurement és tot, tot i tot. El confessable i l’inconfessable’, ha afegit.

Puigdemont ha advertit que el model educatiu i lingüístic podrien ser les víctimes de la venjança de l’estat espanyol, i ha criticat les declaracions de l’ex-ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Marllago, sobre uns suposats acords secrets d’Espanya amb altres estats perquè es pronunciessin contra el procés català: ‘Ja que entre tots paguem aquests favors, almenys que ens els expliquin’, ha ironitzat.

El PDECat ha homenatjat Mas, Ortega, Rigau i Homs per la seva contribució a la celebració del 9-N després de ser condemnats pels tribunals. A més, els demòcrates han donat el tret de sortida a la campanya del ‘Sí’ a la independència, que portarà el lema ‘Diguem sí’ i que combinarà actes de gran format amb actes de carrer per a mobilitzar el vot independentista en el referèndum del setembre.

La coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, ha elogiat la ‘valentia, l’entrega i la serenor’ dels quatre inhabilitats, ha titllat de ‘vergonyós’ el procés judicial contra el 9-N i s’ha compromès a continuar endavant perquè els catalans votin el seu futur polític al referèndum. ‘El 9-N, vosaltres i els vostres equips quedaran escrits a la història i a la memòria col·lectiva d’aquest país’, ha sentenciat.

L’ex-president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas s’ha referit a l’acte a Barcelona del president espanyol, Mariano Rajoy, que dimarts es comprometerà amb invertir més en infraestructures: ‘No compliran absolutament res i ho sabem, ens ve a ensarronar’, ha dit. Ha afegit que l’estat espanyol no s’ha guanyat la confiança de Catalunya i ha recordat que els compromisos de l’Estatut no es van complir. ‘No ens fas por, l’estat espanyol. Amb la nostra determinació hem deixat de ser súbdits per ser ciutadans de Catalunya’, ha reblat.

L’ex-vice-presidenta Joana Ortega ha explicat que somia en un país en què escoltar els ciutadans no sigui delicte. ‘Només la història podrà jutjar la realitat i podrà dir el que va representar el 9-N en la conquesta de drets i llibertats’. L’ex-consellera Rigau ha afegit que el 9N va ser la llavor del referèndum, i l’ex-conseller Homs s’ha referit a les inhabilitacions: ‘No es carreguen una persona, es carreguen el que va decidir el poble de Catalunya.’

Rajoy intenta instrumentalitzar la Declaració de Roma contra el procés

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha fracassat en l’intent d’instrumentalitzar la Declaració de Roma contra el procés d’independència de Catalunya. La setmana passada el govern espanyol va confirmar que estava negociant que el text pogués incloure una referència a Catalunya i al respecte a les lleis, però finalment no se n’ha sortit.

El mateix Rajoy ha admès que el text ‘no parla de la situació concreta de ningú’.  No obstant això, ha recordat que l’obligació de complir la llei i els valors fonamentals de l’estat de dret és una ‘obvietat’, i ha afegit que l’alternativa a la llei és el no-res, ‘per no dir la selva’, ha comentat.  Així doncs, el document es refereix a la necessitat de fer una Unió Europea més forta i resilient amb una unitat i una solidaritat majors entre els estats membres i el respecte a les normes comunes.

Ha augurat que el procés d’independència no trobarà les portes obertes a Europa: ‘Que a ningú se li acudeixi pensar que algú donarà suport a algú que pretén transgredir la llei’. Tot i l’evidència del fracàs en les negociacions amb la resta de líders europeus, Rajoy s’ha donat per satisfet amb el redactat final del text.

La Declaració de Roma l’han signada avui els vint-i-set líders europeus en la commemoració dels seixanta anys de la Unió Europea. Malgrat el Brexit, remarca la unitat indivisible de la UE hi destaquen quatre punts principals: la seguretat i protecció contra el terrorisme, la prosperitat econòmica i la sostenibilitat, la dimensió social i l’enfortiment del paper de la UE al taulell internacional. A més, hi ha una referència a l’Europa de dues velocitats: ‘Actuarem junts, a diferents ritmes i intensitat quan sigui necessari, tot movent-nos en la mateixa direcció’.

També posa el focus sobre la lluita contra l’atur, la discriminació, l’exclusió social i la pobresa, així com la necessitat de preservar el patrimoni cultural i de promoure la diversitat. Tot això, amb un esperit de confiança i una cooperació lleial entre els estats membres de la Unió.

Llegiu el text complet ací:

Declaració dels dirigents dels vint-i-set estats membres i del Consell Europeu, el Parlament Europeu i la Comissió Europea

La Declaració de Roma (25 de març de 2017)
Nosaltres, els dirigents dels vint-i-set estats membres i de les institucions de la UE, ens sentim orgullosos dels èxits de la Unió Europea: la construcció de la unitat europea és una obstinació valenta i d’àmplia perspectiva. Fa seixanta anys, recuperant-nos de la tragèdia de dues guerres mundials, vam decidir d’unir-nos i reconstruir el nostre continent de les seves cendres. Hem construït una UE única amb institucions comunes i valors ferms, una comunitat de pau, llibertat, democràcia, drets humans i estat de dret, un important poder econòmic amb nivells de protecció social i benestar sense precedents.

La unitat europea, que va començar com el somni d’uns pocs, es va convertir en l’esperança de molts. En aquell moment Europa va tornar a ser una. Avui estem units i som més forts: centenars de milions de persones a tot Europa es beneficien de viure en una UE ampliada que ha superat les velles fractures.

La Unió Europea s’enfronta a reptes sense precedents, tant mundials com interiors: conflictes regionals, terrorisme, pressions migratòries creixents, proteccionisme i desigualtats socials i econòmiques. Junts estem decidits a fer front als reptes d’un món en ràpida mutació i a brindar als nostres ciutadans seguretat O noves oportunitats.

Volem fer a la Unió Europea més forta i resilient, mitjançant una unitat i una solidaritat encara més gran entre nosaltres i el respecte a les normes comunes. La unitat és una necessitat i la nostra lliure elecció. Als nostres països, en solitari, la dinàmica mundial els condemnaria a la marginació; romandre units és la nostra millor possibilitat d’influir en ella i de defensar els nostres interessos i valors comuns. Actuarem junts, a diferents ritmes i amb diferent intensitat quan sigui necessari, mentre avancem en la mateixa direcció, com hem fet en el passat, de conformitat amb els tractats i mantenint la porta oberta als que vulguin unir-se més endavant. La nostra Unió és indivisa i indivisible.

En els deu anys vinents volem una Unió més segura i protegida, pròspera, competitiva, sostenible i socialment responsable, que tingui la voluntat i la capacitat d’exercir un paper fonamental en el món i de modelar la globalització. Volem una Unió en què els ciutadans tinguin noves oportunitats de desenvolupament cultural i social i de creixement econòmic. Volem una Unió que segueixi estant oberta als països europeus que respectin els nostres valors i es comprometin a promoure’ls.

En aquests temps canviants, conscients de les preocupacions dels nostres ciutadans, ens comprometem amb el Programa de Roma i prometem treballar per aconseguir el següent:

1. Una Europa segura i protegida: una Unió en la qual tots els ciutadans se sentin segurs i puguin circular lliurement, on les nostres fronteres exteriors estiguin protegides, amb una política migratòria eficaç, responsable i sostenible, que respecti les normes internacionals; una Europa decidida a lluitar contra el terrorisme i la delinqüència organitzada.

2. Una Europa pròspera i sostenible: una Unió que generi creixement i ocupació; una Unió en la qual un mercat únic fort, connectat i en expansió, que assumeixi la transformació tecnològica, i una moneda única, estable i encara més forta obrin vies de creixement, cohesió, competitivitat, innovació i intercanvi, especialment per a les petites i mitjanes empreses; una Unió que promogui un creixement sostingut i sostenible, a través de la inversió, les reformes estructurals i l’esforç per culminar la Unió Econòmica i Monetària; una Unió en la qual les economies convergeixin; una Unió en la qual l’energia sigui segura i assequible i el medi ambient net i segur.

3. Una Europa social: una Unió que, basada en el creixement sostenible, promogui el progrés econòmic i social, així com la cohesió i la convergència, alhora que defensa la integritat del mercat interior; una Unió que tingui en compte la diversitat dels sistemes nacionals i el paper fonamental dels interlocutors socials; una Unió que promogui la igualtat entre dones i homes, així com els drets i la igualtat d’oportunitats per a tots; una Unió que lluiti contra l’atur, la discriminació, l’exclusió social i la pobresa; una Unió en la qual els joves rebin la millor educació i formació i puguin estudiar i trobar treball a tot el continent; una Unió que conservi el nostre patrimoni cultural i promogui la diversitat cultural.

4. Una Europa més forta en l’escena mundial: una Unió que segueixi desenvolupant les associacions existents, creant-ne de noves i promovent l’estabilitat i la prosperitat en el seu veïnatge immediat a l’est i al sud, i també al Pròxim Orient, a Àfrica i al món; una Unió disposada a assumir més responsabilitats i a ajudar a la creació d’una indústria de defensa més competitiva i integrada; una Unió compromesa amb el reforç de la seva seguretat i defensa comunes, també en cooperació i complementarietat amb l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, tenint en compte les circumstàncies nacionals i els compromisos jurídics; una Unió activa en les Nacions Unides i que defensi un sistema multilateral basat en normes, orgullosa dels seus valors i protectora de la seva gent, que promogui el comerç lliure i just i una política climàtica mundial positiva.

Per a això perseguirem aquests objectius en la ferma creença que el futur d’Europa està a les nostres mans i que la Unió Europea és el millor instrument per aconseguir les nostres metes. Prometem escoltar i respondre a les preocupacions expressades pels nostres ciutadans i cooperarem amb els nostres parlaments nacionals. Treballarem junts al nivell que suposi un avanç real, tant si és a la Unió Europea com a escala nacional, regional o local, i en un esperit de confiança i cooperació lleial, tant entre els estats membres com entre aquests i les institucions de la UE , d’acord amb el principi de subsidiarietat. Deixarem el marge de maniobra necessari als diferents nivells per reforçar el potencial d’innovació i creixement d’Europa. Volem una Unió gran per a les grans qüestions i petita per a les petites. Promourem un procés decisori democràtic, eficaç i transparent i una millor execució.

Com a dirigents, treballant junts en el Consell Europeu i entre les nostres institucions, vetllarem perquè s’apliqui el programa d’avui perquè arribi a ser la realitat de demà. Per fortuna nostra, estem units. Europa és el nostre futur comú.»

Patxi López demana ara que a Catalunya ‘s’aturin les màquines’ per a evitar ‘un xoc de trens’

El candidat a les primàries del PSOE Patxi López ha demanat que a Catalunya s’aturin les màquines per evitar ‘un xoc de trens que pugui fracturar la societat catalana’. López s’ha mostrat partidari de recuperar l’Estatut del 2006 a través d’una reforma federal de la constitució. En aquest sentit, el socialista considera que el referèndum només serveix per ‘dividir i no per unir’.

L’ex-lehendakari socialista va fer unes declaracions dures contra el procés a principi de mes. En aquella ocasió López es va mostrar disgustat per la ‘fractura en dos’ de la societat catalana i la tensió creixent d’un debat polític ‘cada vegada més polaritzat’. El socialista va demanar ‘aturar aquesta bogeria’ i va assegurar que Catalunya, al seu entendre, ‘té segrestat l’espai públic per un independentisme que tracta d’imposar una visió uniformadora de la societat catalana i fer-ho dinamitant el sistema democràtic’.

L’ex-president del Congrés ha reclamat avui un nou marc estatutari que permeti reconèixer la singularitat de Catalunya, millorar el sistema de finançament i ‘tenir en compte’ la pluralitat de la societat. En referència a l’anunci de desarmament d’ETA, López ha explicat que una política penitenciària diferent i un acostament dels presos “ajudaria” a avançar per normalitzar la convivència al País Basc.

 

‘Estiu 1993’, de la catalana Carla Simón, guanya la Bisnaga d’Or del Festival de Màlaga

El primer llargmetratge de la catalana Carla Simón, Estiu 1993, continua recollint reconeixements. Després de fer la premiar mundial a la Berlinale 2017, i endur-se del festival cinematogràfic de Berlín el Premi a la millor òpera prima i el Gran Premi del Jurat de Generation KPlus, ha estat guardonada, avui, amb la Bisnaga d’Or de la 20ena edició del Festival de Cinema de Màlaga.

La cinta explica la història de la Frida, una nena de sis anys que afronta un primer estiu amb una nova família adoptiva després que hagi mort la seva mare. El film està basat, en part, en la infància i els records de la directora. Estiu 1993, que es va projectar dijous, havia estat de les millors valorades del festival malagueny per la crítica. La pel·lícula competia en la secció oficial de llargmetratges de ficció, on també concursaven dues propostes catalanes més, Brava i Nieve Negra.

 

Arenas, als independentistes: ‘Volen un PP crispat però el PP és diàleg, moderació i llei’

El sotssecretari de l’Àrea Autonòmica i Local del PP, Javier Arenas, creu que el somni independentista és que el PP reaccioni amb mesures dràstiques contra el full de ruta sobiranista, però ha avisat que no trobaran tal reacció: ‘Els rupturistes volen un PP crispat però el PP és diàleg, moderació i llei’.

‘Molt diàleg, Catalunya plural i convivència és la resposta que rebran, perquè som moderats; volen que diguem ‘no’ i el que diem és que dialoguem de tot amb la llei a la mà’, ha dit al XIV congrés que el PP celebra aquest cap de setmana a l’hotel Hesperia Tower.

Ha acusat els independentistes de ‘fracturar moltes famílies catalanes i haver creat un problema social’ on abans no n’hi havia cap, i ha lamentat que els polítics sobiranistes treballin per generar problemes i no per arreglar-los.

Al seu parer, estan tractant d’imposar un discurs rupturista sobre la base de premisses falses per justificar l’incompliment de les lleis, però ‘no hi ha legitimitat política sense legalitat democràtica, igual que no hi ha democràcia sense llei’.

Ha criticat que l’ex-president de la Generalitat Artur Mas hagi recorregut la seva inhabilitació davant el Tribunal Constitucional (TC) ‘quan és ell qui se l’ha saltat’, i també ha carregat contra el president Carles Puigdemont per demanar pronunciar una conferència al Senat després de declinar participar en la Conferència de Presidents Autonòmics.

‘Tenen una coherència extraordinària’, ha ironitzat, i ha lamentat que no vegin els seus errors i centrin els seus esforços a fer que sigui molt difícil ser del PP a Catalunya i impedir que els catalans se sentin també espanyols.

Però ha assegurat que, per molt que s’esforcin, ‘mai taparan la boca’ del PP, que continuarà defensant sense amagar-se la constitució espanyola, la democràcia i el diàleg sobre els problemes reals dels ciutadans, com l’atur, les pensions i les infraestructures.

Per a Arenas, el PP és ‘l’alternativa als rupturistes, un projecte de convivència per als catalans que no permetrà que una opció política s’ensenyoreixi de Catalunya’ i que vol demostrar el fracàs que suposen els extremismes i el separatisme, ha subratllat.

També ha contraposat el discurs coherent del PP en qualsevol racó d’Espanya amb el del PSOE, al que “no li hagués anat com li ha anat” si hagués defensat per igual i sense embuts l’unitat territorial, segons ell.

‘Anys de progrés a Catalunya’
Ha comparat la situació actual amb els anys de progrés i avantguarda que va viure Catalunya després de restaurar-se la democràcia, i ha reivindicat la bona relació entre PP i CDC: ‘Quan els ha anat bé als catalans és quan hi ha hagut un Govern d’Espanya moderat i un Govern de Catalunya moderat, quan el ‘seny’ s’ha assegut a Catalunya i la moderació s’ha assegut a Espanya’.

Però ara, el PDeCAT -hereu de CDC- ‘vol renunciar al paper important que Catalunya sempre ha tingut en Espanya’, alguna cosa que el PP no permetrà perquè considera que el territori català ha de recuperar el seu lideratge i seguir sent un dels motors del país.

‘Diem sí a la diversitat, sí a la pluralitat, però amb la mateixa rotunditat diem no a l’independentisme, al separatisme i a la ruptura’ perquè és perfectament compatible sentir-se català de cap a peus i sentir-se espanyol fins a la medul·la, ha reivindicat.

Pàgines