Vilaweb.cat

Merkel veu com s’enfonsen els seus dos socis de govern a Baviera

La CSU, el partit conservador i aliat clau d’Angela Merkel, va rebre ahir un cop electoral molt dur a les eleccions bavareses, que afebleix encara més el govern de la cancellera alemanya. Els socialistes de l’SPD, els altres aliats en el govern de Berlín encara han rebut un sotrac més fort, perquè han perdut gairebé la meitat dels vots.

La Unió Social-Cristiana, el ‘partit germà’ bavarès de la CDU, que domina el land d’ençà dels anys cinquanta, perd una dotzena de punts en comparació amb el 2013, quan va renovar la majoria absoluta, i es trobarà obligat a cercar, per primera vegada, una aliança per governar el territori, un dels més rics d’Alemanya.

La CSU ha aconseguit 85 diputats i n’ha perduts 16. I l’SPD n’ha obtinguts 22 i n’ha perduts 20. Entre els dos partits de la coalició de govern de Berlín, doncs, han perdut 36 diputats.

En segon lloc han quedat els Verds, que podrien ser els nous socis de govern, amb 38 diputats, 20 més que no fins ara. Sorprenentment, el tercer lloc ha estat per a l’agrupació centrista Votants Lliures de Baviera, que ha obtingut 25 escons (6 més) i que també podria formar part del nou govern. Darrere seu hi ha els neonazis d’Alternativa per Alemanya que han entrat al parlament directament amb 22 diputats. Tants com els socialistes de l’SPD, relegats a una humiliant cinquena posició. Darrere seu només hi ha els liberals, que han mantingut els 12 escons que tenien.

Aquests resultats fan una gran pressió en la cancellera. El seu partit, la CDU, encararà unes eleccions ben difícils el 28 d’octubre a Hesse, un land on governen en coalició amb els ecologistes.

Els homes de Manuel Valls, a la portada de VilaWeb Paper

Aquesta és la portada de demà de VilaWeb Paper:

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Jo hi poso el càtering

No diré que no puguem caure més avall, perquè sempre poden anar molt més mal dades, ni que sembli impossible. Però déu n’hi do, aquesta setmana, i les d’abans, els desacords, les declaracions retòriques i els jocs d’ous que ens hem hagut d’empassar. Per acabar, a hores d’ara, on hem acabat: sense majoria al parlament, amb la legislatura enlaire i el cretí de l’Aznar rient per sota el nas, dient que ell ja ho deia.

Bé, que la legislatura era esqueixada, prou que ho havíem de saber. I que un govern efectiu en estat d’excepció seria això, doncs ben mirat també. I que els de l’altra banda no deixaran de mentir, de manipular, d’abusar i de fer-se les víctimes, damunt, digueu-me qui se’n pot haver sorprès. Però que els nostres, que les tres forces a qui hem tornat a donar la majoria absoluta amb els nostres vots, lluny d’aprofitar-ho, lluny de responsabilitzar-se’n amb visió històrica, lluny de tot, actuïn tant per no res, això sí que dol.

No, no és la meva intenció de retreure això als uns, allò als altres i perdonar-ho tot als de més enllà, ni d’assenyalar culpables, ni tan sols de repartir culpes situat per sobre el bé i del mal amb falsa equanimitat; i no és que me’n manquin motius ni ganes. No, jo voldria, bo i sabent que no servirà de gaire, preguntar-me on deu ser el desllorigador, que bé n’hi ha d’haver.

Mireu, ja fa massa anys que veig amb estupor que aquest camí el fem tots junts i plegats perquè no hi ha més remei, però que allò que el cos demana (als partits, vull dir, i ja reconeixeré quan calgui que hi deu haver excepcions, bé que no sé si n’hi hauria hagut cap sense la capacitat de coerció de l’Assemblea i d’Òmnium) és poder ser l’únic i el sol que es pengi les medalles. Ni que això les faci ben pírriques. Ja fa massa temps que un es fa creus de constatar que, ni tan sols quan componen coalicions electorals o acorden governs de coalició, els partits no parlen entre ells. Ni es parlen gaire ni parlen prou clar.

Ves que no sigui que no s’hi han sabut posar. Doncs si ha estat per falta de croquetes, ja els en serviré jo. Però que seguin d’una vegada a discutir obertament com no han fet mai i que no s’aixequin fins que no hagin arribat a un punt d’acord mínim. Encara que sembli que és tard per a fer-ho, res no priva les tres forces parlamentàries, i el rosari de partits i moviments que s’hi integren, i les forces civils que els acompanyen, de tornar a seure a porta tancada i amb els rellotges aturats. Sense excusar-se dient que n’hi ha que no hi poden ser perquè els han segrestat a la presó. Que seguin per compartir diagnòstic i acordar un nou full de ruta o com en vulguin dir. I que es conjurin a complir-lo sense por.

Jo en tinc el meu, de diagnòstic, i la meva idea de què caldria haver fet el darrer dia de gener i després, cada vegada que hi ha hagut actes fallits i moments llufats. Però estic disposat a desar-los ben endins de la meva intimitat si, els qui tenen el deure de dirigir el procés (perquè s’hi han ofert lliurement i hi són després d’haver-se guanyat la nostra confiança en forma de vot) fan aquest esforç i diuen clarament quins passos es proposen de seguir per avançar cap a l’objectiu comú, sia més de pressa o, ai las, fent marrada. Hi estic disposat.

Però després, si no en són capaços, si no s’ho proposen i ho fan, si rebutgen les meves croquetes i la resta de suports que estic segur que tindrien de tots nosaltres per a no passar gana ni fred mentre parlen, raonen i debaten, després, dic, que no facin el viu quan els hàgim acabat passant pel damunt i hàgim hagut de fer via pels camins més ardus i prenent-hi tots plegats encara més mal. O no és aquesta la nova cruïlla on ens situen pel seu mal fer?

Les males condicions amb què declararan els presos en el judici de l’1-O

A les cinc de la matinada s’han de llevar. Sense despertador, perquè quan els vinguin a cercar a la cel·la per a traslladar-los a l’Audiència espanyola ja estiguin a punt per a sortir. Els emmanillen i els fan pujar a un furgó de la Guàrdia Civil sense visió de l’exterior. Això fa que cada trasllat sigui un calvari per a alguns d’ells, perquè es poden marejar fàcilment. És aproximadament una hora de trajecte. Quan hi arriben els emmanillen per l’esquena per a fer-los baixar i passen a ser custodiats per agents de la policia espanyola, que els condueixen fins als calabossos. A cada pres, li és assignat un de diferent, on ha d’esperar el torn per a anar a declarar. Els fan treure les ulleres, la corbata, els papers, els bolígrafs, els cordills de les sabates. I han d’esperar unes quantes hores. Cada calabós fa uns vuit metres quadrats, amb un banc d’obra, un vàter i un rentamans. És un indret sòrdid i brut, tal com el descriu el conseller Joaquim Forn en el llibre Escrits de presó (Enciclopèdia). És un forat, i fins i tot s’hi ha trobat restes d’excrements. I allí, alguna vegada s’hi ha hagut d’esperar cinc hores.

Quan els toca declarar els en fan sortir, emmanillats una altra vegada, i els porten fins al Tribunal Suprem en un furgó de la policia espanyola. Ho fan així perquè el Suprem no té calabossos, perquè no és un tribunal per a fer-hi habitualment judicis, sinó més aviat algunes vistes públiques sobre recursos. Quan compareixen davant el jutge han d’estar concentrats, en tensió, han de dominar el neguit. Meritxell Borràs explica a 34 dies de tardor i un de primavera (Símbol Editors) que havia hagut de prendre’s un tranquil·litzant. ‘Un judici és la cosa més semblant a un examen oral. Un judici és això’, diu Àlex Solà a VilaWeb, l’advocat de Jordi Cuixart. Un examen que han de fer en unes condicions lamentables. Quim Forn també ho explica al llibre: «No sé quants advocats, jutges i periodistes són conscients del que arriben a suposar aquests trasllats i en quines condicions es produeixen. No sé si sabem què significa estar-se tancat en un calabós unes quantes hores abans que et prenguin declaració. No la fas en les millors condicions.» Els acusats es poden trobar al Suprem quan un ha acabat de declarar i un altre arriba a la sala per a començar. Però no els és permès de parlar entre ells. Si es volen saludar, els policies els criden l’atenció. Quan un ha acabat, cap als calabossos de nou. De dinar, un entrepà de formatge o de xoriço immenjable.

De dilluns a divendres, matí i tarda?
Així és un matí de trasllat de la presó al jutjat per a declarar. Els presos polítics s’hi han trobat unes quantes vegades al llarg de l’any que fa que són en presó preventiva. Ho recorden i ho descriuen com els pitjors moments pels quals han hagut de passar durant tot aquest temps sense llibertat. Aviat, quan previsiblement el mes de gener comenci el judici pels fets de l’octubre de l’any passat, hi hauran de tornar a passar. Però aquesta vegada haurà de ser cada dia, de dilluns a divendres i durant els dos o tres mesos que pugui durar el judici. Els advocats dels presos són els últims que s’assabenten de molts dels detalls. Abans ja en parlen els mitjans de comunicació i fins i tot el ministre de Justícia espanyol: Rafael Catalá era capaç d’avançar-se a les decisions que prenia poc després Pablo Llarena. Fa un temps també es fa córrer en els mitjans espanyols el rumor que el judici serà no tan sols de dilluns a divendres, sinó també matí i tarda. Una barbaritat, en un macrojudici com aquest, d’un sumari de 140.000 folis, de milers de vídeos i fotos i de més d’una quinzena d’acusats. El poder judicial espanyol vol anar molt de pressa, i vol enllestir-lo en poc temps perquè no s’estengui a la campanya de les eleccions municipals del maig, per la qual cosa haurà de proposar un calendari de sessions gairebé inhumà per als acusats.

Si també hi ha sessió a la tarda, possiblement hi haurà un recés d’una hora per a dinar. La setmana passada Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, va comentar a RAC-1 que ho veia així: ‘Nosaltres deurem anar a fer un menú al bar del davant i ells menjaran en un calabós de quatre metres quadrats un entrepà de xoriço i una aigua. Això durant dos mesos seguits, cada dia. I quan pugin a dalt hauran d’estar serens, amb els cinc sentits posats. No poden estar esgotats, però els judicis esgoten. Estar-te de les deu del matí fins a les sis de la tarda en un judici en el qual et demanen deu, quinze o trenta anys de presó no és cap ximpleria. No pots desconnectar-ne ni mitja hora. Ells han tenir les capacitats plenes i prendre notes. Tot plegat dificulta l’atenció que cal que tinguin els presos. I per això nosaltres vàrem dir que els nostres clients estarien en condicions d’igualtat si estaven en llibertat.’

L’advocat Àlex Solà diu: ‘Si es fan sessions de dilluns a divendres, matí i tarda, vol dir que el trasllat de tornada deurà començar a les set o a les vuit del vespre, que deuran arribar cap a les deu o les onze a la presó, després de l’hora de sopar’. Cal tenir en compte que la tornada a la presó madrilenya on s’estiguin mentre duri el judici es fa en unes condicions semblants a les descrites en el trasllat per a anar a declarar. I l’endemà, sant tornem-hi, havent dormit poc, amb la tensió del judici, amb les condicions dures del trasllat… A més, per als advocats, preparar un judici com aquest, de dilluns a divendres i amb sessions de matí i tarda, és un inconvenient, perquè no poden tenir cap moment, cap forat, per a poder parlar amb els clients i encarar millor les jornades de judici que restin. És una vulneració més del dret de defensa i del de treballar en igualtat de condicions amb les acusacions. ‘No sé en quin moment nosaltres, els advocats, podríem parlar amb els nostres clients. Aquesta mena de judicis llargs no es fan de dilluns a divendres, es fan com a molt de dilluns a dijous i solen deixar el divendres per a recuperar temps de les coses que no s’hagin pogut fer. Si tu planifiques de dilluns a divendres, què pots fer com a advocat?’, diu Solà.

I la defensa confia que tot plegat pugui ser televisat. La decisió dependrà en última instància del Suprem, tot i que no té cap argument objectiu per a justificar no se n’emeti senyal de televisió. ‘És imprescindible que sigui televisat perquè pugui fiscalitzar-se públicament i tothom pugui veure què passa’, deia fa uns dies un dels lletrats a VilaWeb. Això pot tenir dos efectes. D’una banda, la fiscalització pública de la manera com es desenvolupa. D’una altra, que tothom pugui accedir directament als arguments de la fiscalia, de l’acusació popular, dels advocats defensors i de les al·legacions dels encausats.

Detingut el batlle que ha demostrat que la immigració no és cap problema

‘La veritable utopia no és la caiguda del mur, sinó el que s’ha fet a Riace’, va proclamar el cineasta alemany Wim Wenders l’any 2009 al Festival de Cinema de Berlín davant de premis Nobel. Ho va dir quan presentava el seu curtmetratge Il Volo, sobre el model reeixit d’acollida d’immigrants i refugiats de Riace, capitanejat pel seu batlle, Domenico Lucano. ‘He vist un país capaç de resoldre, amb l’acollida, no tant el problema dels refugiats, sinó el seu propi problema: el de continuar existint, de no morir per culpa del despoblament i l’emigració’, va declarar. La història de Riace està perfectament explicada al llibre de la periodista italiana Tiziana Barillà Utopia de la normalidad. Riace, el modelo de acogida de Domenico Lucano, que acaba de publicar Icaria Editorial, amb pròleg de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el batlle de Nàpols, Luigi de Magistris.

El títol original del llibre en italià és ‘Mimmì Capatosta’ (‘Mimmo Caparrut’), un dels apel·latius populars de Lucano, que també s’ha guanyat els de ‘Mimmo u curdu’ i ‘Lucano il afghano’. Just després de la presentació del primer volum a la cambra de diputats de Roma, l’any 2017, van irrompre a Riace cinquanta agents de la guàrdia de finances per notificar a Lucano la seva imputació. Des d’octubre del 2017, és investigat per ‘prevaricació, suborn i frau amb agreujants’.

I tot això passa a Calàbria, monopoli de la ‘Ndrangheta, el crim organitzat, capital del narcotràfic mundial, terra de sang i cocaïna, com ha dit Roberto Saviano. On les fronteres entre la legalitat i la il·legalitat a les altes esferes del poder no han estat mai prou clares. Val a dir que el poder central i local, l’extrema dreta i la màfia estan en contra de Lucano.

De moment, el batlle es troba en detenció domiciliària pel presumpte delicte d’haver afavorit la immigració il·legal, per mala gestió del fons de l’ajuda oficial i per irregularitats en la concessió del sistema de recollida d’escombraries. A més, tal com denuncia la periodista Tiziana Barillà, un diputat del partit de Berlusconi, el ‘rei dels encausats’ i també de les polítiques repressives a migrants i refugiats, ha aconseguit de blocar l’emissió per la RAI d’una sèrie sobre Riace que ja està filmada i muntada. L’estat, la repressió i la censura actuen indiscriminadament contra Lucano i Riace.

Val a dir que les últimes eleccions italianes del 2018 han posat el país en mans de la dreta i l’extrema dreta antiimmigració i antieuro, i els populistes del Moviment 5 Estrelles, abans anticapitalistes i antisistema, suposadament, i ara convertits a la xenofòbia i aliats de la Lliga Nord de Matteo Salvini. El projecte de Riace, després de vint anys, és assetjat per terra, mar i aire. Ja fa dos anys que no els concedeixen subvencions. Pateixen dures restriccions jurídiques i econòmiques i el clima polític és molt hostil al seu projecte d’orígens ideològics arrelats en l’extrema esquerra internacionalista, cosa que tampoc no agrada als poders fàctics.

L’èxit de Riace que molesta l’extrema dreta i la màfia
En vint anys, Riace i alguns pobles veïns que han seguit el seu model, han posat en pràctica un sistema d’acollida amb molt d’èxit, ajuden a la integració de migrants i refugiats, i repoblen i revifen els municipis, que estaven mig abandonats per la crisi econòmica i l’emigració. En vint anys, per Riace han passat sis mil migrants de vint-i-sis països diferents. Riace havia arribat a tenir quatre mil habitants. Ara en resten mil vuit-cents, un terç dels quals són migrants que s’han instal·lat a les cases cedides per les famílies d’emigrants que el poble té repartides arreu del món.

Fotografia: piervincenzocanale

A la recuperació i reforma de les cases, s’hi ha sumat la salvació de l’escola, la reactivació de les terres de conreu, els tallers d’artesania i d’oficis tradicionals de la regió, un hostal per als nouvinguts, una taverna popular, un sistema selectiu de recollida i reciclatge d’escombraries, la descoberta de reserves d’aigua potable al subsòl que aprovisionen gratuïtament la població, i altres iniciatives útils i beneficioses per a la vida de tota la gent i el revifament del poble. Això sí, sempre mitjançant l’acció directa, sense intermediació d’ONG ni organismes locals que xuclen bona part del pressupost oficial destinat als projectes d’acollida.

L’èxit real i el ressò internacional de l’experiment de Domenico Lucano és tal que la revista Fortune el va situar en la quarantena posició de les cinquanta persones més influents del món. Al costat del papa Bergoglio, Angela Merkel, Auung San Suu Kyi i Bono. El batlle d’un poblet del sud de Calàbria, el sud sud, una de les àrees més pobres del Mediterrani, era l’únic italià de la famosa llista.

Aquest estiu, a Nàpols, Calàbria i el sud d’Itàlia, la polèmica es respirava en l’ambient. La política xenòfoba del ministre de l’Interior, Matteo Salvini, era discutida per la gent i posada en evidència, amb fets, per Domenico Lucano i, amb paraules, per molts dels seus camarades i seguidors de l’esquerra política i cultural més compromesa. Per sort, a Itàlia encara hi ha i fructifica l’herència radical, insubornable, de l’esquerra dels anys de plom, de l’època de les Brigades Roges, dels setanta i vuitanta, i tota la galàxia de grupuscles d’extrema esquerra obrera i universitària, de llibertaris a comunistes no ortodoxos.

Polèmica entre l’escriptor Roberto Saviano i el ministre Matteo Salvini
L’escriptor Roberto Saviano, autor de Gomorra, amenaçat de mort per la Camorra, que viu clandestí amb protecció policial, ha donat a Lucano i Riace un suport solidari i militant en tot moment. Domenico està amenaçat de mort, també, per la ‘Ndrangheta, la màfia calabresa, i ja ha patit algun atemptat. Aquest estiu, Saviano, heroi nacional segons Umberto Eco, publicava aquest vídeo:

Arran de la detenció domiciliària de Lucano, Salvini es va felicitar en un piulet: ‘Qui sap què diran ara Saviano i tots els “bonistes” que volien Itàlia plena de migrants!’ La resposta de l’escriptor va ser immediata i contundent, i va provocar la ira de Salvini: deia que l’únic delicte del batlle havia estat desobeir civilment per salvar vides, i que la seva detenció era un pas cap al règim autoritari dissenyat pel xenòfob ministre de l’Interior.

Pocs dies després de la detenció de Lucano, casualment, Matteo Salvini i Marine Le Pen es van reunir a Roma per presentar una aliança electoral d’extrema dreta, la Freedom Front, ‘la revolució de la llibertat contra Brussel·les i la immigració’. Reclamen una revolució sobiranista perquè Europa, diuen, extirpa ‘la sobirania de les nacions’, les fronteres, i desprotegeix el treballador autòcton davant la immigració. Paraules que sembla que sonen i ressonen per tot Europa en boca d’altres formacions i sota diferents banderes. És alarmant, denunciava fa poc Sami Naïr, com ‘la ideologia nacionalista de dreta i extrema dreta s’apodera, lenta però segura, del pensament d’esquerres i sobretot d’extrema esquerra’. Ha passat amb el Moviment 5 Estrelles, i sembla que podria passar amb la França Insubmisa de Jean-Luc Melenchon, que allotja alguns corrents xenòfobs d’estil lepenista.

Els orígens ideològics de Domenico Lucano i el seu projecte
Jo diria que la cosa que fa més por a l’establishment de l’èxit del model Riace és que saben que s’edifica sobre unes bases ideològiques sòlides. No és un conte de fades ‘podemita’, ni un destí de vacances solidàries per a voluntaris. Riace és ben lluny de les ‘papanatades’ contemporànies més o menys benintencionades, però ineficaces a llarg termini, que practiquen ‘l’oenageïsme’ i la caritat cristiana, l’efímer activisme indignat de tatuatges i pírcings, o l’esquerranisme fantasmal de saló, tertúlia de ràdio, he he, ha ha, i plató de televisió.

‘Bàsicament, estic vinculat a un ideal d’esquerra llibertària i del moviment anarquista’, es defineix Domenico Lucano, de seixanta anys. ‘Sóc de la Democrazia Proletaria de Peppino Impastato’, periodista que denunciava la màfia i va ser assassinat a Palerm el 1978, a l’edat de 30 anys, per ordre del capo Gaetano Badalamenti.

La lluita i la denúncia de la màfia siciliana, napolitana i calabresa, són en l’origen militant dels joves del sud d’Itàlia dels anys setanta i vuitanta, com Mimmo Lucano.

Democrazia Proletaria era un partit més de la galàxia d’extrema esquerra extraparlamentària, com Avanguardia Operaia o Lotta Continua, entre més desenes de grups vitals efervescents i molt combatius. Una escola ideològica i de la vida, filla del maig del 68 i l’antiautoritarisme, de les avantguardes proletàries i universitàries, molt connectada amb els moviments revolucionaris llatinoamericans.

Domenico, Mimmo, era del Circolo d’Unità Proletaria de Riace, que va batejar Pier Paolo Pasolini. Els qui han sobreviscut, sense banderes, ni líders, ni partits, són forts i tenen tots els anticossos per a resistir la pressió de la màfia i de l’estat. Mimmo i els seus quatre o cinc col·legues de l’època són, lògicament, internacionalistes, i també han establert lligams amb moviments altermundistes com el Fòrum de Porto Alegre, el moviment NoGlobal de Gènova o els primers municipis que acollien refugiats de la guerra dels Balcans, i el Re.Co.Sol o la Xarxa de Municipis Solidaris, que aplega uns tres-cents municipis italians i defensa la ‘cooperació directa’ entre municipis, sense intermediaris, ni oficines estatals. Tot un nou món, amb una sòlida base ideològica internacionalista per a regenerar les estructures socials i afrontar els reptes del futur.

El model Riace d’acollida: la utopia de la normalitat
Tot va començar el 1998, quan un vaixell amb dos-cents refugiats kurds va arribar a la costa de Riace i la gent del poble els va socórrer. De tots ells, només un, Bahram Acar, del Partit dels Treballdors del Kurdistan (PKK), continua vivint i treballant al poble. ‘Jo vaig decidir quedar-me’, diu a Tiziana Barillà, ‘per mi, Mimmo és com un germà que es preocupa per la causa dels kurds’.

Fa vint anys, van fundar la cooperativa Città Futura i van recuperar els oficis tradicionals que s’extingien per la crisi i l’emigració: molins d’oli, teixits tradicionals, forns tradicionals, confitures i hortalisses, vi, ceràmica. I amb la candidatura Un’altra Riace è possibile, va arribar a la batllia el 2004, i va ser reelegit el 2009 i el 2014. Trobar aigua i convertir-la en un bé públic gratuït, com l’aire, reobrir l’escola i reformar tot el poble, donant feina i sostre a milers de migrants que han passat pel poble o s’hi han quedat, és el seu triomf.

Fotografia: piervincenzocanaleFotografia: piervincenzocanale

Per a Mimmo Lucano no hi ha impossibles. L’acció i la imaginació van davant. Ha arribat a fer vagues de fam. Van tenir problema greu quan l’estat es va endarrerir mesos i mesos en el pagament de la subvenció de 35 euros per migrant. Lucano va decidir d’imprimir una sèrie de vals de diferents valors d’un euro, de cinc, de deu, etc., amb les cares del Che Guevara, Mahatma Gandhi i alguns dels assassinats per la ‘Ndrangheta. Els vals serveixen per a pagar als comerços i bars del poble i els comerciants saben que més endavant l’estat, mitjançant la municipalitat, els reintegrarà el valor en diners amb les subvencions, que sempre arriben tard, però arriben. Fins avui, que Salvini els ha tallat l’aixeta.

Hi ha veus oficials que critiquen i impugnen el sistema de moneda local creat a Riace, però, no és, això, igual que els vals de restaurant que reparteixen moltes empreses als directius, executius i oficinistes? Tot és polèmic quan es tracta d’inventar solucions per a ajudar la immigració i els refugiats, una qüestió que la gran majoria de governants voldria consolidar com un problema permanent per a manipular-ho electoralment en el seu profit.

No obstant això, Riace demostra que els migrants no són cap problema. I si no ho són per a un poblet petit i pobre del Sud de Calàbria, com pot ser que diguin que ho són per a tot el continent europeu? A més, Europa, com Riace, té un problema greu: l’afebliment del creixement demogràfic que, en algunes regions, ja comença a ser negatiu, i la tendència és d’empitjorar. Els migrants i refugiats no són el problema, són la solució. Si no, com es mantindrà en el futur la balança del sistema laboral i les pensions, argumenten alguns economistes?

Per contra, il·legalitzar-los, forçar-los a viure clandestins, és la clau per a esclavitzar-los. Com diu Mimmo Lucano: ‘El sensepapers són la força de treball perfecta per al ‘mercat negre de l’explotació’. I si algú vol saber-ne més, li recomano que vagi a veure què cobren els migrants sense papers que fan de jornalers als hivernacles d’Almeria, per exemple.

En tots aquests anys, Riace ha posat en pràctica la ‘Utopia de la normalitat’, és a l’avantguarda d’Itàlia i d’Europa, i els poders fàctics no ho poden tolerar. Riace és una metàfora d’Europa i del món.

Un batlle contra la ‘Ndrangheta
Domenico Lucano no ha tingut mai por del crim organitzat, molt present i molt poderós a Calàbria, amb la ‘Ndrangheta, que des que Mimmo té ús de raó ha ordenat molts crims i protagonitzat vendettes i guerres civils entre clans. De fet, als anys setanta i vuitanta, Riace era sota el domini d’un petit clan de la ‘Ndrangheta. Malgrat això, Lucano ha batejat alguns dels seus carrers amb noms de les víctimes de la màfia, com ho ha fet també amb alguns dels vals que circulen com a moneda popular. Entre els molts murals i pintades dels carrers, hi ha un missatge ben clar: ‘Contra la ‘Ndrangheta ens tenyim les mans’.

El batlle de Riace està amenaçat per la ‘Ndrangheta, com Roberto Saviano està amenaçat per la Camorra. De fet, a Mimmo ja el van intimidar amb dos trets dirigits al restaurant que gestiona la cooperativa, i van enverinar els dos gossos del seu fill. Era poc abans de la segona reelecció. Després, va haver-hi més trets. I ell, ni un pas enrere, ni per a agafar impuls. Ara ja critica l’especulació immobiliària de la costa de Calàbria, bàsicament en mans de l’organització criminal. Un restaurant requisat judicialment a un mafiós de Riace ara és de la municipalitat. Volen fer-ne un alberg juvenil i d’immigrants, que durà el nom de Peppino Impastato, camarada de Mimmo Lucano a Democrazia Proletaria, assassinat per la màfia el 1978.

Els homes de Manuel Valls

L’empresari barceloní Luis Conde és un dels homes de Manuel Valls a la ciutat de Barcelona i abans ja havia anunciat que el votaria. Però aquesta setmana ha explicat una mica més què fa en el seu equip: ‘Jo no sóc pas polític. Jo sóc empresari. Ajudo Manuel Valls com ajudo Albert Rivera i qui sigui. Jo els ajudo professionalment. Jo caço talents, com sabeu molt bé. Si Manuel Valls em demana una ajuda, l’ajudo. I aquí hi ha una cosa important; ja no és tant Manuel Valls sí o no: la veritat és que de l’any 2015 fins avui Barcelona ha empitjorat. I, per tant, o canvia la gestió o canvia la batllia; i prou, sigui qui sigui’. Conde també ha deixat clar en la mateixa entrevista que treballarà amb Valls però sense aparèixer a la candidatura. Si de cas, l’ajudarà a muntar-la.

Perquè precisament Luis Conde es dedica professionalment a cercar alts executius per a les empreses. ‘Caça talents’, en diuen. És fundador de Seeliger y Conde, sota el paraigua de la multinacional Amrop, i va ser l’empresari fitxat per Esperanza Aguirre quan va caure en desgràcia. També és conegut perquè cada any prepara un civet que reuneix empresaris i polítics i que enguany caurà tot just el 27 d’Octubre. Tal com ha dit ell mateix, el dia de l’aniversari de la Declaració d’Independència de Catalunya espera la presència de tres-cents cinquanta empresaris, polítics…i, òbviament, de Manuel Valls.

CaixaBank, Banco Santander i Nature House
Aquesta setmana també s’ha publicat que el candidat Valls ha començat a recaptar fons econòmics mitjançant dos comptes corrents: un del CaixaBank d’Isidre Fainé i un altre del Banco Santander d’Ana Botín. Les donacions, que fins ara eren més restringides, s’obren al públic. De fet, la campanya havia estat finançada per amics, tal com havia dit Valls mateix a Catalunya Ràdio. I un dels seus grans amics és Felix Revuelta, l’amo de Nature House i membre de Societat Civil Catalana (SCC), que ja fa temps que li dóna suport públic, privat i notori. De fet, la seva empresa és una de les que se’n van anar de Catalunya arran del procés, de l’Hospitalet de Llobregat a Madrid.

L’equip Valls
El dia que Manuel Valls va presentar la candidatura al CCCB, a banda Luis Conde també hi van fer acte de presència l’escriptora Núria Amat, Joaquim Coll, de SCC, o Fernando Carrera, assessor vinculat a Ciutadans. Un altre home que ha acompanyat Valls en actes polítics és Josep Ramon Bosch, ex-president de SCC, jutjat per haver penjat vídeos amb faramalla nazi a Facebook. La seva col·laboració amb Valls ha interessat a la premsa francesa.

A l’equip de premsa hi ha Albert Montagut, ex-director de El Mundo a Catalunya, i que també havia passat pel Barça. L’encarregat de l’estratègia de campanya serà Xavier Roig, que havia portat la de Pasqual Maragall, al costat de la seva mà dreta, Guillermo Basso.

Sense local i sense lloc web 
Manuel Valls, veí de l’Eixample Esquerra, cerca un local per a la seva plataforma electoral, Barcelona Capital Europea. Encara no té seu, segons que informa la ràdio en francès establerta a Barcelona, Equinox. De fet, no té tampoc lloc web. Això sí, Paris Match va anunciar en portada que Valls tenia parella, Susanna Gallardo, de la farmacèutica Almirall.

 

‘Som molts els qui hem cregut i creiem en tu’, carta de Carles Campuzano a Josep Rull

Estimat Josep:

Sempre has tingut una capacitat especial d’encomanar-nos la passió i la convicció que et fan vibrar i viure. La teva mirada neta, l’honestedat del teu projecte, la convicció íntima d’allò que fas i dius és allò que penses i sents t’han donat sempre una força enorme. No és massa habitual en la política de trobar gent com tu, que et contagia amb els seus somnis. La política és també –no pas únicament– compartir somnis i horitzons. Sense aquesta càrrega d’ideals, corre el risc de caure en el cinisme o la mera gestió tecnocràtica. I tu ets mestre a l’hora d’albirar i creure possibles els horitzons. Allò d’en Maragall i la lluna que des de tan jove ens has recitat tantes vegades!

Per això som molts els qui hem cregut en tu i encara hi creiem. I ara que suportes amb tanta dignitat la injustícia d’aquesta presó injustificable, la teva coherència et fa més gran.
És clar que tu i jo no ho hem vist sempre tot igual, ans el contrari: hem discrepat i discutit a fons, especialment aquests darrers anys i molt singularment després del referèndum del primer d’octubre. Però malgrat aquestes discrepàncies, que no han estat pas petites, continuem compartint idees fonamentals que han definit el catalanisme i la nostra vida, i que sabem que tornen a esdevenir centrals a l’hora d’encarar els desafiaments que ara es presenten al país.

D’entrada, la idea que els nostres pares i avis polítics van saber sintetitzar en l’expressió que som i volem ser un sol poble, cosa que, per tant, fa que el nostre nacionalisme sempre hagi volgut ser cívic i integrador i que defugi qualsevol temptació etnicista i essencialista. I, això, ho hem de continuar fent. En la teva etapa de líder municipal i candidat a la batllia de la teva estimada ciutat de Terrassa, sempre vas tenir clar que no et podies adreçar tan sols als catalans de soca-rel sinó que el nostre projecte s’havia de dirigir a tothom, independentment d’on fossin nascuts ells o els seus pares i de l’idioma que parlessin a casa. I et vas esforçar a entendre, respectar i empatitzar amb les raons, els sentiments i els valors de tants i tants catalans amb els orígens i les arrels a fora de Catalunya, en terres castellanes, andaluses, aragoneses o gallegues, i també marroquines, colombianes o senegaleses. Ara sabem que aquesta aspiració a ser un sol poble té el riscs evident de trencar-se i que alguns treballen activament perquè passi, potser fins i tot de manera inconscient. I sabem que només essent un sol poble aconseguirem la llibertat nacional plena.

I Josep, ens hem de conjurar per defensar l’herència més intel·ligent llegada per la generació de Josep Benet i la de Jordi Pujol.

Compartim la idea que la independència és també un ideal i un instrument al servei de la justícia social i el progrés compartit. No ens va agradar el discurs que el nostre govern va fer el 2010, defensant les polítiques d’austeritat que llavors ens va tocar d’aplicar. Sabies, i ho vas estudiar, que sense un compromís amb la igualtat, el progrés i la mobilitat social, el país que deixaríem a les generacions joves no ens agradaria; un país fracturat socialment per la crisi, en la qual aquestes generacions perceben que viuran pitjor que els pares. I no era aquesta, la ciutat d’ideals que volíem bastir. També en això ens hem de conjurar per refer el contracte social que dóna confiança i estabilitat a les societats.

I finalment, Josep, ets un noucentista. El teu discurs s’inspira en Macià mentre que el teu fer és de Prat de la Riba; t’agrada la feina ben feta, el rigor, la profunditat, el bon govern, el sentit de l’ordre i l’estètica que permet que les societats avancen i progressin. Quan has estat regidor, diputat i Conseller has aspirat, i déu n’hi do si has reeixit, en treballar bé, de manera responsable i seriosa. No has participat mai de la banalització de la política per la via de l’exabrupte, el tweet infantil o la desqualificació per la desqualificació de l’adversari, ans el contrari. Fins i tot ara, davant un judici ignominiós, que té més de venjança que no pas de justícia, i que tindries raons més suficients per estar irat, mantens la serenor d’aquell que sap que només la coherència estètica i ètica ens permet esdevenir millors com a persones i com a societats. I saps, com feren els homes i les dones de la Mancomunitat, que amb idees, talent i complicitats amb un poder limitat es pot treballar molt i bé. Ara toca fer-ho.

Estimat Josep, els teus amics patim per tu i alhora t’admirem profundament. Avui tu ens poses al mirall i ens obligues a pujar el nostre llistó. Quan acabi aquest malson i tornis a viure en llibertat, potser podrem dir que el teu sacrifici va valdre la pena i va tenir el seu sentit… Mentrestant, seguirem lluitant per la teva llibertat.

Un petó ben fort!

Carles Campuzano

Tres estampes castisses

M’encanta l’adjectiu castís/issa. Una padrina de la plaça del Raspall, a Gràcia, el fa servir com a vocatiu: ‘Ep, castís, què dius de bo?’ Abans que me li pengin la llufa de castellanisme (que avui va molt barat, això. Encara no t’has girat i pam!, ja la tens), m’afanyo a fer-lo servir de títol, ni que sigui a ídem pòstum. Heus-les aquí.

Fa unes quantes setmanes (esperits sensibles, tapeu-vos els ulls):

Camp del Barça. Lliga de Campions. Seguint les indicacions de la UEFA, el servei de vigilància del FC Barcelona canalitza l’afició visitant per una mena de passadís de tanques, a l’exterior de l’estadi. En un cert punt, la corrua d’aficionats ha de passar per sota dels ponts elevats per on transiten, com de costum, els socis blaugrana. Des d’aquestes balconades es gaudeix d’una panoràmica excel·lent de les formiguetes amb la samarreta rival que deambulen, compactes, uns quants metres per sota. Els que hi passem ens aturem un moment, fascinats per un espectacle pintoresc, i tirem endavant, que falta poc per començar. Tot d’un plegat, un dels nostres (dic ‘nostres’ perquè duu la samarreta de l’equip local; per la resta, més aviat sembla pertànyer a la subespècie dels primats) s’aboca a la barana i reclama a crits l’atenció dels deambulants. Va tot sol. Quan les formiguetes monocolors, atretes pels brams, alcen el cap (unes quantes desenes; els de més endavant ja han passat per sota el pont i no el veuen, els de més enrere encara són massa lluny per sentir-lo), el primat compon aquella figura tan castissa que veiem a les manis dels aporellos: cames separades i lleugerament flexionades, mans al paquet, barbeta enlaire i mirada piolinesca. I tot seguit, el bramul: ‘Me vais a comer el rabooooo!’ La gràcia de l’escena és que és un ‘jomhofaigjomhodesfaig’: ningú havia dit re, ningú li diu re. L’udol del mico al caire de les passarel·les ressona enmig del quasi silenci i de l’estupefacció general. Proclamant, sempre amb el paquet ben engrapat, la insondable, la pregona fallida de la civilització.

Fa uns quants dies.

Cafeteria cèntrica. Treball de camp per confirmar la denúncia d’en Rubén sobre el canvi de llengua dels catalanoparlants amb els cambrers i el servei en general (en realitat hi ha ben poc a confirmar, l’autoodi lingüístic és cosa sabuda de fa anys i panys, però els filòlegs intrèpids fem treball de camp igualment). M’entretinc apuntant les variades fórmules petitòries quan, sobtadament, una veu acabada de baixar de l’AU (origen Chamartín, destino Barcelona-Sancgs) em sorprèn amb una d’inèdita: ‘Me vas a poner… un cafelito’, paradinha inclosa. Ja no et dic un ‘un cafè, por favor’ o un ‘¿me pones un café?’, no; però és que ni tan sols aquell imperatiu ‘pónme un cafè’. No: ‘mevasaponer.’ Això sí que és castís, i la resta són punyetes. Com aquell que diu ‘me va usté a soplar por este tubito’, ‘me vais a rellenar este impreso’ o ‘me van sacando ustedes el deneí’.

Fa una estona.

Sotmetent-me, per imperatiu legal, al lladronici de les ITV, procedeixo a demanar hora (a la pestanya d’idioma he clicat ‘català’ i m’ha sortit la versió en burocratès, per això diu ‘sol·licitar cita prèvia’). Com que no ens posem d’acord en l’hora, en un moment donat vull fer marxa enrere. I aleshores rebo, gratuïtament, una lliçó de català-que-ara-s’implementa: ‘Es va a procedir a configurar la reserva eliminant les dades anteriors.’ Què diu ara, que ja s’hi va procedir? Quan? No ho entenc, i ho torno a llegir: ‘Es va a procedir a configurar la reserva…’ Sí, ara ho hem vist bé (jo i vosaltres). És l’efecte ‘mevasaponer’ en versió buròcrata. Aquests gàngs… aquestes empreses, un duopoli que s’embutxaca milions a cabassos (i encara tenen el cinisme d’acomiadar-te al crit de ‘moltes gràcies per confiar en els serveis de…’), a l’hora de fer la web en catalaoalgoquesisembla, agafen i passen la VOE pel traductor de Google, perquè ja se sap que un corrector surt caríssim, on vas a parar, i total, etcètera, etcètera. I qui diu un corrector diu un redactor, perquè tampoc està escrit enlloc que el text original hagi de ser per força en la llengua de Santiago Abascal; ni que fossin La Vanguardia, o El Periódico*.

Espero que la paràbola, o el que sigui, s’hagi entès. La realitat avança imparable perquè l’empenyen unes dinàmiques d’una força goliatesca, a les quals els nostres esbufecs davídics no fan ni pessigolles. I no em refereixo solament a la substitució d’estructures lingüístiques sinó a la imatgeria, a la visió del món que transmeten. Al País Valencià, per exemple, aquest futur perifràstic és un calc en fase de consolidació; i, al pas que anem, qualsevol dia l’amable corrector de piulades irromprà, en comptes de ‘si m’ho permeteu’, al crit de ‘em vas a permetre’.

[* Macabre com sóc, rumiava: si a un pobre traductor li toqués traduir el vòmit verbal del cafre del Camp Nou, com s’ho faria? Gairebé estic temptat de dar-li la raó a un gentil piulador que s’ha entestat a convèncer-me que el gilipollas és un espècimen d’imbècil, carallot, desgraciat, moniato o carnús amb característiques pròpies. En això no crec que se’n surti (i, pel que veig, jo tampoc el convenceré a ell), però en canvi amb mevasacomeretcètera sí, veus? No em costa gens de creure que és una peculiaritat específica de segons quins hàbitats].

 

L’esperit del Mas d’Enric

Us recomane que mireu bé aquests vídeos. Van ser enregistrats divendres al matí davant la presó del Mas d’Enric, on la presidenta Forcadell roman tancada. Són dos dels parlaments de la jornada, a parer meu molt representatius per raons diverses. El del coordinador de l’ANC a les Terres de l’Ebre, Manel Alves, i el de Jordi Romeva. No cal llegir massa entre línies per a entendre què s’hi diu. La decepció i la indignació profunda que destil·len les seues paraules. Però sobretot l’exigència que contenen.

Aquests dies han passat moltes coses que són de molt mal pair i encara de més mal acceptar. Com ara el vot d’ERC amb el PSC a la mesa del parlament. Però no voldria limitar-me a cap fet concret. Els parlament del Mas d’Enric, i tants de parlaments i discussions semblants que sent a tot arreu, van en la mateixa línia: no pot ser que el mandat del primer d’octubre siga arraconat per una generació de diputats que varen ser elegits per retornar el govern legítim i fer efectiva la República, però que fan la contrària. I no podem restar impassibles, veient-los com preparen, desunits i enfrontats, més que no ho han estat mai, les pròximes eleccions, com si la gestió de les institucions –locals, nacionals, espanyoles o europees– fos la seua única raó de ser.

És evident que en la situació que travessem no té tothom la mateixa culpa. Els discursos ho deixen prou clar i no crec que calga insistir-hi. Però també és ben clar que el 30 de gener es va esquerdar la confiança en les institucions, concretament en el parlament, per les actuacions de tots, pels qui activament varen impedir la formació d’un govern restituït, fonamentat en el govern legítim, i pels qui varen acceptar aquesta imposició sense gosar estripar les cartes i denunciar-ho públicament.

Un any després, el desastre a què ens ha menat aquest parlament, amb contínues genuflexions disfressades de prosa poètica i posats teatrals, no pot anar més lluny. Quan Jordi Romeva demana als diputats independentistes si no tenen vergonya de fer vida normal mentre el govern legítim és a la presó i a l’exili, mentre la presidenta legítima del parlament és a la presó, crec que ni fa una pregunta retòrica ni la fa ell tot sol. I és una pregunta que reclama respostes. Decisions.

I quan Manel Alves compara la valentia de la presidenta Forcadell amb la situació actual dient ‘Tant de bo els actuals dirigents polítics, començant pel president del parlament, tinguessen els mateixos valors i el mateix coratge polític i personal’ que ella, no diu pas poca cosa. Hi ha qui passa el dia afirmant que no cal parlar de valenties i covardies, perquè li interessa molt que no es parle també d’això. I he dit ‘també’. No dic que tot això que passa es resolga amb més valentia i prou, però sí que afirme que cal més valentia ara mateix, també. Prou de cinisme sobre això i prou de frases buides per a emmascarar-lo.

Especialment, en veient que alguns indicadors importants que tenim sobre la taula ens haurien de fer reflexionar. Perquè aquest any de resistència i els dos anys de la legislatura anterior, amb Junts pel Sí i la CUP, no han estat endebades: també ens equivocaríem molt si creguéssem això. En tres anys l’independentisme ha obert en canal l’estat postfranquista i l’ha dut a una crisi de la qual ja no sap com eixir. I l’independentisme té avui, encara, a les mans no tan sols la possibilitat de fer efectiva la República i alliberar els presos, perquè té les claus de les presons, sinó també la de fer impossible la governació d’Espanya, paralitzant-ne el parlament. Que, en aquestes condicions, siguen els dirigents espanyols qui ens amenacen fa riure; més ben dit, faria riure si no fos tan terrible.

És important d’entendre què significa la filtració en els mitjans socialistes del fet que la fiscalia general de l’estat espanyol, dependent del seu govern, demanarà ‘penes mínimes’ de rebel·lió. L’expressió és insultant –perquè no hi ha cap pena acceptable–, però significativa. En primer lloc, perquè és molt excepcional que un fiscal demane, dins el marge que té, la pena més baixa. No passa gairebé mai, car això s’entén com una desautorització de la instrucció. De manera que es fa ben evident la por que el govern espanyol té de les conseqüències del judici. Però en segon lloc per la forma. És una filtració interessada per a pressionar més el PDECat i ERC perquè voten favorablement el pressupost de Pedro Sánchez a Madrid. Els socialistes, culpables del 155 i de l’empresonament i l’exili, començant per Iceta i acabant per Sánchez, no cessen de repetir que no s’entendria que els dos partits independentistes no votassen el seu pressupost. Però som molts que pensem exactament la contrària: que no s’entendria de cap manera que els diputats d’ERC i el PDECat votassen a favor dels del 155 a Madrid, que votassen a favor dels qui han ficat els seus companys a la presó. Un gest, val a dir-ho, que no veig gens clar que no siguen capaços de fer.

I per això valore tant, i crec que hem de valorar tant tots, aquest esperit expressat en els parlaments del Mas d’Enric. El govern del president Torra i el Parlament de Catalunya han de reaccionar. Les promeses que ens van fer, començant per la restitució i per la creació d’un Consell de la República que l’exili no ha activat, s’han de complir. Per això varen ser votats. I els qui no s’hi vegen amb cor val més que facen un pas al costat. Falten mesos per a unes eleccions que poden significar la consagració de la resistència catalana o la fi del republicanisme. Junts per Catalunya, ERC i la CUP encara tenen la possibilitat de recuperar una part del crèdit perdut. Però si no ho fan, o si alguns no ho fan, crec que l’ANC ha de considerar seriosament fer el pas electoral i promoure una agrupació d’electors, amb la participació si pot ser d’aquells polítics que sí que s’han arriscat aquests mesos, i amb la finalitat de tornar el país allà on ens vàrem aturar el 27 d’octubre de l’any passat. De dirigents nous, com es va veure divendres al Mas d’Enric, no crec que en falten. De votants, estic segur que encara menys.

Closcadelletra (CXLV): Foc negre

Mir com la nit esborra les cases de la vila d’una en una, com la música retorna al silenci.

Sutge vellutat umpl el paisatge.

Apareixen dins les imatges del meu pensament un tassó d’aigua de Zurbarán, una xicra d’argent de Chardin, les arestes lluminoses de tres peres de Cézanne i una botella i un setrill de Morandi.

Són natures dites mortes però que alenen.

Quina diferència hi ha entre una imatge viva i una imatge morta?

El misteri de la transmissió de la vida, el misteri de l’encarnació, en pintura i en literatura és una llum.

Només crec en allò que em ve a l’esperit (no allò que sé, no allò que veig), només allò que dubt.

I creure-hi fins al punt de viure tenallat pel desig d’escriure-ho.

Clos dins la fosca no vull afegir res a la desesperació cap a la qual quasi tot, avui, ens arrossega.

Voldria preservar el no aparent sota l’aparent, l’amagat a l’interior del manifest, la negació en allò que s’ha afirmat, l’incomprensible envoltant la comprensió, l’inefable a través del discurs, el cos en l’incorpori, l’informe darrere la forma, el veïnatge dels contraris.

Escriure és sobretot difícil abans d’escriure.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Has de saber, hipòcrita lectora, amiga meva, que el meu temps no és el teu temps: no perdis la paciència si no trobes el rovell de l’ou, la polpa de la fruita, el dibuix de la contarella.

Hi ha dies que només et vull dir i repetir que el temps és present.

I que no ens en temem, no ens n’adonam, d’aquesta essencial presència.

Voldria que l’escrit fos com un reliquiari fang o un fetitxe songye o una deessa tàntrica del buit; objectes tots que contenen una gran càrrega d’energia, objectes de somni

Fer coses amb un no-res.

Retxes dins l’aigua.

Manuals d’aproximacions.

Complicitats morals.

L’arabesc d’una idea que no troba signe.

Insistir.

Perdre’t.

Donar cos al verb i inscriure l’esperit en la lletra.

Saber esperar.

Cal anar a cercar en un mateix.

La llum que hi ha en tu, és per aquí que cal cercar.

Percepció! Sentiment! (Sense excessos.) Misteri! Simplicitat! (Molta.) Audàcia! Fervor! (Sempre.)

Reencarnació de cada dia.

Inspirar.

Inspirar l’aire de bon de veres.

Expirar per treure les malures fondes!

Cada matí és un nou món!

Posar tota l’atenció en cercar el desconegut dins l’obscur i veure’l aparèixer fugitivament en el buit.

Recordar que només la vida és valuosa.  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Barcelona: la filosofia al mapa

Moure el pensament, fer-lo sortir al carrer, que s’estengui per tota la ciutat i que aconsegueixi que les àgores físiques recuperin el significat grec d’espais públics de debat. En definitiva, situar la filosofia al mapa. Això pretén Ciutat Oberta a Barcelona, una iniciativa que se suma a un interès recent de les ciutats europees per a programar ambiciosos festivals filosòfics.

Si el Barcelona Pensa, organitzat per la UB, va ser pioner a portar la filosofia al carrer a la ciutat de Barcelona i va inspirar festivals com l’Avivament a València, ara l’ajuntament de la ciutat ha apostat fort per aquesta idea amb la Biennal Ciutat Oberta, que començarà dilluns i s’allargarà fins el 21 d’octubre. A diferència del Barcelona Pensa, de vora 15.000 euros de pressupost i amb personal voluntari, el Ciutat Oberta, produït per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), no escatima esforços i, amb 700.000 euros disponibles, ha programat un centenar d’activitats en una setantena d’espais alternant prestigiosos pensadors internacionals i activistes i institucions locals. A més, deixarà una estela a la ciutat els mesos de novembre i desembre amb més activitats paral·leles, entre les quals s’inclou el mateix Barcelona Pensa, la programació del qual ha estat molt reduïda.

Amb el títol ‘Pensar, debatre, experimentar’, la Biennal s’articularà al voltant de quatre grans itineraris: Ciutat Democràtica, on es reflexionarà sobre la salut i la qualitat democràtica enfront el poder dels mercats; Ciutat Diversa, que se centrarà en la manera que s’expressen i reconeixen les diferents diversitats de gènere, d’opció sexual, alimentària, cultural, religiosa i fins i tot de mobilitat; Ciutat Digital, que versarà sobre els perills i oportunitats de la revolució tecnològica; i, finalment, Ciutat Habitable, que es preguntarà sobre el futur de la ciutat com a conjunt d’habitatges, equipaments i espais públics.

Entre els grans noms convidats hi ha filòsofs de nivell internacional, com la pensadora Judith Butler, el sociòleg Richard Sennet, la crítica literària Gayatri Spivak, l’historiador de l’art Georges Didi-Huberman, l’escriptor Gonçalo M. Tavares o l’arquitecta Marina Tabassum. Entre els ponents catalans hi haurà Fina Birulés, Marina Subirats, Marina Garcés, Itziar González, Llàtzer Moix, José María Lassalle o César Rendueles.

On es congregarà bona part de la programació serà al CCCB, la plaça de la Virreina o la plaça de Joan Coromines, però també obriran les biblioteques públiques dels barris; indrets de valor patrimonial com el recinte modernista de Sant Pau, el fossat del Mercat de Sant Antoni o el Palau de la Música Catalana; sales de teatre com la Sala Beckett o el Teatre Tantarantana; i centres de creació com Hangar o la Fabra i Coats.

Aquests darrers anys també han proliferat més festivals de pensament com els italians Festival Filosofia de Mòdena, la Biennale Democrazia de Torí, Festival Filosofia Verità o La Filosofia il Castello e la Torre; els londinencs Philosophy Now Festival o HowTheLightGetsIn; el neerlandès el Thinking Planet, International Philosophy Festival a Utrecht; o l’alemany phil.Cologne Philosophy Festival.

Pocs mesos abans de les eleccions municipals, aquesta és la proposta més ambiciosa del govern d’Ada Colau quant a la cultura, una biennal que els organitzadors no han pogut assegurar si podrà repetir-se el 2020.

Recomanacions: el punt destacat de cada dia

Dilluns 15. L’embolic del gènere. Per què els cossos importen? Amb Judit Butler, Fina Birulés i Marta Segarra

La investigadora del Seminari Filosofia i Gèner-ADHUC, Fina Birulés, mantindrà un diàleg amb la filòsofa Judith Butler, moderat per Marta Segarra (LEGS-CNRS i ADHUC-Universitat de Barcelona). Serà centrat en qüestions de gènere i sexualitat i relacionarà el pensament feminista amb la reflexió sobre la vida en comú. Butler i Birulés consideraran conceptes com la biologia i la materialitat del cos, la cultura i les normes socials, la precarietat, la vulnerabilitat i l’acció política.

Dimarts 16. L’educació del futur. Gayatri Spivak i Marina Garcés

La globalització i la nova era d’informació en massa i accelerada exigeixen una reflexió profunda sobre l’ensenyament. L’educació corre el risc de caure en una tendència que imposa paràmetres com l’eficiència, el rendiment o la velocitat.

Contra aquesta realitat, la pensadora índia Gayatri Spivak reivindica l’ensenyament lent i el paper de les escoles i mestres locals. Coneguda internacionalment pels seus estudis sobre el postcolonialisme, Spivak proposa de crear espais independents de la cultura dominant per donar veu als més vulnerables i oferir-los la possibilitat d’abandonar la seva condició subalterna. Ella mateixa ho posa en pràctica mitjançant un projecte amb mestres d’escoles rurals de Calcuta.

Gayatri Spivak dialogarà amb la filòsofa Marina Garcés, que defensa que l’educació ha de ser emancipadora i que no solament s’ha de produir a l’escola i a la llar, sinó que afecta el conjunt de la vida col·lectiva.

Dimecres 17. Ciutats i sobiranismes. Laia Bonet, David Fernàndez, Ignacio Sánchez-Cuenca, Marina Subirats i Xavier Antich

Tradicionalment, el concepte de sobirania ha estat identificat amb el ‘poder suprem’, superior, de l’estat. Però el canvi d’època, amb la digitalització i la globalització, l’hegemonia dels mercats o el sorgiment d’una consciència social que la rebutja, li ha atorgat significats nous. A les ciutats, per exemple, es parla de ‘sobiranies’, en plural, per referir-se a la necessitat de ser autònomes en l’energia, l’aigua o les dades massives.

En aquest diàleg, el 17 d’octubre a la plaça de Bonet i Muixí, es reflexionarà sobre si podem continuar parlant de sobirania tal com abans, i es preguntarà quina evolució cal esperar-ne els anys vinents i com es veu tot plegat a Barcelona i Catalunya.

 

Dijous 18. Populismes, contra el poder instituït. Jose Maria Lassalle, Máriam Martínez-Bascuñán, Fernando Vallespín, Josep Ramoneda

Molts cops parlem de populisme per referir-nos de manera genèrica a fenòmens que tenen poc a veure entre si. Parlem de ‘populisme de dretes’ per referir-nos als moviments xenòfobs actius en diversos països europeus, però també per caracteritzar 5 Estels o catalogar Podem. Més aviat ens referim a una reacció de rebuig del poder instituït i les complicitats amb l’oligarquia que no pas a un corrent polític específic.

En aquesta sessió es debatrà sobre aquest concepte i s’analitzarà fins on ens pot ser útil per a superar l’erosió progressiva de la percepció sobre qualitat de les nostres democràcies.

 

Divendres 19. Construir i habitar. Carles Muro i Richard Sennet

Richard Sennett acaba de publicar Building and Dwelling, el darrer volum d’una trilogia sobre la cultura material iniciada fa deu anys amb The Crafstman (El artesano [Anagrama, 2009]). Sennett, observador precís i subtil de la societat, ha centrat aquest volum en la relació de l’homo faber, capaç de transformar el seu entorn, i una de les seves invencions més fascinants: la ciutat. L’autor estableix una distinció entre la ciutat física i la viscuda, com també entre els qui la projecten i la transformen (arquitectes i urbanistes) i els qui l’habiten (els ciutadans).

Aquesta conversa precisament tracta d’habitar la suposada frontera entre aquestes dues ciutats i reflexionar sobre si la consciència de la manera en què hi vivim, juntament amb el desenvolupament d’una ètica urbana que valori la diversitat, pot canviar com són projectades i construïdes.

 

Dissabte 20. Les limitacions de la llibertat d’expressió en ple segle XXI. Renata Ávila, Simona Levi i la plataforma NoCallarem

L’advocada de drets humans i tecnologia Renata Ávila; la directora de teatre, dramaturga, estratega tecnopolítica, artista, investigadora i activista Simona Levi i la plataforma NoCallarem participaran en un diàleg sobre les limitacions a la llibertat d’expressió en la societat digital.

A partir del fet que la llibertat d’expressió és un dels pilars dels sistemes democràtics, el debat abordarà els desafiaments que li presenten les noves tecnologies i la cultura digital.

Què passa quan l’abast de la llibertat d’expressió és qüestionat? Qui decideix quins en són els límits? Com hauria de ser tractada en una ciutat oberta? El debat provarà d’abraçar les visions i experiències de les convidades i els convidats.

Diumenge 21. Passar, costi el que costi. Diàleg entre Georges Didi-Huberman i Niki Giannari

El mes de març del 2016 la Comissió Europea tanca la ruta dels Balcans. A Idomeni hi ha milers de persones esperant entrar a Grècia; retingudes al camp, blocaran les vies de tren que travessen la frontera.

És en aquest context que Nikki Giannari escriu ‘Espectres recorren Europa’, un poema epistolar al qual respondrà amb un assaig el filòsof i historiador de les imatges Georges Didi-Huberman. Viatjant d’Idomeni als escrits de Walter Benjamin i Hannah Arendt sobre la condició d’apàtrida, l’exili o el pària, el pensador reflexiona sobre l’hospitalitat, la ciutadania, la pèrdua i la supervivència.

Els dos autors conversaran sobre la seva obra en comú i sobre la necessitat de reconèixer tota aquesta gent que passa a les portes de les nostres ciutats per tal d’acollir-la.

 

Buch demana màxima precaució davant l’episodi de pluja intensa, vent i onatge

Després de la reunió del comitè tècnic del pla Inuncat i Vencat, el conseller d’Interior, Miquel Buch ha fet una crida a la precaució de tota la ciutadania davant l’episodi de pluja intensa. El conseller ha demanat no donar per acabat l’episodi amb la fi de la pluja intensa sinó també tenir en compte les afectacions que es podran produir al llarg d’aquest dilluns per culpa del vent i de l’onatge. En una mateixa línia s’ha pronunciat la directora general de Protecció Civil que ha reclamat ‘prudència’ a la ciutadania i sobretot evitar desplaçar-se als espigons per fer-se fotografies. Ferrer ha demanat seguir les recomanacions de Protecció Civil.

Buch ha detallat que les precipitacions han començat a les comarques de Tarragona i que es preveu que aniran recorrent tot Catalunya fins abandonar el país per Girona. Per això, ha avançat que es podran produir afectacions al transport, sobretot al ferroviari a partir d’aquest dilluns, principalment a la R1 a causa de les onades. Les terres de l’Ebre i Tarragona han començat a registrar les primeres incidències i els Bombers ja han fet una desen de sortides a causa de la pluja, bàsicament per treure aigua de baixos i guals inundats.

Per poder donar resposta a totes les incidències, els Bombers han reforçat els parcs del litoral i el pre-litoral, les zones que possiblement més afectades estaran per les precipitacions al llarg d’aquest diumenge a la nit.

El Servei Meteorològic de Catalunya ha advertit que es tracta d’un temporal de tardor i que es preveuen més de 40 litres per metre quadrat en mitja hora o més de 100 en 24 hores en determinades zones, així com onades de més de 4 metres d’alçada a qualsevol punt del país.

Des de Protecció Civil s’ha assegurat que s’estarà ‘amatent’ tota la nit d’aquest diumenge i que dilluns al matí es farà una altra reunió per revisar la situació. Ferrer ha demanat que els ciutadans segueixin totes les indicacions del servei per les xarxes socials i els mitjans de comunicació.

La CSU perd la majoria absoluta a Baviera i els Verds queden en segon lloc, segons les enquestes a peu d’urna

La CSU guanyarà les eleccions a Baviera però perdrà la majoria absoluta, segons apunten els primers sondejos a peu d’urna publicats per la premsa alemanya. Si es confirmen, els resultats acabaran amb l’hegemonia històrica dels conservadors bavaresos en aquest estat, amb capital a Munic, i poden tenir un efecte, també, en el govern de coalició d’Angela Merkel. Els sondejos apunten que la CSU hauria obtingut un 35.5% dels vots, amb els verds en segona posició amb un 18.5%. Els socialdemòcrates de l’SPD, socis del govern federal amb la CDU/CSU, han caigut en picat i se situarien en cinquena posició amb un 10% dels vots, per darrere, fins i tot, de la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), que n’hauria obtingut un 11%.

Els sondejos a peu d’urna indiquen que ‘Votants Lliures’ (FW) quedarien com a quarta força amb l’11,5%, amb els liberals tradicionals de l’FDP, amb un 5% dels suports. Aquests últims, però, podrien fins i tot perdre la representació a la cambra si no arriben a aquest percentatge, llindar mínim per aconseguir escons.

Si es confirmen els resultats que assenyalen els sondejos a peu d’urna, Baviera es veurà abocada a formar un govern de coalició. La CSU ja ha anunciat que descarta un govern amb la ultradreta d’AfD.

El PDECat proposa Rosa Maria Perelló per presidir la Diputació de Lleida

El PDECat proposarà l’alcaldessa de Tàrrega, Rosa Maria Perelló, a la presidència de la Diputació de Lleida després de la dimissió de Joan Reñé, que va ser detingut i posat en llibertat el 2 d’octubre per un suposat cas de corrupció. Així ho han confirmat fonts del partit a l’ACN.

Si Perelló es converteix en presidenta es convertirà en la primera dona a la història al capdavant de l’ens. És previst que demà dilluns el seu grup es reuneixi per formalitzar la proposta. De totes maneres, el PDECat necessitarà el suport d’almenys un escó d’un altre grup polític, ja que la majoria absoluta necessària en primera votació s’assoleix amb tretze dels vint-i-cinc diputats provincials. El partit vol recuperar el més aviat possible la normalitat després de les vint-i-quatre detencions en el marc de l’operació Boreas que va implicar personal de la corporació.

La dimissió de Joan Reñé es va oficialitzar dijous passat, nou dies després de la seva detenció i posada en llibertat a l’esperar de declarar davant el jutge. Dilluns de la setmana passada els diputats del PDECat es van reunir amb Reñé i li van traslladar les seves reflexions sobre la situació que s’havia generat i al cap de tres dies va decidir renunciar al càrrec acusat de ”deslleialtat” als seus diputats.

Tot i així, Reñé no deixa l’acta de diputat a la corporació i de moment tampoc la presidència del partit a Ponent. És a les seves mans la data de la celebració del ple de renúncia i del nomenament que podrien convocar-se el mateix dia. La data màxima és el 22 d’octubre.

Joseba Azkarraga, ex-conseller de Justícia basc: ‘Sóc incapaç de dir jutge al senyor Llarena’

L’ex-conseller de Justícia basc, Joseba Azkarraga, critica durament el jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, i assegura que és incapaç d’anomenar-lo jutge. Ho va dir anit al programa ‘Preguntes Freqüents (FAQS)’ de TV3. Va comparar la dignitat que, a parer seu, hi ha a les presons catalanes a la prevaricació i la corrupció de la justícia espanyola.

Escolteu-lo ací:

"Soc incapaç de dir jutge al senyor Llarena" Joseba Azkarraga (@josebaazkarraga) exconseller de Justícia del govern basc #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/jc2OnHr3qB

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

"Hi ha molta dignitat a les presons de Catalunya i en l'àmbit de la justícia hi ha molta prevaricació i corrupció" Joseba Azkarraga (@josebaazkarraga) exconseller de Justícia del govern basc #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/vuou5am2Qn

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

"És important que hi hagi una mobilització permanent i pacífica, encara que hi hagi un jutge que ho vulgui negar" Joseba Azkarraga (@josebaazkarraga) exconseller de Justícia del govern basc #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/QmCjg5DvS5

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

"També l'extremadreta està a PP i C's" Joseba Azkarraga (@josebaazkarraga) exconseller de Justícia del govern basc #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/VcxTiZ6Rfk

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

Activades alertes per tempestes intenses a tot el país

Els Països Catalans esperen pluges intenses a tot el territori. Les imatges del radar mostren un arc de tempestes que travessarà de cap a cap tot el país a causa de la depressió posttropical en què s’ha convertit l’huracà Leslie. Les tempestes avançaran de sud a nord durant les pròximes hores i localment poden deixar grans quantitats d’aigua que s’allargaran fins demà al matí.

Image de radar a les 18 hores. Font: Agència estatal de meteorologia

Durant tot el dia hi pot haver precipitacions escampades al llarg del territori, tot i que no gaire importants. Cap al vespre es reforçaran i localment poden ser molt abundants. Per això han estat activats els plans de perill de pluja molt intensa. De fet, poden arribar a descarregar més de quaranta litres en trenta minuts. També hi pot haver fortes ratxes de vent.

Les pluges intenses ja han descarregat sobre el  litoral de Castelló. Hom també preveu risc important de pluja durant la vesprada al Camp de Tarragona, el Penedès, les Terres de l’Ebre, el Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, Alta Cerdanya i a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Els centres d’emergència han activat plans d’alerta
Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya ha activat l’alerta del pla INUNCAT per les pluges previstes a partir d’aquest vespre i fins demà al matí, sobretot a tot el litoral i prelitoral avançant des de Terres de l’Ebre fins a Girona.

El Servei d’emergències de les Illes Balears ha qualificat dins de l”índex de gravetat 1 del Pla Meteobal per pluges i tempestes a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Al País Valencià el Centre de coordinació d’emergències de la Generalitat ha activat l’avís de preemergència taronja per tempesta a les comarques de l’Alcalatén, l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, la Plana Alta, la Plana Baixa, els Ports, l’Alt Palància i l’Alt Millars.

El Servei meteorològic francès ha activat l’alerta taronja a les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, Alta Cerdanya.

Recomanacions
El sots-director de gestió d’emergències de Protecció Civil de Catalunya, Sergi Delgado, ha recomanat als qui se n’hagin anat de pont que tornin abans a casa per evitar problemes a la carretera. ‘Avui és un dia en què, si podem avançar el retorn al migdia o primera hora de la tarda, serà millor’, ha dit a l’ACN. També ha advertit que la tempesta pot produir ‘afectacions’ a la carretera, inclosos talls i alguna petita inundació en vies locals que poden arribar a complicar la mobilitat, especialment al litoral i el prelitoral.

Delgado també recomana que ni es baixi al soterrani ni es travessin passos soterrats a les vies o al ferrocarril perquè la profunditat pot ser important, cosa que en pot dificultar la sortida. ‘En l’entorn natural, el creixement de rius i rieres requereix atenció especial, i hem d’evitar travessar-los’, ha afegit.

També demana que no es deixin cotxes aparcats en zones inundables o torrents secs. Si les tempestes van acompanyades d’aparell elèctric, cal evitar situar-se sota els arbres o torres elèctriques.

Arribada a la península Ibèrica
L’huracà Leslie s’ha afeblit tot just abans de tocar terra. Avui a la nit ha entrat a la península Ibèrica per Portugal convertit ja en una tempesta tropical. Concretament ha estat a Figueira da Foz, un municipi vora dos-cents quilòmetres al nord de Lisboa. Allà ha arribat a vents de més de cent quilòmetres i hi ha fet algunes destrosses, com ara talls de llum que han deixat més de quinze mil habitatges sense subministrament elèctric.
A més, les fortes ratxes de vent han obligat un centenar de veïns a refugiar-se al Centre d’Arts i Espectacles per arrecerar-se després d’un concert. L’Institut Portuguès del Mar i l’Atmosfera calcula que allí ha bufat a 176 quilòmetres per hora.

D’una altra banda, la tempesta també ha fet cancel·lar quaranta-un vols entre Lisboa i Funchal i entre Lisboa i Porto. A la capital també han aturat el trànsit fluvial entre Trafaria, Porto Brandão i Belém, les dues ribes del Tejo més pròximes al mar. A Setúbal han interromput la navegació al riu Sado.

Vegeu com ha entrat el Leslie per la península Ibèrica i hi ha avançat avui a la matinada:

El paso de ex-#Leslie por la península Ibéricahttps://t.co/MVDnPynRFp pic.twitter.com/1rfJLakEQG

— RAM meteorología (@RAM_meteo) October 14, 2018

Vemos la evolución del ciclón Leslie en las últimas 48 horas, desde su impacto en tierra el núcleo cálido del ciclón se ha ido diluyendo y perdiendo simetría hasta ser capturado por la vaguada atlántica. pic.twitter.com/XgauWVoseo

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) October 14, 2018

A medida que #Leslie se va desplazando hacia el nordeste peninsular, el viento se intensificará en el mediterraneo, rachas que pueden llegar hasta los 75 km/h en les Illes. pic.twitter.com/bRLNiXQbdk

— MeteoBalears (@MeteoBalears) October 14, 2018

A medida que #Leslie se va desplazando hacia el nordeste peninsular, el viento se intensificará en el mediterraneo, rachas que pueden llegar hasta los 75 km/h en les Illes. pic.twitter.com/bRLNiXQbdk

— MeteoBalears (@MeteoBalears) October 14, 2018

Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart: ‘No hi ha cap indult possible perquè no s’ha comès cap delicte’

‘Jordi Cuixart no ha comès cap delicte. Demanar un indult, per tant, és el mateix que dir que què em sembla que la Fiscalia demani quinze anys per rebel·lió. Si es produeix una condemna, nosaltres no pensem ni parlem d’un indult, perquè no hi ha delicte’, ha sentenciat de manera contundent l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig al programa Preguntes Freqüents (FAQS) de TV3.

L’advocada ha volgut deixar clar que un indult significa ‘que s’ha comès un delicte i demanes que te’l perdonin’. Per tant, ha argumentat, si no hi ha delicte, l’indult perd el sentit.

"No s'ha comès cap delicte per tant no ens plantegem demanar un indult" Marina Roig, advocada de Cuixart #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/WSJ2Tww85I

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

És la reacció de Roig a les informacions que han circulat en les últimes hores, en què diversos mitjans apunten que la Fiscalia espanyola mantindrà el delicte de rebel·lió.

Judici televisat
De la mateixa manera, els advocats Marina Roig i Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, també reclamen que el judici sigui televisat, per tal de fer-se evident tot el que passa dins la sala i que, han dit, a l’estat espanyol se sàpiga i s’entengui el cas dels presos polítics.

"Vull que milions d'espanyols vegin el judici" Jordi Pina (@JordiPina1) advocat de Sánchez, Turull i Rull #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/gRJbyY7PlK

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

"El judici ha de ser televisat per garantir que tothom pugui valorar el que hi passa" Marina Roig, advocada de Cuixart #FAQScabraTV3 https://t.co/5x3g0Twc4b pic.twitter.com/u9sVdfuyFt

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) October 13, 2018

Més informació: El judici del Suprem contra l’1-O pot ser televisat?

Les portades del dia: ‘Racisme, encara?’ i ‘La Fiscalia demanarà rebel·lió per l’1-O, sense la pena més dura’

Els principals titulars de VilaWeb d’avui, diumenge 14 d’octubre de 2018, són:  Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Albert Pla: ‘Només espero que no em treguin a bufetades del teatre’

Albert Pla (Sabadell, 1966) treu nou disc el 19 d’octubre, ‘Miedo’, després de sis anys de silenci discogràfic. Encara que no li fa ‘cap il·lusió especial’ el disc, volia deixar gravades les cançons del seu últim espectacle, concebudes conjuntament amb Raül Refree. Les lletres de ‘Miedo’ ‘subratllen pors’, encara que -diu- ‘van ser concebudes per espantar els nens’. L’espectacle ‘Miedo’ torna a Barcelona, a la Sala Barts del 18 al 21 d’octubre, per fer després un recorregut per tot Catalunya. Pla ha assegurat que l’única cosa que espera de les seves interpretacions és que ‘no el treguin a bufetades del teatre’.

En una entrevista a l’ACN, l’artista explica que la idea inicial de Pla era fer cançons que espantessin els nens, però les pors ‘els van anar superant’ a ells mateixos. ‘Allò els hi faria massa por’, ha recordat Pla, que considera que ‘Miedo’ ‘fa més por que un concert normal, però menys que una pel·lícula de por’.

Després de l’àlbum Somiatruites (2011) i d’un període en el que Pla s’ha dedicat a concebre espectacles com ‘Manifestación’ i ‘Guerra’, ‘la insistència dels demés’ l’han empès el músic a recopilar en forma de disc les onze cançons del seu últim espectacle, ‘Miedo’. ‘Les cançons hi eren, les havíem fet per l’espectacle i era posar-les una darrere l’altra’, ha dit Pla.

És la segona col·laboració que Pla fa amb Refree, després de l’espectacle ‘Guerra’. Pla va concebre les lletres a partir de les melodies del compositor barceloní, com la de ‘Entierro’.

Després d’estrenar-se a l’Argentina i passar per Madrid i el Festival Grec el passat juliol, l’espectacle ‘Miedo’ torna a la capital catalana la setmana en què es llança el disc, del 18 al 21 d’octubre a la Sala Barts. Girona, Lleida, Tarragona, Granollers, Vic, Bescanó o Figueres són algunes de les localitats on també farà parada ‘Miedo’.

L’espectador veurà un espectacle cinematogràfic amb varies pantalles ‘amb un actor fent el carallot per allà al mig’. ‘És un format de musical, però ben curiós’, ha dit Pla. Considera que és ‘bastant complicat de fer tècnicament’.

De pel·lícula

Ara que en ple pont no ens llegeix ningú és un bon moment per a dir que vaig estudiar Comunicació Audiovisual. Res de periodisme. On vas a parar. A mi, concretament, el guió. És el guió, que em va agradar. I les classes del director de cinema i guionista Romà Guardiet, les que recordo millor de la carrera (perdre’n els apunts anys després, un dels meus grans drames). Les primeres feines, doncs, les vaig tenir de guionista. I encara ara, i sovint, veig possibles guions al meu voltant. Són històries reals que reconverteixo per a la pantalla gran dins el meu cap. És el Billy Wilder que m’agradaria de ser. Me n’apunto les sinopsis en papers, en xats de Telegram que m’envio, a mi mateix, o que enregistro en àudio anant cap al metro. Darrerament em persegueixen.

El partit. Aquesta pel·lícula és sobre uns informàtics barallats entre si. Són a la presó pendent d’un judici que no arriba mai. No es parlen. Ara, de cara enfora expliquen que tot va bé. El film, de fet, és el descobriment per la gent de fora dels embolics amagats dins la presó. La primera alerta sona quan el codi informàtic que escriuen els presoners, als tallers, deixa de funcionar. La presó és famosa pels codis informàtics dels presoners. Barats, bons, competitius. Però aquest codi fa espatllar els ordinadors de la ciutat. Les baralles internes porten un caos descomunal a fora. I ningú no ho sap. Fins que un dia els presoners organitzen un partit de bàsquet dins la presó per llimar diferències. És el partit que dóna nom al film. Finalment la gent entrarà a la presó, pararà el partit i traurà els presoners al carrer.

Mirall Trencat. Aquest parla de la relació inventada entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I s’hi fa la ficció que Puigdemont vol ser Junqueras, i Junqueras Puigdemont. Tots dos volen ser l’altre en un joc de miralls. El film té un final feliç: Oriol Junqueras, tancat a la presó, es presenta d’eurodiputat a Brussel·les. I guanya l’escó. I Carles Puigdemont, a l’exili, acaba a la presó alemanya de Neumünster. Encara que sigui uns quants dies, tots dos viuen feliços en la pell de l’altre. Després tornen a la rutina.

Senyor Carrizosa, per què em demana la paraula? Aquest és la història de la vida i mort d’un parlament europeu. 135 membres elegits per votació popular. Se centra en un president de parlament que va cap a judici i en l’ex-presidenta anterior ja a la presó. Cinc diputats empresonats, dos d’exiliats i quatre d’encausats són el gruix d’una història coral. Hi ha molt de joc visual i sonor entre el timbre del parlament i el de la presó, aixecar el braç a l’hemicicle o a la galeria. De fons, com a grans secundaris, seguim el grup sencer dels seixanta diputats independentistes en llibertat vigilada i els nombrosos funcionaris amenaçats. El film va convertint els diputats caiguts sense poder votar en quadres a l’oli, baixats a l’ala amagada i secreta on abans hi havia el Museu d’Art Modern abans que no els traslladessin a Montjuïc.

Ara que no ens llegeix ningú, doncs, fem veure que vivim en una pel·lícula i que res no és veritat.

 

Pàgines