Vilaweb.cat

El Regne Unit reprèn la campanya electoral després de l’atemptat de Manchester

Els partits del Regne Unit reprenen la campanya electoral després de l’atemptat de Manchester del dilluns, que va deixar més de vint morts i un centenar de ferits. Les formacions van decidir de suspendre la campanya en senyal de dol però avui tornen al carrer per a convèncer els votants de cara a les eleccions britàniques del 8 de juny.

El Partit Conservador ja va començar ahir a fer alguns actes d’àmbit local, però avui tornaran a fer campanya d’àmbit nacional. Tanmateix, la primera ministra britànica i líder dels conservadors, Theresa May, no participarà dels actes d’avui perquè ha d’assistir a una reunió del G-7 a Sicília.

El Partit Laborista, principal partit de l’oposició, i el seu líder, Jeremy Corbyn, reprèn també la campanya amb l’objectiu de millorar les seves perspectives electorals. La formació ha reivindicat la necessitat de tornar a fer campanya perquè l’atemptat no afecti el procés democràtic. Els Verds i l’UKIP també reprenen la campanya avui.

 

Caragolada a Lleida

El caragol és el protagonista aquest cap de setmana a Lleida. S’hi celebrarà l’Aplec del Caragol, una reunió dels entusiastes d’aquest mol·lusc gastròpode, delícia gastronòmica. Enguany assistirà per primera vegada una colla de Perpinyà. Es diu ‘Team Cargol’ i alguns dels seus penyistes tenen arrels lleidatanes. Per a entendre la magnitud del certamen cal recórrer als números que hi ha darrere: cent dues colles, tretze mil penyistes, dos-cents mil visitants i dotze tones de caragols. Aquests són els ingredients que han convertit aquest aplec en el més important del país.

Qui s’apropi a l’aplec, no només podrà menjar-se un bon plat de caragols. En matèria gastronòmica també s’hi faran tasts de cervesa i un concurs d’allioli. Fora del menjar, es faran altres actes lúdics. La música acompanyarà a la caragolada, especialment a la nit quan, a les carpes de les penyes, es faran actuacions en directe. I pels menuts, hi haurà la cursa del caragol, una gimcana dins del recinte.

També s’hi donaran premis. El Caragol Bover (en positiu) es lliurarà al locutor radiofònic Cosme Garcia, molt implicat en la festa; i el Caragol Llimac (en negatiu) al periodista de TV3 Xavi Valls, que després d’un partit entre el Barça B i el Lleida Esportiu, va dir que el millor que havia passat era la victòria blaugrana. Segons els organitzadors, el periodista va reconèixer després que no va ser un comentari massa encertat i recollirà el premi en persona com a gest del seu error.

Tortosa sota setge borbònic

Tortosa reviurà aquest cap de setmana els fets ocorreguts el 1708 a les seves muralles. Fa més de tres-cents anys, en el context de la Guerra de Successió, les tropes borbòniques van rodejar la ciutat en el seu camí cap a la conquesta del Principat. El setge va durar tot el mes de juny i tot i la derrota, les tropes austriacistes van vendre cara la seva pell i combatre carrer a carrer fins a la rendició. Aquest serà el segon any consecutiu on es recreïn aquests fets, i com l’any passat la ciutat vol reivindicar el valor històric del seu complex emmurallat.

Precisament, davant de les muralles començarà la recreació. Serà el dissabte amb el muntatge dels campaments. A dos quarts de dotze, els grups de recreació sortiran cap a l’Ajuntament on seran rebuts per les autoritats de la capital del Baix Ebre. Sobre la una del migdia començarà el setge amb l’arribada de les tropes assaltants pel riu i la primera escaramussa a l’embarcador. Més tard, al capvespre, sobre dos quarts de vuit, les tropes borbòniques realitzaran el primer assalt al fossat de les Avançades de Sant Joan, on seran derrotats. En finalitzar, els dos bàndols recolliran els seus ‘ferits’ i vetllaran armes fins l’endemà.

Diumenge els actes se centraran al matí. A les deu es podran visitar els campaments, i es farà una petita demostració per als assistents. Tot culminarà a les dotze, amb el segon assalt borbònic al mateix fossat. El bàndol austriacista estarà recreat pels Miquelets de Catalunya, una associació cultural que té per objectiu fer reviure els soldats, milicians i civils que des del 1704 fins al 18 de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà). Els integrants dels grups de recreació van armats amb fusells d’avantcàrrega per fer més contundents i espectaculars, però sobretot més sorolloses, les seves actuacions.

Les estrenes: Jack Sparrow torna als cinemes

Johnny Deep torna a protagonitzar Jack Sparrow en la cinquena part de la saga Piratas del Caribe. El seu contrincant aquesta vegada serà el Capità Salazar, encarnat per Javier Bardem. El film recupera els personatges d’Elizabeth Swann (Keira Knightley), Will Turner (Orlando Bloom) i el Capità Barbosa (Geoffrey Rush).

> Pirates of the Caribbean: Dead Men Tell No Tales (Piratas del Caribe: La venganza de Salazar). Direcció: Joachim Rønning, Espen Sandberg. Intèrprets: Kaya Scodelario, Keira Knightley, Golshifteh Farahani; Johnny Depp, Javier Bardem, Orlando Bloom. Gènere: Aventures. Esbós: El Capità Salazar i la seva fantasmagòrica tripulació busquen venjar-se de Jack Sparrow i per a fer-ho estan decidits a matar tots els pirates que naveguen els mars. L’única esperança d’aturar-lo és trobar el llegendari Trident de Posidó. Sparrow es veurà forçat una vegada més a salvar la pell i, de retruc, al món.

> Wilson. Direcció: Craig Johnson. Intèrprets: Laura Dern, Isabelle Amara, Judy Greer; Woody Harrelson, James Saito, Chris Carlson. Gènere: Comèdia. Esbós: Després de morir el seu pare, Wilson, un home de 50 anys solitari i una mica neuròtic, es reuneix amb la seva exdona. Aquesta li explica que té van tenir filla abans de divorciar-se però que la va donar en adopció. Els dos intentaran recuperar la relació i la seva filla.

> Voyage à travers le cinéma français (Las películas de mi vida). Direcció: Bertrand Tavernier. Gènere: Documental. Esbós: El director francès Bertrand Tavernier porta l’espectador a un viatge pels millors films del cinema, demostrant de forma antiacadèmica que les grans pel·lícules emocionaran sempre.

> Me casé con un boludo. Direcció: Juan Taratuto. Intèrprets: Valeria Bertuccelli, Analía Couceyro, María Alche; Adrián Suar, Gerardo Romano, Norman Briski. Gènere: Comèdia. Esbós: Fabián, un actor de renom, coneix a Florència, una actriu secundària, durant el rodatge d’un film. Els dos s’enamoren i acaben casant-se. En tornar del viatge de noces, la jove s’adona que se sentia atret pel personatge i que ell és un ruc integral, un ‘boludo’. Fabián, en saber el que ella pensa, vol recuperar el seu amor. Per a fer-ho demana ajuda al guionista del film.

> Paula. Direcció: Christian Schwochow. Intèrprets: Carla Juri, Bella Bading, Laura Bartels; Albrecht Schuch, Joel Basman, Stanley Weber. Gènere: Drama. Esbós: Paula Becker és una jove artista alemanya. En casar-se amb el pintor Otto Modersohn, creu haver trobat la seva ànima bessona creativa, però cinc anys destinats a la vida domèstica enfonsen el seu esperit. Buscant una sortida, decideix viatjar sola a París.

> Le confessioni (Las confesiones). Direcció: Roberto Andò. Intèrprets: Giulia Andò; Toni Servillo, Connie Nielsen, Pierfrancesco Favino. Gènere: Enjòlit. Esbós: Daniel Roché, director del Fons Monetari Internacional, convida a Salus, un monjo italià amb qui pretén confessar-se a la seva habitació d’hotel. L’endemà, troben a Roché sense vida i el monjo es converteix en el principal sospitós de la seva mort, però ell es nega a trencar el secret de confessió.

El Palo Alto Market viatja a València

Per segona vegada València és la seu del Palo Alto Market. El mercat es trasllada aquest cap de setmana des del barri del Poblenou de Barcelona, fins als Jardins de Vivers. La intenció és repetir l’èxit de la primera edició a la capital del País valencià, on van assistir 35.000 persones. Per aquesta ocasió, el festival ha ampliat la seva programació, en total més de cent artistes, dos-cents creadors i trenta punts gastronòmics coparan la seva oferta. En l’aspecte musical és on més ha millorat l’edició d’enguany, les actuacions sumen un total de cinquanta hores de concerts en directe.

D’entre els més destacats, el grup valencià Polock, amb el seu tercer treball MagneticOverload; MidiDrops, que uneix artistes de l’escena barcelonina i valenciana, per a oferir sessions de música experimental; o el Funk Extended Session, una banda creada expressament per al Festival i que comptarà amb Marinah, l’exvocalista d’Ojos de Brujo. També actuaran artistes internacionals com la cantautora Satarra, que portarà des de Cleveland el millor funk dels 60 i 70 o el nord-americà Caleb Gore, que ens traslladarà a les més pures influències del pop, soul i blues de Carolina del Nord.

Però sobretot, el Palo Market Fest és un mercat urbà que integra les últimes tendències. Centenars de marques de moda i botigues d’oci tindran expositors repartits per tot el recinte. Es poden comprar bicicletes antigues restaurades, bijuteria, monopatins i, sobretot, roba, la protagonista absoluta. A més, amb l’objectiu de portar el festival més enllà de les seves fronteres físiques, s’organitza una exposició de cinc jóvens fotògrafs valencians (Jonathan Segade, Laura Silleras, Dani Caparrós, Emilio Chulià i Iván Sanchís) amb l’objectiu de veure València amb un altre enfocament.

Per últim, el mercat també ofereix les noves tendències gastronòmiques. S’ha creat un espai exprés per a degustar cuina creativa, alimentació saludable, cuina vegana i vegetariana, producte de proximitat i gurmet. Els paladars assistents podran tastar des de mandonguilles tradicionals, fins a advocats arrebossats acompanyats d’un chutney de tomàquet, passant per cuines d’arreu del món com Mèxic, Itàlia o els Estats Units.

Excursió i concerts al cim del Montgrí

Aquest diumenge es farà la Pujada al Montgrí. L’excursió, que celebrarà la seva cinquena edició enguany, culminarà amb actuacions de Pau Riba i Guillem Roma. Riba és un artista polifacètic, però és més conegut per la seva carrera com a músic, que es remunta fins als anys seixanta. Per la seva banda, l’osonenc Roma té una carrera musical més jove, la seva fama va anar lligada amb el disc autoeditat Oxitocina al 2012, però com Pau Riba, és un artista a contracorrent. Per accedir al castell i als concerts, cal comprar entrada (amb un preu de 15 euros).

La pujada començarà a les deu del matí a l’Ermita de Santa Caterina, al terme municipal de Torroella de Montgrí, al Baix Empordà. Des d’allà, els participants encaminaran cap al Montgrí, una muntanya de 303 metres. A dalt, hi ha el castell de nom homònim, destí final de la pujada. Allà és on es faran els concerts. Però al marge de la música, l’entrada també inclou un tast de vins de la zona i un dinar popular.

L’acte serà el tret de sortida del festival ÍTACA Cultura i Acció que busca ser una proposta cultural de qualitat, a l’abast de tots els públics, a l’Empordà. La seva programació ofereix una vintena de concerts, propostes familiars i teatre. Els actes més destacats seran el concert de Gossos el dia 10 de juny a Pals, l’actuació d’Albert Pla i Tortell Poltrona el 18 a l’Espai Ter de Torroella, i l’acte final on actuarà Mishima a la platja de Port Bo el 2 de juliol.

Una televisió contra l’article 145 de la presó

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va explicar ahir que proposaria a la Corporació Valenciana de Mitjans Audovisuals i a IB3 la creació d’un canal conjunt que emetés a través d’internet alguns continguts de les tres televisions. És un pas important. No ho és per l’impacte real que pugui tenir aquest canal a internet, sinó pel trencament de fronteres que implica. Enhorabona per la proposta. Ara caldrà veure quina resposta rep aquesta proposta dels responsables polítics de les televisions valenciana i balear.

Aquesta idea em serveix, tanmateix, per plantejar una idea més agosarada, però molt millor per diverses raons. Es tractaria de crear una única corporació de mitjans audiovisuals que emetés a tota la nació catalana. Més enllà dels beneficis pressupostaris que tindria, és molt important que després de trencar-se algunes cadenes que ens mantenien empresonats també es trenquin algunes barreres mentals que encara tenim interioritzades i vivim com a naturals després de segles d’inserció persistent de la llavor de la divisió.

Actualment, quatre províncies de la nació es troben a la porta de la presó on han passat més de tres-cents anys. En qüestió de quatre mesos hauran decidit si obren la porta i respiren aire fresc o si tornen a la cel·la on han viscut plegades a respirar aquell aire resclosit. Tot aquest temps de privació de llibertat l’han passat en mòduls diferents de les altres províncies i territoris de la seva família. Hi han passat tant temps que s’han acabat creient allò que no parava de repetir-los el director del centre penitenciari i tots els guardians.

De fet, al reglament de la presó, davant del risc que aquests presoners s’ajuntessin, van posar-hi un punt (el 145) que diu: ‘En cap cas es permet la federació entre presoners. Els presoners podran fer acords per intercanviar-se els calçotets. Però qualsevol acord d’aquesta mena necessitarà l’autorització del director de la presó.’ Els dirigents del centre penitenciari són gent molt llegida a qui no havia passat per alt la Crònica de Ramon Muntaner quan diu: «La mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.»

Hi ha algú que diu que els dirigents de la presó no havien llegit la Crònica, sinó que havien sentit parlar d’un conegut dels catalans, un tal Lluís XI de França. De fet, recorden una frase atribuïda a aquest monarca que havia intentat assolir la sobirania de Catalunya a mitjan segle XV. La frase deia ‘divide et impera’. Vingués d’on vingués la inspiració, el fet és que el personal d’administració i servei –allò que a les universitats s’anomena PAS– de la presó havia rebut l’ordre de no estalviar ni un segon a la tasca de separar ben separadets els membres d’aquesta família empresonada.

I aquí estem. Amb una part de la família que ha trencat ja les cadenes i els barrots de la cel·la. Però que amb prou feina recorda que és família nombrosa. Els més antics sí que recorden algunes coses dels seus parents. Però la família ha anat creixent dins de la presó i molts han acceptat dòcilment el punt 145 del reglament.

El pitjor d’un captiveri llarg no són les condicions materials. Són les conseqüències psicològiques i les seqüeles mentals. Els escarcellers han inoculat durant molts anys als presoners el virus de la divisió. Han aconseguit dibuixar unes barreres territorials que han esquarterat la nació. I ara encara en patim les conseqüències i cal fer un esforç addicional per superar aquesta fractura imposada. Per això, la proposta de la CCMA és fonamental. I encara seria més alliberador i saludable començar a crear les estructures de la mata de jonc.

@PereCardus, periodista

Via pactada, final de trajecte

No ha durat ni vint-i-quatre hores. L’última oferta del govern català presentada dimecres a la tarda pel president Carles Puigdemont en forma de carta va rebre ahir una resposta. Rajoy també va utilitzar una missiva per a reafirmar-se en allò que fa anys que diu: que no pensa autoritzar un referèndum perquè això suposaria vulnerar la constitució espanyola. Un cop de porta definitiu.

L’última oferta feia dies que s’anunciava. Dilluns, des del centre de Madrid, Puigdemont, acompanyat del vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, van avançar que el govern català, després de la tasca realitzada pel Pacte Nacional pel Referèndum, ja estava en disposició de fer el darrer oferiment: o es pacta el referèndum, o es pacta la transició al nou estat. De moment ja sabem com ha acabat la primera part.

Tornar a la casella de sortida
No és previst que per part del govern espanyol es proposi cap oferta més enllà de la que s’ha anat repetint els darrers dies. Emplacen el govern català a tornar a començar la partida i debatre el referèndum al congrés espanyol. Aquest és el discurs al qual s’aferra l’executiu espanyol i els seus ministres ho repeteixen constantment en forma de consigna. Precisament això és el que van fer els diputats del Parlament Jordi Turull (CiU), Joan Herrera (ICV-EUiA) i Marta Rovira (ERC) el 8 d’abril del 2013. Van defensar a les corts espanyoles la proposició del Parlament per traspassar a la Generalitat la competència per convocar el 9-N. I el congrés ho va rebutjar frontalment amb 209 vots en contra.

Tornar al 2013 no és una opció que contempli el govern català. Aquesta pantalla ja s’ha passat, han dit i repetit els membres del govern. Puigdemont li explicava el perquè al president del Cercle d’Economia, Juan José Bruguera, que ahir, en l’obertura de la reunió anual de l’entitat, el va interpel·lar de la mateixa manera que ho fa el govern espanyol: ‘En aquests sis o set anys, hem acreditat una voluntat d’acord i de proposta. Les vegades que hem anat al congrés a fer propostes superen la desena; les vegades que s’ha votat allà són unes quantes. El congrés ho sap perfectament bé, això. I és l’escenari del gran pacte de l’estatut, en què vam confluir diverses institucions.’

Discursos paral·lels
Paral·lelament a aquest ‘oferiment’, el govern espanyol ha iniciat una estratègia comunicativa que consisteix a atribuir a l’executiu català els preparatius d’un cop d’estat. Aquesta setmana han estat el ministre d’Interior, José Ignacio Zoido; la de Defensa, María Dolores de Cospedal; i el d’Educació i portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, els que han parlat en aquests termes mentre Rajoy comparava Catalunya ‘amb les pitjors dictadures’.

La via pactada doncs, de moment, no sembla que tingui més metres de raïl. Formalment és morta. Tanmateix Puigdemont ha repetit en més d’una ocasió que la porta per a negociar estarà oberta fins al darrer segon. Ara per ara el pacte és una utopia i només queda saber quan el govern de Puigdemont emprendrà la via unilateral que ha promès. Aquesta començarà a construir-se en el precís moment que es posi data i pregunta al referèndum, i que ahir la CUP demanava de comunicar ja. Des del govern han repetit en diverses ocasions que s’anunciarà abans de l’estiu, però és clar que des d’ahir, aquest moment pot arribar en qualsevol moment.

Benvinguts a l’etapa final

Al president Puigdemont li van preguntar dimecres quant de temps pensava donar al president Rajoy per a respondre la carta en la qual li demanava una negociació sobre el referèndum. La resposta va ser que la carta li arribaria avui i que com és un tema important ja comptaven que segur que no diria res abans de quaranta vuit hores. Puigdemont s’equivocava i Rajoy gairebé no ha deixat passar ni minuts abans de donar una resposta que marca l’inici de l’etapa final: no a tot.

Amb això s’obre un escenari nou, que el Parlament de Catalunya i el seu govern oficialitzaran, com és lògic, en el moment que ho consideren convenient. No cal esperar res ni a ningú. Catalunya ha acreditat de sobres el seu interès en resoldre el tema per la via negociada per no provocar sotracs però davant el tancament rotund de l’estat ara simplement la majoria parlamentària ha de complir amb el mandat que els ciutadans li van atorgar. Els vam votar per fer la independència en divuit mesos i això és el que han de fer. Tenint en compte, lògicament, que no en seran divuit sinó vint, des del moment que va haver-hi un govern o vint-i-tres si comptem des de la constitució del Parlament. Vist des de l’espera de segles, i vist com de complicat ha estat arribar fins ací, per mi la diferència no és cap problema.

Ara el que toca, doncs, és que la segona quinzena de setembre, l’1 d’octubre com a molt tard, es celebre el referèndum. Que aquest tinga una pregunta clara i que la Llei de Transitorietat deixe ben dibuixada la pasarel·la jurídica que ens permetrà la proclamació de la república si el resultat n’és favorable. El que faça o diga Espanya, a partir d’aquest moment, és irrellevant.

I en tot cas la pressió ara passa a estar tota sobre Rajoy. Els qui clamen per una solució negociada, ahir el Cercle d’Economia, ja poden començar a pressionar-lo a ell. Si no hi ha eixida negociada és perquè ell no vol. I els qui creuen que no ha d’haver diàleg sinó submissió de la població de Catalunya ja poden començar a preguntar-li què pensa fer per aturar el referèndum. Perquè no tindrà cap resposta convincent que oferir.

Rajoy haurà de capejar doncs una gran tronada per intentar explicar el que està fent. I, en contrast, el govern i el parlament de Catalunya tenen un camí clar al davant, perfectament pactat i mil·limetrat. Sense cap pressió més enllà de complir amb la voluntat dels votants. Fixeu-vos si han canviat les coses ràpid que aquells que preguntaven com faríem el referèndum ara ja només pregunten de quina manera pensa Rajoy que el podrà impedir. Benvinguts a l’etapa final.

[Bon Dia] -La filtració a la premsa americana primer del nom de l’autor de l’atemptat de Manchester i després de fotografies de les proves pericials ha causat un enorme problema a Donald Trump. La intel·ligència britànica estudia no compartir informació sensible amb els seus col·legues americans, escandalitzats per la facilitat amb la qual aquesta arriba a la premsa. Des de la premsa, també, es discuteix sobre la conveniència o no de fer públiques aquestes dades. Per exemple hi ha qui argumenta que fer públic el nom de l’autor de l’atemptat devia permetre als seus companys saber de quanta informació disposava la policia. El debat no és senzill i ahir grans mitjans van fer pública la seua argumentada opinió, incloent-hi el The New York Times, que va publicar nom i fotos. Destacaré aquest editorial de The Guardian, que planteja el tema d’una forma molt adequada.

-TV3 va proposar ahir a IB3 i la nova Televisió Valenciana la creació d’un nou canal de televisió conjunt que emetria, de moment per internet, programes de totes tres cadenes. No cal dir que seria una iniciativa important que té en la TV5 de la francofonia el precedent a imitar i el model de referència.

-Ara fa cinquanta anys, encara sota el franquisme, la Flama del Canigó va ser rebuda per primer cop en l’ajuntament de Barcelona. Durant anys havia estat perseguida ‘com si fos una bomba’, segons que explica en aquesta entrevista que publiquem avui Ernest Costa. El relat d’aquella rebuda és deliciós i torna a explicar-nos com la persistència de la gent ens ha fet arribar on som. Vos en recomane molt la lectura.

La Català als quinze!

«Potser sí que l’escrigui, [un dia,] un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes», diu Víctor Català al «Pòrtic» dels seus Drames rurals (1902).

Dos anys després, al «Pòrtic» d’Ombrívoles (1904), acaba dient: «Quelcom encara demana en mi parlar de tristors ombrívoles: no em demana pas dir-vos-les a vosaltres, sinó redir-me-les a mi mateix; si no us plau escoltar-les, deixeu-me sol amb elles, i així tots haurem fet el nostre gust.»

I uns quants anys més tard, en el discurs que va llegir a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en la solemne recepció pública que li feren el 14 de gener de 1923, afirma: «Jo vinc del fet viu, no del fet mort; per arribar aquí no he travessat la serena quietesa de l’arxiu, sinó l’agitació tumultuosa del carrer; més que la memòria de les accions i de les dèries dels homes, m’han dit dels homes i ses dèries, les accions mateixes; he comprès el dinamisme, la força propulsora d’aquestes, millor que en l’examen i compulsa del document escrit, en l’auscultació directa de la vida.»

Tots tres textos, juntament amb alguns més de reflexió artística, nou contes i un monòleg dramàtic, els podeu llegir al recull De foc i de sang, publicat per Club Editor dins de la col·lecció juvenil «Club Editor Jove», en una edició a cura de Blanca Llum Vidal i amb un postfaci de Lluïsa Julià. L’editorial de Maria Bohigas passa la mà per la cara a qualsevol pla de foment de la lectura institucional que hagi sortit als mitjans aquests últims dies…

Víctor Català «és l’autora més il·lustre i menys coneguda de la literatura catalana; més enllà de Solitud i Drames rurals, la major part dels seus llibres no han estat llegits d’ençà que els va publicar», cito Maria Bohigas. I Club Editor en tria nou contes, els encapçala amb el monòleg dramàtic La infanticida i els presenta al lector jove ben editats i acompanyats de textos paraliteraris (al final del volum, com ha de ser) que ajudin a la comprensió de l’obra d’una autora, Caterina Albert i Paradís, «que va viure prop de cent anys i va escriure prop de cent contes».

Em pregunto, malèvolament si ho voleu, on va a parar aquest llibre quan surt de la caixa a les llibreries, amb aquest segell de «Club Editor Jove». Imagino les lleixes de literatura juvenil plenes d’autors contemporanis, la majoria estrangers, amb lloms lluents de lletres daurades i tapes dures, i la «nostra» Víctor allà al mig, i penso que si els llibres es llegissin entre ells l’endemà d’arribar De foc i de sang a la llibreria, en aixecar la persiana al matí, el llibreter trobaria un petit altar al mig de la sala amb els contes de la Víctor Català al capdamunt i tots els altres llibres de la secció fent-li reverències a sota.

Si no em creieu, agafeu el conte de «La Mare Balena», per exemple, i un cop superats els possibles entrebancs lingüístics  ¾«per a la comprensió del ric lèxic de Caterina Albert, recomanem l’ús del Diccionari català-valencià-balear, consultable a Internet» (p. 243), bravo, Club Editor!¾, digueu-me si no pot ser un curtmetratge fosc i cruel de, posem per cas, Tim Burton, per triar un cineasta amb fort reclam popular. Aquells nens foscos i feréstecs que envegen el nen blanquet que ve de Barcelona, aquell pare tísic que vigila des de la finestra, aquella malaltia que s’hereta, aquell enfrontament entre ciutat i camp que comença per la fonètica i acaba tacat de sang, aquells infants maltractats que són els de Dickens, però traslladats a l’Escala i escrits per una dona que necessita explicar-se i gairebé disculpar-se per escriure sobre el costat fosc de la vida.

Imagino que torno a tenir quinze anys i que aquest llibre em ve a trobar. Imagino que sola o amb l’empenta d’un bon mestre m’endinso en els contes de la Víctor en comptes de descobrir-la amb Solitud als divuit, a primer de Filologia Catalana, sentint la Marina Gustà afirmant, amb el coll inflat, que la Rodoreda ve d’aquí i preguntant-me per què no m’ho havia dit ningú abans. Posem que en tinc quinze i em ve la Caterina Albert i em diu que ella no escriu llibres bonics, que els escriu ben foscos i que per fer-los es fixa en la vida més que no pas en els llibres. Als quinze què volem llegir? Llibres bonics i lluminosos? Contes de reis i boscos? Històries felices?

L’adolescència és foscor en la majoria de les ments i llegir els contes de la Víctor Català pot ser fins i tot balsàmic per sentir-se menys estrany amb l’obscuritat que t’envaeix cada minut de vida quan lluites entre el teu jo nen que se’n va i l’adult que arriba, quan no saps amb quin quedar-te, quan estàs sol com en Ricardet de «La Mare Balena» i l’enveja d’uns «petits assassins» t’amenaça, o quan et sents qüestionat per un nenet de ciutat que apareix de sobte amb la seva roba neta i la seva pell blanca a posar en qüestió tot el teu món petit, brut i salat de poble de costa.

L’adolescència és foscor i a Club Editor ho saben, per això De foc i de sang comença amb el monòleg dramàtic de La infanticida (1898), un text que «condensa el conflicte universal de la condició femenina tal com encara existeix: la subjecció al pare, la solitud, el desig frustrat, l’abús, la maternitat no volguda» ¾cito Lluïsa Julià al postfaci¾, tots ells temes que desafortunadament no han «passat de moda» i convé que arribin als nostres lectors més joves, si pot ser amb la mestria inqüestionable de Víctor Català, si pot ser amb el guiatge d’un mestre que converteixi l’aula en un espai de lectura i de debat prescindint de les comprensions lectores anquilosades en forma de qüestionaris plens de paranys, perquè Club Editor ja ha fet possible que això passi, una part important de la feina ja està feta, i costa encara no dotze euros, diguem-ho tot. Llegir la Víctor Català als quinze, que això pugui passar!

Com i per què s’ha creat el Sindicat de Llogaters?

El Sindicat de Llogaters de Barcelona ja s’ha presentat públicament. ‘La defensa del dret a l’habitatge i un lloguer assequible, estable, segur i digne’ són els principis que l’han impulsat. El projecte s’ha anat bastint des de principi d’octubre del 2016 quan, arran del Dia Mundial de l’Habitatge, un grup d’activistes es va reunir en un bar de Gràcia per discutir sobre la situació del lloguer a Barcelona.

Aquella reunió, la va organitzar l’Observatori DESC. ‘Vam aprofitar que la bombolla del preu i la precarietat dels lloguers era en l’agenda pública per a llançar la idea’, explica la directora de l’entitat, Irene Escorihuela. Fou una reunió oberta i s’hi va aplegar gent disposada a impulsar el projecte. ‘És una idea que teníem, però no volíem fer-ho nosaltres sols; el sindicat és una cosa autònoma que ha d’engrescar la gent’, diu Escorihuela. L’any 2013, quan es va modificar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), l’Observatori ja va fer un document d’anàlisi i declaracions als mitjans, però van tenir un impacte reduït perquè ‘el tema no estava a l’agenda’. Aquest cop, la rebuda va ser ben diferent. Des de bon començament, s’hi van sumar col·lectius com la FAVB, 500×20, Hidra i l’ABTS, que han participat activament en el disseny del sindicat.

El sindicat ha vist la llum després de mig any de debats i reunions en què han participat persones de perfil heterogeni. Des d’activistes amb anys d’experiència en la defensa del dret a l’habitatge fins a veïns i llogaters que no havien participat mai en cap espai polític. ‘Visc a Sant Antoni, sóc un dels més de 400.000 llogaters que van signar el contracte l’any 214 sota la nova LAU’, explica Jaime Palomera, portaveu de Sindicat de Llogaters. Aquest any ha hagut de renovar el contracte i haurà de pagar un 30% més de renta: ‘abans pagava 850 euros i ara en són 1100, el lloguer s’emporta un dels dos sous que entren a casa’. La situació de Palomera és representativa d’un col·lectiu que viu en primera persona les vulneracions que denuncia.

Les tres reivindicacions principals
La regulació del preu dels lloguers és una reivindicació capdal de l’organització. ’De mitjana, el preu del lloguer a Barcelona es de 840 euros’, per a Palomera aquesta dada és desproporcionada quan ‘en la meitat de barris de Barcelona, molts veïns amb prou feines cobren el salari mínim’. El portaveu del sindicat parla d’establir ‘lloguers justos’, és a dir, proporcionals als ingressos de la llar. ‘Segons l’ONU, el preu del lloguer ha de suposar com a màxim un 30 o 40% dels ingressos familiars’. El sindicat comptabilitza en un 83% els desnonaments que l’any 2015 es van produir per impagament del lloguer. Així, l’organització al·lega que l’ascens dels preus fa que el lloguer s’emporti gran part dels ingressos de les llars, fet que provoca la pèrdua de qualitat de vida i l’expulsió dels llogaters dels barris.

En segon lloc, el sindicat identifica la modificació de la LAU l’any 2013 com a font de la inestabilitat dels contractes de lloguer. La reforma va reduïr la durada dels contractes de cinc a tres anys, no limita l’augment del preu dels lloguers i facilita l’anomenat ‘desnonament exprés’. L’organització analitza que aquesta llei es va fer a mesura dels grans propietaris i inversors en un context de gran oferta d’habitatge i que busca ‘generar la major rotació d’inquilins possible per poder pujar els preus ilimitadament’. Aquesta legislació genera el que anomenen ‘desnonaments invisibles’: persones que han d’abandonar la seva llar perquè no poden renovar el contacte de lloguer per l’ascens del preu.

Finalment, el Sindicat de Llogaters reivindica la necessitat d’augmentar el parc públic de lloguer, que actualment no arriba al 2%. ‘És una política vital per un percentatge de la població que mai tindrà accés a l’habitatge a preu de mercat, que converteix l’habitatge en una mercaderia, un producte especulatiu’ conclou Palomera. El col·lectiu assenyala que l’habitatge és un dret previst a la constitució espanyola i que els poders públics han de garantir. Per fer-ho, s’emmirallen en altres països europeus, com França, on el parc públic de lloguer arriba al 20%.

Segons explica Escorihuela, aquestes demandes específiques s’emmarquen dins d’un fenomen global a la ciutat: el procés de ‘gentrificació’, d’expulsió dels veïns dels barris i d’especulació amb l’habitatge. ‘És un discurs molt específic sobre el lloguer emmarcat en un discurs contra el model de ciutat’, diu Escorihuela. Els impulsors del sindicat tenen la idea de teixir aliances i fer campanyes conjuntes amb més entitats en contra del model turístic de la ciutat. A nivell intern, es preveu que el sindicat s’organitzi de forma horitzontal en una assemblea mensual. ‘En aquest espai s’ha de plantejar com començar a pressionar a tots els nivells administratius immediatament per assolir aquests objectius’, conclou Palomera.

Com s’organitza i què ofereix?
El sindicat es va concebre perquè complís diverses funcions en defensa dels llogaters. En primer lloc, exercir de grup de pressió respecte de l’administració en demandes com ara més oferta pública de lloguer, la limitació del preu dels lloguers o una llei més garantista per als llogaters. També per treballar com a interlocutor en casos particulars entre els propietaris i els inquilins, i fer accions de carrer que facin visibles els abusos concrets de propietaris o immobiliàries. D’una altra banda, el sindicat farà formació i assessorament jurídic i tècnic als seus integrants. Preveu d’organitzar tallers col·lectius i oberts per donar eines als llogaters en matèria jurídica i contractual, així com assessorament jurídic o tècnic en casos individuals.

Segons explica el seu portaveu, el sindicat ha nascut amb la intenció de converir-se en una organització de masses: ‘només a Barcelona més de mig milió de llogaters, hem de ser milers i milers de persones organitzades, només així tindrem força’. Quan parla de força, Palomera es refereix a la capacitat dels llogaters de dir ‘fins aquí hem arribat, considerem que un lloguer just és un 30% dels ingressos d’una llar i no en pagarem més’. De moment, el sindicat ha rebut missatges de suport de persones que plantegen organitzar col·lectius similars al Baix Llobregat i al Maresme.

El nivell d’afiliació pot ser un factor important, també, per garantir la supervivència i l’autonomia del projecte. En paraules de Palomera: ’l’afiliació ens pot fer dotar-nos de serveis jurídics i tècnics que ens defensin d’abusos i ens facin conèixer els nostres drets sense dependre de cap administració’. Els afiliats hauran de pagar una quota, que pot variar d’acord amb els seus recursos. La bàsica serà de 30 euros, n’hi haurà també una de social de 15 euros i una de suport al col·lectiu que ascendirà als 100 euros. Tanmateix, no s’exclourà ningú que no pugui pagar. A curt termini, el sindicat preveu fer tallers col·lectius rotatoris pels diferents barris de Barcelona per donar a conèixer el sindicat per tota la ciutat.

Els límits de la política institucional
El sindicat es crea, en part, perquè les institucions no són capaces de resoldre el problema del lloguer a la ciutat. Tanmateix, el col·lectiu no limita les seves reivindicacions a l’àmbit municipal. ‘La Generalitat a través del Codi Civil té la capacitat per fer lleis d’arrendament catalanes’ explica Palomera, qui davant la idea d’una hipotètica sentència d’inconstitucionalitat per part de l’estat espanyol afirma que ‘si poden ser desobedients en altres àmbis, les institucions catalanes han de garantir el dret a l’habitatge davant d’una llei injusta’.

Tot i així, la LAU és una regulació estatal i la seva modificació depèn del congrés espanyol. Per aquesta raó, el Sindicat de Llogaters preveu promoure aliances i mètodes d’organització, encara per determinar, arreu de l’estat espanyol per derogar aquesta llei. Palomera reitera que el sindicat apelarà a tots els nivells de govern per defensa el dret a l’habitatge, fins i tot ’no descartem anar a Europa per pressionar l’estat espanyol a complir la constitució i allò que diu l’ONU’.

D’altra banda, el sindicat reconeix que les competències de l’ajuntament per limitar el preu del lloguer són limitades. No obstant això, en el context d’elaboració d’un índex de referència dels preus del lloguer entre la Generalitat i l’ajuntament, el col·lectiu reivindica la necessitat de fixar els preus per sota del valor de mercat per forçar-los a baixar. ‘Si l’índex és un reflex del mercat, els màxims fixats seran els actuals, que són altíssims, i com a molt farà que els preus no pugin més’ analitza Escorihuela. Pel sindicat, des de l’arribada de Colau s’han prioritzat accions que fins aleshores no havien tingut tanta importància. I afegeixen: ‘Però la situació és pèssima i, per tant, s’ha d’accelerar i aprofundir.’

En aquest sentit, Palomera cita quatre mesures institucionals que el sindicat està estudiant i que interpel·len directament l’ajuntament. La primera, ampliar el parc d’habitatge públic local ‘per respondre a un mercat en crisi’. La segona, elaborar un cens dels habitatges buits a la ciutat. La tercera, elaborar un cens de la distribució de la propiertat dels pisos a Barcelona. La quarta, pensar fòrmules per gravar fiscalment o penalitzar les accions de compra clarament especulatives.

El mandat de Colau ha demostrat, en opinió de Palomera, ‘les limitacions de la política institucional’. Així doncs, el portaveu del sindicat analitza que la defensa del dret a l’habitatge no només depèn de la voluntat política sinó ‘de la mobilització al carrer i l’auto-organització dels llogaters’. El portaveu explica que el sindicat no vol limitar-se a exercir de lobbi de pressió o d’observatori, sinó que vol esdevenir un actor autònom que garanteixi els seus propis drets. Això implica que sigui el propi sindicat qui decideixi el lloguer que els seus afiliats estan disposats a pagar. ‘Podem ser milers de llogaters, un subjecte amb veu que digui: si les lleis no garanteixen el dret a l’habitatge, nosaltres defensem uns llogers justos, assequibles i estables’. Lluny d’aquest escenari, el sindicat convoca la seva primera assemblea avui mateix.

‘No en el nostre nom’, el missatge en vídeo als catalans d’Arnaldo Otegi i Maddalen Iriarte

L’esquerra abertzale ha vist amb preocupació com el pacte del Partit Nacionalista Basc i el govern espanyol del PP pel pressupost de l’estat d’enguany rebia fortes crítiques des dels Països Catalans. Aquesta preocupació s’ha expressat amb diversos missatges i declaracions fins ara dels màxims dirigents d’Euskal Herria Bildu, que ha carregat amb duresa contra un pacte que, segons aquest partit, no defensa els interessos dels bascs i que ha servit com un ariet contra la voluntat democràtica del poble de Catalunya de votar en un referèndum el seu futur polític. La diputada Maddalen Iriarte i el portaveu d’EH Bildu Arnaldo Otegi envien ara un missatge als catalans a través d’aquest vídeo de VilaWeb per mostrar el seu suport innegociable al procés democràtic de Catalunya.

Ací podeu llegir el text del missatge del vídeo:

«Hola Catalunya,

Som Arnaldo Otegi i Maddalen Iriarte, d’Euskal Herria Bildu. Comprenem l’enfadament que us ha produït el pacte que han subscrit el govern d’Espanya i el Partit Nacionalista Basc, que nosaltres hem qualificat de vergonyós. A més, el govern d’Espanya l’està utilitzant d’ariet contra la voluntat democràtica dels homes i dones de Catalunya. I obre una via per pensar que el diàleg amb el govern espanyol és possible i que allò que el fa impossible és l’inflexibilitat dels catalans. Estem entristits per aquesta situació. Volem dir-vos que sempre treballarem per la llibertat i per la democràcia dels pobles.

En aquest sentit també volem transmetre en primer lloc que, encara que el Partit Nacionalista Basc hagi transmès a l’opinió pública la falsa idea que aquest pacte que es fa és en defensa dels interessos dels bascs i les basques, us volem dir que aquest és un pacte que es fa en defensa dels interessos d’un partit polític. Que és el Partit Nacionalista Basc. Aquest pacte no és un pacte que s’hagi fet ni en el nostre nom ni defensa els interessos de la majoria social, sindical i política del nostre país. En segon lloc, volem transmetre’us que, tal com hem dit des del principi, és evident que per nosaltres Catalunya en aquest moment està fent un exercici democràtic que és exemple per a tota Europa. A Catalunya s’està plantejant que s’han de posar urnes. I Catalunya posarà les urnes i la gent decidirà el seu futur polític institucional. Per tant, nosaltres estarem donant suport el procés com no podia ser de cap altra manera. Finalment, transmetre’us que com deia el nostre primer lehendakari, Jose Antonio Agirre, sempre estarem amb Catalunya.

No en el nostre nom.»

‘Volíem portar la flama, però ens perseguien com si portéssim una bomba a cada butxaca’

Excursionista, fotògraf, autor d’una vintena de llibres… Amb setanta-set anys, Ernest Costa ha caminat tota la vida i s’ha dedicat a conèixer, descobrir i explorar a fons, sobretot a peu, els Països Catalans, de dalt a baix. Coneixedor del territori com pocs, fou també un dels portadors de la Flama del Canigó a Barcelona, en ple franquisme, acollida amb honors per l’alcalde Porcioles. Ell és, de fet, un dels darrers testimonis d’aquella rebuda, per molts insòlita i  inesperada, enguany fa exactament cinquanta anys.

Des de la seva magnífica biblioteca (pleníssima però, tal com matisa, ben ordenada) a Fontcuberta (Pla de l’Estany), i amb un reguitzell de documents que curosament ha classificat i conservat durant cinc dècades, explica, amb tota mena de detall, com s’ho van fer perquè Porcioles els rebés, en un relat fins avui poc documentat. Seguiments amb gavardina i ulleres fumades, visites inesperades a casa de l’alcalde, trucades in extremis, municipals esperant a la Meridiana… Costa, que en aquesta entrevista també reivindica el paper de l’excursionisme a Catalunya durant el franquisme com a font i xarxa cultural, serà demà a Reus al II Simposi Internacional de Focs de la Mediterrània, per recordar i explicar, precisament, els sorprenents primers passos de l’arribada de la flama a Barcelona.

En quin moment vau entrar en contacte amb la Flama del Canigó?
—L’any 65 vaig tenir notícia que al Canigó, per Sant Joan, s’hi feia la flama. I jo de seguida vaig pensar que hi havia d’anar. Amb tres amics més ens vam traslladar a la pica de Canigó i vam participar de l’encesa que es fa a dalt. Recordo que portàvem un feixet de llenya lligat amb la bandera. Aquell feixet tenia molt simbolisme! En Francesc Pujade, d’Arles, un dels impulsors, va estar molt content que gent del sud es presentés allà, fins i tot sorprès, perquè no comptava que hi anessin quatre personatges de Barcelona. L’any següent en Pujade ens va demanar que hi tornéssim i ens va dir que seríem rebuts amb tots els ets i uts. Així ho vam fer, aleshores ja hi havia la gent de Vic, i es van començar a moure fils perquè la flama l’any següent, el 67, arribés a Barcelona.

I hi van arribar, enguany fa cinquanta anys. Era en ple franquisme i fins i tot l’alcalde Porcioles va sortir a rebre’ls, als portadors, a la plaça Sant Jaume. Com ho van aconseguir?
—Qui va centrar els esforços perquè la flama arribés a Barcelona era l’Esteve Albert, però les primeres reunions, algunes accidentades, es feren a Vic.

Accidentades?
—Sí, accidentades, perquè t’adonaves que et seguien personatges amb gavardina i ulleres fumades. Era com si portéssim bombes a cada butxaca, i en canvi anàvem amb el lliri a la mà per parlar dels focs de Sant Joan! Anàvem jugant al gat i a la rata, però al final es va aconseguir gràcies sobretot a l’Esteve Albert.

Com s’ho va fer?
—Els detalls els desconec, però sí que puc donar fer de la manera expeditiva que tenia l’Esteve Albert de fer les coses. Era un activista de cap a peus. I devia tenir moltes amistats en el sistema perquè es permetia coses que aleshores et feien esgarrifar. Recordo que una vegada, a l’ajuntament de Barcelona, en un lloc noble i central de l’ajuntament, en veu alta, va dir: ‘com canviarien les coses al cap d’uns anys quan tinguéssim un estat propi i fóssim independents!’ És clar, això, en aquella època, en ple franquisme, era molt fort!

Va ser ell personalment qui va fer les gestions amb l’ajuntament?
—Sí, recordo dos episodis. El primer, el 22 de juny de l’any 67, l’Esteve Albert parlava per telèfon amb governador civil i li va dir el que no et pots imaginar si és que no ens donaven l’autorització per arribar amb la flama a l’ajuntament. Era el dia abans! Hores després l’autorització va arribar, adreçada al president del Centre Excursionista de Catalunya, en Ventosa, que és qui formalment havia fet la petició. Però és que pocs dies abans l’Esteve Albert i jo havíem anat personalment a casa en Porcioles per convèrncer-lo!

Vau anar a casa l’alcalde?
—Oi tant! Quan s’acostava la data i com que no teníem resposta, l’Esteve Albert, expeditiu com sempre, va dir que calia anar a veure l’alcalde a casa seva. La casa era a Rosselló amb Diagonal, davant de la Casa de les Punxes. I recordo que abans de presentar-nos-hi sense avisar em va donar unes quantes instruccions de gat vell. Em va dir: ‘possiblement hi haurà algun municipal allà, ens preguntarà què hi fem, qui som, etc, però tu com si sentissis ploure, escales amunt, que jo ja sé quin pis és, no contestis ningú, no t’aturis i ja veuràs com passarem’. I quan hi vam arribar no hi havia algun municipal, no, n’hi havia uns quants! I amb cavall i emplomallats, perquè es veu que aquella nit hi havia alguna cosa al Liceu i hi havia d’anar l’alcalde. I jo pensava: ‘aquí no passarem, mare de déu’. Però disciplinadament, darrere l’Esteve Albert, escales amunt, i sí, ens plantem davant de la porta i piquem el timbre. Tal com ens obren i ens diuen que l’alcalde no ens pot atendre perquè l’estan vestint, l’Esteve Albert no va esperar ni que acabessin la frase i, com que devia conèixer la casa, vam entrar de dret a la cambra de l’alcalde, que es trobava a mig vestir, a l’altra banda del llit, en una situació del tot grotesca. I li diu, tot en català: ‘escolta noi, què hem de fer amb els focs de Sant Joan?’

Caram, es deurien conèixer per ser tan directe…
—Sí, es coneixien i lògicament l’Esteve Albert deuria tenir algun lligam amb ell o amb uns quants, perquè si no tot això no s’hauria permès. No s’explicaria.

I què va respondre l’alcalde?
—Al principi tirava pilotes fora. I al final l’Esteve Albert li diu: ‘escolta, fes el que vulguis, si tu no ens reps, aquells avets tan bonics que et faig baixar d’Andorra, te’ls pintaràs a l’oli; i si torna a venir una nevada forta com la de l’any 62, en la qual et vaig fer baixar els llevaneus d’en Claret a Barcelona per solucionar-te els problemes, si torna a passar, no mouré ni un dit. I ja està dit, adéu!’ I no en vam saber res més fins que, uns pocs dies després, com t’he comentat, l’Esteve Albert va tenir una tensa conversa amb el governador civil per telèfon i el 22 de juny, in extremis, va arribar l’autorització.

L’endemà, el 23 de juny, vós conduíeu un dels dos cotxes que portava la flama del Canigó cap a Barcelona. Com va ser la rebuda?
—Estàvem una mica neguitosos. jo conduïa un 4L, des de Coll d’Ares, el meu primer cotxe, que amb una cartolina grossa en què s’hi deia escrit Focs de Sant Joan 1967 (fotografia), amb en Francesc Esteban i la Laura Guevara. Els rossellonesos, que eren un noi i dues noies vestits de blanc, anaven amb un altre cotxe. Només entrar a la Meridiana, dos municipals se’ns posen un a cada banda i ens van seguint. Nosaltres ens encaminem cap a la plaça Sant Jaume però la veritat és que no sabíem si els municipals el que feien era justament acomboiar-nos cap a la Model! No sabíem què passaria! Però res, ens van anar seguint i escortant fins a la plaça Sant Jaume, sense saber què ens hi trobaríem. Recordo que vam aparcar abans, no sé exactament on, i vam fer l’últim tros a peu.


(Ernest Costa, el 23 de juny de 1967, poc abans d’encaminar-ser cap a Barcelona amb la flama i amb el seu 4L)

I allà us esperava l’alcalde Porcioles…
— Sí, l’alcalde ens rep, em sembla recordar que a fora la plaça, per sorpresa dels passejants, que no entenien res perquè allò no havia estat publicitat enlloc. Recordo que en Francesc Esteban, que venia amb mi, em va preguntar si a l’alcalde li havíem de parlar en català o en castellà i jo li vaig dir que en català, home, que ja que havíem arribat fins allà ho havíem de fer bé!

L’Esteve Albert us acompanyava?
—No, l’Esteve Albert no hi era! Era quelcom famós d’ell, sovint desapareixia al moment clau. Feia les gestions prèvies, el més difícil, i després desapareixia. Era un comportament clàssic d’ell.

Continuem: l’alcalde Porcioles us rep amb la flama…
—L’alcalde ens va rebre, ens va acompanyar a dalt a una sala magna, en una sala important, i hi havia de tot. Crec que tinc bon paladar i puc dir que hi havia uns menjars realment exquisits, amb vi, pastissos, etc. L’alcalde va conversar un estona amb nosaltres, ens va dir que allò era casa nostra i després es va excusar perquè tenia un acte a Montjuïc i se’n va anar.

Us va tractar bé, doncs…
—Oi tant, i va ser sorprenent, no ens ho esperàvem pas. No sabíem què passaria! La previsió inicial era fer una foguera grossa al Tibidabo, que s’havia d’encendre després d’una altra que s’havia de fer a Matagalls, però cap de les dues no es va poder fer, per por, pel que pogués passar. Oficialment el sistema no ens ho va autoritzar, va dir que era perillós fer foc, però ja sabem que les coses són perilloses en funció de les ganes que tens de fer-les.

L’any següent vau intentar repetir l’experiència però ja no hi hagué cap recepció a l’ajuntament. Per què?
—No ho recordo. El que sí que recordo, perquè darrerament ho he investigat, és que l’any 68 vam fer arribar la flama a la plaça de Catalunya, probablement perquè no teníem autorització per ser rebuts per l’ajuntament, i hi vam encendre un peveter blanc. En tinc alguna fotografia de molt mala qualitat i mal conservada, però recordo que hi havia molt poca gent, lògicament perquè no en vam fer publicitat. Amb tot, s’hi van fer algunes sardanes.

Alguns anys dels que van venir després la flama va arribar al Guinardó, però fins que no es va restablir la democràcia no va tornar a ser rebuda per l’ajuntament…
—D’això en tinc poques dades, jo ja no hi vaig participar.

Ara que el PP i Ciutadans es queixen perquè el parlament rep la flama, una fotografia d’en Porcioles rebent-la a l’ajuntament seria una gran resposta…
—Ho seria, sí, però dubto que n’hi hagi cap, perquè prou feina teníem amb tot el que passava. Jo no portava ni la càmera…

Què sentiu quan veieu que hi ha polítics d’avui que neguen que la flama es rebi al parlament després d’haver maldat tants anys per la flama?
—El que em transmet és una barreja de tristesa i d’indignació, com tantes coses que passen… Encara no hem arribat al que deia l’Esteve Albert, a l’estat propi, i encara hem de patir aquesta gent. Trobo miserable que ara utilitzin la flama per a rèdits polítics de vol gallinassi. A més, tant abans com ara, com més prohibicions més es magnifica la cosa patriòtica. Els surt l’estratègia al revés. Com deia Ramon Folch en un article recent al Periódico, ser independentista cansa, per això vull tenir un estat i deixar de ser independentista per ser normal.

El veurem aviat, aquest estat propi?
—Jo espero que sí,  hi hem de posar el coll per aconseguir-ho i penso morir-me en una Catalunya independent. Però els detalls de com ho aconseguirem no els tinc pas. Si no és ara, serà demà. Crec que la independència l’aconseguirem. En canvi el que em fa patir més és la llengua, això sí que veig que ho perdem. No se’n parla, hi ha una altra prioritat i no ho posem a primer pla perquè potser seria contraproduent, però a mi em preocupa molt. Les noves generacions perden la llengua perquè la capacitat de penetració de l’espanyol és brutal i molt asfixiant. Jo ho veig cada dia i m’entristeix. No sé què hem de fer, però m’imagino que el primer pas és fer un estat propi.

D’on us neix aquesta passió per caminar?
—Ahir mateix vaig anar a caminar pel Pirineu, malgrat el refredat. És una passió que he tingut sempre, que em ve de casa. El meu avi caminava i aplegava llibres com ningú i era d’aquelles persones convençudes que el coneixement ens faria lliures. A la meva mare l’excursionisme també l’apassionava. Cal entendre l’excursionisme com a esport i coneixement del territori. En aquest país, a més, com que no és normal, l’excursionisme hi ha jugat un paper fonamental.

A què us referiu?
—Doncs que en un país normal no seria així, però en aquest país l’excursionisme ha fet un paper de suplència extraordinària de la universitat. Quasi et podria dir que la gran majoria de gent rellevant d’aquest país ha passat per l’excursionisme. Des de l’Antoni Gaudí fins a en Santiago Rusiñol, que per cert té unes descripcions fantàstiques de caminades, ara em ve al cap un relat preciós d’una ascensió al Taga, amb uns dibuixos fantàstics. En un país normal el caient més esportiu de l’excursionisme ha guanyat contra el caient més cultural i identitari, però en el nostre país bona part de la cultura i el coneixement es va haver de refugiar en l’excursionisme. Jo vaig aprendre a escriure amb cara i ulls en català al Centre Excursionista de Catalunya, amb l’Eduard Artells. Dit d’una altra manera: un ‘montañero’, a Madrid, no és el mateix que un excursionista aquí. Un excursionista té unes connotacions molt diferents. El ‘montañero’ vol fer bàsicament esport. Un excursionista no només és excursionista perquè fa esport, sinó perquè l’excursionisme era sinònim de xarxa cultural, d’identitat i de país. De fet, els primers impulsors de la flama eren excursionistes, tant d’una banda com de l’altra. A més, l’excursionisme, i això ho he après a casa, no vol pas dir només veure arbres, muntanyes i rius, sinó que sobretot vol dir veure i parlar amb gent del territori. Vol dir parar l’orella, aprendre i compartir. Des de les entitats excursionistes s’han infinitats de cursos sobre el romànic, el gòtic, botànica, llengua, la història dels nostres pobles… No és una manera de dir, és un fet.

Avui és moda ser, diguem-ne, ‘runner’, tothom corre… Aquest esperit del qual parleu potser ja no és tan present…
—Sí, jo penso fins i tot que aquest vessant més esportiu, contra el qual no hi tinc res, s’ha imposat i ens hem oblidat de voler conèixer el territori. La gent ja no compra guies, en té prou amb un GPS i hi ha un interès molt escàs per realment descobrir el país. Hi ha molts excursionistes que no interactuen amb la gent amb qui topa durant l’excursió. I jo crec que és molt important no perdre l’esperit de caminar pel territori.

Per què és tan important caminar pel país, segons vós?
—Perquè és la millor manera de conèixer el país. No n’hi ha cap altra de millor. Anar a peu i conversar amb la gent. Anar amb cotxe també està bé, però fer-ho, a més, a contrarellotge, com fa ara tanta gent, no deixa temps per a res. Per fer turisme calen diners i prou; per viatjar no calen diners, només cal temps. Viatjar vol dir descobrir, deixar que passin coses, deixar fer, tocar les coses i sentir-les amb calma. I per això el millor és viatjar a peu.

Heu publicat una vintena de llibres sobre els Països Catalans, sobre les caminades que hi heu fet. Ara us pregunto: com és, el nostre país, viscut sempre a peu?
—Bé, em queden algunes bosses per explorar i no ho he fet de manera sistemàtica, però puc dir que he recorregut tots els Països Catalans, de dalt a baix, sí, i bàsicament a peu. I responent la pregunta: deixant de banda com el tractem, el país, que no ho fem gaire bé, trobo que és un país que té una diversitat envejable. I no és xovinisme. Les dades ho demostren. Tenim unes diferències latitudinals molt singulars en un territori prou petit. Pocs països a Europa, a proporció, les tenen. Hi ha una diversitat altitudinal espectacular. Anem des dels 3.404 d’Aneto fins al nivell del mar amb una franja costanera realment important. Això ens dóna una diversitat enorme d’ocupació humana, paisatgística, botànica, etc. Som un país no tan petit com pensen alguns i amb una riquesa patrimonial notable. Ara, cal conservar-lo, protegir-lo i fer-lo lliure. Anem tard, però encara hi som a temps.

Arriba Filmin.cat, la primera plataforma de films i sèries online subtitulades en català

Filmin inaugurarà a principi de juny Filmin.cat, una plataforma que oferirà els films, documentaris i sèries doblades o subtitulades al català. Hi haurà un catàleg disponible de més de 1.200 produccions i l’empresa s’ha compromès a fer-lo créixer setmanalment amb novetats i films de fons d’arxiu. Aquesta iniciativa es presentarà avui a la Fàbrica Moritz, en un acte presidit pel conseller de Cultura, Santi Vila, i els fundadors de Filmin, Juan Carlos Tous i Jaume Ripoll.

El Departament de Cultura hi ha aportat 150.000 euros. El conseller explica que l’objectiu és garantir que el patrimoni cinematogràfic universal i el cinema que excel·leix arribi als espectadors catalans en la llengua pròpia del país. ‘S’ha d’estimular i donar-hi suport perquè avui dia és confortable fer-ho en aquests formats i la tecnologia ho fa possible’, diu.

En aquesta línia, considera que l’administració té el deure de corregir els desavantatges de formar part d’una nació petita i ha de fer costat a impulsors d’iniciatives com la de Filmin.cat.

Objectiu: crear nous públics
Juan Carlos Tous diu que Filmin vol posar a disposició dels consumidors el conjunt del catàleg de la plataforma de manera progressiva, sempre segons la disponibilitat de drets i traduccions al català. El propòsit és, segons Tous, de crear nous públics en un context en què els hàbits de consum han canviat. Així doncs, Filmin vol crear un repositori de cinema en català i contribuir a promoure nous talents que, altrament, no poden trobar un espai en el circuit convencional d’exhibició.

Reimaginant el món amb drons

Els vehicles aeris no tripulats, més coneguts com a drons, no són pas una joguina. Adaptats, poden ser capaços de realitzar tasques que abans semblaven impossibles o massa laborioses. Des de netejar plaques solars fins a comptar quantes pomes hi ha en una plantació, passant pel transport de mercaderies, les possibilitats són il·limitades. A l’avantguarda d’aquesta tecnologia hi ha Carles Grau i l’empresa Incubio, una incubadora d’empreses tecnològiques. Durant aquest últim any han estat treballant en el projecte ‘Reimagine Drone’. Amb seu a Barcelona, l’objectiu és impulsar tres empreses emergents, tres noves idees i aplicacions per a drons. Josep Casulleras conversa amb ell abans de la seva presentació, el dilluns 29 de maig.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

TV3 proposa a la televisió valenciana i a IB3 la creació d’un canal conjunt

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) proposarà a la Corporació Valenciana de Mitjans Audovisuals i a IB3 la creació d’un canal compartit a través d’internet que emeti contingut de les tres televisions de parla catalana. Ho ha anunciat aquesta tarda Brauli Duart, conseller de la CCMA en un debat organitzat per la Federació d’Organitzacions per la Llengua (FOLC) fet al Col·legi de Periodistes, a Barcelona.

Duart ha recordat que ja es va plantejar l’any 2015 la creació d’un consorci de les tres parts per a col·laborar en la producció de continguts i compartir corresponsals. Considera que avui es donen les circumstàncies polítiques per a anar més enllà i compartir també informatius que parlin de tot el territori i col·laboracions internacionals conjuntes.

Més informació

La FOLC reivindica la creació del Consell Audiovisual de l’Espai de Comunicació en Català

Les perles: El vídeo de Compromís per a celebrar els dos anys de govern i Trump vol sortir bé a la foto de l’OTAN

Les perles d’avui

2 anys del canvi. Compromís ha celebrat amb un vídeo els dos anys de govern al País Valencià. Amb el lema ‘Valentes com tu’, la formació crida recorda la foscor dels governs del PP i reivindiquen el canvi que va suposar la seva victòria. De cara al futur, són optimistes: ‘Res no ens pararà i tot serà possible’. ‘Junts som l’exèrcit guanyador d’una causa invencible’, diuen.

Les polítiques que estan millorant la vida de les persones les podem fer gràcies a persones #ValentesComTu pic.twitter.com/DQ7R2QH2Oc

— Compromís (@compromis) 25 de maig de 2017

Trump vol quedar bé. El president dels Estats Units és de gira per Europa i avui ha fet parada  a Brussel·les. Allà s’ha reunit amb els líders de l’OTAN i amb Theresa May, entre més. Durant la reunió, Trump ha retret als estats membres de l’Aliança Atlàntica que no paguen el que haurien de pagar. Després ha estat el moment de fer una fotografia, i Trump ha fet l’impossible per a posar-se davant. Ho podeu veure en aquest vídeo:

Did Trump just shove another NATO leader to be in the front of the group? pic.twitter.com/bL1r2auELd

— Steve Kopack (@SteveKopack) 25 de maig de 2017

Les notícies del dia

S’acaba la via pactada. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha respost amb un ‘no’ a l’última proposta de Carles Puigdemont de pactar un referèndum d’independència. Rajoy acusa el govern català d’amenaçar i de vulnerar la constitució espanyola. A més, assegura que el diàleg s’ha d’emmarcar dins la llei i diu que vol defensar els drets de tots els espanyols. Torna a dir a Puigdemont que vagi al congrés espanyol a defensar el referèndum. Podeu llegir la carta ací.

Puigdemont lamenta la carta de Rajoy. El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, s’ha referit aquesta tarda a la carta que li ha enviat Mariano Rajoy en relació amb la seva petició d’acordar el referèndum: ‘No és la resposta que esperàvem ni serveix per a resoldre el conflicte.’ Ho ha dit en l’obertura de la reunió anual del Cercle d’Economia, a Sitges, davant un gran nombre de representants polítics i del poder econòmic. Puigdemont responia una pregunta que li havia formulat en la introducció el president del Cercle, Juan José Bruguera, que li ha demanat per què no anava al congrés espanyol a parlar del ‘malestar dels catalans’ per trobar amb ‘el conjunt de la política espanyola’ una solució ‘que no sigui ni blanc ni negre’. És a dir, una tercera via. Ho podeu llegir ací.

Conferència tensa. Una bona part dels màxims representants del poder econòmic del país han assistit aquesta tarda a la conferència inaugural de la reunió del Cercle d’Economia a Sitges que ha fet el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Han assistit al final d’una etapa política i al començament d’una altra de nova, la de la unilateralitat. Hi havia una gran expectació per saber què diria Puigdemont sobre la carta amb un nou contundent de Rajoy a la seva petició de negociar els termes i condicions del referèndum. I a les amenaces d’intervenció a Catalunya que arribaven de la ministra Cospedal i del diari El País. L’aire polític que arriba de Madrid és hostil, i la mirada dels qui seien a les primeres files de la conferència de Puigdemont, també. Podeu llegir la crònica que n’ha fet Josep Casulleras ací.

Operació Catalunya. David Fernàndez ha comparegut avui a la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya al parlament per explicar el funcionament de la claveguera de l’estat espanyol contra polítics independentistes. En aquesta compareixença, el diputat de Ciutadans Matías Alonso no ha volgut fer preguntes i la diputada del PP Esperanza García ha decidit d’abandonar la sessió abans de començar a parlar Fernàndez. Al començament de la intervenció, Fernàndez ha explicat què és l’operació Catalunya de manera resumida i dient noms i cognoms dels principals implicats: ‘L’operació Catalunya és una operació d’estat sota direcció, monitorització i control polític.’ Vegeu la intervenció de l’ex-diputat de la CUP ací.

Rosell, a la presó. La jutgessa de l’audiència espanyola Carmen Lamela ha decidit enviar a presó sense fiança a l’ex-president del Barça Sandro Rosell i el seu soci Joan Besolí. Lamela aprecia risc de fuga, de destrucció de proves i reiteració delictiva, en els acusats.  En aquest sentit, ha fet cas a la petició de la fiscalia que sol·licitava el seu ingrés a presó per emblanquiment de capitals i pertinença a organització criminal pel presumpte cobrament de comissions il·lícites en la comercialització dels drets televisius de la selecció brasilera de futbol a una societat de Catar. N’hem parlat ací.

Data i pregunta. El grup parlamentari de la CUP ha demanat per carta al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que concreti ‘de manera immediata’ la data i la pregunta del referèndum, i també ‘totes les actuacions necessàries per a garantir-ne la materialització’. Aquesta és la resposta de la CUP al no del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a negociar un referèndum acordat. ‘Volem saber la data i la pregunta ara, president’, insisteix. Us ho expliquem ací.

El govern espanyol apuja el to. La ministra de Defensa espanyola, María Dolores de Cospedal, ha assegurat avui que el govern espanyol farà ‘tot el que calgui’ per a impedir el referèndum. Cospedal no ha descartat cap mena d’actuació i ha advertit a tothom que col·labori amb el govern, fabricant les urnes o cedint locals, que hi haurà conseqüències i responsabilitats penals. Josep Casulleras n’ha fet aquesta anàlisi.

Joan Llinares. L’advocat Joan Llinares és el nou cap de l’Agència Antifrau del País Valencià. Les Corts Valencianes l’han votat avui amb el suport del PSPV, Compromís, Podem i C’s. El seu nomenament ha aconseguit seixanta-sis vots. Vint-i-quatre diputats han votat en blanc i cinc vots han estat nuls. La votació ha estat secreta i eren necessàries tres cinquenes parts de les Corts per a aprovar el nomenament, és a dir, cinquanta-nou dels noranta-nou diputats. Ho podeu llegir ací.

Les recomanacions

Avui a VilaWeb una entrevista amb el filòsof i articulista Bernat Dedéu. La podeu llegir ací, no us deixarà indiferents.

Joan Josep Isern ha publicat un article de Joan Josep Isern en què fa memòria del bar La Principal i del barri de Sant Antoni, ‘un barri que ja no existeix’.

I no podeu passar per alt l’opinió d’avui de Núria Cadenes. La podeu llegir ací.

 

 

El Cercle d’Economia constata amb agror l’enfonsament de la via negociada

Una bona part dels màxims representants del poder econòmic del país han assistit aquesta tarda a la conferència inaugural de la reunió del Cercle d’Economia a Sitges que ha fet el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Han assistit al final d’una etapa política i al començament d’una altra de nova, la de la unilateralitat. Hi havia una gran expectació per saber què diria Puigdemont sobre la carta amb un altre no contundent de Rajoy a la seva petició de negociar els termes i condicions del referèndum. I a les amenaces d’intervenció a Catalunya que arribaven de la ministra Cospedal i del diari El País. L’aire polític que ve de Madrid és hostil, i la mirada dels qui seien a les primeres files de la conferència de Puigdemont, també.

Puigdemont compareixia acompanyat del president del Cercle, Juan José Brugera, que des del moment que va assumir el càrrec va deixar ben clar que no volia sentir parlar de cap referèndum no acordat amb l’estat. Al clatell, un plafó amb els patrocinadors de les jornades: La Caixa, Indra (Íbex 35, indústria militar, operació Lezo) i KPMG. I, al davant, el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà; el president del Banc Sabadell, Josep Oliu; el de Repsol, Antoni Brufau; el d’Abertis, Salvador Alemany;  Manuel Ausaverri (Indra), Jordi Gual (CaixaBank), els advocats Emili Cuatrecasas, Miquel Roca Junyent i Juan José López Burniol…

El president del Cercle feia una intervenció erigint-se en certa manera en portaveu de tots. ‘Demanem que l’acció del seu govern s’ajusti al marc legal’, deia. I ha instat Puigdemont a anar al congrés espanyol a explicar ‘el malestar dels catalans’, però per trobar una sortida ‘que no sigui ni blanc ni negre’, perquè diu que les enquestes demostren que la majoria dels catalans volen ‘un millor encaix’, i no independència ni status quo. Ell ja ha fet el referèndum. La tercera via. Hi havia representants de la vella tercera via, actualment alertadors del perill de fer el referèndum com Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida, de bracet ara en el moviment Portes Obertes del Catalanisme en què fa un parell de setmanes es comparava el procés català amb el que feia Hitler.

‘Autodeterminació’
La pregunta de Brugera donava l’oportunitat a Puigdemont de situar ‘el problema’ davant tots aquests pesos pesants. Ha dit: ‘Tenim el dret de votar el nostre futur o no? Tenim el dret d’autodeterminació? Si el tenim, remoguem els obstacles legals per fer possible aquest dret. Si no estem d’acord que tenim aquest dret, no és raonable pensar que el congrés aixecarà un vet que sempre ha mantingut.’

Puigdemont preguntava al president del Cercle, a tots els assistents, quin sentit tenia continuar demanant al mateix lloc una cosa que durant cinc anys s’ha demanat de manera insistent manta vegada i sempre ha tingut per resposta un cop de porta. Però els catalans tenen el dret de votar si volen ser independents? Sí? Aleshores, com ho fem? Això és en resum el que exposava Puigdemont, que constatava que no hi havia manera de fer-ho negociant amb l’estat.

El president hauria pogut ser més contundent sobre la carta duríssima de Rajoy de resposta a la seva petició de negociar el referèndum. Era la resposta a la formalització de l’última proposta per a pactar el referèndum; una resposta llarga, contundent i fins i tot amenaçadora. Puigdemont s’ha limitat a dir: ‘La resposta no és la que esperàvem ni serveix per a resoldre el conflicte.’

Però la constatació que feia Puigdemont del final de recorregut de la via pactada col·lidia amb la visió del president del Cercle, ancorat en la vella idea de la tercera via; Brugera, i la majoria dels assistents a la conferència, s’aferraven a la il·lusió d’un pacte que avui és impossible. Perquè els fets ens hi han situat: entre dilluns, amb la conferència a Madrid, i avui, amb la conferència a Sitges, la primera opció de referèndum, el pactat, ja ha estat liquidada. En són símptomes les amenaces i la bel·ligerància del govern espanyol i de la premsa de Madrid. La gent del Cercle d’Economia ha arribat a l’acte amb aquesta il·lusió, i Puigdemont els l’ha esvaïda.

Aplaudiments tímids. I ni una pregunta; un fet insòlit. Bé, sí, una. A Brugera li han passat un paperet d’on ha llegit que a Catalunya TV3 adoctrina i que com es pot fer un referèndum amb garanties així. L’única pregunta. I Puigdemont ha fet una resposta que ni tan sols ha rebut aplaudiment, sinó silenci. Algunes mirades incòmodes.

Després de fer una defensa de la tasca dels professionals de la CCMA i de dir que ja li agradaria que a Espanya disposessin de la mateixa pluralitat en l’oferta televisiva que hi ha a Catalunya, ha dit això: ‘No tenim mecanismes per a obligar l’estat a pactar si no vol. La manera de resoldre les discrepàncies és seure a negociar com podem arribar a una solució que ens convingui a tots. Discrepar no és cap problema, és una bondat de la democràcia. Allà on no podem discrepar és en la manera de resoldre aquestes discrepàncies. M’entristeix veure com es fan apel·lacions fins i tot a l’ús de la violència, a intervencions autoritàries, de suspensions generalitzades, de l’autonomia mateixa. Perquè jo voldria sentir si tenen cap proposta per a Catalunya. Potser el poble de Catalunya decideix que la nostra proposta és equivocada. Però en tenim una. Que és clara, arriscada, difícil d’explicar, amb algunes incerteses. Però quan jo demano: quines propostes tenen per a Catalunya? El que no és just és que no n’hi hagi. Hi insistirem fins al final, la porta estarà oberta fins al final. Perquè si el problema no és votar, sinó el mecanisme, resolguem el mecanisme.’

Ací ho teniu en vídeo:

Lluís Llach i Miquel Martí i Pol seran doctors ‘honoris causa’ per la Universitat de Girona

El consell de govern de la Universitat de Girona ha decidit d’atorgar el doctorat honoris causa conjuntament a Lluís Llach i a Miquel Martí i Pol –a títol pòstum. És un reconeixement acadèmic a dues figures de les lletres i la cultura catalana per la qualitat artística de la seva obra i els valors humans que representen. L’acte de lliurament es farà entre els mesos de juny i setembre. Els padrins dels doctorands seran el director del cor de la universitat, Joan de la Creu, en el cas de Lluís Llach, i la professora Mita Casacuberta per al poeta Miquel Martí i Pol.

La directora de l’Escola de Doctorat, Elisabeth Pinart, ha repassat les trajectòries d’ambdós artistes i ha remarcat els vincles mutus que han tingut sempre. ‘Es fa aquesta distinció conjuntament per l’estreta relació en el terreny creatiu i personal entre el poeta i el compositor’, ha dit. De Martí i Pol, n’ha destacat la qualitat artística de l’obra i la dimensió social de la trajectòria. Amb aquest reconeixement a títol pòstum, la UdG vol donar ‘categoria acadèmica’ a una obra que ja és coneguda àmpliament.

Pel que fa al treball de Llach, Pinart ha recordat que havia estat més de quaranta anys dedicat a la música i que havia compost dues-centes cançons. La UdG el distingeix per la qualitat de la seva producció musical i poètica i pel compromís ètic i social. La proposta ha estat feta pel rector Sergi Bonet.

Narcís Comadira, Even Jan Baerends i Sovan Lek
A aquestes distincions, se n’hi sumen tres que ja compten amb el vist-i-plau del consell de govern. La UdG també investirà doctors honoris causa l’artista polifacètic Narcís Comadira: poeta, pintor, traductor, dramaturg, periodista i crític literari. La UdG pren en consideració no solament la seva trajectòria artística sinó també la vinculació amb la institució. Tal com ha apuntat Pinart, per exemple, és autor del mural del vestíbul de la Facultat de Lletres. ‘És considerat el millor poeta viu en llengua catalana i té una obra extensa i variada’, ha subratllat.

També s’ha aprovat d’atorgar el títol a dos científics que han tingut un reconeixement internacional i que, a més, han estat vinculats amb grups de recerca de la UdG. Per una banda, el químic Even Jan Baerends (especialista en química teòrica i computacional) i, per una altra, Sovan Lek, especialista en l’estudi dels peixos. Ambdós acumulen centenars de publicacions científiques.

En tots tres casos, la cerimònia de lliurament del títol es farà durant el 2018. Fins ara, la UdG ja ha investit 24 doctors honoris causa, com ara el xef Joan Roca, l’advocat Miquel Roca i Junyent i el filòsof Raimon Panikkar. Només ha distingit fins ara tres dones: la jurista Encarna Roca, Ilona Kickbusch –per les seves contribucions en el món de la salut– i la catedràtica Carmina Virgili.

Banc Sabadell nomena conseller a George Donald Johnston en esgotar el seu mandat Joan Llonch

BARCELONA, 25 (EUROPA PRESS)

El consell d’administració de Banc Sabadell ha nomenat aquest dijous conseller independent George Donald Johnston en substitució de Joan Llonch Andreu, que ha acabat el seu mandat.

El president del banc, Josep Oliu, ha agraït a Llonch la seva “extraordinària contribució” durant 20 anys en el consell, segons el comunicat remès a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

El consell d’administració també ha acordat nomenaments en les seves comissions delegades, per substituir en elles a Llonch: José Manuel Lara García, vocal de la Comissió d’Auditoria i Control; María Teresa García-Milá, de la Comissió de Nomenaments, i Manuel Valls Morató, de la Comissió de Riscos.

Pàgines