Vilaweb.cat

Aragonès arrenca la cursa del 12-M assenyalant Illa com a únic rival

Primer míting d’ERC. Encara manquen dies perquè comenci formalment la campanya electoral, però en realitat és en marxa d’ençà de dimecres mateix, quan Pere Aragonès va anunciar l’avançament de les eleccions. Esquerra avui ha provat d’avançar posicions quan la majoria de partits no han designat encara els seus candidats i mentre el PSC ha transformat el seu congrés en una palanca per mirar de propulsar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. A l’auditori de l’edifici Vèrtex del Campus Nord de la UPC, s’hi respirava eufòria, una agitació nerviosa arran de la certesa que ERC s’ho juga tot en aquestes eleccions. I l’evidència que el partit ha engegat amb rapidesa la maquinària electoral i ha mobilitzat els seus per entomar això que ve. Aragonès ja ha triat un únic rival per al 12-M: Illa. I així pretén polaritzar la campanya i convertir la cita amb les urnes en una tria entre dues úniques possibilitats: “Dirimirem si qui lidera el país és un president de Catalunya o un delegat de la Moncloa. El delegat de la Moncloa no es plantarà davant de Pedro Sánchez pel traspàs de Rodalia”, ha sentenciat Aragonès, i ha fet èmfasi en la dependència política del PSC.

El missatge implícit és que Esquerra no considera Junts un adversari i dóna per descomptat que tornaran a superar-los en el bloc independentista, tal com va passar ara fa tres anys. Les referències velades a Junts han estat escasses. La més significativa, un esment a les “jugades mestres” que consideren inservibles per a aconseguir la independència del país, i poca cosa més que pogués remetre al possible candidat de Junts, Carles Puigdemont. Ha estat a l’altura de les crítiques als comuns –amb qui també es disputen una part del vot– i a qui Aragonès ha tornat a acusar d’irresponsables per haver tombat el pressupost més expansiu. Els ha culpat de moure’s amb una mirada a curt termini per intentar de diferenciar-se del partit amb qui, en realitat, pacten a tot arreu: el PSC.

ERC pretén de fer del refús als comptes un revulsiu social, per tots els recursos que diuen que es perdran, i un símbol de la seva posició durant la legislatura en defensa de les polítiques socials i els treballadors públics. Al mateix temps, Esquerra reivindica els resultats de la negociació amb el PSOE per a revertir els efectes de la repressió contra l’independentisme: començant pels indults, continuant per la supressió de la sedició i acabant amb l’aprovació al congrés espanyol de la llei d’amnistia. D’això se n’ha encarregat, sobretot, la diputada al congrés Teresa Jordà. També han acompanyat Aragonès, amb intervencions a l’escenari, Oriol Junqueras, Marta Vilalta, Laura Vilagrà i –amb vídeos enregistrats– Ruben Wagensberg i Marta Rovira, mentre a les primeres fileres s’asseien consellers del govern i membres de la cúpula del partit. Tots confluïen en el propòsit de reforçar el marc discursiu d’una cursa que volen que sigui a dos: Aragonès contra Illa, o Illa contra Aragonès.

El lema amb què ERC prem l’accelerador de la pre-campanya és “Guanya Catalunya”. Un eslògan que, d’una banda, projecta el partit com a possible vencedor en els comicis i, d’una altra, remet a la intenció d’Esquerra de situar-se com a mirall de la majoria de la població, també dels no independentistes que prioritzen l’eix d’una esquerra social-demòcrata. “Ens hem de voler assemblar a la nostra societat i volem seduir-la perquè se senti convidada a assemblar-se a nosaltres”, ha dit Junqueras. ERC intenta d’erigir-se en l’únic partit que ha prioritzat els interessos de país als del partit, com consideren que s’ha demostrat després de la negociació del pressupost. En aquest sentit, Aragonès també ha volgut situar les eleccions com una segona tria dicotòmica entre “la irresponsabilitat d’aquells que, davant dels problemes, miren cap a una altra banda” i els que diuen haver treballat per Catalunya “sense descans” amb la col·laboració de tots els sectors. “Som el govern de la gratuïtat de les escoles bressol, del traspàs de Rodalia, de l’energètica pública, que representa Catalunya al món, el del català a l’audiovisual… El millor govern de Catalunya des de Macià i Companys”, ha proclamat.

ERC torna a situar les polítiques públiques com l’altra cara imprescindible per avançar cap a la república, amb la idea que, una vegada assolida l’amnistia, arribarà el moment de reclamar la negociació d’un referèndum a Pedro Sánchez. I així, en acabar l’acte, encara amb els efectes del sacseig intern per un canvi sobtat d’horitzó amb les anticipades, els crits de “independència” dels afins s’han encavalcat amb els mateixos amb què havien rebut Aragonès quan entrava a l’auditori: “President, president.”

La Korrika 2024 arriba a Barcelona, el Pla de l’Estany i Mallorca per reivindicar l’èuscar

La Korrika, la marxa popular que es fa biennalment en defensa l’èuscar, arribarà avui a Barcelona, el Pla de l’Estany i Mallorca. Enguany es fa per vint-i-tresena vegada.

Actes a Barcelona, el Pla de l’Estany i Mallorca

L’acte més important serà a Barcelona. La versió infantil de la marxa començarà a les 10.30 al passeig del Born. I trenta minuts més tard, allà mateix, arrencarà la marxa general, que és previst que arribi a Can Batlló a les 13.30. En aquest punt hi haurà un dinar popular, que començarà a les 15.00. La celebració s’allargarà a la tarda, amb una sobretaula musical que començarà a les 17.00. A les 19.00, finalment, començaran els concerts que clouran la jornada festiva.

Al Pla de l’Estany, la jornada començarà a les 10.30 amb la recepció al centre cívic de Porqueres. A les 11.00 es llegirà un manifest i, tot seguit, s’emprendrà la marxa cap a la capital de la comarca, Banyoles. Allà, a les 12.00, es faran danses tradicionals basques i, després d’un aperitiu, la marxa tornarà cap a Porqueres. A les 14.00 hi haurà un dinar popular, i la celebració continuarà a la tarda amb activitats com ara lectures de contes en èuscar i esports populars.

A Mallorca la Korrika hi va arribar ahir, amb una primera marxa popular a Artà que tindrà continuïtat avui a Pollença. El plat fort de les celebracions a l’illa, tanmateix, serà demà a Palma, amb una marxa en què participaran associacions culturals com ara l’Obra Cultural Balear. Es farà un dinar popular i hi haurà castellers i danses populars basques.

Després dels actes d’aquest cap de setmana, la setmana vinent la Korrika arribarà a València i Alacant, amb sengles marxes que es faran dissabte, 23 de març, i que aniran acompanyades d’actes lúdics.

La cursa de relleus més gran del món

La Korrika és una marxa que es fa cada dos anys per a recaptar fons per a l’ensenyament de l’èuscar. Recorre un total de 2.557 quilòmetres per tot el País Basc i és la cursa de relleus més llarga del món. Sol durar uns onze dies. Amb el temps, s’ha traslladat a més ciutats fora del País Basc, com ara Nova York i Londres.

Figues d’un altre paner: expressions amb noms de fruites i hortalisses

La llengua és farcida d’expressions amb noms de plantes, fruites i, sobretot, hortalisses. Quan estem cansats ens escarxofem al sofà i potser al cap d’una estona ja pesem figues. Si tenim l’obligació de fer una cosa vol dir que l’hem de fer per pebrots. Si som al metro, atapeïts, anem com figues en cofí i quan parlem amb algú i ens desviem del tema ens diu: “Això són figues d’un altre paner.”

Una bleda assolellada amb els cabells d’escarola

Molts noms de fruites i hortalisses serveixen per a designar els atributs personals. La majoria són qualificatius negatius. Pensem, per exemple, en cap de carabassa, és a dir, sense intel·ligència. I en tota la colla de floretes que endossem a la gent amb poca empenta: una bleda (o bleda assolellada) o un fava, posem per cas. O bé un figaflor o un figa tova (o figa blana o figa molla, segons el parlar); o, simplement, un figa. La figa és una de les fruites que més evoquem els catalans, com veurem. En canvi, la ceba la fem servir poc, però amb precisió: si hi ha una dèria que ens volta pel cap diem que tenim una ceba i si la mantenim amb perseverança ens diuen que som uns ceballuts. Però ésser un ceballut no és pas igual que ésser de la ceba, és a dir, catalanista convençut.

Empipats com una mona: les animalades del català

Alguns d’aquests noms també ens serveixen per a designar trets físics. Un napbuf, per exemple, és una criatura de poca alçada, sense arribar a ésser petita com un cigró. Ah!, i de vegades –poc sovint– també fem servir els vegetals per a destacar trets positius, com ara quan diem que algú té els ulls ametllats; o bé els cabells d’escarola, que van inspirar el cantant Pere Tàpias per a compondre una cançó.

Véns de l’hort o fas el préssec?

Hi ha moltes accions que se serveixen de noms de vegetals. Una bona colla són poc falagueres, més aviat les diem amb to de menyspreu o de befa. Com ara venir de l’hort, aplicat als despistats. O fer el préssec, per a aquells qui es deixen ensibornar o fan el ridícul. Si ens toquen la pera (o els pebrots) vol dir que ens fan empipar de debò. Quan una cosa no reïx diem que ens ha sortit carabassa, però –guaiteu si filem prim– si algú ens diu que no diem que ens ha donat carabassa. I, parlant de filar prim, tornem a invocar la figa, perquè no és igual fer la figa (senyal de menyspreu amb el puny clos i mostrant el dit polze sortint entre l’índex i el dit del mig) que fer figa (fallar o, simplement, flaquejar). Si la cosa s’infla massa pot fer un pet com un aglà i si s’embolica gaire ens pot passar que ens clavin un bolet (o una fava, o una castanya) o fins i tot que ens posin el cul com un tomàquet. Quan ens recuperem de l’estossinada podrem dir que ja traiem faves d’olla i aviat seran tot flors i violes.

D’accions “vegetals”, n’hi ha que són enrevessades, com agafar el rave per les fulles, és a dir, entendre una cosa pel sentit més maliciós. Però també n’hi ha que són resolutives, ràpides, com anar al gra. En la mateixa línia, quan les coses són clares, certes i indubtables diem que són faves comptades. I si han arribat a la fi i ho volem dir clar i català, etzibem: “S’ha acabat el bròquil”, un lema que la Trinca va posar irònicament en boca d’un Raimon imaginari en una coneguda cançó dedicada a la censura:

Que si naps, que si cols

Tot sovint trobem locucions amb vegetals agrupats de dos en dos. Hi ha, per exemple, aquella comparació irònica tan contrastada, assemblar-se com un ou a una castanya. O bé aquella expressió indefinida, per a dir que una cosa no està ni bé ni malament: mig figa, mig raïm. Hi ha també aquella teoria de la relativitat tan nostrada que diu que qui no té un all, té una ceba. O, sense allunyar-nos en gaire, la locució preferida dels menfots: tant se li’n dóna naps com cols. Els naps i les cols s’aparellen en més frases fetes, com ara la predilecta dels qui sempre cerquen excuses: ara per naps, ara per cols; o també que si naps, que si cols, que té una variant: que si naps, que si xerevies. De variants, totals o parcials, en tenim alguna més. En són exemples dues expressions d’incredulitat: com ara plouen naps i com ara plouen figues. Els qui callen també tenen expressions vegetals: no dir ni pruna, o bé –quan el silenci és d’esgotament– no poder dir ni fava. I encara hi ha els alegres i deixondits, que poden ésser trempats com un gínjol o més eixerits que un pèsol.

Sucar l’api amb uns ulls com taronges

I acabem amb uns quants vegetals referits a parts del cos. N’hi ha de neutres, com la nou del coll; i de més expressius, com el carabassot (el cap) o els ulls com taronges (ben oberts). I també en trobem, és clar, de relacionats amb els genitals, com ara la figa –ja torna a sortir– o la patata (que també va merèixer una cançó trincaire). Fer l’acte sexual és, per exemple, sucar l’api. I el gland és –una altra vegada– la fava. Parlant d’això, es veu que un dia Josep Maria de Sagarra va anar amb uns amics al far de Llafranc i, tot d’un plegat, li van venir ganes d’orinar. Enriolat, mentre canviava l’aigua de les olives, es va empescar aquests versos:

Pixo a l’abim:  
al fons la mar blava,  
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.

La idea d’aquest article fou de la meva companya de feina Laura Gállego.

La persona que Puigdemont interposi

Junts per Catalunya encara les eleccions del 12 de maig sense cap dels rostres que fa sis anys va fitxar per renovar-se. El president Quim Torra ha criticat el pacte amb el PSOE dient que és “una esmena a la totalitat del procés”. Clara Ponsatí, que entrà en política tres mesos abans del referèndum, presentarà Alhora a les urnes. Elsa Artadi ja fa temps que es va retirar. Jordi Sànchez ha tornat a la Sindicatura de Greuges. L’antic pinyol de la presidenta Laura Borràs s’ha anat esmicolant. Jaume-Alonso Cuevillas ha deixat l’escó. Cristina Casol és al grup mixt. Aurora Madaula, com més va més sola. Francesc de Dalmases va perdre la vice-presidència del partit després de l’afer del Preguntes freqüents. Mentrestant, els convergents han anat recuperant terreny. Només cal posar l’exemple de Xavier Trias a Barcelona, o el de Jordi Turull, que ara controla el partit, o el d’Anna Erra, substituta de Borràs al parlament.

Junts no ha deixat de perdre transversalitat. Si ara el president Carles Puigdemont en torna a marcar l’estratègia no és perquè sigui l’únic que amalgama famílies molt diferents, ni perquè hagi aconseguit fer res gaire diferent de Convergència, sinó perquè hem entrat en la tercera part d’una llarga i complicada operació. El juny del 2022, Puigdemont va deixar la presidència de Junts. Amb el relat que se n’anava per tenir cura del Consell de la República, el suposat rupturisme s’havia de mantenir a l’òrbita del partit però sense tenir-hi un vincle formal. El pas següent, arriscat, va ser abandonar el govern per no arribar a les urnes amb el mateix desgast amb què ara hi arriba Esquerra. Turull, mentrestant, hi va fer endreça i els vells convergents van tornar a casa, en fons i forma. El juliol de l’any passat, l’aritmètica a Madrid va permetre la segona fase. A l’agost, Puigdemont va fer dissoldre l’assemblea del Consell i al novembre investí Sánchez.

Ha estat un moviment de io-io: Puigdemont es va endur el discurs de la confrontació fora de Junts, mentre a dins Turull anava escanyant els qui se’n deien partidaris –hipòcritament o no–, i ara hi ha tornat per a imposar-hi la negociació, embrutant-se les mans al mínim. És un dels patrons que es repeteix sempre a la seva carrera: prendre les decisions sense prendre-les, manar per persona interposada, per evitar que el fiscalitzin. Puigdemont no pren el control ara perquè una carambola de la història li’n doni l’oportunitat, sinó perquè la feina bruta ja l’han feta uns altres. Per això, fins i tot ara que se’n parla com el candidat de Junts el 12 de maig, tothom a Junts manté aquesta aurèola mística al seu voltant. Turull no es cansa de repetir: “Això ho ha d’explicar ell” o “ho ha de decidir ell”, o “en nom del president només parla el president”.

Una de les principals virtuts de Puigdemont és evitar d’aparèixer a les escenes del crim, una habilitat que casa molt bé amb la tradició convergent de jugar amb les expectatives. La clau és estimular la imaginació d’un escenari, primer, i després, a l’hora de la veritat, vessar damunt la taula un munt d’arguments circumstancials que justifiquin per què l’escenari final no es correspon amb l’imaginat. Totes dues estratègies són molt útils per a canviar de relat sense canviar de to, ni d’actitud. “Amb les conviccions intactes”, com els agrada de dir. Més enllà de l’octubre del 2017, el joc d’expectatives també s’ha repetit una vegada i una altra, amb la promesa de tornar de l’exili el gener del 2018, i la prova que en són grans jugadors és que tot indica que Junts es disposa a fer servir una vegada més la mateixa carta –per més que sembli extraordinari– i l’advocat Gonzalo Boye ja considera gairebé cosa feta que Puigdemont tornarà si la gent el vota.

Boye diu que els altres “tenen por que el president es presenti a les eleccions, les guanyi i, a més a més, es pugui presentar al debat d’investidura”. Aquesta por té un revers: el silenci de Junts, que mai no explica de què hauria de servir que Puigdemont tornés; i de Puigdemont mateix, que en una manifestació lluminosa del seu compromís democràtic fa més de set mesos que no concedeix cap entrevista a fons. És cert que les circumstàncies han canviat, aquests últims anys. Un dels canvis més grossos, de fet, és que avui el retorn de l’exili té menys potencial incendiari que mai; especialment que quan el va prometre per primera vegada. Observant el patró, tanmateix, i la mística i el secretisme, sembla que el president vol continuar manant per mitjà de tercers, com ha fet a Madrid amb Míriam Nogueras –una de les poques cares noves que ha sobreviscut, perquè li és lleial i l’apadrinen convergents de llarga durada. La dada essencial dels dos mesos vinents serà saber qui l’acompanya a la llista.

El problema d’aquest meandre permanent és que no comprometre’s desgasta per totes bandes. En lloc de treure suc dels votants que esperen que rellanci el procés i, alhora, treure’n dels qui esperaven fa temps aquest tomb negociador que ha començat amb el PSOE, Puigdemont s’arrisca que li passi la contrària i no agafar-ne prou de res. Per als qui volen que torni Convergència, Puigdemont és l’última baula que uneix el país amb el referèndum; per als qui volen més resistencialisme, Puigdemont és l’home que ha pactat amb Sánchez.

La floració, no tot és de color rosa

L’esclat de colors dels arbres fruiters ja és aquí. La floració inunda els camps, i les flors rosa dels presseguers són com una mar. VilaWeb ha visitat camps del Baix Segre i del Baix Cinca amb una setmana de diferència. L’espectacle de la natura és d’una bellesa colpidora. Alhora, enterra sota una mar rosa fronteres administratives imposades entre territoris de parla catalana sota administració aragonesa i catalana. A la imatge, presseguers a Aitona.

Un electrodomèstic va originar l’incendi a Campanar: què podeu fer a casa per prevenir-ho?

Tot apunta que l’incendi de Campanar (València) del 22 de febrer, que va acabar amb deu víctimes mortals i quinze ferits, va ser originat per un electrodomèstic. Arran d’aquesta notícia, és lògic demanar-nos quin ús dels aparells electrònics fem a casa nostra. És perillós deixar endollat el mòbil tota la nit? Cal que desconnectem els lladres o regletes quan no les fem servir? Com podem carregar els patinets elèctrics de manera segura? A continuació, us expliquem alguns consells que podeu aplicar de manera senzilla i que poden ser clau per a reduir el risc d’incendi a casa vostra.

Què ocasiona els incendis elèctrics?

Tal com explica el director general del Gremi d’Instal·ladors d’Electricitat de Barcelona, Daniel Carrasco, els incendis elèctrics són més freqüents que no es pensa. Principalment, a causa de les sobrecàrregues. Carles Noguera, sots-inspector dels Bombers de la Generalitat Catalunya i cap de l’Àrea de Prevenció, explica que una sobrecàrrega es produeix quan connectem massa aparells amb una alta potència elèctrica en un mateix endoll. Per exemple, quan hi connectem alhora dues estufes elèctriques.

En segon lloc, el mal funcionament d’un aparell també pot originar un incendi elèctric. En aquest cas, començaria a cremar l’aparell en si. Ara bé, és poc probable que un electrodomèstic s’incendiï per defecte de fàbrica. Si de cas, pot fallar-ne la connexió amb l’endoll.

Per tot plegat, Carrasco subratlla la importància de fer revisions periòdiques a les instal·lacions domèstiques: “El problema és que, com més va, més electrificades són les cases. Estem acostumats a fer reformes al bany o a la cuina, però ningú no s’encarrega de revisar les instal·lacions que es van fer vint anys enrere, o trenta o quaranta.”

D’altra banda, destaca la importància de les proteccions a la instal·lació elèctrica. “Si la instal·lació està ben protegida, no permetrà que a un cable li arribi més intensitat de la que pot suportar”.

Què fem habitualment a casa i no sabem que pot causar un incendi?

Podem sortir de casa amb els aparells elèctrics connectats?

Carrasco explica que no és perillós deixar connectats els aparells elèctrics i sortir de casa, perquè els electrodomèstics ja estan dissenyats per a això. “No passa res per sortir de casa i deixar la rentadora o el rentaplats funcionant”, diu. Ara bé, afegeix que, de totes maneres, sempre és millor fer servir aquests aparells mentre som a casa, per poder reaccionar ràpidament en cas d’accident. Sigui com sigui, cal vigilar que els electrodomèstics funcionin correctament. I, si no, cal dur-los a arreglar.

Quant al mòbil, és preferible desconnectar-lo mentre dormim o si sortim de casa, però tampoc hauria de passar res si el deixéssim carregant, afegeix Carrasco. Quant a les bateries portàtils, tampoc cal preocupar-se per si esclaten: només ha passat en casos aïllats i a causa d’un error de fàbrica.

Quin perill tenen els patinets elèctrics?

El sots-inspector dels bombers explica que ha assistit a molts incendis ocasionats pels patinets elèctrics en el moment en què es carregaven. Això demostra que aquests aparells són un dels focus de perill principal. Carregar-los de nit pot ser perillós. Noguera recomana de carregar-los a fora (a la terrassa o balcó), o, si més no, lluny de la porta de sortida, en una habitació tancada. A més, cal seguir les instruccions del fabricant i, si la bateria ha rebut un cop o s’ha mullat, és imprescindible de portar-la a arreglar abans de carregar-la. Si no, hi ha perill que esclati.

Quan entra en vigor la prohibició dels patinets elèctrics en tots els trens?

Regletes o lladres, què va més bé?

És més segur utilitzar regletes que no pas lladres, perquè sempre tenen algun element de protecció, i a més es poden apagar fàcilment amb l’interruptor; una pràctica recomanada sempre que no fem servir els aparells que hi ha connectats.

Distribuir les càrregues per evitar sobrecàrregues

No passa res si es connecten dos aparells elèctrics en un mateix lladre o regleta, com ara dos mòbils, o un ordinador i un llum, per exemple. Tanmateix, si en aquell mateix endoll hi connectéssim dos aparells de calefacció, com ara dos radiadors, seria perillós, perquè es consumiria molta electricitat i el lladre o regleta es podria cremar. També es recomana de no endollar una regleta o un lladre sobre l’altre, perquè això pot originar sobrecàrregues elèctriques.

En resum, segons que detalla Noguera, cal distribuir les càrregues de manera equitativa: “Si vull connectar dos aparells que consumeixen força electricitat, ho he de fer en dos endolls diferents.” A més, s’ha de vigilar de no sobrepassar la potència màxima que indiquen les regletes, que acostuma a ser d’uns 3.500 watts, tot i que pot variar segons el model.

Cal tenir en compte una premissa ben simple: allò que produeix més calor –estufes elèctriques, calefactors, etc.– és allò que consumeix més electricitat. I, per tant, és on haurem de vigilar especialment, sobretot a l’hivern, que és quan més es fan servir aquests aparells. També tenen un consum elèctric elevat el microones o la rentadora, tot i que fan una despesa energètica alta esporàdicament.

Què cal saber sobre els carregadors?

Carrasco assegura que, en principi, no cal canviar els carregadors del mòbil o de l’ordinador cada cert temps si funcionen correctament. Només ens hauríem de preocupar si comencessin a fer sorolls estranys o a escalfar-se per sobre dels nivells habituals.

Sempre cal fer servir carregadors homologats. Per assegurar-nos que en comprem un d’adequat, hem d’anar a una botiga especialitzada o a la ferreteria de més a prop. I, sobretot, verificar que tingui el marcatge CE, homologat per la Comissió Europea. En aquesta línia, Carrasco demana que, tant com sigui possible, carreguem les bateries amb el carregador que ve de fàbrica. I, en cas que s’hagi trencat o perdut l’original, en comprem una amb les mateixes característiques.

El testimoni de Julián, el conserge que va avisar de l’incendi els veïns: “Vaig passar por”

Els detectors de fum, la millor solució

Noguera insisteix en la importància d’instal·lar detectors de fum als habitatges: “Si qualsevol element que no funciona bé comença a cremar, el detector de fum serà capaç de detectar-ho. I si dorms et podrà despertar.” Són relativament barats –entre 15 euros i 20 a les ferreteries– i, alhora, molt útils.

A banda, Carrasco apel·la a la lògica per evitar incendis: “Si veus un endoll que no entra bé o no acaba de connectar, no el forcis ni el deixis connectat.” I si es fa una modificació o reforma de la casa, cal comptar sempre amb la supervisió i ajuda d’un professional.

Una guia de consells de prevenció d'incendis domèstics accessible a tothom.

Juntament amb @BCN_Accessible, hem adaptat una guia digital de prevenció i recomanacions pràctiques perquè hi pugui accedir tota la ciutadania.

Descarrega-te-la a: https://t.co/EBvUcuBIx0#BombersBCN pic.twitter.com/doTtXqbWVF

— Bombers Barcelona (@BCN_Bombers) March 14, 2024

Diversitat lingüística en l’era de la intel·ligència artificial

Ara tot just fa un any, ChatGPT canviava el panorama tecnològic de manera radical. Aquest model d’intel·ligència artificial generativa (IAG) és capaç, tal com el nom indica, de generar text, imatges o altres menes de dades, com ara blocs de codi en un llenguatge de programació, a partir de comandes o instruccions d’un usuari. El que produeix el model és de tanta qualitat que sovint es fa difícil de saber, d’entrada, que no és fet per una persona. A vegades, però, al·lucina i pot proporcionar, per exemple, enllaços a pàgines web que cita com a font d’informació però que a l’hora de la veritat no existeixen. Aquesta alta qualitat ha fet saltar totes alarmes: en un moment en què sovint ja costava de saber quina informació era certa i quina no ho era, aquests continguts només poden empitjorar la desinformació actual. Però com funcionen aquests models realment?

A grans trets, els sistemes d’IAG són models probabilístics. Això vol dir que per generar text fan servir les probabilitats que dues o més paraules apareguin juntes segons les observacions que han fet en els materials d’aprenentatge. Aquests materials no deixen de ser grans bases de dades de textos en una llengua, o corpus lingüístics com els que s’elaboren fent treball de camp. La diferència és la mida: un corpus de l’anglès per a IAG pot tenir milions de paraules i el podem elaborar amb relativa facilitat tot pentinant internet i arreplegant-ne tot allò que hi trobem, tot i que aquí hi entren qüestions d’ètica i autoria. Com més dades tinguem, més “aprendrà” el nostre model. És a dir, podrà establir més probabilitats i més acurades, i, per tant, generar texts més convincents. Així doncs, si ChatGPT i altres models poden generar materials en català és, en part, per la gran quantitat de dades que hi ha en línia (i la feina de molta gent), la qual cosa ens ha de fer recordar que canviar de llengua, també a internet, té conseqüències directes i molt tangibles en el futur de cada llengua.

Cal que ens preguntem, però, si això que funciona per a l’anglès i el català funciona (o funcionaria) per a altres llengües. Calcular la probabilitat que dues o més paraules apareguin juntes pot semblar un càlcul matemàtic i prou, i, per tant, generalitzable a qualsevol llengua. Però no ho és. Primer de tot, aquest càlcul assumeix que podem saber, d’entrada, què és una paraula. Per a l’anglès o el català, podem fer servir els espais en blanc per decidir-ho: una paraula és la seqüència de caràcters delimitada per un espai en blanc a cada banda. Però moltes llengües d’Àsia, per exemple, tenen sistemes d’escriptura en què no es fan servir els espais en blanc. En xinès mandarí una frase relativament senzilla com 他在大学 (“ell és a la universitat”) té quatre caràcters, però tres paraules: 他 (“ell”), 在 (“és”), 大学 (“universitat”). Així doncs, per calcular les probabilitats necessitem definir primer què és una paraula i com reconèixer-la computacionalment, una qüestió gens trivial en moltes llengües.

El segon motiu pel qual el mètode no és generalitzable d’entrada és perquè el nombre de paraules en una frase qualsevol va lligat a l’estructura d’una llengua. En català, moltes de les funcions gramaticals les marquen un nombre finit de paraules, com ara els articles o les preposicions. Per tant, si tenim una estructura com ara “els … de … són …” podem predir amb certa seguretat que després de l’article masculí hi trobarem un nom (per exemple “trens”), després d’una preposició també hi podem trobar un nom (com ara “Rodalies”) i després del “ser” podem trobar-hi un adjectiu (per exemple “lents”). Aquesta certesa l’elaborem d’acord amb frases que hem pogut haver vist com ara “els trens de Rodalies són lents”. Però hi ha moltes llengües en què aquestes funcions gramaticals no les fan paraules delimitades per espais en blanc, sinó prefixos o sufixos dins de les paraules de contingut: “trens-els”, “Rodalies-de”, o “lents-són”. Si ens fixem un altre cop en les llengües d’Àsia, en podem trobar que segueixen aquests patrons morfològics. En koriak, una llengua de l’extrem nord-oriental de Sibèria, una sola paraula, com ara təkopŋəloŋən, pot transmetre el que en català necessita pràcticament tota una oració: “Li vaig estar preguntant.” És, però, una paraula morfològicament molt complexa (t-ə-ko-pŋəlo-ŋ-ə-n) en què cada element fa una funció gramatical diferent: “jo”, “a ell”, “temps passat”, etc.

I no són només les paraules gramaticals les que apareixen prefixades o sufixades dins d’una altra paraula. També poden aparèixer-hi substantius, un fenomen lingüístic conegut com a incorporació nominal. De fet, no ens hauria de semblar gaire estany, perquè el català, marginalment i només amb les parts del cos, també ho permet. Així doncs, en català tenim paraules com capgirar o camatrencar, una singularitat entre les llengües d’Europa, però que no ho és gens fora del nostre continent. El koriak en fa ús extensiu. La lingüista Megumi Kurebito va documentar paraules com ara tələqlaŋkemetʕəlqəlqojanmatək, que en català podríem traduir com “vaig matar un ren com a material per a un abric d’hivern”. Al verb –nm– (“matar”) se li han afegit –ləqlaŋ– (“hivern”), –kemetʕ– (“roba”), –lqəl– (“material”) i –qoja– (“ren”). El cas del koriak ens ensenya, doncs, que calcular les probabilitats que dues paraules apareguin juntes no té gaire sentit si no tenim en compte l’estructura de la llengua en qüestió.

Els sistemes d’IAG han canviat el món tecnològic de dalt a baix, sí. Però cal que siguem crítics i que ens plantegem per a quines llengües funcionen i de quina manera. Sovint els avenços tecnològics se’ns plantegen com a neutrals i alingüístics. Al cap i a la fi, establir probabilitats és un càlcul matemàtic. El que sovint passa desapercebut és que assumeixen una sèrie de característiques que sí que són lingüístiques, encara que siguin coses tan banals com ara identificar què és una paraula per un algoritme. Al final la tecnologia acaba reflectint (i perpetuant) el biaix eurocèntric, i sobretot anglocèntric, que tenim sobre com creiem que són les llengües. Potser val la pena que ens plantegem, doncs, com processaríem el llenguatge computacionalment si Silicon Valley fos a l’altra riba del Pacífic i els qui hi treballen fossin parlants de koriak.

Albert Ventayol és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Israel es troba de cara amb el caos i la crisi que ha creat a Gaza

The Washington Post · Shira Rubin, Yasmeen Abutaleb

Durant tres mesos, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha celebrat públicament la derrota d’Hamàs al nord de Gaza, tot ignorant les advertències que li feien perquè l’escassetat d’aliments i el creixent buit de poder desembocarien en un estat d’anarquia.

Ara, després del recent desastre amb un comboi d’ajuda a Gaza i enmig d’informacions constants sobre morts per malnutrició, Netanyahu s’enfronta a la pressió internacional per a evitar la fam i restaurar l’ordre en l’enclavament devastat. I segons la majoria dels observadors, la magnitud de la crisi actual té molt a veure amb el fracàs d’Israel a l’hora de desenvolupar una estratègia postbèl·lica viable, o de planificar les conseqüències d’una ocupació militar sense fi.

Eran Etzion, ex-vice-cap del Consell de Seguretat Nacional d’Israel, diu que, de la situació al nord de Gaza, en destaca “el caos i la incapacitat de restablir qualsevol tipus de normalitat” després del final de les etapes més intenses del combat. “I evitar la fam és una responsabilitat legal d’Israel”, afegeix.

De fet, la pressió internacional sobre Israel en aquest sentit va créixer molt dijous, quan el cap de la majoria al senat dels Estats Units, Charles E. Schumer, va avisar que Israel podia convertir-se en un “pària” internacional si Netanyahu continuava en el poder. Aquest discurs sorprenent del dirigent jueu de més alt nivell polític als Estats Units és molt representatiu de l’exasperació de Washington i la majoria de països occidentals amb el dirigent israelià.

El pitjor de tot plegat és que aquest caos que es viu ara a Gaza amaga preguntes molt importants que el govern d’Israel –dividit entre sectors militars que demanen una estratègia de sortida i els membres més dretans que esperen llum verda per a ocupar l’enclavament– no està preparat per respondre. En una entrevista amb Politico diumenge passat, Netanyahu va rebutjar novament la idea de cedir el poder sobre Gaza a l’Autoritat Palestina, una opció que com més va més adeptes guanya, com a única alternativa viable a Hamàs. I quan li van preguntar sobre la crisi per la fam al nord de Gaza, Netanyahu va respondre: “Aquesta no és la informació que tenim nosaltres. I la controlem de prop. Més important encara: aquesta no és la nostra política. Les nostres polítiques són posar sobre el terreny tanta ajuda humanitària com puguem.”

Però la realitat és que Israel ha estat treballant per afeblir l’UNRWA, l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins, que és qui té més experiència en la prestació d’ajut a Gaza. Diversos estats donants internacionals van retirar el finançament de l’agència al gener, quan Israel va acusar més d’una dotzena dels seus treballadors d’haver participat en els atacs del 7 d’octubre. L’UNRWA va expulsar els treballadors suposadament connectats amb els atacs del 7 d’octubre i ara investiga les acusacions.

Més de 150 instal·lacions de l’UNRWA han estat colpejades durant la guerra, i no pas menys de 165 treballadors han estat assassinats, segons dades de l’agència. Un atac israelià en un lloc de distribució d’aliments a Rafah, dimecres, va matar un treballador i en va ferir vint-i-dos més. Israel va dir que apuntava a un comandant d’Hamàs responsable de desviar ajuda al grup; Hamàs va identificar l’home mort com el subcomandant de la policia de la zona.

I ara amb l’UNRWA apartada del terreny que coneix i domina com ningú, el govern israelià es troba aturat, incapaç i buscant alternatives, mentre els grups d’ajuda i els aliats adverteixen que el temps s’esgota. Moltes de les 300.000 persones que queden al nord de Gaza se salten com a mínim un àpat al dia i recorren a menjar pinso i buscar plantes salvatges. No pas menys de 27 persones, la majoria nens, han mort de malnutrició o deshidratació aquestes darreres setmanes, segons el Ministeri de Salut de Gaza.

De manera que, mentre els Estats Units, Europa i les nacions àrabs corren per augmentar l’assistència amb llançaments aeris i un nou corredor marítim, el govern israelià “no treballa per traduir els èxits tàctics significatius de l’exèrcit en alguna cosa sostenible”, segons que diu Israel Ziv, ex-cap del Directori d’Operacions de les Forces de Defensa d’Israel.


Tasques per a la construcció d’un moll al sud de la ciutat de Gaza ahir, 15 de març de 2024. Un vaixell d’Open Arms que transporta ajut humanitari ha estat el primer d’arribar a Gaza. (Fotografia de Mohammed Saber.)

L’abast de la crisi humanitària es va veure en tota la seva plenitud el 29 de febrer, quan milers de gazans famolencs van córrer cap a un comboi d’aliments en la foscor de la matinada. Les forces israelianes van obrir foc i més de 100 persones van ser assassinades, segons els funcionaris de salut palestins. A conseqüència d’això, els Estats Units van anunciar la construcció d’un moll a la costa de Gaza i l’establiment d’un corredor marítim per a l’ajuda, i Israel era el responsable de garantir-ne el repartiment.

Però el govern de Netanyahu no es va implicar en cap moment en el projecte del moll, segons que va confirmar un oficial israelià al Post, que parlava sota condició d’anonimat perquè no tenia autorització per a parlar amb la premsa. I els grups humanitaris recorden que els lliuraments per aire i mar no són cap substitut d’un accés terrestre sostenible i sense obstacles.

Per a acabar-ho de complicar tot, Israel encara no ha trobat un nou soci “sobre el terreny per a lliurar l’ajuda de manera eficaç”, reconeix l’oficial israelià. “Al final del camí, l’objectiu és que hi hagi algú que pugui mantenir la llei i l’ordre al voltant de la provisió d’ajuda i que, més endavant, porti Gaza a una altra trajectòria que la d’Hamàs.”

Però qui encapçalarà aquest esforç, i com el trobarà Israel, no se sap. I no hi ha encara cap calendari concret per a assolir els objectius principals de la guerra: destruir Hamàs i retornar els més de 100 ostatges encara retinguts a Gaza.

De moment, un programa pilot per a la distribució d’ajut ha cridat l’atenció sobre quin podria ser el pla de Netanyahu per a la Gaza postbèl·lica, centrat a col·laborar amb “entitats locals amb experiència en gestió”. Un vocabulari que tothom ha interpretat com una referència a algunes de les famílies o clans més poderosos de Gaza, que en el seu temps van tenir influència en diferents parts de l’enclavament i que s’han enfrontat a Hamàs en el passat.

Hamàs ha advertit de seguida que qualsevol palestí que treballi al costat d’Israel per proporcionar seguretat als combois d’ajuda serà objecte de sancions com a col·laborador. Però Hamàs no és l’únic obstacle per als plans d’Israel.

Israel ja ha mirat de col·laborar amb els clans locals unes quantes vegades –més recentment, a la dècada de 1980– com a alternatives als moviments nacionals com Fatah i l’Autoritat Palestina. Però segons Israel Ziv, antic cap del Directori d’Operacions de les Forces de Defensa d’Israel i general retirat, hi ha el perill que aquest pla “converteixi Gaza en Somàlia, amb cadascuna de les famílies lluitant entre si, armant-se i combatent-se”. Que seria una situació insostenible. I el problema d’això és que, sense una estratègia a llarg termini més factible, l’exèrcit israelià podria trobar-se forçat a ocupar Gaza indefinidament, cosa que la comunitat internacional  no acceptarà pas i que generarà grans tensions a Israel mateix.

“El gran problema és que Israel no treballa per trobar un soci amb qui treballar a Gaza, sinó que comença a fer tota mena de preparatius amb clans, amb empresaris palestins, esperant que hi hagi alguna mena de màgia i tot s’arregli”, afegeix Ziv. “Però pensar que un pla com aquest pugui funcionar és una pura il·lusió.”

 

Adrián Sas: “Em mantindré ferm, i molt probablement la meva condemna serà íntegra”

Aquesta setmana, el Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó a Adrián Sas, per haver-se manifestat en el primer aniversari del referèndum del Primer d’Octubre. Amb la confirmació de la condemna, Sas es pot convertir en el primer pres polític per les mobilitzacions de l’1-O. Ara com ara, no ha rebut cap notificació i sap allò que el tribunal ha fet arribar a la premsa. Però al moment que la rebi, entrar a la presó pot ser cosa de dies. La llei d’amnistia, en aquest cas, podria arribar tard. De fet, Sas confessa que no hi confia gaire, perquè, al final, si la hi atorguen o no dependrà d’un jutge.

Arran de la seva possible entrada imminent a la presó, hi parlem. Ell ho veu clar: de cap manera no es lliurarà voluntàriament. “No m’amagaré, però no els ho faré fàcil” ens explica. I demana la complicitat de la ciutadania. Defensa que cal tornar-se a mobilitzar. El seu grup de suport fa una convocatòria avui a les 19.00 als Jardinets de Gràcia, amb el lema: “Lluitem per la llibertat de l’Adrián Sas, lluitem pel dret a manifestar-se”.

Feia mesos que esperàveu aquesta rectificació del Suprem espanyol… Prevèieu que confirmessin la condemna de tres anys i sis mesos?
—Sí que m’ho esperava. Al final, no tant per caure en el desànim o en el pessimisme, però és que des del principi ens hem posat en el pitjor dels escenaris. Ho hem fet per diverses raons. La primera perquè òbviament no teníem confiança en aquesta justícia i en l’estat. I després, perquè si ens posem en la situació pitjor, tot allò que vingui després de bo és millor. De fet, ho hem anat aprenent, perquè ja ens ha passat abans. Durant el judici, la Generalitat ens va assegurar que es retiraria com a acusació, cosa que no va fer. Jo personalment no hi confiava, però la meva família sí, i va ser un cop dur. Per no caure una altra vegada en el mateix error, no confiava en el fet que em retiressin la condemna.

I ara què? Quins són els passos següents?
—A hores d’ara, quan fem aquesta entrevista, no he rebut cap notificació. Potser quan es publiqui sí, però allò que sé ho sé per la premsa.

Per la premsa?
—Sí! Era una cosa que sabíem que podia passar. Ells sempre intenten fer el màxim de mal, no tan sols a la persona implicada, sinó a la família. I, òbviament, que ho sàpiga la família per la premsa abans que tu li ho puguis dir és fort. Segurament nosaltres li ho hauríem dit amb més suavitat, buscant les paraules. Però no, ho saben llegint la premsa, i és xocant.

No vau poder avisar la família?
—En aquest cas vaig tenir una mica de sort, i ho vaig saber força de pressa. De fet, m’ho vas dir tu mateixa. I com que em vas avisar al moment que la premsa vau rebre el correu, encara vaig ser a temps de trucar a casa i enviar un missatge al grup de suport i a la família per avisar-los. I, per tant, la majoria ho van saber pel meu missatge, però va anar molt just. Això és molt més habitual que no ens pensem. No dic que normalitzem aquesta situació, però cal que entenguem que el propòsit és fer el màxim de mal. I, en conseqüència, utilitzaran totes les eines que tinguin. Cal que en siguem conscients per mirar de minimitzar aquest mal que ells volen fer amb aquest modus operandi.

Què passarà quan arribi aquesta notificació?
—Normalment, acostumen a donar deu dies perquè et presentis voluntàriament a la presó. Podria passar que en donessin menys. Per exemple, en el cas de Dani Gallardo, li van donar tres dies. Podria passar fins i tot que un dia sortís a comprar el pa i m’esperessin per detenir-me.

Però no podeu posar cap recurs per mirar d’evitar d’entrar a la presó?
—Ara el Tribunal Suprem ha decidit. Tot això ha de baixar a l’Audiència Provincial de Barcelona, que és la que em va jutjar. Seran ells que hauran de dictar l’executòria. I, com he dit, em notificaran els dies que em donen per a presentar-me. Quan passin aquests dies jo hauria d’entrar voluntàriament a la presó. Cosa que ja he dit que no faré. Si em volen tancar, hauran de venir a segrestar-me. Pel que fa als passos legals que ens queden, podem demanar la suspensió de l’executòria tenint en compte la llei d’amnistia. Podríem al·legar que aquesta llei tira per terra tota la sentència. Però ningú no ens assegura que això s’aprovi. Tampoc no tinc clar si ho demanarem. Tot i que és probable és que sí. Ho vaig valorant amb la meva defensa. L’altre recurs que podríem presentar és al Constitucional, però aquest seria ja dins de la presó. Per tant, no aturaria la meva entrada a la presó. I la llei d’amnistia, si s’aprova, pot ser que arribi tard. Si no s’aprova la suspensió de l’executòria, jo entraria a la presó, i quan s’aprovés, llavors, si el jutge vol, em podria beneficiar de l’amnistia.

Sempre heu dit que éreu molt conscient que entraríeu a la presó… Però m’imagino que quan s’acosta el moment d’entrar-hi deu ser complicat.
—Sí, és com tot a la vida. Per molt que estiguis preparat per a una cosa, quan de veritat és a punt de passar arriben els nervis i el neguit. Però crec que hem de tenir clar que quan tu saps per a què lluites, quan tens els objectius polítics clars, és molt més fàcil d’entendre la repressió i com actua. Aquests anys que he patit la repressió, he tingut la sort de compartir xerrades amb represaliats fins i tot amb ex-presos polítics. I quan veus l’exemple de gent que ha estat víctima d’una repressió molt més brutal, amb tortures o vint anys de presó, i han continuat ferms, veus que tu has de continuar. És amb ells en qui m’emmirallo. Vull seguir el seu exemple. Totes les formes que cadascú triï per fer front a la repressió són legítimes, però jo prefereixo fixar-me en aquells que mai no han abaixat la bandera de la resistència i continuen lluitant.

Ara m’he recordat d’una entrevista que us vaig fer fa dos anys. Em dèieu que no volíeu que la repressió us aturés la vida. Avui us he vist amb la vostra filla… Realment no han aconseguit d’aturar la vostra vida, però suposo que ara hi penseu molt, en això…
—Situacions quotidianes del dia a dia, tant amb la parella com amb els amics, tenen un altre caràcter amb la repressió. La repressió hi és present quan vols fer un pas endavant. Per exemple, quan amb la meva parella vam parlar de si anàvem a viure junts o no… No sabíem què podia passar. Però, és clar, tot plegat s’ha allargat molt. Han passat cinc anys. Imagina’t si ho haguéssim aturat tot. La meva vida no pot estar aturada aquests cinc anys, i després tres anys més perquè sóc a la presó. Són vuit anys aturats per culpa de l’estat. Nosaltres vam decidir de continuar endavant. Vaig continuar fent com si no hagués estat represaliat. No tan sols personalment, sinó també en l’àmbit polític. No m’he deixat de manifestar i d’organitzar-me políticament. I, pel que fa a la vida personal, igual: m’he casat i he tingut una filla, que ara té un any i una setmana. I, òbviament, ara que l’entrada a la presó és més a prop, pensar que potser estaré tres anys i mig separat d’ella és dur… Però alhora també tinc un altre motiu pel qual lluitar, i és per mirar de deixar un món millor a la meva filla.

Fins a quin punt és important tenir aquest entorn?
—Importantíssim. Per molt que tingui les idees clares i els objectius clars, si no tens un suport, tot es fa més feixuc i difícil. Els dec allò que sóc, a les companyes i als companys que tinc. Aquells que han estat amb mi des del principi. El grup de suport, en un poble com Vilafranca, ha estat actiu des del primer moment. De fet, són un dels col·lectius més actius de la vila aquests últims cinc anys. Han estat sempre al peu del canó. També he de donar gràcies a la meva família, que també ha entès la repressió i m’ha fet costat. Aquests anys, ells s’han adonat de com funciona la repressió i de com actua. Pensa que ells abans quan veien algun represaliat a la televisió, molt probablement pensaven allò tan típic: alguna cosa deu haver fet. I de cop ho han viscut de prop, amb el seu fill, nét o germà, i han entès que allò que de vegades els havien fet creure, quan criminalitzaven les lluites, potser era un engany. Crec que ho han sabut veure, i són els que em donen la força cada dia.

La repressió ha conscienciat el vostre entorn?
—Exactament. L’ha canviat per dues raons. Molta gent s’ha conscienciat. De fet, és el que hem buscat des del principi. Si jo haig de patir la repressió o haig d’entrar a la presó, que serveixi d’alguna cosa. Cal que tornem aquest cop a l’estat. Cal que aquest embat sigui de tu a tu. Jo entraré a la presó, però que almenys el meu entorn es conscienciï, i que em faci el relleu. Quan jo hi entri, que n’hi hagi trenta que continuïn lluitant. Crec que, precisament, això és una de les coses de què podem estar orgullosos al grup de suport.

Van fer pública la rectificació minuts després d’aprovar-se el primer pas de la llei d’amnistia al congrés espanyol. Creieu que és casualitat?
—Si alguna cosa m’ha ensenyat la repressió aquests últims anys és que les casualitats no existeixen. I això n’és un exemple més. Aquesta llei d’amnistia, malgrat que és parcial, posa nerviosos els moviments més reaccionaris del règim. I acaba originant una picabaralla interna dins del mateix estat espanyol, entre els moviments més reaccionaris i els socialfeixisme del PSOE, per intentar buscar una estabilitat en aquest règim que ja no té res més a oferir a la classe treballadora, ni a les seves nacions oprimides…

Tal com és redactada la llei d’amnistia, sembla que hi entraríeu
—Com et deia abans, volem ser realistes, i l’experiència ens diu que no podem confiar ni el govern català ni en el de l’estat espanyol. Aquesta llei d’amnistia és redactada de tal manera que ho deixa tot a la interpretació del jutge. No volem cantar victòria. En principi en sortiria beneficiat, però no ho sabem del tot.

No confieu en la justícia?
—No. Una cosa que hem de tenir clar és qui és el nostre enemic, i la naturalesa de l’estat espanyol. Per molt que ens venguin que és un estat democràtic, no ho és. Molta gent parla del règim del 78, i no existeix. El règim contra el qual ens enfrontem és el del 39. Del 39 al 78 no va canviar res, només va ser una rentada de cara, de portes endins, però tota la llei, totes les institucions van continuar igual. Van canviar el nom i ja està. Per tant, és d’il·lusos confiar en un estat feixista.

Quina valoració en feu, de la llei d’amnistia?
—Molta gent em pregunta: “Esteu a favor de l’amnistia o en contra?” La resposta no és tan senzilla. Sempre hem dit que no estem en contra de la llei. No podem estar en contra, com a col·lectiu antirepressiu, d’una llei que pot beneficiar molts companys i companyes que ho passen malament. Però sí que diem que aquesta amnistia és molt insuficient. A l’estat espanyol hi ha més de tres-cents presos polítics. Molts, per lluitar per les seves respectives nacions oprimides. Aquests presos no són inclosos en aquesta amnistia. A més, dins el mateix territori català també hi ha molts companys que estan en processos judicials o fins i tot, com el cas del Pablo Hasel, a la presó per haver defensat drets i llibertats democràtics, fonamentals. I tots en queden fora. L’amnistia que reivindiquem als nostres col·lectius és una amnistia total que no faci diferenciació entre innocents i culpables ni entre els mètodes de lluita emprats. L’amnistia que busquem és una amnistia total i que, a més a més, no signifiqui que els represaliats o els presos hagin de demanar perdó o expressar penediment per allò que els ha dut a ser represaliats.

Quan parleu de nosaltres, a qui us referiu?
—Nosaltres participem en el grup de suport Sas Absolució, òbviament. I a la Plataforma Antirepressiva de Barcelona, una plataforma que es va crear ja fa anys per la necessitat de teixir un fort moviment solidari, que, cada vegada que hi hagués un represaliat, no comencin a sortir bolets nous i grups de suport, que és una mica el mecanisme que hi ha aquí a Catalunya. Nosaltres entenem que això és un desgast innecessari. Hem de procurar que hi hagi una forta unitat antirepressiva per fer front a aquest règim. Ells sí que no fan diferenciacions entre anarquistes, independentistes, comunistes… Ells ataquen amb la mateixa força tots els moviments de dissidència política. Nosaltres hem de ser iguals, no fer distincions i cercar la unificació de la lluita antirepressiva per tornar tot aquest embat repressiu a l’estat.

Per tant, quan parleu de presos polítics no parleu sols dels independentistes…
—Exacte. A vegades a Catalunya sembla que tota la repressió de l’estat comencés el Primer d’Octubre, i que els únics presos polítics fossin els processistes. I, per desgràcia, això no és així. Vivim en un estat feixista des del 1939. No hi ha hagut ni un sol dia sense presos polítics a les presons d’aquest règim. Presos de totes les nacions oprimides, presos de Madrid, d’Andalusia, d’Astúries, de Galícia, del País Basc… Nosaltres busquem la llibertat de tots aquests presos.

Heu fet una conferència de premsa davant la Generalitat de Catalunya. No heu triat aquest lloc casualment, oi?
—No, al final volem assenyalar que és un error si culpem únicament l’estat de la meva repressió. A mi qui m’ha posat els dos peus a la presó és la Generalitat de Catalunya, amb Junts i Esquerra al capdavant. Aquesta repressió, sense els col·laboracionistes necessaris, com ho són ERC i Junts, no seria possible. Cal que la gent tingui clar que, per molt que es diguin independentistes, passen per la pedra d’aquest sistema feixista.

Parleu d’ERC i Junts. S’han posat en contacte amb vós aquests últims mesos?
—No, cap partit no s’ha posat en contacte amb mi. Ells miren pels seus interessos, i més ara que hi ha de nou convocades unes eleccions. No volen rebre mala publicitat. Quan els hem criticat certes coses, els partits independentistes no s’ho han pres bé. Tots han trencat les relacions amb nosaltres.

Què els diríeu si els tinguéssiu davant?
—Ostres! Què els diria?! Crec que no els diria gran cosa. Tinc molt clar que la lluita no passa per ells. Miro de centrar-me en aquells que realment m’importen. Per mi la lluita no és a les institucions, sinó al carrer. El meu missatge no es cap als polítics, sinó cap a la gent del carrer. Aquests que avui estan desmobilitzats, per culpa d’aquests partits polítics que ens han desmobilitzat per salvar el seu benestar. Ara sabem que els indults que van donar als presos processistes no va ser a canvi de res, sinó que va ser a canvi de desmobilitzar i aturar la lluita al carrer. Per això el meu missatge va cap a la gent de base. Cal tornar-nos a mobilitzar. Cal tornar a sortir als carrers.

De fet, els convoqueu…
—Sí, exacte. Convoquem la gent avui a les 19.00 als Jardinets de Gràcia a Barcelona. Creiem que ara, més que mai, és necessari de donar una resposta. No tan sols per la meva llibertat, sinó que és per la llibertat de tots i totes. No m’empresonen a mi i prou, empresonen el dret de manifestació i d’autodeterminació. Igual que vam ser capaços de sortir a defensar els presos processistes, ara crec que hem de defensar els represaliats de carrer. Per això avui, dissabte, fem una crida a sortir als carrers de Barcelona a donar una resposta.

Heu sentit que hi ha represaliats de segona?
—Sí, i tant! També hi ha represaliats més mediàtics que uns altres. Els de primera, òbviament, són tots els funcionaris de partits polítics i de les altes esferes. I els de segona serien tots els de carrer. Dins els de carrer, també és veritat que hi ha represaliats que, per desgràcia, no tenen tanta visibilitat. En el meu cas, he tingut sort de tenir un fort moviment darrere. He tingut gent, que des del principi de tot m’han acompanyat. I això fa més fàcil de mantenir la lluita. De fet, per això hem creat aquesta plataforma antirepressiva, perquè tota aquesta gent que no tingui aquest gruix social fort que li pugui fer de grup de suport, que tingui una alternativa. Aquestes plataformes han de poder acompanyar-los políticament, i fer les cures necessàries.

Creieu que si no haguéssiu fet certes crítiques als partits polítics tindríeu més suport?
—Sí! Si calles tothom és amic teu. Ara, quan crítiques coses que no veus bé, llavors entren en joc els interessos partidistes. De cop, es van apartant del teu costat. De fet, animen la seva base a fer-te boicot. Però si la repressió no em va fer defallir, no defalliré ara pels partits polítics, siguin quins siguin. Sé molt bé quins són els meus ideals i la meva lluita.

Afirmeu que no us presentareu voluntàriament a la presó…
—Si no m’hi presento voluntàriament és per no col·laborar amb aquest règim, amb aquest estat, amb aquesta justícia. Sé tot el que implica. Hi ha gent que a vegades em diu: “Tranquil, que estàs condemnat a tres anys i mig, però potser amb una bona conducta només hi estaràs un any.” Jo tinc clar que no serà així. Una bona conducta implica haver de demanar perdó, mostrar penediment. Implica haver de treballar de manera gratuïta en les feines que hi ha dins la presó. Jo tot això no ho faré. Tinc clar que em mantindré ferm, i molt probablement la meva condemna serà íntegra. Llavors no m’amagaré, però no els ho faré fàcil. No m’entregaré voluntàriament, com si me n’anés de colònies. Que siguin ells que es taquen les mans, que demostren a tothom com funciona aquest estat.

Aquests dies penseu com serà dins de la presó?
—Fa temps que és un pensament recurrent. La por d’allò que és nou sempre hi és. Però, per sort, he tingut xerrades i converses amb companys represaliats que per desgràcia han passat per la presó. Per exemple, he parlat amb Pablo Hasel unes quantes vegades. L’he anat a veure a la presó. De fet, jo al principi anava a veure el Pablo pensant que li donaria ànims. Pensava que conversaria una estona amb ell per animar-lo. I és al revés. Sempre que hi he anat n’he sortit reforçat. Ell m’ha animat a mi.

Què li voleu dir, a la gent?
—El missatge clar que volen donar amb la repressió és un missatge de por. Volen que tinguem por a l’hora de sortir a defensar els nostres drets i llibertats. El missatge que ara mateix volen donar des de la Generalitat i des dels socialfeixistes del PSOE és de pacificació i de fi d’un cicle, amb aquesta llei d’amnistia parcial. El meu missatge és un altre, de lluita. Vull que continuïn endavant. No serà fàcil, si volem aconseguir els nostres drets. Però que sigui difícil no vol dir que no ho intentem. Hem de veure clar que l’estat farà servir tots els seus mecanismes, però nosaltres hem de ser forts. Hem de veure clar per què lluitem. No podem defallir.

Voleu afegir res més?
—Sí! M’agradaria fer una denúncia. Crec que és important. Com deia, nosaltres defensem una amnistia total. I m’agradaria recordar que en aquest estat espanyol hi ha a les presons més de tres-cents presos polítics. Molts estan greument malalts. I si els antifeixistes no hi fem res, seran exterminats a la presó del règim. Crec que tots aquells que ens considerem demòcrates i antifeixistes hem de lluitar per la seva llibertat. Ara mateix fem campanya per cinc presos. Volem que puguin sortir com més aviat millor  perquè no siguin exterminats a la presó. Són la Lola, Camarada Arenas, Mònica Refoxos, María José Baños i Lucio Garcia.

Kafka a la ZAL de la Punta de València

Els afectats per les expropiacions del barri de la Punta de València, que es feren fa més de trenta anys, estan decebuts i indignats per la sentència del Tribunal Suprem espanyol que dóna via lliure a l’ajuntament i al port per a emprar els terrenys que van ser casa seua. La batllessa de la ciutat, María José Català, i la presidenta de l’Autoritat Portuària, Mar Chao, van rebre la sentència de dijous com un magnífic regal de Falles. Aquesta resolució de l’alt tribunal espanyol anul·la la del Tribunal Superior de Justícia valencià que el 2022 donava la raó als veïns respecte de les intencions del Consell de continuar actuant sobre els terrenys.

Reunits en l’Associació de Veïns de la Punta – la Unificadora, van recórrer contra una resolució del Consell del Botànic, del 2018, concretament de la Conselleria d’Obres Públiques i Vertebració del Territori, que aprovava definitivament el pla especial de la Zona d’Activitats Logístiques, la ZAL. És a dir, el Consell de Ximo Puig acabava la feina bruta començada pel Partit Popular de Rita Barberà, Eduardo Zaplana i Francisco Camps, que havien desnonat les famílies que vivien en aquesta pedania. L’objectiu era alliberar uns terrenys d’horta, al sud-est de la ciutat, amb cases i alqueries més que centenàries, que l’Autoritat Portuària de València deia que necessitava per a continuar l’expansió.

Irreversible, segons el Suprem

El fet és que les excavadores van entrar al barri l’any 2003 i encara no s’hi fa cap activitat logística, però sí que s’ha intervingut sobre el terreny que era horta productiva. S’hi han fet vials, s’hi han col·locat unes vies de tren que, de moment, no tenen cap mena de trànsit, i s’hi ha instal·lat enllumenat. També hi ha una substació elèctrica.

Aquestes intervencions són la clau de volta de la sentència que, a parer de Mireia Vidal, la coordinadora de la Unificadora, permeten al ponent Carlos Lesmes, de la sala contenciosa administrativa del Suprem, de dictar la sentència que assumeix la política de fets consumats. “Dóna carta blanca perquè qualsevol persona o institució puguen fer obres il·legals en paratges emparats. Encara que el projecte siga il·legal, si ja s’ha intervingut damunt el territori, com que no es pot revertir, es dóna la raó a qui ha comès la infracció.”

Això, segons la portaveu dels veïns, és kafkià perquè les intervencions i les obres s’hi han fet malgrat que ells en van demanar la paralització cautelar. “Nosaltres hem demanat l’aturada de les obres en moltíssimes ocasions, i cap jutjat no ho ha considerat convenient al·legant que era un tema judicialitzat. Deien que fins que no hi haguera sentència no s’hi podien pronunciar, però és aquesta execució de les obres que fa que en la sentència del Suprem es diga que com que està urbanitzat ja no es pot revertir. Ara els donen la raó perquè les obres són fetes. Això ho podríem qualificar de xicoteta estafa del sistema legislatiu que tenim i d’actuació maliciosa”, diu. Vidal es refereix a la pàgina 33 de la sentència on es dóna la raó als veïns i la seua argumentació, però després fa un tomb per a dir que és irreversible i dóna la raó a l’administració.

Antonio Montiel, advocat de la Plataforma Ciutat-Port i de Per l’Horta, que també va recórrer contra la resolució del Consell del 2018, analitza la sentència en la mateixa línia: “Lamentem que el Tribunal Suprem avale la tesi que la situació actual de semiurbanització imposa admetre els fets consumats encara que les obres s’hagen fet incomplint el pla general que continuava classificant el sòl de no urbanitzable i d’especial protecció agrícola.” Montiel diu que aquesta línia jurídica és molt perillosa.

Els veïns encara han d’estudiar quines accions emprendran, però es refermen en el compromís d’arribar fins al final. “Queda el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Justícia”, diu Vidal.

Una herència del PP que ha travessat tota la legislatura botànica

El Tribunal Suprem ha anul·lat la sentència del 2022 arran d’un recurs presentat per Ximo Puig perquè tombava un decret del seu govern. Quan el van aprovar fou amb la boca petita i quasi per la porta de darrere, perquè els terrenys de la ZAL eren una herència dels governs del PP. Es tractava de considerar amortitzat el sòl i donar-hi una utilitat industrial. També fets consumats, perquè, deien, les cases ja no hi eren, i era molt complicat de revertir la destrossa.

Els veïns sempre s’hi van negar i, arran de la sentència del Tribunal Superior de Justícia Valencià que els donava la raó, van demanar a Ximo Puig de treballar perquè sí que fos possible de revertir-ho i tornar a dedicar els terrenys a horta productiva. El col·lectiu Per l’Horta també va demanar per escrit a l’Ajuntament de València, en mans de Compromís, que paralitzàs qualsevol actuació que afectàs la ZAL. Però no va ser així i el Consell hi va recórrer.

“El nostre poble ha estat arrasat”: els afectats per la ZAL exigeixen responsabilitats després de vint-i-vuit anys de lluita

200 alqueries assolades en 73 hectàrees d’horta

Els fets de la Punta, l’expropiació forçosa de tota la pedania, van ser una de les actuacions més polèmiques del mandat de Rita Barberà. Tot i que les excavadores hi van entrar el 2003, la sentència de mort la tenien signada d’ençà del 1994. La destrucció de l’ecosistema humà i ambiental de la Punta va ser estudiada a fons per experts en geografia humana i, fins i tot, per Amnistia Internacional, que va qualificar de deportació l’expulsió dels habitants d’aquell enclavament amb coacció, amb ús de la força i destruint cases i conreus.

Mireia Vidal, que ara lidera els veïns de la Unificadora, tenia tretze anys quan les màquines van entrar a sa casa. Sa mare, Carmen González, era una de les dirigents veïnals que més van fer per a evitar-ho. De fet, poc abans que destruïssen sa casa, havia aconseguit una resolució judicial per a impedir-ho. Ningú no en va fer cas, d’aquell paper. Carmen ja va faltar, com molts altres propietaris i habitants de les alqueries assolades, i ara són els descendents que continuen la batalla legal de la restitució. “S’han vulnerat els nostres drets. Parlem d’un pla il·legal. La sentència diu que les obres són il·legals, però així i tot dóna la raó a l’ajuntament”, diu.

L’ampliació del port de València

L’alegria de la batllessa de València, María José Català, i de la presidenta de l’Autoritat Portuària per la sentència no s’han de deslligar de les notícies judicials que tenen a veure amb l’ampliació del port. La darrera és de la setmana passada, quan el Tribunal Superior de Justícia valencià va rebutjar la petició de Per l’Horta de suspendre cautelarment la contractació de les obres de l’ampliació. Poques setmanes abans, el ministre espanyol de Foment, Óscar Puente, havia brindat amb cava amb la batllessa i el president de la Generalitat perquè l’executiu aprovava el projecte.

“L’ampliació del port ha estat aprovada prèviament. Potser tenien alguna informació privilegiada, perquè han anat traient notícies tant de la urbanització de la ZAL com de l’ampliació, i s’ha vist que tant les autoritats com la direcció del port tenien carta blanca per a executar l’ampliació”, diu Mireia Vidal.

Jordi Cruz: “Sembla que si no fas allò per què la gent t’ha conegut, la teva vida sigui una merda”

Algunes generacions el recordaran per Art Attack, el programa de treballs manuals que es va emetre per Disney Channel del 1998 al 2004. Però Jordi Cruz (Barcelona, 1976) ha tingut una extensa carrera professional com a comunicador –també rere les pantalles–, presentant i conduint uns quants programes de televisió, ràdio i plataformes digitals. Aquest curs, després de gairebé tres dècades dins el sector, per fi l’hem pogut sentir parlar en català: primer, fent de jurat al programa Tik Tak Factory, un concurs de treballs manuals del SX3 i, d’ençà de dijous passat, presentant Truca quan arribis. Atacama, el nou programa de telerealitat d’aventures de 3Cat.

Parlem amb ell sobre el fet de treballar a casa i en la seva llengua per primera volta després tants anys, del paper dels treballs manuals i creacions en les noves generacions i què significa ser encara “el noi d’Art Attack“, vint anys després.

Després de TikTak Factory, ara torneu a 3Cat amb Truca quan arribis. Atacama. Ja us sentiu una mica com a casa?
—Home, he estat molt afortunat. És la primera vegada, amb vint-i-set anys de carrera, que treballo a casa, en català, la meva llengua, i a TV3. Són dos projectes que han anat molt de bracet: quan gravava el primer em van proposar de ser el presentador del segon. Com que no dono mai les coses per fetes, vaig pensar que potser acabarien trobant un altre perfil, però em van dir: “No, no. Ens encaixa perfectament el teu.” Em va fer molta il·lusió. A més, són dos programes nous que tenen molt recorregut. Espero que tinguin més temporades.

Com va ser aquest primer contacte amb TV3?
—A TikTak Factory van pensar directament amb mi perquè és un programa de treballs manuals. Van pensar que jo podria fer un bon paper com a jurat. Si hagués estat un programa on jo hagués hagut de fer treballs manuals, hauria dit que no, perquè ja ho he fet molts anys. Però em va agradar l’aventura de fer de jurat. Ara, ho vaig passar malament, eh?

Per què?
—Perquè passava molta angoixa veient els nens fent treballs manuals. Volia ajudar-los tota l’estona! Pensava: “Això no s’enganxa així”, “Això no se li eixugarà…” Però no podia dir res.

Quina és la vostra relació amb els treballs manuals i les creacions? Com és que en sabeu tant?
—Doncs perquè vaig tenir la sort de presentar un programa que es deia Art Attack! [Riu]. Per a mi, allò, va ser com un màster en treballs manuals, perquè a mi ja m’agradaven. Sempre he estat una persona molt creativa, i quan el 98 em van proposar de fer Art Attack, ja no era una cosa estranya per a mi…

Era una assignatura pendent, treballar a TV3?
—Em deixo sorprendre. No havia tingut mai l’espineta clavada, però em venia de gust. Quan m’ho van proposar va ser un repte, perquè jo parlo el català que he parlat amb els meus amics, a l’escola, amb la meva família… Fa respecte, perquè vols parlar un bon català i vols dir les coses correctament. A TikTak Factory vam tenir la sort de tenir una lingüista que ens ajudava. Però en un programa com Truca quan arribis, on ets al mig del desert, has d’improvisar, estàs neguitós… Des d’aquí aprofito per demanar disculpes [mira al mòbil que enregistra l’entrevista]: ho he fet tan bé com he pogut. Sempre es pot fet millor, i aquest és el camí.

Que rebeu molta pressió de TV3 per a parlar correctament?
—No, és una pressió que es posa un mateix. Si t’encarreguen una feina amb una llengua, has d’intentar fer-ho el millor possible, perquè hi ha altres professionals que ho farien d’aquesta manera. Igual que si fos un programa en anglès o en un altre idioma. Imagina’t un programa en gallec o en basc… no t’ho pots prendre de broma. Has d’estar a l’altura i intentar de ser respectuós amb la llengua amb la qual fas el programa.

Què representa fer programes en català? Us en vau anar molt jove a Madrid i quasi no us havíem sentit parlant en català…
—M’encanta. A més, a mesura que vas gravant, et vas sentint més lliure. Al principi se’m feia estrany, però més tard ja vaig fluir més. Al començament estava molt aferrat al guió, però després ja me’n vaig deslliurar, que és més com sóc jo: d’improvisar.

Què hi trobarem, en aquest nou programa, Truca quan arribis. Atacama?
—És una aventura: sis creadors de contingut que han vingut a jugar i a participar en l’indret no polar més àrid del planeta, el desert d’Atacama, on fa una calor que no t’ho pots ni imaginar… És tan sec! A més, hi ha complicacions pel mal d’altura, perquè som a 4.300 metres. Costa respirar, t’agafa mal de cap… Afegeix-hi haver de córrer, de competir. Però ha quedat un programa que, a part d’aventures, també és molt humà. De seguida agafes molta estima als participants. I això traspassa la pantalla. A més, el primer dia els concursants ja van haver de deixar els mòbils, no tenien contacte amb el seu món, per tant, van poder obrir-se, tenir converses, viure l’aventura d’una altra manera. Quan els vam tornar els mòbils, algun deia: “No, no ens els doneu!”. Això va fer que l’experiència fos molt més immersiva.

Hi ha qui es queixa que últimament tot s’ha de fer amb influenciadors… Es comença a abusar d’aquesta figura?
—Estic convençut que, si hagués nascut a la seva època, jo també seria creador de contingut. A vegades sembla que crear contingut no sigui el mateix que comunicar o presentar. L’única diferència entre ells i el que nosaltres vam viure en la nostra època és que, en lloc de sortir a la televisió, ho fan al mòbil. I s’ho fan tot ells mateixos: no han de demanar permís a ningú, ni que un director els truqui a la porta i els doni un programa. Alguns diran que n’hi ha que sí que valen per a això i són bons comunicadors, i d’altres que només aprofiten l’oportunitat, però és que això també passa a la televisió, al teatre, etc. Jo crec que són gent que són comunicadors nats i que tenen una manera d’expressar-se i d’arribar a les persones que és molt real. És el que demanem als comunicadors. No entenc gaire el debat, la veritat… Jo, per exemple, no podria fer un informatiu, i mira, sóc molt comunicador i és la meva feina, però potser no tinc les eines per a fer-ho perquè no he estudiat Periodisme, no sé estructurar una notícia… I no passa res, no és el meu lloc. Ells són joves! Necessiten els espais i les oportunitats com aquesta. Entenc que la gent pugui dir: “Mira, ara, perquè té seguidors és aquí…”. Bé, abans eren els càstings, ara la visibilitat i la viralitat que té el seu contingut.

Comenteu que seríeu influenciador si fóssiu d’aquestes noves generacions. De fet, ja sou molt actiu a les xarxes…
—Influenciador no, creador de contingut. És un concepte que ha canviat amb els anys. Abans, amb el naixement d’Instagram, sí que hi havia persones que explicaven el que feien i prou, però ara hi ha gent creant contingut: xerren de la seva vida, però hi afegeixen un plus amb la imatge, la narració… Els creadors de contingut no influencien, fan entreteniment. Els meus nebots, per exemple, en lloc de mirar la televisió convencional, miren el mòbil. Jo, les meves xarxes, les utilitzo com un vehicle per a continuar comunicant. No he fet servir mai les xarxes com un expositor de la meva vida, de la meva intimitat o dels meus sentiments. Hi ha un senyal d’alerta, en tot això, que és quan la teva vida passa a ser el contingut. En pots perdre el control. Exhibir la teva vida et deixa despullat.

Mirant els creadors de contingut que surten al programa, sorprèn que gairebé tots facin contingut en castellà. Per què no s’ha comptat amb els qui el fan en català?
—No crec que s’hagi buscat. Són com jo: al principi, molta gent em deia que no sabien que parlava català. És clar que parlo català, però no he tingut mai l’espai on fer servir la meva llengua! Un exemple d’això és la Sònia, una de les participants del programa. Ella ara viu a Barcelona i vol aprendre el català. Per a ella, ha estat tot un repte fer aquest programa. Jo em trec el barret. L’important és donar l’oportunitat i que aquesta persona pugui millorar.

Durant molt de temps heu estat allunyat de les càmeres. Com ha estat el retrobament amb aquest format?
—Com si no haguessin passat ni dos dies! Em defineixo com a comunicador. L’espai, el lloc i l’audiència, per a mi, són el menys important. No ho he viscut com un retorn. El més important en un programa com Truca quan arribis és fer que tot l’equip visqui una bona experiència.

Heu notat que, en moments en què sortíeu a programes de televisió, també teníeu més popularitat?
—És que ara això ha canviat totalment: pots penjar un vídeo a les xarxes socials i que el vegin més de tres milions de persones. I, això, també ho notes quan surts al carrer, perquè la gent et reconeix. Abans, si sorties a la tele, sí que eres famós automàticament. Però ara també hi ha les xarxes socials. Hi ha la pregunta de: “Ja no fas res, oi?”. És clar que faig coses! Per això sempre reivindico que la gent, quan ja no té l’oportunitat a la televisió, té tot el dret de dedicar-se a una altra cosa i sentir-se igual de realitzat. Sembla que si no fas allò per què la gent t’ha conegut, la teva vida sigui una merda. Sembla que vinguin a recordar-t’ho. “Ai, quina pena”, “ostres, quina ràbia, no?”. Doncs no: la meva vida ha agafat un altre destí i estic la mar de content.

Us molesta que encara us relacionin com “el noi d’Art Attack“?
—No. No hi tinc cap problema. La gent que renuncia a les coses que ha fet als seus inicis és que potser no estava al 100% convençuda del que feia. Puc entendre-ho, i ho respecto. Vaig ser jo mateix a Art Attack i sóc jo mateix actualment. Per a mi és un reconeixement i un premi, que em diguin això, perquè és molt difícil que un programa de televisió transcendeixi d’aquesta manera i arribi a tantes generacions. La gent em recorda amb estima i cada dia rebo missatges: “Que sàpigues que la meva infantesa vas ser tu”; o: “He acabat estudiant disseny gràfic per tu”. Això no té preu. Quan em veig a Art Attack, em fa molta gràcia.

Tornar a fer un programa de treballs manuals com TikTak Factory us ha remogut coses d’aquella època d’Art Attack?
—No, perquè a mi m’agrada molt fer treballs manuals i en faig sovint. Si tinc temps i tinc idees, m’agrada fer-ho, gravar-ho i penjar-ho a les meves xarxes socials. Amb TikTak Factory em va agradar veure que hi havia noves generacions d’artistes que els agradava tot això dels treballs manuals. Ara que són en una era tan digital…

Els treballs manuals han quedat oblidades amb l’auge dels mòbils, les noves tecnologies, continguts digitals?
—No, perquè les noves tecnologies sempre poden sumar si els donem un bon ús. Empatitzo molt amb els meus nebots, per exemple. Ells miren el mòbil, però jo a la seva edat mirava la televisió de la cuina de casa. Però, és clar, no podia estar-me catorze hores mirant la televisió! Surt, juga, llegeix, fes alguna cosa… doncs ara igual: no pots passar hores mirant el mòbil. És una pantalla i prou. Per tant, els dos mons conviuen: mira els dissenyadors que poden treballar amb aquestes tablets fantàstiques! Tot suma. Ara, la cola blanca no la pots tirar sobre la tablet, l’has de fer servir tu mateix.

De fet, a Truca quan arribis, un dels problemes amb què es troben els participants és que han de viure aquesta aventura sense mòbil. Com va anar?
—El primer dia no s’ho creien, després ja van veure que era una realitat. Al final del programa ens ho van agrair. A més, a Atacama tampoc és que hi hagi gaire vida social. San Pedro de Atacama són dos carrers. Vull dir que no és que et poguessis distreure visitant la ciutat, saps? Però això ho va fer especial. Sí que és veritat que gravaven contingut per al programa amb els mòbils del programa. Potser això els va treure una mica el neguit… Jo també ho havia de fer, de gravar! [Riu]. Cada dia havia de gravar un resum del que havia passat. No sabia què dir! Estic convençut que els altres ho feien a la primera, perquè són uns comunicadors genials…

Sobre la diferència d’edat: amb dinou anys presentàveu un programa per a infants. Ara, amb 47, per a joves. Quina és la clau per a connectar amb una audiència que són de generacions diferents de la vostra?
—Jo diria que la clau és parlar amb ells amb respecte i sense tractar-los amb condescendència. Sempre he tractat el públic infantil com a persones normals i corrents. Mai dient-los “hola, com va, com estem?” [fa veu infantilitzada]. No, els parlava normal. I als joves no pots parlar-los des de l’autoritat. Empatitzo molt amb ells. La gent que desmereix els joves o les lluites que tenen i comencen a dir coses com ara “no saps de què parles”, “perds el temps”, “ui, això jo ja ho he viscut”… Mira: deixa de viure en els teus temps i pensa que ara la joventut són ells. Els qui necessiten el suport són ells. Els qui necessiten que entenguis el món on viuen són ells. Tu, això, ja ho has viscut. Ara deixa’ls-hi el seu espai.

 

El banquer d’Arenys de Mar que col·leccionava línies de tren

Antiga estació de ferrocarril d’Almeria
Plaça de l’Estació, Almeria, Andalusia
Mapa a Google

 

En un dels deliciosos reportatges de la revista Mira, titulat “Indians a la ciutat dels morts”, la periodista Laura Saula passeja pels cementiris mariners d’Arenys de Mar i Canet de Mar amb la historiadora de l’art Maria Garganté a la recerca de panteons, hipogeus i nínxols dels qui se’n van anar a fer les Amèriques i en van tornar amb les butxaques ben plenes. Un dels xalets mortuoris més imponents que visiten és sens dubte el panteó d’Iu Bosch, al cementiri d’Arenys de Mar, una petita catedral neogòtica del 1917 atribuïda a Enric Sagnier i Eusebi Arnau.

Aquesta presència central en el món dels morts d’Iu Bosch i Puig (13 de gener de 1852 – 7 de juny de 1915) mira de reflectir, sens dubte, la preeminència que va tenir entre els vius aquest fill d’un advocat i registrador de la propietat d’Arenys de Mar (Maresme) que no va acabar els estudis de batxillerat. La Revista Ilustrada de Banca, Ferrocarriles, Industria y Seguros, l’any 1899, n’explicava els motius: “Al col·legi de segon ensenyament d’Arenys va cursar les primeres assignatures del batxillerat, però el comerç l’atreia amb una força irresistible; viure en el món dels negocis era la seva aspiració i, pressentint tal vegada el lloc distingit que amb el pas del temps, no gaire, hi ocuparia, va abandonar els estudis, es va acomiadar satisfet de les aules i, allunyant-se de la tranquil·la terra natal, va passar a Barcelona quan amb prou feines tenia catorze anys, ple de goig perquè veia materialitzar-se els seus desigs.”

A la capital catalana, Iu Bosch va començar a treballar de dependent d’un corredor de borsa i va viure la febre d’or que tan bé va saber retratar l’escriptor Narcís Oller. Movent-se bé en l’àmbit dels negocis financers, en poc temps va amassar un capital considerable que el va empènyer, el 1879, a traslladar-se a París –com detallava l’article esmentat– “per a ampliar la limitada esfera d’acció que Barcelona oferia al seu esperit emprenedor i actiu”. A la capital francesa, se li van obrir les portes ràpidament de les principals institucions financeres locals, com ara la Societé Immobiliere, L’Acien Comptoir i el Crédit Mobilier, fundat a mitjan segle XIX pels germans Isaac i Émile Pereire.

Aprofitant les facilitats del mercat financer parisenc, doncs, i amb un bon coneixement dels medis –i tripijocs– polítics madrilenys, va desenvolupar especialment a la direcció de Crédit Mobilier un pla d’inversions ambiciós que li va permetre d’acumular, just abans del canvi de segle, una llarga llista de càrrecs notables en sectors realment avançats a la seva època: va ser president del consell d’administració del Banc General de Madrid (filial de la companyia parisenca), va presidir també la Societat de Telèfons de Madrid, la Companyia de Cables Submarins i la Societat Immobiliària de Sant Sebastià, a més de ser vice-president de la Companyia dels Ferrocarrils de Puerto Rico, de la dels camins de ferro colombians, del Pacífic i de Veneçuela i de la línia que anava d’Arle al Pòrt d’Arle, a la Provença.

Bosch va demostrar amb escreix el bon nas en la detecció de sectors clau en el desenvolupament econòmic i financer, però no va encertar-la tant a l’hora de valorar els riscs d’aquelles inversions monumentals. Així, arran de l’anomenat desastre del 1898 a Espanya molts d’aquells negocis que havia impulsat i secundat van començar a fer aigües o a anar mal dades, fins al punt que va haver d’abandonar-los progressivament, de la Companyia de Ferrocarrils de Puerto Rico al mateix banc madrileny i Crédit Mobilier. Amb l’arrencada del segle XX, de fet, Bosch es va haver de concentrar en la nineta dels seus ulls, la Companyia dels Camins de Ferros del Sud d’Espanya.

La Sur de España, com era coneguda, s’havia constituït a Madrid el 26 de juny de 1889 gràcies a la insistència de Bosch, com a president del grup inversor Crédit Mobilier i del Banc General de Madrid, perquè se li concedís la construcció i l’explotació de la línia ferroviària de Linares a Almeria, inaugurada el 14 de març de 1899. Era una idea de la Diputació d’Almeria que s’arrossegava d’ençà del 1873, però l’orografia complicada de la zona per on passava, la manca d’inversors i els dubtes sobre la rendibilitat havien deixat desertes les subhastes del 1880, 1882 i 1887. Quan ja semblava que el projecte quedaria amagat al fons d’un calaix, l’aparició en escena d’Iu Bosch va revifar la idea i va ajudar a cobrir el desert ferroviari d’aquest sector d’Andalusia. Inicialment, es van construir 228 quilòmetres de ferrocarrils entre la ciutat minera de Linares i Almeria, on hi havia l’estació bandera de la companyia signada per Laurent Farge, però a poc a poc va anar sumant quilòmetres amb la incorporació de la línia de Moreda a Granada (56 quilòmetres) el 1904 i dels ramals de La Calahorra a las Minas de Alquife (11 quilòmetres) el 1899, de l’estació de Gérgal a Gérgal-Cruz de Mayo (6 quilòmetres) el mateix any 1899, de Huéneja-Dólar a Minas del Marquesado (14 quilòmetres) el 1916 i d’Almeria al port (2 quilòmetres) el 1925.

Bosch va presidir Sur de España del 1903 al 1915, l’any de la seva mort a Sant Sebastià. Amb la desaparició del promotor i impulsor arenyenc va desaparèixer, també, el període de vida pròpia i autònoma de la companyia ferroviària, que a causa de la insuficiència de recursos propis va passar a ser arrendada i explotada per la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos fins el 1929, quan fou del tot absorbida. Més endavant, el 1941, la línia Linares-Almeria va ser integrada per decret franquista a la xarxa de Renfe.

I una mica més: Un dels homes més rics que reposen al cementiri d’Arenys de Mar no va aconseguir mai, malgrat la meteòrica carrera empresarial i emprenedora que va tenir en vida, d’obtenir un escó de diputat a les corts espanyoles, un lloc a què va aspirar presentant-se com a independent per la circumscripció de la província d’Almeria a les eleccions espanyoles del 1896. En aquells mateixos comicis, curiosament, sí que hi va entrar de diputat del Partit Conservador –en representació del districte de Mataró– el seu germà Bartomeu Bosch i Puig (Arenys, 1850-?), advocat i secretari de l’Ateneu Barcelonès del 1884 al 1885. El 1910 i 1911 també seria senador per la circumscripció de Girona.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Retrat d'Iu Bosch i Puig. Un viaducte de la línia. L'antiga estació d'Almeria, de nit (fotografia: Wikimedia Commons).

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’ANC anunciarà avui si impulsa una llista cívica que tindrà grans dificultats per a tirar endavant

Quan el secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va anunciar la data de la consulta interna sobre la llista cívica no es pensaven que al tram final de la votació es trobarien amb una convocatòria avançada d’eleccions. Segurament, si ho haguessin sabut, haurien accelerat els processos i haurien pres la decisió abans amb la idea de guanyar marge de maniobra. Però els fets són els que són, i ara mateix es troben atrapats en un calendari diabòlic que fa molt difícil el mecanisme que havien dissenyat per a trobar els candidats de la llista cívica. Avui anunciaran el resultat de la consulta a l’Assemblea General Ordinària que fan a Taradell (Osona), que, com estava previst, també ha convocat eleccions per a renovar el secretariat nacional del 14 al 18 de maig. Si els socis hi estan en contra, significarà el final del camí de la llista cívica i, molt probablement, de Dolors Feliu com a presidenta de l’ANC. Però si l’avalen, hauran d’esforçar-se de valent perquè tiri endavant.

La idea inicial era obrir un procés participatiu perquè qualsevol català pogués proposar el nom de cinc candidats que els agradaria que formessin part de la llista cívica. Podrien ser persones qualssevol, sempre que fossin independents de les direccions dels partits polítics i no haguessin tingut llocs de responsabilitats en àmbits polítics o de confiança al sector públic dins els cinc mesos anteriors a la presentació de la candidatura. Tampoc en podrien formar part membres del secretariat nacional de l’ANC del juny del 2022 fins a les eleccions ni càrrecs de les assemblees de base de l’ANC fins a cinc mesos abans de la presentació de la candidatura.

Amb aquests requisits, un grup promotor de l’ANC s’hauria de posar en contacte amb els candidats proposats perquè fessin el pas de presentar-se. De fet, el secretariat comptava que la pressió popular de ser proposats per milers de persones impressionaria els noms de la societat civil en qüestió i els ajudaria a fer el pas. Un procés de formigueta per a convèncer els candidats que potser s’hauria allargat mesos i que ara hauran de fer en poques setmanes.

Tal com marca la llei electoral espanyola, que és la que regeix en absència d’una de catalana, els candidats s’han de comunicar a la junta electoral abans del vintè dia des de la convocatòria d’eleccions. Pere Aragonès signarà el decret de convocatòria dilluns, així que els candidats s’han de designar abans del 8 d’abril. Vint dies perquè els ciutadans proposin candidats, perquè el grup promotor es posi en contacte amb ells per a demanar-los-ho i perquè ells acceptin i facin el pas d’encapçalar un projecte electoral extraparlamentari i amb un gran desafiament per a fer forat al mapa polític català. Una tasca titànica.

A banda, per si no fos prou, l’ANC va dir que la llista cívica es presentaria amb la fórmula d’una agrupació d’electors, no com un partit, que té com a principal característica que és una unió política de ciutadans sense vocació de mantenir-se en el temps. Una fórmula que encara afegeix més complicacions al projecte, perquè estan obligats a recollir signatures equivalents a l’1% del cens electoral i presentar-les abans del vintè dia de la convocatòria, el 8 d’abril. Si es presentessin com a partit, les signatures requerides serien el 0,1% del cens electoral.

Per tant, a més de cercar candidats i convèncer-los, l’ANC haurà de mobilitzar les bases per a recollir un bon grapat de signatures. Si es manté el cens electoral de les darreres eleccions –les del 23 de juliol al congrés espanyol–, la llista cívica necessitaria 57.037 signatures, repartides per demarcacions així: 42.435 a Barcelona, 5.966 a Tarragona, 5.463 a Girona i 3.172 a Lleida. Cal tenir en compte, a més, que un mateix ciutadà només pot avalar una candidatura, de manera que una mateixa persona no podria pas ajudar a presentar-se la llista cívica i també Alhora, el projecte polític impulsat per Clara Ponsatí i Jordi Graupera que comparteix moltes de les crítiques contra ERC, Junts i la CUP que han motivat el projecte de la llista cívica.

Ple extraordinari del secretariat nacional

Dijous al vespre, el secretariat nacional de l’ANC es va reunir per parlar de com afectava l’avançament electoral al projecte de la llista cívica. Ara bé, la conversa es va fer sense saber encara què havien votat els socis, de manera que només es podia parlar de futuribles. Així doncs, es va parlar de fer un nou ple extraordinari si finalment guanyava el “sí” per tractar com ho farien per superar tots aquests esculls i presentar-se a les eleccions. El més probable és que el ple extraordinari es faci avui mateix al vespre, després de l’assemblea general.

Sigui quina sigui la decisió que finalment prengui l’ANC amb la llista cívica, és ben segur que la tensió interna que ha precedit tot el procés es palparà durant l’assemblea general. Hi ha unes quantes assemblees de base, com les de Girona, Sabadell, Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Valls i Mataró, que van criticar obertament el paper del secretariat nacional perquè deien que havien trencat la neutralitat implicant-se tan a fons en la llista cívica abans que els socis l’haguessin avalat a la consulta. Una posició que també va criticar més d’un centenar de càrrecs i ex-càrrecs de l’ANC –com els ex-vice-presidents Jordi Pesarrodona, Josep Cruanyes, Jaume Marfany i Carles Castellanos– en un manifest que deia que la llista cívica amenaça per a la transversalitat de l’ANC.

La presidenta, Dolors Feliu, ja ha deixat entreveure que, si els socis no avalen la llista cívica, no es presentarà a la reelecció. “Totes les meves opcions estan obertes segons els resultats. Evidentment, el meu compromís amb l’entitat és total”, va contestar ara fa un mes en una entrevista a VilaWeb. A la mateixa entrevista es parlava de la possibilitat que Aragonès avancés les eleccions, com ha acabat fent. I malgrat que no s’hi incidia gaire, Feliu deia que no seria un inconvenient, justament, perquè el projecte ja s’havia treballat abans, que és allò que els han criticat els detractors: “Hem treballat prou, prou contundentment, i el projecte és prou dibuixat per a accelerar si fos necessari. En realitat, tenint la pàgina web, que és on la gent pot entrar a proposar els noms, tot és possible. Es pot accelerar el temps per a fer les propostes. Potser si tan sols tenim quinze dies o un mes, la gent hi entra en massa i tot es fa més de pressa. Crec que sí, que és prou madur. Quan hi hagi el sí per part dels socis, ja es podrà començar a participar.”

No es votarà un nou full de ruta

L’assemblea general d’avui no votarà un nou full de ruta de l’ANC per a l’any que ve, com és habitual, perquè ja es va prorrogar per al 2025 el que s’aplica enguany. Ara bé, l’avançament electoral i l’aprovació de la llei d’amnistia posa el país en una cruïlla amb grans possibilitats de canviar el panorama polític si Carles Puigdemont o Salvador Illa desbanquen Pere Aragonès.

Allò que passi amb la llista cívica marcarà de ple com seran les eleccions al secretariat nacional del maig. Un dels noms que ja ha fet el pas per a presentar-s’hi és el cantant i ex-diputat Lluís Llach, crític amb la idea que l’ANC impulsi la llista cívica. Segons que va explicar en una entrevista al Punt Avui, la seva voluntat era més aviat d’entrar al secretariat que no pas assumir la presidència de l’entitat, però tampoc no ho descartava: “Quan sigui secretari nacional, si és que la gent s’avé a posar-m’hi, decidiré què faig, però és evident que tal com funciona avui la presidència, jo no sóc la persona ideal. Ara, si hi ha una possibilitat de president o noia de netejar les escales, sí.”

“La vida continua”: així viu les Falles el barri de Campanar

Encara no ha passat un mes d’ençà de l’incendi mortal que va aclaparar el barri de Campanar de València i les Falles ja són ací. Ja fa dies que la ciutat fa olor de pólvora i bunyols, i tots els monuments són perfectament encaixats i enllestits. Però en aquest barri les Falles, enguany, es viuen d’una manera diferent.

“La paraula és ‘dolor’”, diu Chelo Salavert, presidenta de la falla Monestir de Poblet, més coneguda com l’Antiga de Campanar, una de les falles emblemàtiques de la secció especial. “Hem sentit un gran dolor tots els veïns i tots els fallers per la proximitat de les festes. Però la vida continua, això ho tenim tots molt clar, i les falles són imparables. Procurarem, dins de tot el respecte cap als veïns afectats, aportar un puntet d’alegria”, diu.

En la seua comissió hi ha una família que vivia al bloc de pisos incendiat, però, previsors de les demandes, ja han avisat a la falla que no volien parlar amb la premsa. “Hem fet nostre el dolor de les famílies. Personalment, visc al costat d’aquesta finca i és molt trist passar-hi cada dia i veure l’espectacle que hi ha quedat. No hi ha paraules. Ha estat molt desafortunat tot, primer l’incendi i després les dates. Amb la proximitat de les festes, encara fa més mal”, diu Salavert.

Els qui més a prop són de la zona zero són els de la falla Mestre Rodrigo – General Avilés. “Encara tenim el sentiment de llàstima i es nota que enguany no estem al cent per cent. Ens falta camí per recórrer. Dins del casal sembla que tot és normal, però es nota que no és un any normal. De fet, nosaltres tenim l’edifici incendiat a la vista, i això es nota”, diu Pepe Navarro, el president de la falla.

Dins la comissió, hi ha cinc famílies afectades. Navarro explica a VilaWeb que els han fet regals perquè tinguen unes falles tan normals com siga possible. Alguns havien perdut la indumentària fallera en l’incendi, però entre els membres de la falla els l’han refet. “Estan contents dins la tragèdia per les mostres de suport”, diu.

Més particular és el cas d’una xica de la falla Manuel de Falla – Tamarindos. L’única cosa que es va salvar del seu pis fou el canapè del dormitori, on guardava els adreços i el vestit de fallera. Això va ser possible perquè vivia al pis del costat d’on hi havia la parella atrapada al balcó, i els bombers van banyar molt aquella zona. El vestit del marit, que era en un altre lloc, no va tenir tanta sort. Ho conta Carlos Venancio, president de la falla.

L’Ajuntament de València utilitza la música per reespanyolitzar les Falles

“Estan prou deprimits. Fem un concurs de disfresses, i se’n van eixir del grup, però ara sembla que han tornat. Estan un poquet millor, però encara molt afectats perquè tenen dos xiquets i ho han perdut tot”, diu. Són els xiquets, precisament, els qui més ganes tenen de distreure’s i evadir-se. “Però els pares… Tens quatre dies de festa, però en acabar la setmana fallera, tornes a la crua realitat.”

En aquesta comissió també hi ha una afectada indirectament per l’incendi. És una xica que havia de signar la hipoteca el dia 4 de març per a comprar-se un pis en l’edifici que es va incendiar. Ha perdut les arres de la venda de sa casa i les arres de la compra d’aquest pis, i s’ha trobat sense casa, de moment. “També és una situació complicada. En aquest sentit, doncs no n’hi ha molt d’humor. Intentem passar-ho el millor que podem, però sempre tens el pesar aquest”, diu Venancio.

“El barri viu les falles amb més tristor que la que hi hauria d’haver. Hi ha ganes de festa, però sempre tenint en compte que tenim dues famílies afectades. A més, la nostra situació és un poc especial, perquè Marina és la nostra fallera major infantil de València, és la nostra xiqueta. Aleshores, també tenim molta il·lusió. La contrapartida és aquesta família que ho ha perdut tot. Ganes de festa? Sí, n’hi ha ganes, però no és el mateix sabor de boca”, diu.

Aquesta família els ha demanat de desfilar tots quatre junts a l’ofrena i oferir un detall floral a la Mare de Déu per haver-los salvat –la dona era dins casa quan va començar l’incendi i va poder eixir al carrer. Venancio explica que la falla es va oferir a pagar-ho i s’hi van negar, perquè volien que fos una ofrena personal seua.

Les mostres de solidaritat

El mateix vespre de l’incendi es va activar una xarxa de solidaritat al barri per recollir roba i objectes de primera necessitat per als afectats. Els casals fallers van obrir les portes per a replegar totes aquestes mostres de generositat. “Obrírem el casal i la resposta va ser… ni ens ho imaginàvem. A més, haguérem de canalitzar molta ajuda que venia en dies posteriors a uns altres llocs, perquè els punts de recollida ja no donaven l’abast. Ha estat una resposta molt aclaparadora”, diu Salavert. Navarro també explica que la seua falla va recollir vint-i-cinc tones de roba i material de primera necessitat.

D’una altra banda, la Falla Tamarindos ha fet fallers honorífics l’associació Valientes, que va organitzar la xarxa solidària. Venancio explica que els van fer un sopar i un homenatge per la seua tasca, a més d’un detall com a fallers d’honor.

Però ara els fallers tenen ganes de gaudir de la festa. L’Antiga, segons que explica la seua presidenta, farà explícit que la falla està amb el barri, de manera simbòlica. “Nosaltres vam seguir els dies de dol institucional, però no volem fer mostra ostentosa del dol durant la setmana fallera. Ara s’ha de donar suport a les famílies afectades i fer-les felices”, diu.

Un terratrèmol de magnitud 2,8 és percebut a la Selva, el Gironès, el Baix Empordà i el Maresme

Un terratrèmol de magnitud 2,8 que ha tingut lloc cap a dos quarts de vuit del vespre d’aquest divendres ha estat percebut a les comarques de la Selva, el Gironès, el Baix Empordà i el Maresme. La zona epicentral s’ha produït a la Selva, cap al municipi de Vidreres. L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ha afirmat que el fenomen no ha causat danys.

Confirmació de #Terratrèmol de magnitud 2.8 a Selva https://t.co/batEwl26lQ

— ICGC. Generalitat (@ICGCat) March 15, 2024

Creix la tensió a les presons: els sindicats reiteren que no negociaran fins que Ubasart no dimiteixi

En un comunicat publicat aquest vespre, els sindicats de presons han reiterat la negativa a negociar sobre el blocatge als accessos als centres penitenciaris, que ha començat avui arran de l’assassinat d’una cuinera de la presó de Mas d’Enric a mans d’un intern, fins que no dimiteixi la consellera de Justícia, secretari de Mesures Penals, Amand Calderó, i el secretari de Mesures Penals, Amand Calderó.

Oberts a la negociació sempre que s’incorporin nous interlocutors

Al text, els sindicats denuncien les “mentides” del secretari de Calderó durant la conferència de premsa, en què ha dit que hi ha hagut contactes continus amb les organitzacions representatives durant el dia. “En cap cas n’hi ha hagut”, asseveren.

“Considerem que mentir públicament i de manera conscient per part d’un alt càrrec del govern, l’inhabilita per a continuar exercint les seves funcions, i per tant ens reafirmem en la nostra petició del seu cessament”, afegeixen.

I acaben dient: “Els sindicats representatius estem oberts a la negociació, sempre que s’incorporin nous interlocutors. Mentre això no es produeixi, la mobilització dels treballadors i treballadores continuarà”.

Preveuen mobilitzacions llargues

En una compareixença aquesta tarda, la consellera ha explicat que s’havia obert una investigació policíaca i judicial, a més d’un expedient informatiu per a clarificar què va passar. Sobre això, ha citat els sindicats de presons i ha demanat de reprendre el diàleg. Per contra, els sindicats de presons han decidit de no assistir a la reunió que hi havia convocada a les 14.00 i han dit que Ubasart i Calderó ja no eren “interlocutors vàlids”. Per això, no es reuniran amb el govern fins que Ubasart i Calderó dimiteixin o siguin destituïts, segons que han explicat a l’ACN.

Ubasart ha descartat de dimitir del càrrec i de destituir el secretari de Mesures Penals, Amand Calderó. “Segurament seria la decisió més fàcil, però no la més encertada”, i ha dit que la cúpula de Justícia i dels serveis penitenciaris tenien la responsabilitat i l’obligació de gestionar la crisi. Sobre això, el govern ha creat un gabinet de crisi amb els departaments de Justícia, Presidència i el de l’Interior.

Tot i el blocatge, els funcionaris del torn de nit que treballaven d’ençà d’ahir al vespre poden sortir i són rellevats per companys, però les plantilles a l’interior continuen essent com si fossin de nit. Avui al centre penitenciari de Mas d’Enric hi ha una vintena de funcionaris, mentre que, normalment, acostuma a haver-hi una seixantena per a cadascun dels tres torns. “Alguns companys hi són des d’ahir al vespre”, ha dit la portaveu d’UGT Presons, Núria Masarre. Segons Masarre, els ànims a l’interior es mantenen “tranquils” i “els companys resisteixen”. De fet, ha confirmat que “mentre els de dins aguantin”, ells mantindran els talls.

Durant la jornada de protesta, vora de 5.000 interns de sis centres dels nous que hi ha a Catalunya no han pogut sortir de les cel·les d’ençà d’ahir a la nit. Això pot generar situacions de risc, segons al govern, no només per als interns, sinó també pels mateixos treballadors penitenciaris. Els sindicats, per la seva banda, consideren que aquesta mena d’advertiments “estan clarament destinades a culpabilitzar al col·lectiu enfront de l’opinió pública”.

De fet, els han servit els àpats a les cel·les mateixes. Una situació que, segons alguns treballadors, pot causar certs moments de tensió. D’ençà de quarts de sis del matí, entre dues-centes persones i tres-centes s’han anat concentrant a la porta del centre penitenciari de Mas d’Enric per denunciar la mort d’una companya en mans d’un reclús. “Tots som Núria” i “consellera dimissió” han estat els dos càntics més repetits de la jornada. A quarts d’una del migdia, els familiars de la víctima s’han traslladat fins al centre a recollir les seves pertinences entre aplaudiments i mostres de suport per part dels concentrats.

El SX3 cerca famílies catalanes a l’estranger perquè participin en la Supernit a les biblioteques

El canal infantil SX3 tornarà a celebrar el 31 de maig la “Supernit a les biblioteques”, una iniciativa per a fomentar la lectura en català entre els infants amb una activitat nocturna. Enguany, volen que l’activitat arribi més enllà i hi participin també famílies catalanes de tot el món.

L’activitat es farà a biblioteques de tot Catalunya el 31 de maig a les 19.00, i la idea és que les famílies a l’estranger també hi participin de manera simultània, sempre que el fus horari ho faciliti, o en una hora aproximada. La “Supernit a les biblioteques” va adreçada a infants entre sis anys i catorze i és una iniciativa del 3Cat en col·laboració amb la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya, que s’obre a tots els equipaments del sistema de lectura pública. Té el suport del Departament de Cultura i enguany també de la Direcció General de la Catalunya Exterior.

Les famílies que hi vulguin participar i vulguin saber-ne més detalls poden adreçar-se al correu gestio.supernit.cultura@gencat.cat fins el 27 de març.

La Comissió de Venècia avala l’exclusió sobre terrorisme feta a la llei d’amnistia

La Comissió de Venècia, l’entitat del Consell d’Europa que s’encarrega dels estàndards judicials, ha aprovat el dictamen sobre la llei d’amnistia arran d’una consulta feta pel senat espanyol, en què hi ha una majoria del PP.

L’òrgan ha tingut en compte les esmenes adoptades pel congrés espanyol ahir, fet que ha fet que modifiquessin les recomanacions que van fer. Així, com ja deia l’esborrany de l’informe filtrat el primer de març, la comissió recomana que es defineixi de manera més precisa l’abast material i temporal de la llei, perquè els efectes que tingui siguin més previsibles; també demanava una connexió entre la consulta del 9-N i el Primer d’Octubre i els actes de malversació i corrupció que es volen amnistiar, i el tercer punt és el que canvia en el document aprovat.

En el primer esborrany, es deia que calia treure’n el criteri de la sentència ferma per a excloure’n els delictes de terrorisme. Ara, sobre els delictes de terrorisme, diu que l’amnistia solament és compatible amb els estàndards internacionals si les vulneracions greus en són excloses. Junts, ERC i el PSOE van acordar una esmena en aquesta direcció que diu que en són exclosos els casos en què hi hagi hagut vulneracions greus dels drets humans, de manera manifesta i amb una intenció directa.

A més, la Comissió de Venècia veu legítim l’objectiu de la normalització institucional, política i social a Catalunya, però, reitera les crítiques i demana a totes les autoritats espanyoles que es prenguin el temps necessari per a un diàleg profund en l’esperit de la cooperació lleial al voltant del debat sobre la llei d’amnistia. A més, ha afegit algunes modificacions respecte de l’esborrany, com ara una esmena en què recomana, en aquesta línia, de cercar una majoria qualificada més gran per a aprovar la llei encara que la constitució espanyola solament exigeixi la majoria simple.

La comissió també respon que amb la promulgació de l’amnistia sí que es manté el principi de separació de poders, perquè la norma deixa en mans dels jutges decidir qui afecta, compleix amb els criteris generals determinats pel congrés espanyol i hi ha la possibilitat de revisar el text.

El govern espanyol ha celebrat l’informe de la Comissió de Venècia sobre la llei d’amnistia, que a parer seu avala la legitimitat política de l’amnistia com a instrument per a la reconciliació, i, per contra, desmunta l’argumentari i la principal mentida del PP sobre el terrorisme. Destaquen que la comissió estableix que l’estat espanyol pot aprovar una amnistia malgrat que no estigui expressament prevista a la constitució, i que no afecta el principi d’igualtat ni tampoc la separació de poders. En canvi, el PP diu que l’informe és una garrotada per al govern de Pedro Sánchez que evidencia les mentides que el PSOE havia difós sobre el contingut del document. La realitat, segons el PP, és que la Comissió de Venècia estableix que l’amnistia requereix una reforma constitucional que el govern espanyol no ha proposat i apunta a la necessitat d’una majoria qualificada per a aprovar la llei.

Així és com Roger Español vol retornar la Creu de Sant Jordi a la consellera de Cultura

Roger Español, el represaliat independentista que el Primer d’Octubre va perdre un ull per una bala de goma de la policia espanyola, ha explicat com retornarà dimarts la Creu de Sant Jordi que el govern li va atorgar el 2018.

La convocatòria és el dia 19 a les 16.30, amb discursos i música davant la seu del Departament de Cultura, al Palau Marc, situat al número 8 de la Rambla de Barcelona. Posteriorment, a les 17.30, Español ha anunciat que lliurarà la creu a la consellera Natàlia Garriga.

El motiu, segons la convocatòria, és que la creu ha perdut el motiu pel qual va ser lliurada: “Aquesta Creu de Sant Jordi es va entregar al Roger Espanyol no per mèrits personals, sinó en representació de la gent que vàrem defensar l’U d’Octubre tot el país. […] A partir del moment que el president i el govern de la Generalitat de Catalunya (ara en funcions), varen deixar de defensar l’U d’Octubre i tot el que això representa, aquesta Creu va perdre tot el seu significat i valor.”

L’activista ja va criticar durament l’amnistia i el rumb que havia emprès el govern i fa unes quantes setmanes va dir: “Durant aquests sis anys han jugat a l’oblit en cada pacte amb l’estat espanyol.”

El govern del president Quim Torra li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la defensa del Primer d’Octubre. “Amb ell, la societat del país va mostrar al món els seus valors socials i humans amb coratge i pacifisme. Per la valentia i el compromís demostrats en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya”, explicà el govern.

Dard del PSOE a Yolanda Díaz: “Sap que era molt important que hi hagués pressupost a Catalunya i Espanya”

La portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, ha expressat el malestar dels socialistes espanyols pel resultat de la negociació del pressupost de la Generalitat entre ERC i els comuns, que ha derivat en una convocatòria electoral a Catalunya i la renúncia de l’executiu de Pedro Sánchez a presentar els comptes espanyols. En una entrevista a TVE, Alegría ha negat que hi hagi tensió o desconfiança amb la dirigent de Sumar, Yolanda Díaz, però ha recordat que sabia que per al govern espanyol era molt important que hi hagués pressupost. “També sap perfectament que per a nosaltres era molt important que n’hi hagués a Catalunya”, ha afegit.

Alegría ha destacat que el PSC donava suport als comptes del govern de Pere Aragonès, i ha lamentat que els comuns optessin per un blocatge que ha tingut un efecte en cadena. “El motiu pel qual els comuns no van votar aquest pressupost l’han d’explicar ells. […] El projecte del Hard Rock no hi era, en aquest pressupost, i, de fet, sí que era a l’anterior i el van aprovar”, ha reblat.

En aquest marc, ha justificat que el seu govern hagi renunciat al pressupost espanyol, perquè ha considerat que calia saber llegir la realitat i que la convocatòria d’eleccions a Catalunya canviava el taulell polític del tot i creava una situació en què era  pràcticament impossible de tirar endavant el pressupost.

“Ens posem a treballar pensant en el pressupost del 2025”, ha dit, i ha recordat que el pressupost del 2023 ja era prorrogat d’ençà d’aquest primer de gener passat. “Continuarem treballant amb aquest pressupost prorrogat durant el 2024 i a final d’any per fer possible l’aprovació del pressupost del 2025.” Amb tot, segons Alegría, el govern espanyol treballa per tenir garantida l’estabilitat durant tota legislatura.

Alegría també ha insistit a tancar la porta a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Ha recordat que la posició del PSOE sobre aquesta qüestió era molt clara, perquè consideren que no té cabuda a la constitució espanyola, i ha afegit que l’amnistia i els indults permetrien d’obrir una etapa d’estabilitat a Catalunya.

Pàgines