Vilaweb.cat

La inflació creix de més de tres punts

L’índex de preus de consum (IPC) ha crescut lleugerament per sobre del 3% durant el mes de març. A Catalunya, l’increment interanual ha estat del 3,1%, una xifra superior al 2,7% del mes passat. A les Illes, ha crescut d’un 3,2%, per sobre del 2,6% del febrer; i al País Valencià, del 3,3%, major que el 2,7% del mes anterior.

Els preus que més van pujar a Catalunya durant el mes de març van ser els dels restaurants i hotels (4,8%), les begudes alcohòliques i el tabac (4,1%), els aliments i les begudes no alcohòliques (3,9%), l’oci i la cultura (3,7%) i el transport (3,6%).

A les Illes, creixen d’un 4,6% els aliments i begudes no alcohòliques, el grup “altres béns i serveis” (3,5%), i el transport (3,4%); i al País Valencià el sector que més s’ha encarit és el dels restaurants i hotels (5,4%), aliments i begudes no alcohòliques (3,8%), vestits i calçats (3,7%) i begudes alcohòliques i tabac (3,4%).

Les portades: “La majoria dels investigats pel cas Tsunami, exiliats” i “El català, obligatori per a tots els permisos d’aquí a cinc anys”

Avui, 12 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.


Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Oques Grasses publica el sisè disc, ‘Fruit del deliri’

Després de tres anys de silenci discogràfic, Oques Grasses torna amb Fruit del deliri, el sisè disc d’estudi. Onze cançons i una coda en què els osonencs fixen la mirada cap a la infantesa i en què inclouen definitivament els sons urbans, que són tendència en la música pop, amb ritmes d’influència llatina, propis del reggaeton i l’ús de sàmplers. Han definit l’àlbum com el més personal i menys complaent de la seva trajectòria.

Del reggaeton a la bachata: han esclatat els ritmes llatins en català?

El disc inclou col·laboracions amb algunes de les veus de moda de la música en català, com ara Julieta, Figa Flawas i Al·lèrgiques al pol·len. L’amor i el desamor en són el fil conductor, acompanyats per una gran varietat d’emocions que se’n deriven. Obre amb “Com està el pati”, el primer i únic avançament, un crit sobre el context actual carregat d’ironia.

Després, “Bambi” presenta la lluita entre el nen cregut i l’entremaliat, amb homenatge al clàssic de Disney inclòs. “Gossejar” reivindica desacomplexadament el reggaeton, i Julieta es converteix en la gran protagonista de “Com el dia i la nit”. En la part final, els Figa Flawas mostren la seva desimboltura a “Toca”, cançó que la banda ha titllat de versió moderna de “Escopinya”.

El septet d’Osona és en un dels moments més dolços de la seva carrera i s’han erigit en un dels grups més populars dels Països Catalans. El gener de l’any passat van tancar la ronda anterior en un Palau Sant Jordi de Barcelona ple a vessar. A més, d’ençà del debut el 2012, han acumulat grans èxits, com ara el darrer disc, A tope amb la vida (2021), que va aconseguir un Disc d’Or i ja té més setanta milions de reproduccions a les plataformes digitals.


Oques Grasses en el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Ja fa uns quants mesos que van anunciar la ronda de concerts que faran per presentar aquest disc: començaran a Tarragona el 20 d’abril i el 27 faran parada al festival Strenes de Girona, al Palau de Fires. El 25 de maig actuaran a la plaça de Bous de València, dins el Pirata Beach Fest; el primer de juny tocaran al Sensenom Festival de Palma, el 14 passaran pel Cabró Rock de Vic i el 22 al Calafell Beach Festival. El 6 de juliol actuaran al Canet Rock i el 13 seran al festival Cruïlla de Barcelona. El dia 27 passaran per l’Empordà Music Festival de la Bisbal d’Empordà i, finalment, el 4 d’agost actuaran al Festival Sons del Món de Roses. El 4 d’octubre actuaran a Madrid, en un escenari que encara s’ha d’anunciar. Les entrades ja es poden comprar a la web dels festivals i del grup.

Comín assegura que tornarà a Catalunya amb Puigdemont el dia de la investidura

Toni Comín ha dit avui a la nit que tornarà a Catalunya amb Carles Puigdemont el dia de la investidura, després de les eleccions a Catalunya. En una entrevista a RAC 1, l’eurodiputat de Junts i cap de llista pel partit a les eleccions europees del 9 de juny ha recordat que tots dos van sortir junts de Catalunya i que sempre ha tingut la voluntat de tornar de la mateixa manera. “Entenem que la nostra voluntat té un valor col·lectiu i polític, no només personal. Políticament, és una tornada que l’hem de fer junts”, ha explicat el conseller exiliat. Comín, que ja havia avançat el retorn en una entrevista a VilaWeb, s’ha mostrat convençut que la llei d’amnistia s’aplicarà, perquè si no els jutges estaran “prevaricant”.

El conseller en la legislatura de Puigdemont també ha considerat una “petita gran victòria” que l’advocat general del TJUE consideri que es va vulnerar el seu dret i el de Puigdemont de ser eurodiputats quan van sortir elegits, per bé que ha demanat prudència perquè l’opinió no és vinculant i cal esperar a tenir la sentència.

Roger Vinton: “El Barça té un comportament de nació, gairebé”

Roger Vinton publica un segon llibre. Després de l’èxit de La gran teranyina (Periscopi), en què disseccionava l’entramat, relacions i dinàmiques del poder econòmic català, ara treu La teranyina blaugrana. El poder a can Barça 1899-2024 (Ara Llibres). Llibre deutor del primer, aplica el mateix mètode: explicar una societat mitjançant les dinàmiques de poder, les relacions entre els poderosos, que en aquest cas se centra en els noms, moviments i parentius de les juntes blau-grana al llarg de cent vint-i-cinc anys d’història. Vinton continua escrivint rere un pseudònim, amb què se sent còmode i lliure d’expressar idees sense pressions, i alhora no és un anònim, hi ha periodistes que el coneixen, i no s’amaga enlloc. Vinton, soci blau-grana (“tinc un 30.000 i escaig”), continua trobant perles amagades, ara en el Futbol Club Barcelona. VilaWeb es va trobar amb ell dimarts en una llibreria de Barcelona.


Roger Vinton, dimarts a Barcelona.

El moment eureka del llibre, quin és?
—M’ha fet molta gràcia trobar una carta manuscrita de [Joan] Gamper que ningú havia vist, en què dimitia del càrrec de cap de comptabilitat. Després, una cosa que explico, que potser és una versió de part, però és documentada, és que en acabat de la guerra, els milicians entren a casa d’un president del Barça, Tomàs Rosés i Ibbotson, anglès. I segons ells, troben tot d’esvàstiques i banderes nazis. Aquest home ha de fugir, se’n va a l’hostal de la Gavina, allà li diuen que corre perill, i aleshores se’n va a França, on hi ha la seva dona. Aquesta història m’ha agradat perquè l’he trobada tota absolutament documentada i no l’havia llegida mai a cap història del Barça.

Quina és la tesi del llibre?
—Vull fer la història del Barça començant de zero, i, si després veiem que xoca amb la història oficial, ja comentarem aquestes diferències.

Un clàssic: els presidents del Barça formen part de la classe dirigent de torn. Per exemple, els cotoners. Quins altres exemples hi ha?
—L’exemple més maco és aquest dels cotoners, perquè eren el pes més gran de l’economia catalana durant moltes dècades i controlen el club durant trenta anys. Realment, crec que hi ha una correlació entre la gent que governa el club i la forma que té l’economia en aquell moment. Per exemple, quan governa [Josep Lluís] Núñez, és un moment de molt creixement d’aquest sector, el de Núñez, el de la construcció. El gran canvi es produeix en l’època actual, en què desapareixen els empresaris de la societat i cada cop tenim més financers, més fons d’inversió. Costa molt de saber a què es dedica algú. A què es dedica el Sandro [Rosell]? A què es dedica el [Joan] Laporta? No ho tenim clar, no ens ho diuen, no tenen una fàbrica ni cap empresa.

Laporta és advocat.
—Laporta és advocat, però crec que segurament la seva activitat professional va molt més enllà. I el Sandro sabem que guanya diners i fa negocis, però tampoc el sabríem etiquetar. Hi ha hagut un canvi a l’economia, i això s’ha repetit al Barça.

Els primers anys del Barça hi ha una guerra que no sabia, que és la guerra entre catòlics i protestants.
—És tota una tesi que defensa l’historiador Agustí Rodes, que és protestant. Ell va ser el primer a dir que certes guerres no explicades dels orígens del Barça i certa marginació d’alguns elements del club ho eren per causa religiosa. Abans d’ell, ningú no ho havia dit. Jo m’he posat a investigar i, vaja, em queda claríssim: els fundadors estrangers, que són evangelistes, protestants, etc., veus com comencen a sortir del club. Hi ha un degoteig constant i comença a aparèixer gent local al voltant de Lluís d’Ossó, molt catòlic, i amb un oncle, Enric d’Ossó, que després va ser sant. Els protestants eren minoria i segurament a certs estaments no feia gràcia que tinguessin gaire pes.

No veieu clara la tesi que diu que l’origen dels colors blau-grana del Barça és l’equip de futbol en què jugava Gamper a Suïssa.
—De totes les possibles tesis dels orígens dels colors, la que segurament ha quedat més a l’imaginari dels culers és aquesta del Basilea. El Barça és blau-grana com el Basilea, club on havia jugat Gamper. Però no aguanta gaire una anàlisi crítica. Primer, Gamper juga al Basilea, efectivament, però acaba barallat amb ells, se’n va, i munta un altre club que és el Zúric, que va jugar de blanc. Per tant, em semblaria lògic que si ell hagués volgut importar els colors d’un club seu, hauria portat els del Zúric, no els del Basilea. A més, el Basilea no és ben bé grana, tampoc, és més aviat vermell. No acaba de quadrar. Hi ha un corrent, fa anys, que et dóna la solució buscant en la maçoneria. Va haver-hi un personatge molt important al començament del club, Emili Gaissert. Era un paio amb molt de pes, que va ser a punt de ser cònsol unes quantes vegades, i protector de molts suïssos que voltaven per aquí, com ara Gamper. Aquest home era maçó, i pertanyia a una lògia, que sembla que tenia els colors blau-grana. Dins els graus de la maçoneria, hi ha un grau ampliat que es diu que és el Royal Arc, que és blau-grana. Un maçó m’ha ensenyat una mena de bufanda que tenen, i és el Barça, realment. Per tant, jo optaria més per la tesi maçònica dels colors blau-grana que per la tesi del Basilea. Penso que és la tesi més difícil de desmuntar, perquè la del Basilea no té sentit, i les altres que han sortit, tampoc.


Roger Vinton, durant l’entrevista.

Ana María Martínez Sagi, qui va ser?
—La primera directiva del club, una dona absolutament trencadora en tot. La posen a la junta, justament quan el president anterior havia dit que no volia dones a les assemblees. Per tant, és un cop d’efecte bastant important. És de la família Sagi, una de les famílies de més pes a Catalunya, i també al Barça. Una dona que practicava molts esports, persona absolutament brillant.

Rossend Calvet Mata. Per què dieu que és tan important per a la història del club?
—Té un paper molt important l’any 1937, quan hi ha un intent de col·lectivització del club per part de la CNT. Rep els sindicalistes i els diu que arriben tard, que ja s’ha format un comitè de treballadors per a dirigir el club, que és una resposta que ell ja tenia pactada amb la junta directiva. I que no hi ha res a confiscar perquè ja manen els treballadors. Això és el que salva que el club caigui en mans de la CNT i FAI. Després torna a tenir un paper important durant la guerra, aquell mateix any, que el Barça fa una gira pels Estats Units i Mèxic. La seva gran decisió és que els diners que cobra el Barça, que són uns 15.000 dòlars més o menys, els ingressa en un banc de París, de manera que evita que puguin caure en mans d’un bàndol o d’un altre. I aquests diners després serviran per a sostenir el club.

Dieu que és molt estrany que l’origen del nom culer es basi tot en una sola fotografia.
—Una de les coses que he fet en aquest llibre és posar anàlisi crítica a afirmacions que tots hem donat per bones, sense cap mena d’anàlisi. Als seguidors del Barça se’ns ha dit, aparentment, culers des de sempre. I que això ve de quan el camp de la Indústria estava molt ple, i els espectadors s’enfilaven al mur, i des del carrer es veien culs. I se’ns ensenya una fotografia. Jo dic, d’una imatge tan important per a donar nom a tota una afició, com és que només hi ha una fotografia?

Solament hi ha una fotografia?
—Només hi ha una foto, que és la que sempre surt repetida a tot arreu. I afegeixo: de la foto m’han dit que és el camp de la Indústria. Però podria ser qualsevol cosa. No hi ha elements que em diguin que allò és el camp del carrer de la Indústria. I sincerament si em miro aquella foto veig més esquenes que culs. Aleshores, m’estranya aquesta teoria. I això lliga amb el fet que si tu te’n vas al diccionari (l’Alcover Moll, que al DIEC no hi surt) i busques la paraula culer trobes que existia abans del Barça. I volia dir sodomita. Aleshores, això afegit que em sembla que el primer cop que apareix la paraula culer a premsa, per escrit, és als anys setanta, molt després de tot allò del carrer de la Indústria, jo em pregunto si no era un insult que ens dedicaven les altres aficions. Són elements que fan sospitar sobre la versió del mur de la Indústria

D’Armand Carabén en sabia que havia portat Cruyff. Tota la resta, no!
—Són una família molt important a Barcelona. El seu avi és el del Cafè Espanyol, la terrassa més gran d’Europa en aquella època. Personatge de la Lliga Regionalista, el seu fill també de la Lliga, i després arriba el Carabén del Barça. Personatge també clau a la història del club, sobretot per les gestions que va fer per al fitxatge del Cruyff i després perquè va ser un home que tots els think tanks culers es disputaven, com a ideòleg del club i com a guardià de les essències del Barça. I acabem amb Mishima, i el seu cantant, David Carabén, fill del directiu, i que ara és el comissionat del 125 aniversari i autor del manifest de l’aniversari. O sigui, costa trobar famílies tan importants en tantes generacions.

Passem al president Núñez. Ací sí que compreu la tesi oficial que diu que Núñez és el primer president del Barça que no pertany a les elits del país.
—Em sembla evident. Núñez era un home que havia construït una gran empresa, però no formava part dels centres de poder, ni encara menys de la burgesia. I per ell poder arribar a dirigir el Barça era un repte molt gran. De punts foscos de la seva arribada al poder és que hi ha algú que es retira a mitja cursa, sí. Hi ha algú que rep amenaces a la seva vida privada, sí. Les eleccions del 1978 mereixerien un llibre per si sol. En aquelles eleccions, el gran favorit era Víctor Sagi. Abans hem parlat de la Martínez Sagi, doncs ell també és d’aquesta família. Publicista de moda, fill d’un jugador estrella de l’equip d’or dels anys vint, el Sagi Barba, un personatge que tenia tots els elements per a ser president del Barça. Quan es fa la recollida de les signatures prèvia, queda primer amb molta diferència. I un bon dia, per sorpresa, convoca un roda de la premsa i diu que es retira. Si mires la seva declaració aquell dia, diu que troba que hi ha massa atomització de la massa social amb tantes candidatures, i que això és perillós, que sortirà una presidència feble. Em costa de creure que aquests fossin els motius veritables. Sempre es va dir que havia patit un xantatge, amb imatges que danyaven la seva vida privada, i que el van obligar a retirar-se.

Alhora, no deixeu malament el llegat del Núñez. Expliqueu per què.
—No estic alineat amb Núñez, no em va agradar mai el seu estil, la seva gestió, penso que no era tan bon gestor com s’ha dit, però al final dic que va fer coses bones: va muntar la Masia, per exemple. I va fer la compra de terrenys de Sant Joan Despí, que després han servit per a fer l’ampliació de la Masia, vull dir que és un llegat que ha deixat. Indubtable.

M’heu descobert una xiulada al president Tarradellas que no sabia a la plaça de Sant Jaume.
—Aquesta xiulada la desconeix tothom, però sóc tan rar que m’he escoltat els àudios de tota la jornada, de la tornada del Barça de Basilea. Aleshores, hi ha un moment que Tarradellas, és l’any 1978, arenga els jugadors i el públic i l’home es va inflant, es va inflant, i en un moment donat diu: “Però compte, els èxits del Barça també són de tots els altres pobles d’Espanya!” I tot el públic es posa a xiular i és fantàstic perquè és una cosa oblidada absolutament.

El pitjor president del Barça, qui és?
—Bartomeu ha aconseguit empitjorar [Joan] Gaspart. El volum de les coses amb què jugava Bartomeu era més gros que les de Gaspart. Per tant, els danys que ha deixat són pitjors. No el conec personalment, però la gent em diu que no hi ha gens d’interès ocult a destruir el Barça, sinó que ho intentava de fer bé, però que no donava més de si.

Per exemple?
—D’entrada, ens condemna financerament. Però és que hi ha un fet polític, que és aquell del Primer d’Octubre, de jugar aquell partit contra el Las Palmas. Al principi la junta havia acordat que no es jugava. Alguns directius redactaven el comunicat per a dir que no es jugava. I ell va baixar al vestidor a comunicar la decisió als jugadors. Arran de la pressió dels jugadors va tornar cap a dalt i va dir, bé, juguem, però sense públic.

Van ser els jugadors que van voler jugar?
—Diguéssim que els jugadors no estaven gaire satisfets de no disputar aquell partit.

Núñez acaba a la presó. Rosell acaba la presó. Haurien acabat a la presó si no fossin del Barça?
—La meva tesi sobre Rosell, que és la més polèmica, és que va fer enemics massa perillosos i no necessàriament aquí. Ell no hi està gaire d’acord, però la seva presó no crec que tingui relació amb el Barça. Ni amb el procés.

Té a veure amb la FIFA i Catar?
—Això és la causa, però no és l’enemic. El Mundial que s’emporta Catar se l’havien d’endur els Estats Units. Sandro Rosell havia estat un executiu de Nike. En certa manera, era un d’ells, els ianquis el veien com un d’ells. Per tant, que sortís publicat que hi havia hagut una trama de compra de vots per a regalar el Mundial a Catar i que Sandro hi estigués implicat suposo que als americans no els va fer gaire gràcia.

I creieu que aquests poden arribar a enviar-lo a la presó?
—Bé, fan coses bastant més bèsties.

Passem a Laporta. Què representa per al Barça? En totes dues etapes.
—La primera, per mi, podria ser entre els períodes històrics més bons i de més empremta del Barça. Pel canvi de règim que representa. Tres anys després d’haver rebut un club absolutament caòtic són campions d’Europa. Això, per mi, té molt de mèrit. Costa molt de renegar d’aquella etapa, perquè els resultats són els que són. Aquesta d’ara la trobo molt diferent. Penso que si algun mandat li van donar els socis a Laporta era el d’estabilitzar el patrimoni. Tancar el forat de pèrdues que havia obert Bartomeu i que ens feia molt de mal. Crec que aquest mandat no l’ha complert. Al contrari, ha eixamplat el forat de pèrdues. Per tant, no estic d’acord amb la gestió que fa.

Laporta obre la porta cap a la conversió del Barça en societat anònima?
—Deus saber que en aquesta ciutat fa anys que es diu que Laporta és l’únic president que podria transformar el Barça en SA sense que la gent li cremés la casa. Això és una teoria que corre. Si no entrem en especulacions, sí que probablement el futur del Barça ja no és a les mans de la junta, en el sentit que el volum de deute acumulat és tan gros que encara que Laporta i els seus directius em jurin que no volen que el Barça sigui una SA, per mi no n’hi ha prou, en el sentit que potser ja no és a les seves mans.

És a les mans de Goldman Sachs.
—Per exemple. És qui té més deute.

Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—M’interessava molt fer tabula rasa, és a dir, veure la documentació que hi havia sobre el Barça, i construir la història a partir d’aquí. Després ja veurem si quadra o no amb la història que coneixem fins ara. He volgut començar de zero i posar ordre a tot el que he anat trobant de documentació. I penso que la història del Barça és tremendament densa, han passat moltes coses, i a vegades a les dedicatòries de llibres poso que el Barça té un comportament de nació, gairebé, més que no de club, amb les lluites de poder, oposició, entorn, plataformes, lobbies. Dubto molt que cap altre club tingui una vida tan intensa i tingui tant de nervi com el Barça. I val la pena que els socis ho sàpiguen.

Podeu comprar La teranyina blaugrana, de Roger Vinton, a la Botiga de VilaWeb

Tot el que escric és veritat

Entro a la classe i veig un bosc de cares expectants. Cares petites, suades, galtes vermelles, nassos lluents. Saludo. S’emocionen. M’emociono. La mestra obre la finestra, estem tots acalorats. Seiem en rotllana a terra després d’apartar tots els pupitres. N’hi ha que no poden seure, o que seuen sense acabar de posar el cul a terra. És com si et donessin una safata plena de flams de gelatina i et diguessin: travessa aquest passadís tan de pressa com puguis i que tots els flams arribin sencers a la meta. Sóc la safata, ells són la gelatina, i l’hora és un passadís. Confien en mi.

M’han llegit i avui tanquen la lectura amb la meva visita. No ho faig gros, és que ho és. M’ho he de prendre així, seriosament, perquè s’ho mereixen, perquè el que hi ha en joc va més enllà de la lectura d’un llibre. Vull saber què esperen de mi, que siguin ells els primers que parlin, que demanin, que preguntin, que diguin, i jo em guiaré pel que vegi que necessiten. Enlloc em sento tant de plastilina com en una aula plena de criatures o joves pendents del que diré. Ens fem falta mútuament, jo no escric sense vosaltres, digueu-m’ho tot, ho entomaré. Enlloc sóc tan sincera com en una classe.

Busco totes les mirades, intento interpretar els gestos dels que callen, acollir i respondre totes les preguntes, tots els comentaris, no passa res si es repeteixen, no passa res si pregunten coses personals, no passa res, no passa res, no passa res, que ningú pateixi, he vingut a ser plastilina.

Ramats de preguntes surten a pasturar i les alimento amb herba fresca. Plastilina verda. Brins fets pinçant els dits. A poc a poc les preguntes ja no surten dels papers que duien preparats, s’encenen llumetes, s’alcen mans, són fetes al moment. Hi ha preguntes que fugen quan els arriba el torn, i espero. I entre totes elles arriba ella, la pregunta, la que sempre apareix, la que he respost de tantes maneres diferents que en podria omplir tot un llibre, la que demana solucions escrites de cap per avall al final del volum.

Què hi ha de veritat en el que escrius.

Agafo la plastilina, tota la que tinc, de tots els colors, de tots els meus colors, perquè jo sóc de plastilina, la barrejo, em barrejo, fins que sóc una massa de color indefinit i amorfa que ja no pot parlar. Em divideixo en tres bocins de pasta que a poc a poc prenen forma de lletres, tres lletres, la te, la o, la te. Tot és veritat. És veritat que sóc de plastilina. És veritat que les preguntes pasturen com xais. És veritat que mengen herba verda feta amb els dits en pinça. És veritat que ara sóc tres lletres de color indecís i que cada lletra té ulls i nas i boca, i que la o duu ulleres, i la primera te llueix una mata de rínxols una mica canosos, i que la segona te avui calça sabates de taló. És veritat que ja no sec a l’aula, que ara rodolo, perquè les tres lletres s’han unit, s’han barrejat i sóc una bola que passeja en cercles enmig d’aquesta rotllana de criatures que ja no pregunten.

Ja no pregunten. Em miren. No ho veig però sé que em miren. Els més atrevits es pessiguen els braços i les cames, les galtes, la panxa i descobreixen que també són mal·leables. Decideixen fer com jo, ser bola que rodola, i de fons se sent un mormoleig de paraula repetida, tot, tot, tot, tot, tot. Repetiu-ho amb mi, els demano, i els ho demano sense parlar, que sóc una bola, els ho dic amb el pensament i ells em senten i em fan cas i tot és un tot-tot-tot que va pujant de to i hi ha una bola més grossa, grossa com jo, la de la mestra, que s’ha afegit a la dansa circular de boles toves de color indecís. Tot tot tot tot és veritat. Tot.

És veritat quan escric sobre marcians, és veritat quan escric sobre dinosaures, és veritat quan escric coses que no han passat, és veritat quan escric sobre el passat i me l’invento, és veritat quan imagino un futur que en realitat no sé com serà, és sempre veritat, perquè… per què?

Les boles s’aturen. Els surten ulls, boca, nas, fan veure que seuen, es transformen en cons i tornen a fer una rotllana. Els broten cames i braços, recuperen els colors, a poc a poc se’ls posen les orelles, els llavis, els dits a lloc. La mestra encara rodola, tota ella una bola, aliena a la nostra segona transformació. Jo torno a ser la que ha entrat a l’aula. M’incorporo, m’escuro la gola, ehem ehem ehem, la bola de la mestra s’atura, ara és un con, ara té cames, braços, nas, ulls, orelles, celles, ungles, dits, i es posa dreta i mira a banda i banda i es pregunta si algú l’ha vista rodolant per terra fa uns segons. Tothom l’ha vista, però tothom ens hem vist. Tot queda aquí. Tot tot tot. Tota la veritat. Tot el que escric és veritat. Tot tot tot tot tot. Això també. Perquè ho escric. 

La nova llei escocesa contra la incitació a l’odi desferma la polèmica més enllà de la Gran Bretanya

The Washington Post · Leo Sands

Londres, Regne Unit. Una nova llei escocesa que tipifica com a delicte la incitació a l’odi contra certs grups ha originat controvèrsia fins i tot més enllà de les fronteres d’Escòcia i ha enfrontat activistes de drets humans –que sostenen que és necessària– amb un reguitzell de celebritats i polítics conservadors que diuen que la llei amenaça la llibertat d’expressió.

La llei, aprovada la setmana passada, fa de la incitació a l’odi –per motius de raça, religió, identitat transgènere, orientació sexual, edat o discapacitat– un crim punible amb penes de presó.

“Si hi ha intenció d’incitar a l’odi contra algú perquè pertany a un grup concret, és un delicte penal”, explica Nick McKerrell, professor de dret de la Caledonian University, de Glasgow. A Escòcia es van registrar 1.884 acusacions per delictes d’odi relacionats amb la identitat sexual entre el 2022 i el 2023 –el vuitè augment interanual consecutiu–, 55 de les quals relacionades amb la identitat transgènere en concret.

Els grups de defensa de drets humans diuen que la llei representa un canvi molt necessari en les proteccions contra els delictes d’odi i les consolida per primera vegada en un sol text. Els seus detractors –entre els quals hi ha l’autora de Harry Potter, J.K. Rowling– diuen que els preocupa que les proteccions siguin tan àmplies que puguin criminalitzar injustament la llibertat d’expressió. Alhora, consideren que les dones haurien de figurar com a grup protegit al text.

La reacció contra la llei ha estat tan feroç que alguns agitadors d’extrema dreta fins i tot han inundat la policia amb denúncies falses per dificultar-los la feina, en senyal de protesta.

En un seguit de publicacions en les xarxes socials, Rowling –que viu a Escòcia– va escriure: “La llibertat d’expressió i de creença desapareixerà […] si descriure amb precisió el sexe biològic esdevé una activitat delictiva.” L’escriptora, en aquest sentit, va instar la policia escocesa a detenir-la: “Si el que he escrit aquí és un delicte.”

Les declaracions de Rowling la setmana passada van ser rebudes amb indignació per diferents grups de defensa dels drets humans: Stonewall, la principal organització benèfica britànica de defensa del col·lectiu LGBT al Regne Unit, va dir que trivialitzaven la “violència molt real” que es cometia contra les persones LGBT. Fos com fos, la policia escocesa va informar que els comentaris de l’escriptora no es consideraven delictius i que no es prendrien més mesures.

“Els piulets de J. K. Rowling poden ser ofensius, molestos i insultants per a les persones trans”, va dir poc després a la BBC el primer ministre escocès, Humza Yousaf, “però això no vol dir que siguin delictius”.

Més enllà del Regne Unit, Elon Musk i Joe Rogan han estat algunes de les personalitats que han criticat la legislació. En un episodi del seu pòdcast publicat el mes passat, Rogan va qualificar la nova llei de ridícula i va suggerir –erròniament– que donava potestat a la policia escocesa per a perseguir els còmics per les seves bromes.

Musk –que es considera a si mateix un “absolutista de la llibertat d’expressió”– també s’ha pronunciat recurrentment sobre el cas.

McKerrell es fa ressò de les paraules de Yousaf i diu que ni identificar algú per un gènere amb què no s’identifica ni fer acudits ofensius passarà a ser un delicte penal en virtut de la nova llei. “La llei defensa la llibertat d’expressió. Explícitament, diu que la llibertat d’expressió inclou el dret de ser ofensiu, xocant o pertorbador”, explica.

El concepte jurídic de protegir els grups minoritaris de la incitació a l’odi no és nou a Escòcia, diu McKerrell, però la llei –que fou aprovada el 2021 i ha entrat en vigor aquest mes– amplia aquest principi a més grups de gent.

Age Scotland, una organització benèfica per a gent gran, ha vist amb satisfacció la introducció de la gent d’edat avançada com a grup protegit, amb l’esperança que doni confiança a la gent gran per a denunciar delictes i dissuadir possibles delinqüents. Stonewall també ha rebut amb satisfacció la llei, i ha argumentat que les minories sexuals de tot el Regne Unit s’enfronten a “un augment de l’odi i una escalada de la violència”.

Adam Stachura, director d’Age Scotland, ha lamentat a The Guardian: “Sembla que tots plegats hem perdut de vista en aquest debat la gran qüestió de com millorar la vida de les persones i abordar les intolerables experiències dels qui són objecte d’odiosos abusos diàriament.”

Amb Jesús Rodríguez, en defensa de la premsa, de la llibertat i de la vida

En el vídeo enregistrat que Jesús Rodríguez va enviar ahir a l’acte en solidaritat amb ell en què es va desvelar que havia optat per l’exili, aquest magnífic periodista de la Directa va reconèixer que li tocava d’assumir un protagonisme que no havia desitjat mai. És així. Hi ha una vella màxima en la nostra professió que diu que, quan un periodista és notícia, és mal senyal. Perquè normalment vol dir que és en perill o que li ha passat alguna cosa. I per desgràcia ha estat així.

Com no podia ser altrament, VilaWeb va ser a la conferència de premsa. Jo mateix hi vaig acudir, en la meua condició de director del diari, a mostrar la nostra solidaritat completa i incondicional amb aquest company de professió a qui conec d’ençà de fa dècades i de qui solament puc dir coses bones. Professionalment i personalment. És per això que no vaig ser, com seria normal, entre els periodistes que cobrien l’acte, sinó darrere les persones que van intervenir-hi, amb més col·legues de professió i amics i companys de les diverses lluites en què Jesús s’ha involucrat al llarg de la seua vida. Manifestant-nos i deixant clara la nostra postura de suport. No passa sovint, això d’haver de manifestar-nos, però ahir era obligatori. Perquè defensar Jesús Rodríguez, avui, no és solament defensar una persona, un treballador dels mitjans, sinó que és defensar-nos tots, la nostra professió i, al capdavall, la societat.

Els tribunals espanyols acusen Jesús Rodríguez d’haver sabut amb antelació les accions de Tsunami Democràtic. Contra eixa “acusació” tan sols se m’acut dir que és la nostra feina. Saber coses. Si pot ser, i si treballem bé, abans no passen i tot. Igual que ell, molts periodistes de molts mitjans, jo també, “sabíem coses”. Més o menys inconcretes, més o menys parcials, rumors no confirmats de vegades, confidències en uns altres casos. Ho torne a dir: eixa és la nostra feina. Acusar un periodista de saber coses és com acusar un bomber d’apagar focs o un metge de salvar vides. La bogeria del sistema judicial espanyol no té límits, però això no significa que els ciutadans hàgem de conformar-nos a riure’ns-en, a caricaturitzar-lo o a dir, simplement, que són bojos.

Aquestes darreres hores hem sabut uns quants casos de gent que s’ha vist forçada a un nou exili: Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó. Polítics, empresaris, activistes socials i periodistes. És així de greu, i tots els exilis –aquests que sabem i els que no sabem, perquè segur que n’hi ha més– són igualment greus, condemnables i mereixedors de la nostra solidaritat. Tots.

Però, essent un diari, crec que tothom entén que estem especialment obligats a ressaltar què significa intentar d’acusar de terrorisme un periodista tan sols per haver-se informat i haver volgut informar.

En una societat democràtica, en qualsevol societat que es considere democràtica, la premsa hi té un paper fonamental. De control, investigació i crítica dels poders públics, de defensa de la lliure expressió, de transmissió i altaveu de les inquietuds ciutadanes i de construcció de consens social. Per això, i perquè és l’únic actor que ho pot fer, en la majoria de jurisdiccions democràtiques la premsa és especialment protegida. Un atac com el que les institucions espanyoles fan és simplement impensable. I aquesta constatació ens obliga, si no volem errar en l’anàlisi, a tornar al centre del problema. Perquè aquest problema té a veure amb la llibertat d’expressió i amb la llibertat de premsa, és clar. Però no solament.

Igual que han posat Jesús Rodríguez en una diana, hi podrien haver posat molta gent. Segurament, ell paga la seua feina excel·lent de tots aquests anys denunciant les infiltracions policíaques i la feina bruta de l’estat espanyol. Li tenien molta mania. Però si això passa és perquè hi ha un marc que ho fa possible. I és aquest marc allò que cal denunciar i contra què cal lluitar.

És un marc polític en què coincideixen i són indestriables l’opressió nacional –la voluntat expressa d’evitar la normalitat d’unes nacions que l’estat espanyol no ha acceptat mai ni acceptarà mai com a tal– amb una visió autoritària de què és el poder i de la seua relació amb la societat. Del tot incapaç d’acomodar la dissidència més ínfima.

I és precisament per això, perquè la combinació d’aquests dos factors és el rovell de l’ou i no es pot fer l’anàlisi només a partir de l’un o de l’altre, que ahir en l’expressió de solidaritat no hi era tothom i que al mateix temps hi havia periodistes i mitjans espanyols capaços d’escriure, sense gens de vergonya, que Jesús Rodríguez –i tots els altres exiliats– s’havien “instal·lat a Suïssa”. Com si hagués estat una decisió voluntària o el fruit d’un viatge de plaer. Fernand Braudel, en el seu text seminal sobre la llarga durada en la història, ja va apuntar de manera molt intel·ligent que el primer problema sempre era el vocabulari i que l’ús que feia cadascú de les paraules delimitava els camps.

En aquest cas, ells –aquests periodistes i mitjans espanyols, o catalans amb visió espanyola– saben que el règim molt rarament els perseguirà, que poden dormir tranquils facen les barrabassades, personals, polítiques o professionals, que facen. Aquests darrers anys els hem vist inventar-se històries literalment, comprar acríticament les mentides de l’estat, fer d’altaveu de l’anomenada policia patriòtica o dels jutges prevaricadors, i travessar els límits, no ja de la decència periodística, sinó de la decència humana. De manera que no ens estranya que ara amaguen la paraula “exili” als seus lectors. Per sort, no som com ells.

 

PS1. Ahir era dijous, dia de La tertúlia proscrita. La podeu trobar ací en vídeo i en les principals plataformes de pòdcast.

PS2. Cada dia us demane ajut per a VilaWeb. Però avui permeteu-me que us demane l’ajut per a la plataforma de suport a Jesús Rodríguez: nosaltrespertu.cat.

Gaziel: seixanta anys de la mort de l’intel·lectual que no havia de ser periodista

Tinc un gat que té un nom singular. De fet, puc dir que va existir el nom –i la idea de felí domèstic en potència– abans que la bestiola nasqués en un estable de les comarques de Ponent. Després ens va arribar a casa i tenia tota la cara de dir-se Gaziel, com havíem acordat quan ja ens fèiem a la idea que passaríem a ser domesticats pel gat. De manera que, encara que alguns diguin i repeteixin que ens hem oblidat de Gaziel, a casa el seu nom és contínuament dit i repetit. “Gaziel, vine cap aquí.” “Què et passa Gaziel?” “Gaziel, no mosseguis!” “Ai, Gaziel com t’estimem!” Òbviament, el nostre gat es diu així per l’escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual, que signava la seva obra amb aquest pseudònim, i que es va morir ara fa seixanta anys, dia per dia.

Hi ha pseudònims que serveixen per a separar el poeta de l’home civil o del polític, com Guerau de Liost era per a Jaume Bofill i Mates. N’hi ha que ocultaven el gènere de l’autora –o potser eren més aviat una màscara o un projecte literari–, com el binomi format per Víctor Català i la senyora Caterina Albert i Paradís. N’hi ha que apareixien o desapareixen segons si l’usuari escrivia en poesia o en prosa, és el cas de Pere Quart i Joan Oliver. I encara n’hi havia que permetien de mantenir les distàncies i convencions socials amb el to satíric i descordat de l’obra, com el cas del Serafí Pitarra de don Frederic Soler, pare del teatre català, que per sort no va arribar a veure com el mot pitarrisme acabava designant el mal gust literari, la matusseria, com escrivia l’historiador teatral Xavier Fàbregas.

El fet és que Gaziel és un pseudònim que marca la història d’un destí contra els plans inicials del seu propietari. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887, Calvet no era un aspirant a escriptor que a tombant de segle va trobar en la premsa la manera de fer les primeres armes literàries, sinó el prototip d’intel·lectual-funcionari de la Mancomunitat, a qui la Primera Guerra Mundial de París estant li va tòrcer el full de ruta.


El jove Gaziel (fotografia: Fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya) “Vostè és tot un periodista”

Ho explica ell mateix a les seves delicioses memòries, Tots els camins duen a Roma. Doctorat en filosofia amb una tesi sobre Anselm Turmeda, redactor de la Veu de Catalunya i secretari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el sonor fracàs a la prova oral per a la càtedra d’història de la filosofia el va empènyer a fer les maletes i anar-se’n a París, on podia ampliar estudis a la Sorbona i seguir un curs del pensador Henri Bergson al Col·legi de França. Abans de marxar, el maig del 1914, havia acordat amb Prat de la Riba, flamant president de la Mancomunitat, d’escriure algunes cròniques per a la Veu de Catalunya: “El problema greu per a mi, després d’haver escrit el primer d’aquells articles, fou de saber com els signaria. Ni en somnis calia pensar fer-ho amb el meu nom familiar, el reservava per a empreses més altes. L’home que duia de cap, com jo, escriure algun dia un ‘sistema de l’Univers’ no podia rebaixar i malgastar en foteses periodístiques un nom proposat, potser, a la més alta glòria. Bé: però els articles de col·laboració en els diaris acostumen a portar una signatura que l’avala, i sovint aquest requisit és tan important, que la signatura val més que l’article. […] Calia, per tant, signar el meu d’alguna manera, si no amb el nom, amb pseudònim… Però quin? […] Cansat de maldar damunt un full de paper ple de noms i de gargots, en alçar els ulls amb enuig veia que el bust de Sòcrates, posat a la meva taula damunt una pila de llibres, semblava que em mirés amb una mitja rialla mofeta. Jo em quedava plantat, esguardant-lo també. I de sobte, com si aquell gran esperit –que es deia a ell mateix deslliurador o llevadora d’altres esperits– descarregués el meu del pes que el turmentava ja feia tanta estona, se m’acudí una sola paraula: Gaziel. És el nom que els comentaristes àrabs, medievals, de Plató –com el professor Picavet m’havia ensenyat feia pocs dies– donaven al famós daimon socràtic: aquella mena de follet o de flama que inspirava al mestre atenenc els seus millors pensaments. La paraula era breu, eufònica i, escrita en català, d’una grafia graciosa. No m’hi vaig pensar més: l’article quedà signat com a Gaziel, i sortí cap a Barcelona amb l’exprés d’aquell mateix vespre.”


Gaziel l’any 1931, quan havia estat nomenat director únic de La Vanguardia.

Amb el pseudònim prest, només calia la trobada amb la Història. Amb majúscules. I aquesta va arribar amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa Sofia a Sarajevo i la consegüent declaració de guerra entre les potències europees. Començava la Gran Guerra, la conflagració mundial que liquidava trenta anys sense guerres al cor de l’Europa de la Belle Époque. Calvet-Gaziel hi era i va anotar els seus records. En tornant a Barcelona, les notes van caure a les mans del director de La Vanguardia i membre del IEC, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Sorprès per aquells texts sensacionals, s’afanyà a demanar-li per publicar-ne al diari. “Vostè és tot un periodista”, va aventurar l’home a qui –poc s’imaginava llavors Gaziel– acabaria rellevant. Deslligat amistosament del vincle amb el germanòfil Prat, el Diario de un estudiante en París va causar furor. En el clos de la premsa catalana i més enllà. I va canviar la vida de l’aspirant a filòsof. Seria, com havia vaticinat Oliver, periodista.

Gaziel, escriptor català

Corresponsal de guerra, crític literari –el professor Francisco Fuster n’acaba de recopilar els articles literaris–, articulista d’opinió, analista polític… ho va ser durant poc més de dues dècades. Fins l’any 1936, que tot ho va fer miques. De fet, va ser un dels periodistes més influents i poderosos de la Barcelona del primer terç de segle, com pertocava a qui l’any 1931 arribaria, amb la República, a ser director únic de La Vanguardia, després d’una dècada de govern quadrilateral. És la seva època daurada, quan escrivint en castellà esdevé l’orientador de la burgesia amb pretensions d’oracle peninsular i l’home que, fins al darrer moment, intenta una concòrdia impossible. Aquesta posició al capdavant d’un diari allunyat tradicionalment tant del catalanisme hegemònic com del republicanisme emergent, li va reportar satisfaccions, però també atacs i incomprensions. L’alt concepte de si mateix, que a vegades el portava a la supèrbia intel·lectual, juntament amb una tendència a no deixar res per verd, el va fer batre amb tota mena de rivals intel·lectuals. El tàndem Eugeni Xammar – Josep Pla, dos dels periodistes amb qui comparteix Olimp generacional, va ser despietat amb ell, tractant-lo de darrera reencarnació del senyor Godó en l’obra de castellanització i provincialització de Barcelona. Gaziel callava, però secretament no deixava de veure-hi motius personals: “Abans de la darrera guerra civil, Pla i jo pensàvem que ens coneixíem bé, perquè ell sentia una evident rivalitat envers la meva posició periodística i una enveja molt explicable, i perquè jo me’n donava perfecte compte i, tot i sentir que ell no anés bé, comprenia el seu estat d’esperit. En realitat, però, aquella coneixença era molt superficial i relativa. Després del gran daltabaix de 1939, Pla i jo vàrem començar a trobar-nos casualment i veure’ns, i parlar molt, i anar força plegats per la nostra terra, la Costa Brava. Cada dia intimàvem més, fins a arribar a ser bons amics”, escrivia al seu bon amic Jordi Rubió i Balaguer, representant distingit de la generació noucentista de l’Institut, de la qual Gaziel formava part. Li explica detalls sobre la reconciliació dels dos personatges a redós del mas Juny, dels germans Puig Palau. La seva correspondència de postguerra, Estimat amic, editada per Manuel Llanas i publicada per Destino amb l’aval de la Càtedra Josep Pla, n’és un testimoniatge perfecte.


Josep Pla i Gaziel

 

La duríssima experiència de la guerra i la immediata postguerra, que l’havia fet anar amunt i avall, emparant-se en l’ombra protectora de Francesc Cambó, l’havia fet instal·lar a Madrid –aquell Tibet que havia conegut de jove–, allunyat per sempre del periodisme, però l’havia reconciliat amb la seva llengua. A partir dels anys cinquanta, i després de les hores més fosques, renaixia Gaziel com a escriptor català amb una obra ben prolífica. El filòsof que havia esdevingut periodista havia de morir plenament reintegrat culturalment a la seva llengua i al seu país. Un país que havia estimat lúcidament i amarga, veient-ne els defectes, les errades, les equivocacions, les tendències autodestructives i els enganys autoinfringits. No debades va intentar definir-nos amb el volum Quina mena de gent som, on trobem l’assaig “El desconhort”, una peça magistral d’anàlisi política, escrita per a la festa clandestina dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 1944, celebrada a la masia dels Millet, a l’Ametlla del Vallès. S’hi llegeix, sobre l’etern plet entre Catalunya i l’estat espanyol, el següent presagi: “Els catalans hem assajat totes les provatures possibles. Ens hem revoltat repetides vegades, i sempre hem estat vençuts, per circumstàncies adverses, per la força del nombre, per les nostres velles tares inguaribles. De cada una d’aquestes temptatives n’hem sortit pitjor. Hem provat també el lliurament absolut a l’absorció espanyola. Hem fet tot el possible per oblidar-nos de nosaltres mateixos, per perdre la nostra ànima, per malbaratar-la, per espantar-la i foragitar-la, com si fos un mal esperit. De vegades fins ha arribat a semblar que ja la teníem perduda del tot i que no la retrobaríem mai més. Però sempre aquesta ànima en pena ens ha tornat a venir, no sabem com, se’ns ha ficat a dintre novament, i el dia més impensat se’ns ha posat a cantar a flor de llavi. És un veritable martiri: una ànima que ressuscita inacabablement, quan tothom, fins nosaltres mateixos, la donem per morta.” Que no fos, a banda de periodista, profeta.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El llibre d’una vida

Robert Caro (1935) és un escriptor nord-americà que, el dia que falti, ens haurà deixat sis llibres: The Power Broker, sobre l’home que va planificar amb mà de ferro les infrastructures de Nova York durant gairebé mig segle, i els cinc volums de la biografia del president Lyndon B. Johnson (l’últim resta inèdit). Cada obra voreja les mil pàgines i li ha demanat uns deu anys de feina, perquè Caro és conegut per la recerca exhaustiva i detallada de tota la documentació (una pel·lícula que li van dedicar es titula Turn Every Page, ‘gira cada pàgina’), i per un estil elaborat que no es limita a una exposició funcional dels fets. Tots els seus llibres han estat best-sellers, i li han fet guanyar multitud de premis, entre altres dos Pulitzer.

Una figura com Caro només pot existir allà on hi ha un mercat literari enorme i vibrant, perquè l’editorial ha de mantenir un autor durant una dècada i esperar que les vendes ho compensin. En català, per tant, fóra impossible (tot i que si algú em vol finançar un The Power Broker sobre Pasqual Maragall, o encara millor, Joaquim Nadal, jo encantat d’estudiar la proposta). Un escriptor pot mirar d’espavilar-se, i ara hi ha patrons que paguen beques i estades a residències, però això només dóna per a uns quants mesos, i llavors hi ha les servituds laborals i les responsabilitats familiars.
No, l’únic lloc on un projecte d’aquestes dimensions és possible ara mateix és la universitat: els professors titulars i els catedràtics tenen temps, un equip de suport a la seva disposició i, sobretot, un sou fix que els estalvia terrabastalls econòmics. Hem d’aplaudir per tant que Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, no s’hagi deixat endur per la rutina i hagi aprofitat l’oportunitat. Com un Robert Caro català, i després de deu anys de feina, per fi tenim les 1.500 pàgines d’Un cor furtiu, un d’aquells monuments que enlairen la cultura que l’ha produït. I compte, que el personatge biografiat no és gens fàcil, perquè Josep Pla és una de les figures més complexes, polèmiques i esmunyedisses de la nostra història.

Hi ha en primer lloc l’home que comença a escriure cap al 1916 i no s’atura fins que no es mor, el 1981, una producció oceànica de desenes de llibres i milers d’articles que crea una munió de lectors i admiradors. Després hi ha el protagonista del segle XX, aquell que veu Hitler engegar trets a la cerveseria de Munic, que té xicotes alemanyes i es casa amb una noruega, que se’n va amb tren fins a Moscou i en petrolier a Buenos Aires i, en fi, que llegeix el setmanari Baix Empordà al pis d’Estocolm i la New Yorker al mas de Palafrugell. I finalment hi ha l’escriptor que, a la vora dels cinquanta anys decideix que ell tot sol tindrà la missió de salvar la literatura catalana i de deixar testimoni del país –i a fe que ho aconsegueix, perquè engega l’Obra Completa de Destino el 1966, i el 1977 ja ha venut gairebé 300.000 exemplars d’algun dels volums vermells.

Com es poden abastar tots aquests mons i fer-los accessibles i amens per al lector? Xavier Pla ha estat llest, i ha dividit l’obra en capítols breus i monotemàtics, que sovint es poden llegir de manera independent, i que no són esclaus de la cronologia. Quan enceta una qüestió –els negocis ruïnosos del pare, la relació amb Adi Enberg després de la ruptura, l’alcoholisme, els conflictes amb els escriptors contemporanis– la porta fins al final, encara que llavors hagi de tornar enrere. Les citacions i la menció de les fonts no es fan mai pesades, perquè Xavier Pla entén que no és un treball acadèmic, i tot i això és espectacular veure com relliga dades separades en el temps i l’espai, i mostra que ha furgat dins de golfes, arxius remots i publicacions ignotes. El to, de fet, és el mateix que el biografiat, aquella veu intel·ligent, planera i irònica que et va explicant coses i et fa companyia. L’únic lloc on l’estructura es trenca és a la crònica dels anys de la guerra civil espanyola, que segueix una seqüència estricta i serveix per a desmuntar moltes de les falsedats que han circulat sobre l’escriptor empordanès (i em sembla que la revista Sàpiens un dia o altre haurà de donar explicacions).

Un cor furtiu, com tota obra excepcional, ens posa deures. Per als acadèmics s’obren molts camins de recerca, i és ben segur que algú agafarà la llista de Senyorasses (equivalents als Homenots) que va apuntar en un article de Destino però mai no va escriure, i en farà els textos. Ara bé, és la cultura popular la que hauria d’aprofitar la biografia per a crear novel·les, sèries, pel·lícules. Dues de molt clares: els tractes de Josep Pla i el germà Pere amb agents aliats durant la Segona Guerra Mundial, segurament per a salvar jueus per la via marítima (una ficció estil John le Carré ens permetrà omplir els buits), i la relació d’ambdós amb Alexandre Plana, una figura tràgica que també mereixeria un llibre. A Josep Pla no li agradava gaire Wagner, però, com el compositor alemany, també sabia seduir els admiradors homosexuals per aprofitar-se’n.

Mentre llegim, païm (i comprem, espero) Un cor furtiu, només queda la recança de pensar si serà un projecte únic. El país no va mancat de figures complexes i universals, i, tot i que gairebé totes tenen una bona biografia, l’obra de Xavier Pla ha apujat el llistó. Veurem aviat més volums de 1.500 pàgines? Facultats de lletres, teniu feina.

Illa s’enlaira en la catifa de la nostàlgia per prometre ordre

“No sóc persona de recrear-me en el passat”, diu Salvador Illa, candidat del PSC a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Quan ho diu, ja fa prop de vint minuts que parla del passat, en una conferència pensada per explicar què farà si guanya. Per explicar-se, Illa fa un exercici de nostàlgia. Recorda amb tendresa un temps, els anys setanta i vuitanta, en què “Catalunya hi era” –i reivindica llavors tres figures de la transició que té de brúixola: el president Josep Tarradellas (a l’acte hi ha el seu nét Guillem), i els pares de la constitució espanyola Jordi Solé Tura (hi ha el seu fill Albert) i Miquel Roca, que hi és ell mateix (i que al matí era en un acte amb el president Pere Aragonès; Roca, baptista de l’ordre, també va donar suport a Xavier Trias el maig de l’any passat). Illa recorda fins i tot Juan Antonio Samaranch i els Jocs Olímpics. En aquell temps, diu, hi va haver una primera transformació. En temps dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla, la segona.

Ara, Illa proposa la tercera, que descriu amb el lema “Unir i servir els catalans”. I just quan sembla que, amb la seqüència cronològica posada al dia, parlarà de futur, Illa torna a parlar de passat. “Fer-ho”, diu, “després d’una dècada, i ho dic amb tot el respecte, a parer meu perduda”. Assegura que no vol fer retrets, però esgrimeix un llarg devessall de dades per demostrar que els governs d’Esquerra i Junts –i abans del PDECat– han estat ineficients. “El balanç no és bo. Afrontem una sequera, però no estem preparats per afrontar-la. Les nostres polítiques d’educació són avui a la cua. No hem estat capaços de prendre decisions per ampliar i optimitzar les infrastructures aeroportuàries, ferroviàries, etc. Continuem estancats en el 15% d’energia renovable, la mateixa xifra de fa deu anys. Espanya ha passat d’un 15% a un 45%. En sanitat, en què Catalunya havia estat capdavantera, som incapaços de fer les reformes”, lamenta.

Illa vol transmetre un tarannà. Traça tres línies mestres. Col·laboració entre administracions i amb el sector privat. Millora dels serveis públics –i ací recorda la llei de barris que va aprovar el primer tripartit. I la tercera, la més insistent: més autogovern, però no pas amb un nou estatut, perquè no és damunt la taula repetir l’aventura del president Maragall; tampoc, és clar, amb cap consulta a la canadenca com la que somiava Miquel Iceta en una galàxia molt, molt llunyana; ni tampoc amb el ja esmicolat federalisme de Pere Navarro; ni tan sols amb una disposició addicional de la constitució espanyola com la que proposava l’any 2014 Josep Antoni Duran i Lleida, llavors tan lluny del PSC, avui tangencialment relligat als socialistes a través del seu delfí, Ramon Espadaler, número tres d’Illa en aquestes eleccions. No: res de tot això. Illa juga amb la pilota més curta: desplegar l’estatut del 2006. Després de passar el filtre del Constitucional, és clar.

La visió d’Illa sobre l’autogovern és que cal demanar menys i fer més. Primer, consolidar, i després, millorar. Es pot fer més, repeteix una vegada i una altra. Per a millorar l’autogovern de Catalunya, per començar, “cal tenir influència i presència al govern d’Espanya i a Europa”. Cal recuperar “el prestigi de les institucions”. Cal “exemplaritat en l’exercici de les responsabilitats públiques”. Cal “ofici polític, saber com és el món de la política, vocació de servei públic”. “L’estatut del 2006 permet que el govern de la Generalitat pugui desplegar accions en catorze àmbits. Impulsar lleis en catorze àmbits. No depèn de ningú més!”, declama. Els dos exemples que presenta són, per una banda, la llei electoral –certament, Catalunya és l’única comunitat autònoma que no en té una de pròpia– i la llei de caça, que –atenció– “no és un problema menor”. Això a banda, cinquanta qüestions i traspassos que s’han d’acordar amb Madrid.

Aquesta mateixa premissa de consolidar allò que ja tenim abans d’ambicionar allò que volem també l’aplica al finançament, que Esquerra i Junts han posat al centre de la campanya –els primers, amb una proposta pròpia, i els segons, situant-ho en la negociació amb el PSOE. Accepta que és una qüestió prioritària, però Illa en té “prou de frustracions, prou d’assenyalar horitzons que no són viables ni factibles”, i vol “plantejaments viables i realistes”. Demana purament que Catalunya no sigui la tercera comunitat que més dóna i la catorzena que més rep; demana que s’acabi la competència fiscal deslleial, sense citar directament la Comunitat de Madrid, però abans de cap gran reforma, proposa de mirar d’executar un consorci tributari entre la hisenda espanyola i la catalana que és previst a l’estatut i que diu que pot recaptar, fins i tot, tots els imposts –per bé que no aclareix si, a parer seu, Catalunya els hauria de recaptar tots.

És una hora de discurs farcida de diagnòstic, més que no de propostes. Illa no explica a bastament un model de país ambiciós, ni complet. La reindustrialització, per exemple, l’esmenta una sola vegada, amb el compromís que torni a representar un 25% del PIB. L’habitatge, dues, però sense cap mesura, tan sols l’expressió del desig que els joves es puguin emancipar. La integració metropolitana, de passada. La cultura, del tot absent. Cap promesa de gran projecte. La seva primera mesura, diu, seria un decret especial per a la sequera, amb 3.500 milions per a fer-hi front. També faria una auditoria dels serveis públics –un sintagma que repetirà molt les setmanes vinents– i una reforma del funcionament de la Generalitat de Catalunya per a fer-la més eficient, perquè percep molta “queixa del deteriorament de l’administració”. Ras i curt, un govern que vagi fent, “per damunt d’ideologies i de partits”.

El somni d’Illa és un país tranquil, “sense confrontació”, on tothom remi alhora, en la mateixa direcció, amb un somriure d’orella a orella, dialogant i avançant: sindicats, patronals, funcionaris, empresaris, treballadors, Barcelona, Madrid, Europa, unionistes, independentistes. Ara, es queixa, hi ha “un llenguatge de l’àmbit polític massa carregat, que no afavoreix el debat serè”, però “som en un canvi d’època” i, si tot va bé, la bonança aviat arribarà. “Espanya s’afirma i allarga la mà amb generositat a Catalunya”, i en senyal d’agraïment, els catalans se n’han de congratular i treballar per Espanya: “Catalunya s’hi ha d’implicar, ha d’ajudar i ha d’empènyer.”

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La CUP farà l’assemblea nacional de refundació el 21 de setembre

La CUP va encetar fa pocs mesos el procés de refundació que havia de culminar en una assemblea nacional al juny, a temps per a les eleccions al parlament que es preveien a començament de l’any vinent, culminarà finalment el 21 de setembre, amb una assemblea nacional,  segons que ha pogut saber VilaWeb. L’avançament electoral de les eleccions a Catalunya va impactar de ple en aquest calendari i va obligar a modificar les dates del Procés de Garbí.

El nou calendari, aprovat el dia 6 pel Consell Polític, començarà el 15 de juny amb l’enviament de la ponència estratègica i de l’organitzativa, moment en el qual hi haurà un període d’esmenes que acabarà el 30 de juliol.  Així, el següent pas serà un període de transaccions fins al 6 de setembre. El darrer pas abans de l’assemblea serà el mateix dia 6, quan s’enviarà la documentació definitiva de les ponències amb les esmenes. El 21 de setembre es farà l’esmentada assemblea nacional.

El Procés de Garbí es va obrir després dels mals resultats electorals a les eleccions espanyoles i a les municipals, però en realitat era una necessitat que feia temps que es comentava entre les bases i els sectors afins, que veien la CUP com més va més arraconada electoralment i menys influent. Ara bé, el panorama polític dels pròxims anys estarà fortament condicionat per allò que passi a les eleccions del 12 de maig, i la nova CUP es trobarà forçada a adaptar-s’hi. No és igual una Generalitat presidida per Salvador Illa que una presidida per Carles Puigdemont, o per Pere Aragonès. I no és igual que l’amnistia hagi complert l’objectiu de posar el comptador de la repressió a zero o que passi anys aturada per les preguntes pre-judicials dels jutges que es neguin a aplicar-la.

[VÍDEO] Una periodista i una càmera de TV3, expulsades d’una manifestació a Israel perquè són dones

La periodista Roser Oliver i la càmera Helena Ribas, treballadores de la delegació de TV3 al Llevant, han estat expulsades d’una manifestació d’homes jueus ultraortodoxos contra la incorporació al servei militar a Israel pel fet de ser dones. “Tots aquests crits són contra nosaltres. Ens criden perquè ens volen fer fora perquè tant la càmera com jo som dones“, explica Oliver a càmera mentre intenta d’informar sobre la manifestació, tot i els crits i protestes dels manifestants.

Això és el que ens ha passat aquesta tarda a l'equip de TV3 quan ens diposavem a gravar una protesta d'homes ultraortodoxos contra la seva incorporació al servei militar. Insults, escopinades i llançament d'objectes perquè l'Helena Ribas (càmera) i jo som dones. Ens han fet fora. pic.twitter.com/GBIGWmghvT

— Roser Oliver i Olivella (@oliverolivella) April 11, 2024

Un vídeo de la protesta publicat a Twitter mostra com els manifestants –alguns dels quals són nens– proven repetidament d’interferir la transmissió, posen la mà davant la càmera i proven d’abordar Oliver, escortada en tot moment per un agent de policia. “Hem rebut insults, escopinades i llançament d’objectes“, ha denunciat Oliver, que ha hagut d’acabar abandonant la manifestació per l’hostilitat dels participants.

Descobreixen més de cinquanta espècies submarines en una de les zones més inexplorades del planeta

Un grup d’investigadors ha observat cent seixanta espècies en muntanyes submarines de la costa de Xile que fins ara no se sabia que vivien a la regió, de les quals almenys cinquanta podrien ser noves per a la ciència. La investigació s’ha fet a les muntanyes submarines de la Dorsal de Sales i Gómez, una zona remota i poc explorada que s’estén des de les costes de Xile fins a Rapa Nui. El grup internacional de científics estava codirigit per la investigadora Ariadna Mechó del Barcelona Supercomputing Center (BSC). Entre d’altres s’han identificat coralls d’aigües profundes, esponges de vidre, eriçons de mar, calamars, peixos, mol·luscs, crancs, estrelles de mar i altres espècies mai observades pels científics.

Mechó, investigadora del grup de Variabilitat i Canvi Climàtic del Departament de Ciències de la Terra del BSC, ha presentat els resultats del creuer científic de quaranta dies ‘Muntanyes submarines inexplorades de la Dorsal de Sales i Gómez’. També ha parlat de les negociacions en curs per crear un corredor blau a la zona. Tot plegat ho ha explicat en el marc de la Conferència del Decenni de l’Oceà de l’ONU que se celebra a Barcelona fins a aquest divendres.

“Hem trobat entre cinquanta i seixanta espècies potencialment noves a simple vista, un nombre que probablement augmentarà quan treballem totes les mostres que tenim al laboratori”, ha assegurat Mechó. “També hem trobat un dels coralls mesofòtics més profunds del món, fet que amplia en diversos centenars de quilòmetres la distribució d’aquesta fauna polinèsia”. També han trobat camps d’esponges i corals, hàbitats considerats “vulnerables i necessitats de protecció”. L’expedició es va fer del 24 de febrer al 4 d’abril amb un equip format per vint-i-cinc científics de catorze organitzacions de cinc països (Xile, els Estats Units, Itàlia, Espanya i Països Baixos), entre ells la primera biòloga marina rapanui, Emilia Ra’a Palma Tuki, recentment graduada a la Universitat Catòlica del Nord de Xile.

El Consell del Mar de Rapa Nui va donar suport a l’expedició proporcionant el permís principal per treballar a la zona, i va col·laborar aportant un observador Koro Nui i un expert local en navegació per incorporar a l’expedició les seves perspectives com a membres de la comunitat Rapa Nui. El paper del BSC i la supercomputació en la campanya ha estat proporcionar dades de modelització climàtica a través de diferents escenaris per establir la distribució d’espècies a la zona. Això, afirmen des de la institució, ajudarà a comprendre com es veuran afectades aquestes espècies pels canvis futurs, segons cada escenari possible.

Compromís es presentarà amb Sumar a les europees i tindrà el tercer lloc a la llista

Compromís anirà finalment a les eleccions europees del 9 de juny amb Sumar, després de setmanes de negociacions.  La portaveu de Compromís al congrés espanyol,  Àgueda Micó, havia dit que la decisió no podia anar més enllà d’aquesta setmana i havien posat com a condició indispensable que tinguessin el tercer lloc de la llista. En cas contrari, si no hi hagués hagut acord amb Sumar, haurien impulsat una candidatura alternativa.

Primàries, el 27 d’abril

L’executiva de Compromís ho ha aprovat en una reunió que s’ha celebrat aquesta vesprada, encara que la militància ho haurà de ratificar en una consulta que es farà els dies vinents. D’altra banda, el candidat es triarà a través del sistema de primàries el 27 d’abril. Amparo Piquer, secretària general de Més Compromís, ha dit en eixir de la reunió que estan molt contents. “Això suposa que tornarem a tenir una veu valencianista a Europa, que en aquests moments és tan important”, ha dit.  Piquer ha recordat que l’eurodiputat ha de defensar tota mena de drets, per a dir no a l’ampliació del port de València o a les plantes de molta alta tensió de Castelló.

Sumar i Copromís  han arribat a un acord després de setmanes de negociacions, Aquests darrers dies, veus de Compromís havien deixat clar que el seu objectiu era aconseguir representació valenciana a Europa, cosa que a parer seu implicava ocupar els llocs de sortida.

Sobre això, Àgueda Micó havia rebutjat la proposta que Esquerra Unida va fer per a triar l’ordre de la llista electoral que consistia a fer unes primàries entre tots els actors que formen part de Sumar. En aquestes eleccions, Sumar concorrerà sense Més per Mallorca, i sense el Partit Drago Canàries, com sí que va fer a les eleccions espanyoles.

 

S’ha mort O.J. Simpson, ex-jugador de futbol americà i protagonista del judici del segle

L’ex-jugador de futbol americà O.J. Simpson s’ha mort de càncer a setanta-sis anys a Las Vegas (EUA), segons que ha anunciat la seva família. Després de la seva prolífica carrera esportiva, es va fer famós per l’anomenat judici del segle, en el qual va ser acusat d’haver assassinat la seva ex-dona i el seu amic Ron Goldman als anys noranta. Finalment, va ser absolt. Uns anys més tard, va ser condemnat a pagar una indemnització de trenta-tres milions de dòlars a les famílies de les víctimes, tot i que només en va pagar una part.

El setembre del 2007, Simpson va ser detingut a Las Vegas acusat de nombrosos delictes, entre els quals, robatori a mà armada i segrest. El 2008, va ser declarat culpable i sentenciat a trenta-tres anys de presó, però en va sortir l’any 2017.

On April 10th, our father, Orenthal James Simpson, succumbed to his battle with cancer.

He was surrounded by his children and grandchildren.

During this time of transition, his family asks that you please respect their wishes for privacy and grace.

-The Simpson Family

— O.J. Simpson (@TheRealOJ32) April 11, 2024

Una de les famílies desallotjades a l’illa Canigó de Badalona es queda al carrer

Un centenar de famílies de l’illa dels carrers Canigó, Llefià i Ausiàs Marc de Badalona continuen sense poder tornar a casa després de l’esfondrament del número 9 del carrer del Canigó, on van morir tres persones el 6 de febrer. Pràcticament tots els veïns han trobat alternatives d’habitatge, ja sigui amb recursos propis, amb l’ajuda d’amics o familiars o arran del decret d’emergència municipal, per mitjà del qual s’han pagat les despeses d’allotjament durant deu setmanes a les famílies que ho han sol·licitat. Actualment, hi havia encara cinc famílies allotjades en pensions i s’ha pogut trobar una solució més o menys estable per a quatre d’elles. Però n’hi ha una que ha quedat al carrer.

Segons que ha detallat el consistori, es tracta d’una família que “no té documentació”. La dona adulta d’aquesta unitat familiar, a més, no tenia contracte de lloguer del pis on vivia, al carrer Ausiàs Marc i tampoc estava empadronada a l’habitatge que es va haver de desallotjar per risc de col·lapse. “L’ajuntament ha pagat durant deu setmanes tot allò que permetia legalment el decret”, es justifica el consistori. Pel que fa a les altres quatre famílies allotjades en pensions a la finalització de la cobertura del decret d’emergència municipal, tres tenen assignat un dels pisos cedits per la Generalitat i una quarta família queda sota el paraigua de Serveis Socials.

La portaveu d’En Comú Podem a Badalona, Aïda Llauradó, explica la família afectada és una mare amb un nadó d’un any i un nen de quinze anys: “El PP els ha deixat tirats mentre no poden tornar a casa seva. El que estan fent és inhumà, una vergonya”, ha etzibat. Llauradó exigeix al batlle, Xavier Garcia Albiol, que es mantingui l’allotjament provisional a les famílies. De fet, els comuns parlen també d’una segona família afectada i que pernocta a la parròquia del barri. Segons l’ajuntament, però, aquest cas no forma part del conjunt de famílies allotjades en pensions perquè des d’un primer moment van rebutjar-ho. “Tenen ingressos i no han sol·licitat ajut per a allotjament”, detalla el consistori.

Jutgen a Girona set acusats d’haver deixat vàters i llaços grocs a casa d’independentistes

El jutjat penal 2 de Girona ha començat a jutjar set acusats que s’enfronten a penes de fins a dos anys de presó per haver deixat vàters i llaços grocs a casa d’independentistes. La fiscalia els acusa d’haver-ho fet dues vegades, les matinades del 7 d’abril i del 19 de maig del 2019, al domicili de la parella del portaveu de Mossos per la Independència, a Sarrià de Ter (Gironès). Segons la fiscalia, els vàters anaven acompanyats de missatges que cercaven de “ridiculitzar-lo públicament” per la seva ideologia política i per la seva orientació sexual. El judici ha començat amb la declaració del denunciant, que ha afirmat que aquestes accions van afectar la seva vida perquè, per protegir la seva parella, va deixar de pernoctar a casa seva.

El juny del 2019, els Mossos d’Esquadra van detenir set persones per haver organitzat, presumptament, actes vandàlics antiindependentistes davant de domicilis d’agents del cos, de batlles i d’institucions públiques. Amb el nom de “justicieros nocturnos”, difonien les accions a les xarxes socials. Consistien a col·locar vàters, llaços grocs i cartells amb missatges davant de domicilis de persones vinculades amb l’independentisme. Ara dues d’aquestes accions han arribat a judici. La fiscalia els acusa de delictes d’injúries humiliants i menyspreadores (englobat dins l’article del codi penal que tipifica els delictes de provocació a la discriminació, a l’odi i a la violència) i demana penes de fins a dos anys de presó.

Segons recull l’escrit d’acusació de la fiscalia, els acusats es van posar prèviament d’acord per a desplaçar-se des del lloc on vivien fins a les comarques gironines almenys en dues ocasions l’any 2019. L’objectiu era “ridiculitzar públicament i de manera ostentosa” el portaveu de Mossos per la Independència “tant per la seva ideologia política favorable a la independència com per la seva orientació sexual”.

Per això, un dels processats -també mosso- hauria facilitat l’adreça del domicili de la parella del portaveu, a Sarrià de Ter. Cap a la 1.30 de la matinada del 7 d’abril del 2019, van deixar una tassa de vàter davant de l’immoble amb inscripcions on es podia llegir “Per a quan vagis al Suprem” o “mossogay.com”. També hi havia dibuixos de papallones, marietes i flors. El denunciant ha explicat que això va ser pocs dies abans que anés a declarar com a testimoni al judici contra els líders independentistes al Tribunal Suprem i que s’ho va prendre com una amenaça.

Difós per les xarxes

“Amb la finalitat que el menyspreu cap a la víctima, així com el seu assenyalament públic per la seva ideologia política i la seva orientació sexual arribés a més persones, dos dels acusats van difondre el vídeo gravat a través de Twitter i a personal de mitjans de comunicació”, exposa la fiscalia. L’acció es va tornar a repetir la matinada del 19 de maig del 2019. Segons l’acusació pública, cap a les 3.20 quatre dels processats van tornar a desplaçar-se fins a Sarrià de Ter, on van tornar a deixar una tassa de vàter amb una estelada, una bandera espanyola i una foto del president Carles Puigdemont.

La fiscalia sosté que part dels acusats van participar en una de les accions i la resta en l’altra. Només n’hi ha un que ho hauria fet a les dues, que és el que s’enfronta a la pena més alta de dos anys de presó i multa de 3.600 euros. Per als altres demana una condemna d’un any i nou mesos de presó i multa de 3.300 euros. El judici ha començat amb la declaració del denunciant i de la seva parella, que han explicat que es van sentir intimidats i amenaçats i que van haver de canviar les seves rutines diàries. El portaveu de Mossos per la Independència ha remarcat que, per protegir la seva parella, va deixar de pernoctar al seu domicili. També ha declarat que ho va viure com un assenyalament i un atac contra ell per qüestions ideològiques i per la seva orientació sexual.

Està previst que el judici continuï demà amb la declaració dels acusats i també es faci el tràmit de conclusions i informes abans que el judici quedi vist per a sentència.

L’Escola Judicial de Barcelona serà dirigida de Madrid estant

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha nomenat María Jesús Millán directora en funcions de l’Escola Judicial, situada a Barcelona, després de la renúncia de Jorge Jiménez, el 18 de març, per a tornar a l’activitat jurisdiccional. Millán ha tingut els vots dels vocals José Antonio Ballestero, Ángeles Carmona, Carmen Llombart i Pilar Sepúlveda. El president del CGPJ, també en funcions, Vicente Guilarte, i les vocals Roser Bach i Mar Cabrejas han votat la magistrada i cap del Servei de Formació Inicial, Clara Carulla, i han anunciat un vot particular. Aquests darrers dies s’ha posat en qüestió que Millán pugui dirigir el centre de Madrid estant.

Llicenciada en Dret per la Universitat Autònoma de Madrid, Millán de las Heras va ingressar a la carrera judicial el 1988, ha estat destinada a diferents jutjats d’instrucció, penal i de menors de Madrid i és especialista en aquesta darrera jurisdicció d’ençà del 2008. El juliol del 2018 es va incorporar al CGPJ com a lletrada del Servei de Formació Contínua, assumint la direcció tècnica i acadèmica de nombroses activitats formatives, tant a l’àmbit de la carrera judicial com al de la formació judicial iberoamericana.

El 22 de maig de 2022, el ple de l’òrgan de govern dels jutges va acordar el seu nomenament com a directora del Servei de Formació Contínua. D’ençà d’aquest càrrec va participar, el 2020, en el pla extraordinari de formació per a la carrera judicial amb metodologia virtual a conseqüència de la pandèmia de coronavirus, en què es van oferir 1.653 places. A més, ha estat membre de la comissió d’avaluació de l’Escola de Pràctica Jurídica del Col·legi d’Advocats de Madrid i de tribunals qualificadors de proves selectives per a l’ingrés a l’antic cos de secretaris judicials i a la carrera fiscal.

El Barça i el PSG veten Movistar per un comentari racista contra Lamine Yamal

Ahir al vespre, els jugadors del Barça i el PSG no van fer declaracions a Movistar després del partit de la Lliga de Campions, arran d’un comentari racista del Mono Burgos contra Lamine Yamal. En la prèvia del partit, mentre el jugador feia malabarismes amb la pilota, el comentarista va dir: “Si no li va bé, acaba en un semàfor.” Alguns altres membres de Movistar, en compte de retreure-li les paraules, li van riure el comentari.

El Mono Burgos sobre @Lamine27Yamal.
"Si no le va bien termina en un semáforo".
Doncs mira, en Lamine sempre al meu equip. I si haig d'ajudar al seu pare per desmuntar-vos la carpa @MovistarFutbol, també. pic.twitter.com/1DIGo6sZ4J

— Teresa Rosell (@Teresa_Rosell) April 10, 2024

Les disculpes forçades

Les crítiques i la decisió del Barça i el PSG de vetar-los va forçar Movistar a emetre unes disculpes després del partit. “Si algú s’ha sentit ofès, em sap greu i demano disculpes públiques, perquè no era la meva intenció”, va dir el Mono Burgos, que va afegir que li hauria agradat tenir l’habilitat de Lamine Yamal, quan era futbolista. “Ha estat un comentari que no volia ferir ningú”, va dir per acabar.

Liada parda del Mono Burgos por bocas que hace que la UEFA, el @FCBarcelona_es y el @PSG_espanol no atiendan a @MovistarFutbol #ChampionLeague pic.twitter.com/R9OXCG2bF5

— Rubén J. Gutiérrez-d´Aster (@RubenJG) April 10, 2024

 

Pàgines