A continuació reproduïm el Posicionament d’entitats membres de la Comissió de Cultura Popular i Tradicional i de Patrimoni Immaterial del Consell de la Cultura de Barcelona davant el referèndum i les festes de la Mercè 2017 

La cultura popular és una escola de ciutadania, i com a tal, també una eina d’apoderament ciutadà. Lluny de ser un eslògan, aquesta afirmació es demostra en el funcionament intern de totes les associacions culturals catalanes. Totes les persones que en formen part hi participen activament i en igualtat de condicions. Les urnes i les votacions són habituals en la presa de decisions de les entitats. Ningú és exclòs quan desitja expressar la seva opinió, votar les resolucions proposades, o optar a càrrecs directius. La cultura popular i l’associacionisme sempre ha donat veu als col·lectius més desvalguts, liderant la lluita democràtica perquè la ciutadania sigui protagonista del seu futur.
Hereves d’aquesta tradició, les  entitats sota signants, integrants de la Comissió de Cultura Popular i Tradicional i de Patrimoni Immaterial del Consell de la Cultura de Barcelona, manifestem:

• El suport a la celebració del referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya, convocat l’1 d’octubre per la Generalitat de Catalunya.

Llegeix el manifest sencer en aquest enllaç

Dimecres es va produir un intent de cop d’estat del govern espanyol contra la Generalitat de Catalunya. La Guàrdia Civil va assaltar departaments del govern i va detenir una quinzena d’alts càrrecs, mentre forçava el blocatge il·legal dels comptes de la tresoreria de la Generalitat. L’objectiu d’aquest cop era impedir el referèndum de Catalunya i establir un règim de por que espantés els ciutadans d’expressar-se lliurement. La reacció d’abans-d’ahir va ser la condemna dels fets i la sortida al carrer de milers i milers de persones que van ocupar els carrers propers al Departament d’Economia, a Barcelona, tot el dia fins a la matinada.

La reacció internacional, a la premsa i en alguns parlaments i governs, no va tardar a arribar. Sorpresa absoluta per la forma com el govern de Mariano Rajoy volia resoldre un qüestió política i condemna de l’atac a les institucions democràtiques catalanes. Ahir, calia tornar a prendre la iniciativa –una de les característiques que han donat avantatge al moviment independentista– i així va ser. La preocupació i l’enuig per la situació difícil dels detinguts i la forma com s’havien produït les detencions i els escorcolls tenyia l’expressió dels màxims dirigents polítics i els amics i familiars dels afectats. Però el govern i la ciutadania no van permetre que l’intent de cop d’estat els paral·litzés.

Un dels càntics més sentits ha estat ‘els carrers seran sempre nostres’

Des de migdia, una multitud va omplir el passeig de Lluís Companys, davant del Tribunal de Justícia de Catalunya, convocada per l’ANC i Òmnium amb la consigna de no marxar-ne fins que quedessin alliberats tots els detinguts. Avançada la tarda se sabia que ja anaven sortint alguns dels detinguts el dia abans, però encara passarien una nit més en mans de la Guàrdia Civil Josep Maria Jové, secretari general del Departament d’Economia, i Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda, entre més alts càrrecs. A mesura que el dia s’anava consumint, el punt de concentració popular s’omplia i acabava oferint un espectacle de color, cants, música i compromís digne de les millors pàgines de la història.

Primer gol
El govern es calçava unes botes i engaltava tres gols considerables a l’estat espanyol i al seu intent de cop d’estat. El primer gol el marcava el president Puigdemont anunciant els col·legis electorals del referèndum amb una pàgina web on cada ciutadà pot consultar el seu punt de votació. Si ahir ja es va dir que l’1 d’octubre es votaria, avui es demostrava que tot continuava com s’havia anunciat. L’allau de visites col·lapsava la pàgina, que tardava a confirmar el lloc on trobarien una urna als que ho volien consultar.

Segon gol
El segon xut, que entrava per sota les cames de Montoro, era obra del vice-president Junqueras. Poques hores després que el ministre d’Hisenda espanyol anunciés que havia aconseguit blocar la tresoreria de la Generalitat, el govern ingressava les nòmines del setembre dels funcionaris de manera avançada. Si Montoro pretenia espantar i fer xantatge als treballadors públics de la Generalitat, Junqueras s’avançava i demostrava que encara controlava la capacitat dels pagaments del govern i que ningú havia de patir pel seu sou.

Tercer gol
Finalment, el tercer gol arribava amb una centrada de l’equip de comunicació del president, que Puigdemont rematava de cap adreçant-se als catalans amb un missatge televisat: ‘L’1-O es farà el referèndum, tenim previstos plans de contingència per garantir-lo.’ I afegia: ‘El president Mariano Rajoy ha creuat aquesta setmana moltes línies vermelles perquè hàgim de contemplar-les amb indolència.’ L’impacte del discurs es deixava veure ràpidament a les xarxes i entre la gent concentrada davant del TSJC, que esclatava amb crits de ‘president, president…’ que s’acabaven mesclant amb els de ‘votarem, votarem…’

En la pròpia porteria
Una nota de l’agència d’abast internacional Reuters que informava de la preocupació de Merkel i més dirigents europeus per la deriva autoritària de Rajoy semblava rematar el partit en el temps de descompte. La jugada no havia sortit bé a Rajoy, que tan sols havia aconseguit que l’univers dels comuns i de Podem fes un pas més en defensa del referèndum de l’1 d’octubre. Els dirigents d’aquestes formacions es pronunciaven amb més contundència i claredat que mai dalt de l’escenari de Lluís Companys, entre els aplaudiments de la gent.

L’ofensiva autoritària i repressiva del govern espanyol se saldava ahir amb tres gols de l’equip de Puigdemont, un gol en la pròpia porteria de Rajoy i algunes jugades boniques en el terreny internacional. El govern ha anunciat que té plans B, C, D i E per a fer el referèndum i això despista molt l’adversari, que es pensava que havia aconseguit lesionar els millors jugadors de l’equip contrari.

Aquesta setmana arriba a la gran pantalla el nou film de la saga Kingsman: ‘El círculo de oro’ dirigida per Matthew Vaughn i protagonitzada per Colin Firth, Julianne Moore, Halle Berry, Jeff Bridges i Channing Tatum. La nova cinta d’acció i espionatge és al seqüela de ‘Kingsman: Servicio secreto’ i es basa en un còmic signat per Mark Millar, Vaughn i Dave Gibbons. Aquesta cinta comparteix cartellera amb el film d’animació ‘La Lego Ninjago pel·lícula’, que s’estrena en català; el drama històric ‘La reina Victoria y Abdul’ sobre l’amistat entre la reina Victoria i Abdul Karim i el film danès bèl·lic ‘A war’, nominada als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2015.

Kingsman: The Golden Circle (Kingsman: El círculo de oro). Direcció: Matthew Vaughn. Intèrprets: Julianne Moore, Halle Berry, Sophie Cookson; Taron Egerton, Colin Firth, Mark Strong. Gènere: Acció. Esbós: Quan l’organització Kingsman és atacada i gairebé destruïda per una societat secreta liderada per Poppy i Eggsy, la resta de supervivents dels Kingsman demanen l’ajuda dels Statesman, els seus equivalents nord-americans.

La Lego Ninjago Film (The Lego Ninjago Movie). Direcció: Charlie Bean, Paul Fisher i Bob Logan. Gènere: Animació. Esbós: En una illa anomenada Ninjago, les forces del bé i del mal hauran d’enfrontar-se en una èpica i divertida aventura. Un equip de sis joves que en realitat són uns guerrers secrets amb habilitats especials seran els encarregat de defensar l’illa contra el maligne senyor de la guerra Garmadon. En català.

Victoria and Abdul (La reina Victoria y Abdul). Direcció: Stephen Frears. Intèrprets: Judi Dench; Eddie Izzard, Adeel Akhtar, Tim Pigott-Smith. Gènere: Drama. Esbós: Gran Bretanya, 1887. La Casa Reial anglesa no veu amb bons ulls la relació d’amistat i confiança entre l’anciana reina Victoria i Abdul Karim, conegut com ‘El Munshi’. La situació empitjora quan amb el pas del temps el jove ajudant indi es converteix en el secretari personal de la reina.

 Krigen (A war, una guerra). Direcció: Tobias Lindholm. Intèrprets: Tuva Novotny, Charlotte Munck; Dar Salim, Alex Høgh Andersen, Phillip Sem Dambæk. Gènere: Bèl·lic. Esbós: El comandant de la companyia Claus Pedersen i els seus homes estan estacionats en una província afgana. Al mateix temps, a Dinamarca, la seva esposa intenta mantenir la seva vida quotidiana. Durant una missió de rutina, els soldats es veuen atrapats en un foc creuat i, amb la finalitat de salvar els seus homes, Claus pren una decisió que tindrà greus conseqüències.

Es war einmal in Deutschland… (Bye Bye Germany). Direcció: Sam Garbarski. Intèrprets: Antje Traue, Jeanne Werner, Anna König; Moritz Bleibtreu, Mark Ivanir, Joachim Paul Assböck. Gènere: Històric. Esbós: Alemanya, 1945. Un grup de supervivents jueus als camps de concentració nazis necessita diners per arribar als Estats Units i començar una nova vida. Per aconseguir-ho preparen una estafa a gran escala venent roba de llit entre els alemanys, un producte molt demandat durant la postguerra.

The History of Love (La historia del amor). Direcció: Radu Mihãileanu. Intèrprets: Sophie Nélisse, Gemma Arterton, Masa Lizdek; Derek Jacobi, Elliott Gould, Marko Caka. Gènere: Drama. Esbós: Nova York, a l’actualitat. eo, un immigrant jueu de Polònia, viu amb el record del gran amor de la seva vida. Tot i la seva dolorosa història, viu alegrement amb el record gràcies a la seva relació d’amistat Bruno. A l’altra banda de la ciutat, Alma, una adolescent plena de vitalitat troba l’amor per primera vegada i està decidida a trobar l’home ideal per a que la seva mare es torni a casar.

L’ANC i Òmnium Cultural han convocat una mobilització aquest divendres a les nou del matí a la Ciutat de la Justícia  (Gran Via, 111) per donar suport als detinguts per la Guàrdia Civil que declararan a la sala 13 del tribunal.

La convocatòria respon a l’anunci de mobilització permanent en defensa dels arrestats durant el cop d’estat contra la Generalitat fins que siguin alliberats. De fet, divendres es compleixen les 72 hores d’arrest, fet pel qual hauran de ser alliberats si el jutge no decreta mesures com la presó provisional.

Les entitats sobiranistes recomanen arribar-hi en metro (L1, parada de Santa Eulàlia) o en Ferrocarrils de la Generalitat (Ildefons Cerdà).

Per segon vespre consecutiu, el repic d’atuells ha ressonat per tot el Principat per protestar contra el cop d’estat contra la Generalitat de la Guàrdia Civil i la suspensió de facto de l’autogovern de Catalunya.

La Bordeta

Cassolada a La Bordeta, 21/09/2017
2. pic.twitter.com/bXi9cMRmUL

— Albert ||*|| SI (@Pallacus) 21 de setembre de 2017

Gràcia

Cassolada a Gràcia Nova molt sorollosa! pic.twitter.com/tOSuG6Nd8X

— Mònica Alonso (@monicalonso) 21 de setembre de 2017

L’Eixample

L’Eixample a la #cassolada #referendum1deoctubre pic.twitter.com/2N0KgQeQvr

— fernandoprats (@fernandoprats) 21 de setembre de 2017

Sant Andreu

Cassolada al barri de Sant Andreu #votarem #referendum #noesteusols #llibertat pic.twitter.com/h9EjZ6Yvpy

— Alex Bas (@AlexBasAbril) 21 de setembre de 2017

Arenys de Munt

#cassolada #arenysdemunt #centreMoral #referendum1deoctubre #catalunya #NiUnPasEnrere pic.twitter.com/ggYcpsq3fu

— Víctor Córdoba (@viktorkordoba) 21 de setembre de 2017

L’Hospitalet de Llobregat

Collblanc/La Torrassa (L’H). Más que ayer! #cassolada pic.twitter.com/WQYy8ohP5r

— Luce (@fatamolinara) 21 de setembre de 2017

Tortosa

#Cassolada a #Tortosa #aramateix #referendum1deoctubre pic.twitter.com/8LgPwDkKSB

— Ràdio Tortosa (@radiotortosa) 21 de setembre de 2017

Sabadell

#Cassolada a #Gràcia #Sabadell pic.twitter.com/XYqfxrHeoV

— Montse_Cunillera (@SabadellMontse) 21 de setembre de 2017

L’agència Reuters ha publicat un reportatge que explica que les institucions europees i els caps de govern dels estats membres de la Unió veuen amb preocupació l’actuació de Mariano Rajoy a Catalunya aquests últims dies. ‘Els socis d’Espanya temen una crisi creixent –diu–, arran del darrer impuls de l’independentisme català. I el suport públic que aquests socis han donat a Mariano Rajoy amaga una certa inquietud perquè la tàctica de mà dura del president conservador no se li pugui girar en contra.’

Diu també que la línia oficial de la Unió Europea consisteix a mantenir que la democràcia espanyola funciona i que els ciutadans de l’estat espanyol han de resoldre els seus problemes d’acord amb les seves lleis. ‘Però l’empitjorament de la situació, amb la policia arrestant càrrecs electes catalans aquesta setmana, crea problemes als càrrecs i polítics de l’estranger, que tenen por que això no fereixi Europa de diverses maneres’, afegeix.

Segons l’agència internacional de notícies, aquest també és el punt de vista de la cancellera alemanya, Angela Merkel, que ha expressat aquesta posició a Reuters mitjançant un portaveu. ‘El portaveu –diu l’agència– recorda també que Merkel ja havia dit fa anys que la qüestió catalana era un afer intern espanyol i que tenia un gran interès en el manteniment de l’estabilitat a Espanya.’

Les fonts de la Comissió Europea amb les quals ha parlat Reuters no accepten les acusacions de tenir un ‘tracte tou’ envers Madrid. En aquest punt el reportatge es refereix al silenci de la Unió en relació amb ‘les queixes que la constitució espanyola asfixia els drets dels catalans’, mentre, en canvi, ‘la UE amenaça de suspendre Polònia pels plans del govern de Varsòvia de fer un canvi constitucional’.

Diuen aquestes fonts que la Comissió ‘se sent limitada per la legislació de la UE a l’hora de prendre posició’ sobre el conflicte català. El reportatge recorda que al Parlament Europeu el ‘bloc del centre-dreta’ al qual pertany el PP fa més manifestacions de suport a Madrid, començant pel president, el popular Antonio Tajani.

Malgrat aquest suport dels seus companys de grup parlamentari popular, i també dels del socialista, la inquietud és creixent. Reuters cita un expert del think tank Centre for European Studies, Steven Blockmans: ‘Hi ha una preocupació creixent a Europa sobre la manera com Rajoy gestiona això, perquè amb les seves tàctiques dispara el debat independentista.’

Un altre membre de la Comissió citat per Reuters, si bé creu que la preocupació creix de dia en dia, pronostica que el president de l’executiu comunitari, Jean-Claude Juncker, mantindrà silenci. ‘És com als films policíacs: qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teu.’

El conseller d’Afers Exteriors Raül Romeva afirma que ‘El govern espanyol no era conscient de L’abast internacional del problema que ha creat’. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim el discurs íntegre del president Puigdemont.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Bel Zaballa i les Opinions Contundents de Josep Cruanyes, Pere Pugès i Simona Levi. També un reportatge sobre la Mercè 2017 i una entrevista a l’escriptor Andreu Carranza.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Alguns dels catorze detinguts ahir en l’assalt de la Guàrdia Civil a edificis de la Generalitat han tornat a les casernes de Travessera de Gràcia o a la de Sant Andreu de la Barca, després d’haver passat pel jutjat durant la matinada i a l’espera que els jutges resolguin les seves peticions. Set han estat posat en llibertat, mentre que vuit encara estan detinguts a l’espera de declarar davant del jutge.

Entre aquest dimecres i dijous, el jutjat d’instrucció número 30 de Barcelona i el jutjat de guàrdia de Martorell han desestimat els deu ‘habeas corupus’ demanats, ja que els magistrats han considerat que les detencions es van fer d’acord amb la legalitat. El primer a invocar l”habeas corpus’, que implica comparèixer directament al jutge instructor sense haver de declarar davant de la policia, fou l’advocat del secretari general de la vice-presidència i de la conselleria d’Economia i Hisenda, Josep Maria Jové.

A mitja tarda d’ahir, quan Jové va arribar al jutjat de guàrdia de Barcelona, que teòricament era el d’instrucció 29, es va trobar que el jutge de guàrdia era el d’Instrucció número 13, que substituïa el del 29 per motius familiars. Per això, el seu advocat va demanar la recusació, per tal que Instrucció 13 no resolgués sobre la possible il·legalitat d’una detenció emparada en la seva pròpia investigació. És per això que les resolucions de Barcelona les ha pres el titular del Jutjat d’Instrucció número 30.

Després les defenses de més detinguts  van demanar l”habeas corpus’ i van recusar el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, que és el jutge que va investigar el cas Vidal arran d’una denúncia de la formació ultra Vox. Alguns dels altres detinguts que van demanar l”habeas corpus’ són el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó; Pau Furriol i Mercedes Martínez, de l’empresa propietària de naus que emmagatzemaven material electoral; Xavier Puig, de l’Oficina d’Afers Exteriors; Josep Masoliver, responsable de sistemes de la fundació puntCAT.

Vuit detinguts, en llibertat
D’altra banda banda, la Guàrdia Civil ha deixat en llibertat a vuit dels arrestats, a l’espera de ser citats en els propers dies pel jutge instructor. Es tracta de Xavier Puig, treballador d’Afers Exteriors; Pau Furriol, de l’empresa propietària de naus que emmagatzemaven material electoral; de Natàlia Garriga, directora de serveis del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda; David Franco, cap de desenvolupament d’àrea de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions; David Palanques, de l’oficina tècnica de projectes del Departament de Treball i Afers Socials, i Joan Ignasi Sànchez, assessor en matèria d’Opinió del Departament de Governació; Francesc Sutrias, director de Patrimoni de la Secretaria d’Hisenda; Natàlia Garriga, directora de serveis del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda.

També han estat detinguts Josué Sallent, director d’estratègia i innovació del CTTI; Joan Manel Gómez, del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT);i a Madrid, Rosa Maria Rodríguez Curto, directora general de servei de T-Systems. Aquests, resten detinguts juntament amb Lluís Salvador, secretari d’Hisenda; Josep Maria Jové, secretari general de la Vice-presidència i de la conselleria d’Economia i Hisenda; i Josep Masoliver, responsable de sistemes de la fundació puntCAT.

Un resum ràpid dels detinguts:

• Josep Maria Jové – secretari general de la Vice-presidència i de la conselleria d’Economia i Hisenda (detingut)
• Lluís Salvadó – secretari d’Hisenda (detingut)
•  Josué Sallent – director d’estratègia i innovació del CTTI (detingut)
• Joan Manel Gómez – Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (detingut)
• Rosa Maria Rodríguez Curto – directora general de servei de T-Systems  (detinguda)
• Josep Masoliver – responsable de sistemes de la fundació puntCAT (detingut)
• Xavier Puig – Oficina d’Afers Exteriors (en llibertat)
• David Franco – cap de desenvolupament d’àrea de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (en llibertat)
• David Palanques – cap de l’oficina tècnica de projectes del Departament de Treball i Afers Socials (en llibertat)
• Joan Ignasi Sànchez – assessor en matèria d’Opinió del Departament de Governació (en llibertat)
• Francesc Sutrias – director de Patrimoni de la Secretaria d’Hisenda (en llibertat)
• Natàlia Garriga – directora de serveis del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda (en llibertat)
• Mercedes Martínez – responsable projectes territorials (en llibertat)

• Pau Furriol – de l’empresa propietària de naus que emmagatzemaven material electoral (en llibertat)

Què és un ‘habeas corpus’?
L”habeas corpus’ (que tinguis el teu cos) és una figura jurídica que recullen la major part de les constitucions de tot el món, entre elles la de l’estat espanyol. Permet a una persona que considera se l’ha detingut de manera il·legal, demanar que se’l posi directament a disposició judicial. De manera que se salta la retenció policíaca, que acostuma a durar moltes hores, i el jutge decideix sobre la legalitat de la seva detenció. Així doncs, en principi l”habeas corpus’ no hauria de comportar que s’allargui el període de privació de llibertat de qui l’invoca, tal com ha passat en els casos d’alguns dels detinguts el dimecres i que declaren avui davant del jutge.

Recórrer a l”habeas corpus’ en primera instància és cabdal per tal que els recursos es facin en un futur, sigui a instàncies judicials espanyol o europees, puguin reeixir. Tot i que el jutge té la capacitat per decidir si el concedeix o no, en instàncies superiors el fet que hagi estat denegat pot ser considerat com una prova de dèficit en les garanties durant el procediment.

El món del dret català sempre havia defensat que un element imprescindible per a fonamentar l’autonomia política era un tribunal en què culminessin els recursos contra les sentències, suplint el Tribunal Suprem espanyol, i que a més tingués unes funcions ordenadores de la justícia catalana. Això es va assolir en bona part amb l’estatut de la República, que conformava una justícia catalana, amb àmplies funcions del Tribunal de Cassació de Catalunya i la Generalitat. El Tribunal de Cassació, sota la presidència de Santiago Gubern, va ser l’òrgan que va defensar de manera aferrissada l’autonomia catalana durant el Bienni Negre, quan es va suspendre arran dels Fets d’Octubre del 1934.

Res a veure amb l’estatut del 1979, en què el Tribunal Superior de Justícia, a banda de ser la culminació dels recursos en dret català, poques més funcions té, tret de la poc gloriosa d’enjudiciar els aforats del govern català. Cap mena de funció rectora dels tribunals catalans, que seria objecte d’un altre article.

Aquests darrers dies el TSJC ha arribat a prendre un seguit de resolucions que em fan avergonyir com a advocat i que no m’hauria pensat mai que en un estat democràtic s’arribessin a prendre. En vull destacar dues. Una, la d’atorgar funcions de policia judicial a les policies locals, unes funcions que –d’acord amb la legislació vigent– corresponen bàsicament als Mossos d’Esquadra. En segon lloc, una de molt més greu: ha creat un dispositiu de suport i de control als jutges per al referèndum del dia 1 d’octubre.

Crear un òrgan de control dels jutges és un atac a la independència judicial que ha denunciat l’Associació de Jutges per la Democràcia. En la situació actual, no tan sols el govern i la fiscalia han trepitjat tant com han pogut la independència judicial, sinó que el TSJC, prenent-se atribucions que no té, col·labora amb la repressió política a cor què vols: coordina i impulsa per mitjà de la fiscalia i els jutjats actes contra la llibertat d’expressió, reunió, manifestació ideològica, de sufragi i secret de la correspondència; interromp mítings; amenaça la premsa pel fet de publicar anuncis del referèndum o informar-ne; persegueix la impressió de publicacions sobre el referèndum, i un etcètera que ens sorprèn cada dia. La culminació ha estat aquest atac contra la independència judicial.

El 1937, un catedràtic madrileny de dret penal, Sánchez Tejerina, va fer un informe per a dilucidar si era delicte ser maçó. I concloïa que al món no, però que a Espanya era ‘un estat de delinqüència’, perquè anava contra els ‘principios del Movimiento, la España católica y la unidad de la patria’. Proposava de crear un tribunal per perseguir-los, que no calia que tingués gaires jutges, però que fossin de confiança. Un dictamen que va dur a la creació del Tribunal Político de Represión de la Masonería y el Comunismo, que de fet configura la doctrina dels tribunals especials polítics, com després va ser el TOP.

En la situació actual, hem arribat a un punt greu, en què el TC actua de fet com a jurisdicció especial amb funcions polítiques i el TSJC s’atribueix funcions per a acabar de reblar el clau i controlar que no hi hagi cap jutge que no resolgui amb el sentit ordenat. És a dir, que configurem un trencament absolut de l’estat de dret, fonamentat en la independència dels tribunals. Això vol dir que cada jutge analitza els fets i aplica la llei d’acord amb la seva consciència, sense cap pressió ni imposició, i serà un tribunal superior que pot revisar o no aquesta sentència o resolució amb un recurs.

Ara el TSJC pretén assegurar que totes les resolucions siguin ‘correctes’ i no s’escapi res. De fet, els membres d’aquest òrgan semblen els auditors de guerra franquistes que revisaven les sentències dels consells de guerra i podien rebaixar-ne o agreujar-ne la pena. Ara han creat un mètode molt més expeditiu de control de les resolucions in situ. Una veritable monstruositat jurídica.

L’actuació del jutjat d’instrucció 13, dimecres, ordenant els escorcolls de departaments de la Generalitat, ha estat la culminació d’aquesta intervenció repressora, perquè ha vulnerat tota mena de drets fonamentals i ha col·laborat amb el govern i la policia espanyola a aixafar l’autonomia del nostre govern. S’ha imposat de facto un estat d’excepció, bo i menystenint les garanties fonamentals.

Els magistrats no s’adonen que anorreen la justícia i que, sense vergonya, es trepitgen tots els drets i garanties inimaginables. No comprenc com els magistrats que conec i en formen part han arribat fins a aquest punt. Han millorat, i de molt, les propostes de Sánchez Tejerina. N’hauria estat gratament sorprès.

La justícia que afonen haurà de ser refeta per la República Catalana.

Només em resta aconsellar que si cap persona es troba que el criden a declarar davant els tribunals no declari. Que s’aculli al dret de no declarar, sobretot pel fet que ha estat requerit per l’exercici de drets fonamentals i de llibertat d’expressió. Ningú no pot ser obligat a declarar sobre les seves creences o pensament, ni sobre l’exercici dels drets fonamentals de llibertat d’expressió, reunió, manifestació, premsa, lliure exercici del sufragi o secret de la correspondència, protegits per la constitució espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. És l’actitud que sempre s’ha de prendre davant tribunals polítics i que ara hem de reprendre. No ens hi trobàvem des del franquisme.

Josep Cruanyes i Tor, advocat

Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus de complicar-ho –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Dues notícies d’ahir mateix. La primera, en el front espanyol, la retirada del suport del PNB al pressupost del PP. Acabaran votant-lo, segurament, però no serà aquesta setmana ni la vinent, i a Montoro el camí se li farà molt costerut. La segona, en el front internacional ahir es van multiplicar les reaccions: ja hi ha manifests de diputats britànics, danesos i estonians, el parlament sard s’ofereix a imprimir i custodiar les butlletes de vot, ahir els dos principals diaris alemanys obrien la portada amb Catalunya –i això que tenen eleccions diumenge…

El president del govern espanyol va fer molt el valent, però a mesura que passen les hores tot és més evident: ja no té marge per a escapolir-se en cap direcció del foc que ell mateix ha botat. No pot fer sinó fer créixer la tensió, amb més perill encara per al seu govern i amb més tibantor en la relació amb Europa. En canvi, el govern català té uns nervis d’acer i tot d’alternatives al davant, que anirà activant segons les barbaritats que vaja cometent Madrid.

I ací és molt important que entenguem una cosa, que és clau: el dia 1 és la porta del dia 2. Però el fet cabdal, si els ciutadans voten a favor el dia 1, és què passarà el dia 2. El desllorigador de la situació és el dia 2, a partir de la força del vot del dia 1. El dia 2 o quan finalment, abans del 16 d’octubre, es proclame oficialment la independència.

Perquè és la proclamació de la independència que canvia tot el panorama. Després de la proclamació, el govern podrà prendre legalment totes les decisions, en relació amb la justícia, la policia, els bancs, els funcionaris, els altres estats… que avui no pot prendre. El govern català, després de la proclamació de la independència, podrà defensar –ja sense cap entrebanc legal– el país. Però perquè aquesta proclamació puga ser efectiva, primer cal el vot de la gent legitimant-la i cal un vot que siga multitudinari. És ben evident, i açò no serà discutible, que si aquesta votació es fa en unes condicions lleugerament diferents de les previstes la responsabilitat d’aquests canvis recaurà exclusivament en els autors del cop d’estat, en qui les ha entrebancades, en Mariano Rajoy.

Enteneu-ho bé: el govern té maneres de resoldre-ho tot. Tot. Fins i tot pot fer-ho, si convé, a partir de la llei electoral espanyola, que, per exemple, deixa clar que si no hi ha una taula constituïda en el moment d’obrir el col·legi, la taula es constitueix amb els primers votants que hi entren. O que la informació censal es pot rebre de maneres diverses. I com això tot. El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquest moment el futur del país restarà només a les nostres mans. Aquesta és la realitat que Mariano Rajoy no vol veure, aquesta és la realitat que es trobarà estampada en la cara, quan siguen les vuit del vespre d’aquest diumenge no, l’altre.

Cap a quarts de sis de la tarda, amb pocs minuts de diferència, m’arriben dues notificacions al mòbil: 1. Prohibit l’acte de Podem a Saragossa que volia debatre propostes per a Catalunya; 2. El govern anuncia la llista de col·legis electorals per l’1-O. M’atrapa davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de seguida queda clar que, lògicament, no les he pas rebudes només jo, les notificacions. Ulls com taronges clavats als mòbils, crits de ‘mira, mira!’ assenyalant pantalles i reaccions d’incredulitat i d’eufòria revolucionària. Les notícies s’escampen com la pólvora i crits ressonen més forts que mai: ‘Votarem! Votarem! Votarem!’ i ‘Els carrers sempre seran nostres! Els carrers sempre seran nostres!’.

Prohibir un acte polític, per un costat; publicar llista de col·legis electorals per un altre. I la gent al carrer, en massa, cantant i compartint per whatsapp la captura d’imatge del col·legi on els tocarà votar. Quasi a la mateixa hora, Edward Snowden (no, aquest no és l’Assange, aquest és l’altre, que encara no havia dit res de nosaltres), publica un piulet en què acusa Rajoy d’opressor:

One can be against Catalan independence and still in favor of human rights. But one cannot be in favor of Rajoy's crackdown and say the same

— Edward Snowden (@Snowden) September 21, 2017

Arriba també la notícia que els partits sobiranistes sards demanen al govern autònom de Sardenya que, com a institució, imprimeixi les butlletes del referèndum català i les custodiï a l’illa de manera que la Guàrdia Civil no les pugui requisar perquè no hi té jurisdicció, per tal d’assegurar que es pugui fer el referèndum. Aquesta petició serà votada avui al Consell Regional Sard, el màxim òrgan de l’autogovern sard, que ahir mateix va aprovar per unanimitat una declaració de suport a Catalunya que condemnava ‘la reacció repressiva per part del Regne d’Espanya’ i demanava oficialment a la comunitat internacional que hi intervingués.

Tot va molt de pressa. Tot, tret de l’helicòpter de la policia espanyola, que no acaba de marxar mai, i que fa hores que sobrevola (amb combustible pagat entre tots) la zona de l’Arc de Triomf fent el·lipses i dibuixant el símbol de l’infinit. A sota, la gent no para de cantar.

Un amic londinenc m’escriu via xat de Facebook colpit per les imatges de Barcelona que veu a la BBC. La seva sorpresa és doble: 1. ‘Ha tornat Franco o què?’ 2. ‘Aquí els diaris parlen de molta tensió, però no ho entenc, a la TV això no sembla una protesta, sinó una festa, la gent canta, balla i hi ha concerts! Increïble! [emoticones de mans aplaudint]’

Cert, passejant per l’Arc de Triomf, les mateixes càmeres (d’aquí, d’allà i de tot arreu) que dimecres al matí enregistraven paramilitars entrant per la força en edificis oficials, ara capten somriures i energia positiva a peu de carrer, compartida entre jubilats, nens, treballadors, universitaris i tota mena de persones ben diverses i de tots colors. L’editorial de  notícies, whatsapps, piulets i gifs que no fan sinó injectar vitalitat, nervi i festa.

Sí, la tristesa dels equidistants contrasta amb l’alegria i el mambo del carrer. Perquè si una cosa s’ha demostrat és que es pot protestar amb tota la força i la contundència sense perdre ni la poesia, ni la ironia, ni el bon humor. I aquest bon humor i aquesta contundència serena i somrient és, al capdavall, el que no acaben d’entendre els d’allà i és alhora el que troben encisador i increïble els de més enllà. Potser sense saber-ho, ara resulta que això ens caracteritza i ens fa especials. Ja poden fer venir vaixells i helicòpters, que si no el perdem, aquest patrimoni, aquesta actitud tan nostra, segur que votem. I ves que no guanyem i fem una altra festa. Perquè l’equidistància, la famosa i elegant equidistància, l’han extingida ells, i en poques hores.

Hi ha un riu que sempre ha marcat el nostre imaginari col·lectiu, un braç d’aigua que delimita territoris i maneres de fer. Es tracta de l’Ebre, que fins i tot dóna nom a una zona geogràfica prou extensa i intensa, les Terres de l’Ebre, que són simptomàticament diferents segons en quin marge del riu estigui situat qui hi fa referència i que presenten una varietat i una complexitat com les que mostren, per exemple, el Delta o Mequinensa. El riu, ara, ha esdevingut el gran protagonista de Ciutat de llops, la nova novel·la d’Andreu Carranza, que avui és un dels escriptors més reconeguts de les lletres catalanes i un dels noms que associaríem sense cap mena de dubte a aquest espai geogràfic, de la mateixa manera que abans ho férem amb Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó o Artur Bladé, per exemple. Carranza és el més conegut de la nova fornada de narradors ebrencs i ara ens ofereix una de les seves històries més íntimes i personals.

Els personatges principals de la novel·la són els tripulants d’un llagut recuperat per a incentivar el turisme fluvial al riu. A bord hi ha el patró Passarius, considerat per tothom el darrer patró del riu, que emprèn un viatge riu amunt amb un anhel secret que s’allunya molt de la missió promocional. A la tripulació hi ha personatges rebatejats amb noms ibers perquè els responsables de la promoció turística han pensat que així els aniria molt millor a tots. Per això ‘la ciutat de llops’; el llop era l’animal sagrat que adoraven. Un d’ells, l’Eban, és fill d’un patró ofegat i desaparegut per sempre més en el pas de l’Ase. Precisament el seu pare és un dels qui va ensenyar uns quants trucs de l’ofici a Passarius.

El llibre l’ha publicat Columna i Carranza assegura que és la seva obra més important, perquè hi ha treballat durant tretze anys i ha servit per passar comptes amb el seu propi passat. Entre les tècniques que ha emprat per a escriure’l hi ha un gust pel misteri, per la dosificació de la informació, pel canvi de punts de vista i focalitzacions i per alguns recursos extrets de les novel·les de gènere negre.

Aquest Ebre per on navega la moderna tripulació del llagut ja no té res a veure, és clar, amb l’Ebre explicat, per exemple, per Moncada a Camí de Sirga, perquè, segons Carranza, ara el riu ‘el controlen les empreses elèctriques i les centrals nuclears’. En aquest sentit, explica que l’Ebre, per a la resta dels ciutadans de Catalunya, ‘és un territori  totalment desconegut, com si fos un territori comanxe o una dimensió desconeguda. Som en un tram de ribera on s’han instal·lat les empreses nuclears que fan que geogràficament tinguem un dels Productes Interiors Bruts més importants d’Europa, però que, en canvi, tinguem una renda per càpita molt baixa i una demografia que també descendeix de manera acusada. Què és el que ens passa? Ens ho hauríem de demanar. La novel·la serveix, entre més coses, per manifestar les contradiccions que vivim els ebrencs i que potser desconeixen la resta dels catalans’.

Qui s’endinsi en el periple de la tripulació del llagut (els recorreguts estan descrits amb una bellesa i una precisió admirables) descobrirà també la riquesa de la parla i de les inflexions lèxiques i estilístiques que empra l’autor, que diu: ‘no vull reivindicar res, he fet aquesta feina lèxica i aquest matís gramatical i del dialecte perquè els personatges siguin autèntics, perquè puguem veure com sofreixen les contradiccions de viure en un territori en què passa tot això, l’interès pel turisme fluvial i, a la vegada, els macroabocadors i les nuclears que també els afecten’.

I és que les coses han canviat molt en aquest Ebre que ens descriu l’autor. Carranza té cinquanta-nou anys i assegura que quan era petit bevia l’aigua directament del riu. ‘Era una aigua verda obscura’, afirma, mentre que ara les tonalitats han canviat per la invasió del musclo zebra i per la quantitat d’algues que hi ha en molts trams. I és clar, la central nuclear encalenteix l’aigua, a l’àrea de Flix hi ha mercuri i els peixos han canviat molt, entre més coses per la introducció artifical del silur, un gran peix del centre d’Europa. Precisament, el silur protagonitza algunes de les supersticions a les quals s’han d’enfrontar els navegants, que enmig d’una boira espessa i profunda s’hauran d’endinsar en les històries ocultes que, des de fa molts segles, envolten un riu ara massa domesticat. Abans, ‘la prova de masculinitat consistia a creuar-lo nedant, i això feia que cada any hi morís gent ofegada i algunes famílies quedessin marcades fatalment’, assegura l’escriptor.

Carranza ha aprofitat la seva experiència personal, les contalles del seu avi i les llegendes iberes per anar trenant una part de la història de la novel·la. Hi apareix fins i tot un catàleg de monstres, amb el dip i el xucla-sangs al capdavant, homenatges explícits a Joan Perucho o a Sebastià Joan Arbó, citats al text, i tot un recital de bèsties llegendàries que podria explicar als alumnes de l’institut de Flix, on encara treballa com a recepcionista tot i haver obtingut alguns dels premis més importants de la nostra literatura i un ampli reconeixement internacional.

Aquesta novel·la, però, ha estat quelcom més per a Carranza. ‘Tot i que s’evidencia un homenatge a la terra, al riu i als seus paisatges, és un homenatge molt sentit, molt emotiu, perquè implica el tancament d’un cicle en el qual he parlat de l’Ebre amb obsessions. Ciutat de llops és un viatge a un Ebre perdut, al passat, i per a mi és com un viatge interior a la recerca del meu pare. L’Eban és el meu alter ego, d’alguna manera, forma part de la meva història personal i l’he aprofitat per a tancar el llibre’.

Cal recordar que el pare de Carranza va ser batlle d’Ascó en el moment de màxima oposició contra la instal·lació de les nuclears. ‘El meu pare va dir que si es feia la central marxaríem i durant la meva infantesa i joventut vàrem tenir la lluita antinuclear a casa. Jo admirava molt el meu pare perquè era progressista, ecologista i un home molt ferm, però no ens enteníem. Jo vaig marxar de casa quan era molt jove i hi ha aquesta contradicció. Crec que en vint-i-cinc anys de literatura sempre he estat cercant el pare perdut i l’he trobat aquí. Sí, hi ha el paisatge i el riu però el que volia era acarar-me amb els fantasmes del passat’.

Lògicament, un llibre d’aquesta mena implica una recerca important de l’estil. ‘Tot i això, jo he publicat durant aquests vint-i-cinc anys i sempre m’he caracteritzat per ser fidel a les arrels. La literatura ha de ser universal però no despersonalitzada, pot estar vinculada a la pròpia terra. Per això m’agrada incorporar el lèxic i el matís, és una riquesa literària i sempre hi sóc fidel, encara que no renuncio a la universalitat. Crec que pertot arreu es pot llegir aquest homenatge al riu i a l’ofici desaparegut dels llagoters.’

L’escriptor també té un desig que espera poder veure acomplert. ‘Amb el canvi polític que es produeixi a Catalunya també hi ha d’haver un reequilibri territorial. Hi ha un centralisme barceloní que no es pot negar i tenim l’esperança de veure una nova relació amb el territori pel bé de tots plegats’.

Per petit que sigui, tot allò que passi fins a l’1-O, i els dies posteriors, és important. És una batalla pel relat intern i per l’internacional. Qui imposi el seu relat guanyarà la partida. Aquest mes vinent tindrem derrotes aïllades i passarem moments d’angoixa, de dubte, de desmoralització. Més d’una vegada veurem destarotats els nostres plans, ens semblarà que no en podrem sortir, que amb algun moviment concret ens hauran donat el cop de gràcia definitiu.

Si us arriba un moment com aquest, penseu que no esteu sols, que som molts més dels que ells volen i diuen i que, quan un flaqueja al seu costat hi ha un altre company o companya disposat a ajudar-lo. Recordeu que som com joncs, que es dobleguen fins al límit i sempre tornen a recuperar la verticalitat. Al davant tenim gent matussera, acostumada a comportar-se com pedres, a topar contra altres pedres. Riuen satisfets quan una pedra doblega un jonc, però ja fa temps que han observat que allà on un jonc s’ajeu, n’hi ha uns altres que el protegeixen mentre va redreçant-se. I encara no entenen què passa,

El nostre pla A comença a rebre algun atac que el mutila. De seguida ha sorgit el pla B. Si li passa igual, sorgeix el pla C, després el D i després el que calgui. Hem sabut presentar batalla en el terreny i en el moment més oportuns. Sembla que han caigut les paperetes i més elements necessaris per al dia 1-O. Qui sap si el pla A preveia de fer-ne altres en més impremtes, o si aquest ja era el pla B. Qui sap si el pla C consisteix a passar a la guerra de guerrilles i, en lloc de concentrar la fabricació de paperetes i d’urnes, es passa a desconcentrar-ho en desenes, centenars, de petites impremtes i tallers. El temps juga a favor nostre, perquè imprimir, tallar i empaquetar uns milers de paperetes o fabricar un nombre reduït d’urnes és cosa d’hores. Quants policies necessiten per a aturar tot això en poques hores? I si ja són fetes i distribuïdes i tot això de  Bigues i Riells només ha estat una estratègia de distracció?

Després de l’exemple de Valls, que haurà marcat el to d’aquesta campanya, va quedar clar que calia jugar a acuit i amagar, per anar guanyant temps i acostar-nos a la data clau: l’1-O. Es tracta, i tots ho sabem, que aquell dia sortim a votar, en massa, ocupant carrers i places de les nostres ciutats i pobles. Com que ho aconseguirem, haurem guanyat. Aquell mateix vespre, als mateixos carrers i places, ha de córrer el cava, la coca, els petards, la joia, l’esperança, la il·lusió…

La celebració de la victòria ha de ser gloriosa, magnífica, espatarrant, inenarrable! S’haurà de reconèixer que ells, amb els seus magistrats, policies i servents, ens hi hauran ajudat molt. Els hem duts al nostre terreny i ara –ahir, avui, demà…– ja ens han situat en l’aparador mundial i, en general, en el paper de víctimes, les que reben el suport i la solidaritat de tot el món… De moment, no passa del copet a l’esquena i de la mirada paternal i protectora, però és el primer pas, necessari, per a poder rebre el suport real, el reconeixement de la feina feta i l’acceptació dels fets.

Només cal que continuem per aquí i no caiguem en les provocacions, que aniran pujant de to, ni en el desafiament, que pretén una reacció irada que justifiqui la seva reacció enèrgica, contundent, cosa que busquen fa temps, per dur la lluita al seu terreny.

Volen impedir la derrota internacional que significaria la celebració de l’1-O i ho volen impedir com més aviat millor, demà mateix si poden. Per tant, ens marquen el camí, l’acció combinada dels plans A, B, C i D. I, si falla res, hi posarem la imaginació que faci falta per arribar al dia clau, obrir els col·legis i votar en massa.

Llavors actuaran a la desesperada i és quan haurem guanyat definitivament. Aquell dia els serà igual si són ells que provoquen aldarulls o alguna cosa més. No poden permetre’s que els corresponsals de premsa i els observadors internacionals diguin que la jornada s’ha desenvolupat amb normalitat democràtica i només hi ha hagut incidents aïllats. Faran els impossibles perquè els incidents siguin nombrosos, per poder parlar d’una jornada fracassada. Aquesta, com totes les revoltes victorioses, es guanya al carrer.

No cal ser gaire espavilat per a veure que, aquests dies que s’acosten, ells no poden baixar el nivell de tensió i d’agressió i, per tant, això que vivim augmentarà. No s’aturaran fins que el nostre govern no hagi claudicat. I això no passarà, entre altres raons perquè la resposta popular també anirà creixent, de manera proporcional, aquest cop sí que serà directament proporcional!

Com podem veure, tot és i serà qüestió de relat. El relat interior és, com més va més, d’unitat en la defensa de les llibertats, de la democràcia. La conseqüència immediata, i lògica, és que a les mobilitzacions s’hi van afegint molts grups i col·lectius i el suport popular a aquesta veritable revolució democràtica cada vegada és més ampli, clarament majoritari. Això i les accions repressives, les detencions a la desesperada i sense el suport legal mínimament creïble i homologable, fa que el relat internacional també comenci a decantar-se cap al mateix costat.

Amb aquest nou escenari, no hi ha res fàcilment previsible i tot és possible. A les concentracions d’aquest memorable 20-S també se sentien crits a favor de la declaració d’independència immediata. Pot ser una sortida al conflicte,  però hem d’acabar de guanyar el relat –interior i internacional– i crear les condicions necessàries per fer-la irreversible. Anem pel camí d’aconseguir-ho. Nosaltres ho fem molt bé i els rivals ens hi ajuden força. Paciència i intel·ligència, si us plau. El dia clau: l’1-O. No falta gaire.

Pere Pugès i Dorca, cofundador de l’ANC i vice-president del Congrés Participatiu Catalunya i Futur

Ens havíem llevat amb un grapat d’alertes al mòbil. Detencions, setge a les institucions, estat d’excepció. I la gent ha respost. Sempre respon, la gent. I a mi no deixa de sorprendre’m. Que ho faci i que ho faci amb somriures i cançons. Convocats, el primer dia, per Twitter, que és per on es retransmeten avui les revolucions, i per Whatsapp. I convocats, després, pels portaveus d’ANC i Òmnium enfilats damunt el 4×4 de la Guàrdia Civil. Quina imatge més potent. Tothom al carrer, mobilització permanent.

Dimecres al matí, arribant al punt de trobada que era Gran Via amb la rambla de Catalunya, em va passar per darrere un home que deia: ‘Tota aquesta gent, no té res a fer? No deuen tenir feina. Jo els agafaria totes aquestes banderes i…’ Es va allunyar i no vaig sentir el final de la bajanada. Unes quantes passes més enllà, un home deia al seu company, talment com si respongués al d’abans: ‘Bé, si no estem disposats ni a perdre un parell de dies…’ Doncs, això.

Un amic m’explica que la cap els ha donat permís per a plegar de la feina i anar a les mobilitzacions, que és al carrer on toca ser ara. I les concentracions van fent-se més i més multitudinàries, amb gent armada amb clavells, estelades i domassos («les ciutats seran rius plens de gent»). Gent amb un auricular penjant de l’orella, per no perdre’s l’última hora. Un noi en un anglès macarrònic provava ahir d’explicar a la noia que tenia al costat què passava, i li deia que ja no era que la gent es manifestés per la independència, sinó que tot allò era, senzillament, per a poder votar. La interlocutora assentia amb el cap, però no tinc clar que entengués res.

I tot són cançons, consignes i somriures («floriran flors i cants i alegries»). Gent de tota mena. La revolució de la gent normal, ja ho hem anat veient en totes les mobilitzacions en massa d’aquests últims anys. Aquesta transversalitat que fa que –m’arrisco a recórrer al tòpic per a posar l’exemple– senyors amb la camisa per dins i senyores amb collaret de perles facin seva i cridin la consigna llibertària ‘els carrers seran sempre nostres’. Alguns buscaven confrontació i disturbis, i s’han trobat gent normal («gent de mar, de rius i de muntanyes») portant clavells a la Guàrdia Civil i cantant els clàssics de la revolta. Hi ha molts càntics aquests dies, que cantar és catàrtic i agermana. I tots a una entonen ‘L’estaca’, i la ‘Grandôla Vila Morena’, i ‘Els segadors’. Tot i que des de dimecres, jornada d’inflexió en el compte enrere cap a l’1-O en què ja res no tornarà a ser com abans (‘Aquí / comença / la nostra independència!’, a l’uníson) també hi ha cants més emprenyats. Del ‘Fora, fora, fora, la bandera espanyola’ al ‘Això és un cop d’estat’ o ‘premsa espanyola, manipuladora’. Això sí, sense perdre el somriure ni les ganes de riure (de viure), que l’humor ens salvarà. Començant per ‘On són les paperetes’ i el ‘Passi-ho bé’ de l’escorcoll al Vallenc i acabant per ‘Los catalanes hacen cosas’ i ‘No mossega, és una urna’ que se sentien ahir davant el TSJC.

Volíeu caldo? Doncs, vaga de facto a l’estil segle XXI. Què és, si no, la mobilització permanent convocada dimecres a mitjanit? Què és, si no, abaixar la persiana del teu negoci per anar a la concentració i passar-hi les hores que calgui fins que algú altre t’agafi el relleu? Què és, si no, que els estibadors diguin que no proveiran els vaixells ‘de la repressió’ on hi ha policies espanyols? Què és, si no, que se t’acumulin els plats bruts a la pica perquè no has pogut passar per casa en tot el dia, de concentració en concentració, i quan arribes a la nit només tens esma per a sortir al balcó a repicar les cassoles amb els peus inflats? («Floriran crits i cors i paraules»)

No us mireu diferent, ara, els veïns que us heu trobat picant olles i cassons contra el cop d’estat? Els repics d’atuells també agermanen, com els càntics. Com les empaperades que proliferen per carrers i places des que la Guàrdia Civil va començar a escorcollar impremtes i requisar cartells. I com el lema que més uneix i pel qual encara a aquesta hora hi ha homes i dones detinguts a les casernes: ‘Vo-ta-rem!’.

Mentrestant, el govern català ja ha fet pública la llista de col·legis electorals de l’1 d’octubre. Sí, determinats a votar. «Braços lliures i boques i mans.»

Pujant al vespre pel passeig Lluís Companys, veig un senyor gran que s’asseu a la gespa, cansat, i penso que hauria d’aguantar-me el mal de ronyons, jo. Però no, vaig de retirada. D’un vehicle aparcat sona a tot drap ‘La gallineta’. Doncs, visca la revolució.

Avui arrenca  la Mercè, la festa major de Barcelona. En total seran quatre dies plens d’actes de cultura popular, concerts i arts de carrer. Reykjavík és la capital convidada d’enguany i té un paper molt destacat en la programació, que ofereix un tastet de la seva rica i variada cultura. A més, enguany la festa major creix i arriba a la meitat dels districtes de la ciutat, amb actes en espais on la Mercè no havia arribat mai fins ara.

La festa, que està a mig camí entre la tradició i la innovació, té un programa que barreja diades castelleres de primer nivell amb les darreres tendències vingudes de nord enllà. Així, veurem els Castellers de Barcelona, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa fer castells de gamma extra a la plaça de Sant Jaume i podrem descobrir com sonen el rap i el hip hop en islandès. El programa tampoc no oblida els concerts multitudinaris a la platja, on actuaran Txarango i Manel, ni un parc de la Ciutadella envaït per les arts de carrer provinents d’arreu.

• Cultura popular

Toc d’Inici. Els gegants, les bèsties i els balls històrics de la ciutat protagonitzen un dels moments més esperats de la Mercè tradicional. El Toc d’Inici és un acte solemne marcat per les interpretacions dels Ministrils del Camí Ral, que interpreten les danses específiques de cada figura, i de grups tradicionals. Una vegada hagin ballat, les figures i els grups faran una volta addicional a la plaça mentre es llancen els focs que marquen el començament oficial de la festa major.

Diades castelleres. Durant la temporada castellera, a Barcelona hi ha diades gairebé cada cap de setmana, però una de les cites més destacades és la Mercè. A més, la festa major d’enguany  porta dues grans cites seguides: dissabte hi haurà la diada castellera de les colles convidades amb els Castellers de Barcelona, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca, i diumenge la de les colles locals, amb les sis agrupacions de la ciutat: els Castellers de Barcelona, els Castelelrs de Sants, els Castellers de la Vila de Gràcia, els Castellers de la Sagrada Família, els Castellers del Poble Sec i la Colla Jove de Barcelona.

Xambanga de gegants. Per la vigília de la Mercè es fa una de les festes geganteres més esbojarrades de tot el país. Els gegants de Barcelona i els membres de les seves colles es disfressen i participen en una festa que és mig desfilada, mig celebració carnavalesca. Quins vestits estranys i sorprenents es posaran per aquesta nit els gegants barcelonins?

Correfoc. Poca gent ho sap, però el correfoc és un invent barceloní: va néixer de manera espontània durant les festes de la Mercè de l’any 1978. A més, enguany serà especial perquè es commemora el 40è aniversari dels Diables del Clot, la colla més veterana de la ciutat. La festa arrenca amb el correfoc infantil, continua amb la tabalada i, finalment, els diables encenen els ceptrots i s’obren les portes de l’infern.

Matí de festa major. El dia de la Mercè el programa està ple d’actes de cultura popular: la jornada comença ben d’hora amb les matinades dels grallers i les galejades dels trabucaires i continua amb la passada de gegants i nans, la trobada gegantera en què es poden veure en acció la cinquantena de parelles de gegants que hi ha a Barcelona. El matí continua amb el Seguici de la Festa Major i els balls protocol·laris de l’Àliga i els Gegants de la Ciutat.

Cavalcada. L’acte de cultura popular més multitudinari de les festes de la Mercè és la cavalcada, una gran cercavila de gegants, gegantons, nans i capgrossos que permet veure de ben a prop la rica i variada imatgeria festiva barcelonina.

• Música

Manel. La banda de pop independent català amb més projecció porta a l’escenari de la platja de la Mercè el seu nou treball d’estudi, Jo competeixo. Es tracta d’un disc amb un so més electrònic que mai que han fet sonar en escenaris de ciutats com ara París, Londres, Dublín, Berlín, Hamburg o Colònia.

Txarango. Una de les bandes de referència del nostre panorama musical que ha aconseguit fer-se un nom internacional presenta el seu últim treball. El cor de la terra és un disc que barreja reggae, dub i ritmes llatins i, que tot i que té un to reivindicatiu molt marcat, manté la frescor i l’optimisme.

Joan Miquel Oliver. Civilitzacions perdudes, homes i dones estupefactes davant la vida, agricultors que conreen entre els cràters de la Lluna… Aquests són alguns dels temes de les cançons més noves de Joan Miquel Oliver. Per la Mercè oferirà una mostra del seu pop i folk festiu i mediterrani embolcallat per unes lletres que són poesia pura.

Mishima. Més sentimentals i més cínics, més sofisticats i més lluminosos… Així són els Mishima d’Ara i res, un disc que sintetitza el bo i millor de la banda que lidera David Carabén. És un dels discs que tenen un so més depurat i també un dels més literaris dels Mishima, que ja de per si es caracteritzen per l’altíssima qualitat de les seves lletres.

Sopa de Cabra. La formació que ha marcat els últims trenta anys de la història del rock en català és l’encarregada de tancar la nit del dia de la Mercè. Sopa de Cabra, a la segona etapa de la seva trajectòria, presenta Cercles. El disc, editat el 2016, encara aplega multituds que confirmen que el públic s’estima Gerard Quintana i els seus com el primer dia.

Bella Ciao i Jaume Arnella. Bella Ciao, la formació musical que reivindica la tradició folk italiana, arriba a la Mercè amb motiu de la celebració dels trenta anys del Festival Tradicionàrius. I per això dos artistes catalans del món del folk, Jaume Arnella i Carles Belda, participaran en el concert interpretant algunes cançons catalanes que comparteixen els valors cívics i socials de Bella Ciao.

‘Rumberos, pugin a l’escenari’. L’únic espectacle que es va haver de suspendre per pluja aquest estiu al festival Grec va ser ‘Rumberos, pugin a l’escenari’, un concert que homenatja l’eclosió rumbera del 1992 durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Es farà a la platja del Bogatell i, com estava previst originalment, hi participaran una dotzena de grups.

• Islàndia

‘Terra forma’. Voleu veure com la cascada del parc de la Ciutadella es transforma en un volcà? Aquesta és la proposta de l’artista visual Ingvar Björn, qui, a més, té la seva pròpia banda sonora original. La signa Sigtryggur Baldursson, un percussionista que es va fer conegut com a membre de la banda islandesa The Sugarcubes.

‘Milkywhale’. La cantant, coreògrafa i intèrpret Melkorka Sigríður Magnúsdóttir i el músic Árni Rúnar Hlöðversson fan un projecte que esborra la frontera entre la representació i el concert. Proposen un concert-espectacle de pop electrònic amb molts recursos audiovisuals que cerca la participació activa del públic.

‘Islàndia 360’. A tocar de l’Arc de Triomf hi ha instal·lada una cúpula que permet conèixer Islàndia a través de la realitat immersiva. Envoltat d’imatges i sons, hom podrà descobrir la delicada bellesa de fenòmens atmosfèrics com les aurores boreals, però també la força i, fins i tot, la violència que assoleix la natura en aquest país de foc i de gel.

Sigga Soffia. La coreògrafa Sigga Soffia col·labora amb el Festival Pirotècnic Internacional, que es fa a la platja de la Barceloneta. Aplicant els seus coneixements de dansa i circ, ha creat un espectacle excepcional en què els focs artificials interpreten unes coreografies fabuloses. El foc que arriba de l’illa del gel!

Halldor Mar. Aquest músic nascut a Reykjavík va arribar a Barcelona per millorar els seus coneixements de guitarra i es va enamorar de la cultura catalana. El cantautor, que s’ha convertit en un apassionat de la Nova Cançó, oferirà un concert en què adaptarà a l’anglès els temes més coneguts de Llach, Raimon i Riba.

OBC i Gudrún Ólafsdóttir. La mezzosoprano Gudrún Ólafsdóttir ofereix un concert amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya en què no mancaran obres d’autors nòrdics com el noruec Edvard Grieg, del qual sonarà la commovedora ‘Cançó de Solveig’, de Peer Gynt. El concert es farà a Nou Barris, un dels espais nous de la festa major.

L’escena islandesa més actual. Els rapers Emmsjé Gauti; els hip hop femení de Reykjavikurdaetur; els post-punk  Grisalappalísa; l’exitós duet de discjòqueis Kiasmos; la singular veu de la cantant Ólöf Arnalds; Samaris, un dels grups islandesos amb més projecció internacional… Són algunes de les propostes que el festival Barcelona Acció Musical ofereix per a conèixer de ben a prop la cultura islandesa més actual.

• Arts de carrer

‘BR2’. Una faula futurista interpretada per uns ballarins vestits com robots que, en un món a les fosques, tenen la missió d’entretenir i il·luminar els éssers humans. Aquest és l’argument de la darrera proposta de Brodas Bros, una companyia que va ser pionera en la idea de portar als escenaris les danses urbanes.

‘Gwang Tal’. I.O.F. Crew és una companyia de dansa coreana que hibrida balls urbans amb la tradició asiàtica. En aquest cas, la llum té un paper destacadíssim en una coreografia en què uns personatges que porten les clàssiques màscares coreanes acaben convertits en una mena de robots futuristes.

Oval Ensemble Barcelona. Quatre intèrprets d’oval ofereixen un espectacle musical interactiu a la glorieta del parc de la Ciutadella. L’escenografia de llum va a càrrec de PlayModes, un estudi audiovisual barceloní que torna a demostrar el seu gran talent per a aplicar la tecnologia al món de l’art.

Circ al castell de Montjuïc. Per la Mercè, el castell de Montjuïc es transforma en una gran carpa de circ on actuen alguns dels millors pallassos, equilibristes, mims, titellaires i trapezistes d’Europa. Però, a més de totes les companyies estrangeres, també hi destaquen professionals de casa nostra com ara Pepa Plana i Leandre.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha anunciat avui en una conferència de premsa que comença una campanya de denúncia contra els ‘atacs a la democràcia’ del govern espanyol.

Per a ACPV, que ahir ja va convocar concentracions al País Valencià de rebuig al cop i de solidaritat amb les mobilitzacions catalanes, els fets del 20 de setembre signifiquen travessar una línia vermella. ‘El govern espanyol ha aplicat, per la via dels fets, l’article 155, i ha intervingut l’autonomia a Catalunya, amb una exhibició de força arbitrària, injustificada i desproporcionada’, diuen. I afegeixen: ‘Això ha situat l’estat espanyol més a prop de Turquia que no dels estats democràtics de la Unió Europea.’

Així mateix, els representants de l’entitat lamenten: ‘L’actuació del govern espanyol afecta totes les persones i col·lectius que ens afirmem demòcrates, independentment de l’opinió que cadascú puga tenir sobre el projecte d’independència que un sector molt important de la societat catalana defensa.’ Consideren també que si aquestes actuacions es normalitzen, tots els ciutadans en seran víctimes. Per això, ACPV impulsa una campanya de solidaritat i de denúncia, encarada a Europa i que, d’entrada, preveu de fer pública per mitjà de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), que presideix Ferran Suay, membre alhora de la Junta Directiva d’ACPV, i que compta amb cent cinquanta associacions, amb centenars de milers de socis en vint-i-dos estats europeus. Per a això, i per a acompanyar el material informatiu, s’ha elaborat un vídeo en anglès amb una breu locució del president d’ACPV, l’antropòleg i escriptor Joan Francesc Mira.

Així mateix, ACPV ha anunciat que treballaria amb els eurodiputats valencians ‘perquè facen arribar la veu dels demòcrates a les institucions europees’. I ha informat també que habilitaria un enllaç a la seva web amb un objectiu: ‘que cada valencià puga fer arribar al Parlament Europeu i a les institucions i càrrecs electes de la Unió Europea la denúncia i la petició d’intervenció’.

Finalment, l’entitat ha volgut expressar la solidaritat amb Òmnium Cultural, entitat que considera ‘germana’ i que recentment ‘ha estat víctima d’amenaces i agressions, com ara el segrest de la seua revista’. I han recordat: ‘Quan milions de ciutadans denuncien durant anys un profund sentit de discriminació, negar-se a escoltar-los no és una solució democràtica, i només aconsegueix retardar el que serà inevitable: que la veu de la ciutadania acabe esdevenint una força de canvi imparable.’

El conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya rep VilaWeb amb el rellotge marcant-li la pròxima cita, un sopar amb empresaris europeus. Fa el repàs del dia i recapitula les cinc o sis entrevistes que ha fet a diversos mitjans, en italià, en francès, en anglès. Els repassa mentalment i es descuida, justament, de la que ha concedit al Times anglès. Raül Romeva corre des de fa mesos una marató diària de contactes diplomàtics i periodístics que l’obliga a multiplicar-se. El cop d’estat de dimecres l’ha forçat a fer hores més hores extraordinàries en tots els fronts.

—La primera pregunta és obligatòria. Fa quaranta-vuit hores la Guàrdia Civil va entrar en aquest departament i se’n va endur detinguda una persona que exerceix una responsabilitat tècnica. Com ho vau viure?
—Personalment, amb una profunda indignació. Molt indignitat per la impunitat amb què es vulneren principis molt bàsics. Però indignat també perquè es vulgui amagar l’essència de tot això que passa. Vivim en un estat d’actituds i lògiques franquistes o postfranquistes. Van agafar un tècnic d’aquest departament que fa la seva feina. Però el responsable polític sóc jo. El responsable en tot cas seria jo: què és això d’anar intimidant la gent?

—A mesura que passen les hores van creixent els pronunciaments i les declaracions de preocupació per tot això que passa. Us sorprèn?
—No. M’ha sorprès que coses que fins ara se’ns deien en privat ara ja s’expressen en públic. Això demostra bé que el govern espanyol no era conscient de l’abast del problema que havia creat. Aquest matí, a la conferència de premsa de la Comissió Europea, el portaveu ha hagut d’escoltar dotze preguntes de periodistes d’estats diferents sobre la situació de Catalunya. Avui dos dels principals diaris alemanys, en plena campanya de les eleccions de diumenge, dedicaven la portada a Catalunya. Potser el govern espanyol se’n sorprèn, però nosaltres no.

—Hi ha sorpresa?
—Espanya és coneguda a Europa, ja saben com les gasten. Hi ha molta preocupació, sobretot pel que hi ha en joc. Tothom ens pregunta si això pot acabar essent un conflicte violent. I aquest és un terreny on nosaltres ens movem molt fàcilment perquè tothom ha vist durant sis anys seguits com és el nostre país, que no hi ha hagut mai ni un sol incident en les manifestacions més grans que s’han fet a Europa durant dècades. Els interlocutors ho saben i això empeny l’estat espanyol a un terreny difícil.

—La violència és la preocupació principal que us arriba?
—Sí. Molt més que no el referèndum. Respecte del referèndum, vull destacar que hi ha estats als quals els pot agradar més o menys, incomodar més o menys. Però encara ningú no ha dit que no es pugui fer. I això ho hauríem de valorar. Que fem un referèndum ningú no ho viu amb preocupació. Preocupa que la resposta espanyola degeneri en violència.

—Quina és la pregunta que us han repetit més aquests dies els vostres interlocutors estrangers?
—Què creus que farà l’estat espanyol per aturar el referèndum?

—Directament?
—Així.

—I què hi responeu?
—Que jo no ho sé, és clar! Però immediatament explico que precisament aquesta reacció que preocupa els interlocutors internacionals ens convenç més encara que no tenim cap alternativa. Si arran de la convocatòria d’un referèndum, l’estat espanyol hi respon detenint càrrecs públics, violant la correspondència, amenaçant mitjans de comunicació, tancant webs, aplicant de fet l’article 155 però sense tenir la valentia de proposar-lo al seu parlament…, què volen que fem nosaltres? D’això jo no en diria pas un estat seductor. És tot el contrari. És la prova fefaent de la involució pel que fa a les llibertats. I això ho entén tothom. I per això hi ha gent que surt al carrer a València, a Madrid, a Bilbao, a Granada i a tants llocs: el problema no és la independència sinó el manteniment de la democràcia i els drets democràtics.

—Diríeu que això que ha passat aquesta setmana ha canviat res en el terreny de les cancelleries o de l’opinió pública internacional?
—I tant!

—Però encara hi ha poques reaccions, vista la gravetat dels fets.
—La batalla del relat és molt important de guanyar. Aquests dies hem multiplicat els contactes i sempre hem parlat d’estat d’excepció. Amb tothom i a tot arreu. Perquè és fàcil de demostrar: en una democràcia mai no et persegueixen per l’opció política que defenses. No et violen la correspondència, per posar un exemple flagrant, només perquè creuen que ets independentista… Això ho entén tothom. És massa visible.

—Si, però Europa no hi intervé. Què més hauria de passar?
—Entenc perfectament el neguit d’alguna gent, però s’ha d’entendre que és precisament aquest neguit el que nosaltres traslladem a l’àmbit diplomàtic. Mai no hem demanat res a ningú, cap posicionament, sobre la independència. Però ara cridem l’atenció sobre un problema de salut democràtica europeu. Atenció sobre els riscos actuals per a la democràcia europea d’això que fa Espanya!

—Com es fa, això? La gent que ara mateix hi ha a l’Arc de Triomf donant suport als detinguts pot estar segura que la seua veu arriba a tots els governs del món?
—Aquesta és la nostra feina i això és el que fem per tantes vies com ens és possible. No ens enganyem: Espanya té molt poder, però ni de bon tros no el té tot. Nosaltres fem una feina constant d’informar per mitjà de notes de situació, dels contactes amb cònsols i ambaixadors, també a través dels mitjans. O de les comunitats catalanes de l’exterior. O de professionals catalans importants que tenen portes obertes amb els governs dels països on viuen. Espanya té una diplomàcia imperial del segle XVIII i nosaltres fem servir ciutadans del segle XXI.

—Crida l’atenció que de moment les reaccions més potents siguen als parlaments: a Estònia, Dinamarca, al Regne Unit. Com ho expliqueu?
—És normal. Els parlamentaris tenen més llibertat per a opinar que els ministres. Tenen un marge d’actuació que l’estat no té. Els estats per sistema defensen l’status quo i només canvien d’opinió davant els fets consumats. En aquest cas, jo crec que la preocupació dels diputats expressa un estat d’ànim més general que ells poden fer públic sense causar gaires problemes al seu país.

—Aquestes mostres de preocupació públiques…
—De privades n’hi ha moltes més encara!

—M’ho imagine. Però aquestes mostres públiques poden criticar o no, depèn del cas, l’actuació del Parlament de Catalunya o el govern, però totes condemnen l’actitud del govern Rajoy? Per quina raó creieu que Espanya s’arrisca tant fent una cosa que li pot passar una factura enorme?
—No interpreten adequadament la realitat. No entenen què passa a Catalunya, això és evident. Ara, sí que és cert que corren un gran risc perquè internacionalment és evident que el seu relat ja no convenç.

—El relat és important o ho són els fets?
—El relat és fonamental, en qualsevol cas. Aquí hi ha una de les grans fortaleses catalanes. El país ha demostrat de sobres que és pacífic i la nostra actuació com a govern s’ha basat sempre a mantenir un alt nivell de credibilitat i de previsibilitat en les actuacions. Nosaltres no demanem ajuda als altres països. Els expliquem què farem i ho fem. Això és molt apreciat, especialment quan t’ho comparen amb l’actitud espanyola. Ells fa anys que diuen que no farem el pas, que tot és un muntatge, que ens esmicolarem, que no trobarem el camí. I què vols que pensi la gent quan veu que aquest govern fa allò que diu?

—Per això la reacció al cop d’estat és mantenir el referèndum el dia 1 d’octubre i no tocar res?
—Per això, sí. Nosaltres hem de ser creïbles i com que som creïbles i clars som respectats. Aquesta setmana s’ha fet palès: el govern espanyol s’ha trobat forçat a demostrar que allò que explicava no era veritat o era molt equivocat i el govern català, en canvi, ha fet allò que fa temps que explica a tots els altres governs que farà.

—Això vol dir, doncs, que la batalla pel relat es va guanyant?
—Us puc dir que aquesta setmana han canviat moltes coses, moltes…

Uns dos-cents periodistes i representants de mitjans de comunicació han respost aquest la crida del Grup de Periodistes Ramon Barnils, de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació, de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, de Som Atents i del Sindicat de Periodistes de Catalunya en defensa de la llibertat de premsa, arran de ‘l’actuació desproporcionada’ del govern espanyol a l’entorn de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre.

A través d’un manifest que han llegit els periodistes Mònica Terribas i Jordi Évole davant la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’ha afirmat que la llibertat de premsa és un dels pilars fonamentals del sistema democràtic i s’ha recordat que, com la llibertat d’expressió, és un principi reconegut per la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i per la constitució espanyola.

Els periodistes han rebutjat les coaccions que han rebut en els darrers dies companys de professió en el marc de la cobertura d’esdeveniments informatius vinculats a l’1-O, així com les pressions a les redaccions i els advertiments judicials.

Aquesta edició dels Premis Literaris de Girona que s’atorguen aquesta nit enmig d’un ambient políticament i socialment d’excepció, i que de ben segur seran una plataforma més de reivindicació, han destacat amb el premi Prudenci Bertrana la novel·la de David Nel·lo, Melissa i Nicole. També en l’apartat d’assaig, el premi Carles Rahola, ha saltat la sorpresa, en atorgar-se a l’exconsellera Montserrat Tura, amb una vindicació del catalanisme rabassaire que parteix de la memòria familiar. En poesia, el 40è premi Miquel de Palol ha estat per Albert Garcia amb La saliva dels morts. I la literatura juvenil, a través del premi Ramon Muntaner, ha estat per a la novel·la de Xavier Gual, La noia de la caravana, que situa el lector enmig d’una trama policial i mafiosa.

Montserrat Tura ha explicat a VilaWeb que el llibre que ha guanyat el premi d’assaig Carles Rahola, República pagesa, parteix de la història del seu avi, Feliu Tura Valldeoriola, que fou un líder del moviment rabassaire del tombant de segle, el moviment dels pagesos que no tenien terres, que les tenien arrendades pel contracte de rabassa morta i que amb l’arribada de la fil·loxera els propietaris de les terres van aprofitar per abolir-los, ja que era un contracte que mantenia el pagès lligat a la vinya mentre aquesta vinya es mantingués vivia. Davant dels fets, els pagesos es van organitzar entorn al sindicat Unió de Rabassaires, del qual l’avi Tura en fou un dels fundadors. Aquests pagesos crearen cooperatives autogestionades i aplicaren unes polítiques d’esquerres cooperatives que sovint el relat que ha explicat la història del país ha obviat. Montserrat Tura sosté que la pagesia en el món rural va ser molt important per configurar la visió progressista del país i va ajudar a guanyar les esquerres. ‘A partir de la història del meu avi formulo una hipòtesi important: potser s’ha desconsiderat el paper que van tenir els pagesos en la configuració del catlaanisme social.’ Aquest visió trenca el tòpic de vincular la pagesia amb una actitud conservadora i granítica. ‘No, els pagesos de primers de segle foren homes valents, atrevits, que junts se sabien més forts’, diu Tura. I conclou: ‘La conformació de la història del país ha estat vinculada a la ciutat i s’ha oblidat que la República es va guanyar poble a poble. Per això titulo el llibre República pagesa.’

Per la seva banda, l’experimentat escriptor David Nel·lo ha explicat a VilaWeb que volia destacar com n’estava de content de rebre el cinquantè premi Prudenci Bertrana, que coincideix amb l’Any Prudenci i Aurora Bertrana, que segons Nel·lo són dos escriptors excepcionals que mereixen ser més llegits. Nel·lo ha configurat una novel·la breu que s’esdevé en quatre dies i que se situa enn dues illes, una molt petita del mar Bàltic, pertanyents a Suècia. ‘Es tracta d’una novel·la curiosa, que no està estructurada per capítols ni conté diàlegs. El punt de partida de la novel·la és aquest paisatge i aquesta natura tan impressionants, el dia del solstici d’estiu, que els nòrdics celebren de manera molt diferent de nosaltres, els mediterranis. Per a ells és una festa que té unes connotacions d’innocència primigènia. Però dins d’aquest context idílic i festiu s’esdevé un fet angoixant: dues famílies, una americana i una francesa coincideixen d’una manera fortuïta en un centre d’informació dedicat a Bergman, el cineasta. El fet és que les dues filles de les dues famílies, Melissa i Nicole, desapareixen i d’aquí neix el títol de la novel·la.  Les noies són importants, però encara ho són més les famílies, els matrimonis i els seus conflictes. En aquest sentit, Bergman és una figura que planeja per tota l’obra, com un demiürg que mou els fils de la història.’

La plataforma basca Gure Esku Dago, que agrupa les persones favorables al dret de decidir del País Basc i que ha donat suport al referèndum de Catalunya, ha publicat un vídeo de suport en el qual diversos músics han cantat L’Estaca de Lluís Llach.

Diversos músics i cantants bascs s’han reunit per iniciativa pròpia per a fer-ne una nova versió bilingüe en català i basc. El videoclip s’ha enregistrat al recinte de la Fira del Llibre de Durango.