Vilaweb.cat

Pablo Llarena, el jutge que volia una solució política per a Catalunya

El Tribunal Suprem espanyol és a un pas de centralitzar totes les causes contra la declaració d’independència i el referèndum. El magistrat Pablo Llarena Conde (Burgos, 1963) ja instrueix el procediment contra els membres sobiranistes de la mesa del parlament acusats de rebel·lió, sedició i malversació de fons. Tots formen part de la diputació permanent –tret de Joan Josep Nuet– i per tant són aforats. Aquests dies, el jutge també rebrà les causes contra el govern de Carles Puigdemont, la cúpula dels Mossos i els dirigents de l’ANC i Òmnium, que fins ara dirigia la magistrada de l’Audiència espanyola Carmen Lamela.

‘És una bona notícia. Una oportunitat per a començar a corregir els vicis que arrossega aquesta causa, on es reinterpreta la llei’, va declarar ahir a RAC-1 Andreu Van Den Eynde, advocat del vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, i diversos consellers. El lletrat considera que l’únic tribunal competent per a aquest cas és el TSJC, però es congratula d’abandonar la ‘sala hostil’ d’apel·lacions de l’Audiència espanyola.

Les defenses dels empresonats veuen en Llarena una oportunitat perquè puguin ser alliberats sota fiança, car el 9 de novembre no va dictar presó incondicional per a cap membre de la mesa. I abans, a més, havia ajornat la declaració de Forcadell, Simó, Barrufet, Nuet, Guinó i Corominas perquè es poguessin preparar la defensa. ‘Els consellers van declarar [a l’Audiència espanyola] entre dos i quatre minuts perquè no vàrem poder preparar les defenses’, denunciava ahir Van Den Eynde sobre la diferència de tracte de la magistrada Lamela.

Però qui és Pablo Llarena? És realment una ‘esperança’ per als encausats? Al món judicial és conegut per la seva expertesa en dret penal i pel tarannà dialogant. Això s’ha vist en la manera com s’ha captingut a l’hora d’unificar les causes. La llei d’enjudiciament criminal li permetia d’exigir-les directament, però es va estimar més de sol·licitar un informe a la magistrada Carmen Lamela per saber el seu parer sobre la centralització. D’aquesta manera, evitava que semblés que s’apropiava les causes o que desautoritzava la jutgessa de l’Audiència.

Els seus companys de professió no dubten a definir-lo com un home de dretes. És afiliat a l’Associació Professional de la Magistratura, entitat de caràcter conservador, que va presidir entre el 2013 i el 2015. Va deixar el càrrec poc abans de ser nomenat membre de la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, coneguda col·loquialment com la crème de la crème de la judicatura espanyola.

Un jutge que coneix el procés
Llarena comença la carrera judicial el 1989 a Torrelavega (Cantàbria) abans de traslladar-se a Burgos, la seva ciutat natal. Tanmateix, no tarda pas gaire a tornar a fer les maletes. El 1992 arriba a Barcelona, on desenvolupa gran part de la seva tasca professional. En plena febre olímpica, aterra al jutjat d’instrucció 31. Mentre ell s’instal·la a la ciutat, la magistrada Carmen Lamela, fins llavors membre de l’Audiència de Barcelona, comença a preparar l’equipatge per anar-se’n cap a Madrid.

El 1998 fa el salt a la secció sisena de l’Audiència de Barcelona, tribunal que acaba presidint el 2011 després d’imposar-se a Daniel de Alfonso, que més tard serà el polèmic director de l’Oficina Antifrau;  a Jesús Maria Barrientos, actual president del TSJC; i a Francisco Javier Pereda. Com a president de l’Audiència s’integra en la sala de govern del TSJC.

Durant la seva presidència viu la gestació i el desenvolupament del procés independentista en l’escenari polític: les diades multitudinàries, la consulta del 9-N i les eleccions plebiscitàries del 27-S. ‘Els jutges no tenen gens de capacitat ni cap instrument de solució’, declarava en una entrevista a El Mundo, poc abans de les eleccions del 2012. Llarena hi defensava ‘una solució essencialment política’ del conflicte. ‘La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’estat espanyol no té cap resposta judicial sinó política’, reblava. De totes maneres, sobre un eventual referèndum d’independència, afirmava que la resposta judicial dependria de l’ordenament jurídic vigent i ‘dels termes de la convocatòria.’

El 13 d’octubre del 2015, segons el diari Público, Llarena va pressionar el president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno (membre de l’associació progressista Jutges per la Democràcia), perquè emetés un comunicat criticant les concentracions de suport al president de la Generalitat, Artur Mas, i les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega, abans de declarar al TSJC per haver organitzat la consulta del 9-N..

El text definia les manifestacions com ‘un atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial’. I afegia: ‘Qüestionar de manera interessada que l’actuació dels tribunals de justícia només es deu a interessos polítics promou la desconfiança social i pretendre estratègies de pressió constitueix una negació de les bases de la nostra convivència política.’

El 28 de gener de 2016, Llarena va ser nomenat substitut a la sala segona del Suprem de Joaquín Giménez García, fundador de l’associació Jutges per la Democràcia, que es jubilava.  En la presa de possessió, Llarena va ser apadrinat pel magistrat de la sala penal Francisco Monterde, qui el 2009 havia estat designat per a instruir una de les peces del cas Gürtel, malgrat que feia vint-i-cinc anys que no dirigia cap investigació judicial. Per si fos poc, el 1996 Monterde havia estat nomenat vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP.

‘Això no és l’Audiència Nacional’
La defenses dels acusats esperen un canvi de tracte una volta les causes de l’Audiència arribin al Suprem. ‘Tranquils, això no és l’Audiència Nacional’, va dir, segons Nuet, el jutge Llarena als membres de la mesa abans d’ajornar-los la declaració. Certament, el Suprem no és un tribunal que tingui tirada a decretar mesures preventives com la presó incondicional. I Llarena, malgrat ser conservador, no és un jutge que combregui a ulls clucs amb els informes de la fiscalia, cosa que es critica de Lamela.

En el cas de la mesa, Llarena va desmuntar en la interlocutòria alguns dels arguments de la querella de la fiscalia.  En relació amb el risc de fugida dels acusats, va dir que era ‘difuminat’ perquè s’havien presentat davant les instàncies judicials sempre que hi havien estat citats. Sobre el risc de destrucció de proves, el considera impossible: ‘La querella es limita a atribuir als investigats la creació d’una base normativa, mitjançant un comportament que apareix perfectament i immutablement esculpit als diaris de sessions del Parlament de Catalunya.’

El canvi de tracte no garanteix una carta de llibertat per als empresonats, però Llanera obre la porta a suavitzar l’acusació en la interlocutòria: ‘Això que ha estat exposat anteriorment no exclou la possibilitat que els fets puguin integrar figures delictives de menor rang punitiu que el delicte de rebel·lió.’ Dit això, parla d’una manera molt crua sobre allò que considera ‘la violència’ que va viure Catalunya els dies previs al referèndum, gairebé assumint tot l’argumentari de la fiscalia:

«Tots aquests comportaments expressen el germen violent que corria el risc d’expandir-se […]. En aquestes condicions, no essent mancada de fonament la pretensió acusatòria que els promotors de la independència haurien pogut servir-se d’aquests focus violents puntuals, i d’una mobilització decidida i molt més gran, per a exhibir els moviments populars com a espoleta d’una eventual explosió social que ells podien modular i, per tant, com la violència coactiva per a la consecució dels seus fins.»

Van Den Eynde deia ahir: ‘Encara queda molt camí per a recórrer.’ I reiterava que el Suprem no és l’òrgan competent per a resoldre aquestes causes. ‘Intentem muntar un trencaclosques amb unes peces que no encaixen. En sortirà un Frankenstein’, afirmava. De totes maneres, assegurava que si s’acabaven centralitzant les causes demanaria la llibertat dels seus clients de seguida. ‘Si podran fer campanya és incert’, afegia.

I ara deixaran anar els consellers perquè els convé?

De manera més que sorprenent, ahir la jutgessa Lamela va acceptar mansament el pas al Tribunal Suprem del dossier que ella mateixa instruïa a l’Audiència espanyola sobre el vice-president i els consellers del govern català. Així facilita que el cas siga assumit pel jutge Pablo Llarena, el mateix que porta la causa contra la mesa del parlament. Més sorprenentment encara: no solament envia al Suprem la causa contra el govern sinó que també acumula en la mateixa tramesa la causa que ella instruïa contra el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’ex-president de l’ANC i candidat de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, que fa més d’un mes que són empresonats; i encara la causa contra el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i la intendent Teresa Laplana.

És pública i coneguda de tothom l’enorme diferència de criteri que hi ha entre l’Audiència i el Suprem pel que fa a l’adopció de les mesures preventives: Lamela va dictar empresonament incondicional per a Sànchez, Cuixart i els consellers del govern i, en canvi, Llarena va deixar Forcadell i els membres de la mesa en llibertat sota fiança. És sabut també que Llarena va començar la vista dels membres de la mesa del parlament amb una declaració més que estranya: ‘Tranquils, que açò no és l’Audiencia Nacional.’ Tots sabem que l’Audiència és un tribunal d’excepció on les regles jurídiques i la lògica processal tenen molt poc valor. Però no deixa de ser sorprenent que un jutge del Suprem diga en públic una cosa com la que va dir, referint-se en definitiva a una col·lega seua.

En tot plegat, molta gent va veure-hi una batalla oberta entre –deixem-ho així– el sector dur de la judicatura espanyola i el sector moderat. Fins i tot han circulat teories conspiratòries que descrivien Lamela i el fiscal general Maza, mort sobtadament el cap de setmana, com una mena de personatges rebels que havien causat un enorme problema polític al govern espanyol quan havien forçat l’empresonament de part del govern de la Generalitat. Jo no tinc cap raó per a pensar que això fos així, que al final el fiscal general fa allò que li diu el govern. Però sí que crec que és pertinent de demanar què ha passat ara. Com és que, tot d’una, Lamela abandona la duresa i la intransigència que tenia fins fa hores i es doblega als designis del jutge Llarena. No em podeu negar que la cosa crida l’atenció.

Sobretot perquè s’assumeix, en vista del comportament previ del jutge Llarena, que això significa que els presos seran posats en llibertat condicional i podran participar en la campanya electoral. I en eixe cas és pertinent de demanar-se si no és que han mogut els fils expressament perquè això passe, si és que acaba passant. I qui els ha moguts, per tant. Amb una dada especialment important i que no ens pot passar per alt: els dos Jordis, Trapero i Laplana i els membres del govern són tres causes separades per fets separats. I ara les uneixen perquè tots puguen eixir al carrer?

Per mi, endavant. Els vull al carrer, si pot ser avui millor que no pas demà. Però al final tanta arbitrarietat amplifica el monumental escàndol que és aquest cas des del primer dia. Perquè demostra que l’administració de justícia espanyola balla al so dels interessos polítics i –si puc ser més concret encara– dels interessos de partit. I això en un estat democràtic és intolerable.

És evident que per al PP una campanya electoral amb un govern empresonat seria complicada, molt difícil. Posant-lo en llibertat la tensió disminuirà clarament i això permetrà uns comicis més normalitzats. Però l’amenaça que pesa sobre ells no haurà pas desaparegut. Quan els consellers van optar per romandre a l’interior no esperaven anar a la presó. I els hi van enviar d’una manera que va desconcertar tothom. Ara els deixaran anar tant temps com convinga, però sobre ells pesarà encara l’amenaça de tornar a entrar a la presó quan el jutge ho vulga decidir. I amb això es posa en relleu que a l’estat espanyol determinades persones entren o ixen de la presó no pas per criteris judicials sinó d’oportunitat política. És cert que en aquesta ocasió ens convé –que n’isquen ara mateix. Però la veritat és que fa vomitar el joc que es porten entre ells mateixos, que només espere que evidencie la gran farsa que és tota aquesta causa general contra l’independentisme.

 

PD. Per cert que, com comenta una subscriptora, fa pudor de socarrim, també, que el Suprem no volgués acumular la causa del 9-N i en canvi ara l’acumule tota. El president Mas i les conselleres Rigau i Ortega van ser jutjats pel TSJC i el conseller Homs pel Tribunal Suprem. Aleshores van argumentar que havia de ser així (el paper ho resisteix tot) i ara argumenten el contrari sense dignar-se a explicar la raó del canvi.  La inseguretat jurídica és molt més que notable a l’estat espanyol…

La violència, la repressió i la condició indispensable per a consolidar la República

Escric amb el convenciment que l’independentisme encara guanya la partida i que hem assistit des de l’estiu a una intensificació del conflicte que n’ha alçat el nivell d’agressivitat, bel·ligerància i repressió. Però penso que en la batalla de fons, l’independentisme encara té un avantatge enorme. Escric amb el convenciment que la posició independentista ha avançat molt i que la repressió no és desmesurada. És la conseqüència lògica d’haver plantat cara a l’estat espanyol en l’única cosa que el franquisme no va cedir de cap manera: la indissoluble unitat d’Espanya, la negativa rotunda i radical al dret d’autodeterminació dels pobles i, també, a la reunificació de les nacions administrativament fragmentades. Amb aquestes idees com a preàmbul, em proposo de fer algunes reflexions més o menys relligades sobre la situació recent, actual i futura.

1. No estàvem preparats, diuen alguns ara. El plural indeterminat permet de fer moltes afirmacions a la lleugera. N’hi havia que no estaven preparats. N’hi havia que sí. Hi havia coses preparades, molts plans de contingència escrits, moltes estructures administratives a punt per a ser aprovades i instaurades, moltes lleis i decrets redactats… Certament, algunes accions de l’estat espanyol (cal recordar que l’independentisme no juga sol i té un adversari poderós) van reeixir a deteriorar plans i recursos prevists per a l’endemà. Per exemple, el fons de tresoreria que havia de servir per a uns primers mesos d’aixetes tancades. Per tant, és possible que no tot fos a punt. Però hi havia més coses preparades de les que ha tingut mai cap estat que ha accedit a la independència amb l’estat matriu en contra.

2. És possible que aquesta manca de preparació a què es refereixen alguns sigui una observació espiritual, moral o ètica. I aleshores, podria ser que alguns no estiguessin preparats per a la forta repressió (anunciadíssima). O que no estiguessin preparats per a l’actuació violenta de l’estat espanyol que volia evitar la consolidació de la República proclamada. Si és així, pot ser que sigui un problema que no es pugui resoldre mai i caldria saber si hi ha previst el desplegament dels Cascs Blaus per a evitar la violència armada espanyola. Si aquest és el problema –la por de la violència d’Espanya–, el govern espanyol ja sap què ha de fer si no vol que ens independitzem.

3. Les conseqüències de la colonització mental durant segles fa estralls. La repressió és dura en si mateixa. Però és un camí o una eina per a la tortura psicològica i col·lectiva de tot un poble. Tan sols els pobles preparats contra la repressió saben obstaculitzar els perversos mecanismes socialitzadors de la repressió. Aquests dies podem veure aquest comportament de gallines tancades en un corral barallant-se per aconseguir les crestes extirpades als nostres presos. Les disputes sobre si aquell o l’altre ha acatat el 155, si ha dit que ja no era conseller… La publicació en mitjans catalans de converses personals telefòniques filtrades amb l’únic objectiu de crear desconfiança i divisió… Tot plegat, carnassa repressiva posada al servei d’una estratègia de desballestament d’una unitat i d’una confiança construïda amb molt d’esforç i temps. Qui es pensi que la repressió és una multa, un judici, una presó o un exili i prou va ben equivocat i és més vulnerable que no es pensa. La repressió és especialment tot allò que acompanya el càstig concret. És l’estat psicòtic col·lectiu que es persegueix, la por que arrela fins al moll dels ossos, la mirada de desconfiança de qui tens al costat, l’exposició impúdica del món privat de les víctimes de represàlies…

4. Aquesta setmana, Germà Bel identificava molt clarament la dificultat del moment polític actual. Per consolidar una independència, no n’hi ha prou amb el 50% +1 dels vots. Per proclamar-la, potser sí. I això ja s’ha fet. Però per a desplegar la República necessites alguna cosa més: la disposició de fer complir la nova legalitat al territori, la capacitat d’impedir que un altre faci complir la seva i l’acceptació del canvi democràtic d’una part significativa dels qui no eren partidaris de fer-lo. I certament, aquí ens vam obsessionar amb el 50% +1 (o amb la confiança cega en la força del vot) i amb el reconeixement internacional (que és tan pragmàtic que té poc a veure amb la feina prèvia i molt amb la realitat interna resultant). Germà Bel també assenyalava un altre problema: l’obsessió en les estructures d’estat institucionals i l’oblit de les estructures mentals necessàries. Exigia –i m’hi apunto fervorosament– de començar a parlar sense paternalismes de la violència, l’ús de la força, la repressió i tot de coses desagradables que no són paisatge habitual de la Revolta dels Somriures.

5. Tothom ha acatat el 155. I quan dic tothom vull dir tots els agents polítics significatius. Especialment, partits i entitats. El pragmatisme s’ha imposat aquesta vegada a la gesta de l’honor. I si tothom l’ha acatat (a contracor, evidentment), quin sentit té que hi hagi màrtirs que mantinguin la flama de la República proclamada amb el risc de passar trenta anys a la presó? Que jo sàpiga, tots els partits independentistes han presentat candidatures a les eleccions del 155. Que jo sàpiga, els diputats de tots els partits han deixat de ser diputats perquè s’ha dissolt el parlament. Puigdemont i els consellers a l’exili es reivindiquen com a govern legítim, però gairebé tots aniran a les llistes del 21-D. Els consellers empresonats, també. Potser seria hora d’entendre que hi ha unes estratègies judicials de defensa que no necessàriament han de ser declaracions sinceres. Davant la justícia espanyola, com davant els enquestadors, si cal, s’ha de mentir. És un dret que té un acusat. Pot callar i pot mentir per defensar-se. I no té gens de sentit (si tenim una certa independència mental) que prenguem les declaracions o els escrits davant un jutge espanyol com una prova política per a examinar els represaliats.

6. Les eleccions del 21-D, una vegada acceptades, poden ser una gran victòria o una gran derrota. La victòria és que Junts per Catalunya, ERC i CUP aconsegueixin més del 50% dels vots i millorin, doncs, el resultat (en vots) del 27 de setembre de 2015. Si és així, no hi haurà comuns ni Durans que puguin fer de força de blocatge al servei d’Espanya. Si és així, ara que l’atenció internacional és més viva que mai, ara que el món vol saber cap a quin bàndol es decanten els catalans, es podrà avançar cap a la solució. Si el resultat és el contrari, la remuntada serà molt difícil. Una victòria per més del 50% dels vots no donaria la independència real de cop i volta, ni consolidaria la República per Nadal, però seria un cop mortal a l’estratègia repressiva i totalitària de l’estat espanyol. Una desautorització que tindria conseqüències reals.

7. L’acceptació del 155 per a evitar danys majors només és acceptable si l’endemà del 21-D s’activa una estratègia clara per a fer allò que no s’ha fet. A mi també m’agradaria que el suport a la independència fos d’un 70% o d’un 80% de la ciutadania amb dret de vot. Eixamplar la base, en diuen. No s’ha de deixar de fer mai. És evident. Però també cal establir una estratègia que impliqui desplegar mecanismes per a assegurar el control efectiu del territori i la població. Si algú va dubtar d’imposar aquest control efectiu perquè sabia que tenia el 42% de suport en el referèndum i el 48% de suport en les eleccions del 2015, ara cal que no tremoli cap mà si aquest suport s’ha convertit en un 50%. També cal reforçar la disciplina i alliberar-se de tornar a posar terminis i calendaris rígids. La gestió del temps és l’eina més poderosa de la política i els independentistes l’hem anul·lada constantment aquests últims anys.

8. No tinc gens la impressió d’haver reculat. Certament, no s’ha rematat la feina feta, que és molta. Mai no s’havia arribat tan lluny en la lluita per la llibertat de Catalunya. I no hem anat enrere en cap moment. La repressió, la violència, l’amenaça i la cara més autoritària de l’estat espanyol no poden sortir de franc. Quanta gent va canviar la imatge que s’havia fet d’Espanya l’1 d’octubre? Quanta gent l’ha canviada així que ha vist com s’empresonaven els Jordis i després mig govern? Si la campanya es juga bé i no es fan operacions estranyes, tot això s’ha de notar. Mai no s’havia produït tant material de campanya per als espots televisius i a les xarxes com aquests últims mesos. Mai no s’havia posat els electors en una dicotomia tan clara. Mai no havia estat tan fàcil com ara de desemmascarar la puta i la Ramoneta dels mal anomenats equidistants.

La República ha estat proclamada. Ara cal fer passos de consolidació, l’un darrere l’altre. Sense precipitar-se, però sense entretenir-se. El primer es pot fer el 21-D. I serà molt important. Molts estats que ara ens semblen de tota la vida van haver de menester mesos i anys per a consolidar la independència. Tenim Espanya al davant. Qui vulgui conèixer l’arrel dels mecanismes mentals de colonització espanyola tan sols ha de llegir la ‘Brevíssima relació de la destrucció de les Índies’ (Publicacions de la Universitat de València, 2008) de Bartolomé de las Casas i pensar en la situació actual. Si aconseguim governar les nostres ments, aconseguirem avançar cap als nostres anhels.

Els mitjans espanyols s’acarnissen ara amb les escoles del País Valencià i les Illes

‘Ja no passa tan sols a Catalunya, sinó també a les Balears i a la comunitat valenciana, on nacionalistes i socialistes governen junts’, diu una notícia d’El Mundo del 13 de novembre proppassat. Els mitjans de Madrid que des de fa temps despleguen una ofensiva mediàtica paral·lela a la política contra el model d’escola catalana, han començat a atacar també l’escola en català del País Valencià i de les Illes. I aquesta vegada ho fan de bracet amb entitats espanyolistes i partits com ara Ciutadans i el PP, que presenten, tal com han fet al Principat, un panorama d’intolerància, de càstig i de fanatisme.

‘Així s’adoctrina també a les escoles de les Balears i de la comunitat valenciana’, es titula una notícia d’El Mundo. Conté testimonis anònims de pares que es queixen que la comunicació de les classes on assisteixen els seus fills, matriculats a classes en català, es facin justament en català. A la notícia, hi ha testimonis que assenyalen escoles i instituts concrets, on s’havien fet accions ‘en favor de la pau i de la democràcia’, tal com ho expliquen els mestres mateix, després de la violència policíaca de l’1-O. També denuncien que en un centre es convidés el raper Valtònyc, que havia estat condemnat a tres anys i mig de presó acusat d’injúries a la corona espanyola i enaltiment del terrorisme per lletres ofensives contra Montoro, De Cospedal i més polítics. Un cas que fou arxivat per la inspecció educativa.

També és deplorable, segons la notícia, que en un institut de Palma es fes un comentari de text de la lletra de la cançó ‘Jo vull ser rei’ dels Pets; o que hi hagi mapes o murals amb el mapa dels Països Catalans. Les entitats ‘gonellistes’ com el Círculo Balear apunten i El Mundo dispara contra ‘l’adoctrinament’.

Al País Valencià també hi ha adoctrinament, diu la notícia d’El Mundo. Perquè el llibre Valencià, Llengua i Literatura, de 3r d’ESO, diu que Jaume I fou rei de Catalunya i Aragó. En aquest cas és una entitat blavera, Plataforma Valencianista, qui assenyala l’objectiu. I la premsa espanyola amplifica l’acusació.

La cosa arriba a l’extrem de retreure que els alumnes d’una escola d’Alacant pintessin en unes samarretes les quatre barres en ocasió de la Diada del Nou d’Octubre. La mateixa entitat blavera va presentar una queixa al Síndic de Greuges dient que hi mancava una franja blava. Cap pare no es va queixar, segons la notícia.

Pau Alabajos i Dragui, adoctrinadors
Abans de la publicació d’aquesta notícia ja hi havia hagut uns primers casos de publicació de notícies en la premsa espanyola sobre ‘adoctrinament’. Com aquesta, a l’ABC, que recull una denúncia de la Federació Catòlica d’Associacions de Pares d’Alumnes de València (FCAPA) contra centres escolars de la Ribera Alta i Bunyol que utilitzaven la cançó de Pau Alabajos ‘València, 9 d’Octubre’ en ocasió de la Diada del País Valencià. L’escrit de la FCAPA va trobar ressò primer al diari i, seguint la cadena, la notícia fou utilitzada per una diputada del PP, Verónica Marcos, per demanar la dimissió d’Alabajos, que és regidor de Torrent (Horta). Així ho explicava Núria Cadenes en aquest article.

L’últim cas l’hem vist a l’informatiu d’aquest dimarts a Antena 3, en què van arribar a acusar l’entranyable Dragui, de la sèrie de dibuixos animats ‘Història de Catalunya’, del 1988, d’adoctrinar xiquets valencians. Concretament, es va assenyalar d’adoctrinament una escola d’Alfafar perquè als alumnes de sisè de primària els havien fet veure el capítol de la sèrie sobre el rei Jaume I. ‘Uns quants pares han denunciat la projecció d’aquest vídeo amb mentides sobre la història. Una nova mostra d’adoctrinament, aquesta vegada fora de Catalunya’, deia la presentadora de l’informatiu. I, després, la veu narradora de la notícia –en què es veu una imatge del drac protagonista de la sèrie, en Dragui– diu: ‘Jaume I ja no és d’Aragó, sinó només el Conqueridor. Comença l’expansió de Catalunya, només de Catalunya.’

.@A3Noticias fent periodisme-merda per a criminalitzar l’escola valenciana. pic.twitter.com/QT3svpxdCT

— Talp Eudald (@TalpEudald) 22 de novembre de 2017

‘La Catalunya que ve: així s’adoctrina a les Balears i a la comunitat valenciana’, deia aquesta notícia recent d’El Español. Una notícia il·lustrada amb el mateix mapa dels Països Catalans que Albert Rivera va utilitzar dimarts al congrés espanyol per a demanar, amb el suport del PP, que hi hagi un òrgan d’inspecció que controli el contingut de les classes a les comunitats autònomes, és a dir, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. La iniciativa de Rivera fou tombada, perquè el PP i Ciutadans sols no tenen majoria al congrés. De moment.

‘Perseguits i salvats’, fugir de l’Holocaust pel Pirineu en primera persona

Entre el 1939 i el 1944 prop de deu mil jueus van travessar el Pirineu per fugir de la persecució nazi i el col·laboracionisme de la França de Vichy. Setanta-cinc anys després del començament d’aquell èxode, el documentari Perseguits i salvats ressegueix sobre el terreny l’odissea d’aquells refugiats amb el testimoni d’alguns supervivents i els seus descendents.

Moment del rodatge del documentari ‘Perseguits i salvats’.

El documentari és produït per la Xarxa de Comunicació Local i la Diputació de Lleida i dirigit per Daniel Serra i Jaume Serra, amb l’assessorament de l’historiador Josep Calvet. S’estrena avui a l’auditori Meier del MACBA i es podrà veure per les televisions locals, el canal 159 de Movistar+ i laxarxa.cat dissabte a les deu del vespre. Podeu veure’n un tast ací.

Aquest viatge pels camins del Pirineu es teixeix per mitjà de les vivències personals dels testimonis que, gairebé fa un segle, van fer els mateixos passos fugint de la barbàrie. Una de les protagonistes del documentari, Paquita Sitzer, que tenia cinc anys quan va fugir de París, parlarà dels seus records i la seva experiència després de l’estrena del film amb la periodista Pilar Rahola, experta en la comunitat jueva.

Hotel Franco-Español, a Lés. Primer punt d’arribada dels refugiats jueus per l’Aran.

L’èxode pel Pirineu, en primera persona
Durant la Segona Guerra Mundial, milers de jueus van arribar al país fugint de la persecució nazi. Van travessar el Pirineu en unes condicions extremes. Alguns ciutadans anònims de l’Alta Ribagorça, l’Aran, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Cerdanya els van oferir aixopluc per ajudar-los a sobreviure. Per recordar el seu pas pel Pirineu, la Diputació de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs van impulsar el 2015 el projecte ‘Perseguits i salvats’, que recupera les rutes pels camins de muntanya que varen fer els refugiats jueus durant l’Holocaust.

Mapa de les rutes senyalitzades del projecte ‘Perseguits i salvats’. Feu clic a la imatge per veure-la més gran.

Aquestes rutes van des de Lés, el principal punt d’arribada dels jueus per l’Aran, fins a Lleida, on s’enviaven la majoria de refugiats, tant si eren detinguts com derivats d’organitzacions d’ajuda jueves per a ser recol·locats. Però aquestes famílies va parar en molts indres: des de Viella fins a Sort, passant per la Seu d’Urgell i Tremp. ‘Perseguits i salvats’ pretén ser un projecte local amb projecció internacional que aporti proves tangibles i transitables d’aquest èxode.

També s’hi han volgut reunir testimonis i supervivents per recuperar la memòria d’un episodi històric que va trasbalsar Europa i que va arribar a Catalunya; i per conscienciar tothom que no serien vius si no fos per l’esforç i la superació dels seus parents.

El programa ‘Sense Ficció‘ també va fer-ne un reportatge aquest agost.

Vall de BescaranGendarmes francesos i guàrdies civils espanyols al pas fronterer de Pont de Rei (fotografia: Servei d'Audiovisuals de l'Institut d'Estudis Ilerdencs).Presentació dels documents d'un viatger a Pont de Rei (fotografia: Servei d'Audiovisuals de l'Institut d'Estudis Ilerdencs).Govern Civil de Lleida, el 1951 (fotografia: Servei d'Audiovisuals de l'Institut d'Estudis Ilerdencs).SortFragment del documentari 'Perseguits i salvats'.Fragment del documentari 'Perseguits i salvats'.Paquita Sitzer i Elizabeth Lissman, en un moment del documentari 'Perseguits i salvats'.

De l’Audiència espanyola al Tribunal Suprem: i ara què?

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela traslladarà tota la causa contra els ex-consellers del govern empresonats i els dirigents d’Òmnium i l’ANC, al Tribunal Suprem espanyol, a petició del jutge Pablo Llarena, que porta el cas contra la presidenta de parlament, Carme Forcadell, i els membres de la mesa. Com que Forcadell i la resta de diputats van evitar la presó, després d’haver pagat fiança, s’ha obert un fil d’esperança entre les defenses dels empresonats, que feia setmanes que reclamaven que el cas fos traspassat al Suprem.

És molt possible que els ex-consellers puguin aconseguir les mateixes mesures cautelars que els membres de la mesa i Forcadell –ja que són investigats pels mateixos delictes–, segons els advocats penalistes consultats per VilaWeb. Albert Estrada, del despatx Molins & Silva, creu que ‘per coherència’ ara el Suprem hauria de dictar la llibertat sota fiança per a tots.

Pablo Llarena, el jutge que assumirà la instrucció de la causa contra el govern

Llibertat ‘immediata’
Però la pregunta que es fa tothom és quan. Quan podran sortir si Llarena aplica el mateix criteri que en la instrucció del cas de Forcadell i la mesa? És previst que demà, a tot estirar dilluns, el jutge del Suprem assumeixi el control de les causes contra els ex-consellers. A partir de llavors, els advocats de les defenses ja podran presentar els recursos per a demanar la llibertat. De fet, com explica Estrada, la llei d’enjudiciament criminal preveu que quan un nou jutge d’instrucció assumeix la causa, si té presos provisionals, ha de valorar si els manté a la presó o no: ‘Això hauria de ser automàtic. Immediat. Tan immediat com han estat preses les decisions fins ara.’

Segons ell, quan Llarena decideixi d’assumir la competència de les querelles, el mateix dia o l’endemà ja podria decidir si els deixa en llibertat o no. ‘La cosa més habitual és que si els vol deixar en llibertat no s’esperi gaire. Si has de decretar que una persona surti de la presó, cada dia que passa la prives de llibertat de manera suposadament injustificada.’

Les eleccions són a la vista i la major part dels empresonats formen part d’alguna candidatura electoral. Ramon Setó, advocat del col·lectiu Drets, creu que els dictaran llibertat amb fiança i pensa que el vessant polític pot afectar la decisió: ‘Tenim un calendari marcat. Jo crec que a principi de desembre, abans del dia 10, ja hi hauria d’haver una resposta.’ En qualsevol de les dues possibilitats que apunten els lletrats, podríem veure els ex-consellers fent campanya amb els seus partits, un gest que a l’estat espanyol també li interessa perquè ajudaria a rebaixar la tensió abans dels comicis.

Una sola ‘organització’, les mateixes mesures
A pocs quilòmetres de la presó d’Estremera, on hi ha els ex-consellers, a Soto del Real Jordi Cuixart i Jordi Sànchez es troben en la mateixa situació. El seu cas és diferent: són investigats pel delicte de sedició i Lamela va dictar-ne presó preventiva perquè considerava que hi havia risc de fugida. Ara la seva causa també passarà a mans de Llarena, qui ahir, en un tomb de guió, va posar tots els investigats en el mateix sac. Considera que formen part d’una ‘organització’ que des del 2015 ha desplegat ‘una premeditada estratègia perfectament coordinada’ amb un ‘repartiment de papers entre autoritats governamentals, parlamentàries i civils’. Aquesta argumentació li permet de decantar-se per l’acumulació de les causes, tal com li demanava el Suprem, però això també permetrà a les defenses de Sànchez i Cuixart d’argumentar el seu recurs per obtenir les mateixes mesures cautelars que la mesa i la presidenta Forcadell.

‘Els fets pels quals els van obrir la querella, que són els del 20-S, també són prevists en la querella del fiscal general contra els membres de la mesa i contra els membres del govern. No sé què farà el jutge, però té tots els motius per a prendre la mateixa decisió que va prendre amb els membres de la mesa’, explica Estrada.

La presidenta del parlament, Carme Forcadell, en el moment d’arribar al Tribunal Suprem el dia 9 de novembre.

El relat que assenyala que els investigats actuaven conjuntament és un denominador comú entre el Suprem i l’Audiència, tal com s’ha pogut deduir de les interlocutòries de la mesa i Forcadell. Però fins ara ningú no havia fet tant èmfasi en el terme ‘organització’. Per què? ‘Aquests matisos lingüístics i terminològics poden ser una mostra de la inclinació i del grau de bel·ligerància que adopti el tribunal a l’hora de prendre decisions’, explica Estrada. I va més enllà: ‘Que introdueixis la paraula “organització” podria anticipar que qualificaràs els fets d’organització criminal.’

Tanmateix, ara la causa canviarà de mans i Estrada dubta que el Suprem utilitzi aquesta terminologia. Això sí, una altra cosa seria que canviés el relat i negués la coordinació entre els actors. Setó dubta que això sigui així i creu que Llarena continuarà endavant amb la investigació del delicte de rebel·lió. ‘En la interlocutòria que va dictar presó condicional a Forcadell, tot i que es va aplaudir bastant perquè significava una rebaixa en la mesura preventiva, hi havia un afinat discurs a l’hora de construir una imatge de violència amb paràmetres que són totalment aliens al concepte de violència.’

Els ‘beneficis’ del Suprem
Sí que hi ha una opinió generalitzada entre el col·lectiu d’advocats que l’assumpció de totes les causes per part del Suprem donarà més garanties als investigats. El penalista veterà Agustí Gil Matamala ho explica així: ‘A l’Audiència Nacional s’ha anat sedimentant l’aspecte més repressiu. S’han passat la vida aplicant criteris penals i processals extremadament durs. En canvi, el Suprem, potser sí que té un mínim respecte a les garanties i fa servir uns criteris més racionals a l’hora d’aplicar llei, no són tan destralers.’

Per una altra banda, cal tenir en compte que el Suprem és l’estament superior de la jurisdicció penal i s’ha de suposar que té un bon coneixement del dret penal. Des del punt de vist de la defensa, també significa un avantatge: ‘L’acumulació d’una causa tan complexa sempre és positiva des d’un punt de vista d’estudi conjunt. Les defenses podran treballar d’una manera coordinada i no tindran dos fronts diferents’, diu Setó.

Els efectes sobre Brussel·les
A tot això, cal afegir-hi que la causa que assumirà Llarena també afecta els ex-consellers i el president Carles Puigdemont exiliats a Brussel·les, en espera que la justícia belga decideixi si els extradeix a l’estat espanyol. Qui va sol·licitar l’euroordre va ser Lamela, però això no ha de canviar res ni ha d’obligar a reiniciar el procés des del Suprem. Estrada considera que Llarena pot introduir-hi algun canvi, com per exemple, permetre la declaració per videoconferència. Tanmateix, ho considera poc probable perquè en aquest cas entraria en joc la consideració entre jutges. ‘Desacreditar Lamela podria ser molt compromès.’

Les mesures cautelars que dicti el Suprem als ex-consellers i a Sànchez i Cuixart hauria de ser la mateixa per als ex-membres del govern que són a Bèlgica. Segons algunes informacions, el fet d’haver eludit la declaració a l’Audiència els pot anar en contra ara, cosa que pot defensar la fiscalia. Ramon Setó opina que és una possibilitat, perquè en el dret sempre hi ha dues posicions: ‘Podria ser, és una interpretació. Però se’n podria fer una altra: que no han fugit a un país de fora de la UE, que s’han posat a disposició de les autoritats judicials belgues i que, per tant, no hi ha una voluntat de fugida real.’

El nou director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel, vol revitalitzar la recepció i la imatge de l’artista

Marko Daniel ha presentat les línies generals del seu projecte al capdavant de la Fundació Joan Miró. Educat, polit, contundent també, però amb una gran cordialitat, elogiant la institució i la professionalitat de l’equip, ha estat clar en les prioritats que té per a dirigir la Fundació Miró de Barcelona. A partir del 2 de gener, prendrà el relleu de Rosa Maria Malet, que ha pilotat aquesta institució museística gairebé des del principi, ara fa quaranta anys.

Marko Daniel (Aquisgrà, Alemanya, 1964) prové de la Tate Modern de Londres, on havia exercit el càrrec de comissari de programes públics, una tasca en què s’aplicà a fons, perquè, encara que sembli difícil de creure, va articular més de 350 projectes públics anuals. Daniel coneix bé l’artista Joan Miró, i també la cultura catalana i internacional. En el vessant personal, la seva dona és gironina. En el professional, és expert en art contemporani xinès i català. La seva tesi doctoral escrutava la relació d’art i propaganda durant la guerra del 1936-39.

Davant la premsa, ha començat explicant el seu vincle amb la Fundació Miró: ‘La primera vegada que vaig visitar la Fundació Miró va ser el 1993 amb motiu de l’exposició del centenari del naixement de l’artista. Jo era a Barcelona treballant en la meva tesi doctoral. Aquella exposició em va significar una experiència molt emocionant, alhora que em va permetre una lectura intel·lectual. L’exposició havia comportat una recerca de gran altura.’

Aliment intel·lectual i emocional
I des d’aquest referent, Marko Daniel ja ha esbossat unes primeres prioritats de la seva gestió al capdavant de la Miró: ‘Va ser molt important aquella exposició, perquè contenia dos elements que considero fonamentals: l’aliment intel·lectual i l’aliment emocional. Perquè sóc del parer que les institucions museístiques necessiten estructurar programes que proveeixin aquestes dues qualitats.’

L’altra prioritat, sobre la qual ha insistit molt, es refereix als públics: ‘Tot i la diversitat de públics, la intenció és de fer descobrir coses noves al públic que ja coneix la fundació i mirar de captar un públic nou, que s’interessi pel que fem. I això té relació amb la funció social i cívica que ha de tenir un museu.”

El segon vincle que Daniel ha destacat de la seva trajectòria amb la Miró ha estat el treball de col·laboració que va establir amb l’exposició ‘L’escala de l’evasió’. ‘Aquesta relació es va esdevenir divuit anys després d’aquell primer contacte. Llavors jo ja formava part dels treballadors de la cultura. Aquella experiència em va permetre de relacionar-me amb l’equip de la fundació, molt professional, tant pel que fa als coneixements, com per l’actitud acollidora que transmeten, tant els professionals vinculats a les sales com els d’arxiu i magatzem. En aquest sentit, en el món de Miró no hi ha un lloc igual, però tampoc no es troba dins del món de la cultura. I jo crec que és l’esperit de Miró que inspira tot l’equip i el visitant de la Fundació Miró. Això és únic i té un gran valor.’

‘La Fundació Joan Miró és una institució imprescindible per als treballs de recerca sobre l’artista, no solament aquí sinó en relació amb la recerca internacional també. En aquest sentit, és molt important d’entendre que la Miró és un centre d’estudis d’art contemporani. Es va fundar amb aquest esperit, quan a Barcelona no n’hi havia cap més, i tot i que avui la ciutat acull més centres vinculats a l’art contemporani, la Fundació Miró no ha perdut aquest esperit, persisteix i es projecta cap al futur.’

Les exposicions temporals també les considera un eix fonamental, sempre lligades a l’esperit Miró, a aquesta sensibilitat hiperlocal que es projecta cap a l’àmbit global, de l’art i la cultura. En aquest sentit ha parlat de la voluntat de fer costat a l’art jove, l’art experimental i les noves generacions d’artistes.

Marko Daniel vol afavorir la recerca i per això considera que s’ha de treballar amb el fons i amb l’arxiu: ‘Tenim en aquests àmbits una riquesa que no s’utilitza tant com es podria. És en aquests espais on es veu la manera de pensar i treballar d’un artista. I és la manera com es mostra la importància de l’art en la nostra vida quotidiana.’

Captar nous públics
El nou director ha explicat la voluntat d’oferir noves lectures de l’obra de Miró, de com Miró pot inspirar les noves generacions de visitants: ‘Volem que els joves d’aquest país reconeguin Miró, no només com un artista conegut, sinó com un artista de referència pel seu pensament, que ens connecta amb la realitat que vivim avui. I això vol dir que tinc la voluntat de revitalitzar la recepció i la imatge de Joan Miró. Perquè potser es valora més a fora que no aquí.’

‘Nosaltres creiem que l’art és important per a tothom. Però aquesta importància de l’art no l’aconseguirem afirmant-la, sinó que l’hem de demostrar cada dia. I amb Miró en tenim una oportunitat esplèndida, perquè és un artista que va saber-se crear un món propi, però al mateix temps es va comprometre amb el seu context social i amb el seu temps. Aquest és un camí i una oportunitat que tenim per a reivindicar noves formes d’arribar als nous públics, explicant com Miró i l’art tenen importància per a tots.’

Per Daniel, una de les prioritats és captar nous públics. I per això vol definir una programació integrada i coherent, on tots els programes i actes vagin vinculats, els uneixi una temàtica i una visió estratègica i coherent. ‘La Miró ocupa un lloc important a Barcelona i al país. Vull que aquesta posició es fortifiqui. Perquè vull que visitar la fundació sigui un acte d’inspiració i ple d’expectatives positives, que el visitant sap que aconseguirà.’

‘Això té a veure amb una institució viva, amb la idea d’una exposició viva, perquè una exposició no s’acaba amb la inauguració. Hem de treballar amb la finalitat d’aconseguir motivacions i punts d’interès diversos a cada visita.’ I per aconseguir-ho, ha assegurat: ‘Treballaré amb un equip esplèndid i molt professional. Treballarem perquè la Fundació Miró sigui l’orgull de Barcelona i de Catalunya, i amb la voluntat que el visitant senti que la fundació els pertany d’una manera directa. I per això cal oferir experiències d’afecte i d’especulació intel·lectual per a tota mena de públic.’

Sobre les limitacions pressupostàries dels equipaments culturals del país, Daniel ha dit que és una situació difícil i que cal treballar conjuntament amb tot el sector. ‘Per això m’enfoco cap als públics, perquè hem de treballar sobre l’impacte que tenim en la societat. La cultura és la imatge que Catalunya projecta cap enfora. Catalunya seria inimaginable sense l’art ni la cultura. I els museus que treballem aquests artistes hem de ser conscients que per a molta gent d’arreu som el primer contacte i coneixement que tenen del país.’

Encara ha afegit: ‘Alhora, volem treballar d’una manera conscient a fi que l’oferta que donem mereixi una visita. Aquest és un eix fonamental també de la nostra existència i model econòmic.’ I ha acabat essent molt clar: ‘Vull atreure públics que ara no vénen a la fundació, i vull que els públics que ja vénen vinguin més sovint, perquè els oferim experiències de grandíssima qualitat. Vull que la gent no pugui deixar de passar per la Miró.’

Rajoy enalteix el franquista Samaranch com a ‘exemple’ per als catalans

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha enaltit la figura de l’ex-franquista Juan Antonio Samaranch com a ‘exemple’ per als catalans. Ho ha fet en un acte de Foment del Treball, en què s’ha concedit una medalla d’honor a Samaranch, a títol pòstum.

Samaranch fou l’home de l’esport de Franco, en qualitat de delegat d’esports, i procurador de les corts franquistes. Va ser afiliat a Falange Tradicionalista y de las JONS i regidor d’Esports a Barcelona. També fou l’últim president de la Diputació de Barcelona i, ja mort el dictador, ambaixador a la Unió Soviètica i a Mongòlia. Finalment, va acabar dirigint el Comitè Olímpic Internacional.

Per una altra banda, el president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, ha demanat a Rajoy que treballi perquè les empreses que han traslladat la seu social tornin a Catalunya. Tanmateix, no li ha retret que el govern espanyol aprovés un decret per a facilitar la fugida de les companyies del Principat.

Puigdemont respon al xantatge de Montoro criticant-lo durament

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha replicat al ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, que ‘hauria de dedicar el seu temps a recuperar els diners perdonats del rescat bancari’. El president s’ha negat a acceptar el salari que li correspondria si acceptés la seva destitució i el 155.

Montoro havia fet un xantatge polític a Puigdemont que consistia a exigir-li que acatés el 155 per a poder cobrar el sou que reben tots els ex-presidents de la Generalitat. Però Puigdemont l’ha menystingut i ha reivindicat el govern legítim.

Els ex-presidents de la Generalitat tenen dret a cobrar el 80% del sou durant la meitat del temps que han exercit el càrrec i un mínim de quatre anys. A partir de l’edat de jubilació, tenen dret a cobrar un 60% del salari.

L’extrema dreta ataca l’escola d’Alfafar assenyalada per Antena 3 per un suposat cas d’adoctrinament

El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV) ha denunciat un atac de l’extrema dreta a l’escola CEIP Orba d’Alfafar, assenyalada per Antena 3 per un suposat adoctrinament a les aules. Un grup de vàndals hi han fet malbé portes d’accés i de despatxos.

El sindicat ha lamentat els fets: ‘Exigim que cessen aquestes actuacions i que no compten amb el ressò mediàtic que no contribueix gens a l’acció educativa dels centres i que generen tensions innecessàries.’ A més, ha refusat les acusacions contra els professors i l’escola. ‘Aquests fets es produeixen en un context de desprestigi del professorat i dels centres educatius, interessat pel context polític actual, en què s’acusen grans professionals de l’educació d’adoctrinament de l’alumnat’, ha afegit.

STEPV ha negat totes les acusacions d’adoctrinament i la ‘campanya de difamació i manipulació’ que fan aquests dies alguns mitjans de comunicació espanyols, entitats espanyolistes, el PP i Cs. Finalment, el sindicat ha instat la Generalitat a frenar aquestes accions i a alçar-se en defensa del professorat i de l’escola valencians.

El Tribunal Constitucional espanyol suspèn l’entrada a presó dels ultres que van assaltar el centre Blanquerna la Diada del 2013

El Tribunal Consitucional espanyol (TC) ha suspès l’entrada a presó dels ultres que van assaltar el centre cultural Blanquerna, a Madrid, durant la celebració dels actes institucionals de l’Onze de Setembre del 2013. El TC ha acceptat els recursos d’empara de la defensa i ha mantingut els ultres en llibertat.

Els assaltants, que van ser condemnats a penes de quatre anys de presó pel Tribunal Suprem, ja havien aconseguit que l’Audiència de Madrid i el mateix Tribunal Suprem ajornessin la seva entrada a la presó. Ara és el mateix TC qui paralitza aquest ingrés, la suspensió del qual no té data de caducitat i queda establert fins que el TC resolgui els recursos, cosa que els magistrats prometen de fer ‘en el termini més breu’ possible.

A les seves interlocutòries, els magistrats argumenten que, malgrat que la llei estableix que la interposició d’un recurs d’empara no suspèn els efectes d’una sentència, sí que permet de deixar-la sense efecte si ‘perjudica de manera que pot fer que es perdi la finalitat de l’empara’, sempre que aquesta suspensió de la condemna ‘no ocasioni una pertorbació greu en l’interès constitucionalment protegit, ni en els drets fonamentals o les llibertats públiques d’una altra persona’. En aquest cas, segons els jutges, concorren els requisits que exigeix la jurisprudència constitucional per a atorgar la suspensió de l’execució de les penes. Sostenen que no s’acrediten riscs certs sobre l’efectivitat de l’acció de la justícia, perquè els recurrents han estat a plena disposició dels òrgans judicials’ i han afrontat el pagament de les responsabilitats civils fixades.

The EU is beginning to grasp the high price it is paying for the repression in Catalonia

Yesterday we learned that, on occasion of the inter-parliamentary meeting between the EU and the People’s Republic of China held in Brussels last Friday, the Chinese delegation formally asked to broach the subject of Catalonia. The item was added to the official agenda and the Chinese representatives made the most of it, not for Catalonia’s sake but for theirs.

Specifically, the Chinese MPs asked whether the EU supported Mariano Rajoy’s decisions on Catalonia. When the confirmation came that it does indeed, they asked if the two basic rules implied by the intervention would also apply to the EU’s relationship with China from now on. In other words, they asked whether in future the EU would regard Tibet and Taiwan as China’s internal affairs and, therefore, it would refrain from criticising any of Beijing’s actions there. They also enquired if the same measures adopted by Madrid, which violate human rights in Catalonia, would no longer be slammed if they were adopted by Beijing. We are talking about the violation of private correspondence, shutting down web pages and jailing political leaders.

The anecdote is both interesting and revealing. Clearly, China can only sympathise with Mariano Rajoy when it comes to his authoritarian stance. Therefore, it is obvious that China’s interest in Catalonia is merely instrumental. Still, China’s attitude is forcing the EU against the ropes. Catalans have rightly complained about Brussels’ tough, wholly insensitive position on Catalonia. There is also a great deal of discomfort about it in the EU’s capitals, but not within the EU’s leadership. At least not yet. And I would like to emphasise this because what has happened with China reveals the hurdles which individuals as nefarious and uncompromising as Jucker are having to face at the moment and will continue to face in the future. These difficulties are bound to increase and will cause no end of problems for the Union, simply because Brussels’ position is untenable.

China has taken advantage of that and, undoubtedly, it will continue to do so every day from now on. This a major problem for the credibility of the EU across the world. Indeed, how can the EU possibly stand up for human rights in Tibet? And how could it possibly criticise internet censorship? What will it do when Turkey threatens Kurdish mayors? Erdogan will have it as easy as China: you allow Rajoy to do that to Catalan mayors. Why shouldn’t we do the same to our Kurdish mayors? Who in Europe will have the credibility to condemn a disproportionate police crackdown anywhere in the world? And when some South American nation calls an election while opposition leaders are jailed, how will Europe censure that when it allows Spain to get away with the same? But there is more. Europe has confronted two member states, Poland and Hungary, over the erosion of democratic liberties in those countries. How long will it be before Poland and Hungary raise the matter of Brussels’ two-faced double standards before the European Council?

The EU has two serious problems that stem from the Catalan feud. The first one is that its entire foreign policy has been called into question. The European Union had based its international projection on the notion that it was the most advanced space worldwide in terms of democracy and peace, and on the promotion of those values. But the recent events in Catalonia, with the EU’s official blessing, have shattered that narrative. The second problem is even more serious: it has exposed that its institutional model is in major turmoil. This was already rather obvious, but now it can no longer be concealed: Brussels has become an insensitive behemoth that has no respect for its own nationals and is prepared to destroy the existing consensus in order to impose its resolutions, which aren’t based on the people’s democratic choices but on opaque talks held behind closed doors in grand palaces. The Chinese, who are masters at this, were very quick on the uptake.

I won’t be so naïve as to promise that there will be a fast, imminent change in Europe with regards to the Catalan situation. But nobody should ignore the reality that the meeting with the Chinese MPs has exposed, either. For Europe, Catalonia will become an ever-growing headache and at some point, sooner or later, the Union will need to seriously consider which is the highest price to pay: putting up with Rajoy, no matter the cost, and lose all its credibility or be true to itself so as to maintain a respected position in the international arena.

Guillem Fuster diu que hi ha una ‘mania obsessiva’ per vincular l’esquerra independentista amb el terrorisme del passat

El portaveu de Poble Lliure, Guillem Fuster, considera que hi ha una ‘mania obsessiva’ per relacionar ‘l’esquerra independentista amb la violència política i el terrorisme del passat’, un extrem que ha rebutjat. Fuster ha fet aquestes declaracions després de comparèixer al Jutjat de Sabadell, en qualitat d’investigat per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme. Tot plegat, per un acte que Poble Lliure va organitzar el mes de febrer del 2017, per homenatjar Julià Badia, l’històric militant independentista conegut popularment amb el sobrenom de ‘el nen’. Aquesta causa, que es troba en fase d’instrucció, ha arribat al jutjat després d’una denúncia que la Guàrdia Civil va fer davant l’Audiència espanyola. La defensa espera que s’acabi arxivant.

Fuster ha accedit al jutjat en companyia del diputat de la CUP Albert Botran i el seu advocat, Jordi Busquets, i ha respost a totes les preguntes, també a les del fiscal, que ha insistit sobre la vinculació de Julià Badia amb l’organització desarticulada Terra Lliure. Fuster ha destacat que no hi ha una relació directa entre Badia i la banda, i ha assegurat que tot plegat es basa en rumors. ‘Hem insistit que era un militant del nostre poble i que ho va donar tot fins les últimes conseqüències,’ ha explicat en la sortida del jutjat.

El portaveu de Poble Lliure ha afegit que l’organització continuarà treballant per defensar, a través de la política, ‘aquells que ara són a l’exili, a la presó o que fins hi tot han donat la vida per la causa’. L’advocat de Fuster, Jordi Busquets, ha manifestat la seva esperança que la causa, que es troba en fase d’instrucció, s’acabi arxivant.

El ministre espanyol Rafael Catalá fa befa al congrés dels ferits del primer d’octubre

El ministre de Justícia espanyol, Rafael Catalá, ha ridiculitzat al congrés espanyol els ferits del primer d’octubre. ‘Estem tots desitjosos de conèixer l’evolució dels atestats dels centenars de lesionats que hi va haver aquell dia, perquè seria molt bo saber com els va, i veure si estan recuperats de les seves múltiples lesions, si és que no s’equivoquen de mà quan ens mostrin el lloc on van tenir capsulitis, com en tants exemples de manipulació com els que es van produir aquells dies’, ha dit, irònicament.

Catalá ha dit que la repressió va ser justificada pel fet que hi havia una ‘greu amenaça a la convivència democràtica’. A més, ha assegurat que a Catalunya s’havien fet pintades en alguns comerços i habitatges i escarns i talls de llum en cases de jutges i fiscals, malgrat que només la fiscal en cap de Barcelona, Anna Maria Magaldi, havia denunciat un atac a la seva segona residència en un poble dels Pirineus.

El portaveu adjunt del PDECat, Jordi Xuclà, li ha retret la violència del primer d’octubre i l’ha emplaçat a ‘demanar perdó per un comportament absolutament desproporcionat i impropi d’una democràcia’. També ha criticat que s’hagués fet aplicació del 155 ‘no ajustada al dret’ i que el ministre espanyol d’Exteriors, Alfonso Dastis, hagués mentit a les televisions internacionals.

PSPV, Compromís i Podem aproven la proposició de llei del nou plurilingüisme

El ple de les Corts Valencianes ha pres en consideració aquesta tarda la proposició de llei per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu, presentada pels grups PSPV-PSOE, Compromís i Podem. La proposició ha estat validada per aquests tres grups i ha comptat amb el vot en contra del PP i Ciutadans.

Un cop aprovat el nou projecte substituirà l’anterior decret-llei del plurilingüisme, anul•lat parcialment pel Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià després d’un recurs del sindicat CSI-F. La proposta fixa un mínim d’un 25% d’hores lectives en català i castellà, i entre el 10% i el 25% d’anglès. La resta de percentatges i la concreció de l’aplicació de la llei els establirà cada centre educatiu d’acord amb els seu projecte lingüístic.

El nou plurilingüisme desvincula l’increment d’hores en anglès a una major presència del català, un precepte inclòs en l’anterior decret i que també va motivar recursos judicials, ni tampoc acreditarà automàticament l’anglès als alumnes del nivell màxim d’hores en català.

En el torn de defensa de la proposició de llei, el diputat de Compromís Josep Nadal ha dit que les dades indiquen que només un 6% dels alumnes té bona competència en anglès en finalitzar els estudis obligatoris i que en el cas del català no arriba al 30%. ‘Són dades que no ens podem permetre i que demanen a crits una reforma com la que presentem’, ha dit el diputat, assenyalant que el nou plurilingüisme afavorirà el coneixement del català en les comarques amb predomini lingüístic castellà, i garantirà un mínim del 25% d’hores en català a tot el territori.

Així mateix, Nadal ha explicat que des del seu grup parlamentari pensa que una de les parts més importants és la d’introduir l’obligació legal perquè la conselleria d’Educació ajudi els centres a introduir programes educatius amb un màxim d’un 50% d’hores en català i un 25% d’anglès, perquè són els que permeten que els alumnes puguin acreditar coneixements en aquestes dues llengües una vegada que acaba l’escolarització obligatòria.

El portaveu del PSPV a les Corts, Manuel Mata, ha assegurat que aquesta proposició ‘no vol imposar cap llengua, vol formar xiquets i xiquetes lliures i donar-los una oportunitat de futur amb domini de tres llengües’. Mata diu que la nova proposició permetrà que el català i el castellà ‘siguin tractats d’igual a igual’.

Per últim, Mata ha criticat que el PP faci campanya per a la exempció de l’ensenyament en català a les comarques castellanoparlants i impedeixi que els alumnes no tinguin accés al coneixement de la llengua. En aquest sentit, ha dit que, amb aquesta actitud, els populars exclouen els nens de les zones castellanes.

El PP rebutja la llei i denuncia ‘sectarisme’ 
Per al torn en contra, la diputada del PP Beatriz Gascó ha remarcat el ‘sectarisme i el mal a les famílies’ del nou projecte lingüístic a l’educació i ha afegit que l’única intenció és ‘imposar’ el català i ‘un model educatiu únic’.

Gascó ha remarcat que el nou projecte va ‘de l’anterior xantatge lingüístic a l’estafa lingüística’ amb la intenció de ‘controlar l’educació’. Així mateix, ha dit que el projecte en el seu punt de partida ‘equipara la realitat sociolingüística catalana a València’ i ha afegit que ‘no té res a veure, allà porten 30 anys de procés’.

Ciutadans: d’acord a potenciar la llengua ‘però no a la catalana’
La diputada de Ciutadans, Mercedes Ventura, ha advertit que no toleraran ‘xantatges lingüístics’. Ha manifestat que la seva formació està d’acord a potenciar la llengua ‘però no a la catalana’ i ha reiterat que la intenció de Compromís és ‘adoctrinar perquè té bons amics a l’independentisme’.

Sergi Blázquez: ‘In Catalonia we attorneys are afraid of providing legal counsel because our own words might be construed as a criminal offence’

In the last few weeks dozens of people have been charged in Catalonia for one reason or another: mocking the Spanish police, discussing the independence referendum in class, passing a motion against the deployment of Spanish police in Catalonia … In the last days, they have also threatened to prosecute people over posts on Twitter. We discuss all that with Sergi Blàzquez, the chairman of Drets.

Yesterday Drets [Rights] and other Catalan associations unveiled a manifesto at an event held in the HQ of Barcelona’s Bar Association. The document denounces the politicisation of justice and is titled “A coup against the rule of law”. Since the crackdown on the day of the independence referendum, dozens of people have been charged for one reason or another: mocking the Spanish police (for instance, actor Eduard Biosca or El Jueves, a satirical magazine), discussing the referendum in class (eight teachers in La Seu d’Urgell), passing a motion against the deployment of Spanish police in Catalonia (the general complaint lodged against the town of Reus) … In the last days, they have threatened to prosecute people over posts on Twitter.

We discuss all that, as well as the situation of Jordi Cuixart and Jordi Sànchez [the two grassroots leaders who are in jail along with eight Catalan ministers] with Sergi Blàzquez, the chairman of Drets [a Catalan NGO that provides legal counsel to activists]. Blàquez says that he was not expecting the law and the Spanish criminal code to be twisted like this in order to repress secessionism, but is confident that the professionalism of ordinary judges will prevail because they are far removed from the political influence exerted on Spain’s prosecution, the Supreme Court and the Constitutional Court.

—Yesterday you hosted an event at the HQ of Barcelona’s Bar Association entitled “A coup against the rule of law”. What was it about?
—We rolled out a manifesto signed by over one thousand lawyers denouncing the use of justice for partisan ends and the use of the prosecutor and the institutions of the justice system to stage a flagrant violation of our liberties, rights and the rule of law. The event was initially a protest against Jordi Sànchez and Jordi Cuixart being remanded in custody, but the arrests of the vice president and the other ministers obviously meant we had to change that.

—In what way have their rights been infringed upon?
—It is unthinkable that any of the facts should be characterised as sedition, uprising or rebellion, the charges brought against them. We also denounce that fact that Madrid’s Audiencia Nacional is not the court of law where a defendant is supposed to be tried for such crimes. It is a violation of Article 24 of the Spanish constitution because it is an examining magistrate who should be looking into those accusations. Likewise, none of the requirements for prison without bail pending trial are met, and that should be only the last resort, as enshrined in Spain’s criminal code and Criminal Prosecution Act. There is no risk of the defendants fleeing, destroying evidence or reoffending. The court’s decision is so arbitrary that it borders on neglect of duty. As lawyers, we decry this publicly. They are political prisoners and we demand their immediate release.

—Do you believe there are enough grounds for Belgium’s justice to dismiss Spain’s European Arrest Warrant against president Puigdemont and the ministers that are with him in Brussels?
—Spanish justice violates fundamental rights and liberties. We believe that an unbiased court of law will see that right away. I believe there are sufficient grounds, indeed, that their lawyers will prove those violations existed and that, in normal circumstances, they will not be extradited and the warrant will be disregarded.

—Has the rule of law been twisted in order to criminalise and persecute secessionism?
—Absolutely. The law has been bent to suit their own interpretation of the facts. Ideology, political thoughts and a certain way of thinking are being persecuted. Events are deliberately misconstrued as crimes, even though in some cases they were never punishable offences at all. Drets has filed hundreds of complaints for ideological reasons, for encouraging hatred and violence and for discriminating against Catalans, but there’s always been impunity and charges have been pressed by the police, the prosecutor’s office or a court of law. Funnily enough, now the prosecutor is very keen to lodge a complaint against anyone over a joke, a tweet, for supporting Catalan independence or the independence process. Different standards are applied: one to secessionism and another in support of their interests.

—Incitement to hatred is the offence that is being used to prosecute teachers and the general public, as in the town of Reus. Is it applicable in those cases?
—Incitement to hatred, violence and discrimination are crimes committed for reasons of gender, religion, ethnicity or ideology. All the instances of threats, slurs and coercion that we have reported were for national origin. Now they claim that ideological hatred is being stirred up against Spanish police as a whole. Actor Eduard Biosca has been prosecuted over a joke, there’s the satirical magazine El Jueves, the general complaint lodged against the town of Reus and the people who protested the Spanish police who were quartered in Calella hotels … There is an ongoing operation, a persecution of the people who resent the presence of the Spanish police and criticise their brutality against the general public. They dislike that and use this article to allege that the police are being harassed. We’ll see what the judges rule.

—Do you think those prosecutions will hold? Can a judge accept them?
—I don’t think so. Not when you look at the law. Cracking a joke, casting a slur or writing a political manifesto demanding that the police leave your town are but an opinion. It is freedom of expression and political criticism against the situation we are in. You cannot persecute them with the criminal law. Both the prosecutor’s office and those who reported the cases —mainly the Spanish police but also some groups— are to blame for it. When all that eventually lands on a judge’s desk, in principle ideology will be put aside and the whole thing will be dismissed.

—Let’s talk about those who file the complaints. Often they are groups such as Societat Civil Catalana and Vox. Is that the machinery that sets the judiciary’s wheels in motion?
—Yes. Essentially, it’s the prosecutor’s office, whose instructions were to chase after anything that gave off a whiff of referendum. They’ve prosecuted people who were hanging up banners, others who were manning stalls. Also people whom the police identified at polling stations. Some are being charged with disobedience. And these fringe groups, such as Vox, the far right, Societat Civil Catalana, they keep lodging complaints because they feel strong backed by the Spanish police and the prosecutor.

—People are being threatened with being prosecuted over a tweet. On Saturday Spain’s Interior Minister pointed out a Twitter user who mocked Maza’s recent death [Spain’s Attorney General]. Does that hold water?
—We have a great deal of experience in such cases. Drets began its public activities by reporting threats and slurs against Catalans merely for being Catalan. The prosecutor dismissed most of our reports. And some were very serious, such as the Germanwings plane crash and the crime committed at the Joan Fuster secondary school. We reported messages on Twitter against Catalans because we felt they were a punishable offence. We do not endorse jokes about the death of Spain’s Attorney General and we condemn them, but the prosecutor’s office should follow the same criterion in all cases, instead of pressing charges only in some.

—All this context leaves the general public defenceless. There’s even talk of deliberate scaremongering so that people will censor themselves. Is that the result of a lack of guarantees?
—The guarantees provided by the rule of law have shrunk to a great extent. A policy of recentralisation and diminished guarantees, rights and liberties for the general public all lead to defencelessness. Article 155 of the Spanish constitution is having a very clear effect in Catalonia: the right to vote, the right to choose our representatives and government are being infringed upon. There’s also the gag law, for instance, which allows for a heavy-handed legal response, if you are reported. There is an attempt to create an atmosphere of dread so that people will self-censor and refrain from joking or expressing their views. It’s a full-on persecution.

—Is the shutting down of web pages that provide information about cultural or pro-independence groups and their activities part of all that?
—Yes, of course. But it’s not just the web sites that have been shut down: there’s also the prosecution of the people who reopened or cloned them. There are about twenty IT professionals facing charges for cloning web sites. They seized Òmnium’s magazine and there is growing fear among school teachers, reporters, mayors and elected councillors about voicing their feelings. We attorneys are afraid of providing legal counsel because our own words might be construed as a criminal offence. This is extremely serious!

—From your words, you would get the impression that the rule of law is turning into a police state.
—We’re headed in that direction. Firstly, there are ten thousand additional police officers in Barcelona that weren’t here six weeks ago. They have a dedicated IT department that combs through the networks and everything that gets posted there. It is the job of the police to ensure that people are safe, but all of a sudden you have ten thousand officers who are here to watch you and impede a referendum (which was eventually held). Why are they still here? Perhaps their job is to intimidate and coerce.

—Earlier we were discussing the situation of the political prisoners. Is the European Court of Human Rights the last legal resort for them and the only way out of Spain’s judicial cage?
—That’s about it. The Strasbourg court is the last resort and you can only get there once you have exhausted every recourse: an ordinary trial, an appeal and an appeal for annulment filed with the Supreme Court and the Constitutional Court. Once there is a final ruling, you may appeal to the European Court of Human Rights. That’s the procedure, with some exceptions, such as in torture cases. The trouble is that it may be years before a ruling is handed down.

—As a lawyer, did you expect the law and the criminal code to be twisted to this extent?
—Absolutely not. I used to think that Spain was a democratic country where you could dissent and support independence. Or be a republican and criticise the king or be a communist and fight capitalism … The constitution enshrined that right. But the minute you question Spain’s unity, every law, the whole constitution and all the guarantees are violated because all that is made subservient to the preservation of Spain’s unity. There is no rule of law because there are no guarantees. I’d like to see criminal law teachers explain to their students the requirements for remanding someone in custody: a student might raise their hand and argue that none of that actually applies. In order to serve their own ends, the laws are being bent to such an extent that the rule of law has effectively been wiped out.

Una de cada tres barcelonines ha patit fets de violència masclista molt greus al llarg de la seva vida

Una de cada tres dones de la ciutat de Barcelona, el 31%, ha patit fets de violència masclista molt greus al llarg de la seva vida. Entren en aquesta categoria amenaces, demanar fotos amb contingut sexual, obligar a veure pornografia, tocaments, violacions o intents, amenaces amb represàlies, propostes de millora a canvi de favors sexuals o emportar-se els fills sense permís. Aquesta és una de les dades que s’extreuen de l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya, realitzada per l’Ajuntament i la Generalitat i que es presentarà aviat.

El consistori ha avançat aquest primer resultat tot just la setmana en què es commemora el Dia Internacional contra la violència masclista. També ha explicat que està ultimant una aplicació per al telèfon mòbil per a denunciar agressions a l’espai públic. Aquesta aplicació incorporarà un botó vermell per trucar al 112. En el seu primer any de funcionament, utilitzarà una mostra de 400 dones per a establir un mapa de les zones més insegures de la ciutat, i després estarà oberta a tothom. L’Ajuntament va atendre 4.300 dones l’any 2016 per qüestions relacionades amb la violència masclista.

Aprofitant que dissabte és el Dia Internacional contra la violència masclista, l’Ajuntament de Barcelona ha fet balanç de la feina feta aquest any, amb una inversió de 6,8 milions d’euros aquest 2017. Des de l’inici de mandat, s’ha augmentat aquesta partida anual en dos milions i s’ha reforçat el personal d’atenció.

Els serveis municipals han atès més de 4.300 dones i 330 nens i adolescents durant el 2016, xifres superiors a les del 2015 (4.201 i 314). S’han incrementat un 14% les places dedicades a acollida, amb una inversió d’1,4 milions en aquesta qüestió. Per al 2018 està previst que el Patronat Municipal d’Habitatge cedeixi deu pisos d’autonomia amb un cost afegit de 350.000 euros.

El consistori també ha posat en marxa una nova campanya comunicativa, ‘Davant la violència masclista no giris l’esquena’, que també s’estendrà a més de 200 comerços de Creu Coberta i el Born a través dels seus aparadors, on s’exposaran els maniquins d’esquenes. La regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, ha apuntat que aquesta campanya està apel·lant a tothom, perquè la lluita contra la violència masclista ha de ser un compromís de tota la societat: ‘Tothom té un paper en la detecció, en l’acompanyament, en la no complicitat’. També ha destacat la importància de la implicació del món del comerç de proximitat. Un dels punts de Barcelona amb una sensació d’inseguretat més elevada és Pedralbes, precisament perquè l’espai públic està buit i no hi ha botigues.

Aquesta primavera, cap al març, es posarà en marxa una aplicació per al mòbil que permetrà que les dones puguin informar i denunciar les agressions de qualsevol tipus que pateixin a l’espai públic. Dotada amb geolocalització, servirà també perquè l’Ajuntament sàpiga quins són els punts mes insegurs, i podrà així incidir en polítiques d’urbanisme en clau de gènere que ja s’estan aplicant. Hi haurà una mostra el primer any de 400 dones, però després s’obrirà a totes.

Des de novembre del 2016 han estat assassinades a Barcelona per violència masclista tres dones i un nadó, a més de la mort del fetus d’una quarta dona que va acabar salvant la vida. La regidora ha remarcat que l’Ajuntament no només treballa en l’àmbit de la violència perpetrada per la parella o l’exparella, sinó també altres tipus de situacions, com l’àmbit laboral o la violència sexual. Els estands de conscienciació de l’Ajuntament que s’organitzen a l’estiu o en festa major passaran a ser una política permanent.

El secret de l’aclimatació exprés de Kilian Jornet per a l’Everest, en un vídeo amb imatges inèdites

Com s’ho va fer Kilian Jornet per assolir el cim de l’Everest en un temps rècord, fer-ho dues vegades en una setmana i amb molt pocs dies de temps d’aclimatació? Ell mateix explicava en aquesta entrevista l’entrenament i la preparació en alçada que va fer les setmanes prèvies. I també el fet d’haver pujat els dies previs al Cho Oyu (8.201 metres) en una expedició molt curta i molt lleugera de pes juntament amb la seva companya, Emelie Forsberg, hi va ajudar. Però ara, en un vídeo enregistrat per Jornet i Forsberg mateixos, i acabat de publicar a la xarxa, es pot veure com s’ho van fer, com va ser la preparació al Cho Oyu, i les condicions en què es van trobar. I tot plegat amb els comentaris i l’anàlisi del director mèdic de l’Hospital de la Cerdanya, Enric Subirats, que deixa clara una cosa:

Podem pensar que l’èxit d’aquesta aclimatació es deu a l’aclimatació tan fantàstica que va fer abans de marxar cap a l’Himàlaia (…). Però seria un error greu i perillós pensar que tothom pot fer el que ha fet en Kilian. Si penses que si aconsegueixes fer el seu mes d’entrenament i després vas a l’Everest pensant que no et passarà res, comets un error. Probablement moriràs.’

Vegeu-lo ací:

Els organitzadors de fires no estan notant una afectació directa per la situació política que viu el país

La Federació de Fires de Catalunya (FEFIC) assegura que en aquests moments no hi ha indicadors que mostrin que la situació política que viu el país estigui tenint una afectació directa al sector firal perquè ‘no s’han desconvocat fires i aquestes mantenen els compromisos adquirits amb empreses i expositors’.

Tot i això, el president de l’entitat, Ramon Ferrando, ha reconegut que ‘no hi ha un bon ambient al sector, de la mateixa manera que passa en el comerç’, malgrat destacar que algunes fires celebrades recentment han tingut ‘més èxit que l’edició anterior’.

Catalunya acollirà el 2018 un total de 458 fires, 9 menys que enguany. Des de la FEFIC relacionen aquest decrement amb el fet que l’any vinent se celebraran 43 fires estatals i internacionals, respecte a les 58 previstes per aquest 2017, ja que moltes d’aquestes fires són de caràcter bianual i se celebren només en anys senars. Per contra, les fires d’àmbit comarcal creixen en 6 certàmens, arribant a les 415, segons s’ha donat a conèixer en el marc del 24è Congrés de Fires de Catalunya que se celebra a les Borges Blanques.

Últim dia per a sol·licitar el vot des de l’estranger

Avui s’acaba el termini per sol·licitar el vot per correu per als catalans a l’exterior que estiguin registrats en el CERA (Cens Electoral de Residents Absents) o bé a l’ERTA, per als ciutadans que es trobin temporalment a l’estranger, per les eleccions del 21 d edesembre. Un cop sol·licitat el vot, a través d’un formulari, els electors inscrits al CERA rebran una carta amb les butlletes electorals i les instruccions per a votar al domicili indicat. En el cas dels inscrits al CERA, podran votar per correu fins al 16 de desembre, enviant al documentació a l’oficina consular del país d eresidència o bé podran votar presencialment els dies 17, 18 i 19 de desembre a l’oficina consular en què estiguin registrats. Podeu trobar-ne més detalls ací.

Els ciutadans inscrits a l’ERTA també rebran per carta les butlletes electorals i les instruccions per a votar al domicili indicat, però tindran fins al 17 de desembre per enviar el vot a la mesa electoral que els hagi estat assignada a Catalunya. Vegeu un vídeo explicatiu sobre com votar des de l’exterior per a les eleccions del 21-D:

Pàgines