Vilaweb.cat

El bestiari festiu català, fil per randa

L’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya va iniciar l’any 2015 un projecte de recerca per a catalogar els elements de bestiari festiu d’arreu del nostre país, amb l’objectiu d’obtenir un cens actualitzat de les figures en actiu i que fos accessible per a tota la societat a través d’Internet. I tres anys després, l’Inventari del Bestiari Català ja és una realitat, que es donarà a conèixer dimecres 25 d’abril a les 18.30h al Centre Cultural La Violeta de Gràcia. El projecte, que ha comptat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Muntaner, la Fundació La Caixa, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Tal i com explica el president de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, Mateu Tres, l’inventari és també una garantia de llegat de tot aquest patrimoni en les dècades vinents, alhora que permet que la comunitat científica en pugui fer ús als diferents projectes de recerca, unificant criteris de catalogació i vinculant, en un futur, els elements festius amb fitxes de diferents inventaris de Patrimoni Cultural Immaterial impulsats en diferents punts del territori. De fet, remarca Tres: “Una de les metes de l’Agrupació del Bestiari en el camp de la recerca és impulsar la catalogació dels elements de bestiari festiu en l’àmbit europeu, un cop consolidat el projecte a escala del Principat”.

Llegiu la noticia sencera a Tornaveu, fent clic aqui.

Catalunya, preparada per la participació a l’Smithsonian Folklife festival

La Generalitat de Catalunya ha presentat la sèrie d’actes que s’emmarcaran dins del programa Amazing Catalonia! (Catalunya mervellosa), i que té el seu origen i centre principal en el fet que Catalunya és la cultura convidada a l’Smithsonian Folklife Festival, un certamen de manifestacions folk que té lloc del 27 de juny al 8 de juliol a Washington DC. Amb motiu d’aquesta participació hi haurà una representació de la cultura popular i ,en general, de la cultura catalana a través de diverses activitats . La presència catalana als Estats Units d’Amèrica s’intensificarà abans del festival, coincidint amb el Dia de Sant Jordi, i també Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor de la UNESCO. A més d’altres activitats programades per impulsar el coneixement de Catalunya als EUA.

La presentació del programa Amazing catalonia s’ha dut a terme dijous 12 d’abril al Palau Moja de Barcelona a càrrec de la directora general de Cultura Popular, Maria Àngels Blasco; el director general de Difusió, Ignasi Genovès; el director executiu de l’Agència Catalana de Turisme, Patrick Torrent; i el director de l’Institut Ramon Llull, Manuel Forcano. Cal destacar que la participació catalana de l’Smithsonian Folklife Festival 2018 coincideix amb l’Any Europeu del patrimoni Cultural, promogut per la Unió Europea, i essent com és una oportunitat única per internacionalitzar la cultura catalana arreu del món, la Generalitat de Catalunya ha establert l’any 2018 com l’Any del Turisme Cultural.

Llegiu la notícia sencera a Tornaveu, fent clic aquí.

Es presenta a Barcelona la plataforma Diàleg UE-Catalunya

Avui a les 10.00 es presenta a l’Ateneu Barcelonès la plataforma Diàleg UE-Catalunya, nascuda el novembre passat i formada per una quarantena d’eurodiputats de sis grups parlamentaris i quinze països diferents. El col·lectiu demana a les institucions de la Unió Europea que facin un gest de responsabilitat i impulsin el diàleg per trobar una solució al conflicte entre Catalunya i Espanya.

Hi intervindran l’ex-ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia Ivo Vajgl, que presideix la plataforma; el periodista i ex-delegat de la Generalitat a París, Martí Anglada; i Diana Riba, companya del conseller Raül Romeva. ‘L’objectiu de la nostra plataforma és millorar el diàleg entre els polítics catalans i els europeus. I, evidentment, també volem contribuir a trobar una solució política al conflicte entre el govern de Madrid i el de Barcelona’, explica Vajgl en una entrevista a VilaWeb.

Vajgl diu també que el govern espanyol ha negat qualsevol opció de diàleg amb els polítics catalans, cosa que no fa sinó agreujar la crisi política. ‘Parlem d’un país de la Unió Europea que té una manera molt estranya d’encarar les diferències polítiques. L’única possibilitat d’arribar a una solució és amb diàleg entre tots els afectats’, afegeix.

La presentació l’han organitzada conjuntament els eurodiputats catalans Jordi Solé (ERC), Josep-Maria Terricabras (ERC) i Ramon Tremosa (PDECat), que també hi intervindran.

Relleu a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca ja té successora de Cristòfol Soler. La nova presidenta serà Margalida Miquel, ex-batllessa de Llubí amb Unió Mallorquina i, més tard, membre d’Esquerra Republicana de Mallorca. Al seu costat hi haurà una altra dona que ocuparà la vice-presidència, Fanny Marí, elegida ahir.

La resta de membres del secretariat seran Damià Andreu, Verger Vidal,  Joana M. March Manresa, Jaume Sastre Font,  Serafí Lliteres Maçanet, Júlia Irene Almagro Terrasa, Maria Crespí i Gayà, Manel V. Domènech Bestard, Pere Joan Ripoll Pons, Joan Planas Ferragut, Bernat Prats Carbonell i Blai Sion Molina.

La nova presidenta ha explicat que té l’objectiu de posar en moviment l’ASM després d’un període de ‘musculació’ i aconseguir més presència social al carrer.

Comunistes i socialistes s’afegeixen a l’enllaçada groga de Perpinyà

La presidenta socialista del Departament dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, ha fet una crida, en nom de la majoria d’esquerres de la seva institució, a participar dissabte en l’enllaçada de groc de Perpinyà, convocada pel Comitè de Solidaritat Catalana. L’enllaçada començarà a dos quarts de deu del matí a la plaça d’Aragó. Malherbe ha enviat la crida per correu electrònic a la premsa, càrrecs electes municipals, regionals i estatals.

Per una altra banda, el Partit Comunista Francès de Catalunya Nord ha fet també una crida a participar en la iniciativa del Comitè de Solidaritat per exigir la llibertat dels presos polítics. El secretari general del partit a Catalunya Nord, Nicolas Garcia, ha declarat: ‘Són passos endavant per a la democràcia. Ni un pas enrere!’

Per celebrar Sant Jordi i recordar que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó des de fa sis mesos, el Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord ha organitzat una campanya per enllaçar de groc la capital de les comarques catalanes sota administració francesa i totes les poblacions nord-catalanes on se celebra Sant Jordi. La campanya es fa ‘per la llibertat i la democràcia a la Catalunya sud.’

La manifestació del 25 d’Abril a València i una entrevista a Martí Anglada, a la portada de VilaWeb Paper

La manifestació del 25 d’Abril de València homenatjarà Guillem Agulló. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb l’ex-delegat de la Generalitat a França Martí Anglada, que ha parlat amb Andreu Barnils.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Bel Zaballa i L’última de Pere Martí. També la Carta per la llibertat de Carles Duarte a Lluís Puig i el reportatge sobre el Mas Miró.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

‘La nit ja dura massa’

Fa tanta por, la por.

Escrivia Manuel de Pedrolo: ‘La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.’ I em sembla que és bastant això, encara avui.

Que la por ens paralitzi, que ens empenyi a fer allò que volen els altres per no contradir-los, per no fer-los enfadar, talment com si encara no ens haguéssim deslliurat de la mentalitat de servents. Sí, amo. I els amos, perquè ho són i sovint els deixem ser-ho, ja ho tenen per la mà, això de maltractar, d’amenaçar, de prohibir coses i permetre-les com els vingui en gana, de donar ordres, moltes vegades pel sol fet de sentir el gust de donar-ne. Sí, amo. Quina por, la por. Que ens fa aferrar-nos a la nostra minúscula parcel·la no fos cas que, més enllà, el buit sigui un abisme sense fons. Que irracional, la por. Que no deixa veure que el buit que des de dins sembla un abisme és molt probable que s’assembli més a la llibertat que a una altra cosa. Fa por, la por. Sobretot quan hi ha raons per a tenir-ne, i és cert que també n’hi ha. A guerra bruta no els guanya ningú, a hores d’ara compto que no queda ningú per escarmentar. Guerra bruta que vol dir clavegueres, espionatge, amenaces, xantatge. I no són paraules i prou, no és cap capítol de Peaky Blinders, són coses tan tangibles que espanten, és clar que espanten. Però la por els dóna força, i és per això que en fa, de por.

‘No ens hauran vençut fins que ens resignem.’

El conseller de Cultura va arribar pocs minuts abans de començar l’acte. Quan va ser el torn de paraula del Casal Català, van fer l’única cosa digna i decent que podien fer: cedir-li la paraula improvisadament. I quan va haver parlat i va tornar a la seva cadira, el vam aplaudir. Molt. Molta estona. El tenia de cara, li veia els ulls emocionats, i per un moment vaig pensar que no sabria reprendre el fil, que no tenia gaire sentit obrir la boca, de fet. El cos em demanava d’atansar-m’hi i fer-li una abraçada, gràcies, aguanteu, no us oblidem, jo què sé, què es diu sense sonar ridícul a algú que s’ha hagut d’exiliar? No res, l’abraçada, l’abraçada.

I es veu que una cosa tan natural i lògica ha fet enfadar tant l’amo que ara amenaça amb represàlies i està tothom molt crispat i nerviós i hi ha un gran rebombori. Doncs… resposta autocensurada.

‘La llibertat no consisteix a ser lliure dins d’uns límits, sinó en la possibilitat de franquejar-los.’

Gràcies, conseller de Cultura, per haver assistit i intervingut en l’acte commemoratiu de l’Any Pedrolo a la seu de la delegació de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les, on sou un ciutadà lliure. Alguns diuen que va ser un gest irresponsable, a mi em sembla que ja n’hi ha prou d’acotar el cap, més encara quan s’ha demostrat que això no serveix sinó perquè encara s’acarnissin més. Una mica de dignitat, que ja convé. O és que empassarem tant com vulguin? Arriba un punt que l’embut s’omple i vessa. Si guanya la por, hem perdut.

‘La nit ja dura massa, i som gent que estimem la llum.’

Mont-roig, paisatge emocional de Joan Miró

‘Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig; tot allò que he fet a París és concebut a Mont-roig’, va dir repetidament Joan Miró. Aquesta sentència, que a vegades va arribar a ser literal, resumeix molt bé què va significar aquest poble del Camp de Tarragona per a l’artista. I aquesta atracció que sentia té l’epicentre al Mas Miró, la casa d’estiueig familiar que és a punt d’obrir-se al públic com a casa-museu. La residència, una torre vuitcentista d’estil indià, mostra una part de la planta noble. Als baixos hi ha un espai expositiu i, uns metres més enllà, l’estudi de l’artista. Va ser construït l’any 1949 i és la joia del museu, perquè a les parets hi ha tot de grafits que l’artista va fer a manera d’estudis preliminars. ‘És un lloc on sembla que s’hagi congelat el temps, s’ha mantingut intacte des del 1976, l’estiu en què Miró va fer la darrera estada al mas’, explica Joan Punyet Miró, nét de l’artista.

La casa té un significat molt especial perquè és en aquest indret on el jove Miró va decidir que seria pintor. Era el 1911, s’anava recuperant d’una febre tifoide i els seus pares acabaven d’adquirir la masia a un marquès. També és aquest lloc el que apareix reflectit al quadre del 1922 que el catapultà a la fama com a artista internacional: La masia. En la seva carrera, el Mas Miró, l’entorn, la gent de la contrada i el paisatge del Camp de Tarragona apareixen en desenes d’obres seves. Als anys 1920 hi va pintar tot de paisatges que van impressionar els poetes surrealistes parisencs i a la dècada de 1930 hi va fer les primeres escultures. ‘La masia, la platja, el poble, l’ermita de la Roca… tot això formava part del seu paisatge emocional’, diu Joan Punyet.

L’estudi de Joan Miró, al Mas Miró de Mont-roig del Camp (fotografia cedida).

Durant la seva vida, Joan Miró va tornar assíduament a Mont-roig, tant físicament com artísticament. Pel cap baix, hi va anar cada estiu des del 1911 fins al 1976, tret dels anys de la guerra de 1936-39. Per això el Mas Miró i el seu entorn són un espai tan important per a entendre l’univers mironià: es va gestar ací. El vincle estret i indissoluble que s’establí entre el mas de Mont-roig i Miró va perdurar la resta de la seva vida, fins al punt que va declarar qui-sap-les vegades: ‘Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, al qual sempre torno. En alguns altres llocs, tot ho mesuro en comparació amb Mont-roig.’ A més, tots els estudiosos de l’obra de Miró coincideixen a afirmar que Mont-roig va ser-ne el santuari i la força motriu: ‘Mont-roig és, per a mi, com una religió’, deia.

‘Tothom sap que Miró va ser un gran artista, però s’ha explicat poc el perquè i el com del seu art. I el millor lloc per a fer-ho és aquí’, diu Elena Juncosa, directora de la Fundació Mas Miró. La casa-museu s’obrirà al públic el 2 de maig i el projecte s’executarà en diverses fases; encara queden espais per restaurar, com ara la casa dels masovers, i als camps del voltant s’hi van replantant arbres i conreus autòctons. Perquè des de la dècada del 1970, la finca ha passat tot de vicissituds: amb la creació de l’autopista es va expropiar una bona part del terreny i, després, amb el pas del tren i l’autovia, l’estudi del pintor va perillar. Però ara, quan se celebra el 125è aniversari del naixement de l’artista, el Mas Miró obre la porta per difondre l’univers del pintor. A més, ho fa sense cap obra original seva, ‘però no li cal, perquè en cap altre indret no s’entén tan bé el seu art com aquí’, diu el nét.

‘La masia’, el punt i a part en la trajectòria de Miró
La masia va ser el resum d’una part de la meva obra i al mateix temps la gestació de la part de la meva obra que vindria després.’ Aquest quadre, que actualment és a la National Gallery of Art de Washington, va marcar un punt i a part en la trajectòria de Miró. El projectà internacionalment i tant els especialistes com ell mateix el consideren una peça clau en la seva carrera. ‘La masia –diu– fou el resum de tota la meva vida, espiritual i poètica, al camp. Des d’un gran arbre a un petit caragolet, vaig voler posar-hi tot el que jo estimava d’aquell indret.’

Però la creació del quadre no va ser gens fàcil: va ser pintat entre el 1921 i el 1922 a París, en un procés creatiu que va durar nou mesos. Durant aquest temps, Miró va patir molt. En un moment d’obcecació, va veure que necessitava tenir a prop un trosset de Mont-roig del Camp i va demanar que li n’enviessin una mica d’herba. Evidentment, va arribar a París seca, però va servir de desllorigador. Una vegada pintat, de primer li va costar molt de vendre’l, el quadre. Finalment, se’l va quedar el seu amic Ernest Hemingway, que el va acabar donant al museu nord-americà on es pot veure avui.

‘La masia’, de Joan Miró, 1921-1922. National Gallery of Art, Washington DC. Donació de Mary Hemingway.

La manifestació del 25 d’Abril homenatjarà, demà, Guillem Agulló

Una manifestació i un acte d’homenatge i reconeixement per al jove Guillem Agulló, en el vint-i-cinquè aniversari del seu assassinat, i, juntament amb ell, a totes les víctimes de la intolerància; la visibilització d’un projecte de país inclusiu i obert: així és com Acció Cultural del País Valencià ha proposat enguany la commemoració del 25 d’Abril.

La marxa, que tindrà per lema ‘País Valencià, país obert’, es farà demà, 21 d’abril, a València. Començarà, com ja és tradició, a la plaça de Sant Agustí a les 18.00. No acabarà, però, sota l’estàtua de Jaume I, ni vora el llit del riu, a la plaça d’Amèrica, sinó a l’altra banda, entre els arbres, als Jardins de Vivers. Perquè allà, a partir de demà, hi haurà un passeig que durà el nom de Guillem Agulló. Quan hi arribi la manifestació, s’inaugurarà. I començarà l’acte d’homenatge.

Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), resumeix la proposta d’enguany: ‘La commemoració del 25 d’Abril és l’expressió de la perseverança d’aquest poble en la voluntat de recuperar l’autogovern. I de la seua vitalitat, també. Enguany, en un context de certa emergència de les velles ideologies de l’odi a Europa, no tan sols expressarem el nostre rebuig a les pràctiques de la intolerància, sinó que mostrarem que el projecte de País Valencià és, justament, el de bastir un país obert, inclusiu i plural.’

De fet, precisament per a fer visible aquesta pluralitat, en la convocatòria de la manifestació i de l’acte posterior acompanyen ACPV la Coordinadora d’Associacions VIH-SIDA (Calcsicova), el Centre Cultural Islàmic de València, la Comunitat Israelita de València, la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR-PV), la Federació Maranatha d’Associacions Gitanes, Lambda, el Movimiento contra la Intolerancia, la Plataforma contra la Islamofòbia i Ververipén Rroms per la Diversitat. Són les entitats que, fa dos anys, es van unir per a reclamar que la ciutat dediqués un carrer a Guillem Agulló. I que ara marxaran juntes en la manifestació de la Diada.

‘Som una entitat de defensa dels drets humans i el dret d’asil’, ens explica Jaume Durà, coordinador territorial de CEAR-PV. ‘Aspirem a pal·liar les causes que generen el desplaçament forçat de població. I entenem la combinació necessària entre lluita global i lluita local. Per això ens encanta que aquesta reivindicació estiga emmarcada dins la Diada del País Valencià. I encara més quan es compleix l’aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló, símbol de les víctimes de la intolerància i del feixisme.’

D’una manera semblant s’expressa Fani Boronat, coordinadora general de Lambda: ‘Des del naixement de Lambda, fa més de trenta anys, lluitem contra la intolerància i per la igualtat. Per això pensem que és important participar activament en iniciatives com ara la manifestació en homenatge a Guillem Agulló. Aquest dissabte unim forces amb ACPV i més entitats perquè volem que fets com l’assassinat d’aquest jove no tornen a passar mai més. Des de Lambda abracem la tolerància i ens enriquim amb la diferència.’

És amb aquesta perspectiva, precisament, que s’han pensat la marxa i l’acte de demà: ‘Recordem Almansa i ens afirmem com a poble: no tan sols no han pogut esborrar-nos, sinó que ens manifestem amb la força que ens dóna la constatació d’existir. El País Valencià és un poble que es reconeix en la llengua i la cultura com a elements de cohesió i, al mateix temps, és un poble obert i integrador. Enguany, commemorem el 25 d’Abril expressant eixa pluralitat que ja hi ha, fent visible la societat oberta, inclusiva i acollidora que volem, que som’, diu Gisbert.

La marxa, encapçalada per les dolçaines i les muixerangues, unirà, per tant, el cor de València amb el passeig de Guillem Agulló: una vegada arribi als Jardins de Vivers, el batlle de la ciutat, Joan Ribó, descobrirà la placa i inaugurarà oficialment el passeig. Tot seguit, començarà allà mateix l’acte d’homenatge, amb parlaments i actuacions musicals.

‘Hi haurà música, però no serà un concert’: els organitzadors expliquen que han volgut fer un acte especial, de respecte i d’homenatge i de paraules i de música. Obert, també (no s’hi cobrarà entrada). Hi haurà parlaments, i actuacions combinades, col·laboratives, pensades especialment per a l’ocasió, de Pep Gimeno ‘Botifarra’, Miquel Gil, Feliu Ventura, Al Tall, Pau Alabajos, Mara Aranda, Xavi Sarrià, Josep Nadal, Carraixet, Eva Gómez, Meritxell Gené i David Fernàndez.

Toni Gisbert, per acabar, destaca: ‘Els artistes també han col·laborat a fer possible que un acte com aquest, especial, d’accés obert, es puga dur a terme. I sí, val la pena que ens adonem  del valor de la col·laboració i la complicitat que es pot establir entre gent tan diversa, per a una causa compartida.’

‘Et dec, et devem molt’, carta de Carles Duarte a Lluís Puig

Hble. Sr. Lluís Puig
Conseller de Cultura

Estimat Lluís,

Com saps, tots dos som de la tardor del 59 i, encara que les nostres trajectòries són prou diferents, perquè el meu món ha estat sobretot el de la paraula escrita i la biblioteca, i el teu el de la música i la cultura al carrer, m’he sentit sempre molt a prop teu, perquè tots dos ens estimem la vida i ens sentim profundament units al present i al destí del nostre país.

Les nostres afinitats són configuradores i essencials. T’he percebut com un home de cor i de llum, perquè ets franc, lliure, honest, valent i optimista, perquè la teva manera de ser et duu espontàniament a interessar-te pels altres, pel camí que construeixen, pels seus projectes,… Ets un esperit alhora compromès i generós.

Ens hem trobat sempre dins dels escenaris culturals i hem coincidit sovint en àmbits on la nostra sintonia ens ha permès de treballar amb un tarannà i uns objectius comuns. Al Departament de Cultura hi has fet una labor intel·ligent, tenaç, apassionada, fecunda. El sector de la cultura popular n’és ben conscient. I vas assumir la responsabilitat d’encapçalar el departament en unes circumstàncies històriques.

Vivim una etapa política alhora esperançada i exigent, que posa a prova la fermesa de la nostra voluntat. Són temps que requereixen coratge i solidaritat, fer pinya i assumir riscos. I en això, com en tantes altres qualitats, has esdevingut un referent de dignitat per a tots nosaltres.

La veu de Catalunya ressona clara i forta perquè hi ets, perquè hi sou. Personalment trobo a faltar l’oportunitat de reprendre les converses compartides i d’obrir-ne de noves, de col·laborar per tirar endavant tants reptes que compartim. Els nostres ideals no canvien ni vacil·len.

Per combatre les nostres conviccions recorren a la injustícia i a l’odi. Diuen que els ofèn que duguem llaços grocs. El que els fereix és la nostra determinació i la seva arrogància, que els impedeix d’entendre i d’acceptar la naturalesa democràtica i pacífica del procés que Catalunya ha emprès des de la catastròfica sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut.

T’escric per transmetre’t el meu afecte, el meu suport i la meva gratitud. Et dec, et devem molt. Sóc conscient de l’enorme sacrifici personal i familiar que assumeixes en defensa de tots els qui creiem en Catalunya com una República i amb aquests mots et vull fer arribar una abraçada ben forta que, travessant valls i cims, fonent en un sol cel les nostres mirades, ens dugui a celebrar aviat el teu retorn i la llibertat que anhelem.

Carles Duarte i Montserrat

Martí Anglada: ‘Alemanya vol posar ordre, però que ningú no es pensi que és pro-independència’

Martí Anglada (1949) va ser el delegat de la Generalitat a França fins que el govern espanyol va fer-ne tancar totes les delegacions fa ara sis mesos. Aquest periodista veterà, corresponsal internacional durant dècades, per exemple de TV3 a Alemanya, entre més, diu que ara s’ha retirat. Avui divendres moderarà l’acte de presentació de la plataforma Diàleg UE-Catalunya, formada de quaranta eurodiputats que pressionen a favor d’una solució dialogada al conflicte català. VilaWeb l’ha entrevistat per parlar-ne, però també per comentar la internacionalització actual del procés, sobretot via Alemanya, país que Martí Anglada coneix tan bé.

Quin pes té la Plataforma Diàleg UE-Catalunya?
—Són quaranta eurodiputats de tots els partits de l’arc parlamentari europeu sencer. En una cambra de set-cents diputats, quaranta en són un 8%. Per a una plataforma, això és molt. És un lobby pro-català i evidentment que és important, per la seva diversitat i perquè és la punta de l’iceberg. Ja va passar a Suïssa. El parlament europeu, però, no és ben bé igual que el suís, perquè no és tan homogeni. Però deixi‘m que en faci la comparació: sempre són representatius d’una massa més gran.

Fotografia d’Elisabeth Magre.

Si la política són interessos, quin interès hi tenen, ells? Més enllà de la simpatia, per què es mouen?
—Dir ‘la simpatia envers Catalunya’ és massa senzill. Això que hi ha és simpatia envers la democràcia. Envers els valors de la democràcia. Envers una Europa no solament basada en la democràcia formal. L’altre dia, el senyor Macron va dir: ‘la nostra identitat és la democràcia’. Aquesta frase m’agrada i me la quedo. Els eurodiputats tenen simpatia envers Catalunya, però és evident que en tenen envers la identitat democràtica. I deixi’m que li ho digui: una cosa va lligada amb l’altre.

Vós vàreu ser el primer que jo vaig sentir que deia que Alemanya havia volgut jugar la carta de Puigdemont, que hi havia volgut intervenir.
—Ho vaig dir el primer dia: Alemanya no fa això perquè Puigdemont passava per la carretera. Si només passa per la carretera, pots fer veure que no hi arribes a temps i que ja és a Bèlgica. Ho vaig dir i ho continuo dient: no era només obligació seva, detenir-lo; també ho era de Dinamarca i de Suècia. ‘Oh’, em diuen, ‘és que és una ordre judicial i no hi podien fer res més’. No, escolti, la detenció és cosa del ministeri. Jo no dic que la detenció no tingui a veure amb l’eurodre ni que el CNI no hi hagi intervingut. No dic pas que no. Sí que dic que hi ha d’haver, també, un component de voluntarietat alemanya. Ells es diuen que hi ha un tema que els preocupa, un tema que es podreix, del qual l’estat espanyol no es pot ni es vol sortir. I que estem en una bola de venjança. Alemanya hi vol posar ordre. Però que ningú no es pensi que Alemanya és pro-independència. No és cert, això. Seria un error.

I de més autonomia per als catalans, que en volen?
—Volen estabilitat a la zona euro. Prou. I això té moltes possibilitats en funció dels partners. Nosaltres som partners i els espanyols també. Els alemanys hi volen posar ordre i no volen un crac en un país com Espanya. No en volen cap. Veuen això que veu tothom: que estem en una bola de venjança cada cop més gran i que no duu enlloc. ‘I vostè qui és per a dir això dels alemanys?’ Doncs miri, ningú. No sóc ningú. Però m’ho van preguntar un dia, vaig dir que creia que aniria per aquí i resulta que va per aquí. Vostè em demana si he vist cap sorpresa. Potser cap. Però confirmacions agradables, sí. La sorpresa relativa és que el Fankfurter, el diari de centredreta que sempre era hostil al cas català, escolti, ara fa uns reportatges en els quals explica per què no hi ha malversació, per exemple. El Frankfurter, que és el diari del súperseny, fa coses bastant extraordinàries, fora d’allò ordinari.

I per què tant d’interès a intervenir en el nostre cas?
—Catalunya és una economia més gran que Portugal i Grècia. Sap les hores que s’hi van passar per Grècia? Quan Junqueras es va veure amb l’ambaixador alemany, com va explicar Economia, hi van anar amb la llibreta i tot allò que preguntaven era sobre economia. Tot. Alemanya està interessadíssima en el tema català i en l’estabilitat de l’euro. Interessadíssima. Ara, l’opinió publica alemanya no entén la independència. No l’entenen. L’opinió pública voldria com a solució més autogovern per a Catalunya. Però el govern és una altra cosa: estabilitat. I això és més ample. És més obert. Ja ho veurem. Tenim les declaracions del senyor Brok, cap dels democratacristians al parlament europeu, on va parlar de dur-hi mediació perquè aquesta gent no se’n surt. I aquesta mediació, va dir que l’havien de fer Alemanya i la UE. O el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que va dir: ‘hem de fer una mediació europea i que les dues parts la volguessin’. Entra en la lògica del per què agafen Puigdemont. Per què l’agafen? Per intervenir, com a mediador hipotètic, com a facilitador. És així que hi intervenen.

Descarteu que retornin Puigdemont per malversació?
—No. No ho veigclar. Sempre he vist clar que els jutges alemanys no contemplarien la rebel·lió. És tan fora de lloc, tan fantasiosa… La malversació, en canvi, des del moment que es discuteix s’ha d’anar amb peus de plom. Ja ho veurem. Però les diferències de l’establishment espanyol respecte d’un fet tan important a l’hora d’acusar si hi va haver malversació o no, poden portar els jutges a dir que no hi ha acusació solida. Però s’ha de ser molt prudent. Molt.

I com acabarà?
—Aquí l’únic que diem és que l’estat alemany vol això: una solució a un problema d’estabilitat que amenaça la zona euro pel franc sud-oest. Ara, no sabem si tirarà endavant. No sabem si se’n sortiran. Una mediació, l’han de voler tots dos. No sabem si Espanya la rebutjarà totalment i això implicarà una crisi més gran. Però hem entrat en un cicle nou.

Paradoxal. Justament en el moment que no tenim obertes delegacions de la Generalitat, el procés s’internacionalitza com mai.
—Per què es pensa que van tancar-les? Per això. El 28 d’octubre es van tancar. I van emmudir el Diplocat. És evident que si ells treballessin tindrien el camp molt més lliure. No pas a Alemanya, Suïssa, o Escòcia, on l’exili català hi és i fa feina. Però a la resta d’Europa tenen el cap molt lliure. Nosaltres estem desarmats. Això s’ha de reconèixer. Tot i això, Alemanya és molta Alemanya. Per això estan espantats, a Madrid. Ara esteu espantats? Després d’haver-nos posat un esparadrap a la boca?

El moviment a Alemanya farà que ara tinguem França  més de cara?
—No es pot dir que això ha estat una cosa concertada prèviament entre tots dos. Ni ho dic ni ho crec. Però sí tolerada. Tolerada per França. Fixa-t’hi: França està muda. Muda. Els alemanys han agafat el president Puigdemont, hi han intervingut i no han mostrat res. Els francesos, ‘fes, fes fes; veurem on pot arribar.’ I si això progressa, els francesos hi hauran de dir alguna cosa. Si hi ha mediació...però no estem en aquesta fase, no.

Em costa molt de creure que els espanyols seguin a negociar. Per molt que pressionin els alemanys.
—A mi també em costa molt de creure que els espanyols seguin a negociar. Per això li ho torno a repetir: constatar que els alemanys volen una sortida negociada no vol dir que passi.

Els espanyols, com els veieu? Ara es marquen gols. Potser, als catalans, ens toca estar calladets.
—Ahir vaig sentir Eduard Voltas al 3/24, que deia que avui és el dia de menjar crispetes. Vostè diu que hauríem d’estar quiets. I jo hi anava a afegir… i menjant crispetes. Ha! Jo els veig molt ficats en un bucle, en una espiral que els porta cap a posicions cada cop més dures. Utilitzo l’expressió de ‘bola de neu venjativa’. L’extrema dreta fa i desfà. I es fan coses jurídicament impresentables. Dos-cents policies espanyols i guàrdies civils amb les seves dones de permís a Múrcia? Rebre regals, si ets funcionari, té un nom: suborn. Si és contra Catalunya, tot s’hi val. Vivim una espiral cap a l’estat autoritari i en vivim la duresa màxima amb la passivitat total del PSOE. En una situació així, em costa molt d’imaginar que s’asseguin en una taula a negociar. Em costa molt. I nosaltres, què hem de fer? Resistir. I, per cert, ens fa falta un govern de resistència.

Què vol dir ‘un govern de resistència’?
—Nosaltres hem de resistir. A Europa, uns  fan un esforç comprensiu amb el deteriorament democràtic i a favor del diàleg, cosa que ens afavoreix. I anem veient que, a Madrid, s’han entortolligat en una espiral malèfica i perversa que els porta a situacions autoritàries que els aïllen amb vista al continent. Què cal fer davant això? Resistir. I fer tant com es pugui perquè amollin els presos. Quan dic ‘resistir’ també és això. I resisteixes més bé si tens un govern de resistència. Aquest dilema que si govern autonòmic que si no, jo no el veig. Hem de tenir un govern de resistència. I això pot causar situacions complicades. Doncs sí. Hem de resistir amb tots els elements que tinguem. I el govern és un element. Ho dic amb tots els respectes per al president Puigdemont, perquè qui té tots els elements i la capacitat democràtica de decidir això és ell. Potser al final Llarena pot decidir que no hi ha govern. Aquí estem en una situació precària. És clar que hi estem.

En fareu cap llibre, Martí Anglada?
—Un editor em va dir: ‘fes el procés vist a París’. I li vaig dir que no. Estem massa a dins. Aquesta mena de llibre, si no tens cap ànim justificatiu… I ara n’hi ha dos o tres, d’aquests. Expliquen el mes d’octubre per sortir bé a la foto. Jo no tinc aquesta necessitat. I si hagués de fer un llibre, el faria com a periodista seriós. I hi hauria d’explicar coses que no vull explicar. Jo procuro de ser respectuós i elogiós amb tothom. Però si et poses a explicar les coses amb detall, potser no hi surt bé tothom. Potser algú hi surt amb la corbata guerxa. Potser falta temps per a poder explicar sense haver-te de censurar en res. I aleshores sí, explicar-ho tot.

Una manifestació, a València

Demà la tradicional manifestació del Vint-i-cinc d’Abril a València prendrà un caràcter molt singular per retre homenatge a Guillem Agulló. L’ajuntament de la ciutat no s’ha atrevit a posar el seu nom a un carrer, però l’assignarà a un passeig dels Vivers que serà inaugurat després de la manifestació. Jo hauria fet com els anglesos quan Mandela era presoner i hauria posat el nom de ‘carrer Guillem Agulló’ al carrer on tinga la seu Democracia Nacional –perquè cada carta rebuda els fes mal.

Siga com siga, la manifestació serà diferent des de l’arrel, perquè enguany és convocada també per tot de col·lectius víctimes de la intolerància. Des del casal Lambda fins a la comunitat israelita de València, passant per col·lectius musulmans, gitanos, d’ajuda als refugiats i de lluita contra la SIDA. Serà una lliçó, una altra, de Guillem Agulló vint-i-cinc anys després d’haver estat assassinat, una victòria contra els nuvis de la mort, un cant a la vida plena.

Com cada any –ja en farà tres–, les Corts Valencianes lliuraran el premi que duu el seu nom, el dia que no únicament commemora el desastre d’Almansa sinó també l’existència del parlament dipositari de la sobirania dels valencians. Per completar la diada, À Punt començarà a emetre continguts televisius en període de prova. Massa tard, sens dubte, i encara sense complementar l’oferta amb la recepció simultània de TV3 i IB3. Tanmateix, serà un instant per a l’alegria després de tants anys del traumàtic tancament de la televisió pública valenciana, a mans del PP.

Demà, doncs, passaran moltes coses a València, però per sobre de totes m’agradaria destacar aquesta determinació del nacionalisme i l’independentisme en favor de la pluralitat i el respecte a la diversitat. Tots tenim encara a la retina l’enorme violència desfermada per l’extrema dreta espanyolista el Nou d’Octubre passat. Combatre-la és combatre les seues idees, i la idea que els fa més pànic és la llibertat de ser cadascú com vulga i que els altres t’accepten com ets. En això, gràcies també a gent com Guillem, sempre serem diferents d’ells. Orgullosament diferents.

Gabriel diu que està convençuda que Estrasburg constatarà ‘vulneracions greus’ dels drets polítics i civils a Catalunya

L’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, exiliada a Suïssa, s’ha mostrat convençuda que el Tribunal d’Estrasburg constatarà ‘vulneracions greus’ dels drets polítics i civils a Catalunya. No obstant això, ha afegit que tardarà anys en pronunciar-se. En una conferència a la Universitat de Lausana, també ha criticat que el parlament no pugui elegir el president que vol la majoria.

‘Tinc esperança però des d’un punt de vista moral. Estem convençuts que quan arribem als tribunals europeus diran que no hi havia rebel·lió perquè no hi va haver violència, que és desproporcionat, que hi ha hagut detencions arbitràries i vulneracions greus dels drets polítics i civils’, ha explicat.

Sobre la investidura, s’ha preguntat de què serviria formar un govern ‘autonomista i no republicà’. Ha dit: ‘Tenim capacitat d’aprovar lleis per millorar la situació? La resposta és que no. No hi tenim dret, ni tan sols amb govern ni parlament’.

Gabriel també ha parlat de la criminalització de l’independentisme i de la vinculació que es fa entre els CDR i el ‘terrorisme’. Ha criticat que el govern espanyol no s’assegui a negociar amb l’independentisme: ‘Qui deia que sense armes es podria parlar de tot era el govern espanyol, l’estat, no nosaltres’.

De fet, Gabriel ha dit que l’única diferència entre l’actitud de l’estat espanyol a Catalunya i al País Basc és que allà ‘hi havia terrorisme i tot estava acceptat, fins i tot les tortures’ i en el cas català s’ha de construir la imatge de que el moviment és ‘perillós’. ‘Per això hi ha aquest nivell de criminalització, i diuen que som persones violentes, que han fet un cop d’estat, criminals, que senten odi’, ha lamentat.

Gabriel també s’ha preguntat fins on tolerarà la societat espanyola la repressió de l’estat, i ha respost: ‘Fins on els deixem arribar’. Ha recordat que els casos no només afecten els independentistes, sinó també moviments socials i econòmics a la resta de l’estat, com ara les condemnes contra rapers o artistes, així com la censura del llibre Fariña.

Desapareix ETA però es queda el terrorisme?

TEMA DEL DIA
Negociar.
Ara que sembla que ETA es dissoldrà definitivament, és oportú de recordar que el 19 de maig de 1999, ara fa dinou anys, el govern de José María Aznar es va asseure a negociar amb ETA a la ciutat suïssa de Zuric. La reunió entre representants del govern espanyol i ETA es va fer en un hotel i hi van participar els etarres Mikel Albizu ‘Mikel Antza’, aleshores cap de l’aparell polític de l’organització, i Belén González Peñalba, ‘Carmen’. Per part del govern espanyol, Aznar va enviar-hi al secretari general de la Presidència,  Javier Zarzalejos, el secretari d’estat de Seguretat, Ricardo Martí Fluxá, i el seu assessor personal, Pedro Arriola. A la reunió hi havia un moderador, el bisbe de Bilbao, Juan María Uriarte, que havia exercit de mediador. Ambdues delegacions van ser emplaçades a una altra reunió sense data concreta, que no s’arribà a fer.

Tots els governs espanyols que hi ha hagut després de la mort de Franco s’han assegut a negociar amb ETA, al marge dels morts que posaven damunt la taula. Primer la UCD, després el PSOE i finalment el PP. ETA es dissol havent parlat amb tothom, si bé totes les negociacions van acabar fracassant. Però d’aquella època, n’han restat frases memorables que en el context actual fan reflexionar. José María Aznar va arribar a qualificar ETA de ‘moviment d’alliberament nacional basc’, assumint-ne la retòrica per mirar d’acostar posicions. Però la millor, sens dubte, pel que ha passat després, era aquella que deia que a Espanya si no hi havia violència es podia parlar de tot. Cosa que s’ha comprovat que no és certa.

D’ençà que va esclatar el moviment independentista actual, a partir de la sentència contra l’estatut del 2010 i sobretot amb la Diada del 2012, el govern espanyol no ha fet cap intent seriós de negociar amb Catalunya. Espanya no va tenir cap problema a seure amb gent que matava per parlar de l’annexió de Navarra a Euskadi, per exemple, però no s’ha assegut mai a negociar un referèndum pactat a Catalunya, encara que es plantegés pacíficament i democràticament, sense vessar ni una gota de sang. El tracte amb què els governs espanyols successius han abordat el conflicte basc i català ja des de la transició és completament vexatori per a Catalunya. Des del concert econòmic fins a la negativa a donar permís a Jordi Sànchez per assistir al ple de la investidura, que el jutge li va negar malgrat que hi havia un antecedent, el de Juan Carlos Yoldi, que sí que va assistir al ple d’investidura del parlament navarrès.

L’executiu de Mariano Rajoy no ha negociat mai seriosament amb el govern català. El president espanyol va rebre dues vegades el president Carles Puigdemont a la Moncloa, una en públic i una altra en privat, i no va voler parlar mai de referèndum. Aquella frase que si no hi havia violència es podia parlar de tot no s’ha aplicat mai en el cas català. No solament no se n’ha pogut parlar, sinó que s’ha desencadenat una repressió que ha dut tot el govern, la presidenta del Parlament i els dirigents de la societat civil a la presó o a l’exili, on també hi ha la dirigent d’ERC Marta Rovira i Anna Gabriel, de la CUP.

La dissolució d’ETA no durà a la desaparició del delicte de terrorisme, inclòs en el codi penal el mes de març del 2015, després d’un pacte entre el PP i el PSOE. En el nou text es tipifica com a terrorisme ‘subvertir l’ordre constitucional, o suprimir o desestabilitzar greument el funcionament de les institucions polítiques o de les estructures econòmiques o socials de l’estat’. Aquesta definició, en mans de la Guàrdia Civil o d’un jutge motivat, permet interpretacions molt amples de què és avui terrorisme, que topen clarament amb el dret de manifestació o la llibertat d’expressió. Això ho sap perfectament Tamara Carrasco, activista del CDR de Viladecans, detinguda i acusada de terrorisme, després alliberada pel jutge i novament amenaçada per la fiscalia, que ha recorregut contra la llibertat provisional. ETA es dissol, però el terrorisme es queda, si més no per a alguns que tenen una idea molt limitada de la democràcia.

MÉS QÜESTIONS
Una trànsfuga de Podem permet al PP de recuperar la batllia d’Alacant.
El vot en blanc d’una regidora trànsfuga expulsada de Podem, Nerea Belmonte, ha permès que el PP recuperés la batllia d’Alacant. D’aquesta manera s’ha acabat el govern del canvi que es va activar després de les darreres municipals, amb un tripartit format per PSPV, Compromís i Guanyar Alacant. En aquesta darrera candidatura, hi participaven Podem i Esquerra Unida. El nou batlle serà Luis Barcala, en substitució del socialista Gabriel Echávarri, que va dimitir fa poques setmanes arran d’un doble processament per diverses irregularitats. El PSPV havia intentat conservar la batllia amb Eva Montesinos de candidata, però no ha aconseguit el suport de Nerea Belmonte, regidora que va ser expulsada de Podem i de Guanyar al començament de la legislatura per haver donat contractes menors des del consistori a companys de partit. Des d’aleshores era al grup mixt. Belmonte ha confirmat en sortir del ple que el fet que els seus companys de partit no acceptessin de restituir-li el salari ha estat decisiu per decantar-se pel vot en blanc.

Ximo Puig vol una proposta de nou finançament abans de l’estiu. El president de la Generalitat Valenciana continua pressionant Mariano Rajoy per pactar el nou model de finançament i ha fixat com a termini abans de l’estiu. Ximo Puig creu que la proposta hauria d’estar enllestida abans d’aprovar el pressupost de l’estat. Pel president valencià abans de l’estiu hi ha d’haver ‘una proposta seriosa i discutida’ sobre un nou sistema de finançament ‘que signifiqui igualtat entre els ciutadans i singularitat dels territoris’. Puig ha afegit: ‘Els valencians no estem disposats a continuar infrafinançats i amb infrainversió, que és la proposta que ens ha fet en el pressupost d’enguany.’

Comunistes i socialistes s’afegeixen a l’enllaçada en groc de Perpinyà. La presidenta socialista del Departament dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, ha fet una crida, en nom de la majoria d’esquerres de la seva institució, a participar dissabte en l’enllaçada de groc de Perpinyà, convocada pel Comitè de Solidaritat Catalana. Malherbe ha enviat la crida per correu electrònic a la premsa, càrrecs electes municipals, regionals i estatals.  L’enllaçada de groc de Perpinyà començarà dissabte a dos quarts de deu del matí a la plaça d’Aragó. Per una altra banda, el Partit Comunista Francès de Catalunya Nord ha fet també una crida a participar en la iniciativa del Comitè de Solidaritat per exigir la llibertat dels presos polítics. El secretari general del partit a Catalunya Nord, Nicolas Garcia, ha declarat: ‘Són passos endavant per a la democràcia. Ni un pas enrere!’ Per celebrar Sant Jordi i recordar que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó des de fa sis mesos, el Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord ha organitzat una campanya per enllaçar de groc la capital de les comarques catalanes sota administració francesa i totes les poblacions nord-catalanes on se celebra Sant Jordi. La campanya es fa ‘per la llibertat i la democràcia a la Catalunya sud.’

Relleu a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. L’Assemblea Sobiranista de Mallorca ja té successora de Cristòfol Soler. La nova presidenta serà Margalida Miquel, ex-batllessa de Llubí amb Unió Mallorquina i, més tard, membre d’Esquerra Republicana de Mallorca. Al seu costat hi haurà una altra dona que ocuparà la vice-presidència, Fanny Marí, que avui ha estat triada per a aquest càrrec. La resta de membres del secretariat seran Damià Andreu, Verger Vidal,  Joana M. March Manresa, Jaume Sastre Font,  Serafí Lliteres Maçanet, Júlia Irene Almagro Terrasa, Maria Crespí i Gayá, Manel V. Domènech Bestard, Pere Joan Ripoll Pons, Joan Planas Ferragut, Bernat Prats Carbonell i Blai Sion Molina. La nova presidenta ha explicat que té l’objectiu de posar en moviment l’ASM després d’un període de ‘musculació’ i aconseguir més presència social al carrer.

LA XIFRA
EL 3,1%
és el percentatge que han augmentat a Andorra els permisos de residència i treball durant el darrer any.

TAL DIA COM AVUI
El 19 d’abril de 1943
començava l’aixecament del gueto de Varsòvia. De matinada els insurgents atacaren les SS, començant la màxima revolta dels jueus contra tropes alemanyes per mirar d’evitar la segona deportació en massa cap a camps d’extermini, que s’allargà fins el 16 de maig.

La CUP demana la dimissió del regidor socialista que va celebrar l’incendi de l’Ateneu Popular de Sarrià

El grup municipal de la CUP a Barcelona ha demanat la dimissió del regidor del PSC a Barcelona Daniel Mòdol per a mostrar-se ‘content’ per l’incendi que va cremar l’Ateneu Popular de Sarrià el passat 29 de març, on van aparèixer pintades nazis i feixistes. A la comissió d’Urbanisme, Mobilitat i Ecologia Mòdol ha dit que encara no s’ha demostrat l’autoria del foc: ‘Per a mi són igual de delinqüents els que fan això com els que ocupen il·legalment un edifici’, unes declaracions que, segons la CUP, banalitzen el feixisme.

Davant malentès de les meves paraules, condemno amb total contundència qualsevol tipus de violència, vingui d’on vingui, també la viscuda a Sarrià. Em preocupa que Hort de la Vila no reuneix condicions de seguretat i és un risc fer-hi activitats. Em referia a això.

— Daniel Modol (@DModolD) April 18, 2018

‘Que s’ha cremat l’edifici? Sincerament? Avui dia, estic content perquè això vol dir que no hi haurà ningú dins i ningú no correrà cap risc’, va dir en un missatge a Twitter on assegurava que les seves paraules s’havien malinterpretat, per la qual cosa ha condemnat qualsevol tipus de violència.

La CUP ha insistit que les declaracions de Mòdol són “intolerables”, ja que equiparen els feixistes que van cremar l’Ateneu Popular de Sarrià amb els veïns del barri que el van ocupar per tenir un espai autogestionat pels joves, i ha assegurat que les seves paraules contribueixen a la impunitat d’aquests atacs, segons ells.

Els sectors més durs de la dreta espanyola esclaten contra Montoro per la malversació

‘Jo no sé amb quins diners es van pagar aquelles urnes dels xinesos de l’1 d’octubre, ni la manutenció de Puigdemont. Però sé que no amb diners públics.’ Les paraules del ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, en una entrevista dilluns a El Mundo han caigut com una galleda d’aigua freda entre els cercles mediàtics de Madrid. Montoro ha reiterat que no va haver-hi malversació de fons públics el primer d’octubre, una afirmació que tant ell mateix com Mariano Rajoy ja havien fet al congrés espanyol, pressionats per Ciutadans.

El govern espanyol, doncs, assegura que no té cap factura que demostri que la Generalitat –intervinguda econòmicament per mitjà del Fons de Liquiditat Econòmica des de fa anys– hagi finançat el referèndum amb diners públics. Això desmunta l’acusació de malversació contra els consellers i el president Puigdemont i dóna arguments a les defenses dels presos polítics i dels exiliats contra les euroordres del jutge Pablo Llarena. El jutge també és posat sota el focus per un processament per malversació sense proves i per unes acusacions de rebel·lió sense violència.

El castell de cartes, per tant, comença a esfondrar-se. I això ha irritat els mitjans espanyols més viscerals contra l’independentisme que han col·laborat a construir el relat incriminatori del Suprem per a justificar els empresonaments, la persecució política i la repressió. Ahir, quan Llarena va requerir les factures al ministeri, la secretària general de Finançament Autonòmic i Local del Ministeri d’Hisenda espanyol, Belén Navarro, va reiterar que no s’havien destinat diners públics al referèndum.

De fet, el sumari de Llarena s’ha fet públic avui mateix. El jutge instructor basa tot el processament per malversació en els atestats de la Guàrdia Civil. Hisenda ha rectificat i, amb un cop de volant, ha anunciat que enviaria a Llarena les factures de la Generalitat des del 2015, l’any de les eleccions del 27-S. Per tant, Montoro acaba desmentint la Guàrdia Civil. Sobre això, Manel Pérez explica a La Vanguardia que els informes de la Guàrdia Civil no distingeixen la suposada malversació amb claredat i que s’hi analitzen correus electrònics, no pas comptes bancaris ni disposició de fons.

De fet, fonts del govern espanyol citades per El Confidencial insisteixen a dir que no va haver-hi cap desviament del pressupost i apunten a una possibilitat: la falsificació de factures per part dels proveïdors de la Generalitat. Però en aquest cas la responsabilitat recauria en els proveïdors, no pas en els responsables de la Generalitat.

El director d’El Español, Pedro J. Ramírez, descriu les paraules de Montoro com ‘un dels episodis més greus que ens ha tocat viure’. I afegeix: ‘Contradiu les proves que [Llarena] ha aconseguit reunir contra els separatistes. […] Fins aquí podíem arribar!’ Titlla el ministre de ‘bocamoll’, diu que és un gol en la pròpia porteria i exigeix una resposta ‘clara i contundent’ o bé que dimiteixi.

També Federico Jiménez Losantos, en l’editorial a esRadio, diu que hi ha un  ‘enfrontament directe del govern [espanyol] amb els jutges’ i considera ‘terrible’ el que va dir el ministre. ‘Montoro fa aquestes declaracions per defensar Alemanya i fer com el seu cap [Rajoy]. Perquè han participat en el cop, l’han finançat. I quan comenci el judici, ells es veuen al banc dels acusats. L’única cosa que preocupa Rajoy, Montoro i potser Soraya és acabar al banc dels acusats. Acabaran al banc dels acusats! Si hi ha justícia a Espanya, acabaran al banc dels acusats’, exclama.

Esto es orgásmico pic.twitter.com/1V8cBpK37o

— Bernat Castro (@Berlustinho) 19 d’abril de 2018

A El Mundo, Jorge Bustos diu en un article que hi ha una guerra oberta entre els ‘defensors de l’estat’ i que Montoro sabia perfectament què deia i quines conseqüències podia tenir. Sobre això, assegura que la intenció del ministre no és negar la malversació, sinó negar que s’hagi produït ‘sota la seva supervisió, a partir de mitjan setembre’.

A més, segons que explica l’agència EFE, el partit d’ultradreta Vox estudia de demanar a Llarena que citi a declarar Montoro com a testimoni si les seves explicacions sobre la malversació no els satisfan.

Ciutadans atia el foc
El partit d’Albert Rivera s’ha afegit ràpidament a la campanya contra el ministre. A la guerra oberta des de les eleccions del 21-D entre el PP i Cs, s’hi ha afegit la polèmica desfermada a la comunitat de Madrid pel suposat màster de Cristina Cifuentes. Qualsevol element és motiu d’una lluita acarnissada a la dreta espanyola. Ara, Ciutadans reclama explicacions al ministre.

‘Montoro ha de donar explicacions al congrés perquè és evident que hi ha proves que sí que ha pogut haver-hi un delicte de malversació, i no sabem si ha sortit tan de pressa a explicar això per tapar algun problema de gestió’, ha dit Inés Arrimadas. El secretari general del partit al congrés, Miguel Gutiérrez, ha afegit que el ministre ha d’explicar ‘per què va dir una cosa i el jutge i la Guàrdia Civil en diuen una altra’.

Rivera ha recuperat la seva intervenció al congrés en què Rajoy nega que s’hagi destinat un sol euro al referèndum. ‘Qui diu la veritat: el govern [espanyol] o la Guàrdia Civil?, es demana.

En febrero pregunté a Rajoy si se había destinado dinero público al golpe separatista. Lo negó. Ahora el juez les pide explicaciones. Montoro dirige las finanzas de la Generalitat desde semanas antes del 1-O. ¿Quién dice la verdad: Gobierno o @guardiacivil?pic.twitter.com/5TaPImWlNA

— Albert Rivera (@Albert_Rivera) April 19, 2018

L’economista i ex-diputat de JxSí Oriol Amat serà el nou rector de la UVic-UCC

L’economista català Oriol Amat es convertirà, amb tota probabilitat, en el nou rector de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) en substitució de Jordi Montaña, que portava vuit anys al càrrec. El patronat de la Fundació Universitària Balmes (FUB) ha escollit per unanimitat la proposta d’Amat –que també va ser diputat de Junts pel Sí entre el 2015 i el 2017- entre les cinc candidatures que optaven a ocupar la plaça de rector de la universitat.

Oficialment, però, Amat no es convertirà en el nou rector fins el 13 de juliol, quan el Patronat de la FUB es reuneixi de nou després que el Claustre hagi escoltat el seu programa i hagi donat la seva opinió, que no serà vinculant. El president de la comissió de selecció del rector, Josep Arimany, ha dit que s’ha valorat especialment la seva “sòlida formació, el gran número de publicacions, el reconeixement internacional, l’experiència en organitzacions acadèmiques nacionals i internacionals i la seva vessant de recerca”.

Les estrenes: Els films amb producció catalana ‘Las Leyes de la Termodinámica’ i ‘Sergio & Serguéi’ arriben als cinemes

Aquesta setmana arriben a la gran pantalla dos films amb part de la seva producció catalana i que han passat recentment pel Festival de Cinema de Màlaga. Per una banda Las Leyes de la Termodinàmica, que va inaugurar el certamen malagueny, dirigida pel guionista de Mar Adentro Mateo Gil. I per altra Sergio & Serguei d’Ernesto Daranas i coproduïda per Mediapro. Així mateix, una de les grans estrenes d’aquesta setmana és el retorn a la gran pantalla del prestigiós Wes Anderson, director de Gran Hotel Budapest o The Royal Tenenbaums amb la seva nova pel·lícula d’animació stop motion Isla de perros.

Las Leyes de la Termodinàmica. Direcció: Mateo Gil. Intèrprets: Irene Escolar, Berta Vázquez, Andrea Ros; Chino Darín, Josep Maria Pou, Vito Sanz. Gènere: Comèdia. Esbós: En Manel és un físic que després de patir una ruptura sentimental decideix demostrar que la fi de la seva relació està estretament relacionada amb les teories de Newton o Einstein.

Sergio & Serguei. Direcció: Ernesto Daranas. Intèrprets: Camila Arteche, Ana Gloria Buduen, Yuliet Cruz; AJ Buckley, Tomás Cao, Mario Guerra. Gènere: Drama. Esbós: Cuba, 1991. La ‘perestroika’ arriba a la seva fi i amb ella Cuba pateix una crisi econòmica molt forta. Per casualitat, un radioaficionat cubà acaba forjant amistat amb un cosmonauta rus que és a l’espai i un nord-americà.

Isle of Dogs (Isla de perros). Direcció: Wes Anderson. Gènere: Animació. Esbós: Una misteriosa grip s’ha estès entre tots els gossos del món i per això els infectats són traslladats a una illa plena de brossa a les afores de Megasaki City. L’amo d’un dels cans decideix emprendre una aventura a l’illa per rescatar la seva mascota.

A Quiet Place (Un lugar tranquilo). Direcció: John Krasinski. Intèrprets: Emily Blunt, Millicent Simmonds, Evangelina Cavoli; John Krasinski, Noah Jupe, Cade Woodward. Gènere: Terror. Esbós: Una família allunyada de la civilització ha de sobreviure a una presencia fantasmal que es guia pel so. Per això, mantenir-se en silenci és un factor determinant.

Finding Your Feet (Bailando la vida). Direcció: Richard Loncraine. Intèrprets: Imelda Staunton, Celia Imrie, Joanna Lumley; Timothy Spall, David Hayman, John Sessions. Gènere: Comèdia. Esbós: Sandra Abbot descobreix que el seu matrimoni és un frau quan s’adona que el seu marit l’enganya amb la seva millor amiga. Ella intentarà reorganitzar la seva vida i se’n va a viure amb la seva germana, que és totalment diferent a ella.

Jusqu’à la garde (Custodia compartida). Direcció: Xavier Legrand. Intèrprets: Léa Drucker, Mathilde Auneveux, Florence Janas; Denis Ménochet, Thomas Gioria, Mathieu Saikaly. Gènere: Drama. Esbós: La Miriam i l’Antoine Besson es divorcien i el jutge els concedeix la custodia compartida del seu fill Julien. Però el noi acabarà arribant al límit després de trobar-se enmig del conflicte continu entre els seus pares.

Charming (El Príncipe encantador). Direcció: Ross Venkour. Gènere: Animació. Esbós: Philippe és un príncep tan seductor que enamora desesperadament a totes les princeses dels contes. Però el seu pare li posa un ultimàtum del seu pare: ha de trobar l’amor vertader abans dels 21 anys o serà destronat.

Palau Robert proposa un recorregut pels 50 anys de les il·lustracions de Carme Solé Vendrell

El Palau Robert inaugura aquest cap de setmana l’exposició ‘Per què? Carme Solé Vendrell’ que repassa un recorregut vital pels cinquanta anys de professió de la il·lustradora infantil. A través de textos, esbossos, il•lustracions, escultures i murals, la mostra s’estructura en diversos apartats, entre els que destaquen la tasca de Solé Vendrell com a dibuixant, referències al seu procés creatiu, així com fotografies de cada època i una selecció d’onze contes que han marcat la seva etapa com a il·lustradora. La mostra estarà oberta fins al 24 de setembre.

‘Ni aquí ni enlloc’: el recorregut artístic que proposa el MACBA per l’obra de Domènec

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona acaba d’estrenar l’exposició ‘Ni aquí ni enlloc‘ de l’artista visual Domènec. La mostra, que es podrà veure fins l’11 de setembre, aplega vint obres realitzades des de finals dels anys noranta fins a l’actualitat i inclou algunes peces més recents. ‘Ni aquí ni enlloc’ és una proposta crítica respecte el projecte modern, dona veu als protagonistes, als discursos no oficials i defuig dels relats dominants per tal de restituir la memòria.

Domènec explora qüestions com ara la distància entre les utopies i les realitats socials, l’especulació sobre la dimensió pública de l’arquitectura i els preceptes ideològics que la determinen, sobre quin són els mecanismes socials i històrics i què els interfereix i sobre què condiciona la memòria o l’oblit. Es tracta d’un recorregut on l’artista proposa una recerca i un assaig crític que es materialitza en forma d’escultures, instal·lacions, fotografies, vídeos o intervencions en l’espai públic.

L’exposició repassa la trajectòria de l’artista a partir de la recerca i la investigació que ha fet el propi Domènec. Els treballs es complementen entre ells i comparteixen un fil conductor que, segons explica l’autor, és fer reflexionar sobre els intents de construir formes de vida en comú. Així hi ha reflexions sobre l’habitatge social, els projectes urbanístics i sobre els intents de construir formes alternatives de viure.

En aquest sentit, Domènec explica que vivim en una societat basada en els diners, el negoci, l’acumulació de capital i la propietat privada i que l’enriquiment d’algunes persones genera desigualtats molt grans en altres. Com que els drets fonamentals no són garantits per a tota la població, l’artista apunta que des de mitjans del segle XIX hi ha hagut intents per solucionar aquests problemes, que actualment segueixen latents. ¡Analitzo i estudio els diferents intents’, concreta.

Entre les peces que s’exposen hi ha ‘Voyage en Icarie’, que remet a les idees del socialista utòpic Étienne Cabet; ’24 hores de llum artificial’, on Domènec reprodueix una habitació del lluminós hospital de Paimio, a Finlàndia, però la transforma en una estança cega i inhòspita. També destaca ‘Interrupcions. 10 anys, 1.340 metres’ que fa referència a dos edificis de Barcelona: la casa on va morir el poeta Joan Salvat-Papasseit i el Dispensari Antituberculós del Raval dissenyat pel GATCPAC. ‘Real Estate’ és una instal·lació que revela fins a quin punt l’arquitectura i l’urbanisme formen part d’una estratègia de guerra i ‘Audiència pública’ és una recreació de la cabina dissenyada per protegir la seguretat d’Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS, durant el seu judici a Jerusalem el 1967.

Una intervenció al Pavelló Mies van der Rohe
En el marc de l’exposició també es pot veure fins el 6 de maig la instal·lació ‘L’estadi, el pavelló i el palau’ al Pavelló Mies van der Rohe. La intervenció proposa una imatge contraposada a la que es té de la muntanya de Montjuïc en el context de l’Exposició de 1929. Concretament es reivindica l’aparició de barris sencers fruit del flux migratori generat per l’esdeveniment internacional. Domènec aprofita la instal·lació per recordar la utilització d’instal·lacions com l’Estadi Olímpic, el Pavelló de Bèlgica o el Palau de les Missions com a lloc d’internament per a persones sense recursos. És per això que al Pavelló Mies van der Rohe l’artista ha col·locat diverses tovalloles esteses que fan entendre que en aquell espai hi viuen persones.

Pàgines