‘Oh, aquest llibre, sí. El vaig estampar contra la paret!’

És una fotògrafa brillant, venia a casa per coses de feina, a sobre de la taula jo tenia un Houellebecq de butxaca i a ella l’exclamació li va sortir del cor. Vam riure. De seguida va aclarir que s’ha de controlar aquest caràcter rampellut, perquè llançar El mapa i el territori contra la paret no havia estat cap metàfora sinó imatge precisa, descripció exacta.

Era la segona vegada que intentava llegir-se la novel·la, que la primera la va deixar estar i que la segona també però més dràsticament encara, patam!, prou. Però que s’ha de reconèixer que escriu bé, el paio. Molt bé. Per això encara se’n recorda.

No sé si arribaré al punt d’estampar-lo enlloc. És el meu primer Houellebecq, diguem-ne. Sé que n’hi ha d’altres que segurament se’m faran insuportables. Ja ho veurem. En aquest, de moment, no costa gens ni mica de trobar-hi la misogínia destil·lada, un tel ideològic que de seguida ensenya la poteta reaccionària, fins i tot racista, coses per l’estil i ben desagradables. Tanmateix, ai, resulta que m’agrada. No pas el fons misogin, és clar, ni aquesta pàtina de vell i espès nacionalisme d’estat, ni el bon grapat d’etcèteres que són als antípodes del que sento i penso i vull per a humans i minerals, no: l’art, diguem-ne, encara que soni pretensiós. L’art.

Perquè és bo, el malparit.

I ara, en llegir-lo i anar constatant això que ja havia afirmat i raonat gent a qui respecto (i a qui m’alegro d’haver fet cas, tot saltant prevencions i prejudicis: ‘el jo narratiu com a negació de tot jo de novel·la’, resumeix el mestre Monsonís quan parla d’aquesta obra), ara, deia, que he superat la falsa profilaxi i m’he deixat contaminar per l’endimoniada manera que té d’escriure l’esdentegat enfant terrible, m’he adonat que ha substituït una novel·la d’una escriptora que m’agrada i amb la qual tinc afinitats de pensament i de batalles. Perquè resulta que amb aquestes afinitats no n’hi ha prou. No n’hi ha prou amb la tesi, vull dir. De segur que hi comparteixo missatge o comsedigui, en aquest altre cas. De segur que sí. Passats tres capítols i mig, però, quatre perquè l’autora em cau bé, l’he substituïda per l’ésser detestable amb cabells de cadàver, pel masclista, el displicent, l’execrable Houellebecq.

Fot ràbia, sí. I no sé si és realment tal com es representa (ell mateix fet personatge a la novel·la i retratat com un ‘vell decadent fatigat’) o si tot plegat forma part de la seva estudiada posada en escena. Tant si és una cosa com si és l’altra, fot ràbia perquè no s’ho mereix. Ell, no. La seva novel·la, sí.

I aquesta suposo que és la qüestió.

Vull dir que no hauríem de prendre’ns l’etiqueta de políticament correcte com si fos una mesura que ens judiqués l’art. O que ens el negués. Que ens el prohibís. I que de vegades passa. Art ‘degenerat’ o ‘antipopular’ són llufes que s’han fet servir en diferents moments i des de postures polítiques antagòniques per a la desqualificació, la persecució o la prohibició. La pulsió autoritària (de vegades perfectament ben intencionada) és present, diria, en tots els col·lectius humans. Bé està saber-ho i dir-ho si ens permet de mirar de prevenir-ho.

Vull dir que les obres de la Leni Riefenstal fan caure de cul, que són referencials per a la història del cinema, que això ja és una obvietat igual com ho és que ella va posar el seu art al servei d’una ideologia nefanda. O, per cercar un exemple de cinema en color, podríem citar un d’aquells clàssics que cíclicament ens agrada reveure, perquè s’ho mereix i perquè és una senyora obra mestra de cap a peus, Gone with the wind, amb el seu missatge carcamàlic d’enaltiment del pompós i aristocràtic i esclavista sud dels EUA. Si haguéssim de recitar referències d’obres d’art creades per personatges nefaris o que elles mateixes tenen també fons nefari ens hi estaríem hores, dies. Obres d’art amb fons nefari de les quals no podem prescindir precisament perquè són… obres d’art. Ara em recordo a mi mateixa embadalida davant del retrat d’un moniato i dient-me, en prendre’n consciència, que què coi faig aquí contemplant aquest Felipe IV de Castella. Però és que no era ell. Era Velázquez. Ve’t aquí la màgia intangible de la creació: convertir el caradesèpia en obra d’art.

L’exemplar de Houellebecq que tenia la fotògrafa, per cert, havia de ser (re)lectura d’avió i va viatjar amb ella al Senegal. I, perquè sempre continuarem tenint el dret de deixar a mitges un llibre que no vulguem continuar llegint, després de xocar contra una paret, s’hi va quedar, allà, a la bella Àfrica occidental. Com en un bookcrossing fet venjança. O justícia poètica.

The post Paradigma Houellebecq appeared first on VilaWeb.

En aquesta mateixa columna ens preguntàvem ara fa sis mesos si l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti podia haver estat un agent del CNI o fins i tot un agent doble. Aleshores en teníem poca informació. Però les explicacions dels uns, per una banda, i el silenci dels altres, per una altra, no feien sinó fer-nos sospitar. I, entre més coses, miràvem d’entendre per què no s’havia informat els Mossos d’Esquadra de tot allò que feia referència a Es-Satti i que tant el CNI com la Guàrdia Civil sabien.

Ara ja sabem que Es-Satti no només, efectivament, treballava per al CNI, sinó que tant ell com els joves de Ripoll eren vigilats com a presumptes gihadistes (fins i tot, en el cas dels joves, la documentació que coneixem ara indica que tenien els telèfons intervinguts, fins pocs dies abans dels atemptats). Totes les proves, per als interessats, a Público, de la mà de Carlos Enrique Bayo. Però la cosa és encara més greu perquè mentre ningú no doni la cara i no ens en doni més detalls no podem evitar de fer-nos més preguntes, amb la mosca de la sospita cada dia més amunt:

—PP, PSOE i Ciutadans van vetar la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol perquè ja sabien alguna cosa sobre la connexió de l’imam amb el CNI? I si és així, què més sabien?

—La Guàrdia Civil va voler fer-se càrrec (provant d’apartar els Mossos de manera irregular) de la investigació de l’explosió del xalet d’Alcanar perquè sabia que hi havia el cadàver d’un confident del CNI? I, en cas de ser així, en l’espai de temps entre l’explosió d’Alcanar i els atemptats de Barcelona i Cambrils, no hi havia prou dades i evidències per a posar-se encara més en estat d’alerta, per a ordenar immediatament la cerca i captura dels joves de Ripoll i per a informar-ne els Mossos? El CNI sabia que l’imam i els joves de Ripoll fabricaven, de feia setmanes, bombes en aquell xalet d’Alcanar? I si és així, per què no va ordenar d’aturar-los?

—Durant l’angoixant cerca i captura de Younes Abouyaaqoub, l’autor material de l’atemptat a la Rambla, per què no es va facilitar tota la informació possible als Mossos, tenint en compte que, pel que sembla, Younes no era pas cap desconegut i fins i tot tenia el telèfon intervingut pels serveis d’intel·ligència espanyols?

—És per vergonya o per alguna cosa més, que els quinze testimonis representants del CNI i de les forces de seguretat espanyoles no s’han presentat a la comissió d’investigació dels atemptats al parlament tot i haver-hi estat citats?

—És també tan sols per vergonya que Rajoy va tardar set hores a comparèixer després dels atemptats?

—Com s’explica que ni la premsa ni la classe política espanyoles no es posin les mans al cap arran de la informació que es va sabent? I si és per prudència i perquè creuen que les informacions no són prou reveladores, com s’explica que ningú de l’aparell de l’estat no assumeixi la responsabilitat, si més no, de donar-ne més detalls per esvair dubtes?

—I, finalment, si l’atemptat hagués succeït a Madrid, aquests silencis informatius serien iguals? I si resultés que els informes que ara se saben revelessin que qui té les mans més brutes són els Mossos i no el CNI? També hi hauria aquest silenci o tota la premsa i la caverna espanyoles hi sucarien pa fins a empatxar-se?

Som majoria els qui encara recordem els atemptats de l’11-M a Madrid. Amb profunda tristesa i indignació. Tristesa, per raons òbvies. I indignació, pels fastigosos intents de manipulació del govern d’Aznar, que va mentir durant hores bo i sabent la veritat i que va arribar a telefonar directors de diari amb el propòsit de dictar-los el titular.

Els temps han canviat i els SMS s’han transformat en piulets i altres ginys. Però no ens mamem el dit i no deixarem que tornin a provar d’enganyar-nos. Com va dir Rubalcaba (sí, Rubalcaba) aleshores: ens mereixem un govern que ens digui la veritat. Podem ser prudents, però pacients ja no tant. I, mentrestant, esperarem informació, la cercarem i continuarem llegint Bayo a Público (encara que sigui per fascicles). Però sigui com sigui aquí hi ha algú que va tard, molt tard. I aquest algú (o a qui li correspongui ara) que comenci a parlar i a explicar-nos la veritat, per complicada, ridícula o perversa que sigui. I perquè no passi (com passa massa sovint en aquest estat espanyol) que a l’hora de retre comptes ens trobem que els responsables ja són o bé morts o bé dements. O això, o desconfiarem tant que acabarem creient que la veritat és tan dura i putrefacta que no es pot ni explicar.

The post La veritat appeared first on VilaWeb.

La narrativa catalana del nou mil·lenni, com és? Aquesta era la gran pregunta que es va fer, el 26 d’octubre de 2018, la Societat Catalana de Llengua i Literatura en una jornada les conclusions de la qual s’acaben de publicar al llibre La narrativa catalana al segle XXI. Balanç crític, a cura de Josep Camps Arbós i Maria Dasca. Es tractava de radiografiar la situació actual, com ja havien fet amb la poesia, i val a dir que ha estat difícil arribar a conclusions generals, però sí que ha estat possible esbossar les grans línies i paràmetres per on es mou la nostra narrativa.

Manel Ollé.

En el seu article sobre el relat breu, el professor Manel Ollé diu: ‘És un fet demostrable i obvi que la literatura catalana és subalterna i està minoritzada, que de moment s’emmarca principalment en uns estats que li van sistemàticament o gairebé sempre en contra, que la volen marginal, reduïda, sense impacte social i folkloritzada.’ Tot i això, i fins i tot tenint una relació diglòssica amb la llengua i vivint en una societat complexa i en una cultura semicolonitzada –les tres definicions són encara d’Ollé–, la narrativa catalana se’n surt.

El professor Francesco Ardolino obre foc al volum amb un article titulat ‘Hi ha narrativa més enllà de la postmodernitat?’, en què analitza un marc general i, sobretot, se centra en la pràctica desaparició de la crítica aquests darrers anys i apunta algunes de les línies generals del nou mil·lenni: l’operació Frankfurt i la internacionalització de la narrativa catalana; el Grup 62 i les ones sísmiques que es mouen al seu voltant, tant amb l’entrada de capitals com amb la sortida; la progressiva paritat i el fenomen de les microeditorials.

Certament, anar a Frankfurt com a convidada d’honor just abans de l’inici de la gran sotragada de la crisi va marcar un punt d’inflexió per a la visibilitat dels nostres escriptors tant a l’exterior com a l’interior (recordem que la premsa alemanya va dir a Jaume Cabré que els autors catalans eren el secret millor guardat d’Espanya). Com que alguns triomfaven a fora, a casa obtenien també un ressò inaudit. El procés de creació del Grup 62 amb l’entrada de la Caixa, Planeta i Enciclopèdia Catalana i la progressiva retirada, després, de la Caixa i d’Enciclopèdia també ha estat clau en aquest període per a acabar de consolidar i redefinir els principals segells literaris i per al sorgiment i la consolidació, sobretot a partir del 2010, de les anomenades microeditorials. La presència de les narradores també ha estat cada vegada més constant, sobretot entre les generacions més joves, amb noms com Marta Rojals, Bel Olid, Tina Vallès, Alba Dedeu, Irene Solà, Mar Bosch, Marta Orriols, Alicia Kopf, Najat El Hachmi, Maria Guasch, Llucia Ramis, Anna Carreras, Antònia Carré-Pons, Teresa Amat i Teresa Saborit, entre més.

Antoni Isarch s’encarrega de mostrar com és la novel·la catalana coetània i assenyala que els novel·listes actuals fan, sovint, una literatura més personal que els seus predecessors, imbricada en el teixit social que la genera i on encara hi ha debats sobre la identitat i la ruralitat, a més de dictaminar la necessitat de dialogar literàriament amb les obres de les dues darreres dècades. És a dir, la literatura catalana ara estableix un teixit de relacions entre els escriptors de diferents generacions i també entre els de la mateixa generació, com a mínim, en el camp de la novel·la.

Isarch també detecta tot un seguit de nuclis d’interès que interessen els escriptors actuals a l’hora de fer les seves ficcions més llargues. Així doncs, abunden les novel·les autobiogràfiques o de formació; les que parlen sobre metaliteratura i art; les anacronies i al·legories; les que parlen de la crisi econòmica. I així les coses, tècnicament hi ha un imperi del jo, una visibilització del narrador i molts recursos de l’autoficció. I també molta honestedat per part de l’analista: és impossible cartografiar tota la producció d’aquests últims vint anys.

Per la seva banda, Manel Ollé explica, en el seu repàs sobre els formats narratius més breus, que en la majoria dels casos els narradors són més independents, fèrtils i creatius que no pas els novel·listes i adverteix de les toxines de la pseudonovel·la, molt sovint escrita per personatges altament mediàtics. Ollé adverteix del llistó força alt de les generacions anteriors, especialment amb els darrers llibres de Quim Monzó i Sergi Pàmies, i assegura que hi ha una nova fornada de narradors que potser tenen més invisibilitat que no pas els novel·listes malgrat la feina de les revistes especialitzades i de les noves editorials, i també de les xarxes socials, que molts narradors varen trobar a internet una manera d’iniciar les seves publicacions, com és el cas, per exemple, de Tina Vallès i de Bel Olid.

Francesc Serés, un dels autors més reivindicats.

Entre els trets comuns que remarca Ollé per a les ficcions més breus, esmenta un cert abandonament del no-lloc i la tendència a situar els relats en espais identificables; el manteniment dels idiolectes i la riquesa del català que fan servir els narradors; i el fet que els darrers temps els cultivadors del gènere breu potser han deixat de ser franctiradors per alinear-se respectivament en diferents camps de batalla. Com hem vist, Ollé no defuig els problemes i arrisca amb dos noms, un de plenament consolidat, Francesc Serés, i la seva aposta de futur: Joan Jordi Miralles.

El llibre es tanca amb la transcripció d’una taula rodona on, precisament, un dels creadors convidats era Serés, però encara hi ha dos articles més molt interessants. Un té a veure amb el model de llengua i l’escriu Màrius Serra, que determina cinc grans famílies d’escriptors en relació amb l’ús del català. En aquest sentit, trobem els depuratius, és a dir, els qui depuren molt estilísticament seguint el model de Pere Calders, Quim Monzó i Sergi Pàmies, amb una aproximació poc ornamental a la llengua; els lletrainterferits, que veuen com el seu català té ingerències sobretot del castellà però també d’altres registres; els neutrals i internacionals, que empren un català eficaç i funcional al servei de les ficcions i que sovint correspon al model que fan servir els nostres sèniors literaris; els genuïnistes, on l’estil va per sobre de la narració; i finalment els perifèrics, alienígenes i carnavalescos que, per descomptat, són els qui més interessen Serra, i en destaca dos noms propis: Adrià Pujol i Josep Pedrals, capaços de tota mena de proeses amb la llengua al servei de la literatura.

També és extremadament interessant el text de Josep Lluch, l’actual editor de Proa i Empúries, que traça un panorama sobre l’edició contemporània i explica com el boom dels anys vuitanta i noranta, amb el suport genèric, els premis i la lectura obligatòria a les escoles, va permetre una certa professionalització dels escriptors, un fet al qual va ajudar TV3. La concentració d’editorials al Grup 62, al començament, va comportar una competència ferotge de tots els segells entre si, fins que es va canviar tant la política del grup en favor de l’especialització de cada segell com el sistema de premis, i van deixar de publicar molts dels que tradicionalment editaven.

Lluch també saluda efusivament l’arribada de les noves petites editorials per tot allò que tenen d’especialització, de risc i d’aposta pel descobriment de nous autors, tal volta amb un percentatge més alt que no poden fer les editorials més grans i consolidades.

Així doncs, la narrativa del segle XXI comença amb bon peu gràcies a la feina constant per internacionalitzar-la, malgrat els entrebancs dels estats espanyol i francès; gràcies a la renovació del sistema editorial, amb l’aparició i consolidació de les editorials independents; i a la bona salut que presenta la narrativa breu, amb una renovació constant de generacions i propostes i, fins i tot, propostes lingüístiques arriscades. Suspenem en crítica literària –cada vegada més bandejada dels mitjans generalistes i amb escassos ressorts pel que fa a les publicacions especialitzades–, i es troba a faltar –com és habitual sempre que hi ha l’acadèmia pel mig– una anàlisi rigorosa de l’aportació dels gèneres populars, com la ciència-ficció i, molt especialment, la novel·la negra, que en aquesta darrera dècada ha viscut un boom molt important que molt pocs han estudiat, tant de publicacions, col·leccions, autors i fins i tot festivals literaris, tal volta perquè, com deia Borges, li falta la dosi necessària d’avorriment per a interessar a l’acadèmia. Tot i això, la mala salut de ferro de la narrativa catalana li permet de mantenir-se en una posició de força constant i amb una capacitat d’adaptació força significativa.

The post La narrativa catalana del segle XXI continua amb una mala salut de ferro appeared first on VilaWeb.

El Parlament de Catalunya va aprovar, l’octubre del 2018, una declaració que deia, fent referència als fets d’un any abans, que la cambra catalana rebutjava i condemnava ‘el posicionament del rei Felip VI i la seva intervenció en el conflicte català, així com la justificació de la violència per part dels cossos policials l’1 d’octubre’. I de la mateixa manera, el parlament reafirmava ‘el seu compromís amb els valors republicans’ i defensava ‘l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia’. Ahir, el Tribunal Constitucional espanyol va anunciar que anul·lava aquesta reprovació, com si l’anunci, per si sol, tingués cap efecte màgic i pogués canviar res. Fa pensar en aquella famosa frase de Nikos Kazantzakis que deia si no es pot canviar la realitat, l’opció és canviar els ulls amb què la mirem. Una opció, però, que el mateix escriptor cretenc ja retratava com a desesperada, ben poc sòlida i gens pràctica. Amagar a la força allò que pensa la gent no és cap garantia de res, tret de provocar més indignació i rebuig.

Sobretot, perquè prohibir les paraules no farà canviar els conceptes. I sí, per més prohibicions que vulguen posar sobre la taula, és més que defensable que la monarquia és caduca i profundament antidemocràtica. No solament a l’estat espanyol, encara que especialment a l’estat espanyol.

Qualsevol monarquia del món avui és un anacronisme, fins i tot la més estable i –deixem-ho així– ‘menys molesta’. No tan sols per l’oposició clàssica –encara que sovint teòrica– entre el govern monàrquic, que posaria el sobirà per damunt de les lleis, i el republicà, que faria de les lleis la forma de govern. Per mi, allò que diferencia sobretot la república, qualsevol república, de la monarquia, qualsevol monarquia, és que la república és una institució que fa coincidir la forma de govern amb l’espai on s’exerceix la llibertat. I, per tant, esdevé, o hauria d’esdevenir, exigent per als ciutadans pel que fa a la seua participació constant en els afers polítics.

De la mateixa manera, qualsevol monarquia del món, fins i tot la més ‘democràtica’ i cerimonial, és una institució bàsicament antidemocràtica, des del moment que la seua essència ataca la igualtat. Ningú no pot ser finalment lliure si no té un estatus igual al de tots. I els monarques, les monarquies, des del moment que tenen un estatus polític especial, creen una immunitat contra la igualtat que afecta completament la societat, amb independència del poder polític real que puguen acumular. El republicanisme creu que les institucions polítiques són eines necessàries per a la salvaguarda de la llibertat de tots i, per tant, considera que la llibertat no és pas un efecte col·lateral de l’existència de les institucions sinó la base d’aquesta existència. L’obligació de la república és impedir la dominació de l’estat per un individu i servir com a escut contra les interferències arbitràries que podrien limitar la llibertat de qualsevol ciutadà, a partir, precisament, de la negació de la seua igualtat.

Aquestes idees, aquest concepte de la democràcia, explica, al capdavall, la desaparició ràpida de la monarquia al món, un fenomen que no es pot discutir ni estatísticament. La monarquia és l’excepció, ara. Avui només quaranta-cinc estats membres de l’ONU, de 193, tenen una forma monàrquica de govern, tot i que cal remarcar que setze d’aquests són part de la Commonwealth i, per tant, participen de manera molt subsidiària en la institució. Fa cents anys, la monarquia era la norma.

Però des de fa cent anys, la llista de països que han deixat enrere aquesta concepció caduca del govern és impressionant i imparable. El 1919, van desaparèixer les monarquies alemanyes i les de bona part del centre d’Europa, de Finlàndia a Sèrbia i Ucraïna. A la dècada dels anys vint, la monarquia es va esfumar a territoris tan diversos com Turquia, Síria, Grècia i Albània –i de l’estat espanyol només començar la dècada següent, amb la proclamació de la II República. Als anys quaranta, Islàndia, Itàlia, el Vietnam, Irlanda, Romania i Bulgària també van deixar enrere aquest sistema de govern. Les descolonitzacions dels anys cinquanta i seixanta varen veure nàixer una llarga llista de repúbliques a l’Àfrica i l’Àsia i encara en aquest segle s’ha abolit una monarquia, la del Nepal el 2008.

En aquest context, és molt interessant constatar que Espanya ha estat el darrer estat a restaurar aquesta forma de govern, després d’haver-la abolida. Una restauració que no va tenir pas lloc després de la mort de Franco, com els idealitzadors de la transició volen fer creure, sinó el 1947, quan es va aprovar l’anomenada llei de successió, no ho oblidem, això. El primer article d’aquella llei deia que Espanya, ‘com a unitat política’, era ‘un estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la seua tradició’, es declarava ‘constituït en regne’, un regne el rei del qual, segons l’article quatre, seria proposat per Franco, tal com va passar. Caduca, doncs. I antidemocràtica fins al moll de l’os.

The post Però la monarquia és caduca i antidemocràtica… appeared first on VilaWeb.

El silenci amb què els sectors polítics i mediàtics espanyols han acollit les revelacions del diari Público sobre l’atemptat del 17-A són l’indici més clar que alguna cosa falla. Les noves informacions que han sortit a la llum tiren per terra la versió oficial que es va donar de l’atemptat d’aquell turbulent agost del 2017, segons la qual els serveis d’intel·ligència espanyols feia temps que no sabien res de l’imam Abdelbaki es-Satti ni de la cèl·lula gihadista que va cometre els atemptats. Ara sabem que l’imam no tan sols va mantenir contactes amb el CNI en el passat, com assegurava el govern espanyol, sinó fins al mateix dia de l’atemptat. Després del 17 d’agost, van esborrar qualsevol rastre per evitar de deixar indicis d’aquella relació. I també que el CNI va mantenir punxats els telèfons dels autors materials de l’atemptat fins a cinc dies abans que el cometessin.

Només amb aquestes dades, es pot afirmar que som davant una negligència dels serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol, que tenien informació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils i no la van saber gestionar de manera adequada per evitar-los. El director del CNI en aquell moment, el militar Félix Sanz Roldan, va amagar la informació als Mossos d’Esquadra i al govern de la Generalitat, tot i que Catalunya era en l’alerta 4 de la lluita antiterrorista. La màxima responsable del CNI era la vice-presidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría, i aquí hi ha la segona negligència, en aquest cas política, tant si tenia la informació com si no. Si no la tenia, és un cas d’incompetència greu. I si la tenia, va mentir públicament i va fer servir la informació per als seus interessos polítics.

La versió oficial del 17-A ha quedat en evidència després de la nova informació que ha sortit a la llum. A partir d’aquí, cal reobrir la investigació i demanar responsabilitats polítiques. El fet que la resposta sigui el silenci alimenta la teoria de la conspiració que circula des de l’endemà de l’atemptat. Els qui volen mantenir la mentida oficial acusen de conspiranoics els qui gosen qüestionar-la, però ara els indicis que som davant una operació d’estat guanyen pes perquè ningú no els ha desmentits. Naturalment, no hi ha cap prova que demostri que l’estat va permetre l’atemptat, però tenia prou informació per a intentar evitar-los. Calen més explicacions, que tenint en compte els antecedents no arribaran. El PP, Ciutadans i el PSOE van votar en contra d’una comissió d’investigació al congrés espanyol. I probablement ho tornaran a fer.

Mentre no arriben més explicacions, és perfectament legítim pensar que, per acció o per omissió, una part de l’aparell de l’estat no va actuar correctament el 17-A amb la intenció de generar una crisi a Catalunya que permetés de declarar l’estat de setge, treure l’exèrcit al carrer i impedir el referèndum de l’1-O. És l’estat que ha de desmentir aquesta possibilitat. És públic que Soraya Sáenz de Santamaría va demanar insistentment que es decretés l’estat de setge i només la mandra gallega de Mariano Rajoy i l’oposició del PSOE ho van impedir. Però hi ha algun responsable del govern espanyol, una X, que va decidir de no fer ús de la informació del CNI per a evitar els atemptats de Barcelona i Cambrils. Com en el cas dels GAL, la X quedarà sense confirmar, però tothom sospita qui és.

També és molt clar que el govern espanyol va provar de desprestigiar l’excel·lent tasca dels Mossos d’Esquadra als mitjans de comunicació i va voler convertir els actes de rebuig a l’atemptat en actes d’adhesió a la corona espanyola. El tret els va sortir per la culata. La marxa ‘No tinc por’ que es va fer a Barcelona el 26 d’agost es va convertir en un via crucis per al monarca espanyol, que va ser xiulat com mai, juntament amb el govern de Mariano Rajoy. La vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría no va acabar la marxa, perquè se sentia indisposada i va ser evacuada. I el mal humor de Felipe VI li va durar fins al 3 d’octubre, el dia que va beneir l’a por ellos judicial i policíac contra l’independentisme. Espanya encara no ha perdonat que Catalunya se’n sortís sola dels atemptats, amb l’autoestima reforçada per la bona actuació dels Mossos. La prova és que el màxim responsable de la policia d’aquells dies, el major Josep Lluís Trapero, serà jutjat per rebel·lió a l’Audiència Nacional espanyola i el responsable polític, el conseller d’Interior, Joaquim Forn, fa gairebé dos anys que és en presó preventiva amb la mateixa acusació.

La fiscalia no veu delicte d’odi en la consulta de Vox a les Corts sobre el col·lectiu LGTBI. La fiscalia espanyola veu indicis de discriminació però no pas de delicte en la petició d’informació que va fer Vox a les Corts sobre les persones que imparteixen cursos per a donar visibilitat a la realitat LGTBI. El 4 de juliol, la mesa de les Corts va traslladar aquesta petició a la fiscalia per saber-ne el criteri abans de començar cap tràmit. Ara la fiscalia conclou que la petició de Vox no presenta indicis de cap fet delictiu. Tanmateix, com que es refereix exclusivament al col·lectiu LGTBI, interpreta que se’n podria derivar alguna una forma de discriminació. En aquest sentit, diu que la petició de Vox podria comportar la revelació de l’orientació i la identitat sexuals dels afectats, cosa que comportaria una intromissió en la intimitat, en els termes de la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia de drets digitals. Un cop sabut el criteri de la fiscalia, el president Enric Morera proposarà a la mesa de les Corts de tramitar la petició, adjuntant-ne el document del ministeri públic espanyol perquè es tingui en compte a l’hora de donar la resposta, i no incórrer en els supòsits de discriminació i revelació de dades íntimes de les quals alerta la fiscalia.

Camps conspira contra Bonig amb els crítics del PP valencià. Un sector del PP valencià crític amb l’actual direcció que encapçala Isabel Bonig ha organitzat per a aquest divendres un sopar d’amics del PP per a intercanviar opinions i recuperar ‘l’orgull i la il·lusió’ pel partit. Entre els promotors hi ha l’ex-senador i militant històric del partit Pedro Agramunt, l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps; l’ex-secretari general per la demarcació de València, Vicente Ferrer; i l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García Margallo. La trobada, a la qual ja han confirmat l’assistència un centenar de persones, ha estat impulsada per un grup d’històrics dirigents del PP que, en un sopar anterior, van qüestionar la deriva del partit. Aleshores van decidir de repetir-ho amb més gent i amb micròfons. La convocatòria s’ha difós per WhatsApp amb un missatge en què s’anuncia el sopar i que recalca: ‘No és un acte oficial del partit, és una cosa privada, hi podrem intercanviar opinions els militants i simpatitzants que ens sentim orgullosos del PP i del seu immens patrimoni i història. Si t’interessa assistir-hi, et pregue que m’ho faces saber per aquest mitjà i t’aniré informant dels detalls.’ Una volta confirmada l’assistència, els interessats han estat convocats al sopar en un conegut restaurant de la Patacona (Alboraia), on el PP valencià, precisament, sol fer molts dels seus actes. Serà a les 21.30 i el preu, 30 euros. Diuen que hi haurà megafonia i hi podrà intervenir tothom, sense presidència ni protocols.

El govern, l’ajuntament i el port de Palma creen un grup de treball per a abordar el problema dels creuers. El batlle de Palma, José Hila, ha anunciat un grup de treball entre el govern, l’ajuntament i l’Autoritat Portuària de les Illes Balears (APB) per a abordar conjuntament el problema dels creuers. Hila s’ha reunit amb la presidenta del govern, Francina Armengol, al Consolat de Mar i ha subratllat la defensa de Cort d’un turisme de qualitat i no pas de quantitat, estratègia que el consistori també defensa en el cas del turisme de creuers. Hila també ha explicat que la voluntat de l’Ajuntament de Palma era presentar un projecte a l’any a l’Arenal, finançat per l’Impost de Turisme Sostenible (ITS), amb la finalitat de millorar l’espai públic de la zona.

El govern andorrà començarà els tràmits per a entrar a l’FMI abans d’acabar l’any. El govern podria aprovar la declaració d’intencions per a entrar a l’FMI abans que s’acabi el 2019. Aquesta és la voluntat del ministre de Finances, Eric Jover. Ho ha explicat en una entrevista a RTVA, on també ha avançat que treballaven amb diverses vies per a accedir al prestador d’última instància. El pas següent és que l’FMI creï un equip tècnic d’avaluació del país perquè analitzi la situació financera i la qualitat de les dades estatístiques. En funció d’aquests paràmetres, farà una proposta amb diversos condicionants, entre els quals la quota que s’hauria d’abonar. Sobre la possibilitat que els bancs andorrans puguin accedir a un prestador d’última instància per obtenir liquiditat en cas de problemes, sigui el BCE o un altre banc central d’un estat membre de la Unió Europea, el ministre Jover ha assenyalat que preveien totes dues opcions i també una de mixta en què un altre banc donés servei sota les directrius del BCE. Tot i que encara hi ha feina per a força temps, en aquesta qüestió, Eric Jover ha recordat la importància de la reunió que va mantenir l’ex-cap de govern Antoni Martí amb el president de la Comissió Europea, on es va fer palès l’interès de totes dues parts per a trobar-hi una solució, malgrat que no formi part de l’acord d’associació.

LA XIFRA
48 dies després de les eleccions municipals del 26 de maig, finalment se signarà el pacte de govern entre Compromís i el PSPV a l’Ajuntament de València. L’acte es farà dijous a la setena planta de l’edifici Rialto, a la plaça de l’Ajuntament.

TAL DIA COM AVUI
El 17 de juliol de 1935, l’advocat, editor i polític Josep Sunyol esdevé president del Barça. Mor l’agost del 1936 afusellat pels franquistes, a 38 anys, després d’haver travessat accidentalment el front de guerra durant una visita a les tropes republicanes.

The post La X del 17-A appeared first on VilaWeb.

ERC del Vallès Oriental lamenta que Junts per Catalunya hagi apostat per un pacte amb el PSC i els comuns per governar el Consell Comarcal d’aquesta comarca. ‘Estem decebuts i no entenem per quin motiu han volgut deixar fora el partit guanyador’, ha apuntat Oriol Ramon, president d’ERC al Vallès Oriental, que ha recordat que la seva aposta era fer un ‘govern de concentració’. Així, ha considerat que podria tractar-se d’un acte de ‘despit’ o ‘revenja’. L’acord arriba després que els republicans esdevinguessin la principal força en aquesta comarca arran de les eleccions municipals del passat mes de maig, obtenint onze dels 33 representants. Amb tot, finalment Junts per Catalunya, que té set consellers, els socialistes, que en tenen deu, i els comuns, que van aconseguir-ne dos, han optat per aquest tripartit que els atorga la majoria absoluta a l’ens.

Oriol Ramon s’ha mostrat molt ‘decebut’ amb JxCat, la formació amb la qual ara fa quatre anys els republicans van signar un acord per governar el Consell Comarcal conjuntament. Afirma que durant aquest període la relació ha estat bona i diu que no entenen quin motiu els ha dut a prendre la decisió de deixar-los fora de l’ens. ‘No entenem que hagin decidit governar un ens comarcal amb el 41% dels ajuntaments fora del govern quan hi havia una possibilitat de fer un govern de concentració’, ha criticat Ramon que també ha considerat que serà complicat dirigir el Consorci de Residus i fer canvis en aquest organisme tenint el 42% dels vots en contra.

‘En les converses que hem tingut ens han transmès que vinculaven la decisió dels acords al Consell Comarcal amb els pactes que s’havien fet en els municipis’, ha revelat el president dels republicans al Vallès Oriental. Amb tot, ha advertit que aquest argument tampoc explica el resultat de les negociacions per formar l’executiu comarcal. ‘No hi ha cap municipi de la comarca on JuntsxCat hagi guanyat i no tingui l’alcaldia’, ha assenyalat. En aquest sentit ha considerat que podria ser que la decisió estigués vinculada a un sentiment de ‘despit’ o ‘revenja’.

The post ERC denuncia un pacte de JxCat amb el PSC i comuns per a desbancar-los del Consell Comarcal del Vallès Oriental appeared first on VilaWeb.

Les plataformes de repartiment a domicili Glovo, Uber Eats i Deliveroo han demanat avui al govern espanyol que reguli la feina dels ‘riders’ per acabar amb l’alta judicialització a la qual s’ha enfrontat al sector recentment i per oferir claredat davant de les sentències contradictòries sobre s’estableix una relació laboral o no amb ells.

En un document firmat juntament amb l’Associació Espanyola de l’Economia Digital (Adigital), han recomanat una reforma de l’Estatut del Treball Autònom que inclogui els seus repartidors dins del Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA).

A més, han proposat que s’adapti la figura del treballador autònom econòmicament depenent (Trade) a la ‘realitat digital’, conferint-li més protecció davant els problemes de salut o del cessament de l’activitat professional.

The post Glovo, Uber Eats i Deliveroo proposen que s’adapti la normativa laboral perquè els repartidors hagin de ser autònoms appeared first on VilaWeb.

La sala d’enjudiciament del Tribunal de Comptes espanyol ha revocat la sentència condemnatòria contra l’ex-batllessa de Madrid Ana Botella i set membres del seu equip per haver venut de manera irregular 5.315 immobles protegits a fons voltors. Els habitatges eren propietat de l’Empresa Municipal d’Habitatge i Sòl (EMVS, en castellà) i 1.860 estaven ocupats per famílies necessitades. Amb aquesta decisió, Botella i el seu equip no hauran d’abonar els 22,7 milions que els reclamava la sentència.

El tribunal ha aprovat la resolució per dos vots a favor i un en contra. Concretament, els dos consellers que sumen la majoria van ser nomenats a proposta del PP. Margarita Marsical de Gante fou ministra de Justícia durant el govern de José María Aznar, marit de Botella. L’altre conseller és José Manuel Suárez Robledano. Cal dir que Manuel Aznar, cunyat de Botella, no ha participat en la resolució, però també és membre del tribunal gràcies al PP.

En contra de l’absolució només hi ha votat Felipe García Ortiz, que fou nomenat a proposta del PSOE. García Ortiz considera que la venda fou irregular i que l’ex-equip de govern de Madrid ha d’assumir responsabilitat per l’operació. Molts inquilins van haver d’abandonar els habitatges perquè els fons voltors van apujar els preus dels lloguers.

The post Una ex-ministra d’Aznar i un conseller proposat pel PP absolen Ana Botella de la venda irregular de pisos protegits appeared first on VilaWeb.

La campanya pel tancament dels Centres d’Internament per a Estrangers i per acabar amb les deportacions (CIEs No) exigeix al delegat del govern espanyol al País Valencià, Juan Carlos Fulgencio, que destitueixi ‘amb caràcter immediat’ el director del CIE de Sapadors per la seva actuació davant la mort d’un intern d’origen marroquí dilluns passat. ‘La primera mesura a prendre és el cessament fulminant del responsable directe del funcionament del centre on van succeir els greus fets’, sol·liciten.

Així mateix, el col·lectiu reclama que ‘es garanteixi la permanència a València de qualsevol persona relacionada amb els fets i, per tant, es paralitzi qualsevol procediment tendent a l’expulsió de possibles testimonis’.

La campanya assenyala, en un comunicat, que ‘dilluns passat la Policia Nacional, encarregada de vetlar per la seguretat i integritat dels interns del CIE de Sapadors, va trobar mort un d’ells, que estava en una cel·la d’aïllament, en la qual va ser tancat després de patir una palissa de mort, segons relaten testimonis’.

‘La causa de la defunció – prossegueixen – l’haurà de determinar l’autòpsia, però resulta inadmissible que una persona sota custòdia de l’Estat acabi morint de forma violenta. Les persones tancades en els CIE, que no han comès cap delicte, estan sota la tutela de l’estat i és aquest qui té l’obligació jurídica de garantir la seva integritat física i psicològica’.

Per tot això, apunten, ‘i més enllà de les causes concretes de la mort, que hauran d’aclarir-se en una investigació independent, la primera mesura a prendre és el cessament fulminant del responsable directe del funcionament del centre on van succeir els greus fet‘.

The post ‘CIEs No’ exigeix el ‘cessament fulminant’ del director del centre de Sapadors appeared first on VilaWeb.

Joaquín ‘El Chapo’ Guzmán ha estat condemnat a cadena perpetua i trenta anys més de presó en el judici que es fa als Estats Units d’Amèrica per narcotràfic.

Al mes de febrer, el jurat del judici ja el va declarar culpable de tots els càrrecs que pesaven contra ell. Guzmán, de seixanta-dos anys, estava acusat d’introduir tones de cocaïna, heroïna, marihuana i metamfetamina als Estats Units com a cap del Cartell de Sinaloa. El ‘capo’ va escapar dues vegades de presons de màxima seguretat a Mèxic i, després de ser detingut el gener de 2016, va ser extradit un any més tard als Estats Units.

La defensa ha argumentat que el veritable responsable de dirigir el Cartell de Sinaloa és Ismael ‘El Mayo’ Zambada, un ‘capo’ de la droga que continua en llibertat.

La fiscalia ha assegurat que tots dos narcotracantes eren socis, en el marc d’un judici que ha implicat també la declaració de més de cinquanta testimonis durant onze setmanes. Entre els testimonis van figurar catorze antics socis de Guzmán que havien acordat cooperar amb els fiscals nord-americans.

La fugida del segle del ‘Chapo’ Guzmán

The post ‘El Chapo’ Guzmán, condemnat a cadena perpetua appeared first on VilaWeb.

El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha anunciat que ha arribat a un principi d’acord amb el secretari d’Organització del PSOE i ministre de Foment en funcions, José Luis Ábalos, per votar a favor de Pedro Sánchez en la investidura de la setmana vinent.

Baldoví ha dit que la reunió amb l’Ábalos s’hauria d’haver produït abans, ja que han passat gairebé dos mesos i mig d’ençà de la primera. El dirigent socialista s’ha compromès a presentar aviat propostes sobre el nou sistema de finançament del País Valencià. De totes maneres, Compromís exigeix un calendari concret.

Segons Baldoví, el ministre en funcions també ha garantit que el pròxim pressupost espanyol es dedicaran partides específiques per a connectar a l’AP-7 diverses localitats valencianes, així com per a fer front a la condonació del deute de la Marina de València.

El diputat de Compromís, d’altra banda, ha insistit en la necessitat que s’articulin ajudes directes o mesures fiscals pels agricultors de cítrics que enguany no han pogut vendre tota la collita o s’han vist obligats a malvendre-la. Tanmateix, Ábalos no s’ha compromès a res en aquest punt.

Pel que fa al PSOE, s’han referit a la reunió com a ‘molt cordial i fructífera’ i s’han congratulat per ‘la voluntat clara d’entesa’ de cara a la investidura. A més, han dit que ambdues formacions s’han emplaçat a mantenir els contactes per a garantir un acord de cara a la investidura.

 

The post Compromís anuncia un principi d’acord per votar a favor de Sánchez appeared first on VilaWeb.

Diputats independents del grup parlamentari de JxCat han enviat un document intern on demanen revertir els acords municipals i supramunicipals amb el PSC. També s’oposen a la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Tal com ha avançat TV3 i ha pogut confirmar VilaWeb, aquests parlamentaris impulsen un ‘moviment obert’ a tot el grup per millorar els mecanismes de presa de decisions. Els promotors del document són Laura Borràs, Francesc de Dalmases, Josep Costa, Aurora Madaula, Salwa el Gharbi, Pep Puig, Quim Torra, Jaume Alonso-Cuevillas i Pep Riera.

El document vol que la formació reprengui polítiques i accions que tornin a encaminar a la realització del projecte de l’1-O, i que permetin recuperar la confiança de l’independentisme en els partits. Per això, els diputats proposen fomentar i mantenir ‘l’esperit original’ de JxCat de ‘transversalitat i discurs nou’. A més, s’emplacen a oferir un ‘relat convincent’ per treballar per la unitat de l’independentisme. 

En aquest sentit, reclamen revertir els acords municipals i supramunicipals amb els partits del 155 i garantir que no es facilitarà la investidura ni es donarà suport a cap govern espanyol en un escenari de repressió i de negació del dret d’autodeterminació.

Llegiu el document ací:

«Preocupats per la deriva del conjunt de l’independentisme d’ençà de la frustrada investidura del president Puigdemont el 30 de gener de 2018 (manca d’unitat, partidisme més que visió de país, pèrdua de confiança de la gent…), un grup d’integrants de l’espai Junts per Catalunya impulsem un moviment obert a tothom que senti d’aquest espai per impulsar la represa de polítiques i accions que ens tornin a encaminar a la realització del projecte polític de d’1 d’Octubre i que permetin recuperar la confiança de l’independentisme en les formacions polítiques que els representem en totes les institucions.

Per això ens proposem:

Fomentar i mantenir l’esperit original de Junts per Catalunya de transversalitat i discurs nou que ens va donar 34 diputats el 21-D perquè va connectar amb l’anhel de gairebé un milió de votants.

Oferir un relat convincent per recuperar la unitat de l’independentisme, amb objectius concrets, com ara començar per la reversió dels acords municipals i supramunicipals amb els partits del 155 i garantir que no es facilitarà la investidura ni es donarà suport a cap govern espanyol en un escenari de repressió i de negació del dret d’autodeterminació.

Millorar els mecanismes de presa de decisions dins de Junts per Catalunya, incrementant la transparència i el retiment de comptes.»

The post Diputats independents de JxCat demanen de revertir els acords amb el PSC appeared first on VilaWeb.

El PSC ha arribat a un acord de govern amb Badalona En Comú Podem en aquesta ciutat. El pacte arriba després de setmanes de negociacions i permetrà configurar un executiu més ampli, fins ara només disposava de quatre representants, integrat per un total de vuit regidors, sis del PSC i dos d’En Comú Podem. El batlle del municipi, Álex Pastor, assumirà les competències de Comunicació i Protocol i la líder dels comuns en aquesta ciutat, Aïda Llauradó, serà la primera tinenta de batllia i responsable dels àmbits de Drets Socials i Feministes, Joventut, Migracions i Solidaritat. Les dues formacions asseguren que el nou executiu és ‘prou fort’ per donar ‘estabilitat’ al municipi. Amb tot, esperen comptar amb la complicitat de Guanyem Badalona en Comú – ERC per tirar endavant els principals projectes de ciutat.

The post El PSC arriba a un acord de govern amb Badalona en Comú Podem appeared first on VilaWeb.

El PP i Ciutadans han segellat l’acord que han assolit per dirigir els quatre anys vinents la Diputació d’Alacant. Així ho ha explicat el virtual president de la institució provincial, Carlos Mazón, del PP, després de signar el document de l’acord a Elx, concretament al Museu Escolar de Pusol.

Ho ha fet amb el síndic de Cs a les Corts Valencianes, Toni Cantó, davant el president provincial del PP, Eduardo Dolón, i del batlle alacantí, Luis Barcala, entre d’altres. El ple de constitució de la nova corporació provincial, que inclou l’elecció del president, es farà divendres que ve a les 12.00.

Mazón ha recalcat que en els dies vinents començarà una nova etapa ‘apassionant’, una de les legislatures amb ‘més expectatives’, on PP i Cs ‘se senten amb força per afrontar el repte’. També ha assenyalat que les dues formacions han posat en comú ‘el que ens uneix i aparcat els matisos diferents que existeixen en ser partits diferents’.

La setmana vinents se signarà el decret del repartiment de competències i ha assenyalat que pot ser que hi hagi canvis amb l’objectiu d’aconseguir la ‘millor Diputació possible’, coordinada i per tal de rellançar les oficines comarcals com a ‘exemple’ de vertebració.

Per la seva banda, Toni Cantó ha afirmat que podrien haver donat suport al PP o al PSPV però ha aclarit que ‘tenien clar que no estarien amb els socialistes, que en el govern valencià s’alien amb els populistes de Podem i els nacionalistes de Compromís’.

‘Ha estat un espectacle vergonyós el repartiment de butaques i càrrecs en el govern del Botànic’, ha apuntat el polític de la formació taronja.

Cs comptarà amb dos representants en l’equip de govern. Un en Infraestructures i un altre a Cultura i a l’observatori de Transparència. En temes culturals, Cantó ha criticat la ‘mania’ del Consell de ‘programar per als seus’ i, en aquest sentit, ha deixat clar que programaran per a tots i en totes les llengües, ‘sense importar a qui votin’.

D’altra banda, sobre els 500.000 euros no justificats pel PP a la Diputació, Mazón ha destacat que ‘s’ha complert la llei’, mentre que Cantó ha apuntat que aquest tema ‘no és competència’ de Cs sinó allò que es va a fer a partir d’ara. ‘Cada euro utilitzat serà auditat. S’ha de respectar escrupolosament la legalitat’, ha dit.

The post PP i Cs tanquen un acord a la Diputació d’Alacant appeared first on VilaWeb.

El vice-president del Govern, Pere Aragonès, ha exigit a l’estat espanyol més flexibilitat pressupostària per poder augmentar la despesa social i donar més ‘seguretat’ a les entitats socials que reben subvencions públiques. Per Aragonès, ‘no té cap mena de sentit’ que els comptes catalans s’hagin de mantenir en l’equilibri pressupostari l’any que ve, i menys tenint en compte, diu, que han complert amb la feina de sanejar les finances i que han de gestionar ‘tres de les quatre potes de l’Estat del benestar: l’ensenyament, la salut i la protecció social’.

En una visita a la Fundació Surt, que atén dones en situació de vulnerabilitat al barri del Raval, el vice-president del govern ha lamentat la situació de precarietat de les entitats socials i no poder oferir-los ‘més estabilitat’ per les restriccions pressupostàries.

Després de reunir-se amb la direcció de la Fundació Surt, l’adjunt a la presidència d’ERC ha exigit canvis en la llei d’estabilitat pressupostària sobretot pel que fa a la regla de la despesa que limita el creixement de la despesa de les administracions públiques, ‘fins i tot tenint més recursos, perquè hi ha més impostos’. Un topall que, per Aragonès, s’hauria de flexibilitzar per permetre augmentar les partides de polítiques socials o d’inversions.

‘Catalunya ha complert, tenim unes finances sanejades que han d’estar al servei de la gent’, ha assegurat Aragonès, que ha volgut remarcar que les entitats sense ànim de lucre fan ‘una feina molt gran’ i ‘no poden estar esperant a quan arriben els diners’.

Un canvi en el sentit que proposa permetria, assegura, ‘dotar de més seguretat’ a les relacions amb organitzacions com la Fundació Surt i acostar-se a l’objectiu de passar de rebre subvencions puntuals a signar ‘concerts’ i ‘convenis’ per detallar una línia d’ajudes al llarg del temps.

Des de ‘la legitimitat de qui ha ordenat els números’, Aragonès ha criticat que l’estat espanyol sí que pugui arribar a un dèficit de l’1% i ha considerat que la capacitat d’augmentar la despesa amb finalitats socials ‘s’hauria de repartir’ entre totes les administracions.

Alhora, ha proposat que es la planificació pressupostària es faci a llarg termini, en periodes de més d’un any, tal com es fan amb els pressupostos de les institucions europees, que són plurianuals.

The post Aragonès exigeix a l’estat espanyol més flexibilitat pressupostària per augmentar la despesa social appeared first on VilaWeb.

L’endemà que el diari Público hagi publicat la segona exclusiva sobre la relació del CNI amb el cervell dels atemptats a La Rambla de Barcelona i Cambrils, Pablo Iglesias s’ha pronunciat sobre el silenci amb què els polítics espanyols i els mitjans de Madrid han rebut les informacions. Considera que ‘revela com funciona el poder a Espanya.’

En una piulada a Twitter, el líder d’Unides Podem es fa ressò de les informacions de Público, es queixa del silenci mediàtic i assenyala PSOE, PP i Ciutadans per haver vetat una comissió d’investigació al Congrés que esclarís la relació entre el Centro Nacional de Inteligencia i l’imam de Ripoll. ‘Per què callen avui?’, els espetega.

El silencio de los grandes medios sobre lo que el CNI sabía de los terroristas de Las Ramblas revela cómo funciona el poder en España. Y sirve para entender ciertos vetos para que nada cambie. ¿Por qué PP, PSOE y Cs impidieron que el Congreso investigara? ¿Por qué callan hoy? pic.twitter.com/fxjicrDeBx

— Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) July 17, 2019

Valls parla de ‘campanya dels sectors separatistes’

La piulada d’Iglesias no ha agradat a Manuel Valls. El regidor de l’ajuntament de Barcelona s’hi ha referit aquesta tarda, també a Twitter: ‘Aquest comentari demostra la irresponsabilitat d’un partit que no entén i que no pot compartir el què és el sentit d’estat. Pablo Iglesias s’uneix a una campanya escandalosa dels sectors separatistes.’ Per contra, Valls no ha dit res sobre les informacions de Público.

Este comentario demuestra la irresponsabilidad de un partido que no entiende y que no puede compartir lo que es el sentido de Estado. Pablo Iglesias se une a una campaña escandalosa de los sectores separatistas. https://t.co/fCyoiv5Z10

— Manuel Valls (@manuelvalls) July 17, 2019

The post Pablo Iglesias critica el silenci a Espanya arran de les revelacions sobre el CNI i el 17-A appeared first on VilaWeb.

La delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, ha demanat respecte per les víctimes dels atemptats del 17-A, per la ciutadania i els cossos de seguretat. Després que el diari Público hagi apuntat suposats vincles entre l’imam i el grup de Ripoll amb el CNI. Cunillera ha demanat que la justícia treballi i ha garantit que el govern espanyol en donarà explicacions al congrés ‘tal com ha estat fent en tot aquest temps’. Cal recordar, però, que el PSOE va impedir conjuntament amb el PP i Ciutadans que es fes una comissió d’investigació al congrés sobre el 17-A.

En declaracions als mitjans durant una visita a la rehabilitació de la basílica Just i Pastor de Barcelona, la delegada ha dit que si algú té una data o aportació sobre els atemptats del 17-A ‘que la faci’. A més, ha recordat que els cossos de seguretat treballen incansablement en tasques preventives i ha demanat als partits que deixin que facin bé la seva feina i amb la ‘discreció necessària’.

The post El govern espanyol evita donar cap resposta a l’escàndol del CNI amb Es-Satti appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha anul·lat la reprovació de Felipe VI que el ple de la cambra va aprovar l’octubre de 2018. Concretament, el TC ha anul·lat els dos punts del text, on es condemna el posicionament públic del rei espanyol arran del discurs del 3-O, així com el compromís del parlament a favor dels valors republicans i l’abolició de la monarquia.

El redactat del primer punt anul·lat és la següent: ‘El parlament rebutja i condemna el posicionament del rei Felip VI i la seva intervenció en el conflicte català, així com la justificació de la violència per part dels cossos policials l’1 d’octubre.’

El segon, és aquest: ‘El parlament reafirma el seu compromís amb els valors republicans i aposta per l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia.’

El text de la reprovació va ser impulsat per Catalunya en Comú i es va aprovar amb 69 vots a favor i 61 en contra. Els quatre diputats de la CUP es van abstenir perquè la declaració feia apel·lacions al diàleg amb l’estat espanyol. Dos dies abans, el parlament havia intentat reprovar Felipe VI amb un text proposat per JxCat, però els comuns el van tombar perquè demanava ‘assolir i culminar democràticament la independència de Catalunya’.

The post El TC anul·la la reprovació de Felipe VI del parlament appeared first on VilaWeb.

La Comissió Europa (CE) ha anunciat que ha obert una investigació preliminar contra Amazon, el gegant nord-americà de venda a internet, per suposades pràctiques contràries a la competència. En aquest sentit, la CE creu que l’empresa de Seattle ha comès abusos amb les dades dels clients i els proveïdors.

Després d’una indagació preliminar, la Comissió Europea ha detectat que la companyia nord-americana podria fer servir informació sobre els productes i transaccions de les empreses que utilitzen la seva plataforma per arribar directament als consumidors violant les normes europees sobre competència. Ara, analitzarà si l’ús agregat d’aquestes dades i el funcionament de la ‘cistella de la compra’ d’Amazon afecta la lliure competència a la Unió Europea.

‘El comerç electrònic ha impulsat la competència en el comerç detallista i ha ampliat les oportunitats d’elecció i ha rebaixat els preus. Tanmateix, hem d’assegurar-nos que les grans plataformes en línia no es comporten de manera anticompetitiva i eliminen aquests beneficis’, ha declarat Margrethe Vestager, comissària europea de Competència.

Des de la Comissió Europea afirmen que estan coordinats amb les autoritats alemanyes, luxemburgueses, austríaques i italianes que també investiguen algunes pràctiques d’Amazon, però asseguren que no es trepitgen amb les seves.

The post La UE investiga Amazon per possibles abusos amb dades de clients i proveïdors appeared first on VilaWeb.

El president de la Generalitat, Quim Torra, es decanta per votar no a la investidura de Pedro Sánchez si el president en funcions del govern espanyol no accepta un diàleg que inclogui el dret d’autodeterminació. Així ho ha escrit el mateix en una carta oberta a Sánchez que publica La Vanguardia. ‘Si vostè continua transitant aquest espai que encalla, enfanga i criminalitzar la voluntat política i democràtica dels catalans, no té cap sentit donar-li una vegada més el suport per renovar la presidència i, per tant, la meva posició és votar no a la seva investidura la setmana que ve’, afirma. En aquest sentit, li demana que pensi ‘en una solució a llarg termini i no en un interès partidista’.

‘El convido a mirar lluny’ és el títol de la carta, en la qual fa un balanç ‘molt negatiu’ de l’etapa en què tots dos han estat al cap davant de la Generalitat i la Moncloa. Segons Torra, la moció de censura a Rajoy que va impulsar Sánchez era una ‘invitació a un camí de diàleg i negociació per resoldre la situació a Catalunya tal com la majoria dels països moderns i democràtics resolen els seus problemes’ i va suposar un ‘gest de generositat’ dels grups independentistes. 

En canvi, el president català ha lamentat que l’arribada de Sánchez al govern espanyol hagi suposat ‘més repressió, noves causes obertes als jutjats a instàncies dels advocats de l’estat i de la fiscalia, persecució ideològica a les accions del govern a l’estranger, un control extraordinari dels comptes de la Generalitat justificat per declaracions polítiques i incompliment de les inversions en infraestructures’, entre altres qüestions. 

En el context actual, Torra insta Sánchez a posar el sentit d’estat per davant dels interessos de partit tot i la temptació de convocar noves eleccions ‘per guanyar uns quants vots més’. Per això, li demana que deixi de banda l’avançament electoral i pensi en les pròximes generacions i en una solució a llarg termini per a Catalunya. Una resposta duradora que, segons el president català, necessàriament implicarà donar la paraula als ciutadans per fer front a un ‘problema’ que no s’ha de resoldre ni als tribunals ni amb repressió.

La investidura de Sánchez

Torra es posiciona clarament per votar no a la investidura de Sánchez de la setmana que ve si el dirigent del PSOE no es pren seriosament la situació de Catalunya. D’aquesta manera, es desmarca de les veus de dins de JxCat, com les dels presos polítics —Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull— que van enviar una carta a la direcció de la seva formació decantant-se per l’abstenció. En els darrers dies, l’ex-president de la Generalitat Artur Mas també s’ha posicionat a favor de l’abstenció per no augmentar la tensió i evitar un govern alternatiu al de Sánchez. D’altra banda, ERC decidirà divendres el sentit del seu vot, però la formació ha descartat votar no.

The post Torra defensa de no investir Sánchez si no accepta de dialogar sobre l’autodeterminació appeared first on VilaWeb.