La presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, ha decidit finalment de demanar un informe als lletrats de la cambra sobre la suspensió dels diputats presos, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. El PSOE i Unides Podem han optat per la prudència i l’espera, mentre que el PP i Ciutadans –en minoria a la mesa– volien que s’apliqués la suspensió avui mateix. El PP, fins i tot, ha amenaçat Batet amb una querella si no s’avenia a aplicar immediatament les suspensions.

En una compareixença de premsa, Batet ha dit que demanaven l’informe als lletrats per prendre la decisió amb seguretat jurídica i que no es titllés de decisió ‘política’. ‘No hi cap voluntat de dilatar la decisió’, ha dit. Ha insistit que la mesa volia ‘totes les garanties’ perquè la decisió fos d’acord amb el dret.

Per què a Batet i al Suprem els crema la decisió de suspendre els drets dels presos polítics electes?

Aquest matí, el jutge Manuel Marchena ha respost al requeriment de Batet i ha dit que havia de ser la mesa del congrés que suspengués els diputats d’acord amb l’article 21 del reglament. El tribunal del judici contra el procés s’ha remès a la interlocutòria del 14 de maig, on justificava que no calia que el Suprem demanés el suplicatori, tal com requereix el reglament per aplicar les suspensions, perquè el judici ja havia començat quan van ser elegits diputats. En canvi, els advocats de la defensa insisteixen que el suplicatori és necessari.

Durant el dia, Batet ha rebut el suport dels seus ex-companys d’executiu, la vice-presidenta Carmen Calvo i el ministre de Foment José Luís Ábalos, que han expressat el convenciment que la presidenta del congrés espanyol actuaria d’acord amb criteris jurídics quan pertoqués. La petició de l’informe pot fer que la decisió sobre la possible suspensió dels presos no arribi fins passat diumenge, tot i que s’ha convocat una nova reunió de la mesa demà a les 12.30.

The post Batet guanya temps i demana als lletrats del congrés espanyol un informe sobre la suspensió dels diputats presos appeared first on VilaWeb.

Els disset processats per malversació pel jutjat d’instrucció número 13 han dipositat avui els 2,1 milions d’euros que faltaven per a pagar la fiança imposada pel jutge que investiga l’organització del referèndum. D’aquesta quantitat, 1,3 milions s’han presentat de forma monetària i l’altra, aproximadament uns 700.000 euros, en forma d’aval dels immobles de tres dels processats.

Fa uns dies, la Caixa de Solidaritat ja va ingressar 3,7 milions dels 5,8 perquè considerava que els 2,1 milions restants són els que els dotze processats del Tribunal Suprem ja van lliurar pel mateix delicte de malversació que correspon als mateixos fets: l’organització del referèndum.

Però a principi de la present setmana tots els processats van començar a detectar que se’ls bloquejaven els comptes i a alguns, fins i tot, se’ls embargaven quantitats de diners. Ahir els advocats van rebre una comunicació de la secretària judicial, Montserrat del Toro, que anunciava que no s’acceptava l’argumentació dels 2,1 milions i es procedia a embargar els diners dels processats.

En unes últimes hores frenètiques els processats han aconseguit reunir els 2,1 milions. La part monetària no només procedeix de la Caixa de Solidaritat, també ha estat aportada per afiliats d’ERC i l’Associació Catalana pels Drets Civils.

Des de l’entitat s’agraeix la solidaritat de la gent que ha fet aportacions, tanmateix, posen èmfasi en demanar que es continuïn fent aportacions per a aixecar els embargaments. Les aportacions es poden fer en aquest compte bancari de la Caixa de Solidaritat: ES31 3025 0001 1814 3361 5996.

Ho hem pogut fer gràcies a les aportacions solidàries de molta gent a través de la Caixa de Solidaritat, dels partits i de l’embargament de finques propietat dels afectats com a garantia que s’arribava a aquesta quantitat. (2/3) pic.twitter.com/fyLZLczfgT

— Caixa de Solidaritat (@DeSolidaritat) May 23, 2019

Agraïm especialment la aportació que ha fet la @ACDretsCivils, que ha contribuït a arribar a la quantitat reclamada.

— Caixa de Solidaritat (@DeSolidaritat) May 23, 2019

Els processat per malversació són Antoni Molons, Joaquim Nin, Jaume Clotet, Josep Ginesta, David Palanques, David Franco, Francesc Sutrías, Aleix Villatoro, Amadeu Altafaj, Albert Royo, Natàlia Garriga, Pablo Raventós, Francesc Fàbregas, Josuè Sallent, Xavier Puig, Rosa Maria Rodríguez i Rosa Vidal.

The post Els processats del 13 aporten els 2,1 milions que faltaven de la fiança amb avals d’immobles i donacions appeared first on VilaWeb.

Cap possible successor de Theresa May podrà obtenir modificacions de l’acord de divorci ja segellat entre el govern britànic i la UE. Així ho ha reiterat avui un portaveu de la Comissió Europea, que ha assegurat que la posició dels 27 és ‘clara i neta’.

‘L’Acord de Retirada no pot ser reobert ni renegociat’, ha sentenciat Margaritis Schinas, recordant que, en tot cas, el que sí que pot ser revisat és el document que estipula la relació futura entre el Regne Unit i la UE, l’anomenada declaració política.

Per altra banda, el portaveu ha evitat respondre les preguntes dels periodistes en relació a les pressions cap a May del seu propi partit i la possibilitat que algú com Boris Johnson, de la línia dura dels tories, pugui rellevar-la. ‘Prefereixo evitar els condicionals, el president Juncker ja va dir en una entrevista a la CNN que el nostre interlocutor és May i estem preparats per parlar amb la primera ministra del Regne Unit’, s’ha limitat a dir.

‘Ho seguim de prop i amb paciència’, ha afegit Schinas sobre la incertesa política que viu Londres i com aquesta pot arribar a afectar la sortida de l’atzucac del Brexit.

The post Brussel·les reitera enmig de la incertesa política al Regne Unit que l’acord del Brexit no es pot reobrir appeared first on VilaWeb.

Manuel Marchena ja ha comunicat a totes les parts quin dia acabarà el judici contra el procés. Segons que han explicat a VilaWeb fonts de les defenses, l’última sessió serà el dimarts 11 de juny. Des del dia abans les defenses llegiran els seus informes de conclusions i els acusats tindran dret a 15 minuts d’última paraula.

La setmana anterior, el dia 3 de juny, les acusacions –la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular de Vox– hauran llegit els seus informes de conclusions en els quals podran ratificar les peticions de pena fetes al final de la instrucció o bé fer alguna modificació. Hi ha prevista una sessió per les acusacions però podria allargar-se si així fos necessari.

Un cop acabats els 422 testimonis que han passat per davant del tribunal, aquesta setmana s’està fent la fase pericial, que podria acabar aquest mateix dijous o a molt estirar dilluns 27. A partir d’aquest moment, començarà la fase documental, que es farà entre dilluns i dimecres de la setmana que ve. Es tracta de la fase en què està previst que es puguin veure els vídeos aportats a la causa. Les defenses ja han facilitat les rutes dels vídeos que volen que es reprodueixen i el tribunal ja els avisat que no permetrà cap contextualització.

The post El Suprem deixarà el judici contra el procés vist per a sentència l’11 de juny appeared first on VilaWeb.

El president de la Generalitat i secretari general del PSPV, Ximo Puig, ha explicat que la seva ‘voluntat’ és que l’ex-president de la Generalitat Joan Lerma pugui continuar com a senador territorial del País Valencià. La decisió sobre quin candidat al senat espanyol proposen la prendrà l’executiva del PSPV en ‘els dies vinents, però no és cap secret anunciar que la voluntat meva és que el president Lerma continuï al senat’, ha explicat Puig als mitjans de comunicació.

Segons que ha dit, Lerma pot aportar a la cambra alta espanyola tant un ‘treball històric’ com la ‘defensa actual’ de la ‘via valenciana de concòrdia a Espanya i al mateix temps de defensa de l’autogovern dels valencians’. Puig vol que les Corts escullin els cinc senadors territorials resultants de les eleccions del 28-A abans de l’estiu, encara que ha precisat que aquesta decisió correspon als grups parlamentaris.

Puig ha aprofitat per criticar el vot en contra de la majoria del Parlament de Catalunya a la designació de Miquel Iceta com a nou senador, fet que veu ‘extraordinàriament negatiu i antidemocràtic’. Per contra, ha defensat que al País Valencià ‘sí que hi ha un estat democràtic absolutament raonable’, de manera que no es ‘vetarà ningú’, però que tampoc no serà senador qui ‘no tingui els vots suficients’.

Joan Lerma, que era al mateix acte, no s’ha mullat sobre si s’ha de suspendre o no Raül Romeva com a senador i ha dit que això són ‘decisions legals’ i que Espanya ‘és un estat de dret en el qual està diferenciat el poder executiu, el legislatiu i el judicial’. ‘Qui ha d’adoptar la decisió és, per descomptat, el poder judicial’, ha manifestat Lerma, que ha afegit que respectarà ‘absolutament’ la decisió que prengui.

The post Puig defensa la continuïtat de Joan Lerma com a senador appeared first on VilaWeb.

En la recta final de campanya per les eleccions municipals i europees, Ciutadans ha tornat a desplaçar-se en un enclavament del nacionalisme basc, com ja va fer anteriorment a Altsasu o Errenteria. Avui, una comitiva encapçalada per Albert Rivera, s’ha desplaçat fins al poble natal de Josu Ternera, Ugao, a la província de Biscaia, però s’ha trobat amb un suport nul.

Las tres derechas extremas españolas son insignificantes en la CAV #Euskadi Sólo buscan el conflicto! Hoy los vecinos de Ugao Miraballes han dado la espalda a los dirigentes de #Ciudadanos. Les han recordado que no son bienvenidos! Qué son tiempos de paz!pic.twitter.com/HZxl1gRzOI

— Manel Márquez (@manelmarquez) May 23, 2019

Una concentración de unas doscientas personas con una pancarta de “No sois bienvenidos. Así no” espera a la comitiva de Cs en Ugao- Miraballes pic.twitter.com/yGmlQ6NKtm

— Elsa García de Blas (@ElsaGarciad) May 23, 2019

Carteles y pancartas contra al visita del líder de Cs en las calles de Ugao-Miraballes pic.twitter.com/9do3yJCjK7

— Cadena SER (@La_SER) May 23, 2019

Hi havia comerços tancats, edificis engalanats amb llaços grocs i una manifestació al centre del poble que ha rebut la comitiva en silenci. Així ho va acordar una assemblea ciutadana ahir a la nit perquè considerava aquest acte una ‘provocació feixista’. Rivera anava acompanyat d’Edmundo Bal, Fernando Savater i la candidata al Parlament Europeu, Maite Pagaza.

‘Podeu seguir amb sirenes i alarmes, perquè mai ens callareu, no ens heu callat amb trets, no ens callareu amb sierenes’, ha dit Rivera dirigint-se al grup de ciutadans que han fet la concentració de rebuig a l’acte de Ciutadadans. Durant el seu parlament, Rivera ha estripat un cartell amb la imatge de Josu Ternera mentre ha deia que la seva formació demana ‘dignitat i justícia’ mentre ‘algunes entitats aplaudiu, convoqueu i permeteu homenatges als terroristes i demaneu la llibertat pels que han assassinat’.

The post Llaços grocs, silenci i comerços tancats: la rebuda del poble de Josu Ternera a Albert Rivera appeared first on VilaWeb.

Oriol Pujol haurà de tornar a presó. La titular del jutjat de vigilància penitenciària ha revocat el tercer grau a l’ex-secretari general de CDC després d’estimar el recurs de la fiscalia contra aquest grau penitenciari que li va atorgar serveis penitenciaris el 21 de març.

La resolució és executable tot i que encara no és ferma i es pot presentar recurs en contra. La proposta de tercer grau havia estat elevada per decisió unànime de la Junta de Tractament de la presó de Brians 2 a la Secretaria de Mesures Penals, que l’havia ratificat. Pujol va ingressar al centre penitenciari el 17 de gener per a complir una condemna de dos anys i mig de presó pel cas de les ITV i en va sortir el 29 de març.

El tercer grau suposa la sortida de l’intern durant el dia per treballar o fer activitats formatives o de tractament encaminades a la seva reinserció. En aquesta situació, Pujol havia de tornar a la presó a dormir i perquè el personal de tractament mantingués la supervisió sobre el cas, amb entrevistes de seguiment i els controls corresponents. En aquest centre hi havia d’estar un mínim de vuit hores i el cap de setmana podia estar a casa seva i tornar a la presó diumenge al vespre.

Les mesures de seguretat en aquests centres oberts són més atenuades i hi ha un major contacte amb el medi comunitari perquè l’intern s’incorpori progressivament a la vida en llibertat.

Els criteris tècnics que es valoren per aprovar una proposta de classificació inicial en tercer grau són la longitud de la pena, el risc de reincidència o de trencament de condemna, les característiques personals i socials del pres, si es tracta del primer ingrés, el suport familiar, si té feina fora, la conducta dins del centre i la participació en el seu programa individual de tractament, entre d’altres.

The post La jutgessa ordena el retorn a presó d’Oriol Pujol appeared first on VilaWeb.

Les paraules del ministre d’Educació francès, Jean-Michel Blanquer, contra l’educació amb immersió en llengües no franceses han despertat indignació a la xarxa d’escoles en català la Bressola. Blanquer va presentar dimarts al senat francès la seva nova llei d’educació, coneguda com a Llei Blanquer, un text que ja ha provocat vagues i manifestacions en contra a la comunitat educativa des d’abans de l’aprovació a l’assemblea francesa el mes de febrer. Professors, pares i alumnes protesten perquè entenen que la llei és un primer pas per a desballestar l’educació pública francesa amb mesures com la unificació de l’escola primària i la secundària o el finançament de l’educació maternelle (equivalent a l’educació infantil) privada per part de les administracions locals. La llei també inclou punts polèmics com la suspensió de l’atur pels pares dels alumnes que s’absentin de classe.

Durant el discurs al senat francès, Blanquer també va posar sota la diana el model d’immersió lingüística xarxes d’escoles com la Bressola o Diwan, que ensenya en bretó. ‘Defensant el bilingüisme arribem a la immersió, i no és el mateix. Per definició, la immersió és unilingüisme. La noció d’educació infantil immersiva implica el fet que els infants tan sols parlen la llengua regional’, va dir. A més, va afegir que ‘des d’un punt de vista pedagògic, hi ha molta discussió sobre aquesta qüestió. Podríem dir que cognitivament no és pas bo, sobretot si un infant és en un context on no coneix el francès.’

Blanquer va reconèixer que hi ha jurisprudència que obliga l’estat francès a ‘afavorir les llengües regionals’, però creu que ‘no les hem d’afavorir fins al punt que ja no es parli francès a l’escola’. Escolteu les paraules de Blanquer en aquest vídeo de Le Télégramme:

En un comunicat, la Bressola diu que ‘el senyor ministre sembla ignorar els resultats de les avaluacions a la primària i els de l’examen estatal de final de col·legi’ que, segons diu, són superiors a la mitjana de l’estat francès i ‘mostren clarament que l’ensenyament immersiu en català no solament no desfavoreix l’aprenentatge del francès sinó que, al contrari, el beneficia’. A més, afegeixen, el francès és ensenyat amb el nombre d’hores necessàries per al ple domini oral i escrit de la llengua.

El text recorda a Blanquer que el centres de la Bressola van obtenir el concert amb l’estat l’any 1995, i de llavors ençà, són reconeguts competents per complir les funcions educatives de qualsevol infant de l’estat francès. ‘La Bressola no pot acceptar que el senyor ministre denigri en dues frases la feina de recerca pedagògica de més de quaranta anys i el convida a visitar les nostres escoles per adonar-se de l’absurditat de les seues declaracions’, acaba el text.

Llegíu ací el comunicat sencer:

The post La Bressola contesta els atacs a l’escola en català del ministre d’Educació francès appeared first on VilaWeb.

Estem acostumats a escoltar com d’enganxades estan les generacions més joves als seus mòbils i, específicament, a les xarxes socials. Els joves, segons aquest estereotip, es passen el dia a Twitter o scrolling a Instagram, i per ells el mòbil s’ha convertit en una extremitat més. Però no per a tots ells.

En els darrers anys, una part considerable de gent jove ha començat a veure i a tenir en compte la part fosca d’aquestes xarxes socials. Un estudi realitzat pel grup de recerca Ampere Analysis el 2018, que va enquestar uns 9000 usuaris, va trobar que hi ha hagut una caiguda substancial en l’interès que tenen els joves d’entre 18 a 24 anys per les xarxes socials, especialment en els dos darrers anys. El 2016, al voltant del 66% dels joves en aquestes edats estaven d’acord amb l’afirmació “les xarxes socials són importants per a mi”. El 2018, un 57% seguien estant d’acord amb aquesta afirmació.

El que està clar és que la població en general comença a estar cada cop més i més conscienciada del que vol dir estar a les xarxes socials i les conseqüències que implica. I dins d’aquesta, alguns d’ells han decidit o no fer-se’n, o esborrar-se-les. Aquest és el cas del Biel, de 23 anys, que va decidir sortir-ne fa 6 anys, quan va adonar-se que els hi estava donant una importància que no tenien. “No podia diferenciar la vida de les xarxes socials de la vida real. Me les vaig eliminar per no crear aquesta dependència i no haver de passar la realitat pel filtre de les xarxes”. En Biel està convençut que no tenir-ne no el perjudica, i que prefereix que li expliquin les coses “en persona, cara a cara” abans que assabentar-se’n a través de les xarxes d’una forma que no acaba de ser real.

I en Biel no és l’únic. La Berta, de 20 anys, tampoc té xarxes socials, ni n’ha tingut mai: “em va fer mandra al principi i ara en estar-ne fora he vist que no val la pena i per això he triat seguir sense fer-me’n.” I segueix convençuda amb la seva decisió. Per a ella és bonic el fet de poder saber què fan aquelles persones que no veu diàriament i això és una de les coses que troba positives de les xarxes, però alhora, el fet de no haver-ne tingut mai fa que no pugui trobar-ho a faltar. Diu que de les coses importants se n’assabenta pels seus amics, i que realment no es perd res que sigui de veritat important.

Un altre tema que surt ràpidament a debat és la privacitat. De fet, l’escriptora i periodista Marta Periano, d’El Diario.es, ho va explicar a la perfecció el 2015 a una xerrada Ted Talk. Va advertir que cometíem dos errors importants, el primer és infravalorar la quantitat d’informació que produïm cada dia i el segon és menysprear el valor d’aquesta informació. La privacitat, avui en dia, és un bé molt preuat. Na Júlia té 25 anys i en fa 8 que va tenir Facebook per un breu període de temps, però va adonar-se’n ràpid que no s’hi sentia còmode. “Valoro molt la meva privacitat i a les xarxes socials no es respecte” explica la Júlia. Va decidir que les xarxes no tenien cabuda a la seva vida. I no n’està gens penedida. Ella és de relacions “tradicionals”, li agrada parlar amb la gent, que sigui més tangible. Per l’únic que ella creu que la perjudica no tenir xarxes és a nivell social, però per les altres persones, no per ella.

!function(e,t,s,i){var n="InfogramEmbeds",o=e.getElementsByTagName("script")[0],d=/^http:/.test(e.location)?"http:":"https:";if(/^\/{2}/.test(i)&&(i=d+i),window[n]&&window[n].initialized)window[n].process&&window[n].process();else if(!e.getElementById(s)){var r=e.createElement("script");r.async=1,r.id=s,r.src=i,o.parentNode.insertBefore(r,o)}}(document,0,"infogram-async","https://e.infogram.com/js/dist/embed-loader-min.js");

enquesta
Infogram

Una de les coses que ens fan més por de deixar d’estar a les xarxes és, probablement, el sentir-se aïllat. Sobre això, Luis Ortiz, sociòleg i coordinador del Research Master in Sociology and Demography de la UPF, afirma que aquest aïllament és una construcció que ens fa creure la mateixa societat i que no té per què ser així. “Una persona pot ser absolutament feliç i portar una vida plena sense xarxes. Fins i tot diria que les xarxes poden generar molta frustració, si arribes a pensar que l’estima t’ha de vindre d’aquí.”

I tant el Biel, com la Berta, com la Júlia hi estan d’acord. Cap d’ells se sent aïllat, han canviat la manera que tenen de relacionar-se amb els altres i valoren molt més les trobades amb els seus amics. La Berta diu que malgrat que no sembli així, “tota la comunicació que hi ha per xarxes socials es pot fer en persona, i eliminant tots els aspectes negatius que tenen les xarxes, com el temps que li has d’invertir per exemple. Crec que em sentiria més aïllada si en tingués”.

Però i què passa amb el Whatsapp? L’aplicació de missatgeria instantània no es considera una xarxa social, però en té algunes característiques. Així i tot, els tres entrevistats han coincidit en què tots en tenen. De fet, tant en Biel com la Berta han experimentat dificultats reals en aquest sentit, ja que per un temps també varen decidir sortir d’aquest aplicatiu. “Me’l vaig treure durant un temps i llavors sí que va tenir conseqüències, a la feina em van demanar que me’l tornés a descarregar perquè feia més fàcil la comunicació”, expressa la Berta. Per la seva part en Biel diu que “no tenir Whatsapp va tenir conseqüències, perquè la comunicació amb mi era difícil”. Els dos coincideixen en que no tenir la missatgeria instantània fa difícil la comunicació amb ells, però com s’ha vist realment era més problema per la gent que els envolta, que no per ells mateixos.

Després de conèixer els motius pels quals na Júlia, en Biel i na Berta han decidit viure sense xarxes socials, no sembla tan estrany. De fet, si ho pensem bé, els seus arguments tenen molt de sentit. La societat canvia, per uns és positiu, per altres no tant. “Zapping, multitarea y scrolleo constante, intolerancia al silencio, incapacidad de recogimiento y concentración, distracción crónica e indiferencia permanente al entorno más inmediato… Hoy en día nunca estamos en lo que estamos”, així definia a gran part de la joventut d’avui en dia l’escriptor i periodista Amador Fernández Savater. I està molt clar que mai s’ha de generalitzar, però en gran mesura té raó, i la gran majoria ho sap. Però el problema més gran de tots recau en què tot i ser conscients d’aquesta definició i de tots els arguments tan ben defensats abans, la gent que mínimament és conscient de tot això, així i tot decideix viure dintre del món de les xarxes.

The post Viure sense xarxes appeared first on VilaWeb.

Un dissabte qualsevol, nou desconegudes es troben a l’interior d’un pis de sostres altíssims situat al carrer Gran de Gràcia de Barcelona. Es descalcen, se serveixen un got d’aigua i s’asseuen a terra. Podrien estar a punt de fer ioga, però, en canvi, esperen que arribi l’encarregada d’impartir-les un taller sobre masturbació femenina. Els darrers anys, bona part gràcies a l’auge del feminisme, aquesta pràctica ha anat deixant, molt a poc a poc, de ser un tabú. Ja es pot trobar més informació, hi ha canals de Youtube especialitzats en sexualitat femenina que en parlen, i a les converses entre amigues les joguines sexuals surten a la llum.

Desgraciadament, però, la seva normalització està encara a anys llum de la naturalitat amb què es parla sobre la masturbació masculina: quantes adolescents segueixen sense reconèixer que es masturben mentre que la majoria dels seus companys de classe no tenen cap problema en fer-ho?

Què en diuen els estudis?

Encara avui, els estudis demostren que hi ha menys dones que es masturben que no pas homes. Quins motius s’amaguen darrere aquest fet? Algunes d’elles argumenten que no ho fan per una manca de desig sexual. Mireia Muñoz, psicòloga, sexòloga i formadora de Sex Academy afirma que “quan ens pensem que no tenim desig sexual pot ser per dos motius: que aquest estigui bloquejat, però que si n’hi hagi, o que simplement aquesta persona no hagi descobert com «despertar» aquest desig”. Hi ha, però, una petita part de persones que poden ser asexuals o que per diversos motius, com ara prendre una medicació que els hi treu la libido, no tenen apetit.

D’altres investigacions, com la realitzada per Tenga, una companyia japonesa, apunten que els joves espanyols comencen a masturbar-se abans que les noies: ells ho fan amb 13 anys i mig, de mitjana, mentre que elles triguen una mica més, i ho comencen a fer al voltant dels 16’2. En aquest sentit, Mar Puigmartí, psicòloga especialitzada en teràpia sexual i de parella, afirma que les adolescents s’enfronten a tot un seguit de preguntes abans de començar a masturbar-se: “Es demanen si és normal que una noia ho faci, quina és la freqüència adequada, si pot ser perjudicial per elles…”. En aquest sentit, la sexòloga aposta per una “educació sexual que parli de plaer, de consentiment i que expliqui que la masturbació és la manera més segura de tenir relacions sexuals”.

En aquest sentit, també és important sumar-li els prejudicis que avui dia, encara existeixen sobre les dones que són sexualment actives i les seves respectives càrregues morals. A més, els òrgans sexuals femenins no són tan fàcilment accessibles com els masculins i això provoca que algunes triguin més a conèixer el seu propi cos. A continuació, us ensenyem una il·lustració on podreu descobrir quines són les principals parts dels genitals femenins i la seva relació amb la masturbació.

 

Què en diuen les dones?

Les dues expertes coincideixen que autoexplorar-se és la millor manera de conèixer-se i de poder viure la sexualitat amb llibertat i naturalitat. Hem fet una enquesta per preguntar a les dones quina és la seva relació amb la masturbació, tant pel que fa a la freqüència, com per la vergonya a l’hora de parlar del tema. 749 dones han respost la nostra enquesta, i aquest són els resultats:

Masturbació I
Infogram

Del resultat d’aquesta enquesta, una de les dades que més destaquen és que la immensa majoria de les dones creuen que no hi ha prou informació sobre la masturbació femenina. A més, tot i que una part de la nostra mostra no s’ha masturbat mai o ho fa amb poca freqüència, la majoria ho fa, com a mínim, un cop a la setmana. Una altra xifra que resulta interessant és que gairebé la meitat de les dones, tot i que abans li feia vergonya reconèixer que es masturbava, ara, admetre-ho, ja no els hi provoca pudor.

Com ens podem masturbar?

Per la seva part, més de 400 de les dones que van respondre a l’enquesta asseguren masturbar-se més d’un cop a la setmana, i una quarantena d’aquestes un cop al dia. Evidentment, cada dona és un món, com també ho és la seva manera de gaudir de la sexualitat. Com explica Mar Puigmartí “Existeixen moltes maneres de masturbar-se i cap és millor que l’altre. El més important és que cada dona trobi la que més l’excita i la satisfaci”. Tanmateix, dins les infinites possibilitats no hi ha, tampoc, una “tècnica miraculosa” per arribar a l’orgasme. Així tot, les dones trobem alguns mètodes bàsics a l’hora de proporcionar-nos plaer a nosaltres mateixes, i aquestes que us ensenyem al vídeo, en són només una petita mostra.

Segons les dades de la nostra enquesta, un important percentatge de les dones no utilitza joguines sexuals a l’hora de masturbar-se o només ho fa de tant en tant. En canvi, l’estudi, anteriorment esmentat, realitzat per Tenga, assegura que la satisfacció de les dones espanyoles durant la masturbació augmenta fins a un 16% si utilitzen joguines. Això demostra, que, les joguines poden ser una bona opció per a dones que vulguin experimentar noves sensacions en el moment de donar-se plaer, i també ajudar a plaure aquelles que no gaudeixen amb la masturbació manual. Les podeu descobrir a la següent guia interactiva.

Mites i realitats 

A l’enquesta, algunes dones asseguren que no es masturben perquè se senten satisfetes amb la seva vida sexual en parella. Justament, però, un dels mites que perduren sobre la masturbació està relacionat amb aquest fet: masturbar-se tot i estar mantenint una relació sentimental amb algú no vol dir que la nostra parella no ens satisfaci, ni tampoc ens farà perdre les “ganes”, ni el desig que sentim per ella. Mireia Muñoz, explica que “el coneixement del propi cos i la masturbació és fonamental per la vida en parella, ja que d’aquesta manera pots comunicar millor què és el que t’agrada, no només verbalment, també pots agafar-li la mà i ensenyar-li”. De la mateixa manera, apunta que “la manca de coneixement pot impedir arribar a l’orgasme i que els membres de la parella es frustrin”.

Per la seva part, Mar Puigmartí explica que s’ha trobat casos a la seva consulta en els que una part de la parella s’ha pogut sentir traïda per l’altra en el moment que l’ha enganxat masturbant-se. Per això apunta que “és important entendre que la sexualitat pròpia de cada persona, independentment de la situació sentimental, es pot seguir gaudint tan a soles com en parella.

Tot i que manca informació i que la masturbació femenina segueix estant més estigmatitzada que no la masculina, s’han fet algunes passes per aconseguir que la seva situació es normalitzi, com demostra la pèrdua de vergonya a l’hora de parlar-ne. De totes maneres, és important entendre que hi ha dones que per voluntat pròpia decideixen no portar a terme aquesta pràctica. Ambdues decisions són totalment lícites, mentre es mantingui una relació sana amb el cos i la sexualitat. El més important és que cada dona es masturbi, o no, segons el seu desig, sense pensar en què és “el més normal” i en què fan la resta de dones.

The post Masturbació femenina: I tu, et toques? appeared first on VilaWeb.

Manuel Marchena i la resta de magistrats del Tribunal Suprem que jutgen els presos polítics han respost la petició de la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, de prendre ells una decisió sobre la suspensió com a diputats d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. El Suprem insisteix en allò que ja havia dit anteriorment a la mesa, que havien de ser aquest organisme qui prengués la decisió sobre la suspemsió. Els magistrats ho van fer sense el preceptiu suplicatori a la cambra baixa, un tràmit que demanaven els advocats i que hauria implicat la suspensió del judici.

En una resolució anterior, els magistrats apuntaven a la mesa del congrés el camí a seguir per a suspendre els diputats presos, bo i indicant l’article 21 del reglament de la cambra baixa, que preveu la suspensió dels diputats processats que el congrés hagi decidit en un suplicatori que siguin suspesos. Aquest darrer aspecte no s’ha complert, per negativa del tribunal. Diuen els magistrats, a més, que és ‘inviable’ d’elaborar l’informe que els sol·licitava Batet, que volia que el tribunal fes aclariments sobre si es podia suspendre els diputats empresonats mitjançant l’article 384 bis. Es tracta del mateix article de la Llei d’Enjudiciament Judicial que va fer servir el magistrat instructor Pablo Llarena el juliol de l’any passat per suspendre directament els diputats al Parlament. Una via que la fiscalia espanyola també havia demanat al Suprem que apliqués en el cas dels quatre presos diputats i de Raül Romeva com a senador.

Batet va amb peus de plom i vol evitar de prendre ella, com a presidenta de la mesa, una decisió tan transcendental, polèmica i de dubtosa legalitat. Per això ha demanat un informe als lletrats de la cambra i ha convocat una reunió avui a migdia per a analitzar la situació. Vol guanyar temps, per no haver de prendre la decisió a només tres dies de les eleccions municipals i europees del 26-M, per no donar més empenta electoral als partits independentistes perjudicats i no presentar-se ella com la responsable d’aquesta decisió. Per això s’havia adreçat al Suprem, per a guanyar més temps i esbandir-se un afer tan incòmode, tan espinós, i que fos Marchena qui en tot cas suspengués els presos. Però ara, amb la resposta del magistrat, el temps se li acaba, i la pressió de la dreta augmenta, amb PP i C’s demanant-li que els suspengui immediatament. Batet podria argüir encara a Marchena que la mesa no pot prendre aquesta decisió perquè, tal com diu l’article 21 del reglament de la cambra, hi ha d’haver prèviament l’aval d’un suplicatori que no hi és. Però és improbable que ho faci. I la decisió l’haurà de prendre finalment ella, i el PSOE, que d’ençà de dilluns ha anat preparant el terreny amb declaracions a la premsa –com les de la vice-presidenta Carmen Calvo– avisant que no hi hauria cap més remei que suspendre els presos polítics electes.

Heus ací el full de resposta de Marchena a Batet:

Més informació: Per què a Batet i al Suprem els crema la decisió de suspendre els drets dels presos polítics electes?

The post Marchena respon a Batet que sigui la mesa del congrés qui suspengui els presos polítics appeared first on VilaWeb.

Quan la nostra existència es confirma a través d’un alter ego digital, és gairebé impossible concebre qualsevol classe de servei que no es trobi dins el món de les xarxes socials. Facebook promociona perfils. Instagram promociona estils de vida. Twitter promociona idees. Si les persones fa anys que utilitzen aquestes plataformes per vendre’s, era qüestió de temps que els restaurants, entre altres, s’hi sumessin.

Mentre que fa uns anys, l’ús de les xarxes socials en aquest sector no anava més enllà d’una prova, diversió o àlbum fotogràfic sense importància, avui en dia és molt més que això. La visió millenial s’ha apoderat de la forma de vendre el producte dins d’un món que, actualment, és purament digital.

“Aquest comportament no és només dels joves, està per sobre de les generacions. Si tens un mòbil abans de reservar a un restaurant que no coneixes, mires què diu la gent d’ell”. Eva Ortín, Brand Manager de Manpower Group, destaca la importància, no només de les xarxes socials, sinó també dels fòrums i portals d’internet com ‘TripAdvisor’. I és que, tot i associar millenial a la generació que ha crescut en aquest ambient completament tecnològic, el públic de tota aquesta revolució digital és molt més ampli.

Tres opinions bones no són res davant de la difusió d’una dolenta. El feedback constant que el món digital permet entre la comunitat d’internautes que el constitueixen, suposa cada cop més la formació d’una crítica d’un restaurant. I un bon restaurant, es deu sempre a una bona crítica. Fins a quin punt de marge però, té la credibilitat dels comentaris que es poden trobar a ‘TripAdvisor’ o ‘El Tenedor’, entre d’altres?

Paz Álvarez, periodista cap de la secció Fortuna i crítica gastronòmica per Cinco Días, remarca “la falta de control sobre la veracitat de les opinions a ‘TripAdvisor’”. Pel que fa a Instagram, “ningú et pot garantir que el servei rebut sigui el correcte, encara que et convenci el menjar”, afegeix. I és que, l’objectiu del crític gastronòmic és fer de filtre, suplint les carències i mancances de les xarxes socials quant a la veracitat d’opinions. Segons Álvarez, “el criteri de l’expert et pot agradar més o menys, però el que assegura és experiència i, sobretot, coneixement”.

 

Així doncs, les xarxes socials no poden substituir la figura experta de crític gastronòmic? Claudia Tarrés, fundadora del perfil gastronòmic d’Instagram @eat_bcn difereix davant d’aquesta idea: “avui en dia la figura del crític gastronòmic no existeix, ara és un grup de persones rere una pantalla”. A més a més, en tot moment remarca el funcionament de les crítiques i opinions de ‘TripAdvisor’. En la web, els usuaris poden avaluar la seva experiència al restaurant mitjançant una puntuació a través d’estrelles; a partir de totes les valoracions, es forma l’opinió de la comunitat sobre el restaurant. “Una persona no va a un restaurant perquè un crític gastronòmic hi vagi. Un restaurant al final s’enriqueix perquè hi ha un públic ampli darrere. Si ‘TripAdvisor’ et diu que el lloc és dolent, no hi aniràs”, reafirma Claudia.

És aquí on entren en joc blogs gastronòmics com el seu, @eat_bcn. Els seus posts tenen tot el necessari per a formar-te una idea mental del que pot ser una experiència en el restaurant mostrat. En cada publicació s’aporta una imatge dels plats consumits, juntament amb un comentari a manera de resum. Aquest conté els noms dels plats, el preu mitjà de l’àpat i mencions que fan referència al target, com ara si hi ha terrassa en el cas de fumadors o si l’ambient és més o menys íntim, entre altres. A més a més, sempre hi ha una puntuació personal, en la que es pot veure reflectida l’experiència gastronòmica global, valorant no només el menjar, sinó que també altres aspectes com el servei o l’entorn.

 

Tot i que aquesta puntuació, com ha remarcat Paz Álvarez, pot semblar que no disposi de la suficient veracitat i criteri per falta d’experiència en l’àmbit, la creadora d’@eat_bcn opina diferent: “Si tinc una mala experiència en un restaurant, ho dic. Un cop em vaig trobar amb un lloc que m’encantava i a més, el menjar era bo. Però el servei va ser nefast i desagradable. Això també ho ha de saber la gent.” Tot i que el criteri de Claudia no és el d’una experta, sí que té validesa per a la comunitat, ja que no només utilitza un to més proper, sinó que també és molt més accessible i sincer. Al cap i a la fi, i com diu en paraules pròpies, “no vas a un restaurant per un crític, sinó per l’opinió de la comunitat que hi ha darrere”.

Les xarxes socials però, no són l’única eina de promoció ni l’únic recurs del qual disposa la comunitat internauta a l’hora d’escollir un restaurant; les aplicacions mòbils també hi entren en joc. Un exemple és ‘TabloonApp’. Aquesta plataforma digital ofereix el menú de migdia, el preu, la ubicació i els horaris de restaurants de Sant Cugat del Vallès; informació bàsica i de gran utilitat per als consumidors. Sense dubte, representa un gran recurs que tenen a l’abast dels propietaris dels locals per omplir-los a l’hora de dinar. Francesc Martínez, responsable de Mut, un local santcugatenc que es pot trobar a ‘TabloonApp’, opina que “tant les xarxes socials com les aplicacions mòbils, al final, són la forma que tenim per fer-nos publicitat gratis i arribar a una gran part del públic”.

 

El món digital aporta un gran ventall d’eines a l’abast dels restaurants per la seva promoció i difusió. Òbviament, cada negoci actuarà en funció del seu públic objectiu, però tots necessiten aquest mètode de promoció. “En funció del target a qui s’adrecen és més o menys important com a mitjà publicitari, però està clar que en un pla de mitjans per a donar a conèixer un restaurant es fa imprescindible”, comenta la professional de màrqueting Eva Ortín.

Els Restaurants 2.0 són una realitat. La promoció per mitjans digitals ja no és un pla de futur, sinó que forma part del present immediat. I els propietaris ho saben. És per això que cada cop més negocis aposten per les xarxes socials, les aplicacions i el món d’internet en general per tal de donar-se a conèixer i, sobretot, per seguir existint.

The post Restaurants 2.0: les xarxes entren a les cuines appeared first on VilaWeb.

Què és la premsa satírica? El panorama polític actual supera la ficció i deixa en evidència els guionistes de comèdia? Les notícies d’El Mundo Today s’inclourien dins el marc de les fake news? L’humor negre és humor o traspassa els límits? La sàtira contribueix a la frivolització de l’excepcionalitat política que es viu a Catalunya i a Espanya?

Sovint l’humor assoleix una categoria de poca rellevància, com si fos quelcom banal, innocent, en definitiva, un mer entreteniment. No obstant això, la comèdia  té uns efectes interessants al darrera, a través dels quals podem assenyalar i criticar aquelles injustícies o accions de manera enginyosa per incitar a revertir aquella situació que ens pot ser incòmoda.

El Mundo Today (EMT) és un mitjà satíric que va néixer l’any 2009, en plena era tecnològica, i s’ha convertit en un dels portals referència d’humor. De la mateixa manera que la premsa satírica actua com a mirall que caricaturitza l’actualitat, EMT fa burla de qualsevol temàtica del moment, subratllant la irracionalitat del comportament de l’ésser humà, centrant-se en la cultura espanyola. Segons explica un dels seus creadors, en Kike García, “EMT havia de ser un pilot de programa de televisió”. Amb els pocs recursos que disposaven, van decantar-se per adaptar el contingut en format web que ells mateixos puguessin autogestionar.

La premsa satírica ja existeix a Espanya des de 1735 amb El Duende Crítico, com a primer referent, seguit d’altres capçaleres com El Censor, El Pensador, La Abeja Española, La Codorniz, fins a arribar a avui dia amb la revista satírica El Jueves. Totes aquestes han destacat per ressaltar els costums i vicis de la societat espanyola i de parodiar, sobretot, l’escenari polític de l’època, malgrat que algunes de les capçaleres, com La Codorniz, van conviure amb etapes difícils per a l’humor, com la dictadura de Franco. El Jueves segueix sent un dels referents a l’actualitat, amb un model que destaca per les il·lustracions i les caricatures.

“La idea d’EMT no és gens original, ja que la premsa satírica és un format que existeix de fa molt de temps”, reconeix García. El que tenien molt clar és que emprarien un to de sàtira, feta des de la serietat i sobrietat adoptant l’atmosfera dels sketches de Monty Python, la prosa de Woody Allen o inclús en 7 de Notícies, un programa fugaç de TV3.

Aquesta publicació digital, considerada com una actualització de la premsa satírica, s’encarrega d’abordar els temes del moment des d’una perspectiva àcida amb uns continguts totalment inventats, però amb una redacció periodística formal. Aquesta paradoxa entre contingut inversemblant i redacció formal cerca un joc de tensió entre els límits de la realitat i la ficció, que de vegades, semblen desdibuixats en una crisi de la credibilitat del periodisme. El fenomen ha arribat a convertir-se en la frase feta “sembla tret de El Mundo Today”, quan una peça informativa sembla superar la realitat per la seva ridiculesa.

El Mundo Today s’hauria d’incloure al marc de les fake news? Segons el fotoperiodista Jordi Borràs, no tenen res a veure, ja que les notícies falses amaguen interessos econòmics al darrera. 

No obstant això, encara hi ha molta gent que es creu les seves notícies i fa que la xarxa bulli. La darrera polèmica ha sigut la reacció de molts fans de la cantant Malú després de llegir el tuit: Los fans de Malú se reúnen bajo el balcón de su casa y le gritan “con Rivera no”. Sembla força inversemblant que algú pugui dubtar de si es tracta d’una notícia de broma o una de veritat, però és realment així? Potser ens hauríem de posar a prova.

L’humor i la llibertat d’expressió són dos conceptes que tornen a estar a l’ordre del dia. Algunes de les  polèmiques que han esclatat a la xarxa són la de Róber Bodegas i el seu discutit monòleg sobre els gitanos; la d’en Dani Mateo, que va mocar-se amb la bandera espanyola a El Intermedio o els polèmics tuits d’en David Suárez. L’humorista de l’Està passant, Àlex Martínez, considera que “ha de ser el públic el que dicti si un acudit fa gràcia o no, al final el límit és el que es posa un mateix”.

Podem establir certs paral·lelismes amb el EMT a arreu del món com Lercio a Itàlia, Der Postillon a Alemanya, De Speld a Holanda, Le Gorafi a França o Waterford Whispers News a Irlanda. Tots ells reconeixen que han estat inspirats en The Onion, un diari d’entreteniment satíric nord-americà, fundat l’any 1988 i que, compta amb una estructura molt més petita, sense redacció física i amb només cinc redactors. El Mundo Today pot subsistir com una empresa petita, gràcies als ingressos per les seves visualitzacions, publicitat i altres iniciatives com la venda dels seus llibres de recopilacions dels seus articles.

Tot i aquest ample escenari de mitjans satírics, la figura de la dona segueix estant en un segon pla dins d’un món molt masculinitzat. “Encara que hi hagi una gran producció de continguts humorístics segueixen havent-hi poques dones com a referents”, segons Oye Sherman.

 

La censura com a eina opressora

Les publicacions humorístiques han anat molt vinculades a la censura, com a mesura repressora de la llibertat d’expressió i de premsa, que malgrat que ens sembli que es tracta d’un mecanisme ancorat al passat, podem trobar algun exemple força recent com l’embargament de l’edició de El Jueves del 20 de juliol de 2007 que presentava en portada una caricatura dels prínceps d’Astúries, en aquella època, mantenint relacions sexuals. Un altre cas relativament recent és el de la portada de la mateixa capçalera sobre l’abdicació de Juan Carlos I, on es van retirar 60.000 exemplars dels quioscos l’any 2014 per ordre del grup editorial RBA, al qual pertany la revista, per por a les represàlies.

El cas d’EMT no és una excepció. Han tingut múltiples amenaces judicials i dos intents de demandes: una amb Panini i l’altra amb Mariló Montero, tot i que García assenyala que no han passat de l’anècdota. “Un mitjà petit està molt desprotegit perquè contestar una demanda judicial suposa pagar diners a un advocat i has de tenir certa solvència econòmica per plantar cara”, assegura el creador de contingut que ara poden viure de la plataforma, però van estar cinc anys hipotecant el seu temps en aquest projecte, treballant sense cobrar.

Una de les grans fites de El Mundo Today ha sigut la seva presència a les xarxes amb un total d’1,2 milions de seguidors a Twitter, superant així al compte oficial de La Vanguardia que en té 997.000 o el compte oficial de El Periódico amb 596.000, dos dels mitjans informatius de referència del territori espanyol. A més, també es col·loca per davant de El Jueves que compta amb un milió de seguidors.

“No celebrarem el nostre desè aniversari perquè tenim massa feina. Volem publicar un nou llibre aquest any i seguir explorant vies per créixer al nostre ritme lent i destraler”, assegura en Kike García. Amb aquest esperit irònic, l’humor seguirà sent la seva millor arma per enfrontar-se a aquest món, cada vegada més surrealista.

The post El Mundo Today, de fracàs televisiu a fenomen a les xarxes appeared first on VilaWeb.

“Un relat és explicar una història” explica Carles Pont, professor de la Facultat de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i Doctor en Comunicació Social. A les eleccions generals del 28 d’abril de 2019 els programes polítics de totes les formacions que es presentaven a Catalunya sumaven més de 700 pàgines; moltes d’elles amb conceptes i projectes molt tècnics que queden fora de l’abast de gran part de l’electorat mig.

Com decidir llavors? Com ho fem per triar la millor opció? I, és més, com fan els polítics per fer-nos saber que són els millors per a governar-nos durant quatre llargs anys? És aquí on entren en joc la comunicació política i dins aquesta, el relat polític.

Cadascun dels partits crea una història per explicar qui són, com són, què fan i què volen fer; i intentar que l’electorat es faci seu el discurs potser sense haver de llegir quasi res del que proposen. La construcció del relat canviarà completament els seguidors i detractors de la formació, per la qual cosa el seu procés de creació suposa un dels passos crucials en l’elaboració d’una campanya electoral.

Com es construeix el relat

El pas previ a tota campanya i relat polític és conèixer el “terreny de joc”. Quins recursos tenim per destinar a la campanya? Quina presència tindrem als mitjans? Saber aquests detalls tècnics ajuda a concretar els objectius i fins on es vol i pot arribar. A partir d’aquí, es perfila de forma més acotada la figura del candidat/a. David Espinós, consultor en comunicació, explica que abans de tot “cal conèixer el candidat, la seva història, qui és i d’on ve” a la vegada que també “controlar el terreny de joc”. Així, la campanya serà diferent segons el context: unes eleccions municipals (proximitat, personalisme) no són el mateix que unes autonòmiques o generals (força del partit, candidat com a celebrity). Així, abans de crear una història, hem de conèixer bé a qui presentem i en quin context. Espinós afegeix però que “no tot s’hi val per guanyar”.

Tota història té tres parts bàsiques -plantejament, nus i desenllaç- que es relacionen de forma lògica i coherent. Aquesta idea es pot aplicar a qualsevol àmbit sigui el cinema, la publicitat o la comunicació política mateixa. Ara però, és massa simple i necessita una sèrie d’elements bàsics per ser més complet. Klaus Fog i altres experts en storytelling els redueixen a quatre. Primer, construir un guió excitant amb fets, que transmetin al públic un missatge lògic i contundent: “Som el partit del canvi”. Segon, definir un conflicte pel que lluitar: “Estem en perill”. Tercer, fer un “guió” amb trames i sorpreses d’on l’heroi (candidat) en surti vencedor: “Ens posen impediments, però seguim”. I, per últim, definir una sèrie de personatges com l’heroi, la meta final o els ajudants.

El sociòleg Enrique Gil Calvo apunta que construir un relat coherent ajuda a crear una identitat col·lectiva amb un “nosaltres” com a nexe comú. Per a crear aquesta “identitat” cal generar imatges i idees que creïn un vincle amb els electors. El relat d’un partit ha d’aglutinar la gent i construir un imaginari en comú (“Qui som? Per què lluitem junts?”). Calvo posa l’exemple del relat de Podemos com un intent fallit de crear una identitat col·lectiva que “a falta d’un relat utòpic no ha sabut construir un col·lectiu” i actualment “està fraccionat entre la identitat de classe i la resta d’identitats alternatives”.

La figura del líder

Tot relat necessita un líder que expliqui la història i l’apropi a l’electorat. El líder és la cara visible de la formació. És la font d’informació més important a través de la qual l’electorat podrà conèixer no només el contingut del document, sinó també la manera de fer política del partit, les relacions amb els mateixos votants i amb les altres forces i els eixos en què es basa la seva ideologia.

El líder ha de ser el principal nexe d’unió entre el partit i els votants, i ha de ser capaç d’aconseguir generar en ells la suficient confiança com perquè li deleguin el trosset de parlament que els pertoca a través del vot. Espinós creu que el líder “ha de ser algú a qui li confiaries els fills o els diners”.

És, per tant, vital que la imatge del líder sigui la personificació d’allò que el partit vol transmetre a la ciutadania. Per exemple, si l’encarregat d’explicar una història de col·lectiu, d’assemblearisme, de treball en equip i d’inclusió es mostra egoista, vanitós, i amb aires de grandesa, es distorsiona el discurs del que pretenia abanderar-se el partit i perd tota la força per la mala tria del personatge que l’havia d’encarnar.

Així, la personalitat de la figura que representa el partit variarà per adequar-se en la màxima mesura possible a allò que es vulgui explicar, a com es vulgui explicar i a qui es vulgui arribar. A partir d’aquí el líder encarnarà una forma o altre de ser en funció del partit que representin i el relat a transmetre.

 

Les receptes guanyadores

La desafecció global cap al bipartidisme i l’establishment polític han conduït a apostar cada vegada més per moviments extraparlamentaris i polítiques molt més personalistes, que encarnen en el candidat aquella confiança perduda cap als partits tradicionals. La bona elecció d’aquest candidat ajuda a “superar” aquesta idea de partit en favor d’una personalitat outsider, més propera a l’electorat i, per tant, més efectiva a l’hora de sumar vots.

En els comicis dels últims anys observem una clara tendència a l’exaltació de la figura d’aquest líder “poc convencional” i format en ambients poc institucionalitzats, ja que ha provat ser una estratègia molt transversal que ha funcionat per a partits polítics de colors molt diferents. Trobem, per exemple, el personatge d’Ada Colau, líder de moviments socials que s’erigeix com a candidata “del poble” per arribar a Alcaldessa de Barcelona; com també el líder de Vox, Santiago Abascal, que va aconseguir irrompre al Congrés dels Diputats amb 23 escons jugant el rol d’antisistema en defensa dels interessos “reals” de la ciutadania.

La construcció d’un relat convincent manca de color polític, ideologia i partit; i és per això que és una arma tan perillosa. Per això és imprescindible que l’electorat sigui capaç de veure més enllà del que explica el líder, que posi en contínua qüestió el seu discurs i que adopti una actitud crítica activa, defensant-se com a subjecte polític independent i capaç de decidir per ell mateix enfront de l’homogeneïtzació dels nous partits de masses. Espinós apunta que, en un context de “poc anàlisi i confrontació d’idees cal fer una reflexió profunda de com estem informant i com s’està fent política”. La democràcia representativa ens fa delegar el vot, però no hauríem de delegar mai la nostra intel·ligència.

The post Com ens expliquen els polítics que són els millors per a governar? appeared first on VilaWeb.

Des de fa uns anys, les comunitats veganes, vegetarianes i flexiterianes han incrementat progressivament. Han adquirit molt protagonisme als carrers de les grans ciutats. La imaginació i les noves tecnologies juguen a favor seu. Innoven en el camp de l’alimentació i són cada vegada més presents en aquesta indústria, el que els hi ofereix un ventall molt ampli de possibilitats a l’hora de consumir aliments adaptats a les seves necessitats.

La darrera novetat és la producció de carn vegana. “És una alternativa a la carn animal i no un substitut”, tal com ens explica la instagramer Zaraida Fernández (@vegetart). Barcelona és un dels nuclis urbans on més s’ha estès aquest fenomen, pel que hi trobem nombrosos supermercats i restaurants aptes per les persones que opten per no consumir productes animals.

Però, què entenem per carn vegana? Doncs, tots aquells productes que simulen la carn animal però que està elaborada amb components vegetals. Com ens explica Júlia Farré, del centre de nutrició Júlia Farré, “la carn vegana més comuna és el tofu, el seitan, el temphe, la soja texturitzada, el quorn i l’heura”. Tots aporten proteïnes que poden funcionar com a substituts de la carn animal. Però la indústria alimentària va més enllà i busca perfeccionar un aliment que irromp en el dia a dia de la comunitat vegana, vegetariana i flexitariana.

Tal com afirma el nutricionista, empresari i consultor de restaurants Gary Teroller (@gary_teroller), hi ha dues raons per ser vegans: els drets dels animals i la salut. És arran d’aquesta declaració que podem extreure conclusions relacionades amb el consum de carn vegana. Per una banda, aquest producte té un impacte directe sobre el cos humà i el seu organisme. I, per l’altra, pot tenir conseqüències sobre el medi ambient.

Així i tot, cal remarcar que té avantatges, inconvenients, més components que no la carn animal i impactes diversos en el cos humà i en el medi ambient.

Vist això, cal que ens demanem si és aconsellable consumir aquests aliments. La nutricionista Júlia Farré no recomana consumir productes de carn vegana si són processats, tals com les salsitxes o les hamburgueses. Realment, aquestes són les formes amb què més es consumeix i les que han adquirit una major popularitat. Assegura que “aquests productes no són saludables i els hem d’evitar”.

També apunta que la carn vegana no té vitamina B12 i li manca ferro, components essencials pel cos humà. Això obligarà als vegans a prendre’ls com a suplement de manera obligatòria. Llavors, l’impacte que té en el nostre organisme és important. Els consumidors de carn vegana han de combinar aquest producte amb diferents fonts de proteïnes al llarg de tot el dia. Altrament, les conseqüències físiques podrien ser greus.

Ara bé, des de NovaMeat tenen un projecte de carn vegana, en el qual aquests components sí que s’inclouran entre les propietats nutricionals del producte, així com la proteïna i els aminoàcids. Tot i que encara és un projecte, el seu fundador, Giuseppe Scionti, assegura que és viable, sostenible i saludable.

Seguint aquesta mateixa línia, podríem relacionar les mancances nutricionals amb el procés de producció de la carn vegana i de tots els productes vegans en general. Possiblement, la seva producció no és l’adequada i així ens ho explica Ana Luz Sanz del restaurant vegà Väcka. Com bé argumenten, és molt important consumir aquests productes pels beneficis que aporten als consumidors i per l’efecte positiu que té en el medi ambient.

Però també posen l’accent en què en el món de la cuina vegana estan caient en l’error d’utilitzar aliments industrialitzats i processats en excés. De no respectar els processos naturals, posant com a exemple el cas del formatge; aquest necessita un temps per tal de fermentar i madurar, el que s’ha de respectar. Actualment moltes empreses no ho fan, el que comportaria unes conseqüències nutricionals i mediambientals molt més negatives que no pas les del consum de carn animal.

La carn vegana i els seus efectes en el medi ambient

Però com bé hem explicat, no només afecta el cos humà. El seu impacte va més enllà i l’ecosistema és un dels grans beneficiosos. En certa manera, la carn vegana podria suposar una revolució mediambiental.

Per totes aquestes raons, des de Väcka consideren que és de vital importància que la societat pugui accedir fàcilment a productes d’origen vegetal per canviar la seva alimentació. Entre d’altres, disminuiria l’explotació animal, algunes malalties com el colesterol i la diabetis i s’evitaria la reproducció de cèl·lules canceroses. En les paraules de Soraya El Fathi, una de les fundadores d’Odontella -una empresa de peix vegà-, “menjar millor, respectar els animals, el planeta i reduir els gasos d’efecte hivernacle són accions conjuntes perquè un planeta pateix menys.”

Creix la indústria de la carn vegana

Amb aquest escenari, són moltes les empreses que intenten cobrir el nínxol de mercat. Han vist en la carn vegana una oportunitat per créixer i contribuir a la millora de la salut i del medi ambient. I no fa falta anar molt lluny per trobar exemples. Barcelona és un dels centres on més ha crescut aquesta indústria.

Totes les empreses que s’inclouen dins aquest sector acostumen a posicionar-se a favor dels drets animals, de combatre el canvi climàtic i de no ingerir productes vegetals. La lògica ens porta a pensar que aquestes empreses, com Beyond Meat o Impossible Foods, tenen una política oberta i un procés de fabricació d’acord amb la seva filosofia. Queda en una hipòtesi.

No són transparents, i un gran exemple és el de Beyond Meat, una empresa que va protagonitzar una de les entrades a borsa més grans dels darrers temps. Aquests no ofereixen informació relacionada amb els valors nutricionals ni el procés de producció del seu producte. Decisió que pot fer dubtar sobre els seus mecanismes i el compromís amb el medi ambient i el benestar dels consumidors.

Impressió de carn amb la tecnologia 3D

Una de les iniciatives més sorprenents en l’àmbit de la carn vegana la trobem a Barcelona de la mà de NovaMeat. Com ja hem avançat, el seu objectiu és crear-la a través de la impressió 3D. Un objectiu que podria emmarcar-se en un guió de ciència-ficció. Però no és així. El seu impulsor, Giuseppe Scionti, ens explica que de la impressió en 3D s’escindeix la bioimpressió, una tècnica que normalment s’utilitza per construir òrgans tridimensionals amb una finalitat biomèdica. És a dir, per fer transplants.

Llavors, des de la seva empresa utilitzen aquesta tecnologia innovadora per crear el múscul d’un animal, com podria ser el d’una vaca. D’aquí en sorgiria un bistec de vedella vegà. Depenent de la carn que es vulgui imitar, s’utilitzarà una consistència, una textura, un sabor i unes propietats nutricionals diferents.

En aquest interactiu podeu consultar un recull de receptes:

The post Carn vegana: una revolució mediambiental appeared first on VilaWeb.

És habitual que, quan fem una cerca a Internet, ens veiem bombardejats amb anuncis sobre el tipus d’informació que hem buscat. De fet, al fer una cerca a Google ja estem mostrant quins són els nostres interessos, una informació que les empreses utilitzen per oferir publicitat personalitzada. Però, què passa quan ens apareixen anuncis de productes que no hem buscat, però sobre els quals hem parlat amb altres persones?

Molts usuaris d’internet, doncs, creuen que les empreses ens escolten a través dels micròfons. Realment, però, aquestes sospites són reals? O el fet de trobar-se anuncis sobre productes dels quals hem parlat és una casualitat? Gina Tost, periodista especialitzada en tecnologia, explica que “no hi ha cap prova que demostri que els micròfons ens escolten, però el que sí que és veritat és que hi ha moltes coincidències”. Per la seva part, Albert Garcia Pujadas, Coordinador del Màster en Màrqueting Directe i Digital de la UPF, considera que “aquestes sospites són reals, i no una llegenda urbana. Google i Facebook, a través de per exemple Instagram, fan servir el micròfon per escoltar l’entorn en què ens movem i les nostres converses, amb l’objectiu de dirigir millor la publicitat cap a la persona”.

Els grans gegants d’Internet neguen aquesta pràctica. Hem intentat contactar amb Facebook per contrastar els fets, però no hem obtingut resposta. Tot i això, el director de publicitat de Facebook, Rob Goldman, publicava el 2016 un tuit desmentint que Facebook escoltés als usuaris. “Sóc l’encarregat de la producció d’anuncis. Nosaltres no utilitzem ni hem utilitzat mai el micròfon per als anuncis. No és veritat”, afirmava Goldman en un tuit que ja no està disponible però que van publicar diferents mitjans, entre ells el diari The Guardian. A més, poc després d’aquesta publicació a Twitter, Facebook va emetre un comunicat en què s’explicava l’esforç que fa l’empresa per garantir la transparència en l’àmbit de la publicitat.

Però, si és possible escoltar a través del micròfon per oferir publicitat personalitzada, quin és el mecanisme? Nacho Ayora, enginyer de telecomunicacions, explica que “avui dia, ja existeixen softwares capaços de detectar una paraula concreta relacionada amb els gustos o desitjos d’una persona, una pràctica realment fàcil. Únicament activant el micròfon, en detectar aquestes paraules clau, les empreses o aplicacions poden ser capaces de saber qualsevol cosa”.

Una manera senzilla de limitar l’exposició seria desactivar els permisos de les apps per a accedir al micròfon o a la ubicació. No obstant això, “en molts dels casos, aquestes opcions són necessàries perquè les apps funcionin correctament, ja que per exemple Google Maps i Instagram necessiten accés a la ubicació o al micròfon per a poder funcionar”, destaca Ayora.

Els assistents de veu i altres maneres de recopilar dades
A banda d’això, però, el que sí que sabem és que hi ha sistemes que estan constantment escoltant-nos: els assistents de veu. Siri i Alexa són assistents virtuals als quals els demanem informació o donem ordres. Aquests assistents es poden configurar per tal que, amb una simple frase com “Oye Siri”, es posin al nostre servei. Amb aquesta funció activada, ens estan constantment escoltant, mentre esperen que els demanem alguna cosa. De Fet, Albert G. Pujadas considera que “amb la incorporació d’assistents domèstics per veu, posem en safata que ens escoltin”. Tot i això, darrere d’aquests sistemes no hi ha gent humana treballant, sinó un gran ordinador que processa tota la informació. En el cas de Siri, Apple explica que guarda les dades només per optimitzar el servei, i no per altres funcions.

El micròfon, però, no és l’únic mitjà pel qual les empreses recopilen dades. “Whatsapp agafa informació de les nostres converses”, explica Gina Tost, que també afirma que “aquesta és una de les raons per les quals els fundadors de Whatsapp van marxar de l’empresa un any després que la comprés Facebook”. Això mateix també passa amb el correu electrònic. “Hi ha algoritmes que llegeixen les paraules clau del correu per després oferir anuncis”, afirma Gina Tost. “Les empreses també recopilen informació segons la nostra ubicació, que pot incloure adreça IP, WiFi, Bluetooth i de la torre de telefonia mòbil”, remarca G. Pujadas i, a més, “també és possible que algunes aplicacions activin la càmera i vegin el que fem”, remarca Tost. Ayora també explica que “la ubicació és molt important. Per exemple, si saben a quin tipus de restaurants vas, et publicitaran llocs similars”.

 

La legalitat
Sembla que la privacitat es redueix amb els aparells digitals però, què hi ha de legal en aquestes pràctiques? Carlos Berlanga, jurista especialitzat en protecció de dades, explica que “és il·legal que les aplicacions, mitjançant el micròfon, càmera o ubicació, obtinguin informació sobre el consumidor”. Tot i això, destaca que “els usuaris donen permís a les apps sense importar-los el sentit”. El problema, però, és que els Termes i Condicions de les aplicacions solen ser complicats i densos. “És possible que aquests termes siguin enrevessats per evitar que els usuaris es detinguin a llegir-los, però els permisos es donen mitjançant icones en descarregar les apps, i s’autoritzen igualment. El resultat és el regal de moltes dades personals que tenen un enorme valor en el mercat”, destaca Berlanga

No obstant això, a mesura que avança la tecnologia, ho fan també les mesures per a protegir a l’usuari, com és el cas de la Legislació Europea de maig de 2018, que especifica que hi ha d’haver una obligació de transparència i claredat en la informació que s’agafa de l’usuari. “Els drets digitals de l’usuari existeixen, però l’efectivitat dels mateixos es dilueix perquè no hi ha eines pràctiques per aplicar-los”, destaca Berlanga.

Com protegir les nostres dades?
Sabent doncs que les nostres dades estan exposades, que podem fer? “Si vols que no se sàpiga res de tu, no facis servir res digital, perquè en el moment en què digitalitzes una cosa, ja estàs fent passos cap a la no privacitat”, remarca Tost. Tot i això, es poden seguir recomanacions per tal de reduir aquesta exposició.

Les nostres dades, doncs, estan exposades pel simple fet de tenir un dispositiu com el mòbil, que és gairebé una part més de nosaltres. Ens exposem a què ens escoltin o llegeixin converses privades perquè acceptem permisos sense ser-ne del tot conscients. Però també és important tenir en compte les aplicacions que ens instal·lem. Com explica Gina Tost, “ens pensem que les apps que utilitzem són una entitat pública perquè són gratuïtes, però en realitat aquestes aplicacions es paguen amb publicitat, per tant nosaltres som el producte. Quan tu acceptes els termes i condicions, estàs acceptant jugar al joc d’aquella companyia”.  En aquesta línia, Albert G. Pujades remarca que “com diu Jaron Lanier ‘S’oblida amb molta facilitat que gratis vol dir inevitablement que una altra persona decidirà com vivim’”.

 

The post El mòbil: un aliat o un intrús? appeared first on VilaWeb.

Quantes vegades un diumenge a la tarda has volgut cuinar i, vist que els supermercats tradicionals estan tancats, has hagut de “baixar al paqui”? Però, realment, t’has parat a preguntar-te per què una determinada nacionalitat és la predominant a aquests establiments? Els basars 24 hores, la cura a llars o l’hostaleria són oficis concebuts com treballs menys prestigiosos i amb condicions pitjors que altres. Però el més important és que tots tenen una característica comuna: són realitzats principalment per immigrants.

El treball dels immigrants en dades

Afirmar que la immigració va lligada a la precarietat no és cap barbaritat, almenys en el cas d’Espanya. Mentre que la renda mitjana per persona de nacionalitat espanyola era d’11.972 € el 2017, per a la població estrangera aquesta xifra es reduia considerablement: 9.150 € per als immigrants provinents d’algun estat de la Unió Europea, i 6.434 € per a immigrants de països fora de la Unió. Aquesta darrera dada suposa que la renda d’una família espanyola quasi duplica la d’una estrangera no europea.

!function(e,t,s,i){var n="InfogramEmbeds",o=e.getElementsByTagName("script")[0],d=/^http:/.test(e.location)?"http:":"https:";if(/^\/{2}/.test(i)&&(i=d+i),window[n]&&window[n].initialized)window[n].process&&window[n].process();else if(!e.getElementById(s)){var r=e.createElement("script");r.async=1,r.id=s,r.src=i,o.parentNode.insertBefore(r,o)}}(document,0,"infogram-async","https://e.infogram.com/js/dist/embed-loader-min.js");

Mercat laboral de les persones migrants
Infogram

Aquesta situació també la podem identificar amb altres indicadors com l’atur. La taxa d’atur de la població estrangera no europea resident a Espanya arribava, el 2017, a un 26,3%, mentre que per a la població immigrant provinent de la UE la xifra es quedava en un 19,7%, i per a la població espanyola, en un 16,3%. Hi ha, per tant, més taxa d’atur per la població estrangera que l’espanyola.

La població migrada compta amb majors dificultats a l’hora de trobar llocs de treball amb bones condicions laborals, i aquesta situació s’accentua amb la població provinent de països no europeus. És una situació que denuncia l’organització SOS Racisme en la seva campanya Esclavitud sin comillas, on exposen diversos casos d’explotació laboral a persones racialitzades i precaritzades a Espanya. Les temporeres de Huelva, la indústria càrnica o els venedors ambulants són algunes de les denúncies de la campanya.

Conseqüències d’aquest fenomen

“Hi ha molts llocs on jo no envio currículum perquè sé que no m’agafaran per portar mocador. Realment no és per ser estrangera, sinó per tenir una creença diferent”. Marium Mosharef és una jove de Bangladesh que treballa en una fruiteria al carrer Marina de Barcelona. Ha estudiat Higiene Bucodental però es veu obligada a treballar al local d’uns coneguts perquè, per motius personals, necessita un contracte indefinit i només l’ha pogut trobar a aquest negoci.

A l’entorn laboral de Marium predominen persones de nacionalitats no espanyoles perquè “treballs físicament intensos, o on s’hi ha d’estar moltes hores, són realitzats per estrangers”, i, conseqüentment, certs treballs són associats a determinades nacionalitats. Segons Marium, “els espanyols tenen més opcions laborals”, raó per la qual moltes persones migrants es veuen obligades a acceptar treballs que no requereixen gran qualificació, però sí un major esforç físic.

L’opinió de Marium és sostinguda per organitzacions com SOS Racisme. Susan Kalunge, activista de la plataforma, afirma que “les persones migrades no poden renunciar a contractes, encara que siguin de sectors precaritzats, perquè és l’única manera que tenen per sobreviure”.

Segons Kalunge, el problema de la racialització d’alguns treballs radica en la Llei d’Estrangeria, que regula l’entrada dels estrangers a Espanya, la seva estança i els seus drets i llibertats. “La llei, actualment, posa uns requisits molt exigents a les persones migrades per regular la situació que són impossibles de complir”, explica. Per a l’activista, la llei és “racista” i “t’impossibilita fer qualsevol cosa”, ja que “en qualsevol moment, pots ser expulsat al país d’origen”.

Atès que els estrangers es troben en una situació de precarització, alguns sectors econòmics poc reconeguts socialment agrupen persones vulnerables de les quals es pot abusar més. “Clarament hi ha una radiografia de persones migrades i racialitzades que fan aquests treballs. Alguns exemples són l’hostaleria, el camp, la cura a llars particulars, la prostitució o els petits comerços”, afirma Kalunge.

El paradigma del treball qualificat

L’estudi realitzat per Herbert Brücker, Albrecht Glitz, Agnese Romiti i Adrian Lerche, Occupational Recognition and Immigrant Labor Market Outcomes, analitza la situació laboral dels immigrants a Alemanya. A aquest país, els immigrants tenen l’opció de dur a terme un procés de reconeixement dels seus estudis i qualificacions. L’estudi agafa una mostra d’immigrants que duen a terme aquest procés i la compara amb immigrants que no la fan. Es demostra que els immigrants que van reconèixer completament els seus estudis tenen millor sou i millors condicions de treball que els que no ho van fer o no van obtenir el reconeixement necessari.

A Espanya existeix un sistema similar de reconeixement, i d’acord amb Albrecht Glitz, coautor de l’estudi, els resultats del mercat laboral alemany es poden extrapolar: “si els immigrants obtenen el reconeixement a Espanya, tindran més possibilitats d’obtenir millors condicions i sou al seu treball”.

Glitz considera que a Espanya “els immigrants troben dificultats institucionals, però també l’idioma és una barrera per trobar un treball equiparable al dels nadius espanyols”. El problema radica en què “si els immigrants no demostren els seus estudis, no sol·licitaran treballs qualificats i acabaran amb altres opcions pitjors”, afirma Glitz. Tots aquests problemes porten al fet que la majoria d’immigrants treballin a un sector on els requeriments de qualificació són més baixos i també les condicions.

Canviar la mirada

Aquesta desigualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a un lloc de treball és combatuda des de diferents flancs. Susan Kalunge creu que aquestes actituds provenen del “bagatge racista” de la societat, i defensa que “hem de deconstruir aquesta herència”. Posa d’exemple el cas d’Ángeles Boleko Ribas, una cirurgiana catalana negra que explicava en una entrevista per a afrofeminas que sovint li pregunten pel seu origen, se li dirigeixen en castellà o creuen que és l’ajudant del metge.

Per Kalunge ha d’haver-hi tres línies d’actuació per combatre el racisme: “educació, lleis potents i mesures polítiques valentes”. L’activista remarca la importància de l’actuació política en aquest àmbit: “quan la institució marca el camí, és més fàcil que s’aparti a la gent que té un comportament racista o masclista”.

Per la seva banda, Albrecht Glitz considera fonamental incentivar i facilitar el procés de reconeixement d’estudis per a immigrants. “T’has d’assegurar que els immigrants tinguin les qualificacions necessàries per a treballar a un determinat ofici, de manera que si han realitzat el reconeixement, tindran més oportunitats”. També creu vital promoure l’aprenentatge de la llengua, que considera un factor clau per accedir al mercat laboral.

Les actituds racistes i la manca d’oportunitats laborals romanen a la nostra societat, però cada cop hi ha més iniciatives que tenen com a objectiu arribar a la igualtat d’oportunitats.

The post La racialització del treball precari, una realitat appeared first on VilaWeb.

Què en pensen els estudiants internacionals de Barcelona? Una ciutat mediterrània, dispersa, bonica, brillant, internacional. Una ciutat on relaxar-se i passar-s’ho bé. També on nodrir-se de cultura.

Una metròpolis on cal anar amb compte, sobretot al metro. “Senyors passatgers els informem que hi ha carteristes al tren, vigilin les seves pertinences”. Alguns miren perplexos al seu voltant, no entenen què està passant, no entenen el que els hi acaben de dir. No és fins que la veu de l’altaveu tradueix “Pickpockets are always on look for any distractions, look after your belongings”, que agafen ben fort les seves motxilles i bosses. Però no sempre aquesta veu hi és per posar-los alerta.

Era això el que esperaven? Quina imatge tenien de la ciutat abans d’aterrar-hi? Barcelona com a sinònim de futbol, com a centre del Barça, com a casa d’un déu, de Messi. Platges i sol. El mediterràniament que presenta Estrella Damm, i el turístic i multitudinari que no ensenya. Un centre cultural i artístic. Alguns esperaven una ciutat més petita, poc més enllà del que envoltaven les antigues muralles. D’altres s’imaginaven que seria més gran i atrafegada, que s’hi sentirien més petits. Tot depèn d’on venen. Una rebuda acollidora, a l’estil espanyol, però gent incapaç de parlar l’anglès. Festa i més festa, discoteques i alcohol.

La Universitat Autònoma de Barcelona va acollir el curs 2017-2018 1.383 estudiants estrangers de grau. Aquesta xifra representa un 5,4% del total d’estudiants de grau que té la Universitat. Pel que fa a la Universitat Pompeu Fabra, el nombre d’estudiants en mobilitat aquest any és de 1.851 i pel que fa els països de procedència d’aquests estudiants, la UPF rep més estudiants del Regne Unit, Itàlia, Alemanya, França i Holanda, per aquest ordre.

Per què volien, aquests estudiants, venir a Barcelona? La perspectiva de descobrir un nou lloc i l’atractiu de la gran ciutat i a la vegada com a destí de platja destaquen com a resposta majoritària. També el bon temps i el bon menjar, així com la possibilitat de practicar el castellà, per després adonar-se que no és el lloc més adequat, que molta gent parla català.

Diversos estudis destaquen el benefici que aporten aquests estudiants internacionals a les ciutats, no només des del punt de vista econòmic sinó també cultural. Noves perspectives culturals i universitats amb un mercat laboral més globalitzat són alguns dels avantatges. La majoria de països no volen deixar perdre aquesta oportunitat.

Què els ha sorprès un cop aquí? La majoria d’ells coincideixen que esperaven que fes més calor. Gairebé a les portes de l’estiu, i no s’han superat els 20 graus de temperatura. Tot i això, el bon temps en general i el sol és una de les coses que més els agrada de Barcelona, així com la cultura gastronòmica catalana i espanyola, i la gent. També el fet que és una ciutat on es poden fer moltes activitats diferents, ja que a més del seu centre urbà, té muntanya i platja; l’estimada platja, una zona de costa que els catalans sovint menyspreem, però que és una joia per als que són a la ciutat per primera vegada. Destaquen a més a més, que els agrada la seva arquitectura, el bon servei de la xarxa de transport públic, i els bons preus que ofereix, una idea que topa amb la nostra concepció de Barcelona, ja que és una de les ciutats més cares del país on viure.

El rànquing QS Best Students Cities, que compta amb més de 50.000 respostes d’estudiants, permet conèixer les millors ciutats per estudiants internacionals durant el 2018. Londres s’emporta la medalla d’or seguit de Tòquio, que sempre ha aconseguit una de les posicions més altes des que es va formar el rànquing, però l’any 2018 es va posicionar en segon lloc. Melbourne, Montreal i París fan el top 5 d’aquest rànquing.

Què han descobert aquests estudiants de la ciutat? Per sobre de tot, destaquen que estar a Barcelona els ha permès aprendre sobre la cultura catalana, una cultura que a diferència de l’espanyola, gairebé desconeixien. També, que viure aquí els ha permès conèixer racons, botigues i locals amb encant, que en una estada breu com a turistes no haguessin tingut l’oportunitat de visitar. I de tots ells, amb quin es queden? Tot i que la majoria es queden amb llocs emblemàtics de la ciutat com Montjuïc, el Parc Güell o la Barceloneta, també apareixen a la llista, el barri del Poblenou o els Búnkers del Carmel, dues localitzacions abans poc turístiques, però que pel seu encant diferent, han anat guanyant popularitat en els últims anys.

I les seves activitats preferides? Què els agrada fer a Barcelona? Principalment visitar aquests llocs i estar amb els seus amics, ja sigui relaxant-se a la platja o alguna zona verda de la ciutat, sortint a sopar, prenent un cafè o una cervesa, mirant els partits del Barça o sortint de festa.

Per altra banda, què és el que menys els ha agradat de la ciutat? El principal aspecte negatiu que troben de Barcelona són els carteristes, com ja hem comentat, així com la percepció que hi ha zones perilloses on cal anar amb compte. També el gran nombre de sense sostres que dormen cada nit al carrer. De fet, gairebé en són 1.000. L’altre aspecte que menys els agrada de la ciutat són les grans aglomeracions de turistes, així com l’actitud poc simpàtica dels barcelonins cap a ells, els estudiants, que d’alguna manera també són turistes. Així mateix, també destaquen la dificultat per fer amics catalans a la Universitat, i l’actitud poc receptiva i acollidora d’aquests.

De fet, en general, el que menys els agrada de la ciutat són alguns dels problemes més complicats que té actualment Barcelona: el turisme massificat, l’alt increment del preu de l’habitatge o la delinqüència menor. Però, i la nostra actitud? Els seus comentaris ens poden fer reflexionar sobre quin tipus de societat som i si volem ser així. Una actitud poc amable cap a les persones d’altres països és, en certa manera, xenofòbia.

S’apropa el final del curs, arriben les vacances i també l’hora d’acomiadar-se de la ciutat per tornar a casa. Hem vist amb quina idea de Barcelona van aterrar a Catalunya, què han descobert, què els ha agradat i què canviarien, però quina imatge de la ciutat s’emporten? Barcelona: Abarrotada però única, bonica i emocionant, on fa bon temps i es viu bé. Una ciutat internacional i cultural, però que necessita una actualització. Però per sobre de tot, una segona casa on tornar.

The post Barcelona des de la mirada dels Erasmus appeared first on VilaWeb.

Una família ha acabat de sopar. Un dels membres pregunta què fan a la televisió. Mentre que el pare i la mare veuran una nova sèrie de TV3, un dels fills ja obre la tauleta per mirar els tres capítols que li queden de Suits. L’altre mirarà una pel·lícula a Amazon Prime Video i, a les tres de la matinada, ha quedat amb amics i amigues per comentar per WhatsApp el final de Joc de Trons.

El panorama televisiu i la filosofia de consum han canviat per complet. El consens de congregar-se tots davant d’un televisor s’ha diluït. L’oferta de continguts s’ha multiplicat. En conseqüència, la televisió convencional no s’enfronta només a una nova forma de subministrar contingut audiovisual, sinó que es mesura contra les decisions dels propis ciutadans. La proliferació dels serveis de vídeo sota demanda (VOD) s’ha estès i tres pilars sustenten la seva fórmula exitosa: prima l’experiència de l’usuari -aquest escull què, quan, com i on veure els continguts-, el seu model de negoci no està subjecte a la inversió publicitària -el “peatge” d’anuncis no existeix- i la seva punta de llança, la ficció seriada, triomfa per la creació de contingut exclusiu com a factor diferencial envers la competència.

Una de cada tres llars a Espanya ja té plataformes de pagament per veure continguts audiovisuals per Internet, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Paral·lelament, això explica la caiguda de la mitjana de minuts de consum de televisió lineal des del 2013 (244 minuts) fins al 2018 (234 minuts), tal com reflecteix el darrer informe d’anàlisi televisiu de Barlovento. Aquest descens és pronunciat entre el públic que va dels 4 als 44 anys, ja que han registrat les dades més baixes de la història. Cap d’aquests trams supera els 180 minuts. Curiosament, en el cas del públic que va dels 13 als 24 anys, el consum mitjà és de 110 minuts, essent l’única franja que està per sota de les dues hores, mentre que el consum a Internet està a dos minuts de les tres hores (178’). Això també es produeix en el tram que va dels 25 als 44 anys: a la televisió no passen de les tres hores; a Internet, sí (més de 200 minuts).

El Panel de Hogares de la CNMC reflecteix que els continguts online predilectes pel públic i que estan en auge són els vídeos curts (54,1%), episodis de sèries (és l’opció que més creix, i ho fa a un 50,2%) i les pel·lícules (33,6%). Precisament, aquest factor explica l’èxit de la ficció seriada, afirma Elena Neira, professora de Comunicació a la UOC. “L’estratègia de ‘maratonialitzar’ les ficcions els dona resultats, que s’expliquen per una flexibilitat i personalització mai vista”, diu la també autora de “Un futuro incierto para la televisión, un prometedor futuro para el contenido televisivo”.

D’altra banda, entre les plataformes que s’usen per veure programes de televisió a la carta, YouTube domina amb un 54,9% i, de la resta de canals, només creix Movistar+ a quasi un 20%. Finalment, pel que fa a les OTT (que són les plataformes en streaming), Netflix ha passat d’estar a 216.000 llars el 2016 a estar a més de 2 milions de cases el 2018. En altres paraules, és un increment del 950%.

 

!function(e,t,s,i){var n="InfogramEmbeds",o=e.getElementsByTagName("script")[0],d=/^http:/.test(e.location)?"http:":"https:";if(/^\/{2}/.test(i)&&(i=d+i),window[n]&&window[n].initialized)window[n].process&&window[n].process();else if(!e.getElementById(s)){var r=e.createElement("script");r.async=1,r.id=s,r.src=i,o.parentNode.insertBefore(r,o)}}(document,0,"infogram-async","https://e.infogram.com/js/dist/embed-loader-min.js");

Consum televisiu i OTT
Infogram

La irrupció del nou ecosistema televisiu afecta els sistemes de mesurament d’audiències. Tot i les estadístiques anteriorment vistes, les fonts consultades coincideixen en la “precisió inexacta” del sistema de Kantar Media. En aquesta línia, José Manuel Úbeda, responsable d’Audiències a Movistar+, apunta que tenen el seu propi sistema de mesurament, que els indica que tenen “sèries on el consum en diferit arriba al 90%, mentre que les dades de Kantar diuen que només és del 3%”. Altrament, Carles González, director de RTVE a Catalunya, assevera que “no fa tant, el consum de totes les cadenes generalistes arribava a més del 90% de share, i ara hi ha dies que no assoleix el 50%”. Segons ell, “l’aparició de sistemes més precisos, que quantifiquin les OTT, implicarà canvis en inversions publicitàries i, de retruc, en el model de televisió convencional”.

Les estratègies de dos models contraposats

La fragmentació de l’audiència és una conseqüència de la irrupció de les plataformes de vídeo digitals. Com afirma el director de l’Observatori de Contingut Audiovisual, Joan Maria Corbella, “avui dia els canals de televisió ja no competeixen només entre ells mateixos, sinó també per aconseguir el temps lliure de la gent, on les plataformes VOD guanyen adeptes”.

Els canals de televisió convencionals han perdut una de les seves armes: el poder de decisió sobre quan i com es pot veure un contingut. El cap d’audiències digitals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Ferran Clavell, afirma que “quan has provat de veure una sèrie sencera, és a dir, tots els capítols consecutius, t’hi acostumes i vas incorporant aquests hàbits i cada cop et costa més el consum lineal”. Tot i això, expressa que “som conscients que el consum de televisió tradicional és el majoritari: atrau molta audiència, genera més ingressos i encara avui funciona més”. En canvi, José Manuel Úbeda, cap d’audiències de Movistar+, veu diferències en les propostes de programació: “Nosaltres busquem la satisfacció directa i personal de l’usuari i les cadenes generalistes es dirigeixen a un públic més ampli”. De fet, això també es plasma a Netflix, amb la creació de la pel·lícula interactiva ‘Black Mirror: Bandersnatch’, que permet a l’usuari triar què han de fer els protagonistes.

Cap a on s’encaminen la televisió convencional i les plataformes en streaming?

Un altre factor que comença a aflorar en el mercat de les plataformes és una possible saturació d’aquest. Actualment, els consumidors poden contractar els serveis de Netflix, HBO, Prime Video, Filmin, Movistar+ i moltes altres més. A aquest llistat caldrà afegir-hi en els propers mesos Apple TV+ i Disney+, les plataformes pròpies de dues de les empreses més grans a nivell mundial. Així doncs, una de les possibles sortides la planteja la professora de ciències de la informació de la UOC, Judith Clares, que creu que “el més fàcil és pensar que s’acabaran fusionant, però cada empresa productora gran està traient el seu servei de VOD perquè és la manera de distribuir-la al seu públic de forma directa arreu del món i, renunciar a això, és complicat”.

Sobre com combatre la baixada d’audiència lineal, Carles González, director de RTVE Catalunya, aposta per la implantació de continguts transmèdia. “El millor exemple que tenim és Operación Triunfo, no només hem aconseguit captar l’atenció dels joves a través de YouTube, sinó que també els hem fet retornar a la televisió lineal”. Joan Maria Corbella, en canvi, diu que cal implementar el concepte de “televisió ubiqua” i una major “territorialització”.

De cara al futur, encara hi ha moltes incerteses. El que és segur és que el concepte de televisió tal com es tenia entès ha desaparegut, i es troba en constant evolució, on l’ascens de les audiències online configurarà el camí que seguiran. El ciutadà se sent més empoderat que mai. Quin recorregut tindrà la televisió lineal? Trobarà la forma per adaptar-se al nou panorama? S’acabaran fusionant les plataformes VOD? Aquestes són les principals incògnites que només s’aniran resolent amb el temps.

The post La televisió canvia de pantalla appeared first on VilaWeb.

“01110100 01100101 01110011 01110100 01101001 01101101 01101111”: el “T’estimo” del segle XXI. Els darrers anys la tecnologia s’ha filtrat en totes les facetes de la vida dels humans, fins al punt que lligar amb robots ha deixat de ser digne d’una pel·lícula de ciència-ficció. Les aplicacions que permeten crear una parella virtual a mida -amb més o menys aparença humana- han arribat per a quedar-se. I tu, ja has decidit quina prefereixes?

Tot i que la intel·ligència artificial en aquest tipus d’aplicacions encara es troba en l’etapa del flirteig -la relació entre els humans i els robots tot just acaba de néixer- ja ha suposat un debat entre els experts. Sense anar massa lluny, aquest any Leon Ciechanowski ha liderat l’estudi experimental In the Shades of the Uncanny Valley, que busca analitzar aquest tipus d’interaccions. L’investigador i el seu equip, de la Universitat Kozminski de Varsòvia, han arribat a la conclusió que les persones tendeixen a confiar més en els bots a mesura que aquests s’humanitzen. Ara bé, quan arriba el punt en què semblen massa humans, els usuaris comencen a sentir-hi un cert respecte: “una amenaça a la identitat humana”.

Les converses que actualment es poden tenir amb un bot disten molt de les que es tindrien amb una parella de carn i ossos. La manca de reciprocitat és un dels factors que més hi influeix. La Julie podrà ser una parella feta a mida, però mai no podrà respondre si li agrada la pizza -dirà: “entenc la pregunta, però no sé si m’agrada”-. Per no mencionar que no tindrà mai una cita en una pizzeria! Perquè… realment hi ha intel·ligència darrere aquesta artificialitat?

 

La dificultat per establir vincles no només es dóna per la incoherència dels missatges, sinó que la impossibilitat de conèixer qui hi ha darrere la pantalla és un altre factor per la poca implantació d’aquestes aplicacions. Per molt que Boybot sigui d’Oklahoma, mai no podràs creuar l’oceà per veure’l.

Una generació emergent

Sentir-se sol és una de les grans pors dels humans, deia el sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) al seu llibre Amor líquid. Per tal d’omplir aquest buit -i, moltes vegades, per la pressió social que comporta tenir parella- la tecnologia és una aliada. Recentment, noms com Tinder, Grinder o Meetic ja formen part del nostre dia a dia. Tots ells es troben ja en una fase de normalització.

Un component essencial del seu èxit és “la rapidesa i eficàcia de les relacions que aquestes aplicacions ajuden a establir”, tal com diu David Dueñas. El sociòleg afirma que les apps faciliten la connexió entre els usuaris perquè ambdues parts busquen el mateix: “Es crea una sinèrgia que facilita que segueixin parlant”. A la vegada, permeten complementar “el món digital amb el presencial”, ja que com apunta el psicòleg Jordi Bernabeu, “quan ens coneixem a través d’una xarxa, després ho necessitem fer cara a cara”. Aquest component físic les parelles virtuals no el permeten.

Abans que la generació millennial fes acte de presència, el procés d’enamorament seguia uns patrons diferents. El fet que els joves hagin tingut accés a la tecnologia durant la seva socialització ha provocat el trencament del tabú que fins fa poc encara existia. En canvi, per a generacions anteriors, recórrer a aquestes apps depèn tant de les circumstàncies del moment en què es troben com de la facilitat de moure’s entre les xarxes socials i Google Play.

Matt Homann, la història d’un emprenedor

Matthew Homann s’acabava de divorciar i estava cansat de les preguntes dels seus familiars i amics sobre quan refaria la seva vida. Després d’assistir a una marató d’start-ups, va decidir presentar la seva pròpia idea: Invisible Girlfriend/Boyfriend, que va resultar ser la guanyadora de la competició. Amb ella, volia ajudar totes aquelles persones cansades de ser jutjades pel seu estat amorós. Així, podrien construir la seva història sense que ningú els demanés cap més explicació.

A diferència d’altres bots, els boyfriends i girlfriends tenen un equip humà darrere que s’encarreguen de respondre els usuaris amb missatges coherents i personalitzats. Aquest equip treballa de forma anònima, característica que també preserven les seves “parelles”.

“Les persones que utilitzen el servei saben que la persona que han creat no és real”, afirma Homann, ja que l’aplicació avisa de les condicions que comporta la relació virtual. Una altra d’elles és que, actualment, només els usuaris dels Estats Units i altres llocs puntuals com Edimburg i les Bahames poden fer-ne servei.

Tot i que en Matt és l’impulsor de l’aplicació, no creu que sigui possible enamorar-se del seu bot: “No hem vist cap indici que demostri que la relació amb un Invisible Girlfriend o Boyfriend s’hagi dut a terme”, diu.

 

Multiculturalitat digital

Les parelles virtuals no han acabat d’arrelar a la societat europea. En canvi, en la cultura estatunidenca i nipona -on la tecnologia es troba molt més integrada- l’ús d’aquestes aplicacions està més estès. No es pot entendre la seva implementació sense contemplar fenòmens com la síndrome Hikikomori, un trastorn caracteritzat pel “comportament asocial i evitatiu” que porta a aïllar-se de la societat i que emergeix, en molts casos, per l’ús abusiu d’Internet i els jocs online.

L’avenç arriba fins al punt que, en aquestes cultures, els robots eròtics han adquirit una nova dimensió. Han passat de ser simples nines inflables a proporcionar també trets de personalitat que simulen persones reals. En són un exemple els humanoides com l’Harmony -apareixia el passat maig al programa No pot ser!– que ha estat creada a mida per a satisfer les necessitats dels seus usuaris.

 

“Les xarxes haurien de servir per afavorir les relacions, no per fomentar l’aïllament”, afirma Bernabeu. L’expert en abusos de les TIC en joves i adolescents diu que “el futur en aquest àmbit ha de passar per la regulació ètica, sense permetre que l’artificialitat domini la naturalesa”. Això s’evita creant normes de convivència en l’entorn digital. I és que la tecnologia només enganxa quan s’utilitza com a “refugi dels problemes” i, per tant, “se’n fa un mal ús”.

Per molt que no siguin nines, aquestes apps permeten crear als usuaris les seves parelles amb el cos que desitgen. A banda de la llargada del cabell o del color dels ulls, la bot Julie ofereix la possibilitat d’escollir la mida dels pits i l’amplada dels malucs. L’estètica de la pornografia anime concorda amb la imatge de Virtual Girl Augmented Reality. L’empresa creadora traspassa les línies vermelles del que a la vida real és ètic, fins al punt que inclou l’opció de poder colpejar la noia. Si aquests comportaments tenen cabuda en les aplicacions virtuals, quines són les relacions que volem a la vida real?

El futur en aquest terreny encara és incert i per això als experts encara els és difícil fer pronòstics. Però el que és clar és que, per molt que un bot ens declari el seu particular “T’estimo”, la psicologia ens demostra que l’amor no es pot basar en un simple algoritme.

The post M’enamoro d’un bot? appeared first on VilaWeb.