El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha elevat a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i a la comissària europea dels Drets Humans el possible atemptat de drets que suposa la denegació del Tribunal de Comptes espanyol dels avals de l’ICF per a trenta-quatre alts càrrecs de la Generalitat en el procediment contra l’activitat exterior del govern. Ribó es mostra sorprès pel fet que un òrgan administratiu no respecti una norma amb rang de llei plenament vigent com és un decret llei ja convalidat pel Parlament de Catalunya. També recorda el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries en favor de la constitucionalitat de l’aval.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Síndic també recorda que d’acord amb la llei processal civil, a la qual remet la del Tribunal de Comptes, l’aval ha de ser solidari, de durada indefinida i de pagador a primer requeriment emès per una entitat de crèdit o una societat de garantia recíproca o per qualsevol altre mitjà que, a judici del tribunal, garanteixi la disponibilitat immediata, si s’escau, de la quantitat de què es tracti.

Aquests requisits, segons Ribó, els compleix l’aval de l’Institut Català de Finances. Per això, el Síndic ha assegurat que també actuarà davant del Defensor del Poble perquè intervingui arran de la “greu lesió de drets” i de la indefensió que aquesta decisió representa.

Pel que fa al Consell d’Europa, Ribó recorda la resolució de l’Assemblea Parlamentària segons la qual cal assegurar que les previsions legals de malversació de fons públics s’apliquin de manera que les responsabilitats siguin solament exigibles quan es poden establir pèrdues reals quantificades al pressupost o als actius de l’estat.

Així mateix, Ribó recorda que en el seu informe recent relatiu a la concessió de l’indult parcial als presos polítics, ha advertit que les sancions econòmiques del Tribunal de Comptes impliquen condemnar a la ruïna les persones investigades, abans fins i tot d’una sentència i malgrat que moltes de les persones ara perseguides ja han estat jutjades al màxim nivell jurisdiccional pel delicte de malversació. Per aquest motiu, i en sintonia amb les recomanacions de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, el síndic és del parer que el Tribunal de Comptes hauria de paralitzar la tramitació d’aquests expedients.

El portaveu del PSOE al congrés espanyol, Héctor Gómez, ha evitat d’aclarir si Unides Podem ha aportat noms en la negociació amb el PP per repartir-se el poder en diverses institucions espanyoles com el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble i l’Agència de Protecció de Dades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Héctor Gómez, sobre el acuerdo entre PSOE y PP para la renovación de los órganos institucionales: "En las últimas horas hemos dado pasos importantísimos para solventar esta anomalía institucional" https://t.co/nVKurq16H3 pic.twitter.com/hO9QhlfFiR

— La Hora de La 1 (@LaHoraTVE) October 15, 2021

En declaracions a TVE, Gómez ha assenyalat que ara per ara vol mantenir la màxima discreció sobre els detalls de la negociació. D’altra banda, ha indicat que el ministre de Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha estat en contacte permanent amb Unides Podem per informar i traslladar sobre tots els aspectes de la negociació.

Gómez ha descartat precisar si la formació de Yolanda Díaz hi ha dit la seva en la negociació o si el PSOE ha tirat pel dret. Ara bé, ha ressaltat que els socialistes han encapçalat les negociacions perquè és el partit majoritari del govern. Així mateix, no ha volgut donar noms dels candidats que ocuparan els càrrecs en les diverses institucions.

Els Aiguamolls de l’Empordà viuen una de les pitjors sequeres dels últims anys. El director del Parc Natural, Sergi Romero, diu que la situació és greu i que es tracta d’un dels episodis més llarg que recorda des que va començar a treballar al parc, a principis dels noranta. I és que els episodis de sequeres són recurrents en aquestes zones humides, però enguany només hi han caigut 225 litres per metre quadrat, menys de la meitat de la mitjana (entre 500 i 600 l/m²).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els recs no tenen aigua i això provoca que zones habitualment plenes, com l’estany del Cortalet, estiguin completament secs. La situació ha causat que moltes espècies d’aus s’hagin desplaçat cap a altres punts. Romero atribueix la situació a la falta de pluges i als litigis amb el propietari de Vilaüt, que es nega a deixar inundar la zona. “No em vull imaginar l’escenari si la situació persisteix, però si no plou, deixarà de ser una zona humida”, afirma.

La reina d’Anglaterra, Elisabet II, ha criticat la inacció dels líders mundial per afrontar la crisi climàtica. Durant l’obertura de la legislatura al parlament gal·lès, les càmeres van enregistrar la reina assegurant, en una conversa privada, que està indignant amb els principals líders polítics. “Parlen, però no fan res”, va afegir.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les companyes de confidències de l’Elisabet II eren la duquessa de Cornualla i la presidenta del parlament, Elin Jones. De fet, la conversa va versar sobre el canvi climàtic, ja que el 31 d’octubre, la reina ha de participar en la cimera de la Cop26, que es farà a Glasgow.

“És extraordinari, no? He sentit de tot sobre la Cop… però encara no sé qui ve. No en tinc ni idea. Només sabem sobre aquells que no venen. És realment indignant quan parlen, però no fan res”, diu la reina, mentre l’enregistren.

World leaders have been described as "irritating" by the Queen for failing to commit to next month's UN climate change conference, #COP26.

Read more here: https://t.co/2sOIpkFGb9 pic.twitter.com/Tw99WZKMZW

— Sky News (@SkyNews) October 15, 2021

El Palau de la Música Catalana, L’Auditori de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya celebren conjuntament que la cabuda dels teatres i sales de concerts torna a estar al 100% oferint tarifes especials per a les entrades que fins ara no es podien vendre. L’objectiu de la iniciativa conjunta, titulada ‘Celebrem que estem al 100%’, és “tornar a omplir les sales de públic”, segons han explicat en un comunicat els sis equipaments públics nacionals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘La Víctor C.’: el llit de Caterina Albert, a l’escenari del TNC

Tots els equipaments oferiran un preu d’entrada únic des d’avui i fins al 31 d’octubre de 10 euros, a excepció del Liceu, que les posarà a la venda a 30 euros. Per comprar-ne, n’hi ha prou a anar a la pàgina web de cada equipament cultural i seleccionar la representació d’entre les incloses a la promoció.

Un xoc frontal entre un cotxe i un autocar a Argentona (Maresme) ha deixat diverses persones ferides. Segons que ha informat el Servei Català de Trànsit, els fets han passat al voltant de les vuit del matí a la carretera B-502, al punt quilomètric 4,6.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🟥⚠ Aquest matí, poc després de les 7h, s'ha produït una col·lisió entre un cotxe i un autocar escolar a l'entrada del veïnat de Madà #argenton, amb dos ferits, el conductor del vehicle i un jove que viatjava a l'interior del bus. pic.twitter.com/eGvZlmiq6z

— Ajuntament Argentona (@ajargentona) October 15, 2021

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) s’ha desplaçat amb tres unitats terrestres i ha atès un total de nou persones. El conductor del turisme ha resultat ferit menys greu i ha estat traslladat a l’Hospital de Mataró. Paral·lelament, s’ha atès i traslladat al CUAP de Mataró a tres dones i dos homes, tots ells en estat lleu. El SEM també ha donat assistència a dues dones i a un home al lloc de l’accident.

Accident de trànsit entre cotxe i autocar a #Argentona.
3 unitats terrestres SEM activades.
9 afectats:
Home, menys greu, traslladat a Hosp. Mataró; 3 dones i 2 homes, lleus, a CUAP de Mataró; 2 dones i 1 home altes in situ. @transit

— SEM. Generalitat (@semgencat) October 15, 2021

L’ex-batlle de Vic Jacint Codina s’ha mort aquest dijous al vespre a 78 anys. Va ser batlle de la capital d’Osona per Convergència i Unió durant dotze anys, del 1995 al 2007. Abans, del 1991 al 1995, també havia estat president del Consell Comarcal d’Osona. A banda de la batllia, Codina era pastisser i va regentar el centenari forn Sant Miquel, de la plaça Major de Vic fins al 2014, quan el va traspassar al grup PaVic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’actual batllessa de Vic, Anna Erra, ha recordat Codina pel seu llegat a la ciutat, com ara la recuperació de la universitat o la integració del ferrocarril dins del teixit urbà. “Gràcies per tots els teus anys dedicats al municipalisme i a la ciutat”, ha escrit a Twitter.

Gràcies per tots els teus anys dedicats al municipalisme i a la ciutat excel·lentíssim alcalde Jacint Codina. Deixes un gran llegat amb la recuperació de la Universitat de #Vic, la integració urbana del ferrocarril i l’anomenat Model Vic d’educació. DEP 🖤 https://t.co/7RHXR0YvKm

— Alcaldessa de Vic (@AlcaldessaVic) October 15, 2021

L’ex-president dels Estats Units Bill Clinton es troba ingressat a l’UCI a l’Irvine Medical Center de la Universitat de Califòrnia. Segons que ha informat el seu metge, l’ex-dirigent demòcrata ha tingut una infecció d’orina que s’ha estès al seu torrent sanguini.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Ha estat admès a l’UCI amb un monitoratge constant i se li han administrat antibiòtics i fluids. Romandrà a l’hospitalitzat per continuar sota vigilància”, ha explicat en un comunicat l’equip mèdic que l’està tractant.

Així mateix, han especificat que Clinton és a l’UCI per una qüestió de privacitat i seguretat i no pas perquè requereix cures intensives.

Els serveis d’emergència continuen pendents de les noves efusions del volcà de Cumbre Vieja (la Palma), que els geòlegs descriuen en alguns moments com un autèntic tsunami de lava. En aquest sentit, l’Institut Vulcanològic de Canàries (Involcan) ha qualificat d’impressionant la velocitat del magma que descendeix del cràter muntanya avall.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Uno de nuestros equipos ha podido filmar hoy un verdadero "tsunami" de lava. Impresionante velocidad y desborde del canal lávico / today one of our crew was able to film a truly lava "tsunami". Amazing speed and overflow of the lava channel. pic.twitter.com/aoKiUSJ2bX

— INVOLCAN (@involcan) October 14, 2021

El darrer informe del Departament de Seguretat espanyol (DSN) assenyala que l’erupció continua comportant-se com un mecanisme estrombolià, que té fases d’explosivitat i efusives. Així mateix, destaca que hi ha dues grans colades. La primigènia, amb poca aportació de lava nova, i la segona, que és la que preocupa més. Concretament té dos apèndixs, dels quals un té alta intensitat i un recorregut molt ampli.

D’altra banda, el Consell Superior d’Investigacions Científiques espanyol ha informat que l’erupció del Cumbre Vieja ha expulsat sediments oceànics previs a la formació de la Palma. Segons els científics, l’arxipèlag de les Canàries es va formar ara fa uns dos milions d’anys.

El volcán de #LaPalma sigue su erupción con gran fuerza y arroja sedimentos oceánicos que se hallaban en el fondo marino antes de que se formaran las islas, hace 2 millones de años, como muestra Vicente Soler (@IPNA_CSIC) con este fragmento pendiente de confirmar en laboratorio pic.twitter.com/I6ohDRMdPn

— CSIC (@CSIC) October 14, 2021

Podeu veure en directe el vídeo de la Televisió de les Canàries ací:

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, la presidenta del parlament, Laura Borràs, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, han participat en la tradicional ofrena floral en commemoració del vuitanta-unè aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys. Com cada any, l’ofrena ha tingut lloc al fossat de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, on soldats franquista van afusellar Companys durant la matinada del 15 d’octubre de 1940.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En l’ofrena, que ha estat precedida per la tradicional marxa de torxes, també hi han participat el president d’ERC, Oriol Junqueras, el conseller Raül Romeva, i els diputats Jenn Díaz i Gerard Gómez del Moral. Per part de JxCat, també hi han anat el secretari general Jordi Sánchez, la portaveu Pilar Calvo i la diputada Pilar Calvo.

📸 @raulromeva, a l’acte d’homenatge del president Lluís Companys✊ al Castell de Montjuïc: “El president Companys sabia que la història el transcendia com a persona i que tot el que feia era, sobretot, per a les generacions futures” #Companys81 pic.twitter.com/1rOvbQNUVd

— Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) October 15, 2021

En el seu parlament, Romeva ha destacat que “avui hi ha més de 3.000 persones represaliades que segueixen patint inclemències d’un estat que, és veritat, ja no afusella, però persegueix fins a no poder més per desmobilitzar la gent que simplement demana exercir el dret a vot.”

L’acte, que ha estat breu, ha transcorregut en silenci i acompanyat per l’actuació d’un violoncel·lista. Posteriorment, els membres del govern i altres autoritats s’han dirigit al cementiri de Montjuïc per fer l’ofrena floral a la tomba del president. Allà, Aragonès ha avisat que els motius de fons que van portar el feixisme a atacar les institucions catalanes i afusellar Companys continuen encara avui, amb els atacs contra Catalunya.

Així mateix, ha afirmat que la “cadena històrica institucional” aguanta des de l’afusellament fins avui dia, 81 anys després. El president ha apuntat que l’estat espanyol ha intentat la repressió amb diferents onades, i n’ha posat com a exemple la decisió del Tribunal de Comptes espanyol d’ahir.

D’altra banda, Laura Borràs ha advertit que, si amb l’assassinat de Companys, Espanya s’endinsava en la “negra nit del feixisme i la dictadura”, el país persevera en “no voler ser un estat de ple dret”, després de la sentència del Tribunal de Comptes. En la seva intervenció, la presidenta del parlament ha criticat que el tribunal no accepti uns avals “perfectament legals” i ha assegurat que “la repressió continua ben viva”.

Els Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Afers Interns han detingut aquesta nit passada quatre agents del cos, que segons ha avançat La Vanguardia i ha confirmat VilaWeb. El Departament d’Interior ha ampliat posteriorment la informació amb un comunicat, tot explicant que se’ls investiga com a presumptes autors dels delictes de suborn, realització arbitrària del propi dret, robatori amb força i  revelació de secrets.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les detencions van tenir lloc ahir a Barcelona, Santa Perpètua de la Mogoda i Montcada i Reixac. Els agents també van realitzar una entrada i escorcoll judicial en una empresa de Barcelona. Els investigadors no descarten noves detencions.

Els detinguts passaran aquest matí a disposició judicial. La instrucció la porta el jutjat d’instrucció número 1 de Rubí.

 

Atemptat contra la llibertat de premsa. La titular del jutjat d’instrucció número 29 de Madrid, María Cristina Díaz, ha reclamat a Eldiario.es que reveli a la família Franco les fonts que li van permetre publicar els béns que hi ha a l’interior del Pazo de Meirás. La propietat de l’edifici, que ha estat ocupat durant més de 80 anys per la família del dictador, està en litigi entre l’administració i els Franco.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El desembre de 2020, el diari va publicar un llistat amb les fotografies dels gairebé 700 béns del Pazo de Meirás, que formen part d’un inventari realitzat per tècnics de Patrimoni espanyol. El llistat es va fer a petició del magistrat que en aquell moment instruïa la causa.

Arran de l’article del diari, els Franco van presentar una querella contra la funcionària que va elaborar l’inventari, tot acusant-la d’un delicte de revelació de secrets. La fiscalia ha demanat l’arxivament del cas, però la jutgessa ha anat un pas més enllà i ha exigit a Eldiario.es que identifiqui les seves fonts.

 

El Sindicat d’Habitatge del Raval (SHR) ha denunciat davant del Departament d’Interior, a Barcelona, la detenció “racista” d’un membre de l’entitat. Segons el sindicat, ahir al matí la policia va fer una identificació per perfil racial del membre del col·lectiu i després el va detenir per “fer-lo declarar en relació amb un desnonament il·legal” el maig passat. L’entitat ha lamentat que la detenció “combina el racisme policial i estructural amb l’increment de les pràctiques repressives de la Generalitat”. En aquest sentit, el sindicat ha recordat que dimecres els col·lectius en defensa de l’habitatge explicaven que acumulen 364 multes per valor de més de 200.000 euros des del 2019.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🔴 MOLT IMPORTANT 🔴

Avui han detingut a un company per un desnonament de fa cinc mesos! Han anat a buscar-lo a la seva casa.

Ahir parlàvem de les multes per un total de 200.000€, però la repressió va molt més allà. Avui farem una roda de premsa pel que ha ocorregut. pic.twitter.com/9FQCnCmon7

— Sindicat Habitatge Raval (@RavalSindicat) October 14, 2021

 

“Aquesta onada repressiva no només és d’acord amb centenars de multes sinó que els últims mesos hem viscut desenes de detencions d’activistes de tot el territori i múltiples causes penals obertes”, afirma l’entitat en un comunicat.

“No només parlem de l’aplicació de la llei mordassa, sinó d’identificacions sistemàtiques” als activistes, “desenes de detencions i causes penals obertes”, “càrregues i brutalitat policial”, seguiments il·legals o intimidació amb armes de foc als desnonaments.

“Ens trobem davant d’un govern que s’autoanomena d’esquerres i que diu protegir el dret a l’habitatge per un cantó, mentre per l’altre aplica la llei mordassa i reprimeix cada cop més durament un moviment organitzat que defensa el dret a sostre”, conclou.

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

Entrevista de Gemma Aguilera

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanquem la sèrie d’entrevistes als ponents que participaran en la jornada Miralls conversant amb Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques, i fins fa pocs mesos tinent d’alcalde de l’Àrea de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta conversa, Subirats reflexiona sobre la necessitat d’incorporar més continguts culturals en els currículums educatius.

La cultura popular és valors, història, solidaritat, relacions socials… Malgrat tot, a les escoles no és una matèria consolidada, més enllà d’alguns projectes en alguns centres. De fet, és anecdòtica. A què atribuïu que el nostre sistema educatiu no tingui ben integrada la cultura popular? La música o la plàstica, per exemple, formen part de tots els programes educatius…

No és només un problema de cultura popular en sentit estricte. El que crec que cal és repensar la relació cultura-educació en el seu sentit més ampli. Si comparem el que es fa aquí en continguts culturals a les escoles i instituts de 3 a 18 és molt poc central en el currículum. Es fa plàstica i música, si, però no amb la mateixa intensitat a tot arreu, i en general, com aspectes complementaris. La cultura és avui un element de desigualtat real, entre aquells alumnes que tenen accés a continguts i experiències extraescolars, i que viuen en entorns on les activitats culturals són presents i aquells que no hi tenen accés. Dos nois o noies, tots dos amb el títol de batxillerat o d’ESO sota el braç, el que els diferencia de nou és la motxilla cultural i d’activitats de lleure que han tingut.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu fent clic aquí

Entrevista de Guillem Carreras

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des del món de l’activisme, és habitual relacionar els àmbits de l’educació i la sostenibilitat. També són relativament freqüents els debats sobre cultura i educació. Malauradament, en les reflexions sobre aquesta tríada de conceptes, encara no es valora prou la importància que té la cultura en la construcció d’una societat sostenible. Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, defensa que cal aprofundir en aquesta mirada. La cultura té una dimensió ociosa, que tots tenim present, però també és una eina per decidir com volem viure com a comunitat. Carbó en parlarà dissabte 16 d’octubre a la jornada Miralls, que se celebrarà a la Fira Mediterrània de Manresa.

 

Les entitats culturals i els centres museístics probablement no han creat llaços prou forts. Quina és la vostra experiència al Museu de la Vida Rural?

És veritat que durant molts anys hem viscut en mons allunyats. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, aprovada el 2003, ha contribuït a apropar-los. Des de llavors, el patrimoni s’ha concebut des d’una mirada més comunitària, no pas com una tradició que obliga, sinó com una herència des d’on construir.  En paral·lel, els museus han pres consciència que han d’estar plenament imbricats amb la comunitat que ens acull. No som un lloc on es guarden i custodien objectes.

El Pla de Museus 2030 de la Generalitat de Catalunya reivindica la funció social i participativa d’aquests equipaments i es proposa aconseguir que estiguin fortament implicats en la vida cultural, educativa, social i científica del país. Que siguin ben valorats per àmplies capes de la societat, que es considerin rellevants i necessaris.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu fent clic aquí

La dolçaina, el flabiol, el fiscorn, l’acordió diatònic o la gralla. Són només cinc dels més d’una vintena d’instruments d’arrel tradicional que s’han donat cita avui en l’estrena de ‘Trencadís’. Es tracta de la primera proposta artística de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC), formada per trenta-un joves especialitzats en instruments tradicionals dels Països Catalans. Una obra firmada pel músic Dani López i amb la veu d’ Anna Ferrer, que combina un repertori d’elements tradicionals amb versos de Juana Dolores, Enric Casasses, Josep Pedrals o Clara Fiol. La proposta ha servit per inaugurar la 24a Fira Mediterrània de Manresa, que recupera la presencialitat després d’un any atípic per la pandèmia. El certament ofereix seixanta-set propostes musicals i escèniques, de les quals quaranta-tres són estrena.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Deu propostes destacades de la Fira Mediterrània

Com sonava la música d’arrel tradicional catalana abans de l’era d’Internet i la forta influència de la cultura comercial. Per esbrinar-ho, el compositor Dani López va agafar el recull ‘A peu pels camins del cançoner’, d’Artur Blasco, un treball que inclou 1.500 cançons populars del Pirineu. Després va començar la recerca de poetes contemporanis i va escriure els nous arranjaments. Els poemes que es musiquen a ‘Trencadís’ són versos d’Anna Gual, Sònia Moya, Rosa Vilanova, Juana Dolores i Enric Casasses.

Les cançons de la música d’arrel dels Països Catalans bateguen avui al @Kursaalmanresa de la ma d’ @OmacOrquestra. Trencadís inaugura la #FMediterrania, amb una formació orquestral integrada per 31 músics joves. Un projecte amb esperit d’innovació i experimentació. 📸Txus Garcia pic.twitter.com/6waLtxx39G

— Fira Mediterrània (@FMediterrania) October 14, 2021

L’OMAC ha estat realitat gràcies a la implicació del Tradicionàrius, la Fira Mediterrània de Manresa, la Marfà de Girona, i els ajuntaments de les ciutats on actuarà l’orquestra aquest mateix 2021 després de l’estrena d’aquest vespre a Manresa: Olot, Tarragona, Vilafranca del Penedès i Sant Cugat del Vallès.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, han demanat avui una Unió Europea radicalment democràtica, solidària i dels pobles i les nacions. A través d’un vídeo en l’acte del 40è aniversari de l’Aliança Lliure Europea (ALE), partit europeu al qual pertany ERC, Rovira ha reclamat una Unió Europea que també sigui més social i que permeti que les nacions siguin allò que volen ser.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per la seva banda, Aragonès ha reivindicat l’ALE com un partit a favor dels pobles i les nacions per fer lliures els pobles. També a través d’un vídeo, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha posat en valor l’internacionalisme dels moviments independentistes. A l’acte també ha participat l’expresidenta d’ALE, Nelly Maes, que ha defensat que les identitats nacionals no han de ser un obstacle a la Unió Europea i ha instat les minories a no deixar la identitat. Maes també ha reivindicat una Europea que no sigui dels mercats, sinó de la gent.

En l’esdeveniment han participat els eurodiputats d’ALE, inclosos els d’ERC Jordi Solé i Diana Riba. També hi ha assistit el delegat del Govern davant la Unió Europea, Gorka Knörr.

El futbol professional fa temps que ha ensenyat les costures, els vicis de temps antics, la podridura: salaris obscens, jugadors semianalfabets, dirigents gàngsters, creació i lapidació de mites a velocitat supersònica… La cosa és tan obscena que el mig esclat del futbol femení es podria entendre com una gran maniobra de soccer washing: blanqueig del futbol. Els articulistes que volen il·lustrar les giragonses històriques solen citar la frase tan gastada (i deformada) d’en Tancredi, el nebot del Gattopardo, però l’enxandallament s’entén millor llegint Roberto Saviano. A ZeroZeroZero explica que els càrtels sud-americans van estar a frec de derrota perquè els va costar molt entendre la lliçó de la ‘ndrangheta calabresa: que, si no volien sucumbir a l’estat, els homes d’honor (juraments i sang, principis morals, aire feréstec) havien de deixar pas als yuppies de la droga (llicenciatures a Harvard, manca absoluta d’escrúpols, gomina i corbata). L’enxandallament ha vençut l’estat amb la mateixa estratègia: adaptant-se al mercat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La modernitat líquida ens va robar la pudor d’havà que saturava les tardes de diumenge a can Barça, a l’hivern, en aquella hora que el sol ja entrava de biaix però encara escalfava prou. La magdalena proustiana dels futbolaires. Encara avui, si casualment ensumo flaire de puro automàticament sento l’escalfor de la mà del pare repenjada al clatell per no perdre’m entre la gentada dels tocatardans. Després qui va rebre va ser la cervesa. Ara, amb la vacuïtat evaporada, tard o d’hora prohibiran aplaudir o celebrar els gols, pràctiques tribals que poden ofendre vés a saber qui. El pellprimisme s’engreixa a mesura que ens enxandallem.

L’esport-espectacle és vintage, perquè ens vol passius i endrapant frankfurts. Una imatge poc escaient amb la promesa de protagonisme que ens fa constantment el turbocapitalisme. Sigues el protagonista de la pel·lícula de la teva vida. Per això ara s’estila l’esport individual. I per això el pàdel fa estralls. Perquè és actual (ràpid, interclassista, roba de coloraines, nois i noies barrejats ) i per això ha suplantat el tennis (llarg i lent, classista, poc inclusiu, roba massa cara); per això l’antic Club Tennis Horta, fundat el 1912, des de fa un parell o tres d’anys es diu Nick Club Pàdel Barcelona i només té pistes d’esquaix i la web exclusivament en castellà. L’enxandallament del món és posar-li Nick a un centre esportiu, perquè ‘Centre esportiu’ és boomer.

L’enxandallament ho abasta tot, perquè és una revolució. Involutiva, però revolucionària. Abans, quan els llocs on s’anava a jugar a tennis es deien ‘club de tennis’, els cotxes eren petits. Ara són molt més grossos. Poses el sis-cents de l’avi al costat de l’Audi de ta cosina i fa esgarrifar: David contra Goliat. Els cotxes són molt més grossos (fixeu-vos-hi: és sorprenent) perquè han d’encabir molta més simbologia; als anys cinquanta, tenir cotxe i televisor eren sinònim d’haver sortit de la pobresa. El salt de qualitat estava entre tenir-ne i no tenir-ne. Ara de cotxe en té tothom (ja m’enteneu: em refereixo al primer món, i segurament també al segon), per això la diferència està entre tenir una merdeta de Ford Fiesta o un Dacia Sandero 60 CV amb Airbag 4P doble cilindre i totes aquestes enganyifes. L’enxandallament del món és creure’s que la doble tracció et confereix estatus.

L’enxandallament és transversal. La sacralització del parer personal. “És la meva opinió”, t’etziba el neci que no sap res, que no s’ha preocupat de saber res sobre allò de què està parlant ni creu que calgui. Una justificació i alhora un salconduit. Només és la meva opinió, diu el llanut, magnànim, però l’has de respectar perquè totes les opinions són respectables, encara que això que acaba de dir sigui una summa niciesa. L’opinió com a tòtem, l’apoteosi del titular de diari com a màxima informació, el pseudo-debat a partir d’un blanc o negre, el tertulià com a autoritat. El lloc comú i el pensament banal s’equiparen al saber i a la instrucció perquè totes les opinions són respectables. Un dels grans tòtems enxandallats.

L’enxandallament també és anar a veure una peça teatral tan trasbalsadora com La cabra, que planteja un dilema moral i cultural de primera magnitud, esborronador, i esclafir a riure cada vegada que els actors conjuguen el verb follar. Que deuen ser unes tres-centes vegades al llarg de la peça. “Follacabres!”, i ha ha ha! “De debò que t’has follat una cabra?” I més ha ha ha! És el públic Torrente. L’espectador que va a teatre amb xandall, encara que s’hagi vestit de mudar.

És, finalment, el miratge de la falsa llibertat. Que ens facin creure que podem escollir-ho tot com si la vida fos un passadís de supermercat: el canal de televisió, l’influencer, l’escola, l’indret exòtic per anar de vacances… I la llengua, perquè la baixada mortal de consciència lingüística de les dues darreres generacions és resultat sobretot d’aquest miratge enganyós: tinc dues llengües (dues i mitja, si comptem el globish) i puc triar en cada moment quina faré servir, perquè el bilingüisme és diversitat i riquesa. El fet que, a l’hora de la veritat, la tria sigui aclaparadorament la mateixa és la millor prova que aquesta llibertat, de lliure, no en té res. L’enxandallament és la gàbia del pensament.

Jorge Barudy (1949) és neuropsiquiatre, psiquiatre infantil i terapeuta familiar. Expert en història del trauma, va viure l’exili directament quan va ser empresonat després de la caiguda de Salvador Allende a Xile. En aquell moment, ja era metge i estava vinculat als moviments de les poblacions maputxes indígenes i camperoles. Format en psiquiatria a la Universitat de Lovaina, és el fundador de la primera organització del món que es dedica a investigar i a oferir un mètode d’atenció als exiliats o refugiats polítics. És consultor i supervisor de programes de prevenció del maltractament infantil a l’Amèrica Llatina, Bèlgica i l’estat francès. Com a autor, ha publicat llibres com ara El dolor invisible de la infancia. Una lectura ecosistémica del maltrato infantil (Editorial Paidos, 1998), Hijas e hijos de madres resilientes (Editorial Gedisa, 2006) i Los desafíos invisibles de de ser madre o padre: Manual de evaluación de las competencias y la resiliencia parental (Editorial Gedisa, 2009). Fa vint-i-dos anys que és a Catalunya i ara viu a Bellaterra.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Vau ser un exiliat xilè després de l’enderrocament d’Allende i ara teniu un centre a Barcelona que tracta i acull psicològicament els exiliats.
—El cop militar va ser l’11 de setembre de 1973. Jo tenia vint-i-quatre anys i en feia un que m’havia graduat en medicina. Pertanyia a una generació de metges que entenia la professió des d’una perspectiva molt sociopolítica. És a dir, no era tan sols guarir les malalties sinó que s’havia de comprometre a canviar els contexts. En molts països, la conjuntura és molt mòrbida perquè hi ha moltes desigualtats i molta violència estructural. Podríem dir que el teixit social mateix origina moltes de les malalties físiques o mentals. Jo era tant metge com activista social.

—Què va passar durant el cop contra Allende?
—Les classes dominants, tant en l’àmbit local com nacional, ens assenyalaven i estigmatitzaven com a subversius o possibles terroristes. Ens acusaven del desordre que hi havia al país. El desordre de les classes populars que donaven suport al govern d’Allende.

— I a vós, què us va passar?
—El dia del cop vaig ser detingut i em van portar a un camp de concentració. Allà vaig viure tres mesos d’horror juntament amb molta més gent. Em van torturar perquè els militars eren el braç armat de les classes dominants, dels propietaris de les terres i dels bancs. Tenien molt de ressentiment en contra nostra. Sóc un dels que va sobreviure a la presó. Molts altres van ser torturats i assassinats. De fet, fa poc que s’ha sabut que enganxaven els cadàvers amb riells de ferrocarrils i els llençaven al mar amb helicòpters. Amb una història com aquesta, hom té dues alternatives: retirar-se o reforçar el seu activisme. I el meu cas va ser aquest segon.

—I us en vau anar a l’exili.
—Vaig continuar lluitant. Sobretot per ajudar els companys i les companyes que continuaven a la presó a Xile. L’any 1975 vaig arribar a Bèlgica, on vaig aconseguir l’estatus de refugiat polític. Vaig tenir una gran acollida, que hauria de ser la mateixa que haurien de brindar ara els països europeus als refugiats o els que demanen asil. I no és així. Crec que ara per ara Europa és una vergonya perquè disfressa la seva actitud com si fos a favor dels drets humans i no és així.

—Què creieu que tenen en comú els que s’han exiliat?
—Cap exili és comparable. La primera cosa que ens hem de demanar és què van viure les persones abans d’exiliar-se. S’ha de saber la història prèvia. Si ets exiliat d’una situació de conflicte, de guerra o de repressió política, o perquè tenies una amenaça de mort. Molta d’aquesta gent té el trauma de la violència inscrit al cos. L’altre element fonamental és el trajecte. Com arribes del teu país d’origen al que et donarà asil. Això s’ha deteriorat aquests darrers vint-i-cinc anys. Ha empitjorat quan la majoria de partits s’ha deixat emportar per aquest neoliberalisme salvatge, fins i tot els que es diuen d’esquerres. Si no tens una societat d’acollida saludable, el fet més probable es que et quedis fixat en el trauma. Per això, el trauma d’aquesta gent té moltes fases. L’anomenem traumatització acumulativa, perquè origina això que tècnicament s’anomena trauma complex, que pot tenir moltes manifestacions.

—Com veieu que, en ple segle XXI, a l’Europa occidental hàgim de parlar de casos d’exiliats polítics?
—Amb tota l’experiència dedicada a atendre el dolor visible i invisible d’exiliats que vénen de molts llocs del món, no podria ser indiferent a la situació que viuen els dirigents polítics catalans, com tampoc al seu patiment. El fet que els altres dirigents que es van quedar aquí fossin condemnats implica clarament que hi havia un risc de presó. Per sort, hi ha el dret d’exili i fins i tot de demanar la condició de refugiat polític. L’exili implica sempre un gran desarrelament, és una pèrdua de l’estabilitat quotidiana. Sempre penso en els familiars, en els fills; sobretot els petits.

—Quan parlem de trauma, de què parlem?
—El trauma és un esdeveniment que apareix després d’una experiència que suscita molt de dolor. És una resposta d’estrès al patiment, que en molts casos es manifesta amb diferents menes de trastorns físics i mentals. És una conseqüència al cos d’una experiència que t’ha fet mal. I el dany pot ser causat per moltes coses. Els pitjors traumes són els originats per éssers humans. És això que nosaltres anomenem atrocitats traumàtiques. Són persones, que normalment pertanyen a sistemes policíacs o militars, que tenen l’objectiu de fer mal per eliminar una font d’oposició o de risc per a l’estabilitat de les relacions dominants que imposen.

—La neurociència diu que els traumes es vinculen tant a les relacions interpersonals com a la genètica.
—El gran avenç, la gran revolució científica per a entendre el funcionament de l’ésser humà, ha estat la neurociència i l’epigenètica. L’ésser humà, per a tenir una bona salut mental, necessita ser ben tractat. I el bon tracte implica tant l’afecte com els estímuls i la sensació de protecció, però també un respecte incondicional a la condició humana. Cada vegada que es fan actes que violen aquest dret fonamental, hi ha una experiència d’amenaça a l’equilibri de l’organisme. Quan parlem de trauma, parlem d’experiències que vénen de l’entorn, però quan parlem de la resposta de l’organisme, hem de parlar de models més complexos i sistèmics. No totes les respostes són iguals.

—Donem respostes diferents segons qui som?
—Les respostes que donem responen al contingut de l’agressió, a la duració i a qui l’ha causada. No és igual que el mal sigui originat per un ésser molt pròxim a tu, com una mare o un pare, que per algú que no coneixes i amb qui no hi ha cap vincle. Com més pròxima és la persona que te’l causa, més mal fa.

—Hi ha classes diferents de traumes?
—És important de diferenciar entre un esdeveniment traumàtic i un procés traumàtic. L’esdeveniment és puntual i el procés és quan aquestes agressions són mantingudes en el temps i, per tant, a poc a poc et van desorganitzant el funcionament mental. En el trauma, l’edat és molt important.

—Els infants són més permeables al trauma?
—Quan parlem de trauma sempre cal parlar de la infantesa. Però no cal pensar en situacions extremes de guerra. El maltractament infantil dins la família és molt habitual. I com més petit és el nen, més gran és l’impacte del trauma. Els primers mil dies de vida són molt importants. El trauma primerenc. M’imagino els infants en contexts de guerra, els que han de travessar mars amb pasteres. Normalment són els més vulnerats i els més oblidats. També poden originar traumes unes altres menes d’experiències com per exemple això que passa amb el volcà de la Palma. Les catàstrofes naturals desestabilitzen tota la quotidianitat perquè els habitants perden tota la seva història.

—Creieu que la societat catalana es va traumatitzar després del Primer d’Octubre?
—L’1-O va venir després dels atemptats a la Rambla. Per tant, ja es venia d’una gran sacsejada. Nosaltres vam fer un programa de prevenció del trastorn traumàtic i per afavorir la resiliència. Però l’1-O va ser tan impactant que vam haver de canviar el contingut del material i ampliar-lo. Hi va haver una suma d’experiències traumàtiques, i la repressió policíaca, amb totes aquestes escenes que ens han quedat gravades, va ser molt greu. Crec que als més grans els van tornar a venir els records de la repressió franquista. Tot abús de força i humiliació pot tenir un efecte traumàtic, però no sempre, atenció.

—De què depèn?
—De l’estat les persones abans. És important saber quina era la història de vida d’aquesta gent abans de l’1-O. Aquí s’ha de fer una diferència entre patiment i trauma. Tots els represaliats l’1-O van viure impotència i patiment, però no tots en van sortir malalts. Si les persones tenen una vulnerabilitat prèvia és diferent. I la cosa pitjor que pot passar als traumatitzats és que els deixin sols. Que no els acompanyin i no els reconeguin com a afectats per una experiència que els ha causat dolor.

—La psicoanalista Alice Miller diu que els grans dictadors de la història són nens traumatitzats.
—Cert. Tots tenen una història de maltractaments en la infantesa que d’alguna manera en va determinar l’organització cerebral i després els va portar a cometre aquestes atrocitats. Jo ho diria d’una altra manera: que tots els dictadors no van tenir els bons tractes necessaris perquè desenvolupessin el cervell social, que caracteritza l’ésser humà i les seves representacions empàtiques. Les polítiques públiques haurien de prioritzar que tots els nens del planeta tinguessin garantit aquest mínim de bon tracte, i així desenvoluparien aquest cervell social, que és altruista, empàtic i mentalitzador.

—Sempre parlem de traumes individuals o també de col·lectius?
—Hi ha poblacions senceres traumatitzades. Però, alhora, també coneixem poblacions senceres que són resilients. La catalana és una societat resilient. L’origen de la resiliència no té res a veure amb el trauma, sinó amb els elements que té una societat per establir vincles solidaris entre la gent i crear una identitat compartida i oberta. La resiliència va relacionada amb l’afecte. La reconstrucció dels teixits socials està molt vinculada amb la resiliència. Si s’afegeix l’aïllament a la repressió social, augmenta el risc de trauma i que es cronifiqui.