Vilaweb.cat

L’Audiència espanyola refusa d’investigar la vinculació de l’imam de Ripoll amb el CNI

El jutge de l’Audiència espanyola que indaga els atemptats del 17A ha refusat d’investigar la vinculació de l’imam de Ripoll amb el CNI, com sol·licitava una acusació particular.

El titular del jutjat central d’instrucció número 4 de l’Audiència espanyola José Luis Calama, conclou que no és procedent de practicar les diligències d’investigació sol·licitades per Francisco Javier Martínez, pare d’un menor mort en els atacs que exerceix l’acusació particular en la causa.

L’advocat d’aquesta acusació particular, Jaume Alonso-Cuevillas, ha explicat a VilaWeb que recorrerà la decisió del jutge de no practicar les diligències sol·licitades, entre les quals figurava la testifical dels agents policíacs que es van entrevistar amb l’imam de Ripoll entre 2012 i 2014, quan va estar a la presó a Castelló per delictes relacionats amb el narcotràfic.

En el seu acte, el magistrat fa íntegrament seus els arguments de la fiscalia, la qual es va oposar a indagar la relació de l’imam Abdelbaki Es Satty amb el CNI, amb l’argument que això excedia l’àmbit d’investigació de la causa dels atemptats i que no s’havia posat de manifest cap indici que apuntés a aquests vincles.

Entre les diligències refusades, figura la declaració del sots-director general d’Institucions Penitenciàries, una indagació que la fiscalia creu innecessària atès que ja consta la seva resposta sobre les entrevistes policíaques realitzades a l’imam de Ripoll, en quatre ocasions, entre 2012 i 2014, a la presó.

La fiscalia també es va oposar a la declaració testifical d’aquests agents, en entendre que les seves entrevistes amb l’imam s’emmarcaven en la labor d’investigació dels cossos i forces de seguretat ‘en la comesa que els és encomanada en la prevenció de delictes greus’ i van tenir lloc en un període temporal en què no consta que s’hagués format el grup terrorista que va atemptar a Catalunya.

The post L’Audiència espanyola refusa d’investigar la vinculació de l’imam de Ripoll amb el CNI appeared first on VilaWeb.

Què passa amb l’estranya desaparició del cas Junqueras al calendari del Tribunal de Luxemburg?

El 14 d’octubre, es farà al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, la vista per a decidir sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat electe, vetat d’aquesta condició fins ara tant per part de la justícia espanyola com del Parlament Europeu. La defensa de Junqueras va demanar que el Suprem consultés als jutges europeus sobre el cas i el tribunal va acceptar-ho presentant unes preguntes com a qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg. Però, curiosament, a data d’avui, al calendari no hi ha cap referència a aquesta vista del dia 14, tot i que sí que hi ha esdeveniments previstos els dies previs i posteriors, tal com informava el Punt Avui i es pot comprovar al calendari mateix.

Què ha passat, doncs? La notícia ha fet especular sobre la possibilitat que el Tribunal Suprem hagués decidit de retirar la qüestió prejudicial, tenint en compte la proximitat entre la data d’aquesta vista i la data en què es farà pública la sentència del judici contra el procés, en què Junqueras és acusat i per a qui demanen 25 anys de presó. La vista sobre la seva immunitat a Luxemburg pot fer nosa a Madrid. Però fonts del Suprem diuen a VilaWeb que no s’ha retirat pas la qüestió prejudicial. I l’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, tampoc no té constància de cap modificació del calendari i explica que la data amb què treballa continua essent la del 14 d’octubre, tal com li va notificar fa setmanes el Tribunal de Luxemburg.

El TJUE actualitza cada divendres el calendari d’esdeveniments i treballa amb una previsió de quatre o cinc setmanes, segons que han explicat fonts del gabinet de comunicació del tribunal a VilaWeb, bo i reconeixent que és un fet força excepcional que encara no hi hagi constància al calendari d’una vista que hauria de fer-se abans de quatre setmanes. Però no en saben el motiu. Les mateixes fonts del TJUE expliquen que és habitual que les dates fixades inicialment puguin canviar, avançant-se o ajornant-se, amb pocs dies o setmanes d’antelació, però que en aquest cas, la previsió o el rumor que el Tribunal Suprem espanyol pugui publicar la sentència poc abans de la vista del dia 14 seria un motiu per a canviar-ne la data.

Demà mateix, divendres, és possible que ja aparegui la previsió de la vista sobre el cas de Junqueras al calendari, i que les especulacions s’acabin, o que aquesta situació ‘força excepcional’ es mantingui i que s’allargui uns quants dies més.

Decisió sobre la presó

Les preguntes que ha fet el Suprem són sobre la interpretació de l’article 9 del protocol 7 de la Unió Europea, referent al fet que la immunitat dels eurodiputats és vigent durant el període de sessions del Parlament Europeu, i com això pot afectar Junqueras en la seva situació judicial.

En el cas que el Tribunal de Luxemburg faci una interpretació extensiva de la immunitat, el Suprem demana si Junqueras seria eurodiputat i tindria immunitat tot i no haver jurat la constitució espanyola –per a la qual cosa no van autoritzar-lo–; i la tercera pregunta és si el Suprem estaria obligat a alliberar Junqueras perquè pogués exercir com a eurodiputat. En aquest sentit, demana si la immunitat és un valor absolut o bé pot ponderar-se tenint en compte uns altres factors.

The post Què passa amb l’estranya desaparició del cas Junqueras al calendari del Tribunal de Luxemburg? appeared first on VilaWeb.

L’OCDE rebaixa la perspectiva de creixement mundial al 2,9% pel 2019, la pitjor xifra de la dècada

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha revisat a la baixa les perspectives de creixement mundial per a 2019 i 2020, fins al seu nivell més baix en una dècada. Aquesta previsió és deguda per la incertesa econòmica i política, segons que ha assegurat la institució en l’actualització de setembre del seu informe bianual ‘Perspectiva econòmica‘. En concret, l’OCDE ha revisat fins al 2,9% el creixement del producte interior brut (PIB) mundial per a 2019, tres dècimes menys, i la rebaixa per a 2020 ha estat de quatre dècimes, fins al 3%. Podeu consultar ací l’informe:

‘Les perspectives mundials s’han tornat cada vegada més fràgils i incertes’, assenyala l’organisme, que afegeix que els riscos a la baixa ‘continuen acumulant-se’. Així, l’OCDE ha explicat que la ‘intensificació’ de les tensions de les polítiques comercials ‘afecta cada vegada més’ la confiança i la inversió. Això s’afegeix a la incertesa política, afecta el sentiment de risc dels mercats financers i ‘posa en perill’ les perspectives de creixement futur.

La rebaixa dels pronòstics ha estat generalitzada. La institució estima ara que la zona euro augmentarà el seu PIB conjunt un 1,1% el 2019, una dècima menys, mentre que el creixement en 2020 serà de l’1%, quatre dècimes menys. La revisió del bloc de països que usen l’euro com a moneda comuna es deu, sobretot, a Alemanya, l’economia de la qual creixerà un 0,5% en 2019, dues dècimes menys que el que es preveu anteriorment. El creixement de França per a aquest any s’ha mantingut en l’1,3%, mentre que a Itàlia, que registrarà estancament, també es mantenen les previsions.

Pel 2020, l’OCDE ha rebaixat fins al 0,6% el creixement del PIB d’Alemanya, sis dècimes menys. França, del seu costat, creixerà un 1,2%, una dècima menys, i Itàlia registrarà un avanç del 0,4%, dues dècimes menys.

Pel que fa a la resta de grans economies, els Estats Units acabaran el 2019 amb un creixement econòmic del 2,4%, quatre dècimes menys, mentre que pel 2020 l’OCDE ha revisat la seva previsió fins al 2%, tres dècimes menys que la xifra anteriorment estimada. El Regne Unit creixerà un 1% en 2019, dues dècimes menys, i un 0,9% el 2020, una dècima menys. El Japó, en canvi, experimenta una revisió a l’alça de tres dècimes per a aquest any, fins a l’1%, mentre que per a 2020 l’estimació del 0,6% no ha registrat modificacions.

La Xina creixerà un 6,1% en 2019, una dècima menys, i un 5,7% en 2020, tres dècimes menys. Turquia observarà una contracció de tres dècimes aquest any, la qual cosa suposa una millora de 2,3 punts percentuals respecte a l’anterior estimació, encara que per a 2020 s’ha mantingut sense canvis a l’1,6%.

Les majors revisions han estat per a l’Argentina, el PIB de les quals es reduirà un 2,7% aquest any, nou dècimes més, per la nova depreciació del peso, l’elevada inflació i els controls de capitals. Per a 2020, l’ajustament ha estat de 3,9 punts percentuals a la baixa, fins a situar-se en una contracció de l’1,8%.

La política monetària s’esgota

Respecte a les perspectives a llarg termini, l’OCDE ha alertat que la conjuntura econòmica i financera suggereix que la ‘moderació generalitzada’ del creixement del PIB i del comerç ‘possiblement persisteix més de l’anticipat anteriorment’. En aquest sentit, els tipus d’interès baixos haurien d’aprofitar-se per a ‘esmorteir’ l’impacte de l’alentiment, a pesar que l’impacte del canvi del preu dels diners serà ‘modest’, especialment en economies avançades.

L’OCDE coincideix amb el diagnòstic del Banc Central Europeu (BCE), que ha reiterat en diverses ocasions que les seves mesures es veurien amplificades si fossin donades suport per mesures socials i reformes estructurals. ‘La política fiscal hauria d’ajudar a elevar el creixement a curt termini fent ús dels excepcionalment baixos tipus d’interès, especialment a través de mesures de despesa com una major inversió en infraestructures que elevi la demanda a curt termini i es beneficien el creixement a llarg termini’, diu.

The post L’OCDE rebaixa la perspectiva de creixement mundial al 2,9% pel 2019, la pitjor xifra de la dècada appeared first on VilaWeb.

‘Les de l’hoquei’ s’estrena a Netflix aquest divendres

Netflix estrena demà la sèrie ‘Les de l’hoquei‘, estrenada el curs passat amb gran èxit a TV3. La plataforma publica a escala mundial la sèrie en versió original en català i també doblada al castellà i a l’anglès, i subtitulada a més llengües. La primera temporada de ‘Les de l’hoquei’ —’The Hockey Girls’ a Netflix— va ser líder d’audiència les nits de dilluns a Televisió de Catalunya la temporada passada, molt seguida especialment entre el públic més jove. La sèrie explica la història d’un grup de joves jugadores d’hoquei patins i la seva entrenadora que lluiten per evitar la desaparició del seu equip. Concebuda, escrita i dirigida per dones, la sèrie aborda temàtiques relacionades amb la família, les relacions, la identitat sexual, la immigració o l’adolescència, des d’una perspectiva jove i de gènere.

Marta Vivet i Marta Grau, guionistes: ‘Amb “Les de l’hoquei” volíem fer la sèrie que ens hauria agradat veure d’adolescents’

Les de l’hoquei és una producció de Brutal Media per a Televisió de Catalunya, i per ara consta de tretze capítols d’una hora de durada cadascun. El projecte té el seu embrió en el projecte final de carrera d’unes estudiants universitàries (UPF) que han format part de l’equip de guió. La ficció està protagonitzada per noves cares i per actors consolidats com Nora Navas o Marc Clotet.

Després de l’èxit a Televisió de Catalunya, on va ser líder d’audiència, ‘The Hockey Girls’ ara arribarà al públic internacional. Com va passar amb apostes anteriors de Netflix, com ‘Merlí’ o ‘Polseres vermelles’, la sèrie s’ha rodat originalment en català i estarà disponible també en versió doblada al castellà i a l’anglès, així com subtitulada a nombroses llengües.

La sèrie ha estat guardonada al Festival de Vitòria amb el Premi CIMA a la igualtat i ha estat reconeguda com una producció innovadora pels seus plantejaments i amb una vocació feminista.

The post ‘Les de l’hoquei’ s’estrena a Netflix aquest divendres appeared first on VilaWeb.

Els policies que van denunciar un home per dirigir-s’hi en català demanen perdó

Els dos agents de la policia espanyola que van denunciar per insults un home d’Elx que els havia parlat en català s’han disculpat i han reconegut ‘excés de zel‘, segons que informa À Punt. A canvi, la víctima ha retirat la denúncia per abús d’autoritat, extralimitació, denúncia falsa i agressions verbals i han estat absolts.

Segons que va explicar l’home en una entrevista a VilaWeb, l’home, que treballa com a repartidor de menjar, va trobar dos cotxes aparcats sobre el carril bici que van resultar ser vehicles policíacs de paisà. Sense saber-ho, quan els va avançar els va dir ‘en bon lloc sou’ i va continuar la marxa. Vora cent metres enllà va ser abordat per un altre vehicle sense retolació, d’on van sortir agents de policia i van demanar d’identificar-lo i escorcollar-lo. Ell no portava el DNI a sobre, perquè duia l’uniforme de treball i, quan els ho va voler explicar, els policies els van recriminar que ho fes en català. ‘Em van dir que deixara de parlar en la meua llengua i que parlara en espanyol, que érem a Espanya’, va explicar.

Arran del cas, va acabar amb quatre denúncies. Una diu que va interferir en una intervenció policíaca que no tenia res a veure amb ell. ‘Imagine que és quan em vaig veure obligat a sortir del carril bici i vaig dir “en bon lloc sou”‘, va dir. I una altra que diu que els va insultar per parlar català. Les altres dues les va rebre més tard, una sanció que diu que no duia els llums reglamentaris a la bicicleta i una altra per circular de manera negligent.

Jafet Pinedo: ‘La policia espanyola diu que els insulte per parlar valencià’

The post Els policies que van denunciar un home per dirigir-s’hi en català demanen perdó appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Sánchez contra tots’ i ‘La sentència de l’1-O pot impedir els presos polítics repetir a les llistes’

Avui, 19 de setembre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

VilaWeb: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Sánchez contra tots’ i ‘La sentència de l’1-O pot impedir els presos polítics repetir a les llistes’ appeared first on VilaWeb.

Un nou fàrmac duplica el temps de supervivència de dones amb càncer de mama vinculat a les hormones

Un nou fàrmac duplica el temps de supervivència de les dones amb càncer de mama vinculat a les hormones, el 70% dels casos. El medicament, que porta per nom Verzenios, ja té l’aval de l’Agència Europea del Medicament i entra per la Seguretat Social des de maig, segons ha avançat El Periódico.

En el seu desenvolupament hi han treballat, entre altres, investigadors del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO). Dos-cents pacients catalans han participat en els assajos clínics amb la molècula abemaciclib. Els resultats van demostrar que el temps que transcorre fins que el tumor creix o avança passa dels 14,8 mesos als 28,2. L’estat espanyol és el segon país per darrere dels Estats Units que ha aportat més pacients als assajos.

The post Un nou fàrmac duplica el temps de supervivència de dones amb càncer de mama vinculat a les hormones appeared first on VilaWeb.

Les eleccions espanyoles posen a prova la cohesió del nou Botànic

La convocatòria de les eleccions espanyoles del 10 de novembre serà una nova prova de foc per al segon govern del Botànic. El consell sorgit de les eleccions del 28 d’abril es va constituir després de les eleccions municipals del 26 de maig per superar les tensions pròpies d’una campanya electoral. Però ara les haurà d’encarar amb tota la cruesa. Precisament les primeres tensions del govern han estat pel finançament. Compromís considera que el president Ximo Puig no ha estat prou exigent amb el govern de Pedro Sánchez perquè tots dos són socialistes. En canvi, el PSPV ha defensat la gestió del president. L’acord que permetrà de rebre 240 milions del FLA ha apaivagat una mica les tensions, però a la campanya el finançament reapareixerà.

A més Compromís s’hi juga la supervivència electoral al congrés espanyol, perquè a les eleccions passades només va aconseguir l’escó de Joan Baldoví. Per tant, haurà de fer una campanya molt agressiva per mantenir-se o millorar resultats. També Unides Podem ha estat molt crítica amb tot el procés de negociació, especialment amb l’actitud de Sánchez, per la prepotència amb què ha tractat Pablo Iglesias.

Tot i la previsió de tensions, tots tres partits miraran que la sang no arribi al riu. Fran Ferri assegura que el Botànic és ‘a prova de bombes’ i potser és cert, però fins el 10 de novembre haurà d’esquivar unes quantes mines. Si el govern espanyol no paga les bestretes del finançament abans de final d’any, com s’ha compromès, la tensió es pot disparar.

The post Les eleccions espanyoles posen a prova la cohesió del nou Botànic appeared first on VilaWeb.

L’estat francès reobrirà la línia Perpinyà – Vilafranca de Conflent després de l’accident de Millars

La línia de tren tancada arran de la tragèdia de Millars del 14 de desembre de 2017 es tornarà a obrir ben aviat, segons una informació del Tribunal de Gran Instància de Marsella. S’ha anunciat amb una carta enviada per la presidenta del tribunal, Isabelle Gorce, a la diputada de la tercera circumscripció de Catalunya Nord, Laurence Gayte, electa de la República en Marxa.

La carta explica que, d’acord amb els magistrats instructors, els informes dels experts es dipositaran abans d’acabar aquest mes i que la línia a la SNCF es podrà restituir durant les setmanes vinents. A la tragèdia, hi van morir quatre menors i una vintena van ser ferits quan el tren va topar amb un bus escolar.

La notícia de la reobertura ha arribat un dia abans de les accions de protesta convocades per l’Associació Train en Têt, que manté el seu programa: caminada entre Vilafranca i Perpinyà de dijous a dissabte, pícnic a l’estació de Perpinyà dissabte a migdia i manifestació a Marsella el dimecres 25 de setembre. Els membres de l’associació d’usuaris consideren que aquesta notícia és imprecisa i que no és cap novetat.

The post L’estat francès reobrirà la línia Perpinyà – Vilafranca de Conflent després de l’accident de Millars appeared first on VilaWeb.

Les eleccions comunals d’Andorra es faran el 15 de desembre

El cap de govern, Xavier Espot, ha informat el consell de ministres que les eleccions comunals seran el dia 15 de desembre. El decret de convocatòria es publicarà el dilluns 21 d’octubre i establirà que a partir l’endemà a les 9.00 es podrà recollir als comuns tota la documentació per a presentar les candidatures. La data límit de presentació de candidatures serà el dilluns 28 d’octubre a les 12.00 al comú corresponent.

La campanya electoral començarà el diumenge 1 de desembre a les 12.00 i s’acabarà el divendres 13 de desembre a mitjanit. El vot judicial començarà el dilluns 2 de desembre a les 9.00 i es podrà votar de 9.00 a 19.00. Els dissabtes –19inclòs el 14 de desembre, jornada de reflexió– es podrà votar de les 9.00 a les 13.00. Per votar per correu, caldrà demanar-ho abans del 28 d’octubre a les 12.00. Tant el govern com els comuns començaran aviat una campanya per a explicar els passos a seguir a l’hora d’exercir aquesta modalitat de vot.

El vot presencial, es podrà fer efectiu el 15 de desembre als col·legis electorals, entre les 9.00 i les 19.00. El consell de ministres també ha validat la resolució de la darrera emissió de deute públic, valorat en 100 milions d’euros. L’adjudicació s’ha fet en condicions de retorn a curt termini, és a dir, a dotze mesos amb un interès del 0,45%.

The post Les eleccions comunals d’Andorra es faran el 15 de desembre appeared first on VilaWeb.

Tallant el cel: Els ocells rapinyaires del Foix en pantalla gran

Promogut pel Centre de Documentació del Parc del Foix i produït per l’equip d’Estudi Divulgació Natura (EDN), el documental mostra la gran diversitat d’aus rapinyaires que hi ha al Penedès. Ocells poderosos i fascinants com l’àliga cuabarrada, l’àliga marcenca, l’astor, el duc o el mussol volen i viuen molt a prop de nosaltres sense que pràcticament ni ens n’adonem. Ara, després de dos anys d’intens treball, podrem veure en una pantalla de cinema com viuen, s’alimenten i es reprodueixen aquests majestuosos i discrets animals. El documental ha estat dirigit per l’estudiós de la natura Xavier Bayer amb l’ajut de Joan Guasch i Pep Guasch, responsables de les imatges (i aquest darrer també de l’edició). Parlem amb el Xavier sobre ‘Tallant el cel’ i la sorprenent diversitat que mostra el documental.

Llegir tot l’article aquí

The post Tallant el cel: Els ocells rapinyaires del Foix en pantalla gran appeared first on VilaWeb.

No sé si som prou conscients de què pot arribar a passar les setmanes vinents…

El nou fracàs de Pedro Sánchez ha complicat de manera considerable la interpretació de tot allò que es pot esdevenir aquestes setmanes. I no sé si som capaços –jo em sembla que no ho sóc, ara mateix– de veure i valorar què podria arribar a passar i fins a quin punt pot ser determinant.

Per les filtracions oficials, sembla que comença a ser clar que la sentència contra el govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials serà cap al 12 d’octubre, dia de la Hispanitat. Tres dies després es proclamaran les candidatures que participaran en el procés electoral i dues setmanes més tard, el primer de novembre, començarà una campanya electoral més curta del que és habitual. Pel mig, encara, hi haurà la vista contra el president Torra per l’afer de la pancarta, començarà la vista sobre la immunitat del vice-president Oriol Junqueras al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i es podria emetre el dictamen del mateix tribunal certificant la condició de diputats del Parlament Europeu del president Carles Puigdemont i del conseller Toni Comin. Més el Brexit, que encara que siga fora del perímetre polític català i espanyol és evident que serà una sotragada monumental a tota la Unió Europea. I en un moviment paral·lel –que no sé connectar encara, però que jo no perdria de vista– hi haurà el judici contra l’ANC pel Consum Estratègic, judici que, segons que sembla, la cúpula judicial es vol endur a Madrid, per repetir la jugada del judici contra el govern.

Només amb aquest panorama, que és el de les coses previsibles, datades, és evident que ens esperen unes setmanes calentes, d’una enorme tensió. Però el problema real és quin disseny de campanya té al cap Sánchez, una pregunta especialment preocupant després de veure com parla i quin llenguatge gestual fa servir quan es refereix a Catalunya.

Ahir Lluís Llach va verbalitzar en una piulada allò que molts temem: que potser Sánchez vol aprofitar la reacció a la sentència del Suprem per a tornar a aplicar el 155. Just abans de les eleccions. Enmig de la campanya. Si ho fes, crec que seria sobretot –no cal que ens enganyem– per a acorralar el PP i Ciutadans, però podria ser, fins i tot, que també amb la intenció d’anul·lar, amb la mateixa jugada, la presència electoral dels partits independentistes, impedint-los d’alguna manera de presentar-se. És obvi que sense els vint-i-tres diputats independentistes actuals el seu marge de maniobra a les corts espanyoles seria molt més gran. I també és obvi que la crítica de poc espanyol o antiespanyol, que serà en definitiva la base de la campanya de la dreta, perdria tota la credibilitat amb un tal gest de duresa, autoritari, de Sánchez.

El dubte sobre si això pot passar –ho aclaresc perquè ningú no pense que sé coses que no sé– ara mateix és especulatiu. Purament especulatiu. Però ningú no pot perdre de vista que el perfil que Pedro Sánchez ha activat fa uns quants dies, quan va passar a demanar ja descaradament el vot de la dreta, és d’una gran duresa contra Catalunya. L’agressivitat del seu llenguatge i la desimboltura amb què ha amenaçat unes quantes vegades ja de tornar a aplicar el 155 no crec que siga pura casualitat ni cap anècdota.

Dit això, a vegades tinc la sensació que la por que tenen a Espanya per la reacció a la sentència és superior a la confiança que hi tenim nosaltres mateixos. I el reforçament de la presència de la policia espanyola al Principat aquestes darreres setmanes sembla un indicador d’això que dic. Però em fa l’efecte que la reacció institucional serà d’un nivell molt baix, lamentablement baix. Si en dos anys els partits no han estat capaços d’entendre la importància de tot això que hi ha en joc, quina confiança podem tenir que en un mes sabran superar les diferències i preparar res amb cara i ulls? El president Torra, aparentment, és l’únic que sembla disposat a jugar-s’ho tot, però no sé si l’hi acompanyaria ningú –ni el president Puigdemont mateix…

Ara, al costat d’això hi ha també les mil i una iniciativa que van apareixent com bolets de fa dies, moltes de manera subterrània i poc identificable, amb la intenció de canalitzar la ràbia popular –de les més dirigides, com el Tsunami Democràtic, a les més difícils d’identificar i d’enquadrar. Honradament, crec que ningú no pot saber ara mateix què passarà amb tot aquest món, ni tan sols si cap d’aquestes accions arribarà a ser efectiva o a tenir gens d’impacte. Però he de dir que al costat del descontrol evident i fins i tot perillós que tot això proclama jo sí que tinc la sensació que la pressió de l’olla és molt alta. Veig molta gent molt enfadada i tipa, molt sobrepassada, no tan sols amb l’autoritarisme de l’estat espanyol, sinó amb la classe política catalana. I quan dic molta gent vull dir prou gent per a originar situacions complexes. I si prengués cap espurna de totes les que sembla que es volen encendre, aleshores no costa d’imaginar que podria arribar a passar qualsevol cosa –per bé o per mal. No solament, ni principalment, per la conseqüència concreta d’aquella acció, sinó per l’encadenament de situacions, acció-reacció, que qualsevol cosa podria arribar a originar, des de qualsevol insospitada i innocent cantonada del país fins als palaus de la Moncloa o la Sarsuela.

The post No sé si som prou conscients de què pot arribar a passar les setmanes vinents… appeared first on VilaWeb.

Snowden: les memòries d’un heroi sota pressió

Ahir es va posar a la venda Vigilància permanent, el llibre de memòries d’Edward Snowden, publicat de manera simultània arreu del món en més d’una vintena de llengües. Pocs minuts després d’haver sortit al mercat, el govern dels Estats Units va interposar una querella contra l’autor per no haver deixat accedir al manuscrit ni a la CIA ni a la NSA, les organitzacions per a les quals va treballar, i per tant, per no haver permès la censura prèvia dels continguts. Amb aquesta querella, el govern nord-americà prova de quedar-se amb tots els diners que genere la publicació del volum.

Quan tenia només 29 anys, Edward Snowden, que ara en té 36, treballava com a analista per a la CIA i la NSA i va comprovar com aquestes agències tenien la capacitat tecnològica d’espiar en temps real la vida de qualsevol ciutadà del planeta, també dels ciutadans dels Estats Units, cosa que violava totes les lleis possibles. Escandalitzat per les conseqüències d’aquest fet, Snowden va decidir de guardar-ne proves, treure-les del recinte militar on treballava, cosa que no era gens fàcil, i filtrar-les als mitjans de comunicació, en la millor tradició dels alertadors. La publicació, ara fa cinc anys, a The Guardian i The Washington Post dels anomenats arxius de la NSA va causar una autèntica commoció i va canviar, literalment, la forma en què entenem el món. Però Snowden va pagar-ne un preu altíssim. Des del 23 de juny de 2013, viu refugiat a Rússia per evitar que el seu govern el perseguesca.

Edward Snowden és, molt probablement, el més gran heroi del nostre temps. La seua audàcia i el seu sentit cívic ens han permès d’entendre el món en què vivim i ser conscients de la capacitat del poder per a violar els drets i les llibertats de tota la humanitat amb una xarxa d’intrusió en la vida de les persones infinitament més complexa i dura que la que George Orwell es va atrevir a imaginar a 1984. Avui, i en bona part gràcies a ell, tots sabem que la privacitat ja no existeix. I cada vegada que apaguem el mòbil, fem servir un programa encriptat o deixem els aparells en una altra habitació perquè (ells) no ens escolten o no ens filmen, ho fem perquè Snowden ens va fer conscients de quines coses són capaços de fer els qui controlen la xarxa, políticament o comercialment.

Una narració atractiva per a amplificar la denúncia

La història de Snowden ja havia estat font de llibres i films anteriors. El llibre No Place to Hide, del periodista Glenn Greenwald, i el documentari Citizenfour, de Laura Poitras, havien explicat els fets que van portar-lo a l’exili, uns fets també dramatitzats per Oliver Stone al film Snowden.

El llibre que ha sortit ara es presenta formalment com una mena de biografia, com una explicació d’allò que va fer, però va més enllà. Per això ha estat tan treballat. Tot indica, inclosa una referència força clara als agraïments del llibre, que el novel·lista Joshua Cohen ha estat darrere de l’escriptura i la presentació formal. Cohen no reconeix obertament haver-hi participat, però l’advocat de Snowden, Ben Wizner, diu que l’alertador ‘està convençut que a la gent li interessarà molt més una història que un manifest’, i quina millor manera de narrar una història que posant-hi un professional a explicar-la. La segona part del llibre, sobretot, es pot llegir com una autèntica novel·la, només que narra fets massa reals.

Amb aquest estil i amb aquesta intencionalitat, un llibre com Vigilància permanent intenta, segurament, penetrar més enllà dels cercles convençuts i dels qui ja el coneixien per fer arribar a tantes persones com siga possible l’alerta davant les situacions que vivim. Mitjançant la història personal de qui la va fer sonar.

Un heroi sota pressió

Vigilància permanent presenta, doncs, la versió de Snowden dels esdeveniments que van portar a la publicació dels arxius i el consegüent escàndol mundial. Tot i l’evident servei a la comunitat, i al món, de l’acció de Snowden, molta gent el va considerar aleshores –i el considera encara– un traïdor. I en aquest sentit, el llibre és valuós perquè insisteix a validar les raons polítiques i morals que van portar-lo a prendre la decisió de fer públic el material que demostrava la intrusió del govern dels Estats Units en la vida privada dels ciutadans.

De fet, Snowden insisteix, una vegada i una altra, en un concepte clau: ara la gent sap què passa. Gràcies a les revelacions que ell va propiciar, els governs i les grans companyies d’internet ja no poden continuar aprofitant-se de la ignorància de la gent sobre les seues activitats, tot i que continuen fent-les. I la gent, una part de la gent com a mínim, sap que ha de revelar-se. Per això, Snowden considera que les filtracions estan plenament justificades i, fins i tot, accepta amb resignació la seua situació personal, que diu que és ‘pitjor que mai’. Ara viu a Moscou, gràcies a la decisió del govern rus de concedir-li asil, però s’ha negat a col·laborar amb les autoritats i ha defensat en públic destacats crítics del Kremlin.

La pressió política que això representa per a ell és evident. I per aquesta raó, Snowden ha demanat asil polític a Europa, on aquests darrers dies, particularment a França, ha crescut el moviment que demana que li siga concedit. Però ningú no creu que un polític com Emmanuel Macron prenga una decisió d’aquesta importància, la qual indignaria Donald Trump. El llibre també es pot llegir com un recordatori del preu que pot haver de pagar qualsevol ciutadà valent i digne que s’atrevesca a denunciar des del cor del sistema les il·legalitats i els abusos que aquest sistema comet sense cap respecte als drets i les llibertats.

The post Snowden: les memòries d’un heroi sota pressió appeared first on VilaWeb.

Iñaki Rivera: ‘Per eradicar les males praxis a les presons, no podem criminalitzar els defensors dels drets humans’

Aquesta setmana ha estat notícia la denúncia que ha presentat el sindicat de presons de Comissions Obreres contra el director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), Iñaki Rivera, per haver fet públic, en una intervenció a TV3, que a les presons catalanes hi ha maltractaments. El sindicat considera que Rivera ha calumniat i deshonorat el cos de funcionaris de presons. De resultes d’això, ahir va haver de prestar declaració per un presumpte delicte de calúmnies. L’OSPDH i el Sistema de Registre i Comunicació per a la Protecció de Víctimes de Tortura i Violència Institucional (Sirecovi), han interpretat la denúncia com un intent de dissuadir Rivera i una represàlia. ‘És un punt d’inflexió en l’hostilitat sostinguda durant aquests darrers quinze anys per part d’un sector dels funcionaris de presons envers la tasca que duu a terme Rivera i l’equip OSPH-Sirecovi i un atac injustificable al dret de llibertat d’expressió’, diuen.

Rivera explica que fa més de trenta anys que es dedica a visitar presoners i comprovar-ne les condicions de vida i que ho continuarà fent. Parlem amb ell sobre la denúncia, sobre els drets penitenciaris dels presoners polítics i sobre les últimes notícies del judici contra el procés, que va tenir l’oportunitat de viure de ben a prop com a portaveu d’Internacional Trial Watch, la plataforma d’observadors.

Us va sorprendre la denúncia, tenint en compte que a TV3 havíeu denunciat maltractaments a les presons?
—Nosaltres vam presentar ara fa un any l’informe de treball de l’Observatori, i és quan em van convidar al ‘Tot es mou’, juntament amb la germana d’una presa que havia mort en règim d’aïllament en una presó de Catalunya. Quan em van demanar sobre l’existència de possibles maltractaments a les presons, vaig dir que tenia constància documentada de casos, que hi ha sentències condemnatòries i informes d’organismes internacionals, espanyols i catalans que en documenten alguns casos. Em van demanar també qui podia cometre delicte de tortura o maltractament i jo vaig dir, amb intenció purament didàctica, que, per definició legal, un particular no pot cometre un delicte de tortura o maltractament, sinó que només pot fer-ho una persona que tingui la condició de funcionari públic. Per tant, si parlem de les presons, només poden cometre aquest delicte funcionaris de presons. Si això es va interpretar com un atac a l’honorabilitat del cos de funcionaris de Catalunya és, evidentment, un error, perquè jo no vaig fer cap inculpació. De fet, l’Observatori va fer un comunicat aclarint-ho.

No volíeu dir que tots els funcionaris de presó torturen, sinó que, per la naturalesa del delicte, qui pot torturar només són els funcionaris.
—Exactament. Hi ha presos que a vegades ens relaten presumptes situacions de maltractaments. La nostra obligació és posar a disposició de les autoritats aquests relats sense cap prejudici, per tal que facin la investigació que considerin necessària. Aquest atac que ara rebem culmina, en realitat, una història de quinze anys d’insults, fustigament i menyspreu constant contra mi, amb desqualificacions en pàgines web de centrals sindicals o mitjans de comunicació. És conseqüència del fet que l’any 2004 nosaltres vam denunciar el cas de maltractaments de Quatre Camins, on van resultar ferits greus molts interns després d’un motí. És el cas famós de les presons catalanes, que va acabar amb sentència condemnatòria contra funcionaris penitenciaris de Catalunya i un sots-director mèdic d’aquella presó. Els van condemnar per delictes continuats de maltractament, no de tortura, malgrat que el fiscal els acusava de tortura. Aquesta sentència va significar un autèntic escàndol en la vida penitenciària catalana, on sempre em van assenyalar a mi i a l’Observatori com a denunciants. Vam poder comprovar de primera mà l’estat en què havien deixat als presos apallissats… Aquesta denúncia, per tant, la interpretem no com un fet aïllat, sinó com un esglaó més en tota aquesta campanya de desqualificació constant a l’Observatori.

Heu pres cap mesura contra això?
—Hem enviat el cas a tres relators de l’ONU –sobre tortura, defensors de drets humans i defensors de la llibertat d’expressió–, per tal que demanin explicacions a l’estat espanyol, i també ho vam presentar al Comitè de Prevenció contra la Tortura. S’acaba de publicar l’informe anual del Mecanisme de Prevenció de la Tortura espanyol, en què es destaquen més de seixanta casos de denúncies d’interns per maltractaments a les presons de Catalunya. És cert que algunes consten com a arxivades, algunes en tràmit, algunes en informació reservada… Però no ho diem nosaltres, sinó l’informe. Si realment hi ha una vocació de transparència i un propòsit d’eradicar les males praxis a l’interior de les presons, no podem criminalitzar els defensors dels drets humans. No és la solució. Tampoc no ho és que un sindicat com CCOO es presti a una tasca d’aquesta mena contra nosaltres, sinó que s’hauria d’estar molt més preparat per a eradicar aquestes pràctiques i investigar les denúncies.

Com valoreu el paper que hi ha tingut CCOO? Argumenta que us va demanar que esmenéssiu les declaracions.
—És Comissions Obreres i no ho és. Tot sindicat és dividit en sectorials, i la de funcionaris de presó és la que ha presentat la denúncia, no la cúpula sindical. Són els que arrosseguent tants i tants anys de desqualificacions. Ara com ara, només acusen ells. Van tenir l’oportunitat de retirar la denúncia i de parlar, però no ho van fer i jo ara em trobo encausat en un procediment criminal en què em poden arribar a demanar dos anys de presó. En aquestes condicions, no tinc res a parlar-hi, sinó que he de defensar-me.

Igual com visiteu més interns, sovint parleu amb Jordi Cuixart als Lledoners sobre la seva situació penitenciària i els drets que té com a pres. Darrerament, s’ha criticat molt la decisió d’atorgar-li només sis hores de permís per estar amb el seu fill quan neixi. Què en penseu?
—A vegades la gent s’indigna per desconeixement. A molts presos socials no els han concedit mai permisos d’aquesta mena i la gent no s’ha indignat perquè, evidentment, els periodistes no ho han publicat. El món penitenciari sempre ha estat a les fosques de la societat i ara sembla que la societat el descobreix. Cuixart demana allò que li correspon i que és previst a la legislació penitenciària. Ni més ni menys. La primera vulneració de drets en el cas dels presos polítics és la presó preventiva mateix, que no es pot acceptar, i més amb una durada de dos anys, que ho trobo un disbarat. Segon, el fet d’haver estat presos a Madrid allunyats de la seva família i, tercer, haver suportat un judici durant més de quatre mesos amb sessions extenuants, en què sortien de la presó de matinada i hi arribaven, algun dia, a les onze de la nit. Nosaltres som al costat tant dels presos polítics com dels presos socials, però és cert que els presos polítics tenen un capital social, polític i mediàtic que els presos comuns i socials no tenen. I quan nosaltres parlem de la situació dels presos socials i denunciem aquestes coses, ja veieu què passa. Crec que això hauria de fer reflexionar molt seriosament tothom.

I una darrera pregunta: com a portaveu dels observadors internacionals del judici contra el procés, què en penseu que Pedro Sánchez i el fiscal Javier Zaragoza hagin anunciat quan es farà pública la sentència?
—És absolutament escandalós. És un menyspreu absolut a la separació de poders. Ni el president del govern ni el ministeri fiscal no poden parlar de què faran els jutges, que ja diran, el dia que toqui, si es notificarà la sentència de manera presencial o com sigui. Em sembla absolutament inacceptable.

The post Iñaki Rivera: ‘Per eradicar les males praxis a les presons, no podem criminalitzar els defensors dels drets humans’ appeared first on VilaWeb.

La sociovergència intenta ressuscitar a Poblet

El País de Demà és una nova plataforma de la societat civil que vol renovar ideològicament el catalanisme i, en teoria, no té cap intenció de convertir-se en partit polític. Si més no, això explica Antoni Garrell, director general de la Fundació ESDI (Escola Superior de Disseny), que n’és el principal promotor. Aquests darrers mesos, la plataforma ha estat debatent sobre la situació de Catalunya i ho ha plasmat en uns documents que es presentaran dissabte a Poblet, en una trobada en la qual es preveu que hi assisteixin els dirigents del sector crític del PDECat, Marta Pascal i Carles Campuzano, però també ex-militants del PSC com Esperança Esteve i Albert Batlle, actual regidor de seguretat de l’Ajuntament de Barcelona. Tots ells han participat, amb més intensitat o menys, en la redacció dels documents.

La presència de polítics fa que s’hagi interpretat com el primer pas cap a la creació d’una nova formació. Garrell explica que faran arribar els documents de Poblet a tots els partits polítics, sindicats i associacions empresarials, i que espera que n’assumeixin els continguts. Però si no els escolten, no descarta que ‘alguns’ dels impulsors de la plataforma optin per fer un partit, que aleshores rebria el suport de la plataforma que encapçala.

Garrell s’ha mostrat crític amb el procés perquè ‘les coses no s’han fet bé’ i és partidari de recuperar el diàleg amb l’estat espanyol, amb el qual el catalanisme ha de tenir una relació ‘fluida’ que superi la fase de blocatge actual. En els documents que s’aprovaran dissabte es defensa la necessitat de bastir un gran consens a la societat catalana sobre la manera com s’enfoca la relació amb l’estat espanyol amb l’objectiu de ‘superar el procés’. Els promotors avalen la independència com una de les opcions de futur, però dins una estratègia ‘possibilista’ que no perjudiqui Catalunya, renunciant a la unilateralitat i respectant el marc legal vigent.

Malgrat la insistència de Garrell de posar l’accent en les propostes econòmiques, socials i de valors, l’aparició d’aquesta plataforma no es pot desvincular del debat intern que viu el PDECat sobre el seu futur i la refundació de Junts per Catalunya. Les tesis de la plataforma es desmarquen clarament de l’estratègia de l’independentisme i, si acaben prenent forma en un partit, podria implicar una escissió. L’ajustat calendari electoral impedeix qualsevol maniobra de cara a les eleccions espanyoles del 10 de novembre, però no s’ha de descartar res en les eleccions catalanes, que no tenen data.

La plataforma El País de Demà ha deixat clar que no té res a veure amb moviments polítics que van fent altres microorganitzacions, com Lliures, d’Antoni Fernández Teixidó, els Convergents de Germà Gordó i la Lliga de Manuel Valls, que també malden per fer un partit polític que ocupi l’antic espai que ocupava CiU. Fins ara, cap dels intents no ha tingut èxit. Només Valls va aconseguir d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona, però pactant amb Ciutadans, de qui ja s’ha desvinculat.

The post La sociovergència intenta ressuscitar a Poblet appeared first on VilaWeb.

La gran crisi espanyola (3): l’agressió contra Catalunya trenca l’estabilitat a Madrid

La gran crisi política d’Espanya tampoc no pot explicar-se sense el procés d’independència de Catalunya, un terratrèmol per a l’estabilitat de l’estat espanyol i del règim del 78. El trencament del consens territorial, arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut l’any 2010 i el començament del procés el 2012, ha causat tensió a l’estat espanyol i ha condicionat el paper dels partits independentistes a Madrid, però també va relacionat amb la impossibilitat d’arribar a pactes i mantenir l’estabilitat.

Una de les conseqüències del procés d’independència ha estat la transformació del sistema de partits a Catalunya i la implosió del bipartidisme a l’estat espanyol. Catalunya va tenir un paper clau amb el vot a Podem a les eleccions espanyoles del 2015 i el 2016 –va convertir-la en la força més votada– i el creixement de Ciutadans a la resta de l’estat espanyol, un partit que ha crescut fent una oposició dura i sovint antipolítica al procés.

Quan va començar el procés, el PP governava amb majoria absoluta (2011-2015). És l’últim govern estable que ha aconseguit de completar quatre anys a la Moncloa. Les eleccions espanyoles del desembre del 2015 van donar l’entrada de Podem i Ciutadans al congrés i van ser les primeres en què els partits independentistes tenien un rol diferent, amb la demanda del referèndum pactat al centre de les reivindicacions.

Un canvi de rol a Madrid

Des de la transició espanyola s’han vist cinc majories absolutes: tres del PSOE (1982, 1986 i 1989, gràcies a la suspensió dels diputats d’Herri Batasuna) i dues del PP (2000 i 2011). Dit d’una altra manera, la meitat dels darrers quaranta anys ha governat un partit amb majoria absoluta.

En les altres eleccions, les de 1993 i 1996, CiU va ser clau per a no blocar la investidura i decantar la majoria, primer a favor del PSOE i després, amb el Pacte del Majestic, a favor del PP. Posteriorment, malgrat no ser estrictament essencials en les investidures de Zapatero, CiU i ERC van facilitar investidures i pressuposts.

En aquest gràfic es pot veure el pes del bloc independentista –incloent-hi CiU, tot i que no ho era– des de l’any 1982 fins a la investidura fallida de Pedro Sánchez al juliol. L’independentisme va ser clau per a tombar la investidura de Mariano Rajoy el setembre del 2016 –l’abstenció del PSOE va permetre-la el mes següent– i per a fer caure Rajoy amb la moció de censura presentada per Sánchez el juny del 2018.

Vots a favor i en contra a les investidures i a la moció de censura reeixida, a excepció dels partits independentistes catalans. El pes de l’independentisme, més enllà de les investidures

Però la influència de l’independentisme en l’estabilitat política a Madrid va més enllà de les investidures. La proposta de Podem de fer un referèndum acordat ha estat una de les excuses del PSOE per a negar-los l’entrada al govern espanyol des de les eleccions del 28-A, amb el pretext que no podia haver-hi dues veus discordants al consell de ministres una volta es publiqués la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Tot i que Pablo Iglesias es va comprometre a donar garanties al PSOE, Sánchez va refusar un govern de coalició.

Una altra qüestió clau és el diàleg amb la Generalitat. El compromís de Pedralbes signat pel govern i l’executiu espanyol el desembre del 2018 incloïa la necessitat d’introduir la figura d’un relator en les negociacions. Això va causar la ira del PP i Ciutadans, que van començar a bastir un relat de cessions del PSOE a l’independentisme. La negativa de l’independentisme a aprovar el pressupost, quan començava el judici contra el procés, i la manifestació de l’extrema dreta a Madrid contra Sánchez pel relator van precipitar la convocatòria de les eleccions.

El PSOE no és part de la solució: el PSOE és el problema

Després del 28-A, JxCat s’ha mantingut sempre en la negativa d’investir Sánchez si el PSOE no reprenia la negociació amb la Generalitat i acceptava que es parlés del dret d’autodeterminació i del final de la repressió. Ara bé, el poc pes aritmètic que va donar-li el resultat electoral feien innecessaris els seus vots en una investidura. En canvi, ERC sí que tenia un pes decisiu si el PSOE pactava amb Unides Podem. Els republicans han insistit d’ençà de la campanya electoral que no posarien entrebancs a l’acord –que s’abstindrien, doncs– per evitar unes noves eleccions i el perill d’un pacte entre els tres partits de la dreta i l’extrema dreta, PP, Ciutadans i Vox.

La insistència d’Albert Rivera d’aplicar novament l’article 155 a Catalunya, tot i la doctrina marcada pel Constitucional, també ha allunyat Ciutadans del PSOE. Rivera no ha perdonat a Sánchez que se’n sortís amb la moció de censura contra Rajoy ni que reprengués el diàleg amb la Generalitat. La qüestió catalana va portar al trencament entre Ciutadans i el PSOE, incapaços de pactar tot i sumar una majoria absoluta després del 28-A.

Tanmateix, el PSOE tampoc no ha fet cap pas que satisfaci l’independentisme, més enllà de propostes estrambòtiques, com ara traslladar el senat espanyol a Barcelona o batejar unilateralment l’aeroport de Barcelona amb el nom de Josep Tarradellas, entre altres ocurrències, més enllà de l’eterna promesa de millorar el sistema de finançament i oferir un nou estatut.

Una crisi del model d’estat

El procés d’independència, amb el qüestionament explícit de la monarquia borbònica restaurada pel franquisme, també ha tingut conseqüències sobre el posicionament dels votants espanyols respecte de les preferències pel model d’estat. Si el 2010 gairebé la meitat de la població tenia com a model d’estat preferit l’actual marc autonòmic, a partir d’aquell moment el suport va baixar fins a situar-se per sota del 30%. Els últims lliuraments del CIS mostren una recuperació del model autonòmic, però no arriba a tenir el suport del 2010.

En canvi, ha crescut el nombre de partidaris d’eliminar les autonomies. El 2010 era la quarta opció, i l’esclat del procés la tardor del 2012 va fer que augmentés fins al 25% i esdevingués la segona opció. L’estat centralitzat sense autonomies s’ha mantingut com a alternativa al model autonòmic ininterrompudament d’aleshores ençà.

Preferència en l’organització territorial dels ciutadans de l’estat espanyol, segons el CIS.

Això s’explica pel discurs de la dreta. El PP ha posat èmfasi en centralitzar l’educació, mentre que Ciutadans s’ha mostrat partidari de la recentralització de matèries com la sanitat, l’educació i la dependència i l’eliminació de la condició foral del País Basc i de Navarra. Per la seva banda, Vox ha emergit amb un discurs contra les autonomies i defensant-ne l’eliminació, tot i que és una mesura anticonstitucional i només podria fer-se modificant la constitució espanyola.

En canvi, el model federal –que podria emmirallar-se en un estat amb més autonomia per a les comunitats– i el dret d’independència no han variat gaire aquesta dècada. El discurs federalista del PSOE no s’ha concretat en propostes ni fets i la manca d’iniciativa dels socialistes manté el debat territorial segrestat per la bel·ligerància de la dreta contra l’independentisme.

The post La gran crisi espanyola (3): l’agressió contra Catalunya trenca l’estabilitat a Madrid appeared first on VilaWeb.

Valtònyc: ‘En el fons, l’exili té coses més dures que no la presó; ells almanco tenen una data’

Valtònyc, o, més ben dit, Josep Miquel Arenas, no vol respondre a aquesta entrevista com un personatge polític. ‘Som un pobre desgraciat, no vull ser un referent polític.’ Confessa que de vegades creu que sobre ell han caigut massa responsabilitats. En aquesta entrevista deixa de banda la impulsivitat de Valtònyc perquè puguem anar més enllà del personatge. Parla de l’exili, de la por i dels sentiments que implica. Malgrat que aquests dies s’han sentit bones notícies sobre ell, explica que després d’un any i mig se sent més desgastat que mai.

Malgrat tot, no abaixa el cap i continua parlant sense pèls a la llengua. Critica que certs polítics semblin més preocupats per les diputacions o per les cadires que no pas per trobar una estratègia conjunta. I demana que no es vengui més fum a la població. Reclama que es parli clar.

La posició de l’advocat de la Comissió Europea tothom la va valorar com una gran notícia, però per les vostres declaracions semblàveu molt més cautelós.
—Tothom ho va explicar com una gran victòria. Fins i tot, alguns mitjans van dir que Luxemburg m’havia donat la raó. I no és veritat. Només passa que la Comissió Europea ens ha fet costat. Això no és res, encara falta molt per guanyar… És una petita victòria. Però també és una cosa que sabíem de fa mesos. Espanya i Bèlgica anaven contra nosaltres, i la Comissió Europea a favor.

Per entendre el cas, en aquesta vista no es parlava de l’extradició, sinó d’una qüestió jurídica…
—És clar, no es tractava de l’extradició, però sí que hi influeix de ple. Es discutia si em podien aplicar el codi penal del 2015 per un fet del 2012. Si s’acceptava això, em podien extradir automàticament. I aquí el jutjat de Gant tindria un problema. En canvi, si deien que no rebutjarien l’extradició, peti qui peti. Per això dic que és un procés molt llarg. Surti com surti, o jo o l’estat espanyol apel·larem contra la decisió. Llevat que els espanyols s’adonin que tot plegat se’ls en va de les mans.

Però la lluita no s’acaba al tribunal de Gant. També heu denunciat el vostre cas al Tribunal Europeu de Drets Humans.
—Aquí és on realment es juga tot. El Tribunal Europeu de Drets Humans podria establir un precedent. Si guanyem allà, podria tornar a casa, m’indemnitzarien i la resta de rapers serien absolts. Mai més una cançó de rap no podria ser objecte de presó. També és veritat que, encara que em donessin la raó, no crec que tornés. No me’n refii. Espanya es passa per la pedra allò que diu Europa.

Per tant, us imagineu vivint molt de temps a Brussel·les…
—M’hi hauré de quedar fins que no hagi prescrit la causa. No m’ho imagín, però no hi haurà cap més remei. M’hi hauré d’habituar. L’avantatge és que tampoc no som gaire viatjador.

Angoixa no tenir data o no saber quan podreu tornar a casa?
—Quan em vaig exiliar sabia què passaria. Sabia que si entrava a la presó, hi estaria tres anys i mig, però després en sortiria i ja s’hauria acabat tot. En canvi, si venia a l’exili no sabria quan podria tornar a casa. Tampoc no podia saber-ne les conseqüències. Però jo vaig triar aquest camí. Vaig triar l’exili, sabent que hi havia coses pitjors que la presó, però, per desgràcia, l’exili no és tan reconegut. Tothom diu que el nostre exili no és dur, que podem anar a fer cerveses, que podem anar a festivals… Fins i tot ens diuen que som uns cagats. Però en el fons l’exili té coses més dures que no la presó. A la presó, almanco tens una data.

Quina és la part més dura de l’exili?
—La por de l’oblit. Nosaltres encara tenim sort, tenim les xarxes socials i els mitjans de comunicació que ens donen veu. Comptem amb la solidaritat de la gent. Tenim l’avantatge que som cares conegudes. Però la part pitjor d’un exili és que t’oblidin.

Brussel·les ja és casa?
—No ho és, però la gent que he trobat aquí, els amics d’aquí, que ara són família, sí que ho són. Casa meva no és Brussel·les, sinó la gent que hi ha aquí, que m’envolta i m’ajuda.

Teniu por que tota aquesta història de la repressió acabi deixant en un segon pla el Valtònyc músic?
—Això ja ha passat. La gent té més en compte les meves opinions polítiques que no les meves cançons. Per exemple, fa un parell de dies vaig fer unes declaracions a TV3. Feia deu minuts que sentia Ernest Maragall parlant i llavors vaig entrar al camp de joc calent. Vaig parlar exaltat i em van sortir unes declaracions dures. Després les xarxes n’anaven plenes. Però, és clar, només he dit quatre paraulotes… Això és el que es fa viral, no la meva música. Però per mi, té molt més de valor continuar fent rap després de la condemna que no sortir a TV3 en horari infantil dient quatre beneiteries. No vaig dir allò que volia dir, però em vaig emprenyar sentint el Maragall botifler.

El fet de no poder-vos moure de Bèlgica fa que sigui complicat de poder viure de la música?
—Si, i tant. Aquí no tinc concerts i la realitat és que els músics vivim bàsicament de fer concerts. És molt difícil. També és veritat que no estic gaire animat per a fer concerts. Quan vivia a l’estat espanyol feia uns quatre concerts per setmana… però ara és impossible.

Però els mesos vinents en teniu programats uns quants…
—N’hi ha de més simbòlics, com el festival MUR a Felanitx, a Mallorca. No hi puc actuar, simplement faré un vídeo o una connexió en directe. Però, malgrat ser una acció simbòlica, té un gran valor. Si més no, ha servit per a molestar PP, Vox i Ciutadans, que ja s’han queixat. On sí que podré tocar i em fa molta il·lusió és al Festival Tingladu Antirepressiu que organitzem aquí a Brussel·les. Està molt bé, perquè venen un grup valencià, un grup català, un grup mallorquí i un de basc. Fins i tot, s’hi ha afegit el Casal Català de Brussel·les. Però com tot, també té una part negativa. Estic molt trist perquè he demanat la col·laboració de molta gent, tant institucions com a associacions culturals, i no hi han volgut participar. La meva caixa de resistència ha pagat pràcticament totes les meves despeses. Pràcticament no deman ajuda i per una cosa que en deman…. A més, era una proposta cultural molt ben parida. Tenien sentit unes certes col·laboracions, però no ha pogut ser.

La paraula ‘solidaritat’ ha estat massa…
—Banalitzada [no em deixa acabar la frase]. Solidaritzar-se no és fer un piulet. M’he trobat amb polítics que em diuen que es voldrien solidaritzar amb mi i em proposen de quedar al seu hotel quan vénen a Brussel·les. Quan els he dit que no hi podia anar, però que si volien podíem veure’ns en un altre lloc han desaparegut. Volen que hi vagi jo, per fer-se la foto i penjar-la a Twitter, però en el fons no els importa. En canvi, hi ha altra gent que et trobes per casualitat aquí a Brussel·les i et demostra la seva solidaritat i te la creus. Són aquells que et miren els ulls i no et demanen cap foto ni res a canvi. Ara ja sé distingir qui ho diu de veritat i qui no.

Quin és el gest que més us ha sorprès durant aquest temps?
—Sobretot m’ha marcat la gent que em va ajudar a sortir del país. Gràcies a ells no som a la presó. Em va sorprendre, era gent major. Tenien de seixanta a vuitanta anys. Era curiós, eren padrinets, que m’ajudaven a sortir. Els vaig demanar per què ho feien i tots varen riure. Un em va respondre: ‘Avui quan m’he llevat també m’he demanat per què feia això, i només de pensar que tocava els ous a Espanya ja m’ha donat forces per venir’ [riu]. No diré com va ser el comando, però estaven molt organitzats. Em van treure i em va portar fins aquí.

Malgrat no poder viure de la música d’ençà que heu arribat a Brussel·les no heu deixat de fer-ne…
—Per jo, la música és un mètode de supervivència. Bàsicament és una teràpia, més barata que un psicòleg o un vàlium.

Fa mesos vau publicar el vostre darrer disc, Pien Hein. Hi ha diferències entre aquí i l’estat espanyol a l’hora de fer música?
—Els processos de l’últim disc han estat molt diferents, però no té res a veure amb el lloc on l’he fet. Aquesta vegada he decidit de no autoeditar-me sinó treballar en un estudi professional i amb músics de jazz, i això ha portat molts canvis. A l’estat espanyol, tot m’ho feia a casa meva i amb produccions meves. Aquí he cercat un equip de professionals perquè vaig tenir l’oportunitat que l’estat belga em finançàs el disc i llavors vaig poder pagar músics i tenir al darrere un estudi bo. Potser aquesta seria la principal diferència. Mentre Espanya demana la meva extradició per fer música, aquí em paguen un disc.

En aquest disc hi ha molts canvis; el principal, l’aparició del jazz…
—Hi ha molts músics que fan hip-hop amb música electrònica, però amb banda de jazz quasi ningú. A més, entrar a l’escena del hip-hop aquí a Bèlgica era molt difícil. En canvi, amb el jazz vaig trobar moltes més facilitats. La idea inicial era fer-ne un parell de cançons, però mira, al final vam acabar fent tot un disc.

És un so molt diferent. Volíeu arribar a més gent?
—Si, vaig pensar que amb aquest so podria agradar a molt més públic, però el principal problema és que molt poca gent s’atreveix a escoltar-lo. Poca gent s’atreveix a trencar aquesta barrera mental. També és veritat que hi ha aquesta llegenda urbana que som molt xarrec fent música. Però la majoria de gent que ho diu no m’ha escoltat mai. Ho diuen perquè ho han sentit a la televisió o a algun periodista.

I, com és costum, al disc hi trobem lletres punyents. Hi ha crítiques per a tothom. També per a aquells que ara diuen que són els vostres amics, els líders independentistes.
—Sí, jo som d’aquells que defensen que la República que volem ha de ser crítica. Hem de poder ser crítics tant amb els exiliats com amb els presos. De vegades confonem la solidaritat amb l’admiració. No necessàriament ha de ser així. Encara més, a mi m’agrada que em diguin les coses que no faig bé per millorar-les i corregir-les. El debat i l’autocrítica haurien de ser presents a la nostra República, així podríem evolucionar. Ells em defensen a mi, tot defensant la llibertat d’expressió. Idò la llibertat d’expressió també significa poder dir què no m’agrada de tu. No tan sols pot haver-hi llibertat quan xerro dels altres. He de confessar que em feia una certa por fer aquestes crítiques, però em va sorprendre gratament la resposta del meu entorn aquí a Brussel·les.

Aquesta crítica apareix a la cançó ‘Salones’, amb un videoclip que fa una crítica directa a Mónica Oltra.
—La hi devia. Les seves declaracions parlant de l’exili em van ofendre. M’haguera agradat incloure-hi una cançó que en parlàs, però ja tenia el disc acabat, de manera que vam trobar aquesta solució.

Us sorprèn que persones d’esquerra com Mónica Oltra banalitzin l’exili?
—Sí, però això ve de la demonització de Puigdemont i tot allò que sigui Catalunya. Desgraciadament, l’esquerra espanyola és més espanyola que d’esquerres. Pens que ara és el moment de deixar les etiquetes a banda i construir una estratègia conjunta des de l’exili. Les etiquetes en realitat ens limiten. Cal treballar conjuntament i això faig. Don suport a la gent que hi ha a l’exili, malgrat que fa dos anys no hi hauria compartit trinxera.

Darrerament, heu fet declaracions bastant crítiques amb l’independentisme. Sempre dèieu que volíeu la República Catalana per a poder tornar a casa. Ho veieu més lluny ara que fa un any?
—Desgraciadament, sí, no veig que es traci cap estratègia. Falta un mes perquè surti la sentència i no sabem res. No sé si ho fan d’amagat, però no hi ha consignes. Fem una aturada de país? De quan? D’una hora, un dia, una setmana? N’hi haurà prou? Em fa la sensació que estan més dividits, pensant en interessos partidistes i barallant-se per diputacions o càrrecs, que no pas pensant una estratègia.

Enteneu que la gent estigui cansada?
—Sí, però també aquest és el problema de la socialdemocràcia, que sempre se cerquen solucions a curt termini. A la gent no li pots vendre fum d’aquesta manera. Des d’un principi s’havia d’haver dit que el projecte d’una Catalunya independent és a molt llarg termini. No xerrem ni d’un any ni de cinc, sinó de deu, quinze o vint. La gent ha d’estar preparada. Tot va començar el Primer d’Octubre, però no sabem quan s’aconseguirà l’objectiu final. El camí serà llarg, però la gent ho vol ara. I els polítics no tenen la capacitat de fer-ho. I no per les seves habilitats, sinó perquè davant tenen un estat feixista. No és una consigna, és una realitat. Espanya no és una democràcia burgesa, ni hi ha socialdemocràcia, és un estat feixista on l’Audiència Nacional i les forces de l’estat tenen més poder que el govern. Tenir el govern a l’estat espanyol no significa res. Quim Torra no ha pogut posar ni una pancarta que diu ‘Llibertat presos polítics’. Si ho fa, el fiquen a la presó. I això, els polítics no ho han sabut explicar prou. També hi ha polítics que estimen molt més la seva cadira que res més.

Creieu que es té prou consciència del mal que fa la repressió?
—Sí, és clar, consisteix en això. La repressió no és tan sols una cosa física, d’estar tancat a la presó. La repressió és també un desgast psicològic per a tots aquells que la reben i per al seu entorn. Al final cerquen caps de turc que serveixin per a aplicar-los condemnes exemplars per a la resta. És veritat que Espanya, en certes coses –com per exemple redactant euroordres– són uns caps de fava, però no deixen de ser un estat. Lluitar contra un estat és molt complicat. I més un que no s’ha depurat i que continua tenint institucions feixistes. Venim d’una dictadura molt recent, on els qui manaven llavors continuen tenint moltes quotes de poder. Tenen la màquina repressiva molt greixada.

Noteu desànim a l’exili?
—L’exili desgasta molt. Però també depèn de la perspectiva personal de cadascú. Jo, per exemple, ho veig tot molt més negre, però en canvi si parles amb en Lluís Puig, que és una persona superpositiva, segur que ho veurà tot d’una altra manera.

Esteu més desanimat ara que no pas fa un any?
—Sí, molt més… Tampoc no sé molt bé per què. Supòs que és que ja fa dos estius que som aquí. I aquests són mesos complicats per mi. A l’estiu a Mallorca tots els meus amics fan feina i llavors rep moltes menys visites. La gent que viu aquí, a l’estiu se’n va a casa a veure la família. A més, jo, a diferència dels altres exiliats, no puc sortir de Bèlgica. I arriba un moment, me n’adon, que quan la gent està cremada d’aquest país se’n van una setmana a algun lloc i tornen nous. Jo no me’n puc anar. Jo sempre tinc la mateixa merda. I això m’ha desgastat una mica. No poder sortir és molt complicat. A més, a mi no m’agraden els canvis, i darrerament n’he sofrit molts. Penseu que som una persona que a divuit anys vaig trobar una feina en una fruiteria no me’n vaig voler moure. No vaig pensar mai a canviar. Encara més, fins que no vaig haver de venir aquí vaig fer feina a la fruiteria. Ara faig feina de dissenyador web, que és el que vaig estudiar, però això implica molts de canvis. Ara estic moltes hores dins una oficina, tot el dia assegut davant una pantalla, fent feina per a gent diferent… A més, crec que tinc massa responsabilitat damunt i jo no la voldria.

Responsabilitat?
—Jo no vull ser referent de res. Crec que la gent està massa pendent de què dic. Per exemple, si un dia dic que en Puigdemont és un anarquista ho vull poder dir i ja està. No cal que passi res. Estic cansat que llavors tot el moviment anarquista se’m tiri a sobre. Si jo no som ningú. Som un pobre desgraciat d’una fruiteria que vaig fer una cançó i el volien ficar a la presó. Jo no som polític i no tenc cap intenció de ser un referent intel·lectual, ni molt manco. Si fos intel·ligent, no seria aquí.

Però també és una decisió que vau prendre. Quan us vau trobar en el conflicte vau decidir de lluitar fins al final. No vau callar.
—Sí, és clar, de cop vaig veure que allò que em passava no era un problema exclusiu meu, sinó una cosa col·lectiva. Jo era conscient que, de tots els rapers, el meu cas era el més avançat. I de cop em vaig adonar que, a part de músic, jo també era militant. Fins i tot no sé si som més militant que músic. Al final vaig tenir l’oportunitat de fer política sense ser polític. Vaig triar aquest camí sense pensar que arribaria tan lluny. Però ara què he de fer? No ho puc engegar a la merda tot.

Al disc també hi ha autocrítica. Critiqueu el personatge que és Valtònyc.
—Si, de vegades la gent no pensa que Valtònyc i en Josep som persones diferents. En Valtònyc és un personatge. Oi que no han considerat mai que Tarantino sigui un assassí? En Josep tampoc no mataria ningú… El problema és que a vegades fins i tot jo m’he descuidat de mantenir aquesta línia. L’he difuminada i no he sabut quan ser Josep i quan ser Valtònyc. Som conscient que de vegades m’he equivocat.

Com els diferenciaríeu? Com sé amb quin parlo?
—En el meu dia a dia som en Josep, una persona introvertida, que té vergonya i és bastant insegur d’ell mateix. Som una persona que respect més o manco tothom, menys les ideologies d’extrema dreta o nazis. Però tinc amics que són del PP i puc parlar de política amb ells tranquil·lament. Sé escoltar. En canvi, en Valtònyc és a l’inrevés. Una persona molt segura d’ella mateixa, que és molt cregut. Li agrada enredar la gent i falta al respecte a tothom. Fins i tot seria capaç de matar una persona per les seves idees. Valtònyc és un antisistema per naturalesa.

I a les entrevistes qui contesta?
—Aquest és el problema. Moltes vegades no sé quan ser l’un o l’altre. Una vegada em van entrevistar a la Sexta, i jo anava amb la idea de ser en Josep, de fer-me conèixer, però la presentadora va començar a manipular i em va treure tant de polleguera que va acabar sortint en Valtònyc i la cosa es va embolicar una altra vegada. Segurament hauria de ser més en Josep, però sempre acap essent en Valtònyc.

Valtònyc és l’impulsiu?
—Sí, el que no pensa. En Valtònyc no és gens intel·ligent.

The post Valtònyc: ‘En el fons, l’exili té coses més dures que no la presó; ells almanco tenen una data’ appeared first on VilaWeb.

Pels del ‘jo ja ho deia’, ‘així no farem res’ i similars

He arribat –ja fa temps– a una edat en què crec que no m’és bo perdre el temps mirant-me el melic quan la història ens ha donat l’oportunitat d’accelerar-la, o de variar-la, segons què siguem capaços de fer i què estiguem disposats a arriscar.

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada.

Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. Cada centímetre d’elevació. Cada persona que hi intervé. Entretant, això sí, s’asseuen al sofà perquè cap iniciativa no és prou bona.

Personalment m’hi nego. Vull construir i enlairar-me fins al terrat com més aviat millor. Costi el que costi. Fent graons rectes o malgirbats. M’és del tot igual. Quan sigui dalt, ja m’entretindré a fer els repassos, si fa al cas.

N’estic tip dels savis de torn; dels perfeccionistes; dels que per ells cap iniciativa no és bona; dels pusil·lànimes; dels que s’hauria de cremar –tant sí com no– el país; dels que hem de demanar permís a un peu per moure l’altre; dels que es graten la panxa pontificant; dels que ho rebentarien tot ‘d’una vegada’ o dels que ‘no hauríem de prendre mal’. Tots ells tenen, per mi, un alt grau de toxicitat. I tots ells tenen (conscientment o inconscientment) un denominador comú: blocatge i paralització.

L’enrenou, el batibull gratuït i la crítica permanent sense jugar-s’hi (quedi clar) ni un sol pèsol per part dels qui remenen amb fruïció aquesta mena d’olla, no m’interessen gens ni mica. Som una munió de conciutadans (una majoria del tot inimaginable fa uns anys i que continua creixent dia a dia) que estem decidits a persistir, perseverar i arriscar. I ho farem.

La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi.

Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. No tots podem fer, ni hem de fer, el mateix. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

No m’interessen ni els que em volen entretenir, ni els que volen arribar a dalt miraculosament sense fer l’escala, ni els que es limiten a dir que no hi arribaré mai. Amb cap d’ells al davant mai no podrem assolir allò que volem. Ben al contrari, continuarem embardissats i confusos. És el que alguns d’ells volen.

Sóc dels que he dit reiteradament (i està escrit) que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la –quan vol i a consciència– els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. On hi ha ostatges segrestats per l’estat i on hi ha líders obligats a romandre a l’exili. On se’ns amenaça sistemàticament amb la repressió i l’aniquilament de la nostra manera de ser, de fer, de pensar i de parlar. On es pretén ‘castellanitzar’ els nostres nens o, literalment, ‘desinfectar-nos’. On la plena coincidència –en aquest sentit– de Vox, del PP, de Ciudadanos, del PSOE (i PSC) al voltant del 155, de la monarquia i de la unitat de la pàtria fa veritable feredat.

Per això dic, i reitero, que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. Per dur que sembli. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes. Nosaltres, dissortadament, sí.

L’estat i, també, determinada partitocràcia autonomista (cal dir-ho) s’han fregat les mans tot veient com durant dos anys ens han fet perdre el temps llepant-nos les ferides. Distraient-nos amb tota mena de festes solidàries i prou. Canviant-nos el paradigma de reclamar la ‘independència’ pel de ‘llibertat presos polítics’. Sense practicar, gairebé ni un sol dia, la resistència no violenta i la desobediència pacífica. L’estat, perquè volia enfortir-se (en contra nostra) amb nova jurisprudència que tindrem damunt la taula ben aviat (amb la sentència que tots albirem) i amb reformes legislatives que arribaran tan bon punt aquesta ‘nova jurisprudència’ sigui efectiva. La partitocràcia autonomista, perquè sempre li ha interessat fer marxa enrere i viure de la menjadora ancestral.

Cal ser-ne conscients per passar full i no caure en els nous paranys que, sens dubte, arribaran. Ara ja ens volen amatents a la diatriba indult o amnistia i, després, ens voldran entretinguts en si els presos es quedaran a Barcelona o a Madrid. I encara més, si els han de donar el tercer grau penitenciari o no. Són temes molt importants. Qüestions que, indubtablement, hauran de formar part prioritària de la seva agenda i de la dels seus advocats. Tanmateix, cap d’aquestes preocupacions no poden condicionar la lluita del país. Seria incórrer un altre cop en la mateixa equivocació i caure en el parany que l’estat, i els del 155, volen i ens proposen.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat. Per això cal fer camí i no podem desaprofitar cap esforç vingui de qui vingui i per petit que sigui. Tothom hi pot fer alguna cosa. Tots ens necessitem i tots hi hem de ser.

Hem tingut la sort de viure el dia més transcendent de la història de Catalunya dels últims tres-cents anys. El dia en què tot un poble es va mirar als ulls i, dempeus, va fer front a tot un estat autoritari, irat i repressor. El dia 1 d’octubre. El dia que va marcar un abans i un després de la nostra història.

Ara ve la sentència. Serà injusta, inhumana i cruel. No la podrem admetre de cap de les maneres. Personalment desconec què passarà en matèria de contesta. Tant de bo ho sabés. Sí que sé dues coses. Una, que em trobareu empenyent o estirant tant com pugui en allò que la meva capacitat em permeti; i dues, que no faré gens de cas d’aquells que remenen la immensa olla de la inacció i la paràlisi, mentre mantinguin aquest posicionament. Només amb la gosadia i fermesa del dia 1 d’octubre podrem fer front a la sentència i a l’estat que ens la voldrà imposar. Si voleu fer quelcom pel país, mireu-vos cada dia al mirall i pregunteu-vos què heu fet el dia anterior i què fareu el dia que comença. Només així arribarem allà on ens cal i volem, perquè tot el que ens cal és construir el nostre futur, el dels nostres fills i el dels nostres néts que són també els vostres.

The post Pels del ‘jo ja ho deia’, ‘així no farem res’ i similars appeared first on VilaWeb.

Yomus expulsats, amunt València!

Eren part del paisatge, una part desagradable, agressiva, feixistoide (o sense l’oide) del paisatge. Des de final dels vuitanta del segle passat, quan l’extrema dreta violenta (disculpeu-m’hi la redundància), nazis i més excrescències van prendre el control d’un grup d’animació del València FC, amb temporades de baixa intensitat, amb repunts de brutalitat, sota la cobertura de la cosa futbolística, els ultres, els Yomus, van campar a pler com si poguessin, ells, dictar les lleis dins i fora de l’estadi, marcar el ritme de la ciutat.

Tres dècades, any amunt, any avall, d’insults i amenaces i agressions.

I d’impunitats.

Però ara ja no. La temporada futbolística, el curs en general, ha començat amb una notícia que és, sí, històrica: el València CF ha fet fora aquesta trepa de l’estadi. Per fi. Semblava impossible i resulta que ha passat.

En un comunicat recent, a més a més, i vist que els ultres, en un intent desesperat de respondre a la seva expulsió, s’han dedicat a amenaçar també els afeccionats del València (perquè han decretat silenci al camp i perquè pretenen que tothom els obeeixi, com si l’animació fos tan sols cosa seva, o com si l’animació fos allò que feien), el club ha ‘lamentat i condemnat rotundament’ les amenaces i ha explicitat que ‘no tolerarà que ni un sol dels seus abonats i afeccionats se senta intimidat en Mestalla’.

I això també és novetat.

I és històric pel fet mateix, però també, o sobretot, pel que explica i significa, perquè ens parla, ben mirat, d’un corrent de fons, d’un canvi important a la societat valenciana, que resulta que ja no tolera, que ja no accepta, que ja no encongeix els muscles davant la violència feixista. Per això ha pogut passar que una directiva no gens implicada en aquesta batalla (ni en cap altra, probablement) hagi pres, finalment, una decisió de tanta envergadura.

Perquè els membres d’aquesta banda agressiva han tingut, fins fa ben poc, silencis i aquiescències i acompanyaments que els han permès de campar tan a l’ample, dins i fora de l’estadi. Fins ara, l’única veu contundent que s’havia sentit des de dins del club contra la faramalla nazi-feixista que s’hi mostrava havia estat la de l’entrenador Guus Hiddink: l’any 1992 va aturar un partit de futbol fins que no es va retirar la banderota nazi que s’exhibia a Mestalla. L’acció, meritòria, va ser, però, un acte individual, de convenciment i decisió personal. El club, com a ‘institució’, no hi va tenir res a veure.

Al contrari, hi podríem afegir. Mai no van aclarir, per exemple, què feien els seus directius acompanyant els Yomus que van exhibir, al camp de l’Albacete, una pancarta insultant el jove Guillem Agulló pocs dies després del seu assassinat a mans d’un grup de nazis, l’abril del 1993. Què feien acompanyant-los, pagant-los les entrades, etcètera.

Un dels errors de la trepa ultra dels Yomus, i dels seus mantenidors, ha estat, possiblement, creure que tot continuava igual, que la societat valenciana (complicada, contradictòria i tot el que vulguem, és clar, però viva i en evolució) no havia canviat d’ençà dels temps en què la crispació i l’amenaça formaven part del decorat. La intimidació sense metàfores, la destrossa, les pallisses, porres, bats de beisbol, navalles… València era difícil, certament. La feien difícil.

Especialistes com són a rebentar, acostumats com estan a la impunitat, els Yomus van atacar, ara fa dos anys, la manifestació del Nou d’Octubre. Pensaven que, com sempre, els sortiria de franc. Tenien elements per a creure-ho: els llargs precedents i, un cop sobre el terreny, la constatació de la permissivitat policíaca. La policia espanyola els va deixar acostar a la manifestació, assetjar, agredir. Res de nou a l’oest. Només que, aquesta vegada, s’han trobat que els seus actes de sempre han tingut una resposta social amb tot un altre to, s’han trobat que els seus actes de sempre, lluny d’aquiescències o silencis, generen alarma i rebuig, que la societat canvia.

Avança.

Aquest personal (els perpetradors, els instigadors, els encobridors) es pensava que no però resulta que sí. I fins a tal punt resulta que sí, que una entitat tan poc sensible a l’acció antifeixista com s’ha demostrat que ha estat el València CF (d’acord, sí, a mesura que escric, rectifico: els qui l’han dirigida) s’ha trobat obligada a actuar dràsticament contra els ‘seus’ ultres. Perquè no fer-ho, avui dia, té més costos que no pas beneficis i ja queda molt molt molt malament. I aquest és un canvi significatiu en la societat valenciana. Molt molt molt significatiu.

Que hi ha molt de camí per fer? Sí, és clar. Que hem avançat? També. Moltíssim. No tant com voldríem, però molt més que no sembla.

The post Yomus expulsats, amunt València! appeared first on VilaWeb.

Sabeu que podeu prohibir de rebre propaganda electoral? Us expliquem com

L’Institut d’Estadística espanyol (INE) permet de prohibir de cedir les dades dels ciutadans que ho demanin als partits polítics perquè els enviïn propaganda electoral. És un tràmit senzill que pot fer-se en pocs minuts.

En aquesta web, qualsevol inscrit al cens electoral pot demanar de ser exclòs de la còpia que es lliura als partits per a l’enviament de la propaganda. El termini ja és obert i s’acaba tretze dies després de la convocatòria de les eleccions, que serà efectiva la matinada del 24 de setembre. És a dir, es pot demanar fins el 6 d’octubre.

Hi ha dues maneres de fer-ho, amb el certificat digital reconegut pel Ministeri de Política territorial i Administracions Públiques espanyol –es pot sol·licitar ací– o bé amb el sistema Cl@ave del Ministeri d’Hisenda espanyol. El més comú és tenir accés a Cl@ve –es pot demanar ací–, utilitzat en molts tràmits en línia amb el govern espanyol. Una volta començada la sessió, apareix aquesta pantalla.

Hi ha les dades del ciutadà que hi ha accedit i al final es pot sol·licitar l’exclusió de les còpies de partits polítics. Amb un sol clic, podem prohibir que ens enviïn la propaganda electoral. El sistema genera una justificant que pot desar-se.

El cost de l’enviament de la propaganda electoral és de 56,5 milions d’euros i acapara el 40% del pressupost de les eleccions, segons les dades del Ministeri d’Interior espanyol. En aquesta partida, s’hi inclouen també la tramitació del vot a distància i els avisos als membres de les meses.

A aquesta xifra, cal sumar-hi tota la despesa dels partits polítics en l’elaboració de la propaganda, a més del paper i el plàstic que es fan servir. La gran quantitat de propaganda que originen unes eleccions com aquestes suscita les crítiques dels grups ecologistes pel dany que causa al medi.

VilaWeb és un diari d’accés lliure perquè tothom el pugui llegir, però que demana a aquells que el puguin ajudar que se’n facin subscriptors. Més de quinze mil persones ja s’hi han subscrit i són la garantia de la nostra independència i de la nostra força. Ací trobareu informació sobre per què us hi hauríeu de subscriure i com fer-ho.

The post Sabeu que podeu prohibir de rebre propaganda electoral? Us expliquem com appeared first on VilaWeb.

Pàgines