El primer cap de govern d’Andorra, Òscar Ribas, ha estat homenatjat amb la Creu dels Set Braços, títol honorífic que ha rebut a títol pòstum. L’acte s’ha fet a l’antiga fàbrica de Tabac Reig, a Sant Julià de Lòria. L’encarregada de recollir el títol ha estat la seva dona, Roser Duró.

L’actual cap, Xavier Espot, ha fet un discurs en què ha rememorat la carrera política de Ribas i ha destacat que era un polític avançat en el seu temps. “Fa més de quatre dècades Ribas ja parlava de diversificació i de reforma fiscal”, ha dit. A més, ha posat èmfasi en el seu llegat intel·lectual i polític.

En l’acte també hi havia els familiars i amics de Ribas, a més d’un gran nombre d’autoritats polítiques del país.

S’acosta el començament de la trenta-setena Copa Amèrica de vela. De fa unes quantes setmanes, al bell mig de la platja de la Barcelona s’hi ha col·locat un marcador gegant amb el compte per al començament de la competició. Entre el 22 d’agost i el 27 d’octubre, s’hi farà la competició de vela més important del món. En un fenomen semblant al de París amb els Jocs Olímpics, malgrat que les administracions proven de demostrar que la competició suscita una gran expectació, la realitat és que els veïns ho reben amb malestar, pel gran impacte que té tant en l’economia de la ciutat com en la vida quotidiana.

Les contradiccions dels Comuns amb la Copa Amèrica els comencen a esclatar als dits

La Plataforma No a la Copa Amèrica de Vela Barcelona 2024 i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) coincideixen a denunciar que la copa aprofundirà encara més alguns dels problemes que ja afecten la ciutat, com la saturació turística o el preu de l’habitatge. De fet, es calcula que la ciutat atraurà prop de dos milions i mig de persones durant els tres mesos llargs de competició, que se sumaran als milions de turistes que ja visiten la ciutat cada estiu. D’una altra banda, el barri de la Barceloneta, l’epicentre de la copa, ja s’ha convertit en el barri amb els preus de l’habitatge més cars de tot el país, segons que denuncia el Sindicat de Llogateres.

“Barcelona està col·lapsada”: la Copa Amèrica agreuja els problemes d’habitatge

Una competició que es gira d’esquena als veïns

El barri de la Barceloneta és un dels més saturats per la presència de turistes. Esther Jorquera, portaveu de l’entitat contrària a l’organització de la competició i veïna del barri, denuncia que ja hi han detectat una pujada dels preus dels productes de primera necessitat i l’encariment del lloguer. “El perfil del visitant d’aquests dies és diferent. Hi veiem turistes de classe alta i vehicles de luxe i es demanen fins a 1.300 euros el mes per llogar habitacions”, explica.

Bona part dels visitants de la copa que ja han arribat són membres de l’organització i de les tripulacions dels equips, que ja fa mesos que són a la ciutat entrenant-se. Miquel Borràs, soci de la Xarxa Veïnal del Raval i integrant de la junta de la FAVB, també adverteix de l’elitització que es va veient a la zona: “Hem vist com un comerç de tota la vida ha estat substituït per un concessionari que lloga cotxes de luxe per hores.”

Amb tot, allò que ha originat més polèmica són les restriccions a la mobilitat pel barri. Els veïns hauran d’acreditar-se per a accedir-hi amb vehicle durant els tres mesos llargs que durarà la competició, i això ha creat molta indignació. “És una falta de respecte total i una coartada de llibertats absoluta. La Barceloneta és un cul-de-sac. No hi cabem tots. I primer haurien d’anar els veïns”, lamenta Jorquera. A més, critica el greuge comparatiu entre els habitants de la ciutat i els visitants. “Sabem que les persones involucrades en la Copa Amèrica tindran total llibertat per a moure’s pel barri. Estem convençuts que veurem vehicles de luxe entrant fins a l’Hotel Vela. I, malgrat que ho venguin com una manera de vetllar per la seguretat dels veïns, en realitat ho fan per la seguretat de la copa. Ens afecta moltíssim, sobretot la gent que necessita desplaçar-se amb cotxe”, diu. Un greuge comparatiu que encara es va accentuar més ahir, quan el butlletí oficial de l’estat espanyol va establir que es bonificarien el 100% de les quotes de la seguretat social als contractes signats per les empreses vinculades a la copa.

Els efectes de la copa no es limiten a la Barceloneta. Fa dos mesos, el Parc Güell va tancar tota una tarda per a una desfilada privada de la marca de moda Louis Vuitton, principal patrocinador de la competició. L’acte va acabar amb destrosses en el patrimoni arquitectònic i actuacions violentes de la policia contra les protestes dels veïns.

Activistes ecologistes ocupen la botiga de la Copa Amèrica

Màxima opacitat amb les despeses

Un altre element controvertit és la factura que ha assumit la ciutat per organitzar la copa. Una vegada més, l’opacitat de les administracions, que s’excusen en unes presumptes clàusules de confidencialitat en els contractes amb els organitzadors, impossibilita de saber amb exactitud quants diners s’hi han destinat fins ara. El 2022, la batllessa d’aleshores, Ada Colau, va dir a TV3 que Barcelona havia ofert setanta milions d’euros per a acollir-la, trenta de públics i la resta de capital privat. Ara, la Plataforma No a la Copa Amèrica de Vela estima que la xifra de despesa ha augmentat: “Hem demanat informes econòmics, ambientals i d’habitatge, però no ens han donat res. No volen ni fer-los. Hi ha una manca de transparència total. Hem estimat que hi ha uns vuitanta milions d’euros d’inversió, però sospitem que poden ser més perquè hi ha obres relacionades amb la copa que es fan passar per obres normals”, diu Jorquera. “És una barbaritat la quantitat de diners públics que s’han invertit en un espectacle per a les elits”, afegeix.

Els organitzadors es defensen assegurant que la competició tindrà un impacte econòmic positiu a la ciutat de 1.200 milions d’euros i que farà pujar el PIB del Principat d’un 5%. Per contra, la plataforma posa en dubte que l’administració pública ni tan sols recuperi la inversió feta. Per a cada campionat es crea una empresa de gestió que, quan s’acaba, reparteix els beneficis entre els equips participants. Un cop fet això, finalment, els diners sobrants es retornen a les administracions.

En aquesta línia, l’elecció de Barcelona com a seu no s’entén sense els forats econòmics que la competició ha causat en unes altres ciutats. L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, per exemple, va calcular que la factura per a València havia estat de 1.847 milions d’euros. Habitualment, l’equip que guanya la competició anterior decideix en quines aigües desafiaran els rivals. Trien una ciutat del seu país, perquè ja en coneixen els vents i el comportament de la mar, fet que els permet de partir amb avantatge.

Fórmula 1 i Copa Amèrica: María José Català i Jaume Collboni, cosins germans

Tanmateix, l’actual campió, l’Emirates Team New Zealand, ha renunciat a organitzar-la a Auckland perquè la darrera vegada que la hi van organitzar van generar un deute d’uns noranta milions d’euros. Per això van provar de repetir a València, però amb vista de la negativa de l’ajuntament, encapçalat per Joan Ribó, van acabar decantant-se per Barcelona, que en una subhasta va superar les ofertes de ciutats com Màlaga, Cork, i Jeddah.

Pànic d’una segona copa

Precisament, aquesta manera d’assignar la seu de la copa fa patir els veïns amb una segona copa a la ciutat el 2028. “Tenim por. Ja no podem aturar la d’enguany, però l’objectiu actual és que no es torni a fer ni a Barcelona, ni enlloc dels Països Catalans, ni de l’estat espanyol, perquè també hi contribuïm amb els impostos. Ens hi trobaran de cara”, diu Jorquera. “No ens agradaria. No anem en contra dels esdeveniments esportius, però no haurien de costar diners a l’administració pública. I si en costen, que hi hagi transparència total. Ben al contrari que la Copa Amèrica”, afegeix Borràs.

Aquestes darreres hores, l’equip Alinghi Red Bull Racing, que pertany a la Societat Nàutica de Ginebra, a Suïssa, s’ha autoanomenat com a equip de Barcelona en la competició d’enguany, per mirar de guanyar-se el favor del públic local. L’Emirates Team New Zealand n’és l’actual campió. Per tant, no és forassenyat que, en cas que algun d’aquests dos equips guanyés la competició, Barcelona fos ferma candidata a acollir la següent competició.

Per a evitar-ho, la Plataforma No a la Copa Amèrica de Vela promet noves mobilitzacions aquests dies vinents. “No els ho farem fàcil”, diu Jorquera.

The Washington Post · Ellen Francis

París, França. Els darrers jocs olímpics d’estiu, els de Tòquio 2020, van superar amb escreix el pressupost fins i tot abans de les feines d’adaptació a les restriccions pandèmiques. Els jocs anteriors, els de Rio 2016, van ser un desastre financer.

Els costs de fer d’hoste d’uns jocs olímpics s’han tornat tan prohibitius que París pràcticament no va tenir competència per a la candidatura del 2024.

Però els organitzadors dels jocs que començaran demà passat, divendres, a la capital francesa diuen que han après del passat i que tenen un model diferent a oferir.

París ha provat de limitar els costs dels jocs i ha reduït tant com ha pogut les construccions noves. L’estat francès ja disposava de molts recintes esportius, entre els quals, un gran estadi de futbol, l’Stade de France, i un complex de tenis, el Roland Garros. Els projectes principals del pressupost, així doncs, han estat la Vila Olímpica, un centre aquàtic i un estadi amb capacitat per a vuit mil espectadors.

“El pla, de bon començament, era estalviar diners i no invertir en coses que no són útils”, diu Étienne Thobois, director general del comitè organitzador de París 2024. I afegeix: “Els jocs s’adapten a la ciutat, no a l’inrevés.”

L’estat francès també ha invertit a readaptar seus que ja existien i crear espais temporals en indrets emblemàtics: els atletes jugaran al voleibol de platja al costat de la Torre Eiffel, practicaran esgrima al Grand Palais i competiran en proves eqüestres als jardins de Versalles.

“No en volem sentir a parlar, de projectes faraònics”, diu Thobois. “Tothom és conscient que cal tenir a ratlla el cost dels jocs”, continua.

Aquesta estratègia ha mantingut el cost previst dels Jocs Olímpics de París molt per sota del dels tres jocs d’estiu anteriors: a Tòquio, Rio i Londres.

No obstant això, i de la mateixa manera que en els jocs passats, París 2024 ha resultat més car que no era previst quan la ciutat va presentar candidatura, i els economistes diuen que els beneficis d’acollir els jocs són incerts.

“París fa un pas en la direcció correcta”, diu Alexander Budzier, de la Universitat d’Oxford, que ha estudiat l’evolució dels costs olímpics.

“Encara hi ha interrogants sobre els jocs olímpics: realment val la pena de gastar-se tots aquests diners?”, diu. I continua: “Ara com ara, aquesta idea que els jocs poden abaratir-se a còpia de reutilitzar o adaptar-ne les seus encara no s’ha comprovat.”

Els jocs olímpics tenen un preu

Segons les darreres estimacions, el pressupost de les instal·lacions i operacions dels Jocs Olímpics i Paralímpics de París ascendeix a 8.900 milions d’euros.

Segons un estudi del qual és coautor Budzier, aquests jocs seran més econòmics que els de Londres (uns 15.500 milions d’euros), Rio (uns 22.000 milions d’euros) i Tòquio (més de 12.500 milions d’euros).

Tanmateix, els jocs de París no s’han desmarcat de la tendència de superar el pressupost original i, segons Budzier, tampoc no són excepcionalment barats.

Els organitzadors diuen que la inflació és, en gran part, responsable de l’augment del preu d’ençà de la proclamació de la candidatura ara fa set anys. Aleshores, el pressupost es va estimar que seria d’uns 6.800 milions d’euros.

Els costs de seguretat i personal podrien fer augmentar el preu d’aquests jocs. En aquest moment d’especial tensió al món, l’estat francès ha desplegat 45.000 policies i soldats i 50.000 contractistes privats per garantir la seguretat dels jocs a la regió de París. Per evitar vagues de funcionaris públics, el govern també ha ofert primes i més incentius econòmics als treballadors.

Més despeses que no són incloses al pressupost dels jocs: 1.400 milions d’euros per a netejar el Sena perquè s’hi pugui nedar, i uns 3.500 milions d’euros per a ampliar la línia 14 del metro abans de la competició. Les autoritats franceses diuen que tots dos són projectes que pensaven fer igualment i que eren inclosos en pressuposts anteriors.

Els contribuents paguen el peatge olímpic

Encara que París no hagi aconseguit d’evitar gastar més del compte, les autoritats franceses diuen que els jocs no deixaran a París el llegat d’endeutament amb què moltes altres ciutats amfitriones han hagut de bregar.

Els organitzadors diuen que uns 3.000 milions d’euros procediran de fons públics, l’equivalent a un 0,1% del producte interior brut de l’estat francès.

El cap del Tribunal de Comptes francès ha declarat que el cost per als contribuents no se sabrà fins al final de la competició, i que podria oscil·lar entre 3.000 milions d’euros i els 5.000.

Encara que l’agència de qualificació creditícia S&P va rebaixar fa poc la qualificació creditícia de l’estat francès enmig de preocupacions creixents per l’augment de la ràtio deute/PIB, Hugo Soubrier –que treballa d’analista a l’agència– diu que els jocs “no haurien de tenir un impacte significatiu en les finances públiques franceses”.

Un dels grans problemes de jocs anteriors han estat els projectes de construcció que sortien del pressupost i deixaven les ciutats amfitriones amb factures desorbitades. No obstant això, l’escassetat relativa de nous projectes per als de París ha fet que el risc de sobrecost sigui més baix.

Les autoritats franceses remarquen que els diners dels contribuents es destinaran a infrastructures que puguin beneficiar la regió de París més enllà de la competició i la part del pressupost corresponent als costs operatius es finança gairebé íntegrament amb fons privats.

El Comitè Olímpic Internacional (COI), que obté diners de grans acords de patrocini i drets de transmissió, aporta 1.200 milions d’euros al comitè organitzador de París. París 2024 també obtindrà ingressos de la venda d’entrades, llicències i patrocinis nacionals, mentre que el govern francès s’embutxacarà els beneficis fiscals derivats de les despeses dels visitants.

I els beneficis dels jocs?

El COI proclama que acollir uns jocs olímpics “genera grans beneficis econòmics”. Els economistes responen que els beneficis per a les ciutats organitzadores han estat sovint decebedors o, si més no, poc clars.

Per a aquests jocs, els organitzadors diuen que hi haurà 3 euros “d’impacte econòmic” per a cada euro de fons públics invertits. Aquesta afirmació és basada en un estudi encarregat pel COI i París 2024 que preveia un impuls econòmic entre 6.700 milions d’euros i 11.100 a la regió de París aquests disset anys vinents gràcies a l’impacte turisme, la construcció i les despeses d’organització dels jocs.

Els organitzadors parisencs aquest mes han celebrat que havien batut un rècord amb 8,6 milions d’entrades venudes. No obstant això, hi ha indicis que el turisme a la capital francesa no compleix les expectatives que s’havien suscitat. Air France-KLM va informar d’un descens del trànsit, atès que els viatgers semblen evitar les multituds olímpiques i l’encariment dels preus a París. Unes taxes d’ocupació inferiors a les previstes han dut alguns hotels a reduir les tarifes a última hora. Per part seva, els comerços i restaurants pròxims a les seus olímpiques –en què s’han imposat fortes mesures de seguretat– s’han queixat d’una davallada de la facturació.

“En comparació amb jocs anteriors, el llegat econòmic serà menys significatiu per a París”, diuen a S&P. En aquesta línia, assenyalen que encara que els jocs del 1992 “van posar Barcelona al mapa del turisme mundial”, París ha estat durant molt de temps una destinació turística de primer ordre, cosa que fa poc probable que tingui el mateix impuls econòmic.

Més enllà del turisme, les autoritats de la ciutat diuen que han provat de garantir que els jocs aportaran beneficis als parisencs, especialment els de comunitats més marginades socialment, encara que també han rebut crítiques per haver desallotjat immigrants i sense-sostre en preparació per a la competició.

L’estat francès es va gastar uns 1.500 milions d’euros en la construcció la Vila Olímpica al suburbi de Seine-Saint-Denis, amb un alt índex de pobresa. Una vegada els atletes se n’hagin anat, el pla és convertir-la en una zona d’habitatges de renda mixta i en un motor de renovació urbana.

Les autoritats afirmen que també es va contractar uns 2.050 residents de Seine-Saint-Denis per a construir i preparar les instal·lacions olímpiques i paralímpiques.

“Som conscients que el nostre suport a aquestes empreses de l’economia social i solidària no ha d’acabar després dels Jocs Olímpics i Paralímpics”, declarà abans-d’ahir en una entrevista Florentin Letissier, tinenta de batlle de París.

L’economista Andrew Zimbalist, que fa anys que investiga sobre els jocs olímpics, va dir que el COI i les ciutats amfitriones feia temps que feien promeses buides sobre les finances olímpiques. “La meva primera reacció és que tot això ja ho he sentit abans”, diu.

Claire Parker ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les famílies han parlat clar: l’escola, en català. Després d’haver de triar la primera llengua d’ensenyament per als seus fills per al curs vinent, la resposta ha estat contundent: “només” un 16% ha optat pel castellà. Aquesta mesura responia als acords de segregació lingüística als centres que el PP va signar a les Illes amb l’extrema dreta i que, tot i la decisió de Vox de trencar relacions, Marga Prohens ha decidit de mantenir.

“La veritat és que m’hauria agradat que un 100% de les famílies hagués triat el català com a llengua d’ensenyament. Però tenint en compte com van les coses, s’entén com un èxit.” Són paraules de na Marta, una docent amb plaça a Mallorca, que entén que aquests resultats també demostren la confiança de les famílies en la tasca dels professors: “El fet que les famílies confiïn en l’educació que reben per part dels docents dóna esperança, sobretot en un moment en què aquesta professió té molt mala reputació social.”

Com na Marta, en Sebastià, també docent, pensa que aquests resultats són una sorpresa, però demostren que hi ha molta gent conscienciada que la immersió lingüística és important. “Les famílies són conscients que si els infants no aprenen català a l’escola, ja no n’aprendran, perquè la balança és totalment descompensada”, considera na Patrícia, docent de secundària en una cooperativa. I na Neus, una altra docent de Mallorca, també creu que aquests resultats són “una mostra clara del compromís de la societat balear amb la preservació de la seva llengua i cultura com a part essencial de la identitat i el patrimoni de les Illes”.

Clam contra la segregació

Els intents fracassats del govern per a segregar els alumnes per raó de llengua corresponen a una resposta social que, en uns quants àmbits, s’ha mostrat molt crítica amb aquest tarannà. Hi van respondre els ciutadans, que es van tornar a manifestar als carrers en un ambient de record inevitable de la legislatura de Bauzá. Hi van respondre els docents, que es van reorganitzar en l’Assemblea i van rebre el conseller d’Educació, Antoni Vera, amb les samarretes verdes a cada visita als centres. I hi van respondre centenars de centres, que es van adherir a la campanya de “La llengua no es toca”, però també van rebutjar el pla pilot de segregació: solament se n’hi van adherir onze, tots concertats.

Sobre el pla pilot, na Neus té clar que “indica una falta de consens o confiança amb aquesta iniciativa” i, en el cas del seu centre, que el va rebutjar, diu: “Reflecteix la nostra preocupació per la importància de mantenir un sistema educatiu inclusiu i cohesionat.” I mentre na Marta pensa que “els centres que s’hi han adherit són casos molt concrets i amb una ideologia molt marcada”, na Patrícia recorda que el 80% dels seus alumnes són castellanoparlants, però que els pares no han tengut cap inconvenient a continuar amb l’ensenyament de fa molts d’anys, atès que ells tampoc no s’hi han adherit.

En tot cas, tots els docents consultats coincideixen que els efectes de la segregació poden ser molt greus per als alumnes. “La llei deixa clar que els nins han de sortir de l’educació obligatòria amb el mateix nivell de totes dues llengües oficials”, subratlla na Patrícia, i recorda que si no aprenen català als centres, no n’aprenen enlloc. Na Marta afegeix: “De la mateixa manera que no es pot donar el mateix tractament a un alumne amb altes capacitats que a un amb dificultats d’aprenentatge, no pots tractar igual una llengua que va colonitzant cada vegada més àmbits d’ús a una altra que és en situació de minorització cada vegada més acusada.”

Na Neus va més enllà i diu que els efectes sobre els alumnes poden ser significatius, atès que poden conduir a una fragmentació social dins les escoles, en què es creïn grups separats i es limiti la interacció entre estudiants de diferents llengües: “Això pot afectar el desenvolupament de competències socials i lingüístiques. A més, podria minvar la capacitat dels alumnes d’aprendre en un entorn plural i divers que reflecteixi la realitat cultural de les Illes.”

Sobre això, na Marta creu que les polítiques de segregació són una autèntica vergonya i una forma de manipulació del govern als ciutadans. “Els efectes són molt clars: l’acceleració d’una pèrdua de les habilitats i competències bàsiques en català per part del nostre alumnat. Tot el contrari del que venen amb aquestes noves mesures”, critica. En Sebastià també té clar que és una passa enrere en la normalització.

Prohens i Bauzá, Bauzá i Prohens

Aquesta vegada, la reacció de les famílies ha estat tan contundent o més que quan l’ex-president José Ramon Bauzá els va fer triar la llengua d’educació per als fills. Era el curs 2011-12 i, malgrat que van ser menys les famílies que van elegir el castellà (8%), el 62% es va decantar pel català i un 28% pel model lingüístic aprovat pel centre.

Els docents veuen que la diferència entre polítiques no és tan diferent, sinó més aviat ben semblant. “Encara que pot haver-hi diferències en les formes, l’objectiu final de reduir la presència del català a les escoles pot ser percebut com un pas enrere en els esforços per a normalitzar la llengua”, destaca na Neus, i na Marta també considera que el govern de Prohens és una còpia del de Bauzá i que va en la mateixa direcció: “Des del poder, arraconar la llengua pròpia de les Illes.”

En Sebastià tampoc no veu tan diferent el govern, però sí la societat. Ha percebut un augment de l’odi cap a tot allò que dugui la paraula “català” lligat: “Hi ha molta gent que diu que parla mallorquí i no català, com si fossin coses que es poden separar.”

De fet, un factor que pot exemplificar prou bé aquesta manca de diferència és la ruptura amb Vox. Malgrat que el PP s’excusava en el pacte amb l’extrema dreta per dur a terme les mesures més polèmiques del mandat, com ara la de la segregació lingüística, el conseller Vera no va trigar a dir que continuarien fins al final de la legislatura quan es va saber que Vox trencava amb el PP.

Tant na Marta com na Neus ho tenen clar. La primera diu que Prohens s’ha escudat darrere Vox per poder dur a terme la segregació, però que ara se n’han demostrat les intencions reals. Na Neus apunta: “Vox podria haver estat una excusa inicial per introduir aquests canvis, però el manteniment d’aquesta política suggereix que el PP té un interès propi a modificar el model lingüístic a les escoles i alterar l’equilibri lingüístic.” En aquesta línia, conclou que tot plegat posa en relleu la necessitat de defensar activament el català en l’àmbit educatiu per poder-ne assegurar la preservació.

Cada vegada que sento o que llegeixo “Copa de l’Amèrica”, penso, indefectiblement, en Xavi Castillo. En una imatge molt concreta de l’artista alcoià, còmic i cronista implacable del nostre temps: disfressat de Rita Barberà (vestit roig, collar de perles, bossa Louis Vuitton, perruca) fent tentines abraçada a un trofeu gegant color de plata i braolant “Mi cooooopaaaaa…!”.

Abraçant la copota i bevent-se-la després.

Xavi Castillo va titular l’espectacle La regata de Rita i hi explicava això que vam viure a València en aquells anys desbaratats de diners a manta per a la llopada pepera i els seus amiguets (“una pastuqui important”, en paraules de l’inefable Correa): desgranar cada barrabassada, cada humorada que algú treia a la llum (els periodistes que encara fan la seva feina, les associacions que ens defensen pobles, ciutats i país), respondre d’entrada la pregunta clau, la pregunta que dominava València quan la fanfàrria va anunciar a so de bombo i platerets que seria la seu d’una cosa megaloimportantíssima i megalomaníaca que es diu Copa de l’Amèrica… Copa Amèrica? No, “de l’Amèrica” perquè fa referència a un vaixell que duia aquest nom i que va ser el primer que va guanyar bli-bli-bla-bla… la pregunta: “Això què és?”

Tal com sol passar en aquests casos, “això” és la vella història de sempre: oferir els milions públics en safata als especuladors privats de torn; publicitar a tort i a dret que el progrés és en realitat aquest coentíssim espectacle d’oripell, aquesta buidor de grandiloqüències i de requincalla, el bunga-bunga berlusconià reciclat en repetitiu exhibicionisme de photocalls (floricols, en deia una amiga molt de l’Horta, i d’un sol i terrenal mot els feia miques les pretensions) que res no aporta a la comunitat que parasita.

Quan Francisco Camps, l’amiguet de l’ànima d’Álvaro Pérez (àlies “el Bigotes”) que en aquell temps ocupava la Generalitat d’avall, va presentar públicament la cosa amb el seu somriure de cilici, va desplegar el ventall de tòpics que acompanyen sempre, indefectiblement, aquesta mena d’actes: un “gran esdeveniment” (vet aquí la clau: l’esdeveniment i l’adjectiu que duu enganxat) que crearà tantíssims llocs de feina (milers!), que propiciarà innovació i que col·locarà al món la ciutat afortunada (perquè abans de l’ocurrència la ciutat que fos, València o Auckland o Newport, surava evidentment en un ectoplasma informe), que n’elevarà els nivells de benestar i de prosperitat, segons citació força literal (citació i traducció: el valencià de Camps queda reduït a comptades intimitats). Aquell triomfalisme, aquell deliri de grandesa, aquell deixar anar xifres i afirmar estratosfèrics guanys futurs amb l’alegria de qui no s’hi juga res més que els diners dels altres. Els diners de tots.

En fi, que la cosa semblava ja tancada al bagul dels mals records (dels mals records que s’allarguen: el forat econòmic que va deixar a València ha durat anys i panys) fins que va ressuscitar nord enllà. Que d’entrada semblava una paròdia i que quan m’ho van dir no m’ho creia, però que el temps passa, l’agost arriba i Barcelona repeteix la mala broma que vam viure al sud i queda reduïda a simple decorat perquè s’hi exhibeixi tanta galindaina com envolta l’America’s Cup (“Americaescup”, en versió Xavi Castillo).

I és allò que van perpetrar al parc Güell, quan el van tancar a la gent i el van cedir per a una festeta de propaganda d’una marca de roba de luxe: encara que la normativa no permet que s’hi duguin a terme actes que no siguin de caràcter científic o divulgatiu, la ciutat es va agenollar i el batlle va fer un decret ad hoc per facilitar la desfilada de Louis Vuitton. Perquè hi ha un conveni signat amb els organitzadors de l’Americaescup que estableix que la ciutat els ha de cedir els espais que organitzadors i/o patrocinadors reclamin per a la seva promoció. I Louis Vuitton (les bosses de Rita, sí) és això. I va voler presentar una col·lecció de roba que es veu que ha anomenat “Creuer”. I ja està tot dit.

A això hem quedat reduïts, a aquesta ridícula servitud: una marca de roba dicta què es pot fer i què no es pot fer a Barcelona. Qui pot fer què. I qui res.

Jo no sé si és millor que la Setmana del Llibre en Català s’instal·li al passeig de Lluís Companys o al Moll de la Fusta, només sé que el canvi (de lloc i de data també: ja no coincidirà amb l’Onze de Setembre) no ha estat cosa dels organitzadors sinó per supeditació al voler i l’interès d’un club privat de regatistes. És més que una metàfora, això, i no puc evitar de sentir com creix una tristesa o una indignació o totes dues coses en barreja.

Model de ciutat, en diuen, no?

El finançament dels partits polítics prové, per una banda, de les subvencions públiques, d’acord amb els resultats electorals; i, per una altra, de l’àmbit privat, gràcies a les quotes dels militants i les donacions. Però entremig, entre el públic i el privat, hi ha un finançament més controvertit, que són les aportacions obligatòries que fixen els partits, no solament als càrrecs electes, sinó també els càrrecs públics, com ara els directors generals, secretaris o personal eventual, en l’anomenat sottogoverno. I no solament del govern, sinó que també a les corts espanyoles, diputacions, consells comarcals i insulars i ajuntaments.

Les aportacions es fan malgrat que aquests càrrecs treballen a l’administració pública, malgrat que el departament és encapçalat per un conseller d’un color polític i no pas pel partit. Això fa que aportin de manera obligatòria una part del sou públic al finançament del partit, que alhora es pot desgravar de la declaració de la renda. Per tant, és una aportació individual que acaba essent sostinguda pels ciutadans.

En relació amb aquesta pràctica, el professor de ciència política Joan Rodríguez Teruel, de la Universitat de València, descriu l’anomenat “clientelisme burocràtic”, que consisteix a situar en llocs de l’administració gent afí als partits. Això fa que, tenint en compte l’elevat nombre de lliure designació, “guanyar o perdre posicions de poder en les institucions tingui un elevat impacte en les finances del partit i en la seva capacitat d’actuació”.

El ‘sottogoverno’ català: radiografia dels 580 càrrecs que depenen del canvi de govern

Això porta també al fet que bona part dels nomenaments es facin “amb el mèrit exclusiu de ser ‘homes de partit’ i ‘treballar per al partit des de les administracions'”. En canvi, en alguns casos els nomenats reben una retribució molt superior a la que hi ha fora d’allà, tot i l’aportació.

Les donacions establertes pels partits

Tots els partits polítics que han tingut responsabilitats de govern tenen establerta una contribució obligatòria per als càrrecs públics, estipulada en el codi ètic o en les cartes financeres. El PSC, ara el partit més gran del Parlament de Catalunya, marca clarament que, tant si s’és afiliat com si no, els qui ocupin un càrrec públic a proposta del partit, “tant si són electes com de lliure designació”, tenen l’obligació de “contribuir econòmicament a les finances del partit”.

De manera que, independentment de la quota de partit, hi ha un percentatge de sou que s’ha d’aportar segons quant es guanya. Entre els socialistes, els càrrecs públics de lliure designació tenen una taxa de contribució del 2% quan cobren fins a 1.500 euros el mes i arriba fins al 7,5% a partir dels 8.000 euros. Les aportacions dels càrrecs públics són una part dels ingressos no pas negligible. En els comptes del PSC, i sense formar part del govern de la Generalitat, l’any passat van ser 1.424.042,67 euros sobre uns ingressos totals de 13.513.664,80, és a dir, una mica més d’un 10% dels ingressos totals.

A Junts, tant els càrrecs electes com els càrrecs de lliure designació han d’aportar un 2% del sou fins a 2.000 euros bruts mensuals, i a partir d’aquesta xifra s’aplica un 4%. Hi ha una excepció a què es poden acollir els nomenats, i és quan en el seu pas per la política cobren menys que en la feina anterior. L’any 2022, dels 4.129.552,66 euros del total ingressat, la majoria eren subvencions, però 797.318 euros eren quotes dels afiliats i gairebé els mateixos diners, 613.867,80 euros, provenien de les “aportacions de membres i càrrecs públics”.

ERC, que actualment dirigeix tot sol el govern de la Generalitat, també fixa les aportacions que han de fer els càrrecs públics. Els percentatges que s’apliquen varien segons el sou: un mínim del 2,5% fins a 4.000 euros, que augmenta i augmenta fins al 10% del sou a partir dels 35.000. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, que cobra 137.506,7 euros anuals, hauria d’aportar més de 13.000 euros a les finances del partit.

El 2023, les aportacions per aquest concepte als ingressos del partit van ser d’1.224.108,58 euros d’un total de 8.989.627,26, fet que representa un 13,6%. De fet, en el cas d’ERC, les aportacions d’afiliats i càrrecs públic és força superior al que s’ingressa de les quotes d’afiliats i simpatitzats (987.412 euros).  Sobre aquestes aportacions, a ERC hi va haver un escàndol l’any 2006, quan es va publicar que la direcció del partit havia enviat cartes als treballadors de departaments gestionats pels seus consellers, inclòs el personal laboral sense cap mena de relació amb el partit, perquè fessin una aportació mensual, amb l’amenaça d’acomiadar-los si no la feien. En aquell moment, les aportacions dels càrrecs públics van arribar a representar un 24% del seu sou.

També Compromís fixa que els càrrecs públics i institucionals han d’aportar un percentatge del sou. Estableix trams: entre 1.300 euros i 1.800, s’ha d’aportar el 3%, i la contribució va augmentant fins al tram 7.801-8.300 euros, en què cal donar al partit un 32% del salari. Segons les dades del 2023, els càrrecs aportaven 808.033,40 euros, un 17,5% dels ingressos totals, molt superior a les quotes dels militants (249.761,49).

Hi ha també aportacions fixes a Més per Mallorca, i es remarca que “aquestes aportacions seran de caràcter obligatori i es faran efectives dins els 5 primers dies de cada mes”. Entre 1.500 euros i 2.000 el mes la contribució és del 5% i s’estableix en el 15% quan se superen els 3.000 euros. Les donacions representen 142.199,78 euros d’uns ingressos totals de 928.769,47 euros, un 15,3%.

El PP també té aportacions de càrrecs electes i públics, i en l’àmbit espanyol representa 3.069.920,46 euros, una quantitat molt semblant a la quota dels afiliats, que va ser de 3.533.852,37 euros l’any 2023. En el cas del PSOE, al govern espanyol, les aportacions de càrrecs públics (10.617.334 euros) representen una quantitat més gran que no pas al PP i superen la quota dels afiliats (9.904.892 euros).

Límits de la CUP i els Comuns

En el cas de Catalunya en Comú, la carta financera estableix que tothom qui ocupi càrrecs públics, institucionals o d’assessorament, té una limitació de sou màxim de 3,5 vegades el salari mínim, que actualment és de 1.134 euros. Els excedents de salaris percebuts pels càrrecs públics s’han d’aportar a Catalunya en Comú i l’any 2020 les donacions de càrrecs públics van significar 387.002,95 euros d’un total d’1.685.028,24: un 23% del total.

Per contra, la CUP posa un límit mensual solament als càrrecs electes, en un barem que va de 2.179,79 euros a 2.550,46 segons quantes persones es tenen a càrrec. El codi ètic estableix: “El funcionament és, doncs, que les diputades fan donacions, igual que fan la resta de càrrecs electes de la CUP, a l’organització per valor de la diferència entre el sou establert per la CUP i aquell que es cobra per part del parlament.”  Les aportacions econòmiques dels càrrecs públics, de 591.357,9 euros, representen un 28% dels ingressos totals, una quantitat que duplica la de la quota dels afiliats (261.435,26).

La investidura de Salvador Illa com a president autonòmic tindrà repercussions a Madrid, en la política espanyola. Alguns, de fet, ja hi han volgut veure un primer tomb en dues votacions emblemàtiques que el PSOE va perdre, dimarts: la del repartiment dels menors immigrants no acompanyats i la de l’augment del sostre de despesa. Un vídeo va captar el ministre Urtasun dient que allò era “una hòstia al govern”. Però jo no estic tan segur que aquests dos vots negatius siguen un avís. Perquè realment les propostes del govern espanyol en tots dos casos eren molt difícils d’acceptar.

Siga com siga, poca gent dubta que quan aquesta investidura s’aprove, i especialment si implica l’empresonament del president Puigdemont, la posició de Míriam Nogueras i el seu grup haurà de ser necessàriament molt dura a Madrid.

Molt dura segurament voldrà dir votar que no a tot i, per tant, paralitzar el funcionament del govern espanyol. No hi haurà pressupost ni s’aprovaran lleis. Però la cosa és que Junts no unirà els seus vots al PP i Vox per fer fora el dirigent socialista i, per tant, aquesta duresa tindrà un límit important. No crec que s’atrevesquen a fer-ho ni tenint en compte que a Brussel·les somnien que, després del trencament entre el PP i Vox, es pot configurar una nova majoria, sense l’extrema dreta, amb el PP, Junts i el PNB. El PNB de cap de les maneres no farà res que puga afectar el seu còmode pacte al País Basc i Junts no crec que s’avinga a participar en una maniobra que, amb tot, requeriria encara l’abstenció dels ultres, pel cap baix. A banda que ningú no sap què estaria disposat a donar en contrapartida Feijóo, tenint en compte, a més –i és un detall no gens negligible–, que Puigdemont va ser una de les poques veus convergents crítiques amb el Pacte del Majèstic. Molt crític, de fet.

El bumerang, per tant, sembla que tindrà un límit, cosa que pot fer que Sánchez pense que el preu paga la pena. Tanmateix, hi ha un factor incontrolat que podria portar els socialistes a una situació complicada, si és que es refien massa i erren el càlcul dels seus actes. Perquè en realitat –expliquen per Madrid– els socialistes sembla que esperen que, malgrat la presó de Puigdemont, Junts els acabarà votant coses a favor, una volta passats els primers mesos i esvaïda la tensió inicial. I que –si enguany no, l’any vinent sí– Junts els aprovarà el pressupost i estabilitzarà la legislatura. Ho van fer, ells i Esquerra, quan mig govern era a la presó. De manera que, es pregunten, per què no hauria de passar ara?

No dic que no puga acabar passant, però ho veig molt difícil. I si els socialistes confien molt en això potser sí que s’hi agafaran els dits. Perquè hi ha dos elements que clarament diferencien aquella etapa de l’etapa actual.

Un és el perfil de Puigdemont si és que acaba essent presoner de l’estat espanyol: no me l’imagine fent allò que van fer els presos del procés. I el segon és l’evolució de Junts, l’enduriment com a partit independentista que ha experimentat. És molt fàcil, i molt efectista, penjar-los l’etiqueta de convergents, amb tot allò que significa. Però els fets són els fets i cap anàlisi rigorosa no pot menystenir que Junts fa coses que Convergència no hauria fet mai. Per exemple –i aquests dies que en parlem tant, d’això del sottogoverno, es pot entendre fàcilment què significa–, deixar el govern de Catalunya per una convicció política, malgrat perdre tots els càrrecs, i diners, que això implica.

 

PS1. Avui continuem explicant què significa el sottogoverno i com afecta la política del país. Detallem quants diners paguen aquests càrrecs públics cada mes al partit polític corresponent. Quan vàrem publicar el primer dossier alguns subscriptors van comentar que calia saber aquestes xifres i avui les publiquem, en aquest nou dossier elaborat per Alexandre Solano.

PS2. Ahir el Suprem espanyol va enviar la llei d’amnistia al Constitucional del seu país, amb una resolució simplement increïble, que explica Arnau Lleonart: “El Suprem perd els estreps en una resolució furibunda contra l’amnistia i els dirigents de l’1-O.”

PS3. Crec que una de les coses que ens costen més d’entendre als valencians és que Barcelona organitze la Copa Amèrica, la mateixa competició que vam viure a València i que originà un seguit d’escàndols incomparable. En parla avui en el seu article, a propòsit dels primers escàndols que ja s’han vist a Barcelona, Núria Cadenes: “L’Americaescup ara a Barcelona”.

Avui fa deu anys que el president Jordi Pujol va fer públic un comunicat que va causar un terrabastall en la política catalana: hi confessava que tenia diners no declarats a l’estranger, que formaven part d’una herència familiar rebuda el 1980, i que anava destinada a la seva dona, Marta Ferrusola, i als seus set fills. Pujol demanava perdó per no haver “trobat el moment adient” per a regularitzar aquells diners, i es posava a disposició de les autoritats judicials i tributàries. Era l’estiu del 2014, quan feia dos anys que treballava a tota màquina la claveguera de la policia patriòtica espanyola, que cercava informació –o en fabricava– contra els dirigents polítics independentistes, per mirar de desprestigiar-los en el moment d’eclosió de l’independentisme. Pujol va fer la confessió arran de la publicació pocs dies abans a El Mundo d’unes dades obtingudes per aquesta policia: que la família Pujol havia ingressat 3,4 milions d’euros a la Banca Privada d’Andorra. Deu anys després, la investigació judicial que va començar contra ell i els seus fills encara no té data de judici, la guerra bruta de la policia espanyola ha quedat impune i Pujol, que ara té noranta-quatre anys, ha sortit de l’ostracisme inicial i ha tingut una presència pública i un reconeixement creixent de l’entorn ex-convergent.

El sacseig polític per la confessió fou extraordinari, sobretot dins Convergència, que acabava de designar Josep Rull coordinador general i que va acabar fent una refundació. Perquè s’esdevenia pocs mesos abans de la data assenyalada del 9 de novembre de 2014, i perquè aquella decisió de Pujol, que en el fons era una reacció forçada a una guerra soterrada de diversos poders de l’estat per a desactivar l’independentisme, podia tenir un efecte negatiu sobre el moviment. Just quan el president feia un tomb independentista, ell que no ho havia estat mai. Però el moviment no se’n va ressentir, i tant la gran manifestació de la Diada d’aquell any, a la Diagonal i a la Gran Via de Barcelona, com la consulta del 9-N van ser un èxit de mobilització.

Ara, la ferida era oberta, i la compareixença tensa i memorable que va fer Jordi Pujol al Parlament de Catalunya el setembre d’aquell any la va fer més fonda. Perquè, arran dels dubtes, les preguntes, la petició d’explicacions dels partits, Pujol no va aportar gaire més informació que allò que havia dit en el comunicat en què parlava de la deixa del seu pare al seu fill i a la seva família més de trenta anys enrere per si anaven mal dades, que havia estat dipositada a Andorra i que no havia declarat a la hisenda espanyola. Però sobretot va fer impacte la seva resposta irritada als diputats, fins i tot renyant-los per les preguntes que no tenien a veure estrictament amb el contingut de la carta; acusant-los de mentir, i amenaçant-los que tots en podien sortir escaldats amb la frase “si vas segant la branca d’un arbre, al final cau tota la branca i tots els nius que hi ha. I després cauran tots!”

Enmig de l’impacte polític i social de la confessió, un jutge de Barcelona va obrir diligències d’investigació per si hi havia indicis de delicte en el fet que la família Pujol hagués tingut diners sense declarar durant tants anys. Les informacions que difonien els mitjans espanyols connectats amb la claveguera policíaca del govern de Rajoy deien que de diners evadits en paradisos fiscals n’hi podia haver molts més. Al cap d’uns quants mesos era l’Audiència espanyola que assumia la investigació. Ja feia dos anys que investigava el fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, arran d’una denúncia de la seva ex-amant Victoria Álvarez (que va reconèixer haver rebut diners dels fons reservats per incriminar els Pujol), que l’acusava d’anar i venir d’Andorra amb cabassos de bitllets de cinc-cents euros.

La investigació a l’Audiència espanyola, que va instruir el jutge José de la Mata, va ser llarga i feixuga, i es va tancar el juny del 2021. La fiscalia demana nou anys de presó per al president Jordi Pujol en la causa per delictes d’organització criminal, emblanquiment de capitals, delicte contra la hisenda pública i falsedat documental. També demana vint-i-nou anys per al seu fill Jordi, disset per a la dona d’aquest, Mercè Gironès, catorze per al seu fill Josep i vuit per a la resta de fills, Pere, Oleguer, Oriol, Mireia i Marta. També demana cinc anys de presó per als deu empresaris investigats. Les actuacions contra Marta Ferrusola –que va traspassar recentment– es van arxivar per causa de la malaltia d’Alzheimer que tenia.

En l’escrit d’acusació, la fiscalia diu que Pujol i Ferrusola van dirigir una trama amb els seus set fills, de manera que van “ocultar una quantitat ingent de diners a Andorra, pel cap baix d’ençà del 1991, gràcies a l’afavoriment de determinats empresaris perquè rebessin les adjudicacions de diversos concursos públics de l’administració pública catalana”. Les activitats coincideixen amb el mandat de Pujol com a president (1980-2003), i la fiscalia diu que Pujol “es va aprofitar de la seva posició política per a teixir una xarxa de clientelisme” a través de la qual ell i “empresaris afins” a Convergència Democràtica de Catalunya “es repartien beneficis abundants procedents de concursos públics”.

A punta de pistola

Just quan es tancava la investigació, tota la documentació que pertanyia als Pujol i que havia restat set anys sota custòdia de l’Audiència espanyola fou robada a punta de pistola quan la transportaven per retornar-los-la. Uns individus encaputxats i armats amb pistoles van assaltar la furgoneta que anava cap a Barcelona amb el material, que incloïa unes quantes memòries USB, una desena d’ordinadors, pissarretes, telèfons, targetes de memòria i CD. En van fer fora el conductor, se la van endur i al cap de poques hores va aparèixer calcinada en un descampat. Un jutge de Madrid es va fer càrrec de la investigació del robatori però no se n’ha sabut res més. I ara, passats tres anys del tancament de la instrucció, l’Audiència espanyola encara no ha fixat pas cap data per al judici a Pujol i als seus fills.

Tota l’acció judicial sobre els diners dels Pujol, sobretot arran de la confessió del president el 25 de juliol de 2014, va amagar, si no justificar, en bona part l’acció de la policia patriòtica del ministre Jorge Fernández Díaz i del president Mariano Rajoy. De fet, l’Audiència espanyola sempre s’ha negat a investigar l’activitat de la policia patriòtica contra l’independentisme (allò que s’ha anomenat operació Catalunya) malgrat les evidències i la informació de què disposava arran de les investigacions per unes altres causes contra un dels artífexs, l’ex-comissari José Manuel Villarejo.

La causa andorrana

Només hi ha hagut una causa que hagi tirat endavant i que hagi acabat en sentència: la condemna ara fa dos anys, per part del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, de l’ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola Eugenio Pino, per haver introduït un llapis de memòria d’un origen dubtós amb suposada informació sobre els negocis del fill gran de Pujol, Jordi Pujol Ferrusola, en el procediment contra la família. El van condemnar a un any de presó i a deu mil euros de multa per revelació de secrets.

Però l’activitat policíaca de les clavegueres de l’estat contra l’independentisme i les connexions amb la cúpula política del govern de Rajoy només s’han investigat –i s’investiguen– a Andorra. La Batllia investiga l’ex-president espanyol Mariano Rajoy i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro per l’operació Catalunya, entre més ex-responsables polítics i policíacs, com l’ex-secretari d’estat d’Interior Francisco Martínez i l’ex-director de la policia espanyola Ignacio Cosidó. Els investiguen per haver ordenat pressions als responsables de la Banca Privada d’Andorra (BPA) per a aconseguir els suposats comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i la família Pujol amb l’amenaça del tancament del banc. Les autoritats judicials andorranes han topat, de moment, amb la negativa de les espanyoles a col·laborar en la investigació per a esclarir de quina manera la policia espanyola va pressionar els ex-directius de la BPA per obtenir la informació sobre els comptes de la família Pujol el mateix any, justament, que va aparèixer a El Mundo.

La sortida de l’ostracisme

I si els primers anys després de la confessió Pujol va romandre en silenci, aquests darrers anys ha anat tornant, progressivament, a una certa vida pública. Primer amb articles i després participant en actes o en entrevistes, com la que li va fer el periodista Josep Cuní el juliol de fa dos anys, en què declarava: “Em dol que em diguin corrupte”, i assegurava que posaria la mà al foc “per la gran majoria de la seva família”.

Aquell mateix any va tenir un ictus, del qual es va poder recuperar, i que no li ha impedit de continuar assistint a actes diversos, com presentacions de llibres o la presentació de la candidatura de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, a començament de l’any passat. Enguany va proclamar el seu suport a la candidatura del president Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, i va anunciar la intenció d’afiliar-se a Junts per Catalunya. Deu anys després d’haver propiciat, amb la seva confessió, l’inici del final de la vella Convergència.

Aquest estiu À Punt ha estrenat la sèrie documental Sacha a Nova York, protagonitzada pel pilotari Sacha Kruithof. Ha viatjat a Nova York i s’hi ha estat uns quants mesos per a veure com s’hi juga a pilota i enfrontar-se a Tywan Cook, el millor jugador de one wall de la ciutat. A vint-i-sis anys, Sacha té un ampli palmarès a l’esquena, amb tres campionats europeus i tres mundials, i el reconeixement com a millor jugador del món el 2021. Ara viu a Bèlgica, on juga la lliga de pilota d’aquell país.

Tot i la confusió que pot crear el seu nom, és un valencià d’Orba (Marina Alta) amb una gran estima per la seua terra i la seua llengua. Amb aquesta producció televisiva, pretén estendre el coneixement sobre la pilota, un esport molt tradicional al País Valencià, però que es juga arreu del món. S’ha marcat com a objectiu de treballar perquè hi haja més espais públics per a jugar a pilota.

—D’on ve aquest cognom? Quin és l’origen de la vostra família?
—Mon pare és holandès, ma mare valenciana, i jo sóc Sacha Kruithof Perelló. Ací hi ha una combinació… Quan vaig a fer xarrades a col·legis i instituts moltes vegades m’han dit: “Però a veure, açò no quadra, tu parles un valencià de la Marina, però eixe nom i eixe cognom no…” Mon pare ve d’Holanda, però va arribar ací molt menut i és valencià. Va arribar a quatre o cinc anys i quasi no en té ni records, d’Holanda. Després sí que hi ha tornat i ha estat en altres països, però s’ha criat a Orba.

—Vau començar a jugar a pilota de molt menut. Com els recordeu aquells anys?
—De quan era menut recorde que duia una pilota a la butxaca i jugava a qualsevol paret. No podia parar de jugar i quan paràvem, a l’estiu, m’agafava ansietat. Jo necessitava jugar cada dia. Però no només a pilota, feia tots els esports. A mi em cansaven a la vesprada perquè dormira a la nit. Vaig començar jugant al carrer del meu poble cada dia quan acabàvem l’escola, a la paret del meu veí, que feia la becadeta i obria la finestra per a dir-me “Para, que vull dormir!” I jo me n’entrava i després continuava jugant [riu]. Tinc un record d’una infància molt feliç i jugant a pilota tothora. I jugant pel carrer, que això avui dia ja no es veu, els xiquets ja no juguen pel carrer.

—Qui va començar a jugar a pilota va ser el vostre germà, no?
—Sí, el meu germà jugava a pilota i jo volia fer com ell. A tres anys ja li deia a ma mare: “Mare, vull jugar, vull jugar.” I al final un dia va anar a veure l’entrenador i li va dir: mira, vés a veure si l’agarres perquè no es pot aguantar. I a tres o quatre anys vaig començar a jugar a pilota. Era una bala, anava més que meló. Volia copiar el meu germà, anar amb els majors. Sempre he volgut anar més avançat que els de la meua edat.

—Continua jugant?
—Va deixar de jugar perquè va tenir una lesió al genoll, però és aficionat. Sempre li he tocat la careta [riu]. Quan era menut jo volia guanyar i a voltes no podia. Era molt competitiu, de vegades no acabava les partides per no perdre i me n’anava a casa [riu]. Ell ha tingut molt millor perdre. Jo no volia perdre ni al parxís.

—Com vau descobrir el one wall?
—Realment hi he jugat des de menut, perquè és jugar contra una paret. Però la modalitat en si, la manera de jugar, que és amb unes línies a la paret, que es va normalitzar i se’n van crear unes regles, la vaig conèixer a vuit o nou anys, perquè va vindre un jugador americà, William Polanco. Si heu vist la sèrie ja el coneixeu, perquè és el meu mentor. El vaig veure jugar, i jo no sabia ni qui era, ni què feien, però jugaven a one wall. I poc després, la federació va organitzar un torneig i em vaig apuntar amb l’escola de pilota. Allí vaig tenir el meu primer contacte amb eixa pilota de goma. Després ja va venir la convocatòria a l’europeu i ja m’hi vaig enganxar, per l’accessibilitat de l’esport. Sols necessites una pilota, no necessites preparar-te les mans. Ací estem una hora o més per a preparar-nos les mans cada vegada que juguem. I el fet d’anar al frontó a jugar amb una pilota de goma que no feia mal em va captivar.

—Com ha estat la rebuda de Sacha a Nova York?
—Estem molt contents perquè fins ara no s’havia fet una sèrie documental amb eixa qualitat a À Punt. Sempre han tingut un format més televisiu. Açò és un format més cuidat, més de plataforma, i pensem que hem fet una cosa digna de veure, amb un equip molt xicotet, de sis persones. Però eren els recursos que teníem. A tota la gent de confiança amb qui he parlat –la veritat que espere que no m’adulen– li ha agradat molt. Perquè la pilota també té una visió molt local, molt d’estar per casa, i hi ha donat un toc de professionalitat.

—Quin és l’objectiu de la producció?
—Per mi, si un xiquet de cada poble començara a jugar a pilota, seria un objectiu més que complit. No sé quants pobles tenim, però hi hauria, possiblement, centenars o milers de xiquets que començarien a jugar a pilota. Després, que es facen més parets, més frontons, més instal·lacions públiques per a jugar a pilota. A València no n’hi ha. A Alacant, a Castelló, a les grans ciutats, i no tan grans,tampoc. És molt important que la pilota siga present a les ciutats, que la gent puga tenir-hi un accés lliure i que puga fer comunitat, fer pinya amb els amics i poder anar a jugar sense haver de reservar una pista pagant. Això fa que isca talent i que la pilota siga present, que ho necessitem. Necessitem que es parle de pilota i que siga un esport social i accessible. És més complicat accedir a la pilota que a uns altres esports. Per tant, tenint les ferramentes i essent un esport molt fàcil de practicar, que sols necessites una pilota i una paret, ho hem de fomentar. I el tercer és que la sèrie continue creixent. Tant de bo puguem continuar a À Punt, o fer col·laboracions amb plataformes o amb unes altres televisions. Volem anar per tot el món mostrant com es juga a pilota i com es viu.

—Penseu que al País Valencià es perd la tradició de la pilota?
—Sí, al País Valencià es perd perquè cada vegada és menys visible. Ens hem tancat als trinquets, que són espais tancats, i s’ha perdut molt la pilota al carrer. La pilota sempre ha sigut un acte social, d’anar a fer una cervesa o d’ajuntar-te amb els amics i jugar a pilota al carrer. L’afició ha anat a menys, la gent s’ha anat fent gran, hi ha moltes més opcions d’uns altres esports, d’entreteniment, i cada vegada els veïns posen més problemes per a jugar al carrer. La pilota no s’ha adaptat als temps d’ara. Necessitem que es jugue a pilota al carrer recurrentment, o que hi haja alguna paret on pugues anar a jugar sol o amb un amic, necessitem espais públics per a jugar a pilota. I espais, sobretot, que siguen al centre del poble o en parcs, no que siguen al poliesportiu, perquè al final t’has de desplaçar. Necessitem recuperar que els xiquets juguen al carrer. Ara hi ha cartells de “No jugueu a pilota”.

—Què diferencia la pilota a Nova York del País Valencià?
—La pilota va molt lligada a la manera de viure, d’entendre la vida. Allí sí que hi ha un públic molt més jove que practica pilota, ací possiblement és un públic més envellit. Hi ha molta diferència perquè allí és un acte social i diari. Possiblement ací és un poc més professionalitzat. Allí també hi ha campionats, però els jugadors juguen cada dia. És un esport en què pots jugar amb els millors jugadors de tota la ciutat, evidentment pagant, perquè has d’apostar, però és un esport públic i es juga per tots els parcs de Nova York. I ací és un poquet més tancat en els trinquets i no hi ha tanta gent que el practique, perquè no ens hem adaptat a fer de la pilota un esport social. Trobe molt a faltar que hi haja instal·lacions senzilles, però públiques, al carrer, en parcs. A València es projecta fer un parc i la pilota no és entre els plans. I a Nova York, sí. És la diferència. Ací no forma part dels esports urbans.

—Què us defineix com a jugador?
—Sóc un jugador molt físic, molt elèctric i que no es rendeix mai. Amb això dónes un missatge al rival que t’ha de matar, que no et rendiràs. Ho explique a la sèrie, tècnicament no puc arribar al seu nivell perquè no vaig començar a jugar a one wall tan jove i ja tenia manies i colps agafats d’unes altres modalitats. Ací sempre he tingut un hàndicap molt gran, no podia entrenar amb gent de nivell. Entrenava amb un amic a la raqueta. No hi havia el nivell que hi ha allí. I, quan hi arribes, és un altre món. He après molt d’estar allí dos o tres mesos, he après molts colps, moltes maneres de jugar, de col·locar la mà, perquè és un univers i un esport diferent.

—Sacha Kruithof guanya Tywan Cook?
—Veureu una partida molt igualada, que es defineix en el joc decisiu.

—Quin ha estat el moment més especial que heu viscut en el món de la pilota?
—Hi ha molts moments especials. El campionat que sempre m’ha fet més il·lusió és el primer campionat d’Europa, perquè va ser un clic i un canvi de xip, de dir, vull dedicar-m’hi, vull intentar-ho, és el que m’agrada, el que més gaudisc fent. Abans no ho sabia, ni quasi coneixia el one wall. Eixe moment va ser molt especial perquè va marcar un abans i un després. També hem sigut campions del món, però la primera volta és la que et marca més perquè no ho has viscut mai. És veritat que després mantindre’s és el més complicat. Arribar-hi no és fàcil, però mantindre’s és molt més complicat.

—Com porteu la fama?
—Sóc molt natural. De fet, trobe que el que menys m’agrada de fer una sèrie és que pugues ser més famós, perquè m’agrada jugar a pilota, m’agrada una vida senzilla i no estic per això de ser famós. Em preocupa més que m’alegra. És un peatge que has de pagar pel que fas i per la repercussió que tens. Però em compensa perquè pense que aportem alguna cosa a la pilota, fem que tinga més visibilitat i que més gent puga jugar i portar-la a tot el món. Aquest viatge només ha començat. La gent t’adula molt, però això també forma part de l’esport. El dia que no en jugues cap, tots et diuen com ets de roí, i el dia que jugues molt bé et diuen que ets el millor. Forma part del joc i ho has d’acceptar, i saber-ho gestionar.

—Què feu a Bèlgica?
—Jugue a la lliga belga de pilota, a llargues. L’any passat va ser el primer que hi vaig ser tota la temporada completa. Enguany sóc en un altre club. Em vaig marcar un repte, veure si podia adaptar-me i jugar amb els millors. Pense que ho he aconseguit, vaig per bon camí. El 28 de juliol jugaré a la Grand Place de Brussel·les. És el gran premi de Brussel·les, on juguen els quatre millors equips de Bèlgica. Ens hem classificat contra tot pronòstic, perquè no era previst, i és una experiència perquè mostre que un valencià és capaç d’anar-se’n a Bèlgica i jugar a la seua modalitat, amb un guant rígid. Molta gent em va dir que no m’adaptaria, que seria molt complicat, i això és gasolina per a motivar-me. Allí també crea curiositat que una persona estrangera jugue una lliga local. Al final la pilota no deixa de ser un esport global, però alhora local. És a dir, en molts llocs del món no saben que es juga en un altre lloc del món. Són esports molt locals i molt tancats. No és fàcil entrar a una lliga d’un altre país.

—On us agradaria establir-vos? A Orba?
—No sé on, però ací segur. Segurament a Orba no, perquè m’agrada ser a prop de la família, però no al mateix poble. Si ma mare veu açò, sap que no cal ser al mateix poble, si no, tanta confiança fa fàstic. Però sí, a prop de la família. A veure, vivim en un lloc del món increïble, i quan viatges molt te n’adones i ho reivindiques.

—Us considereu ambaixador de la vostra terra arreu del món.
—Em considere ambaixador perquè al final porte la meua llengua i els meus costums pel món. Ja he fet coques tres voltes a Bèlgica. No pizza, coca. Em sent orgullós de ser d’on sóc i de mostrar totes les coses de qualitat que tenim més enllà dels tòpics valencians.

—Com feu les coques?
—Amb farina, al forn o fregides. Allí les faig al forn, i després faig pisto, ceba i tomaca, gamba i bleda, poma i botifarra… Això t’ho dic, però jo en faig de pisto, i ceba i tomaca [riu]. Això ho fan ma mare i ma tia, que tenen una coqueria. M’agrada molt perquè és com, mira, tasteu açò, que és una cosa molt nostra que s’ha perdut. No és com la paella, que es coneix per tot el món. Les coques no les hem reivindicat i han anat caient en detriment de la pizza, i han existit tota la vida. El que posen a les pizzes avui dia és quasi tot preparat. I açò ho cuines tu, és casolà i és molt més bo.

—Com valoreu els atacs a la llengua per part del govern valencià?
—El que hem de fer és parlar la llengua. La millor manera de promocionar-la és parlar-la i, sobretot, no avergonyir-nos-en. El que passa ací és que s’ha polititzat tant la llengua, que una persona que parla valencià és d’esquerres, i una que parla castellà és de dretes. I la llengua no ha d’estar posicionada d’un costat o d’un altre. La llengua és per a parlar-la i hem d’estar orgullosos que tenim una llengua preciosa que hem de conservar. Darrere una llengua hi ha unes tradicions, una cultura, i els nostres avantpassats van fer perquè ho mantinguem viu. Em preocupa que des d’un govern o des d’un altre es treballe en contra de la llengua. M’agradaria que al ple del Consell es parlara més valencià, evidentment. Si som en un lloc on es parla castellà i valencià, doncs parla castellà i valencià, però parla la teua llengua. Si un idioma oficial és el valencià, els que ens representen haurien de parlar-lo, per respecte a la gent que hi viu. Encara que vingues d’una zona castellanoparlant, ei, pots aprendre valencià. Seràs més ric i aprendràs moltes coses.

L’oposició veneçolana ha tingut tres etapes diferents –i, per tant, tres estratègies diferents– en l’intent de desbancar la supremacia del bolivarisme d’Hugo Chávez.

En la primera etapa, Enrique Capriles va ser el cap de l’oposició, moderat tant en les formes com en les propostes. Demanava una transició tranquil·la que va ser inicialment efectiva per captar els votants de centre, cada vegada més descontents amb la posició de suport a Chávez. El 2012, Capriles va aconseguir de reduir el suport a Chávez del 62% al 55%; i el 2013, després de la mort de Chávez, va reduir el suport a Maduro del 55% al 50,61%.

En la segona etapa, a partir del 2013, l’oposició es va endurir molt, i el moderat Capriles va restar fora de joc. Sota el lideratge de Leopoldo López, es va fer servir tota mena de mitjans per a enfrontar-se a Maduro: provocar disturbis greus que van causar més de cent morts, donar suport a cops d’estat i demanar la invasió de l’exèrcit nord-americà.

Ara María Corina Machado és la líder indiscutible de la tercera etapa de l’oposició. La justícia li ha impedit de presentar-se a les eleccions de diumenge; per tant, Edmundo González, un polític sense gaire atractiu, serà el candidat de l’oposició. Durant aquest últim any, i això preocupa Maduro, Machado ha moderat molt el discurs, conscient que sense captar la perifèria política del chavisme no podrà guanyar. I és que, en qüestions socials, Machado és ultraconservadora.

Així que el juliol treu el cap, arriba una d’aquelles preguntes que no sé mai com respondre. Per aquí i per allà gent que demana si fas vacances o quan fas vacances. Quan sento aquesta paraula alguna connexió dins el meu cervell fa un curtcircuit i espurneja. Per a mi, la paraula “vacances” ha anat mudant de pell amb els anys, s’ha transformat i ha cobrat nous sentits, alhora que, tristament i malenconiosament, s’ha anat degradant. Em passa alguna cosa semblant amb les festes de Nadal; són dos conceptes que per alguna raó van tenir un significat primigeni i genuïnament complet durant la meva infància, però que a mesura que m’he anat fent gran s’han despullat de significat fins a restar com pelleringues mortes entre el vocabulari. En el meu imaginari, el veritable concepte de vacances va lligat a l’etapa escolar. Vacances era allò que feia de petita, quan s’acabaven les classes, passat Sant Joan; eren els dies feliços d’estiu, de morenor a la pell, d’aigua, de mar, de muntanya, de piscines plenes de clor, nits de suor i mosquits que em deixaven el cos ple de faves, com sempre em deia la meva àvia. Les vacances, aleshores, eren lleugeresa, era saber-me posseïdora d’un munt de setmanes lliures i plenes que s’anaven desplegant davant meu fins que arribava novament el setembre i ja les havia gastades totes. Aquella època va quedar enrere, i després, amb l’arribada –massa aviat– de les primeres feines durant l’adolescència, les vacances d’estiu van passar a ser llevar-se d’hora per anar a treballar de cangur o de monitora d’esplai. Aquí va arribar la primera descamació del concepte immaculat dels dies estivals: la necessitat de treballar per a estalviar diners va començar a tornar les vacances una mica més amargues. Sense gairebé ni sospitar-ho, en aquells anys previs a l’edat adulta, els mesos calorosos ja dibuixaven una realitat que cada vegada agafaria més força, la dels estius segrestats per la rutina laboral.

Fa anys que sóc treballadora autònoma i em costa de dir si faig vacances o no. En les darreres dècades de l’edat adulta he pactat amb mi mateixa una nova definició de vacances que, lamentablement, té a veure amb els diners. Vacances ja no són, ni seran mai més, el que van ser, però ara per a mi dir que faig vacances implica necessàriament sentir que em puc permetre de relaxar-me, que no he d’anar a cap lloc físic concret a treballar, ni he d’agafar trucades, ni he d’estar pendent del correu, i que, a més, em paguen per estar sense treballar; o, dit d’una altra manera, que no treballo però cobro igualment. Aquesta és la realitat de la majoria de treballadors assalariats; tanmateix, no és aquesta la història dels autònoms. Per a nosaltres, els treballadors que fem factures, els de l’IVA trimestral i la resta de martingales burocràtiques que ens converteixen en els bufons d’Hisenda, els mesos d’estiu impliquen, en termes generals, continuar pagant quotes desorbitades d’autònoms alhora que patim una baixada considerable de feina. És a dir, que molts autònoms paguem, sense cobrar, ingressant ben poc o gens. Tal vegada, mirat positivament, podríem considerar que és una gran oportunitat per a relaxar-nos una mica, però sovint, des de final de juny, entre la manca d’encàrrecs laborals a l’agenda estival, els ulls amenaçadors i cruels del setembre ens miren desafiants, i la seva veu punyent i ferotge ens acompanya tot l’estiu. Si gosem permetre’ns d’anar uns quants dies fora, la veu tardorenca ens recorda que no ingressem diners. Si gosem fer fora el neguit del nostre coco i ens escarxofem a la platja o en una piscina, la veu ve a trobar-nos i ens recorda que la feina dels mesos següents no vindrà tota sola i que faríem bé de no relaxar-nos tant i de ser productius creant nous projectes o cercant noves feines. “Ara que no tens més volum de feina és quan has de garantir la feina futura…”, ens balbuceja la veu a cau d’orella. L’estiu, per a molts autònoms, és una contradicció: per una banda, és un “Finalment, una mica menys d’estrès!”, alhora que és també un “Oh, no! Menys feina vol dir menys diners!”. D’aquí ve la nostra neurosi permanent. I ja no parlo de què li passa al cos quan ens calmem i deixem que l’oci, el gaudi i el descans entrin en la nostra vida, ni que sigui durant un sol dia: contractures, virus, mals de cap i totes les malalties i xacres que no hem permès que ens habitessin durant els mesos de feina dura vénen punyeterament a devorar-nos les primeres setmanes d’estiu.

Em demaneu si ara faig vacances, i senzillament pel fet d’escriure aquest article us hauria de dir que és evident que no. Miro enrere i no recordo el darrer estiu que jo era jo, tota sola, sense anar enganxada al meu ordinador, la meva eina principal de feina. El duc sempre amb mi a tot arreu. Per a mi, ara, fer vacances és ser capaç de sortir de casa sense el portàtil. Mireu si estic enganxada a la feina, mireu fins a quin punt he venut l’ànima al treball constant, que ara fa unes quantes setmanes em van proposar d’anar a pujar una muntanya, fer un pic de 3.000. La proposta em va fer trontollar perquè l’ànima em demanava de parar una mica, connexió amb la natura, però alhora la veu endimoniada de dins em recordava que oficialment no estava de vacances. Bé, un dia te’l pots permetre, no?, em deia en conversa amb mi mateixa. La meva part més bondadosa va acceptar d’anar a l’excursió, però aviat la culpa va aparèixer posant-hi condicions. Sí, anirem a la muntanya, pujarem el cim, però hi haurà una penitència per tanta disbauxa: ens emportarem l’ordinador. I així va ser. Vaig pujar el pic de Peguera amb l’ordinador carregat a l’esquena, per si de cas, perquè quan ens aturem a menjar l’entrepà, ni que sigui mitja hora, ho aprofitaré i treballaré una mica, per no sentir-me tan malament amb mi mateixa per haver desconnectat. Per sort i per desgràcia alhora, allà dalt, entre plaques de gel i roques immenses, no hi ha cobertura. Que bé! I al mateix temps: “Déu meu! I si mentrestant em truca un client per alguna cosa urgent i no rebo les trucades?”

Em demaneu si ara faig vacances? No, no en faig. O sí, faig una hora de feina, i una hora de vacances; unes vacances tarades, d’autònoma estúpida que va pujar un pic de 3.000 amb l’ordinador a l’esquena i que, després d’hores de caminar, quan va tornar a l’aparcament, es va adonar que l’havia carregat per a res; no tan sols no el va fer servir en cap moment, sinó que, a més, va haver d’aguantar el pes d’aquell aparell estúpid que va fer que en comptes de gaudir d’unes hores de vacances a la natura, pensés tota l’estona que era una mala treballadora per haver-se desconnectat de la xarxa, de les trucades, de l’estrès. Heus aquí el símbol de la meva estupidesa, de la meva refotuda addicció a la feina.

Ai, quin enyor, quina gran nostàlgia d’aquell concepte d’infància de les vacances, tan ple, tan rodó i saborós com un d’aquells melons dels meus estius perfectes dels noranta.

El Tribunal Suprem espanyol ha endurit, més encara, el to contra l’independentisme i els seus dirigents polítics, als quals ja tracta directament de “colpistes”. Fins ara havia evitat una terminologia així i havia estat circumscrita a les acusacions de la fiscalia i Vox, que al judici contra el procés demanaven una condemna per rebel·lió –finalment, el Suprem els va condemnar per sedició, que castiga l’impediment del compliment de la llei, però dista del de rebel·lió, que seria el que s’aplicaria en un cop d’estat o en el cas d’independència d’un territori. Però ara la interlocutòria per la qual el Suprem planteja una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei d’amnistia perquè diu que vulnera el dret d’igualtat entre ciutadans i el principi de seguretat jurídica tracta els independentistes de “colpistes”, i els contraposa als “demòcrates”, que serien els contraris al procés d’independència. L’escrit, que té de ponent el jutge Leopoldo Puente, però parla en nom de tota la sala penal del Suprem, que presideix Manuel Marchena, critica la llei d’amnistia a partir de l’exposició de motius de la llei, que la justifica per a “tornar la resolució del conflicte polític als canals de la discussió política”.

Però abans els membres de la sala penal avisen que demanen al Tribunal Constitucional espanyol si la llei és inconstitucional o no com una mera formalitat: “No tenim cap dubte de la inconstitucionalitat de la norma qüestionada. No presentem un dubte, en el sentit genuí del terme, que vulguem que es resolgui. Tenim la convicció absoluta que la norma qüestionada vulnera, almenys, els preceptes constitucionals que exposarem.” Tanmateix, reconeixen que el seu criteri “correcte o erroni”, no és decisiu, i que per això han de demanar al Constitucional que s’hi posicioni. Per reforçar el seu relat argumental, fan una cosa insòlita –de fet, reconeixen que ho és–: “Il·lustrar les nostres objeccions amb referència explícites al criteri d’alguns professors [de dret] que s’han pronunciat de manera pública sobre la qüestió.” Tots són juristes que consideren que la llei és inconstitucional perquè diuen que no n’han pogut trobar cap “de certa importància” que defensi que és constitucional o compatible amb el dret d’igualtat davant la llei.

La interlocutòria parla del procés d’independència com “el cop d’estat secessionista que es va emprendre a Catalunya”, i critica que la llei d’amnistia no assumeixi aquests termes. “Sigui com sigui, nosaltres ens referirem a conductes emmarcades en el cop d’estat secessionista que es va impulsar a Catalunya, sense fer servir l’expressió en un sentit estrictament polític, fos per a lloar-lo o blasmar-lo, sinó arrelats en el concepte de cop d’estat que proporcionen, ja d’antic, les ensenyances de Hans Kelsen: ‘El canvi de constitució sense seguir el procediment de reforma.’” A partir d’ací, els conceptes per a catalogar el procés d’independència i els seus impulsors són “cop d’estat” i “colpistes”.

La sala penal del Suprem diu que podria haver vist bé que la motivació de la llei d’amnistia, expressada al preàmbul, “en el context d’un cop d’estat fallit”, els legisladors volguessin amnistiar determinats delictes produïts en el marc d’aquell procés amb la idea d’aconseguir “la plataforma política i social necessària per a fomentar el diàleg, el respecte mutu i la convivència democràtica”. En canvi, diu que no s’entén que l’amnistia es justifiqui d’aquesta manera: “Per superar obstacles i millorar la convivència avançant cap a la plena normalització d’una societat plural que aborda els debats principals sobre el seu futur amb diàleg, negociació i acords democràtics. Així, es torna la resolució del conflicte polític als canals de la discussió política.”

“Si cal ‘tornar la resolució del conflicte polític als canals de la discussió política’ és només perquè els colpistes van tractar d’imposar als demòcrates, de Catalunya i de la resta d’Espanya, les seves pròpies idees i les seves conseqüències, ignorant l’ordenament constitucional i sense cap apel·lació al diàleg, la negociació i els acords democràtics. Per cap més motiu”, blasmen. Per això, consideren que “la condonació dels delictes” no contribuirà per si mateix a la normalització o a la convivència democràtica. A l’hora d’analitzar la idoneïtat de l’amnistia, el Suprem arriba a comentar l’actualitat política i critica que la llei fos resultat d’un pacte d’investidura –“imposició política”, en diu– de Pedro Sánchez amb els partits independentistes, perquè diu que el motiu de l’amnistia va ser aquest i no el que s’exposa al preàmbul de la norma.

Les pretensions literàries de Leopoldo Puente

A estones, el redactat de la interlocutòria s’allunya del llenguatge jurídic habitual i adopta un pretès to literari, com ara quan critica que la llei d’amnistia no serveix per a posar punt final al procés d’independència. Diu que no poden exigir que els independentistes renunciïn a les seves idees, tal com demostra que poden participar en les eleccions, “amb resultats bons, dolents i regulars”. “Tampoc no és indispensable, tot i que seria d’agrair, que demanin perdó a aquells que sempre han acceptat les regles democràtiques que ens vam donar entre tots, l’observança de les quals qualsevol convivència en llibertat pressuposa com a condició mateixa de tal possibilitat. N’hi ha prou que deixin de llançar llambordes. N’hi ha prou. Però també és necessari.”

Després diu que és feina dels diputats valorar si l’amnistia “als colpistes” pot ser oportuna. “Cadascun dels membres d’aquest tribunal, en tant que tots som sobretot ciutadans, en tenim la nostra opinió particular (segurament no unànime)”, diu, i afegeix que, en tot cas, correspondrà als ciutadans de decidir amb els seus vots si va ser una bona idea o “una aposta arriscada”. Diu que no volen entrar en valoracions polítiques perquè corresponen als ciutadans mitjançant les eleccions, però tot seguit hi entren: “No hi ha res d’això a la llei d’amnistia. Els colpistes amnistiats no és que mantinguin, com tenen dret de fer, la ideologia que els va dur aquí. No és que no demanin perdó als demòcrates catalans i als de la resta d’Espanya per haver intentat d’alterar amb la força dels fets l’ordre constitucional democràtic. És que afirmen, com ja és un eslògan, que ‘ho tornaran a fer’. Des de tribunes públiques, des del congrés dels diputats mateix, davant els membres del govern d’Espanya, davant els representants dels ciutadans i, en última instància, davant tota la comunitat, proclamen que simplement han guanyat i que, com repeteixen una vegada i una altra, ho tornaran a fer.”

El ponent de la interlocutòria diu que l’amnistia “ja no és que presenti un fonament polític discutible”, sinó que no és útil per al propòsit de normalització política que es detalla a l’exposició de motius. I, en aquesta línia, diu que la llei introdueix una discriminació en favor “dels colpistes” i en contra d’uns altres delinqüents que hagin actuat animats per propòsits diferents, “o fins i tot oposats”. “En quina mesura o com podria facilitar la convivència democràtica que els qui la van pertorbar greument siguin amnistiats, sense haver-los exigit cap compromís futur amb la constitució i la resta de l’ordenament jurídic, bo i sabent del cert que es disposen a persistir en la seva conducta colpista?”, es demana. I tot seguit, recuperant el to literari, afegeix: “Qui pugui tenir dubtes d’aquest propòsit, els dissiparà fàcilment obrint els ulls i fent servir les orelles. I si encara persistissin els dubtes, podria resoldre’ls simplement preguntant als afavorits per la mesura de gràcia.”

I si a partir d’ara els delinqüents es presenten a les eleccions demanant amnisties?

Al tram final de la interlocutòria, els jutges introdueixen un nou argument, una mena d’amenaça de política-ficció que diuen que podria passar si es considera que la llei d’amnistia és constitucional. Aquest raonament és basat en la premissa que, si ERC i Junts en van tenir prou de ser necessaris aritmèticament per a forçar el PSOE a pactar una amnistia, el cas es podria repetir en el futur: “No és possible identificar la raó per la qual qualsevol dels altres grups o formacions polítiques, fins i tot individus aïllats amb capacitat de construir en poc temps una alternativa política mínimament significativa, no podrà considerar que a partir d’ara […] qualsevol infracció penal que cometin, fins i tot quan siguin delictes greus, per tal del que fos per a afavorir, promoure o impulsar la seva opinió particular, ideologia o cosmovisió, pot aspirar a ser amnistiada en un futur pròxim, tan sols aconseguint una certa representativitat electoral.”

En aquest escenari de ficció, diuen que si es considera que la llei d’amnistia és constitucional, els delictes solament seran castigats si els autors, còmplices o encobridors no tenen prou força política –“n’hi hauria prou, fins i tot, amb menys de mitja dotzena de diputats”– per a promoure una llei d’amnistia. “L’aplicació de la llei penal llavors solament serà segura per als ‘ximples’. I per als pobres”, diuen.

D’aquest punt de vista, basat en especulacions, consideren que la llei d’amnistia debilita la força dissuasiva del sistema penal i que, per tant, compromet la seguretat jurídica. I afegeixen: “D’una altra banda, sorprèn (gairebé s’hauria de dir: ofèn) que la llei d’amnistia cerqui justificació en la desafecció que diu que manté allunyada de les institucions una part de la població.” Aquesta part de la població entén que és la que “participava i participa en les finalitats proclamades pels colpistes”, i per això, conclouen: “Separant el gra de la palla: els que participaven en els propòsits colpistes i feien costat al moviment de secessió empès aleshores ja eren, val a dir, per definició, desafectes a les institucions democràtiques espanyoles.”

Critiquen que es justifiqui l’amnistia per la desafecció que va causar la repressió en una part de la ciutadania catalana, i s’enfanguen en una dissertació sobre qui són els afectes i qui els desafectes, i arriben a la idea que l’amnistia menysté els contraris a la independència. Diuen que, a diferència dels “colpistes”, van confiar en l’aplicació de la llei, i tenen un moment per a recordar aquells que voldrien la independència, però mitjançant els canals prevists constitucionalment. “Sense arrancar llambordes de la calçada i llançar-les contra funcionaris que defensaven la constitució i la democràcia; sense desatendre les ordres del Tribunal Constitucional; sense apropiar-se de fons públics destinats a unes altres finalitats (essencials per a la comunitat) per desviar-los a la preparació i materialització del cop d’estat.” I, arribats a aquest punt, hi empatitzen: “Aquests, que també hi eren, van ser titllats pels qui, al contrari, avantposaven les seves aspiracions particulars a la democràcia (és a dir, a l’opinió diferent i majoritària de la resta dels ciutadans), de pusil·lànimes, timorats, botiflers.” Després d’això, la interlocutòria demana si, quan “tots aquests demòcrates” vegin que s’aplica l’amnistia sense demanar-los “ja no que es disculpin”, sinó que es comprometin “a respectar les regles més essencials de la democràcia”, podran conservar “l’afecció a les institucions democràtiques”, tal com la llei d’amnistia diu que vol preservar.

Per tot plegat, els jutges del Suprem deixen clar el seu parer: “Considerem, en fi, que la norma qüestionada repugna el dret constitucional d’igualtat davant la llei i resulten totalment arbitràries les raons que s’addueixen per justificar el tractament clarament discriminatori que imposa.” Una vegada més entren en el terreny de l’especulació quan diuen que el sistema constitucional se substituïa per una mena de “amnistia permanent revisable” perquè sempre es podria recórrer a aquest recurs, i que debilitaria el sistema penal. I acaben amb un to transcendental: “No som davant un debat polític de més importància o menys. Són els principis constitucionals i el sistema democràtic mateix –que no és tan fàcil d’aconseguir i de preservar com el costum mandrós sol fer-nos creure–, els que hi ha en qüestió.”

Les 4.480 entrades per a la jornada del diumenge 6 d’octubre del concurs de castells de Tarragona posades a la venda avui s’han exhaurit en tan sols quaranta minuts, tot i un problema tècnic en el sistema informàtic. L’empresa encarregada, Koobin, ha reconegut un “error de configuració” humà d’un tècnic, que havia preparat malament el sistema de cues.

A causa de la incidència, molta gent que s’esperava per comprar les entrades d’ençà de les deu del matí ha perdut el lloc a la cua virtual una volta s’ha resolt. I quan hi han volgut tornar a accedir les localitats ja s’havien exhaurit.

Finalment, s’han posat a la venda trenta minuts més tard que no era previst. Molts afectats s’han exclamat a Twitter. El concurs de castells de Tarragona es farà els 5 i 6 d’octubre. Per a la jornada del dissabte 5 d’octubre encara hi ha localitats disponibles.

Segons que ha informat l’ajuntament, Tarragona ha estat la ciutat amb més usuaris (528) que han aconseguit entrades per a tots dos dies. Després, Vilafranca del Penedès (225), Barcelona (212), Valls (65), Reus (39), el Vendrell (32), Sant Cugat del Vallès (28), Torredembarra (25), el Catllar (20) i Cambrils (18), en els deu primers llocs.

L’ANC, Òmnium, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN han acordat que la manifestació independentista de la Diada d’enguany, que tindrà caràcter unitari, dugui el lema “Tornem als carrers. Independència” a la capçalera, segons que ha pogut saber l’ACN i ha confirmat VilaWeb. Com ja es va saber a final de juny, la manifestació serà descentralitzada i hi haurà mobilitzacions a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa.

A Barcelona, la manifestació anirà de l’estació de França fins a l’Arc de Triomf, on es farà la Festa per la Llibertat que organitza Òmnium anualment. A més de les mobilitzacions a totes cinc ciutats, hi haurà més accions per les vegueries del país.

La mobilització de les entitats independentistes per la Diada enguany tindrà un caràcter transversal: a banda de l’ANC, Òmnium, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN no tan sols convoquen la mobilització sinó que, a més, treballaran en els preparatius, en què també s’involucraran les joventuts de Junts (JNC) i d’ERC (Jovent Republicà).

Amb l’eslògan comú, les entitats convocants volen interpel·lar aquells que anys enrere havien anat a la manifestació de la Diada i van deixar d’anar-hi “en un moment de desafecció”. La frase es farà servir tant per a la capçalera de les manifestacions com per a la cartelleria de convocatòria a la mobilització, que pretén “reflectir la coralitat i pluralitat” d’entitats. Paral·lelament, la samarreta de la Diada –que ja va presentar el president de l’ANC, Lluís Llach, al Canet Rock– durà el lema “Fem el camí més curt”.

Samarreta de la Diada d’enguany, amb el lema “Fem el camí més curt” (fotografia: ANC)

Podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 de l’Assemblea a la Botiga de VilaWeb

La darrera Diada descentralitzada, el 2016

La mobilització independentista de l’Onze de Setembre del 2016 ja va ser descentralitzada. Aquella acció, organitzada per l’Assemblea –i convocada també per Òmnium–, va fixar cinc grans punts com a escenaris de la mobilització independentista: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt, organitzats alhora en quaranta-quatre trams diferents.

Cada ciutat simbolitzava un àmbit com ara la república de les llibertats (Barcelona), la solidaritat i la diversitat (Salt), la cultura i les arrels (Berga), la república en xarxa (Tarragona) i l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges (Lleida).

El jutge Juan Manuel Sobrino, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Palma, ha sol·licitat al parlament de les Illes les imatges, l’enregistrament d’àudio i l’acta de la sessió en què el president de la cambra, Gabriel Le Senne (Vox), va estripar una fotografia de tres republicanes afusellades per franquistes l’any 1937.

L’instructor va registrar ahir al parlament un escrit en què notificava la relació de denúncies per delicte d’odi presentades contra Le Senne, entre les quals hi ha les de l’Associació Memòria de Mallorca i de familiars d’unes quantes de les represaliades.

El jutge ha presentat una sol·licitud de còpia autèntica i íntegra els enregistraments de vídeo i àudio de l’incident en què el president de la cambra va trencar la fotografia que exhibia a la solapa del seu ordinador portàtil la vice-presidenta segona del parlament, la socialista Mercedes Garrido.

Tot plegat va passar al ple del 18 de juny, quan Le Senne va expulsar Garrido i l’altra socialista que forma part de la mesa, Pilar Costa, durant el debat de la presa en consideració de la derogació de la llei de memòria democràtica, que van ensenyar unes fotografies de represaliades del franquisme, entre les quals hi havia Aurora Picornell.

Pels denunciants, Le Senne va menystenir el dolor de les famílies i “va ofendre tota la ciutadania que se suposa que representa”.

La CUP presidirà el grup mixt del parlament i en tindrà el portaveu, segons que ha acordat la mesa. El portaveu adjunt serà d’Aliança Catalana.

Atès que cap de les dues formacions s’ha posat d’acord sobre la distribució del grup mixt, la mesa ha acabat decidint-ne la distribució. La CUP havia proposat de tenir tots tres càrrecs i Aliança reclamava de tenir-ne el portaveu. Tot amb tot, la nova configuració del grup mixt serà temporal, atès que la reforma del reglament del parlament que es votarà demà –i que previsiblement tirarà endavant gràcies als vots favorables del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP– permetrà als cupaires de tenir grup propi si un partit els cedeix diputats temporalment.

El conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, i el president del FC Barcelona, Joan Laporta, han renovat l’acord entre l’Agència Catalana de Turisme i el club blau-grana per a potenciar el posicionament de Catalunya al món, en sintonia amb el model turístic definit en el Compromís nacional per un turisme responsable, segons que ha informat el Departament d’Empresa. Concretament, recull que el turisme tingui un impacte positiu, amb l’arribada desestacionalitzada de visitants, l’augment de la despesa i el repartiment dels fluxos turístics per tot el territori, a més de diversificar l’oferta. A banda, l’acord també inclou incentivar la comercialització a l’exterior i impulsar la imatge de Catalunya com a destinació de negocis de primer ordre.

Totes dues parts han decidit de renovar l’acord després del bon resultat dels anys anteriors i s’han compromès a mantenir-lo fins al 2028. “El Barça és més que un club que ens ajuda a projectar Catalunya, a projectar la identitat catalana al món”, ha dit Torrent, que ha destacat els valors que projecta el club blau-grana vinculats a una història d’èxits, al creixement del futbol femení, a esportistes de referència mundial, a valors i a sentiments.

Per la seva banda, el president del Barça, Joan Laporta, ha dit que amb la renovació de l’acord el club ratificava la voluntat de continuar essent ambaixador de Catalunya al món. “El Barça és un pol d’atracció per a l’economia del país i aquesta entesa permetrà reforçar les sinergies que ja existeixen i crear-ne de noves amb agents socials, culturals i econòmics d’àmbit internacional”, ha afegit. Arran de la col·laboració entre l’Agència Catalana de Turisme i el FC Barcelona, la marca turística Catalunya serà visible en suports gràfics presents a la ronda d’estiu: els polos de passejar dels jugadors i del cos tècnic de l’equip, les tanques en els camps d’entrenament, i el fons de les conferències de premsa del Barça. Es podrà veure a partir del 28 de juliol, quan el conjunt blau-grana sortirà de Barcelona per començar la ronda, fins al 6 d’agost, dia en què es jugarà el darrer partit. A més, com a novetat, es farà difusió de la destinació al mercat nord-americà a Barça One, la nova plataforma en línia del FC Barcelona, durant els dies de la ronda.

Addicionalment, s’organitzaran dues presentacions el 3 d’agost a Nova Jersey, bo i coincidint amb el partit entre el FC Barcelona i el Reial Madrid al MetLife Stadium. Una primera presentació, organitzada per l’ACT, vetllarà per augmentar l’interès per la destinació Catalunya en els àmbits del turisme MICE o de negocis i el vacacional entre agents de viatges i operadors turístics americans. La segona, encapçalada per ACCIÓ –l’agència per a la competitivitat de l’empresa–, mirarà de posicionar Catalunya com a destinació d’inversions del teixit empresarial americà a Catalunya entre grans empreses d’aquell país.

La sala penal del Tribunal Suprem espanyol ha acordat de presentar davant el Tribunal Constitucional espanyol (TC) una qüestió d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia. Els magistrats consideren que els delictes de desordres i atemptat contra l’autoritat entren dins la llei, però, tot i això, han decidit d’anar al TC perquè creuen que la norma vulnera uns quants principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei i el principi de seguretat jurídica.

És la primera vegada que el tribunal porta la llei d’amnistia al TC. Ha pres la decisió després d’haver estudiat una causa per les protestes a Girona per la sentència contra el procés (2019). Els magistrats han dictat una interlocutòria en què proposen la qüestió d’inconstitucionalitat després d’haver escoltat les acusacions i les defenses. En un principi, la qüestió no afecta la resta de casos, però el fet que el TC es pronunciï sobre la constitucionalitat de la llei, d’ací a uns quants mesos, pot afectar clarament totes les causes en què hi ha hagut amnistiats.

Així mateix, la sala –formada per Manuel Marchena, Andrés Martínez, Antonio del Moral, Carmen Lamela Díaz i Leopoldo Puente– també considera que la llei afecta el principi de seguretat jurídica perquè obre la porta a futures amnisties fonamentades en motius ideològics i pel simple fet de tenir prou diputats per a aprovar una llei orgànica. A més, els magistrats consideren que la llei pot erosionar el principi d’exclusivitat jurisdiccional –article 117.3 de la constitució– perquè l’amnistia, a diferència de l’indult, no té el suport que constitucional que avali la intromissió del poder legislatiu en el judicial.

La malversació, fora

El primer de juliol la mateixa sala penal es va negar a amnistiar Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que encara compleixen la pena d’inhabilitació pel delicte de malversació. Per argumentar-ho, es va aferrar a dues exclusions que preveu la llei: l’enriquiment personal i els danys als interessos financers de la UE. Així mateix, els magistrats van decidir de presentar una qüestió d’inconstitucionalitat pel delicte de desobediència.