Un arbre de grans dimensions ha caigut al carrer d’Aragó de Barcelona, concretament a l’alçada del número 12, segons que ha avançat Betevé i han confirmat fonts municipals a l’ACN. Els fets han tingut lloc a les 05.35 de la matinada i no hi ha ferits. L’incident podria haver malmès una bastida propera. Els Bombers de Barcelona ja l’han retirat i la previsió és que en les pròximes hores tècnics de l’ajuntament avaluïn l’estat de l’exemplar.

Aquest és el segon arbre que es desploma a la ciutat en menys d’una setmana. Dilluns passat un altre exemplar va caure en una àrea de joc infantil del Clot. En aquest cas, l’arbre en qüestió tenia fongs, per bé que no presentava signes visibles de malestar.

A banda, el passat 18 de setembre un altre arbre es va precipitar al voltant de l’escola Jujol de Gràcia i el 3 d’agost una palmera datilera va caure al Raval i va posar fi a la vida d’una jove que passava per la zona.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha rebutjat el primer recurs del president Carles Puigdemont pel cas del seu escó al Parlament Europeu. El tribunal amb seu a Estrasburg va inadmetre el passat 7 de juliol la demanda conjunta amb Toni Comín contra l’estat espanyol per la negativa de la JEC d’incloure’ls en la llista d’eurodiputats que havia d’enviar a l’eurocambra. El TEDH ha considerat que la possible vulneració dels seus drets polítics ja s’ha reparat perquè el Tribunal Constitucional espanyol va reconèixer els dos dirigents de Junts com a eurodiputats.

El TC reconeix que Puigdemont i Comín són eurodiputats 

“El demandant ja ha obtingut el reconeixement de qualsevol presumpta vulneració i la reparació apropiada en l’àmbit domèstic i, per tant, ja no pot al·legar que és víctima d’una vulneració de la convenció o dels protocols”, va comunicar el jutge Peeter Roosma.

Puigdemont i Comín van presentar el recurs al TEDH quan el TC va desestimar el seu recurs d’empara per la negativa de la JEC de reconèixer-los com a eurodiputats malgrat que el Parlament Europeu ja els havia acceptat el gener del 2020.

Spider-Man, un dels superherois més emblemàtics, parla per primera volta en català en els còmics. I ho fa través de la història A Mighty Marvel Team-Up. Spider-Man: Animals, reuniu-vos!, destinat al públic més jove i publicat avui per Panini Comics. Aquest és el primer pas de l’editorial per publicar obres en català dels superherois més mítics de Marvel, que s’anunciaran aviat. En una entrevista amb l’ACN, Alejandro Martínez, director editorial de Panini Comics a l’estat, assegura que era una anomalia que no hi hagués còmics de Marvel publicats en llengua catalana i que ho havien de corregir des de l’editorial.

El director editorial de Panini Comics indica que en el passat s’han trobat amb el problema que el mercat en català és més petit que el castellà i que molta gent opinava que l’hàbit de lectura de superherois era bàsicament en castellà. “Té part de lògica”, reflexiona, “perquè si fa cinquanta anys que llegim superherois en castellà, s’ha creat un hàbit”. Tot i això, considera que aquestes dues excuses no valen: “Els còmics en general i els de Marvel en particular són un producte cultural de primer ordre i que no hi hagués productes de Marvel en català era una anomalia que havíem de corregir”.

Després d’uns quants estudis, l’equip de Panini Comics van idear un pla de publicació en català que s’anirà modulant depenent de la resposta del públic, que Martínez assegura que serà bona. Han començat ara amb un llançament protagonitzat per Spider-Man per a tots els públics, però més centrat en els joves i a partir d’aquí desenvoluparan un pla més elaborat amb propostes pels adults, amb obres de referència dins el món Marvel per, de mica en mica, “arribar la massa de lectors que volen Marvel en català, que són molts”.

Martínez apunta que si volen desenvolupar aquest mercat, han de fer productes en què cada còmic tingui una conclusió, com en el cas de A Mighty Marvel Team-Up. Spider-Man: Animals, reuniu-vos!, i que no obligui als lectors “a comprar més del necessari”. Creu que el problema de Marvel és que és un món amb moltes branques i entén que hi hagi gent a qui li pugui fer por introduir-s’hi. “Això no passarà en el pla que tenim en català: seran llibres ben seleccionats i pensats perquè qualsevol lector pugui comprar un llibre i gaudir-lo”. Afegeix que hi ha lectors de Marvel que van dels 15 als 60 anys i, assegura, intentaran arribar a tot aquest ventall.

“Fer còmics en català és una aposta de Panini i una aposta personal meva”, afirma Martínez, que creu que ara el mercat està madur. “Sempre hi ha hagut un problema amb els còmics, quan es deia que són per a nens. Quan el còmic es va començar a normalitzar com un art, molta gent no ficava dins d’aquest sac els superherois. Ara ja s’ha vist que hi ha un mercat normalitzat”

La fiscalia de Braunschweig ha fet uns quants escorcolls a les oficines de Volkswagen a la seva seu de Wolfsburg, al nord d’Alemanya, per presumptes pagaments de salaris excessius a membres del comitè d’empresa que implicarien un tracte de favor contrari a la llei.

Segons publica el diari alemany Handelsblatt, el dimarts es van registrar durant unes quantes hores les oficines del consell d’administració, així com sales del comitè d’empresa i del departament jurídic de Volkswagen.

“El rerefons d’això són els pagaments salarials als membres del comitè d’empresa en violació de la prohibició de favoritisme en la llei de constitució d’empreses”, va explicar un portaveu de la fiscalia.

Addicionalment, es van registrar quatre domicilis privats “no relacionats” amb el fabricant d’automòbils.

Segons el diari alemany, l’ordre de registre assenyala que a la primavera de 2019 representants autoritzats del grup van convèncer suposadament dos jutges del tribunal laboral de Braunschweig per certificar acords amb els comitès d’empresa amb la finalitat de donar aparença legal als procediments.

D’ençà de fa anys s’investiga si Volkswagen ha estat pagant sous excessius als membres del comitè d’empresa. Davant aquestes sospites i com a mesura de precaució, el fabricant alemany d’automòbils va retallar el 2017 els salaris de més d’una dotzena de membres del comitè que ocupaven càrrecs directius.

Avui, 28 de setembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Últimes hores per a acordar una amnistia i aprovar-la abans de la investidura de Sánchez
• ERC, Junts i la CUP discrepen sobre l’abast de l’amnistia: les propostes perquè el parlament mogui fitxa
• Un ull a Madrid i un altre a Barcelona I Editorial de Vicent Partal
• Pol Mallafré: “Aquest vídeo viral no m’ha canviat gens la vida. Tot és igual de gris” 
• “Som a Espanya, i Catalunya no és res”: nou cas de discriminació lingüística al parador de Begur
• El dia que Pedro Sánchez em va fer dos petons I Mail obert d’Estel Solé 
• Diu que som una minoria i que vol que ens extingim I Mail obert de Núria Cadenes
• L’Ajuntament de Calvià elimina el català com a llengua vehicular 
• La campanya digital dels nacionalistes hindús per a inflamar l’Índia, de dins estant
• Signar una hipoteca, dieu? De moment, esperaré… I Anàlisi de Jordi Goula 
• El buidatge de les oficines del 22@ empeny el districte a reconvertir-se: “És un model de fracàs”
• El govern del Consell de la República respon als ex-representants crítics: “Han entès l’assemblea com un òrgan de confrontació”
• Un estiuet de Sant Miquel que es preveu que esmicoli màximes de temperatura
• Clara Peya: “Ja no tinc més ganes d’estar enfadada”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Veïns de Barcelona han protestat contra el “col·lapse” que causa el turisme massiu a la ciutat. Ha estat una acció impulsada per l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic en xarxa amb altres entitats veïnals, socials i ambientals amb motiu del Dia mundial del turisme, el 27 de setembre. Daniel Pardo, membre d’aquesta assemblea, ha afirmat que l’objectiu és “rebutjar la celebració i el blanqueig que la indústria turística fa d’aquest dia” i ha advertit sobre els seus impactes, com la massificació de la ciutat o l’empitjorament de les condicions de vida dels veïns. Els manifestants han blocat durant uns minuts el carrer del Bisbe per visibilitzar els problemes que pateixen habitualment al Gòtic.

“El turisme mata la ciutat” és un dels missatges, escrit en anglès, de les pancartes que els manifestants han desplegat primer davant de la Catedral de Barcelona i després per blocar durant uns deu minuts el pas pel carrer del Bisbe. També s’han alçat pancartes contra els creuers i la Copa Amèrica a Barcelona el 2024.

Amb aquesta acció al carrer del Bisbe, els manifestants han volgut “donar la volta” de manera simbòlica durant una estona als problemes per la sobreocupació de l’espai públic i mostrar així les dificultats per caminar pel Gòtic, i també per altres barris, davant la gran quantitat de visitants a Barcelona. Algun turista i algun vianant han protestat pel contratemps de no poder continuar el seu camí sense haver de donar la volta durant els pocs minuts en què els manifestants han llegit el manifest i han estat tallant el pas en aquest carrer que sol tenir molt de tràfec de visitants.

En el manifest, l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABD7) adverteix que celebrar el Dia mundial del turisme és “celebrar el col·lapse” i “la crisi múltiple”, com és l’emergència climàtica, l’expulsió del veïnat de casa seva, la mercantilització de l’espai urbà i natural, l’explotació laboral i la precarització de les vides de la població, entre altres.

En el comunicat, l’assemblea carrega contra el govern municipal de Jaume Collboni per “promoure l’ampliació de l’aeroport del Prat” i assenyala el PSC com l’impulsor històric del model turístic actual. També critica els governs català i espanyol per projectes que han posat sobre la taula com el del Hard Rock, el Quart Cinturó i els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu.

La Guàrdia Civil ha detingut a Crevillent (Baix Vinalopó) vuit menors per presumptament agredir sexualment una noia de tretze anys amb discapacitat. Els vuit arrestats tenen entre quinze anys i disset, i ahir van passar a disposició de la Fiscalia de Menors.

La víctima també és menor d’edat, una noia de tretze anys, i pel que sembla els fets van passar per primera vegada el setembre del 2022, segons han detallat fonts de la investigació. El jutjat de Menors d’Alacant ha acordat de deixar en llibertat els vuit detinguts i ha imposat una ordre d’allunyament de tres-cents metres durant sis mesos per a sis dels arrestats.

Ara que els cursos i màsters d’edició estan tan de moda –alguns fa més de vint-i-cinc anys que funcionen– i que hi ha tanta gent que es vol dedicar al noble art de fer i comerciar amb llibres, fóra bo que abans de matricular-se, els interessants llegissin aquest llibre. També l’haurien de llegir tots els editors en actiu, sigui quina sigui la seva escala laboral, i en general qualsevol persona mínimament lletraferida que vulgui saber com funciona aquest ofici. A quin llibre ens referim? Doncs a Les nostres editores, de Magda Gregori, un conjunt d’entrevistes amb dones editores que ha publicat l’editorial Fonoll i que, en bona part, havien anat apareixent a la Mira, la publicació que dirigeix l’autora.

A la presentació que va fer la periodista Marta Vives durant la Setmana del Llibre en Català, va deixar una d’aquelles afirmacions rotundes que impacten el públic: “Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo.” I, després de la lectura, s’entén perfectament què volia dir Vives: poder entrevistar totes aquestes dones d’una manera més o menys relaxada, amb profunditat, amb continuïtat en el temps i acabar confegint-ne un projecte, on a més del text també destaquen les imatges del fotògraf Jordi Borràs, no és a l’abast de gaires periodistes culturals en els temps que corren, amb la pressa, l’actualitat i la immediatesa com un eixam de llops que encalça sense treva. Gregori ha sabut trobar la pausa, la paciència i el treball en llarga durada que confirma que el periodisme literari (o millor dit, el periodisme en forma de llibre) continua tenint el pols ferm i el tremp que ha tingut aquests darrers anys al país i que tanta glòria i bons moments ha donat als lectors de tradició anglosaxona i també de la mitteleuropa.

Equip de luxe

Les editores que ha entrevistat Gregori són Izaskun Arretxe, Montse Ayats, Laura Baena, Iolanda Batallé, Pilar Beltran, Valeria Bergalli, Maria Bohigas, Eugènia Broggi, Antònia Carré-Pons, Maria Carme Dalmau, Glòria Gasch, Laura Huerga, Núria Iceta, Núria Mañé, Matilde Martínez, Isabel Monsó, Isabel Obiols, Alba Puig, Judit Pujadó, Blanca Pujals, Ester Pujol, Rosa Rey, Dolors Sàrries, Maria Sempere, Joana Soto i Nuria Tey. És a dir, tenim editores que ja no estan en actiu perquè ocupen càrrecs institucionals; algunes que dirigeixen grans grups o segells de grans grups; unes altres totalment independents; hi ha les que només fan clàssics estrangers; les que fan de tot; les especialitzades en infantil o en assaig; les històriques i les novelles, i, en general, amb el llibre es reflecteix el gruix de la professió a casa nostra les darreres tres o quatre dècades, que aviat és dit.

Totes elles tenen dues característiques en comú: són ben conscients de les limitacions econòmiques d’aquest ofici, de com han de condicionar necessàriament amb seny la rauxa que provoca la passió lectora i el descobriment de llibres que potser voldrien publicar però que no poden treure a la llum perquè el risc econòmic és massa elevat; i totes elles odien haver de dir que no als autors. La feina més dura, asseguren, és haver de rebutjar un manuscrit en què els autors, sovint, han invertit molt de temps. Se suposa que es refereixen a originals que estan mínimament bé o a autors que ja han editat, perquè les bústies d’entrada dels correus editorials són plenes de despropòsits que es poden engegar a dida sense cap mena de recança. I encara una altra més: totes són grans lectores, llegeixen molt, sovint des de ben petites, però han descobert que dedicar-se a aquest ofici és molt més que passar-se el dia llegint. Sovint, la lectura és tan sols una part de la feina, i a més a més, sempre és una lectura professional, i no pas innocent, i moltes vegades, exclusivament, de manuscrits per a decidir si es publiquen o no.

A partir d’aquí, el llibre és ple dels secrets que Magda Gregori ha sabut extreure de les entrevistades. Qui diu secrets, diu reflexions, confessions i consells: “Hi ha una part de la fascinació romàntica de llegir que quan fas d’editora desapareix. Fins i tot, en la relació amb els autors”, explica Izaskun Arretxe, que també diu: “La lectura i els llibres estan perdent prestigi. Abans, tenir llibres a casa era una cosa que la gent volia, llegís o no. Ara ja no hi ha aquesta connotació; el prestigi o el pes social no és el mateix, però la força secular dels llibres continua essent enorme.” Ara que és directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha de fer tot el possible per a revertir la tendència.

Al seu torn, Montse Ayats, que ara també ha de desenvolupar el pla nacional del llibre i la lectura, es queixa: “Els editors que no fem literatura tenim molt pocs espais en els mitjans.” I Laura Baena diu: “Ser editora t’esgarra el plaer d’una lectura innocent. Ja no recordo quan llegia de manera despreocupada.”, I afegeix: “L’edició és un esport de risc. Juguem amb moltes variables i cal estar sempre alerta.” Per la seva banda, Iolanda Batallé va un pas més enllà quan explica: “Per tenir una llengua en tota la dimensió, ha d’estar present en tots els gèneres. I el català ha de créixer molt en còmic, novel·la gràfica i no-ficció. I, sobretot, cal respectar totes les propostes. Hi ha una certa rivalitat entre els editors independents i els que formen part dels grans grups. Jo he estat als dos llocs i no hi crec gens, en aquesta competència. Hi ha grandíssims editors a totes dues bandes. Hem d’eliminar aquests prejudicis.” Ara a la llibreria Ona malda perquè tots tinguin el seu espai al cobejat espai de presentacions. Núria Iceta hi afegeix: “A mi m’agrada que hi hagi moltes editorials, però també fa que vendre un llibre costi molt. És un procés llibre a llibre.”

No tothom pot publicar

Pilar Beltran, una de les editores més respectades del sector, no oculta un dels problemes greus del sector: “Tinc la sensació que hi ha més gent que escriu que gent que llegeix. I no tothom pot escriure i publicar.” I Alba Puig la secunda: “Es valora poc l’ofici d’escriptor, o se’n té poc respecte. Els americans els veneren molt més, perquè són conscients que ells han de dedicar un any de la seva vida a escriure i que després arriba la promoció. Aquí sembla que tothom s’atreveixi a escriure i que tot s’hagi de publicar. Potser les editorials hi hem ajudat una mica, perquè a qualsevol persona mínimament famosa li hem encarregat un llibre.” Judit Pujadó encara hi afegeix: “Hi ha gent que es pensa que es pot escriure sense haver llegit. Llavors el resultat que reps com a editor és bastant mediocre. No n’hi ha prou de saber unir subjecte, verb i predicat. Un autor que vulgui fer narrativa ha de tenir alguna veritat per a explicar.”

Valeria Bergalli exposa un altre problema: “Els llibres tenen cada cop una vida més curta a les llibreries, i això ens perjudica a tots: editors, llibreters i lectors.” Isabel Monsó, que no s’ha de barallar amb els seus autors perquè són tots morts, diu: “Estem perdent l’hàbit de la calma, la tranquil·litat i la reflexió.” I, com rebla una bona frase que corre en el sector –que diu que costa molt més vendre un llibre que no pas fer-lo–, Maria Bohigas hi entra de ple: “L’autor espera de tu que l’obra sigui estimada pels lectors. Has de ser un bon comerciant, no perquè estimis molt el comerç, sinó perquè estimes molt l’obra.” I en aquest sentit, Eugènia Broggi té una fórmula: “Si fas unes inversions de màrqueting increïbles, la venda haurà de pujar per cobrir aquells costos. Si segueixes una estratègia de picar pedra, com nosaltres, no cal facturar tant. Cal convèncer els llibreters, els periodistes, perquè parlin dels nostres títols; utilitzar les xarxes socials; crear clubs de lectura.”

El plantejament d’Antònia Carré-Pons és un far: “Tinc ambició cultural, vull fer llibres bons. Estic farta de pertànyer a un poble que tot el dia es queixa. Hem de treballar sempre com si l’èxit fos possible i, evidentment, edito en català perquè és la meva llengua.” El de Matilde Martínez, una realitat: “Si algú es vol guanyar la vida en el món editorial, ho té molt difícil. Treballarà molt i guanyarà poc.” Dolors Sàrries, ja jubilada, no es mossega la llengua: “Tampoc no vaig tenir satisfaccions econòmiques, no et pots fer ric fent aquesta feina.”

Hi ha entrevistes que són totes senceres de capçalera i és difícil treure’n una sola frase. Al final, com que un és optimista de mena, em quedo amb el plantejament de Blanca Pujals: “Sona una mica naïf, però el que hem de fer les editorials és ajudar-nos a guanyar lectors. No competim entre nosaltres, competim amb Netflix, Twitter i Instagram. Anem a buscar el temps del lector, el que té més enllà de les hores de feina i son.” Cal recordar que, segons que podem llegir en un llibre, hi va haver un tal David que amb una fona va esberlar el cap de Goliat…

 

Aquest dilluns vaig viure un cara a cara amb Pedro Sánchez. Ens vam acabar saludant amb dos petons. Suposo que voleu un context, oi? Aquí el teniu: jo era a Madrid, a l’Instituto Cervantes, a l’edifici del que fou el Banco Español del Río de la Plata. Hi vaig anar com a escriptora i actriu catalana, convidada pel poeta i director de la institució, Luis García Montero. Aprofitant que se celebrava el Dia Europeu de les Llengües, es va presentar l’edició del poema Grito hacia Roma de Federico García Lorca traduït a les vint-i-quatre llengües oficials d’Europa, més el basc, el gallec i el català. No és que menystingués el poder de convocatòria de la Cervantes, però una servidora, quan fa actes públics, sempre tendeix a pensar que serà un esdeveniment relativament íntim al qual acudirà poca gent. Amb aquesta tranquil·litat de pensament, m’esperava dilluns, en una saleta contigua a l’antiga cambra cuirassada de l’antic banc, al soterrani, on hi ha les caixes de seguretat que ara s’anomenen La Caja de las Letras. Ja no s’hi guarden diners, sinó objectes culturals que grans personalitats de la cultura hi han dipositat emulant una càpsula del temps.

Jo anava movent la boca per assegurar-me de tenir una bona dicció i murmurava els versos quan, tot d’una, se m’acosta un home de protocol i em demana que no em mogui de la saleta que és a punt d’arribar el president. Quin president? Li demano. El president d’Espanya, Pedro Sánchez…, em deixa anar. Coi, quin ensurt! No me n’havien dit res. A mi el que realment em feia il·lusió era conèixer un dels meus mites, el director i actor Juan Diego Botto, que també actuava a l’acte, i no pas el president d’Espanya. O fugia de l’acte a la francesa, o em tocaria empassar-me el protocol i encaixar-hi la mà.

Abans de continuar amb l’anècdota, deixeu-me fer un apunt. L’any 2001, el Consell d’Europa, amb el suport de la Unió Europea, va establir que cada 26 de setembre se celebrés el Dia Europeu de les Llengües, amb la intenció de reivindicar-les. Un gest de bones intencions, sens dubte. Però, ai, les bones intencions…! Els fets construeixen realitats i són inapel·lables, i per això les paraules en són geloses, perquè massa sovint els mots només es fan servir per a vestir de gala les intencions, però després no saben aterrar amb justícia a la realitat que pretenen representar. Vint-i-dos anys després del naixement del Dia Europeu de les Llengües, el català encara malda per esdevenir la vint-i-cinquena llengua oficial. Durant aquests darrers vint-i-dos anys, els diferents governs al capdavant d’Espanya, els que es fan dir demòcrates i d’esquerres i els que ja no s’avergonyeixen de no ser-ho, han compartit un comú denominador: un recel inesborrable cap al nostre parlar. Sí, ara, per pur interès polític, per desesperació, han reparat l’anòmal veto de les llengües cooficials al Congreso, però sense deixar d’acusar-nos de separatistes que amb la nostra llengua posen en risc la democràcia i sotmeten els pobres castellanoparlants.

L’any 2018, un 26 de setembre, em trobava a la seu de l’Instituto Cervantes de Brussel·les. En aquella ocasió, Luis García Montero ens va convidar, a en Joan Margarit i a una servidora, a recitar-hi els nostres versos respectius en català. Aleshores feia gairebé un any del Primer d’Octubre. Aquell dia, amb en Luis, vam parlar sobre la independència de Catalunya asseguts a la majestuosa escalinata de l’ambaixada espanyola a Brussel·les. Em va dir que entenia el nostre clam, i va lamentar que el govern del PP no hagués fet més que atiar el foc. Li vaig comentar que havia trobat a faltar veus de la intel·lectualitat de l’esquerra espanyola alçant-se contra la violència que vam rebre aquell octubre. Em va donar la raó i em va dir que mouria fils en aquest sentit. Suposo que l’esquerra caviar madrilenya no va fer-li gaire cas. Va fer autocrítica i em va demanar que jo també en fes. En ocasions anteriors, després de recitar junts, havíem conversat sobre política. No sempre estàvem d’acord, però dilluns passat, quan el vaig sentir parlar a la Cervantes de Madrid, vaig reafirmar-me en la convicció que tenia davant una d’aquelles persones que desitjaries que governés un país: un home culte, intel·ligent i realment demòcrata que entén que cal que les bones intencions es materialitzin amb polítiques fermes de defensa aferrissada de les llengües i de les identitats. En el seu discurs, va recordar que Federico García Lorca, un dels grans exponents de la interculturalitat, el 1926, mentre preparava l’edició del seu Romancero Gitano, es va declarar “furibund catalanista” per defensar la cultura catalana i en una ocasió va signar dient: “Presidiario en potencia. Visca Catalunya lliure!” Ell, el poeta andalús assassinat pels feixistes el 19 d’agost de 1936, el mateix dia que a mil quilòmetres de distància assassinaven també Ánxel Casal, l’editor del seu darrer llibre publicat en vida que contenia sis poemes escrits en gallec.

El seu Grito hacia Roma, escrit l’any 1929, és un crit contra el papa Pius XI que amb els Pactes del Laterà estrenyia vincles amb Mussolini. Ja en aquell moment, Lorca ens advertia que amb el feixisme no s’hi pot pactar, perquè les conseqüències sempre les paguen els més dèbils. Ell, com tants altres, va acabar en una fossa comuna. Alguns d’aquells cossos no es trobaran mai, alguns altres s’exhumen avui, després d’una tardança infame que demostra que ens toca de pertànyer a un país bona part del qual duu el feixisme al seu ADN, i l’altra part defensa la multiculturalitat, mentre adverteix que si acaba governant l’extrema dreta serà per culpa dels secessionistes. En tot això penso mentre Baltasar Garzón, José Manuel Albares Bueno, Carmen Calvo i Pedro Sánchez mateix s’atansen per felicitar-me per la meva lectura en català. Penso en la flaquesa i la fragilitat de les bones intencions. Mentre em fan dos petons, em ve al cap allò que els he dit abans de llegir el poema: “No diu res bo d’un home, ni d’una dona, tenir por d’una llengua.” I en una fugida divertida de pensament, entre tant gest protocol·lari, penso encara dues darreres coses: una, em vaig descuidar de posar unes calces netes a la maleta i duc les mateixes que ahir. I dues, demà, a VilaWeb, escriuré sobre tots vosaltres.

La crítica ha enganxat a Clara Peya (Palafrugell, Baix Empordà, 1986) l’etiqueta d’artista transgressora perquè parla de temes tabú. Un concepte ampli, relatiu i que ella mateixa qüestiona, però el fet és que molt poca gent tracta de temes de salut mental o imposicions socials amb la sensibilitat que ho fa ella. Aquesta vegada, a Corsé, el seu tretzè disc, publicat fa poc, Peya ha volgut centrar-se en el concepte de perfecció que asfixia la societat. Amb tretze cançons cantades per tretze artistes diferents, Peya trenca la cotilla que portem tots.

—Corsé qüestiona el concepte de perfecció que regna a la nostra societat. No és la primera vegada que feu aquesta crítica. És un tema que us preocupa especialment? Per què?
—Em preocupa perquè ens asfixia a totes i crec que se’n parla molt poc. He volgut representar el concepte de perfecció-imperfecció amb una defensa radical de la imperfecció. Perquè el concepte d’imperfecció no és complet. Precisament pel fet de ser imperfecte desitja coses que el mantenen en moviment, en vida, en diàleg amb el temps i amb l’espai. En canvi, la perfecció no desitja res perquè és perfecta. Per tant, és estàtica; és morta, inerta, no dialoga amb res. No es mou perquè ja ho té tot. Afortunadament, totes les persones som éssers imperfectes i, precisament per això, som vives.

—Quines han estat les vostres pressions? Com us han afectat?
—N’he patit moltíssimes, començant pel que s’esperava de mi com a dona. Pel que s’espera de totes pel fet de ser dones. En aquest sentit, jo he estat un fracàs des del principi. Les dones hem de ser optimistes, hem de ser simpàtiques, hem de ser curoses, guapes, femenines, no hem d’envellir… hi ha tantíssimes pressions! I els homes també en tenen moltíssimes, eh? Com per exemple el que s’espera d’una família, d’una relació… Tot allò que s’espera dels patrons imposats són pressions. I aquests patrons no tan sols són estàtics sinó que algú ha decidit que havien de ser-hi.

—Parlant de família: o bé pot ser una xarxa que ens sustenta, o bé un entorn molt asfixiant. Quina importància hi doneu, a la família, a les amistats i a l’amor, en general?
—En el meu cas, la relació amb la meva família ha millorat amb el temps. Tinc la sort de tenir una família que no ha tingut mai problemes econòmics de cap mena, i no m’ha faltat mai de res. I això m’ha fet veure que, a vegades, he estat una mica individualista amb les meves amistats perquè jo tota sola ja podia. Per dir-ho d’alguna manera, era autosuficient. I he hagut de regenerar la meva manera de vincular-me amb les amistats. He tingut la sort de tenir una estructura familiar sòlida i que la meva germana sigui la meva millor amiga. És el pilar més important de la meva vida. En canvi, els meus pares també han hagut de fer una feina molt dura d’acceptació, d’obrir-se, de ser capaços d’adaptar-se a un altre estil de vida, a una altra manera d’estimar, a una altra manera de veure les relacions, a una altra manera de veure les coses i no jutjar-ho. Així i tot, m’estreny molt més la mirada de la societat que la de la família.

—I què us ha ajudat a deslliurar-vos-en, d’aquestes pressions?
—Sempre la música, la música, la música. La música i l’art. Aquesta és la resposta a quasi totes les preguntes sobre què m’ajuda. La música, l’art i estar en contacte amb la gent. Escoltar les vulnerabilitats, ser capaces de dialogar-hi, acceptar-les, etc. Quan acceptem les nostres vulnerabilitats també és molt més fàcil acceptar les dels altres. I això és molt bonic.

—Hi ha cotilles iguals per a tothom? Per exemple, hi ha diferència entre gèneres?
—Sí, però no m’agrada posar el focus aquí. És evident que, segons el gènere, segons la classe social, etc., tens unes cotilles o unes altres. Perquè som filles d’una societat capitalista i heteropatriarcal plena de normes sàdiques que ens imposen i que ens imposem nosaltres mateixes. Llavors: com dialoguem amb el mateix maltractament que ens exercim? Com drenem el dolor i la ràbia de no estar a l’altura de les nostres expectatives? I la frustració constant que això ens causa?

—També feu referència a les cotilles que un mateix encara no es coneix. Com ens en desprenem, d’aquestes? Seria una mica l’equivalència al procés de “desconstrucció” de què tant es parla actualment?
—La por que tinc de les cotilles que encara no conec és precisament que no les conec. Hi ha tantes coses que fa vint anys no m’hauria plantejat i que, en canvi, ara es van posant sobre la taula i van apareixent… Hi ha tantes coses que no sóc capaç d’anomenar perquè no les veig, no les he vistes mai, no les he detectades.

—Aquí demostreu la vostra responsabilitat de treballar i de millorar com a persona que, alhora, us acosta més a la idea de perfecció. És un cercle molt estrany i contradictori, no?
—Sí, però si t’hi fixes bé, té a veure amb la imperfecció. Té a veure amb el moviment. Hi ha una cosa que em dóna molt poca seguretat i és precisament canviar d’opinió. Però, a la vegada, forma part del procés. Si no canvies d’opinió i ets rígid amb el teu pensament, hi ha una mena d’ancoratge, un punt de seguretat. Et perds i et tanques a tot allò que pot venir, a tot allò que pot mutar. I per mi és molt perillós. Llavors, buscar allò que no tenim és brutal, i no és dolent. El problema és quan allò que no tenim és d’una manera i ha de ser tant sí com no d’aquella manera. Treballem per arribar-hi però en realitat no hi podem arribar.

Clara Peya en una imatge promocional del disc (fotografia: Sílvia Poch).

—Parlar de temes tabú o amb certa controvèrsia us ha dut a ser considerada artista transgressora. Aquesta etiqueta us representa o us molesta?
—És que no sé què vol dir ser transgressora. Què vol dir, que transgredeixes l’art? Les coses transgressores no tenen a veure amb el què sinó amb el com. Jo no toco el piano de manera transgressora. El que sona és el que és. Però sí que sóc d’una manera que, només posant el cos a l’escenari, ja hi ha una transgressió per la meva expressió de gènere, per la meva manera de vincular-me físicament amb l’instrument, pel discurs… No ho sé. Hi ha moltes coses que no transgredeixo i moltes que sí. Pots trobar artistes supertransgressors en la forma i no en el discurs. És molt relatiu.

—Corsé són tretze cançons cantades per tretze artistes diferents. A l’hora de compondre les cançons ja pensàveu en la veu que volíeu que la cantés? Com trieu les veus?
—No tant en el moment de composició com en el de producció. He anat a buscar l’univers tònic de cada persona. Tot i que de seguida vam veure clar qui havia de cantar cada cançó, va ser un procés molt natural.

—És que realment semblen cançons fetes a mida per a qui les canta. Emocionen molt, i això ja comença a ser característic dels vostres àlbums.
—No ho deus dir per “Nana para mí”, no? [Riu]

—Sí, però també passa amb moltes altres cançons, com ara “Abrir la luz”, amb Momi Maiga. Quina n’és la fórmula?
—No ho sé. Si tingués la fórmula seria rica! Però passa que aquesta penya canta molt i molt bé! Fan màgia amb la veu. I jo, no. Jo no sé cantar.

—Suposo que és una decisió molt intencionada que siguin meitat homes i meitat dones.
—Sí, sí, evidentment. Tenia claríssim que el que no podia passar és que només hi hagués veus masculines. I realment em feia por, perquè hi havia alguna cosa al disc que em portava molt més cap a les veus greus… però sí, sí, havia de ser paritari. A més, el directe el fem amb dues cantants noies.

—És un disc fosc i lluminós alhora.
—Tens raó. És contradictori i no. O sigui, hi ha alguna cosa en mi que és així. Estic plena d’ombres. Com totes, no? Però les he treballades molt. Vinc d’un bagatge d’estar molt enfadada i ja no en tinc més ganes, d’estar enfadada. Aquest alleugeriment m’ha portat a estar més en pau amb mi i a generar més empatia amb la gent. Però, per exemple, les paraules que utilitzo en el disc són molt violentes, molt bèl·liques.

—Es nota molt, això, en la vostra discografia. Heu deixat la ràbia, l’agressivitat… Ara comuniqueu les coses d’una manera més plàcida, més serena. Però, alhora, no heu renunciat a les lluites. Continueu reivindicant i denunciant coses.
—Sí, totalment. Hi estic molt d’acord. Hi ha alguna cosa de resistència. És a dir, sóc una persona amb moltíssima resistència i molt incansable. Però arriba un moment que, hòstia, me’n canso. Hi ha una cosa que és interessant i és que, malgrat que jo hagi fet aquest disc i realment pensi que no em podré treure mai els corsés que porto, malgrat això, em caic molt millor ara que abans. I em trobo més lletja, més no sé què… però em caic millor.

—Corsé són tretze cançons, tretze artistes i el vostre tretzè àlbum. Un número que sempre s’ha vinculat amb la mala sort. Ho sou, de supersticiosa?
—Ara mateix estic en un moment molt espiritual i molt connectada perquè hi ha alguna cosa terrenal que no em dóna les respostes que necessito. El número tretze és el número més imperfecte del món i tenia tot el sentit que fos aquest.

—El 15 de setembre vau presentar per primera vegada l’àlbum de Corsé i ara començareu ronda. Teniu ganes de veure la reacció del públic en directe?
—Friso per veure-la. Pensa que jo surto a l’escenari perquè m’escoltin. Els artistes ens dediquem a això al final, no? Trobo molt bonic posar-ho en comú, veure la reacció de la gent, les coses que podem fer millor i les que no… Sí, en tinc moltes ganes.

Gerry Shih · The Washington Post

Mudbidri, Índia. En un començament, els missatges de WhatsApp parlaven de carreteres reformades, escoles noves i menjadors socials; els missatges habituals d’un govern en campanya electoral. Però a mesura que el maig s’acostava, els missatges van començar a agafar un caràcter més fosc.

Un dia, a Sachin Patil li va arribar una publicació viral en què apareixien els noms de 24 ciutadans hindús que, assegurava, havien estat assassinats per musulmans. Un segon missatge advertia les noies hindús del perill de ser raptades per homes musulmans amb l’objectiu d’enllistar-les a Estat Islàmic. En una altra d’aquestes publicacions virals es llegia una apel·lació urgent al vot: “Si el BJP és aquí, els teus fills estaran sans i estalvis. Els hindús estaran sans i estalvis.”

Quan va arribar el dia de les eleccions a l’estat de Karnataka, al sud de l’Índia, Patil, un treballador de banc de 25 anys resident en un poble tranquil als afores de la ciutat de Mangaluru, va dir que rebia 120 missatges polítics el dia en sis grups de WhatsApp. Segons que explica, eren recordatoris perquè votés el partit nacionalista hindú Bharatiya Janata (BJP), que governa l’Índia.

Encapçalat pel primer ministre Narendra Modi, el BJP i els grups nacionalistes hindús afiliats han estat a l’avantguarda mundial de l’ús de les xarxes socials per a objectius polítics, i han intentat d’instrumentalitzar-les per disseminar la seva ideologia i consolidar el seu control sobre la democràcia electoral més gran del món. Han perfeccionat la propagació de material inflamatori –sovint fals i de caràcter fanàtic– a escala industrial, cosa que ha despertat tant l’admiració com el rebuig més enllà de les fronteres de l’Índia.

La clau de l’èxit del BJP, un partit amb 180 milions de membres, és una màquina de missatgeria en massa construïda sobre plataformes de xarxes socials originàries dels Estats Units. Forma part d’un esforç més ampli de les forces de dretes alineades amb Modi per a instrumentalitzar la tecnologia –i restringir-ne l’ús que en puguin fer els opositors– en la consecució d’una agenda política ultranacionalista que pretén de marginar les minories religioses i suprimir l’oposició.

A mesura que els discursos de l’odi i la desinformació a l’Índia han agafat volada aquests darrers anys, els gegants de Silicon Valley han intentat repetidament de mantenir sota control tot aquest contingut incendiari. I sovint, arran de les dificultats per a aconseguir-ho, han optat per fer-ne els ulls grossos.

Paral·lelament, els Estats Units han estat cortejant agressivament l’Índia com a contrapès geopolític a la Xina, justament en un moment en què Modi ha accelerat volgudament el descens del seu país cap a l’autocràcia. Aquest mateix mes, l’acusació del govern del Canadà sobre la implicació d’agents indis en l’assassinat d’un destacat separatista sikh en terres canadenques ha tornat a centrar l’atenció del món en la deriva autoritària del govern de Modi, que suscita com més va més interrogants sobre els esforços dels països occidentals per estrènyer vincles amb Nova Delhi.

Aquesta primavera, els periodistes del Washington Post van passar unes quantes setmanes a Karnataka mentre l’estat es preparava per a les eleccions. L’experiència els va presentar l’estranya oportunitat d’accedir a la gran maquinària de missatgeria pro-BJP i de tractar amb els activistes que la dirigeixen. En converses amb els periodistes del diari, el personal del BJP i els aliats del partit van revelar com conceben i elaboren publicacions destinades a explotar les pors de la majoria hindú de l’Índia, i van explicar al detall com havien reunit un aparell extens de 150.000 treballadors especialitzats en xarxes socials per propagar aquest contingut a través d’una vasta xarxa de grups de WhatsApp.

Amb aquesta infrastructura, el partit va enviar missatges de reivindicació dels èxits del BJP i en contra del seu principal oponent, el partit del Congrés Nacional Indi (INC), directament a les butxaques de centenars de milions de persones.

Però més enllà dels esforços oficials en línia del partit, el personal del BJP, els consultors de campanya i els partidaris del partit amb qui ha parlat aquest diari expliquen que també hi ha una campanya paral·lela a l’ombra. Revelen que el partit col·labora secretament amb creadors de contingut que dirigeixen allò que es coneix com a pàgines trol, i que s’especialitzen en la creació de publicacions incendiàries dissenyades per fer-se virals a WhatsApp i desfermar les passions de les bases del partit. Aquestes publicacions sovint tracen un dibuix ominós –i fals– d’una Índia on la minoria musulmana (un 14% de la població), esperonada pel partit laic i liberal de l’INC, abusa i assassina de manera rutinària membres de la majoria hindú. Una Índia on la justícia i la seguretat tan sols poden garantir-se mitjançant el vot al BJP.

L’Índia és el principal mercat de WhatsApp del món, amb més de 500 milions d’usuaris. Els investigadors, els funcionaris del govern indi i els treballadors de WhatsApp han reconegut el potencial de la plataforma com a eina per a afavorir la polarització i atiar la violència. Però, durant molt de temps, els detalls d’allò que succeeix dins l’ecosistema tancat del BJP a WhatsApp ha estat un misteri per als politòlegs i els partits de l’oposició, que han maldat per replicar l’èxit digital del partit.

“Hi ha uns altres partits de l’Índia que ho han intentat. Ho hem vist en altres països, com el Brasil. Però WhatsApp, realment, va ser dominat per primera vegada a gran escala pel BJP”, explica Kiran Garimella, un professor de la Universitat de Rutgers que ha estudiat el rol de WhatsApp en la política índia. “Per a construir aquesta infrastructura es requereixen recursos, planificació, inversió i una estructura organitzativa rígida. Però un 99% d’allò que passa en aquests grups està fora de tots els límits. No en cap informació.”

A Karnataka, pocs trols han aconseguit de tenir més influència a les xarxes que l’Astra, que significa “arma” en sànscrit. La majoria dels treballadors del BJP van dir que no en sabien la identitat real, tot i que molts van parlar amb entusiasme de la seva reputació.

L’Astra ha dissenyat tota mena de publicacions polaritzadores que s’ha compartit una vegada i una altra per WhatsApp a Karnataka. Una d’aquestes publicacions va ser la que va acabar rebent, precisament, en Patil. L’Astra ha estat festejat repetidament pels candidats locals del BJP, tot i que poques vegades ha intervingut en manifestacions i actes polítics. És una veu tan militant que, fins i tot, els dirigents del BJP temen que els acusi d’haver estat massa moderats amb els musulmans.

“Les pàgines com la de l’Astra són molt més importants que no els comptes oficials del BJP”, diu en Sudeep Shetty, que dirigeix les xarxes socials del partit al districte d’Udupi. “Són la nostra arma secreta.”

En persona, l’Astra –un jove espigat i amb ulleres de 28 anys que respon al nom de Sunil Poojary– no és tan temible com la seva reputació suggereix.

Un exèrcit immens

Enclavades entre la mar d’Aràbia i la serralada dels Ghats occidentals, les ciutats de Mangaluru i Udupi compten amb les millors universitats i tota mena de temples històrics. Als carrers, dones musulmanes vestides amb nicabs negres de cos sencer passen per davant dels sacerdots hindús que descansen sota les figueres sagrades. Ètnicament i culturalment diversa, però conservadora, la costa sempre s’ha situat al marge de la resta de l’estat, i ha esdevingut un focus de tensions religioses.

A la dècada dels vuitanta, la Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS) –l’organització de voluntaris paramilitars que fa de paraigua per als grups nacionalistes hindús– va desembarcar a l’estat. El grup va construir cases per a les tribus més pobres i va alimentar els necessitats. A poc a poc, va començar a redirigir els seus militants cap a la seva ala política, el BJP. Va establir campaments per a joves i els va començar a adoctrinar en la ideologia nacionalista hindú, també coneguda com a hindutva.

Al seu torn, el BJP va començar a derivar aquests militants cap a grups de línia dura com ara el Bajrang Dal, una organització coneguda per haver abordat i atacat musulmans acusats de contraban de vaques, uns animals considerats sagrats en l’hinduisme. Les bandes dels Bajrang Dal també es dedicaren a localitzar i separar per la força les parelles interconfessionals, sovint acusant-ne els homes musulmans de fer la “gihad amorosa”. L’organització també era coneguda per haver-se enfrontat recurrentment amb grups activistes musulmans.

Mentre l’agitació creixia als carrers, els partits feien la seva a les urnes. Però aquests darrers set anys, el BJP i l’INC, els dos partits més importants, han estès la pugna en un domini molt diferent: WhatsApp.

Ajith Kumar Ullal, el cap de xarxes socials del BJP a Mangaluru, treballa en una “sala de guerra” situada a l’oficina del partit al centre de la ciutat. Des d’allà, comanda una “cèl·lula” de xarxes socials, formada per nou voluntaris, que s’encarrega d’una zona de la costa de Karnataka en què viuen uns 1,5 milions de persones. La cèl·lula inclou el seu adjunt, que exerceix de redactor, i tres dissenyadors gràfics que s’encarreguen de combinar els texts amb fotografies i logotips per crear publicacions rectangulars, justament el format que els usuaris solen compartir més per WhatsApp.

Els treballadors voluntaris, que durant setmanes s’havien encarregat de combinar els números de telèfon dels registres de votants amb la informació recollida porta a porta, van afegir tants residents als seus grups de WhatsApp com van poder. En total, el BJP ha arribat a tenir en campanya electoral uns 150.000 treballadors dedicats exclusivament a feines relacionada amb WhatsApp, segons que explica l’antic cap de xarxes socials del BJP a Karnataka.

Ullal mateix, de fet, pertany a uns dos-cents grups de WhatsApp. “Tots i cadascun dels voluntaris del BJP que tenen un mòbil són guerrers de les xarxes socials”, resumeix.

Ha començat una revolució

Aquesta revolució en les comunicacions polítiques va començar l’any 2016, quan el conglomerat Reliance va entrar en el sector de les telecomunicacions i va començar a oferir als seus clients dades gratuïtes il·limitades, cosa que desfermà una guerra de preus entre les operadores. En tres anys, les dades mòbils de l’Índia van passar de ser les més cares a les més barates del món.

A final d’aquella dècada, els funcionaris del BJP van començar a reunir grans bases de dades de números de telèfon, i cercaven maneres d’agilitzar el procés de missatgeria. Durant unes eleccions a l’estat de Gujarat, el partit va fer servir un programari escrit en codi Python capaç de manipular la interfície web de WhatsApp per enviar, amb tan sols uns pocs clics, propaganda electorals a desenes de milers de destinataris.

L’any 2018, WhatsApp va introduir nous límits en el reenviament de missatges a l’Índia després d’haver constatat l’augment de missatges en massa infundats que havien causat assassinats i altres tragèdies.

El BJP va haver de recórrer aleshores a la seva gran fortalesa: la disciplina organitzativa. “Tothom que vulgui saber com funciona el BJP cerca tecnologia d’alta fidelitat, extraordinària”, diu un antic director de campanya del BJP. “Una part d’això hi és, sí. Però la realitat és que, majoritàriament, és treball manual.”

En un estudi de camp fet l’any 2020, els usuaris indis van dir als investigadors de Meta que, als grups de WhatsApp, “havien vist una gran quantitat de contingut que fomentava el conflicte, l’odi i la violència”, dirigit sobretot contra la minoria musulmana. “És probable que la retòrica antimusulmana […] aparegui en les eleccions vinents”, advertia l’estudi, facilitat a aquest diari per la denunciant Frances Haugen. Un antic treballador de Meta que va investigar les eleccions índies diu que el problema fa anys que és reconegut dins l’empresa, però matisa que els executius no han trobat una solució per a moderar una plataforma que, per disseny, és privada.

Al començament de la campanya electoral, Ullal va afegir periodistes de The Washington Post a un dels seus grups de WhatsApp, i durant les setmanes següents, el seu equip es va dedicar a difondre principalment missatges de campanya típics sobre serveis públics i els assoliments del govern, entre més. Però quan s’acostava el dia de les eleccions, el tenor de la campanya va canviar dràsticament i el grup de WhatsApp es va omplir de missatges incendiaris i apel·lacions al fanatisme religiós.

Una publicació comparava els polítics de l’INC amb Tipu Sultan, un rei musulmà del segle XVIII que sovint és vilipendiat per haver matat, presumptament, hindús. Una altra publicació alertava que un vigilant hindú que havia estat detingut el març per haver matat a cops un musulmà en realitat era “víctima d’una conspiració”.

Normalment, el personal del BJP no es dedica a crear contingut inflamatori, segons que explica un subordinat d’Ullal. Sigui com sigui, va ser el personal d’Ullal qui va decidir de compartir aquests continguts. “Hi ha coses que potser no podem dir, però les pàgines trols sí que poden”, diu n’Alva.

Una “batalla civilitzadora” perpètua

Mirant enrere uns mesos després, Poojary diu que creu que la ira que circula per WhatsApp va contribuir al vessament de sang, i que la violència pot justificar-se pel servei de l’hinduisme.

Santosh Kenchamba, que dirigeix una altra pàgina trol molt influent, explica que els assassinats de musulmans formen part d’una “batalla civilitzadora” perpètua per part d’activistes hindús a les xarxes per a fer de l’Índia un estat hindú i posar al seu lloc els musulmans.

A mesura que la campanya s’escalfava a l’abril, Poojary va començar a rebaixar el to de les seves afirmacions falses a WhatsApp contra els musulmans –com ara, que membres d’aquestes minories, incentivats per l’INC, havien assassinat desenes d’activistes hindús.

Un dels votants que va rebre aquests missatges preelectorals va ser Patil, el treballador del banc. Explica que, quan era més jove, no hauria pensat mai que la majoria dels musulmans representés una gran amenaça. Però durant aquests darrers cinc anys, Patil rebia, com més va més preocupat, missatges de WhatsApp sobre el perill que suposadament representaven els musulmans. Ha escoltat missatges de veu anònims a WhatsApp que pretenen ser d’extremistes musulmans conspirant per matar hindús. A mesura que s’acostaven les eleccions del maig, va rebre advertències sobre la possibilitat de més violència en cas que l’INC guanyés.

Patil no ha qüestionat en cap moment aquesta desinformació. En canvi, ell i els seus amics –que diuen que tan sols consumeixen notícies de WhatsApp– han arribat a una conclusió inevitable.

“Els hindús estan en perill”, diu Patil.

Una lluita sense fi

Quan la campanya va arribar al punt àlgid a començament de maig, Modi va aterrar a la costa per encapçalar un acte ple de gom a gom. Després d’una hora parlant sobre l’economia, el volum de la veu de Modi va començar a pujar. Els seus braços van estirar-se al cel. Finalment, va explicitar la seva fúria per la proposta de l’INC de prohibir el Bajrang Dal.

Va ser aleshores quan la multitud, entre la qual hi havia Poojary, va esclatar en exaltació.

Però fins i tot amb la intervenció d’última hora del primer ministre, les eleccions estatals van ser decebedors per al BJP. Els analistes de televisió van dir que el partit s’havia debilitat, en part, per les lluites entre els seus dirigents, i que l’INC havia obtingut prou escons per a prendre el control de la legislatura estatal a Karnataka.

En un carrer tranquil al nord de Mangaluru, Patil, que finalment va votar el BJP, es preocupa per la seguretat dels hindús. Amb l’INC dirigint ara l’estat, diu, els musulmans s’envalentiran.

Però els avisos que va rebre Patil havien contribuït a l’èxit electoral el BJP en aquesta part de l’estat, on operatius com ara Poojary i Ullal havien omplert les pantalles dels votants amb el seu contingut divisor. Dels 13 escons en disputa, el partit en guanyà 11. Al costat de la mar, les carreteres estaven cobertes cada 100 metres per pancartes que felicitaven una de les estrelles en ascens de la regió, el membre de l’Assemblea Legislativa Yashpal Suvarna.

Poojary, per la seva banda, semblava alleujat. Els cinc candidats locals del BJP a què havia donat suport a les xarxes socials havien guanyat. Però també li preocupava, admetia, que –ara que el congrés controlava la policia estatal– fos acusat de difamació o difusió d’informació falsa.

Així i tot, Poojary no va poder evitar de continuar remenant l’olla. Amb prou feines havien acabat les eleccions, i ja difonia publicacions que comparaven el nou govern estatal de l’INC amb Tipu Sultan, l’opressor musulmà. Va dir, amb l’ús d’una imatge de sang esquitxada, que un home sant hindú ja havia estat assassinat a prop de Bangalore.

A la seva oficina sense finestres, Poojary encara donava instruccions al seu editor de vídeos i dissenyador gràfic cada pocs minuts. El seu telèfon encara s’il·luminava constantment amb les notificacions de WhatsApp.

“Els musulmans han guanyat”, va dir. “Per ara.”

Es va disculpar, ens va saludar i va tornar a la feina.

Mohit Rao i Shams Irfan han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Els primers set mesos ha baixat d’un 24% el nombre de préstecs constituïts per a comprar un habitatge a Catalunya, segons l’Institut d’Estatística espanyol (INE). La davallada en valor durant aquest període, respecte de l’any passat, és del 31%, que vol dir uns 2.600 milions d’euros menys.

L’última pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE), la setmana passada, la desena consecutiva en poc més d’un any, ha tornat a revifar a l’euríbor. Si bé a l’agost havia fet una lleugera treva, i havia tancat el mes per sota del 4,1%, avui s’ha disparat fins a gairebé el 4,20% en taxa diària, cosa que va en línia amb els màxims anuals i és el nivell més alt d’ençà del novembre del 2008. La mitjana provisional del setembre és del 4,138%. De fet, ja el dia que el BCE va elevar les taxes rectores fins al 4,5%, l’euríbor va donar mostres d’accelerar-ne l’avanç i deixà enrere els seus moviments erràtics durant l’estiu.

És obvi, doncs, que els tipus de l’euríbor continuen afectant les compres d’habitatges, mitjançant la constitució d’hipoteques. Fins ara, cada mes del 2023 les xifres han estat per sota dels corresponents períodes de l’any passat. Precisament aquest matí, l’INE ha publicat les dades del juliol. I resulta que el nombre d’hipoteques sobre habitatges inscrits als registres de la propietat, a tot l’estat espanyol, és de 29.223, un 18,8% menys que el juliol del 2022. El valor de les hipoteques constituïdes sobre habitatges és de 4.190,9 milions, amb un descens anual del 20,9%. En el cas de Catalunya, la davallada és més important. En nombre, han baixat d’un 26% i en valor, d’un 28%.

Avui contextualitzarem les xifres actuals, en el cas català. Hem de partir de la base que el 2022 va ser relativament bo, després d’un 2021 també força bo. Cal pensar que el nombre d’hipoteques de l’any passat gairebé doblava el de deu anys abans (43.000). I, això sí, era menys de la meitat del registrat el 2006, l’últim any del boom (243.000). El punt mínim del sotrac de tots aquests anys, després de la gran crisi, va ser el 2013, amb 30.000 hipoteques constituïdes.

En termes de valor, les dades són semblants. El 2022, l’import de les hipoteques constituïdes ha estat de 13.700 milions, cosa que quadruplicava les del 2013 (3.300) i era la tercera part, si fa no fa, del 2006 (41.300). Totes aquestes xifres prèvies són per a entendre que els dos últims anys el mercat s’havia despertat i el nombre d’hipoteques inscrites s’havia refet, en part, després dels deu anys de crisi anteriors. Com ja hem vist, el detonador principal de les caigudes d’enguany és l’euríbor a dotze mesos, que l’abril de l’any passat encara era pràcticament del 0%. Avui ja volta el 4,20% i supera la mitjana de la zona euro.

És una situació que ha canviat tant i tan ràpidament, que ha desanimat molts potencials compradors a subscriure una hipoteca. Al marge del fet real d’una pujada tan forta i ràpida com no s’havia vist mai, i que ha encarit molt el producte, hi ha el fet psicològic que feia molts anys que estàvem acostumats a veure que els diners no costaven pràcticament gens, perquè l’euríbor es trobava en xifres negatives. L’impacte monetari i el psicològic, doncs, han conformat un refredament de la situació entre els potencials demandants d’hipoteques el 2023, sobretot a l’hora de calcular les xifres en comparació amb el 2022 que, cal insistir-hi, va ser relativament bo.

M’he entretingut a calcular què ha passat a Catalunya durant els set primers mesos de l’any, respecte del 2022. I les diferències són importants. En aquests mesos s’han constituït unes 35.000 hipoteques; en canvi, l’any passat, en aquest període, van ser gairebé 46.000. És una davallada molt significativa, del 24%. Quant al valor total de les hipoteques, que ha estat d’uns 5.600 milions d’euros, és un 31% inferior als poc més de 8.200 milions de l’any passat. Uns 2.600 milions menys, Déu n’hi do!

Entre els que han continuat demanant hipoteques, els comportaments han canviat molt d’un any a un altre. El juliol de l’any passat, un 75% de les hipoteques que es demanaven eren de tipus fix i el 25% de tipus variable; ara, en canvi, les primeres només són un 58% i les segones, un 42%. És a dir, la gent torna a les variables, sobretot mitjançant les de tipus mixt, que s’han convertit ràpidament en un producte més fàcil de vendre pels bancs. Es tracta de pagar els primers anys a tipus fix i després, variable.

Els tipus d’interès mitjans al començament de les hipoteques constituïdes, que forneix l’INE, expliquen en part el canvi de comportament dels hipotecats. Veiem que el febrer del 2022 el tipus fix era de l’1,76% i el variable l’1,75%. Estaven igualats. El juliol d’enguany els fixos han pujat al 3,49% i els variables al 2,95%. A hores d’ara, dos mesos després d’aquestes dades, ja estan per damunt.

I quina és la situació prevista els mesos vinents? L’euríbor va molt lligat al comportament que té el BCE amb la seva política monetària. La pujada de la setmana passada del tipus de referència va fer mal. Plou sobre mullat i queda en l’aire el dubte si pujarà un quart de punt més abans d’acabar l’any o continuarà igual. Els analistes ja parlen de dates en què començarà el camí invers dels tipus, és a dir, quan baixaran. Crec que és prematur especular sobre això. Sobretot, després de les manifestacions recents de la presidenta del BCE, Christine Lagarde.

“Considerem que els nostres tipus han assolit nivells que, mantinguts en una durada prou llarga, faran una contribució substancial al retorn oportú de la inflació cap al nostre objectiu.” Amb aquestes paraules la presidenta del BCE, Christine Lagarde, va avisar dilluns la comunitat financera, durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Econòmics al Parlament Europeu. Tampoc no han ajudat a augmentar l’optimisme les paraules del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos: “La informació disponible en aquest moment fa pensar que el nivell de tipus d’interès actual, si es manté durant un període prou llarg, seria coherent, en termes generals, per a assolir el nostre objectiu d’inflació del 2% a mitjà termini.” Tots dos reciten la mateixa cantarella, com toca.

En definitiva, la gran pregunta que es fa ara la gent és si a curt termini es poden continuar apujant els preus de les hipoteques i posar encara més contra la paret les llars hipotecades de l’estat espanyol, que, en un 70%, tenen préstecs de tipus variable. Els analistes creuen que no es poden descartar nous enduriments de les condicions, encara que també matisen que no seran tan forts com els registrats durant la primera meitat del 2023.

Sí que sembla clar que, si l’euríbor se situa més a prop del 4,5% que del 4%, les entitats es trobaran obligades a ajustar a l’alça els tipus d’interès per protegir els seus marges, però, probablement, ho faran d’una manera més suau. La raó és ben clara. Veuen la forta caiguda del saldo viu hipotecari –l’import de les hipoteques vives que generen interessos per a la banca ja acumula dotze descensos mensuals consecutius–, que els obliga a mantenir uns preus tan competitius com els és possible, per continuar alimentant un negoci que és clau per als seus comptes de resultats.

No cal dir, addicionalment, que els alts preus actuals de l’habitatge són un entrebanc més per a moltes famílies que necessiten accedir-hi. Però això és un altre problema.

OpenAI, que és l’empresa desenvolupadora de ChatGPT, ha anunciat que el xatbot en obert ja pot accedir a totes les dades disponibles a internet. Fins ara, l’eina només podia fer servir dades disponibles anteriors a 2021.

D’aquesta manera, ChatGPT ja podrà oferir unes respostes molt més actualitzades a les preguntes dels usuaris. La companyia ho ha anunciat en un piulet.

ChatGPT can now browse the internet to provide you with current and authoritative information, complete with direct links to sources. It is no longer limited to data before September 2021. pic.twitter.com/pyj8a9HWkB

— OpenAI (@OpenAI) September 27, 2023

ChatGPT és un model d’intel·ligència artificial generativa en obert capaç de crear text i llenguatge natural de manera autònoma, després de ser entrenat amb grans quantitats de dades.

Llançada al gran públic el novembre passat, va convertir-se aviat en un fenomen d’internet, trencant la barrera dels cent milions d’usuaris mensuals en tan sols vuit setmanes.

Entra en funcionament el primer xat basat en IA generativa en català

Una dona de setanta-sis anys resident al Prat de Llobregat ha estat el primer cas diagnosticat de febre del Nil occidental a Catalunya, segons que ha avançat El País i ha confirmat VilaWeb. L’afectada, que ja tenia una salut delicada, va ingressar a l’hospital de Bellvitge i va arribar a ser traslladada a l’UCI. Ara, ja es recupera en un centre sociosanitari.

Tot i que tot apunta al virus del Nil occidental (VNO), el cas està actualment declarat com a probable, ja que l’Institut de Salut Carlos III encara no ha emès el resultat de les proves diagnòstiques realitzades.

Arran d’aquest cas, el Departament de Salut ha alertat tots els centres assistencials per tal de detectar possibles casos nous, fet que no s’ha produït. També ha investigat entomològicament la zona on resideix la dona, sense detectar cap població important de larves ni de mosquits adults que transmeten aquest virus. Per la seva banda, el Banc de Sang i Teixits ha iniciat un cribratge universal del VNO a totes les donacions del Principat.

Durant la darrera dècada s’ha detectat la circulació del VNO en diversos països europeus, com ara França, Espanya, Portugal, Àustria, Hongria, Romania o Itàlia. Pel que fa als Països Catalans és el tercer cas en humans que es detecta enguany, després dels dos primers registrats al País Valencià.

Un empleat del Parador de Turisme d’Aiguablava, a Begur, es va negar a atendre aquest estiu una dona que s’hi va adreçar en català i, de males maneres, li va exigir que parlés en castellà. Així ho ha revelat la Plataforma per la Llengua, que ha rebut la denúncia de l’afectada. Ara l’entitat demana a l’empresa, de titularitat pública, que investigui els fets i prengui mesures per evitar que es repeteixin situacions semblants, atès que l’estiu del 2022 ja va registrar una discriminació per motius lingüístics al mateix establiment.

Els fets denunciats van passar el 16 de juliol, quan la dona va trucar per telèfon a l’hotel per fer una reserva. La persona que la va atendre li va dir que no sabia català, i que l’obligació de la clienta era parlar-li en castellà. Ella va recordar que els establiments tenen l’obligació de garantir l’atenció als usuaris que s’expressen en català, i el treballador va perdre els estreps i va exigir a la ciutadana que parlés en castellà perquè “som a Espanya, i Catalunya no és res”.

L’agost del 2022, hi va haver un altre cas, quan una cambrera del restaurant de l’hotel va demanar a un client que li parlés en castellà, i quan ell li va dir que, si treballava de cara al públic, havia d’entendre el català, va aparèixer una altra cambrera que el va renyar i va sentenciar que “som a Espanya, i és de bona educació parlar en castellà si veus que la cambrera no entén el català”.

Per a l’entitat, es tracta de dos nous casos de vulneració flagrant dels drets lingüístics, i en aquest cas responsabilitat d’una empresa pública. Paradores de Turismo de España és una empresa que es va expandir arreu de l’estat espanyol, sobretot, a partir dels anys seixanta de la mà del ministre franquista Manuel Fraga Iribarne, i que té com a únic accionista la Direcció General de Patrimoni de l’Estat, un òrgan del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública del govern espanyol.

Sobre això, Plataforma per la Llengua demana a l’empresa que incorpori el català a les xarxes socials i al web, que sí que ofereix, en canvi, en anglès, francès i alemany, i que formi lingüísticament els seus treballadors, ja que té vuit establiments al Principat i tres al País Valencià.

ERC, Junts i la CUP no han estat capaços de posar-se d’acord per registrar cap proposta de resolució conjunta sobre l’amnistia i l’autodeterminació, però el parlament s’hi pronunciarà divendres com a colofó del debat de política general. Tots tres grups han registrat propostes diferents i ara negociaran per mirar de pactar algun text abans no s’exhaureixi el límit de les transaccions, demà les cinc de la tarda. Les principals diferències sobre l’amnistia tenen a veure amb l’amplitud de causes que hauria d’abastar. Quant a l’autodeterminació, ni ERC ni Junts no es lliguen de mans en la negociació amb el PSOE i demanen que la cambra constati aquest dret.

En concret, amb la seva proposta, ERC vol que el parlament defensi la necessitat d’una llei d’amnistia per a deixar sense efectes les infraccions penals o administratives vinculades a la defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya i insta el govern a fer “totes les gestions oportunes” per a fer possible aquesta llei. D’aquesta manera, delimita l’abast de l’amnistia i atorga un paper preeminent a l’executiu en la negociació, com ho ha reclamat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, durant el debat parlamentari. La resolució pretén que el parlament es refermi en la defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació, és a dir, que “Catalunya pugui decidir el seu futur col·lectiu a través d’un referèndum”. I insta igualment el govern a moure’s per a aconseguir-ho. Aquesta és la via democràtica amb què creu possible la resolució del conflicte polític.

Junts pretén que el parlament constati la necessitat d’articular una amnistia que impliqui l’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme. Considera que és imprescindible per a deixar clar que la seva causa és tan democràtica com qualsevol altra opció política. No detalla, tanmateix, les causes que hauria d’abastar. Ho deixa en termes genèrics. També pretén que la cambra constati que Catalunya té el dret d’autodeterminació i el reconeixement nacional de Catalunya és la via democràtica per a resoldre el conflicte, amb els límits únics que defineixen els acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans i llibertats fonamentals, com reconeix l’article 96 de la constitució espanyola i com va reclamar Carles Puigdemont en la conferència en què va fixar les condicions prèvies per a negociar amb el PSOE. “El poble català té el dret a fer realitat de manera democràtica la decisió que va prendre en el referèndum de l’1-O d’esdevenir un estat independent en forma de república”, hi afegeix. I diu que el mandat que en va sortir només podrà ser substituït per un referèndum acordat amb l’estat espanyol si hi ha voluntat política.

La CUP vol que el parlament manifesti que la sortida política al conflicte no pot ser només antirepressiva i ha d’incloure el reconeixement del dret d’autodeterminació. Vincula, per tant, totes dues coses, com han defensat reiteradament. També demana que el parlament es comprometi a activar tots els mecanismes per a tramitar la proposició de llei orgànica d’amnistia i de resolució del conflicte que ERC, Junts i la CUP van registrar al congrés espanyol el 2020 i no va ser admesa a tràmit. Així mateix, reclama que s’hi facin modificacions durant el debat perquè inclogui “totes les persones represaliades per motius polítics”. És a dir, “causes derivades de mobilitzacions socials, antifeixistes, feministes, per la llibertat d’expressió, etc.” Una altra proposta de la CUP insta el govern a no cooperar amb l’estabilització de les institucions de l’estat fins que no es reconegui el dret d’autodeterminació. A més, l’empeny a actuar més enllà dels límits constitucionals i estatutaris, amb sobirania, per garantir els drets socials de la majoria de la població en àmbits com l’habitatge, els subministraments bàsics, l’alimentació, el transport o les comunicacions, entre més.

Els comuns també han registrat una proposta perquè les forces polítiques avancin en la línia dels indults i de la reforma del codi penal en la negociació amb l’estat i es culmini amb una amnistia que “permeti tancar de manera definitiva la judicialització del conflicte”. També creuen necessari que hi hagi un acord polític que sigui validat democràticament. “Ha de passar per les urnes”, diu, sense concretar-ne la forma ni parlar de l’autodeterminació, seguint la mateixa fórmula de l’acord a què ja va arribar la taula de diàleg i que ha avalat la dirigent de Sumar, Yolanda Díaz.

El PSC, en canvi, han presentat una proposta que defensa el diàleg i la convivència per a avançar en el marc de la constitució espanyola. Han esquivat les referències a l’amnistia, tot esperant que el PSOE es mogui.

Junts i el PSC coincideixen en la falta de confiança amb el govern

Junts també vol que el parlament subratlli la debilitat del govern. Si aquest matí el president del grup parlamentari, Albert Batet, ha demanat a Aragonès que convoqués eleccions si no fa un canvi de rumb, després ha presentat una proposta perquè la cambra admeti que “persisteix la falta de confiança” d’una majoria parlamentària respecte de l’executiu d’Aragonès, i sosté que això genera “feblesa, inestabilitat i manca de previsió” per a encarar els objectius de Catalunya. El PSC també ha presentat un text similar, en què afirma que, un any després del trencament del govern, persisteix la manca de confiança de la majoria de la cambra al govern. Alhora, critica la “inexistència de rumb” i la “desorientació” del govern.

Una dona ha resultat ferida greu després d’haver estat apunyalada a la plaça Virrei Amat del districte de Nou Barris de Barcelona, segons que ha avançat Metropoli Abierta i han confirmat els Mossos d’Esquadra a l’agència ACN.

La policia ha explicat que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) havia enviat quatre ambulàncies a l’indret i que, després d’haver atès la víctima, havia estat traslladada en estat greu a un centre hospitalari.

Els Mossos han obert una investigació per a aclarir els fets, que han passat cap a un quart de tres de la tarda.

El govern del Consell de la República ha respost a la carta oberta que una trentena de membres de l’Assemblea de Representants del Consell de la República van fer al president Carles Puigdemont en la qual criticaven la supressió de la cambra i acusaven el govern de l’ens d’haver actuat contra l’assemblea. A més, en el text assenyalaven especialment el vice-president Toni Comín: “La presència i les accions de Toni Comín, amb una trajectòria política molt fluctuant (dins alguns partits avui espanyolistes), i mogut per la promoció d’interessos personals, posen en risc aquest projecte vital.”

Trenta membres de l’Assemblea de Representants publiquen un comunicat dur contra el govern del Consell de la República

Ara el govern del Consell de la República ha fet un comunicat, en què expliquen que no es poden personificar les seves decisions, perquè sempre es prenen per unanimitat i que “cap dels missatges polítics i de les propostes de reforma dels codis que ha traslladat a l’assemblea eren missatges o propostes personals, sinó del conjunt del govern”.

A més, diuen que cap de les actuacions ni de les decisions del govern permeten de sustentar la idea que hagi caigut en una “deriva autoritària”. Sobre l’acusació que la reforma institucional que es vol fer derivarà en una “estructura piramidal i autocràtica”, diuen que és al contrari, és a dir, que se substitueix l’assemblea en dues cambres que puguin “aportar més valor afegit a l’acció política del Consell i servir millor a la missió d’aquest, que no és sinó fer efectiu el mandat democràtic dels quals els ciutadans del Principat de Catalunya es van dotar l’1-O”.

Sobre les crítiques, diuen que “una part dels representants han entès l’assemblea com un òrgan de confrontació i crítica cap al govern”, que “s’ha anat definint un grup de suport al govern i un grup d’oposició a aquest govern” i que aquest sector opositor representa una part no majoritària. Sobre això, fan càlculs i diuen que, atès que 7 signats dels 31 ja havien renunciat a la seva condició de representants, en la carta oberta només hi ha el suport de 24 representants dels 121 que componen l’assemblea.

Veieu ací el text íntegre del comunicat:

COMUNICAT DEL GOVERN DEL CONSELL

1. El Govern del Consell és un òrgan col·legiat que debat i delibera permanentment i intensa i pren les seves decisions de manera consensuada. Totes les decisions relatives a la reestructuració del Consell han estat preses per unanimitat del Govern, des del seu president fins al darrer dels seus membres –decisions com la dissolució anticipada de l’Assemblea de Representants, la proposta de substituir-la per un sistema bicameral o la convocatòria d’una consulta vinculant a les bases del Consell sobre aquesta proposta-. Concretament, la decisió de dissoldre anticipadament l’Assemblea, tot i que formalment només pot ser presa pel president del Consell, va comptar en tot moment amb l’acord unànime de tots els membres del Govern.

2. El vicepresident, Toni Comín, és la persona que, per la seva condició de número dos del Govern, ha assumit habitualment la responsabilitat de presentar davant de l’Assemblea les diferents propostes que el Govern ha considerat necessàries per a millorar el funcionament Consell -sempre amb la voluntat de fer-lo més democràtic i més eficaç- i de debatre-les i discutir-les amb els seus membres. En aquest sentit, cap dels missatges polítics i de les propostes de reforma dels Codis que ha traslladat a l’Assemblea eren missatges o propostes personals, sinó del conjunt del Govern. Per aquesta raó, les consideracions crítiques que en la “Carta oberta” es personifiquen en la figura del vicepresident caldria dirigir-les, en tot cas, al Govern en el seu conjunt.
Aclarit això, des del Govern creiem necessari respondre de manera específica a algunes d’aquestes consideracions crítiques, qüestions específiques la resposta a les quals es detallen en l’Annex d’aquest comunicat.

3. El Govern del Consell ha respectat en tot moment les decisions de l’Assemblea de Representants i, ara i sempre, aplica els diferents Codis tal com aquests han estat aprovats per l’Assemblea, com no podria ser d’altra manera. Així, cap de les actuacions ni de les decisions del Govern permeten sustentar la idea que aquest hagi caigut en una “deriva autoritària”. Ans al contrari, el Govern i el seu president s’ha limitat a exercir aquells drets que els diferents Codis que l’Assemblea ha aprovat li atribueixen, com per exemple: el dret de proposar una reforma del Codi General; el dret de proposar una reforma del Codi de Consells locals; o el dret de dissoldre anticipadament l’Assemblea de Representants. Totes les decisions del Govern s’han pres, per tant, des del més estricte respecte dels Codis acordats per l’Assemblea.

4. Contràriament al que s’afirma a la “Carta oberta”, la reforma institucional que el Govern ha proposat -i que serà sotmesa a consulta dels registrats entre l’11 i el 16 d’octubre- en cap cas no suposa dotar al Consell d’una “estructura piramidal i autocràtica”. Ans al contrari, es proposa una reforma que permeti a les dues Cambres cridades a substituir l’Assemblea especialitzar-se en aquelles funcions que els permetin aportar més valor afegit a l’acció política del Consell i servir millor a la missió d’aquest, que no és altra que fer efectiu el mandat democràtic dels quals els ciutadans del Principat de Catalunya es van dotar l’1-O.

Per altra banda, des del Govern tenim un profund respecte pels referèndums com a instrument de democràcia directa i en cap cas considerem que les consultes als registrats siguin un exemple de “populisme”, sinó com un mecanisme de radicalitat democràtica. De fet, el Consell mateix té el seu fonament en un referèndum, el de l’1-O del 2017, sense el qual avui no podria existir.

5. Els membres del Govern, i particularment el seu vicepresident, han fet de l’escolta de l’Assemblea i el diàleg amb els seus membres la divisa constant de la seva actuació. En són la prova la llarga llista de compareixences davant de les diferents Comissions de l’Assemblea que s’han produït durant el passat mandat -sigui a petició pròpia o a petició dels representants-, la iniciativa d’establir un torn de preguntes al Govern i al president en cadascun dels Plens, o les trobades habituals dels membres del Govern amb molts dels representants, sempre a petició d’aquests. Per aquesta raó, és del tot incomprensible i incorrecte qualificar de “despòtica” l’actitud del Govern, ni d’aquest en el seu conjunt, ni de cap dels seus membres en particular.

6. Pel seu sistema electoral, l’Assemblea de Representants no està composta per partits polítics, sinó per registrats que es presenten a títol personal com a candidats de la seva circumscripció. El desenvolupament de l’Assemblea, des de la seva elecció ara fa dos anys fins avui, mostra que una gran part dels representants han entès l’Assemblea com un òrgan orientat al suport i la col·laboració amb el Govern del Consell -el president del qual ells mateixos van elegir per amplíssima majoria-. Tanmateix, una part dels representants han entès l’Assemblea com un òrgan de confrontació i crítica cap al Govern -opció que, per descomptat, considerem perfectament legítima-. Així, tal com passa en els Parlaments basats en partits polítics i organitzats en grups parlamentaris, en l’Assemblea del Consell s’ha anat definint un grup de suport al Govern i un grup d’oposició al mateix.

Com en aquests Parlaments, les veus amb voluntat d’oposició s’han fet sentir de manera més sonora. Constatem, no obstant això, que el grup de representants que han donat suport a aquesta “Carta oberta” –i amb la qual exerceixen el seu rol d’oposició al Govern- representa una part no majoritària de l’Assemblea de Representants. En efecte, atès que 7 dels 31 signants ja havien renunciat a la seva condició de representants amb anterioritat a la dissolució de l’Assemblea, aquesta “Carta oberta” compta amb el suport de 24 representants, d’un total dels 121 que componen l’Assemblea (és a dir, un 20% de l’Assemblea).

7. En darrer lloc, des del Govern volem manifestar dues consideracions finals:
En primer lloc, volem expressar la nostra satisfacció pel fet que el moviment independentista aculli avui persones de procedències polítiques molt diverses. Si l’independentisme ha crescut -des del 15% que representava fins a l’any 2010, a més del 50% que va obtenir en les darreres eleccions al Parlament, o fins als 2 milions de persones que van votar l’1-O- és gràcies al fet que una gran part dels ciutadans de Catalunya que abans de l’inici del Procés no compartien l’objectiu de la independència l’han anat progressivament abraçant a mesura que el Procés ha anat avançant. I precisament aquesta capacitat d’atracció del moviment independentista respecte de persones procedents d’altres projectes polítics és allò que l’ha fet fort i majoritari.

En segon lloc, considerem indigne que s’atribueixin “interessos personals” a membres del Govern del Consell que l’any 2017 van formar part el Govern de la Generalitat i que, com a tals, es van comprometre de manera incondicional amb la celebració del referèndum de l’1-O, des de la plena consciència que aquest compromís els podia convertir en víctimes d’una dura repressió que havia de tenir com a conseqüència l’exili o la presó. Totes les persones que han estat objecte de persecució penal per part de l’estat espanyol -i que, per tal de ser coherents amb els seus ideals democràtics, de justícia social i d’alliberament nacional del poble de Catalunya, han assumit de manera lliure i voluntària un grau altíssim grau de sacrifici personal- haurien de merèixer el màxim respecte per part de totes aquelles persones que formen part del Consell i en comparteixen la seva missió.

 

Annex

1. Pel que fa a la consideració de la “Carta oberta” segons la qual el Govern, a través del seu vicepresident, va traslladar a l’Assemblea la necessitat que aquesta “donés suport a les directrius polítiques del Govern”, creiem necessari compartir la següent reflexió. En un sistema parlamentari, cal una majoria del Parlament –en aquest cas l’Assemblea- per elegir el president del Govern i cal també una majoria per aprovar les lleis que aquesta elabora. En condicions normals, aquestes dues majories tendeixen a coincidir i, per aquesta raó, les lleis que aprova un Parlament democràtic acostumen a comptar amb el consens i l’acord del Govern presidit per la persona que aquest mateix Parlament ha elegit.

La peculiaritat del sistema electoral pel qual es tria l’Assemblea de Representants del Consell fa que la majoria parlamentària que dona suport al Govern no es pugui articular a partir de partits polítics ni de grups parlamentaris. Per aquesta raó, el Govern va posar sobre la taula la conveniència d’articular algun mecanisme innovador que propiciés el normal consens entre el Govern i l’Assemblea pel que fa a la tasca legislativa i d’elaboració dels Codis. Que el Govern obrís aquest debat en el si de l’Assemblea en cap cas permet concloure que hi ha hagut un intent “d’usurpar la independència legislativa de l’Assemblea.”

2. Pel que fa a la reforma del Codi dels Consells locals a la qual es fa al·lusió a la “Carta oberta”, calen els següents aclariments. En aquest Codi, tal com fou aprovat per l’Assemblea, no es permet la creació d’un únic Consell local per al conjunt del País Valencià o per al conjunt de les Illes Balears –de la mateixa manera que no permet la creació d’un únic Consell local per al conjunt del Principat-. Tanmateix, aquests territoris dels Països Catalans van manifestar la voluntat de crear una estructura territorial única en cadascun d’ells, proposta que el Govern compartia plenament, tal com se’ls va traslladar de manera reiterada.

Per tal de fer-ho possible, el Govern, a través del seu vicepresident, va instar una reforma del Codi dels Consells locals. Tot i això, aquesta no va ser acceptada pels mateixos representants d’aquests territoris a sí de l’Assemblea, amb l’argument que preferien mantenir un únic model de Consells locals -d’àmbit municipal o supramunicipal- idèntic per a tots els Països Catalans. En conseqüència, el Codi de Consells locals que els representants d’aquests territoris van defensar i que està actualment en vigor ha impedit, de manera paradoxal, la creació del Consell del País Valencià o de les Illes Balears que ells mateixos propugnaven.

3. Pel que fa a la despesa dedicada al funcionament de l’Assemblea, el Govern, per mitjà de la seva estructura tècnica, ha mirat de garantir l’equipament físic i tecnològic necessari perquè els seus Plens –siguin presencials o virtuals- se celebrin amb la dignitat que aquest òrgan parlamentari exigeix. Tractant-se de Plens públics, sobre els quals consta abundant material gràfic als mitjans de comunicació, és fàcil constatar la qualitat d’aquest equipament.

Per altra banda, el Govern vol afirmar amb tota rotunditat que no hi ha hagut cap tracte de favor en la gestió i distribució dels recursos necessaris per al funcionament de l’Assemblea, ni pel que fa a aquests recursos ni a caps d’altres. La selecció dels proveïdors per part de l’equip tècnic del Consell ha seguit sempre els criteris d’oferta més econòmica i millors condicions de pagament. En aquest sentit, el Govern constata que la gestió econòmica del Consell ha seguit sempre els criteris d’eficiència, austeritat, transparència i rendiment de comptes.

4. Pel que fa a la suposada eliminació, sobtada i sense avisar, dels correus institucionals dels representants, és necessari aclarir el següent. Des dels serveis tècnics del Consell es va habilitar la possibilitat que tots els membres de l’Assemblea, des del seu correu electrònic institucional, poguessin enviar missatges generals al correu personal del conjunt de registrats de la circumscripció per la qual havien estat elegits –en alguns casos, centenars o milers de registrats-. L’Assemblea del Consell ha estat, en aquest sentit, un cas excepcional, en tant que ha garantit l’accés automàtic dels representants al correu dels seus electors. Però aquest accés s’ha articulat des del ple respecte a la Llei de Protecció de dades -com no podia ser d’altra manera-.

El dret dels representants a enviar missatges generals al conjunt de registrats de la seva circumscripció va finalitzar, lògicament, en el moment en què l’Assemblea va ser dissolta i aquests, per tant, van deixar de tenir la condició representants. Malgrat això, es va mantenir aquest dret encara diversos dies amb posterioritat a la dissolució de l’Assemblea, per tal que els representants tinguessin l’oportunitat d’enviar un correu electrònic de comiat als seus electors –oportunitat que, per cert, molts dels representants van aprofitar-. Passat aquest període, aquest accés automàtic al mailing de les bases del Consell va finalitzar. Per tant, en cap cas s’ha eliminat el correu de cap representant sinó que –de manera perfectament previsible- s’ha dut a terme un tràmit imprescindible com és el de tancar el seu accés a un mailing del qual és responsable legal el Consell.

Carles Puigdemont, president del Govern del Consell
Toni Comín, vicepresident

Antoni Castellà, conseller
Montserrat Corrons, consellera
Guillem Fuster, conseller
Carme Garcia, consellera
Mercè Jou, consellera
Lluis Llach, conseller
Aurora Madaula, consellera
Lluis Puig, conseller
Teresa Vallverdú, consellera

El govern de la Generalitat de Catalunya ha impulsat el primer xat d’intel·ligència artificial generativa en català, basat en el llenguatge artificial de la plataforma Google Cloud’s Vertex AI. És un projecte encara experimental que genera respostes automàtiques a les consultes o queixes que la ciutadania fa arribar a l’Oficina de Gestió Empresarial (OGE). La iniciativa introdueix el català en la intel·ligència artificial generativa.

Per tal de garantir la qualitat de les respostes, el personal de l’oficina revisarà les respostes generades. Aquest sistema, desenvolupat amb el suport de Capgemini i Google Cloud, té com a objectiu reduir el temps de resposta a la ciutadania i garantir-ne l’atenció en català.

L’acord entre el govern i les tecnològiques pretén obrir camí en el desenvolupament de la generació de respostes automàtiques intel·ligents en català en qualsevol àmbit.

La intel·ligència artificial generativa va popularitzar-se fa uns mesos amb el llançament del xatbot ChatGPT, un model llançat en obert capaç de generar text i llenguatge natural de manera autònoma després de ser entrenat amb grans quantitats de dades.

Entrevista a la intel·ligència artificial ChatGPT: “Si tens por que et prengui la feina, pots estar tranquil”

El president francès, Emmanuel Macron, comença avui el viatge de tres dies a Còrsega amb motiu del vuitanta aniversari de l’alliberament de l’illa. En aquesta visita es preveu que en el discurs que faci demà al matí a l’Assemblea de Còrsega hi hagi una resposta al projecte d’estatut d’autonomia que la cambra va aprovar a principi de juliol.

Les expectatives sobre el discurs de Macron no són optimistes en el cas dels independentistes. El president del partit Core a Fronte, Paul-Félix Benedetti, ha explicat que no participarà en un sopar que es faci amb Macron a la prefectura d’Ajaccio, perquè “considero contrària a les expectatives dels corsos la declaració, emanada de la Presidència de la República, d’ahir a l’AFP”. Sobre això, ha dit que estaran atents a la declaració que faci demà el president francès, però, que “l’únic consens a tenir en compte és el de la deliberació, del 73% dels electes de Còrsega, el 5 de juliol”.

En la declaració recollida per AFP que va oferir l’Elisi, es remarcava que “no és admissible la cooficialitat de la llengua”, tot i que “no exclou fer un esforç en matèria de bilingüisme”, així com es negava a crear un estatus de resident, és a dir, la necessitat d’uns anys de residència per a poder comprar un habitatge a Còrsega. Aquestes són dues de les línies vermelles que havien marcat les autoritats franceses. No obstant això, la majoria de càrrecs electes preveuen que faci alguna proposta en matèria lingüística o d’habitatge, així com la necessitat de noves inversions en infrastructures, carreteres, sanitat o educació.

Jean-Guy Talamoni: “La llengua i la terra, aquest és el cor de totes les nostres reivindicacions”

Per la seva part, el partit independentista Corsica Libera ha assegurat que l’arribada de Macron suposa un “no-esdeveniment” i que no es creuen que el procés de negociació pugui comportar una autonomia real.

Els principals partits sobiranistes, Femu a Corsica, el PNC i Core in Fronte, es van reunir ahir i van reafirmar la seva posició comuna el dia abans de la visita presidencial i tots diuen voler defensar la proposta de l’assemblea.

Je ne participerai pas ce soir au dîner, en Préfecture d'Aiacciu, avec Emmanuel Macron.
Dans le contexte politique actuel, je considère la déclaration, émanant de la Présidence de la République, hier à l'AFP, contraire aux attentes des Corses.

— Paul-Félix Benedetti (@PF_Benedetti) September 27, 2023