Bo i coincidint amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà, l’editorial Adesiara publica la novel·la Rosa de Lima, acompanyada de dos contes més. Segons que explica l’editor Jordi Raventós, el volum aplega la narrativa de Guimerà. L’edició és a cura de Neus Oliveras Samitier, que també signa la introducció. Dues idees sobre la novel·la: la monotonia de la Castellassa, un casalot sòrdid i isolat on viuen una mare i un fill que no hi és tot, anomenat Hipòlit, es veu sotragada per l’aparició de dues dones, donya Leocàdia i Rosa de Lima, que hi resten un quant temps per un motiu ben peremptori. Anys després, en plena Setmana Tràgica, el fill de l’Hipòlit pren part en el saqueig i la crema de convents a Barcelona, però el seu furor inicial esdevé commiseració i generositat davant d’una descoberta d’allò més inesperada, que aboca el lector a un desenllaç pertorbador que, com el dels dos relats que s’inclouen també en aquest volum, és digne del més gran dels nostres dramaturgs.

Llegiu un fragment de Rosa de Lima, d’Àngel Guimerà (Adesiara).

L’editor Jordi Raventós, d’Adesiara, explica als lectors de VilaWeb:

“Guimerà no sols va escriure teatre

En l’any del centenari de la mort d’Àngel Guimerà, en què hi ha hagut diversos actes commemoratius, però les recuperacions de les seves obres, si no vaig errat, han brillat per la seva absència, arriba aquesta setmana a les llibreries Rosa de Lima i altres proses, que aplega tota la seva narrativa, això és, Rosa de Lima, l’única novel·la que va escriure, i els contes ‘Lo gos de casa’ i ‘Lo Nen jueu’.

És ben cert, com assenyala la professora Neus Oliveras Samitier –que ha tingut cura de l’edició i ha confegit la introducció del volum–, que l’obra narrativa de Guimerà és molt breu en comparació dels altres gèneres que va conrear, especialment, és clar, el teatre, però també, i de manera molt brillant, la poesia; això no obstant, hi manté uns lligams d’allò més sòlids.

Curiosament, Rosa de Lima es va publicar primer en castellà el 1917 per raó d’un encàrrec del director de La Novela Corta, José Urquía, que volia comptar amb les plomes més prestigioses del moment en la seva col·lecció, i que no es va estar de fer-la traduir perquè sortís a llum. L’original català va aparèixer sis anys més tard, el 1923, inaugurant la col·lecció la Novel·la d’Ara, i ho va fer amb l’omissió (¿de l’editor?) d’un llarg passatge que sí que figura a la versió castellana i, també, a l’esborrany manuscrit original que en conservem, passatge que ha estat incorporat, no cal dir-ho, en aquesta nova edició.

La novel·la és ambientada en un racó de món rural i sòrdid, anomenat la Castellassa, d’una part, i a Barcelona, en plena Setmana Tràgica, de l’altra. I conté tots els ingredients d’un magnífic relat, no sense defugir una bona dosi de crítica social, atès que l’escriptor hi manifesta el seu desconcert i la seva tristor davant la revolta, i hi lamenta amb contundència, per exemple, que no s’haguessin pogut evitar els incendis de convents i esglésies. I és, d’una altra banda, una novel·la plena de contrastos (camp/ciutat, bondat/maldat, etc.), contrastos també ben perceptibles en els personatges, entre els quals es destaca sobretot l’Hipòlit, que té nombroses semblances amb el Manelic de Terra baixa.

El volum, com hem vist, incorpora així mateix els contes ‘Lo gos de casa’ i ‘Lo Nen jueu’, que Guimerà va publicar per primera vegada el 1889, a la Renaixensa, sota pseudònim. Són certament dues joies literàries, amb un lèxic riquíssim, en què l’autor, com afirma la curadora, ‘ens fica a la pell d’aquests personatges per mostrar-nos la incomprensió a què es veuen abocats’.

En l’any del seu centenari, en un any de desastres i conflictes arreu –i també a casa–, aquests tres textos de Guimerà, aquesta seva prosa, no pot ser més vigent. Ara només falta que en feu la lectura… o la relectura.”

Aquesta tardor, dolça i rovellada, quan el jardí sembla una fulla morta que no acaba mai de caure, escrivia al meu quadern de notes frases fora del temps, dels esdeveniments, de la vida convulsa i escorxada de cada dia per intentar fer exercicis d’una serenitat perduda que creia que la lletra cal·ligràfica em podria ajudar a trobar com si fos la meva brúixola per un esser molt desorientat.

Escric en espiral, retorç, varii, prolifer, pràctic aquesta loquacitat que prové de l’alegria de fer girar d’una forma sempre nova la mateixa cosa.

Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo.

No volia que els aires de l’època entrassin en els meus textos.

Si parl d’una forma diversa de mi mateix, és que em mir d’una forma diversa. Totes les contrarietats es troben en mi segons qualque gir, i d’alguna manera: vergonyós, insolent, cast, luxuriós, xerraire, taciturn, laboriós, delicat, enginyós, atordit, bondadós, mentider, veraç, docte, ignorant i liberal, i avar i pròdig. Vols reduir aquest remolí a una identitat estable? Error.

Havia bastit un blindatge potent contra les notícies, les informacions, els missatges, les xarxes asocials, el bla-bla-bla que m’atacava per totes bandes, que volia contaminar-me amb la seva estupidesa i banalitat, i havia aconseguit una certa pau com un redol de descans entre dues batalles quan els enemics beuen cervesa plegats i brinden per la vida i per l’amort.

No cercava cap mestre sinó només un amic perquè em fes companyia.

Sabia que l’amor és el més fondo de tots els lligams.

Tenia estratègies defensives personals: fer un herbari, estudiar la vida dels insectes, dedicar-me a la lectura intensiva, als somnis. Brodar detallades descripcions de fulles i flors o dels coleòpters que m’envoltaven era una feina voluptuosa que m’entretenia i m’ajudava en la invenció fantàstica pròxima al gran Novalis quan deia: “Nosaltres somiam el món i ens és necessari somiar més intensament quan això esdevé necessari.”

En els escriptors que estim sempre hi ha un moment en què una frase o un mot dóna cop en sec una tonalitat a la música, un sentit a la història de la seva contarella.

Em sent un Men in dark times –un home en temps foscs, segons la fórmula de Hannah Arendt, un individu qualsevol que no s’atura de fer una protesta ininterrompuda de la consciència humanista davant els crims de la història.

Qui diu menys, diu més!

En el fons tot és molt simple: he estudiat el mal que m’ha ensenyat el bé, i la mentida que m’ha ensenyat la veritat.

I voldria poder dir com mestre Claudel aquests darrers mots abans de la mort: Deixau-me sol, no tenc por!

Saps allò que aquest vertader subversiu que era l’amic Claudel va fer gravar damunt la pedra tombal?

Aquí reposen les restes i la semença de Paul Claudel.

Quins collons, sacs de semença, tenia aquest home que declarava que la seva pàtria era el desordre i l’enrenou, la sinuositat i el desviament.

Són aquestes frases alertes crítiques de seguretat dins la podridura general feta de l’explotació i l’assassinat dels humils, dels innocents i dels pobres?

Tot per aquí és cru, abrupte, salvatge, lluminós.

Ell, C. P., m’havia deixat camins amb bitllets petits a les voreres que em podien ajudar a mirar: viure en algun indret és bell quan l’ànima és a un altre lloc. A la ciutat, quan somiam el camp, al camp, quan somiam la ciutat. A tot arreu quan somiam el mar.

Quan veia els caminals bruts de fullaca negrosa i pudenta que la humitat de la pluja havia esclafat en caramulls asimètrics arreu arreu em semblava trobar-me en una gran venda d’ocasions perdudes.

Hi havia a qualque lloc un turó abandonat.

L’escriptura esdevenia un jardí d’aclimatació.

Ell gargotejava, amb la seva agudesa, mots alats: mirau, escoltau, sentiu el que té lloc en la intensa profunditat de la paraula.

No veis que aquestes línies, fins i tot en la seva puntuació, enclouen nombrosos misteris?

Seguesc escrivint damunt la plagueta d’aquesta herba verda del sementer que estim tant, i pos les comes i els punts amb els terrossos vermellencs.

Contra la bestiesa i la dolentia cal recordar que tots els que ho semblen són imbècils, més la meitat dels que no ho semblen.

No basta comprendre, cal també endevinar.

Què cal fer? Passar gust, lentament; actuar, de pressa!

Sé que hi ha instants com ara mateix en què les coses es posen a bategar davant els meus ulls astorats amb els moviments lentíssims d’unes ones en totes direccions que sembla que no s’acabaran mai.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/11/Closcadelletra-CDXLIII.mp3

La xarxa social Bluesky ha guanyat molta popularitat aquestes darreres setmanes perquè s’ha convertit en una de les alternatives principals a X. Molta gent se’n va de l’antic Twitter a causa de la deriva que va començar a notar-se ara fa dos anys, quan Elon Musk va comprar-lo. Els discursos racistes, xenòfobs i d’extrema dreta i els continguts violents han guanyat terreny i molts usuaris creuen que ja no es poden tenir debats calmats com abans. La gent ha fet confiança a Bluesky. Però, qui hi ha darrere i en què consisteix, aquesta xarxa social? De tot plegat, en parlem per videoconferència amb Rose Wang, directora d’operacions de Bluesky, que en desgrana algunes qüestions clau.

—Com esteu? Ja teniu més de vint-i-tres milions d’usuaris. Us ho esperàveu?
—Crec que hem tingut més usuaris durant el nostre primer any que Instagram i Twitter durant el seu. Naturalment, no ens ho esperàvem. Aquests darrers deu anys, no hi ha hagut un auge de noves xarxes social, com sí que ha passat en les aplicacions de missatgeria, i després hi ha TikTok. Però d’una xarxa social com la nostra, de trobar-te amb amics, feia temps que no passava. Estem sorpresos, tant nosaltres com tot el món. No podíem forçar que passés, sinó que els usuaris havien d’elegir-nos. I quan ets una petita empresa emergent i ningú no sap qui ets, a vegades et demanes: “Importa a ningú més, això?” I la resposta ha estat un sí rotund.

—Bluesky és el nou Twitter?
—Això depèn a qui ho demanis.

—L’aparença és idèntica.
—És molt semblant a Twitter. Jack Dorsey va començar el projecte amb un piulet, de manera que entenc molt aquesta connexió. Ens entusiasma pensar que, a final de l’any que ve, la gent ja no ho podrà comparar perquè veuran que som diferents. Perquè ara, quan la gent ens compara amb Twitter, és com comparar la televisió del 1950 amb Netflix. A X, hi ha pocs canals. A Bluesky, la situació és diferent. Hi ha molts canals diferents, els feeds es creen i, en realitat, són creats pels usuaris mateixos. En tot cas, Bluesky és encara més democràtic.

—Esteu d’acord amb això que es diu que l’extrema dreta s’apodera de Twitter?
—Diria que Twitter clarament ja no és una plataforma bipartidista. Ara és el megàfon d’un partit. No sé com canviarà amb el temps, perquè depèn de les opinions de la gent. Però per això mateix neix Bluesky, perquè tornis a tenir el timó del vaixell.

—Us ho demano perquè molta gent està farta que a Twitter aparegui contingut d’extrema dreta, imatges i vídeos violents…
—Bluesky es regeix per les nostres condicions del servei i les directrius de la comunitat. En aquests moments, no permetem la desinformació ni els discursos d’odi. Però hi ha coses que s’assemblen més a opinions que no retiraríem. Ací entrarien en joc les etiquetes de moderació que els usuaris poden fer servir. Si creus que hi ha desinformació, que no hi ha proves sobre fets, ho pots notificar. Això passa molt en política, i dóna més control als usuaris. És a dir, no han d’esperar que nosaltres com a autoritat central decidim què està bé o malament. Bluesky construeix una infrastructura per a una conversa mundial i oberta, i les eines permeten a la gent de crear les seves pròpies experiències. No construïm eines per a cap punt de vista polític en particular. No servim a la dreta ni a l’esquerra. Qualsevol usuari que vulgui tenir un diàleg saludable i que vulgui crear els seus espais hi trobarà un lloc segur.

—Per què creieu que la gent confia que a Bluesky hi haurà discussions més saludables?
—Hi ha unes quantes coses, però una de les filosofies de Bluesky és que nosaltres com a equip i l’empresa poden ser adversaris en si mateixos. No demanem a la gent que confiï en nosaltres, sinó en la nostra infrastructura. Això és com la democràcia. No t’agraden tots els presidents, confies en el procés, que d’ací a quatre anys hi hagi l’oportunitat d’elegir un nou dirigent. Hem obert la nostra aplicació, el nostre protocol, i pots portar les teves dades d’una banda a l’altra. La gent s’equivoca quan pensa que la tecnologia resol els problemes socials humans. Ajuda a habilitar que les persones es trobin entre si. Però si no tens les persones que són l’ànima de la festa, no serà una festa diversa. Bluesky és una cosa completament diferent d’Instagram, en què es publiquen continguts estètics. El contingut i la cultura són diferents. I, a més, no controlem l’algorisme i la gent es pot seguir. Les xifres de participació parlen per si soles. Això és sorprenent.

—Expliqueu-me una mica més què vol dir que estigueu descentralitzats. Hi ha gent que no ho acaba d’entendre.
—És molt complicat d’explicar [riu]. L’exemple que m’agrada fer servir és l’aplicació de cites Hinge, semblant a Tinder i Bumble. L’aplicació feia servir l’API [interfície de programació] de Facebook per ajudar-te a trobar coincidència amb els perfils. Qualsevol podia connectar-s’hi i mirar si feien coses semblants. És com dir, vinga, vull saber què mengen els amics, què llegeixen, què escolten. Facebook va tallar la connexió amb Hinge perquè no volia que hi hagués aquesta interconnexió. Amb Bluesky, el protocol és obert. Qualsevol pot continuar construint sense que hi hagi una centralitat. Els usuaris poden expressar què els agrada. Nosaltres, com a entitat de l’ecosistema, podem aprendre’n, però no podem tancar-ho. La gent ha d’entendre que en realitat no tenim tant de poder com la majoria de les altres xarxes centralitzades.

—Bluesky no és la primera xarxa descentralitzada. A Europa, Mastodon té molt de pes. I, en aquest cas, no s’identifica cap empresa darrere. En el vostre cas, sí.
—Mastodon té gent que ha treballat a ActivityPub [el protocol de desenvolupament]. Hi ha moltes diferències. La principal és el disseny. Crec que Mastodon és molt difícil d’entendre pels usuaris. Has d’anar a cercar servidors per agregar la informació, la gent que no és familiaritzada amb la descentralització es perd, gent que solament vol saber els gusts dels seus seguidors i trobar els amics. Nosaltres pensem en els usuaris finals, en els habituals, i també en l’experiència. Mastodon són sobretot comunitats petites. Recordo quan vaig provar d’unir-m’hi, quan tan sols tenia 500.000 usuaris, el servidor estava ple, en vaig haver de cercar un altre i em vaig perdre [riu]. Vaig trigar deu minuts a trobar una amiga que estava asseguda al meu costat. I jo li deia que no la trobava.

Rose Wang, en una imatge d’arxiu (fotografia: Stephanie Cowan).

—Quanta gent treballa a Bluesky i com us financeu? Veig que hi ha empreses de criptomonedes darrere.
—A l’equip hi ha vint persones i hem contractat vint-i-cinc moderadors de contingut. Tenim molts inversors, les empreses de criptomonedes no són les úniques que creuen que el futur són les xarxes descentralitzades, perquè aquest és el món que volen. També és pràctic perquè creuen que la tecnologia no s’ha de forçar als usuaris, sinó que ha de resoldre problemes. I també s’ha de deixar clar que invertir no vol dir que tinguin el control. Són dues coses separades. Per això Kinjal Shah és sòcia nostra. Entén la nostra visió descentralitzada més bé que la majoria d’inversors i no ens ha fet cap mena de pressió respecte de les criptomonedes. És qüestió de trobar un soci de pensament.

—Exploreu més línies de finançament?
—Sí, a final d’any llançarem les subscripcions de pagament, que no afectaran pas qüestions bàsiques. Seran més aviat qüestions estètiques, com ara personalitzar avatars, descarregar-se imatges en alta resolució, coses d’aquest estil. Insisteixo. Prioritzem els usuaris i no ens agrada forçar-los. La gent construeix l’ecosistema. Volem que els desenvolupadors, creadors i usuaris tinguin recorregut a Bluesky.

—Permeteu-me fer-vos una pregunta política. Creieu que l’administració de Donald Trump pot adoptar una posició hostil envers el vostre projecte?
—No en tinc ni idea, però hi ha gent que ha piulat coses negatives sobre Bluesky que té lligams amb l’administració de Trump, inclòs Elon Musk. Hi ha algunes pistes, però no és clar.

—Però us fa por?
—Por? No, gens. Ens preparem. No te’n donaré detalls, però tenim molts experts i cal deixar clar que no som un lloc per a fer un partit, sinó que volem que hi hagi converses sanes i que cadascú es pugui crear els seus espais. Això no vol dir que no hi hagi persones que donin suport a Trump o a uns altres presidents. El que diem és que, com passaria en qualsevol altre lloc, el nostre objectiu és el diàleg.

—Acabem. Amb una única paraula, com descriuríeu Elon Musk?
—Impredictible.

—Per què?
—Perquè estic segura que ho és [riu].

—Voleu afegir res?
—Un dels inconvenients de les xarxes socials és incorporar-s’hi. A Bluesky, posem l’accent en la comunitat. Només d’arribar-hi, trobareu un paquet d’inici interessant per a començar a navegar-hi.

Les dues famílies ens vam trobar a l’andana del tren, i vinga riure. Nosaltres, blanquets, rossets, d’ulls blaus. Ells, morenets, de pell fosca, i ulls negres com la nit. Abraçada de rigor (portem la canalla a la mateixa escola bressol) i broma de rigor: què diuen els blanquets, em diu el pare. I vosaltres, morenets?, responc rient. Mentre les dones se saluden, silenci tens de la resta de vianants, que no entenien la broma del color de pell, fins que van veure que érem coneguts. Els coneguts, sí, quina gran relació poden no ser. Gent que veus setmanalment, però amb qui la confiança no fa fàstic. Gent amb prou distància per a obligar-nos a ser educats, i davant qui ens esforcem a posar bona cara. No els plorarem, a aquests, i sort n’hi ha. Mentre el tren arribava el quart d’hora tard de rigor, ens vam posar al dia sota el Torreneules enfarinat, i ell em va explicar que optava a portar la cantina del bar de l’estació de Renfe, i jo, recordant els plats que cuinava a Ripoll, pensava, tant de bo li caigui a ell. I no només pels plats que cuina, sinó pel català que parla.

Un catalano-marroquí més que parla català, penso. I un punt més per a donar-li la cantina.

Un més, de fet, d’una llarga llista de catalanoparlants marroquins que em són coneguts, o quasi. La penso: tinc la F, mare d’un amic del fill gran, que parla un català impecable, filòloga d’àrab com és. Ella, i el seu germà, que treballa a Núria, i tota la seva família, començant per l’avi, i la seva boina calada. Penso en l’A, que treballa a la residència, que té un accent de Girona brutal. Penso en un dels jugadors de la UE Ripoll, l’An, que explicava com acompanyava la mare al metge, al banc, o a l’escola fent-li de traductor del català. Ahir parlava amb la mare. “I anem dos a un”, em va dir. Penso en un dels repartidors d’Amazon, que també és marroquí, i el català que gasta de Vic. Penso en el meu amic de l’ànima, mestre a la Plana, i la seva frase: “De vint-i-cinc alumnes, vint-i-tres marroquins. I de moment, el català, el parlen tots. Els darrers anys em fan patir, també t’ho diré.”

Amics, família, tota, coneguts, la xifra de marroquins amb qui ens parlem català aquí dalt, al Ripollès, és exactament aquesta: tots. No me’n falla ni un. No sé si puc dir el mateix d’uns altres col·lectius, nascuts al país inclosos. I tampoc sé si podria dir el mateix si visqués més avall del pont de la Cabreta. Els africans i el seu do de llengües sempre m’han fet enveja. En parlen més, i millor que jo. Els europeus som gent de tres, quatre, idiomes. Els africans ens doblen, diria.

Un cop has pres la decisió de considerar català qui el parla (i qui no el parla, no) la vida és molt més rica, lògica i planera. Tanco els ulls, i la meva gent, i el meu país, és un anunci de Benetton amb mil cares, mil pells i mil religions. Si ens diem bon dia, tots hi cabem, a casa, tu. I alabat sia Déu, i aquí pau, i després glòria.

És català qui parla català. Punt. I no li cal res més (que resi, blasfemi, vesteixi o es despulli com vulgui). Ara, si no el parla, però, no és català. Senyal que no li interessa, tu. Perquè… com us ho feu, la resta? Com distingiu el català del no català? Per naixement, per religió, per veïnatge, per pell, per sang, per no res, que no cal tot això? No ho sé. Ho trobo complicat, això vostre, i poc pràctic, tu. Això meu, trobo, és fàcil, entenedor i obert a tothom.

Aquests dies podem veure exposicions de tres artistes de la creació catalana internacional, que poden ser vistos, per les generacions que representen, en cadena històrica d’exilis i migracions: Torres-García – Roser Bru – Josep Iglésias del Marquet. Un dels mestres de l’art modern, amb etapes que van començar en la Catalunya noucentista de Prat de la Riba i va anar desenvolupant a París, Nova York i el seu Uruguai natal, Joaquim Torres-García (1874-1949) veu celebrats, a Barcelona, els cent cinquanta anys del seu naixement amb exposicions a dues de les galeries més historiades de la ciutat, la Dalmau, que la va tancar fa un mes, i la Parés, que l’ha obert aquest dissabte. Roser Bru (1923-2021), l’artista exiliada a Xile que allí i al continent americà és una de les figures preeminents des de fa temps, poc coneguda al seu país de naixement, el nostre, rep un cert reconeixement al Museu d’Art de Girona. Josep Iglésias del Marquet (1932-1989), poeta visual, pintor i crític d’art nascut a Lleida i viatger, és recordat, per fi, en una mostra, a la Virreina. Els ajunto tots tres perquè poden formar part d’una història de l’art pancatalà que es pot traçar des del punt de vista dels oblits.

Oblits dels museus públics de la capital, que, quan es tracta de moure peça amb altres museus públics forans o, encara més indicatiu del pa que s’hi dóna, amb les galeries privades, no en saben, no gosen, o no se sap què. La gran exposició de Torres-García al MNAC continua sent allò que se’n diu una assignatura pendent. Ara hi han posat el seu gra de sorra, com deia, dues galeries, les dues de gran reputació. La Sala Dalmau, sempre valedora de T-G, n’ha fet una mostra, i com qui diu amb ella no sols tancarà l’any aquest desembre sinó la seva existència, després de quaranta-cinc anys de continuada i sòlida activitat, recordant sovint el llegat del mestre T-G. La Parés ha pres el relleu de l’homenatge, centrant-se en el seu període inicial, del 1981 al 1934, quan Torres va passar del noucentisme a les avantguardes.

Tampoc no veurem al MNAC l’expo de Roser Bru. Anar a Girona no és cap problema, si és que no hi vius, però hauria estat molt bé que la poguéssim veure també a Montjuïc. D’aquesta artista de gran envergadura, de qui es pot ben dir que ocupa al seu país el lloc en l’imaginari col·lectiu del seu coetani Tàpies entre nosaltres, tenim una pintura al Museu Nacional, sí, però res més. Aquí podem veure algun dels seus quadres ara a Girona. Que no volgués canviar mai el seu nom de pila informa prou del lligam interior amb el país natal d’aquella noia que de petita ja va viure l’exili familiar a París durant la dictadura de Primo de Rivera i després la fugida de la dictadura amb què va acabar la guerra del 36. Les iconografies femenines, les reclamacions democràtiques i el viu sentit de l’americanitat llatina són els puntals d’aquesta gravadora i pintora que, ves, es considerava catalana i nosaltres, a tot estirar, la considerem xilena i com a tal, doncs, això sembla, sense gaire interès per a l’art i les seves ensenyances a les terres catalanes. Aquesta és la primera gran expo que se li dedica, tret d’una petitona al Palau Moja als anys 80, de poca entitat.

Iglésias del Marquet, per fi. El considero un dels meus mestres en la crítica i la crònica d’art, per com el trobaves, a les rodes de premsa, a disposició dels joves informadors que miràvem d’entendre el sentit del que les autoritats del cas ens acabaven d’enunciar, i una no sabia si creure-s’ho tot o no. Ell i Arnau Puig hi eren, disponibles per a conversar. Conversaven entre ells i tu hi aprenies. La petita i recollida mostra a la Virreina el recupera amb la mateixa discreció intensa i eloqüent que el caracteritzava. Pintures, collages, fotos, notes, crítiques, configuren un univers, a través dels viatges per Europa i Amèrica del Nord, sempre arrelat a la informació, al que passava al país i com ho transmetia la premsa escrita.

Tres exposicions (quatre, si vau veure la de la Dalmau) per a mirar i pensar què fa el país dels seus artistes.

[Tanco amb una notícia feliç: la Societat Musical d’Algemesí ha aconseguit el piano que us explicava la setmana passada que la gent de Pianos Vius els volia proporcionar. La col·lecta ha estat un èxit, segons em va fer saber el director de l’escola i de la seva banda de música, gràcies en bona part, assegura, als que em vau fer cas i us vau sumar amb mi a la col·lecta, gràcies a VilaWeb.]

Ex-magistrats i ex-fiscals del Tribunal Suprem espanyol, entre més personalitats, han presentat una querella contra Juan Carlos de Borbó per cinc delictes fiscals, entre el 2014 i el 2018. Un dels signants és José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936), que en aquesta entrevista explica per què consideren que els delictes no han prescrit i per què la regularització de més de cinc milions d’euros va ser irregular. A més, li demanem pel cas Koldo i la resta de causes que esquitxen l’entorn del president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

—La fiscalia va arxivar les diligències contra Juan Carlos fa uns dos anys i mig. Per què presenteu la querella ara?
—Alguns diran que anem tard, però tirar endavant una querella com aquesta demana temps. Hi ha molta gent implicada, un debat jurídic i cal que es fonamenti bé. El calendari polític, amb unes quantes eleccions, en què no hem volgut interferir, també ho ha endarrerit. Potser hem tardat, però els delictes contra la hisenda pública, entre el 2014 i el 2018, no han prescrit.

—I per què va arxivar-ho, la fiscalia?
—Això és llarg d’explicar.

—Digueu.
—Per primera vegada a la història d’Espanya, un monarca adquireix una fortuna tan descomunal, que fins i tot el New York Times va calcular que era de més de 2.000 milions. Encara esperem que surti algú a desmentir-ho. El 2020, la premsa, primer la internacional, en va publicar encara més dades, com ara el 100 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita. La corrupció va assolir tal dimensió que la fiscalia no va tenir més remei que obrir una investigació.

—El març del 2022 es publica l’informe final…
—Té una seixantena de pàgines i és molt detallat. Fa un relat de totes les activitats que són l’origen de la fortuna. Més o menys comença el 2008 i allà apareixen delictes, com ara emblanquiment de capitals, tràfic d’influències i suborns per a pagaments al cap de l’estat que no s’incorporen al patrimoni nacional. A més, es detallen cinc fraus fiscals entre el 2008 i el 2012. Les quatre primeres es consideren prescrites perquè són delictes que prescriuen al cap de cinc anys…

—I el 2012?
—No havia prescrit. La fiscalia ho considera delictiu, però després afegeix que a Juan Carlos l’emparava la inviolabilitat.

—I la resta?
—El relat continua. El 19 de juny de 2014, Juan Carlos abdica. La situació era molt compromesa per a la monarquia. L’abdicació ho canvia tot perquè perd la inviolabilitat i passa a ser aforat davant la sala segona del Tribunal Suprem. I les defraudacions fiscals continuen apareixent, entre els anys 2014 i 2018.

—…
—I els fraus fiscals continuen apareixent, entre els anys 2014 i 2018. El nostre codi penal preveu que si es regularitza la situació, és a dir, si es paga el que es deu més els interessos, s’aplica l’excusa absolutòria, de manera que hi ha delicte, hi ha culpable, però s’eximeix la pena. Això sempre que es faci la regularització abans que l’Agència Tributària obri un expedient o hi hagi coneixement formal, i recalco això de formal, que la fiscalia o un jutge ho investiga.

—I ací s’agafa la fiscalia per tancar-ho tot.
—Sí, nosaltres pensem que no tenen raó. Al seu propi relat, la fiscalia entra en contradicció perquè diu que el 20 de juny de 2020 va avisar el representant legal de Juan Carlos, que va fer un avís de rebut, de l’existència d’aquestes investigacions, entre més qüestions per si es volia personar, saber-les o exercir el dret de defensa. En la notificació es parla genèricament d’activitats delictives i de més activitats amb importància tributària. Per tant, eren delictes contra la hisenda pública. Això ho entén qualsevol persona que sàpiga llegir. Set mesos després es fa la regularització. Juan Carlos ja sabia que les investigacions eren absolutament desfavorables i deletèries, però s’aprofita de la inactivitat de l’Agència Tributària i ve a regularitzar.

—No és vàlida la notificació de la fiscalia per a mantenir el cas?
—Nosaltres creiem que sí, però la fiscalia s’escuda en el fet que el codi penal exigeix una notificació formal i detallada, cosa que la jurisprudència del Tribunal Suprem no exigeix. A més, és impossible que ho sigui. La fiscalia no pot tenir mai informació detallada d’un contribuent perquè no pot fer inspeccions. En tot cas, pot tenir indicis i sospites que efectivament s’han produït, com he dit abans, activitats que podrien tenir transcendència tributària. Tanmateix, l’estiu del 2022, la fiscalia ho arxiva tot.

—La signatura final és la del fiscal anticorrupció en cap, Alejandro Luzón. Per què fa aquesta acrobàcia jurídica?
—Això li hauríem de preguntar a ell. L’informe el va elaborar tot un equip. Va començar Juan Ignacio Campo, que era el fiscal de sala que portava els afers econòmics. Però allà hi ha els noms dels quatre o cinc fiscals que hi van intervenir. Tot aquest equip és el que va tirar endavant. Juan Ignacio va morir el desembre del 2021, uns mesos abans d’acabar l’informe. I se’n va fer càrrec el fiscal en cap d’anticorrupció. Les raons per què ho va arxivar, ja les explicarà ell. De fet, ara tindrà l’oportunitat de fer-ho quan la sala li demani l’informe.

—No ha prescrit cap dels delictes?
—Cap. Hi podria haver discussió sobre la defraudació del 2014 perquè, com he dit i és sabut, l’abdicació és el 19 de juny. Una declaració tributària s’acaba el 31 de desembre. Podem establir que la base tributària és la meitat, quan deixa de ser inviolable. Però els delictes contra la hisenda pública es cometen quan es declara. La declaració del 2014 es va fer el mes de juliol del 2015. Com que es tracta de delictes agreujats, la prescripció és de deu anys. Per tant, la del 2014 prescriu el juliol de l’any vinent.

—Si s’admet la querella, quins passos vénen?
—El primer seria prendre declaració al querellat. No hi ha cap inconvenient que aquesta declaració es faci per videoconferència, tenint en compte que Juan Carlos és a Abu Dhabi. Llavors, si la sala continua apreciant que tenim raó, la investigació ja és feta. No hi ha res més a investigar. Amb les dades que hi ha, més allò que ell mateix va confessar, perquè una regularització és una confessió de l’existència del delicte, crec que el següent pas seria obrir el judici oral.

—I com pot acabar?
—Nosaltres defensem que la regularització no és vàlida, però sí que hi ha un atenuant molt qualificat perquè ha pagat les quantitats defraudades i els interessos. Això ho podria fer baixar fins de dos graus i acabar en una pena simbòlica de presó. En canvi, en la pena de multa demanem que es fixi el grau màxim que marca la llei.

—Què en penseu, de l’anomenat cas Koldo, que esquitxa el govern espanyol?
—En aquest cas, hi ha dues fases. I no ho dic per exculpar ningú. La primera es produeix en el marc de l’adquisició de màscares en ple esclat de la pandèmia. Tothom sabia que era un mercat persa. Quan eren carregades en un avió es descarregaven perquè hi havia algú altre que oferia més diners. És evident que hi va haver comissions. A més, tot el que té relació el ministre Ábalos sembla que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) ho té confirmat. Això seguia una línia d’investigació clara fins que, de cop i volta, apareix el tal Víctor de Aldama…

—És considerat el cervell de la trama.
—Ha implicat el president del govern i la seva esposa. No sé amb quines proves a part d’una fotografia i el famós rescat d’Air Europa. El primer és un absurd i el segon… Amb la pandèmia les aerolínies van perdre molt i la Unió Europea en va avalar els rescats. No solament es va rescatar Air Europa, també es van rescatar Lufthansa, KLM, Air France, TAP, etc. Que el preu fos excessiu o no, això ja és un problema que jo no entenc, però crec que no té cap matís delictiu.

—També implica més membres del govern espanyol en la visita de la vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez.
—Diu que s’havia pactat una reunió amb Sánchez i que s’havia organitzat un sopar amb uns quants ministres, com ara l’ex-vice-presidenta Teresa Ribera. Ell haurà de donar els detalls de tot plegat. Aquest senyor, que sapiguem, no es dedica a l’hostaleria, per tant, es devia contractar un càtering o un establiment… Haurà de dir qui s’havia contractat, el dia, com es va avisar els ministres, etc. He estat fiscal durant vint anys i, a mi, aquesta història no em convenç.

—També hi ha els lliuraments de centenars de milers d’euros.
—Sí, unes quantitats fabuloses. Ho haurà de demostrar. Aquí, de moment, no hi entro.

—La setmana passada, hores després de declarar davant el jutge instructor del cas Koldo, Ismael Moreno, Aldama va ser alliberat de la presó de Soto del Real pel jutge Santiago Pedraz, que instrueix una altra causa per un frau milionari en hidrocarburs.
—Aquí hi ha un confusionisme que és una veritable aberració jurídica. Se sosté, per la majoria d’informants i de diaris que he llegit, que la llibertat es deu a la seva col·laboració o aportació davant el jutge Ismael Moreno en el cas Koldo. Això és rigorosament fals. Moreno no el tenia a la presó i no podia acordar-ne la llibertat. El tenia a la presó el titular del jutjat 1 de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, pel famós frau dels hidrocarburs de més de cent vuitanta milions d’euros. Pel que dedueixo, Pedraz, passés què passés en la declaració del cas Koldo, pensava de mantenir Aldama a la presó. Però què passa? Només hi ha una acusació, la fiscalia. I la fiscalia, sorprenentment, en opinió meva, en demana la llibertat i el jutge no té més remei que acordar-la. Són dues coses que s’han concatenat en el temps, però que consti que Aldama no és alliberat per la seva col·laboració en el cas Koldo. És alliberat perquè la fiscalia ho demana.

—Aldama ha aprofitat la llibertat provisional per fer una entrevista a la COPE i continuar empastifant Pedro Sánchez.
—Tot això que diu, que el president estava al corrent de tot el que feia Ábalos, per exemple, ho haurà d’acreditar. Ho pot dir a la COPE, però la resta de mitjans segurament es freguen les mans. Li queden moltes ràdios, si vol fer declaracions. Però ho haurà de demostrar.

—A part del cas Koldo, el govern de Sánchez té més fronts oberts, com ara la causa contra Begoña Gómez, el seu germà i el fiscal general de l’estat espanyol.
—Fins ara no s’ha concretat res en una condemna judicial. Som davant d’allò que una persona molt important de la fiscalia en deia un cop d’estat judicial permanent. Perquè això no para. El tema del germà és gairebé una fantasia perquè feia set anys que feia això i ara de cop recobra importància, quan tothom sabia la seva situació. Sobre l’esposa del president… Vull recalcar que es dedicava a l’ensenyament, no a vendre més de mil vuit-cents habitatges de protecció oficial a un fons voltor [com va fer Ana Botella]. I, per tant, és una activitat molt digna. A més, l’UCO ha dit que no hi ha res. Fa gràcia…

—Quina cosa?
—Hi ha molts comentaristes i tertulians que diuen que tot el que diu l’UCO sobre el cas Koldo i el fiscal general va a missa… Ara, quan es tracta de Begoña Gómez, l’UCO no serveix de res. Encara no hi ha cap informe final de la fiscalia en cap de les causes, per tant, ja ho veurem.

—Què en penseu, de la causa contra Álvaro García Ortiz?
—Em sembla un afer muntat sobre un veritable disbarat jurídic. És gairebé delictiu. Aquí hi ha un fet cert, incontestable. No hi ha revelació de secrets perquè abans de la nota de la fiscalia, la premsa explica que s’havia ofert una conformitat a Alberto González Amador, la parella d’Ayuso. Això no vulnera el dret de defensa.

—S’ha escorcollat el despatx del fiscal general.
—És una mesura insòlita, gravíssima, institucionalment. Això no és un problema o una disputa entre l’Álvaro i l’Alberto. No, no, no. Aquí el problema és que la fiscalia general de l’estat, ho poso entre cometes, perquè s’hi va anar amb autorització del Suprem, ha estat assaltada judicialment d’una manera tan desproporcionada que fins i tot pot tenir caràcter delictiu.

—Per què?
—Per l’ordre indiscriminada de buidar totes les dades del dispositiu que hi havia. El Suprem pot haver posat en perill la seguretat nacional. Em sembla un disbarat. És perillosíssim.

—La seguretat nacional?
—En entrar indiscriminadament a tota la informació que té la fiscalia general de l’estat, no solament parlem de la informació de les cinquanta fiscalies, sinó també d’anticorrupció, Audiència Nacional, etc. S’ha pogut posar en risc informació que no té absolutament res a veure amb el tema d’un contribuent que ha reconegut haver defraudat 350.000 euros.

—Per què creieu que el Suprem va acordar aquesta mesura?
—Tot apunta que era amb una finalitat política. L’efecte no és solament contra el fiscal, també és contra el president del govern. No voldria ser al lloc de García Ortiz. Ell, el conec personalment, té molt clar que és un atropellament judicial i que resistirà perquè això que li han fet no té cap mena de justificació.

—Abans d’acabar, us volia demanar per les possibles conseqüències judicials contra el govern de Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda.
—Ja s’han presentat unes quantes querelles. Penso que en aquests moments la cosa més important és la reconstrucció. Amb les dades que hi ha, sembla que han estat bastant negligents. En una democràcia, primer van les responsabilitats polítiques. El dret penal és l’últim recurs. Veurem si es pot establir una connexió de causalitat entre el seu comportament i els morts.

—Se’ls podria perseguir per homicidi imprudent?
—És una possibilitat. No vull anticipar judicis en aquest moment.

The Washington Post · Rebecca Tan, Shira Rubin i Hajar Harb

Jerusalem. L’alto-el-foc signat aquesta setmana entre Israel i l’Hesbol·là ha fet reviure l’esperança d’un acord de pau que posi fi a la guerra més llarga i destructiva que Israel ha lliurat mai Gaza.

Tanmateix, els analistes diuen que hi continua havent diferències importants entre Israel i Hamàs en qüestions clau sobre el conflicte, com ara la possible retirada de les forces israelianes de Gaza i el paper a llarg termini que Hamàs exercirà a l’enclavament, en què ha governat durant més de quinze anys.

Una de les exigències principals d’Israel és que Hamàs alliberi les desenes d’ostatges segrestats durant l’atac del 7 d’octubre. Però el grup té pocs incentius per a accedir-hi si Israel continua negant-se a complir les seves condicions, segons que explica l’analista polític palestí Mkhaimar Abusada. “Les diferències no s’han suavitzat: som pràcticament on érem abans.”

El president sortint dels Estats Units, Joe Biden, anuncià aquesta setmana que el govern nord-americà faria “un nou esforç, juntament amb Turquia, Egipte, Catar, Israel i més parts, per a aconseguir un alto-el-foc a Gaza”. Però els intents anteriors d’assolir una treva sostinguda en el conflicte a Gaza han fracassat repetidament.

El govern de coalició del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, depèn del suport de legisladors d’extrema dreta que reclamen una “victòria total” a Gaza i que, segons els analistes, és poc probable que acceptin un alto-el-foc amb Hamàs. Les forces israelianes han foragitat els residents palestins de gran part del nord de Gaza, i uns quants alts funcionaris israelians –incloent-hi el ministre de Finances, Bezalel Smotrich– han demanat que Israel ocupés Gaza permanentment.

No obstant això, uns altres membres del govern israelià han provat de fer servir l’acord del Líban per reprendre les negociacions amb Hamàs, segons una font familiaritzada amb l’assumpte que parla sota condició d’anonimat. Els funcionaris israelians, segons aquesta font, fins i tot han considerat la possibilitat d’un acord a curt termini que aturaria el conflicte momentàniament en canvi de l’alliberament d’una xifra limitada d’ostatges, i que podria ser un primer pas cap a un acord més durador i ambiciós.

Mentre s’afanyaven a tancar l’acord del Líban, els representants del govern israelià han provat de reconstruir la seva relació amb Egipte, un país que podria servir de mitjancer amb Hamàs. “‘Ara esteu sols: no us ajudarà ningú: accepteu l’acord.’ Aquest és el missatge que volem transmetre a Hamàs”, diu la font consultada per The Washington Post.

En una declaració oficial dimecres, Hamàs va dir que cooperaria “amb qualsevol esforç” per a posar fi a la guerra a Gaza, tot i que reiterà les seves condicions, que incloïen la retirada de les forces israelianes, el retorn dels desplaçats i un acord “real i complet” d’intercanvi de presoners. Hamàs ha mostrat interès a continuar tenint responsabilitats polítiques a Gaza, una condició que tant Israel com els Estats Units rebutgen.

Els atacs de l’Hesbol·là contra Israel van començar poques hores després de l’assalt sorpresa d’Hamàs el 7 d’octubre. L’exèrcit israelià, ara alliberat dels combats al front nord, podria respondre a l’acord amb una intensificació de l’ofensiva a Gaza, segons que explicà aquesta setmana Yaakov Amidror, ex-assessor de seguretat nacional israeliana, en una sessió informativa amb periodistes.

“Les nostres forces terrestres podran fer front a l’amenaça d’Hamàs amb més intensitat que no fins ara i durant molt, molt de temps”, digué.

Aquest possible redoblament de l’ofensiva israeliana a Gaza podria fer augmentar la pressió sobre Hamàs, però és poc probable que forcés el grup a acceptar un alto-el-foc, segons que explica Abusada. És més probable que una escalada israeliana no faci sinó agreujar el patiment dels dos milions de persones que romanen a Gaza. “Pot ser que encara no hàgim vist els pitjors actes d’Israel a Gaza”, diu.

Les forces israelianes han continuat atacant Gaza d’ençà de dimecres, quan entrà en vigor l’acord al Líban. Aquell mateix dia, cap a les 4.30, els vehicles militar israelians van encerclar i disparar durant més de dues hores contra un refugi de desplaçats al costat de l’hospital Kamal Adwan, un dels centres de salut que resten al nord de Gaza, segons que expliquen testimonis a peu de carrer.

L’exèrcit també va atacar l’escola del-Tabeen, a l’est de la ciutat de Gaza, on es refugiaven desplaçats, en què van deixar unes quantes víctimes. En un comunicat, la milícia israeliana va dir que el seu objectiu era Mumin al-Jabari, membre de la unitat de franctiradors d’Hamàs, que suposadament havia emmagatzemat armes dins l’escola. Abans-d’ahir, un nou atac israelià va deixar una trentena de morts al camp de refugiats de Nuseirat, al centre de l’enclavament.

Ahmed al-Ras, de quaranta anys, habitant de Deir al-Balah, a Gaza, diu sentir-se tant alleugerit com envejós quan veu fotografies de civils libanesos que tornen a casa seva, al sud del país, després de l’alto-el-foc. Ell i la seva família, explica, es van veure obligats a abandonar casa seva de Gaza fa més d’un any, i s’han hagut de desplaçar moltes vegades a causa dels atacs israelians.

“Tant me fa qui prengui la decisió de posar fi a la guerra ací, a Gaza. L’única cosa que m’importa és que acabi tan aviat com sigui possible”, sospira.

Rubin informa de Tel-Aviv estant; Harb, de Londres estant. Hazem Balousha, a Toronto, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La dirigent del PSPV i ministra del govern espanyol, Diana Morant, ha criticat durament Carlos Mazón per la gestió de la gota freda en l’obertura del congrés del PSOE que es fa a Sevilla. “La primera vegada que aquestes coalicions negacionistes s’han hagut d’enfrontar a una crisi han fracassat catastròficament”, ha dit referint-se als acords entre PP i Vox al País Valencià. “El pitjor president al pitjor moment”, ha sentenciat.

A més, ha reivindicat la diferència que, a parer seu, hi ha entre els dirigents del PP i del PSOE: “Això amb Ximo Puig no hauria passat, i sort que tenim a Pedro Sánchez. No som iguals”. En la mateixa línia, ha dit que els batlles socialistes del País Valencià no abandonaran els seus veïns. “No oblidarem ni abandonarem als valencians. Els seus problemes són els nostres. (…) És la nostra responsabilitat som la seva esperança, com sempre”, ha afegit. També ha ressaltat el paper de l’estat en tragèdies com la gota freda. “Quan no et queda res et queda la política i l’estat”, ha argumentat.

Finalment, ha afirmat que el PSOE ha de ser la resposta a una “onada reaccionària” que, segons que ha dit, simbolitzen el PP i Vox.

La candidatura Militància Decidim ha guanyat el congrés d’ERC, però la presidència del partit es decidirà en una segona volta el 14 de desembre, en què s’enfrontarà amb la llista de la Nova Esquerra Nacional.

La llista encapçalada per Oriol Junqueras ha obtingut un 48,3% dels vots (3.157) i la de Xavier Godàs i Alba Camps n’ha aconseguit un 35,3% (2.308). D’una altra banda, la llista de Foc Nou, encapçalada per Helena Solà i Alfred Bosch, solament ha rebut el 12,6% dels vots (824) i és eliminada del procés.

Per a aconseguir la presidència directament, les candidatures havien d’arribar al 50% dels suports. Com que ho ha aconseguit cap, tot es decidirà en una segona volta. En total, han votat 6.533 militants dels 8.030 que tenien dret de vot.

Així, les bases qüestionen Junqueras com a dirigent, i la segona volta es convertirà en un plebiscit sobre la seva figura. La suma de les candidatures de Godàs i Solà no arriben per poc al nombre de vots aconseguits per Junqueras, però si se li sumen els abstencionistes és Junqueras qui no arriba a la xifra que necessita. En qualsevol cas només seran dos centenars de vots que decidiran qui dirigirà ERC els pròxims anys.

Dos globus vermells, un a cada extrem de l’escenari, ballaven amb el vent. Feia un migdia radiant al Besòs. Com cada dissabte, ciclistes, corredors, famílies i veïns que passegen el gos han baixat al parc fluvial de Santa Coloma de Gramenet, però aquest matí no era com els de sempre, i els passavolants es barrejaven amb les desenes de persones que s’han reunit a l’altura del parc de Can Zam per homenatjar l’estimat fotògraf Joan Guerrero, que es va morir a l’abril. En el mur esquerre de la riba del riu, hi ha exposats nombrosos retrats del mestre. No hi podia haver un lloc millor per a recordar-lo: el Besòs que va fotografiar quan era una claveguera oberta que empudegava els barris més pròxims de la ciutat dormitori, transformat de fa anys en el parc on tantes vegades baixava per continuar fotografiant la vida. Quan es va morir, Guerrero treballava en una trilogia documental sobre la ciutat que el va acollir, i on sempre va militar com a veí, artista i humanista. El tercer documentari que preparava i que restà inacabat era sobre el Besòs, a què anys enrere també havia dedicat un llibre. En fa dos que va estrenar Oda a una ciutat i, l’any passat, presentà Milagro en Can Zam. Un dissabte com el d’avui, potser, hauria tornat al riu per continuar filmant.

El fotògraf Julio Carbó, en l’acte d’homenatge a Joan Guerrero (fotografia: O. A.-E.).

“La fotografia em va apropar a les ànimes de la gent”, diu la frase de Guerrero amb què comença l’exposició. L’acompanya un retrat que li va fer el seu amic, també fotògraf, Julio Carbó, que ha estat el mestre de cerimònies de l’acte. Ha estat un homenatge emotiu i molt treballat per l’associació Catalunya Mirades Solidàries, de la qual Guerrero va ser el cor. No hi havia hagut mai a Catalunya una concentració més alta de fotògrafs per metre quadrat. Potser amb tan sols una excepció: la del 4 d’abril, el dia del seu funeral. Tota la professió reconeixia la feina, l’autenticitat i l’amistat d’un obrer de la fotografia que sublimava la quotidianitat. Un dels qui ha documentat més bé la immigració a Catalunya, la dels anys del franquisme i l’actual. Segurament, perquè era un d’ells. Li deien poeta perquè feia rimar el blanc i el negre com ningú. Trobava la bellesa en les coses, aparentment, més petites. I sobretot, i també, era un gran company, una bona persona que feia de la solidaritat una raó de ser. Per això aquest matí no hi havia fotògrafs, només. També s’hi han trobat amics, veïns, gent que el va admirar i estimar. Era un migdia de celebració, de reconeixement al “vell guerrer”. Així es feia dir des que es va retirar, tot i que no va deixar mai la fotografia. Ni ella a ell, premiant-lo sempre amb un do i un segell inconfusible.

Joan Guerrero, el fotògraf de la poesia quotidiana que volia agermanar el món

“Si hi ha un acte d’amor, és la memòria.” És una frase de Montserrat Roig que Catalunya Mirades Solidàries esmenta un escrit que acompanya Alma, vida y corazón, un llibre d’homenatge al vell guerrer. El venien en una paradeta al costat de l’escenari, amb Los abrazos del viento. Dos llibres que l’associació ha treballat durant mesos i que ha editat curosament, i amb alta qualitat, dins una capsa de mistos. Una capsa que recorda aquella amb què Guerrero, a la platja de Los Lances de la seva Tarifa natal, jugava a fotografiar el vent. El primer és un recull de fotografies, texts, poemes i pintures que desenes d’autors dediquen a Guerrero sobre la seva vida. D’ací surt el material de l’exposició que es pot visitar al riu, tant de bo durant molt de temps. El segon és un llibre de memòries de Guerrero mateix que recull un centenar de fotografies representatives de la seva obra, que ell mateix va triar, amb texts manuscrits de personalitats. David Airob també ha fet un treball multimèdia amb les fotografies i enregistraments d’Alma, vida y corazón, i amb imatges del documentari que va dirigir sobre Guerrero: La caja de cerillas. Tot fet amb la cura i l’estima dels que el coneixien tan bé.

“Mestre!”, ha començat Julio Carbó a l’escenari. Els dos globus vermells continuaven bellugant-se amb el vent. Feia de mal fotografiar, el contrallum, i els ulls mig encongits eren com una reverència obligada a l’exuberància del Besòs. “Santa Coloma avui ha de fer festa”, ha dit Chelo Sánchez, membre de la família ampliada de Guerrero per una valuosa i llarga amistat. També hi era la consellera d’Interior i ex-batllessa, Núria Parlon, i la batllessa actual, Mireia González, i Sánchez ha aprofitat per demanar a l’ajuntament que Can Zam, el parc Fluvial i el riu portessin d’alguna manera el nom del vell guerrer. Parlon ha admès que a Guerrero no se li podia negar res del que demanava per als seus projectes, perquè ell sempre estava disposat a donar-ho tot. Samuel Aranda, fotògraf colomenc premiat amb el World Press Photo, ha remarcat que va ser una sort per als de la seva generació tenir-lo de mestre i referent, com a fotògraf i com a persona. “Necessitem molts Joans, moltíssims, de veritat”, deia la també fotògrafa Núria López Torres, que ha destacat que solament poden arribar a l’excel·lència les persones compromeses i amb ètica. Una d’aquestes persones, que Guerrero admirava especialment, ha estat guardonat amb el premi Joan Guerrero 2024 de Catalunya Mirades Solidàries: Sebastião Salgado.

El fotògraf Sebastião Salgado, la seva companya i el pare Gabicho en l’homenatge a Joan Guerrero (fotografia: O. A.-E.).

Guerrero deia que el reporter brasiler era “el Beethoven de la fotografia”. Ha rebut, com a guardó, una càmera de pedra, com la que Guerrero va rebre de Carbó quan van presentar el llibre solidari Guerrer@s. L’hi han lliurat Laura Guerrero, filla del mestre, i Crista Nyamsi, a qui Guerrero va fer d’avi i amb qui va poder recuperar la llum després de la mort del seu fill Ernesto. Agraït pel premi, Salgado ha recordat que mai va tenir l’oportunitat de conèixer personalment el vell guerrer. Els va faltar temps, perquè tenien l’enllaç. Compartien un amic comú, el pare Gabicho, que tots dos fotògrafs van conèixer per separat a l’Equador, quan van anar a fotografiar les comunitats de Riobamba. Gabicho tampoc no s’ha perdut el lliurament d’aquest primer premi que ho feia quadrar tot, també en el sentit solidari. Perquè els beneficis de la venda dels llibres es destinaran a la seva comunitat, a la construcció d’un centre d’acollida per a persones indígenes de la tercera edat i a la millora de centres escolars.

Un moment de l’homenatge a Joan Guerrero al parc fluvial del Besòs, amb dos globus vermells (fotografia: O. A.-E.).

Enmig de l’acte, ha sonat una sola cançó: “Blowin’ in the Wind”, de Bob Dylan. El vent ha anat movent els globus vermells tota l’estona, i també duien, implícita, una resposta. En el documentari Milagro a Can Zam, després d’uns quants segons en què la càmera retrata el reflex del barri de les Oliveres sobre les aigües del llac del parc, Guerrero es va permetre la llicència d’enregistrar, a tocar de l’aigua, un carro de supermercat ple de globus vermells. El carro comença a avançar tot sol, amb els pisos de l’especulació urbanística del franquisme i la bellesa de muntanya al darrere, i continua passejant pel parc com qualsevol altre caminant. Un cant a l’alegria i a la vida, com el d’avui.

Ahir va fer un mes de la tragèdia de la gota freda. I avui, València torna a exigir amb una manifestació massiva la dimissió del president Mazón per la mala gestió de la catàstrofe de la gota freda on han mort 222 persones. Desenes de milers de persones han omplert els carrers del centre de València en la segona gran manifestació contra Mazón. La manifestació ha estat convocada més d’un centenar d’entitats del País Valencià, moltes de les quals ja van organitzar la del dia 9 de novembre, que va reunir més de 130.000 persones.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Efe. Fotografia: Laura Escartí

La manifestació, amb el lema “Mazón, dimissió“, ha arrencat passades les sis de la tarda de la plaça de l’Ajuntament de València per exigir la dimissió del president de la Generalitat. “La realitat és que un mes després, els nostres pobles i ciutats continuen destruïts. Aquest govern està incapacitat moralment i èticament per fer aquesta reconstrucció que vénen”, ha denunciat Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i una de les coportaveus de les entitats socials, en declaracions als mitjans de comunicació abans no comencés la manifestació.

“Són el govern de la destrucció, són el govern militaritzat, el govern que només dóna diners a les empreses vinculades en casos de corrupció. No volem que dirigeixen la reconstrucció i el retorn a la normalitat de la gent que està abandonada en pobles i ciutats”, ha sentenciat.

Una de les altres coportaveus, Alexandra Usó, ha lamentat que, un mes després de la tragèdia, els pobles continuessin com si fossin al Tercer Món. La presidenta d’Escola Valenciana ha denunciat que no arribaven les ajudes, mentre les persones continuaven patint. Per això ha reclamat que es depuressin responsabilitats.

La cuinera catalana de vint-i-dos anys Marta Minoves ha guanyat l’European Young Chef Award 2024, premi que l’acredita com a millor xef jove del continent. El jurat l’ha elegida per unanimitat pel seu plat “Fonda Tor”, una actualització de la recepta “Interpretació de les patates emmascarades de la iaia Marta”, un plat tradicional de muntanya típic del Berguedà.

Minoves ja va ser elegida Millor Cuinera Jove de Catalunya en el trenta-sisè concurs que es va fer a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar (EUHT).

Després de rebre el premi, ha volgut destacar que el plat era un homenatge a les seves arrels: “Volia mostrar el respecte que sento pel producte, per la meva terra i per la cuina catalana que m’ha llegat l’àvia, cuinera de la Fonda Tor. He fet un plat de tradició minera respectant-ne l’essència de cuina d’aprofitament. Voldria acostar al jurat la cuina de muntanya catalana, que és encara desconeguda.”

Un 38,3 % dels habitatges a la venda a les Illes i un 33,1 % dels del País Valencià són comprats per estrangers. Al Principat, el percentatge baixa al 16,8 %, segons un informe del Centre d’Informació Estatística del Notariat sobre la tipologia dels compradors al mercat immobiliari.

L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les preocupacions principals dels ciutadans aquests darrers mesos. Aquestes dificultats són paleses amb dades, com ara la que indica que els propietaris entre trenta anys i quaranta-quatre han baixat del 64% al 46% en deu anys. De fet, la setmana passada es van fer grans manifestacions contra l’augment dels preus dels lloguers.

Per una altra banda, Andorra va aprovar fa més d’un any la suspensió transitòria de les autoritzacions d’inversió estrangera per a la compra d’immobles arran d’aquests maldecaps. Uns altres països, com ara Austràlia i el Canadà, han aplicat mesures semblants.

Continua la inestabilitat al Llevant. Les forces armades de Síria han reconegut que el grup gihadista Hayat Tahrir al Sham (HTS) i més faccions armades havien aconseguit d’avançar al nord-oest del país i ara controlaven gran part dels barris d’Alep. A més, han explicat que l’exèrcit s’havia vist forçat a retirar-se temporalment i esperava l’arribada de reforços a la zona després d’haver tingut desenes de baixes.

El Ministeri de Defensa de Síria ha admès que, aquests darrers dies, els grups rebels “amb el suport de centenars de terroristes estrangers” havien atacat Alep i Idlib, dues de les principals ciutats sirianes a prop de la frontera amb Turquia. “Durant les batalles, desenes de les forces armades han estat màrtirs. El gran nombre de terroristes i els múltiples fronts han obligat les nostres forces armades a fer una operació de redesplegament per a reforçar les línies de defensa i absorbir l’atac”, ha detallat el ministeri.

Amb tot això, les autoritats militars del règim sirià de Baixar al-Àssad han reconegut que els rebels havien aconseguit d’entrar en gran part dels barris de la ciutat d’Alep i han confirmat la informació que ja havia difós ahir l’Observatori Sirià pels Drets Humans.

No obstant això, el ministeri ha subratllat que els gihadistes no havien pogut consolidar les posicions a la ciutat gràcies als constants atacs de l’exèrcit.

D’aquesta manera, trontolla l’alto-el-foc acordat el 2020 entre Turquia, potència valedora de l’oposició siriana, i Rússia, aliada del govern del president Baixar al-Àssad.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, per primera vegada s’ha mostrat disposat a cedir temporalment territori a Rússia en canvi d’entrar a l’OTAN. Així, ha dit que l’etapa calenta de la guerra podia acabar si s’incorporava a l’aliança: “Si volem aturar la fase calenta de la guerra, el territori d’Ucraïna que tenim sota el nostre control ha de ser protegit per l’empara de l’OTAN.”

Nova escalada de tensió a Ucraïna: Zelenski titlla de terrorisme el llançament d’un míssil balístic intercontinental

Això sí, ha posat de condició que es respectessin les fronteres internacionalment reconegudes del país i ha dit que caldria que Ucraïna recuperés els territoris que Rússia havia envaït en el futur per la via diplomàtica. A més, ha dit que caldria garantir que Vladímir Putin no envaís més zones ucraïneses.

Finalment, ha reconegut la voluntat de treballar amb el president electe dels Estats Units, Donald Trump: “Vull treballar amb ell directament perquè hi ha diferents veus de gent al seu voltant. I és per això que no hem de permetre que ningú al nostre voltant destrueixi la nostra comunicació”. A més, ha explicat que tots dos ja havien mantingut un primer contacte, que ha titllat de “càlid, bo i constructiu”.

Cedir territori en canvi de la pau: l’antic tabú que ara guanya força entre els aliats d’Ucraïna

Avui, 30 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Els militants decideixen el futur d’ERC: un plebiscit sobre Junqueras que es conjura contra els fantasmes del passat.
• Francesc Mauri: “Només se m’acut la via judicial perquè aquests personatges no posin en risc més vides”.
• A la recerca dels espies del PSOE | Crònica d’Andreu Barnils.
• Un Pujol sense sentiment | Bots i barrals d’Ot Bou.
• València torna a eixir avui al carrer per demanar la dimissió de Carlos Mazón.
• Castella, capital Madrid | Opinió de Germà Bel.
• Amb l’exèrcit centrat a fer front a la Xina, els rebels islamistes guanyen força a les Filipines.
• Albert Sales: “No vivim en l’apocalipsi criminal que planteja l’extrema dreta”.
• Vint mots que es diuen a les Illes i que hauria de saber tothom.
• La llibreria Quart Creixent, una defensa valenta i de resistència del català a Palma.
• Un homenatge al romànic català des del cor de Castella.
• Fires del tió 2024: quins mercats són dedicats a aquesta soca màgica?
• Temps de vi novell.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Cent vuitanta metres lineals de llibres, de quaranta-tres editorials independents de tots els Països Catalans, que publiquen en català, seran el plat fort la setena fira del llibre Indilletres, que es fa aquest cap de setmana a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà). Se situarà a l’espai del Pavelló Firal de la Bisbal, i també al Teatre Mundial i la Biblioteca Lluïsa Duran, on es faran les presentacions de llibres. La presentació d’enguany va a càrrec del dramaturg Joan Lluís Bozzo.

Una tarda dedicada a Víctor Català

Aquesta tarda serà dedicada a Víctor Català, amb un acte central que serà la conversa entre Enric Casasses i Mita Casabuberta  sobre l’obra i els referents de l’escriptora. Casasses també recitarà Lo cant dels mesos. Per acabar aquest homenatge a l’escriptora, el músic i arquitecte bisbalenc Carles Sanjosé (Sanjosex) oferirà un tast del Cançoner de l’Empordà, compilat per Lluís Albert, nebot de Víctor Català, amb dues cançons amb lletra de l’escriptora i la participació de l’escriptor Adrià Pujol.

 El VI Premi Llucieta Canyà a la crítica literària

Durant la fira es lliurarà el VI Premi Llucieta Canyà de crítica literària publicada. Aquest guardó va destinat a premiar una crítica sobre una obra publicada. L’any passat va guanyar-lo Gemma Medina per l’article “Saber dir la vivor”, publicat a la Lectora, revista digital de crítica literària, sobre la novel·la Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà. Joan Burdeus el va guanyar el 2023; Marina Porras, l’any 2022; Eva Vàzquez, l’any 2021; i el 2020, primer anyo del guardó, va obtenir-lo Pere Antoni Pons. Indilletres defensa que una bona crítica literària pot ajudar a millorar la feina dels autors i de les editorials, pot enfortir la literatura en català i pot donar eines tant als llibreters com als lectors i, per tant, pot contribuir a millorar l’ecosistema cultural.

Les editorials que participen a la fira Indilletres són: Adesiara Editorial, Adia Edicions, Albertí Editor, BiraBiro Editorial, Cuscusian*s, Edicions Cal·lígraf, Edicions de 1984, Edicions de la Ela Geminada, Edicions del Cràter, Edicions del Pirata, Edicions la Segona Perifèria, Edicions Poncianes, Edicions Sidillà, Edicions Tremendes, Editorial Clandestina, Editorial Cossetània, Editorial Gavarres, Editorial Karwan, Editorial Les Hores, Editorial Trípode, El Cep i la Nansa Edicions, Excellence Editorial, Godall Edicions, LaBreu Edicions, Lapislàtzuli Editorial, Lletra Impresa Edicions, Llibres del Delicte, Llibres del Segle, Lluny del Ramat Edicions, Mai Més Edicions, Neret Edicions, Ònix Editors, Pol·len Edicions, Saldonar, Símbol Editors, Tantàgora, Triangular Edicions, Tushita Edicions, Úrsula llibres, Verdaguer Edicions, Vibop Edicions i Voliana Edicions.

També hi participaran dues llibreries de la Bisbal: la Llibreria Puput i la Llibreria la Siglantana.

Es pot consultar més informació de cada expositor a la web de la fira.

Una xifra exemplifica la complexitat del debat intern que viu ERC i que es dirimirà avui: gairebé dos-cents militants s’han donat de baixa després de la investidura del president Salvador Illa. Si, a l’agost, el cens d’afiliats que podien participar en la consulta era de 8.226, avui seran 8.030 els qui podran votar fins a les vuit del vespre una de les tres candidatures que aspira a encapçalar el partit. Després de mesos de tensió, de la visibilització crua del trencament entre els sectors d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, de l’esclat de l’afer dels cartells, de l’aval dividit de les bases a la investidura d’Illa, i del tancament d’un cicle electoral complet a la baixa, ERC no tan sols entoma el desafiament de decidir qui dirigirà el partit a partir d’ara, sinó el de preservar la cohesió interna: espantar el fantasma de les velles escissions sigui quin sigui el resultat. El verb “recosir” és un dels que més s’ha conjugat durant la campanya, però la dificultat serà traslladar les promeses als fets. La preservació d’aquesta unitat també serà el primer pas imprescindible perquè Esquerra intenti d’aturar la sagnia de votants. Perquè el segon desafiament que assumirà la nova direcció serà intentar de recuperar l’electorat perdut aquests darrers anys, un objectiu impossible si les lluites caïnites no s’acaben en aquest congrés.

Aquestes eleccions s’han presentat d’ençà del primer dia com un plebiscit sobre la continuïtat de Junqueras. L’ex-president d’ERC i la seva candidatura, Militància Decidim, han recorregut 17.500 quilòmetres del juliol ençà per mirar de reconnectar amb les bases del partit. I, veient la seva capacitat en la recollida d’avals, no hi ha dubte que Junqueras és qui ha mantingut més control orgànic del partit, malgrat no tenir el suport de la majoria de l’aparell i dels dirigents, que s’han mantingut al costat de Rovira i s’han integrat –o han donat suport– a la candidatura de Nova Esquerra Nacional, encapçalada per Xavier Godàs i Alba Camps. L’ex-batlle de Vilassar de Dalt (Maresme) i l’ex-diputada al parlament representen un model de lideratge col·lectiu que vol aplicar l’esquema de separació de partit i de govern del PNB, però que també evidencia les dificultats de trobar relleus amb la capacitat d’arrossegament electoral que van tenir Junqueras o Rovira. Hi ha qui diu que un partit és un document d’Excel. En aquest cas, ha estat Junqueras qui ha demostrat tenir-lo més ben elaborat i ha preservat la majoria del control orgànic intentant de reconnectar, directament, amb els quadres locals i, sobretot, els militants, que és qui finalment determinarà el futur d’Esquerra.

Afins a l’ex-president d’ERC, de fet, han estat fins ara al capdavant de la vice-secretaria general de coordinació interna i la secretaria d’organització, però Rovira n’ha estat la secretària general. El sector rovirista ha agrupat els seus actius en la candidatura de Godàs i Camps, que arriba al dia clau amb el suport de la majoria dels càrrecs, electes i cares conegudes del partit, incloent-hi tota la vella guàrdia. Junqueras té Gabriel Rufián al capdavant del grup parlamentari al congrés espanyol i Elisenda Alamany a l’Ajuntament de Barcelona. El sector de Rovira, Josep Maria Jové i Marta Vilalta com a president i portaveu del grup al Parlament de Catalunya, respectivament. Una de les grans preguntes que acompanya aquest congrés és si, al capdavall, la disputa entre els dos sectors és tan sols de poder o hi ha diferències estratègiques darrere. La resposta podria ser híbrida, perquè en el rerefons de la batalla interna també hi ha matisos estratègics entre Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional. Això sí, han quedat esmorteïts pel soroll i la decisió dels candidats d’aplegar tot el suport possible. Un dels qui ho ha resumit més bé ha estat Jové, que en una entrevista a RAC1 deia que, més enllà del debat sobre la renovació de lideratges, Nova Esquerra Nacional defensava que ERC es definís clarament en l’espai de l’esquerra nacional mentre Junqueras dibuixava un partit catch all. És a dir, una organització amb fronteres molt àmplies que ocupi la centralitat de l’espai socialdemòcrata català, intentant de menjar-se l’espai del PSC també a les àrees metropolitanes, i que esdevingui el partit de referència de la classe mitjana i treballadora. Nova Esquerra Nacional vol enfortir-se dins l’espai compartit amb els Comuns i la CUP, que, paradoxalment, també es va reduir en les darreres eleccions catalanes. Tots dos intenten, al mateix temps, d’atreure sobiranistes en un moment de crisi general del moviment independentista.

Tant Junqueras com Godàs preserven un fil de continuïtat amb l’Esquerra actual. El primer s’ha acompanyat d’una candidatura renovada per a perseverar en l’intent de convertir l’organització en un partit hegemònic, com ho va aconseguir abans de la davallada electoral fins a arribar a la presidència de la Generalitat, una fita que històricament es remuntava a la Segona República. Els militants d’ERC determinaran avui si creuen que aquesta fórmula encara té camí per córrer després de la gestió dels darrers anys, sobretot d’ençà de l’octubre del 2017. Una darrera etapa de què Junqueras s’ha volgut distanciar, malgrat que dirigia el partit com a president. A més, Junqueras aspira a ser el candidat en les eleccions catalanes vinents, com va admetre ahir en una entrevista a TV3. Però aquesta carpeta no es tancarà fins que no es resolgui la seva inhabilitació (amb la llei d’amnistia o amb els nous indults) i mentre es mantingui l’aparent llunyania de les eleccions catalanes.

Godàs i Camps renovarien la primera línia, però també ampliarien les parcel·les de poder intern amb què ja compta el sector de Rovira. Els tercers en discòrdia, Foc Nou, demanen un revulsiu que trenqui amb els uns i amb els altres. No tan sols en termes de control orgànic, sinó també en relació amb la política de pactes, i posar fi a les aliances sistemàtiques amb el PSC. També pretenen ressituar l’objectiu d’assolir la independència en el centre de l’acció política del partit. Foc Nou aspira a aglutinar els militants més crítics amb el junquerisme i el rovirisme, aquells que en algun moment han estat temptats d’estripar el carnet o que s’han mantingut en les bases del partit discrepant de la línia de la direcció, amb el detonant de la investidura d’Illa. Aquesta nit, Helena Solà i Alfred Bosch també poden tenir la clau. La radiografia de la militància és tan incerta que n’hi ha que pensen que podrien ser la segona candidatura més votada.

Perquè la d’avui pot ser una primera volta definitiva, que probablement ratifiqui el lideratge de Junqueras al capdavant del partit, o una primera fotografia del suport de les tres candidatures per a una segona votació decisiva. Si cap dels candidats no obté més del 50% dels vots, els militants d’Esquerra hauran de tornar a votar entre la primera llista i la segona, i és aquí on podria haver-hi pactes o aliances. O no. Nova Esquerra Nacional i Foc Nou parteixen com a possibles aliats davant un Junqueras que no obtingués la confiança de la meitat dels afiliats, però qualsevol acord amb una de les candidatures que Solà i Bosch han titllat de “oficialistes” significaria una incoherència per als qui han reivindicat un cop de timó. A això, s’hi afegeix l’evidència que les dues candidatures de la segona volta no tenen cap obligació de pactar. Sigui com sigui, una votació d’ací a dues setmanes complicaria a Junqueras guanyar el plebiscit.

Els avals obtinguts per les candidatures es traduiran realment en vots? Hi ha hagut afiliats que s’han sentit pressionats per avalar una llista: amb l’anonimat en votaran una altra? Els militants que van avalar Recuperem ERC es decantaran realment pel vot en blanc? Són més incògnites que es resoldran avui. Però la més important quedarà pendent. La incertesa més gran és si aquest serà, finalment, un congrés de transició: si els vencedors no se’n surten segellant la unitat interna i millorant els resultats electorals, es podria precipitar un segon congrés. Això va passar el 2008, salvant les distàncies, a Joan Puigcercós.

 

Va passar gairebé alhora: mentre Jordi Pujol elogiava l’obra d’Enric Prat de la Riba a Castellterçol, Salvador Illa mirava d’imitar-los tots dos a S’Agaró. Dos de catalanistes i un d’espanyolista, però tres presidents amb el destí compartit de fer llaminer el possibilisme, d’encabir les aspiracions de Catalunya en una administració feta amb un esclop i una espardenya. Pujol demanava que ens fixéssim en la llista de proeses de Prat: telèfons als pobles, l’escola industrial, una xarxa de biblioteques, carreteres. I deia: “Hem d’aconseguir un sistema que no se’ns pugui discutir per part del govern espanyol en el sentit de la llengua, la cultura, l’ensenyament, la funció pública, i la capacitat de Catalunya de fer un poble que valgui la pena, que era la idea d’en Prat de la Riba”. Illa prometia una millora dels serveis públics, una administració eficaç i nova indústria.

Illa esmerça molta energia a repetir l’esquema pujolià. És normal que s’hi emmiralli: Convergència va obtenir quaranta-tres diputats a les eleccions de 1980, quan superà per sorpresa els socialistes, i la legislatura següent assolí una majoria absoluta de setanta-dos diputats. El PSC d’Illa té ara quaranta-dos diputats i n’hi ha que ja saliven d’imaginar-se’l vint-i-tres anys al poder. De moment, però, el baròmetre del CEO publicat aquesta setmana no li augura ni de bon tros el mateix camí de roses. Si les eleccions fossin ara, Illa continuaria estancat als quaranta-dos diputats i fins i tot podria baixar als trenta-nou, i això, malgrat que el 76% de la població no sap qui és el cap de l’oposició. Som en la mateixa lògica que l’ha dut al poder: Illa aguanta per incompareixença, després de proscriure la independència del debat i de cancel·lar l’opció de fer política en llibertat.

Illa no podrà imitar Pujol. Qualsevol podria esgrimir que el món és molt diferent del 1980 i que fóra absurd de fer comparacions amb tants anys de diferència, però, de fet, entre Prat i Pujol passà encara més temps que no pas entre el primer Pujol i Illa, i el paral·lelisme aguanta perquè, dins Espanya, la història del catalanisme és cíclica. No: Illa no pot emular Pujol perquè ho impedeixen qüestions molt més vinculades a l’estructura que no pas al context. El problema central són els sentiments. A l’acte de Castellterçol, Pujol hi va explicar que la lectura que l’havia fet més efecte en l’elaboració del seu nacionalisme, a banda de La nacionalitat catalana de Prat, fou El sentiment de pàtria, de Joan Maragall, en què el poeta defensa precisament el component emocional de la idea de pàtria, més enllà de polítiques, institucions, possibilismes i serveis públics.

Pujol va poder créixer perquè es nodria del dolor de molts catalans i el va saber encarnar. Tant en els escrits desolats de la presó, a començament dels anys seixanta, com en els laments d’ara, a noranta-quatre anys, Pujol transmet una gran càrrega emocional quan declara que “això de la independència és molt difícil” i que no serem independents, almenys, fins d’aquí a molt de temps. Tal volta Pujol va empetitir el país per poder-lo controlar; tal volta va trair l’aspiració d’alliberament que revelaven els seus texts quan era jove; tal volta va pecar de mesquinesa i de sectarisme; però va construir sentimentalment la seva posició política per poder-se plantar a Madrid a rendir-se i col·laborar en nom del país. És una cosa que no podrà fer mai un home que el 8 d’octubre de 2017 es manifestava al costat de Societat Civil Catalana i Vox i que diu que hauria aplicat l’article 155 molt abans.

La diferència té una traducció gairebé estètica. Pujol parlava en un teatre de poble davant 230 persones que després van compartir un piscolabis molt simpàtic. Illa parlava a la Fundació Internacional Olof Palme davant els rètols de CaixaBank, Mobile World Capital, la Cámara de Comercio de España, La Vanguardia, l’Ajuntament de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca. Els esforços dels autèntics convergents per a renéixer de les cendres i els esforços de la federació catalana del PSOE per imitar Convergència tenen audiències molt diferents. El públic de Pujol, a Castellterçol, s’impacientava visiblement perquè l’acte era massa llarg, i els micròfons s’acoblaven de vegades, i hi havia una complicitat silent per a no delatar les paràboles confuses del president. A S’Agaró tot era ben seriós, però l’autoritat moral no la dóna pas el poder econòmic, sinó el públic impacient.

La rendició que capitanegen els socialistes no funcionarà perquè no hi ha cap sentiment de tristesa que la justifiqui. És exactament allò que ells volien; per això el vernís salta de seguida, i ben prest se’ls veu la imposició. Mentrestant, el mateix baròmetre del CEO manté que el 71% de la població de Catalunya està insatisfeta amb el funcionament de la nostra democràcia i més del 50% de ciutadans responen o bé “cap partit” o bé que no saben quin d’ells està més preparat per a impulsar el creixement econòmic, mantenir l’ordre i la seguretat, reduir la pobresa i les desigualtats o tractar les relacions Catalunya-Espanya. Un sistema polític que no absorbeix els sentiments ni projecta solucions està condemnat a esclatar.

Sabíeu que a Palma hi ha portals capaços de traslladar-vos a un nou món? N’hi ha pocs. La majoria ha desaparegut amb els anys, víctimes de crisis, de la manca de relleu per a mantenir-los o del mal dels mals, la turistificació. D’altres, s’han conservat per un instint de supervivència necessària: no tan sols la pròpia, sinó la de les persones fidels que els travessen, necessitades de gaudir d’un racó d’autenticitat en una ciutat com més va més aliena, estranya i irrecognoscible.

Un d’aquests, en particular, s’ha erigit durant els darrers quaranta-dos anys en símbol de la cultura catalana. Una decisió valenta, l’any 1982, va dur tres amics, Toni Artigues, Jaume Corbera i Maria Pons, a obrir-lo en una antiga farmàcia del carrer d’en Rubí, al número 5, a tocar de la plaça Major. En aquella estètica apotecària de la façana, hi veiem d’ençà de llavors unes rajoles amb una lluna, unes estrelles i un nom: Quart Creixent. En aquell indret avui envoltat de lloguer turístic, hi ha l’única llibreria de Palma exclusivament en català.

“Som els únics de tot Mallorca que sempre hem volgut mantenir aquest esperit”, diu Miquela Serra, la històrica llibretera del negoci, que fa ni més ni menys que 32 anys que guarda aquest portal. És la cara visible d’un projecte en el qual, a la decisió d’Artigues, Corbera i Pons –que ho va acabar deixant– s’hi van afegir Arnau Amer, Maria Dolors Fernández, Jerònia Oliver i Miquel Serra, el seu germà. “Volien una llibreria en català”, conta la llibretera, que avui es jubila, però no solament això: “La idea era que fos un centre cultural, que s’hi fessin moltes activitats.” I així va ser. De fet, la va inaugurar Joan Brossa, i per aquell portal hi passaren molts més autors, entre els quals, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Blai Bonet, Miquel Àngel Riera o Antònia Vicens.

Miquela Serra ha estat la llibretera de Quart Creixent durant 32 anys (fotografia: Martí Gelabert)

Aquells anys no era fàcil trobar llibres en català a Palma. Ni gairebé a Mallorca. Artigues i Corbera, com a professors d’universitat, ho van trobar a faltar. “Una aposta molt valenta, molt arriscada aquells anys, i fins i tot ara”, diu Serra. I hom no sap si somriure, satisfet, per poder passar una bona estona entre les seves parets intentant de trobar el llibre, en la llengua pròpia, que l’acompanyarà tota una vida al cap i a la prestatgeria, o deixar sortir el lament perquè un fet tan natural encara sigui extraordinari.

Més enllà del negoci

Conta Serra que Amer sempre deia que Quart Creixent no era un negoci, sinó “un portal i un servei obert a la cultura catalana”. De fet, ‘llibreria independent’ i ‘negoci d’èxit’ són, avui, conceptes que s’allunyen. “La situació del món del llibre és difícil. La d’una llibreria petita, també. Sobretot per les noves tecnologies que han arribat. No fa falta dir qui és el gran enemic de les petites llibreries”, diu Serra. Perquè la venda electrònica ha fet molt de mal, més encara d’ençà de la pandèmia. No pas els llibres digitals, que en un moment donat semblaven el diable, però que no han pogut competir amb la màgia del paper. Aquelles olors. Aquella seguretat de palpar entre els dits una història i, d’alguna manera, poder-s’hi endinsar completament.

Malgrat tot, al començament d’aquestes línies esmentàvem el mal dels mals. “A Quart Creixent li ha caigut damunt, també, el barri on se situa, el centre històric. En aquest carrer, fins fa deu anys, hi vivien famílies mallorquines que venien a comprar. Ara en queden comptats”, lamenta. Veïns expulsats pel lloguer turístic, pel model econòmic que omple butxaques a un sector molt determinat i que obliga la resta a remar a contracorrent.

(Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert)

En aquesta cursa per no negar-se, les editorials també tenen un paper fonamental. I més, si xerram de llengua catalana i de les Illes. “S’edita moltíssim en català. Quan vaig començar aquí, no s’editava tant, ni molt manco. A Mallorca hi ha molt bones editorials, jo aquí sempre els he tingut molta d’estima i els he intentat posar davant de tot”, diu Serra, que tampoc no es vol oblidar de la secció infantil. Perquè dins el portal de Quart Creixent n’hi ha un de més xicotet per als més petits.

I aquí hem d’entrar en una qüestió generacional. Un buit difícil d’omplir: els adolescents que com més va menys llegeixen. “Molts clients tenen una ‘certa’ edat, com jo mateixa. I sabem que a la gent li costa llegir”, diu la llibretera, que matisa que els infants encara mantenen la il·lusió pels contes.

“Sí que veig un poc difícil la supervivència, però també dic que si Quart Creixent ha arribat gairebé als quaranta-tres anys, encara que estiguem en un moment difícil, n’ha de sobreviure molts més”, opina Serra. Considera que les llibreries independents poden tenir futur, però que també s’han de fer moltes iniciatives noves. Per fer-les possible, a Quart Creixent han canviat de socis. Ara les regnes les duen els fills dels anteriors. Un relleu generacional per a renovar-se, un relleu que també arriba a la persona que cada dia és de cara al públic i que s’ha convertit en una referent de les llibreries de Mallorca.

Una vida dedicada a la llibreria

Poca estona abans de fer aquestes reflexions, Miquela Serra treu la pols a l’aparador que ha regentat durant trenta-dos anys. Amb un jersei verd i una cabellera que no atura de recollir-se mentre parla, encara un dels seus darrers dies a la botiga. “Què enyoraré? El contacte amb la gent. Això és molt important al petit comerç. La xerrada de cada dia amb els clients i amics…”. L’ofici del llibreter és clau en tot el procés literari. I per això avui rebrà un reconeixement de la Institució Francesc de Borja Moll, el mateix dia que es jubila.

La llibretera Miquela Serra, al portal de Quart Creixent (fotografia: Martí Gelabert).

“Arribes a conèixer molt els clients amb els anys”, assegura. Poc després, abans de fer-se les darreres fotografies a la botiga, n’arriben dos amb un ram de flors. “Un detallet, Miquela”. I com aquest, una altra planta a l’aparador, les paraules d’estima, els brindis que s’han fet per ella. Què ha significat per a vós la llibreria? “Un canvi molt gran a la meva vida.” Aquells clients que ha conegut han esdevingut amics. “M’acomiado d’alguns, i quan em diuen adeu jo dic: no, fins aviat.”

Ella no s’havia pensat mai ser llibretera. Molt manco quan regentava una merceria al Coll d’en Rabassa, a Palma. Va passar de vendre botons, perfums i calcetins a vendre La plaça del diamant, el Mecanoscrit del segon origen o El llibre de les bèsties. “No m’ho vaig haver de pensar dues vegades. Don les gràcies per haver tingut aquesta oportunitat. La feina de llibretera és guapa i dura”, diu, i insisteix: “Ha estat una etapa molt important i estic contenta de jubilar-me, perquè tot són noves etapes. Ara ha arribat el moment i ho enyoraré molt, em fa molta pena, però ja tens una edat i muntar un Sant Jordi ara no és igual que fa trenta anys.”

Les darreres recomanacions

L’ànima de la llibretera és recomanar. Fer de llaç entre autor i lector. Conèixer el client, endevinar-li els gusts amb una petita mirada i prou o descobrir-los-en de nous. Li demanem que s’aventuri a fer les darreres recomanacions. Xerra de La vida il·lustrada, de Lisa Aisato, i de La trena, de Laetitia Colombani.

Per fer-ho nostrat, s’encomana a dues autores: Mercè Rodoreda, la primera que va descobrir quan va començar a llegir en català, i Antònia Vicens, de qui es va fer amiga al barri de la llibreria. Però també esmenta alguns autors més: Damià Huguet, Miquel Àngel Riera, Andreu Vidal.

Margalida Castell i Miquela Serra (fotografia: Martí Gelabert) Margalida Castell i Miquela Serra (fotografia: Martí Gelabert)

Ara la gerència de Quart Creixent quedarà en mans de Margalida Castell, que estarà acompanyada de Clara Fontanet. Castell diu que tenen projectes que mantindran “aquesta aura de quaranta-dos anys de trajectòria”. “Això és com una passió. Estic emocionada per continuar aquest projecte”, apunta. Descriu Quart Creixent com una llibreria molt familiar, un espai de xarxa, un centre cultural.

I qui descriu en aquest text la llibreria afegeix: com un portal on entrar i viatjar allà on els llibres ens transportin.

Oh, benvinguts, passeu, passeu.