Vilaweb.cat

Absolts els set activistes madrilenys que van participar en la manifestació independentista a Madrid

La jutgessa ha absolt els set activistes madrilenys que van participar el 16 de març passat en la manifestació independentista a Madrid contra la repressió perquè no s’hi ha presentat l’acusació popular, Hogar Social Madrid. Segons que han explicat en un vídeo, la jutgessa els ha ofert d’absoldre’ls per aquesta qüestió. Abans, havia decidit de passar la causa a un jutjat penal en entendre que els fets pels quals els jutjaven podien ser constitutius d’un delicte d’odi, però no d’amenaces.

BUENAS NOTICIAS!!!
ABSUELTOS !!
Al final estan absueltos aunque fiscalia recurrirá.
Aqui lo explica Elena pic.twitter.com/aS96PbPyG6

— juan carlos mohr (@juancarlosmohr) May 21, 2019

Tots set van formar part del servei d’ordre i d’organització de l’ANC i pertanyen a col·lectius que van donar suport a la mobilització com Izquierda CastellanaYesca i Coordinadora Antifascista.

L’entitat ultra els acusava d’haver-ne amenaçat integrants durant la manifestació, en què la policia espanyola va identificar-los, alguns sis vegades, segons que denunciava Elena Martínez, una de les encausades. Així ho explicava en declaracions a VilaWeb: ‘Això evidencia que hi ha llistes negres de militants i activistes. Sectors del règim estaven molt molests perquè es feia aquesta mobilització i perquè va tenir tant d’èxit. De primer, van tractar-ho amb silenci, però després van provar d’assetjar militants de Madrid que defensem el dret de decidir.’

The post Absolts els set activistes madrilenys que van participar en la manifestació independentista a Madrid appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Romeva promet l’acta de senador ‘com a pres polític’ i ‘fins a la proclamació de la República’

Raül Romeva, senador d’ERC per Barcelona, ha assistit avui a la sessió constitutiva del senat espanyol. Abans de l’inici del ple, el pres polític s’ha abraçat amb el senador Jami Matamala, que recentment ha tornat de l’exili. Romeva ha promès la seva acta de senador de la següent manera: ‘Fins a la proclamació de la República Catalana, sempre compromès amb la llibertat, la igualtat, i la fraternitat, com a pres polític i per imperatiu legal, prometo.’

Tots els senadors catalans ha promès el càrrec per imperatiu legal i amb diverses fórmules per demostrar el seu suport amb els presos i exiliats. Jami Matamala, per exemple, ha jurat el càrrec ‘amb lleialtat al mandat democràtic de l’1 d’octubre, pel poble català, i per la llibertat dels presos polítics i dels exiliats, per imperatiu legal, prometo’.

The post [VÍDEO] Romeva promet l’acta de senador ‘com a pres polític’ i ‘fins a la proclamació de la República’ appeared first on VilaWeb.

El govern català aprova la limitació del preu del lloguer

El govern català ha aprovat avui el decret llei que permet la limitació dels preus de lloguer als barris o les ciutats on es pugui acreditar una manca d’habitatge assequible. El decret obliga a declarar una ciutat o barri zona amb mercat d’habitatge tens com a pas previ per a imposar la contenció de preus. Com a norma general, el cost del lloguer en aquestes zones només podrà superar en un 10% l’índex de referència de preus de lloguer, ampliable fins a un 5% addicional en els casos en què es puguin justificar vistes excepcionals o característiques especials com piscines comunitàries o jardins.

Els pisos de nova construcció o totalment rehabilitats tindran una moratòria de tres anys en l’aplicació del límit, i podran oferir-se un 20% per sobre de l’índex  els primers cinc anys des de la sortida al mercat.

En casos justificats, la declaració d’àrea amb mercat d’habitatge tens també podrà excloure de la limitació els habitatges amb una superfície útil superior als 150 metres quadrats.

La consellera de Justícia, Ester Capella, ha dit que el govern podia ‘actuar per acció, a favor dels interessos col·lectius, o per omissió, deixant camí lliure als fons voltor’, i que els preocupava de protegir ‘les víctimes d’abusos del mercat de l’habitatge’. Capella ha  insistit que la contenció dels preus del lloguer aprovada pel govern era pionera a l’estat espanyol, però ha destacat que era una realitat a tot Europa.

El codi civil alemany, per exemple, regula les rendes des de fa uns trenta anys, i a Itàlia s’aplica des del 1998. Altres països com Portugal, Àustria i Suïssa també tenen fórmules per a limitar el preu de l’habitatge, mentre que París aplica la mesura des d’aquest mateix any. Als EUA, també actua en la mateixa línia l’estat d’Oregon.

Capellla ha reiterat que la limitació de preus era un compromís del govern. Segons ella, l’aprovació del decret ‘subratlla l’ànima social del govern’. ‘Fem allò que vam dir que faríem.’ La consellera ha defensat que Catalunya reivindicava les competències del país amb la normativa que es promou en habitatge, que es basa en el codi civil català.

‘No renunciarem mai a les nostres competències’, ha afegit. Tant ella com el conseller de Territori, Damià Calvet, han assenyalat que confien que el govern espanyol no porti la mesura al Tribunal Constitucional, i han reiterat que és plenament legal.

Amb el decret aprovat, el següent pas és que el parlament el validi en un termini màxim de 30 dies hàbils.

Els detalls del decret

El decret llei aprovat permet al ple de l’Ajuntament de Barcelona o a la conselleria competent en Habitatge, actualment la de Territori i Sostenibilitat, declarar una zona com a mercat d’habitatge tens, una condició ‘indispensable’ per a imposar la limitació dels preus. Els municipis, a iniciativa pròpia, també poden demanar al govern ser declarats com a mercat d’habitatge tens, presentant una memòria justificativa.

Per aconseguir-ho, s’ha de constatar un augment sostingut del preu del lloguer i un cost per a les famílies clarament superior a la mitjana de Catalunya, que hi hagi una desproporció entre l’augment de la població i els habitatges de lloguer disponibles, o que el preu pugi molt per sobre de l’IPC de la zona en qüestió.

La declaració de mercat d’habitatge tens no pot excedir un termini de cinc anys, segons el decret, i es pot revisar, per escurçar-ne la durada o deixar-la sense efecte, si canvien les circumstàncies durant la seva vigència.

L’índex de referència: l’eina principal

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, ha explicat que l’índex de referència de preus de lloguer, que es va crear el 2017 des de Governació amb Meritxell Borràs, és un ‘instrument útil i imprescindible’ i ara s’ha convertit en la ‘base del decret llei’.

“L’índex passa de ser un mecanisme informatiu de transparència a ser l’eina principal per contenir preus de mercat i evitar l’augment desproporcionat dels preus de lloguer”, ha defensat Calvet. Actualment, l’índex cobreix 27 municipis catalans i el 56% de la població, i es passarà, properament, a ampliar-ho als 57 municipis i al 67% de la població.

Calvet ha explicat que l’índex de referència s’elabora amb 370.000 dades d’arreu de Catalunya que procedeixen del registre de fiances i contractes, una xifra que ha indicat que és molt elevada en comparació en sistemes similars d’altres països.

Els habitatges ja llogats mantenen les condicions

El nou decret del govern no afecta els habitatges que ja estaven llogats abans de l’entrada en vigor de la limitació dels preus, per garantir la seguretat jurídica de llogaters i arrendataris. La mesura també s’aplica en les renovacions dels contractes.

En els casos de nous contractes de lloguer, signats amb el decret en vigor, si un propietari cobra per sobre del límit establert, el llogater podrà exigir el retorn de la diferència amb interessos. Aquest dret es podrà exigir per via judicial, però el Govern, a través del departament de Justícia, impulsarà la mediació per resoldre eventuals conflictes.

Avantprojecte de llei d’arrendaments

A més del decret llei d’urgència, el govern també ha aprovat aquest dimarts la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei d’arrendament de finques urbanes. En aquest cas, s’incorpora la limitació de preus aprovada pel decret llei, i s’amplien les mesures amb altres aspectes com l’allargament de la durada mínima dels contractes, que se situarà entre els sis i els 10 anys.

La memòria preveu que en el cas de lloguers entre particulars, la durada sigui menor que en pisos o cases que pertanyin a societats immobiliàries.

Una altra mesura que es preveu a la memòria és la reducció de les mensualitats que s’exigeixen per fer un contracte de lloguer, i que ara arriba a tres. El govern considera aquest número excessiu. D’altra banda, la futura llei catalana suprimirà la possibilitat que els llogaters renunciïn al dret de compra del seu habitatge de lloguer, per deixar sense efecte clàusules de renúncia que inclouen alguns contractes.

La llei també obligarà a documentar amb fotografies o vídeos l’estat d’un pis o casa abans de llogar-lo, per tramitar més fàcilment la devolució de les fiances o evitar reclamacions per danys que no hagin provocat els llogaters. A més, els propietaris també podran constatar possibles danys, si és el cas, i rescabalar-ne el valor. Amb la mesura, el Govern confia que es resolguin les disputes actuals.

El preu del lloguer a Barcelona augmenta un 38 % en només 5 anys

En el conjunt de Catalunya, el preu mitjà del lloguer ha crescut un 29% en els últims 5 anys. En xifres, significa que ja ha arribat als 698€, superant així els nivells previs a la crisi.

L’increment general és especialment alt a Barcelona, on el preu mitjà d’un pis de lloguer de 72 metres quadrats és actualment de 949 euros, segons l’Incasòl, prop d’un 40% més que fa 5 anys. És a dir, un increment mitjà de prop de 270 euros per pis.

A l’àmbit metropolità es repeteix la situació, amb augments significatius entre el 2017 i el 2018 a Santa Coloma de Gramenet (+9,9%), Sant Andreu de la Barca (+11%), Ripollet (+12,7%), el Papiol (+22%) o Sant Just Desvern (+39%).

The post El govern català aprova la limitació del preu del lloguer appeared first on VilaWeb.

FOTOGRAFIES: Els detalls de l’impacte al congrés i al senat dels presos polítics

La diputada del PSC Meritxell Batet ha estat elegida presidenta del congrés espanyol per 175 vots del PSOE, Unides Podem, PNB, Compromís, Coalición Canaria i el Partit Regionalista Càntabre. ERC la paraula ‘Llibertat’ a la papereta, que s’ha contat com a nul, i JxCAT ha votat en blanc. PP i Ciutadans han votat Ana Pastor i Vox ha fet nul. Ha estat durant la sessió constitutiva del congrés espanyol en què els presos polítics electes Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull han pogut circular lliurement dins de l’hemicicle i han saludat altres diputats com Pablo Iglesias, Pedro Sánchez o Inés Arrimadas. Vegeu ací una selecció fotogràfica de la sessió:

Fotografia: Albert SalaméDolors Bassa en la sessió de constitució del congrés espanyol. Fotografia: Albert Salamé.Fotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: CiutadansCaptura del senyal institucionalFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFECaptura del senyal institucionalCaptura del senyal institucionalCaptura del senyal institucionalFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFE

Al senat espanyol, el cap de llista del PSC, Manuel Cruz, ha estat escollit nou president per majoria absoluta, amb 140 dels 250 vots emesos. Ha superat en la votació la senadora de Ciutadans per Navarra, Ruth Goñi, que el partit ha proposat com a candidata a presidenta i que només ha aconseguit 11 vots. En la votació també s’han registrat 84 vots en blanc i 15 nuls. El gran protagonista de la sessió, però, ha estat Raül Romeva. Quan ha entrat, l’esperaven els senadors electes d’ERC i JxCat. Especialment emotiu ha estat el moment en què ‘Jami‘ Matamala, que va tornar de l’exili fa una setmana, l’ha anat cercar i s’han fet una abraçada.

Fotografia: Junts per CatalunyaFotografia: Junts per CatalunyaFotografia: Junts per CatalunyaFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFEFotografia: EFE

The post FOTOGRAFIES: Els detalls de l’impacte al congrés i al senat dels presos polítics appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] La incomoditat d’Arrimadas i Rivera quan han entrat els presos polítics

Els presos polítics electes han estat rebuts amb aplaudiments pels diputats independentistes i per alguns del grup d’Unides Podem quan han entrat a l’hemicicle del congrés espanyol. Els diputats de Junts per Catalunya –Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull–  han entrat per la banda esquerra i han pujat cap als escons que els seus companys els havien guardat a la segona fila. Pel camí han passat pel costat dels dirigents de Ciutadans i el president del partit, Albert Rivera, ha girat la cara cap als seus companys i els presos polítics no n’han fet cabal. En canvi, Jordi Turull i Josep Rull han saludat Inés Arrimadas, fins ara cap de l’oposició a Catalunya. Rull, a més, li ha fet dos petons.

D’una altra banda, el dirigent d’ERC, Oriol Junqueras, ha entrat per la banda esquerra i abans d’arribar al seu escó ha conversat una estona amb el secretari general de Podem, Pablo Iglesias. Rull i Turull també han saludat Iglesias, Alberto Garzón i més diputats d’Unides Podem.

EN DIRECTE: Històrica entrada dels presos polítics al congrés espanyol

The post [VÍDEO] La incomoditat d’Arrimadas i Rivera quan han entrat els presos polítics appeared first on VilaWeb.

La fiscalia desmenteix El Periódico i nega que investigui el PDECat per desviament de diner públic

La fiscalia anticorrupció ha desmentit que investigui a Barcelona un desviament de diners públics al PDECat. Segons El Periódico, l’ONG Catmon hauria rebut 10.000 euros del Canal Olímpic de Catalunya Equacat (entitat pública participada per la Generalitat) a través de factures de publicitat inserida a la revista de l’associació per un import superior al preu de mercat.

Aquests diners haurien acabat en mans del partit, segons aquesta informació, que apunta que la fiscalia hauria obert diligències per una denúncia que la Policia Nacional hauria rebut a mitjans del 2018. El PDECat va assegurar dilluns que no tenia constància de cap investigació i que no té cap relació amb el Canal Olímpic ni amb la Fundació Catmon.

The post La fiscalia desmenteix El Periódico i nega que investigui el PDECat per desviament de diner públic appeared first on VilaWeb.

EN DIRECTE: La presència històrica dels presos polítics al congrés i el senat espanyols evidencia la repressió

Els presos polítics elegits el 28 d’abril, Oriol JunquerasJosep RullJordi TurullJordi Sànchez i Raül Romeva, participen en les sessions constitutives del congrés i el senat espanyols. En aquests dos primers plens es triaran la meses d’ambdues cambres, com també sengles presidents, Meritxell Batet i Manuel Cruz. Els presos només tindran dret de paraula quan hagin de jurar el càrrec.

Cinc parlamentaris captius i una empenta de Marchena a Sánchez I Anàlisi de Josep Casulleras 

Tot seguit us oferim el vídeo en directe del congrés:

The post EN DIRECTE: La presència històrica dels presos polítics al congrés i el senat espanyols evidencia la repressió appeared first on VilaWeb.

La fiscalia diu que el delicte d’odi també protegeix els nazis

La fiscalia general de l’estat espanyol, que encapçala María José Segarra, ha fet una circular amb pautes perquè fiscals d’arreu d’Espanya puguin interpretar el delicte d’odi, una figura jurídica que el mateix ministeri fiscal explica que té com a objectiu ‘la protecció dels col·lectius desafavorits’.

Incitació a l’odi: l’arma repressiva sense base jurídica de la policia espanyola

Tanmateix, entre els exemples que ofereix, la fiscalia assegura que una agressió contra ‘una persona d’ideologia nazi, o la incitació a l’odi cap aquest col·lectiu, pot ser inclosa en aquesta mena de delictes’.

Estem atònits. La Fiscalia General de l'Estat (nomenada pel PSOE) ha fet una circular amb pautes jurídiques per interpretar el delicte d'odi, i atenció: incitar l'odi als nazis és delicte! Mentre arxiven casos de catalanofòbia, es preparen per imputar als antifeixistes. Vergonya! pic.twitter.com/Y9QnEtoEdz

— Drets (@DretsCat) May 20, 2019

L’associació Drets ho ha denunciat a Twitter i han qualificat la circular de vergonyosa. ‘Mentre arxiven casos de catalanofòbia, es preparen per investigar els antifeixistes’, afegeixen.

The post La fiscalia diu que el delicte d’odi també protegeix els nazis appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘La mesa del congrés decidirà sobre la suspensió dels presos’ i ‘València, escenari per a les sèries d’HBO’

Avui, 21 de maig de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper: 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘La mesa del congrés decidirà sobre la suspensió dels presos’ i ‘València, escenari per a les sèries d’HBO’ appeared first on VilaWeb.

À Punt Mèdia obre dos canals a YouTube

À Punt, la televisió pública valenciana, ha obert dos canal de Youtube amb una selecció de continguts infantils i d’entreteniment a través d’aquest canal. Una oferta que ja està disponible a l’apartat A la carta del web de la televisió.

Concretament, hi haurà dos canals de Youtube, el d’À Punt Mèdia i el de La Colla,  l’espai infantil de la televisió, per a rebre tots els continguts publicats. Com explica la cadena, la presència en YouTube completa l’aposta d’À Punt per estar allà on està el públic, i per atendre les noves formes de consumir entreteniment i informació. Cal recordar que ja té una important presència a Facebook, Twitter i Instagram.

A més, tots els programes de la televisió i de la ràdio d’À Punt Mèdia es poden veure i escoltar en directe i a la carta a través del web i de les aplicacions mòbils i de Smart TV.

The post À Punt Mèdia obre dos canals a YouTube appeared first on VilaWeb.

Cinc parlamentaris captius i una empenta de Marchena a Sánchez

Quatre diputats al congrés espanyol i un senador que arriben des de la presó, portats per la Guàrdia Civil, emmanillats, sense dret de reunir-se amb els companys de grup ni possibilitat de parlar amb la premsa. Aquestes són les condicions que el Tribunal Suprem espanyol ha imposat a Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva per poder assistir a la sessió de constitució del congrés i del senat espanyols. Uns diputats que no poden exercir els seus drets polítics amb plenitud, que romanen empresonats mentre dura el judici contra ells i sobre els quals pesa l’amenaça de ser suspesos immediatament del càrrec que han pres avui.

Arribaran al congrés i al senat abans de les deu del matí, l’hora en què es preveu que comenci la sessió constitutiva. El procediment en ambdues cambres serà semblant. Hi arribaran emmanillats, custodiats des de Soto del Real per guàrdies civils, en cotxes sense logotip, tal com ja va passar ahir quan van anar a presentar les credencials i a recollir l’acta parlamentària. En el cas del congrés, els cotxes entraran en un aparcament subterrani, i un cop allà portaran els presos a la comissaria de la cambra baixa, on els guàrdies civils faran el canvi de custòdia amb la policia espanyola. Des d’aleshores, els presos aniran custodiats permanentment per policies de paisà, que en controlaran els moviments i els acompanyaran fins als accessos a l’hemicicle. Una vegada a dins, tindran llibertat de moviments, oimés que els diputats no tenen pas assignat cap seient en la sessió constitutiva.

L’argúcia política que amaga la suspensió dels diputats presos al congrés

Serà el moment de més impacte, perquè es farà visible la condició de diputats electes dels presos polítics, en el mateix espai que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i els dirigents i els diputats de tots els altres grups polítics. És una situació que neguiteja l’unionisme, fins al punt que el president de Ciutadans, Albert Rivera, ha anunciat que demanaria immediatament a la mesa del congrés espanyol que, una volta configurada, prengui la decisió de suspendre’ls del càrrec de diputats, al congrés, i de senador, a la cambra alta.

Una alteració de les majories

La nova mesa del congrés tindrà la decisió a les mans. Manuel Marchena i la resta de membres del tribunal que jutja els presos polítics han delegat la decisió sobre la suspensió dels presos polítics electes. El Suprem mira d’aparentar distanciament, de fer veure que no prendrà pas decisions que puguin entendre’s com una ingerència del poder judicial en la política. Perquè aquest cas, la suspensió de quatre diputats, és tan greu que implica l’alteració de les majories al congrés, i el Suprem no hi vol tenir res a veure. O ho vol aparentar, perquè, per més que la decisió l’acabi prenent la mesa de la cambra, l’encàrrec el fa el tribunal, i són Marchena i els altres sis magistrats del judici contra el procés que van prendre la decisió de no sol·licitar el suplicatori al congrés per a determinar si Junqueras, Sànchez, Rull, Turull i Romeva podien continuar essent processats.

La mesa que haurà de prendre aquesta decisió serà presidida per la socialista Meritxell Batet, i tindrà com a vice-presidenta primera Gloria Elizo, de Podem; la vice-presidència segona l’ocuparà un altre socialista, Alfonso Rodríguez, i hi haurà encara una altra socialista en una de les secretaries, la parlamentària del PSIB Sofía Hernanz, i una altra secretaria per a l’ex-tinent de batlle de Barcelona Gerardo Pisarello, d’Unides Podem. Completaran la mesa dos membres del PP i dos de Ciutadans.

El PP ha confirmat que vol que l’actual presidenta del congrés Ana Pastor continuï a la mesa, com a vice-presidenta. També sona el nom d’Adolfo Suárez Illana com a secretari popular. Ciutadans ha anunciat que continuaran a la mesa Nacho Prendes i Patricia Reyes. Tanmateix, tant PP com Cs han assegurat que presentarien candidates a la presidència del congrés alternatives a Batet, tot i no tenir majoria. Pel PP, Ana Pastor i per Cs Sara Giménez. Al Senat, el PSOE hi tindrà tres membres, el PP tres més i el PNB un.

Una majoria d’aquestes dues meses haurà de decidir si suspèn els presos polítics diputats i Raül Romeva com a senador.

I el suplicatori?

I la via per a suspendre’ls és, segons que han fet saber fonts del tribunal filtrades convenientment a la premsa espanyola, l’article 21.2 del reglament del congrés. Aquest article regula la suspensió dels drets i deures dels diputats: ‘Quan, concedida per la cambra l’autorització objecte d’un suplicatori i ferma la interlocutòria de processament, es trobés en situació de presó preventiva i mentre durés.’ El problema d’aquest article és que hi falla la primera premissa, és a dir, que hi hagi l’autorització d’un suplicatori per la cambra. Justament Marchena es va negar a demanar-lo, aquest suplicatori, perquè hauria implicat la suspensió del judici i hauria obert un debat parlamentari sobre la conveniència de continuar processant els presos polítics elegits diputats.

El Suprem va alliberar el poder legislatiu d’aquest embolic, i ara li torna la patata calenta bo i dient que no vol interferir en els afers polítics. La interferència hi serà, perquè la suspensió dels quatre diputats tindrà un efecte clar sobre les majories del congrés, atès que la majoria absoluta serà de 173 diputats en compte de 176. No obstant això, abans de la investidura Junqueras haurà de renunciar a l’acta si vol agafar la d’eurodiputat. Per tant, s’arribarà a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez amb 347 diputats i una majoria de 174. Un maldecap menys per al president espanyol, gràcies a l’empenta del Suprem.

The post Cinc parlamentaris captius i una empenta de Marchena a Sánchez appeared first on VilaWeb.

Les noves pageses són filòsofes i poetesses

La revolució de les dones de la terra és una revolució en curs. Són les dones urbanes les que han estirat la corda del discurs des de sempre. I, moltes vegades, les dones rurals no ho han tingut fàcil per a agafar la paraula. Potser perquè ni tan sols ens reconeixíem amb aquesta identitat. De fet, algunes que estrictament podríem ser considerades rurals –perquè hem crescut en pobles o lluny dels grans centres urbans–, no ens hem sentit identificades amb aquest nom, perquè hem viscut durant anys d’esquena a aquella terra que havíem sentit que esclavitzava els nostres iaios, una terra associada a la precarietat, al poc futur i, fins i tot, a la ignorància i manca de cultura. Eren els anys noranta i la promesa per als joves era marxar a viure a la ciutat.

Fa mesos que observo com les dones pageses comencen a fer-se càrrec del paisatge que les envolta i també del relat. A mi m’agrada molt escoltar-les perquè, des de la reflexió sobre els models agrícoles, em proposen un altre marc per a pensar-me en col·lectiu, més a prop de la meua història. Que sí. Que a totes ens ha inspirat la lluita als carrers de París de Simone de Beauvoir, o la lluita afroamericana d’Angela Davis, però nosaltres, cara a cara, només hem vist la vertadera dona feminista al tros, amb les galtes roges de treballar al sol. De fet, ara sabem que aquella dona era un referent, perquè en aquell moment ens costava de veure-ho, bombardades com estàvem pel desig de modernitat. A mi m’agrada escoltar les noves dones que treballen la terra perquè allò no és només agricultura, sinó moltes altres coses. Són comunitats, models de governança, models agroalimentaris, és decidir com volem viure i com ens volem relacionar amb el nostre entorn natural.

Aquesta va ser la gran potència del simposi ‘Paisatge, agricultura, dona’ que es va fer fa uns dies a la Cartoixa d’Escaladei, organitzat per la Candidatura de la UNESCO del Priorat i per l’Observatori del Paisatge. Una primera edició que volia situar les dones com a protagonistes de la transformació dels paisatges agraris arreu del món. Les dones com a guardianes d’un capital cultural, o biocultural, com deia el mateix tríptic. Gestores de la terra, de la transmissió de coneixements agrícoles; directives de la vida domèstica; responsables de les factures i els pagaments; cuidadores del paisatge; activistes i combatents contra l’espoliació.

Avui dia, les dones rurals són dones que porten el WhatsApp a la butxaca, que han anat a la universitat, que han llegit, que són instagramers i que han començat a percebre la terra com un espai de diàleg i creació. Les rurals del segle XXI ja no responen a l’estigma de la submissió, de la custòdia de la tradició, la cuina i els fills. Les noves pageses també són artistes, són filòsofes i poetesses. No han deixat de qüestionar-se quin lloc volen ocupar, pensen i conviuen amb les contradiccions i han agafat les regnes de la lluita política. Per això es reuneixen i parlen dels models que volen per a la seua terra.

Terra i dones, aquest binomi invisibilitzat començava a despertar-se amb força al Priorat. I despertar-se, per mi, vol dir que les lluites locals i fragmentades de moltes dones comencen a enllaçar-se, a connectar-se simbòlicament. Com si cada experiència fos una part d’un engranatge més complex. D’un cos que veu com totes les peces són necessàries. Allò de quan es parla d’això, també es parla d’allò. I el que potser podria ser considerat una insignificant experiència local, si es mira en conjunt, és un moviment social emancipador que espanta.

I així, al Priorat, van anar apareixent a escena. Wendy Cruz va portar el testimoni de la lluita de les dones de la Via Campesina a Hondures per a aconseguir que les dones puguin accedir al crèdit; les dones marroquines van explicar com s’agrupen al voltant de les cooperatives de l’oli d’Argan; les dones cubanes van explicar l’experiència cooperativista del Paisaje Cultural del Valle de Viñales, de Pinar del Río; també les de Burkina Faso van exposar la mobilització per reivindicar l’accés de la dona a la terra; Sara Pérez, que elabora vi al Priorat, relatava el seu ‘viatge’ de comprensió de la terra. Com havia après a deixar de demanar a la vinya per començar a escoltar què expressava. Tota una cosmovisió femenina lluny de la concepció més materialista dels recursos naturals. O com es parlava de deixar d’especular amb els trossos de terra i activar un banc de terres que tenia com a logotip un banc de seure, per deixar ben clar que el banc era un espai per a reposar plegats mirant el paisatge, no una entitat financera transnacional de crèdit.

L’objectiu, crec, no era solament donar a conèixer experiències inspiradores o models de sostenibilitat, sinó, com comentava, començar a traçar connexions entre experiències locals. Allò que l’antropòloga Margaret Mead va resumir tan bé. No dubtis mai que un petit grup de ciutadans pensants i compromesos poden canviar el món. Però ho han de veure.

I en aquesta tasca de lectura dels fets, o del relat, tenim molta feina a fer. La mirada al camp encara ve de la ciutat, respon a l’estranya etiqueta ‘territori’ i és a les pàgines locals o als telenotícies de comarques. És una mirada estigmatitzada i carregada de tòpics. Perquè la fragmentació amb què percebem la realitat rural afavoreix que no puguem percebre la potència de les experiències que van apareixent a molts racons del planeta, precisament en aquells espais fora del centre, menys institucionalitzats.

Les dones disperses que són artistes o poetesses ja comencen a dir que no caben en les etiquetes que ens han representat. Que volem una mirada que neixi de cada lloc i que pugui fer-se forta i planetària amb la suma de les dones locals de tot arreu. Al Priorat vam comprovar-ho, però potser encara n’hem de parlar més.

The post Les noves pageses són filòsofes i poetesses appeared first on VilaWeb.

Marta Madrenas: ‘Si Guanyem Girona, ERC i PSC són majoria, pactaran’

Marta Madrenas (JxCat) vol tornar a ser batllessa de Girona. Davant hi té l’oposició de Guanyem Girona i ERC, decidits a fer realitat el relleu polític a la ciutat, governada durant trenta-dos anys pel PSC. Madrenas explica que no ha estat possible d’articular una llista conjunta de l’independentisme, tot i la seva proposta a Esquerra, i no descarta un tripartit d’aquestes dues forces amb el PSC, si són majoria. Parlem de la política municipal d’un dels bastions de l’independentisme, però la conversa és també en clau nacional i gira inevitablement entorn de la figura de Carles Puigdemont, que Madrenas considera el seu pare polític i que va substituir en el càrrec. Al parc de Migdia de la ciutat, on fem l’entrevista, es mostra convençuda que els ciutadans recuperaran l’esperit del Primer d’Octubre: ‘Hi ha un abans i un després d’aquell dia’, diu.

Com es construeix la República des de Girona?
—Es fa demostrant que és absolutament compatible una defensa desacomplexada de la independència i la República amb el bon funcionament de les ciutats. Ho dic perquè és fàcil el missatge de la por i és fàcil de dir que les coses no rutllen si es treballa per la independència. S’ha d’explicar que es pot construir una societat del benestar fins a un límit i que calen estructures d’estat. Cal que treballem per acreditar que no tenim aquest estat del benestar que ens mereixem i que garanteixi una protecció de les persones, com passa als altres països del nostre entorn. També es construeix República treballant intensament per la preservació dels drets fonamentals i les llibertats individuals i col·lectives. De tothom. No solament dels independentistes. Aquests són els principis del projecte republicà.

Fins on arriba la desconnexió de Girona d’Espanya? 
—Ens hem trobat forçats a no poder desconnectar, però mentalment som en una altra dimensió. Ens sentim completament allunyats d’allò que representa l’estat espanyol. Nosaltres som els dels drets, els de la democràcia i les polítiques obertes i de protecció a la gent. L’estat espanyol és tot el contrari. I sí, te’n separes i te n’apartes mentalment.

Us considereu batllessa del gran bastió de l’independentisme? 
—Aquí hi ha una gran majoria independentista. A l’Ajuntament de Girona dels vint-i-cinc regidors, divuit són clarament independentistes. Si hi hagués un referèndum acordat, crec que encara seríem més, els partidaris del sí.

Ha estat fàcil o difícil d’afrontar el relleu de Carles Puigdemont?
—Ha estat difícil d’afrontar aquests moments. Hem hagut d’encarar una crisi econòmica furibunda. I treballem intensament per a revertir la crisi de manca de democràcia i de drets. A més, has de veure el president legítim del teu país i amic com viu moments difícils, dramàtics i injusts. Però ell t’anima amb la fortalesa, el coratge i el compromís que té. No és tant el relleu, sinó la situació que ens hem trobat.

Parleu amb ell? Com està? I la seva família, la seva parella i les filles?
—De les filles i de la seva companya, no vull fer-ne cap comentari perquè són qüestions personals. Puc dir que és una situació molt dura personalment per al president. La Casa de la República no és cap xalet, és una oficina sempre plena de gent treballant, amb multitud de visites nacionals i internacionals i amb un objectiu clar: traslladar el procés al panorama d’opinió europeu i mundial. I convèncer el màxim de persones, personalitats, entitats i institucions del món que a l’estat espanyol es vulneren drets i que encara aquest procés de manera no democràtica. S’ha d’explicar que Espanya s’aparta dels principis fundacionals europeus i que això no hauria de ser acceptat dins la Unió Europea. Viure en una oficina apartat de la gent que t’estimes, sense poder trepitjar la teva ciutat i el teu territori és emocionalment molt dur. Però la seva determinació i el seu compromís són d’una intensitat tan forta que et commou de veritat. Té una fortalesa i una convicció tan clarividents que s’aconseguirà, que et dóna confiança i esperança. La seva obsessió és la necessitat de treballar junts. Ell diu que si treballem junts, anirem endavant.

És més a prop el retorn de Puigdemont?
—Jo crec que sí. Els quasi 105.000 vots per a ‘Jami’ Matamala a Girona n’han fet possible el retorn i confio que els centenars i milers de persones que han de votar Puigdemont, Comín i Ponsatí a les europees han de fer més pròxim els seus retorns.

Què significa el retorn de Matamala per a la ciutat i personalment?
—Són petits moments d’èxit molt agredolços. Gràcies a l’expressió democràtica hem pogut fer tornar un exiliat, però n’hi ha més i hi ha presos polítics. Per tant, és una petita alegria. Mentre hi hagi exiliats i presos polítics no podem ser feliços. Però serveix com a model i prova que quan es treballa democràticament i amb tossuderia s’aconsegueixen els objectius. Et permet de veure que podrem aconseguir el retorn dels presos i els exiliats i t’ensenya de quina manera. Calen decisions democràtiques i contundents, i persistir. És a les mans de tots i cadascun dels ciutadans. El missatge és que posant el vot a dins l’urna pots dir què vols que passi.

L’anhel d’unitat de què parlàveu abans contrasta amb l’estratègia d’ERC. L’enteneu, aquesta posició?
—Quan hem aconseguit els èxits més rotunds, per exemple el Primer d’Octubre, és quan hem fet les coses plegats sense sectarismes ideològics. Tinc el convenciment que sabrem retornar a l’esperit del Primer d’Octubre. Sé que ara sembla impossible i que alguns s’aparten d’aquesta línia. No tan sols ERC, també la CUP. Jo mateixa vaig proposar a Esquerra de fer llista conjunta a Girona. I també he demanat a Esquerra moltes vegades suport en polítiques concretes i que formés part del govern. La resposta sempre ha estat que no. Com la CUP, que també ha dit que no a tot.

Quins motius us donen?
—No hi ha resposta argumentada. És no. A Girona, per exemple, la candidatura de la CUP té com a proposta fer fora Madrenas, una batllessa que ha encapçalat la lluita per la independència des del món municipal. Segurament hi anteposen moltes altres coses. És lícit, eh? Però a mi em sembla que no és allò que s’ha de fer ni al país ni a la ciutat. No es pot considerar que treballin per la unitat, ni per posar la independència a dalt de tot. En clau de país, la CUP s’ha negat a investir Turull i que fos un president de la Generalitat qui entrava a les presons espanyoles. Molts no creuen en la unitat, però nosaltres sí. I arribarà un dia que segur que haurà de ser així. La ciutadania és sobirana i passa per sobre de tot. I quan demana unitat els polítics que no la vulguin seran apartats. Sé que són moments difícils per a dir això, perquè després de les espanyoles sembla que aquesta no sigui la tesi.

Preveieu un canvi a les europees?
—N’estic convençuda. A les espanyoles hi va jugar el factor comprensible del suport als presos. És humà. Però arribarà un moment que tornarà a passar davant el camí cap a la independència. I estic segura que tornarem a veure ben clar que només hi ha un camí, que és anar plegats. Hem de ser una altra vegada tossuts i treballar per aquesta unitat. Penso que és el camí.

Si Guanyem Girona i ERC tenen majoria, pactaran a Girona?
—No han tingut mai voluntat de fer una agrupació de totes les forces independentistes. Tot i que nosaltres hem demostrat que som clarament progressistes en la protecció de les persones i en la preservació del medi. Jo crec que tindrem el suport majoritari de la ciutadania. Hem fet bona feina i tenim el millor projecte. Fem compatible la lluita per la independència amb la feina ben feta. Després, hi ha tres partits empatats en la lluita per la segona posició. Parlo de Guanyem Girona –CUP–, ERC i el PSC. ERC i PSC van trobant fórmules d’aliances conjunturals. I ens podríem acabar trobant que la llista més votada sigui clarament independentista, i que s’acabi formant un tripartit amb el PSC, que podria tenir un període la batllia. Les xifres ho poden fer possible. I això em preocupa. Si parlem de lluita per la independència, es reduiria el suport. I encara em preocupa més que torni aquell tripartit que va dur aquella ciutat adormida, més preocupat per les lluites internes. Nosaltres som l’única opció que aportarà progrés a la ciutat i amb una política independentista clara, amb una batllessa independentista. Si tenen majoria tots tres, encara que sembli increïble, pactaran.

Descarteu d’integrar el PSC a l’equip de govern si ho necessiteu?
—Jo sóc la dona del consens. Crec que Girona necessita un govern fort perquè vénen desafiaments molt importants. Per tant, la prioritat és un govern fort. Fa tres anys que sóc batllessa i he governat més temps en minoria que no amb coalició, i el resultat és prou bo. Jo tornaré a proposar a ERC de fer govern, perquè crec que som els que representem millor la majoria de la societat gironina. I mireu que m’ha dit que no durant tres anys, eh! Però sóc insistent i ho tornaré a fer perquè penso que és el millor per a la ciutat.

Vist ara, sembla mentida que el PSC governés trenta-dos anys la ciutat?
—És que tot això ha canviat molt després de l’1-O. Hi ha un abans i un després. Això fa explicable el que és inexplicable.

El dia més difícil com a batllessa?
—El Primer d’Octubre.

Quin és l’eix principal del model de ciutat que teniu al cap?
—Protegir les persones, la qualitat de vida i la dinamització econòmica. La resta de grups fan tot de propostes copiades, però una altra cosa és tenir prou recursos per a fer-les realitat. Crec que intenten vendre moltes motos. Si la dinamització econòmica no és prioritat, es reduiran substancialment els recursos per a polítiques municipals. Això no és un afer menor. I quan sents segons quines polítiques d’al·lèrgia cap a les empreses, em preocupa. La dinamització econòmica ha fet que es redueixi la desocupació d’un 40%. Volem un alt nivell de qualitat de vida i protegir les persones, amb la prioritat de la gent gran. El 18% de la població de Girona té més de seixanta-cinc anys. Farem polítiques intenses per a protegir aquestes persones que han desenvolupat la nostra ciutat amb els seus imposts. Ho farem a curt termini però amb la mirada llarga de construir el país que es mereixen els nostres fills. Vull destacar també els programes ‘Girona, ciutat del coneixement’ i ‘Girona, ciutat tecnològica’, que han de servir per a crear oportunitats per a tothom.

Com plantareu cara al problema de l’accés a l’habitatge?
—És un desafiament global, de tot el país. No en tenim les competències però hem volgut destinar-hi diners. La Generalitat haurà de destinar pressupost a adquirir habitatge. Així i tot, hem treballat i hem evitat 358 desnonaments i hem duplicat les ajudes al lloguer. S’ha de promoure lloguer assequible. I a Girona ho farem amb nous habitatges adquirits per l’ajuntament destinats a l’emancipació dels joves. Farem uns dos-cents habitatges de lloguer assequible. I, en tercer lloc, és imprescindible de reformular el pla general. A més, treballem intensament per tenir més places hoteleres, cosa que ha d’ajudar a reduir el lloguer turístic, residències per a estudiants i per a gent gran. A la ciutat de Girona només tenim dues mil places hoteleres. En un any i mig, n’hi haurà cinc-centes més.

Guanyem Girona considera que la vostra proposta és de dretes. Què contesta?
—Que agafin el meu programa i les meves propostes i que mirin la feina feta. M’aparto d’aquest debat carrincló. No m’interessen les etiquetes. Per a mi la prioritat són les persones i la seva protecció. Sóc de dretes o d’esquerres?

Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:

Quin és el vostre defecte principal?
—Que dic les coses tal com raja i això en política no és prou adequat. No sé dissimular.

Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Ara començo a aprendre piano. M’agradaria molt tenir aptituds extraordinàries per a la música.

Quantes hores dormiu cada dia?
—Poques. Cinc i mitja o sis.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Pau i Clàudia, que són els noms dels dos meus fills.

Quin és el vostre artista preferit?
—Com que sóc amant del cinema clàssic, us diré que m’apassionava Katharine Hepburn.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—M’apassionen les històries reals de la gent. Cada una de les persones de Casablanca.

Quin personatge històric valoreu més?
—Molts. Però us en diré un de gironí: Carles Rahola.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—El d’en Boye: Y ahí lo dejo.

Quin és el vostre lema?
—Més Girona.

Quines feines heu fet fora de la política?
—De tot. Sempre he treballat. Mentre estudiava vaig fer cambrera, de dependenta, de mainadera…I després he fet d’assessora jurídica de la Casa de la Dona Maltractada, també he treballat en mediació judicial, advocada, professora universitària a la UdG… He treballat molt.

L’escola on porteu els fills (o els hi portaríeu si en tinguéssiu) és pública o privada?
—Sistema públic d’educació, concertada.

Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—Català.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—No n’he fumat.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—No us ho sabria dir. Es diuen moltes coses que no són certes i faig aquell punt de desconnexió per a poder conviure.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Jo he fet molt bona feina [riu].

La cosa que ha fet més bé l’actual batllessa?
—Demostrar la compatibilitat entre la lluita per la independència i fer que la ciutat funcioni.

La que ha fet més malament?
—No haver estat capaç de convèncer d’arribar a pactes que haurien pogut ser més útils per a la ciutat en termes d’independència.

Quant cobrareu si sou batllessa? I si sou regidora?
—Només la indemnització, perquè com que sóc al parlament vaig renunciar al sou.

A quina altra ciutat us agradaria viure?
—No, no. A Girona.

Qui us ha fet políticament?
—Carles Puigdemont.

Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats?
—Porto el millor projecte que necessita ara Girona.

Qui creieu que la faria pitjor?
—No m’agrada atacar.

Lluc Salellas: ‘No crec que ERC tingui cap problema de fer-me batlle’

The post Marta Madrenas: ‘Si Guanyem Girona, ERC i PSC són majoria, pactaran’ appeared first on VilaWeb.

Antònia Raya (CAP Raval Nord): ‘Existim perquè resistim’

Antònia Raya, infermera, va descobrir el Raval i, més concretament, el CAP del Raval Nord, l’any 1997, quan va començar a fer-hi substitucions esporàdiques per a visites a domicilis. Treballava a l’Hospital Clínic, al torn a nit, per poder estudiar, durant el dia, una segona carrera: biologia. ‘Treballava al Clínic, però va ser al Raval on vaig entendre la professió: vaig descobrir-hi una dimensió més estimulant, humanista i vocacional, una manera diferent d’entendre l’atenció primària; i me’n vaig enamorar, tant de la manera de treballar, com del barri, com dels pacients i de l’equip del CAP.’ El 2005, aprofitant les places que s’havien obert gràcies al programa Salut i Escola, no va voler deixar escapar l’oportunitat: va optar-hi, va aconseguir-ne una i va començar a formar part de la plantilla al CAP del Raval Nord.

Nascuda a Tarragona (1969) i filla de pares extremenys, és mare de dos fills i viu al Poblenou. Cada dia travessa la ciutat amb bicicleta. ‘El Raval també és casa meva; fa molts anys que hi faig domicilis, en conec els veïns, me’ls estimo i francament no es mereixen el tracte que reben dels polítics, governi qui governi.’ D’uns mesos ençà, l’Antònia combina (no s’ho hauria imaginat mai), la bata blanca amb la samarreta d’activista. Per a quina batalla? Tenir un CAP digne al barri. O encara més: ‘Tenir un barri digne per als veïns.’

El CAP del Raval Nord és (des del 1992) en un edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert, que és catalogat (i per tant no reformable). Havia estat un dispensari antituberculós. Actualment es troba en condicions deplorables, sobretot per la humitat, i amb una evident manca d’espai: ‘Moltes consultes no tenen ni llum natural ni ventilació, la sala d’extraccions és tan petita que hi ha un risc evident de punxar-s’hi i sovint hem de col·locar cadires suplementàries als passadissos perquè les sales d’espera es desborden.’ Fa dotze anys que aquest CAP demana un emplaçament nou i del 2013 ençà aquesta demanda és considerada com una de les principals prioritats del Departament de Salut. Però el nou espai per al CAP l’ha de cedir l’ajuntament. ‘Costa de creure, però han passat tots aquests anys, hem tractat amb governs municipals de tots els colors polítics i, al final, som al mateix lloc on érem. El problema reclama una solució cada vegada més urgent.’

Actual edifici del CAP Raval Nord.

El 21 de març els treballadors del CAP i desenes de veïns van ocupar la capella de la Misericòrdia, abandonada i tancada durant una quarantena anys. Aquest és l’espai que el Departament de Salut havia designat com a nou emplaçament del CAP, però el Macba, actual propietari de l’edifici arran d’una cessió de l’ajuntament, té previst d’instal·lar-hi una ampliació del museu. ‘Una vegada més, els veïns del Raval passen a la cua; és tan indignant que hem dit prou.’ Per a l’Antònia, el debat sobre el nou CAP va molt més enllà: ‘És un debat de classe social, un debat de model de ciutat i un debat de respecte a les persones; els veïns del Raval ja han estat prou generosos amb els equipaments de la ciutat; ara, amb urgència, necessiten equipaments de barri.’ I afegeix: ‘Jo no sé si el nou CAP serà a la capella, però la capella serà del barri, tant sí com no, perquè aquesta ja és una altra lluita.’

Interior de la capella de la Misericòrdia, ocupada pels veïns.

L’Antònia es demana si la situació actual, amb l’edifici deteriorat i amb el blocatge a la capella, no és sinó una estratègia per a convertir el centre de Barcelona, i el Raval en particular, en un espai per al gaudi dels turistes més que no pas en un espai per a viure-hi. I lamenta l’alternativa que a última hora han proposat alguns grups municipals, amb l’aval del Macba: construir el nou CAP al Cub, el passatge que comunica el carrer de Ferlandina amb la plaça de Joan Coromines, propietat de la Diputació de Barcelona, on actualment hi ha els emblemàtics murals d’Eduardo Chillida i de Keith Haring.

Espai del Cub.

En aquest quart capítol de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya, Antònia Raya explica com la lluita dels veïns i dels treballadors del CAP ja ha anat molt més enllà de la demanda d’un nou centre sanitari.

‘Fer el CAP al Cub, a més d’endarrerir, segurament, tot el procés, seria un nou càstig al barri perquè implicaria perdre una de les poques zones verdes i de ventilació del Raval; i això, sembla mentida que no ho vulguin entendre, també és salut, salut de barri i salut de ciutat’.

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

1. Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’.
2. Ferran Busquets (Fundació Arrels): ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’.
3. Jaime Palomera (Sindicat de Llogaters): ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona’.

The post Antònia Raya (CAP Raval Nord): ‘Existim perquè resistim’ appeared first on VilaWeb.

Jordi Casanovas: ‘Volia saber com es construïen els terrors col·lectius’

La corrupció, la crònica negra i la ‘ruta del bakalao’ van convertir-se en mites que van marcar tota una generació. El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) s’interessa per descobrir per què, en aquella dècada de 1990 al 2000, el País Valencià va ser un territori explicat com un lloc de festa desfermada, i on es va cometre el crim que va marcar la crònica negra dels anys noranta. Després de l’obra Jauría, basada en el judici per la violació en grup de la Manada, torna construint una altra ficció basada en fets reals. Valenciana (la realitat no és suficient) analitza el protagonisme dels mitjans de comunicació com a fabricants de realitat, en una època on naix la televisió porqueria a l’estat espanyol. Casanovas s’ha documentat amb el suport d’altres autors que ja s’havien endinsat en aquests fenòmens, com Nerea Barjola, que va publicar el treball Microfísica sexista del poder, el caso Alcàsser y la construcción del terror sexual, i Joan Maria Oleaque, autor d’En èxtasi i Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser. L’obra s’estrena el 21 de maig al Teatre Principal de València i és una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura, la Diputació de València i el Grec Festival de Barcelona, on es representarà el 28 i 29 de juny.

‘Valenciana. La realitat no és suficient’. De quina inquietud personal sorgeix mirar al País Valencià dels anys noranta?
—És un fenomen que va marcar un temps i jo el vaig viure durant l’adolescència. Em preguntava com va influir, socialment i políticament, aquella època. En tinc molts records, sobretot de la crònica negra d’aquell temps, i també de referències culturals que han quedat molt en l’imaginari col·lectiu, com és la ‘ruta del bakalao’. Els qui aleshores teníem quinze anys, o setze, ens van quedar gravades moltes coses, sobretot per l’impacte social i televisiu que van tenir. Sempre m’havien quedat les ganes de continuar treballant sobre aquesta època i, en concret, sobre aquests casos que van succeir al País Valencià però que eren extrapolables a qualsevol lloc de l’estat.

Quina conclusió general n’heu tret?
—Que és una època que representa una tornada cap al control després d’un moment de certa llibertat i d’anomia. Això es veu en l’àmbit de l’oci i en l’àmbit festiu i musical. I també es veu en la crònica negra. Després de l’any 1992, que hi ha un esclat d’això que podríem anomenar la modernitat, de la validació del país com a país modern, tornen a sorgir algunes coses, com la llei Corcuera o la crisi econòmica, que fan rebaixar aquella eufòria i aquella llibertat aparentment sense límits que havia nascut després de la dictadura.

‘Valenciana (la realitat no és suficient)’, de Jordi Casanovas.

La ‘ruta del bakalao’, el cas d’Alcàsser i el començament de la corrupció política. Què tenen en comú aquests tres fenòmens?
—Passats els anys, s’havien convertit en estigmes i potser calia indagar-hi. Volia saber què tenien de real i què hi havia darrere d’aquests tòpics. I a mesura que hi vas entrant vas descobrint què han construït els mitjans de comunicació.

Què han construït?
—S’havia demonitzat la ‘ruta del bakalao’. I quan indagues al voltant d’aquest crim famós dels anys noranta, descobreixes com els mitjans van construir el relat i el van fer més impactant que molts altres que tenien característiques similars però que no van transcendir a l’opinió pública. En l’àmbit de la corrupció, em demanava per què una societat és capaç d’acceptar la corrupció econòmica i moral. I la tesi o la pista va precisament en aquest sentit, a trobar la interrelació entre aquests fenòmens. Volia saber com es construïen els terrors particulars i col·lectius i com intentem apaivagar-los.

A què creieu que es deu la construcció d’aquesta por?
—Potser si fóssim en un estat de més llibertat o més tranquil·litat, no tindríem tanta sensació de terror. Malgrat que ara ens pensem que s’ha parat el cop d’un renaixement de la ultradreta o dels discursos més radicals i xenòfobs, un té la sensació que en una part de la societat aquests discursos van creixent. Sembla que es repeteixin cíclicament. A començament dels noranta, hi havia por social, una por psicològica de tot un col·lectiu, de tot un país, que va fer que les polítiques fessin un gir més conservador.

Dibuixeu uns mitjans de comunicació no tan sols còmplices sinó protagonistes d’aquesta deriva repressiva. També en el cas de la crònica negra respecte de la llibertat de les dones.
—Sí, jo he investigat sobre les tesis de Nerea Barjola. Ella ha estudiat com el relat del cas d’Alcàsser va afectar les llibertats de les dones. De fet, els mitjans de comunicació estan molt presents tota la funció. Com es construeix un candidat i com els mitjans acompanyen i donen suport a aquest candidat perquè creixi; com demonitzen unes discoteques que havien viscut força al marge de la resta de l’estat i, de cop i volta, es converteixen en referent i s’autodestrueixen per la mena de difusió que acaben tenint. El perfil de client que acaba arribant a aquestes discoteques està molt influït per la manera com s’han presentat als mitjans.

En el cas de les dones adolescents, i en temps de revisió dels discursos sobre les dones als mitjans, el cas d’Alcàsser és paradigmàtic.
—Sí. Tenim escenes on es veu clarament que en un moment donat es revictimitza la víctima i se la fa culpable d’haver pres una decisió, com per exemple, fer autostop. Aquesta criminalització de l’autostop, en comptes de criminalitzar qui ha comès l’assassinat, genera molta por. De cop i volta, el moviment dels joves, i especialment de les dones joves, es va acabar. I quan vius en una zona de poblets, lluny de les àrees urbanes, gairebé és una necessitat fer autostop. Però, evidentment, les noies joves d’aquell moment que encara no tenien carnet de conduir van descobrir que no es podien moure fent autostop o que les havia de portar algú. En tot cas, era una retallada de les llibertats que havien assolit fins a aquell moment.

Un sistema hereu de la dictadura no podia assumir tanta llibertat sobtada?
—No crec que qualsevol crisi o impacte s’hagi planificat deliberadament, és clar, però és cert que de vegades s’aprofita per donar ales a unes maneres de pensar. Evidentment que tots els pares pateixen per la integritat dels seus fills, però quan passen coses d’aquestes, hi ha algú que alça la veu i diu: els nostres fills no poden sortir fins tan tard, o tan joves no poden sortir de festa perquè estan en perill. I transformen el seu voltant i obliguen a instaurar aquesta moralitat. A partir d’aquí, s’imposa una moralitat una mica més conservadora i menys rica per a les llibertats individuals.

Per què aquests fenòmens dels quals parlem eren més explícits al País Valencià que no en altres zones de l’estat?
—Podríem retratar-ho a qualsevol zona, però hi ha una diferència: en l’àmbit comunicatiu, el País Valencià no ha tingut mai un gran poder de cara enfora. La influència dels mitjans en l’àmbit estatal, i potser més lateralment des de Catalunya també, és molt forta, però al revés no passa. De vegades, el País Valencià s’ha convertit en un espai d’explotació informativa, perquè no té aquesta musculatura per a defensar-se. I això també té alguna cosa de cruel, explotar un lloc que no té aquesta possibilitat. És una terra que ha rebut molta gent que hi ha anat per créixer econòmicament i això fa que hagi perdut talent o que hagi rebut influències centralistes.

‘Valenciana (la realitat no és suficient)’, de Jordi Casanovas.

Canal 9 comença els anys noranta produint els primers programes de teleporqueria, amb exemples com ‘Tómbola’.
—Sí, sí… L’obra explica el naixement de tot això.

Informativament ha estat una terra colonitzada?
—Hi ha una relació de jerarquia desigual. Des de Madrid hi pot haver aquest punt condescendent de sentir que és la seva platja. Això és horrorós! Però des de Catalunya també es mira el País Valencià com un apèndix i això no és correcte, perquè no li reconeixen una identitat pròpia sinó que se li demana que reconegui la identitat catalana. En aquells moments, Canal 9 va optar per una política de centralitzar completament la seva programació. I, de fet, eren tot de professionals de Madrid que hi anaven per fer-la. Hi havia aquelles ganes de voler convertir-se en alguna cosa semblant a Madrid però en comptes de creant una identitat pròpia, copiant la identitat d’allà.

Han passat trenta anys. Com han evolucionat els fenòmens que comenteu?
—La corrupció es podia intuir, però no era en boca de ningú, ni tampoc als jutjats. Ara sí. De la ‘ruta del bakalao’ ara se’n fa una relectura, una reestructura, una rehabilitació i, fins i tot, un revival. Pel que fa al crim, els protagonistes han tingut recorreguts molt diferents, i n’hem vist el descens i la caiguda. Com que en la funció anem de 1992 a 1999, també veiem el retrat del canvi, d’aquest retorn. Comencem amb alguna cosa semblant a un cau de llibertat, i acabem amb una cosa més controlada, més estètica, més blanca, més semblant als edificis de Calatrava. Això és el que ens porta el final dels noranta i que, segurament, acaba reblant el 2001 amb els atemptats i amb el final absolut de la sensació de llibertats, no tan sols a l’estat espanyol sinó a tot occident.

Com ha estat el procés de convertir el text, basat en fets reals, en ficció?
—Hi ha molts referents que la gent reconeixerà. Nosaltres ens permetem d’imaginar escenes que no sabem si van passar. Per això els personatges són ficticis, i els seus noms també. Fem referències a alguna marca o programa de televisió que són reconeixibles i que no calia inventar-nos-en el nom, això sí.

El vostre teatre sempre té un component de denúncia social.
—El meu objectiu és que sigui una obra interessant i apassionant. Hi ha històries tràgiques, històries que es converteixen en molt còmiques, que es converteix en un viatge impressionant. Perquè hi ha dotze intèrprets que són l’hòstia! Que seran capaços de fer-nos riure, plorar i vibrar. I el meu objectiu és que els espectadors passin dues hores completament atrapats en una mentida que passa sobre l’escenari. Faig teatre, però en realitat em faig unes preguntes com a ésser humà i com a individu. I aprofito aquestes preguntes per convertir-les en obra de teatre. M’agafo molt a les paraules de Martin Scorsese, que diu que la nostra obligació com a guionistes, o com a directors de teatre o directors de cinema, és fer de les nostres dèries una cosa interessant i que atrapi l’espectador. L’obra és la investigació d’un any concentrada i potser després de veure-la arribem a preguntes més complexes que no ens havíem fet en un principi.

Com us heu documentat? Ho heu fet tot sol o us han ajudat testimonis locals?
—Hi ha dos llibres referencials, En èxtasi i Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser, del periodista Joan Maria Oleaque, que em serveixen de punt de partida. A partir d’aquí, vaig treballar amb l’Eugenio Viñas, que és un periodista valencià. Des de fa un any, hem estat entrevistant altres periodistes i testimonis i hem anat buscant referències. A mesura que avançava el guió li anava fent preguntes, com ara: tu creus que hi podria haver una dona, en aquesta posició? I llavors ho investigàvem i, si la descobríem, indagàvem una mica més sobre això. Al final, la trentena de personatges que tenim són la suma i mescla d’un centenar de personatges diferents. Una directora d’un diari és la suma de diverses referències, i un polític també és la suma de diverses referències. És una ficció, però amb el luxe de poder concentrar allò més característic o més extraordinari de moltes persones en pocs personatges.

Vau començar a estudiar telecomunicacions i vau acabar fent teatre. Ara investigueu d’una manera diferent? Com ha estat aquesta evolució?
—Jo sempre explico una broma, però és veritat. Vaig començar telecomunicacions molt convençut, jo volia ser inventor des de molt jovenet, i em van dir que, per a això, havia de ser enginyer i em vaig apuntar a telecomunicacions. El primer any ja em vaig adonar que no era allò. Amb un amic, a l’estiu, vam pensar d’apuntar-nos a un curs de cuina al Centre Cívic de Vilafranca del Penedès. Però era ple, i només hi havia lloc al curs de teatre. Finalment, ens vam convèncer per anar al curs de teatre i allà em vaig enganxar. Em vaig començar a proposar d’escriure o dirigir. Vaig deixar telecomunicacions i vaig passar per belles arts. No m’he format a l’Institut del Teatre, ho he anat fent a còpia d’escriure, de provar, de dirigir i d’estrenar, que és on més s’aprèn.

A la Sala Flyhard de Barcelona, de la qual vau ser cofundador, també vau agafar experiència com a programador.
—La cosa més bonica de programar en una sala de teatre és que desitges que vagi bé als companys. És un procés en què saps que no fas la teva creació, però és molt gratificant perquè no desgasta tant mentalment, gaudeixes de gent que admires i t’agrada que la seva feina surti bé. Va ser una fortuna ser a la Flyhard i poder començar diversos projectes, i ara també ho és anar-ho fent amb Hause & Richman (H&R), una productora teatral que hem creat.

Viu un bon moment, el teatre? Heu trobat diferències entre Barcelona i València, ara que hi heu estat treballant?
—Sí i no. Crec que el nivell de la dramatúrgia és boníssim i cada vegada sortim més a fora. La nostra dramatúrgia es valora, a l’estranger. Però, d’altra banda, hi ha hagut una mica de regressió en les polítiques culturals a Catalunya. Arran de la crisi, els teatres van retrocedir molt. A València m’he trobat que tenen una capacitat menor, però amb un nivell de risc molt interessant. Aquí al Teatre Rialto de València hi ha coses que són molt potents, perquè vénen d’arriscar i d’apostar per noves autories. La proposta de noves autories a Catalunya ha baixat una mica, sobretot dels teatres públics, no pas del públic, perquè el públic sempre respon. El públic el tenim donant cada vegada més suport a la dramatúrgia local. Però els teatres encara són dirigits per directors i els directors no acaben de portar bé que els dramaturgs siguin importants.

The post Jordi Casanovas: ‘Volia saber com es construïen els terrors col·lectius’ appeared first on VilaWeb.

Presos al congrés: la contradicció es fa visible

Hi ha una contradicció essencial en la crisi entre Catalunya i Espanya que ahir es va posar gràficament de manifest i avui s’hi tornarà a posar, gràcies sobretot a la presència de quatre diputats i un senador, electes d’Esquerra República i Junts per Catalunya, que són alhora presos polítics. Aquesta contradicció és la que hi ha entre la intenció i la voluntat de l’estat espanyol en la resposta a la declaració d’independència i allò que realment els resulta possible de fer.

Molts de vosaltres ahir segurament vau tenir una sensació d’irrealitat quan vau veure Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva fent les gestions pròpies del càrrec per al qual han estat elegits, mentre uns policies –vestits de civil, emperò– els vigilaven a pocs metres, provant d’impedir que es moguessen amb llibertat. Que es moguessen amb llibertat dins el congrés espanyol, on han estat duts per la decisió lliure dels electors. Si va ser així, si vau sentir això, deixeu-me dir que aquesta sensació d’irrealitat que vau experimentar no tan sols va ser justa i adequada. Sinó que era inevitable.

Perquè és irreal que en un parlament que pretén ser democràtic cinc electes siguen privats de fer la feina de representar els ciutadans que els han votats. El parlament és el focus central de la vida política de qualsevol país, la institució essencial de què deriven les altres branques del poder, l’executiva i la judicial. I per això a tots els països democràtics els diputats tenen prerrogatives tan àmplies per a protegir-se que fan gairebé impossible que siguen amenaçats o agredits. En canvi, ahir qui pot discutir que tots cinc caminaven amenaçats pels passadissos, agredits en la dignitat i coartats en els seus drets legítims i indiscutibles?

I, tanmateix, pareu esment que aquests fets, aquestes imatges, al final delaten sobretot la feblesa de l’estat espanyol. Refusar de negociar políticament res d’ençà del 2010, i molt especialment refusar de reconèixer la gravetat del problema que els ciutadans posaren en relleu amb el referèndum del Primer d’Octubre va fer que la reacció espanyola a la proclamació de la independència fos la destrucció de la seua constitució i de l’equilibri de poders. El 155 no es podia aplicar de la manera que es va aplicar, com és notori, i el judici, que va esdevenir un escàndol a partir de la instrucció mateix, no havia d’haver continuat quan els tribunals alemanys van deixar clar que a Europa allò que havia passat el Primer d’Octubre i el 27 d’octubre del 2017 no es podia qualificar ni de rebel·lió ni de sedició.

Però Espanya no ha volgut acceptar en cap moment que tot això que fa, la seua actuació, rebenta les costures de la democràcia. Ni quan li ho han explicat els seus socis de la Unió Europea. Perquè l’estat espanyol no pensa en termes de política, de solució política. Només pensa a guanyar temps com siga per a impedir que la República proclamada es faça efectiva i siga reconeguda. I per a això han d’apartar els dirigents que van fer possible, braç a braç amb els ciutadans, l’extraordinari octubre republicà. Contra els de l’exili, contra el president Puigdemont, Comín, Ponsatí, Rovira, Puig, Serret i Gabriel, comencen a entendre que no poden fer-hi res. I per això voldrien descarregar tota la frustració, tota la ràbia, tota l’enorme por, contra aquells que mantenen com a ostatges dins les seues presons. Però hi ha la famosa muralla humana que els protegeix. Que protegeix els nostres presos amb els vots, amb l’eina més raonable que hi ha per a resoldre un conflicte polític. Amb l’única que l’estat espanyol no vol fer servir.

I així i per això la contradicció es fa visible, com més va més. Els volen fer callar però no ho poden fer. Els volen emmudir però no ho poden fer. Els volen tenallar però no ho poden fer. Els volen fer rendir i no ho poden fer. Pel camí ja han liquidat la seua constitució i l’equilibri de poders, però ni així no poden evitar que ells cinc seguen avui als escons i demostren, així només, amb aquest simple gest, sense necessitat ni tan sols de parlar, que el problema entre Catalunya i Espanya és polític i que tan sols es podrà resoldre fent servir la política.

The post Presos al congrés: la contradicció es fa visible appeared first on VilaWeb.

De gestos i contractures

‘Sánchez manté els gestos a Catalunya: col·loca Meritxell Batet i Manuel Cruz al capdavant del congrés i el senat’, titulava fa quatre dies un diari espanyol dit d’esquerres. El dol per Iceta va durar poc, a can PSOE: dos dies d’escarafalls assajats i ja anunciaven els ‘gestos’ de recanvi. Tanmateix, i com ja va passar amb el pressupost de Sánchez, el disgust entre els intel·lectuals i opinadors del ‘quin desastre, que malament tot’ encara dura, talment com si els dolgués més a ells que al PSOE, talment com si el sistema judicial indepe –he!– els hagués fotut l’Iceta a la presó.

‘Sánchez manté els gestos a Catalunya’: n’hi ha per a fer-ne una anàlisi com les sintàctiques de l’institut, amb aquest verb i aquest complement directe que no saps per on començar a riure, si amb el present d’indicatiu de ‘mantenir’, insinuant una indulgència sostinguda de Sánchez, o amb el fet de voler colar com a ‘gest’ que un (altre) català, aquesta espècie sempre sota sospita, pugui presidir la cambra del 155. I un català rumbós i desimbolt, no un de sonso com el que es va absentar de la votació infame la legislatura passada, l’home tranquil dels ‘gestos, no paraules’. En fi, que si continuen amb aquesta generositat desfermada cap a Catalunya, el pròxim gest serà demanar per postres crema catalana.

Si els governs espanyols s’haguessin molestat a asseure’s amb els catalans en comptes d’enviar-los al TC o fotre’ls a la presó, potser la distància entre allò que uns i altres consideren un gest no seria galàctica. I amb els del ‘diàleg’, l’experiència no pot ser més prometedora: és com el joc dels disbarats, per aquí m’han preguntat, per allà m’han contestat. Quan l’un volia pactar un referèndum, l’altre li oferia traslladar a Barcelona el seu senat; quan l’un demanava la llibertat dels ostatges, l’altre li plantava un consell de ministres a Barcelona; quan l’un exigia les inversions mai no executades a Rodalia, l’altre li canviava el nom de l’aeroport del Prat. L’amo és bo… i sord com una campana.

Dèiem que la progressia encara plora pel càrrec d’un dels seus –’no t’ho perdonaré mai, Esquerra’–, i també hem de dir que alguns ho entenem, perquè en un conflicte no hi ha maniobra més pràctica que situar la ratlla de l’ofensa on t’interessa –en aquest cas, en una injustificable ‘descortesia’ indepe–, oblidant que ja la vam passar fa uns quants pobles, la ratlla, amb els simpàtics recursos al TC. Fins i tot podem trobar una ‘descortesia’ comparable, i de no fa gaire, en el vet de Sánchez als independentistes en les meses de les seues cambres. Ho dic com si m’importés un rave, i per a servidora com si hi volen anar a fer ganxet, els catalans, a les cambres de fora, però tot entra dins l’esforç de comprensió autonomista a què ens referíem més amunt.

Més esforç ens costa, i ja és molt dir, entendre els companys de viatge indepes que, davant del parany-Iceta de Sánchez, s’hi volien deixar caure com a gest de bona voluntat. Perquè, en previsió que la cosa serà llarga, més val que l’agonia sigui a ritme de Queen. I a alguns ens costa d’entendre, sobretot, perquè els febles estem obligats a tenir memòria. Dit en clar: les nacions sense estat no ens podem permetre el luxe de l’oblit, perquè, si encara (hi) som, és perquè no parem de recordar, i recordar, i recordar.

No cal remuntar-nos a l’operació d’amnèsia col·lectiva de la transició, quedem-nos amb el dia a dia, que és el que toca. Avui, molts companys nostres, per no recordar, ja no recorden el xec en blanc a Pedro Sánchez de la passada legislatura, que ni l’amo no els va agrair. Per no recordar, ni recorden que l’any passat, per aquesta època, Sánchez mateix parlava de canviar el codi penal per adaptar el delicte de rebel·lió al cas català. I, d’abans, també s’han oblidat que el PSOE, amb els mateixos catalans que ara fa servir de ‘gestos’, va ser actor necessari del cop del 155.

Ho oblidem naltros, que devem ser els últims que falten, i no valem ni per a demanar raons a l’adversari dels seus oblits: ‘Els referèndums sobre la independència s’han de poder fer i, de fet, a les democràcies avançades se’n poden fer’, deia Iceta el 2012, coherent amb els pilars fundacionals del seu partit mare. O això, o és que ja reconeixia que Espanya no és una democràcia avançada, cosa de la qual també se li podria demanar explicacions. Però això no passarà, perquè sembla que ni els indepes, que ho pateixen cada dia, no se’n volen recordar.

Qui ha canviat d’ahir a avui és el PSC-PSOE, i és de molt mesells voler canviar ara naltros per adaptar-nos a la seua desmemòria –un Good Bye, Lenin versió peix al cove– perquè no pateixin, pobrets. I parlant de patir: mentre escric aquestes ratlles veig els cinc presos polítics signant l’acta en camp contrari i penso, també contràriament a molts indepes, que cal que hi siguin, així, sense més ni més. Com si després volen passar-se les votacions fent ganxet, però que hi siguin. Perquè fer-los desaparèixer de la vista pública, que és el que intenten i intentaran, és afegir oblit a l’oblit d’estat. I que còmodes que estaran llavors ses senyories, a ses poltrones, sense la memòria de la repressió que els faci nosa a cada moment. Perquè els en fa, de nosa, ho hem vist tota la campanya i ho veurem avui mateix. Ja està bé: d’aquells gestos, aquestes contractures.

The post De gestos i contractures appeared first on VilaWeb.

L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill

Els locals s’hi refereixen com l’estómac verd de la ciutat, per la seva forma, però en realitat n’és més aviat el pulmó verd, per la seva funció depuradora de l’aire. La imatge per satèl·lit és la millor demostració de la importància que té l’illa de Bang Kachao dins l’ecosistema de ciment de Bangkok.

Costa de creure que en una megalòpolis de més de deu milions d’habitants, consumida pel desenvolupament voraç, hi pugui haver encara un espai com aquest. En total, comprèn una àrea de setze quilòmetres quadrats de vegetació, rierols i casetes unifamiliars. És una porta màgica a la Tailàndia rural. Els veïns saluden els visitants i els somriuen. També s’hi pot trobar una gran varietat de diversitat animal i vegetal. I tot això, a pocs minuts del centre de Bangkok i dels seus gratacels d’oficines.

El riu Chao Phraya és la barrera natural entre Bang Kachao i els gratacels i el ciment.

Per aquest motiu, la revista Times va catalogar Bang Kachao com ‘l’oasi urbà més important de l’Àsia’. El govern diu que és conscient del paper que té l’illa, però tot i això ecologistes de la regió i periodistes alerten que l’immens parc és en perill i podria ser víctima de la febre inversora que ja ha afectat la resta de la ciutat.

Esforços per a protegir el pulmó

Fa poques setmanes, el govern tailandès, controlat per una elit militar després del cop d’estat del 2016, va anunciar una nova llei per a blindar la gran zona verda. Segons aquesta nova normativa, no es poden construir nous edificis ni transformar els actuals perquè acullin activitats industrials. A més a més, les construccions han de tenir una alçària màxima de nou metres, o de dotze metres si tenen el teulat tradicional tailandès.

El color predominant a l’illa és el verd de la vegetació.

D’aquesta manera, compleixen la promesa que van fer després de la mort del rei Rama IX, qui sempre havia estat un ferm defensor de la importància de Bang Kachao per a Bangkok.

És, sens dubte, una gran iniciativa que pretén d’actuar d’escut contra aquells qui han vist en aquesta preuada jungla una possibilitat per a treure’n diners gràcies a la gran quantitat d’espai disponible que hi ha i a la seva bona localització. No obstant això, segons els experts, les normatives d’aquest estil a Tailàndia no es poden celebrar com una victòria definitiva.

Alguns veïns es construeixen plataformes flotants sobre els rierols. La força de la corrupció

En un article al diari tailandès The Nation, el corresponsal a l’Àsia de l’Agència France Press, Reuben Easey, escrivia: ‘A Tailàndia, on hi ha poca oferta de terra (disponible) i on la corrupció creix sense control, els desenvolupadors i els homes de negocis amb molt poder han trobat des de fa molt temps maneres d’eludir les proteccions ambientals o, senzillament, passar-les per alt.’

Easey també explicava que ja hi havia hagut moviments d’inversors per a adquirir parcel·les de terra. Segons el reporter, una senyora de 62 anys estava disposada a vendre el terreny de 6.400 metres quadrats, la llar que l’havia vist créixer, a un interessat per 24 milions de baht (uns 675.000 euros). Necessitava els diners, explicava, per pagar les despeses mèdiques de la seva tia malalta. És important d’assenyalar que això va succeir abans que l’administració publiqués la nova llei.

A Bang Kachao hi ha més bicicletes que no pas cotxes.

De tota manera, els veïns també veuen els moviments del govern amb escepticisme. Diuen que, de promeses i accions dels governs, ja n’han sentides moltes, però lamenten que res no evita que, de mica en mica, la zona es vagi urbanitzant. Amb aquesta normativa, per exemple, es preveu la nova construcció de serveis que ja estan establerts a l’illa. És a dir, els ressorts, els hotels, els ports o les cafeteries i restaurants podran expandir-se dins les seves parcel·les de terreny actual. Això pot ser una porta oberta a la picaresca legal que perpetuï el ritme actual d’expansió del ciment entre la selva.

Un autèntic oasi urbà

Ara per ara, l’illa de Bang Kachao continua essent un paradís dins d’una de les ciutats més grans del món. S’hi pot accedir fàcilment amb ferri o per carretera. Tanmateix, la majoria de viatgers que visiten Bangkok no hi paren atenció, i això que, segons Mastercard, és la ciutat que rep més turistes del món.

L’atracció més visitada és el mercat flotant de Bang Namphueng.

Els qui opten per passejar-se entre aquest garbuix de verds són, majoritàriament, tailandesos. L’activitat més habitual és llogar una bicicleta per només 1,5 euros el dia i visitar el mercat flotant de Bang Namphueng. A diferència de la resta de mercats d’aquestes característiques que hi ha a Bangkok, el de Bang Kachao és molt més tranquil i s’hi pot trobar pràcticament de tot i a molt bon preu. Això sí, només obre el cap de setmana.

Però la cosa que fa d’aquest un lloc tan especial és la biodiversitat. A l’illa hi ha tres paisatges principals: els manglars, els boscos pantanosos d’aigua dolça i la jungla tropical. Hi ha tants arbres que només aquesta àrea consumeix 6.000 tones de diòxid de carboni l’any; al mateix temps, produeix oxigen per als habitants de la capital de Tailàndia.

El jardí botànic de Sri Nakhon Khuen Khan a l’illa.

Probablement, el millor lloc per a observar la biodiversitat d’aquests ecosistemes és el jardí botànic de Sri Nakhon Khuean Khan, una muntanya de jungles tropicals amb un llac al bell mig. Ací és d’allò més fàcil veure ocells exòtics, esquirols i petites serps, a més d’una gran varietat de plantes i arbres. Per cert, que al temple de Wat Bang Na Nok, just al port d’un dels ferris que acosta a l’illa, els monjos tenen cura de quatre búfals d’aigua, dos dels quals són albins.

De fet, Bang Kachao és una de les moltes illes artificials que hi ha a riu Chao Phraya. Es va construir un canal al seu extrem oest que la va deixar absolutament envoltada d’aigua.

Els voluntaris del temple tenen cura de dos búfals d’aigua albins. Un veïnat diferent

A més de la natura, Bang Kachao té una altra gran peculiaritat respecte de la resta de Bangkok. Només hi viuen 40.000 persones, que es reparteixen pel territori ben bé com si fossin als camps tailandesos. La gran majoria es dedica a l’agricultura, si bé cada vegada més veïns opten pel turisme per a guanyar-se les garrafes. El seu ritme de vida és absolutament diferent, lluny del brogit i les presses de la metròpolis.

Les cases estan unides per uns camins de ciment molt estrets, elevats del terra dels boscos i les selves. Però el desenvolupament opta cada dia més per carreteres grans perquè hi transitin els cotxes dels visitants. Els veïns, de fet, només es mouen amb motos o bicicletes.

Una senyora dóna menjar als gossos del carrer.

Molts d’ells s’han convertit, gairebé sense voler-ho, en activistes ambientals que lluiten per mantenir aquest oasi dins Bangkok. Alguns, fins i tot, s’han organitzat per ensenyar als seus conciutadans les meravelles naturals que hi ha a l’altre costat del riu Chao Phraya, i perquè, efectivament, val la pena deixar la pell per preservar un autèntic pulmó de la ciutat i, també, un espai on recordar els grans avantatges d’escapar-se de la ciutat i perdre’s en la natura.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de lalta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?

The post L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill appeared first on VilaWeb.

El canceller d’Àustria destitueix el ministre d’Interior i l’extrema dreta abandona el govern

El canceller d’Àustria, Sebastian Kurz, ha anunciat la destitució del ministre d’Interior, l’ultra dretà Herbert Kickl, per a evitar possibles ingerències polítiques en la investigació de l’escàndol de corrupció que ha provocat la caiguda del vice-canceller Heinz-Chtistian Strache. Poc després, el partit d’ultra dreta FBÖ ha retirat tots els ministres de l’executiu, que fins ara era una coalició entre el Partit Popular Austríac (ÖVP) i l’extrema dreta.

A Strache, que era el tresorer de partit ultra, se’l veia en un vídeo a Eivissa negociant amb representants d’un oligarca rus la concessió de contractes públics a canvi de donacions pel partit. ‘Crec fermament que el que necessitem ara és transparència completa i total i un aclariment independent’, ha dit el canceller en declaracions a la premsa.

Ara, l’escenari més probable és que Kurz nomeni tecnòcrates per a assumir els ministeris fins la convocatòria d’eleccions generals anticipades, previstes pel setembre. El principal partit de l’oposició, el Partit Socialdemòcrata d’Àustria (SPÖ) ha demanat la dimissió del canceller i la formació d’un govern de tecnòcrates fins les eleccions.

The post El canceller d’Àustria destitueix el ministre d’Interior i l’extrema dreta abandona el govern appeared first on VilaWeb.

Torra es reuneix amb la candidatura Eines de País després de la victòria a la Cambra de Barcelona

El president de la Generalitat, Quim Torra, i la consellera d’empresa, Àngels Chacón, s’han reunit avui amb els membres de la candidatura Eines de País en les eleccions a la Cambra de Barcelona, en la qual van obtenir 31 de les 40 cadires del ple de la corporació, i també ha assistit la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.

Torra i Chacón han felicitat a la candidatura i han sostingut que esperen continuar reunint-se amb ella quan es constitueixin els òrgans de la Cambra de Barcelona, després d’aquesta primera trobada, han informat fonts de presidència a Europa Press.

Han explicat que en el torn obert d’intervencions s’ha exposat que l’objectiu comú del govern i la candidatura és que Catalunya sigui un dels països més pròspers de la UE, pel que es requereix que l’economia productiva funcioni i es reparteixi la riquesa.

També han advocat per activar el Consell de Cambres de Catalunya com a instrument fort de defensa de l’empresa i empresariat català. Les citades fonts han indicat que la candidatura de l’ANC ha assegurat que les noves cambres seran fidels al govern en els seus objectius de país i d’aposta per l’economia productiva.

Per la seva banda, el govern li ha transmès que ‘està al costat d’aquesta voluntat de fer avançar el país en tots els sentits’. Durant la trobada, Chacón ha demanat a la candidatura un ‘discurs conciliador i d’equilibri en benefici de tot el teixit productiu’ de Catalunya.

The post Torra es reuneix amb la candidatura Eines de País després de la victòria a la Cambra de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Pàgines