Vilaweb.cat

Els Agermanats entren en joc donant suport a la llei del plurilingüisme

Una escissió de Ciutadans, integrada per quatre diputats, va donar suport ahir a la llei del plurilingüisme impulsada pel govern de Ximo Puig. Mentrestant, Ciutadans, juntament amb el PP, hi votava en contra. D’aquesta manera els partits de l’acord del Botànic van aconseguir ampliar per primera vegada la majoria parlamentària en una qüestió clau de la legislatura. Aquests quatre diputats, encapçalats per Alexis Marí, s’han agrupat sota el nom d’Agermanats i tenen voluntat d’esdevenir un actor polític valencià amb personalitat pròpia.

En canvi, Ciutadans va optar per fer seguidisme del PP, tot i que al Principat la formació d’Arrimadas defensa teòricament el trilingüisme enfront de la immersió lingüística. La nova llei regularà la pluralitat de llengües en el sistema educatiu. S’hi recull que hi hagi un mínim d’un 25% d’hores lectives en valencià i castellà i entre un 10% i un 25% en anglès. Els centres educatius tindran llibertat per a aplicar la resta de percentatges segons el projecte lingüístic de cadascun. Un dels articles més polèmics és el que assenyala que en els centres sostinguts amb fons públics es promourà que el 50% del temps curricular es vehiculi en català i el 25% en anglès.

El debat va ser tan tens que fins i tot la portaveu d’Educació del PP, Beatriz Gascó, va reconèixer involuntàriament la unitat de la llengua, quan, per criticar la comarcalització d’un mapa que es fa servir en un institut, va ensenyar mapes amb el domini lingüístic complet que la seva formació no reconeix oficialment, si més no fins ara.

Natza Farré i David Fernández. Ens calen líders?

Aquest dilluns al vespre, entre fileres de turistes i paraigües, érem molts els qui feiem cua a les portes de La Pedrera, sota l’aiguat. L’ocasió s’ho valia: el duo Natza Farré i David Fernández parlant sobre Lideratge en femení.

Entre rialles, bromes i cops de destral, els periodistes Natza Farré i David Fernández, juntament amb Núria Ribó, també periodista i moderadora del debat, van desgranar el binomi “lideratge i feminisme”, títol de la tercera sessió el cicle Acció & Reflexió, que organitza la Fundació Catalunya La Pedrera. És el títol de la conversa un oxímoron per se, es pregunta Ribó? Existeix el lideratge femení? Què és el lideratge sinó una jerarquització del poder? No és aquesta jerarquització quelcom masculí?

Ribó llançà la primera pregunta: ens calen avui líders? I Fernández va ser el primer en prendre la paraula: “vinc amb una doble incomoditat”, confessa amb un somriure als llavis, tot recordant-nos una anècdota periodística: tres anys després d’entrar al Parlament els titulars continuen sent “el líder de la CUP”, en lloc de portaveu. Els canvis, però, són lents. També (o sobretot) en política. El seu primer aprenentatge del feminisme, segons Fernández: “una de les coses que he après del feminisme és que les lluites no s’acaben mai” i que “la democràcia és lenta”. Es cou a foc lent perquè els canvis vénen a poc a poc.

Podeu llegir la crònica íntegra a Núvol, el digital de cultura.

El Liceu busca director

Aquesta setmana es tanca el termini per postular-se en el càrrec de director general del Liceu. La situació al teatre de La Rambla dóna peu a unes reflexions sobre el perfil d’aquest càrrec de màxima responsabilitat.

Molts equipaments culturals de casa nostra estan capitanejats per mers gestors, personatges mediocres sense capacitat real per dur a terme una tasca que aglutini pau social, creativitat i rendibilitat econòmica. Tot i honroses excepcions, aquesta és la tònica general en un sector, el cultural, amb el qual tothom s’atreveix.

El Gran Teatre del Liceu és un transatlàntic que solca mars complexos, amb alguns icebergs que, avistats amb temps, poden ser esquivats, tot i que de tant en tant algun cop de timó pot resultar erràtic i amb conseqüències letals. Des de la reinauguració del teatre l’any 1999, el colisseu operístic de Barcelona ha comptat amb bons gestors com a directors generals, però també amb algun personatge que n’ha fet perillar la bona salut artística.

Podeu llegir l’article íntegre a Núvol, el digital de cultura.

Neix la plataforma Per un Bon Finançament a les Illes

La reivindicació d’un nou model de finançament s’obre pas entre el teixit social de les Illes. Una dotzena d’entitats i organitzacions han constituït la plataforma Per un Bon Finançament, que té per objectiu sensibilitzar els polítics, de tots els governs, perquè siguin més actius a l’hora de cercar la millora del sistema de finançament.

‘Volem que es faci realitat aquest canvi de finançament que tots reclamem i que no arriba mai’, ha explicat un portaveu de l’entitat. La plataforma, que es presentarà el dia 21 a Inca, impulsa un manifest que, a més de reclamar un nou model de finançament, reivindica el reconeixement efectiu de la insularitat mitjançant l’aprovació del règim especial per a les Illes Balears, l’augment progressiu i substancial de les inversions estatals, el pagament de les inversions previstes a l’estatut que encara resten pendents i la derogació de la llei Montoro.

Entre les entitats promotores hi ha l’Obra Cultural Balear, CCCO, la Federació d’Associacions de Veïnats de Palma, PIMEM, STEI, UGT, Fundacions Darder Mascaró, USO, Fundació Gabriel Alomar, Unió de Pagesos i l’Associació de Pares i Mares de Mallorca.

Comanegra s’endinsa en la narrativa catalana contemporània matant el monstre

Poques coses tenen en comú l’estiu del 1816 i el del 2016. El de fa dos segles fou glaçat, amb temperatures molt baixes. De fet, va batre tots els registres negatius i no hi va haver gairebé sol. El responsable directe de tot això va ser, és clar, un volcà. El Tambora, a Indonèsia, va tenir una erupció tan intensa que les cendres ocultaren la llum del sol durant mesos. Aquell estiu hi hagué un dels aplecs literaris més importants i famosos de la història: Mary Shelley, el seu marit Percey, Lord Byron i el seu metge personal, John Polidori, es varen trobar i varen començar a escriure cadascú una història de terror. Diuen que només Polidori la va acabar, però que Mary Shelley va desenvolupar el bessó de la futura Frankenstein o el modern Prometeu, obra que es va publicar el 1818 i que ha conformat un mite prou conegut, bé per la lectura directa, bé per alguna de les moltes adaptacions cinematogràfiques que la criatura ha tingut.

El segon estiu, el de 2016, va viure un altre desafiament literari que només el temps podrà dir si ha estat important per a la història de la literatura. Aquell dia, a la nau Comanegra –en algun lloc del carrer del Consell de Cent de Barcelona– es varen reunir els editors amb set escriptors: Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol, Ada Castells, Núria Cadenes, Mar Bosch i Susanna Rafart i els van proposar que fessin una novel·la sobre Barcelona que, agafada en conjunt, esdevingués la gran novel·la sobre Barcelona. El títol del projecte es diu Matar el monstre. Totes les novel·les apareixeran enguany, com a homenatge explícit a Frankenstein, i constitueixen l’entrada de Comanegra en la narrativa per a adults. L’editorial publicarà entre vuit i deu títols de ficció l’any, que aniran en detriment dels títols de no-ficció que es publicaven fins ara. ‘És a dir, ens quedarem entorn dels seixanta llibres l’any, que és el que considerem que podem fer bé’, diuen els responsables de l’editorial.

Els autors amb l’equip editorial.

Joan Sala, editor de Comanegra, explica: ‘En aquests moments es fan projectes editorials molt sòlids, especialment pel que fa a les traduccions. De manera que si havíem de fer res en narrativa, com volien els més joves de la casa, havia de ser alguna cosa que tingués sentit per si mateix, que valgués la pena. Ens vàrem posar a pensar i aviat va sorgir aquest projecte que ara s’ha fet una realitat i que uneix una obra literària universal, una efemèride i la ciutat de Barcelona, que com tots sabeu és la marca de la casa.’ L’Ajuntament de Barcelona també ha col·laborat en el projecte.

Jordi Puig, editor literari de la casa diu: ‘A totes les novel·les s’inclou un personatge que va variant al llarg del temps, però que té una història pròpia. Tanmateix, totes les novel·les són independents.’ Per acabar de posar fil a l’agulla, l’editorial va posar-se en contacte amb el professor Francesco Ardolino perquè hi fes endreça i és ell qui ha triat els autors. ‘Hi havia el condicionament d’una certa paritat i també que les diverses generacions hi estiguessin representades. Però, més enllà d’això, havia de ser gent capaç d’escriure novel·la per encàrrec i, si s’esqueia, de fer novel·la històrica. A més, sempre he tingut molt clar que la gran novel·la sobre Barcelona només pot ser una novel·la polifònica, i hem fet això, amb una resposta excel·lent pel que fa al joc literari i per l’escrupolositat en el lliurament dels originals. Crec que l’entrada en la narrativa catalana de l’editorial és molt interessant i se’n deriva una bona pregunta: què en fem, dels nostres autors?’

Ardolino va ser l’encarregat de cercar les afinitats electives entre les èpoques i els autors i al final els aparellaments han estat els següents: La primavera pendent (ambientada el 1818), d’Ada Castells, que ja ha sortit a la venda; La fugida d’Urània (amb escenari el 1888), a càrrec de Susanna Rafart, que sortirà el 7 de març. El mateix dia també apareixerà Els vulnerables, de Julià de Jòdar, ambientada el 1929. Els ulls dels homes mentiders és el títol que ha fet servir Jordi Coca per a la seva obra (1968) i es posarà a la venda el maig, quan farà cinquanta anys de l’efemèride revolucionària. Els Secundaris de Núria Cadenes sortiran durant la Setmana del Llibre en Català per acostar-nos la Barcelona del 1992. El 2004 és l’any que ha tocat a Mar Bosch, que edita el llibre també per la Setmana, amb el títol Vindràs amb mi després del diluvi. I Miquel de Palol tanca la sèrie amb Angèlica i Rafel, el Nadal del 2018. Malgrat l’aparició en etapes diferenciades en el calendari, tots els autors han escrit les obres sense haver llegit les dels altres.

Això és molt important, perquè hi entra en joc la vuitena novel·la o la vuitena història. Tots els autors tenien l’envit de fer aparèixer un personatge secundari amb un mínim d’indicacions aportades pels editors, de la mateixa manera que a la Comedia dell’Arte els canovacci eren els guions esquemàtics a partir dels quals els actors improvisaven la seva peça.

I com que al final tot és un joc de miralls, el sopar del 2016 en què es van posar d’acord es va fer a l’antiga fàbrica Lehmann, de nom molt semblant al llac Leman on es va trobar el quartet original. I ara ha estat també en aquesta fàbrica on s’ha fet la presentació del projecte.

Ada Castells (Barcelona, 1968) diu: ‘Això d’escriure per encàrrec era una cosa que en principi feia una certa por, però ha estat molt interessant. La meva obra és ambientada el 1818 i jo havia de recollir tres reptes: el tema de Frankenstein, que la protagonista fos una dona i que hi aparegués Barcelona. A La primavera pendent, hi col·loco una dona al capdavant d’una fàbrica d’indianes, cosa poc habitual a l’època.’

Susanna Rafart (Ripoll, 1962) a La fugida d’Urània presenta una ciutat de mags, poetes, vanitats i cabassos de misèria que permeten el desenvolupament de la fotografia, primer com a art i després a la premsa. ‘Per als poetes potser és més senzill de treballar amb restriccions; forma part de la nostra manera de treballar si fem servir la mètrica, per exemple.’ Rafart retrata, doncs, la Barcelona obrera i menestral explotada ja per la burgesia industrial catalana.

Julià de Jòdar (Barcelona, 1942) era, d’entrada, el més escèptic que el projecte acabés bé, oimés tenint en compte que ell havia assegurat que no tornaria a escriure. ‘I ja ho veus, he ressuscitat per matar el monstre.’ Els vulnerables és ambientat en bona part al barri de barraques de Can Tunis, on el 1929 Gregori Salicrú, jove de vint anys, treballa en un laboratori metal·lúrgic on s’experimenta per crear el Superhome Metal·lúrgic. ‘He tornat d’alguna manera a una Barcelona que conec molt bé i amb un personatge que he fet aparèixer en més obres, cosa que va ser un repte important.’

Jordi Coca (Barcelona, 1947), que el mes de setembre proppassat ja va publicar una reedició de L’emperador amb Comanegra, explica: ‘La meva obra és ambientada no solament en el 68, sinó entre el 1965 i el 1970 i té per protagonista un jove Ernest que entra a la universitat de Barcelona i acaba exiliat a París. És una novel·la plena d’homenatges culturals a gent que vaig conèixer a París, a l’exili.’ Els ulls dels homes mentiders esdevé també un homenatge al Maig del 68, cinquanta anys després.

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha volgut situar els barris que habitualment no apareixen en el relat olímpic barceloní al centre de la seva novel·la, Secundaris. L’epicentre és al Turó de la Peira de l’aluminosi i de la misèria. ‘He volgut parlar d’una altra Barcelona que per a molta gent és la seva Barcelona. Estic molt contenta d’estar envoltada de tots aquests grans escriptors i també d’haver pogut descobrir i emocionar-me amb el Frankenstein, que és un llibre que no havia llegit mai. Tot i això, que sapigueu que jo en realitat algun dia vull escriure una novel·la de romans, però és clar, una novel·la d’encàrrec no és fer botifarres!’

Mar Bosch (Girona, 1981) ha hagut d’escriure sobre la Barcelona del fòrum i ha escollit el títol Vindràs amb mi després del diluvi per a la seva tercera novel·la. ‘No sé en què pensaven quan m’ho van proposar si joc sóc una gironina que no ha sortit gaire del seu carrer, però mira, he aprofitat l’encàrrec per fer la novel·la que volia fer, amb una llibertat absoluta, i hi he tornat a posar una mica de Calders, com a mi m’agrada.’

Finalment, Miquel de Palol (Barcelona, 1953) ha hagut de fer allò tan difícil d’escriure sobre el futur per a un moment, el de la lectura ‘en què ja serà present’. Per això ha optat per una novel·la d’espies en què per Nadal del 2018 l’Angèlica és una agent secreta que posa a prova uns altres agents disposats a sumar-se a la causa, però l’amor ho canvia tot. ‘A més a més, hi apareix Frankenstein i Nietzsche. Però que ningú no s’espanti: l’única transgressió que he fet ha estat la de l’espai; ha quedat molt més gran que els altres.’

Així doncs, el desafiament del 2016 s’ha convertit en una realitat en què set autors han mort el monstre. De moment, l’experiència catalana ha estat més fructífera que l’original. Deu ser allò que diuen que els catalans fan coses.

No precautionary measures asked for CUP member in Supreme Court

CUP’s Mireia Boya will not be incarcerated – for now. The former pro-independence MP testified in the Spanish Supreme Court for over an hour on Wednesday and the prosecutor demanded no precautionary measures for her. She only answered the questions from her defense and the judge. According to a private prosecutor, VOX, Boya said that the intention of declaring independence on October 27, 2017 was to make it “effective,” and not “cosmetic.”

Boya also claimed before the judge that “the only conspiracy” in the run-up to the declaration was for a “non-violent movement.” She started to testify in court at 11am, with around one hundred people supporting her outside the building, including politicians in favor of Catalonia’s self-determination. Boya is under investigation for allegedly being part of a “strategic committee” to achieve independence in 2017.

Facing hearing “with head held high”
In a press conference on Monday, she said that she is facing the hearing “with head held high” and made it clear that she would not renounce “a single comma” of the party’s manifesto. “We carried out a referendum and we won it,” said Boya, who insisted that the allegations of rebellion are based on police reports that are “partial and self-interested, which create a narrative that has nothing to do with reality because there was no violence.”
Boya is just the first of a list of Catalan officials that are due to testify in court in the coming weeks. In all, 28 pro-independence leaders are under investigation for their role in the events leading to Catalonia’s declaration of independence and the holding of the October 1 referendum. Among them is Catalan president Carles Puigdemont and his ministers, as well as other MPs in Parliament and members of pro-independence parties.

More leaders summoned for next week
Six politicians under investigation for their role in events related to Catalonia’s push for independence are summoned to court next week. ERC party MP, Marta Rovira, and PDeCAT party leader, Marta Pascal, will testify on February 19. The next day, the former Catalan president Artur Mas and the former leader of an association of towns for independence will also appear. Meanwhile, the former CUP MP, Anna Gabriel, will testify in court on February 21.

In December, the judge overseeing the Supreme Court investigation broadened the case against pro-independence leaders, considering the referendum and Catalonia’s bid for independence to have been “launched under the direction and coordination of a group of people.” According to the judge, the six officials due to testify next week were part of a so-called “strategic committee” aimed at achieving Catalonia’s independence.

La declaració al Suprem de Mireia Boya i una entrevista a Marta Bolinches del Centre Irídia, a la portada de VilaWeb Paper

L’estat espanyol va posar en marxa fa uns mesos un procés de repressió sofisticada que individualitza l’amenaça i el dolor. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb l’advocada del Centre Irídia Marta Bolinches perquè ens expliqui les investigacions i acusacions que fan contra la violència policíaca el dia del referèndum.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Roger Cassany, la Opinió contundent de Thomas Harrington i L’última de Pere Martí. També la informació de l’exposició sobre el Miró més inconformista a l’IVAM i per què el bacallà és el plat estrella de la Quaresma.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

L’IVAM mostra per primera vegada Miró, l’inconformista

Rescatar el Miró més combatiu i inconformista ha estat la intenció de l’historiador de l’art Joan M. Minguet Batllori a l’hora de comissariar l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre‘, que s’inaugura avui a l’IVAM, Institut Valencià d’Art Modern, i que es podrà veure fins al 17 de juny. Conté unes dues-centes peces, algunes emblemàtiques del pintor i d’altres molt poc vistes, perquè hi ha moltes peces que provenen de col·leccions particulars. És la primera vegada que una exposició sobre Miró arriba a l’IVAM. I s’ha notat per l’espectació i interès que ha despertat entre la premsa cultural.

És una exposició que mostra un Miró inconformista, actitud que no va abandonar mai al llarg de la vida. Per això l’any 1928, quan estava vinculat amb el moviment surrealista, Miró va proclamar l’assassinat de la pintura, una acció provocadora, però molt profunda, les traces de la qual es van sentir gairebé cinquanta anys després, el 1974, amb vuitanta anys a l’esquena, quan l’artista va presentar una exposició al Grand Palais de París que contenia la sèrie de les teles cremades.

Explica Minguet Batllori que Miró va ser capaç de crear un món ordenat per després subvertir-lo. Va ser una persona metòdica, que guardava tots els quaderns, dibuixos preparatoris, documentació… Però, al mateix temps, aquest ordre i aquest mètode s’alteraven amb uns ingents desitjos d’experimentació. L’exposició mostra aquest combat permanent amb la seva obra.

Segons Minguet Batllori: “L’ordre està contingut en el buscar el Miró indisciplinat. No per arribar a una convenció, sinó per arribar al desafiament.” I aquest doble concepte pren altura amb una frase de Miró amb la qual comença l’exposició: «Naturalment, només he necessitat un instant per a traçar amb el pinzell aquesta línia. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió, per a concebre-la.»

La primera sala conté tres de les obres que Miró va penjar a la sala Dalmau de Barcelona l’any 1918, durant la seva primera exposició, que va ser un fracàs, perquè no va vendre cap quadre. I diu Minguet Batllori: “Miró parteix d’un ordre diferent del de la seva generació. Perquè en l’exposició de l’any 1918 ell fracassa, no perquè fos molt avançat, sinó perquè la gent creia que pintava malament. Però aquesta poca facilitat en el traç, a diferència de Picasso per exemple, li va anar bé, perquè el va impulsar a anar a París. Així ho reconeixia ell quan ja era gran, l’any 1973.”

Exposició ‘Miró, ordre i desordre’. © IVAM

Continua: “Però Miró té la disciplina interior que li serveix per a arribar a la indisciplina, que és la que mostra a la societat. La seva estratègia era dura i arriscada, es podia haver repetit, però no ho va fer. Tot el contrari, al llarg de la vida es va anar reinventant. I n’és un bon exemple un quadre que mostra l’exposició, que és una tela de l’any 1919 que ell va agafar l’any 1978 i que no va repintar sinó que va reinterpretar amb el seu traç negre tan propi.”

L’exposició respira, es deixa veure amb calma, i va creant una emoció creixent en l’espectador. A mesura que ens endinsem en la mostra, les sales prenen cada vegada més força, la força combativa d’un Miró que, tot i l’edat, no deixa de portar la pintura a l’extrem. Deia l’artista l’any 1947: «M’he refermat encara més en el que sempre hem dit, la pintura de cavallet només va bé com a repòs i per a aconseguir una poesia –això ja és molt–, però és cap a les coses de gran envergadura humana i col·lectiva, quasi anònima, on cal anar.» Miró executa la tela, la talla, la trenca, la crema. I totes aquestes accions tenen el testimoni fílmic en l’exposició, mitjançant les pel·lícules de Francesc Català-Roca.

La quarta sala és segurament on el clímax arriba més amunt: es mostra la relació de Miró amb el món del circ, del teatre (la col·laboració amb els ballets russos) i culmina amb dues accions que entren en diàleg: una és l’acció artística, gairebé de performance, a la façana de vidre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a la plaça de la Catedral de Barcelona. Es mostra el documentari de l’acció que va enregistrar Pere Portabella, Miró, l’altre, que fou l’acció alternativa a l’exposició oficial de l’any 1968 que es va mostrar a l’Hospital de la Santa Creu. Miró no va anar a la inauguració per no haver de coincidir amb el ministre franquista Manuel Fraga. Al costat, una altra acció, la de l’obra teatral Mori el Merma, del grup la Claca, una al·legoria sobre la dictadura, sobre la que Miró va fer el vestuari i l’escenografia.

El comissari de l’exposició, Joan M. Minguet Batllori. ©IVAM

Les últimes sales són dedicades al Miró més polític, que és l’expansió de Miró cap a la societat. Així, en la darrera sala es mostra el Miró dels murals ceràmics, de les escultures urbanes i dels cartells. Segons Minguet Batllori, Miró va ser l’artista de la seva generació que més cartells va pintar. Concebia el cartell com un grafiti a la ciutat.

A la paret d’una sala es pot llegir: «Des de l’ortodòxia de la tradició, Miró perpetra el desordre. (…) És l’artista que vol violentar la mirada contemporània per a una societat més lliure.» Joan M. Minguet Batllori ha ideat una exposició que no cerca l’homenatge, tot el contra, on el públic es pugui confrontar amb Miró. Diu que és una exposició que vol generar discussió, donar llibertat a l’espectador. Endavant.

Mireia, mès que jamès, gràcies

Acabes de trepitjar la zona zero, l’abocador de martells de fusta, purgatori d’ostatges, de cadires amb rastre de mans empastifades, de delinqüència i de corrupció. Tu hi has estat només unes hores, amb les mans ben lluents i la mirada ferma i sincera, sense por. Com a casa, com al carrer.

Ens hem tornat més forts, Mireia. Gràcies a tu, el vidre entelat regalima una mica i el sol ha tornat a esbotzar la boira d’aquests dies (i mesos) amb la destral de la dignitat. Quan ens vam conèixer, aquell 2015 ja llunyà, a casa teva, a l’Aran, eres la coordinadora de l’ANC al territori. Aleshores, amb presses, tot plegat per uns humils reportatges sobre el futur de l’Aran i sobre la llengua aranesa (que podeu veure ací i ací). Amb la càmera a la mà, demanaves ajuda al poble català per a salvar la llengua occitana (‘si Catalunya no ens ajuda, és una llengua condemnada a la desaparició’) i per a recuperar la dignitat de la nació occitana, començant, com a primer pas necessari, per la independència –ja aleshores urgent– de la nació catalana sencera.

Ens hem vist unes quantes vegades més, algunes de programades, algunes altres de casuals. L’última, a Gràcia, entre glosadors, galàxia propensa a l’espontaneïtat i la franquesa, amb referèndum i República a la butxaca, i amb una citació imminent al Suprem encara sense data, que ara ha culminat. A cada trobada, a cada conversa, una única bandera i un agraïment: la bandera, la de la dignitat, gens rebregada, individual i col·lectiva, i, sobretot, honesta i propera. L’agraïment, el de la senzillesa, el de mirar als ulls, de fer-ho fàcil, sense subterfugis, sense sorpreses, amb un camí tan clar que, potser per manca de costum, és reconfortant. ‘Ja em cridaran; jo, cap problema’, em vas dir, tranquil·la i somrient, mentre uns metres enllà hi havia qui improvisava versos sobre els presos polítics.

Ara m’adono encara més de la potència de les teves paraules a Gràcia, a l’Aran, al bar de la UPF i a tots els altres llocs. Tu, aranesa, que somnies una Occitània lliure, amb una complexitat identitària i nacional que malauradament has de justificar a cada cantonada, tens com ningú el camí clar i definit, amb el puny tancat del tot i amb la força plena. De tan senzill i desbrossat, de tan obvi i explícit, l’il·lumines, el camí. I potser per això, com explica Pere Cardús en aquesta crònica, no ets cap ostatge útil per a ells.

Ahir érem molts que, del carrer estant, des de les estacions de Renfe o des de casa et vam aplaudir i abraçar. Professors i alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, on treballes, van aturar les classes uns quants minuts i van concentrar-se al pati de Jaume I per donar-te suport, amb una gran pancarta: ‘No caminaràs mai sola.’ Doncs senzillament, de tot cor, això; tan clar, contundent i sintètic com això.

Però hi ha una ironia final, no pas supèrflua: justament hores abans de la teva visita al Suprem, el Tribunal Constitucional espanyol tombava la llei de l’occità aprovada al parlament el 2010, per un recurs (atenció) del govern de Zapatero. En resum, mentre tu, carregada d’honor i de decència, explicaves a Madrid que havíem fet un referèndum i que l’havíem guanyat, el TC es pixava sobre l’occità i en declarava nul l’ús preferent a l’Aran, on és la llengua pròpia, en l’enèsima decisió supremacista. El vent dels temps que corren s’ha endut la notícia com el fum del tabac, però som uns quants, molts, que maldarem per la llengua, pel sentit comú i també per tu, que fa tres anys que demanaves l’ajuda dels catalans, per revertir-ho i perquè ni això ni tota la resta no quedi impune.

Més d’una vegada m’has agraït la feina que humilment fa aquest diari a l’hora d’explicar l’Aran i tot Occitània al poble català. Aquest viatge, totun, mès que jamès, er arregraïment a d’anar en direccion contràira: gràcies, Mireia, pera leçon de dignitat e de força.

Un viatge més, gràcies a tu.

‘Depèn del contingut de les comunicacions, no descartem que Zoido i De Los Cobos també siguin investigats’

Les càrregues contra l’1-O van deixar més de 300 ferits a la ciutat de Barcelona. Les imatges de la brutalitat emparada per la policia espanyola en centres com l’IES Pau Claris han fet la volta al món. Coces, cops de porra, crits i tota mena de vexacions. El jutjat d’instrucció número 7, que investiga els fets, ha rebut més de 250 denúncies per la violència de la policia espanyola.

El Centre Irídia, especialitzat en defensa dels drets humans davant la violència institucional, ha aconseguit que el jutge citi com a investigats dos agents i Diego Pérez de los Cobos, màxim responsable de l’operatiu, com a testimoni. Una petita victòria que s’ha de convertir en el primer pas perquè l’estat espanyol admeti els abusos que va cometre i s’acabi la impunitat policíaca.

Per saber més sobre la causa oberta contra les càrregues de l’1-O parlem amb Marta Bolinches, advocada d’Irídia. ‘És una lluita constant’, explica sobre el procediment. Denuncia que la fiscalia i la policia han intentat boicotar la investigació des d’un bon principi, tot i els requeriments judicials. Irídia s’esforça a identificar tots els agressors i que no quedi cap cas impune. Tanmateix, admeten que alguns casos poden acabar arxivats.

‘Volem reparació i justícia per a totes les víctimes, però també canvis estructurals perquè la brutalitat i els abusos de l’1-O no es tornin a repetir’, diu Bolinches. Irídia té recursos limitats i per a continuar amb els litigis ha començat una campanya de micromecenatge. Si voleu col·laborar, ho podeu fer ací.

Arran de les càrregues contra l’1-O, el jutjat número 7 de Barcelona ha rebut més de 200 denúncies. Com és que només heu presentat deu querelles?
—Nosaltres treballem en litigis estratègics, això vol dir que portem casos representatius de vulneracions de drets humans per tal d’aconseguir-ne la reparació i evitar-ne la reiteració. El nostre servei d’atenció ofereix assistència a tothom, però per una qüestió de recursos, només podem portar la defensa jurídica d’aquells casos que considerem que són paradigmàtics. Pel que fa a l’1-O, creiem que els casos que defensem representen totes les situacions de violència, brutalitat i abusos que hi va haver: vexacions, ús de pilotes de goma, agressions sexuals…

Ens podeu detallar els casos i els centres?
—A la Mediterrània (Barceloneta) portem el cas d’una dona a qui un agent la colpeja amb una porra als dos ulls d’una manera molt gratuïta. És un cas indignant perquè ella és fora del col·legi i no impedeix l’accés dels policies al punt de votació. Els cops li van causar ferides importants que van requerir punts de sutura. En aquest mateix centre portem el cas d’una mare i una filla. Les seves lesions són considerades lleus, però tenen el cos ple d’hematomes perquè van rebre tota mena de cops i puntades de peu. La mare va veure com pegaven a la filla i la nena va veure com els agents atonyinaven la mare. Creiem que és cas escandalós de vexacions i tracte denigratori. A més, portem un últim cas que no hem exposat gaire.

Hem aconseguit identificar a l'agent responsable d'aquestes agressions i el jujtat l'ha citat com investigat.

Sabeu que és Sotsinspector i que també l'hem identificat a l'institut Pau Claris?

Necessitem el teu suport al #Crowdfunding #Litigis1O https://t.co/jC6SiooQFw pic.twitter.com/vCKPUkhqo3

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) February 12, 2018

Per què?
—És una dona d’edat avançada que va patir una situació de connotació sexual. En volem salvaguardar la intimitat. Sigui com sigui, quan arribi el moment en parlarem amb més detall.

Quins altres casos porteu?
—Al CEIP Els Horts (districte de Sant Martí) defensem un home gran que va ser agredit a cops de porra. A molts col·legis, durant les càrregues es va fer entrar a la gent gran a l’interior per a protegir-los. Els Horts n’és un cas. L’accés principal era blocat perquè hi havia molta gent defensant-lo i la policia va haver de colar-se per una entrada secundària. Els agents van aparèixer de cop i volta per una porta lateral. Els vídeos són molt impactants. Van rebentar la porta amb molta violència i es van trobar bàsicament gent gran i voluntaris asseguts a terra. Com van procedir? De manera brutal i totalment antireglamentària. Colpejant tothom sense fer distincions. A l’home que defensem li van provocar una ferida bastant gran al cap. Aquest cas el considerem estratègic perquè, malgrat tenir tota l’actuació documentada amb vídeos, és molt possible que quedi impune.

Com pot ser?
—Els enregistraments són frontals. Es veu perfectament l’agressivitat i la cruesa de la violència policíaca, però els agents porten la identificació a l’esquena. Sense identificació no hi ha culpable, i sense culpable s’arxiva el cas. Considerem que el cas dels Horts ha de servir per a aconseguir que els antiavalots, siguin del cos que siguin, vagin ben identificats. Com a la Gran Bretanya, per exemple, que porten la identificació al casc i a la solapa. Ja va ser un gran pas aconseguir que els agents portessin una identificació a l’esquena, però a vegades passa que queda oculta i això pot provocar impunitat.

No hi ha solució per als Horts, doncs?
—La policia espanyola podria fer bé la seva feina i col·laborar amb la investigació. És a dir, identificar l’agent, però no ens sembla que tinguin la predisposició de fer-ho.

Crec que també porteu un cas de Nous Barris. És així?
—Sí, a la Prosperitat. És el cas d’un home a qui la policia va arrencar part d’una orella d’un cop de porra. Les imatges són molt escandaloses. De fet, hem pogut identificar l’autor de l’agressió gràcies a la víctima. Li va quedar la cara gravada del policia i el va perseguir per l’escola. ‘És aquest, és aquest’, cridava mentre l’assenyalava.

Quin més?
—A l’IES Pau Claris portem dos casos. Per una banda, la famosa puntada de peu voladora, una de les imatges que resumeixen millor la bestialitat de la policia l’1-O. Però portem també dues dones que van ser agredides. A una d’elles la van arrossegar estirant-la dels cabells, tot plegat a prop d’unes escales on podria haver patit danys irreparables… Pau Claris és un cas interessant perquè un dels equips policíacs que hi participava també ho va fer a la Mediterrània. Encara hem d’acabar d’esclarir els fets, però podria ser que els agents involucrats en les agressions siguin els mateixos.

També hem aconseguit identificar a molts dels agents responsables d’aquesta situació

Un d’ells és el mateix sotsinspector que ha estat imputat per l’escola mediterrània

Per seguir, necessitem el teu suport al #Crowdfunding #Litigis1O https://t.co/jC6SiooQFw pic.twitter.com/uG3zI8GlTJ

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) 12 de febrer de 2018

Mare meva…
—Un d’ells amb rang de sots-inspector. Si es confirma, la reincidència seria preocupant i una vergonya perquè són de les imatges més dures de l’1-O.

I finalment, el cas de Roger Español.
—Sí, al CEIP Ramon Llull. El cas del Roger ens permet denunciar la desprotecció davant de la violència institucional. Les pilotes de gomes eren prohibides a Catalunya i, tot i això, la policia espanyola les va fer servir per a reprimir. En Roger ha perdut la visió d’un ull. Exigim una reparació, però també volem aconseguir la prohibició definitiva d’aquest material antiavalot.

#CasRoger Hem identificat als comandaments de la línia policial.

L'agent concret que dispara encara no està identificat malgrat estar gravat La policia ha d'identificar-se per davant i per darrere

Dona suport al #Crowdfunding #Litigis1O https://t.co/jC6SiooQFw pic.twitter.com/Crk4TefB4E

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) February 13, 2018

De què acuseu els responsables?
—La majoria de les lesions de l’1-O són policontusions i, per tant, lleus. Hematomes per cops de porra o puntades de peu, per exemple, que només han necessitat una primera atenció mèdica facultativa. Tot això segueix el recorregut com a delictes lleus pels quals el mateix jutge d’instrucció dictarà sentència. Però també ens hem trobat amb fractures intercostals i altres extremitats, ferides que han requerit punts de sutura… Tot això són lesions greus, per entendre’ns, i en alguns casos tenen l’agreujant de deformitat o pèrdua d’un sentit. Aquest és un dels recorreguts penals que explorem, però també acusem els responsables d’atemptar contra la integritat moral de les víctimes. És a dir, considerem que els afectats han viscut situacions clarament vexatòries i humiliants. Quan qui perpetra aquest delicte és un funcionari públic és un delicte realment greu i comporta penes altes de presó.

A què us referiu quan parleu de situacions vexatòries?
—Agents propinant puntades de peu a manifestant que ja són a terra; estirades de cabells per apartar gent de les portes dels col·legis; cops de porra contra gent gran asseguda que només cridava ‘som gent de pau’, etc. No únicament la violència denigra. Alguns comentaris dels agents són clarament vexatoris.

En quin punt es troba la instrucció?
—Els Mossos van acabant el muntatge de tots els vídeos i material gràfic sobre les càrregues que el jutge va requerir als mitjans de comunicació i als cossos policíacs. Nosaltres, conjuntament amb altres entitats, així com alguns particulars, també n’hem aportat. Una vegada el jutge hagi rebut aquestes imatges, podrà citar tots els denunciants perquè es puguin identificar en el lloc dels fets i també identifiquin els seus agressors. D’aquesta manera, després els podrà citar a declarar.

I les querelles?
—Paral·lelament, el jutge ha de decidir si admet a tràmit les querelles. De moment, n’ha acceptades cinc. Dues que vam presentar nosaltres a la Mediterrània i que han permès citar dos agents en qualitat d’investigats i Diego Pérez de los Cobos (coordinador de l’operatiu contra l’1-O) com a testimoni. Les altres són de l’IES Pau Claris. N’ha admès dues presentades per Irídia i una d’Alerta Solidària, que defensa a Marta Torrecillas, la noia a qui la policia va tòrcer els dits i va arrossegar per les escales. A les querelles de la Mediterrània ja s’especificava la identificació dels agressors, per això ja estan citats. A Pau Claris som a l’espera que el jutge rebi el vídeo dels Mossos per a poder-los identificar. Entenem que els pròxims dies es pronunciarà sobre la resta de querelles i creiem que les admetrà. Després dirà quines proves accepta i quines no.

Com heu aconseguit identificar els agents de la Mediterrània?
—La policia espanyola ha proporcionat, finalment, tota la informació sobre els agents que van actuar l’1-O, però la tasca que hem hagut de fer és creuar les dades amb les imatges. Saber exactament quina funció feia cadascun. En el cas de la Mediterrània eren noranta, però el cos només els separa per ordre jeràrquic –agent base, sotsinspector, inspector i oficials–, no n’especifica en cap moment la funció. Sobre el paper no sabem qui portava porra i qui conduïa la furgoneta. Per això hem passat hores creuant dades. El cas de la Ramon Llull és especialment greu perquè no han identificat qui eren els escopeters i això complica innecessàriament esclarir el cas d’en Roger Español. Ells saben perfectament qui eren els cinc escopeters, però en l’informe no ho detallen.

Com valoreu l’acció del jutge?
—El jutge procedeix amb diligència. Fa bé la seva feina, és a dir, ha vist que hi ha indicis delictius en les càrregues i els intenta esclarir, cosa que la fiscalia, per exemple, no té cap intenció que passi. Hi ha una feinada de por, però la instrucció va avançant i el jutge està predisposat a rebre tota la informació sobre les càrregues. Ha requerit diverses vegades a la policia espanyola perquè identifiqui tots els agents que van participar en l’operatiu. Han passat mesos, però finalment ho ha aconseguit. Ha citat dos agents i Pérez de los Cobos. Ara falta que li lliurin les comunicacions del dia del referèndum. No sabem com acabarà tot plegat, però de moment no ens podem queixar.

Què espera aconseguir Irídia amb totes les querelles?
—Volem crear un procés de veritat perquè es reconegui què va passar. De fet, la negació de la brutalitat i la violència ha estat un dels impactes psicosocials que més ha afectat les víctimes. Un procés de veritat, de justícia i que es depurin responsabilitats. Volem que tota persona responsable per les càrregues hagi de respondre, sigui penalment o políticament. Quan dèiem tots els responsables no fem distincions. Volem reparació i depuració a tots els nivells. Des dels autors de les agressions, passant pels responsables dels equips, arribant al centre de comandament de l’operatiu i finalment fins a Pérez de los Cobos, com a màxim coordinador. Ho volem esclarir tot.

Parleu de reparació, però quina mena de reparació es pot fer en el cas de Roger Español?
—Que l’estat reconegui la barbaritat que va cometre, que cooperi amb el procediment i doni resposta als centenars de víctimes. Això també implica la fiscalia. Aconseguir que el fet d’esclarir les responsabilitats de les càrregues no sigui una lluita, sinó una oportunitat perquè es faci realment justícia i no quedi ningú impune. I en el cas concret de Roger Español, citant-lo a ell mateix, evitar que torni a passar i, per tant, que es prohibeixin de manera definitiva les pilotes de goma. Volem aconseguir canvis estructurals i culturals perquè no torni a passar aquesta barbaritat.

Com ara?
—Prohibint les pilotes de goma, com he dit, però també identificant correctament els agents i fent públics els protocols d’actuació. D’aquesta manera, garantirem que els agents siguin conscients dels seus límits i que no tinguin mai més l’aixopluc de la impunitat. També volem conscienciar la societat de la importància que té en un estat de dret que els seus funcionaris i cossos policíacs actuïn de manera correcta i respectant els drets humans. Per desgràcia, l’1-O ens ha permès de posar sobre la taula amb tota la contundència les conseqüències que genera físicament i psicològicament la violència de la policia.

Sou optimistes amb el procediment?
—Necessàriament hem de ser optimistes.

Tenint en compte que la policia espanyola s’ha negat a col·laborar durant mesos…
—El jutge ara mateix és el màxim responsable de la instrucció i ha obligat la policia a identificar els agents. Ha costat, certament, però ho ha aconseguit. Ha citat dos policies i Diego Pérez de los Cobos. Només és un principi, però ofereix un missatge d’esperança a tots aquells que tenien certs recels o dubtes a l’hora de denunciar els fets. Val la pena denunciar una situació de vulneració de drets humans. Ara falta que la policia lliuri les comunicacions que hi va haver entre el centre operatiu i els comandaments sobre el terreny. Hem de saber el contingut de les converses i les ordres que es van donar. Tot el que surti d’allà dins pot ser molt bèstia. Clarament, l’actuació no va ser reglamentària i no pot quedar impune. Tenim esperança, sí. Però som conscients que en alguns casos no podrem identificar els agents i s’arxivaran.

Heu parlat de depurar responsabilitats fins a l’últim graó de la jerarquia. Això vol dir que podem veure Pérez de los Cobos i Zoido al banc dels acusats?
—Si es lliuren les comunicacions, no descartem acusar Pérez de los Cobos i fins i tot Zoido. No ho descartem. Dependrà de quin sigui el contingut de les comunicacions. De moment, sabem del cert que els responsables són els autors directes i directors dels equips d’avalots que van actuar. Esperem que la policia deixi d’obstaculitzar la instrucció.

Arreu del Principat hi ha diversos jutjats que investiguen les càrregues. Compartiu informació amb les defenses?
—Estem en contacte constant amb altres entitats, com Alerta Solidària, la comissió de defensa de l’ICAB o l’Ajuntament de Barcelona. També tenim contacte directe amb els advocats de Girona que han aconseguit que el jutjat número dos citi cinc agents de la Guàrdia Civil com a investigats. Amb la comissió d’advocats de Girona, que han fet molta feina. Hi col·laborem i compartim informació. Vull ressaltar que Irídia és un actor més en tot plegat, i que no hauríem pogut fer res sense la xarxa que s’ha creat.

Abans heu estat crítica amb el paper de la fiscalia.
—El ministeri fiscal, segons la llei, en un procediment penal davant d’uns indicis delictius, ha de defensar l’interès general i no pas el del PP o el govern espanyol. Per tant, en un cas com el de les càrregues, hauria de demanar que s’esclarissin els fets i acusar, si ho consideressin oportú. Què passa? En aquesta causa, la fiscalia ha intentat obstruir i boicotar el procediment des de bon començament. En el primer escrit argumentava la sol·licitud d’arxivament en el fet que els ferits per les càrregues només eren el 0,037% dels votants. Hem d’estar contents que hi hagi acusacions en totes les escoles perquè, si no, només hi hauria el ministeri fiscal. En un procediment penal, encara que el jutge consideri que hi ha indicis delictius, si no hi ha acusació, el cas s’arxiva, i aquesta és la voluntat de la fiscalia, que actua com a defensa de la policia.

Hem esmentat Pérez de los Cobos diverses vegades. Voldria que em comenteu un parell de frases seves a instàncies judicials en relació amb l’1-O: ‘El valor primordial era el compliment de la llei per sobre de la convivència ciutadana’ i ‘la policia va actuar com a resposta a accions directes de violència’.
—Les dues declaracions són molt preocupants perquè parlem de la persona que el Ministeri de l’Interior espanyol va designar per a coordinar tot l’operatiu policíac. Dit això, la primera pot denotar que Pérez de los Cobos no complia les instruccions del TSJC que detallava que s’havia de retirar el material electoral respectant sempre la convivència. Per tant, pot obrir la porta perquè sigui investigat per desobediència. Pel que fa a la segona, des del primer moment del procediment, la policia ha al·legat que els agents van actuar proporcionalment amb la violència que es van trobar. Però això ho hauran de demostrar. Per sort, hi ha molts vídeos de l’1-O on es veu molta brutalitat policíaca i gent oferint resistència pacífica.

Són declaracions, com comentàveu abans, que tornen a negar els fets.
—Sí, demostren una vegada més el negacionisme que fa l’estat dels fets. A les desenes de persones que vam atendre després de l’1-O, una de les coses que més indignaven i no es comprenien era aquesta negació. Recorrent, fins i tot, a la manipulació informativa. Molta gent no s’esperava que un estat que suposadament vetllava pel seu benestar fos capaç d’agredir-los i no admetre els fets. Això té conseqüències físiques i psicològiques i condiciona per sempre el concepte que tenen aquests ciutadans de l’estat de dret i la seva relació amb l’administració.

Per què el el bacallà és el plat estrella de la Quaresma?

Tradicionalment, la Quaresma es representa com una vella xaruga, amb set cames, cara de pomes agres, amb una mà brandant un bacallà salat i amb una altra duent un cistell ple de verdures. Els productes que porta a les mans ens donen moltes pistes de la gastronomia d’aquest període, dominada per l’austeritat i l’abstinència. Durant set setmanes l’esperit es prepara per a reviure la mort de Crist i per això també cal depurar el cos. D’aquí ve l’antic costum de ‘fer magre’, que significa menjar poc, amb prohibició de carn i ous.

Això ha fet que la gastronomia quaresmal hagi esdevingut un subgènere de la cuina que aplega un bon reguitzell de receptes amb predomini del peix –sobretot el bacallà– i les hortalisses de temporada com ara col, bledes, carxofes… Com que la tradició dictava que només es podia fer un àpat al dia, les menges d’aquesta època solen ser molt calòriques i per això sovint es completen amb llegums i fruita seca. Però, tot i que amb la secularització de la societat ara ja gairebé ningú no fa magre, entre Carnaval i Setmana Santa encara es menja molt bacallà i els forns i pastisseries s’omplen de bunyols.

Però per què el plat estrella de la Quaresma és el bacallà i no cap altre peix? Perquè antigament, si es vivia lluny del mar, era molt complicat de mantenir el peix fresc i en condicions òptimes. Per això el bacallà, que ve de la mar del Nord i que es conserva en salaó, ha estat tradicionalment un dels peixos més segurs de consumir. Això l’ha convertit en un producte molt arrelat a la nostra cuina i, gràcies a la Quaresma, també s’ha tornat molt versàtil. El receptari tradicional aplega, doncs, desenes de receptes en què el bacallà és el plat principal i gairebé sempre les lliga amb el període quaresmal.

Algunes de les més populars són el bacallà amb samfaina, a la llauna, a la mussolina d’all, amb pebrot i tomàquet, a la catalana, que es fa amb fruita seca… Però el bacallà també es pot menjar amb arròs a la cassola, confitat amb patates o acompanyant cigrons i espinacs, un plat molt hivernal. Una altra variant força estesa són els bunyols i les croquetes, la brandada i el bacallà esqueixat. Perquè del bacallà, tal com també passa amb el porc, se n’aprofita tot: es pot menjar la tripa, que generalment es fa guisada o estofada, i les cocotxes, que són unes glàndules de teixit muscular que es poden menjar amb salsa, arrebossades o fregides.

La desobediència civil: imatges i fets

Crec molt en la idea joyciana de l’epifania, sobretot en l’àmbit de la formació intel·lectual i moral de les persones. Jo vaig tenir-ne una de molt important fa exactament quaranta anys, durant el meu primer any d’universitat, a l’assignatura d’ètica social, impartida per John Paris, un jesuïta baix, prim i calb, però d’una ment i d’uns ulls absolutament vius i brillants.

Estudiàvem la qüestió de la desobediència social amb texts de Thoreau, Gandhi i King. Vam analitzar amb un deteniment especial la Carta des de la presó de Birmingham (traducció al castellà, ací), document en què King respongué a la gent del seu moviment –pacifista i defensor dels drets dels negres–, que el criticaven per ‘haver provocat’ les autoritats segregacionistes d’Alabama, amb accions directes de desobediència.

King respon amb una eloqüència i amb una fúria sols lleugerament continguda, envestint aquells qui pensaven que es podia trobar una tercera via, exempta de grans torbacions i trasbalsos socials, a l’hora d’enfrontar-se amb un enemic totalment imbuït d’una visió jeràrquica i autoritària de les relacions socials.

Gran pedagog com era, Paris –evocant la famosa trobada entre Thoreau i Emerson a la presó de Concord, Massachusetts, el 1846– va afegir una coda molt, molt important a la lliçó: perquè un acte de desobediència social tingui ressonància i efectivitat real, el desobedient ha d’acceptar plenament i amb una resignació total els càstigs que li infligeix la autoritat injusta.

Per què?

Perquè és solament el testimoni repetit de l’abús rebut per persones pacífiques i innocents a mans de les forces d’un estat immoral que la multitud que viu lluny del gresol del conflicte –disposada com totes les multituds a la indiferència– pot adquirir, de mica en mica, una consciència de la magnitud del sistema d’injustícia que l’envolta.

El pare Paris era força clar, en aquest punt: si no estàs disposat a pagar aquest preu, val més que no emprenguis el camí de la desobediència.

No em considero pas un home particularment coratjós. Em costaria molt de sotmetre’m voluntàriament a la tortura i a la privació de la meva llibertat personal en pro d’una causa política. Ara, mai, mai no diria què han de fer els altres, com ara els dirigents electes del moviment per la independència de Catalunya, una causa que considero no sols justa, sinó també necessària en el context d’un món occidental, en què els espais i les pràctiques veritablement democràtics minven de dia en dia.

Dit això, crec que sí que és lícit de demanar-se fins a quin punt els integrants del moviment independentista que ara volen una solució sense que ningú més vagi a la presó ni a l’exili han estudiat realment la teoria i la història de la desobediència civil abans de brandar-la com a mètode principal de la seva causa. Pensen realment que poden atènyer la independència d’un estat tan autoritari com l’espanyol sense estar disposats a pagar preus encara més alts que els que han pagat fins ara? Si pensen així, crec –i ho dic amb un profund respecte i una profunda admiració per la tasca que han fet fins ara– que van errats.

Josep de Luis: ‘El govern d’Armengol ha decebut molts dels seus votants rebaixant el decret del català a la Sanitat’

El 28 de febrer, l’Obra Cultural Balear fa una assemblea que comportarà la renovació de la junta directiva i el relleu del seu president, Jaume Mateu. El seu successor serà, amb tota seguretat, l’advocat sobiranista Josep de Luis (Inca, 1971), conegut perquè el 2016 va ser el cap de llista al senat espanyol de la candidatura Sobirania per les Illes i també per ser el lletrat de l’Assemblea de Docents, la famosa ‘marea verda’ contra el govern de José Ramon Bauzá. De Luis encapçala una candidatura renovadora que té la victòria assegurada perquè és l’única que s’ha presentat. L’objectiu de la candidatura és rellançar l’Obra després d’uns anys d’una certa paràlisi que el futur president admet i atribueix al desgast dels anys de lluita contra el govern de Bauzá. El lema de la candidatura és ‘Engrandim l’Obra’. En aquesta entrevista explica com s’ho faran:

Per què us presenteu?
—Represent una candidatura integrada per quinze persones, totes elles fa molts anys que estan vinculades a l’Obra, que volem aportar la nostra experiència i els nostres coneixements. L’Obra té cinquanta-cinc anys i ha estat una organització central per a les Illes.

Ho dieu en passat. Ha deixat de ser central?
—Durant el quadrienni negre d’en Bauzà, una època infausta, L’Obra va haver de fer un sobreesforç i després d’un sobreesforç, com qualsevol cos, acaba ressentint-se. Necessita descansar. En els darrers temps s’ha anat recuperant d’aquest sobreesforç que va fer i la nostra feina serà tonificar el múscul que ha demostrat tenir.

Candidatura única. No hi ha empentes?
—No m’he aturat a fer una interpretació com aquesta. L’Obra és una entitat amb bastant consens intern. A tots els socis ens uneix la defensa de la cultura i el país. No hi ha divergències insalvables.

Programa?
—La nostra obsessió és enfortir la xarxa territorial. Recuperar la implicació de totes les delegacions territorials.

El model per a l’OCB és més pròxim a Òmnium Cultural o a Acció Cultual del País Valencià?
—És un model propi. Tenim realitats diferents i els tempos històrics són els que són. Això ens obliga a tenir un model propi. Seria un híbrid entre els dos, de les coses bones d’Òmnium i d’Acció.

El tempo de l’actualitat a les Illes el marca el decret del català a la Sanitat, que ha aixecat polèmica.
—S’ha creat una falsa polèmica, evidentment interessada. La llengua i la cultura a Mallorca sempre han estat un element de cohesió social. La Llei de Normalització Lingüística la va aprovar el govern de Gabriel Cañellas per unanimitat del parlament. Darrerament, hi ha intents de qüestionar el consens lingüístic per a dividir i trencar la societat. Nosaltres estarem atents perquè no es menystingui la llengua pròpia, però amb la mà oberta per a ajudar l’administració que no es cometin discriminacions lingüístiques. Una de les maneres que no n’hi hagi és que els servidors públics puguin atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials. Per tant, menystenir una d’elles va en contra dels drets dels ciutadans.

Inicialment, el decret era més ambiciós en l’exigència del coneixement de la llengua pròpia. S’ha rebaixat el seu contingut.
—Ens sembla un fracàs. Amb aquesta actitud, el govern decep molta gent que va ajudar amb el seu vot i mobilitzant-se a favor del canvi. HI ha molta gent que en aquests moments està decebuda.

El govern de Francina Armengol també reclama un nou model de finançament.
—L’Obra ha estat sempre implicada en campanyes de defensa de les institucions pròpies i un dels elements fonamentals de les institucions pròpies és el finançament. Ara bé, convindria deixar de pensar en models de finançament autonòmic i començar a considerar models de concert. Les Illes Balears no necessitam que ens paguin res. Si es redueix l’espoliació fiscal, no haurem de pidolar. Com que l’Obra s’ha caracteritzat sempre per la seva transversalitat, per fer de paraigua de tanta gent com sigui possible, no discutirem sobre com es millora el finançament, tot i que no ens hi trobam còmodes quan es limita al debat autonòmic. Senzillament, si deixessin d’espoliar-nos, ja estaríem bé.

Fa pocs dies, al parlament, un diputat del PP va amenaçar la consellera Fanny Tur d’anar a la presó per haver assistit als premis 31 de desembre, que organitza l’Obra, i que van guardonar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.
—Aquest diputat va ser vice-president amb el govern Bauzà i es desqualifica per ell sol. Amenaces d’aquesta mena dins un hemicicle estan fora de lloc i en un estat que fos realment democràtic no haurien d’existir. Haurien de fer sortir els colors fins i tot als seus.

—Hi ha un intent del PP de traslladar a les Illes la crispació política que han creat a Catalunya?
—El PP mira de cercar el seu lloc al món. Des que va perdre el govern, ha quedat desubicat, ha perdut la centralitat, va virant cap a l’extrema dreta. Cada vegada perd més vots, però en fi, els seus analistes sabran què fan.

Jordi Cuixart continua a la presó, juntament amb Jordi Sànchez.
—Cuixart és el president de la nostra entitat germana i hi mantinc una gran afinitat, igual que amb Jordi Sánchez. És una solució absolutament dramàtica i fora de qualsevol lògica penal, com han defensat molts juristes, com Carmen Tomás y Valiente. És una persona que per trajectòria personal probablement seria molt explicable que s’hagués refugiat en posicions immobilistes, però precisament ella ha manifestat que l’empresonament dels Jordis i dels membres del govern té molt poca base jurídica i penal. Per decretar presó preventiva un dels delictes dels quals t’acusen ha de superar un determinat nombre d’anys de presó. El Suprem intenta forçar la màquina cap a la rebel·lió i la sedició per justificar aquest empresonament. Com a advocat, m’espanta com forcen el sistema per a aconseguir fins espuris, i com a demòcrata, em preocupa que determinats sectors es refugiïn darrere la fiscalia per manipular les lleis.

Boya i la República que no volem simbòlica

L’ex-diputada de la CUP Mireia Boya va comparèixer ahir davant el Tribunal Suprem espanyol, on va parlar amb tota la claredat i la coherència que se n’esperava. No va negar res ni va intentar en cap moment llevar valor ni rebaixar la importància dels fets de l’octubre republicà. Ben al contrari: va reivindicar davant el jutge la seua actuació i la del parlament.

Boya no va ser empresonada, de manera tan arbitrària com uns altres sí que ho han estat, i una volta al carrer va dir una cosa realment important: que la decisió que s’havia pres sobre ella no significava res ni havia de fer-se servir contra ningú. La CUP no vol emblanquir els tribunals espanyols ni pretén donar lliçons a ningú, però aquesta actitud enclou una gran dignitat, coherència i generositat i crec que tots hem de reconèixer-ne el valor.

Més enllà d’això, s’ha de reconèixer que la declaració de la diputada aranesa ens situa allà on molts volem ser i en el punt del debat que no voldríem haver d’abandonar. I que ens reconforta molt. Boya va afirmar que la proclamació d’independència del parlament no tenia res de simbòlica, ans volia ser efectiva. Si de cas, qui no va complir el paper que li corresponia va ser el govern, no pas el parlament. Perquè allò que va fer el parlament no era en aquell moment cap jugada simbòlica, sinó el compliment conscient d’un mandat expressat per la població el 27 de setembre de 2015 i el primer d’octubre de 2017 –i, encara, el 21 de desembre. D’un mandat, en conseqüència, vigent.

La repressió té per objectiu principal allunyar la República de la política immediata i cal reconèixer que, dissortadament, ho va aconseguint. Però tots plegats cometríem l’error més greu si oblidàssem que després de l’aplicació del 155 dos milions de persones van desafiar l’estat espanyol i el van derrotar fins i tot en les urnes més il·legítimes. De manera que, novament, amb el seu vot, encarregaren als diputats de la majoria de fer República, d’acostar-la a la nostra vida diària i d’intentar, com no es va intentar el 28 d’octubre, materialitzar-la. Així ens ho van prometre en la campanya electoral i és en aquesta batalla, i no en cap altra, on hauríem de ser tots plegats avui. Al capdavall, és això que ens recorda de manera poderosa el comportament de la diputada Mireia Boya.

Investigadors catalans, més a prop d’evitar la metàstasi en el càncer de còlon

La immunoteràpia –teràpies que activen el sistema immune conra cèl·lules canceroses– s’ha convertit en poc temps en un tractament molt eficaç d’alguns tumors com el melanoma o el càncer de pulmó. Ara bé, fins ara la majoria dels tumors de còlon semblaven insensibles a aquest tipus de teràpies. Un equip liderat per l’investigador ICREA Eduard Batlle a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) ha descobert que l’hormona TGF-beta és la responsable que el sistema immune sigui cec davant les cèl·lules tumorals de còlon.

L’estudi, publicat a la revista ‘Nature’, explica que si es neutralitza l’acció del TGF-beta, les cèl·lules del sistema immune aconsegueixen reconèixer el tumor, combatre el càncer i fins i tot prevenir l’aparició de metàstasis generades en fetge i pulmó per tumors que es desenvolupen en còlon en un model preclínic de ratolí que mimetitza la malaltia en humans. ‘Els resultats suggereixen que, fins i tot quan la malaltia es troba avançada, hem estat capaços de revertir-la. Ratolins que estaven en procés de morir, els hem curat i estan vius’, afirma Batlle.

Els pocs assaigs clínics d’immunoteràpia amb pacients portadors del subtipus de càncer de còlon més freqüent no estaven donant resultats positius i no es comprenia per què. L’article que publica ‘Nature’ demostra que, si es neutralitza l’acció de l’hormona TGF-beta, el sistema immune reconeix el tumor de còlon i s’aconsegueix combatre el càncer. Els investigadors també demostren que, combinat l’inhibidor TGF-beta amb immunoteràpies ja disponibles, l’efecte antitumoral es potencia i el sistema immune elimina de forma eficaç les metàstasis ja desenvolupades que podrien provocar la mort en poques setmanes.

Batlle assenyala que, en el cas de càncer de còlon, mai havia vist cap teràpia que fos capaç d’aconseguir el que fan els inhibidors i parla de resultats ‘espectaculars’. Amb tot, el líder de l’estudi adverteix que els pacients són molt més complexes i heterogenis que els models preclínics i que els tumors poden desenvolupar altres mecanismes. ‘Hi ha camí per a millorar i treballar en aquesta àrea, però estic convençut que hi haurà molts pacients que es beneficiaran d’aquesta teràpia’, afirma Batlle.

Entre el 40 i el 50% dels pacients amb tumor al còlon recauran en la malaltia en forma de metàstasi, amb tumors que es reproduiran en el fetge o pulmó principalment. Quan hi ha un diagnòstic de càncer de còlon en els estadis més avançats, els oncòlegs no tenen a la seva disposició tractaments eficaços que puguin curar el pacient. Aquest treball obre la porta que es desenvolupi el primer tractament basat en immunoteràpia per a pacients amb càncer de còlon metastàtic i per a aquells pacients amb mal pronòstic però que encara no han desenvolupat metàstasi. Els investigadors esperen els primers resultats en assaigs clínics en dos o tres anys.

Model mimètic en ratolins
El científic Daniele Tauriello, investigador postdoctoral i primer autor de l’article, va aplicar a ratolins de laboratori quatre de les mutacions genètiques més comunes presents en els tumors de còlon avançats. ‘La creació del model animal ens va portar quatre anys però vam encertar plenament’, ressalta Tauriello.

Després de comprovar la similitud amb els tumors humans agressius, van crear un biobanc d’organoids tumorals -minitumors en tres dimensions- per a poder introduir-los de forma controlada en ratolins immunocompetents. ‘Per estudiar el sistema immune, el tumor ha de ser de ratolí, d’una altra manera el seu organisme el rebutjaria’, explica. A través d’aquest model que mimetitza les principals característiques del càncer de còlon metastàtic desenvolupat en pacients, van poder estudiar com les cèl·lules canceroses aconseguien ocultar-se de l’acció del sistema immune.

Més enllà del càncer de còlon
Tot i que l’equip d’IRB Barcelona només ha experimentat en tumors de còlon, els investigadors sospiten que els inhibidors de TGF-beta podrien funcionar en altres tipus de càncers, que també tenen nivells elevats d’aquesta hormona.

‘Nature’ publica en el mateix número un altre estudi de la farmacèutica nord-americana Genentech que arriba a les mateixes conclusions que l’equip de Batlle investigant la manca de resposta a la immunoteràpia en pacients amb càncer de bufeta. Els científics de l’IRB Barcelona assenyalen que aquest estudi demostra que el descobriment pot anar més enllà del càncer de còlon. ‘Aparentment múltiples tipus de tumors utilitzen la mateixa estratègia, l’elevació dels nivells de TGF-beta en l’entorn, per fer-se invisibles al sistema immune. Aquests altres també podrien beneficiar-se de les immunoteràpies basades a inhibir l’acció d’aquesta hormona’, apunten els investigadors.

Identifiquen un gen que augmenta el risc de càncer de pàncrees alhora que controla la inflamació de teixit

Un grup d’investigadors del Centre Nacional d’Investigadors Oncològiques (CNIO) ha descobert el vincle entre l’augment del risc de desenvolupar càncer de pàncrees que provoca un gen i la seva capacitat per controlar la inflamació en el teixit normal. Segons un dels investigadors, Paco Real, catedràtic del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF, és un ‘canvi conceptual important’ perquè ajuda a entendre l’origen dels tumors i suggereix noves estratègies per a millorar la prevenció del càncer de pàncrees. La inflamació es considera una resposta defensiva a una agressió externa però els investigadors la veuen ara com un mecanisme de defensa que la cèl·lula manté inactivat fins que li fa falta.

Amb aquest treball, s’ha descobert també que, almenys en el pàncrees, els mecanismes moleculars implicats en les funcions normals del teixit sa, com la diferenciació cel·lular, són també els que suprimeixen la inflamació. Per tant, mantenir la inflamació sota clau és habitual i es porta a terme mitjançant mecanismes moleculars implicats en el funcionament normal de la cèl·lula.

Els resultats del treball ajuden a entendre altres treballs previs dels mateixos investigadors en què s’havia observat que, quan s’elimina el mecanisme que suprimeix la inflamació en les cèl·lules pancreàtiques, el teixit es torna més propens a desenvolupar un càncer induït per mutacions en el gen KRAS, clau en els tumors de pàncrees.

Real explica que quan les cèl·lules no es diferencien correctament es produeix ‘pre-inflamació’, un context que els fa estar més sensibles a mutacions. ‘És com si les cèl·lules es col·loquessin en una graella de sortida per a la inflamació i el càncer’, detalla l’investigador.

Amb aquestes dades, els investigadors recorden que el càncer de pàncrees es dóna amb freqüència en pacients amb predisposició genètica, mutacions en el gen KRAS i amb pancreatitis, inflamació del pàncrees.

Per això, s’obren noves vies d’investigació. La primera és determinar si l’existència d’un vincle genètic entre inflamació i càncer es dóna també en altres òrgans, a més del pàncrees; l’altra és tractar d’aplicar el nou coneixement a la prevenció del càncer de pàncrees, un dels que tenen pitjor pronòstic actualment, perquè es diagnostica tard.

Els investigadors creuen que detectar els estadis inicials de la inflamació premeria disposar de senyals d’alerta útil i caldria poder-ho fer amb una simple anàlisi de sang. El treball es publica a la revista ‘Nature’ aquest dijous.

La glosa en català tindrà un web educatiu per a dinamitzar aquest gènere poètic i musical

Cor de Carxofa, la Plataforma per la Llengua i la Fundació Carulla s’han unit per a fomentar la glosa o cançó improvisada en català. Les tres entitats han signat un conveni per impulsar, de manera conjunta, el portal Eduglosa.cat. Així, col·laboraran en la creació de continguts, la difusió i el finançament d’aquest projecte educatiu adreçat, prioritàriament, al món docent amb l’objectiu de donar a conèixer la glosa i d’introduir-la a l’aula.

Eduglosa.cat vol ser la plataforma de difusió de recursos didàctics i eines educatives de la glosa aplicats a l’ensenyament. A banda d’una breu introducció explicativa de la història del glosat i del context social d’aquest gènere poètic i musical  que consisteix a improvisar versos sobre una determinada melodia amb una mètrica i rima concretes, la part central del web serà la Glosateca. En aquest espai s’hi trobaran recursos com lletres de repertori, partitures, àudios i vídeos. També hi haurà recursos per activitats didàctiques completes i, fins i tot, programacions senceres. Eduglosa.cat estarà llesta i es presentarà el mes de maig.

Per a desenvolupar aquest projecte, Cor de Carxofa, la Plataforma per la Llengua i la Fundació Carulla han creat una identitat visual que recull les característiques principals de la glosa, cançó improvisada composta de rima, melodia, mètrica i idea. És per això que la part simbòlica del logotip està composada per una estrofa de quatre versos de set síl·labes triangulars, en la que els colors rimen entre ells i interpreten aquesta cançó improvisada.

La Guàrdia Civil assenyala ara Jaume Roures en la persecució contra l’1-O

La Guàrdia Civil assenyala ara el productor audovisual Jaume Roures, director general de Mediapro, en la causa oberta contra el referèndum de l’1-O que instrueix el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena. Segons diversos mitjans espanyols, entre els quals El Mundo, la Guàrdia Civil ha lliurat un informe al Suprem en què diu que Roures ‘podria haver-se integrat en el comitè executiu’ del referèndum, ‘en qualitat de professional expert en l’àmbit de la comunicació.’

L’informe, diuen aquests mitjans, diu que Roures va habilitar un centre de premsa des d’on el govern va anar informant del desenvolupament de l’1-O tant els dies previs com durant la jornada del referèndum. I troba remarcable el fet que Mediapro ‘va produir el vídeo de l’1-O, dofós per la cadena de televisió TV3, en la qual van narrar els esdeveniments relacionats amb el referèndum, es van enaltir les persones que van ser capaces de fer-lo efectiu i es difondre els missatges que interessaven a la causa independentista.’

La Guàrdia Civil investiga el contingut d’un documentari, ‘1-O’, produït per Mediapro i emès a TV3. Diuen: ‘Els màxims responsables del moviment del moviment independentista són conscients que en les seves accions de comunicació juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació social’, i afegeixen que ‘comptar amb el suport d’un proveïdor de serveis audiovisuals de l’entitat Mediapro permetria difondre el missatge sobiranista a un públic molt més gran.’

Més informació: ‘La millor novel·la de ficció’, així assenyala la Guàrdia Civil els dirigents independentistes

[VÍDEOS] Mireia Boya és rebuda amb aplaudiments a l’estació de Sants

L’ex-diputada de la CUP Mireia Boya ha estat rebuda amb aplaudiments de la gent que s’ha concentrat a l’estació de Sants per a rebre-la després que aquest matí hagi anat a declarar al Tribunal Suprem espanyol, que l’ha deixada en llibertat sense mesures cautelars.

Boya ha dit: ‘Estic contenta de la rebuda. Del que ha passat avui a Madrid, no tant. Encara hi ha quatre ostatges de l’estat espanyol. Aquesta alegria de la gent no és normal, normalitza la repressió’. Ha afegit que quan ha declarat davant el jutge Pablo Llarena ha representat la veu de més de dos milions de catalans i ha agraït tot el suport que ha rebut.

‘Potser hauríem de crear un tipus de comitè per a coordinar totes les defenses. Vista la causa judicial, no és processal ni és justícia. És una causa política i hem de fer política als tribunals de Madrid’, ha afirmat.

 

Barcelona construirà a finals d’any els primers habitatges prefabricats

Els districtes de Ciutat Vella, Sant Martí i Sants-Montjuic de Barcelona tindran, abans de final d’any, les primeres promocions de pisos prefabricats que es faran a la capital catalana.

El projecte ‘A prop’, com s’ha batejat, s’inspira en les polítiques d’habitatge de ciutats com Nova York, Vancouver, Amsterdam o Copenhaguen i consisteix en l’aprofitament de solars buits en desús per aixecar pisos de manera ‘industrialitzada’ en només nou mesos, en front els tres anys que pot trigar a fer-se una promoció convencional.

La primera prova pilot preveu la construcció de 92 pisos –21 individuals i 71 dobles– distribuïts en aquestes tres promocions, que donaran resposta habitacional a unes 250 persones. El cost del projecte és de 5,3 milions d’euros.

Pàgines