Vilaweb.cat

Puig celebra el fracàs de l’extrema dreta durant el Nou d’Octubre

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha celebrat que la ultradreta fracassés en l’intent de fer de la diada del País Valencià ‘un altre Nou d’Octubre negre’ com l’any passat. Tant en els actes institucionals del matí com sobretot al vespre, durant la manifestació, grups feixistes van provar de boicotar els actes, però no se’n van sortir. La manifestació, de la qual es va despenjar el PSPV, va aplegar milers de persones que van plantar cara a l’extrema dreta. Un fort desplegament policíac va impedir que hi hagués incidents.

Després d’intervenir davant el Comitè de les Regions, a Brussel·les, ahir Puig va felicitar l’actuació del delegat del govern espanyol, Juan Carlos Fulgencio, perquè –va dir– en la jornada d’abans-d’ahir va saber preservar la llibertat dels ciutadans. Per Puig, va ser un dia positiu per al País Valencià: ‘Es va explicitar la voluntat d’autogovern, les ganes d’avançar i les ganes de viure junts’, digué.

Va defensar el pluralisme i va afegir que la discrepància s’havia d’expressar amb respecte: ‘Les persones que no són respectuoses, les que insulten, les que intenten agredir són absolutament minoritàries al País Valencià.’ D’una altra banda, la policia va identificar ahir la persona que va llançar gasos irritants contra la premsa, segons el delegat del govern espanyol, que va confirmar que s’havien obert diligències.

Les inundacions a Mallorca i els entrebancs a les defenses dels presos, a la portada de VilaWeb Paper

Aquesta és la portada de demà de VilaWeb Paper:

Les principals notícies del dia han estat:
Sánchez fa servir el diàleg per mirar de dividir l’independentisme | L’última de Pere Martí
Torra i ERC es proposen de recuperar la unitat, però la desavinença es manté
Deu morts a Sant Llorenç del Cardassar, Artà i l’Illot en les greus inundacions de l’illa de Mallorca
Aragonès recorda a Calvo que no parlarà del pressupost espanyol si la fiscalia no modifica el seu posicionament al Suprem

 

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Protecció Civil rebaixa l’Inuncat a la fase de pre-alerta perquè el front de pluja se’n va

Protecció Civil de la Generalitat ha decidit de rebaixar el pla d’emergències per inundacions Inuncat a la fase de prealerta, un cop es dona per acabat el front de pluges que ha assolat el territori des d’ahir. El telèfon d’emergències 112 de Catalunya ha atès fins a dos quarts de nou de la nit prop de mil trucades relacionats amb prop de 700 incidents causats per les precipitacions. D’aquestes trucades, 349 han tingut origen a la ciutat de Tarragona. Des de Reus se n’han fet 68, des de Salou 50 i des de Cambrils 32. Des de les vuit del vespre d’ahir, els Bombers han atès 384 avisos, 271 a la regió de Tarragona, 60 a la regió metropolitana nord, 40 a la de Girona, 7 a la regió metropolitana sud i 6 a la de Lleida.

Aquesta tarda la pluja ha afectat la costa de Tarragona. Entre les quatre i les set els Bombers han atès 32 avisos en aquesta zona. El més destacats, el salvament de dues dones atrapades sota un cotxe inundat a Tarragona. Una d’elles ha resultat ferida greu per ofegament. També a la zona de Tarragona, ahir es van recollir 90 litres per metre quadrat a la capital tarragonina i avui 98, és a dir, 188 en menys de 48 hores.

Protecció Civil qualifica les xifres d’excepcionals i subratlla que sobrepassen el llindar de perill.Pel que fa al front de tempestes, les previsions meteorològiques indiquen que queden focus residuals de pluja a la Val d’Aran i al Pirineu central. També n’hi ha sobre el mar, que poden afectar la costa de Girona aquesta nit.

De què es tracta? D’hegemonia política o de fer República

Quan el dia 9 de març passat expressava l’exigència als polítics independentistes de no malmetre els nostres vots, a l’article ‘No ens malmeteu!‘, poc em podia esperar que només set mesos després hagués de dir que sembla talment que ens hagin malmès o, més precisament, que pretenen efectivament de malmetre’ns i que ens malmetran (si no ho impedim tots nosaltres).

Després de l’1-O qui es va presentar a les eleccions del 21-D, en l’àmbit sobiranista, sabia perfectament dues coses fonamentals: la primera, que els electors disposats a votar-los exigíem que fessin totes les passes necessàries per a fer efectiva la República i restituir el govern legítim. La segona, que la repressió de l’estat espanyol ja s’havia desfermat i que no es podia esperar res de bo d’un estat on la utilització d’ostatges, la por i la justícia arbitrària (que no és justícia) s’imposen cada dia.

Sabien també perfectament que determinats jutges i tribunals farien mans i mànigues per imposar, en tot moment, el principi d’oportunitat política per damunt del principi de legalitat. Que mirarien d’empresonar o reprimir qualsevol representant (electe, o no) de la ciutadania que donés suport inequívoc a les aspiracions legítimes i democràtiques dels electors envers la República. Que farien les interpretacions més agosarades per a justificar la repressió de gent innocent i que resoldrien de facto (sí, també) com si fossin autèntics legisladors, sense tenir cap facultat ni capacitat per a ser-ne.

Tot això ho sabien. Ells i nosaltres. De la mateixa manera que tothom tenia coll avall que si mai la repressió els anihilava o la por (natural i legítima) els tenallava la voluntat, raó o esperit, sempre hi hauria algú al darrere per a agafar el relleu i continuar la lluita per a fer efectiva la República. O no era exactament això?

No vull entrar ara en la controvèrsia dels partits. Tots tenen el dret (i, en circumstàncies normals, l’obligació) de cercar l’hegemonia política. És en la seva essència. Existeixen per a això. Per a guanyar el poder polític i governar hegemònicament d’acord amb la seva ideologia. Però vivim, avui, en circumstàncies normals? Rotundament, no.

En aquest país hi ha una revolta activada. Una revolta històrica, plenament democràtica, no violenta i transversal que –de manera creixent– ha exigit, i exigeix, una república independent, democràtica i socialment avançada. Una república que ens permeti de debatre, obertament i pacífica, allò que volem que sigui el nostre país i que garanteixi drets, llibertats, justícia, prosperitat i plena sostenibilitat per a les generacions futures.

Enfront d’aquesta voluntat majoritària s’han alçat els sectors més allunyats de qualsevol sentit ètic i democràtic. Les forces que justifiquen, i fan seves (sense escrúpols), la conculcació dels principis més elementals de la democràcia, la violència, l’opressió, la injustícia, la repressió i fins i tot l’odi o la mera necessitat d’aniquilar de l’escena política qui pensa d’una manera diferent. A ells s’hi va afegir, de manera vergonyosa, gent que en uns altres moments de la nostra història havien passat per ser els representants genuïns de l’esquerra social.

En aquest sentit, van fer tot i més per evitar l’efectivitat de la declaració de la República després de la decisió majoritària de l’1-O; van eliminar un govern i un parlament elegits democràticament i van propiciar unes noves eleccions, clarament manipulades, per evitar allò que no havien pogut impedir finalment (ni els uns ni els altres): la nova victòria de les candidatures independentistes.

És per això que l’estat espanyol (mani qui mani) s’escarrassa a posar-nos tants entrebancs com pot, tot utilitzant barroerament el clavegueram de l’estat, les forces de seguretat i –per damunt de tot– el poder judicial per a teixir una xarxa que ens condemni inexorablement a no moure’ns i a liquidar les esperances de viure en un país lliure com el que volem.

I perquè el desafiament de l’independentisme és –socialment i política– d’una dimensió colossal, cal que tot el teixit polític i social de Catalunya que defensa la independència tingui clar que ara no és hora d’hegemonies polítiques. Lluitar avui per l’hegemonia política per se em sembla simplement immoral i de curta volada. Significa girar-se d’esquena als electors i a tots els qui han sacrificat la seva llibertat per allò que la majoria de ciutadans volem. Avui és temps exclusivament de República.

No tindrem mai més democràcia si no fem efectiva la República Catalana. És tan clar com això. Tan clar com que els nostres presos polítics i exiliats no tornaran a casa si no l’hem feta efectiva. És això: la nostra prioritat ha de ser assolir la República independent com més aviat millor.

Tothom ha de fer la feina que li pertoqui. Tots hem d’estirar o d’empènyer segons què ens correspongui. Uns de fora estant i uns altres des de dins. Feines i tasques degudament distribuïdes i amb el calendari que els responsables pactin d’acord amb les necessitats i les circumstàncies. Les desobediències o el trencament, en el moment que ens toqui. Cap més oportunitat perduda. L’espurna, quan arribi, cal que ens trobi tots els independentistes atents i amatents. El tren ja no es pot tornar a escapar.

Espanya travessa una profunda crisi. La monarquia, el règim del 78, els cossos de seguretat, la democràcia i la justícia cauen a plom en l’escena internacional. La universitat (fins i tot les més prestigiades internacionalment) començaran a davallar indefectiblement, gràcies a l’oportunisme i la immoralitat de polítics desaprensius i corruptes. La seguretat social i el deute públic fan tremolar l’economia que albira, a curt i mitjà termini, el cel més espès i negre que hagi vist mai durant aquests últims anys. Espanya no té futur, ni projecte. Només té ‘salvadors de la pàtria’, repressió i incapacitat absoluta de resoldre els seus conflictes d’una manera pacífica i democràtica. Aquesta és la realitat avui.

En vista d’aquesta situació, l’independentisme seria del tot irresponsable si no continués empenyent i estirant. Li cal promoure la resistència no violenta i organitzar actes específics de desobediència. Importants i no importants. Exemplars o merament anodins.

Cal sacsejar la situació d’una vegada. Cal que es posi a treballar el Consell de la República. Cal que comencem el procés constituent i que –per tant– el Fòrum Cívic, Social i Constituent prengui forma i faci també les primeres passes. Cal que la gent apoderada empenyi des de cada racó del nostre teixit social. Que l’ANC i Òmnium segueixin camins paral·lels en la lluita per la República. Que els partits tornin a sentir el nostre alè al clatell i que es reuneixin –tantes vegades com calgui– per mirar de fer un camí comú. Que l’empresariat, les associacions, les coordinadores professionals, plataformes i col·lectius participin activament en tot el procés i no deixin d’aportar idees, iniciatives, accions judicials, suport i compromís. Tots ens necessitem. Tots som imprescindibles.

Si volem assolir la nostra fita comuna, cal que posem la República en primer pla i objectem políticament (fins i tot judicialment, si cal) a qui vulgui imposar-nos criteris legalment o legítimament insostenibles o literalment antidemocràtics. Hem de ser intransigents en aquest punt. Com més avancem, més a prop serem de l’objectiu final. Qui s’aturi per un ‘possibilisme’ mal entès, per comoditat, per por o per mera ambició política de garantir la seva hegemonia, no tan sols farà més mal que bé a la ciutadania, als ostatges, a la llibertat, a la democràcia i a la veritable justícia, sinó també a la República pròpiament dita i al país sencer. Hi estem d’acord?

Bill Shipsey: ‘Si els catalans fessin servir els mètodes de Luther King i Gandhi no perdrien simpatia internacional’

L’irlandès Bill Shipsey (1958) és advocat i fundador d’Art for Amnesty, l’ala artística d’Amnistia Internacional. Durant molts anys en va ser el portaveu. Dimarts farà un any de l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i VilaWeb ha volgut entrevistar aquest home, que coneix bé la comunitat internacional per dins i, a la vegada, el cas català. Fa anys que ens visita. En aquesta entrevista telefònica, Shipsey explica com veu el cas de Sànchez i Cuixart, la desobediència civil i la història irlandesa, per exemple.

Sou el fundador d’Art for Amnesty. Què és?
—En diuen l’ala artística d’Amnistia Internacional. Treballa amb els artistes d’arreu del món que donen suport a Amnistia Internacional.

Dimarts farà un any de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Què en penseu?
—La meva opinió és personal, però molt semblant a la de moltes organitzacions pels drets humans. No haurien de ser a la presó i pendents de judici. Aquesta és la posició de Human Rights i la d’Amnistia Internacional. La presó sembla innecessària del tot, i també desproporcionada en relació amb els càrrecs que els imputen. He estat en moltes diades i el primer d’octubre també. I vull dir que no sóc qui per a dir si els catalans han de ser independents o no. Però sí que crec que és la gent que viu a Catalunya la que he de prendre aquesta decisió. I els catalans tenen el dret d’autodeterminació i el dret de decidir de manera pacífica. Com a Escòcia, Eslovàquia i Txèquia, o el Quebec. Ha de ser lliure Catalunya? No ho sé. Però té el dret de decidir-ho. I el dret de tenir un referèndum just i imparcial sobre la independència, també.

També sou advocat. Del punt de vista legal, que en penseu dels casos de Cuixart i Sànchez?
—No estic qualificat per a parlar del sistema legal d’Espanya, però sí que conec una mica l’àmbit dels drets humans i el dret internacional. I és clar que la llei internacional no permet –ni la convenció europea dels drets humans ni la declaració universal dels drets humans– l’empresonament de persones per causa de l’expressió no violenta de les seves creences i opinions. La llibertat d’expressió és sagrada per la llei internacional. I no es pot empresonar gent per aquest motiu. Les autoritats espanyoles fan servir el codi penal contra ells, però, fins i tot en el cas dels càrrecs criminals no hi haurien de ser, a la presó, pendents de judici.

Els coneixeu personalment?
—No. Conec les seves parelles. I mantinc correspondència amb Jordi Cuixart. A Catalunya, hi tinc molts amics i fa molts anys que hi vinc. Ara ja vinc per amistat i no per res polític. Tinc amics a totes dues bandes, per cert. Allò que em va inspirar a anar a les manifestacions i les diades va ser, primer de tot, veure que el moviment independentista és increïblement disciplinat i no violent. I també obre la porta a la gent que no necessàriament està d’acord amb la independència Catalunya. És una de les coses que em va agradar més de veure a les manifestacions i el primer d’octubre. Que la gent podia fer voleiar la bandera espanyola al costat de la bandera independentista sense problemes.

Ara es parla de desobediència civil. Com creieu que reaccionaria la comunitat internacional si els catalans comencessin a exercir-la?
—No n’estic segur. Dependria. Però si els catalans fan servir els mètodes de Martin Luter King i el moviment de drets civils, o els mètodes de Gandhi a l’Índia, crec que no perdrien simpatia internacional. És quan fas servir la violència física per atacar gent, com policies, o oponents, que perds suport.

Amnistia Internacional no fa servir l’expressió ‘presoners polítics’ en el cas de Cuixart i Sànchez.
—Als anys seixanta es va decidir que Nelson Mandela no era un pres de consciència. I molta gent de Sud-àfrica es va enfadar. La definició d’algú que és a la presó per actes no violents és tècnica. Amnistia Internacional no fa servir l’expressió ‘pres polític’. Per tant, que els dos Jordis no siguin titllats així per AI no és la qüestió. La qüestió és que AI, i més organitzacions, han demanat l’alliberament dels presos. Tant se val com en diem.

Com a observador, que preveieu que passarà?
—Tenia l’esperança que el canvi de govern a Espanya fes caure els càrrecs i deixessin els presos en llibertat. Però a mesura que s’acosta el judici sembla que no passarà. No en perdo l’esperança i estic convençut que la pressió es mantindrà. Al cap i a la fi, és com respondria un govern democràtic a les legítimes pressions. Si manté les detencions, a Espanya no li agradarà l’atenció negativa que tindrà el judici per al seu sistema legal.

—El moviment independentista català històricament ha tingut molt d’interès pel moviment irlandès. No tan solament en relació amb els anglesos, sinó per les batalles internes que ells, i nosaltres, tenim.
—No negaré la tradició de violència a Irlanda. Però també hi ha l’altra. La tradició no violenta. I que va obrir el camí cap a la nostra independència. Hem parat massa atenció al Sinn Fein i a l’IRA, i massa poca a la gent que no va donar suport a la lluita armada. L’home és Charles Parnell. I aquesta frase és seva: ‘Ningú no té el dret de fixar la frontera d’una nació.’

Regionalitzar el punt cat, contractar la Levantina: què vos passa, principatins?

Hi ha una cançó molt coneguda de Paco Muñoz, amb lletra de Toni Mestre, que es va publicar l’any 1978 i que va esdevenir himne. Va repassant segles de supeditació a Castella i repetint una tornada que fa ‘Què vos passa, què vos passa, què vos passa, valencians?’.

Sé que no hi encaixa per ritme ni per res, però el cervell no fa sempre cas de la mètrica i, d’uns dies ençà, m’encabeix les síl·labes com pot, fent-hi una petita acceleració, i au, recita amb insistència què-vos-passa, què-vos-passa, què-vos-passa princi-pa-tins?

No tinc imaginació poètica (l’altre dia llegia que la Caterina Albert feta Víctor Català solia escriure les dedicatòries dels seus llibres en vers: quina enveja!) i, per tant, no sóc capaç de continuar-vos la cançó en versió temàtica, però el resum de tot plegat és això, aquest ‘què vos passa’ imperatiu. O desesperat.

És que, amb pocs dies de diferència, s’ha sabut a) que la Levantina va ser l’empresa de seguretat (de seguretat!) contractada per al Concurs de Castells de Tarragona i b) que el govern del nord pretén limitar el domini .cat a distintiu regional.

I és ben bé que n’hi ha per a tirar el barret al foc.

Perquè, només que s’hagués mirat una mica més enllà del melic autonòmic, que es tingués una mica present la realitat (cal tornar-ho a explicar? Realitat, sí: cultural i lingüística i econòmica i de relacions i històrica i etcètera) que configurem de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els assistents al Concurs de Castells de Tarragona s’haurien estalviat el tràngol d’encarar-se amb energúmens uniformats amb tatuatges nazis, d’aguantar-los imprecacions i insults (pel fet de portar llaços grocs, de parlar en català, de ser i d’estar), i de pensar que, a sobre se’ls pagava per això: aquesta, diguem-ne empresa, Levantina de Seguridad, que té un llarg i penós historial d’agressions, és propietat d’un vell conegut de la ultradreta espanyolista (quanta redundància, ai) instal·lada al País Valencià, factòtum del partit ultra España 2000 i relacionat amb locals d’explotació de dones per a puters, José Luis Roberto. Trobar aquest personal contractat a la Tarraco Arena és, més que una vergonya, una indignitat del tot inacceptable. I que sí: que la  part subcontractant de la primera part subcontractant etcètera: inacceptable.

La segona qüestió no és tan barroera però, em sap greu, potser encara peca més de meliquisme regionalista. I diria que pot tenir conseqüències més greus. S’anunciava l’altre dia a so de bombo i platerets i ho deia, com a portaveu oficial del govern de la Generalitat de dalt (en terminologia d’en Ramon Barnils) el conseller de Polítiques Digitals i Administració pública, Jordi Puigneró: volen impulsar ‘un acord de govern perquè el .cat esdevingui oficialment el domini propi de Catalunya’.

I això, que d’entrada pot semblar positiu, en realitat és indignant. D’una banda, per la pretensió de presentar-ho com un acte de sobirania, tot reprenent aquella retòrica de les ‘infrastructures d’estat’. Perquè el conseller ha dit que la cosa és, atenció, ‘la primera infrastructura d’estat digital’.

Si us plau.

O sigui.

No.

Potser sóc jo, que m’he tornat obtusa, però m’he llegit la notícia pel davant i pel darrere, i l’única cosa que hi he sabut trobar és una reunió amb la Fundació puntcat, que gestiona el domini. I la intenció de declarar que el .cat serà entès, per la Generalitat de dalt, com a ‘domini propi de Catalunya’.

Potser sóc jo, que a més d’obtusa m’he tornat malpensada, però de moment només hi veig, en aquest gest, això: un gest, un intent de presentar accions, coses que es fan, que sí, que mireu, que ja tindrem domini a internet. Encara que no sigui cert. Encara que sigui un acte banal. Encara que tingui conseqüències greus. No pas dins l’autonomia de les quatre províncies. A la resta dels Països Catalans.

Un detall que sembla que ha passat per alt qui sigui que hagi tingut la il·luminació de convertir el domini .cat (que és per a ús cultural i que es va aconseguir no pas per cap institució sinó per iniciativa popular, no pas per cap reducció autonòmica sinó per entitats del conjunt del nostre domini lingüístic, el qual de fet representa), de convertir-lo, deia, en l’etiqueta institucional d’una part, en la substitució, el succedani del domini d’estat que no tenim.

Perquè això, que és de fet una apropiació indeguda i irresponsable, deixa a la intempèrie els usuaris no principatins. Els abandona. Els expulsa, a la pràctica, d’un domini que ara es vol representar reduït a àmbit territorial.

I no s’hi val a dir que ‘uns altres governs poden prendre la mateixa iniciativa’, que és la frivolitat que ha respost la Fundació puntcat als qui, a les xarxes socials, es queixaven de la barrabassada. Des del País Valencià sabem prou bé que això no passarà. O, fins i tot, essent optimistes, que seria deixar a mercè de les fluctuacions partidistes un afer que fins ara no es qüestionava. Que, de fet, ja s’havia consolidat. I que ara, irresponsablement, es vol posar en qüestió.

No sé com fer encabir això dins la cançó: què vos passa, què vos passa, què vos passa principatins, que voleu convertir un domini compartit en separació regional?

Sé que no rima, però la idea és aquesta.

Si hi ha cap poeta a la sala, que hi faci més que jo, si us plau.

Per a legitimar la por no compteu amb el meu silenci

Però si no teníem por. Per l’amor de Déu, nosaltres no en teníem, de por. Tan aviat, l’hem oblidada, una cosa tan bàsica? No teníem por de res que ens pogués passar per tot el que fèiem, pel que pensàvem que era just de fer. No teníem por d’imaginar cap on caminàvem. No teníem por ni tan sols de tenir por. I no teníem por tampoc que la gent que ens representava tingués por. Abans del primer d’octubre, ningú no s’hauria atrevit a justificar res amb l’argument que valia més evitar de ser objecte de repressió que no pas capgirar de dalt a baix aquest país que no ens agrada.

Nosaltres aspiràvem a la intel·ligència, a ser tractats com a persones intel·ligents. Volíem escoltar persones que ens parlassen de veritats, no gent que volgués disfressar els seus sentiments menys nobles amb teoria política, amb filosofia, amb sociologia. Què vol dir ara, doncs, aquesta apologia de la por que practica amb tanta intensitat el Parlament de Catalunya, començant pel seu president? Però quin país més miserable i trist que acabarem construint, si legalitzem moralment la renúncia de lluitar per no entomar la repressió…

Hi ha, fonamentada precisament en la repressió i en l’execrable arbitrarietat dels tribunals espanyols, tota una operació mediàtica per a justificar que la por física i concreta d’alguns altere el rumb polític que el país es va marcar ara fa un any. Funciona sobre aquest paisatge sentimental efectiu, si més no efectiu fins ara, que ens demana prudència en nom dels qui tenen més problemes i ho passen més malament, però que també ens fa confondre la solidaritat amb la submissió.

Ser a la presó no fa de ningú una persona més encertada. Jo faig i faré tant com puga i més perquè tots n’isquen tan aviat com siga possible i no hi entre ningú més. Però, després del pas fet dimarts, no regalaré el meu silenci per a legitimar, així, sense problemes, la por i convertir-la en un plantejament polític del qual hom puga estar orgullós.

El primer d’octubre, els dies abans i fins al dia 10, ningú no va convertir la por en l’eix de cap actuació professional ni política. Ni vàrem deixar de fer res pensant en les conseqüències que allò que havíem fet podia tenir per al nostre futur personal ni encara menys per al nostre futur col·lectiu. I ara això no ho podem canviar. No pas sense fer trampa. No pas sense fer-nos trampa.

Tot allò que heu de saber del nou etiquetatge de la benzina

De demà endavant, totes les benzineres d’Europa tenen l’obligació d’etiquetar els carburants amb la denominació que marca la nova normativa unificada. Hi ha companyies que no han esperat fins a l’últim dia i ja han afegit l’etiqueta complementària als subministradors, de manera que molta gent ja les deu haver vistes. Segons que explica Vicente Artigas, de l’Associació d’Estacions de Servei de Barcelona, als establiments de moment es conservaran els noms clàssics, de manera que conviuran les dues nomenclatures. Us expliquem els canvis, quins territoris han d’adoptar l’etiquetatge unificat i per quin motiu:

Què canvia?
D’ara endavant, l’etiquetatge de combustible es diferencia de manera clara entre benzina, gasoil i combustibles gasosos. Gràficament, això es diferencia amb un símbol circular per a la benzina, quadrat per al gasoli i rombe per als gasosos.

A més, cada grup és dividit en tot de codis, segons el tipus exacte de carburant. En total, tindrem deu combustibles diferents.

La benzina es dividirà en tres codis, segons la quantitat d’etanol que tingui el carburant. Si l’etiqueta diu E5 vol dir que és una benzina per a automòbils que accepten fins a un 5% d’etanol, si hi diu E10 és que n’accepta fins a un 10% i si hi diu E85 és que pot suportar fins a un 85%. Segons l’Associació d’Estacions de Servei de Barcelona, les benzines de 95 i 98 octans que trobem habitualment són E5.

En el cas del gasoli, la correspondència és semblant, però la lletra B fa referència a la quantitat de biodièsel del carburant. El gasoli B7 és per a aquells vehicles que accepten un gasoli amb un màxim d’un 7% de biodièsel i el B10 per als que n’accepten fins a un 10%. Hi ha una tercera etiqueta, XTL, que és per a automòbils que accepten dièsel parafínic o sintètic, que no és derivat del petroli. Segons l’Associació d’Estacions de Servei de Barcelona, el gasoli més habitual que trobem a les benzineres és el B7.

Finalment, el nou etiquetatge inclou quatre combustibles gasosos. L’H2 és hidrogen, CNG és gas natural comprimit, LPG és gas liquat del petroli i LNG és gas natural liquat.

Per què es fa el canvi?
L’objectiu és unificar la nomenclatura dels combustibles més enllà dels noms comercials dels carburants. Es vol facilitar que tothom sàpiga quin combustible és el més adequat per al seu vehicle, sobretot en els casos de combustibles menys habituals i menys coneguts pels usuaris. Per això els vehicles que es matriculin de demà endavant hauran de tenir un adhesiu al costat de la tapa del dipòsit amb el símbol i la denominació del combustible pertinent. Els concessionaris també hauran de mostrar aquesta informació d’una manera destacada en les característiques dels vehicles.

Quins territoris afecta?
El nou etiquetatge s’implantarà en els vint-i-vuit estats de la Unió Europea, els països de l’Espai Econòmic Europeu (Islàndia, Liechtenstein i Noruega) i a Macedònia, Sèrbia, Suïssa i Turquia.

El Regne Unit, enmig del procés del Brexit, encara ha d’adoptar el nou etiquetatge. Quan ja no formi part de la Unió Europea haurà de decidir què vol fer.

Podeu trobar més informació sobre el nou etiquetatge a la pàgina web oficial fuel-identifiers.eu.

Celso García: ‘Sant Llorenç és al mapa de zones inundables del Ministeri de Foment’

Poques hores després de les inundacions de Sant Llorenç del Cardassar, on hi ha hagut deu morts –i aquest nombre pot créixer–, parlem amb Celso García, professor de geografia física de la Universitat de les Illes Balears. Un bon coneixedor del territori, que explica algunes claus de tot això que ha passat i fa propostes per a evitar que es repeteixi, sempre dins els límits d’una natura que és incontrolable.

Per què hi ha hagut aquestes inundacions?
—Primer de tot, s’ha de remarcar que la precipitació va ser extraordinària. Una precipitació d’aquestes característiques només hi és cada cinc-cents anys. En poques hores va caure molta aigua en una zona de pocs metres amb un desnivell fort. En pocs minuts van caure tres-cents litres per metre quadrat i el resultat va ser una torrentada forta.

Era imprevisible?
—N’hi va haver una de semblant el 1989, però no tan intensa. Cal tenir en compte el marc geogràfic: és una zona de forts desnivells, on l’aigua es concentra ràpidament, i va cap al nucli urbà. No hi ha temps d’avisar la gent.

Com pot ser que es construeixi en un torrent?
—El torrent és canalitzat amb formigó, però no basta per a rebre tanta aigua. És dissenyat de fa cinquanta anys i el poble ha anat creixent aquests darrers trenta anys cap a aquesta zona. El formigó accelera el flux d’aigua, es desborda i inunda tot el poble. El problema és que hem ocupat un espai fluvial i aquí és on hauríem de fer la crítica. No es pot construir en zones fluvials i a més, tenir la riera descurada i plena de cotxes, com va passar a l’Illot, perquè aleshores els efectes són encara més devastadors.

En algunes altres zones inundables s’avisa la població.
—En el cas de Sant Llorenç era molt difícil. Però també s’ha de dir que el poble és en el mapa de zones inundables del Ministeri de Foment i, per tant, cal fer més prevenció. Quan hi ha una situació d’alerta vermella, com era el cas, s’ha d’avisar la gent, s’han de tenir plans d’evacuació prevists, s’ha de prohibir d’aparcar a la riera, etc. Ara, hem de tenir en compte que això és un fet catastròfic, que té una part d’imprevisible, com sempre passa a la naturalesa.

Doncs què podem fer perquè una altra vegada no hi hagi unes conseqüències tan perjudicials, en vides i en béns materials?
—Valdria més no construir en zones inundables. Si això no pot ser, no canalitzar els torrents amb formigó i conscienciar la població que viu en una zona crítica. Els veïns han de saber conviure amb el risc. Però sobretot ens hem de mirar els torrents d’una altra manera. Encara que siguin eixuts, sempre poden tornar a portar aigua. S’ha de deixar espai perquè l’aigua circuli i no hem de construir tant.

La culpa és de l’home?
—No podem parlar de culpables, perquè ha estat una catàstrofe. Tampoc ho podem atribuir al canvi climàtic, perquè de torrentades n’hi ha hagut sempre. Si de cas, el canvi climàtic pot haver influït en la intensificació, però sempre n’hi ha hagut. Per entendre’ns, són un fenomen normal que aquesta vegada ha esdevingut dramàtic.

‘Des dels municipis continuarem lluitant perquè es restableixi la democràcia’, carta d’Annabel Moreno a Marta Rovira

Estimada Marta:

Fa poques setmanes, vaig tenir el goig de poder visitar-te a Ginebra i compartir amb tu moments de conversa mentre passejàvem a la riba del llac Léman, amb altres companys alcaldes i alcaldesses, i entremig de les teves acurades explicacions sobre la història de la ciutat, vam parlar també, inevitablement, de la situació del nostre petit país.

Vas haver de marxar sobtadament i forçadament i amb aquesta carta et vull agrair que ho fessis, que renunciessis a la teva vida a Catalunya, que renunciessis a la teva estimada ciutat i la teva estimada comarca. Vull agrair-te que te n’anessis a l’exili, tot i les dificultats que comporta, per continuar guiant el nostre partit, perquè tots nosaltres continuéssim tenint un referent en llibertat, per mantenir-te ferma i digna, treballant des del país helveci, garant de la neutralitat i dels refugiats, i d’aquesta manera, defensar els nostres drets i llibertats més fonamentals i bàsics com a país i com a societat.

Ens van arrabassar la sobirania, ens van perseguir, ens van pegar, ens van reprimir, però mai no podran prendre’ns la dignitat ni la lluita per defensar una causa justa i legítima com és el dret d’autodeterminació del nostre país.

Som on som, més a prop que mai d’assolir plenament la República, gràcies a vosaltres setze. Gràcies a persones com vosaltres que vau anteposar la llibertat del país a la vostra. Avui dia, en aquest món embogit en què ens ha tocat viure, hi ha poques persones disposades a pagar un preu tan alt per la llibertat del seu poble. És per tot això que mai us agrairem prou tot això que heu fet i feu per tots i cadascun de nosaltres.

A Arenys de Mar, cada vespre des que hi ha preses i presos polítics i exiliats i exiliades, a les vuit del vespre, plogui, nevi, faci fred, sigui cap d’any, nit de reis o festa major, un grup espontani de músics de la vila i un nombrós grup d’arenyencs ens reunim per reivindicar la vostra llibertat, i ho continuarem fent fins que sigueu plenament lliures, perquè això voldrà dir que haurem guanyat la llibertat i que haurà imperat la democràcia.

Des dels municipis, continuarem lluitant perquè es restableixin la democràcia, els drets fonamentals i les llibertats públiques. Això ens portarà a la República plena, a la llibertat del nostre país, i no defallirem fins a aconseguir-ho, darrere vostre hi ha tot un poble disposat a defensar la llibertat. Recorda que nosaltres ens recolzem sobre espatlles de gegants i, com diu el nostre estimat Oriol Junqueras, som el fruit de moltes derrotes, però la llavor de totes les victòries.

I t’escric des de Sinera, des de la terra del gran poeta nacional Salvador Espriu, que entre 1957 i 1958 escrigué en la seva obra La pell de brau:

‘V
Si corres sempre endins
de la nit del teu odi,
cavall foll Sepharad,
el fuet i l’espasa
t’han de governar.
No pot escollir príncep
qui vessa sang,
qui ha traït o roba,
qui no va alçar
a poc a poc el temple
del seu treball.
Amb el foc primer cremes
la llibertat.
Atansa’t a mirar-te
en aquest glaç,
aprèn el veritable
nom del teu mal:
en el rostre de l’ídol
t’has contemplat.’

I recorda, Marta, les paraules de l’Espriu: ‘Els homes no poden ser si no són lliures’ i ‘ens mantindrem per sempre més al servei d’aquest poble’.

Som amb tu, no defalleixis, com no defallim nosaltres, perquè no serà sense perseverar que assolirem la llibertat!

Visca la República Catalana!
Visca Catalunya!

Enric Calpena: ‘L’interès per la història creix en les societats que tenen una crisi d’identitat’

No és fàcil fer biografies de ciutats i, després d’haver-ne escrit una, optar per visitar un moment concret d’aquesta biografia i convertir-lo en una novel·la. Però tampoc no és fàcil esdevenir un periodista de referència fent divulgació històrica i Enric Calpena ha aconseguit fer les tres coses. Nascut a Barcelona el 1960, ha treballat com a productor executiu, presentador, director, guionista, realitzador i fent gairebé totes les tasques que es poden fer en un programa de ràdio, tot i que els seus orígens varen ser a la premsa escrita, a més de ser un dels primers presentadors del Telenotícies de TV3. Des de l’any 2000, és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i ha fet de la història la seva passió i la seva manera de viure. Acaba de publicar la novel·la El dia que Barcelona va morir, ambientada l’any 985.

Aquesta és la vostra segona entrada a la ficció. Què us aporta com a escriptor?
—Fa molts anys, rumiava un argument, però no m’acabava de decidir i, finalment, amb el pas del temps, va aparèixer Memòria de sang. Sóc dels qui necessita bastant temps per a acabar de donar la volta a un argument, fins que llavors tot es precipita. Em podria haver quedat allà, però vaig descobrir que això de la ficció és molt gustós i que té un afegit personal que la fa molt plaent, que és explicar coses que a la divulgació històrica no pots dir si no tens del tot demostrades o que només pots apuntar com a hipòtesis. I això, poder dir les coses que vulguis sense haver-ho de tenir del tot apamat, enganxa molt. D’aquesta manera, sorgeix aquesta novel·la i les que vindran.

—Heu decidit de fer una novel·la històrica d’un període del qual es parla molt poc. Fins ara teníem una allau d’obres sobre el 1714, una bona pila sobre la Guerra dels Segadors, algunes sobre fets més contemporanis, de final del segle XIX i del XX, també sobre la Catalunya romana i, és clar, sobre un personatge molt interessant com és Jaume I, però heu anat a un dels moments més foscos i pocs coneguts de la nostra història…
—La gènesi d’una novel·la d’aquesta mena sempre neix de conèixer el fet i reflexionar-hi. Jo sabia que hi havia hagut la ràtzia d’Almansor i que els supervivents es referien al 6 de juliol del 985 com el dia que Barcelona va morir. Això volia dir que la gent que ho havia viscut era com si hagués mort i també renascut, i això ho van aprofitar a l’hora de redistribuir les terres i les propietats de la ciutat de dins les muralles. Va ser una manera de liquidar els registres i, d’alguna manera, començar de zero. També vaig adonar-me de seguida que hi havia un bon tema en el fet que les muralles de Barcelona es consideressin inexpugnables. La ciutat només s’havia rendit dues vegades, el 720 i el 800-801 i sempre ho havia fet després de setges llarguíssims que havien acabat amb una rendició i no pas pel fet que les defenses cedissin. Almansor ho aconsegueix en tot just una setmana i, a més a més, per assalt. Aquesta és una diferència brutal. Les fonts sarraïnes ho atribueixen al fet que era un geni militar, que és probable, però això per si sol no n’explica l’èxit. L’altra possibilitat, la més lògica, però que no està documentada, és que hi hagués una traïció de la classe dirigent.

Així i tot, al llibre presenteu una altra hipòtesi…
—Bé, jo faig una barreja entre traïció i imposició militar que podria explicar per què només es destrueix un terç de la ciutat i no pas tota, com era habitual. Combino un assalt reeixit amb una traïció menor que facilita que sigui reeixit.

—En el moment que situeu l’obra, la relació amb els musulmans no era d’enemistat a ultrança, el poder feudal no estava ni tan sols apuntat, les cases comtals semblaven un gran desori… Tot molt lluny de la imatge tradicional que ens ha arribat de l’Edat Mitjana.
—Tenim tendència a veure les èpoques com si haguessin estat uniformes. L’Imperi Romà va durar mil anys i en aquest temps la gent canvia, però nosaltres els associem sempre a una mena de comportament i de vestimenta. L’Edat Mitjana en dura més de set-cents i, entre altres coses, cal distingir entre l’Alta Edat Mitjana i la Baixa. Només a la Baixa ens trobem el feudalisme com a model social i econòmic, mentre que l’Alta Edat Mitjana és molt més a prop de l’Edat Antiga i, per tant, a prop de les maneres sorgides després de la disgregació del poder romà, sense un poder fort feudal que el substitueixi. Això vol dir, per exemple, que en aquesta època les dones tenien més poder i privilegis que en èpoques posteriors. Atenció, era una societat molt masclista, no era el paradís, però podien comprar i vendre propietats i les de classe alta podien parlar a les assemblees. Una altra cosa és que els fessin cas, però podien contractar mestres per a instruir les filles. En el futur, això no passaria. Pel que fa a la relació amb els sarraïns, passava una cosa molt semblant. Fins a l’any 1000, són rivals, però no són l’enemic, és a dir, són tan rivals com ho poden ser els navarresos, no són els teus enemics de sang.

—De fet, una de les coses que menys s’entenen en el camí cap al feudalisme català és la divisió que fa el rei en Jaume de les seves possessions entre els dos fills…
—Aquesta era la tradició de la casa comtal catalana, deixar tots els fills coberts, i prové encara de la mentalitat visigòtica. No va ser fins a la Baixa Edat Mitjana que vam tenir feudalisme i, en el nostre cas, on més va arrelar va ser a Catalunya, amb l’exemple prototípic i una explotació del pagès que moltes vegades va ser superior a l’explotació de la terra. Però el 985 això encara no era així. Era un món encara molt esclavista –i això és horrorós, és clar, i no el defenso pas–, però, curiosament, l’esclau vivia millor, en general, que no pas el serf de la gleva. L’esclau podia ser molt maltractat, és cert, però en general no ho era, perquè era una propietat de la família. El serf no, i per això se l’havia d’explotar tant com es pogués.

—Escriviu generalment sobre Barcelona, si ho haguéssiu de fer sobre alguna altra ciutat dels Països Catalans, quina seria?
—És la que millor conec i em seria molt difícil de fer-ho sobre cap altra. Si fos del món, us diria que l’Havana, perquè hi tenia un projecte mig començat, però la qüestió de la llengua no està ben resolta. O Nova York, París o Londres. Em costaria més de fer-ho amb una ciutat de casa, em fa massa respecte. Podria ser Alcoi, perquè la conec bastant, però ja hi ha tants insignes autors que l’han escrita tan bé que no en seria capaç. Sí que tinc clar que he vingut a la ficció i que tinc moltes ganes de quedar-m’hi una temporada. Al meu ritme, és clar, perquè amb tota la feina que faig, el ritme de producció dels meus llibres és més lent que el d’altres escriptors.

—Diuen que dins cada català hi ha un historiador, un meteoròleg i un filòleg…
—Bona teoria. Aquest últim temps, la història ha ocupat un lloc molt important en el nostre imaginari, perquè l’interès per la història creix en les societats que tenen una crisi d’identitat: és quan la societat mira cap al passat per reconstruir-se. Aquest no és un pensament original, però passa i nosaltres fa com a mínim tres-cents anys que som en una crisi identitària i per això mirem cap a la història. Que tinguem un home del temps al nostre interior és lògic perquè sempre hem mirat cap a la terra i n’hem estat pendents. Pel que fa al filòleg, la qüestió de la llengua és prou complicada perquè et preocupi la parla, la pronúncia o qualsevol altre aspecte de la filologia. En el meu cas, sóc fill de murcià castellanoparlant i de catalana i tot just estudiava una hora de català a l’escola. Per tant, he estat autodidacta i no he tingut models a casa. Aquest, malauradament, no és un cas excepcional, sinó massa habitual i no hauria de ser així. És lògic que tinguem aquestes passions filològiques.

—L’entrevista la fem a la cafeteria de la Facultat de Comunicació Blanquerna i la pregunta és obligada: a les noves fornades de periodistes, els interessa la història?
—Les noves generacions no tenen una gran passió per la història, i s’equivoquen perquè els grans esdeveniments que vivim tant a Catalunya com a fora no s’entenen sense els coneixements històrics. No es pot explicar el món contemporani sense conèixer la Segona Guerra Mundial o la societat americana sorgida els anys seixanta. El periodisme esportiu és la prova més flagrant d’això, per a ells, el passat no existeix. Hi ha excepcions com Ramon Besa i Jordi Finestres, entre més, que precisament són els qui han triomfat per la visió que tenen de conjunt, però en general només s’interessen per les lesions o les passions al voltant de les estrelles. Els periodistes esportius realment bons són els qui saben que l’esport és una part de la vida i no la vida. Doncs bé, aquest ‘presentisme’ es va imposant molt a la resta del periodisme, i això és greu.

—I també és obligat demanar-vos si creieu que aquest ofici es pot ensenyar…
—Crec que s’ha sacralitzat una mica el pas per l’ensenyament reglat. Hi ha qui creu que, si no passes per un ensenyament concret, no aprens, i que l’autoaprenentatge no és vàlid. En discrepo bastant, el periodisme es pot ensenyar, per descomptat, però hi ha moltes coses d’aquest ofici que només les aporten les experiències.

—Suposo que us deu fer mal cada vegada que llegiu en un titular o sentiu que determinat esdeveniment o dia és històric. Sembla que tot ho és, d’històric, últimament…
—Tinc la pell dura i ja no em fa tant de mal. Tots els esdeveniments i cada dia ho són, d’històrics. Passa que molts periodistes confonen el terme amb ‘transcendental’, i d’aquests, ja no n’hi ha tants. Hauríem de dir-ne dies ‘importants’ o dies ‘clau’… De tota manera, la història entesa com a successió de dies concrets no té cap mena de sentit.

Sí que sembla històric el moment que viu Catalunya en el camí cap a la independència, i també el moment de màxima regressió de les llibertats a l’estat espanyol des de l’arribada de la democràcia…
—Això, ho analitzarem en el futur i percebrem que el moviment és d’una regressió generalitzada. Em sembla que el procés que vivim és equiparable als moviments que hi va haver a Europa el 1820 i el 1848, anomenats la ‘primavera dels pobles’. En aquest cas, també són moviments generalitzats, que a cada lloc concret tenen una expressió diferent que va més enllà del fet català i que s’esdevenen a tot Occident. Ho podem englobar en una lluita general per conservar els assoliments de la democràcia i poder aprofundir-los. En el nostre cas, això implica la independència, és clar, i una república, i en altres casos diferents depèn de les complexitats dels seus sistemes. Per exemple, el moviment 5 estrelles d’Itàlia, que és difícil de definir perquè té elements d’extrema esquerra i d’extrema dreta, és una resposta popular al malestar amb la democràcia atrofiada del sistema electoral italià. Els moviments francesos tenen més a veure amb la constatació de la pèrdua de la seva posició al món i, així, a molts altres països, on volen un aprofundiment en la democràcia. D’alguna manera, el desencís que es viu a tot arreu és el mateix que hi va haver just després de la Primera Guerra Mundial. I les conseqüències d’aquestes coses sempre s’acaben veient dècades després. Haurem de veure cap on evoluciona tot plegat, però en el nostre cas, hem de cercar molts aliats arreu del món i no han de ser governs, sinó moviments.

Els entrebancs de Llarena a les defenses dels presos

Tots els advocats de la defensa dels presos polítics han repetit per activa i per passiva que la presó preventiva dels seus presos és injusta i una vulneració dels seus drets. Igual que les acusacions per rebel·lió i sedició, dèbil d’entrada però tocada de mort després de la resolució del tribunal de Slesvig-Holstein, que les va rebutjar frontalment. O el fet que siguin jutjats al Tribunal Suprem i no al TSJC de Barcelona, que és el tribunal que els pertocaria als presos, almenys als que no estan aforats. Però al marge de les vulneracions que Llarena ha fet durant la instrucció del cas, les defenses dels presos s’han trobat amb impediments i entrebancs que dificulten els seus drets com a defensa, sobretot ara, que s’està tancant la instrucció del cas.

‘És que és una rere l’altra’, apunta un advocat del despatx de Jordi Pina, que representa la defensa de Jordi Sànchez, Josep Rull o Jordi Turull. Juntament amb els advocats de Jordi Cuixart aquesta setmana han demanat a la Sala Penal del Tribunal Suprem que revoqui la instrucció de la causa especial contra el procés perquè han tingut molts problemes per accedir a tota la informació de la instrucció de la causa. Aquest és la principal denúncia que fan tots els advocats perquè s’han trobat que en la documentació emmagatzemada al núvol digital hi havia carpetes buides, absència de proves i diferències substancials entre el núvol del tribunal i el dels lletrats.

Inoperància o mala fe?
Àlex Solà, membre de l’equip de defensa de Jordi Cuixart, explica a VilaWeb que van haver de fer moltes peticions i gestions, fins i tot davant de notari, perquè poguessin accedir a tots els documents de la causa en l’esmentat núvol. Un cop davant de tota la documentació de la causa s’han trobat que faltaven 51 caixes de documentació dels Mossos d’Esquadra sobre l’1-O. Es tracta d’intervencions dels mossos a les escoles durant l’1-O, les urnes intervingudes, actes on informaven la gent que havien de tancar el col·legi, imatges, vídeos….

Entre aquests documents que no apareixen a la causa, un membre de la defensa de Jordi Sànchez explica que hi ha un vídeo que ells van aportar com a prova i que ‘és clau’ per a demostrar que l’ex-líder de l’ANC, durant el 20-S, demanava tranquil·litat a la multitud i col·laborava amb la Guàrdia Civil i la comitiva judicial: ‘Clar, si no ho haguéssim vist, no el podríem incloure després al judici perquè ja s’hauria tancat la instrucció. Que hi ha hagut una desfeta informàtica important? Sí, però quina casualitat que sobretot afecti informació de les defenses’, expliquen des del despatx de Jordi Pina.

Àlex Solà diu que no sap si es tracta d’inoperància o mala fe, ‘però el que és objectiu és que aquesta informació no hi era’. Sí que afirma haver rebut una instrucció a la contra i precipitada. Bona prova, diu, és la lluita de Llarena per acreditar la malversació dels líders independentistes. El jutge va requerir a la secretària d’estat d’Hisenda que fes un informe tècnic-comptable a partir dels documents que havia presentat la interventora general de la Generalitat i així veure quines partides s’havien destinat ocultament al referèndum. Aquesta havia de ser la prova canònica de la malversació. Llarena els va demanar que ho tinguessin llest en una setmana, però hisenda va respondre que necessitava un mes. Què va fer Llarena? ‘Com que volia anar de pressa, els va dir que no calia. Això sí, apuntant que en un futur ho podria necessitar la fiscalia en el seu escrit d’acusació’.

És per tot això que les defenses han presentat un escrit en què demanen que no es tanqui la instrucció. Després de tants problemes com hi ha hagut al núvol digital on s’emmagatzema la causa, les defenses s’han trobat de cop i volta que s’hi han afegit 1.500 folis: ‘És que potser és en aquests documents on hi ha la clau on s’exonera de responsabilitat els nostres clients. Encara no podem respondre a l’escrit de conclusió de sumari’, diu un membre de la defensa de Sànchez, Rull i Turull. També han demanat noves diligències: ‘En un tribunal normal s’obririen. No confiem pas que ens les acceptin perquè hi ha molta pressa a tancar la instrucció i emetre una sentència aviat’, diu la defensa dels ex-consellers.

Una petició similar, tombada
Que la petició no reeixirà és una possibilitat molt factible. Dilluns el Suprem ja va refusar un recurs similar presentat per la defensa de Raül Romeva i Oriol Junqueras. Els magistrats hi veuen una ‘estratègia dilatòria’ i s’oposen a ampliar els terminis donats a les parts per al tràmit d’instrucció. En la resolució, els magistrats diuen que s’ha allargat el termini quatre vegades perquè les parts puguin demanar noves diligències i considera que donar més temps seria una decisió ‘contrària al dret dels encausats a un procés sense dilacions indegudes’.

Al despatx de Jordi Pina apunten que si s’han acceptat les pròrrogues és perquè el tribunal sabia que la defensa no havia pogut consultar tota la causa íntegrament per culpa del desgavell informàtic. Sobre l’acusació que els seus recursos responen a una estratègia dilatòria, responen així: ‘Bé, és que potser no cal que sigui el judici més ràpid de la història judicial espanyola. És que anem a una velocitat que ens limita el dret de defensa.’

Albert Segura i Joan Rufas presentaran ‘El matí de Catalunya Ràdio’ i ‘Estat de Gràcia’ els dies festius

Albert Segura, sub-director de l’ACN i director del programa ‘Solidaris’, presentarà ‘El matí de Catalunya Ràdio’ els dies festius que caiguin entre setmana. El debut tindrà lloc aquest divendres, 12 d’octubre.

El magazín informatiu incorporarà també com a col·laboradores la periodista de TV3 Ariadna Oltra i l’editora i presentadora de l’informatiu ‘InfoK’, Laia Servera. També en els festiu intrasetmanals, a la franja de la tarda Catalunya Ràdio incorporarà Joan Rufas al capdavant d’Estat de Gràcia’, que comptarà amb el suport de l’equip habitual del programa. Rufas ha estat director, productor i presentador del programa d’humor ‘Crackòvia’ de TV3, entre altres.

Turull, Rull i Sànchez també demanen al TC que aixequi la seva suspensió com a diputats

Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez s’han afegit a Oriol Junqueras i Raúl Romeva i han presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol perquè aixequi la seva suspensió com a diputats decretada pel Suprem. De fet, ho plantegen com a mesura cautelar mentre el tribunal estudia el recurs. En cas de no estimar-se la demanda, sol·liciten el plantejament d’una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, plantejant si era compatible amb la Carta de Drets Fonamentals de la Unió i amb la directiva del Parlament Europeu i del Consell que un estat membre suspengui de l’exercici dels seus drets polítics, en especial del seu dret a vot, a diputats escollits democràticament quan aquests han estat processats penalment i estan en presó preventiva, el que ja garanteix l’eliminació de qualsevol risc de reiteració delictiva.

El recurs presentat per la defensa de Turull, Rull i Sànchez reclama al TC que reconegui als demandats el seus drets a la participació directa en assumptes públics i a l’accés a càrrecs públics, tal i com estableix l’article 23 de la constitució espanyola, a més de la presumpció d’innocència i d’un procés amb totes les garanties, recollit en l’article 24.

Per això, demana que es repari aquesta vulneració anul·lant la interlocutòria dictada pel Tribunal Suprem desestimant el recurs d’apel·lació que els mateixos Turull, Rull i Sànchez van presentar contra la decisió de Pablo Llarena del passat mes de juliol. Això vol dir, continua el recurs, ‘reconèixer la seva possibilitat d’exercir en plenitud els seus drets polítics com a diputats sense perjudici de la seva condició de processats i de la seva situació personal en ella’.

En el seu escrit d’empara, els diputats consideren que la declaració de suspensió formulada per Llarena suposa una ‘clara invasió de les competències constitucionals i estatutàries pròpies del Parlament’, resultant ‘difícilment comprensible’ que un tribunal penal ‘tracti d’imposar a una cambra legislativa quina ha de ser la interpretació de determinats preceptes propis de la normativa que regeix l’activitat parlamentària i que únicament la pròpia cambra està legitimada per interpretar’.

La ‘invasiva resolució’ de Llarena, continua el recurs, suposa un ‘evident risc de modificació de les majories existents’ al parlament, podent-se atorgar la majoria de la cambra a aquells grups que no la van obtenir en les eleccions del passat 27 de desembre. Aquesta alteració, si es produeix, ‘tindrà com a conseqüència una greu alteració de la voluntat de la ciutadania expressada en el seu dia mitjançant el sufragi’, aprovant-se o rebutjant-se iniciatives ‘sense que aquestes decisions siguin el reflex de la voluntat dels electors’.

Habiliten un telèfon d’atenció especial per als afectats de les inundacions de Mallorca

El govern ha activat el número de telèfon 900 600 112 per a atendre les persones que necessiten ajuda o vulguin aportar informació sobre les inundacions a Sant Llorenç des Cardassar, Artà i l’Illot de Mallorca.

Recordem que el telèfon 900 600 112 és només per atendre els afectats per les inundacions. Si us plau, eviteu trucar per oferir-vos com|com a voluntaris. Moltes gràcies.

— 112 Illes Balears (@112IllesBalears) October 10, 2018

D’altra banda, el 112 agraeix l’ajuda de la ciutadania però demana que en aquests moments les necessitats de roba, menjar i mantes estan cobertes.

Més informació: Vuit morts a Sant Llorenç des Cardassar, Artà i l’Illot en les greus inundacions de l’illa de Mallorca

El president del parlament flamenc: ‘Tancar polítics a la presó és un acte de violència’

El president del parlament flamenc, Jan Peumans, ha reiterat les crítiques contra l’estat espanyol al considerar que l’empresonament dels presos polítics és ‘inadmissible.’ A més, ha assegurat que ‘el govern espanyol és incapaç de complir les condicions per a formar part d’una Europa democràtica.’

Peumans va desencadenar una crisi diplomàtica entre Bèlgica i Espanya quan va enviar una carta a la presidenta Forcadell a la presó de Mas d’Enric. Una missiva on expressava les mateixes opinions. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borell, va cridar a consultes l’ambaixador belga a Madrid.

‘Tancar polítics és un acte de violència’, ha assegurat Peumans, que ha participat en la inauguració d’una exposició sobre el procés al parlament flamenc. L’exhibició, a càrrec de la fotògrafa Dolors Gibert i el periodista Carles Gorb, recull els moments clau del procés d’ençà de 2010.

Peumans ha defensat que ‘les veritables urnes democràtiques són el símbol de la voluntat del poble’ i per tant ‘la violència està totalment fora d’ordre quan parlem del naixement de la democràcia’, en referència a les càrregues durant l’1-O.

En referència a Carmen Forcadell, el president del parlament ha dit que ‘és inadmissible que faci gairebé un any que és rere els barrots, separada de la seva família i amics, perquè ha intentat exercir un dret democràtic.’ A més, Peumans ha afegit que l’empresonament i l’exili de la resta del govern és ‘xocant.’

 

Josep Borrell expedientat per la venda d’accions d’Abengoa amb informació privilegiada

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) confirma que ha tancat un expedient administratiu sancionador en relació en un cas de venda d’accions de la companyia Abengoa per un import de 9.030 euros que es va ordenar el novembre del 2015 per part de Josep Borrell, actual ministre d’Afers Exteriors i en aquell moment conseller de la companyia energètica. La CNMV creu que en Borrell ‘coneixia informació rellevant que encara no havia estat publicada’. El regulador informa que les accions no eren directament de Josep Borrell ‘sinó d’una persona del seu entorn més pròxim’. La resolució, dictada aquest 27 de setembre, no és ferma i per tant l’interessat té ‘la possibilitat de recorre’ davant el ministeri d’Economia i Empresa.

El ministre d’Afers Exteriors ha reconegut la sanció i ha manifestat davant els mitjans de comunicació que estava valorant amb el seu equip d’advocats la possibilitat de presentar un recurs contra la resolució de la CNMV. 

Borrell ha dit que ‘no assumia’ la resolució del regulador contra una venda d’accions per valor de poc més de 9.000 euros en un conjunt d’una cartera d’accions per un valor molt superior que ell tenia al seu nom. 

El cap de la diplomàcia espanyola ha explicat que el fet d’haver perdut la major part del seu capital invertit en accions d’Abengoa, en una xifra molt més gran que els 9.030 euros, demostra ‘que no tenia aquesta informació privilegiada’ que afirma la CNMV, ha dit el ministre i en aquell temps conseller de l’energètica. 

La CNMV va obrir aquest expedient sancionador el 13 de juliol del 2017 després d’investigar una operació de venda d’accions per valor de 9.030 euros que es va ordenar per part de Josep Borrell el novembre del 2015. Aquell mes, Borrell era conseller d’Abengoa i, segons la CNMV, per aquesta responsabilitat ‘coneixia informació rellevant que encara no havia estat publicada’. 

Un de cada tres docents s’autocensura a l’aula arran de la situació política a Catalunya

La situació política a Catalunya i les acusacions d’adoctrinament que han patit alguns docents han afectat la llibertat d’expressió dels mestres i professors. Així ho corrobora una enquesta de la Fundació Bofill que posa de manifest que un 29,3% dels docents ha deixat de tractar l’actualitat política i social a l’aula per què no sap ‘com s’interpretarà’. Malgrat que el 70% dels professors creu que la seva obligació és abordar aquestes qüestions a l’aula, només un 12,4% reconeix fer-ho amb ‘tota normalitat’. Pel que fa a les famílies fins a un 70% considera que són temes que cal tractar a l’aula educativament, però gairebé el 27% prefereix que no s’abordi, bona part per por que els docents traslladin les seves creences a l’alumnat.

L’enquesta s’ha dut a terme a 2.666 docents i 9.794 pares i mares precisament per conèixer la seva opinió al voltant de la polèmica que ha generat la situació política a Catalunya en el sí de l’escola, amb acusacions judicials i pressió mediàtica que ha condicionat la tasca dels mestres i professors.

Els resultats corroboren que el 29.3% dels docents diu que li agradaria treballar educativament l’actualitat social i política a l’aula, però que ‘darrerament’ ho evita perquè no sap com s’interpretarà, cosa que des de la Fundació Bofill pot indicar autocensura o por derivada de les acusacions i la pressió judicial i mediàtica que ha patit el col·lectiu. En canvi, un 28.7% dels docents aprofita els esdeveniments per treballar el desenvolupament del criteri propi dels alumnes i només un 12,4% afirma parlar amb normalitat de les qüestions polítiques i socials com feien abans.

Un 12,2% dels docents es mostra contrari a parlar d’aquests temes a l’escola perquè, en un 5% considera que són temes molt delicats que generen divisió i en un 3,3% més, considera que són debats ‘que no toquen’ a l’escola. Fins a un 4% opina que els nens s’han de mantenir al marge d’aquests debats.

Pel que fa a les famílies, en un 70% dels casos es mostren partidàries a què les controvèrsies polítiques i socials s’han d’abordar a l’escola. Fins al 54% dels pares i mares defensen que la situació a Catalunya és una ‘oportunitat educativa’ perquè els alumnes desenvolupin un ‘criteri propi’. Un 15,6% més creu que el docent té el deure de treballar educativament aquests temes, ja que formen part de la vida dels infants i joves.

En canvi, un 26,7% de les famílies s’oposa a abordar qüestions polítiques a l’aula. En un 13% dels casos és per evitar que els docents traslladin les seves creences als alumnes i un 10% més, ho considera ‘per no abundar en les diferències’. Només un 3.7% dels progenitors considera que són temes que pertanyen a l’àmbit familiar.

‘El mestre ha de ser imparcial, no neutral’
El professor de la Facultat d’Educació Enric Prats ha qualificat de mala notícia el percentatge de professors que reconeix autocensurar-se però creu que és una bona notícia que fins al 70% reconeguin que se n’ha de poder parlar i tinguin el suport de les famílies. Per Prats, la polarització de la situació actual ha propiciat que el mestre es faci enrere però aposta per pensar l’educació com un treball de grup, no individual, i per tant, arribar a trobar l’equilibri on es pugui revertir el clima actual.

Per Prats és ‘bastant ingenu’ pensar que l’escola catalana adoctrina i defensa que si és en clau democràtica, ‘ja està bé’. Per això atribueix als docents un paper de mediador, i demana que assumeixi una certa capacitat d’influència de cara als joves però sense cap por sinó intentar aprofitar-ho per ampliar la base i ensenyar a llegir el món. De fet, per Prats, aquesta funció l’ha de fer a l’escola, no en cap altre espai social.

En aquest sentit, creu que el mestre ha de ser ”imparcial, no neutral” i per tant, no imposar la seva posició però si mostrar-la. Així, pot treballar temes a classe que tinguin vigència en la vida actual dels joves, perquè per Prats, l’escola no pot viure d’esquena a la realitat. Que un percentatge de famílies demani evitar aquests debats a l’aula per por a la imposició del criteri del mestre, diu Prats, recorda models autoritaris i dogmàtics i per això, aposta per ‘imposar principis en clau democràtica’.

També creu que la funció del Departament en aquests casos és garantir que els docents puguin dur a terme la seva tasca i crear-ne les ‘condicions favorables’. Per tant, cal que impedeixi que ”els advocats entrin a les aules’ i també la ‘política perversa’. Per Prats, l’escola no es pot utilitzar com a ”material sensible”, un fet que qualifica d’intolerable. Prats, que reconeix que la intervenció ha lligat ”de mans i peus” el Departament, creu que hauria d’intentar protegir més del que ho està fent aquesta funció de l’escola.

Torra i ERC es proposen de recuperar la unitat, però la desavinença es manté

JxCat i ERC han escenificat aquest matí al parlament l’enèsim intent per refer la unitat. Després que la crisi per la suspensió dels diputats va deixar ahir els quatre diputats de JxCat sense votar i de la pèrdua de la majoria independentista, Quim Torra i el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, han fet un propòsit d’esmena durant la sessió de control al parlament. El president ha instat el seu soci de govern a recuperar l’esperit de l’1-O i la declaració política del 27-O. Un esperit, el del referèndum, que segons Torra és de de defensa i de victòria però també de desobediència. Sabrià ha al·legat que ‘la unitat d’acció no pot esperar més’ i ha remarcat que els objectius d’aconseguir la independència o la defensa dels represaliats són ‘més forts que les diferències tàctiques’. No obstant això, ha lamentat el que va passar ahir, després de l’intent de Torra i de Pere Aragonès de divendres de segellar l’estabilitat del govern amb una reunió al Palau de la Generalitat. ‘Avui som menys forts, una mica més dèbils sense majoria’, ha subratllat. ERC manté la pressió perquè els quatre diputats de JxCat s’avinguin a designar un substitut que pugui exercir el seu dret a vot i tornin a sumar 65 vots, en espera que s’aclareixi la situació processal d’Antoni Comín. JxCat, mentrestant, no es mou.

El govern pretén tirar endavant la legislatura, almenys, fins als judicis. Torra ha insistit que compta amb la CUP i els comuns per aprovar els pressupostos. La CUP, però, està cada dia més lluny de l’executiu. Hi ha insistit la diputada Maria Sirvent des del faristol retraient al govern una ‘retòrica progressista i processista’ que implica ‘acatar el govern espanyol’ i consolidar les retallades socials. ‘Amb el nostre suport, no’, li ha etzibat. Els comuns volen tancar un front comú a tres bandes que també garanteixi a Ada Colau i a Pedro Sánchez tirar endavant els pressupostos. Així ho va proposar la batllessa de Barcelona i hi ha insistit la presidenta del grup dels comuns. Torra ha insistit en la vigència del l’ultimàtum a Sánchez perquè presenti una proposta de referèndum abans del novembre si vol que els partits independentistes no el deixin caure al congrés: ‘El crèdit del president Sanchez s’ha acabat, necessitem una oferta ja a sobre de la taula’. També ha preguntat als comuns on queda la reivindicació de l’exercici del dret a l’autodeterminació dins d’aquest paquet. ‘Tinc pressa per treure els presos polítics de les presons’, hi ha afegit.

Miquel Iceta ha reiterat al president de la Generalitat que ha d’aprofitar l’oportunitat que el govern espanyol vulgui dialogar i ha burxat en el fet que la pèrdua de la majoria independentista va portar el parlament a refusar una resolució de la CUP que reiterava el compromís amb el dret a l’autodeterminació. Per a Torra, la reunió amb el president espanyol, tanmateix, va ser només ‘una foto’.

C’s ha tornat a criminalitzar la sintonia que expressa el president amb els CDR. ‘Se sent molt proper als que alteren l’ordre i amenacen la gent als carrers’, li ha deixat anar el portaveu de C’s, Carlos Carrizosa. Torra ha defensat la ‘irresponsabilitat’ de les paraules de C’s i li ha advertit que seran responsables de tot el que pugui passar en el futur.

El festival Nacional de Poesia de Sant Cugat comença amb un duel poètic entre Biel Mesquida i Vicenç Altaió

El festival Nacional de Poesia , que cada tardor es fa a Sant Cugat, s’inaugura avui amb un duet poètic de Biel Mesquida i Vicenç Altaió. Aquest festival,  que se celebra del 10 d’octubre al 10 de novembre, és un dels aparadors més grans de la poesia en llengua catalana i inclou una quarantena d’actes, repartits entre trenta espais d’arreu de la ciutat. Enguany destaquen els homenatges a Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Maria-Mercè Marçal, Ricard Creus, Jordi Pàmies i Josep Maria Llompart. Durant l’edició de l’any passat es van haver d’anul·lar diversos actes a causa de la intervenció dels comptes de la Institució de les Lletres Catalanes arran de l’aplicació del 155.

Entre els espectacles sobresurten l’homenatge a Montserrat Abelló, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement; les actrius Marta Marco, Mercè Sampietro i Emma Vilarasau llegint Maria-Mercè Marçal acompanyades de la trompeta d’Andrea Motis o descobrir l’univers de Miquel Martí i Pol amb veu de l’actor Jordi Bosch. També es farà un concert d’homenatge a Carles Santos, mort fa uns mesos, i Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida presentaran l’espectacle que han creat plegats on diuen Bartomeu Rosselló – Pòrcel i Josep Palau i Fabre.  Alguns altres espectacles destacats són un recital de veus femenines musicat per Toti Soler i ‘Maleïdes guerres’, un enfilall de cançons, poemes, textos i testimonis sobre les adversitats dels conflictes bèl·lics.  Els versos de Joan Maragall, Gabriel Ferrater i  els poetes japonesos també es podran sentir de maneres molt diverses en el marc del festival.

 Duets poètics i nit de la poesia
Un dels atractius del festival són els duets poètics. Aquest és el cas de Maria Cabrera i Sebastià Alzamora; Ester Xargay i Esteve Plantada; Biel Mesquida i Vicenç Altaió… També prendran part en el festival fent lectures Marta Pessarrodona acompanyada de Suso de Toro i Àlex Susanna i Martí Sales hi presentarà La cremallera, el seu darrer poemari. Josep Pedrals serà l’encarregat d’un dels espectacles més destacats del festival: la Nit de Poesia que es farà el 18 d’octubre amb la proposta ‘El llenguatge és una música universal’.  La música i la paraula es fondran l’una en l’altra de la mà de vuit rapsodes i una intervenció artística. La música també tindrà un paper protagonista amb l’actuació d’Arnau Tordera, que oferirà l’espectacle ‘Poesi’.

Pàgines