La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, descarta que l’entitat continuï aplicant la tècnica que s’ha conegut com a forward guidance, l’estratègia que havia adoptat fins ara i que es basava a avançar pujades de tipus per dotar d’estabilitat als mercats. Així ho ha confirmat en un diàleg amb el comitè d’Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu, que s’ha fet a Brussel·les. Durant la conversa, Lagarde ha justificat la decisió arran l’increment de la incertesa derivada de les tensions al sector financer dels Estats Units i de les turbulències al banc Credit Suisse, tot subratllant que les decisions de política monetària del BCE es basaran sobretot en anàlisis actualitzades.

Credit Suisse cau més d’un 60% i UBS més d’un 10% l’endemà de l’acord de fusió

Per la presidenta del BCE, el banc central prendrà les seves decisions basant-se en tres principis. En primer lloc, tindrà en compte les dades recollides pels analistes, el que a l’entitat es coneix com un enfocament data-dependant. En segon lloc, es fixarà sobretot en la taxa d’inflació subjacent, que és la que no té en compte l’energia i els aliments no processats i que, a diferència de la taxa d’inflació ordinària, continua marcant rècords cada mes que passa.

I com a tercer element, el BCE estudiarà l’impacte que té la política monetària en les condicions de finançament, com per exemple a l’hora de concedir préstecs. “Estic segura que tenim terreny per cobrir i estarem atents als futurs desenvolupaments”, ha assenyalat Lagarde.

Per altra banda, la màxima responsable de l’entitat ha reiterat que disposa de les eines necessàries per dotar de liquiditat el mercat “si fos necessari”. De nou, però, Lagarde ha defensat que el sistema financer europeu és “resilient” i compta amb la liquiditat “suficient”.

Encara amb línia amb els temes de més actualitat, la dirigent francesa ha celebrat l’acció “ràpida” de les autoritats suïsses per assegurar l’estabilitat financera al país, contribuint a la compra de Credit Suisse per part d’UBS.

L’eurodiputat del PP Juan Ignacio Zoido ha tingut un començament nerviós en la tasca de la missió Pegasus del Parlament Europeu, de la qual forma part, que visita avui i demà Madrid. Els nou eurodiputats de la missió s’han reunit amb els diputats de la comissió d’investigació sobre l’espionatge amb Pegasus contra independentistes del Parlament de Catalunya. Hi han intervingut tots els parlamentaris, i els independentistes han denunciat als seus col·legues europeus les vulneracions de drets de què han estat víctimes, la indefensió que tenen i les evidències de l’espionatge il·legal de què han estat víctimes. Un cop feta una darrera intervenció tots els diputats catalans, el president de la comissió Pegasus de l’eurocambra, Jeroen Lenaers, del PP europeu, donava per acabada la reunió, que ja anava part, per poder traslladar-se a la següent trobada, al ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Però Zoido no volia que això quedés així, i ha volgut tenir la darrera paraula, ha engegat el micròfon i ha anat parlant mentre els altres membres de la missió s’aixecaven de la taula i se n’anaven. Zoido s’ha quedat sol dient que a Espanya no s’espia, sinó que s’investiguen delictes.

Crònica des de Madrid d’Oriol Bäbler: La ponent de la missió Pegasus esbronca el PSOE pel tracte al Catalangate

 

 

El candidat de Junts per Catalunya a la batllia de Barcelona, Xavier Trias, ha dit que si la presidenta del seu partit, Laura Borràs, és condemnada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, haurà de fer “una reflexió”. De totes maneres, ha dit que el debat sobre si hauria de continuar al capdavant de Junts si finalment és condemnada és “una decisió que haurà de prendre Junts per Catalunya”.

N’ha parlat en un col·loqui al Círculo Ecuestre de Barcelona, en què ha respost els dubtes dels socis del grup. La reflexió de Borràs, jutjada sota l’acusació de prevaricació i falsedat documental durant la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes, hauria d’anar orientada, segons Trias, en si “perjudica Junts o no”. Ara bé, ha dit que ell és partidari de ser “molt generós”.

D’altra banda, Trias ha negat que ell sigui la contraposició de Borràs, i ha fet saber que era amic del seu pare, cirurgià a l’Hospital Clínic de Barcelona i “una persona gairebé tan explosiva com la filla”, amb una “gran personalitat”.

Trias també ha parlat de la seva relació amb Carles Puigdemont, que li ha dit que té l’obligació de guanyar les eleccions, i ha dit que la manera d’aconseguir-ho en una ciutat és “parlant de temes de ciutat”.

Sobre l’acord amb el PDECat perquè li doni suport a les municipals, Trias ha explicat que les converses anaven bé i que el pacte era madur, atès que tots tenien la voluntat d’entendre’s. El president del PDECat, David Bonvehí, va condicionar el suport a la llista que la visibilitat de Junts fos menor. Davant d’això, ha dit: “Em presentaré com a Trias, no com a Junts per Catalunya.” Amb tot, no ha anunciat quina fórmula concreta prendrà la seva candidatura.

Amazon prepara l’acomiadament de 9.000 treballadors més en les pròximes setmanes, que s’afegiran a la retallada de 18.000 persones que ja va acomiadar entre finals de 2022 i principis de 2023. Ho ha fet saber el conseller delegat d’Amazon, Andy Jassy, en un comunicat intern que ha revelat la cadena CNBC.

La plantilla d’Amazon a Martorelles valida l’acord pel tancament de la planta

L’empresa justifica els acomiadaments sota l’argument d’optimitzar els costos en un context marcat per la “incertesa existent en un futur pròxim”, un cop ha conclòs la segona fase del seu procés d’elaboració de pressupost anual (‘OP2’): “Com acabem de concloure la segona fase del nostre pla operatiu (“OP2″), us escric per a compartir que tenim la intenció d’eliminar vora 9.000 llocs de feina més les pròximes setmanes, principalment a Amazon Web Services, People Experience and Technology Solutions, publicitat i Twitch”, diu el directiu.

En aquest sentit, Jassy diu que durant anys la majoria de negocis d’Amazon van incorporar una quantitat significativa de personal en paral·lel a l’evolució dels negocis de l’empresa i l’economia en general. “No obstant això, donada la incertesa econòmica en la qual vivim i la incertesa que existeix en el futur pròxim, hem optat per ser més eficients en els nostres costos i personal”, diu.

Victòria històrica: els treballadors d’Amazon als Estats Units aconsegueixen de sindicar-se per primera vegada

Els Bombers de la Generalitat han considerat controlat l’incendi que crema entre Xerta i Paüls d’ençà de dos quarts de tres de la tarda. Segons els Agents Rurals, el foc ha afectat una superfície de 5,18 hectàrees, en un càlcul provisional. Vint dotacions terrestres dels Bombers encara remullen la zona. En un principi, les flames s’han originat a uns 700 metres de la carretera TV-3541. Els dos flancs de l’incendi han baixat pel coll de les Saleres, en una zona rodejada de camps. No ha calgut desallotjar les masies disseminades de la zona.

Incendi CONTROLAT. Ara, al lloc, 20 dotacions terrestres remullant tota la superfície afectada pel foc. #bomberscat

— Bombers (@bomberscat) March 20, 2023

Avui mateix, una mica abans, els bombers havien hagut d’apagar un petit incendi de vegetació entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, al Baix Camp.

Segons el mapa del perill d’incendi del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya en aquests indrets el perill d’incendi forestal és moderat, una situació semblant a la majoria de zones boscoses del Principat.

Mapa de predicció de perill d'incendi forestal 20 de març pic.twitter.com/zBcZEMw6rI

— Agents Rurals (@agentsruralscat) March 20, 2023

Les accions de Credit Suisse i d’UBS han començat la sessió d’avui a la borsa de Zuric amb caigudes fortes, l’endemà de l’acord de la fusió entre totes dues entitats. Els títols de Credit Suisse han arribat a caure en l’obertura gairebé d’un 64%, fins als 0,67 francs suïssos per acció, una xifra dotze punts per sota de l’oferta d’adquisició de 0,76 francs pactada ahir. Per la seva banda, les accions d’UBS han arribat a perdre un 13% del seu valor.

Ahir les autoritats suïsses i els dos bancs van arribar a un acord perquè UBS comprés Credit Suisse per 3.000 milions de francs suïssos (uns 3.037 milions d’euros), una operació en la qual el govern suís garanteix 100.000 milions de francs suïssos per a la liquiditat del banc i assumirà fins a 9.000 milions de francs en possibles pèrdues. En concret, els accionistes de Credit Suisse rebran una acció d’UBS per cada 22,48 accions en l’entitat original, mentre que el banc central suís, l’SNB, aportarà avals per a garantir la liquiditat de les entitats bancàries.

Les xifres publicades impliquen la compra per UBS a 0,76 francs suïssos per acció, lluny dels 1,86 francs suïssos als quals cotitzava Credit Suisse al tancament borsari de divendres.

Les tensions als mercats tornen a veure’s avui en la cotització dels principals bancs europeus malgrat la facilitat de liquiditat anunciada pels grans bancs centrals. Les accions dels bancs francesos Société Générale i BNP Paribas baixen d’un 6,91% i d’un 6,40%, mentre que l’holandès ING perd un 5,66%, i els italians UniCredit i Intesa Sanpaolo, un 4,97% i un 3,31%, respectivament. Els bancs alemanys també han tingut caigudes fortes: en el cas del Deutsche Bank superaven el 10%, i en el del Commerzbank rondaven el 8%.

Dmitri Medvédev, ex-president de Rússia i actual vice-president del Consell de Seguretat rus, ha reaccionat iradament a l’ordre de detenció contra Vladímir Putin que va dictar divendres la Cort Penal Internacional (CPI), també coneguda com a Tribunal de l’Haia. En un missatge carregat d’insults al seu canal de Telegram, menysté l’eficàcia d’aquest tribunal i diu que mostra el col·lapse del sistema de justícia internacional. “Mireu aquesta merda de la CPI, inútil, creada sobre la base de l’estatut de Roma, al qual no s’han adherit els estats grans. Qui ha portat davant la justícia? Tres dotzenes de desconeguts”, diu.

Diu que “el principal defecte del sistema de dret internacional públic és la ineficàcia”, i acusa les Nacions Unides i altres institucions internacionals de ser parcials. També diu que únicament hi ha dos supòsits en què es pot jutjar un país i els seus dirigents: quan el país s’ha debilitat tant que ha perdut la sobirania i accepta per a si mateix un judici, o quan ha perdut una guerra i ha capitulat. “És impossible cap altre supòsit, i tothom ho entén”, diu, i afegeix que l’episodi que més ha desacreditat el Tribunal de l’Haia va ser la inacció davant “els crims dels Estats Units a l’Afganistan i l’Irac”. “El tribunal es va cagar a sobre i no va poder fer res”, diu.

Que ara, en canvi, hagin emès una ordre de detenció contra Putin diu que tindrà “conseqüències monstruoses per al dret internacional”, perquè, a parer seu, significa “un col·lapse dels fonaments i els principis del dret”. Això, diu, farà que cap estat demani empara a cap organisme internacional, sinó que es posaran per davant els acords bilaterals entre els estats. “Totes les decisions estúpides de l’ONU i altres estructures esclataran per les costures. S’acosta el fosc ocàs de tot el sistema de relacions internacionals. La confiança s’esgota”, escriu.

Finalment, i després d’haver insultat el Tribunal de l’Haia, Medvédev passa directament a les amenaces: “Qualsevol es pot imaginar com es dispara al Tribunal de l’Haia un míssil Ònix hipersònic des d’un vaixell rus a la mar del Nord. No es pot abatre, per desgràcia. I el tribunal només és una organització internacional miserable, no la població d’un país de l’OTAN. Així que tampoc no començarà una guerra. Tenen por. I ningú no ho lamentarà. Així que, jutges, mireu atentament el cel…”

Avui, dilluns 20 de març de 2023, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Toni Fitó: “El teixit productiu de Catalunya encara està més a favor de la independència que la ciutadania”
• La delegació europea sobre Pegasus comença la missió a Madrid tot i el boicot espanyol
• Pius Alibek: “Aznar no demanarà perdó als iraquians, no té escrúpols” 
• Per què té tant d’èxit ‘Demà, i demà, i demà’, la novel·la videojoc?
• Lluís Duran: “No interessar-nos per la vida de Carrasco seria matar-lo dues vegades
• València viu una nit de la ‘cremà’ multitudinària
• El govern francès se sotmet avui a dues mocions de censura
• Vaga de professors i una manifestació d’estudiants, avui a Perpinyà

Tot seguit, les portades dels diaris del país:

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un centenar de persones s’han manifestat aquest matí davant del liceu Mallol de Perpinyà. Els sindicats han fet una crida a la vaga com a protesta contra la reforma de les pensions del president francès Emmanuel Macron. També avui comencen les proves anticipades d’especialitats pel batxillerat, doncs, la vaga pot causar importants problemes per al calendari educatiu.

Els sindicats presents (FSU, CGT i SUD) han dit que l’objectiu no és impedir als alumnes l’accés al centre. A parer seu, el bloqueig vol aconseguir una vaga massiva dels professors per tal de pertorbar la supervisió dels exàmens. Cap al migdia, finalment els manifestants han abandonat el liceu Maillol per mobilitzar-se davant de l’institut Sant Lluís de Gonçaga.

A la resta de l’estat francès, també hi ha hagut mobilitzacions. És previst que en els pròxims dies les protestes arreu de Catalunya Nord i l’estat francès tinguin afectacions en el sector del transport, de refineries i també en la recollida de deixalles.

Tots els sindicats han convocat per al proper dijous una jornada de vagues i manifestacions, la novena des de l’inici del moviment contra la reforma de les pensions adoptada per decret el passat dia 16.

L’Assemblea francesa vota les dues mocions de censura que podrien portar a la defunció del govern francès. La votació s’anuncia ajustada. Si arriba als 287 vots a favor, la moció de censura transpartidista presentada pel grup Liot —que integra entre més nacionalistes corsos i bretons— tombaria la primera ministra Élisabeth Borne. Els Republicans tenen la clau de la votació que s’espera que es faci a la tarda, sabent que una altra moció de censura serà defensada pel Rassemblement National de Marine Le Pen.

La moció de censura del RN no té cap possibilitat d’ésser adoptada perquè els diputats d’esquerra no volen votar el seu text. Per això la votació que caldrà observar de prop és la de la moció transpartidista. Actualment, només hi ha 573 diputats elegits en comptes dels 577 seients habituals, a causa d’eleccions anul·lades. Per tant, calen 287 vots per obtenir la majoria absoluta.

Podeu seguir la votació, ací, en directe:

En total, els diputats que votarien aquesta moció de censura són com a mínim 262. Entre ells, els 88 diputats del grup RN, els 74 elegits del grup de la France Insoumise, els 31 socialistes i afins, els 22 elegits ecologistes, els 20 diputats del grup Liot, els 22 membres de l’esquerra democràtica i republicana, i els 5 diputats sense afiliació.

Per tant, manquen 25 vots per trobar que només poden venir del costat del grup Les Republicans. Eric Ciotti, cap del grup, va anunciar el dijous 16 de març que cap membre del seu grup no votaria la moció de censura. Malgrat això, alguns diputats del LR tenen una altra lectura, com Aurélien Pradié. Segons alguns recomptes, almenys 4 diputats del LR podrien votar la moció de censura transpartidista.

Si les mocions de censura són rebutjades, llavors el text de la reforma de les pensions, tal com va sortir de la Comissió Mixta Paritària, serà definitivament adoptat. Si una de les mocions de censura és adoptada, el text serà definitivament rebutjat i Élisabeth Borne haurà de presentar la seva dimissió al cap de l’estat, ja que ha compromès la seva responsabilitat en aquest text.

El que passi després seria en mans del cap de l’estat: Emmanuel Macron pot molt bé renovar Élisabeth Borne, nomenar un nou primer ministre o prendre altres mesures, com ara dissoldre l’Assemblea Nacional i anar a eleccions.

Avui dilluns és el dia de votació a l’Assemblea Nacional de les dues mocions de censura que podrien portar a la defunció del govern francès. La votació s’anuncia ajustada a l’Assemblea Nacional. Si arriba als 287 vots a favor, la moció de censura transpartidista presentada pel grup Liot -que integra entre més nacionalistes corsos i bretons- tombaria la primera ministra Élisabeth Borne. Els Republicans tenen la clau de la votació que s’espera que es faci a la tarda, sabent que una altra moció de censura serà defensada pel Rassemblement National de Marine Le Pen.

La moció de censura del RN no té cap possibilitat d’ésser adoptada perquè els diputats d’esquerra no volen votar el seu text. Per això la votació que caldrà observar de prop és la de la moció transpartidista. Actualment, només hi ha 573 diputats elegits en comptes  dels 577 seients habituals, a causa d’eleccions anul·lades. Per tant, calen 287 vots per obtenir la majoria absoluta.

En total, els diputats que votarien aquesta moció de censura són com a mínim 262. Entre ells, els 88 diputats del grup RN, els 74 elegits del grup de la France Insoumise, els 31 socialistes i afins, els 22 elegits ecologistes, els 20 diputats del grup Liot, els 22 membres de la esquerra democràtica i republicana, i els 5 diputats sense afiliació.

Per tant, manquen 25 vots per trobar que només poden venir del costat del grup Les Republicans. Eric Ciotti, el cap del grup, va anunciar el dijous 16 de març que cap membre del seu grup no votaria la moció de censura. No obstant, alguns diputats del LR tenen una altra lectura, com Aurélien Pradié. Segons alguns recomptes, almenys 4 diputats del LR podrien votar la moció de censura transpartidista.

Si les mocions de censura són rebutjades, llavors el text de la reforma de les pensions, tal com va sortir de la Comissió Mixta Paritària, serà definitivament adoptat. Si una de les mocions de censura és adoptada, el text serà definitivament rebutjat i Élisabeth Borne haurà de presentar la seva dimissió al cap de l’Estat, ja que ha compromès la seva responsabilitat en aquest text.

El que passi després seria en mans del cap de l’Estat: Emmanuel Macron pot molt bé renovar Élisabeth Borne, nomenar un nou primer ministre o prendre altres mesures, com ara dissoldre l’Assemblea Nacional i anar a eleccions

Enguany farà quatre anys de les històriques eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, uns comicis que van acabar amb la victòria de la primera junta independentista en la història d’una de les entitats més importants de l’economia catalana. Però, ara com ara, l’atenció dels responsables d’Eines de País no se centra en un passat com més va més llunyà sinó en un futur imminent: el de les eleccions per al mandat següent, que tot apunta que es faran aquest setembre.

Mònica Roca: “No és casualitat que la resolució del TSJC sortís poc abans del ple”

Tanmateix, la candidatura de l’ANC ja no parteix de la marginalitat que alguns creien que ocupava el 2019: ara és un actor de ple dret en els alts cercles empresarials catalans, equiparable en força i influència a tots aquells que aleshores la menystingueren. Han estat quatre anys en què la junta ha patit contratemps de tota mena, d’esclats de resistència interna a l’arribada de la pandèmia, però en què també ha estat capaç de consolidar-se com el principal projecte per al present i futur de la cambra. En parlem amb l’advocat i empresari Toni Fitó, vice-president primer de la cambra i el nom que sona amb més força per a rellevar Mònica Roca al capdavant de la institució aquesta tardor.

—Eines de País es presentarà a les eleccions sense candidat, com ja va fer ara fa quatre anys, però tothom apunta que el president podríeu ser vós
—No tenim un candidat predefinit per dos motius: perquè el sistema electoral de la cambra no és presidencialista, i perquè sempre hem dit que no venim a presidir sinó a governar. Per tant, no és tan important qui sigui el president: és molt més important l’equip que tingui al costat i integri la candidatura. Però sí que podem dir, i ja ho hem dit unes altres vegades, que tant la Mònica Roca com jo ens presentarem al ple. Una vegada guanyades les eleccions, esperem que amb prou majoria, ja decidirem qui és la persona més adequada per a postular-se a president.

—La presidenta Mònica Roca ja ha dit que és partidària de cercar relleus…
—És cert, i això ho compartim tots. És bo que hi hagi relleus a les institucions, perquè és un símbol d’higiene democràtica. Però crec que és precipitat pensar que això vol dir que ella no es presentarà a presidenta. Cap de nosaltres no té vocació de permanència, i, per tant, repeteixo, esperarem a després de les eleccions per decidir.

—L’any 2019, es va dir que Eines de País havia guanyat perquè la resta de faccions no havien fet front comú. Ara com ara, aquesta candidatura unitària continua sense arribar
—Hem de tenir presents tots els escenaris. Encara manquen uns sis mesos per a les eleccions: sí que és cert que sembla que ara com ara no hi ha una candidatura unitària, però hi ha temps perquè es puguin presentar candidatures individuals que no estiguin sota el paraigua d’una candidatura unitària, i crec que hi haurà empreses que –legítimament– es postularan per a diferents vocalies. És cert que el fet que hi hagués més d’una candidatura l’any 2019 ens va beneficiar, però vull recordar que nosaltres vam guanyar trenta-dues de les quaranta vocalies que eren a sufragi. El següent grup en va treure tan sols quatre: la diferència va ser molt gran. Ara, és cert que l’impacte d’una candidatura unitària per a nosaltres seria més gran. Però ara com ara no ens consta que aquesta iniciativa hagi reeixit ni que hi hagi un presidenciable de consens. Ara, treballem per afrontar una campanya hostil, perquè hi ha ganes des de certs sectors de l’economia catalana de recuperar la cambra.

Fotografia: Albert Salamé

—La PIMEC no ha fet cap pas endavant per bastir la seva candidatura, però sí que ha instat els seus afiliats a presentar-se als epígrafs sectorials.
—Ens consta que això és així, que la PIMEC ha convidat els seus socis col·lectius a presentar-se als epígrafs respectius a la cambra. Diuen que no construeixen cap candidatura, i tècnicament pot ser cert. Però també és veritat que promouen obertament que els seus afiliats concorrin a les eleccions.

—Algunes informacions periodístiques apunten que ERC s’ha posicionat a favor d’una candidatura unitària. Què en penseu?
—Els partits no s’haurien d’involucrar en la cursa electoral a la Cambra de Comerç, ni en la de Barcelona ni en cap més. Ens sorprendria bastant que un partit polític, fos el que fos, promogués una candidatura alternativa. Atès que l’equip de govern actual és marcadament independentista, ens sorprendria encara més que fos un partit que s’autoanomena independentista. Cap equip de govern a la Cambra de Comerç no havia tingut mai aquest sentit nacional, ni tampoc havia defensat l’estat propi com a política econòmica per a Catalunya. Seria molt greu que un partit que es diu independentista, per a més inri, promogués una candidatura alternativa a la junta independentista de la cambra. Això no hauria de passar.

—Parlem d’aquest mandat. Una de les grans assignatures pendents és la llei de cambres
—Vam prendre’ns la llei de cambres com un gran repte, i aquests darrers tres anys hem treballat incansablement per aconseguir un text consensuat amb la resta de cambres. Després de molt d’esforç, vam aconseguir un primer consens de les tretze cambres catalanes. Alhora, vam voler fer pedagogia i reunir-nos amb les patronals de Foment i PIMEC per parlar-ne. Totes dues van fer aportacions al text: en el cas de Foment, en vam acceptar algunes; unes altres les vam haver de rebutjar, i ells ho van entendre. Amb PIMEC, en canvi, això no ha estat així: tot han estat inconvenients. Abans de parlar amb ells ja havíem parlat amb associacions empresarials, amb unes altres patronals –com ara la CECOT– i també amb el departament mateix, i havíem constatat que hi havia un consens generalitzat sobre la proposta: tan sols PIMEC posa bastons a les rodes. Fan afirmacions que entenem que no responen al text que s’ha presentat…

—Com quines?
—Sobretot, diuen que les cambres pretenem fer d’agent social amb aquesta nova llei, que els volem usurpar funcions. Això no és cert: les cambres no hem volgut entrar mai en la negociació col·lectiva, això és feina de les patronals i els sindicats. Unes altres vegades han criticat que prestem serveis a les empreses que no ens corresponen com a cambra, tot i que la llei ens reconeix aquesta facultat… Sempre hi ha un motiu o un altre que fa que la PIMEC no vulgui acceptar aquest nou text, que és possibilista i dóna solució a un problema que fa molts anys que s’arrossega. La PIMEC, erròniament, veu les cambres com una amenaça. Sobretot en el cas de Barcelona, perquè a la resta del territori la relació entre la cambra i la PIMEC és excel·lent.

—Així doncs, què passa amb la PIMEC a Barcelona?
—Els inconvenients amb la PIMEC vénen de lluny: segons que ens diu la gent de la cambra que hi era abans no arribéssim nosaltres, la relació amb la PIMEC sempre ha estat difícil. Això probablement s’ha accentuat des de la nostra arribada, perquè des de bon començament hem volgut posar la cambra al servei de les petites i mitjanes empreses –les mateixes a les quals es dirigeix la PIMEC. És per això que crec que ens perceben com una amenaça, malgrat que tinguem funcions diferents: les patronals defensen els interessos dels patrons –de les empreses–i, en canvi, les cambres tenen la missió de promoure els interessos generals del servei, el comerç i la indústria. Aquesta crec que és la principal raó de l’oposició de PIMEC a la llei de cambres. No entenem el perquè d’aquesta oposició tan ferotge: no hi ha cap incompatibilitat entre la cambra i la PIMEC, no trepitgem les funcions reservades per llei a les patronals. Totes dues institucions són necessàries, i crec que els nostres interessos són perfectament compatibles.

—Foment és als antípodes ideològics d’Eines de País, però ara com ara sembla que hi ha una relació més fluïda que no amb la PIMEC.
—Avui dia, la relació amb Foment és més bona que amb la PIMEC, sense cap mena de dubte. I no és que no vulguem tenir bona relació amb tothom: de fet, quan vam guanyar les eleccions vam optar per la PIMEC i vam reservar-li quatre de les sis vocalies reservades als representants patronals al ple de la cambra; les altres dues van ser per a Foment. L’experiència ens ha demostrat que PIMEC ens veu com una amenaça, i per això ha tingut una actitud molt més hostil amb nosaltres que no pas Foment. És cert que hem col·laborat i fet posicionaments conjunts amb totes dues: a vegades amb Foment i sense la PIMEC, a vegades amb la PIMEC i sense Foment. També és un fet que la relació personal de Mònica Roca amb el senyor Sánchez Llibre és excel·lent, i suposo que això també ha ajudat que la relació entre la cambra i Foment sigui fluida. Però torno a dir que amb la PIMEC també hauríem volgut tenir una bona relació. Passa que quan menciones la llei de cambres, se’ls disparen les alarmes.

—Quin paper ha exercit l’oposició interna en aquest mandat?
—És cert que quan vam arribar, a l’equip de la cambra va viure una certa incertesa. És normal, perquè arribava un equip de govern completament diferent del que havia estat governant la cambra durant més d’una dècada. També entre les grans empreses hi havia una certa recança, no t’ho negaré. Però a mesura que ens han anat coneixent, han vist que no anem amb la cua i les banyes de dimoni, que també som empresaris que volem (com ells) allò que és millor per al teixit productiu català, encara que tinguem una altra manera d’enfocar-ho. Sempre hi ha excepcions, com a tot arreu, però si hem fet el que hem fet és en part perquè l’equip intern de la cambra ens ha donat suport. Fora de la cambra, sí que és cert que hi havia una certa por al fet que ens centréssim exclusivament en l’eix nacional i deixéssim de banda les necessitats de les empreses. Però hem demostrat amb la insistència que, per a Catalunya, la millor política econòmica és tenir un estat propi i que és possible de treballar per a tot el teixit productiu, sense cap mena de distinció. Ara que s’acosten eleccions, de fet, hi ha empreses que, tot i no compartir el nostre ideari nacional, ens demanen què han de fer perquè tornem a guanyar en aquestes eleccions. Han vist que, més enllà de defensar una ideologia i una política econòmica concreta, som capaços de treballar per al teixit productiu en general. Crec que això també ho hem de valorar.

Fotografia: Albert Salamé

—És aquesta la clau que explica la bona relació amb Foment, que no és pas el defensor més aferrissat de l’estat propi?
—Segurament no, però crec que Foment ha vist que defensar l’estat propi no és tan dolent, perquè alhora es poden fer moltes coses bones per al teixit productiu i es pot fer molta pedagogia. Un dels primers informes que vam publicar en aquest mandat van ser les conseqüències del dèficit crònic d’inversió en infrastructures a Catalunya en el període 2000-2018.

—La situació del dèficit continua essent dramàtica pel país…
—En aquest informe vam comparar la inversió que s’havia fet a Catalunya amb la que el govern espanyol havia dit que es faria (no pas la que ens correspondria, que és molt més elevada), i les xifres eren d’escàndol. El que s’ha deixat d’invertir a Catalunya és brutal, i el cost d’oportunitat de no haver fet aquestes inversions ho és encara més: si s’haguessin fet, en aquest període es podrien haver creat o mantingut uns 100.000 llocs de feina, perquè te’n facis una idea. Pots sentir-te més còmode dins l’estat espanyol, però és evident que continuar-hi dins té un cost d’oportunitat molt alt. No serà fàcil marxar-ne, però és evident que aquí paguem un preu altíssim i que fora de l’estat espanyol tindríem unes possibilitats que ara no tenim. Pot ser que l’entorn de Foment no comparteixi aquest punt, però aquest dèficit és indiscutible. Una altra cosa és si coincidim o no amb el diagnòstic. Però el problema d’arrel hi és: hi ha un menysteniment gravíssim, i el dèficit fiscal cada vegada més gran.

—En l’eix nacional, el mandat ha coincidit amb l’abandonament de la confrontació política en favor del diàleg amb l’estat espanyol per part del govern. A Eines de País, quina valoració feu del panorama polític a Catalunya?
—És cert que aquests darrers quatre anys el moviment independentista ha viscut un cert desencís envers la classe política i el govern, que ha optat per una taula de diàleg que no duia enlloc. L’experiència ha demostrat que la voluntat negociadora de l’estat espanyol respecte d’una possible independència no hi és, i creiem que no hi serà mai. També pensem que la ciutadania que va votar que sí l’1 d’octubre hi continua essent. El que passa és que ara hi ha una desafecció amb la classe política més gran que no pas ara fa quatre anys o cinc, i això s’hauria de corregir. Segurament s’explica per molts factors: podem parlar de lideratges o de prioritzar els interessos del partit que als del país, per exemple, però creiem que la ciutadania majoritàriament continua a favor de la independència. I no solament: el teixit productiu català encara està més a favor de la independència que no la ciutadania. És normal, perquè com més informació tens sobre l’impacte de no tenir un estat propi, més clar tens quin és el camí. Les empreses veuen més clar que ningú que l’única manera de superar l’statu quo actual és amb un estat propi, perquè no hi ha alternativa: ni hi haurà pacte fiscal, ni hi haurà una taula de diàleg que ens porti a un referèndum pactat. Primer haurem de fer la independència, i, en tot cas, després haurem de trobar mecanismes per a reafirmar democràticament aquesta voluntat. Però et puc assegurar que no serà per mitjà d’un acord amb l’estat espanyol.

—Quan va arribar a la junta el 2019, Eines de País va presentar un programa basat en quinze eixos d’actuació. Ara que el mandat s’acaba, quins avenços s’han fet en aquesta direcció?
—Ha estat un mandat marcat per la pandèmia, desgraciadament, i això ens ha fet redefinir les prioritats que ens vam marcar al començament. En alguns àmbits, s’ha avançat molt: si una cosa bona ha dut la pandèmia, encara que a mi no m’agradi dir-ho així, ha estat l’acceleració de la digitalització al territori. Però és evident que la covid no ens ha permès de fer tota la feina que hauríem volgut fer, i per això ara volem consolidar el projecte que vam començar el 2019 amb aquests quinze eixos, que se centren en l’opció per la internacionalització, la innovació, el valor afegit i la cohesió territorial. També hi ha la qüestió de la sostenibilitat ambiental, que ja ha estat clau aquests darrers anys i que ho serà encara més en els vinents. És evident que caldrà optar per una economia i un teixit productiu sostenible a mitjà termini, i a la cambra volem repetir el repte de les eleccions i consolidar el projecte per continuar contribuint-hi.

Avui, 20 de març, fa nou anys que es va morir l’Eva Monrós, una persona excepcional que va ser membre del GELA i que ens va deixar a tots una profunda empremta. L’Eva va ser alumna meva. Aleshores ja era cega (se n’havia quedat a divuit anys) i potser sí que era diferent dels seus companys, però per aquest altre tipus de ceguesa que tinc jo, que no veig l’aspecte físic de les persones, no era conscient del que li passava. Havia nascut amb dues malalties degeneratives. També és defecte meu no preguntar per aquestes coses i jo diria que, fins que es va morir, no sabia ben bé què li passava. Tampoc vaig cercar mai a internet les seves malalties. Sí que una vegada hi va haver un senyal d’alarma important. La seva mare estava malalta de càncer i ella, encara que no ho notéssim, devia estar estressada, i va decidir anar a passar un cap de setmana amb una amiga seva a Reus. El divendres vam dinar totes dues a la Valenciana i en acabat se’n va anar a agafar el tren. L’endemà al matí em va trucar la seva germana i em va dir que l’operaven al Clínic i que el metge els havia dit que potser no se’n sortiria. Jo no entenia res. Havíem estat dinant el dia abans i estava bé. La seva germana em va explicar que sí, però que, en arribar a Reus, s’havia trobat malament i havia anat a urgències, més que res per quedar-se tranquil·la. Però, d’urgències, la van portar al Clínic, i se’n va sortir. Potser per això la seva mort em va agafar més desprevinguda. Jo creia que se’n sortia de tot. Ella t’ho feia creure. Era molt independent i jo, que reconec que tendia a protegir-la (o sobreprotegir-la, devia pensar ella), m’adonava que es resistia tant com podia als meus intents. Quan anava a fer alguna conferència, jo, si podia, l’acompanyava. Si eren de nit o no hi havia bona combinació de transport públic, encara me’n sortia; però, si no, no es deixava. Una vegada que la van convidar a Fraga li vaig dir que l’hi portaria i em va dir: “No, ja tinc el bitllet.” Però també la vaig animar a anar al Brasil (feia la tesi sobre l’ergativitat en llengües amazòniques) i hi va anar dues vegades, una amb l’Elena Castroviejo i una altra amb el Jordi Fortuny. Una vegada que havia d’anar a París em va dir que no hi aniria perquè no es trobava gaire bé i tenia por que li passés alguna cosa allà. Crec que l’única vegada que la vaig veure enfonsar-se va ser després d’haver mort la seva mare. No immediatament. Encara érem al tanatori i el seu pare em va demanar que l’ajudés a fer-li entendre que no podia viure sola, perquè això era el que volia. Però al cap de pocs dies la van haver d’operar. L’operaven molt sovint i gairebé mai ens n’assabentàvem perquè no ens ho deia. Aquella vegada, tampoc. Quan va tornar, va venir al meu despatx i vaig veure que estava tocada. Va dir alguna cosa de la seva mare i jo només li vaig dir: “L’has trobada a faltar.” Només em va poder dir que sí i es va posar a plorar com no l’havia vista mai. És que ni tan sols l’havia vista plorar, i aquella va ser l’única vegada. El dia del seu funeral jo vaig saber que tenia dolor sempre i no se n’havia queixat mai, no havíem tingut mai cap indici que patís. Sempre he dit que una de les coses més importants que em va ensenyar va ser a no queixar-me.

Però la vida amb l’Eva no tenia res a veure amb la malaltia. Jo em vaig trobar amb una alumna brillant. A ella, no li interessava gaire el que jo feia, però va demanar la beca amb el meu projecte, va entrar al GELA i hi va ser sempre. Quan hi va haver el Congrés de Lingüística General a Santiago de Compostel·la, hi vam anar amb cotxe amb tres companyes més. Sempre hem recordat aquell viatge. I allà vam ser conscients de fins a quin punt ens havia acostumat a la seva independència. L’Eva, a Barcelona, es movia per tot arreu sense problemes; sovint era capaç de dir-te que t’equivocaves de carrer o de parada d’autobús o del que fos. Vam parar en una àrea de servei entre Vitòria i Burgos. Vam estirar les cames, vam anar al lavabo i, quan érem al cotxe, ens vam adonar que no hi era. Quan va sortir del lavabo es va trobar que no hi érem i, òbviament, es va quedar esperant-nos. Jo li vaig dir que era culpa seva, que ens tenia massa mal acostumats, que ens pensàvem que ho podia fer tot i no érem conscients que en un lloc desconegut ella estava totalment indefensa. Però em va dir que, total, ja sabia que l’aniríem a buscar. I en aquell congrés també em va impressionar molt. Ella va presentar una comunicació en una aula molt gran i hi havia poca gent. Jo li vaig dir que estigués tranquil·la perquè el públic era inofensiu, però, en el moment que va començar, van entrar uns quants catedráticos de España i jo em vaig posar a tremolar. Vaig pensar que tenia sort de no saber que hi eren perquè així no es posaria nerviosa; però, quan va acabar, li van començar a fer preguntes i a discutir-li molt la seva proposta, i ella va contestar tothom amb tanta seguretat que jo em vaig sentir orgullosíssima d’ella. Quina satisfacció. Quan vam arribar a Barcelona, la seva mare ens esperava i jo la vaig apartar un moment per explicar-li-ho (ja sabia que l’Eva no em deixaria fer-ho si no) i la seva mare també va plorar.

El 17 de març de 2014, Daniel Bezsonoff va fer una xerrada a la UB i l’Eva hi era. El dia 18, a classe de ioga es va trobar malament i la van ingressar al Clínic. El dia 19 la vam anar a veure. Es moria i ho sabia. El seu pare em va dir que el metge li havia dit que segurament no se’n sortiria, però era allò que s’esperava des que va néixer. Vam poder parlar amb ella i, com que sempre estava pendent de tot, em va dir que m’havia d’explicar com anava el correu del GELA, perquè era ella qui el portava. Jo, que sóc un desastre en informàtica, li vaig dir que no ho sabria fer, i em va dir: “És tan fàcil que fins i tot tu ho sabràs fer.” I sempre li he agraït aquesta broma, perquè ella era així. Va estar viva fins al final. La seva ironia, el seu sentit de l’humor, que tant la devia ajudar a sobreviure, va ser el seu últim regal. L’endemà, de bon matí, vaig passar pel Clínic abans d’anar a la feina. Ja era a l’UCI i es podien visitar els malalts de 7.30 a 8. Hi havia molt silenci i vaig pensar que potser la despertaria, que ja hi passaria després. Però al migdia ja s’havia mort. Tinc un altre record del tanatori. En un moment, sense voler-ho, ens vam quedar tots els del GELA sols a la cambra on hi havia el taüt. Jo sempre he dit que al GELA tots som intercanviables, que tots podem fer la feina de tots, però en aquell moment vaig sentir que els necessitava tots i no sé si els vaig arribar a dir que, en realitat, l’única intercanviable era jo i que tots ells eren imprescindibles.

L’Eva ha estat sempre present entre nosaltres de l’única manera possible: en el record. Però jo estic convençuda que el seu record és el que encara ens manté units. Fins l’any de la pandèmia vam celebrar el Memorial Eva Monrós. I en aquestes coses hi som tots, sempre. I sempre sabrem que vam tenir la gran sort de conèixer l’Eva, aquella noia tan valenta que no es va resignar mai, que va saber ser feliç i no perdre l’esperança.

Escric aquest article editorial abans de començar el partit de futbol que ha de jugar el FC Barcelona i el Reial Madrid. No sóc cap expert en esports però arribe al punt d’entendre que la situació és més calenta que no ho ha estat durant anys. Aquest migdia les dues directives, seguint una d’aquelles tradicions que ningú no sap d’on ixen, havien de dinar plegades. No solament no hi han dinat, sinó que Florentino Pérez, l’home-estat de l’equip-estat, ni tan sols s’ha desplaçat a Barcelona i no serà al Camp Nou, com tocaria protocol·làriament. Em conten que ho ha justificat dient que anar-hi era perillós pel clima que s’ha creat. Allò de les mirades d’odi que explicaven els guàrdies civils en el judici contra el procés sembla que ha fet fortuna. Ves que no tanquen el Camp Nou –o com es diga ara– per això.

Alguns col·legues de la redacció molt ben documentats m’han dit aquests dies que tenien la impressió que amb aquest afer Negreira tornem a ser enmig d’una “operació Catalunya”. La mateixa mena de manipulació mediàtica, la mateixa intencionalitat de fer mal amb mitjans gens ortodoxos, el mateix recurs a una justícia que no podria ser –i encara menys en aquest terreny– imparcial ni justa. La sorprenent personació en la causa d’un Pedro Sánchez que creu que no cal investigar Pegasus però el Barça sí. I un objectiu claríssim a l’horitzó: abatre Jan Laporta –que ho té tot: és independentista de pedra picada, cruyffista i expansiu– i diluir un club que, com alguns altres però amb molta més potència, continua representant Catalunya malgrat tot això que ha passat. Malgrat, per exemple, les darreres juntes directives i tots els intents d’esgarriar-lo.

L’explicació em sembla plausible, vist que l’acusació no té ni cap ni peus. Si un afeccionat extraterrestre veiés tots els partits de la lliga espanyola i hagués de dir quin és l’equip afavorit pels àrbitres, les opcions que assenyalàs el Barça serien nul·les. Però jo no em ficaré ara en aquests vespers. Ja sabeu que a VilaWeb no seguim els esports, llevat del vessant social, de manera que em concentraré en això.

És evident que el futbol viu una època molt sorprenent, amb l’aparició dels equips comprats pels estats –el catarès PSG parisenc, per exemple– que amenacen la manera tradicional d’entendre la competició, l’esport. I tot això amb uns diners que els equips tradicionals no poden ni somniar. Fa anys Florentino Pérez, gràcies als ajuts estatals, comprava qui volia i ara ja no ho pot fer.

Fa pocs mesos, aquest canvi històric havia fet acostar posicions entre el Barça i el Madrid, insòlitament, de manera que es convertiren en els màxims impulsors de la Superlliga europea. Era evident que en l’arena mundial aquella aliança tenia trellat, per damunt de les divergències entre ells; els convenia a tots dos. Però, de sobte, som ací: amb les relacions pràcticament trencades, sense entendre com ha anat tot plegat.

Jo intuesc què ha passat perquè en definitiva ho interprete com la repetició d’un patró general, més enllà del futbol, més enllà de l’esport i de qualsevol circumstància. Enmig de l’embolic organitzat pel cas Negreira aquest, el Reial Madrid ha vist una oportunitat de fer desaparèixer el Barça –tot allò de fer-lo baixar a segona o de no deixar-lo jugar a Europa– i s’hi ha abocat. Perquè, malgrat les raons comercials, la seua concepció del món és que el Reial Madrid és Espanya i Espanya és el Reial Madrid. I ningú més no hauria de fer-li ombra. En relació amb això, recorde la indignació d’una amiga del poble, Librada, fervorosa partidària del València CF. Com sabeu, el Madrid va jugar dures finals de la Champions League contra els xotos i a ella li va bullir la sang quan els afeccionats madrilenys li digueren a la cara que s’havien de deixar guanyar perquè el València no era res, però el Madrid representava Espanya i, per tant, també representava els afeccionats del València. Santa paciència…

He dit abans que el Madrid es comportava així malgrat allò que diu la raó comercial, i això és ben significatiu de la irracionalitat nacionalista espanyola. La lliga espanyola sense els Barça-Madrid no ven ni quatre caramels al món. Si, manu militari, fessen baixar el Barça a la segona divisió, doncs, qui més se’n ressentiria seria la caixa de la lliga i la del Madrid. Però, és clar, no els demaneu racionalitat, a aquesta gent. No és que no suporten els Països Catalans –ara volen endur-se la mascletà a Madrid!–, és que no aguanten res que contradiga el seu disseny d’Espanya, que és un centre a Madrid, on tot comença i acaba, i un desert perifèric i radial que servesca per a alimentar la capital, i para de comptar. Un esquema en què aquesta gran ciutat europea que és Barcelona, per a ells, és un gra al cul desesperant.

 

PS. Aquesta setmana serà especialment interessant en l’àmbit polític. Mocions de censura avui a París, moció de censura demà a Madrid, el filibusterisme contra la comissió Pegasus del Parlament Europeu, el començament de la campanya de les eleccions d’Andorra, l’embolic dels bancs suïssos i els altres i moltes més coses que us anirem explicant en tot moment en aquestes pàgines. Gràcies pel suport als subscriptors i molt particularment per la gran acollida que ha tingut ‘La tertúlia proscrita’.

Demà, i demà, i demà (Edicions del Periscopi) és un d’aquests llibres que, de sobte, veus escampats pertot arreu, en un vagó del tren i en imatges a les xarxes socials, com proves positives d’una mena d’epidèmia. És addictiu, de seguida te n’atrapen les pàgines i el ritme, i no és pas prim, però es devora. L’autora, Gabrielle Zevin (Nova York, 1977), hi obre la porta d’un univers molt poc explorat en literatura, els videojocs, que li permeten d’endinsar-se en la zona ambigua de la joventut, quan les ambicions es comencen a enfrontar amb la realitat, quan les relacions de base es construeixen i els caràcters són encara prou mal·leables, i explicar-ne l’evolució com si fos una partida llarga. “El que era particularment sorprenent per a en Sam –i que esdevindria un tema dels jocs que faria amb la Sadie– era amb quina rapidesa el món podria canviar. I com el teu sentit del jo podia canviar segons el lloc on eres”, escriu Zevin.

La novel·la explica durant prop de vint anys l’amistat confusa i fonda de dos protagonistes, en Sam Masur i la Sadie Green. Es coneixen a l’hospital de petits, quan la germana d’ella es tracta d’una leucèmia i ell, esquerp i solitari, supera les ferides d’un accident i, de rebot, la pèrdua de la seva mare. En Sam, que calla davant els adults, tan sols és capaç de parlar amb la Sadie. Ella, mig arraconada inevitablement per la malaltia de la germana, troba en ell un vincle en què agafar força, una constància en què aferrar-se i créixer. Aquesta connexió especial que troben en l’evasió és tan fundacional en la seva amistat com els dubtes instintius sobre la confiança i la franquesa que es tenen realment, i tot això els marca després, de més grans, quan plegats donen forma als seus somnis. Zevin narra el pas del temps amb molta habilitat, i explica molt bé com les amistats són lineals ben poques vegades.

En un dels primers videojocs que dissenya la Sadie quan estudia, el jugador pot explorar camins diferents. Pot decidir si vol guanyar més punts i descobrir la veritat sobre la feina que fa, execrable, o pot recaptar informació sobre com allò que fa contribueix al mal i perdre punts, però guanyar moralment. Amb aquest mateix poder, el lector de Demà, i demà, i demà, “pot llegir la novel·la de molts punts de vista diferents”, explica l’editor Aniol Rafel. “Té moltes capes. Satisfà de maneres molt diferents: depèn de com t’hi aproximis, la resposta que obtens és diferent. Això n’amplia molt el ventall de públic.” Rafel explica que van tenir la sensació que havien topat amb un llibre especial d’ençà que en van llegir l’original, fa ben bé un parell d’anys. De moment, se’n preparen més edicions, perquè els exemplars s’han exhaurit com la pólvora a les llibreries, i, als Estats Units, n’hi ha una adaptació cinematogràfica al taller.

Tractar els videojocs com un art dóna a en Sam i la Sadie un poder literari especial, que potser és l’ingredient decisiu de l’èxit de Demà, i demà, i demà. Quan es posen a crear videojocs, tot esprement la seva creativitat, els personatges s’escriuen a si mateixos. Tot i que la connexió amb tots dos protagonistes és intuïtiva, la història no n’escatima defectes i imperfeccions que et farien engegar-los a pastar fang. L’autora sotmet els personatges a la força centrífuga del pas del temps, a la seva inclemència per a deformar relacions i també recuperar-les. Zevin agafa els personatges, en treballa el caràcter a fons, l’essència fins i tot, te n’explica totes les cares una per una, i aleshores els sotmet a la pressió de l’èxit i dels canvis i del pas del temps. Rafel ho resumeix molt bé: “Com a lector, dius: ‘Puc veure realment aquesta persona perquè li veig totes les cares, no només la cara bonica i perfecta, sinó que veig quan és un mesquí o un dèspota.’”

Zevin coneix bé el món dels videojocs perquè és filla d’un programador, però no cal que us agradin els videojocs per a llegir Demà, i demà, i demà –va dir fa poc l’autora, en la presentació que va fer a Barcelona–, així com no cal haver viscut la Segona Guerra Mundial per a llegir un llibre que en parli. L’evolució de la indústria dels videojocs d’ençà que era minoritària fins que es convertí en l’entreteniment principal de molts joves apareix de fons a la novel·la, però no n’esbiaixa la història ni la fa massa especialitzada. És una finestra per a repassar fins a quin punt la digitalització profunda de la societat occidental ha canviat la manera com s’estableixen els lligams.

Podeu llegir les primeres pàgines de la novel·la, traduïda al català per Ernest Riera, en aquest enllaç, disponible al portal d’Edicions del Periscopi.

La delegació del comitè del Parlament Europeu que investiga l’ús de programari espia com Pegasus viatja avui i demà a Madrid per reunir-se amb autoritats, diputats i periodistes arran dels casos d’espionatge en massa que s’han revelat, entre els quals, el Catalangate, que afecta desenes de periodistes, advocats, polítics i representants de la societat civil vinculats a l’independentisme català.

La missió ha estat marcada per les maniobres del PP i el PSOE, que han vetat entrevistes amb víctimes del Catalangate, i pel buit que n’han fet tots els poders de l’estat espanyol. De fet, el president del comitè Pegasus, el neerlandès Jeroen Lenaers, va reconèixer dijous les dificultats que havien tingut en l’organització de la missió: “He d’informar-vos que aquesta missió ha estat una de les més difícils d’organitzar a causa de la moció de censura contra el govern espanyol. Treballem molt intensament per poder tancar l’agenda i reunir-nos amb prou interlocutors.”

Sabotatge espanyol a la missió Pegasus i una agenda sorprenent que margina les víctimes catalanes

Sobre això, la delegació s’ha trobat com la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, ha fet coincidir la moció de censura de Vox amb la visita dels eurodiputats a la cambra, de manera que ha estat gairebé impossible que la missió hagi pogut fer res.

Si bé en l’agenda original preveien de reunir-se amb ministres del govern espanyol, que suposadament van ser espiats amb Pegasus, com ara Margarita Robles i Fernando Grande-Marlaska, a més del president espanyol, Pedro Sánchez, finalment, amb l’excusa de la moció de censura, solament hi haurà una trobada amb el secretari d’estat d’Afers Europeus del govern espanyol, Pascual Navarro.

També havien de parlar amb el Defensor del Poble espanyol, Ángel Gabilondo, però també els ha plantat, i els ha enviat Andrés Jiménez Rodríguez, cap de l’àrea de Seguretat i Justícia d’aquesta institució, i no es podran trobar tampoc amb cap representant del CNI, tot i que d’entrada havien previst de reunir-se tant amb la directora actual com amb l’anterior.

​​Deu vergonyes d’Espanya i un element inquietant que revela l’informe Pegasus del Parlament Europeu

La de l’estat espanyola és la sisena missió organitzada pel comitè, després de les d’Israel, Polònia, Grècia, Xipre i Hongria. Les conclusions de la comissió d’investigació, amb un esborrany molt crític amb les autoritats espanyoles, i que inclourà recomanacions, es votarà en comissió el 26 d’abril. Més tard, la qüestió es votarà al ple del Parlament Europeu.

La reunió amb representants catalans

Aquesta mateixa tarda, els eurodiputats es reuneixen a la seu del Parlament Europeu a Madrid amb membres de la comissió Pegasus del parlament català: d’ERC, hi haurà Marta Vilalta i Josep Maria Jové; per part de Junts, Albert Batet i Josep Rius; de la CUP, Montserrat Vinyets i Xavier Pellicer; del PSC, Òscar Aparicio; dels comuns, Lucas Ferro, i Alberto Tarradas de Vox.

La primera jornada acabarà amb una trobada amb tres periodistes espanyols: Miguel González, d’El País, que és qui va publicar les filtracions del CNI per fer veure que l’espionatge fou legal i circumscrit a divuit persones i no a les seixanta-cinc que denunciava Citizen Lab; Juanma Lamet, d’El Mundo, i Javier Chicote, de l’ABC, que ha qüestionat repetidament la credibilitat de l’informe de Citizen Lab i ha dit que el Catalangate era una maniobra de Puigdemont.

Les úniques víctimes amb qui parlaran de manera oficial seran el president Pere Aragonès i la consellera Meritxell Serret, i possiblement també el regidor a l’Ajuntament de Barcelona Ernest Maragall. D’espiats, a més d’Albert Batet, que forma part de la comissió Pegasus del parlament, també es reuniran amb la diputada de Junts al congrés espanyol Míriam Nogueras i el d’EH Bildu Jon Iñarritu, com a membres de la comissió de defensa del congrés espanyol.

Tot i els casos d’espionatge, no hi ha cap entrevista amb membres de la societat civil catalana espiats amb Pegasus, ni d’Òmnium ni de l’ANC. Ni de cap dels advocats o professionals que també van ser víctimes de l’espionatge il·legal. En canvi, els eurodiputats sí que es reuniran amb la cap de l’àrea de Drets Humans, Justícia i Afers Interns d’Amnistia Internacional Espanya i representants de dues entitats que no tenen res a veure amb l’escàndol Pegasus: l’associació Rights International Spain i l’organització ultraespanyolista Fundación Civismo.

Sobre aquesta qüestió, l’ANC, Òmnium, ERC, Junts i la CUP van denunciar la setmana passada en un comunicat conjunt davant el comitè Pegasus els “intents evidents” de l’estat espanyol d’obstaculitzar l’avenç de la missió. Per la seva part, el president de la Generalitat entre el 2018 i el 2020, Quim Torra, va demanar divendres a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, al president de la Comissió Pegasus, Jeroen Lenaers, i a la ponent de l’informe de la Comissió Pegasus, Sophie in ‘t Veld, que es reunissin amb les víctimes, com ell mateix, perquè considerava que hi havia una absència important dels espiats.

Els membres de la missió Pegasus

Els noms de les persones amb qui s’entrevisten els decideix la majoria de diputats de la comissió, en què els grans grups tenen molt de pes: el popular i el socialista, amb una forta presència d’espanyols, a més del grup de Renew, en què hi ha la ponent, Sophie in ‘t Veld, molt crítica en el seu informe preliminar amb el paper d’Espanya. Els membres de la missió seran la ponent mateixa, el president de la comissió, Jeroen Lenaers (PP europeu), l’eurodiputada d’ERC i vice-presidenta de la comissió, Diana Riba, l’austríac Hannes Heide (grup socialdemòcrates), la polonesa Roza Thun (Renew), l’eslovac Vladímir Bilčík (PP europeu), i els eurodiputats espanyols Juan Ignacio Zoido (PP), Ibán García del Blanco (PSOE) i Jorge Buxadé (Vox).

Fa més de quaranta anys que Pius Alibek Hermez (Ainkawa, Irac, 1955) viu a Barcelona. És cuiner, lingüista i traductor. Pertany a la minoria siríaco-caldea, és de religió cristiana i té com a llengua materna l’arameu, l’idioma de Jesús. Diu que no té pensat de tornar a l’Irac, per militància. Perquè considera que tornar-hi seria acceptar com a normal allò que hi van fer els Estats Units d’Amèrica. Explica que la intervenció occidental ha destruït el país: “Ara l’Irac no té infrastructures, és un país sense servei d’aigua potable, sense electricitat. I un dels països més corruptes del món.”

Hi parlem amb ocasió del vintè aniversari del començament de la invasió de l’Irac. El 2003, Alibek es va convertir en un referent de les mobilitzacions contra la guerra. De fet, el 2004 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona per la seva tasca en favor de la pau. Ens rep al cafè Diamant del barri de Gràcia de Barcelona. En pocs minuts, a la terrassa de la cafeteria, el saluden unes quantes persones. És conegut al barri perquè va regentar el popular restaurant Mesopotàmia, especialitzat en cuina iraquiana, al carrer de Verdi.

—Avui fa vint anys que va començar la invasió de l’Irac. Com ha canviat aquell moment la història del país?
—La intervenció occidental ha destruït l’Irac. L’objectiu no era Saddam Hussein, perquè el podien haver matat als anys noranta quan va envair Kuwait i no ho van fer. L’Irac no responia als interessos de les potències occidentals i era considerat un perill. Era un país en procés de ser industrialitzat, amb un gran potencial humà i molts recursos naturals. Per això se’l van carregar. Ara l’Irac no té infrastructures, és un país sense servei d’aigua potable, sense electricitat. I un dels països més corruptes del món.

—I com era l’Irac que vau deixar?
—Era un país amb molt potencial. Tenia un sistema dictatorial, però una economia forta i una població molt ben preparada en l’àmbit professional i acadèmic. L’Irac podria haver arribat molt lluny si hagués viscut en condicions normals. La taxa d’analfabetisme es va reduir moltíssim en pocs anys. Les dones podien sortir al carrer amb normalitat, estudiaven i treballaven. No hi havia llibertats polítiques, però hi havia molt benestar. L’iraquià no sabia què era la pobresa, tenia totes les necessitats cobertes per l’estat, tots els serveis eren gratuïts. Les millors universitats del món àrab eren a l’Irac.

—Tornaríeu a l’Irac, avui?
—No.

—Per què?
—Per principis. El que s’ha fet a l’Irac és un crim en tota regla. Em nego a tractar-ho com si fos un fet normal. Tornar a l’Irac seria acceptar el que ha passat, em supera. No és acceptable. No vull tenir aquesta complicitat. I va més enllà de la invasió del 2003. No puc acceptar tampoc l’embargament total a l’Irac el 1990. Va causar la mort de gairebé 800.000 nens iraquians menors de cinc anys per falta d’aliments i medicaments. Això és un crim contra la humanitat.

—Encara que les vostres filles us diguin d’anar-hi, us hi negareu?
—Sí. Les meves filles no coneixeran mai l’Irac que jo vaig viure. Per a elles, anar a l’Irac és com anar al Japó. Què hi tinc a veure, jo, amb el Japó o amb l’Irac d’avui dia?

—Vint anys després, ni Aznar, ni Blair ni Bush, no han demanat perdó als iraquians. Fins i tot, en declaracions recents, Aznar ha dit que està orgullós d’allò que va fer.
—Aznar no demanarà perdó als iraquians, no té escrúpols ni consciència. S’hauria disculpat si alguna institució prou important l’hi hagués obligat. No ho farà per consciència pròpia, perquè no en té. Algú demana perdó quan té remordiment de consciència o quan té por. Però en el cas d’Aznar, no hi és cap de totes dues coses. És impune.

—Els americans van justificar la invasió tot dient que portarien la democràcia a l’Irac.
—La democràcia no s’imposa per la força de les armes. Si la Xina vol imposar la seva ideologia política sobre Hong Kong per la força, tothom veu clar que és immoral. Però si els països occidentals volen imposar la seva ideologia política a l’Irac, no, és una benedicció. Deixem-nos d’enganys. Abans de la invasió, l’Irac era un país laic i ara és governat per partits islamistes. Això és portar la democràcia?

—Els EUA i els seus aliats van dir que protegirien les minories ètniques i religioses. Penseu que ho han complert?
—En absolut. Els cristians de l’Irac són perseguits. Abans de la invasió, hi havia gairebé un milió de cristians al país. Al cap de deu anys, en quedaven menys de 200.000. L’èxode és total. Gairebé el 80% ha hagut de marxar. Durant el temps de Saddam, que era un dictador i això és evident, aquestes persecucions religioses no existien. La justícia no ho permetia, era implacable. Les altres religions se sentien còmodes. La persecució va començar a partir del 2003 i hi van participar els americans mateixos.

—Com hi van participar?
—Van donar via lliure a milícies i grups armats que tenien per missió la persecució d’intel·lectuals iraquians i dels cristians. Els ideòlegs principals del nacionalisme àrab són cristians, com ara Tarek Aziz, ministre d’Interior iraquià. Tant a Síria, l’Irac i el Líban, la minoria cristiana era molt ben situada en l’àmbit social i cultural. Tenia un pes dins el sistema polític i era un buc de contenció ideològic de l’islamisme polític. Per destruir tot el pensament lliure, havien de ser eliminats. Les potències occidentals han implementat el pensament de l’islamisme polític a la regió perquè afavoreix els seus interessos.

—La invasió de l’Irac va commoure bona part de la societat civil, especialment al món àrab. Creieu que ha estat un punt d’inflexió en la manera en què el Llevant veu l’occident?
—És difícil de valorar perquè la percepció de l’occident al món àrab és complexa i variada. És evident que la població no és ximple i veu que hi ha una intervenció externa al seu país. Això causa ressentiment. En tots els intents del món àrab de buscar un sistema polític estable i una millora de les condicions socials, hi ha hagut intervencions occidentals, sobretot a partir dels anys vuitanta i noranta, amb la introducció de l’islamisme polític. El nacionalisme àrab, al començament, era una ideologia amb el suport de l’occident. Va començar com una lluita contra l’ocupació otomana. Les potències occidentals el van fomentar fins que es va convertir en una amenaça. Síria i Egipte es van unir en un sol país i l’occident es va posar en alerta. Per això van substituir el pensament nacionalista per l’islamisme.

—Als Països Catalans es van fer unes quantes manifestacions en contra de la guerra. La del 15 de febrer a Barcelona va ser especialment impressionant, amb un més d’un milió de participants. Com ho vau viure com a barceloní i iraquià?
—Era una barreja de consciència i d’emocions. Tu sabies que allò era una gran mentida i que volien cometre un crim horrorós contra la població iraquiana. Conscientment, havíem de mirar d’evitar-ho com fos. I sabíem que no es podia, perquè el poder és el poder. Després hi ha la part emocional. Les víctimes són la meva família, els meus amics i els meus veïns. És on vaig néixer. Jo vaig viure els primers mesos entre la guerra de l’Iran i l’Irac i vaig conèixer la destrucció. De sobte, veure una bola de foc que passa pel cel de casa teva impressiona. Doncs imagina’t què van fer milers de tones de bombes que van llançar sobre l’Irac i ja havien llançat el 1990.

—Quina situació hi ha ara a la vostra població natal, Ankawa, al Kurdistan?
—És trist, però sovint el perseguit, quan té poder, esdevé perseguidor. El poder corromp. La minoria cristiana que viu al Kurdistan, entre els quals al poble on vaig néixer, sempre havia simpatitzat amb el kurd, en contra de Saddam Hussein. Fins i tot n’hi havia molts que pertanyien a partits kurds. Una volta Saddam cau i els kurds guanyen poder perquè eren aliats dels invasors, aleshores són ells qui neguen els drets a les minories dins el Kurdistan. No solament dels cristians, també dels iazidis. La víctima esdevé botxí.

 

L’historiador Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1963) acaba de publicar un volum de més de nou-centes pàgines dedicat al polític Manuel Carrasco i Formiguera. Intitulat Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa (Viena Edicions) i prologat pel president Quim Torra, el llibre pretén de recuperar la veu del dirigent catalanista i cristià més enllà de l’execució pels franquistes el 9 d’abril de 1938.

Durant deu anys, Duran, que treballa al Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, s’ha capbussat en arxius i hemeroteques tot seguint el rastre de qui considera “una figura cabdal per a entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que va deixar una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX”. De la Lliga Regionalista a Acció Catalana i, d’aquí, a Unió Democràtica, Carrasco va desplegar una activitat incansable que el va portar a ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera, però també a diversos càrrecs durant la República.

Parlem amb el seu biògraf, tot resseguint també la seva pròpia trajectòria, marcada pel mestratge de Josep Termes i Albert Manent.

—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—D’un llibre que els meus pares em van regalar per Reis quan tenia set anys: La Història de Catalunya il·lustrada, de Ferran Soldevila i Josep Granyer. El pares eren d’una generació que ens va transmetre silencis significatius, com una mena d’orgull d’una època brillant de la cultura catalana que la guerra havia esborrat. Volia saber d’on venia aquesta esperança desfeta que intuïa i, d’alguna manera, explicar el que ells no m’havien explicat.

—Quins van ser els vostres mestres?
—Josep Termes em va dirigir la tesi sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i compartia amb ell moltes coses, a banda de la passió pel Barça. Com ara, la seva brillant idea del catalanisme popular, que va esbossar. Per altra banda, també m’ha influït Albert Manent. Per a algú que s’acabava de doctorar, poder parlar de tu a tu amb una eminència com ell era molt estrany. Amb la seva forma noucentista de procedir i el seu conservadorisme a l’anglesa, tenia un ventall de coneixences i interessos de tota mena.

—Vau dedicar la tesi doctoral a la Protectora de l’Ensenyança Catalana. D’ençà de llavors, cap on us heu orientat?
—La meva recerca em va porta cap a la institucionalització catalanista no partidista i, especialment, tot allò que té relació amb el concepte de catalanització del poble català. Veure com la cultura i la llengua han anat sobreposant-se als seus il·lustres destructors ha estat el fil de la meva feina.

—Formeu part de la junta d’Òmnium Cultural.
—Vaig tenir l’honor de formar part de la junta de Jordi Cuixart. Quan va estar empresonat vaig tenir-hi una relació epistolar intensa. Com a catalanista, va ser un honor servir el país quan creia que estava a punt d’assolir la seva sobirania nacional plena… Sembla molt bonic per a un historiador viure la història en directe, però jo no la vivia com a tal, sinó com a militant, amb la por pel risc que preníem. Si el president de l’entitat entrava a la presó, hi podia entrar en bloc tota la junta. Per a algú dedicat bàsicament a l’estudi, va ser un període convuls.

—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera, abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys. Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.

—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats,com Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres, últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer, havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme. Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.

—Què heu descobert?
—M’hi vaig posar amb la creença errònia que era un personatge amb poca aportació teòrica. Un gran error. Quan vaig començar el llibre, em vaig endur la sorpresa que el programa catalanista de Carrasco era el que em podria pensar que existiria però no pas el seu abrandat republicanisme ni com, per a ell, la doctrina catòlica havia esdevingut una proposta política eficient per a una societat democràtica. No es va inspirar en els proto-demòcrata-cristians del moment, sinó que es va fer el seu pensament social-cristià a mida.

—La seva mort ominosa ens ha impedit d conèixer-ne el pensament i personalitat política?
—Aquest llibre es podria haver escrit encara que Carrasco i Formiguera hagués tingut un altre final. És important, no per la seva mort, sinó per la seva vida. Fer parlar Carrasco, que és el que em proposo, ja té prou gruix. Però, com passa amb Companys, la mort amaga el coneixement de la seva trajectòria. No és obcecat amb quatre principis, sinó un home amb uns valors que adequa –Catalunya, la República, adaptar la fe cristina a una societat moderna…– i que vol donar exemple fins al final, amb totes les conseqüències.

—Nació, república i cristianisme formen la seva tríada?
—I en ordre invers funcionaria igual. A mi m’agrada definir-lo com un nacionalista republicà d’inspiració cristiana.

—De quina manera continueu el que en van escriure Hilari Raguer i Josep Benet?
—La millor manera de seguir-los és no repetir-los. Ells se centraven en la trajectòria que portava a l’afusellament, en unes circumstàncies democràtiques, nacionals i eclesials concretes. Ara les circumstàncies han canviat i tocava veure què deia Carrasco, perquè ja en coneixíem la vida. Aquest llibre és possible gràcies a la seva feina i és complementari.

—“La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”, va deixar escrit. Va ser un dels primers independentistes?
—És un independentista que surt d’un lloc d’on no havien de sortir independentistes: la Joventut Nacionalista Catalunya, l’escola de quadres de la Lliga Regionalista. El seu és un catalanisme de la flamarada, de les ballades de sardanes, de les trobades de masses, de l’esport, de la llengua, de denunciar els militars i les renúncies de la Lliga… I defensa el dret de l’autodeterminació dels pobles en el moment del Pacte de Sant Sebastià. Amb la República, tot i que veu que no és possible la independència, vol avançar en una idea d’independència no separatista i molt cristiana: les persones per viure lliurement s’agrupen en la nació, que ha de viure fraternalment en pau amb les altres nacions en una humanitat en pau.

—El seu enfrontament amb la dictadura de Primo de Rivera el va portar a la presó de Burgos, allà on quinze anys després va ser executat.
—La seva és una trajectòria coherent: ell, que ha estat engarjolat en les presons de la monarquia i l’exèrcit espanyols, no pot fer res més que mantenir el suport a la Generalitat republicana, malgrat que n’és crític. En un míting ja diu que allò que ell defensa pot tenir conseqüències per a la seva vida.

—És un teòric o un activista?
—Els seus néts, recollint els records dels seus pares, parlen d’un pare molt proper que enlairava estels i compartia jocs amb els fills. Al costat d’això, té una activitat política molt intensa i una relació estreta amb la premsa. I, malgrat tot, de tant en tant necessita ressituar-se intel·lectualment. Ho fa l’any 1930, després del Pacte de Sant Sebastià, el 1932, quan s’aprova l’estatut, i, posteriorment, el 1934, després dels fets d’octubre. L’any 1936, veu venir el que vindrà i diu que el catalanisme ha aconseguit una cultura europea moderna, però amb un resultat polític modest.

—Un dels moments més importants va ser el pacte de Sant Sebastià i la proclamació de la República catalana. Com ho va viure?
—El 14 d’abril de 1931 va dir a la seva filla que era el dia més feliç de la seva vida, però l’endemà se’n va anar a Madrid a negociar, per ordre de Macià, amb el govern provisional de la República. És l’independentista que viu la il·lusió del moment en què s’ha fet realitat el seu somni, però també qui fa de frontissa entre dos governs amb agendes ben diferents.

—Es va quedar tot sol defensant l’Estatut de Núria.
—El 9 i 10 de juny va defensar la integritat del text aprovat en plebiscit pels catalans. Per defensar aquesta voluntat va ser exclòs del grup parlamentari català. Llavors ja va quedar desautoritzat durant la discussió de la constitució republicana, per la seva posició sobre la laïcitat de l’estat.

—Va ser regidor de la Lliga, conseller d’Acció Catalana i, finalment, dirigent d’Unió Democràtica. No va dubtar a canviar de partit?
—Creia que eren els altres que canviaven d’opinió, no pas ell. Com a pratià, quan la Lliga va optar per ser la crossa del sistema de la Restauració en decadència, amb Cambó al capdavant, va pensar que no era el seu partit. D’Acció Catalana, un partit liberal on creia que havien de conviure laics i catòlics, se’n va anar quan va veure que la seva posició sobre la laïcitat de l’estat no era majoritària. Llavors va entrar en un partit petit fet a la seva mida, de cristians volgudament allunyats de la jerarquia, que socialment promou el cooperativisme i la participació dels obrers en la direcció i l’accionariat de les empreses. Propostes d’una democràcia sòlida, que si t’ho mires bé, eren per a un país que no existia.

—Com a catòlic, com creia que havien de fer política els creients?
—Tenia molt clar que la política d’inspiració cristiana l’havien de fer els laics, preservant la institució de l’Església, que s’estimaven massa, al marge de la política i els seus enfrontaments. I aquest no era el tarannà habitual dels catòlics durant la Segona República, que feien participar la jerarquia al debat polític.

—Va ser detingut quan anava cap al País Basc. Quina relació tenia amb el nacionalisme basc?
—Per als bascs era la gran esperança blanca dels nacionalismes hispànics peninsulars i s’hi sentia reconegut i estimat. Unió va agafar el model del PNB com a partit moviment. I els bascs buscaven en Carrasco, un catòlic i republicà com ells, una pista d’aterratge per a integrar-se en la vida política republicana.

—Per què Carrasco, ara?
—Si només parléssim del Carrasco màrtir, sense interessar-nos per la seva vida, el mataríem dues vegades, parafrasejant una cita d’Elie Weisel, perquè ens n’hauria desaparegut l’ànima. Si no estudiem el seu pensament i la seva vida, ens perdríem el seu testimoni. Al capdavall, potser es perd el rastre del subjecte, però ens queda el predicat: la utopia d’una independència de pobles fraterns on els pobles siguin lliures i visquin en pau continua essent vàlida.

Divendres la Universitat Autònoma de Barcelona va acordar de suspendre de sou i feina a partir d’avui un professor de filologia hispànica per abús d’autoritat a fi d’obtenir un benefici indegut, segons que deia el comunicat oficial amb ambigüitat calculada. TV3 i el diari Ara han difós que una estudiant de doctorat havia denunciat el professor per assetjament sexual, acusació a què s’han afegit set estudiants més. Un altre professor de la mateixa universitat ja havia estat suspès de les seves funcions quan fou condemnat a un any i mig de presó i nou d’inhabilitació per l’Audiència de Barcelona.

És escaient que la universitat s’avanci a la sentència judicial activant un protocol per a protegir les víctimes d’assetjament mentre la denúncia es resol als tribunals. En el cas de l’hispanista de l’Autònoma la decisió de retirar-lo de l’aula era apropiada del moment que a la denúncia d’assetjament s’hi afegeix mala praxi educativa, com es desprèn del fet que en un període de cinc anys deu doctorands de catorze en prescindissin com a director de tesi. Malauradament, la prepotència no és infreqüent a les càtedres espanyoles. Fa anys, durant un congrés de literatura a Madrid, vaig presenciar el desaire d’un altre hispanista d’aquella mateixa universitat a una jove doctora que s’hi va acostar per a regalar-li el seu nou llibre, segurament el primer, amb il·lusió d’alumna delerosa del compliment del mestre. Aquell energumen amb ínfules de càtedra va prendre el llibre, el fullejà un instant i va expel·lir aquest exabrupte, que tradueixo del castellà: “Això és una merda.”

No tinc gens de simpatia per ningú que abusi de la impunitat privativa del funcionariat. I encara menys quan la funció té un cert caràcter impositiu. Encara que recordar-ho pugui semblar fora de lloc, la disciplina del professor suspès és una superfetació del sistema universitari català hipotecat pel nacionalisme d’estat. Sobre la funció de les filologies nacionals en la consolidació de l’estat nació vaig escriure un llibre que una editorial de Madrid va traduir al castellà ara fa catorze anys. Llibre que, per raons específiques del panorama local, ha repercutit més fora dels Països Catalans que no pas dintre. Algú preguntarà a què treu cap relacionar l’assetjament sexual amb la disciplina que s’hi ha vist involucrada en l’ocasió, objectant que no és una xacra privativa de cap branca d’estudi. I tindrà raó absolutament, però el paral·lelisme no es pot pas negligir, car a Catalunya la filologia hispànica ha estat una eina d’assetjament cultural. L’abús de poder a la universitat s’hauria de castigar sempre. Però alhora s’ha de vigilar que el remei a l’abús de l’autoritat relativa d’un docent no comporti l’abús d’una autoritat més poderosa com ho és l’administrativa. En darrer terme, el remei no consisteix a abusar de l’autoritat absoluta de l’opinió.

Escric això alarmat per la petició del conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, d’apartar preventivament els professors tan bon punt hi hagi una denúncia d’assetjament. Cap polític responsable no faria una proposta semblant. En un país on ningú no dimiteix ni quan la disfunció és comprovada, sobta la lleugeresa a què poden arribar persones a qui se suposa un alt grau de deliberació. Per al conseller d’Universitats la presumpció d’innocència no vigeix. Ni és requisit de decència mantenir, ni que sols sigui públicament, el dubte raonable fins que no s’autentiqui la transgressió. A molts polítics l’oportunisme els fa perdre la mesura. Això ha passat i passarà sempre, però avui és sobretot la dictadura de la correcció política la que, com totes les dictadures, fa perdre de vista el significat de “justícia”. Nadal fa mèrits amb les feministes que exigeixen una norma tan sexista com que la paraula d’una dona valgui més que la d’un home. Pretenen que n’hi hagi prou d’acusar un mascle d’assetjament perquè automàticament se’n segueixi la condemna. Demanen en efecte el mateix privilegi que el sistema judicial espanyol atorga als policies i tothom sap quin ús en fan.

Nadal ja no recorda les calúmnies contra Eduard Pujol, damnificat per la passió justiciera, o potser caldria dir “sororal”, d’algunes dirigents de Junts per Catalunya? La pregunta és retòrica, evidentment. Però, malgrat les greus repercussions en l’honorabilitat de Pujol i la credibilitat del partit, com també de la casta parlamentària en general, Nadal advoca ara per convertir aquella conducta en norma sistemàtica: “Quan apareix un cas, sanció immediata de caràcter preventiu. S’ha de ser contundent en inici, perquè si no els temes es podreixen i es perpetuen.” Segons el conseller, cal disparar primer i preguntar després, i vulnerar, doncs, el dret de defensa de l’acusat. Per prevenir que el tema es podreixi abans no arribi la sentència, Nadal proposa de podrir preventivament la reputació de l’acusat.

Sovint l’assetjament és impossible de demostrar i sembla injust de traslladar a la víctima la responsabilitat de presentar proves. La inclinació humana a solidaritzar-se amb la víctima dóna a aquest argument l’aparença de raonable. Tanmateix, la dificultat rau en el fet que la condició de víctima és reversible i el revers de l’assetjament sexual és l’assetjament moral, la difamació. D’ençà dels temps veterotestamentaris que es coneix el complex que m’agrada anomenar de Potifar, per la muller d’aquell guerrer egipci. La història és prou coneguda: la muller de Potifar, despitada pel rebuig de Josep, l’acusa d’assetjament sexual. El seu marit, que és el cap de la guàrdia del faraó, es creu la calúmnia i fa empresonar el seu servidor. La versió bíblica de la història no diu pas si la posterior vindicació i enaltiment de Josep comportà el càstig de la difamadora, però Dante la situa en el vuitè cercle de l’infern, en companyia d’uns altres perjurs.

Fa poc que aquest paradigma de conducta s’ha repetit a Stanford, tot i que amb un desenllaç no tan infeliç per a l’acusat. La notícia la va publicar dimecres The Mercury News de San Jose. L’octubre de l’any passat la notícia de la violació d’una treballadora de Stanford en una dependència de la universitat commogué la comunitat acadèmica. La víctima fou suposadament raptada a la seva oficina, obligada a baixar al soterrani i violada. L’incident immediatament va activar protestes d’estudiants que rutinàriament acusen la universitat de menystenir les víctimes de violència sexual precisament perquè no apliquen mesures com les que demana el conseller Nadal: expulsió fulminant dels estudiants i treballadors acusats d’assetjament. Anteriorment aquesta dona ja havia registrat una queixa contra el mateix home, també treballador de la institució, d’haver-la violada i embarassada de bessons, que deia haver perdut en avortar espontàniament. Després dels atacs, la víctima havia acudit a un centre d’atenció mèdica per l’examen forense i havia signat documents per a cobrar de la Junta de Compensació de les Víctimes de Califòrnia. Els exàmens forenses no van aportar cap prova de violació i uns quants mesos més tard, interrogada per la policia, va admetre que les acusacions eren falses. S’havia empescat les històries de violació perquè l’home no s’havia avingut als seus incentius. La falòrnia tenia a favor l’actual descrèdit del complex de Potifar. Esgrimir-lo en el clima d’opinió dominant més aviat compta contra l’acusat que no pas en profit seu. Per sort per a aquest, com en el cas de Pujol, hi havia constància de missatges comprometedors. L’acusadora havia enviat texts a una col·lega on explicava que convertia la vida de l’home en un infern i deia textualment: “Preparo un pla. Així es [paraula censurada pel Mercury News] als pantalons durant molts dies.”  No se sap si la dona acabarà al vuitè cercle dantesc, però d’aquí a un mes el jutge decidirà si els càrrecs de perjuri que pesen contra ella tindran conseqüències penals. Mentrestant, la universitat encara rumia si, tenint en compte aquests càrrecs, l’acomiadarà de la feina.

Les activistes que acusen la universitat de blanesa amb els assetjadors diuen que continuaran creient sempre la versió de les “supervivents”, com és moda anomenar les víctimes d’assetjament. Una professora de la Facultat de Dret molt crítica de la política de la universitat al·lega que els casos de difamació són extremament rars i en canvi el 40% de les estudiants de pre-grau pateixen violència sexual. Evidentment, tot depèn de què s’entén per violència, però si ens remetem a l’accepció legal del concepte com l’exercici il·legal de la força física o l’amenaça mitjançant l’exhibició d’aquesta força o l’ús de mitjans per a anul·lar la voluntat de la persona, no es pot comprendre que amb aquesta estatística la universitat no sols no es buidi d’estudiants femenines sinó que hi arribin cada vegada en una proporció més gran que no els nois.

Els casos oficials de perjuri són efectivament rars, perquè el pes de la demostració llavors sí que recau en la víctima i perquè el clima d’opinió favorable a l’acusació és un fre molt potent a la defensa dels acusats. Durant la meva vida professional he conegut casos en què la universitat ha actuat molt severament contra professors en situacions dubtoses i he estat testimoni de com es destrueix una carrera i es malmet la vida d’una persona quan algú inventa intencions en absència de fets comprovables. En un ambient d’histèria col·lectiva la mentalitat de la turba preval sobre la racionalitat, i uns per fanatisme, uns altres per por i uns altres per oportunisme apuntalen la culpa sobre rumors i converteixen els rumors en certeses. He vist de primera mà reactivar-se la persecució d’una persona anys després d’uns fets supositius ja penalitzats administrativament. I fer-ho unes militants que no podien tenir accés a la investigació dels fets i que, per a donar a l’empait aparença d’objectivitat, han promogut acusacions fundant-les en intencions atribuïdes a paraules que fora del marc mental de la passió acusadora són del tot innocents.

En aquest cas i en altres casos semblants, la crítica a la universitat per no respondre adequadament a “l’epidèmia de violència sexual” que flagel·la la vida acadèmica es podria revertir i acusar la universitat de preferir sacrificar la carrera de persones que tenen la dissort de convertir-se en blanc de la malícia, la frustració o el ressentiment a enfrontar-se a uns grups d’interès molt motivats i amb una gran influència política. Això, que sempre és lamentable, ho és encara més quan l’afectat és un mestre dedicat i un intel·lectual eminent. En aquests casos, la universitat traeix la seva missió privant-se d’un educador i malmetent una intel·ligència. A quin cercle de l’infern condemna Dante els qui esdevenen injustos per por de ser assenyalats com a còmplices d’un depredador sexual?

Les falles del 2023 a València ja són història. A partir de les vuit de la vesprada d’aquest dia de Sant Josep, les flames van començat a consumir primer les infantils, i a partir de les deu del vespre, les falles grans. Entre totes, vora sis-cents monuments de suro i fusta que ja són cendres.

La falla Kromàtika, d’Exposició-Misser Mascó, guanyadora del primer premi de la secció especial es va cremar a dos quarts d’onze del vespre, precedida per un espectacle pirotècnic. En molt pocs minuts, el monument va quedar convertit en cendres,

La darrera falla a cremar-se va ser la municipal, el monument de Marina Puche titulat Cardioversió Valenciana. La fallera major de València i les autoritats omplien el balcó des d’on es va encendre la metxa que va posar en marxa un espectacle pirotècnic de Pirotècnia Valenciana que, a moments, imitava el batec d’un cor i pintava de roig el cor fet de vareta per l’artista Manolo García.

Com passa cada any, la cremada d’alguns monuments grans s’ha retardat perquè pel seu volum requereixen la presència dels bombers. Ha sigut el cas del monument de la Plaça el Pilar que s’ha cremat després de la del primer premi, o algunes falles de mida mitjana d’alguns barris de la ciutat que van començar a cremar prou després que la falla municipal.

Les falles del 2023 han estat les de la normalitat absoluta després de la pandèmia. Sense cap restricció i amb moltíssima afluència de visitants a la ciutat. El fet que els dies grans coincidiren en cap de setmana han propiciat una allau de visitants.

El batlle de la ciutat, Joan Ribó, ha dit, en declaracions a À Punt que les festes han estat més que normals. Ribó ha fet referència, com a punt negre de les falles, l’agressió homòfoba contra un faller de la falla Tomasos.

També s’ha batut el rècord de fallers i falleres censats, que enguany ha depassat els 103.000.

Les falles infantils

Aquest és el moment en què es cremava la falla infantil de Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal, guanyadora del primer premi d’enguany.

 

Aquesta escena es repetirà durant el vespre quan comencen a cremar les falles grans. El punt culminant serà quan creme la falla municipal.

L’aperitiu de la cavalcada del foc

Abans de la cremà, i com a aperitiu, la Cavalcada del Foc –un anunci del foc i de les flames que ja consumeixen els monuments– va recórrer el carrer de Colom, des del carrer de Russafa fins a la porta de la Mar de València. Dimonis i personatges mitològics i fantàstics van arruixar de foc, de música i de soroll el carrer.