Vilaweb.cat

de nosaltres colors

La necessitat de construir un nou paradigma educatiu és el punt de partida del nostre projecte: ‘de nosaltres colors’, un llargmetratge documental al voltant del procés de transformació d’una escola pública en Comunitat d’Aprenentatge.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

Art de carrer. Construïm barri

La Comissió de Sant Pere Màrtir i Jesús ha estat refundada enguany, amb la intenció de participar plenament en la Festa Major de Gràcia l’any del seu bicentenari. El seu objectiu: guarnir entre tots els veïns i veïnes el carrer Jesús.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

Pablo Laso: robar i passar-la

Per mèrits propis, Pablo Laso és considerat ja un dels millors entrenadors de bàsquet de la història a Espanya.

Tot i uns inicis dubitatius al club blanc, el vitorià va mantenir el càrrec gràcies al fet que Florentino Pérez, conscient de la seva absoluta desconeixença del món del bàsquet, confiés en la paraula dels seus homes forts a la secció: Herreros i Jose Angel Sánchez. Ells li van aconsellar mantenir Laso una temporada més i a la casa blanca encara xalen. Per mèrits propis, Pablo Laso és considerat ja un dels millors entrenadors de bàsquet de la història a Espanya.

Llegiu l’article sencer ací.

El Regne Unit eleva al màxim el nivell d’alerta i desplega l’exèrcit al carrer

La primera ministra, Theresa May, ha anunciat que el nivell d’alerta al Regne Unit passa de ‘sever’ a ‘crític’, el màxim previst. La mesura l’ha presa la unitat antiterrorista dels serveis d’intel·ligència interior britànics, l’MI5, arran de l’atemptat d’aquest dilluns contra el públic que assistia al concert d’Ariana Grande al Manchester Arena i que ha deixat 22 morts i 59 ferits.

El nivell d’alerta ‘crític’ estableix que la possibilitat d’un atemptat és ‘imminent’ i preveu que l’exèrcit prengui el relleu de la policia a l’hora de vigilar la via pública, especialment en punts concorreguts i que poden ser objecte d’atacs terroristes.

Segons May, la decisió d’elevar el nivell d’alerta respon a la dificultat per determinar si el presumpte atacant que es va immolar al Manchester Arena, Salman Abedi, va actuar sol i si formava part d’una xarxa més àmplia.

Germà Bel: ‘Amb la idea de l’espai interestel·lar, Margallo l’encertava sense saber-ho’

Germà Bel és una d’aquestes veus lliures que han de tenir els parlaments per motius de salut democràtica. Parla amb claredat quan se li demana qualsevol cosa. No calla davant de cap pregunta. Acaba de publicar el llibre Cabòries des d’una galàxia ben llunyana (Pòrtc, 2017), que recull articles i reflexions sobre la crisi econòmica, la construcció europea, el populisme, les lliçons de la història econòmica, la qüestió social i, evidentment, la incapacitat de l’estat espanyol per ser l’estat de Catalunya. En aquesta entrevista, comencem parlant d’aquesta última qüestió. Després de la presentació del llibre amb l’ex-ministre Margallo, Germà Bel explica aquí amb pèls i senyals com veu el tram final del procés cap a la independència i parla també dels debats més importants del moment actual.

—Per explicar cap on va Catalunya, parleu de l’agonia del federalisme…
—Un quart de la societat catalana s’ha fet independentista arran de l’agonia del federalisme. Què explica que una part de la societat catalana que no s’havia plantejat mai la possibilitat independentista passés a donar-hi suport? És la desconfiança en poder reformar Espanya d’una forma que Catalunya pogués assumir. Hi ha un procés en què l’agonia d’aquesta expectativa es produeix i miro d’explicar-lo al llibre. De fet, considero que l’agonia del federalisme comença el 1993. Amb la campanya de l’ABC per tot Espanya amb un autobús que explicava que a Catalunya s’estava perseguint el castellà. Jo vivia a Madrid en aquell moment. I em va xocar molt.

—Anys després hi va ajudar el fracàs de l’estatut?
—La idea de Pasqual Maragall l’any 1999 de reformar l’estatut per reformar Espanya es converteix entre el 2003 i el 2005 en un blindatge de Catalunya. I l’estatut del 2005 aprovat el 2006 intenta blindar Catalunya contra la centralització. I en aquest procés, el federalisme va agonitzant lentament fins que el Tribunal Constitucional ho accelera tot. El gran punt de la sentència del 2010 contra l’estatut és que liquida de l’ordenament jurídic espanyol la noció de competència exclusiva. Si no hi ha competència exclusiva, no hi pot haver federalisme. L’ordenament federal es basa en que un nivell de govern no és superior a l’altre en allò que depèn de cadascú. Es va imposar la idea francesa que diu que sempre hi ha d’haver algú que pugui manar de tot, a tot arreu i en tot moment.

—Ara caldrà veure les majories a Catalunya votant. Fa un any éreu molt crític amb el referèndum…
—Sí. I d’una manera força clara i contundent. Vaig ser molt clar en una entrevista en aquest mateix mitjà. Però no era crític amb la idea de votar, sinó amb convocar un referèndum.

—Com us hi poseu ara?
—Miro de ser pràctic. El govern va decidir el setembre portar al parlament la proposta de modificar el full de ruta incorporant el referèndum. La majoria parlamentària li va donar suport. Com m’hi poso? Em poso al costat de la majoria parlamentària. Ningú no té la raó sobre els instruments. La forma de votar és un instrument. Estic convençut que el govern i la majoria parlamentària som tots conscients de les dificultats i avantatges que té cada via. Entenc que la decisió de canviar el full de ruta amb el referèndum es va prendre a consciència i amb coneixement de les conseqüències de cada opció. Quan es pren una decisió així, es prepara la seva execució. Jo tinc l’encàrrec de fer realitat allò que va dir la gent a les urnes.

—…
—Alguns em pregunten si ara estic d’acord amb el referèndum. I la política no va d’això. Com a diputat independent tinc la meva opinió pròpia de les coses que no tenim al programa. Perquè algunes vegades votem el que ens sembla. En allò que no tenim al programa, tenim llibertat de vot. Si la idea del nostre programa electoral era un compromís de preparar la independència, si ho fem amb un referèndum o amb unes eleccions, és instrumental. Perquè l’objectiu no és el referèndum. Jo vaig trobar manca de debat sobre aquesta qüestió. Però un cop presa la decisió, s’ha d’actuar de forma unida.

—Tothom està per la labor? No hi ha dubtes ni pors?
—No sé què vol dir la paraula dubtes. Dubtes en què s’ha de fer? No he estat capaç d’apreciar-ne ni al grup parlamentari ni al govern. Quan fas una proposta de govern com el referèndum i el parlament te l’aprova, estàs obligat a complir. Ningú no ha obligat el govern a prendre aquestes decisions. Per tant, no hi poden haver dubtes. Els compromisos s’han de complir.

—I el dubte de si es podrà arribar al final?
—Aquí introdueixes un factor nou. És que cal tenir en compte que hi ha altres actors que també juguen aquesta partida. Les institucions, els governs i els grups parlamentaris són responsables directes d’allò que està dins de les seves possibilitats. Però les accions que facin els demés les dominen els demés. No són responsabilitat nostra. Si el dubte és què farà el govern espanyol, jo no ho sé. Jo tinc dubtes de què farà el govern espanyol.

—Que el govern espanyol intentarà impedir el referèndum ja es podia preveure, no?
—Jo tenia una hipòtesi que s’ha revelat equivocada. De fet, les hipòtesis hi són per ser falsades. Jo pensava que el govern espanyol deixaria fer intentant convertir el referèndum en un 9-N bis. M’ha sorprès el camí sense marxa enrere en què s’ha ficat el govern espanyol. Un dels problemes que veia a la proposta de referèndum és que pensava que el govern espanyol menystindria el referèndum perquè esdevingués la repetició del 9-N. I ha tingut una resposta molt més abrandada. Més del segle dinou. Més activa. Està tenint una actuació que el compromet molt més com a estat. La reacció de l’estat espanyol dóna més importància i virtualitat al referèndum.

—Això és bo.
—Clar. Perquè el referèndum és rellevant en la mesura que sigui important per a tu i per als altres. Aquesta és la noció d’un joc amb diferents actors. Si només fos important per naltros, podia esdevenir insignificant. Per això m’ha sorprès l’actuació del govern espanyol.

—Perquè legitima el referèndum?
—Sí. T’accepto el sentit de legitimitat de la teva pregunta. Li està donant vigor. Ja veurem quines accions concretes faran per intentar impedir-lo, però amb aquesta actitut eleven la dimensió i el rang del referèndum. Perquè n’han fet una qüestió d’estat.

—L’estat té capacitat d’impedir el referèndum?
—Això depèn de naltros.

—Aleshores, ja està fet.
—Un aparell estatal es pot imposar fàcilment a mil persones. Es pot imposar d’una manera relativament fàcil a deu mil persones. Però és molt més difícil d’imposar-se a cinquanta mil o cent mil persones. També es pot imposar fàcilment a un grup de consellers i diputats. Però si el govern de Catalunya posa les urnes, no les podran pas retirar. Depèn de tothom que ho puguin fer. L’obligació executiva del govern de Catalunya i la responsabilitat política dels partits que formem la majoria independentista és arribar al final perquè es faci el referèndum.

—I amb això ja n’hi haurà prou?
—Aquesta no ha de ser l’única força. Se’n necessita més. Una de els coses que més m’ha agradat aquests últims mesos és la determinació de la gent. He fet molts actes darrerament amb l’ANC i Òmnium. I veig determinació i consciència del moment. La gent té clar que la cosa va més enllà del govern i dels diputats. Si la pregunta que em fas és si l’estat espanyol ho pot aturar, la resposta és que depèn de naltros. I aquest naltros és tot l’espai sobiranista. També els sobiranistes no independentistes. Depèn de si aquest espai consenteix que l’estat espanyol faci d’estat.

—I aquests sobiranistes no independentistes estan disposats a tenir la determinació necessària?
—Dins la societat en sentit bàsic, una gran part dels que estan a favor del dret de decidir però no necessàriament a favor de la independència tindran la determinació necessària. Ho faran per sentit democràtic. Entre els quadres polítics del sobiranisme no independentista, la meva experiència al parlament és que cerquen moltes excuses i tenen moltes ambigüitats. Hi ha molta ambigüitat calculada. És evident que estan a favor d’un referèndum acordat. Ep! Jo també el prefereixo així. Però no hi haurà mai un referèndum acordat. Perquè el problema d’Espanya no és la independència sinó la sobirania. Allò que trenca la columna vertebral d’Espanya no és que Catalunya se segregui; és que Catalunya sigui una nació.

—Demanar l’aval de la Comissió de Venècia és ambigüitat calculada i excuses?
—Hi ha dues teories. La ignorància. O la tinta de calamar. No crec que sigui un tema d’ignorància. Ja ho saben que la Generalitat no pot demanar l’actuació de la Comissió de Venècia. Per tant, busquen la confusió. Escampen tinta de calamar. Amb tot, aquests processos són molt dinàmics i canviants. I hi ha molts actors diferents. Fixem-nos amb l’actitud del senyor Nuet. És una actitud exemplar. Des d’una perspectiva institucional com a membre de la mesa del parlament, té una actitud exemplar.

—I què passarà amb els funcionaris, els lletrats del parlament i els cossos de l’administració que puguin quedar exposats?
—Quina és la pregunta?

—Poden ser una font de problemes?
—El què?

—Que hi pugui haver entrebancs per manca de col·laboració o per instruccions contràries de la justícia…
—Veuràs. No sóc jurista. Parlaré dels funcionaris en general. Els funcionaris no tenen l’obligació ni la competència d’interpretar la llei. Tenen l’obligació de complir les instruccions d’aquella persona que d’acord amb la llei està capacitada per a donar-les. Crec que això s’ha negligit completament en aquest debat. Com a funcionari de la universitat, jo no tinc la competència d’interpretar les regles i normatives de les universitats. La capacitat d’interpretar la llei d’universitats la té el rector. Si el rector de la meva universitat em dóna una instrucció, jo no puc dir si és il·legal. L’he de complir i punt. No sé si m’explico. Aquest és el tema.

—A en Lluís Llach li van muntar un festival fa poc per dir això.
—Això que diem és l’actual sistema legal. No conec cap funció pública al món on els treballadors públics interpretin la legalitat de les instruccions que reben. Només hi ha un cas d’acord amb el dret internacional en què es pot donar aquesta situació. Quan les instruccions efecten els drets humans. Si les instruccions rebudes atempten contra els drets humans, el funcionari pot negar-se a complir-les. Però jo diria que posar una urna no és un atemptat contra els drets humans. Encara que alguns vulguin fer-ho creure. No hi ha cap llei que autoritzi als funcionaris a interpretar la llei. Recordem que quan escoltaves el vídeo de Lluís Llach –que és el diputat que més admiro–, no corresponia amb allò que li feien dir en aquell diari. És que és això. Passa que jo tinc més experiència en això de la política i ho expresso de manera més escèptica. Però dic exactament el mateix que deia Llach.

—Aleshores, no et preocupa què puguin fer els Mossos en el moment de la veritat?
—Estic segur que en termes generals la gent seguirà les instruccions que li doni aquell que tingui la competència reglamentària de donar-li. El marc normatiu que tenim ja ara és aquest. Això no necessita nova regulació.

—I si ara els mossos reben l’ordre de detenció del president Puigdemont, ho han de fer?
—Els mossos han de complir les ordres dels jutges en la seva funció de policia judicial. És la lògica que intentava explicar ara mateix. Una altra cosa són les conseqüències i les implicacions que tindria una ordre d’aquesta mena. Però això ja no depèn dels Mossos. No és el joc que depèn d’un de sol. Sinó el resultat del què volen uns, les decisions dels altres i de la resposta de la gent. I qui busqui certeses, s’ha equivocat de segle. O s’ha equivocat d’estat.

—L’estat no pot actuar contra molta gent, però tampoc no pot actuar de manera indefinida. No pot reprimir pels segles del segles…
—Hi ha una confusió. La llei no es pot imposar a molta gent. Quan molta gent està disposada a resistir la llei, falla l’estat. O canvia la llei o falla l’estat. Hi ha una confusió entre estat de llei i estat de dret. Nosaltres vivim en un estat de llei. No vull entrar en cap comparació. Vull que això quedi molt clar. No faig ara cap comparació. Però la llei és la llei és el mantra del sistema judicial de l’Alemanya nazi quan justificava l’aplicació de les lleis d’exclusió racial. Els jutges no nazis deien que ho havien de fer perquè la llei era la llei. La llei és la llei ve d’aquí. No és el positivisme. És el positivisme formalista. Fer una cosa perquè la llei és la llei. La frase romana de ‘la llei és dura però és la llei’ és ben diferent d’aquesta. Nosaltres volem viure en un estat de dret, no en un estat de llei. L’estat nazi era un estat de llei, però no era un estat de dret.

—El títol del llibre és una picada d’ullet a l’ex-ministre Margallo…
—Margallo era el ministre que entenia més la qüestió catalana i el que la vivia amb més passió. Una passió castellana, encara que sigui valencià. Ho viu de manera tràgica. Aquest home presentava informes que deien que Catalunya perdia el 23% del PIB amb la independència. Tenint en compte que en la guerra del 36 al 39 vam perdre el 20%… Margallo va fer la reflexió que Espanya és un estat gran i que, si una part petita se segregava, navegaria per l’espai estel·lar eternament. Més o menys va ser així… Quan vaig sentir les declaracions aquelles, vaig pensar que l’havia encertat completament, però no en el sentit que ell pensava.

—En quin sentit?
—Aquí passen dues coses. En primer lloc, una gran part dels catalans –entre els quals em compto– ja fa temps que naveguem per l’espai a títol individual. En segon lloc, el projecte d’un estat per Catalunya és un projecte de navegació per l’espai estel·lar. Volem un estat per navegar per l’espai interestel·lar. Efectivament, un estat gran com Espanya, o com alguns han volgut per França, pot aspirar a replegar-se endins davant de la globalització. Però un estat petit, per raó de la seva dimensió, no ho pot fer encara que vulgui. Com que no ho pot fer encara que ho vulgui, ha d’adaptar-se al món, canviar i ser molt flexible. La forma que jo tinc d’entendre la independència de Catalunya és així. Un estat petit que, com els danesos, els austríacs o els suecs, ha de canviar i ser molt adaptatiu. Això vol dir navegar per l’espai. Vaig trobar que Margallo l’encertava sense saber-ho.

—Ell ho deia per espantar…
—Ho deia des de la mentalitat d’un francès que pensa que França sempre serà gran i es podrà defensar i atrinxerar internament gràcies a la seva dimensió. Aquesta mentalitat de nacionalista espanyol. És una mentalitat antiga d’estat-nació clàssic que cerca sempre els remeis dels seus problemes en el mercat intern. És la mentalitat més extrema de Le Pen i Mélenchon a França. Aquí ho ha fet el PP reverticalitzant totes les institucions. Des d’una perspectiva d’estat gran no poden entendre que preferim tenir un estat petit. Ho veuen com una debilitat. Però la condició és el món obert. I en aquest món obert, la perspectiva dels estats petits és molt més bona.

—El debat entre oberts i tancats és el tema de fons del llibre.
—Aquest és el debat que s’està fent al món. A tot arreu discutim com les societats encaren els canvis dràstics que ja s’han manifestat de forma gairebé plena després de tres dècades d’acceleració de la globalització. Aquest és un debat al món, a Europa, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona. Per això el llibre comença en el debat de la globalització vist fa setze anys. Als Estats Units van escollir a Trump en una discussió que anava molt d’això. Ell oferia un ‘primer Amèrica’. Anunciava sancions a qui produís a fora si podia produir a dins. En termes europeus, és el debat de fa anys entre alemanys –oberts– amb tots els estats que naveguen estel·larment –Països Baixos, Àustria, Dinamarca…– i els estats-nació clàssics com França o Espanya –més tancats– menys partidaris de cedir sobirania. I aquesta mentalitat és un dels motius que fa que molta gent a Catalunya pensi que aquest no és el seu espai. La mentalitat majoritària a Catalunya és molt més oberta. Oberts o tancats és el debat que ha fet la humanitat cada vegada que hi ha hagut canvis importants.

—I qui la guanya aquesta pugna?
—Als Estats Units va guanyar el tancament. No són batalles definitives. A França l’ha guanyat l’obertura. A la Gran Bretanya el cas és més estrany. Perquè una gran part del Brexit s’explica perquè tenien la sensació d’estar-se tancant dins d’Europa. Per ells, Europa era com un espai més tancat que ells mateixos. El cas britànic és molt complex. Ells consideren que sortint de la UE s’han obert. L’únic país que no es planteja aquest dilema de manera dramàtica perquè té un gran consens és Alemanya. L’obertura és un consens que tan sols qüestiona aquest partit nou d’extrema dreta, Alternativa per Alemanya.

—Hi ha records massa vius encara de certs tancaments…
—Hi ha un record molt viu de les conseqüències del seu darrer tancament, que el va fer Hitler. És molt interessant. I ajuda a entendre la posició d’Alemanya i els països que li donen suport. El més característic de la política econòmica de Hitler no va ser la hiperinflació que va passar deu anys abans de la guerra. Va ser que es va endeutar molt per poder fabricar i comprar armament. No volien fabricar diners perquè recordaven la hiperinflació i s’endeutaven. I tenien un dèficit brutal. Quan fas aquesta política, necessites tancar l’espai econòmic perquè el teu deute no se’n vagi a fora. Quan ets un país potent i tanques l’espai, l’única manera de créixer i aturar les conseqüències negatives del tancament econòmic és ampliant el territori. La paraula clau del règim nazi va ser ‘lebensraum’, espai vital. L’única forma que tenien d’expandir-se no era conquerir mercats sinó conquerir territoris i posar-los dins de l’autarquia. El record és molt viu pels alemanys i pels seus veïns.

—Al llibre parleu també de la crisi econòmica recent. L’hem superada? N’hem tret les lliçons pertinents?
—En tinc dubtes. Perquè no sé si hi ha un diagnòstic compartit i acceptat dels problemes que van fer que la intensitat de la crisi a Espanya fos superior. No va ser l’únic país on va ser gran, però és dels més grans. Altres països van tenir un any dolent el 2009 i es van recuperar. La mirada s’ha de posar als anys pre-crisi quan tot anava bé però tot ja estava passant. La bombolla immobiliària, el deute de les famílies, que ja es veia el 2002-2003. Els factors que tenen especial incidència en la intensitat de la crisi a Espanya i a d’altres països són dos. Són països que van deixar de fer les reformes quan es crea l’euro. La integració monetària exigia més reformes de flexibilitat en les regles. I són països amb un gran endeutament exterior. No sé si tenim consciència que van ser els nostres desquilibris interiors els causants de la doble intensitat de la crisi. Rigidesa i endeutament exterior van ser els dos grans factors que van fer que la crisi fos més profunda a Espanya que a d’altres estats.

—Però en sortim enfortits de la crisi?
—Diria que no estem fent una sortida robusta de la crisi. Estic convençut que en el capítol de reformes no s’ha fet pràcticament res. Són reformes que la majoria dels països europeus van fer a principi de segle. Alemanya les va fer perquè necessitava fer una bona integració dels estats de l’est. I els països escandinaus les van fer per mentalitat d’obertura. Són països petits i dels més flexibles del món. Són països amb una maquinària econòmica i social molt flexible i, per tant, molt productius. I a la vegada tenen un gran consens social en aplicar polítiques de cohesió i redistribució. En conclusió, hi ha un tall evident entre els països que van fer reformes estructurals i els que no n’han fet. Els països petits que volen sobreviure no tenen més remei que fer-les.

Pepet i Marieta: ‘Ens agrada ser els torracollons que posen el dit a la nafra contínuament’

Indignar-se i somriure. Optimisme i reivindicació. Aquesta dualitat és l’essència del nou disc de Pepet i Marieta, que es presenta avui  en societat a l’escenari de la Sala Apolo. Seguint la fórmula de treballs anteriors, La Revolució dels somnis són lletres crítiques –que no pamfletàries– i d’altres més festives com Somriu, on el grup d’Ulldecona es rodeja dels principals grups de parla catalana per a fer un vídeo promocional que ha entrat amb força a les xarxes: ‘Tots els que apareixen al vídeo són una mostra de la bona salut de la música en català avui dia. Estem en una època daurada’, diu Josep Bordes, cantant i líder de la banda. Hem parlat amb ell poques hores abans de l’estrena per a conèixer millor aquest disc.

—Escoltant el disc i llegint amb atenció les lletres optimistes que hi sonen, he pensat que com a grup, esteu en un molt bon moment. És així?
—[S’ho pensa] Sí. Estem en un moment en el qual recollim els fruits que hem anat sembrant durant molt de temps. El que passa és que el projecte Pepet i Marieta ha estat una carrera de fons. Mai hem estat un projecte que hagi triomfat d’un dia per l’altre. Estem en un bon moment? Clar que sí. Però també perquè hem lluitat molt. I potser diríem que la gent ja ens pren més seriosament. De fet avui fem una presentació a l’Apolo la qual es preveu que tingui molta afluència de gent. I això fa cinc anys era impensable per Pepet i Marieta.

—Fa tretze anys que toqueu junts, i certament, l’èxit ha anat venint a poc a poc. Fent-vos un nom. Com s’observa que hi hagi grups que d’un dia per l’altra omplin pavellons i sales de concert.
—Francament, bé. Una cosa que sí de la que ens podem vanagloriar és tot allò que hem aconseguit, ha estat per mèrit propi. Per exemple, quan el 2014 vàrem fer la cançó de l’estiu de TV3, va ser perquè nosaltres els ho vàrem proposar. Quan altres vegades és la mateixa cadena que proposa a un grup que la faci. O sigui, que ens ho hem hagut de treballar molt. Però hem assolit èxits sense padrins i el sabor de l’èxit és doble.

—Ai els padrins.
—Doncs sí. Tenir algun padrí no estaria malament. El que passa és que el nostre projecte ve d’una terra oblidada, una terra de ningú perquè no som ni catalans ni valencians i en aquest sentit som un grup transfronterer. Tenim membres del País Valencià i de Catalunya. Clar, un grup amb aquesta idiosincràsia estava predestinat a haver-se de treballar molt les coses.

—Les lletres són bastant reivindicatives, però dieu que no són pamfletàries.
—Sí. De fet un dia una vegada un noi en un aplec de Vinaròs em va dir: ‘Pepet, tu fas política sense voler’. I em va colpir i és el que he intentat sempre. Òbviament en determinats moments ens hem posicionat políticament i de fet també ho fem en una cançó com Frontera. Però des de sempre ens ha agradat ser un ressò de la ‘vox populi’. El poble és divers i té moltes opinions i mai no ens hem casat amb una determinada ideologia. Però ens agrada ser els torracollons que posen el dit a la nafra contínuament i que els agrada dir les coses pel seu nom, però al mateix temps dir-ho amb alegria, que és una actitud molt de les terres de l’Ebre.

—Ara em parlaves de Frontera. És una cançó que us defineix molt: qui sou i des de quina terra canteu.
—Sí, és que si alguna cosa tenim clara la gent d’aquesta terra, és que a les dues bandes del riu Sénia hi ha una unió sociocultural brutal que el que fa és agermanar i no separar. I això també es tradueix en organismes polítics com la Taula del Sénia. A nosaltres ens han etiquetat com a grup de les Terres de l’Ebre, i ben orgullosos que n’estem, però també hi ha unes terres del Sénia, i fins i tot un Aplec del Sénia o un Aplec dels Ports, que són símbols inequívocs que la unió sociocultural que hi ha entre els pobles a banda i banda del riu Sénia.

—I com a mostra de la vostra faceta reivindicativa dediqueu una cançó al 15-M: Indignem-nos.
—Sí. Volíem fer un homenatge al moviment del 15-M i tot el que ha suposat. Creiem que avui en dia hi ha una revolució social que s’està donant en molts nivells de la nostra societat. Com per exemple les manifestacions de l’Escola Activa, el consum de proximitat, el consum de comerç just, les noves polítiques parlamentàries sorgides arran del 15-M… Volíem posar de manifest que aquesta revolució social ja ha començat, tot i que va pas a pas, perquè no es farà de la nit al dia. Allò que deia John Lennon de ‘You may say I’m a dreamer‘, per això hem titulat el disc com Revolució dels somnis.

—La cançó que està sent un gran èxit és Somriu, on al videoclip apareixen gairebé totes les cares de l’escena musical que canta en català.
—Potser ara la música catalana mereix un homenatge i no ens l’estan fent. Crec que estem vivint una època durada. No només hi ha molts projectes de molta qualitat, sinó que a més, hi ha una resposta del públic. S’ha normalitzat la música catalana i bona prova és que en les festes majors es programa música catalana. Tots els que apareixen al vídeo són una mostra de la bona salut de la música en català avui dia. No només catalana, perquè no hem d’oblidar que segurament els grups més potents són del País Valencià. Estem en una època daurada i és el que volíem mostrar en aquest videoclip.

—Musicalment és el mateix Pepet i Marieta de sempre?
—No perquè aquesta vegada ens hem posat a rapejar, cosa que no havíem fet mai. O incorporem sons electrònics, amb els quals no havíem experimentat. Hi ha altres components que estan començant a posar la seva veu i les seves cançons, com en Xavi i en Carlos. De fet, ell –Carlos–, és el productor del disc i es denota més que mai que som una banda. Hem incorporat ritmes de hip-hop i dance hall, ritmes més juvenils gràcies a la incorporació del bateria Guillem Arnau. Ara bé, la constant de festa i reivindicació amb tocs d’humor no hi falta.

—I cent per cent ballable.
—Sí, és una premissa. S’ha de poder ballar tot. Ens movem molt per festes majors i la gent s’ho vol passar bé. I si els remous la consciència, millor. I la gent ho agraeix.

  • Podeu descarregar el disc ací.

La Plataforma per la Llengua organitza un debat per a entendre la realitat sociolingüística de les Illes

La Plataforma per la Llengua farà avui a les set del vespre un altre debat per a conèixer la realitat sociolingüística de les Illes Balears. L’acte serà al Paraigua de Barcelona, dins el cicle ‘Què me’n dius, del domini lingüístic’. S’hi tractarà del canvi de govern, les millores en la situació de la llengua que presenta l’informeCAT i els objectius que encara s’han d’assolir per arribar a la plena normalització del català a les Illes.

El debat serà moderat per Francesc Marco, historiador i membre de la junta executiva de la Plataforma per la Llengua. Hi intervindrà el periodista i promotor cultural Tomeu Martí, també membre de la junta, que ha estat coordinador de l’Obra Cultural Balear i és director de la ràdio Ona Mediterrània i el diari digital DBalears. Martí ha treballat en mitjans de premsa escrita, col·labora en tot de publicacions, ràdios i televisions i ha escrit una desena de llibres.

Un dels objectius de l’acte és fer èmfasi en la millora de la situació del català a les Illes. En parlava l’InformeCAT d’enguany, que presentava dades positives pel que fa a la llengua, gràcies, principalment, al canvi de govern. En el trentè aniversari de la llei de normalització lingüística de les Illes Balears, el nou govern ha recuperat els articles que havia derogat l’anterior, del PP. Una altra dada molt positiva d’aquest darrer report és l’augment del 41% de les inscripcions per a les proves de coneixement de català a les Illes.

Més informació:

Podeu llegir l’informeCAT ací:

Més informació:

Carme Arenas: ‘En aquest país els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors’

Carme Arenas (Granollers, 1954) presideix des del 2010 el PEN Català, la secció del PEN Club que abasta els Països Catalans. El PEN Club és una de les principals entitats del món en defensa dels escriptors perseguits i de la llibertat d’expressió. El centre català va començar fa noranta-cinc anys i ha aconseguit molt de prestigi a l’exterior, però és una mica desconeguda a l’interior. Per Arenas, traductora, crítica de literatura i professora, ‘formar-ne part és un privilegi i un orgull, perquè és una manera d’exercir la solidaritat envers els creadors i de retornar una part de tot el que feren per nosaltres en els moments més complicats’. Per això mateix, s’ha engegat una nova campanya de captació de socis, amics i simpatitzants. Aquesta dona, que ha girat al català Italo Svevo, Umberto Eco, Italo Calvino, Boccaccio i Maquiavel, entre molts més, es troba abocada cada dia a exercir el subtil art de la diplomàcia cultural. Creu fermament en el treball per la cultura de la base i per això va ser secretària de l’AELC entre el 1997 i el 1999. I l’any 2000 ja va entrar a les juntes del PEN Català.

Una de les tasques tradicionals que ha desenvolupat el PEN Català en aquests noranta-cinc anys d’història és la diplomàcia cultural. Quina importància històrica ha tingut i quina té en aquest moment?
—Parlem tot sovint de diplomàcia cultural perquè des del primer moment hem estat un organisme amb consulta a les Nacions Unides i a la UNESCO i això permet d’exercir alguna mena d’influència al voltant dels governs i potser arribar a ser bastant influents. Hi ha dues menes de diplomàcia i és veritat que al segle XX ha predominat la de l’estat, però ara també hi ha un poder suau que s’exerceix sovint per mitjà de la diplomàcia cultural o la que exerceixen les ciutats amb el diàleg entre si. La cultura hauria de ser un mecanisme per a exercir directament aquesta diplomàcia i el PEN ha tingut influència tant externament com internament quan la política no existia o s’exercia des de la clandestinitat.  En aquests moments la diplomàcia política i la cultural es complementen amb discursos paral·lels que la cultura pot reforçar. Penseu que el PEN Català ha caminat a través de dues dictadures i hem treballat de manera continuada, paral·lelament a les institucions i amb un discurs lliure. També hem aconseguit de projectar la imatge a fora i hem ajudat a imaginar el país a dintre. I ara ho fem des de la imatge seriosa i la modernització. Aquests darrers vint anys el Pen Català s’ha mostrat com una organització moderna amb interlocució a tot el món, molt ben valorada a fora, però no tant a casa.

Per què penseu que no és tan valorada a casa, aquesta entitat?
—Dol més, però és que a casa tot queda més diluït en moltes altres coses. El PEN és com una ambaixada cultural, però en el terreny de la cultura a casa nostra arrosseguem una falta important d’autoestima, no hi ha polítiques culturals que vagin més enllà dels grans titulars i els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors. Es busquen grans aparadors per anar a fora, però no alimentem la base. Tot passa malgrat els creadors, però sembla que no es dóna cap importància a la cultura del país des de la política, quan és el tret que ens diferencia. Som una de les llengües i literatures fundacionals a Europa. Hem de demanar  un pla de cultura pel país, però ha de ser un pla de dignificació. En un país com el nostre no hauria de caldre la subvenció, hauríem de funcionar com en els països on el ministeris garanteixen el funcionament normal i les activitats. La dignitat requereix establir mecanismes per a poder fer les tasques que ens pertoquen, amb tots els controls que calguin, és clar, però sense haver de pidolar.

Heu encarregat un llibre sobre aquests 95 anys de feina a Joan Safont. Què hi haurà en aquesta obra?
—Bé, hem de tenir en compte que cada vegada va apareixent documentació nova sobre el PEN Català, però que és complicat de tenir la història sencera perquè els papers històrics són a Austin, als Estats Units. Ara hi ha l’escriptor Jaume Subirana, que de segur que ens trobarà alguna cosa interessant. Però entre la documentació que hem trobat fins ara hi ha papers essencials per a entendre com va ser l’exili català, gràcies sobretot al fet que Francesc Trabal feia la fitxa de situació de cadascun dels exiliats que tenia controlats, bé directament, bé per referències d’altres. Així podem saber quines mancances tenia cada un i com va funcionar la xarxa de solidaritat per poder-los atendre. Aquesta documentació americana també ha permès de saber que l’estada a Roissy-en-Brie va ser gestionada pel PEN Internacional i és des d’aquí des d’on se segueix la situació de molts escriptors a l’exili. Però també hem descobert que el PEN va ser clau per a la solidaritat amb la gent de dintre, als quals van haver de facilitar en moltes ocasions paquets de menjar, per exemple. El PEN va tenir un paper articulador en molts moments difícils a casa nostra, de la mateixa manera que ara treballem a fora. Tot això apareixerà a la publicació, però la cosa més important d’aquests noranta-cinc anys d’història –i això ho reflectirà el llibre de Safont– és que tothom sap que existeix la literatura catalana a través del PEN.

Un dels programes més ambiciosos que es desenvolupen actualment és el de l’Escriptor Acollit…
—Sí. Barcelona va formar part des del primer moment de la xarxa ICORN de ciutats acollidores, i a partir del 2007 vàrem rebre els nostres primers escriptors acollits, ara fa deu anys. Tot i això, ja havíem format part de programes anteriors de solidaritat, com el del Parlament Internacional d’Escriptors, que no era ben dissenyat i que havia portat alguns problemes. Aquest d’ara és molt més ambiciós i potent. El problema que tenim quasi sempre és amb els visats, perquè de vegades hi ha països amb escriptors perseguits que, en canvi, tenen molt bona relació amb Espanya. I aquestes bones relacions dels estats compliquen molt la sortida de les persones. Va ser el cas del primer acollit, Salem Zenia, que venia d’Algèria, un país amic d’Espanya amb molts interessos en comú. El programa estableix que els escriptors que arriben es queden a la ciutat d’acollida durant dos anys, i si no pot tornar al seu país es busca una altra ciutat o es demana asil o es busquen unes altres fórmules per tal de poder integrar-se al país. En diverses fases del programa, tant Palma com Girona també han estat ciutats acollidores i es treballa per incorporar-n’hi de noves. Hem de pensar que l’esperit fundacional del PEN Club era acollir escriptors escampats per Europa després de la Primera Guerra Mundial, que s’havien quedat sense res, de vegades fins i tot sense país. La solidaritat ha estat la nostra raó de ser. Per això sempre diem que és un orgull ser del PEN. És gràcies a això que funciona un programa com aquest.

—Com se’n beneficien aquests autors? Qui pot demanar de formar-ne part?
—En primer lloc, un escriptor quan se sent perseguit ho ha de comunicar a l’ICORN, la xarxa de ciutats refugi, i després el PEN en verificarà el cas. D’acord amb això, es fa una fitxa i les ciutats acollidores busquen l’escriptor que volen acollir segons aquestes fitxes. En aquest cas, la tria es fa conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona, el PEN Català i l’ICORN d’acord amb diversos paràmetres. Per exemple, nosaltres tenim un pis realment molt petit que fa que l’escriptor hagi de venir sol o, a tot estirar, aparellat. No podem acollir cap escriptor que vingui amb els fills. En canvi, els països nòrdics tenen espais més grans. Al nord d’Europa també hi ha ciutats que tenen més d’un pis, mentre que nosaltres tenim aquest i prou. Cadascú fa el que pot amb allò que té. Però hem de pensar que aquest programa és una gran oportunitat per a tots, perquè els escriptors que vénen i se’n beneficien són uns grans difusors de la cultura de la ciutat d’acollida en la seva cultura. Un dels exemples més paradigmàtics és Bàssem an Nabrís, que escriu en un dels principals diaris àrabs, molt sovint sobre la cultura catalana. Nosaltres treballem perquè aquests escriptors puguin tenir una dignificació de la seva situació. La primera cosa que fan és anar a classes per aprendre la llengua del país. Se’ls atorga un petit sou a més a més del pis del patronat de l’habitatge, però la idea no és que ells visquin de la solidaritat, sinó donar-los el màxim d’eines perquè puguin caminar sols i continuar fent la seva feina. Per això els busquen la possibilitat de publicar, fer conferències i integrar-los en la vida cultural.

El PENCatalà també desenvolupa una política interior amb la intenció d’abastar els Països Catalans. En alguns territoris hi ha hagut governs ben hostils…
—El PEN abraça tot el territori perquè es funda a partir de les literatures i es vincula amb la llengua. Nosaltres tenim socis de tot el domini lingüístic, amb un pes més important al Principat, tot i que també en tenim a les Illes i al País Valencià. Ara, hi tenim interlocutors, després d’uns anys de control de les institucions per forces que eren contràries a la llengua catalana. Però hem de tenir clar que no hem perdut mai la vocació de territorialitat completa i quan hi ha hagut governs desfavorables a la llengua al País Valencià i a les Illes, el govern de Catalunya ens ha ajudat a fer coses, no sols al Principat, sinó a tot l’àmbit lingüístic, perquè aquí hi ha molta consciència que la llengua i la cultura és una i que només ens salvarem si hi som tots. Ara hi ha governs més oberts i no genocides i això ho entenen. Però destruir costa molt poc i reconstruir costa molt més, i en el fons és cada territori qui ha de decidir.

—Heu alertat també molt sovint sobre la precarietat que viuen els nostres escriptors avui dia…
—És que em preocupa molt. Al darrere de la crisi s’amaguen moltes coses i és cert que el sector de l’edició se n’ha ressentit, però no n’hi ha prou per a explicar-ho tot: no veig gens d’interès a dignificar la pròpia cultura. Aquests darrers temps, es parla d’indústries culturals, que és un gran oxímoron, perquè o és cultura o és indústria. I no hi ha cap mena de política d’autor, que és la base de tot, perquè qui fa la cultura és el creador. El nostre programa de beques és molt esquifit. A l’època de la Mancomunitat et servien per anar-te’n dos anys fora a formar-te, però ara amb prou feines són un pedaç. Som en un sector on tothom fa volar coloms i a les coses que costen pocs diners no s’hi presta atenció. A més a més, tenim molts mitjans de comunicació que fan el joc a aquesta situació i que no es qüestionen ni es fan ressò de la migradesa i de la indignitat en què viuen molts creadors. La cultura, l’educació i la sanitat són tres eixos bàsics del país i aquí hauríem de ser valents i ajudar com toca perquè es pugui fer una obra que quedi incorporada al patrimoni. Pel que fa als premis, molts s’atorguen per motius extraliteraris en lloc de premiar que la literatura sigui bona. Ens calen gestors generosos que facin feina callada amb estratègia i projecció de futur, i això no hi és. La cultura es mereix una política seriosa de país.

—Una bona prova de la feina que fa el PEN Català és haver estat escollit per al programa europeu Implica’t…
—Això és molt important per a nosaltres, perquè és un programa de foment de la cultura i la literatura entre adolescents, que és la franja d’edat on pot decaure la literatura i on hem d’atrapar aquests joves per convertir-los en ciutadans que gaudeixin de la cultura en general i de la literatura en particular. Hem estat molt temps preparant el projecte amb socis que també són ciutats europees de la literatura, com Barcelona, i es farà molta feina amb biblioteques, centres educatius i culturals de tota mena per buscar estratègies noves i acostar els adolescents a la literatura i als seus autors des de formats nous i atractius per a ells.

L’estat espanyol supera per primera vegada els 4.000 milions d’euros en venda d’armes

El govern espanyol va exportar material de defensa per valor de 4.051,8 milions d’euros l’any 2016, un 8,9% més que no pas l’any abans, segons que explica la revista The Diplomat. La informació es basa en el report anual de la secretaria d’estat de Comerç espanyola que es va debatre ahir a la comissió de Defensa del congrés espanyol. Segons aquestes dades, Espanya va superar per primera vegada els 4.000 milions d’euros en venda d’armament i va batre un ‘rècord’ establert l’any 2013 amb unes exportacions de 3.907,5 milions d’euros.

El document diferencia quatre categories: el material de defensa dissenyat per a l’ús militar; la tecnologia de doble ús, destinada normalment a l’ús civil; el material de caça i d’ús esportiu, que no es pot aplicar a l’àmbit militar; i el material antiavalots, que inclou l’armament policíac i de seguretat. Els 4.051 milions d’euros fan referència al primer apartat i van anar destinats, principalment, al Regne Unit (1.346,7 milions, el 33,2%), Alemanya (771,7, el 19%), França (183,4, el 4,6%) i Itàlia (138,3, el 3,4%).

116 milions per a l’Aràbia Saudita
Pel que fa als països que no formen part de l’OTAN, les principals exportacions espanyoles autoritzades pel govern de Mariano Rajoy van anar cap als països del golf Pèrsic. 116 milions d’euros van anar destinats a l’Aràbia Saudita, que des de l’any 2015 envaeix el Iemen. D’aquests 116 milions, el 84,9% van ser per a les forces armades, l’11,8% per a la policia i el 3,23% per a empreses públiques. Més de 40 milions van ser de bombes, torpedes, coets i míssils. Aquesta mena de vendes sempre han aixecat polèmica per l’historial de l’Aràbia Saudita en el respecte als drets humans, però el govern espanyol ha dit moltes vegades que no té constància que el material que s’exporta hagi estat utilitzat en conflictes com ara la invasió del Iemen.

És destacable el cas d’Egipte, que també pren part en el conflicte contra el Iemen. Va rebre exportacions per valor de 219,3 milions d’euros en vuit avions de transport, però li van ser denegades dues llicències d’exportació de gas lacrimogen per por que es fessin servir en la repressió interna.

La resta de països del golf Pèrsic també foren destinataris d’una part d’aquestes exportacions. Catar va rebre material per valor de 66 milions d’euros, els Emirats Àrabs van pagar quasi 27 milions d’euros i Bahrain, 19,1. D’una altra banda, l’Irac va rebre material per valor de 52,7 milions d’euros en munició d’artilleria, armes lleugeres i dinou vehicles blindats. Aquestes exportacions –segons l’informe– van anar al Ministeri de Defensa iraquià i foren destinades a la lluita contra l’organització autoanomenada Estat Islàmic.

Ací podeu llegir tot l’informe:

No ho facis mai abans

Agraeixo moltíssim al @vigilantfar l’esforç d’explicar detalladament com hem arribat fins aquí amb la cosa de la negació hipotàctica, i d’una manera tan entenedora que fins els filòlegs vocacionals, els del ‘aixòs és aixins perquè ho diem al meu carrer’, ho poden arribar a comprendre. L’autor té l’elegància de presentar-la, irònicament, com ‘L’article de-fi-ni-tiu (subjecte a revisions, no cal dir-ho)’ sobre la qüestió. Com que a mi, malgrat tot, m’ha quedat un tanmateix, procedeixo a exposar-li’l i que ell decideixi si en vol fer una revisió o no.

Sobre la versió diguem-ne popular o lematitzable (per fer-ne lemes) de la frase dels trons (‘mai caminaràs sol’), res a dir: les explicacions em semblen rodones. El meu tanmateix té a veure amb la forma mesfabristaqueenFabra, ‘Mai no caminaràs sol’ (la famosa hipotaxi).

Diria, d’entrada, que el problema és de concepció. Fabra, citat per @vigilantfar, afirma que ‘Quan en una proposició negativa algun dels mots [els adverbis de negació] precedeix el verb, és costum de suprimir la partícula “no”.’ I, més endavant: ‘Si bé és preferible no suprimir el “no”, de fet se sol suprimir.’ El gramàtic descrivia un fenomen i tot seguit mirava de prescriure, més o menys elàsticament, uns usos que seguissin l’evolució natural de la llengua: un comportament diguem-ne ‘científic’. I la Gramàtica del Català Contemporani (2002) diu: ‘La tendència en el llenguatge parlat actual […] és a prescindir del marcador ‘no’ quan els mots negatius apareixen en posició preverbal.’ El mateix enfocament.

‘Quan algun dels mots precedeix el verb…’, ‘Quan els mots apareixen en posició…’ A mi aquesta ‘rigorositat’ descriptiva em sembla una fugida d’estudi. Si més no ara, quan tot lingüista és conscient de l’acceleració vertiginosa de la interferència. Ho dic d’una altra manera i ho exemplifico. Limitar-se a discutir si quan un adverbi de negació precedeix el verb s’ha de reforçar o no amb la partícula ‘no’ és donar carta de naturalesa a la interferència. Legitimar-la sense combatre-la. Va l’exemple: ‘Ens sorprendrà? Segur! A un actor camaleònic com ell res no l’espanta.’ És tret d’una revista d’àmplia difusió. Més que demanar-nos si aquest ‘res’ ha d’anar seguit de ‘no’, el meu parer és que ens hem de preguntar per quin motiu el redactor escriu aquesta frase tan impostada. En català diríem ‘…no l’espanta res’ o bé ‘no hi ha res que l’espanti’ (i a més aquí no tenim problemes de limitació d’espai, ja que no es tracta de cap titular, ni d’urgència comunicativa, com es proposa intel·ligentment a la peça de referència). Si el redactor ha escrit una construcció sintàctica completament aliena a la llengua és perquè l’ha calcada directament del castellà, molt més prosopopeic en aquesta mena de frases emfàtiques. I, igual que ell, els milers de redactors, tuitaires i publicitaris que calquen de l’espanyol i que, en conseqüència, podria usar com a exemples qualsevol que volgués defensar la tesi que, poso per cas, ‘sí o sí’ és una expressió catalana. Si fas una cerca a Google et sortiran milions de siossinsos d’aquests; vull dir que de jurisprudència en trobaràs per a qualsevol cosa, des de ‘ficar-se en un jardí” fins a les beneitures que escriuen aquests xiquets tan trencadors perquè diuen que ells escriuen com es parla.

No podem fer veure que ignorem les circumstàncies en què ens trobem. En què ‘evoluciona’ la llengua actualment. Si el discurs ambiental promou el poti-poti com a manifestació de llibertat i realització personal, sense adonar-se (i sense explicar a l’ingenu parlant) que això no fa sinó accelerar l’expansió de les llengües dominants, els gramàtics tenen l’obligació, crec, d’explicar-ho. Perquè una cosa és que la necessitat expressiva et demani, com justament explica @vigilantfar, una focalització com la que hi ha a ‘Mai caminaràs sol’, i una altra que la simple imitació dels models preponderants et dugui a arraconar la construcció genuïna en favor de la moda del moment. Per anar pensant, doncs, en la revisió de l’article, proposo estudiar aquesta arrissamenta negativotemporalística que està a punt de batre el rècord mundial de velocitat en suplantació d’una estructura genuïna per un silur. Si els especialistes en tenen ganes, el pròxim dia ho discutim.

Raül Romeva porta el referèndum català al parlament irlandès

El conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, Raül Romeva, anirà al Parlament d’Irlanda per explicar-hi els passos que fa del govern per al referèndum. La House of the Oireachtas ha convidat Romeva a inaugurar la primera sessió del grup parlamentari d’Amics de Catalunya –Oireachtas Friends of Catalonia–, creat per un grup de diputats i senadors del principals partits.

El parlament irlandès és l’últim que ha constituït un grup d’aquesta mena. Des de l’any passat, ja en tenen els parlaments de Suïssa, Estònia i Finlàndia. El Regne Unit també en va crear un, format per membres de la Cambra dels Comuns i dels Lords de tots els partits polítics, i en l’acte inaugural també van convidar-hi Romeva, que va pronunciar-hi una conferència.

Millorar les relacions i promoure la llengua
El grup té l’objectiu de reforçar les relacions institucionals entre Catalunya i Irlanda, estrènyer els llaços comercials i potenciar la representació cultural i social catalana a Irlanda.

També vol promoure la llengua i la cultura catalanes al país i potenciar-hi l’ensenyament del català. Actualment, la Universitat de Cork i la National University of Ireland ofereixen estudis reglats de català i hi ha la intenció d’ampliar l’oferta a més centres. Hom també vol afavorir la presència de grups culturals i entitats, com ara els Castellers d’Irlanda i el Casal Català de Dublín.

En l’àmbit econòmic, actualment, el 24% de les exportacions de l’estat espanyol a Irlanda són catalanes i es calcula que hi ha més de cinc-centes empreses a Catalunya que exporten regularment al país. A més, empreses com Gas Natural, Catalana Occident i Grífols tenen seu a Irlanda.

Un repàs a El País

El diari El País continua explicant-nos la Llei de Transitorietat, en base a un document que tot indica que no és la llei. Supose que argumentaran que tenen dret a fer-ho i no ho discutiré pas jo això. El que ja és, però, molt discutible és que siga decent la manipulació que fa de la realitat, per tal de crear una imatge colpista del parlament i del govern de Catalunya. Sap greu haver de rebatre coses tant elementals i haver-ho de fer assenyalant un mitjà que havia estat en el seu moment el diari més important de l’estat. Però no ens deixen cap altre remei.

Miquel Noguer signava ahir un article (Los secesionistas acapararán las subvenciones para el referéndum) que posa de relleu com pocs la incoherència i el partidisme que practiquen.

Cas número 1: distribució dels espais electorals

Així diu, com si fos una cosa dolenta, que ‘en el cas dels mitjans públics l’organisme distribuiria ‘el 70% dels espais entre les formacions polítiques amb representació en el Parlament d’acord amb els resultats obtinguts en les darreres eleccions’. Perquè diu que ‘això significa que la major part dels espais seria per al bloc que formen Junts pel Sí i la CUP’.

Lògic. Exactament això és el que passa en totes les eleccions a l’estat espanyol, amb l’únic matís que es distribueix el cent per cent dels espais i no el setanta. Ho especifica concretament la Secció VI de la Llei Orgànica 5/1985 de 19 de juny, del Règim Electoral General. Concretament en l’article 71 que diu que la ‘distribució dels espais gratuïts per a propaganda electoral es fa atenent el número total de vots que va obtenir cada partit, federació o coalició en les anteriors eleccions equivalents’. La llei en els articles posteriors regula fins al mínim detall aquesta decisió que en totes aquestes dècades no ha qüestionat ningú. (Recorde que estem parlant dels espais gratuïts i no de les notícies, que en el cas estatal estan regulades pels famosos i infames blocs electorals, que tantes vegades hem criticat alguns periodistes).

Cas número 2: subvencions de campanya

El periodista d’El País insisteix immediatament després, en aquest cas a compte de les subvencions de campanya. Diu ‘aquest desequilibri es repetiria a l’hora d’adjudicar les subvencions públiques per a la campanya, que també es repartirien en funció del nombre d’escons actuals’.

Tornem a la mateixa llei electoral espanyola. El capítol VII es dedica a ‘Despeses i subvencions electorals’ i en les disposicions addicionals s’especifica que l’estat subvencionarà als partits en funció del seu resultat electoral. De fet s’hi fa una referència extremadament detallista, que quants diners rebrà cada partit per escó (un milió cinc centes mil pessetes en la versió original de la llei) referència on queda clar que qui més escons té més diners rep.

Cas número 3. Les organitzacions socials

El periodista continua intentant descriure ‘la discriminació a favor dels independentistes’. Segons el seu document un 30 per cent dels espais electorals dels mitjans públics es dedicarà a les entitats socials, cosa que és una novetat respecte a la legislació espanyola. I en aquest apartat diu: ‘Però també podria haver-hi manca d’igualtat en els espais de propaganda que els mitjans públics deixarien a les organitzacions socials interessades. Aquests espais es repartirien, diu el text, ‘de manera proporcional’. Si aquest criteri s’aplica, per exemple, a entitats com la independentista Assemblea Nacional Catalana o l’antisecessionista Societat Civil Catalana, sempre eixirà guanyant la primera pel seu major nombre de socis’.

En aquest cas no acaba d’entendre la tesi. Supose que el periodista defensa que si es presenten 500 associacions el temps ha de repartir-se de manera equitativa, sense tenir en compte la seua incidència social real. O siga que tinga els mateixos minuts Òmnium que representa 54.000 persones que paguen una quota que els destinats a qualsevol altre grup que represente, per exemple, tres persones. És un argument certament sorprenent que no recorde mai haver vist defensar a ElPaís en cap situació, mai.

Cas número 4. Les instruccions als mitjans

L’article segueix, ara posant de relleu que la Sindicatura Electoral controlarà els mitjans perquè ‘dictarà les instruccions que considere necessàries i resoldrà les reclamacions d’acord amb el procediment que ella mateixa establesca’. I diu que ‘podrà adoptar mesures compensatòries per a restablir l’equilibri entre les opcions sotmeses a referèndum’. Afirma, finalment, que d’aquesta manera ‘es podria corregir la línia informativa dels mitjans —també dels privats— si es considera que està excessivament escorada a favor d’una de les dues opcions que es sotmeten a votació’.

Recorde que el document que fa servir ElPaís no és la llei. Però som-hi. L’article 75 de la llei espanyola que vinc contrastant tot al llarg de l’article defineix les funcions de la Junta Electoral i deixa clar que en matèria de mitjans és ‘l’autoritat competent’, una castissa definició que no deixa ombra a dubtes.

Pel que fa al ‘reequilibri’ que jo sàpiga això només ha passat en una ocasió. Va ser al setembre de 2015 quan la Junta Electoral va obligar TV3 a cedir tota una vesprada als partits polítics unionistes, en una decisió polèmica com poques però que en seu moment no va merèixer cap crítica d’El País. (Tres articles sobre el tema amb cap crítica en cap moment)

No sembla molt coherent que el ‘reequilibri’ no rebés cap crítica d’ElPais fa dos anys, quan era contra els sobiranistes i que en canvu ara la possibilitat de que passe siga una mena d’amenaça a la democràcia —i això malgrat que el mateix diari reconeix que seria en el cas que un mitjà estigués massa escorat a favor d’una de les dues opcions, és a dir tant a favor del sí com del no.

La cirereta: qui pot votar

Finalment, en un paràgraf que no té res a veure amb tot el tema anterior ElPaís afirma que la ‘manca de garanties democràtiques’ (les quatre anteriors ja han vist que no ho serien tals o el sistema espanyol ho seria també) s’estén al cens perquè

‘les persones amb dret a votar, les mateixes que en unes eleccions autonòmiques, es fixen d’acord amb la Llei 4/2010 de Consultes Populars per la Vía de Referendum, que el Tribunal Constitucional va anul·lar precisament el passat 10 de maig’.

Es pot entendre, amb molt bona voluntat però, que ElPaís considere que no es pot fixar el cens electoral d’acord amb una llei impugnada. Ara bé si ell mateix reconeix que el cens serà el mateix que el de les eleccions autonòmiques de quina manca de garanties democràtiques està parlant? O pretén dir-nos que les eleccions autonòmiques, totes, no tenen garanties democràtiques?

No hi ha més article, s’acaba ací. Al costat hi ha d’altres en la mateixa línia i igualment refutables de principi a final però crec que el repàs —paraula volgudament ambivalent— ja és suficient.

Les perles: L’escandalosa reacció de 13TV amb l’atemptat de Manchester i guanyar una ultramarató amb sandàlies

Les perles d’avui

Reacció escandalosa. Durant el programa ‘El cascabel’, de 13 TV, es va saber la notícia de l’atemptat a Manchester, acabat el concert d’Ariana Grande. El presentador, Antonio Jiménez, va donar pas a un periodista que informava dels detalls que se n’anaven sabent, és a dir, que hi havia hagut una explosió, que no se sabia ben bé què havia passat i que demanaven que ningú no anés al Manchester Arena.

Fou sorprenent la resposta i l’actitud del presentador, que, tot i saber que hi havia hagut un possible atemptat amb moltes víctimes, només es va mostrar interessat a saber si el Manchester Arena era l’estadi d’algun dels equips de futbol.

El presentador de 13Tv cuando salta la noticia de las explosiones en Manchester. Vergüenza ajena es poco. pic.twitter.com/weWeHrmF67

— ZerBe (@ZerBe_Zero) 23 de maig de 2017

Una ultramarató amb sandàlies. Es diu Maria Lorena Ramírez, té vint-i-dos anys i ha guanyat la Ultra Trail Cerro Rojo, que s’ha fet a Puebla, Mèxic. Hi han participat uns cinc-cents atletes de tot el món, però ha guanyat aquesta mexicana que ha competit durant més de set hores amb sandàlies. Tal com explica El Periódico, aquesta noia pertany a la comunitat dels raràmuri (‘peus lleugers’), que tenen fama de ser els millors corredors del món. Les sandàlies que duia s’anomenen ‘huaraches’, són molt resistents i d’origen pre-colombí. Abans es feien de pell, però ara es fan amb cautxú de pneumàtics vells.

Les notícies d’avui

Unes declaracions a tenir en compte. Els periodistes del diari Público que han investigat i han destapat l’operació Catalunya contra l’independentisme català han comparegut a la comissió del Parlament de Catalunya que la investiga. El testimoni de Patricia López i Carlos Enrique Bayo ha fet posar els cabells de punta, pel detall amb què han descrit la creació d’una policia paral·lela, amb la connivència de diversos poders públics, per entrebancar el procés independentista català. Vegeu-ne les declaracions ací.

Oferta formal. El govern de la Generalitat demanarà formalment al govern espanyol de començar una negociació sobre els termes i les condicions d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta sol·licitud es farà arribar ben aviat al president del govern espanyol. El govern esperarà ‘una resposta concreta’, segons que ha explicat la consellera de Presidència, Neus Munté, l’endemà de la conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva a Madrid, exposant els termes de l’última oferta per a negociar el referèndum. Ho podeu llegir ací.

I la resposta de sempre. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha estat interpel·lat avui al senat espanyol sobre l’última oferta del govern per a pactar el referèndum. ‘Un president del govern no pot acceptar xantatges’, ha contestat. Rajoy ha assegurat que està disposat a parlar de tot, però no pas amb ‘aquells que amenacen amb una llei de transitorietat jurídica per sortir d’Espanya’. Una llei que ha titllat de ‘disbarat’. Llegiu-ho ací.

Destituït. Podem ha destituït Marc Bertomeu del càrrec d’assessor parlamentari del grup de Catalunya Sí que es Pot (CSQP). Li ho van comunicar el dia 10 de maig. Bertomeu formava part de la candidatura de Jèssica Albiach, contrària a Albano-Dante Fachin i partidària d’entrar dins el nou partit dels comuns, Catalunya en Comú. En parlem ací.

Cas arxivat. El jutjat d’instrucció número 21 de València ha arxivat la investigació reoberta per l’accident de metro del 3 de juliol del 2006, en el qual varen morir 43 persones i 47 varen resultar ferides. Segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià la magistrada considera que no hi ha responsabilitats penals i que no s’ha acreditat que la causa de l’accident fos l’estat del vagó o de les vies. Les mateixes fonts han informat que la decisió ha estat presa després d’estudiar els informes emesos per diversos perits i les declaracions de testimonis. Ho podeu llegir ací.

El govern català rectifica. Finalment els tres representants del govern català que han participat en la reunió del Consorci del Palau s’han abstingut i han facilitat la inculpació de CDC en l’anomenat cas Palau. La decisió s’ha aprovat amb el vot a favor dels dos representants de l’Ajuntament de Barcelona, els dos del govern espanyol i un dels cinc de l’Orfeó Català. Els altres quatre hi han votat en contra. Així doncs, l’executiu català obeeix la moció aprovada la setmana passada al Parlament de Catalunya i que instava el govern a rectificar el seu vot en contra en la reunió. En parlem ací.

Estat Islàmic es fa responsable de  l’atemptat. L’inspector en cap de la policia de Manchester ha confirmat que el sospitós d’haver comès l’atemptat d’aquesta matinada és Salman Abedi, de vint-i-dos anys. L’autoanomenat Estat Islàmic s’ha responsabilitzat aquest migdia de l’atemptat, segons un comunicat de la seva agència de notícies Amaq. Poc abans, la primera ministra britànica, Theresa May, havia dit que la policia havia identificat l’atacant suïcida de Manchester. N’hem parlat ací.

Les recomanacions

Avui a VilaWeb hem publicat una entrevista a l’economista i ex-conseller del Banc d’Espanya Guillem López Casasnovas: ‘La llei de creació del Banc Central de Catalunya ja és feta’.

També hem parlat amb el bioquímic Juli Peretó, que acaba de presentar una traducció i adaptació de L’origen de les espècies, de Charles Darwin.

Us recomanem també aquesta anàlisi de Vicent Partal sobre les ‘quatre Espanyes’, una teoria que el resultat del PSOE a les primàries torna a confirmar.

I finalment, no passeu per alt les opinions d’avui: aquesta, de Marta Rojals, sobre la voluntat del govern espanyol d’inspeccionar els llibres de text catalans; i aquesta altra, de Martí Estruch, sobre el comiat de Raimon.

El món es rendeix a ‘l’ultraterrestre’ Kilian Jornet per la gesta a l’Everest

La gran gesta de Kilian Jornet d’assolir el cim de l’Everest des del camp base en vint-i-sis hores, sense oxigen artificial, ni cordes fixes, ni xerpes, ja ha fet la volta al món. Mitjans de comunicació d’arreu del món, tant generalistes com especialitzats en esports, se n’han fet ressò, exhaurint en la majoria dels casos els qualificatius. És especialment destacable l’impacte en la premsa francesa (Jornet ha viscut durant força anys a Chamonix, al peu del Mont Blanc), que el qualifica d’ultraterrestre’.

Així ho fa Le Monde, on l’ascensió de Jornet ha estat la notícia més compartida del diari durant una bona part del dia. ‘L’ultraterrestre Kilian Jornet escala l’Everest en vint-i-sis hores i sense oxigen’, titula el diari, que afegeix: ‘Amb aquest destacat ascens, el català, anomenat “l’ultraterrestre” ha completat el projecte Summits of my life, que li ha permès de batre els cronòmetres en els punts culminants de cada continent.’

El diari esportiu L’Équipe també sen fa ressò, amb una notícia de l’assoliment del cim, ‘Kilian Jornet assoleix el cim de l’Everest en estil alpí, sense oxigen i amb un temps rècord de 26 hores’ , i amb un recull de les 14 fotografies de ‘la immensa carrera de Kilian Jornet’, que resumeix les seves gestes principals.

En la premsa esportiva veiem també com s’ha fet ressò de l’Everest de Jornet Sports Illustrated: Kilian Jornet escala l’Everest en unes increïbles 26 hores.

L’especialitzada Runner’s World: Kilian Jornet fa el cim de l’Everest de la manera més èpica

I també en premsa generalista, com la revista Newsweek, que fa un repàs de tots els rècords de Jornet. I acaba dient: La frase “no queden muntanyes per pujar”, per a molts metafòrica, per a Jornet és real. Des d’aquí tot fa baixada’.

Presenten una querella contra un usuari de Twitter que lamenta que Guardiola no hagi mort a l’atemptat de Manchester

El col·lectiu d’advocats Drets presentarà una denúncia a la fiscalia contra l’usuari de Twitter Jorge Larios (@ArmyLDH) per incitació a l’odi i la violència. Larios, que ja ha donat de baixa el compte, va dir que desitjava la mort de Pep Guardiola i de catalans en l’atemptat que hi va haver ahir a Manchester.

Drets presentarem denúncia a la Fiscalia contra aquest usuari de Twitter per incitació a l'odi i a la violència. #ProuCatalanofobia pic.twitter.com/xfbKyUxBQO

— Drets (@DretsCat) May 23, 2017

La dona i les dues filles de Pep Guardiola eren aquesta passada nit a l’estadi Manchester Arena on, havent acabat un concert d’Ariana Grande, hi hagué en què es van morir vint-i-dues persones i una seixantena més van resultar ferides.

El CAC alerta de la proliferació del discurs de l’odi ampliat pels ‘nous mitjans digitals’

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha alertat de la proliferació del discurs de l’odi que es veu ampliat pels ‘nous mitjans digitals’, en especial les plataformes d’intercanvi de vídeos i les xarxes socials. ‘És un fet del tot inadmissible en una societat que es vol cada vegada més justa i inclusiva’, ha afirmat Roger Loppacher, president de l’entitat, en el marc de la desena jornada de la Mesa per la Diversitat en l’Audiovisual, que s’ha celebrat a la seu del CAC a Barcelona.

Davant d’aquest convenciment, ha demanat que des de la Unió Europea es permeti que les autoritats audiovisuals puguin ordenar la retirada immediata dels continguts que inciten a l’odi o que perjudiquen els menors. Loppacher ha elogiat la revisió que es duu a terme de la directiva europea de serveis de comunicació audiovisual, que per primer cop inclourà les plataformes d’intercanvi de vídeos, com ara YouTube.

La nova directiva insta a prendre mesures per protegir els menors i lluitar contra els continguts que incitin a la violència o l’odi contra les persones en funció del sexe, la raça, el color, la religió o l’origen nacional o ètnic.

Premis de la Diversitat
En el decurs de la jornada s’han lliurat els IX Premis per a la Diversitat en l’Audiovisual. Aquests guardons s’atorguen a aquells programes, produccions o iniciatives audiovisuals que reflecteixen millor la diversitat cultural.

El programa ‘Latituds’, de Televisió de Catalunya, ha estat guardonat pel reportatge ‘Teixint cohesió a Salt’. Les tertúlies ‘Dones i immigració’ i ‘Burkini’, del programa ‘Ben trobats’, de La Xarxa, han rebut una menció especial.

En la categoria de ràdio, el programa ‘Món possible’, de Ràdio 4, presentat per Olga Rodríguez ha estat el que s’ha endut el premi.

En la categoria de producció audiovisual el guardonat ha estat el documental ‘Quan Lesbos era una porta a l’esperança’, de Josep Ramon Giménez amb la col·laboració d’Stop Mare Mortum.

També s’ha premiat el web www.vinclesdiversitat.org, de l’Institut Diversitas, mentre que el premi trajectòria ha estat per al PEN Català pel programa d’acollida d’escriptors.

El testimoni impressionant dels periodistes de Público sobre la claveguera de l’estat contra l’independentisme

Els periodistes del diari Público que han investigat i han destapat l’operació Catalunya contra l’independentisme català han comparegut a la comissió del Parlament de Catalunya que la investiga. El testimoni de Patricia López i Carlos Enrique Bayo ha fet posar els cabells de punta, pel detall amb què han descrit la creació d’una policia paral·lela, amb la connivència de diversos poders públics, per entrebancar el procés independentista català.

Patricia López assenyala PP, PSOE i Ciutadans
Una de les parts més contundents de la compareixença és aquesta en què Patricia López respon a les preguntes de la diputada de la CUP Mireia Boya. I diu que ‘és evident’ que qui bloca la investigació d’aquesta trama són PP, PSOE i Ciutadans.

—Mireia Boya [M. B.]: Hi ha més noms en aquesta llista d’indecents de què parlàveu?
—Patricia López [P. L.]: És clar que hi falten noms. És una xarxa que pot sobreviure tot aquest temps, que s’ha demostrat que ha fet xantatge a les altes institucions i que creava associacions i acusacions populars per fer frau de llei, com l’Associació Transparència i Justícia o Manos Limpias, per fer xantatges; que controla mitjans de comunicació que només publiquen informació d’una part i que no contradiuen res; que no es fixen si les coses tenen segell o no i ho venen com un informe de la UDEF.

—M. B.: Teniu cap querella per difamació i mentides?
—P. L.: Durant els dos anys d’investigació, a més de la querella del comissari Eugenio Pino, n’he tingudes unes quantes i les han perdudes totes. És que he hagut de demostrar científicament i amb documents oficials cadascuna de les línies que escric a Público. Us en posaré un exemple. La nit de Cap d’Any del 2015, el senyor Eugenio Pino i el senyor Villarejo es van posar d’acord per trucar el cap de la policia judicial de Madrid, que era a l’hospital, amb la seva dona a l’UCI, perquè anés a recollir una denúncia del comissari Villarejo a la direcció superior de policia de Madrid. El dia 4 de gener, dilluns, a les nou del matí, van trucar a casa meva dient-me que si no em presentava a declarar per un suposat delicte de revelació de secrets, em detindrien. Jo era sola a casa, amb la meva filla. Em vaig presentar a la comissaria, em van prendre declaració i no em van detenir. L’endemà passat van trucar al comissari Jaime Barrado, que va enregistrar el cap de la policia judicial de Madrid amenaçant-lo que seria detingut si no es presentava a declarar. Barrado s’hi va negar. Era el 4 de gener de 2016, i avui les diligències encara no s’han lliurat als tribunals.

—M. B.: Heu estat objecte d’intimidacions o amenaces de cap membre del govern espanyol o d’aquesta unitat d’intel·ligència o de la policia o de ningú relacionat amb el partit del govern espanyol o d’alguns dels mitjans de comunicació implicats?
—P. L.: Sí. Coacció i amenaça són tota aquest seguit de coaccions i amenaces. I quan el cap de gabinet del número dos de la policia em va trucar per dir-me que començarien a fer les coses a la brava si no publicava unes determinades coses.

—M. B.: Quin és el paper de mitjans com El Mundo, La Razón, l’ABC, fins i tot La Vanguardia i més recentment El País en aquesta operació de clavegueres de l’estat contra l’independentisme?
—P. L.: El senyor Villarejo en seu judicial declara que té periodistes infiltrats des dels anys noranta. El primer expedient que té a començament dels noranta és per haver filtrat informació a El País. Després, el 1995, va escriure una carta al Ministeri d’Interior en què parla dels seus periodistes infiltrats: Manuel Cerdán i Antonio Rubio. En seu judicial declara que Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta també són els seus periodistes. I de fet aquests dos són els testimonis de descàrrec que porta Villarejo per acreditar que no va clavar una ganivetada a la doctora Pinto. Hi ha un altre periodista d’un mitjà de comunicació important a El Español, amb Pedro J. Ramírez, que també surt a les tertúlies d’Ana Rosa, Daniel Montero, que era el seu soci en el mitjà de comunicació…

—M. B.: Creieu que això respon a un pacte d’estat per la unitat d’Espanya entre el PSOE, el PP i més recentment Ciutadans? Són aquests tres partits que conspiren amb un pacte d’estat contra el procés independentista català?
—P. L.: Jo he vist Ciutadans actuar en la comissió d’investigació de l’Assemblea de Madrid i he de dir que fan una feina excel·lent. Els he vistos en la comissió d’investigació de l’operació Catalunya al congrés i pertanyen a un partit diferent del que treballa a l’Assemblea de Madrid. És evident: qui bloca les compareixences, qui vol omplir de paper les comissions del congrés per després ni llegir-se’n el documents i no veure ni les diferències entre els segells són PP, PSOE i Ciutadans. Sí. És un fet, no una opinió.

—M. B.: Manos Limpias i Societat Civil Catalana han estat creades per a tenir un paper destacat en aquesta operació de clavegueres de l’estat contra l’independentisme? Han participat en cap de les branques?
—P. L.: Home, Societat Civil és esmentada per Fernández Díaz en els enregistraments com ‘un dels nostres’. En el cas de Manos Limpias, el modus operandi era: des del grup de la policia afí a Eugenio Pino filtraven la informació a El Mundo; això creava una notícia criminis que recollia Manos Limpias, amb la qual anava als jutjats, presentava una querella i, arran d’aquesta querella, es feia l’informe autèntic de la policia. És una manipulació del sistema; és frau de llei, dels mitjans de comunicació i no es pot agafar per enlloc.

—M. B.: Sabem que hi ha hagut un intent de compra de confidents en moviments socials independentistes pròxims a la CUP. Què ens en podeu dir, d’això? Forma part d’aquesta operació d’estat?
—P. L.: És clar. En aquestes operacions no s’han fet servir agents sota autorització judicial. S’han fet servir moltes vegades aquesta mena de policies en segona activitat que han tingut problemes amb la llei, agències de detectius, confidents amb delictes… I això s’ha pagat amb els fons reservats de l’estat.

—M. B.: Qui ho paga?
—P. L.: Ho paguem tots els espanyols, perquè, com va dir el comissari Pino, l’entrevista es va pagar amb els fons reservats.

La intervenció de Carlos Enrique Bayo
D’una altra banda, el periodista Carlos Enrique Bayo també ha fet intervencions molt notables sobre l’operació Catalunya. Responent les preguntes de Roger Torrent (JxSí), Bayo ha explicat fins a quin punt la Moncloa està implicada en l’operació contra líders independentistes.

—Roger Torrent [R. T.]: L’operació Catalunya contra líders polítics independentistes comença l’any 2012?
—Carlos Enrique Bayo (C. E. B.): Es podria dir així. Alicia Sánchez-Camacho va dir que el cas Pujol havia començat a la Camarga. El pla premeditat per a fer servir tot el material va començar l’any 2012. La voluntat d’engegar això comença amb l’última reunió a la Moncloa amb les vint-i-una condicions d’Artur Mas. Allà potser va arrencar tot, però s’havia anat acumulant informació sobre la família Pujol i autoritats i partits catalans. És clar que s’havia anat fent. […] Quan Jorge Moragas presenta Victoria Álvarez a Alicia Sánchez-Camacho i s’organitzen els enregistraments de la Camarga es fa amb la voluntat de fer-ho servir. […] L’operació contra partits i polítics comença la primavera del 2012, quan també s’activen tots els mecanismes de filtració de dossiers. Després, es veu força clar a l’hemeroteca tot el que es va fent. També es veu clar que tot va començar el 2010. Tot això no es pot muntar en tan poc temps.

—R. T.: Quin paper hi té el Consejo Nacional de Seguridad, en tot això? I en concret, quin paper hi té Moragas, que és el cap de gabinet del president del govern i secretari d’aquest organisme? Moragas és la ròtula que fa confluir tots els interessos o hi ha ningú més?
—C. E. B.: A Jorge Moragas és a qui li arriba la informació que Vicky Álvarez té coses a dir contra els Pujol. Ell fa les gestions per encarrilar-ho i contribueix a engegar les investigacions no tan sols sobre la família Pujol sinó més polítics catalans que tinguin comptes fiscalment il·legals a Andorra. Nosaltres ho hem publicat i hem intentat sostenir-ho amb testimonis i documentació. Ell és la biela que connecta els polítics del PP a Catalunya i l’executiu de Rajoy.

La resposta de Rajoy a Puigdemont: ‘No acceptarem xantatges’

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha estat interpel·lat avui al senat espanyol sobre l’última oferta del govern per a pactar el referèndum. ‘Un president del govern no pot acceptar xantatges’, ha contestat. Rajoy ha assegurat que està disposat a parlar de totes les coses, però no pas amb ‘aquells que amenacen amb una llei de transitorietat jurídica per sortir d’Espanya’. Llei que ha titllat de ‘disbarat’.

Interpel·lat per la senadora d’ERC Mirella Cortés, el president espanyol ha afirmat que el seu discurs ‘és de sobres conegut‘. I ha afegit que ‘la meva prioritat és atendre les necessitats reals dels catalans, mentre altres es dediquen a coses diferents’. Rajoy ha recordat que el 2012 va agafar el govern d’un estat en plena crisi i ha revertit la situació. ‘Generant creixement i ocupació’, ha dit. A més, ha assegurat que econòmicament ‘hem ajudat la Generalitat’.

Cortés, en la seva intervenció, ha recordat que el senat va vetar la compareixença de Carles Puigdemont, malgrat ser la cambra de representació territorial de l’estat espanyol. En aquest sentit, ha fet befa dient que si poden fer ‘fins i tot tasts de vins’, però no pas conferència sobre el procés i el referèndum.

EN DIRECTE: Compareixen els periodistes de Público a la comissió sobre l’operació Catalunya

Avui compareixen els periodistes del diari Público Patricia López i Carlos Enrique Bayo a la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. López i Bayo van publicar els enregistraments de l’ex-ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz en què revelava una operació d’estat per a perjudicar determinats polítics catalans. Podeu seguir la compareixença al parlament ací:

S’ha mort l’actor Roger Moore, conegut pel seu paper de James Bond

S’ha mort l’actor britànic Roger Moore a 89 anys a causa d’un càncer, segons que ha informat a la seva família a través d’un comunicat publicat a les xarxes socials. L’actor va fer el salt a la fama gràcies al paper de James Bond, personatge que va interpretar en set pel·lícules entre els anys 1973 i 1985 en substitució de Sean Connery. També va participar en sèries com El Sant. L’actor ha mort avui a Suïssa. Aquest és el comunicat que ha fet la família:

With the heaviest of hearts, we must share the awful news that our father, Sir Roger Moore, passed away today. We are all devastated. pic.twitter.com/6dhiA6dnVg

— Sir Roger Moore (@sirrogermoore) 23 de maig de 2017

El primer film de la saga de l’agent secret 007 va ser Viure i deixar morir (1973). Aquest en va ser el tràiler:

 

Pàgines