El govern espanyol és contrari a boicotar la presidència rotatòria d’Hongria al Consell de la Unió Europea malgrat la reunió de Viktor Orbán amb el president rus, Vladímir Putin. Si bé el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha deixat clar que els viatges del primer ministre hongarès “no representen la posició de consens en matèria d’exteriors de la Unió”, també ha puntualitzat que Espanya no és favorable que hi hagi boicots dins la UE. “La Unió representa unitat i solidaritat”, ha dit, abans del Consell d’Afers Exteriors que es fa a Brussel·les.

Fa una setmana que la Comissió Europea va anul·lar la tradicional visita del col·legi de comissari al país que ostenta la presidència rotatòria del Consell. En un missatge a X, el portaveu de la presidenta de l’executiu comunitari, Eric Mamer, va justificar la decisió adduint el malestar suscitat per la visita d’Orbán.

Alhora, la Comissió Europea va decidir que cap dels seus comissaris no participaria en reunions informals del Consell de la Unió, que s’han fet a Hongria.

En el Consell d’Exteriors, cal recordar que és l’alt representant per a la política exterior –en aquest cas, Josep Borrell– que convoca les reunions dels ministres d’Afers Estrangers. A propòsit d’aquesta qüestió, Albares ha dit que escoltaria les posicions de tots els estats membres sobre un possible boicot en la reunió d’avui, sense avançar esdeveniments. “Veurem què es decideix”, ha declarat.

El jutge que investiga Begoña Gómez, parella de Pedro Sánchez, ha citat a declarar el president espanyol com a testimoni el 30 de juliol. Ara, a diferència de Gómez, Sánchez no s’haurà de traslladar als jutjats de la plaça de Castilla de Madrid, sinó que serà el magistrat Juan Carlos Peinado que anirà a la Moncloa a les onze del matí per a fer l’interrogatori.

D’aquesta manera, el titular del jutjat d’instrucció número 41 de la capital espanyola ha acceptat la petició de les acusacions populars, dirigides per Vox, que sol·licitaven la declaració de Sánchez. Així mateix, el jutge ha decidit d’encausar el rector de la Universitat Complutense de Madrid, Joaquín Goyache, a qui cita el 29 de juliol.

La causa és oberta per presumptes delictes de tràfic d’influència i corrupció en els negocis, arran d’un conjunt de contractes públics adjudicats a empreses de Juan Carlos Barrabés –concretament dotze milions d’euros mitjançant l’empresa pública Red.es–, professor del màster de la càtedra de la Universitat Complutense que codirigia Gómez.

La setmana passada, Gómez va comparèixer davant el jutge, però es va acollir al dret de no declarar. “No ha declarat no perquè tingui res a amagar o no vulgui donar explicacions, sinó perquè la defensa li ha recomanat que no ho fes. Som en un estat de dret i la declaració de l’investigat s’ha de fer amb garanties”, ha explicat a la premsa l’advocat de Gómez, l’ex-ministre socialista Antonio Camacho.

ERC pressiona el PSC perquè s’avingui a tancar un acord sobre el finançament amb vista a la investidura de Salvador Illa, quan només falten dues setmanes perquè s’acabi el termini que va marcar Marta Rovira per a negociar. En un article a La Vanguardia, la direcció del partit refusa el consorci tributari que defensen els socialistes –ho qualifiquen d’operació de maquillatge– i reclama que Catalunya pugui controlar els 22.000 milions del dèficit fiscal. “El pas de gegant que avui necessita Catalunya és un canvi de model de finançament estructural, permanent i irreversible”, diuen.

“Necessitem un finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, basada en la relació bilateral amb l’estat i la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos. Que contempli abonar a l’estat els serveis que realment presta a Catalunya i atengui la solidaritat necessària amb la resta de territoris”, continuen.

ERC considera que el control i la gestió dels impostos és un pas més per a aconseguir l’alliberament nacional. Per això, assegura que totes les forces polítiques que s’identifiquin com a independentistes, sobiranistes i catalanistes han d’estar a favor d’aquest canvi de model. “Sense un pas endavant clar i decisiu cap a la sobirania fiscal no hi haurà cap acord d’investidura. No podem avalar un govern que renunciï a resoldre el dèficit fiscal”, afegeixen.

Així mateix, el partit insisteix que obrir el camí del canvi de model del finançament no vol dir deixar de banda el referèndum i la independència: “Qualsevol acord d’investidura ha de pivotar també sobre la construcció d’una solució política basada en un consens ampli de la societat catalana sobre el futur de Catalunya que permeti d’avançar en la via oberta de diàleg i negociació a l’estat.”

ERC afirma que si el PSC accepta aquestes condicions i compleix els acords perquè Catalunya avanci, hi haurà investidura. Ara, si no és així, “respectuosament ens aixecarem de la taula i els convidarem a cercar majories alternatives amb els que vulguin compartir i definir el nou cicle polític”.

L’article el signa la secretària general d’ERC, Marta Rovira, al costat de Marta Vilalta, Josep Maria Jové, Juli Fernàndez i Oriol López.

Els sindicats de presons CSIF i ACAIP han denunciat un intent d’homicidi al centre del Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès). Han explicat que una interna havia agredit una treballadora de la presó arrossegant-la, escanyant-la amb un cordill i arrencant-li cabells. El Departament de Justícia ho considera una agressió, no pas un intent d’homicidi. Segons fonts penitenciàries, els fets van passar ahir cap a les 11.45, quan la funcionària va impedir a la reclusa de sortir del mòdul per anar al pati a barallar-se amb una altra presa.

Les va separar i aleshores la més agressiva li va estirar la cinta que duia al coll on duia penjada una acreditació, però sense intenció d’asfixiar-la, diuen les mateixes fonts. No obstant això, la cinta es va trencar immediatament i la reclusa va estirar els cabells de la funcionària. Alguns funcionaris i algunes internes van intervenir-hi per aturar l’agressió. La funcionària va ser atesa pels serveis mèdics del centre i va continuar treballant fins que va acabar el seu torn.

CSIF ho considera uns fets “d’extrema gravetat” i n’assenyala com a responsables la consellera de Justícia i Memòria en funcions, Gemma Ubasart, i el secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, Amand Calderó.

El PSC, Junts, ERC i el PP ja han donat a conèixer els noms dels vuit senadors autonòmics que designarà el parlament en el ple d’aquest dijous. El repartiment dels senadors de designació atorgarà tres cadires al PSC i Junts, i una a ERC i el PP.

El PSC ja va avançar la setmana passada la seva intenció de proposar l’ex-batllessa de l’Hospitalet de Llobregat Núria Marín; el cap dels socialistes al Baix Llobregat, Antoni Poveda, i a l’ex-batlle de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), Alfons García, com a senadors per designació autonòmica. JxCat proposarà al diputat al congrés espanyol, Eduard Pujol, la responsable de Finances del partit, Teresa Pallarès, i el president de la seva sectorial de Llengua, Cultura i Mitjans de Comunicació, Francesc Ten. Lorena Roldán –propera al president del PP de Catalunya, Alejandro Fernández– serà designada com a senadora autonòmica a proposta dels populars.

El darrer partit a revelar la seva proposta ha estat ERC, que ha anunciat avui que proposaran que Laura Castel continuï com a senadora i que Josep Maria Reniu la rellevi en un termini màxim de dos anys. Amb aquesta fórmula compartida, la direcció d’ERC vol reconèixer tant el treball de Castel, representant a més en l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, com el de Reniu, senador i portaveu adjunt del grup parlamentari en els darrers anys.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

En una decisió sense precedents en la història moderna, Joe Biden, president i virtual nominat del Partit Demòcrata per a les pròximes eleccions, va anunciar ahir per carta que hi renunciava: “Tot i que la meva intenció era d’optar a la reelecció, crec que la millor decisió per al meu partit i per al país és que faci un pas enrere i em centri exclusivament a exercir el meu deure com a president durant el temps que resta de mandat.” Biden, per tant, serà president fins al 20 de gener vinent, quan el candidat que guanyi el 5 de novembre prendrà possessió del càrrec. La carta de Biden reivindica la seva obra de govern en la recuperació econòmica, la lluita contra el canvi climàtic i l’expansió del sistema sanitari, entre més coses. Minuts després, el president va dir a Twitter que feia costat a la seva vice-presidenta, Kamala Harris, perquè fos la candidata demòcrata. Just després, en un comunicat, Harris va acceptar l’encàrrec: “Tenim 107 dies per a guanyar, per a derrotar Donald Trump.” Harris ho té tot de cara, però tan sols la pot ungir la convenció del partit que es farà a final d’agost, i la situació és tan insòlita que els dies vinents hi pot haver sorpreses.

L’origen de la renúncia de Biden és la seva actuació desastrosa al debat electoral contra Trump del 27 de juny proppassat, en què el president es va desorientar sovint, va tenir dificultats per a formular oracions senceres i va mormolar idees inconnexes. Ja feia mesos que tenia lapsus greus en directe, però evitava les entrevistes i les compareixences amb preguntes de periodistes, i solia fer els discursos amb teleapuntador. Les reaccions entre les files demòcrates després del debat van ser dramàtiques: els grans mitjans parlaven de pànic. La premsa nord-americana amb prou feines s’havia referit fins llavors a l’estat de salut de Biden, que té vuitanta-un anys i en fa cinquanta que és a Washington, però de sobte es va abocar a donar informacions sobre el seu declivi. Han estat setmanes de neguit. El New York Times va arribar a informar que un metge especialitzat en Parkinson havia visitat vuit vegades la Casa Blanca, tot i que dins la notícia matisava que ja havia visitat els presidents anteriors. La New York Magazine va explicar que hi havia hagut “una conspiració de silenci” entre els aliats de Biden sobre el seu estat de salut. Els governadors del partit demanaven que el president els atengués en persona; molts feia mesos que no hi parlaven.

La resposta de Biden fou el tancament absolut. La família el va esperonar a continuar, ell s’hi va mostrar decidit i va defensar que ningú no tenia més opcions que ell per a derrotar Trump. Les veus crítiques entre els demòcrates van trigar a pronunciar-se en públic. L’ala esquerra del partit, representada pel senador Bernie Sanders i la congressista Alexandria Ocasio-Cortez, li van donar suport explícit. La premsa, mentrestant, informava que assessors molt pròxims al president volien que es fes enrere, però de cara enfora ningú no va dir res fins que congressistes de segona fila no van començar a demanar-li formalment que es retirés. Les coses s’han precipitat sobretot després de l’intent d’assassinat fallit contra Trump, en un acte electoral a Pennsilvània, en què van morir el tirador i un assistent. Biden havia començat a baixar en picat a les enquestes dels estats més decisius, i els dubtes dels mecenes –com l’actor George Clooney– el van posar entre l’espasa i la paret. La setmana passada va transcendir que dos antics grans aliats de Biden, l’ex-president Barack Obama i la congressista Nancy Pelosi, movien fils en privat per a donar-li el cop de gràcia. La pressió era extraordinària.

Biden encara ha de comparèixer per explicar més detalladament la seva decisió, però, al marge de la disputa electoral, és difícil que pugui evitar una pregunta constant: si no està en condicions d’optar a la reelecció, està preparat per a ser president els sis mesos vinents, en què haurà de prendre decisions d’alt voltatge encara que no sigui candidat? Mentrestant, la majoria dels demòcrates centraran tots els seus esforços per a fer pinya amb Harris. Els qui demanaven que Biden es retirés addueixen que un canvi de candidat renovarà els termes de la conversa mediàtica i permetrà d’abordar noves polèmiques. La virtut de Harris, diuen, és que pot reivindicar els èxits de l’obra de govern de Biden i, alhora, no fer-se responsable dels errors, atès que la vice-presidència és un càrrec sobretot simbòlic. El marc que esperen dibuixar situa la vice-presidenta com una ex-fiscal dura i eficaç contra un “delinqüent condemnat”, atès que un tribunal de Nova York va resoldre fa dos mesos que Trump era culpable de trenta-quatre càrrecs de falsificació de registres comercials. Però els republicans ja preparen la campanya per a atacar-la. Trump l’ha desdenyada i ha dit que serà més fàcil de derrotar.

Tanmateix, no tots els demòcrates veuen clara l’opció de Harris. Obama mateix ha dit que cal “un candidat extraordinari” sense esmentar la vice-presidenta. Les pròximes hores seran crucials per a veure si Harris és la figura de consens o bé si s’obre cap escletxa. S’haurà de fer valer: durant aquest mandat s’ha mantingut en un paper discret i els seus índexs de popularitat han estat, en general, pitjors que els de Biden. Fa quatre anys, la seva campanya per a ser la candidata demòcrata va ser un fracàs estrepitós. No tenia prou múscul de seguidors ni de donacions, i se’n va acabar retirant dos mesos abans de començar les primàries. “La meva campanya simplement no té els recursos financers per a continuar”, va dir. Biden la va elegir com a candidata a vice-presidenta, plegats van guanyar les eleccions i, ara, uns quants sondatges mostren que va a lleument a l’alça. Harris ha estat contundent contra la derogació de la norma que blindava l’avortament, una decisió empresa pels jutges del Tribunal Suprem afins a Trump i als republicans, i espera recollir un gruix determinant del vot femení. La seva edat, seixanta anys, també pot ser un revulsiu enfront dels setanta-vuit de Trump, però el gran públic no li coneix cap projecte ni cap proposta estrella.

Les primàries d’enguany han estat un pur tràmit: Biden no tenia rival intern i, per tant, tenia a la butxaca el vot dels 3.494 delegats i els 749 superdelegats que hauran de designar el candidat demòcrata a la convenció de final d’agost. El suport de Biden a Harris facilita que ara els delegats posin els ous al seu cistell, però la direcció del Partit Demòcrata encara ha de decidir el procediment. Els delegats, que són representants de les agrupacions de militants del partit arreu dels Estats Units, tenen marge de maniobra per a decidir què fer amb una certa autonomia. N’hi ha que ja s’han enfilat al carro de Harris. Ara, damunt la taula hi ha l’alternativa d’unes primàries ràpides en què la vice-presidenta podria enfrontar-se a uns altres candidats. Tant Pelosi com el popular congressista James Clyburn, per exemple, són partidaris que les bases demòcrates puguin votar, perquè consideren que això legitimaria i reforçaria el candidat que en sortís. Ara com ara ningú no ha alçat el dit, però de seguida que van començar els rumors, després del debat infaust de Biden, el nom de Harris no era pas a totes les travesses, on sí que hi havia la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer; el de Califòrnia, Gavin Newsom; i fins i tot l’ex-primera dama Michelle Obama.

L’as a la màniga que té Harris per a convèncer les faccions del seu partit que no veuen clar el relleu és l’elecció del seu candidat a vice-president. Els qui tenen més números de la rifa són els moderats dels estats que seran decisius al novembre, com el governador de Pennsilvània, Josh Shapiro, o el de Kentucky, Andy Beshear, però, sense haver passat un procés de primàries com cal, Harris tindrà realment a les seves mans la tria? El temps, de moment, juga a favor seu, però si no segella la seva candidatura aquests dies vinents es pot trobar amb una convenció oberta en què, si qualsevol demòcrata aconsegueix un suport mínim de tres-cents delegats, pot forçar una votació i disputar-li el lloc. L’operació sembla improbable perquè la davallada de Biden ja ha malferit prou el Partit Demòcrata per a arriscar-se a una batussa de ganivetades a plena llum del dia, però les ànimes lliures que s’oposen a la vice-presidenta tindrien llavors una oportunitat i, encara que Harris se’n sortís, la seva candidatura es podria erosionar abans d’hora, en lloc de consolidar-se. I, és clar, una vegada superats els obstacles, la campanya per a les presidencials serà tota una altra cosa, amb un Trump més fort que mai i amb el Partit Republicà plenament cohesionat al seu voltant.

The Washington Post, per Maegan Vazquez

Kamala Harris és d’ahir ençà la possible candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units. Si hi arribés, seria la primera dona presidenta, però no seria la primera vegada en què trencaria barreres.

Infància

Harris va néixer a Oakland, Califòrnia, el 1964. Els seus pares –Shyamala Gopalan, una investigadora de càncer nascuda a l’Índia, i Donald Harris, un economista de Jamaica– van immigrar als Estats Units i es van conèixer mentre estudiaven a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley. Harris té una germana, Maya.

Els seus pares eren activistes i portaven Harris a marxes pels drets civils quan encara anava amb cotxet. Es van divorciar quan ella tenia set anys. “La meva mare entenia molt bé que criava dues filles negres –va escriure Harris en la seva autobiografia del 2019– i estava decidida a assegurar-se que ens convertíssim en dones negres segures i orgulloses.”

Harris, a l’esquerra, amb la seva germana, Maya, i la seva mare, Shyamala, davant el seu apartament a Berkeley, Califòrnia, el gener del 1970 (fotografia cedida per la campanya de Kamala Harris). Universitat i primera carrera

Harris es va traslladar al Canadà amb la seva mare i la germana quan tenia dotze anys i, després de fer la secundària al Quebec, va tornar als Estats Units per estudiar a la Universitat de Howard.

Es va especialitzar en ciències polítiques i economia. I mentrestant va passar molts caps de setmana protestant contra l’apartheid a Sud-àfrica al National Mall. També va participar en una tancada d’un edifici d’administració el 1983 per protestar contra l’expulsió de l’editor del diari estudiantil.

Després de graduar-se a Howard, va obtenir un títol de dret el 1989 a la Universitat de Califòrnia, a Hastings.

Va ser admesa al Col·legi d’Advocats de Califòrnia el 1990, i es va unir a l’oficina del fiscal del comtat d’Alameda a Oakland com a fiscal adjunta especialitzada en la persecució de casos d’assalt sexual infantil. Després va passar a servir a l’Oficina del Fiscal del Districte de San Francisco, on va perseguir delinqüents de crims greus. Més tard, va encapçalar la Divisió de Famílies i Infants de l’Advocacia de la Ciutat de San Francisco.

Harris es va presentar a fiscal del districte de San Francisco el 2003. Va guanyar la cursa i va esdevenir la primera dona afroamericana i sud-asiàtica americana a Califòrnia a ocupar el càrrec. Set anys més tard, en el segon mandat com a fiscal del districte, va ser la primera afroamericana a ser elegida fiscal general de Califòrnia.

El mandat de Harris com a fiscal del districte la va ajudar en la seva candidatura estatal per a fiscal general i, posteriorment, en la seva candidatura per al senat, però una part del seu historial ha estat controvertit.

Per exemple, en la cursa presidencial del 2020, la decisió com a fiscal general d’amenaçar amb càrrecs penals els pares d’estudiants absentistes va ser criticada, perquè en algunes jurisdiccions es van enviar pares a la presó en aplicació d’aquesta política. Harris va dir que aquests empresonaments havien estat “conseqüències no desitjades”.

Kamala Harris amb Gwen Whitfield, en una manifestació contra l’‘apartheid’ a Sud-àfrica, l’any 1982.

Fiscal general de Califòrnia

El 2010, Harris va guanyar la cursa de fiscal general de Califòrnia. Com a fiscal general, l’historial de Harris en justícia penal també va ser controvertit.

Mentre era fiscal general de Califòrnia, el 2014, es va casar amb Doug Emhoff, un advocat de Los Angeles, en una petita cerimònia oficiada per la seva germana, Maya. Els dos fills d’Emhoff d’un matrimoni anterior – Ella i Cole– van anomenar Harris amb el sobrenom “Momala”.

Kamala Harris oficiant el casament de Sandy Stier i Kris Perry, a San Francisco, el 2013. Elles dues van ser les que van portar al Tribunal Suprem la decisió de l’estat de Califòrnia de no permetre els matrimonis del mateix sexe. Kamala Harris va donar suport a aquesta batalla, que finalment es va guanyar.

Senat dels Estats Units

El 2016, Harris es va presentar al senat dels Estats Units amb el suport del president Obama i del vice-president Biden. Va ser la segona dona negra de tota la història a formar part del senat.

Al senat, Harris va posar a prova els nomenats i designats de Trump durant les audiències dels comitès. Per exemple, va pressionar Brett M. Kavanaugh, nomenat al Tribunal Suprem dels Estats Units, per demanar-li si sabia de cap llei que digués a un home què fer amb el seu cos, com ho fan les lleis d’avortament amb les dones, cosa que el va desconcertar i va fer que digués que no.

I el maig del 2019, el fiscal general, William P. Barr, va comparèixer davant el comitè judicial, i Harris li va demanar si Trump –o algú de la Casa Blanca– havia suggerit mai que obrís una investigació sobre algú. Barr va vacil·lar i després va demanar que repetís la pregunta. Mentre cercava una resposta, Harris va comentar: “Sembla que la recordaríeu, una cosa com aquesta.” Finalment, Barr va dir que no podia respondre la pregunta, i els demòcrates van aplaudir l’intercanvi, perquè van considerar que revelava preocupacions ètiques potencials i una proximitat inapropiada de Barr amb la Casa Blanca.

Harris a l’ascensor reservat als senadors. (Fotografia: The Washington Post) Cursa presidencial del 2020

El 2019 Harris va anunciar la candidatura per a presidenta. I durant el primer debat de les primàries presidencials demòcrates, el moment destacat de Harris va arribar precisament quan va atacar Biden.

Harris, l’única candidata negra a l’escenari, va criticar Biden per uns comentaris que havia fet, “dolorosos d’escoltar”, sobre la segregació dels afroamericans. Harris es va retirar de la cursa presidencial el desembre del 2019.

Kamala Harris el dia que va començar la seva campanya presidencial a Oakland (fotografia: Scott Straz / The Washington Post).

Vice-presidència

L’estiu del 2020, Biden va anunciar que l’havia seleccionada com a candidata a vice-president, complint la promesa de posar-hi una dona.

Quan Biden va confirmar la seva victòria, el novembre del 2020, Harris es va convertir en la primera vice-presidenta electa en la història recent a pronunciar un discurs de victòria, juntament amb el president electe. Vestida de blanc, en homenatge a les sufragistes, Harris va reconèixer que feia una cosa que ningú com ella no havia fet mai.

La decisió del Tribunal Suprem, el 2022, d’anul·lar el dret fonamental d’avortament establert el 1973 a Roe v. Wade va ser un punt d’inflexió per a Harris. Havia estat la veu de l’administració en salut materna i després es va expandir encara més en drets reproductius. Harris ha parlat en termes molt més explícits sobre les restriccions a l’accés a l’avortament que Biden. I va fer història enguany, quan va visitar un centre de salut que facilitava avortaments –la primera vegada que un president o vice-president americà ha visitat una instal·lació així durant l’exercici del càrrec.

L’estiu és un dels moments de l’any que moltes viles i ciutats trien per celebrar la festa major. Arriba la calor i molta gent té vacances. Música, tradicions, correfocs, cavalcades, omplen els carrers d’alegria aquests mesos d’estiu. Hem fet un repàs de cap a peus del país per a aplegar-ne les festes que se celebren aquesta setmana, que va del 22 al 29 de juliol, i us en proposem sis perquè hi aneu a xalar si sou a prop.

Consells per a cuidar les plantes en plena onada de calor

Festa Major de Santa Cristina a Lloret de Mar (Selva)

El dia 24 de juliol se celebra a Lloret de Mar la festa major en honor de la patrona, Santa Cristina. Un dels esdeveniments més significatius d’aquesta festivitat és la regata S’Amorra Amorra. Segons els historiadors, a final del segle XIX ja hi ha constància de regates de llaguts de pesca des de Lloret de Mar fins a Santa Cristina. Actualment, nou embarcacions vinculades a entitats del municipi fan una processó marítima cap a la platja de Santa Cristina. Quan a mitjan camí es veu l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, s’aturen totes les embarcacions i tots els vogadors aixequen els rems en senyal de respecte mentre sona la Salve Marinera.

Un altre dels actes destacats és el tradicional Ball de Plaça, també conegut com a Dansa de les Almorratxes. Cada 24 i 26 de juliol quatre parelles ballen vestides elegantment a la plaça de la Vila. Les noies són les obreres de Santa Cristina, elegides anualment, i trien el seu ballador. Recordant una antiga història entre un àrab i una cristiana, les noies llancen a terra una almorratxa. La llegenda diu que si es trenca, la noia es casarà l’any vinent.

L’acte s’acaba amb el Toquen a Córrer, una mena de cursa dansada coneguda en moltes poblacions costaneres del nord del Principat. La gent de totes les edats es barreja, s’agafa i es posa a córrer amb una música molt alegre i animada, mentre salten amb eufòria.

Per què el 15 d’agost és festiu i hi ha tants pobles que celebren la festa major?

Moros i cristians a la Vila Joiosa (Marina Baixa)

Del 24 al 31 de juliol, la Vila Joiosa celebrarà les festes de moros i cristians. Durant vuit dies, aquest municipi de la Marina Baixa fa una mirada al passat i recrea una batalla de l’any 1538, quan els pirates van atacar la ciutat. Entre totes les festes de moros i cristians, les de la Vila Joiosa es caracteritzen per la batalla naval que s’escenifica a la mar.

A primera hora del matí del dia 28, mentre esperen que arribin els vaixells barbarescs, el públic i els cristians preparen la defensa a la sorra. Quan es troben, es fa el desembarcament i comença la batalla pel castell, que durarà tot el dia. Les festes se celebren en honor de Santa Marta i són de les més antigues del municipi, amb més de 250 anys d’història. A més, tenen el reconeixement de festa d’Interès Turístic Internacional.

Les Santes de Mataró (Maresme)

A Mataró (Maresme), el juliol va lligat a festa major. Durant cinc dies, del 25 al 29 de juliol, la ciutat es vesteix de festa amb el foc, la música i les comparses de protagonistes. La programació inclou més d’un centenar d’activitats, com ara la Nit Boja, el dia 25, i les matinades, que com en molts altres pobles són el mateix dia de la festa major i serveixen per a anunciar a tothom que és el dia de les Santes, el dia 27.

Les Santes: història de la festa major de Mataró

També es destaquen el desvetllament bellugós i l’Anem a Tancar, l’última cercavila de les comparses. Les Santes se celebren pels volts del 27 de juliol, d’ençà de la primera meitat del segle XIX, en honor de les patrones de la ciutat: Santa Juliana i Santa Semproniana. D’ençà del 2010 tenen el reconeixement de Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Festes del Fadrí de Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa)

Les Festes del Fadrí de Callosa d’en Sarrià, que se celebren del 26 al 28 de juliol, també són conegudes per Danses de Sant Jaume. Són les danses amb més tradició viva de tot el País Valencià, perquè són les úniques plenament participatives i profanes. Són un ball típic de les comarques valencianes amb tocs de jota, i com que tothom se sap els passos de ball, la gent surt a dansar a la plaça una vegada han acabat els balladors.

Festes de Sant Jaume al Castell (Menorca)

Aquesta setmana els cavalls esdevenen els protagonistes al Castell (Menorca) amb motiu de les festes de Sant Jaume. El dia 24 es farà el primer toc de fabiol a la porta de l’ajuntament i el pregoner municipal anunciarà pels carrers del poble el començament de les festes. Es farà una cercavila i el replec de la colcada. El dia 25, el dia de la festa de Sant Jaume, el replec de la colcada començarà de bon matí amb cinquanta-nou caixers. Especial protagonisme tenen també la música i els nans i gegants, que amenitzen les jornades festives.

Com us heu de vestir per combatre la calor de l’estiu i evitar de suar?

Festa Major de Sant Julià de Lòria (Andorra)

La Festa Major de Sant Julià de Lòria (Andorra) se celebra el darrer cap de setmana del mes de juliol. Hi ha diversitat d’activitats, però en destaquen les danses: la Passa (un ball de ritu de pas cap al matrimoni), el ball Cerdà (la dansa dels solters) i el ball de la Marratxa (símbol dels pariatges, el més solemne).

Tot i que habitualment les festes majors coincideixen amb la diada del sant de la parròquia del municipi, en aquest cas no és així, perquè la diada de Sant Julià i Sant Germà és el 7 de gener. Probablement es va canviar la celebració de la festa major a l’estiu per garantir més assistència de públic.

Del 26 al 30 de juliol hi haurà activitats amb motiu de la festa. En la programació, es destaquen els concerts dels Amics de les Arts, Figa Flawas i Coco el dia 29.

La historiadora Conxita Mir i Curcó (Torregrossa, Pla d’Urgell, 1952) ha dedicat bona part de la vida acadèmica i d’investigadora a la recerca sobre el comportament electoral i el caciquisme durant la Restauració i la repressió franquista de postguerra. Catedràtica d’història contemporània de la Universitat de Lleida, on ha estat vice-rectora, ha col·laborat des dels inicis amb el Memorial Democràtic i ha signat alguns dels texts pioners sobre la qüestió a les comarques de Ponent. Membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans i premi Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya, ha culminat tots els seus coneixements i estudis de dècades amb un cas que la toca de ben a prop: la biografia del seu avi, Ramon Curcó i Rubio, un indià de nissaga profundament republicana, que, després de fer les Amèriques, va acabar essent executat pels franquistes tot just quan acabava la guerra de 1936-1939. El resultat és Indià i republicà, publicat per Pagès Editors.

—Fa l’efecte que aquest llibre fa molt de temps que el portàveu a dins. Ara ha coincidit amb la vostra jubilació, com una manera de cloure la vostra vida acadèmica…
—Aquest llibre és la història del meu padrí matern, que sempre m’ha intrigat. Sempre em va intrigar i emocionar perquè la sentia per casa i la seva trajectòria, la part que coneixia, la trobava extraordinària. Pensava: potser sí que algun dia podria buscar més informació i podria fer-ne alguna cosa, ja que m’he dedicat a la història, però així han anat passant els anys. Ho guardo tot: fotografies, cartes, algun moble, records… M’agrada. I resulta que tenia algunes cartes d’ell. Aquests últims anys de la meva vida professional m’he dedicat a qüestions de memòria i patrimoni memorial i, per tant, escriure la vida del meu padrí va arribar a ser com una mena de responsabilitat. Les meves filles i els meus nebots em preguntaven coses sobre ell i n’hi havia que no quadraven. Al final tot plegat em va fer pensar: em dedico a la història i quan arribo a l’àmbit familiar no tinc prou elements. Potser caldria esmenar-ho…

—I per on vau començar?
—Vaig començar anant a l’ajuntament del poble, Torregrossa, per començar pels orígens, per la genealogia. Hi vaig trobar un document molt interessant: una carta de l’alcalde al cap militar, responent-li quan aquest darrer li preguntava pel meu padrí. Perquè havia acabat el servei militar el 1907 i ara mobilitzaven els soldats que havien d’anar a lluitar a la guerra d’Àfrica. Ell ja no era al poble, ja havia marxat. I l’alcalde li contesta que aquest individu, segons la seva família, és als Estats Units d’Amèrica. Això va ser una informació nova, que a casa no havia sentit mai. Sabia que el padrí havia fet les Amèriques, havia estat a Mèxic i Veneçuela, però dels Estats Units no en sabia res. Gràcies als arxius nacionals nord-americans que han posat a disposició els mormons, vaig poder comprovar que havia marxat primer a Panamà, per a la construcció del canal, i d’allà cap als Estats Units.

—Quin record n’havia quedat a la família de l’avi? La vostra mare en parlava sovint?
—Era la seva referència, crec jo, per molts motius. Primer perquè l’admirava per la gesta americana que havia fet, perquè se n’havia anat de jove i havia tornat de gran. Però, sobretot, perquè el 1939 el maten els franquistes i això ella i els seus germans no ho van entendre mai. Sí que sabien que era republicà, sí que sabien que no fugia del compromís polític ni a Lleida ni a Amèrica, però no ho van entendre mai. Penso que no hi havia dia que no hi pensés. M’hauria agradat, però, poder-li explicar tot el que he descobert.

—Parlàveu d’aquest republicanisme del vostre avi, però ja li venia de la família.
—El seu pare, el meu besavi, ja era un republicà federal del 1868, perquè hi ha un element clau que és l’iberisme. La germana del meu padrí es deia Ibèria i el nom es va anar mantenint dins la família. És un tret distintiu d’un republicanisme inqüestionable per als qui saben una mica d’història, que es pot veure als llibres de registres. Les Albèries que hi surten són Ibèries, perquè, malgrat que el secretari del poble o l’alcalde no ho volguessin, qui posava Ibèria a la seva filla creia en la federació ibèrica, en l’ideal republicà.

—Quina importància tenia el republicanisme a la plana de Lleida?
—Tot té a veure amb el canal d’Urgell, la transformació de l’agricultura i les lluites socials que hi ha des de la construcció del canal fins als fets d’octubre del 1934, pel control de l’aigua. Això farà que durant la guerra a Torregrossa hi hagi una violència revolucionària molt forta i, després, una violència franquista també forta. Hi va haver vint-i-tres morts durant la revolució i disset per consells de guerra franquistes. La divisió al poble s’havia anat formant al llarg del segle XIX i XX, entre uns pocs que concentraven la terra i molts que eren pagesos sense terra i treballaven de jornalers. A més, fins l’any 1934 no hi va haver un ajuntament plenament democràtic, perquè fins llavors el consistori s’elegia per l’article 29, que permetia de no fer eleccions si només hi havia una candidatura. Això va originar una tensió i un dèficit democràtic, d’entesa, que va propiciar la violència posterior.

—Dèieu que la part nord-americana era un misteri per a la família. Tenim molt present la migració a l’Amèrica del Sud, però no la que va anar cap al nord…
—Hem de tenir en compte que des de l’últim terç del XIX la destinació dels immigrants econòmics era sobretot l’Amèrica del Nord. El progrés eren els Estats Units i tots hi volen anar. Ell hi arriba passant per Panamà, perquè troba una empresa que busca treballadors per al canal, però hi està cinc mesos. Així que pot agafar un paquebot i cap a Nova York. Allà s’allista a l’exèrcit. El seu padrí ja s’havia venut com a soldat per portar diners a casa i ell, que l’admira molt, segueix el seu model. Serà la manera d’aconseguir la nacionalitat americana. Primer l’envien a les Filipines, on els americans tenen problemes amb els independentistes, i després de tornar a San Francisco l’envien a lluitar contra Pancho Villa i els revolucionaris de Mèxic. Quan la seva unitat és mobilitzada per lluitar a la Primera Guerra Mundial, decideix de deixar l’exèrcit. No sabia que els donarien la nacionalitat automàticament… Però ell tenia pressa i era un emprenedor. S’havia salvat d’anar a l’Àfrica i no devia trobar gens de sentit a tornar a Europa a lluitar.

—Parleu del vostre avi com d’un indià, però potser no és ben bé el prototip dels indians del segle XIX…
—Hi havia unes preguntes que necessitava respondre’m: per què se’n va a Amèrica? Doncs, per redimir-se ell i els seus, fer diners, fer les Amèriques i intentar-ho. Quan va marxar? No ho teníem tan clar. A la memòria havia quedat que se n’havia anat per no anar a la guerra d’Àfrica i que no va fer el servei militar. La veritat és que sí que el va fer, però se’n va anar quan estava en reserva. Als anys vint havia tornat a Catalunya, s’havia fet una casa, “la casa de l’indiano” com les de Torredembarra, i s’havia casat amb una dona jove i bonica, amb qui havia tingut vuit fills, l’un darrere l’altre. També se’n va endur el seu germà petit. La crisi dels vint i trenta coincideix amb una segona fornada d’immigrants cap a Amèrica. Els indians s’acaben després de la Primera Guerra Mundial, i llavors ja comença una època de capitalisme cru i pelat. Després de perdre-ho tot és quan se’n va a treballar a Maracaibo, a la zona de màxima expansió del petroli, on convergeixen interessos nord-americans, alemanys i de tot el món. Ell vol fer diners, però manté uns valors i una vinculació molt estreta amb el poble i la família.

—I per què torna?
—Allà va implicar-se molt activament en el moviment sindical i va acabar expulsat, com tota la classe política, després de la gran vaga petroliera de final de l’any 1936, coincidint amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez. Decideix de tornar a casa bàsicament per la seva família. A la seva dona no li provava el clima americà. Quan va tornar, doncs, coincideix amb els Fets de Maig de 1937, i es troba en un poble en guerra i en plena revolució.

—Quina implicació hi té ell?
—Hi havia molta penúria, però quan arriba no dubta ni un moment a quin cantó s’ha de posar. Ell és un republicà com tota la seva família, i es posa al cantó republicà. Els republicans el consideren un dels seus i li demanen ajut amb el problema del blat. Ell hi ofereix una solució, però bàsicament fa de negociant i mira de buscar menjar per a la família. La mare deia que mentre ell va ser viu no van tenir problemes, els problemes van venir després.

—S’imaginava què li passaria?
—Decideix de no passar la frontera. Va a Barcelona a acomiadar el seu germà, que havia estat membre d’ERC, després de la Unió Socialista i, finalment, del PSUC. Aquest germà havia estat membre del comitè, i acaba essent secretari de la Federació de Treballadors de la Terra de la UGT i membre del comitè executiu del PSUC, i vivia a Barcelona. El padrí no aconsegueix de veure’l, i se’n torna al poble. Però, en pic arriba el prenen i el passen per consell de guerra. Sentenciat a mort i executat el 17 de maig de 1939. No sabem per què ho fa, però no marxa. La família hi devia pesar, i devia creure que els qui no tenien les mans tacades de sang no havia de témer res. Tanmateix, no era un ingenu. Ell sempre se l’havia jugat, i devia pensar que potser se’n podria tornar a sortir. No va ser el cas.

—Va ser un boc expiatori? El van matar per allò que representava o per la seva família, més que per una actuació concreta?
—Crec que va ser una mica de tot. Era el germà gran i tenia un ascendent familiar i social en el poble. De jove havia estat un activista republicà, son pare havia estat implicat ja en la Primera República. Ell no té cap actuació concreta, però no crec que fos un boc expiatori. O no tan sols. Perquè, com deia el fiscal Acedo Colunga, que després seria governador civil de Barcelona, si una persona no tenia fets concrets de què acusar-lo, se suposava que s’havia alegrat del que havia passat, i a més, tenia doble culpa, perquè tenia la intel·ligència per a saber perfectament on es trobava. El consell de guerra contra Ramon Curcó és modèlic, perquè tot es fa al voltant de cinc persones, que totes diuen el mateix: “No va fer res, però es va alegrar del que passava.” És a dir, el jutgen pels sentiments, per les idees, no pels actes. El franquisme jutjava i condemnava pels sentiments, idees, pensaments, fins al punt més recòndit de la persona. Atribuïa pensaments i a partir d’aquests pensaments, creences. I d’aquí, delictes.

—Parlant de vós, d’on us ve la vocació d’historiadora?
—Sóc mestra. I, a casa meva, una herència del republicanisme familiar és l’amor al saber. El saber alliberador i el saber com a font de progrés. La meva mare, més que el meu pare, va fer mans i mànigues perquè pogués estudiar. I vaig estudiar allò que es podia estudiar a Lleida, que era magisteri. A dinou anys ja treballava i era funcionària. Aquells primers anys van ser fantàstics, m’agradava molt fer classe. Però volia continuar estudiant. De fet, sóc producte d’un dels fenòmens més importants que han passat en aquest país al segle XX, que és la democratització dels estudis universitaris.

—Vau deixar Lleida i vau venir a Barcelona.
—Només tenia interès a continuar estudiant, però vaig trobar gent que em va ensenyar molt. La meva tesina era sobre les eleccions al parlament del 1932, i vaig tenir la sort de conèixer Rosa Virós, que era professora de dret constitucional i política, que havia fet sociologia electoral, i Albert Balcells, que em va dirigir la tesi sobre les eleccions de la Restauració, i vaig entrar en contacte amb la Fundació Bofill. Gràcies al professor Balcells vaig conèixer Joan B. Culla, i tots tres vam escriure Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Van ser uns anys extraordinaris en què vaig aprendre molt. L’any 1983 vaig tornar a Lleida i em vaig integrar als Estudis Universitaris, que acabarien essent la Universitat de Lleida.

—I quins són els vostres mestres?
—Jo he après d’Albert Balcells, he après de Rosa Virós, he après de Joan B. Culla, he après de Borja de Riquer… He après amb tots els qui he pogut treballar, he après molt amb els meus companys de Lleida. Amb tothom.

—Com vau arribar a la qüestió de la memòria democràtica i l’estudi de la violència i la repressió?
—Vaig aconseguir que ens deixessin en dipòsit a la universitat uns fons de l’Audiència. Això va canviar la meva línia de treball. Vaig començar a treballar en responsabilitats polítiques i vaig fer un dels primers llibres provincials sobre la qüestió. De Jordi Nadal, professor a l’Autònoma, vaig aprendre a treballar sèries, perquè sense sèries no es pot arribar a unes conclusions mínimament decents. Gràcies a aquestes eines vaig poder explorar la justícia ordinària. Hi havia tres grans branques de la justícia de Franco: la militar, que era la més important, la que empresonava o matava. La de responsabilitats polítiques, que no matava ni empresonava, però multava. I l’ordinària, que et vigilava en tots els aspectes de la vida quotidiana: des de l’adulteri a l’infanticidi, a l’avortament, als mals pensaments, al teu vestuari, les teves paraules, l’estraperlo, la lluita clandestina. Tot això correspon a la metodologia que vaig posar en ordre i que vaig estudiar més profundament al llibre Vivir es sobrevivir.

—Per acabar, no em puc estar de comentar el fet que PP, amb el seu antic aliat de Vox, hagi volgut derogar les lleis de memòria, especialment al País Valencià i les Illes, i en alguns casos canviar-les per lleis d’una suposada concòrdia. Creieu que se’n sortirà?
—Crec que no pot fer-ho, perquè s’ha fet un gran esforç en les últimes lleis de memòria per parlar de memòria democràtica, en la qual hi té cabuda tothom. És a dir, la memòria democràtica només es pot construir si tenim una visió global de l’evolució de la societat. Perdre aquesta ocasió, que sigui així, seria llastimós. No es tracta de concòrdia, és conciliació entre tots d’assumir i acceptar el nostre passat prèviament conegut. I el coneixement demana d’explicar el dels uns o dels altres, però ben explicat, i no a partir de l’equidistància, naturalment, perquè no van ser iguals.

Dissabte VilaWeb va publicar aquest informe especial sobre el sottogoverno de la Generalitat de Catalunya. Aprofitant que fa pocs dies que s’han publicat les dades corresponents a l’any passat, Alexandre Solano ha fet una radiografia dels 580 càrrecs que depenen de la voluntat del govern. Són assessors i personal de confiança política o directius d’entitats i empreses públiques.

Les dades han causat un escàndol notable. Destaque les més cridaneres:

• Dels 348 alts càrrecs i eventuals que hi ha ara, tan sols 34 van assumir el càrrec abans del 24 de maig de 2021, quan Pere Aragonès va esdevenir president. És a dir, la immensa majoria tenen vinculació amb l’acord de govern entre ERC i Junts primer i amb ERC tota sola després.
• L’octubre del 2022, quan Junts va eixir del govern, 127 dels 314 restants ja ocupaven el càrrec i la majoria, 187, van ser substituïts per uns de nous –s’ha d’entendre que per personal més afí a Esquerra Republicana.
• Els funcionaris (professionals i no nomenats políticament) que més cobren de l’administració de la Generalitat de Catalunya són els del nivell A-1 del cos superior, cosa que requereix un títol universitari. Comptant tots els complements, tenen un sou anual entre 32.296,84 euros i 77.511,56. Això significa que el funcionari que cobra més i és més qualificat percep 16.000 euros menys que molt del personal designat a dit.
• I això és així perquè la retribució anual mitjana entre els alts càrrecs i assessors de nominació política és de 85.484,5 euros, però el sou més comú entre ells és de 93.160,26 euros. Aquest sou el cobren 123 càrrecs, del total de 348.
• La diferència entre el sou dels membres del sottogoverno i la població general és escandalosa. El sou mitjà a Catalunya és de 28.145,02 euros, i el sou medià (és a dir, aquell que el 50% dels treballadors cobren més d’aquest sou i el 50% cobren menys) és de 23.962,36. Per contra, el sou mitjà del sottogoverno és de 85.484,5 euros i el medià, de 93.160,26. Això vol dir que una sola d’aquestes persones cobra l’equivalent a quatre sous de l’empresa privada.
• Finalment, els sous que cobra el sottogoverno de la Generalitat de Catalunya són substancialment més alts que els d’institucions semblants o superiors en rang. El cap de govern d’Andorra, per exemple, cobra 45.000 euros menys que el president de la Generalitat. I els secretaris d’estat andorrans, que seuen al consell de ministres, cobren 48.000 euros menys que un conseller de la Generalitat.

Les dades fan referència tan sols a la Generalitat de Catalunya, però cal tenir en compte que els partits polítics tenen en els ajuntaments i sobretot en les diputacions un espai enorme on col·loquen els seus militants i els ofereixen unes feines que, com hem vist, no es poden comparar amb les oportunitats que tindrien en el sector privat. Tot plegat acaba creant una xarxa espessíssima en què una part substancial dels militants tenen una feina que depèn del partit.

Evidentment, aquesta situació és possible gràcies al model de partits i de sistema electoral actual, basat en llistes tancades i amb unes cúpules que acumulen un poder absolut.

Aquest model de funcionament és important per a la nostra democràcia, per dues raons.

La primera és que fa que –com passa ara mateix amb la negociació per a investir Salvador Illa– l’acció política es trobe marcada per les necessitats professionals i privades d’un tant per cent important i decisiu dels membres dels partits polítics. La segona, molt més important a llarg termini, és que els mèrits i la professionalitat acaben comptant poc al costat de la lleialtat i la militància, cosa que significa que la mediocritat i el sectarisme s’apoderen dels nivells decisius de l’administració.

En relació amb la primera raó, he de comentar encara una innovació creada pel PSC i els Comuns a l’Ajuntament de Barcelona i que ara sembla que es podria repetir entre el PSC i Esquerra a la Generalitat.

Aquesta innovació va consistir en el fet que, en canvi del pacte per la investidura entre els Comuns i el PSC, els socialistes mantinguessen en el seu lloc una bona part del sottogoverno dels Comuns, fins i tot si, com ha passat, no entraven al govern. En vam parlar aleshores en aquest article d’Arnau Lleonart.

Ara, segons que va explicar Eldiario.es, Esquerra intenta un pacte semblant, de manera que si Salvador Illa fos president Esquerra com a partit es mantindria a l’oposició, però part del seu sottogoverno continuaria cobrant.

Per què aquest estrany comportament? Doncs perquè en realitat no parlem del sou de persones i prou. Molta gent que treballa formalment en les institucions constitueix, de fet, el moll de l’os de l’aparell dels partits i treballa no pas per a l’administració a què és adscrita, sinó per al partit –que se n’estalvia el sou.

Hi ha països sud-americans on quan canvia el govern canvien fins i tot els mestres d’escola. Ací som molt lluny d’això, per sort, però també som molt lluny de la norma de països com ara el Regne Unit, Alemanya o el bloc escandinau, a què hauríem d’aspirar. Són països on la influència del sottogoverno és feble, per dues raons: perquè hi ha una administració forta i professional que els polítics respecten i no tracten com un botí i perquè els partits s’aguanten i funcionen tots sols, amb recursos propis, sense okupar l’estat per estendre la seua xarxa clientelista i d’influències.

Dos comentaris finals. Això passa en tots els partits, és cert. Ara mateix veiem gent de Vox que es passa al PP per conservar els llocs de feina després del trencament dels pactes. Però hi ha partits i partits. No tots es comporten igual o, sobretot, amb la mateixa intensitat.

I el segon comentari. El problema no és ben bé quant cobren o deixen de cobrar –que també ho és. El problema és l’eficàcia o la nul·litat, més aviat la nul·litat, dels qui cobren. I la creació de llocs de feina literalment absurds. I l’abús en el nombre de contractats per cada administració.

Sobre això, cal tenir en compte el paper preocupant de les joventuts dels partits, que promocionen gent molt jove perquè hi faça carrera, gent que no ha treballat mai al sector privat, que no té ofici ni benefici conegut i que es troba atrapada a l’ombra del partit i de la cadena de favors i deutes, que cobra uns diners que ningú més no pot ni somniar que cobraria i que es converteixen en autèntics talibans fanatitzats capaços de fer i de justificar coses injustificables com les que hem vist fa poc arran de la crisi dels cartells. Són aquella “ciutadella” emblemàtica de la “nova burgesia política” que tan bé ha definit en els seus llibres Christophe Guilluy.

Per a acabar: no crec que calga explicar que aquestes xifres són generals i que entre aquesta gent trobem també persones honorables, amb una dedicació extraordinària al bé comú, amb un interès legítim per a millorar la vida de la població i que podrien fer carrera fora de la política, sense cap dificultat. I tant que sí. En conec, done fe que hi són i també que pateixen molt en vista de tot això que passa. Però el mecanisme, la part estructural, s’ha podrit. I aquest és un dels problemes més greus que tenim com a país i que explica, també en bona part, per què no som allà on la gran majoria de la població volíem ser el 2017. Allà on hem de ser –amb totes les conseqüències, i netejar això n’és una– si volem tenir, com a societat i com a nació, una vida digna i un futur possible.

 

PS1. Allò que tothom esperava ha passat: Joe Biden ha decidit de renunciar a ser el candidat a la presidència dels Estats Units. Biden ha donat suport a Kamala Harris perquè ocupe aquest lloc, però la situació encara és confusa i us l’anirem aclarint aquests dies. De moment, ací teniu el minut-a-minut que reflecteix com han anat passant les coses aquestes darreres hores.

PS2. Dues bones notícies de Mallorca i les Illes. La manifestació d’ahir contra la saturació turística, que fou novament un gran èxit i, sobretot, la reacció de la població contra els intents de PP i Vox de crear un problema amb el català a l’escola. El govern balear ha demanat a cada família quina llengua vol que siga la vehicular i el resultat ha estat que el 78,5% de les famílies de les Illes ha dit que el català. Una lliçó tremenda de seny i dignitat. Gràcies.

PS3. Andorra viurà aquesta setmana un relleu històric del copríncep episcopal, una de les dues persones que són cap de l’estat. Josep Lluís Serrano arriba amb l’aurèola de ser l’encarregat de fer canvis que la societat andorrana demana de fa anys. Us ho expliquem en aquest article.

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

A hores d’ara ja són molts els qui creuen que Donald Trump guanyarà les eleccions del novembre. Contra tot pronòstic, com el 2016. Malgrat negar el resultat de les urnes i malgrat l‘assalt del Capitoli, les mentides, les teories de conspiració, l’apropiació de documents classificats, el frau fiscal, una sentència ferma en el cas de suborn de l’artista porno Stormy Daniels i diversos judicis pendents, malgrat això i més, el retorn de Trump a la Casa Blanca és pràcticament imparable. És un espill de contumàcia impúdica, però també una fita prodigiosa de resiliència. Per als demòcrates la perspectiva d’aquí a quatre mesos és molt desagradable, fins i tot perillosa, però s’ha de ser molt sectari per a proclamar que un resultat desfavorable de les eleccions és la fi de la democràcia. La fi de la democràcia era el franctirador que es va endur una part de l’orella de l’ex-president i no se’l va endur tot per una diferència de mil·límetres. 

Trump té popularitat, té carisma, si voleu dir-ho amb aquest mot que no explica res. Car el carisma no és cap causa discernible de l’èxit, sinó una deducció a partir d’aquest. És una qualitat virtual que sols es manifesta en els seus efectes, invisibles i insensibles per a qui no està suggestionat. No hi fa res que a molts ens sembli impossible que ningú dipositi les seves esperances en un personatge d’aquesta jeia, en un polític d’una buidor argumental tan evident, de frases que són com trets de pistola i d’afirmacions sense junció amb la realitat. El carisma és un afer de sintonia emotiva i no pas de racionalitat. Ara, la irracionalitat de les adhesions és proporcional a l’aversió que genera en els rivals. Tan irracional és veure en Trump un salvador de la nació com una reencarnació del Führer. L’habitud de l’esquerra europea de veure en la societat americana el feixisme ascendent ve de molt lluny. Sols cal recordar el peculiar estudi sociològic de Theodor Adorno, The Authoritarian Personality, realitzat amb col·laboradors de Berkeley mentre els Estats Units combatien el feixisme a Europa i el Pacífic. L’exili sovint arrossega els propis fantasmes.

No es pot pas negar que el feixisme, com el marxisme, té més vides que un gat. Ni que es retroalimenten, com les fòbies entre germans. La ciutat, ço és la política, la funden els bessons nodrits per la lloba capitolina. I com diu la llegenda, l’un mata l’altre per vanitat, incapaç de sofrir la burla fraterna. Si hagués passat a l’inrevés, la ciutat hauria dut un altre nom, però encara hauria estat Roma. La polarització dels Estats Units no és cosa de quatre anys ni d’una dècada, però s’ha aguditzat durant aquest segle. Una part no menor dels qui donen suport a Trump cerquen un reequilibri i creuen possible de recuperar el centre, esmicolat d’ençà de la guerra del Vietnam amb tota mena de radicalismes verbals i no verbals. Per entendre el deteriorament del somni americà, no cal cercar l’explicació a les teories dels politòlegs, que solen anar molt per darrere dels fets i passar-ne per alt l’essència humana. N’hi ha prou de llegir Pastoral americana, de Philip Roth, per copsar el patiment i el desconcert d’un pare que, havent respectat sempre les regles socials i acceptat les responsabilitats familiars, roman impotent davant la fanatització de la filla adolescent, capaç d’autodestruir-se per dinamitar (literalment) els valors i la felicitat dels progenitors.

La reacció a la radicalització dels joves i la defensa de les famílies és un component tradicional de l’ideari republicà, i abans ho havia estat també de l’ideari demòcrata. Però la família apareix cada vegada més com una institució obsoleta, disgregada per l’individualisme extremat i el culte de la gratificació, ara també psicològica, amb una explosió de trastorns mentals que indiquen un llindar molt baix de tolerància a l’adversitat. En el pla polític, són moltes les famílies sacsejades per la indoctrinació dels joves a l’escola i a la universitat, induint-los un sentit de culpa per les oportunitats que els han procurat els pares i el rebuig dels valors de la classe mitjana, el nivell de vida de la qual molts no es veuen capaços d’assolir. 

En un discurs abrandat pronunciat durant la convenció republicana a Milwaukee, Kari Lake, la candidata a senadora d’aquest partit per Arizona, afirmà que l’única cosa més perillosa que un ós bru és una mare de mitjana edat farta a Washington. I no hi ha cap dubte que les mares que fan de mare representen un capital polític important. Tanmateix, la derogació de la sentència Roe contra Wade i la restricció o penalització de l’avortament als estats governats per republicans desincentiva el vot femení. Això Trump ho sap i mira d’alleujar el discurs antiavortista en campanya. Així i tot, té molt d’espai per a recórrer en un terreny al qual els demòcrates s’han deixat arrossegar per la seva ala radical: la racialització de la vida pública i el tracte preferencial a les minories. Deia una persona entrevistada durant la convenció republicana que ja n’hi ha prou d’acolorir les decisions. Cal tractar tothom igual i triar la persona més competent per al càrrec. És la vella idea de ceguesa al color (o al sexe) que rebutgen iradament alguns membres de les minories racials i sexuals. 

Després de dècades de decantar artificialment la balança, finalment hi ha un principi de reacció que posa algunes administracions en el punt de mira i comença de notar-se, per exemple, amb el restabliment de l’examen de selectivitat a universitats d’elit com Harvard i Yale. En el terreny de les minories a la vida política, Trump ha aconseguit èxits inopinats amb el tema de la immigració. Encara fa poc temps, el creixent canvi demogràfic semblava donar un avantatge inesgotable als demòcrates i posava els republicans davant la perspectiva d’ensorrament. Per a pal·liar l’efecte polític d’aquest canvi i atreure el votant hispà i d’algunes altres minories, els líders republicans proposaren d’amorosir la política migratòria del partit. Però heus aquí que Trump girà aquells plans com un mitjó, endurint el discurs, reforçant la frontera del sud amb un mur i prenent decisions polèmiques com la de separar els minyons dels pares que travessaven la frontera il·legalment. 

Amb vista a la legislatura vinent, Trump parla obertament d’expulsions, una política que, més enllà de l’impacte en algunes comunitats, podria desestabilitzar l’economia d’alguns estats i repercutir en tot el país. Políticament, quin efecte ha tingut l’enduriment del discurs sobre la immigració? Paradoxalment, ha aconseguit d’atreure molts electors hispans i negres al Partit Republicà. La gent normal, és a dir, molta gent, demana respecte a la legalitat, joc net i protecció de les famílies. Tot i el recent gir de cent vuitanta graus de Biden en política migratòria, el partit demòcrata no inspira confiança en aquest apartat. Per acabar de reblar el problema de credibilitat, el seu candidat ha esdevingut una imatge de feblesa i d’incapacitat no sols a ulls dels rivals sinó als dels militants del propi partit.

La conclusió que hauria de desprendre’s de l’exposició anterior és que d’aquests dos gats vells de la política, el més indiscret és el que més domina l’art de la discreció en un món on l’enemistat i el recel universal aconsellen de ser imprevisible i fer el contrari d’allò que s’espera. No és el catòlic Biden sinó el mudadís Trump qui segueix el consell del subtil jesuïta Baltasar Gracián, quan escriu: “Mai el tafur no juga la carta que suposa el contrari i menys la que desitja.” Consell que s’haurien d’aplicar els independentistes nostrats, ensems aquest altre: “No entrar amb excessiva expectació. Comú desaire de tot allò que se celebra per endavant, no arribar després a l’excés d’allò concebut. […] Es casa la imaginació amb el desig, i sempre concep molt més d’allò que les coses són.”

El copríncep d’Andorra i arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, fa avui setanta-cinc anys i, segons que estableix el dret canònic, això comporta que ha de presentar la renúncia. El papa Francesc haurà de decidir si l’accepta de manera immediata o deixa passar uns mesos, però el que ja se sap és qui el succeirà: Josep Lluís Serrano Pentinat.

Serrano és d’ençà del 12 de juliol el bisbe coadjuntor d’Urgell, amb dret de successió, i fins que no s’accepti la renúncia de Vives treballarà com a vicari general, en les obligacions pastorals de la diòcesi a fi de conèixer el Bisbat d’Urgell i el funcionament de les institucions d’Andorra.

Un dels grans temes que haurà de tractar el nou copríncep episcopal és la qüestió de l’avortament, que es preveu que quedi encarrilada aquesta legislatura. Històricament, s’havia considerat que l’avortament podia posar en perill la mateixa independència d’Andorra, perquè podria no ser acceptat per la part eclesiàstica i portar a una crisi el model de coprincipat. Tanmateix, amb un to reformista al Vaticà amb el papa Francesc, fa temps que es negocia una solució que passaria per la despenalització de l’avortament. El cap de govern, Xavier Espot, ha dit que la reforma es durà a terme aquesta mateixa legislatura. En una visita a Andorra el setembre, el secretari d’estat del Vaticà, Pietro Parolin, va afirmar que és una qüestió “molt delicada i complexa”, però que cal afrontar-la amb diàleg i molta discreció. Així, Serrano ha estat nomenat en ple debat i en serà el responsable quan finalment hi hagi un acord.

Xavier Espot va aplaudir el nomenament i va posar en relleu l’experiència diplomàtica, que el fa, diu, “una persona idònia per a assumir la funció de cap d’estat i per a representar de la millor manera possible el país”. El síndic general, Carles Ensenyat, va fer declaracions en la mateixa línia: “És una persona que ve directament del Vaticà, de la Secretaria d’Estat. Coneix molt a fons la Santa Seu i té carrera diplomàtica. Per a ser cap d’estat d’un país com Andorra aquest punt és molt favorable.” Els grups de l’oposició també van rebre bé el nomenament i esperen que, com a nou interlocutor, pugui ajudar a resoldre problemes enquistats a Andorra, com ara el de l’avortament. Aquesta era l’opinió del cap de Concòrdia, Cerni Escalé, que espera que servís per a avançar en la despenalització de l’avortament. El dirigent socialista, Pere Baró, es va expressar en la mateixa línia.

De Tivissa al Vaticà, i ara Andorra

Nascut el 1977 a Tivissa (Ribera d’Ebre) i ordenat sacerdot el 2002 a la catedral de Santa Maria de Tortosa, Serrano és batxiller en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i doctor en teologia dogmàtica per la Pontifícia Universitat Gregoriana, de la Companyia de Jesús.

Era un alt funcionari del Vaticà, sota les ordres directes del mateix cardenal Pietro Parolin, secretari d’estat i mà dreta del papa, i de tarannà progressista. Quan era al Servei Diplomàtic del Vaticà va ser enviat com a secretari de la nunciatura a Moçambic del 2012 al 2016, a la de Nicaragua del 2016 al 2017 i al del Brasil del 2017 al 2019 i, d’ençà del 2019 ha estat secretari de la Secció per als Assumptes Generals de la Secretaria d’Estat.

Serrano, a més de català, parla castellà, francès, italià, francès i portuguès. I ara a quaranta-set anys, quan sigui nomenat bisbe serà el més jove de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). De fet, els bisbes d’Urgell han estat nomenats força joves aquests anys i Serrano serà el tercer copríncep episcopal d’ençà del 1971: Joan Martí i Alanis (1971-2003) va exercir el càrrec d’ençà que en tenia quaranta-tres, i Joan-Enric Vives va assumir el càrrec, l’any 2003, a cinquanta-quatre anys.

Nou cop al pla pilot de segregació lingüística del govern de les Illes. Un 78,5% de les famílies que han matriculat els fills a quart d’educació infantil han triat el català com a llengua vehicular d’ensenyament. En canvi, només el 16% han triat el castellà. En el moment d’oficialitzar la matrícula, les famílies dels centres públics i concertats han hagut d’indicar per primera vegada la llengua d’ensenyament preferida.

Vera obeeix Vox i equipara el català a les llengües estrangeres

En total, 467 famílies s’han saltat aquest pas. La matrícula és viva i, a mesura que avança el curs, pot tenir modificacions.

Per illes, a Mallorca un total de 5.388 famílies (79,7%) han triat el català com a primera llengua. A Eivissa i Formentera ho han fet 732 (65,2%), i a Menorca, 572 (89,8%).

Aquest no és el primer revés que rep la nova normativa impulsada pel PP i Vox. Tan sols 11 dels 339 centres d’educació primària de les Illes van demanar d’adherir-se al pla pilot de segregació lingüística. Això representa un 3,24% de les escoles. A més,  40.000 persones van manifestar-s’hi en contra a la plaça Major de Palma el maig.

Lliure elecció de llengua? | Opinió de Maria Antònia Font

Dilluns passat, la Conselleria d’Educació i Universitats va comunicar que mantindria el pla pilot impulsat juntament amb Vox, malgrat la sortida dels ultres del govern. Ho va manifestar el conseller Antoni Vera, en declaracions als mitjans.

La sèrie Com si fos ahir s’acomiada aquest vespre de la setena temporada. Ho fa amb una entrega especial, que s’emetrà a les 22.06 de la nit a TV3, després del Telenotícies. S’espera un capítol final ple de sorpreses i amb una novetat final sorprenent.

Quim Llisorgas: “Les etiquetes ens fan més dèbils”

El “Com si fos ahir” acaba temporada amb les emocions a flor de pell.

A la plataforma 3Cat i a TV3, diumenge a les 22.05. #ComSiFosAhir3Cathttps://t.co/9EKKaLHHOw pic.twitter.com/X0r0G7zYaq

— 3Cat (@som3cat) July 20, 2024

El darrer episodi ha de resoldre incògnites com el divorci entre la Noe i el Miquel, el casament de l’Ivan i el Ricky, la nova vida de l’Ainhoa sense en Litus o la trobada de la colla per a recordar en Quim, que fa un any que va morir. De fet, la mort d’en Quim va ser la gran sorpresa de l’últim comiat de temporada.

Jordi Rico: “Tenia la sensació que no tenia vida, que la meva vida era la feina”

El divendres TV3 va emetre el capítol en primícia al cinema Aribau de Barcelona. L’acte va aplegar mig miler de persones que també van poder interactuar amb bona part dels actors que participen en la ficció.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Estrenada el 2017, Com si fos ahir s’ha convertit en la ficció de referència de la sobretaula a TV3, superant els mil capítols emesos. La temporada actual ha aconseguit una audiència mitjana de 215.000 espectadors diaris, assolint una quota d’un 16,6%.

Sílvia Bel: “A ‘Com si fos ahir’ superar tots els entrebancs ens ha fet forts”

Per anar fent boca, podeu recuperar els últims episodis de la sèrie a TV3 a la carta.

Unes seixanta persones que participaven en una acampada infantil i juvenil a Espolla (Alt Empordà) han estat evacuades pels bombers a conseqüència del fort temporal de vent i la previsió de pluja intensa a la zona.

Els bombers han explicat que l’evacuació, que ha començat a les 05.40 de la matinada, ha estat preventiva, ja que cap dels participants en l’acampada era ferit. L’operació s’ha dut a terme en cotxes lleugers amb el suport dels Mossos.

L’ajuntament d’Espolla ha habilitat un espai municipal perquè s’hi allotgin temporalment. Per a l’evacuació, els Bombers han enviat a la zona cinc dotacions del cos.

Paral·lelament, els bombers també han rescatat aquest matí, a petició dels bombers de l’estat francès, cinc persones que eren al massís del Canigó i que presentaven símptomes d’hipotèrmia. Els evacuats formaven part d’un grup de dotze persones que estaven d’excursió en aquesta zona.

Amics, familiars i personalitats de molts àmbits diferents han dit adeu al cuiner Fermí Puig al tanatori de Granollers, on aquest cap de setmana s’hi ha fet la vetlla. Durant la cerimònia, el periodista Jordi Basté n’ha glossat la figura amb anècdotes que van viure plegats, especialment aquelles relacionades amb els àpats i el Barça. “Ens ha deixat la unió dels amics”, ha dit.

Commoció per la mort de Fermí Puig, gran referent de la cuina tradicional catalana

Basté n’ha destacat el caràcter afable, catalanista “de pedra picada”, culer “pessimista”, lletraferit, savi i “tocapebrots”. “Polemitzava tant que aconseguia fer-te canviar d’opinió constantment”, ha dit.

A més de familiars i amics, al tanatori de Granollers s’hi han aplegat també desenes de personalitats, com ara una representació de la directiva del Barça, encapçalada pel president, Joan Laporta; i el director esportiu del Machester City i ex-jugador blaugrana, Txiki Begiristain. A més, també hi han anat personalitats del món polític i econòmic, com ara l’ex-conseller d’Economia Jaume Giró, el secretari general de Junts, Jordi Turull, i el també l’ex-diputat i periodista Eduard Pujol. Del món de la comunicació i la cultura hi han assistit Jaume Roures, Sergi Pàmies i Toni Clapés, entre més.

Puig es va morir divendres a 65 anys a causa de les complicacions d’un càncer. Durant la seva carrera va destacar com a cuiner i divulgador gastronòmic. D’ençà del 2013 regentava un restaurant amb el seu nom al carrer de Balmes de Barcelona, que va deixar el maig per jubilar-se. També era autor d’uns quants llibres de cuina i col·laborador habitual del programa radiofònic El món a RAC1.

Puig era considerat un dels principals referents de la cuina tradicional catalana. El xef va començar a treballar a les cuines al restaurant de la cuinera Montse Guillén, al mateix barri on tenia l’últim establiment que va regentar, i s’havia format en restaurants de renom, com ara El Bulli, on va recomanar el cuiner Ferran Adrià, que acabaria essent un dels cuiners més reputats del món.

L’incendi ja extingit al polígon de Can Humet de Polinyà (Vallès Occidental) ha causat un vessament de productes contaminants al riu Besòs. Com a mesura preventiva, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de la zona han decidit de tancar el parc fluvial del Besòs i ha prohibit el bany a la platja del Fòrum de Sant Adrià de Besòs.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha recomanat la restricció del bany entre 100 metres i 500 de la desembocadura del riu durant les pròximes 48-72 hores. Les restriccions es mantindran fins que els tècnics municipals hagin mesurat les afectacions causades pel vessament i puguin garantir la seguretat dels banyistes.

El vessament ha causat la mort d’unes quantes espècies. Ajuntaments com ara els de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) i Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) han demanat a la població que no s’acosti al riu ni hi permeti el contacte de mascotes.

Durant les feines d’extinció de l’incendi es va treballar per minimitzar la sortida d’aigua de l’empresa, però no van tenir la capacitat per a retenir-la tota. Protecció Civil va desactivar ahir a la tarda l’alerta del pla d’emergència exterior del sector químic de Catalunya (PLASEQCAT).

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha expressat la voluntat d’apujar la taxa turística als creueristes que passin menys de dotze hores a la ciutat. Així, haurien de pagar més de 4 euros de recàrrec municipal. En una entrevista a El País, ha dit que ja han fet estudis sobre el preu que hauria de pagar aquest col·lectiu que, a parer seu, fa un ús intensiu de l’espai públic sense cap benefici per a la ciutat.

La manifestació contra la saturació turística a Barcelona impressiona la premsa internacional

Fa uns dies, la Comissió d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar inicialment d’augmentar de 3,25 euros fins a 4 euros (el màxim possible) la taxa turística per a totes les modalitats d’allotjament.

El batlle ha assegurat que la mesura no cerca d’evitar que arribin turistes a la ciutat sinó que paguin el que val ser-hi. A més, ha afegit que amb l’impost es finançaran les inversions que es faran als quinze espais de gran afluència turística. “El que no volem és una manera de fer turisme que entra en contradicció amb viure a la ciutat, perquè va en detriment del dret a l’habitatge i expulsa cada dia gent jove de classe mitjana”, ha afirmat.

Per una altra banda, Collboni ha refredat la possible reducció del nombre de creuers i creueristes i la supressió d’alguna terminal del port, una possibilitat que ell mateix va avançar el mes de maig.

A la pregunta de si l’ajuntament té alternatives per a fer complir l’anunci de no renovar cap llicència dels pisos turístics, en cas que el Tribunal Constitucional acabi tombant el decret de la Generalitat que ho permet, Collboni ha respost que el pla és blindar jurídicament la normativa urbanística.

Protecció Civil va activar ahir l’alerta del pla especial d’emergències per inundacions de Catalunya, el pla INUNCAT, per la previsió de pluges intenses al centre i al nord-est del país.

El Servei Meteorològic de Catalunya augura precipitacions que podran superar vint litres per metre quadrat a tota la meitat nord, amb afectació especial al Maresme, Osona, la Selva, el Vallès Oriental i, en un grau més baix, la Garrotxa, el Gironès, el Lluçanès, el Moianès, el Pla de l’Estany i el Vallès Occidental.

Al radar s'observen xàfecs intensos a molts punts del país. Amb el pas de les hores s'aniran estenent a més punts de la meitat est i la resta del litoral i prelitoral central. Localment van acompanyats de calamarsa. pic.twitter.com/nvgkn1gG0o

— Meteocat (@meteocat) July 21, 2024

De fet, moltes poblacions, especialment les situades al Pirineu i a la costa, han registrat aquesta matinada tempestes, fins i tot amb calamarsa. A l’estació d’Ulldeter (Ripollès) s’han acumulat 30,7 mm d’aigua en trenta minuts i a la ciutat de Barcelona ha plogut amb ganes a primeres hores, especialment a la zona de Nou Barris i Sant Andreu.

A Catalunya Nord també s’ha activat l’alerta groga per tempestes intenses. S’espera que les precipitacions siguin al matí, mentre que a la tarda tornaran les altes temperatures.

A les Illes hi ha activada l’alerta groga a la costa per vent i mala mar. Al País Valencià continuen desplegades les alertes vermelles i de color carabassa per temperatures altes, que podrien tornar a passar de 40 °C al litoral, malgrat que s’espera que baixin a mesura que avanci el dia. A les Illes, avui s’esperen intervals de núvols. Les temperatures nocturnes experimentaran pocs canvis i les diürnes, un descens en general. El vent bufarà del sud entre fluix i moderat.

Ahir, la calor i les altes temperatures van ser protagonistes a tot Catalunya. Es va arribar a 41 °C a poblacions de la plana de Lleida, amb una nit tropical que no va baixar de 23 °C. A la zona del Pirineu van arribar a 35 °C. Aquestes temperatures encara van ser més caloroses al País Valencià. La localitat de Sumacàrcer, a la Ribera Alta, va registrar 45,1 °C. Aquest valor és la tercera temperatura més alta d’ençà de l’any 2003.