Vilaweb.cat

Les estrenes: La comèdia nominada als Oscar ‘Un home anomenat Ove’ arriba als cinemes doblada en català

Aquesta setmana s’estrena en català ‘Un home anomenat Ove’, un film suec que va estar nominat als Oscar del 2016 a millor film de parla no anglesa i millor maquillatge. Després d’inaugurar el Festival de Cinema de Màlaga, el director Alex de la Iglesia estrena el seu nou film ‘El bar’, un thriller còmic molt coral. Una altra estrena destacada és la de l’actor Jake Gyllenhaal, que es posa a la pell d’un boxejador a ‘Redención’ en una història amb tocs de drama de superació.

> Un home anomenat Ove (‘En man som heter Ove’). Direcció: Hannes Holm. Intèrprets: Bahar Pars, Zozan Akgün, Anna-Lena Brundin; Rolf Lassgård, Tobias Almborg, Viktor Baagøe. Gènere: Comèdia. Esbós: Ove és un home de 59 anys, solitari, ressentit, rondinaire i que ha perdut la fe en el món i les persones. Tot i això canviarà quan arriben uns nous veïns a la casa del costat. En català.

> El bar. Direcció: Álex de la Iglesia. Intèrprets: Blanca Suárez, Carmen Machi, Terele Pávez; Mario Casas, José Sacristán, Alejandro Awada. Gènere: Comèdia. Esbós: A les nou del matí, un grup de persones absolutament heterogeni esmorza a un bar al centre de Madrid. Un d’ells té presa i al sortir per la porta, rep un tret al cap. Tot i això, ningú s’atreveix anar a socorre’l, fins que se n’acaben adonant que estan atrapats al bar.

> Southpaw (‘Redención’). Direcció: Antoine Fuqua. Intèrprets: Rachel McAdams, Naomie Harris, Rita Ora; Jake Gyllenhaal, 50 Cent, Forest Whitaker. Gènere: Drama. Esbós: Billy ‘El Grande’ Hope, és un campió del món de boxa que ho ha aconseguit tot: una impressionant carrera, una bonica i enamorada esposa, una filla adorable i un estil de vida luxós. Però quan el seu mànager de tota la vida l’abandona, Hope toca fons fins que troba el seu salvador en un decadent gimnàs local.

> A Cure for Wellness (‘La cura del bienestar’). Direcció: Gore Verbinski. Intèrprets: Mia Goth, Celia Imrie, Susanne Wuest; Dane DeHaan, Jason Isaacs, Adrian Schiller. Gènere: Enjòlit. Esbós: A un executiu jove i ambiciós li encarreguen la missió de portar al director de la seva empresa a un idíl·lic i enigmàtic centre de benestar, situat a una àrea remota. Però ben aviat s’adonarà que el lloc no és tan plàcid com semblava i que els seus responsables guarden terrorífics secrets.

> Une histoire de fou (‘Una historia de locos’). Direcció: Robert Guédiguian. Intèrprets: Ariane Ascaride, Razane Jammal ; Syrus Shahidi, Grégoire Leprince-Ringuet, Simon Abkarian. Gènere: Drama. Esbós: París, 1981. Un jove marsellès d’origen armeni fa volar en un atemptat el cotxe de l’ambaixador de Turquia a París. Gilles Tessier, que passava per allà en bicicleta, queda greument ferit. Anouch, la mare d’Aram, el terrorista, visita a Gilles a l’hospital i ell exigeix conèixer al seu botxí. Per això una vegada recuperat anirà a Marsella a la recerca de venjança però s’acabarà quedant amb la família d’Aram.

> Rara. Direcció: Pepa San Martín. Intèrprets: Julia Lübbert, Emilia Ossandon, Mariana Loyola; Daniel Muñoz, Nicolás Vigneaux. Gènere: Drama. Esbós: Sara és una preadolescent que se sent rara amb el seu cos que no para de canviar i també amb la seva família, que ara inclou a la seva mare, la seva parella, el seu pare i la seva dona, i un gat petit que la seva germana va decidir adoptar. Tot canvia en el moment que el seu pare demana la custodia legal de la Sara i la seva germana.

> I am a hero. Direcció: Shinsuke Sato. Intèrprets: Natsu Andô; Hisashi Yoshizawa, Yu Tokui, Makita Sports. Gènere: Acció. Esbós: Hideo és un mediocre dibuixant de manga que es veu forçat a fugir de Tokio quan una epidèmia es comença a estendre pel Japó convertint els infectats en monstres salvatges amb ganes de carn humana. Mogut per l’instint de supervivència, haurà de comprovar si és l’heroi que sempre ha somiat ser.

Go raibh mile maith agat, Martin

No recordo quin any va ser, exactament. Els acords de pau no s’havien consolidat, encara. La guerra entre republicans i unionistes era ben viva als carrers. Es respirava tan sols d’obrir les finestres. La diferència entre l’estat lliure, al sud, i els sis comtats presoners es feia evident quan travessaves la falsa frontera per qualsevol dels seus llocs de pas. Uns quants dies a Derry. Uns quants més a Belfast. Després d’haver fet una volta per tot el sud de l’illa, l’ambient havia canviat considerablement.

Banderes d’uns colors o uns altres, segons el barri o el poble que visitaves. Les patrulles de soldats armats pertot arreu. Els murals més poètics, els republicans, i més tètrics, els unionistes tenyien les parets de les ciutats. Sistemes de vigilància –joves organitzats– a l’entrada dels barris més conflictius. El Bogside, Falls, Shankill… Les reixes a tot arreu. Els murs. Les portes controlades. Els pubs amb càmeres de vigilància i les dobles portes. Els cartells avisant els despistats. Les vorades dels carrers pintades dels colors. Verd-blanc-carabassa. Blau-blanc-vermell.

Els albergs sempre plens de bascs i alguns catalans. Les visites als murals. Els pelegrinatges als cementiris per a veure els monuments als de la vaga de fam, amb Bobby Sands i companyia. La visita a la seu del Sinn Féin o al club dels ex-presoners i els veterans de l’IRA. Les incursions a la zona controlada pels paramilitars unionistes. Les converses als pubs republicans sobre la lluita per la llibertat. Explicant els Països Catalans a tothom qui escoltés.

Un vespre, en sortint de l’alberg per anar als pubs de Falls Road, vaig trobar el carrer tot desert. Era estrany. Les nits anteriors no eren així. Per anar a Falls havia de passar a prop del capdavall de Shankill. Quan era a la vora d’aquella zona, vaig entendre què passava. S’havia desplegat l’exèrcit. El so constant de l’helicòpter. Algunes patrulles a peu, acompanyades de prop per tanquetes blindades, es movien com només havia vist fer a les pel·lícules. Amb les metralletes apuntant, ara allà, ara ací. Vaig quedar ben quiet en un portal. Fins que van desaparèixer per un altre carrer. I me’n vaig tornar cap a l’alberg.

Bona part dels hostes s’aplegaven al voltant d’un televisor. Aquella tarda havien assassinat un unionista en un bar de Shankill. Segons la informació de la BBC, havia estat un atac entre bandes unionistes que disputaven el control del barri. Tocava anar a dormir sense prendre cap cervesa, sense escoltar cançons de lluita i sense cap conversa revolucionària.

L’endemà el carrer tornava a tenir l’activitat de cada dia. Seria un bon dia per a visitar la zona del crim del dia anterior? Quan començava a enfilar Shankill Road amunt, vaig veure clar que no havia estat una bona idea. Els crits d’uns homes que alçaven mans i braços de manera agressiva em van fer avinent que no era benvingut al barri. No hi volien cap curiós ni cap tafaner. No estaven per orgues.

Els dies següents tot va tornar a la normalitat. Una normalitat tensa. Marcada per la divisió i l’enfrontament sistemàtic. Vaig passar aquells dies amb un desig no confessat. I si l’atzar em feia topar amb Martin McGuinness o Gerry Adams en algun d’aquells indrets? Aleshores no hi havia les selfies, però a fe de Déu que hauria demanat de fer-m’hi una fotografia. Havia llegit tot el que n’havia trobat, d’aquells dos homes.

Gerry Adams era la figura més coneguda internacionalment. Escrivia llibres i era més popular que McGuinness. Però a mesura que t’immergies en aquell món t’adonaves que McGuinness era un líder molt respectat i amb un poder específic. Es deia –i encara es diu– que era el cap del consell militar de l’Exèrcit Republicà Irlandès. Ell ho ha negat sempre. Fos com fos, era un dels republicans amb més pes i més respectat d’Irlanda del Nord. I això li va permetre de portar tot aquell món cap a la pau. Havia estat un home dur en temps de guerra i ara havia decidit de ser un home conciliador per a aconseguir la pau.

L’esforç per la pau el va portar a compartir govern amb qui, juntament amb les forces d’ocupació britàniques, havia estat el seu principal enemic, el reverend Ian Paisley. Els republicans irlandesos havien estat sempre vinculats amb la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica. I l’exemple de Mandela va ser decisiu per a McGuinness i Adams. Amb qui es podia fer la pau, si no amb l’enemic?

En podrem treure moltes lliçons de McGuinness. També de la seva època de governant. Al capdavant del Ministeri d’Ensenyament i com a vice-primer ministre. No sabem quants secrets ni quants consells útils s’ha endut a la tomba. Però tan sols cal veure com ha reaccionat la comunitat internacional, el seu poble i els seus adversaris per comprendre la magnitud del personatge. Pot ser que per pocs anys no hagi vist la seva Irlanda reunificada.

Per tot plegat, go raibh mile maith agat, Martin.

Les falles arriben a Barcelona

Per la capvuitada de Sant Josep, el dissabte 25 de març, les falles arriben a Barcelona. Serà al barri marítim del Poblenou, gràcies a l’Espai País Valencià, que ja fa gairebé deu anys que organitza aquesta festa a la capital catalana. Aquestes falles populars de Barcelona d’enguany es fan en complicitat amb les entitats locals de cultura popular. D’aquesta manera s’asseguren de tenir un espai i tots els permisos en regla per a cremar la falla.

Durant tots aquests anys, moltes vegades la falla no s’havia pogut cremar a causa de les restriccions municipals a l’hora de fer foc a l’espai públic. De fet, l’any passat la festa es va haver de suspendre a última hora per aquest motiu. Però l’essència de les falles és que acabin consumides pel foc i per això l’Espai País Valencià va cercar la implicació d’entitats barcelonines lligades al món del foc. Va establir contacte amb la Colla del Drac del Poblenou i la casa de la festa de Can Saladrigas, que han proporcionat un lloc on fer la cremada –al mateix indret on cada any es fa la foguera de Sant Joan del Poblenou– i han cedit un espai per a construir la falla.

En un sol dia es farà tot el cicle faller: al matí hi haurà la crida a la casa de la festa de Can Saladrigas, on també es presentarà la gaiata (13.00). Havent dinat, es farà un ‘cercaentitats’ pels carrers del barri i es començarà a muntar la falla en un espai que hi ha situat entre el final de la rambla del Poblenou i la platja del Bogatell. Després de poder ser admirada durant tres hores, a les 20.00 es cremarà la falla i començarà una festa a l’Ateneu Popular Octubre.

Els dies previs també s’han fet actes: a Can Saladrigas s’hi pot veure una exposició introductòria sobre el món faller i aquest vespre l’artesà Javier Santes hi farà un col·loqui.

Evidentment, la temàtica de la falla és sorpresa, però l’organització dóna algunes pistes: el tema central girarà entorn d’un personatge que fa molt poc que ha deixat la política valenciana i els ninots fan referència a l’actualitat del Poblenou, el barri que els ha acollits. La falla és cent per cent popular i és feta artesanalment pels voluntaris de l’Espai País Valencià. També manté el sentit autèntic de la festa, que és molt reivindicativa i crítica. A més, enguany es presentarà una gaiata, en referència a les festes de la Magdalena de Castelló que es fan aquests dies.

El festival Tradicionàrius dedica una nit a la cultura musical d’Eivissa

Aquest vespre el Festival Tradicionàrius programa una nit dedicada a la cultura musical eivissenca amb uns convidats de luxe: Projecte Mut, Isidor Marí, Toni Manonelles i Vicent Marí ‘Palermet’. La finalitat de la proposta és conèixer l’evolució del cançoner tradicional eivissenc i valorar la vigència d’algunes de les adaptacions que se n’han fet. Perquè a Eivissa, tal com ha passat en molts altres indrets, la tradició popular s’ha hagut d’anar adaptant als temps per tal de sobreviure. I això, en el cas de la cançó, significa integrar-se en els diversos estils musicals que estan de moda en cada moment.

El punt de partida de la història recent de la cançó d’arrel eivissenca se situa l’any 1928, quan els investigadors de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, Baltasar Samper i Ramon Morey, van visitar Eivissa i Formentera a la recerca de materials. Per això el concert arrencarà en aquest moment de la mà Vicent Marí Serra ‘Palermet’ i Toni Manonelles, dos dels cantants més coneguts del panorama eivissenc. Tots dos interpretaran peces instrumentals i exemples dels dos estils principals de cançó eivissenca: glossada i redoblada.

A continuació serà el torn d’Isidor Marí, un dels membres fundadors del grup UC, que interpretarà algunes de les adaptacions que va fer de temes populars a la dècada dels anys 70, dins dels esquemes del folk internacional. Finalment, el grup eivissenc més representatiu d’avui, Projecte Mut, presentarà algunes de les versions que han fet de temes populars, d’acord amb les tendències actuals de folk rock.

A més del concert, la vetllada també comptarà amb la presentació del llibre Pep Xico Bet (1876-1936), vida i cançons. Ha estat escrit per Isidor Marí i Pep Ribas i reivindica la figura del cantador eivissenc Pep ‘Xico’ Bet, que es va dedicar a aplegar i difondre gran part del patrimoni immaterial del cançoner eivissenc. Veí de Sant Agustí, va ser una de les fonts principals de documentació de Samper i Morey quan feien l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a les Pitiüses. Per això també s’inaugurarà l’exposició Sant Agustí 1928, que a través de fotografies inèdites i documentació explica com va ser aquesta expedició etnogràfica.

Nova ruta colombina per Barcelona amb l’historiador Jordi Bilbeny

Ja fa anys que l’historiador Jordi Bilbeny, un dels principals defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, organitza una ruta per la Barcelona colombina, complementària dels llibres i estudis que publica sobre la qüestió. ‘És una passejada per Barcelona parant esment a aspectes de la història de la ciutat relacionats amb la vida de Colom i amb la descoberta d’Amèrica’, diu Bilbeny. I la justifica així: ‘És una manera més d’explicar el nostre passat a la gent, de parlar de nosaltres mateix i de tenir arguments.’ Una cosa és llegir història i una altra és passejar-hi, puntualitza: ‘Passejant ens impregnem del paisatge, ens convertim més fàcilment en part de la història.’

Demà hi ha una nova oportunitat de fer la ruta, que ressegueix durant el matí mitja dotzena d’indrets relacionats amb Colom i la seva família a partir de documentació poc coneguda, conjectures, comparacions i semblances detectades per Bilbeny.

La sortida és a les deu del matí de la plaça del duc de Medinaceli per a agafar el passeig de Colom: ‘Ens aturem a la cantonada entre la Rambla i el carrer Ample, davant el monument a Colom, perquè la gent s’adoni de la desaparició de la nostra història, atès que allà hi havia l’important monestir de Sant Francesc, on entre més coses s’enterraven els Colom de Barcelona. No en queda ni una pedra.’

La passejada ‘d’ambient 100% colombí’ passa per la Rambla, la Biblioteca de Catalunya (‘que havia estat l’antic hospital d’en Colom’), la Casa de la Caritat (‘l’antic palau biblioteca dels Colom’), la font de Canaletes (‘on creiem que hi havia hagut un palau virregnal al segle XVI’), el monestir de Santa Anna (‘on es van fer les corts reials del 1493, quan Colom va tornar d’Amèrica’), la Catedral (‘on pensem que fou enterrat’) i Santa Maria del Mar (‘on també s’enterraven Coloms, perquè vivien a prop’). En concret, vivien a la cruïlla de Mirallers amb Banys Vells, on queden poques restes del palau renaixentista que Bilbeny creu que era de la família.

L’empremta colombina no s’acaba pas en aquests indrets, afegeix l’investigador: ‘N’hi ha molta per la ciutat. Només n’ensenyem una petita part, no ens ho acabaríem.’ I confessa: ‘La ruta s’havia preparat per fer en dues hores o tres i no baixem de les quatre i mitja: ens deixem la Llotja, les Drassanes, la Casa de la Moneda…’

El Barcelona Beer Festival es fa gran i es trasllada a l’Hospitalet

El món de la cervesa artesana està vivint un període d’expansió i cada vegada hi ha més varietats, més elaboradors i cerveses provinents d’indrets més variats del país. Per això una cita especialitzada com el Barcelona Beer Festival ha viscut un creixement inusitat en els darrers anys: amb poc temps ha canviat d’emplaçament tres vegades per poder fer front a l’oferta i la demanda creixent. Per això enguany s’ha traslladat a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, on durant tot el cap de setmana es podran degustar més de 450 cerveses diferents.

El festival funciona amb un sistema de fitxes que dóna accés a una gran barra amb més de 100 tiradors instal·lats. Durant els tres dies de durada del festival hi aniran rotant les 450 varietats diferents de cervesa participants. Com que els gustos i interessos del públic no es poden predir, no es pot avançar el moment en què serà servida una varietat concreta. Tot i això, l’organització procura que sempre hi hagi un equilibri d’estils, procedències i interessos. Així es podran tastar cerveses de tot el món de varietats molt diferents: pilsner, Irish red, cerveses fetes amb blat, indian pale ales, porters, làmbiques…

El Barcelona Beer Festival entén el consum de cervesa com a una activitat gastronòmica i per això programa tot d’activitats al voltant de la degustació. Així mentre duri el festival es faran diversos tastos guiats, presentacions de marques i conferències per difondre la cultura de la cervesa. També inclou el programa ‘Meet the brewer’, una barra autònoma on es poden conèixer a tot d’elaboradors internacionals de cervesa i conèixer de primera mà el producte que fan. També hi haurà estands de menjar que oferiran una gran varietat de plats: formatges, entrepans, hamburgueses, tapes asiàtiques, croquetes…

L’IVAM proposa una relectura del llegat de Juli González a través de l’obra d’onze escultors internacionals

L’institut Valencià d’Art Modern és el museu del món que té un fons més ampli dedicat a Juli González: aplega més de 400 peces entre escultures, pintures, dibuixos i peces d’orfebreria. Per això es poden permetre fer noves lectures sobre l’obra de l’escultor i analitzar-ne la vigència com fan en l’exposició Les constel·lacions de Juli González: entre la representació i l’abstracció. La mostra, que es pot veure fins al mes de gener del 2018, aporta una visió contemporània sobre el llegat de l’escultor de la mà de les creacions d’11 artistes internacionals.

Per a aquesta exposició s’han seleccionat 42 obres d’un dels escultors més importants del segle XX per posar-les en diàleg amb 11 escultures d’artistes com ara Jaume Plensa, Andreu Alfaro, Martin Chirino, Georg Herold, Jacques Lipchitz, Miquel Navarro, Reiner Ruthenbeck, Joel Shapiro, David Smith i Tony Smith. La finalitat és demostrar la vigència de les aportacions artístiques que l’escultor català va fer fa més de 80 anys. Entre les peces que no falten en la mostra hi ha les més representatives del denominat ‘mestre del ferro’, com ara Dona davant l’espill, Els enamorats II, Daphné, El somni/la besada o Màscara d’adolescent.

La mostra es divideix en cinc àrees temàtiques que permeten fer una visita més pausada de l’obra de González. En la primera sala les peces de Jacques Lipchitz i Andreu Alfaro acompanyen a les escultures de Juli González que es caracteritzen per una anàlisi formal a través de plànols, amb planxes retallades i soldades. La segona sala mostra la dualitat entre les manifestacions de l’ordre i la naturalesa, dos forts components també presents en les obres de Tony Smith i Martín Chirino que segueixen el rumb anunciat per González. En la penúltima sala de la mostra les peces de Juli González es van depurant i s’incorpora  la tècnica de l’ensamblatge. En aquesta mateixa sala les escultures de Reiner Ruthenbeck, Miquel Navarro i Georg Herold apel·len a formes misterioses. Finalment les protagonistes de l’última galeria són l’escultura Dona davant l’espill i Montserrat. Aquestes dues peces tan emblemàtiques de l’escultor català conviuen amb les de Joel Shapiro i David Smith.

Una exposició a Perpinyà mostra una trentena de fotografies inèdites sobre la Guerra de 1936-39

L’Espagne déchirée 1936-1939 és una exposició que es pot veure a cavall entre Perpinyà i Rivesaltes que repassa la guerra de 1936-39 a través de 132 fotografies. A més  n’hi ha una trentena que són inèdites. La mostra, promoguda pel Centre Internacional de Fotoperiodisme de Perpinyà i sota la direcció del periodista Gilbert Grellet, ha revisat el prestigiós arxiu de l’agència France Press i la col·lecció privada del periodista i fill de republicà, Michel Lefebvre. La mostra es podrà visitar fins el 17 de maig.

Segons el director de la mostra, el periodista i escriptor Gilbert Grellet que va treballar durant molts anys a AFP, l’exposició ofereix un panorama complet del conflicte i ho fa en dues parts: la guerra i l’exili. La mostra és fruit de la unió entre el seu coneixement i interès per aquest episodi històric i la voluntat del Centre Internacional de Fotoperiodisme d’oferir dues o tres grans exposicions anuals.

El projecte compta, en realitat, amb dues exposicions vinculades entre si. La més gran és la que es pot veure a Perpinyà. El Convent dels Mínims, un dels escenaris del Visa Pour la Image, acull un centenar de les 132 imatges que conformen les dues mostres. Es tracta d’una exposició dividida en deu parts que repassen el curs de la història així com alguns episodis concrets, com ara el de l’esquadró d’André Malraux, que va enviar ajuda i avions als republicans quan Europa els havia girat l’esquena. A Rivesaltes, l’exili dels republicans esdevé el protagonista.

La principal novetat és que la recopilació d’imatges ha permès posar al descobert algunes instantànies que mai abans s’havien exposat. La majoria provenen de l’arxiu de l’APF i la col·lecció privada de Lefebvre, una de les més importants en material del conflicte bèl·lic. Entre elles, s’ha localitzat una fotografia inèdita dels bombardejos de Madrid, una dels soldats republicans a la batalla de l’Ebre o una d’una miliciana que va resultar ser una periodista de les Brigades Internacionals, entre més.

Detingut l’ex-gerent de l’Hospital General de València per presumptes adjudicacions irregulars

Agents de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDF) de la policia espanyola han detingut aquest dijous l’exgerent de l’Hospital General de València, Sergio Blasco, i 8 persones més en el marc d’una operació per presumptes adjudicacions irregulars en l’etapa de l’anterior govern del PP, segons que han confirmat a l’ACN fonts pròximes a la investigació. Blasco és nebot de l’exconseller de Solidaritat valencià Rafael Blasco, condemnat a presó per desviar fons destinats al Tercer Món. Al llarg d’aquest dijous, la UDEF ha practicat diversos escorcolls, entre ells a dependències de la conselleria de Sanitat, buscant expedients de contractació. Les diligències s’han practicat per ordre d’un jutjat de València arran d’una denúncia interposada per Esquerra Unida del País Valencià. La causa ha estat declarada secreta.

L’actual eurodiputada d’Izquierda Unida, Marina Albiol, aleshores diputada a les Corts Valencianes, va posar l’any 2014 en coneixement de la Fiscalia Anticorrupció presumptes adjudicacions irregulars per import de 29 milions d’euros. Segons la denúncia, diverses empreses, gestionades per un amic personal de Sergio Blasco, Francisco José Escandell, haurien estat beneficiades amb contractes per manteniment, neteja i gestió sociosanitària. Així mateix, la denúncia posa en coneixement d’Anticorrupció l’existència d’un entramat d’empreses amb connexions amb familiars de Blasco. L’exgerent dimitir del seu càrrec el mateix 2014 per una altra denúncia d’EUPV per l’assessorament en la construcció de tres hospitals al Perú, acusat de malversació i frau.

En roda de premsa la vicepresidenta quarta de la Diputació de València, Rosa Pérez Garijo (d’EUPV) ha remarcat els paral•lelismes existents entre la trama de Cooperació (on està empresonat Rafael Blasco) i la del seu nebot. Segons Pérez, aquesta nova trama inclou un volum de diners presumptament saquejats molt superior al cas de la cooperació.

La diputada provincial ha explicat que les empreses del presumpte testaferro, Francisco José Escandell Vila, van rebre, des que Sergio Blasco tenia responsabilitats orgàniques en l’Hospital General, nombroses adjudicacions. “Per exemple, ha afegit Pérez Garijo, l’empresa Out-Log SL va rebre en 2007 l’adjudicació del servei integral de logística per 10,5 milions i en 2010 va rebre 18,8 milions per la gestió logística de l’hospital La Fe”.

Pérez ha assenyalat que el presumpte testaferro de la trama, Escandell, va estar investigat en el marc del cas Taula pel presumpte pagament de comissions per part de l’expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus, des de l’Olímpic de Xàtiva.

“En tot cas, aquestes tèrboles vinculacions mostren com la presumpta corrupció es va estendre com una taca d’oli a les institucions controlades pel Partit Popular al País Valencià. Cal recordar que un dels àudios gravats per Marcos Benavent, el ionqui dels diners, feia al•lusió a la participació de Rafael Blasco en un dels negocis que la trama de Taula es portava entre mans”, ha postil•lat Pérez Garijo.

13,6 milions sota sospita de la Sindicatura de Comptes
Sobre el contracte adjudicat a Out-Log SL per la logística de l’Hospital Provincial, la diputada provincial d’Esquerra Unida ha recordat les múltiples irregularitats que la Sindicatura de Comptes ha detectat en el seu informe de fiscalització corresponent a l’exercici 2015. Segons observa la Sindicatura de Comptes, els estatuts de l’empresa contractista no consideren l’execució d’obres ni la gestió de residus.

“Les obres van ser subcontractades”, afegeix Rosa Pérez Garijo. A més, l’òrgan fiscalitzador assegura que no “s’acredita la recepció formal per part del Consorci de les obres i subministraments contractats”. Així, s’ha detectat un total de 654.167 euros en pagaments no justificats.

Tres parades

—TE: Uf, pels pèls!
—RA: Seiem allà?
—SA: Estic suant, sort que aquí hi ha aire!
—TE: Però a tu qui t’ho ha dit, que aquest no para a totes les estacions, Sa?
—RA: No para a totes?
—SA: No, es veu que ara han posat uns ferrocarrils amb menys parades.
—RA: No ho havia sentit mai.
—SA: Ni jo. M’ho ha dit un vigilant.
—TE: Quin vigilant?
—SA: Ai, no ho sé, un, m’ha dit: si aneu a Terrassa, aquest tren triga menys, només fa tres parades.
—RA: Deu ser nou. Mira que hi vaig sovint, a Terrassa, que hi tinc la sogra. I no ho havia sentit mai.
—TE: Ni jo. I aquest vigilant…?
—SA: Ai, Te, un tio amb l’uniforme dels Ferrocarrils. Amb la pressa, no m’hi he fixat, m’ho ha dit, us he avisat i hem començat a córrer les tres.
—TE: És que…
—RA: Para, vols? Tres parades i Terrassa, punt. No té més. Què, esteu nervioses?
—SA: La Te sí, està clar.
—TE: Vés a la merda.
—RA: Va, noies, oblidem les tres parades i el vigilant, d’acord?
—TE: D’acooord…
—SA: Jo estic histèrica, però un cop allà segur que ja em passa.
—RA: La meva sogra vindrà…
—SA: Què dius!
—RA: I no ve sola, que portarà les amigues del club de lectura… totes fans teves, Te!
—TE: De debò?
—SA: Nena, a tots els teus contes hi surten iaies, t’adoren!
—TE: Te l’estàs buscant, eh.
—RA: Va, va. Abans d’arribar a la llibreria us porto a fer una birra al local del meu cunyat i així ja anem cap allà ben estupendes.
—TE: Passo de birres.
—SA: És pel que t’he dit? Era broma. Ja saps que és enveja, ja m’agradaria a mi tenir tantes fans.
—RA: Doncs deixa d’escriure coses tètriques, ves.
—SA: Avui ens les cantem a la cara, trobo, no?
—RA: No sé què em passa. M’estic fotent nerviosa.
—SA: Per la lectura?
—RA: No, és… aquest tren.
—TE: Què li passa al tren?
—RA: És que… anem soles…
—SA: Millor, més tranquil·les.
—TE: El vigilant exactament què t’ha dit?
—SA: Un altre cop? No m’ho puc creure!

«Propera parada: Sant Cugat. Próxima parada: Sant Cugat.»

—RA: Mira, ara pujarà gent i ens calmarem les tres.
—TE: Jo estic molt tranquil·la.
—SA: Mooolt.
—RA: Nenes…
—TE: Ui. Com és que no puja ningú?
—RA: Ai, doncs perquè no deuen anar ni a Rubí ni a Terrassa. No, Sa? Quines eren les altres dues parades?
—SA: No m’ho ha dit. Una és Sant Cugat, ja es veu. L’altra no ho sé.
—RA: Deu ser Rubí.
—TE: No ens miren.
—SA: Te, hòstia, que la de les coses tètriques sóc jo!
—TE: Fixa-t’hi.
—SA: Que no, això també ho faig jo. Quan espero el metro o el tren no miro enlloc, deixo descansar la vista. No-té-més.
—TE: Fixa-t’hi. No és que no ens mirin, és que no ens veuen.
—RA: I què? No engega el tren? No, si arribarem igual que si hagués parat a totes!
—TE: Fixeu-vos-hi. Els saludo. Els saludo i és com si no em veiessin!
—RA: Jo també t’ignoraria, ara, si pogués.
—SA: Para de saludar, que fas por.
—TE: De debò que ho trobeu normal? El vigilant, les tres parades, aquesta gent que sembla que no ens vegi…?
—SA: Ja hi tornes amb el vigilant?
—TE: És que… Res, és igual. Callo.
—RA: Ah, ja arrenca el tren.
—SA: Digues, Te, deixa-ho anar.
—TE: No, que us encendreu.
—RA: No ve d’aquí. Deixa-ho anar, ens encenem, ens apaguem i arribem a Terrassa dignes, va.
—SA: Va, sí.
—TE: Quan la Sa se suposa que parlava amb el vigilant, jo era al seu costat i…
—SA: Ah, així tu també l’has sentit?
—TE: No, jo no l’he sentit.
—SA: Ah.
—TE: I tampoc l’he vist.
—SA: Que vius a la parra ja ho sabem. Si el vigilant hagués estat una velleta, l’hauries vist, segur.
—TE: No facis conya. Et dic que jo era al teu costat i que no t’he vist parlar amb ningú.
—RA: Què coi dius, Te? T’ho inventes, oi? Si vols crear mal rotllo, ho estàs aconseguint.
—TE: Jo no vull res. Us dic el que he vist. Bé, el que no he vist.
—SA: I com es menja això? Eh, Te? De debò, fes-t’ho mirar.
—TE: Ja us heu encès. Ara apagueu-vos ‘i arribem a Terrassa dignes, va’.
—RA: Vés a la merda.
—SA: La senyora ja ha sembrat la paranoia i ara es fa l’ofesa. Típic de tu, Te.
—RA: Sa, t’has passat.
—TE: Fa cinc anys que em van donar l’alta. Podries deixar de mirar-me com si fos boja? No som en un relat dels teus.
—RA: De debò, això ja no sé per on agafar-ho. Oblidem-ho tot, arribem a Terrassa, unes birres i cap al recital. I de tornada a veure si ens porta algú i passem de trens.
—TE: Entesos, oblidem-ho tot. Que el vigilant només l’ha vist la Sa. Que estem soles en un tren que només fa tres parades. Que a la parada de Sant Cugat no solament no ha pujat ningú sinó que ni tan sols ens veien. Tot oblidat. Alehop! Què, Sa, com van les classes?

«Propera parada: Rubí. Próxima parada: Rubí.»

—SA: Vinga, reina, que has de saludar a tots els rubinencs, ara.
—RA: Eh, plego. Mateu-vos. Jo penso arribar a Terrassa…
—TE: I fotre’t unes birres, ja ho sabem!
—SA: No puja ningú.
—RA: Tu també? No deuen anar a Terrassa, no té més!
—TE: Entre Rubí i Terrassa, només hi ha una parada: les Fonts. Tota aquesta gent va a les Fonts?
—SA: Te… Tu creus que ens veuen?
—RA: Eh, ja n’hi ha prou! Si ho sé agafo el cotxe!
—TE: Els saludo?
—RA: Si us veiéssiu…
—SA: Nena, mira, mira, que no ens veuen!
—TE: Sa, n’hi ha un que em saluda.
—SA: On?
—TE: Allà, al costat de la màquina de les begudes.
—SA: És… És el vigilant!
—RA: On? On? A veure?
—TE: Allà, el que ens saluda i somriu. Tot de gris. No el veus?
—RA: No.
—SA: Coi, al costat de la màquina de les begudes!
—RA: Al costat de la màquina de les begudes només hi veig una tia amb cascos!
—SA: Doncs entre la tia i la màquina, Ra!
—RA: Que no el veig!
—TE: Com jo abans…
—SA: Què?
—TE: Quan tu parlaves amb el vigilant, a plaça Catalunya, jo no l’he vist…
—SA: Tot això és molt estrany, noies.
—RA: Va, que ja es tanquen les portes. En un no res som a Terrassa…
—TE: Encara saluda, i riu molt.
—SA: No el miris més. Potser no és el vigilant. Jo què sé. Em dec haver confós…
—RA: Ara m’agrades. Centrem-nos. Encara no m’heu dit quins contes llegireu. Els de la llibreria van dir que preferien que fossin còmics o pujats de to.
—TE: Els teus són tots porcs, triomfaràs!
—SA: I la sogra aplaudirà com una boja les teves porcades!
—TE: Jo n’he triat un parell de còmics i una mica surrealistes.
—RA: Que hi surtin velles, que les fans les esperen.
—SA: Doncs jo tallaré el rotllo al personal, perquè als meus contes ni s’hi riu ni s’hi folla.

«Propera parada: Terrassa. Próxima parada: Terrassa.»

—TE: Quins nervis…
—RA: Què dius, si tu ets la que ha fet més bolos de les tres!
—TE: No ho dic pels bolos. Ho dic per…
—SA: Què?
—TE: No ho sé, la gent que hi hagi a l’andana, jo què sé…
—RA: Tant si ens veuen com si no, nosaltres baixem del tren i cap al bar del meu cunyat. No hi pensis!
—SA: Doncs baixes tu primera.
—RA: Hòstia, m’heu amargat el viatge, eh.
—TE: Ja arribem.
—RA: No hi ha ni déu. Tranquil·les, ja?
—SA: No sé què dir-te!
—TE: Mentre aconseguim sortir de l’estació sense ensopegar amb cap vigilant de somriure sinistre…
—SA: Si no hi creiem, no el veurem. La Ra no l’ha vist.
—RA: Baixem o què?
—TE: Va, sí.
—SA: Jo voldré un gintònic. En sap fer el teu cunyat?
—RA: Tres gintònics i a recitar!
—TE: Jo crec que voldré una til·la.
—RA: Prou, sortim.
—SA: Mira, el vigilant.
—RA: On?
—TE: Allà, a l’escala mecànica!
—SA: No el veus?
—RA: Sí…

Seixanta anys del Tractat de Roma: la Unió Europea a punt de la jubilació?

Demà, 25 de març, es commemorarà el seixantè aniversari del Tractat de Roma i, dins les celebracions d’aquesta efemèride tan assenyalada, els vint-i-set caps d’estat i de govern de la UE (el Regne Unit ja no s’hi compta) tenen previst d’aprovar una nova Declaració de Roma, és a dir, una versió actualitzada de l’aprovada ara fa deu anys amb motiu del cinquantè aniversari i que va quedar en paper mullat amb l’esclat de la crisi econòmica i financera.

L’esborrany de la declaració que ha anat circulant aquests darrers dies conté una reivindicació del projecte de construcció europea com l’espai supranacional més gran de respecte de la pau, la democràcia i els drets humans, i alhora acompanya un compromís quàdruple: treballar per una Europa més segura, més pròspera, més social i més forta en l’escena global.

Tota una declaració d’intencions en un moment crític en què la Unió Europea necessita més que mai prendre una decisió ferma i compromesa sobre el seu futur. Fa poques setmanes, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, presentava el Llibre Blanc sobre el Futur de la Unió Europea, on es detallaven cinc possibilitats de futur: continuar com fins ara, limitar-nos simplement a ser un mercat únic, reforçar la cooperació entre aquells que volen fer més, fer menys (menys competències a la UE) però de manera més eficient i, finalment, fer molt més tots plegats. D’aquestes cinc opcions, només les dues últimes es poden considerar federalistes o de més integració política. La resta són més aviat opcions de desintegració, a la curta o a la llarga. La incògnita és cap a quin d’aquests futurs ens encaminarem. El debat, com a mínim, ha començat.

Que el projecte comunitari viu una crisi és una veritat tan evident que ni Donald Trump no s’atreviria a qüestionar. En canvi, potser no és tan evident que no es tracta d’una crisi concreta i circumstancial, sinó que els esforços sobrehumans per menystenir l’elefant de l’habitació ja vénen de lluny.

‘Tot i que sovint es pretengui una altra cosa, el fet és que, de fa uns quants anys, la idea d’Europa està en crisi.’ Així començava un article escrit per Juan Pablo Fusi publicat pel diari El País el 5 de setembre de 1997 amb el títol ‘Qué es Europa?’. Les raons que apuntava Fusi l’any 1997 eren principalment dues: l’absència de lideratge polític i el fet que, des de Maastricht (1992), no hi hagués cap més qüestió que la unió monetària i s’hagués deixat de banda la integració política.

Vint anys després, aquestes dues reflexions continuen essent tant vàlides i actuals com aleshores. De fet, la crisi econòmica i financera, el Brexit, l’auge de l’extrema dreta antieuropeista, la crisi de refugiats han accentuat i han fet més evidents que mai aquestes deficiències estructurals que arrosseguem de fa més de dues dècades i que amenacen de destruir completament el projecte.

L’Europa actual no és la del 1957. Ni tampoc la del 1997. Ni tan sols la que el 2007 es trobava a les portes de la crisi econòmica i financera. Els desafiaments a què hem de fer front són diferents, més globals i més complexos, però també tenim més oportunitats de fer-los front amb garanties gràcies a les noves tecnologies i a una integració i interdependència econòmica i cultural més grans.

Durant els anys cinquanta i seixanta, l’aplicació del keynesianisme va permetre de crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’estat del benestar a l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres.

Aquestes darreres dècades, però, la globalització ha transformat profundament la societat occidental i la seva pitjor criatura, la darrera crisi econòmica i financera, ha liquidat aquesta relativa estabilitat política i social i amenaça de fer miques la democràcia liberal, és a dir, l’equilibri assolit després de la Segona Guerra Mundial entre el principi liberal, que posa la llibertat i l’individu a davant, i el principi democràtic, que prioritza el col·lectiu i la igualtat. Com apunta Chantal Mouffe, la tercera via neoliberal adoptada per la suposada esquerra va posar fi a l’hegemonia socialdemòcrata i el principi liberal va arrasar el seu contrapunt democràtic. Com a conseqüència, ens hem trobat amb allò que Mouffe anomena una postdemocràcia, on no hi ha una confrontació entre models diferents de veure el món, no hi ha alternativa, sinó una alternança entre propostes més o menys semblants.

I és precisament com a resposta a aquesta marc postdemocràtic que han ressorgit amb tanta força i relatiu èxit a Europa (i als Estats Units) els moviments populistes, nacionalistes i d’extrema dreta.

La manca d’alternatives reals per a fer front als problemes actuals i quotidians de la gent ha creat les condicions apropiades perquè una societat immersa en una profunda crisi de valors i on les desigualtats són cada vegada més extremes –amb les classes mitjanes i treballadores cada vegada més empobrides– miri amb creixent desconfiança i rebuig unes classes dirigents i intel·lectuals que sovint els menyspreen i els ignoren i busqui i trobi esperança en alternatives polítiques que els vengui fórmules màgiques per lluitar contra la por, la inseguretat i la incertesa.

Tanmateix, cometríem un greu error si ignoréssim que el gran mèrit i el gran èxit dels partits d’extrema dreta populistes europeus, com també de Trump, ha estat precisament que han sabut ocupar un espai que el projecte de construcció europea ha abandonat: la lluita pels drets socials, la lluita per la redistribució de la riquesa, l’oposició a un lliure mercat descontrolat, la reforma democràtica de les institucions europees i el fet de dotar la ciutadania de més importància com a eix de legitimació de l’acció política.

A escala europea, l’exemple més clar i recent ha estat la vergonyosa gestió de la crisi de refugiats per part dels estats membres, que no solament han incomplert les seves obligacions internacionals, sinó que han mostrat sense cap mena d’escrúpol la seva cara més crua i insolidària per qüestions electorals i d’agenda interna.

La Unió Europea, els seus estats i la seva ciutadania ens trobem en un moment clau: o som societats més obertes, socialment responsables, més integrades, més fortes –i això requereix necessàriament més i millor Europa–; o bé optem per la renacionalització, el tancament, l’aïllacionisme i abandonem, d’una vegada per totes, el projecte europeu.

Jo, davant d’aquesta disjuntiva, em quedo sempre amb les paraules que va pronunciar Winston Churchill a la Universitat de Zuric l’any 1946:

‘Hi ha un remei que en pocs anys podria fer tot Europa lliure i feliç. Consisteix a tornar a crear la família europea, o almenys la part que puguem, i dotar-la d’una estructura sota la qual pugui viure en pau, seguretat i llibertat. Hem de construir una mena d’Estats Units d’Europa.’

Elisabet Nebreda Vila, assessora del grup Verds-ALE del Parlament Europeu

Miquel Grau es torna a morir avui a Alacant

Serà la segona o la tercera mort de Miquel Grau. O potser la quarta. Totes les morts són una mort i són una anomalia. Miquel Grau el van matar el 6 d’octubre del 1977 però no es va morir fins el dia 16. ‘Per cridar vull l’estatut’, canta Al Tall, i ‘per guanyar la llibertat’. El soterrar de Miquel Grau va ser una manifestació multitudinària. De ràbia continguda, i de por. Molta policia, amb uniforme i sense, que va voler segrestar el taüt (també ho conta el tema d’Al Tall amb lletra d’Enric Ortega). I després, l’oblit. Que és una manera sorda de morir. El mantell de silenci que origina oasis d’ignorància i propicia acords i pactes i repartiments de poder i de beneficis. Són les anomalies que punxen.

Miquel Grau tenia vint anys i era militant del Moviment Comunista del País Valencià. El 6 d’octubre de 1977 participava amb uns companys en una enganxada de cartells a la plaça dels Estels d’Alacant per convocar a la manifestació del 9 d’Octubre. Volem l’estatut, era la consigna. Algú els va llançar dues poalades d’aigua, fins i tot un test. Sense punteria. El maó, sí. El maó que els va tirar Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval, de dinou anys, militant de Fuerza Nueva, va colpir el cap de Miquel Grau. El van traslladar malferit a la Casa de Socors i després a la Residència Sanitària, on va estar en coma fins el 16 d’octubre, que va morir.

Díaz-Panadero Sandoval, que va declarar que no suportava veure els cartells que demanaven l’estatut en aquell edifici, es va lliurar a la policia el dia 11 d’octubre. La seua família estava molt ben relacionada amb el règim franquista, que havia estat molt generós i els havia donat diverses concessions de gasolineres. Encara ara ell mateix continua, amb als seus germans, com a conseller de l’empresa Estaciones Sandoval, SA. El nomenament és de març del 2015.

L’any 1978, l’assassí de Miquel Grau va ser jutjat culpable d’homicidi consumat i condemnat a dotze anys i un dia de reclusió. L’advocat de l’acusació va ser Juan Mari Bandrés. L’any 1979, el Tribunal Suprem va desestimar un recurs de Díaz-Panadero i va ratificar la condemna. Amb tot, el ministre de Justícia d’Adolfo Suárez, Íñigo Cavero, va signar el mateix any un decret pel qual commutava la sentència de dotze anys i un dia de presó per una de sis anys i un dia. Un mig indult encobert.

Lluny de ser una condemna, els anys que va passar a la presó van ser per a Miguel Angel Díaz-Panadero la llavor de la seua futura vida professional. Va estudiar-hi dret i, segons que sembla, va gaudir de tota mena de privilegis i avantatges.

No els va arribar a complir, els sis anys, i el 1982 va eixir en llibertat. Miquel Grau es tornava a morir. I l’anomalia esdevenia normalitat.

La vida de Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval continuava envoltada de violència i de gent de l’extrema dreta. Mai no n’ha renegat. Una seua cosina es va casar amb José Fernández Cerrá, un dels tres assassins dels advocats d’Atocha. Díaz-Panadero Sandoval és el procurador en els jutjats de València N. P46250000437 i Fernández Cerrá ara és propietari de diverses empreses a Alacant. L’oasi de l’oblit.

El juliol del 2015, poc després del canvi, l’Ajuntament d’Alacant va concedir a Miquel Grau la Medalla d’Or de la ciutat a títol pòstum i va decidir d’instal·lar una placa commemorativa a la plaça dels Estels, el lloc on va caure per culpa d’aquell cop de maó. Tantes vegades ha mort Miquel Grau, que a principi de gener d’enguany ho va tornar a fer quan algú va destruir aquesta placa.

I avui a les onze es tornarà a morir. Amb testimonis. Serà quan els funcionaris municipals retiraran el nom de Miquel Grau del carrer que li va ser dedicat i tornaran a posar-hi el de García Morato, un militar i aviador revoltat que va participar en la guerra del 1936-39 en el bàndol franquista i que és considerat un as de l’aviació espanyola, és a dir, que té acreditat l’abatiment de cinc o més avions enemics. La normalitat de l’anomalia.

Jaume Subirana: ‘Què som, els escriptors, sinó continuadors?’

Aquesta entrevista és experimental, podríem dir. El centre d’interès és l’escriptor Jaume Subirana i la seva darrera obra, el dietari (ell en diu llibre de notes) que acaba de publicar a Bromera, Cafarnaüm. Ara Subirana fa una estada a la Universitat de Chicago, de manera que l’entrevista es fa a distància. Posats a donar-hi sentit, bandegem un possible qüestionari i li proposem un parell de preguntes per, una vegada respostes, repreguntar. I, més encara: vincular l’entrevista amb el dia a dia que ens anem trobant, a Catalunya i als Estats Units. És per això que, culer com és en Jaume Subirana, vam començar l’entrevista el dia de la remuntada del Barça. És una entrevista per etapes, mantenint el present constant. De manera que, per no crear confusió, hem marcat les dates dels fets reals sobre els quals l’interpel·lem.

Cafarnaüm és compost de notes dilatades en el temps també, que Subirana ha anat aplegant des del 2004 al 2010. Sis anys que han fet molt de profit: al començament d’aquest periple, Subirana era al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (la institució que representa els escriptors) i després van aparèixer dues estades importants, que va fer a Israel i al Canadà. Per tant, és un llibre de notes variades, però, és clar, amb la mateixa mirada i un baix continu de preocupacions. Per exemple, la llengua, la manera d’escriure. El resultat de tot plegat és el que segueix.

Nit blau-grana històrica, la del 6-1 [8 de març]. Què us sembla si comencem aquí l’entrevista sobre Cafarnaüm? Com l’heu viscut, el partit?
—En la distància, però en directe. Com ho fèiem anys enrere: escoltant a la ràdio en Puyal. Ara mateix sóc a Chicago, per tant quan recordi el partit (que el recordarem durant anys) veuré una tarda d’un dia fred i assolellat en un apartament mig buit.

Què hi féu a Chicago?
—He vingut uns mesos a la Universitat de Chicago com a investigador Fulbright, amb una beca del Ministerio. Una beca per a escriure una monografia sobre el paper simbòlic dels escriptors i la literatura en la ‘construcció’ de la cultura catalana contemporània. Hi he vingut doncs a treballar (la biblioteca de la universitat és excel·lent, i a més aquí hi ha la Càtedra Joan Coromines), però també a viure lluny un temps, que és una experiència que m’agrada de fer quan puc. Ah, i també hi he vingut per poder tenir l’excusa per a escapar-me amb Miquel Àngel Llauger a conèixer el poeta Ted Kooser, que viu retirat a Nebraska i que hem traduït junts (El Gall Editor en publicarà a l’abril una tria per primer cop en català).

Què heu escrit a la llibreta, que sempre porteu, després d’aquest partit? Parleu del Barça a Cafarnaüm?
—A Cafarnaüm, hi parlo del Barça i de futbol (i de força coses més, d’aquí ve el títol del llibre). Ahir, però, no vaig escriure res a la llibreta: l’arribada i la instal·lació en un país nou ja em tenen prou entretingut. Dit això, trobo que tots plegats vam fer un curset intensiu de creure i perseverar contra la lògica i les previsions. I un bany d’alegria irracional. Que no és pas poc.

Aquest dietari no té dates. Ens n’expliqueu el període i el context?
—No duu dates perquè a mi més que pròpiament dietari (tot i que amb aquesta paraula ja ens entenem) m’agrada dir-ne ‘llibre de notes’, del que faig. Ja ho eren Suomenlinna (que va sortir l’any 2000) i Adrada (del 2004): deixo passar un cert temps, recupero les llibretes antigues que sempre duc al damunt, les entrades al bloc (Flux, posat en marxa el 2003) i alguns altres papers, ho destrio, retallo, organitzo i reescric. Aquest seria el procés. L’interès final, si hi és, hauria de ser literari, no biogràfic. A Cafarnaüm hi ha material diguem-ne previ que va del 2004 al 2010, aproximadament. Durant aquest temps vaig fer dues estades llargues al Canadà i a Israel, a més d’algun altre viatge (a la fira de Frankfurt, per exemple).

Així doncs, el dietari també ocupa el temps que vau estar al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. Quin record us en queda avui? Quin llegat creieu que hi vau deixar?
—Dirigir la Institució, per a algú que es dedica a la literatura catalana i l’estudia, va ser un privilegi. A més vaig tenir la sort de poder fer-ho en un bon moment, el de l’Any del Llibre i la Lectura (que vam dur a Catalunya des de la Generalitat) i la preparació del que va ser Frankfurt, en excel·lent sintonia amb l’Institut Ramon Llull que dirigien primer Xavier Folch i després Emili Manzano. Vam doblar el pressupost de la institució, vam arreglar-ne la seu, la ILC es va incorporar al consell de direcció del departament… I amb l’impuls de l’Any del Llibre vam posar en marxa moltes coses que fa il·lusió veure que es mantenen: el Què llegeixes?, Lletres al Camp, l’acte institucional al parlament… També vaig poder culminar la feina iniciada pel director anterior, Francesc Parcerisas, promovent la constitució d’Espais Escrits, i vam deixar preparats els canvis legislatius que després va dur a terme l’Oriol Izquierdo. Aquest aspecte institucional en el sentit d’encaix, de continuïtat (i de respecte i col·laboració) em sembla fonamental. En relativament poc temps vam fer una feinada, i ho recordo amb entusiasme, però dels balanços i els llegats se n’han d’ocupar els usuaris, i els historiadors de la cultura.

Tornem al llibre. El dietari sense dates és un element formal que marca el conjunt, i també n’hi ha un altre: cada nota literària va encapçalada d’un titolet. És un recurs que dóna força a cada nota i que té una funció: a voltes marca una informació de context o una segona informació, algunes altres vegades és un contrapunt o una manera de posar l’accent en allò que dóna sentit a la nota. Sempre ho feu així en els vostres llibres de notes?
—Sí. M’agrada el joc amb el títol (com passa en els poemes). És un element més del text, que permet afegir-hi detall, ironia, doble sentit… segons el cas.

Alguns exemples de titolets amb funcions diferents: «A QUÈ – David Mamet, a The Wicked Son: ‘Per a mi la vida real consisteix a pertànyer’.» Un altre: «EL SENYOR DE CADA DIA – ‘Carner és un pòsit, un dipòsit’ Fonalleras dixit.» I encara un altre: «METROPOLITAN (1) – Quadres i quadres i quadres i quadres i llavors Cézanne.»
—Al de Mamet, el titolet em permet respondre o replicar a l’autor que llegeixo. Al de Carner picar l’ullet als lectors que coneixen Bèlgica. Al de Cézanne, simplement ubicar l’acotació.

En el dietari hi ha un nombre important d’entrades dedicades a la llengua. Hi ha preocupació.
—També de dedicades a la traducció, a la pesca o al jazz cantat… Bromes a part, va bé que m’ho preguntis a la terra de Coromines. El català és un tresor, i a hores d’ara una mena de miracle històric: jo visc com un privilegi el fet que sigui la meva llengua, i no puc no sentir curiositat i interès per parlar-ne, per saber-ne més coses, per defensar-lo si cal. Com pot no preocupar la llengua a un escriptor? A més, en aquests moments parlar del català és sovint (de vegades malauradament) parlar de política i poder, que són dos temes que m’interessen. I és parlar de literatura, de la matèria primera de la literatura.

Aquest llibre és temps suspès i és diàleg, és un diàleg amb els altres.
—És diàleg, o això espero. Amb els altres i amb mi mateix: amb els jos que vas deixant enrere suspesos, aquests sí. Recuperar notes personals d’anys enrere i mirar d’agrupar-les perquè diguin alguna cosa a algú altre temps després és un bon exercici, en aquest sentit.

Ja que aquesta entrevista la fem des de la distància i dilatada en el temps, voldria combinar les notes de dietari viscudes de passat, amb algunes vivències del present (a Chicago i a Barcelona), potser en el futur seran notes d’un nou dietari. En aquest sentit, aquest cap de setmana [17 de març] s’estrena la versió cinematogràfica d’Incerta glòria, d’Agustí Villaronga. M’agradaria saber què en penseu, d’Incerta glòria, i si us ha influït. Raül Garrigasait diu que hi ha tres autors que han marcat la novel·la catalana del segle XX i influït les generacions actuals: Mercè Rodoreda, Joan Sales i Josep Pla. Ell ho diu així: ‘Pla, Rodoreda i Sales són la base de la nostra prosa d’avui. Tots venim d’aquí, formem part d’aquest llegat.’
—Està bé que parli de prosa, no de novel·la. Jo crec que el nostre sistema literari té una clara hipertròfia de novel·les. Fixa’t en el cas d’en Garrigasait: és un molt bon assagista, manté de fa anys un bloc excel·lent i ha de publicar ‘per fi’ una novel·la perquè molta gent s’hi fixi. Els assagistes, els dietaristes, hi som, però som com els (o les) ceramistes, pianistes, massatgistes, demògrafs i bibliotecaris: fem que el sistema rutlli fi i sortim molt poc a la foto.

A mi no em ve de gust afegir arguments al món: n’hi trobo un munt, quan me’l miro amb calma. A trossos i escampats, però un munt. I trobo curiós que tantes vegades ens dediquem a fer llistes de novel·les i novel·listes quan de fet en català, pel que fa a la prosa, la tradició que fa més patxoca, abans i ara, és la dels prosistes que no fan ficció, diguem-ne com en diguem: venint si vols de Pla i Gaziel (i abans de Llull i de les Cròniques), passant inevitablement per Joan Fuster, per dos dietaristes de primera com són Manent i Garcés, per memorialistes com Sagarra o Soldevila, i amb una nòmina més contemporània que hauria d’incloure, a més dels evidents Josep M. Espinàs, Pere Gimferrer, Valentí Puig, Montserrat Roig o Enric Sòria, noms potser menys coneguts i reconeguts pel públic en aquest sentit com ara Vicent Alonso, Enric Bou, Miquel Desclot, Josep Igual, Biel Mesquida, Francesc Parcerisas, Ponç Pons, Antoni Puigverd, Marta Rojals, Pere Rovira o Tina Vallès, i me’n deixo un grapat per no avorrir el lector.

Veig que doneu molta importància a ser continuador d’un gènere literari de primer ordre a Catalunya, que com bé acabeu de mostrar, ha tingut i té avui encara alguns noms del bo i millor de la literatura catalana.
—Què som, els escriptors, sinó continuadors?

Per cert, no m’heu dit res sobre el vostre interès o no per Incerta glòria.
—És una gran novel·la, certament, i té una interessant història de recepció. Però em fa gràcia: quan és la darrera vegada que has vist que en entrevistar un novel·lista que ha guanyat un premi li preguntin per un llibre de versos o un dietari?

Sentir-ho com un greuge no és un pèl exagerat?
—Potser sí. Però si sono agreujat és que no m’he sabut expressar bé. En una literatura menuda com la nostra, tan retoritzada però amb tan poc suport real, sentir-se agreujat fa riure: els novel·listes podrien fer la seva llista de problemes i tindrien també tota la raó. Vull dir només que la literatura, la bona literatura, és molt més que les llistes convencionals, i que els noms o els títols més publicitats o repetits. I que en bona part és als marges de la prosa (als aforismes, l’articulisme, els blocs, els diaris i dietaris, als llibres de viatges, al memorialisme) on jo trobo les coses que m’agraden més. Potser tot plegat és una qüestió de gust meu. O no només meu: sap què va deixar escrit Nietzsche? ‘A part dels escrits de Goethe, què queda de la prosa alemanya que calgui llegir una vegada i una altra? Els Aforismes de Lichtenberg.’

Parlant d’aforismes, sovintegen a Cafarnaüm. Quin valor hi doneu, als aforismes?
—És un gènere (o un subgènere) que m’agrada. M’agrada llegir-ne i escriure’n. En un llibre com aquest miro que aportin lleugeresa, un punt d’evanescència, de tant en tant.

Avui [20 de març] Màrius Serra ha presentat el seu nou llibre D’on trec el temps (Empúries). Ho ha fet dins un aparador d’una ferreteria de la rambla de Catalunya que coneixeu bé. És molt interessant el llibre, perquè fa una reflexió sobre el temps en el si de la revolució digital que vivim. La vida és temps, diu Màrius Serra. Què en dieu?
—Com ens sol passar amb el Màrius (potser per això som bons amics), ho veig diferent. Jo crec que el temps no passa, que passem nosaltres: el temps se sosté en un gran, en un immens continu, sempre en present, i nosaltres el que fem és recórrer amb les nostres vides un petit fragment d’aquest continu.

No m’agradaria acabar aquesta entrevista de format experimental sense preguntar-vos com trobeu la societat nord-americana amb l’arribada de Donald Trump. Entenc que és massa aviat per a anar a fons, però segurament ens en podreu explicar alguna anècdota o impressió epidèrmica.
—Jo crec que el país (diguem que la meitat del país) encara està en estat de xoc, i a l’expectativa (del pitjor encara per venir). La gent parla dels errors dels demòcrates i la seva desconnexió del país real (presentant Hillary Clinton, per exemple). I els costa d’entendre –com ens costa a nosaltres– com bona part dels principals perjudicats pel que seran les polítiques de Trump (es veu ja amb l’alternativa a l’Obamacare) són precisament els que l’han votat i defensat. Diria que hi ha moltes lliçons a aprendre, en tot plegat. Però la gràcia de ser sobre el terreny és també que et passen molts prejudicis i fas col·lecció de matisos. Algun dia potser els sabré incloure en un llibre futur.

Margallo: si els has de comprar és que no t’estimen

L’episodi de les declaracions de José Manuel García-Margallo a la tertúlia de 13TV, que han somogut cel i terra després de ser difoses i contextualitzades per VilaWeb, amaguen un missatge clar que no és el que ell vol donar. Aquest missatge és que el nivell de comprensió respecte de tot això que fa Espanya és tan baix que no han tingut cap més remei que comprar les adhesions. Comprar-les. Ell se’n vanta, d’això, però jo li recomanaria molta prudència: mai de la vida una adhesió comprada no ha estat una adhesió sòlida. Els pactes que es fan forçats no són mai de fiar.

Les seues paraules són contradictòries. Perquè primer diu que tothom està d’acord amb Espanya, però immediatament explica que ha hagut de treballar tant i tant comprant declaracions per mig món. Com quedem? Tu no compres aquell qui està d’acord amb tu i comparteix els teus principis. En tot cas compres aquell qui no pots convèncer amb arguments i quan no tens cap més remei.

Margallo està amargat. Creu que Rajoy l’ha tractat de manera injusta i és una autèntica bomba de rellotgeria amb dues potes, desbocat en les seues opinions. Aquestes declaracions creen un problema diplomàtic important per a Espanya i han tingut una recepció terrible en els països acusats. Els governs, de moment, s’han ventat les mosques com han pogut però el debat polític els ha arribat i els obligarà a donar explicacions. Explicacions, d’una altra banda, ben difícils de donar. El govern letó, per exemple, podrà explicar que negocia d’amagat del seu parlament i del seu poble?

El qui va ser ministre d’Afers Estrangers i de Defensa fins fa dos anys, Artis Pabkris (del PP!) ahir ja va respondre Margallo amb molta contundència: ’Els acords secrets, si n’hi ha, tenen poc recorregut com a norma perquè manquen de fonament moral.’ Poc recorregut, diu, senyor Margallo. I difícilment algú podria fer més diana amb una sola piulada i fer-li més mal. Perquè li diu, senyor ex-ministre, que això que es vanta tant d’haver aconseguit no és gens sòlid i tindrà poc recorregut quan passen les coses que han de passar. Com estic segur que tindrà ocasió de comprovar vostè mateix quan Catalunya haja proclamat la república.

Romeva: ‘Les declaracions de Margallo demostren el fracàs de l’estat espanyol’

L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García-Margallo ha encès una forta polèmica aquesta setmana afirmant que Espanya deu favors a uns altres països per uns acords secrets contra Catalunya. Les respostes internacionals no han tardat a arribar i els grups sobiranistes al congrés espanyol ja han demanat la compareixença de l’ex-ministre per exigir-li explicacions. En aquesta entrevista, el conseller Raül Romeva (Afers Exteriors i Relacions Institucionals i Transparència) respon aquestes afirmacions de Margallo i denuncia les males arts de la diplomàcia espanyola contra l’exercici democràtic a Catalunya. A més, Romeva explica quina és l’estratègia del govern per a la internacionalització del cas català i assegura que els reconeixements arribaran un cop s’hagi proclamat la independència per la via dels fets consumats.

—Què en penseu de la confessió de Margallo? N’estàveu al corrent d’aquestes maniobres?
—Margallo ho ha fet explícit. Ja fa molt de temps que constatem que aquesta activitat intensa de part del govern espanyol es produeix a tot arreu. Es posa de manifest que el govern espanyol té una activitat molt intensa i agressiva per a construir un relat basat en la negació del principi democràtic del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Tot això ja ho sabíem de fa temps. Ens ratifica encara més en la nostra tasca d’explicar que aquest és un conflicte democràtic. I quan sortim a fora fem això: explicar que volem garantir que tothom, pensi allò que pensi, ha de tenir el dret de poder votar. Hi ha molts arguments per explicar per què hem arribat a aquesta situació. També hi ha molts arguments per explicar que la independència no és només viable, sinó útil i necessària al projecte europeu. Però sobretot expliquem que això va de democràcia. El que ha reconegut que feia el senyor Garcia Margallo és cercar unes aliances per a impedir precisament l’exercici del dret democràtic. I aquest fet no ens ve de nou. Caldrà veure quin impacte tindran aquestes declaracions a escala social i internacional.

Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors (fotografia d’Albert Salamé).

—Unes declaracions així, que revelen uns acords secrets a canvi de favors, haurien de provocar un escàndol institucional a l’estat espanyol…
—Això és el que hauria de passar. Però som conscients de com és l’estat espanyol. Hi ha hagut accions explícites i reconegudes de generació de documentació falsa, d’incriminació de persones amb responsabilitat política amb crims i delictes que després no s’han pogut demostrar, l’operació Catalunya dels serveis d’Interior per desautoritzar un relat i una demanda legítima i democràtica, una utilització fraudulenta dels recursos públics de l’estat… tot això s’ha reconegut i no hi ha hagut cap conseqüència ni tan sols en l’àmbit parlamentari ni en el judicial. Clar que tot això hauria de tenir conseqüències. El gran problema de l’estat espanyol és precisament la fragilitat democràtica i la nul·la separació de poders. El problema no és tant allò que ha dit com que ratifica el problema de fons i d’arrel que implica tenir un estat que no ha evolucionat en la via democràtica com hauria estat desitjable en el marc europeu.

—Totes aquestes actuacions que heu descrit haurien d’arribar als tribunals europeus?
—Tot això acabarà als tribunals europeus. N’estic convençut. Molts conflictes de qüestions territorials i de sobiranies han acabat tractant-se en els tribunals internacionals. Abans d’arribar-hi cal haver exhaurit tots els camins interns dels estats d’origen. És per això que, malgrat que ja sabem que per aquests camins obtindrem respostes negatives, cal recórrer-los igualment per poder accedir després als tribunals europeus.

—Les declaracions de Margallo deixen en mala posició la diplomàcia espanyola? Els estats esmentats poden estar molt molestos…
—Aquesta és la manera de fer que fa molt de temps que practica l’estat espanyol. Ho hem constatat en molts espais i llocs. Aquests últims anys no han parat d’actuar per a impedir debats, diàlegs, exposicions, presentacions, contactes… en l’àmbit polític, acadèmic, professional, administratiu, esportiu… Tot això posa de manifest que l’estat espanyol té por del debat i del diàleg. L’estat espanyol no vol que la informació arribi als llocs i vol condicionar l’opinió dels actors internacionals. Ha mirat d’escampar que això que volem fer no és legal. I això no és cert. I no se n’ha sortit. No se’n surten. Hi ha dedicat molt d’esforç i no se n’ha sortit. No se n’ha sortit a la Comissió de Venècia, no se n’ha sortit en els posicionaments de la UE, no se n’ha sortit demanant reaccions d’estats contra Catalunya…

—Però aquestes declaracions li poden passar factura?
—En les relacions internacionals hi ha una qüestió decisiva: la credibilitat. L’estat espanyol s’està jugant la seva credibilitat. No tan sols perquè no és una potència que encari els problemes internacionals amb responsabilitat global –tenim molts casos que l’estat espanyol ha estat un obstacle–, sinó per què és incapaç de resoldre un tema important dins les seves fronteres. La percepció que hi ha a fora és que allò que passa aquí no és només el resultat d’una demanda de la població plantejada pacíficament. S’adonen que la manera d’actuar de l’estat és també la instigadora que el problema segueixi creixent. Això els fa perdre molta credibilitat.

Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors (fotografia d’Albert Salamé).

—Així no és cert que el combat internacional l’estigui perdent Catalunya?
—De cap manera. Que Margallo expliqui això després que aquests països no hagin dit pas que Catalunya no pot ser un estat, és un símptoma del seu fracàs. Les seves declaracions són una demostració del seu fracàs. No se n’han sortit. Reconeix que ho han intentat i que han invertit tots els recursos per aconseguir-ho, i no se n’han sortit perquè ningú a Europa no ha dit que Catalunya no pugui decidir el seu futur. Han dit que estan d’acord amb la integritat territorial o que és un afer intern… Però tothom entén que la decisió de Catalunya és possible i factible. Tothom sap que és una qüestió política i no legal.

—La receptivitat no ha canviat aquests últims anys? El Brexit no ha fet canviar les posicions?
—És lògic que davant d’una realitat com l’europea ningú tingui ganes d’assumir més dificultats o problemes. Hi ha el Brexit, la situació de l’arribada en massa de persones a través del Mediterrani –un fenomen que no s’aturarà–, la manca de credibilitat democràtica del projecte europeu, i la crisi financera i econòmica que encara cueja. Són temes importants. I des de Catalunya hem de contribuir a aportar solucions. Volem participar del debat. Tenim propostes. Hem d’ajudar a reconduir el projecte europeu. Volem explicar que la manera d’encarar el debat a Catalunya pot ser una manera d’encarar el debat europeu. Perquè parlem de democràcia. Davant de la pèrdua de confiança en el projecte europeu de bona part de la ciutadania, a Catalunya presentem una oportunitat per recuperar allò que és essencial en aquest projecte. Catalunya vol jugar aquesta lliga.

—Però més enllà d’aquest debat teòric i de principis, hi ha tensions per interessos i per qüestions més pragmàtiques…
—És clar. Tota la vida ha estat així. Europa és un projecte pragmàtic per definició. La reunificació alemanya era impensable pocs mesos abans de produir-se. No estava contemplada cap solució per a un cas així als tractats europeus. Quan es va produir, la nova situació es va haver de gestionar. Una part d’Alemanya ja formava part de la UE i es va inventar una solució a mida. Això va implicar un canvi estructural a Alemanya, però també a la UE. No estava previst i es va produir. També era impensable que països com Eslovènia o Croàcia arribessin a ser membres de la UE. Totes les noves realitats són tractades amb pragmatisme per la UE. Sempre.

—El pragmatisme europeu ens va a favor?
—Si en algun moment és més possible encarar un debat com el de Catalunya o d’Escòcia és ara. En el marc canviant de la UE, que s’adapta a noves situacions i dinàmiques, és on podem fer-ho amb més opcions. Catalunya té tots els números per a poder ser un nou estat que contribueixi positivament al projecte comú.

Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors (fotografia d’Albert Salamé).

—De què depèn que els altres estats entenguin que el nou estat és una realitat assumible?
—Dels seus interessos. El pragmatisme està vinculat als interessos.

—Comercials i econòmics?
—No només. Però també. Comercials, inversions… generació d’oportunitats compartides… Catalunya rep cada vegada més inversió. El 80% de les exportacions de l’estat espanyol passen per Catalunya. El 35% de les exportacions de l’estat són d’empreses catalanes. Hi ha cinc mil multinacionals establertes a Catalunya. I cada vegada se n’instal·len més. Per exemple, hi ha quatre-centes empreses britàniques a Catalunya. Algú creu que el Regne Unit voldrà que Catalunya quedi fora del marc comú compartit? És evident que no. Vull dir que el reconeixement de la nova realitat dependrà de si fer-ho et dóna més beneficis que no fer-ho. I és evident que a tothom li serà més beneficiós el reconeixement de la nova realitat. La nostra feina més important és posar de manifest aquestes oportunitats que es creen amb el nou estat català. Tots els nous països que s’han creat semblaven impossibles uns minuts abans. Però el dia que es van crear, com que eren un fet absolutament inqüestionable, s’imposava el realisme o el pragmatisme. Allò que semblava impossible, un cop ha passat, és inevitable. I cal adaptar-s’hi.

—I tot el joc és europeu? O cal avançar també en el reconeixement fora de la UE?
—Ara som en una fase que allò que volem és explicar-nos. A tot arreu on se’ns vulgui escoltar. No som a la fase encara del reconeixement, sinó del coneixement. No demanem res als nostres interlocutors. Només volem explicar-nos. Si demanem alguna cosa, és que se’ns escolti. La consolidació del nou estat no depèn només d’Europa, però sobretot depèn d’Europa. I la majoria d’interlocutors de fora de la UE ens diuen que, si resolem el reconeixement dins del marc europeu, no hi haurà cap problema per part seva. Això se’ns ha dit.

—Dieu que som a la fase del coneixement. Però molta gent es pregunta qui ens reconeixerà. Ja sabem que això no té una resposta clara…
—No. Sí que la té. Sempre ho hem dit. Abans que no fem allò que hem de fer –declarar que Catalunya és un estat– no hi haurà un reconeixement explícit. Els reconeixements no es produeixen fins que els fets s’han consumat. Ha passat sempre així. Perquè passi això, cal que fem la feina que ja estem fent i que explicava fa un moment. El reconeixement vindrà després dels fets.

—Com us imagineu la reacció a la proclamació de la independència? Silenci? Islàndia, els primers?
—No tinc cap bola de vidre. L’experiència ens diu que el dia que hi hagi un fet consumat tothom l’assumirà. Uns seran més ràpids i els altres, menys. En Dret Internacional, l’aparició de nous estats està totalment contemplada en allò que s’anomenen fets incontestables. I sobretot quan aquests fets incontestables arriben després d’haver intentat moltes altres coses. Aquest és un fet important. Sovint pensem que no cal intentar explorar camins que ja sabem que no donaran resultat. Però cal fer-ho perquè hem de poder explicar que ho hem provat tot. I tornem a la idea de credibilitat. És fonamental. El reconeixement vindrà si queda clar que hem intentat totes les vies d’entesa i que ens han estat denegades per l’estat. Un estat és creïble si té institucions sòlides, si té una població que demana ser un estat i si té un territori sota control.

Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors (fotografia d’Albert Salamé).

—I també si es fa responsable dels afers globals?
—Una de les conseqüències de ser un estat és que s’ha d’assumir la part alíquota dels afers que són globals. Com a part de l’estat espanyol, nosaltres som corresponsables de milers de tractats internacionals que ens afectaran en la nova etapa d’independència. A fora expliquem que volem continuar responsabilitzant-nos de tots aquells àmbits que ens afectin. Per exemple, hi ha un tema de molta actualitat i que ens preocupa especialment. És la qüestió de la seguretat. La lluita contra els radicalismes. En general, sense etiquetes. És un desafiament que no és de país. És un afer global i que tan sols es pot encarar des d’una perspectiva global. Hem de poder respondre com a estat davant d’aquest fenomen.

—La responsabilitat en aquest terreny passa també per tenir una política de defensa. També es deu esperar que fem la nostra aportació en la qüestió militar?
—Tot això està en debat. També els afers militars. La qüestió no és exèrcit sí, exèrcit no. La qüestió és quines són les amenaces i com et protegeixes davant d’aquestes amenaces. El debat actual demana revisar la manera tradicional d’encarar els conflictes. I això no exigeix tenir més efectius militars o més exèrcits. Implica entendre que la seguretat i la defensa exigeixen uns instruments que avui no tenim. Què podem aportar com a país nou que neix en ple segle XXI? Volem jugar un paper en aquest nou concepte de seguretat i defensa. Aquest és un debat que hem de poder fer amb normalitat. És perfectament compatible amb els debats que tenen els estats clàssics i tradicionals. L’avantatge és que podem fer un model adaptat a les realitats actuals. No tenim una herència que condicioni el model que decidim impulsar.

—Entre les vostres competències hi ha les de participació. Com tenim el procés constituent? No hauria d’haver començat?
—El procés constituent entès com a elaboració d’una constitució començarà formalment quan s’hagi proclamat la independència. Caldrà elegir una assemblea constituent amb l’encàrrec d’elaborar-la. Aquest text l’ha d’aprovar l’assemblea constituent i després s’ha de ratificar en referèndum. Per arribar a aquest procés formal en majúscules, podem fer moltes reflexions, debats i processos que permetin definir quins grans temes ha d’incloure aquesta futura constitució.

Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors (fotografia d’Albert Salamé).

—I què es fa des del departament?
—Nosaltres estem canalitzant moltes iniciatives que s’han posat en marxa aquests últims anys per mirar de posar-les al servei d’aquesta fase posterior. Des del departament estem buscant els referents internacionals de processos constituents que puguin ser més interessants pel cas català i estem identificant els temes transversals que ajuden a crear cohesió social entorn de la idea constituent. S’estan fent debats sectorials molt interessants que poden acabar contribuint en aquesta fase d’elaboració de la constitució. Totes aquestes experiències han d’ajudar també a revertir la percepció de distanciament entre la ciutadania i les institucions. Aquest és un problema general que no el tenim només a Catalunya. I amb la construcció del nou estat podem començar a posar-hi remei.

Les perles: Una defensa valenciana de la llengua al congrés i com la tele japonesa explica una cordà valenciana

Les perles d’avui

Discriminació lingüística. Enric Bataller, diputat de Compromís al congrés espanyol, ha denunciat la discriminació lingüística que hi ha a l’estat espanyol i ha repassat alguns dels últims casos d’agressions patides per persones que parlaven català.

No volem a soles disculpes, sinó el compromís de la Policía de garantir i preservar el dret dels valencians a utilitzar la nostra llengua pic.twitter.com/Id7Fisllzu

— Enric Bataller (@EBataller) March 23, 2017

La cordà valenciana vist des del japó. Les característiques que fan de la cordà de les festes de Moros i Cristians de Bocairent una festa del foc singular atreuen cada any molts aficionats a la pirotècnia i, en especial, nombrosos amants dels coets en les cordaes de carrer. La televisió del Japó les ha explicades així:

Les notícies del dia

L’ex-ministre de Letònia respon Margallo. Les paraules de l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García-Margallo comencen a tenir ressò internacional. L’eurodiputat letó del PP Artis Pabkris, ex-ministre de Defensa (2010-2014) i ex-ministre d’Afers Estrangers (2004-2007), ha rebatut les declaracions de Margallo, segons les quals Espanya deu favors a uns altres països per haver-se manifestat contraris (o no favorables) al procés independentista català. Margallo va precisar que, com a ministre, va arribar a tenir quatre reunions als països bàltics sobre la posició que havien de tenir en relació amb el procés independentista català. Pabkris ha repiulat la noticia de VilaWeb English sobre les declaracions de Margallo i hi ha afegint aquest comentari: ‘Els acords secrets, si n’hi ha, tenen poc recorregut com a norma perquè manquen de fonament moral.’

La ‘comissió barretina’, confirmada.  Les declaracions de José Manuel García-Margallo sobre els ‘favors’ que Espanya deu a uns altres països per haver pres posicions no favorables a la independència de Catalunya han tingut un gran impacte polític. I també han servit perquè l’ex-ministre d’Afers Estrangers confirmés una informació que fa anys que circulava com a rumor: la de la creació d’una comissió interna del govern espanyol, de caràcter secret, batejada amb el nom de ‘comissió barretina’. El propòsit era de desactivar el front internacional de l’independentisme.

Estat Islàmic s’atribueix l’atemptat de Londres. L’autoanomenat Estat Islàmic ha reivindicat l’autoria de l’atemptat d’ahir a Westminster, molt a prop del Parlament britànic a Londres. Ho han donat a conèixer a través de la seva agència de notícies, Amaq. Segons ha revelat aquest dijous la primera ministra, Theresa May, l’autor de l’atemptat va néixer al Regne Unit i va ser investigat en el passat pel MI5 per extremisme violent com a ‘figura perifèrica’ i actualment no era al radar dels serveis antiterroristes.

Multat per parlar català. Xavier Casanovas, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, ha estat multat amb 601 euros per haver parlat en català a la policia espanyola al control de passaports de l’aeroport del Prat. Els agents justifiquen la sanció dient que Casanovas va destorbar la seva feina adreçant-se a ells en català. Els fets van passar el 4 de setembre.

Marzà respon al govern espanyol. La Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana s’ha mostrat convençuda que el nou model d’ensenyament d’idiomes que fixa el decret de plurilingüisme situarà el País Valencià en un ‘lloc de referència i model europeu‘. Així mateix, ha agraït l’’interés’ mostrat pel Ministeri d’Educació espanyol sobre el nou sistema plurilingüe valencià.

Ensurt a Anvers. Un home ha estat detingut aquest matí a Ambers, a Flandes, quan ha intentat atropellar a gran velocitat diverses persones en un dels principals carrers comercials de la ciutat. Els vianants s’han hagut d’apartar i l’acte no ha provocat cap víctima. Militars belgues han interceptat el conductor, que ha estat detingut. La policia belga ha trobat armes a l’interior del vehicle. Les autoritats han informat que s’ha evitat un atac terrorista.

Les recomanacions

Avui a VilaWeb hem publicat aquesta crònica d’Oriol Bäbler sobre com l’exèrcit espanyol recluta joves des del Saló de l’Ensenyament. La presència militar al Saló torna a originar polèmica i protestes i, enguany, hi han triplicat l’espai malgrat la moció del parlament i la declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona per a demanar-ne l’exclusió.

També us recomanem l’opinió de Roger Cassany sobre la polèmica per les declaracions de Margallo: ‘Gràcies, Margallo‘.

 

C’s i PP presentaran un recurs d’inconstitucionalitat conjunt contra el pressupost de la Generalitat

C’s i PP presentaran un recurs d’inconstitucionalitat conjunt contra el pressupost de la Generalitat aprovat aquest dimecres al parlament. Per acudir directament al Tribunal Constitucional (TC) cal que el recurs el presenti una administració o un grup de 50 diputats o senadors. C’s i PP han anunciat que tenen els suports necessaris, i per això presentaran de forma conjunta el recurs. Cal recordar que el PSOE ja ha anunciat aquest matí la intenció de recórrer davant la mateixa instància els comptes catalans. A més, és previsible que aquest divendres el consell de ministres del govern espanyol aprovi la presentació d’un altre recurs amb el mateix objectiu.

 

Una menorquina denuncia una agressió lingüística d’un metge en un hospital de les Illes Canàries

Una ciutadana de Menorca que actualment viu a les Illes Canàries ha denunciat una agressió lingüística, tal com informa el Diari de Balears. Diu que quan ha acudit al seu metge de capçalera ha estat objecte d’una discriminació greu per catalanofòbia. A la sala d’espera, tot revisant les xarxes socials, li ha sonat una cançó cantada en català al telèfon mòbil. Quan ha entrat a la consulta, el metge li ha preguntat si era catalana, i ella li ha respost que era dels Països Catalans, concretament de Menorca.

La noia explica que, després d’una estona de preguntes sobre el seu sentiment de pertinença, el metge li ha començat a fer ‘acusacions fortes molt catalanofòbiques’ i l’ha expulsada de la consulta amb crits com ara aquestes: ‘Mà militar amb vosaltres, gasòfia. Aixecarem un mur els espanyols perquè quan tingueu passaport no pugueu accedir a les prestacions socials i les vostres professions no siguin homologades, us quedeu sense feina i us foteu amb el vostre independentisme dels collons.’

La CVMC proposa comptar amb una plantilla inicial de 62 persones amb contractes temporals que es cobriran amb una borsa

Les empreses de publicitat finalistes en el procés de selecció del book continuaran amb el desenvolupament del nom À.

VALÈNCIA, 23 (EUROPA PRESS)

El Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de comunicació (CVMC) ha aprovat este dijous la relació de llocs de treball de la mateixa, que inclou 62 contractes de caràcter temporal corresponents en la seua majoria a personal de recursos humans, gestió econòmica, assessorament jurídic i contractació. Esta plantilla es cobrirà amb una borsa de treball fins a les futures proves selectives.

Esta relació de llocs de treball aprovada en la reunió del Consell Rector encara ha de rebre l’autorització definitiva de la Direcció general del Sector Públic, segons ha informat la Generalitat.

La relació de llocs inclou un grup de personal tècnic i d’assistència per a cobrir necessitats urgents de la futura Societat de Mitjans de comunicació, grup que passarà després a formar part de la plantilla temporal d’esta societat, que està encara en tràmit de constitució i s’espera que en uns dies estiga creada, han precisat les mateixes fonts.

D’altra banda, el Consell Rector ha decidit que les empreses de publicitat finalistes en el procés de selecció del book continuen amb el desenvolupament del nom À./à. (A punt).

MARCO EXPOSA LES INVERSIONS URGENTS

La directora general de la futura Societat de Mitjans, Empar Marco, ha assistit al final de la reunió del Consell Rector per a informar del full de ruta que s’ha marcat per a les pròximes setmanes i compartir algunes reflexions sobre el model d’empresa en què es treballa.

En este sentit, ha enumerat les inversions tecnològiques urgents que cal fer i els estudis que s’han iniciat per a situar la redacció única a Burjassot. També s’estudia la ubicació de la ràdio en el centre de producció i es treballa en l’elaboració de la plantilla de la societat.

PRESSUPOSTOS DE LA CVMC

Arran de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) del pressupost de la CVMC desglossat, des del Consell Rector han volgut precisar que els 2,7 milions que es contemplen és per al capítol de personal de la pròpia corporació.

De fet, recalca que el pressupost de la futura Societat de Mitjans de comunicació està per aprovar i desenvolupar, i s’elaborarà a partir de la partida pressupostària inclosa en el capítol 4 de la CVMC, que és de 36,84 milions d’euros. La societat haurà de distribuir esta quantitat entre la seua partida de personal i els gastos de funcionament, com per exemple la producció i compra dels continguts audiovisuals (TV, ràdio i web).

A més, precisa respecte a la compra de béns corrents i gastos de funcionament de la CVMC són per a infraestructures i inversions tecnològiques necessàries per als mitjans de la corporació i de la Societat de Mitjans de comunicació, així com per a les inversions reals.

Margallo confirma la ‘comissió barretina’, el gabinet secret de la Moncloa contra l’independentisme

Les declaracions de José Manuel García-Margallo sobre els ‘favors’ que Espanya deu a uns altres països per haver pres posicions no favorables a la independència de Catalunya han tingut un gran impacte polític. I també han servit perquè l’ex-ministre d’Afers Estrangers confirmés una informació que fa anys que circulava com a rumor: la de la creació d’una comissió interna del govern espanyol, de caràcter secret, batejada amb el nom de ‘comissió barretina’. El propòsit era de desactivar el front internacional de l’independentisme.

En l’entrevista a 13TV, Margallo diu: ‘Tan bon punt vaig arribar al ministeri, vam convocar una reunió cada divendres de l’any durant cinc anys i vam donar instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva.’ I això és justament el que deia el diari El Confidencial Digital (ECD) en aquesta notícia publicada fa gairebé un any: ‘Per a concretar quines accions han de dur a terme en cada moment, depenent dels moviments que faci la Generalitat, els integrants de “la barretina” es reuneixen cada divendres a les nou del matí al ministeri d’Afers Estrangers.’ Margallo no hi podia assistir normalment, perquè havia de ser present al consell de ministres, però era informat permanentment de les decisions que s’hi prenien. I, segons el mateix diari, ‘quan s’havia d’emprendre una ofensiva important contra el desafiament independentista, [Margallo] n’era informat prèviament perquè pogués notificar-ho a Rajoy’ en la reunió de l’executiu.

Els integrants
Qui en formava part? Segons ECD, el director de gabinet de Margallo, Juan José Buitrago, i José María Beneyto, ex-portaveu del PP a la comissió d’Afers Estrangers del congrés i president de la delegació espanyola a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa. També en formaven part dues ‘ambaixadores’ de màxima confiança de Mariano Rajoy que tenien l’encàrrec de recórrer diversos països europeus i els Estats Units per a combatre el discurs independentista. Són la diplomàtica María Basols, dependent del Ministeri d’Afers Estrangers, i a Cristina Ysasi Ysasmendi, directora del departament d’Afers Jurídics Institucionals de la Moncloa. Van tenir contactes amb governs i institucions de països com ara Àustria, Suïssa, Brussel·les, Londres i Nova York. Ho va revelar el diari El País. I la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría no únicament ho va confirmar, sinó que va declarar que era ‘normal’ que el seu govern ‘s’expliqués’ a uns altres estats. A part aquests integrants, en la ‘comissió barretina’ hi havia, segons ECD, més experts, entre ‘diplomàtics, assessors i catedràtics’.

El diputat del PDECat Jordi Xuclà ha presentat avui un seguit de preguntes al govern espanyol sobre les declaracions de Margallo. En acabat, ha recordat que l’ex-ministre havia reconegut dimarts al vespre ‘que hi havia una estructura perfectament consolidada en el Ministeri d’Afers Estrangers’. I ha afegit: ‘No riguin: nosaltres teníem coneixement d’aquesta estructura, però ens en faltava la prova, la confirmació de l’impulsor mateix d’aquesta comissió de treball. I no riguin pel nom, però aquesta comissió va treballar durant cinc anys amb el nom de “comissió barretina”. Era una comissió integrada pel ministre mateix i per alts funcionaris del ministeri que seguia mil·límetre a mil·límetre qualsevol activitat del govern de la Generalitat.’

Dimarts Margallo va explicar més coses que no havia dit mai cap membre del govern espanyol sobre aquesta estratègia secreta per a combatre el relat independentista internacionalment. ‘Això ens ha costat molta feina –va dir–. Jo he estat als països bàltics quatre vegades, i no és que hi tinguem especials interessos econòmics, és que hi tenim el tema català i la Via Bàltica. He estat al Canadà, al Vaticà no sé ni quantes vegades… Això et consumeix una quantitat d’energia enorme. Ningú no sap l’esforç que ens ha costat això, ni quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que han fet.’

Pàgines