A Catalunya Nord plou sobre mullat. El Tribunal d’Apel·lació de Tolosa ha confirmat la sentència de l’Administratiu de Montpeller que prohibeix de fer servir el català als plens municipals. Entre l’un tribunal i l’altre addueixen que expressar-s’hi en català és inconstitucional i que “vulnera la primacia de la llengua francesa”, que és la manera de dir francòfonament “què hi posa, al teu DNI?”. Els jutges de Tolosa també han resolt, com a tota gràcia, que els afectats podran traduir al català allò que prèviament hagin dit en francès, si els fa il·lusió i es volen prendre la molèstia. I amb aquesta introducció, ja tenim els ingredients per a baixar al Sud i fer-ne algunes reflexions.

No fa pas tant, els parlants del Principat observàvem l’estat agònic del català del Nord i comentàvem, compungits i paternals: “Pobres, com estan.” Així mateix, diguem-ho de passada, també miràvem cap avall, a l’amenaça permanent contra el català valencià i ens dèiem: “Pobres, com estan.” Innocents de naltros, ens sentíem tan lingüísticament estalvis i encarrilats que ens vam relaxar, i bé, ara ens els mirem el Nord i el Sud d’una altra manera –i dispenseu-me a les Illes per aquesta fixació vertical d’avui. L’oasi plàcid de l’arrencada de la normalització, de la immersió, de les protoestructures d’estat audiovisuals, amb unes administracions pròpies a favor, ha resultat un miratge tan efímer com un estiu de joventut.

I això que de sobte ha vingut el fred, i mirant al Nord i al Sud per la finestra, com en aquell conte de Nadal, ens retorna la visió de dos menes de futurs. A través del vidre entelat, l’escombrada del català com a llengua d’ús ens apareix en les modalitats de futur negre i de gris carbó, i que no fan millor el marró-contaminació del Principat. En aquesta banda de la frontera administrativa no ens cal esperar cap prohibició constitucional del català. A les àrees urbanes de la Catalunya Sud, que és on es concentra el 80% dels seus censats, si el català fos prohibit secretament de matinada, l’endemà una grandiosa part continuaria fent la vida que feia sense parar-hi esment. Uns no se n’adonarien perquè no els ha calgut mai saber-ne, i els altres no se’n sentirien perquè són catalanoparlants d’aquells que no tenen “cap problema a canviar de llengua”, però que casualment sempre canvien la mateixa.

I ara vénen les preguntes. Tècnicament, quina diferència hi ha entre tindre i no tindre prohibit el català per fer vida a Barcelona, a València, a Perpinyà o a Palma? Quina diferència hi ha entre tindre’l i no tindre’l vetat en un jutjat d’Eivissa, de Ceret o d’Alacant, a les activitats dirigides d’un gimnàs o als informes mèdics dels seus habitants? I als cines de la Ribera d’Ebre o la Ribera Alta, i a les discoteques mòbils de les seues festes majors? Seria gaire diferent, el panorama, si no hi hagués aquests caparruts que es dediquen a pidolar la llengua i a arrencar-la de mala gana de taulells, finestretes, barres de bar, a traficar-la com jonquis emmonats fora de l’entorn segur de la domesticitat? Psicològicament –a vegades hi penso– no seria un descans saber que en realitat ens l’han prohibida i que, malgrat tot, hi ha racons on algú encara te l’ofereix d’entrada com una substància il·legal: psst, català, tinc català, en vols un gram?, i llavors tornes col·locat a casa: Maria, avui, al pa, m’han atès a la primera en català.

No, al Sud del Nord no ens el tenen prohibit, sort d’això, tot i que els seus parlants siguin discriminats i vexats quotidianament per part de civils, togats i uniformats amb el mateix ànim de qui defensa un interdicte judicial. No, aquí va al revés, que la llengua pròpia té l’empara de la llei, malgrat que centenars de sanitaris surtin plorant als mitjans espanyols que després d’anys, dècades fins i tot d’exercir al país, no són capaços de passar-ne un examenet de nivell. I tan arrelats que diuen que s’hi troben, cosa també ens hauria de fer pensar. No cal ser un Sherlock per a deduir en quin idioma se’ls adreçaven pacients i companys perquè després de dècades encara es mantinguin incompetents en la llengua d’aquí. Tornem-hi, doncs: què hauria canviat, si els catalans haguéssim tingut prohibit d’adreçar-nos-hi en català? I encara més: què canviarà, si només se’ls exigeix la llengua per estabilitzar la plaça però no abans?

Hom pot pensar que parlar en termes de prohibicions és una frivolitat, quan tenim els germans al Nord que pateixen una persecució real. És un argument al qual ja estem acostumats els col·lectius històricament discriminats: tu, dona –per dir-ne una altra–, què véns a queixar-te de res i a reclamar més i més drets, si a l’Afganistan no podries ni xiular? I això que anava a dir: l’alcalde d’Elna, declarant-se desobedient a la imposició del francès als plens, es preguntava: “Quin jutge o quin policia vindrà a cosir-me els llavis?”, i el seu heroisme, que no presumeixo a gaires servidors públics del Sud, em porta a la reflexió final de si hi ha gaire distància, entre tindre un jutge o un policia darrere i tindre’un un a dins. Em refereixo als catalanoparlants que se censuren la llengua, sí, i també penso en el gruix creixent dels que la mantenen sense reciprocitat: parlar català sense obtindre català a canvi, realment és parlar català? I no pretenc tirar aigua al vi, ara, que se m’entengui: l’únic camí per a no acabar parlant-lo amb les parets és aquest.

Parlem amb Juliana Canet (Cardedeu, 1999), presentadora del Que no surti d’aquí, de Catalunya Ràdio, i la periodista cultural Marina Porras (Rubí, 1991). Plegades, presenten nou pòdcast transmèdia de 3at, Club Tàndem, en què comenten vuit clàssics de literatura catalana. Des d’aquest desembre i fins al juliol, s’estrenarà un capítol mensual en què tractaran temes universals amb l’ajuda d’una obra mestra de la literatura catalana, que es complementarà amb les píndoles a les xarxes socials de 3Cat i un club de lectura en una llibreria on els seguidors podran compartir les seves impressions. El primer club de lectura presencial es farà demà a la llibreria Documenta de Barcelona per parlar de Mirall trencat (Mercè Rodoreda, 1974), el primer llibre que han comentat. També parlaran d’obres de Víctor Català, Josep Pla, Gabriel Ferrater, Montserrat Roig, Josep Maria de Sagarra, Joaquim Ruyra i Llorenç Villalonga.

—Com us vau conèixer i com heu acabat fent un pòdcast sobre literatura?
—Juliana Canet [J.C.]: Feia molts anys que ens teníem vistes. La seguia per Twitter i la seva opinió m’importava. Ella em veia a mi com el que sóc: una boja fent vídeos per YouTube. Ens teníem presents, i això va fer que alguna vegada ens haguéssim vist per gent en comú, fins que un dia vam dir: “Prou, ha de començar la dictadura Porras-Canet. Fem que aquesta amistat existeixi.”
—Marina Porras [M.P.]: Sense haver-ne parlat, coincidíem en coses, i això no passa tan sovint. Si veus que tens alguna cosa en comú amb una persona, és un senyal. I així va ser.
—J.C.: Recordo trobar-nos un dia pel carrer abans de la nostra amistat i parlar d’un llibre que acabava de sortir, que això és una cosa molt de Barcelona, en realitat.
—M.P.: No conèixer-nos de res, però conèixer-nos.

—És a dir, el punt fort de la vostra amistat són els llibres?
—M.P.: Sí, però s’han ajuntat moltes coses. És a dir, els llibres són la base, però també ens agraden molt les sèries, les pel·lícules. I, a més, coincidim en moltes opinions de diferents debats que van sortint el dia a dia.
—J.C.: Allò que ens ha unit, sobretot, és criticar i tenir una opinió comuna en la majoria de les coses de la vida. Hi ha un univers molt concret català, de Barcelona, que totes dues coneixem molt. Hi ha coses de les quals no puc parlar amb ningú perquè estan fora d’aquest món i, en canvi, amb ella, sí. I estem d’acord amb tot i podem insultar la mateixa gent. A més, jo vaig fer filologia catalana a la UOC i comentàvem assignatures. Critiquem les mateixes coses, ja siguin llibres, persones, assignatures…

—Com vau entrar al món de la lectura?
—M.P.: En el meu cas, va ser una cosa molt natural de casa. La meva mare va obrir una llibreria i no tinc records previs a això. I, és clar, recordo haver tingut sempre a l’abast una biblioteca particular. D’ençà que era petita que m’interessa llegir, ha estat un procés molt natural. Fa molt de temps que els llibres formen part de la meva vida diària, i a poc a poc vaig anar trobant l’espai per a construir-ne un món al voltant. Si miro enrere, tenia setze anys quan vaig obrir el primer bloc per a parlar de llibres. N’han passat uns quants…
—J.C.: Jo crec que, sobretot, ens agraden les històries. En el meu cas, és clarament per on he entrat al món dels llibres: era una nena que m’encantaven les històries. Per això per a mi és tan important explicar que el meu pare cada nit m’explicava contes, perquè, per a mi, en aquella època, els contes ni tan sols eren llibres, eren només històries. Quan vaig descobrir que aquestes historietes les podia llegir jo mateixa i podia fer-ho sola sense haver-me de discutir amb els meus germans sobre quin era el llibre que havíem de llegir aquella nit, em vaig esforçar molt –i em va costar molt– per aprendre a llegir i poder-ho fer sola. En tots els records que tinc, hi ha un llibre pel mig. A més, em castigaven sense llegir, perquè era molt exagerat: no volia sortir de l’habitació perquè només volia llegir. A la meva mare li encantava explicar-ho, perquè qui té una filla que l’han de castigar sense llegir? [Riu]
—M.P.: Hi ha una cita de James Salter que diu alguna cosa com: “Ningú pot combatre l’estrany que arriba a casa carregat d’històries o llegendes.” Quan vaig llegir-ho, vaig pensar que era ben bé així. Si algú entra a la teva vida carregat d’històries per explicar, és un imant.
—J.C.: És que és realment el que ens passa amb les persones. Ens interessa la gent que té una bona història per a explicar, sigui veritat o mentida.

—Juliana, ara comentàveu que us va costar molt aprendre a llegir. Alguna vegada heu explicat que sou dislèctica. Quin paper ha tingut la lectura, en aquest sentit? Ser constant en la lectura us va ajudar, després, a l’hora d’escriure, d’agafar agilitat lectora?
—J.C.: És clar que requereix més esforç, però, al final, una persona dislèctica pot aconseguir el mateix que una persona que no ho és. A mi, allò que realment m’ha ajudat és anar a un logopeda durant moltíssims anys i picar molta pedra. Segurament hauria trobat també el meu camí llegint tota sola els meus llibres a casa, però m’hauria costat molt més.
—M.P.: Jo pensava que llegir realment ajudava.
—J.C.: Ajuda, però jo vaig accelerar el meu procés de reeducació, que en diuen –que és que t’agafen el teu cervell, te’l giren tot i et diuen: “No està bé, el teu cervell!”–, perquè els meus pares ho van veure de seguida i van gastar-se molts diners amb la logopeda. Com més aviat ho vegis, millor, perquè si no, ja ho aprens tot del revés. Evidentment, que te’n pots sortir, però les teves eines són limitades. En canvi, si vas amb un professional que et dóna instruments per ajudar-te a fer servir el cervell en un món que no està pensat per al teu cervell, t’integres abans.

—I com ho van detectar, els pares?
—J.C.: Perquè vaig aprendre a escriure del revés [com si fos efecte mirall]. Tinc records molt vius al parvulari d’escriure el meu nom en majúscules i que la mestra em digués: “No, no ho escrius bé, Juliana. Ho has d’escriure així”, i m’ensenyava un paper amb el nom escrit, però jo no hi veia la diferència. Encara ara ho penso i ho veig igual, en el meu record. Escrivia al revés. És fascinant, el cervell humà. I, és clar, la meva mare de seguida va dir: “Crec que aquesta nena té alguna cosa.”

—I en què consisteix aquest procés de reeducació?
—J.C.: Anava amb una logopeda fantàstica que m’estimava moltíssim on fèiem diverses coses, perquè, a més, tinc un altre problema de no-sé-què creuat, tot girat. Per exemple, em tires una pilota aquí [assenyala l’espatlla dreta] i la intuïció em diu que és aquest [espatlla esquerra] per on m’he de llançar a recollir-la. Podíem passar una hora i mitja que em tiraven una pilota i jo anar-la agafant… Hi havia tècniques absurdes, com ara, fer-me una plantilla per a no passar-me de la línia, o coses més sofisticades per a diferenciar les lletres.

—Em sembla admirable que us costi llegir i que, així i tot, ho feu igualment i que acabeu essent lectora habitual. Tenir aquesta força de voluntat.
—J.C.: És que jo crec que, més que la força de voluntat, hi té a veure el paper que fan els pares. Si els meus no haguessin estat pendents del meu procés educatiu i de com m’estava desenvolupant jo, segurament no me n’hauria sortit o m’hauria costat molt més. Tinc la sort que he tingut uns pares que s’han pogut dedicar a mi i que de seguida van veure que alguna cosa fallava, em van poder ajudar i em van poder pagar un logopeda i portar-m’hi.

—Tornant als llibres: al Club Tàndem comenteu vuit clàssics de la literatura catalana. Recordeu el moment d’endinsar-vos-hi, als clàssics catalans?
—M.P.: Jo tinc molt clar que els clàssics s’introdueixen a l’escola i als instituts. Potser d’entrada és difícil o hi ha reticències, però és igual. A més, després –que és el que passa a molta gent– et queda el pòsit i potser en aquell moment, no, però uns anys després hi tornes tenint un coneixement previ de tot. En el meu cas, vaig entrar directe als clàssics per l’escola.
—J.C.: Jo crec que hi ha un discurs molt perillós que fa: “Ai, potser llegir clàssics a l’escola fa que et facis enrere.” Bé, és que les coses no han de ser sempre fàcils, i no ens han de fer llegir coses estúpides només perquè no sigui difícil. Està bé que sigui complicat, que es llegeixi Solitud i que no sigui una porta d’entrada fàcil, justament, perquè l’escola t’ha d’ensenyar això. Tampoc és fàcil aprendre a llegir, ni fer multiplicacions… Tot és difícil, i potser hi ha algun llibre que et fa enrere, però ja tens aquell bagatge. En el nostre cas, sí que és veritat que, com que érem unes nenes rates i unes friquis, jo ja vaig gaudir moltíssim. De fet, per a mi, va arribar un moment que l’escola era necessària, tot i haver-hi a casa aquest bagatge cultural, l’escola em va sumar un plus molt important, no tan sols amb la literatura catalana sinó amb totes les altres. Jo no hauria llegit mai Don Quijote, i ho he fet gràcies a l’escola. O la Celestina, que val molt la pena.
—M.P.: A mi, si alguns llibres m’han fet enrere a l’escola han estat els de literatura juvenil.
—J.C.: I una cosa és aprendre literatura i una altra és aprendre a gaudir de la lectura. Són dues coses completament diferents. Al meu institut, cada dia fèiem trenta minuts de lectura, podies llegir el que volguessis –de fet, estava prohibit llegir les lectures obligatòries de l’escola. En aquesta part del dia, em llegia els llibres que m’agradaven, com Els jocs de la fam i, a casa meva, les lectures obligatòries.

Juliana Canet: ‘Passar-s’ho bé durant una quarantena és de privilegiats’

—Els clàssics tornen a ser moda?
—J.C.: Els clàssics no passen mai de moda, per això són clàssics. Al final, parlen de coses que sempre t’interpel·len, que t’interessen i que, a més a més, en el cas de la literatura catalana, parlen de qui ets i de tota la història del teu país i, per tant, teva. Quan tinc converses d’aquestes, m’adono que molta gent fa el pas de la literatura juvenil a la literatura mitjançant els clàssics.
—M.P.: Dins el món editorial, hi ha edicions molt més pensades per a vendre i arribar els lectors. Amb els clàssics, les noves traduccions, per exemple, són molt importants perquè estan pensada per ser llegides en l’actualitat. Crec que és important que hi hagi aquesta mena d’esclat de gent que llegeix clàssics, i no tan sols aquí, és un fenomen mundial. Els clàssics sempre els pots lligar amb l’actualitat i amb literatura contemporània. Llegir clàssics t’ajuda a llegir millor les novel·les contemporànies.

—Al Club Tàndem, en què comentareu vuit clàssics de la literatura catalana, què us ha estat més difícil: escollir l’autor de què parlaríeu o el llibre i el tema?
—M.P.: El tema que hem triat ha estat força natural segons rellegíem els llibres. La tria [d’autors] ha estat molt difícil, òbviament, perquè hi ha molts noms i, d’alguna manera, havíem de tallar. Hem triat els que són obsessions compartides. Lectures que a totes dues ens havien agradat, interpel·lat i amb què ens hi havíem sentit identificades. També hem hagut de triar per gènere. Per exemple, de poesia només fem Gabriel Ferrater, però podríem dedicar un Club Tàndem sencer a la poesia, o al teatre, o als contes…
—J.C.: O que no fos únicament de literatura catalana. Senzillament, vam voler que tot quedés recollit en un sol concepte perquè tingués una mica de sentit, però sí que hi ha una cosa molt sentimental, de llibres que realment ens han marcat.

—En aquest primer capítol, dedicat a Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, parleu de secrets. En el cas de Juliana Canet, al programa Que no surti d’aquí treballeu amb secrets de celebritats. Com decidiu què és un secret per a guardar i un per a explicar públicament?
—J.C.: No em costa gaire. És molt clar quan una informació que t’arriba d’un personatge famós es pot explicar o no. Tu ja veus si moralment et sents còmode explicant-ho o no. La veritat és que jo sóc molt neta: si algú em diu que no ho expliqui, no ho dic. Ara, m’ho han de dir: “Si us plau, no ho diguis.” Si no, ho dic.

—Ser personatges públics us fa ser més selectives amb qui expliqueu els vostres propis secrets?
—J.C.: Jo dic les coses i després les penso. És el meu gran defecte. M’he posat alguns límits, però no perquè me’ls hagi posat jo, sinó perquè la gent del meu entorn me’ls ha posat, com ara, la meva família. Segons què no ho ensenyo, o no ho dic. I ho faig per respecte a ells, que segurament ho fan per protegir-me a mi més que no pas a ells, perquè si fos per mi ho explicaria tot, coses meves també. És a dir: què vol dir personatge públic? Jo continuo fent la meva vida exactament igual que quan anava a batxillerat. El problema és quan no pots agafar el metro perquè et coneixen, però jo faig la meva vida normal i corrent. Llavors penso…
—M.P.: Cal prendre tantes precaucions si a ningú li importa tant?

—I en el cas de Marina Porras?
—M.P.: La meva feina és una mica cap en fora, però…
—J.C.: Mira, jo intento treure secrets a la Marina a Club Tàndem, que parli de la seva vida personal, i alguna cosa aconsegueixo. Poc, però ho aconsegueixo. T’has obert bastant.
—M.P.: Home, hem parlat de coses bastant íntimes, al pòdcast!

—Sou més de guardar secrets o d’esbombar-los?
—M.P.: La conclusió és que això d’explicar-ho tot i no quedar-se cap secret és una mica egoista. És a dir, estic a favor de carregar alguns secrets, perquè no cal abocar als altres coses que són per a tu.
—J.C.: Això, amb els teus propis secrets. Els secrets dels altres els comentem tots.

Dues persones esperaven amb un punt de nerviosisme el desenllaç del congrés d’Esquerra Republicana. La primera, el president Salvador Illa, que necessita els socis d’investidura per a aprovar el pressupost de l’any vinent, i sabia que no podria començar a posar fil a l’agulla fins que no se’n resolgués la guerra interna. El govern ja frisa. La segona, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, que d’ençà del gener que intenta d’incorporar Esquerra al govern municipal. A l’altra banda de la taula, un dels principals defensors d’aquesta incorporació ha estat Elisenda Alamany, presidenta del seu grup municipal i, a partir d’ara, a més a més, secretària general i portaveu del partit, que torna a comandar Oriol Junqueras. De moment, però, no sembla que la qüestió s’hagi de desencallar de pressa: Collboni haurà d’esperar.

L’acostament als socialistes ha estat l’estendard d’Alamany d’ençà del novembre de 2023, quan Ernest Maragall va deixar el consistori. Fa poc, de fet, Maragall va insinuar que la seva retirada s’havia precipitat perquè Junqueras i Alamany havien començat a negociar amb el PSC sense tenir-lo en compte. En la campanya interna per a defensar l’acord, tant Alamany com la presidenta de la federació municipal, la regidora Eva Baró, sostenien que l’entrada al govern serviria per a compensar la deriva dretana i espanyolista de Collboni. Baró va convocar llavors un congrés amb molt poca antelació, els militants van desbordar les previsions i la direcció del partit va ajornar la decisió sine die. Alamany potser hauria perdut aquella votació, cosa que l’hauria debilitada molt. Si es torna a engegar el procés s’haurà de fer amb prudència.

Les coses han canviat força, d’aleshores ençà. Els militants han hagut de fer-se càrrec d’una decisió encara més difícil de pair: la investidura d’Illa, que a final de juliol va dividir el partit pràcticament per la meitat. Ara Junqueras i Alamany han guanyat les primàries amb comoditat (un 52,2% del vot), però també amb una forta fractura orgànica. Les altres dues candidatures, Nova Esquerra Nacional i, sobretot, Foc Nou, han demanat més duresa amb els socialistes. Xavier Godàs, el candidat de la segona llista més votada, ha anat marcant distància amb Alamany: en una entrevista a VilaWeb, va dir clarament que no s’havia d’entrar al govern de Barcelona, i, en el debat amb Junqueras organitzat pel partit, li va retreure que fos ambivalent sobre aquesta qüestió.

Junqueras, en la fase final del seu últim mandat, havia estat internament defensor d’acords polèmics amb els socialistes, com ara l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC i els Comuns. Ara, de moment, demana calma. “No té sentit arribar a acords nous amb algú que no compleix els que ja existeixen”, ha anat dient en més d’una entrevista. Alamany també ha subscrit que no paga la pena de començar negociacions noves si abans no donen fruit les anteriors, i encara s’ha aventurat a dir que són “més lluny que mai” de votar el pressupost d’Illa. “Vam dir durant aquesta campanya que hi hauria una comissió de seguiment i d’avaluació dels pactes perquè la militància d’Esquerra Republicana sàpiga l’evolució dels acords a què s’ha anat arribant”, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio.

Ni Junqueras ni Alamany no han respost directament si el pre-acord a què havien arribat amb Collboni continua vigent. Abans de la segona volta, Junqueras va dir en una entrevista a Nació que tal volta s’hauria de refer tot, perquè el context havia canviat molt: “Aquest principi d’acord és de fa molt de temps. Si un dia hi ha un acord, ja es veurà. I si no s’arriba a cap acord, no hi haurà cap acord per a votar.” En tot cas, la nova executiva de Junqueras ha promès un punt d’inflexió en la relació amb els socialistes i l’efecte immediat d’aquesta promesa –tant si acaba essent certa com declarativa– és que les coses es refreden. D’entrada, el govern de Collboni xuta la pilota endavant i fins al gener no tramitarà el nou pressupost. El d’enguany el va pactar amb els republicans, però, sense el suport dels comuns, l’hagué de vincular a una moció de confiança que finalment superà.

Mentrestant, el nom de la candidatura de Junqueras i Alamany, Militància Decidim, s’ha convertit en un comodí per a respondre preguntes inconvenients. “Ho decidirà la militància, si entrem al govern de Collboni”, insisteix Alamany. “La federació de Barcelona té el dret de convocar un consulta. Estic segura que triarà el millor moment quan tot sigui calmat i serè.” Ella, tanmateix, no amaga que és partidària que el partit tingui més poder a la capital. “No podem estar davant d’aquesta situació com a espectadors. Allà on ERC pugui influir i condicionar, per a millores en l’accés a l’habitatge, per a l’equilibri que s’ha perdut entre turistes i ciutadans de Barcelona, per a l’ús social del català, allà hi serem, sempre. Allò que cal canalitzar és on serem més forts per a fer això. I aquesta decisió és de la militància”, ha dit.

La por que es repeteixi la situació del 13 de juny –el congrés suspès per la multitud inesperada– és un entrebanc perquè la manera de prendre la decisió sigui exactament la mateixa, cosa que deixa poques opcions. O bé se cerca una fórmula que no doni tant de poder als militants –cosa que contravindria el suposat propòsit de la candidatura guanyadora– o bé la tasca de recosir el partit comença precisament a Barcelona. De fet, les primeres onades sísmiques, abans de la patacada electoral al parlament, van ser a la capital del país. En les primàries per a dirigir la federació municipal, Baró es va enfrontar a Patrícia Gomà, secretària d’Educació en el govern del president Pere Aragonès, que va criticar que la direcció nacional havia pres decisions sense gaire debat amb els militants, justament. Ara, en canvi, Gomà ha donat suport a Junqueras.

Al febrer, els republicans hauran de votar també una nova ponència, que definirà l’estratègia que haurà de seguir el partit els anys vinents. La ponència serà un segon examen per a Junqueras i Alamany, que si volen que s’aprovi necessitaran més suport que no pas ara. Aleshores es començarà a veure qui guanya el torcebraç: si les purgues o bé la reconciliació. La primera tasca serà recollir els estralls del camp de batalla i no pas obrir nous fronts.

La sabateria del poble després de festes tancarà. La propietària, la Lluïsa, diu que prefereix anar a l’auliva que no esperar hores i hores que algú obri la porta de la botiga i hi entri a comprar. Ha arribat a la conclusió que venent sabates, ara per ara, no li surten els comptes. A més, la gent s’espera a comprar a les rebaixes o al Black Friday i el marge que li queda és tan petit que no arriba. I si ella tanca, al poble no hi quedarà cap sabateria. Ni peus grans, ni petits, ni mitjans podran calçar-se. Ni sandàlies, ni botes, ni xancletes, ni sabatilles, ni sabates d’agulla. Ningú no portarà als peus unes sabates locals.

Per tenir sabates noves haurem d’anar al polígon comercial de la ciutat del costat, o, la majoria, les comprarà des de casa. La plaça Major perdrà un comerç que es desplaçarà als no-llocs fora de la nostra vista. Als quals no es pot arribar a peu. Però que no els vegem no vol dir que no existeixin. L’altre dia, mentre mirava per la finestra del cotxe, vaig veure que, en un polígon, al costat de l’aeroport del Prat, hi havia un magatzem gegant que hi deia “Amazon”. Vaig imaginar això que se’n diu centre de logística, i totes les sabates que hi podia haver, i llibres i torradores i mòbils. Milers d’objectes apilats esperant les comandes. Des d’aquí sortiran amb camions les nostres sabates. Sonarà el timbre i un missatger ens les lliurarà, de pressa, ofegat de pujar quatre pisos sense ascensor. De tan ràpida que serà la transacció, aviat l’oblidarem, i ell a nosaltres. I tindrem sabates noves. Vindran d’un espai fora de l’escala humana. Vindran d’un no-lloc, entre autopistes i circumval·lacions, on ningú no pot arribar a peu. Perquè és això: a poc a poc, no podrem arribar als nostres comerços a peu. Les entrades a les ciutats són descampats comercials on tan sols pots accedir després de travessar quatre places rodones; perdre’t per un circuit d’aparcaments impossibles; esquivar tres gasolineres, un magatzem de bricolatge i un McDonald’s.

Viure a l’escala de les nostres sabates hauria de ser la referència. I, de fet, aquesta premissa n’inclou més. Ma filla fa tres setmanes que ha començat a caminar i les seues primeres sabates són de la Lluïsa. De fet, en té dos parells. Unes de comprades al poble i unes d’heretades d’una amiga. Les de la Lluïsa són grogues i porten dues tires de velcro. Quan volem diferenciar les unes de les altres, diem: “Posa-li les sabates de la Lluïsa.” I la botiguera pren cos i pren presència als seus peus i a casa nostra. I moltes vegades quan enganxes o estires les tires per calçar-la recordes que et va explicar com era el material i on havien estat fabricades, i et va dir que es venien molt, i que eren òptimes per al benestar d’un peu petit. Qui va a comprar a l’escala de les seues sabates, sap que li coneixen el peu, si és fi, si és gruixut o costerut. Camines davant l’espill, unes passetes amunt, unes passetes avall, cap a esquerra i cap a dreta. I et diuen que te les emportis, i que caminis pel menjador de casa i que si no te les sents còmodes, que les tornis, tranquil·la, que te les canviaran. Darrere el taulell et parlen català, i entenen què són unes avarques o uns esclops, i recorden quan venien aquelles espardenyes que es van posar de moda fa anys i que tenien a cada casa. Comentes que les vols perquè tens la festassa de l’any o que darrerament tens mal a la planta del peu i te l’has de cuidar.

La majoria de les sabates que ens pertanyen, de totes les èpoques i temps, són la nostra cronologia vital. Ara les obsoletes deuen descansar en un Olimp particular. Moltes no les recordarem. Potser sí aquelles del canvi de vida o aquella inversió irracional, aquelles que eren molt cares però que van durar vint anys. Rememorarem on les vam comprar i qui les va vendre. I, també, per quins carrers van caminar, i el dia aquell, potser inoportú, que es van foradar i, per força major, les vam haver de jubilar. Quan deixem enrere un parell de sabates deixem enrere les rutes i els amics que teníem; l’època activa o sedentària; l’eufòria o la depressió. De vegades, quan les recuperem oblidades, arronsades i arraulides al fons d’algun armari, afloren de sobte les anècdotes de vides passades, ja enterrades. Què passa quan tanca la darrera sabateria del nostre poble?, quan un poble es troba sense poder oferir més sabates als seus veïns?

El trasllat del petit comerç a les perifèries i als polígons modifica l’economia, les relacions de veïnatge, la llengua que parlem. Hi ha pobles que es quedaran, fent la broma que toca, sense arribar a la sola de la sabata d’allò que un dia van ser. I serà literal. I serà cosa de tothom. I ara que arriben les festes consumistes, qui es pugui permetre de regalar alguna cosa material, que ho faci a escala de les seves sabates. Que passi dels ideals a les decisions. On comprarem allò que obsequiem? On volem anar a buscar les nostres sabates? Quins calçats han de repartir els nostres Reis d’Orient? Mirem-nos els peus. Fem passes a mida.

El govern ha anunciat que reconeixerà la trajectòria del fundador de Mango, Isak Andic, concedint-li la Medalla d’Or de la Generalitat a títol pòstum. Ho ha anunciat el president, Salvador Illa, que ha avançat que ho aprovarà el consell executiu de demà. És la màxima distinció honorífica que atorga la Generalitat.

El reconegut empresari va morir aquest dissabte en un accident durant una excursió a Collbató (Baix Llobregat). Illa ha assegurat que Andic exemplifica molt bé els valors empresarials i l’ha definit com un “empresari modèlic”. “Vull reconèixer l’enorme aportació que va fer generant prosperitat”, ha dit Illa en la gala d’entrega de les Medalles d’Honor de Foment del Treball.

Aquest matí, els Mossos d’Esquadra han conclòs en una investigació que la mort d’Andic, després de caure per un barranc a les coves del Salnitre, va ser accidental. El jutjat va rebre l’informe preliminar de l’autòpsia i l’atestat inicial dels Mossos, i ahir va signar que la família d’Andic es podia fer càrrec del cos.

Familiars, empresaris i autoritats diuen adéu a Andic en una cerimònia

Els familiars del fundador de Mango, així com autoritats i empresaris, han assistit aquest matí al funeral de l’empresari. Concretament, han visitat la capella ardent el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; l’ex-president de la Generalitat, Pere Aragonès, i l’ex-batlle, Xavier Trias.

També hi han assistit el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre; el president del Grup Planeta, José Crehueras; el president executiu de Mercadona, Juan Roig; el publicista Lluís Bassat, i l’advocat Miquel Roca, entre d’altres.

Controvèrsia per les llums de Nadal a Barcelona. L’associació Cel Fosc, que lluita contra la contaminació lumínica, ha enviat un requeriment a l’ajuntament perquè modifiqui els horaris de l’enllumenat, atès que considera que no respecten la legalitat.

Concretament, denuncien l’ampliació de l’horari que ha aplicat el govern de Jaume Collboni. Si l’any passat, de diumenge a dijous, les llums s’apagaven a les 23.00, enguany estan enceses fins a la 1.00 de la matinada. Igualment, l’any passat el divendres, el dissabte i les vigílies de festius les llums estaven obertes fins a les 00.00 i enguany l’horari s’ha ampliat fins a les 2.00. Al·leguen que l’article 10 del decret d’ordenació de l’enllumenat per a la protecció del medi nocturn estableix que les llums de Nadal s’han de mantenir apagades en horari nocturn, és a dir, a partir de les 00.00. A més, tot i saber que la normativa autoritza cada municipi a ampliar l’horari uns dies concrets, consideren que l’ajuntament no pot dictaminar que tota la campanya de Nadal forma part d’aquests dies ampliables. A parer seu, la normativa es refereix a les vigílies de les festivitats, és a dir, el 24 i 31 de desembre i el 5 de gener.

En la mateixa línia, exigeixen que aquestes limitacions horàries s’apliquin a totes les varietats de la il·luminació de Nadal, és a dir, la que també afecta edificis, comerços i monuments. “Entenem que la il·luminació de Nadal té l’objectiu de fomentar el consum i afavorir els comerços. Però un cop tanquen les botigues, no veiem quin sentit té mantenir les llums enceses”, diu Enric Marco, president de Cel Fosc.

Marco assegura que l’objectiu de la queixa no és anar en contra de l’activitat econòmica ni de la il·luminació de Nadal, sinó conscienciar la població dels perills de la contaminació lumínica i fer complir la llei catalana que la regula. “Barcelona ha de jugar al joc de Vigo? No volem aquest model d’anar veient qui la fa més grossa. Volem llums de Nadal, però amb control”, insisteix.

Finalment, l’entitat acaba el requeriment citant uns quants estudis científics que assenyalen els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut de les persones i el medi. “La llum artificial nocturna és un contaminant més. És silenciós, però afecta la nostra salut. N’hem de ser conscients”, explica Marco.

Llums de Nadal a Barcelona Llums de Nadal a Barcelona Llums de Nadal a Barcelona

Si l’ajuntament no accepta aquest requeriment ni modifica els horaris, Cel Fosc no descarta de presentar una queixa formal davant la sindicatura de greuges de la ciutat.

Una decisió del govern de Collboni

L’ampliació de la il·luminació nadalenca ha estat una de les opcions preses per l’ajuntament enguany. De fet, a l’acte de presentació de la programació de les festes, el batlle va prometre un Nadal “ple de llum i espectacles que ens farà emocionar i vibrar”.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ajuntament de Barcelona (@barcelona_cat)

El govern municipal ha augmentat l’horari d’encesa: de 243,5 hores l’any passat a 322 hores previstes enguany, incloent-hi una jornada més. També s’han instal·lat 25 tòtems de Nadal repartits en els deu districtes de la ciutat; s’han il·luminat 14 edificis singulars; i s’han creat rutes turístiques per a gaudir de la il·luminació. En total, s’han engalanat més de 110 quilòmetres de carrers, 6 més que no l’any passat. Tot plegat, amb un cost de 3,3 milions d’euros.

Segons que explica la web de l’ajuntament, l’objectiu d’aquest impuls era fomentar la celebració de Nadal i afavorir el dinamisme econòmic a la ciutat. A més, assegura que el sector comercial i de restauració ho havia demanat.

Vista aèria del passeig de Gràcia amb els llums de Nadal. Fotografia: Júlia Arnau. Vista aèria dels llums de Nadal del carrer de Pelai. Fotografia: Júlia Arnau. Multitud davant la façana de la Casa Batlló, amb la il·luminació de Nadal. Fotografia: Júlia Arnau. Tòtem de llum en forma de ren il·luminat, a la placeta de l'Oca. Fotografia: Elena Pastor.

El Consell de la República avui ja no és pràcticament res. Els problemes polítics i de gestió d’aquesta institució s’han anat acumulant fins al punt de convertir-lo en una caricatura d’allò que era destinat a ser. El final, ple de polèmiques de tota mena sobre la gestió interna, és molt decebedor i una font d’un profund malestar per a molts de nosaltres. Sap greu que s’haja malbaratat políticament aquest projecte de la manera que s’ha fet.

A parer meu –i ho he defensat tots aquests anys en articles editorials com aquest–, el Consell de la República era la idea més brillant i sòlida nascuda a partir de la reacció violenta de l’estat espanyol l’any 2017. Especialment, en la perspectiva de la confrontació des de l’exili i el litigi estratègic, el consell era una peça clau per a resoldre el conflicte i organitzar la resistència.

Però era molt més que això. També era, o havia de ser, un embrió de democràcia directa o si més no d’una democràcia diferent i molt millor. Per aquest motiu les eleccions a l’Assemblea de Representants van ser –probablement– el moment més brillant, tot i que també van marcar, paradoxalment, el principi de la fi. Perquè la voluntat de controlar políticament la institució, sobretot per part de Junts, que és qui hi tenia més influència, es va imposar a la voluntat de construir un referent col·lectiu innovador, tot acceptant els riscs que això implicava.

En relació amb això, em pareix que l’agonia final del consell significa també una lliçó, molt trista, sobre l’aversió a l’espontaneïtat que marca tant la nostra classe política.

Els partits polítics la temen, l’espontaneïtat ciutadana, perquè, en aquest entorn altament controlat que és la política, qualsevol declaració o acció no planificada pot tenir conseqüències inesperades. El control del missatge, la por del risc mediàtic, o la pressió de la imatge pública expliquen, en part, aquest conservadorisme tan instal·lat en la nostra classe política. I tan perjudicial.

Però el problema és que després d’haver viscut tot allò que vam viure el 2017, una part dels ciutadans ja no podem aguantar, com si no passàs res, els discursos previsibles i el control obsessiu que els partits polítics intenten d’exercir sobre la voluntat popular i les seues formes d’expressió.

Tots hem pogut comprovar que l’enfocament monolític en la gestió del govern i la burocràcia –en la gestió de l’autonomia o els pactes a Madrid– elimina la capacitat d’acció transformadora dels moviments polítics i converteix la política en un exercici bàsicament d’autoreproducció de les estructures de poder –on passa a importar el sottogoverno i la construcció d’un partit fort, no pas el futur col·lectiu del país.

Però la política, quan és real, necessita passió. O ja no recordeu la nit abans del referèndum, l’emoció que tots sentíem com si ens hi anàs la vida?

Per desgràcia, els nostres polítics, amb el pas dels anys, han anat decantant-se –els uns més de pressa que no els altres, els uns amb més entusiasme que no els altres, però al capdavall tots– per una gestió apàtica dels problemes, allunyada de les emocions. I què n’han fet, d’aquell entusiasme col·lectiu del 2017 sinó refredar-lo?

El Consell de la República ha estat objecte de tota mena de boicots des que va nàixer, i no ho ha trobat mai un camí fàcil. Això és evident. ERC hi va fer sabotatge de manera immisericordiosa a partir del primer minut i ha posat sempre la proa en contra, d’una manera malaltissa. Però també Junts l’ha fet servir quan li ha convingut i per a allò que li ha convingut, sense prou pudor. Aquesta és la trista realitat, però és una realitat que encara no ho explica tot.

Perquè hi ha també el fet que una societat dominada per estructures tancades i repetitives, això que tenim ara mateix, és l’antítesi de la revolució del 2017. I sols entenent això podrem entendre que, en aquest context, el Consell de la República era, encara i malgrat tot, una nosa per a tots. Una molèstia. Com, lamentablement, s’ha acabat demostrant.

El departament de policia de la ciutat de Madison, a l’estat nord-americà de Wisconsin, ha informat que almenys quatre persones han mort i cinc més han estat ferides en un tiroteig als voltants d’una escola. Segons el cap de policia de Madison, Shon Barnes, entre les víctimes mortals hi ha un menor.

Les autoritats de Madison han enviat una alerta de seguretat que informava d’un tiroteig amb “múltiples víctimes” al voltant de l’escola cristiana Abundant Life i ha fet una crida a evitar tota aquella àrea.

El governador de Wisconsin, Tony Evers, ha dit a les xarxes socials que segueix de prop l’incident i ha traslladat tot el suport als estudiants i personal del centre educatiu, a més d’agrair al personal d’emergències que hagi atès ràpidament l’incident.

L’assignatura de literatura catalana, i també la de castellana, passarà de ser una matèria de modalitat de segon de batxillerat, en l’itinerari social i humanístic, a una optativa de primer, a partir del curs vinent. Alhora, el treball de recerca ja no comptarà un 10% de la nota de batxillerat, sinó com una assignatura més, segons fonts del Departament d’Educació i FP de la Generalitat.

En un comunicat enviat als centres educatius, al qual ha tingut accés Europa Press, el departament explica que, segons el Ministeri d’Educació espanyol, alguns articles del decret 171/2022, d’estudis de batxillerat de Catalunya, s’han de modificar per complir la norma estatal, el decret 243/2020. Les mateixes fonts han assegurat que se’n ressenten tres articles del decret i que els canvis repercutiran sobre els alumnes que comencin primer de batxillerat el curs vinent. També preveuen possibles afectacions a la selectivitat a partir de les proves del juny del 2027.

D’ara endavant, doncs, les matèries de modalitat d’humanitats i ciències socials de segon seran empresa i disseny de models de negoci; geografia; grec II; història de l’art; llatí II; i matemàtiques aplicades a les ciències socials II.

Més canvis

També s’ha decidit d’unificar les assignatures de física i de química en una de sola, igualment com biologia, geologia i ciències ambientals. Les fonts del departament recorden que els centres podran planificar itineraris que permetin l’estudi més exhaustiu d’aquestes matèries, amb les optatives de biomedicina, reptes científics actuals (física i química) i reptes científics actuals (biologia i geologia).

Es canviarà el nom d’algunes matèries, sense afectar-ne les competències específiques: funcionament de l’empresa i disseny de models de negoci es dirà “empresa i disseny de models de negoci”; llengua i cultura gregues I i II seran “grec I i II”; i llengua i cultura llatines I i II seran “llatí I i II”.

La decisió de la Conselleria ha causat malestar en entitats i, sobre això, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana han mostrat l’oposició a prescindir de la Literatura Catalana com a matèria de modalitat:

Comunicat:

L'AELC vol mostrar la seva profunda preocupació davant la decisió d'@educaciongob i d'@educaciocat de prescindir de la Literatura Catalana com a matèria de modalitat a segon de batxillerat i relegar-la a matèria optativa de primer.https://t.co/OFRw4trSGL pic.twitter.com/lSUjua013d

— AELC (@EscriptorsAELC) December 16, 2024

"Si perdo la veu, perdeu les paraules."

Nou decret de batxillerat: https://t.co/79ZFmBPd1K #antiprojectedecretbatxillerat pic.twitter.com/Trl4RAMlmU

— Col·lectiu PereQuart (@cperequart) December 16, 2024

 

 

La plataforma ecologista l’Aigua és Vida alerta que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) planeja de privatitzar la gestió de l’aigua a vuit municipis.

El Consell Metropolità decidirà demà si inicia els treballs per a crear un contracte de concessió privat a Cervelló, Corbera de Llobregat, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Ripollet, Sant Cugat del Vallès, Sant Andreu de la Barca i Tiana, per una durada de 23 anys. La plataforma ecologista demanda aquesta privatització perquè considera que l’AMB estaria cometent prevaricació, atès que estarien ocultant un estudi que demostra que la gestió municipal de l’aigua en aquests municipis seria un 7% més barata.

Dos models contraposats

El 2021, l’AMB va constituir una comissió tècnica amb l’objectiu d’analitzar quin model de gestió era òptim per a aquests vuit municipis, tot seguint el procediment establert pel Reglament d’Obres, Activitats i Serveis dels ens locals (ROAS). Segons que asseguren des d’Aigua és Vida, les conclusions de l’estudi diuen que la gestió pública és el model més avantatjós: ofereix major flexibilitat, transparència, redueix els conflictes d’interessos i ofereix unes tarifes un 7% més baixes.

Tanmateix, recorden que el govern actual de l’AMB, liderat pel PSC, ha amagat les conclusions de l’estudi: “Tots aquests anys que el PSC ha mantingut al calaix l’estudi de 2022 han perjudicat els serveis públics dels vuit municipis i a l’interès comú”, diu la plataforma ecologista. Per això, asseguren que el bloqueig als resultats de la comissió del 2021 i l’inici dels tràmits que opten per la gestió indirecta sense justificació prèvia podria suposar prevaricació.

Qui elegeix el model de gestió de l’aigua?

La Llei 31/2010 de l’AMB estipula que la competència del servei de subministrament d’aigua als municipis metropolitans la té l’AMB, i no pas els ajuntaments. Per això és l’AMB qui acaba decidint el model, malgrat que no tots els ajuntaments apostin per la gestió privada de l’aigua. Per exemple, a Tiana, el programa electoral de Junts per Tiana, qui governa amb majoria absoluta, recull la defensa de la gestió pública davant i explorar vies per a la remunicipalització.

El febrer de 2024, el Consell Metropolità va començar a constituir les comissions mixtes entre l’AMB i els vuit ajuntaments mencionats, per tal de transferir la competència del servei a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i iniciar els tràmits per a implantar una concessió privada per als municipis.

Per això, Aigua és Vida demana de treballar al Parlament de Catalunya el canvi de Llei de l’AMB, per a recuperar l’autonomia municipal, com a la resta del territori català. La plataforma aposta per un model de gestió pública de l’aigua: “Ho veiem a l’AMB, però també a la resta del país. Segons l’informe de preus de l’ACA de 2023, la gestió pública ofereix l’aigua un 30% més barata”, conclouen.

El producte interior brut (PIB) de Catalunya ha registrat una variació interanual del 3,9% el tercer trimestre del 2024. La dada es va fer pública divendres i significa una millora sobre l’avanç que s’havia fet. L’Idescat explica que les estimacions de la comptabilitat del tercer trimestre d’enguany incorporen la informació econòmica conjuntural disponible en el moment en què s’han elaborat, cosa que ha significat l’augment d’una dècima, tant en la taxa de variació interanual com en la intertrimestral, respecte de l’avanç del PIB publicat el 6 de novembre.

D’aquesta manera, l’economia catalana creix el tercer trimestre, en termes interanuals, cinc dècimes més que no l’espanyola (3,4% en l’avanç) i 2,9 punts per sobre de la taxa de la UE-27 (1,0%). Per una altra banda, la variació intertrimestral del PIB de Catalunya és de l’1%, dues dècimes superior a la taxa espanyola (0,8% en l’avanç) i sis dècimes més que la taxa de la UE-27 (0,4%).

La petita millora a l’alça ratifica el bon moment de l’economia catalana, fins i tot més enllà de l’espanyola, que fa una setmana que va ser designada la millor economia de l’OCDE pel prestigiós setmanari anglès The Economist. Les diferències entre l’avanç del novembre i les dades actuals són la retallada d’una dècima a la indústria (4,2%) i a la construcció (2,8%) i el creixement de tres dècimes als serveis (4,7)%.

En el cas de la indústria, l’Idescat destaca, per branques d’activitat, l’augment en la farmacèutica i l’alimentària. I ací voldria recordar la Píndola del dia 5 de desembre (“Embranzida sorprenent en l’activitat industrial catalana”), en què em feia ressò del fet que l’índex de producció manufacturera de l’octubre havia pujat a Catalunya d’un 8,6% anual en la sèrie original. Em sembla un bon començament del quart trimestre. De totes maneres, els directors de compres (PMI) per a tot l’estat espanyol parlaven de desacceleració al novembre. “La producció i les noves comandes continuen mostrant expansió, tot i que a un ritme més lent. El creixement de la cartera de noves comandes d’exportació fins i tot es va accelerar fins al nivell més alt en més de tres anys.”

Quant als indicadors d’activitat dels serveis, els subsectors de la restauració, l’hoteleria, el transport terrestre i les activitats d’emmagatzematge són els que creixen més significativament aquest trimestre (5,4%). Per una altra banda, les branques d’activitats immobiliàries, professionals i altres presenten una taxa de variació interanual del 4,7%. D’acord amb els indicadors d’activitat, els serveis jurídics i els d’arquitectura i enginyeria són els que tenen augments de volum de negoci més alts.

Ja sabem que l’avanç de la comptabilitat trimestral ofereix tan sols el càlcul del PIB, del punt de vista de l’oferta. Per tant, l’evolució de la demanda, l’hem vista ara per primera vegada. Crec important de destacar-ne el creixement interanual del consum privat, amb augments progressius cada trimestre i, per sobre de tot, l’augment registrat en la inversió, concretament en béns d’equipament, després dels quatre trimestres del 2023 i el primer d’enguany amb creixements negatius. El segon, va créixer d’un 4,1% i el tercer, d’un 7,7%. Apunta que les empreses veuen millor el futur i, tot s’ha de dir, també es deu a les minses quantitats invertides l’any passat, que es prenen de referència.

Mereix una menció a banda el fort creixement del consum públic, d’un 6,7% interanual. He consultat a l’Idescat quin rengló és el més decisiu en aquest augment anòmal, i em responen que és el de la remuneració del personal. Pensem que els dos sectors en què aquesta despesa és més important, amb escreix sobre els altres, són sanitat i educació.

Hi ha dos aspectes addicionals de la present comptabilitat que em sembla interessant de ressenyar. El primer és el de la participació dins l’estat espanyol. L’aportació de Catalunya al PIB estatal del tercer trimestre ha estat del 19,7%, i s’hi destaquen la indústria –en què ha estat del 23,2%– i els serveis –d’un 20,1%. En canvi, en la construcció ha estat tan sols del 15,4% i en l’agricultura del 7%, malgrat el fort creixement, del 14,4% interanual.

El segon aspecte que cal ressenyar és que, el tercer trimestre, ha continuat la millora de la productivitat del treball, en uns temps en què se’n criticava tot sovint la baixada. En el segon ja es va fer el tomb, quan la població ocupada va créixer d’un 1,9% (EPA) i el PIB, d’un 3,4%. I en el tercer, les pujades han estat de l’1,4% i 3,9%, respectivament. És a dir, que hem produït més amb menys treballadors.

Aquest fenomen és molt important pel pes que té dins l’economia en el cas de la indústria, en què, amb una pèrdua de treballadors (-2,0%) assoleix un augment de producció del 4,2%; i també en els serveis, amb menor intensitat, perquè l’ocupació puja d’un 2,2% i la producció, d’un 4,7%. Això vol dir que, per segon trimestre consecutiu, es manté el patró de creixement econòmic basat en les millores en l’eficiència productiva, encara que s’afebleix la creació d’ocupació, en un context de taxes de desocupació encara elevades.

En definitiva, el fort augment del PIB del trimestre s’explica principalment per l’augment de la demanda interna (3,9%) i, concretament, la formació bruta de capital (4,6%). El saldo amb l’estranger ha estat positiu, però amb un mínim augment del 0,1%.

Cal recordar, simplement, que el fet de créixer més no vol dir que tothom tingui més bona qualitat de vida. És la condició necessària, però no suficient. La clau és com es distribueix aquest creixement i qui en surt més beneficiat. I això, les xifres d’avui no ens ho diuen…

PS. Com a anècdota, és curiós de llegir la nota de premsa que va publicar divendres la Conselleria d’Economia madrilenya, que deia, textualment: “La Comunitat de Madrid consolida la seva fortalesa econòmica augmentant d’un +3,4% el seu PIB en el tercer trimestre de l’any respecte del mateix període del 2023. Madrid continua essent el motor de l’economia estatal, i aporta el 19,4% del PIB.” És cert que els càlculs autonòmics publicats són fets per fonts diferents –els de Madrid, per la conselleria madrilenya; i els catalans, per l’Idescat–, però comparant-los amb el PIB total de l’INE, a Catalunya surt un 19,7% d’aportació, tres dècimes més que a Madrid. Per tant, estrictament, no poden dir que són el motor de l’estat espanyol, perquè aporten menys que Catalunya. Les xifres, si més no, s’haurien de respectar…

El sindicat majoritari de controladors aeris de l’estat francès ha convocat una jornada de vaga per a demà que deixarà l’aeroport de Perpinyà sense activitat. L’aturada començarà a les 6.45 del matí i durarà fins a la mateixa hora de l’endemà.

Les autoritats han recomanat als passatgers que ajornin els seus vols o que contactin amb les aerolínies per a cercar solucions. Tot plegat, en l’inici de la campanya de Nadal, una de les més actives en el sector aeroportuari.

La protesta s’emmarca en les negociacions que el sindicat majoritari, l’SNCTA, manté amb les autoritats franceses per la regulació laboral dels controladors d’alguns aeroports, inclòs el de Perpinyà. El sindicat ha denunciat que les autoritats han interromput bruscament les negociacions i no mostren cap senyal de voler assolir un acord.

El Tribunal Constitucional espanyol ha desestimat per unanimitat el recurs d’emparar del president Quim Torra per la decisió de la Junta Electoral espanyola (JEC) de deixar-lo sense escó al Parlament de Catalunya el gener del 2020 quan fou condemnat per desobediència pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Arran d’aquella condemna a inhabilitació, tot i no ser ferma, la JEC va ordenar al parlament que es deixés Torra sense escó per inelegibilitat sobrevinguda, tal com va acabar fent l’aleshores president de la cambra, Roger Torrent. Per això, Torra —que ja havia recorregut contra la condemna confirmada uns mesos més tard pel Suprem— va presentar aquest recurs d’empara que la sala primera del TC ha tombat ara per unanimitat. 

Torra qüestionava la competència de la JEC per a prendre aquella decisió, que denunciava que li havia vulnerat l’article 23 de la constitució espanyola sobre el dret de la participació política. La resposta del TC —en una sentència la ponent de la qual ha estat la magistrada afí al PP Concepción Espejel— ha estat que la JEC sí que era competent i que és “un òrgan independent, perfectament separat de l’executiu i aliè a qualsevol tutela dels poders públics.” I afegeix que es van respectar totes les garanties processals del president i nega “que hagi patit indefensió o cap menysteniment de les seves possibilitats de defensa.”

La Comissió Europea ha enviat un dictamen motivat a Espanya per no haver aplicat en el termini establert la directiva sobre la instauració de peatges o vinyetes a les carreteres. La norma estableix unes regles comunes sobre la imposició de taxes en funció de la distància (peatges) o del temps (vinyetes) per tal de “recuperar” els costos de les infrastructures. El 2022 es va acordar una modificació de la directiva per incloure l’àmbit d’aplicació a turismes, autobusos, autocars i vehicles pesants petits, i els estats tenien fins al març passat per aplicar-la, però vuit estats no ho han fet. Ara, l’estat espanyol té dos mesos per prendre les “mesures necessàries” i, en cas de no fer-ho, Brussel·les podria portar l’Estat davant el TJUE.

L’anomenada directiva de l’eurovinyeta planteja la imposició de, o bé peatges o bé vinyetes, per tal que els estats membres puguin recuperar els costos de les infrastructures per mitjà d’aquestes. La modificació del 2022 es va fer per incloure en l’àmbit d’aplicació a autobusos i autocars i vehicles pesants petits. Aquesta també obliga els estats membres a incorporar els costos ambientals de la contaminació atmosfèrica en els sistemes tarifaris per tal de definir les tarifes en funció de les emissions de CO₂ d’un vehicle, amb l’objectiu de reduir les emissions i fomentar l’ús de vehicles pesants menys contaminants.

El termini per transposar la directiva a l’ordenament jurídic intern va expirar el 25 de març de 2024, i cap dels vuit estats membres esmentats no ha comunicat les mesures de transposició. En cas que no ho facin en dos mesos, la CE podria decidir de remetre el cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

El jutjat penal 1 de Girona ha amnistiat els vuit bombers de Girona encausats per haver participat en les protestes l’endemà del Primer d’Octubre. La interlocutòria avala les tesis de la fiscalia, de l’advocada de la Generalitat i de les defenses i resol que la causa encaixa plenament en els supòsits de la llei per aplicar la mesura.

Els bombers eren pendents de judici per un delicte d’abandonament de servei públic per haver participat en la manifestació a la plaça del Vi el 2 d’octubre de 2017, quan estaven de guàrdia. La resolució posa punt final a set anys d’un procediment que s’ha allargat en el temps i que va viure un entrebanc jurídic perquè quan va entrar en vigor la llei d’amnistia la causa no es trobava assignada a cap jutjat.

Els policies encara són la meitat dels amnistiats, quan fa mig any que s’aplica la llei

Sis mesos després de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, els vuit bombers de Girona encausats s’hi han pogut acollir. El cas es remunta al 2 d’octubre de 2017, just l’endemà del referèndum. Aquell matí, més de quatre mil persones es van concentrar a la plaça del Vi de Girona. Els grans protagonistes van ser, precisament, els bombers, a qui els ciutadans van rebre amb aplaudiments per agrair que els haguessin protegit durant les càrregues policíaques.

L’origen de la causa va ser un atestat de la Guàrdia Civil denunciant que, poc després de dos quarts de dotze del matí del 2 d’octubre de 2017, un comboi dels bombers havia passat per davant la comandància d’Emili Grahit fent sonar les sirenes i proferint expressions de menyspreu cap a la Guàrdia Civil. Precisament, els bombers es dirigien cap a la plaça del Vi. Tot i que inicialment se’ls va investigar per malversació de diners públics i abandonament del servei com a funcionari públic, finalment la causa contra els vuit bombers es va limitar a aquest segon delicte. L’afer es va allargar i va viure un entrebanc jurídic sonat. Aquest juny passat, quan va entrar en vigor la llei d’amnistia, no hi havia cap jutjat penal que hagués assumit la causa després d’haver-se tancat la instrucció. És a dir, que les defenses es van trobar que no tenien on demanar la mesura.

La situació es va poder resoldre: els advocats van enviar una queixa al deganat, i el jutjat penal 1 qui va assumir la causa. A l’agost, els advocats dels vuit bombers van entrar els escrits sol·licitant que se’ls apliqués l’amnistia; i a final de novembre, atenent la petició del jutjat, també ho van fer tant l’advocada de la Generalitat com el fiscal, Víctor Pillado. I aquí, totes les parts van anar a l’uníson. També el fiscal. Perquè al seu escrit, concloïa que els fets pels quals s’acusava els bombers encaixaven dins la llei d’amnistia. I en conseqüència, no s’oposava al fet que el jutjat els apliqués la mesura de gràcia.

Tenint en compte les tesis del fiscal i de les parts, el jutjat penal 1 de Girona amnistia els bombers i resol d’arxivar el cas per extinció de la responsabilitat penal. La interlocutòria, que signa la magistrada jutgessa Anna Fluvià, subratlla que la causa té “encaix ple” en l’article 1 de la llei, que entre més empara els actes comesos “amb intenció de reivindicar, promoure o procurar la secessió o la independència de Catalunya”. A més, el mateix text també disposa que “quedaran amnistiats els actes de desconsideració, crítica o greuge fets contra autoritats o funcionaris públics, institucions, símbols i emblemes”.

L’actriu nord-americana Sharon Stone serà la narradora del concert Dream Requiem, del cantautor i compositor Rufus Wainwright, que interpretarà l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i l’Orfeó Català al Palau de la Música Catalana el 25 de gener, sota la direcció de Ludovic Morlot.

L’obra de Wainwright és un encàrrec conjunt del Palau de la Música i l’Auditori i d’altres auditoris internacionals: l’Orchestre Philharmonique Radio France, la Filharmònica d’Hèlsinki, la Royal Opera House de Londres, Los Angeles Master Chorale, The Netherlands Philharmonis Orchestra i RTÉ National Orchestra of Ireland. Dream Requiem també comptarà amb la participació a escena del Cor Infantil de l’Orfeó Català i la soprano Anna Prohaska.

Rufus Wainwright, que serà a Barcelona per fer el seguiment dels assaigs, ha valorat amb aquestes paraules la col·laboració amb l’actriu: “La Sharon i jo ens coneixem de fa molt de temps. Naturalment, sóc fan seu de molt abans que ella conegués la meva música. És una de les dones més fascinants, brillants, intel·ligents i inspiradores que conec. Feia molt de temps que volia fer alguna cosa amb ella, i que assumís el paper de narradora, donant veu al poema ‘Darkness’ de Byron sobre el col·lapse ecològic total, amb la seva veu punyent i commovedora, és per a mi un somni fet realitat. I que això passi a Barcelona, una de les ciutats on m’he sentit més ben acollit com a músic, i al Palau de la Música Catalana, que és una de les sales de concerts més boniques i impressionants del món, on fa poc vaig tocar amb les meves pròpies cançons, és la cirereta del pastís”.

L’estrena del Dream Requiem va tenir lloc el 14 de juny passat a l’Auditorium de Radio France de París amb l’Orchestre Philharmonique de Radio France, el Choeur et Maîtrise de Radio France, la soprano Anna Prohaska i l’actriu Meryl Streep com a narradora, sota la direcció de Mikko Franck. Precisament, el 17 de gener vinent sortirà al mercat l’enregistrament del concert en directe (Warner Classics). És previst que l’obra de Wainwright s’interpreti en uns altres escenaris internacionals importants, com el Walt Disney Concert Hall de Los Angeles, amb la narració de l’actriu Jane Fonda, i al Concertgebouw d’Amsterdam.

El canceller alemany, Olaf Scholz, ha perdut la qüestió de confiança, de manera que la principal economia de la Unió Europea anirà a eleccions el 23 de febrer. El dirigent necessitava el suport de 367 diputats i n’ha aconseguit 207 i prou. 394 han votat en contra i 116 s’han abstingut.

El govern entre socialdemòcrates, liberals i verds, que havia de trencar amb el llegat d’austeritat d’Angela Merkel, amb prou feines ha durat tres anys. En un discurs de vint minuts i de marcat to electoralista, Scholz ha defensat l’obra del seu executiu.

El canceller ha rebut les crítiques de bona part de les formacions del Bundestag, però el dirigent dels liberals i ex-ministre de Finances, Christian Lindner, ha estat un dels més durs i ha acusat el seu ex-soci d’empènyer Alemanya cap al descontrol econòmic.

En canvi, el vice-canceller i dirigent dels verds, Robert Habeck, ha defensat els esforços i compromisos del govern i ha acusat els liberals de sabotejar-lo per interessos electoralistes.

Els sondatges mostren un futur electoral molt complicat amb un tomb radical a la dreta. La Unió Demòcrata Cristiana és la favorita per a imposar-se a les urnes, però la formació d’extrema dreta Alternativa per Alemanya seria la segona força. En tercer lloc, quedarien els socialdemòcrates, seguits dels Verds.

Els lletrats del congrés espanyol han avalat en un informe que es debati sobre la proposició no de llei (PNL) de Junts que demana al president espanyol, Pedro Sánchez, que se sotmeti a una qüestió de confiança.

El servei jurídic ha emès un informe, que ha pogut consultar VilaWeb, que obre la porta al fet que es faci el debat. Els lletrats assenyalen que per no tenir “impacte jurídic” i no havent-hi precedents d’una iniciativa similar, queda a criteri de la mesa si se’n permet el debat. La mesa prendrà una decisió demà a la reunió ordinària setmanal.

El govern espanyol ja ha dit que no presentaria cap qüestió de confiança, com havia demanat Carles Puigdemont. Fonts del govern espanyol diuen que Pedro Sánchez considera que la legislatura demostra que té la majoria necessària per a fer prosperar les qüestions fonamentals. “No la veu ni oportuna, ni necessària”, diuen les mateixes fonts sobre la qüestió de confiança, i afegeixen que l’executiu ara se centra en la negociació del pressupost.

En una conferència de premsa de Puigdemont a Brussel·les per a fer balanç de l’acord tancat amb el PSOE per a la investidura espanyola, va exigir a Pedro Sánchez que se sotmetés a una qüestió de confiança i Junts va registrar la proposició no de llei.

Els festivals musicals nocturns al Parc del Fòrum s’adjudicaran per concurs públic a partir del 2026. Ho fixa el nou pla 2026-2028 de l’Ajuntament de Barcelona, que no implicarà un increment de l’activitat i fixa –com es feia ara– un calendari de quinze dies amb activitat musical en horari cultural i quinze dies amb concerts més enllà de les onze. També es procurarà que a partir del 2026 no hi hagi dos caps de setmana seguits amb activitat musical. El consistori ha presentat la iniciativa, en què s’establirà també una limitació horària els divendres fins a la una de la nit per tal d’afavorir la mobilitat amb metro i respectar el descans dels veïns. Per ara, quedaran fora de la nova regulació els “esdeveniments de ciutat” com el Cruïlla o Primavera Sound, que ja tenen contracte en vigor fins al 2026.

En el trienni 2026-2028, els esdeveniments musicals s’adjudicaran per licitació. El regidor de Cultura i Indústries Creatives de Barcelona, Xavier Marcé, ha desgranat que els criteris de selecció es guiaran per la sostenibilitat de l’activitat musical, la qualitat de la proposta, l’arrelament de les empreses proposants a Barcelona i el compromís i complicitat amb grups locals de la ciutat o del país. Marcé ha remarcat que el pla presenta una limitació fixa i establerta amb caràcter normatiu. Treballaran per espaiar de forma progressiva la programació, especialment en temporada alta a la primavera i l’estiu, i evitar caps de setmana consecutius amb activitat musical.

Dels quinze dies amb concerts més enllà de les 23.00 que s’adjudicaran, sis són per a l’organització  del Primavera Sound i el Cruïlla. Així, la concurrència pública obrirà per al 2026 les possibilitats per a nou dies de programació de festivals musicals nocturns de gran i petit format.

Cruïlla i Primavera Sound

Restaran fora d’aquesta nova regulació els esdeveniments de ciutat que acull el Parc del Fòrum, com són els festivals Cruïlla o Primavera Sound, que “segueixen uns processos regulats independents, amb criteris de ciutat, i tenen contracte en vigor” fins el 2026. Preguntat per si el 2027 els dos grans festivals hauran de presentar-se a concurs, Marcé ha indicat que s’ha de decidir encara com anirà i sense concretar-ho ha afirmat que “seria possible”.

Les noves licitacions incorporaran també la implementació de mesures obligatòries per als promotors musicals. En els seus projectes hauran d’incloure estudis acústics i mesures sobre el soroll del públic en els itineraris des del Parc del Fòrum fins als punts de servei públic i punts amb alta concentració de persones.

La presidència de Síria ha publicat un comunicat atribuït a l’ex-dirigent Baixar al-Assad en què confirma que va ser evacuat el 8 de desembre d’una base russa i nega que la fugida fos planificada ni que hagués considerat de “dimitir o buscar refugi” arran de l’ofensiva dels rebels i gihadistes encapçalats per Haiat Tahrir al-Xam (HTX).

Els rebels sirians calen foc a la tomba del pare de Baixar al-Assad

En el comunicat, publicat al perfil de la presidència siriana a Facebook i Telegram, Al-Assad diu que va romandre a Damasc i va exercir les funcions de president fins a primera hora del 8 de desembre, quan “forces terroristes es van infiltrar” a la capital. Això va forçar el seu trasllat cap a la província de Latakia “en coordinació amb els aliats russos” i amb l’objectiu de “supervisar les operacions de combat”.

Ara bé, un cop va arribar a Latakia, els rebels havien avançat molt i això va fer que Rússia demanés la seva evacuació. “A l’arribada a la base aèria de Hmeimim, va quedar clar que les nostres forces s’havien retirat completament de totes les línies de batalla i que les últimes posicions militars havien caigut”, ha explicat. “Davant el deteriorament continu de la situació sobre el terreny a la zona, la base militar russa va quedar sota un intensificat atac per part de drons. Sense mitjans viables per abandonar la base, Moscou va demanar que el comandament coordinés una evacuació immediata”, ha detallat.

De l’interior de Síria estant: venjança, assassinats, morts a les presons i la inquietant presència turca

Així, Al-Assad nega que pensés a dimitir en cap moment i assegura que l’única via d’acció que preveia era “continuar combatent contra l’ofensiva terrorista”. També assegura que va rebutjar de negociar la nació en canvi de beneficis personals i afegeix que “va romandre al costat d’oficials i soldats de l’exèrcit al front, a pocs metres dels terroristes” en els camps de batalla. “Durant els dies més foscos de la guerra no vaig marxar, sinó que vaig romandre amb la meva família al costat del meu poble, afrontant el terrorisme sota els bombardejos i les amenaces d’incursions terroristes a la capital durant catorze anys de guerra”, ha argumentat, alhora que ha defensat que “mai va abandonar la resistència a Palestina i Líban ni va trair els aliats que van estar al seu costat”.

A més, ha denunciat una allau de “desinformació i narratives allunyades de la realitat” que, a parer seu, estan destinades a presentar el “terrorisme internacional” com una revolució que pretén alliberar Síria.

De moment, no es pot comprovar la veracitat del comunicat de manera independent.

Després d’anys sense tenir-ne notícies, els sirians cerquen els seus familiars a les presons del règim