Vilaweb.cat

Un monjo de Montserrat, amenaçat de mort per l’homilia en defensa de l’1-O

El monjo de Montserrat Sergi d’Assís Gelpí va rebre una amenaça de mort per l’homilia en què defensava l’1-O i que va llegir una setmana abans del referèndum, el 24 de setembre del 2017. En la prèdica, el pare d’Assís Gelpi animava a ‘dir no a la repressió i sí a la llibertat i al respecte dels drets més fonamentals.

El monjo denunciava que el poble català veia amenaçat ‘un dret tan senzill com el de ser consultats’ i per això demanava ‘no mirar cap a l’altra banda’. ‘Que Déu ens ajudi a passar aquests dies sempre amb un esperit pacífic i a estar al lloc que ens correspon d’aquest moment de la història’, concloïa l’homilia del monjo de Montserrat’, va dir Assís Gelpí.

En una piluada d’Assís Gelpí ha contestat a l’amenaça dient que no desitjava que li passés res greu, ‘però encara menys renunciar a la defensa dels drets més fonamentals’.

Amb motiu de l’homilia del 24 de setembre vaig rebre una amenaça de mort. No desitges que et passi res greu, però encara menys renunciar a la defensa dels drets més fonamentalshttps://t.co/kp5Qpmw3pi

— Sergi d'Assís (@sergidassis) August 11, 2018

En el seu bloc personal, a més, ha afegit que ‘les crítiques són especialment bones si es fan amb estimació i criteri’. ‘A mi no se m’acudiria mai amenaçar algú de mort, ni que pensés que n’ha fet una de grossa’, ha reflexionat el monjo de Montserrat en el text.

Una coral portarà als Lledoners música avui a les 18.45h

La cantada que es fa cada diumenge davant de la presó dels Lledoners (Bages), on hi ha empresonats Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull, s’hi afegeix, aquesta setmana a les 18.45h, el cant de la coral els Cantaires de Ponent/Cor Plaça Paeria.

Igualment, com cada setmana, els voluntaris de Músics per la Llibertat cantaran ‘El cant dels ocells’ davant de la presó a les 19.45h. Així els dos actes musicals coincidiran als Lledoners per donar suport als presos polítics.

És la cinquena setmana consecutiva que els Lledoners s’omple de música per fer costat als presos polítics i demanar-ne l’alliberament. Des que els presos polítics van arribar a les presons catalanes, la plataforma Música per la Llibertat ha convocat una cantada setmanal cada diumenge al vespre davant la presó dels Lledoners. Els intèrprets són músics voluntaris que interpreten peces com ‘El cant dels ocells’, ‘Els segadors’  i ‘L’estaca.

Mor el Premi Nobel de literatura V. S. Naipaul a 85 anys

Vidiadhar Surajprasad Naipaul, escriptor britànic i guanyador del Premi Nobel de literatura, ha mort a 85 anys, segons ha comunicat la seva família aquesta nit passada. Nascut el 1932 a Chaguanas, Trinitat i Tobago, és l’autor de més de trenta llibres, entre ells Una casa per al senyor Biswas, pel qual va guanyar el Nobel, i L’Índia va morir a la seva llar a Londres.

L’obra guanyadora del Nobel el 2001 va ser traduïda al català per Edicions 62. Com va passar en altres ocasions, el Nobel va ser l’oportunitat per a traduir al català un autor de gran importància, que no tenia cap presència en la nostra llengua.

Per a la concessió del premi, l’Acadèmia va explicar que havia valorat la profunditat amb què l’escriptor d’origen caribenc tractava diverses civilitzacions en les seves novel·les: des de la Trinitat natal al món indi o islàmic.

Les portades dels diaris: ‘Merkel i Sánchez segellen una aliança en immigració’ i ’17-A. La reacció d’un país’

Avui, diumenge 12 d’agost de 2018, les principals informacions de VilaWeb són: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els investigadors creuen que els atacants del 17-A van actuar sense cap ajuda de l’exterior

Els investigadors creuen que la cèl·lula de Ripoll va actuar en solitari i sense cap ajuda l’exterior. És el que sosté el tinent coronel Francisco Vázquez, cap de la unitat de la lluita contra el terrorisme de la Guàrdia Civil espanyola: ‘No hem trobat cap element extern que hagi impulsat l’acció’. El tinent coronel responsable de la lluita antiterrorista afirma que la cèl·lula està desarticulada i que se n’han identificat ‘tots els actors principals’.

Ara bé, els investigadors continuen seguint pistes a França i Bèlgica, que encara són secretes. Segons el tinent coronel, aquestes investigacions han de determinar si hi ha més actors que fossin ‘partícips indirectes’, com per exemple a nivell ‘intel·lectual’. Però descarta que com a cervell dels atemptats hi hagi un ideòleg que no s’hagi identificat. ‘Després d’un any d’investigació i important acumulació d’evidències, no trobem altres elements protagonistes directes de l’activitat de la cèl·lula’, ha reblat.

D’altra banda, assegura que no hi havia ‘cap element’ que permetés identificar la radicalització dels joves i fa una crida a la ciutadania per alertar a les autoritats de qualsevol conducta sospitosa. Per això, fa una crida a la societat per tal que davant de cap sospita de comportament de radicalització alertin les autoritats.

El Misteri d’Elx: més de cinc-cents anys a la cartellera

‘La primera vegada que veus el Misteri d’Elx t’emociona i et sorprèn, la segona et captiva i la tercera t’entra en la sang i ja no pot eixir, no pots ser a cap altre lloc del món mentre el fan. És sublim, és un cúmul de sentiments i és amor a la Mare de Déu.’ Ho diu Luis Antón, que fa cinquanta-dos anys que participa dos en el famós drama assumpcionista de la capital del Baix Vinalopó, anomenat localment la Festa.

La Maria, l’àngel, els apòstols, el vestuari, la música i els ‘efectes especials’ embadaleixen l’espectador des de fa cinc-cents anys. El Misteri d’Elx ha calat fort en la cultura popular valenciana, al llarg dels anys se n’han fet refranys i frases fetes, segells, composicions literàries i versions musicals. Diu la dita popular que ‘qui ix a la Festa no mor d’accident’.

És una representació teatral que parteix d’un text, d’unes músiques i d’una posada en escena originaries de l’Edat Mitjana i el Renaixement. Manté viva una fe que es remunta al començament del cristianisme. Recrea la mort, l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu amb elements lingüístics, musicals i escenogràfics de gran valor que han perdurat durant tots aquests segles.

Tres aparells aeris pugen i baixen alguns dels actors-cantors des de la cúpula que simula el cel a vint-i-cinc metres d’altura. Al creuer del temple s’alça un cadafal quadrat on transcorren gran part de les escenes terrestres, pel voltant se situen els espectadors que senten, en tot moment, com l’orgue i les veus blanques ressonen per les parets de la basílica que, diuen, fou construïda per ser l’escenari d’aquest drama litúrgic.

El Misteri d’Elx és la festa de la ciutat per antonomàsia, el poble s’emociona i hi participa activament durant les representacions, s’hi conreen amistats i es genera un sentiment de comunitat a partir de la música, del teatre, de la llengua i de l’esforç compartit. El mestre de capella, José Antonio Romà, està vinculat al Misteri des dels vuit anys i explica: ‘El Misteri és molt important per a mi. Allí tinc els millors amics, és una part important de la meua vida.’

El Misteri d’Elx es divideix en dues jornades
‘La Vespra’ és el nom que rep la primera part, s’hi escenifica la mort de la Mare de Déu amb la participació d’àngels, apòstols i diversos elements simbòlics, alhora, apareix la famosa magrana que baixa des del cel amb l’àngel. La segona part és ‘La Festa’, s’hi escenifica el sepeli conflictiu, l’assumpció i la coronació amb la participació dels àngels, dels apòstols, de l’araceli, dels hebreus i d’un nou aparell aeri, la trinitat.

La basílica de Santa Maria s’omple de gom a gom en aquestes representacions dels dies 14 i 15 d’agost, són el punt àlgid de les festes patronals dedicades a la Mare de Déu de l’Assumpció, que inclouen actes diversos oberts al públic: una prova de veus blanques a l’Ajuntament en què es trien les veus infantils de l’obra de manera simbòlica; una altra prova on es comprova el funcionament de la tramoia aèria i el vertigen del xiquet que fa d’àngel; assajos conjunts de les veus i tres assajos generals. A més de tot això, hi ha un espectacle pirotècnic de grans dimensions conegut com ‘La nit de l’Albà’, i un vetllatori popular a la Mare de Déu, ‘La roà’, l’acte en què milers de veïns fan una processó amb ciris per a entrar a la basílica i envoltar el cos de la Mare de Déu, ja morta; el dia 15 és la processó amb els cantors vestits que l’acompanyen i, finalment, se celebren les salves a la Mare de Déu amb una predicació i el cant d’uns goigs assumpcionsites entre el 16 i el 22 d’agost.

Més de 300 persones hi participen activament
Els barons fan els papers masculins i els femenins seguint la tradició medieval en què les dones no participaven. Hi ha una seixantena d’adults i uns trenta infants, gairebé tots amateurs.

 

Però darrere els protagonistes visibles, hi ha persones de totes les edats, sexe i condició per a fer possible les representacions. Cadascú assumeix una responsabilitat diversa, hi ha sastres, porters, perruqueres, hostesses, electricistes, intèrprets d’instruments musicals, personal d’ordre intern de la basílica, tramoistes, etc.

A la tramoia alta, per exemple, se situen unes trenta persones. HI ha qui porta el torn de tracció humana, qui aguanta la maroma de 30 metres perquè l’aparell aeri no es gire mentre pugen i baixen els actors a la cúpula, qui tira l’or i pell per la bocana o qui dispara els coets. A la tramoia baixa hi ha unes quinze persones més, entre les que manipulen el llit del cadafal i les cambreres de la Mare de Déu.

Gairebé tots els participants són voluntaris i, molts d’ells han crescut al si de la Festa. Luis Antón té 66 anys, ha tocat l’arpa durant 42 anys i és cantor de la capella: ‘El Misteri ha perdurat al llarg del temps per la tradició oral de pares a fills i a néts, perquè passa dels uns als altres, i per això hi ha moltes famílies que són tradicionals dins la Festa, com la meua. Una vegada la descobreixes, ja no pots deixar-la.’

El pare de Luis va ser mestre de cerimònies, secretari de la junta i, avui, es considera tota una referència de la Festa del segle XX. El germà de Luis, Antonio Antón, és el mestre de cerimònies actual, coordina tots els elements que apareixen en la representació i assaja l’elenc d’actors que es reparteix entre les diverses representacions. És el membre en actiu més antic, té 68 anys i en porta seixanta vinculat a la Festa, només ha fallat un any per motius mèdics: ‘Intentem ser fidels a les consuetes, que són els llibres on estan les anotacions escèniques, i a la tradició que ens ha arribat de pares a fills, jo faig la Festa que veia fer a mon pare. A més, he fet tots els papers, gairebé, de manera que sé tot el que senten els actors d’ara… Aquella sensació de veure l’església des de dalt, que veus les cornises i l’orgue i notes que et puja la calor… Tot això per a mi és indescriptible, és molt emocionant.’

 

Antonio Antón se situa al costat de l’orgue i amb un walkie-talkie dirigeix l’escena amb l’ajuda dels consuetes, que són les persones que l’ajuden des de diferents punts de l’església: ‘És una responsabilitat molt gran, he d’estar amb tots els sentits, la majoria dels meus col·laboradors porten molts anys fent la Festa i se la saben de memòria, però, lògicament, sempre he d’anar un pas endavant per a donar les ordres a temps. Quan acaba la representació i veus que tot ha anat com esperàvem és molt emocionant, perquè tot és en directe i poden passar-hi coses… Recorde que l’any del meu debut, com a mestre de cerimònies, només començar a baixar l’àngel del cel, va caure la palma a baix, justament a la mà de la Maria, que és on havia d’anar… Una casualitat bonica, encara bo que no va picar contra ningú, que si no… Però va caure i la va poder agafar, i els actors, amb molta professionalitat, van continuar la representació com si no hagués passat res’.

Darrere de tot això, però, hi ha un entramat organitzatiu complex i una feina ingent de preparació i coordinació anual que encapçala el Patronat del Misteri d’Elx, l’ens que vetlla per la protecció, el manteniment i la celebració de la festa d’acord amb la tradició. El Patronat Rector fixa les directrius generals d’actuació i verifica i controla l’estat dels pressupostos i l’activitat de la Junta Rectora, que s’encarrega de fomentar l’estudi i la difusió de la Festa i de vetllar pel seu bon funcionament. Ho fan amb comissions, com l’econòmica, la de protocol o la comissió d’escolania, una de les més importants.

Cinquanta-cinc xiquets, entre 9 i 14 anys, formen la cantera del Misteri d’Elx
Les veus blanques tenen un paper molt rellevant, interpreten els papers de la Mare de Déu, Maria Salomé, Maria Lacobe i d’àngel. A cada representació, hi participen catorze xiquets que es formen a l’escolania del Misteri d’Elx.

 

Francisco Javier González n’és el director des de l’any 2002, té 49 anys, va cantar a l’escolania des dels nou anys fins que li va canviar la veu: ‘El Misteri és difícil, però els xiquets l’aprenen de seguida perquè els agrada molt, és molt fàcil treballar amb ells, tenen amor al Misteri, ganes d’eixir i il·lusió. Per a mi és un luxe, perquè jo hi cantava de xiquet, i arribar a aquest lloc per treballar amb les veus del Misteri és el més bonic que em pot passar a la vida, fer música amb ells per a la festa del poble, que és la cosa més gran que tenim.’

Els xiquets reben classes per a aprendre tècnica vocal i cant dos o tres dies a la setmana, interpreten tota mena de repertoris musicals, des del les partitures de la Festa a bandes sonores o música clàssica, a més fan concerts durant l’any, viatges, intercanvis amb altres escolanies i enregistraments sonors, entre moltes altres activitats.

Per a Francisco Javier: ‘El més important és pensar sempre en el Misteri, cerquem veus per fer la Festa, no es tracta de cantar bé, també cal que l’Àngel siga una veu aguda i potent amb musicalitat perquè òmpliga tota l’església que té la porta oberta i dos-mil persones dins, i això és difícil. Les veus blanques són molt especials, pot passar que els xiquets canten molt bé a l’escola o quan canten pop, però per al Misteri és diferent.

També hi ha l’aspecte psicològic, treballes tot l’any amb l’àngel i quan arriba el moment de pujar allà dalt diu que ell no vol baixar amb l’aparell aeri. Cal comprovar que el xiquet estiga equilibrat, que tindrà por, i que mantinga la compostura. Perquè no es tracta de fer música, solament, sinó també de fer teatre. Però a l’escolania, sobretot, volem transmetre l’amor a la Festa i viure la música.’

A banda de l’escolania, hi ha un cor juvenil de vint veus, masculines i femenines, entre 15 i 17 anys, per mantenir en actiu els joves quan els arriba el canvi de veu i perquè passen a formar part de la capella quan facen vint anys: ‘A l’escolania i al cor fem molta feina. Cal dir que ara treballem més la tècnica vocal que quan jo era xiquet, aprenies a cantar i si tenies bona veu cantaves, i si cridaves quan cantaves significava que serviries per a fer d’àngel. Ha canviat el mètode d’aprenentatge.’

 

La capella està formada per cinquanta cantors
Els cantors adults interpreten els papers de sacerdots, apòstols i l’àngel major de l’araceli, entre més. Un d’ells és José Antonio Romà, professor de cant del Conservatori d’Elx i l’actual mestre de capella fins que es jubile a final d’any: ‘Preparem les veus individualment perquè l’afinació siga com més exacta millor i hom tinga tècnica vocal, per això cal temps, és l’única manera. La tècnica és molt important per a controlar els sentiments, perquè si et passes i sents massa el que dius, potser no arribes al públic. L’equilibri aquest del directe és un equilibri entre expressió i tècnica. Hem de cercar el contacte amb el públic i això no és fàcil.’

El mestre de capella dirigeix l’obra, el càrrec demana concentració absoluta durant les representacions: ‘Em passe la representació pensant en tot allò que passa a cada moment, que no em passe el que hem de fer després de cada interpretació, estic pendent de les peces, dels cantants… I si algun dia m’emocione i en gaudisc, done gràcies a Déu. És la tensió, que no et deixa… De debò. No estic nervisós, però naturalment hi ha una tensió, en la qual has de posar atenció, ha, ha.’

La música és vocal a una o diverses veus, conté peces anònimes i d’autor amb cants d’ascendència medieval, renaixentista o barroca i uns interludis d’orgue escrits pel compositor alacantí Oscar Esplá. Són vint-i-sis peces musicals i un salm, cada jornada en sonen quinze. Francisco Javier diu: ‘La partitura sempre és la mateixa. Està escrita i no podem canviar res. Tenim la Consueta de 1709, per exemple, que és un llibre que conté la música, les estrofes i les indicacions escèniques, però no té res a veure amb el que cantem perquè allí els melismes (ornaments de la veu) no estan escrits, en canvi, ja al segle XX, el compositor il·licità Alfredo Javaloies i l’alacantí Oscar Esplá sí que van escriure els melismes perquè es cantés com sempre. És que des del segle XIX cada mestre de capella feia les seues partitures i se les enduia a casa, les reescrivien a partir dels manuscrits i del que escoltaven als cantors. Ara, en canvi, tenim la partitura oficial que el mestre Romà va fer fa quinze anys. Vam fer la partitura amb l’ordinador. La tradició musical del Misteri té un gran valor i cal cuidar-la.’

S’han fet diversos estudis de la música del Misteri d’Elx, des de l’anàlisi de les partitures de les consuetes fins a l’estudi dels distints mestres de capella que hi ha hagut al llarg del història. Hi han participat musicòlegs de prestigi al llarg dels segles XX i XXI, com ara Felip Pedrell o la catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mari Carmen Gómez Muntané.

El Misteri manté viu el parlar del segle XV
El text és escrit en vers, en català i amb alguns versos en llatí. Consta de dos-cents cinquanta-nou versos distribuïts en quartetes de versos octosíl·labs, heptasíl·labs i decasíl·labs rimats. Però amb el temps, s’han eliminat parts dels versos per alleugerir-ne la representació.

Segons el doctor en filologia catalana, professor de literatura medieval i president de la comissió de representacions del Misteri, Hèctor Càmara: ‘El Misteri fa servir el català de fa cinc-cents anys, el de la literatura del Segle d’Or de les lletres catalanes que cada any torna a la vida i això és molt interessant. El text es va fixar a meitat del segle XVI, però hi ha parts del XV i no s’ha actualitat. No és un llenguatge gaire complicat, com que és teatre és un vers molt més clar, directe i narratiu. Com que cada any el sentim, sabem coses que avui no es fan servir perquè cada any la Maria o l’Àngel canten en aquesta llengua antiga, és molt bonic. La Mare de Déu, la patrona d’Elx, reviu en la Maria i només sap parlar una llengua, que és el valencià. La fita identitària del poble d’Elx continua essent en valencià i no ho perdem de vista, que a pesar de l’embat de la llengua, l’element identitari continua essent en valencià. El Misteri és aquesta fita des del sud. Joan Fuster deia: quan Elx canta, canta per tots nosaltres.’

Cinc-cents anys a la cartellera teatral
La mort i assumpció de Maria era un dels arguments més utilitzats al teatre de l’última Edat Mitjana a molts països europeus, amb escenificacions distintes. Però el Misteri d’Elx és un cas únic perquè perviu de manera gairebé ininterrompuda des del març de 1609.

El professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona Francesc Massip ha fet dues testis doctorals sobre el Misteri d’Elx i als seus treballs apunta que les distintes cultures europees concreten la creació d’un teatre nacional modern al llarg del segle XVI, mentre que el teatre en català es va veure privat del suport estatal per fer-ho i es va refugiar en la festa i l’espectacle religiós arran de la dissolució de la Corona d’Aragó en un regne de clar signe castellà. És per això que el Misteri d’Elx és la més fidel continuïtat d’una activitat dramàtica ininterrompuda en llengua catalana.

Hi havia còpies diverses de l’obra i alguns documents es troben en mans desconegues. A més, se n’han falsificat fons documentals fins als nostres dies. La primera referència documental del Misteri d’Elx és de l’any 1523. Una confraria havia començat la representació de la pujada als cels de Maria, a l’interior de l’església. Malgrat tot això, els estudiosos situen la naixença en l’últim vintenni del XV o, com a molt, en la primera dècada del XVI.

Va superar la prohibició de representar obres teatrals dins les esglésies del Concili de Trento, tot i que el bisbat d’Oriola al·legava suposades irreverències del públic, però l’any 1632, el papa Urbà VIII va signar un rescripte en què s’atorgava un privilegi per a representar-lo perpètuament. Al llarg dels segles s’ha interromput molt poques vegades, bé siga per epidèmies o per la guerra del 36-39, quan va ser incendiada la basílica.

El poble s’hi ha implicat, però també ha comptat amb reconeixements diversos i el suport de prohoms que el van potenciar i convertir en un referent, com Eugeni d’Ors, que va lluitar per reconstruir l’església després de l’incendi. A causa d’aquesta implicació, el dia de la seua mort, per exemple, la capella del Misteri va anar a Vilanova i la Geltrú per cantar-li en el soterrament.

Obra Mestra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat
És el primer monument immaterial que es va declarar al país, l’any 1931, i al llarg del segle XX ha rebut les consideracions de Festa d’Interès Turístic Internacional i la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre molts d’altres. L’any 2001, va rebre la Medalla d’Or del Consell Valencià de Cultura i va ser declarada Obra Mestra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

Amb tot això, el Misteri d’Elx desperta emocions entre els il·licitans i visitants, segons Luis Antón: ‘Nosaltres som Patrimoni no pas perquè se li va ocórrer a la Unesco un dia de fer això, sinó perquè fa cinc-cents anys que fem la Festa, aquesta és la història. Açò és gràcies al poble d’Elx que ha sabut mantenir-la, és la nostra festa. Com deia mon pare, la Festa està garantida per a sempre.’

José Antonio Romà explica: ‘El Misteri d’Elx està molt ben construït, són molts actors, és tant de segle, els diferents mestres de capella l’han polit durant tots aquests anys i han conformat el Misteri que tenim ara. Al principi és un poc dens, crec que és permissiu que la gent parle un poquet, està tan ben construït teatralment i musicalment que això atrau i encanta. Les peces en valencià fan que arribe molt al cor, és un conglomerat d’aspectes que arriben molt a la gent del poble. després està la part de la fe que encara li dóna més força.’

El valor del Misteri d’Elx és incalculable, és una de les poques representacions teatrals que es fa dins d’una església de manera gairebé ininterrompuda des de l’Edat Mitjana i s’ha mantingut gràcies a l’empenta, l’estima i la constància dels qui, segle rere segle, han lluitat per mantenir-ne viva la flama. I és que la Festa és, segurament, la joia més preuada del patrimoni valencià.

Defugir el silenci: el camí per a superar el dol pels atemptats i prevenir-ne de futurs

‘Les mostres espontànies de condol a les Rambles per part de la ciutadania, la seva retirada en el moment just i les manifestacions pacífiques en defensa de la pau demostren que som una societat madura, perquè reaccionem pacíficament en front d’una desgràcia que considerem injusta’, diu el psicòleg expert en gestió del dol, Ricard Díaz, que analitza com ha reaccionat Catalunya als atemptats terroristes del 17-A.

Tot i això, també hi deixa anar una crítica punyent: ‘Hem fet molt bé la coreografia, les manifestacions públiques de després dels atemptats, però no hem anat més enllà, no hem arribat al fons de la qüestió. No s’han fet passos per a treballar la idea de “l’altre”, la cultura de la pau i el tabú de la mort a escoles, centres de treball o centres cívics’, assegura el psicòleg, el qual tracta algunes de les víctimes de l’atac d’ara fa un any.

Les guerres, els desastres naturals, els atemptats, generen traumes col·lectius que marquen i defineixen una societat. Les desgràcies que acumula i la manera com s’hi enfronta permeten d’entendre-la. Ara fa un any els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils van colpir Catalunya, que ha hagut de fer-hi front, preguntar-se’n el perquè i reaccionar a les morts que hi van deixar.

Catalunya i l’estat espanyol, a diferència de gran part dels països occidentals, han viscut una història molt recent de violència amb els atemptats d’ETA. ‘Aquí, la mort violenta no ens és aliena. I qualsevol mort violenta genera un odi que cal que aprenguem a canalitzar, gestionar i reconvertir. El camí és anar cap a l’agermanament i no atiar el conflicte’, diu Díaz.

Les dificultats per a superar les morts violentes, si no es gestionen adequadament, es fa palès en la guerra del 1936-1939, de la qual tant la societat catalana com l’espanyola encara arrosseguen la ferida. Evidentment, els atemptats de l’any passat no van involucrar tanta gent ni es van perllongar en el temps, però també exigeixen un període de dol per a abordar la ràbia i, com apunten els experts, atacar-ne les causes.

Precisament, per il·lustrar-ho, la psicòloga clínica i coautora del primer i únic estudi fet a l’estat espanyol sobre el trauma i la seva transmissió, Anna Miñarro, subratlla les dificultats que hi ha, encara avui, per a parlar del franquisme i fer realitat la reparació de les seves víctimes. Amb això critica fortament els qui argumenten que ‘no s’ha de remoure el passat’: ‘Cal parlar dels fets dolorosos que afecten una societat. La memòria activa preserva la salut mental individual i col·lectiva. El silenci, en canvi, només fa que el trauma resti, per tot allò que no s’ha dit ni treballat’, explica.

Per això és molt crítica amb la manca de suport i acompanyament ofert a les víctimes dels atemptats. ‘Si no es fa, el trauma es converteix en un dol patològic, que s’hereta i es transmet de generació a generació.’

Contra la categoria de bons i dolents
Després d’un atemptat o de qualsevol situació violenta sempre s’identifiquen dos bàndols: els bons i els dolents. Per a treballar el dol i superar-lo, cal que la societat en el seu conjunt condemni la violència i, alhora, que trenqui aquesta dualitat, que manté el conflicte en el temps, car perpetua la idea que hi ha un grup que ha provocat el dolor.

‘La gestió del dol també serveix per evitar la fractura social. Hem de condemnar els discursos xenòfobs que van aparèixer després, que qüestionaven els orígens familiars dels atacants o l’educació que havien rebut’, diu contundent Miñarro. I és que superar la idea dels bàndols i agermanar la comunitat és un pas important per a guarir qualsevol trauma i, a més, prevenir més accions violentes.

Quant a això, il·lustra Díaz, hi va haver símbols bonics, com l’abraçada entre el pare del nen de Rubí mort a les Rambles i l’imam de la població el dia de la manifestació a favor de la pau a la vila. ‘És una imatge bonica, però acabarà com una fotografia o la idea que vol transmetre arribarà a les aules?’, es pregunta el psicòleg.

Interpel·lació personal
Però, si no s’ha viscut l’atemptat de prop ni es coneix ningú que hi hagi mort, com és que igualment ens sentim interpel·lats per l’atemptat? Doncs perquè anava dirigit als vianants que passegen per Barcelona en concret i per les ciutats occidentals en general. I en aquesta categoria tots ens sentim connectats emocionalment amb la desgràcia.

L’espai on passa també és important. I les Rambles, un dels llocs més emblemàtics de Barcelona que tothom reconeix, encara acosta més les morts. ‘Són un espai simbòlic que la ciutadania ha perdut, perquè ja no hi resta res que no sigui per als turistes. Després dels atemptats hi va haver una reconciliació, que va durar uns dies, amb les Rambles i amb els turistes’, reflexiona l’antropòleg Manuel Delgado. ‘Tots som passejants de la ciutat’, conclou.

Amb tot, hi ha una clara diferència entre el dol que passarà algú que ha patit la mort d’un familiar o persona propera, algú que ha viscut els fets en primera persona, i la societat en general. ‘La societat, acostumada a veure atemptats per la televisió, quan els viu al costat, té por. I és lògic’, analitza Miñarro.

L’homenatge, només una ‘floritura’ institucional
Les institucions organitzen l’acte d’aniversari dels atemptats a Barcelona el 17 d’agost. Però segons els experts i en contra d’allò que afirmen els polítics, l’acte no servirà als parents de les víctimes mortals, perquè els familiars no s’hi han sentit inclosos, ningú no els ha demanat res ni sobre què hi volien ni tampoc s’han sentit acompanyats la resta de dies.

De fet, Díaz explica que, d’una banda, els processos administratius com a víctimes del terrorisme han estat carregosos. I de l’altra que les víctimes no tenen dret de cap mena de suport psicològic per a enfrontar-se a la ràbia i la impotència de l’assassinat d’algú pròxim. ‘Els han ignorat i, fins i tot, els han complicat la vida durant aquest any i ara els organitzen un acte? Les víctimes no s’ho creuen.’

Miñarro, a més, critica durament l’actitud de l’estat espanyol: ‘Els nois van ser captats per una organització sectària. D’acord. Prou. Però, i l’estat? L’imam de Ripoll era confident del CNI. Això genera un desemparament enorme, perquè és la institució que representa que ens ha de protegir com a ciutadans’.

Tot i això, les víctimes també s’han sentit soles en molts altres àmbits de la seva vida, en part pel tabú que hi ha amb la mort, especialment si és violenta. ‘No sabem acompanyar algú que pateix psicològicament. En aquest país no es fa sinó receptar fàrmacs, però això no resol el problema, només l’anestesia’, afirma Miñarro.

L’altra cara es troba a Ripoll, la població dels atacants, d’on Díaz destaca el treball social, educatiu i cívic fet ‘en la bona direcció’. ‘S’hi ha treballat molt bé perquè en comptes de generar odi, aquest fet serveixi per a millorar el lligam entre comunitats. Han gestionat l’etiqueta de ser el lloc “dels dolents” i ho han fet amb una societat compromesa a treballar-hi perquè no torni a passar’, reflexiona el psicòleg.

 

Jordi Cuixart: ‘En el judici oral hem d’acusar l’estat espanyol de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals’

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, fa tres-cents dies que és tancat a la presó. Allà ha escrit una carta publicada avui al vespre al diari ARA, en què assegura que el judici oral dels presos i exiliats polítics ha de servir per a acusar l’estat espanyol per ‘la vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals i, alhora, interpel·lar el conjunt de l’opinió pública davant el retrocés democràtic que vivim’.

En la carta, Cuixart també demana unitat al sobiranisme i ‘treure profit dels lideratges existents i dels nous que se generin’. ‘La lluita antirepressiva és un dels principals fronts unitaris del sobiranisme i seria absurd de renunciar-hi, car és un instrument bàsic per a avançar en tots els processos d’alliberament nacional’, escriu.

I afegeix: ‘Els presos polítics i exiliats som una palanca democràtica: cal aconseguir que la comunitat internacional denunciï el nostre empresonament. No hem de cedir a l’intent de silenciar la barbaritat jurídica de la justícia espanyola, amb acusacions desproporcionades i sense fonament. Ho ha dit la justícia d’Alemanya i hauria passat la mateixa cosa a Suïssa, Bèlgica i Escòcia’.

El president d’Òmnium també explica com viu aquests tres-cents dies de presó. I ho fa assegurant que lluny de debilitar-lo, han augmentat les seves conviccions democràtiques. ‘Ja fa mesos que no hi ha condemna que em faci doblegar. Convençut que, amb el pas dels anys, les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres’, reflexiona en la carta.

L’autor de l’atemptat de La Rambla la va recórrer, pujant des del port, abans de l’atac

Younes Abouyaaqoub, l’autor de l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, la va recórrer minuts abans de cometre l’atemptat, segons desvetlla una investigació de VilaWeb.

L’estudi de les càmeres que hi ha instal·lades a La Rambla va determinar que abans de cometre l’atemptat Younes Abouyaaqoub va entrar amb la furgoneta a la Rambla des del port i va pujar fins a Plaça Catalunya, un cop allà va girar per anar a cercar el carrer Pelai i quan va arribar a la cantonada entre aquest carrer i la Rambla és quan va entrar a la calçada central de vianants i va començar a matar gent.

Aquesta nova dada és una de les que figura en el reportatge d’investigació ‘Cent hores perseguint Younes‘. Aquest reportatge el poden llegir ja els subscriptors de VilaWeb i es podrà llegir en obert per tothom aquesta matinada de diumenge.

Una altra dada que desvetlla el reportatge és que membres de la policia espanyola van acudir a la mesquita de Ripoll el mes de juny preguntant al president de la mateixa per l’imam Abdelbaki es-Satti, confident del CNI. Es-Satti s’havia acomiadat dies abans i així es va comunicar a la policia, que, per tant, va saber que el seu confident era desaparegut. Aquella visita va ser la tercera de membres del Cuerpo Nacional de Policia espanyol a la mesquita en poc temps, visites que totes elles varen ser amagades a la policia catalana.

 

Cent hores perseguint Younes

El 17 d’agost de 2017, dos atemptats a Barcelona i Cambrils van sacsejar el país, posant a prova com mai la capacitat del govern català i, especialment, de la seua policia. Aquesta és la historia de com varen viure aquells dies el nucli d’agents del cos de Mossos d’Esquadra que fa anys que treballa seguint de prop l’amenaça gihadista.

Una botiga transformada
El cartell era sorprenent, però ningú no s’hi fixava gaire. L’immoble situat al número 23 de la plaça de Catalunya es va transformar, el 17 d’agost, només una hora després de l’atemptat, en el centre operatiu de tots els serveis d’emergència que havien d’afrontar un atac per al qual ningú no estava preparat del tot, malgrat esperar-lo.

L’edifici, a la cantonada de la plaça de Catalunya amb la Rambla, acollia en aquell moment una botiga Sfera, uns grans magatzems propietat de l’empresa d’El Corte Inglés. Però tota la roba, tots els aparador, tot, va ser remogut després de l’atemptat a una velocitat vertiginosa. A la planta baixa calia instal·lar-hi una mena d’hospital improvisat i a les plantes superiors, espais de treball, especialment per a la policia que mirava d’entendre què havia passat i com. Quan el 17 d’agost es feia fosc, els rètols publicitaris i aquell gran cartell estrany de l’entrada anunciant les categories de roba de cada planta eren l’únic rastre que quedava de la botiga que, fins aquell mateix matí, havia estat una més del carrer més famós de Barcelona. L’acció d’un jove de Ripoll, de nom Younes Abouyaaqoub, ho havia canviat tot. Fins i tot la funció d’aquell edifici comercial.

L’immoble té prop de vuit mil metres quadrats i cada pam va ser ocupat per una munió de persones que provaven de salvar vides o bé d’enfilar pistes per a reaccionar a l’atemptat. Sobretot, miraven d’esbrinar com podien capturar l’individu que encara ningú no sabia qui era, però que tothom ja sabia què havia fet. Tretze persones havien estat mortes –finalment, en van ser quinze–, víctimes d’un vehicle que s’havia llançat Rambla avall, atropellant la gent que trobava al seu pas, fins a quedar aturat sobre el mural de Joan Miró, a tocar del Liceu. Va ser un recorregut de 550 metres que va començar a les 16.50, quan a la Rambla de Barcelona hi havia, sobretot turistes.

Al centre d’investigació que la policia catalana va instal·lar a l’edifici de Sfera, les preguntes s’acumulaven frenèticament des del primer minut. Era aquell l’atemptat d’un home sol, d’un ‘llop solitari’, com s’anomena? La furgoneta blanca era l’únic vehicle que participava en l’operació, o hi havia còmplices, potser en altres vehicles, que la seguien? Qui n’era el conductor? I, sobretot, on era l’autor de l’atemptat en aquell moment? Més encara: hi havia altres atemptats preparats que podien ser imminents?

L’anomenada operació Gàbia havia tancat hermèticament Barcelona i la comissaria d’Informació dels Mossos havia activat per primera volta l’operació Cronos, de manera que posava tots els actius operatius a investigar els fets. A primera fila de l’operatiu, i probablement més preocupats que ningú, els membres de la comissaria d’informació dedicats de feia anys a la lluita contra els grups gihadistes.

Younes va reconèixer en detall la Rambla abans d’atemptar
La primera gran sorpresa de la investigació va arribar ben aviat: era la ruta estranya que havia seguit l’atacant.

Immediatament després de l’atemptat, tots els locals de la Rambla van ser tancats amb la gent confinada a dins. Calia garantir la seguretat de tantes persones com fos possible, però també de retenir el possible autor de l’atemptat si no havia aconseguit fugir i s’hi havia refugiat. Per això els Mossos obrien minuciosament cada local i acompanyaven totes les persones que hi havia fins a la plaça de Catalunya.

Allà, al centre de la mateixa plaça, els identificaven un a un i els demanaven qualsevol imatge que poguessen tenir, fotografia, vídeo, el que fos. Qui en tenia alguna era acompanyat per un mosso a la planta superior de l’edifici de Sfera, on descarregaven el material, el classificaven i l’identificaven amb totes les dades adjuntes: qui ho havia enregistrat, on, en quin minut… A partir d’aleshores, el visionament d’hores i més hores d’imatges va ser clau per a entendre a què s’enfrontaven. El visionament i l’ordenació, la reconstrucció dels moments anteriors a l’atemptat.

Les ciutats modernes són plenes de càmeres i a la Rambla n’hi ha especialment, tots els establiments tenen càmeres de seguretat. Aquestes imatges i les enregistrades per la gent a la Rambla tant abans de l’atemptat, com durant i fins i tot després, eren clau per a entendre què havia passat. Barrejant-les, comparant-les i ajuntant-les, els Mossos van poder reconstruir aquells fets que canviarien per sempre la ciutat i el país.

I allò que havia passat no era, com es va assumir en un primer moment, que Younes Abouyaaqoub hagués entrat a la Rambla per la part de dalt i s’hagués llançat directament a matar gent Rambla avall. No. Abans, l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port. Minuts abans de l’atemptat, havia analitzat tot allò que seria objecte del seu atac, reconeixent l’escenari, possiblement fixant-se en els problemes que podria trobar.

…l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port.

Mentre aquella furgoneta Fiat Talento blanca pujava per la Rambla, la gent que hi passejava tranquil·lament no podia saber què era a punt de passar ni tenia cap raó aparent per a témer res. Havent travessat la plaça de Catalunya, va girar per tornar a baixar pel carrer de Pelai, i ara sí, el vehicle va accelerar de sobte i es va enfilar al passeig central. Allà es va dedicar a anar donant cops de volant per atropellar tanta gent com pogués. La calma d’aquella vesprada d’agost va quedar immediatament trencada pels crits d’alarma de la gent que fugia i pels crits de dolor dels ferits, incapaços d’entendre què passava. Fins que la furgoneta finalment va quedar frenada. Aleshores, Younes va baixar-ne i va fugir a peu en direcció al mercat de la Boqueria, aprofitant l’estupor creat. En aquell mateix instant, va començar la persecució més important de la història policial de Catalunya. Van ser pràcticament cent hores, quatre dies que es van fer eterns, sobretot per als Mossos responsables de les operacions contra els grups gihadistes.

L’acció d’un home sol?
El visionament minuciós de totes les càmeres de la Rambla havia aportat dues pistes importants més. La primera, que a la furgoneta només hi anava una persona, estranyament tranquil·la. Els experts sabien del cert que, abans de cometre molts atemptats, els gihadistes consumeixen substàncies estimulants. En aquest cas, semblava més aviat el contrari, que hagués consumit tranquil·litzants. La segona pista important era que la furgoneta estava sola. Amb els vídeos, els policies van traçar i seguir els recorreguts fets per tots els vehicles que en un moment o un altre s’havien posat davant o darrere de la furgoneta i cap no hi tenia relació. Tampoc no semblava haver-hi cap còmplice en cap moment del recorregut aturat en alguna vorera, observant. Ningú no l’esperava ni l’acompanyava en la fugida. Era, doncs, un home sol, o com a mínim, i aparentment, anava sol.

Però el grup d’intel·ligència dels Mossos dedicat a seguir les activitats gihadistes no ho veia clar. Tots ells són agents bregats en interminables investigacions, amb un coneixement molt minuciós de tot allò relacionat amb l’islam a Catalunya i que han pentinat durant anys cada pam del país, acumulant tot d’informació que el dia de l’atemptat era la més imprescindible de totes. Estaven convençuts que ningú no actua mai sol del tot i especulaven amb la possibilitat que hi hagués, com a mínim, un individu més implicat. Per això, la feina d’aquell primer moment va ser telefonar a tots els contactes demanant-los qualsevol informació, per petita que fos, qualsevol pista, un cabdell de fil del qual estirar. Per força, algú havia de saber alguna cosa d’allò que acabava de passar.

A la furgoneta, s’hi van trobar factures emeses a Cambrils i algunes dades esparses sobre qui podia ser-ne l’ocupant, material que van anar processant alhora que cercaven petjades o qualsevol resta biològica. Però tot allò era encara poca cosa, inconnexa, i el temps volava. De sobte, una de les trucades va tenir resposta. Una persona assegurava haver parlat uns dies abans amb qui podia ser l’autor de l’atemptat.

Una pista cap al sud
El grup de Mossos va anar de seguida i a tota velocitat de Barcelona cap al sud, a la localitat on hi havia aquella informació. Ho feien en un cotxe de policia sense logotip però que portava prioritats d’emergència, fet que els convertia en un blanc evident. I ho feien, sobretot, amb el cap ple de preocupacions. I si aquella pista era en realitat un esquer per a un nou atemptat? Podia ser que els portessin a posta a un lloc per a fer-ho?

Acompanyats d’un altre cotxe de policia, van entrar a una autopista col·lapsada i plena de controls. L’operació Gàbia ja era de nivell tres, és a dir, que s’havia estès a tot el Principat. Més de sis-cents controls policials compartimentaven el territori, amb la inevitable conseqüència de generar un caos de trànsit com mai s’havia vist. A l’autopista, els van habilitar un perillós carril en contra direcció per a escapar de les cues de cotxes i per allà varen baixar, tan de pressa com podien. Van trobar-se amb l’informant a la comissaria de Tarragona, on la presència dels cotxes i d’un home amb fesomia àrab va causar inquietud entre els companys, fins que es va aclarir qui eren. Finalment, aquella pista no va donar cap resultat. A la zona per on l’informant deia que havia pàssat dies abans amb l’autor de l’atemptat no hi havia cap càmera que hagués pogut filmar-lo. Però la casualitat va voler que el viatge els situés a prop d’un segon escenari inesperat, on era a punt de cometre’s un altre atac.

Un segon atac a Cambrils
La intenció era tornar a Barcelona, però abans, el grup es va aturar a un bar per demanar uns entrepans ràpids. A aquella hora, ja estaven gairebé segurs que l’autor de l’atemptat no havia vingut de fora, perquè la tàctica del cotxe-ariet –furgoneta-ariet en aquest cas– és la més rudimentària de totes i la que exigeix menys coneixements i suport.

Però de sobte, tot va canviar novament. Una trucada telefònica els va avisar que a Cambrils hi havia un segon incident en marxa en aquell moment. Encara no hi havia dades clares, però semblava que un grup de gent retenia ostatges al passeig Marítim.

La casualitat, la pista que havien seguit precisament a un municipi proper, va fer que fossen a tocar del lloc del fets. De manera que varen pujar als cotxes i s’hi varen dirigir de seguida. Certament, un segon atemptat complicava molt les coses i feia que tot el que havia passat a Barcelona prengués una nova dimensió.

La primera informació rebuda no era certa. A Cambrils no hi havia hagut cap presa d’ostatges, però la situació que van observar només arribar era complicada. Un grup de cinc joves s’havia dirigit en cotxe cap al municipi i, abans d’arribar-hi, havia comprat ganivets i destrals en un establiment de carretera. La intenció era entrar a Cambrils i repetir l’operació de Barcelona. Volien dur el cotxe fins al centre del passeig i matar tanta gent com fos possible. A l’últim moment, saltarien del vehicle per continuar matant amb les armes blanques que havien comprat i es deixarien abatre. Per això s’havien posat uns cinturons que simulaven portar explosius. Sabien que la policia els dispararia a matar si els portaven, si sospitaven que els podrien fer esclatar.

El pla, el va desbaratar un dels centenars de controls muntats pels Mossos d’Esquadra, aquest situat just a l’entrada del passeig, en una rotonda. Tot indica que els ocupants del cotxe, Moussa Oukabir, de 17 anys, Said Aallaa, de 19 anys, els germans Omar i Mohamed Hychami, de 21 i 24 anys respectivament, i Al-Houssaine Abouyaaqoub, de 22 anys, no el varen veure fins que ja eren dins la rotonda i no podien fer cap maniobra per a escapar-ne. Havien entrat a Cambrils per la rambla de Jaume I i el control quedava amagat de la vista, a la seua esquerra. En veure’l, van optar per accelerar, provant de passar de llarg, però el cotxe va fer una volta de campana i es va estavellar contra uns contenidors al tros de camí que queda entre la platja i el port.

Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia.

Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia. Un dels Mossos que era al control va disparar aleshores amb l’arma llarga i en va matar quatre. El cinquè va fugir pel passeig, perseguit per la policia. Portava un cinturó, aparentment d’explosius.

Com a Barcelona, a Cambrils la policia va ordenar tothom que es refugiés dins els locals i que tanqués les portes. El membre fugit del grup, l’únic que no havia estat mort, va recórrer uns cinquanta metres, passant del passeig central al mig de la carretera. I es va aturar a deu metres de la Taberna Kupela, fent veure que volia fer esclatar les càrregues que duia lligades al cos. Allò hauria pogut significar la mort de tots els qui eren dins el local, de manera que la policia va decidir de disparar-li. Primer, amb trets a les cames, mentre li cridaven que es lliurés. El jove va caure a terra, però es va tornar a aixecar. Aleshores una segona ràfega de trets el va matar. Els integrants del grup d’investigació varen arribar a temps de veure’n el desenllaç. I van comprovar que el cinturó era fals: complia la funció d’assegurar a qui el portava que no eixiria viu de l’intent d’atemptat. Mentre això passava, a l’entrada del passeig els serveis d’urgències miraven de recuperar la vida d’una dona de 67 anys, espanyola, que havia estat ferida per un dels atacants. Va acabar morint unes hores després en un hospital de Tarragona.

L’assassinat de Pau Pérez
En el temps que va passar entre els fets de la Rambla i els de Cambrils, a Barcelona va tenir lloc l’incident més estrany de tots, la mort de Pau Pérez, un jove vilafranquí a qui Younes Abouyaaqoub va apunyalar per robar-li el cotxe. Va ser a la zona universitària de Barcelona, fins on Younes havia arribat aprofitant el caos organitzat al centre de la ciutat i fent una ruta erràtica, pel carrer Nicaragua i el Camp Nou, que després es va poder reconstruir amb força detall. Però un cop a la zona universitària, es va trobar amb l’operació Gàbia. No hi havia manera d’eixir de Barcelona sense ser identificat. La seua reacció, poc després de les sis de la vesprada, va ser la de matar Pau Pérez quan recollia el cotxe al pàrquing. Va carregar el cos dins el cotxe i es va dirigir a l’eixida de la ciutat, amb la voluntat de passar un dels controls que hi havia instal·lats a la Diagonal.

Amb el cos a la part de darrere el Ford Focus propietat del jove de Vilafranca, Younes va optar per saltar el control envestint-lo directament. Aquesta mena de controls sempre tenen tres zones. Una primera de classificació, on un policia decideix qui s’atura; una segona d’inspecció, on es col·loquen els cotxes per a ser escorcollats; i una tercera posterior que serveix per a aturar o perseguir qualsevol cotxe que intente esquivar-lo. Younes va posar el cotxe de cara contra una sergent dels Mossos, que va resultar ferida per l’impacte, i va travessar les tres zones del control, cosa que va provocar una persecució a trets. La persecució va acabar uns quilòmetres més enllà, a Sant Just Desvern, davant l’edifici Walden. Quan la policia es va acostar finalment al vehicle hi va trobar el cos d’en Pau, cosa que els va fer pensar d’entrada que era la persona que havia saltat el control i havia mort per l’impacte d’una bala. La sorpresa va ser quan van descobrir que tenia un ganivet clavat i que no era pas al seient del conductor. Un conductor que havia aconseguit escapar a peu.

Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent.

Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent. Quan es va poder confirmar que Younes viatjava en aquell cotxe, la cerca del fugitiu va fer un salt de dimensió. Perquè des d’aquell moment se sabia que anava tot sol, que no tenia un vehicle i, sobretot, que havia abandonat Barcelona, cosa que va ser un gran error, perquè era més fàcil camuflar-se a la gran ciutat que no escapar-ne. El 21 d’agost a les 13.12, els Mossos finalment van difondre quatre fotografies seues, i van revelar que també era l’autor de l’assassinat de Pau Pérez. Molt poques hores després, una dona l’identificaria a Subirats, al pàrquing d’un Mercadona.

La casa d’Alcanar, droga o bombes?
Les hores posteriors a l’atemptat varen ser plenes d’informacions contradictòries i de confusions, cosa habitual en un atac d’aquestes característiques. El ritme trepidant dels fets contrastava amb la lentitud obligada de les investigacions. Cada rumor, cada dada, havien de ser contrastats, i els especialistes en informació de la policia provaven d’anar lligant punts, de trobar el nexe que dibuixara l’abast de l’operació.

Especialment confús va ser el cas de l’explosió a la casa d’Alcanar, on després es va saber que l’escamot preparava els atemptats. Era el 16 d’agost al vespre, un dia abans de l’atac, quan una enorme explosió va sacsejar Alcanar platja. Les primeres informacions fetes públiques pels bombers i els Mossos parlaven d’un mort i set ferits, destacaven la gran quantitat de bombones de butà que s’hi havien trobat i remarcaven el fet que la casa era ocupada irregularment ‘per estrangers’, segons que denunciaven els mateixos veïns de la zona.

El desenrunament va ser molt complicat perquè hi va haver una segona explosió molt gran, la qual va ferir un policia. La runa va tornar a colgar la casa i van haver d’aturar les tasques fins a comprovar que no hi havia més perill per al conductor de la grua ni per la gent que hi feia feina. Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va permetre, però que més tard, sabut que allà dins hi havia el cadàver d’un confident de la policia espanyola, faria parlar molt.

Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va permetre

Els primers policies d’arribar-hi varen detectar una sèrie de productes químics. Els gihadistes els havien intentat fer servir per fabricar un explosiu anomenat TATP, però també són compatibles amb els productes amb què es fan diverses drogues. Per això, van associar aquella explosió a una altra que havia tingut lloc el 14 de maig, només cinc mesos abans, en un xalet de Segur de Calafell, on un grup de persones manipulaven productes químics per a fabricar droga. També era una casa ocupada il·legalment d’una urbanització discreta i també havien fet servir una quantitat important de bombones de butà. I a només 140 quilòmetres d’allà. En un primer instant i sense haver-hi hagut encara els atemptats, la relació semblava lògica.

Mentre el perímetre de la casa no es va estabilitzar i no es varen començar a trobar elements físics que relacionessen els ocupants amb un possible grup gihadista, l’explosió d’Alcanar no es va relacionar amb els atemptats de Cambrils i Barcelona, i la pista de la fàbrica clandestina de droga va ser la prioritària. De manera rutinària, però, els Mossos varen començar a identificar els cotxes que eren a prop de la casa i a telefonar als propietaris, i és aleshores quan va emergir per primera vegada de manera clara un nom, Younes Abouyaaqoub, i una població, que acabaria relacionada per sempre més als atemptats: Ripoll.

Un imam confident de la policia espanyola, a Ripoll
Ripoll, la capital del Ripollès, té deu mil habitants, una petita part dels quals, uns tres-cents, són musulmans. En el moment de l’atemptat, hi havia dues mesquites, al-Fath (la porta) i Annour (la llum). Annour era la mesquita nova, originada a partir d’al-Fath, que era molt petita i amb escassos recursos. En un moment determinat, problemes d’índole personal i de gestió de la comunitat van fer que la gran majoria de fidels canviés d’oratori. Annour va créixer, sense arribar a ser un gran centre de culte. Com a molt, s’hi aplegaven setanta persones per a la pregària.

Al Principat, en aquell moment, hi havia 286 oratoris musulmans censats. Pregar no és cap delicte ni es pot considerar que tenir una fe o una altra predispose a res. I per això, basant-se en els protocols dels Mossos d’Esquadra, poc més de cent oratoris reclamaven atenció. Ripoll no entrava en aquella llista. Però després d’haver identificat els cotxes d’Alcanar i, encara més, després de l’atemptat de Cambrils, la relació de Ripoll amb el grup gihadista era evident. Quatre dels domicilis dels atacants eren a Ripoll, cosa que implicava l’existència d’un grup consolidat en aquesta vila.

La reacció va ser immediata i els membres del grup d’investigació hi van anar a corre-cuita, per parlar amb els presidents de les dues mesquites, cosa que no va ser senzilla, amb l’allau de periodistes que ja havien pres a l’assalt la població. El president d’al-Fath no en sabia res. El d’Annour, en canvi, els va deixar amb la boca oberta.

Ali Yassine els va relatar que la policia espanyola havia visitat la mesquita tres vegades, l’última tan sols un mes abans, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. En aquell moment, ningú no sabia encara que Abdelbaki es-Satti, l’imam d’Annour fins feia poques setmanes, era un confident de la policia espanyola i el cap del grup que havia preparat els atemptats. Tampoc no se sabia que havia mort en l’explosió d’Alcanar.

La policia espanyola sabia que l’imam havia fugit
El relat del president de l’oratori va ser tan calmat com desconcertant. Va explicar que, l’abril del 2016, s’havien presentat a la mesquita dos membres de la policia espanyola amb base a Girona demanant pels membres de la junta de l’oratori. I havien deixat un correu electrònic oficial al qual els van enviar tota la documentació que demanaven. Posteriorment, passat l’estiu d’aquell any, dos membres més de la policia espanyola varen tornar a Ripoll, demanant els estatuts de la junta i demanant específicament per Abdelbaki es-Satti. Aquella vegada, les respostes varen ser orals. Finalment, el juliol del 2017, funcionaris de la policia espanyola varen fer una tercera visita i varen demanar si hi havia hagut cap canvi en l’organigrama de l’oratori. Els varen respondre que es-Satti havia estat acomiadat i que havia marxat dient que se n’anava Marroc. Els policies espanyols no varen fer cap comentari.

Foto de carnet d’Abdelbaki Es Satty, trobada entre les runes d’Alcanar

Posteriorment, el govern espanyol va reconèixer que es-Satti era confident de la policia espanyola de feia anys, de manera que van aparèixer les preguntes tan incòmodes com naturals: quina raó tenia la policia espanyola per a amagar a la policia catalana la seua presència a Ripoll? I com és que no sabien que el seu confident havia fugit ni, després, es van preocupar de saber on era? Un mes abans dels atemptats sabien, per força, que havien perdut la pista d’un confident, una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la presó i que havia estat identificat com a col·laborador en diverses operacions anteriors. En aquell moment, encara no era clar si algunes de les restes humanes que anaven apareixent a la casa d’Alcanar pertanyien a es-Satti. Però aviat es va saber que sí. I aleshores, les preguntes i els rumors sobre quines coses sabia el govern espanyol i quines no van ser imparables. Tanmateix, no han donat mai cap explicació indiscutible.

Amb aquesta informació a la mà, el mapa de què havia passat començava a encaixar. Els morts de Cambrils eren tots un mateix grup de joves de Ripoll. Es-Satti, un home amb un passat gihadista que havien amagat als Mossos, semblava el vincle que els unia i el cap d’una cèl·lula gihadista que aleshores es començava a identificar. Van cercar tots els amics i coneguts dels morts a Cambrils, i Younes Abouyaaqoub va començar a aparèixer com el sospitós principal de ser el conductor de la furgoneta. Encara hi havia molts dubtes, però. Un dels testimonis, un jove que havia vist entrar la furgoneta a molt poca distància, des d’una parada d’autobús al capdamunt de la Rambla, no el va reconèixer dissabte a la nit, quan els Mossos li varen ensenyar per primera vegada fotografies seues. La investigació avançava i anava concretant l’objectiu, però encara no hi havia proves suficients per a donar per segura l’autoria de l’atemptat de Barcelona. No ho van fer fins dilluns, tres dies després d’haver començat l’operació.

L’acusació
Dilluns 21 d’agost a les 13.12, la policia catalana ja havia acumulat suficients indicis de tota mena per a poder acusar directament Younes Abouyaaqoub de ser el conductor de la furgoneta. La tasca de reconstrucció de totes les dades possibles en relació amb l’atemptat apuntava una vegada i una altra cap a ell.

Tot indicava que, després de l’explosió descontrolada a la casa d’Alcanar, Younes Abouyaaqoub va agafar una de les furgonetes que havien de transportar les bombes que havien intentat preparar i se’n va anar. No hi ha cap pista fiable sobre què va fer durant les hores següents, però gairebé un dia després va entrar a Barcelona i va cometre l’atemptat a la Rambla. Era dijous. El recorregut Rambla amunt i el fet que hagués passat un dia de l’explosió indicava fredor, però també se sabia que tenia certa por i que no tenia la situació dominada. Hores després, va matar Pau Pérez per prendre-li el cotxe i saltar l’operació Gàbia, va fugir de Barcelona i li van perdre la pista fins a Subirats. No se sap què volia fer ni cap on pretenia anar, ni tan sols si va arribar a saber què havien fet a Cambrils els seus companys. Però és evident que no volia immolar-se com un màrtir, perquè entre dijous i dilluns, quan va ser mort, segurament va tenir més d’una oportunitat per a fer-ho. La gran persecució organitzada pels Mossos d’Esquadra el va acabar acorralant. En una carretera entre Sant Sadurní d’Anoia i Subirats.

L’encontre final a Subirats
Dilluns, novament, membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme eren a prop de Subirats. Concretament, a Vilanova i la Geltrú, on investigaven una nova pista i parlaven amb un informador. Va ser aleshores que varen rebre l’ordre de traslladar-se ràpidament a Subirats, on una dona deia que havia vist en Younes.

De Vilanova a Subirats hi ha tot just mitja hora de cotxe i el viatge va ser frenètic, perquè per l’emissora oficial anaven rebent informacions com més anava més precises sobre la presència de Younes Abouyaaqoub a la zona. Des del cotxe seguien la posició de l’helicòpter de la policia, que sobrevolava la zona i els marcava el perímetre de cerca. Van localitzar-lo de seguida i van ser dels primers d’arribar al lloc on Younes va morir. Una patrulla de Mossos de Proximitat Rural, una més de les moltes desplegades per tot arreu, l’havia trobat de cara i li havia disparat.

Aquella patrulla investigava un dels múltiples avisos que anaven arribant per tots els conductes possibles. Tots, del primer al darrer, es varen comprovar, malgrat que molts portaven a pistes falses. Aquell no era el primer avís que rebia aquella patrulla en concret, però seria el definitiu. El fugitiu més buscat de tots el varen trobar en un camí rural on hi ha un petit bosc. S’estava al mig del camí quan els mossos el varen detectar a la sortida d’un revolt. Younes Abouyaaqoub no va reaccionar fins que els dos policies varen baixar del cotxe per acostar-s’hi. Aleshores sí que va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’. Immediatament, els dos mossos varen disparar el contingut dels respectius carregadors i encara en van carregar un tercer. Abouyaaqoub va caure de boca terrosa.

…va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’

Els policies del grup d’informació hi varen arribar pocs minuts després, quan ja havia arribat també una altra patrulla local. Abans de reconèixer el cadàver, però, els artificiers varen haver de comprovar que els cinturons d’explosius eren falsos, operació durant la qual varen tombar el cos de cara. En pocs minuts, un eixam de periodistes es va concentrar a pocs metres de la zona, acordonada ràpidament per les brigades mòbils de la policia. Passaven pocs minuts de les quatre de la vesprada, però els Mossos no en van certificar la identitat ni van donar per tancada la persecució fins a les nou d’aquella nit. Una volta se n’havien assegurat del tot i no hi havia cap marge d’error possible.

De fet, va ser un dels membres del grup d’informació qui va acostar-se primer fins al cos, per comprovar si el mort era qui ells es pensaven. Younes anava molt brut, després de quatre dies sense rumb fix, no portava diners ni telèfon, però sí un gran ganivet a la cintura. La confirmació que efectivament era ell es va fer amb una trucada de mòbil, per evitar possibles filtracions si es feia per l’emissora. L’endemà, alguns diaris varen publicar una fotografia on es veien tot de mossos d’uniforme i, al fons, un grup poc reconeixible de persones de paisà que semblaven xerrar entre elles. Eren els membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme que encara miraven d’assumir què havia passat, conscients més que ningú de la gravetat dels fets i del que podria haver passat si el pla original hagués reeixit.

De Subirats, el grup es va traslladar directament a la caserna general de la Policia de Catalunya, al complex Egara, a Sabadell. Encara calia explicar moltes coses, fer moltes preguntes i, sobretot, assegurar-se que amb la desaparició d’Abouyaaqoub la cèl·lula de Ripoll havia quedat desarticulada.

Per a ells havien estat les cent hores més dures de la seua vida i les més trepidants. Alguns gairebé no havien dormit gens. O ho havien fet en un sofà o a casa d’un company, per no perdre temps anant fins a la seua. Tots havien hagut de desbrossar pistes i més pistes per poder entendre què passava i què havien de fer. Durant aquells quatre dies varen gaudir de llibertat total per a explorar els seus informadors, seguir pistes, analitzar tot allò que consideraren convenient. En definitiva, era cert que havien contribuït a eliminar l’escamot en un temps inusual per a aquesta mena d’atacs a Europa. Tanmateix, no els era fàcil d’assumir que l’atemptat, aquell atemptat que tots tenien clar que es cometria un dia o un altre, finalment havia tingut lloc i havia situat Barcelona al mateix mapa on abans ja havien estat inscrites Londres, Manchester, Estocolm, París, Berlín, Munic, Niça, Brussel·les, Madrid…

Les ordres del major Trapero
La Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra rarament, molt rarament, es troba tota en un mateix lloc. A part dels efectius que treballen als serveis centrals a Egara, hi ha unitats repartides per tot el territori, que són organitzades bàsicament al voltant de la dicotomia entre amenaça exterior i amenaça interior. Hi treballen analistes, hi ha informàtics i hi ha gent que es passa el dia a peu del carrer, parlant amb col·laboradors, identificant possibles problemes, mirant de prevenir qualsevol atac.

Mesos abans dels atemptats de Barcelona i Cambrils, l’auditori que hi ha a la caserna general de Sabadell va acollir una trobada insòlita i inèdita. Hi van participar tots els mossos vinculats a Informació i els van presentar el pla Cronos, l’operatiu que la policia catalana havia dissenyat per a respondre a un atemptat, si mai se’n cometia cap. El pla, el van explicar amb el màxim detall diversos comandaments del cos. Però va ser el major Josep Lluís Trapero qui va prendre la paraula de manera més destacada. Ja s’havia declarat l’alerta 4 i Trapero va explicar als seus policies que això significava que podia haver-hi un atemptat en qualsevol moment i que no era realista creure que es podrien evitar tots els intents de cometre’l. Per això, va fer una demanda explícita i concreta: que si mai hi havia un atemptat, la reacció fos la millor i més ràpida possible perquè les conseqüències fossen les mínimes possibles per a tots els ciutadans de Catalunya. I això va fer la seua gent, a les seues ordres, durant aquelles llargues cent hores d’agost.

El 28 d’octubre de 2017, dos mesos després dels atemptats, el govern espanyol destituïa el major Trapero, en una de les primeres mesures que adoptava arran del cop d’estat emparat en l’article 155 de la constitució espanyola. Pocs dies després, se sabia que els tribunals espanyols l’acusarien de sedició. El conseller Quim Forn, màxim responsable polític de l’operació entrava a presó, on encara és ara. A més, amb els Mossos posats directament a les ordres del ministre espanyol de l’Interior, la unitat de lluita contra el gihadisme quedava marginada, sense recursos ni eines amb les quals poder treballar. Aquesta situació ha estat finalment revertida pel nou govern de Catalunya, gairebé a tocar del primer aniversari dels atemptats.

L’ANC manté l’homenatge als servidors públics pel 17-A

L’Assemblea manté l’homenatge per a tots els servidors públics que van treballar durant els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17-A, segons ha pogut saber VilaWeb. Ho ha assegurat l’entitat després d’analitzar el comunicat en què el major Trapero demanava que no s’utilitzés la seva imatge en els actes de commemoració. Així, l’ANC considera que l’acte no va en contra de la voluntat de Trapero, ja que no utilitzaran ni fotografies ni dibuixos del major.

Per l’entitat, l’acte vol servir per agrair la feina feta a tots els servidors públics, des dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Urbana i els Serveis d’Emergències Mèdiques, que van treballar amb professionalitat per fer front a la desgràcia dels atemptats.

A més, destaquen que es farà a la presó dels Lledoners perquè és on es troba el conseller Joaquim Forn i volen denunciar aquesta injustícia.

La policia espanyola sabia que l’imam de Ripoll havia desaparegut setmanes abans dels atemptats

Membres de la policia espanyola  van acudir a la mesquita de Ripoll el mes de juny preguntant al president de la mateixa per l’imam Abdelbaki es-Satti, confident del CNI. Es-Satti s’havia acomiadat dies abans i així es va comunicar a la policia, que, per tant, va saber que el seu confident era desaparegut. Aquella visita va ser la tercera de membres del Cuerpo Nacional de Policia espanyol a la mesquita en poc temps, visites que totes elles varen ser amagades a la policia catalana.

Aquesta nova dada és una de les que figura en el reportatge d’investigació ‘Cent hores perseguint Younes‘. Aquest reportatge el poden llegir ja els subscriptors de VilaWeb i es podrà llegir en obert per tothom aquesta matinada de diumenge.

Una altra dada nova és que Younes Abouyaaqoub, l’autor de l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, la va recórrer minuts abans de cometre l’atemptat.

L’estudi de les càmeres que hi ha instal·lades a La Rambla va determinar que abans de cometre l’atemptat Younes Abouyaaqoub va entrar amb la furgoneta a la Rambla des del port i va pujar fins a Plaça Catalunya, un cop allà va girar per anar a cercar el carrer Pelai i quan va arribar a la cantonada entre aquest carrer i la Rambla és quan va entrar a la calçada central de vianants i va començar a matar gent.

 

 

 

Estònia encara no ha trobat el míssil que va disparar un caça espanyol en el seu espai aeri

Estònia encara no ha trobat el míssil de caça Eurofighter que l’exèrcit espanyol va disparar per accident al territori estonià mentre feia unes maniobres en un exercici militar. Aquest error ha provocat que Estònia hagi ordenat a l’Otan que aturi els exercicis aeris sobre el seu territori mentre estan pendents de la investigació, segons informa el mitjà DefenseNews.

‘La missió de seguretat de l’Otan és molt important i una part necessària de la seguretat nacional d’Estònia. Malgrat això, hem de tenir sempre al cap la seguretat dels nostres civils. L’incident alarmant d’avui no ha tingut conseqüències, però és extremadament lamentable’, va escriure al seu Facebook personal el primer ministre estonià, Jüri Ratas.

Malgrat l’incident, l’exèrcit d’Estònia encara no ha localitzat el míssil. Segons informa el diari estonià Postimees, que ha seguit àmpliament el tema, l’exèrcit va dir que creia amb un 95% de probabilitats que sabien on havia caigut el míssil espanyol després de fer uns 80 km pel seu espai aeri: especulaven que es trobava en una reserva natural prop de Rússia. El problema és que hi havia un incendi a la zona –que no sabien si havia provocat el mateix míssil– i no podien buscar el projectil. El foc ja està apagat, però encara no han trobat res.

‘Avui, després d’inspeccions intensives, les forces de defensa han parat de treballar a l’àrea de la reserva natural d’Endla, no hi ha evidències del míssil o de l’aterrament d’aquest en l’actual zona de recerca’, explica el mitjà. Tot i així, també diu que la recerca continuarà. Per trobar-lo, demanen la col·laboració ciutadana i que qualsevol persona que en sàpiga alguna cosa informi directament les autoritats.

Gandia és l’únic dels set municipis afectats pel foc de Llutxent amb un pla de prevenció d’incendis

Només un dels set municipis afectats pel foc de Llutxent disposa d’un Pla Local de Prevenció d’Incendis Forestals. Es tracta de Gandia (Safor), una de les poblacions on les flames van colpir amb més virulència. La resta de les afectades, Llutxent, Pinet, Quatretonda (Vall d’Albaida), Ador, Barx i Ròtova (Safor) no tenen de cap pla de prevenció, encara que tots els ajuntaments amb superfície forestal hi estan obligats de fa vint anys.

L’incendi, declarat dilluns al terme de Llutxent, ha arrasat 3.270 hectàrees de set termes municipals i ha posat en evidència els problemes al País Valencià a l’hora de prevenir-los. Allà hi ha 525 municipis, d’un total de 542, que han de tenir aquests plans, però només seixanta-un, menys d’un 12%, en tenen d’aprovats per la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient.

Condemna històrica: l’agroquímica Monsanto haurà de pagar 289 milions de dòlars pels efectes adversos del glifosat

Un jutjat de Califòrnia ha condemnat el gegant de l’agroquímica Monsanto a indemnitzar amb 289 milions de dòlars un jardiner que els va denunciar pels efectes adversos de l’herbicida glifosat, responsable del seu càncer terminal.

L’home havia treballat tota la vida amb herbicides de la marca i ara els metges no li donen més de dos anys de vida. El jutjat ha considerat que els productes de l’empresa en van ser els causants, tal com al·lega el denunciant

El glifosat és un dels herbicides més utilitzats al món i l’Organització Mundial de la Salut el considera potencialment cancerigen. Malgrat tot, el vice-president de la multinacional, Scott Partridge, ha explicat que és ‘un dels herbicides més estudiats del món’ i que ‘hi ha centenars d’estudis i proves que demostres que és segur per a la salut’.

A més, l’empresa químicofarmacèutica Bayer, nova propietària de Monsanto, ha anunciat que presentarà una querella contra la decisió judicial.

Els Mossos expliquen com van viure en primera persona els atemptats

Com els Mossos d’Esquadra van viure els atemptats de Barcelona i Cambrils d’ara fa un any? Els Mossos han recollit testimonis d’agents que van treballar per protegir la ciutadania durant els atacs del 17-A o d’altres agents que en aquell moment eren lluny, de vacances, i van viure la tragèdia des de la llunyania, enganxats als mitjans de comunicació.

Aquests testimonis es comparteixen a través de Twitter des de dijous i expliquen com van viure els atacs, com es van sentir i com ho han gestionat.  Entre els testimonis hi ha el del Jordi, de la Unitat Central de Balística, que explica que ‘des d’aquells dies he tingut la necessitat de passar per la Rambla sovint per poder pair el que va passar aquell maleït 17 d’agost de 2017’. La seva feina va fer que hagués d’estar en diversos escenaris dels atemptats, com la Rambla, Ripoll i Subirats.

Al Jordi la seva feina a balística el va portar a diversos escenaris el #17A: la Rambla, Ripoll, Subirats. La veritable tristor va arribar passats uns dies #NoTincPor #Mossos17A pic.twitter.com/reIoX9ptKs

— Mossos (@mossos) August 10, 2018

El testimoni del Jordi no és l’únic. Podeu llegir-ne alguns més a continuació o al Twitter oficial dels Mossos d’Esquadra. De fet, durant els atemptats, la comunicació de la policia catalana va ser àmpliament elogiada, per la bona feina d’aquells dies. A més, la cap de comunicació del cos, Patrícia Plaja, va ser reconeguda amb el premi Blanquerna com a Millor Comunicadora de l’any.

En Cristobal fa anys que treballa a Ciutat Vella. Aquells dies no pensava en plegar. Era igual, a casa tampoc podia dormir #Mossos17A #NoTincPor pic.twitter.com/t9CzDJySr9

— Mossos (@mossos) August 11, 2018

A la Judith el #17A la va sorprendre treballant a Sant Feliu de Guíxols i les paraules de l'emissora se li van quedar gravades: "la Rambla", "furgoneta", "atropellaments", "morts" #NoTincPor #Mossos17A pic.twitter.com/WhaBqXesoG

— Mossos (@mossos) August 10, 2018

La Gemma i la seva dona embarassada passaven el dia descansant al mar. De seguida es va posar a les ordres de la comissaria #Mossos17A #NoTincPor pic.twitter.com/0TOZ1HjzID

— Mossos (@mossos) August 10, 2018

El govern demana ‘competències plenes i amb recursos’ per gestionar el taxi i els VTC

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, demana al ministeri espanyol de Foment ‘competències plenes i amb recursos’ per regular des de Catalunya el sector del taxi i de les empreses de vehicles de transport amb conductor (VTC), com Uber i Cabify.

Calvet ho ha dit en una entrevista d’Europa Press: ‘Ens agradaria que aquesta competència plena sobre el taxi i els VTC sigui corresposta amb els recursos corresponents per poder-la desenvolupar. No volem una competència sense els recursos per aplicar-la, com ha passat històricament amb altres competències que se’ns han traspassat des del govern de l’Estat. Estem a l’espera que es concreti’.

El ministre espanyol de Foment, José Luis Ábalos, va descartar finalment la seva proposta de transferir a les comunitats autònomes la competència d’atorgar llicències als VTC perquè d’aquesta forma frenessin la seva expansió enfront del taxi, tal com aquest col·lectiu reclamava. El problema, tal com van destacar Catalunya i altres comunitats autònomes, era que només se’ls traspassava el conflicte del sector perquè no es dotarien de tots els recursos necessaris.

En comptes de la transferència de competències, el ministre va proposar finalment d’habilitar a la comunitat que ho demani de la regulació necessària perquè gestioni i reguli aquest sector en l’àmbit del seu territori.

El possible traspàs d’aquesta competència ha arribat després de les mobilitzacions que el sector del taxi va protagonitzar després de la suspensió per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del reglament aprovat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i que limitava l’expansió dels VTC demanant-los una autorització addicional per poder operar en aquesta zona.

El conseller Calvet ha manifestat la seva voluntat de regular aquest tipus de transport, per la qual cosa s’ha compromès a presentar el 19 de setembre un Pla Global del Taxi i VTC, que garantirà la proporció d’una llicència de taxi per cada 30 de VTC i que introduirà elements per modernitzar el sector.

El major Trapero demana no ser homenatjat el 17-A

El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero no vol que s’utilitzi la seva imatge en els actes de comemoració pels atemptats del 17-A. En un comunicat de Mossos d’Esquadra, la policia demana als ciutadans que no participin en els homenatges  amb què es pretén reconèixer la tasca del major al capdavant dels Mossos d’Esquadra durant els atemptats. ‘Aquesta és una petició formulada pel mateix major Trapero, que ha comunicat a Prefectura la seva voluntat que no es faci un ús públic de la seva imatge en aquest esdeveniment on el protagonisme i el reconeixement ha de ser per les víctimes, ni tampoc en d’altres amb reivindicacions polítiques’, diu el text.

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural havien anunciat un acte d’homenatge al conseller Joaquim Forn i al major Trapero davant de la presó dels Lledoners. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va dir a Catalunya Ràdio que aquesta és la millor manera d’actuar el dia que es commemoren els atemptats de l’any passat. ‘Aquí hi ha uns protagonistes centrals que són els famílies de les víctimes. És molt dur i vénen aquí. I més essent estrangeres, tornant al lloc on es va produir tot. I això hem de posar al centre tots, tots, també el govern de l’estat espanyol’, ha dit, tot confiant que les institucions espanyoles no intentaran tenir-hi més protagonisme.

Al text, Mossos d’Esquadra també agraeix ‘les mostres d’agraïment que està rebent de la ciutadania per la feina que els Mossos juntament amb els cossos d’emergències van dur a terme durant l’atac terrorista’.

Vox aplaudeix Ciutadans per assaltar l’Ajuntament de Reus i retirar la pancarta pels presos polítics

La presidenta de Vox Tarragona, Isabel Lázaro, ha mostrat la seva ’solidaritat i suport cap als simpatitzants de Ciutadans’ que van arrencar una pancarta a favor de l’alliberament dels presos polítics que penjava de l’Ajuntament de Reus (Baix Camp).

En un comunicat, Lázaro expressa la ‘repulsa cap a l’equip de govern municipal’ per, segons considera, ‘incomplir la llei’. També ha criticat que el batlle de Reus, Carles Pellicer, no persegueixi qui penja llaços grocs al carrer o que no censuri l’expressió política a les festes de Sant Pere, les que ha qualificat d’’actuacions més típiques dels radicals de l’extrema esquerra comunista de la CUP’.

‘El fet que tornés a posar la pancarta a tota velocitat, i que culpi als constitucionalistes de voler-carregar la convivència, denota un cert grau de cinisme perquè ell ha permès que es col·loqués una estelada al balcó de l’Ajuntament’, diu la presidenta tarragonina de Vox.

Puig confia que el govern espanyol dirigirà el canvi del finançament autonòmic

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, assegura que la reforma del sistema de finançament autonòmic és ‘absolutament irrenunciable’ per al Consell. ‘No contemplem que el govern [espanyol] abdique de la responsabilitat de dirigir el canvi de finançament’, subratlla.

Ho ha afirmat Puig en una entrevista a Europa Press en què, tot i això, reconeix que actualment hi ha unes circumstàncies polítiques ‘molt complicades’ perquè s’arribi a un acord sobre el nou model, però assegura que no renunciarà a la seva insistència .

Malgrat això, destaca que el nou executiu espanyol de Pedro Sánchez ha obert la porta a dues qüestions ‘molt positives’, com són les mesures transitòries per a les comunitats autònomes més mal finançades i la possibilitat de reestructurar o mutualitzar el deute. Per al País Valencià això implica ‘un enorme alleujament’ i significa ‘estar en disposició d’aconseguir aquest baló d’oxigen’ a l’espera d’una ‘concreció final’ que confia que puguin respondre ‘a les primeres setmanes de setembre’.

Quant a això, ha negat haver rebaixat el to reivindicatiu en la reclamació de la reforma del model. Puig ha insistit que el País Valencià és la seva referència i que solament deu obediència als valencians. ‘Per tant, en cap cas no condicionarem la nostra posició de manera partidària’, emfatitza.

Segons la seva opinió, la diferència fonamental en la gestió del tema per part de l’anterior govern espanyol i l’actual és que Mariano Rajoy va prendre un compromís en la Conferència de Presidents que no va respectar i ara Sánchez sí que ha anunciat mesures prèvies per a compensar la situació actual i alhora el temps propiciarà l’acord.

Ara bé, puntualitza que la cosa important és que ‘hi haja el compromís més gran per part del govern espanyol’. ‘Sabem quines són les dificultats i la realitat parlamentària i és cert que si no hi ha majoria suficient per a donar suport al nou model, no es podrà fer, però nosaltres no contemplem que s’abdique de la responsabilitat de dirigir el canvi de finançament’, adverteix.

Pàgines