El cap de llista del PSC a les eleccions a Catalunya del 12-M i primer secretari del partit, Salvador Illa, ha optat per un govern sense vets. “Jo vull un govern de col·laboració. No vull un govern de vets, no vull vetar ningú. Vull allargar la mà”, ha sentenciat després de visitar diferents indrets de Vilanova del Camí i Igualada. Per al socialista, les pròximes eleccions han de possibilitar un executiu que aposti per “les fórmules que serveixen per a avançar, que són la col·laboració i la cooperació; col·laboració entre institucions, amb la ciutadania, amb els sectors”. “S’arriba a més col·laborant que confrontant i amb vets”, ha dit, tot atribuint això a altres formacions sense especificar a quines.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, assegura que les eleccions a Catalunya del 12-M seran un plebiscit entre Puigdemont i Sánchez i que el resultat a les urnes marcarà “si decidirem de Catalunya estant o bé ho faran des de fora”. Turull subratlla que el candidat del PSC, Salvador Illa, és “l’encarregat que no vol molestar per res el govern central” i recorda que “com més còmode i amable” li és el govern per a la Moncloa, més incompleix l’estat amb Catalunya.

Avui amb en @vadorverges i l’@ariadnaurroz a #Girona amb joves de la @JNC_Gironines.

La @JNCatalunya sempre ha estat punta de llança en les reivindicacions nacionals per #Catalunya i les politiques pels joves. Per això en aquestes eleccions ho tenen clar:#PuigdemontPresident pic.twitter.com/2pH2ltZxr0

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) April 13, 2024

Durant una atenció als mitjans des de Girona, el secretari general de Junts també ha titllat d’electoralistes les crítiques de govern, comuns i CUP per la querella de l’informe sobre Cristina Casol. Turull ha defensat la querella es va presentar per preservar el bon nom del partit.

Un jove de trenta anys s’ha mort per un cop de campana a l’església de Pinell de Brai (Terra Alta), segons que han confirmat els Mossos d’Esquadra i els bombers. L’avís sobre els fets s’ha rebut cap a dos quarts de vuit del matí a la parròquia de Sant Llorenç –situada a la cèntrica plaça de la Vila–, quan es feia el tradicional toc de campanes per a anunciar la festa de Santa Magdalena. Segons les primeres informacions, el jove ha pujat al campanar per ajudar a fer ventar la campana i ha rebut un fort impacte al cap. Cinc dotacions dels bombers, dues patrulles dels Mossos d’Esquadra i dues ambulàncies del SEM hi han anat per intentar de reanimar la víctima, sense èxit.

Els representants del PSOE i el PP a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE) votaran dimarts vinent contra l’entrada de Kossove en aquesta organització internacional integrada per quaranta-sis països. Tant els cinc parlamentaris del PSOE com els tres del PP hi votaran en contra d’acord amb la política exterior espanyola, que no reconeix la independència de Kossove, que es va oficialitzar de manera unilateral el 2008.

“Votarem que no perquè encara mantenim el mateix criteri [sobre Kossove]”, expliquen fonts del PSOE, que consideren que ara no és el moment que entri al Consell d’Europa perquè creuen que pot obrir espais de confrontació atès que entre els quaranta-sis estats membres n’hi ha uns quants que no en reconeixen la independència.

Per la seva banda, fonts del PP diuen que es mantenen en la mateixa posició que el 2008, quan el govern de Mariano Rajoy no va reconèixer-ne la independència, que diuen que no és un bon precedent.

L’Assemblea Parlamentària farà dimarts un debat en què decidirà si remet la decisió de l’entrada de Kossove al Comitè de Ministres, màxim òrgan de l’organització, amb vista a la reunió de mitjan maig a Reykjavík. Precisament, havia estat aquesta institució la que havia sol·licitat fa un any a l’APCE que es pronunciés sobre Kossove.

D’entrada, la petició de Kossove no hauria de tenir cap dificultat per a superar el tràmit a l’Assemblea Parlamentària, malgrat el rebuig dels vuit representants del PSOE i el PP, perquè hi ha una àmplia majoria de països que en reconeixen la independència i hi votaran a favor.

L’advocacia de l’estat espanyol estudia la petició del govern català al Ministeri d’Interior espanyol perquè autoritzi un servei d’escortes per al president Carles Puigdemont, després d’haver estat nomenat candidat a les eleccions a Catalunya i haver anunciat que faria tota la campanya al Vallespir.

El 27 de març, el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, va tornar a instar al govern espanyol que autoritzés el servei de protecció a Puigdemont, que el reclama d’ençà del 2018 –tal com preveu el marc legal–, perquè considerava que la candidatura a les eleccions a Catalunya del 12 afectava la seva projecció pública i la seva seguretat.

Segons fonts d’Interior, s’ha rebut el justificant de recepció de la petició, que ara estudia l’advocacia de l’estat.

En la petició del març, el conseller recordava al ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, que era una proposta que s’havia sol·licitat periòdicament –la darrera vegada, el 14 de novembre–, sense èxit.

En aquesta missiva, Elena argumentava que, de la mateixa manera que qualsevol ex-president de la Generalitat, Puigdemont necessitava un servei adequat i dimensionat a la seva situació, per això instava el ministre a donar les indicacions necessàries per al compliment efectiu de la legislació vigent.

En concret, Elena invocava l’article 42 de la llei orgànica de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol, relatiu al procediment de protecció d’autoritats públiques fora de l’àmbit territorial, i també les motivacions relatives al protagonisme electoral de Puigdemont.

També al·ludia la llei catalana 6/2003, que regula l’estatut dels ex-presidents de la Generalitat, i que precisa que correspon al govern català de determinar els serveis de seguretat que es considerin necessaris.

El govern de la Generalitat ultima un decret llei que permetrà d’omplir i reomplir piscines públiques i privades si s’obren a la ciutadania. Els ajuntaments podran considerar refugis climàtics les piscines d’un club esportiu, d’una comunitat de veïns, d’un hotel i un càmping que s’obrin al públic en general i sempre que es compensi la despesa d’aigua amb unes altres mesures, segons que ha publicat El Periódico i ha confirmat l’ACN de fonts del Departament d’Acció Climàtica. El decret s’aprovarà dimarts vinent i també facilitarà limitar el consum d’aigua dels turistes. Els municipis que acumulin tres mesos consecutius d’incompliment dels llindars màxims se’ls obligarà a fer complir la normativa als seus establiments turístics.

La nova normativa, que ha estat treballada amb l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), havia de veure la llum amb la llei de mesures que acompanyava el pressupost de 2024. “El decret neix amb la voluntat d’entesa entre el govern i els màxims representants de municipis de tot el país per a poder dotar als gestors locals de més eines per a la gestió de l’emergència per sequera sense minvar la seva autonomia municipal”, recalca l’executiu. Per tant, seran els consistoris els encarregats de decidir quines piscines censen com a refugi climàtic en els seus plans d’emergència per sequera.

Les piscines no censades com a refugi climàtic no es podran reomplir

Es podran incloure en la categoria de refugi climàtic tant les piscines públiques com les privades, tot i que aquestes segones hauran d’arribar a un acord amb l’ajuntament que permeti que els ciutadans les facin servir (una piscina privada d’un club esportiu per a casals d’estiu, una piscina comunitària que s’obri a uns altres veïns i una piscina d’un hotel o un càmping a la qual es pugui accedir pagant una entrada). “Les piscines censades com a refugi climàtic podran reomplir-se en les quantitats indispensables per a garantir la qualitat sanitària de l’aigua, sempre que s’apliquin mesures d’estalvi addicionals que compensin l’aigua que es faci servir”, deixa clar el decret.

“Si una piscina privada no és censada com a refugi climàtic, no es podrà omplir ni reomplir”, avisa la normativa, que igualment obre la porta a limitar el consum d’aigua dels turistes als municipis que acumulin tres mesos consecutius de superació dels llindars. En aquests casos, els ajuntaments hauran d’obligar els seus establiments turístics a complir les restriccions generals i bàsiques: 115 litres per persona en situació d’excepcionalitat, 100 litres per persona en situació d’emergència 1; 90 litres per persona en situació d’emergència 2, i 80 litres per persona en situació d’emergència 3.

La policia de Nova Gal·les del Sud (Austràlia) ha informat que hi ha sis morts pel cap baix en un apunyalament múltiple en un centre comercial a Bondi Junction, un nucli a l’est de Sydney. Entre els morts hi ha l’agressor, que ha estat abatut a trets per un agent. Així mateix, el portaveu, Anthony Cooke, ha confirmat que hi ha vuit ferits ingressats a l’hospital, entre els quals un nadó.

El centre comercial, situat en una zona molt popular i pròxima a la platja, ha estat desallotjat una volta els serveis d’emergència han rebut l’alerta per un apunyalament múltiple. La policia ha explicat que la investigació continuaria per determinar els motius que han portat l’agressor a perpetrar l’atac, però s’ha descartat la motivació terrorista. D’una altra banda, han negat que hi hagués un segon atacant.

El primer ministre australià, Anthony Albanese, ha dit que estava devastat per l’atac al centre comercial. “Els nostres cors són amb els ferits i oferim el nostre agraïment a aquells que els cuiden”, ha piulat.

Our hearts go out to those injured and we offer our thanks to those caring for them as well as our brave police and first responders.

— Anthony Albanese (@AlboMP) April 13, 2024

 

Avui, 13 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Graupera: “Amb aquest material no es pot fer la independència i la gent ho ha de saber”
• Jesús Rodríguez: “No donaré la meva adreça al jutge perquè acabi en mans de Vox”
• Postdemocràcia a la catalana I Anàlisi d’Ot Bou
• Set curiositats sobre les candidatures de les eleccions a Catalunya 2024 
• Per què tants afroamericans estaven convençuts que O.J. Simpson era innocent? 
• Trastorn per afartament: una realitat invisible i menystinguda
• Tinc gana! Menja’t una cama! Els retrucs més populars del català
• Dalmau Costa, l’ambaixador de l’alta cuina europea a Mèxic
• Traguem la pols als valors clàssics de l’aprenentatge de llengües I Article del Grup de Lingüistes per la Diversitat
• IPC: els preus dels aliments es moderen i pugen els dels serveis I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Directa journalist Jesús Rodríguez is one of the new Catalan exiles in Switzerland following the judicial case for terrorism against the Tsunami Democràtic. The biased instruction of Judge Manuel García-Castellón has driven him to seek refuge in Geneva, where he has received support from more persecuted individuals and has had contacts with UN rapporteurs. “This is a general political case and it makes no sense to try to defend ourselves in a judicial setting,” he explains to VilaWeb.

Rodríguez does not reveal what his defense will do, but he recalls that last April the judge assured him that he was not under investigation, after the publication of an article that stated that in the Spanish newspaper El Mundo. Furthermore, he denounces the game played by the PP, Vox, and the Spanish judicial leadership to advance the case without any scruples, a strategy he defines as “the Basque template.”

He also laments the normalization of espionage and interception of private communications to persecute journalists, politicians, and activists. “In one of these WhatsApp messages, curiously, the word ‘Puigdemont’ appears, and it serves to accuse me and at the same time to point out Carles Puigdemont as a member of Tsunami,” he adds.

—It’s been four months since you’ve been in exile. How are you?
—It’s going well. I’ve been fortunate to arrive in a country and a city where there are more long-standing exiles. I’ve had the solidarity of Anna Gabriel and Marta Rovira and the company of Ruben Wagensberg and Oleguer Serra. It’s been an arrival in company, and that has helped us a lot to establish ourselves vitally, find housing, and do all the administrative and bureaucratic procedures, which have not been easy. It’s been weeks of work, but we’ve done it collectively and helped each other. That has been important. We’ve also found a lot of solidarity from committed people living in Switzerland, from movements, organizations, and spaces that have supported us. And it’s worth noting because in Catalonia, this is very unknown.

—How has it personally and professionally affected you?
—The first few months the situation was a bit of expectation, to see how the judicial case evolved and whether the judge dared to take the step of summoning us to Madrid for questioning or not. This uncertainty has lasted from November until now, but we did decide to leave the country to start preparing the ground in case our situation needed to be consolidated. This allowed us to stabilize before the summons arrived. Last week we received a preliminary communication, that is, the request for location: to give an address, which I understand the judge does with all the intention of knowing where we are physically. This order was addressed to us and to the Spanish Civil Guard. This is the last straw that broke the camel’s back, and we have decided to make our exile public and reaffirm it as a definitive decision until there is a secure resolution with the amnesty law.

—Why did you decide to leave at New Year’s?
—It was just after the submission to the Supreme Court, the reasoned statement that Judge García-Castellón sent [which led to the court keeping the investigation of president Puigdemont and ERC member of parliament Wagensberg]. When he did that, he gave clear indications that he intended to continue the case beyond the approval of the amnesty law and even if the law was approved in congress. Moreover, we have seen that as modifications and negotiations were made to the wording, he surgically adapted the content of his resolutions to ensure that the Tsunami case was not covered by the amnesty. With all this strategy, accompanied by Vox in court and the PP in the Senate, we see clearly that it is a general political case and that it makes no sense to try to defend ourselves in a judicial setting.

—And why Switzerland?
—Geneva is home to multiple human rights organizations, but also to the defense of freedom of expression and journalism. In addition, Switzerland’s history regarding the Catalan issue is important.

—What actions have you taken while in exile?
—I can’t go into details because they are initial contacts, but I can confirm that we have already contacted UN rapporteurs, both in the area of abusive use of anti-terrorism legislation and the right to information and freedom of expression. This will bear fruit. We are working on it ourselves and with organizations that accompany us. In addition, we are preparing an international campaign in defense of civil, political, and journalistic rights. It is work that Òmnium, Irídia, and Novact have been doing for years, and now it will receive a new boost with the arrival of the new exiles.

—Is there coordination among all those repressed in the Tsunami case?
—There is contact and coordination regarding our establishment in Switzerland. There is contact and coordination among those indicted in this case. We have met, talked, shared our needs, our perspective, and the decision each one would make. In addition, there is contact between our lawyers to coordinate legal strategy inside and outside the country.

—You are accused of having prior information about the Tsunami protests.
—It’s all very absurd. None of the actions that appear in the case, in a context of separation of powers and respect for fundamental rights, would have been carried out. We are facing the free activity of a journalist, a politician, a human rights activist… But what do we find in the Spanish state? The label of terrorism is placed on a protest in the streets of Catalonia during the fall of 2019, and this means that any movement, any communication, any activity related to those events is scrutinized under the lens of collaboration with terrorism or contact with a terrorist organization, according to them, the Tsunami Democràtic. From there, they unleash and end up applying the Basque template to the protests in Catalonia. All of this enters into a surreal, absurd dynamic that makes no sense.

—In your case, it arises from a WhatsApp message extracted from Josep Lluís Alay’s phone.
—We say it almost normally, right? That messages are extracted from mobile phones, that communications are intercepted, but this is very serious. We have normalized that the Civil Guard has accessed hundreds and hundreds of mobile phones to extract information. In one of these communications, in one of these messages, curiously, the word ‘Puigdemont’ appears, and it serves to charge me and at the same time to point out Carles Puigdemont as a member of the Tsunami. They use it for both purposes.

—What did the message say?
—This message referred to the fact that there would be protests, that there would be roadblocks, events… These are pieces of information that I could have due to my activity as a journalist, in my contact with my sources. They were data that hundreds of journalists in Catalonia had at that time and could share with whomever they wanted.

—Do you think Catalan journalism is aware of what this judicial abuse means for the sector?
—There is a part of journalism that is aware of it and another part that is not. We are also too entrenched in the position of each media outlet, and therefore there are ideological and political directives that dictate everything. There are journalists who, even though they work in newsrooms where they are not aware of this situation, try to open a gap and raise a series of alerts about what is happening. But there are also others who do not. It also depends on each person’s personal circumstances. But we are talking about a judicial case for terrorism where the names of twenty-six journalists appear, without having been indicted, but pointing them out for collaborating with the Tsunami because they received information from their sources and disseminated it. This is the democratic quality with which the Civil Guard works. And beyond that, there is another very serious fact.

—Which one?
—The intercepted communications, the mobile phone messages, which appear in the Civil Guard reports of journalists, but also of politicians and activists, have been transcribed and dumped into the judicial case. And Judge García-Castellón has handed them over to Vox. I think that is the best explanation of the bias in the Spanish judicial leadership. How is it allowed that an absolutely prospective investigation against journalists, politicians, and activists ends with the delivery of all personal and political information to Vox? The judge and the far right work hand in hand.

Archive photograph of Jesús Rodríguez in the newsroom of La Directa magazine.

—A year ago, García-Castellón denied investigating you.
—Last April, an article appeared in the newspaper El Mundo saying that I was one of the people under investigation in the case. Following this, I contacted the National Court through my lawyer, I submitted a document that was registered in the instruction court 6 and that was responded to by Judge Manuel García-Castellón. I have a response signed by him, stating that I am not one of the people under investigation. This response arrived just after the lifting of the secrecy of the investigation.

—And what changed?
—On November 6, he received a report from the Civil Guard that implicated me, implicated Carles Puigdemont, and more people who were not even investigated in April. When you read the description of the events made by the Civil Guard, which the same judge later adopts, you see that the charges against some of us are necessary to build the narrative that points to others investigated, and especially Carles Puigdemont. In the thread of messages incorporated into the final report, if the word ‘Puigdemont’ had not appeared, they probably would not have had any evidence to charge me.

—Formally, have you received a notification that you are being investigated?
—I have not received any formal communication from the National Court. I only have the response from the judge from April 2023. Subsequently, I have received information, but no notification, because I am not a party to the case. When they tell me that I am not being investigated, last April, they do not allow me to become a party to it and I live with peace of mind. Despite the reports and press articles pointing fingers at me, until last week only one thing had arrived with my name, which is the location order issued by the judge to the Civil Guard and communicated to me by other lawyers who are involved.

—Will you appear now?
—My lawyer is considering whether to appear in order to have access to the proceedings and see all the movements. Now, what I will not do is give my address to the judge. I tell him that he is wasting his time if he looks for me at my home in Barcelona or at the Directa office. He can save himself the trouble, because I’m not there. I will not give him my address, obviously, because it will end up in the hands of the far-right Vox. I have no interest in that.

—What will you do if you are summoned for questioning?
—It is a decision that will have to be made at the specific moment and according to the circumstances of the moment. I cannot foresee right now what the final decision will be, because many things can happen. It could happen that this summons arrives when the amnesty law has already been published in the Official State Gazette, it could be when a prejudicial question has been raised to the Court of Justice of the European Union or there is an appeal from our defenses against the non-application of the law. There are many hypotheses, the range is very wide, and it makes it very difficult to make predictions about what may happen from now on. I can only say that, in any case, we have left the country to defend ourselves in freedom and to establish a strategy from abroad. When these summons arrive, we will assess and make a decision with our lawyers.

—What do you think of the instruction of the case since November 6?
—It is evident that García-Castellón and Marchena work in the service of the PP and Vox. In any democratic state, they would be judged for prevarication. If you explain it to Swiss or other European lawyers, if you show them the statements and public positions of these characters… It would have caused a deep crisis in the leadership of the judicial power. In Spain, this does not happen. The General Council of the Judiciary applauds them, rewards them, and protects them. In a scenario like this, there are no other options, you can only fight from abroad. Everything that has happened with the case, for me, is predictable. García-Castellón and Marchena act as battering rams of the right and the far right. They do nothing more than materialize the needs of this political space in the judicial case of the Tsunami.

—Have you felt monitored or followed in recent months?
—I have not been aware of it. There is also no order in the judicial case to infect my mobile phone, nor legal interception of my communications through the SILC system [Legal Interception System of Telecommunications] of the National Police and the Civil Guard, as it does appear with other people. I have not detected the presence of any spyware in the past year, but I have received suspicious messages. I have also had the perception of a certain pressure, surveillance, and observation by plainclothes agents and the Civil Guard.

—Do you trust in the application of the amnesty law?
—It is not ruled out, it is even predictable, that some of the judges at the top of the Spanish judicial power may commit prevarication, that is, they may try to sabotage the application of the amnesty law. In principle, with the current wording, we are covered and that is how lawyers and organizations throughout Europe read it. However, here comes the interpretation made by the judges. García-Castellón and Marchena read it their way, with political bias, from their position as magistrates serving a cause. This means that we cannot have any guarantee. It happens with the Tsunami, Operation Judes, and practically all cases related to the process.

—Do you not consider any possibility of returning?
—I cannot return until there are guarantees, and this will come either through the direct application of amnesty or through the application in second place, that is, in response to the prejudicial that the judges may present to the CJEU, or through a possible appeal by the defenses to the Constitutional Court. Each scenario has different deadlines. It could be this summer, in the case of direct application, but it could take over a year or a year and a half if it goes through the courts.

 

• More news in English, at VilaWeb
• All the news, in Catalan

Andorra Endavant, el partit euroescèptic d’extrema dreta, ha demanat al cap de govern, Xavier Espot, que presenti una qüestió de confiança al Consell. La dirigent del partit, Carine Montaner, ha dit que si Espot no la presentava ella cercaria els suports necessaris per a fer una moció de censura.

No ho tindrà fàcil. Andorra Endavant solament té tres escons al Consell General i per a poder presentar la moció de censura en necessita sis. L’inconvenient per a Montaner és que els altres partits de l’oposició, Concòrdia i el Partit Socialista, no li donaran pas suport en aquesta maniobra.

Andorra Endavant va ser fundat l’any 2021 per Montaner, que abans havia format part de Tercera Via.

Com ja és tradicional, aquest Sant Jordi 2024, la redacció de VilaWeb obre la porta als lectors. Després de l’èxit de les darreres convocatòries, s’han programat tres sessions per a facilitar-ne l’assistència a tothom.

Sant Jordi 2024: activitats per a celebrar la diada a tot el país

En aquestes visites guiades, el director, Vicent Partal, i més membres de l’equip de VilaWeb ensenyaran la redacció i explicaran com s’hi treballa. La gent que s’acosti a la redacció podrà conversar amb els redactors que fan cada dia el diari, i fins i tot podran veure la pissarreta d’en Partal.

Les visites s’han programat a les dotze del matí i a les cinc i les set de la tarda. Cal reservar plaça prèviament en aquest formulari.

En el mateix edifici de la redacció, la Botiga de VilaWeb obrirà també en horari especial, de les deu del matí a les vuit del vespre. El dia de Sant Jordi us podrem oferir un 10% de descompte en tots els títols.

També us volem informar dels autors i horaris de signatura programats durant tot el dia, a la redacció del diari (carrer de Ferlandina, 43 de Barcelona):

Francesc Ribera, Titot, signarà El silenci que heu de témer, a les 11.00. Esperança Camps signarà La por, a les 12.00. Biel Mesquida signarà Passes per Palma, a les 13.00. I a les 18.00 Jordi Badia signarà No val a badar i Salvem els mots i Marc Comanegra signarà Nova Planta 2034: Ni treva ni pau.

De mica en mica, es va trencant el tabú sobre els trastorns de la conducta alimentària (TCA), també d’aquells trastorns que no són ni l’anorèxia ni la bulímia, els més coneguts. Malgrat que moltes manifestacions d’aquestes dues malalties que s’allunyen dels tòpics queden invisibilitzades, encara ho són més tots aquells trastorns alimentaris que tenen unes altres etiquetes, i encara més si, en compte de causar pèrdua de pes, sovint en causen un augment. És el cas del trastorn per afartament, un trastorn alimentari força comú, però que, en canvi, és invisibilitzat i menystingut.

El trastorn per afartament es caracteritza per episodis d’ingesta voraç, que s’assemblen als de la bulímia, però en aquest cas no tenen conductes compensatòries –vòmits, ús de laxants, períodes posteriors de restricció o amb un esport extrem…– i, per tant, normalment ocasionen un augment de pes. I què es considera un episodi d’afartament? És la ingesta, en un període de temps breu, d’una quantitat d’aliments molt superior a una ingesta normal i pausada. En condicions normals, la persona té control sobre allò que menja; en canvi, en els afartaments, la sensació de pèrdua de control apareix, així com una sensació posterior d’estar molt ple i sentiments de culpabilitat o vergonya. De fet, sovint es fan d’amagat.

Les dietes restrictives, un factor de risc

“Una cosa que és comuna tant en els trastorns per afartament com en la bulímia és que són conseqüència d’una restricció alimentària prèvia”, explica Josep Toro, psicòleg, psiquiatre, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i ex-cap del Servei de Psiquiatria Infantil de l’Hospital Clínic. És a dir, la gana provocada per una dieta molt restrictiva pot dur a aquesta mena d’ingestes compulsives, que es poden acabar cronificant i que sovint tenen una funció més enllà de calmar la gana fisiològica, també serveixen com a via d’escapament de problemes emocionals. L’actor Hèctor Vidondo, que va sofrir el trastorn, explica que en el seu cas van aparèixer afartaments abans de la dieta, però també després. “Jo havia fet alguna dieta i no m’havia acabat de funcionar, i en aquests casos sempre acabes pensant que et falta força de voluntat”. De fet, havia fet una dieta que li havia fet perdre divuit quilos, però els va recuperar.

Segons Toro, poden aparèixer afartaments abans de la restricció, però amb la intensitat i freqüència suficients per a l’aparició del trastorn, pràcticament, sempre apareixen després de la restricció, de la dieta estricta. “Si no hi hagués dietes restrictives excessives, no apareixerien ni el trastorn per afartament ni la bulímia nerviosa”, explica. De fet, es calcula que prop del 50% dels caos d’anorèxia evolucionen cap a la bulímia, i en alguns casos cap al trastorn per afartament. El psicòleg i psiquiatre destaca també alguns trastorns associats, com ara el trastorn del control d’impulsos o el d’ansietat, a més d’una clara preocupació pel cos que sovint porta a les restriccions que després deriven en els afartaments. La majoria de pacients són dones, tot i que també pot afectar els homes, com en el cas de Vidondo, i en un 90% dels casos apareix un augment del pes.

“És com una addicció al menjar”

“Jo no m’hi vaig enfrontar fins que, preparant-me un paper per a una obra, vaig anar a petar a una pàgina web que parlava del trastorn, i m’hi vaig veure plenament identificat”, explica l’actor, que en aquella època tenia uns vint anys. “Va ser com treure’s una motxilla. Vaig dir als meus pares que necessitava ajuda i vaig començar un procés de teràpia que combinava teràpies individuals i grupals, amb persones que passaven pel mateix que jo, majoritàriament companyes. També estava assessorat per una nutricionista, però en cap cas va posar-me a dieta. La feina important és l’emocional.”

De fet, en el trastorn per afartament, com en la resta de trastorns alimentaris, la part visible, que és la relació amb el menjar, és únicament la punta de l’iceberg, i en la base hi ha malestars emocionals i de l’entorn, que són les qüestions que cal abordar. “T’adones que vas relacionant-te millor o pitjor amb el menjar segons com et trobis d’estable emocionalment. És com una addicció, però al menjar. Igual que un alcohòlic calma els seus malestars emocionals amb la beguda, en aquest cas, els calmes amb el menjar. I pots utilitzar-ho tant quan estàs malament com per celebrar alguna cosa.”

Toro ho defineix com una qüestió psicofisiològica. “En situacions de tensió, d’estrès, de preocupació, una part de la població menja més del compte, serveix per a mitigar l’ansietat i l’estrès. En canvi, hi ha una altra part que quan té estrès menja menys. Són diferències dels sistemes de neuroregulació de la gana.” El psicòleg i psiquiatre diu que en el tractament per a abordar el trastorn són importants dues coses: la línia del tractament del trastorn en si i la d’altres trastorns afegits. “Perquè el pacient aconsegueixi controlar-se, cal organitzar un pla personalitzat sobre els moments en què hi ha els afartaments, els horaris… Reprogramar-ho. No és igual un trastorn per afartaments nocturns, a mitjanit, que és molt típic en dones grans, que l’afartament d’una persona que entra en una pastisseria i compra deu croissants. I veure si l’individu té trastorn d’ansietat, simptomatologia depressiva, si passa una situació d’estrès…”

Vidondo explica que és un trastorn que es pot superar, com en el seu cas, però que cal estar alerta per evitar recaigudes: “El meu procés va durar dos anys i mig i el vaig acabar fa dos anys, però continuo una mica pendent, sobretot, del meu estat emocional, perquè no torni a passar. En aquest trastorn ets addicte a una cosa que no pots deixar, no és com un alcohòlic, que ha de deixar de beure completament. T’has d’enfrontar cada dia unes quantes vegades a la teva kriptonita.”

La cultura de la dieta i el paper de l’entorn

A més d’altres factors, la pressió estètica, la cultura de la dieta i la grassofòbia són elements centrals per a entendre el trastorn i, sovint, de maneres més o menys explícites, l’entorn de la persona els transmet. Estigmatitzar o prohibir aliments, així com assenyalar o culpabilitzar les persones grasses i obviar factors físics i emocionals són conductes habituals que no ajuden. “Tothom creu que té la solució, i la solució passa sempre per menjar menys i fer més exercici”, denuncia Vidondo. “Moltes vegades no és així. No sempre menjar menys vol dir aprimar-se. De fet, les dietes que no són restrictives funcionen millor. Caldria tenir consciència, com a societat, que no sempre qui està gras és perquè mengi més o faci poc exercici. Pot ser per un problema de tiroides o per moltes altres coses. I és perillós entendre sempre l’esport com una manera de superar-se, perquè quan intentes fer-ho i no et funciona encara t’enfonses més. També és important treure de l’imaginari col·lectiu que els afartaments són sempre de sucre, aquesta imatge de la persona grassa amb el dònut i aquest ‘has de menjar menys dolços’. En el meu cas, gairebé tots eren de salat.”

La desinformació i els prejudicis sovint duen a menystenir i invisibilitzar el trastorn, a pensar que no és un problema psicològic, sinó una qüestió de voluntat. “Cal que entenguem que no és un vici, no és un defecte, és un trastorn que requereix ajuda professional. I el primer és aconseguir que la persona reconegui que el té”, assenyala Toro. “Sovint és difícil de detectar, perquè tots coneixem persones amb sobrepès i ningú no pensa mai que pot tenir un trastorn per afartament. En la bulímia, que és encara més aparatosa, perquè inclou conductes de compensació com els vòmits, molt sovint les famílies triguen molt a assabentar-se.” També cal trencar el prejudici que els trastorns alimentaris només afecten noies adolescents amb un pes molt baix. Poden afectar persones de totes les edats i tots els cossos. De fet, el trastorn per afartament és més comú a partir dels vint anys.

Visibilitzar i conèixer el trastorn és clau per a poder-lo detectar i abordar, i és per això que Hèctor Vidondo explica la seva història sempre que surt el tema. “Quan es parla dels trastorns alimentaris només es parla de l’anorèxia i la bulímia, mai del trastorn per afartament, i també em plantejo que invisible que deu ser en persones que tenen un altre metabolisme i potser els costa més engreixar-se. Jo no he tingut mai vergonya de dir-ho, perquè he patit pel fet de no saber que el trastorn existia. Des que ho sé, intento fer-ne divulgació tant com puc, perquè aquesta primera part de culpa desaparegui de la gent que el sofreix.”

 

El periodista de la Directa Jesús Rodríguez és un dels nous exiliats a Suïssa arran de la causa judicial per terrorisme contra el Tsunami Democràtic. La instrucció esbiaixada del jutge Manuel García-Castellón l’ha empès a cercar refugi a Ginebra, on ha rebut el suport de més represaliats i ha tingut contactes amb relators de l’ONU. “Això és una causa general política i no té sentit intentar de defensar-nos en seu judicial”, explica a VilaWeb.

Rodríguez no avança què farà la seva defensa, però recorda que l’abril de l’any passat el jutge li va assegurar que no l’investigava pas, després de la publicació d’un article al diari El Mundo. A més, denuncia el joc que fan el PP, Vox i la cúpula judicial espanyola per fer avançar la causa sense cap mena d’escrúpol, una estratègia que defineix com “la plantilla basca”.

Així mateix, lamenta que s’hagi normalitzat l’espionatge i la intercepció de comunicacions privades per a perseguir periodistes, polítics i activistes. “En un d’aquests missatges [de WhatsApp], curiosament, hi apareix la paraula ‘Puigdemont’, i serveix per a imputar-me i alhora serveix per a assenyalar Carles Puigdemont com a membre de Tsunami”, afegeix.

—Fa quatre mesos que sou a l’exili. Com us va?
—Em va bé. He tingut la sort que he arribat a un país i a una ciutat on hi ha més persones exiliades de fa temps. He tingut la solidaritat de l’Anna Gabriel i de la Marta Rovira i la companyia d’en Ruben Wagensberg i de l’Oleguer Serra. Ha estat una arribada en companyia, i això ens ha ajudat molt a establir-nos vitalment, trobar habitatge i fer totes les gestions administratives i burocràtiques, que no han estat fàcils. Han estat setmanes de feina, però ho hem fet col·lectivament i ens hem ajudat. Això ha estat important. També hem trobat molta solidaritat de la gent compromesa que viu a Suïssa, de moviments, organitzacions i espais que ens han donat suport. I cal destacar-ho perquè a Catalunya això és molt desconegut.

—Com us ha condicionat personalment i professionalment?
—Els primers mesos la situació ha estat una mica d’expectativa, de veure com evolucionava la causa judicial i si el jutge s’atrevia a fer el pas de citar-nos a declarar a Madrid o no. Aquesta incertesa s’ha perllongat del novembre fins ara, però sí que vam decidir de sortir del país per començar a preparar el terreny en cas que s’hagués de consolidar la nostra situació. Això ens ha permès d’estabilitzar-nos abans no arribi la citació. La setmana passada vam rebre una comunicació prèvia, és a dir, la sol·licitud de localització: donar una adreça, que entenc que el jutge ho fa amb tota la intencionalitat de saber on som físicament. Aquesta ordre anava dirigida a nosaltres i a la Guàrdia Civil. Aquesta és la gota que ha fet vessar el vas, i hem decidit de fer públic el nostre exili i de refermar-lo com una decisió definitiva fins que no hi hagi un desenllaç segur amb la llei d’amnistia.

—Per què vau decidir d’anar-vos-en per Cap d’Any?
—Era just després de l’escrit al Tribunal Suprem, l’exposició raonada que va enviar el jutge García-Castellón [que ha fet que el tribunal es quedi la investigació de Puigdemont i Wagensberg]. Quan ho va fer, donava indicis clars que tenia la voluntat de continuar la causa més enllà que es tramités la llei d’amnistia i que la llei fos aprovada al congrés. A més, hem vist que a mesura que se’n modificava i pactava la redacció, ell adaptava de manera quirúrgica el contingut de les seves resolucions per aconseguir que la causa del Tsunami no quedés coberta per l’amnistia. Amb tota aquesta estratègia, acompanyada per Vox al tribunal i el PP al senat, veiem clar que es tracta d’una causa general política i que no té sentit intentar de defensar-nos en seu judicial.

—I per què Suïssa?
—Ginebra és seu de múltiples organitzacions de drets humans, però també de la defensa de la llibertat d’expressió i del periodisme. A més, és important l’històric de Suïssa amb relació a la causa catalana. L’Oficina Federal de Justícia s’ha posicionat unes quantes vegades sobre els fets de Catalunya. L’any 2018 i el 2019 hi va haver les primeres comissions rogatòries i, més recentment, n’hi ha hagut dues més en relació amb la Marta Rovira i en Ruben Wagensberg. I, per tant, tot aquest històric d’una lectura de causa general política, per part de les autoritats suïsses, és un element que també em porta a prendre aquesta decisió.

—Quines accions heu fet de l’exili estant?
—No podré entrar en detalls perquè són uns primers contactes, però et puc confirmar que ja ens hem posat en contacte amb relators de les Nacions Unides, tant de l’àmbit d’un ús abusiu de l’aplicació de la legislació antiterrorista com del dret de la informació i de la llibertat d’expressió. Això tindrà els seus fruits. Hi anem treballant nosaltres i organitzacions que ens acompanyen. A més, preparem una campanya a escala internacional en la defensa dels drets civils, polítics, periodístics. És un treball que ha estat fent Òmnium, Irídia i Novact, de fa anys, i que ara farà un nou impuls amb l’arribada dels nous exiliats.

—Hi ha coordinació entre tots els represaliats de la causa del Tsunami?
—Hi ha contacte i coordinació en relació amb el nostre establiment a Suïssa. Hi ha contacte i coordinació entre els imputats en aquesta causa. Ens hem trobat, hem parlat, hem compartit les nostres necessitats, la nostra mirada i la decisió que prendria cadascú. A més, hi ha un contacte entre els nostres advocats per a coordinar l’estratègia jurídica dins i fora del país.

—Us acusen de tenir informació amb antelació de les protestes del Tsunami.
—Tot plegat és molt esperpèntic. Cap de les actuacions que apareixen a la causa, en un context de separació de poder i respecte als drets fonamentals, no s’hauria fet. Som davant l’activitat lliure d’un periodista, un polític, un activista de drets humans… Però què ens trobem a l’estat espanyol? Es col·loca l’etiqueta de terrorisme per una protesta als carrers de Catalunya durant la tardor del 2019 i això fa que qualsevol moviment, qualsevol comunicació, qualsevol activitat relacionada amb aquells fets es miri amb la lupa de col·laboració amb el terrorisme o de contacte amb una organització terrorista, segons ells, el Tsunami Democràtic. A partir d’aquí, es desferma i s’acaba aplicant la plantilla basca a les protestes de Catalunya. Tot plegat entra en una dinàmica surrealista, esperpèntica, que no té cap sentit.

—En el vostre cas, sorgeix d’un whatsapp extret del mòbil de Josep Lluís Alay.
—Ho diem amb normalitat, pràcticament, oi? Que s’extreuen missatges de telèfons mòbils, que s’intercepten comunicacions, però això és molt greu. Hem normalitzat que la Guàrdia Civil hagi accedit a centenars i centenars de mòbils per extreure’n informació. En una d’aquestes comunicacions, en un d’aquests missatges, curiosament, hi apareix la paraula “Puigdemont”, i serveix per a encausar-me i alhora serveix per a assenyalar Carles Puigdemont com a membre del Tsunami. Ho fan servir amb els dos objectius.

—Què deia el missatge?
—Aquest missatge feia referència al fet que hi hauria unes mobilitzacions, que hi hauria uns talls de trànsit, uns actes… Són informacions que jo puc tenir per la meva activitat com a periodista, en el meu contacte amb les meves fonts. Eren dades que tenien centenars de periodistes a Catalunya en aquelles dates i que podien compartir amb qui volien.

—Creieu que el periodisme català és conscient de què significa per al sector aquest abús judicial?
—Hi ha una part del periodisme que n’és conscient i una altra part que no. Estem massa instal·lats també en la barricada de cada mitjà de comunicació i, per tant, aquí hi ha unes directrius ideològiques i polítiques que ho marquen tot. Hi ha periodistes que, tot i treballar en redaccions on no s’és conscient d’aquesta situació, intenten d’obrir una esquerda i plantejar un seguit d’alertes sobre el que passa. Però també n’hi ha d’altres que no. Tot depèn, també, de les circumstàncies personals de cadascú. Però parlem d’una causa judicial per terrorisme on apareixen el nom de vint-i-sis periodistes, sense haver estat encausats, però assenyalant-los de col·laboracionisme amb el Tsunami perquè rebien informació de les seves fonts i la difonien. Aquesta és la qualitat democràtica amb què treballa la Guàrdia Civil. I més enllà d’això, encara hi ha un altre fet prou greu.

—Quin?
—Les comunicacions interceptades, els missatges de mòbil, que consten en els informes de la Guàrdia Civil de periodistes, però també de polítics i activistes, han estat transcrits i bolcats a la causa judicial. I el jutge García-Castellón els ha lliurat a Vox. Crec que és la millor explicació del biaix que hi ha en la cúpula de la judicatura espanyola. Com es permet que una investigació absolutament prospectiva contra periodistes, polítics i activistes acabi amb el lliurament de tota la informació personal i política a Vox. El jutge i l’extrema dreta treballen de bracet.

—Ara fa un any García-Castellón va negar que us investigués.
—El mes d’abril passat va aparèixer un article al diari El Mundo que deia que jo era una de les persones investigades en la causa. Arran d’això, em vaig posar en contacte amb l’Audiència Nacional per mitjà del meu advocat, vaig presentar un escrit que es va registrar en el jutjat d’instrucció 6 i que ser respost pel jutge Manuel García-Castellón. Tinc una resposta signada per ell, en què em diu que no sóc una de les persones investigades. Aquesta resposta va arribar just després d’haver-se aixecat el secret de sumari.

—I què va canviar?
—El 6 de novembre va rebre un informe de la Guàrdia Civil que m’imputava a mi, imputava Carles Puigdemont i més persones que no eren ni investigades a l’abril. Quan fas una lectura de la descripció dels fets que fa la Guàrdia Civil, que posteriorment assumeix el mateix jutge, veus que les imputacions d’alguns de nosaltres són necessàries per a construir el relat que apunti a uns altres dels investigats, i especialment a Carles Puigdemont. En el fil de missatges que s’incorporen en l’informe definitiu, si no hagués aparegut la paraula “Puigdemont”, probablement, no haurien tingut cap element per a imputar-me.

—Formalment heu rebut una notificació que sou investigat?
—No he rebut cap comunicació formal de l’Audiència Nacional. Només tinc la resposta del jutge de l’abril del 2023. Posteriorment, m’han arribat informacions, però cap notificació, perquè no estic personat a la causa. Quan em diuen que no m’investiguen, l’abril passat, no em permeten de personar-m’hi i ho visc amb tranquil·litat. Malgrat els informes i articles de premsa que m’assenyalen, fins la setmana passada només havia arribat una cosa amb el meu nom i cognom, que és l’ordre de localització emesa pel jutge a la Guàrdia Civil i que m’han comunicat uns altres advocats que sí que hi estan personats.

—Us hi personareu ara?
—El meu advocat valora si s’hi persona per tenir accés a les actuacions i veure tots els moviments. Ara, el que no faré és donar la meva adreça al jutge. Ja li dic que perd el temps si em busquen al meu domicili de Barcelona o a la redacció de la Directa. S’ho pot estalviar, perquè no hi sóc. La meva adreça, que ell sol·licita, no la donaré, evidentment, perquè acabarà en mans de l’extrema dreta de Vox. No hi tinc gens d’interès.

—Què fareu si us citen a declarar?
—És una decisió que s’haurà de prendre en el moment concret i d’acord amb les circumstàncies del moment. No puc avançar ara mateix quina serà la decisió final, perquè poden passar moltes coses. Pot passar que aquesta citació arribi quan la llei d’amnistia ja sigui publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat, pot ser que arribi quan s’hagi plantejat una prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o hi hagi un recurs de les nostres defenses contra la no-aplicació de la llei. Hi ha moltes hipòtesis, el ventall és molt gran, i fan molt difícil de fer previsions del que pugui passar a partir d’ara. Només puc dir que, en tot cas, hem sortit fora del país per defensar-nos en llibertat i per establir una estratègia des de l’exterior. Quan arribin aquestes citacions, ho valorarem i prendrem una decisió amb els nostres advocats.

—Què us ha semblat la instrucció de la causa d’ençà del 6 de novembre?
—És una evidència que García-Castellón i Marchena treballen al servei del PP i de Vox. En qualsevol estat democràtic serien jutjats per prevaricació. Si ho expliques a advocats suïssos o d’altres països europeus, els mostres les declaracions i els posicionaments públics d’aquests personatges… Hauria suposat una crisi profunda en la cúpula del poder judicial. A l’estat això no passa. El Consell General del Poder Judicial els aplaudeix, els premia i els protegeix. En un escenari com aquest, no hi ha més opcions, únicament es pot lluitar des de l’exterior. Tot el que ha passat amb la causa, per mi, són coses previsibles. García-Castellón i Marchena actuen com a ariets de la dreta i l’extrema dreta. No fan res més que materialitzar les necessitats d’aquest espai polític en la causa judicial del Tsunami.

—Us heu sentit controlat o seguit aquests darrers mesos?
—No n’he tingut constància. Tampoc no apareix en la causa judicial cap ordre d’infecció del meu telèfon mòbil, ni d’intercepció legal de les meves comunicacions a través del sistema SILC [Sistema d’Intercepció Legal de les Telecomunicacions] de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, com sí que apareix amb altres persones. Jo no he detectat la presència de cap programari espia en el darrer any, però sí que he rebut missatges sospitosos. També he tingut la percepció d’una certa pressió, seguiment i observació d’agents de paisà i de la Guàrdia Civil.

—Confieu en l’aplicació de la llei d’amnistia?
—No és descartable, fins i tot és previsible, que alguns dels jutges de la cúpula del poder judicial espanyol prevariquin, és a dir, que intentin de boicotejar l’aplicació de la llei d’amnistia. En principi, amb la redacció actual quedem coberts i així ho llegeixen advocats i organitzacions de tot Europa. Ara bé, aquí hi entra la interpretació que en fan els jutges. García-Castellón i Marchena ho llegeixen a la seva manera, amb el biaix polític, de la seva condició de magistrats al servei d’una causa. Això fa que no puguem tenir cap garantia. Passa amb el Tsunami, l’operació Judes i en pràcticament totes les causes relacionades amb el procés.

—No us plantegeu cap horitzó de tornada?
—No podré tornar fins que no hi hagi unes garanties, i això es donarà per la via de l’aplicació directa de l’amnistia o per la via de l’aplicació en segon terme, és a dir, en resposta de la prejudicial que puguin presentar els jutges al TJUE, o per la via d’un possible recurs de les defenses al TC. Cada escenari té uns terminis diferents. Podria ser aquest estiu, en cas de l’aplicació directa, però pot superar l’any o l’any i mig si passa pels tribunals.

 

No som a “la Catalunya postprocés”, com se sol dir, sinó en una Catalunya postdemocràtica. Els ciutadans continuen votant en eleccions formals i el marge per a la llibertat d’expressió és molt ample, però el vot perd influència en les polítiques que després s’apliquen, la diversitat dels discursos de cada partit s’ha reduït, els representants són més connivents amb el poder econòmic o incapaços d’enfrontar-s’hi, i l’alienació digital aigualeix la capacitat d’organització. No és un fenomen nou en absolut, ni circumscrit a Catalunya –el politòleg anglès Colin Crouch ja encunyà el terme “postdemocràcia” l’any 2000, i la devaluació del vot i les inèrcies oligàrquiques fa molts anys que s’estudien–, però aquí el desballestament democràtic es percep amb una claredat especial, gràcies a la tríada entre la repressió tecnocràtica dels socialistes, el comunitarisme emocional dels convergents i la inhibició connivent i falta de valentia de l’esquerra.

El procés d’independència duia amb si una força d’apoderament i democratització tan grossa, si s’hagués aprofitat, que la patacada ha deixat un cràter proporcional, i tan innovadors com ho vam ser llavors en un sentit ho som ara en l’altre. Després del 2017, Catalunya ha fet una aportació particular a la tendència postdemocràtica de tot arreu d’occident, que és un desprestigi molt sofisticat de la idea de conflicte, la saba de qualsevol país lliure. Esquerra i Junts van desbrossar el camí atacant la noció de confrontació per excusar la seva reculada, i ara és Salvador Illa qui expressa millor aquesta idea, no tan sols perquè s’aprofita de la coacció nacional, sinó perquè tota la seva concepció de la democràcia es basa en la col·laboració entre els forts i els febles, cosa que, quan tens la força de part teva, és evidentment una enganyifa maquillada amb la retòrica del diàleg i la convivència.

Per a Illa, el consens no són les conclusions justes d’una discussió neta i franca que s’acorden per evitar la jungla. Per a Illa, el consens és una societat homogènia, sense tensions, on les polítiques públiques no han de tocar els interessos de ningú, on el pacte no sorgeix del debat sinó que li és previ. És la Reina Roja d’Alícia en terra de meravelles: “Primer la sentència i després el judici!”. Per això insisteix obsessivament en la col·laboració: sosté que vol fer confluir els interessos de treballadors i empresaris, d’independentistes i unionistes, de rics i de pobres, de patronals i sindicats. La idea de consens amaga sovint les imposicions, igual com la idea de neutralitat sol servir per a legitimar els límits que marca el poder. En vam viure un exemple de laboratori quan Ciutadans clamava que l’espai públic havia de ser neutral per arrencar-ne els llaços grocs i esborrar dels carrers els rastres de dissidència.

Illa no defensa la col·laboració entre adversaris perquè prefereixi enraonar civilitzadament en lloc de barallar-se, sinó perquè és la manera de guanyar sempre. Fins i tot ell mateix diu que no ha volgut fer oposició perquè no li agrada la paraula, i que s’ha estimat més ajudar Esquerra mentre construïa una alternativa. L’apologia del diàleg permanent no és una tàctica electoral, sinó la seva manera fonda d’entendre la política. La prova és que el PSC fa exactament igual en l’àmbit econòmic. La narrativa socialista de la cooperació ignora expressament les condicions en què es fabriquen aquests consensos aparents. Si has de pactar com repartir el menjar, no és igual si passes gana que si tens deu quilos d’hamburgueses a la nevera, però, per a trobar solucions en habitatge, el PSC vol col·laboració entre llogaters i fons d’inversió; per trobar solucions al problema de l’aigua, col·laboració entre Agbar i els usuaris que obren l’aixeta.

Les coses podrien haver anat diferent. Com escriu Lluís Calvo al seu darrer assaig, El segrest de la política (Anagrama), “molta gent dubitativa sobre la necessitat de la independència, o bé directament en contra, va participar en l’organització del referèndum, ja sigui en qüestions logístiques, defensant les urnes o bé amb la seva presència al llarg del dia”. En un moment de regressió democràtica global, Catalunya havia obert una escletxa de participació ciutadana, amb una incidència real sobre la política institucional. Després d’hissar la bandera blanca, Esquerra i Junts també es van posar a remar de seguida per tapiar aquesta escletxa: els primers, perquè per tallar el bacallà es van hipotecar amb els mateixos a qui diuen combatre; els segons, perquè omplen de sentimentalisme populista el mateix que els socialistes omplen de falsos consensos. Illa no és tan sols l’enviat de Madrid, sinó el fill de l’autoritarisme al qual Esquerra i Junts s’han aferrat per protegir-se.

A tot occident la tendència és la polarització contra l’extrema dreta, encara que sigui falsa: Pedro Sánchez va guanyar gràcies a l’espantall de Vox; Joe Biden, gràcies a la por d’un segon mandat de Donald Trump; Emmanuel Macron, per a frenar Marine Le Pen. Els partits d’ordre d’occident es mantenen a la contra d’adversaris terrorífics i apocalíptics. Aquí, els ciutadans segueixen el mateix patró quan voten per Madrid –on perceben que hi ha el poder autèntic– i per això Catalunya va lliurar el govern espanyol al PSOE. A la Generalitat, en canvi, la recepta que ens ofereix el sistema és un bipartidisme creixent entre el PSC i Junts, dos partits buits de contingut, i al lateral Esquerra, que només sap subordinar-s’hi. Tal volta il·luminem el camí d’una Europa on, mentre prediquen el retorn del feixisme, s’acosta una litúrgia de la tecnocràcia que consolida les oligarquies i els votants perden encara més capacitat de decisió.

El partit del silenci | Article d’Ot Bou

A l’aula pluricultural és força habitual sentir diferents maneres de parlar la mateixa llengua. Això ens confronta inevitablement amb les idees preconcebudes sobre com ha de ser la competència oral en una llengua per poder parlar d’un aprenentatge exitós. Ens hem de preguntar si l’excel·lència en l’àmbit lingüístic ha de passar pel domini oral normatiu, és a dir, un català sense interferències ni “accent”, o si, al contrari, la pronúncia pròpia de cada parlant s’ha d’entendre com a continu que reflecteix el patrimoni lingüístic i cultural mundial. Si volem valorar aquest patrimoni, què esperem de la competència fonètica d’un aprenent de català, independentment de la seva edat i el nivell d’estudi? Aquesta pregunta no només afecta el professorat de llengües com jo, sinó tots els ciutadans que, inevitablement, valoren o desestimen els esforços dels aprenents d’alguna manera o altra.

Les idees preconcebudes que envolten l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües són nombroses i es basen, com passa sovint, en els prejudicis més arrelats a la societat. A tall d’exemple, vegem una contradicció específica que es dóna en la percepció dels “accents” al territori de parla catalana: quan detectem una manera de pronunciar el català diferent de l’esperada en un parlant “nadiu”, acostumem a parlar d’accent “estranger” si atribuïm la pronúncia al fet que l’alumnat té una llengua familiar diferent del català i el castellà. Aquesta denominació, que sovint es fa servir amb connotacions polítiques, se centra en el suposat tret de “ser estrany” o “ser de fora”. En canvi, no tenim tan clara la designació quan es tracta d’alumnat castellanoparlant. Estem davant d’un sociolecte, és a dir, una varietat interna a la llengua, pròpia d’un grup social determinat? Es pot dir “accent de castellanoparlant”? Aquest accent, si és causat per una llengua familiar diferent del català, no s’hauria d’anomenar accent “estranger” també? L’accent de persones nascudes als Països Catalans que presenten qualsevol tipus d’interferència deguda a les llengües familiars o d’origen, com s’anomenaria?

El concepte “accent estranger” esdevé paradoxal si el parlant en qüestió és nascut en territori catalanoparlant, però presenta una clara variació “no autòctona” en la pronúncia. En efecte, com ja hem dit més amunt, es tracta d’un concepte amb un rerefons dubtós, polititzat i poc específic, justament perquè la gran varietat de pronúncies d’una mateixa llengua que conviuen avui a la majoria de societats del món fan impossible la seva definició inequívoca. En aquest sentit, els mateixos catalanoparlants autòctons presenten “trets” de la llengua majoritària (generalment, el castellà o el francès). És més, les variacions fonètiques del català recollides a la normativa vigent als diferents territoris de parla catalana són tan diverses que ens podem trobar dificultats de comprensió entre parlants de diferents regions.

Més enllà de la convivència del català amb les llengües majoritàries, cal revisar les interseccionalitats que afecten els parlants d’altres llengües o d’altres varietats del castellà, com poden ser les de qualsevol persona provinent de països de Sud-amèrica o de Ceuta i Melilla. Fa poc, un alumne d’origen colombià em va dir que no distingia entre essa sorda i essa sonora, en cap de les llengües que parlava (anglès, català i castellà). Vaig preguntar-li si entenia la diferència entre els dos sons que havíem ensenyat a classe i em va respondre de manera afirmativa. Aleshores –li vaig dir–, no és ni correcte ni incorrecte com parles en català i en anglès, simplement no és normatiu. Malgrat la meva resposta ràpida i segura, m’hi vaig quedar rumiant. Realment, puc animar l’alumnat a parlar “com vulgui”, mentre domini la normativa i pugui accedir-hi quan calgui a través de la reflexió metalingüística?

Vet aquí una problemàtica que em trobo cada dia a l’aula com a professora de català en un institut d’un barri on aquesta llengua és la veritable llengua “estrangera”: és just premiar amb millors notes aquells que tenen almenys un familiar catalanoparlant i, per tant, poden accedir a sons normatius amb més freqüència? És raonable esperar una pronúncia normativa de tots per igual? Segons estudis sobre l’adquisició de segones llengües, l’aprenent d’una L2 triga entre quatre i deu anys a tenir una competència lingüística igual o semblant a la dels seus companys nadius (Thomas i Collier 1997; Hakuta, Butler i Witt 2000). Sí, els castellanoparlants nascuts a terres catalanes també, en cas que no hagin estat exposats al català al seu entorn. Evidentment, pel fet d’haver-hi semblances òbvies entre ambdues llengües, hi ha cert avantatge davant de parlants de llengües més llunyanes.

Des de la hipòtesi de la interdependència lingüística de Cummins (1979), es va començar  a considerar que qualsevol llengua que parlem té una part compartida sota la “superfície”, una competència subjacent comuna. Segons aquesta hipòtesi, els aspectes com la competència oral normativa representen una part més aviat superficial del domini lingüístic general i la seva interpretació com a indicadors de la capacitat cognitiva de l’alumnat és un error freqüent en l’ensenyament de segones llengües (Cummins 1981). El domini lingüístic en qüestions morfosintàctiques o lèxiques, en canvi, recorre en gran mesura a la competència subjacent comuna descrita per Cummins. És per això que un dels enfocaments més importants en l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües ha de recaure en la reflexió metalingüística, sobretot en l’alumnat adult i el de secundària.

Queda clar que enmig de la declarada crisi del sistema d’immersió lingüística, cal reflexionar sobre la possibilitat que el domini funcional d’una llengua no hagi de passar necessàriament per una pronúncia perfecta. La suposició que l’aprenentatge de llengües ha de culminar en un domini sense accent és una idea basada en les creences de societats tradicionalment monolingües. La realitat plurilingüe de països de l’Àfrica o el Pacífic, però, ens ensenya que és possible parlar diferents llengües amb naturalitat, sense implicar-ne el domini a la perfecció o sense “accent”.

En contrast amb aquesta realitat, la creença cultural estesa al nostre voltant més immediat que postula la necessitat de dominar una llengua a la perfecció es recolza fonamentalment en el paper de la llengua escrita. Si ens la mirem de prop, però, veurem que es tracta d’un simple prejudici: millor saber escriure que ser analfabet (o dominar llengües que no tenen sistema d’escriptura), millor fer ús de llengües orals que de llengües de signes, millor parlar dues o tres llengües perfectament que parlar-ne deu de dominades a escala de comunicació funcional. Cap d’aquestes jerarquitzacions es pot mantenir des del paradigma de la linguodiversitat, afirmativa cap a les diferències culturals i lingüístiques i la combinació de totes elles.

Encara no tinc una resposta clara a la pregunta sobre com exactament hem d’ensenyar el català dins aquest context de convivència tan divers i dins de quins límits hem d’exigir el compliment de la normativa oral en català. Això sí, cal tenir present que quan jutgem una persona per la seva manera de pronunciar el català, alhora jutgem una possible manifestació identitària a través de la llengua. Si obviem aquest fet, és probable que sigui en detriment de la convivència amb respecte mutu i, molt probablement, en detriment de l’aprenentatge. Si com a societat fem ús de la normativa lingüística com a instrument d’opressió, renunciem al poder unificador de la comunicació. És l’hora de treure la pols als mètodes d’aprenentatge de llengües i de canviar la perspectiva, d’obrir la porta a la nova generació que abraça les seves diferències en lloc d’amagar-les. Perquè és igual d’etnocèntric demanar que es parli català “perfecte” que demanar que la gent no es vesteixi d’una certa manera que expressa identitat cultural o religiosa. Per conviure hem de ser permissius amb la diferència i trobar noves maneres d’ensenyar que no es regeixin per la llei del més fort.

Alina Moser és professora de català a secundària i membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)

Llistes continuistes, partits que incorporen noves personalitats, candidatures noves. A les eleccions a Catalunya del 12 de maig, s’hi presentaran vint-i-una candidatures de tots els colors. Al marge dels vuit partits que actualment tenen representació al parlament, n’hi ha una dotzena més que es presenten a les eleccions al parlament. Hi ha vuit candidatures independentistes i hi ha alguns partits que han canviat de marca, com ara Junts o els Comuns.

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Les llistes les han d’acabar de validar les juntes electorals de les demarcacions, que s’encarregaran de detectar si hi ha irregularitats. I hi ha unes quantes curiositats, com per exemple, partits amb un únic candidat, diputats que canvien de partit, un cosí del president Pere Aragonès com a candidat d’un partit d’extrema dreta, o diputats veterans que deixen la política.

El mateix cap de llista a les quatre demarcacions

Llistes a les quatre demarcacions, però amb tan sols un únic candidat, i el mateix a tot arreu. Així s’ha presentat Partit Univers Català (P1C) a la junta electoral de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, tal com consta en la documentació oficial. El candidat és Ramon Carner Alivés. És una qüestió totalment inviable, atès que tan sols es pot presentar en una única demarcació.

Dos dies després d’haver-se publicat les candidatures, les juntes electorals de les demarcacions comunicaran les irregularitats trobades o denunciades en les candidatures. La proclamació oficial de les candidatures serà el dilluns 15 d’abril, tal com consta en el calendari electoral.

Segons la candidatura de Ramon Carner, un cop les signatures hagin estat validades, s’iniciarà un procés de primàries intern per a elegir la resta de candidats. Segons que explica Carner a VilaWeb, s’ha posat ell mateix a totes les llistes per no revelar els candidats que formaran part del procés de primàries.

De S’ha Acabat a Vox: els vasos comunicants de l’extrema dreta espanyola

El partit d’extrema dreta espanyola Vox sempre ha tingut molt bona sintonia amb l’entitat S’ha Acabat, un col·lectiu estudiantil ultraespanyolista amb presència a unes quantes universitats. El cap de llista, Ignacio Garriga, ha estat un dels polítics que més suport ha expressat a l’entitat, sobretot quan hi ha hagut protestes contra el col·lectiu. I aquest discurs d’extrema dreta i espanyolista que comparteixen ha tingut premi: l’ex-presidenta de l’entitat Júlia Calvet serà la número 6 de la llista de Vox per Barcelona. L’objectiu és ben clar: captar el públic juvenil.

Calvet, de l’any 2001, ha estudiat dret a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i fa un any, el març del 2023, va fotografiar-se, amb un somriure d’orella a orella, al Valle de los Caídos. La fotografia la va penjar el diputat de Vox Alberto Tarradas al seu compte d’Instagram amb el missatge “el patriotisme és alegria”. “Ho repetirem aviat!”, va comentar Calvet. “Un gran cap de setmana! Quan vulgueu!”, va respondre Tarradas.

Les restes del dictador Francisco Franco van ser exhumades el 2019 del Valle de los Caídos. Les restes del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, van ser exhumades el 24 d’abril de 2023. Hi eren d’ençà de l’any 1959 i es van desplaçar al cementiri de San Isidro, a Madrid, després d’un acord entre els familiars i el govern espanyol.

Diputats que canvien de partit

En les llistes que han presentat els partits a les juntes electorals de les demarcacions, hi consten uns quants noms que han canviat de partits aquests darrers anys. Un dels més destacats és el de Clara Ponsatí, que s’ha deslligat completament de Junts per Catalunya i ha optat per presentar el seu projecte polític, Alhora, juntament amb Jordi Graupera. La llista incorpora tota mena de personalitats i referents de l’àmbit cultural: Miquel de Palol i Carlota Gurt clouran la llista de Barcelona. La de Girona comptarà amb l’escriptora Dolors Oller i el poeta Narcís Comadira. A Tarragona, tancaran la llista l’escriptor de les Terres de l’Ebre Joan Todó i el compositor Joan Magrané; i a la demarcació de Lleida la tancaran l’escriptora i historiadora de l’art Maria Garganté i el músic Roger Mas. L’actor Joel Joan també anirà a la llista de Barcelona de número 10.

Hi ha més polítics que han canviat de partit. El consell de Drets Socials, Carles Campuzano, va fer la seva carrera política Convergència Democràtica de Catalunya (CDC); fou diputat tant al parlament com, sobretot, al congrés espanyol; va participar en la fundació del Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) i en fou portaveu a Madrid fins el 2019. El 2020, es va donar de baixa del partit. Ara anirà de número 7 a la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) com a independent.

El conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, fou un dels rostres més visibles dels governs tripartits. Conseller de Política Territorial i Obres Públiques entre el 2003 i el 2010, conseller de la Presidència el 2006 i portaveu del govern del 2003 al 2006. Abans havia estat batlle de Girona pel PSC, del 1979 al 2002, i president de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) del 1981 al 1995. També fou diputat del PSC al Parlament de Catalunya, on va ser president del grup parlamentari i portaveu en unes quantes etapes. Va deixar la militància al PSC el 2015, després d’una llarga trajectòria al partit. Ara tancarà la llista d’ERC a Girona.

L’ex-pres polític que torna a la primera línia política

L’ex-conseller de Territori i ex-pres polític Josep Rull tornarà a la primera línia política. Serà el número 3 de la llista de Junts+ Puigdemont per Catalunya i anirà seguit de la presidenta del parlament, Anna Erra, i el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet. Són els noms que seguiran els de Carles Puigdemont i l’empresària Anna Navarro, que encapçalen la llista per Barcelona a les eleccions a Catalunya.

Abans que Carles Puigdemont decidís de ser el candidat a les eleccions a Catalunya, feia temps que Josep Rull era el nom que semblava que tenia més consens dins Junts. A diferència de Jordi Turull, que manté la pena d’inhabilitació, Rull se’n va alliberar amb la supressió del delicte sedició. Rull és president del consell nacional de Junts. Feia temps que era en una segona línia de projecció pública, però ha mantingut presència territorial i suport intern.

El rerefons del retorn de Rull de bracet de Puigdemont

El cosí del president Aragonès, de número 2 d’Aliança Catalana

El partit d’extrema dreta de Sílvia Orriols, Aliança Catalana, es presenta a les quatre demarcacions. A Barcelona, de número 2 hi haurà Jordi Aragonès, que és cosí del president Pere Aragonès.

Aragonès, també de Pineda de Mar (Maresme), com el president, és un dels fundadors del partit i n’és considerat l’ideòleg. És graduat en història per la Universitat de Barcelona (UB) i ha militat a Unió de Joves, la branca juvenil d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), i a UDC com a tal. També ha estat un dels fundadors del Moviment Demòcrata Català, juntament amb l’ex-batlle de Vic Josep Vila d’Abadal.

Diputats veterans que deixen la política

Hi ha uns quants polítics veterans que no aniran a les llistes de les eleccions catalanes del 12 de maig. En el cas del PSC, destaquen dues figures històries. Són Assumpta Escarp, diputada al parlament d’ençà del 2015 i ara vice-presidenta segona del parlament, i Jordi Terrades, que és a la cambra catalana d’ençà de l’any 1999, fa vint-i-cinc anys.

A ERC, també hi ha dues figures destacades que no consten en les llistes. En aquestes eleccions no es presenten qui va ser número 3 ara fa tres anys, el conseller d’Empresa Roger Torrent, ni tampoc la vice-presidenta del parlament, Alba Vergés, que en va ser la número 6. En els seus llocs hi ha Josep Maria Jové i la consellera de Territori, Ester Capella, respectivament.

Recortes Cero, entitat pionera contra la independència

L’agrupació electoral Recortes Cero fa temps que es presenta a les eleccions catalanes. Sempre aconsegueix uns resultats molt minsos. En les eleccions del 21 de desembre de 2021, per exemple, va obtenir 10.114 vots, un 0,23% del total dels vots. Té per eixos principals la redistribució de la riquesa i, com bé indica el nom, la fi de les retallades. Però l’agrupació creu en unes quantes coses més.

L’agrupació està totalment en contra de la independència de Catalunya i l’any 2017 va ser una de les primeres entitats que va engegar una campanya contra el moviment independentista, en un moment en què els partits havien començat a bellugar-se per anunciar com prepararien la campanya del referèndum del Primer d’Octubre. La campanya la van plantejar per frenar allò que anomenen el “projecte de divisió representat pel govern de Puigdemont”.

L’agrupació, aparentment, està a favor del dret d’autodeterminació, però no veu amb bons ulls el referèndum perquè, segons que diuen, és encapçalat per aquells que fomenten la divisió i l’enfrontament. “És un projecte promogut per Artur Mas i Carles Puigdemont que són, com Rajoy, cares de la mateixa moneda, la moneda de la banca i del gran capital”, deien el 2017. “L’esquerra no és que no ho pugui compartir, és que ha d’estar al capdavant de la denúncia dels projectes independentistes. Perquè atempten contra els interessos del poble treballador”, detallen a la seva pàgina web.

 

The Washington Post · Emmanuel Felton, Rachel Hatzipanagos

Gairebé trenta anys després, el judici per assassinat contra O.J. Simpson a Los Angeles continua evocant emocions fortes. Alguns en recorden el guant. Uns altres, la persecució policíaca, o la cobertura televisiva minut a minut. Però per molts nord-americans, el cas de Simpson també serà recordat per haver palesat les profundes divisions que hi havia –i encara hi ha– entre els nord-americans blancs i els nord-americans negres.

L’opinió de la nació sobre l’absolució de Simpson, l’any 1995, de l’assassinat de la seva ex-dona, Nicole Brown Simpson, i d’un amic seu, Ronald Goldman, va dividir-se, principalment, segons les divisions racials als Estats Units, per bé que el temps ha ajudat a acostar posicions. Simpson va morir aquest dimecres, 10 d’abril, a 76 anys.

El tracte dels mitjans i la policia a Simpson durant el judici –que començà poc després de l’absolució dels quatre agents de policia que havien apallissat el ciutadà negre Rodney King l’any 1992, i també de l’assassinat, l’any abans, de l’adolescent negra Latasha Harlins a mans del dependent d’una botiga de Los Angeles– va ser vist per molts membres de la comunitat negra com una prova que ni tan sols els afroamericans més famosos i rics podien escapar del racisme als Estats Units. Ho afirma Amilcar Shabazz, professor d’Estudis Afroamericans de la Universitat de Massachusetts a Amherst.

“Quan es va saber el veredicte, en un costat de la pantalla hi havia gent blanca capcota i plorant, i, en l’altre, gent negra saltant d’alegria”, explica.

Aquestes divisions racials persisteixen avui, assegura. “Per molt que fem veure que les hem redreçat, aquestes divisions romanen. Continuem recorrent a la raça i al racisme a la primera de canvi”, afegeix.

James Lance Taylor, professor de ciència política a la Universitat de San Francisco, afirma que, encara que els mitjans informessin aleshores sobre les divisions racials en la resposta als veredictes, la qüestió és més complexa que no podria semblar. “Molts milions de negres pensaven que O.J. Simpson era culpable”, afirma Taylor.

Vint anys després del veredicte, una enquesta publicada el 2015 per The Washington Post i ABC News revelà que els nord-americans negres continuaven essent menys propensos a creure que Simpson era culpable en comparació amb els nord-americans blancs, encara que l’escletxa havia començat a reduir-se en relació amb el sondatge anterior, del 2007. L’any 1997, un 31% dels nord-americans negres deien que estaven “completament” o “força” segurs de la culpabilitat de Simpson. El 2015, aquest percentatge havia augmentat fins a un 57%. En comparació, un 83% dels nord-americans blancs deia que Simpson era culpable el 2015, la mateixa proporció, aproximadament, que l’any 1997.

No és que els negres hagin canviat d’opinió sobre la innocència de Simpson, diu Taylor. “Crec que avui, a les perruqueries, els negres diuen: ‘Ell es va sortir amb la seva, però la policia es va sortir amb la seva matant molts més de nosaltres’. Aquesta és la mentalitat”, diu.

Taylor vivia a Los Angeles durant aquella època, i explica que recorda el dia en què Simpson va intentar d’eludir la policia en una persecució per carretera, i que desenes de milers de persones –entre els quals hi havia molts blancs– van aplegar-se al carrer per animar l’atleta en la seva fugida. “Som-hi, O.J., som-hi”, recorda que cridaven.

Però molts nord-americans negres ja sentien que Simpson havia donat l’esquena a la comunitat negra fins i tot abans del judici, segons que explica Taylor.

La policia de Los Angeles va preparar-se per possibles disturbis en cas que Simpson fos condemnat. “Però no és que la comunitat negra estimés l’O.J. fins al punt de sortir als carrers a cremar-ho tot si era condemnat. L’O.J. tan sols era una extensió de la polarització general entre l’Amèrica negra i les forces de seguretat”, diu Taylor.

Kevin B. Blackistone, comentarista a l’ESPN i professor de periodisme a la Universitat de Maryland, va escriure en una columna de The Washington Post l’any 2016 en què deia: “Simpson no va transcendir la seva raça, sinó que va escapar-ne. Ell venia de la part més humil i amb més afroamericans de la ciutat, però la seva capacitat atlètica el va dur a una de les universitats de blancs més exclusives de Los Angeles.”

Amos Brown, reverend de la Tercera Església Baptista de San Francisco i amic personal de la mare de Simpson, explica que li resulta difícil separar els crims de l’estrella del futbol americà dels problemes als quals va haver de fer front durant la seva vida, incloent-hi la violència constant al seu barri quan era jove.

Simpson va ser presentat a una nova audiència l’any 2016, quan dues sèries de televisió sobre l’ex-jugador van captivar una generació massa jove per a haver-lo conegut per les seves fites atlètiques.

Phillip Lamarr Cunningham, professor assistent de comunicació a la Universitat Wake Forest, explica que molts dels seus estudiants veuen a Simpson com una figura del true crime, en compte de l’atleta que ell recorda.

Cunningham, que era jove durant el judici, explica: “Com tothom, vaig haver de bregar amb la possibilitat que hagués comès el crim.”

Los Angeles era un polvorí en el moment del judici, encara commocionada per l’absolució dels policies que havien apallissat Rodney King i per altres casos de tensió racial, recorda Marc Watts, que va cobrir el judici de Simpson per a la CNN.

“Molts afroamericans van veure el veredicte com una revenja”, diu Watts. Per a molts afroamericans, segons que explica, el judici va girar entorn del testimoniatge del detectiu Mark Fuhrman, que va negar haver utilitzat cap insult racista en la seva declaració davant el jurat. Tanmateix, l’equip de defensa de Simpson va presentar enregistraments en què se sentia Fuhrman fer servir la paraula unes quantes vegades.

“Aquell va ser el dia en què vaig sentir que el jurat, en el qual predominaven els afroamericans, s’empassava la idea que Fuhrman era un racista sense escrúpols”, diu Watts.

Alhora, Watts diu que no oblidarà mai el dia del veredicte, el 3 d’octubre de 1995, i recorda que va sentir el clam de la multitud que s’havia aplegat fora del tribunal en el moment de l’anunci. Quan va arribar a casa aquella nit, va veure a les notícies les reaccions d’alegria dels negres –i les de frustració dels blancs– pel veredicte.

“Aleshores ja vam veure que el nostre país estava tràgicament polaritzat del punt de vista racial”, diu Watts. I afegeix: “Això continua essent cert avui dia.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

De segur que heu viscut centenars de vegades una situació com aquesta: n’hi ha dos que parlen i, en un moment determinat, l’un diu, tot resignat: “Què hi farem?” No espera cap mena de resposta, però l’altre, com si fos un joc, replica: “Mala cara quan morirem.” D’això se’n diu retruc o resposta de rebot. En la nostra llengua en tenim molts i són un autèntic tresor popular. A més, com que tenen un origen vivaç i directe, se’n continuen creant. Són, comptat i debatut, expressions col·loquials –molt sovint vulgars– que no podem deixar perdre. Avui en veurem una tria.

Els retrucs més coneguts… i amb cua

Hi ha retrucs que són molt coneguts, com el que acabem de veure. O bé com tots aquests altres. Si alguns no els heus sentits, segurament és perquè n’hi ha que s’han difós en una àrea del país i no a tot arreu.

—Tinc gana! —Menja’t una cama! 

—Tinc fam. —Pega un bram.

—Tinc set. —Jo en tinc vuit i encara no bec.

—Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer.

—I ara què fem? —De la palla fem.

—Què passa? —Un burro per la plaça.

—Què dius? —Miranius.

—Què deies? —Miraneies.

—Què diuen? —Que sense menjar no viuen.

—Quina hora és? —L’hora de comptar diners.

—Què farem? —Farem foc o fugirem!

—Ai, Senyor! —Quanta roba i quant poc sabó.

—Cauen gotes. —No cauran pas totes!

—T’ho juro! —Que cinc pessetes fan un duro.

—Bon dia i bona hora. —I bona mort quan sigui l’hora.

—Una aranya! —Fot-li castanya!

—Ai! —Cebes amb tall.

—Què t’han portat els Reis? —Una nina, un ninot i un calbot!

“Tururut!”: vint interjeccions genuïnes

Algunes d’aquestes respostes tenen una mena de cua, la contrarèplica:

—Què hi farem! —Mala cara quan morirem! —Però com que no ens la veurem…

—I ara què fem? —De la palla fem. —I del fem ja ho veurem.

—Ai, Senyor! —Quanta roba i quant poc sabó —I tan neta que la volen!

—Tinc gana! —Menja’t una cama! —I si no en tens prou, menja’t un bou.

—Què deies? —Miraneies. —Digues a ton pare que t’estiri les oreies.

—Quina hora és? —L’hora de comptar diners. —Els que en tenen.

Desvergonyits, escatològics, irreverents…

Alguns retrucs són poc amables, fins i tot barroers. I n’hi ha qui-sap-los de vulgars o escatològics. Avui probablement es considerarien políticament incorrectes, però el cas és que no fa pas tants anys eren respostes molt corrents, fins i tot d’un pare o una mare al seu fill. Respostes com aquestes:

—Què tens? —La boca plena de dents!

—Tinc set! —Pixa a la taula i beu a galet!

—Catorze. —Agafa un cagarro i esmorza.

—Tinc calor. —Posa el cul a la frescor.

—Quina pena! —Portar el cul enganxat a l’esquena.

—De veres? —Com si menjares peres i les cagares senceres!

—Què passa? —Que la burra s’escagassa.

—Què busques? —Un cagarro amb dues fustes.

—Què? —Merda amb cafè!

—A on? —A on caga Ramon.

—Merda! —Beu-te-la!

—Què diu? —Que la figa és per al piu!

—Bona nit. —Pixa’t al llit. —Totes les puces al teu melic.

—Saps què et dic? —Que si és merda clara hi posis el dit.

Merda!: la paraula de les mil cares

Variants a desdir

Per poca recerca que facis, t’adones que els retrucs tenen moltes variants. N’hi ha que probablement són geogràfiques i n’hi ha que no:

—Tinc fam! —Pega un bram. / —Pega’t un mos al cul i menjaràs carn!

—Tinc set! —Pixa a la taula i beu a galet! / —Pixa i beu al gallet! / —Pixa i beuràs calentet! / —El càntir és buit i com que és nou, encara es deu.

—Què passa? —Un burro per la plaça. / —Que la burra s’escagassa / —Un cagarro per la bassa. / —Un burro per la bassa. / —Que el campanar és més alt que la plaça.

—Tinc fred. —Arrima’t a la paret! / —Embolica’t en un pet.

—Bon dia i bona hora. —I bona mort quan sigui l’hora. / —I a dormir quan sigui hora.

—Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer. / —Trempar, riure i quedar bé.

—Quina hora és? —L’hora de comptar diners. / —Tres quarts de fusta i un tauló.

—Saps què et dic? —Que si és merda clara hi posis el dit. / —Que aquí hi tinc el melic.

—Què t’han portat els Reis? —Una nina, un ninot i un calbot! / —Una nina, un ninot i un castanyot! / —Una nina, un ninot i un carxot! / —Una mosca, un mosquit i un pessic.

—Què? —Merda amb cafè! / —Un cagarro sencer.

Segurament el retruc amb més variants és la resposta a “Què hi ha per a dinar?” (o “per a sopar?”, tant se val). N’hi ha d’innocents, com ara:

—Cançons i violes.

—Un plat d’aigua amb forquilla.

Però també n’hi ha de porques, com ara:

—Pets amb merda i bacallà.

I, sobretot, hi ha tot un reguitzell de retrucs amb parany, és a dir, respostes inintel·ligibles que diem perquè l’interlocutor no ens entengui, ens demani aclariments i ens el puguem rifar. Com ara:

—Què hi ha per a dinar?

—Brundes.

—I què són les brundes?

—Cagarros amb fundes.

Heus-ne ací unes quantes variants:

—Brundes. —I què són les brundes? —Et poses el dit al cul i et llepes les ungles.

—Gresos. —I què són els gresos? —Els cagarros dels francesos.

—Gresos. —I què són els gresos? —Els collons dels pagesos.

—Astoraques! —I què són les astoraques? —Pius com estaques!

—Xescos. —I què són els xescos? —Cagarros frescos!

—Jumbets. —I què són els jumbets? —Llufes i pets.

—Tibaltes. —I que són les tibaltes? —Merdes així d’altes.

—Barbassos. —I què són els barbassos. —Cagarros com braços.

—Ganguets. —I què són els ganguets? —Els collons dels flarets!

Deu refranys catalans intraduïbles

Ja ho veieu. Moltes vegades ens pensem –o ens fan creure– que tenim una llengua ensopida, poc expressiva. I sovint recorrem al castellà per a riure o fer riure. Doncs aquest article serveix per a demostrar que el català és una llengua versàtil com qualsevol altra i carregada d’ironia. Tot això ho devem als nostres avantpassats i la nostra responsabilitat és no malmenar-ho.

En voleu més? 

Fa poques setmanes vam parlar de dos llibres que incloïen respostes de rebot, però mirant per les xarxes trobarem piulets i articles que en recullen i en comenten, com ara aquests:

–Els retrucs i la cultura de la procacitat, article de Vicent Marco a Culturplaza (27.4.21).
–Etnopoètica: els retrucs i Retrucs II (ampliació), articles de Joan Calsapeu al bloc Ucronies (18.3.12 i 11.11.13).
–Què dius? Miranius! Els retrucs, article del CNL Osona al 9 Nou (4.5.21).
–Piulet del Valencià de Categoria (@terraferit), amb moltes respostes (1.4.21).
–Piulet de l’Optimot, amb moltes respostes (10.3.2022).

I vosaltres, que en sabeu més? Expliqueu-nos-ho en un comentari, o bé a Twitter.

El dissenyador de moda italià Roberto Cavalli s’ha mort a Florença a vuitanta-tres anys després d’una llarga malaltia per la qual la seva salut havia empitjorat dràsticament aquestes darreres setmanes. Cavalli va començar a dedicar-se a la moda de molt jove i el 1970 va crear la seva pròpia marca, que destacava per la creativitat i que va tenir un gran impacte a les passarel·les més prestigioses del món. El dissenyador feia ús de les pells i dels brodats i destacava pels seus vestits llargs, amb transparències i vistosos escots que han marcat una època en la moda internacional. El dissenyador va vendre la marca el 2015, quan es va retirar. A més, va ser el fundador d’una línia jove, Just Cavalli, el 1998 i de la divisió Roberto Cavalli Home. Nascut a Florença, Cavalli deixa sis fills, un d’ells de tan sols un any, i la seva parella durant aquests darrers quinze anys, Sandra Nilsson.

La consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, i les diputades dels comuns i la CUP Susana Segovia i Laura Vega han considerat com una “amenaça” a totes les dones víctimes de masclisme la querella presentada per Junts contra els tres experts que van elaborar l’informe encarregat pel parlament per la denúncia de l’ex-diputada Cristina Casol. L’advocada, la treballadora social i el psicòleg que van elaborar l’informe, que va detectar cert ambient masclista al grup parlamentari, han declarat al jutjat com a investigats per injúries. Polítics, companys i la mateixa Casol s’han concentrat davant la Ciutat de la Justícia per donar-los suport.

Els tres tècnics només han respost a preguntes de les seves defenses i del magistrat instructor. Segons fonts jurídiques, han defensat la professionalitat i imparcialitat de l’informe, que va mantenir la confidencialitat, tot i que es va acabar filtrant a la premsa. Han explicat que totes les conclusions van ser consensuades pels tres, que es va fer sense cap intencionalitat política i que va seguir la metodologia habitual d’informes similars, i avalat i emparat pel protocol del Parlament. No obstant això, aquest era el primer informe que es feia per un cas de suposat assetjament al parlament.

Junts considera que l’informe que va fer l’associació Intress, que va guanyar la licitació del parlament, és esbiaixat, sense fonament i amb conclusions greument ofensives. En aplicació del protocol del Parlament contra l’assetjament, l’informe assenyala que no hi ha fets provats que determinin que Casol ha patit discriminació, però assenyala actituds masclistes al grup de Junts. El partit creu que s’han vulnerat els seus drets sense que s’hagi pogut defensar. A més, diuen que l’informe havia de ser confidencial i hi veuen “intencionalitat política”.

Després de la investigació, Casol va ser expulsada tant del partit com del grup parlamentari, però no va renunciar al seu escó i va acabar la legislatura com a diputada no adscrita. La diputada va denunciar el seu grup parlamentari el novembre passat. Casol, número 2 per Lleida a les eleccions del 2021, va acudir a l’Oficina d’Igualtat del Parlament per denunciar un presumpte cas d’assetjament per raó de gènere. La cambra va activar el protocol d’igualtat, i es va obrir una investigació per part de l’associació Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress), que va guanyar la licitació convocada pel Parlament per dur aquests casos.

Al gener l’Oficina d’Igualtat del parlament va arxivar la denúncia concloent que “no hi ha cap fet provat” i, per tant, no va proposar cap actuació. Immediatament, JxCat va querellar-se contra l’advocada, la treballadora social i el psicòleg contractats per Intress que van elaborar l’informe. Hi ha una segona denúncia al parlament per assetjament per qüestió de gènere. La també fins ara diputada de Junts i secretària segona de la Mesa, Aurora Madaula, va dir públicament en el marc del ple de les dones que havia patit assetjament i abús de poder per part de companys de partit. Això no obstant, arran de la querella de JxCat contra Intress, aquesta associació ha hagut de parar l’elaboració de l’informe sobre el cas de Madaula. A més, el fet d’acabar-se la legislatura precipitadament i que Madaula no formi part de les llistes de JxCat pot dificultar que es reprengui l’informe més endavant.

Crítiques a JxCat

L’advocat de dues de les querellades, Eduardo Cáliz, ha dit que la querella de JxCat “no té cap fonament jurídic”, sinó una única intenció coactiva, i creu que s’haurà d’arxivar aviat. L’altra advocada, Sònia Ricondo, ha dit que aquest tipus de querelles és un “instrument habitual d’agressors i institucions que volen amagar les agressions, coartar la llibertat de les víctimes a denunciar lliurement i intimidar futures víctimes”. La mateixa Casol ha volgut donar suport als tècnics querellats i ha considerat el cas com un “clar exemple de revictimització”, cosa que considera un “error” del protocol. Per això, demana més garanties per a les dones que denuncien i una millor detecció dels casos. La diputada s’ha mostrat “desconcertada, disgustada, enfadada i enrabiada” per la situació, que just ara l’està fent patir més. Fins i tot ha dit que se sent culpable pel fet que els tècnics hagin de declarar al jutjat. Per això, considera “trist” que la querella vagi just en el sentit contrari de la “reparació”.