La setmana passada, el Consell de Drets Humans de l’ONU va condemnar l’estat espanyol per haver vulnerat els drets polítics del president Carles Puigdemont, tal com havia fet anteriorment amb Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i  Raül Romeva. Per entendre el significat del dictamen i l’impacte parlem amb Joaquín Urías, que és expert en dret constitucional i fou lletrat del Tribunal Constitucional espanyol (TC) entre el 2014 i el 2010. Així mateix, amb ell també conversem sobre la polèmica electoral amb EH Bildu i l’encausament de Judit Martín, Jair Domínguez i Toni Soler per un gag a TV3 sobre la verge del Rocío.

—Quin és el significat del dictamen del Consell de Drets Humans de l’ONU sobre Carles Puigdemont?
—El Consell de Drets Humans ha fet un dictamen, que és una cosa molt similar a una sentència, que passa que és un òrgan consultiu, de manera que no té un valor jurídic directe. En casos com aquest, analitzen l’afer amb la màxima objectivitat i emeten una opinió jurídica fonamentada. Ara, el valor que això té a Espanya és orientatiu, no és estrictament una sentència, però, sens dubte, mostra la posició jurídica de l’organisme internacional quant a les vulneracions de drets de Puigdemont.

—I quina importància té?
—El que ha passat durant tot el tema del procés és que els òrgans judicials espanyols no han actuat amb els temes relacionats amb el procés amb la independència i la neutralitat que requerien. En aquest sentit, la utilitat del dictamen és que un organisme internacional, des d’una posició neutral i sense implicació en la política espanyola, assenyala que els jutges han passat per alt una violació molt clara de drets.

—El Consell ha donat 180 dies a l’estat espanyol perquè prengui les mesures necessàries per a reparar els danys. Què n’espereu?
—En aquesta mena de casos, una volta es resol la qüestió, és impossible de donar-li sortida, perquè ha passat massa temps. El compliment del dictamen del Consell no és obligatori, però encara que ho fos, ara ja és impossible de rescabalar els drets de Puigdemont. Ell va ser encausat per rebel·lió per tal de privar-lo, conjuntament amb els seus votants, dels seus drets polítics. Això, cinc anys després, no té remei. No es pot tornar a posar Puigdemont a tocar de la investidura.

—Com valoreu l’estratègia dilatòria de l’estat espanyol en les causes internacionals?
—En aquests casos, com els que es jutgen al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), l’estat espanyol intenta de jugar totes les cartes perquè una possible condemna o un dictamen desagradable sigui inaplicable. Evidentment, una de les armes que tenen és allargar al màxim els terminis, de manera que les causes perdin sentit i els revessos de les instàncies internacionals no tinguin efectes més enllà dels simbòlics i de la constatació per escrit de la vulneració de drets.

—L’agost passat es va emetre un dictamen similar per la vulneració de drets de Junqueras, Rull, Turull i Romeva. L’estat espanyol va fer com si sentís ploure. El Consell de Drets Humans no hauria de tenir capacitat coercitiva?
—Sincerament, és molt difícil que fora d’un estat sobirà, com és Espanya o qualsevol altre, hi hagi organismes amb capacitat coercitiva. Ho veig complicat, de fet, fins i tot les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans tenen un compliment molt difús. L’obligació de compliment, per dir-ho d’una manera, no és la mateixa que la d’un tribunal espanyol. Crec que això és molt difícil de canviar i m’atreviria a dir que en el món actual és gairebé impossible. Dit això, un pronunciament com el del Consell és molt important perquè deixa palès, amb una anàlisi jurídica neutral, que els jutges espanyols han obviat vulneracions de drets, fet que posa en dubte la seva independència en casos relacionats amb el procés.

—Més enllà de les maniobres de l’estat, dictàmens com aquest poden ajudar a fonamentar les causes judicials al TEDH i al TJUE dels represaliats, no?
—Tinc la impressió que d’aquí a un temps començarà una cascada de decisions, fins i tot, sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, que en molts casos donaran la raó als dirigents independentistes del procés, sobretot quant a la vulneració de drets polítics. És força evident que durant tota la persecució judicial es va actuar sense el respecte necessari als drets fonamentals. Els jutges espanyols van defensar la unitat d’Espanya abans que la llei. Crec que començarà aquesta cascada, però la distància temporal amb els fets farà que la repercussió política sigui escassa.

—No hem d’esperar res de l’estat espanyol, doncs…
—Hi ha una mesura importat que podríem demanar entre tots, no afecta tan sols els polítics catalans, que és la derogació de l’article 384 bis. Aquesta norma es va introduir en una situació gairebé d’excepció, durant la lluita contra el terrorisme d’ETA, i, a parer meu, és contrària a la constitució. El Tribunal Constitucional no ho veu així, però a mi em planteja molts dubtes, perquè permet que algú perdi els seus drets polítics si és encausat per un jutge per delictes de terrorisme o rebel·lió. És una norma que vulnera clarament la presumpció d’innocència.

—Un judici no significa necessàriament una condemna.
—Exactament, en el cas de Puigdemont i en la resta del procés, ha estat més que evident el mal ús d’aquesta norma. Els van prendre els drets polítics després de ser encausats pel Tribunal Suprem per rebel·lió, però no els van condemnar pas per aquest delicte. Per tant, són innocents i, tanmateix, han perdut uns drets de manera irreparable. La cosa que em neguiteja és que això obre la porta perquè el govern espanyol anul·li els drets polítics dels rivals quan ho consideri oportú. Només cal una acusació de rebel·lió. La conseqüència directa del dictamen del Consell hauria de ser la derogació del 384 bis.

—Què us va semblar la reacció de la vice-presidenta espanyola Nadia Calviño quan va dir que el dictamen implicava que Puigdemont havia de tornar a l’estat espanyol per ser jutjat?
—Això són reaccions polítiques, en cap cas jurídiques. Els polítics, els ministres, fan respostes i comentaris segons els seus interessos, però no són pas juristes. Les paraules de Calviño em semblen una opinió més, defensable com qualsevol altra. No crec que mereixi més consideració.

—En la demanda al Consell de Drets Humans, la defensa de Puigdemont també denunciava vulneració en els drets d’associació i de llibertat d’expressió en el marc de la investidura frustrada. Què en penseu?
—La privació de la condició de diputat és una cosa molt evident. Li van treure l’escó sense haver estat condemnat a res. Això crida l’atenció de qualsevol organisme internacional, que ho veu com una vulneració de drets. Ara bé, la interpretació del reglament del parlament que el TC va fer per prohibir que es procedís a una investidura telemàtica… Això en realitat és una interpretació –segurament errònia, però una interpretació– de les normes procedimentals de la cambra. En aquest punt, tot i que la defensa de Puigdemont diu, de manera raonable, que s’han vulnerat més drets, entenc que el Comitè de Drets Humans no hi entri. Que algú interpreti que la investidura ha de ser presencial i no telemàtica, no significa necessàriament una vulneració flagrant dels drets humans.

—Canviant de tema i endinsant-nos en la campanya electoral, com a ex-lletrat del TC com heu viscut la polèmica de les llistes de Bildu i les peticions fugaces d’il·legalització?
—Crec que il·legalitzar Bildu seria una bogeria. De fet, encara que, fredament, no ho sembli, és un tema semblant a la suspensió de Puigdemont. Espanya es va dotar d’unes lleis i normes pròpies d’un estat d’excepció per tal de combatre el terrorisme, entre les quals la llei de partits, però en situacions normals no s’haurien de fer servir. Per sort, tret d’alguns que han fet gests de cara a la galeria, fins i tot la dreta ha entès que no es pot demanar la il·legalització de Bildu, que és un partit legal i legítim. Oimés, tenint en compte que ha permès de canalitzar, per la via democràtica, allò que en un altre moment es va fer per la força de les armes. Al final, la polèmica és la típica polèmica pre-electoral.

—I concretament sobre les llistes?
—Això crec que és una altra cosa. Que persones condemnades per delictes de sang vagin a les llistes té implicacions ètiques o morals. Això afecta Bildu i crec que s’ha fet autocrítica. De fet, ells mateixos han dit que no prendran possessió si són elegits. Ara bé, cal obrir el focus i anar més enllà. Hi ha llistes amb ultradretans condemnats per haver comès atemptats durant la transició o d’altres condemnats per violència contra les dones. Entenc que són casos legals, però des d’un punt de vista ètic generen molts dubtes.

—I per acabar, un cas encara més recent, què en penseu de l’encausament de Judit Martín, Jair Dominguez i Toni Soler per un gag sobre la verge del Rocío?
—Crec que és un disbarat i que la jutgessa s’ha equivocat. No tan sols en el fons de la qüestió, sinó que també s’ha equivocat en la manera en què fa servir les normes processals. La interlocutòria és un disbarat jurídic. Un autèntic disbarat jurídic. Segons la llei d’enjudiciament criminal espanyola, no és obligatori admetre a tràmit una querella tret que hi hagi indicis d’un delicte. En aquest cas, és evident que no n’hi ha cap. A més, citar-los a declarar només té la finalitat d’espantar i desincentivar a la ciutadania que exerceixi el seu dret de la llibertat d’expressió. No té cap més funció. En el moment que declarin se’ls deixarà en llibertat i el cas s’arxivarà, perquè no té fons. Obligar-los a comparèixer, fer-los anar a la força i sotmetre’ls a la pressió d’una causa judicial, crec que no té cap més finalitat que la d’escarmentar-los. I això és un disbarat, un error, i la jutgessa no té base legal per a fer-ho.

—En la interlocutòria parla d’un delicte d’injúries…
—A qui s’injuria? No existeix un delicte que s’adapti al gag. No es pot injuriar una verge. Tinc la impressió que la jutgessa els ha citat a declarar perquè es pensa que quan hi ha una querella sempre s’ha de citar els acusats. Però no, i el que s’aconsegueix és que qualsevol grup s’envalenteixi i es dediqui a fotre la vida de la gent. És terrible que alguns jutges, per afinitat personal o ideològica, col·laborin amb això. Abogados Cristianos perd gairebé tots els casos, però això els és igual. El que volen és forçar la gent a passar pel calvari judicial.

 

Pere Ginard. No sabeu qui és? Tinc una bona notícia: teniu una oportunitat boníssima per descobrir-lo. És de color taronja fosforescent, té 101 làmines i cap paraula. És un llibre mut. “El meu treball es basa en l’exploració del moviment perpetu i la creació melancòlica de duels, triomfs, monstres, prodigis i arravataments místics, així com observacions a vegades inacabades de coses que giren cap al sol i de persones rosses de cabells ondulats amb tendència a la calvície.” Així es presenta en una galeria del barri (Sant Antoni, Barcelona), la Chiquita Room, i no em digueu que no us podríeu perdre dins d’aquesta descripció, és il·limitada, o no? Per als que necessiteu més concreció, Pere Ginard (Mallorca, 1974) és il·lustrador, cineasta i alquimista, fa classes a l’Escola Massana (Raval, Barcelona), i també fa tallers de cinema i animació. I estic segura que em deixo un munt de coses, perquè queda clar, amb tot el que he dit, que és un esperit inquiet i inspirat. Inspirat i deixeu-me afegir que inspirador.

El llibre mut que us deia me’l vaig comprar dijous passat en una llibreria preciosa d’Esparreguera i després vaig anar a fer una xerrada a l’escola del costat i, només havent fullejat un moment l’obra de Ginard entre el taulell i la caixa, mentre mantenia una amena conversa amb la llibretera i una de les mestres de l’escola, ja els en vaig parlar als alumnes, del llibre, perquè ja m’havia començat a fascinar. Però què és un llibre mut i, sobretot, per a què volem un llibre mut? Aviam. Doncs és un llibre sense lletra. Tot t’ho explica la imatge. Tots els lletraferits que ara abandoneu la sala, feu el favor d’esperar una mica més. Us diré dues coses: la primera, que els llibres muts també tenen guió, també s’escriuen, i la segona, i més important, els llibres muts connecten amb l’origen oral de la literatura, perquè ens els hem d’explicar en veu alta, perquè no els diem dues vegades igual i perquè ens empenyen a ser creatius sense adonar-nos-en.

I si un llibre mut és una font d’inspiració, imagineu-vos si aquest llibre mut és obra de l’artista Pere Ginard i a més es titula Llibre de meravelles i se subtitula Inventari il·lustrat de gairebé totes les coses vives, mortes i imaginades i a més el publica l’editorial Libros del Zorro Rojo i a més es pot llegir de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, de baix a dalt i de dalt a baix, i de davant cap endarrere i de darrere cap endavant i aleatòriament, i a bocins, i amb un sol ull, i de lluny, i de prop, i del revés, i acompanyats, i sols, i de nit, i de dia, i al lavabo i a la terrassa…

No és un llibre mut, és un llibre mut-ant. Canvia cada cop que el llegeixes, i no penso posar cometes al verb llegir perquè aquest llibre es llegeix i és la lectura més generosa que un autor pot regalar a un lector: “Té, inventa”, ens diu Ginard, i ens posa a les mans 101 làmines plenes d’unes sèries de dibuixos petitíssims que expliquen la vida, els somnis, la mort, la natura, i fa que ens preguntem què és cada dibuix, que intentem relacionar-los entre ells per entendre què és cada pàgina (un gran encert posar els títols de les làmines al final! Si us plau, el primer cop que el llegiu, no mireu l’índex, deixeu-vos portar), que relacionem les làmines, l’ordre, que el llegim desordenat, que juguem a obrir una pàgina a l’atzar i ens aturem en cada figura, que llegim potser una petita història a cada filera.

És “un llibre proactiu que agullona la creativitat”, com diuen a la contra. Se m’acuden un munt de jocs per fer amb aquestes meravelles de Ginard, a banda de les que es proposen a la contra: “Crea el teu propi relat amb dibuixos de diferents làmines. Acoloreix els teus preferits. Tria un personatge i explica’n la història. Continua una sèrie. Reordena els títols i escriu-ne un poema. Adopta una nova mascota. I riu amb aquest llibre boig.” Sí, et conviden a pintar el llibre! Hi ha una pàgina plena de dents de llet, segons Ginard, que a mi em sembla que són perruques… I una pàgina de cabelleres, flocs i serrells que a mi em sembla que són borrissols de la pols. Hi ha pàgines que semblen alfabets per escriure missatges secrets. Les 101 làmines et fan pessigolles als dits, et fan venir ganes de dibuixar. És un llibre ple d’humor, tendresa, art, llibertat, joc, i en poden sortir tantes lletres, tantes històries. L’obres pensant que te’l miraràs un moment i t’hi quedes atrapat. I cada cop que hi tornes hi veus coses diferents. Tens ganes, a més, d’ensenyar-lo als altres, d’explicar-lo. De seure en companyia i fer volar la imaginació entre dos.

Heu vist mai una pàgina plena de crispetes? I de celles? I de llàgrimes? I d’orina? Sabeu que una plaga pot cabre en una làmina? I un terratrèmol? I la superfície de la lluna? I el miracle de la pluja? Sabeu que es pot dibuixar la mel? El gel? La tinta? El carbó? La pols i la cendra? La rosada? La vida ínfima i la lenta? I el festeig? I l’amor? I la por?

Si encara us falta una empenteta més per anar de cap al llibre de Ginard, tornem al títol, va: Llibre de meravelles. Ep, Ramon Llull, hola. (I Estellés, hola a tu també, sí.) Llull, també mallorquí i també alquimista, com Ginard. El Fèlix o Llibre de meravelles (1280) és un llibre doctrinal que Llull escriu a París i que pretén fer descobrir al seu protagonista, en Fèlix, que representa que és el seu fill, l’obra de Déu i els pecats dels homes, és un llibre enciclopèdic en format narratiu dividit en deu parts: Déu, els àngels, el cel, els elements, les plantes, els metalls o minerals i l’alquímia, els animals, l’ésser humà en tots els seus aspectes, el Paradís i l’Infern. Ginard fa un inventari i el format narratiu l’hi posen els ulls dels lectors, però s’acosta i estic segura que s’encomana a Llull, sabent-ho o no, quan decideix escriure (escriure, sí) aquest seu llibre meravellós.

I parlant de llibres muts i alquímies també és inevitable fer referència al Mutus Liber, un llibre publicat a França el 1677, d’autoria desconeguda i que se suposa que conté els lineaments per fer la Pedra Filosofal. Ara sento la temptació de tornar a obrir el llibre de Ginard i mirar quines pàgines podrien passar per il·lustracions d’ingredients d’alquímia…, perquè no sé si l’elixir de l’eterna joventut l’arribarem a trobar mai, però que el llibre de l’inspirador Ginard és inesgotablement etern ho tinc claríssim. Si no coneixíeu Pere Ginard, ara teniu la millor oportunitat per descobrir-lo.

Fa pocs dies em van encarregar de presentar a la llibreria Finestres el Llibre de les Bèsties de Ramon Llull, en l’adaptació a còmic que n’ha fet l’il·lustrador Pep Brocal. Una gosadia terrible, tenint en compte que ni sóc gran lector de còmic –ara, això sí, em vaig formar llegint Tintín i Astèrix, com tants–, ni tampoc lul·lià. O lul·lista. La figura totèmica del patriarca fundador de la nostra llengua sempre me l’he mirada amb respecte. I amb distància, potser. Ara, en coneixia la història de la tria del rei dels animals i de l’astuta guineu que se les empesca per acabar manant sense ser coronada. Un manual de bon govern i de bon consell per a Felip el Bell, que s’avançava segles a Maquiavel, però també a Sí, ministre.

Traductors i traduïts

Allò que em sorprèn més de Llull és la capacitat d’irradiació internacional. No debades, el primer gran escriptor català va ser, també, un traductor. Perquè la literatura catalana, malgrat què diguin alguns, ha maldat sempre per sortir de les fronteres que ens encaixonen i expandir-se nord enllà, mentre feia entrar totes les novetats possibles cap endins per eixamplar-ne les costures a voltes autoimposades que l’han engavanyada. En l’estirp que va de Llull a Eva Baltasar, finalista del premi International Booker Prize, hi ha, gràcies a Déu, moltes baules. No cal estendre’s parlant de l’èxit a Alemanya de Jaume Cabré, que va obrir pas a autors com Maria Barbal, o el de Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol o Irene Solà en els mercats internacionals. El cas del Boulder de Baltasar és prou destacat, tractant-se de la primera vegada que una obra escrita en català arriba a la recta final del guardó que distingeix la millor traducció a l’anglès. País (o països) d’escriptors traduïts i escriptors traductors, de comparatistes sense comparatisme, en expressió d’Antoni Martí Monterde.

La llarga llista comença, com en tantes coses, allunyat del precedent pretèrit de Llull –amb obra no sols escrita en diversos idiomes, sinó traduïda a l’alemany, l’anglès, l’àrab, l’espanyol, el finès, el francès, l’hongarès, l’italià, el llatí, el neerlandès, el noruec, l’occità, el polonès, el portuguès, el romanès, el suec i el txec–, amb Jacint Verdaguer, el nostre sant laic de la literatura, comparable a tants escriptors nacionals de les nacions i cultures sense estat que es desperten al segle XIX i s’apunten a la modernitat. Només mirant el portal Visat, dedicat a la traducció, podem veure que l’Atlàntida es va girar ja en vida del poeta a les principals llengües europees, inclòs el txec, a cura del poeta Jaroslav Vrchlinky, i editat a Praga, llavors una ciutat de l’imperi austro-hongarès.

Verdaguer, sant laic de la literatura catalana.

L’apunt austro-hongarès plauria el gran amic de Verdaguer –i, posteriorment, amantíssim enemic–, el canonge Jaume Collell, que l’any 1880 escrivia en una dedicatòria a la reina Maria Cristina d’Habsburg: “Los néts dels Vigatans, al darrer brot de la gran casa d’Àustria”, tenint memòria de la guerra de Successió i de com el llinatge derrotat havia tractat la diversitat. De tot plegat, en vam parlar amb Joaquim Albareda, que al capdavant d’un equip d’historiadors acaba de publicar Catalunya als ulls del món. Vists com un poble violent i sanguinari, però republicà i amant a ultrança de les seves llibertats, la literatura va costar que es fes un lloc entre interessos geostratègics, marcats per esclats revolucionaris, conflictes i lluites.

El Nobel frustrat

De fet, com passa ben sovint, la política ha mossegat les lletres quan ha calgut. Com en el cas d’Àngel Guimerà, el català que ha estat més a prop del premi Nobel –tal com ha documentat Enric Gallén–, i que lamentablement va veure les seves possibilitats frenades per consideracions de caràcter –diguem-ho així– diplomàtic. Presentada per primera vegada l’any 1907 per l’Acadèmia de Bones Lletres, la candidatura de Guimerà és sobre la taula fins a la seva mort; competeix durant aquests anys amb Marcelino Menéndez y Pelayo –un catalanòfil reaccionari–, Benito Pérez Galdós –un progressista que no entenia el fet “tontísimo” que el seu amic Narcís Oller s’entestés a escriure en català– i Jacinto Benavente –l’únic dels quatre que se’l va endur. No l’arriba a guanyar mai, com queda clar en la documentació de l’Acadèmia Sueca, per no ferir “el delicat sentiment castellà”, en un moment en què el catalanisme, del qual l’autor de Mar i cel havia estat un dels impulsors, prenia una força determinant, virant l’exemple austríac cap a l’irlandès, més conflictiu. Això no va obstar gens ni mica a l’èxit internacional de Guimerà i la seva Terra baixa. El compositor alemany Eugen d’Albert va adaptar-la a Tiefland, i ha estat la base de diversos films. El més conegut, aquell maleït que Leni Riefenstahl va dedicar-se a rodar i protagonitzar mentre el seu amic Adolf Hitler feia la guerra al món, usant com a extres presoners gitanos que va reclutar ella mateixa als camps de concentració, i que no s’estrenà fins l’any 1954, al festival de Canes.

Cartell de ‘Tiefland’ (‘Terra baixa’), de la cineasta Leni Riefenstahl.

Malgrat el fracàs del Nobel, no es pot dir que les lletres catalanes no maldessin per fer forat internacionalment. L’any 1922, poc després d’haver-se fundat el primer centre PEN a Londres, ja es fundava el català, encapçalat per gent com Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Maria López-Picó, Josep Maria Batista i Roca o Josep Millàs-Raurell. En un ambient de reconstrucció del cosmopolitisme intel·lectual després de la Gran Guerra, en què també s’acabava de fundar la Bernat Metge, van aconseguir el nomenament de membre d’honor per a Guimerà, juntament amb els grans escriptors del món, i van dur a la ciutat de Barcelona escriptors com Paul Valéry i G. K. Chesterton. Alguns altres autors van fer cap al Principat per empunyar-hi les armes contra el feixisme, com el Nobel Claude Simon, escriptor en francès nascut a Madagascar de família perpinyanesa i resident a la vila de Salses, amb bons amics a l’exili republicà.

Un altre Nobel amb vincles amb Catalunya –hi va residir durant vuit anys, entre el 1967 i el 1975, però abans ja n’havia tingut coneixement de part de Ramon Vinyes, “el sabio catalán” que el va influir en els inicis– és el colombià Gabriel García Márquez. A Barcelona hi va escriure El otoño del patriarca, i la seva carrera es va impulsar gràcies a la cura que va hi va posar l’agent Carme Balcells. Fins i tot, quan va arribar al milió d’exemplars venuts del seu Cien años de soledad va demanar al seu amic Tísner que l’hi traduís al català. “A l’autor li feia goig de tenir en la llengua de la ciutat que ha escollit per a viure el seu Cien años de soledad. Això és tot. Si de totes les versions del seu llibre la que més il·lusió li produïa era la que no s’havia escrit, qui s’hauria vist amb cor de negar-la-hi?”, escrivia el traductor al pròleg d’aquella edició. A Gabo, no solament li feia gràcia la traducció del seu llibre més conegut al català, sinó que llegia en aquesta llengua Mercè Rodoreda. I ho va deixar per escrit en un article magnífic publicat poc després de la mort de l’escriptora, en què destacava que aquesta escrivia en un català esplèndid unes novel·les boniques i dures com no se’n troben en les lletres actuals. La lectura de La plaça del Diamant, en una traducció castellana, li va causar un enlluernament semblant al que va tenir quan va llegir Pedro Páramo, de Juan Rulfo. Després hi va tornar, unes quantes vegades, i en català. Es van veure una sola vegada i el pare d’Aureliano Buendía va tornar cap a casa pensant que no havia conegut mai un escriptor que fos la còpia viva dels seus personatges com ho era Rodoreda.

Quinze anys després de Frankfurt

L’obsessió frustrada pel Nobel –Carner, Pla, Foix, Espriu, Porcel, Martí i Pol o Gimferrer han anat desfilant com a possibles candidats, i en el cas del primer fou altra vegada l’obsessió per la neutralitat política de l’Acadèmia Sueca que ho va fer fracassar– potser no ens ha deixat veure que aquests darrers anys la traducció d’un llibre català ja no és un fet excepcional, gràcies a la tasca de l’Institut Ramon Llull, justament. Han passat més de quinze anys de Frankfurt. Ja no som als temps en què la traducció al francès d’Incerta glòria esdevenia el reconeixement definitiu del valor d’aquella gran novel·la, ni el fet de poder comprar The grey notebook a Nova York produïa la immensa satisfacció de veure aquell conservador que va llegir amatent Proust i Joyce, els grans revolucionaris de la literatura, aquell lector del The New Yorker de matinada, en anglès. Fins i tot les joves autores d’aquesta revista, com Jia Tolentino, recomanen La plaça del Diamant, i expliquen als lectors sense cap mania que Rodoreda va escriure sempre en català, que aquesta llengua va estar prohibida per Franco, que va escriure la novel·la a l’exili i que avui la seva autora és l’escriptora més influent de la literatura catalana.

Mercè Rodoreda, l’escriptora més influent Catalunya endins i Catalunya enfora.

Tanquem el cercle. L’any 2006 Mary Ann Newman, ambaixadora de la cultura catalana a Manhattan, va aconseguir que el prestigiós crític i professor de Yale Harold Bloom fes una conferència a la Poets House de Nova York sobre un dels escriptors que sempre havia admirat, malgrat que no surti al controvertit Cànon Occidental. Era, òbviament, Ramon Llull. Bloom va dir –ho recordava la companya Montserrat Serra a l’obituari del qui fou Premi Internacional Catalunya– que Llull representava la tradició cultural catalana pragmàtica i positiva: “No hi ha res més català en Llull que això”, que contraposava a “la nit fosca castellana de l’ànima”, exemplificant la distància entre dos pobles de llengües i cultures distintes. El món ens mira, diuen. I si una cosa és segura és que el món també ens llegeix.

Per arrodonir
Miquel de Palol (fotografia: Albert Salamé).

Aprofitant la publicació d’El jardí dels Set Crepuscles a l’anglès, editada per Dalkey Archive Press, en traducció d’Adrian Nathan West, s’ha anunciat que l’editorial Navona reeditarà aquest clàssic de Miquel de Palol, de qui ja en va publicar Bootes. Pel crític del The New York Times Dustin Illingworth, la novel·la de Palol és una “èpica enciclopèdica i vasta de l’apocalipsi, la conspiració global i la intriga familiar, explicada en històries interrelacionades com el Decameró o Els contes de Canterbury“. A vegades el ressò internacional té efectes Catalunya endins i, trenta-cinc anys després, podrem tornar a llegir un llibre que al seu moment va rebre el premi Crexells 1989, premi de la Crítica Serra d’Or, Premio Nacional de la Crítica i Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya.

La 41a Fira del Llibre de Palma, que organitza el Gremi de Llibreters de Mallorca, reunirà al passeig del Born vint-i-dues llibreries del 26 de maig al 4 de juny. Durant deu dies, el centre de Palma es convertirà en un pol cultural, amb una trentena d’escriptors que hi presentaran novetats editorials i signaran sengles llibres.

El pregó inaugural anirà a càrrec del poeta i traductor eivissenc d’origen britànic Ben Clark, i el pregó infantil el farà Ramon Bassa, professor emèrit de didàctica de les habilitats lingüístiques de la UIB i autor de la col·lecció “De mica en mica”.

A l’acte d’inauguració i a la lectura del pregó, hi assistirà la presidenta del govern de les Illes, Francina Armengol; el conseller de Fons Europeus, Universitat i Cultura, Miquel Company; el batlle de Palma, José Hila; la presidenta del Consell de Mallorca, Catalina Cladera; i el president del Gremi de Llibreters de Mallorca, Àlex Volney, entre més.

Durant els deu dies que durarà la fira literària, hi ha previst un extens programa d’activitats que inclou presentacions de novetats editorials, signatures amb els autors, tallers, rondallaires, recitals de poesia i de relats eròtics, concerts i un homenatge a Maria Antònia Oliver i Antoni Serra, morts recentment.

Hi assistiran autors com Sebastià Portell, Imma Monzón, Megan Maxwell, Sandra Miró, Catalina Alou, Dora Muñoz, Miquel Àngel Ballester, Carla Nyman, Lluna Javierre, Defreds, María Esclápez, Gabriel Bibiloni i Alice Kellen.

La Fira del Llibre de Palma vol reivindicar la cultura del llibre de paper i la tasca de les llibreries com a oasi de la cultura i el benestar on deixar-se aconsellar pels millors professionals. L’objectiu dels llibreters és defensar la lectura conscient, sense pressa i amb la voluntat que esdevingui una actitud davant la vida.

La imatge del cartell d’enguany és una il·lustració que té com a protagonista una noia que mostra orgullosa un llibre que sosté amb les mans i amb els braços enlaire. Una altra novetat és que el programa s’ha dissenyat en format butxaca perquè sigui més pràctic.

La junta del Cercle Català de Negocis (CCN) ha instat els socis, seguidors i simpatitzants a votar amb la butlleta del Primer d’Octubre a les eleccions municipals del 28 de maig als pobles on no hi hagi opcions polítiques independentistes alternatives als partits del procés. Com es pot aconseguir una d’aquestes butlletes? El CCN ha posat a disposició de tothom una còpia de la butlleta per a descarregar-la i imprimir-la a la web i a les xarxes socials. En aquesta butlleta també hi ha el missatge “Ni oblit ni perdó”, en referència a la violència policíaca d’aquell dia. La butlleta original també es pot trobar al portal jurídic de la Generalitat, a més de les webs d’entitats adherides a la campanya.

L’abstenció, el vot nul i el vot en blanc: els altres candidats independentistes

El CCN també ha informat que, passades les eleccions municipals, la junta directiva sotmetrà a consideració de la pròxima assemblea general de socis la impressió d’un milió de butlletes del referèndum per a ser distribuïdes per tot el país amb motiu de les eleccions espanyoles. Segons quin sigui el grau de mobilització del vot nul, valoraran de fer extensible aquesta campanya a les eleccions al parlament previstes el 2024 i a totes les convocatòries electorals, de manera indefinida fins que s’aixequi la suspensió de la declaració d’independència.

Què és el vot nul i com afecta? 

A efectes pràctics, la campanya del CCN implica emetre un vot nul. Aquest vot es comptabilitza quan un sobre té més d’una butlleta de partits diferents o conté material o símbols que no són els prevists. Es considera un vot equivocat (encara que tingui una motivació o intenció concreta) i és comptat com a “vot emès no vàlid”. Per tant, aquests vots es compten, però no es tenen en consideració en el repartiment de la representació dels partits. No beneficien ni perjudiquen ningú.

Vot en blanc, vot nul i abstenció: quins efectes tenen en les eleccions

Andrea Gumes (Barcelona, 1987) és periodista i presentadora de Tardeo, el pòdcast de Ràdio Primavera Sound que s’ha endut el premi Sonor del públic a millor pòdcast en català. És, probablement, de les poques que es dediquen exclusivament a fer pòdcasts; a part de sentir-la a Tardeo també la trobarem a Ciberlocutorio amb Anna Pacheco, i a La cullerada, un pòdcast gastronòmic de Time Out que fa amb Andreu Juanola. Té la sort de treballar d’allò que li agrada, però fa més hores que un rellotge i a vegades costa de veure’n la recompensa: “Treballo entre dotze i setze hores cada dia i cobro menys que totes les meves amigues”, explica. Parlem amb ella sobre la situació del pòdcast, com és encapçalar un projecte d’aquestes característiques i en quin moment vital es troba. També de llengua, precarietat, intrusisme laboral i periodisme.

—Tardeo: premi Sonor del públic al millor pòdcast en català. Com heu rebut aquest reconeixement de la gent?
—La veritat és que no havia estat mai tan nerviosa i tan emocionada. Em va tremolar moltíssim la veu. Quan et veus allà davant és molt emocionant. És el primer reconeixement que rep Tardeo en tot el temps que fa que existeix. La gent em diu que no ho digui, però jo crec que el vot del públic és pervers, perquè també depèn de qui demana que el votin. Als agraïments havia d’haver agraït a la Sotana que no haguessin demanat el vot i a Carles Porta que no es devia assabentar que havia estat nominat. Crims, La Sotana… mobilitzen molta gent. Jo dic que és el premi a les pesades intenses que vam demanar que ens votessin.

—Ho vau dir quan vau rebre el premi… Tan pesada us vau fer?
—No, en realitat no. Vam fer dos tweets, però sí que és cert que Tardeo té una comunitat molt fidel i només amb aquells dos mems la gent ja va votar-nos!

—Un pòdcast diari ha de ser una feinada. No us cansa? No us falten idees? Com va sorgir l’oportunitat de capitanejar un pòdcast d’aquestes característiques?
—Tot va començar quan la direcció de Ràdio Primavera Sound la portava Alícia Álvarez. Aleshores, a ella li van demanar també un magazín de tardes on poguessin venir grups de música, bandes, gent que passés per la ciutat… Un magazín de tardes d’actualitat i cultura. El primer any ho va presentar ella amb Sergi Cuixart, però va ser una absoluta bogeria perquè eren ells dos sols fent dues hores en directe cada dia. Quan va acabar la temporada, justament jo havia començat a treballar al departament de vídeo de Ràdio Primavera Sound i era el primer any que funcionava com a ràdio a internet. I llavors Marta Salicrú, que havia pres el relleu de la direcció, em va proposar de fer-ho jo. En aquell moment vaig pensar que m’anava molt gran, però després amb més calma a casa vaig pensar: vinga, per què no? En realitat és una autèntica bogeria perquè crec que no he estat mai capaç de dimensionar el que suposava ni el que suposaria… No t’hi veus fins que no ets dins, fins que no has de programar contingut, coordinar col·laboradors, fer producció, fer guions…

—Però teniu un equip.
—Ha evolucionat molt. Ràdio Primavera Sound compta amb un equip tècnic, que és part de la ràdio i que són els que donen entitat sonora a cada programa i, després, hi ha un equip audiovisual que són els que enregistren i realitzen. També hi ha un equip de xarxes, però oficials de la ràdio. El problema és que cada programa s’ha de portar les seves, de xarxes. En el cas de Tardeo, he estat jo sola durant totes les temporades. Jo era la que feia els tweets, la que coordinava la producció. L’any passat ja vam tenir una persona en pràctiques i aquest any tenim una noia a mitja jornada, la Joana Girona… Ja era per un tema mental, eh? Era impossible gestionar-ho tot i una part molt important dels pòdcasts és la difusió que en fas a les xarxes. I, és clar, si no arribes a fer això, si no fas vídeos, penges tots els programes, tens un canal de TikTok o fas bons tweets, pots treballar molt en els programes, però no arriben a la gent.

—Feu pòdcasts, pràcticament, d’ençà d’abans que se’n diguessin pòdcasts, però ara pràcticament tothom té el seu. És una bombolla que petarà?
—Sí, totalment. És una bombolla a punt de petar. Sobretot perquè els pòdcasts abans eren una plataforma on es trobava gent sense la idea de professionalitzar-ho, però ara la gent s’ha adonat que hi dedica un temps, unes hores… I aleshores vols que això tingui una recompensa. La qüestió és que no hi ha un model clar de negoci darrere un pòdcast… Llavors és una bombolla que se sosté en l’aire.

—Creieu que tothom en pot fer o que hi ha hagut un intrusisme laboral enorme en aquest sector? Últimament, s’ajunten amics i influenciadors i fan el pòdcast.
—Això és perfecte. Influenciadors o no. Veig perfecte que hi hagi intrusisme professional. Per mi la carrera de periodisme no hauria d’existir. O no com és ara. S’hauria de reinventar. No pot ser que a la Pompeu Fabra, que és on vaig estudiar jo, s’hagi d’entrar amb un 9,9999. Tots érem una colla d’aturadets que sabíem memoritzar perfectament el contingut, però que el dia que et deien “surt fora, a gravar aquest contingut”, tots dèiem: “No, vés-hi tu, vés-hi tu, no…” És clar, hi ha gent amb molta més empenta, amb molt més de talent comunicatiu, ganes i curiositat que es queda fora de la carrera. Aquesta carrera està molt mal plantejada, tota sencera.

—…
—La qüestió dels influenciadors és un altre món. Què passa ara? Com tot, es busquen números, es busquen audiències. Per què? Perquè les marques van entrant ara. És a dir, el capitalisme abraça tot el que troba. I ara les marques són les que entren en el món del pòdcast i poden arribar a sostenir-lo, poden arribar a fer viable alguns projectes. Què passa? Que les marques no són idiotes i no busquen que hi hagi un contingut amb perspectiva LGTBI i feminista. No. Les marques diuen: “D’acord, això quins números té? Quines audiències té?” I ara mateix això qui t’ho dóna? T’ho dóna una comunitat creada. Qui té una comunitat creada? Els influenciadors.

—Però també s’ha de dignificar la feina dels periodistes… Si tothom pot comunicar, se’ls va arraconant.
—Totalment. Fins ara els pòdcasts s’havien entès com dues amigues que es posen davant d’un micro i xerren… i ara passa que les ràdios i les teles fan les seves plataformes digitals. Així poden abaratir costos: per un programa de ràdio tenien 20 persones treballant a la redacció deu hores cada dia –amb tot de rols tècnics i específics– i ara s’adonen que si en diuen pòdcast, paguen dos sous i els surt igual. I això és el que s’ha de reivindicar. No podem pensar que un pòdcast és posar un micro, gravar-nos nosaltres mateixos i que, com que aquests periodistes d’avui dia ja saben fer anar el TikTok, que se’ls facin ells. No, s’ha de reivindicar que és una feina, perquè dins del món del periodisme i la comunicació hi ha perfils que també s’han de dignificar. En diuen pòdcast perquè els surti a meitat de preu, no a la meitat, a una dècima part del pressupost d’un programa de ràdio. I això és molt pervers, perquè perdem molts perfils i, a part, cremem el personal que hi ha al capdavant.

—I moltes vegades els qui arriben al capdamunt i aconsegueixen fer-s’hi un lloc, són cridats pels mitjans tradicionals…
—Sí, et busquen. Però perquè fins ara als mitjans tradicionals no hi havia hagut relleu generacional, però també perquè no havien fet el pas d’anar a descobrir, d’anar a veure què passava… Què hi ha hagut, ara? Doncs que totes les coses que passaven als marges els han servit de catàleg. És gent al seu despatx mirant i dient: “Mira, mira aquest, ui, quins números que té, mira que bé que parla pel seu TikTok. Li truco i que em vingui a explicar què és ser dona jove, per què els joves cremeu contenidors a la plaça d’Urquinaona i com funciona TikTok. Durant deu minuts, explica-m’ho ràpid i adeu. No aprofundeixis gaire que no tenim temps.” Però això només ho fa qui ha aconseguit fer-se un lloc. I jo entenc que per a algú que estudia periodisme sigui trampós. És allò de dir: ostres, és que si no em serveix de res estudiar, m’haig de crear una marca personal i si vull que em vegin he de fer el meu contingut a xarxes.

—És la via, creieu?
—Sí, i no és culpa nostra. És culpa de l’altra banda. No estan buscant, només estan obrint el catàleg.

—Fer pòdcasts moltes vegades s’associa a l’entreteniment i no a una feina. Es veu com una cosa de més a més, que només fan els que poden. Però, en el vostre cas és la vostra feina principal. Està ben pagat això de fer pòdcasts?
—Dec ser de les poques persones que ara mateix tenen un sou base essent podcaster. Jo ara mateix rebo un sou com la resta de companys de Ràdio Primavera Sound. Però sí que és veritat que és un sou descompensat per la quantitat de feines que faig. Faig la feina de quatre persones. També és qüestió que et compensi l’estrès, l’esgotament mental… Jo mateixa em cremo del meu contingut… I aleshores no és que sigui una feina mal pagada en si mateixa, però sí que ho és quan t’adones de totes les feines que fas o de com viuen altres persones que fan un horari de deu a cinc de la tarda… M’agradaria, m’agradaria molt fer això.

—Així i tot, segur que hi ha molts estudiants a les universitats de periodisme que us veuen i s’emmirallen, envegen el que feu. Què els diríeu?
—Jo entenc que és una posició molt privilegiada, és una feina que ni jo mateixa, quan ens preguntaven a primer de carrera “què t’imagines fent?”, no l’hauria pogut ni dissenyar… Té tot el que m’agrada, que és entrevistar, parlar i conèixer gent i alhora tenir el privilegi de consumir, de veure i de llegir moltíssim oci i moltíssima cultura que d’una altra manera no hi tindria d’accés… I, a més, entrevisto persones que abans les veia a una altra alçada i ara les tinc a prop i hi puc xerrar del que vulgui… És la feina dels meus somnis, però…

—Una cosa compensa l’altra.
—I, a més, també es crea aquesta ansietat de: “Mira l’Andrea, tot el dia és al teatre, llegeix molt, va al cine, veu sèries… Com ho fa?” I és la meva feina. La meva feina és veure tot això per poder-ho explicar, però no s’ha de veure com una competició. Per això arribo cremada, perquè jo no arribo a casa i dic: “Ara miraré Georgina, m’encantaria veure Georgina a Netflix, que és el que a mi em relaxa.” Jo haig de pensar en una tertúlia… El meu temps lliure està dedicat a pensar la futura entrevista o tertúlia de Tardeo… No paro mai i no em puc permetre parar.

—De fet, treballeu en uns quants pòdcasts. Estic segura que feu més de quaranta hores la setmana…
—Em fa ràbia dir-ho perquè no vull que serveixi d’exemple de res… Però és que jo treballo entre dotze i setze hores cada dia, els caps de setmana també, i cobro menys que totes les meves amigues. Les meves amigues que treballen a la indústria farmacèutica, a gestió de projectes, que són metgesses… tot i ser sectors precaris, treballen quaranta hores cada setmana. I potser cobren una cosa semblant però amb més tranquil·litat mental i menys nervis. No ho vull dramatitzar perquè alhora també és un absolut privilegi i estic en un punt molt àlgid en què tothom em vol i tothom em busca. Tinc sis pagadors i aleshores ens acabem construint un sou, però…

—I suposo que fa por de pensar que es pot acabar… Sou en aquell moment vital, laboralment parlant, d’haver de dir que sí a tot?
—Cada dia m’aixeco pensant que serà el meu últim dia, que deixaré d’estar de moda. I aleshores també és això de pensar “si no els dic que sí ara, l’any que ve no em voldrà ningú”… Però jo ara començo a dir que no a les coses. Però també perquè m’arriben propostes cada vegada més estranyes, molt estrambòtiques… Si no, ara mateix tindria deu llibres publicats! I, personalment, penso que ni tinc temps, ni ho faré bé, ni sóc la persona adequada. També és cert, però, que dins del periodisme sempre hi ha una qüestió de vanitat i d’ego, de pensar “m’ho han dit a mi”. Però jo també he viscut el que és sortir de la carrera i guanyar-t’ho, per això, jo sempre dic que jo escrivia i parlava igual abans que ara, no he canviat, no he millorat, no he anat a fer un màster a Oxford i he tornat. Jo he fet absolutament el mateix i a mi ningú abans no em feia ni cas. De fet, vaig passar de becària a moltes redaccions i, tal com passava per allà, adeu, adeu. I ara, en canvi, aquestes mateixes redaccions et volen. Per què et volen? Perquè estàs de moda. La meva sensació és que si ara els dic que sí i no els desagrado, potser tinc una mica de continuïtat. És allò de: “Aguanta, perfil mitjà, fes-ho molt bé, i somriu. Sobretot somriu.”

—I us compensa? Creieu que aquesta mena de “autoexplotació” durarà gaire temps o té data de caducitat?
—Jo li veig final sobretot perquè no és una feina en què em vegi per sempre… Em costaria d’imaginar-me presentar un pòdcast a 45 anys. Per mi no és un producte de llarga durada com pot ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1 de Basté. Em costa veure-ho perquè és una qüestió de modes, de formats, d’estar al dia. I aleshores jo crec que em quedarà adaptar-me o morir, que és el que he fet fins ara. I si no, hauré de tornar al començament, que és a comunicació corporativa o a producció audiovisual, que és el que feia abans. La veritat és que no he tingut ni el temps de plantejar-me com m’imagino en el futur, què m’agradaria fer…

—En algun moment us heu col·lapsat? Suposo que mantenir-se en un ritme tan alt i creant contingut constantment costa…
—La veritat és que a vegades m’enfado amb mi mateixa per no haver petat abans, perquè hi ha dies que estic molt malament i penso: quina llàstima que el meu cos no sigui d’aquests que entren en col·lapse i que es pugui agafar una baixa i demostrar a la gent que estic molt malament. A vegades ho verbalitzes, però fins que no hi ha un informe mèdic no es veu… Sí que el meu cos m’ha donat petits senyals, però jo no sé parar perquè també hi ha una autoexigència i un nivell de perfecció que no sé d’on ve, però que em ve des de l’escola, de ser una petita pelacolzes. I ho he estat fins ara. Moltes vegades, però, no m’ho exigeix ningú, m’ho autoimposo. I penso que és un perfil força comú entre les que estem treballant com a periodistes.

—De fet, us heu convertit en una mena de marca personal. Hi ha qui us valora més pels seguidors que teniu que no per la vostra formació com a periodista. Creieu que això fa que us tinguin menys en compte? Que les vostres opinions comptin menys?
—Sempre penses: et truquen perquè els convé, per la imatge, perquè realment els interessa la teva opinió… Però jo crec que hem d’aprofitar aquests espais. Jo sempre dic que de mica en mica omplirem la pica. És a dir, si aprofitem aquests espais amb altes audiències i anem dient la nostra, el missatge acaba arribant. I, entre les dones, jo crec que és comú recomanar quatre noms quan tu no pots o quan creus que no és el teu perfil.

—Enmig d’aquesta allau de feina, suposo que també teniu temps lliure. Què feu quan no treballeu?
—Què faig en el meu temps lliure? És horrible aquesta pregunta, però no tinc temps lliure com a tal.  Per exemple, llegeixo moltíssim, m’agrada llegir molt, però tot ho acabo aprofitant per fer contingut. Si no és per a Tardeo, serà per a Ciberlocutorio. Si no, ho recomanaré a Planta baixa… És a dir, crec que no deixo mai de tenir la mirada professional. Això sí, quan me’n vaig de vacances no faig absolutament res, però, és clar, són deu dies l’any.

—Quin és el vostre pòdcast preferit, el que més escolteu?
—He deixat d’escoltar pòdcasts per saturació mental, però el meu pòdcast de capçalera és Les golfes.

—Tornant a Tardeo… Feu servir la fórmula de pòdcast en què es xerra sobre coses que no són necessàriament transcendentals. Als homes els costa més de parlar de temes que es consideren de segon ordre (relacions, família, moda, teatre…)?
—Sempre s’han considerat de segona, és com els diaris i les revistes fins ara, no? La part de vida, moda, psicologia, relacions i tendències queda en unes pàgines de color diferent, internes… Però jo crec que és el que ens mou, el que ens interpel·la. I no és menor. I després, si mires les audiències, no és que només ens escoltin dones… Ho veiem quan fem directes en què vénen moltíssims homes, vull dir que l’interès és allà. Per què no en parlen? La veritat és que no ho sé. Però també és cert que la tendència que hi ha ara a TikTok és veure segons quins homes, parlant de menstruació o de relacions. I potser a l’extrema dreta millor que no li posem cap micro al davant.

—A Catalunya el safareig ens el mirem de reüll… Per ser un país cal parlar dels famosos catalans?
—Sí, i tant! Crec que si la idea és enfortir una llengua i fer d’aquest país petit una cosa important, necessitem el mateix star system que tenen a Madrid. Necessitem crear la nostra escena i per tant hem de deixar de consumir el que fa la influenciadora d’allà, el que fa l’actor d’allà. I hem de començar a parlar de les coses d’aquí, si ens interessa. Sempre amb el màxim respecte… No cal fer la premsa rosa que va a fer mal i que es fica en les vides privades. Qualsevol tema es pot fer amb el màxim respecte i rigor.

—Ara Tardeo ha guanyat el premi a millor pòdcast en català. Però en realitat hi heu anat incorporant el català de mica en mica. Per què al principi no hi era i ara sí?
—Tardeo al final no deixa de ser un encàrrec de Ràdio Primavera Sound, que al seu torn és un encàrrec de Primavera Sound, amb l’objectiu que es parlés del festival durant tot l’any. I és un negoci, volien que se’n parlés a tot l’estat espanyol i que vinguessin també bandes de fora, i per tant al magazín de Tardeo s’havia de parlar en castellà. Què ha passat? Això és fet aquí a Barcelona i hi ha convidades que vénen, bandes de música i fins i tot col·laboradors amb els quals jo parlo en català fora de micro. I cada cop es feia més complicat això de mantenir el castellà. I aleshores el que hem fet és que si l’entrevistat parla en català, ho fem en català.

—Com us sentiu més còmodes?
—Segons amb qui parli. Amb Ciberlocutorio, sí que prefereixo el castellà. Amb l’Anna Pacheco som amigues de tota la vida, ens vam conèixer a la universitat i amb ella sempre hi he parlat en castellà. I el programa no és un encàrrec. A nosaltres, si demà ens truca TV3, sabem parlar en català i ho faríem en català. Però com que xerrem de les nostres intimitats, de converses privades que nosaltres tenim sempre, parlem en castellà i ens costaria molt canviar al català.

—La setmana passada TV3 anunciava que Laura Escanes presentaria un nou reality. Hi va haver crítiques pel seu català… Us ha costat fer el pas per aquesta actitud?
—Estic molt emocionada per aquest reality. Hi ha un assenyalament molt fort, a Twitter també, i jo a vegades l’agraeixo, perquè jo dic molts barbarismes, la meva pronunciació és dialecte barceloní i tenim molts problemes i ens hem de posar les piles. Però sí que és veritat que aquí hi ha dues coses: la primera, a qui ho exigim? Si volem fer un programa d’entreteniment, que arribi a una comunitat de públic jove, que la Laura Escanes parli català com pugui i gràcies a Déu. Que ho exigim als serveis informatius, als presentadors… Això per descomptat! El millor català i els millors lingüistes han de ser aquí. I TV3 jo crec que ho fa molt bé, aconsegueix trobar aquest equilibri. A mi m’encantaria tenir a Tardeo un lingüista i un corrector perquè són perfils que són necessaris. I l’arrel d’això no està a ficar-se en el català d’ara, mirem què passa a les escoles. La lluita ha de ser des del començament. La culpa és com es fa la immersió lingüística. Fem que tothom surti de l’escola parlant un català perfecte i quan això s’hagi aconseguit podrem exigir més.

—Ara que l’heu fet, el pas, us sentiu còmoda? Creieu que també us ha donat oportunitats?
—Em sento còmoda, però les audiències a vegades no es corresponen. Hi ha d’haver una exigència de contingut en català, però crec que l’audiència, el públic, ha de respondre també. No demanem que passin coses en català per després continuar consumint només TV3, llegint el Punt Avui i escoltant Catalunya Ràdio. Es fa molt contingut en català, molt divers, diversifiquem també nosaltres. Fem que aquesta gent tingui xifres al darrere perquè després aquestes xifres són els que fan que les coses es mantinguin, que estiguin ben pagades, que hi hagi marques al darrere… Com a consumidor, dóna suport a tota aquesta gent que sí que ho fa en català. Això és el que hem de fer.

—Voleu afegir res?
—Espero no haver dit gaires barbaritats. Em fa molta por que em censurin. Qualsevol cosa dita fora de lloc pot portar a la censura.

Enguany votaré a les eleccions municipals, i ho faré convençut; però això tampoc no té cap mèrit, perquè fa temps que no estic empadronat a Catalunya i l’ajuntament que trio és el de Trondheim, al centre de Noruega. El sistema electoral aquí al nord té algunes diferències amb el català, de manera que potser val la pena escriure’n quatre ratlles.

Des del 1945 les eleccions noruegues es fan un dilluns de setembre dels anys senars, i les locals i les nacionals es van alternant. Això vol dir que no és possible anticipar comicis, i que els resultats són vàlids per a una legislatura sencera de quatre anys (aquesta tradició que han muntat els governs de Madrid de tornar a fer votar la gent si no els agraden els resultats aquí seria impossible). Com que el sistema de repartiment d’escons és força més proporcional, hi ha més partits polítics, les coalicions són inevitables i els candidats anuncien amb antelació a qui donaran suport per a primer ministre o batlle. Hi ha dos blocs principals: el roig-verd, format pels laboristes, els ecosocialistes i els centristes (l’antic partit dels pagesos, de tradició ruralista); i el blau, que aplega els conservadors, els populistes, els liberals i els demòcrata-cristians. Comunistes i verds no estan alineats.

Les campanyes són força discretes, el país no s’omple de cartells i la presència als mitjans és més reduïda. Els partits ocupen el carrer més cèntric de cada municipi, i allà hi munten la parada, que pot ser una caseta de fusta, una tenda de plàstic o una caravana, com si fossin una barraca de festa major. Els candidats hi són durant les hores centrals del dia, ofereixen cafè, reparteixen la propaganda, donen globus als nens i estan disponibles per a qualsevol pregunta dels electors. En un país de grans consensos, els programes electorals s’assemblen força, i tots els partits col·loquen l’educació com un dels tres punts prioritaris.

Les eleccions municipals a Noruega es regeixen per un sistema de llistes semiobertes que dóna més poder als votants. Quan toca votar tothom pot triar una llista, i el nombre de regidors s’assigna d’acord amb el nombre de vots. Fins aquí, com a Catalunya. Ara bé, qui són aquests regidors no depèn tant del control del partit, perquè els electors poden donar vots personals a candidats concrets (marcant-los amb una creu), i aquests alteren l’ordre de la llista. De fet, fins i tot és possible donar aquest vot individual a candidats d’altres partits escrivint-ne el nom a la butlleta. Els dos o tres caps de cada llista acostumen a estar blindats, però la resta s’ho juga en aquesta tria. Es calcula que la meitat dels electors fa servir aquest dret, i que una quarta part dels regidors van ser escollits gràcies al vot personal.

Els acadèmics que ho estudien diuen que el sistema afavoreix els joves i les minories, i tenir una democràcia més oberta permet que de tant en tant el poble s’organitzi i hi hagi una sorpresa. El cas més famós va tenir lloc el 1971, en plena segona onada del feminisme, aquella que tenia com a objectiu principal aconseguir espais de poder. Una campanya va promoure que les dones donessin aquests vots personals a les poques dones que presentaven els partits. El resultat va ser una clara majoria femenina a les corporacions municipals de les grans ciutats. Les crítiques masculines van ser ferotges, però es va crear una nova generació de polítiques que va renovar les institucions, i al cap de deu anys Gro Harlem Brundtland es va convertir en primera ministra del país, la primera dona d’aconseguir-ho.

Funcionarien les llistes semiobertes a casa nostra? El sistema és pensat per a premiar aquells polítics que fan una bona feina, tot i que també pot servir per a promoure amics, coneguts i saludats (jo reconec que he votat algun ex-alumne que s’ho mereixia). Vista la situació de Catalunya el 2023, hi hauria la possibilitat que una organització com l’ANC publiqués llistes de candidats independentistes que la gent podria afavorir, o mirar de fer fora alguns fòssils que creuen tenir la cadira en propietat. Els partits polítics catalans cada cop són més monolítics, professionalitzats i blindats, i tot el que fos prendre’ls poder seria positiu; precisament per això, és clar, un sistema com aquest no s’aprovarà mai.

Ja hi ha data per la sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la immunitat europarlamentària de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Serà el dimecres 5 de juliol.

Així ho ha confirmat Puigdemont a través d’un piulet a Twitter. A banda de dictar sentència sobre la immunitat dels tres eurodiputats, el tribunal també es pronunciarà aquell dia sobre la negativa del Parlament Europeu a defensar-la.

La sentència del Tribunal General de la Unió Europea sobre la nostra immunitat es farà pública el dimecres 5 de juliol a dos quarts de deu del matí. Seran, de fet, dues sentències consecutives: la primera, sobre la negativa del @Europarl_CAT a defensar-nos, i la segona sobre la…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 25, 2023

Aquestes eleccions posaran les jàsseres del pròxim cicle polític, que pot durar entre vuit anys i dotze. Les municipals del 2015 van reforçar l’eix nacional i van confirmar la mort del vell PSC, dessagnat per la tenalla d’ERC, Ciutadans i els indignats farcits d’Iniciativa. El 2007, amb el president José Montilla acabat d’estrenar, el PSC va rebre el 32% dels vots. El 2011, l’any que Xavier Trias va trencar l’hegemonia a Barcelona, el PSC va baixar fins al 25%. El 2015, va fer el mínim, amb un 17%. Fa quatre anys va reviscolar un xic, amb el 22%, però encara anul·lat a Barcelona i escombrat en feus històrics com ara Lleida, Tarragona i Terrassa. ERC va sortir devastada del tripartit amb un 9% del vot l’any 2011 i, en canvi, va créixer fins a guanyar les eleccions municipals del 2019, amb el 23% del vot i amb la capital com a joia de la corona per primera vegada d’ençà de la República.

Després de la victòria de Salvador Illa, que va reabsorbir la sang que Inés Arrimadas havia vampiritzat als socialistes, el PSC comença ara un camí polític nou i, amb ells, el país. Amb la pacificació autonòmica no s’ha acabat tan sols el protagonisme de la independència en els debats. En el relat oficial s’han acabat les conseqüències de la retallada de l’estatut: ara som en les conseqüències de no haver fet la independència. No és ni de bon tros el final del procés –Catalunya rebrota sempre–, però sí que és el final d’una era. Un símbol: Astrid Barrio, assessora del president de la Generalitat, va dir fa uns dies: “El referèndum d’Aragonès pot ser sobre un nou estatut per a Catalunya.” Un altre: Quim Nadal, ex-conseller del PSC repescat per ERC, va parlar fa mesos de tornar “a les essències més pures de l’estatut”.

L’estatut no tornarà, perquè cap dels pacificadors no voldrà jugar amb una bèstia que es va desbocar tant l’última vegada. Tant Barrio com Nadal expressaven, ras i curt, que comença un arc narratiu nou en la política catalana, amb un comportament electoral diferent. El 29 de maig, a Junts i ERC s’accelerarà un canvi en fons i forma, en discurs i reputació. Nadal va començar el mandat, a l’octubre, amb una mena de gironisme sense color, fent festes digitals a tots els candidats de la ciutat que ell governava amb majories absolutes. Gemma Geis, de Junts, Sílvia Paneque, del PSC, Lluc Salellas, de Guanyem i la CUP. Ara s’ha acabat el joc. Diumenge va demanar el vot per Quim Ayats, candidat d’ERC, i va criticar especialment Paneque. Ahir, el conseller Joan Ignasi Elena va dir que es faria militant d’ERC, nou anys després d’haver estripat el carnet del PSC.

Ernest Maragall ha trencat el tabú de parlar en campanya del seu germà Pasqual. Ha demanat que tothom sigui més prudent a l’hora de reivindicar-lo. Ell el va esmentar al minut d’or de TV3. “Tenim la possibilitat clara d’aplicar la visió i l’ambició que va caracteritzar Barcelona en els seus millors moments. Amb una determinada actitud, la que el meu germà Pasqual Maragall va adoptar i va dirigir.” Maragall ha estat sever amb Trias, però sobretot ha atacat Jaume Collboni. És l’únic candidat que diu que no hi pactarà. “Vostè és el PSC del qual vaig haver de marxar, ni socialista ni catalanista”, va dir a Collboni al debat de Betevé, en un dels moments en què ha semblat més autèntic i transparent d’aquests darrers dies. “Les primeres superilles les vam fer nosaltres fa quaranta anys”, ha dit avui. Qui vol dir nosaltres, li ha demanat Ariadna Oltra. “L’equip de quan el PSC era el PSC”, ha respost. No era cap lapsus.

Hi ha un substrat emocional important, en les paraules de Maragall. També en els gests d’Elena i de Nadal. No tan sols oportunisme o ganes de remenar la cua. La interpel·lació directa als socialistes identifica un dolor sociològic que encara és viu en molts catalans. El PSC ha recuperat els vots de Ciutadans, però no ha recuperat els vots que li van prendre els comuns i, sobretot, Esquerra, ni ho farà sense el catalanisme que ell mateix va expulsar. Esquerra pren trets i mètodes del pujolisme, perquè Jordi Pujol va emmotllar la política catalana d’avui, però no intenta ser la nova Convergència, com s’ha dit sovint, sinó una cosa nova, que sobretot mira d’aprofitar-se d’aquest dolor. “El PSC del qual vaig haver de marxar”, deia Maragall. En Oriol Junqueras hi ha una part de pur càlcul polític, cínic, però en aquest “vaig haver” hi ha una cicatriu col·lectiva real.

Després d’aquestes eleccions, la gran operació comunicativa d’Esquerra serà contra l’espanyolisme del PSC. En les grans batalles electorals d’ERC, el gran rival a batre és socialista: mantenir Lleida i Tarragona; recuperar Sabadell; deixar Núria Parlón sense majoria absoluta; governar a la Diputació de Barcelona. Per a Junts, en canvi, recuperar el terreny que els republicans van trepitjar-li fa quatre anys requerirà en molts casos arribar a acords amb els socialistes. Barcelona, on Trias no descarta un pacte amb Collboni, n’és l’exemple més clar. Junqueras s’ha passat de rosca amb l’escenificació de la rendició i l’abonament del lerrouxisme, però no som pas tan lluny que ERC es torni a reivindicar com un partit més lleial al catalanisme que no pas Junts, si els pactes amb el PSC s’estenen.

El PSC recuperarà vots, potser fins i tot feus, però difícilment la confiança d’un cert catalanisme progressista. La història de Catalunya avança en cercles i és repetitiva, però la memòria no és tan fàcil d’esborrar. Nadal, Elena i Maragall no tornaran al PSC. Marina Geli, que dóna suport a Geis, tampoc. A banda de l’abstenció, l’altra clau d’aquestes eleccions serà la mena de votants que recuperarà el PSC. La mena, més que no pas el gruix. L’operació per a vendre’s com el partit del nacionalisme pragmàtic és més arriscada que no pas es pensa Junts. ERC té un problema de quadres orgànics i manca de competència, però no tot és escrit. El cicle 2018-2023 ha estat una transició. Els rols que hi han tingut els partits eren preparatius, però ara començaran els canvis autèntics de discurs.

Acostament entre la Xina i Rússia
Mixustin i Xi (fotografia: Dmitry Astakhov, Sputnik, servei de premsa del govern rus).

El president xinès, Xi Jinping, va rebre ahir el primer ministre rus, Mikhaïl Mixustin. Ha estat la visita russa de més alt nivell a la Xina d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna. Mixustin va celebrar que aquest bona salut de les relacions entre la Xina i Rússia “no té precedents”. Xi manté ambigu el seu paper en la guerra. La Unió Europea i els Estats Units continuen la seva política de sancions, però no aconsegueixen d’aïllar Vladímir Putin. La reunió es va fer tan sols uns dies més tard d’una trobada del G-7 a Hiroshima, al Japó, en què va participar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Les conclusions d’aquella cimera van ser rotundes: cal reduir la dependència econòmica de la Xina, a la qual occident acusa d’alterar l’estabilitat asiàtica –de fons, la sospita d’un possible atac a Taiwan. La portaveu xinesa va ser molt dura i va dir que el G-7 els havia volgut atacar i difamar. Ara, la trobada de Xi amb el primer ministre de Putin envia un missatge molt clar.

La Junta Electoral espanyola ha fet pública una resolució on recorda que els vots per correu que no es dipositin a les oficines de Correus no tenen validesa, i per tant els sobres que han aparegut a bústies ordinàries no podran ser computats a les eleccions del 28-M. Ha respost d’aquesta manera una consulta de Correus, que volia saber que ha de fer amb els sobres de vots dipositats a les bústies ordinàries amb destinació a Melilla.

La Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) estableix que els vots per correu sempre s’han de dipositar a oficines de Correus perquè siguin enviats com a correu certificat.

L’òrgan electoral ordena d’aquesta manera que el personal de Correus haurà d’enviar a la Junta Electoral de la Zona de Melilla, i no a les meses electorals, els sobres amb vot per correu que apareguin a les bústies ordinàries, perquè són invàlids.

El film Creatura, de la directora catalana Elena Martín, ha estat guardonat amb el premi a la millor pel·lícula europea de la Quinzena de Cineastes al Festival de Cannes, en un nou triomf internacional del cinema català.

En declaracions a l’ACN, Martín ha assegurat que es tracta d’un guardó “increïble” que, abans d’ella, ja havien rebut directors que admira molt. Alhora, ha celebrat que el premi certifica que el públic ha connectat emocionalment amb el film i que la projecció del guardó n’ajudarà a la distribució internacional, que ha dit que és una de les prioritats de l’equip.

Alhora, la directora ha constatat que els espectadors que han vist el film al festival han destacat que tracti qüestions complexes “sense morbo, amb honestedat, tendresa i sense pudor”. I ha afegit: “La gent celebra que parlem de coses de les quals no se sol posar nom i que ho fem de forma tranquil·la, sense necessitat de voler provocar”.

Un viatge entorn de la sexualitat femenina

Creatura és un viatge personal pel tabú que encara hi ha entorn de la sexualitat a través del personatge d’una dona –interpretada per la mateixa directora– en el seu camí per a intentar reconciliar-se amb el sexe. En aquesta introspecció, el film retrocedeix fins a la infància, en el moment en què descobreix el cos propi.

Clara Segura: ‘Hi ha poca representació de la dona en la comèdia’

Martín, que signen un guió a quatre mans escrit amb Clara Roquet íntegrament en català i ambientat a la Costa Brava, diu que tenia clar que volien tractar la temàtica amb tendresa, tot acostant la sexualitat a l’essència i a la naturalitat.

En tot moment, segons que ha explicat Martín a l’ACN, les va moure la voluntat d’endinsar-se en un moment vital com és el descobriment del cos propi durant la infància, conscients del risc d’intentar fer un “retrat de la sexualitat infantil”, en què no hi ha referents cinematogràfics.

Oriol Pla: “Ser famós abans era una conseqüència, ara sembla que és un objectiu”

El repartiment de la pel·lícula el completen Oriol Pla, Alex Brendemühl i Clara Segura, actors que, per a la directora, tenen la capacitat de generar “tendresa des del patetisme”.

Aquesta coproducció de TV3, que s’estrenarà el 8 de setembre als cinemes catalans, es va rodar l’estiu passat en localitats costaneres. Creatura és el segon film d’Elena Martin, que fa sis anys va dirigir Júlia Ist, on també era la protagonista.

Alemanya ha entrat en recessió tècnica per primer cop des de l’esclat de la pandèmia. Després que la principal economia europea registrés una contracció del 0,5% durant el quart trimestre de 2022, les dades publicades avui per l’Oficina Federal d’Estadística (Destatis) han apuntat a una nova caiguda del PIB del 0,3% durant el primer trimestre, acumulant així dos trimestres consecutius a la baixa.

L’oficina d’estadística atribueix el retrocés a l’alta inflació —a Alemanya se situa al 8,7% al maig, sis dècimes per sobre la mitjana de l’eurozona—, tot apuntant que l’evolució dels preus ha acabat reduint el consum de les famílies.

El jutjat de primera instància 5 de Girona ha desestimat la demanda i ha absolt l’ex-cap d’investigació dels Mossos, Antoni Rodríguez, jutjat dimarts per haver dit que la policia no tenia “cap dubte” sobre l’autoria del doble crim de Susqueda. La defensa de Jordi Magentí, encapçalada per Benet Salellas, va presentar una demanda civil i li reclamava 30.000 euros per vulnerar la presumpció d’innocència i el dret a l’honor.

La sentència conclou que l’intendent no va vulnerar cap d’aquests drets. Per una banda, remarca que en cap moment va proporcionar dades sobre Magentí i que sempre s’hi va referir com a “presumpte autor”.

Per l’altra, considera que les declaracions que va fer l’ex-cap d’investigació reunien “tots els requisits” per satisfer el dret a la informació que, en aquest cas, prevalia per davant del dret a l’honor.

Tura Soler: “Quan vam trobar en Bartomeu mort, l’escena era peculiar”

Els ministres de comerç de la Unió Europea han aprovat de prorrogar els drets de duanes que ha de pagar Ucraïna fins al juny de 2024 per facilitar les exportacions del país. La mesura, que s’aplicarà als productes agrícoles, també comporta l’eliminació del pagament de drets per evitar competències deslleials, tal com ha detallat el Consell de la UE en un comunicat.

La regulació entrarà en vigor el 6 de juny i després que el Parlament Europeu l’hagués aprovada a principis de maig. A banda dels productes agrícoles, la suspensió dels drets de duanes també s’aplica als productes industrials des de principis del 2023.

Malgrat aquesta obertura, la Comissió Europea ha permès a cinc estats membre —Polònia, Hongria, Romania, Bulgària i Eslovàquia— de vetar de manera temporal i excepcional les importacions de cereals procedents d’Ucraïna, però han de permetre el pas del gra cap a altres països de la UE. Aquest veto està previst fins al 5 de juny d’enguany, quan expirava l’exempció aranzelària a les importacions ucraïneses, i Brussel·les s’ha mostrat oberta a estudiar també una pròrroga.

La Unió Europea i Ucraïna tenen una associació de lliure comerç des de 2016 per a afavorir l’intercanvi entre totes dues regions, però és un acord d’aplicació gradual i encara hi ha sectors que no es beneficien del principi de “zero quotes i zero aranzels” que, amb aquesta exempció, sí que té Ucraïna.

Zelenski demana la liberalització permanant

Una cop aprovada la pròrroga, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha reaccionat amb satisfacció, però ha demanat que en el futur la liberalització del comerç entre la Unió Europea i el seu país sigui “permanent, sense excepcions”. “A mesura que avancem cap a la Unió Europea, aquesta liberalització temporal hauria de ser permanent, sense exempcions ni restriccions”, ha escrit Zelenski en un comunicat difós en les seves xarxes socials.

També ha agraït el suport de tots els membres de la UE, un suport que Zelenski interpreta com un altre gest que porta a Ucraïna més prop de l’adhesió a la UE.

La justícia belga ha deixat en llibertat l’ex-vice-presidenta del Parlament Europeu, Eva Kailí, cinc mesos després de ser arrestada per ser una de les principals sospitoses del cas Catargate de suborns i tràfic d’influències al Parlament Europeu.

En un breu comunicat publicat aquest dimecres, la fiscalia belga ha apuntat que la investigació ja no en requereix l’empresonament i que, per tant, l’alliberament està subjecte a les condicions que són habituals en aquests casos. Kailí, que encara ha de ser jutjada, va ser enviada a la presó el desembre proppassat. Després de quatre mesos, les autoritats belgues van decidir a l’abril de posar-la en arrest domiciliari sota la condició d’haver de portar un braçalet electrònic per poder ser localitzada.

Avui 25 de maig s’acaba el termini per a dipositar el vot per correu a les eleccions del 28-M. Inicialment, l’últim dia era el 24, però la junta electoral espanyola va decidir d’allargar-lo un dia més. Les persones que van demanar el vot per correu han rebut a casa la documentació per poder votar i han d’anar amb la butlleta juntament amb el certificat d’inscripció del cens a una oficina de Correus per dipositar el seu vot.

El rècord de vot per correu va ser en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, el 14 de febrer del 2021, quan en un context de pandèmia i de restriccions van sol·licitar el vot per correu més de 284.000 persones.

L’Espanyol va esquivar anit una derrota que l’hagués deixat amb un peu i mig a la segona divisió. L’equip de Luis García va ser capaç de sobreposar-se als tres gols de l’Atlètic de Madrid i empatar el partit. Ara bé, a les grades de l’RCD Stadium, que ja van ser protagonistes en la invasió de camp després del matx contra el Barça, es van veure una altra vegada actituds extremistes i insults. Imatges publicades per Movistar Plus constaten que la seguretat de l’estadi es va emportar una ultra després de fer la salutació feixista i insultar el migcampista rival Rodrigo de Paul.

Carles Viñas: “A l’Espanyol li falta decisió per a combatre la violència dels seus afeccionats” 

Basta ya.
Las agresiones verbales de un ultra a De Paul. #DeportePlus pic.twitter.com/TKZ7VHyL7C

— Fútbol en Movistar Plus+ (@MovistarFutbol) May 24, 2023

El portaveu d’Élite Taxi, Tito Álvarez, ha fet una crida els taxistes a votar el PSC el 28-M perquè considera que és la formació que ha demostrat “més resultats” en la lluita del sector contra les VTC. En una carta oberta, Álvarez valora que amb l’ex-presidenta de l’IMET Rosa Alarcón i l’actual, Laia Bonet, ha tingut “la millor interlocució que el taxi podia tenir a les institucions” i “han facilitat que el seu partit se sensibilitzi” amb la situació del taxi “assumint-la com a pròpia”. En aquest sentit, destaca el paper “especialment dur en contra de les VTC” en l’aprovació del darrer decret. Sobre l’actual la batllessa i candidata dels comuns, Ada Colau, li reconeix que sempre ha estat amb el taxi, però li retreu els canvis urbanístics.

Del PSC, Élite Taxi assenyala que “l’acostament i la sensibilitat que han mostrat amb el sector han forjat quelcom que va més enllà” i la seva intermediació amb les institucions —com l’IMET i el Ministeri de Transports espanyol— poques setmanes abans que el TJUE emeti sentència de la qüestió prejudicial del TSJC sobre la ràtio 1/30.

A banda, aplaudeix la posada en marxa de l’aplicació pública PICMI, que es portava reclamant des del 2016; que el PSC intercedís perquè les entitats bancàries donessin moratòries als taxistes amb motiu de la pandèmia i no perdessin la seva llicència; l’ampliació de models de vehicles que poden comprar els conductors i no els que “imposen” les marques; i que donés “l’ordre directa” a la Guàrdia Urbana per fer inspeccions a les VTC i que es van saldar amb més de 8.000 denúncies el 2021.

En una carta oberta al sector de tot Catalunya i “en especial a l’AMB”, Álvarez fa un repàs de les diferents formacions polítiques que concorren a les eleccions. Dels comuns, subratllen que “sempre han estat amb el taxi” i “disponibles quan ho hem necessitat”. També aplaudeix la interlocució amb les institucions i recorda que va ser Ada Colau qui va establir la pre-contractació d’una hora, mesura que va ser tombada pel PSC.

En canvi, lamenta que els “continus canvis” en l’urbanisme de la ciutat i les obres perquè “han causat un gran malestar” al sector. Segons Álvarez, s’ha perdut “velocitat i eficiència” i el trànsit es troba molt més congestionat i cita la pacificació del carrer Consell de Cent i el carril bici del carrer València.

Sobre ERC, Élite Taxi valora que ha anat modificant el seu posicionament en relació amb el taxi i les plataformes fins al punt de ser “decisiva” en la protecció del sector i que hagi facilitat l’aprovació del darrer decret del juliol 2022. També celebra que la interlocució amb el Departament de Territori és excel·lent.

D’altra banda, de Junts destaca que l’ex-conseller de Territori Damià Calvet va complir amb el compromís d’aprovat el decret que incloïa la pre-contractació de 15 minuts el 2019, i la interlocució de la directora de Transports, Mercè Rius; mentre que la CUP en ressalta l’actitud a favor dels treballadors i autònoms del taxi i contra l’economia de plataforma.

Finalment, Álvarez carrega contra PP, Ciutadans i Vox per haver promogut el model de VTC de plataforma i els acusa de voler “desballestar” el sector.

La circulació de la línia R4 entre Martorell i Castellbisbal està interrompuda arran d’una incidència en un tren de mercaderies. Renfe està oferint transport alternatiu per carretera entre les dues estacions mentre treballa per a restablir el servei habitual.

Se encuentra interrumpia la circulación entre Martorell y Castellbisball, de la línea @rod4cat de Barcelona, por una incidencia en un tren de mercancías.
Se ha establecido un plan de transporte alternativo por carretera entre ambas estaciones.

— INFOAdif (@InfoAdif) May 25, 2023

La línia acumula uns retards d’uns trenta minuts en la resta d’estacions. En un primer moment Protecció Civil ha posat en marxa la fase de pre-alerta del pla d’emergències Ferrocat, que ara ja ha estat desactivada.

Consulteu l’estat del servei de Rodalia.

Adif informa que hi ha transport alternatiu per carretera a la R4 entre Martorell i Castellbisbal

Fi prealerta pla #ferrocat https://t.co/TvXtoIWgs4

— Protecció civil (@emergenciescat) May 25, 2023