Catorze càmeres instal·lades al voltant d’un dels Ullals de Baltasar vigilaran fins el 15 de setembre la possible presència de gambusins en aquest racó del Delta. El projecte de seguiment, o com tradicionalment es coneix de caça del gambusí, és l’obra guanyadora de la quarta edició del concurs XYZ, que organitza el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre – Lo Pati amb l’Ajuntament d’Amposta. La idea, segons el seu creador, l’artista Albert Gusi, és posar el focus en els Ullals de Baltasar, un lloc “singular i únic”, amb “una altra mirada” en sintonia a les iniciatives que proliferen d’hibridar l’art contemporani amb el paisatge. Gusi assegura que el passat 6 d’abril, la seva càmera va captar la presència del que podria ser un gambusí emergint de l’aigua d’un dels ullals. Aquesta va ser la idea originària del projecte guanyador de l’XYZ entre les disset propostes participants. Per aconseguir tornar-lo a veure, Gusi ha instal·lat càmeres en punts estratègics dels Ullals i convida a totes les persones a que li donin un cop de mà en aquesta investigació. Hem parlat amb ell.

Llegir tota l’entrevista aquí

The post Albert Gusi: ‘Us encoratgem a que descobriu els Ullals i amplieu el mite’ appeared first on VilaWeb.

David Moreno, Cristina Calleja i la resta de l’equip de ‘Flotados’ estan portant aquest espectacle estrenat l’any passat arreu. I allà on van aconsegueixen a base de magnetisme, espectacularitat i tendresa deixar el públic bocabadat i entusiasmat. Un piano penjat a vuit metres d’alçada i un univers màgic on l’amor és l’ingredient principal. ‘Flotados’, que va rebre enguany el premi Max al millor espectacle de carrer, és probablement la millor carta de presentació de David Moreno (Sallent, 1973), creador incombustible, músic, compositor i artista eclèctic, que creu fermament en l’amor com a motor de transformació. Així ho transmet en les seves creacions, ja siguin espectacles de grans dimensions com aquest ‘Flotados’, amb produccions fetes a mida per a esdeveniments concrets, com els immensos ‘Essència’, o amb la música que acompanya propostes escèniques captivadores com ‘Refugiada poètica’, de Claire Ducreux, o ‘Monòlit’, de Toni Mira. Parlem amb el sallentí de les seves creacions i d’aquesta reivindicació constant.

Llegir tota l’entrevista aquí

The post David Moreno: ‘Volem reivindicar la força de l’amor’ appeared first on VilaWeb.

Ahir, es va anunciar formalment el començament de les activitats d’un partit que es dirà Lliga Democràtica i que pretén representar un presumpte catalanisme antiindependència. Al capdavant hi haurà Astrid Barrio (un personatge fabricat per TV3 en la seua obsessió per aparentar pluralitat a còpia de destruir la possibilitat de dialogar) i Josep Ramon Bosch, el fosc ex-president de Societat Civil Catalana.

La Lliga sembla que intenta omplir el forat deixat per Unió Democràtica, quan Duran i Lleida va derivar cap a l’espanyolisme, o de grups com Lliures, tots ells fracassats fins ara. Curiosament, té molta menys credibilitat catalanista que aquells altres, però el discurs amb què es presenta apel·la a una mena de catalanisme contrari a la independència que alhora es vol allunyar de l’espanyolisme pur. Després d’haver constatat el rebuig generalitzat que l’espanyolisme provoca al país.

És més que discutible que puga haver-hi espai per a un invent com aquest si tenim en compte que en el seu moment Duran i Lleida, amb l’ajut entusiasmat de l’Íbex 35 i La Vanguardia, només va esgarrapar cent mil vots a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015 i poc més de seixanta mil a les espanyoles següents. I que en les posteriors convocatòries electorals, els qui podrien representar aquest espai o bé no es van presentar o bé van fer aliances sorprenents per a salvar el negoci, com la d’aquesta cosa que s’anomena Units per Avançar i que va portar Ramon Espadaler a seure al costat de Miquel Iceta. Però, segurament, la diferència en aquest cas és que la maniobra ni tan sols busca l’èxit. Perquè la clau de tot plegat és rebaixar l’impacte numèric de l’independentisme, ara que la xifra de votants, a les europees, ja ha arribat a efectes pràctics al 50%.

Efectivament. Nosaltres estem tan imbuïts en les nostres picabaralles partidàries que no som capaços de fer valdre els èxits i d’emmarcar-los en el lloc que correspon. Però a les passades eleccions europees, per primera vegada, el percentatge de votants dels partits independentistes va quedar al tall del 50%. Junts per Europa, la coalició encapçalada pel president Carles Puigdemont, Ara Repúbliques, encapçalada per Oriol Junqueras, i el Partit Pirata, membre de la CUP, van aconseguir entre tots tres el 49,86% dels vots totals, a catorze centèsimes de la barrera. No van faltar ni cinquanta mil vots per a superar aquesta barrera psicològica del 50% del vot popular, que té una importància política indiscutible.

La batalla partidista per això que en diuen l’hegemonia pot acabar espatllant-ho tot, però la realitat, de moment, no es pot discutir. L’independentisme ha continuat creixent després del 155 i l’espanyolisme no. I per tant, ara el risc ja ve del 2% o el 3%. Dels vots. L’espanyolisme necessita ‘abaixar’ el sostre independentista, evitar que supere el 50% amb claredat i contenir-lo tan avall com li siga possible –de fet, feia anys que l’independentisme se situava en el 46% i el 47% del vot total i això, com tots hem comprovat, permetia a l’unionisme de disputar la majoria social, sumant peres amb cols i posant tothom a l’altre bàndol de manera grotesca.

I quina és la manera de fer això, d’abaixar la potència de l’independentisme? La primera és encomanar-se a la divisió del moviment. Però això, vistos els precedents que hi ha, és jugar amb foc. Després del 9-N, ho recordareu, vàrem entrar en una època on Esquerra i CiU no es podien ni veure, però de sobte va arribar Junts pel Sí… Massa arriscat, fiar-se dels insults.

I la segona? Doncs la segona és arrapar el marge més tou del vot catalanista, ni que siga un 2%, per canviar-lo de bàndol. El problema és que això no és tan senzill de fer, ja ho hauria fet algú si hagués estat possible. I per això, en la desesperació, encarreguen aquesta maniobra de manual a gent que té una credibilitat catalanista simplement nul·la, una volta constatat que cap dels invents, fora del catalanisme, els ha funcionat. Aquesta és la raó de fons per la qual jugaran amb la marca, pobre Cambó!, jugaran amb el suport de la premsa espanyolista, especialment de La Vanguardia, i jugaran amb tot allò que troben al seu abast per poder fer creure als qui no acaben d’entendre què fa l’independentisme oficial que hi ha un camí per al catalanisme diferent de la independència. Encara que siga un camí que ningú no veu.

Com en tantes altres coses, al final la viabilitat d’aquesta Lliga dependrà, sobretot, dels errors que puguen cometre els partits independentistes, esgotant la seua clientela amb tanta discussió estúpida com tenen. Hi ha en joc la ratlla del 50%, però em fa l’efecte que ni això no els farà pensar.

 

PS. Televisió del Berguedà ha penjat el vídeo de la darrera conferència que he fet aquesta temporada, precisament, a Berga. Crec que és un bon resum de com han estat les conferències d’aquesta part de l’any, amb una interacció més que interessant amb el públic. Si la voleu veure, el vídeo el trobareu ací.

The post La qüestió és el dos per cent appeared first on VilaWeb.

Nemesio Fuentes va néixer a Àvila l’any 1950. Durant vint-i-cinc anys va treballar al cos de la policia espanyola i el primer d’octubre de 2017 va anar a un col·legi electoral. No pas a impedir el referèndum, sinó a votar-hi i protegir-lo de l’atac dels companys del cos que havia defensat durant dues dècades i mitja. El seu cas és tan cridaner que l’advocat Jordi Pina va demanar de citar-lo com a testimoni al judici contra el procés perquè el jutge Manuel Marchena veiés, de veu d’un antic policia espanyol, que l’única violència que hi va haver aquell dia la va provocar els qui portaven casc, escut i porra. Parlem amb ell de la seva història, de la repressió, del judici i de la manera com ha de reaccionar la societat a una hipotètica condemna del Suprem.

Crònica de Josep Casulleras: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici

—Quan vau entrar al cos de la policia espanyola?
—El primer de gener de 1974. El meu pare tenia un cosí dins la policia i quan vaig acabar la mili em va suggerir de fer les proves. Llavors jo ja vivia a Manresa i hi treballava.

—Com hi vau arribar?
—Els meus pares van venir a Catalunya quan jo tenia dos anys. A deu anys, els meus avis es van morir i vam tornar al poble, El Arenal, perquè el meu pare va pensar que podíem viure de les terres dels avis, però de seguida va veure que no. Ell va tornar a Catalunya amb el meu germà gran i, tres anys després, jo també hi vaig anar. I des de llavors que sóc a Catalunya.

—Quan éreu policia on vau estar destinat?
—Quan vaig acabar l’acadèmia vaig estar uns mesos a Madrid i després vaig demanar d’anar a Barcelona. Hi havia pocs policies de Catalunya, la gent no la demanava gaire com a destinació, però jo ho vaig demanar expressament. En arribar a la Prefectura vaig demanar d’anar a Manresa i quan hi va haver una plaça me la van donar. A final de 1974 ja era a Manresa. També vaig anar un mes al País Basc, el 1979. Com que allà sempre hi faltava gent, era obligatori i cada mes hi anava gent d’una comissaria diferent.

—Al judici molts agents comparaven el que havien viscut durant el referèndum amb la situació del País Basc. Què en penseu?
—Suposo que els van dir que això aniria bé per a condemnar-los, però qui ha estat al País Basc als anys vuitanta no pot comparar-ho mai amb el que va passar aquí. Traient quatre fets puntuals, quina violència hi va haver per part dels votants? Si van fer la comparació és perquè se’ls va permetre de fer-ho. Quan ens va tocar a nosaltres, ens deien: ‘El que vostè pugui pensar no té interès’.

—Com es torna independentista un policia espanyol?
—No ve de cop. Vas veient que aquí tens unes infrastructures i uns recursos pitjors que en altres comunitats que aporten menys. Quan Artur Mas va anar a Madrid [a demanar el pacte fiscal], Mariano Rajoy li va dir que se n’oblidés. A Catalunya li claven cops per tot arreu. Jo visc a Catalunya, hi tinc tres fills. A mi Catalunya m’ho ha donat tot, no he tingut mai cap problema amb la gent d’aquí. Al contrari, la meva dona és catalana i els amics són catalans. La realitat d’aquí és molt diferent de com s’explica fora. Aquí tot és més car i, en canvi, allà tothom pren vi i tapes tot el sant dia. Vas a Andalusia i tot són quintos i peixet fregit. Tu a Catalunya no ho pots fer, això. Aquestes coses et fan pensar. I quan veus que la gent es mobilitza per la Diada i l’alegria que hi ha, penses que tota aquesta gent no pot estar equivocada.

—Coneixeu altres agents que hagin fet el mateix viratge?
—No, i ho entenc. Els qui són jubilats com jo poden fer-ho, però no en conec cap. Sí que hi ha fills d’ex-policies, que ja es van morir, que em diuen que els seus pares se sentirien orgullosos que un company fes com jo. Jo ho he fet jubilat, en actiu no podria haver-ho fet. Et foten una sanció i t’expulsen.

—Amb la vostra experiència, us imaginàveu la violència policíaca de l’1-O?
—Tanta, no. He treballat vint-i-cinc anys i no entenc aquestes formes. La policia ha de dialogar. Tu arribes allà, anuncies que tens una ordre judicial conforme la qual aquell referèndum és il·legal i que si tothom marxa t’emportes l’urna i s’ha acabat. Segurament, la gent no hauria marxat de totes maneres, és normal. Però haver arribat d’aquella manera… Ells en cap moment no van voler dialogar, el mateix cap de l’operatiu d’aquí ho ha reconegut al jutjat de Manresa. Això no és normal. Cap policia no arriba d’aquesta manera a una manifestació o similar. Ets la persona que ha de solucionar el problema, no crear-ne un altre. Primer dialogar, i si no hi ha cap més remei, tens unes eines que has de fer servir en proporció amb allò que passa.

—No us ho podíeu pensar, havent vist que els policies espanyols venien cridant ‘a por ellos’?
—L”a por ellos’ és ‘a por Cataluña’. I possiblement tenen família aquí, també. Tinc família a Àvila i a Madrid, i sé que són peperos, però sé que no farien una cosa així. O, com a mínim, m’ho vull creure.

—Què us va semblar el paper dels Mossos?
—M’hauria agradat que això m’ho haguessin preguntat al judici, per dir-hi la meva. Si els Mossos, sense fer una intervenció violenta, van tancar vora 400 col·legis i la policia espanyola en va tancar uns 100 amb un cost de 87 milions, ja em direu quin negoci va fer Espanya. La festa els va sortir força cara. Havien dit que no hi hauria referèndum perquè no hi hauria urnes i paperetes, però n’hi va haver. Una altra cosa és que després no s’hagi pogut portar a terme el resultat. Si diuen que el referèndum és il·legal i no se’n podrà aplicar el resultat, que deixin que el facin i després que facin com hagin de fer judicialment perquè no es porti a terme. Suposo que és cosa de l’imperialisme, de demostrar qui la té més llarga.

—Us sembla bé que els Mossos tanquessin els col·legis que ajudàveu a obrir?
—Els Mossos havien de complir l’ordre que tenien. Ho van intentar, van clausurar moltes escoles amb èxit, però ho van fer pacíficament. Ningú no preveia el cens universal, els qui no van poder votar en aquell col·legi van poder votar en un altre. Els Mossos tenien una obligació i no crec que fos fàcil per a ells.

—Trapero va declarar que els Mossos tenien un pla per a detenir el govern si els ho demanaven. Què us sembla?
—Crec que no és veritat, seria molt fort. Pot ser una estratègia de defensa, no crec que estigués pensat d’aquesta manera. Tampoc no crec que les coses que finalment van passar fossin les que pensaven que passarien. He estat dues vegades a Waterloo amb Puigdemont i li vaig preguntar si avui tornaria a deixar suspesa la declaració d’independència, i em va dir que no. També em va dir que la mediació la faria només amb estrangers i, sobretot, que no hi hauria cap basc. No sé com estaríem si s’hagués continuat amb la independència. No crec que no hi hagués res preparat, però la veritat és que és complicat.

—Al judici vau dir que als agents els havien insultat ‘com és normal’. Com veieu la reacció dels ciutadans davant la violència?
—Ells portaven tota mena d’armes. Al ciutadà què li queda? Anaven amb el clavell a la mà, només tenien l’insult. Amb les coses que passaven, això no té gens d’importància.

—Què us va semblar el judici?
—Té dues parts. Als testimonis de l’acusació els ho van permetre tot, qualsevol guàrdia civil podia expressar els seus sentiments i dir tot allò que volgués. ‘Mirada d’odi’, ja em diràs. Si sembles un Robocop de tant com vas armat, quina mirada vols que tinguin? En canvi, quan vam arribar els testimonis de la defensa, tot això es va acabar. Marchena deia que les valoracions personals no importaven al jurat. Fot molt, ens hauria agradat poder dir alguna cosa més del que vam dir. Era una farsa.

—Després d’haver declarat al judici, vau rebre cap comentari d’antics companys del cos?
—Ningú no m’ha enviat res ni he rebut cap amenaça. A Twitter sí que n’hi havia molts que deien que era un renegat o que volia demostrar que estimava més Catalunya que ‘la meva terra’. Cadascú pot tenir l’opinió que vulgui. Sóc d’Àvila i continuaré anant al meu poble perquè sé que no hi tindré cap mena de problema. Jo no vaig contra ningú. Que un país vulgui ser independent no vol dir que vulgui eliminar l’altre país on era fins ara. Quan Catalunya sigui independent, que ho serem i d’aquí a no gaires anys, no crec que hagi de tallar cap relació amb Espanya. Si vas per tot Europa sense passaport, com vols que li demanin a un andalús quan vingui a Catalunya?

—Creieu que avui es podria repetir una experiència de desobediència civil com la del referèndum?
—Penso que serà l’única solució que hi haurà. Potser no serà tan gran, però és la via que caldrà seguir. D’una manera o una altra, els països que s’han independitzat ho han fet així, amb desobediència civil. I aquí, segur que s’acabarà fent. Quan es farà el canvi de xip? Ja ho veurem.

—Darrerament, hi ha molta polèmica per la repressió dels Mossos a activistes independentistes. Què us sembla?
—El càrrec de Miquel Buch és dels més complicats que hi ha. Ha de complir la legalitat, i també és un polític. Els policies i els comandaments fan coses que Buch no voldria, possiblement. També cal tenir en compte que dins la Brigada Mòbil hi ha molt de policia i guàrdia civil, i aquests no estan compromesos. Diria que hi ha dos tipus de mossos. Un és el mosso de comissaria, la majoria dels quals són catalans i han entrat directament a aquest cos. I després hi ha la Brimo i l’ARRO, amb un percentatge molt elevat de funcionaris que vénen de la Guàrdia Civil i la policia espanyola. I amb aquests és més complicat. No tots entenen Catalunya com l’entenc jo, o la majoria dels catalans. Però també conec alguns que van passar als Mossos i no passa això. Quan vaig anar a fer la denúncia amb els meus fills per les lesions de l’1-O, un mosso se’m va acostar i va dir que em coneixia. Jo no el vaig reconèixer, però va tornar amb una foto antiga d’ell amb 22 anys vestit de guàrdia civil a la comissaria de Manresa on també sortia jo. Aquest, segons que m’han dit, és un paio molt compromès i involucrat.

—Com veieu la gestió del procés d’independència que fa el govern?
—Puigdemont em va dir que el govern fa el que pot, no poden fer més del que fan. Estan lligats, el 155 continua present. Ja s’ha vist, a Torra el denuncien cada dos per tres.

—I què creieu que caldria fer després de la sentència?
—Caldrà veure si la sentència és el punt d’inflexió, dependrà com sigui. Si és molt dura, potser serà bo, perquè farà que la gent s’activi. Però ja ho veurem. Si els condemnen a quatre o cinc anys, sortiran al carrer aviat. Potser faran això per a evitar una revolució més gran. Cada dia vaig als Lledoners amb en Joan Bona Nit i, quan parles amb la gent, cadascú té una versió. No sé què caldria fer, però penso que una sentència dura serà l’interruptor que farà activar la gent. Ara, han de condemnar-los a quinze anys perquè la gent s’activi? També seria una putada. La gent, qui més qui menys, té hipoteques i no pot fer segons què perquè s’hi juguen molt. Jo estic jubilat, però els qui treballen no poden fer una vaga de quinze dies o un mes. Si som dos milions, cap problema, però si som 100.000 els qui fem vaga, què? Han d’arriscar tot el patrimoni per defensar una cosa mentre els altres fan com si res? Les caixes de solidaritat estan molt bé, però si són 100.000 persones les qui perden el sou on vas a buscar els diners?

—Cada dia aneu als Lledoners a dir bona nit als presos?
—Sí, cada dia. Des de l’any passat, quan en Joan va començar una nit de juliol. Ens vam acostar uns quants i des d’aleshores hem estat junts.

—Fins quan ho mantindreu?
—Mentre hi siguin. Bé, si és una sentència de deu anys, potser haurem de reconsiderar la cosa. Però de moment continuarem allà.

The post Nemesio Fuentes: ‘Han de condemnar-los a quinze anys perquè la gent s’activi?’ appeared first on VilaWeb.

‘Amenaces a Marchena’, ‘Concerts nudistes pels presos’, ‘Frenesí independentista a les festes de Formentera’. Enguany, mitjans espanyols com El Mundo, ABC, El Español i el programa ‘Espejo Público‘ s’han abraonat contra les Festes de Santa Maria de Formentera, una festivitat tradicional que se celebra cada 4 i 5 d’agost. Coneguda per reivindicar la cultura i la llengua catalanes, en el pregó d’enguany –escolteu-lo ací– hi ha hagut mostres de suport als presos polítics i els exiliats i esments a Manuel Marchena, cosa que ha mobilitzat una ofensiva mediàtica en contra seva.

Qui organitza la festa, la Comissió de Festes de Santa Maria, és una institució reconeguda i arrelada a la societat civil, amb trenta anys d’història, d’ençà que es fa aquesta festa. Jordi Crespo en forma part i explica que cada any reben crítiques de mitjans espanyols i també de premsa d’Eivissa. De fet, al pregó de dilluns a la nit, elaborat per tots els membres de la comissió, ja s’avançaven als esdeveniments que arribarien l’endemà: ‘Alguns rigorosos mitjans de comunicació, que mesquins, no saben com cridar l’atenció. Difamar i cercar la discòrdia, això és el que fan. No, El Mundo, no ens finança la Generalitat, ens finança la nostra gent i les ganes de treballar per una illa lliure de mentides i calamitats’. I continuava: ‘Quines ganes de sortir de llegir l’article de demà. El Diario de Ibiza ja l’està preparant. Colpistes, etarres… Què serà?’

Però malgrat les previsions, els articles criticant el pregó han estat més nombrosos que no es pensaven. ‘El Mundo sempre està disponible per dedicar-nos una notícia i és el que ens dóna més publicitat, per això els citàvem al pregó. Però la campanya d’enguany no té precedents, fins i tot “Espejo Público”!’ Crespo atribueix el bombardament informatiu a la tensió de la situació política.

Un altre element que destaquen els mitjans espanyols és la referència que es feia a Marchena durant el pregó. ‘Polítics dignes estan a la presó. És terrible i encara hi ha discussió. Tranquil, la història ens donarà la raó. Però mentrestant, ni oblit ni perdó. Per aquests jutges, justícia i calabós. Marchena, millor afilia’t a Vox, potser allà trobes una mica d’amor.’ Segons El Mundo i El Español, aquests comentaris són amenaces, igual que el comentari ‘Guiris go home’, un lema també pronunciat durant el pregó.

Crespo explica a VilaWeb que el tarannà de les festes no molesta solament els mitjans espanyols, sinó també gent de l’illa: ‘Hi ha una part que no se sent gens representada per aquestes festes i ens titllen d’independentistes. Són els qui discuteixen la catalanitat de la llengua i diuen que no parlen català sinó formenterès.’

Tant El Mundo com El Español assenyalen que la nova comissió –que es va estrenar fa dos anys– havia volgut donar un tomb a la festivitat i fer-la més insular i menys vinculada als Països Catalans, però que ‘finalment va tornar a un discurs purament independentista’. Crespo matisa aquestes afirmacions dels dos mitjans espanyols: ‘Sí que és cert que volíem donar un enfocament més local i parlar més de Formentera en lloc de Catalunya. Però tot sense perdre de vista la defensa dels drets i reclamar la llibertat dels presos i el suport al dret d’autodeterminació.’

Una altra qüestió que també ha cridat l’atenció d’aquests mitjans –els quals han aprofitat per fer-ne mofa– és l’actuació del grup Allsex. El cantant, Genís Campillo, va cloure el concert demanant la llibertat dels presos i interpretant l’última cançó despullat, fet que va defensar com una acció reivindicativa. El Mundo ho aprofita per provar de desacreditar la Comissió de Festes de Santa Maria tot recordant que va rebre subvencions de la Generalitat de Catalunya l’any 2008. A preguntes de VilaWeb, l’entitat no se n’amaga i recorda que, efectivament, el govern català va donar diverses subvencions a entitats de les Illes que fomentessin la cultura. ‘Quin és el problema?’, demanen.

The post Els mitjans espanyols posen en el punt de mira les Festes de Santa Maria de Formentera appeared first on VilaWeb.

La presidenta del govern, Francina Armengol, ha demanat al president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, alguna ‘fórmula tècnica’ perquè el blocatge polític per a la investidura i formació de l’executiu espanyol no afecti el pressupost de les comunitats autònomes. Armengol i Sánchez s’han reunit una hora a la seu del govern balear al Consolat de Mar, en una trobada que ha començat gairebé una hora tard, perquè s’arrossegava el retard de la reunió prèvia entre Sánchez i Felipe VI al palau de Marivent.

‘El blocatge no pot continuar afectant la vida de les comunitats i dels ciutadans de les Illes’, ha dit Armengol, qui ha recordat que el govern espanyol devia 180 milions d’euros a les Illes, que havien d’arribar enguany, fet que ha qualificat de ‘situació indesitjable’.

Entre les fórmules tècniques reclamades, Armengol ha esmentat la possibilitat que el govern espanyol modifiqui la previsió de dèficit de les comunitats per a l’any vinent (que està fixada en dèficit zero per al 2020) o bé ‘preveient com a ingressos aquests 4.700 milions euros’ que deu a les autonomies ‘per a fer un pressupost tan realista com sigui possible.’

‘Si el govern deu a les comunitats i no pot pagar perquè està en funcions, no és just que no puguem pressupostar sobre la base dels serveis que hem de donar a la ciutadania per un problema de blocatge polític’, ha argumentat Armengol.

Un nou model de finançament

Armengol, que ha defensat la necessitat de tenir un govern espanyol ‘sòlid i estable’ presidit per Pedro Sánchez ‘com més aviat millor’, també ha reclamant un nou sistema de finançament autonòmic que tingui en compte l’increment de població a les Illes, que és ‘la segona comunitat autònoma a aportar i la novena a rebre.’

També li ha demanat el desenvolupament del Règim Especial Balear (REB) i del nou règim fiscal lligat a aquest, a més que afronti ‘els deutes que pot haver-hi amb les Illes’ derivats de diversos convenis bilaterals.

The post Armengol demana a Sánchez ‘una fórmula tècnica’ perquè el blocatge polític no afecti el pressupost de les Illes appeared first on VilaWeb.

Ryanair planeja tancar la seva base de Girona, Las Palmas i Tenerife Sud, segons adverteixen els sindicats USO i Sitcpla. La companyia aèria els ha traslladat la possibilitat en una mediació convocada pel Servei d’Intermediació i Arbitratge (SIMA). S’hi havia de començar a negociar el primer conveni col·lectiu pels tripulants de cabina.

Com a resposta a aquesta ‘amenaça’ i per ‘protestar contra el comportament abusiu’ de la línia aèria, els representants dels tripulants han anunciat noves jornades de vaga a tot l’estat espanyol pel setembre.

El tancament de les bases de Las Palmas i Tenerife Sur s’ha anunciat pel dia 8 de gener però el cessament de les activitats a Girona encara no té data. A més de reduir el seu camp d’acció, Ryanair també ha anunciat que durà a terme acomiadaments.

El conseller delegat de Ryanair comunica per vídeo als treballadors que ‘sobren’ 500 pilots i 400 tripulants

The post Els sindicats alerten que Ryanair amenaça de tancar la base a l’aeroport de Girona appeared first on VilaWeb.

La Guàrdia Civil ha detingut cinc joves d’entre 18 i 19 anys a Benidorm acusats d’un delicte d’agressió sexual i un altre d’abús sexual sobre dues dones de 20 anys, de nacionalitat noruega, durant aquesta matinada. Una d’elles ha denunciat una violació múltiple per part del grup. És previst que demà passin a disposició del jutjat de guàrdia de Benidorm.

Les dues noies, de nacionalitat noruega, van explicar als agents que, a través d’una xarxa social, van conèixer a diversos joves francesos que es trobaven de vacances al País Valencià i van quedar amb ells a Benidorm. En un moment donat, una de les dones va marxar de l’habitatge i l’altra jove es va quedar sola amb els cinc homes, instant en què es va produir l’agressió sexual denunciada

Les dues dones van facilitar als agents les dades i les fotografies dels perfils de les xarxes socials dels cinc joves i van explicar-los que havien comentat que marxaven l’endemà. Per això, es va establir un dispositiu a Benidorm per a procedir a la seva localització i detenció.

The post Detenen cinc joves per una violació múltiple a Benidorm appeared first on VilaWeb.

El president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha tancat la porta a reunir-se amb ERC i JxCat de cara a la seva investidura. El candidat socialista ha deixat les negociacions amb els partits independentistes en mans de la portaveu del partit, Adriana Lastra, com ja va fer abans de la investidura fallida.

Després d’haver-se reunit amb Felipe VI a Palma, Sánchez ha explicat que es reuniria només amb els tres grans partits espanyols, ‘que són els que realment tenen la clau’ per a fer-lo president: Podem, PP i Ciutadans. Tanmateix, aquests últims dies s’ha reunit amb Mónica Oltra i Joan Baldoví per cercar el suport de Compromís –que només té un diputat– i també amb representants del PNB.

A més, Sánchez insisteix que vol configurar un govern ‘que no depengui dels independentistes’ i diu que manté l’esperança de poder-ho fer. Per això, insisteix a fer una crida a la ‘responsabilitat’ no solament de Podem sinó també de Ciutadans i PP per a no portar l’estat a unes altres eleccions. Sobre el possible govern de coalició amb Podem, diu que és una via enterrada per la desconfiança ‘recíproca’ amb el partit de Pablo Iglesias.

The post Sánchez menysprea ERC i JxCat i no s’hi reunirà per la investidura appeared first on VilaWeb.

La Lliga Democràtica s’ha constituït avui davant notari com a partit polític, amb la politòloga Astrid Barrio com a presidenta. Ho expliquen en un comunicat en què detallen que José Nicolás de Salas, que va ser diputat de CiU al congrés espanyol de 1986 a 1993, en serà el vice-president. Josep Ramon Bosch, ex-president de Societat Civil Catalana (SCC), n’ocuparà la secretaria general. És una executiva provisional que completen Aitor Egea, com a secretari d’organització, i Aleix Miró, com a secretari de finances.

La Lliga s’ha gestat al voltant de la candidatura a la batllia de Barcelona de l’ex-primer ministre francès Manuel Valls, si bé ell no s’hi ha implicat directament. Diuen que recullen ‘diferents sensibilitats i procedències diverses’ del catalanisme no independentista. És per això que suma veus des de l’extinta CiU fins al PP català ‘vinculades pel convenciment que només des del respecte a l’estat de dret és possible el progrés i el manteniment de la cohesió social’.

Els promotors del partit creuen que cal oferir ‘una opció política catalanista sense complexos’ als votants ‘descontents, desconcertats i desil·lusionats amb els estèrils del procés independentista’. Per això, reivindiquen ‘el diàleg, el pactisme i el bon govern’, a més del respecte a la constitució espanyola. Tanmateix, Bosch és conegut pels seus vincles amb la ultradreta. De fet, és el fundador del col·lectiu ultra Somatemps.

El 2015, Bosch va ser encausat pels atacs contra personalitats catalanes amb un perfil de Facebook fals, un escàndol que el va obligar a dimitir. Per defensar-se en el judici, va triar l’advocat José María Fuster-Fabra, vinculat a la ultradreta. La causa es va arxivar perquè el jutjat va considerar que havia prescrit. Bosch també va denunciar que havia estat víctima d’un suposat espionatge dels Mossos d’Esquadra, fet que va ser desmentit.

Rere les passes d’Unió

El darrer intent de recollir el catalanisme ‘moderat’ el va fer Unió Democràtica a les eleccions al parlament del 2015, quan va obtenir prop de 100.000 vots, amb Ramon Espadaler de cap de llista, però no va entrar a la cambra. Josep Antoni Duran i Lleida ho va tornar a provar a les eleccions espanyoles del 20 de desembre del mateix any, però amb 63.000 vots no va obtenir representació al congrés espanyol.

D’aleshores ençà, tots els intents posteriors de donar cos a aquest espai polític catalanista moderat han fracassat. Units per Avançar, nascut de les cendres d’Unió i encapçalat per Espadaler, va acabar pactant amb el PSC. I Lliures, impulsat per Antoni Fernández Teixidó, no va ser capaç de pactar amb la formació de Manuel Valls.

The post Es constitueix la Lliga Democràtica, el partit contra l’independentisme format entorn de Valls appeared first on VilaWeb.

La proposta de Trablisa –empresa concessionària dels controls de seguretat a l’aeroport de Barcelona– no ha satisfet el comitè d’empresa i la vaga indefinida programada per divendres sembla més a prop. Demà, l’assemblea de treballadors haurà de votar la proposta presentada avui per Trablisa, feta amb la mediació del Departament de Treball de la Generalitat, però tot indica que la tombaran.

Els representants dels treballadors critiquen que la proposta que els ha fet Trablisa és de mínims, que és la mateixa que els van fer al febrer i que no tenen cap intenció d’arribar a un acord.

Ahir, la delegació del govern espanyol a Catalunya va fixar un 90% de serveis mínims durant la vaga amb l’argument que volia assegurar el bon funcionament d’un ‘servei essencial’. Un percentatge criticat per l’assessor del comitè de vaga de Trablisa, Juan Carlos Giménez. ‘Els treballadors no tenen el mínim dret de vaga tal com marca la constitució’, es queixava.

Retards, vols anul·lats i maletes perdudes: quins drets teniu com a usuaris?

The post Acaba sense acord la reunió de mediació i es manté la vaga de divendres a l’aeroport de Barcelona appeared first on VilaWeb.

La presidenta del govern balear, Francina Armengol, es reuneix aquesta tarda amb el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Parlaran de la negociació d’un nou sistema de finançament autonòmic, i Armengol ‘serà reinvidicativa’ amb tots els temes que afecten les Illes, segons que ha assegurat la consellera de Presidència, Cultura i Igualtat, Pilar Costa.

‘És clar que fins que no hi hagi un govern que no estigui en funcions no es podrà començar a negociar’, ha assenyalat tanmateix en una conferència de premsa. Costa ha destacat que ‘és una bona notícia’ que ahir el president avancés que una de les prioritats del govern espanyol seria tractar aquest sistema de finançament.

‘Fa anys i anys que ho reclamem’, ha destacat la consellera, qui ha precisat que ‘és una evidència’ que els ciutadans de les Illes aporten una quantitat de diners a la ‘caixa comuna del país’ que no es reflecteix en el que reben després en inversions. També ha recalcat que aquest sistema afecta als serveis que es poden oferir als ciutadans.

D’altra banda, ha explicat que el govern balear està treballant ‘des del primer moment’ perquè els comptes i el pressupost siguin el ‘més eficient i eficaç possible’ i ha remarcat que això no vol dir s’apliqui ‘cap ajust o retallada’ dels drets que ‘tant’ li ha costat recuperar en l’anterior legislatura a l’executiu balear.

La consellera ha defensat que no es retallarà en educació, sanitat ni en drets socials i que el que es farà serà utilitzar ‘criteris de la màxima eficiència possible.’ ‘No perquè les Illes Balears tenim un excés de la despesa, de cap de les maneres, sinó perquè arrosseguem des de fa molts anys aquest dèficit de finançament autonòmic’, ha conclòs.

The post Francina Armengol abordarà la negociació d’un nou sistema de finançament en la reunió d’avui amb Pedro Sánchez appeared first on VilaWeb.

Una avaria dels sistemes informàtics de la companyia British Airways ha obligat a cancel·lar prop d’un centenar de vols als aeroports londinencs de Heathrow, Gatwick i City, mentre que uns altres dos-cents s’han retardat, segons que informen els mitjans britànics. Malgrat no ser un problema global, s’ha avisat els passatgers que el problema podria afecta d’altres aeroports britànics i europeus. En el cas de Heathrow, la meitat dels vols que havien d’enlairar-se des de la terminal cinc aquest matí i migdia han estat cancel·lats o retardats. Tot plegat en ple període estival.

L’afectació és doble: d’una banda alguns sistemes d’enlairament han deixat de funcionar. De l’altra, l’avaria ha impedit fer el check-in, ja fos online o presencial. De fet, s’han generat cues als taulells de la companyia. L’empresa ha informat que ha passat a utilitzar un sistema manual d’emergència per mantenir alguns vols.

Major computer failure with British Airways at Gatwick this morning. This is the queue for the queue at check in. Currently stuck on ground cos pilot can't get data. Set off early if you have a flight pic.twitter.com/hL37TGRJ70

— David Hewson (@david_hewson) August 7, 2019

British també ha ofert als clients la possibilitat de moure les reserves entre els dies 8 i tretze d’agost. ‘Estem treballant el més ràpid possible per resoldre el problema dels sistemes. Una sèrie de vols continuen operatius però recomanem als clients que verifiquin l’última informació sobre els vols a ba.com abans de venir a l’aeroport’, ha informat a Twitter.

pic.twitter.com/4WHTwEevJ7

— British Airways (@British_Airways) August 7, 2019

No és la primera vegada que la companyia té problemes informàtics. El maig del 2017 uns 75.000 passatgers van quedar-se a terra a Gatwick i Heathrow.

The post Desenes de vols cancel·lats als aeroports de Londres per una avaria informàtica de British Airways appeared first on VilaWeb.

Una fotografia que ha corregut com la pólvora per la xarxa ha provocat una gran indignació als Estats Units. Hi apareixen dos policies de Galveston (Texas) que munten a cavall mentre traslladen un home negre esposat, lligat amb una corda i a peu.

La congressista demòcrata Adrienne Bell s’ha fet ressò de les imatges a Twitter, que s’han viralitzat i han encès les xarxes socials. La policia de Galveston ha reconegut els fets i ha demanat disculpes.

We have verified with law enforcement officials in Galveston, that the photograph taken in Galveston is real. It is hard to understand why these officers felt this young man required a leash, as he was handcuffed and walking between two mounted officers. pic.twitter.com/bEFZnn4qmH

— Adrienne Bell (@AdrBell) August 5, 2019

La societat americana, en ple debat sobre el racisme per les matances d’El Paso i Dayton d’aquesta setmana, veu en aquesta imatge que va fer un ciutadà dissabte passat un reflex de l’època més fosca de l’esclavitud.

The post La imatge de dos policies traslladant un home negre lligat amb una corda causa indignació als EUA appeared first on VilaWeb.

L’Audiència Provincial de Barcelona ha condemnat vuit militants d’Arran per danys durant la manifestació anticapitalista a Barcelona del Primer de maig del 2016. La sentència els imposa una pena de multa de 10 euros diaris durant 10 mesos, el que suposa un total de 14.000 euros entre tots els encausats i més de 9.000€ de responsabilitat civil. En total, i sumant despeses judicials, Arran haurà de fer front a més de 24.000 euros. La sentència dicta l’absolució per desordres públics.

Des del col·lectiu denuncien que durant el procediment s’han fet ús de fitxers policíacs: ‘Fins i tot els perits de Mossos van utilitzar termes com sistemes informàtics per identificar persones i fitxers auxiliars per relacionar persones durant el judici’. També protesten perquè el tribunal no va permetre que les defenses de les vuit persones encausades fessin cap pregunta relacionada amb això durant el judici. ‘Es va negar el dret a defensa i no es va permetre demostrar que les identificacions a partir de fitxers policials, que van significar l’inici de la causa judicial, no podien admetre’s’.

Creuen que la sentència ‘és el resultat d’un judici polític contra el jovent organitzat’ i que els vuit sentenciats se’ls ha jutjat ‘per la seva militància política, s’ha perseguit a la dissidència política i s’ha jutjat el dret a manifestació’.

The post Vuit militants d’Arran condemnats a pagar 24.000 euros per danys en la manifestació de l’1 de maig del 2016 appeared first on VilaWeb.

Avui, 7 d’agost de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Miquel Pueyo: ‘No admeto que ningú parli en nom del poble i desautoritzi els partits’
• Cansats de ser espanyols | Editorial de Vicent Partal
• Open Arms: sis nits en alta mar esperant que la Unió Europea assumeixi la seva responsabilitat
• Tània Sàrrias: ‘Reivindico i demano que la gent parli molt més dels sentiments’
• Un mapa cada dia: Polònia es mou
• Aromes menorquines a Londres
• Receptes d’estiu: Ous farcits

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo: 

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona: 

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El País Valencià continua com el pitjor finançat i perd mil milions més’ i ’40 anys del foc més tràgic’ appeared first on VilaWeb.

Perfumeria Floris
Carrer Jermyn, 89
Mapa a Google

Què poden tenir en comú personatges tan famosos de la Gran Bretanya com ara l’escriptora Mary Shelley, el primer ministre Winston Churchill, l’almirall Nelson, la premier Margaret Thatcher i el mític espia cinematogràfic James Bond? Si més no, una cosa: ser clients habituals de la perfumeria Floris, un establiment centenari al centre de Londres. Va obrir la porta al número 89 de Jermyn Street, a l’elegant barri de St James ‘l’any 1730 sota l’impuls de Juan Famenias Floris i la seva muller, Elizabeth, on venien perfums, pintes i productes d’afaitar’. Això s’explica al web oficial d’aquesta clàssica perfumeria, tot i que un estudi genealògic recent hi introdueix un parell de precisions importants: l’establiment hauria estat fundat el 1780, cinquanta anys després, i al darrere hi hauria Joan Matjí Femenias Sabater i Elisabeth Hotgkiss.

Sigui com sigui, gràcies a una clientela potent i rica acumulada al llarg dels anys, aquest negoci fundat per un ciutadellenc nascut el 1753 en un dels períodes britànics de Menorca s’ha convertit en un referent de l’alta societat a la capital anglesa, sinònim de luxe i també de monarquia. Perquè d’ençà del 1820, Floris ha anat acumulant les valuoses autoritzacions reials i actualment és el fabricant de perfums per a sa majestat la reina Elisabet II i de preparats de bany per a sa altesa reial el príncep de Gal·les.

Vuit generacions després de l’arribada de l’emprenedor menorquí a Londres, els seus descendents continuen al capdavant de Floris amb un selecte catàleg de perfums i fragàncies originals i naturals, alguns de creats pel mateix fundador i uns altres de nova creació, com ara el Mahon Leather, fet amb essències de la Mediterrània en homenatge a l’illa de Menorca.

I una mica més: El 2012, la casa Floris va obrir una altra botiga molt semblant a l’original, al carrer Ebury, 147, a Londres mateix, tot i que no ha tingut continuïtat.

· Què és Com a casa?
· Tots els articles
· Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Aromes menorquines a Londres appeared first on VilaWeb.

‘No vam poder fer res per l’Aylan Kurdi, però ens va dur a Lesbos. No vam poder fer res per l’Óscar i la Valeria, ofegats al Río Bravo, però ens va treure de la immobilització forçada i vam tornar al Mediterrani, on sí que vam salvar en Musa i l’Isa d’una mort segura. És la seva cinquena nit a bord.’ Amb aquest text i una fotografia dels dos infants, el director de Pro Activa Open Arms, Òscar Camps, donava ahir el bon dia a Twitter.

Fa una setmana que el vaixell humanitari de l’ONG va rescatar més de 120 persones a la Mediterrània, i d’aleshores ençà cerca un port segur per a desembarcar-les. L’Open Arms és en aigües internacionals, davant l’illa italiana de Lampedusa. Han demanat a Itàlia i a Malta un port segur, però tots dos països s’hi han negat. De fet, Itàlia havia amenaçat amb una multa de 50.000 d’euros i el decomís del vaixell si entrava a les seves aigües. Ara la situació podria ser encara pitjor perquè el ministre d’Interior italià, Matteo Salvini, ha aconseguit de tirar endant la llei antiimmigració que preveu multes d’un milió d’euros.

No pudimos hacer nada por Aylan Kurdi, pero nos llevó #Lesbos. No pudimos hacer nada por Óscar y Valeria, ahogados en #RioBravo pero nos sacó de la inmovilización forzada y volvimos #Med donde sí salvamos a Musa e Isa de una muerte segura. Es su quinta noche a bordo. Buenos días! pic.twitter.com/OKXqxVHSKM

— Oscar Camps (@campsoscar) August 6, 2019

Primer domingo de agosto #OpenArms
Una noche más a bordo y seguimos sin autorización para desembarcar a las 121 personas que rescatamos #Med
Sus historias de vida son devastadoras. Nadie debería pasar eso.
Es urgente y prioritario tener un puerto seguro. pic.twitter.com/ZyttfOntC1

— Open Arms (@openarms_fund) August 4, 2019

Arran d’aquesta situació, Camps ha demanat al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que sol·liciti a la Comissió Europea (CE) que tots els estats membres assumeixin les seves tasques de salvament marítim i no bloquin més els ports. La raó és que sense la petició prèvia d’un altre estat membre, Brussel·les no pot coordinar l’atenció als rescatats i obligar estats com Itàlia i Malta a oferir els seus ports per desembarcar-hi els migrants, com a mínim, a l’espera de decidir-ne el destí final.

Espanya passa la pilota a la Unió Europea

Espanya ja s’ha pronunciat oficialment sobre les peticions d’Open Arms per boca de dos ministres. Isabel Celaá, portaveu en funcions, recorda que la política migratòria és ‘responsabilitat de la Unió Europea en el seu conjunt’ i ha dit que l’executiu de Pedro Sánchez vol que la Unió Europea ‘la senti com a pròpia’. El titular de Foment, José Luis Ábalos parla encara més clar: l’acollida dels migrants ‘no pot ser una qüestió voluntarista, hi ha d’haver una política comuna’.

Tanmateix, la CE ha explicat per mitjà de la portaveu Mina Andreeva que no havia rebut cap petició de Madrid per a coordinar el desembarcament i repartir després els migrants entre països de la Unió, com s’havia fet anteriorment.

Malgrat tenir els ports italians i maltesos tancats, l’ONG té altres alternatives. La Generalitat de Catalunya ha ofert els seus ports i el govern valencià també ha ofert els de València i Alacant. Però quan li han demanat per la qüestió, el ministre Ábalos ha respost: ‘No es pot donar la imatge que Espanya sigui l’únic port segur.’

Per a Open Arms, Espanya seria la darrera opció. I Camps recorda que el vaixell de salvament està sota amenaça de multa per part del govern espanyol. Fa uns dies, el director d’Open Arms recordava en una entrevista a VilaWeb: ‘És una directiva de la Unió Europea la que diu que hem de deixar de salvar, que hem de deixar de facilitar a aquestes persones l’arribada a Europa. Però cadascú, cada país, ho fa com li sembla.’

Sense política migratòria cinc anys després de la crisi dels refugiats

Cada país ho fa com vol perquè els estats de la UE encara no han estat capaços de consensuar una política migratòria comuna, quatre anys després de la crisi dels refugiats sirians. L’únic avenç es va assolir al juliol: el president francès, Emmanuel Macron, va anunciar que catorze dels 28 països de la UE donaven suport a un document conjunt d’Alemanya i França en què es proposava un nou mecanisme de solidaritat, ‘ràpid i automàtic’ per a repartir els migrants que es rescatessin a la Mediterrània. Tanmateix, Salvini ja va avisar el seu homòleg francès dels efectes de les decisions preses unilateralment a París i Berlín.

Itàlia té un paper clau per a trobar una sortida conjunta en clau europea: històricament, és un dels estats que més ha absorbit la pressió migratòria. Per això la nova presidenta de la CE, l’alemanya Ursula von der Leyen, va dir que calia trobar una nova manera de repartir els migrants entre els països de la UE en el marc d’una trobada a Roma amb el primer ministre italià, Giuseppe Conte.

Von der Leyen va constatar la necessitat ‘d’aire fresc’ en les qüestions migratòries i solucions que fossin ‘efectives i eficients però també humanes’. ‘Sóc conscient que països com ara Itàlia, Espanya i Grècia estan exposats geogràficament i hem de garantir la solidaritat.’ No obstant això, va recordar que la solidaritat sempre era ‘bilateral’.

Entre declaracions de bones intencions i a l’espera que algú mogui fitxa als despatxos de Brussel·les, ja són sis les nits que en Musa i l’Isa han passat en alta mar.

The post Open Arms: sis nits en alta mar esperant que la Unió Europea assumeixi la seva responsabilitat appeared first on VilaWeb.

En política, el discurs més clàssic de tots, documentat com a mínim des de la Grècia antiga, es coneix com a ‘retòrica de la restitució’. És un discurs simple però poderós i efectiu, perquè consisteix a reclamar la reconstitució del moment en el qual vivíem bé, fos quan fos. La seua estructura literària és d’una eficàcia descomunal: algú ha destruït, per interessos seus, una harmonia que prevalia en la societat i la feia funcionar més o menys bé, de manera que una volta identificat el culpable, cal derrotar-lo per tornar-hi o per crear una situació revolucionària que adapte al moment actual aquella harmonia col·lectiva que procurava pel bé comú. Des de la guerra entre els grecs i els perses fins a la batalla entre els partidaris de John Maynard Keynes i Milton Friedman, que encara arrosseguem avui, la retòrica de la restitució ha estat el recurs polític més fenomenal, el que ha procurat la victòria als dirigents d’un bàndol o un altre.

L’independentisme contemporani va trobar aviat la seua retòrica de la restitució en el famós ‘Espanya ens roba’ que es va inventar López Tena i del qual sembla que ara alguns volen fugir, no sé si inconscients o conscients de què significa –i sobre aquesta qüestió, recomane molt que llegiu aquest article de Pere Martí de fa uns dies.

Quan vaig escriure el llibre Nou homenatge a Catalunya, a banda de la crònica periodística dels dies de la proclamació de la independència vaig voler explicar-hi les arrels profundes que havien convertit l’independentisme en la ideologia hegemònica que és avui al Principat. I vaig dibuixar dues grans línies de treball que ho havien fet possible. Les dues grans línies eren l’autoorganització popular plasmada sobretot en l’ANC, de la qual sembla que ara també vulguen renegar els qui, en el fons, reneguen de tot allò que ens va portar al Primer d’Octubre; i la demostració que l’estat espanyol maltracta el Principat, i també el País Valencià i les Illes, fent molt més difícil la vida dels seus ciutadans, al marge que siguen independentistes o no. Aquell capítol el vaig titular ‘Cansats de ser espanyols’.

En el text retratava el menysteniment polític i institucional, que va cristal·litzar en la sentència contra l’estatut, farà aviat deu anys, però també retratava el cansament col·lectiu de constatar que ‘la transició, al final, va ser sobretot un procés polític pensat per no alterar el funcionament i les prebendes de les dues-centes o tres-centes famílies que des de fa moltes dècades dominen Madrid i han privatitzat l’estat espanyol a favor seu’. I ho feia tot explicant que aquest cansament va provocar la gran allau independentista que va significar el pas multitudinari dels votants de CiU i el PSC al sobiranisme. És ben evident que el maltractament econòmic persistent des d’Espanya hi va tenir molt a veure, en això. No endebades, la primera volta que el president Pasqual Maragall va participar en una manifestació independentista va ser aixecant-se contra el maltractament per les infrastructures, especialment de la Rodalia de Renfe.

El desvergonyiment de l’espoliació que l’estat espanyol practica contra tots els Països Catalans és esfereïdor i tothom sap que no té cap solució possible mentre continuem dins seu. Perquè han passat governs de tota mena, color i intenció i tots ells l’han continuat practicant. Però un problema de l’independentisme actual és que, obsedit per la conquesta del poder i encara intentant entendre què ha passat, ha deixat de banda la retòrica de la restitució com si fos incompatible amb haver proclamat la república. I jo crec que cal recuperar-la immediatament, de manera urgent, i posar-la novament al centre del debat. Perquè tots els habitants pateixen aquesta agressió que l’Espanya constitucional no vol resoldre de cap manera. Que Pedro Sánchez prometa ara una revisió del finançament en un any fa riure, especialment si recordem els titulars fanàtics de la premsa unionista quan Rajoy prometia, ni més ni menys, que una pluja de milions per a frenar el Primer d’Octubre, pluja que no va arribar mai ni a ser un roïneig. Ho recordeu?

L’ANC, els partits polítics i la ciutadania hauria de recuperar urgentment aquest relat, perquè aquests darrers dies han passat coses gravíssimes que haurien de centrar el debat de l’agost. En destacaré només tres:

—El passat 30 de juliol, es va fer públic que el grau d’execució pressupostària de l’estat espanyol a Catalunya entre el 2015 i el 2018 va ser del 65,9%. Això és per sota de la mitjana espanyola, que és del 75,3%, però molt per sota del grau de compliment d’allò que hi ha previst al pressupost pel que fa a Madrid, que va rebre un increïble 114% d’inversió. Entre el 2001 i el 2017, s’han deixat d’executar 7.400 milions d’euros a Catalunya, dels 32.200 milions previstos. Tornant a la qüestió de la rodalia, dels 4.000 milions d’euros anunciats i que s’haurien d’haver invertit el 2015, només se n’ha executat el 14%, causa directa del mal servei que patim tots els ciutadans. Però durant aquest període, mentre a Catalunya s’invertien 560 milions d’euros, a Madrid en Renfe i Adif s’han invertit 5.000 milions. Gairebé deu vegades més.

—L’endemà, 31 de juliol, el govern espanyol va exigir al govern de la Generalitat la reducció de les despeses sanitària, en atenció mèdica, hospitals i medicines. Concretament, reclama als departaments d’Economia i Salut que abans del 15 de setembre detallen mesures específiques per a reduir la despesa i es mostra especialment interessat que reduïsca la despesa en pròtesis. Mentre Pedro Sánchez va exigint que els voten a canvi de res…

—I finalment, aquest dilluns, s’han fet públics els resultats del finançament del 2017, un model que, com és sabut, està caducat de fa anys. La liquidació de l’exercici, que amb l’actual model es fa un any i mig després, mostra que Catalunya és la tercera comunitat autònoma (ai, encara!) de l’estat espanyol que més paga i, en canvi, la desena a l’hora de cobrar. Dit en xifres personalitzades, cada ciutadà del Principat aporta 2.757 euros a les arques de l’estat i en rep només 2.468. El contrast amb Extremadura, per exemple, és feridor: cada extremeny paga a l’estat espanyol 1.659 euros i en rep, a canvi, 2.845. Insistesc: en això, tant hi fa que el contribuent siga independentista o no.

Com a bonus afegit i només per a completar el mapa d’aquests darrers dies, també us recomane que llegiu aquesta entrevista que vam publicar fa uns dies al portaveu d’UGT d’Ibèria a l’aeroport de Barcelona, que explica que amb només 400.000 passatgers de diferència entre els dos aeroports, al de Madrid hi ha 3.500 treballadors, dels quals 3.200 són fixos, mentre que a Barcelona n’hi ha 2.000, dels quals només 1.000 són fixos.

En resum, per tot plegat, crec que hauria de ser una prioritat urgent del govern, però també dels partits polítics i de les associacions civils, denunciar la persistència d’aquesta situació i tornar a posar al centre del debat polític català aquesta espoliació fora de tot sentit, que com explica en el seu article Pere Martí implica que si hi ha res perjudicial per a l’economia i la societat catalanes això és la dependència d’Espanya, continuar dins un estat que ens empobreix cada dia una mica més a tots.

PS. No cal ni dir que les dades són tan bèsties, o més encara, en el cas de les Illes, però sobretot del País Valencià, on ja ni el PSOE local no pot aguantar aquest sistema de funcionament de l’estat espanyol, que matant l’autonomia política mata els serveis socials als quals els ciutadans tenen dret. El govern espanyol es desentén alegrement d’aquests serveis socials mentre es gasta, és només un detall, 12.000 milions d’euros en armament (contra qui?) en un sol any.

The post Cansats de ser espanyols appeared first on VilaWeb.

L’actriu i presentadora Tània Sàrrias feia un temps que estava apartada dels focus mediàtics. Coneguda per haver actuat en sèries de TV3 com Mar de fons i haver presentat programes com Spuntik i La Columna, aquests últims anys ha aparegut molt poques vegades a la televisió. Reconeix que vivia un moment emocional complicat que l’havia mantingut apartada. Ara torna i ho fa amb un llibre sota el braç. Amb el títol No et rendeixis (Angle Editorial), ofereix les seves vint-i-dues claus per a superar les tempestes emocionals i sortir del pou. A partir de la seva experiència, mira d’ajudar i oferir les claus bàsiques per a sentir-se millor. Res estrany, coses que tots podem fer. Riure, dormir, plorar, escriure i caminar són algunes de les seves propostes. ‘Al final són les petites coses que et salven d’una mala temporada’, sentencia Tània Sàrrias, qui torna amb més força que mai.

—Per què costa tant parlar d’aquest pou o tempesta que hi ha a ‘No et rendeixis’ si, com diu Jofre Llompart al pròleg, tots hi hem passat o hi passarem?
—Suposo que hi ha molts factors; en el meu cas, sóc molt reservada. Però ambé hi té a veure la prudència, la vergonya d’haver passat coses que sembla que, si les expliques, et fan ser menys que la resta. Aquest aparentar generalitzat, on tot és perfecte. També hi ha una part de vulnerabilitat. Suposo que és una barreja de tots aquests factors. I a cadascú l’afecta més una cosa o una altra.

—Creieu que se n’hauria de parlar molt més? Segurament si ho féssim, seria més fàcil de superar-ho…
—Sí. Ara que parlo molt sobre el llibre i en rebo moltes reaccions, em refermo en aquest pensament. Sembla mentida que la gent se senti tan sola davant els seus problemes emocionals. Per les coses que m’expliquen, costa molt trobar algú amb qui parlar obertament. No vaig escriure el llibre amb aquesta idea al cap. No vaig pensar que hi havia aquest buit. No era conscient que existia. I per això m’alegro d’haver escrit aquest llibre. Ara reivindico i demano que la gent parli molt més dels sentiments.

—Explicar aquests moments complicats, sense entrar en detalls de què us passa, és valent. I més, essent una cara coneguda. Els qui sortiu per televisió sembla que tots us vagi bé.
—No era conscient de la qüestió de la valentia fins que no m’ho heu començat a dir els periodistes i els lectors. Jo he escrit el llibre des de la necessitat de compartir una cosa, perquè vaig pensar que en el meu dia a dia, quan estava malament, m’hauria ajudat força a tirar endavant. No vaig pensar en les conseqüències. I si això és ser valenta, és que ho dec ser. No m’he vist mai com una persona gaire valenta, però suposo que quan superes situacions tan complicades, et demostres una valentia que no sabies que tenies. I si això passa per escriure i compartir-ho, doncs benvinguda sigui la valentia.

—Preparant-me l’entrevista he vist que us pregunten molt pels motius que us van portar a aquest pou. Curiosament, llegint el llibre no he tingut la necessitat de saber més detalls dels que expliqueu…
—Me n’alegro, perquè això vol dir que el llibre ha anat per on volia anar. No tots els entrevistadors tenen prou temps per a llegir el llibre i hi ha gent més morbosa que una altra. Això ho hem de respectar. I en sóc molt conscient. L’editorial m’ho va dir des del principi: ‘Estigues preparada, perquè voldran saber què t’ha passat.’ Sempre he dit que em poden preguntar tot allò que vulguin, però jo respondré com em vingui de gust. I com dieu, l’objectiu del llibre és compartir aquestes claus que a mi m’han fet sentir millor, si això pot ajudar algú. No crec que el meu problema sigui més important que el del lector. Per això tampoc n’he volgut parlar. Entre línies es poden llegir i entendre moltes coses. Però si algú es queda amb el morbo, és que potser no ha entès la intencionalitat final del llibre. O potser li pesa més aquest anhel de saber coses. Però no hi entraré mai. No he jugat mai aquest joc.

—Definiu ‘No et rendeixis’ com un cant a la vida. Tot i que parleu d’un moment complicat, és optimista.
—La demostració que te’n pots sortir sóc jo mateixa. I quan passes per tot això i t’asseus a escriure, de cop ets conscient de totes les coses bones que han passat per arribar fins aquí. Aleshores, sense voler-ho, et surt aquest llibre ple d’optimisme, llum i il·lusió. I quan comences a donar forma al llibre veus que al final dius: no et rendeixis, si us plau, no tiris la tovallola, val la pena continuar endavant.

—Al llibre trobarem vint-i-dues claus per a sentir-se millor, que no bé…
—És clar, de bé, t’hi vas sentint progressivament. Però sí que és un matís important. En aquest llibre no venc cap utopia, seria una mentida. Hi haurà moments de tot, dies millors i uns altres de pitjors. Sí que asseguro, perquè ho he viscut en primera persona, que a mesura que ho vas posant en pràctica i comences a reflexionar-hi, et sentiràs millor. I això no vol dir que sigui una progressió unidireccional i en augment. Hi haurà moments que tindràs una ensopegada, però t’aixecaràs, t’espolsaràs i continuaràs amb aquest petit objectiu d’estar cada dia una mica més bé. Perquè quan estàs malament, el fet de pensar a aconseguir un estat màxim de benestar causa més angoixa. En canvi, les coses es veuen diferents si penses: avui faig una mica i a veure si demà es veuen les coses una mica millor, i així cada dia. No venc res màgic, només comparteixo la meva experiència…

—Les vint-i-dues claus són plenes de quotidianitat. Són coses com dormir, riure, estimar, caminar. Coses que fem en el nostre dia a dia i que ni ens parem a pensar com les fem. En moments complicats, en canvi, poden ser clau.
—Com a actriu, observo molt les emocions. Quan estava malament, em vaig adonar que les coses que m’ajudaven a sortir-me’n eren molt més senzilles que no em pensava. El dia que dorms bé et sents una mica millor, el dia que has parlat amb una amiga et sents alleugerit, i quan somrius després de molt de temps, de sobte sents com es desfà un mica el nus que tens a l’estern. Al final, són les petites coses que et salven d’una mala temporada.

—En realitat, cada persona troba aquella clau que li va millor…
—Sí, he intentat que n’hi hagi per a gent ben diversa. N’han sortit vint-i-dues, però n’haurien pogut ser més. Les persones que han llegit el llibre sempre me’n comenten dues o tres, i no solen ser les mateixes. Això m’agrada perquè vol dir que cadascú es pot agafar les que li funcionen més. Home, si t’apliques les vint-i-dues millor, però és complicat. A un li va millor plorar, a l’altre riure o meditar… Cadascú ha d’anar trobant el seu camí.

—El lector pot pensar que tot això ja ho sap, però al llibre hi ha estudis i tècniques per a aplicar millor aquestes claus.
—Si el llibre només les anomenés, seria molt fàcil per a mi, però només seria un fulletó. Seria una llista de pautes. Jo he intentat argumentar-ho i explicar-ho. Amb una part més emocional, de la meva experiència, però complementant-la amb molts estudis i documentació de la part més científica i més tècnica. Sense entrar en el vessant que a mi no em toca, perquè jo no sóc ni psicòloga ni terapeuta. És un llibre molt pràctic. I, per tant, quan parlem de somriure explico algunes pautes per a arrencar aquest somriure o per què és important fer-ho.

—Quina ha estat la clau més important, en el vostre cas?
—La tinc clara: caminar. Quan vaig sortir a caminar cada dia, el meu estat d’ànim va fer un canvi abismal. Va ser un abans i un després. És curiós, perquè és una de les claus que més em comenten. Potser aquesta moda del trekking té més a veure amb la part emocional que no ens pensàvem. I el fet de córrer, que és una versió de caminar més de pressa, al capdavall. Caminar ho ha canviat tot.

—Aquests mesos us deveu haver trobat amb molta gent que us ha explicat la seva experiència…
—Sí, és una responsabilitat i a la vegada un honor que algú senti la sinceritat suficient per a explicar-me una cosa tan personal. A mi m’afalaga, però també em fa sentir la pressió d’estar a l’altura amb les meves respostes. Sempre insisteixo que si et sents malament, no triguis a anar a un expert, perquè quan les coses se t’escapen de les mans és molt difícil d’anar enrere. Però si algú s’ha sentit acompanyat amb el llibre i m’ho explica, per a mi és un regal. Vol dir que havia de fer aquest llibre.

—Al llibre sou honesta i dieu això de l’expert. No prometeu cap clau màgica.
—Volia que quedés molt clar, sobretot als capítols que parlo de l’ansietat i la depressió. Quan parlo de problemes greus insisteixo que s’actuï de seguida que n’apareguin els primers símptomes. Són malalties i cal que la gent vagi a un especialista.

—Dieu que no és un llibre d’autoajuda, per què?
—No renego dels llibres d’autoajuda, fins i tot en parlo. Però és veritat que aquests llibres sembla que parlin d’una cosa molt limitada. En aquest cas, també hi ha una part molt emocional, testimonial. Ara, si l’han de col·locar en una llibreria, segurament anirà amb els d’autoajuda. A mi m’agrada més l’etiqueta que li va posar en Jordi Basté, és un llibre d’ajuda. Al final, pretén ajudar aquells qui ho puguin necessitar.

—És un llibre pensat per llegir-lo sencer, però també es pot fer per capítols. I recuperar aquells capítols que et van bé quan tens un dia complicat.
—Sí, ho dic al principi: llegeix el llibre quan vulguis i atura’t o tira enrere sempre. Fins i tot jo mateixa, de tant en tant, l’agafo i el rellegeixo. M’agrada que sigui un llibre molt regalat, perquè la gent que l’ha llegit el vol continuar tenint a la tauleta de nit per quan el pugui tornar a necessitar.

—Si una cosa deixeu clara és que sempre surt el sol… Ha sortit?
—Sí, per fi. Sé que hi haurà dies de núvols, però també alguns amb un arc de Sant Martí. O fins i tot dies que en sortiran dos, i llavors serà una passada. Estic convençudíssima que si t’aferres a alguna de les claus que surten al llibre, acabarà sortint el sol.

—Amb una professió com la d’actriu és més difícil que surti el sol? És una professió molt inestable, això ho complica?
—Sí, però totes les professions tenen els seus problemes. No vull pensar que la meva és més especial que cap altra. Parlant amb amics, sempre em diuen aquesta inestabilitat a la feina ha de ser molt angoixant. I és veritat que no et facilita les coses quan no estàs bé. No tenir una rutina, un salari o uns horaris estables no hi ajuda. Per altra banda, te les facilita amb escreix quan tens feina. Llavors surt un sol radiant. El fet de poder-me dedicar a allò que més m’agrada també és una de les raons per les quals no m’he rendit. Al final, cadascú ha de trobar en la feina, la família, la parella, aquelles coses que li fan mantenir la il·lusió i l’esperança. Allò que compensa viure els moments menys estables.

—Suposo que en aquesta professió s’ha d’aparentar sempre més felicitat. I més ara amb les xarxes socials. Per què no podem tenir un dia trist?
—Les xarxes socials són molt bones si s’utilitzen bé, però són molt perilloses quan es fa malament. I s’ha de tenir el cap molt clar perquè no t’afectin certes coses quan no estàs bé. Em preocupa veure l’increment de depressions que hi ha entre adolescents, les quals acostumen a estar vinculades amb les xarxes. És preocupant que la gent compti l’èxit en funció dels seguidors. O que hi hagi gent que s’inventi un pla genial a les xarxes quan en realitat està a casa passant un mal dia. Crec que hem de començar a despullar-nos i a ser honestos.

The post Tània Sàrrias: ‘Reivindico i demano que la gent parli molt més dels sentiments’ appeared first on VilaWeb.