Vilaweb.cat

Anar-hi i tornar-hi

Dies d’emocions estranyes, d’incomoditats. De contradiccions que potser sobrepassen les assumibles, que no totes es poden refugiar en les esperances de què parlava Joan Fuster. Bé, això em sembla ara mateix. Em moc incòmoda a la cadira. Els titulars destaquen pactes de tota mena i condició: remena i tria la justificació que més t’agradi.

La sensació de pintar poc, el desconcert que fins i tot els qui sents més propers han fet del teu vot allò que han volgut. Ah, benvinguda al joc de la democràcia representativa, filla meva.

L’única cosa bona que hi veig és que, si encara quedava cap careta per caure, ja ha anat a terra. Alguns ens entestàvem a aferrar-nos a l’esperança malgrat les evidències i el risc d’un hostiot que ja t’està bé, per naïf. Ja no hi ha l’excusa de pecar d’innocents. I sí, la decepció. Sentir que alguns s’han passat pel clatell la decència democràtica i la voluntat de milers de persones. Incòmoda, penso en qui s’ho mira sorneguer acaronant el gatet i confesso que sento pena.

Més enllà de la força a les ciutats capitals, no tinc gaire clara la suposada unitat independentista a escala municipal. Certament, cada terra fa sa guerra, i ara me n’estaré prou de posar-me a jutjar casos particulars per molt que no els entengui ni n’esperi res. Penso en veu alta, avui, ara, mentre paeixo pactes postelectorals que han fet empassar amb un embut.

Aleshores, escolto Dolors Sabater explicant-se, parlant del sentit de servei a la ciutat, de la coherència que s’espera dels polítics electes, de ser generosos i no fer política basada en el ressentiment. I penso que tant de bo més com ella. Que això que han fet els de la Badalona Valenta sí que és de valents. Assumir la responsabilitat atorgada i exercir-la amb generositat. Malgrat el gripau i l’actitud tan menyspreable del PSC.

I, tanmateix, la incomoditat, encara, sí. Deia Sabater que el republicanisme no té estratègia global de país. I ves que no hàgim arribat al cap del carrer.

I davant aquestes decepcions i el perill de llençar la tovallola, què? Quina és l’alternativa? Tornar-se uns incrèduls, uns nihilistes? Potser la necessitat del compromís, més encara. Em ve al cap Antoní Massaguer: ‘Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi’.

Contra la desafecció que alguns dies sembla inevitable, vull aferrar-me a l’afecte. Premo el reproductor del vídeo i torno a escoltar en Jordi Cuixart, perquè tot això passa quan el judici de la ignomínia ha quedat vist per a sentència. Es tanca el cicle, electoral i judicial, a l’espera de la resolució dels jutges. Hem estat tot aquest temps concentrats en la repressió, alguns establint estratègies basades només en aquesta repressió. Però això no ha fet pas que ningú baixés del vaixell, i ara faria un símil de rumbs i timons, però potser ja no són temps per a metàfores. I no, és clar que ningú no ha deixat de ser independentista.

Torno a escoltar en Cuixart, deia, i un al·legat final que és una crida a no perdre l’esperança, a continuar mobilitzats, a seguir la veu de la consciència. A no deixar de protestar, que és el motor de les societats. Els devem això, als nostres fills, com a mínim, oi? ‘Cal protestar fins i tot quan no serveix de res’, va escriure Manuel de Pedrolo, i sé que en Cuixart també hi deu haver pensat.

Que el problema no és la desobediència civil, sinó l’obediència civil, diu Cuixart, és tolerar que es cometin injustícies. I m’aferro al seu cant a la vida: ‘Em nego a viure sense esperança, a deshumanitzar la meva vida, em nego a odiar, no renunciaré a ser feliç, no deixarem de lluitar.’ Ho tornarem a fer, deia. I aquest pronom que obre tantes possibilitats d’un complement directe per concretar, avui és, com a mínim, sinònim de dir que hi som i hi serem.

La gent ha pres una determinació, i no hi ha judicis ni pactes que puguin tombar-la. Anar-hi, anar-hi i anar-hi.

The post Anar-hi i tornar-hi appeared first on VilaWeb.

Els manifestants d’Hong Kong difonen regles per a esquivar la repressió digital

Hong Kong és una ciutat on el transport públic té una targeta gairebé universal. Tothom fa servir l’Octopus per a anar de punta a punta amb el metro, l’autobús o el ferri. De fet, també permet de comprar a botigues i fer tota mena de gestions d’una manera senzilla. Per entrar al metro, per exemple, només s’ha de passar la barrera amb la targeta a la mà o fins i tot dins el moneder. El consum és tan gran que a les estacions pràcticament no hi ha expenedores de bitllets.

Per això, aquesta setmana, les imatges de les estacions col·lapsades de joves que volien comprar bitllets han causat tant estupor. Enmig dels forts enfrontaments amb la policia xinesa per la llei d’extradició, els joves d’Hong Kong han fet circular tot un catàleg de regles contra la repressió digital. La primera: compreu el bitllet de metro individual i amb monedes per no deixar rastre d’on éreu.

La targeta Octopus registra cada vegada que algú entra al metro i, per tant, pot servir per a demostrar que aquella persona era en una hora determinada en un punt concret. Comprar amb targeta un bitllet de metro tindria el mateix efecte. Però comprar-ne un d’un sol viatge amb monedes, a l’antiga, inhabilita la possibilitat de ser situat en cap punt concret i en cap moment concret.

La consigna ha corregut després d’haver-se sabut que la policia havia detingut alguns activistes coneguts i que els havia ensenyat les dades del seu Octopus que certificaven que en el moment de les detencions eren on hi havia hagut incidents.

Telegram contra Whatsapp

Les mesures que han fet córrer els manifestants a Hong Kong inclouen també modificacions a l’ús dels mòbils. Així, com va passar a Catalunya el 2017, s’ha fet una crida en massa a obrir comptes de Telegram i a no fer servir Whatsapp. Casualment o no, dijous Telegram va reportar un atac en massa provinent de la Xina, que va vincular clarament a la situació d’Hong Kong.

La llista de mesures proposades als manifestants ha inclòs també d’anul·lar els serveis de localització dels telèfons o no utilitzar serveis de mapes, com els de Google. Un grup de voluntaris també va engegar una xarxa VPN perquè qui volgués pogués emmascarar la posició geogràfica i fes veure que era en un altre país.

Dos milions al carrer

Dos milions de persones han col·lapsat aquest diumenge de nou la ciutat en la que ja és la més gran protesta de la història de la ciutat. Aquesta nova manifestació ja ha reclamat de manera directa la dimissió de la cap de govern, pro-xinesa, Carrie Lam. En un gest completament inusual Lam va demanar perdó per la tramitació de la llei d’extradicció tot just unes hores abans de la nova manifestació.

Des de dimecres passat la ciutat viu en un estat d’efervescència, cinc anys després de que la revolució dels paraigües hagués desencadenat un fort moviment democràtic i per la independència de la ciutat que ha estat durament repressaliat pel govern pro-xinés.

Precisament un dels líders del moviment democràtic, Joshua Wang, és previst que sigui posat en llibertat aquest mateix dilluns, després d’haver complert la meitat de la condemna que li havia estat imposada.

La mort d’un jove en circumstàncies no aclarides durant la manifestació de dissabte ha provocat una onada d’emoció i el lloc on va ser trobat mort s’ha omplert de flors i homenatges. La policia nega que la mort tingui a veure amb un incident amb ella però els manifestants afirmen que va ser així.

L’alerta pel Xinjiang

Els ciutadans d’Hong Kong tenen un nivell de llibertat d’expressió més alt que no els de la Xina i no es troben amb la saturació de la vigilància del continent, però la restricció de les llibertats que la Xina hi va imposant ha aixecat una gran alerta, sobretot quan en els recents judicis dels dirigents de la protesta del 2014 també s’han fet servir vídeos i dades digitals per a ajudar a definir condemnes.

Bruce Lui, professor de periodisme de la Universitat Baptista d’Hong Kong, ha declarat a Hong Kong Free Press que la consciència sobre la seguretat ha augmentat, atesa l’extensió de la tecnologia de vigilància ‘omnipresent’ de la Xina i l’ús generalitzat del reconeixement facial i mètodes de rastreig. Especialment ha crescut al Xinjiang, on el govern xinès ha desplegat una xarxa de control informàtic de tota la població, predominantment musulmana.

‘Aquests últims anys la seguretat nacional s’ha convertit en una qüestió urgent per a Hong Kong amb relació a la Xina. Les lleis d’Hong Kong poden tenir limitacions, però la Xina només necessita fer servir la seguretat nacional per a superar-les’, ha dit Lui.

The post Els manifestants d’Hong Kong difonen regles per a esquivar la repressió digital appeared first on VilaWeb.

Joan Canadell, nou president de la Cambra de Comerç de Barcelona

La Cambra de Comerç de Barcelona s’ha constituït avui sota la presidència de Joan Canadell, que substitueix a Miquel Valls, després de disset anys en el càrrec. Fa més d’un mes que la candidatura Cambres: Eines de País, promoguda per l’ANC, el Centre Català de Negocis, Sobirania i Justícia i la Fundació Catalunya Estat, va guanyar amb molta claredat les eleccions de la institució. En el seu primer discurs com a president, Canadell s’ha compromès a ser inclusiu i ha demanat als presents que els permetessin somiar en una nova manera d’actuar des de l’institució empresarial.

#PleCambra | Resultats:

President – @jcanadellb – 36 vots
VP 1a – @MonicaRocaA – 36 vots
VP 2n – Pere Barrios – 36 vots
VP 3a – Roser Xalabarder – 36 vots
Tresorer – Jordi Pomarol – 35 vots pic.twitter.com/QkPgbjk6ok

— Cambra de Barcelona (@cambrabcn) June 17, 2019

La resta de l’executiu és el següent: Mònica Roca, vice-presidenta primera; Pere Barrios, vice-president segon; Roser Xalabarder, vice-presidenta tercera; Jordi Pomarol, tresorer. Toni Fitó, Albert Pont, Pau Bestit, Àngel Lázaro, Montse Soler, Elisabet Camprubí i Xavier Sunyer seran els vocals.

Vocals – @ToniFito (34) , @bertifas (34), Pau Bestit (34), @AngelLazaroA (34), @MontseSolerPrat, Camprubí (34) i @XavierSunyer (34).#PleCambra

— Cambra de Barcelona (@cambrabcn) 17 de juny de 2019

Les cambres de comerç i la mala fe d’Antón Costas | Opinió contundent de Jordi Domingo

Canadell, copropietari de Petrolis Independents, serà president els primers dos anys de mandat, i l’empresària Mònica Roca, d’IsardSat, la segona part del mandat, seguint la intenció de la candidatura de promoure una presidència paritària.

El president de la Cambra, Joan Canadell, amb el president de Foment, Josep Sánchez i Llibre Joan Canadell amb Joan Gaspart, president del grup HUSA i vice-president de FomentJoan Canadell saludant el fins ara president Miquel VallsMiquel Valls, fins ara president de la Cambra de ComerçEl ple de la Cambra de Comerç de BarcelonaJoan Canadell abans del començament de les votacionsLa consellera Maria Àngels Chacón i el conseller Damià Calvet amb el president de FomentCarles Tusquets, candidat derrotat i president del Banc MediolanumMònica Roca, nova vice-presidenta primera de la Cambra

 

Després de la proclamació de resultats, Carles Tusquets, president del Banc Mediolanum, ha fet constar una reclamació queixant-se que no s’havia informat que hi ha un recurs d’alçada contra l’acta d’escrutini que ell mateix i Ramon Masià, advocat i economista amb una llarga trajectòria a la cambra, els grans perdedors d’aquestes eleccions, van presentar  per aturar la constitució de la nova junta. Vegeu-ho ací:

Tusquets i Masià volen que es revisi el procés electoral i també han presentat un recurs davant la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Canadell va respondre a les acusacions amb una auditoria que ha certificat que les eleccions havien estat ben fetes.

Primeres millores

La millora del finançament de la cambra, per equiparar-se a les de les altres regions d’Europa, com ara Milà, és una de les prioritats de Canadell, que també creu necessari que es corregeixi el cens, que actualment no inclou moltes empreses i autònoms. A part aquestes millores, la nova junta proposarà que s’activi un sistema de consultes per a demanar l’opinió dels empresaris. De fet, ja va avançar fa setmanes que en farien una sobre si l’empresariat seria favorable al fet que la cambra participés en la construcció de la República Catalana i una altra sobre la figura del rei Felipe VI.

The post Joan Canadell, nou president de la Cambra de Comerç de Barcelona appeared first on VilaWeb.

L’independentisme pren el control de la Cambra de Comerç de Barcelona

La Cambra de Comerç de Barcelona es constituirà avui sota la presidència de Joan Canadell, però no pas exempta de polèmica. Els ex-candidats a la presidència que van perdre contra la candidatura independentista Eines de País, Carles Tusquets i Ramon Masià, divendres van demanar a la Generalitat que deixés en suspens el resultat de les eleccions i que aturés l’acte d’avui. Tanmateix, com ja van avisar fonts del govern, és complicat que es resolguin mesures cautelars abans de l’acte de constitució d’avui i l’independentisme assaltarà aquest òrgan.

Les candidatures de Carles Tusquets, president del Banc Mediolanum, que gaudia del suport de gran part de les grans empreses catalanes, i Ramon Masià, advocat i economista amb una llarga trajectòria a la cambra, van presentar divendres un recurs d’alçada dirigit a la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, en el qual reclamaven que revisés el procés electoral. Consideren que es van produir ‘irregularitats’ en el procés electoral –amb el vot remot telemàtic– i a l’auditoria posterior. També tenen presentat un recurs davant la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

‘Són lliures de fer les impugnacions que vulguin i, en tot cas, esperem que el jutge que ho hagi de resoldre vegi que aquí no hi ha hagut cap mena d’irregularitat perquè ja hi ha hagut una auditoria que ha certificat que les eleccions han estat ben fetes. Per tant, entenem que no hi ha d’haver cap mena d’inconvenient’, deia ahir Canadell.

Ja fa més d’un mes que la candidatura Cambres: Eines de País, promoguda per l’ANC, el Centre Català de Negocis, Sobirania i Justícia i la Fundació Catalunya Estat, va guanyar amb molta claredat les eleccions.

Canadell, copropietari de Petrolis Independents, serà president els primers dos anys de mandat, i l’empresària Mònica Roca, d’IsardSat, es posarà al capdavant de la institució la segona part del mandat, seguint la intenció de la candidatura de promoure una presidència paritària. Durant els primers dos anys, Roca serà vice-presidenta primera.

‘Sabem que hi ha gent de pràcticament totes les candidatures, a excepció del senyor Tusquets, que ens votaran en favor’, diu Canadell, que espera rebre vots a favor també d’entre les catorze cadires ‘de plata’ designades per les grans empreses. De les seixanta vocalies, una vintena no són sotmeses a les eleccions. Catorze són reservades a grans empreses, que hi fan contribucions econòmiques, i sis més són per a les patronals Foment i Pimec. Dels quaranta vocals sorgits de les eleccions, Eines de País se’n va emportar trenta-un.

Primeres accions com a president

Sobre les mesures que vol adoptar, Canadell menciona com a prioritat la millora del finançament de la cambra per equiparar-se a les de les altres regions d’Europa, com ara Milà; més democratització de l’ens amb la correcció del cens, que no inclou moltes empreses i autònoms, segons que ha explicat Canadell; i la posada en marxa d’un sistema de consultes per a demanar l’opinió dels empresaris. De fet, ja va avançar fa setmanes que consultarien sobre si l’empresariat seria favorable al fet que la Cambra participés en la construcció de la República catalana o una altra sobre la figura del rei Felipe VI.

The post L’independentisme pren el control de la Cambra de Comerç de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Cal canviar el mètode d’elecció de les municipals

Una de les característiques del règim polític espanyol és l’enorme poder que atorga als partits polítics. El postfranquisme es va dibuixar com un pacte entre partits i, per evitar-se problemes, es va crear una estructura que n’enforteix el poder, concretament el de direccions i aparells. Es tractava i es tracta de propiciar els pactes de despatxos i de restringir la participació democràtica de la ciutadania. N’hi ha cinc que es reuneixen, pacten què cal fer i endavant. Així es deixa poc marge a cap sorpresa.

És per això que les eleccions municipals tenen el format que tenen. En llistes tancades de partit. Això malgrat la contradicció evident que significa que els partits s’omplin la boca dient que a les eleccions locals importa el candidat i que alhora, en canvi, posen el candidat en una posició d’elecció inabastable per al ciutadà.

Aquestes eleccions i la constitució dels ajuntaments el cap de setmana han posat particularment en relleu el defecte d’aquest sistema i han originat una irritació realment intensa. Al Principat hi ha molta gent que es pensa que el desgavell de pactes no fets entre independentistes és un reflex de la divisió del moviment. Però és molt més que això i no s’explica per això i prou. Per comprovar-ho només cal veure el País Valencià: ací els partits del Botànic van amenaçar qualsevol força local que pactàs un ajuntament fora del tripartit PSOE-Compromís-Podem. Però això no ha evitat situacions com les de Sueca, on ha guanyat Compromís però el PSOE ha pactat amb la dreta; Muro, on Esquerra Unida ha estat votada pel PP i Ciutadans, també contra Compromís; o Vilallonga, on Compromís ha pactat amb el PP.

És evident que en unes eleccions municipals hi ha en joc factors molt diversos que van molt més enllà de la ideologia. Factors personals, sobretot. I per això a la majoria de països del nostre entorn la figura del batlle és d’elecció directa, bé pel sistema de doble urna (triar d’una banda els regidors i d’una altra el batlle) o pel de doble volta (si cap candidat no aconsegueix el 50% dels vots a la primera volta, en fan una altra en què els ciutadans trien entre els dos que han obtingut la primera posició). En alguns casos el sistema és fins i tot tan minuciós com al Regne Unit, per exemple, on es permet d’emetre dos vots a la batllia, als dos candidats preferits, per tenir una visió més precisa de les preferències de la població. A molts països, a Itàlia per exemple, es pot votar la llista d’un partit per als regidors i un batlle d’un partit diferent de manera simultània.

Les regles electorals sempre són complexes, això és evident. Però em sembla molt clar que el sistema electoral de les municipals reclama un canvi urgent. Pensem, per exemple, què ha passat a Barcelona. Si hi hagués hagut una segona volta directa entre Colau i Maragall, molt probablement l’hauria guanyada Colau gràcies al suport multitudinari de la dreta contra el candidat independentista. El resultat, doncs, hauria estat igual que amb el pacte de despatx, però ens hauríem estalviat tots, ella també, aquest regust tan agre que ens ha deixat a la boca això que ha passat i que comentava a l’editorial d’ahir. Perquè, malgrat tot, no és igual arribar a la batllia pel vot popular –encara que siga evident que et voten els del PP i Ciutadans– que per un pacte de despatxos amb Ciutadans. La conseqüència final pot ser la mateixa, però el resultat no: la sensació d’engany avui és generalitzada, però crec que no ho seria si haguéssem pogut deixar la decisió final als votants. Directament.

The post Cal canviar el mètode d’elecció de les municipals appeared first on VilaWeb.

Ràdio la Mina: el micròfon lliure del barri que es revolta

La Mina actual és el resultat d’un conjunt d’errors polítics que han originat un barri trencat i marginal. Llavors parlen de la Mina: “Oh, un barri molt perillós! Oh, un barri ple de drogues!” Doncs hi ha coses que són veritat, però no és tota la veritat.’ Això és Ràdio la Mina (102.5 FM) i al micròfon hi parla Josep Maria Monferrer, que cada dimarts posa la veu al programa ‘Así va el barrio’. Aquí tota la graella l’omplen voluntaris, de dilluns a diumenge. Gent incombustible, militants de la Mina a les ones hertzianes que no van dubtar a emetre l’anunci del referèndum de l’1-O fins al dia de reflexió, encara que hagués vingut la Guàrdia Civil a advertir-los que podien incórrer en responsabilitats penals.

Ràdio la Mina és en un dels baixos de l’edifici mastodòntic del carrer Mart de Sant Adrià de Besòs, darrere una porta de ferro i unes finestres de reixes infinites. En aquest racó de món, no costa gaire d’imaginar-se què devien pensar els dos agents de paisà quan els van dur l’advertiment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. ‘Tenien cara de dir: “Què collons fem aquí?”‘ Així ho recorda Martín Arcos, el president de Ràdio la Mina. Ell els va obrir la porta, i per l’aspecte ja va deduir que eren guàrdies civils. ‘Emeteu un anunci, oi?’, li van demanar. Arcos va respondre que sí i els va fer passar a omplir els papers. ‘Em van demanar com estava la Mina. Els vaig dir que era feta una merda i els vaig demanar si eren de per aquí. Havien vingut feia anys a algun escorcoll.’

Entrada de Ràdio la Mina, al número 24 del carrer Mart de Sant Adrià de Besòs. Fotografia: Odei A.-Etxearte.

 

Al barri es respira un abandonament històric. No és que els carrers siguin bruts, és que les façanes dels edificis són cicatrius. Marques de ferides que sagnen i que es guareixen sense que la majoria dels altres veïns de Sant Adrià de Besòs o de Barcelona les hagi volgudes veure mai. Potser les han observades de lluny, quan van amb cotxe per la Ronda Litoral, o a les notícies de successos. És impossible de fer-ho estant als lluents edificis de l’antic Fòrum de les Cultures, a tocar de la Diagonal Mar. Tan a prop i, volgudament, tan lluny. Pisos de preus astronòmics a quatre passes del barraquisme vertical. L’estigma diu que a la Mina no hi has d’anar a fer res i que t’hi poden robar la cartera. Però la Mina és, sobretot, allò que n’ignorem.

Balcons i persianes endins, és la vida que t’esquinça la pell, que es lleva i s’adorm al ritme d’una ràdio crítica i irreverent. ‘Allò que t’emociona, allò que t’agrada, allò que et fa vibrar; tots els èxits nacionals i internacionals a Ràdio la Mina. 102.5’, promet, en castellà, una noia en un dels anuncis emesos. El projecte es va gestar el 1984. Un grup d’entitats que formaven la Coordinadora de Joventut del barri volien treballar amb els joves que eren al carrer, formar-los, donar veu a les associacions, transmetre una visió més real de la Mina per a la Mina. Films del cine quinqui com ara Perros callejeros (1977), explica Arcos, els han fet molt de mal. Encara n’arrosseguen la imatge: estirades de bosses i navalles, el Torete, emulant el Vaquilla, desafiant la llei a tota velocitat mentre fugia amb cotxe de la policia. La primera ràdio era clandestina. Van començar a emetre al pis del capellà del barri, el mossèn Vilamala. Els joves hi entraven vigilant que no veiessin on es ficaven. Després es va traslladar al centre cívic, al despatx d’un regidor. D’allà van passar a uns locals de la parròquia. El projecte es va consolidar i, l’any 1997, es van traslladar al local del carrer Mart.

Un anunci per a defensar la llibertat i la democràcia

Lluny del tòpic simplista, la Mina també és Arcos piulant a Twitter un comunicat de la ràdio el dia que els va visitar la Guàrdia Civil: ‘Els nostres oients tenen el dret de rebre la informació sobre la convocatòria del govern de la Generalitat per al pròxim primer d’octubre. Nosaltres no hem estat contractats, no fem publicitat ni propaganda, sinó que informem lliurement de les convocatòries que existeixen actualment al nostre país.’ Ni la Generalitat ni ningú no els va demanar que emetessin l’anunci. Però Arcos va decidir que el punxarien, encara que els ho prohibissin. ‘Em va semblar molt fort que un tribunal s’atrevís a anar als mitjans de comunicació amb un requeriment’, relata. Refusa que es pretengui d’impedir que s’expressin lliurement en un país que diuen que és democràtic. ‘Tenia molt clar que no ho acataríem. I què serà el següent pas? Doncs el següent pas és això que veiem ara’, diu. A l’institut-escola de la Mina, l’1-O hi van votar 544 persones. I el dia 3 la ràdio va fer vaga ‘per dignitat i contra la violència i la repressió’.

El president de Ràdio la Mina, Martín Arcos, a l’estudi antic de l’emissora. L’estudi nou l’han construït ells mateixos després d’un any i mig de feina. Fotografia: O.A.-E.

Arcos no era independentista, però assegura l’hi han convertit: ‘Després d’haver vist que som en un país neofranquista, doncs què vols que et digui… No hi vull pertànyer!’ Creu que tot és un problema de democràcia. ‘Si ens considerem demòcrates, hem d’entendre que aquestes coses s’han de consultar, preguntar, amb tota normalitat. No cal ser independentista per a entendre que s’ha de fer un referèndum quan hi ha una gran part de la població que s’hi sent. I haurien d’haver-ho arreglat políticament. Després d’haver rebut el requeriment, no els van dir res més, tot i que van continuar emetent l’anunci i fent entrevistes sobre l’1-O. ‘Això havien d’haver fet tots els mitjans’, defensa, i s’explica que no ho fessin pels interessos de tota mena que els condicionen. ‘Nosaltres no hi tenim res a perdre!’, exclama. Malgrat això, creu que qui més publicitat va donar a l’1-O va ser el mateix estat espanyol provant d’impedir-lo, abans i durant la jornada electoral, amb les càrregues policíaques.

Un projecte pensat per a joves i nens

Arcos és de la Mina de tota la vida. Va arribar a la ràdio quan tenia 17 anys. Li agradava el futbol sala i volia jugar un torneig amb l’equip de la ràdio. Li van dir que si hi volia jugar havia d’implicar-s’hi. I així va començar tot. És tècnic audiovisual i es va formar aquí, com tants joves més que hi han fet tallers. Explica que els anys daurats de la Vila Olímpica hi havia set o vuit discjòqueis que havien sortit de la Ràdio la Mina. Primer, els ensenyen com funciona l’emissora. Quan tenen una mica de rodatge participen en programes en directe i, més endavant, poden fer els seus programes. A més dels joves, ara també hi vénen jubilats i voluntaris de tota mena.

A Susi Martínez Heredia no n’ha tingut prou, de ràdio, després d’haver fet el curs de formació. Ben altrament. És coneguda a Twitter per la ‘Gitana economista’. Va ser la primera alumna gitana d’ESADE i prepara un nou programa que es dirà ‘Revolución gitana’. Vol reivindicar experiències com la seva, parlar de les barreres i els èxits que es troba la comunitat. El cantant andalús Diego Guerrero ja li ha permès que utilitzi gratuïtament la cançó que obrirà el programa, ‘Camino de piedras’.

Discs de vinil de la ràdio. Fotografia: O.A.-E.

Si la ràdio ha pogut emetre música durant tantes dècades és perquè els han cedit les cançons gratuïtament. Anys enrere, el dijous anaven a les discogràfiques a cercar les novetats per als programes musicals. A les parets del vell estudi de ràdio hi ha centenars de vinils i discs compactes d’aquella època. Ara agafen les cançons d’una plataforma en què les discogràfiques aboquen els èxits. Però la digitalització ha escombrat l’artesania i el ritual de preparar i netejar els discs. Arcos explica que abans els trucava tanta gent per a demanar cançons que un 75% de les vegades comunicaven.

La graella de l’emissora canvia amb les inquietuds del voluntariat. Treballadors del CAP de la Mina hi fan cada setmana el programa ‘Tiempo de salud’. Núria Arnau i Francesc Ruiz són dos pilars de la ràdio. Arnau presenta les tertúlies del matí. Ruiz també fa entrevistes i programes i el dissabte a la nit parla de sexe a ‘Labios entreabiertos’. La ràdio ha fet tallers a instituts, i sovint hi vénen escoles a ser entrevistades. Deu ser l’únic mitjà en què es pot sentir un nen de tercer de primària confessant que sap parlar, xiulant, als ocells.

Per manca de recursos, han hagut de tancar una sala de trobades per a joves que mantenen encara, ara buida, al local de l’emissora. Necessitarien un professional que els atengués i no el poden pagar. Durant algunes èpoques, han contractat personal. Però només quan el pressupost els ho permet. L’any passat va ser de 18.000 euros. Mai no han volgut gaires patrocinis ni publicitat comercial perquè refusen de convertir la ràdio en un negoci. El seu és un projecte educatiu i social. Els ingressos provenen bàsicament de subvencions i d’alguna donació. No ho han tingut fàcil. Arcos assegura que el 2011 van gosar de presentar una candidatura a les eleccions municipals i, tot i que no van aconseguir d’entrar a l’ajuntament, els van retallar una contractació que tenien. Els voluntaris de Ràdio la Mina són, a més, molt crítics amb tots els poders; també amb els que integren el Consorci del barri de la Mina (la Generalitat, els ajuntaments de Sant Adrià i de Barcelona i la diputació de Barcelona). Aquí, el micròfon és lliure: no és en venda.

El regidor barceloní Manuel Valls va denunciar la ràdio per una piulada del febrer. Arcos es va equivocar, volia escriure al seu compte personal, però ho va fer al de l’emissora, i al missatge hi havia insults. Arcos denunciava que l’aleshores candidat de Cs hagués anat a la Mina a ‘rentar’ la seva ‘fama de racista’ aprofitant-se de la comunitat gitana quan el seu govern va expulsar milers de gitanos de França. No està orgullós del llenguatge, però no es penedeix de la piulada i es referma en el missatge. No és l’únic que critica durament polítics que només visiten el barri quan s’acosten les eleccions per treure’n profit electoral.

Així està el barri

Dins i fora de la ràdio, Monferrer és molt crític amb la gestió política i urbanística del barri. Aquest escolapi és el pare i l’ànima de l’Arxiu Històric de la Mina. Fa 45 anys que hi viu. Hi va venir a fer de mestre, a aplicar la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire. ‘L’escola educativa ha d’apoderar, els protagonistes han de ser els nanos’, diu. D’ençà que es va retirar, s’ha dedicat a tenir cura de l’arxiu, on ha anat recollint testimonis i informació oblidada per la història oficial, dels 1.706 afusellaments de republicans al Camp de la Bóta fins avui. Experiències de vida, petites històries que s’haurien perdut, i dades i fotografies que documenten la transformació d’un barri que va néixer pel propòsit franquista de controlar el centenar de barris de barraques que hi havia a Barcelona i d’entaforar-ne els veïns en pisos minúsculs. Els blocs van destrossar la Mina rural. Es van omplir de gent quan encara no hi havien construït els equipaments sanitaris i educatius. La lluita ve de lluny.

Josep Maria Monferrer davant l’Arxiu Històric de la Mina. Fotografia: O.A.-E.

Monferrer explica que la de la Mina és una suma de trencadisses socials, de reformes urbanístiques que han esborrat la història anterior. Ara la Mina són quatre barris: la Mina Vella (amb edificis de cinc pisos d’alçada, els primers que es van construir, oberts a la ciutat però tancats per un bloc de dotze pisos), la Mina Nova (els mastodòntics edificis de deu plantes, aïllats de la Mina Vella i paradigma del barraquisme vertical), la Mina ‘Senyorial’, més pròxima al mar, amb pisos de preus estratosfèrics i construïda amb capital estranger, que ha arraconat la resta del barri; i la Mina ‘Mixta’, entre el barri vell i els habitatges de luxe, on també hi ha la nova escola. Monferrer denuncia que el Consorci es va formar per tranquil·litzar la inversió estrangera amb l’operació urbanística del Fòrum Universal de les Cultures, però els milions invertits no han servit per a transformar el barri, que ha continuat degradant-se.

La droga continua essent un dels grans problemes. El consum és altíssim. Ho saben perquè compten les xeringues de la sala de venopunció i les que apareixen als carrers. També hi ha les màfies. I allò que Monferrer anomena la ‘vampirització’. Rics que s’aprofiten dels més pobres, que els paguen perquè facin de traficants en canvi d’un silenci que no s’ha de trencar mai. Si els detenen i no delaten ningú, la dona i els fills no passaran gana mentre siguin a la presó. L’absentisme escolar és una altra de les lloses que arrosseguen. La contaminació, amb les dioxines i les males olors de la incineradora Tersa. I la pobresa i la fam, que mai no se’n van. Per Monferrer, la Mina és l’habitació dels mals endreços de Barcelona i Sant Adrià. Hi arriba allò que n’expulsen. Quan un barri no té sortida, esdevé marginal.

Però també hi ha la Mina que es revolta, que treballa cada dia per transformar-la d’una vegada i per sempre, i que l’enriqueix de cultura, de pensament, d’educació. Ràdio la Mina en fa d’altaveu d’ençà que va néixer. Perquè la Mina, si els veïns hi participen per transformar-la, té futur. ‘S’ha de dir clar i fort. Com tots els barris del món, tenim solució’, clama Monferrer al micròfon. Que no els en manquin mai, d’oients.

The post Ràdio la Mina: el micròfon lliure del barri que es revolta appeared first on VilaWeb.

Rafael Dieste, l’antifeixisme galaico-català i l’origen del realisme màgic

Rafael Dieste (Rianxo, 1899 – Sant Jaume de Galícia, 1981) és un dels intel·lectuals més importants de la Galícia del segle XX. Hi ha qui el defineix de lliurepensador i escriptor total: ha escrit teatre, assaig, poesia i narrativa. Les quatre cantonades. De Galícia estant, que va haver d’abandonar el 1936 quan va triomfar l’aixecament militar de Franco, passant per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i la Barcelona que resistia, fins a l’exili de Buenos Aires, Cambridge i Monterrey, la petja de Dieste, les seves paraules i el seu compromís amb la realitat i la irrealitat, són una llum radiant, no sempre visible. El seu món literari, arrelat en les faules i llegendes gallegues, ha fascinat autors de l’altura de Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez i Roberto Bolaño.

Si parlo avui de Rafael Dieste és perquè hi he topat com per art de màgia en una cadena de casualitats. Llegint la novel·la 2666 de Roberto Bolaño m’apareix Dieste, el seu nom em remet als prestatges de la biblioteca de casa, a la República i el Comissariat de Propaganda, a la Barcelona en guerra, a Galeuska, al compromís dels escriptors antifeixistes, a l’exili argentí on germina l’embrió del realisme màgic i al meu coneixement sobre el segrest del transatlàntic Santa Maria, el 1961, com a acció de protesta contra les dictadures de Franco i Salazar.

L’operació la va idear i dirigir Xosé Velo Mosquera, dirigent de les Mocidades Nacionalistas Galegas, empresonat del 36 al 43, amnistiat, i tornat a detenir el 1946 per formar part del clandestí Frente Libertador Galego, i anys després, fugit i exiliat a Veneçuela. Malgrat que Rafael Dieste no va tenir res a veure amb l’operació, que la dirigí Velo –pensador, somniador i mestre de revolucionaris–, els seus aforismes de Para axudar à Renacenza de Galiza (‘Per ajudar a la Renaixença de Galicia’) van servir de guia espiritual i literària durant el primer segrest de la història d’un gran vaixell de passatgers per motius polítics: ‘Sempre han estat lloats els combatents gallecs. Davant el perill, prop de la mort, lluny de la intriga, les més secretes i fermes virtuts de la nostra raça es mostren íntegres. Honor als nostres combatents!’

L’aparició de Dieste en la novel·la de Bolaño m’introdueix en una teranyina de connexions i lligams invisibles del rastre i la influència de l’escriptor gallec en el meu entorn. L’atzar és bàsic a la vida, penso. No és mai gratuït ni capriciós. És més lliure i autèntic que la vida. No es pot vendre. Ni comprar. Et sobreviurà eternament.

Rafael Dieste, personatge de novel·la de Roberto Bolaño Rafael Dieste.

Un dels millors homenatges que pot merèixer un escriptor com Rafael Dieste és d’embarcar-se, com un fantasma, molts anys després i sense pretendre-ho, en el llibre d’un altre autor que el catapulti a la fama internacional. Això va aconseguir el xilè Roberto Bolaño, en el seu excel·lent i multipremiat llibre pòstum: 2666. I gràcies a ell, l’escriptor gallec, autor d’obres genials com Dos arquivos do trasno (1926) o Historias e invenciones de Félix Muriel (1943), va passar a ser ell mateix literatura. Es va transfigurar. Va saltar del llom dels seus llibres a les pàgines del llibre d’un altre i, a més, de fama internacional pòstuma, per acabar-ho d’adobar.

Ja ho deia Pepe Velo, el cervell del segrest del Santa Maria. Som petits i invisibles. Cal enfilar-se a les espatlles d’un gegant perquè el món ens reconegui. Velo ho va fer, segrestant un transatlàntic de mil passatgers amb vint-i-quatre homes molt mal armats. Dieste no va fer res de tan espectacular, tret de viure i escriure per la vida i contra el feixisme, que ja és molt. Quan ell era baixet ja sobrepujava molts dels escriptors ibèrics i llatins importants. Molts anys després de mort, ha estat Bolaño qui l’ha aixecat o, més ben dit, que l’ha penjat d’un estenedor als quatre vents, per interrogar-nos.

M’explico. La segona part de la novel·la 2666 se centra en l’obra El Testamento geométrico, publicada per Dieste el 1975, que irromp així com un dels personatges de l’obra:

‘Espinoza va sortir al pati del darrere i va veure un llibre que penjava d’una corda d’estendre roba. No s’hi va voler acostar a veure de quin llibre es tractava, però quan va tornar a entrar a la casa va demanar per ell a Amalfitano.

—És el Testamento geométrico, de Rafael Dieste –digué Amalfitano.

—Rafael Dieste, un poeta gallec –digué Espinoza.

—Justa –digué Amalfitano–, però no és un llibre de poesia sinó de geometria, les coses que devien passar pel cap a Dieste mentre exercí de professor d’institut.’

L’edició del llibre de Dieste que Bolaño incorpora a la trama argumental de 2666 intriga Amalfitano, que no sap com aquell exemplar ha arribat a les seves caixes de llibres: ‘Durant mitja hora va furgar en la seva memòria, mentre fullejava el llibre de Dieste sense gaire atenció, i finalment va concloure que allò era un misteri que de moment l’excedia, però no es va rendir.’

I és cert, l’enigma, el misteri, i el seu valor a la vida i a la mort és un dels grans temes de Dieste. I, de fet, de tota la literatura que ell ens va deixar i la que l’envolta i empara, a Galícia i a l’Amèrica Llatina.

Rafael Dieste i Catalunya. La Barcelona republicana

Consulto els llibres de Dieste que tinc a la biblioteca de casa. Al costat dels esmentats, hi ha el d’aforismes Fragua íntima (1926-1975) que inclou tota una declaració de principis: ‘No existeix el gènere aforístic. Existeix l’estat d’esperit aforístic.’ Aquí hi ha els seus quaranta-set aforismes per a la renaixença de Galícia. Els fullejo i m’aturo en dos: ‘7) Saber que és millor ser un bon ciutadà que un mal polític’; ‘8) La primera cosa que ha de ser el polític: un ciutadà digne, exemplar; la segona: un home d’imaginació; la tercera: un desbaratador de l’astúcia. Contra afectats afalacs, enginy ràpid.’

Aquests aforismes que el comandant del DRIL i poeta Pepe Velo recitava cada dia pels altaveus als passatgers del transatlàntic Santa Maria, segrestat i rebatejat ‘Santa Liberdade’, van veure la llum a Barcelona a la revista Nova Galiza, enmig de la guerra de 1936-1939.

De fet, al mateix prestatge de la meva biblioteca, al costat dels seus aforismes, hi ha un llibre que no he llegit mai, però m’ha acompanyat tota la vida, de trasllat en trasllat, de casa en casa. És Teseo i duu el subtítol Los problemas literarios. Autor: Eduardo Dieste (Dr.Sintax). ‘Ejemplos del Uruguay y una comedia americana para cine y lectura, de Eduardo y Rafael Dieste. Editado por Reuniones de Estudio, Montevideo, 1938. Printed in Argentina. Impreso en Talleres Gráficos de Porter Hnos. Estados Unidos 1866. Buenos Aires.’

A la primera plana, escrit amb ploma hi ha una dedicatòria: ‘A Luis Montanyà: este libro de mi hermano Eduardo, que conserva un aroma de nuestros diálogos y lleva, como signo de fraternidad espiritual, una pieza debida al trabajo de los dos. Con el afecto y la admiración de Rafel Dieste. Barcelona. Diciembre 1938. s/c Muntaner 359’.

A dins, entre les més de tres-centes pàgines, ja cansades, toves com roba vella, esgrogueïdes, esquitxades de fongs, que no ha obert ningú en vuitanta anys, trobo un retall de diari vell, perfectament plegat. És la pàgina 6 del setmanari Mirador, del 27 d’abril del 1937. Secció: Les Lletres. Article: ‘Feixisme i cultura nacional (a propòsit del Casal de la Cultura)’, per Rafael Dieste.

Entre altres coses, Dieste afirmava:

‘Tot just sí que cal en aquest moment qualificar-se com a escriptor antifeixista. Si l’escriptura no fos l’ofici de qualsevol geni familiaritzat amb l’exterior virtut de les paraules, i si ser escriptor portés aparellat sempre el sentiment d’una íntima responsabilitat, crec que pel mer fet de ser homes que abans que tot busquen el camí més digne per a sincerar-se i per fer de les paraules vincles de consciència, l’escriptor i el poeta serien sempre enemics de tot feix, de tota secta brutalment imperiosa que pretengués reduir l’esperit a servilisme. El feixisme espanyol no difereix dels altres sinó en el retard i la típica grosseria dels seus promotors, dirigents i comparses.’

Vull saber-ne més. Em poso en contacte amb l’amic Uxío-Breogán Diéguez Cequiel, doctor en història, especialista de referència del nacionalisme gallec, fundador i director de la revista gallega d’història Murguía i impulsor del manifest ‘Galeusca de historiadores’ (1933-2008).

‘Interessantíssima descoberta! –em diu, per correu–. És un article de la seva producció periodística que no era conegut. Dieste, efectivament, va participar en la revista Nova Galiza, editada entre València i Barcelona. De fet, va ser impulsor i director del mitjà, juntament amb Castelao i més galleguistes de relleu.’ I em recomana un dels seus llibres.

L’amic Uxío-Breogán és fill del nacionalista Fidel Diéguez, enginyer i destacat polític del BNG, una figura clau del desvetllament del nacionalisme gallec, abans de la mort de Franco i després.

La resistència intel·lectual nacionalista gallega contra Franco

Entre el llibre d’Uxío-Breogán Diéguez –Nacionalismo galego aquén e alén mar. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975), Edicións Laiovento– i el de Maria Campillo –Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Curial Edicions Catalanes, 1994– em faig una idea del context de l’article, de la presència de Dieste a Barcelona i de la importància de la col·laboració durant la guerra entre els intel·lectuals gallecs i catalans antifeixistes.

Dedicatòria de Rafael Dieste.

L’aixecament de Franco guanya a Galícia en dos dies. Els resistents fugen al maquis o a les milícies republicanes, bàsicament, les encapçalades pel gallec Enrique Líster i la CNT basca. Els intel·lectuals com Dieste i Castelao també s’exilien a l’Espanya republicana exercint tasques culturals, informatives i de suport material i propaganda.

A la fi del juliol de 1936, a Madrid, neix l’Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura. Entre els fundadors hi ha Rafael Dieste, Luis Cernuda, José Bergamín, Manuel Altolaguirre, María Zambrano i Luis Buñuel. De seguida, l’associació estableix contacte amb grups d’escriptors, artistes i intel·lectuals equivalents a València i Catalunya.

Rafael Dieste participa en actes públics i conferències, al costat de Serra Hunter, Pous i Pagès i Joan Oliver, per afirmar la solidaritat cultural de les nacions de l’estat espanyol i enfortir el compromís antifeixista de la intel·ligència en favor de la cultura. Dieste, segons Maria Campillo, s’encarrega de les converses amb els escriptors de les diverses nacionalitats i constata que els catalans ‘es trobaven molt indecisos i recelosos a intervenir-hi’.

El primer de maig de 1937 es funda a Barcelona el Casal de la Cultura, que agrupa molts dels col·lectius d’artistes i intel·lectuals antifeixistes amb el suport del Comissariat de Propaganda i el Departament de Cultura de la Generalitat. És en aquest context de col·laboració entre artistes antifeixistes que Rafael Dieste es relaciona, entre més, amb Lluís Montanyà, de la Institució de les Lletres Catalanes i el Servei de Biblioteques del Front, i escriu el seu article en català al setmanari Mirador, l’any 1937: ‘Feixisme i cultura nacional’.

L’agost del 1937, el seu amic d’infantesa Alfonso R. Castelao, pare del nacionalisme gallec, el convenç de desplaçar-se a Barcelona. Ell i la seva dona Carmen Muñoz s’instal·len al carrer de Muntaner i agafen les regnes de la revista Nova Galiza. Un any després d’haver-se hagut d’exiliar de la seva terra, Dieste obté la primera paga oficial de la Generalitat de Catalunya.

Nova Galiza, revista de l’exili gallec a Catalunya

La revista Nova Galiza, publicació quinzenal dels escriptors gallecs antifeixistes, neix a Barcelona el 5 d’abril de 1937, sota l’impuls de Solidaridade Galega Antifeixista, fundada per Castelao, Dieste i més refugiats gallecs a Barcelona. La publicació compta amb l’ajut i finançament del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles.

L’objectiu era ‘Unir les veus dels antifeixistes gallecs que treballen per la llibertat a l’Espanya redimida amb la dels nostres germans de parla i naixença, que vivint a Amèrica encara no han estat vençuts per la distància ni per la influència dels que menteixen a gran escala. Compartir amb ells la veritat i defensar la dignitat. Vet aquí, en poques paraules, l’objectiu amb què neix aquest petit butlletí.’

Tenia la redacció al 442 bis de la Diagonal, a la Segredaria Galega en Catalunya, oficina per a acollir els exiliats gallecs que arribaven a la ciutat, situada a l’edifici del Secretariat de Propaganda de la Generalitat. La Segredaria i la Solidaridade Galega aportaven a la revista les notícies que arribaven de la Galícia ocupada, dels estralls de la repressió, els afusellaments, les represàlies, etc.

Fins al juliol del 1938, i sota la direcció de Rafael Dieste, Nova Galiza va publicar divuit números. Informava de la repressió a Galícia, publicava col·laboracions d’artistes, escriptors i polítics, sobretot gallecs, i pretenia ser nexe d’unió amb els gallecs que lluitaven al front, on es repartia gratuïtament, amb els de l’interior i els emigrats a l’Amèrica Llatina, als quals demanava que contribuïssin per la causa de la República.

A Barcelona naixerà el seu pseudònim literari Félix Muriel, i aquí publicarà els aforismes Para axudar á Renacenza de Galiza. Poc que es podia imaginar ell, i els seus amics catalans, que aquells aforismes inspirarien vint anys després el primer segrest polític d’un transatlàntic de la història.

L’exili, la diàspora i l’embrió gallec del realisme màgic

No és endebades, doncs, que l’estudiosa Estelle Irizarry, doctora en literatura per la Universitat George Washington, admira de Dieste ‘el valor enfront del misteri i la seva admiració pels enigmes de la vida’.

A Estudios sobre Rafael Dieste (Ed. Anthropos i Ajuntament de la Corunya, 1992), la doctora Irizarry afirma que aquest escriptor figura en dos moments clau de la història del realisme màgic: el de la introducció del terme, als anys vint, i el del llançament del moviment literari a Buenos Aires, als quaranta.

El 1926, Dieste publica en gallec Dos arquivos do trasno, molt abans que Borges s’endinsés en el realisme màgic i Alejo Carpentier definís el real meravellós. I el 1943, quan Borges havia publicat El jardín de senderos que se bifurcan, Dieste publica Historias e invenciones de Félix Muriel molt ben acollida per la crítica de l’Argentina, on l’autor és exiliat d’ençà del 1939.

Segons que explica la doctora Irizarry, Dieste i Borges es van conèixer a Buenos Aires. Dieste fa arrelar el seu realisme màgic en la Galícia rural, les tradicions i supersticions, les meigas, els trasnos i la mitologia cèltica. Borges transforma experiències de Buenos Aires en ficcions inversemblants. Ambdós fan servir imatges coincidents: el mirall, els escacs, el doble i el laberint, i els preocupa el temps i la memòria. Segons ella, Borges coneixia l’obra de Dieste i, almenys una vegada, el va promoure a guanyar premis literaris importants. Tots dos van influir decisivament en les generacions següents. Borges en Carpentier, Cortázar i Garcia Márquez; Dieste en Eugenio Granell i Xosé Otero Espadasín.

De Jorge Luis Borges a Julio Cortázar

Un jove i desconegut aspirant a escriptor anomenat Julio Cortázar va conèixer Rafel Dieste al principi dels anys quaranta a Buenos Aires. Expliquen que la novel·la El examen, la va escriure en un pis que Dieste li va deixar. Hi va escriure la frase: ‘Jo he comprovat, i tant, que els gallecs respiren per l’idioma i que si no el parlen es moren d’asfíxia.’

A més de Rafael Dieste, Cortázar va fer molta amistat amb Luis Seoane i establí molts vincles amb Galicia. La seva primera muller, Aurora Bernárdez, tenia arrels gallegues i era germana del poeta Francisco Luis Bernárdez, amic de Jorge Luis Borges. Nom que tanca el cercle del realisme màgic del qual va beure el jove autor de Rayuela.

La influència dels gallecs, la seva literatura, història i tradicions, són tan presents en els orígens dels escriptors del boom que no és pas cap llegenda que Gabriel García Márquez va estar tota la vida obsessionat per esbrinar si la seva àvia, Tranquilina, era gallega d’origen. Com bona part de les històries que li explicaven els seus avis de petit.

Potser per això el Testamento geomètrico de Rafael Dieste protagonitza misteriosament la tercera part de la novel·la 2666 del xilè Roberto Bolaño. O no. O potser és per alguna visió que van tenir tots dos a Barcelona. O tampoc.

The post Rafael Dieste, l’antifeixisme galaico-català i l’origen del realisme màgic appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CLXXX): Aprendre a veure-hi de tots els costats alhora

Mir a ran de terra i veig un conjunt de coses pobres, insignificants, fràgils, lleugeres: aquest verd que ja engrogueix a les totes de les espigues de l’ordi, la senyera d’un vermell esclatant d’aquest parell de roselles, uns blauets que sembla que tenen els pètals de paper, aquestes pedres tapades de constel·lacions menudeues de líquens, un cel estrellat a les fosques.

Coses innocents, inofensives, arrelades per la part de baix, vives i breus, i per la part de dalt, lliures, voladores, exposades, ofertes.

Sentides entre milers de passes d’un dia, entre milers de dies.

Coses simples i pobres: comunes, entrevistes per atzar enmig d’un conjunt més vast i més boirós. Aire teixit de temps i d’imaginació, coses aparentment llançades al fons, escampades, però alhora greus, greus a força de ser innocència pura, a força de ser simples. Greus i grans com qualsevol cosa al món.

No hi ha ningú que m’obri la porta del bosc i avanç d’esma.

Al cap es repeteix una frase obstinada, amb l’agulló en punt: la pintura no és una imatge, és una cosa essencialment verbal.

La pintura diu coses que molta de gent sembla no veure.

És una molt bona manera per saber com algú se situa en el temps, posar-li la qüestió de la seva visió de la pintura.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

Les respostes són pobres, precàries, miserables. I aquesta misèria és explotada en termes econòmics i polítics, ai las, tostemps.

Camín, avanç, passa una estona. M’atur. No hi ha ningú. Tot s’ha aturat de viure?

M’arriba un xiuxiueig. És el refilet d’un ocell desconegut? És una conversa que passa darrere unes mates i vora unes estepes blanques sense cap flor lila? És una sonoritat entre el cel i els seus reflexos? És la destrucció d’un tros de silenci que se separa de l’espai?

Esqueix damunt esqueix puc teixir el fosc i el clar, el pesat i el lleuger i em sent com si baixàs de pressa cap a profunditats completament immòbils on un carnatge pudorós d’imatges senzilles em sidera.

Ningú ja no gosa parlar del temps.

Ningú no em diu res de l’instant.

Com puc ser instant?

Tot es juga en la sensació, en la sensació pensada?

El lloc de l’instant en el moment en què l’instant té lloc, com t’ho puc contar?

Reunió d’oronelles, xiscladores, agitades, amb les ales que vibren amb una exhibició de vigor que m’immobilitza.

Les mir a la caiguda del vespre i m’imagín les caceres de bestioles que fan amb aquesta bellesa d’un vol quasi quasi transparent.

Una línia de fum blavós adormit s’aixeca entre les cúpules dels garrovers i es perd al fons d’un turó.

Agaf una pedra: una grapada de cristalls ardents.

Res no és el que sembla.

No vivim una vida coherent i sempre seguida.

No veus com les fesomies s’allunyen?

Què amaga la familiaritat que ens consola, quins oblits, quines coses impossibles de pronunciar sense un calfred?

Menges més imatges que pa: cal anar molt viu!  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

The post Closcadelletra (CLXXX): Aprendre a veure-hi de tots els costats alhora appeared first on VilaWeb.

La PAH de l’esquerra desnonada

En un llibre colpidor del 2010, Chris Hedges, magnífic exemplar d’una espècie en risc d’extinció, la de l’intel·lectual públic, anunciava la mort de la classe liberal. No del liberalisme, que com a ideologia o abstracció conceptual continua existint en format retòric, sinó de la classe de persones que representen, actualitzen i defensen els valors liberals, que en l’actual terminologia nord-americana equival aproximadament al progressisme europeu. Traduint tot allò que calgui traduir, i en un món en què les forces econòmiques transnacionals fa temps que han carnavalitzat la política, Hedges ajuda a entendre esdeveniments locals que s’expliquen per la deserció del progressisme i el caràcter nominal de l’esquerranisme ‘realment existent’.

Segons Hedges, la classe liberal servia de vàlvula de seguretat de la democràcia, perquè impulsava les reformes de manera incremental i d’una en una. Garantint l’evolució gradual cap a una equitat més gran, mantenia l’esperança de la gent en un futur millor i feia tolerable el present. Allà on encara és important, aquesta classe aporta legitimitat (ell en diu ‘virtut’) a l’estat i als mecanismes de poder. Però també li serveix de gos d’atura per a desacreditar els moviments radicals, i en aquesta tasca conservadora resulta especialment útil a l’elit del poder. Fins aquí, res que no correspongui fil per randa a la funció exercida per l’esquerra oficial espanyola de la transició ençà. Aquesta classe política, festejada durant dècades per intel·lectuals i artistes de tota mena, fou perfectament definida amb la dita que les esquerres són el taller de reparació de les dretes. En el cas del PSOE, l’observació no podia ser més exacta. I encara caldria afegir-hi que la reparació ha estat esplèndida, fins al punt que més que reparació ha estat una restauració en tota regla. Hi ha qui ingènuament se n’escandalitza, però la realitat és que, com totes les coses sota el sol, les esquerres espanyoles han donat el fruit de la seva llavor. Al final, com no podia ser de cap més manera, la seva existència no haurà estat res més que la manifestació de la seva essència.

En tot cas, l’única cosa que pot sorprendre és la velocitat de maduració de l’entelèquia ‘esquerra’. Val a dir que ‘entelèquia’, malgrat l’ús popular, no vol pas dir una cosa inexistent sinó a l’inrevés. Per a Aristòtil, que va encunyar-lo, el terme representava la fusió dels significats d’entelēs (ἐντελής, ‘complet, madur’) i echein (de hexis, ser d’una mena determinada mitjançant l’esforç de conservar-se en la mateixa condició). Per tant, la paraula correspon etimològicament al sentit d’actualitzar allò que hi ha de possibilitat o potència a l’ésser. Doncs bé, allò que fa molt poc era dynamis o potència a les formacions amb partida de naixement del 15-M, ja ha donat de si tant com tenia a dintre. Al capdavall aquella dinàmica ha resultat no ser sinó l’esforç de la classe liberal per a conservar-se en la seva condició, o, dit amb la cita lampedusiana de rigor, canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Podem, comuns i la sopa de sigles sorgides per a pal·liar el desgast del PSOE i assegurar el règim del 78, són els peons a l’escaquer d’una maniobra d’estabilització sistèmica, així com Ciutadans és un artefacte creat per les mateixes elits per a substituir un PP tocat i enfonsat per la corrupció. Allò que compta és la pervivència i allò que perviu no és el liberalisme sinó la seva aparença, perquè si, com bé sabia Tancredi, l’astut nebot del príncep de Salina, sovint s’ha de canviar d’escenari per continuar representant la mateixa comèdia, de vegades cal fixar l’aparença per a facilitar la involució de fet.

Però, tot i haver fixat l’aparença de joc democràtic mitjançant un contrapès d’utopies de guinyol, el règim haurà d’enfrontar-se al problema que implica la substitució d’una classe liberal clàssica per una de radicalitat impostada –la caricatura histriònica de la qual seria Ada Colau disfressada d’abella Maia. Sense la legitimitat que aportà a la transició l’antiga classe liberal, convertida ben aviat en curial del règim monàrquico-franquista, la plutocràcia que governa Espanya d’ençà del 1939 fa temps que empeny una ciutadania castigada per la crisi, les reformes laborals i el desmantellament de l’estat de benestar a cercar alternatives radicals que tard o d’hora desembocaran en violència. I la situació s’agreuja quan la violència la perpetra un gangsterisme polític, que des del cop d’estat del 1981 no té res a témer d’una esquerra que, lliurada a la defensa retòrica dels drets, s’acluca d’ulls davant l’assalt a les llibertats o fins i tot hi col·labora amb entusiasme.

Convertida en crossa de la repressió, l’envilida classe ‘progressista’ passeja la seva nuesa. Condemnant-se a la impotència, ha acabat esdevenint supèrflua. Però quan l’esquerra sols existeix per a ocupar el poder i aprofitar-ne els privilegis, la gent acaba arraconant-la. És inexorable i la reacció ja afecta els partits que practiquen allò que Hedges anomena l’activisme de boutique, és a dir, aquella esquerra que posa a l’aparador la bijuteria de la correcció política però es revolta contra principis dels quals havia fet bandera i en defensa uns altres que abans havia condemnat.

Podem ha començat el declivi que ja tingué el Partit Comunista després de pactar amb la monarquia sorgida del cop d’estat. Continuen els comuns, que dissabte s’exhibiren despullats entre els afalacs de l’oligarquia i la satisfacció de la casa reial. I, malgrat la conjuntura astral, tampoc no se n’escaparà el PSOE, que, facilitant el cop d’estat i la repressió de dos milions de catalans, i propagant cínicament la ficció d’un judici conforme a dret, ha retirat les últimes traves polítiques i jurídiques a la liquidació de la democràcia. D’ara endavant, la tergiversació de la llei per uns jutges que, com en un circuit tancat, sols responen davant ells mateixos, amenaça els mateixos polítics, que poden ser desposseïts sumàriament dels seus drets, com s’ha vist aquests darrers dos anys de manera espectacular.

Amb el judici contra els líders del govern, l’associacionisme i el parlamentarisme català, afegint-hi les estrambòtiques actuacions de la Junta Electoral espanyola, ha caigut el darrer mite del liberalisme. Si ja fa temps que la classe política és la institució menys valorada pels ciutadans, aviat s’hi afegirà la classe judicial al mateix nivell de desprestigi. La classe progressista –intel·lectuals, professionals, periodistes, sindicalistes, professors, escriptors i artistes–, incapaç d’impedir el segrest de la democràcia per unes elits que posseeixen els mecanismes de control de l’opinió i dels partits, s’aferra al mite de la legalitat. La legalitat, reificada en l’estat de dret, era la taula de salvació de la fe en un estat reformable, malgrat l’evidència d’una constitució no sols irreformable, excepte en interès de l’oligarquia que tutela l’estat, sinó sotmesa a una interpretació restrictiva i de fet opressiva per a les aspiracions de llibertat i progrés social.

Aquella fe ingènua en l’objectivitat del dret ha acabat desfonant-se amb la mobilització jurídica de l’oligarquia. El silenci de la classe progressista no és neutral ni equidistant. És la prova de la seva complicitat amb un estat que persegueix l’únic rival ideològic que ha temut en quaranta anys de somnolència reformista i que es replega a les seves trinxeres pre-democràtiques per incompareixença de l’esquerra. Aquesta és avui, al conjunt de l’estat, una classe desarmada i acovardida. Una classe profundament hipotecada, sovint de manera literal. Hi ha moments antològics de la seva dimissió, però ens quedem, ara com ara, amb la llufa dels presumptes revolucionaris comprats amb els vots d’un rebuig autoritari de la política francesa, ell mateix comprat amb diners de l’oligarquia per a frenar l’únic moviment popular que ha fet trontollar el retaule de les meravelles amb què s’entreté un públic de badocs. Un públic estabornit per la crisi i anestesiat amb la droga de l’anticatalanisme per fer-li passar la desesperació. L’extrema dreta aprofita el dolor i la confusió per emparar-se de la retòrica radical que l’esquerra ja no pot esgrimir amb credibilitat. Però ho fa, és clar, al servei de l’oligarquia que menysté i degrada les majories que li avalen el poder.

The post La PAH de l’esquerra desnonada appeared first on VilaWeb.

Centenars de milers de manifestants vestits de negre tornen a protestar a Hong Kong contra la llei d’extradició

Centenars de milers de persones han tornat a manifestar-se als carrers d’Hong Kong per exigir la retirada definitiva de la controvertida llei d’extradició, que es va anunciar que se suspenia. Així i tot, els manifestants s’han congregat per demanar-ne la renúncia definitiva i la dimissió de la cap del govern, Carrie Lam.

Els concentrats s’han vestit de negre per denunciar ‘la pèrdua de la democràcia’ i han protestat pels carrers de la ciutat amb flors blanques a les mans. També han reclamat al govern que condemni l’actuació policíaca durant les protestes anteriors, quan van disparar bales de goma i gasos lacrimògens. Per la seva banda, l’executiu ha lamentat que ‘les deficiències en la tasca del govern’ hagin causat controvèrsies.

La polèmica llei, suspesa indefinidament dissabte, hauria permès de lliurar al sistema judicial xinès fugitius que havien trobat refugi a Hong Kong. Ja havia rebut moltes crítiques dels contraris a la norma perquè podia implicar el trasllat de dissidents polítics.

The post Centenars de milers de manifestants vestits de negre tornen a protestar a Hong Kong contra la llei d’extradició appeared first on VilaWeb.

Junqueras recorre contra la negativa de sortir a acatar la constitució i demana al Suprem que consulti el TJUE

La defensa d’Oriol Junqueras ha presentat un recurs de súplica davant el Tribunal Suprem perquè demà pugui assistir a la Junta Electoral Central espanyola a jurar la constitució com a eurodiputat, un procediment que divendres van prohibir-li Marchena i els altres sis jutges. En el mateix escrit, l’advocat de Junaqueras, Andreu Van den Eynde, demana al Suprem que elevi ‘urgentment’ una consulta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a Luxemburg, perquè s’hi pronunciï.

Les preguntes prejudicials que la defensa de Junqueras demana traslladar a Luxemburg són sis. En primer lloc, s’esmenta l’article 52.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, que estipula que les limitacions de l’exercici de drets i llibertats hauran de ser establertes per llei i que hauran de respectar el contingut essencial dels drets. Exigint el ‘principi de proporcionalitat’, segons aquest punt de la normativa, ‘només podran introduir-se limitacions quan siguin necessàries i responguin efectivament a objectius d’interès general reconeguts per la UE o a la necessitat de protegir drets i llibertat dels altres’. La defensa vol saber si aquestes són les úniques limitacions que es poden aplicar als diputats del Parlament Europeu elegits per sufragi directe.

Els advocats demanen també si aquests punts es poden interpretar com la ‘introducció de límits a l’elegibilitat o el desenvolupament efectiu de funcions representatives que no hagin estat prevists prèviament tant per la legislació electoral com per les autoritats de l’estat’.

La tercera pregunta prejudicial demana si el dret de sufragi passiu reconegut per la Carta de Drets Fonamentals de la UE s’oposa a una decisió d’un òrgan judicial que ‘impedeixi a un candidat elegit per sufragi universal i que té tots els requisits prevists a la legislació electoral nacional de complir els tràmits per a prendre possessió de l’escó al Parlament Europeu, d’acord amb el principi de proporcionalitat’.

La defensa també demana que Luxemburg es pronunciï sobre si s’ha de mantenir Junqueras empresonat, atesa la resolució de l’ONU que declara que la seva detenció és arbitrària, cosa que implica una violació de la Carta Europea de Drets Fonamentals, el Tractat de la Unió Europea i l’Acta del 1976, especialment si, en fer-ho, hom li impedeix de complimentar els procediments prevists per la seva inclusió a la llista de membres del Parlament Europeu.

La defensa també demana si el reglament intern del Parlament Europeu s’oposa a l’obligació de prometre o jurar acatament a la constitució espanyola com a requisit per a ser a la llista de diputats electes que s’envia a Brussel·les i Estrasburg. A més, reclama que el TJUE s’hi pronunciï, especialment tenint present si l’ha de complir obligatòriament ‘fora de la presó en el cas d’una persona en presó provisional’.

En l’última de les qüestions prejudicials, la defensa de Junqueras demana al Suprem que demani al TJUE si els electes tenen garantida la immunitat tan bon punt són elegits i si aquesta immunitat ‘protegeix de mesures cautelars de naturalesa penal quan fan impossible per a un candidat electe d’adquirir la seva condició i exercir-la de manera efectiva’.

La defensa reclama al TS que elevi aquestes qüestions a Luxemburg abans de resoldre el recurs i que consideri que la seva prohibició pot vulnerar ‘el dret de representació política, llibertat deambulatòria, presumpció d’innocència i llibertat d’expressió’.

Al marge de les qüestions prejudicials, el text del recurs addueix que, com que Junqueras ja va poder anar al congrés quan es van constituir les corts espanyoles, l’impediment d’anar-hi ara és una ‘vulneració de drets fonamentals’. També recorda l’informe del grup d’experts de l’ONU sobre l’empresonament del dirigent republicà, que en demana la llibertat.

En el text del recurs, Van den Eynde argumenta que Junqueras ja disposa de la immunitat parlamentària d’ençà que fou proclamat diputat i que no hi ha cap norma a la UE que condicioni l’obtenció de la condició d’eurodiputat a cap tràmit. ‘El tribunal ha de disposar les mesures necessàries per a permetre el lliure exercici del càrrec pel qual el senyor Junqueras es va poder presentar, va poder veure la seva candidatura a les urnes i que finalment va ser proclamada’.

The post Junqueras recorre contra la negativa de sortir a acatar la constitució i demana al Suprem que consulti el TJUE appeared first on VilaWeb.

Últim adeu a la guitarrista Laura Almerich en una cerimònia plena de música

Familiars i amics de la guitarrista Laura Almerich, entre els quals el cantautor i polític Lluís Llach, a qui va inspirar el tema ‘Laura’, li han dit l’últim adeu en una cerimònia plena de música al tanatori barceloní de Sancho d’Ávila.

L’actriu Sílvia Bel ha recitat alguns versos del famós tema, entre més cançons, amb Llach al piano, que també ha tingut paraules afectuoses per a Almerich, que es va morir divendres a 78 anys després d’una llarga malaltia.

El cantautor ha volgut recordar tota la seva trajectòria artística i rememorar l’època en què es van conèixer. Ha explicat que Almerich va ser ‘plenament conscient en l’última etapa de la seva vida’ i ha assenyalat que ella mateixa li va donar instruccions sobre la manera com volia que fos la cerimònia i quines cançons hi havien de sonar.

Al funeral hi han assistit algunes autoritats com ara la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, la diputada al congrés Laura Borràs, acompanyada del diputat de JxCat Francesc de Dalmases, i més cares conegudes, com l’advocada i política Magda Oranich.

Morim, quan ja no podem més.
Mentre això arriba, vida, vida.
Hem acompanyat Lluís Llach, en el comiat de la seva Laura.
Força i coratge, @lluis_llach pic.twitter.com/4q27qNG6rf

— MariàngelaVilallonga (@MVilallonga) June 16, 2019

Nascuda a Barcelona el 3 de juliol de 1940, Laura Almerich va estudiar piano al conservatori de la ciutat i posteriorment va fer la carrera de guitarra amb el mestre Tarragó.

Va conèixer Llach el desembre del 1969 i d’aleshores ençà el va acompanyar durant 38 anys en innumerables actuacions, de concerts a pobles petits fins al que va oferir el juliol del 1985 a l’estadi del Camp Nou davant 100.000 persones.

The post Últim adeu a la guitarrista Laura Almerich en una cerimònia plena de música appeared first on VilaWeb.

Cuixart: ‘Mai no renunciarem a desobeir tantes lleis injustes com ens siguin imposades’

‘Ho tornarem a fer‘, una de les frases més destacades que el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va pronunciar en l’al·legat final al judici de l’1-O al Tribunal Suprem, és un dels lemes del festival ‘Cultura contra la repressió‘, que se celebra avui a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) i que reuneix milers de persones en un ambient familiar i reivindicatiu. I aquesta frase ha encapçalat una carta que Cuixart va escriure dissabte a Soto del Real i que s’ha llegit entre els concerts.

‘Volem acollir, ens volem vives, i volem que la cultura ho inundi tot. Per això mai no renunciarem a desobeir tantes lleis injustes com ens siguin imposades’, ha dit el president d’Òmnium en la missiva llegida per la cantant Mireia Vives.

El president d’Òmnium Cultural ha conclòs la seva carta als assistents del Cultura contra la Repressió dient: ‘Des de Santa Perpètua de Mogoda, on tot comença, i per tots els Països Catalans i el món sencer: Que mai res ens prengui el somriure, ni les ganes boges de viure. Us estimo infinit i sempre endavant!’.

Marcel Mauri de los Ríos, vice-president d’Òmnium, ha assegurat que ha fet balanç del judici: ‘En Jordi Cuixart ha deixat molt clar que quan es jutjen els drets fonamentals de manifestar-nos, de mobilitzar-nos, d’expressar-nos, el dret d’autodeterminació… el nostre compromís i la nostra obligació és tornar-ho a fer. Ho tornarem a fer. Aquest és el compromís d’en Jordi Cuixart i d’Òmnium Cultural.’

El vice-president d’Òmnium ha recordat que el Cultura contra la Repressió és el primer gran acte que es fa després del judici: ‘És la primera resposta multitudinària de la ciutadania i ho fem com ens agrada a la gent d’Òmnium, amb la cultura per bandera de forma serena però contundent davant aquest judici que és una vergonya.’

Reapareixen Txarango i Gossos

El segon festival, al Parc de la Ribera de Santa Perpètua de Mogoda, ha gaudit d’una trentena d’actuacions de grups musicals, a més de la intervenció de poetes i espectacles de més disciplines artístiques, com ara el circ. Com a novetat d’enguany, el festival ha tingut dos escenaris. Entre les actuacions, s’han projectat imatges de l’al·legat final de Jordi Cuixart al Tribunal Suprem, que han estat molt aplaudides.

L’actuació de Txarango ha estat una de les més esperades, quan poc abans no comencés el festival, els organitzadors han revelat que protagonitzarien l’actuació sorpresa anunciada. Txarango, que s’han retirat temporalment dels escenaris per preparar un nou disc, ha assenyalat que per a ells ‘era molt important participar en una jornada com la d’avui per fer reverberar fort la veu de l’estimat Jordi Cuixart’. El grup manresà Gossos també ha reaparegut, després d’haver-se acomiadat dels per un temps indeterminat a final de l’any passat.

Record a Laura Almerich

A més, han actuat la cantautora Maria del Mar Bonet; Cesk Freixas i el grup Pepet i Marieta, Oques Grasses o la companyia Elèctrica Dharma. El compositor Borja Penalba ha interpretat la cançó ‘Laura’ per homenatjar la guitarrista Laura Almerich, companya musical durant molts anys de Lluís Llach i que es va morir divendres passat.

The post Cuixart: ‘Mai no renunciarem a desobeir tantes lleis injustes com ens siguin imposades’ appeared first on VilaWeb.

Una gran apagada deixa sense llum l’Argentina i l’Uruguai

L’Argentina i l’Uruguai pateixen una apagada ‘massiva’ de llum i tots dos països estan pràcticament sense servei, segons que ha informat l’empresa distribuïdora Edesur i recullen mitjans argentins com Clarín.

L’apagada afecta Buenos Aires i pràcticament totes les províncies del país, segons la premsa local, i ha estat generalitzada. ‘Una caiguda massiva en el sistema d’interconnexió elèctrica ha deixat sense energia a tota l’Argentina i l’Uruguai. Ampliarem amb més informació’, ha assegurat Edesur a Twitter. Segons el diari Clarín, l’apagada no només afecta aquests dos països, sinó també el sud del Brasil i algunes ciutats de Xile.

The post Una gran apagada deixa sense llum l’Argentina i l’Uruguai appeared first on VilaWeb.

Puigdemont i Comín recorreran a Luxemburg si la junta electoral no els proclama eurodiputats

L’advocat Gonzalo Boye, representant del president Carles Puigdemont i del conseller Toni Comín, ha anunciat que si la Junta Electoral espanyola es nega a proclamar-los eurodiputats perquè no van fins a Madrid a jurar el càrrec, presentaran un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de Luxemburg.

En una entrevista a RAC1 ha dit que la resolució de la junta del 13 de juny proppassat, en què no admetia que prenguessin possessió de l’acta a distància, presenta el jurament de càrrec com un requisit insubstituïble, i ell diu que no ho és.

Quan li han demanat si creia que finalment Puigdemont seria eurodiputat, Boye ha respost: ‘De fet, ja ho és’, d’ençà que va ser elegit i proclamat com a tal en el BOE. ‘Una vegada més, és l’estat espanyol que internacionalitza el conflicte’, ha dit. Fins i tot considera que l’argumentació de la junta els beneficia: ‘Tinc la clara sensació que treballen per a nosaltres’, ha dit irònicament.

Per Boye, la JEC ha d’enviar al Parlament Europeu la llista completa d’europarlamentaris, incloent-hi Puigdemont i Comín. En cas contrari, presentaran un recurs davant el TJUE per via d’un procediment d’urgència. Està convençut que el tribunal el resoldrà aplicant ‘un criteri bastant clar: el de la prioritat de la norma europea sobre la nacional quan la segona és menys favorable’, ha pronosticat. Preveu que el tribunal europeu resoldrà la qüestió a començament de juliol.

Finalment, ha assegurat que tant la junta electoral com el Tribunal Suprem fan allò que les defenses esperaven.

The post Puigdemont i Comín recorreran a Luxemburg si la junta electoral no els proclama eurodiputats appeared first on VilaWeb.

Sabater diu que encara ‘està obert’ si tindrà un rol al futur govern de Badalona

La líder de la candidatura de la Badalona Valenta –Guanyem-ERC- Dolors Sabater ha assegurat aquest diumenge que “tot està obert” sobre el seu rol en el futur municipal del municipi, una possible alcaldia dividida amb Pastor o seguir a l’oposició. En una entrevista al ‘Via Lliure’ de RAC1, Sabater ha dit que van arribar al ple “sense tenir els deures enllestits” i que “l’únic compromís és que la negociació continua”. “No podíem permetre de cap manera que la ciutat quedés en mans del PP, però les negociacions estan obertes”, ha dit. Per la seva banda, l’alcalde Àlex Pastor ha evitat valorar un possible pacte amb Guanyem-ERC i s’ha limitat a oferir-los “un paper preponderant per aprovar les polítiques d’esquerres de la ciutat” i a “parlar i treballar conjuntament” per la ciutat.

“Estem parlant de polítiques, no de cadires”, ha dit Pastor, obrint la porta a negociar amb “l’entramat polític dels comuns” i “gent de Badalona valenta que posi per davant Badalona”. Pastor ha agraït a Sabater, els comuns i JxCat la seva “generositat i responsabilitat” al fer-lo alcalde i evitar que Xavier García-Albiol tornés al càrrec. “Vam quedar que a partir d’aquesta setmana començaríem a parlar dels eixos programàtics”, ha afirmat el socialista, indicant que el PSC té “humilitat” i és conscient que amb els seus sis regidors “calen consensos i pactes” per tirar endavant la ciutat. “Pastor ha estat escollit alcalde no per mèrits propis, sinó perquè no ho fos el senyor Albiol”, ha recordat Sabater, insistint que “ha quedat oberta la possibilitat de seguir parlant de com funcionarà la ciutat aquest mandat” i que “ni es confirma ni es descarta res”.

The post Sabater diu que encara ‘està obert’ si tindrà un rol al futur govern de Badalona appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] El dia que Valls va sermonejar un bomber perquè va refusar de saludar-lo

El gest de Manuel Valls de negar la salutació al president de la Generalitat, Quim Torra, en la recepció al Palau de la Generalitat, ha sembrat força polèmica. La xarxa, especialment Twitter, li ha recordat que ell mateix va presenciar situacions semblants mentre va ser ministre de l’Interior durant la presidència de François Hollande.

El 2014 un bomber de Grenoble que es manifestava davant la prefectura d’Isèra, es va refusar a saludar-lo. Valls hi va reaccionar iradament i el va sermonejar: ‘Quan ens neguem a donar-nos la mà, és perquè hem perdut els valors. Us convido, senyor, amb l’experiència que teniu, que no sou un nen, a exercir les vostres responsabilitats. Quan sigueu davant un ministre de l’Interior, davant un representant de l’estat, un representant de la república, comporteu-vos com un bomber!’

Ja amb més experiència, el juny del 2016, en el transcurs de l’homenatge als dos policies francesos morts a Magnanville, víctimes d’un atac terrorista, un agent va tornar a refusar-li la salutació com a protesta per la manca de mitjans del cos de policia francès. L’ara regidor a l’Ajuntament de Barcelona va fer un pas endavant en una actitud desafiant, van intercanviar unes quantes paraules i se’n va acomiadar donant-li dos cops a l’espatlla.

Recordeu què va fer en @manuelvalls quan un poli es va negar a donar-li la mà? Si, vergonya. pic.twitter.com/Gd6RRxcacz

— Arnau Pujol (@arnaupc) June 15, 2019

The post [VÍDEO] El dia que Valls va sermonejar un bomber perquè va refusar de saludar-lo appeared first on VilaWeb.

Colau consultarà a la Junta de Portaveus si ha de tornar a col·locar el llaç groc a la casa de la ciutat

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, sotmetrà a la decisió de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Barcelona el fet de tornar a col·locar a la façana de la casa de la ciutat el llaç groc en solidaritat amb els presos sobiranistes, tal com ha explicat el regidor de BComú Joan Subirats en una entrevista de Catalunya Ràdio.

Aquest serà una de les primeres qüestions de debat entre els dos nous socis de govern municipal, BComú i el PSC, perquè els primers van ser partidaris de col·locar-lo a l’anterior mandat, mentre que els segons no. Així mateix, val a dir que ERC i JxCat sí que hi són favorables i que formen majoria amb BComú, per la qual cosa el llaç groc podria tornar a la façana. Subirats, que ha explicat que serà tinent de batlle, també ha assegurat que l’ajuntament mantindrà les acusacions contra les càrregues policíaques del Primer d’Octubre.

Ha confiat que Colau no solament podrà arribar a acords amb els seus socis, el PSC, sinó també amb ERC, i ha apel·lat a la seva condició de força d’esquerres: ‘Hi ha molts punts de coincidència amb les altres dues forces d’esquerres, el PSC i ERC.’ També ha defensat la col·laboració tant amb el PSC com amb ERC, malgrat les discrepàncies d’aquestes últimes setmanes amb els republicans: ‘La realitat és diversa i plural. No és el moment de governs monolítics.’

A més, ha plangut el regidor de JxCat Quim Forn, en presó preventiva del 2 de novembre de 2017 ençà: ‘Mantenim una bona relació amb Quim Forn. Em sap molt greu la situació en la qual es troba.’

Subirats ha explicat que Colau ja va signar ahir uns quants decrets provisionals perquè l’ajuntament comencés a funcionar i ha exposat que es dóna quinze dies per a acabar de tancar l’acord amb els socialistes mitjançant el qual entraran al govern. Ha afirmat que és ‘de suposar’ que Collboni, el cap del PSC a l’ajuntament, serà tinent de batlle. Ha afegit que és previsible que n’hi hagi quatre o cinc més, tal com al mandat anterior.

Primer nomenament

Colau ja ha nomenat nova gerent municipal. Serà Sara Berbel, fins ara Directora General de Barcelona Activa i gerent de Política Econòmica i Desenvolupament Local de l’Ajuntament. El nomenament de la màxima figura de l’estructura executiva municipal, és un dels primers decrets que ha signat Colau després de ser proclamada ahir batllessa.

Berbel substitueix en el càrrec a Jordi Martí, que és des de dissabte nou regidor de l’Ajuntament. Colau ha destacat el perfil de Sara Berbel per liderar aquesta posició, fent especial èmfasi en la seva aposta per implantar polítiques feministes i d’igualtat.

The post Colau consultarà a la Junta de Portaveus si ha de tornar a col·locar el llaç groc a la casa de la ciutat appeared first on VilaWeb.

Dotze detinguts en una operació contra la venda d’heroïna i haixix al Verdum i Roquetes

Els Mossos i la Guàrdia Urbana han detingut dotze persones per tràfic d’heroïna i haixix a Barcelona en una operació contra el tràfic a petita escala. Els agents han desmantellat tres punts de venda als barris de Verdum i Roquetes i un pis que funcionava com a laboratori per adulterar i guardar la droga a Ciutat Meridiana. A més, s’han intervingut un quilo d’heroïna, 150 grams de cocaïna, 160 grams d’amfetamina i 150 grams d’haixix, balances de precisió, 15.000 euros, llistats de control de vendes i tres armes detonadores. L’operatiu es va fer el 12 de juny amb la participació de 150 agents dels dos cossos policials, i també va incloure vuit escorcolls a Barcelona, Cerdanyola, l’Hospitalet de Llobregat i Sant Adrià de Besòs.

Els 12 detinguts són onze homes i una dona, d’entre 30 i 60 anys i de nacionalitat espanyola, de Guinea Bissau, el Marroc i Tanzània. Set dels arrestats han ingressat a presó.La investigació va començar a finals d’estiu de l’any passat, quan va haver-hi diversos encastaments en comerços del districte i atracaments en farmàcies. Els autors, segons la policia, tenien aspecte de consumidors de drogues i cometien robatoris poc especialitzats. Agents de proximitat de Mossos i Guàrdia Urbana van contactar amb els veïns de Verdum i Roquetes arran de les queixes per consum d’heroïna al carrer, que feia anys que s’havia eradicat de la zona però que va reaparèixer. Els dos cossos van iniciar llavors un operatiu conjunt per investigar els domicilis des d’on es distribuïa la droga, i van localitzar tres punts de venda on s’oferia la droga a toxicòmans que la consumien per via intravenosa o consumidors que la fumaven. Els agents també van detectar la venda d’altres estupefaents com haixix o cocaïna. A banda, també es va investigar l’origen de la droga, i es va concloure que l’heroïna entrava per la via africana, transitant des dels països productors fins a Tanzània abans d’arribar a Europa. La investigació es va fer per dues vies: una tutelada pel Jutjat d’Instrucció 20 i l’altra pel Jutjat d’Instrucció 32, tots dos de Barcelona.

The post Dotze detinguts en una operació contra la venda d’heroïna i haixix al Verdum i Roquetes appeared first on VilaWeb.

Les portades del diumenge 16 de juny de 2019

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 16 de juny de 2019 appeared first on VilaWeb.

Pàgines