Vilaweb.cat

El Consell per la República aprova el document marc per a l’impuls dels consells locals

El Consell per la República ha aprovat el document marc per a l’impuls dels consells locals. Hi ha una quarantena en fase de constitució arreu del país amb formes diverses, com ara el d’Amer. El document constata que construir ‘espais de sobirania de baix a dalt des dels barris, pobles, ciutats i comarques’ és el camí per avançar en una ‘estructura de poder republicà d’àmbit nacional arrelat al territori i al poder de la gent’. També remarca que els càrrecs elegits en les passades eleccions municipals són els ‘impulsors naturals i membres nats’ del govern local del Consell per la República de cada municipi, però també preveu que les entitats del municipi puguin prendre la iniciativa. També subratlla que aquests consells no han d’estar limitats pels poders de l’estat espanyol.

El document apunta que el consell local haurà d’estar constituït pels regidors independentistes o consellers de districte en el cas de Barcelona, les entitats i els ciutadans individuals que ho vulguin. Hi haurà un òrgan executiu i una assemblea del consell, on hi podran participar els ciutadans. Els consells signaran una ‘carta de compromís’ elaborada des del Consell per la República. Assumir-la implicarà tenir dret a una interlocució estable amb la seva estructura tècnica, i coordinar-se amb els òrgans polítics. Hi haurà una comissió de seguiment dels consells locals.

Les funcions principals dels consells implicaran impulsar estratègies per a la plena instauració de la república catalana, col·laborar amb totes les accions institucionals i de la societat civil que tinguin com a objectiu la plena instauració de la República, exercir com a espai de representació política lliure i sobirà en el municipi (no limitat pels poders de l’estat espanyol), i promoure la unitat d’acció estratègica en el seu àmbit territorial.

El document també preveu altres funcions, com ara elevar propostes d’acció al Consell per la República, fer xerrades de difusió, donar suport a la campanya ‘Consum Estratègic’ de l’ANC i acompanyar en la creació de caixes de resistència, entre altres.

The post El Consell per la República aprova el document marc per a l’impuls dels consells locals appeared first on VilaWeb.

Col·lectius antiracistes de València es manifesten contra el 12-O

Membres de col·lectius antiracistes s’han manifestat aquesta tarda pels carrers de València per a reivindicar que el 12 d’octubre ‘no hi ha res a celebrar’ perquè és una commemoració ‘que es va construir sobre una realitat de destrucció i mort’.

La manifestació, impulsada per la Xarxa de Col·lectius Antiracistes de València (REDCOLA) ha sortit de la porta del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Sapadors i ha conclòs a la plaça dels Pinazo, al costat del carrer de Colom.

En un manifest, han denunciat que el CIE de València és un ‘espai racista, propi de les colònies del segle XV per a visibilitzar com el sistema colonial i racista de l’estat espanyol s’acarnissa tots els dies amb la gent migrant i racialitzada’.

També han indicat que el 12 d’octubre ‘representa l’inici d’un procés de violenta imposició cultural, econòmica, política i militar, que inclou l’extermini i l’esclavitud de milions de persones, l’eliminació de cultures i maneres de vida’. ‘A Espanya, la celebració del 12 d’octubre com a festa nacional, va ser instaurada sota un règim feixista i significa un atac a la nostra memòria’, han afegit.

També han demanat a l’Ajuntament de València que ‘demostri voluntat real’ per a pressionar a l’estat espanyol en el tancament del CIE de Sapadors, el cessament de la persecució dels manters i el boicot a la Llei d’Estrangeria. A més, han denunciat el sistema d’estrangeria de València, que cada dia ‘limita més l’atenció a la població migrant i entorpeix les vies d’informació’.

Diferents col·lectius s'han concentat a la porta del CIE de Sapadors de València per a reivindicar que en el 12 d'Octubre “no hi ha res a celebrar”. https://t.co/QaHrlTy1cm pic.twitter.com/paNkxj6ThV

— À Punt NTC (@apuntnoticies) October 12, 2019

The post Col·lectius antiracistes de València es manifesten contra el 12-O appeared first on VilaWeb.

La defensa de Sànchez, Rull i Turull critica les filtracions sobre la sentència del Suprem

La defensa de Jordi Sánchez, Josep Rull i Jordi Turull ha traslladat, a través d’un comunicat, ‘la seva total sorpresa’ davant les filtracions sobre la sentència del judici contra el procés que han publicat diversos mitjans espanyols. Segons aquestes informacions, els líders independentistes serien condemnats per sedició i malversació. ‘Suposaria, en el cas de confirmar-se la seva veracitat, més enllà d’una falta de respecte als acusats i les seves famílies, una flagrant vulneració del secret de les deliberacions regulat en l’article 233 LOPJ’, assenyalen els advocats. ‘De confirmar-se en sentència les filtracions comentades aquesta defensa es reserva el dret a interposar l’oportuna denúncia davant el CGPJ’, conclouen.

The post La defensa de Sànchez, Rull i Turull critica les filtracions sobre la sentència del Suprem appeared first on VilaWeb.

Convoquen concentracions contra la sentència del Suprem a Perpinyà i València

S’han organitzat convocatòries arreu dels Països Catalans com a resposta a la sentència del judici contra el procés. A banda de les convocatòries del Principat, hi ha previstes concentracions a València i altres punts del País Valencià, Perpinyà i Mallorca, on es faran cinc concentracions simultànies a les vuit del vespre del dia que es faci pública la sentència. S’han convocat a la plaça de Cort de Palma, davant l’Ajuntament d’Inca, a la plaça de la Bassa de Manacor, davant el teatre de Llubí i davant l’Ajuntament de Felanitx.

En el cas de Perpinyà, l’associació cultural dels Angelets de la Terra ha convidat a representants electes, associacions, partits, sindicats i personalitats de Catalunya Nord i més enllà a ‘participar i cridar a participar’ en la concentració unitària i solidària del dissabte 19 d’octubre de 2019, de 18.30 a 21.00, davant del Castellet. L’objectiu és ‘reunir tots aquells que demanen l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, més enllà de les diferències polítiques’, segons que han informat a través d’un comunicat. És un esdeveniment ‘per la llibertat i la democràcia’, organitzat en col·laboració amb el municipi de Perpinyà, el col·lectiu de cent batlles solidaris i associacions culturals i esportives.

Com ens assabentarem de les mobilitzacions?

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) convocarà els seus socis i simpatitzants a concentrar-se davant la plaça de l’Ajuntament de València a les 19.00 el dia que es publiqui la sentència ‘si no és absolutòria’. També ha anunciat la convocatòria a la plaça Major de Castelló a les 20.00.

‘Una sentència que no fos absolutòria seria una injustícia manifesta i un càstig a l’exercici de la llibertat de manifestació i d’expressió de l’opinió, i conseqüentment un greu retrocés en la qualitat democràtica d’un estat que no es distingeix precisament per aquesta qualitat’, ha dit l’entitat a través d’un comunicat, en què també ha considerat que la situació de Catalunya només es pot resoldre ‘des del diàleg’.

‘Durant el judici, ha quedat sobradament demostrat que les acusacions per les quals pateixen presó des de fa gairebé dos anys no tenen cap base factual i objectiva. No s’ha pogut trobar cap indici de delicte en el comportament dels càrrecs associatius i institucionals presos, perquè en una democràcia no és delicte exercir el dret de lliure manifestació ni tampoc el del lliure exercici a l’expressió d’opinió mitjançant una consulta o referèndum’, diu el comunicat.  ‘De fet, la presó preventiva que han patit durant gairebé dos anys ja és una condemna’, afegeixen.

La resposta a la sentència del judici del procés: totes les propostes fins ara

The post Convoquen concentracions contra la sentència del Suprem a Perpinyà i València appeared first on VilaWeb.

Torra fa una crida a manifestar-se ‘pacíficament’ i ‘sense por’ davant la sentència

El president Quim Torra, ha fet una crida a la ‘participació massiva i pacífica’ a totes les concentracions de rebuig que es faran en les setmanes vinents si la sentència del judici contra el procés no és absolutòria. Ho ha dit en un acte de precampanya de Junts per Catalunya (JxCat), en què han participat els membres que integren les llistes de la formació al congrés i al senat espanyol per les eleccions del 10-N. Ha parlat de manifestar-se ‘sense por’ i ‘pacíficament per a defensar la llibertat, la democràcia i, per sobre de tot, la dignitat del poble’.

El president Carles Puigdemont, que hi ha participat a través de videoconferència, ha lamentat l’actitud ‘frívola’ de l’estat espanyol, que ha ‘filtrat a tort i a dret les especulacions de la sentència’, sense garantir els drets fonamentals dels presos polítics. Per tot plegat ha demanat una ‘gran acció de país’ com a resposta i ha encoratjat els catalans a fer-ho a través de les urnes.

The post Torra fa una crida a manifestar-se ‘pacíficament’ i ‘sense por’ davant la sentència appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Els regidors d’Arenys de Munt es constitueixen com a Consell Local de la República

Els regidors independentistes i el batlle d’Arenys de Munt s’han constituït com a Consell Local de la República. ‘Serà l’única institució local lliure i no sotmesa als poders de l’estat espanyol. Reconeixerà únicament el Consell per la República com a institució lliure i sobirana de la República Catalana fins a assumir la independència efectiva de Catalunya’, ha explicat Josep Sànchez, batlle del municipi. També ha dit que el consell treballarà per a la implementació, en l’àmbit local, de la restitució del govern legítim, la recuperació de la sobirania de les institucions, el fet de fer efectiva la independència i la culminació de la constitució catalana.

Arenys de Munt, municipi especialment simbòlic per l’organització de la consulta per la independència ara fa deu anys, se suma així a les altres localitats catalanes que han constituït el Consell Local de la República: Cornellà de Terri, Sant Cebrià de Vallalta, Vilobí d’Onyar i Amer.

The post [VÍDEO] Els regidors d’Arenys de Munt es constitueixen com a Consell Local de la República appeared first on VilaWeb.

Les mobilitzacions espanyolistes fan figa a Barcelona

La manifestació espanyolista a Barcelona amb motiu del 12 d’octubre ha fet figa, enguany, amb només 10.000 assistents, segons les xifres que ha donat l’Ajuntament de Barcelona. La manifestació, que ha passat pel passeig de Gràcia i ha arribat a la plaça de Catalunya, ha estat encapçalada per la plataforma Catalunya Suma i ha tingut el suport de Vox, PP i Ciutadans. El PSC no ha anunciat pas l’assistència.

S’hi ha vist membres dels tres partits esmentats, com ara Inés Arrimadas, Lorena Roldán, Carlos Carrizosa i José Manuel Villegas (Ciutadans), Cayetana Álvarez de Toledo, Dolors Montserrat i Xavier García Albiol (PP) i Ignacio Garriga (Vox), entre més.

A la plaça d’Espanya, la manifestació d’ultradreta d’enguany ha reunit dues-centes cinquanta persones, segons la Guàrdia Urbana. Ha estat organitzada per Democracia Nacional i Falange Española i ha acabat a la muntanya de Montjuïc.

Alerta Ultra! Falange i Democràcia Nacional celebrant el 12-O amb bengales, salutacions feixistes i cremant estelades a Montjuïc. #ResACelebrarpic.twitter.com/eSMCvJWD0U

— Joan Mangues (@jmangues) October 12, 2019

No puc parar de riure. Atenció als ultres de Montjuïc. Són un petit centenar, i la mateixa organització es desespera perquè són incapaços d'anar ordenats, "no és tan difícil por favor", diu la del megàfon #AlertaUltrapic.twitter.com/GdnVq4LFgM

— Joan Mangues (@jmangues) October 12, 2019

The post Les mobilitzacions espanyolistes fan figa a Barcelona appeared first on VilaWeb.

La coproducció catalana ‘El hoyo’ rep el guardó de millor film al Festival de Sitges

La coproducció catalana El hoyo, dirigida per Galder Gaztelu-Urrutia i protagonitzada per Ivan Massagué, Antonia San Juan i Zorion Eguileor, ha estat una de les grans triomfadores del 52è Festival de cinema de Sitges. Ha rebut quatre guardons, entre els quals el de millor film, millors efectes especials, el premi del públic i el premi Citizen Kane al director revelació.

El film situa desenes de persones en un clot dividit en diverses plantes. A cadascun d’aquests nivells, el nombre dels quals en un principi es desconeix, hi ha només dues persones. Cada mes, aquestes persones canvien de nivell, i no és el mateix ser a la primera planta que a la vuitantena, perquè en els nivells inferiors toca menys menjar. La solidaritat, l’egoisme, la ideologia, la riquesa, la pobresa i la manca d’empatia són alguns dels temes de fons que impregnen la claustrofòbica d’El hoyo.

Els brasilers Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles han aconseguit el premi a la millor direcció pel film Bacurau, i Adoration, de Fabrice du Welz, el premi especial del jurat. En total, Bacurau s’ha endut tres guardons i Adoration, quatre. El premi al millor actor ha estat per Milles Robbins pel seu paper a Daniel isn’t real i el de millor actriu per Imogen Poots per la seva interpretació a Vivarium.

The post La coproducció catalana ‘El hoyo’ rep el guardó de millor film al Festival de Sitges appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Un paracaigudista amb la bandera espanyola queda penjat d’un fanal davant Felipe VI a Madrid

La desfilada del 12 d’octubre ha acabat en ridícul. Un paracaigudista de l’exèrcit espanyol ha topat contra un fanal i n’ha quedat penjat mentre aterrava amb la bandera espanyola en la desfilada militar a la plaça de Lima de Madrid. Hi era present el rei espanyol, Felipe VI, que ha presenciat l’escena amb cara de circumstàncies. Les reaccions a les xarxes mofant-se de l’incident no s’han fet esperar.

DIRECTO | Esta es la secuencia completa del paracaidista que ha chocado contra una farola ante los Reyes cuando iba a entregar la bandera española del desfile de la Fiesta Nacional https://t.co/6jKq8YGY43 pic.twitter.com/Qqt276bMa7

— EL PAÍS (@el_pais) October 12, 2019

Aquest és el moment en què el paracaigudista de l’Exèrcit de Terra es queda penjat al fanal, portant la bandera espanyola, abans de la desfilada del 12-O. #infoRAC1@vialliurepic.twitter.com/Dopii5kBAl

— Mar Poyato (@MarPoyato) October 12, 2019

En aquest acte, el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha estat rebut entre crits i xiulets pels assistents, mentre que la família reial ha estat rebuda amb aplaudiments. 4.200 efectius, 76 aeronaus i 150 vehicles participen en la desfilada.

The post [VÍDEO] Un paracaigudista amb la bandera espanyola queda penjat d’un fanal davant Felipe VI a Madrid appeared first on VilaWeb.

El vaixell d’Open Arms torna al mar Egeu després del rescat de quaranta migrants

El vaixell Astral de l’ONG catalana Open Arms, l’únic que es troba a la Mediterrània Central, ha tornat avui al mar Egeu després d’haver rescatat aquesta setmana  quaranta migrants que anaven en una barcassa de fusta i que finalment van ser traslladats a Malta.

El president i fundador d’Open Arms, Óscar Camps, ho ha anunciat en un piulet, en què ha dit que l’Astral, el vaixell insígnia de l’organització, havia tornat a l’Egeu per a una nova missió. El vaixell navega ara entre les illes gregues de Rodas, Samos, Cos, Kalimnos, Chios i Lesvos.

De nuevo en Grecia, ahora con el Astral en misión por el Egeo, navegando entre las islas de Rodas, Samos, Cos, Kalimnos, Chios y Lesvos. pic.twitter.com/THzSEKQVUN

— Oscar Camps (@campsoscar) October 11, 2019

El 2 d’octubre, Open Arms va salpar del port de Nàpols per a fer la seva seixanta-setena missió, després de romandre retingut entre el 22 d’agost i el 21 de setembre al port de Lampedusa per solucionar les irregularitats tècniques i operatives detectades en una inspecció del Ministeri de Transports italià.

The post El vaixell d’Open Arms torna al mar Egeu després del rescat de quaranta migrants appeared first on VilaWeb.

Les forces turques intensifiquen el bombardament sobre Ras-al-Ain, al Kurdistan Occidental

Les forces militars turques han intensificat els atacs sobre la localitat de Ras-al-Ain, situada al Kurdistan Occidental, en el quart dia d’ofensiva contra les milícies kurdes. Segons Reuters, s’hi veuen columnes de fum. A l’altre punt neuràlgic, Tel Abyad, uns 120 quilòmetres a  l’est, s’han registrat atacs puntuals d’artilleria.

L’Observatori Sirià dels Drets Humans calcula que més de cent persones han mort en aquests primers dies, i l’ONU diu que la xifra de desplaçats ja ronda els 100.000. Per la seva banda, el Ministeri de Defensa de Turquia ha elevat a 415 el nombre de milicians ‘neutralitzats’.

Dimecres, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va donar l’ordre de començar a envair el Kurdistan Occidental i atacar Estat Islàmic i, especialment, les Unitats de Protecció Popular (YPG) kurdes. Argumenta que vol crear una zona segura dins de Síria per avançar, entre altres coses, en el retorn de 3,6 milions de refugiats. Erdogan ha amenaçat de deixar que aquests refugiats emprenguin camí cap a Europa si la Unió Europea no dóna suport a l’ofensiva.

The post Les forces turques intensifiquen el bombardament sobre Ras-al-Ain, al Kurdistan Occidental appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘El Valle de los Caídos, tancat per trasllat’ i ‘Els EUA i la Xina pacten una treva en la seva guerra comercial’

Avui, 12 d’octubre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El Valle de los Caídos, tancat per trasllat’ i ‘Els EUA i la Xina pacten una treva en la seva guerra comercial’ appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol destina vuit milions d’euros a les Illes per la crisi de Thomas Cook

El govern espanyol ha aprovat el pla de xoc anunciat la setmana passada per a fer front a la crisi oberta amb la fallida de Thomas Cook. Ho ha fet amb un reial decret llei que haurà de ser convalidat per la diputació permanent del congrés espanyol. La vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, ha explicat que la resposta de l’administració és pensada per pal·liar els efectes en les empreses i els treballadors a tot l’estat espanyol, amb especial atenció als dos arxipèlags. En aquest sentit, ha anunciat una subvenció directa de 8 milions d’euros per a les Illes.

Calvo ha confirmat també l’autorització d’una mesura amb què els hotelers de les Illes deixaran de pagar el 50% de la Seguretat Social dels fixos discontinus els mesos d’octubre i desembre. Només les d’aquest mes els representaran un estalvi de 4 milions d’euros. A més d’iniciatives de promoció i per a millorar la connectivitat, s’ha aprovat la línia de finançament de 200 milions d’euros a través de l’Institut de Crèdit Oficial, i es posaran a disposició de les empreses 500 milions d’euros més, amb càrrec al Fons Financer de l’estat espanyol.

The post El govern espanyol destina vuit milions d’euros a les Illes per la crisi de Thomas Cook appeared first on VilaWeb.

Els afectats per la gota freda ja poden demanar els ajuts de la Generalitat per al lloguer d’habitatges

Ja es poden sol·licitar els ajuts urgents per al lloguer d’habitatges als municipis afectats per la gota freda de setembre al Baix Segura. El termini de presentació de sol·licituds serà de 15 dies hàbils comptats a partir del 10 d’octubre, segons un comunicat de la Generalitat. Els ajuts pel temporal de pluges que va afectar el sud del país entre l’11 i el 14 de setembre van ser decretats d’urgència en el ple del Consell del passat 4 d’octubre.

L’import global màxim dels ajuts a concedir derivats del decret ascendeix a 500.000 euros amb fons propis de la Generalitat i només es podrà presentar una sol·licitud d’ajut per habitatge. La documentació s’haurà de presentar a les Oficines de Coordinació de la Postemergència habilitades per la Generalitat o, si escau, a les oficines habilitades per la Generalitat als ajuntaments, preferentment a la localitat on hi ha l’habitatge habitual, és a dir, el domicili de residència efectiva, continuada i permanent de la unitat familiar o de convivència. Aquestes subvencions es concedeixen de manera directa per raons d’interès econòmic, social i humanitari.

The post Els afectats per la gota freda ja poden demanar els ajuts de la Generalitat per al lloguer d’habitatges appeared first on VilaWeb.

La direcció dels Bombers recorda als agents que no poden vestir l’uniforme fora de l’àmbit laboral

La direcció dels Bombers de la Generalitat ha enviat un avís als agents per a recordar-los que es considera una falta greu vestir l’uniforme fora de l’àmbit laboral. L’advertència arriba a pocs dies que es faci pública la sentència contra el procés i en un moment en què es preveuen mobilitzacions al carrer.

Sovint, els bombers s’han manifestat amb l’uniforme. L’avís de la direcció vol probablement dissuadir els agents perquè es tornin a repetir les imatges de la tardor del 2017, quan els bombers van assistir a les mobilitzacions i van intentar protegir la població de la violència dels cossos policíacs espanyols.

The post La direcció dels Bombers recorda als agents que no poden vestir l’uniforme fora de l’àmbit laboral appeared first on VilaWeb.

La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.

Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.

La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

 

Mapa de les columnes del Principat. Font: Sàpiens. La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.

El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.

Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.

Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats. En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.

Fotografia de Paco Elvira feta a l’Escala al començament de la Marxa de la Llibertat.

La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.

La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.

A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.

La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.

En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.

La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.

Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.

Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa Forcades, David Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.

Marxes per la Llibertat: Guia de les mobilitzacions de l’ANC i Òmnium

The post La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència appeared first on VilaWeb.

Rosario Palomino: ‘Els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat’

Rosario Palomino es defineix com a catalana nascuda al Perú. Va arribar de Lima ara fa uns trenta anys gairebé per casualitat i, després d’un amor a primera vista amb la cultura catalana, va acabar quedant-se a Barcelona, on treballa de psicòloga. Lluny de considerar que les llengües són simples eines de comunicació, defensa que serveixen per a veure el món des de moltes perspectives diferents i descobrir noves realitats. És per això que no va dubtar en cap moment d’aprendre català, que considera també una eina d’integració fonamental per als nouvinguts. Malgrat que el parla de manera gairebé perfecta i que fa molts anys que viu a Catalunya, sovint li passa que tothom dóna per fet que només parla castellà. Com que era un fenomen habitual, va decidir d’impulsar la campanya ‘No em canviïs la llengua‘, en què catalanoparlants no nascuts a Catalunya demanen que la gent se’ls adreci en català. Persones de Síria, Etiòpia, el Brasil, el Salvador, el Perú, la Xina i Algèria, entre més, participen en la campanya, que ha tingut una gran acollida. Parlem amb Palomino d’aquesta iniciativa i també del colonialisme espanyol a Llatinoamèrica i com es va fer activista per la llengua i independentista, perquè forma part de la Crida Nacional per la República. Diu que, com que no va poder lluitar per la independència del Perú, ara la història li dóna una segona oportunitat amb Catalunya.

Per què vau impulsar la campanya?
—Un dia, al mercat, una dona em va atendre en castellà tot i que jo li parlava en català. La seva companya, colombiana, li va dir: ‘Per què li canvies la llengua?’ I jo vaig insistir-hi: ‘No em canviïs la llengua, dona.’ Tot va ser entre riures, i després vaig continuar xerrant amb la dona colombiana, que em va dir que a ella i al seu marit els passava igual. Els vaig proposar de fer-nos una fotografia tots tres i penjar-la demanant que no ens canviessin la llengua. Aquest tweet va tenir molts retweets. Aleshores vaig fer un compte específic per a demanar que catalanoparlants d’altres llocs del món se’ns unissin per reivindicar que volem viure en català. Un noi ens va dir que feia molt de temps que feia el préssec perquè sempre parlava en castellà amb el xinès de la cantonada i el dia que va canviar la llengua es va adonar que parlava un català perfecte! Com que Catalunya és terra d’acollida, sempre se’ns intenta facilitar la vida i per això es canvia la llengua.

És només per una qüestió de cortesia o hi ha una part de complex?
—Hem de recordar que tres-cents anys de colonització tenen un preu i hi ha factors psicològics i sociològics al voltant d’aquest canvi de llengua. Les llengües minoritàries amb un estat darrere no canviaran la llengua, però quan hi ha una llengua subordinada a una altra això sol passar. Una ucraïnesa em va dir que a Ucraïna fan igual: a qualsevol nouvingut li parlen rus. Passa en totes les cultures que han estat dominades. Aquí es compra el discurs d’un estat imperialista. Per què sorgeix Ciutadans per destruir la llengua? Perquè és la columna vertebral de la nació catalana. Si la llengua es perd, el desig d’independència desapareix, perquè és la que ens uneix, la que ens cohesiona, la que ens iguala. El seu intent d’associar independència, classisme i racisme se’ls desmunta si persones nascudes en altres països defensem el dret de viure en català. La campanya pot servir perquè sigueu conscients que la cultura catalana és tan atractiva que ens interessa. No us ho creieu perquè fa tres segles que sentiu que sou tancats, garrepes, covards… Quan durant tres segles et diuen mentides sobre la teva cultura te les acabes creient.

La Noris,catalanoparlant nascuda a Veneçuela ens diu #NOEMCANVIISLALLENGUA Alumna del Consorci per a la Normalització Lingüística, a Sant Cugat,des del 2018,va decidir aprendre català al centre de normalització lingüística (CNL) Vallès Occidental 3 (https://t.co/4oISwg2VIZ) pic.twitter.com/rSus408glM

— No em canviïs la llengua (@CanviisEm) October 4, 2019

Defenseu la llengua com a eina d’integració. Per tant, encara que a vegades tinguem la percepció contrària, parlar als nouvinguts en castellà pot tenir un punt discriminatori?
—Quan jo era en el procés d’adaptar-me i em canviaven la llengua em feien sentir molt malament. Sentia que ho feien perquè no la sabia parlar bé. Molta altra gent també m’ho ha dit, que s’ha sentit discriminada per això. Jo els dic que és una fase per la qual passem. La gent no ho fa perquè ens rebutgi, sinó perquè pensa que tots parlem castellà i vol facilitar-nos la vida. Hi ha una dissonància cognitiva perquè els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat. Si no coneixes la història de Catalunya i el seu context, pots fer aquesta deducció errònia. A vegades la gent fa coses, com ara presentar-te un estranger, perquè pel fet de ser de fora sembla que ja hàgiu de ser amics, encara que faci molts anys que vius aquí. A mi alguna vegada m’han dit: ‘Mira, un peruà!’ Doncs molt bé… A més, quan em presenten un peruà que fa molts anys que viu aquí i no parla català em demano per què no ha fet l’esforç d’adaptar-se.

Com se soluciona això?
—Xerrant amb ells. L’altre dia em va passar que una peruana que fa un any que viu aquí em va dir que no tenia cap intenció de parlar català. Li vaig dir que jo feia trenta anys que vivia aquí i em va contestar que llavors ja era espanyola. Jo li vaig dir que no s’equivoqués, que jo era catalana. Com m’he de sentir espanyola, si és la gent que fa segles es va carregar els meus avantpassats i la meva cultura? Desgraciadament, hi ha figures de l’unionisme que obliden les seves arrels. Un Vargas Llosa és la conseqüència del colonialisme. Ja sé que no odiaràs els descendents dels qui van cometre aquell genocidi cultural, però tampoc no els aplaudeixis. I menys si defensen la mateixa actitud amb la cultura catalana. Repeteixen allò que van fer els seus avantpassats. Quan coneixes la llengua catalana l’estimes, i quan l’estimes la defenses. I per això jo crec que l’autoodi no existeix.

Per què?
—Els qui tenen autoodi no són catalans, són espanyols que parlen català. Una persona que se sent catalana no pot situar-se al costat dels colonitzadors, dels botxins. Vargas Llosa no se sent peruà, se sent espanyol. Jo sempre dic que sóc catalana nascuda al Perú, i orgullosa de les meves arrels. Si no estigués orgullosa de les meves arrels, no entendria la cultura catalana. Vargas Llosa s’avergonyeix de les seves arrels. A sobre, físicament no és espanyol, no és blanc. Aquest home té un complex brutal i sempre li ha fet vergonya ser peruà. Per això tan aviat com ha pogut s’ha posicionat al costat d’Espanya.

Què en penseu, de la manera com es tracta la comunitat llatinoamericana a Catalunya? És molt nombrosa, però mediàticament a vegades sembla que no existeixi.
—Hi estic d’acord. Com és possible que no hi hagi cap tertulià llatinoamericà a TV3, a Catalunya Ràdio o a RAC1? Em sembla fantàstic que hi hagi marroquins, però moltes vegades es dóna més visibilitat a qui porta un mocador que a qui no en porta. El problema que hi veig –també en algunes sèries de TV3– és que aporten un punt folklòric. A mi sempre m’acaben oferint parlar d’immigració, i jo no en tinc ni idea. Jo sé d’educació, de pedagogia, de psicologia… Sempre ens encasellen. També s’ha comprat, en part, el discurs que diu que els immigrants no ens adaptem. Amb aquesta campanya el desmuntem.

Quina és la vostra història i com vau arribar a fer aquest activisme per la llengua?
—Vaig venir aquí a divuit anys, de vacances. Estudiava psicologia a Lima, però era l’època de Sendero Luminoso. Alguns professors hi estaven associats i cada dos per tres teníem policies a la universitat buscant terroristes. Llavors van fer una vaga, i els meus pares em van recomanar que anés a visitar els meus germans, que estudiaven a Barcelona. Vaig venir i, com que la vaga continuava, vaig començar a estudiar aquí. Després em vaig enamorar, em vaig casar i ara el nen ja té catorze anys. La cultura catalana em va enamorar des del primer moment, perquè la gent és puntual i tot està net. La formalitat de la cultura catalana m’encanta. Aquí, si demanes a algú si vindrà a algun lloc, et diu clarament si sí o si no. Allà no. Donem moltes voltes pel desig d’agradar. Això que comentava de la colonització… Les relacions personals allà són difícils per aquesta ambigüitat.

I pel que fa a la llengua?
—A la universitat hi havia classes en català i castellà, i vaig anar a les que eren en català. Prenia els apunts en castellà i deixava buits a les parts que no entenia. Llavors agafava els apunts dels meus companys que escrivien en castellà i ho compatibilitzava. Suposo que sempre he tingut el desig d’aprendre altres llengües. Ara vull aprendre italià i alemany per veure òpera. Per a mi, el normal és saber moltes llengües, perquè són formes diferents de pensament. Hi ha paraules que descriuen sentiments en algunes cultures que en altres no les tenen.

Són realitats diferents.
—Exactament! En finès tenen moltes paraules per a dir ‘neu’ o ‘blanc’. Si t’aïlles en una sola llengua, veus el món des d’una sola perspectiva. Avui dia, una persona que només parla una llengua és analfabeta. Jo, per exemple, vaig començar a aprendre portuguès perquè m’interessa molt la cultura brasilera i per cultura general. I el català el vaig anar aprenent amb naturalitat, però em vaig tornar activista el 2009.

Per què?
—Arran del dia en què vaig anar a fer el DNI al meu fill i un policia nacional em va agredir perquè li vaig contestar en català. Havia trucat al meu marit i el policia va començar a cridar per dir-me que estava prohibit trucar. Vaig intentar explicar-li per què trucava, però em va dir que li parlés en castellà, que no m’entenia. ‘Som a Espanya!’, em va cridar. La gent del voltant va començar a riure. Després vaig sortir de la comissaria per tornar a trucar al meu marit i el policia em va agafar i em va sacsejar, dient-me que no podia sortir perquè estava detinguda. Vaig passar una por… Després van venir dos policies de paisà i em van demanar el DNI. Es veu que els havia trucat perquè considerava que jo alterava l’ordre públic i necessitava reforços. Quan va arribar el meu marit, el policia se li va posar a un pam de la cara i li va dir: ‘Que és una nena petita, que necessita ajuda?’ I va començar a parlar en gallec.

En gallec?
—Sí. Va ser totalment surrealista. Jo li vaig dir que l’entenia perfectament perquè era una llengua llatina, com dient ‘si tens algun problema amb el català, estàs malament del cap, i més si tu parles gallec’. Vam aconseguir que el cas arribés als mitjans, perquè no fessin el que volguessin, i fins i tot vaig arribar a judici. Vam enviar molts correus electrònics a partits perquè em donessin suport, i l’únic que me’n va donar va ser Carles Puigdemont, que fins i tot va venir al judici. Va ser llavors quan em vaig fer activista. Tot i l’amenaça de veure un policia nacional exigint-me que li parlés en castellà, vaig contestar en català. No va ser conscient, però llavors ja era la meva llengua. Allà em vaig adonar que la meva llengua estava amenaçada.

I com us vau fer independentista?
—Va ser quan vaig arribar. Gairebé totes les cultures llatinoamericanes ens hem quedat sense llengües maternes, i quan vaig sentir tota la història de Catalunya vaig fer un paral·lelisme amb la meva cultura. En aquell moment a la gent li cridava l’atenció que digués que lluitàvem contra el mateix colonitzador. Sento que, com que no vaig poder lluitar per la independència del meu país, ara la història em dóna l’oportunitat de fer-ho amb Catalunya.

Però hi ha moltes diferències entre un cas i un altre.
—És veritat que a Llatinoamèrica la monarquia espanyola va cometre un genocidi cultural i va matar milions de persones. I jo em demano: no s’ha fet això, aquí? Potser s’han carregat menys gent, però en l’àmbit cultural i lingüístic… El modus operandi de l’estat espanyol quan vol eliminar una cultura sempre és igual: la destrueix i menysté allò que en queda. Per això molts peruans menystenen el quítxua i consideren que és de gent pobra. Això és conseqüència del genocidi. El meu pare parlava quítxua, però a deu anys va anar-se’n a Lima i el va perdre. Me’n va transmetre només la part folklòrica, però no el reivindicava. Si m’hagués dit que la llengua no es podia perdre, que l’havia d’estudiar perquè era part de les nostres arrels, la parlaria ara mateix. És una llàstima, però ho entenc, perquè ell va mamar aquesta idea que la seva llengua no era important.

No sé si gaire llatinoamericans tenen encara aquesta idea d’Espanya com a ‘mare pàtria’.
—Hi ha peruans que pensen com jo i peruans que pensen com Vargas Llosa. Una companya peruana catalanoparlant, també educada a Lima, em deia que tenia la sensació que a la gent educada als pobles més recòndits del Perú els havien modificat els llibres d’història. Els qui hem nascut a Lima, en general, sí que tenim aquesta consciència de les nostres arrels, però hi ha altra gent que encara parla de la ‘mare pàtria’. Quan la meva mare ho sentia sempre deia: ‘Si de cas, serà la madrastra pàtria, amb tot el que ens han fet…’ A la meva escola sí que explicaven totes les barbaritats que havien fet, com la manera d’assassinar Túpac Amaru: van lligar-li les extremitats a quatre cavalls i el van esquarterar. També van suprimir els ‘andenes’, un sistema de cultius que consistia a portar l’aigua de baix cap a dalt. Aquests pocavergonyes, ignorants i primitius, quan no entenien alguna cosa simplement l’arrasaven, i per això avui no sabem com podia funcionar aquest sistema. Com és possible que, si tu coneixes aquesta part de la història, després parlis de la ‘mare pàtria’? També és veritat que, psicològicament, és més fàcil aliar-te amb els guanyadors. Per la meva professió de psicòloga, però, sempre sóc optimista i crec en el canvi.

I des d’un punt de vista psicològic, com creieu que hem abordat la situació política?
—El Primer d’Octubre vam obrir els ulls en molts aspectes. Tots vam quedar en estat de xoc. Ens vam adonar que tot allò que havíem pensat no servia de res, perquè sí que es van atrevir i Europa no va fer res. I una altra cosa que encara digerim: per primera vegada, l’1-O ens vam adonar que érem gent valenta. Sempre ens han dit que els catalans són covards. Hi ha estudis que diuen que, a les escoles, quan un professor titlla d’estúpid un nen, no rendirà, i si l’etiqueta d’intel·ligent, rendirà per sobre de les seves capacitats. A escala col·lectiva funciona igual. Si durant tres segles et diuen que ets covard, això s’incorpora al teu cervell i a l’ADN. Ara continua el bombardeig del ‘però si sou covards’. Hi ha una dissonància cognitiva, i per això hi ha gent que continua parlant de ‘lliristes’. Continuem pensant que no arribarem mai enlloc perquè no ens ho mereixem, perquè els nostres polítics són uns covards, perquè estem envoltats de traïdors… Això és una característica de la cultura catalana: que passem de l’autocrítica a l’autoflagel·lació. ‘És que som uns perdedors, uns figaflors, uns lliristes, uns processistes…’. Cal contextualitzar-ho: hem viscut en un estat de xoc durant dos anys i ara comencem a reaccionar. Hem viscut un estrès postraumàtic com a país.

#NoEmCanviïsLaLlengua 

The post Rosario Palomino: ‘Els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat’ appeared first on VilaWeb.

Deu dites mal dites

La setmana passada una amiga em va demanar com es deia en català ‘Lo bueno se hace esperar’. Després de barrinar-hi una mica, vaig haver de confessar que no ho sabia, però per sortir del pas li vaig recomanar ‘Les coses bones es fan esperar’. A casa, amb calma, ho vaig mirar i… no apareixia a cap diccionari. Pensant-hi, vaig observar que això també passava a l’inrevés. Per comprovar-ho, vaig fer una petita enquesta entre veïns d’origen castellanoparlant: com traduirien ‘Qui no té un all té una ceba’? I no em va saber respondre ningú.

Això vol dir que en aquest camp dels refranys, proverbis, dites –que s’anomena ‘paremiologia’– cada llengua fa sa guerra. I el cas és que en català moltes dites es van perdent perquè les llengües dominants les han anades suplantant.

En aquest rebost inacabable que és el nostre refranyer, avui hi farem un petit tast: veurem deu dites d’aquelles que de vegades no sabem com dir i que ens surten en castellà o en francès –depèn d’on visquem. Per això, de cada una, us en donarem la traducció a aquestes dues llengües. I hi afegirem encara refranys sinònims, perquè una mateixa idea es pot expressar amb més d’un.

Som-hi.

Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores)

Un refrany molt bonic, de quan els atuells eren de terrissa i la gent sabia que un test és un bocí de terrissa trencat. Vol dir que cadascú té coses que delaten d’on ve, és a dir, dels pares. El comportament, els gusts, les afinitats, el talent o el vici també es poden heretar.

Hi ha moltíssimes dites sinònimes d’aquesta: De pare músic, fill ballador; Què fan els infants? Allò que veuen a fer als grans; El fill de la gata, rates mata; De bon ou, bon pollet; De mal cep, mal serment

En castellà diuen De tal palo, tal astilla. I en francès, On reconnaît l’arbre à ses fruits.

El sabater, el més mal calçat

Adient per als qui es dediquen a fer activitats o a donar consells que després no practiquen a la vida personal: un metge que fuma com un carreter, una jutgessa corrupta, el cuiner d’un restaurant que no vol tocar ni una olla a casa…

De sinònims i variants, hi ha, per exemple, aquests: A cal sabater, sabates de paper; A casa del ferrer és de fusta el ganivet; Cap sabater no calça bé; Els fills del sabater van descalços.

En castellà diuen En casa del herrero, cuchillo de palo. I en francès, Les cordonniers sont toujours les plus mal chaussés.

El llegir fa perdre l’escriure

Una lliçó per a recordar: aquell qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé. S’aplica tant als pluriocupats com als massa ambiciosos o cobdiciosos.

Hi ha dites que tenen aquest missatge, o molt semblant, com ara: Qui tot ho vol, tot ho perd, Moltes coses començades, tantes altres no acabades; Molts oficis, pocs beneficis; Home de molts oficis, mestre de res; L’home de poc seny, molt abasta i poc estreny.

En castellà és Quien mucho abarca, poco aprieta. I en francès, Qui trop embrasse, mal étreint.

Brams d’ase no arriben al cel

Heus ací una dita protectora: ens hem d’allunyar dels qui pretenen ferir-nos amb les paraules. Molt adient per als temps actuals, amb tanta paraula ofensiva i forassenyada, als parlaments i a les xarxes.

Variants i refranys semblants són: Brams d’ase no pugen al cel; A mi com si em dius Llúcia; Fa un vent que no deixa sentir res

En castellà és A palabras necias, oídos sordos. I en francès, À folle demande, demande point de réponse.

Tants caps, tants barrets

Un consell per a fer entendre que hem de viure i deixar viure, respectar la llibertat d’altri, en lloc de criticar-ho tot.

També es diu: Cadascú per allà on l’enfilaTants d’homes, tants de papers.

En castellà és Cada loco con su tema. En francès, À chaque fou, sa marotte.

De desagraïts, l’infern n’és ple

Aquesta dita, un xic pessimista, no ha pas de menester gaire explicació: per més que dediquis esforços a fer favors, els altres no sempre te’n senten grat.

Dites sinònimes, encara més pessimistes: Crieu fills, crieu porcs; De fer bé, mal en pervé; De malagraïts, el món n’és ple; Qui més hi fa, més hi perd.

En castellà es diu Cría cuervos y te sacaran los ojos. I en francès, Nourris un corbeau, il te crèvera les yeux.

A sants i a minyons no els prometis que no els dons

Un refrany per a recordar que hem de complir la paraula, la promesa feta. S’hi barreja la religió (la prometença als sants) i l’educació (la coherència amb els nostres infants).

També podem dir: Allò que és promès ha de ser atès; Qui promet ho deu; Paraula donada, paraula sagrada. I afegim-hi encara aquesta facècia sexual: Qui més promet? El carall quan està dret. I quan torna a estar pla ben poca cosa et vol donar.

En castellà, en diuen Lo prometido es deuda. I en francès, Chose promise, chose due.

Qui la fa la paga

Si fem coses que no hem de fer acabarem malament, ens ensenya aquesta dita. Com l’anterior, no pot amagar que neix de la moral cristiana.

Hi ha moltíssims refranys que expressen aquest mateix significat: Cadascú és fill de les seves obres; El pecat fa forat; Tal faràs, tal trobaràs; Qui dóna merda rep pets; Qui no va per bon camí que no esperi bona fi; Viure mal i acabar bé no pot ser

En castellà es diu Quien mal anda mal acaba. I en francès, Telle vie, telle fin.

Qui no té tall rosega els ossos

Una manera d’explicar la resignació, és a dir, que quan no podem obtenir alguna cosa ens hem de conformar amb una alternativa.

També ho podem dir així: Qui no pot segar espigola; Qui no pot llaurar amb bous ha de llaurar amb vaques.

En castellà es diu: A falta de pan, buenas son tortas. I en francès, Faute de grives, on mange des merles.

Qui mal fa, mal pensa

És un refrany molt clar i molt cert, que ens diu que sovint quan sospitem ens delatem, sobretot perquè pensem que els altres actuen com nosaltres.

Hi ha més dites amb aquest significat: La mula guita de tothom sospita; Amb el seu mal vol saber el dels altres; El lladre sempre té por de ser robat.

En castellà diuen Piensa el ladrón que todos son de su condición. I en francès, Il mesure les autres à son aune.

Em sap greu, però avui ho hem de deixar ací. Ah! Si mai us trobeu encallats en una dita d’aquelles que no hi ha manera que us surti en català, envieu-nos un correu i expliqueu-nos-ho. Així un altre dia podrem fer la segona tria, d’acord?

Recursos

Per mi, el millor llibre de frases fetes i refranys, perquè és breu i molt complet, és el de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions).

Però el repertori més exhaustiu en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Un dels homes que ha estudiat i estudia més els refranys i les frases fetes és Víctor Pàmies. Us en vull destacar dues obres: Dites.cat (Barcanova) i Els cent refranys més populars (Cossetània). Però, sobretot, heu d’entrar al portal Paremiosfera, on trobareu de tot i força.

I, finalment, no em puc estar de recomanar-vos el Refranero Multilingüe del Centre Virtual Cervantes, a internet, molt útil per les equivalències entre llengües i la quantitat d’informació.

Teniu dubtes?

Si teniu cap dubte o suggeriment, podeu escriure directament a aquesta adreça de correu: jordi.badia@partal.cat.

The post Deu dites mal dites appeared first on VilaWeb.

Fronteres i perifèries

El paisatge, la forma física del món visible, amb arbres i sense, persones i sense, cases i sense, màquines i sense, parla, és escriptura i es pot llegir, sentir, escoltar. De ruta a casa, la natal, ens aturem a mig camí, a la Panadella, un ritu de pas que s’ha de fer cada volta que hi anem i en tornem. I cada volta faré la foto, les fotos, de la benzinera primer, de l’horitzó de la carretera vella de Lleida després. L’oest, el far west, en diuen els amics, i ric pensant en els que ho diuen sense haver vist mai els malls monegrins, les parets pelades verticals, ni el mur de Fraga ni les cares que el temps escultor hi ha dibuixat. Un dia el cel és límpid i quiet, sense cap núvol, i l’altre la boira domina la frontera, els límits, l’encreuament dels paisatges i les formes de vida que representen i que es poden llegir i sentir. La benzinera per la banda de la carretera vella és fotogènica. El lloc on s’està és el de segles, la frontera i la perifèria de maneres de bregar amb la naturalesa primer i amb la seva humanització després, humana, massa humana, tocada de la mà humana tant com ha pogut i més. Però les fotos sempre fan pensar en les dels fotògrafs europeus per terres nord-americanes, és gairebé inevitable. Com ho és per a mi enviar una salutació a Peter Handke, pel seu sentit del paisatge penetrant, cavador. Imatges des de l’interior dels límits, sense gaires complaences que no siguin les supremes: no som aquí per a no-res, més aviat hi som per a escoltar què ens diu el paisatge. Entre altres coses.

De Peter Handke les traduccions s’han anat fent escadusseres des dels vuitanta i per això és bona notícia el Nobel, ara en vindran més. De les més antigues que teníem, a veure qui se’n fa càrrec avui que antic vol dir per a un llibre més de dos anys. Un llibre dura més que una persona però quan just comença a parlar i a treure les dents de llet se l’engega a pastar, i no és cap paròdia: els exemplars són triturats i convertits de nou en pasta de paper. Carme Serrallonga va traduir el 1988 tres peces de la seva dramatúrgia i com que són editades per l’Institut del Teatre potser són més fàcils de recuperar: Insults al públicAutoacusació i Pronòstic. Títols eloqüents, profètics. Quan La Magrana era una veritable editorial, van aparèixer Tarda d’un escriptor i L’absència, el mateix any (1991), gairebé incunables. Després la guerra de Iugoslàvia, en què Handke va ser una veu alertadora que encara no hem escoltat prou, el va relegar.

Qui ara fa brometa del ‘políticament correcte’ i el que anomena la seva ‘dictadura’, diria que, els més vells, els que podien, no en van dir ni piu, a favor de Handke, llavors. Per sort el purgatori editorial handkià es va acabar fa cinc anys aquí. Tenim La gran caiguda (Raig Verd, 2014), en traducció de Marta Pera Cucurell, que també ha traduït el Poema a la durada (Eumo – Jardins de Samarcanda , 2015). El Nobel 2019 li ha estat concedit per ‘un treball influent que amb geni lingüístic ha explorat la perifèria i la singularitat de l’experiència humana’. Els acadèmics no ho afirmen en present –‘explora’–, sinó en temps perfet –‘ha explorat’—, com si confessessin entre dents que l’hi havien d’haver donat abans. Confio que no vulguin dir que Handke està malalt, amb un peu a la tomba i que no se n’espera res més.

Els vincles de Handke amb el paisatge castellà són grans, forts, intensos, místics. Com ho haurien pogut ser els de les terres de Ponent –les Garrigues, l’Urgell– per a un altre bon escriptor, el sud-africà J. M. Coetzee, també premiat amb el mateix guardó, que, llàstima, no s’hi va decidir, a instal·lar-s’hi i passar-hi temporades. L’home buscava llocs quan va resoldre deixar de viure a la nova Sud-àfrica (viu a Austràlia, viatja sovint a l’Argentina) i les terres que la Panadella limita i en fa frontissa li van recordar molt els paisatges natals, els que retrata a Esperant els bàrbars (traducció de Xavier Rello Andreu, Edhasa, 1988). Per a Handke, Joan de la Creu i Teresa de Jesús, Cervantes i Machado, i la filòsofa María Zambrano són referències cabdals de la seva exploració humana i històrica, del que carall ha estat i és Europa i pugui ser després de les guerres del XX. Veure en aquest sentit La noche del Morava (traducció d’Eustaquio Barjau, Alianza 2006), versió original del 2004, una immersió catàrtica en el paisatge sorià.

No he llegit res d’Olga Tokarczuk. L’han premiada per ‘una imaginació narrativa que amb passió enciclopèdica representa la cruïlla de fronteres (boundaries) com a forma de vida’. Hauré de buscar Un lloc anomenat Antany (traducció d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, Proa 2001). ‘Representa’, afirmen els acadèmics: en present. Una obra en marxa, engegada el 1989, any per sempre de la caiguda del Mur de Berlín, prolífica,  molt atenta també, com Handke, a la naturalesa. És la Nobel del 2018 concedit aquesta setmana després del sidral misogin que es va cloure l’any passat per l’expeditiva via de purgació de no atorgar el premi. Espero que aquesta llufa no l’acompanyi sempre, que no repeteixin cada volta que parlin d’ella això i allò dels acadèmics suecs. Pel que en llegeixo ho podrà tanmateix suportar, és una dona tímida de caràcter resolut i una autora d’envergadura que ha resistit una campanya d’odi a Polònia el 2014 per Els llibres de Jacob. He llegit en paraules d’una bona amiga seva que és una mística. Un bon tàndem, doncs. Dos escriptors europeus cavadors de la història, les persones, els llocs, i de tota cosa minúscula.

The post Fronteres i perifèries appeared first on VilaWeb.

Vi de Vilassar amb denominació Río de la Plata

Bodegas Carrau
Av Cesar Mayo Gutierrez 2556, Colón, Montevideo
Mapa a Google

Els dos grans reserves Vilasar formen part de les referències del selecte catàleg del celler Carrau. Però, malgrat el nom dels vins i el cognom de l’empresa, les seves vinyes no són plantades al terme del municipi maresmenc ni formen part de la petita i singular Denominació d’Origen Alella, sinó de la Indicació Geogràfica Cerro Chapeu de l’Uruguai. Ara, com es pot ensumar, Vilassar hi té alguna cosa a veure. Malgrat que actualment queden algunes vinyes a la part alta, durant molts segles sí que van ser ben presents en tot el paisatge vilassarenc. El celler uruguaià, de fet, conserva com un tresor un document notarial que indica que el 2 d’abril de 1752 el pescador Francesc Carrau Vehils va comprar la seva primera vinya a l’actual Vilassar de Mar.

D’aleshores ençà, i durant deu generacions, el lligam amb la viticultura ja no s’ha trencat. Per explicar l’empelt d’una part de la família a l’Uruguai, cal retrocedir fins al 1929, quan, arran del crac mundial, un dels descendents del pescador vinater, Joan Carrau Sust, amb els seus estudis d’enologia a Vilafranca del Penedès sota el braç, va decidir d’anar a cercar un futur millor al país sud-americà. Com s’explica al llibre In Vino Veritas. La familia Carrau y el vino, un any després es va establir inicialment amb la seva dona, Catalina Pujol, i els cinc fills a la regió de Las Violetas, on el pare va començar a treballar a la Bodega Santa Rosa. I va ser un fill seu, Juan Francisco Carrau Pujol, qui el 1976 va plantar, als afores de Montevideo, la llavor de les Bodegas Carrau, amb els vins fins Castel Pujol com a emblema.

En poc temps el celler, un dels més grans i tecnològicament més avançats del país i amb extensions a la zona de Canelones i al paratge Cerro Chapeu, va ser declarat d’interès nacional pel seu paper tan important en la difusió i la promoció mundial de la viticultura uruguaiana. A la seva web, la branca uruguaiana dels Carrau afirma:

‘Als nostres cellers seguim els valors que els nostres pares van aprendre dels seus pares i que són la nostra herència més valuosa: educació i innovació contínues, promoure la creativitat de l’enòleg a la vinya i el celler, estret contacte amb clients i consumidors, respecte pels nostres proveïdors i una fervent cura del principal actiu de qualsevol empresa: l’equip humà.’

I una mica més: Sense deixar la regió de Canelones, d’ençà del 1979 hi ha un altre destacat celler uruguaià amb nom nostrat. L’Establecimiento Juanicó, tot i que és portat per la família Deicas, fa referència a l’emprenedor maonès Francesc Juanicó, que el 1830 va adquirir aquestes terres per dedicar-les a la ramaderia i més endavant, ja en mans del seu fill Cándido, a la vinya. Al principi del segle XX els Juanicó se’n van desfer i la propietat va canviar de mans unes quantes vegades, però pel camí no es va arribar a perdre el llinatge dels terratinents i polítics menorquins, que també es pot localitzar (amb la forma Joanicó) en un carrer de Montevideo.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Vi de Vilassar amb denominació Río de la Plata appeared first on VilaWeb.

Pàgines