Vilaweb.cat

Juli Peretó: ‘Fernando Sapiña va contribuir al desenvolupament ideològic de la gastronomia científica’

Acaba de sortir del forn i avui mateix, 27 de novembre, es presentarà a València. És el nou monogràfic que edita la revista Mètode de la Universitat de València: La ciència a taula. Un llibre acurat, bellament il·lustrat amb fotografies i amb la intervenció artística de Teresa Tomàs, que aplega els quaranta-dos articles que Fernando Sapiña (1964-2018) va publicar en aquesta revista. Professor de química inorgànica i investigador de l’Institut de Ciència dels Materials de la Universitat de València (UV), incansable divulgador de la ciència, investigador, humanista, experimentador, Sapiña va omplir de gusts i de colors i d’olors i de preguntes (de respostes, també) la seva columna de gastronomia científica. Juli Peretó, bioquímic i professor de la UV, ha fet l’edició d’aquest llibre, en català i en anglès, que és alhora homenatge i delícia per als sentits. Amb Sapiña eren amics d’anys:

—El vaig conèixer quan jo era vice-rector, a mitjan anys noranta. Algú me n’havia parlat com a persona molt involucrada en la divulgació científica, i connectàrem. Parle l’època en què es considerava que era una pèrdua de temps, eh? I ell ja hi treballava. Em va semblar una persona molt compromesa, molt honesta en el treball que feia. També molt perfeccionista a l’hora de voler transmetre un missatge precís científicament i alhora entenedor. El vessant gastronòmic va arribar després.

Heu editat un llibre preciós.
—Gràcies. I hi ha la intervenció de l’artista Teresa Tomàs, que fa aquesta recreació escultòrica de les receptes. Ella, que té aquest laboratori, Palomitas de Maíz, on  hibrida la seua obra amb la gastronomia, treballava amb Sapiña per a preparar purés amb formes i colors més atractius per a gent amb disfàgia, dificultats per a engolir aliments. I les receptes són il·lustrades amb fotografies de Sapiña mateix. Pràcticament totes són seues. Ell, en fi, va tenir un interès creixent a divulgar la química mitjançant la gastronomia. I el llibre n’és una mostra.

De fet va ser també impulsor del grau en ciències gastronòmiques a la UV…
—I també del Gastrolab, que és una secció de l’Institut de Ciències dels Materials. Per a investigar en els fonaments científics de la gastronomia. Tot això forma part del seu llegat. I tantes coses com ha deixat escrites, moltes d’inèdites. Una de les facetes que va desenvolupar, per exemple, foren els tallers, pensats sobretot per a professors de secundària i de batxillerat, o per a estudiants. Textures. Aromes. Aquell memorable taller de xocolata, posem per cas. Tenia un mètode, una sistemàtica de preparació exhaustiva: tot per escrit. I és un material molt valuós també del punt de vista de la didàctica.

Al pròleg, Pere Castells, de Science and Cooking, hi explica que Fernando Sapiña és un dels responsables del bon funcionament de la famosa ‘esferificació’ bulliana…
—Ell no les explicava, aquestes coses, però sí, efectivament. Són uns treballs que ell va pensar llegint bibliografia sobre odontologia…

Sorprenent connexió.
—Sí, per l’alginat, el polisacàrid, aquesta pasta molla que et posen per a fer el motlle de les dents. I ell llegia que el calci és el desencadenant de tot el procés de polimerització. El cas és que quan tens aliments que porten calci no pots fer el procés tal com el van idear originalment Ferran Adrià i els seus col·laboradors: en aquest cas hi has d’afegir calci, però si ja l’hi portes incorporat, en un lacti per exemple, no pots. I Fernando va pensar d’invertir el procés, que la precipitació del polímer fóra des de dins de l’aliment. Això, a més a més, donava unes propietats que l’esferificació directa no tenia: ja no cal que ho prepares i servesques immediatament, l’esferificació inversa és estable. I hi pots fer servir productes com ara el iogurt. És un dels resultats de l’amistat de Sapiña i Castells.

És preciós el moment en què Castells li diu que el dilluns següent ho provaran al Bullitaller, i que Sapiña li respon ‘No crec que aguantis fins dilluns’.
—I, efectivament, en penjar el telèfon Pere Castells se’n va corrents a la cuina [riu]. És indicatiu d’aquest pic de passió imprescindible, també. L’anècdota parla molt de l’estil, d’aquesta classe de perfil de científic humanista, interessat per coses que van més enllà. A partir de la comprensió del fenomen, dónes llibertat a la creativitat.

Solem associar la passió amb l’art. Però un científic pot ser tan apassionat o més que un pintor, posem per cas.
—Per això utilitze l’expressió de Richard Dawkins, que m’agrada molt, que parla de la ciència com a ‘poesia de la realitat’. La ciència del dia a dia és molt diferent de la imatge tan pautada i de ritual acadèmic que podem tenir de la ciència: de fet és també desbordar-se de preguntes, d’exploració, i meravellar-se davant d’una explicació. Trobar l’explicació d’un fenomen és un dels plaers intel·lectuals més grans que hi ha. I té un component d’imaginació, de creativitat molt important. No tothom ho desenvolupa de la mateixa manera. No tothom té les facultats ni el gust per a fer-ho. Hi ha gent més escolàstica, diguem-ne. I gent com Fernando, gent que explora. I que explota, també, cap a direccions no previstes. Aquesta gent no és ben cuidada pel sistema.

Passa sempre, això.
—El sistema demana resultats, uns patrons curriculars molt rígids, i persones com ell ho desborden, tot això. Ara, per exemple, ja és políticament incorrecte parlar malament de la divulgació científica, tot i que hi continua havent qui pensa que és una pèrdua de temps. Sense comprendre que, com que la ciència és un component indestriable de la cultura, tothom té el dret de saber. I el dret al coneixement és un dret fonamental: tens el dret de saber les coses. Tot. Que les fermentacions, fetes originàriament per a preservar els aliments, resulta que també els donen un plus nutritiu, amb tota la contribució dels microorganismes. Si s’amaguen les explicacions, el coneixement científic, es contribueix a tenir persones que no pensen pel seu compte, que seguiran línies o dictàmens sense criticar. I per això els qui es dediquen en cos i ànima a la divulgació, que més enllà de l’horari laboral arriben a casa i continuen pensant-hi, escrivint, preparant el taller… desborden completament els canals establerts. Aquesta fusió de ciència i creativitat és magnífica. I no n’hi ha gaire, de gent així.

Aprendrem a valorar-la?
—Ara potser es comença a fer. Aquests darrers vint-i-cinc anys hi ha hagut un canvi d’actitud important. Vejam, no és raonable ni realista pensar que tothom ho ha de fer: no tothom en té la capacitat ni les ganes. T’ha de nàixer com un servei. Especialment als professors o investigadors del sector públic, que ens devem a la gent que ens paga el sou. La nostra universitat va ser pionera en això, perquè vam crear la Càtedra de Divulgació de la Ciència l’any 2002. Ell va ser també un element clau en el desenvolupament de la càtedra.

Heu compilat i ordenat els articles per al llibre. Us heu endut cap sorpresa?
—Sobretot, els fils de connexió. Com que no tenia sentit de publicar-los cronològicament, vaig cercar els recorreguts, per donar sentit temàtic al recull: la sorpresa és constatar que, en aquests dotze anys, va ser capaç de desenvolupar un seguit de temes, conscientment. Recorde perfectament quan va començar a preparar els articles sobre el gust, per exemple. Com de sobte apareixia (de sobte, però sigil·losament) a la porta del despatx, per parlar, per exemple d’això, de quins eren els fonaments bioquímics del gust. Hi pegava moltes voltes. Ho preparava tot a consciència, amb bibliografia de primera mà. Sí, pense que ell tenia una visió, va anar construint un discurs. I cristal·litzà en la defensa d’una disciplina amb identitat pròpia, que es vol anomenar gastronomia científica.

Ah.
—És un terme relativament recent. Hervé This, a França, va introduir la idea de ‘gastronomia molecular’, però hi ha un moviment internacional que reivindica la idea de ‘gastronomia científica’, que va més enllà del camp estrictament químic o molecular. I Fernando Sapiña va contribuir al desenvolupament ideològic d’aquest concepte. És una construcció que té coherència, una feina de molts anys. I ara té continuïtat.

Heu agrupat els articles temàticament i les receptes, com un menú Sapiña.
—Sí: nutrients, textures, olors… Perquè el llibre tinguera utilitat pràctica, també. Hi pots trobar, per exemple, els articles que desenvolupen la idea dels colors dels aliments, i com la cocció els pot alterar, o com es poden preservar des del punt de vista visual. Perquè, al capdavall, l’experiència gastronòmica és multisensorial: hi actuen tots els sentits. És una experiència molt complexa, personal, i, finalment, integrada en el nostre cervell. Cadascú la viu de manera diferent. Però tots aquests aspectes es poden analitzar i comprendre. I explotar: si, per exemple, t’interessa que no es perden alguns colors que resulten atractius, o augmentar les aromes o el sabor… La famosa reacció de Maillard [el conjunt de reaccions químiques que es produeixen entre proteïnes i sucres dels aliments quan s’escalfen], que apareix moltes vegades en el llibre per exemple. Si entens què hi ha darrere, des del punt de vista químic i dels processos, pots conduir la teua manera de preparar o de cuinar. Per a tenir més aspectes positius, o per a evitar-ne de negatius. És una manera d’informar el cuiner i també qui menja. Jo reconec que, després de l’any que he treballat en aquest llibre, cuine de manera diferent. I he explorat coses que no havia fet mai. De fet, el menú de Nadal de l’any passat van ser receptes només del llibre, per a provar-les. I va ser la primera vegada que vaig preparar una carn a baixa temperatura. I és una cosa extraordinària. Extraordinària.

He de reconèixer que és una de les coses que m’ha sorprès més.
—El conill cuinat a baixa temperatura que vam preparar és una cosa d’aquelles que recordes durant temps. Diferent. I tan bo! No cuines igual quan lliges aquestes coses, quan t’informes. I se t’obre la curiositat de provar, de cuinar de manera diferent.

Parleu de determinades sofisticacions, com ara la cocció a baixa temperatura, però també hi ha articles elementals i inoblidables: jo penso en ‘Instruccions per a fer un ou dur’.
—Sí, que a primer colp d’ull és molt fàcil, eh? Però que també és molt fàcil de fer-ho malament. O que et quede verd. O que t’esclate. Fins i tot les coses aparentment més simples tenen les seues complexitats. I a partir d’ací es pot embastar un discurs de reaccions químiques, de processos físics, de per què es fa d’una manera o d’una altra i de com aconseguir un determinar resultat. D’una manera més conscient. Que també es pot fer com s’ha fet antigament, a còpia de prova i error. O siga, es pot fer per la via de prova i error, que ha estat així al llarg de la història, o a partir del coneixement que tenim. Perquè, aquesta mitificació que hi ha de les cuines ancestrals… no m’agradaria tornar ara a l’edat mitjana a menjar com menjaven ells. Primer, perquè era un perill, del punt de vista toxicològic, i segon, perquè de fet pense que avui dia cuinem més bé que mai.

‘La nutrició és una àrea que ha fet molt de mal al coneixement públic de la ciència’, escriu Sapiña.
—Bé, jo interprete que es referia, per exemple, a les dietes: dietes miraculoses, la paleodieta, coses així, menjar-s’ho tot en cru perquè és ‘més natural’. No: l’invent de cuinar i processar és bo, precisament, per a donar-nos accés a nutrients que, si ens els menjàrem crus, passarien de llarg. Ell fa una crítica bastant directa del món de les dietes miraculoses, allò de dir que es pot guarir el càncer amb vitamines i coses per l’estil, aquesta barreja de mitologies de la nutrició i de pseudo-ciència.

Fernando Sapiña unia amb naturalitat gastronomia i poesia, o filosofia, art, qualsevol altre àmbit del coneixement i la creativitat humana.
—Era una persona il·lustrada, i sempre que li venia bé fer una referència creuada, un mestissatge també cultural, ho aprofitava.

A l’àmbit de la ciència sovint critiqueu el cas contrari, que les humanitats s’obliden de les molècules, diguem-ne.
—Sí, pense que aquest llibre va en aquesta direcció, d’obrir la perspectiva que, per al gaudi gastronòmic, també hi ha explicacions científiques que fa plaer de conèixer. Saber què hi ha darrere de la cocció d’un aliment, per exemple, no sols et permet de ser més rigorós a l’hora de preparar les coses, sinó que t’ofereix el gust de saber per què passa. En un article, Sapiña fa referència a la polèmica de Santi Santamaria, que va ser crític amb Ferran Adrià i altres. I una de les coses que criticava era… que confiaren tant en els científics… Supose que voldria dir que la intuïció, l’aprenentatge de transmissió oral o tradicional de la cuina havia de tenir un pes més important.

Però ha de ser necessàriament contradictori?
—No. En absolut. En absolut. No sols no ho ha de ser, sinó que jo pense que és complementari i es poden ajudar mútuament.

The post Juli Peretó: ‘Fernando Sapiña va contribuir al desenvolupament ideològic de la gastronomia científica’ appeared first on VilaWeb.

El fetitxisme constitucional espanyol fa aigües a Europa

Ha estat casualitat que tot s’esdevingués el mateix dia. Però tot això que passa no és casual, en absolut. Com explica Josep Casulleras Nualart en aquest article, ahir Espanya va rebre tres colps molt forts en tres institucions europees clau. Al Tribunal de Justícia de la UE, per l’intent de fer passar Valtònyc per terrorista; al Parlament Europeu, arran de l’intent de fer passar, també, els CDR per terroristes; i al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, per la negativa del Tribunal Suprem de permetre la presentació de dos recursos d’empara per a presoners bascs.

Insistesc que ha estat casual que tot haja passat el mateix dia, però això no obstant és molt significatiu i premonitori de què pot arribar aquestes setmanes i mesos vinents. Amb el reconeixement d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Toni Comín, i quan toque de Clara Ponsatí; amb la negativa a les euroordres contra els exiliats; i probablement, encara que això trigarà més, amb l’anàlisi pel TEDH del judici del Suprem espanyol i les conseqüències que se’n derivaran.

El dibuix que emergeix de tot plegat no és nou, però cada dia és més consistent i inapel·lable: les pràctiques judicials i polítiques d’Espanya són incompatibles amb la pertinença a la Unió Europea. La justícia alemanya ja ho havia advertit amb la històrica sentència de Slesvig-Holstein que tanta ràbia fa a Madrid. I el rebuig de les euroordres és difícil de dissimular per més jocs de mans –ara la pose, ara la retire– que vulga fer l’estat espanyol.

Tanmateix, no és solament una qüestió de consistència, perquè això d’ara va més al fons encara. Hi ha frases, arguments, en les darreres decisions europees que criden molt l’atenció i que denoten una irritació creixent amb el marc mental imperant a Madrid. Com ara quan les institucions europees recorden a Espanya que en el moment que una persona és votada a les eleccions europees no esdevé ‘una proposta de diputat’ sinó un diputat. O com quan li recorden que les euroordres no han estat creades només per facilitar els tràmits burocràtics sinó sobretot per a harmonitzar i defensar els valors democràtics comuns d’Europa.

I aquest és el problema d’Espanya, que els seus valors no s’adeqüen als valors d’una democràcia sinó que expressen una pervivència del pòsit autoritari que l’ha fet ser això que és. I no parle del franquisme i prou. Espanya, com a societat, i els espanyols en general, posen la llei damunt i davant de la democràcia i així han convertit el seu credo en una opció tan inamovible que els acabarà menant al col·lapse.

Espanya està obsessionada amb la creació d’una veneració col·lectiva irracional de la seua constitució. Amb aquesta veneració vol crear en la població el convenciment que és una norma intangible. Però és evident que aquest fetitxisme constitucional té per objectiu convèncer la ciutadania que la millor –i única– forma de convivència social que puga haver-hi és determinada exclusivament per la normativa legal vigent. Normativa que, en conseqüència, ha de ser no tan sols acceptada sinó venerada. I tanquem el cercle: una volta implantada en la ment dels ciutadans la veneració de la constitució, aleshores la repressió i la violència contra aquells qui s’oposen a acceptar el poder normatiu passen a ser acceptables i normals per als creients.

El lector reconeixerà fàcilment en aquest disseny el marc mental típic de qualsevol dictadura un poc elaborada. Però també el marc mental de la trista i pobra democràcia espanyola. La qüestió no és, però, la meua opinió o la vostra. La qüestió és que, a mesura que el sistema espanyol s’enfonsa més i més en la irracionalitat fetitxista, més es posa en relleu que el marc jurídic europeu hi és incompatible. I és per això que Espanya fa aigües, i en farà cada dia més, a Europa.

The post El fetitxisme constitucional espanyol fa aigües a Europa appeared first on VilaWeb.

Hisenda obliga a tancar un restaurant de Siurana per set anys de desobediència fiscal

El mes de juny l’Agència Estatal de l’Administració Tributària va notificar al Restaurant Siurana que li blocava els comptes bancaris i el NIF perquè no pogués continuar l’activitat empresarial. I per aquest motiu aviat tancaran definitivament. El 2012 l’Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d’aquest establiment situat al nucli de Siurana, van decidir que no pagarien més imposts a la Hisenda espanyola, i van començar a enviar els pagaments a l’Agència Tributària Catalana. Tanmateix, poc després van saber que aquest òrgan només feia de mitjancer amb Madrid. Per això van decidir d’exercir la desobediència fiscal i no pagar més imposts a l’administració, sinó invertir-los directament en la societat.

L’Andreu atén telefònicament VilaWeb quan ha acabat de portar a pasturar el ramat de cabres i ovelles amb què proveeix la carta del seu restaurant. És situat en un lloc idíl·lic, en una cinglera de les Muntanyes de Prades, amb vistes sobre el riu Siurana. No els manquen clients, especialment el cap de setmana, quan la contrada s’omple de visitants. Si no hi ha un tomb d’última hora, el dia 9 de desembre l’Andreu i la Maria serviran els últims àpats al seu restaurant.

Per a entendre com és que s’ha arribat a aquesta situació cal tirar enrere, fins a l’any 2012, quan aquests propietaris van començar a practicar la insubmissió fiscal i van crear la plataforma Diem Prou. Emparant-se en l’estatut del 2006, volien pagar els imposts a l’Agència Tributària Catalana i així ‘compensar el deute fiscal’ a què és sotmesa l’economia catalana. Però poc després s’adonaren que l’agència catalana no és sinó un mitjancer, i que els pagaments que li arriben són enviats directament cap a Madrid. ‘Llavors vàrem veure que havíem de fer arribar els diners corresponents als impostos directament a entitats i escoles. Sempre van ser ells que ens van dir quines necessitats tenien’, diu Bartolomé.

Durant aquest temps, amb els diners que haurien d’haver anat a parar a la Hisenda espanyola, han comprat un projector per a l’escola de Poboleda (Priorat); butaques per a la sala d’urgències de l’Hospital de Sant Joan de Reus perquè la gent no hagués de dormir en cadires; van col·laborar amb la Cooperativa l’Olivera; van participar amb Càritas; van repartir xecs al mercat per afavorir el comerç local i la gent necessitada de Reus; van fer aportacions a la fundació Base de Tarragona, que fan esport amb nois i noies amb discapacitat… ‘Han estat un munt d’anys en què cada trimestre hem hagut de pensar què en fèiem, dels diners’, diu. Bartolomé assegura que no ha calculat pas quina quantitat han destinat a projectes socials durant aquests anys. A banda de la privadesa, diu que ‘el fet important és el simbolisme, no pas la quantitat’.

Els primers mesos de posar en pràctica aquesta desobediència fiscal van rebre requeriments de l’Agència Tributària Espanyola dient que no havien presentat les liquidacions de l’IVA: ‘Sempre vàrem contestar que la nostra documentació era a l’Agència Tributària Catalana. Cada trimestre informàvem a quins projectes socials destinàvem l’import dels nostres tributs.’ En aquest punt Bartolomé fa un incís terminològic. ‘Nosaltres fem una reivindicació fiscal, no insubmissió. Seria insubmissió fiscal si no paguéssim. Pagar d’una manera diferent en cap cas no és insubmissió. És un detall, però és significatiu’, diu.

Exterior del Restaurant Siurana.

Ells no sabien que l’Agència Tributària Catalana va deixar d’enviar aquesta documentació a l’espanyola. Quan li demanem si aquesta podria ser la causa de la retirada del NIF i el blocatge dels comptes del restaurant, Bartolomé no és pas gaire crític amb l’agència catalana: ‘No seria just de carregar la responsabilitat a una agència intervinguda.’ Per a recórrer contra la decisió davant la Hisenda espanyola, l’Agència Tributària Catalana sí que li va expedir un certificat que confirmava que ell havia estat diligent presentant tota la documentació. Però el recurs no ha reeixit i, si res no canvia, haurà de tancar el restaurant d’aquí a dues setmanes.

Davant d’aquesta situació, els propietaris del restaurant van demanar a l’Agència Tributària Catalana que els expedissin un ‘NIF republicà provisional’. ‘Ens van dir que no, que en el moment actual no volien embolicar-se.’ El compte enrere no s’atura i Bartolomé està preocupat: ‘Ens tracten com a delinqüents. Som una empresa petiteta, però tenim de vuit a deu treballadors i juguen amb la vida de famílies que depenem econòmicament del restaurant.’

The post Hisenda obliga a tancar un restaurant de Siurana per set anys de desobediència fiscal appeared first on VilaWeb.

Jaume Franquesa: ‘Si Vox no té recorregut a Catalunya és pel seu furibund anticatalanisme’

Jaume Franquesa és professor d’antropologia a la Universitat de Buffalo, i actualment resideix als Estats Units. Franquesa, doctor en antropologia per la Universitat de Barcelona, va publicar un interessant article sobre l’auge de Vox i l’extrema dreta que anticipava mesos enrere el creixement del partit de Santiago Abascal. El va titular ‘L’excepció que desapareix. Espectres republicans i reaccionaris del populisme a l’Espanya rural‘ i estudiava els lligams de Vox amb el món rural. En aquesta entrevista telefònica, Franquesa dissecciona per a VilaWeb el partit Vox i les seves característiques des del punt de vista de la renda, el camp i la ciutat, els lligams amb Steve Bannon i el context global.

A Vox el voten els pobres?
—Si mirem el vot per renda, és força estable en gairebé tots els nivells de renda. Es dispara al percentil més alt en algunes zones. Té tendència molt igual a tot arreu. Les dades són publicades als diaris i es veu de manera força clara. Ara, deixeu-me dir una cosa: el nivell de renda que sabem no és el del votant, sinó el del barri. Però sí que ens dóna una pista general. Per exemple, al PP, com més rics, més el voten. A Vox, és força estable. A les eleccions de l’abril, Vox va anar molt bé sobretot a les zones altes de les grans ciutats. I ara al novembre hem vist que guanyava vot de renda pobra. Un vot que no cal que sigui d’esquerres. Sembla que era vot de Ciutadans o el PP. I els llocs on fa mal i entra fort són els de la zona de nova indústria: Múrcia, Alacant, Almeria i la zona de Lepe. Llocs amb horticultura comercial. A llocs com Madrid, creix en l’última corona metropolitana, que toquen Castella la Manxa. De cop i volta, ara ha guanyat un milió de vots. Caldrà veure si són votants fidels.

Com emmarqueu Vox dins l’auge global de l’extrema dreta?
—Vox té especificitats espanyoles, però també de fora. Des del 2008, amb la crisi, l’extrema dreta ha tingut pujades significatives a gairebé tot Europa. I pensem també en personatges com Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil i Duterte a les Filipines. La percepció generalitzada és que la cosa no funciona com hauria de funcionar (empobriment, austeritat i que la democràcia no funciona) i que som governats per poders llunyans (multinacionals, la Troica, la judicatura). A aquesta situació, la resposta de l’extrema dreta sol tenir tres variants. Primer: trobar un boc expiatori, normalment la immigració, però en el cas espanyol els mal anomenats nacionalismes perifèrics sovint fan també aquesta funció. Es vol culpar algú dels mals. En segon lloc, la cerca de jerarquia i autoritat. El votant dels partits d’extrema dreta, per a resoldre els problemes, no busca pas més democràcia, sinó més autoritat. Viktor Orban diu que cal anar cap a democràcies il·liberals. I finalment, una nostàlgia. En el cas espanyol, es veu amb reivindicacions sobre el passat imperial i la nostàlgia del franquisme.

Com llegiu la misogínia?
—Ho relaciono amb la nostàlgia. La nostàlgia d’unes relacions patriarcals que perceben com a conegudes, estables, clares.

Quines particularitats té Vox?
—Que el seu auge no és només una resposta a la crisi, sinó una resposta a la resposta que presenten el 15-M i el procés. Defenso que la principal resposta a la crisi i a l’austeritat, l’any 2008, es dóna per l’esquerra. Els qui volen augmentar la democràcia. Això és el 15-M, i això és en gran manera el procés. Vox no puja abans perquè el 15-M i el procés ja són una resposta a la crisi. I també perquè el 2011 mana el PP, que fa de dic de contenció. L’extrema dreta ja es troba dins el govern i les reaccions autoritàries, també: la llei mordassa, la reforma laboral, el pes de la judicatura. Una vegada la dreta ha perdut el govern, apareixen amb més força aquestes solucions més populistes de dretes.

Vot a Vox a les darreres eleccions espanyoles. Mapa de Marc Belzunces.

Pot haver-hi un Vox a la catalana?
—Si Vox no té recorregut a Catalunya és pel seu furibund anticatalanisme. La situació nacional fa molt difícil que sigui mai majoritari a Catalunya amb tant espanyolisme. Però la resposta de dretes a la situació que vivim és generalitzada arreu d’Europa i seria molt difícil de creure que Catalunya en fos una excepció: buscar bocs expiatoris, culpar els immigrants i la nostàlgia per un passat imaginat… Sí que pot haver-hi una part de la població catalana que se senti atreta per tot això. A Espanya, la marca de classe de l’extrema dreta és bastant forta en la qüestió nacional: Vox treu molt pocs vots a Catalunya, i també al País Basc, Navarra i Galícia.

Al País Valencià, en canvi…
—Molts. I a les Illes Balears, bastants.

Per què us interessa tant Vox, com a objecte d’estudi?
—Jo vaig fer recerca al món rural del 2010 al 2014. En plena crisi. Els anys més crus. Terres de l’Ebre. I una cosa que em va sobtar va ser mirar-me el 15-M des de la Terra Alta. I la desconnexió que hi havia entre allò que passava a les ciutats i es veia per la televisió i allò que passava al món rural, on també hi havia penúries, pobresa. Aleshores, el 2017-2018, hi va haver un congrés a l’Haia per parlar de l’auge de l’extrema dreta al món rural. Em van demanar que escrivís sobre això a l’estat. I en va sortir l’article ‘L’excepció que desapareix‘.

Excepció?
—Fins aleshores, tot allò publicat deia que l’extrema dreta creixia a tot arreu tret d’Espanya (i Portugal). I amb discursos elogiosos sobre la fortalesa de la democràcia espanyola. Un discurs que ja no em creia gaire, aleshores. Igual com, suposo, qualsevol que visqui al país no es creu que l’estat espanyol sigui tan profundament democràtic ni l’extrema dreta, tan allunyada. Vaig encertar una cosa i em vaig equivocar en l’altra. Vaig encertar que l’excepció era a punt d’acabar-se. I així ha estat: a Andalusia i, ara, a les eleccions estatals. Es confirma que l’excepció ja no existeix. I em vaig equivocar que eren les zones rurals més perifèriques i marginades, l’Espanya buidada, on l’extrema dreta tenia més possibilitats de triomfar. Això no ha passat. Els resultats hi han estat desiguals. La prova és Terol Existeix. Tampoc no sembla que Vox obtingui grans resultats als antics cinturons roigs. L’auge no és especialment destacable. La partida no ha acabat. Arran de la crisi, primer va prendre la iniciativa l’esquerra, i ara més la dreta. Veurem com va.

Santiago Abascal en una imatge que va penjar a Twitter. Exemple de nostàlgia del passat imperial.

Què us ha cridat l’atenció de les eleccions del novembre a l’estat espanyol?
—Cal entendre millor el vot a Vox al sud-est. Múrcia, Almeria, zones més aviat pobres i on ha estat primera força. Fins ara, semblava que a Vox li costava de trobar vot popular d’esquerres. Fins avui. A diferència del Front Nacional de Le Pen, on va haver-hi un transvasament de votants comunistes cap a Le Pen, a Espanya això no sembla que passi, de moment, i caldrà veure si mai acaba passant. La sortida d’esquerres a la crisi van ser els indignats. La indignació els movia. Vull saber quin sentiment alimenta el vot a Vox. Són els ressentits? La frustració? Com a antropòleg m’agradaria conèixer la textura íntima que aporta Vox.

Hi heu notat Steve Bannon, a Vox?
—Bannon té dues lectures. Primer, intoxicar. Intoxicar comunicativament. I Vox ho fa. I l’altra és la necessitat, com veuen Bannon, Salvini i Le Pen, que l’extrema dreta només creix amb vot popular. Passa que Vox té molt poc desenvolupat el discurs social. Si mirem les receptes de Vox, no deixa de ser força un partit d’aparells de l’estat, de classes altes i neoliberals. Fins a quin punt se’n podrà desempallegar? Aquest és el discurs social de dretes que les pressions internacionals deuen voler que desenvolupi.

The post Jaume Franquesa: ‘Si Vox no té recorregut a Catalunya és pel seu furibund anticatalanisme’ appeared first on VilaWeb.

El Macba no serà mai nostre

No sé per on començar. M’havia promès de no tornar a escriure mai més sobre el Macba, no serveix de res, els membres de la societat civil real no hem estat mai escoltats per les instàncies que imposen els seus dicteris: les successives direccions del museu, els membres de la Fundació Macba (privada) i, sobretot, els polítics catalans que han desistit de fer-ne un equipament realment públic, tant els de CiU com els del PSOE i, malauradament, també els Comuns. Però com que el silenci és pitjor que els esgarips, encara que a la gent no li plaguin, exposaré dos punts, només dos, sobre el museu.

Primer. S’ha arribat a un acord per fer el CAP del Raval a la capella de la Misericòrdia i que l’ampliació del museu sigui en un edifici nou. Després de declaracions, manifestos, tergiversacions i apropiacions s’ha arribat a una solució. I, per tant, s’ha demostrat que ens han instrumentalitzat a tots. Que vàrem anar opinant com titelles per la voluntat o la ineptitud d’un seguit de polítics i de gestors. Molt de soroll inútil i l’evidència que sanitat i cultura no són pols oposats. Però això ja ho sabíem abans que ens entaforessin en aquestes guerres absurdes.

Un cop s’ha arribat a un acord, la primera cosa que fa La Vanguardia és entrevistar Ainhoa Grandes, la presidenta de la Fundació Macba (privada), de la qual també forma part Javier Godó, l’amo del diari. Es demostra un cop més el desistiment dels qui han de vetllar per la condició pública i democràtica del museu. Ni l’alcaldessa de Barcelona ni el director del museu no han dit res, almenys mentre escric aquest article, dilluns al matí. Grandes parla en nom del museu i, per tant, fixeu-vos, ho fa també en nom de la part alíquota que ens pertany a tots els ciutadans que paguem impostos. I això no hauria de ser així: a ella no l’ha votada ningú ni ha guanyat cap concurs. La senyora Grandes, com ho feia l’anterior president de la fundació, el seu marit, Leopoldo Rodés, es vanten de ser societat civil activa. Però això és una entelèquia que es va inventar, erròniament, reconeguem-ho, Pasqual Maragall. Són societat, és clar, però sobretot són rics. I, com que ningú no els posa fre, fan i desfan al seu aire amb total impunitat.

Mentre el museu sigui d’ells, no serà mai nostre. En qualsevol altre camp de la vida col·lectiva això seria intolerable. Us imagineu que un burgès sortís a parlar en representació d’un hospital públic, però com que els nostres polítics demostren un interès nul per la cultura –i compten que el gruix de la societat pensa que l’art no és cosa d’ells–, l’enganyifa va prosperant.

Segon. Tot i això, el museu és obert al públic. I hi passen coses, unes de bones (com l’exposició de Takis a la planta baixa, ara mateix), i unes altres d’aberrants. Fa un mes explicava aquí mateix que l’artista Tònia Coll havia ratllat una frase inserida a la paret on es deia que Franco era un general i hi havia escrit per sota la informació rellevant: que aquell homenot havia estat un ‘dictador’. 

Diumenge vaig ser al museu i vaig veure que havien esborrat la guixada de la Tònia, però que, sorprenentment, havien mantingut l’expressió originària. Ho podeu veure a la fotografia que encapçala aquest text. Us ho contextualitzo: a les parets del museu on hi ha exposada la col·lecció permanent s’hi allargassa una cronologia de fets diversos i, quan arriba el 1975, informen que Franco va morir aquell any.

Genial! La cosa és, però, quin interès té saber que aquell ésser repugnant era general? De Benito Mussolini diríem que era periodista? De Hitler que era pintor frustrat? El seu ofici serveix per a explicar els llargs anys de la dictadura espanyola als visitants del museu? Els joves que llegeixin aquesta informació es faran una idea de qui va ser realment el personatge? És clar que la seva condició de militar és indestriable de la seva iniciativa per a destruir el govern legítim de la República, però hi va haver molts generals que no van implantar un règim dictatorial. I això és el que és rellevant.

No sé si esteu d’acord amb mi, si no ho esteu i ho veieu com una anècdota, no cal que miri d’explicar-me millor. Perquè a mi em sembla insostenible que un museu que es presenta ell mateix com un instrument crític endolceixi la figura d’un dictador. La història es fa servir per a neutralitzar qualsevol dissidència, ja ho sé, per a equalitzar-ho tot en una línia de submissió. I els museus, per la seva pròpia condició, contribueixen a neutralitzar la possible càrrega subversiva del passat. Ara: informar el públic que Francisco Franco era un general és una reducció maniquea. I per això em permeto de demanar a Ferran Barenblit que ordeni de canviar aquesta frase. Perquè ell sap perfectament que Franco va ser un dictador que, entre altres coses, no hauria permès mai que existís un museu com el Macba, encara que hi manin els burgesos privilegiats de la ciutat.

The post El Macba no serà mai nostre appeared first on VilaWeb.

Tot no acabarà en taules…

La militància d’ERC ha donat carta blanca a la seva direcció per a investir Pedro Sánchez a canvi d’una taula de negociació; és d’importància menor que, el dia abans de la votació, un alt dirigent republicà publiqués en un diari unionista allò que ell considerava –i, suposadament, la direcció d’ERC– punts bàsics per a la negociació, que, òbviament, no havien estat sotmesos a l’aprovació de les bases del partit. Tot plegat recorda massa la campanya del PSOE en el referèndum per a la permanència d’Espanya a l’OTAN, presidida pel lema ‘OTAN, d’entrada no’ (tothom sap com va acabar aquell referèndum, perdut a Catalunya, per cert). No entenc, doncs, l’alegria de molts partidaris de la independència, com si el resultat de la consulta –no vinculant, recordem-ho–determinés a priori una posició d’ERC contrària a la investidura de Pedro Sánchez. En tot cas, això encara s’ha de veure, però caldria mirar una mica de prop la situació general abans de fer volar coloms i, més en concret, sobre què li espera a Catalunya, què li convé, i què es pot esperar de la situació en què ens trobem.

Aquest dimarts, un programa matinal de TV3 informava de la destrucció de làpides que recordaven els milers d’afusellats pel franquisme en la immediata postguerra al cementiri de l’Almudena de Madrid. Una destrucció com a venjança del feixisme rampant a Madrid per l’exhumació del cos del dictador. Una destrucció que, al costat de prohibicions de concerts, negacions institucionals en favor de les víctimes de la violència masclista, retirada d’ajuts a entitats populars i altres senyals de repressió oberta des del poder madrileny, marquen el compàs de Vox no sols a la dreta de PP i Cs, sinó que es produeixen enmig d’un silenci glacial de l’esquerra espanyola sota el pretext de la ‘qüestió catalana’. L’esquerra espanyola ja estava avisada quan, en nom d’un genèric i pretensiós voluntarisme no nacionalista, rebutjava les protestes catalanes contra les sentències pels talls de carreteres ‘il·legals’: ara el feixisme rampant va directament contra les classes populars que donen suport electoral al PSOE i a Unidas Podemos. (Caldrà recordar als progres madrilenys i als cosmopolites, en general, que un amor indiferent, infinit i etcètera no és més que un concepte.) Al programa esmentat de TV3, la locutora només sabia dir ‘déu n’hi do’ o referir-se a ‘la dificultat dels consensos’, mentre el convidat-comentarista parlava de ‘collonades… en comptes d’abordar els problemes grossos de la gent’. O sigui, banalització d’un perill als ulls de tothom que el vulgui veure, perquè ja no afecta les estructures i aliances de poder, sinó les llibertats i els drets fonamentals –miopia històrica.

A parer meu, aquesta situació ens afecta directament i és prou delicada per a no mirar cap a una altra banda: ‘no és cosa nostra’, ‘ja s’ho faran’, etc. La pujada del feixisme a Espanya, sense una oposició ferma i massiva als carrers, és molt perillosa per a Catalunya, perquè coagula les pors, les febleses i les mancances històriques no ja de l’estat, sinó de la ciutadania espanyola, contra l’enemic, en aquest cas, interior. (Vegeu les enquestes sobre l’apreciació dels catalans per part dels espanyols.) La qüestió bàsica, però, és demanar-nos si, a falta d’aquella mobilització popular, les institucions espanyoles, començant pel congrés, estan en condicions de frenar l’auge del feixisme. A l’espectador menys apassionat no se li escapa que l’atmosfera en diaris, ràdios i televisions espanyols passa per tots els graus de comprensió i difusió de Vox, reforçada per intel·lectuals i comentaristes que n’emblanquinen els continguts franquistes i desplacen el punt de mira cap als ‘separatistes catalans’. En aquest estat de coses, la institució democràtica podria contrarestar la deriva autoritària amb campanyes ciutadanes, donant la paraula a defensors de les llibertats, reforçant els aparells legals, etc., però al congrés espanyol la dreta supera, en conjunt, l’esquerra, que necessita el suport d’escons no espanyols per portar a terme qualsevol iniciativa de sanejament contra la pujada del feixisme, que ja s’ha colat al mateix congrés. Com dèiem abans, no fem volar coloms: l’esquerra espanyola està abduïda pel poder, o en tràmit de ser-ho, mentalment i formalment desvinculada del que passa al carrer i ignorant el perill històric en què es troba ella mateixa de ser escombrada. I un govern Sánchez, amb Unidas Podemos en un pla secundari, no el veig capaç d’emprendre una lluita oberta contra el feixisme, senzillament, perquè no el vol reconèixer –li retornaria una part de si mateix que no vol veure: els Bono, Rodríguez Ibarra o Guerra, que la mostren sense embuts. El PSOE s’ha empassat el discurs de la dreta sobre la unitat d’Espanya i ha permès que el feixisme s’hi coli per empènyer un programa general reaccionari a tots els nivells. Paradoxalment, l’esquerra que vol formar govern està a la defensiva en tots els terrenys i, de fet, no pot prendre iniciatives de gran importància sense mirar de reüll el vigilant de dretes, alhora vigilat pel feixisme rampant. Mentre no comenci per reconèixer que l’ascens del feixisme és producte de la reacció antidemocràtica de l’estat enfront de les demandes catalanes, l’esquerra espanyola no podrà sortir de la paràlisi: fet i fet, ara com ara, no és res sense el poder institucional. De manera que, en l’horitzó estratègic, l’única manera d’ajudar-los a lluitar contra el feixisme no sembla pas mantenir-los en la ceguesa…

Si les coses són així, com podem pactar amb qui no s’adona del que passa? A què hauríem de renunciar, ni que fos temporalment, per fer-los obrir els ulls? Cap a on hauríem de mirar per no veure la cara fosca de la venjança, la repressió i la negació de llibertats que ens han caigut, i ens cauen, a sobre per haver fet una democràtica com la de l’1-O? De què serviria abjurar de certs principis, oblidar certs compromisos, negociar certs mínims, si l’esquerra que vol governar a Espanya està més pendent de la dreta que no d’aprofundir en la democràcia? En aquest sentit, la distància amb Espanya com a estat, i amb les esquerres que la voldrien governar, esdevé, a mesura que passen els dies, gairebé insalvable: entotsolada amb la ‘qüestió catalana’, Espanya –i ja voldríem no haver-ne de parlar com un tot, però, francament, l’opinió majoritària en favor de les condemnes és un escarni– ja s’hi troba bé, disposada a retallar, i si cal, a negar llibertats fonamentals per a salvar la seva unitat nacional. Contràriament, a Catalunya, n’hi ha que descobreixen que som una nació mentre voldrien arraconar la llengua pròpia.

La dinàmica independentista empeny cap a l’aprofundiment democràtic no tant pels valors intrínsecs que vehicula com pel fet de ser una part a Europa –minsa, però significativa– de la lluita general contra la reacció mundial –reacció econòmica, social, política, cultural i, en definitiva, moral. (El fet que no se n’hagi adonat del tot –crisi social i moral galopant als ulls de tothom–, que no sàpiga resoldre-ho quan ho té davant dels nassos –moviments solidaris autònoms respecte als escenaris polítics– o que hagi de dedicar els esforços a tasques aparentment secundàries –repressió, divisions intestines– no nega que l’independentisme s’haurà d’empeltar de tots els continguts de la crisi civilitzatòria que vivim, transformant-se a si mateix, a la vegada, si no es vol cremar en una batalla estèril.) El problema és que l’escissió dels poders independentistes entre el carrer, els partits, les institucions pròpies i la participació política a l’estat, li tanquen contínuament la perspectiva general i, per la via de la repressió, els cicles electorals, la lluita pel poder regional, la participació en el poder de l’estat, etc., l’encapsulen en un marc de política convencional, fins al punt de fer-li perdre de vista la seva originalitat i capacitat de ruptura històrica, el contingut d’alliberaments que podria, i hauria, de vehicular per ser realment un moviment d’abast general i no sols l’expressió d’un particularisme polític. D’aquí la subordinació a polítiques de vol gallinaci –neoautonomisme– i els interrogants sobre el terreny que cal trepitjar, amb qui fer-ho, i cap a on anar, pels partits tancats en les lògiques del poder –la realpolitik.

Tot plegat atorga a la política convencional, a les cúpules partidistes, a les burocràcies institucionals, i als mitjans de comunicació que les serveixen, uns poders discrecionals que són usats a conveniència per deturpar molt sovint la voluntat general, expressada repetidament amb la demanda d’independència des del 2010; en una paraula, concedint-los una autonomia que, per moltes consultes que es facin, sempre cau del costat del consentiment entre maquinàries de poder. Enfront d’això, la voluntat general continuarà produint efectes en les consciències, duradores en el temps i en l’espai, així com formes de lluita, entitats i organitzacions que, malgrat les aparences, cap taula de negociació podrà ignorar, perquè, si ho fes, rebria de seguida la protesta pública fins a inutilitzar-ne els acords. Ho saben els negociadors in pectore, i cal que en siguem conscients tots nosaltres.

El regnat de l’autonomia de la política sobre el moviment de la realitat no pot crear cap estabilitat a Catalunya ni a l’estat perquè, senzillament, ha deixat d’existir, per més eleccions que es guanyin o es deixin de guanyar.

The post Tot no acabarà en taules… appeared first on VilaWeb.

Calvo respon a ERC que el diàleg serà entre partits, no entre governs

La vice-presidenta espanyola en funcions, Carmen Calvo, ha respost aquest vespre a les exigències d’ERC per a abstenir-se a la investidura de Pedro Sánchez, assegurant que el diàleg serà entre partits polítics i no entre governs, tal com reclamen els republicans. Poques hores abans, el ministre de Foment espanyol en funcions, José Luis Ábalos, havia llevat tensió a la negociació assegurant que és ‘normal’ que el govern espanyol dialogui amb els executius autonòmics.

Calvo també ha dit que la segona fase de la negociació, la taula entre l’estat espanyol i Catalunya, consisteix en el fet que hi hagi investidura. I ha afegit que el PSOE tindrà ‘bona intenció’ amb la ‘legalitat a la mà’ i voluntat política.

Aquesta tarda, el diputat d’ERC Gabriel Rufián havia definit la negociació en dues fases. Una abans de la investidura, en què s’estableixi un calendari o un compromís per a crear la taula de negociació entre els governs; i la segona, després de la investidura, en què s’ha de fer efectiu el diàleg i es trobi una sortida democràtica al conflicte polític.

2 Fases:

1ª) Pre-Investidura
Equipos de trabajo de ERC y PSOE por un calendario/compromiso de creación de una Mesa de Negociación entre Gobiernos.

2ª) Pos-Investidura
Mesa de Negociación y Resolución del Conflicto Político de Govern a Gobierno.

Sin lo 1º no puede existir lo 2º

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) November 26, 2019

Dijous es reuniran al congrés espanyol els equips negociadors d’ERC i del PSOE per continuar parlant sobre la investidura de Sánchez, prevista abans de Nadal. ‘Quan ens asseguem tindrem temps de posar-nos d’acord. Amb la via del diàleg hem de trobar una sortida’, ha dit Calvo.

The post Calvo respon a ERC que el diàleg serà entre partits, no entre governs appeared first on VilaWeb.

Junqueras demana a Sassoli que el Parlament Europeu reconegui la seva immunitat

Oriol Junqueras, eurodiputat electe d’ERC, ha insistit per carta a l’eurocambra que el pot reconèixer mentre el Tribunal de Luxemburg no resolgui sobre la seva immunitat. En la petició dirigida al president del Parlament Europeu, David Sassoli, i el Comitè d’Afers Jurídics i que inclou també Carles Puigdemont i Toni Comín, envia les conclusions no vinculants de l’Advocat General de la UE sobre el cas de Junqueras, com ja van fer la setmana passada els dos electes de JxCat. ‘Amb aquests documents recentment adjunts, queda clar que qualsevol acció del Parlament Europeu per protegir les immunitats del senyor Junqueras encara podria tenir efecte pràctic’, asseguren.

L’Advocat General del Tribunal de Justícia de la UE va defensar la setmana passada que la condició d’eurodiputat s’adquireix amb la proclamació del resultat electoral i que els estats no poden obstaculitzar aquest mandat amb tràmits posteriors als comicis, com el jurament de la constitució espanyola, tal com defensava Espanya.

Puigdemont, Comín i Junqueras no van ser inclosos al llistat d’eurodiputats definitiu que Espanya va enviar a l’eurocambra, però sí a la llista anterior de proclamació de resultats publicada al BOE. Sassoli ja va dir la setmana passada que esperarà a la sentència del TJUE per considerar una revisió de la seva posició respecte als escons independentistes buits.

The post Junqueras demana a Sassoli que el Parlament Europeu reconegui la seva immunitat appeared first on VilaWeb.

Montilla es reuneix amb Cuixart als Lledoners

L’ex-president de la Generalitat José Montilla va visitar ahir el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó de Lledoners. També va poder saludar els altres presos, amb qui va coincidir al vestíbul abans d’entrar a la sala on va conversar amb Cuixart.

El desembre del 2018 Montilla ja va visitar als presos polítics a Lledoners, visita que el PSC va qualificar que havia estat a ‘títol personal’. Prèviament ja ho havien fet altres membres del partit socialista com el líder del PSC a Barcelona, Jaume Collboni o el batlle de Cornellà de Llobregat, Antoni Balmón.

The post Montilla es reuneix amb Cuixart als Lledoners appeared first on VilaWeb.

Un dia negre de la justícia espanyola a Europa

‘Quan Espanya juga fora de casa no pot interpretar la llei com vol.’ Són unes declaracions del cantant Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, d’avui mateix. Ho ha dit poc després d’haver sabut que l’advocat general de la Unió Europea considera que la justícia espanyola no pot demanar-ne l’extradició aplicant una legislació més dura que no aquella que era vigent quan va cantar les cançons per les quals el persegueixen. Les paraules de Valtònyc resumeixen els diversos cops que ha rebut la justícia espanyola en un dia negre per a les pretensions de castigar la llibertat d’expressió d’un cantant, de qualificar de terroristes els CDR i de fer un ús abusiu del Tribunal Constitucional contra dos presos bascs. Com ja va passar el 2018 amb les euroordres desestimades, i com pot tornar a passar les setmanes i mesos vinents, el tauler europeu ha tornat a posar en evidència l’estratègia repressiva de l’estat espanyol contra l’independentisme.

A Luxemburg, Valtònyc

Avui era un dia molt important en el litigi amb l’estat espanyol per l’extradició de Valtònyc, perquè l’advocat general de la Unió Europea havia de fer públiques les seves consideracions sobre el cas. Aquest punt de vista no és vinculant per al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), però és tingut molt en compte i generalment acaba determinant la posició del tribunal. I l’advocat Michal Bobek ha dit que Espanya no pot reclamar l’extradició de Valtònyc amb un codi penal posterior als fets pels quals fou condemnat, i que aquest sigui més dur que no el que era vigent en el moment del suposat delicte. Si, efectivament, el TJUE acaba fent cas de l’opinió de l’advocat general de la Unió Europea, la defensa del cantant haurà fet un pas molt important per a tombar definitivament la petició d’extradició. La darrera paraula, amb la resolució del TJUE a la mà, la tindrà el Tribunal d’Apel·lació de Gant (Flandes).

Espanya va demanar l’extradició automàtica de Valtònyc pel delicte d’enaltiment del terrorisme, però la legislació europea només permet aquesta via ràpida en cas de crims castigats a l’estat en qüestió amb tres anys de presó, com a mínim. Valtònyc va ser condemnat a dos anys de presó pel delicte d’enaltiment del terrorisme amb la llei espanyola del 2012, però quan es va emetre l’euroordre la pena màxima que marcava el codi penal era de tres anys, arran d’una reforma del 2015. Aquesta argúcia espanyola és a punt de ser invalidada definitivament per la justícia europea. I per defectes i anomalies tècniques, com va passar amb el refús a l’euroordre del jutge Pablo Llarena contra els consellers exiliats a Bèlgica.

Més informació: Espanya no pot demanar l’extradició de Valtònyc, segons l’advocat general del Tribunal de Luxemburg.

A Brussel·les, ni consideren el terrorisme amb els CDR

Pràcticament a la mateixa hora que es feia pública la decisió de l’advocat de la Unió Europea, a Brussel·les el Comitè de Llibertats del Parlament Europeu refusava de debatre la proposta de Vox d’incloure els CDR en la llista d’organitzacions terroristes. Els membres del comitè han seguit la recomanació dels coordinadors, que van desestimar ‘per àmplia majoria’, segons fonts parlamentàries, d’incloure-ho a l’agenda. Tanmateix, Vox va forçar ahir aquesta votació que ara ha tornat a perdre per 53 vots a favor, sis en contra i tres abstencions. En una intervenció abans de la votació, l’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha dit que Vox intentava d’obstaculitzar la feina del comitè i ha insistit que a Catalunya no hi havia ‘cap banda terrorista’. I ha afegit: ‘A Catalunya sí que hi ha un malestar per una sentència injusta.’

VOX reclama, sense èxit, incloure els @CDRCatOficial a la llista europea d'organitzacions terroristes. Malauradament, no he tingut temps de dir-los que el que sí que causa terror és la violència que pateixen milers de dones. Una violència que ells encobreixen i blanquegen. pic.twitter.com/4WzOzdEXU6

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) November 26, 2019

La posició de Vox no és aïllada, dins l’estat espanyol. Perquè el PP la subscriu, i l’Audiència espanyola no tan sols investiga per terrorisme diversos membres dels CDR que són en presó preventiva des de fa més de dos mesos, sinó que també ha començat a investigar el Tsunami Democràtic per terrorisme. Un punt de vista, amplificat mediàticament per la majoria dels mitjans de Madrid, que al Parlament Europeu ni tan sols s’ha pres en consideració.

Més informació: L’eurocambra ni pren en consideració que els CDR siguin ‘organitzacions terroristes’

A Estrasburg, drets violats a presos bascs

I encara un tercer revés en un sol matí per a la justícia espanyola en l’àmbit europeu. I en aquest cas per la violació d’un dret fonamental a dos presos bascs, a qui el Tribunal Constitucional espanyol va negar el dret de presentar un recurs d’empara. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat l’estat espanyol perquè el seu Tribunal Constitucional va inadmetre els recursos d’empara d’Ismael Berasategi Escudero i Rufino Arriga Arruabarrena, que demanaven que els fos computada la condemna complerta a l’estat francès. El TEDH considera que l’estat espanyol ha violat l’article 6 del Conveni dels Drets Humans, que protegeix el dret d’un judici just. No avala, en canvi, la petició de computar les penes complertes a l’estat francès. En les sentències, els dos demandants van ser condemnats per delictes comesos a França i relacionats amb la pertinença a ETA. L’any 2014, van demanar que les seves condemnes a França fossin computades a Espanya amb l’objectiu d’avançar la seva posada en llibertat.

Més informació: El Tribunal d’Estrasburg condemna Espanya per no haver admès recursos d’empara de presoners bascs

I el que pot venir

Aquests tres revessos són tres avisos. Perquè hi ha en marxa uns altres procediments judicials oberts a Europa arran de la repressió de la justícia espanyola contra independentistes. La causa més destacada fins ara i de resolució més imminent és la que té a veure amb la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. L’advocat de la UE ja va dir que el Tribunal Suprem espanyol havia violat la seva immunitat parlamentària com a eurodiputat electe, quan el va privar dels seus drets i prerrogatives mantenint-lo en presó preventiva. Si el TJUE s’expressa en el mateix sentit, automàticament Carles Puigdemont i Toni Comín podrien veure reconeguda la seva immunitat com a europarlamentaris, fins i tot sense necessitat que la seva demanda, en tràmit en aquest mateix tribunal, sigui resolta. La decisió que prengui el Tribunal de Luxemburg sobre Junqueras pot generar una reacció en cadena que beneficiï els interessos de Puigdemont i Comín, que forci el Tribunal Suprem espanyol a retirar les euroordres contra ells i contra els altres consellers a l’exili, Clara Ponsatí i Lluís Puig, i pot dotar d’arguments i fonament les eventuals demandes que els afectats presentin al Tribunal Europeu dels Drets Humans, començant per Junqueras mateix.

The post Un dia negre de la justícia espanyola a Europa appeared first on VilaWeb.

SEAT planteja un ERO temporal per als 6.600 treballadors per l’aturada a causa d’un incendi

SEAT ha plantejat als sindicats que els dies no treballats per l’incendi al seu proveïdor Faurecia s’incloguin en un ERO temporal que afectaria 6.600 empleats, segons han explicat fonts de la companyia a l’ACN. Les mateixes fonts han indicat que es tracta d’una de les propostes que hi ha sobre la taula per tal de decidir ‘quina consideració han de tenir’ els dies que no s’han treballat. La decisió final es prendrà al llarg de la setmana. D’altra banda, també s’ha plantejat de treballar els dies 18, 19 i 20 de desembre, que en principi no eren de producció, per tal de recuperar els 8.800 vehicles que s’han deixat de fabricar fins ara. De moment, només s’ha pogut recuperar la producció en una de les línies i divendres es decidirà sobre la segona.

Els sindicats han refusat l’expedient temporal de regulació d’ocupació (ERTE) i han defensat que el més lògic seria decretar una ‘aturada tècnica’ i recuperar la producció de 6.600 cotxes del 18 al 20 de desembre. El secretari general de la Secció Sindical de CCOO de SEAT, Rafa Guerrero, ha explicat a l’ACN que aquest procés no tindria conseqüències greus pels treballadors de les fàbriques de la companyia automobilística, amb un alt percentatge de plantilla amb un contracte fix, però sí que afectaria els 70.000 treballadors de les empreses proveïdores. El sindicalista ha apuntat que l’ERO temporal té un impacte negatiu per les persones que s’estan a punt de jubilar o que tenen contractes temporals i precaris.

‘Un ERTE interromp la prestació de desocupació, en una plantilla amb més d’un 90% de treballadors fixos això no suposa un problema perquè hi ha temps per recuperar-ho però en les empreses proveïdores hi ha molta rotació’, ha assenyalat. Un altre argument en contra de l’ERO temporal que ha esgrimit el representant de CCOO és que, en aquests processos, és l’administració pública qui assumeix el salari que cobren treballadors mentre no es reprèn la producció. En canvi, si es decreta una aturada tècnica l’encarregat de pagar aquest percentatge del sou és l’empresa. Guerrero ha defensat que SEAT té recursos suficients per afrontar un escenari com aquest sense acudir a les arques de les institucions.

Els sindicats consideren que la producció de les tres línies es podrà reprendre a mitjans de la setmana que ve. El divendres s’ha convocat una altra reunió del comitè de directius i treballadors que fa seguiment de la situació.

The post SEAT planteja un ERO temporal per als 6.600 treballadors per l’aturada a causa d’un incendi appeared first on VilaWeb.

Sarkozy diu davant Aznar que l’independentisme és un ‘problema’ d’abast europeu

L’ex-president francès Nicolás Sarkozy ha intervingut a Madrid en una conferència amb l’ex-president espanyol José María Aznar i ha situat l’independentisme com un ‘problema’ d’abast europeu. Sarkozy ha afirmat que la unitat d’Espanya és fonamental per a l’estabilitat d’Europa. Ha reconegut que la independència de Catalunya ‘no és un problema exclusivament’ d’Espanya’, sinó ‘per a tota Europa’. També ha comparat l’independentisme amb el Brexit, amb un verí i amb una fuga creixent d’aigua, i s’ha mostrat alarmat per la possibilitat que la independència de Catalunya afecti Escòcia i les regions del nord d’Itàlia.

Per la seva banda, Aznar ha expressat la seva angoixa davant una situació que considera de ‘risc màxim’ per a la unitat d’Espanya si finalment es conforma un govern entre el PSOE i els ‘comunistes chavistes’ d’Unides Podem, una coalició ‘radical’ d’esquerres ‘consentida pel secessionisme i l’independentisme. Per Aznar, el fet que els ‘comunistes’ entrin al govern ‘per primera vegada des de la guerra civil’ trenca la transició espanyola.

L’ex-president espanyol ha reivindicat que la seva responsabilitat és ‘alçar la veu’ i ha advertit que no acceptarà, veurà ni viurà cap possibilitat que impliqui el trencament de la unitat d’Espanya.

Veuen un problema en la immigració

Tant Aznar com Sarkozy han assegurat que hi ha un problema de seguretat a Europa. Segons Aznar, les fronteres estan ‘enormement pressionades’ i ha afegit que la conseqüència és el multiculturalisme que existeix a les societats occidentals per l’arribada de migrants. Això, diu Aznar, ha provocat ‘el populisme de dretes i el d’esquerres’. ‘Les societats multiculturals trenquen l’escala de valors que tenim als països occidentals perquè generen més radicalismes i confrontació’, ha etzibat.

Al seu torn, Sarkozy ha defensat la ‘diferència’ davant la ‘igualtat’ i ha considerat que la igualtat ‘no existeix i no és desitjable’. L’ex-president francès ha dit que cal ‘creure i estimar la diferència’ i ‘deixar de prometre la igualtat’ perquè ‘el que és igualitari no és just’.

The post Sarkozy diu davant Aznar que l’independentisme és un ‘problema’ d’abast europeu appeared first on VilaWeb.

La diputada d’ERC Rut Ribas relleva Adriana Delgado a la mesa del parlament

La diputada d’ERC Rut Ribas ha estat elegida secretària quarta de la mesa del parlament en substitució d’Adriana Delgado gràcies als vots d’ERC i JxCat. La CUP s’havia ofert a entrar a la mesa per a corresponsabilitzar-se dels riscs per les advertències del Tribunal Constitucional i ha votat la seva candidata, Maria Sirvent. Hi ha hagut 62 vots en blanc i tres nuls. ERC no trobava sentit polític a l’entrada dels anticapitalistes a la mesa si no hi havia un acord de governabilitat que impliqués que la CUP donés alhora suport a l’executiu, per exemple, amb el pressupost. Els anticapitalistes, tanmateix, no volien vincular-ho. JxCat ha donat suport a Ribas perquè formava part de l’acord previ de repartiment de llocs de la mesa i, per tant, si ERC hagués cedit el seu lloc a la CUP, no s’hi hagués oposat, segons fonts del grup. JxCat i ERC tenen dos llocs a la mesa cadascun i n’ostenten la majoria.

L’oferiment de la CUP arribava en un moment en què els partits independentistes han d’entomar el vet del Tribunal Constitucional al dret a l’autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la reivindicació de la sobirania del poble català. D’entrada, han optat per evitar una desobediència oberta al TC en l’aprovació de la resolució de resposta a la sentència contra el procés. El moviment dels anticapitalistes també s’ha produït en un context en què els tres partits mantenen converses per a intentar mantenir la unitat de vot al congrés espanyol en la votació d’investidura de Pedro Sánchez.

The post La diputada d’ERC Rut Ribas relleva Adriana Delgado a la mesa del parlament appeared first on VilaWeb.

Personalitats argentines signen un manifest de suport als presos polítics

Diverses personalitats argentines han signat un manifest de suport als presos polítics i contra la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme. Amb el títol ‘Argentina amb Catalunya’, el text expressa la solidaritat amb els condemnats pel Tribunal Suprem espanyol i exigeix una solució política al conflicte.

‘El conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol requereix una solució política i el respecte als drets dels catalans i les catalanes a decidir sobiranament el seu futur’, expressa el manifest –que es presentarà demà a Buenos Aires–, segons que informa l’agència argentina Télam.

Respecte de la sentència, diu: ‘És un pas més en la judicialització del conflicte català i en dificulta la resolució política.’ Entre els signants hi ha Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau; Hebe de Bonafini, membre del col·lectiu Madres de la Plaza de Mayo; Estela de Carlotto, d’Abuelas de la Plaza de Mayo; Fernando Pino Solanas, senador argentí i director de cinema; i Miguel Ángel Estrella, ex-ambaixador de l’Argentina a la UNESCO.

El manifest es presentarà demà a les 18.00 a la llibreria Hernández de Buenos Aires, en un acte en què participaran els periodistes Stella Calloni i Carlos Aznáres, l’ex-ambaixador argentí a Bolívia Ariel Basteriors i la membre del Comitè Argentí solidari amb Catalunya Núria Alcaraz.

The post Personalitats argentines signen un manifest de suport als presos polítics appeared first on VilaWeb.

Es crea l’Observatori del Valencià, una eina per a saber l’estat de la llengua

La Fundació Nexe ha creat lObservatori del Valencià, una web que inclou 6.436 dades sobre l’estat del català i que permet de tenir ‘una visió històrica, del que ha passat, el que passa i el que passarà’ a la llengua.

Així ho han manifestat avui la lingüista i coordinadora del Laboratori d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe, Susanna Pardines, i el professor de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València (UV) i impulsor de l’Observatori, Francesc J.Hernández.

Pardines ha explicat que la idea que dóna origen a aquesta iniciativa no era ‘fer una foto fixa’ de l’estat de la llengua, sinó crear un projecte participatiu i dinàmic. ‘No és un final, és un projecte de futur’, ha subratllat la lingüista, que ha destacat que en l’elaboració d’aquest projecte han participat professors de la majoria de les universitats valencianes i d’altres dels Països Catalans, així com de diferents camps, com la sociologia, la filologia, el dret, entre altres.

Per la seva banda, Hernández ha indicat que l’Observatori del Valencià tracta d’oferir a la ciutadania valenciana dades sobre la seva llengua. ‘És un espill per a col·locar-ho davant dels valencians i saber com està la nostra llengua i solament en quatre clics’, ha expressat.

La web, que es pot consultar des de diferents dispositius, compta amb multitud de taules i gràfics que il·lustren la informació que es reparteix en quatre apartats: competències lingüístiques, ús social, drets lingüístics i anàlisis del pressupost de la Generalitat. Per a això, els creadors han emprat 6.436 dades, dels quals 1.490 són càlculs propis, així com 263 taules, 265 gràfics, 37 normatives legals i 122 enllaços a elements relacionats amb la llengua.

L’apartat de Competències lingüístiques mesura aquestes habilitats des de l’anàlisi de variables com a divisions geogràfiques, per edat i sexe, per nivell d’estudis, o per classe social, entre d’altres. La mateixa mecànica segueix el punt d’ús social, que mostra quant es parla català a casa o amb amics.

Quant als drets lingüístics, recull tota la legislació relacionada amb el català, mentre que l’anàlisi dels comptes anuals de la Generalitat estudia els recursos dedicats a la protecció, promoció i gestió del multilingüisme i els destinats a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Finalment, la web ofereix un espai dedicat a fonts d’informació, amb enllaços institucionals a la Generalitat, de centres i departaments de les universitats relacionats amb la llengua, fons d’estadístiques, enquestes, un llistat de tesis doctorals que versen sobre l’estat del català i col·leccions de llibres.

‘Molta heterogeneïtat’

L’impulsor de l’Observatori ha sostingut que ‘la població valenciana està molt preocupada per l’estat de la seua llengua’ i per això s’han decidit a emprendre aquest projecte que anima a la participació ciutadana per a continuar el seu desenvolupament.

D’altra banda, a la vista de les dades incloses en aquesta eina, Hernández ha argumentat que existeix molta heterogeneïtat quant a l’ús del català en el conjunt del País Valencià. Igualment, ha posat en relleu que les competències escrites obtenen registres de millor rendiment que les orals i ha atribuït això al fet que a ‘l’escola s’està fent un bon treball’.

Tanmateix, ha apuntat que ‘no s’ha aconseguit que els alumnes isquen dels seus estudis amb plenes competències en valencià i en castellà’, encara que ha celebrat que, malgrat això, ‘els joves comencen a tindre més capacitat en l’expressió oral que els majors’.

The post Es crea l’Observatori del Valencià, una eina per a saber l’estat de la llengua appeared first on VilaWeb.

El parlament refusa la sentència contra el procés esquivant la desobediència al TC

Un mes i mig després de la sentència contra el procés, JxCat, ERC i la CUP han aprovat al Parlament de Catalunya una resolució per a refusar-la, després de setmanes de retrets mutus sobre l’ajornament de la iniciativa i la manera com havien d’esquivar la suspensió d’una part decretada pel Tribunal Constitucional. Els partits independentistes han volgut evitar una desobediència oberta al vet del TC a l’autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la reivindicació de la sobirania del poble català. Les tres forces no han consensuat finalment un text conjunt per a esmenar la suspensió del TC, però han votat a favor de totes les esmenes que han presentat per separat, que coincideixen a rebutjar la suspensió. Finalment, la cambra ha exigit la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, i ha expressat la seva indignació davant del que considera que ha estat una sentència injusta que limita l’exercici dels drets fonamentals i forma part de la deriva autoritària de l’estat. També han qualificat d’‘escàndol democràtic’ la condemna de Carme Forcadell per haver permès que al parlament es ‘pogués parlar de tot’. Els comuns s’han abstingut en la votació, el PSC i el PP hi han votat en contra i els diputats de Cs han sortit de l’hemicicle.

Fonts de JxCat, ERC i la CUP han justificat el fet que no hagin acordat una transacció unitària perquè volien evitar que Cs i els altres grups anomenats constitucionalistes forcessin la mesa a tornar-se a reunir per a acceptar-ne la tramitació. Els tres grups havien presentat una alternativa molt similar per a encarar la suspensió del Constitucional. Consistia a refusar la suspensió del TC i a esmentar tot seguit l’incís retirat pel TC. Com que es tracta d’una cita de la part suspesa i no d’una reiteració del dret a l’autodeterminació ni de la reprovació de la monarquia, els lletrats del parlament han argumentat que no es vulneren els pronunciaments del TC en la reunió de la mesa d’aquest matí. Les esmenes s’han tramitat amb el suport de la majoria independentista, que també ha fet valdre els seus vots a la mesa per a refusar una petició de reconsideració que havia presentat Cs i que ha forçat l’òrgan rector de la cambra a reunir-se un altre cop al migdia.

L’incís suspès pel Constitucional diu que el parlament ‘reitera i reiterarà tants cops com ho vulguin els diputats i les diputades, la reprovació de la monarquia, la defensa del dret a l’autodeterminació i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya per decidir el seu futur polític’. L’aprovació de totes les esmenes ha fet que el redactat final del text sigui estrany, atès que hi ha fragments molt similars repetits. Les propostes d’ERC i la CUP ‘rebutgen’ la suspensió del TC, mentre que la JxCat ‘denuncia la censura prèvia’ del tribunal. En un altre dels punts aprovats, la resolució reivindica el dret dels diputats ‘a poder debatre tots els assumptes que interessen a la ciutadania, inclosos el dret a l’autodeterminació, la monarquia o la sobirania’. El govern espanyol no va creure inconstitucional aquest punt i no el va portar al TC.

La paradoxa és que el parlament pot reivindicar el seu dret a debatre sobre qualsevol tema però (almenys d’entrada i en espera que el TC es pronunciï sobre el fons) no pot reafirmar-se i reiterar l’exercici de l’autodeterminació ni tornar a reprovar efectivament la monarquia en cap iniciativa parlamentària, encara que a la pràctica sigui l’expressió d’una opinió política, i que els diputats poden expressar-se lliurement de manera oral des del faristol.

Malgrat l’intent dels independentistes de filar prim en la redacció del text per a evitar una desobediència oberta al TC, la líder de Cs, Lorena Roldán, ha atribuït als independentistes la voluntat de desobeir-lo i ha vaticinat que el tribunal tombarà la resolució perquè va en contra de la legalitat. ‘No paren una vegada i una altra, i aquesta pel·lícula ja l’hem vista’, ha sentenciat Roldán, recordant-los que tenen companys a la presó. Cs portarà els fets a la fiscalia. Per al PSC, en canvi, la resolució és una expressió de disconformitat ‘legítima’ encara que no hi estiguin d’acord. El PP creu que fan veure que desobeeixen sense desobeir i ho considera ‘deshonest’.

La resolució també defensa que les competències autonòmiques no poden limitar les qüestions que es poden discutir a la cambra i considera que l’actuació del TC és contrària als drets fonamentals de llibertat d’expressió, llibertat ideològica i participació política. La diputada d’ERC Marta Vilalta ha recordat que l’assemblea de Madrid no només es posiciona sobre Catalunya sinó que fins i tot va demanar la il·legalització dels partits independentistes. El PSOE no va recórrer la iniciativa al TC. Vilalta també ha subratllat que el parlament aprova resolucions sobre l’autodeterminació des de 1989.

La votació s’ha produït en un context en què la fiscalia investiga les actuacions de la mesa del parlament. Per això la resolució també condemna les ‘diligències il·legals’ que va ordenar la fiscalia general de l’estat. A més, després de la suspensió del punt polèmic, els membres de la mesa, amb Roger Torrent al capdavant, van ser notificats i advertits de les responsabilitats penals en què poden incórrer si no compleixen la seva ‘obligació’ d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa ‘que impliqui menystenir o eludir’ les resolucions del TC.

Elsa Artadi, de JxCat, ha reconegut que els partits independentistes no han articulat una resposta institucional ‘prou transversal, prou coherent i prou ambiciosa’ després de la sentència del Tribunal Suprem contra l’1-O. El diputat de la CUP Vidal Aragonés també ha lamentat que no han estat ‘a l’altura del que demanava l’actuació repressiva de l’estat espanyol’ i ha subratllat que des de fa dos anys no han estat capaços de consensuar una estratègia unitària per a avançar que entomi la repressió. Els comuns han fet un diagnòstic de la situació molt diferent. Sostenen que l’acord entre el PSOE i Podem per a formar un govern de coalició a Espanya ha canviat del tot l’escenari escenari polític i han demanat als independentistes que deixin enrere la confrontació i facin viable la formació d’aquest executiu que, segons la diputada Marta Ribas, fomenta el diàleg.

The post El parlament refusa la sentència contra el procés esquivant la desobediència al TC appeared first on VilaWeb.

El primer dinosaure lambeosaurí d’Europa va viure al Pirineu

El primer dinosaure lambeosaurí d’Europa va viure als Pirineus. Així ho assegura un article publicat a la revista ‘Cretaceous Research’, en què s’explica que en el jaciment d’Els Nerets, a Tremp, s’han trobat les restes més antigues a Europa d’aquesta espècie. L’estudi compta amb la participació d’investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i el Museu de la Conca Dellà i revela que aquest curiós grup d’hadrosaures va arribar a Europa provinent d’Àsia uns 275.000 anys abans del que es creia. La seva irrupció al continent europeu va suposar importants canvis en els ecosistemes del Cretaci europeu.

Els lambeosaurins són un grup de dinosaures hadrosaures, també coneguts com a dinosaures de bec d’ànec, que es caracteritzen per una prominent cresta sobre els seus caps, la funció de la qual estava relacionada amb la comunicació. Aquesta estructura era buida i possiblement tenia un paper important en la competència sexual (com a reclam visual) i es creu que en algunes especies també servia per amplificar els sons que emetia l’animal.

Fa uns seixanta-nou milions d’anys (durant el Maastrichtià) els actuals Pirineus, Ibèria i part de l’estat francès formaven una gran illa anomenada illa ibero-armoricana que formava part de l’arxipèlag que durant el Cretaci va ser Europa. Aquesta illa estava dominada per grans dinosaures herbívors de coll llarg coneguts com a titanosaures a la qual hi van arribar els també herbívors hadrosaures provinents de l’Àsia.

L’estudi publicat a ‘Cretaceus Research’ revela la presència al jaciment d’Els Nerets del primer hadrosaure lambeosaurí al continent europeu i implica que aquesta arribada es va produir uns 275.000 anys abans del que es pensava. L’arribada d’aquests nous grups de dinosaures a l’illa ibero-armoricana es va produir en moments de baixada del nivell del mar, quan les plataformes marines quedaven exposades i les àrees emergides quedaven temporalment connectades, bo i servint de lloc de pas per les faunes.

La recerca està encapçalada per l’investigador Simone Conti (Universitat de Milà) que durant tres anys va participar a les excavacions dutes a terme al jaciment d’Els Nerets, al Pallars Jussà, organitzades pel Museu de la Conca Dellà (MCD) i l’Insitut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). ‘Durant diverses campanyes en aquest excepcional jaciment vam excavar vint-i-nou restes fòssils d’hadrosaure lambeosaurí’, explica Bernat Vila, investigador de l’ICP i el MCD. ‘Vam trobar fragments de dentició, diverses vèrtebres, restes de la pelvis i de les extremitats que van pertànyer a com a mínim tres individus diferents’, comenta l’investigador.

‘La presència d’hadrosaures lambeosaurins al continent Europeu va suposar una revolució als ecosistemes del Cretaci europeu’, comenta Albert Prieto-Márquez, també coautor del treball i especialista en hadrosàurids. En pocs milions d’anys, els hadrosaures es van expandir per tots els ambients de l’illa ibero-armoricana. ‘Des del moment en què apareix el primer lambeosaurí, al Pirineu hi trobem desenes de jaciments amb les seves restes fòssils, incloent fins i tot una gran profusió de petjades i rastres que acrediten que ocupaven diversos ambients. Això és una bona mostra de l’èxit evolutiu que va tenir aquest grup’, afegeix.

El registre fòssil de dinosaures a Catalunya és extraordinari. En els diversos jaciments dels Pirineus hi ha les evidències dels darrers dinosaures que van viure a Europa, pocs milers d’anys abans de la seva extinció a tot el planeta. Els fòssils que proporcionen són el principal camp d’estudi dels paleontòlegs, al mateix temps, representen una font inesgotable de continguts per als centres d’interpretació i museus de la zona que divulguen un patrimoni paleontològic únic.

L’interès pels dinosaures pirinencs rau en el fet que es tracta dels últims grups de dinosaures dels quals se’n té registre a Europa i aporten per tant molta informació dels ecosistemes abans de l’extinció massiva del final del Cretaci.

L’ICP és un centre de recerca de referència dedicat a la recerca en paleontologia de vertebrats i la conservació i divulgació del patrimoni paleontològic que té com a patrons la Universitat Autònoma de Barcelona i la Generalitat de Catalunya i forma part de institució CERCA (Centres de Recerca de Catalunya). El MCD (Isona, Pallars Jussà), centre d’acollida del Parc Cretaci, és l’escenari d’un apassionant viatge en el temps. Aquest centre museístic ofereix la possibilitat de descobrir una zona que temps enrere va ser ocupada per la cultura romana, i molt abans, habitada per alguns dels últims dinosaures que van trepitjar la terra.

The post El primer dinosaure lambeosaurí d’Europa va viure al Pirineu appeared first on VilaWeb.

Condemnats a presó els propietaris d’una botiga de mascotes de Barcelona per la mort de desenes de cadells

El Jutjat Penal 28 de Barcelona ha condemnat els propietaris de Mundocachorro per delicte de maltractament animal amb una pena d’un any i un dia de presó i tres anys i un dia d’inhabilitació per als propietaris de la botiga per la mort de desenes de cadells que es trobaven en l’establiment en condicions deplorables.

Es tracta de la primera vegada que es condemna a una botiga per delicte de maltractament continuat amb conseqüència de mort a l’estat espanyol, previst al Codi Penal, ha anunciat avui la tinent de batlle d’Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana de Barcelona, Laia Bonet.

Els fets jutjats es remunten a l’any 2015 quan l’entitat animalista FAADA va interposar una denúncia contra la botiga per reiterades queixes de compradors davant la mort de desenes de cadells poc després de ser adquirits en aquesta tenda.

Després de la denúncia, el Departament de Protecció dels Animals i la Guàrdia Urbana va realitzar la inspecció corresponent i va decomissar cent trenta-cinc cadells de gos i gat que es trobaven en unes condicions deplorables en aquest establiment.

La sentència diu textualment que ha resultat acreditat que els acusats tenien coneixement que no s’oferia el tractament mèdic adequat als animals que es trobaven sota la seva custòdia, en particular respecte a malalties que afectaven greument la seva salut i que els va arribar a provocar la mort.

‘Un gran triomf’

Laia Bonet ha celebrat que Barcelona ‘abandera la lluita contra el maltractament i en favor del benestar animal’, i ha opinat que el fet que la condemna reculli la inhabilitació és un gran triomf perquè el comerç il·legal d’animal de companyia no té ni tindrà mai cabuda en la ciutat de Barcelona, ha dit.

‘L’Ajuntament continua perseguint qualsevol pràctica de venda il·lícita que habitualment és el primer pas per a arribar després al maltracte animal’, ha assenyalat la tinent de batlle.

Ha agraït la col·laboració de la Fundació FAADA, que ha donat suport als tècnics municipals de Protecció dels Animals durant tot aquest recorregut, i a la Unitat Canina de la Guàrdia Urbana i a l’Àrea Central de Medi ambient dels Mossos d’Esquadra.

Així mateix, ha recordat l’expedient sancionador incoat recentment pel consistori a Milanuncios i Vibbo pels anuncis il·lícits d’animals de companyia i el comerç electrònic il·legal de gats i gossos a través dels seus portals webs, als quals se’ls va interposar una multa de 150.000 euros.

Cinc-cents animals decomissats en sis anys

En els últims sis anys, el Departament de Protecció dels Animals de l’Ajuntament de Barcelona ha promogut el tancament de set establiments, amb el decomís de més de cinc-cents gossos i gats, i actualment no es detecta en la ciutat cap establiment amb aquestes pràctiques.

El mes de febrer està previst que arribi a judici un nou cas, el de la botiga Puppies, situada en el carrer Sant Eusebi, en el districte de Sant Gervasi, que va ser clausurada pel mal estat en què es trobaven els animals.

The post Condemnats a presó els propietaris d’una botiga de mascotes de Barcelona per la mort de desenes de cadells appeared first on VilaWeb.

La FAO declara el regadiu històric de l’horta de València com a patrimoni agrícola mundial

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) ha declarat el ‘Regadiu històric de l’Horta de València’ com sistema important del patrimoni agrícola mundial (SIPAM), candidatura que va ser presentada per l’Ajuntament de València, en col·laboració amb la Universitat Politècnica de València i altres institucions.

El ministeri espanyol ha comunicat que l’Horta ‘reuneix tots els requisits que exigeix ​​un SIPAM, ja que compta amb el valor afegit d’establir un vincle entre el rural i l’urbà, així com amb un sistema productiu en el qual s’integren les cultures agrícola i hidràulica, llaurades durant segles d’ençà del començament de la dominació àrab a la zona, que han anat conformant un paisatge únic, l’horta de València i l’Albufera, que s’integra en la coneguda horta mediterrània’.

Amb una xarxa de reg que s’estén per la zona agrícola periurbana de la ciutat de València i de dotzenes de municipis de nord, oest i sud de l’àrea metropolitana, geogràficament, la part irrigada abasta una plana costanera amb un pendent suau que disminueix lentament des de l’interior fins al mar.

El seu particular paisatge, integrat per camps de conreu, canals d’aigua, camins rurals i edificis tradicionals (barraques i alqueries) i també pel Parc Natural de l’Albufera, ‘ha estat conformat per un sistema d’irrigació que s’abasteix del riu Túria i enfonsa les seves arrels en l’herència àrab’. Es tracta d’un sistema de regadius que ha anat dissenyant-durant segles. Des del riu Túria s’estén un sistema de sèquies de reg, originalment dissenyat en l’època medieval, que flueix per gravetat.

Les séquies de reg de sud desemboquen al parc natural de l’Albufera, un llac la configuració actual com a reservori d’aigua dolça ‘ha estat alimentada per romanents hídrics de les àrees històricament irrigades’. És un parc natural on l’arròs i la pesca artesanal tradicional conformen un sistema viu i vulnerable.

D’aquesta manera, el regadiu històric de l’Horta com SIPAM és el resultat d’una estructura històrica que data de fa segles, basada en una xarxa de reg (séquies), camins rurals o alqueries que defineixen el seu patrimoni físic; un sistema agrícola, que s’origina i coexisteix amb aquesta estructura; una cultura hidràulica representada per regles mil·lenàries d’ús de l’aigua, heretades de l’època medieval i governades per institucions com la Reial Séquia de Montcada i el Tribunal de les Aigües i un sistema hídric que, en la seva part sud, flueix cap al Parc Natural de l’Albufera.

‘L’Horta de València és un dels paisatges d’horta mediterrània més rellevants d’Europa, un espai de valors productius, ambientals, culturals i visuals provats, malgrat les pressions de la urbanització’, assenyala el ministeri.

The post La FAO declara el regadiu històric de l’horta de València com a patrimoni agrícola mundial appeared first on VilaWeb.

El govern català deroga la limitació per implantar parcs eòlics i fotovoltaics

El govern ha aprovat avui de derogar el decret llei que limitava la implantació de parcs eòlics i fotovoltaics al Principat per continuar avançant en la mitigació del canvi climàtic i en la transició ecològica.

Així ho ha explicat en la conferència de premsa posterior al Consell Executiu la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, acompanyada de la consellera de la Presidència i portaveu del govern, Meritxell Budó.

L’executiu català ha acordat així l’aprovació d’un nou decret llei, que deroga l’anterior i elimina barreres administratives per implantar energies renovables, a més d’establir un nou procediment de tramitació més àgil.

The post El govern català deroga la limitació per implantar parcs eòlics i fotovoltaics appeared first on VilaWeb.

Pàgines