El govern andorrà defensa que el referèndum sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea es faci després del vot al Parlament Europeu, tot i els retrets dels partits de l’oposició. Així ho ha explicat el secretari d’Estat per a les Relacions amb la UE, Landry Riba, durant la compareixença d’aquest dijous a la comissió legislativa de Política Exterior del Consell General.

Els líders parlamentaris de Concòrdia i del partit d’extrema dreta Andorra Endavant, Cerni Escalé i Carine Montaner, han insistit que la consulta s’hauria de fer abans de la votació europea, per evitar l’impacte reputacional d’un eventual rebuig popular al text un cop ja aprovat per les institucions europees.

Riba ha replicat que fer el referèndum després del vot a Estrasburg és més “ordenat i assenyat”, perquè permetrà prendre una decisió amb tota la informació sobre la taula. Ha afegit que, passi el que passi amb la consulta, el tràmit al Parlament Europeu s’ha de fer igualment i que no hi ha cap “mal tràngol” per a la UE en cas d’un ‘no’ andorrà. Segons ell, totes les parts implicades coneixen la posició d’Andorra i entenen el resultat que es pugui donar. Per això, creu que “el risc reputacional no existeix”.

La llibreria la Moixeranga de Paiporta ha reobert les portes. En aquest reportatge de VilaWeb del desembre passat, sobre les llibreries afectades per la gota freda, hi havia un seguit de fotografies que retrataven la devastació. Ahir, en canvi, la Moixeranga lluïa com en els millors temps.

Travessar la porta fins i tot podia fer oblidar que aquest lloc, fa tan pocs mesos, havia estat devastat. Però n’hi havia prou de resseguir el tram de carrer que separa la llibreria de la plaça de Miquel Grau i aquesta plaça del barranc per a comprovar les ferides encara visibles en totes les cases adjacents. Baixos desballestats a tot el carrer de Salvador Giner; primers pisos amb arranjaments més que precaris. I un immens buit, reconvertit en un aparcament al ras: cases que ja no hi són. Ni la botiga que un temps es va dir beYouTiful, ni la casa vella d’un sol pis amb aquelles curioses reixes redones, ni el balcó del número sis on sempre hi havia flors, ni les plantes baixes cantoneres.

Ahir a la llibreria es feia la segona presentació del llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón. Camps volia que, després del gran acte de dimecres, Paiporta, la zona zero de la tragèdia, fos el punt on començàs la ronda de presentacions del volum. Com si fos un conjur..

I allà hi ha la cap de redacció de VilaWeb, acompanyada de Dolores Ruiz, de Toñi Garcia, de Christian Lesaec  i de més víctimes, algunes de les que han perdut els familiars i algunes altres que no han tingut morts, però han vist la mort molt de prop, com va explicar perfectament Empar Martínez, mestra i directora de l’Escola Gavina (que és al poble del costat).

Entre el públic, la presència destacada de Beatriz Garrote, una de les dones que va encapçalar, també contra un altre govern del PP, la lluita per a esclarir la responsabilitat de l’accident del metro de València. Interpel·lada per les noves víctimes, parlarà amb una seguretat i una dignitat esborronadores. Per a reclamar, entre més coses, que s’acabe el mal que fa el govern valencià a les víctimes.

La presentació deriva ràpidament en una conversa llarga, en què tothom escolta l’altre amb molta atenció. En la primera fila, assegudes, representants de Compromís, en què es destaca la diputada al congrés espanyol Agueda Micó, que aporta un relat ben cru de la visió que tenen a Madrid dels fets i que en molts moments ha d’aguantar visiblement la indignació, les emocions.

Dolores Ruiz explicant a Àgueda Micó com es va encarar amb Mazón el dia del funeral oficial.

Després d’una hora ben llarga de debat, els assistents donen l’acte per clos i comença el ritual de les signatures i les converses en rogle dins la llibreria o fora, en una plaça encara massa calorosa malgrat l’hora avançada. I les llibreteries han tornat a la seua normalitat: vendre llibres. A fora els senyals de la tragèdia continuen essent visibles. No pas menys de 45 dels 228 morts de Mazón eren de Paiporta, passejaven per aquests carrers, s’autraven a la porta de la llibreria o hi entraven a comprar un llibre. La seua absència no es podrà superar mai.

Toñi Garcia

El concert solidari amb la Societat Coral el Micalet i els damnificats per la gota freda ha acabat tots els artistes cantant la Malaguenya de Barxeta i amb crits contra el president Carlos Mazón. Al Teatre Auditori Municipal d’Aldaia, Pep Gimeno, Botifarra, dempeus al centre de l’escenari, ha entonat la cançó acompanyat de tots els músics i cantants. Ha estat un final colpidor d’un recital vibrant, en què també s’ha alçat la Muixeranga, interpretada per Carraixet, i s’ha fet sentir un crit compartit de denúncia: “Mazón dimissió!”

Amb aquest clam final, s’ha clos un concert marcat pel doble esperit de solidaritat: amb la Societat Coral el Micalet, que travessa un moment delicat, i amb les escoles de música i entitats culturals de l’Horta Sud colpejades per la gota freda.

La música ha estat l’eix conductor d’una vetlada de resistència i memòria. Des dels versos de Feliu Ventura i Pau Alabajos fins a la contundència festiva de Miquel Gil i la Maria.

La caiguda en barrina del PSOE ha deixat això que solem anomenar l’esquerra plurinacional en una situació que sembla que no saben ni com gestionar. Com que aquests darrers set anys han renunciat al seu horitzó polític per poder participar en el poder espanyol, ara que aquest poder es fa fonedís es troben alarmats i sense projecte propi.

La pregunta és evident: què és ERC, avui, sense la possibilitat de condicionar un govern espanyol i fer titulars exagerats, de tant en tant, a compte d’allò que aconseguiran? O què és Bildu sense la sensació de ser imprescindible a Madrid, sense l’homologació que li dóna el PSOE? I què és Compromís? I, no cal ni dir-ho, què caram és Sumar –què són els Comuns, en definitiva–, ara que descobreixen que han governat dins la cova d’Alí Babà?

La resposta és incòmoda. En tots els casos.

Durant l’era Pedro Sánchez, tots aquests partits han construït la seua estratègia política entorn d’una idea: que podien viure a força de ser el soci menor però imprescindible del PSOE. I que així, des dels seus territoris, podien condicionar la política espanyola i portar-la cap a objectius més progressistes –socialment o nacionalment. Aquesta era una il·lusió reconfortant i molt pràctica a curt termini. Però al final era això i prou: una il·lusió.

I la descomposició accelerada de Sumar ho il·lustra perfectament. Aquesta plataforma que havia de ser l’alternativa domesticada de Podem –fabricada i teledirigida de la Moncloa estant, no ens n’oblidem– s’ha convertit en l’exemple més clar de què passa quan el teu projecte polític depèn exclusivament de poder participar en el govern espanyol de bracet del PSOE. Que quan aquest govern comença a fer aigües, la coalició s’esberla. És la lògica del parasitisme polític.

ERC ho exemplifica perfectament, també. Durant dècades, Esquerra va saber construir un discurs independentista sòlid i va arribar a ser l’alternativa dels socialistes i tot. No fa pas tant, els republicans van presentar unes eleccions com el procés definitiu de substitució del PSC per ells. Però aquests darrers anys han canviat la posició d’una manera tan brusca per la possibilitat de ser determinants a Madrid, que ara ja no són determinants ni a Catalunya. Han passat de voler la independència i d’estar en condicions de dirigir la configuració del nou estat a conformar-se a fer frases màgiques per a justificar el suport als socialistes. Com aquesta gloriosa de fa poques hores que diu que el finançament singular pot ser extrapolable a uns altres territoris. Sembla mentida que calga aclarir una cosa tan senzilla: allò que és singular no ho pot tenir ningú més.

Bildu, en fi, ha seguit el mateix camí, potser en el cas més increïble de tots, tenint en compte la història de lluita intensa i repressió que ha viscut. El discurs abertzale s’ha anat difuminant a mesura que es convertien en una peça clau de la governabilitat espanyola i que es tornaven tan i tan moderats que, fins i tot, la gent del PNB podia arribar a votar-los. Un dia Sortu –Sortu és, en teoria, el nucli dur de Bildu– va dir que calia Pedro Sánchez durant molts anys i jo vaig haver d’anar a rentar-me la cara d’estupefacció.

Quant a Compromís, sembla que el valencianisme polític ha estat a punt de ser reduït a una marca territorial del sanchisme. Una mena de franquícia autonòmica amb pedigrí nacional del PSOE. Després del greu error d’entrar dins Sumar, val a dir, però, que aquesta vegada si més no han sabut reaccionar passant al grup mixt abans la caiguda no els arrossegàs a ells també.

Jo crec que el problema de fons és que tots aquests partits han confós la tàctica amb l’estratègia. Han arribat a creure’s que participar en el poder espanyol –participar, d’alguna manera, en el poder a Madrid, ser ben tractats– era un mitjà per a avançar en els seus objectius, però en realitat això s’ha convertit en el seu únic objectiu. Han renunciat a tenir un projecte polític propi, emancipador, en canvi de tenir influència a la capital de l’estat i anar gestionant tot allò que al final de la correguda no han estat sinó engrunes. Perquè les presons del País Basc continuen tenint massa presos d’ETA, Catalunya no té ni tindrà Rodalia ni finançament singular ni el sursum corda. I al País Valencià no és que se li escape el finançament singular, és que ni tan sols poden portar Pedro Sánchez a explicar-se en la comissió sobre la gota freda.

De manera que ara que Pedro Sánchez ja no els necessita –perquè allò que necessita no li ho poden donar, ells– ERC, Bildu, Compromís i la resta (amb l’excepció espectacular del BNG) descobreixen que s’han quedat, com qui diu, sense res. Sense projecte que siga nítidament seu, sense horitzó que no depenga d’un personatge que podria acabar perfectament a la presó, sense raó de ser més enllà de la nostàlgia per un poder que ells es pensaven que era compartit, però que tan sols era subsidiari i al qual ja li canten les absoltes.

Volien formar part del club. Molt bé. Però, ara que se’ls acaba la festa, no saben cap on tirar.

PS. Tot això es podria aplicar a Junts i, fins a un cert punt molt menor, encara al PNB. Però és evident que ni l’entusiasme posat en la causa ni el fervor expressat pel projecte del PSOE plurinacional es poden comparar.

“Alguns llibres obren una esquerda: no ens permeten l’oblit”, escriu l’autora argentina María Teresa Andruetto al recull d’assaigs La lectura, otra revolución (Las Afueras, 2025). Andruetto va ser la primera escriptora argentina a rebre el premi Andersen (el Nobel de la literatura infantil, en diuen, per ubicar els llecs o els que la menystenen incansablement) i ha fet de les seves preocupacions els seus temes d’estudi, cosa que pot semblar irrellevant però no ho és gens, i llegint-la t’adones que quan no hi ha aquest vincle entre el que t’amoïna i el que fas tot es desdibuixa o fa menys llum. 

Andruetto escriu amoïnada, però això no li treu ni un gram de lucidesa, ni un gram d’esperança i ni un gram de força. I escriu des d’ella mateixa i la seva experiència sense por de fer servir la primera persona però també sense abusar-ne. Fa anys que escriu sobre dones, infants, adolescents i lectura des d’un jo que quan convé fa memòria o es posa d’exemple o es fa preguntes. Llegir-la no és tan sols un camí d’aprenentatge, també ho és de recerca. 

Els seus assaigs són plens de fils per estirar i pensar o llegir o escriure, ella te’n fa un apunt, un esbós, perquè si t’interessa t’hi quedis i en repassis les línies i n’omplis els buits (no tots, els que puguis). Andruetto fuig de les classificacions de llibres i lectors i parla de trobades entre uns i altres, i es preocupa per la responsabilitat social que tenim o hauríem de tenir de “construir ponts de lectura” –i als que compartim preocupacions amb ella ja ens ve al cap la nostra heroïna de capçalera, Jella Lepman.

“No atresorem el llibre més ben escrit, atresorem aquell que per raons que no sempre entenem ens interroga sobre nosaltres mateixos. La trobada amb aquest llibre no depèn només del que té o és en si mateix, sinó d’una conjunció misteriosa d’aquell objecte, el lector i l’ocasió de la trobada, aquell pont que uneix qui va escriure amb qui llegeix, un pont que aixequen editors i mediadors.” Andruetto dedica bona part dels assaigs del recull a parlar d’aquests ponts entre lectors i llibres, en com es construeixen, la responsabilitat de qui ho fa, perquè tots tenim dret a la literatura, que “no es pot negar a ningú, perquè correspon a necessitats profundes de l’ésser humà”, com diu el sociòleg brasiler Antonio Candido; un llibre és “un camí que ni corromp ni edifica, sinó que humanitza en sentit profund, perquè fa viure” –del llibre El derecho a la lectura (Colòmbia, 2013). 

Tant Andruetto com Candido, com tants altres pensadors de la lectura sud-americans, com la gran Graciela Montes, tenen una manera d’abordar la construcció d’aquests ponts de llibres que des d’aquí –i quan dic “aquí” vull dir els Països Catalans– aniria molt bé que fossin més llegits i estudiats i sobretot imitats. Què tenen de diferent? Que ells realment pensen en tots els lectors, i que si han de posar el focus, el posen en els que tenen més dificultats per accedir a la lectura, i ho fan de veritat, no de cara a la galeria, carregats d’eslògans i cops d’efecte. “Tots vol dir tots” era el lema del XXXIV Congrés Internacional de l’IBBY que se celebrà a la ciutat de Mèxic el setembre del 2014. 

I aquest “tots vol dir tots” té molt a veure amb els llibres esquerda perquè, tot i que dir que un sol llibre et va fer lector és posar-se massa èpic, massa intens, sí que és veritat que en molts casos és un títol el que fa de bastida principal del pont que unirà un lector a la lectura. I aquest llibre bastida, o llibre esquerda, quedarà gravat en la memòria del lector i pot ser que fins i tot no torni a ser llegit mai més per por de veure que tot se sosté sobre un pilar que no ha resistit el pas dels anys o que va ser llegit en el seu moment amb un entusiasme que no tenia correspondència literària. 

Hi ha els que construeixen ponts i els que diuen que en construeixen, trieu, jo ho tinc clar. El repte és “convertir en lectors els que poden comprar llibres i els que no; els que viuen a les grans ciutats i els que viuen en pobles petits o al camp o la muntanya; els que tenen una família darrere i els que estan sols a la vida; els protegits i els abandonats, els descarrilats; els que estan lliures i els empresonats; els obedients i els que viuen barallats amb la llei…”, això va dir Andruetto en l’obertura del XVIII Fòrum Internacional pel Foment del Llibre i la Lectura, a Resistencia (Argentina), el setembre del 2013. 

Fer de pont vol dir fer de camí, vol dir doblegar-se i deixar un espai segur perquè qui vulgui hi pugui passar, demana una actitud menys profètica i més realista, demana una ment més centrada en l’ara i aquí i menys en objectius pensats des de despatxos. “On hi ha un lector, abans n’hi va haver d’altres, de lectors, una família, un mestre, un bibliotecari, una escola, algú que va construir ponts. A la construcció d’aquests ponts i a la qualitat d’aquests ponts han d’anar els nostres esforços.” 

Quan Andruetto parla de la qualitat d’aquests ponts ens porta a pensar en un dels perills actuals, el de la uniformització del discurs, que fa temps que ha arribat també a la literatura infantil, perquè els que ens volen acrítics, i analfabets si pot ser, sí que han entès la importància que té la lectura en la formació de l’individu; “no es tracta només d’una demanda d’uniformitat en les maneres de dir sinó també en les maneres de pensar”.

Perquè ens arribi un llibre que pot ser esquerda cal que abans hi hagi un pont, “per això l’escola necessita garantir la presència de determinats llibres i ajudar a llegir-los en context, reconèixer-los lligats a una tradició, immersos en un sistema literari, en el marc d’una cultura i una llengua”, i això no ho pot fer algú que no hagi trepitjat unes quantes aules i conegut les diferents realitats socioeconòmiques que hi conviuen. Els ponts són per unir llocs que si no seguirien incomunicats, un cop construïts, no calen adorns, sinó anar-ne a construir de nous perquè tots vol dir tots i aquest lema encara és vigent, ho és més que mai.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

No és clar fins a quin punt el programa nuclear iranià ha estat destruït –o, si més no, neutralitzat– de resultes de l’atac conjunt d’Israel i els Estats Units a final de juny. Sí que és clar, però, que la suposada “destrucció total” del programa nuclear que anuncià el president dels Estats Units, Donald Trump, no s’ajusta a la realitat. Un informe preliminar de la intel·ligència nord-americana arribà a la conclusió que els atacs aeris contra tres emplaçaments nuclears clau iranians havien endarrerit uns quants mesos el programa nuclear iranià, però que no l’havien destruït del tot. Diumenge passat, The Washington Post publicà un seguit de converses telefòniques confidencials entre alts funcionaris iranians en què els interlocutors creien que els atacs havien estat menys devastadors que no pas havia temut l’Iran en un primer moment.

Rafael Mariano Grossi, director de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA), l’organisme de control nuclear de l’ONU, explicà el cap de setmana passat que l’Iran, probablement, continuava tenint la capacitat de reprendre les activitats d’enriquiment d’urani a curt termini. Va qüestionar les proclames de Trump sobre la destrucció del programa nuclear del país i va remarcar la necessitat de més diplomàcia. “Francament, no es pot dir que tot hagi desaparegut i que no en quedi res”, explicà.

Aquests darrers dies, la qüestió de què ha aconseguit la intervenció militar dels Estats Units a l’Iran –i què no– ha esdevingut objecte d’intens debat polític a Washington. En una conferència de premsa la setmana passada, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, criticà els mitjans de comunicació pel seu suposat biaix a l’hora d’informar sobre les conseqüències de l’atac. Trump, per la seva banda, ha insinuat que el seu govern estudiaria la possibilitat de processar judicialment els periodistes que publiquessin informació d’intel·ligència confidencial del govern, i també els responsables de filtrar-los-la. La setmana passada, un advocat de Trump envià sengles cartes a The New York Times i la CNN en què amenaçà de posar-los una demanda per haver publicat intel·ligència confidencial sobre l’atac. Poc després, Trump insinuà que estaria “completament disposat” a tornar a bombardar l’Iran si Washington determinés que el país era a punt de poder produir una arma nuclear pròpia.

Després dels atacs dels Estats Units i Israel, els dirigents iranians prometeren resistència. L’aiatol·là Ali Khamenei, líder suprem de l’Iran, assegurà que el seu país havia aconseguit “clavar una bufetada als Estats Units” amb el llançament d’una pluja de míssils contra les forces nord-americanes estacionades a Catar. L’atac, en gran manera simbòlic, no causà danys.

El fràgil alto-el-foc entre Israel i l’Iran s’ha mantingut fins ara, però els riscs continuen essent elevats. Els rumors sobre la possibilitat que l’Iran es retiri del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) abunden. La retirada de l’Iran del tractat –del qual Israel, potència nuclear de facto, no és signatari– faria créixer les tensions geopolítiques i aplanaria el camí perquè Teheran, si així ho decideix el règim, desenvolupés una bomba pròpia a l’esquena de la comunitat internacional. La intel·ligència nord-americana no ha pogut demostrar de manera conclusiva que l’Iran hagi retirat una partida important d’urani enriquit al 60%, clau per a produir prou material fissible per a desenvolupar, tard o d’hora, una arma pròpia.

Els analistes suggereixen que a l’Iran no li caldria gran cosa per a passar de l’enriquiment d’urani nu i cru a la fabricació d’armes nuclears. “Un sol clúster de 174 centrifugadores IR-6 podria produir l’urani enriquit al 90% que cal per a fabricar una bomba a partir de l’urani enriquit al 60% de què disposa l’Iran, la ubicació del qual es desconeix, en un termini entre deu i vint dies”, escrigué fa poc James Acton, codirector del Programa de Política Nuclear del Carnegie Endowment for International Peace, amb seu a Washington. “L’Iran no necessita reconstruir els emplaçaments d’enriquiment d’urani a l’estat anterior [a l’atac d’Israel i els Estats Units] per poder fabricar una bomba”, afegí.

Els atacs i les operacions clandestines de l’exèrcit israelià a l’Iran no tan sols han destruït o malmès greument emplaçaments clau del programa nuclear iranià; també han mort bona part dels caps científics i militars del programa, d’alts generals a experts nuclears. No obstant això, Grossi remarca que l’Iran continua tenint “el coneixement i la capacitat industrial” per a prosseguir amb el programa.

La qüestió ara no és tant de capacitat com d’intenció estratègica. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha afirmat durant dècades que l’Iran es trobava a tocar de poder fabricar una arma nuclear pròpia, per bé que Teheran se n’hagi abstingut i hagi continuat complint, en gran manera, els règims d’inspecció de l’ONU. D’ençà de la irrupció de Trump a l’escena política internacional, la dinàmica ha canviat.

En el seu primer mandat, Trump retirà unilateralment els Estats Units amb l’acord nuclear que, durant anys, havia restringit les activitats d’enriquiment d’urani iranianes. “Si el primer govern Trump no s’hagués retirat de l’acord amb l’Iran, avui difícilment hauríem bombardat els emplaçaments nuclears [iranians]”, explicà a The New York Times Robert Einhorn, ex-representant del govern nord-americà i ara investigador principal de la Brookings Institution, un think tank amb seu a Washington.

Tanmateix, res no ha tingut tanta influència en el càlcul estratègic de l’Iran com els darrers vint mesos de conflicte a la regió, en què Teheran ha vist com els seus aliats a Palestina, el Líban i Síria queien en ràpida successió. Israel també ha evidenciat la fragilitat de les defenses iranianes amb una sèrie d’ambiciosos atacs i assassinats en sòl iranià. La humiliació estratègica de Teheran ha convençut més partidaris del règim iranià de la necessitat que el seu país, com més va més acorralat, desenvolupi d’una vegada les capacitats dissuasives que molts fa temps que li reclamen.

“L’Iran es troba a pocs mesos d’aconseguir fabricar una arma nuclear pròpia d’ençà del 2007, aproximadament. És evident que la voluntat política, no pas la capacitat tècnica, és el factor que explica per què fa tant de temps que són tan a prop de poder fabricar una arma, sense haver-la arribat a fabricar mai”, explicà fa poc Jeffrey Lewis, expert en control d’armes, al diari britànic The Independent. “Crec que qualsevol revés tècnic que hagin pogut rebre [a causa de l’atac d’Israel i els Estats Units] quedarà més que compensat per l’augment de la voluntat política dels dirigents iranians entorn la necessitat estratègica de produir una arma nuclear pròpia.”

“Netanyahu clarament volia immiscir els Estats Units en un conflicte a llarg termini amb l’objectiu d’enderrocar el govern iranià, i difícilment haurà quedat satisfet amb el fet que Trump llancés un sol atac contra l’Iran i proclamés un alto-el-foc tot seguit”, observa Matt Duss, vice-president executiu del Centre per a la Política Internacional, amb seu a Washington. “Sigui com sigui, [Netanyahu] ha aconseguit normalitzar la idea que Israel pot atacar unilateralment l’Iran sempre que vulgui.”

En el passat, l’Iran formava part d’un petit grup de règims que havien flirtejat amb la idea de desenvolupar armes nuclears pròpies per a consolidar el poder i aïllar-se de la pressió internacional. Durant la Guerra Freda, tant els Estats Units com la Unió Soviètica van acordar d’establir límits a l’ús i la proliferació d’armes nuclears, i també mesures per a dissuadir altres governs de desenvolupar-ne de pròpies.

Però ara aquesta arquitectura de seguretat es va esfondrant, segons que advertiren Vipin Narang i Pranay Vaddi en un article publicat fa poc a la revista Foreign Affairs. Els acords nuclears vigents entre els Estats Units i Rússia caducaran l’any vinent; la Xina, per la seva banda, ha continuat reforçant el seu programa nuclear, i l’arsenal nuclear de Corea del Nord ha continuat creixent. Tot plegat, escrigueren, ha creat “un huracà nuclear de màxima potència” per a Washington i el món.

Vista la incertesa del panorama actual, fins i tot els aliats dels Estats Units –de Corea del Sud a l’Aràbia Saudita i Alemanya– han començat a reflexionar sobre els avantatges estratègics de disposar d’arsenal nuclear propi. “L’expansió de la llista de potències nuclears, amb independència de si són aliades dels Estats Units o no, obriria una capsa de Pandora que Washington ha lluitat durant dècades per mantenir tancada”, escrigueren Narang i Vaddi.

“Ara molts països arribaran a la conclusió que les armes nuclears són clau per a la sobirania”, declarà a The Wall Street Journal Kurt Volker, ex-ambaixador dels Estats Units davant l’OTAN i enviat especial per a Ucraïna durant el primer govern Trump. “Si no canviem el nostre comportament, i no crec que el canviem, el món en què viurem d’ací a vint anys serà un món amb moltes més potències nuclears”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre les festes majors d’estiu dels Països Catalans. Hi podreu jugar fins el 17 de juliol, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre festes majors)

De l’Aquelarre de Cervera a les Santes de Mataró, passant per la Tomatina i els moros i cristians, l’estiu és ple de festes majors i festes patronals de tota mena de cap a cap del país. N’hi ha de ben antigues, com ara el Misteri d’Elx, i unes altres de més contemporànies, com ara el Much de Sineu, però totes tenen en comú les ganes de passar-ho bé i deixar una empremta tradicional al poble on se celebren. Creieu que us les sabeu totes? Animeu-vos a fer el Què Sé Jo d’aquesta quinzena i descobriu-ho!

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El PP fa pinya per no esguerrar un moment aparentment dolç. Amb un PSOE en plena crisi pel cas Cerdán, amb les conseqüències sobre el partit i sobre el govern de Pedro Sánchez encara sense delimitar, el PP provarà de propulsar Alberto Núñez Feijóo com a candidat i futur president espanyol en el congrés que comença avui a Madrid i que s’allargarà fins diumenge. El PP ratificarà Feijóo a la presidència de l’organització en un congrés que ha esquivat el debat ideològic i les confrontacions entre famílies. L’objectiu del PP és deixar l’estructura preparada, i el terreny de l’opinió pública sembrat, per si cau el govern de Pedro Sánchez i s’anticipen les eleccions. Per a aquesta empresa, el PP vol silenciar les discrepàncies i evitar el soroll. Mentre Sánchez mira de contenir la crisi interna en el comitè federal on han de substituir Santos Cerdán i espolsar-se l’ombra de la corrupció sistèmica, el PP encimbellarà Feijóo.

Fa dies que es va esvair un virtual enfrontament intern del congrés del PP. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va renunciar a presentar esmenes al canvi de model d’eleccions primàries que conté la nova ponència organitzativa que s’aprovarà aquest cap de setmana. Aquest canvi implica que d’ara endavant els militants elegiran els compromissaris que després participaran directament en l’elecció del màxim dirigent del partit, si bé abans hauran hagut de determinar quin candidat voten. Ayuso era partidària que es garantís el vot directe dels militants, però no serà així. La presidenta madrilenya serà l’amfitriona del congrés, però Feijóo se n’ha reservat el protagonisme. El que va davant, va davant: l’interès mutu obliga.

Tampoc no es preveu que s’obri un front important de discussió interna per la demanda del president català del PP, el díscol Alejandro Fernández, perquè la ponència política es manifesti contra els acords amb els partits independentistes. L’esmena que hi va presentar Fernández, i que va ser transaccionada en la ponència final, deia que és inviable d’arribar a “pactes de govern” amb les forces polítiques que incloguin entre els seus objectius subvertir l’ordre constitucional. La hipòtesi que el PP pugui arribar a un acord per a formar govern amb partits independentistes és més que difícil: una altra cosa serien acords eventuals d’investidura o de futura governabilitat. Això són figues d’un altre paner. Finalment, segons que va explicar Fernández mateix, el text defensarà una política de pactes en què “la defensa de l’estat, la nació i l’ordre constitucional siguin objectius irrenunciables”. En la ponència política van esquivar de bon començament potencials temes de debat, com l’eutanàsia, l’avortament o la gestació subrogada.

El PP ha defugit els cordons sanitaris i ha consagrat els pactes amb Vox com una pràctica de normalitat política als territoris. Però aquesta dependència de l’extrema dreta, també al congrés espanyol, és una de les raons que explica que el partit sigui incapaç de fer prosperar una moció de censura ni d’entendre’s realment amb els partits catalans, bascs o gallecs per construir una alternativa realista a Sánchez. El darrer intent, gairebé esperpèntic, de Miguel Tellado, de fer una ronda de contactes amb els socis de Sánchez va acabar amb una nova constatació que ningú no està disposat a acostar-s’hi en aquests moments. La majoria dels socis de la investidura, tret de Podem, esperen que Sánchez es refaci. ERC i Junts hi tenen en joc, per exemple, el compliment de massa acords.

El nom de Tellado és un dels noms claus d’aquest congrés. El qui fins ara era portaveu al parlament espanyol serà el nou secretari general del partit, en què rellevarà Cuca Gamarra, i tindrà, doncs, el màxim poder orgànic. Feijóo ha posat en el càrrec la seva mà dreta i fidel escuder, un home que també va ser una peça essencial de les seves majories a Galícia. N’ha premiat la fidelitat i les maneres de fer. Ester Muñoz serà la veu del partit a la cambra baixa. La seva elecció formalitza un relleu generacional i sembla un nom benvist per les dues grans famílies del PP, tant per als afins a Feijóo com per als arrenglerats amb Ayuso.

Per a l’intent de propulsar Feijóo, el PP també comptarà amb els ex-presidents espanyols José María Aznar i Mariano Rajoy, que intervindran aquesta tarda. Demà a la tarda, Feijóo farà un primer discurs de presentació de candidatura, única, a la presidència del partit, que anirà seguit de la votació i de la proclamació dels resultats, prevista per a les vuit del vespre. L’endemà, diumenge, ell mateix clourà el congrés, després de la intervenció d’Ayuso.

Més enllà de les intencions, l’ara o mai de Feijóo sembla acostar-se. Però també podria ser que Sánchez, supervivent nat, reneixi de les cendres del cas Cerdán i l’horitzó electoral sigui encara lluny. Això s’escapa del marge de maniobra del PP, que tan sols pot recórrer a la crítica discursiva frontal. Perquè, per molt acorralat que es trobi, tan sols Sánchez pot avançar les eleccions. Feijóo, presoner de Vox, continua encallat en una moció de censura impracticable.

Triar tres llocs de Mallorca especials per a ell no ha estat una tasca fàcil. Ho repeteix unes quantes vegades: “Te’n podria dir molts…” Però si Tomeu Penya (Vilafranca de Bonany, 1949) m’ha citat al seu poble, no és cap qüestió d’atzar, ni tampoc de comoditat. És perquè, a Vilafranca, li deu molt. I per això tampoc em cita a qualsevol lloc d’aquesta vila en ple cor de Mallorca, sinó en el lloc que ha estat més especial per a ell: la plaça que l’homenatja.

“Vaig tenir l’honor, fa vint anys, que li posessin el meu nom”, conta, des d’una ombra que trobam a la plaça Tomeu Penya, cantautor. Allà, hi va fer el primer concert, quan encara era un nin, amb un grup que es deia els Mallorquins. Era l’any 1965 i un jove Tomeu Penya cantava –tot i que no era el cantant del grup– i hi tocava la guitarra: “Era ple de gent i jo estava empegueït, perquè fer la primera actuació de grup en el meu poble era un poc dur en aquell temps. No era normal que hi hagués músics, ni grups. Sí que en tenc un petit record, no és que ho torni a viure, però sé que n’estic orgullós.”

Aquell dia, el del concert, la plaça era tancada. S’havia de pagar per entrar. La recorda ben diferent: les palmeres, enterra… però també, malgrat tenir aquest record una mica diluït, esmenta l’emoció que el poble l’escoltàs. “Tota la vida m’han donat suport. L’ajuntament, els ciutadans, amics, veïnats… Això que diuen que ningú és profeta en el seu poble, en el meu cas, no és ver”, subratlla.

La plaça Tomeu Penya (fotografia: Martí Gelabert). La plaça Tomeu Penya (fotografia: Martí Gelabert). La plaça Tomeu Penya (fotografia: Martí Gelabert).

Tenir una plaça amb el nom i cognom d’un dels impulsors de la música en català a les Illes li ha tocat la fibra. Fa vint anys que és així, quan li van fer no un, sinó dos homenatges. “Va venir gent important de Catalunya, grups importants com els Gossos, les autoritats del poble i de Mallorca… i em van donar una gran sorpresa”, recorda. Va ser quan va saber que la plaça de la Constitució seria la plaça Tomeu Penya. “Em vaig emocionar molt, i mira que jo tenc el cor de pedra”, diu. Quinze dies després, més emoció: “Hi havia amics, coneguts de Catalunya. Miquel Calçada, no sé si Buenafuente… Els genolls em tremolaven tot el temps. Ja era ben veterà, havia cantat pels Països Catalans, però no podia evitar aquestes tremolors.”

“No pensava que les meves cançons i la meva manera de fer-les poguessin arribar a qualsevol casa”, conta. I és que Tomeu Penya va començar cantant en mallorquí pels amics del redol. Quan va fer el primer disc, diu, “no va tenir gaire èxit, perquè ningú no xerrava català, només a casa o entre amics al pati”. I les cançons que tocaven amb el grup eren destinades al públic anglosaxó: “He de donar les gràcies a gent fantàstica, que van ser els primers que van creure en jo.” Tant, que el seu nom ja és per a l’eternitat d’aquesta plaça.

Entre enamorament i enamorament, eren els reis de Cala Millor

El segon lloc que més li ve a la memòria a Tomeu Penya és Cala Millor. “Tenc el record d’haver-m’hi fet bon professional”, diu. I és que per Tomeu Penya, escollir un lloc especial va sempre vinculat amb la música, perquè és la seva vida. Com Guillem Timoner amb la bicicleta o Catalina amb Magaluf.

Els hotels a la costa de Cala Millor, avui (fotografia: Martí Gelabert) Un hotel a Cala Millor (fotografia: Martí Gelabert) Turistes a Cala Millor (fotografia: Martí Gelabert)

“Érem els reis de Cala Millor. Tocàvem a set hotels diferents, l’un rere l’altre. I la gent venia d’un hotel a un altre, també”, assegura. Eren els anys setanta i recorda que, en aquells temps, els pagaven una animalada. 

Allà, a banda de tocar pels hotels i acabar-se de professionalitzar, també hi va trobar l’amor. I, per això, en guarda un record especial: “Vaig quedar enamorat unes quantes vegades, d’estrangeres. Allò era viure cada dia. Cada dia lligava amb algú diferent… però amb alguna d’aquestes hi quedava fort.” Va ser gràcies a elles que va eixamplar món i va començar a anar per Dinamarca, Alemanya i Anglaterra, per exemple. “Tot va rodar d’una manera positiva. Si ara em demanassin què faria si tornàs a néixer, faria exactament el mateix. Amb els meus fracassos, que també n’hi ha”, assegura. 

Turistes passegen davant d'un hotel a Cala Millor (fotografia: Martí Gelabert) Embarcacions recreatives a Cala Millor (fotografia: Martí Gelabert). Turistes a Cala Millor (fotografia: Martí Gelabert)

Penya recorda Cala Millor com un poble petit, diferent de com és ara. Llavors, també era turístic, però un turisme que repetia. Cada any hi anaven els mateixos estrangers i ja en coneixien, fins i tot, els fills. “Era un altre món, completament diferent i fantàstic”, opina. 

La inspiració a la Colònia de Sant Jordi

També amb la música, el tercer lloc que escull Tomeu Penya és la Colònia de Sant Jordi. La mar, na Corberana i Cabrera de fons, el far… Tot és un ambient tranquil que va propiciar molta inspiració al cantautor. 

A diferència dels altres dos indrets, aquest és un record més recent. Parlam d’una dècada enrere i allà hi va viure un parell d’anys. En concret, a Cala Galiota. Les seves cançons el delaten: 

“Tots els llampecs del far de Cala Galiota / són batecs del meu cor estimant-te. / Besades que són infinites / alimentant-nos l’un de l’altre, al·lota…”

El far de Cala Galiota (fotografia: Martí Gelabert) El far de Cala Galiota (fotografia: Martí Gelabert) El far de Cala Galiota (fotografia: Martí Gelabert) El far de Cala Galiota (fotografia: Martí Gelabert)

Allà va ser el darrer lloc on va estar ben a gust. Tranquil. Amb els veïns, fora del personatge de Tomeu Penya. Més desconegut, o millor dit, aliè. “Vaig sentir-me molt sensible, vaig conèixer una gent extraordinària”, diu. Cançons com l’esmentada “Al·lota” o “Només una carta” sorgiren d’aquell ambient de calma i la mar.

Cabrera vista des de Cala Galiota (fotografia: Martí Gelabert). Cabrera -al fons- i l'illot de na Corberana (fotografia: Martí Gelabert) Les roques de Cala Galiota (fotografia: Martí Gelabert) Les cases a primera línia de mar, com la que va viure Penya un parell d'anys a la Colònia de Sant Jordi (fotografia: Martí Gelabert)

“Era en una casa en un cap de cantó, la primera devora la mar. Sentia les ones, aquella llum del far que veia ben a prop, pareixia que ho podia tocar. Com na Corberana o Cabrera. Pareixia que ho podia tocar tot amb les mans, que em podia tirar dins l’aigua des d’allà on vivia”, comenta. I diu que tot això és un tresor per a una persona com ell, “amb molta sensibilitat”. 

Si acceptem que el futur immediat passa per la intel·ligència artificial, la robòtica, els vehicles elèctrics i les energies renovables, llavors hem d’entendre que la Xina ja és la primera potència tecnològica mundial. Les xifres són extraordinàries: només el 2024, un constructor naval xinès va construir més vaixells comercials per tonatge que tota la indústria naval dels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial. Encara hi ha gent que es pensa que empreses com Apple tenen les fàbriques en aquell país perquè els salaris són baixos, però això fa molts anys que no és cert. La clau és l’enorme quantitat d’enginyers que produeix el país: el 2020 a la Xina se n’hi van graduar 1,4 milions, mentre que als Estats Units no van arribar a 200.000. De fet, els tres últims presidents de la Xina han estat enginyers: Jiang Zemin era enginyer elèctric, Hu Jintao hidràulic i Xi Jinping és enginyer químic.

Mentre els països que volen desenvolupar-se aposten per l’educació i la tecnologia (també és el cas de l’Índia i Rússia), a Occident hem pres el camí contrari, amb una rebaixa constant de l’exigència i el nivell acadèmic en nom d’unes pedagogies modernes sense cap base científica al darrere. Fa pocs dies vam saber els resultats de les proves de competències bàsiques d’aquest any a Catalunya i han estat catastròfics, com també ho van ser els de les darreres proves PISA. Les xifres no només són dolentes, sinó que mostren una davallada que no sabem on s’aturarà.

L’ensenyament català no té ningú que li marqui el rumb, amb canvis constants de consellers i cap política definida. Els partits, per mandra o incompetència, han cedit el poder a la Fundació Bofill i a empreses privades com Innovamat, que no actuen pel bé comú sinó per interessos particulars. La seva irrupció ha coincidit amb l’ensorrament del nivell dels alumnes, però aquests grups prometen que tot millorarà si tenim prou paciència (i els seguim pagant) i donen la culpa del fracàs a uns mètodes tradicionals que no s’apliquen des del segle passat.

Malgrat que sempre posem el focus mediàtic sobre la secundària, el punt negre del sistema educatiu català és la primària, i, encara que dir-ho sigui incòmode, bona part de la culpa rau en uns mestres mal formats, sense els coneixements necessaris de llengua i matemàtiques. Segurament molts no haurien d’haver entrat mai als estudis d’educació per manca d’un bon nivell previ, però a més es van trobar unes facultats que els van oferir uns plans d’estudi poc rigorosos, una exigència baixa i molta ideologia.

El més perillós és que s’ha estès la idea que la primària és un joc i només cal que els nens es diverteixin i siguin feliços, però és l’etapa més important: s’hauria de centrar totalment en els coneixements més fonamentals (expressió oral i escrita, aritmètica i geometria, coneixement del medi) impartits de manera molt estructurada, i per mestres que, a banda de ser bons pedagogs, dominessin les matèries. Si ens comparem amb Europa, aquesta necessitat és encara més vital, perquè l’indicador més fiable de l’èxit acadèmic és el nivell sòcio-econòmic de la família, i a Catalunya tenim una població molt poc formada. Si mirem els residents al país entre 25 i 49 anys, l’edat que tenen la majoria dels pares, un 28,7% ha completat com a molt la secundària obligatòria (entre els nascuts a l’estranger, la xifra s’enfila al 39,18%). L’escola hauria de compensar-ho, però no hi ha ni voluntat ni recursos.

Per culpa dels dèficits de la primària, avui els alumnes arriben a la secundària obligatòria amb moltes mancances: no saben comprendre textos elementals, fan faltes d’ortografia i no disposen d’una base matemàtica sòlida. Una gran part s’estavella, però com que la consigna és aprovar gairebé tothom per a maquillar les xifres de fracàs escolar, fem passar de curs molts nanos que no han assolit els coneixements necessaris. Mentrestant els bons es desmotiven perquè veuen com els companys que no s’ho mereixen obtenen un títol idèntic. Llavors passem la pilota al batxillerat, que ha de reduir el nivell d’exigència per a tapar els buits que s’arrosseguen.

Arribem a les universitats, que tenen una oferta de places totalment nociva per als interessos del país. Si mirem els matriculats de primer any del curs 2023-2024, només un 5% dels nous estudiants van entrar en una carrera de ciències (en alguns casos amb una competència ferotge), un 18,7% a una enginyeria i un 13,9% va optar per les ciències de la salut (exclosos els estudis de psicologia, que no sé com classificar). Mentrestant, un increïble 42,1% va triar les anomenades ciències socials i jurídiques, i tots sabem que Catalunya no necessita tants graduats en dret, ciències polítiques, periodisme, comunicació o ADE. Molts d’aquests universitaris, que segurament van optar per un batxillerat de ciències socials perquè les matemàtiques se’ls feien massa feixugues a l’ESO, estan condemnats a un futur de precarietat si la família no els pot cedir un habitatge.

Els joves que han patit tot aquest sistema ja fa temps que han entrat al mercat laboral, i la gent de les empreses us podrà explicar històries increïbles de poc nivell i fragilitat emocional, resultat d’haver-los eliminat molts reptes i l’exigència a totes les etapes educatives. Els més brillants acaben marxant a uns altres països a la recerca de sous i condicions laborals millors, mentre que els que s’han quedat pateixen un model socioeconòmic destructiu per a la classe treballadora autòctona.

És el futur que han construït els nostres polítics i les elits econòmiques de Catalunya. Malgrat que proclamin que aposten per la tecnologia o la innovació, el seu projecte és l’augment del turisme massiu, on es poden fer fortunes sense gaire talent ni formació –és molt més fàcil especular amb l’habitatge que muntar empreses. Si passeu per davant d’una escola de primària, o teniu fills o néts d’aquesta edat, heu de tenir clar quin és el futur que espera a la gran majoria dels nostres nens: servir els àpats i netejar els llits dels pròspers enginyers xinesos.

Les reclamacions de les prestacions econòmiques que la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) –abans DGAIA– ha enviat a centenars de joves ex-tutelats han posat al descobert que durant anys hi ha hagut mancances greus en la gestió i el control dels ajuts.

Això ja ho va evidenciar la Sindicatura de Comptes en l’informe que va publicar fa un mes, en què destapà que el Departament de Drets Socials havia pagat, pel cap baix, 167,5 milions d’euros entre el 2016 i el 2024 que no s’havien d’haver pagat, perquè els beneficiaris no complien els criteris exigits. En el cas dels joves ex-tutelats, l’informe de la Sindicatura va calcular que, entre el setembre del 2019 i el desembre del 2022, s’havien fet pagaments indeguts per valor de 4,7 milions d’euros, un 11,8% del total d’ordres de pagament d’aquell període.

Aquest nou episodi, el de les reclamacions econòmiques a joves ex-tutelats, ha tornat a posar en el punt de mira dues entitats del tercer sector: la Fundació Resilis –que forma part de Plataforma Educativa– i la Fundació Mercè Fontanilles. Totes dues, gràcies a una externalització, s’encarreguen d’emetre informes per a adjudicar les prestacions i també les supervisen.

Controlar els joves i les prestacions

La Sindicatura de Comptes atribueix les irregularitats directament a aquestes dues entitats, que, d’ençà de l’any 2022, formen una unió temporal d’empreses (UTE) a la qual es va adjudicar el servei de valoració i seguiment de joves ex-tutelats amb un contracte de 5,58 milions d’euros, prorrogable quatre anys.

Operen mitjançant el Servei de Valoració i Acompanyament al Major d’Edat (SEVAP), l’entitat que gestiona les prestacions dels joves que no viuen en un pis de l’àrea de suport al jove. En cas que visquin en un pis d’autonomia, l’entitat que fa l’acompanyament del jove que rep la prestació és la mateixa que gestiona les prestacions, segons Drets Socials.

Fonts de Resilis expliquen a VilaWeb que el SEVAP s’encarrega d’elaborar informes sobre els joves ex-tutelats a la DGAIA, que serveixen per a justificar les prestacions. “Nosaltres transmetem la informació, emetem els informes, però al final, qui resol i dóna la prestació als joves és l’administració”, diuen. També expliquen: “Quan tenim la informació que el jove l’ha de deixar de cobrar, fem l’informe perquè deixi de rebre la prestació.” Segons que diuen, sempre que hi ha hagut canvis en la situació dels joves ex-tutelats se n’ha informat la DGAIA. Tot i que el SEVAP s’encarrega d’elaborar els informes, la Sindicatura diu que la responsabilitat final del seguiment d’aquests joves és de la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència.

Aquestes dues entitats, en sengles pàgines web, deixen clar quin paper tenen. La Fundació Mercè Fontanilles explica que l’equip educatiu avalua els drets i obligacions dels joves ex-tutelats en relació amb la sol·licitud de possibles prestacions econòmiques. “A continuació, fa un seguiment i avaluació molt propera dels compromisos assumits per aquests joves en relació amb els recursos de suport personal, formatiu i laboral que són tan necessaris per a la seva emancipació”, destaca. I Resilis, en el primer aniversari del SEVAP, deia que els equips “han sabut adaptar-se ràpidament als desafiaments que han anat sorgint per poder donar resposta a les necessitats canviants en els procediments i circuits de tramitació de la prestació”.

Aleshores, què ha fallat? Per què ara la nova DGAIA reclama quantitats desorbitades de diners a joves ex-tutelats, en alguns casos de més de quaranta mil euros? Sobre aquesta qüestió, Resilis diu que no han fet res malament, però que “és evident que hi ha hagut un decalatge i això ha de servir per a millorar l’eficiència”. Segons l’entitat, la naturalesa del problema dels joves ex-tutelats és igual que en les altres prestacions. Diuen que hi ha hagut “un problema de caràcter administratiu” i, en la mateixa línia que la consellera Mònica Martínez Bravo, també ho atribueixen a un sistema informàtic obsolet.

La consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN). Resilis: “No hi tenim cap responsabilitat”

Resilis assenyala que no han comès cap irregularitat. “No hi tenim cap responsabilitat. Fem allò que se’ns ha encomanat. Hi ha un contracte que complim religiosament, fem la feina que ens encomanen. La feina la fem amb professionalitat i seguint les directrius que ens marquen, amb tots els sistemes de seguiment i supervisió”, diuen a VilaWeb. També volen destacar que les irregularitats no solament afecten les prestacions dels joves ex-tutelats, sinó moltes més que gestiona Drets Socials.

Resilis també refusa que s’hagi creat un entramat d’empreses del tercer sector per a enriquir-se: “Els procediments interns i d’auditoria passen uns filtres. Ens sorprèn que parlin d’enriquiment. Som entitats del tercer sector que fem aquesta feina.” Segons l’entitat, el fet que el govern hagi decidit que la direcció de la nova DGAIA deixés de gestionar la contractació i les prestacions farà que tot plegat sigui més eficient. A partir d’ara, aquestes competències seran assumides per unes altres direccions generals dins el Departament de Drets Socials.

Resilis també destaca que no hi ha cap investigació judicial en marxa. Ara, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) sí que ho investiga arran de la denúncia d’un professional que, precisament, havia treballat a Resilis, que va relatar que alguns joves ex-tutelats continuaven cobrant ajudes tot i viure i treballar fora de Catalunya. A mitjan juny, Miguel Ángel Gimeno, no va tancar la porta que els fets investigats tinguessin una implicació penal. “Deixo la porta oberta […]. El camp està adobat per a aquestes coses”, va dir en declaracions a Ràdio 4 i la 2. Va assegurar que si finalment es concloïa que hi havia hagut algun delicte, ho portarien a la fiscalia.

[VÍDEO] Parla per primera vegada el testimoni protegit que va denunciar la corrupció a la DGAIA

Deficiències a l’hora de detectar els incompliments

La Sindicatura de Comptes ha detectat deficiències importants en els mecanismes de control de Resilis i Mercè Fontanilles per a identificar incompliments en la concessió de prestacions. En una mostra de 38 expedients de joves ex-tutelats que van continuar rebent ajudes durant deu mesos o més sense complir els requisits, la sindicatura assenyala que sovint s’hi feien referències vagues a la seva experiència laboral, sense concretar els ingressos percebuts ni verificar si superaven els límits establerts per la normativa.

En alguns casos, tot i que hi constava que els beneficiaris tenien un contracte laboral en vigor, no s’establia cap mesura per a revisar si encara complien les condicions per a percebre la prestació, ni es proposava d’extingir l’ajuda. A més, uns quants expedients no recullen cap indici d’activitat laboral, tot i que la informació obtinguda per la Sindicatura de Comptes mitjançant la Seguretat Social confirma que els joves cotitzaven i superaven el llindar econòmic permès.

Sobre aquest aspecte, la Sindicatura de Comptes assenyala especialment l’empresa Eina Activa Empresa d’Inserció, vinculada a la Fundació Resilis, que tenia contractats set beneficiaris de la prestació econòmica. D’aquests, sis havien superat el llindar d’elegibilitat per les rendes del treball, “però en cap cas no s’observa que s’hagués proposat d’extingir la prestació”, digué l’organisme. En vista d’això, la sindicatura també constatà que no hi havia mecanismes de control eficaços ni accions correctives aplicades en el moment que calia.

La sindicatura assenyalà que els pagaments irregulars eren sostinguts i que la tendència havia crescut del 2019 Al 2022, sense que el Departament de Drets Socials hi apliqués mesures correctives. D’acord amb l’informe, el 2019 els beneficiaris que incomplien els requisits per a la percepció íntegra de la prestació eren el 4,64% dels beneficiaris i el desembre del 2022 n’eren el 15,37%, amb un pic de casos el juliol del 2022 (17,43%).

A aquests casos, s’hi afegeixen aquells en què la suma dels salaris i de la prestació social supera el llindar d’ingressos. Si també els tenim en compte, el setembre del 2019 el 18,10% dels beneficiaris d’aquestes prestacions les cobraven sense tenir-hi dret, i el desembre del 2022 havien crescut fins al 25,87% del total.

Incompliments del pla de treball individual

En els correus enviats als joves ex-tutelats, la nova DGAIA els avisa que ha activat un procediment de “reintegrament d’imports indegudament percebuts” a fi de revisar si han incomplert alguns dels requisits i determinar si van percebre prestacions quan, segons l’administració, no els corresponia. En alguns casos, s’esmenta que s’havia incomplert el pla de treball individual i que havia desaparegut la situació de necessitat, per la qual cosa es pot haver generat un deute amb la hisenda de la Generalitat.

Drets Socials diu que les reclamacions responen a l’obligació legal de revisar possibles cobraments indeguts, perquè, si no es regularitza la situació, tot plegat podria tenir una repercussió econòmica sobre el patrimoni dels funcionaris. I afegeix que, una vegada aportada la documentació pertinent, l’import reclamat pot reduir-se significativament o, fins i tot, esdevenir nul.

Per una altra banda, la Síndica de Greuges, Esther Giménez-Salinas, ha proposat que es condoni el reintegrament en tots aquells casos en què es comprovi que hi ha hagut un mal funcionament de l’administració, com ja es va fer en el cas de la renda garantida. En aquell cas, la institució va emetre una resolució amb deu recomanacions per a abordar aquestes situacions. Després el govern va aprovar un decret que condonava el retorn de milers d’euros a famílies vulnerables.

Joves ex-tutelats demanen que se suspenguin les reclamacions econòmiques de la DGAIA i que en dimiteixin els responsables

La cambra de representants dels Estats Units, amb majoria republicana, ha aprovat definitivament el pla fiscal impulsat per Donald Trump, amb 218 vots a favor i 214 en contra. El president havia pressionat perquè la ratificació es fes coincidir amb el 4 de juliol, Dia de la Independència del país.

El projecte, que havia topat amb obstacles tant al senat com a la cambra baixa, preveu de fer permanents les deduccions fiscals impulsades per Trump durant el seu primer mandat (2017-2021). També inclou retallades pressupostàries importants que afectaran programes socials com el Medicaid, i un augment de la despesa en defensa i seguretat fronterera.

El senat, també controlat pels republicans, hi va donar el vist-i-plau dimarts amb el vot de desempat del vice-president, JD Vance. A la cambra baixa, els republicans tan sols es podien permetre tres dissidents; finalment, n’hi ha hagut dos. El darrer obstacle ha estat un discurs de 8 hores i 45 minuts del líder de la minoria demòcrata, Hakeem Jeffries, que pretenia ajornar la votació.

Aquests darrers dies, tant Trump com el president de la cambra, el conservador Mike Johnson, havien intensificat la pressió sobre els diputats indecisos. “Aquesta podria ser la votació més important que hàgim fet mai. El president espera amb la ploma a la mà. El poble americà espera aquest alleujament. Ja hem sentit prou paraules. És hora d’actuar”, ha dit Johnson abans de la votació.

El president de la Federació Catalana de Futbol (FCF), Joan Soteras, ha comparegut avui davant la jutgessa del jutjat d’instrucció 2 de Sabadell, que l’investiga per la presumpta manipulació de les eleccions a la federació del 2023. Tot i això, s’ha acollit al seu dret de no declarar.

Joan Soteras, el cacic a l’ombra del futbol català

La causa afecta vuit integrants més de la seva junta, que com ell són investigats per un cas de possible administració deslleial i falsedat en document públic. Concretament, s’investiga si es van falsificar les signatures de diversos presidents de clubs durant el procés electoral.

Una seixantena de presidents i representants de clubs catalans han testificat que no reconeixen les seves firmes a les actes de les eleccions. La compareixença de Soteras ja havia estat ajornada el 23 de maig per un problema de salut.

L’incendi de Terrassa que cremava des de dos quarts de quatre de la tarda i que ha obligat a confinar el club esportiu Egara i la urbanització Can Pi ha estat considerat extingit poc abans de les vuit del vespre.

Abans de les sis de la tarda el foc s’havia donat per estabilitzat, però s’ha tornat a activar per l’acció d’una tempesta propera. Ha estat aleshores quan Protecció Civil ha enviat un missatge ESAlert als mòbils de la zona perquè les persones no sortissin del club ni de les cases de la urbanització, ambdós nuclis a prop de l’incendi. Posteriorment, cap a dos quarts de vuit del vespre, l’evolució favorable de les tasques d’extinció han fet recomanable l’aixecament de la mesura. El foc ha afectat sis hectàrees, segons els Agents Rurals.

19.51 h Extingit l'incendi agrícola de Terrassa al Pla de Bonaire (avís 15.30 h). Les dotacions #Bomberscat ens retirem després de fer llaurar el perímetre amb un tractor per evitar reignicions pic.twitter.com/Jc6oupmH3b

— Bombers (@bomberscat) July 3, 2025

Avui, el cos d’emergències ha actuat en cinc incendis més, quatre dels quals ja extingits (Montornès de Segarra, Castellbisbal, Artesa de Lleida i Girona) i un cinquè que ja no presenta flama (Tiurana). A cadascun d’aquests focs, els Bombers hi han enviat el màxim de dotacions disponibles per apagar-los ràpidament i alliberar recursos per al següent incendi.

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha anunciat que avui mateix mantindrà una conversa telefònica amb el president dels Estats Units, Donald Trump. D’ençà que va tornar a la Casa Blanca al gener, Trump ha intentat d’intercedir entre Rússia i Ucraïna per resoldre el conflicte bèl·lic.

Mentre l’exèrcit rus passa a l’ofensiva a Ucraïna, els seus soldats en denuncien les deficiències a les xarxes

Putin ha confirmat la trucada imminent durant una visita a una exposició, segons que ha informat l’agència russa Interfax. També es preveu que Trump parli aquestes hores vinents amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, segons que ha explicat l’agència Bloomberg.

Aquesta nova ronda de contactes coincideix amb l’anunci de l’administració nord-americana de frenar l’enviament d’armes a Ucraïna per revisar les capacitats dels arsenals. Aquest moviment ha generat dubtes a Kíiv, però Moscou l’ha celebrat, tot interpretant-lo com un gest que pot afavorir la pau.

Fins ara, l’impuls diplomàtic de Trump ha permès dues rondes de reunions directes entre Rússia i Ucraïna, però Putin encara es nega a acceptar l’alto-el-foc que li demana el president nord-americà.

Dinou anys després del pitjor accident de metro de la història del país, l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J) ha tornat a alçar la veu. En l’aniversari de la tragèdia, ha publicat un seguit de piulades en què acusa el Partit Popular de repetir, amb la gestió de la gota freda, el mateix patró d’indiferència, manipulació i manca d’assumpció de responsabilitats que ja va aplicar el 2006, quan van morir quaranta-tres persones en el descarrilament d’un tren del metro de València.

Beatriz Garrote: “Em maltractes institucionalment i ara véns i m’abraces?”

“Que trist que 43 vides valguen tan poc per als gestors del PP”, diuen en un dels missatges. I tot seguit: “Que lamentable que 43 morts no hagen servit perquè el PP haja après a gestionar amb honorabilitat les tragèdies.” L’associació denuncia que, 228 morts després de la gota freda de fa 8 mesos, el partit continua comportant-se de la mateixa manera en la comissió parlamentària, en què veta documents i testimonis incòmodes.

Massa paral•lelismes: criticar a les víctimes per demanar responsabilitats, Comissió Parlamentària que no accepta els documents ni testimoniatges aportats per l'oposició, i només tindrà en compte els que aporta el PP, deixant fora tot el que evidencia la seua mala gestió. https://t.co/g3ZNMoycpJ

— ASOC.VICT. METRO 3J (@avm3j) July 3, 2025

Els familiars de les víctimes parlen clar: veuen massa paral·lelismes entre això que passa ara i allò que van viure fa quasi dues dècades. Recorden que la primera comissió d’investigació del parlament valencià sobre l’accident del metro solament va tenir en compte els documents aprovats pel PP i va excloure tot allò que podia posar en evidència la seva gestió. I ara, segons que denuncien, la comissió sobre la gota freda segueix exactament la mateixa pauta. “Comissió parlamentària que només té en compte els documents i testimonis aportats pel PP, la qual cosa porta al resultat que beneficia el PP, sense assumir responsabilitat en la mort de les persones”, diuen.

A més, critiquen que s’hagin tornat a desprestigiar les víctimes i familiars, i a vetar les aportacions de la resta de partits. “Després de la mort de dues-centes vint-i-vuit persones, segueixen el mateix patró de l’accident de metro”, conclouen.

Un clam que continua

Tot i que l’associació es va dissoldre formalment el 2020, després d’haver aconseguit la condemna judicial de quatre directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, els familiars, els supervivents i molts ciutadans continuen recordant cada 3 de juliol aquella tragèdia: “Massa morts, massa mentides”, diuen.

“Ha estat un fenomen, El búnquer, i ho sabem bé perquè la gent ens ho agraeix infinitament.” Amb aquestes paraules, i visiblement emocionats, en Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell han acomiadat el programa que durant cinc temporades ha revolucionat l’humor radiofònic a Catalunya Ràdio.

En l’últim capítol, els tres presentadors, en veu d’en Peyu, han posat punt final a una etapa que ha connectat amb milers d’oients i que ha estat, durant anys, una referència indiscutible de l’entreteniment en català.

3Cat presenta el nou projecte d’en Peyu després del comiat de ‘El búnquer’

"Fins sempre, bunquerins!" @enpeyu, la @neusssi i en Jair [@sempresaludava] acomiaden el #BúnquerCatRàdio: gràcies per cinc anys inoblidables!https://t.co/Xu8mPdBIeV pic.twitter.com/bisbbCdrH4

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) July 3, 2025

Peyu ha agraït a la direcció de Catalunya Ràdio la defensa del programa, que ha estat ben transgressor. “I una especial menció al gran Santi Faro, que sempre ens ha ajudat a fer realitat els nostres projectes”, ha dit. I ha afegit: “Hi tornarem algun dia, en algun lloc, amb camins diversos, intentant fer el que intentem fer sempre, que és entreteniment de qualitat en català. A reveure, bunquerins!”

El darrer convidat

El darrer capítol ha començat carregat d’intriga quan Peyu ha dit que la biografia seria sobre un personatge nascut a Sabadell anomenat Kilian. “Més de nou-centes biografies, cinc temporades i el punt final d’El búnquer, que és una cosa especial, l’hem de posar amb la biografia d’un quillo de Sabadell?”, pregunta tot bromejant Domínguez.

El personatge és Kilian Jornet, i el públic s’ha endut una bona sorpresa quan el programa hi ha connectat en directe i ha explicat una història de quan era petit i va veure per primera vegada un televisor.

Es desferma l'emoció al #BúnquerCatRàdio! Connectem amb Kilian Jornet [@kilianj], tot un regal abans d'acomiadar-nos del programa @enpeyu @sempresaludava @neusssihttps://t.co/Xu8mPdBIeV pic.twitter.com/BMRLOZuRiJ

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) July 3, 2025

Espectacle teatral

El comiat radiofònic no serà l’últim adeu. Els fans del programa tindran una nova oportunitat per a acomiadar-se del trio amb l’espectacle teatral Les biografies que no sentiràs enlloc més, que faran al teatre Tívoli del 10 al 13 de juliol i de l’11 al 14 de setembre.

L’espectacle, basat en deu biografies inèdites, és un recull de la fórmula que ha fet popular El búnquer: humor negre, anecdotari rigorós i personatges històrics presentats sense reverències.

El PSOE es prepara per aprovar canvis en la seva direcció en el comitè federal de demà passat. Segons fonts del partit citades per El País, entre cinc i vuit membres de l’executiva estatal amb càrrecs orgànics a les seves federacions deixaran de formar-ne part. Aparentment, els noms que hauran de sortir de la direcció no tenen relació directa amb el cas judicial que implica l’ex-secretari d’Organització Santos Cerdán, però s’interpreten com un intent d’alleugerir la pressió interna i externa. Formalment, serviran per a complir allò que marquen els estatuts, que limiten al 10% els dirigents amb funcions orgàniques simultànies.

A aquesta reestructuració s’hi afegeixen més canvis, com ara la sortida prevista de Juan Francisco Serrano, número dos de Cerdán a l’àrea d’Organització i diputat per Jaén.

Els ajustaments arriben en plena crisi per la implicació de Cerdán en una suposada trama de comissions il·legals en canvi d’adjudicacions públiques. Cerdán va ingressar dilluns a la presó de Soto del Real per ordre del Tribunal Suprem espanyol, que el considera el presumpte cap de la xarxa.

Per reforçar la imatge del partit abans del comitè federal, el PSOE ha organitzat un acte feminista demà a la seu central de la formació a Madrid. L’acte serà protagonitzat per dirigents i militants dones, i tindrà d’objectiu reivindicar el caràcter feminista del PSOE, compromès pels àudios filtrats entre l’ex-ministre José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García parlant de prostitució. Fa dues setmanes, el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ja va expressar el rebuig “unànime” de l’executiva federal davant els comentaris masclistes recollits en aquells enregistraments. “Ens repugnen”, va afirmar.

Una pregunta inclosa a l’examen de geografia de les proves d’accés a la universitat (PAU) al País Valencià ha encès les crítiques d’alumnes i professors de les comarques més danyades per la gota freda del 29 d’octubre. L’enunciat demanava d’identificar la mena de risc representat en una fotografia de la riuada a Xiva (Foia de Bunyol) i d’explicar-ne les causes i conseqüències a la Mediterrània.

Els alumnes havien de triar entre aquesta pregunta i una altra sobre les rambles mediterrànies. Però el fet que una de les opcions inclogués una de les imatges més icòniques de la catàstrofe ha indignat molts dels 471 estudiants que viuen a les zones danyades –d’un total de 5.608 inscrits a la convocatòria extraordinària d’enguany–, que consideren la tria “poc sensible” amb els qui encara viuen les conseqüències personals i materials del desastre. “La fotografia del document 2 mostra les conseqüències d’un desastre natural a Xiva. Identifica el tipus de risc, descriu els factors que solen originar-lo al món mediterrani i explica’n les conseqüències principals”, deia l’enunciat.

Segons que ha recordat la Conselleria d’Educació valenciana, els exàmens els elaboren experts universitaris i les preguntes es trien a l’atzar. Tot i això, hi ha hagut ressò de les queixes per la manca d’empatia, especialment perquè els fets retratats a l’examen són recents i encara causen malestar entre els estudiants.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha aprovat l’informe previ sobre la proposta del govern per a l’assignació del canal múltiple (MUX) de TDT a Catalunya que fins ara havia estat de 8TV. El govern vol que la meitat de l’espai radioelèctric vagi destinat a l’emissió de TV3 en qualitat d’ultra alta definició (UHD), que el 25% sigui per a l’emissió del canal en català de RTVE i que el 25% restant sigui per a un operador privat. El CAC avala la proposta de TV3 en UHD, però critica tant la proposta del conveni entre el govern i RTVE per al nou canal –que considera poc ambiciós pel que fa a les hores d’emissió en català– com la del canal privat.

El conveni entre la Generalitat i RTVE per emetre un canal íntegrament en català inclou el compromís d’assolir el 100% de programació en català en un termini màxim de dos anys. Tanmateix, el CAC retreu que fins al final del primer any només s’hi garanteixi un 60% d’emissions en català, i que durant gairebé dotze mesos no s’estableixi cap mínim.

A més, l’ens considera que el conveni expressa tan sols una obligació genèrica de promoure la diversitat cultural i lingüística, però no concreta quin tipus de continguts es volen emetre, ni a quin públic van adreçats ni quina serà la inversió per produir-los. El CAC recorda que aquests aspectes són rellevants si es vol enriquir l’oferta de televisió digital a Catalunya i impulsar la indústria audiovisual del país.

Tot i això, valora positivament que s’incrementi l’oferta audiovisual en català. De fet, malgrat que el govern no n’hagi dit res, el CAC proposa de destinar part del múltiplex per garantir la reciprocitat amb À Punt i IB3, “una reivindicació de l’audiència de fa molts anys”. Aquesta opció, diu, milloraria l’oferta per als espectadors catalans, no sols en nombre de canals sinó també pel que fa a la diversitat de continguts en català i a l’enriquiment de l’espai comunicacional compartit als Països Catalans.

TV3 en ultra alta definició i canals privats

Pel que fa a la petició de la CCMA d’emetre en UHD, el CAC ho considera una millora tecnològica. Explica que el Pla tècnic estatal de la TDT permet una planificació més precisa de l’espai radioelèctric i l’ús de la tecnologia DVB-T2. També adverteix que aquest canvi requerirà una adaptació dels receptors i que caldrà un període de transició amb emissions simultànies. El CAC considera que el MUX addicional permetrà fer aquest pas tecnològic, que altrament no seria possible.

D’altra banda, el CAC recorda que es tracta d’un múltiplex dedicat a canals privats, i que cal reservar-ne part perquè sigui així. Tot i això, i vistes les dificultats que han tingut sempre els operadors privats per oferir una programació per a tot el múltiplex –de quatre canals–, es mostra obert que l’adjudicació sigui d’un únic canal, i no tot el múltiplex. En aquest sentit, demana d’estudiar si, en la fase dos del Pla tècnic estatal, es podrien oferir dos canals privats independents en lloc d’un de sol.