Vilaweb.cat

El govern demanarà que les Illes passin en bloc a la fase 3 dilluns vinent

El govern que ha demanat al Ministeri de Sanitat espanyol que les Illes passin dilluns que ve a la fase 3 del desconfinament, una setmana abans que no s’havia previst de bon començament. Segons que han explicat, la petició es basa ‘en la bona evolució de les dades epidemiològiques i assistencials’ i també demana que es permeti la mobilitat entre illes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ahir, Mallorca, Menorca i Eivissa van passar a la fase 2 del desconfinament, una setmana després que Formentera. Aquesta segona fase ja permet més mobilitat, la possibilitat de reunir-se en grups de deu persones, de visitar familiars en residències i l’atenció a l’interior dels establiments d’hostaleria.

Què permet la tercera fase?

A la fase 3 es poden obrir cinemes, teatres, auditoris i centres comercials a la meitat de la capacitat, i les sales de concerts a un terç; anar a la platja; habilitar les zones comunes dels hotels i els restaurants i locals similars per a la meitat de la cabuda; i, finalment, tots els serveis de transport públic recuperen tota l’activitat en condicions normals.

Armengol reclama a Sánchez l’arribada del turisme internacional abans del juliol

The post El govern demanarà que les Illes passin en bloc a la fase 3 dilluns vinent appeared first on VilaWeb.

Dimiteix el número dos de la Guàrdia Civil després de la destitució de Pérez de los Cobos

El director adjunt operatiu de la Guàrdia Civil, el general Laurentino Ceña, ha presentat la dimissió al ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, arran de la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la Guàrdia Civil a Madrid. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Grande-Marlaska va fer plegar ahir el coronel de la comandància de la Guàrdia Civil a Madrid pels informes crítics amb el govern espanyol, dels quals s’ha derivat la investigació judicial per la manifestació del 8-M a la capital espanyola.

Pérez de los Cobos va entrar a la comandància el març del 2018, després d’haver coordinat l’actuació repressiva contra el referèndum de l’1-O. Fou un ascens amb el vist-i-plau del PSOE i de Podem.

Ceña, un home de confiança de Zoido

Laurentino Ceña era un home de màxima confiança de l’ex-ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido, que el va ascendir al càrrec de director adjunt operatiu i, per tant, el va convertir en el número 2 de la Guàrdia Civil. Grande-Marlaska, que va arribar al ministeri després de la moció de censura del 2018, li mantingué la confiança.

D’una altra banda, Ceña va ser una de les cares visibles del govern de Pedro Sánchez durant les primeres setmanes de la pandèmia. Fou el responsable de decisions tan polèmiques com ara requisar material sanitari per a dur-lo a Madrid.

Ceña va desaparèixer de les conferències de premsa de Fernando Simón el 23 de març, quan va agafar la Covid-19.

The post Dimiteix el número dos de la Guàrdia Civil després de la destitució de Pérez de los Cobos appeared first on VilaWeb.

Puigdemont veu imprescindible un relator per a reactivar la taula de negociació amb la Moncloa

El president Carles Puigdemont considera imprescindible que hi hagi un relator o un mediador si es vol reactivar la taula de negociació entre governs per a resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Les reunions s’han aturat a causa de la crisi de la Covid-19, però Puigdemont exigeix garanties de compliment dels acords que hi pugui haver abans de reprendre’n l’activitat. ‘Després de veure Pedro Sánchez firmant un paper amb un acord explícit sobre la reforma laboral [amb Bildu] i unes hores després desdir-se’n, algú creu que no farà el mateix si arribem a un acord en una taula de diàleg? Jo els conec, i conec com actua l’estat espanyol, i sempre ha tingut una actitud d’engany. Algú creu que hem de tornar a seure en una taula de diàleg amb un aixecador de camises professional sense més garanties. Per això demanàvem relator. Una taula de diàleg amb aquesta gent sense garantia que es compleixin els acords té sentit? L’estat espanyol ha de fer una reflexió abans de poder dir que reprendrem les coses tal com les havíem deixat. Perquè entremig han passat moltes coses.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Puigdemont, amb els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, tots tres eurodiputats, han participat en una trobada amb premsa organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’oficina del Parlament Europeu de Barcelona. ‘No parlo en nom dels que participen en la taula de diàleg sinó a partir de l’experiència que vaig tenir en la relació amb l’estat espanyol i les dades del capteniment de Sánchez i del PSOE’, ha afegit Puigdemont. ‘I en aquestes condicions, la figura d’un relator és imprescindible per a arribar a bon port. Per a tenir tertúlies no cal, però per a arribar a bon port en un conflicte com aquest cal un relator i un mediador. Algú pensa que si arrenquem un compromís de Sánchez no sortiran pressions de l’Íbex o d’algun baró que ho faci canviar? Em sembla que és moderat i realista demanar a aquests aixecadors de camisa unes garanties de compliment dels acords. Si hagués de comprar un cotxe de segona mà al senyor Sánchez em sembla que no ho faria.’

The post Puigdemont veu imprescindible un relator per a reactivar la taula de negociació amb la Moncloa appeared first on VilaWeb.

La pandèmia fa caure per primera vegada la nòmina de pensions a l’estat espanyol

L’1 de maig la nòmina de les pensions a l’estat espanyol va ser de 9.852 milions d’euros, un 0,27% menys que el mes anterior, és la primera caiguda de la sèrie històrica, segons que ha informat Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. De fet, el govern espanyol admet que per culpa de la pandèmia, que ha comportat el tancament d’oficines de la seguretat social i una mortalitat major entre la gent d’edat avançada, les altes de pensions al sistema han disminuït un 32,2% respecte l’any passat. Tenint en compte les xifres entre gener i maig, les altes de nous pensionistes cauen un 22,1% i les baixes en el cobrament de la prestació pugen un 17,5% al conjunt de l’estat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A principis de mes, a l’estat espanyol hi havia 6.073.499 jubilats, 21.414 menys que al mes d’abril. De fet, la xifra global de pensionistes del maig és la més baixa des de l’octubre del 2019.

El govern espanyol afirma que la tendència a la baixa del nombre de pensions i pensionistes es deu ‘en part’ el menor nombre d’altes al sistema es deu al tancament d’oficines i al confinament. ‘Però també cal tenir en compte com ha influït la Covid-19 en termes de mortalitat sobre el conjunt de la població i, en major mesura, sobre el col·lectiu de persones de més edat’, afirma el ministeri.

The post La pandèmia fa caure per primera vegada la nòmina de pensions a l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

Forn acusa Marlaska de destituir Pérez de los Cobos ‘només quan s’ha vist atacat’

El conseller Joaquim Forn ha acusat el ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, d’actuar contra Diego Pérez de los Cobos ‘només quan s’ha vist atacat’. D’aquesta manera, Forn ha reaccionat a la destitució del màxim responsable de la Guàrdia Civil a Madrid per pèrdua de confiança fruit d’un informe sobre les manifestacions del 8-M i el coronavirus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En declaracions a RAC-1, Forn ha dit que Marlaska sempre ha beneït l’actuació de la policia espanyola i la Guàrdia Civil durant el referèndum de l’1-O. ‘I no només els ha beneït sinó que a la majoria dels seus col·laboradors i comandaments els ha ascendit o bé condecorat’, ha afegit.

‘Si ara ha actuat contra Pérez de los Cobos ha estat, suposadament, i segons expliquen, quan la Guàrdia Civil que dirigeix ha actuat contra un càrrec socialista‘, ha declarat.

Forn també ha assegurat que De los Cobos va actuar ‘amb premeditació’ durant l’1-O: ‘Va quedar claríssim durant el judici al Suprem que, en cap moment, ni en els dies previs a l’1-O, ni en els brífings entre els cossos policíacs, la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia s’havien de coordinar amb els Mossos d’Esquadra; i que la decisió d’actuar unilateralment i amb violència estava presa des de feia temps.’

En aquest context, ha assenyalat que en el judici contra la cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyola, Pérez de los Cobos ‘es va amagar’ i va eludir totes les seves responsabilitats com a coordinador general.

The post Forn acusa Marlaska de destituir Pérez de los Cobos ‘només quan s’ha vist atacat’ appeared first on VilaWeb.

La Moncloa va demanar controlar 8 departaments i fer més PCR perquè el País Valencià canviés de fase

L’informe del Ministeri de Sanitat espanyol que va impedir el canvi complet a la fase 1 del País Valencià l’11 de maig demanava al Consell un esforç per a fer més proves PCR -entre el 80 i el 100% dels casos sospitosos en un marge màxim de 48 hores- i el seguiment dels seus contactes estrets. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’informe, de sis pàgines amb data del 8 de maig, el ministeri també demanava a la Generalitat un seguiment profund de la situació epidemiològica per poder valorar ‘de manera continuada’ l’impacte de la desescalada en la transmissió del virus. Així mateix, requeria atenció especial als departaments de salut de Castelló, La Plana, València i la seva àrea metropolitana i la conurbació d’Alacant-Elx.

A més a més, el ministeri també demanava fer proves PCR ‘almenys a un percentatge important’ dels casos amb símptomes dels més de 2.000 que la setmana anterior al lliurement de l’informe havien quedat ‘en seguiment sense realització de proves’.

L’informe, que està signat per la directora general de Salut Pública del govern espanyol, Pilar Aparicio, va permetre una desescalada fragmentada i que només deu departaments de salut passessin a la fase 1. Eren aquells que tenien una taxa d’incidència menor als 1,5 casos per cada 10.000 habitants.

En aquest sentit, Aparicio avisava que hi havia departaments amb taxes superiors o que rondaven els 50 casos per cada 100.000 habitants en els catorze dies anteriors, i que fins al 30 d’abril s’havien fet 115.377 PCR al País Valencià, el que suposava una taxa de 23,08 per cada mil habitants.

En un segon informe, elaborat el 15 de maig i que va permetre el canvi de fase de la resta de departaments, el ministeri indicava que la situació epidemiològica havia millorat amb una tendència favorable al control de la transmissió del virus. A més, constatava que el País Valencià compta amb els recursos suficients en atenció primària i salut pública per a detectar i diagnosticar nous casos.

Tanmateix, feia algunes observacions com ara que el departament de La Plana presentava una càrrega hospitalària de Covid-19 per sobre de la resta de centres i que calia reforçar la vigilància i observar l’evolució del departament de La Ribera, arran de l’augment de casos.

Pel que fa a les residències o altres centres sociosanitaris, el ministeri aconsellava centrar l’atenció en els departaments de La Plana, València-La Fe i Alacant-Sant Joan, on el percentatge de centres afectats (15%) era superior a la resta del País Valencià (7,8%).

The post La Moncloa va demanar controlar 8 departaments i fer més PCR perquè el País Valencià canviés de fase appeared first on VilaWeb.

Salut detecta un repunt d’infeccions a la regió sanitària de Lleida després de passar a la fase 1

El departament ha explicat que les dades d’incidència de nous casos han augmentat des que es va fer efectiu el canvi de fase. En concret, l’11 de maig la taxa d’incidència acumulada en 7 dies era de 12,1 per 100.000 habitants; onze dies després és de 42,7. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Volem comprovar si aquesta tendència es manté a l’alça o es pot controlar i s’ha identificat tot’, ha declarat la consellera de Salut, Alba Vergés, que no ha descartat, si es poden identificar totes les cadenes de transmissió, de demanar el canvi de fase de Lleida aquesta setmana mateix.

Vergés ha explicat que els responsables de Salut no estan especialment preocupats perquè el volum de casos detectats no és gaire gran, però ha subratllat que és una tendència que demana prudència i mirar la qüestió amb calma.

Casos lleus i asimptomàtics

El director general de Professionals de la Salut, Marc Ramentol, ha assegurat que el repunt de contagis correspon a casos lleus i asimptomàtics. En declaracions a RAC-1, ha explicat que són cadenes de transmissió actives de fa setmanes, però que amb l’augment de la capacitat de diagnòstic ara s’han pogut detectar. Ramentol ha afegit que si fos una situació greu, s’haurien pres unes altre mesures més enllà de mantenir la fase 1, i ha recordat que qualsevol mesura de desconfinament és susceptible de ser revisada. De moment, Salut no té indicis que hi hagi cap rebrot epidèmic en cap regió sanitària.

The post Salut detecta un repunt d’infeccions a la regió sanitària de Lleida després de passar a la fase 1 appeared first on VilaWeb.

Les portades del dimarts 26 de maig de 2020

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del dimarts 26 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

Ofegats en plàstic

L’origen del problema: la indústria plàstica googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mirem on mirem, hi trobem objectes de plàstic. Envasos, bosses de supermercat, joguines, peces d’automòbil, parts d’aparells electrònics, objectes d’higiene, peces de roba… Fet i fet, les societats actuals ja han estat denominades «civilitzacions de plàstic» com a característica essencial que les defineix. Però, probablement, si tornàrem arrere en el temps i explicàrem al premi Nobel belga Leo Baekeland que el seu invent de la baquelita (el primer plàstic sintètic fabricat en sèrie) en 1907, que tant va revolucionar la indústria química, ha acabat sent un dels problemes de contaminació ambiental més greus que patim, no s’ho creuria.

Durant el segle XX, el descobriment de Baekeland va servir de tret d’eixida per al desenvolupament i síntesi de molts més tipus de materials termoestables, també coneguts com a plàstics. Les característiques que comparteixen entre si aquests polímers orgànics (basats en estructures carbonatades) d’alt pes molecular són flexibilitat, mal·leabilitat, baixa densitat, capacitat aïllant, resistència a la biodegradació, que siguen tan poc reactius i, a més, que tinguen un preu tan baix. La gran majoria s’elaboren a partir de derivats del petroli, tot i que també n’hi ha d’origen vegetal, com alguns derivats del midó o de resines vegetals com el làtex o el cautxú. De llavors ençà, els plàstics s’han diversificat i han substituït en molts usos altres materials com la fusta, el vidre o el metall. Però no va ser fins a la dècada dels anys setanta quan els plàstics van començar a fabricar-se de manera industrial. Fins a hores d’ara, la producció ha augmentat exponencialment, a un ritme del 5 % anual (Andrady i Neal, 2009). Segons Crawford i Quinn (2017), amb aquest creixement, l’any 2050 hi haurà tants plàstics com peixos a la mar.

L’informe Plastics Europe 2018 va establir la producció de plàstics mundial en 350 mi­lions de tones en 2017 i, si la tendència actual continua, ens podem trobar un escenari de producció de 2.000 milions de tones en 2050 (United Nations Environment Programme [UNEP], 2016). El principal productor a escala mundial és la Xina, que fabrica al voltant del 50 % dels plàstics, seguida d’Europa, amb una producció del 18 %. Aquesta enorme producció anual, unida a la poca efectivitat dels mecanismes de gestió i reciclatge actuals i a l’enorme resistència a la degradació d’aquests materials, són les raons per les quals la gran majoria dels plàstics acaben abandonats en el medi ambient. Una vegada conclou la seua vida útil, només el 17 % del plàstic produït arreu del món es recicla, i d’aquesta reutilització només es pot repetir el cicle un màxim de tres vegades (Crawford i Quinn, 2017). La resta de plàstics acaben als abocadors o en la natura, convertits en deixalles que causen greus problemes als ecosistemes on es troben, a tots els nivells.

Els oceans es consideren els grans abocadors de plàstic a escala mundial. En els ecosistemes marins, els plàstics representen la majoria dels residus, entre un 60 % i un 95 % (NOAA, 2014), i d’aquests, el 80 % procedeixen de terra ferma i el 20 %, d’activitats desenvolupades en la mar. Les maneres com els plàstics entren en els oceans són variades i diverses, però principalment és a través del transport dels rius i la introducció des de la línia de costa, especialment en les zones densament poblades o industrialitzades (Rojo-Nieto i Montoto Martínez, 2017). De la mateixa manera, la tipologia i les dimensions dels plàstics condicionen enormement el seu impacte en el medi ambient i en els organismes, així com les eines que la comunitat científica utilitza per a solu­cionar aquesta problemàtica global. Els microplàstics constitueixen un dels principals reptes a què s’enfronten les agendes polítiques mediambientals i conservacionistes i, per aquesta raó, aquest article tractarà de donar una visió integral d’aquesta qüestió a la mar Mediterrània.

Què són els microplàstics?

Els microplàstics es defineixen, generalment, com a fragments de plàstic que fan menys de 5 mm (UNEP, 2016), tot i que els experts encara no han arribat a un consens a l’hora de determinar el rang exacte de mesura. El seu ús s’ha estès a productes molt més quotidians, com ara partícules exfoliants en dentifricis i productes de cosmètica (Dauvergne, 2018). D’altra banda, per a la producció de macroplàstics s’utilitzen unes esferes diminutes de resina anomenades pèl·lets. Aquests es posen en motlles i es fonen, perquè puguen adoptar la forma de l’objecte plàstic en el qual es transformaran. Els pèl·lets són un dels microplàstics més comuns en el medi marí. En la indústria química, altres tipus de microplàstics també s’afegeixen a les pintures, bé com a espessidors, bé com a abrasius, en el procés de granallatge del petroli i el gas.

La seua presència és global i ubiqua en la natura, en general, i en el medi marí en particular. Aquest fet és una conseqüència de l’enorme demanda i producció actual del plàstic, a més de la facilitat de dispersió i transport i la poca reactivitat que presenta. Per tant, s’ha distribuït pertot arreu fins als ecosistemes més remots: des de l’aigua de pluja (Dris, Gasperi, Saad, Mirande i Tassin, 2016), fins a espècies àrtiques (Fang et al., 2018) o els sediments de l’oceà profund (Woodall et al., 2014). La necessitat d’estudiar els microplàstics independentment dels macroplàstics sorgeix dels resultats de nombrosos estudis que demostren que l’absència dels segons en una zona no garanteix que no puga haver-n’hi dels primers (Blašković, Fastelli, Čižmek, Guerranti i Renzi, 2016). A partir dels anys setanta s’inicien les recerques dels microplàstics de manera diferenciada, i comencen a desenvolupar-se metodologies científiques específiques per a cobrir els buits de coneixement en aquest àmbit i definir els seus efectes específics en el medi marí (Van Cauwenberghe, Devriese, Galgani, Robben i Janssen, 2015).

Distribució de microplàstics a la Mediterrània

Els microplàstics han estat acumulant-se als oceans durant almenys quatre dècades (Thompson et al., 2004). La principal entrada de microplàstics a la Mediterrània és el transport a través dels 69 rius que hi desemboquen, dels quals els més importants són el Nil, el Po, l’Ebre i el Roine. Aquests rius transporten microplàstics procedents de les activitats que es realitzen a terra ferma, i la quantitat és major com més gran siga la densitat de població i el nivell de desenvolupament tecnològic dels nuclis urbans associats. A més, la presència o absència de sistemes d’aigües residuals, així com si aquests inclouen mecanismes de retenció de microplàstics, influirà enormement en el volum que acabarà a la mar. Un estudi estimà que durant l’any 2000 es van abocar 3,5 kilotones de microplàstics a la Mediterrània, els valors més elevats en comparació amb altres mars europeus (Siegfried, Koelmans, Besseling i Kroeze, 2017). Aquests màxims són conseqüència no només dels factors associats a les activitats que els produeixen, sinó també de les característiques particulars de la Mediterrània, que és una mar semitancada i, per tant, els processos d’acumulació de microplàstics dins de la seua conca es veuen afavorits per la baixa circulació de les aigües.

Una vegada a la mar, els microplàstics tendeixen a acumular-se a la línia de costa, des d’on es dispersaran a mar obert a través de l’onatge, els corrents marins, el vent i el transport vertical en la columna d’aigua. 

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Balma Albalat Oliver. Tècnica i educadora ambiental. Graduada en Ciències del Mar per la Universitat d’Alacant.

Què és Mètode?

The post Ofegats en plàstic appeared first on VilaWeb.

Assassins innocents: el cas de listèria

Tot i que els microbis són uns organismes molt especials, i per tant interessants per si mateixos, també ho són perquè afecten tots els aspectes de l’existència dels humans i de la resta d’éssers vius amb els seus efectes positius o perjudicials. Malauradament, tenim més presents els seus aspectes negatius. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

S’estima que unes 1.400 espècies (entre bacteris, virus, prions, protists i fongs, més alguns cucs i artròpodes) són patògens humans. En les últimes dècades, la incidència i l’impacte de les epidèmies infeccioses s’han reduït espectacularment. Aquest «miracle» és degut als progressos sense precedents de la medicina en el segle XX, que ens ha proporcionat vacunes, antibiòtics i millores higièniques pel que fa a potabilització de l’aigua, condicions higièniques en els hospitals i mesures en la seguretat alimentària. El 2010 la taxa de mortalitat per les malalties infeccioses es va reduir al 3 %. I com que les taxes de mortalitat per malalties infeccioses s’han reduït, hem «oblidat» els efectes adversos dels microbis sobre la nostra existència.

L’OMS estima que el 30 % de la població dels països industrialitzats pateix anualment malalties transmeses pels aliments, i no s’observa una tendència a la disminució, més aviat al contrari. La causa podria ser la globalització del comerç d’aliments, i la modificació de les formes de vida que implica una tendència a la preparació anticipada dels aliments (ja sigui als restaurants o a casa). A més, s’ha posat de moda el consum d’aliments poc o gens cuinats i cada cop es consumeixen més aliments «exòtics», importats de països no comunitaris, on hom pot haver descuidat la qualitat higienicosanitària en les diferents fases de la preparació i distribució dels aliments. Només cal recordar el brot al juny de l’any 2011 a Alemanya per Escherichia coli O104:H4, que va afectar 3.469 persones, de les quals 852 van desenvolupar la síndrome urèmica hemolítica i 32 van morir. La causa van ser els brots germinats de fenigrec (Trigonella foenum-graecum), una lleguminosa, distribuïts per una empresa de la Baixa Saxònia que havia importat les llavors d’Egipte.

Més recentment tenim el cas del brot epidèmic del juliol-agost de 2019 a Andalusia, originat en una empresa que preparava diferents tipus de carn entatxonada (mechada, en castellà). L’entatxonat és un procediment culinari que consisteix a fer talls i forats a una peça de carn i omplir-los de tallets de cansalada i altres ingredients per fer-la més saborosa. La carn entatxonada fabricada per l’empresa es va distribuir en diferents punts de venta, tant a Andalusia com a la resta de l’Estat espanyol. L’agent infecciós era el bacteri Listeria monocytogenes, i va afectar 212 persones i va causar tres morts. A cinc dones embarassades els va provocar l’avortament, i un nounat va néixer amb listeriosi perquè la mare n’estava infectada. El focus de la contaminació es va trobar en el procediment de preparació del producte: els estris que s’utilitzen per entatxonar la carn, i també un dels carros de refredament, estaven contaminats amb listèria.

Les malalties transmeses mitjançant els aliments i l’aigua es caracteritzen per una morbiditat elevada (nombre d’individus que són afectats), però acostumen a causar baixa mortalitat (individus afectats que moren), si més no als països industrialitzats. En aquests països, només es registren entre l’1 % i el 10 % dels casos de toxiinfeccions alimentàries, ja que la majoria de casos només produeixen molèsties i no requereixen hospitalització. De les infeccions bacterianes, el 90 % dels casos corresponen a Salmonella Campylobacter, i la resta a ShigellaEscherichia coliStaphylococcus aureus Listeria monocytogenes.

Els menjars elaborats a la indústria llests per a consumir són una de les fonts de transmissió alimentària més comuna de microorganismes patògens als humans. El desenvolupament tecnologicoindustrial dels segles XX i XXI ha proporcionat un nou hàbitat a aquests microorganismes, de tal manera que hem facilitat el seu accés o contacte per provocar-nos una «nova» malaltia, com és el cas del bacteri listèria. La indústria alimentària ha de seguir unes estrictes normes higienicosanitàries per a evitar aquesta transmissió i garantir la innocuïtat dels seus productes elaborats.

El recent brot de listèria ha posat d’actualitat una malaltia que habitualment no ocupa grans espais en els mitjans de comunicació, però que actua contínuament i afecta moltes persones, i causa fins i tot la mort en alguns dels casos. Aquests bacteris poden esdevenir, per tant, «assassins innocents». La presència del bacteri en aquests productes està relacionada amb la recontaminació dels aliments abans de l’envasament final o amb la manipulació posterior durant la seva comercialització o a la llar.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Ricard Guerrero. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director acadèmic de la Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea.

Mercè Berlanga. Professora agregada del Departament de Microbiologia i Parasitologia de la Universitat de Barcelona.

Carles Puche. Il·lustrador, Barcelona.

Què és Mètode?

The post Assassins innocents: el cas de listèria appeared first on VilaWeb.

Catalunya i la Covid-19: així és com es van complir els pitjors pronòstics

Ara fa dos mesos, un informe intern del Departament de Salut revelat per VilaWeb feia una previsió d’evolució de la pandèmia de la Covid-19 a Catalunya que esgarrifava. Perquè en aquell moment, el 25 de març, quan hi havia prop de 8.000 positius de coronavirus i 516 morts reportats, impactava molt que hi hagués un pronòstic, en la pitjor de les hipòtesis, de 13.000 morts. Avui, dos mesos després, els morts a Catalunya per la Covid-19 són 11.835, segons dades de Salut. Ja fa dies que la corba de nous casos i de nous morts per l’epidèmia va baixant i el desconfinament, de mica en mica, es va obrint. Si mirem enrere, el pic de la pandèmia al Principat ha estat tan devastador com assenyalava el pitjor pronòstic que es feia al març, i no solament pel que fa al nombre de morts. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan es va elaborar aquell informe, el Departament de Salut reportava encara diàriament el nombre de morts als hospitals. No fou fins el 15 d’abril, tres setmanes més tard, que va canviar el sistema de recompte, basant-se en les dades de les funeràries i incloent-hi els morts a les residències, als domicilis o en centres sanitaris, a més dels hospitals. Però el 25 de març encara no era així, i aleshores aquell informe elaborat pel comitè de seguiment de la crisi del coronavirus pronosticava dues possibles hipòtesis d’evolució de la pandèmia: una primera amb un pic de casos actius del coronavirus a final del mes d’abril situat a 121.000, i amb un total de 13.000 morts. Era la projecció que feia tenint en compte les mesures de confinament d’aquell moment, que feien possible la mobilitat laboral, i amb una previsió d’evolució de l’epidèmia semblant a la que tenia Itàlia.

Segons la segona situació que dibuixava aquell report de Salut, les mesures de confinament activades fins aleshores tindrien un cert efecte i s’arribaria al pic de l’epidèmia una mica abans, el 24 d’abril, amb uns 70.000 casos actius i 7.600 morts. L’informe deixava ben clar que els resultats d’aquest model es trobaven fortament condicionats per l’evolució dels dies posteriors i que, per tant, podien variar molt segons els canvis que hi hagués en els paràmetres analitzats.

I, efectivament, els paràmetres van canviar una setmana més tard, perquè el 30 d’abril es va decretar un confinament total de la població, amb la restricció inclosa de la mobilitat laboral, que es va allargar fins al 13 d’abril, aprofitant que aquells dies era Setmana Santa. Aquest confinament hauria pogut alterar els paràmetres amb què es feia aquella projecció. Però el cas és que el pronòstic d’allò que podria passar i allò que ha acabat passant no ha estat pas gaire allunyat. A part de la proximitat entre la xifra de morts prevista i l’actual (11.835), també n’hi ha entre el nombre de casos que es preveien i els que hi ha hagut. El report preveia uns 40.000 casos a començament d’abril (en aquell moment, n’hi havia 7.800) i aquesta xifra es va acabar assolint el dia 10 d’abril, segons les dades diàries que publica el Departament de Salut.

El pic de casos actius, segons aquell model i en la pitjor hipòtesi que es considerava, era previst el 28 d’abril, amb 121.000. Aquell dia, hi havia a Catalunya 57.320 casos confirmats per prova diagnòstica, però els casos qualificats de sospitosos eren 111.000. Avui, en són prop de 230.000 acumulats. Però aquests són els casos comptats, sigui confirmats amb una prova PCR o bé declarats sospitosos per un metge per la simptomatologia que presenten. Els casos reals actius poden ser molts més. Fa poc, un estudi fet per la UPC i l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, recollia que a Catalunya hi havia, a hores d’ara, uns 34.000 casos actius de Covid-19.

Finalment, aquell report indicava que a mitjan mes de juny s’hauria infectat de Covid-19 entre el 3,1% i el 5,3% de la població total de Catalunya, depenent si es complia la primera hipòtesi (la pitjor) o la segona. A manca d’un estudi en massa amb proves serològiques sobre la població del Principat per a determinar amb exactitud el tant per cent d’immunitat de la Covid-19, l’estudi de seroprevalença fet pel govern espanyol recollia que vora un 6% dels catalans ja havien passat la malaltia, és a dir, uns 450.000. La pitjor part de la pandèmia ha passat, però el pic ha estat tan alt com temien els pitjors pronòstics.

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans

The post Catalunya i la Covid-19: així és com es van complir els pitjors pronòstics appeared first on VilaWeb.

Teresa Crespo: ‘Tenim un panorama devastador’

Òmnium Cultural, Coop 57 i Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) van impulsar el 2016 el projecte ‘Lliures de pobresa, d’exclusió i de desigualtats‘, una iniciativa que es fa especialment necessària ara, quan la crisi econòmica derivada de la pandèmia del coronavirus tot just comença i agreuja les desigualtats cròniques que ja s’arrossegaven de la crisi anterior. ‘Lliures’ és un fons de solidaritat estable que dóna suport directe a projectes ‘innovadors, emancipadors i transformadors’ contra la pobresa i l’exclusió social. Parlem amb Teresa Crespo, que, al costat de David Fernàndez i Jordi Cuixart, va impulsar la iniciativa com a membre de la junta directiva d’ECAS. Explica els detalls i novetats del projecte –obert a totes les entitats– i fa una crida a la solidaritat i a la corresponsabilitat de tota la comunitat, ara que tenim davant un panorama que considera ‘devastador’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En què consisteix ‘Lliures’?
—Va néixer el 2016 per la situació que encara teníem arran de la crisi del 2008. Volíem la col·laboració de la gent per a potenciar projectes diferents dels que finança l’administració. Hi ha projectes que surten de l’acció comunitària, de l’economia social i solidària i de la gent dels barris que poden generar canvis. La idea era potenciar aquests projectes que mai no aconsegueixen finançament. Així hem treballat quatre anys, amb les aportacions mensuals o trimestrals de la gent, i ara ens ha semblat que calia fer un pas més.

En quina situació ens trobem?
—La situació ara és de crisi total. Primer perquè no ens havíem recuperat de la del 2008, i per això diem que plou sobre mullat. Ara ve aquesta crisi de la pandèmia, que és gravíssima perquè afecta tota la població i  perquè és imprevista, la gent no s’ho imaginava… Quan va venir la del 2008 la gent tenia estalvis, però ara ja no en té. Ja se’ls va gastar… Per tant, la situació és de molt més desemparament i molts menys recursos que no pas fa deu anys.

El projecte es divideix en quatre eixos: desocupació i pobresa cronificada, infància en risc i sense accés a educació, llar digna i emergència alimentària i més necessitats bàsiques.
—Sempre hem volgut projectes de llarga durada i transformadors. No volem fer caritat, sinó donar suport a la gent perquè s’apoderi i sigui capaç de modificar la seva vida i el seu entorn. Però en un moment com l’actual hi ha emergències reals, i per això volem prioritzar aquests quatre eixos, que ens han esclatat a la cara. S’ha triplicat la demanda d’alimentació. Exactament igual amb els problemes d’habitatge i per a pagar el lloguer… I l’atur. Molta pobresa ve perquè tantes i tantes  famílies s’han quedat sense feina. I també la pobresa com a tal. Hi ha molts emigrants que treballaven en l’economia submergida. Si s’atura tot, s’aturen també els seus ingressos. No tenen ni una prestació d’atur ni cap mena d’ajuda perquè no els les reconeixen. Hi ha gent que ha quedat en la més absoluta pobresa.

'S'ha triplicat la demanda d'alimentació'

També parleu de la situació dels infants com una d’aquestes emergències.
—S’ha posat de manifest la qüestió de l’escletxa digital. Hi ha molts infants i joves que no han pogut seguir una formació perquè no tenien els recursos mínims, com un ordinador o una connexió a internet. Ja teníem una taxa de pobresa del 28%. Hi havia 400.000 infants vivint en famílies pobres, però ara ja són més de mig milió. S’ha demostrat que un 90% de les persones que neixen en una llar pobra seran pobres en l’edat adulta, i aquesta lògica algun dia s’ha de trencar. La crisi ha posat en evidència coses que les entitats socials ja sabíem: que hi ha unes desigualtats creixents. S’ha mort molta més gent en barris pobres que no en barris rics.

Quins factors hi han influït?
—Primer, que no és igual confinar-te en un habitatge de Nou Barris que en un de Sant Gervasi. A Nou Barris hi ha habitatges on conviuen dues famílies, per exemple. I pel que fa a l’exposició al virus, la gent que treballa en determinades feines s’ha quedat fent teletreball, mentre que la gent que treballa en una altra mena de serveis ha hagut de continuar anant a treballar. I amb metro, no amb cotxe. Els nivells de contacte són molt més alts entre la gent amb menys recursos. I ja abans de la crisi hi havia una diferència de deu anys entre l’esperança de vida en un barri o un altre. La pobresa no és només no tenir diners. És també no poder accedir a una determinada manera de moure’s, a una alimentació equilibrada… La desigualtat existeix i aquestes situacions crítiques ho evidencien. La desocupació s’ha disparat. Després del 2008 vam tenir una taxa d’atur del 20%. L’any passat érem a l’11%, però preveuen que a final d’any tornem al 20%. I tenim gairebé 800.000 treballadors afectats per un ERTO. És un panorama devastador…

'S'ha mort molta més gent en barris pobres que  no en barris rics'

Heu parlat dels migrants i dels infants. Quins altres perfils vulnerables són més afectats per aquesta crisi?
—Les dones. Quan fem estudis sociològics i sobre la pobresa sempre diem que la pobresa té cara de dona. Però hi ha un perfil claríssim: la dona i emigrant. Aquesta població presta molts serveis en l’economia submergida, especialment domèstics o de cures. Es presten sense cap mena de contracte ni legalització, i en el moment que això es talla es queden sense res. Són persones que, en molts casos, no poden treballar de cap més manera perquè no tenen papers. Donem suport a la legalització de la situació dels qui, per l’empadronament o l’arrelament, puguin demostrar que ja fa temps que són aquí. Si treballen, viuen i tenen família aquí, seria lògic regularitzar la seva situació perquè puguin treballar i ser subjectes de drets, perquè ara no ho són. Però ningú no recull el guant d’aquesta demanda.

Destacaríeu cap perfil de risc o fins i tot l’aparició de perfils nous?
—Ha aparegut gent nova als serveis socials i a les entitats, i es calcula que són el 25% aproximadament. Treballadors que vivien al dia i s’han quedat sense ingressos d’avui per demà. S’han quedat sense cobrar perquè no cobren l’ERTO o perquè no tenien contracte estable. Això també va passar el 2008. Tothom té el risc de caure en la pobresa. Hi ha un percentatge amb certa predeterminació per família o context, però gent sense aquest context també pot caure-hi i hi ha caigut. També hi ha la qüestió dels joves, que tenen dificultats per a trobar feina. El mercat laboral els darrers anys ha estat precari del tot. No hem sortit de la crisi, entre més raons, perquè les reformes del PP l’han precaritzada. Avui dia tenim un 15% de treballadors que són pobres, malgrat que treballen. Hi ha molta economia il·legal, empreses que contracten una persona a mitja jornada que acaba treballant la jornada completa en negre.

'Tothom té el risc de caure en la pobresa'

Les entitats demaneu la derogació íntegra de la reforma laboral. Però la setmana passada el PSOE feia marxa enrere després d’haver-la acordada amb Bildu. Què en penseu?
—Sempre hem dit que la reforma laboral no ha ajudat gens a la justícia social i a la redistribució de la riquesa, ben al contrari. Es deia que érem en un moment de crisi i les empreses havien de sortir del pou, però no són les empreses que han de sortir del pou, són les persones. Els errors que vam cometre a partir del 2008 no els hem de tornar a cometre ara. L’economia ha de funcionar, però les mesures s’han de prendre de manera que els drets laborals es compleixin. Hi ha hagut una flexibilitat que ha fet que els treballadors sortissin del mercat laboral dia sí dia no, i tot això porta a una situació gairebé d’esclavatge. Contra la nostra voluntat, hem jugat amb aquestes condicions perquè eren les que hi havia. Crec que una crisi com aquesta ens ha d’ajudar a no cometre els mateixos errors.

Què demanaríeu a l’administració?
—Eliminar la precarietat del mercat laboral. Això vol dir que no tots els contractes siguin temporals, potenciar l’indefinit i les jornades senceres, amb tot legalitzat. Aquests últims anys, el 80% dels contractes nous eren temporals. Cal canviar la reforma laboral perquè va ser nefasta. Potser les empreses no tindran tants beneficis, però la població tindrà més nivell de benestar.

I què en penseu de l’ingrés mínim vital?
—Ens agradaria una renda bàsica universal. Entenem que avui dia és impossible perquè no tenim ni els recursos ni l’estructura. Això no es pot aconseguir d’avui per demà, i la gent necessita menjar d’avui per demà. S’ha de començar amb la garantia d’una renda que hauria de ser el fonament de la futura renda bàsica. Però no s’ha de fer una cosa com la renda garantida de Catalunya, que posa traves perquè la gent no hi tingui dret. Només cobreix el 8% de la població, i això no resol el problema de la pobresa. L’ingrés mínim, tal com el pinten ara, tampoc no el resoldrà. Amb 460 euros no n’hi ha prou, si més no a Barcelona, on ja es paga més pel lloguer. Si hi ha una renda mínima de 400 caldria que, des de les autonomies, es garantís el dret d’habitatge amb un ingrés independent.

'Els errors que vam cometre a partir del 2008 no els hem de tornar a cometre ara'

Què demaneu quant a la regularització dels lloguers?
—Amb la crisi els lloguers no han baixat. El començament dels desnonaments va ser per les hipoteques, però això ha passat a la història. Ara qui és desnonat és perquè no pot pagar el lloguer. A Barcelona s’ha fet algun intent amb les polítiques d’habitatge, però no han acabat de tenir èxit perquè són sotmeses a lleis superiors de l’estat i hi ha coses que no es permeten fer. Cal abordar què es fa amb els pisos buits o com s’evita el procés de gentrificació a Barcelona. Vénen grups voltor i expulsen la gent del barri per a quedar-se tot un immoble i especular-hi. Això s’ha d’evitar amb normatives, però cal un acord estatal. Si reconeixem que el dret d’habitatge és un dret social, no pot ser objecte de mercat. I l’habitatge avui dia ho és.

Les entitats sou optimistes o pessimistes, veient com ha actuat el govern espanyol durant la crisi de la Covid-19?
—Es fan coses i la política actual no és la del govern anterior, però són mesures molt tímides, i durant molts anys s’ha parlat molt del dèficit públic i del fet que no es podia superar. Hi ha un cert temor a saltar la barrera del dèficit, però cal canviar la perspectiva. No podem parlar de despesa, sinó que hem de parlar d’inversió. També hi ha la por de què diran les classes dominants o els empresaris. Ara calen mesures molt més potents i radicals que les que veiem de moment. Cal donar diners, però no solament es tracta d’això, perquè els diners es gasten. Cal invertir en projectes que transformin el nostre model de societat. Això hauríem d’aprendre de la pandèmia: som capaços de canviar la manera de viure, de produir, de relacionar-nos? El 2008 també dèiem que la situació ens ajudaria a canviar, i tot ha estat força semblant.

Felisa Pérez: ‘Hi haurà classe mitjana que entrarà a formar part de la població vulnerable’ 

The post Teresa Crespo: ‘Tenim un panorama devastador’ appeared first on VilaWeb.

Luis Gonzalo Segura: ‘El PSOE fa dècades que fomenta els ultres dins la Guàrdia Civil’

Luis Gonzalo Segura (1977) és ex-tinent de les Forces Armades espanyoles, que el van expulsar el 2015 per haver denunciat públicament la corrupció, els abusos, els assetjaments i els privilegis dins l’exèrcit. És autor dels llibres El Libro Negro del Ejército Español (2017), En la guarida de la bestia (2019) i les novel·les Un paso al frente (2014) i Código rojo (2015). VilaWeb ha contactat telefònicament amb el senyor Segura per comentar les manifestacions ultres d’aquests dies, el cessament de Diego Pérez de los Cobos d’ahir mateix i també per parlar del seu darrer llibre, El ejército de Vox (2020, Akal), que va sortir just abans de la pandèmia i que, amb dades censals a la mà, demostra els vincles de les forces armades espanyoles amb Vox. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Manifestacions de la dreta i la ultradreta. Les heu vistes?
—Hi he passat expressament per veure-les i són quatre exaltats. No són nombroses en absolut, ni tan sols majoritàries. És vergonyós que els mitjans de comunicació hagin donat tanta repercussió a un fenomen que no s’ho mereix. Amb tota seguretat, els grans responsables d’encendre la metxa han estat els mitjans de comunicació, especialment els de Madrid. Els periodistes han convertit un moviment absolutament minoritari, d’un carrer, en una amenaça. I això dóna aire a la ultradreta. I això els interessa. Ho explico a El ejército de Vox. És la utilitat de la ultradreta.

Quina és?
—Té dos sentits: legitima els mitjans de comunicació i els partits polítics que es presenten com a progressistes sense ser-ho. Per exemple, el PSOE, que gràcies a l’existència de l’extrema dreta permet diferenciar-lo del PP. Si no existís l’extrema dreta, PP i PSOE serien molt iguals. I l’altre és que converteix el PSOE en el mal menor. Els qui som considerats anti-Espanya (esquerra espanyola, catalans i bascs independentistes) sempre acceptem el mal menor, és millor el PSOE que els ultra fatxes.

I com es replica, aquesta tàctica?
—Hem de tenir molt clar, des de la posició de l’esquerra, que vivim en un règim autoritari d’aparença democràtica. Ho hem de tenir gravat a sang i foc. Per això no m’ha agradat gens que Unides Podem hagi entrat al govern com ho ha fet. Sembla que ara pot haver-hi un cert viratge, i me n’alegro. Però no pots aplaudir el rei. No pots legitimar el PSOE. El PSOE és un element del règim, del sistema. Per això a mi m’agrada el punt de vista dels catalans i dels bascs. No formo part de tu, i intentaré treure’n tot el rèdit que pugui. Punt.

Aquest joc amb la ultradreta pot arribar a animar grupuscles colpistes?
—No ho veig. El sistema juga amb foc. De 1973 a 1982, quan les coses eren difícils, el sistema va jugar amb la ultradreta. I ara també. I si ara hi hagués un moviment militar, seria un autèntic triomf per al sistema, perquè el sistema resoldria la situació. Faria saltar els quatre militars i seria una mena de 23-F per a Felipe VI. ‘Sóc jo qui ho he arreglat’. Per això també hi juguen, perquè fins i tot cremant-se una miqueta hi surten guanyant.

La gestió de la Covid-19 ajuda Vox?
—Les enquestes que jo he llegit no els donen cap ascens. Sí que donen ascens a la dreta. La dreta viu de la crispació i, per tant, els beneficia. Mireu, jo he criticat la inacció del govern, també. I he criticat durament el discurs militar i els militars a la compareixença de premsa. Què hi feien, desinfectant estacions? Era ridícul! El govern va tardar a reaccionar. Però no pots criticar la passivitat a començament del confinament amb el 8-M i ara sortir al carrer. La dreta viu de la confrontació i no li importa la incoherència. Jo no veig un augment de Vox, però sí de la dreta. PP, Ciutadans, Vox.

Abans de la pandèmia vau treure un llibre en què analitzàveu el vot a Vox dins l’exèrcit.
—En el llibre analitzo unes dues-centes seccions electorals on hi ha casernes militars. I ja us ho podeu imaginar. Dades molt esclaridores: tenim un exèrcit que vota la ultradreta. Ni jo mateix em vaig imaginar que els resultats serien tan contundents. Critico molt durament els mitjans de comunicació, i els partits, sobretot el PSOE, per no haver fet cap mena de reforma dins l’exèrcit. I no l’han feta perquè l’existència d’un exèrcit ultradretà és beneficiós, perquè de tant en tant es pot utilitzar. Fixeu-vos amb Pedro Morenés, o amb Cospedal, i en ple referèndum, els ministres feien servir l’exèrcit. ‘Si no va bé, hi anem.’ I se’ls pot fer servir. I tant que se’ls pot fer servir. Perquè l’exèrcit és d’ultradreta. Una altra cosa seria que fos democràtic. Si ho fos, l’endemà de les declaracions insinuant que s’enviava l’exèrcit a Catalunya, sortiria un general a dir que no, nosaltres no intervindrem a Catalunya.

Quina és la presència de Vox dins l’exèrcit?
—Volia demostrar si hi havia relació entre militars i vot a Vox o no. Les seccions censals són entre 500 i 2.500 electors. Volia veure què passava a les seccions on hi ha casernes militars. I hi passa molt. Sobretot a Catalunya. Les dades són absolutament reveladores. On hi ha una caserna militar el vot a la ultradreta es dispara. Al País Basc igual: l’entorn fora de la caserna no els vota (baixen a zero vots), però on són ells, es veu. I són seccions on no voten pas ells i prou, sinó també civils. A Catalunya, zones on el vot a Vox no arriba al 2% o 3%, veus com es dispara a les unitats electorals on hi ha casernes fins al 14% (caserna del Bruc), el 17% (Sant Climent Sescebes) i el 13% (Talarn).

Dins l’exèrcit, com es viuen aquests dies?
—Fa llàstima veure com els mitjans converteixen cinquanta exaltats en una referència i els donen gran cobertura mediàtica i, en canvi, tens milers d’exaltats dins les forces armades que són perillosíssims i que fan manifestacions gairebé diàries i no tenen repercussió. Ara el caporal Marco Antonio Marcos Soto, que va signar un manifest antifranquista, ha estat expulsat per Margarita Robles i la cúpula militar. Aquest cas no ha tingut gens de recorregut. Hi ha una clara vinculació dels militars amb els moviments ultres. Evident. Però hem d’estar tranquils. No hi haurà cap moviment que no estigui autoritzat. El problema, i això sí que ens ha de preocupar a tots, és que si demà el govern és de Vox o del PP, voldrà dir que tindrem un govern d’ultradreta governant un exèrcit d’ultradreta. Hauríem de treballar per desmantellar tot el moviment ultradretà de l’exèrcit.

Margarita Robles, com la veuen dins l’exèrcit?
—És molt curiós, perquè ha tingut una metamorfosi que no imaginava ningú. Que un ministre del PSOE sigui tan benvist per la dreta i la ultradreta és mal senyal. I dins l’exèrcit, Margarita Robles la veuen amb molt bons ulls. La dreta, en general, la veu amb molt bons ulls. Robles és una persona sense cap mena d’escrúpols, que ha traït els militars de quaranta-cinc anys, i s’ha posicionat dient barbaritats com que la despesa militar és despesa social i que la legió representa el millor de la història d’Espanya. És sorprenent de veure, però els ministres de defensa del PSOE són més extremistes que els del PP. Els del PP, com a mínim, intenten ocultar la fília cap a la ultradreta.

I Grande Marlaska, com el veuen els ultres?
—Marlaska és un amic, un regal, i podria haver estat ministre amb el PP. És una aclucada d’ulls a la Guàrdia Civil i la ultradreta. Parlem d’un jutge condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per no haver investigat casos de tortura. El jutge que va sepultar i posar moltes dificultats per investigar l’accident de l’avió militar del Yak-42. Tornem a ser davant un personatge absolutament miserable, sense escrúpols i capaç de qualsevol cosa per arribar al poder. Si us hi fixeu, als ministeris més sensibles, que són Interior i Defensa, i on hi ha més ultradretans, hi tenim dos ministres, Marlaska i Robles, que es poden comparar sense diferència amb els ministres del PP.

Ara Marlaska ha destituït el cap de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, per falta de lleialtat, se suposa que perquè la Guàrdia Civil investiga Simón i altres per la gestió de la Covid-19.
—Pérez de los Cobos és un personatge infame, relacionat amb un cas de tortures. El cas Kepa Urra. Doncs no tan sols això no el va afectar a la carrera militar, sinó que va arribar a coronel. Gens insòlit. Dels tres condemnats, Sánchez Corbí també va arribar a ser coronel, i director de la Unitat Central Operativa. En segon lloc, ell i el seu germà han estat clau en el que ha passat a Catalunya aquests darrers deu anys. El seu germà Francisco Pérez de los Cobos va acabar retallant l’estatut des del Tribunal Constitucional. I ell, Diego Pérez de los Cobos, va ser el cap de l’operatiu del Primer d’Octubre. Només per aquest episodi tan infame ja l’haurien d’haver cessat. És lamentable que l’hagin cessat per una qüestió més interna. El PSOE fa dècades que fomenta els ultres dins la Guàrdia Civil, o les forces armades, i després passen les coses que passen. És trist que només actuïn quan se’ls giren en contra. Aquest personatge hauria d’haver estat destituït quan el PSOE va arribar al poder, vist què havia passat a Catalunya.

The post Luis Gonzalo Segura: ‘El PSOE fa dècades que fomenta els ultres dins la Guàrdia Civil’ appeared first on VilaWeb.

La nefasta retallada dels diners per a la formació

Els afectats per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) derivats de la crisi del coronavirus a Catalunya eren ahir 718.801. Són treballadors de les 97.531 empreses que han presentat aquests expedients davant el Departament de Treball, segons les últimes dades. La gran pregunta que tots ens fem en aquests moments és quants d’aquests treballadors mantindran d’aquí a pocs mesos el seu lloc de feina i quants l’hauran de deixar, bé pels motius especificats en l’últim decret del 13 de maig, bé perquè l’empresa hagi de tancar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fins ara se n’han fet estimacions molt superficials, però sembla clar que el nombre de nous desocupats no serà precisament baix, i això voldrà dir que una bona colla haurà de reciclar-se, perquè les estructures de l’ocupació postcrisi probablement faran un canvi de certa importància en alguns sectors. Això implica que un bon nombre de persones haurà d’aprendre una nova professió.

A la píndola d’abans-d’ahir explicava la guia que ha fet la Cambra de Comerç per ajudar els estudiants en el moment de decidir els estudis, amb dades interessants sobre les feines més demanades, sous… Entre els destinataris  d’aquest informe hi ha precisament la gent que es pugui quedar sense feina i hagi de tornar a començar. Hi trobarà una referència de l’ofici o matèria que pot estudiar, que més s’adapti a les seves habilitats… i amb demanda al mercat. L’FP sembla una sortida interessant, la reglada per als qui tinguin més temps i l’ocupacional per a la resta.

En el cas de l’ocupacional, els cursos que ofereix avui el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) són 389 i proporcionen coneixements bàsics per a fer feines i oficis amb bona demanda de personal a diversos sectors. Solen ser cursos subvencionats i, per tant, gratuïts. I precisament aquí entrem en el nucli del problema. Una de les primeres mesures de l’estat espanyol per a fer front a la crisi sanitària fou de reduir el pressupost destinat a la formació ocupacional per al 2020. Això es traduirà en una retallada de més de 215 milions d’euros sobre el desplegament de polítiques actives d’ocupació, que equival al 55% del pressupost que el SOC destina a tal finalitat.

De fet, el decret del 31 de març estableix que, amb caràcter excepcional i per a fer front a la crisi originada per la Covid-19, ‘els ingressos derivats de la cotització per formació professional obtinguts el 2020 podran destinar-se al finançament de qualsevol de les prestacions i accions del sistema de protecció per desocupació’. Això vol dir desviar les cotitzacions per formació professional que aporten les empreses i els treballadors al sistema. La mesura ha aixecat una protesta molt forta de la Generalitat, les patronals, els sindicats, els ajuntaments, les cooperatives, les entitats del tercer sector i tota mena d’institucions, perquè deixava enlaire uns diners que es preveuen més necessaris que mai.

De fet, la inversió en formació ocupacional ja era notòriament insuficient abans de la crisi sanitària. I cal tenir present que en temps de crisi, la inversió en formació és imprescindible, car la qualificació dels treballadors serà una eina bàsica per a plantar cara a la crisi que tindrem després de la sanitària. De fet, totes les institucions esmentades creuen que, en lloc de retallar, és el moment d’augmentar la inversió en formació ocupacional i formació, en general.

El desviament d’aquests fons no és una cosa nova. Ho recordava la Cecot el mes passat: ‘No és la primera vegada que el govern de l’estat utilitza els fons de polítiques actives d’ocupació per a finançar subsidis de manera incorrecta. L’any 2018 patronals i sindicats van denunciar un ús indegut dels fons de formació per part del govern, que els darrers anys ha detret 5.000 milions d’euros per cobrir dèficit, i ha destinat els recursos a altres despeses diferents de la finalitat dels fons. Malgrat que la Cecot reconeix que és inqüestionable que la cobertura de les prestacions i subsidis de protecció per desocupació ha de ser una de les màximes prioritats del govern en aquests moments, també considera que aquesta situació no ha d’afectar mesures que amb tota seguretat seran més necessàries que mai per a reactivar la nostra economia. De manera que utilitzar els fons de polítiques actives d’ocupació per a finançar subsidis no sembla raonable.’

La Confederació de Cooperatives de Catalunya recordava especialment els col·lectius més vulnerables. ‘Subratllem que aquesta decisió representa un greuge vers la reactivació de l’ocupació, de les polítiques treballades en el marc del cooperativisme i de l’estratègia del conjunt del cooperativisme per mitigar els efectes que la pandèmia causarà sobre el teixit cooperatiu i l’ocupació cooperativa, especialment la de col·lectius més vulnerables.’ I així podríem esmentar les queixes de diverses associacions, totes amb el denominador comú de l’error que implica aquesta retallada.

En definitiva, és una decisió que fa mal perquè té una repercussió general i toca directament gent en situació de greu precarietat per motius diferents. És cert que el govern espanyol nega que sigui una retallada definitiva i la considera una ‘suspensió temporal’. Però la realitat és que ja han passat dos mesos d’ençà que s’establí l’estat d’alarma, i com més temps passem en la incertesa, pitjor. Cal esperar que el govern de Sánchez es faci enrere i aquests diners, que en realitat són molt pocs, puguin arribar –multiplicats– al seu objectiu, perquè hi haurà molts afectats en situació de primera necessitat.

The post La nefasta retallada dels diners per a la formació appeared first on VilaWeb.

Mori el futbol

Un de molts debats que han aparegut entorn de la Covid-19 és si el món que vindrà després, un cop s’hagi superat la pandèmia, serà gaire diferent del que teníem abans o si tornarem allà on érem i farem com si res. Fins i tot s’ha creat el terme ‘nova normalitat’ per a aquesta etapa que suposadament arribarà algun dia, que és una denominació més pròpia d’un futur distòpic orwellià que no d’una Ítaca desitjable, tot sigui dit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sigui com sigui, la meva proposta o carta als reis de la nova normalitat és que mori el futbol. Tal com sona. Potser alguns trobaran que és una demanda massa radical, que no hi ha una majoria social que la sustenti, que cal eixamplar la base. A més, he sentit que el president veí, reencarnació de l’autoritat única i permanent, ja ha anunciat que turistes i futbol (el panem et circenses dels nostres dies) són a punt de tornar.  D’acord. Com que tampoc no vull que em lapidin i a més tinc un fill que juga en un equip infantil i ho guanya tot, estic disposat a dialogar i fer concessions. Podem mantenir el futbol i que empaiti la pilota qui li plagui, però s’ha acabat l’omnipresència de futbol i futbolistes als mitjans de comunicació.

Aquesta seria la línia vermella: prou pàgines i pàgines per a explicar-nos que s’obre el mercat de fitxatges, que la lesió de no sé qui és menys greu que no ens havien anunciat el dia abans o que no podem anar refiats al partit de diumenge perquè no hi ha cap rival fàcil. Prou entrevistes després d’un partit per a fer-nos saber que ha estat molt disputat, que s’ha fet tant com s’ha pogut o que el futbol és així. Prou. Que el paper és car i els minuts de televisió encara més!

Hi ha ningú que em pugui explicar per què la secció d’esports és intocable, tant si hi ha notícia com si no? ‘I ara passem als esports: el Badajoz ha obert un expedient disciplinari al seu jugador Evaristo.’ Fora, no ens interessa. Tampoc no ens interessa saber què han fet els equips espanyols a les competicions europees, una mica d’autocentrament, si us plau. Fins i tot amb el confinament han estat dies explicant quines competicions se suspenien, una per una, i ara hi tornarem amb la represa. De moment, com que no hi ha res millor, tenim minut i resultat de la Bundesliga alemanya, que ja juguen a porta tancada perquè no s’aturi el negoci, encara que l’espectacle se’n vagi en orris. Wie schön. Si badem, aviat ens començaran a donar els resultats de la segona regional bavaresa. O la ‘nostra’ ens anirà recordant quin dia fa anys la mainada del Reial Madrid, que això sembla un acudit però passa i no m’ho invento.

En situació de vella normalitat, un exèrcit de periodistes anava cada dia al Camp Nou amb l’obligació de sortir-ne amb una notícia pel cap baix. Cada dia, tant si plou com si neva, tant si hi ha partit de competició com si s’entrenen els dobles dels suplents! La resta de periodistes decideixen cada dia on han d’anar: a Palau, als jutjats, al Liceu, a l’aeroport…, però els del Camp Nou són intocables. No anem bé.

A la nova normalitat, parleu-nos de científics i d’artistes, de mestres i d’infermeres, va. Vull equips fent guàrdia a la porta del laboratori d’Oriol Mitjà perquè quan en surti no pugui avançar dues passes sense explicar com evolucionen els bacteris que té congelats. Si ha incorporat nous becaris al seu equip. Si ha pogut adquirir cap microscopi nou de darrera generació. Si pensa publicar cap article a Nature o a Science. Ho volem saber tot de l’Oriol Mitjà. Si té parella, si té fills, si sap cuinar, on passa les vacances. Tot allò que m’obliguen a saber de Ter Stegen sense voler-ho, ho vull saber d’Oriol Mitjà, vinga.

Sóc una mica escèptic respecte de la nova normalitat, no us vull pas enganyar. I tampoc no vull cap mal a Oriol Mitjà, que quedi clar. No sé pas si serem gaire capaços de reinventar-nos, que és aquesta paraula de moda que ens agrada de fer servir quan algú perd la feina o es clava una patacada. Més aviat tinc la sensació que la nova normalitat tindrà aromes de capitalisme salvatge i gust d’autoritarisme pervers. Però m’agradaria que tants dies confinats a casa servissin perquè tots plegats reflexionéssim si el ritme de vida que portàvem abans és el que volem, si les ciutats amb menys cotxes no haurien de ser un objectiu primordial, si no es podria teletreballar de manera regular, si paguem prou a mestres i metges… I també, per què no, si aquesta sobreexposició exagerada i gairebé pornogràfica del futbol i dels futbolistes té cap solta.

The post Mori el futbol appeared first on VilaWeb.

Pérez de los Cobos: l’ou de la serp ja ha esclatat

Eugeni Xammar, una de les grans referències del periodisme català de tots els temps, va titular així, L’ou de la serp, un llibre d’articles escrits a Berlín, quan ell hi feia de corresponsal de la Veu de Catalunya, ara fa cent anys. Xammar hi va viure de primera mà l’ascens del feixisme i ho va relatar amb una gran minuciositat. Molts anys després, a la dècada dels setanta, Ingmar Bergman va fer servir la mateixa imatge i el mateix títol per al seu film de denúncia de l’ascens del nazisme. I l’expressió es va popularitzar arreu del món. La coincidència en el títol no té res d’estrany, perquè tots dos beuen de la mateixa font, de Shakespeare –que ja sabeu que ho va escriure tot, fins al punt que els humans, després d’ell, ens limitem a copiar-lo i refinar-lo. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A La tragèdia de Juli Cèsar, Shakespeare dibuixa amb precisió la política: els interessos i les tècniques de la política. Coses tan actuals com el caràcter fàcilment manipulable de les masses o el cinisme dels polítics hi apareixen dibuixades amb una precisió insuperable. Malgrat el títol, Brutus n’és el gran protagonista, amb la consciència escindida entre l’amistat al Cèsar i la por d’allò que pot passar a la república. Cosa que acaba portant-lo a l’assassinat de l’amic i a establir d’aquesta manera la justificació dels fets:

‘un ou de serp
que, després de covat i a punt d’obrir-se
com tots els ous de serp, fóra un desastre
i, per tant, esclafem-lo dins la closca’.

La imatge, en aquest cas en la traducció de Josep Maria de Sagarra, l’entén tothom: cal esclafar l’ou de la serp quan encara és a la closca, per impedir el mal que inevitablement farà una volta n’haja eixit.

El govern espanyol, i concretament el ministre Grande-Marlaska, va decidir ahir de destituir el cap de la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid, l’infame coronel Diego Pérez dels Cobos. L’hauria pogut destituir fa molt de temps per la seua actuació criminal durant el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, però per això no tan sols no fou destituït sinó que el van premiar amb la comandància de Madrid. L’hauria pogut destituir per les mentides contrastades que va escampar en el judici contra el procés independentista, però tampoc no ho va fer. L’hauria pogut destituir per la relació amb casos de tortura al País Basc, pels quals va ser jutjat el 1997, però he de reconèixer que hauria estat una mica estrany, tenint en compte el passat de connivència amb la tortura de Marlaska mateix. L’hauria pogut apartar, en fi, quan es confirmà plenament que el 23-F de Tejero es va vestir de falangista i es va presentar a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla com a voluntari per a fer allò que calgués.

Les terribles ombres que dibuixa aquesta trajectòria vital no únicament no han preocupat gens el govern espanyol, fins ahir, sinó que ni tan sols han impedit en cap moment l’ascens de Pérez de los Cobos fins al capdamunt de la Guardia Civil. I ara, de sobte, què caram ha passat? Doncs ha passat que sota la seua direcció els seus homes van investigar ni més ni menys que el govern espanyol, i emeteren uns informes que han derivat en una investigació judicial contra la Moncloa per haver autoritzat la manifestació del Vuit de Març.

En qualsevol democràcia occidental destituir un càrrec de la policia perquè fa un informe contrari als interessos del govern és una mala pràctica que diu molt poc del govern que ho fa. Però en aquest cas hi ha un parell d’elements molt reveladors i interessants que ixen a la superfície amb la decisió de Grande-Marlaska i que cal destacar. Un és, novament, aquesta idea tan arrelada en l’imaginari espanyol que la policia és un instrument no al servei dels ciutadans sinó de la classe política. A un home que li han deixat fer totes les aberracions imaginables el destitueixen no per allò que ha fet, sinó per haver-ho fet contra qui ho ha fet.

Però el segon element revelador encara és més interessant. Perquè l’episodi explica tot sol l’abast del conflicte ja evident entre el poder profund de l’estat espanyol i l’actual govern.

La setmana passada vaig escriure un editorial titulat ‘Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira‘, en el qual explicava que el colp d’estat del 20 de setembre del 2017 va aconseguir de frenar momentàniament el procés d’independència de Catalunya però va tenir un efecte, un preu, devastador per a Espanya, que a la llarga serà molt més determinant que el primer. Aquell dia es van destruir les estructures institucionals, es van capgirar les normes de funcionament i les cadenes de comandament i responsabilitat i es va deixar l’estat sencer, no solament el Principat de Catalunya, a mercè de la serp, d’aquella mateixa serp que temien Shakespeare, Xammar i Bergman, que aquell dia va esberlar definitivament l’ou. Tot això que veiem ara, i prepareu-vos per a coses molt més gruixudes que veurem aviat, té a veure amb aquells fets.

 

PS1. Ara no recorde si l’anècdota l’explica Gaziel o si me la van explicar a mi quan treballava en aquell diari però m’ha vingut al cap quan he vist que el govern espanyol pagava ahir amb un publireportatge la portada de gairebé tots els diaris de paper, amb l’honrosa excepció del Punt Avui. El cas és que algú em va explicar que La Vanguardia no va informar a la portada del començament de la Primera Guerra Mundial el 1914, aquesta que podeu veure ací. Van arribar unes esqueles de darrera hora i tota la informació va saltar per deixar pas a la publicitat necrològica. L’anècdota és que quan eixia al debat es posava com a exemple d’allò que el periodisme feia en un temps remot però ja no seria capaç de fer avui. Vendre la portada es considerava no fa pas tant un sacrilegi digne d’èpoques remotes. I som on som…

PS2. No és tan sols la propaganda pagada. Hi ha també la manipulació absoluta de les dades i sobretot l’ocultació de la xifra real de morts. Ahir el govern espanyol va fer un pas més en aquesta direcció anunciant que d’ara endavant donaran solament les dades de les darreres vint-i-quatre hores, de manera que originarà una confusió encara molt més gran amb l’objectiu de fer veure que tenen la situació controlada…

The post Pérez de los Cobos: l’ou de la serp ja ha esclatat appeared first on VilaWeb.

La saviesa de l’abusador

Per una exclusiva del diari Ara hem sabut que un ex-mestre i ex-director de l’Aula de Teatre de Lleida ha estat vint anys abusant sexualment d’alumnes seues adolescents. I que fins i tot un altre professor de la mateixa escola li va copiar les maneres i que també se’n va sortir prou bé mentre hi va treballar. Pot ser un detall més, però: què són dues dècades, per a un depredador sexual? A quaranta anys, són mitja vida, perdó per l’obvietat. Doncs per a poder cometre un delicte durant mitja vida i de manera continuada et cal com a mínim una xarxa de protecció resistent –de titani, diria jo–, feta de molt de col·leguisme i de moltes mirades cap a l’altra banda. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Si un dels secrets de l’èxit de qui abusa és aquesta xarxa sòlida de protecció, no ens poden estranyar els treballs que tenen les criatures per fer-hi un forat. Xiquetes, noies, de quinze a divuit anys, que no tindran mai l’autoritat dels seus superiors: ni dels que si n’aprofiten, ni dels qui els han de donar credibilitat i empara. L’abusador principal de l’Aula de Teatre se’n sap la lliçó i la canta als periodistes: és ‘la paraula d’un contra la d’un altre’. Fins a les primeres denunciants, l’home podia fer piruetes sobre la xarxa protectora: les noies havien necessitat temps per a processar els fets i forces acumulades per a denunciar-los, el cas havia prescrit i es va arxivar. Ara, amb la nova remesa de denunciants, veurem fins a quin punt la xarxa encara aguanta.

‘Era un secret de domini públic’, deia una de les supervivents al diari. ‘Mai vaig tenir cap indici d’abusos sexuals en absolut’, explicava per la seua banda la directora d’aleshores. Entre l’un testimoni i l’altre hi ha molt de camp per córrer i, al mig, com sinó: la famosa ‘equidistància’ que sempre es decanta del cantó del fort. Quan la resta de professors van ser informats dels abusos, ‘n’hi havia que ho sabien i d’altres que no’, en paraules de la mateixa directora. Xarxa, xarxa i més xarxa. A partir de la denúncia, els ais, els uis, l’acomiadament, la redacció d’un protocol de prevenció.

Les dones que vam ser adolescents fa massa temps hem pogut constatar l’evolució en positiu a l’hora d’identificar l’assetjament, l’abús de poder i la violació (valgui la redundància) en aquestes edats. I moltes vegades és com si la presa de consciència de les noves generacions arrossegués la de les anteriors, de manera que les experiències de les unes i les altres es desprenen del factor temps i es barregen totes en un període recent de pocs anys, confluint en la mateixa mena de relats. No surto del cas de Lleida ni en vull sortir: ‘Nosaltres l’admiràvem i ell se n’aprofitava’, deia una de les jóvens entrevistades, com fa quatre dies també ho sentíem d’altres de no tan jóvens sobre Plácido Domingo, abusador confés quan no li va quedar més remei. Generacions diferents, abusos iguals.

Doncs això: mentre la percepció de les supervivents va evolucionant, el patró de l’abusador es repeteix a través dels anys. No és poc rellevant que les dissortades alumnes de l’Aula es trobessin, a més a més, amb algun company de la mateixa edat que ‘imitava el mestre’, fins i tot davant del mestre, i amb la connivència del mestre. Se n’aprèn, de ser un abusador? S’hi neix, o se’n fa? Els experts ho deuen saber i segur que n’hi ha molta literatura, però una cosa es fa palesa a cop d’ull: que l’individu que depreda obertament –no sé si a diferència del que se n’amaga– envia un missatge poderosíssim a tots els interessats: si jo puc, campió, tu també pots.

Si en poguéssim fer un gràfic, tindríem que l’abús de poder amb finalitats sexuals és una constant en el temps, i que la percepció que en tenen les supervivents avança. Però, paral·lelament, també tenim que l’abusador madur va fent anys, i perfecciona la tècnica, i la capacitat de confondre i manipular, mentre que les seues joves víctimes sempre són al mateix estadi iniciàtic, bàsicament perquè les va renovant. El mestre creix, i les alumnes sempre són aprenents. Per aquest motiu, centrar la prevenció en les abusades potencials –una altra constant– és fer-los recaure tota la responsabilitat de saber, i d’un saber que correspon a l’abusador. Una pressió afegida i injustament mal dirigida, perquè l’abús els és simultani a l’aprenentatge, al descobriment de les possibilitats del sexe compartit, del cos, de l’amor quan és el cas, de la vida. D’aquí ve la culpa de per què no vaig saber –veure-ho, respondre-hi, tornar-m’hi–, d’aquí ve la vergonya de passar per ignorant.

Per tot això, cal insistir una vegada més que l’advertiment i la prevenció s’haurien d’adreçar massivament a la població de potencials abusadors. I no només: també a la dels còmplices per acció o per omissió que conformen la seua confortable xarxa de seguretat. Perquè, arribat el moment, ni els uns ni els altres no puguin recórrer al repertori del ‘jo no sabia’ –què feia, que li feia mal, que ella no volia, que se sentia confosa o sobrepassada. Del cas de Lleida, serà interessant seguir el recorregut de les excuses dels acusats, hòmens fets i drets que es venien a les alumnes com els grans experimentats, els savis, els mestres de la vida, i que per salvar el cul intentaran fer-se passar per ignorants.

The post La saviesa de l’abusador appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Simón s’inventa una altra manera d’amagar els morts

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El director del centre espanyol de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, ha comparegut avui per a anunciar un nou canvi de criteri en el recompte de casos i morts per Covid-19 que amaga el volum de les xifres reals. Fins ara, els casos que es notificaven cada dia incloïen els que havien arribat amb retard. A partir d’ara, ja no: l’actualització se centrarà en els casos de les darreres vint-i-quatre hores que se sàpiguen fins al moment de la compareixença. Això fa que les xifres semblin més baixes que no són, perquè molts dels casos es notifiquen a Sanitat dies més tard. D’una altra banda, el Ministeri de Sanitat espanyol ha decidit d’eliminar del còmput global de morts tots els qui tenien simptomatologia de coronavirus o fins i tot diagnòstic d’un metge, però no pas prova PCR. De manera que n’han restats gairebé dos mil.

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya demanarà al Ministeri de Sanitat espanyol que li doni permís per unificar les regions sanitàries de Barcelona, l’àrea metropolitana nord i la sud a partir de dilluns vinent. Avui el Procicat ha aprovat la proposta. Molts treballadors reclamaven la mesura. També ha demanat que, a partir de dilluns, les regions sanitàries de Girona i Catalunya Central i les àrees del Penedès i el Garraf passin a la fase 2. La regió de Lleida, que fins ara havia passat de fase en bloc amb totes les esmentades, s’haurà d’esperar perquè, segons Salut, s’hi han detectat cadenes de transmissió de la malaltia. Totes dues propostes les haurà d’avalar ara l’executiu espanyol.

Avui, que Barcelona i les regions sanitàries de la seva àrea metropolitana han passat justament a fase 1, el govern de la Generalitat ha començat a desmuntar dos dels pavellons hospitalaris provisionals que es van habilitar a Barcelona durant l’etapa més crítica de l’emergència sanitària. Però els dos primers a tancar seran els de Vic, mentre que els de Girona, Lleida i Manresa previsiblement tancaran al juny. En la majoria dels casos en només quaranta-vuit hores es podrien tornar a preparar per fer-ne ús sanitari. La directora de Salut Pública de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), María Neira, ha declarat que cada vegada es descarta més que hi hagi cap altra onada important de contagis de la Covid-19. En declaracions a RAC-1, Neira ha dit que els models fan diverses prediccions, però que el fet important és que els estats estan molt més ben preparats de tots els punts de vista, i que això reduiria l’impacte d’un rebrot.

Finalment, la Conselleria de Sanitat del País Valencià ha contractat 1.210 professionals per a reforçar el seguiment dels casos de Covid-19 a l’atenció primària. Concretament, són 600 infermers, 334 auxiliars administratius, 185 zeladors i 91 tècnics en cures auxiliars d’infermeria.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 5.563.260 casos confirmats i 346.680 morts. Del total de casos, 2.334.790 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.700.541 casos i 99.684 morts.
—El Brasil, amb 367.906 casos i 22.965 morts.
—Rússia, amb 353.427 casos i 3.633 morts.
—L’estat espanyol, amb 282.852 casos i 28.752 morts.
—El Regne Unit, amb 261.184 casos i 36.914 morts.
—Itàlia, amb 230.158 casos i 32.877 morts.
—L’estat francès, amb 182.942 casos i 28.432 morts.

Als Països Catalans hi ha 83.621 casos, 50.730 altes i 13.569 defuncions [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 65.060 casos, 37.180 altes i 11.848 morts (avui hi ha hagut 242 casos, 35 altes i 13 morts)
—Al País Valencià, 15.324 casos, 10.866 altes i 1.412 morts (avui hi ha hagut 7 casos nous de PCR, 144 altes i 1 mort)
—A les Illes, 2.046 casos, 1.601 altes i 223 morts (avui hi ha hagut 5 casos, 7 altes i 1 mort)
—A Catalunya Nord, 311 casos, 276 altes i 34 morts (no hi ha dades noves)
—A Andorra, 763 casos, 663 altes i 51 morts (avui hi ha hagut 10 altes)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal:

Pérez de los Cobos: l’ou de la serp ja ha esclatat

La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: ‘La nefasta retallada dels diners per a la formació’

Els afectats per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) derivats de la crisi del coronavirus a Catalunya eren ahir 718.801. Són treballadors de les 97.531 empreses que han presentat aquests expedients davant el Departament de Treball, segons les últimes dades. La gran pregunta que tots ens fem en aquests moments és quants d’aquests treballadors mantindran d’aquí a pocs mesos el seu lloc de feina i quants l’hauran de deixar, bé pels motius especificats en l’últim decret del 13 de maig, bé perquè l’empresa hagi de tancar.

Fins ara se n’han fet estimacions molt superficials, però sembla clar que el nombre de nous desocupats no serà precisament baix, i això voldrà dir que una bona colla haurà de reciclar-se, perquè les estructures de l’ocupació postcrisi probablement faran un canvi de certa importància en alguns sectors. Això implica que un bon nombre de persones haurà d’aprendre una nova professió.

A la píndola d’abans-d’ahir explicava la guia que ha fet la Cambra de Comerç per ajudar els estudiants en el moment de decidir els estudis, amb dades interessants sobre les feines més demanades, sous… Entre els destinataris  d’aquest informe hi ha precisament la gent que es pugui quedar sense feina i hagi de tornar a començar. Hi trobarà una referència de l’ofici o matèria que pot estudiar, que més s’adapti a les seves habilitats… i amb demanda al mercat. L’FP sembla una sortida interessant, la reglada per als qui tinguin més temps i l’ocupacional per a la resta.

En el cas de l’ocupacional, els cursos que ofereix avui el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) són 389 i proporcionen coneixements bàsics per a fer feines i oficis amb bona demanda de personal a diversos sectors. Solen ser cursos subvencionats i, per tant, gratuïts. I precisament aquí entrem en el nucli del problema. Una de les primeres mesures de l’estat espanyol per a fer front a la crisi sanitària fou de reduir el pressupost destinat a la formació ocupacional per al 2020. Això es traduirà en una retallada de més de 215 milions d’euros sobre el desplegament de polítiques actives d’ocupació, que equival al 55% del pressupost que el SOC destina a tal finalitat.

De fet, el decret del 31 de març estableix que, amb caràcter excepcional i per a fer front a la crisi originada per la Covid-19, ‘els ingressos derivats de la cotització per formació professional obtinguts el 2020 podran destinar-se al finançament de qualsevol de les prestacions i accions del sistema de protecció per desocupació’. Això vol dir desviar les cotitzacions per formació professional que aporten les empreses i els treballadors al sistema. La mesura ha aixecat una protesta molt forta de la Generalitat, les patronals, els sindicats, els ajuntaments, les cooperatives, les entitats del tercer sector i tota mena d’institucions, perquè deixava enlaire uns diners que es preveuen més necessaris que mai.

De fet, la inversió en formació ocupacional ja era notòriament insuficient abans de la crisi sanitària. I cal tenir present que en temps de crisi, la inversió en formació és imprescindible, car la qualificació dels treballadors serà una eina bàsica per a plantar cara a la crisi que tindrem després de la sanitària. De fet, totes les institucions esmentades creuen que, en lloc de retallar, és el moment d’augmentar la inversió en formació ocupacional i formació, en general.

El desviament d’aquests fons no és una cosa nova. Ho recordava la Cecot el mes passat: ‘No és la primera vegada que el govern de l’estat utilitza els fons de polítiques actives d’ocupació per a finançar subsidis de manera incorrecta. L’any 2018 patronals i sindicats van denunciar un ús indegut dels fons de formació per part del govern, que els darrers anys ha detret 5.000 milions d’euros per cobrir dèficit, i ha destinat els recursos a altres despeses diferents de la finalitat dels fons. Malgrat que la Cecot reconeix que és inqüestionable que la cobertura de les prestacions i subsidis de protecció per desocupació ha de ser una de les màximes prioritats del govern en aquests moments, també considera que aquesta situació no ha d’afectar mesures que amb tota seguretat seran més necessàries que mai per a reactivar la nostra economia. De manera que utilitzar els fons de polítiques actives d’ocupació per a finançar subsidis no sembla raonable.’

La Confederació de Cooperatives de Catalunya recordava especialment els col·lectius més vulnerables. ‘Subratllem que aquesta decisió representa un greuge vers la reactivació de l’ocupació, de les polítiques treballades en el marc del cooperativisme i de l’estratègia del conjunt del cooperativisme per mitigar els efectes que la pandèmia causarà sobre el teixit cooperatiu i l’ocupació cooperativa, especialment la de col·lectius més vulnerables.’ I així podríem esmentar les queixes de diverses associacions, totes amb el denominador comú de l’error que implica aquesta retallada.

En definitiva, és una decisió que fa mal perquè té una repercussió general i toca directament gent en situació de greu precarietat per motius diferents. És cert que el govern espanyol nega que sigui una retallada definitiva i la considera una ‘suspensió temporal’. Però la realitat és que ja han passat dos mesos d’ençà que s’establí l’estat d’alarma, i com més temps passem en la incertesa, pitjor. Cal esperar que el govern de Sánchez es faci enrere i aquests diners, que en realitat són molt pocs, puguin arribar –multiplicats– al seu objectiu, perquè hi haurà molts afectats en situació de primera necessitat.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Contra l’estatística freda: a què equivalen els milers de morts per la Covid-19
– BBC: Què en podem aprendre, de les teories de la conspiració (en anglès)
– Franceinfo: Acusacions, amenaces, teories… La confrontació entre la Xina i els Estats Units sobre el coronavirus en deu actes (en francès)
– Vox: Vuit maneres de sortir i mantenir-se fora de perill durant la pandèmia (en anglès)
– Infobae: Els multimilionaris dels EUA s’han enriquit encara més amb la pandèmia: les seves fortunes han crescut d’un 15% en dos mesos (en castellà)
– The Atlantic: Àpats pandèmics: controls de temperatura, límits de temps i divisors (en anglès)
– RAI Italia: 6,5 milions de proves realitzades a Wuhan en 10 dies. La cartografia de la població continua (en italià)
– CNN: La professió més antiga del món pot sobreviure a l’època de la distància física? (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Salut proposa d’unificar les regions sanitàries de Barcelona i les àrees metropolitanes nord i sud
El govern espanyol adopta un nou model de recompte que rebaixa la xifra real de casos i morts
Grande-Marlaska destitueix Pérez de los Cobos per informes de la Guàrdia Civil contra el govern espanyol
[VÍDEOS I FOTOGRAFIES] Nova concentració a Gràcia en suport dels presos polítics
Andorra anuncia un desconfinament generalitzat a partir de dilluns que ve
El govern valencià contracta 1.210 professionals per reforçar el seguiment dels casos de Covid-19
La Marina de València obre un expedient sancionador per les aglomeracions del cap de setmana
Alacant homenatja telemàticament les víctimes del bombardament del Mercat Central
Brussel·les mira a l’Àfrica i als Balcans per produir medicaments i garantir-ne el subministrament
La selectivitat d’enguany ja té horaris, pensats per a evitar aglomeracions
Antón Losada: ‘Rajoy no hauria actuat gaire diferent de Sánchez’
Trenta veus crítiques per a entendre què ens volen fer empassar amb la crisi del coronavirus

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirusPer què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Simón s’inventa una altra manera d’amagar els morts appeared first on VilaWeb.

La bretxa digital al Baix Llobregat, un exemple de com no s’ha encarat un problema greu

La crisi de coronavirus ha posat en evidència les mancances del sistema educatiu. La bretxa digital ha aflorat on tothom la sabia. Qui ho podia arreglar no ho va afrontar com a prioritat imoltes famílies en una situació de vulnerabilitat  no l’han pogut esquivar. Se l’han trobat de cara. La conseqüència ha estat que molts alumnes hagin quedat desatesos educativament malgrat els esforços i l’interès del professorat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un exemple del que ha passat a molts indrets del país el trobem al barri de Sant Ildefons de Cornellà  a l’Institut Neus Català –rebatejat així fa poc, amb una elevada participació dels alumnes en l’elecció del nom– miren de convertir aquest centre d’ensenyament secundari tipificat com a alta complexitat de categoria B (complexitat normal) en quelcom més que un centre educatiu, en un espai on afavorir al màxim la integració dels nouvinguts, una tasca que es fa a tot arreu del país, però que és especialment complicada en centres amb percentatges molt elevats d’immigració i matrícula oberta. Són la realitat d’una Catalunya que no es mostra gaire sovint com a típica.

El professorat de l’Institut Neus Català ha volgut saber el que ha passat durant aquests mesos de confinament, per així poder netejar millor les ferides, produïdes per les mancances. Per fer-ho, han fet una assemblea telemàtica. El que s’han trobat és més preocupant del que es podia suposar.

Temes en principi fàcils de resoldre com l’arribada dels ordinadors a les llars que no en tenien. No ho han estat gens. No ha estat fins el 18 de maig, no fa ni deu dies,  que algunes famílies varen començar a rebre els ordinadors. Un altre entrebanc seriös ha estat la connexió a internet promesa per l’administració. A hores d’ara, els professors no tenen cap garantia que en molts casos els alumnes hagin tingut connexió.

Els docents han recollit les dades dels seus alumnes i d’altres centres de Cornellà i de tot el Baix Llobregat. I extraoficialment han pogut confirmar que la setmana passada dos terços dels ordinadors i de les connexions a internet promeses no havien arribat als alumnes dels centres de la comarca, tot i que feia quaranta dies que l’administració havia anunciat que començava a distribuir ordinadors i xarxa d’internet. Això vol dir que més de mil alumnes del Baix Llobregat no han pogut seguir el tercer trimestre.

Esteve Costa, professor de l’àrea de Ciències Socials a l’Institut Neus Català, ho explica així: ‘En circumstàncies normals, la docència com a tal hauria acabat el 5 de juny, que seria el darrer dia en què impartiríem continguts, després vindria tot el procés de recuperacions i altres activitats. Per tant, tenim alumnes que només podran continuar les dues darreres setmanes del curs o ni tan sols això. I hem de tenir en compte que són famílies desafavorides, moltes sense internet a casa i, fins i tot, sense ordinador.’

Perquè ens fem una idea, Costa hauria hagut de connectar-se habitualment amb una seixantena d’alumnes, però només ho ha fet de manera regular amb menys de quaranta. ‘Hi ha estudiants molt voluntariosos, que fent autèntiques heroïcitats encara han pogut lliurar alguna cosa gràcies a les dades dels telèfons mòbils dels pares. Això ho han fet els alumnes més aplicats, però amb els més despenjats no hi ha hagut res a fer.’

Altres problemes socials

El problema de l’accés a internet n’és tan sols un, de tots els que han hagut d’afrontar aquests docents. ‘Hem recollit totes les qüestions socials amb què ens hem trobat, hi ha problemes per a accedir als aliments i també per a pagar el lloguer, perquè moltes famílies no tenen contractes d’arrendament al seu nom, són subarrendadors. Com a professors, i amb l’integrador del centre, hem batallat tant com hem pogut per derivar tots aquests casos a serveis socials i en fem un seguiment ben acurat, juntament amb les orientadores del centre, però com a tutors no podem obviar aquestes situacions. A més a més, en alguns casos se’ns ha ajuntat la pandèmia i el Ramadà i una situació de molta vulnerabilitat que ha fet que molts alumnes hagin quedat desconnectats.’

En el comunicat que han fet els professors han volgut també deixar constância que: ‘Els darrers dies, el repartiment sembla que s’ha accelerat, però el curs lectiu acaba el 5 de juny. Tenim clar que, tal com marca el Departament d’Educació, cap alumne suspendrà el curs per això en cap cas, però trobem que és molt injust que s’hagi gestionat aquest tema tan malament.’

Les matriculacions del curs 2020-2021 també són un problema

La manca d’accés a internet també amoïna molt de cara al proper curs. Segons els professors, són moltes les famílies sense accés a internet que s’han preocupat per les matriculacions per al curs vinent, sobretot dels alumnes de quart d’ESO, que acaben cicle. ‘En molts casos, volen entrar a fer cicles formatius, on les places públiques són limitades.’

L’assemblea de professorat creu que seria interessant que la Generalitat, en un acte de transparència, mostrés dades sobre les dates en què es van lliurar els equipaments a les famílies, i en quines zones i a quin ritme s’ha anat fent el repartiment:  ‘Sabem que el repartiment s’ha gestionat per un acord contractual en vigor entre el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) i Telefònica. La sensació que tenim és que no ha funcionat bé en una part important dels instituts del Baix Llobregat. Potser per a Telefònica l’alumnat vulnerable dels centres d’ensenyament públic de Catalunya no ha estat una prioritat, ni els representa un percentatge gaire important de l’activitat econòmica lligada a la Generalitat, però haurien de repensar-ho i, conjuntament amb el CTTI, haurien de posar la cobertura als centres públics i els seus alumnes com una de les prioritats principals per al futur.’

Esteve Costa explica  com encara que els docents han fet tot el que han pogut: trucades amb els mòbils particulars, classes amb els equipaments que tenien a casa, sovint limitats per a segons quin programari, és difícil millorar la situació dels alumnes perquè qualsevol contratemps fa que tot l’esforç se’n vagi en orris. Molts alumnes tenen poc suport a casa perquè els pares dediquen tot el seu temps a tirar endavant econòmicament la família i no poden ajudar els fills.  Costa explica que sovint es troben amb mares molt sacrificades que totes soles, quan acaben la jornada laboral, fan tant com poden per ajudar els fills a continuar amb els estudis i més, però amb això no n’hi ha prou.’

L’Institut Neus Català és un centre que funciona per projectes i la distància física que haurà d’imperar el curs que ve també obligarà a fer canvis: ‘Bé, les noves tecnologies hi poden ajudar, els alumnes poden fer vídeos i presentacions virtuals, sempre que en tinguin les eines’, afegeix Costa.

I per això els docents es demanen tot un seguit de qüestions per al curs vinent: ‘Tindran accés a internet tots els nostres alumnes? Què passarà després, si aquests ajuts són un préstec per al període de confinament? Els alumnes tornaran a quedar sense connectivitat? Tindran accés a internet, tots els nostres alumnes? Si finalment el curs vinent s’ha de tornar a aplicar docència a distància, quines mesures estan previstes per a pal·liar la bretxa digital? Hi haurà algun bo social o ajut per a famílies sense recursos per a tenir un accés a internet i dispositius de qualitat? El professorat continuarà depenent exclusivament de l’internet i l’ordinador de casa seva per a fer la seva feina?’

Són tot d’interrogants de primer ordre que han fet que els professors d’aquest institut s’hagin aplegat per dir prou i per denunciar una situació que discrimina molt les famílies més desafavorides del país, les que normalment no surten en cap gag del ‘Polònia’, els barris que normalment només apareixen en negatiu als mitjans. ‘Aquí hi ha nois i famílies que fan molts esforços per a no quedar despenjats i no els han ajudat, i d’altres que directament han vist que era impossible seguir les classes i s’han deixat anar’, diu Costa.

Els docents de l’assemblea conclouen: ‘Sabem que és una situació complicada, però creiem necessari que es revisin les actuacions que no han funcionat bé, s’aprengui dels errors i es rectifiqui. Hi va el futur dels nostres joves i de l’ensenyament públic.’

The post La bretxa digital al Baix Llobregat, un exemple de com no s’ha encarat un problema greu appeared first on VilaWeb.

Torra replica a Tardà: ‘Jo vull la independència. I tu?’

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha apel·lat a l’ex-cap d’ERC a Madrid, Joan Tardà, arran d’un article del darrer a ‘El Periódico’, titulat ‘Més junquerisme i menys torrisme’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Torra ha contestat amb un piulet: ‘Estimat amic, estic acostumat a gairebé totes les teves pirotècnies verbals, però això del “torrisme” m’ha deixat bocabadat. I equiparar-lo al “sanchisme” supera els límits de la meva imaginació. No acostumo a veure la vida en clau espanyola. Fàcil, jo vull la independència. I tu?’.

A l’article, Tardà opina que ERC hauria d’ocupar el ‘màxim espai polític’ a Madrid i, a Catalunya, ‘sumar d’igual a igual nous “constructors de la república”‘, en referència als comuns. Tardà també reclama ‘més “junquerisme” i menys “torrisme”, que traslladat a l’àmbit espanyol afirma que podria ser llegit com ‘más pablismo y menos sanchismo'”.

Estimat amic, estic acostumat a gairebé totes les teves pirotècnies verbals, però això del “torrisme” m’ha deixat bocabadat. I equiparar-lo al “sanchisme” supera els límits de la meva imaginació. No acostumo a veure la vida en clau espanyola. Fàcil, jo vull la independència.I tu? https://t.co/5NLFv2lx9p

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) May 25, 2020

The post Torra replica a Tardà: ‘Jo vull la independència. I tu?’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines