El president Carles Puigdemont ha dit que, quatre anys després de l’anomenada operació Judes contra membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR), l’única resposta que s’esperava de l’estat espanyol era la fi de la repressió i l’amnistia total.

Per moltes portes que esbotzin, no podran amb les nostres conviccions. Quatre anys després de l’Operació Judes, l’única resposta que esperem de l’Estat espanyol és la fi de la repressió i l’amnistia total #1OctOperacioJudes pic.twitter.com/fkvZ808so3

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) September 23, 2023

La fiscalia va demanar el juny passat d’obrir judici per delictes de terrorisme contra dotze membres dels CDR investigats que, a parer seu, formaven part d’una “facció radicalitzada” que planejava sabotatges i accions violentes pel segon aniversari del referèndum de l’1-O.

“Queda’t a casa!”: la campanya solidària per a recaptar fons per al judici del 23-S 

La majoria dels represaliats van ser detinguts el 23 de setembre del 2019, en les ràtzies de la Guàrdia Civil espanyola que van rebre el nom d’operació Judes. Avui, a Berga, es fa un acte de suport amb concerts per als represaliats.

L’amnistia pot salvar Espanya d’una condemna segura i contundent a Estrasburg I Anàlisi de Josep Casulleras 

“Per moltes portes que esbotzin, no podran amb les nostres conviccions. Quatre anys després de l’operació Judes, l’única resposta que esperem de l’estat espanyol és la fi de la repressió i l’amnistia total”, ha escrit Puigdemont a la xarxa social X.

L’amnistia encoberta de José María Aznar a instàncies del Vaticà

Negociacions sobre l’amnistia

La portaveu de Sumar al congrés espanyol, Marta Lois, ha dit que hi havia avanços en les negociacions sobre l’amnistia dels represaliats pel procés, però ha deixat clar que no hi havia res tancat. En aquest sentit, diu que el PSOE actua amb responsabilitat i parla amb tothom, en referència a ERC i Junts.

“Entenc que la responsabilitat de qualsevol força política que vulgui en aquest cas revalidar un govern, un govern de coalició, ha de parlar amb totes les forces polítiques”, ha continuat, i ha dit que les crítiques de la vella guàrdia del PSOE sobre l’amnistia no eren representatives del partit.

ERC vol que la Comissió Europea valori si les paraules de l’ex-president espanyol Felipe González –que va demanar al PSOE que no cedís al xantatge de “minories en vies d’extinció”– poden representar un discurs d’odi contra Catalunya. L’eurodiputada Diana Riba ha enviat una pregunta parlamentària a la CE en què diu que les paraules de González inciten a l’odi cap a la comunitat catalana i unes conviccions polítiques legítimes i democràtiques i li demana si poden constituir una vulneració de l’article 21 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE. A més, també demana si la CE creu que aquesta mena de declaracions s’haurien de criminalitzar en l’àmbit europeu.

[VÍDEO] Felipe González incendia el debat de l’amnistia: “No podem deixar-nos fer xantatge per minories en via d’extinció”

“El discurs d’odi contra Catalunya s’ha normalitzat a l’estat espanyol. Però cal continuar denunciant-lo, especialment a la UE, on estem legislant per regular aquest crim en l’àmbit europeu”, ha dit Diana Riba a la xarxa social X.

El discurs d’odi contra CAT s’ha normalitzat a l’estat espanyol. Però cal continuar denunciant-lo, especialment a la #UE, on estem legislant per regular aquest crim en l’àmbit europeu.

Avui, portem davant l’@EU_Commission les paraules indecents i condemnables de Felipe González. pic.twitter.com/fwuxihsAOv

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) September 23, 2023

En concret, Riba demana a la CE si paraules com les de l’ex-president espanyol del PSOE podrien encabir-se en un futur delicte d’incitació a l’odi en l’article 83 dels tractats.

Els Mossos d’Esquadra han recuperat la placa de bronze robada al cim del Matagalls (1.697 metres). La placa, de 40×25 centímetres, era instal·lada a la Creu de Matagalls en honor del mossèn Jaume Oliveras i era catalogada com a patrimoni cultural al parc natural del Montseny. Va desaparèixer en un moment indeterminat entre els anys 2020 i 2021, i el robatori va ser denunciat enguany pel Club Excursionista de Gràcia. Els investigadors van veure la placa a la venda en un portal d’internet dedicat al col·leccionisme i van començar les comprovacions per veure si era l’original. Hi ha dos investigats: el venedor, situat en una botiga d’antiguitats a la Comunitat de Madrid, i el comprador, ubicat a Catalunya.

La placa serà retornada a l’Ajuntament del Montseny durant les setmanes vinents perquè sigui restituïda a la base de la Creu del Matagalls, segons que ha detallat la policia. La placa va ser instal·lada en honor del mossèn Jaume Oliveras i Brossa, excursionista i escalador que va fer la travessa Matagalls-Montserrat l’any 1904. El Club Excursionista de Gràcia va instal·lar el 2004 dues plaques idèntiques: la primera, al Santuari de Montserrat, i la segona, al cim del Matagalls. La placa als peus de la Creu és integrada com a patrimoni cultural al parc natural de Montseny, protegit aquest pel decret 127/2021.

L’ex-portaveu de Ciutadans al congrés espanyol i ara advocat de l’estat al Tribunal Suprem espanyol, Edmundo Bal, ha tornat a la palestra, ha impulsat una nova formació, Nexo, i ha criticat durament la seva antiga casa política: “Ciutadans és un cadàver. Ciutadans no existeix. Ciutadans no és res. Algú m’ha preguntat si Nexo és una escissió de Ciutadans. No, perquè del no-res no se’n pot escindir res, no es pot escindir res de zero. No parlaré mai més de Ciutadans. És el passat. El final ha estat patètic”, ha dit en una entrevista a Eldiario.es.

Abans de recuperar la seva plaça d’advocat de l’estat espanyol, Bal es va enfrontar amb la cúpula de Ciutadans quan va decidir de presentar una llista alternativa a les primàries per a dirigir el partit després del període terrible d’Inés Arrimadas. No se’n va sortir, però el conflicte encara va anar més enllà quan la direcció que ara comanda Adrián Vázquez va decidir de no presentar-se a les eleccions del 23-J.

Rere la nova formació de Bal hi ha uns altres vells coneguts de Ciutadans, com ara l’ex-vice-president de Castella i Lleó Paco Igea i l’ex-regidor de Madrid Santiago Saura. “Vam coincidir que no hi havia res a fer amb el partit en el qual militàvem, que havia estat un suïcidi col·lectiu no presentar-nos, una immolació al servei dels interessos personals del secretari general [Adrián Vázquez] i vam decidir de fer foc nou”, afegeix.

Respecte de la política espanyola, Bal diu que Sánchez “ven Espanya per cinc cèntims d’euros” i que se sent representat per les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra sobre l’amnistia. Afegeix que el 8 d’octubre vindrà a Barcelona per participar en la manifestació de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana.

La primera nit de celebracions de la Mercè ha acabat amb setze detinguts a la ciutat de Barcelona, segons que han informat fonts de l’ajuntament. En general, fan un balanç positiu de la nit, que destaquen que s’ha desenvolupat sense incidents remarcables. Fonts dels Mossos d’Esquadra també parlen de nit tranquil·la i confirmen que els detinguts han estat arran d’algunes baralles i furts violents posteriors als concerts de la Zona Universitària.

Per què sempre plou per la Mercè? Us expliquem la llegenda que s’amaga rere aquest fet metereològic

En total, 25.000 assistents han celebrat la Mercè a l’escenari de Menéndez y Pelayo i 40.000 al Bogatell. La nit ha acabat amb un 25% menys d’accidents de trànsit que l’any passat, amb 31 ferits, cap dels quals greu.

La Mercè 2023: tot allò que n’heu de saber 

La major part dels desplaçaments s’han fet en transport públic. La xarxa de TMB ha comptat 2.267.000 viatgers, un 10% més que en el mateix dia del 2019, abans de la pandèmia.

Els veïns del districte de Salamanca de Madrid estan en peu de guerra contra la concentració de demà del PP en contra de l’amnistia i de les negociacions del PSOE amb l’independentisme català. “No és una qüestió política, es tracta senzillament que estem saturats fins a un nivell insostenible i hi ha uns altres espais igualment vàlids per acollir un esdeveniment així”, ha declarat un membre de l’Associació Veïns Goya-Dalí –on es farà l’acte– a Eldiario.es.

La concentració del PP s’havia de fer originalment a la plaça d’Espanya, però finalment es farà a l’avinguda de Felipe II i la plaça de Dalí, que és a tocar del pavelló Wizink Center, on en aquella mateixa hora el Reial Madrid de bàsquet juga contra el Casademont Saragossa, cosa que implica una pressió extra al barri d’unes 15.000 persones.

En aquest sentit, l’associació de veïns reitera que les reclamacions que han fet a l’Ajuntament de Madrid i a la delegació del govern espanyol és que les institucions han de garantir el benestar dels veïns i del patrimoni arran de l’explotació desmesurada del Palau dels Esports, especialment la plaça de Dalí.

El ministre d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació en funcions espanyol, José Manuel Albares, ha confirmat que la Cort Penal Internacional investigaria com a crim de guerra la mort de la cooperant catalana Emma Igual a Ucraïna. En una entrevista a La Sexta, Albares ha informat que el fiscal del tribunal amb seu a la Haia, Karim Khan, li va dir que s’encarregaria personalment de les investigacions del cas d’Igual, assassinada mentre viatjava en un comboi a Ucraïna. El ministre va anunciar que havia demanat a la fiscalia de la CPI i a Ucraïna que la mort de la cooperant fos investigada com a crim de guerra en una reunió amb mitjans de comunicació el 12 de setembre a Estrasburg.

Segons que ha dit Albares, va adquirir el compromís personal amb la mare de la cooperant catalana d’investigar-ne la mort i garantir que els responsables de llançar el coet que la va matar fossin portats davant de la justícia internacional.

Així mateix, l’estat espanyol ha ofert al tribunal de la Haia els mitjans materials financers i tècnics que calguin per a investigar el cas d’Igual. Segons que ha explicat Albares, el fiscal de la CPI li va dir que li traslladaria totes les novetats del cas.

El grup el Diluvi ha anunciat que farà una aturada temporal a partir de final d’any. “Sabem que és poc temps, però suficient per a acomiadar-nos de vosaltres com més ens agrada, als escenaris”, han explicat en un comunicat.

Els membres de la banda relaten que en els darrers mesos, per motius personals, no han tingut el temps que volien i necessitaven per a tenir cura del projecte. “Ens fa molta llàstima que això passe”, han afegit. Afegeixen que anunciaran nous concerts aviat, però també cançons noves, vídeos nous i més coses noves que tenien preparades. “Recordeu que no és un adeu, és un fins prompte”, acaben.

COMUNICAT OFICIAL pic.twitter.com/X5LcqrlfPg

— el Diluvi (@el_Diluvi) September 22, 2023

La temperatura mitjana de l’aigua de la mar aquest estiu ha estat de 25,5 graus, la tercera més alta d’ençà del 1982. L’aigua que banya les costes catalana, valenciana i balear s’ha situat en conjunt 1,8 graus per sobre de la mitjana d’aquests darrers quaranta anys (23,7), això sí, sense arribar als 25,9 graus de l’estiu passat, que va batre tots els rècords. Aquesta petita treva no resta preocupació als experts en ecologia marina, com ara Joaquim Garrabou, cap d’un dels grups de recerca de l’Institut de Ciències del Mar (ICM). Les onades de calor marina, diu, són com més va més freqüents, extenses i intenses, i els efectes ja són visibles en la mortalitat d’espècies i transformació del fons marí, amb un empobriment de la diversitat a les costes.

L’aigua de la Mediterrània central, i més concretament davant el litoral català i valencià, ha assolit els mesos d’estiu (juny, juliol i agost) una temperatura mitjana de 25,5 graus. Segons dades facilitades per l’Institut Català de Recerca per la Governança del Mar (ICATMAR), aquest registre és el tercer més alt d’ençà del 1982 i apuntala la tendència a l’alça d’aquests darrers anys. Una inèrcia que il·lustra el fet que d’ençà de l’any 2002 la temperatura mitjana de l’aigua durant els mesos d’estiu no ha baixat dels 23 graus, quan anteriorment valors entre els 22 i 23 graus eren freqüents.

Tanmateix, si es compara amb l’estiu passat –que ostenta el rècord absolut de temperatures altes de la mar, amb 25,9 graus de mitjana pel període de juny, juliol i agost– enguany ha ofert una treva relativa, en expressió de Gabarrou, que és cap del grup d’Ecologia i Resiliència dels Ecosistemes Bentònics en un Oceà de l’Institut de Ciències del Mar (ICM).

De l’Estartit estant, després de fer una de les immersions habituals per mesurar temperatures a diverses profunditats, Garrabou explica a l’ACN que l’escalfament sostingut i en particular el pic de l’estiu passat els feia estar molt preocupats enguany: “Es van superar tots els rècords a la Mediterrània occidental i això va causar una mortalitat massiva de moltes espècies”, diu. Però, sortosament, aquest estiu i en concret l’agost (quan se sol marcar el pic de l’estiu, en aquest cas una màxima registrada de 28,64 graus) les temperatures no han estat tan elevades com ara fa un any.

Temperatures “inimaginables” no fa tants anys

“Pot ser que un any no assolim temperatures de rècord, però aquest any aquí, a les Medes, s’han superat els 26 graus quan això anys enrere era inimaginable”, explica. De fet, segons les dades recollides pel meteoròleg i divulgador Josep Pascual, que mesura la temperatura de la mar a les illes Medes de fa dècades, la temperatura mitjana de l’aigua aquest estiu se situa en els 23,5 graus (24,8 a l’agost), és a dir, 2 graus per sobre de la mitjana de tots els estius d’ençà del 1974.

Passa igual a la costa central i sud del Principat, segons que es desprèn de les dades obtingudes dels ports. A Barcelona la temperatura mitjana de l’estiu ha estat de 25,1 graus (0,8 graus superior a la mitjana del període 2004-2022) i l’agost ha estat el tercer més càlid de la sèrie, amb 27 graus de mitjana, tan sols superat pels 27,4 de l’any passat i el 2020.

Tarragona marca el sostre de temperatures de la mar a Catalunya. Segons la mateixa font, la mitjana d’ençà del 2013 fins a l’any passat és de 24,9 graus, però aquest estiu s’ha enfilat fins als 25,8 en general, i fins als 27,4 a l’agost (quan la mitjana dels mesos d’agost a la zona des de 2013 és de 26,8).

Finalment, pel Delta de l’Ebre, on la mitjana de temperatures dels mesos de juny, juliol i agost des de l’any 2005 és de 24,3 graus, enguany també se supera de llarg amb un valor mitjà de 25,1 graus (27,3 a l’agost).

Efectes en els ecosistemes i el fons marí

Aquests darrers vint anys la freqüència, intensitat i extensió de les anomenades onades de calor marina va creixent a tota la Mediterrània, adverteix Garrabou. Ell i el seu equip comencen ara la campanya per comprovar l’estat de les poblacions marines a la Costa Brava. Després dels primers censos, ja noten alguns signes dels efectes nocius de l’escalfament de l’aigua marina, de moment no tan acusats com la gran mortalitat d’espècies que van detectar el 2022.

Detalla que les espècies que més noten l’augment de temperatures són al fons marí: coralls, esponges i algunes famílies d’algues, perquè es poden moure i quan l’aigua s’escalfa entre dos graus i cinc per sobre del normal no ho resisteixen i experimenten fenòmens de necrosi o, directament, es moren. Alerta que l’inconvenient és que aquestes són espècies formadores d’hàbitats. “Són com els arbres dels boscos”, il·lustra, “si les perdem, té conseqüències per a la resta d’acompanyants i de comunitats de l’ecosistema marí local”.

Els peixos també pateixen les conseqüències d’haver de viure en aigües més càlides. Els períodes de reproducció poden ser alterats, tal com ha passat aquest darrer any en el cas de la sardina, la població de la qual ha minvat notablement i ha implicat restriccions a la pesca i, de retruc, al consum.

Així doncs, la mortalitat i la redistribució d’espècies apareixen com les dues conseqüències principals de l’escalfament de l’aigua marina, un fenomen amb una tendència a l’acceleració que preocupa. “La transformació dels hàbitats marins, l’empobriment de la diversitat a les costes mediterrànies, això tindrà conseqüències en tots els beneficis que ens aporten aquests hàbitats, també en el sector pesquer o el turisme”, alerta Gabarrou.

Cap a una Mediterrània diferent

Amb l’acceleració del canvi climàtic, anem cap a una Mediterrània, sobretot a profunditats fins de cinquanta metres, en què canviaran els paisatges de manera radical, augura Gabarrou, que fa una crida a lluitar contra l’escalfament global i a preservar els fons coral·lígens d’aquesta àrea –“dels més diversos de la conca mediterrània”–, i també moltes espècies d’interès pesquer; un patrimoni natural que s’ha anat transformant, si no desapareixent, de manera accelerada aquests darrers anys.

Aquest mes ha fet quaranta anys que van començar les emissions de TV3, un moment històric per a Catalunya que implicava tenir, per primera vegada, una televisió plenament en català. Aquest moment va marcar moltes persones que el van viure, tant de dins estant com de fora, però hi ha molts productes de la cadena que també han marcat altres generacions de catalans, més joves. Parlem amb personalitats de diferents edats i oficis sobre la seva relació amb TV3: quins records tenen més presents i quins creuen que són els desafiaments del futur de la televisió.

“TV3 ha de pujar al carro de les innovacions tecnològiques, però no n’hi haurà prou si no recupera la comunió amb la societat”

Salvador Alsius, periodista 

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—La comunió que, els primers anys de la seva existència, es va crear amb una part molt gran de la societat catalana, una porció de població que era molt transversal de tots els punts de vista. Personalment, una aventura professional incommensurable.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Ha de pujar al carro de totes les innovacions tecnològiques, les imaginables i les inimaginables. Però aquesta condició necessària no serà suficient si, al mateix temps, no mira de recuperar aquella comunió amb la societat catalana a la qual em referia en la resposta anterior.

“TV3 ha deixat enrere la televisió de les tietes”

Raül Balam, cuiner

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—Tinc quaranta-set anys, així que recordo quan va néixer TV3. Sobretot, les tardes que esperàvem que comencés la programació, amb els dibuixos de Pac-Man. Però el que realment em va marcar va ser el Bona cuina, presentat per Jaume Pastallé. Van venir a Sant Pol i van gravar un plat de la mare. Era el primer cop que sortíem a la televisió i recordo que va fer conill desossat amb escabetx. Ens vam passar tot el dia gravant i jo i la meva germana anàvem darrere la càmera mirant com funcionava això de la tele, perquè no ho havíem vist mai. Hi havia realitzadors, maquilladora… També recordo molt Dit i fet, un programa que feien els dissabtes a la tarda i que consistia a enfrontar dos pobles, amb una prova que es feia als pobles i una altra al plató. Quan va tocar a Sant Pol, la prova era buscar cotó fluix. Em vaig passar tota la tarda buscant-ne per tot el poble!

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Crec que el desafiament de TV3 ja ha començat ara, amb aquesta nova plataforma que serà a la carta, plena de pòdcasts i programes que no s’emetran per la televisió. S’ha de modernitzar, com ho fan totes les cadenes. Crec que TV3 fa una molt bona feina: ha deixat enrere la televisió de les tietes i aposta per coses com Eufòria o Planta Baixa, que trenca esquemes del que és un programa d’entreteniment de la tarda.

“Falta humor a TV3, hi falten sitcoms“

Nil Cardoner, actor

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—El que més recordo és veure amb els meus pares diferents sitcoms com ara Jet Lag, Plats Bruts, L’un per l’altre… i recordo molt adormir-me amb ells mirant aquestes sèries. Els moments amb família.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Falta humor a TV3, hi falten sitcoms. El problema és que ara hi ha molts filtres que no deixen passar l’humor que no té segones lectures. Com l’humor racista, sexista, homòfob… Això, per una banda, és bo, però per l’altra caldria que els filtres es milloressin per deixar passar l’humor intel·ligent. Ara no es pot fer un humor més negre, amb segones lectures. Per exemple, el meu humorista de referència és Ricky Gervais, que és en moltes polèmiques, però és un humor molt intel·ligent que permet d’obrir portes per parlar de molts temes. I això és el que fa falta a TV3. És una mica el que feien en Joel Díaz i en Manel Vidal, però malauradament els van fer fora.

“Ja fa dotze anys de la desconnexió de TV3 al País Valencià i la trobem molt a faltar”

Carolina Ferre, periodista

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—TV3 va marcar, sobretot, la meua adolescència. Ja fa dotze anys de la desconnexió de TV3 al País Valencià i la trobem molt a faltar. Ara ja no tant, perquè es pot veure per plataformes i perquè hi ha molta més oferta, però per a mi era un exemple a seguir i un exemple de la televisió que volíem fer. Recorde molt el Filiprim, amb Josep Maria Bachs. Era un senyor espectacular, divertidíssim, alhora seriós… I, sobretot, era molt fan de La cosa nostra, amb l’Andreu Buenafuente, en Santi Millán, en Jordi Évole… Eixos dos són els que més recorde. Més tard, i vivint a Catalunya amb els meus fills, també he viscut molt el Super3. Ah, i Les Teresines! TV3 ha estat tot un referent.

—Quins desafiaments screieu que té la cadena?
—El futur de les televisions autonòmiques de parla catalana hauria de ser conjunt. Hi hauria d’haver més coproduccions, unir-nos més i fer més coses junts. No sé si s’hauria de fer una televisió única, però sí més connectades.

“Quan vaig acabar el meu primer directe tenia la sensació d’estar esgotada”

Mari Pau Huguet, periodista

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—El record que sempre tindré més present és el primer dia, els inicis. Recordo perfectament el moment en què m’enfronto a la càmera i entro en directe. Era el 3 de maig de 1986, ha plogut bastant… En aquell moment era un sac de nervis i, quan vaig acabar aquest primer directe, de menys d’un minut, tenia la sensació d’estar absolutament esgotada. I també recordo els companys, la gent que et fa costat, i cada programa que vaig fer. Era com obrir una caixa de sorpreses plena de moltes altres capsetes sorpresa. I això passa cada dia quan baixes a plató, entres en directe i contactes amb els espectadors. És una experiència inoblidable i irrepetible.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—El futur de TV3 el veig molt bé: més jove, sa, fresc… A vegades sembla que la televisió podria desaparèixer per l’arribada de nous sistemes tecnològics, de les xarxes o de les plataformes, però TV3 encara ha crescut més i ha obert moltíssimes finestres i possibilitats. Això és brillant, perquè vol dir que totes les opcions poden conviure juntes. Recordeu que fa anys sempre es deia que possiblement la televisió es menjaria la ràdio i que la ràdio acabaria desapareixent, i al contrari, ara hem estat capaços d’unir televisió i ràdio i que convisquin, de fer que un mateix programa de televisió s’escoli a la ràdio i al revés. TV3 cada vegada s’aplica més a les noves tecnologies i això és un gran avantatge. Malgrat totes les opcions, la televisió convencional sempre tindrà espectadors davant la pantalla i això és molt positiu i és admirable, i ens hem de felicitar tots plegats.

“La Marató em va despertar el cuc del periodisme”

Abraham Orriols, periodista

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—El que més recordo són les ficcions, perquè sóc dels que van esmorzar i berenar amb Shin-Chan i Doraemon tota la infantesa. Vaig créixer amb Ventdelplà a l’escola i amb Polseres Vermelles a l’institut. Però el que més em va marcar va ser La Marató. Hi vaig anar de públic un parell d’edicions i em sembla que va ser aleshores, veient la televisió en directe i per dins, quan aquesta feina em va cridar l’atenció. No estic segur que entengués la importància de La Marató, però no tinc cap dubte que em va despertar el cuc del periodisme.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Adaptar-se als canvis sense perdre la seva essència. Ha de continuar interessant i atraient l’audiència, que cada vegada té més ofertes i en més suports, i fer-ho sense trair els seus valors fundacionals: difondre i promoure la llengua i la cultura catalanes. Això vol dir mantenir el rigor, la credibilitat i el sentiment de pertinença que genera entre els catalans i alhora evolucionar als nous hàbits de consum.

“El que més ha marcat la meva generació és el pendó de la Sue Ellen”

Ada Parellada, cuinera

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—El que més ha marcat la meva generació és el pendó de la Sue Ellen, va ser impressionant. Veure aquella gent americana parlant en català va marcar moltíssim, ens va fer a tots més catalans i vam veure que podíem insultar, parlar de coses íntimes i barallar-nos en català. El català es va fer popular. També tinc records amb les meves participacions als matins i les tardes, cuinar en directe és molt difícil! Va ser una experiència molt interessant i constructiva, però amb una dificultat extrema, encara no n’he après. Ara quan veig els cuiners que cuinen en directe m’agenollo, són uns autèntics herois!

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Hem de continuar lluitant pel manteniment de la llengua catalana com a llengua de carrer, d’escola, de pati, d’universitat, de discoteca, de veïnatge… És el gran repte. Un dels objectius i un dels sentits d’aquesta cadena és que el català sigui dins la casa de tots. I què vol dir una llengua catalana sense una cultura important, sòlida, consolidada i absolutament extensa perquè arribi a tothom? Demano a TV3 que no vulgui emular televisions amb altres continguts més competitius i que mantingui aquesta seriositat, aquest criteri, aquest savoir faire que sempre hi ha estat i que tant estimem. I, evidentment, quan parles de cultura també parles de cuina i quan parles de cuina, de cultura, parles de territori i parles d’identitat.

“Va ser molt maco poder dir: ‘Avui comencem TV3, la nostra televisió'”

Joan Pera, actor i doblador

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—Recordo molt la primera emissió de TV3, perquè em va tocar presentar el primer programa amb Àngels Moll. Va ser un moment important, però jo no li’n vaig donar gaire, d’importància. Algú em va preguntar: “I què faràs, presentaràs el cinema, faràs algun programa?” Vaig contestar que jo no en sabia, de presentar. Però va ser molt maco poder dir: “Avui comencem TV3, la nostra televisió”.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—En general la televisió té una cosa dolenta, que és que tu fas un programa i és un desastre, però si el mantens, si entres en la rutina, funciona. Tot pot anar bé, només cal mantenir-ho. Això és bo i és dolent, però en general trobo bé la programació actual. Abans, la televisió catalana era molt diferent de l’espanyola. Hi havia coses que TV3 no faria mai. De fet, quan va comprar L’esclava Isaura, un serial del Brasil, molta gent va preguntar-se com podia ser que TV3 fes un serial. Ara, en canvi, ho veiem normal. Fa anys, hi havia un cert nivell i crec que en general ha baixat una mica, s’ha perdut una mica l’humor intel·ligent que era tan nostre. Però en general tenim una molt bona televisió, i els Telenotícies, sobretot, són molt bons.

Joan Pera: “La primera emissió de TV3 és entranyable, però que malament que ho vaig fer!”

“TV3 es va crear per normalitzar el català i una cadena és un instrument molt car per a no assolir l’objectiu”

Mont Plans, actriu

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—El primer record que tinc de TV3 és l’emoció de sentir parlar la meva llengua a la televisió.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Crec que TV3 es va crear per normalitzar el català i una cadena de televisió és un instrument molt car per a no assolir l’objectiu. Per això va ser creada, i aquest és el seu desafiament: una televisió de qualitat en la llengua del país, sense excuses.

“El meu xiquet es va fer gran amb el Super3 i ara gairebé ja no mira la televisió”

Joan Reig, músic

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—Nosaltres veníem d’una època en blanc i negre i TV3 va ser aire fresc, per tant, em va marcar especialment l’inici. A banda de la normalització de la llengua en el món audiovisual, el que em va sorprendre més van ser les ganes de fer coses d’avantguarda, d’agafar realitzadors com en Manolo Huerga i de fer programes com Arsenal o Sputnik. A TV3 hi treballaven els millors periodistes de música del país, i ara tot això, malauradament, ha desaparegut. Era una televisió amb vocació de servei, i això es va notar molt i van fer escola. Jo crec que moltes televisions que han vingut darrere han imitat moltes coses que feia TV3. Coses modernes, trencadores, una nova manera de fer televisió.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—No em veig capacitat per parlar dels desafiaments perquè avui dia la televisió ja no es mira. El meu xiquet es va fer gran amb el Super3 i ara gairebé ja no mira la televisió, sinó que la televisió se la fa ell amb youtubers, tiktokers… Molts ja tenen aquests canals i no tornen, i ho trobo a faltar, perquè veig que ja no mira gairebé continguts en llengua catalana. Sí que llegeix i escolta música en català, però en l’audiovisual anem perdent la batalla. S’hauria d’avançar en el sentit de posar el català a les noves tendències audiovisuals i les xarxes, però se m’escapa, perquè abans competies amb les altres televisions, però ara competeixes amb tot el món d’internet, i la nostra cultura és petita. El desafiament és buscar un forat i que les noves generacions s’hi enganxin.

“Vaig néixer el mateix dia que TV3”

Regina Rodríguez Sirvent, escriptora

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—Jo diria que m’han marcat dues coses. La primera, que vaig néixer el mateix dia que TV3, el 10 de setembre de 1983. Per això sempre m’ha fet molta gràcia la imatge de Joan Pera iniciant les emissions, simbòlicament i emocionalment sempre m’ha agradat molt la imatge. Però si m’hagués de quedar amb el que més m’ha marcat, sense cap mena de dubte és Bola de Drac. No sé quantes vegades he vist el primer capítol de Goku i quantes vegades més el veuré… I, evidentment, no ho puc fer de cap altra manera que no sigui en català.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Potser perquè vaig néixer als vuitanta, la meva inèrcia és posar sempre TV3, i crec que el gran desafiament és tornar a aconseguir això de manera general. Un Goku, un One Piece, un Naruto... Tot el que fan ara i també la informació de qualitat, que s’ha fet sempre, els documentals en clau Catalunya i quilòmetre zero que sempre m’han interessat. Però crec que el gran desafiament és en l’àmbit d’entreteniment, i cal saber escollir molt bé què oferir, sobretot a les noves generacions.

“TV3 té el repte de mantenir l’estàndard altíssim que tenia”

Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—No sé per què, però recordo El capità Enciam i L’esclava Isaura! Es va convertir en la televisió de capçalera, a casa meva miràvem TV3, no hi havia una altra cosa. El meu fill té vint-i-quatre anys i també recordo molt, en una segona etapa, tot el món del Super3 i l’InfoK. El nen va poder viure de manera normalitzada en català, va poder créixer socialitzant en català. Sempre anàvem a veure pel·lícules en català al cinema, però un dia vam anar en colla a veure’n una en castellà i quan havien passat deu minuts el nen va preguntar “mama, per què no parlen en català?”. I és un nen que té família que parla les dues llengües…

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—El català continua essent una part important de TV3, però aquesta idea d’eina de país en el sentit de preservar un bé cultural tan gros com una llengua no es té present. És una televisió pública i, per tant, ha de fer molt més que entretenir. I TV3 té el repte de mantenir l’estàndard altíssim que tenia. Valia la pena mirar TV3, ja no perquè fos en català, que en aquell moment va ser molt important, també perquè era una televisió d’una gran qualitat en tots els àmbits: esportiu, innovació, entreteniment, informació… Em sap greu dir-ho, perquè m’estimo molt TV3, però ara no manté aquest estàndard. També entenc que hagin de buscar continguts per a la gent jove, que se’ls escapa a totes les cadenes, però no s’han d’oblidar de la gent gran, perquè si t’oblides del present acabaràs tenint un problema, cal mirar les piràmides poblacionals. A més, cal no perdre la profunditat i reflexió, ara tot es passa per sobre. Encara som una societat llegida i amb intenció d’estar ben informada, és un tret distintiu de la societat catalana, i TV3 va fer una gran feina en això i ara no la fa.

“Em vaig fer fan de l’APM per YouTube i les casualitats de la vida han fet que ara hi treballe”

Nerea Sanfe, reportera i influenciadora

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—Els primers records que tinc de TV3 són de quan era menuda, perquè jo tinc el carnet del Club Super3, n’era molt fan i mirava els dibuixos a TV3, en català. Era molt fan del Tomàtic, que crec que ens felicitava els aniversaris i tot. Em posaven els dibuixos tant de Canal 9 com de TV3 i els meus preferits eren Les tres bessones, que per a mi són en català tant sí com no. I, després, era molt fan de la sèrie Minoria absoluta, sobre una família nombrosa. Tot això passava quan podíem veure TV3 al País Valencià, que ara ja no podem. Però gràcies a YouTube també em vaig fer molt fan de l’APM, que enguany fa vint anys, i les casualitats de la vida han fet que ara hi treballe.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Tot i que té molts anys darrere, la cadena té molta projecció de futur. En un any, han estrenat una plataforma digital molt potent que té molta presència a les xarxes socials i molts continguts multimèdia i transmèdia. Crec que s’enfoca molt en el present i en el futur. Espere que la durada de TV3 siga llarga, s’enfoque en tota mena de públic, d’edats i de gustos –que ja ho fa– i crec que és el bon camí. També és una cadena referent pública per a informar, entretenir i de tot un poc.

“El principal desafiament és mantenir en l’eix central la llengua catalana”

Màrius Serra, escriptor

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—N’hi ha molts i de molt diversos, des de La vida en un xip, d’en Puyal, a l’Arsenal, del Manuel Huerga, passant per figures detonants com Max Headroom, el Monzó del Persones Humanes o la sèrie Els joves. Però si m’he de quedar amb un sol moment, diria la secció que en Tísner feia al Bon dia, Catalunya a partir d’objectes que el portaven a evocar moments de la seva biografia.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—El principal desafiament és mantenir en l’eix central la llengua catalana, en totes les seves varietats, com a raó de ser de la cadena, i aconseguir una implantació real en tots els territoris on es parla el català que inciti a les televisions públiques valenciana i balear a competir per aquest mateix espai comunicatiu.

“TV3 va eixamplar el ventall de gent que podia sentir-se orgullosa de pertànyer a aquesta terra”

Imma Tubella, doctora en ciències socials i catedràtica en comunicació

—De tots els records que teniu sobre TV3, quin és el que més us ha marcat?
—Suposo que, com la majoria de gent, el moment en què es va prémer el botó i va aparèixer el logo de TV3, que era tan fantàstic i modern. També la sintonia que ens va acompanyar durant molts anys. Finalment, es feia realitat una infrastructura d’estat, perquè TV3 va néixer com a eina de normalització lingüística i m’hauria agradat que hagués estat també una eina potent de normalització nacional. Sempre sóc crítica amb això, però no es pot negar que va ser una eina de cohesió social importantíssima. Va eixamplar el ventall de gent que podia sentir-se orgullosa de pertànyer a aquesta terra. Hem tingut molts somnis, projectes i utopies, però aquest s’ha fet realitat.

—Quins desafiaments creieu que té la cadena?
—Agafar embranzida i recuperar el temps perdut. Feia molt de temps que es veia que la televisió havia de canviar. Les noves generacions no entenen d’escaletes, entenen de continguts. Per tant, s’han de fer molts continguts i en català, més que preocupar-se per escaletes i audiències. En aquest moment, la Corporació és en un projecte de plataforma. Anem amb uns quants anys de retard i espero que els recuperi tan bé com pugui amb aquesta plataforma. El desafiament que té és no perdre audiència o que es quedi amb una audiència de la tercera edat. És una audiència molt digna, però el futur són els joves i s’ha de recuperar aquesta audiència. I no crec que es recuperi fent programes dirigits exclusivament als joves, sinó creant continguts i més continguts i inundant la xarxa.

Felipe González va dir dimecres que, si el PP i el PSOE no es posen d’acord, “no es podrà dur a terme cap reforma seriosa” a l’estat espanyol. No són declaracions noves, però ara tenen un color diferent. N’hi ha una en marxa, de reforma: la que mira de teixir Pedro Sánchez, no tan sols sense el PP, sinó contra el PP, per a llançar-lo en mans d’Isabel Díaz Ayuso, radicalitzar-lo i proscriure’l del constitucionalisme progressista que ell vol convertir en hegemònic. La diferència amb la legislatura passada és que, llavors, els socis estables de la majoria de la investidura –PSOE, Unides Podem, ERC i Bildu– compartien una estètica progressista, uns valors de moda, fins i tot uns arguments, però no compartien cap objectiu de futur comú, no hi havia un pacte de fons. Per això l’única reforma grossa que van concretar, la reforma de la reforma laboral, es va aprovar de casualitat, pel descuit d’un diputat del PP. Ara tot és diferent. Pot sortir bé o malament, però el pacte que es cova és un pacte d’època.

Quan el president Carles Puigdemont parla de “compromís històric” es refereix precisament a això: que el pacte amb el PSOE, si s’acaba tancant, ha de definir un temps, ha d’implicar algun canvi que ell pugui vendre com a substancial, i no s’ha de limitar a ser una aliança parlamentària, com ho ha estat amb Esquerra. Puigdemont no tan sols necessita mostrar que ell no es deixa enredar com els republicans, ni que cobra per avançat: necessita que hi hagi un tall amb l’autonomisme dels últims cinc anys, que els catalans percebin que han entrat en una etapa nova, gràcies a ell, sigui quina sigui. El gener vinent, farà vuit anys que Puigdemont va ser investit president. Tot es va endurir després, amb la introducció del referèndum al full de ruta, però, quan fou elegit, el president va dir que volia portar Catalunya “de la post-autonomia a la pre-independència”. En aquest punt entremig, Puigdemont té una escletxa per a vendre un producte, o més aviat una excusa.

El gran turment públic de Puigdemont és no haver acabat la feina l’any 2017, segons que ell mateix ha explicat unes quantes vegades. Va dir que es penedia d’haver suspès els efectes de la declaració d’independència, i un dels moments en què més ha grinyolat la narrativa va ser quan va reconèixer que “no hi havia el treball previ fet”. Ara, segons el relat que va construint aquests dies el seu propi entorn mediàtic, l’hipotètic “compromís històric” amb el PSOE s’hauria d’assemblar a l’Acord de Divendres Sant del 1998 a Irlanda. És a dir: un règim polític de pacificació en què la reunificació de la república amb el nord –en el nostre cas, ben diferent, la independència– és una possibilitat, però tan sols en l’horitzó. És a dir, “de la post-autonomia a la pre-independència”, però ni una cosa ni una altra. És a dir, també, l’etern retorn a Ítaca en què la qüestió important és el camí. Un nou ordre autonòmic, beneït pel PSOE i, per tant, per l’estat funcional, que aparenti menys hostilitat i més pluralitat. En aquests llimbs hi ha l’escenari que es perfila.

La qüestió és quin marge de terreny està disposat a cedir el PSOE. Pedro Sánchez sap que el Primer d’Octubre, per més que l’hagin folkloritzat i buidat de significat, va significar de fet el final del sistema del 1978. El consentiment català per a pertànyer a l’estat espanyol havia desaparegut l’any 2010, amb la sentència contra l’estatut. Amb el referèndum no tan sols es va tornar manifestar aquesta absència de consentiment, sinó que el consens tendia a l’alliberament nacional. Després d’allò, l’independentisme s’ha llepat les ferides, però l’estat espanyol també, perquè és l’estat –i no tan sols Pedro Sánchez– qui necessita renovar una aparença de consens a Catalunya: una nació no es pot governar de manera sostinguda sense el consentiment de l’ocupat; aquesta havia estat tradicionalment la funció de Convergència, apuntalar i maquillar una forma de consentiment provisional que fes més amable la imposició, i és això que ara reneix com una au fènix.

El llenguatge no pot ser el mateix i la gent ha de percebre una millora, sigui autèntica o no. I la dificultat que té Pedro Sánchez és que per a aquesta mena de reformes cal tocar les tres fibres més delicades de l’arquitectura política espanyola actual. Primera, el català, que representa l’històric potencial amenaçador dels Països Catalans a l’hegemonia madrilenya: la indigestió del PP i Vox amb el nou reglament del congrés espanyol beneficia Sánchez, perquè el fa semblar més pluralista, però també revela el potencial conflictiu que tindrà l’expressió constant de la pluralitat. Segona, Europa, que apareix al mapa per l’exili del president Puigdemont i perquè Brussel·les també sembla aixoplugar l’emblanquiment democràtic de l’estat espanyol: és una fibra delicada perquè, malgrat tot, situa un marc jurídic i diplomàtic que obliga l’estat espanyol a complir uns estàndards. I tercera fibra, l’autodeterminació, perquè una part de l’espanyolisme interpretaria l’amnistia, tot i els condicionals, com una manera de reconèixer-la.

El president Puigdemont i Junts han fet fins ara la majoria dels passos necessaris per a escenificar que volen un pacte: han renunciat al referèndum com una condició sine qua non per a la investidura, han refredat l’exigència que el català ha de ser oficial abans de pactar res, i han agraït sentidament un suposat canvi d’actitud del govern espanyol. El problema de Sánchez és que està tocant totes tres fibres alhora, i la resistència se li ha començat a organitzar. Felipe González i Alfonso Guerra poden ser dos vells xarucs i rondinaires, però les pulsions d’indignació que desperten no són dèries personals, sinó que connecten amb la por de molta gent. Els nous convergents poden confiar que la seva base electoral els comprarà qualsevol peix: la qüestió, fins a final d’any, serà si Espanya és prou intel·ligent per a vendre’l.

Quan s’obre la caixa del peix
Borja Sémper i la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol (fotografia: Juan Carlos Hidalgo).

L’altre problema de Pedro Sánchez és que quan el peixater obre la caixa, tothom vol el producte. Tot i que sigui una fita sobretot simbòlica, el potencial de conflicte que té l’ús del català al congrés espanyol és molt gran, cosa que ja s’ha començat a veure, i que ajuda a entendre molt gràficament per què fins ara hi ha hagut tanta renuència. Les paraules en èuscar de Borja Sémper, diputat del PP que Alberto Núñez Feijóo va recuperar per a adornar el partit de moderació, sembla que han causat una onada de crítiques internes que, arran d’aquest episodi, atribueixen desorientació a l’estratègia de la direcció del partit. Però no ha estat això i prou. Alfonso Rueda, substitut de Feijóo al capdavant de la Junta de Galícia, també ha animat els diputats del PP a parlar en gallec al congrés espanyol, contravenint la directiva oficial. L’única diputada del PP que va trencar la disciplina per votar a favor del reglament era gallega. I Yolanda Díaz també ha rebut crítiques, però en sentit contrari, per haver dit que, tot i parlar gallec, faria la majoria d’intervencions en castellà.

L’ús exclusiu del castellà, justificat per la qüestió pràctica, dissimulava molt eficaçment la dominació forçada. El canvi ha començat a obrir una esquerda. Potser l’exemple més gràfic és la rufianització d’un diputat del PSC, Marc Lamua, que es va vantar amb un cert orgull fanfarró de parlar en català al congrés –mentrestant, com apuntava Abel Riu, el seu partit ha fet servir el castellà per primera vegada al Parlament de Catalunya: “Senyories de Vox, són dos quarts tocats de deu. Parlaré una bona estona en català. Si volen, és un bon moment per a anar al seu lloc preferit d’aquest edifici: el bar”, va dir Lamua. Són anècdotes petites, però símptomes d’una ferida oberta que sempre es pot tornar a infectar de la manera més absurda.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha defensat davant el plenari de la setanta-vuitena Assemblea General de les Nacions Unides que l’Agenda 2030 és un full de ruta que guia el planeta cap a societats de pau sostenibles, resistents i integradores. A més, ha fet la seva intervenció íntegrament en català.

Tanmateix, ha expressat que el compromís d’Andorra amb l’agenda és ferm i s’ha alineat amb el nou president de l’Assemblea General, Denis Francis, i amb el secretari general, António Guterres, per assegurar un futur viable i sostenible en un context d’emergència climàtica.

Espot ha parlat de l’encaix d’Andorra amb la Unió Europea, amb qui continuen negociant un acord d’associació: “Som un estat que busca l’encaix amb la Unió Europea perquè per avançar no podem obviar aquesta certesa: la interdependència geogràfica i demogràfica del nostre país amb Europa és total.”

També ha condemnat enèrgicament la violació de la integritat territorial i la sobirania d’Ucraïna i ha explicat l’adhesió d’Andorra a les sancions internacionals i a les posicions expressades per d’altres organismes com el Consell d’Europa o la mateixa Assemblea General.

Finalment, ha apostat per reforçar la cooperació internacional i promoure una governança inclusiva amb polítiques coordinades i solidàries.

El parlament grec ha aprovat la nova llei laboral, impulsada pel govern conservador, que permet a les empreses d’imposar un sisè dia laboral i variar els horaris dels treballadors per adaptar-los a les necessitats de producció. La reforma ha tingut el suport de 158 diputats de Nova Democràcia, del primer ministre, Kiriakos Mitsotakis, que tenen la majoria absoluta dels 300 seients del parlament, mentre que tots els partits de l’oposició hi han votat en contra.

La reforma preveu que els treballadors tinguin una segona feina, d’un màxim de cinc hores diàries, juntament amb la seva activitat principal de vuit hores al dia. A més, estableix que les empreses d’uns quants sectors poden imposar un sisè dia laboral pel qual els treballadors rebran un 40% addicional sobre el salari diari.

Tot i que la reforma estableix que això pot passar “en condicions excepcionals”, tant els sindicats com l’oposició argumenten que a la pràctica la llei converteix els sis dies laborals per setmana en una cosa comuna, tenint en compte també que les inspeccions de feina són “gairebé inexistents”. Així mateix, la reforma introdueix contractes per a “treballadors de guàrdia” que pràcticament no tindran un horari fix sinó que treballaran quan el seu ocupador ho requereixi, sempre que siguin notificats almenys vint-i-quatre hores abans.

A Hattusa, antiga capital de l’Imperi hitita, al centre d’Anatòlia, l’actual Turquia, s’hi ha descobert una nova llengua indoeuropea. Fa més de cent anys que s’hi fan excavacions sota la direcció de l’Institut Arqueològic Alemany. El lloc és Patrimoni de la Humanitat d’ençà de l’any 1986 i, fins ara, s’hi han trobat gairebé trenta mil tauletes d’argila amb escriptura cuneïforme. Malgrat que la majoria dels texts són escrits en hitita, la llengua indoeuropea més antiga documentada i la llengua dominant al lloc, enguany s’hi va trobar una tauleta amb una recitació en una llengua desconeguda.

El professor Daniel Schwemer, cap de la Càtedra d’Estudis del Pròxim Orient antic de la Universitat de Würzburg, explica que hi ha un text en hitita que fa referència al nou idioma com a llengua de la terra de Kalašma. És una zona a l’extrem nord-oest del centre hitita, probablement a l’àrea de l’actual Bolu o Gerede.

Aquests texts rituals, escrits per escribes del rei hitita, reflecteixen tradicions i entorns lingüístics d’Anatòlia, Síria i Mesopotàmia. Els rituals ofereixen una valuosa visió dels paisatges lingüístics poc coneguts de l’Anatòlia del final de l’Edat del Bronze, on no només es parlava l’hitita. Així, els textos inclouen passatges en luvià i palaic, altres dues llengües anatolies-indoeuropees estretament relacionades amb l’hitita, així com l’hattic, una llengua no indoeuropea. Ara es pot afegir el llenguatge de Kalasma a aquests.

Com que és escrit en una llengua descoberta fa poc, el text és encara en gran part incomprensible. La professora Elisabeth Rieken, de la Universitat de Marburg, especialista en llengües antigues d’Anatòlia, ha confirmat que pertany a la família de les llengües anatolies-indoeuropees. Segons Rieken, malgrat la seva proximitat geogràfica a la zona on es parlava palaic, el text sembla que comparteix més característiques amb el luvià.

Les exportacions del mes de juliol han crescut d’un 5% a Catalunya en un context molt complicat, segons que va fer públic ahir el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme espanyol. Només cal veure les xifres del mateix mes fora d’aquí. Així, les exportacions totals espanyoles de mercaderies van disminuir d’un 5,0% respecte del mateix mes de l’any anterior, un descens similar als experimentats a la zona euro (-5,3%) i la Unió Europea-27 (-5,0%). Entre les principals economies de la UE, també van decréixer les exportacions d’Alemanya (-0,9%) i Itàlia (-7,7%), mentre que van augmentar les de França (+3,8%). Fora de la Unió Europea, les exportacions del Regne Unit es van reduir d’un 7,6% interanual, les dels Estats Units d’un 9,3% interanual i les del Japó d’un 0,3% interanual, mentre que les de la Xina van créixer d’un 1,3% interanual. Vet aquí un panorama poc engrescador.

Cal dir que en el període del gener al juliol, en termes monetaris, el creixement anual de les exportacions catalanes ha estat superior al 13%, gairebé deu punts més del registrat a tot l’estat espanyol (3,3%). I això fa que el pes català dins l’estat sigui pràcticament del 27% (al juliol ha estat del 28%). En síntesi, vol dir que el posicionament de Catalunya és com més va més important. Hem de tenir en compte que les taxes de creixement a tot l’estat fa quatre mesos consecutius que són negatives, mentre que a Catalunya els creixements han estat entre el 5% i el 12% anual en aquest període.

De totes maneres, tot plegat no ens ha d’amagar que la tendència és dominada per un alentiment clar, que no es reflecteix a les xifres finals, gràcies al comportament excepcional del sector del cotxe. Pensem que al juliol l’augment anual de vendes exteriors ha estat del 85%, mentre els set primers mesos ha estat del 78%.

Un càlcul més per a veure la importància que té enguany el sector el 2023. En valor absolut, entre el gener i el juliol, Catalunya ha exportat globalment uns 7.100 milions d’euros més que no pas l’any passat, que és l’equivalent al 13% esmentat. Doncs bé, d’aquesta xifra, gairebé 4.000 milions pertanyen al creixement del cotxe. És a dir, 55 euros d’augment de cada 100. Atesa la proporció, sobren paraules. A més, en aquest període, la xifra exportada del sector ha superat als béns d’equipament, que habitualment ocupaven el segon lloc, sempre darrere del sector químic.

I queda un altre sector, clau a Catalunya, que és el quart de la llista: l’alimentari. Fonts de Prodeca (empresa pública del Departament d’Agricultura) em faciliten les dades que no aporta el ministeri espanyol. Les exportacions agroalimentàries catalanes han incrementat d’un 6,85% en valor els primers set mesos del 2023 (del gener al juliol): han superat els 8.953 milions d’euros i disminuït el volum exportat (-9,43%) respecte del mateix període del 2022. I el comerç exterior agroalimentari es troba en una situació complexa. Per una banda, el valor de les exportacions continua batent rècords, malgrat que es redueix interanualment el volum comercialitzat, cosa que indica un fort increment del preu pagat per unitat de producte.

Reconeixen que això comporta riscos seriosos, perquè si aquest increment del preu no va acompanyat d’un valor diferencial més gran en qualitat, els nostres socis comercials podrien recórrer a nous proveïdors d’aliments més econòmics per satisfer la seva demanda d’aliments. I em fan una reflexió que cal tenir en compte, no solament en aquest sector. “Els mercats són molt difícils de conquerir, però molt fàcils de perdre. Per això és important l’estratègia a llarg termini de competitivitat, rendibilitat i internacionalització, i apostar per una producció sostenible i d’alta qualitat per assegurar una posició sòlida de Catalunya al mercat exterior.”

I afegeixen: “Presumiblement, observarem com el valor de les exportacions agroalimentàries continua creixent progressivament, alhora que es recupera el volum comercialitzat a causa d’una recuperació de les collites internes i de l’estabilització del subministrament i preu de les matèries primeres. Encara que la clau de tot la tenen les pluges de tardor i les collites de l’hemisferi sud.”

El cas és que, entre els quatre epígrafs, representen el 77% de les exportacions catalanes entre el gener i el juliol d’enguany.

Quant a l’alentiment comentat, només cal veure com la taxa mitjana de creixement exportador d’aquests darrers quatre mesos (de l’abril al juliol) a casa nostra ha estat del +7% (a tot l’estat, del -4,3%), mentre que en els quatre mesos immediatament anteriors la taxa vorejava el +22%. És una frenada forta, causada per la situació preocupant que es viu en el nostre principal client, la Unió Europea.

Una preocupació que avui és una mica més viva, després de la publicació de l’avanç de dades del setembre per part de S&P, que elabora l’índex de directors de compres (PMI) corresponent a la zona euro.

L’informe destaca que, per segon mes consecutiu, s’han observat davallades als dos sectors estudiats (indústria i serveis), atès que l’activitat dels serveis s’ha tornat a reduir. Tot i això, matisa que el ritme de contracció de la seva activitat s’ha atenuat lleugerament respecte del d’agost i ha estat molt més moderat que no l’analitzat per a la producció del sector manufacturer. La davallada de la producció manufacturera es va mantenir sense canvis respecte de la baixada ràpida reflectida el mes anterior. De fet, tret d’un breu període de creixement durant el primer trimestre de l’any, la producció manufacturera de la zona euro ha disminuït constantment d’ençà de mitjan 2022.

Com a factor fonamental de la darrera reducció de l’activitat total, l’informe assenyala un nou deteriorament de la demanda dels consumidors, tal com ho subratlla la quarta baixada mensual consecutiva de les noves comandes. De fet, la davallada registrada al setembre va ser important, i la més pronunciada d’ençà del novembre del 2020. Les noves comandes rebudes al sector manufacturer han tornat a contraure’s ràpidament, però l’acceleració de la baixada es va centrar en el sector serveis, on la caiguda de les noves comandes ha estat la més intensa d’ençà de la pandèmia. I, compte, les noves comandes d’exportació es van reduir encara més ràpidament que les noves comandes totals al setembre.

Segons els directors de compres, les dues economies més importants de la zona euro (Alemanya i França) han estat les principals responsables de la desacceleració general de l’activitat de la zona euro al setembre. A Alemanya, l’activitat ha caigut per tercer mes consecutiu i a un ritme important, si bé ha estat lleugerament menor que l’observat a l’enquesta del mes anterior. La indústria és el principal focus de preocupació. La producció manufacturera s’ha reduït al ritme més ràpid d’ençà de l’onada inicial de la pandèmia.

Per la seva banda, la contracció a França ha estat més dura i l’activitat total s’ha reduït al ritme més elevat d’ençà del novembre del 2020. Llevat dels mesos afectats per la pandèmia, la reducció ha estat la més aguda en més d’una dècada. I els ritmes de davallada s’han accelerat, tant al sector manufacturer com al de serveis.

A la resta de la zona euro, l’enquesta dels PMI no presenta un panorama tan complicat. Diu que l’activitat total s’ha mantingut pràcticament estable al setembre. I que, si bé la producció manufacturera s’ha reduït per sisè mes consecutiu, la caiguda ha estat la menys intensa des de l’abril passat. Al mateix temps, l’activitat del sector serveis ha augmentat lleugerament, i a un ritme superior a l’agost. El turisme hi deu haver tingut un paper decisiu.

Però els dos països que haurien d’estirar l’economia europea no van bé. I no crec que la nova pujada de tipus del BCE hagi estat una premonició positiva per al futur immediat. Per tot això, cal valorar molt l’esforç exportador que fem a Catalunya, més enllà del sector de l’automòbil. Cal veure fins on, les comandes externes, permetran de continuar creixent, però les dades del juliol deixen clar que l’alentiment ja és ben palès.

 

L’escriptora Najat el Hachmi ha inaugurat les festes de la Mercè de Barcelona amb el pregó al Saló de Cent de l’ajuntament. Nascuda a Beni Sidel, al Marroc, el 1979, i establerta a Vic, té una obra literària de ficció i assaig carregada d’experiències pròpies i de les tensions i contradiccions socials del món.

El Hachmi ha demanat que Barcelona sigui una ciutat de llibertat i protegeixi les nenes i les dones. “Barcelona serà la ciutat de la llibertat, com ho ha estat per a mi, si protegeix, promou, difon i garanteix els drets de les nenes i les dones”, ha dit, i ha criticat que en nom de la inclusió hi hagi qui la consideri molesta per denunciar “la violència i l’opressió, la discriminació i les injustícies”. Feia referència a la polèmica que hi va haver quan entitats de defensa dels drets LGBTI i contra el racisme van criticar la decisió del batlle, Jaume Collboni, d’elegir-la com a pregonera de les festes amb l’argument que El Hachmi havia fet declaracions “en contra dels drets i les llibertats de les dones trans” i “obertament islamòfobes”, una polèmica en què també va rebre el suport d’escriptors, editors i més representants del món de la cultura.

“No em demaneu que miri cap a una altra banda, ja n’hi ha prou de sacrificar les vides de les nenes i les dones en nom de no sé quina entesa de civilitzacions i cultures, en nom d’una idea d’inclusió que ens expulsa de nou, a nosaltres, les dones, de la condició d’ésser humà de ple dret”, ha etzibat.

El Hachmi ha considerat “sorprenent” que “defensar avui drets fonamentals a Barcelona i no a Teheran sigui considerat polèmic”. “Us incomoda que us expliqui que hi ha nenes en aquesta ciutat que no poden aprendre a nedar ni anar d’excursió? Que creixen creient que només seran valuoses si es tapen?”. “Us molesta que us digui que hi ha adolescents preocupades per la seva virginitat, dones joves que estimen persones prohibides amb culpa i pagant el preu del desterrament familiar?”, ha continuat El Hachmi, que s’ha referit també a noies que estan “terriblement espantades” per la possibilitat que les duguin al Marroc o al Paquistan i les casin amb un cosí. “Us incomoda tot això? Doncs imagineu-vos com les incomoda a elles”.

L’escriptora ha lamentat que a alguns els molesti més que s’anomeni “aquesta realitat que no la realitat mateixa”, i també s’ha adreçat a les noies que sofreixen aquesta situació. El Hachmi, que va trencar justament amb la seva família, els ha dit que tenen dret d’aspirar “a viure lliures”. “Cap de nosaltres no ha nascut per sotmetre’ns, no som traïdores ni reneguem de la nostra procedència per voler la independència”, els ha dit. Basant-se en la seva pròpia experiència, l’escriptora s’ha adreçat a elles i els ha exposat “una veritat molt dura” que ha hagut d’aprendre: “Si us volen lligades, si us volen agenollades, si us volen escapçades, retallades, modificades i encaixades en un motlle estret i asfixiant, és que no us volen. Busqueu, com vaig fer jo, una família que us accepti tal com sou, que no només no us faci més petites sinó que us faci sentir molt grans respectant la vostra dignitat.”

L’escriptora ha defensat que la llibertat de les dones fa tanta por que sovint es prohibeixen “les coses que no semblen importants, les que no suposen per si soles un desafiament a l’ordre establert”. Ha explicat que a ella li van prohibir les “aspiracions de llibertat perquè una dona sola pel món era un fet insòlit” dins la seva família: “Al final no em va quedar més remei que el trencament.” “Avui en dia i aquí mateix, hi ha moltes noies que es veuen obligades a fer la tria més dolorosa que es pot plantejar a un ésser humà: escollir entre la llibertat o la pertinença, entre ser qui ets i assumir el preu que et faran pagar o sotmetre’t per continuar formant part de la teva família, el teu grup de procedència”, ha lamentat.

Els Mossos d’Esquadra han detingut l’home que s’havia atrinxerat en un pis al barri de Sarrià de Barcelona. Els agents han entrat a l’habitatge sense fer ús de la força. La policia treballava amb la hipòtesi que tenia una arma de foc, tot i que no sabien si era real o una rèplica. Els fets han passat en un pis del carrer de la Duquessa d’Orleans, a prop de l’escola del Sagrat Cor. Un dispositiu policíac que ha inclòs també els serveis de mediació ha intentat de convèncer-lo perquè es lliurés. S’ha establert un perímetre de seguretat amb els talls de trànsit corresponents.

L’impost a les emissions portuàries afectarà el 80% dels vaixells que atraquin al port de Barcelona. Ho ha explicat el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, que ha anunciat aquest matí que l’avantprojecte ja era enllestit. El departament calcula que els creuers pagaran de mitjana uns 1.440 euros i que el govern recaptarà 7,5 milions d’euros anuals.

Mascort confia que la taxa entri en vigor l’any que ve i diu que no tindrà un efecte dissuasiu. No hauran de pagar l’impost els vaixells que vagin a les Illes i els que atraquin per força major o per qüestions humanitàries.

La nova mesura pretén que les grans embarcacions amb capacitat o volum superior a cinc mil tones d’arqueig brut que atraquen als ports de Catalunya redueixin les emissions sense que sigui un inconvenient a l’activitat econòmica.

A partir de l’entrada en vigor de l’impost, les empreses navilieres i les armadores dels transbords, tancs, portacontenidors, creuers, petroliers, vaixells de càrrega i uns altres considerats grans vaixells que atraquin en ports catalans tindran un gravamen d’un euro per quilogram d’òxids de nitrogen o partícules emeses per embarcació.

El departament calcula que els vaixells pagaran de mitjana uns 759 euros. Concretament, preveuen que el 78% tindran una quota inferior als 1.000 euros; el 60%, de 500 euros o menys, i el 44%, inferior als 300 euros. “No parlem de grans quotes que dissuadeixin els vaixells de venir a Barcelona”, ha dit Mascort. De mitjana, els creuers pagaran 1.440 euros per atracament, els petroliers, 3.000 euros, i els portacontenidors, 445 euros.

El govern ha anunciat que hi haurà bonificacions per a les naus que disposin d’un certificat acreditable de millora energètica o un certificat de registre al sistema de gestió i auditoria ambiental de la Unió Europea. També s’estableixen reduccions de la base imposable per connexió a la xarxa elèctrica del port i per l’alimentació de tots els serveis del vaixell per energia elèctrica íntegrament subministrada per bateria interna.

El govern confia d’aprovar el text a final d’any i que entri en vigor el primer semestre de l’any que ve. La mesura era inclosa dins la llei del canvi climàtic del 2017, i acumula un retard de quatre anys.

La fiscalia italiana ha decidit d’arxivar provisionalment el procediment penal per a aclarir la mort d’Evi Anna Rauter, la noia que el setembre del 1990 va aparèixer penjada de la branca d’un pi a Portbou (Alt Empordà). Així ho ha anunciat Anna Punsí, periodista del programa Crims, que l’any passat, amb la col·laboració del programa Ungelöst d’Àustria TV, va aconseguir de resoldre el misteri de la identitat de la víctima i va fer que s’obrís la investigació.

“La investigació de la noia de Portbou té un cúmul molt bèstia d’errors”

La fiscalia de Florença és del parer que la mort de Rauter va ser un crim, però no ha aconseguit proves noves en disset mesos i ara ha decidit d’arxivar la causa provisionalment. Sobre això, Punsí explica que la burocràcia ha impedit també que pugui investigar ací i a Àustria. El fiscal que va obrir el cas a Itàlia creu que ara per ara no es pot arribar a una conclusió, però que està convençut que darrere de l’escena d’Evi Rauter penjada a la branca del pi hi ha alguna cosa més.

A Itàlia, els delictes que impliquen una pena de presó de cadena perpètua no prescriuen.

NOVETATS DE LA NOIA DE PORTBOU. https://t.co/K6Tiiuq5L7

— Carles Porta (@Carles_Porta) September 22, 2023

The District nega que hagi pensat d’anar-se’n mai de Barcelona per les protestes, però reclama més contundència policíaca per respondre a les “agressions” contra els congressistes, que van ser ruixats amb pintura quan intentaven d’accedir al saló immobiliari. Aquestes mobilitzacions, promogudes pel moviment pel dret de l’habitatge, es van repetir l’any passat, quan part dels manifestants van protestar dins el saló mateix. Tot i que consideren que enguany la seguretat ha funcionat més bé que no uns altres anys, els organitzadors han dit en una reunió amb periodistes aquest matí que demanarien una reunió amb el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, per queixar-se per l’actuació policíaca.

Crítiques als Mossos i elogis a Collboni

L’organització ha estat crítica amb l’actuació dels Mossos per no haver retingut els manifestants que tiraven pintura als assistents, als quals han qualificat de “energúmens”. “Traslladarem les nostres queixes com a organització al conseller d’Interior i li demanarem una reunió perquè no entenem per què passa això. Per què no es van aplicar les mesures previstes en les reunions amb els cossos de seguretat?”, ha dit Albert Planas, director general de Nebext.

Tot i que han matisat que no s’oposaven al dret de manifestació, els responsables de la fira immobiliària han dit que els fets d’abans-d’ahir no es podien repetir. “És inacceptable tenir el dret de cuixa de tirar pintura sense poder fer-hi res al respecte”, ha dit el president de l’esdeveniment, Juan Velayos, en referència als privilegis dels senyors feudals a l’hora de mantenir relacions sexuals amb dones del seu domini.

Amb tot, han destacat que l’activitat del congrés es va poder desenvolupar amb normalitat, excepte a primera hora. Alhora, han explicat que els afectats pels llançaments de pintura van ser menys d’una vintena perquè es va habilitar una altra entrada pels assistents.

D’una altra banda, els organitzadors han agraït el suport institucional que han rebut per part del batlle de Barcelona, Jaume Collboni, que va fer una conferència privada a dos-cents inversors i ho han contraposat amb l’actitud de la batllessa anterior, Ada Colau, i ex-sòcia de Collboni, a qui han acusat de promoure les protestes. “A diferència de l’any passat, l’ajuntament ha condemnat les pràctiques dels agressors”, ha celebrat el director general de l’organització.

Paral·lelisme amb Jenni Hermoso

De fet, ha fet un paral·lelisme entre el cas Rubiales i els llançaments de pintura als assistents, un material que ha recordat que “pot ser tòxic, especialment pels ulls”. “Tots hem estat d’acord que un petó no consentit és una agressió i aquí tirar pintura no és una agressió?”, s’ha demanat Planas.

La cúpula del congrés ha reiterat que no tenen intenció de marxar de la capital catalana perquè consideren que és el lloc ideal per a atraure el públic internacional de la cita. A més, han destacat que les protestes no representaven la majoria de la societat. “Tota persona amb dos dits de front vol que The District es quedi a Barcelona”, ha dit Juan Velayos, president de la fira immobiliària.

En aquest sentit, ha valorat que tot i els incidents, el missatge era positiu: “Barcelona ha passat per una etapa molt negre, els internacionals adoren Barcelona i esperem que entre tots torni a la normalitat que no hem tingut aquests darrers anys.”