Vilaweb.cat

Cap mort i només set casos positius nous al País Valencià des d’ahir

El País Valencià no ha registrat cap mort per covid-19 en les últimes 24 hores i ha sumat vint altes i set nous positius, segons que ha informat la Conselleria de Sanitat Universal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així, el nombre de persones que han mort per la pandèmia en la Comunitat es manté en 1.473 persones. Quant a casos confirmats a través de PCR, s’eleven a 11.539 el total, perquè cal sumar-ne també quatre no assignats de dies anteriors. De tots els casos positius detectats, es troben actius en aquests moments 2.069, la qual cosa suposa el 11,3% del total.

El nombre de pacients ingressats als hospitals valencians per la malaltia s’ha reduït un 29% tot al llarg d’aquesta setmana. Diumenge proppassat es comptabilitzaven 77 persones ingressades, i aquest diumenge hi ha 22 menys. Unes xifres que, segons la consellera de Sanitat Universal, Ana Barceló, ‘demostren que cada dia són més les persones que vencen el virus gràcies al treball incansable del personal sanitari’. Així doncs, ara per ara, hi ha 55 persones ingressades, de les quals set requereixen cures d’UCI.

The post Cap mort i només set casos positius nous al País Valencià des d’ahir appeared first on VilaWeb.

El govern retira a Eulen la gestió de dues residències per irregularitats durant el confinament

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha decidit de retirar cautelarment la gestió a Eulen de dues residències de gent gran de Barcelona. Els centres Bertran Oriola i Mossèn Vidal i Aunòs tenen expedients sancionadors oberts per diverses irregularitats detectades durant l’emergència sanitària, tant en la gestió com en l’atenció a usuaris. Totes dues residències van ser intervingudes per la Generalitat bon punt es van detectar les irregularitats, i aleshores es va substituir temporalment Eulen per una altra empresa gestora. Ara que la situació està controlada a tots dos centres, el Departament ha decidit de suspendre cautelarment la gestió d’Eulen fins que no es resolgui definitivament els expedients. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En el cas de la residència Bertran Oriola, el 26 d’abril el Departament ja la va intervenir per tal de reconduir la situació. El Servei d’Inspecció va obrir un expedient sancionador a l’empresa el 3 de juny per una presumpta infracció greu i per cinc presumptes infraccions molt greus que poden ser sancionades amb una multa de 4.000 euros, la greu, i amb una multa de 7.900 euros per cadascuna de les molt greus, a més de la suspensió total de la prestació de serveis per un període de quatre anys per cadascuna de les infraccions. Segons el Departament, la situació sanitària a la residència està qualificada com a verda i hi ha una situació d’estabilitat en la gestió.

Quant a la Residència Mossèn Vidal i Aunòs, on el Departament assenyala que les irregularitats van portar el centre a una situació ‘d’afectació generalitzada’ per la covid-19, la intervenció i el canvi temporal d’entitat gestora va ser el 7 de maig. El 3 de juny es va obrir un expedient sancionador a Eulen per una presumpta infracció molt greu, que pot ser sancionada amb una multa de 7.000 euros, a més de la suspensió total de la prestació de serveis per un període de quatre anys. A més, en aquesta residència el Servei d’Inspecció ja va obrir el 17 de març un expedient sancionador a l’empresa pels presumptes maltractaments d’una resident per tres treballadors del centre.

The post El govern retira a Eulen la gestió de dues residències per irregularitats durant el confinament appeared first on VilaWeb.

Critiquen l’estudi que diu que la covid-19 ja era a Barcelona fa un any

Un estudi científic de la Universitat de Barcelona (UB) publicat abans-d’ahir deia que un grup d’investigadors havia detectat la presència del coronavirus 2019 en mostres d’aigües residuals de Barcelona recollides el 12 de març del 2019. Això pot significar que la infecció era present molt abans que no se’n detectessin els primers casos a Wuhan, a finals de desembre, i molt abans que no es fes pública per primer cop una seqüència de genoma del virus, el 5 de gener proppassat. L’anunci va traspassar fronteres i ha omplert pàgines en diaris d’arreu del món, però a mesura que han passat les hores, algunes veus de la comunitat científica han criticat la fiabilitat de l’estudi.  googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els resultats van ser enviats a una una revista d’alt índex d’impacte i publicats al repositori MedRxiv però són encara pendents de revisió científica. Aquest ha estat el primer front de les crítiques. El professor de la University College de Londres François Balloux, qui ha participat en diverses investigacions rellevants sobre la pandèmia, diu que això és una ‘troballa excepcional perquè canviaria tot allò que sabem sobre la pandèmia. És altament irresponsable haver publicat una investigació preliminar basada en evidències poc curoses, incompletes i qüestionables’.

The work does not include any attempt to confirm that the RNA detected by the RT-PCR is from #SARSCoV2 rather than some other coronavirus in circulation. Such confirmation is essential and would have been fast, easy and cheap to do through (partial) genome sequencing. (4/6)

— Prof Francois Balloux (@BallouxFrancois) June 27, 2020

En una sèrie de piulets a Twitter, Balloux desgrana els nombrosos factors que posen en dubte que el coronavirus fos a Barcelona el març del 2019. ‘És considerablement implausible’, comença, ‘tota l’evidència genòmica (aproximadament cent mil genomes) senyala que l’origen del virus fou a la Xina el novembre del 2019.’ Però la inconsistència de la recerca, segons Balloux, va més enllà: ‘El treball no inclou cap intent de confirmar que l’RNA detectat per la prova PCR és de Sars-CoV-2 i no pas cap altre coronavirus en circulació. […] Tal confirmació és essencial i hauria estat ràpid, fàcil i barat de fer amb una seqüenciació (parcial) del genoma.’

#SARSCoV2 being in circulation in March 2019 is an exceptionally strong claim as it would change everything we know about the pandemic. It feels highly irresponsible to have released such a preliminary preprint based on sloppy, incomplete and questionable evidence. (6/6)

— Prof Francois Balloux (@BallouxFrancois) June 27, 2020

El professor Balloux és implacable: ‘No sembla que aquest estudi s’hagi dut a terme curosament ni de manera competent. Hi manquen els controls mínims, la validació i els passos per a la confirmació. És probablement un cas de confusió o de contaminació de la prova.‘ Però ell no és l’únic. La investigadora i ex-professora de la prestigiosa universitat de Stanford Elizabeth Bik també hi carrega: ‘Les afirmacions magnífiques haurien de venir acompanyades d’evidències magnífiques. I no és el cas.’ Tal com ella explica, la notícia de l’agència Reuters que va recollir primer la informació conté declaracions d’un dels científics implicats en la investigación, qui diu que ‘és massa aviat per a treure conclusions’.

Bik fa una repassada a fons de l’estudi de la UB i comença reconeixent que ‘testar les aigües residuals és una bona manera de testar la ciutat sencera’. L’estudi volia detetar si les aigües recollien genoma de covid-19 durant les dates en què es van fer els primers diagnòstics a la Xina, i efectivament van trobar mostres que anaven de gener a març, de manera que ‘és possible que aquest coronavirus arribés a Barcelona un parell de setmanes abans que s’hi declarés el primer cas’.

Però, de sobte, una mostra positiva imprevista… del 2019. ‘Era una, només una, i no sembla que els autors repetissin la prova un segon cop. Bik recorda que ‘les proves PCR poden donar falsos positius‘ i que ‘fins i tot el protocol de l’OMS que segueix el grup de Barcelona admet que hi pot haver creuaments amb més altres virus’. Acaba amb una rèplica punyent: ‘Els autors no van fer cap altra PCR per confirmar la mostra positiva. Tampoc cap seqüenciació genòmica. Ni cap confirmació per a descartar reactivitat creuada amb algun altre virus. Tampoc no van informar sobre els controls negatius per a descartar la contaminació de la mostra del 2019 amb una de les mostres positives de 2020.’

The post Critiquen l’estudi que diu que la covid-19 ja era a Barcelona fa un any appeared first on VilaWeb.

Els Rolling Stones amenacen Trump de denunciar-lo si continua fent servir les seves cançons als actes electorals

La mítica banda de rock Rolling Stones han anunciat que emprendran accions legals contra el president dels Estats Units, Donald Trump, per tal d’impedir-li emprar cançons seves als actes electorals. En un comunicat publicat per la plataforma Deadline i compartit pel grup a les xarxes socials, avisen que atès que Trump ha desoït ‘les indicacions […] perquè desistís que se li han adreçat fins ara, els Rolling Stones estan prenent més mesures’ per prohibir-li fer servir la seva música. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

BMI warns Donald Trump Campaign to stop playing Rolling Stones songs: https://t.co/DWZ26dCglg

— The Rolling Stones (@RollingStones) June 27, 2020

L’equip legal del grup ja hi treballa amb BMI, una de les principals organitzacions que vetllen pels drets d’autor als Estats Units, que ha ‘notificat a la campanya de Trump en nom dels Stones que l’ús no autoritzat de les seves cançons constituirà un incompliment del seu acord de llicència. Si Donald Trump fa cas omís de la prohibició i persisteix, aleshores s’encararà a una demanda’.

The post Els Rolling Stones amenacen Trump de denunciar-lo si continua fent servir les seves cançons als actes electorals appeared first on VilaWeb.

Com a mínim un mort per un tiroteig en una protesta de Black Lives Matter a Kentucky

El departament de policia de Louisville, Kentucky, ha informat de com a mínim un mort per un tiroteig en una protesta pacífica del moviment Black Lives Matter que demanava justícia per la mort de Breonna Taylor, una infermera de vint-i-sis anys que el 13 de març proppassat va ser assassinada a mans de la policia de la mateixa ciutat. En la manifestació encara hi ha hagut una segona víctima dels trets, que ha estat ingressada a l’hospital sense ferides greus. El parc romandrà tancat i els agents estan provant d’identificar els implicats en el tiroteig. Els fets han tingut lloc aquesta matinada.

The post Com a mínim un mort per un tiroteig en una protesta de Black Lives Matter a Kentucky appeared first on VilaWeb.

Set casos més eleven a catorze els treballadors infectats de la indústria càrnia de Rafelbunyol

El departament de Salut Pública de la Conselleria de Sanitat ha detectat set casos positius més entre els treballadors de la indústria càrnia de Rafelbunyol, a València, on dimecres proppassat ja se’n van confirmar set, de manera que el total s’eleva a catorze. En la primera tanda de proves que es van fer als treballadors se’n van fer 349, i ara se n’han fet cent més. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A aquests set últims casos se’ls estan realitzant proves serològiques per a determinar si es tracta d’infeccions actives o infeccions passades i, així, conèixer si formen part del brot detectat o no. Com a mesura de precaució, i encara que cap cas ha presentat símptomes recentment, se’ls ha recomanat aïllament fins a saber el resultat de les noves proves, en les pròximes 48 hores, segons que ha informat la Conselleria de Sanitat.

El brot es va detectar després de diagnosticar-se tres casos en una unitat familiar, motiu pel qual es va ampliar el procés de proves a l’entorn laboral dels contagiats.

The post Set casos més eleven a catorze els treballadors infectats de la indústria càrnia de Rafelbunyol appeared first on VilaWeb.

La participació puja en les municipals a Catalunya Nord, enmig de crides per a frenar l’extrema dreta

La segona volta de les eleccions municipals que se celebren avui a l’estat francès ha registrat fins ara unes xifres significatives d’abstenció, superiors en la majoria de regions a la que hi va haver a la primera volta. Catalunya Nord és una de les poques excepcions: fins a migdia havia votat un 22,07% del cens, un 1,36% més que no pas a la primera tanda, el 15 de març, just quan la pandèmia era al seu punt àlgid de contagis i morts. Les crides per a frenar l’extrema-dreta en llocs com la batllia de Perpinyà esperaven una elevada participació. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La jornada electoral d’avui va ser ajornada per causa de les restriccions. La votació a la capital de Catalunya Nord és la que centra l’atenció política al país, en veient la possibilitat que guanyi Louis Aliot, el candidat del partit d’extrema dreta Agrupament Nacional, el qual va ser el més votat la primera tanda amb un 36,65% del sufragi. El batlle sortint dels Republicans, Jean-Marc Pujol, que va obtenir el 18,43% dels vots, serà el seu únic rival perquè els altres dos aspirants que podien passar a la segona tanda han decidit de retirar-se.

La candidata de la coalició formada pels Verds i pels socialistes, Agnès Langevine, va rebre el 14,5% dels vots, però ha decidit de retirar-se per evitar que la presència de la seva llista facilités la victòria a Aliot, ja que el sistema electoral marca que la candidatura més votada obtingui automàticament més de la meitat dels regidors. Romain Grau, de LREM, també ha decidit de no presentar-se pel mateix motiu, fet que fa que es repeteixi la votació del 2014, entre només dues opcions.

The post La participació puja en les municipals a Catalunya Nord, enmig de crides per a frenar l’extrema dreta appeared first on VilaWeb.

Juli Peretó i José Luís García dimiteixen de la direcció de l’I2SysBio

Els codirectors de l’Institut de Biologia Integrativa de SIstemes I2SysBio han presentat la dimissió del seu càrrec, davant la Universitat de València i el Centre Superior d’Investigacions Científiques, després de la polèmica causa per les decisions unilaterals del rectorat de la universitat valenciana. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El rectorat va exigir a l’institut el desallotjament d’una planta de l’edifici que ocupa al parc científic de la universitat per encabir-hi un grup d’investigadors que treballen en un camp que no hi té cap relació i que cercava un espai al campus. La decisió, presa de manera unilateral, segons que diu l’institut, significa un cop dur per a l’I2SysBio, una institució científica d’un prestigi i projecció enormes, precisament quan és més destacada que mai, per la feina que fa a primera línia contra la covid-19.

Els dos directors, que van ser nomenats per les dues institucions pel càrrec, han dimitit ara per no haver d’executar una ordre que una de les parts, en aquest cas la Universitat, no ha consultat amb l’altra.

La Universitat de València origina una crisi en un prestigiós institut científic que treballa en primera línia contra la covid-19

 

The post Juli Peretó i José Luís García dimiteixen de la direcció de l’I2SysBio appeared first on VilaWeb.

146 casos positius i dos morts per covid-19 a Catalunya des d’ahir

Les funeràries han registrat fins avui 12.551 morts a Catalunya per covid-19, dues més que en l’últim balanç: 6.851 en hospitals o centre sociosanitaris, 4.097 en residències i 795 en domicilis. La resta són casos no classificables per falta d’informació. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’altra banda, el Departament de Salut afirma que fins ara hi ha hagut 71.366 casos positius de la malaltia confirmats per prova diagnòstica (test ràpid o PCR): 146 més que en el recompte anterior. D’aquest total, 4.148 han estat hospitalitzats en estat greu. Ara només n’hi ha 57.

Finalment, s’han rebut 39.588 altes hospitalàries. I en residències de gent gran, hi ha fins ara 14.964 persones que han obtingut un resultat positiu en els testos de detecció, i 723 professionals d’aquests centres són aïllats en quarantena.

The post 146 casos positius i dos morts per covid-19 a Catalunya des d’ahir appeared first on VilaWeb.

Josep Cruanyes, ex-vice-president de l’ANC, anuncia que es dóna de baixa d’ERC

L’historiador Josep Cruanyes, que fou vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana entre el març del 2018 i la renovació recent del secretariat nacional, ha anunciat que es va donar de baixa d’Esquerra Republicana de Catalunya ‘per desacord amb la manca de resposta política del partit a la repressió de l’estat’ espanyol. Ja va abandonar la militància fa un any, però no ho va voler fer públic llavors ‘per tal que no pogués ser mal interpretat pel càrrec que tenia’. Aprofundint en els motius, diu que marxa del partit perquè ‘no defensa les nostres institucions, el govern i el Parlament’, perquè ‘prioritza polítiques partidistes condicionades en bona part per por a la repressió, en lloc de seguir la lluita per les llibertats’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per no defensar les nostres institucions, el Govern i el Parlament, amb una manca de sentit d'estat.
Per prioritzar polítiques partidistes condicionades en bona part per la por a la repressió, en lloc de seguir la lluita per les llibertats i denunciar la vulneració de drets.

— Josep Cruanyes i Tor (@pep_cruanyes) June 28, 2020

Cruanyes fou un dels principals impulsors en la reivindicació del retorn de la documentació confiscada per la dictadura franquista a Catalunya, tant a través de la Comissió de la Dignitat com amb la publicació del llibre Els papers de Salamanca. L’espoliació del patrimoni documental de Catalunya (1938-1939). Ara és president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.

The post Josep Cruanyes, ex-vice-president de l’ANC, anuncia que es dóna de baixa d’ERC appeared first on VilaWeb.

El món supera els deu milions d’infectats i el mig milió de morts per la covid-19

El món ja ha superat els deu milions de contagis de covid-19: n’hi ha, concretament, 10.101.988, dels quals 4.125.191 són en actiu ara mateix, i 57.839 en estat greu, segons el portal Worldmeter, que comptabilitza les dades oficials de tots els països. D’altra banda, la tendència epidemiològica continua accelerant-se. Per bé que ja s’han donat 5.475.153 altes mèdiques, fins ara s’han produït 501.644 morts per la malaltia. Els Estats Units són el país amb més contagis (2.596.770) i morts (128.152), però els qui creixen més de pressa i exponencialment són el Brasil, amb (1.315.941) casos i (57.103) morts, i Rússia, amb (634.437) casos i (9.073) morts. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Consulteu els efectes de la pandèmia a Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià

The post El món supera els deu milions d’infectats i el mig milió de morts per la covid-19 appeared first on VilaWeb.

Sánchez diu que vol reprendre la taula de diàleg al juliol

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha assegurat que vol reprendre les converses amb la Generalitat en la taula de diàleg el mes vinent, si bé diu que detecta ‘un context difícil a Catalunya, ja que s’hi està generant una situació clarament preelectoral’. En una entrevista publicada avui a ‘La Vanguardia’ ha defensat ‘abordar problemes que desgraciadament han esdevingut estructurals per la falta de voluntat política, com ho és la crisi política a Catalunya, que té una derivada de convivència’. Planteja fer-ho fixant primer un marc que parteixi de la legalitat, per després aconseguir ‘un acord polític que haurà de ser, lògicament, confirmat per la societat catalana en una votació’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sobre un possible indult als condemnats per l’1-O, ha contestat: ‘En la política penitenciària les mesures de gràcia estan clarament definides en la nostra jurisdicció i també en els actors jurisdiccionals’. A més, ha destacat que la política és ‘dinàmica i és evident que la prioritat ara mateix del conjunt de la societat espanyola, i també de la societat catalana, és la crisi econòmica’, i ha destacat que el seu govern ha destinat 16.000 milions d’euros a un fons per atendre les necessitats de les autonomies pel Covid-19.

The post Sánchez diu que vol reprendre la taula de diàleg al juliol appeared first on VilaWeb.

Les portades del diumenge 28 de juny de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 28 de juny de 2020 appeared first on VilaWeb.

Segona tanda de les municipals a Catalunya Nord amb la mirada fixada a l’extrema dreta

Avui es vota la segona tanda de les eleccions municipals a Catalunya Nord, després de ser ajornades el mes de març per la crisi de la covid-19. La votació a Perpinyà serà la que més centrarà l’atenció política, en veient la possibilitat que guanyi Louis Aliot, el candidat del partit d’extrema dreta Agrupament Nacional, el qual va ser el més votat la primera tanda amb un 36,65% del sufragi. El batlle sortint dels Republicans, Jean-Marc Pujol, que va obtenir el 18,43% dels vots, serà el seu únic rival perquè els altres dos aspirants que podien passar a la segona tanda han decidit de retirar-se. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La candidata de la coalició formada pels Verds i pels socialistes, Agnès Langevine, va rebre el 14,5% dels vots, però ha decidit de retirar-se per evitar que la presència de la seva llista facilités la victòria a Aliot, ja que el sistema electoral marca que la candidatura més votada obtingui automàticament més de la meitat dels regidors. Romain Grau, de LREM, també ha decidit de no presentar-se pel mateix motiu, fet que fa que es repeteixi la votació del 2014, entre només dues opcions.

The post Segona tanda de les municipals a Catalunya Nord amb la mirada fixada a l’extrema dreta appeared first on VilaWeb.

Una bella història

Si ma mare fos morta, infectada pels meus fills, no seria capaç d’escriure aquest article. Si l’escric és perquè ma mare és viva i els seus néts no li han encomanat la covid-19. I això que hem passat el confinament plegats. De primer al mateix pis. Després en pisos contigus, comunicats per una escala, per on els nens pujaven a fer àpats amb l’àvia, passar-hi la nit, o fer-hi l’esmorzar de l’endemà, mentre els pares teletreballaven al pis de sota. Recordo la frase que va marcar la nostra decisió, i la frase que la va resumir. La primera, la va dir ma mare, setanta-tres anys, sense patologies prèvies, el dia que vam decidir de passar el confinament. A peu dret, mirant-nos als pares, ens va dir: “Jo, tota sola, no ho resistiré. I si m’he de morir, que em mori.” Això va dir. La frase resum, la va dir un psicòleg molt amic de la família unes quantes setmanes després: en aquest confinament la por de morir no ens deixa viure. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ma mare no va tenir por de morir i hem pogut viure. Els primers dies, nosaltres amb aquella por real d’infectar. I un cop passades les dues setmanes de quarantena (no l’hem contagiada!) vam passar a tenir aquella por de ser jutjats pels policies de balcó (aquells d’allà han unit àvia i néts al mateix pis). Por de ser jutjats per un judici que a hores d’ara ja no seria tan sever, perquè la idea de nens supercontagiosos només va ser indiscutible les primeres setmanes. Després ja no tant. La visió que hem projectat sobre els nens com a focus de contagi ha estat una més de les idees, consells, normes o restriccions que ara han estat blancs, ara negres. De tancar fronteres a dur careta. De no celebrar funerals a deixar sortir els nens. De tancar els serveis essencials a poder viatjar. Moltes són les normes que han canviat, s’han matisat i revisat durant aquests tres mesos de confinament que, almenys a casa meva, vam decidir que la senyora àvia no els passaria tota sola. Potser per això ens hem evitat solituds amargues, depressions i gent sola en un racó. Potser per això ens hem evitat tristesa profunda i por infundada, tot nascut d’una solitud no volguda.

La manera com hem tractat els nostres vells, i no tan sols a les residències, sinó també a les cases, ens marcarà. En aquest punt, com en tants altres, trobo que traspassar tota la responsabilitat als nostres dirigents polítics és una gran estafa. Amics, parelles, fills, néts, veïns, coneguts i saludats també en són responsables. No solament els governs. No fotem. Aquests dies comprovo més casos de gent gran que ha passat el confinament acompanyada no únicament de la parella, sinó de fills i fins i tot néts (pecat mortal!). Conec un altre Andreu que es va tancar en un pis per ajudar una vídua dins de casa, respectant el confinament. Chapeau a tu. Filles de setanta-cinc anys que s’han tancat per tenir cura de mares centenàries que vivien totes soles. La manera com les societats hem tractat nens, vells i morts aquests dies és una de les coses que m’han impactat més. Per a bé, per a mal i per arriscat.

Si ma mare fos morta, infectada pels meus fills, no seria capaç d’escriure aquest article. Si l’escric és perquè és una bella història, que recordarem. Veure barrejades durant tres mesos les energies dels nens (de dos anys i cinc ) amb la seva, de setanta-tres, això sí que és contagiós. Nens amb edats ideals (encara sense deures d’escola, ni alteracions adolescents), que amb les seves rialles, corredisses i ganes de viure aconseguien de fondre la xifra de morts, ERTOS i els drames d’amics, familiars i coneguts. Molta vida entre molta mort. Fa anys, el dia que vaig banyar el meu fill per primer cop, el cap em va fer un clic i vaig notar els dits de ma mare banyant-me a mi. Fer de pare em convertia en fill. Aquests dies, veure un parell de néts, m’hi ha convertit.

Ara que sembla que aquesta segona tardor vindrà un segon rebrot, suposo que farem igual, encara que no sé pas si amb el mateix resultat. Potser ara l’àvia es tancarà amb un altre fill i uns altres néts. O voldrà, aquest cop, tancar-se sola del tot. O una malaltia prèvia fins ara desconeguda ho desaconsellarà. De fet, el primer cop el consell d’una metgessa amiga va ser decisiu (“Tu, Núria, estàs en plena forma i els teus néts no són supercontagiosos. Tira, tira”). No sé com acabarà, certament, però reunir-nos, una àvia, uns fills i uns néts, i decidir què fer-ne, de la pròpia vida, de la por i de la pròpia mort d’una manera conjunta i familiar, escoltant tothom, incloent-hi els experts de la TV, això sí que ho farem.

The post Una bella història appeared first on VilaWeb.

El col·lectiu LGTB reclama els seus drets en una manifestació a Barcelona

Unes 800 persones segons la Guàrdia Urbana han participat avui a la tarda en la manifestació ‘Tenim història, tenim futur’ convocada a Barcelona en defensa de l’alliberament i els drets del col·lectiu LGTB per l’Orgull 2020. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La marxa ha començat a la plaça Universitat a les 19 hores, amb manifestants amb màscara per a evitar contagis de coronavirus, i banderes LGTBI i cartells en defensa dels col·lectius transexuals, entre d’altres.

En declaracions a la premsa abans de la marxa, els col·lectius convocants han cridat a la unitat en ‘totes les lluites, no només les que siguin LGTBI’, com també recull el manifest d’aquest any, amb unes 60 adhesions.

Per reflectir aquesta diversitat, s’ha organitzat la concentració en sis blocs –un per cada color de la bandera LGTBI–: Feminisme i LGBT; antirracisme; treball i serveis públics; habitatge; joves, i ecologisme.

‘És entendre la lluita des d’un punt de vista que cap col·lectiu es pot quedar enrere’, ha explicat el portaveu de l’associació PocaVergüenza Alfredo Mendoza. La portaveu de la Crida LGBTI, Daniela Lima Guerra, ha desvinculat aquesta marxa dels actes del Pride: ‘Allà només es lucren empreses privades que no tenen res a veure amb nosaltres. No és un orgull, és una vergonya. Exploten la nostra lluita per guanyar diners’.

Els organitzadors d’aquest acte són Xarxa pel 28J 2020 BCN, Crida LGBTI, PocaVergüenza i ATC Llibertat, i la concentració ha finalitzat a la plaça Sant Jaume de Barcelona amb parlaments dels organitzadors, a més de la plataforma de les Kellys, Tanquem els CIE, i USTEC·STEs, entre d’altres.

En ocasió de l’Orgull 2020, els organitzadors de la marxa d’aquest dissabte han llançat un manifest contra el “capitalisme que explota, gentrifica, desnona i deporta”, enfront del que proposen lluitar amb unitat pels drets de tots els col·lectius.

‘Les desviades estenem la mà a la resta de la classe treballadora perquè només hi ha alliberament si unim els colors de totes les lluites’, per construir una societat més lliure i igualitària, sosté el manifest.

El text advoca per la lluita ‘per la llibertat dels pobles, perquè no hi ha gèneres i sexualitats lliures sense sobirania. Des de la batalla per un treball sense explotació, un habitatge digne garantit i uns serveis públics universals: pa, sostre i treball’.

‘Tenim història, tenim futur: un futur en el qual cap persona és il·legal, en el qual cap empresa ni estat colonitza amb una mà i ens utilitza per rentar-se la cara amb una altra’, sosté el manifest.

Així, criden a construir ‘un futur sense masclisme, racisme, feixisme ni LGBTI-fòbia’, que garanteixi els drets d’autodeterminació de gènere, i sense atur, sous baixos, violències ni sostres de cristall, diu literalment el manifest.

Entre d’altres, s’han adherit Barcelona en Comú, la CUP, les PAH catalanes, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la Platafroma 3 d’Octubre, Fridays per Future Barcelona, Riders x Drets, el SEPC, Arran i el Sindicat de Llogaters de Catalunya.

The post El col·lectiu LGTB reclama els seus drets en una manifestació a Barcelona appeared first on VilaWeb.

John Carlin: ‘A Espanya hi ha hagut una gran docilitat durant la pandèmia’

El periodista John Carlin (1956) ha passat aquests tres mesos de confinament a Barcelona, la ciutat on viu. Darrerament Carlin, ha escrit articles molt crítics amb el confinament viscut, i en aquesta entrevista en parlem. Però, a la vegada, Carlin es mostra empàtic amb els governs que han hagut d’afrontar un fenomen desconegut. Carlin atén VilaWeb mentre parla amb el mans lliures de viatge amb cotxe cap a la seva estimada Sitges, on finalment pot anar després de mesos tancats. En aquesta entrevista també  parlem de política estatal, de política britànica, i de les diferències de caràcter entre anglosaxons i llatins. Ell és fill de pare escocès i mare andalusa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

John Carlin, en una imatge d’arxiu (Fotografia: Elisabeth Magre)

Com heu viscut el confinament?
—L’actitud de les persones amb el confinament revela força el seu caràcter i les seves experiències de vida. I, en el meu cas, el virus no em va espantar, em va enfadar. Va enfadar-me l’obligació de seguir regles imposades per un govern sense tenir gaire clar per què ho feien. Tinc una rebel·lia natural contra l’autoritat i la imposició de regles que limitin la meva llibertat de moviment. No et faig cap judici objectiu, ni científic. És la meva manera de reaccionar. És el meu caràcter: no formo part de grups, clubs, associacions, religions ni ideologies. Vaig per lliure. He viscut en països on m’han imposat lleis que no m’han agradat, i amb governs autoritaris, i per tant tinc el reflex natural en contra de l’autoritat que, sense cara, em diu que m’he de quedar a casa. Em va enfadar més això que no pas el fet en si de quedar-me a casa. Per què jo escric i treballo a casa.

Viviu a Barcelona, però escriviu sovint sobre política anglesa. Com heu vist el govern anglès durant la pandèmia?
—El govern britànic és el més mediocre que hi ha hagut en molts anys. En un país que té una antiga tradició democràtica, i gent de bastant nivell al govern, ara el govern britànic és una colla de mediocres extraordinària. Boris Johnson és divertit i podria anar a sopar amb ell, tot i les diferències de política, però s’ha vist que té límits. Boris Johnson no està capacitat per a ser primer ministre del Regne Unit. I ho ha empitjorat envoltant-se de ministres segons la lleialtat al Brexit i no per competència. Ara es nota. Veus les conferències de premsa, les declaracions dels ministres i és del tot lamentable. Crec que el límit de Boris Johnson com a polític i figura és alcalde de Londres. Fins aquí, sí. És una posició amb un punt bufonesc. Però com a primer ministre, no.

Potser el seu límit és que Johnson és periodista. I arribem on arribem
—Ha! Exacte. Estic amb tu. Els periodistes fem els nostres reportatges i opinem d’això i d’allò. Però per l’amor de Déu que no ens donin responsabilitat real. Hi ha aquella dita anglesa, no sé si la coneixes: el periodisme és poder sense responsabilitat.

Com us expliqueu que a Espanya hi hagi hagut tants morts?
—La pandèmia ha estat una gran lliçó d’humilitat per a l’ésser humà. És tremenda la ignorància que hi ha al voltant del virus, que ens té a tots en escac i mat. Els grans cervells científics del món estan perplexos. Per tant, encara que per la meva manera de ser detesti que m’imposin limitació de llibertat de moviments, i que m’obliguin a posar la màscara, i que no em deixin sortir de casa, i tot això em posa molt nerviós, a la vegada en aquests moments sento simpatia amb tots els governs. Han hagut de reaccionar a un fenomen que ignorem del tot. Per què hi ha hagut tants morts a Espanya? Per què hi ha hagut tants morts a Catalunya? No ho sé. Òbviament, gairebé tots els governs podrien haver-ho fet millor, però insisteixo, els tinc molta simpatia perquè em poso al lloc de Pedro Sánchez i ho veig tot molt complicat. Un dels esports preferits ha estat criticar els governs. I no dubto que alguns es mereixen crítica, però hi ha coses que són molt difícils d’explicar. Gent com Bill Gates i l’OMS van pronosticar una absoluta catàstrofe a l’Àfrica subsahariana. Doncs seguim esperant. El total de morts a l’Àfrica subsahariana és inferior al de Catalunya. I crec que no exagero. A Anglaterra es diu que què malament que ho va fer el govern britànic, si ho comparen amb Alemanya. Com t’expliques que Grècia encara ho ha fet millor? Se suposa que és el país més pobre i caòtic d’Europa. I mira. O Donald Trump. Jo he escrit tota mena de barbaritats sobre ell, perquè em sembla l’ésser més menyspreable de la Terra. La seva resposta ha estat un caos, certament, però resulta que les morts per habitants a Espanya són més altes que als Estats Units. O mira Suècia. A Suècia hi ha hagut més o menys el mateix nombre de morts per habitant que a Catalunya, quan a Suècia no han fet quasi cap confinament. Res. Per tant, s’ha de tenir bastant humilitat, i reconèixer que hi ha hagut un factor molt important en aquesta crisi: el factor sort.

El factor sort?
—Just abans de la pandèmia vaig llegir una entrevista al Financial Times a Míster Virus, microbiòleg belga qui va combatre l’Ebola. I al final de l’entrevista deia: allò més important a la vida és no tenir mala sort. Ho deia Míster Virus. Jo m’he sentit molt frustrat després de dos mesos al pis de Barcelona, de no poder anar a Sitges amb el meu fill de dinou anys, que és on es va criar. Recorda, no ens deixaven anar ni a l’Hospitalet de Llobregat. Però què cony és això? Per tant, per una banda tenim la increïble ignorància del món científic i, per l’altra, l’absoluta certesa del govern que no podíem anar a l’Hospitalet. Això em posava de mal humor. Doncs potser al final és qüestió de sort.

John Carlin, en una imatge d’arxiu (Fotografia: Elisabeth Magre)

Com ha viscut un anglosaxó una pandèmia envoltat de llatins?
—M’ha cridat molt l’atenció la diferent actitud dels meus dos països. Regne Unit i Espanya. El meu pare, escocès, la meva mare, espanyola. Al Regne Unit l’actitud ha estat bastant hooligan, i la gent ha anat a les platges igualment. A Espanya, en canvi, hi ha hagut una gran docilitat durant la pandèmia. Docilitat que, per una banda, és admirable, perquè té un punt de solidaritat que ha de celebrar-se i admirar-se. Per una altra banda, però, hi ha una predisposició a sotmetre’s a les ordres del govern. Una predisposició més gran que la que et trobes als Estats Units i Anglaterra. També a la premsa britànica les veus discordants han estat molt més nombroses, i s’ha qüestionat la lògica del confinament més que no pas a Espanya. A Espanya, en general, s’és més conservador. Per a bé i per a mal. I jo, que consti, prefereixo la cultura espanyola, o la catalana si ho prefereixes, que l’anglesa. Jo vull viure aquí la resta dels meus dies. I no allà. Aquí prefereixo la gent. Més enllà de les obvietats (clima, menjar i mar) aquí la gent em cau molt bé. He viscut més d’un any en set països, i res com aquí: Regne Unit, Argentina, Mèxic, Nicaragua, El Salvador, Sud-àfrica i Espanya. Com aquí, res. Però sí que veig el factor conservador. El veig. A Anglaterra hi ha més rebel·lia. I aquí la societat és més conservadora.

La premsa britànica fa dies que destapa la corrupció del rei d’Espanya. En concret, el diari The Telegraph. Com definiria aquest diari per al lector català?
—The Telegraph és un diari de dretes, molt establishment, a favor del Brexit, i de la monarquia. Per què ho destapa The Telegraph? L’única explicació és la més senzilla: és una bona història i per això la publiquen. No hi trobaràs misteri ni conspiració. Crec que és tan simple com això. I això es pot dir amb més tranquil·litat en un diari anglès que no pas en un d’espanyol, on tinc la impressió que hi ha bastants més càlculs polítics i econòmics que determinen si una notícia es publica o no.

Ho heu sofert en primera persona, que El País us va acomiadar després de criticar la posició de Rajoy amb l’independentisme.
—Per a un diari que es vanta de ser el gran diari independent i global en espanyol, que em fessin fora perquè no odiava en la justa mesura els catalans és una mica lamentable, sí. Però a mi no em va causar cap mal personal ni professional. Coses de la vida. Em sembla que hi ha víctimes pitjors al món que jo. Però va ser bastant lamentable.

La vostra visió del rei Juan Carlos I, ha canviat amb el temps i les recents informacions?
—Passo dels reis, i reines, i monarquies. Fins al punt que no hi estic ni a favor ni en contra. La indiferència és total. No tinc temps ni energia ni interès per a ser monàrquic o antimonàrquic. Simplement, no m’interessa gaire. L’atenció que li he prestat ha estat bastant limitada. Conec la bona imatge que li va donar el seu paper durant el 23-F, quan va defensar la Constitució. I ara, segons les poques coses que he llegit, hi ha un punt que podria ser corrupte, econòmicament parlant, en el rei. Cosa trista i lamentable. Un diplomàtic britànic un cop em va dir que una gran diferència entre la monarquia espanyola i la britànica és que la britànica té el patrimoni i la riquesa assegurada i solida. I en canvi, l’espanyola ha viscut en condicions més precàries. I segons el diplomàtic, el rei es va fer la promesa d’evitar que ni ell ni els hereus no caiguessin una altra vegada a la misèria. Potser aquí tens l’explicació de l’aparent afany d’aconseguir diners de no importa qui.

Sou fill de pare escocès. Seguiu la política escocesa?
—Segueixo la política britànica prou per escriure columnes cada dos mesos sense fer el ridícul del tot.

Ara Escòcia es troba com abans els catalans: volent fer un referèndum que potser Londres no deixa.
—Ells ja van fer un referèndum permès pel govern britànic de Londres. Gran diferència. En general, l’actitud del govern central britànic cap a Escòcia, respecte a l’actitud del govern central cap a Catalunya, és molt diferent. Ara els escocesos tornen a demanar un referèndum arran del Brexit perquè quan els escocesos van votar la primera vegada es creia que seguirien formant part d’Europa. Era part del paquet que els van oferir per quedar-se. Crec que és factible que s’acabi fent. I segurament hi haurà pressió política creixent des d’Escòcia sobre el govern britànic. Si hagués d’apostar diners a un referèndum a Catalunya o a Escòcia, l’apostaria a Escòcia.

John Carlin, en una imatge d’arxiu (Fotografia: Elisabeth Magre)

Vau ser molt crític amb el PP anys enrere. Com veieu el PSOE, ara?
—Cert. Jo sempre vaig ser molt crític amb el govern Rajoy. Van portar la qüestió catalana de manera desastrosa, fins i tot pels seus interessos. Molt mal gestionat. Ara una cosa important amb el govern de Pedro Sánchez és la música ambiental. La música ambiental ha canviat. I jo hi dono molta importància, en política, a la música ambiental. Al simbolisme. Als gestos. I l’actitud de menyspreu incendiari del govern del PP cap a l’independentisme català, ara no la veig. És possible que s’hagin de mossegar la llengua davant l’amic Torra. Però en general veig una actitud més adulta de portar la qüestió en el govern socialista que en el PP.

Res escrivint?
—Crec que és mala idea parlar de llibres quan no s’han acabat. Però sí, el confinament em va donar el temps i l’estructura per a escriure. I això he fet. Però ara que ha acabat, veig que no està acabat del tot. Necessitaré un altre mes, i més intensiu. No m’aniria gens malament un altre confinament. Ja sé que això contradiu allò que deia al començament de l’entrevista. És important veure que jo, i la gent en general, no som gaire consistents ni coherents. Detesto la gent que et recorda, oh, però vas dir blanc fa cinc anys, i ara dius negre. Va, home, va. La gent canvia i les circumstàncies també. L’altre dia el ximplet de Santi Cañizares criticava Pep Guardiola perquè fa vint-i-cinc anys li agradava posar-se la samarreta de la selecció espanyola i ara fa més cas a la independència. Per favor. Calla. Parla de futbol, i ja està.

The post John Carlin: ‘A Espanya hi ha hagut una gran docilitat durant la pandèmia’ appeared first on VilaWeb.

L’escola post-covid: informe de danys

En el món dels cinèfils, existeix un subgènere fascinant: el de les pel·lícules de submarins. Més enllà de la tensió narrativa condensada en un espai reduït i de situacions límits experimentades pels personatges, l’amenaça sempre és invisible. És a fora, saps que existeix perquè es realitzen persecucions a les palpentes, perquè intueixes, sense poder-lo veure, allò que et pot portar al fons del mar. Potser per això, aquesta mena d’històries sempre es presten al món de les metàfores. Si m’ho permeten, la situació que ha viscut el sistema educatiu aquests darrers mesos mereix una comparació, si entenem el confinament escolar com a una immersió forçada, i les diverses crítiques, decisions, posades en dubte i oportunismes, com a successives càrregues de profunditat que probablement han malmès l’estructura del sistema. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Si tot va bé –i esperem que així sigui–, aquest setembre el submarí emergirà a la superfície, i pertocarà de fer un exhaustiu informe de danys. El primer, sens dubte, la pròpia imatge pública, sovint condicionada per determinats agents amb interessos en la seva degradació, encara que també per certa tendència autolesionadora de la pròpia societat. Andreu Navarra, a Devaluació contínua ens recorda que, a diferència d’allò que dirimeixen defensors i detractors, l’escola no és ni el paradís ni l’infern, sinó la pròpia terra, amb les seves pròpies glòries i misèries convivint, com en les pel·lícules de submarins, en pocs metres quadrats. Potser podríem afegir que es tracta d’una falla tectònica, on tensions socials i malestars col·lectius es freguen infatigablement, i esclaten en forma de terratrèmols i volcans ocasionals. Tanmateix, l’evidència és que, després de tres mesos de portes tancades, el sistema ha aguantat, amb llums i ombres, en circumstàncies difícils. No es pot dir el mateix de més països amb característiques similars al nostre. I les principals disfuncions –com ara les dificultats de connexió, estimades entre un 10 i un 30% de les llars– no es poden atribuir al sistema educatiu, sinó a un sistema social condicionat pel fet que, al Principat, més d’un de cada quatre infants és en risc de pobresa.

En aquesta situació estranya i inesperada, el mite de l’escola virtual, un entorn somniat per tecnòlegs i empreses tecnològiques, ha estat un dels primers a esfondrar-se. ‘Escola virtual’ és un oxímoron; pot ser moltes coses –una tècnica, un entorn, un complement, en el millor dels casos– tanmateix, la realitat ha desmentit la temptació de substituir mestres per programes informàtics i escoles per ordinadors. Una escola, aquest invent clàssic de fa dos mil cinc-cents anys, té aquest punt d’àgora, d’espai d’intercanvi insubstituïble. Ara bé, aquesta constatació no ha estalviat un elevat grau de confusió i improvisació en la gestió de l’escola a distància. Les instruccions assenyades del Departament, no van ser sempre respectades en un entorn caracteritzat per una competitivitat ferotge en el mercat educatiu propiciat per les polítiques d’aquests darrers anys, centrades a desfer-se de responsabilitats i propiciar una autonomia derivada ràpidament vers un inestable campi-qui-pugui. Així, ens hem trobat amb centres que han aplicat mètodes ja provats d’escoles virtuals amb formes semblants –i relativament funcionals– a les de l’IOC i la UOC, amb aquells centres, especialment privats, que es dedicaven a replicar l’horari habitual fent videoconferències per damunt les pròpies possibilitats – i sovint amb un percentatge ínfim d’assistents. L’obsessió de projectar una imatge de modernitat en una època de preinscripció va potenciar una mica de joc brut, que contrastava també amb alguns centres amb escasses infrastructures virtuals, amb mancances òbvies quant a polítiques de formació permanent d’Educació. En tot cas, allò que molts anomenen l’evidència de ‘l’esquerda digital’ tenia menys a veure amb la disponibilitat d’aparells, connexions i competència digital, que amb la disponibilitat d’espais, de pobresa extrema, o disfuncionalitat familiar. Els primers són més fàcils de solucionar que els segons, tot i que si el que es pretén és millorar l’educació, de res no servirà allò que fem a l’escola si no tractem de combatre seriosament la pobresa a l’altra banda de les seves portes.

Una de les càrregues de profunditat contra l’escola ha estat el de l’escola pàrquing. El manifest Tornem a les escoles, a principis del mes de maig, que perseguia una obertura sense restriccions dels centres educatius, se sumava a més veus com les de Roger Palà, que reclamaven el paper de conciliació que posseeixen les institucions escolars, en una economia fonamentada en la presencialitat i les jornades extenses –correlacionades amb taxes de desocupació insostenibles. En bona part, podria representar el revifament de polèmiques velles que han tendit a confrontar la comunitat educativa, si no fos pel perill hipotètic d’un retorn precipitat. Una de les pitjors coses de la pandèmia té a veure amb els seus misteris, el capteniment aleatori i capriciós del virus i l’humil desconeixement que reconeixen els científics. Potser un retorn al maig no hagués causat cap rebrot, i de fet, hauria alleugerit els docents, incòmodes davant una nova manera de fer de mestre, amb una sobrecàrrega de feina i la frustració dels silencis desconnectats de bona part dels seus alumnes. Tanmateix, les declaracions de Núria Vallès, la portaveu de la iniciativa, recorden més al típic personatge de les pel·lícules de catàstrofes que minimitza els riscos i empitjora les coses –a banda de ser dels primers a patir-ne les conseqüències de la inconsciència. En veient allò desconegut, la prudència s’hauria d’imposar, i més quan parlem del nostre tresor principal: els nostres infants i adolescents. De fet, els pares ja van votar en contra del manifest quan, majoritàriament, van preferir que els fills es quedessin a casa per allò que pogués passar. Certament, el confinament forçat ha permès que, per primera –i potser única– vegada a la vida, pares i fills que abans del confinament mantenien uns horaris que fabricaven distància i incomunicació, avui passin molt de temps plegats. I com a tot arreu, aquesta circumstància és desigual: aquells que s’estimaven, han teixit llaços més estrets; aquells que mantenien relacions tenses i difícils, les han empitjorades, sovint en graus inimaginables. Què seria de la literatura sense els conflictes familiars?

Un altre mite caigut és el de la innovació. Des de determinats espais que combinen el neoliberalisme amb un discurs progressista –ho dicta l’OCDE, ho postulen Think tanks sufragats per patronals i entitats financeres, i ho apliquen submisament les autoritats educatives–, s’abjura de la tradició i es tergiversa la vida quotidiana dels centres. En un exercici de retòrica orwelliana, quan parlen d’acompanyament emocional, en realitat donen a entendre que els professionals de l’educació són una mena d’estàtues de glaç insensibles als drames dels alumnes. Quan insisteixen en la necessitat de la innovació, insinuen que la majoria de professors es passen el dia dictant apunts mecànicament. Quan reiteren el terme ‘lideratge’, malden per acabar amb la democràcia als centres tot buscant mestres submisos a la nova ocurrència pedagògica. Qualsevol persona que hagi passat per una escola o un institut aquests darrers anys sap perfectament que això són falòrnies interessades. De fet, els nombrosos gurus educatius que proliferen com bolets presenten l’escola actual com un infern per, a continuació, vendre el seu paradís particular. L’escola, com reflex de la societat, és terrenal, és la realitat, amb les seves llums i ombres contradictòries. I tanmateix, funciona. En nom ‘d’innovacions’ que solen tenir dècades o segles d’actualitat –comunitats d’aprenentatge, treball per projectes, mètodes Montessori, constructivisme…– pretenen de destruir la tradició. I tota institució que no sàpiga mantenir un equilibri entre tradició i innovació s’aboca al fracàs. L’ús de programes informàtics, vídeos didàctics o videoconferències han estat de gran utilitat aquestes setmanes. Tanmateix, s’han trobat a faltar els llibres de text que, més enllà dels seus límits, sí que tenen la virtut d’organitzar i estructurar coneixements de manera lògica i seqüencial.

No és cap mite caigut, encara que sí que s’ha relativitzat força, certes obsessions per una presencialitat perllongada als centres, també ha quedat tocada. Determinades línies pedagògiques promouen d’acabar amb la jornada compactada a la secundària –amb la càrrega lectiva més elevada del continent europeu– en nom de l’equitat educativa. De fet, hi ha certa obsessió per a confinar especialment adolescents als instituts com més temps millor en nom de la igualtat d’oportunitats. Tanmateix, en un moment en què la segregació educativa s’ha accentuat aquestes darreres dècades, molts centres escolars han esdevingut un gueto que contradiu la premissa. En el passat, escoles i instituts, especialment quan guiaven els horaris des del principi de la conciliació dels pares, esdevenien un ‘gueto generacional’. Les generacions feien vides paral·leles en què les confluències resultaven impossibles, i això accentuava una incomprensió mútua, cosa que dificultava la integració dels més joves en la vida comunitària. Avui, la segregació és sobretot social, i la diferència de capital –econòmic i cultural– marca una societat cada vegada més segmentada. Mantenir més dies i més hores els adolescents en institucions educatives ja està inventat. Es practica sobretot als Estats Units, i té una funció de control social, d’evitar que determinats grups socials i ètnics siguin pel carrer, al més pur estil ‘The Wire’, la mítica sèrie de David Simon. I, com és obvi, no funciona en absolut. Per aconseguir veritables oportunitats d’igualació social, a banda de perseguir uns centres educatius amb major equilibri sociològic, potser cal emfatitzar en allò que avui clarament divideix: les oportunitats derivades del capital cultural: la gratuïtat dels estudis superiors, els estudis nocturns, i la gratuïtat de totes les activitats extraescolars. En unes altres paraules, que els infants del Raval també puguin anar, si cal, a fer classes de música, de cursos de llengua a l’estranger, d’equitació i de vela, i que el poder adquisitiu de les famílies no sigui cap obstacle. I, per descomptat, que les seves famílies deixin de ser pobres. O potser només interessa la pobresa infantil mentre són en un centre educatiu? Que ja no ens importen els nostres alumnes a partir del moment en què fan divuit anys? Que no hauríem de preocupar-nos pel fet que, segons la pròpia Universitat de Barcelona, el 82% dels seus alumnes tinguin pares amb estudis universitaris mentre que només un 28% hagin cursat els obligatoris? Que no ens hauria de preocupar l’impacte discriminatori que va implicar la triplicació dels preus públics universitaris?

I, efectivament, no em puc sostreure a la meva dosi diària de demagògia política. Un dels problemes del sistema és la insuficiència i obsolescència dels espais educatius, que el setembre posarà en evidència. Dinamarca té un parc d’edificis escolars impressionant i, per contra, una xarxa viària millorable. En contrast, Catalunya té unes autopistes i carreteres de bona qualitat, amb un excés de barracots i escoles en pèssimes condicions. Cada quilòmetre d’AVE costa uns vint-i-cinc milions d’euros de mitjana, que equival a vuit edificis escolars moderns i plenament equipats. En unes altres paraules: on són les escoles i edificis escolars que hi manquen? Quan agafo l’AVE de Girona a Barcelona, cada 125 metres hi ha una escola i un institut que no s’han construït. Per estalviar-me trenta minuts de viatge, hem deixat de construir vuit-cents centres. Tot l’AVE que passa per Catalunya permetria duplicar els centres existents. La política real no es fa mitjançant declaracions, sinó que es reflecteix en les lleis de pressuposts.

El setembre, si tot va bé, el submarí educatiu emergirà de les tèrboles aigües de la incertesa i caldrà fer un exhaustiu informe de danys. Crec que el submarí continuarà surant, perquè, malgrat el manteniment deficient i les ordres contradictòries de l’estat major, la tripulació ha actuat amb competència i sang freda. Caldran reparacions importants. Caldrà reconeixement de les tasques de tothom, molt especialment de les famílies i dels alumnes.

The post L’escola post-covid: informe de danys appeared first on VilaWeb.

Sant Sebastià, patró LGBT?

‘Llavors Dioclecià va ordenar que fos lligat al mig del camp i assagetat pels soldats, que el van omplir de tantes fletxes que semblava un eriçó i, com que el tenien per mort, se’n van anar.’ Així és com la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, del s. XIII (el relat de vides de sants amb més circulació durant l’edat mitjana), descriu el punt central del primer martiri de sant Sebastià, que no l’arriba a matar. Per això és el patró d’arquers i ballesters i en la iconografia sol ser representat com un home amb el tors nu, lligat a un arbre i cosit de fletxes, com s’aprecia en aquesta estampa del Costumari català segons el curs de l’any, de Joan Amades (1890-1959), al peu de la qual hi diu: ‘Estampa de sant Sebastià, davant la qual hom feia llum per tal que guardés de pesta i de més mals de contagi.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al llarg de vint-i-una pàgines més, Amades transmet tots els detalls dels cultes que rep pels pobles i entre els oficis dels Països Catalans (especialment al Principat). A les viles protegeix contra la pesta (igual que sant Roc i sant Cristòfor, amb qui és representat sovint) i dels oficis exerceix el patronatge entre els relacionats amb les ballestes i la soldadesca, o bé entre els que es practicaven a la vora d’un santuari que li fos dedicat.

La llegenda de Barcelona i el llegat d’Apol·lo

Dels gremis que s’hi encomanaven, segons Joan Amades, a Barcelona destacava el dels pescadors de canya, que explicaven que el màrtir era barceloní i que hi compartien ofici. Per enveges, els altres pescadors van aprofitar un dia que es banyava al mar per robar-li la roba i, una vegada va tornar a terra, el van lligar a un arbre i el van ferir de mort amb dards fets de la canya de pescar.

Aquesta història no és sinó una versió popular i local de la mateixa llegenda que escriu da Varazze i demostra, per damunt de tot, fins a quin punt la ciutat sentia devoció pel sant. També remarca quins en són els senyals d’identificació: als que ja hem indicat s’hi afegeix la traïció dels seus, perquè da Varazze explica que Sebastià, cristià, era cap de la guàrdia personal de l’emperador Dioclecià (va regnar entre el 284 i el 305), famós per les persecucions contra els seguidors d’aquesta religió. En descobrir-ho, va decidir d’ajusticiar-lo tal com ja hem exposat. Tanmateix, la pluja de fletxes no el va matar i Sebastià reaparegué davant l’emperador. Li va recriminar l’actitud i Dioclecià, greument ofès, ordenà que el matessin a cops, ara definitivament, i que en llencessin el cadàver a la Cloaca Màxima.

La llegenda conté elements que semblen força antics: Ambròs de Milà (s. IV aC) ja hi fa referència, i el seu martiri recorda la mort d’Aquil·les en la mitologia grega i la de Bhisma en l’índia. Així i tot, si les fletxes l’han de relacionar amb res, és amb Apol·lo, fins al punt que n’ha estat considerat la versió cristiana, atès que a tots dos s’adreçaven els precs per allunyar la pesta, perquè, com van comentar, això simbolitzaven les seves sagetes en l’imaginari grecoromà.

La bellesa del nu masculí

Les imatges més antigues que es conserven del sant el representen com un home madur, barbut, i totalment vestit, amb l’arc i les fletxes que no el van matar, solemne i valent. Tanmateix, els artistes renaixentistes van trobar que, en virtut de la història del martiri, era un dels pocs personatges religiosos que es prestava a ser representat nu o seminú a part de Jesús. No és del tot clar per què va adquirir llavors l’aspecte d’un noi jove sense barba, però devia de permetre de plasmar millor la bellesa perfecta, potser per rivalitzar amb l’Apol·lo de les escultures clàssiques.

D’una altra banda, la representació del seu martiri va fer que adquirís trets més aviat ‘femenins’, perquè aguanta passivament el dolor sense mostrar-hi resistència ni poder-hi fer res. S’assemblava més, doncs, a la Mare de Déu dels Dolors, tan present en les representacions artístiques, travessada per set projectils al pit. Aquesta feminitat o passivitat, a més, es plasmava amb la forma en essa del cos del màrtir, reservada a les figures femenines.

És en virtut d’aquesta ‘feminitat’, segurament, que alguns artistes el van començar a representar amb la mirada cap al cel, que indica certa submissió i, com santa Teresa, va començar a ser representat pràcticament extasiat. No mira mai endavant ni té la cara rígida, com faria un guerrer. Una de les pintures en què s’aprecia millor és en la de Giovani Bazzi (1477-1549), àlies Il Sodoma (un malnom que en delata les preferències sexuals). També el van pintar Andrea Mantegna (1431-1506), Sandro Botticelli (1445-1510), el Greco (1541-1614) i el barroc Guido Reni (1575-1642). Va ser una de les seves pintures que, segons que explica el gran escriptor Yukio Mishima (1925-1970) a l’autobiogràfica Confessions d’una màscara, va fer-li prendre consciència de la seva homosexualitat. De fet, fins i tot va imitar el quadre en una fotografia.

Martiri de sant Sebastià, ‘Il Sodoma’

El dolor de la condició de l’artista (homosexual)

L’interès per sant Sebastià no reapareix fins al segle XIX i esclata al final de segle amb el decadentisme, quan el gaudi estètic vol substituir l’èxtasi religiós. El sant és considerat l’expressió artística pura i esdevé un símbol de l’artista i la seva condició torturada i d’individu criticat per la societat, però també del culte al cos i de l’esport, que permetia d’arribar a un nou èxtasi secular. De fet, Mishima era un bon exponent d’aquesta filosofia.

Sant Sebastià reapareix amb força: és pintat pels simbolistes Gustave Moureau (1826-1898) i Odillon Redon (1840-1916) i esculpit pel català Vilar i Roca (1812-1860), però segurament l’obra més destacada que li dedica l’època és El martiri de sant Sebastià, drama de Gabriele d’Annunzio (1863-1938) i Claude Debussy (1862-1918), estrenat el 1911 i protagonitzat en l’estrena per la ballarina Ida Rubinstein (1883-1960), certament andrògina, en la línia de l’ideal de bellesa del moment, fortament masculinitzat, en part perquè l’homosexualitat era força corrent entre certs artistes i intel·lectuals d’origen benestant, especialment durant els anys d’universitat, en què es gaudia pràcticament només de companyia masculina.

El sant Sebastià com a subjecte homosexual o d’orientació sexual ambigua es comença a dibuixar clarament en aquesta època. Hi va contribuir que la condició de l’artista torturat era sovint la de l’homosexual. Oscar Wilde (1854-1900), que al Retrat de Dorian Gray tracta els plaers prohibits i la joventut eterna, molt en la línia de què podia encarnar el sant pels decadentistes, va emprar el pseudònim Sebastian Melmoth per passar desapercebut una vegada va sortir de la presó. Thomas Mann (1875-1955), clarament homosexual, també es va sentir identificat amb el màrtir i més endavant Evelyn Waugh (1903-1966, també homosexual) fa aparèixer un Sebastian Flyte de sexualitat dubtosa en la novel·la en què evoca els seus anys d’universitat, Retorn a Brideshead, de la qual és prou coneguda l’adaptació televisiva protagonitzada per Jeremy Irons i Anthony Andrews. Tennesse Williams (1911-1983), el gran dramaturg nord-americà, que no dubtava a parlar de l’homosexualitat en les seves obres, reformularà el mite de sant Sebastià a Suddenly, Last Summer, duta a la pantalla gran el 1959 amb Liz Taylor i Katherine Hepburn.

Charles Ryder i Sebastian Flyte, de la sèrie ‘Retorn a Brideshead’ (1981). Font: Youtube.

Sembla que en la literatura anglosaxona aquest sant Sebastià sigui patrimoni o símbol exclusiu dels autors homosexuals (i catòlics), però els matisos sexuals i estètics del personatge traspassaven les fronteres de la literatura LGBT, com demostra aquest paràgraf de 1984 de George Orwell (1903-1950), que té tan poc a veure amb l’univers de Wilde i Waugh:

‘De sobte […], Winston aconseguia de traslladar el seu odi des de la cara de la pantalla a la noia de cabells foscos que seia darrere seu. […] La fuetejaria fins a la mort amb una porreta de goma. La lligaria despullada en un pal i la travessaria amb fletxes com a sant Sebastià. La violaria i en el moment del clímax l’escapçaria. Tanmateix va adonar-se millor que abans de per què l’odiava. L’odiava perquè era jove, bonica i asexuada; perquè volia anar al llit amb ella i no ho faria mai; perquè entorn de la seva dolça i zumzejant cintura, que semblava demanar-te que l’encerclessis amb el braç, no hi havia sinó la detestable faixa morada, símbol agressiu de la castedat.’

Sebastiane i la nova plaga

Sebastiane (1976), de Derek Jarman. Font: Youtube.

Totes aquestes idees tenen com a gran punt d’arribada la interpretació que fa del sant el moviment LGTB que neix a Stonewall. El martiri d’un sant que s’ha convertit en el símbol del dolor mateix i del cos, que és jove eternament, marginat per la societat i ferit pels seus companys però sense por de tornar-se a presentar davant l’emperador per reclamar justícia pels cristians, va esdevenir tot un model mític. Derek Jarman (1942-1994), director de cinema i destacat activista el col·lectiu, va dedicar-li el film Sebastiane (1976), filmat íntegrament en llatí, en el qual repassava la llegenda des d’una òptica i estètica que podríem anomenar ‘gai’.

Els anys setanta i, especialment els vuitanta, van ser molt durs per a les persones LGBT: sortir de l’armari les condemnava sovint a un exili social i les enemistava amb la família i allò que havia estat el seu món. El seti dels referents a què havien hagut de renunciar va ser ocupat per sant Sebastià. Pels atributs que s’han comentat abans, va actuar, d’alguna manera, de protector i patró de les comunitats que formaven aquests ‘exiliats’ socials, que amb els primers cristians compartien el fet d’amagar-se per no ser perseguits i córrer greu perill si defensaven públicament la seva identitat i les seves conviccions.

Homenatge a sant Sebastià’. Font: Youtube.

Per si no hi hagués prou analogies, l’Europa assotada per la pesta es va postrar al sant que va sobreviure a una pluja de fletxes, i el patronatge del sant es va estendre definitivament sobre la comunitat LGBT arran de l’epidèmia de sida dels anys vuitanta, que la va delmar i fa endur-se part dels seus referents humans (Jarman mateix, per exemple). De sobte, a molts gais i transsexuals els matava una malaltia irreversible i morien en una agonia terrible sense que se’n pogués explicar el perquè, sovint envoltats de la incomprensió més absoluta de la societat (encara hi havia qui deia que era un càstig diví) i allunyats de les famílies. És justament llavors que sant Sebastià va recuperar el seu antic paper de protector contra la pesta i, simbòlicament, va ser el seu cos qui es va prestar a sofrir-ne les fletxes una vegada més. Encomanant-se-li artísticament, la comunitat es va enfortir durant els dies més foscs i, en senyal de reconeixement pel sacrifici, li va dedicar el títol d’icona del moviment i incomptables obres d’art, com les tantes de Tonny de Carlo (1956-2014) i de tants més artistes que han reinterpretat la seva vida com si fos un màrtir del moviment LGBT.

The post Sant Sebastià, patró LGBT? appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘L’ampolla mig plena’ d’Oriol Amat

És a punt d’arribar a les llibreries L’ampolla mig plena (Pòrtic), l’assaig divulgatiu de l’economista Oriol Amat, en què planteja els aprenentatges que en podem treure de la crisi de la covid-19, en la qual encara estem immersos, a partir de les gestions més reeixides de la crisi fins ara i de més crisis recents. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amat proposa al lector d’aprofitar ocasions com l’actual i preguntar-se si pot fer-ho millor. Amb aquesta intenció, ha estudiat els factors que contribueixen a l’èxit o al fracàs d’una organització, d’un país i d’una persona, perquè les diferències no acostumen a ser fruit de l’atzar, sinó d’allò que es fa i d’allò que no es fa. Amb el temps s’han documentat unes quantes crisis econòmiques importants. Les més conegudes són la de les tulipes holandeses del segle XVII, la del crac del 1929 i, més recentment, la crisi puntcom del 2000, la immobiliària i financera del 2008 i la del coronavirus del 2020. Tot i que cada crisi és diferent, hi ha patrons que es repeteixen, sobretot en les fases posteriors al moment que esclata.

Oriol Amat (Barcelona, 1957) és degà de la UPF Barcelona School of Management i catedràtic d’Economia de la UPF. Vice-degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i vicepresident de l’ACCID. És membre del Foro Académico de Finanzas Sostenibles i del Consell Assessor de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la Pimec.

Us oferim el capítol 14 de L’ampolla mig plena d’Oriol Amat, publicada per Pòrtic.

L’editor, Josep Lluch, comenta aquest llibre per als lectors de VilaWeb:

‘Ho podem fer millor? En pocs anys hem viscut dues crisis econòmiques ben diferents: la immobiliària i financera que va començar el 2008 i la causada per la pandèmia del 2020. L’una, vam aconseguir de deixar-la enrere amb penes i treballs al cap de quatre anys llarguíssims. De l’actual, encara en sabem poc: hi estem ficats de ple i no sabem segur quin abast tindrà.’

Continua Lluch: ‘L’economista Oriol Amat, que és un dels experts qui assessoren el govern per un bon retorn a la nova realitat, ha estudiat les crisis econòmiques que ha patit la societat occidental al llarg de la història contemporània i n’ha tret conclusions que aquí exposa d’una manera clara, ordenada i positiva.’

‘Se surt reforçat d’una crisi si es fan les coses bé no si la sort ens acompanya. Com apunta el subtítol del llibre, podem aprendre de les crisis del passat i dels qui han fet les coses millor. El replantejament global ens ofereix ocasions de millora. És l’hora d’obrir-nos a la col·laboració, de ser més creatius i de tenir en compte les desigualtats i el medi ambient.’

The post Avançament editorial: ‘L’ampolla mig plena’ d’Oriol Amat appeared first on VilaWeb.

Pàgines