L’Audiència espanyola ha confirmat l’arxivament de la causa contra Josep Lluís Alay i Jami Matamala, que eren acusats d’encobriment per haver acompanyat el president Carles Puigdemont a Alemanya. Així ho ha explicat el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, a través de Twitter. ‘La causa per encobriment segueix, però incomprensiblement contra els dos Mossos que acompanyaven el president aposar-se a disposició de la fiscalia belga’, ha explicat.  googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Confirmat definitivament per l’AN el arxiu de la causa contra @josepalay i @jami_matamala

La causa per encobriment segueix però incomprensiblement contra els dos Mossos que acompanyaven el President @KRLS a posar-se a disposició de la Fiscalia belga#Seguim

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) August 4, 2020

Així es confirma la decisió del jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón anunciada el febrer, quan va arxivar la causa contra Alay i Matamala i va processar per un delicte d’encobriment els dos agents dels Mossos d’Esquadra que acompanyaven Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. ‘Els dos investigats, tot i la seva condició de funcionaris de policia i amb ple coneixement que el senyor Puigdemont tenia una ordre de crida i cerca europea emesa pel Tribunal Suprem, el van ajudar a escapar de l’acció de la justícia quan es desplaçava des d’Hèlsinki (Finlàndia) fins al seu domicili de Bèlgica’, defensava el jutge. Segons García Castellón, l’actuació dels mossos tenia com a objectiu d’evitar la detenció de Puigdemont, ‘aconseguint d’aquesta manera la seva sostracció de l’acció de la justícia’, fet que encaixa amb un delicte d’encobriment.

Sobre Matamala i Alay, el jutge constata que no tenen la condició de funcionaris, que no consta que li facilitessin el vehicle ni que el conduïssin ni que haguessin proporcionat cap altra ajuda.

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena va activar l’euroordre contra Puigdemont quan era a Hèlsinki fent una conferència. Això va obligar Puigdemont i els seus acompanyants a tornar urgentment a Bèlgica, però va ser detingut poc després de travessar en cotxe la frontera entre Dinamarca i Alemanya. Després de passar uns quants dies a la presó, en va poder sortir quan el tribunal de Slesvig-Holstein va refusar l’euroordre pel delicte de rebel·lió i la va limitar al de malversació, fet que va provocar que Llarena retirés l’euroordre.

The post L’Audiència espanyola confirma l’arxivament de la causa contra Alay i Matamala appeared first on VilaWeb.

El departament de Salut instal·larà carpes de cribatge al Vallès per realitzar proves PCR davant l’augment d’infectats de coronavirus a Sabadell, Terrassa i Ripollet. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El govern i els ajuntaments de les localitats vallesanes treballen junts després de l’increment del nombre de persones contagiades de covid-19 a la zona. Les institucions implicades encara no han decidit on situaran les carpes, però estudien la possibilitat de col·locar-les al costat dels centres d’atenció primària.

Ahir es va celebrar una reunió entre especialistes de vigilància epidemiològica, atenció primària i tècnics de salut dels tres ajuntaments per dissenyar una estratègia conjunta que permeti controlar la transmissió del virus.

L’objectiu de la trobada és cooperar per tal d’evitar restriccions més contundents com les que s’han establert a Figueres. Anna Aran, gerent de la Regió Metropolitana Nord del Servei Català de la Salut, ha dit que la situació no és d’alarma, però que vol evitar conseqüències ‘més greus’. ‘El nostre objectiu és frenar les cadenes de transmissió com més aviat millor i garantir l’aïllament corresponent’, ha conclòs Aran.

Les entitats que participen de la intervenció continuaran reunint-se al llarg del dia per acabar de concretar l’operatiu.

Preocupa la propagació del coronavirus al Vallès

The post Salut instal·larà carpes de cribatge al Vallès per controlar l’augment de contagis appeared first on VilaWeb.

Corinna Larsen ha estat encausada per l’Audiència espanyola en l’anomenada peça Carol del cas Villarejo, en la qual s’investiguen diversos àudios que va enregistrar l’ex-comissari sobre els negocis tèrbols de Juan Carlos. El jutge Manuel García l’ha citat el 8 de setembre per interrogar-la, però segons la providència del magistrat, Larsen podrà declarar per videoconferència. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta decisió ha enervat a l’advocat Gonzalo Boye, que el novembre de 2017 va demanar que el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig poguessin declarar des de Bèlgica per videoconferència davant de la jutgessa Carmen Lamela, que va decretar la presó preventiva per la resta del govern.

‘Que estrany, quan ho vam sol·licitar el 2 de novembre de 2017 ens van dir que no existia tal previsió legal’, ha piulat el lletrat.

Qué raro, cuando lo solicitamos el 2.11.2017 para @KRLS @toni_comin @LluisPuigGordi @MeritxellSerret y @ClaraPonsati dijeron que no existía tal previsión legal:

Corinna se libra del paseíllo: el juez del caso Villarejo la interrogará por videoconferencia https://t.co/CYEtZQc3ik

— Gonzalo Boye (@boye_g) August 4, 2020

 

The post Boye denuncia tracte de favor de l’Audiència espanyola a Corinna Larsen appeared first on VilaWeb.

La fugida de Juan Carlos de l’estat espanyol ocupa totes les portades de la premsa espanyola, que en els seus editorials defensen de manera granítica l’actual monarca, Felipe VI. ‘A ningú se li escapa que estem davant d’una altra decisió ferma de Don Felipe absolutament coherent amb l’elevat llistó exemplaritat que ha imposat a la monarquia’, escriu El Mundo a ‘Un gest dolorós en defensa de la Corona’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La premsa espanyola situa Juan Carlos a la República Dominicana 

Així mateix, El País defineix la sortida de Juan Carlos de la Zarzuela com ‘un tallafoc’ entre Felipe VI i els escàndols del seu pare. No en va, l’editorial es titula ‘La necessària distància amb el cap de l’estat’. El diari de Prisa, també considera que la fugida és ‘adequada, pertinent i responsable’. Ara bé, les editorials no només defensen a Felipe VI.

La premsa internacional destaca els escàndols de corrupció de Juan Carlos I 

Els principals diaris espanyols critiquen ‘la conducta decebedora i poc exemplar de Juan Carlos en els seus últims anys de regnat’, però ho encotillen en la vida privada del rei emèrit. En aquest sentit, El País destaca que les llànties de la corrupció ‘no poden fer oblidar la seva insubstituïble contribució al progrés i a la llibertat dels espanyols durant gairebé mig segle’.

En unes paraules similars s’expressa El Mundo, que assegura que ‘avui també és el dia per destacar el seu excepcional llegat històric […] I aquesta gran obra només es pot ignorar des del pur sectarisme’. Per això, el diari espanyolista demana respecte per a Juan Carlos I i acusa el govern espanyol d’orquestrar una operació per tombar-lo. ‘L’ex-rei s’enfronta avui als fantasmes pels seus errors personals, però els seus encerts en l’esfera pública mereixen que se’l tracti almenys amb respecte’, destaca.

La corrupció no pot eclipsar el seu llegat

D’altra banda, La Vanguardia afirma que la fugida és ‘contundent i terapèutica’, tot i que afegeix que ‘la suposada corrupció del rei emèrit, és precís de recordar, no ha estat demostrada ni tan sols jutjada’. En aquest sentit, el diari del grup Godó considera que ‘la moral pública ha canviat per bé en les dues últimes dècades. Però aquest canvi de paradigma ha agafat amb el pas canviat a moltes persones amb un sistema de valors que respon a altres èpoques de menor severitat pública i de major laxitud moral’.

Dit això, La Vanguardia reitera que ‘sigui quin sigui el desenllaç judicial’ de les investigacions en marxa al Suprem i a Suïssa, aquestes ‘no podran eclipsar’ els seus mèrits polítics. ‘El pacte de la transició, que va fer possible esmenar la dictadura, superar la fratricida divisió de les dues Espanyes i abraçar la pluralitat cultural i territorial del país, no hauria estat possible sense la magnífica actuació de Juan Carlos’, conclou.

Un to similar fa servir la Razón, que reivindica la figura de Juan Carlos i afirma que ha fet ‘l’últim gran servei a Espanya’ marxant a fora de l’estat. ‘Avui convertit en carn d’injúria i maledicència, es va enfrontar a tots els obstacles que les forces del passat, ni poques ni dèbils, van alçar contra la seva ambició de fer d’Espanya una nació lliure’.

A més a més, el diari denuncia que s’ha obert una ‘procés paral·lel’ contra el rei emèrit per danyar la reputació i el prestigi de la monarquia espanyola. ‘Es tracta d’una operació desbocada i irresponsable que apunta directament contra la legitimitat de l’actual rei des dels sectors més radicals de la vida política espanyola, els que han buscat amb afany la ruptura de la unitat de la nació i acabar amb la monarquia parlamentària’, afegeix.

Una visió que també comparteix l’ABC, que creu que ‘només la corona encarnada per Felipe VI representa en l’actualitat la vigència dels més essencials valors de la constitució de 1978′. En aquest sentit, el diari defineix Felipe VI com un ‘monarca exemplar’ i l’únic símbol ‘de la unitat i permanència de l’estat actual, tal com ho fou el seu pare’ davant del separatisme, el pacte del PSOE amb l’extrema esquerra i el debilitament de les institucions democràtiques.

És el moment per una tercera república espanyola?

La resposta és no. El País assegura que la república no té ‘els consensos socials i parlamentaris suficients per traduir-se en una reforma constitucional’. Per això, acusa Unides Podem i els independentistes d’irresponsables per ‘alimentar la crisi institucional en un moment en el qual el país necessita estabilitat, unint totes les seves forces per afrontar una crisi econòmica devastadora’.

El Mundo defineix la monarquia parlamentària com ‘la clau de volta del sistema democràtic que consagra la constitució’. Així mateix, assegura que ‘simbolitza la unitat i permanència de la nació espanyola i personifica tot un ric llegat històric de 500 anys que ens ha portat fins aquí’. Pel que fa La Vanguardia, la monarquia és ‘el pilar de la nostra arquitectura democràtica’.

The post ‘L’últim servei a Espanya’ i ‘un llegat històric’, la fuga de Juan Carlos vista per la premsa espanyola appeared first on VilaWeb.

Juan Carlos sembla que s’ha instal·lat a la República Dominicana, després d’haver abandonat l’estat espanyol arran del creixent escàndol pels seus negocis tèrbols a Suïssa. Segons que informen l’ABC i La Vanguardia, el rei emèrit espanyol va abandonar la Zarzuela diumenge després d’haver escrit la carta a Felipe VI que va transcendir ahir. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Que Juan Carlos no siga ara una distracció contra el nostre objectiu I Editorial de Vicent Partal 

Segons aquestes informacions, Juan Carlos es va dirigir primer a Sanxenxo, on va dormir, i després va agafar un vol des de Porto que el va portar a Santo Domingo, la capital de la República Dominicana. En aquesta illa caribenya, segons la premsa espanyola, el rei emèrit s’allotja en un complex hoteler Casa de Campo (La Romana) de la família Fanjul, que es va fer milionària amb el negoci del sucre a Cuba. 

Juan Carlos és amic de Pepe Fanjul, el cap de la família, des de fa dècades. De fet, entre tots dos hi ha un lligam familiar. La germana de l’àvia de Fanjul, Edelmira Sampedro, es va casar amb Alfonso de Borbó, fill gran d’Alfonso XIII, avi del rei emèrit.

Convenis d’extradició

La República Dominicana té conveni d’extradició amb l’estat espanyol, que va signar Juan Carlos mateix a començament de 1981. De totes maneres, en l’article 10 del tractat s’estipula que ‘no es concedirà l’extradició quan la responsabilitat penal s’hagi extingit per prescripció o una altra causa, conforme a la legislació de qualsevol de les parts’.

D’altra banda, amb Suïssa, on també hi ha una investigació oberta sobre els negocis tèrbols del rei emèrit espanyol, Santo Domingo només té signat un conveni per a extradir persones condemnades. I l’article 3 del tractat estipula que, per ser extradit, el condemnat ha de tenir la nacionalitat dominicana o suïssa.

La casa reial espanyola no s’hi pronuncia

D’altra banda, la casa reial espanyola ha dic que no indicarà on és Juan Carlos perquè ‘no en té constància’ i és una decisió privada de l’ex-monarca. Anit, diversos mitjans portuguesos, entre els quals TVI24, asseguraven que Juan Carlos s’havia establert a Cascais, a tocar d’Estoril.

The post La premsa espanyola situa Juan Carlos a la República Dominicana appeared first on VilaWeb.

Avui, 4 d’agost de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Corinna Larsen, el comissari Villarejo i la tèrbola trama que ha forçat la marxa de Juan Carlos I 
• Que Juan Carlos no siga ara una distracció contra el nostre objectiu I Editorial de Vicent Partal 
• La premsa internacional destaca els escàndols de corrupció de Juan Carlos I 
• La marxa de Juan Carlos I obre la porta a una possible extradició a Suïssa
• Els entrebancs per a la reforma de la sedició al codi penal espanyol 
• Els espectacles de la protecció i la cura de la gent I Per Thomas Harrington
• James Badcock: ‘És evident que l’assignació de la Casa Reial no cobria l’estil de vida de Juan Carlos’
• Rebeca Quintáns: ‘Aquesta crisi posarà fi a la monarquia a curt termini’ 
• Llibreta de vacances de Carme Junyent (4): Abstractes
• Viatjar de paraula (4) Ni de Bohèmia ni d’Egipte, de l’Índia  

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades dels diaris: ‘Fugida reial’ i ‘La Moncloa estudia més restriccions per l’augment de casos’ appeared first on VilaWeb.

El Géza Ribli ho recorda just llavors i comença a seguir per un passadís llarg aquella noia de jersei negre. Fa uns trenta anys d’aquell matí que després d’arribar al despatx i escoltar una de les frases del Péter Mészarós va pensar que si l’avorriment era una malaltia, ell ja feia temps que la patia. Aproximadament des del moment en què el seu cap, el senyor Kepler, el va escollir junt amb tres companys més per redactar una enciclopèdia sobre científics europeus del segle XX. Els va dir resolt que el primer que calia fer era distribuir-se les lletres i el Péter Mészarós va aixecar la mà per manifestar el seu desig de quedar-se amb la lletra zeta i encarregar-se així del text sobre Georg Zverek. Un dels millors científics dels darrers setanta anys i l’únic premi Nobel en Medicina, que fins ara, tenim al país, va exclamar amb un to de veu proper a l’exaltació. El senyor Kepler li va respondre que si els altres hi estaven d’acord, ell no hi veia cap inconvenient. I els altres hi van estar d’acord. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una setmana després els va tornar a reunir per enumerar-los les normes de redacció. Caminava amunt i avall mentre donava un seguit d’instruccions, Els textos han de ser d’un mínim de cinc-centes paraules, s’ha de ser rigorós amb les dates i les fórmules, s’han d’esmentar tots els articles publicats encara que siguin menors… Posin, posin tots els articles sobre els quals tinguin constància, va anar repetint enmig d’aquell discurs que es feia força difícil de seguir perquè tots ells, tret potser del Péter Mészarós, contemplaven el món científic com un abisme en què era millor no caure.

El senyor Kepler va acabar recordant-los que només inclourien autors nascuts a partir de 1890, reconeguts per les seves investigacions en més d’un país i que haguessin ensenyat en alguna universitat durant un període mínim de dos anys. El món acadèmic, ja ho sabien, era important. De fet, i els era del tot sincer, no acabava d’entendre com alguns es podien considerar científics o investigadors sense haver treballat mai en alguna institució d’ensenyament superior. Els va passar tota aquella normativa mecanografiada en dos fulls i els va col·locar a tots quatre en un despatx amb una finestra massa petita perquè hi pogués entrar ni una ullada de sol. Els va donar permís per penjar-hi alguna fotografia o portar-hi alguna planta, perquè tal com va afirmar fregant-se les mans s’hi haurien de passar molt de temps i era millor que hi estiguessin còmodes.

El Péter Mészarós no va trigar ni una setmana a penjar darrere d’on seia una fotografia molt coneguda del Georg Zverek. El Géza Ribli va portar una oxalis lila que va col·locar tan a prop de la finestra com va poder i sense mirar gaire els seus companys va començar a mecanografiar l’entrada que proposaria per Aleksander Damacy. Sis-centes paraules després, per distreure’s, va mirar la llista d’autors que tenia assignada i es va lamentar que els haguessin col·locat en un despatx amb una finestra tan i tan petita.

Ell sempre havia estat un home de lletres, dels pocs que escrivia poesia durant les classes més avorrides de l’institut. Hauria estat la persona més feliç del món participant en una enciclopèdia de literatura contemporània, i així ho va manifestar al senyor Kepler el mateix matí que els va fer aquell encàrrec. Va trucar la porta del seu despatx i sense que les paraules li sortissin ben ordenades va acabar dient, Però si és que no en tinc ni idea. I el senyor Kepler va somriure i amb certa sornegueria va respondre-li, I es pensa que cap dels seus companys en sap gaire més que vostè? Quan un treballa a la nostra editorial ha d’estar preparat per a tot. El dia que ens vam conèixer va afirmar que podia escriure sobre qualsevol cosa. Ho recordo perfectament. I tot i que ell no ho recordava tan perfectament, va adonar-se que aquella batalla ja la tenia perduda i abans de sortir del despatx del senyor Kepler va donar-li la raó i va sentir com si una mà invisible l’obligués a anar acotant el coll.

Al Géza Ribli li van caldre tres setmanes per allargar els descansos fins a vint minuts, un mes i mig per considerar la seva feina d’una monotonia exasperant i dos mesos i deu dies per començar a odiar secretament la fotografia del Georg Zverek. Com tots els de la seva generació sabia qui era aquell home. Es podia dir que era com una mena d’heroi nacional. Perquè en ell no només hi havia una gran capacitat científica sinó també la valentia d’haver dit en plena crisi econòmica el que pensava del qui era en aquells moments el dirigent del país. Durant la seva adolescència havia sentit alguna cosa similar a l’admiració per aquell metge que provenia d’una família pobra del sud i que havia hagut de fer deu mil feines per pagar-se els estudis. Sobre ell hi havia, a més, aquells dos rumors populars que feien que se’l mirés amb encara més bons ulls. El primer era que la seva primera esposa l’havia deixat perquè es passava més hores a l’hospital que a casa i el segon era que tenia tant de volum de feina que mai no aconseguia dormir més de tres hores.

Però després aquell home se’n va anar als Estats Units potser per fugir o potser per guanyar més diners i l’admiració del Géza Ribli es va anar desinflant de mica en mica. Quan Zverek va guanyar el Nobel va tornar uns mesos al país. Va fer conferències i tot i que no sabia res d’hematologia i només llegia poetes que es lamentaven, va decidir que l’havia d’anar a escoltar. La sala era plena. No hi havia científics hi havia gent que, com ell, volia saber quin so tenia la seva veu. Abans que l’acte comencés va sentir com una dona li deia a una altra, Ell va salvar el meu marit. Li estarem sempre agraïts.

Per un moment, l’admiració va tornar, però quan ell va pujar les escales que separaven el públic de l’escenari, el va trobar un home com tants altres i quan uns mesos després els diaris estrangers es van fer ressò del suport que donava als dissidents, va jutjar les seves respostes només com un conjunt de frases buides. Tot i així, a l’inici va aconseguir aturar les seves opinions cada vegada que el Péter Mészarós en va parlar i en va parlar molt. Primer, fins i tot, li va fer certa gràcia que durant l’hora de dinar n’expliqués alguna anècdota o que quan entrés al despatx al matí digués, per exemple, Avui fa exactament vint-i-cinc anys que el Georg Zverek va començar a treballar a l’hospital de Nolitek… Passades unes setmanes, tanmateix, va odiar tots aquells “exactament”.

Llavors va arribar aquell matí en què el Péter Mészaros va entrar al despatx amb un somriure que s’encomanava i després de saludar-los va afirmar, Avui fa exactament vuit anys que van donar el Premi Nobel de Medicina al Georg Zverek. Va ser just llavors que el Géza Ribli va pensar que si l’avorriment era una malaltia, ell ja feia temps que la patia. Va començar a calcular els mesos que li faltaven per acabar aquella llista de científics que no li interessaven en absolut i va demanar a un dels seus companys que obrís la finestra. Es va convèncer, també, que no suportaria veure la fotografia del Georg Zverek durant gaires matins més.

No entenia què podia tenir d’admirable un home que havia abandonat el país a la primera de canvi. De fet, no entenia què podien tenir d’admirable cap dels nou-cents vuitanta científics sobre els quals estaven escrivint entrades. Es va veure assegut eternament dins d’aquell despatx i la por que les coses sempre poguessin ser igual se li va posar en algun lloc entre la gola i l’esòfag. El terra va obrir-se sota els seus peus, però en algun moment d’aquella caiguda que semblava infinita va aparèixer aquella idea que primer va considerar absurda i després la seva única salvació.

Es va dir que no se’n podrien adonar. Si presentava aquella entrada amb moltes altres més ningú es molestaria a comprovar si aquell científic existia de debò. Ell a l’assignatura de Química havia tret notes que feien riure. S’havia oblidat de totes les fórmules, excepte de l’H2O. Per això, va optar per ser prudent i es va concentrar en universitats i algunes dates. La fotografia d’aquell metge el va continuar molestant, però aquell propòsit, sorgit ni ell sabia ben bé com, li va escurçar les hores i el va allunyar de finestres que no aconseguien fer-se més grans. Primer va pensar un nom, Jakob Disner; després una especialitat. Es va convèncer que havia d’ensenyar en alguna universitat d’Anglaterra i que havia d’haver participat en investigacions sobre aigua pesant. El va voler viu encara i va decidir que fos quinze anys més jove que el Georg Zverek. Es va inventar els títols dels articles i les revistes en les quals els va publicar. Com que encara era relativament jove va pensar que era millor que encara no hagués guanyat cap premi prestigiós, però sí que va deixar entreveure que la seva carrera estava despuntant.

Va elaborar la biografia de Jakob Disner mentre començava una entrada i n’acabava una altra. Ho va fer a mà i procurant que els seus companys no se n’adonessin. Sovint es va imaginar com podia ser físicament i es va dir que amb aquell cognom per força havia de ser alt i rossíssim. Va pensar, fins i tot, en com podia ser de caràcter i en algun moment el va convertir en algú en qui emmirallar-se. Una persona metòdica però a qui cap dona havia abandonat; amb idees polítiques però massa discret per exposar-les públicament. Algú que practicava esport i que repassava la taula periòdica quan no podia dormir.

Fins i tot, si dubtava sobre quina decisió prendre, s’imaginava què faria o què diria el Jakob Disner i tenint-ho en compte actuava. Es va preguntar durant molts dies si un home com ell entregaria una entrada falsa, i per evitar-ne les conseqüències es va repetir que segurament el seu respecte per la ciència li ho impediria. Però després de compartir uns quants dinars massa seguits amb el Péter Mészáros va decidir que, d’altra banda, algú tan centrat en la seva professió com el Jakob Disner, per força no suportaria tots aquells monòlegs inacabables i hauria de buscar un objectiu que li permetés contemplar fotografies que odiava i finestres que cada dia semblaven més petites.

Va col·locar l’entrada del Jakob Disner entre la del László Derz i la Magda Divnov i durant alguns dies, cada vegada que el senyor Kepler va entrar al seu despatx, va témer que l’hagués pogut descobrir. Tanmateix, passades unes setmanes aquell pensament va desaparèixer i quan l’enciclopèdia va sortir publicada, va haver de mirar diverses vegades si el nom del Jakob Disner continuava allí. Després va canviar de feina i de ciutat, i cada vegada es va recordar menys d’aquella època. Per això, quan va sentir que aquella noia del jersei negre demanava per un llibre titulat Darrers estudis sobre l’aigua pesant i, a continuació, deia un nom i un cognom va haver de començar-la a seguir per un passadís llarg. Es va repetir pas rere pas que era impossible i en arribar en aquella sala plena de finestres i de prestatgeries va pensar que allí no hi feia res. Però just quan es disposava a anar-se’n, va veure com ella trobava el llibre. No va poder evitar aproximar-s’hi i en llegir ben bé al centre de la coberta Jakob Disner va ser com si totes les finestres d’aquella sala s’obrissin de cop.

Què és Mètode?

Aquest relat forma part de la sèrie «Escriptors cienciaferits», iniciada l’agost del 2015.

The post La fotografia de Zverek appeared first on VilaWeb.

Torna a Mètode la ficció inspirada per la ciència. En aquesta ocasió, cinc signatures de primer nivell s’uneixen a la família de «cienciaferides»; una per cada dilluns d’agost. Des d’aquesta setmana les persones que visiten la web de Mètode o el Canal Mètode de VilaWeb podran gaudir de la barreja de ciència i literatura que han plasmat Mònica Batet, Carlota Gurt Daví, Jaume Cristòfol Pons Alorda, Anna Ballbona i Puig i Albert Villaró i Boix en uns relats inèdits que ben aviat presentarem i que ens conviden a conèixer quina visió de la ciència tenen els nostres escriptors i escriptores. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Començarà Mònica Batet amb La fotografia de Zverek. La setmana següent publicarem Amor, de Carlota Gurt. El tercer relat és el de Jaume C. Pons, amb Ciutat de Quàntum. Seguirem amb el relat d’Anna Ballbona, L’enterramorts. I tancarem el mes amb Que es faci, d’Albert Villaró. Les cinc narracions van acompanyades per obres encomanades i realitzades per a cadascun dels relats a l’il·lustrador Sarvatxo.

Qui són les escriptores i els escriptors «cienciaferits»?

La sèrie de relats «Escriptors cienciaferits» es va iniciar l’agost del 2015. Un any abans, Mètode havia publicat la seua setena monografia, Científics lletraferits. El llibre reuneix vint narracions escrites per persones destacades de la literatura catalana amb formació científica o tecnològica. Tot, amb l’objectiu de demostrar que «els límits artificials que creem entre ciències i lletres es poden esborrar amb èxit», tal com afirmen en el pròleg els seus editors, Jordi de Manuel i Salvador Macip.

Esborrar aquestes barreres és també la intenció que hi ha al darrere d’«Escriptors cienciaferits», una sèrie que va començar amb Manuel Baixauli i ‘Goliathus regius’, Raquel Ricart i Simetria imperfecta, Xavier Aliaga i El blues del bosó de Higgs, i Núria Cadenes i L’exorcisme. L’any següent, l’agost de 2016, s’hi van sumar Màrius Serra amb L’efecte de la cabra negra, Anna Moner amb L’ocell i Joan Benesiu amb La maquinària del lloro. A més, tots els relats s’il·lustraven amb dissenys creats expressament per Pepa Granados.

Un any més, us animem a llegir aquestes històries i a compartir-les i comentar-les a les xarxes amb les etiquetes #cienciaferits i #cienciaferides.

Què és Mètode?

The post Aquest agost, més «escriptores cienciaferides» appeared first on VilaWeb.

Unides Podem ha reaccionat a la sortida de Juan Carlos I d’Espanya amb un comunicat en què demana que s’abordi el debat sobre el model d’estat i s’obri pas a una ‘república solidària i plurinacional‘ on es garanteixin tots els drets socials, civils i polítics i on la justícia ‘sigui igual per a tothom’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El partit ha titllat de ‘vergonya’ la marxa del rei emèrit i ha criticat la inacció de la justícia espanyola per a evitar la sortida de Juan Carlos I. Així mateix, ha afegit que l’estat espanyol no hauria de continuar carregant amb la monarquia ‘carent dels mínims valors ètics’.

Dirigents de Podem com Pablo Iglesias, vice-president tercer espanyol, el ministre Alberto Garzón, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el portaveu de la formació, Pablo Echenique, s’han desmarcat del suport de la Moncloa a Felipe VI i a la decisió del seu pare.

Comunicado del grupo parlamentario confederal de Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común ante la huida de Juan Carlos de Borbón de España mientras está siendo investigado por presuntos graves delitos de corrupción, evasión fiscal y blanqueo de capitales. pic.twitter.com/2LdpyERePY

— PODEMOS (@PODEMOS) August 3, 2020

The post Unides Podem reclama una ‘república solidària i plurinacional’ després de la marxa de Juan Carlos I appeared first on VilaWeb.

La dècada dels setanta marca un punt d’inflexió important en la història de les democràcies occidentals. Després d’haver conduït les seves poblacions a la carnisseria obscena de la Segona Guerra Mundial en reacció a l’agressió nazi, les elits d’Amèrica del Nord i els seus súbdits de l’Europa no comunista entenien –per raons, sobretot, pragmàtiques vinculades a la necessitat de reconstruir mercats i indústries– que els convenia d’atorgar als ciutadans comuns de les seves societats proteccions socials i de drets democràtics mai vists en la història de la humanitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En termes generals, l’esforç va ser un gran èxit. I en això raïa precisament el problema: les masses que havien crescut durant les tres dècades posteriors a la guerra no entenien que les elits no tenien cap intenció de permetre que els règims de democràcia tutelada d’aquells anys es convertissin, amb el temps, en veritables receptacles de la voluntat popular.

La incapacitat de les masses d’entendre els límits implícits de la seva agència política establerts en les esferes més altes del poder social no era un problema nou. Sí que eren noves les restriccions sobre el radi d’accions de les elits imposades per la realitat de la guerra freda. Com podien, les elits, recórrer a la violència aclaparant, com havia passat tradicionalment, per sufocar les revoltes del jovent en les àrees sota el seu control si això era precisament el que criticava dia rere dia en la seva propaganda anticomunista?

La resposta al dilema comença a dibuixar-se a la Itàlia dels setanta amb l’anomenada ‘estratègia de la tensió’. El mètode és tan senzill com diabòlic i depèn del raonament següent: per molt escleròtic, corrupte i desacreditat que sigui el règim existent de democràcia tutelada, la gent buscarà aixopluc dins les seves estructures (donant-los, així, una dosis instantània de legitimitat afegida) si es pot augmentar prou el nivell general de la por en la societat.

Com?

Planejant i executant des del govern, o amb l’aprovació d’elements governamentals clau, atacs molt selectius de violència contra la població i atribuint-los a alguns dels enemics oficials del mateix règim tutelat. I quan s’esdevé el pànic esperat (un pànic engrandit, naturalment, pels molts aliats del règim tutelar a la premsa), el mateix govern es presenta com el protector benèfic de les vides dels ciutadans.

Sona fantàstic? No ho és. Això que acabo d’explicar –potser més ben exemplificat en l’atac terrorista contra l’estació de ferrocarrils de Bolonya el 1980– està ben documentat. El misteri és per què tan poca gent està familiaritzada amb aquests crims estatals contra la població. Una qüestió de supressió dels fets per part dels grans mitjans? O de la renúncia dels ciutadans de voler pensar que els seus governants són capaços d’actuar d’aquesta manera? O de totes dues coses alhora?

De la creació de les crisis puntuals al foment de la crisi permanent

Una vegada neutralitzats els desafiaments ‘democràtics’ dels seixanta i dels setanta –en part, pels mètodes ultracínics esmentats més amunt, i en part, gràcies a la incapacitat estratègica dels activistes mateixos– les elits econòmiques dels EUA i els seus socis júnior d’Europa tornaran a cavalcar en els vuitanta i els noranta, consolidant durant aquests anys un nivell de control sobre la classe política occidental absolutament impensable les primeres tres dècades de l’època postbèl·lica. La divisió creixent entre les elits econòmiques i la gran massa de la població que hi va haver com a resultat d’aquests canvis va ser amagada durant els noranta, entre més coses, per la revolució cibernètica (amb les seves corresponents bombolles financeres i quotes de distracció mental) i per l’entusiasme derivat de l’eclosió aparent de la Unió Europea.

Però si hi ha una cosa que les elits –siguin financers, clericals o militars– sempre han entès és que cap sistema de control ideològic dura per sempre. I menys encara en l’època del consumisme, caracteritzada, com ens recorda Bauman, per la cerca compulsiva de noves sensacions futures, per una banda, i de la desmemòria rampant, per una altra.

En aquest nou context més ‘líquid’, un esdeveniment terrorífic únic –com, per exemple, l’esmentat intent de Bolonya– té una vigència domadora molt més limitada que abans. Per què? Perquè, en un ambient dominat per l’oblit i per la cerca desesperada de noves sensacions, els efectes ‘disciplinaris’ d’un xoc singular duraran molt menys temps dins el cervell del ciutadà.

I és en aquest context, a final dels noranta, que els savis estrategs dels EUA i els seus servidors europeus col·locats dins les seves ben construïdes xarxes ‘atlantistes’ van començar a adequar les seves tàctiques a la nova realitat cultural. Com? Convertint la desmemòria d’arrel consumista, que havien vist inicialment com un entrebanc en el procés d’imposar la disciplina social, en el seu gran aliat.

Ara en compte d’administrar petits xocs, d’una vigència temporal limitada al cos social, l’idea era crear (o donar consentiment implícit perquè es creessin) grans xocs, els efectes desorientadors dels quals s’estendrien sine die amb l’aplicació de petits xocs nous i alarmants. En efecte, volien posar en pràctica allò que semblava irreal i absolutament distòpic quan ho va descriure el 1967 Guy Debord: un espectacle envolupant i xuclador dels ànims humans que és constant quant a l’espai social que ocupa, al mateix temps que canvia constantment les seves formes plàstiques, visuals i verbals, i que acaba tenint una relació molt tènue amb la realitat material empírica de les vides dels ciutadans.

Quan, durant més o menys aquests mateixos anys de final del segle passat, es va començar a parlar en els cercles militars i d’intel·ligència de l’aliança atlàntica de ‘Full-spectrum dominance’, molts ho entenien principalment en termes de les capacitats militars clàssiques, això és, l’habilitat de destruir físicament l’enemic en la varietat més àmplia possible de situacions. No obstant això, amb el temps, s’ha comprovat que l’avenç possiblement més dramàtic aconseguit sota aquesta doctrina és en el camp de les guerres d’informació i en la gestió de les percepcions.

Desconec els engranatges operatius dels atacs contra les Torres Bessones el 2001. Sí que crec, sense cap mena de dubte, que, siguin quins en siguin els orígens, l’espectacle organitzat com a resposta a la realitat de la destrucció física i humana causada per l’acte, no era espontani ni de bon tros. La prova més evident és que en un espai de només sis setmanes després dels atacs s’aprovà una legislació d’unes 342 pàgines, la Patriot Act, que era ni més ni menys que un compendi de totes les retallades de drets civils bàsics somniades durant molts anys pels elements més durs de l’estat profund del país.

L’observador curós de l’ambient informatiu del país trobarà molts més indicadors d’un grau sorprenent de coordinació en relació amb la conformació de l’espectacle que va acompanyar els atacs, una metodologia recognoscible que, crec, val la pena tenir en compte quan s’observa el transcurs d’altres espectacles semblants, com per exemple l’actual problema amb la covid-19. A continuació en parlaré d’alguns.

1. La repetició constant als mitjans, des del primer moment, que l’atac era un fenomen absolutament ‘sense precedents’ en la història del país i molt possiblement al món. Els qui estudiem la història sabem que hi ha molt poques ocurrències que no es puguin comparar amb altres en el passat i que és precisament en aquesta capacitat de fer analogies on rau el gran valor de la història. Sense aquesta capacitat de comparació, ens trobaríem sempre atrapats en el dolor i les sensacions emocionals del present, sense la capacitat de relativitzar allò que ens passa, cosa imprescindible si volem reaccionar a les dificultats de la vida de manera sàvia i proporcional. Per altra banda, a qui interessa de tenir uns ciutadans convençuts que ningú més en la història ha sofert de manera semblant com ells sofreixen en aquest moment? Crec que la resposta és obvia.

2. La repetició constant als mitjans, des del primer moment, que l’atac ‘ho canviaria tot’. Com es pot saber en els primers moments que tal esdeveniment o tal altre canviarà de manera essencial les nostres vides? La vida, a més de ser molt complexa i plena de sorpreses, som nosaltres, i si bé és indubtable que no hem tingut mai un control absolut sobre el destí de la nostra vida col·lectiva, tampoc som mers espectadors en el seu desenvolupament. Això és, naturalment, fins que decidim abdicar d’aquesta responsabilitat. A qui interessa d’induir en nosaltres un sentiment de futilitat, una falta d’agència davant el futur, el sentiment de no poder sostenir o recuperar coses que havien estat molt importants en les nostres vides? A qui interessa que abandonem la idea que podem ser més que espectadors de l’espectacle de la vida? No crec que siguem nosaltres.

3. TINA o ‘There is no alternative’. Quan un país, sobretot un país molt ric amb molts tentacles en moltíssims negocis i institucions mundials, és atacat té moltes eines al seu abast i, per això, moltes maneres de reaccionar a l’esdeveniment. Per exemple, hi havia la possibilitat que els EUA volguessin fer servir allò que havia passat per donar un exemple de la manera com la cooperació mundial entre cossos judicials i policials de diversos països poden servir per a impartir justícia per vies pacífiques, una posició que tenia no poques adhesions eloqüents al país. Però cap d’ells no va aparèixer a les pantalles dels teleespectadors de la nació. No, des del primer moment, els mitjans parlaven sense treva, no pas dels avantatges i els desavantatges morals i estratègics d’un atac militar, sinó dels detalls operatius possibles. És a dir, pràcticament des del moment que van caure les torres, es va parlar als mitjans d’un atac militar en massa sobre ‘algú’ amb la mateixa naturalitat que s’anuncia que el sol surt al matí. Ens deien, en fi, que no hi havia cap alternativa a aquesta pla d’acció.

4. Crear un cos de comentaristes a la televisió que, amb variacions molt lleugeres d’estil i de propostes polítiques, se subscriuen a tots els supòsits esmentats amunt. De fet, quan es fa un estudi curós de la procedència d’aquesta gent es veuen nivells francament terrorífics d’endogàmia organitzativa entre ells. O, com va dir Thomas Friedman, uns dels membres més coneguts d’aquesta colla de ‘experts’ en un moment estrany de candidesa en una conversa amb el periodista israelià Ari Shavit: ‘Us podria donar el nom de vint-i-cinc persones (totes són en aquest moment en un radi de cinc quadres del despatx on em trobo ara en Washington) que si s’haguessin exiliat a una illa deserta fa un any i mig, no s’hauria fet mai la guerra actual amb l’Irac.’ Eren sols membres d’aquest grup, o els seus portaveus designats, els qui van tenir el ‘dret’ d’explicar la ‘realitat’ de la crisi post-11 de setembre als ciutadans del país.

5. Crear, amb la plena indulgència dels grans mitjans, un règim de càstig públic per als qui eren contraris a les prescripcions de la petita colla d’experts neocons esmentats abans. Per exemple, quan Susan Sontag, potser la intel·lectual nord-americana més notable de la segona meitat del segle XX, va escriure un article criticant durament la reacció violenta i clarament desproporcionada del govern dels EUA als atacs, va ser escarmentada molt durament i àmplia als mitjans. Una mica més tard, Phil Donahue, un presentador veterà i intel·ligent, el programa del qual era líder d’audiència a la graella de MSNBC (dit sigui de pas, propietat de General Electric, un conglomerat industrial fortament dependent de la indústria de defensa), va ser acomiadat pel pecat d’haver convidat massa persones amb opinions antiguerra al seu programa. Això no és especulació. Va ser constatat clarament en un document intern de l’empresa filtrat a la premsa molt poc després d’haver perdut la feina.

6. El joc constant de gat per llebre en el camp dels malfactors oficials. Allò que, oficialment, era un atac dut a terme per un grup de saudites es va convertir en un pretext per a la invasió de l’Afganistan, i després de l’Irac. Summament lògic, oi? És obvi que no. Però també és obvi que les autoritats entenen (de fet, l’anomenat cervell de Bush, Karl Rove, es vanava a posteriori de la seva capacitat d’inventar realitats i de tenir-les amplificades per la premsa) que sota la influència de l’espectacle continu, amb la seva creació constant d’imatges que indueixen a l’amnèsia i la desubicació psicològica, la tasca de complir les lleis de la lògica ja és un requisit molt secundari.

7. La invenció dels ‘signes flotants’, com els anomenava Lévi-Strauss (també coneguts com a ‘signes buits’) –això és, termes o símbols emocionalment evocadors, però exemptes de la informació contextual necessària perquè tinguin un valor semàntic raonablement clar o constant–, per a estendre en el temps el sentiment de pànic global la societat. L’exemple clàssic en aquest sentit eren les alertes sobre el perill d’un atac terrorista, expressades en forma d’un termòmetre multicolor amb diverses ‘temperatures’ de risc, emesos constantment pel govern els anys després de l’11 de setembre, quan, és clar, el xoc psicològic original de l’atac comença a esfumar-se. Un atac on? Un atac de qui? Un atac segons quines fonts? No ens en van dir mai res, d’això. I aquest era precisament l’objectiu: mantenir-nos vagament atemorits, i per això, molt més disposats a acceptar qualsevol mesura de seguretat pels nostres ‘pares protectors’ al govern.

Pot haver-hi una relació entre el quadre de tècniques propagandístiques que acabo de dibuixar i l’espectacle generat en relació amb el fenomen de la covid-19? No en puc estar segur. Però en l’interès d’estimular una conversa més seriosa i nítida sobre el tema, tancaré amb unes preguntes.

1. És la covid-19, realment, una amenaça sense precedents històrics quan tenim en compte, per exemple, la influença asiàtica de 1957 o la influença d’Hong Kong de 1967-68? Podem dir realment, a la llum dels nivells de mortalitat a molts països del món en aquests últims mesos, com s’ha dit constantment des del principi de la crisi, que és un virus davant el qual els cossos humans no tenen cap defensa, i davant el qual la solució clàssica d’immunitat de grup no té cap vigència?

2. Per què ha de canviar tot amb aquesta epidèmia? Les epidèmies han estat un acompanyant constant de l’ésser humà al llarg de la seva història a la Terra. Si les epidèmies de 1918, de 1957 i de 1967-68 no ho van ‘canviar tot’, per què ha de ser el cas aquest cop? Podria ser, simplement, que hi hagi centres de poder molt grans que volen que es canviï tot?

3. Us sembla una mera coincidència que, en un món on les farmacèutiques mouen quantitats ingents de diners, i on l’OMS i el GAVI depenen gairebé totalment dels diners d’un home obsessionat amb la creació de programes en massa de vacunació, s’oblida sistemàticament la mil·lenària capacitat humana de crear defenses contra els nous virus, i que se’ns posa, en manera TINA (There Is No Alternative), tot l’èmfasi del discurs públic sobre la solució ‘única’ del vaccí?

4. Creieu que heu pogut sentir als vostres mitjans un ventall ampli d’opinions d’experts sobre les formes de respondre a l’epidèmia? Al món hi ha força científics d’un prestigi consolidat que no accepten la noció de la natura ‘sense precedents’ de la capacitat mortal de la covid-19 i que diuen que aquest virus, com la gran majoria dels altres en la història del món, serà derrotat per la immunitat del grup. Quants d’ells han aparegut als grans mitjans dels països més influents? Heu examinat els possibles vincles i les possibles dependències financeres amb l’OMS i el GAVI i altres entitats pro-vaccí que puguin tenir els experts que sí que se citen més assíduament als mitjans?

5. Us sembla una mera coincidència que Suècia, que no va cedir a l’enorme pressió dels centres profunds de poder internacional de retallar les llibertats bàsiques dels ciutadans, i que ha tingut uns nivells de mortalitat per càpita per sota d’Itàlia, Espanya, França, el Regne Unit i Bèlgica, hagi estat el blanc constant de crítiques dels mitjans prestigiosos, començant per The New York Times? Us sembla normal que el cap de l’esforç anti-covid d’aquell país, Anders Tegnell, hagi estat objecte d’interrogatoris molt agressius en els seus contactes amb periodistes, mentre el desastre epidemiològic errant, i alegre retallador de drets bàsics, Fernando Simón, com molts altres piròmans autoritaris semblants (per exemple, el governador Cuomo de l’estat de Nova York) es tracten sempre amb un respecte dòcil? Us sembla normal que, en una inversió dramàtica de la lògica moral històricament predominant, es demanessin explicacions a les persones que més volien preservar els ritmes del teixit social existent i es lloés com a herois els qui més volien trencar-los?

6. No us sembla una miqueta estrany que el pretext original per a les retallades dels drets bàsics dels ciutadans –reduir la corba de les infeccions per no sobrecarregar el sistema de salut– desaparegués sense rastre fa temps de les converses públiques per ser reemplaçat sigil·losament i sense debat públic per l’obsessió periodística amb la quantitat de ‘nous casos’? Us sembla normal que ara ningú recordi ni esmenti les constatacions fetes per moltíssims experts, fins i tot el mateix guru americà Fauci i l’OMS abans del 12 de juny, sobre la inutilitat essencial del costum de portar màscares per a combatre un virus d’aquesta mena? Us sembla estrany que gairebé ningú parli del reportatge de Deb Cohen de la BBC que diu que l’OMS va canviar la recomanació sobre les màscares al juny sota grans pressions polítiques?

The post Els espectacles de la protecció i la cura de la gent appeared first on VilaWeb.

Abans-d’ahir parlava de les propostes de tasques durant el confinament i recordava que, mitjançant exemples, havíem constatat que en les llengües hi ha un mecanisme d’extensió metafòrica que fa que, a partir de termes referits a parts del cos (‘cara’), ens puguem referir a objectes (‘la cara d’una moneda’), conceptes espacials (‘la cara nord de l’edifici’), conceptes temporals (‘anem de cara a l’estiu’) i abstractes (‘fer bona cara’). Doncs bé, tal com van constatar ja fa molts anys els lingüistes Heine, Claudi i Hünnemeyer, aquest és un fenomen universal. Per tant, en totes les llengües trobarem exemples d’abstractes que s’expressen utilitzant termes que designen parts del cos, és a dir, en totes les llengües es pot expressar l’abstracció. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ahir deia que és més fàcil crear un abstracte en una llengua bantu que en moltes llengües del món. Efectivament, les llengües bantus tenen un prefix específic per a crear abstractes, podem veure com funcionen a partir d’alguns exemples del suahili. Julius Nyerere va ser el primer president de Tanzània després de la independència, únic país d’això que en diem Àfrica subsahariana que va optar per una llengua africana com a llengua oficial: el suahili.

Eren temps de ‘socialisme africà’ i s’havien de crear nous termes per a explicar-lo. I ja ho sabem, o manlleves o crees. Nyerere va optar per la creació. En el cas del socialisme africà era fàcil: ‘jamaa’ era una forma d’organització tradicional, li afegeix el prefix dels abstractes i ja tenim el terme: ‘ujamaa’. Més imaginativa era la idea de ‘explotació’. Entre el manlleu i la creació hi ha un camí intermedi que és el calc, no agafes la paraula sinó la idea o l’estructura de la paraula (no diem skyscraper sinó gratacel). Doncs bé, per a l’explotació, Nyerere va triar el verb ‘nyonya’, li va afegir un sufix que indica professió, ‘nyonyaji’, i després el prefix que calia per a la persona (‘mnyonyaji’) o l’explotació mateixa (‘unyonyaji’). Què significa ‘nyonya’ és fàcilment deduïble si pensem que quan diem que ens han explotat fem servir expressions com ‘m’han espremut’, ‘m’han tret el suc’, ‘m’han xuclat la sang’, etc. ‘Nyonya’ vol dir ‘mamar’. Un explotador, doncs, és un mamador professional. I demà parlarem de la revolució.

The post Llibreta de vacances de Carme Junyent (4): Abstractes appeared first on VilaWeb.

El motiu que ha propiciat que el rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, abandoni l’estat és, sens dubte, la pressió a què l’han sotmès els casos de corrupció que han emergit els darrers anys, especialment els darrers mesos. Així mateix ho reconeix en la carta adreçada al seu fill, Felipe VI, on especifica que la decisió l’ha presa ‘atesa la repercussió pública que tenen certs esdeveniments passats’ de la seva ‘vida privada’. Tot plegat se subscriu en una trama força tèrbola en què intervenen la seva ex-amant, Corinna Larsen, l’ex-comissari José Villarejo, el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) i les amistats saudites del rei emèrit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quins són, aquests casos? Com van sortir a la llum? VilaWeb ja ha explicat que la decisió de Juan Carlos I pot facilitar-ne l’extradició a Suïssa si és reclamat per la justícia helvètica, perquè el país té convenis d’extradició vigents amb la gran majoria d’estats del món, i a Suïssa ja hi ha una causa oberta en contra d’ell per presumptes delictes fiscals i d’emblanquiment de capitals. I aquesta és la principal causa judicial contra el pare de Felipe VI. Es tracta de la investigació sobre una presumpta donació de cent milions de dòlars que li hauria fet el Ministeri de Finances de l’Aràbia Saudita l’any 2008.

La transferència és sota la lupa de la fiscalia helvètica, que preveu la possibilitat que sigui una comissió per l’adjudicació a empreses espanyoles de les obres del tren d’alta velocitat a la Meca. S’investiga si el cobrament d’aquesta comissió es va fer mitjançant el compte bancari del monarca a Suïssa, conegut com a ‘Mirabaud’, amb el nom de la fundació Lucum, una entitat amb seu en un paradís fiscal de la qual Felipe VI era beneficiari únic. Quatre anys després de la transacció, el 2012, sembla que Juan Carlos que va retirar 65 milions del compte i que aquests diners els va rebre la seva ex-amant, Corinna Larsen.

Tot va començar amb Corinna Larsen i José Villarejo

És justament amb aquest nom, Corinna Larsen, que tot pren una espiral perillosa per a Juan Carlos i els seus negocis. El 2012, l’aristòcrata sueca va convocar Félix Sanz Roldán, aleshores director del CNI, per demanar-li protecció, atès que no sentia que Juan Carlos li n’oferís prou. I ella, coneixedora de les activitats del seu ex-amant, tenia informació molt valuosa. Roldán va imposar a Larsen la condició que no parlés amb la premsa, i ella es va sentir amenaçada. Quan, tres anys més tard, l’ex-comissari de la Policia Nacional espanyola José Villarejo es va assabentar d’aquesta situació, se’n va anar a veure Larsen a Londres.

La figura de Villarejo va anar agafant projecció justament llavors amb l’esclat del cas Nicolás: un jutge l’havia acusat de revelació de secrets i pertinença a organització criminal per haver enregistrat, presumptament, una conversa entre policies espanyols i membres del CNI. Va ser sota aquesta pressió que Villarejo va enregistrar Larsen descrivint les amenaces i intents d’agressions i robatoris vinculats al CNI, i les va filtrar a la premsa el 2018 per protegir-se, alertant que disposava de més material i que el faria servir si no cessaven les causes judicials en contra seu.

Les gravacions de Villarejo originen llavors dues reaccions judicials. La primera, a l’estat espanyol, on l’Audiència Nacional obre una causa per a investigar les declaracions de Larsen. Però té vida curta: al cap de tan sols un mes i mig, el jutge Diego d’Egea arxiva la causa. La segona, a Suïssa. Perquè hi ha una part encara més sucosa en els enregistraments que no pas la relativa al CNI, en què Larsen parla de la fortuna del compte Maribaud al país helvètic. En conseqüència, el fiscal especial Yves Bertossa comença una investigació que va trobant motius per a perfilar-se a poc a poc.

L’octubre proppassat, Bertossa ja té consolidada la sospita que els diners rebuts per Larsen poden provenir de les comissions per la construcció del tren d’alta velocitat a la Meca. Llavors posa el focus en l’aristòcrata, que se’n renta les mans i li declara que els 65 milions eren una donació que ella mai no havia demanat, i que els diners no tenien res a veure amb cap comissió. A final d’any, el fiscal la cita, juntament amb l’advocat del rei emèrit espanyol Dante Canonica i Arturo Fasana, el gestor de Juan Carlos I, que d’altra banda va declarar que el 2008 havia ingressat al compte 1,7 milions d’euros provinents del soldà de Bahrain.

Les coses es precipiten

Aquesta és la mar de fons, que es cou a foc lent judicial i mediàtic durant anys, però les coses s’acaben precipitant en un lapse de temps relativament breu. El febrer d’enguany, Larsen va anunciar que denunciaria Juan Carlos I i Sanz Roldán per les amenaces i xantatges que van començar el 2012 amb la visita de l’ex-cap del CNI. Al cap d’un mes, el 4 de març, el diari suís Tribune de Genève va esbombar que el rei espanyol disposava d’un compte bancari a Suïssa i que era sota investigació de la justícia. El 14 de març, el diari britànic The Telegraph va fer públic que Felipe VI era el beneficiari dels milions de la fundació Lucum. Tot just l’endemà, l’actual monarca espanyol va dir que renunciava a l’herència del seu pare i que el deixava sense assignació salarial pública.

Juan Carlos I té ara obertes investigacions també a l’estat espanyol. La Fiscalia Anticorrupció manté les diligències per suborn en el cas del tren d’alta velocitat a la Meca, que ara per ara són les úniques que continuen actives a Espanya. El juny proppassat la fiscalia del Tribunal Suprem va passar a fer-se’n càrrec.

The post Corinna Larsen, el comissari Villarejo i la tèrbola trama que ha forçat la marxa de Juan Carlos I appeared first on VilaWeb.

La presència de romanís a Europa ja és documentada al començament del segle XIV. En aquells primers moments, els membres d’aquest poble nòmada provinent de l’Índia es van conèixer en moltes contrades europees, inclòs el nostre país, amb dues designacions principals: gitanos i bohemians. En aquest últim cas, es tracta d’una al·lusió a la seva procedència immediata del centre d’Europa i al fet que l’emperador Segimon, rei d’Hongria i de Bohèmia –entre més territoris–, va expedir el 1417 salconduits a alguns grups de gitanos perquè s’endinsessin cap al Vell Continent. La paraula gitano, en canvi, és una derivació d’aegyptanus (‘d’Egipte’), perquè al segle XV es va difondre la creença que provenien de terres egípcies i perquè, de fet, molts d’ells es presentaven com a nobles egipcians. Però la realitat era tota una altra: ‘els bohemians del Petit Egipte’, com els descrivia Joan II d’Aragó en un guiatge del 1477, venien de molt i molt més enllà. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Paraules viatgeres d’avui:
bohemià: de Bohèmia
gitano: d’Egipte

—Què és Viatjar de paraula?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Viatjar de paraula (4) Ni de Bohèmia ni d’Egipte, de l’Índia appeared first on VilaWeb.

La reforma del delicte de sedició al codi penal espanyol és una proposta que els comuns van llançar durant la campanya de les eleccions espanyoles i que ara volen portar al congrés per forçar el PSOE a posicionar-se, tot i que no forma part de l’acord de govern entre els socialistes i Unides Podem. Si es rebaixés el delicte, o es derogués, s’aplicaria de manera retroactiva i obligaria el Tribunal Suprem espanyol a revisar la sentència contra el procés. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El president del grup parlamentari d’Unides Podem, Jaume Asens, ha explicat que havien lliurat una proposta als seus socis de govern ‘molt assumible pel PSOE’, tot i que ha admès que podrien arribar a votar per separat, i ha descartat una amnistia per les dificultats en ‘l’encaix jurídic’. També proposen la supressió de l’article que reprimeix els piquets informatius de vaga, una reivindicació dels moviments socials i dels sindicats. L’objectiu és blindar els drets de manifestació i protesta contra les aplicacions repressives del Suprem.

Una reforma en aquest sentit, una vegada assumida pel tribunal, comportaria l’alliberament immediat de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Josep Rull i Joaquim Forn perquè només van ser condemnats per sedició. Pel que fa a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, condemnats també per malversació, serien a prop de sortir de la presó pels gairebé tres anys de tancament que acumulen i tindrien accés a permisos i el dret de mantenir el tercer grau.

Reticències del sector més espanyolista del PSOE

Aquesta proposta, que al febrer ja va treure el cap, pot topar amb els sectors més durs del socialisme espanyol. Una de les veus que va alçar-se per criticar la proposta dels comuns fou la del president de Castella la Manxa, Emiliano García Page. En canvi, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va avalar aquesta fórmula en una entrevista a Ràdio 4.

A començament d’any, la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, va explicar que Sánchez tenia la voluntat de ‘modernitzar’ els tipus penals de rebel·lió i sedició. Va evitar de dir si una reforma del codi penal espanyol inclouria el fet de tornar a tipificar com a delicte la convocatòria de referèndums, cosa que xocaria amb la posició del seu soci de govern, Unides Podem.

Tanmateix, ara per ara no hi ha cap proposta clara ni definida del PSOE. Les dues opcions són o bé una rebaixa de les penes de la sedició i un aclariment del tipus penal –com ara la substitució del concepte genèric de ‘força’ per ‘violència armada’– o bé directament la derogació d’aquest delicte, que és d’origen medieval i una anomalia a la Unió Europea.

El ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, va negar a la comissió de justícia del congrés espanyol que el PSOE tingués cap ‘compromís’ amb ERC per a reformar el delicte de sedició. Va dir-ho responent a Ciutadans, que citava un article publicat diumenge a El Mundo segons el qual la Moncloa enllestïa una reforma que rebaixa les penes de sedició amb concurs amb el de malversació. ERC no hi va dir res, però el diputat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas va reclamar que es deroguessin la sedició i la malversació sense apropiació.

De moment, l’independentisme aguaita aquesta proposta amb prudència. La reivindicació principal d’ERC, JxCat i la CUP és l’amnistia, que anul·laria el judici i les condemnes i extingiria, doncs, la responsabilitat delictiva que el Tribunal Suprem espanyol ha atribuït als presos polítics. L’amnistia també implicaria la nul·litat de la resta de judicis contra el procés independentista i dels processos contra agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil per la violència de l’1-O, i permetria el retorn dels exiliats. Tanmateix, el PSOE no n’és pas partidari, d’aprovar una llei d’amnistia.

Els cops de volant de Sánchez amb el codi penal

Durant la campanya electoral, Pedro Sánchez va dir que reformaria el codi penal, però justament en la direcció contrària: per tornar a tipificar com a delicte la convocatòria de referèndums. La proposta del PSOE anava enfocada a endurir el discurs contra l’independentisme en una campanya en què Sánchez rebia moltes crítiques i atacs de la dreta i l’extrema dreta per la seva suposada indulgència i per la possibilitat que pactés amb els partits independentistes –tal com va acabar fent, amb ERC, després de les eleccions espanyoles perquè l’aritmètica li ho exigia.

Setmanes abans, després de la sentència del procés, Sánchez va comparèixer per assegurar que la sentència del Suprem s’havia de complir íntegrament. El dirigent de Podem i actual vice-president espanyol, Pablo Iglesias, se’n va desmarcar.

Els cops de volant de Sánchez són constants. El febrer del 2019, el PSOE ja va votar contra una proposició de llei del PP al congrés espanyol per a tornar a tipificar la convocatòria de referèndums com a delicte. De fet, no ho és perquè el 2005 el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero ja va derogar-la.

Via lliure al congrés, però en mans del TC

Una reforma del codi penal requereix majoria absoluta al congrés espanyol per a reeixir. En el cas que PSOE i Unides Podem presentessin una proposta favorable als presos polítics i que l’independentisme la veiés amb bons ulls, n’hi hauria prou amb els vots de l’independentisme per a aprovar-la, i possiblement s’hi afegirien partits com Compromís, el PNB, EH Bildu i el BNG.

Tanmateix, de segur que el PP i Vox hi recorrerien en contra al Tribunal Constitucional espanyol (TC). L’última reforma del codi penal espanyol la va fer el govern del PP el 2015, i el TC no hi va posar impediments. Tanmateix, una modificació que pogués afavorir els presos polítics pot tenir un tractament diferent al TC, que pot continuar forçant la interpretació de les lleis i determinar, per exemple, que és una ‘amnistia encoberta’, tal com diu la dreta espanyola. Qualsevol reforma del codi penal espanyol haurà de passar pel sedàs del TC.

Interrogants en el cas dels exiliats

La llibertat dels presos polítics gràcies a una reforma del codi penal no extingiria les condemnes ni la culpabilitat que el Suprem els va atribuir. Tanmateix, en aquesta proposta hi ha una altra ombra: la situació dels polítics independentistes exiliats.

La justícia espanyola continuaria perseguint Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel. Els exiliats no podrien tornar a casa sense acabar a les mans dels tribunals d’Espanya, que en primer lloc els podrien empresonar preventivament sense judici, i després condemnar-los i fer-los complir penes equiparables, almenys, a les que compleixen els presos polítics, en el cas que fossin condemnats per sedició i que aquest delicte no s’hagués derogat.

The post Els entrebancs per a la reforma de la sedició al codi penal espanyol appeared first on VilaWeb.

Fins ahir, Juan Carlos I de Borbó havia passat 52 anys de la seua vida al palau de la Zarzuela, a Madrid. La dada no és de cap manera irrellevant per al fons de la qüestió. Hi va entrar el 1962, en plena dictadura franquista i com a ‘successor a títol de rei’ del dictador. El personatge corrupte que ahir va fugir, doncs, encarna com molt poca gent la maniobra de pervivència del règim que va ser aquella operació de la transició dita democràtica. Juan Carlos, finalment, se’n va amb la cua entre cames, avergonyit i perseguit judicialment, però amb ell se’n va també una transició que gairebé tothom es va esforçar a dibuixar com a modèlica i que no ho era. Alguns dels seus protagonistes estel·lars, com ell mateix, Felipe González i Jordi Pujol, entre més, viuen un ocàs biològic que, precisament, té molt de qüestionament d’allò que van ser i d’allò que van fer. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La jugada que intenten els Borbons no té gaire futur. I he de dir que a mi, personalment, m’ha sorprès. Perquè han d’estar molt nerviosos i han d’haver perdut molt el control de la situació per no adonar-se que han comès un error monumental. Anant-se’n fora, Juan Carlos no tan sols reconeix de manera implícita el seu comportament criminal, sinó que passa a ser carn d’extradició: cap estat del món no serà més segur que el seu propi. Potser confien en la mort a curt termini o potser és que la casa reial espanyola no té un advocat que hi entenga. Però amb aquesta decisió, l’escàndol no farà sinó créixer i acorralar l’actual usuari de la corona.

A hores d’ara i arribats on som, em costa molt de creure que Felipe VI puga ni tan sols imaginar que serà capaç de conservar el tron gaire més temps. Ni tan sols havent vist com l’exèrcit d’aduladors, polítics, periodistes, empresaris, etc., que tant van fer per protegir el seu pare mentre era rei ara s’ha llançat amb força a protegir-lo a ell, amb el suport, no ho oblideu pas, del govern que es proclama el més progressista de la història. El paperot del PSOE aquestes darreres hores és molt més que lamentable. Però tant hi fa perquè des d’ara res ja no és igual.

El 12 de desembre de 2011, arran dels indicis del cas Urdangarin, vaig escriure això en aquesta columna editorial: ‘Amb les coses que sabem avui sembla molt més que probable que el gendre del rei haja de seure davant un tribunal, acusat de casos de corrupció diversos. I és difícil de no pensar que els qui pagaven amb tanta alegria i amb tan poc rigor ho feien perquè ell era qui era: el gendre del rei. Dit a l’inrevés: és fàcil de suposar que qui pagava es pensava que pagava d’una manera o una altra a “la casa reial”.’

És un argument senzill i simple, que cau pel seu propi pes, però per això mateix tothom l’entén. Per quina raó qui pagava aquelles fortunes hauria de pagar-les, si no era perquè pagava a la casa reial? I si això ja era vàlid fa deu anys, com ha de separar ara la seua vida, Felipe VI, de la forma de vida de la institució de la qual n’és el cap? La monarquia espanyola, la monarquia borbònica, la monarquia franquista més pròpiament dit, està acabada. Intentaran salvar-la vés a saber com, però no hi ha eixida.

Però la qüestió realment important, la que ens hauria de preocupar de debò, és quina n’és l’alternativa. Perquè la monarquia espanyola és el cor mateix del règim i aconseguir de substituir-la per una república sense tocar els pilars bàsics de l’estat i obrir un procés constituent és, simplement, impossible. I és en aquest punt on les forces rupturistes de l’estat, però molt especialment els independentistes dels Països Catalans, no hauríem de caure en cap trampa.

Aquests darrers deu anys hem anat molt lluny. Molt més lluny que mai. Hem fet una feina increïble. I hem contribuït com ningú a la crisi oberta en el cor del règim que té en la fugida de Juan Carlos la fotografia per a la història. I per això mateix ara no podem tornar a caure de quatre potes en una trampa que antepose l’estabilitat de l’estat espanyol a la pròpia llibertat. No ens poden tornar a enganyar, com va passar amb la transició als anys setanta, com va passar amb la substitució de l’estat català per la Generalitat autonòmica als anys trenta. No: l’objectiu no és la república per si mateixa. L’objectiu és la independència, una república independent, creada de cap i de nou i sense cap vincle amb aquest podrimer espanyol. Perquè una república espanyola no pot, ni podrà, garantir mai el canvi a fons, la neteja, del règim. I aquest és el problema de debò. No ens enganyem pas: el problema és l’estat espanyol, no pas la forma que adopta.

 

 

[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]

The post Que Juan Carlos no siga ara una distracció contra el nostre objectiu appeared first on VilaWeb.

L’anunci que Juan Carlos abandona l’estat espanyol per a defugir la pressió pels casos de corrupció ha obert una escletxa al govern espanyol. Diversos mitjans han difós un comunicat de la Moncloa reaccionant a la decisió del rei emèrit espanyol sense esmentar-lo personalment, en què el govern espanyol expressa el seu ‘respecte’ per la Casa Reial espanyola i tanquen files amb el seu fill, Felipe VI, destacant-ne ‘el sentit de l’exemplaritat i la transparència’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La contenció d’aquesta primera manifestació governamental oficial contrasta amb el que han expressat diverses figures rellevants d’Unides Podem, soci de govern del Partit Socialista Obrer Espanyol. Després que es conegués el comunicat, el vice-president segon del govern espanyol, Pablo Iglesias, ha publicat un piulet en què avisa que ‘un govern democràtic no pot mirar cap a una altra banda ni molt menys justificar o saludar comportaments que erosionen la dignitat d’una institució clau com la del Cap d’Estat i que són un frau a la Justícia’.

Un gobierno democrático no puede mirar hacia otro lado ni mucho menos justificar o saludar comportamientos que socavan la dignidad de una institución clave como es la Jefatura del Estado y que son un fraude a la Justicia.

— Pablo Iglesias 🔻 (@PabloIglesias) August 3, 2020

El ministre de Consum, Alberto Garzón, que forma part d’Esquerra Unida però és al govern per la seva aliança electoral amb Podem, ha remarcat que l’única sortida ‘en una democràcia del segle XXI és investigar totes les operacions sospitoses del ciutadà Juan Carlos de Borbó, jutjar-lo i desvelar tots els responsables i còmplices de la trama que no va poder ser teixida i mantinguda per una sola persona’.

Lo único que cabe en una democracia del siglo XXI es investigar todas las operaciones sospechosas del ciudadano Juan Carlos de Borbón, juzgarle y desvelar a todos los responsables y cómplices de una trama que no pudo ser tejida y mantenida por una sola persona.

— Alberto Garzón🔻 (@agarzon) August 3, 2020

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, que forma coalició amb Podem i governa també municipalment amb els socialistes, s’ha demanat ‘en nom de qui parla Moncloa? Dubto que sigui pels milers de socialistes les famílies republicanes dels quals van donar la vida per la democràcia’, ha dit. ‘A diferència dels Borbons, que han viscut a costa de la democràcia. Corrupció i impunitat són incompatibles amb l’exemplaritat’.

¿En nombre de quién habla Moncloa? Dudo que sea por los miles de socialistas cuyas familias republicanas dieron la vida por la democracia (a diferencia de los borbones, que han vivido a costa de la democracia). Corrupción e impunidad son incompatibles con la ejemplaridad. https://t.co/q2tghVRW4m

— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) August 3, 2020

Pablo Echenique, portaveu de la formació morada, també s’ha expressat en el mateix sentit. ‘Unides Podem continuarà explorant totes les vies perquè els negocis tèrbols de Juan Carlos de Borbó s’investiguin a fons, es conegui la veritat, se sàpiga on i fins a qui arriba la trama’ de manera que ‘es posi fi a la impunitat.

5. Desde Unidas Podemos vamos a seguir explorando todas las vías para que los negocios turbios de Juan Carlos de Borbón se investiguen a fondo, se conozca la verdad, se sepa hasta dónde y hasta quiénes llega la trama y se ponga fin a la impunidad.

— ᴘᴀʙʟᴏ ᴇᴄʜᴇɴɪQᴜᴇ 🇪🇸 (@pnique) August 3, 2020

 

The post Crisi al govern espanyol: la marxa de Juan Carlos esberla la unitat entre Podem i PSOE appeared first on VilaWeb.

La sortida de Juan Carlos I d’Espanya ha tingut un gran ressò a la premsa internacional, especialment a l’europea, que ha seguit de prop els casos de corrupció en què s’ha vist involucrat. La majoria de rotatius destaquen la marxa del rei emèrit pels casos de corrupció que han esquitxat el seu regnat i que s’han difós els últims anys. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vegeu una selecció de titulars de la premsa internacional.

• The Guardian: L’ex-rei espanyol Juan Carlos esquitxat per un escàndol marxa a l’exili
• BBC: L’ex-rei espanyol Juan Carlos assetjat marxa del país
• The Telegraph: L’ex-rei espanyol Juan Carlos marxa a l’exili després d’un escàndol fiscal
• The Times: Juan Carlos accepta abandonar Espanya enmig de la crisi
• La Reppublica: Aclaparat per escàndols, el rei Juan Carlos abandona Espanya
• La Stampa: L’anunci del rei Juan Carlos: deixo Espanya
• Tribune de Genève: Sospitós de corrupció, l’ex-rei Juan Carlos abandona Espanya
• Le Soir: L’ex-rei Juan Carlos, sospitós de corrupció, abandona Espanya
• Libération: Envoltat d’escàndols, l’ex-rei d’Espanya Juan Carlos vol exiliar-se
• Le Monde: Juan Carlos, antic monarca espanyol sospitós de corrupció, s’exilia
• Die Welt: L’ex-rei Juan Carlos deixa Espanya
• Sueddeutsche Zeitung: Juan Carlos deixa Espanya
• Reuters: El rei emèrit Juan Carlos I abandonarà Espanya després de les acusacions de corrupció
• AFP: El rei emèrit Juan Carlos, sospitós de corrupció, es trasllada fora d’Espanya
• Clarín: El rei Juan Carlos anuncia que deixa Espanya després d’una sèrie d’escàndols
• Publico: Juan Carlos I abandonarà Espanya per a protegir la monarquia
• Diario de Noticias: Juan Carlos anuncia que deixarà de viure a Espanya

The post La premsa internacional destaca els escàndols de corrupció de Juan Carlos I appeared first on VilaWeb.

Els exiliats i els presos polítics també han reaccionat a la marxa de Juan Carlos. En diversos tuits es pregunten si el rei emèrit espanyol rebrà al mateix tracte que van rebre ells per part de la justícia espanyola. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La marxa de Juan Carlos I obre la porta a una possible extradició a Suïssa

Carles Puigdemont afirma que avui és un dia per recuperar l’hemeroteca. I ha aprofitat l’ocasió per exigir la República. ‘Però catalana, que ja se sap que els Borbons sempre acaben tornant’ ha conclòs.

Avui és un dia per recuperar muntanyes d'hemeroteca, hores de tertúlies i quilòmetres de xarxes socials des de finals d'octubre de 2017. I per guardar els silencis i les hipocresies d'alguns servils. República sí. Però catalana, que ja se sap que els Borbons sempre acaben tornant

— Carles Puigdemont (@KRLS) August 3, 2020

Junqueras diu que el govern espanyol i el Suprem permeten l’exili de Joan Carles I ‘perquè no és independentista’.

La llei és igual per a tots. Per això el rei permet que el seu pare corrupte marxi i no dóni explicacions, el Govern mira a una altra banda i els jutges del Suprem passen perqie l’emèrit no és independentista. La Espanya irreformable i corrupte de sempre. https://t.co/5vZR6svEQb

— Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) August 3, 2020

Cuixart s’ha centrat en la figura de Felip VI: ‘Un cap d’Estat aplaudint la fugida d’un corrupte’.

Un cap d'Estat aplaudint la fugida d'un corrupte; de la impunitat n'han fet carta de presentació al món. Per justícia, memòria i dignitat, guanyem un futur sense súbdits ni borbons#CoronaCiao#RepublicaCatalana pic.twitter.com/2NrYfCkXeD

— Jordi Cuixart (@jcuixart) August 3, 2020

Jordi Sànchez s’ha preguntat què espera l’Audiència Nacional per retirar el passaport al rei emèrit Joan Carles I. ‘On és la justícia a Espanya?’.

A què espera l’Audiència Nacional a retirar el passaport a Juan Carlos I. A mi per convocar una manifestació la jutge Lamela em va tancar a la presó i encara hi soc per risc de fugida després de presentar-me voluntàriament a declarar. On és la justícia a Espanya? pic.twitter.com/3njyzEhE4b

— Jordi Sànchez (@jordialapreso) August 3, 2020

‘Ara serà “el rei fugat”?’: les reaccions a la marxa de Juan Carlos I

The post Exiliats i presos sobre la marxa de Juan Carlos: ‘Què esperen a retirar-li el passaport?’ appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 20.00, apunteu-vos-hi ací. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment en funció de l’actualitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El Vallès s’ha posat en alerta havent vist com s’han multiplicat els casos de covid-19 a les dues comarques aquesta darrera setmana. La taxa de contagis és gairebé de 2 al Vallès Occidental i al Vallès Oriental, i la ciutat més afectada és Sabadell, seguida de prop per Terrassa. Les autoritats han demanat prudència i responsabilitat a la població. Avui mateix, s’ha confirmat que Catalunya havia superat els 100.000 casos detectats de covid-19, entre proves PCR i proves serològics.

Al País Valencià, la Generalitat, les diputacions i els municipis han signat l’acord ‘Alcem-nos’, un compromís compartit per a afrontar i superar la crisi econòmica derivada de la pandèmia. En un acte solemne al Palau de la Generalitat, el president, Ximo Puig, ha celebrat el consens de la iniciativa i ha destacat que era un acord sense precedents. Les dades epidemiològiques han empitjorat aquests darrers dies, però ahir Puig va descartar confinaments totals. Ara bé, va obrir la porta a fer tancaments selectius i va fer una crida a la unitat d’acció institucional.

L’associació de consumidors FACUA ha exigit que el preu de la màscara no superi els setze cèntims d’euro. Argumenta que fins ara tenia un preu acceptable perquè faltava material, però que ara hi ha prou provisió i que cal abaixar-ne el preu. L’aprovisionament de material sanitari ha estat una de les peticions que ha fet Ciutadans a la reunió amb el govern espanyol per a negociar el pressupost de l’estat, una reunió en la qual ha demanat la intervenció de Catalunya per a controlar els brots de coronavirus. Aragó i la Comunitat de Madrid –on Ciutadans governa amb el PP– han registrat més hospitalitzacions aquesta setmana, però Ciutadans només ha instat a intervenir la Generalitat de Catalunya.

Arreu del món s’han superat els divuit milions d’infectats pel virus, que ha causat gairebé 700.000 morts, segons les dades oficials que faciliten els estats. Tanmateix, alguns governs amaguen la mortalitat real. Avui la BBC ha destapat que l’Iran tenia el triple de morts (42.000) que els que registraven les dades oficials (14.405), i s’afegeix a les dades confoses que han difós alguns dels estats més afectats, com la Xina i Espanya.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 58.667 casos per PCR, 62.815 altes i 14.547 morts:

–Al Principat, 81.003 casos per PCR, 40.948 altes i 12.751 morts (avui s’hi han afegit 1.230 casos i 6 morts);
–Al País Valencià, 13.852 casos per PCR, 18.609 altes i 1.480 morts (avui s’hi han afegit 523 casos, 236 altes i 1 mort);
–A les Illes, 2.613 casos per PCR, 2.161 altes i 230 morts (avui s’hi han afegit 67 casos i 19 altes);
–A Catalunya Nord, 317 casos, 281 altes i 34 morts (sense variació);
–A Andorra, 937 casos, 821 altes i 52 morts (avui s’hi han afegit 12 casos i 14 altes).

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 18.348.860 casos confirmats i 694.874 morts. Del total de casos, 11.543.479 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 4.828.946 casos i 158.510 morts;
–El Brasil, amb 2.736.298 casos i 94.226 morts;
–L’Índia, amb 1.852.156 casos i 38.969 morts;
–Rússia, amb 856.264 casos i 14.207 morts;
–Sud-àfrica, amb 511.485 casos i 8.366 morts.

*A l’estat espanyol hi ha 344.134 casos i 28.472 morts.
*A l’estat francès hi ha 187.919 casos i 30.265 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–BBC: Coronavirus: els herois ocults de les dependències de la covid-19 a l’Índia (en anglès)
–Público: Covid-19: perspectives per a la tardor (en portuguès)
–Le Monde: Com Ruanda ha aconseguit de contenir amb èxit la propagació del virus (en francès)
–La Reppublica: Coronavirus, la Meca: els musulmans resen al voltant del Kaaba respectant la distància social (en italià)
–ElDiario.es: Mobilitat i transport arran de la pobresa post-covid (en castellà)
–O Globo: Els països rics van blocar 1.300 milions de dosis de vaccí contra la covid-19 i poden concentrar l’oferta mundial (en portuguès)
–Clarín: Identifiquen les sis ‘formes’ en què ataca el coronavirus: des d’una que causa confusió fins a una altra que afecta l’aparell digestiu (en castellà)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

–La Generalitat, diputacions i municipis signen l’acord ‘Alcem-nos’ per a superar ‘les incerteses’
–Preocupa la propagació del coronavirus al Vallès
–Ciutadans es reuneix amb Calvo i li demana d’intervenir Catalunya per controlar els brots de covid-19
–Reclamen que el preu de les màscares quirúrgiques no superi els 16 cèntims
–La batllessa de Figueres denuncia un tracte de favor amb Barcelona
–La xifra real de morts per la covid-19 a l’Iran és el triple que l’oficial, segons una investigació

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–La incidència de la covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
–[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
–Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
–I ara què he de fer? Consells per a conviure amb la covid-19
–Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
–Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
–Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
–Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
–Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: el Vallès es posa en alerta i el món supera els divuit milions d’infectats appeared first on VilaWeb.

Comencen a arribar reaccions a l’anunci del rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, d’abandonar l’estat espanyol, pressionat pels casos de corrupció. En una carta dirigida a Felipe VI li comunica la decisió i argumenta que no vol que les acusacions de corrupció el perjudiquin i que també ho fa per ‘afany de servei a Espanya’. De moment, no hi ha hagut reaccions de dirigents del PP ni el PSOE. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La marxa de Juan Carlos I obre la porta a una possible extradició a Suïssa

El president Quim Torra ha comparat Juan Carlos I amb el seu avi, que va fugir a l’estat francès arran de la victòria republicana del 1931.

Com Alfons XIII… https://t.co/xjSfINZCxQ

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) August 3, 2020

El vice-president, Pere Aragonès, ha recordat que Juan Carlos I se n’anava de l’estat espanyol ‘per corrupte’ mentre els exiliats independentistes van haver-ho de fer ‘per demòcrates’.

Uns van haver de marxar a l'exili per demòcrates, altres marxen per corruptes. Felip VI és des d’avui un rei encara més còmplice del llegat fosc del seu pare. https://t.co/mFkFV5GdIB

— Pere Aragonès 🎗 (@perearagones) August 3, 2020

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, considera que l’anunci ‘demostra encara més la necessitat d’una república del segle XXI’.

La fugida del rei emèrit no fa desaparèixer la necessitat d'investigar i jutjar les corrupteles de la monarquia. I demostra encara més la necessitat d’una República del segle XXI. https://t.co/nqPr8J5mAg

— Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) August 3, 2020

El president de les Corts, Enric Morera, ha dit que la marxa de Juan Carlos li recordava la del seu avui, Alfonso XIII.

Déjà vu. Alfonso XIII & Juan Carlos I. La història continua. pic.twitter.com/0bhxQ8oE1r pic.twitter.com/IixRqtvUSx

— Enric Morera (@enricmorera) August 3, 2020

La portaveu de Junts per Catalunya al congrés espanyol, Laura Borràs, ha ironitzat amb els arguments que acostuma a esgrimir l’espanyolisme contra la situació dels exiliats polítics: ‘Ara serà “el rei fugat”?’

Ara serà “el rey fugado”? https://t.co/GV0HyeMJ0E

— Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) August 3, 2020

La CUP ha aprofitat l’ocasió per recordar que Juan Carlos I i Felipe VI eren herència del franquisme.

El pare s'acomiada del fill.
Són herència del franquisme tots dos.
Són corrupció.

Els hi hem demostrat moltes vegades. Les catalanes no tenim ni rei no en volem #PareIFill #CoronaCiao pic.twitter.com/RYwke5MCnU

— CUP Països Catalans (@cupnacional) August 3, 2020

Jaume Asens ha defensat que Juan Carlos I no s’exiliava pas, sinó que es fugava.

No es ningún exilio. Es una fuga. A cualquier otra persona le habrían quitado el pasaporte. La justicia debe actuar ya.https://t.co/fE4DBVRhTS

— Jaume Asens (@Jaumeasens) August 3, 2020

Pablo Echenique, portaveu d’Unides Podem, soci del PSOE al govern espanyol, ha lamentat que l’anunci del monarca, segons que diu, no soluciona res.

2. La abdicación tras el escándalo de Botswana también se hizo en pleno verano. El comunicado de repudio de Felipe VI a Juan Carlos de Borbón se hizo el día después de la declaración del estado de alarma. Hoy se consolida definitivamente un modus operandi de la familia Borbón. 👇

— ᴘᴀʙʟᴏ ᴇᴄʜᴇɴɪQᴜᴇ 🇪🇸 (@pnique) August 3, 2020

L’ex-president del govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, ha dit que Espanya tenia ‘sort de tenir la millor monarquia del món sencer’.

Ha sido un honor tenerle como Rey.
A pesar de los errores, a pesar de los imperdonables.
Qué suerte tenemos de tener la mejor Monarquía del mundo entero. Viva, hoy más que nunca, Felipe VI de España. pic.twitter.com/nPsq1ogvBR

— José Ramón Bauzá 🇪🇺 (@JRBauza) August 3, 2020

L’ex-diputat de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, ha considerat ‘brutal’ l’anunci del rei emèrit.

El Jefe de Estado anterior comunica al actual que se marcha de España "para contribuir a facilitar" su reinado y el actual se lo "agradece". Ninguno de los dos habla de ponerse al servicio de esclarecer los hechos, que no niegan, como correspondería a una Jefe de Estado. Brutal pic.twitter.com/Ya7VOhOwAS

— Xavier Domènech (@XavierDomenechs) August 3, 2020

La regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Elisenda Alamany, ha dit: ‘Fugia amb els diners, abans. I fuig amb els nostres diners, ara’.

Fugia amb els diners, abans. I fuig amb els nostres diners, ara.
No hi ha maquillatge que pugui encobrir la corrupció monàrquica. https://t.co/JkxOxea1i3

— Elisenda Alamany (@Elisendalamany) August 3, 2020

‘Als lladres se’ls ha de detenir, jutjar i engarjolar. Aquest marxa de vacances amb la pasta que ens ha robat’, ha dit el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià.

Als lladres se’ls ha de detenir, jutjar i engarjolar. Aquest marxa de vacances amb la pasta que ens ha robat, amb una catifa vermella q li posa el fillet mentre mira de salvar-se el cul i amb el president del Govern més ‘progressista de la història’ aplaudint #Democràciademerda pic.twitter.com/a4Czy8mPdH

— Sergi Sabrià (@sergisabria) August 3, 2020

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha compartit la notícia per Twitter, però no n’ha comentat res. La resta de dirigents socialistes no s’hi han pronunciat.

Juan Carlos I comunica a su hijo su decisión de trasladarse fuera de España, Miguel González https://t.co/siYHG3zRFa via @el_pais

— Miquel Iceta Llorens /❤️ (@miqueliceta) August 3, 2020

‘Tenia un acudit sobre les corrupteles de Juan Carlos, però se m’ha escapat’, ha dit el líder d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián.

Tenía un chiste sobre las corruptelas de Juan Carlos pero se me ha escapado.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) August 3, 2020

El diputat dels comuns al congrés espanyol, Gerardo Pisarello, ha dit que la casa reial espanyola hauria de demanar disculpes a tots els qui havien patit censura o presó per criticar les seves ‘actuacions impresentables’.

Juan Carlos I marcha cercado por la justicia europea y repudiado por la ciudadanía

Además de exigir que se investigue hasta el final, la Casa Real debería pedir disculpas a todos los que han padecido censura o cárcel por criticar estas actuaciones impresentables. pic.twitter.com/dMoDB7wKa8

— G_Pisarello (@G_Pisarello) August 3, 2020

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, ha demanat ‘per justícia, memòria i dignitat’ de guanyar un futur ‘sense súbdits ni borbons’.

Un cap d'Estat aplaudint la fugida d'un corrupte; de la impunitat n'han fet carta de presentació al món. Per justícia, memòria i dignitat, guanyem un futur sense súbdits ni borbons#CoronaCiao#RepublicaCatalana pic.twitter.com/2NrYfCkXeD

— Jordi Cuixart (@jcuixart) August 3, 2020

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha dit que la corrupció s’havia de sotmetre a judici, i el suport a la monarquia, a referèndum.

La corrupción debe someterse a juicio. Y el apoyo a la monarquía, a referéndum.
Permitir la huida de Juan Carlos I supondría un fraude a la democracia y a toda la ciudadanía española.
#ReferendumRepublicaYa

— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) August 3, 2020

The post ‘Ara serà “el rei fugat”?’: les reaccions a la marxa de Juan Carlos I appeared first on VilaWeb.