Ha acabat la filmació de la sèrie El mal invisible, una coproducció de The Mediapro Studio i 3Cat –anunciada inicialment com El mal– i que protagonitzen l’actor David Verdaguer i l’actriu Ángela Cervantes.

És una sèrie d’intriga de vuit episodis ambientats a la Barcelona del confinament arran de la pandèmia de la covid-19 que narra la investigació per a trobar un assassí en sèrie de sense-sostres. La sèrie, creada per Lluís Arcarazo i dirigida per Marta Pahissa, es basa en una història real. La filmació s’ha fet en unes quantes localitzacions de la capital catalana. L’elenc inclou Àlex Brendemühl, Melina Matthews, Roger Guitart i Victòria Kantch.

Ángela Cervantes: “Tothom hauria de fer teràpia”

La primera gran onada de calor de l’estiu arribarà demà a bona part del país. S’allargarà fins a final de setmana i els termòmetres s’enfilaran i es viuran nits tòrrides, és a dir, que la temperatura no baixarà dels 25 graus en uns quants indrets. Tot plegat és fruit d’un ampli anticicló provinent de l’interior d’Algèria, i s’intensificarà a mesura que passin els dies. A més, també hi haurà pols en suspensió, que farà que hi hagi calitja, sobretot al País Valencià.

La presència d’aquesta massa d’aire, acompanyada d’un nivell elevat d’insolació –comú aquesta època de l’any– i d’una gran estabilitat atmosfèrica, implicarà un augment generalitzat i progressiu de les temperatures.

Com us heu de vestir per combatre la calor de l’estiu i evitar de suar?

Quina és la predicció?

A Catalunya, d’acord amb la predicció del Meteocat, de demà fins dissabte, la temperatura augmentarà a tot arreu, sobretot a l’interior. En algunes comarques de la demarcació de Lleida arribaran als 40 graus i, probablement, al nord de l’Empordà també.

Demà, les temperatures ja començaran a pujar i els valors màxims a les hores centrals del dia podran superar els 38 graus en uns quants punts de l’oest de la depressió central i en comarques de l’interior del quadrant nord-est. Divendres, la calor s’intensificarà. Es mantindran els 38 graus, però en comarques de l’interior podran arribar als 40 graus. A la tarda, s’activarà l’avís de calor moderat en set comarques: la Noguera, el Segrià, el Pla de l’Urgell, les Garrigues, l’Urgell, l’Alt Empordà i el Baix Empordà. I, a la nit, la xafogor serà notable a prop del litoral, sobretot al sector central i sud.

De dijous a dissabte la temperatura pujarà arreu de Catalunya, especialment la màxima i sobretot a l’interior del país.
Molt probablement, serà el pic de calor més important del que portem d’estiu, i es podrà arribar als 40 °C a Ponent i aproximar-s’hi al nord de l’Empordà. pic.twitter.com/HGdRuI6MGI

— Meteocat (@meteocat) July 17, 2024

Al País Valencià, la primera onada de calor també es viurà amb molta intensitat. A les comarques de l’interior es poden assolir els 37 graus, però el pic arribarà dissabte, amb temperatures que poden arribar als 42-44 graus a les valls del Xúquer i del Segura, segons la predicció de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET). Les temperatures mínimes també seran elevades durant l’episodi, en què no baixaran dels 24 graus en moltes zones.

17/07 11:36 #AEMET adelanta #FMA por temp. max en C. Valenciana. Activos PASADO MAÑANA. Nivel máx naranja. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:36 Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/94Nf2FWkox https://t.co/gikNHF9Qc4

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) July 17, 2024

A les Illes, es viurà la mateixa situació. En aquest cas, especialment a l’interior de Mallorca. Malgrat que no s’hi compleixin els criteris d’onada de calor, és previst que les temperatures oscil·lin entre 36 graus i 38. A les Illes, sobretot les hores central del dia, les temperatures també seran elevades. A la nit, no serà tan forta i no és previst que hi hagi nits tòrrides.

17/07 11:36 #AEMET adelanta #FMA por temp. max en Baleares. Activos PASADO MAÑANA. Nivel máx naranja. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:36 Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/fF6kjlsrkJ https://t.co/qckSeK1VQv

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) July 17, 2024

Què són les nits tòrrides i com podem fer front a l’onada de calor?

Les nits tòrrides són aquelles què la temperatura no baixa dels 25°C. Són com més va més freqüents i la tendència és a l’alça. Quan la temperatura és inferior als 20°C, parlem de nits tropicals, i quan se superen els 30°C, de nits roents.

Mentre duri l’onada de calor, les autoritats recomanen de ventilar l’habitatge, evitar l’exposició directa al sol, posar-se cremes solars, hidratar-se, fer exercici físic en les hores menys caloroses, cercar llocs frescs i a l’ombra i procurar de no deixar els animals domèstics dins els vehicles.

Consells per a prevenir els efectes de la calor

El jutge Santiago García ha descartat d’amnistiar l’ex-directora del CNI Paz Esteban per l’espionatge amb Pegasus al president de la Generalitat, Pere Aragonès. En una resposta a la secció novena de l’Audiència de Barcelona, que li havia plantejat aquesta possibilitat, el magistrat instructor assegura que Esteban ni tan sols ha demanat que li apliquin la llei.

En una providència, avançada per El Diario, García explica que l’aplicació de l’amnistia “no s’ha plantejat, ni d’ofici ni a instància de les parts”. Cal assenyalar que la llei no conté cap al·lusió als serveis secrets, però sí que considera amnistiables les conductes “fetes en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir” els actes emmarcats en el procés.

Dit això, la petició de l’Audiència de Barcelona va sorprendre perquè va passar per alt les instruccions d’aplicació de la llei mateixa, que diu que el responsable de decidir en primera instància sobre els casos sota investigació és el jutge instructor, en aquest cas García, i no pas els seus superiors.

El dirigent de Junts Carles Puigdemont ha denunciat pressions indecents de mitjans de comunicació perquè s’investeixi Salvador Illa, que ell ha definit com el candidat de l’Espanya del 155. “Distorsionen notícies i s’inventen suposades jugades mestres per tal de crear una guerra de nervis entre Junts i ERC, i així aplanar el camí al candidat del règim”, ha piulat.

Rere l’operació Illa, segons Puigdemont, hi ha els mateixos que van intentar de fer Manuel Valls batlle de Barcelona. “Els mateixos que en privat maleeixen els impostos, els comunistes, les normes, els controls, la inseguretat, la paràlisi burocràtica… Quin país: periodistes, empresaris, jutges, policies i jugadors de futbol fent política a tot drap”, ha afegit.

Així mateix, ha lamentat que el poc coratge que hi ha l’estat espanyol sobre el problema real que corroeix els fonaments de la democràcia: “El del grup de colpistes togats (i alguns que no porten toga) que han decidit que una llei d’amnistia no ha d’amnistiar.”  Segons Puigdemont, la revolta dels jutges és un desafiament a l’autoritat del congrés, però recrimina que no hi ha valentia per a fer-hi front.

La pressió que estan exercint determinats mitjans perquè el candidat de l’Espanya del 155 sigui president de la Generalitat és indecent. Però molt. Distorsionen notícies i s’inventen suposades jugades mestres per tal de crear una guerra de nervis entre @JuntsXCat i @Esquerra_ERC,…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) July 17, 2024

La presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó, i la secretària de la Secció de Publicacions, Came Manuel, s’ha reunit avui institucionalment amb el batlle de l’Alguer, Raimondo Caciotto, i el vice-batlle, Francesco Marinaro.

Raimondo Cacciotto: “L’Alguer ha de consolidar les relacions amb la resta dels Països Catalans”

Cantó i Manuel també han participat en la quarta edició del festival Mediterranea, organitzat per l’Associació d’Editors de Sards. Les acadèmiques han explicat el funcionament de l’AVL i han compartit algunes de les últimes publicacions. El festival Mediterranea s’ha fet a l’Alguer entre l’11 al 16 de juliol, dedicada als fascinants aspectes culturals, literaris i paisatgístics de les regions mediterrànies. L’objectiu és desenvolupar iniciatives literàries, espectacles i exposicions que exalten la dimensió mediterrània de l’intercanvi i la cooperació.

Verònica Cantó i Carme Manuel també han participat en la quarta edició del festival Mediterranea, organitzat per l'Associazione Editori Sardi. Les acadèmiques han explicat el funcionament de l'AVL i han compartit amb el públic algunes de les últimes publicacions de la institució. pic.twitter.com/tNgOoeoTKc

— AVL (@AVLoficial) July 17, 2024

Esquerra Republicana (ERC) ha presentat una demanda contra l’ex-director de comunicació del partit, Tolo Moya, per la filtració d’uns àudios comprometedors que revelen que el partit va provar de tapar l’escàndol dels cartells dels germans Maragall. El partit ha presentat la demanda per filtració d’informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans de comunicació. ERC també ha destituït Moya del càrrec d’assessor a la Diputació de Barcelona per revelació d’informació confidencial i pèrdua de confiança.

Fonts d’ERC expliquen que els són d’una reunió privada, gravada i filtrada per Moya sense avisar, que servia per afrontar l’error i que va acabar amb ell demanant perdó a Ernest Maragall per l’escàndol del cartell. “La intenció de la direcció en la reunió era minimitzar els danys per una acció lamentable, i aquesta conversa està recollida a l’informe de la complaença”, explica el partit.

Uns àudios revelen que ERC va intentar de tapar l’escàndol dels cartells

Segons els àudios, publicat per l’ARA i RAC1, ERC va intentar de tapar l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall en una reunió el febrer passat. Uns quants dirigents es van adonar que l’atac de falsa bandera els podia esclatar a les mans, arran de la investigació dels Mossos d’Esquadra, i van decidir d’orquestrar “un tallafoc” per a limitar-ne l’impacte.

En la reunió, hi van participar l’ex-vice-conseller del govern, Sergi Sabrià; el vice-secretari de comunicació d’ERC, Oriol Duran; l’ex-director de comunicació, Tolo Moya; i el gerent del partit, Jordi Roig. En els àudios publicats, els implicats creuen que cal contenir l’escàndol i asseguren que cal carregar tota la responsabilitat a un militant de l’Anoia, a qui anomenen inicialment Pol i després Víctor.

El PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP han signat un nou pacte per a provar d’aïllar l’extrema dreta al parlament i combatre’n políticament el discurs. En el document, “Per un parlament compromès amb la democràcia, els drets i la diversitat”, es comprometen a no acceptar “ni per acció ni per omissió” els vots de Vox i Aliança Catalana per a formar una majoria per a la investidura ni per al govern, a no donar suport perquè puguin formar part dels òrgans de govern de la cambra, com ara les meses de les comissions, la coordinació dels intergrups, els grups de treball i la mesa mateixa. Els cinc partits, que sumen 107 diputats dels 135, tampoc signaran iniciatives parlamentàries conjuntes amb Vox ni AC, que tampoc seran convocats a les reunions de treball que es facin entre els grups parlamentaris i les entitats per a abordar qüestions sectorials. També es comprometen a actuar des de la presidència del parlament i des de les presidències de les comissions per impedir que els diputats d’extrema dreta criminalitzin la immigració en els seus discursos. No obstant això, en la reforma del reglament que els mateixos partits han impulsat, i que s’aprovarà la setmana vinent, no aborden la incorporació de sancions als discursos d’odi.

La reforma del reglament que hi ha en curs, pactada pels cinc partits, inclou una altra mesura contra l’extrema dreta: pretén d’esquivar el vet continu de Vox a les declaracions del parlament sobre temes de consens, que ara requereixen unanimitat. Les declaracions del parlament hauran de ser acordades per la presidència i una majoria qualificada de dos terços de la junta de portaveus quan s’hagi aprovat la reforma. Tanmateix, les sancions als discursos d’odi han quedat aparcades, tot i que els cinc partits es comprometen en l’acord polític a reformar el reglament per preveure sancions en cas que els diputats no signin el compromís contra la discriminació i l’assetjament. No serà la setmana vinent, tot i que en una compareixença de premsa conjunta s’han compromès a continuar traslladant els acords en les normes que regeixen el funcionament de la cambra.

ERC i la CUP van defensar l’any passat –en una proposta conjunta de reforma del reglament que no va prosperar– que el reglament especifiqués que no es pot recórrer a discursos intolerants, i que es fixessin els criteris per a considerar-ho un dels motius per a fer crides a l’ordre i l’expulsió de l’hemicicle dels diputats. Junts es va oposar llavors a canviar el reglament per la via ràpida, com volien Esquerra i els anticapitalistes, i ha situat l’acord d’avui com un primer pas per a continuar treballant.

L’acord es relliga amb el pacte que ja van tancar la legislatura anterior i amb el compromís subscrit en la campanya electoral impulsat per la Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Inclou, a més, que en cada ple es continuï fent el recompte de les morts a la Mediterrània i dels feminicidis, i que es mantingui el calendari de commemoracions institucionals, amb les commemoracions de les víctimes de l’Holocaust, del genocidi del Poble Gitano i les del tràfic transatlàntic d’africanes esclavitzades. Un altre dels punts de l’acord és evitar “sempre que sigui possible” que els partits d’extrema dreta es puguin beneficiar dels nomenaments que depenen del parlament. Així va passar ahir, de fet, en l’acord per al repartiment dels vuit senadors de designació parlamentària. L’ús de la fórmula d’Hondt va determinar que el PSC i Junts en tindran tres i ERC i el PP, un. Vox hauria pogut tenir un senador si s’hagués aplicat el sistema de restes majors, però només el va defensar el partit d’extrema dreta.

Quan s’aprovi la reforma del reglament, la CUP podrà constituir-se com a grup propi si li presten un diputat, perquè les condicions s’equipararan a les d’altres parlaments, com el congrés espanyol. Això farà que AC quedi tota sola al grup mixt i en disposi de tots els recursos, el total del temps de les intervencions a l’hemicicle i pugui assistir a la junta de portaveus. La diputada de la CUP Laure Vega ha respost a aquesta aparent contradicció al·legant que l’extrema dreta no creixia perquè tingués més minuts d’altaveu al parlament sinó per un sistema fonamentat en les desigualtats. Segons Vega, les de l’extrema dreta són “les forces més dèbils i covardes, les que diuen que el problema no són els de dalt sinó els del costat”. Diputats dels cinc partits també han argumentat la necessitat de signar un acord així malgrat el perill que el cordó sanitari pugui acabar provocant una reacció contrària a la que es pretén. El diputat socialista Ferran Pedret, de fet, ha remarcat la importància que Vox no aconseguís que prosperés cap de les seves iniciatives en la legislatura anterior.

De bon matí s’ha reprès la retirada de les restes d’hidrocarburs que hi havia dipositades d’ahir ençà a l’arena de les platges del Saler, la Garrofera i Arbre del Gos, molt a prop de l’Albufera de València. Nombrosos efectius fan sondatges en l’arena per a comprovar que no hi resten residus enterrats. La part superficial dels dos quilòmetres de platja afectats ja és pràcticament neta, però s’ha de comprovar que no hi ha més restes.

D’una altra banda, Capitania i Salvament Marítim revisen tots els vaixells que han passat pel Saler per descartar que tinguen taques del vessament al buc. Ara com ara es mantenen obertes totes les línies d’investigació per determinar les causes del vessament contaminant detectat dimarts al matí. Tampoc no se sap quina mena de material és, perquè encara no tenen els resultats de les anàlisis.

El regidor responsable d’emergències de l’Ajuntament de València ha dit que espera que aquest cap de setmana les platges es podran obrir.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Entenc perfectament la càrrega emocional que tothom sent quan visualitza la imatge del president Puigdemont empresonat. Però crec que és important d’encarar aquest debat també del punt de vista de la causa política que defensa.

La part essencial del relat que Espanya ha creat sobre ell, la part nuclear, és la dissociació forçada entre persona i política. L’esforç de l’espanyolisme ha estat inculcar-nos que la seua actuació no tenia a veure, en realitat, amb la política, amb l’avançament de la causa independentista, sinó solament amb l’interès personal, concretament amb la por de la presó, amb les ganes d’esquivar-la.

Però aquesta imatge no s’aguanta dreta. Si els càlculs no em fallen, Puigdemont ja ha estat tancat a la presó a Alemanya i a Itàlia i ha estat retingut a la comissaria cinc voltes o sis en uns quants països europeus –i no cal que parlem dels mil inconvenients que ha hagut d’aguantar en el seu dia a dia. Crec que amb això ha demostrat de sobres que la comoditat personal no és l’eix definitori de la seua actuació.

Si més no, crec evident que els fets no quadren amb la tesi que intenta de desactivar l’esforç polític de l’exili, a còpia de retirar als exiliats la capa de projecte polític per fer veure que tot plegat no és sinó una accidentada peripècia personal.

Faré un pas més, doncs, en l’anàlisi: si convenim que l’exili no ha estat ni és una peripècia personal, sinó el fruit d’una reflexió política, què ens hauria de fer pensar que no és això mateix que mou ara el president Puigdemont?

Dit d’una altra manera: si l’exili, el 2017, va ser concebut com una eina al servei de la continuació del procés d’independència, no hauríem de pensar que el retorn ha estat concebut igual?

Podem discutir –és evident, això– si aquesta eina (l’exili) ha estat encertada o no, si s’ha fet servir bé o no, si les coses s’haurien pogut fer millor o no, si s’ha equivocat o no. Podem discutir –és clar que sí– si el sobtat canvi a favor de la negociació amb el PSOE no l’ha ficat sense adonar-se’n en una mena de parany. Podem especular hores i hores sobre això i sobre moltes coses més, tantes com vulguem.

Però em sembla que no és assenyat de pensar que, després de tot això que ha fet durant aquests anys, ara la decisió ja anunciada de tornar al sud per la sessió d’investidura –sense lliurar-se en cap moment a les autoritats espanyoles, però assumint que se la juga– siga una decisió improvisada i no pas el fruit de la reflexió política i de la voluntat de continuar aprofitant les millors eines que puga trobar i que en cada moment ell pense que siguen les millors per a fer avançar la causa.

 

PS. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

The Washington Post · Alex Horton i Maegan Vazquez 

Quan Donald Trump es va presentar per primera vegada, l’any 2016, un dels seus crítics més ferms dins el Partit Republicà era J. D. Vance, aleshores un jove graduat a la facultat de Dret de la Universitat de Yale i un inversor de capital risc a Silicon Valley que, aquell mateix juny, havia publicat Hillbilly Elegy: A Memoir of a Family and Culture in Crisis, sobre la seva educació als Apalatxes i el Cinturó d’Òxid.

“No puc suportar Trump”, va declarar Vance a NPR aquell agost. “Sóc un ‘Never Trump’: no m’ha agradat mai”, va dir a Charlie Rose l’octubre del 2016, setmanes abans que Trump fos elegit president.

En vuit anys, tot ha canviat.

El best-seller Hillbilly Elegy –que retratava la infantesa de Vance a la comunitat siderúrgica d’Ohio, en una família asfixiada per la drogoaddicció i la pobresa– es va convertir en una lectura obligatòria de tots aquells que miraven d’entendre com Trump havia atret els votants de classe treballadora blancs que l’havien ajudat a instal·lar-se a la Sala Oval.

Vance mateix acabaria entrant en política, presentant-se amb èxit per a senador l’any 2022, un ascens notable per a un polític nouvingut. Aleshores, Vance ja s’havia desdit de les seves crítiques a Trump, el defensava com un “gran” president i en reproduïa les afirmacions falses sobre un frau electoral sistematitzat a les eleccions del 2020.

Dilluns, a trenta-nou anys, es va anunciar que Vance seria el company de fórmula de Trump en les eleccions de 2024, culminant així un ascens meteòric com a estrella del Partit Republicà, una transformació completa del republicà d’Ohio: d’un dels crítics més ferotges de Trump a un dels seus aliats més lleials. Vance va entrar a la Convenció Nacional Republicana al ritme de l’America First de Merle Haggard i va trigar tant a encaixar la mà als assistents que la cançó va haver de sonar dues vegades.

Presentant Vance a la convenció, el vice-governador republicà d’Ohio, John Huston, va descriure’l com un home que representaria els americans amb “coratge moral, força i honor”.

“En J. D. és l’encarnació viva del somni americà. És d’origen humil i encara que la vida l’hagi dut per camins que ell no s’hauria imaginat mai, no ha oblidat d’on ve. Els valors d’Ohio són a la seva sang”, va dir Huston.

Després d’haver trencat amb el seu anterior vice-president, Mike Pence, perquè va refusar d’anul·lar els resultats de les eleccions del 2020, ara Trump, amb Vance, tindrà un número dos que els últims anys li ha demostrat una lleialtat indiscutible. Vance també podria donar força electoral a Trump, apuntalant la base de votants republicans de classe obrera a la banda septentrional de l’Oest Mitjà, i, a més a més, la joventut de Vance fa un contrast clar amb els setanta-vuit anys de Trump, en unes eleccions en què els votants han expressat preocupació tant per l’edat del president Joe Biden com per la de Trump.

Si els votants elegeixen la candidatura de Trump, Vance –que farà quaranta anys el 2 d’agost– esdevindria el tercer vice president més jove en la data de la inauguració, i amb molt poca experiència política. Vance va servir com a soldat de la marina dels Estats Units del 2003 al 2007 com a corresponsal de combat; les seves responsabilitats eren semblants a les d’un especialista en afers públics, perquè es dedicava a aplegar informació i a fer entrevistes per al servei de notícies de l’exèrcit.

L’any 2005, fou enviat a l’Irac per a una missió de sis mesos, on va escriure sobre les tasques dels seus companys de servei, com ara les tripulacions dels vells helicòpters Huey, amb el nom aleshores de James D. Hamel, prenent el cognom del qui en aquell moment era el seu padrastre. Vance va deixar el Cos de Marina com a cap el setembre del 2007. Les seves condecoracions, incloent-n’hi una per a la campanya de l’Irac i més medalles al mèrit i a la bona conducta, són típiques entre els soldats que hi havia allistats en aquella època.

Vance va estudiar ciències polítiques i filosofia a la Universitat Estatal d’Ohio i es va graduar a la facultat de Dret de Yale. Després va treballar en una gran firma d’advocats corporatius i, més tard, com a director a la firma d’inversions del multimilionari Peter Thiel a San Francisco. És casat amb Usha Chilukuri, una ex-companya de la Facultat de Dret, filla d’immigrants indis, i tenen tres fills.

Es va fer famós el 2016 després de la publicació de Hillbilly Elegy, que l’any 2020 es va adaptar en un film de Netflix dirigit per Ron Howard. En les presentacions del llibre, Vance no escatimava les bromes sobre el seu descontentament amb Trump.

Durant la campanya de promoció del llibre, va titllar la candidatura de Trump d’heroïna cultural i va dir a un antic company de pis que Trump era un “cínic imbècil” i “el Hitler americà”, segons els missatges que aquest company va publicar a les xarxes socials.

L’any 2019, després de l’èxit del llibre, Vance va tornar a Ohio i hi va fundar una empresa de capital risc. Ha fet d’amfitrió i ha ajudat a organitzar recaptacions de fons de molts dòlars per a Trump, incloent-n’hi una el juny proppassat organitzada per l’emprenedor de Silicon Valley David Sacks.

Segurament, la seva evolució respecte de Trump no era del tot imprevisible. Fins i tot en les entrevistes que li feien el 2016, en les publicacions a les xarxes socials i en els escrits en què era crític amb Trump, Vance sovint compensava l’expressió dels seus sentiments tot dient que, tanmateix, entenia per què molts blancs de classe obrera li havien donat suport. Al periodista Charlie Rose, l’any 2016, Vance li va dir que sentia que les “elits” s’adreçaven a aquests obrers blancs amb una actitud de “ja us vam avisar”.

“El problema és que si tens aquesta actitud com una forma de presumpció… fas el joc a allò que, en primer terme, va causar l’auge de Trump, que és aquesta sensació que les elits pensen que són més intel·ligents que tu i que tu tan sols formes part d’un grapat d’idiotes”, deia Vance llavors.

En l’edició impresa del 2018 de Hillbilly Elegy, Vance hi revelava que havia votat per un candidat d’un tercer partit, l’any 2016. Però, mentre encara tenia “reserves” sobre Trump quan ja feia dos anys que era president, Vance també va escriure que hi havia aspectes de la seva candidatura que l’havien interpel·lat, incloent-hi “el desdeny de Trump per les ‘elits’ i la seva crítica a les pífies de la política exterior a l’Irac i l’Afganistan” per part d’administracions anteriors.

“Durant molts anys, jo i uns quants dels meus companys de viatge intel·lectuals al Partit Republicà havíem dit als polítics que fessin precisament aquesta mena de discurs”, va escriure Vance l’any 2018. “Així i tot, la retòrica populista de la campanya no diu res sobre els plantejaments del partit per a governar. Tret que això canviï, sospito que els republicans en pagaran un preu polític molt alt.”

Trump va donar suport a Vance –un candidat que es presentava per primera vegada en unes primàries republicanes al senat molt concorregudes. Va deixar de banda les crítiques que Vance li havia dedicat anys enrere, i en un comunicat va dir que l’inversor de capital risc “ara ja ho ha entès, i ho he vist amb escreix”.

“És la nostra millor opció per a la victòria en unes eleccions que poden ser molt dures”, va afegir Trump.

Vance va guanyar les primàries i les eleccions, derrotant l’ex-congressista demòcrata Tim Ryan per més de sis punts de diferència. Durant el seu mandat, el republicà d’Ohio ha abraçat la trajectòria més populista que ha seguit el Partit Republicà sota la batuta de Trump, criticant amb vehemència els ajuts dels Estats Units a Ucraïna i tornant-se un dels defensors més omnipresents de l’ex-president.

Vance va mostrar el seu suport a Trump a les portes del tribunal de Nova York durant el judici criminal de començament d’any, i va animar el virtual nominat dels republicans en aparicions freqüents per televisió. Vance també ha establert una relació propera amb el fill més gran de Trump, Donald Trump Jr., tot i que la seva educació ha estat molt diferent de la d’una família rica de Nova York dedicada al negoci immobiliari.

Poc després del tiroteig del 13 de juliol en un acte de campanya de Trump a Butler, Pennsilvània, Vance es va afanyar a culpar de l’incident la “retòrica” de la campanya del president Biden, cosa que li va fer rebre crítiques d’augmentar la tensió abans que se sabessin els detalls de què havia passat.

Vance també ha reproduït les afirmacions falses de Trump sobre un frau generalitzat en les eleccions del 2020, i ha dit que el 6 de gener de 2021 ell hauria fet les coses d’una manera diferent de Pence. Al febrer, va declarar a ABC News que si hagués estat vice-president, hauria permès al congrés que prengués en consideració les llistes fraudulentes de votants pro-Trump.

Dilluns, la campanya de Biden va aprofitar de seguida aquestes declaracions de Vance per atacar-lo.

“Donald Trump ha triat J. D. Vance com a company de fórmula perquè Vance farà allò que Mike Pence no va voler fer el 6 de gener: doblegar-se per permetre que Trump apliqui la seva agenda extremista del ‘Tornar a fer America gran’, encara que això vulgui dir vulnerar la llei i perjudicar el poble americà”, va dir en un comunicat la directora de campanya de Biden, Jen O’Malley Dillon.

Vance no s’ha compromès inequívocament a acceptar el resultat de les eleccions del novembre. A principi d’aquest mes va dir al programa Meet the Press, de la NBC, que només ho faria si eren unes eleccions “lliures i justes”. En la mateixa entrevista, va dir que estava del tot disposat a treballar amb Trump, encara que no fos elegit candidat a vice-president.

“Intentem treballar per elegir Donald Trump. Sigui qui sigui el seu vice-president, té molta gent bona per a triar”, va dir Vance. “Són les seves polítiques i el seu estil de lideratge que funcionen per al poble americà. Crec que l’hem de tornar a portar a la Casa Blanca i lluito per aconseguir-ho.”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’estudi de la bruixeria a Catalunya els darrers temps ha proporcionat canvis d’interpretació superlatius sobre l’assumpte. Hem passat d’un seguit de tòpics que malgrat tot encara pul·lulen en l’imaginari col·lectiu (un cert romanticisme sobre la figura de la bruixa, un èmfasi notable en el paper de la Inquisició en la persecució d’aquelles dones) a unes noves mirades fins a un cert punt sorprenents. Abans de la pandèmia, el Museu de Cervera va organitzar unes jornades sobre la bruixeria i hi vaig sentir una conferència esplèndida de l’historiador Pau Castell, que fa anys que investiga el fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya. Fa poc dies, Alba Tebar feia una entrevista sucosa a Castell, us la recomano.

Hi ha coses que m’ha semblat entendre d’aquests estudis que vull subratllar a partir de la nostra contemporaneïtat: 1) que van ser les dones que van ser objecte de persecució, és evident; 2) que la gran majoria d’aquestes dones vivien en una certa marginalitat: havien arribat feia poc temps al lloc dels fets (eren forasteres), les acusaven de remeieres o de tenir un poder malèfic, no tenien la “protecció” (atenció a les cometes) d’un home, eren bàsicament pobres…; 3) que les denúncies contra elles provenien, no de l’Església, sinó dels veïns i veïnes a qui molestaven aquelles dones marginals; 4) que, un cop feta la delació, s’engegava una maquinària en què no hi havia cap mena de justícia i que massa vegades acabava amb l’assassinat de les suposades bruixes.

La recerca sobre el tema mostra la crueltat de la societat d’aquells temps. I, malauradament, ja ho sabem, les coses es repeteixen. Un incís des del món de l’art. Hi ha dues artistes catalanes, almenys dues de qui jo conec la trajectòria, que han treballat el tema de la bruixeria. Una és Ana DMatos, amb el seu projecte “Mans de bruixa”, del qual veiem un exemple en la imatge que acompanya aquest text: a partir del dibuix i del brodat, en un seguit de peces, l’Ana es pregunta sobre la persistència en la nostra època de la misogínia grupal que va permetre tantes atrocitats. L’altra artista és Olga Olivera-Tabeni i el seu projecte “Temptativa d’inventaris” en què, gràcies a un procés de recerca a la plana de Lleida, descobreix que els llocs on s’havien perpetrat aquells processos injustos són ara terres ermes, buides, com si la veritat es rescabalés d’aquelles injustícies. Ep! I no m’oblido pas dels poemes que Maria Mercè Marçal va dedicar a les dones bruixes.

Avui no n’hi ha, de bruixes. Però continua havent-hi delacions i persecucions. No hem après res. Hi ha un grup de persones que es constitueixen en els estendards de la comunitat i decideixen quins altres no en formen part. I les víctimes tornen a ser, com els segles passats, els forasters, els diferents, preferentment les dones, els pobres, els qui tenen poc i alguns volen que encara tinguin menys. La societat no admet la diferència, no admet l’altre. I no em refereixo només a la ultradreta, aquesta gent insidiosa i arrogant, que es pensa que és millor que la resta pel seu origen o per la seva situació econòmica. (Potser si la senyora Orriols i els seus seguidors es fessin proves d’ADN d’origen descobririen que la seva puresa genètica no és més que una mentida. I ho dic jo, que porto dos cognoms aparentment catalaníssims. Però vés a saber les barreges –sempre enriquidores– que arrossego en el meu arbre genealògic. Quantes impostures!)

No, el problema no són sols els partits xenòfobs, sinó que aquests partits acaben convertint-se en mirall de les obscenitats ètiques de la nostra societat. A Belltall diuen que una família magribina ha llogat cal Manolo, una casa buida del poble. I ja han començat els comentaris a sota veu com si una infecció recorregués el país i el virus hagués arribat en aquest poblet petit de l’antiga Segarra meridional. 

La paradoxa seria ingènua si no fos esfereïdora: anem a menjar a restaurants africans o asiàtics, però quan sortim d’aquells locals mirem els immigrants originaris d’aquells països que passen pel nostre costat amb posat de suficiència. Més encara: el futbolista català Lamine Yamal rep tota l’admiració per la seva actuació amb la selecció espanyola (incloent-hi els casos de bipolaritat d’alguns independentistes), però s’oblida l’origen de la seva família. El periodista Fonsi Loaiza ho recordava fa poc: el pare de Lamine Yamal va llançar ous a una parada de Vox mentre cridava “racistes”; i va ser condemnat a una multa de 600 euros. La cosa és que s’ha de ser coherent: o estàs a favor de l’acolliment i de la  integració (sigui d’un futbolista famós o d’una persona humil que es troba a l’atur) o contribueixes al racisme, a la barbàrie.

La cacera de bruixes es va produir arran de l’odi de comunitats petites que no admetien les forasteres, les diferents. (A pagès, aquesta condició de foraster, per més blanc i catòlic que siguis, encara es té molt en compte.) Avui continuem menyspreant aquelles persones vingudes de fora de baixa condició econòmica que moltes vegades fan les feines que no vol fer ningú més. Ara no es cremen les bruixes, però de gent diferent n’hi ha arreu, i es continua marginant i estigmatitzant. Com si no haguéssim après re de re.

Lluís Calvet Mulleras (Barcelona, 1951) és arquitecte i urbanista. Doctor per l’Escola Superior Tècnica d’Arquitectura i professor d’aquesta universitat. Durant molts anys ha treballat a l’administració pública i avui gaudeix d’una merescuda jubilació. Tot i que és un professional reconegut i un gran expert en la seva matèria, hem quedat amb ell per parlar del seu avi. Calvet és un dels dos néts que va tenir el periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut per Gaziel, de qui enguany se celebra el seixantè aniversari de la mort. Calvet Mulleras ha viscut a Madrid, ha corregut món i té dues filles amb la seva esposa, d’origen veneçolà. Aprofitem l’avinentesa de la recuperació del llibre Quina mena de gent som (editorial Diëresis) –un text fonamental en què Gaziel s’interroga sobre el mal fat polític dels catalans als anys quaranta– per saber com era l’avi Gaziel en el record del seu nét i quines lectures en podem fer, de la seva obra.

—Enguany es commemoren els seixanta anys de la mort del vostre avi. Quin record creieu que en té la gent?
—Dins un cert món intel·lectual conserva una certa presència, però crec que n’ha anat perdent. Segons que em van dir alguns catedràtics, abans era un autor obligat en els estudis de periodisme i ara ja no. Però quan es parla de catalanisme, de política catalana, de Catalunya, sempre hi ha hagut un degoteig de comentaris, de referències a Gaziel. Últimament, amb iniciatives com les de l’editorial Diëresis veiem un cert ressorgiment de Gaziel, especialment pel que fa a la reflexió política que acompanya molt bé algunes de les circumstàncies actuals, en la situació de Catalunya i l’estat espanyol.

—Teníeu dotze anys quan va morir el vostre avi. Quin record personal en teniu?
—És un record d’infantesa, lògicament, però moltes vegades aquests records d’infantesa tenen una força molt important. En el cas de l’avi Agustí, el seu record va íntimament lligat a Sant Feliu de Guíxols. Ell era d’allà i hi anava sempre que podia, especialment per a estiuejar-hi. Amb ell hi passàvem una part de l’estiu. Recordo que tenia una gran curiositat i parlava dels pescadors de Sant Feliu, de tots els detalls sobre com es feien les xarxes, dels petits indrets on anaven a pescar… L’acompanyava al matí, quan sortia a passejar a primera hora. Com que vivia molt a prop del passeig, la primera cosa que feia era sortir a veure el mar, mirar cap a l’horitzó. Ell quedava com absort, però jo m’avorria molt i esperava a veure què passava… Era com un ritual que feia cada dia.

—…
—I, en acabat, tornàvem cap a casa i es tancava al seu despatxet i em deixava jugar o fer el que volgués. Treballava fins a l’hora de dinar, que també tenia la seva part de ritual. Era molt puntual i no li agradava que ningú arribés fora d’hora. Quan tothom era assegut, començàvem a dinar. En aquells dinars, on a vegades hi havia algun convidat, ell era el centre d’atenció. Parlava molt i tothom l’escoltava. En l’àmbit anecdòtic, recordo que a Sant Feliu tenia un porró enorme presidint la taula, que feia servir amb una gran destresa. L’avi m’ensenyava a beure amb porró i em feia broma, sobre com ell podia pujar i baixar el porró sense que li caigués cap gota. Al costat del porró, sempre hi havia el sifó. I quan acabàvem de dinar, venien unes sobretaules que a mi em semblaven eternes, en què treia un aparell que no em deixava mai tocar: l’escapçador de cigars. Perquè quan acabava de dinar prenia una copa i fumava un cigar.

Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli.

—A banda de beure amb porró, teniu cap record d’una conversa o d’un ensenyament que degueu a l’avi?
—Ens portava a veure coses insòlites. Per exemple, recordo una vegada que ens va portar a veure un cementiri. No puc precisar on era, però tinc gravada la imatge de sortir d’un cementiri i que ens expliqués alguna cosa sobre la lluna plena. Però, la veritat és que jo era un nen i no m’adonava gairebé de res.

—El venien a veure més escriptors o amics? Quina vida hi feia, a Sant Feliu?
—A Sant Feliu, hi tenia el seu refugi de vida. Tenia un parell d’amics amb qui va formar un grup que es deien els Tres Mosqueters [Lluís Esteva i Cruañas i Joan Torrent i Fàbregas]. Com a bon escriptor, li agradaven molt les referències literàries.

—Quan vau descobrir que l’avi Agustí era l’escriptor i periodista Gaziel?
—L’avi Agustí va conèixer a París l’àvia Lluïsa i s’hi va casar. Allà va néixer el seu fill Josep Maria, el meu pare, durant la Primera Guerra Mundial. Com que tenia la nacionalitat francesa, el pare va haver de fer la guerra d’Indo-xina amb l’exèrcit francès. No va poder tornar fins més tard, quan es va casar i vam néixer el meu germà gran i jo. Per tant, no vaig tenir una consciència clara de qui era Gaziel. Sempre eren comentaris que es lamentaven que l’avi havia estat tan important en el món intel·lectual i com havia acabat, sobre els aspectes més dramàtics i frustrants de la seva vida… Però, de tota manera, no vaig entrar en el món de Gaziel fins que, després de mort, vaig llegir Sant Feliu de la Costa Brava. Pensava que era el llibre que em tocava llegir. El vaig llegir un estiu i realment em va agradar molt. De tota manera, no vaig continuar estudiant-lo d’una manera sistemàtica. Ara és el moment en què hi estic més abocat.

—Parlàveu d’aquestes frustracions que va viure… Què us ha impressionat més de la seva biografia?
—Sobretot que gent que havia de ser al seu costat el deixés de banda. Penses: quina mala jugada. Després vas veient que segurament el que ell deia, amb un esperit tan crític com el seu, no agrada a tothom. Especialment, quan veus quin gran paper va tenir en el creixement i desenvolupament de La Vanguardia, sap greu que el tractessin com el van tractar. Més tard, és clar, llegeixes La història de La Vanguardia i entens el perquè. Però, sobretot aquesta imatge d’una persona que, com he entès posteriorment, tenia un exili a dins del seu país i que va haver d’anar-se’n a Madrid perquè aquí no el reconeixia ningú. De fet, el meu primer contacte amb l’avi va ser a Madrid. Allà ell havia d’escriure coses que no li interessaven gens per a sobreviure. Coses que no estaven al seu nivell intel·lectual. Tot plegat, abans que, per alguna energia interna que suposo que li va entrar, comencés a escriure realment la major part de la seva bibliografia literària, ja a la maduresa.

Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli.

—Va acabar essent escriptor a la maduresa, però ell havia de ser filòsof. La Primera Guerra Mundial el converteix en periodista. Arriba al cim com a periodista i una altra guerra, la de 1936-1939, li estronca la carrera. Després d’aquest purgatori a Madrid, comença a escriure la seva obra literària en català.
—Una obra feta en pocs anys, però bastant àmplia. Ell parla moltes vegades del temps que li queda, diu tot el que faria si pogués viure més anys… Té aquesta inquietud per a conèixer els esdeveniments, i sempre amb aquesta actitud crítica, de contemplar el preludi del que passarà. Era una persona que volia advertir, en el millor sentit de la paraula, què passaria si es continuava pel mateix camí que s’havia seguit. I, de fet, veus que les coses no han canviat pas tant…

—Gaziel, sovint més citat que llegit, ha estat present en la reflexió sobre el procés independentista i, segurament, és bastant profètic pel que fa a la situació en què ens trobem avui dia. De fet, Quina mena de gent som és un llibre que, justament, analitza la relació entre Catalunya i Castella i la dificultat dels catalans per a fer política.
—El llibre són quatre assajos que es van escriure durant deu anys. Per tant, ell mateix va anar veient en diversos moments què volia escriure. És un llibre complex, que potser cal llegir un parell de vegades, però que pot ser un llibre de capçalera per a entendre el país És un llibre que expressa la part més substancial del pensament de Gaziel sobre Catalunya. Si algú vol saber què pensava Gaziel de Catalunya i els catalans, hi trobarà la resposta. A mi hi ha tres coses que em criden l’atenció en relació, sobretot, amb aquesta vigència de què parlem. Una són les preguntes que es fa sobre si existeix una incompatibilitat natural entre els catalans i els espanyols. Després, es pregunta d’on pot venir aquest sentiment. I, finalment, per què aquest conflicte no s’arregla mai i sempre continua obert en el curs del temps. Tot això ho diu l’any 1947 i som al mateix lloc.

—És famosa la metàfora que apareix en aquest llibre, en què Gaziel compara Catalunya amb un jugador de cartes que sempre perd…
—… encara que les cartes siguin bones. Ell té aquesta manera sarcàstica i metafòrica d’exposar les idees. No t’esperes que compari Catalunya amb un jugador de cartes, com tampoc no t’esperes que posi en relació els personatges del Quixot de Cervantes, Sancho Panza i el Quixot, amb l’existència dels catalans i els castellans. Amb això del jugador de cartes ve a dir que cada vegada que Catalunya o els catalans tenen la possibilitat de fer-ho bé o d’anar per una direcció clara, trien la pitjor solució. I això ho assimila al jugador que, encara que tingui molt bon joc, sempre perd. Per tant, el problema no és tenir males cartes, el problema és no saber jugar.

—Després hi ha “El desconhort“, un dels texts més durs del volum.
—És signat a l’ermita de Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, l’any 1944. És la culminació del llibre, tot i que no és l’últim que va escriure. Li van encarregar que fes el discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona, que eren clandestins i es van celebrar a casa de Fèlix Millet, a l’Ametlla del Vallès. Ell va avisar que no faria un discurs per a agradar als oients, sinó que faria un discurs amb el seu pensament. Podríem parlar potser d’una part molt fatalista, on ve a dir que els catalans no en sabem més, que no sabem fer política, que això no va enlloc… I una doble frustració que ell té. Per una banda, com a catalanista, amb la catalanitat que a ell li agradaria que existís i en l’expressió del catalanisme polític, i, per una altra, amb la realitat del moment. Diu que els espanyols no han sabut mai construir una política estatal. Alhora, mira cap al futur, busca solucions. I aquí és on crec que aflora el seu optimisme, quan diu –i això sonarà a paraules d’abans-d’ahir– que l’estat s’ha d’entendre com una suma de pluralitats. Per a ell, cal sortir d’aquest carreró sense sortida en què es troba Catalunya, per buscar solucions de caràcter federal europeu.

Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli.

—Què diria si veiés la situació actual?
—Penso que seria al mateix lloc. Tampoc no han canviat pas gaire els paradigmes. Si diem que el seu pensament és vigent és perquè les coses no han canviat gaire. De tota manera, després del seu pessimisme gairebé fatalista, al final del llibre fa una recuperació de la catalanitat molt maca, dient que no podem extingir la llum de Catalunya sense transmetre-la als que vénen al darrere. Pensa en el futur, i acaba dient: “El cor ens diu que els nostres fills o els nostres néts veuran temps millors. Però, si no fos això, si encara una pitjor onada d’adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparèixer, trauria el cap fora de l’aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!”. És a dir, acaba amb un “Visca Catalunya!”.

—Gaziel és fonamentalment un catalanista, que des de dins ofereix una visió lúcida i molt crítica.
—Ell parla del complex de desviació peninsular. És a dir, per una banda, hi ha els que van anar a fora, referents per donar vida a la ideologia catalanista al seu retorn, que és el que va passar a molts intel·lectuals catalans a l’exili. Altres van sentir l’atracció de Madrid, l’establishment del moment. Ell és molt crític amb aquests darrers, perquè creu que es van apuntar al que era més fàcil, encara que fos abandonament les seves idees.

—Ell va tenir un contacte proper amb el poder. Creieu que en va sortir mal parat?
—Pel que sé, tothom li demanava consell: Cambó, Azaña, Companys… La seva opinió era important, es veu. Però, és clar, no tothom seguia després. Segurament els seus consells no eren tan fàcils de seguir.

—Com explicaríeu als vostres néts qui era Gaziel?
—Només tinc un nét i només té sis mesos. Quan tingui edat de llegir Gaziel potser ja no hi seré, però les meves filles el tenen molt present. Una d’elles, Paola, ha traduït aquest llibre al castellà.

Fotografia: Enric Galli.

1. L’altre dia, durant la rebuda als exiliats davant la seu d’Òmnium, vam tenir ocasió d’escoltar dues intervencions que, sense proposar-s’ho expressament, donaven una certa idea de la unitat estratègica de baixa intensitat que pretendria de forjar novament l’independentisme institucional. La primera intervenció venia a dir-nos que l’estat espanyol no és pas un monstre invencible, sinó que, com demostrarien la llei d’amnistia i el primer retorn d’exiliats, és vulnerable; per la seva banda, la segona intervenció negava cap dret a jutjar ningú en termes injuriosos (“botiflers”, “traïdors”) en pro de la unitat patriòtica i superant les distintes sensibilitats presents al si de l’independentisme. Totes dues intervencions s’alimentaven mútuament: si l’estat és vulnerable, això demostraria que la tàctica negociadora menada fins ahir mateix era correcta, i que cal continuar-la; i si cal oblidar greuges comparatius i posar-ho tot al mateix sac, això voldria dir que tots plegats ens haurem d’aplicar una “amnistia” interna, com si res no hagués passat, per poder tornar-hi.

2. Si deixem de costat l’afebliment, desànim i paràlisi de l’independentisme d’ençà de les eleccions autonòmiques del 2021, que han desembocat en la pèrdua de la majoria parlamentària, conservada fins i tot en plena aplicació del 155; i si deixem de costat que aquest afebliment, desànim i desmobilització de l’independentisme ha permès que l’estat espanyol continuï impunement amb la política bifront de fer veure que concedeix amb la mà esquerra allò que sap de cert que rebutjarà la mà dreta; i si deixem de costat que aquest afebliment, desànim i desmobilització permeten que una franja minoritària de l’independentisme institucional, al capdavant del govern en funcions, negociï amb el PSOE engrunes econòmiques, i amb el PSC la investidura d’un president espanyolista sense embuts, podem estar segurs que l’ordre potser podrà regnar al si d’una unitat independentista impostada, però que no ho farà sobre la tossuda realitat d’un país ocupat i en camí de ser anorreat com a nació.

3. La unitat de l’independentisme només es podrà recompondre amb una lluita antagònica, ferma i contínua amb l’estat espanyol. Els intents de mantenir una ficció negociadora, quan no es disposa de forces capaces d’imposar el poder propi, són, en el millor dels casos, mostres d’ingenuïtat i, en el pitjor, actes de supervivència particular, legítims, però que només reforcen el poder de l’estat espanyol. Ara com ara, aquesta lluita antagònica, ferma i contínua ha d’arrencar amb l’oposició a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat; ha de continuar amb la mobilització al carrer per la Diada amb mitjans nous i propostes innovadores; i ha de tenir, en la repetició d’eleccions, l’oportunitat d’imposar un programa per a fer la independència que posi en ordre de combat el moviment independentista i capgiri el fals ordre autonòmic.

4. N’hi ha que potser esperen esdeveniments atzarosos per començar a moure’s; o que pensen que les ensopegades de l’estat espanyol obriran noves fissures, entre els seus aparells, sota la mirada d’Europa; fins i tot hi pot haver qui vegi en el retorn del president Puigdemont l’oportunitat d’afegir-se al carro de la legitimitat per aglutinar al seu voltant una nova força que, amb un programa propi, escombri els derelictes inservibles de l’aparell autonomista a mig naufragar. Tot plegat podria crear situacions dinàmiques, escenaris interessants i alternatives engrescadores, no en tinc dubte, però la sola cosa que avui pot moure i remoure la situació d’afebliment, desànim i paràlisi seria una nova empenta massiva sota el control i el guiatge de les entitats compromeses amb el carrer. Encara disposem d’uns quants dies per a provar-ho.

P.S. Dissabte, al carrer, érem uns cinc mil ben comptats, Marta Rojals.

 

Forasters vingueren que de casa ens tragueren. La dita popular s’aplica més bé a la Setmana del Llibre en Català d’enguany, que es farà del 20 al 29 de setembre, coincidint amb les festes de la Mercè i en un nou espai, el passeig Lluís Companys. El foraster en aquest cas és la Copa Amèrica de Vela, que ocuparà el Moll de la Fusta, l’espai que de fa anys s’havia convertit en la seu del principal festival literari de Catalunya. Com a conseqüència, i per no deixar cap expositor fora, han hagut de reduir la dimensió de les casetes, que passen de cinc metres a quatre, reduir un escenari i la zona de bar i, en definitiva, fer mans i mànigues per evitar que tota la biliodiversitat associada a l’esdeveniment es veiés afectada.

Tot això serà un desafiament important per a Ilya Pérdigo, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i per a Cristina Domènec, directora de la Setmana, sobretot tenint en compte que parteixen de les extraordinàries xifres de l’any passat, amb més de 60.000 visitants (que significaren un increment del 15% respecte del 2022) i una facturació que s’incrementà d’un 20%. La idea és tornar tant sí com no al Moll de la Fusta el 2025.

Sigui com sigui, hi haurà un total de 298 expositors aplegats en 86 casetes i s’hi presentaran més de cent novetats literàries (segur que el nombre augmentarà, perquè hi ha moltes editorials petites que encara no han confirmat exactament amb quants títols nous arribaran a l’esdeveniment), que serviran per a polsar l’estat de salut de l’edició en català en la represa d’un curs molt interessant. Si, fa una dècada, es va viure un esclat important d’editorials independents, enguany veiem un procés de concentració editorial i reequilibri de forces entre els grans grups i els seus segells que ben segur marcarà el futur de l’edició en català. Així mateix, hi haurà unes 300 activitats, entre rutes, actes, concerts, signatures i accions per a la canalla, que tornaran a convertir la Setmana en un aparador de luxe per al llibre en català.

Cristina Domènec, directora de la Setmana, diu: “Hem de veure el canvi d’ubicació i de dates com una oportunitat per a captar nou públic, gent que potser no s’ha acostat mai a la Setmana, i a qui hem de fidelitzar perquè l’any que ve vinguin al Moll de la Fusta. El fet de fer-ho coincidir amb les festes de la Mercè també ens dóna aquesta oportunitat de fer que la Setmana es vegi com una gran festa.”

Tot seguit, us detallem les novetats més destacades de la Setmana d’enguany, pendents del programa definitiu i les confirmacions dels grans noms que s’hi veuran.

Quins dies es farà la Setmana del Llibre i on?

La Setmana 2024 es farà del 20 al 29 de setembre i, per tant, agafarà tots els dies de les festes de la Mercè de Barcelona. Excepcionalment, s’ocuparà el passeig de Lluís Companys, entre l’Arc de Triomf i la Ciutadella.

Per primera vegada, l’Alguer hi serà present

Per primera vegada, la ciutat catalana de Sardenya serà present a la Setmana amb la capçalera d’una revista. Això farà que hi hagi productes editorials de tot el territori de parla catalana –bé siguin editorials bé siguin revistes– tret de la Franja de Ponent, la presència de la qual s’ha marcat com a objectiu estratègic per a l’any vinent. Domènec valora molt positivament aquesta incorporació i explica que, com a amfitrions, han “de vetllar perquè tot el territori hi sigui representat”. També hi haurà una taula rodona específica sobre la situació de la llengua a l’Alguer i a Catalunya Nord que organitzarà la Plataforma per la Llengua.

Ruta per la València de Vicent Andrés Estellés

Fa temps que la Setmana treballa per estendre’s per tot el país. En aquest sentit, ha estat vital l’aliança establerta amb Òmnium Cultural, que organitza les activitats d’un matí sencer de la Setmana i que en fa difusió entre tots els seus associats i a tot arreu. La novetat d’enguany és la incorporació d’una nova ruta, per primera vegada a València, que se centrarà en la figura de Vicent Andrés Estellés i que farà Isabel Anyó, néta del poeta de Burjassot. La ruta, l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració amb la comissió Cent d’Estellés.

Inauguració, dissabte 21 amb Albert Jané

La tradicional inauguració de la Setmana, que es feia sempre el divendres a la tarda, passa al dissabte 21 a les dotze del migdia. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Albert Jané, serà l’encarregat de fer la glossa amb què donarà per inaugurada oficialment la 42a Setmana del Llibre en Català.

Acord amb la plataforma 3Cat

A la conferència de premsa de presentació de la Setmana, no han volgut explicar gaire en què consistiria, però s’ha arribat a un acord estratègic amb la plataforma 3Cat, en el marc del Pla Nacional del Llibre i la Lectura, perquè es produeixin una sèrie de videopòdcasts sobre llibres en català que estaran una temporada llarga publicats a la plataforma i podran ser una porta per a generar lectors nous.

Concert de la Mercè

El fet d’incloure la Setmana en la festa major de Barcelona implicarà que el dissabte 21 estarà oberta fins a les 22.30, perquè s’hi farà un dels concerts de la Mercè. Anirà a càrrec del grup l’Arannà, format pel duet eivissenco-català Lara Magrinyà i Anna Sala, que presentaran el seu primer treball discogràfic inspirat en l’escriptora Mercè Rodoreda.

Barcino i ‘Mecanoscrit del segon origen’

Tradicionalment, la Setmana ha estat molt curosa amb la celebració de commemoracions. S’hi faran actes específics sobre Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Àngel Guimerà i Montserrat Vayreda. Però hi ha dues celebracions més ben especials: el centenari de l’editorial Barcino i els cinquanta anys que han passat d’ençà de la publicació del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, un dels llibres més llegits en català, que enguany comptarà amb una versió amb àlbum il·lustrat i que motiva que Edicions 62 hi organitzi un acte commemoratiu.

‘True crime’ internacional

Fa anys que la Setmana compta amb presència internacional, tant d’autors com d’editors. Els editors estrangers hi són gràcies a un acord estratègic amb l’Institut Ramon Llull, que organitza cada any la missió d’editors, però els autors internacionals van canviant. Enguany, el cap de cartell és Mark O’Connell, autor d’Un rastre de violència (Comanegra). És un acte organitzat i produït pel CCCB i portarà els crims reals, tan de moda a casa nostra, a un dels seus cims àlgids.

Marc Giró, premi Difusió

El presentador Marc Giró ha estat reconegut amb el premi Difusió per la seva tasca en favor dels llibres al seu programa de RAC1 Vostè primer. Giró ha explicat que, en una primera reunió amb els directius de la cadena, li van dir que hi parlava molt de sexe, i que en una segona reunió li van dir que hi parlava massa de llibres. I reivindica que a la ràdio es parli sempre d’ambdues coses. “De fet, hi ha gent que fa sis hores de ràdio cada dia i no els han donat el premi, no sé de què deuen parlar en els seus programes.” També ha reivindicat que “no es tracti l’oient o l’espectador com a idiota”: “Nosaltres ens pensem que ho són, i de cap manera, la gent vol complexitat i és amb els llibres com es copsa la complexitat del món i es pot intentar entendre-la.”

Pilarín Bayés, premi Trajectòria

D’ençà del 1997, la Setmana atorga el premi Trajectòria, que enguany és per a la il·lustradora Pilarín Bayés, una de les persones més estimades en el sector del llibre a casa nostra. “Els autors i els il·lustradors són els qui donen la cara, però perquè un llibre arribi a la gent hi ha una feina d’equip de molta gent”, ha dit Bayés. A més, ha tingut un record important per a Aurora Díaz Plaja, “que ha fet més ella sola per la literatura infantil que tot el ministerio espanyol junt”, i ha fet una defensa aferrissada de la llengua catalana i dels llibres ben fets.

 

El compromís del president Carles Puigdemont de tornar de l’exili quan hi hagi una sessió d’investidura al Parlament de Catalunya, sigui la seva o la de Salvador Illa, depèn sobretot del calendari polític. Depèn de si, efectivament, el president de la cambra, Josep Rull, convocarà aquesta sessió abans del 26 d’agost, la data límit del termini perquè es convoquin automàticament unes noves eleccions. Però, a Puigdemont, el magistrat Pablo Llarena li ha denegat l’amnistia i li manté vigent l’ordre de detenció: ara per ara, si tornés, seria detingut i, probablement, traslladat a Madrid i empresonat, tal com advertia el seu advocat, Gonzalo Boye, en aquesta entrevista. Però què pot fer, d’ací a final d’agost, el president a l’exili per forçar el Suprem a aixecar-li l’ordre de detenció o a alliberar-lo, si fos el cas? La resposta és en el Tribunal Constitucional, que té una majoria dita progressista, suposadament favorable a l’amnistia, i que d’ara endavant serà en el punt de mira.

Tancada la via del recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per part dels magistrats del Suprem, resta la via del recurs al Tribunal Constitucional, que la defensa de Puigdemont espera que serveixi per a permetre la llibertat de moviments del president a l’exili tan aviat com sigui possible. Però, ara per ara, el Suprem s’erigeix en un escull per a poder accedir a aquesta via, i fa que la possibilitat de tenir una resposta del TC en ple agost sigui poc probable.

1. El Tribunal Constitucional pot obligar el Suprem a deixar Puigdemont en llibertat?

Sí. El Tribunal Constitucional (TC) és la via d’empara que el president a l’exili, i també els consellers Toni Comín i Lluís Puig, tenen en cas que el Tribunal Suprem mantingui la negativa del jutge instructor Pablo Llarena d’amnistiar-los per la malversació suposadament vinculada a l’1-O i a aixecar-los les ordres de detenció. Però, abans, han d’exhaurir la via interna en el Suprem, que en el seu cas és el recurs de reforma contra la decisió de Llarena, que ja han presentat i que haurà de resoldre Llarena mateix; i, després, el recurs d’apel·lació que ha de resoldre una sala formada per uns altres magistrats.

Boye no descarta pas que aquesta sala acabi amnistiant Puigdemont, perquè considera que el vot discrepant de la magistrada Ana Ferrer amb la decisió de Llarena i Marchena de no amnistiar la malversació als dirigents del Primer d’Octubre és el símptoma d’una desavinença més profunda i generalitzada a la sala penal del Suprem.

Però és ben probable que, en apel·lació, el tribunal confirmi la no-amnistia dels exiliats. Si això passés, se’ls obriria la porta del Constitucional, on podrien al·legar que la inaplicació de la llei els vulnera uns quants drets fonamentals. La resolució del TC a una demanda d’empara com aquesta pot tardar molts mesos, fins i tot un any, però poden acompanyar-la d’una demanda de mesures cautelars que consisteixi a sol·licitar que es retiri l’ordre de detenció vigent mentre el TC estudia el fons del recurs d’empara. Si a Puigdemont li concedissin aquesta mesura cautelar, el Suprem hauria de retirar provisionalment l’ordre de detenció.

2. Quant temps pot trigar el Constitucional a pronunciar-s’hi? Arribaria a temps d’una investidura a l’agost?

Perquè el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre el fons de la llei d’amnistia i d’un possible recurs d’empara per la inaplicació de la llei que fa el Suprem poden arribar a passar molts mesos. En canvi, la demanda de mesures cautelars per a la retirada de l’ordre de detenció, el TC la podria resoldre fins i tot abans de la decisió que hagi de prendre sobre l’admissió a tràmit del recurs d’empara i, és clar, sobre la resolució del recurs mateix. Però el temps que pugui trigar és incert, perquè poden ser unes setmanes o uns mesos, fins i tot. Tot dependrà del caràcter urgent que el TC hi vegi, i que normalment va associat a una situació de presó o de privació de llibertat de l’afectat, que fa que els terminis s’accelerin.

Però hi ha un primer escull per a arribar a presentar la demanda al Constitucional: el Tribunal Suprem. La llei d’amnistia diu en l’article desè que les decisions sobre l’aplicació i el compliment de la llei s’hauran de prendre en un termini màxim de dos mesos, “sens perjudici dels ulteriors recursos, que no tindran efectes suspensius” Una lectura estricta d’aquest apartat de la llei ve a dir que els recursos presentats pels afectats contra la decisió del jutge de no aplicar-los l’amnistia no poden allargar aquests dos mesos de termini, que vencen aquest 11 d’agost.

De manera que la sala d’apel·lacions del Suprem hauria de decidir abans d’aquesta data si confirma la decisió de Llarena, o bé la tomba. És clar que, si la sala penal del Suprem ha inaplicat la llei quant a l’aixecament immediat de les ordres de detenció que preveu l’article quart, i en relació amb l’amnistia del delicte de malversació, és ben legítim de pensar que tampoc no farà cabal d’aquest termini de dos mesos per a pronunciar-se definitivament en el tràmit d’apel·lació. Només si la sala d’apel·lacions del Suprem resolgués dins’aquest termini que diu la llei, a començament d’agost, la porta del Tribunal Constitucional es podria obrir, per més que sigui el mes d’agost.

3. El Tribunal Constitucional es pot moure el mes d’agost sobre el cas de Puigdemont?

L’agost és inhàbil per al TC, és a dir, que no pot deliberar ni prendre decisions de fons sobre cap qüestió ni cap demanda que tingui pendent. Però, tal com estableix un acord del plenari del juliol del 2023, “durant els períodes de vacances quedarà constituïda una secció, formada per tres magistrats”, que sí que podrà prendre decisions quan hi hagi una causa que consideri urgent i, en tot cas, “en els incidents de mesures cautelars”. I ho pot fer o bé d’ofici o bé a instància de part.

És a dir, si el Suprem ja s’hagués pronunciat sobre el recurs d’apel·lació de Puigdemont a començament d’agost, en el decurs d’aquest mateix mes el president podria presentar una petició de mesures cautelars que els tres magistrats de la secció de vacances del TC haurien de decidir si tramiten o no. La qüestió és que, ara per ara, i quan resten menys de dues setmanes per a començar l’agost, el plenari del TC no ha designat encara aquests tres magistrats.

Convé recordar que l’agost de l’any passat la secció de vacances del TC va prendre una decisió molt polèmica i sense precedents en relació amb un recurs d’empara de Puigdemont i de Toni Comín, precisament. Aleshores, aquella secció vacacional tenia una majoria dita conservadora, amb dos magistrats clarament hostils a l’independentisme, Concepción Espejel i César Tolosa, que van aprofitar l’avinentesa per imposar-se al criteri de la tercera integrant, la magistrada Laura Díez, del sector dit progressista, i van inadmetre els recursos que Comín i Puigdemont havien presentat contra el seu nou processament arran de la reforma del codi penal i contra el manteniment de l’ordre de detenció contra ells.

4. Què passaria si detinguessin Puigdemont? El TC es podria pronunciar abans?

L’estratègia de la defensa de Puigdemont preveu d’arribar com més aviat millor al TC, i al Suprem ho saben. La qüestió és vèncer l’escull del Suprem. I mentre els recursos contra la inaplicació de l’amnistia no hagin superat aquest escull, mentre el Tribunal Constitucional no prengui cap decisió, les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Lluís Puig seran vigents. De manera que si entressin a Catalunya, un cop traspassada la frontera administrativa de l’estat espanyol, podrien ser detinguts.

Però una detenció de Puigdemont podria accelerar les coses. Perquè aleshores la causa adquiriria una especial urgència. Teòricament, si més no, el fet que la persona que presenta un recurs estigui privada de llibertat dota la causa d’una especial urgència i prioritat. Si Puigdemont fos detingut i empresonat, podria presentar una demanda de mesures cautelars (o cautelaríssimes, de més ràpida aplicació) al Tribunal Constitucional contra l’ordre de detenció i contra l’empresonament, que podrien ser resoltes en poc temps a causa del caràcter urgent per la situació de presó.

Però, abans, hauria de passar també pel Suprem; hauria de presentar-hi un recurs, perquè és el tribunal que manté vigent l’ordre de detenció i que, eventualment, hauria dictat l’ordre de presó provisional per al president a l’exili. El Suprem també hauria de resoldre amb una urgència especial aquest recurs, però això restaria a les mans dels magistrats de la sala que presideix Marchena. Superat aquest escull, la demanda de cautelars al TC perquè fos alliberat es podria resoldre amb una certa rapidesa.

En canvi, hi hauria una altra via de recurs de més ràpid accés al Tribunal Constitucional, sense necessitat de passar pel Suprem. Seria la presentació d’un habeas corpus, un procediment regulat per una llei orgànica pròpia, del 1984, pel qual el detingut pot al·legar davant el jutge que en té custòdia que és víctima d’una detenció il·legal. I el jutge té l’obligació de donar-hi resposta en un termini màxim de vint-i-quatre hores.

En cas que el jutge desestimés la petició d’habeas corpus de Puigdemont, hi hauria l’opció de recórrer tot seguit al Tribunal Constitucional amb una petició de mesures cautelars provisionals perquè fos alliberat. Ara, en aquests casos, en recursos d’empara per la denegació d’un habeas corpus, el TC no acostuma a actuar amb una especial celeritat, i poden passar mesos fins que no resolgui la petició, segons que ha dit Boye.

En resum, doncs, el Suprem pot tenir la temptació de blocar l’accés al Tribunal Constitucional allargant la resolució dels recursos d’apel·lació que presentin Puigdemont, Comín i Lluís Puig per la inaplicació de la llei d’amnistia. I ho poden fer per un temps il·limitat, si decideixen, també, d’incomplir els dos mesos de termini que la llei dóna als tribunals per a donar compliment a l’amnistia. Fins que no se superi aquest tràmit, Puigdemont no pot recórrer al TC en empara ni fer-hi cap petició de mesures cautelars per a aixecar les ordres de detenció. Però una detenció pot accelerar les coses, i dóna a la defensa del president a l’exili algunes armes jurídiques –com l’habeas corpus– per a accedir amb més rapidesa i amb caràcter urgent al Constitucional perquè forci el Suprem a atorgar-li llibertat de moviments.

5. I si Puigdemont arriba al Parlament de Catalunya sense ser detingut?

Una altra cosa seria que Puigdemont pogués arribar, fos com fos, al Parlament de Catalunya sense haver estat detingut. En aquest cas, la policia no el podria detenir. Perquè l’edifici és inviolable i perquè el protocol de seguretat de la cambra aprovat l’agost del 2017 així ho estableix. I perquè el president mateix de la cambra, Josep Rull, ho ha dit fa poc: “La policia, mentre jo en sigui president, no entrarà al parlament a detenir ni a retenir ningú. I si ho volen fer, el primer a qui hauran de detenir és a mi mateix”, va dir a la Cadena SER.

 

Avui s’ha constituït el nou Parlament Europeu. En la cambra, l’extrema dreta representa una quarta part dels diputats i, de fet, si anessin plegats, serien el primer grup parlamentari. En canvi, estan dividits i enfrontats.

El grup més fort i influent, que rep el nom de Patriotes per Europa, ha deixat fora la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, per la seva posició favorable a l’OTAN i Ucraïna – Patriotes per Europa, amb Viktor Orbán, serà el grup més pròxim a les polítiques del Kremlin i el més influenciat per Putin.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Els partits més sorprenents que es presenten a les europees

Això ha fet que Meloni es refugiï en el grup dels Conservadors i Reformistes, un antic grup format en el seu moment pels conservadors britànics i en el qual coincideixen partits conservadors i partits d’extrema dreta.

Finalment, el trencament de relacions dels altres partits amb Alternativa per Alemanya, per les seves connexions nazis, l’ha deixat aïllat. Ara encapçala un tercer grup menor, en què ha replegat partits menors d’uns quants països.

Us ho expliquem en aquest vídeo:

L’entitat Punt de Referència, que acompanya joves tutelats i ex-tutelats, ha fet una crida a trobar cent mentors abans d’acabar l’estiu, uns seixanta al Barcelonès i uns quaranta al Maresme. Enguany, 1.300 joves faran divuit anys a Catalunya i deixaran de tenir la tutela de la Generalitat, i per això l’organització demana que cent persones els ajudin a combatre el risc d’exclusió social i a emancipar-se. A diferència de la majoria de joves, han de fer el trànsit cap a la vida adulta tots sols, i entre set anys i nou abans de l’habitual. De fet, la mitjana de l’emancipació se situa en 30,3 anys, la xifra més alta d’aquestes darreres dues dècades.

La campanya “Un gest, un món” vol sumar nous voluntaris al programa de mentoria social, que consisteix a assistir a trobades setmanals amb un jove durant nou mesos. No requereix experiència prèvia, únicament demanen que tinguin més de trenta anys. Primer, els mentors fan una entrevista personal i reben deu hores d’una formació molt vivencial, amb interpretacions de rols i casos pràctics. Durant tot el procés, els voluntaris compten amb el seguiment de l’equip de Punt de Referència, i els poden traslladar dubtes o angoixes.

Augment de l’autoconfiança

L’entitat explica que aquestes trobades entre mentor i jove tenen un doble impacte. “Per una banda, hi ha un impacte en el benestar emocional i la salut mental, perquè al final es crea una relació de confiança, un vincle de suport, de tu a tu, en què es pot compartir el dia a dia, tenir algú al costat amb qui compartir preocupacions i dubtes… Algú que creu en tu”, explica Marina Montoya, cap d’àmbit de l’àrea de mentoria social de Punt de Referència. “Això fa que els joves, automàticament, creguin més en ells i millorin les seves expectatives. A més, també hi ha l’impacte a escala comunitària: acostar realitats que, d’una altra manera, no tindrien contacte. Aquest acostament genera coneixement, sensibilització i també un impacte en l’ampliació d’oportunitats per als joves quant a suport, coneixement del territori i de contacte amb la comunitat.”

Montoya explica que el perfil de cada jove és únic, i no es pot generalitzar perquè tots tenen històries diferents. “Alguns han fet un trajecte migratori no acompanyats, n’hi ha d’altres que no… Hi ha joves que treballen, joves que estudien… Hi ha situacions diverses, molt diferents. Són joves de setze anys a vint-i-tres amb diferents habilitats i capacitats, però sobretot amb ganes de construir itineraris de futur. La majoria no té família aquí i no compta amb una xarxa de suport. La societat no els posa les coses fàcils per poder vincular-se i desenvolupar-se.”

Una doble vulnerabilitat

L’organització destaca que el jovent tutelat i ex-tutelat es troba en una situació de doble vulnerabilitat, atès que el 60% dels qui va atendre l’Àrea de Suport Tutelat durant el 2023 eren immigrants. A més, manquen recursos per a fer front a la situació amb totes les eines necessàries. “Falten recursos d’habitatge, salut mental i formació, entre més, i un bon pla d’emancipació per a atendre aquest jovent. Si els joves que són en una altra posició social ja tenen moltíssimes dificultats per a l’habitatge, en els seus casos encara és pitjor”, conclou Montoya.

Com a fonts d’informació per a adherir-se al voluntariat, l’organització destaca l’apartat de mentoria de la seva web i el mail voluntariat@puntdereferencia.org. Malgrat que aquesta campanya s’ha llançat durant l’estiu, Punt de Referència recorda que, si algú hi està interessat però no pot fer-ho en aquest moment, pot posar-s’hi en contacte més endavant.

 

Fer un cafè és essencial en la vida social de molta gent, una fórmula que implica quedar amb algú, xerrar i, si escau, prendre realment una tassa de cafè. Però es preveu que ben aviat serà una activitat molt més cara que no és avui en dia.

L’augment del preu del cafè no es pot adduir a un sol factor, però n’hi ha un que ha tingut un impacte dràstic i evident: la mala collita a escala mundial. El cafè, com també el cacau, s’ha de cultivar a l’aire lliure en regions tropicals, i ha estat fortament afectat per efectes meteorològics extrems com ara sequeres prolongades i pluges torrencials. En part, és conseqüències del Niño – Oscil·lació del Sud, un fenomen climàtic que afecta les latituds tropicals i subtropicals. Però el canvi climàtic també n’ha augmentat la freqüència.

Menys xocolata i més cara: una crisi de producció sense precedents sacseja el mercat del cacau

El Vietnam, el segon productor mundial de cafè i el més gran de la varietat robusta, ha informat que les exportacions de cafè havien disminuït d’un 11,4%. I les perspectives són pitjors. Hi ha hagut la pitjor sequera de fa anys i això ha causat “danys irreversibles” a les flors del cafè. Es preveu que la temporada que ara comença serà la pitjor dels últims tretze anys.

Les males collites no se circumscriuen solament al Vietnam, sinó que el mal oratge també ha afectat la resta de productors, com ara el Brasil, Colòmbia, els països de l’Amèrica Central o Indonèsia, i això ha fet que l’excedent d’enguany sigui pràcticament inexistent. Alhora, en el cas de la varietat robusta, que habitualment es fa servir en barreges de cafè exprés i cafè instantani, la baixa producció ha anat acompanyada d’un fort augment de la demanda, perquè molts torradors han impulsat mescles de cafè que inclouen aquesta varietat, més barata, a causa que l’arabica ha mantingut preus persistentment alts aquests darrers dos anys.

El cafè de la varietat robusta va assolir un preu de rècord a tot el món el 9 de juliol: 4.667 dòlars la tona al mercat ICE Futures Europe, amb seu a Londres. El creixement és constant i si ja havia augmentat d’un 58% el 2023, enguany s’ha encarit d’un 63%.

Tot plegat fa preveure que el cafè seguirà el patró de pujada de preus del cacau. Les pressions inflacionistes s’han agreujat, a més, pel conflicte a la mar Roja, amb vaixells que es neguen a passar-hi, i això ha afectat el lliurament de cafè procedent d’Indonèsia, el quart productor mundial, i del Vietnam, que han de virar pel sud d’Àfrica, una ruta molt més llarga, amb un cost més alt i que causa endarreriments en la cadena de subministrament.

Giuseppe Lavazza, president de Lavazza, empresa dedicada a l’elaboració de productes del cafè, afirmava l’any passat que enguany es moderarien els preus del cafè, però ara ha admès en declaracions a The Guardian que es va equivocar. “No hem vist mai un augment tan fort dels preus com la tendència que vivim ara”, va dir. I no és pas gaire més optimista amb vista al futur: “Bufen vents de cara molt, molt forts i no veig cap raó per què el preu del cafè hagi de baixar.”

En dades concretes, detallava que un consumidor del Regne Unit en un any havia passat a pagar un 15% més per una bossa d’un quilo de grans de cafè, i la seva previsió és que durant l’any vinent augmenti entre un 20% i un 25%. Si al Regne Unit hi ha aquestes expectatives, a la UE podria haver-hi una tendència semblant, o molt pitjor.

La guerra del cafè i acusacions d’imperialisme

Si l’escenari general no sembla gaire reconfortant, hi ha un factor afegit a la Unió Europea: una nova legislació que, segons els productors, podria tenir unes conseqüències catastròfiques.

El desembre del 2022 es va aprovar el reglament de desforestació de la Unió Europea (EUDR), amb l’objectiu de combatre la desforestació que causen sectors econòmics com el del cafè, el cacau, la soia, la fusta o el bestiar. A partir del 30 de desembre ja no es podran vendre aquests productes a Europa si abans les empreses no demostren que els seus béns no tenen cap mena de relació amb la desforestació. Les empreses més petites tenen temps fins el juliol del 2025.

La qüestió principal és com demostrar-ho. La resposta és que els fabricants de cafè de tot el món hauran d’utilitzar les coordenades de satèl·lit per mapar digitalment la mida de la seva granja i remarcar-ne clarament els límits, per tal de comprovar si alguna part ha estat talada d’ençà del 2020. En cada lliurament s’ha de proporcionar una fotografia aèria o per satèl·lit; altrament, es pot rebutjar el contenidor sencer. Tenint en compte que moltes granges es troben en estats en desenvolupament, aquest tràmit es preveu que sigui, pel cap baix, un autèntic maldecap.

Les comandes ja han baixat de manera important a Etiòpia, on el cafè significa un terç dels ingressos de les exportacions. El país encara no ha resolt la manera de compilar les dades de milions de petits agricultors i proporcionar aquesta informació als compradors. I el Perú directament no té la capacitat de proporcionar la informació necessària per al cafè conreat a l’Amazònia. En una administració feble i milers de petits agricultors s’hi afegeix que la majoria no tenen el títol de propietat. Sobre això, Giuseppe Lavazza preveia que les conseqüències serien “terribles” i que la nova regulació introduiria una gran limitació, una distorsió molt forta del mercat. “Per a tots els torradors europeus –diu–, això és molt difícil. Penseu en els agricultors de l’Amèrica Central; crec que molt pocs estan preparats per a complir la regulació.” En molts estats les parcel·les no tenen uns límits clars d’ençà de fa generacions, i això fa que molts agricultors no en sàpiguen exactament l’extensió i, per tant, no puguin proporcionar la informació necessària per a la cartografia per satèl·lit.

El Vietnam, tot i el suport de les institucions, té mig milió de petits agricultors que produeixen vora el 85% del cafè del país, i és un envit important que puguin recollir i proporcionar dades que demostrin que les seves granges no han causat desforestació. Establir la infrastructura per a identificar quin terreny pertany a qui i després passar-lo a fotografiar serà costós i complicat, si no és que simplement és impossible de complir per a molts. Sobre això, el ministre d’Economia d’Indonèsia, Airlangga Hartarto, ha dit que era una legislació “inherentment discriminatòria i punitiva per naturalesa”, contra els més dèbils, i ha acusat  la Unió Europea de “imperialisme regulador”. Milers de petits agricultors, sense l’experiència tècnica requerida per a la cartografia per satèl·lit, depenen de la reacció dels estats, amb sistemes nacionals que ajudin els petits agricultors a garantir la traçabilitat de les exportacions. En cas contrari, pot passar que tot es concentri en grans explotacions que puguin demostrar que complexen les normes.

Els productors, en cerca d’alternatives

Els efectes negatius podrien anar més enllà de perjudicar els agricultors i la concentració de la producció en unes poques mans de grans empreses. Es pot promoure l’opció d’uns altres cultius, com ara el durian, una fruita tropical que s’exporta principalment a la Xina, que ja competeix fortament amb la planta del cafè al Vietnam.

Una altra possibilitat és que les grans empreses simplement es poden limitar a vendre part de l’estoc a Europa i el que no compleix els requisits dur-lo a uns altres llocs. En relació amb això, alguns comerciants d’Etiòpia cerquen mercats diferents, com ara el Llevant o la Xina, on el cafè etíop es troba en auge. Però canviar de mercat d’avui per a demà és difícil. I hi ha un altre factor vinculat que pot afectar encara més els preus. El cafè ha esdevingut una beguda de moda en bona part del món, com ara a la Xina, on solament en una dècada se n’ha duplicat el consum. També a l’Índia o als països productors –com Indonèsia o el Vietnam–, que han registrat un augment del consum intern de cafè, fet que representa desenes de milions de potencials nous consumidors.

Això també pot disparar els preus si no va acompanyat de més oferta. L’any passat, abans de les regulacions i la sequera més intensa, ja se’n notaven els efectes. Si fa cinc anys un cafè costava a Barcelona 1,16 euros de mitjana, segons una enquesta de l’ajuntament, el 2023 ja en costava 1,37. Tot plegat fa pensar que l’augment no és pas temporal i que és el començament d’una tendència constant que ara com ara no sembla tenir aturador.

Estiu i Tabarca són sinònims de turisme. L’illa, situada enfront de Santa Pola (Baix Vinalopó), tot i que pertany al terme d’Alacant, té una superfície de 0,3 quilòmetres quadrats. Durant l’any hi viuen entre cinquanta persones i seixanta, però durant els mesos d’estiu pot rebre entre tres mil i quatre mil visitants el dia, segons Carmen Martí, presidenta de l’associació de veïns Tabarca Illa Plana. Ara com ara, hi ha una infermera, que hi és sempre, però demanen un metge per al juliol i l’agost perquè temen que, amb l’excés de gent, puga haver-hi algun accident i no tinguen assistència. A més a més, la majoria dels residents són gent major.

La resta de l’any, els habitants de Tabarca en tenen prou amb la infermera i les videotrucades amb el centre de salut de Santa Pola quan ho requereixen. Però a l’estiu, amb el turisme, les coses es poden complicar perquè hi ha molta pressió assistencial. “Si hi ha un accident, la infermera el pot atendre. Però si n’hi ha dos, on va? A més que hi ha coses que no poden fer, tenen limitacions”, apunta Martí.

De fet, aquestes últimes setmanes l’helicòpter d’emergències ha hagut d’anar a Tabarca unes quantes voltes per urgències sanitàries. Aquestes situacions reforcen la necessitat de tenir un metge a l’illa, la més petita del país i l’única habitada del País Valencià.

La presidenta de l’associació de venïns explica que és un problema recurrent cada estiu, per això han començat una campanya als mitjans de comunicació, a fi de trobar un metge. L’administració té dificultats per a cobrir la vacant per falta d’aspirants, i han demanat als interessats que es posen en contacte amb el col·lectiu o amb la direcció mèdica de primària de l’Hospital General Universitari d’Elx, del qual depenen per a aquest servei. “Vam parlar amb el director mèdic de primària i ens va dir que no trobaven metges, que no ho podia suplir, que no tenia ni metges per als centres de salut. I ens va dir que si trobàvem algú, que l’enviàrem a l’hospital i el contractarien. Un any que va passar això mateix ja ho férem i tinguérem sort”, diu Martí, que és optimista quant a la cerca.

El metge que volgués anar a treballar a l’illa aquests mesos tindria l’allotjament al costat de la clínica inclòs en l’oferta laboral, que compartiria amb la infermera. “Si algú hi estigués interessat, nosaltres el posaríem en contacte amb la direcció de primària d’Elx, o podria telefonar-hi directament. Allí li explicaran les condicions i tot allò que calga. I si firma, comença l’endemà”, diu.

Acostumats al turisme

Abans els habitants de Tabarca eren fonamentalment pescadors, un ofici que ha anat de baixa. Molts van emigrar cap a Elx i algunes altres localitats, i els que s’hi van quedar van haver de canviar de faena. Ara viuen del turisme, en restaurants i hotels. Martí assenyala que hi ha una bona relació amb els turistes i ho viuen amb normalitat. “Hi ha molt d’ambient de turisme, però compartit. Els turistes quan vénen i s’allotgen als hotels, s’adapten al que hi ha, que és un poblet. Fan la mateixa vida que nosaltres, només que van a dormir a l’hotel”, diu Carmen. Sobretot, sempre els demanen responsabilitat i civisme perquè no embruten les cales i respecten els espais de l’illa.

Sembla, doncs, que hi ha una bona convivència entre tabarquins i visitants. “Fins que arriba el primer vaixell amb turistes, cap a les 10.00, nosaltres fem vida normal. Caminem, fem exercici, desdejunem, anem a la platja, i ales hores de més calor ens n’anem a casa. I a la vesprada, igual. A partir de les sis o les set és quan baixem a la platja, perquè és quan ja se’n van els turistes. Tenim la sort que el turista ve de dia, en eixa franja d’hores, i després ja no hi queda ningú, només els del poble. Al final és un poblet normal, ara tenim totes les cases obertes i habitades perquè la gent ve a l’estiu, i sopem al carrer en una taula, amb amics. És molt de poble”, conta Carmen.