Ione Belarra Urteaga (Pamplona, 1987) succeirà Pablo Iglesias al capdavant d’Unides Podem. El partit conclou aquest cap de setmana la quarta Assemblea Ciutadana i culminarà el relleu d’Iglesias de manera poc traumàtica, atès que el tancament de files al voltant de Belarra ha estat absolut. Hi ha tres candidatures alternatives, però no tenen pes polític en comparació amb la candidatura oficialista, molt pròxima a Iglesias. Amb només trenta-tres anys, Belarra serà la secretària general d’un dels grans partits espanyols i del soci de govern del PSOE.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La carrera política de la dirigent navarresa ha estat meteòrica. Belarra va entrar a Podem mitjançant unes primàries per a accedir al Consell Ciutadà Estatal l’any 2014. Fou responsable de l’Àrea de Drets Humans, Civisme i Diversitat, i ràpidament es va fer un lloc a l’equip de confiança d’Iglesias. Fou elegida diputada al congrés espanyol el 2015, i ha estat portaveu adjunta del grup parlamentari d’Unides Podem abans de fer el salt a la Secretaria d’Estat per a l’Agenda 2030 amb la formació del govern de coalició després de les eleccions espanyoles del 10 de novembre de 2019. La sortida d’Iglesias del govern espanyol va obligar Sánchez a reconfigurar l’executiu, i Belarra va ascendir a ministra de Drets Socials i Agenda 2030. La vice-presidència que ostentava Iglesias va recaure en la ministra de Treball, Yolanda Díaz, que podria ser la cap de llista d’Unides Podem a les pròximes eleccions espanyoles.

Si fos així, Unides Podem passaria de ser un partit amb un nucli molt fort a Madrid i amb un lideratge omnipotent a una bicefàlia entre Belarra, navarresa, i Díaz, gallega. A l’equip de Belarra hi ha polítics de tot el país –Jaume Asens, Jéssica Albiach, Pilar Lima, Conchi Abellán, Antònia Jover, Lucía Muñoz– i de l’estat espanyol. Destaquen també els suports d’Irene Montero, ministra d’Igualtat espanyola, i Pablo Echenique, portaveu parlamentari, dos pesos pesants del partit.

Rodaràs i a Madrid te’n tornaràs: el fracàs rotund de Podem
com a projecte estatal

Belarra és llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid, té un màster en Psicologia de l’Educació i és titulada en Formació Professional d’Integració Social. Abans d’entrar a la política institucional, Belarra havia treballat com a educadora a la Creu Roja i a la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat. Ha estat activista en organitzacions com SOS Racisme i en plataformes i campanyes pel tancament dels CIE. Va entrar al partit quan treballava a la Universitat Autònoma de Madrid amb una beca pre-doctoral.

Què en pensa, del procés?

Aquesta setmana, Belarra ha marcat el seu tarannà i una línia molt clara de diferència amb el PSOE respecte del procés d’independència de Catalunya. En una entrevista a RAC1, s’ha mostrat partidària que el president Carles Puigdemont torni sense que sigui detingut. La declaració és significativa pel pes polític que té, també com a membre del govern espanyol. Fa uns mesos, Iglesias va encendre part dels socialistes espanyols, la dreta i l’extrema dreta amb el reconeixement de l’exili. Però Belarra ha anat un pas més enllà, i ha afegit que era indefensable jutjar Puigdemont si s’estava en contra de la judicialització del conflicte. Aquesta setmana, també ha opinat sobre l’article del president d’ERC, Oriol Junqueras, al diari Ara en què refermava la defensa de la via escocesa i feia autocrítica per les accions il·legítimes de l’independentisme l’octubre del 2017 a partir del Primer d’Octubre, en una referència implícita a la declaració d’independència. La ministra ho ha definit com a bona notícia i bon gest.

Durant la tardor del 2017, Belarra va ser una de les principals veus de Podem. Va defensar la necessitat de fer un referèndum pactat i vinculant, amb totes les garanties, amb reconeixement internacional.

El Primer d’Octubre al matí, va destacar que la gent volia votar de manera pacífica i que la policia espanyola havia intervingut de “manera violenta”. A la tarda, va penjar una fotografia d’una concentració de solidaritat a la Puerta del Sol en un piulet en què demanava la dimissió del president espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy.

Gente de todas las edades intentando votar de manera pacífica. Policía Nacional interviniendo de forma violenta #AsíNo #MésDemocràcia

— Ione Belarra (@ionebelarra) October 1, 2017

Nos concentramos en Sol para exigir la dimisión de Rajoy y el restablecimiento de la legalidad y los DDHH en Catalunya #NoEnMiNombre pic.twitter.com/DqyYzMsP8J

— Ione Belarra (@ionebelarra) October 1, 2017

El 26 d’octubre, quan la tensió política era altíssima arran de la imminent aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola i la cruïlla del govern de la Generalitat entre convocar eleccions o fer la declaració d’independència, va criticar obertament el 155 i va considerar-lo una “ruptura democràtica sense precedents”. La dirigent de Podem també qüestionava la legitimitat de l’independentisme per a fer la declaració d’independència.

"La aplicación del artículo 155 tiene consecuencias imprevisibles. No sabemos cómo se aplicará" @ionebelarra en @radio1_rne pic.twitter.com/doleMtws0l

— PODEMOS (@PODEMOS) October 26, 2017

El mateix dia, havia criticat el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. Va qualificar-lo de “tremendament bel·ligerant”, va acusar el rei espanyol d’haver donat el tret de sortida al 155 i va dir que hauria d’haver estat “més responsable”.

📟 "Frente al bloqueo que ha ganado las elecciones en Cataluña, nosotros proponemos diálogo y un referéndum pactado que permita superar esta dinámica. Solo así podremos construir un proyecto de futuro para nuestro país" @IoneBelarra en @HoyPorHoy pic.twitter.com/EWA9GGotT4

— PODEMOS (@PODEMOS) December 26, 2017

Ja amb la repressió caient de ple sobre l’independentisme, no s’ha mossegat la llengua. Per ella, no hi ha dubte que els dirigents independentistes són presos polítics. “Evidentment que hi ha gent que és a la presó per fer política, això és així. Per haver fet política, són presos. Per tant, són presos polítics”, va afirmar el 22 d’octubre de 2018.

.@ionebelarra: "Hay gente en nuestro país que está presa por haber hecho política, son presos políticos" https://t.co/ajB01vFoPd #LaNoche24h pic.twitter.com/K7RtPmT49n

— La noche en 24 horas (@Lanoche_24h) October 22, 2018

El 12 de febrer de 2019, el dia en què va començar el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, tampoc no va mossegar-se la llengua. “Aquest judici mai s’hauria d’haver fet, ens avergonyeix davant Europa per uns delictes que ningú més veu a Europa, excepte la justícia espanyola”, va criticar.

@ionebelarra, sobre el juicio del 'procés' en el Supremo: "Este juicio nunca se tenía que haber producido (…) Hoy tenemos la consecuencia de la estrategia suicida del PP y después de Ciudadanos" https://t.co/mju0prWinl#LosDesayunos pic.twitter.com/vILI4AGC0s

— Los Desayunos (@Desayunos_tve) February 12, 2019

Tanmateix, respecte del president Quim Torra, Belarra va afegir-se a les acusacions de xenofòbia i racisme que va encapçalar Ciutadans, particularment Inés Arrimadas, per a desgastar la imatge del president de la Generalitat i per a continuar la criminalització de l’independentisme. “Aquest president no ens agrada. Les seves formes i actituds xenòfobes i racistes no ens representen”, va dir el 20 maig de 2018, pocs dies després de la investidura.

📺 "Ya hemos dicho que no nos gustan ni las formas ni las actitudes xenófobas del nuevo Presidente de Catalunya, ya avisamos que estas elecciones no eran la panacea, la situación catalana solo se va a solucionar con diálogo" @IoneBelarra en @ObjetivoLaSexta pic.twitter.com/48qtyKukYp

— PODEMOS (@PODEMOS) May 20, 2018

Una volta elegida nova secretària general d’Unides Podem, Belarra podria formar part de la delegació del govern espanyol a la pròxima reunió de la taula de diàleg i negociació amb la Generalitat de Catalunya. El govern hi tornarà a portar l’amnistia i l’autodeterminació i, paradoxalment, tindrà una aliada a l’altre costat de la taula. La nova màxima dirigent d’Unides Podem i ministra espanyola sempre ha defensat, en la línia d’Iglesias, que hi hagi un referèndum acordat.

 

The post Ione Belarra: qui és la successora d’Iglesias i què pensa del procés? appeared first on VilaWeb.

El món del llibre és ple d’axiomes i sentències lapidàries. Segons quines siguin i qui les pronunciï podem pensar que es defensa un model de negoci o un altre. Segurament totes les frases són certes, però entre les més sentides hi ha aquestes: “Cal publicar molt per omplir les taules de les llibreries i tenir-hi presència”, “el lector vol novetats contínuament” i “importa el volum total a final d’any, no cada llibre en particular”. Aquestes cantarelles es repeteixen constantment i fan molt de soroll, tant que gairebé aconsegueixen d’ocultar unes altres tres frases igual de vàlides i que cal reivindicar, ara més que mai: “La cosa fàcil és fer llibres, la realment difícil és vendre’ls”, “tot llibre espera el seu lector ideal” i, finalment, “els llibres bons no caduquen mai”. Si agafes aquestes tres darreres i les combines, es pot entendre perfectament la intenció i la motivació que hi ha darrere la Fira del Llibre Únic, que impulsa l’editorial Comanegra i que té el seu tret de sortida avui, 12 de juny, a l’antiga fàbrica Lehmann de Barcelona.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En què consisteix aquesta fira? Doncs hi haurà les editorials Adesiara, Anagrama, Arcàdia, Blackie Books, Edicions de 1984, Edicions de la Ela Geminada, l’Altra Editorial, Libros del Zorro Rojo, Males Herbes i Minúscula, que juntament amb Comanegra es reuniran a la fàbrica de les onze del matí fins a les vuit del vespre. Cada una d’aquestes editorials ha escollit un sol títol del seu catàleg, que és el que promocionarà durant tot el dia amb activitats no convencionals.

És a dir, els visitants de la fira trobaran només onze títols a la venda, un per cada editorial. Són llibres que han de tenir dos anys o menys d’antiguitat i no han d’haver rebut una gran atenció mediàtica. Seria una cosa semblant a un partit de la Copa, amb grans estrelles que no tenen l’oportunitat durant la lliga però amb qualitat més que contrastada per a garantir espectacle, diversió i fins i tot jugades magistrals. Durant tota la jornada, les editorials presentaran activitats relacionades amb el contingut de cada llibre, les seves característiques, la seva història. Cada activitat ha estat curosament preparada i no s’assemblarà gens a una presentació clàssica d’un llibre. Segons que expliquen els organitzadors, “el gust pel joc, l’alegria de la lectura i la relectura i, en general, la celebració de la literatura en la seva versió més àmplia i lliure són el cor que bombeja alegria al centre de la Fira del Llibre Únic”.

Les onze tries de les editorials inclouen tota mena de gèneres, traduccions i obres originals, i són deu llibres en català i un en castellà. Però que ningú no pensi que la fira queda en un sol dia. Els onze segells editorials tenen el mateix distribuïdor, les Punxes, i aquest fet ha motivat que a partir de dilluns, 14 de juny, totes les llibreries del país tinguin lots de llibres únics en llocs d’honor dels establiments. D’aquesta manera, aquests onze títols tindran una segona vida no tan sols a la fàbrica sinó també en el seu primer mercat natural.

La venda del llibre de fons és una de les màximes preocupacions de les editorials en aquests moments. El sistema de rotació imposat a les llibreries per l’allau de novetats que es publica complica enormement l’existència de fons editorial. Una solució que han trobat moltes editorials consisteix a participar en les nombroses fires del llibre que es fan per tot el país, però en moltes s’ha de combinar la novetat amb el llibre de fons, si volen generar prou ingressos. Fins i tot, un aparador com la Setmana del Llibre en Català s’ha convertit, sobretot, en un aparador de les novetats que cada segell presenta per a l’anomenada represa de tardor, quan es publiquen els títols que han d’arribar fins Nadal (i si hi ha molta sort, fins Sant Jordi).

La idea d’aquesta fira ve de lluny i ha sofert, a més, els entrebancs de la pandèmia. Segons que explica l’editor Joan Sala: “El 2019, a Comanegra, vam tenir la idea de fer una fira especial a la fàbrica Lehmann, durant el mes de juny, que trenqués el ritme de la roda de les novetats i col·laborés en una necessitat compartida per tota la cadena del llibre: dinamitzar els millors llibres dels nostres fons editorials. Així va néixer la Fira del Llibre Únic, que s’havia de fer per primera vegada el 2020 i que, per raons òbvies, ha hagut d’esperar a estrenar-se aquest 2021. Teníem al cap la iniciativa de la llibreria Morioka Shoten, de Tòquio, que ven un sol títol cada setmana, i vam pensar que podíem agafar aquella filosofia i portar-la al nostre terreny per posar el focus, exclusivament, sobre el llibre de fons. Els editors sempre ens planyem que als nostres fons hi queden grans joies per descobrir, així que vam decidir posar-nos la responsabilitat d’haver de triar-ne un i defensar-lo de manera imaginativa i llaminera. Com sempre, la nostra feina és fer venir ganes de llegir, i aquesta fira és, sobretot, això.”

Allò que hauria pogut ser un hàndicap va ser un enfortiment, perquè la pandèmia ha aportat nous aprenentatges per als editors, i així va ser com el Sant Jordi frustrat del 2020 va forçar a potenciar la venda per internet. “A Comanegra vam impulsar iniciatives tan diverses com ‘Adopta una llibreria’ i un portal que simulava una agència de viatges a través dels llibres. Vam multiplicar per molt les nostres vendes en línia i vam adonar-nos que el 75% d’aquestes vendes per internet no eren de novetats, sinó de llibres de fons. El tancament de llibreries va forçar una aturada de la roda de les novetats i l’ajornament de molts llançaments editorials, que van haver d’esperar mesos a veure la llum; el 2020 tots vam adonar-nos que havíem d’inventar coses per a dinamitzar el nostre fons”, explica Sala, que recorda que la idea ja la tenien madurada i a punt i que simplement han hagut d’esperar un any més.

La iniciativa ha de servir no tan sols per a treure aquests onze títols (de moment, sorpresa) de l’oblit sinó per a reflexionar tots plegats sobre com es poden potenciar aquests llibres bons que mai no caduquen i que busquen els seus lectors i les seves oportunitats i, a més a més, per repensar les activitats de promoció dels llibres.

En aquest sentit, cal recordar que Comanegra també és una de les empreses editorials impulsores del segell Llibre Local, que agrupa nou editorials que produeixen els llibres íntegrament al país en tot el seu procés. La iniciativa es va potenciar especialment el passat Sant Jordi i parteix d’una lògica absoluta: si a tot arreu es busquen productes de quilòmetre zero, per què no en el llibre? Sigui com sigui, totes aquestes iniciatives posen el focus en el mateix problema: com potenciem els llibres bons que es fan a casa nostra i com competim amb la maquinària de les novetats? Potser la Fira del Llibre Únic no hi troba una solució, però sí que situa el problema sobre la taula i fa pensar-hi. Tot és començar.

The post La Fira del Llibre Únic arrenca avui a la fàbrica Lehmann appeared first on VilaWeb.

Jordi Gaseni (1971), batlle de l’Ametlla de Mar, va ser elegit fa pocs dies nou president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Gaseni és el primer batlle d’ERC que presideix l’entitat, que enguany farà deu anys. Agafa el relleu a Josep Maria Cervera en un moment complicat per a l’AMI, que ha perdut pes polític aquests darrers anys i que es veu immersa en la repressió judicial contra els batlles pel Primer d’Octubre i en un procés judicial al Tribunal Suprem espanyol, per l’adhesió dels municipis a l’entitat, que ha causat temor a l’hora de pagar algunes quotes. Gaseni, que ha format part de la direcció de l’entitat aquests darrers anys, es proposa de superar aquesta situació i de rellançar l’AMI. Sense els batlles, assegura, el procés d’independència és més feble.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Comenceu l’etapa a la presidència de l’AMI enmig de la deliberació del Tribunal Suprem espanyol sobre la legalitat de les adhesions dels municipis.
—Fa temps que sóc a l’executiva i que hi treballem. Ho encarem amb la mateixa força que sempre. Convençudíssims que no tenim res a amagar. L’AMI és una associació totalment legal i no fem res dolent, donem servei als municipis del país. Volem superar aquesta situació, que cap alcalde tingui cap problema en aquest sentit.

—Què es qüestiona de l’adhesió dels municipis a l’AMI?
—L’estat espanyol sap que els municipis som una peça important. Com més por facin agafar als ajuntaments i les alcaldies, millor per a ells. Hem de lluitar. Si no ens collen per una cosa, és per una altra. Que si pancartes, que si banderes, mocions… o les quotes. Aquesta setmana teníem un procés amb l’alcalde de Sarrià de Ter per una pancarta, i dijous teníem l’alcaldessa de Cubelles als jutjats de Vilanova per les quotes. Fa poc també van jutjar Paco Gas [alcalde de Roquetes]. Intenten apartar-nos i hem d’estar tots units fins al final, perquè ens vegin forts i fer difícil que vagin contra les alcaldies. No volem que hi hagi cap inhabilitació.

—La repressió ha espantat els ajuntaments a l’hora de pagar les quotes a l’AMI?
—Sí. Hi ha ajuntaments que tenen problemes. Els arriben informes dels secretaris o la intervenció en què els recomanen que, mentre hi hagi aquests processos judicials, no les paguin. Però la gran majoria actuem com si res. A l’AMI volem fer una reflexió amb els ajuntaments que tenen dificultats i mirar com fer-ho, perquè volen fer aquests pagaments. Creuen en l’AMI, si no, no hi serien.

—Hi ha hagut un intent de l’estat espanyol de liquidar l’AMI?
—És constant. En cada procediment que hi ha, es veu que hi ha una voluntat sobretot de fer por, desballestar l’AMI i trencar-la. Hem de ser hàbils i forts alhora. Els alcaldes, com una peça clau dins l’estratègia que pugui sortir. Vam ajudar el govern, el parlament, els partits i les entitats. A hores d’ara, hem de saber que tothom pot tenir una visió diferent, una manera diferent d’arribar a l’objectiu. Hem d’intentar-ho assumir. Abans de trinxar un dels nostres companys o socis de lluita, hem de tenir-ho en compte. Hem de tornar a seure per unificar criteris i avançar. És un moment complicat, amb gent a la presó i a l’exili i milers de represaliats més enllà dels càrrecs polítics. Hem de ser molt conscients d’això i saber que aquell qui tenim davant vol estabilitzar la situació per sortir-se amb la seva. Amb els anys que fa que lluitem, hem de tenir-ho coll avall i saber actuar per estar més units.

—Fa la sensació que l’AMI ha perdut pes polític aquests darrers anys. Abans de l’1-O, anava de bracet amb l’ANC i Òmnium. Ha de recuperar aquest rol?
—Sí, va ser una de les qüestions que es van tractar a l’assemblea. Hem de reconèixer que els municipis són una peça clau. El que ha passat després de l’1-O no ha estat debades. Tothom ha patit les conseqüències de la repressió de l’estat. L’AMI també s’ha trobat enmig d’aquestes complicacions i això ha dificultat que no fóssim on havíem de ser. Al govern i a les entitats també hi ha hagut una sacsejada. La repressió és molt gran. Cadascú ha d’ajudar des d’on sigui amb les fortaleses que tenim, i una de les més grans de l’AMI és que alcaldes de diferents ideologies estiguem units. Ho hem de conservar i intentar exportar. Hem de trobar la solució entre les entitats, els partits polítics, el parlament… Representem vuit-cents ens locals i arribem a gent que moltes vegades no sap si és independentista o no, però sí que sap que hi ha una gent al capdavant dels ajuntaments que té una ideologia i un projecte que els agrada. Cada vegada que hi ha eleccions, hi ha més municipis independentistes. Tenim més alcaldes independentistes que mai, hem d’aprofitar-ho per posar tota la força del món local al servei de la causa per a assolir la república catalana.

—Aquesta unitat i fortalesa interna, tot i les ideologies, no es reflecteix en els partits independentistes, el govern i el parlament. Hi ha hagut desavinences molt fortes aquests darrers tres anys.
—Les hem viscudes amb dificultats, però el més important són els objectius. Com a AMI intentarem treballar les sobiranies locals des dels municipis. Això ha de ser correspost pels partits, el parlament i el govern, amb l’acompanyament de la resta d’entitats. Hem de ser comprensius amb les diferents maneres de veure les coses i arribar a consensos. Si avancem, serà més ràpid. Si no, ens entretenim a trinxar-nos els uns als altres. Hem de tenir més cura, si no, fem un favor als qui no ens volen bé. Tenim clar qui són, i encara ens collen de valent. Hem de defensar-nos.

—Heu substituït Josep Maria Cervera i sou el primer batlle d’ERC que presideix l’AMI en aquests deu anys.
—El govern de l’AMI surt de l’assemblea dels municipis. Som variats en ideologia i intentem que es representi al màxim el territori del nostre país. En aquesta primera part del mandat municipal hi havia més alcaldies de Junts, però ara amb els pactes que va haver-hi en l’àmbit municipal n’hi ha més d’ERC. Vam creure que era oportú que ens repartíssim la presidència, dos anys i dos anys.

—Qui us proposa per a ser el relleu?
—Vaig ser vice-president amb Lloveras i ho he estat amb Cervera, també he estat a l’executiva de Puigdemont. És fruit de la feina d’aquests anys i de reconèixer la importància de l’entitat i dels projectes que hem fet. Estic agraït que s’hagi arribat a formar aquesta nova executiva, molt compensada i ben repartida amb persones d’ERC, de Junts, de la CUP i independents.

—Vila d’Abadal, Puigdemont i Cervera eren tres batlles del nord del Principat, i Lloveras de la costa central. Sou el primer batlle de les Terres de l’Ebre.
—Estem molt identificats amb tota la feina feta fins ara. Sóc l’alcalde de l’Ametlla de Mar i és veritat que a l’Ebre sempre reclamem que hi hagi un equilibri. Però la qüestió important són els matisos, formem part d’un país amb parles diferents i de colors diferents. Això ens enriqueix molt. Per a la gent de les Terres de l’Ebre, també és un orgull que siguem en aquestes entitats de representativitat nacional. Penso que és una molt bona notícia, no per mi, sinó per fer una mica de justícia i equilibrar els espais del país.

—El 8 de setembre l’AMI farà deu anys.
—Per a la celebració hem fet una proposta, que és ser al costat dels alcaldes. Volem fer un recull de tota la feina feta. Hi han participat la gran majoria dels municipis del nostre país. També serà un bon moment per a fer territori, retrobar-nos i escoltar els alcaldes. Quan havíem d’arribar a l’1-O, era un moment complicat, però tothom sabia i tenia clar cap a on anàvem. Això ens feia molt forts. Hem de ser crítics amb el que fem i parlar de tot. Ara hem d’anar amb compte perquè tenim repressió com mai, l’estat està a sobre nostre. Hi ha hagut més de sis-cents processos contra alcaldies i ajuntaments. Hem de refer-nos i tornar a ser forts. A l’AMI tenim molta cura de la unitat i d’actuar com un sol bloc, és un objectiu important.

—No podem acabar sense parlar de l’efecte de la pandèmia en els municipis. Com ho heu viscut, atesa la proximitat amb la gent?
—Ara, amb la vacunació, hi ha un cert optimisme. Fa uns mesos somiàvem amb aquesta situació. La gent s’ho ha passat molt malament. Hi ha una ressaca de la mala mar que hi ha hagut. En una situació de normalitat, sense pandèmia, els ajuntaments rebem cada setmana persones amb dificultats. Imagineu-vos ara, amb la pandèmia… Hi ha una feina importantíssima a fer amb la gent. Molta gent també ha estat molt solidària i s’ha bolcat per ajudar els altres. Han passat coses gravíssimes, s’han perdut molts éssers estimats i ha estat una crisi sanitària molt greu. Ara a poc a poc hem de recuperar-nos. Serà un dany pressupostari, perquè s’han fet esforços molt grans per a donar els serveis que la gent mereix. Trigarem un temps a recuperar-nos-en. Hem d’anar de la mà de la Generalitat, que coneix la situació dels municipis, i que ho tinguin en compte.

—El govern espanyol fins i tot us volia prendre els romanents.
—Vam col·laborar en les accions que van fer-se en contra d’això. Hem d’estar sempre alerta i ajudar els municipis. Tenim un projecte de país i volem que se’ns respecti. El que volem fer i el que proposem és tornar a anar de la mà dels altres actors principals d’aquest procés, és la clau de l’èxit.

The post Jordi Gaseni: “Hi ha una voluntat de fer por, desballestar l’AMI i trencar-la” appeared first on VilaWeb.

Accademia di San Luca
Piazza Accademia di S. Luca, 77
Mapa a Google

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No és exagerat de dir que a cada cantonada de Roma podem trobar, gratant més o menys, alguna empremta catalana. En dóna un bon exemple el magnífic volum Roma i nosaltres (2020), del geògraf Josep Vicent Boira Maiqués, una extensa guia per a descobrir “la presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna”. Tot i l’exhaustivitat del llibre de Boira, encara hi ha moltes traces més que en queden fora, com pot ser l’antiga comunitat jueva catalana de Roma i la presència d’artistes de tant de prestigi com Antoni Solà (Barcelona,1780 – Roma, 1861), en qui centrem l’article d’avui gràcies al suggeriment de la historiadora de l’art Anna Riera i Mora, comissària de l’exposició que se li va dedicar al Museu Marès de Barcelona el 2009 i autora d’una tesi doctoral sobre l’autor.

Sabem que Antoni Solà, cinquè fill de l’ebenista Antoni Solà i de Francesca Llansas, es va sentir atret pel dibuix de ben jove i a dotze anys ja es va matricular a l’Escola Llotja de Barcelona. Encoratjat pel professorat, el 1801 es va presentar a un concurs per a obtenir una pensió de quatre anys a Roma per a aprofundir en l’escultura. I el va guanyar. Gràcies a això, el 3 de maig de 1803 arribava a la ciutat italiana, amb una pensió de dotze rals diaris, i entrava a la Scuola del Nudo, aleshores una de les escoles artístiques més prestigioses de tot Europa. La Scuola depenia de la influent Accademia di San Luca, principal focus difusor de l’art neoclàssic. Poc s’imaginava Solà, en aquells temps formatius lluny de casa, que tres dècades després s’hi acabaria implicant plenament.

Immers ràpidament en l’alta vida cultural i social romana, Solà va defensar aferrissadament en els cercles artístics tant la imitació dels grecs com la recerca de la bellesa ideal, i la seva obra es va materialitzar en nombrosos monuments i escultures presents en palaus, esglésies i places de Roma i Barcelona, a més de Bolonya, l’Havana, Madrid i Mèxic. Durant el primer terç del segle XIX no li van mancar valedors a la ciutat adoptiva: com a mecenes va tenir des del polític Manuel Godoy fins al príncep Alessandro Torlonia, que amb la compra i la reconstrucció de sengles palaus romans es van envoltar dels millors escultors de l’època; i com a padrins artístics, el barceloní va comptar amb el suport i l’amistat de dos dels màxims exponents de l’escultura neoclàssica, el venecià Antonio Canova (1757-1822) i el danès Albert Bertel Thorvaldsen (1770-1844), que el van proposar per ser membre de mèrit de l’Accademia di San Luca. De fet hi va ingressar, sí, i a més va acabar essent-ne entre els anys 1837 i 1840 el príncep, una circumstància força excepcional perquè durant tot el segle XIX només un altre artista no italià, l’esmentat Thorvaldsen, va ocupar el principal càrrec de la famosa institució romana.

Al llarg de la seva vida també va ésser nomenat acadèmic de mèrit a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (1828) i de la de Florença, membre de la Insigne Acadèmia Pontifícia de les Belles Arts i de les Lletres dels Virtuosos al Panteó (1834), soci honorari de l’Acadèmia Romana d’Arqueologia (1838) i escultor de cambra honorari (1846), cosa que demostra la consideració i valoració assolides per Solà. El 10 de juny de 1861, aquesta setmana fa cent seixanta anys, es va morir a Roma i fou enterrat a l’església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols, a la Via di Monserrato, 115. A pocs metres, doncs, del mausoleu dels papes Calixt III i Alexandre VI –de la influent família Borja– hi ha el seu monument sepulcral d’estil neoclàssic, és clar, fet per l’escultor José de Vilches just en un moment en què les noves orientacions estètiques començaven a desar en el calaix de l’oblit tot un referent de l’escultura fins aquell moment.

I una mica més: Antoni Solà també tenia coneixements de restauració i per això es va implicar intensament en l’operació per a arrencar les pintures de l’artista bolonyès Annibale Carracci, de la primeria del segle XVII, a la malmesa i quasi abandonada església de Sant Jaume dels Espanyols a Roma. Amb l’ajuda de l’expert Pelegrino Succi, que les va separar de les parets, Solà les va passar posteriorment a tela i les va polir, abans d’enviar-les a mitjan segle XIX cap a Barcelona. Actualment, nou pintures del conjunt es poden veure a la Capella Herrera del Museu Nacional de Catalunya i set més, al Prado de Madrid.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Retrat d'Antoni Solà, de Frederico Madrazo de Kuntz.Retrat d'Antoni Solà vestit amb uniforme d'acadèmic de San Luca, de Juan Antonio Ribera.Interior de l'església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols a Roma, on és enterrat Antoni Solà.La Capella Herrera del MNAC, amb algunes pintures de Carracci portades a Barcelona per Solà.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Antoni Solà, el ‘príncep’ de l’escultura neoclàssica a Roma appeared first on VilaWeb.

El fundador i cara visible de WikiLeaks, Julian Assange, fa més de dos anys que és tancat a la presó de Belmarsh, des que l’ex-president de l’Equador Lenín Moreno va retirar-li la protecció internacional i va permetre que un grup d’agents de Scotland Yard el detingués a l’ambaixada equatoriana a Londres. Aquest periple entre reixes, que de moment sembla que no té horitzó, no ha fet sinó reforçar la figura de l’activista com un símbol de la llibertat de premsa i expressió.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sobre Assange hi ha una ordre de detenció internacional dictada per Washington, que el reclama per haver violat la llei d’espionatge (1917) arran d’haver publicat, amb l’ajuda de l’ex-analista d’intel·ligència Chelsea Manning, documents classificats que vinculaven els Estats Units amb espionatge diplomàtic, crims de guerra i altres violacions dels drets humans.

Per aquests fets, que es remunten al 2008, Assange és acusat de divuit delictes de noms gairebé cinematogràfics: un de conspiració per obtenir i revelar informació de seguretat nacional; un de conspiració per cometre intrusions en aparells informàtics; set per obtenir informació de seguretat nacional; i nou més per revelar informació de seguretat nacional. En cas de ser declarat culpable, podria ser condemnat a 175 anys de presó.

El van detenir l’11 d’abril de 2019. Era un dia típicament londinenc, rúfol i apagat. L’activista feia gairebé set anys que vivia reclòs dins les parets del número 3 del carrer de Hans Crescent, a tocar de Hyde Park i del centre comercial Harrods. Ara bé, una patrulla de policia estacionada a tocar de la porta, evitava sempre qualsevol pulsió de fer un passeig furtiu. Aquesta vigilància constant, segons el govern britànic, va costar més de 21 milions de lliures.

L’1 de maig de 2019, dues setmanes després d’haver estat empresonat, l‘activista va ser condemnat a cinquanta setmanes de presó per haver violat les condicions de la llibertat condicional que li havia estat concedida el 2010, quan Suècia el va reclamar per un cas d’agressió sexual. Assange sempre ha negat els fets, però per evitar una possible extradició a Estocolm, el 2012 es va refugiar a l’ambaixada equatoriana (el cas es va tancar el 19 de novembre de 2019).

Aquesta condemna, malauradament, només era el principi d’un empresonament que sembla que s’eternitza. El setembre del 2019, la jutgessa encarregada de decidir sobre l’extradició als Estats Units, Vanessa Baraitser, va sentenciar que l’activista romandria empresonat almenys fins el dia del judici, perquè considerava que hi havia risc de fugida, malgrat que Assange té casa, parella i dos fills a la Gran Bretanya.

Baraitser ha tombat de manera reiterada totes les peticions de llibertat condicional que ha formulat la defensa, ja sigui per motius de salut, per garantir el dret de defensa –els advocats es van queixar que no podien veure Assange a la presó de Belmarsh– o per qüestions sanitàries arran d’un brot de coronavirus.

Més de seixanta doctors avisen el govern britànic que Assange podria morir si no rep atenció mèdica urgent 

Durant el procediment, el relator especial de l’ONU sobre Tortures, Nils Melzer, ha visitat diverses vegades l’activista. En un comunicat del desembre del 2019, va acusar el govern britànic de torturar Assange. En un comunicat, en què denunciava el deplorable estat de salut de l’activista, també constatava “que estava contínuament exposat a patiment psíquic i emocional […], cosa que equival a tortura psicològica o qualsevol altre tracte cruel, degradant o inhumà.”

Finalment, el passat 4 de gener, després d’uns quants mesos de vistes, la jutgessa Baraitser va desestimar l’extradició als Estats Units. Tanmateix, només ho va fer per raons de salut mental i pel risc de suïcidi en una presó nord-americana. La magistrada va descartar, tal com demanava Washington, que l’extradició fos una persecució política o atemptés contra la llibertat d’expressió o publicació.

Assange: un veredicte humanament satisfactori, però políticament molt preocupant I Editorial de Vicent Partal 

A més, dos dies més tard, malgrat haver tombat l’extradició, Baraitser va mantenir de manera indefinida la presó provisional d’Assange. Segons la jutgessa, el fundador de Wikileaks es podia fugar abans que el Departament de Justícia nord-americà presentés un recurs contra la decisió.

Una apel·lació que va arribar el febrer d’enguany, ja sota el mandat de Joe Biden, malgrat que una vintena d’organitzacions, com ara Amnistia Internacional, Human Rights Watch i Reporters Sense Fronteres, havien exigit que es posés punt final a la persecució d’Assange.

En una entrevista recent, l’advocada i parella d’Assange, Stella Moris, ha lamentat que, mig any després d’haver tombat l’extradició, el tribunal encara no hagi fixat una data per a revisar el recurs d’apel·lació. A més, ha denunciat que l’activista no ha pogut rebre cap visita a Belmarsh des de l’octubre de l’any passat.

“Les condicions del seu empresonament són molt dolentes. És a la presó més coneguda del Regne Unit, amb els pitjors criminals del país, com ara assassins i narcotraficants. El tracte que rep, tot i que encara espera un veredicte, no és diferent del que rep un assassí condemnat a trenta-cinc anys de presó”, ha declarat Moris.

Aprofitant la reunió del G-7 a Cornualla aquest cap de setmana, vint-i-quatre diputats de tots els partits a Westminster han enviat una carta al president dels EUA perquè retiri tots els càrrecs, de manera que es tanqui el cas i Assange sigui alliberat immediatament. “Seria una crida diàfana per la llibertat que ressonaria per tot el món”, assenyalen.

Cross party group of 24 UK parliamentarians call for President Biden to drop the prosecution of Julian Assange, 'an act that would be a clarion call for freedom that would echo around the globe' #FreeAssangeNOW #G7 pic.twitter.com/fJIAdJfHpE

— WikiLeaks (@wikileaks) June 11, 2021

Però Washington no té previst de fer cap moviment. I mentrestant, Assange ja fa dos anys i mig que és entre reixes i sense que s’albiri una sortida. Sense data encara perquè es revisi el recurs dels EUA, mitjans britànics especulen que el procés es podria allargar fins a l’any vinent.

The post Per què Julian Assange continua empresonat, sis mesos després d’haver-se tombat l’extradició als EUA? appeared first on VilaWeb.

Quan donem una ordre, generalment, fem servir el mode verbal imperatiu. En la major part de verbs, no presenta cap dificultat. Amb “portar”, per exemple, no hi tindrem pas dubtes:

• porta tu
• porti vostè (o ell)
• portem nosaltres
• porteu vosaltres
• portin vostès (o ells)

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com veieu, l’imperatiu té cinc persones, i no pas sis, perquè hi manca la primera (no ens solem donar ordres a nosaltres mateixos).

Aquesta facilitat del verb “portar” no la trobem pas en tots els verbs. Hi ha imperatius que presenten entrebancs, que ens fan dubtar, principalment en les formes de la primera i la segona persones del plural. Hem de dir “enteneu-me” o “entengueu-me”?, “diem-ho clar” o “diguem-ho clar”? “seiem!” o “seguem!”?

Abans de veure detalladament aquests entrebancs, fem un cop d’ull a aquesta imatge de correspondència entre les persones de l’imperatiu:

Aquesta figura ens diu que la forma de l’imperatiu de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells).

Entrebanc 1: “beveu” o “begueu”?

El dubte, sobretot, està en les formes de nosaltres i vosaltres. I concretament, està a saber si la forma de l’imperatiu d’aquestes dues persones porta una g (begueu) o no (beveu). Doncs n’hi ha prou de mirar el gràfic de les fletxes: com que sabem que la segona persona del singular és beu, la segona del plural serà beveu. És a dir, si la del singular no va amb g, la del plural tampoc.

–No cal que facis compliments: beu!
–No cal que feu compliments: beveu!

En canvi, en el verb ésser hi ha d’haver una g en la segona del plural, perquè també n’hi ha una en la del singular.

–Sigues responsable.
–Sigueu responsables.

Entrebanc 2: “escrivim-li” o “escriguem-li”?

Si tornem a mirar la imatge de més amunt, veiem que per a la primera persona del plural (nosaltres) hem de tenir en compte la tercera del singular (vostè). Com ho fem per saber si hem de dir “escrivim-li” o “escriguem-li”? Molt fàcil. Com que la tercera del singular és “escrigui”, amb una g, en la primera del plural també hi haurà d’haver una g. Per tant, “escriguem-li”:

–Escrigui-li una lletra.
–Escriguem-li una lletra.

Una cosa semblant passa amb el verb “seure”. Diem moltes vegades “Seiem!” i hauríem de dir “Seguem!”.

Així doncs, no l’errem: direm “escriguem-li”, però “escriviu-li”; i “seguem”, però “seieu”.

Entrebanc 3: “no hi seieu” o “no hi segueu”?

Encara parlant de les confusions per l’ús de les formes amb el so g, hem de parlar de les ordres negatives. En aquests casos, tot és més simple, perquè no fem servir el mode imperatiu, sinó un altre (el present de subjuntiu) i les formes dubtoses d’aquests verbs sempre van amb g. Per tant, serà no diguem, no escriguem, no seguem… i també no digueu, no escrigueu, no segueu… 

Entrebanc 4: “digue’m” o “digues-me”

En el mode imperatiu hi ha una certa varietat dialectal. Per exemple, en el català central el verb “dir” té una forma general, “digues”, i una forma adaptada, “digue”, quan va seguida d’un pronom feble: “digue’m”, “digue-li”… Aquesta segona forma, justament perquè és dialectal, no és aconsellable en texts formals d’abast general, sinó que es recomana “digues-me” i “digues-li“. Tampoc no són recomanables les corresponents occidental  (“dis-me”, “dis-li”) i algueresa (“diu-me”, “diu-li”).

Això mateix passa amb “sigues” (“sigues-me franc” millor que no pas “sigue’m franc”), “estigues” (“estigues-te quiet” millor que no “estigue’t quiet”) i “tingues” (“tingues-ho en compte” millor que no pas “tingue-ho en compte”).

També són dialectals combinacions amb una vocal de suport, com ara “promete’m”, “more’t”, “fote’t”, “ajupe’t”, “sente’t”. En contexts formals, les formes adients són “promet-me”, “mor-te”, “fot-te”, “ajup-te”, “sent-te”.

I, finalment, en registres formals tampoc no s’haurien de fer servir combinacions reductives com ara “anem’s-en” (cal dir “anem-nos-en”), “estigueu’s-hi” (“estigueu-vos-hi”), “emportem’s-el” (“emportem-nos-el”).

Més informació:

–Explicació teòrica completa (Parla Catalana)
–Gramàtica essencial (IEC): imperatius irregulars
–Gramàtica essencial (IEC): alteracions en la combinació amb pronoms
–Exercicis (al final de la pàgina)

The post “Digues-me” o “digue’m”? Com fem l’imperatiu? appeared first on VilaWeb.

La impressió no pot ser més estranya: et lleves, mires de posar-te una mica més al dia amb la informació que tens a mà i es diria que: o bé no hem passat un any de pandèmia i allò només va ser un malson, o bé ja som en la postpandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No parlo de les vacunes, les franges, les edats, les màscares, el passaport, de tantes situacions que ens recorden que estem en… què? Proposo dir-ne migpandèmia. Penso, més aviat, en tantes coses que s’han posat en marxa com si ja fóssim en postpandèmia. Com si tot hagués passat. Com si no ens n’haguéssim de preocupar, de la petjada pandèmica. Una petjada que sabem que durarà anys, però, mira, no hi volem pensar gaire més. Que si l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que si la franquícia de l’Hermitage, que si l’indult als presos polítics, que si el nou govern fa aquesta cerimònia o aquella altra, que si el diari més vell de la capital i del país puja a l’estrada per saludar de manera irrefutable la ‘nova’ fase política. La ‘nova normalitat’? És ella?

Tornen els turistes, tornen els creuers. És clar que tots volem tirar endavant. Però no hi som tots. No apel·lo als morts, que ens perdonin l’abandó que han hagut de sofrir. Penso més en els vius. I costa de fer-ho. És la migpandèmia. Hi som, no l’acabem de definir ni d’apamar, però hi som. Ni abans ni després: al mig de la pandèmia.

No és el somnambulisme de l’altra primavera, d’aquells dies sense sortir de casa gairebé. D’aquell temps sense temps. Un temps que s’allargassava i alhora passava sense dir quin dia era, dies iguals un rere l’altre; si tenies la sort de no estar a l’hospital ni hi tenies ningú, ni tampoc t’havies de preocupar dels grans, fossin en una residència o no; si tenies feina, casa, connexió a internet. Tampoc no és com l’estiu passat ni com la tardor ni com l’hivern: però gairebé no ho recordo. També us passa? Exagero una mica, no gaire.

És una pasterada de temps mental i de temps que no està per romanços, material. Col·lectivament, les coses fluixegen força. Pots llegir i sentir cada dia alarmes sobre els joves desorientats i ansiosos, la generació del confinament. I més xifres difícils sobre persones amb cara i ulls, ben a la vora, a la cantonada del teu carrer, en tants altres carrers. No continuo la rastellera, que és dissabte i els dies de sol són llargs. Que, caram, el primer deure ciutadà és no deixar-se decandir. Sempre (és el primer deure), mai (deixar-se decandir).

I així, en aquesta migpandèmia em dedico a destriar i llençar tot allò per casa que s’emporta l’espai, com si fos el virus. Les coses ocupen també el cap i el cor. Llibres, papers vells, roba. Per deixar pas a més llibres però a menys papers i a cap roba més (propòsit ferm). Per viure més… natural?  Que no sé ben bé què vol dir en aquests temps d’addiccions a les pantalles, però que és un desig prou raonable. Migpandèmic desig, en previsió de. A veure. Hem d’inventar el futur.

The post En la migpandèmia appeared first on VilaWeb.

“A les disset setmanes d’embaràs, al nostre nadó Hugo se li va parar el cor.” Claudia Gómez i la seva parella havien passat per un camí llarg i dur cap a la maternitat, que havia implicat un avortament anterior el 2016, operacions d’úter i un procés de reproducció assistida. Aquell segon embaràs era una mica complicat, però res feia pensar que perdrien la criatura, cosa que va significar un gran impacte psicològic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Arran d’aquesta experiència, marcada també per un tracte inadequat per part del personal mèdic, va decidir de fer divulgació a internet sobre dol gestacional, reproducció assistida i infertilitat. La seva darrera iniciativa també té a veure amb aquesta vivència: ha impulsat una recollida de signatures a Change.org per a demanar que s’implementi un permís laboral per dol gestacional, també en el primer trimestre de l’embaràs i en el segon. Vol recollir 35.000 signatures i de moment n’ha aconseguides unes 33.000.

Permís per dol gestacional

“La idea va sorgir quan vaig veure que a Nova Zelanda s’havia implantat una baixa pagada per l’estat per dol gestacional”, explica, i contrasta aquest permís de tres dies amb la legislació actual a l’estat espanyol: “Si tens una pèrdua gestacional de menys de sis mesos, no tens dret a res, depens de l’arbitrarietat d’un metge de capçalera. No els culpo, perquè el problema és que no hi ha protocol, ni baixa específica, ni prestació.”

La iniciativa vol reivindicar allò que passa amb totes les parelles que pateixen una pèrdua gestacional en el primer trimestre de l’embaràs o en el segon, etapes en què es registren la majoria d’aquestes pèrdues. Igualment, si succeeixen en el tercer trimestre, la mare té dret a la baixa per maternitat, però l’altre progenitor no té dret a res, i aquesta iniciativa també vol lluitar contra això. “Sembla que el pare no hi pinti res”, lamenta Gómez, que recorda que a Nova Zelanda sí que es té en compte l’altre progenitor, si n’hi ha, a l’hora d’atorgar el permís.

Explica que aquest permís és important perquè la tendència social és la d’empènyer les dones a oblidar-se del dol aviat i reincorporar-se de seguida al dia a dia. En els casos en què es comunica a un metge malestar psicològic o físic, les úniques opcions són les baixes per malaltia comuna, com li van donar en el seu cas, o fins i tot per depressió. Ella reivindica que això no és una solució i que s’hauria de dissenyar un permís específic per a visibilitzar aquest dol, reconèixer el dolor físic i mental i la necessitat de recuperar-se’n i respondre a les necessitats concretes que demanda.

Com funcionarà el permís menstrual? Les claus d’una mesura pionera

Atenció mèdica inadequada

Claudia Gómez vol posar el tema sobre la taula des de tots els vessants, no tan sols el laboral. Considera que el fet que sigui un tema tabú, afegit a altres problemes com la manca de protocols específics als hospitals, causa un gran desemparament a l’hora d’afrontar una situació tan complicada. Explica que hi ha casos de tota mena, però que en el seu –que no és excepcional– l’atenció mèdica que va rebre va ser inadequada, i un mal punt de partida per a començar a afrontar el dol.

“Com que ja era a la dissetena setmana d’embaràs, no em va quedar més remei que parir el nadó. Va ser duríssim i molt llarg, i un despropòsit pel que fa a l’atenció”, explica. “Em van atendre de manera paternalista i jerarquitzada. No van comptar amb mi per prendre cap mena de decisió. Cada vegada venia una ginecòloga diferent i em feien maniobres i tactes molt dolorosos que no em comunicaven. Van fer fora tothom de l’habitació i no van deixar que la meva parella es quedés amb mi, i jo estava aterrida… Em van recomanar amb molta vehemència que no veiés el nadó. Feia dos dies que ni dormia ni menjava perquè només em deixaven beure líquid i estava sola, no vaig poder meditar la decisió ni amb la família ni amb la parella. Els vaig fer cas, i tota la vida me’n penediré… És de les coses que més em van marcar.”

Una vegada ja havia parit, i plenament conscient, diu que recorda que les sanitàries que la van atendre feien comentaris entre elles com ara “porta’m aquell pot que hi posarem el nadó dins”. “No vaig rebre cap mena d’empatia, atenció psicològica ni acompanyament i tampoc no em van donar l’opció d’estar amb una llevadora, tot i que allò era un part. Tampoc no em van informar de les opcions que tenia per a tallar la llet. L’endemà, em van donar unes pastilles per a tallar-la i vaig haver de preguntar per a què eren. Després he sabut que no cal tallar la llet, perquè la pots donar o, fins i tot, fer una joia per quedar-te-la de record.”

“Dues dones de cada deu tenen problemes de salut mental durant l’embaràs i el primer any de vida del nadó”

Per combatre la violència obstètrica també en aquests casos, Gómez demana que s’apliqui la mateixa lògica del part respectat, en què la mare té capacitat de decisió. Reivindica també la necessitat d’una atenció psicològica intensa per a acompanyar aquest dol des de la sanitat pública, atès que en el seu cas va haver de recórrer a un psicòleg privat i moltes dones només són ateses amb sessions molt espaiades en el temps. De fet, considera que aquesta atenció és imprescindible per a recuperar-se d’una pèrdua que influeix en molts àmbits de la vida, i que també pot influir en els futurs embarassos. Remarca que sigui una atenció especialitzada, feta per psicòlegs perinatals, i que també és útil buscar suport en grups o xarxes de dones que hagin passat per la mateixa situació.

Un dol silenciat

Claudia Gómez té molt clar que encara avui el dol gestacional és un dol invisibilitzat i silenciat, i que és d’aquest tabú que sorgeixen les mancances del sistema. “La mort normalment és un tema tabú, més quan són situacions antinaturals, com la mort d’un fill o d’un nen. Però no pel fet de mirar cap a una altra banda es torna menys important, al revés”, reflexiona. “Tot allò que tingui a veure amb el patiment de la dona encara és força tabú. Un altre exemple és l’endometriosi, que fins fa ben poc no era considerada ni tan sols una malaltia. En el paper de la dona sembla que vingui intrínsec el fet d’haver-ho de passar malament. Són moments terribles, però et vénen a dir que ho aguantis.” Per combatre-ho, proposa mirar als ulls aquest procés dolorós des de tots els àmbits, i el reconeixement laboral podria ser un primer pas.

Per què és important una Marató sobre l’endometriosi?

The post Campanya per un permís laboral per dol gestacional: “Ara depens de l’arbitrarietat d’un metge” appeared first on VilaWeb.

Som en un moment especialment convuls de la política catalana i per parlar-ne us convoquem, als subscriptors de VilaWeb, a un nou debat en vídeo, que es farà dilluns, 14 de juny, a les set del vespre, amb la participació de Vicent Partal i Josep Casulleras.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com sempre, tots dos respondran a les vostres preguntes i comentaris. El debat s’emetrà en directe per VilaWeb, YouTube, Twitter i Facebook i després el podreu recuperar en qualsevol moment per veure’l en diferit.

Les preguntes i els comentaris els heu d’adreçar a director@vilaweb.cat i, si teniu preferència perquè sigui un dels dos qui contesti, us demanem que ho especifiqueu. Si voleu veure els vídeos dels programes anteriors, els trobareu en aquest enllaç.

The post Debat virtual de VilaWeb, aquest dilluns, amb Vicent Partal i Josep Casulleras, sobre la situació política appeared first on VilaWeb.

Darnella Frazier, l’adolescent que va gravar el vídeo de l’assassinat de George Floyd per part de la policia de Minneapolis el maig passat, ha rebut una menció especial del Premi Pulitzer. Frazier, que tenia disset anys en el moment de l’incident, ha rebut una cita especial per “enregistrar amb coratge l’assassinat de George Floyd, un vídeo que va impulsar les protestes contra la brutalitat policial a tot el món”, ha dit el jurat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Frazier també va declarar durant el judici contra l’exoficial de policia de Minneapolis, Derek Chauvin, que va ser declarat culpable a l’abril d’assassinat en segon grau, assassinat en tercer grau i homicidi en segon grau per la mort de Floyd.

The post Premi Pulitzer especial per l’adolescent que va enregistrar l’assassinat de George Floyd appeared first on VilaWeb.

The post Clément Mathonnat appeared first on VilaWeb.

The post Olivier Damette appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El Departament de Salut ha anunciat que a mitjans de la setmana vinent començarà la vaccinació amb segones dosis a les persones que tenen entre 60 anys i 69 que van rebre una primera d’AstraZeneca. Són nascuts entre els anys 1961 i 1952 i van rebre la primera dosi fa més d’onze setmanes. Caldrà reservar hora a la web vacunacovidsalut.cat, i Salut assegura que disposa de prou dosis per a cobrir aquest grup de població. A les Illes, el Servei de Salut ha obert la vaccinació a les persones que tenen entre 35 anys i 39. La Conselleria de Salut calcula que són unes 83.500 i ha fet una crida perquè reservin hora a partir d’avui.

El comitè del PROCICAT ha aprovat la reobertura de l’oci nocturn, un dels sectors més castigats per les restriccions per la covid-19. Fa quinze mesos, d’ençà del març del 2020, que els locals nocturns i les discoteques van haver de tancar. L’avenç de la vaccinació i la millora dels indicadors epidemiològics permeten de reobrir la vida nocturna i donar aire a un sector molt ofegat. La reobertura serà abans de la revetlla de Sant Joan, el 21 de juny, i l’horari permès serà fins a les 3.30. La màscara en aquests locals serà obligatòria.

A partir de dilluns, no caldrà demanar hora per a fer activitats esportives en interiors, com ara els gimnasos. Sí que hauran de tenir un control d’accés i registre, i la cabuda es limitarà al 70% de l’espai. Quant a l’accés del públic als estadis de futbol de lligues professionals i als pavellons de bàsquet, s’ha aprovat que hi hagi un màxim de 1.500 persones en estadis i de 1.000 en pavellons.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.165.204 casos i 30.957 morts, i actualment hi ha 237 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 175.817.673 casos confirmats i 3.795.062 morts. Del total de casos, 159.395.168 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 34.277.302 casos i 614.097 morts;
–L’Índia, amb 29.357.001 casos i 367.081 morts;
–El Brasil, amb 17.215.159 i 482.135 morts;
–L’estat francès, amb 5.729.967 casos i 110.270 morts;
–Turquia, amb 5.319.359 casos i 48.593 morts.

–A l’estat espanyol hi ha 3.733.600 casos i 80.501 morts.

La píndola de Jordi Goula: “Formació, formació i més formació… però millor”

“No resoldrem els problemes del mercat laboral amb una reforma puntual de la contractació laboral o dels acomiadaments col·lectius o de la subcontractació, perquè el mercat de treball és un tot que necessita reformes estructurals, sense descompensar ni la flexibilitat ni la seguretat. Necessitem un mercat de treball competitiu, sostenible econòmicament i socialment, que enforteixi l’ocupabilitat.” El president de la PIMEC, Antoni Cañete, obria aquest migdia l’acte de presentació de tres informes de l’Observatori de la patronal catalana. Els tres informes tenen un denominador comú. Es tracta de veure com les pimes cobreixen les seves necessitats de personal i quin ha de ser el seu futur, a més de la configuració de les polítiques actives d’ocupació a Catalunya.

Una vegada llegits els tres informes, la conclusió que en trec és que hi ha un aspecte que preocupa molt per damunt de tots els altres: la formació. Però anem a pams. Com contracten? En la seva intervenció, el director de l’Observatori de la PIMEC, Modest Guinjoan, ha exposat els resultats de l’enquesta bàsica feta a les pimes, en què es constata que el canal més eficaç per a la cobertura de vacants són els canals informals, els contactes empresarials i personals, amb un avantatge aclaparador sobre els següents, que són les ETT i les borses de treball d’escoles universitàries, amb les borses d’entitats locals en tercer lloc. Quant als canals externs, les empreses troben a faltar més detall del perfil de les candidatures (45%), una adequació més bona (42%) i més rapidesa en les respostes (26%). Per tant, sembla evident: a l’hora de contractar continuem amb els contactes, amb la gent coneguda, com s’ha fet sempre.

Quant a la formació, no hi ha dubtes. Es fa palesa una crítica implícita a tot el que ofereixen les administracions en aquest àmbit. Resulta que les pimes utilitzen més la formació interna i la puntuen millor (7 punts), i també la de les organitzacions empresarials (6,8). Després ve la formació dels centres privats de formació no reglada (4,4) i la de les universitats (3,7). Aquest és un aspecte molt fort. No parlem de grans empreses amb departaments interns de formació molt potents. Parlem de pimes i microempreses, que no els és fàcil de fer formació des de dins i, malgrat tot, no els serveix la de fora.

En aquest sentit, troben a faltar en els serveis formatius externs una formació ajustada a les seves necessitats (45%), més ajuts i incentius (30%) i més oferta formativa (24%). Entre altres qüestions, Guinjoan ha lamentat la deixadesa que hi ha sobre les pràctiques, en què es troba a faltar un espai únic amb tota l’oferta ajustada a les necessitats i incentius, més flexibilitat en la modalitat d’estada i una durada més llarga. Vet aquí un altre punt que requereix una solució urgent.

En realitat, és la mateixa pedra amb què ensopeguem any rere any. Ja en fa trenta, o potser quaranta, que diem que no hi ha manera de quadrar els estudis amb les necessitats de les empreses. I aquest és un problema que s’ha tornat endèmic en el nostre sistema. Es fa una protesta seriosa institucional –o de moltes institucions alhora– però tot continua igual. O som capaços de fer el pas ara, a la sortida de la pandèmia, o sospito que Catalunya haurà de fer front a un problema molt seriós en uns anys molt complicats, si no ens hem posat al dia en aquest terreny. La qüestió no es pot resoldre d’un dia per l’altre, però és que encara no hem posat ni fil a l’agulla!

Les patronals en són plenament conscients des de fa molts anys. Reben les queixes dels empresaris dient que no troben la gent que necessiten. A més, ara els canvis tecnològics són molt ràpids, la qual cosa fa que l’obsolescència sigui un perill ben real per a tots. Per això, sobre la formació contínua, el secretari general, Josep Ginesta, ha proposat de combinar adequadament tots els serveis i recursos del sistema de formació i qualificació professionals i un enfocament de l’oferta formativa cap a les necessitats del mercat de treball que han de ser àgils i orientades a la necessitat real i explícita del mercat, amb eines de prospecció per definir la demanda i orientar-ne l’oferta. Sense dubte és la proposta de polítiques actives més important que surt de les conclusions de l’enquesta.

La veritat és que darrere hi ha un problema de concepte, que no sempre tots –sobretot les administracions– veuen de la mateixa manera i que podem centrar en un parell de frases, com fa l’informe. Si l’empresa la veiem com l’origen de la necessitat i destinació del procés de formació i com a agent actiu de la qualificació, urgeix redefinir el model de formació programada i de transferència de competències i recursos; és l’única manera que permetrà arribar a les empreses. Finalment, Ginesta ha exposat que l’orientació professional era un element clau de l’encaix entre l’oferta i la demanda i la garantia del dret subjectiu a l’ocupabilitat, i ha parlat de la prospecció. “Cal un suport d’informació d’alta qualitat en els àmbits de la prospecció, la planificació i l’avaluació, i també la introducció a la diagnosi mitjançant algoritmes i de la transformació digital i mecanismes de big data al sistema”, ha dit.

Els tres informes m’han semblat interessants, els podeu trobar a la web de la PIMEC. Els petits empresaris i autònoms donen una lliçó de savoir faire en l’enquesta que ha estat a la base dels informes comentats. Qui no vulgui veure que la formació a casa nostra ja no pot esperar ni un dia més a fer un gran canvi demostra una ceguesa molt perillosa davant els temps que tenim a tocar i les mancances que tindran –moltes ja les tenen– les empreses del nostre país.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: [DADES] Quanta gent ha rebut el vaccí? Així evoluciona la campanya per grups d’edat
–The Guardian: Haurem pogut vaccinar el món contra la covid-19 quan acabi el 2022? (en anglès)
–Le Monde: De la investigació a l’ampolla: entendre el preu d’un vaccí (en francès)
–Al Jazeera: Què prometen els països del G-7 sobre els vaccins contra la covid? (en anglès)
–BBC: Coronavirus: quin impacte tindrà en el món la donació de 500 milions de vaccins anunciada pels Estats Units (en castellà)
–South China Morning Post: El coronavirus divideix els mercats d’Àsia: perspectives brillants per a la Xina i el Japó mentre les economies dependents del turisme lluiten (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

–Salut començarà la vaccinació amb segones dosis d’AstraZeneca a les persones d’entre 60 i 69 anys
–Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
–Les Illes obren la vaccinació per a les persones que tenen entre 35 anys i 39
–Madrid avança les segones dosis d’AstraZeneca per por de la variant índia

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–Quines són les restriccions al País Valencià?
–Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
–[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
–He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
–Així és el consentiment escrit per a rebre la segona dosi d’AstraZeneca
–Com demanar cita per a vaccinar-se? Tots els detalls
–Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
–Vacances 2021: on podrem viatjar i fer turisme tot i la covid?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: L’oci nocturn podrà reobrir el 21 de juny a Catalunya. Novetats en la vaccinació a les Illes i a Catalunya appeared first on VilaWeb.

“No resoldrem els problemes del mercat laboral amb una reforma puntual de la contractació laboral o dels acomiadaments col·lectius o de la subcontractació, perquè el mercat de treball és un tot que necessita reformes estructurals, sense descompensar ni la flexibilitat ni la seguretat. Necessitem un mercat de treball competitiu, sostenible econòmicament i socialment, que enforteixi l’ocupabilitat.” El president de la PIMEC, Antoni Cañete, obria aquest migdia l’acte de presentació de tres informes de l’Observatori de la patronal catalana. Els tres informes tenen un denominador comú. Es tracta de veure com les pimes cobreixen les seves necessitats de personal i quin ha de ser el seu futur, a més de la configuració de les polítiques actives d’ocupació a Catalunya.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una vegada llegits els tres informes, la conclusió que en trec és que hi ha un aspecte que preocupa molt per damunt de tots els altres: la formació. Però anem a pams. Com contracten? En la seva intervenció, el director de l’Observatori de la PIMEC, Modest Guinjoan, ha exposat els resultats de l’enquesta bàsica feta a les pimes, en què es constata que el canal més eficaç per a la cobertura de vacants són els canals informals, els contactes empresarials i personals, amb un avantatge aclaparador sobre els següents, que són les ETT i les borses de treball d’escoles universitàries, amb les borses d’entitats locals en tercer lloc. Quant als canals externs, les empreses troben a faltar més detall del perfil de les candidatures (45%), una adequació més bona (42%) i més rapidesa en les respostes (26%). Per tant, sembla evident: a l’hora de contractar continuem amb els contactes, amb la gent coneguda, com s’ha fet sempre.

Quant a la formació, no hi ha dubtes. Es fa palesa una crítica implícita a tot el que ofereixen les administracions en aquest àmbit. Resulta que les pimes utilitzen més la formació interna i la puntuen millor (7 punts), i també la de les organitzacions empresarials (6,8). Després ve la formació dels centres privats de formació no reglada (4,4) i la de les universitats (3,7). Aquest és un aspecte molt fort. No parlem de grans empreses amb departaments interns de formació molt potents. Parlem de pimes i microempreses, que no els és fàcil de fer formació des de dins i, malgrat tot, no els serveix la de fora.

En aquest sentit, troben a faltar en els serveis formatius externs una formació ajustada a les seves necessitats (45%), més ajuts i incentius (30%) i més oferta formativa (24%). Entre altres qüestions, Guinjoan ha lamentat la deixadesa que hi ha sobre les pràctiques, en què es troba a faltar un espai únic amb tota l’oferta ajustada a les necessitats i incentius, més flexibilitat en la modalitat d’estada i una durada més llarga. Vet aquí un altre punt que requereix una solució urgent.

En realitat, és la mateixa pedra amb què ensopeguem any rere any. Ja en fa trenta, o potser quaranta, que diem que no hi ha manera de quadrar els estudis amb les necessitats de les empreses. I aquest és un problema que s’ha tornat endèmic en el nostre sistema. Es fa una protesta seriosa institucional –o de moltes institucions alhora– però tot continua igual. O som capaços de fer el pas ara, a la sortida de la pandèmia, o sospito que Catalunya haurà de fer front a un problema molt seriós en uns anys molt complicats, si no ens hem posat al dia en aquest terreny. La qüestió no es pot resoldre d’un dia per l’altre, però és que encara no hem posat ni fil a l’agulla!

Les patronals en són plenament conscients des de fa molts anys. Reben les queixes dels empresaris dient que no troben la gent que necessiten. A més, ara els canvis tecnològics són molt ràpids, la qual cosa fa que l’obsolescència sigui un perill ben real per a tots. Per això, sobre la formació contínua, el secretari general, Josep Ginesta, ha proposat de combinar adequadament tots els serveis i recursos del sistema de formació i qualificació professionals i un enfocament de l’oferta formativa cap a les necessitats del mercat de treball que han de ser àgils i orientades a la necessitat real i explícita del mercat, amb eines de prospecció per definir la demanda i orientar-ne l’oferta. Sense dubte és la proposta de polítiques actives més important que surt de les conclusions de l’enquesta.

La veritat és que darrere hi ha un problema de concepte, que no sempre tots –sobretot les administracions– veuen de la mateixa manera i que podem centrar en un parell de frases, com fa l’informe. Si l’empresa la veiem com l’origen de la necessitat i destinació del procés de formació i com a agent actiu de la qualificació, urgeix redefinir el model de formació programada i de transferència de competències i recursos; és l’única manera que permetrà arribar a les empreses. Finalment, Ginesta ha exposat que l’orientació professional era un element clau de l’encaix entre l’oferta i la demanda i la garantia del dret subjectiu a l’ocupabilitat, i ha parlat de la prospecció. “Cal un suport d’informació d’alta qualitat en els àmbits de la prospecció, la planificació i l’avaluació, i també la introducció a la diagnosi mitjançant algoritmes i de la transformació digital i mecanismes de big data al sistema”, ha dit.

Els tres informes m’han semblat interessants, els podeu trobar a la web de la PIMEC. Els petits empresaris i autònoms donen una lliçó de savoir faire en l’enquesta que ha estat a la base dels informes comentats. Qui no vulgui veure que la formació a casa nostra ja no pot esperar ni un dia més a fer un gran canvi demostra una ceguesa molt perillosa davant els temps que tenim a tocar i les mancances que tindran –moltes ja les tenen– les empreses del nostre país.

The post Formació, formació i més formació… però millor appeared first on VilaWeb.

The post Paul Haskell-Dowland appeared first on VilaWeb.

A mitjans de la setmana vinent, començarà a Catalunya la vaccinació de segones dosis a persones de 60 anys a 69 que ja van rebre la primera dosi d’AstraZeneca. Els nascuts entre el 1952 i el 1961 que van rebre el vaccí fa més d’onze setmanes podran accedir a la web vacunacovidsalut.cat i demanar hora per a vaccinar-se amb la segona dosi. El Departament de Salut diu que actualment disposa de prou dosis d’AstraZeneca per a cobrir aquest tram de la vaccinació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com demanar cita per a vaccinar-se? Tots els detalls

La importància de la segona dosi amb la variant Delta

La segona dosi és especialment important atesa la variant Delta del coronavirus. Aquesta variant té entre tretze mutacions i quinze i és més transmissible. Segons l’Imperial College de Londres, la capacitat d’infecció creix entre el 30% i el 100% respecte de la britànica.

Encara que de moment no ha fet augmentar ni les hospitalitzacions ni la mortalitat, la Public Health England ha demostrat que aquesta variant, a banda de ser més transmissible, també pot ser més greu i és possible que els vaccins no hi tinguin el mateix efecte. Malgrat tot, diuen, calen més estudis per a confirmar-ho.

Per què amb la variant Delta es fa imprescindible la segona dosi del vaccí?

“Aquest virus és més difícil de combatre amb la nova variant”, deia fa pocs dies el ministre de Sanitat britànic, Matt Hancack. El principal problema és que amb una sola dosi del vaccí, la població està menys protegida amb la variant Delta. Salvador Macip explicava a Catalunya Ràdio que, amb les variants anteriors, una sola dosi ja protegia entorn d’un 70%; en canvi, amb l’índia la protecció baixa fins a un 30%, si fa no fa.

“Però el fet important és que amb dues dosis estem segurs que el vaccí protegeix tant com amb les variants anteriors. Tothom ha de rebre la segona dosi; amb la primera i prou, el vaccí no és efectiu”, deia Hancack.

És per tot això que en llocs com la Comunitat de Madrid s’ha decidit d’avançar les segones dosis del vaccí d’AstraZeneca a la franja de 60 anys a 69, per por de l’impacte de la variant Delta.

The post Salut començarà la vaccinació amb segones dosis d’AstraZeneca a les persones entre 60 anys i 69 appeared first on VilaWeb.

Avui s’ha mort el filòleg menorquí Juli Moll, expert en toponímia i onomàstica. Moll va néixer el 1947 a Es Mercadal. Tot  i que va fer estudis d’arquitectura i enginyeria, es va llicenciar en filologia romànica. El seu camp d’estudi de la llengua abraça camps molt diversos, com ara l’ús de l’estàndard als mitjans de comunicació, la lexicografia i qüestions de normativa lingüística. Però sobretot es va destacar en l’àmbit de la toponomàstica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Va treballar de corrector de texts per a Edicions 62 i fou assessor lingüístic i toponímic a Curial Edicions Catalanes. Va ser redactor especialitzat en terminologia científica a la Gran Enciclopèdia Catalana. Va estar vinculat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya com a tècnic en toponímia. Va ser fonamental la seva aportació al Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya, en la tasca de sistematització i normalització dels noms de lloc.

També va ser membre de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis que l’any 2016 li va dedicar una jornada d’estudi i homenatge. Així mateix, era membre del Cercle Vallcorba.

Erudit i exigent

L’any 2014 va publicar l’edició de l’obra de Joan Binimelis, historiador mallorquí del segle XVI, Descripció particular de l’Illa de Mallorca e viles. En va ser curador i autor de l’edició crítica. 

El filòleg Joan Francesc López Casasnovas ha explicat a VilaWeb que Juli Moll tenia una formació molt sòlida. “Era meticulós i molt autocrític i també crític amb els altres. és a dir, era molt exigent.” López ha revelat que la seva última aportació a la cultura menorquina és una edició crítica, molt documentada i molt treballada de l’obra El folklore menorquí de la pagesia de Francesc Camps i Mercadal, Francesc d’Albranca. És un treball inèdit, ara a les mans de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Alguns dels articles recents de Juli Moll

Moll havia dedicat aquests darrers anys a aprofundir l’estudi dels topònims i gentilicis catalans d’arreu del món i havia arribat a conclusions. Per ell, aquest estudi tenia una voluntat clara: la reintroducció d’aquestes formes oblidades o arraconades en l’ús normal de la llengua catalana d’avui: “Perquè són les formes catalanes de sempre, usades pels nostres escriptors antics i moderns i per la nostra administració pública durant segles, i que són encara  perfectament vàlides per a l’ús actual del comú de la nostra gent.”

Aquest estudi el va publicar a la web del Cercle Vallcorba els anys 2019 i 2020, dividit en quatre parts:

–Primera part (l’Abruç – Calcata)
–Segona part (Calès-Lorda)
–Tercera part (Lovaina-Placència)
–Quarta part (La Plata – Zimbàbue)

The post S’ha mort el filòleg expert en toponímia Juli Moll appeared first on VilaWeb.

El Servei de Salut de les Illes ha informat que, des de les 15.00 d’avui, les persones que tenen entre 35 anys i 39 poden començar a demanar hora per a vaccinar-se a la web Bitcita.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Conselleria de Salut calcula que són unes 83.500 persones i les ha animades a demanar hora. Ha habilitat 37.605 espais nous d’autocita: 27.709 a Mallorca, 3.280 a Menorca i 6.616 a Eivissa i Formentera.

Així doncs, actualment el sistema admet hores de vaccinació per a tota la població nascuda entre els anys 1952 i 1986.

The post Les Illes obren la vaccinació per a les persones que tenen entre 35 anys i 39 appeared first on VilaWeb.

“Nosaltres no defensem el diàleg perquè siguem ingenus, sinó perquè sabem que és el nostre deure davant la societat i perquè és indispensable perquè l’opinió pública internacional entengui la raó que ens assisteix davant les mentides del PSOE”. El president d’ERC, Oriol Junqueras, defensa així la via del diàleg a Contra l’adversitat (Ara Llibres), el seu nou llibre que es publica dilluns vinent. Des de la presó de Lledoners, el pres polític adverteix que “l’estat només sap respondre sempre amb presó i repressió” contra les “reivindicacions democràtiques” de l’independentisme. Junqueras aprofita el llibre per esperonar les noves generacions a prendre part del futur. A més, també hi recull vivències a la presó i cartes als fills.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Junqueras afegeix que cal “insistir sempre” en el diàleg, justament perquè aquesta perseverança a l’hora de dialogar “desemmascara la hipocresia” de l’estat. “Les injustícies s’han de combatre amb un compromís entusiasta, insubornable, constant i, sempre que sigui possible, col·lectiu”, apunta el president d’ERC.

En aquesta línia, Junqueras subratlla que “hi ha injustícies tan clamoroses, especialment aquelles que afecten els drets fonamentals de les persones, que no es poden combatre a mitges”.

“En aquests casos, el combat s’ha d’assumir amb plenitud. Fins i tot sabent que és possible que, en algun moment, hàgem de matisar-lo o corregir-ne algun aspecte. I, en cas de dubte, haurem de posicionar-nos a favor dels més febles, encara que només sigui perquè és difícil corregir els possibles errors que puguem cometre a favor dels més poderosos”, assevera al llibre.

Junqueras també hi aprofundeix pensaments sobre el seu compromís social i polític, el republicanisme, el canvi climàtic, la igualtat i el pes de la història. Hi detalla experiències a la presó i recull múltiples cites bibliogràfiques.

L’ex-consellera i actual portaveu adjunta d’ERC al parlament, Meritxell Serret, escriu a l’epíleg: “La recepta de superació que ens planteja Junqueras defuig del victimisme, del mer resistencialisme i de la gesticulació simbòlica, que només alimenten la frustració i donen més força a qui reprimeix”.

Podeu comprar Contra l’adversitat a la Botiga de VilaWeb

The post Junqueras publica ‘Contra l’adversitat’, un llibre en defensa del diàleg appeared first on VilaWeb.

El Nou d’Octubre que ve, la Generalitat atorgarà l’Alta Distinció a Enric Valor. Els tres partits del Botànic van fer aquesta proposta com a reacció a la decisió de l’ajuntament de Mutxamel de llevar-li el nom a una avinguda. Aquesta ha estat només una d’entre moltes mostres de suport i de vindicació de la seua figura.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La proposició no de llei s’ha aprovat, però tant el PP com Ciutadans han intentat diluir la importància d’Enric Valor amb la proposta de guardonar també altres personalitats com ara el pare Fullana o Manuel Sanchis Guarner. Fins i tot, Patricia García, la representant de Ciutadans, ha aprofitat un passatge d’una obra de Sanchis Guarner per a intentar un cant al secessionisme lingüístic.

Durant el debat, tant el PSPV,  Compromís i Unides Podem els han retret que vulguen embrutar les tres figures amb l’única intenció d’impedir el guardó per a l’autor de les Rondalles Valencianes. Tampoc no han volgut entrar a debatre les idoneïtats d’uns i altres perquè, han dit, es tracta d’honorar Enric Valor.

La portaveu de Vox, Maria Llanos Masó ha acusat els partits del Botànic de blanquejar colpistes i hereus de terroristes. La representant de l’extrema dreta ha enfilat una teoria sobre la desconstrucció de la identitat històrica valenciana de la qual hauria participat Enric Valor com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

The post L’oposició fracassa en l’intent de menystenir a les Corts la figura d’Enric Valor appeared first on VilaWeb.