El Tribunal de Comptes de la Unió Europea ha denunciat que hi ha un ‘forat negre‘ en el registre de les inversions estatals de la Xina a Europa. Revisant l’estratègia de la UE davant l’expansió econòmica de la Xina, els auditors han detectat que falten dades sobre quants diners inverteixen les companyies xineses a la UE i, especialment, si aquests provenen d’ajudes públiques de Pequín. Per això, reclamen més transparència en un informe publicat avui. D’altra banda, la institució supervisora acusa una desena de governs europeus de tancar acords d’inversió amb Pequín d’esquena a Brussel·les. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Els estats membre de la UE actuen bilateralment amb la Xina segons els seus interessos nacionals i alguns sense informar o coordinar-se amb la Comissió Europea’, lamenta l’informe.

Sobretot, veuen amb preocupació els pactes que han tancat des del 2015 països de l’est, però també Grècia i Itàlia, amb Pequín per participar en la coneguda com a ‘nova ruta de la seda’. Un megaprojecte de reconstrucció de l’antiga ruta de la seda amb fortes inversions en infraestructures.

Els auditors recorden que tots els estats de la UE estan obligats a informar la Comissió Europea sobre aquest tipus d’acords, però lamenten que cap d’ells ho ha fet encara. ‘Això és problemàtic’, apunta Annemie Turtelboom, auditora responsable de l’informe.

Manca d’informació

A banda dels problemes de coordinació interna, la manca d’informació sobre com actuen les companyies xineses a Europa és un altre dels punts dèbils de la UE revelats pels auditors. Aquests dubten sobre la capacitat del club europeu per afrontar ‘a cegues’ el repte que suposa l’auge de la Xina.

‘És com conduir un cotxe sense mapa’, remarquen fonts del Tribunal de Comptes que coneixen la creixent preocupació a Brussel·les per les relacions amb Pequín arran de la pandèmia.

Els auditors consideren ‘urgent’ que a la Comissió Europea i als governs exigeixin al govern de Xi Jinping un intercanvi més transparent d’informació sobre quin tipus d’inversions es fan al bloc. ‘Com pots desenvolupar una estratègia sense tenir una imatge acurada de les inversions?’, es pregunta Turtelboom.

Les inversions de la Xina a la UE

Després de revisar les dades estadístiques disponibles, els auditors han arribat a la conclusió que les inversions xineses a la UE ‘han augmentat però continuen sent relativament baixes’.

El 2018 representaven només el 3% de la inversió directa estrangera a la UE, és a dir, entorn d’uns 200.000 milions d’euros. A més, els inversors xinesos controlen menys de l’1% dels actius empresarials a la UE, segons l’oficina estadística europea, l’Eurostat.

La Xina té l’ull posat en sectors estratègics per a Europa. En els últims 20 anys, s’ha concentrat en els transports i les infraestructures (29%), les tecnologies de la comunicació (12,4%) i l’energia (10%).

Luxemburg i els Països Baixos, com a centres financers amb pocs impostos, atrauen gran part de les inversions. Tot i això, els auditors remarquen que l’opacitat sobre el flux de capitals xinesos fa difícil desgranar a on van a parar finalment els diners.

The post Auditors europeus denuncien que la UE té un ‘forat negre’ en el registre d’inversions de la Xina appeared first on VilaWeb.

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat una nova pròrroga, aquesta de set dies, de les mesures per a frenar la covid-19 a set municipis del Segrià: Lleida, Alcarràs, Aitona, la Granja d’Escarp, Seròs, Soses i Torres de Segre. D’aquesta manera es manté la limitació del 50% en la capacitat de l’hoteleria i la restauració, tant a l’interior com a les terrasses. A les taules no hi pot haver més de deu persones i han d’estar separades per 1,5 metres. Els establiments han de tancar a la una de la matinada. Es recomana de quedar-se a casa i es limita lla capacitat al 50% en actes culturals i al 33% en els religiosos. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També es recomana que els desplaçaments personals es limitin a anar a la feina si no es pot teletreballar, a més dels centres sanitaris, entitats financeres, establiments comercials d’alimentació (i més amb cita prèvia) i horts familiars d’autoconsum.

D’una altra banda, es pot sortir per a tenir cura de persones vulnerables, fer trobades i activitats culturals o esportives amb gent del grup de convivència habitual, actuacions en ens públics, renovacions de documentació oficial, mudances, exàmens o proves oficials inajornables i per causa de força major.

The post El govern prorroga set dies les restriccions en set municipis del Segrià appeared first on VilaWeb.

Avui, 10 de setembre de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Marcel Mauri: ‘Així com podem anar a un restaurant i complir la seguretat, també ens podem manifestar’
• La gesticulació cínica, el descrèdit de la política I Editorial de Vicent Partal 
• Xevi Xirgo: ‘Puigdemont encara és el parallamps de Catalunya’ 
• Les claus d’un començament de curs a les Illes amb el rebrot de fons
• El govern espanyol s’acosta a la derrota al congrés en la convalidació del decret per endur-se els romanents dels ajuntaments   
• Joan Pons, voluntari del vaccí d’Oxford: ‘Haver d’aturar temporalment un estudi no és estrany’ 
• Lola Muñoz: ‘No es moriran de covid, però es moriran de tristesa’  
• Les deu històries silenciades del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image
• Dues tasses de religió a l’escola I Mail obert de Núria Cadenes  
• L’estrella de La Caixa s’apaga, cal foc nou I Opinió contundent de Clara Ponsatí
• El PSC apuja el lloguer a Colau I Anàlisi de Pere Martí

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país. 

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Catalunya aprova regular el preu dels lloguers’ i ‘PSOE i Podem impulsen una investigació sobre el PP’ appeared first on VilaWeb.

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario de Ibiza:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dijous 10 de setembre de 2020 appeared first on VilaWeb.

Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural, defensa amb vehemència que aquest Onze de Setembre cal tornar a exercir el dret de manifestació. Explica que l’organització de les concentracions ha estat dissenyada per complir les mesures de seguretat contra la covid-19 i que cal continuar la mobilització per a denunciar la repressió de l’estat espanyol i reivindicar el dret d’autodeterminació i la independència. Mauri creu també que cal lluitar contra les desigualtats que ha accentuat la pandèmia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—El coronavirus ha capgirat la Diada de cap a peus. Més enllà d’això, quin valor té la d’enguany?
—En primer lloc, la constatació que tres anys després de l’1-O, tres anys després de la repressió, l’estat espanyol i el govern espanyol continuen tenint la mateixa dinàmica. Continuen posant davant de tot la persecució política. I malgrat tot, malgrat la pandèmia, malgrat el confinament, la ciutadania del nostre país es manté tossudament alçada, per tal de continuar avançant per resoldre políticament el conflicte, per la llibertat dels presos i exiliats, i evidentment per lluitar per la independència de Catalunya. I això, més enllà que aquest Onze de Setembre es pugui expressar amb més intensitat o menys, perquè per damunt de tot, hi posem la vida, la salut i la seguretat…, malgrat tot això, serà un Onze de Setembre per la llibertat.

—Hi ha hagut molts pronunciaments des del govern o des de l’òrbita del govern perquè no es fes o es reformulés la mobilització. Com llegiu aquesta pressió?
—Jo crec que enguany l’ANC, que té el lideratge de la manifestació, ha posat per damunt de tot la salut de les persones. Aquesta manifestació no té res a veure amb les anteriors, que van desbordar els carrers del nostre país. Aquests anys no serà això; per tant, ningú no ha de patir. Serà una concentració segura per a tothom i s’han atès tots els consells que ha fet el govern. De fet, tant Òmnium com l’ANC i la societat civil, hem estat molt responsables durant tot aquest confinament i hem abocat els nostres recursos en la lluita contra la pandèmia i les seves conseqüències. I aquesta crisi revela una crisi social i econòmica, que s’afegeix a la crisi democràtica de l’estat espanyol. Per això donarem aquesta resposta exemplar l’Onze de Setembre.

—I com interpreteu que cap membre del govern no participi en la mobilització?
—Entenc que és una decisió de govern i que respectem. Hem de recordar que l’any passat a la zona davantera, l’ANC ja va decidir de no convidar-hi polítics. A més a més, seran unes concentracions amb poca gent. Entenc que deuen tenir motius. Em sembla que tampoc no se n’ha de fer polèmica.

—A qui creieu que interessa que no s’acabi fent la concentració?
—Que ens quedem a casa, ens silenciem, que no sortim als balcons, que apaguem el Twitter i callem, interessa als repressors, al govern espanyol i a tots els poders que cal combatre i afeblir. Per tant, no podem deixar de mobilitzar-nos. Els darrers anys hem demostrat que tenim formes molt diverses de mobilitzar-nos. Hem sabut posar sobre la taula el debat públic i polític, la lluita per l’autodeterminació, per la llibertat dels presos i exiliats, per l’amnistia. Per tant, aquest Onze de Setembre hi tornarem. I és justament allò que no volen, perquè la repressió cerca això, silenciar-nos i aïllar-nos.

—Òmnium farà un acte al matí, però no se n’ha sabut gaire informació. De què es tractarà?
—Doncs encara no me’n deixen donar gaires detalls. Puc explicar que serà un acte amb una càrrega política important i on farem visible la repressió, juntament amb entitats com ara Alerta Solidària i Irídia. Volem posar al centre el mapa de la repressió. Perquè això no és una qüestió d’en Jordi Cuixart, que ara es passa vint-i-tres hores en una cel·la de vuit metres quadrats; això tampoc és tan sols una qüestió del president Puigdemont, que fa tres anys que és a l’exili; o d’Oriol Junqueras i la resta de presos polítics. Això afecta la gent que va a declarar als jutjats de Figueres o Girona, de la sindicatura electoral i centenars de ciutadans anònims que són perseguits. Queden molts judicis per fer, i malgrat la repressió del govern espanyol, aquest Onze de Setembre direm ben alt que cal l’amnistia i l’autodeterminació.

—Quina importància hi doneu, al manteniment del dret de manifestació?
—És tan fonamental! Va ser Amnistia Internacional que va dir que amb la sentència contra el procés el dret de manifestació, el dret de protesta perillava de mort a l’estat espanyol. Per tant, és molt important que tornem a defensar aquesta capacitat de manifestar-nos; sempre posant al centre de tot la seguretat, la vida de les persones. Però això volem construir la República, construir un país, que sigui just, que sigui lliure, que no quedi ningú enrere, que tinguem els instruments. Per lluitar contra les desigualtats tan greus que deixa aquesta pandèmia, i alhora també que no ens robin els drets, no podem aguantar que un cap d’estat o un president del govern espanyol avalin, instiguin i orquestrin una fugida d’un corrupte com el rei emèrit. I que a sobre no puguem exercir el nostre dret de manifestar-nos, de protestar, el dret legítim d’autodeterminació, que és el que continuarem reivindicant aquest Onze de Setembre i l’endemà, i sempre que calgui.

—Què dieu a la gent que té por de sortir al carrer a manifestar-se presencialment?
—La crida que ha fet també l’ANC, que la gent surti als balcons, permet de participar-hi des de casa, i garanteix que qualsevol persona que no ho vegi clar o per qüestions de salut no pugui moure’s pugui participar-hi. S’ha procurat, a més a més, que ningú no hagi de desplaçar-se si vol anar a alguna concentració, que ningú no hagi d’agafar el cotxe, el tren ni el transport públic, que tothom ho tingui a tocar de casa. Seran concentracions molt controlades. De la mateixa manera que podem anar a un restaurant i complir les mesures seguretat, o podem anar al teatre, o la Setmana del Lllibre en Català, aquests dies, doncs també podem fer aquestes concentracions. La gent s’hi ha d’inscriure, de manera que tot estarà molt controlat, amb tota la seguretat del món.

The post Marcel Mauri: ‘De la mateixa manera que podem anar a un restaurant i complir la seguretat, també ens podem manifestar’ appeared first on VilaWeb.

Avui es fa l‘acte institucional de l’Onze de Setembre a Catalunya Nord, organitzat per la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Enguany no es farà a la capital nord-catalana sinó a la Maternitat d’Elna. L’acte començarà a les 18.30 i hi intervindrà el director de VilaWeb, Vicent Partal. Les actuacions musicals aniran a càrrec de Josep Quer i Jesús Frigoler. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Casa de la Generalitat ha decidit de canviar l’emplaçament tradicional de l’acte de la Diada per guanyar més espai i també per la victòria de l’extrema dreta a l’Ajuntament de Perpinyà. El batlle d’Elna, Nicolas Garcia, va oferir el seu poble per a fer-hi l’acte.

Avui també es farà a Elna l’Hora Solidària que es fa cada dijous a Perpinyà, en solidaritat amb els presos polítics i exiliats, que promou el Comitè de Solidaritat Catalana.

The post Vicent Partal fa el discurs de l’Onze de Setembre a la Maternitat d’Elna appeared first on VilaWeb.

El sindicat majoritari de l’ensenyament de les Illes, STEI, ha acusat els serveis de prevenció de riscs dels centres educatius concertats de denegar baixes al personal de risc de les escoles. En un comunicat de premsa, ha recomanat als treballadors de denunciar aquestes situacions davant la Inspecció de Treball. El sindicat ha detectat que moltes persones que pertanyen a grups de risc, quan els metges han emès informes indicant que no haurien d’incorporar-se, els han denegat la baixa sense donar-los explicacions. Un cas és el de les treballadores embarassades. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’una altra banda, segons el sindicat molts treballadors dels centres concertats l’han 50advertit que el nombre d’alumnes per grup que s’aplicarà no compleix els protocols establerts per la Conselleria d’Educació. Aquests treballadors asseguren que hi haurà grups de 24 o 25 alumnes amb distància inferior a 1,5 metres, cosa que és un perill tant per als alumnes com per als professors.

The post L’STEI acusa les mútues de denegar baixes al personal de centres concertats de les Illes appeared first on VilaWeb.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat la creació de dos fons de suport financer a les empreses valencianes enfront de les dificultats econòmiques derivades de la crisi sanitària de la covid-19. El president ha assenyalat que el suport financer del Consell es materialitzarà en un Fons Valencià de Resiliència i un Fons de Competitivitat, que seran gestionats per l’Institut Valencià de Finances (IVF), i ha subratllat que l’objectiu és salvar empreses per a salvar ocupacions perquè la Generalitat no es resigna al fet que es vagin tancant empreses sense més ni més. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Fons Valencià de Resiliència és un fons d’inversió, gestionat directament per l’IVF, destinat a reforçar la posició de solvència d’empreses estratègiques valencianes de grandària mitjana, la situació de les quals s’hagi afeblit per la pandèmia. El fons preveu diverses modalitats de finançament: facilitats creditícies amb grau de subordinació divers, aportacions en capital i instruments financers híbrids, com els préstecs participatius i els préstecs convertibles en accions. Les operacions tindran un import entre un milió d’euros i 25 milions.

A fi d’impulsar el fons, la Generalitat ha sol·licitat per carta al govern espanyol que notifiqui a la Comissió Europea una ampliació del marc temporal d’ajudes d’estat, per a poder incorporar les mesures de recapitalització introduïdes fa poc en la normativa comunitària.

The post Puig crea dos fons per ajudar les empreses a superar la crisi appeared first on VilaWeb.

El congrés espanyol debatrà i votarà a partir de les nou del matí el decret de mesures financeres aplicables a les entitats locals aprovat pel govern espanyol. És el decret fruit de l’acord entre la Moncloa i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), que convida els ajuntaments a cedir els seus romanents a l’estat. El govern de Sánchez pot perdre la votació, atès que els partits independentistes s’han pronunciat contra el decret i el PP va votar-hi en contra a la reunió de la FEMP. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquella ocasió, la iniciativa va reeixir gràcies al vot favorable del PSOE i a l’abstenció d’Unides Podem. El soci de govern dels socialistes haurà de prendre posició al congrés, i el PSOE necessita que hi voti a favor. L’abstenció o vot a favor de Podem contrasta amb la presa de posició de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que s’ha negat a lliurar el romanent de l’ajuntament al govern espanyol. El batlle de València, Joan Ribó, també ha criticat el decret i ha instat la Moncloa a arribar a acords més justs amb els municipis.

Els ajuntaments independentistes també han anunciat que no lliuraran els romanents. L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha dit que el decret era una espoliació i ha instat els ajuntaments del país a no col·laborar amb l’estat espanyol. L’Associació Catalana de Municipis també s’hi ha manifestat en contra.

Josep Maria Cervera: ‘El govern espanyol fa un atac directe
a l’autonomia municipal’

Lluís Apesteguia: ‘El govern espanyol ha tirat per la via del xantatge als ajuntaments, és inacceptable’

The post El govern espanyol s’acosta a la derrota al congrés en la convalidació del decret per a endur-se els romanents dels ajuntaments appeared first on VilaWeb.

La presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa s’han retrobat físicament quinze mesos després del final del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, en un acte virtual amb 400 militants d’ERC. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les dues preses polítiques, en tercer grau, han reclamant al president espanyol, Pedro Sánchez, que tiri endavant un permís retribuït per als pares de nens en quarantena. En un missatge enfocat a la Diada, les dues han demanat un reconeixement per a les dones que treballen en aquelles feines infravalorades durant anys, però que durant la pandèmia s’han demostrat imprescindibles.

Forcadell i Bassa han reclamat també avançar ‘en tres lluites que són indestriables’, la feminista, la del benestar social ‘de tothom, no d’uns quants’, i en la de posar la persona ‘al centre de la vida’. Alhora han demanat lluitar per la República Catalana i han desitjat una bona Diada a tothom.

The post [VÍDEO] Forcadell i Bassa es retroben quinze mesos després del judici al Suprem appeared first on VilaWeb.

De temps ençà, el Banc Central Europeu esperona les fusions bancàries per respondre a la baixa rendibilitat d’algunes entitats financeres, fruit, en bona manera, dels baixos tipus d’interès que fixa el BCE mateix, atès que aquesta baixa rendibilitat sembla perillosa per l’estabilitat del sistema financer en cas de turbulències econòmiques. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’opció de fer entitats encara més grans, això no obstant, ens endinsa inexorablement en un cercle viciós: per una banda, podria ser que la nova entitat aconseguís efectivament uns nivells de rendibilitat superiors als actuals; però, i si la tendència de baixes rendibilitats persisteix en la nova macroentitat? Aleshores quedarem encara més atrapats en la situació on el banc serà too big to fail, que ja vàrem viure el 2008. No és aquest l’escenari més probable si considerem, per exemple, que el fintech ha transformat tant el sector que la banca tradicional ja no remuntarà mai a les rendibilitats d’abans? O si considerem el fracàs en la internacionalització de les dues entitats i la seva elevada exposició a un mercat espanyol en recessió?

Això planteja el dubte de si les mesures adoptades a escala europea per encarar futures crisis, com el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), permetrien realment de liquidar ordenadament un banc en cas d’insolvència. Com és que si el MUR es considera preparat per a dur a bon port un procés d’aquestes característiques, el BCE opta per impulsar bancs cada vegada més sistèmics, en lloc d’aprofitar els avantatges d’un sistema bancari diversificat, en competència real i adaptat a la idiosincràsia del territori i dels seus clients?

L’escenari de rendibilitats decreixents impulsat pels baixos tipus d’interès del BCE no és transitori. Això més aviat abona la conjectura que la transformació del sector és estructural i que el retorn a les altes rendibilitats de la banca tradicional no es donarà: les vies alternatives als bancs per a obtenir crèdit, el preu baix del diner i l’avenç de les tecnologies per a automatitzar l’avaluació del risc de crèdit –el principal valor afegit que tenen les entitats, cada cop menys afegit– situa el negoci bancari (el diner) cada dia més a prop del nivell d’una simple commodity. Per això les entitats s’han preocupat darrerament de salvar el seu negoci fent-lo transitar en ‘experiències’. Fa més de tres anys que no puc trepitjar cap oficina de CaixaBank, però m’expliquen que, per tal de diferenciar-se, l’entitat ha convertit bona part de les seves oficines en salons de butaques com ara els d’un Starbucks, i els promociona amb noms en anglès cada vegada més desconcertants. Ja veurem com acaben aquestes sales d’estar després de la pandèmia i la fusió.

Per tant, però, si la via per a recuperar el valor afegit del negoci bancari és la connexió entre el client i el seu banc, és a dir, la diferenciació en l’àmbit de contingent més que no pas de contingut, la fusió de dues entitats d’origen i d’història tan divergents no és una decisió que va en la direcció equivocada?

Plou sobre mullat. La fusió de CaixaBank i Bankia és el colofó d’un procés gens casual que ve de lluny, amb el desmantellament de les caixes catalanes –que la gestió nefasta (delictiva, en alguns casos) d’alguns polítics nostrats va facilitar, tot sigui dit–, i que es va mostrar cruament l’octubre del 2017, quan CaixaBank i Banc Sabadell, cedint al xantatge espanyol, van rematar l’anul·lació de la catalanitat a les seves marques traslladant les seves seus fora de Catalunya. Ara, l’argument del BCE –que vice-presideix De Guindos, no hi ha res casual– serveix la catifa vermella per a culminar l’espoliació dels estalvis catalans a benefici de les elits extractives madrilenyes que, més endavant, no és descartable que acabin quedant-se la porció estatal de la nova macroentitat a preu de segur més barat que el que vam pagar per rescatar el zombi de Bankia.

La resposta és urgent i ha de ser doble. Primer, cal reduir immediatament la nostra dependència d’aquesta nova gran entitat, ja obertament intervinguda políticament pel govern espanyol i que no dubtarà a fer xantatge polític novament quan les decisions democràtiques dels catalans no siguin del seu gust. Segon, cal promoure iniciatives per omplir el creixent espai de mercat que deixarà aquesta fusió: no hi ha encara cap banc comercial de volum significatiu que connecti amb els catalans com passa en altres territoris d’Europa, començant per Alemanya. Aquesta és una gran feblesa com a país i alhora una gran oportunitat de mercat.

És important que prenguem consciència que ens calen entitats financeres per als catalans, probablement amb seu a l’estranger mentre no tinguem el nostre estat, de volum significatiu i que connectin amb nosaltres en lloc d’amenaçar-nos quan anem a votar. Com més catalans siguin conscients que aquest és un problema de primer ordre, més atractiu serà l’arrelament i el creixement de noves alternatives. En aquest sentit, cal rellançar i enfortir les campanyes de consum estratègic atacades amb dents i ungles pel franquisme judicial i que ara pateixen un cert ensopiment. És l’hora de promoure que els catalans, com a consumidors, siguin àvids cercadors d’alternatives.

Com que recuperar un teixit financer propi exactament igual com el que hi havia anys enrere ja no és possible, hem d’aspirar a comptar amb opcions de finançament catalanes nadiues digitalment i alguna entitat híbrida que, a més de tenir un pes digital fort, mantingui certa presència física al territori –potser l’exemple més acostat a aquesta idea és Caixa d’Enginyers. Això requerirà temps i creixement sostingut: és a dir, bona gestió. A més, cal consciència que el més important per a una entitat no és tant la captació de dipòsits bancaris com la venda de producte. Amb campanyes promovent el trasllat de dipòsits d’una entitat a una altra, la pressió que exercim és minsa, perquè el preu del diner per a les entitats no és tan sols que sigui zero, sinó que és remunerat (el BCE paga als bancs perquè aquests els demanin diners). Les entitats el necessiten ben poc, el volum de dipòsits que som capaços de moure amb una campanya popular de consum estratègic com les nostres. El que sí que necessiten és tot allò que genera negoci: préstecs personals, a pimes, fons d’inversió, assegurances, hipoteques, plans de pensions, etc. És aquí on el consum conscient pren més importància.

I cal exigir que des de les institucions, la Generalitat, ajuntaments i diputacions, s’actuï en conseqüència. Ja fem tard. Mentre continuïn operant amb aquest nou Frankenstein bancari, els catalans continuaran essent ostatges de l’Íbex-35. Les institucions han de sentir la pressió ciutadana per revisar urgentment la seva cartera de proveïdors. I han de promoure iniciatives amb vocació, ambició i professionalitat per cobrir aquest buit de país. I no parlo únicament de decisions materials o explícites: han estat massa dècades d’acompanyament submís de la Generalitat amb La Caixa. Iniciatives conjuntes, campanyes, fotografies institucionals, noces i trobades informals, etc.: nacionalisme banal aplicat en el terreny de la publicitat a canvi de poc. Si La Caixa va fundar-se en un moment històric crític i responent a les necessitats dels més desfavorits, també avui vivim una situació crítica i la necessitat d’una alternativa forta és la realitat actual. Si ara és l’hora dels adeus definitiva, també és el moment que els lideratges polítics compensin tots aquests anys de bracet amb CaixaBank treballant perquè creixin alternatives plenament democràtiques i al servei dels catalans.

Clara Ponsatí és eurodiputada de Lliures per Europa (Junts)

The post L’estrella de La Caixa s’apaga, cal foc nou appeared first on VilaWeb.

La notícia ha passat mig de puntetes en aquesta nostra actualitat desmesurada de covid i de Messi i de com hem de fer ara les manifestacions i del curs que comença i de tot. Ha passat mig de puntetes (no del tot: un esquitx aquí i un altre allà, alguna piulada, el comunicat d’entitats laïcistes) encara que, de fet, sigui una significativa mostra del futur que ens anem bastint. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Perquè diu que aquest 2020-2021 trasbalsat de màscares i ratlles a terra i distàncies obligades i falta d’espai i de mitjans i aules de música tancades i ratios sempre per sobre del que convé, aquest estranyíssim curs en pandèmia, tindrà el trist honor d’esdevenir, a més a més, el curs pilot en la consolidació de l’anomalia que ja és la presència de la confessió religiosa a les escoles públiques. La consolidació i l’augment. Perquè això ha anunciat el conseller del ram a la Generalitat d’Amunt: que s’ha engegat un ‘pla pilot’ per tal que s’imparteixi també, com a matèria d’escola, religió islàmica.

Si no vols brou, set escudelles.

Vet aquí en què ens queda la cosa de l’escola activa, laica i catalana que ens havíem promès: no només s’hi continua impartint, com a assignatura confessional, religió catòlica, sinó que ara s’amplia la xarxa i s’hi afegeix la islàmica.

I sí, és cert, que el catolicisme exerceix un monopoli a les aules públiques que no respon a la diversitat de creences dels alumnes que hi van (vaig haver de comprovar-ho perquè feia temps que no hi pensava i, sincerament, no m’ho podia creure: encara es fa religió a l’escola pública? Sí, encara), però respondre a aquesta anomalia tot fent-la encara més grossa esdevé tan sols, i malgrat les bones intencions que de segur que l’han propiciada, una fugida endavant. I del tot incompleta, val a dir: perquè, aleshores, què passa amb el judaisme? I amb el budisme? I el sikhisme? I l’hinduisme? I etcètera? Les creences humanes són àmplies i tenen, al nostre país, la seva representació. Les creences o les no-creences, val a dir: entre agnòstics i ateus també hi ha un colorista espai de matisos que mereix igualment respecte. Al capdavall, que siguis protestant o sintoista o ateu no hauria de tenir res a veure amb la classe que et fessin a escola, no? O és que ens hem de resignar a la pràctica d’anar separant la mainada en grups diferents segons creença?

El dret de llibertat de pensament, de creença, de religió és clau i ha de ser sempre respectat, evidentment. I el dret de la seva expressió pública, també. Això és indiscutible des de qualsevol perspectiva democràtica i no té res a veure amb la inclusió de la doctrina religiosa a l’escola. De fet, una educació laica, és a dir, no marcada per cap religió, és la millor garantia de respecte per la llibertat de consciència i la diversitat, pels valors ètics que representen.

I és des d’aquesta perspectiva laica, precisament, que el fet religiós es pot incloure (i s’inclou) a escola, plural, interessant, amb implicacions històriques i polítiques i culturals i de tot: a classe d’història o d’història de l’art o de filosofia o de literatura o etcètera. No debades creences i religions formen part indestriable de les societats humanes i dels individus també, en són producte i ens ajuden a explicar-les, a explicar-nos.

Val a dir que aquest ideal té encara un obstacle gros al mig del camí. L’obstacle pròpiament dit. L’obstacle de tots els obstacles i el que sembla que tant costa d’encarar: l’església catòlica espanyola.

Perquè és l’església catòlica espanyola, de fet, que té ficada la banya a les nostres escoles públiques. Per obra i gràcia del concordat signat per l’estat franquista espanyol amb l’estat del Vaticà l’any 1953 i ratificat encara l’any 1979, per obra i gràcia de la constitució del regne borbònic, l’ensenyament confessional de la religió catòlica continua blindat a les escoles. Amb la doctrina incrustada a l’aula i els docents que la imparteixen triats pels bisbes (pagats amb diners públics i controlats per l’església catòlica: negoci rodó). I d’aquí plora la criatura.

És des d’aquest atzucac, suposo, que s’explica la prova pilot. I les que més endavant hi pugui haver. Perquè si una religió té assignatura confessional, negar-ho a les altres costa de justificar. Que no es vengui, però, si us plau, com cap avenç. És, en tot cas, una resignació. Una renúncia. Un emmascarament del problema, un intent de diluir-lo que resulta que encara el fa més gros.

The post Dues tasses de religió a l’escola appeared first on VilaWeb.

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la llei de regulació del preu de lloguer. Fou després d’un intens debat, durant el qual el PP ja anuncià que duria la llei al Tribunal Constitucional espanyol, que ja sabem que l’anul·larà. En relació amb això, hi ha un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que diu que aquesta llei va contra l’estatut i la constitució espanyola i que, per tant, no es pot aprovar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però aquesta vegada l’advertiment, com que no tracta ni de rei ni d’independència, els senyors diputats no han considerat necessari d’acatar-lo. I s’ha aprovat i es publicarà, encara que tots sapiguem que no arribarà a aplicar-se, o que s’aplicarà durant molt poc temps.

No descarteu ni tan sols que siga el govern espanyol mateix que la porte al Constitucional, per paralitzar-la d’entrada mentre el tribunal delibera. El PSC hi ha votat en contra, i ha unit els seus vots als del PP, el PDECat, Demòcrates i Ciutadans, mentre la senyora Colau aquestes darreres hores es dedicava a pressionar insistentment Junts per Catalunya perquè hi votàs a favor. Cosa que finalment han fet, descomptant els vots del PDECat, sumant-hi ERC, descomptant els vots de Demòcrates, i amb tots els vots dels comuns i la CUP.

Tanmateix, la pressió de Colau no ha anat dirigida en cap moment als socialistes, amb els quals ella governa a Madrid i a Barcelona. Serà ben curiós si és el govern PSOE-Podem que acaba duent al Constitucional aquesta llei. Més que res perquè ens passem el dia parlant i amplificant la divisió dels partits independentistes catalans però Déu n’hi do els dos partits del govern espanyol l’escassa unitat que exhibeixen cada setmana…

I mentre passava tot això, per si no en teníem prou de gesticulació cínica, a Madrid ens anuncien que dimarts presentaran una llei de memòria històrica que diuen que ha de servir, entre moltes altres coses, per a il·legalitzar la Fundació Francisco Franco. El titular ho aguanta tot, això els periodistes ho aprenem ben de pressa. Però la lògica de la qüestió de fons és implacable i posa la broma contra l’espill: o siga que aquest govern d’espavilats ara pretén il·legalitzar la Fundació Francisco Franco però mantenint legal el franquisme? De debò que es pensen que som tan babaus?

Perquè, tècnicament parlant, il·legalitzar la Fundació Francisco Franco serà pràcticament impossible sense anul·lar abans els actes jurídics del franquisme. Quin sentit tindria això? Si Felipe VI avui és rei d’Espanya és partint d’un acte jurídic signat pel general Franco que es diu Llei de Successió com a Cap de l’Estat. Una llei que és vigent d’ençà del 27 de juliol de 1947 perquè va instaurar una monarquia hereditària en la persona del seu pare, aquell personatge que ara ha fugit. I com caram il·legalitzaran la Fundació Francisco Franco si la signatura de Francisco Franco encara avui és llei?

Segons els darrers estudis que he pogut consultar, i em disculpe si ha canviat cap dada aquestes darreres setmanes, avui hi ha en vigor 265 normes, lleis sobretot, franquistes. D’aquestes, 66 no les han tocades mai i 43 normes i lleis encara vigents avui i perfectament legals davant els tribunals porten la signatura de Francisco Franco. Ei, parle amb coneixement personal de la cosa: l’estatut de la professió periodística, el d’ara mateix, el que fa servir qualsevol jutge per a dirimir un conflicte que afecte el nostre gremi, el signen Franco i aquella mala bèstia que es deia Fraga Iribarne. Podeu comprovar-ho. Tot plegat representa una part no menor del conjunt de lleis que hi ha en vigor. Inclosa la de secret oficial, tan de moda aquests dies.

I no és pas això poca cosa si tenim en compte que el dictador ja fa més de quaranta anys que és mort. Però després se sorprendran, els d’ací i els d’allà, del desprestigi de la política…

The post La gesticulació cínica, el descrèdit de la política appeared first on VilaWeb.

Gairebé mig any després que les escoles tanquessin abruptament arreu del país, aquest 10 de setembre 170.369 alumnes tornaran a les aules a les Illes Balears. En quines condicions? El pla aprovat per la conselleria és que hi hagi classes presencials fins a segon d’ESO i, en la resta de nivells, un sistema híbrid, mig presencial mig telemàtic. Això, complementat per d’altres mesures com ara grups estables de vint alumnes per aula i les prevencions habituals: ús de la màscara, distància física de seguretat, neteja freqüent de mans i afegint-hi la ventilació dels espais concorreguts.Peticions d’ajornar la represa atès el repunt de casos
googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La situació epidemiològica era molt diferent el 12 de març, quan es va cessar l’activitat als centres. Faltaven quaranta-vuit hores per a la declaració de l’estat d’alarma i ja hi havia 71 casos i transmissió comunitària a Mallorca, Menorca, Eïvissa i Formentera. Durant aquell mes s’assolirien els 1.545 casos registrats, 96 dels quals ingressarien en unitats de cures intensives, xifra que el mes d’abril va arribar a enlairar-se fins als 112 fent que es col·lapsés el sistema sanitari. Per bé que les dades no es poden equiparar amb les de llavors, les Illes travessen un clar repunt: el mes d’agost es van registrar setze morts (se n’havien notificat un durant el juny i tres durant el juliol), i avui hi ha 59 malalts a les UCI, gairebé la meitat dels 112 que hi va haver a l’abril. Per a citar-ne tan sols dues.

A banda, tot va fer un salt ahir quan la consellera de Salut, Patricia Gómez, va anunciar el confinament de quatre barris de Palma (Son Gotleu, Can Capes, la Soledat nord i una part de Son Canals) amb 23.000 habitants en total, una mesura que entra en vigor el mateix dia que es reprèn el curs i que es perllongarà durant quinze dies prorrogables. Atesa la situació, diverses entitats i sindicats de mestres han demanat que s’ajorni l’inici de curs. L’STEI, per exemple, exigeix que la quantitat d’alumnes per aula es rebaixi de vint a quinze i que s’incorporin 500 docents a les escoles públiques i 150 a les concertades.

El Col·legi de Metges va avisar fa uns dies que l’epidèmia és fora de control i que ara com ara ‘no és recomanable l’inici de les activitats lectives, per evitar un col·lapse dels serveis sanitaris’. Aquesta tesi la sostenen, també, entre d’altres, el Sindicat Mèdic i l’Adipma, l’associació de directors d’infantil i primària. Però el conseller Martí March l’ha refusada, i ha criticat que totes aquestes entitats hagin publicat les seves propostes i demandes a través de comunicats. Ha dit que un ajornament no és previst i s’ha demanat ‘fins quan i amb quins paràmetres’ s’hauria de fer, sentenciant que ‘necessitam obrir les escoles ja’.

Menys alumnes nous i més professors

Aquest curs hi haurà només 118 alumnes més que en l’anterior. La xifra és baixa, tenint en compte que l’any passat es van incorporar 2.288 alumnes nous en el sistema educatiu en comparació amb el curs anterior. L’esperança és oxigenar la densitat d’alumnes, a més d’amb aquesta dada, amb la incorporació de 560 professors, 397 dels quals en centres públics i 153 en concertats. Però a la banda oposada hi ha 300 docents que han agafat la baixa perquè formen part de col·lectius de risc, com ara 168 professores embarassades. El govern ha activat una campanya de proves serològiques per a 1.256 professors que són potencials pacients de risc i que s’hauran de fer la PCR si no mostren anticossos. També es contractaran 190 monitors de menjador nous, i la inversió en beques menjador s’ha duplicat i serà de set milions d’euros.

Les instruccions per als alumnes

Abans de començar la jornada, els alumnes s’hauran d’haver pres la temperatura a casa, i si se’ls detecta més de 37,5ºC, no podran anar a classe. Les famílies hauran de signar en l’inici de curs una declaració responsable afirmant que no duran els seus fills a classe si mai registren més d’aquesta temperatura. A més, Salut podrà fer controls aleatoris en aquest sentit.

A l’aula, la disposició de taules i cadires ha de permetre que els alumnes no s’asseguin cara a cara i garantir la distancia física d’un metre i mig, que també s’haurà de complir entre els alumnes i l’espai del professor amb la pissarra i durant el servei de menjador, que mantindrà els grups de convivència. La màscara serà obligatòria sempre per als majors de sis anys, fins i tot encara que es compleixi la distància de seguretat.

Cal retirar també tots els mobles que no siguin imprescindibles, i les aules específiques només es faran servir quan sigui estrictament necessari. Finalment, els alumnes de fins a sis anys i els seus professors han de fer servir un calçat diferent dins les aules que romandrà al centre.

Què cal fer si hi ha un cas positiu?

Si un alumne obté un resultat positiu en una prova de detecció de covid-19, haurà de fer una quarantena de deu dies com a mínim d’ençà del primer símptoma. La direcció del centre facilitarà als serveis sanitaris la llista amb els contactes estrets, que hauran de fer una quarantena de catorze dies tant si el resultat és positiu com si és negatiu. Si es detecten més de tres casos en un mateix centre, les autoritats sanitàries avaluaran la situació i determinaran què cal fer-hi.

Tots els centres educatius han de habilitar un espai del centre com a sala d’aïllament que es pugui fer servir per a adreçar-hi els casos sospitosos de covid-19. La sala s’ha de poder ventilar amb facilitat i ha de disposar d’una capsa amb el material de protecció: ‘mascaretes quirúrgiques per a l’alumne i l’adult i, per si l’alumne no es pot posar una mascareta quirúrgica, mascaretes de protecció FFP2 sense vàlvula, pantalles facials i bates d’un sol ús’, segons que especifica el protocol de la conselleria.

Quan s’identifiqui que un alumne és un cas sospitós de covid-19, l’adult que en sigui responsable el durà a la sala i es posarà en contacte amb la família i amb els serveis sanitaris, que decidiran si cal que se li faci una prova de detecció. Si el cas sospitós té germans, no podran anar al centre fins que l’afectat no tingui un resultat negatiu. Els membres del seu grup estable podran anar a classe, però reduint la interacció social.

Els llocs oberts i espaiats, prioritaris

Es fomentaran les activitats exteriors sempre que sigui possible. L’educació física, per exemple, es farà prioritàriament al pati o en d’altres espais comunitaris. Així mateix, per a l’hora del pati s’establiran torns seguint els grups de convivència estables. Les famílies no entraran dins dels edificis si no és estrictament necessari o ho indiquen els professors. Si és possible, l’entrada i la sortida del recinte es farà portes diferents, i en tots dos casos la circulació dels alumnes serà lenta i progressiva.

Neteja, desinfecció, ventilació

La conselleria recomana, així mateix, que la roba que es porti durant les hores d’estada al centre siguin d’ús exclusiu per a llavors, i que les bates es netegin diàriament. Així mateix, caldrà netejar i desinfectar els centres com a mínim un cop cada dia, especialment els espais comuns i més concorreguts, i ventilar-los com a mínim cinc minuts abans de començar les classes, després de cada canvi de classe i abans de tancar cada aula.  Per a evitar manipulacions i contactes, tots els objectes que es puguin retirar s’hauran de retirar. Educació cita, per exemple, fulletons, calendaris o revistes.

Durant el servei de transport escolar

Durant el servei de transport escolar, la màscara és obligatòria per als majors de tres anys: no dur-la serà prou motiu perquè a l’alumne no se li permeti accedir al servei, de manera que hi haurà d’haver màscares disponibles al vehicle. També caldrà que es netegin les mans amb gel hidroalcohòlic, que haurà de proveir l’empresa, en pujar i baixar. S’establiran grups, prioritzant fer coincidir els qui formin part d’un grup de convivència estable, i una distribució fixa dels seients. En les cues d’espera i en el moment de baixar s’hauran de respectar les distàncies. Els horaris es flexibilitzaran per a evitar aglomeracions i retards. La neteja, la ventilació i la desinfecció també aniran a càrrec de l’empresa.

The post Les claus d’un començament de curs a les Illes amb el rebrot de fons appeared first on VilaWeb.

Lola Muñoz és la portaveu de la plataforma els Estels Silenciats que demana més temps de visita als familiars a les residències de gent gran, per tal d’evitar-ne l’aïllament i el deteriorament cognitiu. Aquest col·lectiu, amb més de quatre-centes adhesions, és format per veïns de Manlleu que apleguen denúncies i casos de tot arreu. Ja fa setmanes que demana canvis en el protocol de les residències. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al Principat, la Generalitat ha anunciat que enllesteix un protocol per a flexibilitzar les visites a partir de la setmana que ve, notícia que la plataforma ha rebut amb optimisme, però també amb una certa prevenció. Segons la portaveu, un dels problemes principals a hores d’ara és que el protocol no es fa complir i cada residència pren les seves decisions, cosa que temen que pugui continuar passant a partir de la setmana que ve.

—La vostra plataforma denuncia l’aïllament que encara ara tté la gent gran a les residències. La Generalitat ha anunciat que flexibilitzarà les visites per solucionar-ho. Com ho valoreu?
—De moment, de manera positiva. No demanàvem que tornessin a obrir les residències com abans, però sí un equilibri entre la protecció de la gent gran i el contacte amb els familiars, que en puguem tenir més. Que hagin decidit de flexibilitzar el protocol ho valorem molt positivament, però alhora esperem que el que s’estableixi es compleixi, cosa que ara no passa. Ara mateix el protocol de la Generalitat diu que a les residències verdes o fins i tot taronges (en la part on no hi ha covid) es pot visitar el familiar una vegada el dia de trenta minuts a quaranta-cinc, amb la distància de dos metres, les màscares… etc. Però això no passa a cap residència, hi ha un incompliment brutal del protocol. Molts familiars ens escriuen per a dir-nos que la seva residència és verda i no els permeten la visita. A nosaltres ara només ens deixen veure la nostra mare, que té Alzheimer, una vegada la setmana. Hi podem anar tres persones, però hi ha residències on només n’hi pot anar una. Hi ha protocols per a anar a les terrasses o a la platja o per a viatjar amb avió, però fins ara aquestes persones han estat abandonades i oblidades.

—Demaneu, en definitiva, que es faci complir el protocol. 
—Sí, que hi hagi una oficina que controli si les residències el compleixen, que sigui obligatori. Això no sabem si serà així amb el nou protocol. També volem que quan es decideixin els protocols els familiars en siguem part. La Generalitat va ser una mica ambigua perquè va dir que la norma depenia de l’estructura i organització de la residència. I aquí és on s’agafen: ‘No tenim personal, no tenim espai físic…’. Cada residència decideix allò que vol. A més, fins ara, el responsable de zona sanitària podia decidir segons l’índex epidemiològic. I si decidia tancar, es tancava, malgrat que la residència fos verda. Això canviarà amb el nou protocol, però hi continua havent dificultats. Tenim moltes situacions diferents i un mur amb la majoria de les residències. Hi ha casos molt desesperants, en què ni tan sols agafen el telèfon. Després els familiars es posen en contacte amb el Síndic de Greuges i Benestar Social i no n’obtenen resposta. Persones que no saben com estan els seus familiars, que ni tan sols poden parlar-hi. Ara tenim un contacte de mitja hora per setmana anant molt bé… Els mata l’aïllament, l’abandonament i el poc contacte.

—Quines conseqüències d’aquest aïllament ha pogut saber la plataforma?
—Se senten abandonats, castigats, aïllats… I això té uns efectes cognitius molts importants, que condueixen a un deteriorament molt bèstia. La gran majoria dels qui viuen en residències tenen demències, però no és solament el deteriorament cognitiu. Molts familiars diuen que persones que encara caminaven han deixat de caminar. Fa sis mesos que es troben en una situació en què es vulnera el dret que té tota persona a decidir què vol fer amb la seva vida. La meva mare ha arribat a un punt en què no reacciona, ni que cridis o et moguis. Un dia vam haver de dir a l’auxiliar que la toqués perquè reaccionés. Li va tocar el braç i ella va apujar el cap i va reaccionar: li va dir ‘maca’. Això et trenca el cor… Hi ha malalties en què es necessita aquest contacte! Comporta la mateixa responsabilitat aquella mort per abandonament, en què no s’ha tingut en compte la tristesa, que la mort per covid. Ho vaig dir en una entrevista i ho continuo dient: no es moriran de covid, però es moriran de tristesa. Després Josep Maria Argimon va fer servir aquesta frase i ara hem vist que s’hi ha interessat.

—Més visites vol dir més recursos i més mesures de desinfecció. El problema de fons és de recursos?
—Sí, complir el protocol, amb visites diàries, vol dir equips EPI, etc. Tot això és una despesa, però parlem de vides. No sé qui ha de posar la part econòmica, però nosaltres hem arribat a dir a la residència que ens pagarem l’EPI i la prova PCR. A la residència s’ha anat morint (no de covid) gent que estava bé. Jo no ho puc assegurar, però tinc la percepció que es moren de tristesa. Algú els ha d’estimular, fer-los viure, no protegir-los tancats en una habitació perquè això no és vida, tampoc. Els nens, per exemple, els estimulen, sobretot la gent amb Alzheimer. Ara moltes residències tornen a fer activitats, però a la majoria no fan absolutament res i s’hauria de tenir més personal per a fer-ne més. Ens diuen molt que podem encomanar-los la malaltia, però el personal que entra i surt és qui hi duu la covid. No critiquem que facin una vida ni demanem que es confinin, però la covid ara entra pel personal, no pels familiars. A la residència de la meva mare, a Manlleu, en una planta van tornar a estar quinze dies confinades sense poder sortir ni acostar-se a la porta perquè tres treballadors van sortir positius.

—En el vostre cas com heu vist el canvi abans i després del confinament?
—Impressionant… M’atreviria a dir que la meva mare ha perdut un 75% en aquests mesos. Abans potser es posava nerviosa en alguns moments, però ara sortim cada dia plorant, fins i tot l’assistent social. És tristor i impotència. Penso: ‘La meva mare està drogada.’ Et preguntes: ‘Què els feu?’, ‘Com pot estar així la meva mare a les dotze del migdia?’ Li va dir a la seva companya d’habitació, plorant: ‘Què hem fet tan dolent perquè ens castiguin d’aquesta manera?’ Això ho tenim al cor les tres germanes. Ja no et dic mon pare… Ha passat d’estar cada dia acompanyada des de les deu, que arribava mon pare, fins a les vuit del vespre a aquesta situació d’ara… Durant el confinament vam fer una sola videotrucada i vaig tenir un atac d’angoixa. Aquella imatge no me la puc treure del cap, i tots els familiars estem així. Els trobem en unes situacions en què no els reconeixem, que pensem: ‘Fan un genocidi’. I no ho dic pels treballadors, que només compleixen ordres i que han hagut de treballar en condicions molt dures i sous vergonyosos. L’administració, els que marquen el que es permet a les residències, fan un genocidi. Si aquesta situació no canvia i continua aïllada sis mesos més, la meva mare no viurà. Si em dius que et defineixi la tristesa absoluta, la de l’abisme, són els ulls de la meva mare.

—Els casos que heu vist com a plataforma són similars?
—Empitjorar han empitjorat tots. Una senyora pesava cinquanta-un quilos quan va ingressar a la residència, i l’altre dia li van dir que en pesava quaranta-un. Ha deixat de caminar. El fill va trucar al subdirector, molt preocupat. Després li van dir que no, que s’havien equivocat i que eren quaranta-quatre. Vius sense saber com els cuiden. Com que no tens opció de res, els veus a dos metres… També demanem més equips i proximitat.

—Us heu trobat molts casos de gent que ha tret els familiars de les residències?
—Un percentatge molt alt de residents hi són perquè no hi ha opció. La nostra mare, per exemple, hi va entrar per obligació, d’urgències. El neuròleg deia que era impossible que estigués a casa en la seva situació. Quan va començar a morir molta gent durant la pandèmia, la residència de Manlleu va donar l’opció d’anar-los a buscar. De cinc casos que ho van acceptar, només un ha anat bé. La resta han acabat a l’hospital, fins i tot alguns que tenien autonomia. Hi ha patologies al darrere, medicació, diabetis que cal controlar… Hi ha persones que aparentment sembla que poden viure a casa, però que acaben a l’hospital. També sé de casos de residències, privades, en què et deien que si te l’enduies havies de continuar pagant per mantenir la plaça. Això vol dir pagar dos mil o tres mil euros més la persona que en tingui cura a casa. És molt difícil…

The post ‘No es moriran de covid, però es moriran de tristesa’ appeared first on VilaWeb.

Avui surt a la venda La lluita a l’exili, el segon volum del llibre M’explico, que Xevi Xirgo (director del Punt-Avui) ha escrit amb el president Carles Puigdemont. El projecte és d’una ambició extraordinària i obre la porta a una mirada molt íntima no únicament del personatge, sinó de la manera com es fa la política, una mirada que atreu el lector. Amb motiu de l’aparició del primer volum VilaWeb va entrevistar el president Puigdemont; i ara, amb motiu de l’aparició d’aquest segon volum entrevistem l’home que ha fet de notari dels temps més convulsos de la política catalana, Xevi Xirgo. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Puc dir-vos que això que heu fet és molt difícil?
—Més que difícil jo diria que és complicat. No sé si diria difícil. Les circumstàncies han estat difícils, increïblement difícils, però per a mi ha estat més aviat un privilegi. Com a periodista.

—Però parlem de mil pàgines escrites i unes quantes més que no s’han arribat a publicar…
—Potser hi ha unes dues-centes pàgines més que al final han quedat fora però per motius editorials: eren repetitives o ja no aportaven gaire més cosa i calia controlar l’extensió. Podríem dir que eren les pàgines complementàries…

—Bé, deixem-ho que heu escrit mil pàgines i heu mogut una quantitat enorme de documentació. Com ha anat això?
—He descobert que tinc disciplina, ordre i constància. I no ho sabia. Per a fer el llibre he estat metòdic perquè, si no, era impossible de fer-lo: s’ha fet en directe. Eren converses cada quinze dies o cada mes a tot estirar, per a repassar els fets que anaven passant en el moment que passaven. I aleshores havia d’arribar a casa i transcriure les notes o l’enregistrament, perquè, si no, passat el temps, simplement no podria reconstruir-ho amb fidelitat. I no volia refiar-me de la memòria. Era massa perillós fer-ho.

—Però no són les converses i prou. També hi ha molta documentació a remenar.
—Sí, també. No sempre, però també.

—Hi ha un moment que expliqueu que arriba una caixa que el president havia deixat a Palau…
—Sí. Va trigar mesos i va ser molta feina perquè en aquest cas concret vaig haver de contrastar amb el president Puigdemont què era cada cosa que hi havia dins aquella caixa i a quin període corresponia.

—De qui va ser la idea de fer una cosa així?
—Meva. Vaig ser jo qui va fer la proposta.

—I com va nàixer la idea?
—Quan Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat alguns periodistes, companys meus del Punt Avui, van escriure uns quants llibres explicant qui era aquell home que, en definitiva, era conegut a Girona però poc a la resta del país. A mi també em van oferir de fer-ne un i no m’hi vaig veure amb cor. Però la idea se’m va mantenir al cap. I vaig pensar que potser sí que podia documentar una presidència que aleshores no sabia –ni jo ni ningú– que seria tan transcendental. Quan feia un mes que era president, li vaig explicar el projecte, li vaig demanar si ho acceptava i em va dir que sí.

—Imagine que amb condicions…
—És clar. Per totes dues parts. Jo necessitava una transparència completa i ell lògicament havia d’autoritzar-ne la publicació en el moment que considerés oportú.

—He de dir que no conec massa històries semblants, tret del famós llibre fruit de la relació entre Ben Bradlee i John Kennedy. Tots dos eren amics d’abans de ser president i director del Post. Bradlee va documentar i prendre notes de tot durant cinc anys, des que Kennedy va començar la campanya electoral, i ho va publicar deu anys després de la mort del president. Al pròleg explica que Kennedy li va dir que era un projecte interessant perquè la gent sobretot volia saber com era el president de prop. Com és el president Puigdemont?
—Jo l’he vist en un moment molt complicat però sempre convençut d’allò que fa. Sap que té un encàrrec i el vol fer; diu: ‘Jo vinc a fer la independència; si no fos per això no m’hi hauria posat.’ En algun moment va tenir l’oportunitat de no continuar. Però té una gran consciència històrica, una mirada històrica que em fa la impressió que hi ha gent, al seu voltant i tot, que no l’acaba de copsar.

—I com a persona? En aquest segon volum fa la impressió que aneu més a fons en els aspectes personals.
—Sí. El primer volum és més polític, més dietari, hi ha més fets. El segon, també per la manera com es va fer i les circumstància de l’exili, és més íntim. Hi ha més conversa entre nosaltres dos i hi ha moments en què m’interesso molt per com ho viu. Els dos llibres s’han de llegir junts per a fer-se’n una visió completa.

—Heu viscut moments molt complicats al seu costat.
—Sí. Per les circumstàncies. Ha estat així.

—A l’exili els pitjors?
—Crec que un dels més difícils van ser després del Primer d’Octubre, entre el 10 d’octubre i el 27 d’octubre de 2107. Aquells dies van ser d’una intensitat i una duresa com no s’ha vist mai. De vegades em deia que tenia deu minuts i jo anava a Palau o a Canonges a enregistrar les seves impressions. Era un privilegi viure allò, però vaig patir molt també. Aquella tensió és molt difícil d’esborrar del meu cap. És aleshores quan ell escriu al seu dietari, de puny i lletra una frase que em va impactar: ‘Em sento el parallamps de Catalunya.’

—Ho era?
—Crec que ho era i ho és. El president Puigdemont continua essent el parallamps de Catalunya. Continua aguantant tota la tempesta. Fins i tot la busca, no pas a nivell personal sinó polític. En l’àmbit judicial i amb els seus constants viatges ha anat a buscar una tempesta que se’l podia emportar literalment, amb un gran cost personal, però que era necessària per a avançar políticament. I jo he vist de prop com aguantava.

—Però a l’exili també hi ha hagut situacions molt complicades…
—Hi ha dies molt forts a l’exili, sí. Els primers dies a Bèlgica, per exemple. On ens instal·larem? Què farem? I evidentment l’entrada a la presó a Alemanya. Jo vaig poder entrar a la presó de Neumünster, acompanyant la seva dona, la Marcela, i en Jami. I serà molt difícil, molt, que aquella escena se’n vagi de la meva retina.

—L’exili, en qualsevol cas, és un bon combat de boxa: li peguen molt, però ell pega molt fort.
—Tu diràs! Hi ha moments fantàstics, de victòria. La sortida de la presó, l’entrada finalment al Parlament Europeu, sí, sí. I abans també, eh! El Primer d’Octubre és una victòria enorme i una alegria indescriptible malgrat la duresa de tot allò que passa. És clar que sí.

Foto: Quim Puig / El Punt Avui

—Aquest segon volum que avui surt a la venda, què té de particular?
—El primer, com deia, es va fer en directe però aquest és més difícil per les circumstàncies. Anar a Barcelona no és anar a Waterloo o Berlín, a qualsevol altre lloc per tot Europa. Per tant, les circumstàncies de tot són diferents. Però continua havent-hi la voluntat de concretar sobre els fets que passen en el moment que passen. Narrativament, a voltes hi ha gent que no ho entén…

—No entén què?
—Doncs que pot passar que en un moment determinat ell pensi una cosa i unes pàgines més endavant en pensi una altra i això és perquè ha canviat d’opinió. El llibre no ha estat embellit ni retocat a posteriori; per això passen coses com aquesta, que precisament crec que són les que li donen valor.

—No s’ha tocat res?
—No. D’allò substancial res.

—Hi ha hagut cap temptació en aquest aspecte?
—No. Hi ha hagut una lectura prèvia i molt detallada dels advocats, que tothom pot entendre que és normal, però el president Puigdemont no hi ha tocat res. I encara més: el va llegir molt poc abans de la publicació.

—De debò?
—El va llegir a començament d’aquest any. És a dir, quan ja anava cap a la impremta, com qui diu.

—I?
—Em va dir que havia patit molt llegint-lo. Que havia reviscut moments que tenia aparcats. I em va dir que no en sortíem gaire ben parats. Ell tampoc.

—S’ha creat una certa polèmica amb això del fragments censurats…
—Això parteix de la lectura d’un llibre que es diu ‘Els homes’, d’Angelika Schrobsdorff, que precisament va publicar la Campana i que jo estava llegint a finals de l’any passat. És una novel·la censurada a Alemanya i que quan s’ha publicat en català ha incorporat les parts censurades però distingint-les perquè el lector sabés que era allò els lectors originals no havien pogut llegir. Vaig treure la idea d’allà. El recurs era interessant…

—Però per què heu optat per aquestes ratlles en negre?
—Perquè vivim en una anomalia i així queda claríssim. Reflectim a la perfecció les circumstàncies que vivim. En un país normal i en un temps normal no hauríem de patir pel fet de dir aquest nom o aquell. Algú es creu, però, que ací ara es pot dir tot i que no tingui conseqüències? De debò?

—Què en penseu de la gent que s’ha indignat per això?
—Algunes reaccions les he trobat un divertiment, sincerament. Hi ha gent que sembla que no sàpiga on vivim. Qui no ho ha entès és perquè no ha volgut entendre-ho.

—Ha restat res important fora del llibre?
—No. Diria que no.

—Com heu compaginat la vostra feina de director del Punt-Avui amb aquesta?
—Ha tingut complicacions, no ho negaré pas. No sempre va ser una cosa fàcil. Però l’actual propietari i periodista, Joan Vall i Clara ho va entendre a la perfecció i sempre em va dir que havia de continuar fent-ho, que això acabaria essent un llibre important. Però…

—Però?
—Però jo vaig haver d’ensenyar al meu cervell a separar les dues feines que feia a la vegada. Hi ha hagut dies que he vist com alguns altres diaris publicaven temes que jo ja sabia però que no podia fer servir al diari que dirigeixo. Senzill no ho era, tampoc.

—Quan decidiu de publicar-ho?
—La veritat és que al principi no hi havia cap idea concreta, jo anava escrivint. Quan ja feia dos anys que escrivia va ser quan vaig anar a veure Isabel Martí, l’editora de la Campana, per primer cop i en va poder llegir algunes coses. I em va ajudar molt. A entendre allò que jo mateix feia. A entendre el meu paper. Martí va ser clau.

—I mentrestant el president Puigdemont encara no ho llegia?
—No. Hi confiava. Com he comentat abans, no és fins fa pocs mesos que s’ho va mirar.

—Hi confiava per l’amistat d’anys, entenc.
—I confiava que jo estava fent una feina professional.

—Com us vau conèixer?
—A començament dels anys vuitanta, quan ell ja treballava al Punt, vaig entrar també al diari i vam començar a parlar. I quan ell va plegar del diari, el 1992, vam continuar parlant. Fins ara.

—Algun dia us vau aturar a pensar que aquell vell amic de sobte era el president?
—Va ser molt divertit. Un dia, sí. Jo li vaig dir: ‘Ostres, és que tu ets el president!’ I ell em va respondre: ‘Ostres, és que tu ets el director!’ Ni l’un ni l’altre no ho hauríem pensat, quan ens vam conèixer, que ho seríem. Ni president ni director.

—El fet que el president Puigdemont siga un periodista –ell reivindica que encara ho és– us sembla que ha fet més fàcil o més difícil escriure aquest llibre?
—Més fàcil. Sens dubte. Ell entenia això que feia jo. No estic segur que cap altre polític en fos capaç.

—El primer volum és al carrer fa setmanes amb un gran èxit. Us han sorprès algunes reaccions? Us ha sorprès que es faça servir per al pim-pam-pum polític?
—La meva sensació és que s’ha entès bé, que els lectors l’han entès bé. El president Puigdemont insisteix sempre que s’ha de llegir sencer i que és una mala pràctica agafar frases d’aquí i d’allà i treure’n conclusions. Però no pots evitar que algú ho faci.

—Essent periodistes tots dos, ja devíeu ser conscients que escrius allò que pots però la gent llegeix allò que vol…
—Això mateix. Però vull deixar clar que estic molt satisfet del resultat. La gent que em parla del llibre, a les presentacions o pel carrer, l’ha entès molt bé i ha sabut fer la lectura crítica que volíem que fes. És molt satisfactori

—Vivim temps molt complicats per al periodisme. Quina lliçó n’heu extret d’aquesta aventura?
—Tinc la sensació que he fet una marató. Que he compaginat dues especialitats: la dels cent metres, que és el dia a dia del periodisme d’un diari amb la marató que és un llibre. I m’hi he sentit molt còmode, certament. Escriure ‘M’explico’ m’ha donat una gran perspectiva. He après que per entendre la realitat s’ha de mirar amb els llums llargs, més que no pas amb els curts.

The post Xevi Xirgo: ‘Puigdemont encara és el parallamps de Catalunya’ appeared first on VilaWeb.

L’Audiència de Barcelona ha obert judici oral contra els quatre acusats d’assetjar Marta Torrecillas, la votant agredida brutalment per la policia espanyola l’1-O a l’IES Pau Claris de Barcelona. El tribunal ha refusat els recursos de les defenses i Alerta Solidària, que defensa Torrecillas, i la fiscalia antiodi han presentat l’escrit d’acusació. Així mateix, la interlocutòria requereix als acusats per tal que dipositin dues fiances de 4.000 i 1.300 euros. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marta Torrecillas: ‘He pensat d’esborrar-me de tot arreu i desaparèixer’

Les quatre persones identificades seran jutjades per delicte d’odi i amenaces pels missatges enviats a Marta Torrecillas l’octubre de 2017 després que ella denunciés la violència policíaca de l’1-O. Les seves dades personals van difondre’s a internet i Torrecillas va patir una campanya d’assetjament i escarni i va rebre més de 7.800 missatges de WhatsApp, 315 trucades, 791 SMS.

L’acusació particular, exercida per la Marta amb el suport d’Alerta Solidària, atribueix a tres dels acusats per haver-la inclòs en un grup de WhatsaApp on va rebre tota mena de missatges, un delicte d’odi i un altre d’amenaces amb agreujant de discriminació per motius ideològics i de gènere, pels quals demana una pena d’un any i sis mesos pel primer i nou mesos de pena multa, i un any i tres mesos pel segon. A més a més reclama una indemnització pels danys morals causats de 3.000 euros. Per al quart acusat, que va enviar un SMS amenaçant, es demanen les mateixes penes pels mateixos delictes, amb una indemnització de 1.000 euros.

Per la seva banda, la secció de delictes d’odi i discriminació de la fiscalia ha formulat acusació contra tots quatre, si bé considera que en el cas dels tres primers acusats només autors d’un delicte d’odi pel qual demana la pena d’un any i nou mesos i una pena multa de 10 mesos, amb una indemnització de 2.000 euros. Pel què fa al quart acusat, li atribueix un delicte lleu d’amenaces pel qual demana una pena multa de tres mesos i 300 euros d’indemnització.

The post Obren judici oral contra quatre acusats d’assetjar Marta Torrecillas appeared first on VilaWeb.

Manel Pousa Engroñat, més conegut per Pare Manel, s’ha mort avui a setanta-cinc anys a la Vall d’Hebron a causa d’una embòlia. Dilluns hi va ingressar amb símptomes de covid-19. Li van fer la prova i va sortir positiva. Tanmateix, no se sap si el coronavirus li ha causat l’embòlia. Actualment, vivia a la parròquia de la Trinitat Vella, d’on era capellà. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Pare Manel va ordenar-se de capellà i era conegut sobretot per la feina que feia amb els presos i el seu compromís amb la reinserció social. El 2004 va fundar la Fundació Pare Manel per ajudar gent en situació de vulnerabilitat. La Generalitat el va guardonar el 2009 amb la Creu de Sant Jordi, i aquell mateix any va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

Va tenir problemes amb l’Església, atès que fou acusat de pagar un avortament i de beneir matrimonis homosexuals, pràctiques que impliquen la pena d’excomunió. Tanmateix, l’arquebisbat de Barcelona va determinar que no tenia relació amb aquests fets. En l’àmbit polític, va formar part de la llista de JxCat a les eleccions del 21 de desembre de 2017.

El president de la Generalitat, Quim Torra, n’ha destacat el compromís social i amb el país.

S’ha mort Manel Pousa i Engroñat, el Pare Manel. Sempre el recordarem pel seu compromís social i amb el país i mai oblidarem la feina que ha fet per la reinserció de les persones preses i a la seva parròquia de Nou Barris. Una abraçada a la família i als amics https://t.co/oJoGy8cPVq

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) September 9, 2020

Pare Manel: ‘Hem de trobar els camins de la revolució social’

The post S’ha mort el Pare Manel a setanta-cinc anys appeared first on VilaWeb.

TEMA DEL DIA
Incògnites. Limitar el preu del lloguer és una cosa que sona bé. Ningú amb un mínim de sensibilitat social no s’hi pot oposar, sobretot en temps de crisi. El parlament ha aprovat una llei que persegueix aquest objectiu, però no és clar que ho aconsegueixi. Primera, perquè no hi ha acord entre els experts sobre si posar topalls al mercat del lloguer l’acaba abaratint o limitant l’oferta de pisos i originant l’efecte contrari. Però després hi ha un problema polític, i és que el govern del PSOE la porti al Tribunal Constitucional perquè considera que les competències autonòmiques s’extralimiten. Que el PSC no hagi donat suport a la llei és una dada remarcable sobre quin recorregut pot tenir i deixa l’interrogant obert. El mes de juliol, el Consell de Garanties Estatutàries va dictaminar que hi ha articles i disposicions de la iniciativa de JxCat, ERC, CatECP i la CUP que no tenen empara en l’estatut i vulneren la constitució espanyola. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En cas que el govern espanyol la impugnés, la llei fóra suspesa immediatament quan el recurs s’admeti a tràmit; en canvi, si hi recorre un grup parlamentari la norma serà vigent fins a la resolució del TC. Si el PSOE la portés al Constitucional, s’hauria d’obrir una crisi al govern espanyol perquè Podem i, la seva marca blanca a Catalunya, els comuns, n’han fet bandera, amb Ada Colau al capdavant. No consta que de moment hi hagi escletxes en el govern de la ciutat de Barcelona, on els comuns governen plàcidament en coalició amb el PSC. Tota la pressió que Colau ha fet a Junts per Catalunya perquè donés suport a la llei no la demana al PSC, amb el qual comparteix govern, tot i que l’habitatge és un dels principals problemes de Barcelona. El 2015, el preu mitjà de lloguer mensual a la ciutat de Barcelona era de 688 euros. Amb Ada Colau a la batllia s’ha arribat a 929, és a dir, un augment del 35% durant el primer mandat dels comuns.

Aquesta mitjana és més alta als districtes més desfavorits, que és on ha augmentat més el preu del lloguer: a Torre Baró, avui llogar un habitatge és un 53% més car, a la Teixonera un 44%, al barri del Besòs un 43% i a la Barceloneta un 59%. L’augment més gran és a Vallbona, on avui llogar un habitatge el preu mitjà és un 118% més car, Can Peguera (98%) i el Baró de Viver (157%). Aquest encariment no ha anat acompanyat de la creació d’habitatge públic de lloguer, que ajudaria a fer baixar els preus. A la campanya, Colau va prometre 8.000 pisos, i va acabar el primer mandat amb tan sols 832 de nous.

La llei s’ha aprovat perquè el Sindicat de Llogaters ha acceptat les esmenes de Junts per Catalunya destinades a protegir els petits propietaris. L’acord tindrà en compte les despeses dels propietaris en la rehabilitació dels immobles i exclourà els petits tenidors en situació de vulnerabilitat, és a dir, amb uns ingressos inferiors a 2.000 euros mensuals incloent-hi les rendes. Amb el suport a la llei, el nou partit de Carles Puigdemont ha deixat sense relat aquells que volien demostrar que Junts per Catalunya continuava essent una força política de dretes, com l’antiga Convergència. El vot negatiu dels quatre diputats del PDECat, trencant la disciplina de vot del grup parlamentari, ha acabat de facilitar la fotografia que cercava Puigdemont, que era situar en la centralitat política un partit que aixopluga diverses sensibilitats.

La votació de la llei dels lloguers no quadra en la tradicional divisió entre dretes i esquerres, que ja fa molts anys que no serveix per a entendre la complexitat de la política catalana. Una vegada més, Junts per Catalunya, ERC, la CUP i els comuns hi han votat a favor; i el PSC, el PP i Ciutadans en contra. Si exceptuem el PDECat, la llei s’ha aprovat amb els vots en contra dels partits que curiosament van avalar el 155: el PSC, el PP i Cs. Perquè, malgrat el populisme colauista, que vol posar la frontera maniquea entre bons i dolents, la frontera de la política catalana és entre els que volen una república independent, justa i solidària i els que volen una Catalunya autonòmica, sotmesa i financerament asfixiada. I això als comuns els neguiteja, perquè els obliga a trencar la seva còmoda equidistància.

MÉS QÜESTIONS
Puig crea dos fons per ajudar les empreses a superar la crisi. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat la creació de dos fons de suport financer a les empreses valencianes enfront de les dificultats econòmiques derivades de la crisi sanitària de la covid-19. El president ha assenyalat que el suport financer del Consell es materialitzarà en un Fons Valencià de Resiliència i un Fons de Competitivitat, que seran gestionats per l’Institut Valencià de Finances (IVF), i ha subratllat que l’objectiu és salvar empreses per a salvar ocupacions perquè la Generalitat no es resigna al fet que es vagin tancant empreses sense més ni més. El Fons Valencià de Resiliència és un Fons d’Inversió, gestionat directament per l’IVF, destinat a reforçar la posició de solvència d’empreses estratègiques valencianes de grandària mitjana, la situació de les quals s’hagi afeblit per la pandèmia. El fons preveu diverses modalitats de finançament: facilitats creditícies amb grau de subordinació divers, aportacions en capital i instruments financers híbrids, com els préstecs participatius i els préstecs convertibles en accions. Les operacions tindran un import entre un milió d’euros i 25 milions. A fi d’impulsar el fons, la Generalitat ha sol·licitat per carta al govern espanyol que notifiqui a la Comissió Europea una ampliació del marc temporal d’ajudes d’estat, per a poder incorporar les mesures de recapitalització introduïdes fa poc en la normativa comunitària.

L’STEI acusa les mútues de denegar baixes al personal de centres concertats de les Illes. El sindicat majoritari de l’ensenyament de les Illes, STEI, ha acusat els serveis de prevenció de riscs dels centres educatius concertats de denegar baixes al personal de risc de les escoles. En un comunicat de premsa, ha recomanat als treballadors de denunciar aquestes situacions davant la Inspecció de Treball. El sindicat ha detectat que moltes persones que pertanyen a grups de risc, quan els metges han emès informes indicant que no haurien d’incorporar-se, els han denegat la baixa sense donar-los explicacions. Un cas és el de les treballadores embarassades. D’una altra banda, segons el sindicat molts treballadors dels centres concertats l’han advertit que el nombre d’alumnes per grup que s’aplicarà no compleix els protocols establerts per la Conselleria d’Educació. Aquests treballadors asseguren que hi haurà grups de 24 o 25 alumnes amb distància inferior a 1,5 metres, cosa que és un perill tant per als alumnes com per als professors.

L’oposició andorrana torna a obrir el debat sobre l’avortament després de la visita del nunci del Vaticà. El Partit Socialdemòcrata vol tornar a posar a debat la despenalització de l’avortament, l’any vinent. Després de la celebració del dia de Meritxell i de la missa que va oficiar el nunci del Vaticà defensant el ‘dret de vida’, Pere López ha recordat que la seva formació defensa la despenalització en el programa electoral i que, per tant, durant l’any que ve presentaran alguna iniciativa política per resoldre aquesta qüestió. López també demanarà informació sobre la reunió del gener entre Xavier Espot i el secretari d’estat del Vaticà, que no va ser comunicada públicament. El cap de govern ja li ha respost explicant que va ser una reunió que va transcórrer amb absoluta normalitat i durant la qual es van parlar de moltes coses, no únicament d’avortament.

LA XIFRA
13.000 persones malvivien en el camp de refugiats de Mòria, el més gran de Grècia i d’Europa, que ha estat destruït per un incendi aquesta matinada. El camp era pensat per a 3.000. Ara com ara, no consta que hi hagi hagut víctimes, segons les autoritats gregues.

TAL DIA COM AVUI
El 9 de setembre de 1976 va morir Mao Zedong, primer president de la República Popular de la Xina. Del seu mandat, es destaca l’intent per modernitzar la Xina, saldat amb milions de morts per fam; i la Revolució Cultural, en què es desfermà un culte a la seva personalitat.

The post El PSC apuja el lloguer a Colau appeared first on VilaWeb.

Els quatre diputats del PDECat i els dos de Demòcrates al Parlament de Catalunya s’han desmarcat de JxCat i d’ERCi han votat en contra de la llei del preu del lloguer. És la primera votació en què s’ha trencat la unitat entre el PDECat i JxCat d’ençà del començament de la legislatura, després del trencament entre els dos partits. JxCat s’ha acabat sumant al consens d’ERC, els comuns i la CUP, juntament amb el Sindicat de Llogaters. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així serà la llei que regularà els nous contractes de lloguer

En un comunicat, el PDECat que no està a favor de la llei perquè ‘no defensa el petit propietari i perquè es produirà l’efecte que hi haurà menys pisos de lloguer en el mercat en els pròxims anys, com s’ha acreditat en altres experiències a nivell internacional’. Considera que el problema de l’habitatge a Catalunya ‘se soluciona creant un parc d’habitatge públic a preus raonables i realitzant una important inversió en aquesta matèria, i així mateix incentivar que es faci des de les diferents institucions del país’.

El principal obstacle que hi ha hagut en les negociacions de les últimes hores ha estat la definició del petit propietari que s’exclou de la limitació del preu del lloguer i, després del pacte, el president de JxCat en el parlament, Albert Batet, ha defensat que amb l’acord han aconseguit posar ‘unes bases òptimes per a defensar al petit propietari’.

The post El PDECat i Demòcrates trenquen la discilpina de vot de JxCat i ERC i voten en contra de la llei del preu del lloguer appeared first on VilaWeb.