La presidenta de les Corts, Llanos Massó, i el president del Parlament de les Illes, Gabriel Le Senne, tots dos de Vox, es neguen a deixar el càrrec després del trencament dels pactes de govern amb el PP. Al País Valencià, Massó ha vist com els seus companys que formaven part del Consell ja han abandonat els escons blaus. A les Illes, el pacte no incloïa l’entrada al govern, però sí el suport parlamentari, que, segons la direcció de Vox, s’ha trencat. Tots dos també tenen en comú que el PP els mostra la porta d’eixida i que l’oposició els pressiona com més va més. Ahir, per exemple, en cada intervenció en el ple, tant el PSPV com Compromís van fer referències més que directes a la presidència de les Corts en presència de Massó.

“No dubte que el senyor Le Senne dimitirà”, va dir fa uns dies la presidenta, Marga Prohens. “M’agradaria que el president de les Corts fos del PP”, va dir ahir Juanfran Pérez Llorca, que es va estrenar amb aquest desig en el nou càrrec de síndic a les Corts. Divendres mateix, després d’haver explicat els canvis al Consell, el president, Carlos Mazón, va dir que ell no era ningú per a avaluar l’ètica o la moral de persones d’uns altres partits. Es referia a la negativa de Llanos Massó d’abandonar el setial.

Massó i Le Senne han seguit al peu de la lletra l’argumentari del partit i han dit que, si ells havien de dimitir, també ho havien de fer els presidents Mazón i Prohens, perquè els càrrecs anaven en el mateix paquet. El president de Vox els va demanar de bon començament que resistissen, i això fan. Aquestes darreres hores, la pressió sobre el partit d’extrema dreta s’ha intensificat, però també les veus que el defensen. Arran d’aquesta situació, el futur de l’un i de l’altre pot acabar no essent el mateix, perquè hi ha una diferència fonamental en el reglament de les cambres que presideixen.

L’article 39 del reglament del parlament

El reglament del Parlament de les Illes sí que preveu la possibilitat de destituir-ne el president. És al punt d de l’article 39, que detalla els motius pels quals els membres de la mesa cessaran de les funcions. Aquest punt diu: “Per remoció del càrrec, per negligència notòria i greu en el compliment de les obligacions del càrrec, acordada pel ple del parlament per majoria de les tres cinquenes parts dels diputats si les diputades que en formen part. Ha de ser proposada, almenys, per dos grups parlamentaris o per una cinquena part dels diputats i diputades. Si la proposta s’aprova, es procedirà a la següent sessió plenària a cobrir les vacants amb l’establert a l’article 40 d’aquest reglament.”

Demà mateix, la junta de portaveus decidirà si convoca un ple extraordinari aquest estiu per a debatre la moció de remoció contra Gabriel Le Senne. La va presentar l’oposició quan Le Senne va estripar un fotografia d’Aurora Picornell durant un ple. En aquell moment, el PP ho va descartar, però ara mira d’aprofitar l’onada. Simultàniament, el PSIB, per boca de Francina Armengol, va oferir els seus vots al PP perquè nomenassen un altre president de la mesa, però el PP també ho va declinar. Com que qui ha de convocar el ple és Le Senne mateix, ja ha deixat entreveure la intenció d’ajornar-lo al mes de setembre.

Acostumat al perill

Els darrers mesos de vida política de Le Senne els ha viscuts al caire del precipici. L’any va començar amb una crisi interna de Vox a les Illes. El grup parlamentari va decidir d’expulsar-lo a ell i a la portaveu, Patricia de las Heras. El grup va quedar reduït i, per tant, el suport al govern de Prohens va quedar en perill. L’expulsió de Le Senne del grup parlamentari en comportava la destitució immediata. Va passar igual amb Xelo Huertas, que havia arribat a la presidència del parlament el juny del 2015 amb Podem, i el gener del 2017 el partit la va expulsar després d’unes acusacions de corrupció. En el cas de Vox, després de dies d’incertesa i de declaracions encreuades, la direcció del partit va ordenar al grup parlamentari que fes marxa enrere i les expulsions van quedar sense efecte. Set mesos més tard, Gabriel Le Senne continua agafat a la cadira, dient que no se’n va, i retardant tant com pot la convocatòria de la junta de portaveus que hauria de tramitar la seua remoció.

La remoció de Llanos Massó, impossible per ara

Aquesta capacitat del Parlament de les Illes Balears no la tenen les Corts Valencianes. Ara per ara, no hi ha cap mecanisme per a destituir la persona que n’ocupa la presidència. Atesa la negativa de Llanos Massó d’abandonar el càrrec, el grup parlamentari de Compromís ha presentat una proposta de reforma del reglament per a afegir un nou epígraf a l’article 38 que regula els motius de cessament dels membres de la mesa. Serà molt semblant al que ja existeix al parlament de les Illes. Concretament, s’hi introduirà la figura de la “remoció del càrrec per negligència notòria i greu en el compliment de les obligacions i els deures del càrrec”.

Segons el síndic de Compromís, Joan Baldoví, Llanos Massó és un exemple de la negligència en l’exercici del càrrec. “Des del primer moment ha demostrat que no és digna del càrrec que ostenta. La negació constant de la violència de gènere, els exabruptes i insults constants en el seu perfil oficial, l’ús partidista de la institució i la parcialitat en l’exercici del càrrec són tan sols alguns exemples que justifiquen d’expulsar l’extrema dreta de la presidència del parlament”, diu Baldoví.

El PSPV ha dit que donarà suport a tot allò que servesca perquè la ultradreta no presidesca les Corts. El síndic José Muñoz va dir ahir que tant Carlos Mazón com Llanos Massó s’aferraven al càrrec sense cap mena d’escrúpol. “Els socialistes som els únics que podem decidir que votem en contra del fet que una ultracatòlica, antiavortista i negacionista de la violència de gènere ocupe la presidència de les Corts.”

Ahir, amb la votació del director de l’Agència Valenciana Antifrau, Massó va fer anar la maça per darrera vegada abans de l’estiu i es va acomiadar amb la fórmula: “La presidència regracia molt a les Corts els serveis prestats en aquest període de sessions i el declara clos. Buen verano a todos.”

Miquel Pueyo (1957) fa trenta-sis anys que milita a ERC, on ha viscut l’escissió de Joan Hortalà, el govern tripartit i la batllia de Lleida, entre més. Veu veterana, serena, parla amb VilaWeb sobre els tres grans temes que el seu partit ha de gestionar: la investidura de Salvador Illa, la successió d’Oriol Junqueras i l’escàndol dels cartells. Pueyo es mostra allunyat d’un acord amb Illa, i ofès amb l’escàndol dels cartells, que creu que no està tancat. Hi ha més persones involucrades, i caldria saber qui són, ens diu Pueyo en una entrevista per videotrucada.

—Vau signar el manifest per la renovació?
—Sí. A mi em va trucar Marta Vilalta i, pel contingut del manifest, no vaig veure cap raó per la qual no el pogués signar. I el vaig signar. Després m’he fet conscient que darrere el manifest i uns altres moviments, hi havia més coses de les que jo inicialment pensava. Però, d’entrada, la idea d’una renovació em semblava positiva, i m’ho sembla. Però jo no m’he posicionat ni em posicionaré com a peó en cap estratègia concreta.

—No sou ni rovirista ni junquerista.
—Quan es parla de la crisi a ERC, és obvi que hi ha una crisi. Però he viscut situacions encara més tenses. Hi ha hagut relleus molt tensos i hi ha hagut relleus molt ordenats, com el que hi va haver entre Puigcercós, Oriol Junqueras i Marta Rovira. Per tant, sí, la meva situació actual fa que el meu punt de vista sigui rabiüdament individual. Em sento molt responsable del meu partit, del futur del meu partit, però ara mateix no estic embolicat en cap organització més o menys clandestina per a fer això o allò altre.

—En el cas actual, senyor Pueyo, què creieu? Tots dos, Junqueras i Rovira, haurien de fer un pas al costat?
—Jo hi inclouria una renovació àmplia. I l’escàndol dels cartells també implica que hi ha d’haver més gent que faci el pas, segurament. La política és així. La política no és una activitat en què puguis esperar un retorn objectiu, afectuós, equilibrat dels esforços que hi has posat. La política és una suma de circumstàncies. Per exemple, jo crec que el lideratge no és un carisma vitalici. El lideratge és la capacitat durant un temps determinat que té alguna persona, o algunes persones, de llegir correctament les circumstàncies i de prendre les decisions més adequades. I aquesta capacitat, a vegades es té, a vegades es té durant un temps, i a vegades es perd. I això ens pot passar a tots.

—En el cas dels cartells contra Maragall, he vist que dèieu a X: “Això no és digne del partit de Macià i Companys”.
—La  meva sensació, intensa des del primer moment, va ser de vergonya. En la política, hi ha hagut moltes accions d’aquest tipus. Hi ha gent, hi ha partits, hi ha grups que les han fet sense cap mena d’angúnia. Però jo miro Esquerra, des del principi, amb la convicció personal que la finalitat no justifica mai els mitjans. Et diré més, crec que moltes vegades els mitjans són més importants que la finalitat. Per tant, a mi em va fer angúnia, vergonya, incomoditat. I la meva impressió és que això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients. Crear una estructura d’aquest tipus, pagar per mitjà d’una empresa, si sabem com funciona un partit polític en què hi ha un rigor a l’hora de fer pagaments, etcètera, això vol dir que hi ha vuit persones, deu, quinze que sabien què es feia. O que, sabent-ho, no van intervenir per aturar-ho o per explicar-ho. Els militants d’Esquerra, els nostres votants, els nostres simpatitzants, o senzillament la ciutadania de Catalunya, tenen dret que li expliquin amb pèls i senyals què va passar, qui ho sabia, per què es va fer així. I una altra cosa: anar a les municipals de l’any 2023, després dels dos anys i mig de covid, després de tota una sèrie de circumstàncies, havent de fer campanya amb els mitjans que teníem, i que t’assabentis que, mentrestant, el teu partit va fent tripijocs de l’estil dels cartells, a mi m’indigna. No m’identifico amb aquest procediment.

—Tolo Moya diu: “Hi ha tres persones que estan involucrades en aquest cas, que formen part de la comissió ètica, que són Oriol Duran, Marta Rovira i Jordi Roig. I no es pot ser jutge i part.” Què en penseu?
—No tinc capacitat, coneixement o informació per a sospesar tot plegat. I no sé si ha d’anar a una altra comissió. Però el partit ha d’explicar com es va fer, qui ho sabia i no va impedir que es fes. Ho he dit abans: aquí hi ha vuit  persones, deu, dotze, catorze, que no sé qui són, que han pres decisions, i aquestes decisions s’han d’explicar, s’han de demanar excuses i en alguns casos algunes d’aquestes persones probablement també hauran de prendre una decisió. Però no puc jutjar noms concrets o situacions concretes perquè no tinc el coneixement per a fer-ho.

—Esquerra hauria d’investir president de la Generalitat Salvador Illa?
—Hi ha dues forces que han rebut més vots que Esquerra. Junts i el PSC són els màxims responsables a l’hora d’intentar de trobar un format de govern. Dit això, a mi, personalment, em sembla que l’opció d’investir Salvador Illa hauria d’implicar uns acords, unes concessions realment molt importants. A mi em fa gràcia, per exemple, quan es parla de finançament singular. El finançament singular, ja el preveia l’estatut vigent i no s’ha desplegat mai, com tantes altres coses. Es va començar parlant d’un concert econòmic. El concert sí que és una concessió o una cessió o un acord molt important. Però jo em pregunto, el PSC, o més ben dit, el PSOE, està en condicions d’acordar aquest punt? A mi em sembla molt difícil, entre més raons, perquè la viabilitat econòmica de l’estat espanyol depèn en gran manera del drenatge fiscal que l’estat fa a Catalunya, a les Illes Balears i algunes altres comunitats. I sense aquest drenatge, o reduint aquest drenatge, no sé com la monarquia, l’exèrcit, les ambaixades podrien continuar endavant.

—I sense el concert econòmic, Miquel Pueyo diria que no a la investidura?
—Jo, sense el concert econòmic, i ara també s’ha posat sobre la taula el tema de la llengua. Vaig ser secretari de Política Lingüística en el període que es va debatre i redactar l’estatut, quan des d’un punt de vist històric era una oportunitat de fer les coses d’una altra manera. Quan vaig veure com va acabar, ja em va quedar molt clar: l’estat espanyol i Catalunya són en una situació de punt mort. Segurament, dolorós per als uns i per als altres, en el sentit que ni l’estat és capaç d’assimilar Catalunya plenament, ni Catalunya ha estat capaç fins ara d’alliberar-se del jou de l’estat. Si no hi ha acords molt significatius, com podria ser el concert o alguna altra cosa, Esquerra no té cap motiu per a fer president el senyor Illa. Sobretot, tenint en compte que ha estat la tercera força més votada. De tota manera, el partit ha promès que la decisió ha de ser la que vulgui la militància.

—Si us fessin la pregunta avui, què diríeu?
—Jo escoltaré tot allò que s’expliqui fins al moment que s’hagi de votar, però jo em situaria en la banda exigent, perquè és evident que, per a Esquerra, anar a unes altres eleccions pot ser un risc, però hem de saber mirar amb responsabilitat històrica, no tan sols pensant en unes hipotètiques futures d’eleccions, sinó en què és aquest partit i on vol anar.

—Quin consell donaríeu a la gent que dirigeix Esquerra Republicana en aquests moments?
—Més que aconsellar-los, demanar-los. Jo els demanaria la màxima claredat i transparència a l’hora d’explicar aquest escàndol dels cartells. Això hauria de ser a l’ADN del partit. Del partit de Macià, de Companys, de Víctor Torres. I una última reflexió: nosaltres, els éssers humans, tenim una dimensió biològica que fa que tinguem davant uns anys determinats. I a tothom li agradaria que determinades coses passessin mentre som vius. Però el sistema de reproducció de l’espècie humana és: vius uns quants anys i deixes espai per a uns altres. I aquests altres proven unes altres coses. Vam tenir una sensació, entorn del Primer d’Octubre, que tocàvem el cel amb la punta dels dits. I no ha estat així. No hem de preocupar-nos tant dels sentiments o les emocions de cadascú com de tenir una perspectiva. Jo tinc filles i, per tant, d’alguna manera, la vida me la imagino més enllà de mi mateix. I crec que és molt important que qualsevol persona amb responsabilitats polítiques s’adoni d’això. Encara que a vegades pugui ser dolorós des del punt de vista personal. I encara més per a companys i companyes que han estat a la presó, que han estat a l’exili, que els he vist a la presó. Home, això pica molt.

Dijous a la nit vam anar a mirar el cel a l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, al Baix Ebre. Amagat entre pins de bosc, és un centre de recerca científic capdavanter. Obro parèntesi. Hi ha vegades en què allò de la descentralització de les estructures d’estat científiques funciona. Tanco. M’informo i em diuen que hi estudien geomagnetisme i activitat sísmica –coses de terratrèmols, penso jo, fem-ho fàcil, que ja no puc gestionar informació massa difícil. És un centre del CSIC, comenten, ben enxarxat en la comunitat científica. Jo que el feia dinosaure, amb funcions de museu a tot estirar, amb aquella biblioteca clàssica de butlletins astrològics, mapes i quaderns de viatges antics, vaig ben equivocada. Recorrent els caminets de nit, amb prou feines veig els edificis neoclàssics, imagino el que deuen ser baròmetres o pluviòmetres, i les cúpules aquelles dels observatoris que són blanques i es veuen fins i tot amb la foscor. El van construir a principis del segle XX dos jesuïtes, Ricardo Cirera i Lluís Rodés. Nota al peu. Aquest últim besoncle de la cantant Maria Rodés, que el 2014 va fer un disc molt astronòmic inspirat en el seu familiar.

He de dir que els algorismes, les possibilitats infinites de l’ordre computacional i l’anomenat art immersiu no m’atreuen ni massa ni gens. Em fan mandra. No sóc de pantalles, ni de dades, ni d’estímuls lumínics o sonors massa impactants. No sé si és fisiològic, hipersensibilitat, o directament aversió al càlcul i a la tecnologia en general. M’atreuen tan poc que no els dedicaria un article ni tan sols per negar-los. Sí que m’interessen els fenòmens socials, les dèries, les enrònies dels humans per narrar-nos i explicar el planeta on vivim. I ara resulta que hi ha una dèria forta, una cosa que està molt però moltíssim d’actualitat. Es diu art digital. I segur que els aficionats al Sònar o propostes similars ho coneixen bé. Jo fins ara he estat bastant analfabeta en la qüestió. M’ha costat d’entrar-hi, diguem-ne, i mira que la cosa ja fa dècades que va i és de sobres popular. Potser perquè no he sabut ben bé quin és l’art digital que a mi em podia agradar.

Que he de donar-hi una oportunitat sincera ho he pogut constatar aquest cap de setmana de l’Eufònic, festival d’arts visuals i “digitals”. Una oportunitat sincera a les arts digitals si més no experimentals. Aquesta proposta cultural interessantíssima, que descentralitza la cultura –també tot sigui dit–, ha vingut a obrir-me els ulls i a fer-me veure que a Catalunya hi ha cada vegada més persones i projectes treballant-hi. En termes econòmics, diríem que hi ha mercat, que és emergent i que exporta Catalunya al món. I què és això de les arts digitals? Va, anem al gra. Aquest concepte és d’aquells dubtosos, el típic que té tots els números per a ser un calaix de sastre. I és que les arts digitals podrien ser una mica tot. Que si una foto feta amb el mòbil, que si una fotografia de càmera digital, fins i tot un article escrit en un mitjà de comunicació digital, podria optar a la categoria. Impossible destriar el gra de la palla, art multimèdia, art computacional, art fet amb ordinador. Això s’ha de dir bé.

A mi, l’art digital que m’interessa és el que es presenta com un mètode per interpretar el món. Aproximacions, lectures personals de certs fenòmens de la realitat. Si els periodistes interpretem a través de les paraules, els fotògrafs amb les fotografies, els cineastes amb les imatges en moviment, hi ha qui dissenya models amb algorismes per captar coses que passen, i a sobre ho fan de manera bella, creant escenaris fascinants, de la mateixa manera que abans s’han fet llenços amb materials tangibles, siguin de pintura a l’oli, calç o retalls de roba.

Un dels projectes més veterans i dels que més feina fan en aquest sentit són Playmodes, el projecte d’Eloi Maduell i Santi Vilanova, situat a la Pera (Baix Empordà). Us en volia parlar en aquest article. Els Playmodes són un taller d’artesans digitals que, en lloc de tenir fang o fusta com a matèria, tenen registres, dades i algorismes. Ells les modelen, les tallen i les enganxen segons la seva conveniència amb un discurs que sempre és fet per a comunicar alguna cosa al públic. Tenen discurs, que dirien els culturetes.

A l’Observatori de l’Ebre, els vaig conèixer una mica millor, amb el seu projecte “Astres”, en què un làser superpotent permetia de resseguir els estels més visibles de la nit. El làser feia impacte contra les partícules de l’atmosfera i vèiem la llum tocant l’Óssa Major i l’Estel Polar com si fos una classe d’astronomia. Aquest làser, de gairebé dos quilòmetres d’abast, s’havia programat per perseguir el moviment dels estels sense perdre’n l’encaix en cap moment. Un sistema computacional que, ens van explicar, han dissenyat amb l’ajuda de Francesc Rey, professor de Telecomunicacions de l’UPC, amb la idea d’apropar la galàxia als terrícoles en un moment en què les persones hem perdut l’interès pel cel. Els Playmodes també han col·laborat recentment amb diversos investigadors de l’Institut de Ciències del Mar de Catalunya per produir la peça Thalastasi, estrenada també a l’Eufònic, que utilitza dades científiques de l’ADN del microbioma marí tractades amb codi generatiu i elements visuals i sonors. Aquest treball, com ho fa “Astres”, ens explica per què són importants els microorganismes invisibles en l’aigua marina per a la supervivència del planeta. I és que resulta que cada litre d’aigua marina conté més d’11.000 milions de microorganismes invisibles per a l’ull humà que fan funcions vitals per als humans, perquè generen oxigen, i intervenen en la formació de núvols i l’absorció de carboni a l’oceà. Poca broma. Un altre nom que vaig descobrir i que haurem de tenir en compte en el món de les arts digitals que interpreten món és el d’Anna Rierola, que, gràcies a imatges compilades pels investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona mitjançant l’ús del microscopi, ha creat “El jardí de les delícies”. És una peça inspirada en el quadre de Hieronymus Bosch (el Bosco) on evoca imatges del paradís, la luxúria o el pecat amb imatges de cèl·lules, teixits i òrgans.

Tant si ens agrada el resultat com si no, tant si és més estètic com si ho és menys, sembla clar que l’art digital ha vingut també a fer de cronista d’una època determinada. Com els periodistes o els fotògrafs. Una metodologia de divulgació en tota regla. Una manera d’accedir a una informació que, altrament, seria inaccessible. Profans de les arts digitals, fora aquesta idea que qualsevol cosa que es regeixi per algorismes no té ànima, és destinada a l’evasió de les masses i a la indústria de l’oci. No tot són propostes banals, camps de gira-sols de Van Gogh augmentats o museus Moco. Hi ha una profunditat poètica i una rigorositat científica manifesta en molts d’aquests projectes. L’artesania digital ja no se n’anirà d’aquí. No tenim cap més remei que posar-hi un peu i després l’altre. I després un ull i després l’altre. I, sobretot, saber triar bé, perquè l’art digital, com hem vist, poden ser moltes coses, o pot ser gairebé tot, i només algunes són les veritablement bones.

El Parlament Europeu es constituirà avui amb el primer ple de la legislatura, que començarà a les 10.00 amb gairebé tots els eurodiputats presents. Entre ells hi haurà Fredi Beleri i Ilaria Salis, dos eurodiputats que eren a la presó i en aïllament domiciliari però que han estat alliberats per exercir els seus drets polítics. Ben al contrari del que li va passar el 2019 a Oriol Junqueras, quan el Suprem es va negar a alliberar-lo tot i que tenia immunitat.

Beleri, ciutadà albanès d’ètnia grega, fou condemnat al març a dos anys de presó per la compra de vots a les eleccions municipals del 2023, unes eleccions que va guanyar malgrat que havia estat detingut dos dies abans de les votacions. El dia abans, el primer ministre albanès, Edi Rama, l’havia acusat públicament de manipular les eleccions i d’haver pressionat immigrants albanesos a Grècia perquè el votessin. Ell ho va negar i va dir que tot plegat era un muntatge polític. Com que va ser empresonat provisionalment no va poder exercir el càrrec de batlle i va continuar en funcions l’altre candidat, Jorgo Goro, del partit del primer ministre Rama, que més tard també va ser detingut per un cas de corrupció.

La causa de Beleri va afegir tensió a les relacions entre Albània i Grècia –sempre complicades– i Atenes va arribar a amenaçar de blocar la candidatura d’Albània per a entrar a la Unió Europea si no es respectaven els drets de Beleri. Tot amb tot, va ser condemnat i el primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, el va incloure en la llista electoral del seu partit, el conservador Nova Democràcia. Va ser elegit i, tot i que les autoritats albaneses no tenen l’obligació de respectar-ne la immunitat com a europarlamentari, perquè el país no forma part de la Unió Europea, ahir el van alliberar durant cinc dies perquè pugui exercir els seus drets polítics. En sortir de la presó l’ha recollit un cotxe de l’ambaixada grega i l’ha portat a Tirana, des d’on ha volat a Atenes. Ha estat rebut oficialment per Mitsotakis i, tot seguit, ha volat a Estrasburg per a participar en el ple de constitució del Parlament Europeu.

Beleri podrà ser fora de la presó fins al 20 de juliol, quan hi haurà de tornar per a continuar complint la condemna. En principi ha de continuar empresonat fins a mitjan octubre i no és segur que les autoritats albaneses li permetin de continuar participant en la vida parlamentària europea mentre compleix condemna. El cas té certes similituds amb el d’Ilaria Salis, ciutadana italiana acusada d’una agressió a tres neonazis a Hongria, cosa que ella sempre ha negat. Fins ara es trobava en aïllament domiciliari, però va ser alliberada quan va ser elegida com a eurodiputada i, automàticament, va rebre la immunitat parlamentària.

El cas es remunta al febrer del 2023, quan ella i dos activistes antifeixistes alemanys van anar a Budapest per participar en una protesta contra la marxa neonazi de l’anomenat Dia de l’Honor, que recorda l’intent fallit de les tropes nazis de trencar el setge de l’exèrcit soviètic sobre la ciutat. La van detenir acusada “d’haver ferit i haver posat en risc les vides” de tres neonazis hongaresos. Inicialment, va estar en presó provisional i el seu pare va denunciar que rebia un tracte degradant, però el seu cas no va tenir gaire transcendència mediàtica fins que no va aparèixer públicament emmanillada i lligada dels turmells en una vista judicial.

Arran de la polèmica, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va parlar del cas amb Viktor Orbán, i el ministre d’Afers Estrangers, Antonio Tajani, amb el seu homòleg hongarès, a qui va reclamar el compliment de la normativa comunitària quant a tractament dels presos. Les autoritats hongareses han negat en tot moment qualsevol tracte vexatori. Ara, l’impuls definitiu li va arribar quan el partit Aliança Verda d’Esquerres va anunciar que seria candidata al Parlament Europeu. El primer efecte va ser el permís per a canviar la presó per l’arrest domiciliari i quan va ser elegida la van alliberar en virtut de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Oriol Junqueras, que estableix que la condició d’eurodiputat i la immunitat s’obtenen a partir de la proclamació dels resultats de les eleccions europees, i no a partir de la presa de possessió al Parlament Europeu, i sense necessitat d’haver de complir cap formalisme imposat per les autoritats estatals, com ara la promesa de la constitució.

El joc brut de Marchena

Malgrat aquesta sentència, el Tribunal Suprem espanyol es va negar a alliberar Junqueras per anar a prendre possessió del seu escó d’eurodiputat. El magistrat Manuel Marchena, que fou qui va fer les pre-judicials al TJUE per a saber l’abast de la immunitat de Junqueras quan el juny del 2019 va ser elegit europarlamentari, va fer una maniobra tèrbola: va obrir una peça separada per a fer les preguntes al TJUE, mentre en la causa principal, per la qual tot just havia acabat la vista oral del judici contra el procés, començava la deliberació sobre la sentència.

D’aquesta manera, Marchena no es trobava obligat a aturar la deliberació mentre esperava que el TJUE es pronunciés sobre la immunitat del principal acusat en aquell judici, Oriol Junqueras. Perquè les preguntes que traslladava al tribunal europeu es movien en una peça a part. I no es va esperar a tenir les respostes del TJUE sobre Junqueras: el 14 d’octubre del 2019, just el dia que a Luxemburg es feia la vista oral sobre les pre-judicials sobre el cas de Junqueras, Marchena publicava la sentència que condemnava l’ex-vice-president de la Generalitat a tretze anys de presó per sedició i malversació.

La sentència amb la resposta a les preguntes pre-judicials va arribar dos mesos més tard, al desembre. El TJUE deia que Junqueras tenia immunitat d’ençà de la proclamació com a eurodiputat electe, és a dir, el juny d’aquell any, i que li havien d’haver permès d’anar a la sessió inaugural de l’eurocambra a Estrasburg. La resposta de Marchena fou que, com que ja havia estat condemnat amb sentència ferma, ja no era possible de concedir a Junqueras la possibilitat d’anar al Parlament Europeu. I la presidència de l’eurocambra ho va entomar, amb l’argument que no podia discutir les decisions i resolucions de les autoritats estatals.

L’escó de Junqueras va restar vacant, fins que finalment el va ocupar l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé, que avui justament acaba el mandat.

Han passat quatre dies llargs i molts ja no us en deveu recordar. Divendres vam tornar a assistir a un nou intent mediàtic d’imprimir en l’independentisme apàtic un estat d’ànim artificial i induït. Èxit, triomf, victòria, repetia el carrusel informatiu que seguia minut a minut el retorn de l’exili suís. “Aquestes imatges són l’escenificació d’una victòria”, s’inflamava la quota reformista; “És un èxit de la convivència, un dia per felicitar-nos”, valorava el director de La Vanguardia; “Un retorn que és l’èxit del diàleg i de la negociació”, revelava la líder dels Comuns en una piulada, rematant-ho amb un deliri: “L’èxit d’una amnistia que ha servit per corregir i reparar la injustícia que suposava aquest exili”.

Sobre això últim, podíem suposar que al partit crossa del PSC se’ls havia escapat una publicació preparada per a l’escenari estipulat, coses de la impaciència investidora. Perquè, si el llum de gas no ens encegava del tot, l’èpic retorn no l’havia precipitat sinó l’error d’un jutge confiat, un defecte de forma en una causa que a l’estat ja li feia mandra, una raó de les defenses que aquesta vegada els l’havien donada. Perquè ningú no dubta que si al jutge li hagués agafat el caprici, hauria trobat la manera de continuar tenint les vides dels encausats a disposició, com tampoc no dubta ningú que, si encara fos convenient, el braç togat de l’estat no hauria tingut cap problema a ficcionar un altre delicte inamnistiable.

Que el país ja no és el del 2017 és una obvietat per a totes les parts, però és clar, no és igual si t’hi has anat bullint a foc lent que si t’ho trobes tot de cop. Penso en la imatge vermell-estrident de la Marta Rovira amb el puny aixecat a la plaça de Vic, buida, més que buida: deserta. Dues hores abans, entrevistada a l’emissora més escoltada del país, la secretària general d’ERC havia expressat que el primer que faria en arribar al seu poble seria trepitjar la plaça Major. No passa res, és dia feiner, hom podria dir. Però es dóna el cas que el 2017, en dues hores i en dia de cada dia, petàvem els voltants de la Conselleria d’Economia, i el 2019 érem un riu de ràbia que desembocava a l’aeroport, la mateixa ràbia que també omplia la plaça vigatana a la imatge que encapçala aquesta peça. Tota aquella energia, érem, tot allò podíem ser, tant hi feia el dia com l’hora si vèiem que l’ocasió s’ho valia.

Aquell sol terrible de juliol sobre la presència solitària de Rovira em va fer mal, ho he de dir, perquè sóc radicalment resistent a la deshumanització dels líders represaliats en què ha fermentat part de la frustració indepe. En el seu moment, m’havia sortit el cor del pit d’imaginar-me la seua alegria i la dels seus estimats, i alhora no podia parar de pensar si ja se n’havia adonat, si se n’adonava, o, si fos el cas, quan se n’adonaria. Potser a l’arribada a la seu del partit, quan, a banda dels clics de les càmeres i els autoaplaudiments d’una petita comitiva, el carrer retornava el silenci d’un enterrament. Gat vell, el presidenciable Illa feia l’anunci el mateix dia que no volia apressar “ningú” per a la seua investidura, que demanava més temps.

No sé si el president Puigdemont en va prendre cap apunt, dels fets de divendres. Tampoc no sé si va treure cap conclusió de dissabte, quan el nou pacte del “reencuentro” que es gesta va reunir al carrer l’oposició d’unes 1.500 persones cridades per l’ANC. Servidora dec ser de les poques que sempre li van entendre la promesa que tornaria si era investit, in-ves-tit, cosa que no va passar mai. Ho trobo un bescanvi raonable, i sempre em sorprenia que algú li hagués entès cap altre compromís de caire més imprudent. Per això, que aquesta vegada optés per jugar-se l’última carta tan a la lleugera, just quan les condicions són les més desfavorables des del 2017, em va semblar i encara em sembla d’una dissonància suïcida.

Potser des de Brussel·les es percebia com un revulsiu inapel·lable, però lliurar el cap simbòlic de l’independentisme en safata pot ser un cop igualment simbòlic i definitiu, encara més si ha de ser en canvi d’investir un espanyolista entusiasta del 155. No m’hi vull estendre, l’Andreu Barnils ho explicava més bé aquí. Si el president s’espera cap més aeroport, cap més Urquinaona pel gest heroic de posar-se a tret de l’estat, que pensi un moment en la plaça buida de Vic. I si l’han de tornar a acusar de mentider, trobo que ja no ve d’aquí.

Elie Wiesel va deixar dit que el contrari de l’amor no és l’odi, que és la indiferència. Déu me’n guard d’objectar res al mestre, però si algú es pensava que la indiferència era el pitjor que podria resultar del postprocés, que equivocat que estava. Només cal passejar pel país i constatar l’efecte rebot d’haver jugat amb l’esperança de futur de tanta gent, el preu d’haver-se cregut, alguns dirigents, que vendre’s la nació per un grapat de vots no ens acabaria explotant a la cara. La descatalanització en massa dels fills del 2017, la seua adhesió a la nació opressora, guanyadora, en totes les seues manifestacions; l’espanyolització natural de les noves generacions, privades d’una memòria nacional pròpia que no els hem sabut donar… Tu allarga-li el ditet a Espanya, que a la mínima t’arrencarà el braç.

Dit això, tampoc no es tracta ara que ens quedem amb els braços plegats, així que per acabar llanço una idea no gaire agosarada. Goiteu: tots aquests Évoles, Collbonis i Julianes que per l’Eurocopa encara vibren de nacionalisme espanyol són la prova vivent que l’orgull nacional –a diferència del que ens proclamaven– no depenia de cap excel·lència democràtica ni de cap estat exemplar. Així mateix, l’independentisme que es va creure que la cosa anava a la inversa, el que es va bolcar a publicitar la més perfecta de les independències, ens hi hauríem de fixar més, en aquests detalls. Perquè tot això de carregar-nos de raó i de ser els més bons de la classe ja hem vist que dóna fins on dóna. Avui que tot és màrqueting i tot és imatge, potser és un màster en aquestes matèries, el que hauríem d’explorar.

Donald Trump, candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, ha elegit el senador per Ohio J. D. Vance, de trenta-nou anys, com a candidat a vice-president. En un comunicat, Trump ha explicat que considera que Vance ha defensat “els homes i les dones treballadors d’aquest país” i que ara, durant la campanya, “se centrarà especialment en aquells per qui lluita de manera tan brillant: els treballadors i els agricultors de Pensilvània, Michigan, Wisconsin, Ohio, Minnesota i més enllà”. Els estats que posa d’exemple són, precisament, els més decisius per a les eleccions del 5 de novembre. Vance es va fer conegut l’any 2016 per la publicació del seu llibre Hillbilly Elegy, traduït al català amb el títol Una família americana (Ara Llibres), on retrata la vida dels obrers perjudicats per la desindustrialització del país.

Vance és senador d’ençà del gener de l’any passat i, per tant, té menys experiència que no solen tenir els candidats a la vice-presidència dels Estats Units. De jove va ser soldat de la marina i va servir a la guerra d’Irac. Després es va llicenciar en dret per la prestigiosa Universtat de Yale i va treballar com a inversor en capital risc per a diverses empreses tecnològiques. Durant la campanya de promoció del seu llibre i les col·laboracions que començà a fer tot seguit en mitjans nord-americans, Vance havia criticat Trump molt durament i l’havia titllat de reprovable, però s’hi va acostar quan el va necessitar políticament. D’ençà que és senador, el nou candidat a vice-president també ha destacat per les seves crítiques als ajuts a Ucraïna.

Llegiu un fragment de la novel·la que va dur J. D. Vance a la fama 

El gest de Trump significa un retorn a l’essència: Vance és un ham no pas per a seduir els votants més allunyats de l’ex-president, sinó per a connectar amb les mateixes capes de la població que el van dur al poder fa vuit anys. Unes quantes personalitats republicanes li havien suggerit que nomenés un candidat de l’ala més moderada perquè el complementés. Trump ha anunciat la selecció mentre a Wisconsin es fa la convenció del Partit Republicà que l’ha de confirmar com a candidat, i on s’espera que parlin tant ell com Vance. Les possibilitats de derrotar Joe Biden s’han multiplicat per a Trump després de sobreviure dissabte a un intent d’assassinat en un acte electoral. El tirador, un jove de vint anys, i un assistent a l’acte van resultar morts.

Trump i la descivilització que ens assetja | Editorial de Vicent Partal

En declaracions a VilaWeb, fa uns quants anys, l’editor Miquel Adam, que havia tingut cura de la les memòries novel·lades de Vance, deia que revelaven la veritat “poc o gens coneguda dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra”. “Tot i que el nom de Donald J. Trump no apareix citat ni una sola vegada a les memòries, la seva presència inquietant es fa més evident com més dura és la caiguda de la família de Vance i de la societat que l’envolta. La crisi econòmica i la deslocalització, que han convertit les ciutats postindustrials en pous sense fons de marginalitat, desídia i desesperança, han corromput de tal manera els valors hillbillies, que l’adveniment del populisme era cosa d’esperar”, deia Adam.

L’atemptat contra Trump trastoca la campanya electoral i el catapulta a la presidència

La consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, i la consellera d’Educació, Anna Simó, han sol·licitat la recusació dels magistrats del Tribunal Suprem (TS) espanyol Manuel Marchena, Carmen Lamela, Andrés Martínez Arrieta i Antonio del Moral per manca d’imparcialitat en l’aplicació de l’amnistia.

En el cas de Serret, també sol·licita la recusació del magistrat Leopoldo Puente Segura. A tots cinc, les conselleres els acusen de falta d’imparcialitat per les “intervencions jurisdiccionals prèvies”. Segons informen fonts pròximes a les conselleres, ara l’alt tribunal espanyol ha suspès la deliberació sobre l’aplicació de la llei en el marc d’ambdues causes, a l’espera de la resolució sobre la recusació.

La suspensió afecta la titular d’exteriors en el marc de la causa per l’1 d’octubre, com a membre de l’executiu del 2017, quan era consellera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca.

També a la titular d’Educació per la causa contra la mesa del parlament l’any 2017, que també afecta Carme Forcadell, LluísCorominas, Lluís Guinó i Ramona Barrufet. La condemna en tots els casos és per un delicte de desobediència.

L’Audiència de Barcelona ha preguntat al jutge de Barcelona que investiga l’espionatge amb Pegasus al president de Catalunya, Pere Aragonès, si ha pensat a amnistiar l’ex-directora del CNI Paz Esteban, abans de resoldre el recurs que ella va presentar contra la imputació.

En la interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, insta el jutge a aclarir-li si han pensat en l’amnistia per a l’ex-directora del CNI i, si escau, si ja ho ha resolt. Encara que en primera instància és el jutge instructor qui hauria de decidir si Esteban és amnistiable, en cas de recurs, seria l’Audiència de Barcelona la que acabaria resolent sobre la qüestió.

La llei no conté cap al·lusió als serveis secrets, però sí que considera amnistiables les conductes “realitzades en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir” els actes emmarcats en el procés.

Paz Esteban, la cap dels espies engolida per les clavegueres

Esteban continua com a investigada al jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona arran de la querella que va presentar el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, per l’espionatge al seu telèfon mòbil amb Pegasus. Esteban va demanar que s’arxivés la causa contra ella en un recurs davant l’Audiència de Barcelona. La fiscalia espanyola també va demanar l’arxivament perquè, a parer seu, els atacs amb Pegasus sempre es van fer amb l’aval judicial.

El titular del jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona, Santiago García, va refusar d’arxivar la investigació, tot esperant el resultat d’unes quantes diligències amb què pretén de determinar si els atacs efectuats al mòbil d’Aragonès a l’etapa en què Esteban dirigia els serveis secrets van comptar sempre amb aval judicial.

Aragonès, dirigent dels CDR: la teoria del jutge del CNI

El jutge del Suprem encarregat del control del CNI va avalar l’espionatge del mòbil d’Aragonès el juliol del 2019 –amb dues pròrrogues de tres mesos de l’octubre del 2019 i del gener del 2020–, una volta els serveis secrets van adduir que coordinava les accions dels activistes dels CDR.

No obstant això, una pericial informàtica que Aragonès va aportar al jutjat conclou que el dirigent d’ERC va tenir el mòbil infectat amb Pegasus entre el juliol del 2018 i el març del 2020, més enllà del període en què l’espionatge del CNI comptava amb cobertura judicial.

Les investigacions del CNI consideraven que el vice-president d’aleshores operava de manera opaca i que comandava l’activitat dels CDR. De fet, l’òrgan d’intel·ligència espanyol justificava l’espionatge al cap d’ERC en el fet que, a parer seu, portava les regnes dels comitès.

La Conselleria d’Educació i Universitats ha comunicat que continuarà amb el pla pilot de segregació lingüística que va impulsar arran de l’acord amb Vox. Així ho ha manifestat el conseller Antoni Vera, en declaracions als mitjans, arran del trencament entre PP i Vox.

“Nosaltres continuarem endavant amb aquest pla pilot, ja publicat i que es troba en tràmit perquè comenci a aplicar-se a la primària a partir del curs vinent, a partir del mes de setembre”, ha explicat, tot afegint que s’avaluarà tal com ho tenien previst d’aquí a tres cursos, quan decidiran si es manté. Tan sols 11 dels 339 centres d’educació primària de les Illes van demanar d’adherir-se, un 3,24% de les escoles.

Fracàs del pla pilot de segregació lingüística del govern de les Illes: tan sols el 3% de les escoles demana d’adherir-s’hi

El pla pilot es va posar en marxa, arran dels acords parlamentaris entre el PP i Vox de novembres del 2023. “Hi ha molts plans pilots a la Conselleria d’Educació, també n’hi ha d’altres, i sempre han funcionat així, amb un inici i un final. Després s’avalua i es prendran les decisions oportunes, per qui està ara o per qui vingui després”, ha assegurat Vera.

Paral·lelament, ha destacat, que es compleix amb la Llei de Normalització Lingüística i la Llei balear d’educació i que això ho portava el PP en el seu programa electoral i que, per tant, no preveuen de canviar el full de ruta. El conseller ha dit que la ruptura amb Vox no el fa respirar més tranquil ni tampoc sentir-se més lliure. “Segueixo treballant igual que la setmana passada”, ha assegurat, també “en el pla pilot de lliure elecció de llengua”.

Mentre l’OPA del BBVA contra el Sabadell continua el seu curs, el món econòmic català no ho veu clar i manté viva la flama de l’oposició a l’operació. La setmana passada, la patronal PIMEC i el Col·legi d’Economistes de Catalunya van presentar sengles notes sobre els motius pels quals creuen que no s’hauria de dur a terme l’OPA. Fins ara, s’adduïen raonaments basats en el sentit comú i en criteris econòmics, però la PIMEC ha fet un pas més i ha provat de fer una aproximació als danys que podria causar. És a dir, ha quantificat el possible mal.

L’estudi el van presentar dimarts passat el president de l’Observatori de la Pime de Catalunya, Oriol Amat, i el secretari general de la patronal, Josep Ginesta. Com a punt de partida, van exposar l’evolució i la situació actual del Banc Sabadell, explicant que, abans de l’anunci de la fusió, l’entitat ha funcionat amb normalitat, amb bons indicadors de capitalització i de rendibilitat i generant ocupació. En l’estudi s’han examinat els impactes en termes de competència bancària, de disponibilitat de crèdit, de tancament d’oficines i de pèrdua de llocs de feina, juntament amb més conseqüències socials.

En el cas de la competència, recorda que els dos bancs principals, CaixaBank i la nova entitat resultant BBVA-Banc Sabadell, controlarien el 73,7% de les oficines bancàries. L’augment de la concentració bancària implicarà una reducció de la competència, cosa que pot encarir i deteriorar la qualitat dels serveis bancaris. Aquesta situació afectarà negativament tant les empreses, sobretot les pimes, com els consumidors, especialment en zones rurals on la presència d’oficines bancàries ja és limitada. A més, l’augment de la concentració bancària pot fer que la remuneració dels dipòsits sigui menor i que les comissions aplicades als clients s’apugin.

Per a mi, la dada més sorprenent que aporten és l’estimació sobre la disponibilitat de crèdit. Afirmen que l’augment de la concentració bancària podria reduir la competència i augmentar el poder de mercat de les entitats més grans. Això tindria una repercussió significativa en la disponibilitat de crèdit a Catalunya i Espanya, amb una reducció estimada del 8% (és a dir, 54.393 milions d’euros), fet que podria afectar especialment pimes i consumidors. Aquesta reducció dificultaria l’accés al crèdit i elevaria el cost financer dels préstecs, alhora que perjudicaria la inversió i el creixement del teixit empresarial. També tindria conseqüències negatives per a estalviadors i prestataris. Cal dir de seguida que la xifra de potencial reducció que exposen no és cap nimietat, en termes de volum.

Quant a les oficines, preveuen que se’n reduiria significativament el nombre. Recordem que fins ara el BBVA ha anunciat uns estalvis de 1.450 milions d’euros amb la fusió, però no ha detallat quina part d’aquests estalvis provindrà del tancament d’oficines. A l’Observatori de la Pime creuen que l’impacte de la fusió BBVA-Sabadell en la xarxa d’oficines pot ser molt fort, i estimen una reducció potencial que oscil·la entre 589 i 883 a l’estat espanyol i entre 174 i 261 a Catalunya. Aquesta reducció, afegeixen, perjudicarà la disponibilitat de serveis bancaris, especialment en zones menys poblades, en un país on el govern mateix ha hagut d’invertir recursos a crear serveis d’atenció financera per a arribar a territoris desatesos.

Finalment, el gran perdedor d’aquestes operacions sempre és el treballador, sobre qui recau una gran part dels estalvis necessaris per a l’operació. Per no fer mal a la vista, no es parla mai d’acomiadaments, sinó que s’acostuma a parlar de sinergies, que molta gent no sap ben bé que són i és una paraula tècnica que queda molt bé. Doncs bé, l’impacte de la concentració BBVA-Sabadell en l’ocupació, segons l’estudi, seria significatiu, amb una reducció potencial que arribaria a una xifra entre 7.685 llocs de feina i 10.567. Aquesta pèrdua d’ocupació afectaria especialment les oficines bancàries, però també els serveis centrals. Les experiències de fusions anteriors indiquen que aquestes reduccions poden ser fins i tot més àmplies que no es preveu inicialment.

Potser cal afegir que els càlculs que han fet a l’Observatori de la Pime s’han basat en els últims casos de fusions bancàries a l’estat espanyol. Sobre les ràtios que apareixien en aquests casos, en els crèdits, oficines i personal, es calculava la mitjana i s’aplicava a les xifres que tindria el nou banc BBVA-Sabadell, en cas d’arribar al final del procés, amb èxit de l’OPA.

Però la setmana va voler fustigar una mica més el BBVA. El Col·legi d’Economistes de Catalunya també va presentar una nota valorativa, en què feia èmfasi en la concentració bancària i en la restricció del crèdit a les pimes, derivades de l’OPA sobre el Banc Sabadell. Recordava que l’estat espanyol ja és avui el que manté els nivells de concentració bancària més elevats de totes les grans economies de la Unió Europea (UE). I que, segons les dades estimades per l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), amb l’operació augmentaria molt més el risc de funcionament competitiu del mercat, seguint els criteris de la Comissió Europea.

Destaca que, en qualsevol fusió, un dels riscs és que el crèdit a una mateixa empresa, particularment tractant-se de pimes, tendeixi a reduir-se. En la nova entitat fusionada, en un bon nombre de casos, els límits del crèdit no han de ser per força la suma dels existents, perquè les entitats limiten la concentració de riscs. Això vol dir menys disponibilitat de diners.

La nota insisteix en el fet que l’economia catalana es fonamenta, principalment, en un dens teixit d’empreses petites i mitjanes, que agrupa 529.955 firmes (99,8% del teixit total), que, al seu torn, ocupen més d’1.990.000 persones (68,5% de l’ocupació global). Aquesta xarxa es ressentiria especialment d’una restricció potencial de l’oferta de crèdit i, fins i tot, d’una manera més intensa en la mesura que les entitats implicades puguin palesar un nivell d’especialització en aquest col·lectiu elevat.

I acaba esperant “l’anàlisi detallada i rigorosa de les autoritats competents” i demanant que “les seves avaluacions tinguin en compte aquestes reflexions, i que es despleguin les accions que siguin més oportunes, per evitar els riscs potencials assenyalats, atès que són de gran rellevància de cara al benestar i el progrés de l’economia i dels ciutadans”.

Les conclusions de l’informe de la PIMEC també són contundents. Es demana a les entitats i també als organismes reguladors que “actuïn vetllant pels interessos dels accionistes, però també tenint cura de la responsabilitat social, que implica prioritzar les persones (clients, treballadors…), les empreses, sobretot les pimes, i altres parts interessades”. I afegeix: “És crucial garantir que s’evitin els efectes negatius i així contribuir positivament a preservar el teixit econòmic i social del país.”

En definitiva, dues manifestacions més que evidencien que l’OPA del BBVA no ha caigut bé a Catalunya. En el món financer de l’estat espanyol la posició és més neutra, si bé no són pas pocs els qui creuen que el procés acabarà amb èxit per al BBVA. Jo no ho sé, ni tampoc el paper que hi acabaran tenint els fons accionistes d’ambdues entitats, però sí que sé que els qui tenen una bona part de l’última paraula són els accionistes del Banc de Sabadell, que han de canviar els seus cromos pels del BBVA… De moment, la prima real, a cotitzacions d’avui, continua al voltant del 6%. Sembla poc atractiva…

Per primera vegada, els científics han demostrat l’existència d’un túnel al subsol de la lluna. Tot fa pensar que és una mena d’espai de lava buit. Aquesta fita en el coneixement de la Lluna l’ha feta pública un equip internacional de científics, dirigit per la Universitat de Trento, a Itàlia, i és molt important perquè aquest espai podria servir de refugi als futurs astronautes.

L’estudi, publicat per Nature Astronomy, és el resultat d’una col·laboració internacional entre investigadors de la Universitat de Pàdua i de la Venta Geographic Explorations APS (Itàlia), que han contribuït a les anàlisis geològiques i al modelatge del conducte identificat.

“S’ha teoritzat sobre aquestes coves durant més de cinquanta anys, però és la primera vegada que n’hem demostrat l’existència”, explica Lorenzo Bruzzone, professor de la Universitat de Trento.

Un refugi per als humans

Aquest treball té importància científica i implicacions per al desenvolupament de missions a la Lluna. Fins ara, l’entorn era hostil per a la vida humana, però aquest espai descobert pot ser un refugi per als humans i els astronautes que fan missions.

Les temperatures superficials al costat il·luminat de la Lluna poden assolir els 127 °C, però al costat no il·luminat poden caure a -173 °C. La radiació còsmica i solar pot ser fins a cent cinquanta vegades més potent a la superfície lunar que la que experimentem a la Terra i hi ha una amenaça constant d’impacte de meteorits. Aquestes condicions fan necessari de trobar llocs segurs per a construir infrastructures que puguin suportar una exploració sostinguda. I coves com aquesta ofereixen una solució a aquest problema.

Segons Joan Anton Català, divulgador especialitzat en astronomia i astrofísica, el descobriment d’aquesta cova és molt important. Per una banda, diu que l’estudi ajudarà molt a completar el coneixement sobre la geologia de la Lluna. I, per una altra, que en aquests túnels hi podria haver temperatures constants, de 17 °C, de manera que podrien servir de refugi. “Tant la NASA com l’Agència Espacial Europea (ESA) preveuen missions robòtiques per a explorar aquestes galeries i pot ser magnífic!”, comenta en un piulet.

… que a dins d’aquests túnels hi podria haver temperatures constants, lluny dels extrems típics de la Lluna (a la superfície, de dia s’assoleixen els 120C i de nit els -180C!). Així, es pensa que podrien gaudir d’uns 17C aproximadament, de manera que podrien servir de refugi…

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) July 15, 2024

El 2010, dins la missió LRO de la NASA, l’instrument de radiofreqüència en miniatura (Mini-RF) va adquirir dades que incloïen un pou a Mare Tranquillitatis. “Anys després, hem tornat a analitzar aquestes dades amb tècniques complexes de processament de senyals que hem desenvolupat recentment i hem descobert reflexions de radar de la zona del pou que s’expliquen millor per un conducte de cova subterrània. Aquest descobriment proporciona la primera evidència directa d’un tub de lava accessible sota la superfície de la Lluna”, assenyala Bruzzone.

“Gràcies a l’anàlisi de les dades, vam poder crear un model d’una part del conducte”, explica Leonardo Carrer, investigador de la Universitat de Trento. “L’explicació més probable és un tub de lava buit”, afegeix.

L’investigador principal de Mini-RF, Wes Patterson, del laboratori de Física Aplicada de Johns Hopkins (Estats Units), afegeix: “Aquesta investigació demostra que les dades de radar de la Lluna es poden utilitzar de maneres noves per abordar preguntes fonamentals per a la ciència i l’exploració i fins a quin punt és continuar aplegant dades de detecció remota de la Lluna.”

La ministra espanyola d’hisenda, María Jesús Montero, ha negat cap tracte bilateral amb Catalunya a l’hora de negociar un nou sistema de finançament. A més, ha rebutjat el concert econòmic, si bé ha reconegut no haver tingut temps de llegir-se amb profunditat la proposta presentada avui mateix per la consellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Mas.

Finançament singular: té recorregut? Espanya es pot permetre el concert econòmic català?

A més, ha deixat clar que les converses sobre aquest nou finançament formen part de les negociacions entre ERC i PSC per la investidura, i no pas d’unes negociacions entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol. En aquesta línia, ha subratllat que els socialistes només negociaran possibles singularitats en el finançament català dins del paraigua de l’estatut.

Abans, Mas ha traslladat a l’executiu espanyol i les comunitats autònomes la seva proposta de finançament singular, que incorpora un concert econòmic similar al del País Basc i Navarra. Ho ha fet en el marc del consell espanyol de política fiscal i financera.

A més, després de la reunió, que ha durat més de quatre hores, s’ha mostrat esperançada d’aconseguir recaptar el cent per cent dels impostos. “Catalunya necessita fer aquest pas endavant en sobirania fiscal”, ha dit. També ha defensat que la Generalitat negociarà la reforma del sistema de finançament des de la bilateralitat amb el govern espanyol, un fet que la ministra ha negat rotundament. “Les negociacions són entre ERC i PSC, no entre governs. Ha de ser un lapsus”, ha assegurat.

La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon ha decidit avui de suspendre les negociacions amb la resta de partits del Nou Front Popular (NFP) per a consensuar un candidat a primer ministre i acusa els socialistes de blocar les propostes de la resta, la darrera la d’Huguette Bello. La decisió ve després de no haver pogut arribar a un acord sobre la presidència de l’Assemblea francesa. “No reprendrem cap discussió fins que això no es resolgui”, ha anunciat Mélenchon al seu compte de X.

Assez de manipulations. Notre décision est la suivante : nous exigeons une candidature unique pour la présidence de l'Assemblée nationale et ne reprenons aucune discussion sur quoi que ce soit d'autre tant que ce n'est pas réglé.

— Jean-Luc Mélenchon (@JLMelenchon) July 15, 2024

La França Insubmisa ha acusat el president francès, Emmanuel Macron, de voler “segrestar” la presidència de l’Assemblea francesa a través d’un “acord tàcit” amb la ultradretana Rassemblement National (RN) per a diluir així el triomf a les urnes del Nou Front Popular. És per això que ha reclamat que de manera urgent s’acordi “una candidatura única del Nou Front Popular a la presidència de l’Assemblea Nacional”, tot acceptant que la persona triada no serà de la França Insubmisa.

D’altra banda, ha retret al Partit Socialista el seu “incomprensible” vet a la proposta de Bello, actual presidenta del consell regional de l’Illa de la Reunió, perquè sigui primera ministra. Això evidencia, ha criticat, que el seu “únic objectiu és imposar la seva, argumentant que seria l’única acceptable per a Emmanuel Macron”. Aquesta posició del Partit Socialista converteix Macron, ha dit, “en el responsable de prendre les decisions” de la coalició, “tot i que s’hagi format contra ell i les seves polítiques”, denuncia.  “El Partit Socialista guanya temps per deixar que el Nou Front Popular es dissolgui i renunciï al programa pel qual va ser elegit?”, s’ha preguntat la formació.

<

El Parlament Europeu començarà la nova legislatura i Toni Comín no podrà exercir, ara per ara, com a eurodiputat, tot i haver estat elegit en les eleccions del 9 de juny com a cap de llista de la candidatura de Junts i d’haver obtingut més de quatre-cents mil vots. La presidenta Roberta Metsola, que opta a ser reelegida en el càrrec, li manté congelat l’escó fins que no es faci pública el 26 de setembre la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre el fet que l’anterior president, Antonio Tajani, els vetés, tant a ell com a Carles Puigdemont, al començament de la legislatura passada. Ara, el TJUE podria concedir mesures cautelars a Comín, però no de manera immediata.

L’advocat de Comín, Gonzalo Boye, va presentar dijous passat la demanda de mesures cautelaríssimes perquè, en un termini breu, de vint-i-quatre hores o quaranta-vuit, el tribunal pogués forçar Metsola a aixecar-li el vet, si més no fins a la sentència del 26 de setembre. L’objectiu era que demà, dimarts, en el primer ple de la legislatura, Comín ja pogués ocupar el seu escó. Però no podrà ser, perquè el tribunal europeu trigarà encara un parell de setmanes a pronunciar-s’hi.

El TJUE, en compte de resoldre en poques hores la demanda de cautelars, ha decidit de traslladar-les a les parts personades en la demanda sobre les credencials d’eurodiputats de Comín i Puigdemont de la legislatura anterior, és a dir, el Regne d’Espanya i el Parlament Europeu mateix. Els ha donat un termini que s’acaba el divendres 26 de juliol, segons que han informat a VilaWeb fonts pròximes a Luxemburg. Quan hagi vençut aquest termini, la decisió de TJUE pot arribar de manera immediata, és a dir, la setmana del 29 de juliol.

Mentrestant, Comín no podrà ocupar l’escó, i en una compareixença avui a l’eurocambra, ha denunciat el comportament de Roberta Metsola, de qui ha dit que “està segrestada pel PP espanyol” i que s’arrisca a ser corregida pel TJUE el mes de setembre. “Ens inquieta que Metsola salti base legal i jurisprudencial per a reconèixer el meu escó, i contradiu la decisió que va prendre Sassoli, i això és greu: no reconeixent el meu escó, insinua que la decisió de Sassoli no era ajustada a dret, i això em sembla molt greu.”, ha afegit.

El precedent de Sassoli, contra Metsola

Feia referència a la decisió del president Sassoli el desembre del 2019, quan va obrir la porta de l’eurocambra a Puigdemont i Comín. Ho va fer arran de la sentència Junqueras del TJUE del 19 desembre del 2019 i de la decisió immediatament posterior del mateix tribunal d’anul·lar el vet de Tajani als eurodiputats de Junts per poder exercir d’eurodiputats mentre la demanda que havien interposat anava fent un lent camí.

Comín confia ara que els magistrats de Luxemburg segueixin el criteri de l’advocat general, que aquest abril va corregir el TJUE i va afirmar que de cap manera un estat no pot imposar un formalisme als eurodiputats electes perquè puguin tenir aquesta condició amb tots els ets i uts; perquè la sentència Junqueras era prou clara: la immunitat i la condició d’eurodiputats s’adquireix en el moment de la proclamació com a electes. I això, en el cas de Comín, fou el 27 de juny amb la publicació de la llista al BOE.

La inaplicació de l’amnistia pel mig

Però la JEC es va obstinar a imposar el tràmit de la promesa de la constitució espanyola. Comín no hi va anar i ni tan sols hi va enviar Boye amb poders per mirar de fer-ho a distància; no ho va fer perquè considera que no cal, però també perquè hi ha una ordre de detenció que va reafirmar el Suprem el mateix dia que la JEC el citava al congrés espanyol per a prometre la constitució. El primer de juliol el magistrat del Suprem Pablo Llarena es va negar a aplicar la llei d’amnistia a Puigdemont, Comín i Lluís Puig, i els va mantenir l’ordre de detenció.

I aquest argument, el de l’incompliment de la llei d’amnistia, és adduït per Boye en la demanda que va presentar dijous al TJUE, de manera que espera que el tribunal s’hi pronunciï. Ho explicava en aquesta entrevista a VilaWeb: “Al TJUE no el deixarà de sorprendre que la causa impeditiva d’anar a prometre o jurar la constitució és no tan sols que no cal, sinó que a més, abans que això es produeixi, el Tribunal Suprem, quan no aplica una llei en vigor, dicta una ordre de detenció. Per tant, l’amnistia, la seva aplicabilitat i les seves conseqüències, és clar que han de ser objecte de debat al TJUE. I ho seran.”

La Generalitat ha aprovat el Pla d’Actuació Integrada (PAI) del barri de Benimaclet, que preveu la construcció de 1.345 habitatges. La Comissió d’Avaluació Ambiental ha emès l’informe corresponent en el qual considera que no té un efecte significatiu contra el medi ambient. Així, la tramitació es farà pel procediment simple.

A partir d’ara, una vegada la Generalitat remeti l’informe, es requerirà als promotors que en el termini màxim de tres mesos presentin la documentació completa del projecte. L’ajuntament ha destacat que el sector de Benimaclet és un dels àmbits urbanístics previstos en el Pla General del 1988.

El regidor d’urbanisme de València, Juan Giner, ha assegurat que, malgrat que unes quantes associacions ecologistes i veïnals s’hi oposen, el PAI integra l’horta a Benimaclet gràcies a una nova zona verda central de 30.000 metres quadrats.

Fa tres anys que el projecte Ce Trencada treballa per oferir a tot d’afeccionats als videojocs l’oportunitat de jugar-hi en llengua catalana. La idea va néixer de la comunitat mateixa, que es va mobilitzar per trobar maneres de fer-ho possible; primer, de manerea més discreta i, posteriorment, aconseguint d’arribar a projectes oficials. Raquel Casals i Arnau Frago, dos dels seus membres, expliquen a l’ACN que actualment hi ha una dotzena de persones de diferents perfils implicades de manera regular i unes seixanta que s’han interessat per algun dels videojocs. “N’hem traduït una vuitantena, però volem crear una tendència perquè les desenvolupadores incorporin de manera natural el català als seus títols”, sosté Casals.

Normalitzar el català als videojocs, preservar la llengua i augmentar-ne l’interès són els objectius d’aquest grup, que s’articula al voltant d’una sèrie d’activistes lingüístics, entre els quals hi ha perfils desenvolupadors, traductors i correctors, entre més. La seva feina se centra sobretot en el procés de localització, que comprèn les tasques de traducció, correcció i prova. Tot plegat, a més, s’articula al voltant d’un llibre d’estil que unifica les pautes dels diferents videojocs que passen per Ce Trencada.

Casals admet que és un desplegament que “val uns diners”, però que ells fan de franc per marcar un camí que puguin seguir després els desenvolupadors. “Volem que tinguin en compte l’idioma, que el vulguin, l’encarreguin i el paguin a qui el faci”, declara. 

Una mostra del bon funcionament del projecte són els resultats: 80 títols traduïts al català, dels quals 48 són projectes oficials. Entre els videojocs n’hi ha de coneguts com Hollow Knight, Minabo: A Walk Through Life, Harvest Days, Aragami 2, Papers, Please o Dark Souls. “La nostra idea és posar sobre la taula l’existència d’aquesta riquesa espectacular que és la possibilitat de jugar en la teva llengua”, diu Casals, i continua: “És una mica cansat fer activisme per allò que a vegades entenem com a engrunes. De fet, és ben simple: si el teu estudi és aquí i aquí l’idioma és el català, l’hauries d’incloure i que això no fos cap problema.”

Durant aquests darrers anys, els dos membres de Ce Trencada han vist com el sector del videojoc anava guanyant visibilitat. “Forma part de la cultura, és representatiu del moment i la veritat és que ara mateix s’hi fan coses espectaculars”, diu Casals. Per Frago, a més, hi ha tota mena de propostes, les quals tenen en comú un fet essencial: “El videojoc et permet una interacció molt diferent com a protagonista, un fet que et permet decidir certes accions i que resulta també una eina d’aprenentatge molt valuosa”.

Quant a la presència del català, si bé la tendència dels estudis establerts a Catalunya és d’anar incorporant com més va més la llengua pròpia del país, encara és lluny dels percentatges que es poden trobar en anglès o castellà. Ce Trencada ho veu insuficient i creu que encara s’ha de posar més èmfasi en la possibilitat de triar la llengua catalana.

Mitjans terrestres i aeris treballen per extingir un incendi forestal a Ortells, una pedania de la localitat de Morella (els Ports), segons que han informat fonts del Consorci Provincial de Bombers. Segons el servei d’emergències, l’incendi evoluciona favorablement.

L’incendi ha passat a prop d’una granja de porcs, tot i que no ha afectat les instal·lacions. En l’extinció, hi participen dotacions dels bombers del Consorci, unitats de bombers forestals de la Generalitat, mitjans aeris, un coordinador forestal i una unitat de prefectura.

Un amplio dispositivo coordinado desde @BombersDipcas continúa trabajando en el #IFMorella. Medios de @GVAbforestals @GVA112 @mitecogob @GVAMediAmbient y @BombersDipcas trabajan en lograr la estabilización del perímetro del incendio. @dvicentes , Diputado de @BombersDipcas está… pic.twitter.com/spWspNOWfB

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) July 15, 2024

Un jutjat nord-americà de Florida ha desestimat el cas penal que acusava l’ex-president dels Estats Units Donald Trump d’haver conservat il·legalment documents classificats després de deixar el càrrec. La notícia s’ha sabut dos dies després de l’atemptat contra ell i és, clarament, una victòria legal destacada.

La jutgessa Aileen Cannon, que fou nomenada per Trump, ha dictaminat que el fiscal especial Jack Smith, que encapçalava l’acusació, va ser designat il·legalment per a tenir aquest paper i no tenia l’autoritat per presentar el cas.

Trump es va declarar no culpable de més d’una trentena de càrrecs que li havien imputat dins el cas sobre els documents classificats trobats a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, després d’haver deixat la Casa Blanca.

Els càrrecs contra Trump anaven des de la retenció deliberada d’informació de defensa nacional fins a la conspiració per obstruir la justícia. El magnat va emmagatzemar capses amb documents en uns quants llocs de la residència, com ara el dormitori o una de les oficines, encara que també se’n van arribar a trobar al bany i a la dutxa.

Segons que recull l’agència Reuters, és probable que els fiscals recorrin contra la sentència de Cannon. Els tribunals d’altres casos fa temps que denuncien la capacitat del Departament de Justícia dels Estats Units de designar advocats especials per a gestionar determinades investigacions políticament sensibles.

Thomas Matthew Crooks: què en sabem, de l’atacant de Trump?

Immunitat parcial

La notícia d’avui és nova victòria judicial i aplana el camí de Trump en la presidència del país, amb l’afegit que el primer de juliol el Tribunal Suprem dels Estats Units sentenciés que Donald Trump té immunitat parcial pels seus actes com a president dels Estats Units.

La decisió del Suprem, que posa bastons a les rodes a la investigació contra l’ex-president pel seu paper en la insurrecció del 6 de gener de 2021, fou aprovada per 6 vots a 3, en línia amb la divisió ideològica entre progressistes i conservadors –tres dels quals nomenats pel mateix Trump– que hi ha entre els nou magistrats del tribunal.

Trump confirma que participarà en la convenció republicana: “No deixem que guanyi el mal”

El, del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili (URV), ha començat una nova campanya arqueològica al jaciment de l’Antic d’Amposta, que durarà fins al 26 de juliol. L’objectiu principal de les excavacions és avançar en el coneixement del sistema defensiu de l’assentament i explorar nous àmbits. A més, en aquesta actuació també s’ha inclòs la prospecció – inspecció visual i recollida de materials en superfície- de les dues àrees, Lo Tapà i l’Oriola, “especialment interessants” en l’àmbit arqueològic de l’entorn del municipi. Aquesta intervenció és possible gràcies al conveni marc de col·laboració entre la URV i l’Ajuntament d’Amposta.

La campanya d’enguany, que va arrencar dilluns passat, té com a objectiu principal resseguir de forma precisa la muralla o mur defensiu documentat l’any passat a la superfície de la part central i baixa del jaciment. Aquesta estructura semiciclòpia recorre el flanc nord del turó i sembla, expliquen els arqueòlegs, tancar-lo completament, tot i que ara mateix només és visible de forma intermitent al llarg de quaranta metres. “Continuarem amb els sondejos fets en un tram central d’aquesta potent estructura muraria per tal de confirmar les seves característiques detallades i la seva cronologia inicial de construcció”, ha indicat el professor del Departament d’Història i Història de l’Art, Samuel Sardà.

També es continuarà treballant en el barri ibèric documentat al sector 2000 per avançar en el coneixement de la seqüència d’ocupació, concretant, si és possible, la cronologia d’edificació de les fases d’hàbitat més antigues. En concret, seguiran els treballs per rebaixar els nivells documentats a l’interior dels àmbits B0, B1 i B2, tres àmbits domèstics i de treball situats al costat oest del barri, que segons expliquen els experts, han proporcionat evidències lligades a la pesca i la metal·lúrgia del plom dels segles III-II aC. Alhora, es duran a terme treballs de documentació gràfica i planimètrica al sector més elevat del turó (sector 1000) on, el 2021, es va documentar una singular plataforma empedrada a cel obert. En aquest sector, s’estan recollint dades sobre les relacions del cicle solar i lunar amb el paisatge proper, en el marc d’un estudi arqueo-astronòmic de caràcter exploratori.

A banda de les excavacions, també s’ha inclòs la prospecció de les àrees de Lo Tapà i l’Oriola. Pel que fa a Lo Tapà, prèviament s’havien recuperat materials ceràmics de la primera edat de ferro i la seva ubicació és rellevant perquè se situa en un punt molt pròxim a l’àrea on, l’any 1968, Francesc Esteve i el seu equip van identificar i excavar la necròpolis del bronze final -primera edat del ferro de Mas Cabiscol-Finca Jornet. En l’actual prospecció, l’objectiu és determinar el potencial arqueològic d’ambdues zones per concretar les seves cronologies i valorar si presenten sectors susceptibles de futures intervencions. “La recuperació del patrimoni històric i arqueològic de la ciutat ha estat una prioritat per al nostre equip de govern. Els últims quatre anys, gràcies a la col·laboració amb la URV, hem pogut descobrir el jaciment de l’Antic i fer troballes importants per entendre la nostra història més antiga”, ha destacat el batlle d’Amposta, Adam Tomàs.

Els treballs al jaciment de l’Antic s’emmarquen dins del projecte quadriennal de la Generalitat de Catalunya, Paleo-paisatge, poblament i canvi social: models d’ocupació territorial a l’antiga desembocadura de l’Ebre, que tenen la finalitat d’excavar el jaciment i avançar en el coneixement general del poblament i del paleo-paisatge protohistòric de l’àrea més propera a l’antiga desembocadura de l’Ebre. Per això, des del GRESEPIA-URV han començat a coordinar-se amb el doctor Carles Ibàñez, del Centre en Resiliència Climàtica-Eurecat i amb investigadors de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) per tal d’aportar dades complementàries que ajudin a comprendre l’evolució històrica del delta de l’Ebre des d’una perspectiva interdisciplinària.

Samuel Sardà i Marc Prades, dirigeixen la campanya, amb la participació d’altres investigadors del grup de recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA); del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV i de deu alumnes del Grau d’Història i del Grau d’Història de l’Art i Arqueologia de la mateixa universitat. Aquest any també hi participaran alguns estudiants del Màster d’Arqueologia Clàssica Aplicada.

El Parlament de Gàmbia ha rebutjat un projecte de llei que proposava de despenalitzar la mutilació genital femenina, pràctica prohibida d’ençà del 2015, després d’haver tombat cadascuna de les esmenes al text en una comissió especialitzada. El president del parlament, Fabakary Tombong Jatta, ha anunciat després de la votació que el projecte presentat pel diputat Almamy Gibba, que defensava que la legislació actual infringeix els drets constitucionals dels ciutadans a practicar la seva cultura i religió, ha estat finalment rebutjat.

Això es produeix després d’haver estat aprovat el projecte de llei en segona lectura el mes de març, si bé el parlament ha frenat finalment que el text passi a una tercera lectura. Organitzacions de Drets Humans, entre elles Amnistia Internacional (AI), havien denunciat que el text proposat violaria convencions ratificades per Gàmbia, entre elles la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona, la Convenció sobre els Drets del Nen i la Carta Africana sobre els Drets i el Benestar del Nen.

La directora regional d’Amnistia Internacional (AI) per a Àfrica Occidental i Central, Samira Daoud, ha celebrat el rebuig al projecte de llei i ha sentenciat que era “essencial” que el “progrés” que va suposar la legislació adoptada a 2015 es mantingués. “Això no obstant, d’ençà que es va prohibir el 2015, solament s’han processat dos casos i la primera condemna per fer mutilació genital femenina no es va dictar fins a l’agost de l’any passat”, ha lamentat.