Vilaweb.cat

Els inscrits als trams de la manifestació de la Diada 2019 arriben als 400.000

L‘ANC ha fet públic que ja hi ha 400.000 manifestants inscrits a la mobilització de la Diada de demà a la tarda. L’ANC manté la crida perquè les inscripcions continuïn avui i s’omplin tots els trams prevists de la manifestació. També ha anunciat que hi havia 1.200 autocars que es desplaçarien a Barcelona des de diferents pobles i ciutats del país i que s’havien venut 250.000 samarretes.

Guia Diada 2019: Tota la informació sobre la
manifestació de l’Onze de Setembre

L’any passat, amb data de 9 de setembre, hi havia 440.000 inscrits, s’havien reservat 1.500 autocars i s’havien venut 270.000 samarretes.

Així és ara mateix el mapa dels trams de la manifestació.

Talls de trànsit, consells de mobilitat i de seguretat per la Diada 2019

The post Els inscrits als trams de la manifestació de la Diada 2019 arriben als 400.000 appeared first on VilaWeb.

Citen a declarar com a investigats quatre policies espanyols més per les càrregues de l’1-O a Barcelona

El jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona ha citat a declarar com a investigats quatre policies espanyols més per les càrregues de l’1-O a Barcelona. Ho ha fet en resposta a una petició de l’Ajuntament de Barcelona, que actua com a acusació popular. En concret, aquests agents van intervenir a l’Escola Víctor Català de Nou Barris.

Segons el consistori, ‘no era necessari retorçar colls, fer trepitjades estant la persona a terra, donar cops a la cara o usar les defenses policials contra les extremitats superiors’, i més quan els votants mostraven una actitud pacífica. Amb aquests ja són 55 els policies investigats, entre ells vuit caps, tots els que van dirigir el dispositiu a les escoles de Barcelona.

En el seu escrit, l’ajuntament argumenta que en un vídeo es pot observar de manera clara i contundent que les persones que estan a dins de l’Escola Víctor Català estan en una actitud ‘escrupolosament pacífica i tranquil·la’. ‘En cap moment es pot observar cap tipus de resistència activa, agressivitat o violència, sinó tot el contrari’, afegeix. En canvi, remarca que els agents van entrar a l’interior ‘sense que consti que formulin cap tipus d’avís, requeriment o advertiment’. ‘Es pot veure com de seguides vàries persones es disposen a sortir tranquil·lament, però tot i això, els agents els empenten per darrere amb certa agressivitat i sense cap mena de justificació’, diu l’escrit.

The post Citen a declarar com a investigats quatre policies espanyols més per les càrregues de l’1-O a Barcelona appeared first on VilaWeb.

Ajornat l’acte institucional de la Diada fins demà a la nit per la previsió de pluja intensa

El govern ha decidit ajornar fins dimecres a les 22.00 h l’acte institucional de la Diada de l’Onze de Setembre que s’havia de celebrar aquesta nit. Ho ha fet davant de la previsió de pluges intenses durant la jornada d’avui a Barcelona, que podrien afectar el desenvolupament de l’actuació, titulada ‘Tornarem’ i que dirigirà Lluís Danés.

Tots els actes institucionals de la Diada d’enguany

No obstant això, es manté l’acte que aquest mateix vespre se celebrarà al parlament, en què s’entregarà la Medalla d’Honor de la cambra a Òscar Camps, de Proactiva Open Arms, i a Carola Rakete, de l’ONG Sea Watch, i també l’ofrena al Fossar de les Moreres.

Guia Diada 2019

Protecció Civil ha activat l’alerta del pla Inuncat per la previsió de pluges intenses des d’ahir i durant tot el dia d’avui, que afectaran sobretot el litoral i el prelitoral central. Tanmateix, durant la passada nit les precipitacions s’han concentrat sobre el mar i no han causat tantes incidències com s’esperava.

Totes les marxes d’aquesta Diada 2019

The post Ajornat l’acte institucional de la Diada fins demà a la nit per la previsió de pluja intensa appeared first on VilaWeb.

Cancel·lats set vols de British Airways amb destinació Barcelona per la vaga de pilots

La vaga de pilots de British Airways ha obligat a cancel·lar set vols amb arribada a Barcelona, segons consta al web de l’Aeroport de Heathrow. Es tracta de la segona jornada de l’aturada, que dilluns ja va obligar a cancel·lar vuit vols que aterraven a l’aeroport de Barcelona. Avui els vols cancel·lats són els de les 6.15, 7.40, 9.25, 10.50, 14.20, 16.40 i 19.15 hores.

L’aturada l’ha convocat el sindicat Balpa per discrepàncies salarials amb una durada prevista de 48 hores. La protesta va obligar a cancel·lar aquest dilluns ‘gairebé el 100% dels vols’ davant la impossibilitat de saber quins pilots farien vaga.

The post Cancel·lats set vols de British Airways amb destinació Barcelona per la vaga de pilots appeared first on VilaWeb.

Gabriel: ‘No ens podem permetre que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi com a eina de pressió’

L’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, exiliada a Suïssa, demana una revisió acurada dels fets de la tardor del 2017 per a ‘tornar-ho a fer’ i ‘poder fer-ho millor’. En una carta a la militància de la CUP en motiu de la Diada, Gabriel avisa que per a fer-ho millor cal ‘no autoenganyar-se’ i ‘mirar la realitat de cara’, pel que, segons diu, ‘cal saber que la unitat, com la veritat és concreta i no es pot basar en el buit’. ‘Cal saber que les bases són solides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat’, afegeix.

Gabriel reconeix que ‘el context repressiu fa difícil’ la revisió d’allò ‘que no es va fer bé’, però demana d’aplicar el rigor en el balanç dels esdeveniments per a evitar que la història es repeteixi. Sense aquesta revisió acurada, diu, i sense la claredat dels instruments necessaris i sense la determinació dels dies de setembre, l’1-O i el 3-O, ‘la unitat és una paraula buida, moltes de les proclames que es fan són contundència discursiva per a alimentar propaganda partidista’.

Alhora, l’ex-diputada exiliada a Suïssa adverteix que això és quelcom que ‘no ens podem permetre’, ‘com no ens podem permetre tampoc que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi massa sovint com a eina de pressió’. Segons diu, tampoc es pot permetre que ‘un context excepcional –que ja fa massa que dura– s’utilitzi com a pretext per a coaccions massa convencionals’.

A la carta, Gabriel també reflexiona sobre el seu exili, que reivindica ‘tot i que la decisió no sigui compresa per tothom, tot i que sembli que podria tornar sense haver de témer res’. Davant d’això, Gabriel diu que continua mantenint la convicció que ‘mentre hi hagi repressió, l’exili té tot el sentit del món’.

Malgrat tot, deixa clar que ‘ni l’exili, ni la presó, ni la repressió no fan que renunciem al somni ni que deixem de treballar per a fer-lo realitat’. Això, diu, vol dir superar els obstacles que posa l’estat, però també ‘suportar el pes de la indiferència’, ‘que a vegades s’expressa amb el cinisme del somriure de qui acaba apuntalant el règim fent-nos creure que el combat’.

Llegiu a continuació la carta d’Anna Gabriel a la militància de la CUP:

«Que estrany es fa un Onze de Setembre sense vosaltres, un Onze de Setembre lluny de casa. Aquest any, per segona vegada, el passaré a una Ginebra que ha esdevingut refugi i casa – com ja havia estat refugi i casa de tantes abans i com segueix-ho sent per tantes altres en l’actualitat.

L’exili són moltes coses, però també és en certa manera, i malgrat voler-me implicada en la nostra lluita col·lectiva, haver-me de limitar a contemplar aquestes hores que vénen, sense poder baixar als carrers que són els meus de sempre i participar amb tot un poble unit, alegre i combatiu.

Però segueixo aquí. Tot i que en moltes persones planin les preguntes del perquè de l’exili, tot i que la decisió no sigui compresa per tothom, tot i que sembli que podria tornar sense haver de témer res. Vaig decidir no presentar-me a un Tribunal que jutjava una posició política i tot un moviment. I segueixo mantenint la convicció que mentre hi hagi repressió, l’exili té tot el sentit del món.

Però ni exili, ni la presó, ni la repressió no fan que renunciem al somni ni que deixem de treballar per a fer-lo realitat. I això vol dir superar tots els obstacles; els que ens posa un estat fort i venjatiu que utilitza la repressió, la intel·ligència i tot el poder al seu abast; però també vol dir suportar el pes de la indiferència: la indiferència envers el dolor, que a vegades s’expressa amb el cinisme del somriure de qui acaba apuntalant el règim fent-nos creure que el combat. El somriure de qui se sap còmplice de tant despropòsit, però per atzars de la tàctica, no és presentat com a tal.

Tenim tot un estat, amb els seus aliats i els seus mitjans, davant un grapat de centenars de milers de persones que volen resoldre un conflicte democràticament. L’estat, els seus aliats i els seus mitjans, davant un grapat de centenars de milers de persones que, a més, estan en un moment de desconcert i replegament. De sentir-se enganyats, però també, de no voler recordar algunes de les coses que ja s’havien apuntat. De passar de tenir una il·lusió que tot ho podia, a deixar de voler ni tan sols il·lusionar-se. Hi ha tant per refer, tant per reaprendre i tant per reescriure, que efectivament, cal tornar-ho a fer, per a poder fer-ho millor.

I per a fer-ho millor, cal no autoenganyar-se, cal mirar la realitat de cara i cal assumir el pes del futur. Cal saber que la unitat, com la veritat, és concreta i no es pot basar en el buit. Cal saber que les bases són solides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat.

Les imatges del primer d’Octubre seran per sempre, però les oportunitats no duren per sempre. I aquest hauria de ser un aprenentatge imprescindible: l’atenció internacional és una de les claus de volta, i sabem que és molt difícil de guanyar, però també molt fàcil de perdre. I per assolir-la caldrà generar noves oportunitats.

I no podem fer-ho de qualsevol manera: cal analitzar què ha passat al nostre país en els darrers temps, veure què és allò que ens va permetre guanyar credibilitat i legitimitat, i constatar també què és el que va faltar.

I tot i que el context repressiu fa difícil la feina, és imprescindible revisar allò que no es va fer bé, assumir la pròpia responsabilitat –tant en les victòries com en les derrotes– i aplicar el rigor en el balanç dels esdeveniments, per evitar que la història es repeteixi – aquesta vegada com a farsa, en lloc de com a tragèdia.

Sense aquesta revisió acurada, sense la claredat dels instruments i els mitjans necessaris, sense la determinació d’aquells dies de setembre i aquell Primer d’Octubre, i l’amplitud d’aquell 3 d’Octubre, la unitat és una paraula buida, moltes de les proclames que es fan són contundència discursiva per a alimentar propaganda partidista.

I no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tampoc que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi massa sovint com a eina de pressió, o que un context excepcional – que ja fa massa que dura – s’utilitzi com a pretext per a coaccions massa convencionals.

I és que el context excepcional no és només la presó o l’exili.

L’excepcionalitat també són els milers d’encausats i encausades al nostre país per defensar l’autodeterminació, i són els centenars i milers de persones que han estat encausades també per defensar molts altres drets fonamentals.

L’excepcionalitat és la pobresa, l’extrema i aquella que no es defineix a sí mateixa com a tal, sinó que s’explica dient que només és un mal moment, i que ja vindran temps millors. Una pobresa no sempre visible, però sempre dura, i sempre injusta.

L’excepcionalitat és aquesta Mediterrània nostra que fa massa temps que ha esdevingut un cementiri a causa de les polítiques migratòries de la Unió Europea i els seus estats.

Excepcionalitat és despertar-se cada dia amb notícies de violacions o d’assassinats masclistes.

Excepcionalitat és un planeta en perill per un sistema de producció i de consum – el capitalisme – que considera sagrats els beneficis i assumeix com a inevitables la contaminació planetària, la destrucció d’ecosistemes, les desigualtats i explotacions i les nefastes conseqüències que tot plegat comporta sobre la població mundial – també, per descomptat, als Països Catalans.

I excepcionalitat és, finalment, que cada vegada sigui una veritat suposadament més inqüestionable que la seguretat equivalgui – paradoxalment – a invertir més en policies, exèrcits i en més armes – això és, més mort, i no en invertir en més vida, això és, més igualtat, més justícia social, en més educació crítica i lliure, i en més salut per a tota la humanitat.

Per tot això, no podem obviar la responsabilitat que tenim per a fer front a totes aquestes excepcionalitats, també des de tots els espais governats per independentistes i per les esquerres, al nivell institucional que sigui. I és que avui més que mai calen respostes i propostes globals a tota aquesta excepcionalitat. Cal menys capitalisme i menys precarietat, i més llibertat, pels pobles i les persones, més solidaritat, i en definitiva, més independència, més socialisme, més internacionalisme, més feminisme, i més ecologisme.

Calen respostes que enxarxin les resistències que avui s’expressen arreu del món, contra aquesta injustícia i aquesta amenaça sistèmica. Des de les muntanyes del Kurdistan, fins als vaixells que planten cara a les directives criminals de la Unió Europea i els seus estats a tota la Mediterrània; des de les armilles grogues que planten cara als tecnòcrates a l’Estat francès, fins a les militants i activistes dels llaços grocs, que com tants altres abans, denuncien dia a dia la pulsió repressiva de l’Estat espanyol; des de les que a Portugal, Itàlia, Grècia, Irlanda i arreu de l’Estat espanyol resisteixen contra les directives neoliberals de la Unió Europea, fins als col·legis de l’1 d’Octubre que assenyalen les portes de la democràcia als Països Catalans.

Així que deixeu que enviï una forta abraçada a totes les que fan de la seva vida compromís, a totes les que creuen en la dignitat personal i en la col·lectiva, com a valor de lluita.

Gràcies a les que a les portes de la sentència del Tribunal Suprem esteu preparades per llençar al món el missatge que seguim dempeus per la màxima llibertat política i la màxima justícia social pel nostre poble. Gràcies a les que respondreu a totes les sentències injustes que vindran, que en seran moltes.

I gràcies finalment també a les que, en un temps en què sembla governar el desconcert, la desconfiança, i el desencís, continueu disposades a plantar-vos de nou contra les injustícies, proposar alternatives, i discutir grans plans de futur.

Hem après que no hi ha receptes màgiques, i hem hagut de desfer algun camí. Però ens queda l’opció de no renunciar al somni. I de fer-lo realitat.

 

Anna Gabriel i Sabaté

Ginebra, setembre de 2019»

The post Gabriel: ‘No ens podem permetre que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi com a eina de pressió’ appeared first on VilaWeb.

Revés judicial europeu al sistema hipotecari espanyol

Maciej Szpunar, l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ha dit que l’Índex de Referència dels Préstecs Hipotecaris (IRPH) sobre les hipoteques que elabora el Banc d’Espanya no és transparent i que pot jutjar-se si és abusiu o no. En un dictamen, dóna la raó als clients afectats, prop d’un milió. Tot i que l’opinió del lletrat no és vinculant, és un cop fort per a la banca i influirà en la sentència del Tribunal de Luxemburg, que s’ha d’emetre el primer trimestre del 2020.

La sentència establirà si la banca espanyola va ser transparent o no utilitzant l’IRPH i si ha de compensar els clients afectats per hipoteques abusives, amb un import que es calcula que és de 17.430 milions d’euros.

Un jutjat de Barcelona va elevar la qüestió a la justícia europea per a resoldre si en aquests casos es podia aplicar la directiva europea sobre les clàusules abusives en els contractes amb consumidors. La conclusió de l’advocat general del TJUE, que tot i no ser vinculant sol ser la que segueixen després els magistrats, contradiu la del Tribunal Suprem espanyol, que considera que els préstecs hipotecaris referenciats a l’IRPH no poden sotmetre’s a control judicial perquè no impliquen cap abús dels bancs.

En concret, Szpunar ha dit que una clàusula contractual que fixa un tipus d’interès prenent com a referència un dels sis índexs oficials legals que poden ser aplicats pels bancs a les hipoteques amb tipus variable ‘no és exclosa de l’àmbit d’aplicació de la directiva’.

The post Revés judicial europeu al sistema hipotecari espanyol appeared first on VilaWeb.

Junqueras demana de ‘mesurar’ el pròxim embat amb l’estat espanyol

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha fet una crida a tothom a assistir a la manifestació de l’Onze de Setembre i ha demanat que l’independentisme deixi enrere els retrets i que acordin un consens estratègic per a avançar cap a la República. ‘Quan es decideixi fer el proper embat haurà de ser per guanyar’, ha dit en una entrevista a RAC 1.

Ha demanat que l’actitud dels manifestants sigui festiva, reivindicativa, cívica i respectuosa amb qui pensa diferent. ‘La gent mai ha fallat i ara segur que tampoc. Faig un prec: ompliu els carrers com sempre heu fet per aquells que enguany no podem ser-hi. Però ompliu-los també per aquells que ja no hi són i que haurien volgut viure en un país lliure’, ha afegit.

Junqueras ha insistit que la resposta a la sentència del Suprem ha de ser la més àmplia i massiva possible. ‘Estem convençuts que la sentència dirà que som innocents. En quin país democràtic jutgen als seus líders polítics per fer un referèndum?’, s’ha preguntat. Ara bé, ha afirmat que no es pot permetre que es torni a aplicar el 155 i ha reiterat que unes eleccions són una possibilitat a tenir en compte: ‘Donar la paraula als ciutadans sempre enforteix les institucions. Les urnes i la democràcia no debiliten mai les institucions. Com sempre, les urnes han d’estar al servei del país’.

Ha criticat que és l’estat espanyol qui estimula la confrontació negant el diàleg i empresonant els dirigents de l’independentisme, a més de vulnerar els drets dels ciutadans i dels càrrecs públics. ‘L’estat negociarà quan siguem tants, que la nostra societat, l’estat espanyol i la comunitat internacional constatin que l’únic camí possible és el de la democràcia i que els ciutadans de Catalunya han de decidir el seu futur per ells mateixos’, ha declarat.

Per últim, no s’ha mullat sobre qui l’ha de substituir com a candidat d’ERC si és inhabilitat, ha criticat Pedro Sánchez per irresponsable per no arribar a un acord amb Unides Podem i ha insistit que ERC no facilitarà un govern de dretes a l’estat espanyol i que farà el que cregui convenient al congrés per a avançar cap a la independència.

The post Junqueras demana de ‘mesurar’ el pròxim embat amb l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

El teatre català remunta i torna a superar els 2,5 milions d’espectadors la temporada 2018/2019

Els teatres catalans van sumar 2,56 milions d’espectadors la temporada passada (2018/2019), refent-se així de la davallada patida el curs anterior en què se n’havien perdut 187.000. Amb 215.000 espectadors més que aleshores, el teatre català no només es recupera del sotrac sinó que supera els 2,5 milions, i també confia en “posar les bases” per arribar a la xifra de 3 milions d’abans de la crisi econòmica, segons ha apuntat avui la presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), Isabel Vidal.

D’altra banda, l’increment d’espectadors del darrer curs es tradueix en una ocupació mitjana més alta, del 60%, i un important augment de facturació que s’enfila fins als 64,5 milions d’euros (el curs 2017/2018 es va quedar en 57 milions). La nova temporada teatral arrenca aquest vespre amb una nova edició de la gala ‘Catalunya aixeca el teló’, que torna al Liceu.

La temporada 2018/2019 ha tornat a situar els teatres catalans en les xifres d’espectadors que havia assolit abans del Primer d’Octubre del 2017, és a dir, al voltant dels 2,5 milions d’espectadors. La ‘inestabilitat’ política viscuda a Catalunya després del referèndum d’autodeterminació va fer caure el nombre d’espectadors, ocupació i recaptació d’aquella temporada 2017-2018, segons va atribuir ADETCA aleshores i ha reiterat avui.

La seva presidenta, Isabel Vidal, s’ha mostrat avui molt contenta amb les xifres d’aquest últim curs, perquè signifiquen recuperar els espectadors perduts la temporada anterior (187.000) i fins i tot créixer, amb 215.000 més que aleshores i un total de 2,56 milions de persones. La recaptació a taquilla ho reflecteix amb un increment de 7,3 milions (64,6 en total), i també l’ocupació mitjana, de gairebé el 60% a les sales (3,4% més).

Amb tot, Vidal també ha subratllat que no es ‘conformen’ i s’ha fixat l’objectiu de tres milions d’espectadors, per apropar-se a la xifra assolida immediatament abans de la crisi econòmica. Per això, ha indicat, s’han de ‘posar les bases’. Principalment, ‘intentar a aconseguir els recursos que tenia el sector abans de la crisi i “tenir una actitud més estratègica envers la cultura’, ha dit Vidal per reclamar més recursos púbics i més atenció de les administracions. Des d’ADETCA també volen treballar per tenir més presència als mitjans de comunicació i ser més enginyosos en buscar la complicitat del públic a través de campanyes.

Xifres de la temporada

L’espectacle més vist de la darrera temporada va ser el musical ‘La jaula de las locas’, d’Ángel Llácer, amb 170.000 localitats venudes, al Teatre Tívoli, que és també el teatre amb més públic del 2018/2019, uns 252.000 espectadors. Pel què fa a les sales petites (de menys de 200 espectadors), la més concorreguda va ser la Sala Beckett amb 27.800 persones. Seu va ser l’espectacle més vist en sales d’aquest format, ‘El Chico de la última fila’.

Quant a l’origen de les produccions, les catalanes van arrasar amb gairebé el 80% dels 1.165 espectacles del curs passat. Els autors catalans van superar el 60% dels espectacles i el català va ser l’idioma de 533 obres, el 46% del total, amb el castellà (28%) i altres idiomes (26%) per darrere.

Tot i que un dels puntals de la temporada va ser el teatre musical, com és habitual, és el gènere dramàtic el més representat durant el curs (46%). El teatre familiar suma 214.00 espectadors i tan sols un 8% del total d’espectadors.

Catalunya aixeca el teló reivindica el teatre ‘familiar’

En aquest sentit, la XVIII gala Catalunya aixeca el teló reivindicarà aquest dilluns aquest segment teatral pel qual des d’ADETCA es reclama més atenció. La proposta artística de la gala que dona el tret de sortida a la temporada és de la productora/companyia Nico&Sunset (Oriol Vila i Raquel Salvador) i intencionadament serà conduïda per la jove Nonna Cardoner. Ella i altes nens com a protagonistes recordaran als espectadors “què ens aporta el teatre” i destacaran la “màgia del directe”. La gala serà emesa demà per TV3.

The post El teatre català remunta i torna a superar els 2,5 milions d’espectadors la temporada 2018/2019 appeared first on VilaWeb.

Un estudi revela les àrees cerebrals que cal estimular per forçar la transició d’un estat cerebral a un altre

Un estudi ha aconseguit predir les àrees cerebrals que cal estimular per forçar la transició d’un estat cerebral a un altre. Per fer-ho ha utilitzat un model computacional del cervell. El mètode desenvolupat pels investigadors ofereix noves possibilitats de tractament per revertir estats cerebrals patològics, com ara trastorns psiquiàtrics o d’alteració de la consciència.

La recerca ha estat encapçalada per Gustavo Deco, professor d’investigació ICREA de la Universitat Pompeu Fabra, i per Josephine Cruzat, membre del seu equip. En l’estudi, publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, també han participat investigadors de diverses universitats estrangeres.

Per validar el mètode, els investigadors van utilitzar dades obtingudes mitjançant ressonància magnètica funcional de subjectes sans, tant desperts com adormits. Un cop incorporades les dades al model, es van estudiar els efectes de l’estimulació en les diferents àrees cerebrals.

The post Un estudi revela les àrees cerebrals que cal estimular per forçar la transició d’un estat cerebral a un altre appeared first on VilaWeb.

Experts en astronomia de la UV reben el premi Breakthrough, un dels més importants de Física Fonamental

Especialistes en Astronomia de la Universitat de València que han participat en la col·laboració internacional ‘Event Horizon Telescope‘ (EHT), formada per tres-cents quaranta-set experts que van obtenir la primera imatge d’un forat negre el passat mes d’abril, han rebut el premi Breakthrough de Física Fonamental, dotat amb tres milions de dòlars i un dels més prestigiosos del món.

Entre ells, Rebecca Azulay i Ivan Martí Vidal, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, segons ha informat la institució acadèmica en un comunicat.

El 10 d’abril de 2019, EHT va mostrar al món la primera imatge d’un forat negre. En concret, el forat negre súper massiu del centre de la galàxia Messier 87, situada 55 milions d’anys llum de la Terra. Uns mesos després, el 4 de setembre, la Fundació Breakthrough Prize ha concedit el Premi de Física a totes les persones que integren la col·laboració que van firmar els articles on s’anunciaven els resultats.

Ivan Martí Vidal, investigador principal d’un projecte del programa d’Excel·lència CIDEGENT (subvencionat per la Generalitat Valenciana i relacionat amb EHT) i membre de l’Observatori Astronòmic i del Departament d’Astronomia, és coordinador del Grup de Polarimetria d’EHT i autor d’un algoritme (PolConvert) que ha contribuït a la participació del telescopi ALMA (l’instrument més sensible de tot el projecte) en aquestes històriques observacions.

Rebecca Azulay, investigadora postdoctoral, va ser astrònoma de suport al telescopi IRAM 30m de Pico Veleta (Granada) durant les observacions d’EHT. A més, ha sigut premiat el professor Eduardo Ros (actualment en excedència en l’institut Max Planck de Radioastronomia de Bonn, Alemanya), i que encapçala el Grup de Sol·licitud de Temps d’Observació, és secretari del Consell de Direcció d’EHT i també responsable de divulgació científica de la col·laboració a Europa.

‘Aquest guardó suposa un gran reconeixement als esforços continuats de tots els membres premiats de l’equip; els qui, sense excepció, han fet possible el meravellós resultat d’EHT’, ha indicat Ivan Martí Vidal. Per la seva banda, Rebecca Azulay ha destacat que es tracta d’una gran notícia: ‘Estem molt contents i emocionats, ja que es tracta d’un enorme reconeixement per a tot l’equip i tot el projecte’.

Els premis Breakthrough, que celebren la seva vuitena edició i ja es coneixen com els ‘Óscars de la Ciència’, premien anualment les fites d’avantguarda en ciències de la vida, física i matemàtiques. Els 2.718.000 euros del premi seran repartits entre les tres-cents quaranta-set persones que integren la col·laboració i van participar com coautores i coautores en els articles que van mostrar el forat negre súper massiu del centre de la galàxia Messier 87.

The post Experts en astronomia de la UV reben el premi Breakthrough, un dels més importants de Física Fonamental appeared first on VilaWeb.

Zurich planteja un ERO sobre més del 80% dels treballadors de la seva filial d’assistència ServiAide

Els representants de l’empresa ServiAide i dels treballadors han començat avui les negociacions sobre l’ERO que la companyia vol aplicar sobredos-cents vint-i-quatre persones sobre les 269 que formen la plantilla actual al centre de l’Hospitalet de Llobregat. ServiAide, filial d’assistència de Zurich, va comunicar als sindicats el passat 30 d’agost la intenció de prescindir d’aquests treballadors per raons ‘productives i organitzatives’, tot i que confia en rebaixar aquesta xifra mitjançant reubicacions o altres alternatives que no suposin l’extinció del lloc de treball com la prioritat en les assignacions de vacants d’altres empreses del grup, segons han explicat fonts de la companyia asseguradora. En qualsevol cas, les mateixes fonts han admès que serà inevitable que d’altres perdin la feina i han avançat que les indemnitzacions seran superiors als que estableix la llei.

Per la seva banda, CCOO considera que expedients no estan basats en causes econòmiques sinó en la voluntat d’abaratir costos i ja ha anunciat mobilitzacions pel 16 de setembre, coincidint amb la propera Taula Negociadora.

La Taula Negociadora està formada per tretze persones per la part dels representants sindicats, de les quals deu són de CCOO i tres de la CGT. En aquest sentit, CCOO ha deixat clar que ‘no escatimarà esforços ni recursos per salvaguardar els interessos dels treballadors’. En la primera de les trobades, celebrada aquest dilluns, els representants de l’empresa han lliurat la documentació als sindicats en què exposen les raons de l’expedient i que ara els treballadors estudiaran.

El centre de ServiAide a l’Hospitalet de Llobregat subministra serveis d’obertura, tramitació i reparació d’assistència per a les pòlisses de la llar, comunitats, comerços i pimes. La direcció de la companyia argumenta que ‘l’actual context de transformació general’ del sector assegurador situa les despeses de l’estructura per sobre la mitjana a altres entitats del mercat.

The post Zurich planteja un ERO sobre més del 80% dels treballadors de la seva filial d’assistència ServiAide appeared first on VilaWeb.

El PDECat només donarà suport a una aturada de país si s’acorda amb els sindicats i les patronals

El president del PDECat, David Bonvehí, ha dit avui que el partit només donarà suport a una aturada de país com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol si s’acorda amb els sindicats i les patronals. En una conferència de premsa, ha afirmat que el PDECat ‘políticament mai podrà acatar una sentència que no sigui absolutòria’ i ha demanat una resposta unitària de l’independentisme.

Bonvehí ha insistit que el PDECat s’ha dedicat a ‘defensar unes idees i aplicar uns mandats del parlament’, per la qual cosa no podrà acceptar una condemna.També sobre l’1-O, ha reconegut que aquella jornada és motiu de debat en el si de l’independentisme per la seva validesa. Després que la secretària general d’ERC, Marta Rovira, hagi demanat un altre ‘moment referendari’, Bonvehí ha dit: ‘Va ser una manifestació política i una votació que s’ha de tenir en compte políticament’, si bé ha reconegut que el resultat no es va implementar per ‘com ha reaccionat l’estat’.

Respecte de les paraules de la consellera de Presidència, Meritxell Budó, que va dir que el PDECat s’havia de dissoldre dins de JxCat, ha dit que és una opinió personal i ha fet una crida perquè els associats votin a la consulta que ha començat i que es prolongarà fins el final del mes sobre el futur del partit. Segons Bonvehí, la direcció del PDECat defensarà el resultat de la consulta ‘allà on toqui’.

The post El PDECat només donarà suport a una aturada de país si s’acorda amb els sindicats i les patronals appeared first on VilaWeb.

Sant Julià de Ramis presenta un contenciós a l’Audiència espanyola per reclamar els danys al pavelló per 1-O

L’Ajuntament de Sant Julià de Ramis (Gironès) ha presentat un recurs contenciós a l’Audiència espanyola per reclamar els danys ocasionats al pavelló municipal durant el Primer d’Octubre.

El consistori ha decidit emprendre aquesta via sis mesos després de presentar la reclamació patrimonial i no haver obtingut resposta per part del Ministeri de Justícia espanyol. L’Ajuntament valora els danys causats en 13.429,55 euros i el batlle, Marc Puigtió, diu que aniran fins al final per aconseguir que se’ls reconegui la indemnització.

A l’escrit, des del consistori asseguren que consideren que ‘l’actuació d’alguns membres de la Guàrdia Civil que es van personar l’1 d’octubre del 2017 al pavelló municipal es va escapar dels límits de les proporcionalitat que exigeixen aquest tipus d’actuacions i que, en conseqüència, es podrien haver evitat els danys ocasionats’.

The post Sant Julià de Ramis presenta un contenciós a l’Audiència espanyola per reclamar els danys al pavelló per 1-O appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Presos i exiliats exhibeixen unitat abans de la Diada’ i ‘Sánchez vol evitar de ser investit sense acord’

VilaWeb: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Presos i exiliats exhibeixen unitat abans de la Diada’ i ‘Sánchez vol evitar de ser investit sense acord’ appeared first on VilaWeb.

Dignitat democràtica i llibertat

Davant un Onze de Setembre novament excepcional, els presos i els exiliats polítics catalans tornem a fer una crida a la societat catalana a protagonitzar una mobilització excepcional. Abans de la sentència del Tribunal Suprem i mentre la repressió contra els drets humans, civils i polítics continua, estem convençuts que sabrem fer de la manifestació de la Diada un clam de persistència i confiança en el futur. No deixarem que ens prenguin la il·lusió de fer el país que volem.

Barcelona, la capital de Catalunya, ha d’oferir al món el missatge clar i inapel·lable d’uns carrers plens de compromís i transversalitat. La manifestació de la Diada sempre ha estat un gran exemple per a demostrar que, junts –tot respectant les diferències i els matisos de cadascú–, érem capaços de créixer i d’internacionalitzar la causa col·lectiva per l’autodeterminació, per decidir el nostre futur polític en democràcia i en llibertat. Tothom hi és benvingut, ningú no hi serà mai vetat.

El Primer d’Octubre va ser possible perquè els objectius comuns i la determinació de fer valer els nostres drets van sumar per sobre de la violència de l’estat. Sabem que un dels principals objectius de la repressió és la divisió. Per això, la fortalesa democràtica del sobiranisme, elecció rere elecció, només s’entén des d’aquesta voluntat clara de construir un futur compartit. Així doncs, contra la frustració, cal tornar a la serenitat, generositat, maduresa i determinació de l’1-O.

Conjurem-nos per convertir aquest Onze de Setembre en un una nova fita indiscutible de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. L’èxit de la Diada serà la millor avantsala de la resposta davant de la sentència del Tribunal Suprem, la millor oportunitat per a escenificar la força i el potencial del moviment sobiranista; per a dir alt i clar que l’única sentència justa és l’absolució de tots els encausats dels diferents tribunals i el final de tots els processos judicials i policials contra totes aquelles persones que són perseguides pel seu compromís amb la plena llibertat del nostre poble. La mobilització pacífica i democràtica ens ha permès d’avançar com a societat.

L’Onze de Setembre hem de dir alt i clar que l’única sentència justa és l’absolució de tots els encausats dels diferents tribunals. La vulneració dels drets polítics dels diputats, senadors, eurodiputats, de milers d’activistes i, per extensió, de milions de votants, com també la deshumanització del miler de ferits i dels més de dos milions de votants de l’1-O, són dues cares de la mateixa moneda: la repressió.

El govern espanyol en funcions continua rebutjant el diàleg, un diàleg constructiu i sense renúncies, amb Pedro Sánchez imitant Mariano Rajoy en la irresponsabilitat de rebutjar una resolució política a un problema polític. L’estat, doncs, continua menystenint la vulneració de drets fonamentals denunciada, entre altres, per les Nacions Unides; i alhora som a les portes de castigar penalment drets i llibertats fonamentals.

La societat catalana rebutja la repressió i vol decidir el seu futur amb llibertat. I estem convençuts que no restarà impassible. Perquè aquest retrocés democràtic va molt més enllà de l’independentisme i afecta tota la ciutadania, i especialment qualsevol moviment polític o social que vulgui exercir lliurement els seus drets fonamentals. Per això, fem de nou una crida a tots els demòcrates del nostre país, del conjunt de l’estat i de la comunitat internacional a unir-se en aquesta defensa dels drets i les llibertats.

Des del Mas d’Enric, el Puig de les Basses i els Lledoners, des de Brussel·les, Ginebra i St Andrews, ens sabem afortunats i afortunades perquè cada dia hem tingut i sentit el suport de centenars de milers de catalanes i catalans que també denuncien la injustícia, que no perden l’anhel i treballen obstinadament per viure en un país més just i millor.

Per això, malgrat els murs o els quilòmetres de distància, us parlem des de la serenor i la determinació. Ens encomanem a l’esperit de dignitat i coratge de totes les diades, que ens encomaneu cadascú de vosaltres en tot moment. Amb la serenor de saber que tot això ho fem junts i no ens deixarem mai ningú pel camí. Aquestes dues condicions són les que ens portaran a la llibertat completa de tots els ciutadans d’aquest país, hagin nascut on hagin nascut i vinguin d’on vinguin i pensin com pensin.

L’Onze de Setembre omplim Barcelona de dignitat democràtica i llibertat, sense gens de por a continuar defensant la independència i la República Catalana com el millor projecte de present i futur, i com la millor alternativa democràtica, davant un estat que no té cap proposta per a la ciutadania de Catalunya i que només respon amb la repressió i amb un no permanent.

Amb el record dels qui ja no hi són i pel futur dels qui han de venir, compartir aquesta lluita amb tots vosaltres és un honor. Per tornar-ho a fer, cal tornar-hi a ser.

Dolors Bassa, Antoni Comín, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Anna Gabriel, Oriol Junqueras, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Carles Puigdemont, Raül Romeva, Josep Rull, Marta Rovira, Jordi Sànchez, Meritxell Serret i Jordi Turull

The post Dignitat democràtica i llibertat appeared first on VilaWeb.

Ramón Acín, ànima i mestre àcrata de Buñuel i Ponzán

El film extremeny d’animació Buñuel en el laberinto de las tortugas, de Salvador Simó, és una de les tres produccions espanyoles pre-seleccionades per als Oscar 2020. Narra la relació entre Buñuel i Acín i el rodatge del documentari. Com és sabut, Ramon Acín, gràcies a un premi de loteria, va finançar i participà en el rodatge del film de Buñuel Las Hurdes, una obra cabdal de la cultura de la Segona República.

Poc es pot afegir ja a aquesta qüestió, després de treballs com l’interessant assaig de Mercè Ibarz Buñuel documental. ‘Tierra sin pan’ i el seu temps. Aquell film ‘anarco-surrealista’, com ella el defineix molt encertadament, es compromet sobre qüestions bàsiques del debat cultural i ideològic que es lliurava aquells anys, sota un vel de denúncia, mala bava i poesia. La simbiosi Buñuel-Acín va ser definitiva.

A Mi último suspiro (1982), el cineasta aragonès escriu:

‘Un dia, a Saragossa, parlant de la possibilitat de fer un documentari sobre Las Hurdes, amb el meu amic Sánchez Ventura i amb Ramon Acín, un anarquista, aquest em va dir de sobte:

—Mira, si em toca la grossa de la loteria, et pago aquesta pel·lícula.

Al cap de dos mesos li va tocar la loteria, no la grossa, però sí una quantitat considerable. I va complir la seva paraula.

Ramon Acín, anarquista convençut, feia classes nocturnes de dibuix als obrers. El 1936, quan va esclatar la guerra, un grup armat d’extrema dreta va anar a buscar-lo a casa seva, a Osca. Però va poder fugir amb gran habilitat. Llavors els feixistes es van endur la seva dona dient que l’afusellarien si Acín no es presentava. Ell es presentà l’endemà. Els afusellaren tots dos.’

Un altre amic seu, l’escriptor i periodista anarquista Felipe Alaiz, escrigué poc després de l’assassinat: ‘Quan les maleïdes bales falangistes trepanaren el seu cervell, entraven en una de les ments més fines d’Europa.’

Matar Acín, matar García Lorca, era extingir l’espurna que encenia la metxa.

La influència de l’anarquista Acín va ser fonamental no tan sols en Las Hurdes, sinó en l’acció cultural i social llibertària dels aragonesos de l’època. Un exemple, no tan conegut però molt important i revelador, és la relació amb un dels seus millors deixebles, Francisco Ponzán Vidal. Seria una altra excel·lent novel·la gràfica i film. A ell va dedicat aquest article.

Un mestre llibertari aragonès, heroi de la resistència francesa

Francisco Ponzán Vidal va ser un mestre llibertari aragonès, figura clau de la resistència francesa i espanyola contra el feixisme, que va morir el 17 d’agost de 1944, assassinat i cremat per la Gestapo, poc abans de l’alliberament de Tolosa.

Després de la guerra de 1936-1939, el seu grup va ser dels primers a constituir la resistència contra els nazis en la França ocupada. Durant més de tres anys van treballar per a l’Intelligent Service britànic, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary i més organitzacions clandestines aliades. Van passar informació i milers de persones en perill, de l’una banda del Pirineu a l’altra.

Ponzán deia: ‘No és la pàtria francesa que perilla, ni la llibertat de França: hi ha en joc la llibertat, la cultura, la pau mundial.’

Avui Ponzán seria un heroi de la resistència francesa, però era aragonès i anarquista. Franquistes i gaullistes, primer, i ‘demòcrates’ de banda i banda del Pirineu, després, han fet tant com han pogut per negligir-lo.

Malgrat l’injust oblit històric, va ser una peça fonamental dels aliats, qualitat que va ser reconeguda a títol pòstum pel president dels EUA, Dwight Eisenhower, la monarquia britànica, el mariscal en cap de les forces aèries britàniques i l’estat major de l’exèrcit francès.

Robert Terres, alies ‘lieutenent Tessier’, o ‘el Padre’, cap del contraespionatge francès als Pirineus, escrivia anys després al llibre Double jeu pour la France (París, 1977):

‘Ponzán era un home sorprenent: proscrit, anarquista, lluitador aguerrit, una mica terrorista, una mica contrabandista. Prim, de veu suau, em va saludar amb gran cortesia i més aviat semblava, amb les ulleres de muntura de carei, els trets fins i purs, el somriure aparentment tímid sota un front bombat i calba incipient, un jove professor.’

Abans de ser executat, Ponzán va redactar el seu testament en una cel·la a la presó militar de Fourgolle (Tolosa). Un dels seus darrers desigs era: ‘Que les meves restes siguin traslladades un dia a terra espanyola i enterrades a Osca, al costat del meu mestre, el professor Ramon Acín, i del meu amic Evaristo Viñuales.’

El 18 de juliol de 1936 a Osca

De la relació entre Acín i Ponzán me’n van parlar molt ja fa molts anys l’historiador anarquista Antonio Téllez, i també Joan Català i Floreal Barberà, companys seus de guerra. També vaig tenir ocasió de parlar-ne amb Palmira Pla, el seu amor de joventut. Téllez va recollir les seves investigacions al llibre La red de evasión del grupo Ponzán. Anarquistas en la guerra secreta contra el franquismo y el nazismo (1936-1944) (Virus, 1996) . Una altra font clau és el llibre de la germana de Ponzán, Pilar: Lucha y muerte por la libertad (1936-1945) Francisco Ponzán Vidal y la red de evasión Pat O’Leary (1940-1944).

El mestre i el deixeble, Acín i Ponzán, es van veure per darrera vegada la decisiva nit del 18 de juliol de 1936. Al govern civil d’Osca, s’hi havien reunit representants dels partits i sindicats d’esquerres. Ramon Acín i Francisco Ponzán representaven la CNT. Eren allà per demanar al governador que armés el poble per a defensar-se dels militars franquistes que se sollevaven. Davant l’edifici, s’hi anaven aplegant homes vinguts d’arreu que demanaven armes a crits.

L’ambient era molt tens i efervescent. Membres de les Joventuts Llibertàries recollien armes allà on podien. Ponzán, com recordava sa germana, s’enfilà dalt d’un camió cridant: ‘Volem i necessitem armes. Si no ens les donen anirem nosaltres mateixos a buscar-les, poques o moltes en sabrem trobar… Ja hem perdut massa hores!’ L’aplaudiren i tot seguit ell baixà del camió per encapçalar un grup que s’adreçà a una petita armeria. Ell personalment trencà el vidre de l’aparador i s’apoderaren d’escopetes, pistoles, cartutxos i bales.

Quan el grup tornà al Govern Civil, tothom continuava reunit i dubtant sobre què calia fer. A les tres de la matinada, Ponzán no pogué més i avançà amb pas ferm i decidit cap al despatx del governador, però el seu mestre Ramon Acín l’aturà, agafant-lo fort pel braç: ‘No siguis boig, Ponzán, que ens perds…! Van discutir una bona estona, però finalment el respecte a l’amic, mestre i pacifista, s’imposà i Ponzán desistí.

Aquella nit, l’home d’acció va perdre la seva primera batalla. Avui és evident qui tenia raó. La discussió entre ells dos simbolitza l’enfrontament de dos punts de vista que foren la clau de volta del triomf o el fracàs de l’aixecament de Franco en el primer moment. ‘Si no els anem a cercar, ells vindran a cercar-nos a nosaltres’, sostenia Ponzán. I tal dit tal fet. Els sollevats van prendre Osca en poques hores.

L’execució de Ramón Acín, el 6 d’agost de 1936

Ponzán i els seus companys van fugir a les muntanyes, disposats a lluitar fins a la darrera bala. Els falangistes practicaren moltes detencions a Osca. Acín era sempre un dels més cercats. Havia estat perseguit, empresonat i exiliat unes quantes vegades pel seu activisme anarcosindicalista. Coneixia molt bé els laberints de la clandestinitat, però aquella vegada Osca esdevingué per a ell un immens parany.

Acín es va ocultar al seu pis, en una petita habitació amagada darrere un gran armari. Era un amagatall que ja li havia anat molt bé quan el perseguien per la seva participació en els preparatius i la revolta de Jaca, que acabà amb l’execució d’un altre amic seu, el capità Fermín Galán, juntament amb el seu company d’armes Ángel García Hernández, el desembre del 1930.

Felipe Alaiz explica que després dels fets de Jaca Acín es va exiliar a París fins a la proclamació de la Segona República, l’abril del 1931. Va tornar amb el dirigent socialista Indalecio Prieto i més amics. Una nit que sopaven tots plegats a Madrid, Indalecio Prieto digué: ‘Que digui alguna cosa Acín!’ ‘Ramón va aixecar-se amb la seva noble actitud característica i senzillament aconsellà: Arrangeu les presons. I es va asseure’, escriu Alaiz.

‘La meva sang no serà eixorca. Els meus alumnes em venjaran’

Sembla que aquells fatídics dies del juliol del 36, després del sollevament franquista, un veí el va delatar als falangistes, que irromperen al seu pis, convençuts que ell hi era. Com que no l’hi van trobar d’entrada, van començar a pegar i insultar la seva dona, Conxita Monràs. Ell no ho va poder resistir, sortí de darrere l’armari i es lliurà, pensant que així salvaria la vida d’ella. Els van detenir amb insults i violència. Ella va ser conduïda a la presó. Ell, directament, a un dels murs del cementiri on el van afusellar. Tenia quaranta-vuit anys.

Abans de morir cosit a trets, sembla que va tenir un últim pensament per Ponzán i va cridar una frase premonitòria: ‘La meva sang no serà eixorca. Els meus alumnes em venjaran.’

Conxita va ser afusellada dies després, el 23 d’agost, amb un grup d’onze dones de les Joventuts Llibertàries. Alguna, com les noies Barrabés, tenien germans al grup de Ponzán, a la guerrilla.

El cos de Ramon es va poder recuperar més tard. El van reconèixer per la roba que duia posada quan va sortir del seu amagatall: un pijama, amb llapis de colors i pintures a les butxaques. El registre de defunció certifica textualment: ‘Muerto por refriega en la guerra civil.’

Ponzán: el temps no pot esborrar el record d’Acín

L’any 1942, al sisè aniversari del seu assassinat, va circular clandestinament per Osca un manifest imprès a França i entrat pels passadors dels Pirineus. ‘Ramon Acín, el millor dels fills del nostre poble’, es titulava. Pilar Ponzán en conservava l’original escrit de puny i lletra del seu germà.

Entre més coses deia: ‘El temps no pot esborrar el seu record. Avui, demà, sempre, els treballadors, els que tenen fam i set de justícia, pensen en ell. En l’Artista, en el Mestre, en l’Home bo que va consagrar la seva existència a la causa dels famèlics als quals mil vegades els va parlar d’un món sense amos ni esclaus […]. Ramon Acín va morir com havia viscut. Escopint a la cara dels seus botxins el menyspreu que tantes vegades havia escopit al rostre de tots els tirans. Amb ell van morir molts dels seus deixebles. Els uns amb les armes a la mà. Els altres indefensos davant els piquets d’execució. Tots i cadascun seran venjats, amb l’esclafament del feixisme i amb el ressorgiment d’una vida, on l’home no sigui llop de l’home. Una societat en què cadascú produeixi i consumeixi segons les seves necessitats.’

La guerra de Francisco Ponzán (1936-1944)

Ponzán i els seus homes van decidir de prendre les armes i fer la guerra pel seu compte. Van treballar, primer, per al Servei d’Intel·ligència Especial Perifèrica (SIEP) del front d’Aragó. Ponzán fou nomenat conseller de Transports i Comunicacions del Consell d’Aragó, presidit per Joaquín Ascaso.

El grup desplegà una intensa activitat bèl·lica i revolucionària a l’Aragó en aquells tres anys de guerra. La desaparició física del mestre Acín, dibuixant, artista, escultor, escriptor, pensador i activista, no va impedir que les idees que havia estès entre els seus deixebles i amics llibertaris  prenguessin cada dia un sentit renovat, en el racó més profund de les seves conviccions. Ponzán el tingué sempre present.

Mentre feia la guerra i la revolució, Ponzán també escrivia. L’any 1937, publicà l’article ‘Els que no moren’ al diari de Casp Nuevo Aragón, una sincera i exaltada lloança del mestre i guia de la seva vida:

«A tu, Ramon, el meu Mestre bo. A tu, que amb el teu exemple assenyalares la trajectòria de la meva vida. Que m’iniciares en el camí de totes les rebel·lies. Que en l’adolescència, en aquell vetllador d’un cafè d’Osca, em vas dir amb paraules que mai no s’obliden que mai no m’arrossegués com l’eruga per l’estaca cercant de millorar. Que sempre visqués al costat de la ‘canalla’ i que només en l’Anarquia veiés la fita de les meves aspiracions. […] A tu, humanista, guió d’éssers lliures, mirall de vides. Un record, com acaronant el fusell te’l dediquen tants companys amb els ulls fits en la teva Osca i amb l’esperança de venjar-te i seguir la trajectòria de la teva vida.»

Ponzán, mort per França

L’any 39, a l’exili, Ponzán va ser internat amb els seus homes al camp de concentració de Vernet d’Arieja. Aviat es van escapar i recuperaren les armes que havien amagat en la fugida, sota terra, en uns bidons de llet prop de la frontera de la Guingueta d’Ix. Primer van fer base a Andorra i cercaren cases de confiança per a fer una ruta a peu fins a Manresa i després agafar el tren a Barcelona. Aquelles armes van servir per als primers grups d’acció que baixaven a la capital a fer sabotatges. La majoria van caure.

Per continuar la lluita armada, Ponzán es va trobar obligat a trencar amb la cúpula CNT-FAI. I va començar a establir contactes importants amb els aliats. Creia que treballant per a ells tindria la possibilitat de treballar per als seus, a l’exili i a les presons, de continuar lluitant contra el franquisme. Van editar fulls volants clandestins, referen contactes a l’interior i acceptaren importants missions aliades.

Durant més de tres anys van treballar per al servei d’intel·ligència britànic, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary, el grup belga Sabot i més organitzacions clandestines aliades. Passaven informació i gent que es trobava en perill a la França ocupada, de banda a banda del Pirineu. Aquesta activitat els permetia de reorganitzar-se i ajudar els companys en perill o empresonats a l’interior de l’estat espanyol.

El general i metge belga Albert Guerise, alies ‘Pat O’Leary’, el definia així: ‘Ponzán no tenia cap mena de simpatia particular pels anglesos. Els considerava igual que els francesos o els alemanys, peons d’un tauler d’escacs. El veritable tauler per a ell era Espanya, darrere les muntanyes. Espanya sota la dominació de Franco. Rebel contra el destí, impacient d’actuar, sempre amb els seus somnis d’anarquista, sempre reclamava armes, pistoles, fusells…’

Després de tres anys de riscs, detencions, fugides i empresonaments, Francisco Ponzán va caure definitivament. Tanta activitat els va anar endinsant en un veritable laberint. Tenia enemics pertot arreu: gendarmes francesos, alemanys, carabiners, policia espanyola, Guàrdia Civil, la Brigada Político Social i tot un vesper de confidents, agents dobles o triples, delators i traïdors de tota casta.

La guerra semblava acabar-se. El futur era incert. Ponzán va passar un temps empresonat a Tolosa i, finalment, fou lliurat als alemanys per l’intendent general de policia Marty. Fou assassinat i cremat per la Gestapo, dos dies abans de l’alliberament de Tolosa.

El seu certificat de defunció especifica: ‘Finat el 17.8.44 a Buzet-sur-Tarn. Mort per França.’

L’intendent Marty va ser afusellat pocs dies després.

Un home que a França el coneixia molt bé, Robert Terres, cap del contraespionatge francès als Pirineus, va escriure a Double jeu pour la France:

‘Ponzán Vidal, el meu amic Paco, heroic cap del meu equip de guies, detingut novament l’any 1943, regat amb benzina i cremat pels alemanys poc abans de l’alliberament de Tolosa: menystingut, calumniat i amb prou feines gratificat amb una medalleta a títol pòstum. Català, Revola, López, Laguarta, Aguado Martínez i tants d’altres dels seus companys empresonats, internats en camps de concentració, executats. La sort dels supervivents: abandonats, en la misèria, de vegades sense documents, per una França per la qual s’havien jugat la pell cada dia durant més de tres anys.’

Francisco Ponzán va rebre a títol pòstum les següents distincions:

L’any 1948 l’estat major de l’exèrcit francès el nomenà capità i li atorgà dues Creus de Guerra amb palma. El mariscal en cap de les forces aèries britàniques li concedí un certificat de gratitud pels serveis prestats. El rei d’Anglaterra el condecorà amb el Llorer d’Argent. El president dels EUA, Dwight Eisenhower, li dedicà un certificat de gratitud. L’any 1998, el mariscal en cap de les forces aèries britàniques li concedí un certificat commemoratiu en nom de la Royal Air Forces Escaping Society.

Aquí Francisco Ponzán és un desconegut. Però l’any 2000, al cementiri de Montjuïc, el consol francès a Barcelona accedí a posar el seu nom al marbre del monument francès als Caiguts a totes les guerres. Va ser un acte gairebé privat i discret. Segurament era la primera vegada a la història que l’estat francès reconeixia en públic a l’estat espanyol els republicans espanyols que van lluitar contra el nazisme.

Vull tancar aquest article amb les paraules finals que, des de les trinxeres de la guerra de 1936-1939, Ponzán dedicà a Ramon Acín, en Els que no moren:

‘No et defraudarem. Les teves filles, Katia i Sol, veuran en qualsevol de nosaltres un tros de tu, i en tots aquell món que els narraves minuts abans d’agafar el seu son. No t’oblidem. Barcelona et va donar un dels seus carrers. Nosaltres, els teus companys, els teus deixebles aragonesos, et donarem una obra fruit del teu pas per aquest terrer. I algun dia, aviat, et rendirem el més gran dels homenatges: un poble lliure sense amos ni esclaus. Salut, Mestre.’

P. S.: Durant la guerra de 1936-1939, Barcelona va donar el nom de Ramon Acín al carrer on hi havia el Centre Obrer Aragonès. Ben aviat, però, el carrer es tornà a dir Sant Pere més Baix. Fins avui.

The post Ramón Acín, ànima i mestre àcrata de Buñuel i Ponzán appeared first on VilaWeb.

‘Four to go!’: Hong Kong no en té prou amb la primera victòria

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’

La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador.

Un cap de setmana de manifestacions i protestes

Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran.

Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria.

Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res.

Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits.

Hores i més hores d’incidents

Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint.

Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant.

De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern.

Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades.

Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment.

De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’

L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta

‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió.

Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara.

Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica.

Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall.

Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’.

 

Crònica anterior: El coratge d’Hong Kong, crònica d’una revolta que n’aprèn

The post ‘Four to go!’: Hong Kong no en té prou amb la primera victòria appeared first on VilaWeb.

Antoni Abad: ‘No podem continuar com fins ara. Això que fan és prevaricar’

Antoni Abad és president de la patronal Cecot d’ençà de fa catorze anys. A principi del 2018, la patronal Foment del Treball, llavors presidida per Joaquim Gay de Montellà, va expulsar la Cecot de la junta directiva. En va ser el motiu haver format per la Taula per la Democràcia i haver criticat públicament la passarel·la que va posar el govern espanyol perquè les empreses traslladessin la seu fora de Catalunya.

La tempesta política va amainar i amb l’entrada de Josep Sánchez Llibre a la presidència de Foment les relacions es van restablir, fins al punt que Abad ara és el vice-president de la gran patronal. En temps de calma tensa, tant política com econòmica, ens asseiem amb Abad a la seu de Cecot a Terrassa per parlar del context actual. Té un tracte exquisit i inalterable. Només mostra un cert enuig quan parla del dèficit fiscal i la manca d’inversió en infrastructures, una denúncia que ja feia el 2006.

Us preocupa que no s’aprovi el pressupost del 2020?
—Molt, perquè el dia a dia és tan accelerat en termes econòmics, i també socials, que no ens podem permetre de no posar el pressupost al dia. I necessitem de totes passades un pressupost actualitzat. La situació de pròrroga no hauria de ser ni element de confrontació política. En tot cas ha de ser objecte d’ajust polític. No hi pot haver blocatge.

Però en política ningú no regala res.
—Tots els països que van bé, quan hi ha moments durs o de recessió ho passen millor perquè els pressupostos són molt treballats amb el món empresarial. I quan dic empresarial em refereixo al món de l’empresa. I a l’empresa hi som tots. A nosaltres no ens han cridat mai perquè aquí no hi ha hagut mai la tradició de fer-ho. Aquesta cultura no existeix ni a Espanya ni a Catalunya. L’instrument de progrés més potent que tenim en les economies lliures són les empreses; són l’eina de la innovació, de la qualificació professional. Haurien de treballar el pressupost amb nosaltres perquè sabem marcar molt bé les nostres prioritats i necessitats permanentment; això sabent que no tenim una visió de 360 graus, és a dir, ells també hi han d’aportar la política. Però ens hem d’escoltar perquè ells tampoc no la tenen, la visió de 360 graus.

Si al final no hi hagués pressupost, seríeu partidari de convocar eleccions?
—La decisió és política. Però, escoltant, hi ha qui pensa que si això es bloca, caldria convocar eleccions.

I Antoni Abad què en pensa?
—Torno al meu principi que el pressupost, per responsabilitat, s’hauria d’aprovar cada any. I vull estar en la taula de negociació. El món de l’empresa ha d’estar permanentment en la negociació del pressupost. I no es fa en dos mesos. Als països que van bé, durant tot l’any es parla de les prioritats. Ni el partit de govern, ni els de l’oposició, ni el món de l’empresa no ho aconseguirem tot. Però no crec que sigui modern ni socialment sostenible fer que s’arribi a la situació de la pròrroga.

No em responeu.
—Jo obligaria a unes dinàmiques constructives i si al final s’arrosseguen dos anys de pròrroga, doncs que facin ells mateixos la reflexió.

Mirant enrere, com ha afectat el trasllat de les empreses impulsat pel govern espanyol després del referèndum?
—Doncs ara que em feu la pregunta, és positiu que us digui que ho recordo tot molt llunyà. És bo que hagi quedat enrere. Va causar alarma i molta preocupació. Volíem positivar-ho, pensant que traslladaven la seu, però la infrastructura dels equips continuava aquí. I per això pensàvem que tindríem un impacte menor. I confirmo la visió que l’impacte ha estat baix. A Cecot ens agradaria que tot és normalitzés. Al final va ser una pugna. Pensant en alguna entitat financera, això podia tenir una repercussió molt forta per part del banc central i més poders de l’estat. Espanya s’hauria d’adonar que cal normalitzar tot això i revertir-ho.

Us hi vau manifestar en contra i això va motivar que Cecot fos expulsat de Foment. Ara torna a ser-ne membre i vós en sou vice-president. Què ha passat amb Sánchez Llibre que no pogués passar amb Gay de Montellà?
—L’estil de fer i la manera de veure com s’ha d’atendre el món empresarial. Sánchez Llibre té una manera de treballar diferent; ens coneixem de fa molts anys perquè ha fet de polític durant molts temps i sempre havia estat un canal prioritari i preferent nostre per a traslladar preocupacions i propostes al congrés. Quan el vàrem anar a veure, li vàrem portar una agenda de punts i de feina i ens vàrem posar d’acord. Ell a la campanya va dir que no podia ser que la Cecot no fos a Foment i que això calia normalitzar-ho. Tot plegat ha fet fàcil que ens trobem.

El president de Foment, Josep Sánchez Llibre, i el de Cecot, Antoni Abad, quan la junta directiva de Foment ratificà la reincorporació de Cecot.

A part de qüestionar el decret que facilitava la sortida d’empreses, també vàreu participar en la Taula per la Democràcia, l’altre element que va esgrimir Foment per a expulsar-vos. Creieu que va ser una expulsió política?
—No sé quina agenda perseguia Gay de Montellà. Ell tenia una agenda pròpia que mirava de frenar-nos. Les nostres propostes eren exclusivament empresarials. Si ell en volia fer una lectura política d’acord amb la seva agenda, això se li ha de demanar a ell. Passa que aquests arguments no s’aguantaven. Era una persona a qui en general li costava molt de ser àgil, és a dir, de traslladar propostes.

Amb Sánchez Llibre tindreu la llibertat d’afegir-vos a la Taula per la Democràcia, si s’escau?
—Crec que sí. Al final, el meu paper és perquè algú, i suposo que amb unes intencions ben definides, ens han etiquetat. Nosaltres no hem tingut mai incomoditats perquè ens hem dedicat a parlar sempre de fer empresa, de tenir més competitivitat i adquirir més progrés de les persones. Però tampoc no podem admetre que la inversió i la despesa de l’estat a Catalunya sigui tan insuficient que hi hagi el dèficit fiscal de la magnitud que tenim. Vàrem ser dels primers a parlar de dèficit fiscal i fer públic aquest concepte. El 2006 en vaig parlar a la Nit de l’Empresari, davant el ministre Solbes. Això no va té res a veure amb si l’entitat és independentista o no. L’entitat treballa per a les empreses de Catalunya i donem informació de dades i fets que no poden continuar.

Dieu que us han etiquetat d’independentistes. Per què creieu que ha passat?
—Perquè també sempre hem dit que, en termes de qualitat democràtica, Espanya té molt a aprendre i molt a fer. Això ho hem dit. Igual que vàrem dir que no anàvem a favor del dret de decidir, sinó a favor del dret de ser consultats, perquè ningú no es pensés que això era una vegada i una sola pregunta. És a dir, la qualitat democràtica, com passa en grans països, permet de consultar per als grans temes. I la tecnologia cada vegada ho permet més.

Tornant a Foment. Va denunciar l’ANC per competència deslleial a la campanya d’empreses compromeses amb la república. Hi heu donat suport?
—Vejam… Jo vaig parlar amb el president i li vaig dir que en discrepava. I a més, li vaig dir que se li havia girat molta feina. Perquè de persones i grups que fan obertament boicot n’hi ha molts.

De fet era una campanya de consum estratègic.
—Jo tenia la sensació que, més que fer boicot negatiu, era una proposta de fer un consum selectiu a l’hora de prendre decisions. Demanava a les empreses que fessin un pas endavant. Crec que en tenien cinc, i després de la denúncia van passar a 205. Per tant, jo li vaig traslladar els matisos i li vaig dir que en aquestes qüestions calia ser molt més cautelós.

A l’empresa diríeu que hi ha por del futur, després dels dos anys tan intensos políticament.
—No, perquè hem sabut separar molt bé la nostra condició d’empresaris de la nostra condició de ciutadans. I per tant, com a ciutadà pensaré i votaré una cosa o una altra. El com, suposo que ens ha superat a tots, però aquesta relació tan tensa entre Espanya i Catalunya ens obligava a tots els empresaris a esforçar-nos encara més, a obrir-nos a més mercats, a diversificar. Crec que aquesta consciència ens va portar des de molt temps enrere a prendre moltes decisions empresarials per distribuir riscs. I aquest esperit és ben viu.

I per això la independència no espanta?
—I per això la independència pot ser una opció per a una part dels ciutadans. Mira el Brexit. Sempre he tingut l’esperança que prendrien una decisió que respectés la ciutadania, la democràcia. I això vol dir tornar a votar, perquè ara sí que tenen informació de la negociació i un escenari sobre el qual decidir. En una democràcia tan antiga, una decisió tan transcendent proposada en un referèndum amb una pregunta enverinada –perquè ningú va parlar de les conseqüències– seria normal que fessin un segon referèndum. Això ho dic perquè a Catalunya una part molt significativa de l’empresariat troba que el país que tenim, Espanya i Catalunya, no és el que necessitem i volem. Fa falta una homologació i actualització de marcs com el fiscal, el laboral o l’administració general de l’estat. Des de Catalunya, la falta d’equitat en la dotació de finançament d’inversions i despeses ha portat a una elevadíssima consciència d’un desfasament en relació amb molts països quant a les oportunitats que ens dotem en termes de competitivitat econòmica i progrés de les persones.

I què demaneu?
—Tot això és inadmissible i fa quaranta anys que hi ha democràcia a Espanya! Ara toca negociar i acordar com transformem el país en favor del futur de les persones i de les empreses, és a dir, del progrés general. Per corregir les faltes d’equitat, de justícia i meritocràcia, que són els que avui fan que tinguem un país que no respon als temps actuals. I quan hàgim acordat quin país volem i l’agenda d’actuació, ho haurem de posar  referèndum. Perquè els ciutadans decideixin. Això és la democràcia.

Així la solució implica tornar a votar.
—Sóc català. I vull el millor futur per la gent d’aquí. Per tant, o canvia el país o canviem de país amb consulta als ciutadans. No dic si s’ha de preguntar sobre la independència, sinó sobre si la població vol continuar com fins ara. Tot això, ho podem continuar admetent, o ens hem de plantar? Jo crec que la gent diria que es planta. Perquè és evident que no podem continuar com fins ara. Per què la B-40 no s’ha acabat, si és competitivitat en vena? Ho vaig demanar a la ministra. ‘Et repto que em diguis quina inversió tens amb més bon retorn que la B-40.’ Silenci. ‘Si és la inversió amb més bon retorn en competitivitat que pot tenir Espanya, suposo que si es pot acabar en sis mesos  no s’acabarà en nou’, li vaig afegir. I quant temps ha passat? Tres anys més? És que és molt gros. I simplement és el tram Martorell-Abrera-Terrassa. Al final, l’única paraula que em surt és ‘prevaricar’. Quaranta anys prevaricant. La paraula la faig servir per emfasitzar la presa de decisions que no són bones col·lectivament per a Espanya ni per als catalans.

I amb tot això, confieu en el diàleg que demanen diverses parts?
—Fa temps vaig dir que a Espanya no es dialoga des de la transició, i continua essent veritat. Des d’aquest estiu em pregunto si cal continuar parlant de diàleg o ja haig d’anar a la fase següent, i és que hem de negociar. Negociar és dialogar. Però ha de ser més que dialogar. Però de moment no veig voluntat de negociació enlloc. I des d’aquí cap allà, no veig cap agenda per a construir ponts.

La negociació és més complicada amb presos polítics? Sou de Terrassa i deveu conèixer Josep Rull.
—Sí home, i tant. El conec, ens hem vist. És clar, és una resposta que no la puc donar com a coneixedor de res. Hi aplico una mica de sentit comú. En termes polítics ha de ser més difícil, segur. És una situació inhumana. I hi ha molta gent que pensa que és inhumà, això, perquè es pateix molt a la presó. És indubtable que afecta. Més que no seria desitjable. És que només per humanitat haurien de dir prou a la presó preventiva. Per dret humà. Sembla que hem retrocedit segles.

L’economia global és amenaçada per una recessió que sembla que tenim a tocar. Us preocupa?
—Ens ha de preocupar perquè de deures per a aportar més competitivitat al país, n’hi ha tants i de tan evidents i fa tants anys que estan pendents, que en tot cas animo que prenguem decisions immediates.

Poseu-me’n exemples.
—Cal atreure més talent i emprenedoria malgrat l’èxit de Barcelona. I per això cal reformar el tractament fiscal dels ingressos per renda de treball dels qui vénen a treballar a Catalunya. No és competitiu en termes d’homologació internacional. Hi ha d’haver un tractament molt millor. I no parlo de futbolistes, eh? Parlo de més bons investigadors, més bons metges, més bons professors per a les nostres universitats, més bons emprenedors… A totes aquestes persones els hem de fer un paquet atractiu. I això ho dic pel govern espanyol, perquè és competència de Madrid. Tenim un dels pitjors marcs de tractament fiscal. Ens hem de prevenir amb vista al futur i reformar debilitats estructurals que fa anys que hem detectat que no funcionen.

Però amb més talent i millorant el règim fiscal n’hi ha prou en un context que depèn de tercers, especialment en la batalla d’aranzels que hi ha entre la Xina i els EUA?
—Sí, la pots suavitzar. Sens dubte. Avui la percepció que tinc és que veiem els núvols, però encara no plou.

Els núvols també són el Brexit?
—Sí, com el Brexit. Però amb una petita satisfacció que comença a complir-se. De bon començament vaig dir que no hi hauria Brexit. D’ençà del dia de la votació. No he perdut mai l’esperança.

Parleu d’esperança perquè entenc que com a empresari la sortida del Regne Unit preocupa. Com pot afectar l’empresariat català?
—Doncs que deixes de tenir una relació amb un país amb el qual comparties llibertat de mercaderies, persones i diners. Tot això tindrà conseqüències immediates a partir del moment en què ens posem barreres en el tràfic de persones i productes. Això afectarà, per exemple, el sector de l’automòbil, però anirà més enllà: també afectarà les empreses catalanes que exporten peces i components. Ara, jo estaria més preocupat si fos al Regne Unit, i voldria que em comencessin a explicar les conseqüències que pot tenir laboralment el fet que Europa pugui posar traves o encarir el producte.

Per què no esteu d’acord a establir un salari mínim de referència tal com proposa el Departament d’Economia?
—Perquè amb els sindicats compartim que això agrada als polítics, però no a la resta. El 98% dels convenis, que són conseqüència de la negociació col·lectiva, tenen salaris d’entrada superiors al salari mínim. S’ha apujat a 900, però el salari d’entrada al conveni metal·lúrgic a la província de Barcelona –que és el conveni que més treballadors té– té el salari d’entrada a 1.200. Ara tindrem el salari mínim interprofessional d’Espanya, després el vice-president Aragonès en posarà un altre i el consell comarcal del Vallès Occidental dirà que també en posa un.

Però no té cap vinculació legal i pot servir per a suscitar debat en un context de desigualtat creixent.
—Però si quan parlen de 900 euros –i això ho diuen també els sindicats– més aviat pressionen a la baixa, perquè el 96% dels assalariats tenen convenis superiors. Ens pressionem a posar salaris que d’entrada ja són més baixos que els que tenim per conveni. I a més, no ens han consultat. És una manera de fer un discurs que els sembla progressista, però d’això se n’ha de parlar a la negociació col·lectiva. A més a més, és cert que hi ha situacions i algunes activitats amb salaris molt baixos. I per això vam aplaudir que s’augmentés el salari mínim interprofessional. Ara, a partir d’aquí, negociació col·lectiva. I això també ho va dir Javier Pacheco.

The post Antoni Abad: ‘No podem continuar com fins ara. Això que fan és prevaricar’ appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CLXXXIX): La llum no es mustia mai

D’ençà que han arribat les pluges (quina alegria per a la terra i la carn resseques!), pas molt de temps contemplant les variacions, violentes i matisades alhora, de la llum de setembre, que és com una respiració.

Trec amb lleugereses desusades del meu diogènic mostrari d’objectes, on tenc una mala fi de coses que protegesc de l’oblit, alguns bibelots que qualific de maternals perquè m’ajuden a calmar el desassossec i a foragitar els malsons d’una febre anunciada pels calfreds d’una gelor desconeguda.

És com si esperàs la veu de mumare que, després de posar-me la mà al front, em digués: ‘Vaig a encendre’t el llum.’

Entre el baf dels formiguers i la luminescència de les clarors darreres sent una policromia sigil·losa que m’amara de clarobscurs inesperats.

Seguesc el meu viatge immòbil.

Puc assegurar que tot això em dóna una intensitat altíssima que pos en tractar d’entendre aquesta vida tan plena de furor i d’absurditat.

Em faig creus quan em dic que l’atzar no existeix a l’atzar i que senyoregen dictatorials i pels llocs més impensats els menyspreus de la vida humana, de la vida animal, de la vida de les plantes i de la matèria bategant del planeta.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Pol·lució massiva, aliments infectats, manipulació dels cervells, bones paraules que amaguen crims, una autèntica cultura de mort que no vol denunciar ningú, que no vol saber ningú.

Cal fundar una resistència radical, una afirmació repetida i sense il·lusions.

La vida de cada dia de qualsevol objecte, vegetal o animal, és una font de coneixences inèdites.

Una pausa llarga, uns alens fondos, la lentitud com amiga.

El paisatge de la llum de setembre que em conta aquesta forma subtil de resistir sense fer història.

Un temps i un espai on conversen l’aprenentatge i la saviesa periblement encarnada.

Un panorama en què se situen en el primer i en el darrer dels plans un mateix motiu que camina cap a mi.

Mentre un altre motiu, precisat per la perspectiva, s’esvaeix com si fugís de l’ham de la visió.

Cal aprendre a veure des de tots els costats al mateix temps.

Vet aquí la lliçó de la flama enorme de la llum.

La clau: fulgor i ombra.

El diàleg esdevé de manera invisible.

Pensament lentíssim i sempre seguit, execució llampejant.

La simplicitat d’un tret significatiu que es beu el silenci.

I que desvetla la polifonia secreta que ens envolta.

Som la claror i som l’arbre, som la bèstia i som la roca, som el núvol i som la pluja, som el detall i som la immensitat.

Ells em diuen que escrigui per a ells i per a mi perquè han nat en ells i en mi.

Visc dins l’obert: aquests trets de ploma que llança la tinta que beu el paper són ressonàncies.

I la ressonància ultrapassa la paraula.

Veig les metamorfosis infinites de la llum i l’alegria enigmàtica que escampa.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

The post Closcadelletra (CLXXXIX): La llum no es mustia mai appeared first on VilaWeb.

La desrealització de la nació espanyola

El diàleg entre Madrid i Barcelona, que el govern espanyol aparenta d’oferir mentre el bloca de mil maneres, és impossible. Ho és per inèrcia, per menyspreu instituït en el costum de domini. I ho és objectivament, amb independència de la voluntat dels qui l’invoquen menys com a punt de partida que com a línia d’arribada.

Invocar el diàleg ja sols serveix per a quedar bé a ulls dels qui miren d’esquitllentes, dels qui miren sense veure-hi i sense voler-hi veure. Així és com contempla la crisi catalana el gruix de la política europea i com la percep, ara com ara, un grapat de corresponsals que veuen exactament allò que volen que vegin els mitjans per compte dels quals informen. Però, tot i ser impossible, el diàleg serveix de miratge per a dissimular la fallida d’uns partits que han canviat tant i a una tal velocitat que resulten desconeguts. En aquest miratge no hi creuen ni els qui el projecten com una rateta de llum per a desorientar els il·lusos. Com el reflex del raig desviat o les ombres projectades a la paret de la caverna platònica, la paraula ‘diàleg’ ja sols enganya qui no és prou fort per a alçar els ulls i mirar el sol de cara. Un sol negre d’odi i malvolença.

La incomprensió amb què els polítics de la capital espanyola reberen dimecres el discurs del president Torra, una incomprensió en si sola incomprensible per a qualsevol persona amb una mínima consciència del desafecte a què l’estat ha empès una meitat llarga de la població de Catalunya, diu molt del resclosiment moral i el consegüent tancament mental dels qui han convertit la seva constitució en una garjola i la seva justícia en un pati de Monipodio. Al text de Cervantes, aquella societat de valors invertits presentava a primer cop d’ull un aspecte endreçat. Era ‘un petit pati de maons, i de tan net i empolainat semblava que vessava carmí d’allò més fi’. Fins i tot el llenguatge dels qui hi residien amagava sota formes de cortesia abarrocada la realitat d’allò que portaven entre mans. 

Cervantes denuncià qui-sap-les vegades l’il·lusionisme de la vida espanyola. Fou un testimoni honest de la realitat que subtendeix allò que la seva època anomenava ‘l’engany als ulls’. S’ha escrit molt sobre l’idealisme castellà, gairebé tant com sobre l’aspre realisme de la mateixa cultura. De l’idealisme, Unamuno volgué fer-ne una religió hispànica, recolzant-la en la figura del pseudo-cavaller creat per Cervantes. I un dels nostres cínics més audaços, el feixistitzat i espanyolitzat Eugenio d’Ors, prengué el número als seus coreligionaris de Falange substituint la Bíblia pel Quixot en els juraments de càrrecs franquistes durant la guerra. Convertir un hidalgo reaccionari en una al·legoria hispana de Jesucrist, com féu Unamuno, és ignorar la ironia de Cervantes i aportar més que un gra de sorra al nacionalisme metafísic, elevant-lo a la categoria de religió. Superstició pàtria que va impregnar la societat espanyola fins al punt d’explicar per si mateixa la incomprensió de què parlàvem suara, perquè, com en la disputa sobre la identitat de l’objecte que Don Quixot anomena ‘elm de Mambrino’, en la qüestió de la democràcia tampoc no hi ha acord possible. En la visió i determinació de la naturalesa de la cosa topen dues imatges del dret radicalment diferents: el dret com a garantia de les llibertats i el dret com a concepte eminentment penal. 

Però si acceptem com a hipòtesi la lectura metafísica de la novel·la i combreguem amb la idea de la puresa del personatge, ens trobarem obligats a associar la implacable imaginació de Don Quixot amb la força del seu desig, i aquest amb una colla de valors. Els valors mobilitzen la imaginació i fan veure les coses sota un determinat aspecte i no pas tal com són. Això mateix li passava a Unamuno quan considerava lògic que aquella santa figura de l’idealisme castellà hagués estat vençuda precisament a Barcelona, a parer seu la ciutat menys idealista de la península Ibèrica. Amb una inversió de valors orientada pel propi desig, Unamuno no veia ironia on n’hi havia i en canvi en veia on Cervantes era sincer, ço és, en l’elogi de la ciutat. Si és a Barcelona que la fúria idealitzant del castellà es desfà al contacte amb la claredat mediterrània, això no és pas cap motiu per a maldir dels ‘burgesos’ catalans, que realment i efectivament tracten el manxec amb cortesia exquisida, sinó en tot cas de la imaginació malaltissa que mou el fals cavaller a inventar ficcions per tal de poder continuar vivint en el passat, un passat irreal que sovint el duu a actuar amb violència o a provocar-la.

Però si Don Quixot confessa que Dulcinea no l’ha vista mai de prop, és perquè al seu amor li manca realitat. Tota la seva aventura és un immens programa de desrealització, de descreació. Els homes i dones de l’estat, tant se val quin paper tinguin dins la comèdia parlamentària o judicial, com més va més desrealitzen l’ens imaginari de la nació espanyola. La ment és lliure de creure o no en l’existència efectiva de les coses; aquest és el seu drama i la seva dignitat. Poder triar allò en què es creu és el fonament d’una vida lliure, és a dir, humana. Obligant els altres amb violència a confessar que la seva Dulcinea és la més formosa dama del món, els anomenats unionistes o constitucionalistes reforcen la seva paranoia, però alienen definitivament les voluntats. Els grecs deien que els déus ceguen aquells que volen perdre, i veient l’extraordinària supèrbia dels polítics espanyols no es pot evitar d’intuir la catàstrofe a què aboquen el seu feble experiment democràtic.

El fet més curiós és que Don Quixot acaba essent descavalcat per una ficció, la que s’empesca Sansón Carrasco, tan manxec i tan fals cavaller com ell mateix, i per tant una mena d’antítesi i de reflex invertit del món irreal de l’hidalgo. La il·lusió és autodestructiva; ve un moment que ja no s’aguanta i es desploma, mancada de realitat. La imaginació no és pas cap excel·lència, car oculta la realitat i aquesta no és mai l’objecte del desig, sinó en tot cas de la necessitat. Dimecres, Quim Torra va presentar a Madrid un apunt de la realitat catalana i va avançar la necessitat amb què el poble català entrarà en una nova etapa en la represa de la seva dignitat quan caiguin les sentències. Sembla que allà ningú no el va escoltar i que el diàleg tornà a naufragar, com ho farà sempre, en el debat de si eren llebrers o conillers, en aquest cas, si la constitució és la font del dret o són els drets que legitimen la constitució. O, com ho resumia perfectament Josep Casulleras a la seva crònica: ‘El judici vist i explicat a Madrid no ha estat mai el judici que s’ha vist i explicat –i patit– a Catalunya.’ Exactament, i en aquesta divergència el sentit de la realitat dels uns preval sobre el dels altres gairebé per definició. La clau d’aquesta afirmació rau en el mot ‘patit’, car el patiment té sempre un plus de realitat. 

The post La desrealització de la nació espanyola appeared first on VilaWeb.

Pàgines