L’Audiència espanyola revisarà dimecres els recursos contra la presó de quatre dels set independentistes detinguts el 23-S acusats de terrorisme i empresonats a Madrid.

La secció segona del Penal serà l’encarregada d’estudiar els recursos d’Eduard Garzón, Xavier Buigas, Ferran Jolis i Guillem Xavier Duch, en una vista a porta tancada i a la qual no seran traslladats a l’Audiència, perquè els representaran les defenses, que en reclamen l’alliberament, segons l’agència EFE.

En canvi, fonts de les defenses han explicat a l’ACN que Garzón sí que serà present a la vista d’aquell dia.

Aquests quatre recursos d’apel·lació són els que fins al moment han arribat a la sala penal, si bé els altres tres empresonats també han demanat de ser alliberats, petició a la qual, en tots els casos, s’hi oposa la fiscalia, segons que han informat a EFE fonts jurídiques.

The post L’Audiència espanyola revisarà la presó de 4 dels 7 independentistes detinguts el 23-S appeared first on VilaWeb.

Irene Rigau va ser juntament amb Joana Ortega i Artur Mas una de les persones claus del 9-N. Allò que el govern espanyol havia volgut ridiculitzar va acabar essent una demostració immensa de la capacitat de la societat catalana per a organitzar-se i explicar a tot el món que volia exercir el dret de decidir. L’èxit va ser total. Hi van participar 2.300.000 persones, no hi va haver cap incident i es va viure com una autèntica festa col·lectiva. La ira del govern espanyol no es va fer esperar i, alterant les normes bàsiques de la justícia, va represaliar durament Mas, Ortega i Rigau. Com explica en aquesta entrevista l’ex-consellera, encara estan en plet amb l’estat espanyol, tenen els béns assenyalats i no en poden disposar. Tanmateix, assegura que gràcies a la Caixa de Solidaritat tot ha estat més fàcil i Rigau ho repeteix molt sovint durant la conversa: ‘Portaria una samarreta que digués “Gràcies” i no me la trauria mai.’

—Ara torneu a estar habilitada?
—Des del juliol torno a estar habilitada, però evidentment ja he caigut de la carrera política. Això és un tren que està en marxa i quan en baixes difícilment es torna a agafar. Quan estàs inhabilitada ho estàs. No solament és la inhabilitació política i prou, sinó que es converteix en una mena de boira que ho envolta tot i va més enllà.

—I la part econòmica com està?
—No s’ha aclarit del tot. Els béns encara els tenim assenyalats i no en podem disposar, però gràcies a la caixa de solidaritat s’ha pogut evitar que es posessin en subhasta. S’ha de fer el pagament, i ara al damunt ens volen fer pagar endarreriments.

—Encara esteu en litigi?
—Sí, tenim recursos posats. N’hi ha en què ens pensem que ens n’hem de sortir, sobretot el dels ordinadors. Si no, entenc que el Departament d’Ensenyament ens haurà de rescabalar perquè són 7.000 ordinadors que fan servir a les aules. És una situació estranyíssima.

—I com us va?
—Evidentment, aprens a viure amb aquest problema.

—Es pot aprendre?
—Malauradament sí. Tots sabem que s’aprèn a viure amb la desgràcia. Jo en aquell moment en tenia una de més gran al damunt, que era la malaltia del meu marit, i això sempre va passar per davant de tot. Un dels temes que més preocupa en aquestes situacions és no perjudicar la família. Per sort tenim unes famílies estupendes.

—Cinc anys després, com veieu el 9-N?
—El 9-N va ser la primera vegada que ens vam sentir subjecte polític i en vam exercir. Aquest valor, el 9-N no el perdrà mai. Vam donar el nostre parer sobre el nostre futur, emparats per la Llei de Consultes del parlament i va ser anunciat a tort i a dret. La condemna tenia la filosofia de l’escarment.

—No els ha servit de gaire.
—No.

—Pedro Sánchez ha deixat clar que la fiscalia no és independent. El 9-N això ja va ser així.
—El 9-N l’estat va perdre una gran oportunitat. En comptes d’optar pel diàleg va optar per la repressió. Les tensions amb la fiscalia fa temps que duren. Aquests dies hem de recordar que els fiscals catalans van dir en un document conjunt que no hi havia delicte el 9-N i després la fiscalia de l’estat els va fer rectificar. El fiscal general de l’estat, Torres Dulce, es va veure obligat a dimitir per canviar el dictamen que ja era signat per poder-nos inculpar. Aquest fet va marcar tot el judici del 9-N.

—Us va costar de decidir-vos a organitzar el 9-N ?
—Ara, quan ho mires en perspectiva, veus que tot es va fer amb quinze dies. El president Mas em va preguntar durant una festa si em veia amb cor d’obrir els instituts i tenir uns milers de voluntaris. Jo li vaig dir que sí, que si era un tema de país, tothom diria que sí. Això ho va dir un diumenge i dimarts ja anunciàvem que obriríem els instituts i que tindríem voluntaris. Aquella mateixa setmana ja teníem l’acord amb les escoles privades i concertades, amb els directors dels instituts i amb milers de voluntaris. Vam actuar com una xarxa de voluntariat tan positiva que jo només en puc tenir bon record. Després vam veure que no tenia sentit que als pobles petits la gent s’hagués de desplaçar i els ajuntaments van posar els seus locals. Tot es va fer amb molta il·lusió i, si em permets, amb molt bona gestió. I parlo per totes dues conselleries. I una cosa que per mi també va ser molt important és que al departament només hi va haver una represaliada, que vaig ser jo. Jo estava molt al damunt.

—Però les represàlies arriben molt més tard.
—Sí. A la vetlla Rajoy diu des de Cáceres que el 9-N no servirà per a res i que no tindrà cap efecte. A partir de les vuit o les nou del vespre ja devien tenir informacions que això seria una cosa més seriosa que la berenada que ells deien que seria. Llavors comencen a enviar correus electrònics demanant a quants llocs es farà la votació. Però aquesta carta no m’arriba fins dimarts perquè ha de passar per registre. Per tant actuen i ho criminalitzen un cop ha passat tot. Jo no vaig rebre cap requeriment de desobediència ni cap d’aquests que envien ara. Quina és la conclusió que en traiem? Doncs que ho canvien tot les 2.300.000 persones que hi participen. Si en aquesta consulta hi haguessin anat 300.000 ho haurien minimitzat. Ara, la participació de 2.300.000 va ser un èxit que no van poder amagar.

—Esperàveu aquesta participació tan important?
—A les reunions, quan parlàvem de quina xifra ens satisfaria, dèiem que si poguéssim arribar a 500.000 o 300.000 estaria bé. El somni era arribar a un milió i vam arribar a 2.300.000. Només hi va haver una persona que va dir que n’hi hauria més de 2000.000 Va ser Carles Puigdemont i ho va encertar.

—Ara s’ha vist que el 2014 és quan engeguen les clavegueres de l’estat contra Catalunya. En teníeu consciència?
—Jo sempre recordaré que quan vaig dir al meu marit que faríem el 9-N em va dir: ‘Sou conscients de la força de l’estat?’ Ell sabia de què parlava, va estar molts anys al Congrés.

—Què li vàreu respondre?
—’Ho tenim al programa, ho hem anunciat i ho farem.’ I va tenir el detall de no recordar-m’ho mai.

—Per què no van reaccionar abans?
—Abans t’he comentat que ells no es pensaven que hi hagués tanta participació, però crec que hi ha una raó de fons més important, i és que no han tingut mai la necessitat de conèixer-nos. Potser estic equivocada, però explicaré una anècdota que em va passar fa anys i a la qual aquests dies no paro de donar voltes perquè ho explica molt bé. Un dia que anava a Madrid a parlar amb Wert, vaig trobar Felipe González a l’aeroport i vam parlar. En la conversa li vaig preguntar com era que a l’any 1994, quan ell i Pujol governaven, s’entengués que la immersió lingüística era constitucional i ara es pretengués que era inconstitucional i tants anys després n’haguéssim de defensar la bondat. I saps què va contestar?

—…
—’Us vam reconèixer, però després no vam voler conèixer-vos i ara…Aquests punts suspensius no els va omplir, però per mi volien dir ‘i ara només ens queda la força’ o ‘hem fet tard’. Ho va fer amb aquell estil tan propi d’ell i és una frase que em va quedar gravada: no han volgut conèixer-nos. I això s’ha vist quan Aznar va decidir que tornava a recentralitzar-ho tot. Ells sempre deien ‘primer la crisi i després Catalunya’, i al final continuem tenint el problema de Catalunya i potser una nova crisi. En comptes d’optar per la governabilitat s’ha optat per la repressió.

—El 9-N va estar a punt de no fer-se?
—No tothom hi tenia interès, però jo no vaig estar a la reunió de Pedralbes i no puc explicar-ne detalls. Recordo que es va demanar el cap de Joana Ortega i d’aquests dies també recordo la gran abraçada de David Fernández amb Mas. La cosa que volíem era fer-lo amb un suport més ampli, però el govern era tot nostre. Es va demostrar que es podia fer bé, amb pau i tranquil·litat i amb un ressò internacional molt gran. Allò que no entenc és que sempre hi hagi gent que dubta. Dubtar de què? A mi m’estranya que gent del món independentista és malfiï del món convergent. Jo els dic: ‘Perdona, al Congrés de Reus vam aprovar de treballar per tenir un estat propi.’ A partir d’aquí ja hi havia una política diferent que no era autonomista. Es va decidir avançar i anar cap a un estat propi. Ningú no ens pot dir que hàgim renunciat a aquest objectiu.

—Us sap greu?
—No, però trobo que aquestes actituds dificulten avançar més de pressa. Si tu has de dedicar energies a suavitzar desconfiances, perds el temps. Però bé que vam fer el 9-N, va sortir bé.

—De la justícia, què en penseu?
—A mi m’agrada molt de confiar en la justícia. Hi ha coses que a la vida no te les pots permetre, com pensar que el pare i la mare no t’han estimat. Pots pensar que hi ha causes mal portades, que hi ha elements, però la justícia en si, m’agradaria pensar que existeix. Però ara espero no haver-me-les de tornar a tenir amb la justícia perquè surts amb un mal gust enorme. He vist que la justícia és incompatible amb la venjança. Nosaltres teníem la pena de presó al damunt i el TSJ ens la va treure. I quan van veure que ens treien la pena de presó per malversació, Soraya Saénz de Santamaria va dir: ‘Això no acabarà així. Això ho pagaran ells i les seves famílies de la seva butxaca.’ Ella tenia una altra via que era utilitzar partidistament el Tribunal de Comptes i la va fer servir. Allà sí que va fallar el criteri perquè sempre havien dit que la justícia hi tenia l’última paraula. Quan la justícia diu que no hi ha malversació el govern hauria de callar i no buscar una altra via que té totalment controlada i polititzada i que és de caràcter comptable. És el mateix tribunal que va declarar innocent la dona d’Aznar per haver venut uns pisos a un fons voltor.

—Sempre dieu que esteu molt contenta de la gent.
—La satisfacció que vam tenir aquell dia i l’agraïment de la gent després és tan fantàstic. Hi ha molts que es recorden del 9-N; va ser un dia feliç, va ser una festa per a comptar-nos. Encara trobo qui a les botigues, a l’autobús, dóna les gràcies. Nosaltres havíem votat un estatut i ells el van modificar. L’estat va fer com pitjor podia, que és modificar el vot. Voler-lo rectificar. Això no es pot fer. L’última paraula la té la gent. Ens deuen una votació. Van alterar el nostre vot. Votem el 9-N i diuen que no se’n pot fer cas, votem l’1 d’Octubre i diuen que és il·legal. Què passa? Doncs allò que et comentava de Felipe González, els fa por saber què pensem.

—Acabarem votant?
—Sí. Les històries inacabades s’han d’acabar. Això s’ha d’acabar donant la paraula a la gent.

—I com tindrem el referèndum? Forçant-lo?
—Forçant sí, però amb intel·ligència. Hem de confiar que, com que la seva forma de resoldre els temes no és democràtica –com aquesta setmana ha demostrat Pedro Sánchez–, això causarà tensions que, ben treballades, són més importants que les barricades. Això d’anar al Congrés dels diputats sense unitat a fer Espanya ingovernable no m’acaba de convèncer. Em preocupa aquest escenari.

—Ara heu tret la paraula ‘unitat’…
—Em costa d’entendre per què no hi ha unitat. Jo vaig treballar a Junts pel Sí i sé com de difícil és arribar a acords, però també cal dir que ho vam aconseguir. Anar junts en aquell moment va ser positiu.

—Però es diu que aquesta unitat no va ser mai real.
—Sí que ho va ser.

—Però les tensions Junqueras-Puigdemont?
—Les tensions, si de cas, van ser al govern, però no al grup parlamentari. Al parlament vam aprendre a estar de costat i a riure del mateix tema i a pactar. Hi va haver un treball important. Llach hi va ajudar molt, i també hi havia una part molt important de tots els diputats que volíem que allò funcionés. Excepte amb temes de consciència, vam votar sempre igual. Un grup parlamentari funciona quan hi ha unitat en el vot i en la posició política. I si hi ha diversitat, no passa res. Quant als lideratges per dalt és evident que tenim un problema, però si en el parlament no hi hagués hagut voluntat d’anar junts no hauria funcionat.

—Us va costar de fer aquest procés?
—A mi, personalment, no em va costar gens perquè jo sempre he diferenciat la part personal de la política. Si tu no pots fer un cafè amb un altre no hi podràs negociar mai. Al parlament sempre s’han de negociar i pactar coses. Jo recomano de prendre el cafè al costat d’un que no sigui dels teus. Això al Parlament de Catalunya sempre hi era.

—Però vàreu tenir el problema de les concertades.
—Però en aquest tema hi ha la llei aprovada. La part que costa d’entendre per mi és que per segons quines forces polítiques és més important de defensar el tòpic que defensar el fet. A l’ensenyament hi ha molt d’això. El tripartit va donar més unitats concertades que jo, va ser molt més flexible que jo. Però el relat és un altre. Llavors la teva funció és recordar les coses amb xifres i dades. A vegades busquem diferenciar-nos amb situacions que no existeixen. Quanta gent d’Esquerra porta els seus fills a l’escola concertada? La veritat no resisteix la prova del cotó i llavors la critiquem. I quants convergents no porten els fills a la pública i això es vol ignorar constantment? La Llei d’Educació, que ara ha fet deu anys es pot aplicar amb matisos, però el gran esforç es va fer allà.

—Això passa ara?
—Ho vaig veure l’últim dia. Ara han publicat un llibre, que quant a mi m’afecta no és exacte. Jo vaig veure que anàvem malament aquell matí que ens van citar per dir-nos que potser convocarien eleccions i que, mentre el president Puigdemont estava absolutament destrossat, patint, i ens deia que potser per evitar el 155 ens havíem de plantejar això, sortia el piulet de les 155 monedes de plata. Allà va aparèixer aquell fenomen tan perillós de poder acusar a algú de traïció. La veritat de tot només se sabrà quan es parli amb tothom i no hi hagi repressió.

—Heu anat a veure els presos polítics?
—Sí, he vist la Carme Forcadell, els homes també, i ara em falta Dolors Bassa, que fins ara no ha pogut ser. És diferent veure un grup que veure una dona sola. La presó és aïllament i, si a sobre hi afegeixes solitud real, que vol dir que en cap hora del dia pots tenir una relació mitjanament franca amb ningú, és una solitud cruel. Això pateixen la Dolors i la Carme. Els homes, independentment de la relació que tinguin entre ells, tenen un grup, i això fa que sigui diferent. No ens podem oblidar ni de la presó ni de l’exili, ni ho podem emblanquir gens. Ho hem de recordar cada dia. Això ens dóna la força. És molt dur. No és què els passarà a ells, sinó també a les seves famílies. Per sort, la nostra societat ha demostrat ser molt solidària. Jo, si pogués, portaria una samarreta que digués ‘Gràcies, gràcies, gràcies’ i la portaria tota la vida. Allò que la gent ha fet amb la Caixa de Solidaritat és una meravella. Per un represaliat, poder arribar a casa i dir que la Caixa de Solidaritat ha recollit tant, t’apodera i et fa fort davant els teus perquè no hi ha res pitjor que crear problemes a casa. A Espanya no s’ho creien, que això pogués existir. I anaven pujant.

—I el vostre futur? La política s’ha acabat? Us agradaria de continuar?
—Jo em veig més en propostes transversals que de partit, en àmbits que es requereixi consens. Jo ara em moc més en l’àmbit social. Estic a la Parròquia de Santa Anna, que és un projecte molt maco, al Patronat d’Enciclopèdia Catalana i a diferents llocs on penso que puc ser útil. Pensa que jo sóc dels que quedem de l’època de la Generalitat de Tarradellas. Jo sóc en un moment en què l’edat, com a raó per a retirar-me, la veig poc solvent.

 

—Abans dèieu que no us agradava que és poses en dubte el pas polític de Convergència cap a la independència.
—Mira, jo sóc conscient de les decepcions personals que hi pugui haver, però, dit això, em sap greu que l’obra de govern de l’etapa convergent sigui tractada amb frivolitat.

—Que no es valori?
—Que no es valori no em preocupa, allò que no m’agrada és que es menystingui. Les persones són una cosa i les obres de govern una altra. Difícilment jo seré una altra cosa que convergent.

—No sou una post-convergent?
—Jo et diria allò que va dir Sandro Pertini fa anys quan li van preguntar com se sentia. Va respondre: ‘Socialista senza partito e cristiano senza chiesa.’ [‘Socialista sense partit i cristià sense església.’] Mira, arriba un moment que per experiència i per edat ja no et pots adherir a unes sigles d’una manera total.

—Però sou PDECat?
—Sóc PDECat i em sento Junts per Catalunya. Jo no hauria canviat el nom, però posats a fer jo em vaig creure Junts per Catalunya. Ser d’un partit polític vol dir ser generós, perquè a vegades has de posar la cara per una persona que no t’agrada com és o com ho fa, però té les mateixes sigles. Perquè funcioni Juns per Catalunya cal que se sàpiga respectar els independents però que no hi hagi sentiments anticonvergents.

—I si hi ha algú que ho fa molt malament?
—A dins s’ha de demanar que plegui i valorar la teva força. Jo no he callat mai i sempre he dit què penso.

—Quina és ara la vostra relació amb Jordi Pujol?
—A ell sempre li he agraït que va confiar amb mi des del 92. Ara mantinc la relació i estic en l’etapa de la compassió, que és allò que sento ara com ara. Vaig tenir un disgust personal molt profund i ara sóc conscient del seu patiment profund. M’agradaria de separar l’obra de la persona.

—I amb Miquel Roca?
—Jo només en puc parlar bé. En aquest procés ha estat el meu advocat de referència juntament amb Jordi Pina. Però sobretot ha estat un amic de la família que m’ha donat un suport molt important. Jo no oblidaré mai que em va acompanyar a declarar al TSJ en un moment en què, de ben segur, no era gens còmode per a ell.

—L’amistat sempre està per sobre de les diferències polítiques?
—Ell era molt bon amic de Salvador Carrera, el meu marit, i d’ençà que he quedat sola és una de les persones que també m’ha donat suport. Això té un valor molt alt per a mi. Jo vinc d’una família que, quan s’acostaven les eleccions, de cada llista podia triar un parent. Hem tingut gent de tots els partits. Per a mi la discrepància no ha estat mai una barrera.

—Artur Mas ha de tornar a la política?
—Ell a partir del febrer podria, però no ho crec probable. Només ho justificaria si hi hagués unes circumstàncies excepcionals.

—Que li recomanaríeu?
—Són decisions molt personals i sé que no valen per a res les recomanacions.

—I de Carles Puigdemont, què en penseu?
—Aquells dies tan crítics vaig situar-me obertament al seu costat a l’hora de valorar si calien eleccions o no.

—Però no n’hi va haver, d’eleccions.
—Molts tenim la sensació que la declaració havia d’anar acompanyada d’eleccions.

—I ara quin ha de ser el seu paper?
—Hem de saber trobar la manera que el seu fort lideratge no es perdi.

—Amb Joana Ortega us vàreu fer amigues?
—Bé, les dones sempre ens agrupem i ens fem costat. Això ens ha servit per a aprofundir la relació personal. Entre els patiments i la injustícia han creat una forta simpatia entre totes dues i tenim una relació amistosa que jo voldria preservar.

—Us vàreu sentir soles?
—Amb el 9-N m’he sentit molt acompanyada per la comunitat educativa i per la gent que sempre et trobes a tot arreu. Dit això, en política has d’estar disposat a sentir-te sol, i en aquest sentit segur que qui més s’hi ha sentit és l’Artur [Mas]. Com més amunt, més sol s’està. Et sents sola quan has de fer una opció que marca una política amb uns valors determinats i has d’estar disposat a ser criticat perquè creus en què fas. Tampoc no has de pretendre que tothom t’entengui. En el fons, entendre’t tu mateix és el gran regal que et pot donar la vida.

—A vegades costa.
—És la cosa que costa més.

 

Crònica: 9-N: el primer acte de desobediència civil multitudinari

The post Irene Rigau: ‘He vist que la justícia és incompatible amb la venjança’ appeared first on VilaWeb.

El Tsunami Democràtic ha fet una crida a desobeir la Junta Electoral espanyola durant la jornada de reflexió d’avui. Una jornada de desobediència massiva al Principat i a Mallorca, on s’han realitzat més de tres-cents actes. La principal convocatòria s’ha fet a la Gran Via de Barcelona, davant de l’edifici històric de la UB, que han omplert milers de persones. Una manifestació del CDR ha intentat d’arribar a la plaça d’Urquinaona però els Mossos d’Esquadara i la policia espanyola ho han impedit. Després d’una estona de tensió, la policia ha carregat tot perseguint petits grups que l’han desbordada. L’actuació policíaca ha causat un caos circulatori al centre de la ciutat.

Seguiu l’última hora dels Països Catalans i el món al canal de Telegram de VilaWeb

Editorial de Vicent Partal: Un dia de llibertat, un dia de desobediència

Tsunami Democràtic: totes les convocatòries del 9 de novembre

[Actualitzeu aquesta pàgina per consultar la informació de darrera hora]

The post [El directe de VilaWeb] Desobediència massiva en la jornada de reflexió electoral arreu de Catalunya appeared first on VilaWeb.

Efectius de la policia de Bolívia s’han amotinat en algunes capitals (Cochabamba, Sucre, Tarija i Santa Cruz) aquestes darreres hores. La pressió ciutadana perquè se n’hi afegeixin més ha augmentat a La Paz, Trinidad i Riberalta. Això ha desfermat la pitjor crisi en els més de tretze anys de govern d’Evo Morales i el deixa cada vegada més acorralat perquè renunciï.

La policia boliviana ha passat d’estar qüestionada per no haver actuat en la convulsió que travessa el país després de les eleccions del 20 d’octubre a posar-se al costat del poble, com li pregava bona part de la societat. Els motins protesten contra el govern de Morales i volen evitar més enfrontaments.

Morales ha dit que la ‘democràcia és en perill’ per un ‘cop d’estat’ que, ha denunciat, han posat en marxa  ‘grups violents’ que ‘atempten contra l’ordre constitucional’, ha indicat a Twitter. ‘Denunciem davant la comunitat internacional aquest atemptant contra l’estat de dret’.

Hermanas y hermanos, nuestra democracia está en riesgo por el golpe de Estado que han puesto en marcha grupos violentos que atentan contra el orden constitucional. Denunciamos ante la comunidad internacional este atentado contra el Estado de Derecho.

— Evo Morales Ayma (@evoespueblo) November 9, 2019

En aquest context, el ministre de Defensa, Javier Zavaleta, ha assegurat que les forces armades no estan aquarterades i no es desplegaran, per la qual cosa ha insistit que la població estigui tranquil·la, segons el diari La Razón Digital.

Les protestes a Bolívia van esclatar la mateixa nit de les eleccions presidencials del 20 d’octubre passat per la suspensió sobtada de la transmissió dels resultats just quan obligaven a una segona volta entre Morales i el dirigent opositor principal, Carlos Mesa. Quan es van reprendre, gairebé 24 hores després, concedien la victòria en primera volta a Morales, per la qual cosa Mesa va denunciar un ‘frau gegant’. Tots dos van fer una crida a la mobilització dels seus, que ha derivat en disturbis. Hi ha hagut dos morts i més de 190 detinguts.

Morales ha accedit que l’OEA, amb el suport de països com Espanya, Mèxic o el Perú, realitzi una auditoria electoral vinculant. Mesa, en canvi, no l’accepta perquè diu que és fruit d’un acord unilateral entre el govern i el bloc hemisfèric sense tenir en compte l’oposició.

The post Motins de la policia desfermen a Bolívia la pitjor crisi en l’era d’Evo Morales appeared first on VilaWeb.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dissabte 9 de novembre de 2019 appeared first on VilaWeb.

El míting final de campanya del PSOE va ser un autèntic retorn al passat. Davant un present dolorós, els socialistes Pedro Sánchez, Josep Borrell, i Miquel Iceta van treure a passejar les figures de Francisco Franco, Josep Tarradellas, i Ernest Lluch per refugiar-se en un món, i un univers, que els dóna tota la seguretat que els ha mancat en la campanya electoral. Fins i tot el fred que es respirava al pavelló tèxtil de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, remetia a èpoques passades quan els hiverns eren hiverns, i les neus no patien pel canvi climàtic. Ahir, també l’audiència et portava al passat, que les 3.000 ànimes que omplien el pavelló tèxtil eren bàsicament els votants socialistes de tota la vida, la Catalunya treballadora d’origen espanyol, de cares endurides, vistes cansades, i ahir amb un punt de fred al cos i anorac cordat.

Les curtes intervencions d’ahir no passaran a la història, potser amb l’excepció de l’ètnica intervenció de Josep Borrell, que va anunciar que el d’ahir seria el seu darrer míting després de 40 anys i que va centrar-se en Iugoslàvia, la paraula xarnegos, i els atacs a TV3 utilitzant Josep Tarradellas. En canvi Pedro Sánchez només va parlar 15 minuts, encara no, i encara gràcies; Miquel Iceta si fa no fa, i la candidata Meritxell Batet no va estar present ni a la sala, malalta com està per un atac de vertigen, metàfora vivent d’un PSOE a punt d’estimbar-se al precipici per haver repetit innecessàriament les eleccions. El discurs del confés plagiador de tesis filosòfiques, i president del Senat, l’insuls Manuel Cruz, va obrir un acte que podeu recuperar en vídeo, o llegir en crònica.

Frenarem els franquistes!
Pedro Sánchez va arribar a Montjuïc a les 9 del vespre, provinent de les Castelles, que l’home a les sis de la tarda era a Alcalà d’Henares fent campanya. A Catalunya va entrar per la porta del desmanegat pavelló tèxtil quan el míting ja feia una hora que havia començat, i entre el passadís de fans vam poder distingir Gabriel Colomé, exdirector del CEO, més tard a les amagades ordres del ministeri d’exteriors. Quan el senyor Pedro Sánchez va pujar a la tarima d’orador eren les 9 tocades i, coses de la vida, el discurs li va durar 17:14 minuts.

Discurs curt, molt curt, i que va centrar a dir, en ple 2019, que frenarà els franquistes, que il·legalitzarà la Fundació Francisco Franco i que Espanya és filla del perdó, però no de l’oblit. Quaranta anys tard, l’home s’ha agafat a l’antifranquisme durant tota la campanya, i autèntica taula de salvació enfront d’una de les setmanes més negres del socialisme espanyol, amb l’èpica patinada de Sánchez amb els fiscals, i la negativa del Regne Unit i Bèlgica a tornar de moment els exiliats com pretén el govern de Sánchez.

‘Aquí, avui, hi ha la Catalunya que defensem, la Catalunya de la convivència!’ cridava el president espanyol en funcions, poques setmanes després d’haver demanat via advocacia de l’estat 12 anys de presó per Oriol Junqueras. El Pedro Sánchez que afirmava ahir que ‘el més fort no és que crida més, sinó que amb emoció imposa emoció sobre odi, i convivència sobre confrontació’ és l’home que ha demanat el compliment íntegre de les condemnes, i que no ha visitat manifestants que perden ulls als hospitals. Segons ell, família, ‘quan superem la crisi de convivència, perquè la superarem, es reconeixerà la contribució única dels socialistes’.

Sánchez va demanar un govern fort, progressista i moderat. ‘Fort per evitar el bloqueig, progressista per frenar la ultradreta i moderat per frenar els independentistes’. Vestit de blau, sense corbata, l’home es va permetre de fer broma amb el PP: ‘Sabeu quan diputats de quaranta-vuit té el PP a Catalunya?’ Un! Perquè els catalans no volen ser salvats pel PP, volen ser salvats pel partit de la concòrdia’ afirmava tan ample, i tan de pressa com podia, i per anar acabant, el senyor Pedro Sánchez i de las Jons.

Josep Borrell, Tarradellas i la ex-Iugoslàvia
‘Aquest és segurament el darrer míting de la meva vida’ va afirmar ahir el teloner Josep Borrell, 40 anys després d’estrenar-se el 1979 en un primer míting a la Pobla de Segur, el poble natal que li ha retirat el seu nom d’un dels carrers, cosa que porta clavada al cor. Borrell va fer ahir un míting molt agressiu, proper als postulats de Societat Civil Catalana i va rebaixar molt el nivell intel·lectual per portar els arguments a l’altura dels budells. Concòrdia, el que se’n diu concòrdia, Borrell no ho seria: ‘Vinc de Ginebra, on he estat reunit tot el dia reunit amb els presidents dels països dels Balcans. I dalt de l’avió pensava en el que havia passat a Iugoslàvia.150.000 morts. Un país dividit i empobrit. Amb fronteres i murs aixecats per tot arreu. I quan penso que alguns ens posen com a exemple que hem de ser com Eslovènia, i hem de fer que passi aquí el que passa a Kosovo penso: que s’han venut l’enteniment? Que s’han venut l’enteniment?’ [sí, confonia beure’s amb vendre’s]

‘Són uns feixistes! cridava algú del públic.

Borrell, amics, ahir va treure tots els dimonis que porta clavats dins, començant per Oriol Junqueras: ‘Un dia el Junqueras deia: catalans i espanyols som tan diferents entre nosaltres que és impossible que vivim junts. Deu meu quina barbaritat! Sóc espanyol, català i europeu. I no penso renunciar a cap de les tres. Poden treure el meu nom d’un carrer de la Pobla, si volen, però no em trauran la identitat catalana, espanyola i europea!’ deia Borrell.

Borrell va desembeinar la paraula ‘xarnego’, per escalfar una audiència majoritàriament de catalans d’origen espanyol que van aplaudir, sí, però tampoc fets una fúria com semblava pretendre l’orador: ‘De petit anava a veure els trens a la Pobla, a veure com arribaven els immigrants, murcians en deien, o xarnegos, tota la gent que van venir a treballar com negres i ara són ciutadans d’aquest país. Cada vegada que sento algú que diu vés-te’n a casa si no vols la independència, dic que no ens n’anirem enlloc, aquesta és la nostra terra! Jo n’estic tip de sentir el senyor Torra que parla en nom del poble de Catalunya. Digueu-li ben alt i ben fort, en aquest senyor que diu ‘apreteu apreteu!’, que no pot parlar en nom del poble de Catalunya perquè el poble és divers i plural. Ell no pot parlar en nom del poble de Catalunya!’

Borrell, ‘per calmar-nos una mica’, va acabar el discurs llegint en veu alta una carta antipujolista de Josep Tarradellas publicada a La Vanguardia el 1981, i que aquests anys fan córrer Zarzalejos, Ok diario i Dolça Catalunya, publicacions de la ultradreta més reaccionària. Segons Borrell, la carta escrita fa 38 anys pel president català podia haver estat escrita ahir. ‘Deixeu que us llegeixi què deia Tarradellas, i no em digueu si no sembla d’avui. Deia així: ‘Estos últimos diez meses, todo ha sido bien orquestado para llegar a la ruptura de la política de unidad, de paz y de hermandad aceptada por todos los ciudadanos de Cataluña. El resultado es que desgraciadamente hoy podemos afirmar que debido a determinadas propagandas tendenciosas y al espíritu engañador que también late en ellas, volvemos a encontrarnos en una situación que me hace recordar otras actitudes deplorabias del pasado.‘ Propagandas tendencioses deia Tarradellas parlant de Pujol. I això que no s’havia posat en marxa TV3!’ afegia un Borrell desenfrenat del tot, batallant amb  fantasmes del passat, i que va acabar demanant que es recuperés l’esperit de Barcelona 92, i l’esperit de 1978, en una mostra més de retorn a temps pretèrits, refugi per un present dolorós.

Miquel Iceta i la família Lluch.
Miquel Iceta tampoc va fer ahir el discurs de la seva vida, i va voler fer via. La campanya ha durat una sola setmana, i se li deu haver fet eterna. Iceta va voler dedicar la seva intervenció a dues dones, entre elles l’Eulàlia Lluch, filla d’Ernest Lluch, dirigent socialista assassinat per ETA, a qui va fer aixecar per rebre un aplaudiment, i perquè quedés clar que si la filla Rosa és candidata dels comuns, la filla Eulàlia és votant dels socialistes. El senyor Iceta va recollir el guant del discurs enregistrat en vídeo de Meritxell Batet, la candidata socialista malalta a casa, que demanava refer el mal que han fet els independentistes, i per això Iceta va voler defensar el vot, ‘enfront dels que volen pertorbar la jornada de reflexió i votació. Mireu quin darrer eslògan hem tret. No hem de permetre que l’odi ens governi!‘ cridava el mateix socialista que pocs dies enrere havia demanat vivas a la guàrdia civil, i els Mossos, després que els cossos policials deixessin manifestants sense ulls, lesionats dels testicles, apallissats a Via Laietana, i amb presoners que passen 16 hores de 24 incomunicats.

En fi, ahir vam viure un míting socialista kafkià de tancament de campanya a la muntanya màgica de Montjuïc. Un míting on els caps del partit i del govern que demana anys de presó, elogia la brutalitat policial, i celebra que la fiscalia rebi ordres, van fer bandera i eologi de la concòrdia dins un dels pavellons freds i desangelats que hi ha a tocar d’aquesta plaça dita Espanya.

The post Retorn al passat appeared first on VilaWeb.

El consell de govern ha aprovat la declaració d’emergència climàtica a les Illes Balears i es compromet a prioritzar la lluita contra l’escalfament global de manera clara i transversal. Aquesta acció de govern pretén d’involucrar el conjunt de l’administració. Per això, totes les conselleries hi han fet aportacions i suggeriments, amb l’objectiu d’avançar en la lluita contra el canvi climàtic. La declaració d’emergència climàtica sorgeix de la necessitat d’establir polítiques reals i eficaces capaces de minimitzar el canvi climàtic sobre la base de l’Acord de París de la Convenció de les Nacions Unides, el qual estableix, entre més objectius, limitar l’augment de la temperatura del planeta en 1,5 °C i haver descarbonitzat l’economia a mitjan segle XXI.

S’ha de tenir en compte que les Illes Balears, per la seva condició de territori insular, són més vulnerables als efectes del canvi climàtic, com l’increment de la temperatura mitjana, la disminució de la precipitació i l’augment d’esdeveniments extrems, com ara les onades de calor i les pluges intenses. Aquests factors comporten un risc per als sectors de l’aigua, el territori, el turisme i la salut, i també per al medi natural, l’energia i el sector primari. Per tant, segons que ha explicat el govern, cal assolir una reducció ràpida i significativa de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

Per aconseguir-ho, hi ha d’haver una coordinació efectiva entre totes les administracions, a més de la implicació de la ciutadania i del teixit empresarial. Més del 80% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a les Illes es concentra en dos grans sectors: la mobilitat i la producció d’electricitat. Per això, el govern té previst de posar en marxa una agenda de canvis normatius i polítiques públiques que permetin d’avançar cap a una transició energètica real i justa.

The post El govern balear decreta l’emergència climàtica appeared first on VilaWeb.

L’escriptor Vicent Usó (Vila-real, 1963) ha estat guardonat amb el 31è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per l’obra ‘No sabràs el teu nom’, segons ha informat l’Editorial Bromera. La novel·la aborda temes coneguts i de gran abast social com són els bebès furtats, la llarga postguerra o la investigació sobre la pròpia identitat. Per la seva banda, Juli Capilla (València, 1970) ha obtingut el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta gràcies a ‘Ars Libri’, un manifest a favor del llibre i la lectura. Pere Puigdomènech (Barcelona, 1948) s’ha endut el Premi Europeu de Divulgació Científica per ‘Exploracions pel planeta del menjar’, una obra que repassa com aquesta necessitat bàsica determina una part important de la nostra vida i com, en l’actualitat, per alimentar-nos depenem de les decisions preses fa uns 10.000 anys. Finalment, Joan Deusa (Gandia, 1993) s’ha endut a casa el Premi de Poesia Ibn Hafaja per ‘Camelot o la poesia social’.

Durant la gala literària també s’han entregat els premis de les tres categories dels Ciutat d’Alzira 2019 que es van donar a conèixer fa uns dies. L’autor teatral Carles Alberola ha recollit el XIV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca per ‘Perquè t’estime, que si no…’, una comèdia sobre l’erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella i com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d’estimar. ‘Coppelius’, de Rosa Maria Colom, ha obtingut el guardó del XXIV Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil. Es tracta d’una novel·la inusual i sorprenent, que combina un ritme narratiu pausat amb una intriga plena d’homenatges literaris, girs de guió i temes valents, poc habituals en la literatura juvenil. Finalment, Francesc Gisbert ha obtingut el XXIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. L’obra, ‘El campament d’Aniràs i no Tornaràs’, és una novel·la breu que combina intriga i aventura.

Els guanyadors de les diverses modalitats han recollit el trofeu dissenyat per Manuel Boix durant el transcurs del sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. L’acte ha estat conduït per l’humorista Eugeni Alemany, amb la col·laboració de Maria Juan, i ha comptat amb l’actuació de la colla de dolçainers Les Raboses d’Alzira. Hi han assistit vora 700 persones, entre les quals cal destacar el conseller d’Educació, Vicent Marzà; el president de les Corts, Enric Morera; diversos representants polítics de municipis; membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Consell Valencià de Cultura, i representants dels principals sindicats i entitats com Escola Valenciana. A aquesta edició s’havien presentat vora 200 originals que optaven a una dotació global de 66.000 euros.

The post Vicent Usó guanya el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la amb ‘No sabràs el teu nom’ appeared first on VilaWeb.

La Junta Electoral espanyola (JEC) no s’ha atrevit a prohibir els actes convocats pel Tsunami Democràtic demà, dia de la jornada de reflexió, tal com reclamava el PP. Ha demanat a la Generalitat, com a administració competent en ordre públic, que mantingui la ‘neutralitat dels espais públics’ demà i el 10-N. En concret, reclama que a les mobilitzacions no hi hagi lemes, símbols, proclames, declaracions o actuacions en defensa d’idees o propostes exclusivament defensades i representades per algunes candidatures, en referència a l’independentisme.

Tots els actes del Tsunami Democràtic el 9-N

‘És, per tant, obligació de les Juntes Electorals i de les autoritats governatives competents garantir el lliure accés als col·legis electorals i que no es duguin a terme comportaments que pertorbin la lliure voluntat dels electors’, afegeix.

The post La JEC no s’atreveix a prohibir els actes del Tsunami Democràtic appeared first on VilaWeb.

Pedro Sánchez ha tancat la campanya electoral prometent una reforma del sistema de finançament però no hi ha posat data. En un acte a Castelló, ha promès un nou model que beneficiarà el País Valencià, però ho ha condicionat al fet que aconsegueixi formar govern després de les eleccions i, a més, no ha precisat quan entraria en vigor el nou model que hauria de substituir l’actual, caducat des del 2014.

En un míting davant 1.200 càrrecs, militants i simpatitzants a l’espai la Pèrgola, el president del govern espanyol en funcions ha dit que per abordar la revisió del sistema de finançament calia formar un executiu que tingués estabilitat parlamentària per a poder aprovar-lo i ha demanat de concentrar el vot d’esquerres en el PSOE. Un vot que també servirà, ha afegit, per a frenar el franquisme que representa Vox. Sánchez ha dedicat més estona a buscar el vot de la por de l’extrema dreta que no a parlar de finançament.

Ha destacat l’acció de govern d’aquests quinze mesos, durant els quals s’ha apujat el salari mínim interprofessional, s’han revertit les retallades educatives, s’ha recuperat la universalitat de la sanitat pública, s’ha recuperat la cotització de les cuidadores no professionals de dependents i s’han exhumat les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. I ha promès que la legislatura vinent suprimiria la Fundación Francisco Franco.

The post Sánchez tanca la campanya sense posar data al nou finançament per al País Valencià appeared first on VilaWeb.

El secretari general de Podem i candidat d’Unides Podem a la presidència del govern, Pablo Iglesias, ha apuntat a una baralla entre sectors dins del PSOE de Pedro Sánchez, un d’esquerres que voldria governar amb la seva confluència i ‘una nova versió que vol governar amb la dreta’.

Així ho ha posat de manifest en el transcurs d’un acte públic fet a Toledo davant d’un auditori de tres-centes persones que ha omplert el Centre Cívic del barri de Santa Bàrbara, on ha reparat en l’anunci que Sánchez va llançar en ple debat electoral sobre atorgar una vice-presidència econòmica a Nadia Calviño.

En la seva opinió, aquesta proposta era una picada d’ullet a la dreta, ja que Calviño ‘és la que es va a Brussel·les amb la motxilla austríaca’. Per contra, ha tingut paraules per la ministra d’Hisenda en funcions espanyola, María Jesús Montero, que en el debat que protagonitzava ahir ‘estava incomodíssima’ davant aquest argument socialista.

Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi

‘Montero va dir ahir que donaria suport a un impost a la banca, i jo li vaig dir en un tuit que per a això hauria de convèncer Calviño i Sánchez, i això serà difícil’, ha agregat. ‘El que passa és que Sánchez no va nomenar a Montero com a vice-presidenta. Va nomenar a Calviño’.

En aquest punt, ha recordat que Sánchez sí que va ser d’esquerres quan va haver de recuperar la Secretaria General del PSOE. ‘Però oblideu-ho. Ara hi ha una nova versió que vol arribar a un acord amb la dreta per afrontar la crisi amb polítiques amb els resultats els quals ja coneixem’, ha insistit.

‘Mà estesa’ al PSOE

Pablo Iglesias ha dit que des de la seva confluència són ‘conscients’ que no podran governar en solitari, de manera que ‘allargaran la mà una altra vegada’ al PSOE ‘deixant enrere els retrets’ i ‘empassant-se gripaus’. ‘Ens hem de posar d’acord amb el PSOE. No podem fer el que ens agradaria. La Unió Europea seguirà limitant la nostra democràcia, però serem responsables’, ha indicat.

Però ha insistit que la força parlamentària que reculli la seva candidatura ‘no lliurarà un govern gratis’ i cada vot es traduirà ‘en responsabilitats de govern que la gent a Espanya notarà des del primer dia’.

The post Pablo Iglesias alerta que Catalunya és ‘l’excusa perfecta’ de Sánchez per a pactar amb el PP appeared first on VilaWeb.

La campanya electoral de les eleccions del 10-N ha estat la més curta de les que s’han fet a l’estat espanyol des de 1977. Una setmana en què els partits espanyols s’han centrat a atacar l’independentisme, amb una deriva reaccionària del PSOE cap a les posicions de la dreta respecte de Catalunya. Només Unides Podem ha mantingut una política de mà oberta i d’empatia amb l’independentisme.

ERC, JxCat i la CUP poden segellar per primera vegada la victòria per majoria absoluta de l’independentisme en unes eleccions espanyoles. Les expectatives són altes, amb els dos grans partits calcant el resultat del 28-A i la CUP entrant per primera vegada al congrés espanyol. La sentència i les protestes han impulsat l’independentisme, que també pot veure’s beneficiat de l’estancament del PSC.

Al País Valencià, la coalició Més Compromís intentarà millorar el resultat del 28-A, en què només Joan Baldoví va obtenir l’acta de diputat a Madrid. Per la seva banda, l’aspiració de Més Esquerra és que Guillem Balboa aconsegueixi de portar la veu de les Illes a Madrid després del resultat del 28-A, en què la candidatura de Veus Progressistes es va quedar sense representació.

Pel que fa als partits espanyols, Pedro Sánchez no obtindrà la victòria que li auguraven les enquestes i que li xiuxiuejaven els seus assessors. Sánchez va provocar la repetició de les eleccions vetant totes les opcions de fer un govern amb Pablo Iglesias. El desig de pactar amb Ciutadans no va poder fer-se realitat per la negativa d’Albert Rivera a parlar amb Sánchez. Les protestes a Catalunya contra la sentència del procés se li han girat en contra, a més de l’exhumació de Franco, de la qual pràcticament no n’ha tret rèdit polític. A més, la crisi amb la fiscalia ha agreujat la posició de Sánchez.

Iglesias resistirà. Unides Podem mantindrà el resultat o baixarà lleugerament, però això permetrà que el secretari general de Podem continuï en la primera línia política la legislatura vinent. Semblava que l’entrada a la cursa de Més País, la candidatura de l’ex-dirigent de Podem Íñigo Errejón, podia fer-li molt mal, a Iglesias. Tanmateix, les enquestes assenyalen que Errejón quedarà molt lluny de les expectatives creades.

Els nervis de Rivera li han jugat una mala passada en una nova campanya en què el dirigent de Ciutadans ha estat molt per sota de les expectatives. Totes les enquestes publicades auguren una trompada del seu partit, que juntament amb la mala maror interna pot acabar costant-li la carrera política. Rivera podria haver estat vice-president d’Espanya amb un pacte entre Ciutadans i el PSOE, però la deriva cap a la dreta, el nacionalisme espanyol més reaccionari i els pactes amb Vox l’han arrossegat a una posició de debilitat que només un resultat digne pot salvar.

La caiguda de la intenció de vot a Ciutadans ha beneficiat Pablo Casado i Santiago Abascal. L’extrema dreta creixerà en vots i escons i pot obtenir un gran resultat, i Casado aconseguirà recuperar terreny i enfortir-se com a cap de l’oposició en una legislatura en què continuarà desgastant Sánchez. Abascal ha aprofitat la presència mediàtica per marcar perfil, mentre que la cara moderada de Casado ha fet que recuperi els votants més centristes. No obstant això, la dreta espanyola continuarà a l’oposició.

The post Acaba una campanya electoral marcada per la sentència del procés appeared first on VilaWeb.

Fa dies que no sé on para però durant anys el vaig tenir a mà en un dels prestatges de les llibreries de casa, al costat d’altres records de viatges. Era, és, un tros fals del Mur de Berlín, n’era i en sóc ben conscient. No recordo quant en vaig pagar, perquè no el vaig agafar pas entre les restes d’aquella nit: no hi era, no hi vaig anar fa trenta anys, hi vaig anar l’any següent, quan hi va haver la unificació. Llavors continuava la venda de trossets del mur que havia començat pocs dies després de la gran enfonsada, els turistes de la història se’ls enduien a pleret. També jo mateixa, al cap d’un any: un trosset decorat amb colors grafiters, no faltaria sinó. Com podia anar a Berlín i no tornar a casa sense un tros del mur tombat pels ciutadans de l’est, per persones, no pas per governs? De cap de les maneres. Tant em feia que fos fals, per a mi és el meu tros de mur. Al capdavall ets tu qui ho decideix, si t’estafen o no, i trobava que no m’estafaven, sabia que comprava a consciència un tros de la història del paio que me’l venia i treia partit d’un esdeveniment sense bessons que continuava ressonant enmig de les festes de la unificació alemanya.

Era doncs el 1990, fa gairebé trenta anys. Tampoc no recordo si hi vaig fer fotos, en aquell viatge, i ja és prou curiós que no ho recordi. Hauré de remoure els àlbums i sobretot les capses de negatius, llavors, per si algú necessita recordatori, les càmeres eren analògiques, no pas digitals. Per això la foto d’avui no és pas d’aleshores, no he tingut el temps ni la disposició de remenar i buscar entre les imatges que guardo: se’n necessita força, de temps, per a fer-ho, saps que en trobaràs moltes altres que t’ocuparan tot el dia i més d’un, de dia, hi sortirà la gent estimada que ja no hi és, et veuràs, a tu i els teus, de jove, riuràs i ploraràs i et quedaràs en blanc perquè no recordes ni on era ni amb qui hi ets. Total, que la foto d’avui no és de Berlín. És de la plaça d’Urquinaona dos dies després de la gran moguda nocturna d’aquest octubre, la vaig fer el diumenge 20. No és que tingués ganes d’agafar un tros del terra esmicolat ni res de tot això, ni tampoc ganes de fer cap altre paral·lelisme que l’estupor que pot causar la història.

Hi vaig anar amb el fotògraf Josep M. Alguersuari, de La Vanguardia. Hi havia començat a col·laborar després de tretze anys a la premsa en català, primer a l’Avui i després al Diari de Barcelona. Eren els bons temps i no vaig fer res per entrar en la plantilla, vaig preferir treballar des de fora, com a col·laboradora. Vaig convèncer el responsable del suplement dominical i ens van enviar a Berlín, viatge i despeses pagades. Primer hi vaig arribar jo, després l’Alguer. Li vaig proposar de passejar per l’antic Berlín est, no sabia ben bé què podríem fer. M’havia costat trobar interlocutors, no parlo alemany i a l’est pocs parlaven ni espanyol ni francès ni anglès, les llengües que podia fer servir. Uns coneguts del Berlín occidental m’ho van resoldre: parlar amb hispanistes. Les converses amb ells em deixarien la impressió que el mur duraria anys en els caps dels alemanys. No volien fotos, o sigui que havíem de trobar les imatges del reportatge al carrer. I les hi vam trobar, i tant. La foto de portada del dominical va ser un cotxe Lada que un grup estava destrossant a consciència. Ja tinc la foto, va fer l’Alguer. El Lada era l’utilitari de fabricació soviètica que tothom feia servir a la RDA, diguem que era el seu sis-cents. Un ritual. La confiança que en tindrien un de fabricació alemanya en un tres i no res. El sacrifici de l’auto.

Més records del viatge: els berlinesos occidentals que m’acollien de tant en tant n’estaven farts. De mi també, de les meves preguntes. No volien parlar de cap de les maneres del Mur, ni quan hi era ni quan va deixar de ser-hi. Eren trotskistes. No volien saber res de res tampoc de la RDA, ni abans ni ara. No ho comprenia pas. Un vespre em van dir una cosa que he recordat sovint: els deia que no entenia com havien renunciat a recordar i fins commemorar tantes coses que havien passat a les dues bandes més properes del mur, que separaven, i no em semblava cap casualitat, els centres històrics, el prussià que va quedar a l’est i el d’entreguerres que va quedar a l’oest. Com ara els llegats de Rosa Luxemburg i els espartaquistes. Perquè van perdre, em va dir el mosso que duia la veu cantant en aquell pis de l’afable Berlín occidental. Vaig quedar muda.

En tornar a casa, amb el meu tros de mur fals a la bossa, vaig escriure el reportatge i una altra crònica sobre el futur urbà i capitalí de Berlín, que encara no estava decidit. Després vaig anar a la Laie a comprar uns quants llibres que havia promès a l’hispanista que m’havia atès tan bé, ell i la seva família, que m’havien interrogat a fons sobre si podrien mantenir els serveis socials, les guarderies, les formes de treball i tantes altres qüestions del món occidental que desconeixien però que ja s’ensumaven que potser deixarien de tenir. Vaig fer el paquet i el vaig enviar a l’adreça de l’hispanista. No l’hi devia arribar, de segur que m’hauria escrit agraint la tramesa. Vés a saber on van anar a parar, els llibres.

Potser també va perdre, aquella família, qui sap què se n’ha fet al cap de trenta anys. I, com deia el meu amfitrió occidental, si perds mereixes l’oblit.

The post El meu tros del Mur de Berlín appeared first on VilaWeb.

Han passat cinc anys d’aquell 9 de novembre de 2014 en què 2,3 milions de catalans van participar en una consulta sobre la independència de Catalunya. En aquests cinc anys, el moviment independentista ha fet un progrés vertiginós, però la consulta va servir per a posar les bases d’allò que vindria després. Va ser un primer assaig general que va servir per a mesurar la capacitat de mobilització de la societat civil, però també per a evidenciar les disputes partidistes i constatar que l’estat espanyol no estalviaria cap instrument de repressió per a frenar les aspiracions democràtiques dels catalans.

La consulta del 9-N va ser el primer acte de desobediència multitudinari de la societat catalana, que va organitzar i participar en una consulta prohibida per l’estat. Va ser un gest de ruptura organitzat pel govern de la Generalitat però amb l’aliança imprescindible de la societat civil, representada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. L’aliança estratègica entre el govern, presidit aleshores per Artur Mas, i la societat civil va ser la clau de l’èxit: 40.000 voluntaris van fer possible la consulta. Els 1.317 locals de participació –no s’anomenaven col·legis electorals– van obrir puntualment el dia 9 de novembre a les nou del matí.

Arribar fins allà no va ser fàcil. En primer lloc, per les diferències entre CiU i ERC sobre com havia de ser la consulta i quina validesa havia de tenir. En aquells moments, la disputa per l’hegemonia de l’independentisme ja havia començat, i van caldre tres reunions dels partits impulsors, en què també hi havia la CUP i Iniciativa, per a pactar la pregunta i l’organització. La pressió de la CUP i de la societat civil va ser clau per a superar el blocatge partidista i, finalment, es va bastir un fràgil consens que només va durar fins al dia de la consulta, però va ser suficient per a fer-la. En una reunió del 7 d’agost de 2014, Artur Mas i Oriol Junqueras van constatar les seves diferències. En aquell moment, el president de la Generalitat no veia clar la consulta, perquè el govern espanyol no l’autoritzava, mentre que el cap d’ERC pressionava perquè es fes.

L’intent de Mas per a pactar-la amb Madrid amb el govern de Mariano Rajoy havia fracassat i allò abocava el govern a desobeir. La vice-presidenta, Joana Ortega, va fer un darrer intent de pactar-la, en una reunió a Madrid amb la seva homòloga Soraya Sáenz de Santamaria, que va ser infructuós. Constatada la impossibilitat del pacte, Mas va optar per signar el decret de convocatòria el 27 de setembre en un acte solemne al Palau de la Generalitat, on van assistir els consellers del govern, els dirigents dels partits independentistes i també Joan Herrera, en nom d’Iniciativa. Aquell mateix dissabte, la consellera de governació, Joana Ortega, va signar tres convenis essencials per a fer la consulta amb garanties: un amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per a fer el recompte, un altre amb el Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE), per a fer les urnes, i un amb l’Idescat per a tenir el cens.

Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.

L’altre front de dificultats, aquestes més lògiques, era el del govern de Mariano Rajoy, que va provar d’impedir la consulta forçant la separació de poders amb una impugnació exprés del decret de convocatòria, cosa que no s’havia fet mai en la democràcia espanyola. En tres dies la va liquidar legalment. El diumenge 29, Rajoy va convocar el consell d’estat, que va emetre un informe en contra, i el dilluns a les 18.45 hi havia un ple urgent del Tribunal Constitucional espanyol que impugnava la consulta. Teòricament, la consulta ja no es podia fer, però Mas va optar per convertir-la en un procés participatiu, cosa que va irritar ERC, que defensava que si no es podia fer una consulta vinculant calia convocar unes eleccions plebiscitàries i, en cas de guanyar-les, fer una declaració unilateral d’independència. Ni la CUP ni Iniciativa tampoc no van donar suport la reconversió.

Amb tot, Mas va tirar endavant i el 14 d’octubre va presentar el procés participatiu del 9-N vinculant-lo a unes eleccions plebiscitàries que es farien uns mesos després. El govern va organitzar la consulta, amb els consellers Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega, però en confiava l’execució als voluntaris, que s’havien d’inscriure en una web. La maniobra de Mas tampoc no va convèncer el govern espanyol, que va impugnar per segona vegada la convocatòria amb el mateix sistema exprés: el dijous 30 d’octubre, el consell d’estat espanyol n’informava negativament, el divendres 31 el govern espanyol en demanava la suspensió i el dimarts 4 de novembre el Tribunal Constitucional espanyol en decretava novament la suspensió. Aquesta segona suspensió va comportar la baixa de 5.000 voluntaris, però com que n’hi havia apuntats més de 40.000, es van poder cobrir perfectament les 6.695 meses instal·lades en 1.317 locals de votació, la majoria instituts oberts pels directors per ordres del departament d’Educació, al capdavant del qual hi havia Irene Rigau.

L’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez va ser una de les imatges més icòniques de la jornada (fotografia: ACN).

Malgrat tots els entrebancs, el dia 9 es va poder fer la consulta, en què van participar 2,3 milions de persones. D’aquestes, 1,8 milions van votar sí-sí (el 80%), 234.000 sí-no (el 10%) i 105.000 van votar no-no a la doble pregunta pactada: ‘Voleu que Catalunya esdevingui un estat? I si és que sí, voleu que sigui un estat independent?’. Tot i que la consulta va ser menystinguda pel govern espanyol, que la va considerar un butifarrèndum abans d’haver-se fet i tot, l’èxit de participació i el seu impacte internacional van causar indignació a la Moncloa, que va desencadenar una onada repressiva contra els seus responsables, amb el president Mas al capdavant. Rajoy en va sortir humiliat i, pressionat per la brunete mediàtica madrilenya, va activar la fiscalia general de l’estat, aquesta que cinc anys després es discuteix si és independent o no. L’aleshores titular, Eduardo Torres-Dulce, va presentar una querella contra el president Mas, la vice-presidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Una querella que va causar una revolta de fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la desproporció dels delictes que es demanaven, de manera que, finalment, va ser redactada a Madrid.

Els organitzadors del 9-N van ser jutjats i condemnats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que els va inhabilitar. Avui ja estan retirats de la política, tot i que Mas continua actiu en una segona fila com a ex-president. Amb el pas del temps, s’ha demostrat que el 9-N, tot i no haver tingut validesa política, va muscular l’independentisme i va ser una lliçó que, després, va permetre d’organitzar millor el referèndum del Primer d’Octubre. Aquell primer intent va permetre el segon i ha permès a l’independentisme de demostrar la seva hegemonia, encara que l’estat espanyol no ho hagi reconegut.

Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.

The post 9-N: el primer acte de desobediència civil multitudinari appeared first on VilaWeb.

La política espanyola és blocada de fa temps i els ciutadans demà tornen a les urnes. Seran les quartes eleccions en quatre anys i totes les enquestes preveuen que la situació continuarà de la mateixa manera, sense majories clares.

Tanmateix, hi ha factors diversos que poden ser determinants per a transformar el mapa polític o trencar el blocatge actual. Repassem cinc d’aquests elements que cal tenir en compte en el moment de l’escrutini electoral.

1. La participació: quines conseqüències pot tenir?

Un lema usat fa anys pel PSOE deia: ‘Si tu no hi vas, ells tornen.’ Feia referència al fet que si la gent no votava guanyaria la dreta. Certament, sí que sembla haver-hi una relació clara entre la participació i el vot a un partit o un altre.

D’ençà del 1982, sempre que la participació ha superat el 70% els socialistes han estat la primera força, tret del 1989, en què no s’arribà a aquest percentatge de vot i guanyà igualment el PSOE, tot i que va perdre nou escons. En canvi, quan l’abstenció ha superat el 30% del cens, ha guanyat el Partit Popular, llevat del 1996, quan Aznar, amb la seva cara més moderada, va posar fi a catorze anys de governs socialistes.

Abstenció de les eleccions espanyoles d’ençà del 1982.

De la mateixa manera, quan la participació ha pujat, ha augmentat el PSOE i quan ha baixat, l’ha perjudicat. Això vol dir que el vot de la dreta és més estable que no pas el del PSOE, Podem i Esquerra Unida. Si observem els resultats de les darreres eleccions, veiem que en aquest bloc hi ha hagut diferències de més tres milions i mig en una sola legislatura, fet que no passa d’una manera tan marcada amb la dreta.

Suma dels vots dels diversos blocs polítics.

A Andalusia, per exemple, el PSOE hi va perdre el govern el 2018, amb una abstenció que es va enfilar fins al 43%, la més alta d’ençà del 1990. A les eleccions de demà s’espera una disminució de la participació, com ja apunta el fet que el vot per correu hagi baixat d’un 30% respecte de les anteriors. Tot fa pensar que el PSOE guanyarà, car parteix d’un gran avantatge, però les tres dretes es poden reforçar i fins i tot disputar la majoria parlamentària.

2. L’atomització de la política espanyola

Històricament, el congrés espanyol ha estat dominat pels partits d’àmbit estatal –que ocupen el 90% dels escons–; hi ha grups parlamentaris catalans i bascs; canaris i gallecs acostumen a obtenir representació; i a vegades hi entren diputats de partits aragonesos i andalusos.

El 2011 va entrar Compromís, el primer partit sobiranista valencià a obtenir representació, i a les eleccions de l’abril va obtenir l’acta per primera vegada el candidat del Partit Regionalista de Cantàbria. Però aquesta vegada les formacions que poden arribar a la cambra tenen un perfil diferent del que han tingut fins ara.

Els partits d’àmbit no estatal han estat sempre sobiranistes, o regionalistes, però ara han sorgit per la sensació d’abandonament del govern espanyol i els partits d’àmbit estatal. Neixen del malestar i sense apel·lar a cap ideologia. Un partit que sembla tenir assegurada la representació és Terol Existeix, que va aconseguir més del 6% del cens en avals i podria ser primera força a la seva demarcació. En la mateixa línia, Per Àvila controla la batllia de la capital i va arribar al 10% dels vots i representació a les eleccions al parlament de Castella i Lleó; el fet que només hi hagi tres escons en joc dificulta que entri. Finalment, dins aquesta dinàmica, la Plataforma del Poble Sorià va atènyer el 9% dels vots a les autonòmiques, de manera que és difícil que aconsegueixi un dels dos escons de la circumscripció.

També té possibilitats d’aconseguir l’escó Coalició per Melilla; es presenta Unió del Poble Lleonès, també amb representació al parlament; i hi ha partits amb menys possibilitats com ara Som Regió (Múrcia), que va superar el 2% en les autonòmiques i el Moviment de la Dignitat i la Ciutadania de Ceuta (7% dels vots).

Com que no neixen de reivindicacions més enllà de l’abandonament, si alguna d’aquestes formacions són determinants i obtenen contrapartides per als seus territoris, és molt probable que hi hagi més territoris –com ara Osca, Conca o Guadalajara– que copiïn el model. Aquestes eleccions, en gran part, marcaran aquest procés d’atomització, fet que pot portar a un vot més en clau de territori que no de partit, com ja passa al Regne Unit o als EUA.

En aquestes eleccions, a més, molt segurament tornarà el BNG al congrés i també hi ha candidatures com Andecha Astur, Puyalón, la Chunta Aragonesista. Totes les enquestes indiquen que els partits d’àmbit no estatal obtindran el millor resultat de la història.

3. El 50% d’escons independentistes al Principat

A les anteriors eleccions, els partits independentistes van fer un nou rècord, amb 22 escons i 1.626.000 (39,38%) vots, i les enquestes apunten que aquesta vegada podrien assolir més del 40% dels vots i la majoria absoluta de diputats (24 de 48).

El resultat de les formacions independentistes es pot trobar influït per tres factors. El primer serà la importància del vot dual, que històricament ha estat entre CiU i el PSC. Tanmateix, el sistema de partits és lluny dels temps de les àmplies majories convergents al parlament i les grans majories socialistes a les espanyoles, com el 2008, quan Carme Chacón va aconseguir el 45% dels vots. Malgrat tot, encara hi ha un cert vot dual,  una part de l’independentisme s’absté i, alhora, una part de l’electorat vota els comuns, que van passar de 326.360 vots (7,5%) a les eleccions catalanes a 614.738 (14,9%) a les espanyoles de l’abril; o el PSC, que va passar de 606.659 (13,9%) al 958.343 (23,2%).

Un segon factor és l’entrada de la CUP. A l’abril, el Front Republicà –en què participava Poble Lliure– va aconseguir 113.008 vots (2,7%), sense obtenir representació. Ara es preveu que la CUP tingui escons a Barcelona i potser a Girona. El Sondeig d’Opinió Catalunya del 2019, a més, mostra un canvi entre allò que diuen que van votar a l’abril els electors de la CUP al parlament i allò que votaran ara:

Intenció i record de vot a les eleccions espanyoles dels votants de la CUP al parlament. Sondeig d’Opinió Catalunya de 2019.

A les eleccions de l’abril, un 62% dels votants de la CUP va votar formacions independentistes, i un 18% els comuns i el PSC; ara la gran majoria votarà la CUP. El percentatge independentista augmenta fins al 69% i baixa els que votaran formacions no independentistes.

Finalment, cal veure els efectes i la resposta de la sentència contra el procés o si simplement augmenta el vot independentista perquè té més suport entre la població. La diferència respecte a l’abril pot ser un termòmetre sobre l’independentisme i, si milloren els resultats, un senyal al món.

4. L’impuls de l’extrema dreta

Les eleccions també poden ser marcades per l’augment de l’extrema dreta de Vox i per l’enfonsament de Ciutadans, partit que pot obtenir a tot l’estat espanyol un resultat inferior al d’ERC només al Principat.

La ultradreta va tenir el primer impuls a les eleccions al parlament andalús, on va entrar amb força (11%); el segon va ser a les eleccions de l’abril, quan arribà al congrés espanyol amb 24 escons. Ara les enquestes diuen que obtindrà una cinquantena de diputats.

També pot tenir un paper clau si governen les dretes, perquè aquesta vegada no serà el soci minoritari, amb suport esporàdic, sinó que pot marcar l’agenda i el criteri de l’executiu en immigració, sobre el canvi climàtic, feminisme o sobre Catalunya, tal com s’ha vist a la votació d’aquesta setmana a l’Assemblea de Madrid.

Enquesta Hamalgama Métrica sobre l’origen del vot de Vox.

Sobre el vot de Vox, cal remarcar que el 54% dels nous votants (450.000) sembla que els rebrà de Ciutadans. El cas és que molts partits han assumit el discurs de l’extrema dreta, com ara sobre les euroordres, i això fa que pugui marcar la seva línia més dura i dominar el debat. Això s’ha vist quan ha proposat de tancar Gibraltar com a resposta al Regne Unit.

Si es compleixen les expectatives de Vox, podrà ser un partit clau. Ara, també pot passar, com a les eleccions anteriors, que el vot cap a aquest partit resti diputats a la dreta: el 28 d’abril, va obtenir 690.000 vots malaguanyats, perquè van ser en demarcacions on Vox no va tenir cap escó.

5. El partit més votat toca fons

Un darrer factor que pot afectar els pactes postelectorals és que el partit més votat sorgit de les urnes pot ser el més feble d’ençà del 1977. Això és especialment important en un sistema de partits com l’espanyol, on no hi ha hagut mai cap govern de coalició.

A les eleccions anteriors el PSOE va augmentar els vots respecte del 2016: del 22,6% al 28,7%, i va sortir reforçat per a governar i encapçalar un govern. Si ara fa figa, encara serà més difícil de configurar un govern, oimés si no està disposat a fer un govern de coalició amb Podem ni dialogar amb els independentistes.

Percentatge de vot i nombre d’escons del partit més votat de cada elecció.

Després del 28 d’abril també s’hauria pogut configurar una majoria parlamentària amb Ciutadans, però a partir de demà tampoc no sembla possible. Potser l’única opció viable serà una abstenció del PP en la investidura, com va fer el PSOE el 2016. Tanmateix, el govern en sortirà molt afeblit, i encara més si perd escons i només pot arribar a la majoria amb el PP. Això si no és que abraça els postulats de la dreta, cosa que trencaria el relat històric, d’ençà de la transició espanyola, de dos models enfrontats entre socialistes i populars.

The post Les cinc claus de les eleccions espanyoles que en determinaran el resultat appeared first on VilaWeb.

Mairie de Belloy-en-Santerre
18, rue de Catalogne
Mapa a Google

El Somme, a la Picardia, és un riu tranquil que fa honor al seu nom, derivat d’un mot d’origen celta que significa justament ‘tranquil·litat’. Tot i això, ara fa poc més d’un segle les seves ribes van ser l’escenari d’una de les batalles més sagnants de la Primera Guerra Mundial, ja de per si cruenta. La coneguda com a batalla del Somme, desenvolupada entre l’1 de juliol i el 18 de novembre de 1916, va ser una de les més llargues i costoses en termes de vides humanes del conflicte internacional, amb més d’un milió de morts, desapareguts i ferits en quatre mesos i mig d’infructuosa ofensiva de tropes franceses i soldats de la Commonwealth contra els alemanys.

Al nostre país, Catalunya Nord va ser el territori més implicat en la Gran Guerra, tal com mostren els monuments erigits en bona part de municipis en record dels homes mobilitzats per l’exèrcit francès que van morir en combat. Però no sols hi van participar nord-catalans. Al Principat, àmpliament aliadòfil i francòfil, des del primer moment, centenars de voluntaris es van allistar a la Legió Estrangera (entre mil i més de deu mil, segons les fonts), convençuts que lluitar per França, símbol de llibertat i progrés, era lluitar pel reconeixement dels drets de Catalunya. Els voluntaris, reclutats en medis nacionalistes i independentistes per la Unió Catalanista, van participar en les principals batalles, curiosament sota les ordres d’un rossellonès, Josep Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès.

En la del Somme, concretament, sols quatre dies després d’haver començat hi va haver una carnisseria prop del municipi de Belloy-en-Santerre, on en un sol dia van morir nou-cents combatents de la Legió, una cinquantena dels quals eren voluntaris catalans. Al capdavant seu hi havia el poeta barceloní Camil Campanyà, organitzador d’una oficina d’enrolament als exèrcits aliats i fundador del periòdic La Trinxera Catalana, el cos del qual va ser embolcallat amb una estelada amb molta història.

El seu sacrifici no es va veure recompensat: amb l’armistici de l’11 de novembre de 1918, les victorioses potències aliades no van fer ni un gest per la causa catalana. Però el seu record, poc o molt, es va mantenir: el 1936, quatre dies abans del cop d’estat franquista a la República, es va inaugurar al parc de la Ciutadella de Barcelona una estàtua de Josep Clarà dedicada als catalans que havien lluitat a la Legió Estrangera; i, des del 2016, a la façana de la casa de la vila de Belloy-en-Santerre hi ha una placa dedicada a Camil Campanyà, just a sota d’una altra que recorda la mort en combat del també poeta i voluntari nord-americà Alan Seeger. I al peu del monument als morts de la Legió a la zona encara hi ha un altre esment als voluntaris catalans… Com també passa a Marsella.

Les referències catalanes al petit poblet de la Picardia no s’acaben aquí. Devastat pels combats, la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van finançar immediatament després de la guerra amb mig milió de francs la reconstrucció del municipi, i en agraïment, des d’aleshores els carrers principals s’anomenen rue de Catalogne i rue de Barcelone.

I una mica més: A les onze del matí del segon diumenge del mes de novembre, les autoritats britàniques commemoren oficialment cada any el Dia del Record dels morts i veterans de les guerres. Al territori de Gibraltar, la cerimònia –enguany el dia 10– té lloc als peus del monument als caiguts britànics a la Primera Guerra Mundial, esculpit el 1923 per l’escultor barceloní Josep Piquet i Catulí.

Casa de la Vila de Belloy-en-Santerre (Wikipedia)Monument als caiguts de la Legió Estrangera (ilya100ans.fr)

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post El record dels voluntaris catalans a la Gran Guerra appeared first on VilaWeb.

Avui es faran centenars d’actes arreu del Principat i Mallorca arran de la convocatòria feta pel Tsunami Democràtic per a desobeir la Junta Electoral espanyola (JEC). Seran actes de desobediència explícita a l’autoritat electoral espanyola però, sobretot, seran –són– actes de llibertat. I una demostració més que l’estat ha perdut el control del país. S’espera que desenes de milers de persones, potser centenars de milers, participen en una sèrie d’activitats clarament marcades per la cultura, en totes les seues expressions, i pel debat públic i obert, plural. El desafiament, en aquest sentit, és difícil d’entomar per part de l’estat.

En primer lloc, perquè la Junta Electoral és una institució que ha demostrat sobradament la seua arbitrarietat, i això l’afebleix. L’excepcionalitat amb què deixen votar els policies espanyols desplaçats a Catalunya és un darrer exemple, de fa només unes hores. I els seus posicionaments anteriors la deixen en una situació difícil. El 2004, just després dels atemptats de Madrid, el PSOE va promoure una mobilització contra el PP que va acabar portant José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Recordareu que es van convocar manifestacions a la porta de les seus del PP. La JEC, sempre a les ordres del govern de torn, les va decretar contràries a la llei i va posar els fets en mans de la fiscalia. Passades les eleccions i amb els socialistes ja al poder, el fiscal en cap de Madrid d’aleshores, Manuel Moix, va decidir d’arxivar les denúncies tot afirmant que no hi havia hagut ‘pressió sobre els electors’. Ho heu llegit bé. El fiscal va dir que milers de persones manifestant-se davant les seus del PP no era cap pressió electoral. De manera que ja em direu com expliquen ara que llegir poesia o fer música sí que ho siguen. El 2011, la cosa encara va ser pitjor, perquè davant la convocatòria d’una manifestació del 15-M contra Rajoy, la JEC es va dividir, amb cinc vots a favor de prohibir-la, quatre en contra i una abstenció. La manifestació va ser prohibida, però es va permetre que s’ocupessen les places, en un precedent que avui també hauria de pesar.

Sobretot i especialment perquè, tal com passa tantes vegades amb la peculiar democràcia espanyola, la llei no diu res de res. La LOREG, que regula el procés electoral, no parla en cap moment de la famosa ‘jornada de reflexió’, i pel que fa a les prohibicions només diu, en l’article 53, que no es pot difondre propaganda electoral ni fer actes de campanya –diu actes de campanya– a partir de divendres a la nit. Res més. Les extralimitacions que hem vist posteriorment no es basen en la legislació aplicable sinó en conceptes i decisions polítiques, com passa tan sovint. Per cert, que en molts països democràtics aquestes limitacions són molt qüestionades o acotades –per exemple, als països anglosaxons, la prohibició de fer campanya es limita a fer-la a la porta dels col·legis electorals.

Tant hi fa, però. Els arguments que ens portarien a discutir el formalisme anacrònic de la jornada de reflexió són sobre la taula i són contundents, però cal ser conscients que la decisió de fer aquests actes i de fer-los de manera multitudinària no qüestiona pas aquesta llei o aquella altra sinó l’existència mateixa de l’estat espanyol i la seua autoritat sobre Catalunya. I aquesta és la importància real de la diada de llibertat i desobediència que es fa avui, i que obrirà un període, més enllà de les eleccions de diumenge, que tindrà un gran impacte en el procés d’independència de Catalunya i encara més en el procés de descomposició de l’estat espanyol. Dos processos que cada dia que passa comencen a caminar més i més en paral·lel.

PS. Jo participaré en dos actes, aquest dissabte, a Barcelona. A les 11.30, a l’Escola Oficial d’Idiomes de l’avinguda de la Riera de Cassoles, prendré part en un debat sobre el passat i el present de la repressió a Catalunya. I a les 17.15, participaré en un altre debat al parc de la Guineueta de Nou Barris sobre el paper dels mitjans de comunicació en la repressió. I ens veurem després a la plaça de Catalunya, és clar.

The post Un dia de llibertat, un dia de desobediència appeared first on VilaWeb.

Fa quinze dies vam veure trenta parelles de mots que es podien confondre fàcilment i que eren font de moltes errades. Hi incloíem, per una banda, monosíl·labs que es pronunciaven d’una manera molt semblant o igual (com ara ‘mi’ i ‘m’hi’) i, per una altra, mots que només es diferenciaven pel fet que els components s’escrivien junts o separats (‘en lloc’ i ‘enlloc’, per exemple).

Les faltes que no detecta un corrector automàtic (I)

Avui veurem la resta de casos. N’hi ha de molt diversos i ja avisem que no hi són pas tots. Per això, en cas de dubte, us recomanem que consulteu un bon diccionari (per exemple, el de la Gran Enciclopèdia Catalana) i, sobretot, que us acostumeu a passar el text per un bon corrector gramatical, com els que us indiquem al final de l’article.

Som-hi.

Be o ve?

Hi ha poques regles per a recordar quan un mot s’escriu amb be o amb ve. I vegeu si n’és, d’important:

1. bast-vast

—Una tela molt basta. ‘Poc refinat’.

—Vèiem un bosc vast. ‘Molt extens’.

2. bena-vena

—Duu una bena de gasa al braç. ‘Tira de drap per a tapar ferides’.

—Les venes del coll. ‘Vas sanguini’.

3. beure-veure

—Va beure una mica d’aigua. ‘Empassar-se un líquid’.

—No el puc veure. ‘Percebre amb la vista’.

4. buit-vuit

—Un pot buit. ‘Sense res a dins’. / Caure en el buit. ‘Lloc on no hi ha res’.

—Hi ha vuit dones. ‘Set més un’.

5. bull-vull

—L’aigua ja bull. Del verb ‘bullir’. / Arrenca el bull. ‘Acció de bullir’.

—Això no ho vull. Del verb ‘voler’.

Amb dièresi o sense?

La dièresi implica pocs casos de confusió, però paga la pena de saber-los:

6. fluid-fluït

—Té un llenguatge fluid. Adjectiu (‘que corre’). / El gas és un fluid. Nom (‘substància fluida’)

—L’aigua ha fluït una estona. Participi de ‘fluir’.

7. beneit-beneït

—No siguis beneit, home. ‘Ximple’.

—Ha beneït el pa. Participi de ‘beneir’.

Obert o tancat?

L’obertura de l’accent té una certa importància, si més no en casos com aquests:

8. desprès-després

—S’ha desprès de totes les obligacions. Del verb ‘desprendre’.

—Vindrà després. Adverbi de temps.

9. marquès-marqués 

—El marquès de la Casa Gran. Títol nobiliari.

—Em va demanar que ho marqués amb el retolador. Del verb ‘marcar’.

10. serè-seré

—Fa un dia serè. ‘Sense núvols’. / Té el cap serè. ‘Tranquil, sense torbaments’.

—A migdia seré ací. Del verb ‘ésser’.

Simple o doble?

La geminació d’algunes consonants és cabdal per a diferenciar mots com ara:

11. anals-annals

—Les aletes anals. ‘De l’anus o prop de l’anus’.

—Als annals de la institució. ‘Relació d’esdeveniments per anys’.

12. suma-summa

—La suma dels deutes. ‘Quantitat que resulta de sumar’.

—Té summa importància. ‘Suprema’ (adjectiu). / La summa de l’obra d’un autor. ‘Compilació de totes les parts’ (nom).

13. addició-addicció

—Les addicions de la nova versió del diccionari. ‘Element afegit’. / L’addició de tres més quatre. ‘Operació de sumar’.

—L’addicció a la cocaïna. ‘Dependència’.

14. anular-anul·lar 

—El dit anular. ‘De l’anell’.

—Anul·lar les operacions. ‘Eliminar’.

15. vila-vil·la

—La vila de Molins de Rei. ‘Població’.

—Viu en una vil·la luxosa. ‘Casa gran’.

La vocal neutra

En els parlars orientals, les as i es àtones es pronuncien neutres. No cal dir que això origina moltes confusions, especialment quan escrivim de la mateixa manera el masculí i el femení. Les més freqüents són aquestes dues:

16. altre-altra

—L’altre noi.

—Una altra cosa.

17. nostre-nostra (vostre-vostra)

—Tot el camp és nostre.

—La vostra noblesa.

També hi ha un seguit d’adjectius femenins que hauríem d’escriure amb -a final i els escrivim amb -e. La confusió ve del fet que alguns tenen solament una terminació (els acabats en -ble —com ara ‘amable’, ‘noble’, ‘possible’…— i uns quants més —com ara ‘alegre’ i ‘múltiple’—). En tots els altres, hem d’escriure la forma femenina acabada en -a. Per exemple:

18. ample-ampla

—Un camí ample.

—Una roba ampla.

19. digne-digna

—Discurs digne.

—Una posició digna.

20. pobre-pobra

—Aquell home pobre.

—Una masia molt pobra. 

La llista és molt més llarga: abstracte-abstracta, còmode-còmoda, directe-directa, exacte-exacta, negre-negra, tendre-tendra…

Això també passa amb alguns noms, com ara:

21. mestre-mestra 

—El mestre de l’escola.

—Una mestra molt bona.

22. sogre-sogra

—Vindrà el meu sogre.

—T’hi avens, amb la sogra?

De vegades, aquesta confusió implica un canvi de significat important:

23. acte-acta

—Vaig assistir a l’acte. ‘Fet realitzat per algú’.

—Hem aprovat l’acta de la reunió. ‘Document’.

24. regle-regla

—Dibuixat amb regle. ‘Instrument’.

—No has seguit cap regla. ‘Norma’.

I encara hi ha parelles de nom (o adjectiu) i verb:

25. avantatge-avantatja 

—L’ha guanyat amb un avantatge de dos metres. Viure aquí és un avantatge.

—Sempre que anem a caminar m’avantatja. Verb ‘avantatjar’.

26 dubte-dubta 

—No en tinc cap dubte.

—No sé per què dubta tant.

27. lliure-lliura

—Em sento lliure.

—Li lliura mil euros. Verb ‘lliurar’. / Mitja lliura de pernil. Unitat de pes.

28. projecte-projecta 

—Ha acabat el projecte de fi de carrera.

—La llum es projecta a la paret.

29. tracte-tracta 

—És un tracte beneficiós.

—De què tracta, el film?

30. viatge-viatja 

—Vam fer un viatge magnífic.

—La meva filla viatja a l’estranger sovint.

Calaix de sastre

Finalment, presentem una desena de casos que no podem incloure en cap dels grups anteriors o bé els hauríem d’incloure en més d’un:

31. accedir-excedir

—Accedir a una sala de l’edifici. ‘Tenir accés’.

—Es va excedir. ‘Ultrapassar’.

32. accepció-excepció

—El mot ‘cap’ té moltes accepcions. ‘Significat’.

—És l’excepció que confirma la regla. ‘Allò que no segueix una norma’.

33. accés-excés 

—Tens accés a l’aplicació? ‘Arribada fins a un lloc’.

—Excés d’informació. ‘Abundància’.

34. afecta-afecte-efecte

—La calor afecta les plantes. Del verb ‘afectar’.

—Els pares li tenen un gran afecte. ‘Estimació’.

—El medicament no li fa efecte. ‘Resultat d’una acció’.

35. al·ludir-eludir 

—No el va al·ludir directament, però es va entendre que parlava d’ell. ‘Referir-se a algú’.

—Eludir el pagament dels imposts. ‘Evitar una obligació’.

36. compta-compte-comte-conte

—Quan puguis, compta què et dec. Verb ‘comptar’.

—Fes el compte de tot això. ‘Càlcul’. / Vés amb compte. ‘Cura, atenció’. / Té un compte en un banc suís. ‘Contracte de dipòsit en un banc’.

—El comte Arnau. Càrrec nobiliari.

—Escriu un conte. ‘Narració curta’.

37. hostatge-ostatge

—No trobàvem hostatge enlloc. ‘Allotjament’.

—Tenien un ostatge tancat a l’edifici. ‘Segrestat’.

38. lliurament-lliurement

—Farem el lliurament del paquet aquest matí. Nom derivat de ‘lliurar’.

—Vine quan vulguis, lliurement. Adverbi, de ‘lliure’.

39. rebel·lar-se – revelar 

—Ens hem de rebel·lar contra l’opressió. ‘Desobeir una autoritat’.

—Revelar un secret. ‘Fer conèixer’. 

40. rec-reg 

—L’aigua passa pel rec. ‘Canal’.

—Reg per aspersió. ‘Irrigació, acció de regar’.

Correctors molt útils

Hi ha correctors automàtics gramaticals capaços de trobar moltes d’aquestes errades, perquè no analitzen els mots separadament, sinó en el context. Per exemple:

—Corrector ortogràfic i gramatical de Softcatalà: si hi entreu podreu veure totes les opcions que us ofereix (podeu triar entre català central, valencià i balear; diacrítics sí, diacrítics no; interrogant inicial, sí o no…). Simplement, hi heu de copiar el text i clicar ‘Revisa’. De seguida veureu les faltes subratllades, en colors diferents segons si són errades ortogràfiques, errades gramaticals o suggeriments d’estil. Posant-vos damunt el mot marcat, sabreu què hi passa, com el podeu esmenar i per què és una errada, amb explicacions molt completes.

—Corrector de LanguageTool: és, de fet, la base del corrector de Softcatalà. Funciona per al català central i per al valencià. Marca les errades d’una manera molt vistent. També hi ha eines per a més idiomes.

—El corrector gramatical el podeu tenir incorporat al programa de tractament de text, al navegador, al gestor de correu, etc. Vegeu les versions per a  LibreOffice, Firefox, Word, GoogleDocs i Android.

—Arreplec de mots que despisten els correctors, de Pep Bofarull. És un cercador per a resoldre justament els dubtes de què hem parlat en aquests dos articles. Entreu-hi i de seguida en veureu la utilitat.

Teniu dubtes?

Si teniu cap dubte o suggeriment, podeu escriure directament a aquesta adreça de correu: jordi.badia@partal.cat.

The post Les faltes que no detecta un corrector automàtic (II) appeared first on VilaWeb.

Edicions de la Campana, ja integrada dins el grup Random House Mondadori, publica Egmont, de Goethe, musicada per Beethoven, en una adaptació de Joan Lluís Bozzo, a partir de la traducció de Joaquim Pena, perquè l’obra es publica amb la intenció d’arribar als escenaris. Per la vigència que té, en relació amb la idea de poder i la manera d’exercir el poder i la conquesta, l’editora, Isabel Martí, va demanar el pròleg al president a l’exili, Carles Puigdemont. Egmont arribarà a les llibreries la setmana entrant. Llegiu-ne el pròleg.

En el prefaci del llibre, Joan Lluís Bozzo, parlant de Goethe i Shakespeare, de la manera d’exercir el poder i de ser especialment cruel, i també de l’adaptació que n’ha fet, escriu:

«Tot val per aconseguir el poder –ho hem vist i ho seguim veient al llarg de la història, passada i recent– i aquesta és, precisament, la lliçó despullada d’arguments morals que Shakespeare llega a la humanitat i que el converteix en l’escriptor més gran de la història.

Però el poeta anglès no sempre havia estat ben acollit a l’Europa immediatament posterior. La seva barreja d’elements divins i profans, de grolleries populars i motius humorístics pujats de to amb versos sublims i delicats, li va valdre per molt de temps la desconsideració d’altres grans autors, sobretot dels francesos canònics Racine i Corneille, acèrrims defensors de la unitat d’acció, d’espai i temps en el teatre, unitat que Shakespeare, sense cap complex, feia saltar pels aires en totes les seves obres. Les constants referències als gustos populars van motivar que un intel·lectual tan agut com Denis Diderot arribés a dir que ‘Shakespeare és un monstre de tanta alçada que la humanitat sencera passa per entremig de les seves cames, fregant el cap amb les parts baixes del poeta’.

A finals del segle XVIII, Goethe va reprendre i revaloritzar la fama i l’art de Shakespeare i el va encimbellar al capdamunt de la literatura mundial. […] Goethe va fer que Shakespeare fos definitivament valorat. Goethe, com Skakespeare, parla també de la lluita pel poder, de la terrible escala que es dreça davant dels ambiciosos, dalt de la qual es troba el tron o el cadafal i, a vegades, tots dos.

Però Goethe afegeix en la seva dramatúrgia un concepte que prové de la tragèdia grega: la lluita per la llibertat, per la llibertat individual i per l’alliberament dels pobles oprimits, pel respecte als drets inviolables de la persona que Antígona defensa contra el tirà Creont. Aquesta idea és capital en el moviment preromàntic anomenat Sturm und Drang (‘tempesta i empenta’, en català), del qual Goethe va ser un dels iniciadors. L’autor alemany també modifica els cànons de la dramatúrgia shakespeariana tot introduint en la lluita pel poder l’element clau de la política. Goethe entén que les vies per les quals els homes i les dones arriben a assolir el poder són dues: la violència –la força bruta, militar o civil, l’energia més o menys heroica–, però també el càlcul polític, les aliances, les retirades a temps per tal de guanyar terreny, la mobilització popular; en definitiva, les armes actuals per aconseguir la llibertat, com bé coneixem els que vivim al nostre país.

[…]

El mateix Goethe explica a les seves Converses amb Eckermann que l’acte quart d’Egmont, l’acte més ideològic de l’obra, en què es posa en escena la ruptura entre els dos poders –l’espanyol, representat pel duc d’Alba, i el neerlandès, pel comte d’Egmont–, li va representar més de dos anys de feina per tal d’anar confegint els arguments i contraarguments que l’un i l’altre es llancen a la cara, en un diàleg de tensió creixent i insuportable que acaba amb la detenció d’Egmont per part dels espanyols.

Egmont és un home que encara confia en la justícia i en la decència del rei d’Espanya, i que no pot concebre que l’una i l’altra es posin en dubte, però Orange, més polític, l’adverteix:

confiar en aquesta justícia és quimèric.

ORANGE: Però, i si ell [el rei Felip II] es volgués atribuir títols més grans i considerés traïció allò que nosaltres considerem el manteniment dels nostres drets?

EGMONT: Podem defensar-nos. Que convoqui els cavallers del Toisó d’Or i serem jutjats.

ORANGE: I si hi hagués la sentència abans del procés? El càstig abans de la sentència?

EGMONT: Això és una injustícia que Felip no cometrà mai; una follia de la qual no el blasmaré ni a ell ni als seus consellers.

ORANGE: I si fossin injustos i folls?

La meva labor com a adaptador del text té com a finalitat primordial la seva posada en escena; és, per tant, un treball de dramatúrgia per fer viable una representació escènica que és, amb tota seguretat, el destí que qualsevol dramaturg persegueix, i cal tenir molt en compte que J. W. von Goethe va ser un home molt implicat en la creació teatral i també en la producció i en l’organització que el fet teatral comporta. L’adaptació parteix de la traducció catalana que, l’any 1937, va publicar el periodista i escriptor Joaquim Pena, crític musical i ànima inspiradora de la Societat Wagneriana de Barcelona, molt influent en la conformació dels gustos dramatúrgics i musicals del públic barceloní dels primers anys del segle XX. Tot comparant la traducció de Pena amb altres versions a altres idiomes, he elaborat aquesta proposta que, d’una banda, pretén posar unes paraules i expressions ben catalanes a la boca dels personatges goethians sense caure, però, en uns mots, una sintaxi i un estil dels anys trenta que ara allunyarien, al meu parer, la vivesa de la representació i l’afeixugarien amb formes i girs en desús; i, de l’altra, he pretès reduir considerablement la durada de l’obra –cinc actes prolífics i detallats plens de monòlegs extensos– tot pensant en la possibilitat d’una representació que s’emmotlli als ritmes i als formats de durada que en l’actualitat regeixen en el teatre. He fet, doncs, una profunda esporgada del text, procurant de no tallar cap de les vies vitals de la seva dramatúrgia, eliminant personatges secundaris poc rellevants (com la mare de Clara), o repeticions i reafirmacions que em semblaven innecessàries. He procurat que la història d’Egmont vagi dreta i ràpida com un tret de ballesta i es clavi en la diana del cor i del pensament dels espectadors. Aquesta és, doncs, una proposta pensada per ser representada.

Molts quedaran sorpresos de la vigència i la contemporaneïtat de les frases i els plantejaments de Goethe, que semblen extrets de la realitat actual, i algú fins i tot podrà pensar que jo he forçat la mà de l’autor. Res més lluny de la veritat: les dures sentències i els qualificatius, de vegades enlluernadors de tan radicals, que els personatges deixen anar són exactament els que Goethe va escriure i que, sense cap mena de dubte, van contribuir poderosament a augmentar la sinistra «llegenda negra» espanyola que un altre amic de Goethe, Friedrich Schiller va ampliar encara més amb el seu Don Carlos, del qual Verdi en va fer una de les òperes més famoses de la història.

La confluència de la força brutal dels militars espanyols i la lluita coratjosa d’Egmont per la llibertat dels seus esclata, amb tota la violència consegüent, en el cinquè acte, en el qual, clàssicament, la mort i la sang ho tenyeixen tot, tant en les obres de Shakespeare com en les de Goethe, com en les pel·lícules anomenades ‘d’acció’ de l’actualitat.

L’heroi que mor per la llibertat del seu poble és un tema molt emprat en la dramatúrgia romàntica. Però Goethe hi sap introduir una qüestió molt punyent, d’interès polític i sociològic: què ha de fer un poble davant de la condemna del seu líder? La resposta que dóna és ben poc engrescadora: el poble s’amaga, dissimula i no defensa ni poc ni molt aquell que sempre ha representat la salvaguarda dels seus interessos i de les seves llibertats. Goethe, com Shakespeare, creu molt poc en el poble, en la menestralia, en la burgesia, que veu sempre com una massa influenciable i volàtil, covarda i banal. Potser caldrà un dramaturg que, avui, escrigui el sisè acte d’Egmont, on es posi en escena el triomf polític del poble, és a dir de la democràcia.»

The post Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven appeared first on VilaWeb.

Aquests darrers dies, hi ha hagut controvèrsia i una mica de debat arran de les declaracions de diversos dirigents polítics espanyols sobre l’existència de dos pobles diferents a Catalunya, contradient així el conegut lema ‘un sol poble’. A aquestes declaracions, hi ha reaccionat Xavier Domènech amb un article que m’ha semblat que se situava més en una perspectiva política i voluntarista (la d’aquella persona que vol que vegem la realitat com ella vol que sigui) que no pas en una de realment analítica i explicativa de la qüestió.

És (o hi ha a) Catalunya un poble o nació o dos?

Permeteu-me començar dient que tenim, a parer meu, un problema greu de comprensió del que implica un context en què es desenvolupen en competició en un mateix territori dos processos de construcció nacional, amb els respectius nacionalismes i projectant les respectives nacions o pobles. En el nostre cas, seria el poble català (objecte de preocupació del nacionalisme català) i el poble espanyol (objecte de preocupació per al nacionalisme espanyol).

En aquests processos imbricats de construcció nacional, a imatge i semblança de les nines russes, un d’ells (el català, en el nostre cas) es desenvolupa en el marc (al canell gran) de l’altre (l’espanyol). No són processos que corren paral·lels, doncs, com si fossin en el mateix pla o fossin simètrics, sinó que discorren en una relació constant de dominant a dominat. Aquesta situació, en què de manera molt natural els ciutadans impactats per ambdós processos de nacionalització podran desenvolupar afectes i lleialtats duals (d’intensitat amb tot diferents) és la raó principal que fa que puguin percebre que la nació dominada (a efectes de considerar-la poble en el sentit ple de la paraula) està menys dominada que no ho està en realitat, i tenim una salut i un suport que disten molt dels que tenen els pobles que sí que són plenament amos de si mateixos.

Per entendre-ho millor, potser pot ser útil abandonar un moment aquest complex context de nacions imbricades en el qual, com deia, sembla que tenim dificultats per a fer una bona lectura de la realitat, i provar de fer-nos la mateixa pregunta però en un context més clar. Crec que això ens hauria de permetre de veure que la nostra percepció de la qüestió nacional es troba en aquest context de nacions imbricades contaminat per la relació o lògica de dominació, una lògica a la qual pot interessar, sigui dit de passada, que la vegem amb ulls potser més miops.

Pensem en França. França és una nació, o un poble. Crec que això ho discutiran molt pocs, com a mínim, si acceptem per un moment deixar de banda matisos importants sobre la seva composició plural interna. Fem un esforç i provem d’imaginar ara una situació en què es planteja a França la seva annexió a Alemanya com un Land més. Compte, no es tracta d’una unificació de tots dos pobles, sinó directament del lliurament de la sobirania francesa al poble alemany. Preguntem ara si algú consideraria amb un mínim de serietat que en aquest debat intern francès sobre l’annexió a Alemanya la posició favorable a l’annexió fos aquella que millor defensés el caràcter nacional o de poble de França. Sincerament, no crec que això pogués passar. La posició que defensaria amb coherència la dignitat i plenitud del poble francès com a poble amo de si mateix seria, sens dubte, la que optés en aquest cas per la seva independència, rebutjant de renunciar a continuar essent un estat independent. Algú dubta què decidiria el poble francès? Algú pensa seriosament que hi hauria un percentatge mínimament important de ciutadans que acceptarien de posar-se sota la tutela del poble alemany i in fine potser acabar convertint-se en aquest altre poble?

L’exemple és pura ciència-ficció, és clar. Però espero que hagi deixat clara la qüestió que m’interessa de subratllar. Tornem a Catalunya.

Durant molts anys, l’acció del nacionalisme català va trobar amplis consensos al voltant de temes vertebradors per al catalanisme com la llengua i l’autogovern. Recordem el suport parlamentari a l’estatut. Certament, aquesta situació podia fer la impressió que a Catalunya hi havia políticament una nació clarament dominant (la catalana) i una altra força minoritària (l’espanyola). Això no ha ajudat a veure la situació amb prou claredat aquests darrers anys. Recordem que, fins no fa gaire, el PSC podia ser explicat com a part del nacionalisme català, sense que això resultés xocant. Qui ho diria, això, avui (fora de la caverna espanyolista)?

Que els instruments amb què s’havia analitzat i explicat el context català anterior al procés potser ja no eren pertinents (pensem, per exemple, en el concepte ‘catalanisme’) per donar compte de la situació (diferent) que va venir després es va veure quan el nacionalisme català va fer el salt d’aquests consensos forjats en l’autonomisme (no oblidem que aquest és el sistema creat pel nacionalisme d’estat) a la reivindicació del dret de decidir, que, com ha pogut dir amb tanta gràcia com bona vista Xacobe Bastida, no era sinó la reivindicació del dret d’autodeterminació però ‘amb un bon assessor d’imatge’.

El pas que ha fet el nacionalisme català cap a l’autodeterminació és, per a un poble o una nació, per al procés de nacionalització que els projecta, l’últim pas i el més important de tots. Més enllà, ja només hi ha la llibertat i la responsabilitat d’organitzar-se com millor els sembli. I per això, aquest pas és el millor metre per a mesurar la voluntat de ser poble o nació d’una comunitat humana territorialitzada. Molt més pertinent, en qualsevol cas, que qüestions aïllades com la llengua i l’autogovern, perquè amb la independència el poble decideix poder decidir sobre absolutament tot allò que l’afecta, i no únicament sobre allò que un altre poble (l’espanyol, en el nostre cas) ha decidit que pot gestionar de manera ‘autònoma’.

Doncs bé, què ens ha permès de veure la demanda d’autodeterminació promocionada pel nacionalisme català? Tots hem pogut apreciar com l’ampli consens sobre la llengua i l’autogovern es desfeia ràpidament, quedant en evidència un conflicte polític en què s’enfrontaven dos blocs de mida similar, l’independentista i el no independentista. Tornem a França, algú pensa que…? Algú pensa que un poble pot estar dividit sobre una qüestió tan important per al seu futur polític com a poble i continuar reivindicant que és un sol poble com si res?

Per què això que sembla tan evident en un poble com el francès, l’alemany o qualsevol altre poble o nació en el sentit polític ple de la paraula (això és, la seva capacitat absoluta d’autoorganització, que no tenen, per exemple ni el País Basc ni Catalunya) ens resulta més difícil de percebre en aquest context de nacions imbricades? És una qüestió sobre la qual hauríem de reflexionar més, perquè és molt probable (no cal ser un deixeble dels mestres de la sospita per a formular aquesta hipòtesi) que la nina gran ens estigui fent veure coses que no són. I no oblidem Billig, qui ens recordava que els nacionalismes dominants aconsegueixen que no vegem coses que són presents, davant el nostre nas, en el nostre dia a dia. I si també fos cert en sentit contrari i veiéssim coses (com ara miratges) que el sistema dominant vol que vegem i de la manera com vol que les veiem?

Permeteu-me que acabi dient que, tot i que això que he comentat sigui discutible (i si ho és, millor), crec que aquells que més dubtin del meu raonament haurien de reconèixer, com a mínim, que al nostre món hi ha pobles o nacions plens (amb aquesta capacitat d’autoorganització completa de la qual us parlava) que són els que anomenem comunament pobles o nacions. Això hauria de ser raó suficient per a marcar, com a mínim, la deguda diferència amb aquells altres pobles o nacions en els quals una part de la població pot aspirar a ser algun dia un poble o una nació plena, considerant l’altra part com a poble o nació plena. Això sembla que passa a Catalunya, on una meitat de catalans es percep com a poble català, o nació catalana, a tots els efectes, mentre que una altra meitat es percep com a poble català, o nació catalana, només a uns pocs efectes, i en canvi, com a nació espanyola o poble espanyol (ple) a tots els efectes restants. Els més importants, és clar.

The post Un poble o dos? appeared first on VilaWeb.