El secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, ha respost a les declaracions de l’ex-president del govern espanyol Felipe González i l’ex-vice-president Alfonso Guerra, que van aprofitar la presentació del llibre de Guerra per acusar el secretari general del partit i president en funcions, Pedro Sánchez, de ser deslleial per negociar una amnistia amb les forces independentistes. En declaracions als passadissos del congrés, Cerdán ha afirmat que els deslleials són els que no respecten les majories del partit. “El 2016 hi va haver una decisió dels militants referendada al congrés del PSOE, i aquesta és la voluntat i la paraula del PSOE”, ha dit.

[VÍDEO] Felipe González incendia el debat de l’amnistia: “No podem deixar-nos fer xantatge per minories en vies d’extinció” 

Segons Cerdán, la direcció dels socialistes espanyols “respecta el que puguin dir ex-dirigents del PSOE”, però “no és la decisió del PSOE, i com que ara, no com abans, els militants poden decidir, passarem a consultes qualsevol formació de govern”.

Puigdemont respon a Felipe González: “Hi ha polítics que fan pujar el preu de la calç viva” 

En aquest marc, ha ironitzat sobre el fet que el llibre que va presentar Alfonso Guerra: “Segur que té més èxit que les arengues que està alimentant”.

La fiscalia de Barcelona ha demanat d’admetre a tràmit la querella presentada per una desena d’entitats memorialistes per crims contra la humanitat i tortures al sindicalista Carles Vallejo, detingut per la policia espanyola durant el franquisme i internat a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

Es tracta de la primera querella per crims franquistes després d’aprovar-se la nova llei de memòria democràtica espanyola. En un comunicat publicat aquest matí, la fiscalia ha dit que la legislació “imposa a l’estat, des de l’àmbit de la justícia, el deure d’investigar les violacions del Dret Internacional dels Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari ocorregudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista”.

Davant aquesta nova llei, i tenint en compte la jurisprudència nacional i internacional, la fiscalia arriba a la conclusió “que no procedeix la inadmissió de pla de la querella, sinó que és necessari dur a terme una recerca dels fets i del seu context abans d’adoptar una decisió sobre la continuació del procediment”. Alhora, assenyala “l’obligació de garantir no sols el dret a la justícia, sinó també el dret a la veritat i a la reparació de les víctimes”. Ambdós són principis del Dret Internacional Humanitari i de la llei de memòria democràtica espanyola.

La querella va ser presentada el novembre passat per Irídia i Òmnium Cultural, entre més entitats, i identifica a sis policies per les tortures a Vallejo, que va ser detingut dues vegades i processament tres vegades per la seva activitat política i sindical.

L’independentisme civil reivindicarà l’amnistia, el dret d’autodeterminació i la independència el Primer d’Octubre en un acte unitari a la plaça de Catalunya de Barcelona a les 18.00. L’han convocat el Consell de la República, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i la Intersindical. A diferència de l’any passat, no hi ha entre els convocants la Cambra de Comerç de Barcelona, perquè és enmig d’un procés electoral i la junta sortint ha decidit de congelar la decisió sobre si participar-hi.

“Creiem que l’independentisme és en una cruïlla important”, ha dit Toni Castellà, portaveu del Consell de la República. I ha afegit: “Una part de missatges de l’estat espanyol intenten desgastar l’independentisme dient que no hi ha unitat i que s’afluixa.” Així i tot, ha remarcat que l’estat espanyol és en un dels moments més febles de la seva història, cosa que es demostra amb la manca d’estabilitat parlamentària que el fan haver de dependre de l’independentisme.

Per això ha demanat de donar una imatge de força i d’unitat de l’independentisme: “Volem tornar a reafirmar que hi ha unitat, que treballem conjuntament, i des de fa més d’un any, amb més intensitat.” Ha remarcat que fa temps que l’independentisme convoca conjuntament les principals mobilitzacions, i ha dit que “és un valor important, sobretot el Primer d’Octubre”. “Si va ser un èxit va ser perquè ens vam posar d’acord la societat civil organitzada, els partits, les institucions i la ciutadania”, ha dit.

El lema de la mobilització serà “Defensem l’1 d’octubre. Independència. Autodeterminació. Amnistia“. “Va ser un referèndum convocat per llei del parlament, votar no és cap delicte. Això lliga amb el concepte d’amnistia”, ha dit Castellà, que ha afegit que l’autodeterminació i la independència són els objectius polítics de tots els convocants.

Cartell de l’acte a la plaça de Catalunya de Barcelona

Els partits hi són convidats

Malgrat que qui convoca l’acte és la societat civil independentista, els organitzadors hi han convidat els partits polítics, el govern i els parlamentaris. “A partir d’avui rebran la invitació formal, i estem convençuts que hi seran”, ha dit Castellà.

L’any passat l’independentisme civil ja va convocar un acte unitari on a més de les entitats hi van participar polítics com l’ex-batlle de Sabadell Maties Serracant i l’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell, que va ser escridassada per part del públic. Una protesta que Castellà ha dit que espera que no es repeteixi: “Tots considerem que van ser censurables i lamentables, i estem convençuts que no es repetiran.”

Però enguany les intervencions seran només de les entitats civils, que seran expressades pels seus màxims representants: Carles Puigdemont, com a president del govern del Consell de la República; Dolors Feliu, presidenta de l’ANC; Xavier Antich, president d’Òmnium; Jordi Gaseni, president de l’AMI; i Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical.

“En aquell moment la unitat era més fràgil i vam buscar punts d’equilibri”, ha dit Castellà com a justificació per les intervencions de Forcadell (ERC) i Serracant (CUP) de l’any passat. Segons ell, ara l’acte “és fruit d’una unitat més estable”.

El valor de la unitat

Els representants de les altres entitats civils convocants també han posat en relleu la unitat política de l’independentisme com una eina per a avançar nacionalment. “El Primer d’Octubre va ser un dels moments més importants del nostre país, i ho va ser perquè el vam fer tots junts”, ha dit Jordi Arcarons, d’Òmnium.

Josep Lluís Rodríguez, de l’ANC, ha remarcat la importància de defensar el Primer d’Octubre, i ha dit que estan compromesos a fer-lo efectiu; i Jordi Gaseni (AMI) ha convocat els càrrecs electes independentistes a participar en l’acte: “Cal ser-hi i fer que el carrer torni a bullir.” “Hem de tornar a sortir al carrer a demostrar que encara hi som, més units que mai malgrat les adversitats”, ha afegit.

Finalment, Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical, ha remarcat: “És molt important la projecció de la unitat del moviment civil”, que ha contraposat amb la desunió dels partits polítics. També ha remarcat que l’independentisme és davant d’una oportunitat per a reviscolar i ha demanat d’aprofitar-la. “L’amnistia i l’autodeterminació són cabdals”, ha dit.

L’ex-diputat de Ciutadans Edmundo Bal s’ha reincorporat a l’advocacia de l’estat espanyol, concretament a la sala de l’ordre social del Tribunal Suprem (TS), després d’abandonar la primera línia política.

Segons que han informat fonts jurídiques a Europa Press, s’hi va incorporar a l’agost. El dia 17 d’aquell mes va deixar de ser diputat al congrés arran de la constitució de la nova cambra després de les eleccions del 23 juliol.

Tot i estar fora del congrés, Bal continua formant part de Ciutadans. No obstant això, les relacions amb la cúpula del partit es van deteriorar molt quan va competir per encapçalar la formació en les primàries de 2022.

I van empitjorar encara més arran de les crítiques de l’ex-portaveu parlamentari a la decisió de no presentar-se a les eleccions del 23-J. Aquests posicionaments li van costar un expedient disciplinari que encara no s’ha resolt.

La portaveu de Compromís i diputada de Sumar, Àgueda Micó, s’ha convertit en la primera diputada valenciana que intervé al congrés espanyol en català, d’ençà que la mesa de la cambra ho permet. En el debat de la reforma del reglament, Micó ha dit que “el que és normal al carrer ho ha de ser a les institucions” i ha destacat que la reforma garanteix els drets dels ciutadans de ser representants en les seves llengües. “La democràcia vol dir això, representar tot al món, parle la llengua que parle”, ha continuat.

“Aquesta intervenció significa molt per les persones que parlem llengües diferents del castellà. Jo la faig en valencià. Una llengua que parlem deu milions de persones. Una llengua que es parla en cinc comunitats autònomes i en tres estats d’Europa. Però en aquest faristol no he pujat sola. M’acompanyen els milers i milers de persones que han treballat, que han lluitat i que han deixat la pell per la nostra llengua al llarg de la història“, ha afegit.

Avui, 21 de setembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El maldecap de Llarena amb Boye, l’euroordre de Puigdemont i el tic-tac de l’amnistia
• Els militars amnistiats pel PSOE canten les quaranta a la vella guàrdia: “L’amnistia és legal”
• Puigdemont s’hi juga la credibilitat de la dissuasió I Editorial de Vicent Partal 
• Pedro Sánchez critica la via judicial contra l’independentisme en ple debat sobre l’amnistia
• València estableix precedent contra el feixisme I Mail obert de Núria Cadenes
• El català, en boca de tots I Mail obert d’Estel Solé  
• Què és el moviment independentista del Khalistan que hi ha rere la crisi diplomàtica entre l’Índia i el Canadà? 
• Jordi Badia: “Tenim una llengua molt rica i som tan carallots que l’abandonem” 
• Descobreixen una estructura de fusta anterior a l’‘Homo sapiens’ 
• Raimon: “Em van arribar a oferir molts duros perquè cantés en castellà”
• Perdoni, és aquí on lloguen un pis? I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, s’ha referit a la negociació que haurà d’abordar amb l’independentisme de cara a la seva possible investidura. En compareixença de premsa en el marc de la seva participació en l’Assemblea General de les Nacions Unides, Sánchez ha assegurat que una vegada Felipe VI el designi com a candidat a la presidència parlarà “amb total transparència i franquesa sobre quines seran les línies mestres” del seu govern.

Preguntat per la situació processal del president Carles Puigdemont, ha dit que el PSOE sempre s’ha oposat a la judicialització del procés. Sobre això, ha explicat que quan Mariano Rajoy i el fiscal general de l’Estat d’aleshores José Manuel Maza, van “obrir les portes a totes aquestes causes judicials a través de l’Audiència Nacional” ell “va traslladar el seu malestar a Rajoy”. “Ho vaig fer per dos motius: perquè no havíem estat consultats, i perquè havíem traslladat a la via judicial un conflicte d’arrel política”.

Segons Sánchez, en aquests cinc anys el seu govern ha provat de “retornar a la política el que no hauria hagut de sortir mai de la política”. Sobre l’amnistia, ha evitat aquest dimecres desmentir les manifestacions del president d’ERC, Oriol Junqueras, el qual ha dit que l’amnistia forma part de l’acord entre el PSOE i ERC per a la constitució de la mesa del congrés espanyol i ha afirmat que la seva acció respecte de Catalunya “serà coherent amb el que hem fet” fins ara, i ha afegit que “les negociacions poden ser discretes”, però “els acords són transparents”.

Les declaracions contrasten amb la de fa uns anys, com quan, ja com a president del govern espanyol, va haver-hi la sentència contra el procés. Sánchez va comparèixer a la Moncloa estant per a lloar el paper “exemplar” i “independent” del Tribunal Suprem espanyol. “Ha estat un procés judicial amb garanties i transparència” i sobre la sentència ha dit que “l‘acatament significa el compliment íntegre”. En un discurs també dirigit a l’estranger, Sánchez va repetir que Espanya era “una democràcia i ningú no és jutjat per les seves idees polítiques”. A continuació, va carregar contra l’independentisme per haver “ignorat els drets de la majoria no independentista de Catalunya” i haver “atropellat l’estatut”.

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, s’ha referit a la negociació que haurà d’abordar amb l’independentisme de cara a la seva possible investidura. En compareixença de premsa en el marc de la seva participació en l’Assemblea General de les Nacions Unides, Sánchez ha assegurat que una vegada Felipe VI el designi com a candidat a la presidència parlarà “amb total transparència i franquesa sobre quines seran les línies mestres” del seu govern.

Preguntat per la situació processal del president Carles Puigdemont, ha dit que el PSOE sempre s’ha oposat a la judicialització del procés. Sobre això, ha explicat que quan Mariano Rajoy i el fiscal general de l’Estat d’aleshores José Manuel Maza, van “obrir les portes a totes aquestes causes judicials a través de l’Audiència Nacional” ell “va traslladar el seu malestar a Rajoy”. “Ho vaig fer per dos motius: perquè no havíem estat consultats, i perquè havíem traslladat a la via judicial un conflicte d’arrel política”.

Segons Sánchez, en aquests cinc anys el seu govern ha provat de “retornar a la política el que no hauria hagut de sortir mai de la política”. Sobre l’amnistia, ha evitat aquest dimecres desmentir les manifestacions del president d’ERC, Oriol Junqueras, el qual ha dit que l’amnistia forma part de l’acord entre el PSOE i ERC per a la constitució de la mesa del congrés espanyol i ha afirmat que la seva acció respecte de Catalunya “serà coherent amb el que hem fet” fins ara, i ha afegit que “les negociacions poden ser discretes”, però “els acords són transparents”.

Les declaracions contrasten amb la de fa uns anys, com quan, ja com a president del govern espanyol, va haver-hi la sentència contra el procés. Sánchez va comparèixer a la Moncloa estant per a lloar el paper “exemplar” i “independent” del Tribunal Suprem espanyol. “Ha estat un procés judicial amb garanties i transparència” i sobre la sentència ha dit que “l‘acatament significa el compliment íntegre”. En un discurs també dirigit a l’estranger, Sánchez va repetir que Espanya era “una democràcia i ningú no és jutjat per les seves idees polítiques”. A continuació, va carregar contra l’independentisme per haver “ignorat els drets de la majoria no independentista de Catalunya” i haver “atropellat l’estatut”.

El nom potser no fa la cosa, però la llengua sí. Aquesta setmana hem viscut un joc de llengües bastant divertit. El català ha estat en boca de tots. Al congrés de Madrid, alguns l’han assaborit com l’oliva que et menges amb delit després d’anys de règim restrictiu. Els sobtats plurinacionalistes que veuen perillar els seus càrrecs se l’han empassat amb pinyol inclòs. Alguns altres l’han escopit com un verí infecciós, i Anders Adlercreutz, el primer ministre d’Afers Europeus de Finlàndia, l’ha tastat per primera vegada en una suposada mostra d’afecte cap a nosaltres. “Junts hem de defensar la diversitat lingüística de la Unió Europea”, ha dit amb aquella pronunciació de qui té la boca plena. No passa res, li perdonem perquè, als catalans, res ens entendreix més que veure un estranger fent espetegar la nostra llengua humil contra les seves dents. Adlercreutz, després d’estovar-nos l’ànima, quan ja se’ns humitejava el baix ventre de creure que el nostre affair amb Finlàndia quedava segellat, ha afegit aquell clàssic “però” que contradiu l’amor de tota declaració que el precedeix. “… Però és massa aviat per fer-lo oficial”, ha conclòs. No ets tu, sóc jo. T’estimo, però ara no és el moment. Com si això de fer oficial la nostra llengua a Europa fos un capritx de darrera hora, i no pas un reclam històric que ve d’anys. Finlandesos i suecs tenen por que si oficialitzem el català als ulls d’aquella Europa que no ens va mirar mai, els saquegem econòmicament; massa càrregues financeres i administratives. Temen que ens acabem convertint en l’amant mantingut. Està clar que, per més que ens facin la gara-gara i diguin que estimen la nostra cultura, ens coneixen ben poc; no saben que de mantinguts res, nosaltres massa sovint som els qui paguem el beure.

Els espies de patis, com els anomena la premsa del règim, és a dir, la Plataforma per la Llengua, fa anys que fa una tasca incansable amb la fita que el català esdevingui la vint-i-cinquena llengua oficial a Europa. Aquests dies, la seva agenda de contactes deu haver tret fum. Pep Guardiola, Kilian Jornet, Joan Laporta i Sergi López s’han dirigit al món en suec, anglès i francès per aconseguir que ens escoltin. I mentre ells presumien de catalans poliglots, Joan Tardà semblava haver estat posseït per la retòrica retorçadament inconnexa de Rajoy. Com qui envia un ramet de roses per fer-se perdonar, els socialistes han trucat a la nostra porta i s’han avingut a concedir-nos aquell capritx tan nostre de tenir ple dret de parlar català al seu congrés. I tot d’una, el senyor Tardà recomana als seus col·legues de partit que parlin en la llengua que més els convingui, la més funcional, perquè “la llengua castellana també és una llengua catalana” i “també s’ha de fer independentisme català en altres llengües.” Quan una llengua fa alçar de l’hemicicle els filofeixistes, vol dir que la teva llengua és una arma. On s’és vist que, en un dia històric, en comptes d’encoratjar a brandar l’espasa i treure pit, proposis de lliurar la munició? M’ha recordat la baixada de pantalons del cap de govern d’Andorra. La meva admiració cap a Xavier Espot va durar menys segons que aquella declaració d’independència. Quan Espot ja tenia els evasors fiscals que es passegen per YouTube disposats a estudiar català, de sobte, per evitar que s’emportin la seva virolla, els diu que no cal que l’aprenguin, que ells són “residents passius”.

Tot plegat, un vodevil que ha servit perquè gran part de la ciutadania catalana aprengui un nou mot enterrat. Sí, pinganillo en català es diu orellera. La paraula protagonista de la discòrdia. L’aparell que té la capacitat de fregir cervells de constitucionalistes. Per què hem de gastar tants diners en orelleres en comptes de destinar-los a educació i sanitat, demanava un ruc a les xarxes. Mira, amb el que han costat aquestes orelleres, no pagues ni els gota a gota d’un hospital.

Dilluns vaig coincidir al programa Planta baixa amb Quim Masferrer. Va explicar que en una funció recent del seu espectacle Bona gent, a Collbató, havia interpel·lat una dona del públic i li havia demanat a què es dedicava. “Sóc professora”, respongué la dona. “Professora de què?”, va insistir ell. “D’una llengua morta”, va dir la docent. “De llatí? De grec?”, li va demanar Masferrer. “No, de català”, va sentenciar la dona. Jo no hi era per aplaudir-la, però m’alço i li faig la reverència des d’aquí. Que els gestos simbòlics tan il·luminats aquests darrers dies no ens enceguin. Aquí, la vida del català, la lluita, és als carrers i en el dia a dia. Així que, si no us sap greu, mentre esperem que els de nord enllà es decideixin a oficialitzar-nos, mentre veiem recaragolar-se de ràbia els espanyolistes perquè la nostra ce trencada posa en perill la legitimitat del castellà com a llengua comuna, jo continuaré aferrada a la nostra militància, la de les bases. Que més enllà del fet “històric” de Madrid, per a mi, la gran victòria és haver aconseguit que la mestressa xinesa del bar on prenc el cafè m’hagi demanat que li ensenyi a pronunciar “llet” i “gel” en català, que sempre ho confon. La victòria és que les tenacitats individuals alcin una fortalesa col·lectiva per no canviar de llengua. La victòria és que la cambrera xinesa avui sàpiga més català que ahir; que hagi entès que la nostra educació no implica posar-nos a xerrar en castellà quan algú es dirigeix a nosaltres en aquesta llengua, sinó que consisteix a oferir l’oportunitat d’aprendre un idioma nou.

No feu servir la llengua més funcional, feu servir la nostra, la que, quan els convé als qui l’odien, és massa feble per a defensar-la i, quan els convé, és tan forta que els converteix en suposades víctimes.

 

El nom potser no fa la cosa, però la llengua sí. Aquesta setmana hem viscut un joc de llengües bastant divertit. El català ha estat en boca de tots. Al congrés de Madrid, alguns l’han assaborit com l’oliva que et menges amb delit després d’anys de règim restrictiu. Els sobtats plurinacionalistes que veuen perillar els seus càrrecs se l’han empassat amb pinyol inclòs. Alguns altres l’han escopit com un verí infecciós, i Anders Adlercreutz, el primer ministre d’Afers Europeus de Finlàndia, l’ha tastat per primera vegada en una suposada mostra d’afecte cap a nosaltres. “Junts hem de defensar la diversitat lingüística de la Unió Europea”, ha dit amb aquella pronunciació de qui té la boca plena. No passa res, li perdonem perquè, als catalans, res ens entendreix més que veure un estranger fent espetegar la nostra llengua humil contra les seves dents. Adlercreutz, després d’estovar-nos l’ànima, quan ja se’ns humitejava el baix ventre de creure que el nostre affair amb Finlàndia quedava segellat, ha afegit aquell clàssic “però” que contradiu l’amor de tota declaració que el precedeix. “… Però és massa aviat per fer-lo oficial”, ha conclòs. No ets tu, sóc jo. T’estimo, però ara no és el moment. Com si això de fer oficial la nostra llengua a Europa fos un capritx de darrera hora, i no pas un reclam històric que ve d’anys. Finlandesos i suecs tenen por que si oficialitzem el català als ulls d’aquella Europa que no ens va mirar mai, els saquegem econòmicament; massa càrregues financeres i administratives. Temen que ens acabem convertint en l’amant mantingut. Està clar que, per més que ens facin la gara-gara i diguin que estimen la nostra cultura, ens coneixen ben poc; no saben que de mantinguts res, nosaltres massa sovint som els qui paguem el beure.

Els espies de patis, com els anomena la premsa del règim, és a dir, la Plataforma per la Llengua, fa anys que fa una tasca incansable amb la fita que el català esdevingui la vint-i-cinquena llengua oficial a Europa. Aquests dies, la seva agenda de contactes deu haver tret fum. Pep Guardiola, Kilian Jornet, Joan Laporta i Sergi López s’han dirigit al món en suec, anglès i francès per aconseguir que ens escoltin. I mentre ells presumien de catalans poliglots, Joan Tardà semblava haver estat posseït per la retòrica retorçadament inconnexa de Rajoy. Com qui envia un ramet de roses per fer-se perdonar, els socialistes han trucat a la nostra porta i s’han avingut a concedir-nos aquell capritx tan nostre de tenir ple dret de parlar català al seu congrés. I tot d’una, el senyor Tardà recomana als seus col·legues de partit que parlin en la llengua que més els convingui, la més funcional, perquè “la llengua castellana també és una llengua catalana” i “també s’ha de fer independentisme català en altres llengües.” Quan una llengua fa alçar de l’hemicicle els filofeixistes, vol dir que la teva llengua és una arma. On s’és vist que, en un dia històric, en comptes d’encoratjar a brandar l’espasa i treure pit, proposis de lliurar la munició? M’ha recordat la baixada de pantalons del cap de govern d’Andorra. La meva admiració cap a Xavier Espot va durar menys segons que aquella declaració d’independència. Quan Espot ja tenia els evasors fiscals que es passegen per YouTube disposats a estudiar català, de sobte, per evitar que s’emportin la seva virolla, els diu que no cal que l’aprenguin, que ells són “residents passius”.

Tot plegat, un vodevil que ha servit perquè gran part de la ciutadania catalana aprengui un nou mot enterrat. Sí, pinganillo en català es diu orellera. La paraula protagonista de la discòrdia. L’aparell que té la capacitat de fregir cervells de constitucionalistes. Per què hem de gastar tants diners en orelleres en comptes de destinar-los a educació i sanitat, demanava un ruc a les xarxes. Mira, amb el que han costat aquestes orelleres, no pagues ni els gota a gota d’un hospital.

Dilluns vaig coincidir al programa Planta baixa amb Quim Masferrer. Va explicar que en una funció recent del seu espectacle Bona gent, a Collbató, havia interpel·lat una dona del públic i li havia demanat a què es dedicava. “Sóc professora”, respongué la dona. “Professora de què?”, va insistir ell. “D’una llengua morta”, va dir la docent. “De llatí? De grec?”, li va demanar Masferrer. “No, de català”, va sentenciar la dona. Jo no hi era per aplaudir-la, però m’alço i li faig la reverència des d’aquí. Que els gestos simbòlics tan il·luminats aquests darrers dies no ens enceguin. Aquí, la vida del català, la lluita, és als carrers i en el dia a dia. Així que, si no us sap greu, mentre esperem que els de nord enllà es decideixin a oficialitzar-nos, mentre veiem recaragolar-se de ràbia els espanyolistes perquè la nostra ce trencada posa en perill la legitimitat del castellà com a llengua comuna, jo continuaré aferrada a la nostra militància, la de les bases. Que més enllà del fet “històric” de Madrid, per a mi, la gran victòria és haver aconseguit que la mestressa xinesa del bar on prenc el cafè m’hagi demanat que li ensenyi a pronunciar “llet” i “gel” en català, que sempre ho confon. La victòria és que les tenacitats individuals alcin una fortalesa col·lectiva per no canviar de llengua. La victòria és que la cambrera xinesa avui sàpiga més català que ahir; que hagi entès que la nostra educació no implica posar-nos a xerrar en castellà quan algú es dirigeix a nosaltres en aquesta llengua, sinó que consisteix a oferir l’oportunitat d’aprendre un idioma nou.

No feu servir la llengua més funcional, feu servir la nostra, la que, quan els convé als qui l’odien, és massa feble per a defensar-la i, quan els convé, és tan forta que els converteix en suposades víctimes.

 

El 28 de maig de 2017, Raimon (Ramon Pellegero Sanchis, Xàtiva, 1940) va fer el seu darrer concert amb un Palau de la Música ple i enfervorit. D’ençà de llavors, el cantautor i la seva esposa, Annalisa Corti, s’han dedicat a organitzar el seu llegat, que es conservarà a Xàtiva. També a ordenar papers i documents d’una carrera de més de cinc dècades. Entre aquest material hi ha les llibretes en què Raimon va anar prenent notes del seu dia durant la dècada dels vuitanta. Ara aquelles anotacions han donat lloc a Personal i transferible (Empúries), un primer volum del dietari de l’artista, que continua allà on va deixar Les hores guanyades i que abraça tot el 1982 i 1983.

Submergir-se en la intimitat del cantant és recuperar uns anys en què un cantautor que va ser símbol de la lluita antifranquista –amb censures, multes i tota mena de prohibicions– ha de trobar el seu lloc en la nova societat democràtica. Un temps en què la creativitat no s’atura, ni l’activitat pròpia del seu ofici, i en què els viatges, les amistats, les lectures i els judicis afilats sobre la política del moment s’acompanyen de reflexions personals sobre el pas del temps, la mort i l’amor, on té un paper imprescindible la seva inseparable Annalisa.

—Al llibre apareixen força entrevistes, i d’algunes us queixeu que us fan dir el que no heu dit, o a l’inrevés… “Les entrevistes, quin endimoniat invent”, hi escriviu. Em feu confiança?
—És un endimoniat invent, però funciona [riu]. A vegades et pregunten unes coses, sense ni haver-se preparat res… “Vostè quin any va néixer?”. Doncs, no me’n recorde…

—L’any 1983 vau publicar Les hores guanyades, el dietari que vau portar durant l’enregistrament de Raimon. Totes les cançons. Aquell dietari acaba el 22 de desembre de 1981, i ara Personal i transferible comença just tres dies després.
—M’havia enganxat i vaig continuar escrivint fins que vaig dir prou. Amb Les hores guanyades volia donar a conèixer una cosa en què la gent no pensa. És a dir, com es fan els discs. A més, pensava que eren uns anys en què podien passar una gran quantitat d’esdeveniments que condicionarien el futur de la societat on vivim. S’acabava el franquisme, feia cinc anys que s’havia mort el Dictador. Aleshores es començava a viure un altre tipus de societat, amb eleccions i aquestes coses, i vaig començar per això. Amb aquesta idea.

—El tòpic diu que aquesta és una època de desencant, però vós no vau estar mai encantat…
—Mai de la vida! És molt complicat estar encantat. Jo el desencantament no l’he patit. Vaja, sóc una persona mitjanament normal, no m’enlluernen així perquè sí. Tinc un criteri i el porte a la pràctica. Encantat no ho he estat mai. I, a més, amb tot el que he viscut, perquè jo vaig néixer als quaranta, no és per estar encantat.

—Sobre l’anterior dietari dieu: “Cap emoció. És el meu primer llibre. No em preocupa gaire com serà rebut i no estic gens segur d’haver fet bé de publicar-lo. Si l’hagués de publicar ara, no ho faria… No veig que em produesca cap tipus de gratificació el fet de publicar.”
—Crec que s’ha de publicar perquè pot tenir un cert interès, però no sóc entusiasta. El llegirà qui tinga una mica de curiositat, si més no. O tafaneria, qui sap. Són coses molt personals, però transferibles, com diu el títol.

—Acabeu el 1981 llegint El viatge s’acaba, de Josep Pla. De fet, al llarg del dietari llegiu uns quants llibres d’aquest gènere. En sou lector habitual?
—Alguns sí que m’interessen, d’altres no. Més que de dietaris d’autors, de les obres que fan segons quins autors.

—Pel llibre desfilen amics, com Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sellés, Andreu Alfaro, Rafael Ribó, Joan Fuster i Manuel Vicent, que no formen part del món de la cançó. De fet, en la vostra carrera es veu una certa distància amb la resta de cantants.
—Jo he tingut més amistat amb gent que no era de món de la cançó. Tenint en compte que tampoc érem tants cantants. A banda de mi mateix, hi havia en Llach, la Bonet, en Pi de la Serra, que ja tenien menys públic… L’Ovidi, molt poc també. No érem un gruix. Potser els que teníem més gent érem en Llach i jo.

—Cadascú feia la seva carrera?
—Sí, però al principi anàvem tots junts. Anàvem amb l’Espinàs, en Delfí Abella, en Miquel Porter, els Setze Jutges… Nosaltres érem els més joves i ells anaven deixant-ho. Quan vam començar a tenir una mica de publicitat, cadascú feia la seua. Jo vaig començar molt prompte a fer els recitals sols. O feia una primera part de gent que era afí i una segona part jo tot sol. I a partir d’un cert moment, era jo tot sol i prou.

—De fet, sempre heu tingut aquest desig d’independència, que es veu molt bé al dietari.
—Sóc molt així. Una mica torracollons, però bé.

—L’any 1982 rebutgeu la Creu de Sant Jordi perquè “la condecoració […] podria dur a pensar que jo ja he fet el que havia de fer i que se’m reconeixia i se m’enviava a un ‘museu de la resistència antifranquista’”. Era aquí on us volien portar als cantautors?
—És clar. És que era com si et donessen la benedicció i a fer punyetes. Els altres no ho sé, però en el meu cas em volien arxivar. Segur. Hi havia un tipus de gent que tenia això al cap, que amb el franquisme estava molt bé el que feies, però a partir de la mort de Franco, per què cony has d’emprenyar?

—Això us feia molest?
—Els emprenyava i m’ignoraven.

—Lluny del museu, apareix un cantant que escriu cançons, que fa concerts, que enregistra especials per a Televisió Espanyola. Un cantant que també parla de l’angoixa i el neguit que causa aquest ritme.
—Una angoixa de donar novetats i, després, d’internacionalitzar, perquè jo he cantat molt per fora. Possiblement, sóc un dels cantants catalans que ha cantat més per fora.

—I sempre en català.
—Sempre en català. Amb traduccions, o bé traduïa el programa o bé jo durant el recital. He fet dues gires al Japó. He cantat a França, Alemanya, Itàlia, Suïssa, els Estats Units… A molts llocs del món.

—Quantes vegades us han preguntat per què cantàveu en català?
—Em donaven molts duros perquè cantés en castellà. També en francès, perquè jo cantava molt a França. Fins i tot alguna vegada també m’havien ofert que cantés en anglès. Des del primer disc em van venir editores perquè passés a cantar en castellà.

—Cantar en català ha estat una qüestió de principis?
—Per a mi sí. És que trobe normal cantar en català. Sóc de Xàtiva.

—De tota manera, malgrat aquesta angoixa, hi ha un moment que dieu que, si no feu cançons, us sentiu poc justificat en el vostre viure.
—És clar, perquè és evident que jo estava en funció de fer cançons i tenir contacte amb el públic.

—Els primers anys de la dècada dels vuitanta hi ha molta efervescència política: la crisi del PSUC, l’arribada del PSOE al poder, on alguns coneguts o amics vostres arriben a ministres…
—Escriure m’ajudava a aclarir-me. Pensa que quan arribaven eleccions, els mateixos que m’ignoraven em venien a demanar el vot i que cantés per a ells. No ho he fet mai.

—Escriviu: “Per a molta gent que s’autoqualifica d’esquerra, la passió nacionalista és l’únic espai des d’on es pot contestar avui l’ordre que s’ha imposat al Regne d’Espanya des de la mort del dictador. Passió nacionalista que només es pot donar des de les nacionalitats oprimides. Però el fet que aquesta passió només es pugui donar des de les nacionalitats oprimides –perquè si es donés des del centre enfortiria el poder actual– fa difícil que la contestació pugui atènyer l’objectiu de destrucció de l’actual ordre establert.” No us ressona la situació actual?
—[Riu.] Ho pensava i ho pense.

—Encara creieu que cal destruir l’actual ordre establert?
—Home, jo estic convençut que això no porta enlloc. És com allò que diuen de les autonomies. És que no es tracta d’autonomia, es tractaria de fer un estat confederal. O almenys un estat federal. Però el que tenim ara és un estat de les “autonosuyas”.

—Sobta descobrir que la cançó “Cantant de cantants” és una sàtira d’aquest concepte de nació de nacions que avui dia també es torna a fer servir.
—Vaig dir, mira, nació de nacions, doncs jo, cantant de cantants. Al llarg de la cançó vaig fotent bromes d’una a l’altra. Això de “nació de nacions” és una collonada. Si és una nació, no pot ser de nacions. Se’n diu estat plurinacional, però no nació de nacions.

—Preneu nota d’una discussió amb amics de Manuel Vicent, progressistes, plena de tòpics anticatalans. “L’única cosa que ens uneix a aquesta gent és el que ens separa. El pur desacord no solucionable sobre el que han de ser els catalans.”
—Encara hi ha molta gent així, sí.

—Al País Valencià, als anys vuitanta ja vau notar que llavors AP us veia com algú a fer desaparèixer.
—El País Valencià ha estat governat per la dreta molts anys –i ara hi torna– i per ells he estat un renegat. Es qüestionava que fesses concerts. Feien tot el possible perquè no tinguesses presència. Afortunadament, els pobles i alguns sectors et contractaven, però l’establishment t’ignorava. Això passava sobretot a la ciutat de València. Per sort, als pobles, no tant.

—I com veieu actualment el País Valencià?
—Està fotut. No puc entendre que la mateixa gent que havia votat socialista en unes eleccions acabe votant la dreta en unes altres eleccions. Una dreta plena de fatxes. Hi ha algú que potser és més o menys normal, però en la majoria dels casos no tenen ni idea i, per altra banda, són molt dretans.

—A la Conselleria de Cultura hi han posat un torero.
—Deu saber molt de toros i tot el que se li pose davant.

—L’any 83 feia deu anys de fets dels quals avui en fa cinquanta. Per exemple, del cop d’estat de Xile.
—Al cop d’estat de Xile hi tenia amics. Més concretament, Joan Garcés, que era secretari de Salvador Allende. Vam estudiar junts. Ell era al Palau de la Moneda i es va salvar perquè és un despistat. En comptes de sortir per la porta de darrere, que prou que l’haurien enganxat, va sortir per la porta de davant. I allà no hi havia ningú. Estaven tots esperant que sortissen per darrere. Va passar un, el va enganxar en un cotxe i es va salvar. Si no, se l’haurien carregat.

—La cançó “Al meu país la pluja” torna a ser de molta actualitat.
—Escrius una cançó per un motiu i resulta que després veus que serveix per a unes altres coses que no hauries pensat mai. De resultes d’aquesta manca d’aigua que hi ha van demanar-me de fer un anunci, i vaig afegir allò de “la pluja no la controles, però l’aixeta sí”.

—Parlem de geografia. Roma, París, Barcelona. Què significa cadascuna d’aquestes ciutats?
—Roma va lligada a l’Annalisa, com és lògic. Tot i que són d’Òstia, que és a la costa de Roma. Però Roma va lligada a ella i, per altra part, he tingut sempre una certa afició per Itàlia i França, molt més que per Anglaterra, per exemple. I, després, si estàs casat amb una italiana, ja veuràs. A París vaig tenir la sort des del començament de tenir-hi un públic. Vaig cantar per primera vegada a l’Olímpia el 1966, quan encara manava Bruno Coquatrix, que no llogava el local sinó que era ell qui contractava els cantants. Hi he cantat quatre o cinc vegades. Sobre Barcelona dic que “vivim a Barcelona per compromís, ella voldria viure a Roma i jo al País Valencià”, però el cert és ja fa molts anys que hi som.

—Al llibre també descobrim un Raimon que és un gran lector i un gran intel·lectual, un home que llegeix Sartre, Beauvoir, Éluard, Camus, Gide, Wittgenstein, Spinoza…
—És el mínim, no? Si vols saber alguna cosa… Jo a sis anys ja recitava versos en públic. Des de petit la literatura ha estat important per a mi.

—I quan arriba la música?
—Alhora, amb sis anys. Tocava el flautí amb la Banda de Música Nova.

—Com a reflex d’un temps, al llibre hi ha la presència de la mort. Mor el vostre germà i mor Joan Miró.
—I aquesta llista, com que nosaltres durem més, ha crescut enormement, sí. Personatges i persones que han estat vitals per a tu, si tu dures, es van afegint a la llista de morts.

—Què ha estat per a vós Annalisa?
—Per a mi ha estat fonamental. Quan ella va arribar a València, jo anava amb una altra xicona i quan la vaig veure vaig deixar-la per ella. Havia de ser per a mi. Després, el 66 va venir a París i al cap de poc ja ens vam casar.

—De fet, en el llibre dieu que cap dels dos sabia si duraria molt o poc.
—Aviat farà seixanta anys!

—Citeu Joan Fuster quan diu que sense Annalisa seríeu a Benetússer amb la guitarra.
—Això és una frase típica d’en Fuster. Podria ser que sí, però també a la Llosa o un altre lloc. Per a la meua carrera, Annalisa ha estat fonamental. En un moment determinat ella va dir “això ho hem d’organitzar entre tu i jo”, perquè hi havia els xicons que feien de mànagers i de vegades estava mal organitzat. I s’hi va posar i ho va portar bé.

—“Quina bestiesa, cantar poemes antics del segle XVII i XVII en un país que, com diu l’Espriu, és ple d’alfabets.”
—És veritat. Jo, que havia estudiat a la universitat, no havia vist mai un poema d’Ausiàs March. Res, com si no existís. No sé si ara és, imagine que sí, però la ignorància sobre el propi país i la pròpia cultura era brutal.

—Heu cantat, com diu Annalisa, perquè us ha agradat?
—I tant. Si no, seria horrorós. La meua idea inicial era ser professor. Fer història i després investigació. Però tot això va anar com va anar. La guitarra i “Al vent” ho van canviar tot.

—Us en penediu?
—No, home! No aprofitaria per a res. No hi pense, ha anat així.

—Hi ha algun moment que vau pensar a deixar-ho? Al dietari dieu que no us vèieu amb cinquanta anys cantant, i vau arribar als setanta-sis dalt l’escenari.
—Jo ho vaig veure clar el 2017. Vaig fer dotze recitals de comiat. Estava la mar de bé, de veu i tot. Vaig pensar que era el millor moment, perquè les coses s’han de deixar quan estàs bé. Jo havia vist algun personatge d’una certa edat fent encara les coses que feia quan tenia cinquanta anys. Recorde una vegada que va venir aquí Léo Ferrer, que per anar de les bambolines fins al micro anava a poquet a poquet i va tardar moltíssim! Aquella imatge em va quedar i vaig pensar, això mai.

—Com viviu la vellesa?
—Malament. Com tot vell, emprenyat. Emprenyat amb tot. Home, la vellesa és una… Si fos evitable, seria millor. És allò que es diu. Malament si ho fas, i malament si no ho fas. A partir d’una certa edat, malament si no ho fas. I si ho fas és perquè cada vegada estàs pitjor. I si no ho fas és que ja te n’has anat. Jo sóc ara en aquesta edat en què malament si ho fas, malament si no ho fas.

 

Podeu trobar Personal i transferible a La Botiga de VilaWeb.

Els concerts de la Mercè són els actes més multitudinaris i esperats de la festa major de Barcelona. Del 22 al 25 de setembre, diversos espais, com ara la platja de Bogatell, el Moll de la Fusta, l’avinguda de la Catedral i el carrer de Menéndez y Pelayo, es convertiran en els escenaris dels concerts de música local, nacional i internacional. Tot seguit, us destaquem vint concerts d’artistes catalans que no podeu deixar escapar.

Divendres 22 de setembre

Carrer de Menéndez y Pelayo. La primera nit de festa major Búhos actuarà en un dels escenaris més grans de la Mercè, el de Cadena 100. És un dels grups musicals que ha aconseguit atrapar les noves generacions tot i els anys que fa que canta. Amb música festiva, farà ballar grans i petits, especialment amb aquest darrer disc que presenten, La nit està que crema. El concert serà a les 21.00.

Jardins del Doctor Pla i Armengol. Meritxell Neddermann tornarà als escenaris per presentar el seu segon treball, Suelta, publicat després d’un parèntesi, en què l’artista s’ha convertit en la pianista de Jorge Drexler en la seva ronda internacional. El disc no es publicarà fins al novembre, però la Mercè serà una oportunitat per a escoltar-lo en primícia. Serà a les 22.00.

Platja del Bogatell. Ginestà, a les 22.30, serà un dels grups catalans que actuarà en un dels escenaris més emblemàtics de la Mercè, el de l’Espai Mediterràniament. Cançons com L’Eva i la Jana, Ulls d’avellana i Em bategues, el seu nou tema, no faltaran en el concert dels germans Serrasolsas, veïns de Sant Andreu. I el grup de Gandia Zoo, al punt de mitjanit, serà el següent de tocar per revolucionar el públic i fer-lo ballar a ritme de Tobogan, Llepolies o Avant.

Dissabte 23 de setembre

Carrer de Menéndez y Pelayo. En l’escenari d’aquest carrer del barri de les Corts és on es fan més concerts d’artistes catalans. Edu Esteve, artista que va participar en l’Eufòria de l’any passat, hi actuarà a les 20.00 interpretarà en directe el seu EP Ara o mai. Així mateix, hi haurà Triquell (21.00), també d’Eufòria, un cantant amb un estil molt propi que ha triomfat amb senzills com Jugular (nominat fins i tot als premis Cerverí a la millor lletra en català) i Road Trip. Després serà el torn de Lildami (22.15), un dels artistes de música urbana més consolidats actualment. The Tyets, el duet que ara mateix arrasa a tot arreu, seran els encarregats de tancar la nit a partir de la 1.00.

Jardins del Doctor Pla i Armengol. Bikôkô és una barcelonina que té només vint-i-un anys i ja ha publicat un disc i un EP. El seu estil, que cavalca entre l’R&B i el neosoul, no deixa indiferent ningú. El concert serà a les 23.45.

Platja del Bogatell. Els lleidatans Sexenni actuaran a les 19.30 per demostrar el talent musical dels joves del país. El seu segon disc, Supernova, els ha situats com un dels grups emergents més potents del moment. Suu també actuarà en aquest escenari a partir de les 20.30. El grup d’Alzira la Fúmiga accelerarà el ritme de la festa a partir de la 1.10.

Moll de la Fusta. Irma Farelo és la nova estrella de la música urbana catalana. Amb el nom de Mushkaa, aquesta artista de Vilassar de Mar destaca per la capacitat de combinar diversos gèneres musicals com ara el reggaeton, l’R&B, el rap i el dancehall. El concert serà a les 22.30.

Can Fabra. Rodrigo Laviña y su combo és una de les propostes musicals més interessants de dissabte. El grup aconsegueix d’aplegar alguns dels millors intèrprets de jazz del Principat que combinen amb pop, música brasilera i rap. A les 23.30.

Diumenge 24 de setembre

Carrer de Menéndez y Pelayo. Julen (21.15), un músic que es va fer conegut a YouTube i més xarxes socials, s’ha fet un nom en els festivals i festes de tot el Principat. Aquesta vegada interpretarà cançons del seu primer àlbum, Caiguda lliure (2022), i nous temes com ara “El gel”. Mosaic (23.00) torna als escenaris després d’un temps de pausa, a ritme de “Gira-sol”, la cançó que l’ha retornat a la música. També Porto Bello (0.45), grup de música d’Altafulla, portarà la música pop-rockera dalt l’escenari.

Teatre Grec. Tarta Relena, el duo format per Marta Torrella i Helena Ros, interpreten tonades de Creta, polifonies de Còrsega, melodies sefardites i tonades de les Balears; tot plegat, acompanyat de música electrònica. Un espectacle hipnòtic en un escenari immillorable. A les 22.00.

Antiga Fàbrica Estrella Damm. Remei de ca la Fresca són quatre joves d’Arbúcies que, amb la seva música, ho aprofiten per fer crítica social. N’és un exemple el darrer senzill titulat Tot el que volem és okupar-te el xalet. El concert serà a les 14.00.

Avinguda de la Catedral. Mil veus per a Víctor Jara. Xile i Catalunya: memòria i futur 50 anys després del cop d’estat.  Aquest concert servirà per a homenatjar conjuntament les víctimes del cop d’estat del 1973 a Xile, mitjançant la figura del cantant Víctor Jara, assassinat fa cinquanta anys per ordre del dictador Augusto Pinochet. A les 22.00.

Els concerts de la Mercè són els actes més multitudinaris i esperats de la festa major de Barcelona. Del 22 al 25 de setembre, diversos espais, com ara la platja de Bogatell, el Moll de la Fusta, l’avinguda de la Catedral i el carrer de Menéndez y Pelayo, es convertiran en els escenaris dels concerts de música local, nacional i internacional. Tot seguit, us destaquem vint concerts d’artistes catalans que no podeu deixar escapar.

Divendres 22 de setembre

Carrer de Menéndez y Pelayo. La primera nit de festa major Búhos actuarà en un dels escenaris més grans de la Mercè, el de Cadena 100. És un dels grups musicals que ha aconseguit atrapar les noves generacions tot i els anys que fa que canta. Amb música festiva, farà ballar grans i petits, especialment amb aquest darrer disc que presenten, La nit està que crema. El concert serà a les 21.00.

Jardins del Doctor Pla i Armengol. Meritxell Neddermann tornarà als escenaris per presentar el seu segon treball, Suelta, publicat després d’un parèntesi, en què l’artista s’ha convertit en la pianista de Jorge Drexler en la seva ronda internacional. El disc no es publicarà fins al novembre, però la Mercè serà una oportunitat per a escoltar-lo en primícia. Serà a les 22.00.

Platja del Bogatell. Ginestà, a les 22.30, serà un dels grups catalans que actuarà en un dels escenaris més emblemàtics de la Mercè, el de l’Espai Mediterràniament. Cançons com L’Eva i la Jana, Ulls d’avellana i Em bategues, el seu nou tema, no faltaran en el concert dels germans Serrasolsas, veïns de Sant Andreu. I el grup de Gandia Zoo, al punt de mitjanit, serà el següent de tocar per revolucionar el públic i fer-lo ballar a ritme de Tobogan, Llepolies o Avant.

Dissabte 23 de setembre

Carrer de Menéndez y Pelayo. En l’escenari d’aquest carrer del barri de les Corts és on es fan més concerts d’artistes catalans. Edu Esteve, artista que va participar en l’Eufòria de l’any passat, hi actuarà a les 20.00 interpretarà en directe el seu EP Ara o mai. Així mateix, hi haurà Triquell (21.00), també d’Eufòria, un cantant amb un estil molt propi que ha triomfat amb senzills com Jugular (nominat fins i tot als premis Cerverí a la millor lletra en català) i Road Trip. Després serà el torn de Lildami (22.15), un dels artistes de música urbana més consolidats actualment. The Tyets, el duet que ara mateix arrasa a tot arreu, seran els encarregats de tancar la nit a partir de la 1.00.

Jardins del Doctor Pla i Armengol. Bikôkô és una barcelonina que té només vint-i-un anys i ja ha publicat un disc i un EP. El seu estil, que cavalca entre l’R&B i el neosoul, no deixa indiferent ningú. El concert serà a les 23.45.

Platja del Bogatell. Els lleidatans Sexenni actuaran a les 19.30 per demostrar el talent musical dels joves del país. El seu segon disc, Supernova, els ha situats com un dels grups emergents més potents del moment. Suu també actuarà en aquest escenari a partir de les 20.30. El grup d’Alzira la Fúmiga accelerarà el ritme de la festa a partir de la 1.10.

Moll de la Fusta. Irma Farelo és la nova estrella de la música urbana catalana. Amb el nom de Mushkaa, aquesta artista de Vilassar de Mar destaca per la capacitat de combinar diversos gèneres musicals com ara el reggaeton, l’R&B, el rap i el dancehall. El concert serà a les 22.30.

Can Fabra. Rodrigo Laviña y su combo és una de les propostes musicals més interessants de dissabte. El grup aconsegueix d’aplegar alguns dels millors intèrprets de jazz del Principat que combinen amb pop, música brasilera i rap. A les 23.30.

Diumenge 24 de setembre

Carrer de Menéndez y Pelayo. Julen (21.15), un músic que es va fer conegut a YouTube i més xarxes socials, s’ha fet un nom en els festivals i festes de tot el Principat. Aquesta vegada interpretarà cançons del seu primer àlbum, Caiguda lliure (2022), i nous temes com ara “El gel”. Mosaic (23.00) torna als escenaris després d’un temps de pausa, a ritme de “Gira-sol”, la cançó que l’ha retornat a la música. També Porto Bello (0.45), grup de música d’Altafulla, portarà la música pop-rockera dalt l’escenari.

Teatre Grec. Tarta Relena, el duo format per Marta Torrella i Helena Ros, interpreten tonades de Creta, polifonies de Còrsega, melodies sefardites i tonades de les Balears; tot plegat, acompanyat de música electrònica. Un espectacle hipnòtic en un escenari immillorable. A les 22.00.

Antiga Fàbrica Estrella Damm. Remei de ca la Fresca són quatre joves d’Arbúcies que, amb la seva música, ho aprofiten per fer crítica social. N’és un exemple el darrer senzill titulat Tot el que volem és okupar-te el xalet. El concert serà a les 14.00.

Avinguda de la Catedral. Mil veus per a Víctor Jara. Xile i Catalunya: memòria i futur 50 anys després del cop d’estat.  Aquest concert servirà per a homenatjar conjuntament les víctimes del cop d’estat del 1973 a Xile, mitjançant la figura del cantant Víctor Jara, assassinat fa cinquanta anys per ordre del dictador Augusto Pinochet. A les 22.00.

La vella guàrdia del PSOE ha estat molt bel·ligerant contra l’amnistia dels represaliats pel procés d’independència. Felipe González i Alfonso Guerra han estat dues de les veus cantants. L’ex-president espanyol va assegurar que l’amnistia era anticonstitucional i la seva antiga mà dreta va dir: “Aquesta amnistia és la condemna de la transició, demano que no la facin perquè és molt greu.” Ni l’un ni l’altre no van dir que, gairebé quaranta anys abans, el govern que capitanejaven va moure els fils necessaris per a aprovar al congrés l’amnistia de la cúpula de la Unió Militar Democràtica (UMD).

[VÍDEO] Felipe González incendia el debat de l’amnistia: “No podem deixar-nos fer xantatge per minories en vies d’extinció”

Els fets es remunten al 29 de juliol de 1975, quan l’exèrcit franquista va decapitar la cúpula de la UMD –una organització militar clandestina pro-democràcia– detenint el comandant Luis Otero Fernández i els capitans Fermín Ibarra Reyes, Antonio García Márquez, Xosé Fortes Bouzán, Fernando Reinlein, Restituto Valero, Jesús Consuegra, Manuel Fernández Lago i Abel Jesús Cillero. Un novè capità –José Ignacio Domínguez– es va salvar de la detenció perquè passava les vacances a París.

Un consell de guerra els va condemnar per “un delicte consumat de conspiració” a penes entre vuit anys i dos anys i mig de presó. A més, set van rebre una pena accessòria que els vetava per tota la vida el retorn a l’exèrcit. “La baixa definitiva de l’exèrcit, amb pèrdua de tots els drets adquirits, excepte els passius que els corresponguin pels seus anys de servei”, deia la sentència.

El juliol de 1976, els condemnats es van beneficiar del reial decret llei d’amnistia del govern d’Adolfo Suárez, però no els van permetre el reingrés a l’exèrcit. Així mateix, l’amnistia aprovada pel congrés l’octubre del 1977 va permetre al capità José Ignacio Domínguez d’esquivar la presó, tot i haver rebut una condemna de set anys. El militar havia tornat aquell mateix any a l’estat espanyol després d’exercir com a portaveu de l’UMD de l’exili estant, concretament a Portugal.

Ara, l’amnistia de 1977 tampoc no preveia que Domínguez i els seus companys poguessin tornar a l’exèrcit. Manuel Gutiérrez Mellado, ministre de Defensa d’aleshores, s’hi va negar i va amenaçar de dimitir si el congrés rehabilitava els amnistiats. “No hi ha alternativa. Els amnistiats no poden tornar al servei actiu. Ni el govern, ni el partit que l’aguanta, la UCD, poden admetre-ho pel bé de les forces armades, de la democràcia i, en definitiva, d’Espanya”, va deixar escrit.

El tema no va tornar a agafar volada fins el gener de 1985, quan el vice-president d’aleshores, Alfonso Guerra –en la presentació d’un llibre d’un dels fundadors de l’UMD i diputat del PSOE, Juli Busquets– es va comprometre a reintegrar els militars inhabilitats a l’exèrcit. Això li va valer un fort enfrontament amb el ministre de Defensa, Narcís Serra, però gairebé dos anys més tard el congrés va aprovar la llei 24/1986, també coneguda com a “llei de rehabilitació de militars professionals”. Només es va abstenir Aliança Popular.

El preàmbul de la llei és el següent:

“La llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, va oferir un tracte desigual a qui, estant comprès en el seu àmbit d’aplicació, ostentava la condició de militar professional o de funcionari civil. Aquell tracte desigual s’expressava en la no-rehabilitació plena dels primers, car no els fou conferida la possibilitat del seu reingrés a les armes, cossos o instituts dels quals van ser separats.

El principi de no-discriminació, fermament assentat en l’article 14 de la constitució, com també el d’igualtat entre els espanyols davant la llei, obliga a reparar aquelles diferències, oferint a tots els afectats un tracte equitatiu i igualitari.”

El febrer del 2010, els amnistiats van rebre la Creu del Mèrit Militar, però la realitat és que els que van demanar el reingrés a l’exèrcit van ser menyspreats per les instàncies militars. No els van donar destinació i no els van permetre de tornar al servei actiu.

Els amnistiats discrepen de la vella guàrdia del PSOE

Gairebé quaranta anys després, l’amnistia torna a ser damunt la taula, tot i que ara en referència als represaliats del procés independentista. En declaracions als mitjans, alguns dels ex-membres de l’UMD recorden a la vella guàrdia del PSOE que ells són la mostra que l’amnistia és plenament legal. “Va ser la primera vegada que el legislador va admetre la possibilitat de publicar una llei d’amnistia amb la constitució vigent”, declara l’ex-capità José Ignacio Domínguez al Diario de Almería.

“Essent tan asèptic com puc, et diria que l’amnistia és perfectament legal, no és com l’indult. És començar de cap i de nou en pro de la convivència per deixar enrere els errors del passat”, afegeix l’ex-militar en referència al panorama polític actual. Amb tot, expressa alguns matisos en l’amnistia dels independentistes. “Si aquests senyors de Junts ens diuen que continuen per la via unilateral, no s’estaria respectant el seu sentit”, conclou.

Xosé Fortes, en declaracions a El Mundo, lleva importància a l’amnistia de Carles Puigdemont, sempre que s’ajusti a la legalitat. “Caldrà veure fins on arribem. Ni un pas més, ni un pas menys”, afirma, abans d’enviar un dard a la vella guàrdia del PSOE. “Em sorprèn que Alfonso Guerra no hagi llegit més història de Grècia. La constitució no són les taules de la llei, si us plau. Sóc partidari de cercar una solució que eviti la repetició d’eleccions”, afegeix l’ex-capità.

“La situació és lamentable, però l’amnistia és originada pels resultats electorals. No deroga el 78. Com voleu que derogui el 78? La constitució ha de ser adaptada a aquests temps. Existeixen canvis socials que hem d’entendre”, continua Fortes, que admet que l’entesa entre el PSOE i Junts no serà gens fàcil. “Però cal entendre’s fins i tot amb el diable”, acaba dient.

En la doctrina militar global hi ha un concepte fascinant, que és el de la dissuasió nuclear. És paradoxal, però fins ara ha funcionat i significa que la credibilitat que tots els actors donen al fet que una guerra nuclear no pot tenir un vencedor és la que la fa impossible.

Basant-se en la idea de la destrucció mútua assegurada, tots els estats entenen que un primer atac nuclear no es pot fer perquè acabaríem tots morts, no guanyaria ningú. Cosa que ha evitat fins ara la guerra nuclear, paradoxalment, perquè tothom està segur que l’amenaça de respondre si t’ataquen és real i creïble. Si hi hagués dubtes sobre si l’altre s’atreviria a disparar les seues armes nuclears la dissuasió simplement no existiria i l’equilibri macabre que ha mantingut la pau perillaria.

La credibilitat de la dissuasió és doncs la clau de tot. I, salvant les distàncies, el president Puigdemont també s’hi juga això, i a una sola carta.

Si som al punt on som i passen les coses sorprenents que passen és per la credibilitat de la dissuasió que ara té Puigdemont. Quan Compromís o Esquerra avisen que podrien no investir Pedro Sánchez si no es compleixen determinades condicions, no se’ls creu ningú. Ningú no creu que siguen capaços de pitjar el botó nuclear de provocar unes noves eleccions.

Però els set vots de Junts són tota una altra cosa. Més per Puigdemont que per Junts. Ell, per tot allò que ha passat, per tot allò que ha fet i per tot allò que li han fet, sí que té credibilitat, sí que és creïble que seria capaç de pitjar el botó de fer convocar eleccions. I això, unit al fet que els seus vots són decisius, ho ha fet canviar tot.

Ara, una volta entrats a negociar, aquesta credibilitat es mantindrà intacta? Mirem què ha passat amb el català a Europa. Era una condició necessària per a la investidura de Francina Armengol, no s’ha complert, però Junts no ha dit que els seus vots no seran per a Pedro Sánchez. I Puigdemont ha alçat el to, però no ha semblat que fes cap ultimàtum. Per què? Perquè es podria arreglar el mes vinent? Perquè consideren que els espanyols han fet tant com han pogut? Perquè cal mirar el conjunt d’això que el president va qualificar d’“acord històric” i no veure’n tan sols un aspecte parcial? Perquè passen coses per darrere?

Encara som al bell mig de tot i ningú no pot dir com acabarà, això. Què acabarà fent Junts. Però, havent començat a negociar, espere que tinguen clar que la seua capacitat de dissuasió és la primera cosa que hi ha en joc i que segur, segur, que Pedro Sánchez i els seus ara mateix ja miren de comprovar fins on poden estirar sense que a Waterloo pitgen el botó de les noves eleccions.

No és fàcil, per tant, tot plegat per a Junts. Especialment si és cert –que no ho sé– que no es parla d’un acord d’investidura, sinó de molt més.

S’hi pot guanyar molt, moltíssim, però també s’hi pot perdre tot, perquè es pot perdre aquesta credibilitat de la dissuasió guanyada amb dos anys d’un govern excepcional i sis d’un exili combatiu que ha estat capaç de derrotar Espanya una vegada i una altra. Supose que el president Puigdemont n’és ben conscient, però la veritat és que no envege la seua posició personal. Perquè em fa la sensació que torna a tenir tot el pes de la història sobre els muscles. I això és un pes molt gran.

En la doctrina militar global hi ha un concepte fascinant, que és el de la dissuasió nuclear. És paradoxal, però fins ara ha funcionat i significa que la credibilitat que tots els actors donen al fet que una guerra nuclear no pot tenir un vencedor és la que la fa impossible.

Basant-se en la idea de la destrucció mútua assegurada, tots els estats entenen que un primer atac nuclear no es pot fer perquè acabaríem tots morts, no guanyaria ningú. Cosa que ha evitat fins ara la guerra nuclear, paradoxalment, perquè tothom està segur que l’amenaça de respondre si t’ataquen és real i creïble. Si hi hagués dubtes sobre si l’altre s’atreviria a disparar les seues armes nuclears la dissuasió simplement no existiria i l’equilibri macabre que ha mantingut la pau perillaria.

La credibilitat de la dissuasió és doncs la clau de tot. I, salvant les distàncies, el president Puigdemont també s’hi juga això, i a una sola carta.

Si som al punt on som i passen les coses sorprenents que passen és per la credibilitat de la dissuasió que ara té Puigdemont. Quan Compromís o Esquerra avisen que podrien no investir Pedro Sánchez si no es compleixen determinades condicions, no se’ls creu ningú. Ningú no creu que siguen capaços de pitjar el botó nuclear de provocar unes noves eleccions.

Però els set vots de Junts són tota una altra cosa. Més per Puigdemont que per Junts. Ell, per tot allò que ha passat, per tot allò que ha fet i per tot allò que li han fet, sí que té credibilitat, sí que és creïble que seria capaç de pitjar el botó de fer convocar eleccions. I això, unit al fet que els seus vots són decisius, ho ha fet canviar tot.

Ara, una volta entrats a negociar, aquesta credibilitat es mantindrà intacta? Mirem què ha passat amb el català a Europa. Era una condició necessària per a la investidura de Francina Armengol, no s’ha complert, però Junts no ha dit que els seus vots no seran per a Pedro Sánchez. I Puigdemont ha alçat el to, però no ha semblat que fes cap ultimàtum. Per què? Perquè es podria arreglar el mes vinent? Perquè consideren que els espanyols han fet tant com han pogut? Perquè cal mirar el conjunt d’això que el president va qualificar d’“acord històric” i no veure’n tan sols un aspecte parcial? Perquè passen coses per darrere?

Encara som al bell mig de tot i ningú no pot dir com acabarà, això. Què acabarà fent Junts. Però, havent començat a negociar, espere que tinguen clar que la seua capacitat de dissuasió és la primera cosa que hi ha en joc i que segur, segur, que Pedro Sánchez i els seus ara mateix ja miren de comprovar fins on poden estirar sense que a Waterloo pitgen el botó de les noves eleccions.

No és fàcil, per tant, tot plegat per a Junts. Especialment si és cert –que no ho sé– que no es parla d’un acord d’investidura, sinó de molt més.

S’hi pot guanyar molt, moltíssim, però també s’hi pot perdre tot, perquè es pot perdre aquesta credibilitat de la dissuasió guanyada amb dos anys d’un govern excepcional i sis d’un exili combatiu que ha estat capaç de derrotar Espanya una vegada i una altra. Supose que el president Puigdemont n’és ben conscient, però la veritat és que no envege la seua posició personal. Perquè em fa la sensació que torna a tenir tot el pes de la història sobre els muscles. I això és un pes molt gran.

Com cada any al setembre, les entitats culturals més destacades dels Països Catalans organitzen la Festa Estellés, o el Sopar Estellés. És una trobada poètica i gastronòmica per a honorar la figura del poeta Vicent Andrés Estellés, nascut el 4 de setembre de 1924, ara fa noranta-nou anys. Avui, la festa se celebra de manera simultània a València, Castelló, Palma, Barcelona, Perpinyà i Brussel·les, amb connexions en directe entre les ciutats.

A València, l’acte es farà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al carrer de Sant Ferran, 12. Començarà a les 19.30 i el conduirà Santi Moyano.

A Castelló, el sopar es farà al restaurant Sísif, al carrer de Menéndez i Pelayo, 18. La gent ha estat convocada a les 20.00.

A Palma, l’acte es farà a la Tertúlia cafè-teatre, al carrer d’Ausiàs March, 19. Començarà a les 20.00 i hi haurà un recital del poeta Miquel Àngel Adrover.

A Barcelona, la Festa Estellés serà a la Casa València, al carrer de Còrsega, 335. L’acte, que començarà a les 20.00, serà conduït per Anna Claramonte. També hi haurà una actuació musical de Mel de Romer.

A Perpinyà, es trobaran a la Casa Camprodon, la nova seu d’Òmnium a Catalunya Nord, per fer la connexió en vídeo.

A Brussel·les, la festa serà a la Bruselako Euskal Etxea, al carrer Fernand Bernier, 10, a les 19.30. Durant el sopar, es recitaran poemes i versos del poeta de Burjassot, i hi haurà l’actuació de la cantautora valenciana Esther. A més a més, l’Espai Valencià de Bèlgica també organitza per segon any el Festival Estellés, que serà el dia 23 i comptarà amb el grup Auxili com a cap de cartell. Es farà a La Vallée, al carrer Adolphe Lavallée, 39.

Les entitats organitzadores de la Festa Estellés simultània d’enguany són: Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Ca Revolta, Escola Valenciana, la Societat Coral el Micalet, el Col·lectiu Ovidi Montllor, el PEN Català, l’Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, l’Espai País Valencià de Barcelona, l’Espai Valencià de Bèlgica, el Casal Català de Brussel·les i el Casal de Perpinyà.

L’origen de la Festa Estellés

La primera Festa Estellés es va fer l’any 2010 per iniciativa de dos entusiastes, els escriptors Josep Lozano i Àlan Greus, ambdós d’Alginet (Ribera Alta). “La idea va sorgir quan Josep va veure un documental que parlava de la festa de Robert Burns, el poeta escocès per excel·lència, i que consistia a fer un sopar i recitar poemes de l’autor, i va pensar que es podria fer alguna cosa semblant a les terres de parla catalana”, explica Greus.

D’aquesta manera, d’ençà del 2010, hi ha unes quantes poblacions que celebren durant el mes de setembre les seves particulars festes Estellés per a reivindicar la figura i l’obra del poeta. Al començament, eren una desena, però cada any se n’hi afegeixen més i, segons la carta de convit, l’any passat fou l’any que es van fer més actes de la Festa Estellés: vuitanta-quatre. Podeu consultar els cartells de les celebracions d’enguany.

El jutge Pablo Llarena deu estar neguitós. Divendres passat va vèncer el termini perquè Carles Puigdemont i Toni Comín presentessin un recurs al TJUE (el tribunal superior europeu) contra la sentència del TGUE (el tribunal de primera instància) del 5 de juliol que confirmava la validesa de la decisió del Parlament Europeu de retirar-los la immunitat. El recurs el van presentar, però la defensa dels exiliats no acaba de deixar clar si ja han presentat les mesures cautelars perquè el tribunal els retorni provisionalment la immunitat mentre no resol sobre el fons de la qüestió. I Llarena ho vol saber, perquè al juliol va dir que esperaria a tenir la resolució del TJUE sobre la petició de cautelars per a decidir si emetia una nova euroordre, tal com li demanen la fiscalia i Vox. El problema del jutge és, per una banda, que se li encavalca el protagonisme de Puigdemont en la negociació sobre una llei d’amnistia, de la qual el president es beneficiaria; i, per una altra, el risc que si prem el botó de l’euroordre, l’extradició quedi al llot (o a la paperera) de la justícia belga. És a dir, que faci un pas en fals que sigui definitiu.

Aquest és el temor de Llarena, i és per això que no ha dictat encara cap euroordre, ni contra Lluís Puig, que hauria pogut enviar d’ençà del 31 de gener, ni contra Puigdemont i Comín, amb via lliure per fer-ho d’ençà del 5 de juliol. Però no es mou, perquè aquests darrers sis anys ha comès massa errors, i vol temptejar el terreny tant com pugui. No vol anar a les palpentes, i ara, en una darrera providència feta pública dimarts, ha demanat a la defensa dels exiliats que li digui si efectivament ja han interposat el recurs al TJUE contra la sentència sobre la pèrdua d’immunitat, i si, a més, ha presentat la demanda de mesures cautelars. I els dóna deu dies hàbils, que vencen el 5 d’octubre, per a respondre.

Les cartes de Boye

És una decisió sorprenent. Així l’han rebuda fonts de la defensa dels exiliats, que deploren que Llarena els demani informació sobre els passos que segueixen en l’estratègia de defensa que duen a terme en una altra instància judicial, en aquest cas europea. Llarena voldria saber si han presentat les cautelars, perquè, si no ho haguessin fet, podria sospesar d’enviar l’euroordre, en un context polític marcat pel desassossec de la dreta espanyola i del Tribunal Suprem mateix per la possibilitat que s’acabi acordant i aprovant una llei d’amnistia en relació amb el procés d’independència. La judicatura espanyola i la fiscalia han emès alguns senyals d’hostilitat, projectils orientats a Waterloo, com ara la inadmissió insòlita d’un recurs d’empara de Puigdemont i Comín per part d’un TC de vacances en ple agost; la condemna exprés a la presó i inhabilitació per a l’ex-conseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà per haver volgut protegir Puigdemont; la demanda de reactivació de l’euroordre contra Lluís Puig…

I Llarena també podria tenir la temptació d’enviar una euroordre contra Puigdemont al bell mig de la negociació de l’amnistia, per a esbotzar-la, quan el president és al centre del debat polític i hi té un protagonisme absolut. Per això vol veure clar el panorama processal a Luxemburg, i no l’hi té. Gonzalo Boye imposa silenci i discreció sobre els recursos presentats al TJUE, bo i sabent que Llarena mateix s’hi ha encadenat, perquè n’ha fet dependre l’activació de l’euroordre contra Puigdemont i Comín. El jutge demana informació, fixa un termini, i l’advocat del president diu que ja ho veurem, que ara no toca, que el 5 d’octubre, el darrer dia per a respondre, ja hi pensarà. És una nova partida del joc del gat i la rata.

El cas és que si Llarena és fidel a la seva paraula, expressada el 27 de juliol en una altra providència, no mourà fitxa contra Puigdemont si hi ha hagut la petició de mesures cautelars al TJUE, perquè haurà d’esperar a saber com es resol. I per això no hi ha pas cap termini preestablert pel tribunal europeu, però pot vorejar el mig any, ben bé, que és molt més temps que no el que té Pedro Sánchez per mirar d’acordar amb Junts el text d’una llei d’amnistia. Potser Llarena té al cap, tal com han insinuat alguns mitjans de Madrid, la idea de tenir presentada una euroordre contra un eurodiputat de qui depèn la investidura del president espanyol mentre la negocia. Però el calendari no li quadra, el ritme del Tribunal de Luxemburg és més lent que no el compte enrere implacable cap a la repetició electoral a les corts espanyoles, que venç el 26 de novembre. Per a les cautelars caldrà anar força més enllà, i la resolució al TJUE sobre el recurs pròpiament dit, i que efectivament es va presentar divendres, trigarà encara més temps.

I què faria Bèlgica?

Si finalment Llarena enviés les euroordres contra Puigdemont i Comín, tindria un altre problema, perquè hauria de veure com les entomaria la justícia belga. La sentència del 5 de juliol no aclareix pas si el suplicatori aprovat pel Parlament Europeu el març del 2021 per a poder continuar les actuacions contra els eurodiputats exiliats pels delictes de sedició i malversació encara és vàlid. El TGUE simplement va dir que aleshores el Parlament Europeu havia actuat d’acord amb el dret europeu, que aquell suplicatori s’havia aprovat correctament. Però també serveix per a tramitar unes noves euroordres només per malversació? O només servia per a les velles euroordres que Llarena mateix va retirar el gener d’enguany, arran de la modificació del codi penal, on desapareixia la sedició? Els belgues podrien considerar que cal un nou suplicatori (que Llarena no té), o potser tindrien prou dubtes per a formular una pertinent qüestió pre-judicial al TJUE.

Si fos així, les euroordres quedarien pràcticament soterrades pels dies i mesos i per la paperassa, i possiblement superades per una amnistia, finalment. És el risc de Llarena, que pot acabar cometent un error no forçat que el deixi definitivament fora de joc amb les euroordres, i amb l’amnistia pel mig. Potser comença a tenir la sensació que se li acaben els cartutxos; li resta pendent el de l’euroordre de Lluís Puig, que ha de decidir si l’envia tal com li demana ara la fiscalia. Però sap que la sentència del 31 de gener, que l’habilita a fer-ho, alhora el lliga de mans amb unes condicions que els fiscals passen per alt: que no s’hauria de repetir una euroordre si les circumstàncies envers la persona afectada no han canviat en relació amb el moment en què fou denegada per primera vegada. I no han canviat pas. I hi traça el límit de la proporcionalitat, del dret de l’afectat a viure en pau.

En el tauler de la negociació de la investidura i de l’amnistia, Llarena vol moure-hi una fitxa. Però no sap quina.

El jutge Pablo Llarena deu estar neguitós. Divendres passat va vèncer el termini perquè Carles Puigdemont i Toni Comín presentessin un recurs al TJUE (el tribunal superior europeu) contra la sentència del TGUE (el tribunal de primera instància) del 5 de juliol que confirmava la validesa de la decisió del Parlament Europeu de retirar-los la immunitat. El recurs el van presentar, però la defensa dels exiliats no acaba de deixar clar si ja han presentat les mesures cautelars perquè el tribunal els retorni provisionalment la immunitat mentre no resol sobre el fons de la qüestió. I Llarena ho vol saber, perquè al juliol va dir que esperaria a tenir la resolució del TJUE sobre la petició de cautelars per a decidir si emetia una nova euroordre, tal com li demanen la fiscalia i Vox. El problema del jutge és, per una banda, que se li encavalca el protagonisme de Puigdemont en la negociació sobre una llei d’amnistia, de la qual el president es beneficiaria; i, per una altra, el risc que si prem el botó de l’euroordre, l’extradició quedi al llot (o a la paperera) de la justícia belga. És a dir, que faci un pas en fals que sigui definitiu.

Aquest és el temor de Llarena, i és per això que no ha dictat encara cap euroordre, ni contra Lluís Puig, que hauria pogut enviar d’ençà del 31 de gener, ni contra Puigdemont i Comín, amb via lliure per fer-ho d’ençà del 5 de juliol. Però no es mou, perquè aquests darrers sis anys ha comès massa errors, i vol temptejar el terreny tant com pugui. No vol anar a les palpentes, i ara, en una darrera providència feta pública dimarts, ha demanat a la defensa dels exiliats que li digui si efectivament ja han interposat el recurs al TJUE contra la sentència sobre la pèrdua d’immunitat, i si, a més, ha presentat la demanda de mesures cautelars. I els dóna deu dies hàbils, que vencen el 5 d’octubre, per a respondre.

Les cartes de Boye

És una decisió sorprenent. Així l’han rebuda fonts de la defensa dels exiliats, que deploren que Llarena els demani informació sobre els passos que segueixen en l’estratègia de defensa que duen a terme en una altra instància judicial, en aquest cas europea. Llarena voldria saber si han presentat les cautelars, perquè, si no ho haguessin fet, podria sospesar d’enviar l’euroordre, en un context polític marcat pel desassossec de la dreta espanyola i del Tribunal Suprem mateix per la possibilitat que s’acabi acordant i aprovant una llei d’amnistia en relació amb el procés d’independència. La judicatura espanyola i la fiscalia han emès alguns senyals d’hostilitat, projectils orientats a Waterloo, com ara la inadmissió insòlita d’un recurs d’empara de Puigdemont i Comín per part d’un TC de vacances en ple agost; la condemna exprés a la presó i inhabilitació per a l’ex-conseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà per haver volgut protegir Puigdemont; la demanda de reactivació de l’euroordre contra Lluís Puig…

I Llarena també podria tenir la temptació d’enviar una euroordre contra Puigdemont al bell mig de la negociació de l’amnistia, per a esbotzar-la, quan el president és al centre del debat polític i hi té un protagonisme absolut. Per això vol veure clar el panorama processal a Luxemburg, i no l’hi té. Gonzalo Boye imposa silenci i discreció sobre els recursos presentats al TJUE, bo i sabent que Llarena mateix s’hi ha encadenat, perquè n’ha fet dependre l’activació de l’euroordre contra Puigdemont i Comín. El jutge demana informació, fixa un termini, i l’advocat del president diu que ja ho veurem, que ara no toca, que el 5 d’octubre, el darrer dia per a respondre, ja hi pensarà. És una nova partida del joc del gat i la rata.

El cas és que si Llarena és fidel a la seva paraula, expressada el 27 de juliol en una altra providència, no mourà fitxa contra Puigdemont si hi ha hagut la petició de mesures cautelars al TJUE, perquè haurà d’esperar a saber com es resol. I per això no hi ha pas cap termini preestablert pel tribunal europeu, però pot vorejar el mig any, ben bé, que és molt més temps que no el que té Pedro Sánchez per mirar d’acordar amb Junts el text d’una llei d’amnistia. Potser Llarena té al cap, tal com han insinuat alguns mitjans de Madrid, la idea de tenir presentada una euroordre contra un eurodiputat de qui depèn la investidura del president espanyol mentre la negocia. Però el calendari no li quadra, el ritme del Tribunal de Luxemburg és més lent que no el compte enrere implacable cap a la repetició electoral a les corts espanyoles, que venç el 26 de novembre. Per a les cautelars caldrà anar força més enllà, i la resolució al TJUE sobre el recurs pròpiament dit, i que efectivament es va presentar divendres, trigarà encara més temps.

I què faria Bèlgica?

Si finalment Llarena enviés les euroordres contra Puigdemont i Comín, tindria un altre problema, perquè hauria de veure com les entomaria la justícia belga. La sentència del 5 de juliol no aclareix pas si el suplicatori aprovat pel Parlament Europeu el març del 2021 per a poder continuar les actuacions contra els eurodiputats exiliats pels delictes de sedició i malversació encara és vàlid. El TGUE simplement va dir que aleshores el Parlament Europeu havia actuat d’acord amb el dret europeu, que aquell suplicatori s’havia aprovat correctament. Però també serveix per a tramitar unes noves euroordres només per malversació? O només servia per a les velles euroordres que Llarena mateix va retirar el gener d’enguany, arran de la modificació del codi penal, on desapareixia la sedició? Els belgues podrien considerar que cal un nou suplicatori (que Llarena no té), o potser tindrien prou dubtes per a formular una pertinent qüestió pre-judicial al TJUE.

Si fos així, les euroordres quedarien pràcticament soterrades pels dies i mesos i per la paperassa, i possiblement superades per una amnistia, finalment. És el risc de Llarena, que pot acabar cometent un error no forçat que el deixi definitivament fora de joc amb les euroordres, i amb l’amnistia pel mig. Potser comença a tenir la sensació que se li acaben els cartutxos; li resta pendent el de l’euroordre de Lluís Puig, que ha de decidir si l’envia tal com li demana ara la fiscalia. Però sap que la sentència del 31 de gener, que l’habilita a fer-ho, alhora el lliga de mans amb unes condicions que els fiscals passen per alt: que no s’hauria de repetir una euroordre si les circumstàncies envers la persona afectada no han canviat en relació amb el moment en què fou denegada per primera vegada. I no han canviat pas. I hi traça el límit de la proporcionalitat, del dret de l’afectat a viure en pau.

En el tauler de la negociació de la investidura i de l’amnistia, Llarena vol moure-hi una fitxa. Però no sap quina.

Tenien tanta ràbia a dins, tantíssima, que van fer això que saben: mostrar la seva impotència a cops. Contra la lliure expressió de les idees, contra la llengua que odien, contra les possibilitats obertes, contra les persones. Tot just si havia passat una setmana des del Primer d’Octubre, aquella jornada històrica, el referèndum que l’estat espanyol no volia permetre però que va ser, les urnes indestructibles i la voluntat també, el poble determinat i fet xarxa: diversa, flexible, fortíssima. Tot just si havia passat una setmana i la ciutat de València commemorava, com cada any, la Diada del Nou d’Octubre: igual com hi ha els dolços de massapà i el mocador per als enamorats, hi ha les celebracions oficials i, a la vesprada, la manifestació. La convoca, des de fa una pila d’anys, la Comissió 9 d’Octubre, una plataforma d’associacions culturals i cíviques, sindicats i partits polítics que coordina Acció Cultural del País Valencià.

Aquell 2017, la marxa reivindicativa es presentava nombrosa, colorista i efervescent per efecte i emoció del referèndum al nord. La idea, per a alguns, devia ser insuportable. Tant, que van intentar la rebentada. Veient com actuaven, a més a més (els de la policia espanyola, tan crispats contra els manifestants i tan permissius amb la circulació dels assaltants; els rebentaires, amb els brams i les amenaces i les engrapades d’ouera a l’estil Rubiales), ben bé semblava que tots plegats fossin allà per viure la seva petita revenja (cadascú es venja com el que és, que deia la meva àvia). Perquè contra els valencians, ja se sap. La facilitat, la impunitat, el camp adobat, etcètera.

Tants anys d’etcèteres.

Dilluns, que serà 25 de setembre, comença a València el judici contra vint-i-vuit dels feixistes que van agredir violentament la manifestació del Nou d’Octubre de 2017. Són els individus que s’han pogut identificar i dels quals s’han aconseguit imatges que en mostren les agressions. Perquè van insultar, van empènyer, van colpejar, puntades de peu, cops de puny, amb bastons, de tot. Aquella xica que van fer caure brutalment. Aquell xic que va ser atacat en bandada quan la va defensar. Coça a la cara de l’home que ja és a terra. Cop de peu per l’esquena. Algunes imatges van sortir a la televisió. I tot plegat, tant si en mires el detall com si prens una panoràmica general, fa esgarrifar.

Que no ens ve de nou. Que aquells etcèteres que citava més amunt. Que la instrucció s’ha allargat durant sis anys (aquesta vella i coneguda lentitud que a la pràctica atorga impunitat als agressors i causa indefensió a les víctimes). I que no cometrem ara la ingenuïtat de confiar que els jutges res. Però que això que passarà dilluns a València és important. Molt. Estableix precedent.

I val la pena que ho sapiguem valorar.

Perquè al País Valencià s’hi acumula una llarga experiència de plantar cara al feixisme. I perquè també els processos judicials que tenen el resultat que tenen (amb els casos paradigmàtics dels assassins de Guillem Agulló o d’allò que van anomenar “operació Pànzer”) n’atorguen, d’experiència. I poden servir com a expositor i altaveu per a fer créixer la consciència social. Que finalment emergeix.

Avui, per exemple, hem de donar les gràcies als advocats que han picat pedra durant anys, i les persones que han mantingut les acusacions, i les que els han donat suport, i aquell l’equip de gent que va ser capaç de superar el primer escull. Perquè sol passar, que no hi hagi causa perquè no hi hagi identificacions i, per tant, acusats: la impunitat es pasta, ben sovint, en l’anomenada instrucció prèvia, quan, com en aquest cas, la policia espanyola es declara, ves quines coses, incapaç d’identificar els agressors ultres. Només que aquesta vegada la cosa no va quedar empantanegada i extingida: gràcies a la determinació d’un grup de gent competent, es va aconseguir d’identificar vint-i-vuit dels ultres (dur, en fi, una esvàstica tatuada a la pell és facilitar força la tasca, per exemple), bo i documentant-ne els actes violents.

Al judici que ha de començar dilluns, hi haurà diverses acusacions que representen les víctimes directes de les agressions. També la que representa la Comissió 9 d’Octubre i que denuncia una qüestió clau: que l’atac va ser un intent de vulneració de drets elementals, que els ultres pretenien impedir el dret de lliure expressió, de reunió i de manifestació. Aquest és un punt important per la dimensió que hi atorga: s’hi explicita que els agressors van cometre un delicte de caràcter polític.

De moment, aquest procés ja ha tingut com a conseqüència pràctica la desfeta dels Yomus, el grup violent que amb l’excusa del futbol atacava les persones que consideraven “atacables” (pel color de la pell o per l’aspecte o per la condició sexual o per la ideologia que tingui o per la llengua que parli o tornem-hi amb els etcèteres) i que per fi va deixar de rebre suport i cobertura del València CF. I hi ha hagut l’assenyalament públic dels ultres violents. Que no és poca cosa. Que, de fet, és la clau de volta de tot plegat: l’exposició pública i l’extensió de la consciència social que això és inacceptable i que no es pot deixar passar. Que no es deixa passar.