El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón prepara la citació a declarar dels investigats per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic. En una providència amb data d’ahir, a la qual ha tingut accés VilaWeb, el jutge dóna vint-i-quatre hores als advocats dels investigats que són formalment compareguts en la causa perquè facilitin “les adreces inequívoques” on rebran les citacions per a comparèixer a l’Audiència espanyola. Són Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Oleguer Serra, Marta Rovira i Josep Lluís Alay. Hi ha tres investigats més a l’Audiència espanyola que no són compareguts formalment en la causa, Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní i Nicola Flavio Giulio: en aquests tres casos, el jutge demana a la Guàrdia Civil que investigui on són. 

La decisió del jutge arriba l’endemà de la citació a declarar voluntàriament de Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg per part de la jutgessa instructora de la mateixa causa al Tribunal Suprem, Susana Polo. La investigació contra Puigdemont i Wagensberg és en mans del Suprem, i no de García-Castellón, perquè l’un és eurodiputat i l’altre, diputat del Parlament de Catalunya.

Durant aquest termini d’un dia, els investigats que són personats en la causa amb advocat han de decidir si faciliten aquesta informació al jutge. García-Castellón vol fer-los arribar de manera immediata una cèdula de citació, en què constarà no tan sols el dia, el lloc i l’hora en què hauran d’anar a declarar, sinó també en qualitat de què són citats. Ara per ara, per més que fa mesos que el jutge va fer públic que els investiga en una causa per terrorisme, no els ha notificat encara formalment la condició d’investigats per un delicte de terrorisme. 

Segons la llei d’enjudiciament criminal, la cèdula de citació pot incloure un advertiment de l’obligació de comparèixer amb l’amenaça de multa o de ser perseguit per obstrucció a la justícia. De fet, la mateixa llei diu que si una persona citada a declarar “per ser escoltada”, d’acord amb l’article 486, no compareix davant el jutge, l’ordre de compareixença “podrà convertir-se en ordre de detenció”, segons l’article 487.

Carles Puigdemont ha anunciat que deixarà la política activa si no pot ser investit com a president de la Generalitat després de les eleccions a Catalunya. Ho ha dit en una entrevista a RAC1, en què ha donat alguns detalls de com preveu que sigui el retorn de l’exili. “No m’imagino com a cap de l’oposició”, ha dit, però tampoc cercarà cap sortida alternativa: “Una persona que ha estat president de la Generalitat no pot estar al senat ni a un consell d’administració d’una gran empresa.” Això, ha dit, no vol dir que es retiri del món polític, en un sentit ampli: “Jo faré política tota la vida, en feia fins i tot quan era adolescent. Però si es refereix a política activa, jo no puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència.”

Les cinc revelacions de Puigdemont: dels plans per tornar el 2018 a la fotografia amb Sánchez

Puigdemont ha insistit que tornarà de l’exili el dia de la investidura i que no farà una aparició durant la campanya electoral per donar cap cop d’efecte. “L’acte de retorn ha de ser més un acte de país que de partit. Ha de ser un acte institucional”, ha dit. De fet, ha dit que tornarà el dia de la investidura encara que ell no sigui el candidat a investir. Però, en aquest cas, després no es quedaria com a cap de l’oposició.

“Amb la llei d’amnistia –que és una condició necessària, però no suficient, per a la resolució d’un conflicte polític– es tanca una etapa del gruix de la repressió que es va desfermar”, ha declarat. I, amb això, ha dit: “Es tanca una etapa política i personal. La millor manera de retornar de l’exili és tornar al parlament.” Per ara, ja s’ha instal·lat a Catalunya Nord, però encara no ha deixat del tot Bèlgica: “No he tancat la Casa de la República, gran part de les coses les tinc allà. Però la idea és començar a preparar el retorn.”

Puigdemont ha dit que la llei d’amnistia deixa clar que les mesures cautelars –com ara les ordres de detenció o d’entrada a la presó– s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor, i que això li permetrà de tornar de l’exili encara que es presentessin qüestions de constitucionalitat o qüestions prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Per això, ha dit que no li preocupava el retorn. En canvi, sí que li preocupa com se li garantirà la seguretat, tenint en compte que ha estat assenyalat aquests darrers anys. “S’han expressat amenaces molt directes. No sabem si passaran de la fanfarroneria als fets.” Sobre això, ha dit que, si bé fins ara a Bèlgica l’havia visitat poca gent, preveia que en el seu retorn hi hagués molta gent. “Els experts ho han d’analitzar. És l’única preocupació que tinc”, ha dit. Amb tot, confia que els Mossos d’Esquadra prepararan un dispositiu adequat per a garantir-ne la integritat.

El 2018 tenia un pla per a tornar a Catalunya com a president

Després del 155, Puigdemont es va presentar a les eleccions convocades pel president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, amb la promesa que tornaria de l’exili si se li restituïa el càrrec. Aquella promesa va quedar a l’aire, perquè el president del parlament aleshores, Roger Torrent, va ajornar el ple d’investidura pels entrebancs a fer-lo sense la presència física de Puigdemont. Però avui Puigdemont ha explicat que tenia alguns plans per a tornar si era investit prèviament.

“Jo em vaig comprometre que, si el parlament de Catalunya em nomenava president de la Generalitat, jo tornava. Sabia que em detindrien, però tenia clar que no seria el mateix que detinguessin un ciutadà o que detinguessin el president”, ha dit, i ha afegit que havia estudiat com fer-ho: “Tenia cinc plans diferents, dels quals només un era vàlid, i un grup de persones ho sabia. Però es va suspendre el ple de la meva investidura.”

“Si el 30 de gener m’haguessin investit president, jo no hauria trigat gaires dies a tornar a Catalunya”, ha dit. És conscient que l’haurien detingut, però ha dit que hi estava disposat: “Si volien enviar algú a la presó, que fos el president que havia escollit el Parlament de Catalunya, perquè era un missatge molt potent a l’exterior.”

Amenaça velada als socialistes

Puigdemont ho fia tot a la seva investidura com a president de la Generalitat, i ha avisat el PSC que no tingui temptacions de repetir una operació política com la que va fer Jaume Collboni batlle de Barcelona malgrat que Xavier Trias va guanyar les eleccions. “Tindria molt poc sentit que donéssim suport a un govern de Madrid quan la seva franquícia intenta de posar bastons a les rodes”, ha dit, i hi ha insistit: “Si el senyor Illa vol fer una jugada tipus Collboni, demostrarà poc interès perquè al seu partit li vagi bé. Ell sabrà què ha de fer.”

“És evident que allò que el PSC va fer a l’Ajuntament de Barcelona és legítim, però té un punt d’indignitat, perquè es va fer amb traïdoria. Això li ha fet mal, a la ciutat, perquè no pot aprovar el pressupost i té un govern escarransit”, ha dit Puigdemont.

També, ha assegurat que no cercarà un pacte amb el PSC. “Tampoc crec que el PSC el busqui amb mi”, ha afegit, i ha dit que només presidirà la Generalitat si és amb una majoria parlamentària independentista. “No tinc una alternativa d’un tripartit amb partits del 155 o espanyols. Una altra cosa és que hi pactem puntualment, però la majoria parlamentària ha de descansar en un projecte nítid per culminar el que vam començar el 2017”, ha dit.

Debats amb Aragonès i Illa

Durant l’entrevista, Puigdemont també ha descartat la possibilitat de fer un cara a cara amb Pere Aragonès, o un debat a tres amb ell i Salvador Illa, dues opcions proposades per Aragonès. Del debat amb Aragonès, ha dit que calien cercar ponts d’entesa, no de discrepància: “Ens convé fer un braç a braç, no un cara a cara per motius electorals.”

A banda, ha menystingut el valor que pogués tenir un debat amb Illa i ha dit que, si de cas, hauria de debatre amb Pedro Sánchez, president del govern espanyol: “Té poca rellevància un debat a tres per a parlar de qüestions autonòmiques. Vull parlar de coses d’àmbit nacional amb qui en té les competències. Les té el senyor Illa? No, les té el senyor Sánchez, o el senyor Feijóo. Si el senyor Pedro Sánchez vol fer un cara a cara, hi estic disposat.”

També ha qüestionat que el PSC es negui a fer debats a Catalunya Nord: “El PSOE s’està reunint amb mi a Suïssa i ha pactat amb mi a Brussel·les. De debò que el PSC no pot venir a Perpinyà a fer un debat?”

Projecte polític

“No em presento per gestionar una autonomia. Això és un instrument, al qual no podem ni volem renunciar. Em presento per culminar el que vam començar l’octubre del 2017”, ha dit Puigdemont. Ha reconegut que les condicions no són les mateixes que les del 2017 i que, per tant, no es podria reprendre immediatament, però ha dit que hi havia elements per a tornar a treballar-hi.

Un dels factors que cal recuperar, ha dit, és el de la unitat, i ha reivindicat que amb la seva presidència això seria més fàcil: “Crec que només amb un lideratge fort i determinat podem construir una condició indispensable, que és la unitat.” També, ha dit que, a diferència del 2017, ara coneixien millor l’estat espanyol i els errors que van cometre, i que ara el món coneixia millor l’independentisme català: “La mirada sofisticada que havia de tenir en aquest conflicte, ara la té.”

A banda, ha parlat d’altres qüestions centrals de la política catalana, com ara la sequera. “Ara afloren totes les carències dels últims anys”, ha dit, i ha deixat clar que el canvi climàtic causarà crisis cícliques a les quals caldrà plantar cara: “És urgentíssim que mirem al llarg termini. Això no és un episodi excepcional, sabem que vindran riuades i inundacions, i sequeres. Ens hi hem de preparar amb un canvi cultural molt profund.”

També ha dit que la llengua catalana serà una prioritat absoluta del seu hipotètic govern, i ha lamentat que Aragonès hagi proposat ara de fer una conselleria de llengua catalana en comptes d’haver-ho previst abans. “Que la política de la llengua catalana necessita un impuls és evident”, ha dit, i ha afegit que era una qüestió de país que afectava tothom.

A l’entrevista també li han demanat per les polítiques d’immigració i de la llei orgànica de traspàs de les competències d’immigració, que va pactar amb el PSOE, i ha dit que estava molt avançada. “No ha de trigar gaire, ha de ser una eina per a aquesta legislatura”, diu.

“La immigració existeix i existirà, Catalunya depèn en part de la immigració”, ha afegit, i ha reivindicat que si el país atreia immigració era pel dinamisme econòmic. Ara bé, ha dit que això encara no ho regulaven les autoritats catalanes, i ha demanat de fer-ho. “No tenim cap possibilitat d’incidir en la contractació en origen ni en els seus itineraris”, ha dit.

“Jo mateix sóc un immigrant a Bèlgica”, ha recordat, i ha dit que el fenomen de la immigració sempre hi serà. “El que hem de prevenir és la criminalització, el risc d’exclusió social que pot portar”, ha dit. També ha reivindicat de poder incidir en els efectes demogràfics que la immigració té a Catalunya.

“Tinc ganes de visitar la tomba del meu pare”

Més enllà de la vinculació política del retorn de l’exili, ha dit que tenia ganes de tornar a Girona i sentir-se a casa. “Tinc ganes de veure la tomba del meu pare. Anar a Amer, veure la meva mare i els meus germans, veure el poble on vaig créixer”, ha dit. El pare de Puigdemont es va morir quan ell era a l’exili, i va haver de viure-ho des de la distància. “Vaig parlar amb el meu pare per Skype abans de morir i vaig seguir el funeral per Skype. Vull anar a visitar el cementiri d’Amer”, ha dit.

També ha dit que tenia ganes de “respirar Girona”: anar al mercat, badar pel carrer, i seguir un partit del Girona FC a l’estadi de Montilivi.

Iñaki Urdangarin acaba la condemna avui, després de cinc anys i deu mesos de presó per uns quants delictes de corrupció per la implicació en el cas Nóos. L’ex-marit de Cristina de Borbó va ser condemnat per l’Audiència de Palma a sis anys i tres mesos de presó per malversació, prevaricació, frau a l’administració, dos delictes fiscals i tràfic d’influències, si bé el Tribunal Suprem espanyol va rebaixar-li la condemna.

Urdangarin va entrar el 18 de juny de 2018 a la presó de Brieva (Àvila), on va ser fins el gener del 2021, període en el qual va aconseguir un permís per a fer voluntariat uns dies la setmana a l’ONG La llar de Do Orione, dedicada a atendre persones amb discapacitat intel·lectual. L’ex-cunyat de Felipe VI va ser traslladat posteriorment al Centre d’Inserció Social (CIS) d’Alcalá de Henares (Madrid) per sotmetre’s al programa de reinserció per a condemnats per delictes econòmics. Posteriorment, va anar a la presó de Zaballa (Àlaba). El març del 2022, va obtenir la llibertat condicional una vegada completats dos terços de la condemna, moment en què va trobar feina en un bufet d’advocats a Vitòria (Àlaba).

La sentència del cas Nóos va absoldre Cristina de Borbó, encara que li va imposar el pagament de 136.950 euros com a responsable civil a títol lucratiu. Ara, complerta la condemna, Urdangarin mantindrà els antecedents penals fins que passin cinc anys si no torna a delinquir.

El cantant Morad ha ingressat a la presó de Brians 2 per complir una condemna de sis mesos per un delicte de trànsit, segons que han explicat a l’ACN fonts penitenciàries. El raper va entrar-hi voluntàriament ahir al vespre. Morad ha tingut uns quants episodis d’enfrontament amb la policia i la justícia per qüestions relacionades amb la circulació. En algun cas, ha estat detingut perquè no responia a citacions judicials per delictes contra la seguretat del trànsit, i en algun altre, per conduir sense carnet. A més, a final de febrer va acceptar una pena de dos anys de presó pels incidents ocorreguts durant l’enregistrament d’un videoclip l’any 2021 a l’Hospitalet de Llobregat.

En aquell cas, el raper s’enfrontava a set anys de presó per incitació a desordres públics i atemptat agreujat amb instrument perillós. La fiscalia i l’advocat de Morad van arribar a un acord de conformitat previ i no es va celebrar el judici.

Al raper se li va aplicar l’atenuant molt qualificat de reparació del dany per haver consignat els 2.400 euros en concepte de responsabilitat civil que demanava el ministeri públic espanyol.

La quantitat corresponia als danys a sis vehicles de la Guàrdia Urbana, contra els quals alguns individus van llançar ous i pedres.

Avui, 9 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Sánchez no veu clar que el TC suspengui ara la ILP sobre la independència
—Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?
—Aquells federalistes, feliçment desapareguts del nostre dia a dia | Editorial de Vicent Partal
—[RECULL FOTOGRÀFIC] Les imatges més espectaculars de l’eclipsi solar total
—[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Sobre la geopolítica de McDonald’s
—El sector immobiliari europeu, el preferit de les bandes criminals per a emblanquir diners
—Laia Perearnau: “Moltes dones van amagar a la família que havien fet de passadores”
—Josep Sabaté: “A Catalunya consumim un 31% més de l’aigua que tenim”
—Chongqing: la megalòpoli més surrealista de la Xina
—La Setmana Santa dóna una empenta al consum | La píndola de Jordi Goula
—El ‘Llenguagate’ sanitari | Mail obert de Marta Rojals

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Uns quants indrets dels Estats Units, Mèxic i el Canadà han presenciat l’únic eclipsi solar total d’aquest 2024, el fenomen astronòmic que es produeix quan el Sol, la Terra i la Lluna s’arrengleren exactament en el mateix pla.

L’eclipsi, que ha començat a les 17.42 (hora local catalana), ha tingut una durada de 4 minuts i 28 segons en el punt màxim, a prop de la ciutat de Nazas (Mèxic). Aquest fenomen ha deixat imatges espectaculars, tant de l’eclipsi com de la multitud que l’ha volgut contemplar en directe.

Quan es veurà un eclipsi solar total als Països Catalans?

Ara fa deu anys escrivia això en el meu editorial: “Em sembla indiscutible que, havent arribat on hem arribat, han de ser ells, els federalistes, que han de presentar una explicació clara i detallada sobre com pensen atènyer el seu objectiu. Però faig retòrica, car ells mateixos saben que la proposta és una trampa, pensada només per mirar d’evitar l’aplicació del full de ruta per la independència.”

Això era el 7 d’abril de 2014, ara fa deu anys, el dia que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera havien anat a Madrid, al congrés espanyol, a demanar permís per a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, mentre l’esquerra espanyola s’omplia la boca parlant de federalisme.

Joan Herrera mateix, que representava allò que aleshores es deia ICV, reclamava no pas la independència sinó un estat espanyol federal –i fins i tot van canviar la pregunta del 9-N per ells. I, no cal dir-ho, el PSOE i el PSC, que en aquell moment defensava –Miquel Iceta ho va fer en públic i és enregistrat– el referèndum d’autodeterminació.

El problema, com vaig escriure aleshores, és que el federalisme era tan sols un instrument sense cap credibilitat, simplement un parany, una argúcia per a mirar de retardar o evitar el procés d’independència. Cosa que, vista de la perspectiva dels deu anys passats, és impossible de discutir: avui no solament continuem sense tenir cap “explicació clara i detallada sobre com pensen atènyer el seu objectiu”, sinó que a Espanya ja no trobareu ningú que ens parle de federalisme. El Primer d’Octubre s’ho va endur, també, això.

I deu anys després és bo de recordar-ho, de confirmar-ho, de constatar-ho. Han desaparegut. No existeixen. El federalisme ja no és avui una alternativa a mig camí entre l’Espanya eterna i la independència. I és bo de celebrar-ho, sobretot, en un moment de tants nervis com el que vivim, en què tots plegats perillem de deixar-nos endur pels sentiments immediats que tan sovint no deixen veure la imatge completa.

El moviment independentista ha fet moltíssimes coses bé i aquesta ha estat una de les millors: netejar l’ambient i aclarir les coses. Quants de vosaltres, estimats lectors, no havíeu estat federalistes temps enrere? Doncs això…

 

PS1. La meua escena favorita d’aquell dia té de protagonista Alfred Bosch, un dels polítics cremats per Esquerra Republicana, ells deuen saber per què. En aquell temps era diputat al congrés espanyol i quan Rajoy va fer aquella comparança dient si volíem ser “l’illa de Robinson Crusoe”, Bosch, ràpid i viu, va respondre: “Ara som Divendres, l’esclau de Crusoe. Per a nosaltres ser Crusoe ja seria molt.” Ho signe encara avui, deu anys després.

PS2. El ple del Constitucional espanyol deliberarà avui sobre la petició de Pedro Sánchez de prohibir la tramitació de la ILP sobre la independència presentada per Solidaritat. I, sorprenentment, no és clar què decidirà. Ens ho explica en aquest article Josep Casulleras.

PS3. El model de VilaWeb es basa en el fet que uns quants paguen una quota voluntària perquè les informacions que publiquem puguen ser d’accés obert per a tothom; cosa que afavoreix una expansió del model de país i de món que probablement, amb els matisos que calga, tots compartim i volem. Per a continuar-ho fent necessitem augmentar el nombre de subscriptors. Si ja ho sou, moltíssimes gràcies. Però si llegiu cada dia VilaWeb sense pagar res, us demane per favor si no podeu fer un petit esforç i subscriure-us-hi, o bé fer una donació voluntària, anant a aquesta pàgina.

Quines candidatures es presentaran a les eleccions a Catalunya 2024? Qui seran els caps de llista? Els catalans són cridats a les urnes el 12 de maig. Avui, tot esperant que la Junta Electoral espanyola (JEC) publiqui les candidatures definitives, ja hi ha uns quants partits que han anunciat els caps de llista i l’equip que l’acompanyarà.

A continuació, us oferim tota la informació clau sobre les candidatures que es presentaran el 12-M, que s’actualitzarà amb els programes electorals tan bon punt siguin públics.

Salvador Illa, el més preferit, ara per ara, per les enquestes

El PSC és, ara per ara, el partit que surt més ben situat als sondatges que s’han publicat aquests darrers dies. El candidat és Salvador Illa, primer secretari del partit i fins ara cap de l’oposició, i començà la cursa electoral amb les millors expectatives.

El PSC presenta unes llistes continuistes que premien el nucli de confiança que Illa ha tingut al parlament, començant per la número 2, Alícia Romero, que n’ha estat la portaveu i que va ser la sisena fa tres anys. Ramon Espadaler, d’Units per Avançar, n’és el número 3, seguit d’Ester Niubó (la diputada que ha portat els àmbits de llengua i educació a la cambra) i de Ferran Pedret, secretari primer de la mesa del parlament. Romero ja ha dit que no posen vets per a formar govern després del 12 de maig si els resultats els ho permeten, i ha defensat la capacitat d’arribar a acords amb tothom, al marge de l’extrema dreta.

Llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

ERC presenta una llista continuista

El cap de llista d’ERC a les eleccions del 12-M serà el president Pere Aragonès, acompanyat de la vice-presidenta Laura Vilagrà i Josep Maria Jové, fins ara president del grup parlamentari. El president Aragonès defensa que l’equip d’ERC és sòlid i lloa la tasca del seu govern d’aquests darrers tres anys. “Som un govern que afronta les dificultats. Davant les dificultats de país, mai no hi renunciem”, va dir el 2 d’abril durant el consell nacional del partit.

La llista és continuista, però amb algunes novetats: no s’hi presenten el que va ser número 3 ara fa tres anys, el conseller Roger Torrent, ni tampoc la vice-presidenta del parlament Alba Vergés, que en va ser la número 6. De número 4 repeteix la diputada Najat Driouech. També es torna a presentar –com a número 9– Ruben Wagensberg, que és a Suïssa per a cercar assessorament legal per la causa del Tsunami Democràtic, i que ha estat citat a declarar entre els dies 17 i 21 de juny, bo i coincidint amb la possible investidura.

Llistes d’Esquerra Republicana per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Puigdemont vol tornar a ser president

Feia temps que corria la brama i ell mateix ho confirmà en una conferència a Elna: el president Carles Puigdemont serà el candidat de Junts per Catalunya. Es presentarà amb la marca Junts+ Puigdemont per Catalunya, una fórmula que imita la que el partit va fer servir a les eleccions municipals de Barcelona. La número 2 serà Anna Navarro, alta directiva de Silicon Valley; i el número 3, l’ex-conseller de Territori Josep Rull, que torna a la primera línia de la política. Puigdemont ha defensat el paper de Junts en aquesta legislatura passada i creu que el govern havia perdut el nord, sense lideratge, i que havia estat incapaç d’afrontar les transformacions necessàries.

Després de gairebé set anys d’exili, Puigdemont ha deixat Waterloo i s’ha instal·lat a la comarca del Vallespir per participar activament en la campanya electoral. Tot i el trasllat, que es va fer per Setmana Santa, la Casa de la República de Waterloo es mantindrà com a institució, segons que han confirmat fonts de l’entorn de Puigdemont a VilaWeb.

Llista de Junts+ Puigdemont per Catalunya per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

L’extrema dreta de Vox marca perfil davant Cs i el PP

L’extrema dreta espanyolista de Vox, que va entrar al parlament el 14 de febrer del 2021 amb onze diputats, es tornarà a presentar a les eleccions a Catalunya amb Ignacio Garriga de cap de llista. La diputada María García Fuster serà la número 2 i Joan Garriga el número 3. El partit també ha fitxat Júlia Calvet, ex-presidenta del col·lectiu estudiantil ultraespanyolista S’ha Acabat, de número 6.

Laia Estrada, al capdavant de la CUP

La cap de llista de la CUP serà Laia Estrada. En les darreres eleccions al parlament va ser cap de llista per Tarragona, però ara serà la de Barcelona. Aquesta darrera legislatura ha anat prenent protagonisme i s’ha convertit en una de les cares visibles de l’oposició al projecte Hard Rock. Laure Vega també es va presentar per a encapçalar la CUP, però finalment anirà de número 2, seguida de Pilar Castillejo, Xavier Pellicer, David Caño i Mar Ampurdanès.

La CUP encara la campanya electoral amb un discurs ecologista especialment intens. El partit lliga les reivindicacions socials amb la necessitat de redefinir el model econòmic per revertir l’emergència climàtica i, alhora, desfer el domini econòmic de l’oligarquia que posi traves als canvis de fons mitjançant la independència.

Jéssica Albiach, al capdavant de Comuns Sumar

Jéssica Albiach tornarà a ser la cap de llista dels comuns a les eleccions catalanes del 12 de maig. Aquesta vegada, la candidatura es dirà Comuns Sumar, que es presenta “per fer valer la importància de treballar conjuntament pels catalans i construir un projecte de país amb aliances que vagin més enllà de nosaltres mateixes”, segons que va dir la formació a finals de març. El batlle del Prat de Llobregat, Lluís Mijoler, acompanyarà Albiach de número 2. Els seguiran l’advocat ex-director d’Irídia Andrés García Berrio i els diputats Susanna Segovia, David Cid i Enric Bárcena. L’ex-batllessa de Barcelona i coordinadora de Catalunya En Comú, Ada Colau, i l’ex-ministre d’Universitats espanyol Joan Subirats tancaran la candidatura.

La formació d’Albiach ha estat clau en l’avançament electoral perquè va votar no al pressupost de la Generalitat. Els comuns van dir d’un bon començament que no hi donarien suport si el president Pere Aragonès no descartava l’aprovació del pla director urbanístic del Hard Rock.

Llista de Comuns Sumar per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Alejandro Fernández, cap de llista del PP amb cares noves i veteranes

Alejandro Fernández torna a ser cap de llista del Partit Popular (PP) a les eleccions a Catalunya i espera aconseguir un resultat històric que els permeti de ser decisius en el futur de la política catalana. El batlle de Castelldefels, Manu Reyes, serà el número 2 i la regidora a l’Ajuntament de Barcelona i també ex-diputada del parlament Ángeles Esteller, la número 3. L’històric diputat popular al parlament Santi Rodríguez serà el quart. Rosa del Amo i Juan Fernández, tinents de batlle a Badalona, seran a la cinquena posició i setena, respectivament.

Fernández vol tenir la força necessària per a posar fi al procés i, de retruc, al “sanxisme”. La candidatura, segons que apuntà en un acte el 6 d’abril amb la resta de candidats, defensa el creixement econòmic i l’economia productiva i també la del món rural i l’energia renovable. El PP va obrir converses amb Ciutadans per a explorar una fórmula de col·laboració a les eleccions, si bé tenia clar que es presentaria amb el seu nom i les seves sigles. La negociació no reeixí i totes dues formacions es presentaran separades.

Llista del Partit Popular (PP) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Ciutadans recupera el cor europeu i es presenta amb Puigdemont i Sánchez al cartell electoral

Ciutadans ha recuperat el logotip i els símbols que van fer en les eleccions del 2017 –el cor de tres banderes, el color taronja i el triangle– per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig. El cartell electoral és fet amb intel·ligència artificial i en són protagonistes el president Puigdemont i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, acompanyat de l’expressió “deteniu-los”.

El candidat serà Carlos Carrizosa, la número 2 serà la diputada Marina Bravo i David Andrés Díaz, vinculat a les joventuts, serà el tercer. Matías Alonso tornarà a ser el cap de llista per Tarragona, i hi ha relleus als de Girona i Lleida: Héctor Amelló i Isaac Caballero, respectivament. En les eleccions d’enguany no hi haurà la periodista Anna Grau, fins ara portaveu de la formació al parlament, que va ser la número 2 de Carrizosa el 14 de febrer del 2021. Grau, que s’havia afiliat al partit el 2019, ha decidit de deixar la política activa i tornar al món de la comunicació. L’eurodiputat Jordi Cañas tancarà la llista i també serà el cap de campanya. Ciutadans es presenta al 12-M amb l’enyorança del 2017, quan va guanyar les eleccions amb trenta-sis diputats.

Alhora, el nou projecte de Clara Ponsatí i Jordi Graupera

Alhora és una de les novetats de les eleccions del 12-M. L’eurodiputada Clara Ponsatí i el filòsof Jordi Graupera van anunciar a mitjan març que presentarien una nova proposta política, i han aconseguit els avals per a concórrer a les eleccions. La cap de llista serà Ponsatí i Graupera anirà de número 2. “M’agradaria ser el trencagel d’una nova generació de líders per al país, que faci possible sortir de l’atzucac on els grans partits ens han dut”, ha dit Ponsatí.

Alhora presentarà candidatura a totes quatre circumscripcions. A Tarragona, l’obre la professora de secundària Meritxell Blay. A Girona, l’empresari Marc Cassany. El cap de llista de Lleida és Jordi V. Pou. L’actor, director i productor Joel Joan serà el número 10 per Barcelona.

L’extrema dreta catalana vol entrar al Parlament de Catalunya

Aliança Catalana, la formació d’extrema dreta encapçalada per la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha obtingut els avals necessaris per a presentar-se a les eleccions a Catalunya del 12 de maig. De moment, el partit no ha donat conèixer les llistes que presentaran, però en les pròximes hores ho hauran de fer públic.

En el moment que es donin a conèixer totes les llistes que es presentaran aquestes eleccions a Catalunya, ho afegirem en aquesta notícia.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Llicenciada en ciències de la comunicació i en història, la periodista i escriptora Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972) ha acabat combinant aquestes dues facetes en la narrativa històrica. Va debutar amb la novel·la Francesca de Barcelona, premi Nèstor Luján 2022, i ara torna amb La passadora (Columna). Si a la primera recuperava la història real d’una metgessa barcelonina del segle XIV, ara ret homenatge a les dones que van participar en les xarxes d’evasions dels perseguits i salvats de la Segona Guerra Mundial. Se serveix d’un personatge de ficció, Sol Mentruit, però que reuneix trets i vivències de les autèntiques passadores, moltes de les quals eren persones absolutament anònimes.

—Volia començar reprenent el fil de la vostra novel·la anterior, Francesca de Barcelona. Com heu viscut aquest debut i de quina manera us ha fet decidir a tornar a escriure?
—Si ho he de resumir amb una paraula, diria que “intens”. Ha estat un any de moltes presentacions, de moltes coses noves per a mi. Jo no estava acostumada a fer entrevistes, a sortir per mitjans… Ha estat intens, però alhora molt enriquidor i ho he hagut d’anar compaginant amb l’escriptura de la nova novel·la, perquè, com saps, els escriptors tenim sempre aquell cuc. Està molt bé fer entrevistes i deixar-se veure pertot arreu, però a mi el que m’agrada és escriure. Per tant, he hagut de dedicar també moltes hores a aquest nou llibre, La passadora.

—I d’on surt la idea de La passadora?
—Surt de Boira negra, un documental de Felip Solé. Ell ha treballat molt l’exili i ha fet molts documentals per a TV3. A Boira negra, hi surten molts passadors. Són els qui es dedicaven a fer de guia per a gent que travessava, en aquest cas, els Pirineus, per refugiar-se en un altre país perquè estaven amenaçats de mort. Entre el 1936 i el 1945, és a dir, entre la guerra civil i la Segona Guerra Mundial, n’hi va haver molts. Un dels que sortia al documental, Quim Baldrich, em va colpir, perquè parlava d’un altre passador que li havia confessat un crim. Li va dir que havia violat les dones, els havia mort tots i els havia enterrat. En Baldrich ho explicava enrabiat i ofès, perquè per a ell l’ofici de passador era un orgull. A partir d’aquesta escena terrible, es va forjar la idea de construir alguna cosa. I, de fet, és pràcticament com comença el llibre.

—Des que vau veure el documentari de Felip Solé, com ha estat el procés de coneixença de les muntanyes i els personatges?
—He fet els camins. Vaig fer el camí de Siguèr, que Déu n’hi do. Hi vaig anar amb la família, el gos. Vam pujar muntanya amunt, perquè volia ser al lloc dels fets, on havien passat aquestes històries tan bèsties, tan crues, tan inhumanes, de gent que fuig de la mort… Durant la Segona Guerra Mundial la majoria dels qui fugien eren jueus perseguits, pilots britànics que havien caigut a la França ocupada pels nazis o membres de la Resistència. L’acció se situa sobretot a Bescaran, a l’Alt Urgell. La protagonista és una noia d’aquest poble que s’acabarà convertint en passadora.

—Aquests camins entre Andorra i l’Alt Urgell també són territori de contrabandistes. Podríem dir que els passadors són una mena de contrabandistes de persones?
—De fet, tots eren antics contrabandistes. Però els sortia més a compte passar persones que passar fardells de tabac. Per persona els pagaven tres mil pessetes, que pagava el consolat britànic, mentre que pel tabac els en pagaven tres-centes per fardell.

—Parlem de passadors en masculí genèric, però n’hi havia, de passadores, com les de la vostra novel·la?
—Aquesta pregunta me la vaig haver de fer. Hi havia passadores? El dubte va arribar de seguida, perquè em va sorprendre que hi hagués passadores franceses i, en canvi, no n’hi hagués de catalanes. A més, posats a escriure una novel·la, volia que la protagonista fos una dona. Però, alhora, volia que tingués una base real i no falsejar la història. I puc dir que hi havia passadores, ho vaig corroborar. Vaig fer un treball de camp molt laboriós, molt lent, molt complicat, que consistia a anar als pobles, parlar amb gent gran, estirant fils dels historiadors locals, aquells savis que coneixen totes les històries dels pobles. He tingut sort de la memòria oral, perquè no hi ha res escrit.

—I què heu trobat?
—A partir d’aquí he anat trobant històries meravelloses. Les he posades totes al final del llibre com una mena un recull de tot allò que he anat descobrint. Són les històries sobre les quals he sustentat la protagonista,

—És a dir, Soledat Mentruit, la Sol, és una barreja de diverses dones?
—És la suma de totes, perquè no vaig poder trobar una protagonista real que fos al lloc geogràfic que a mi m’interessava. Per exemple, vaig trobar alguna protagonista potencial, però era a l’Alt Empordà i no m’encaixava en la trama. Vaig decidir oblidar-me d’una protagonista real i fer la suma de totes aquestes dones que vaig trobar. Moltes no tenen ni nom, són anònimes, però sé que són reals, perquè m’ho han dit testimonis. Alguns m’han explicat que als seus pares els havia passat una passadora, però no en sabien ni el nom. Les he volgudes homenatjar.

—Obriu el llibre amb una citació d’Antonina Rodrigo, que diu que elles també van fer la guerra, van estar al maquis, a la resistència, però continuen absents dels llibres d’història…
—Les dones, en general, ja són sempre anònimes. I t’he de dir que no solament per part dels homes, sinó per les mateixes dones. És a dir, moltes famílies i moltes dones m’han acabat dient que elles no volien que se sabés, perquè era una cosa vergonyosa. Hi va haver una dictadura, no ho oblidéssim pas, de quaranta anys. A més, que una dona fes una feina tradicionalment d’home, en entorns rurals, era un fet a tapar. Moltes no ho han explicat ni a fills ni a néts, i han estat aquests darrers, que potser tenien el record d’un dia que va arribar un cotxe amb matrícula estrangera a portar-li unes flors a l’àvia, a abraçar-la i a donar-li les gràcies, que han lligat caps.

—A la vostra primera ja reivindicàveu una dona que feia una feina d’home… Hi ha una continuïtat?
—M’agrada posar en relleu que sempre hi ha hagut dones que han fet allò que han volgut, que els ha plagut i que han considerat correcte. I aquestes històries de dones normalment han estat silenciades. M’atreuen especialment, aquestes històries. Em sento còmode escrivint-les.

—Què creieu que feia diferents les passadores dels passadors, per exemple?
—Suposo que, en essència, elles havien de superar més obstacles que un passador. És a dir, pel seu gènere, ja tenen uns impediments, unes dificultats, que d’entrada un passador no devia tenir, tot i que era una feina molt complicada. Però, si eres una dona, de poble, de l’entorn rural, superar tots aquests prejudicis i limitacions m’imagino que era molt complicat. I, per tant, més èpic.

—La família de la Sol estava marcada per la guerra del 1936-1939 i enllaça amb la Segona Guerra Mundial.
—La Sol és una persona poruga, marcada per la guerra que ha vist en primera persona. El seu pare s’ha hagut d’exiliar, és del bàndol dels perdedors, en un poble, com tants, dividit entre vencedors i vençuts. Ella abomina la guerra i intenta evitar qualsevol conflicte, especialment amb l’autoritat. Fent de passadora s’adonarà que passa a l’altra banda dels Pirineus. És a dir, que hi ha una guerra a Europa i que hi ha gent que en fuig, com havia fet el seu pare. Per tant, se li desperta la solidaritat i se li obre la ment i el món.

—Si al començament té com a heroïna Greta Garbo, la Sol acaba essent ella mateixa l’heroïna de la seva vida.
—Per a ella, com per a tanta gent dels anys quaranta, l’única vàlvula d’escapament és el cinema. Hi va per evadir-se i està totalment encisada per la Garbo i la Katharine Hepburn. És una manera de volar lluny del poble, no físicament però sí mentalment. Però acabarà protagonitzant una història més èpica que la de les dives del cinema.

—Parlàveu de fugir mentalment, però ella se n’haurà d’anar de Bescaran arran d’un fet tràgic i refugiar-se a Andorra. Com es va viure la Segona Guerra Mundial a les Valls?
—Sobre el paper era oficialment neutral, però la Gestapo hi campava alegrement. Els nazis havien ocupat la zona lliure de Vichy i, per tant, Andorra també estava sota el règim nazi, d’alguna manera. Ara, ens hem d’imaginar una Andorra ben diferent de la d’ara. Una Andorra molt rural, molt pobra, amb molta fam i una població que per a sobreviure s’havia de dedicar o a cultivar tabac o al contraban. El contraban no era il·legal i era una manera tradicional de tenir un sobresou. Tenir un contrabandista a la família era la cosa més normal del món.

—De la llegenda negra dels passadors d’Andorra, se n’ha parlat molt, però aquí també hi ha una reivindicació de la solidaritat i dels bons passadors.
—Cada vegada que he anat a Andorra, t’asseguro que la gent em parla d’aquesta llegenda negra. Ara, així que els demanes quines proves hi ha, quins noms, es fa un silenci total. Jo no he trobat proves, al marge de la història que surt a la novel·la, de passadors que matessin els jueus a la muntanya i es quedessin els diners i les joies que portaven. Es parla de les fortunes que alguns andorrans van fer passant gent, però el fet és que gent com en Baldrich no es van fer rics. Ara, es vanagloriava que mai no se li havia perdut ningú a la muntanya.

—A la novel·la hi apareixen personatges reals i personatges de ficció. Com els combineu?
—Les històries reals que m’atrapen, em remouen o em suggereixen alguna cosa, les hi intento incorporar i això implica també els personatges. Són reals els nazis que perseguien els jueus fugitius, però també la Lina Pla, la senyora de l’hotel que parlava anglès i conduïa. També la Teresa Carbó, militant del POUM i l’última persona que va veure viu l’Andreu Nin. O el periodista franquista César González Ruano i el policia Pedro Urraca. O l’espia francès Jacques Alier. Però si hi ha un personatge real que m’agrada especialment és Raquel Psankiewicz, que és una nena que es va salvar de la batuda del Velòdrom d’Hivern de París, on van tancar tots els jueus, gràcies al fet que la seva mare li va clavar una bufetada i la va obligar a fugir de casa. Si s’hi hagués quedat, li hauria passat com als seus pares, que van ser assassinats als camps. Es va dedicar tota la vida a anar per instituts i escoles a explicar aquesta experiència i conscienciar els joves del perill del feixisme. Ara sembla, en alguns moments, que torna i que s’oblida què ha passat ben a prop d’aquí.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb i us l’enviem a casa

Si hi ha cap ciutat del món que s’assembli a la de Blade Runner ha de ser Chongqing. Hi ha tants gratacels, i tan junts, que els veïns d’edificis diferents gairebé es podrien donar la mà de la finestra estant, a desenes de metres sobre terra; de nit, els edificis s’il·luminen amb llums de mil colors; les carreteres i autopistes s’encreuen a l’aire formant xarxes inversemblants; i, fins i tot, es poden veure metros passant per dins de blocs d’apartaments. És una ciutat que sembla viure en un futur distòpic.

Les notícies sobre Chongqing havien copsat la meva atenció ja fa molts anys. Llegia titulars sobre la ciutat que semblaven parlar d’un altre món, on tot passava molt més de pressa i on es demostrava que la humanitat s’anava dirigint cap a un futur decadent i tecnològic. “Chongqing estrena carrils per als qui caminen mirant el telèfon”, “Chongqing serà la primera ciutat del món a arribar a quaranta milions d’habitants” o “S’obre a Chongqing el primer garatge robotitzat de vint plantes” eren alguns dels que se m’havien quedat ballant pel cap.

A Chongqing hi ha edificis connectats per ponts.

Finalment, ara em trobava amb l’oportunitat de visitar aquesta megalòpoli, considerada la ciutat més gran del món, si bé és un títol que s’ha d’agafar amb pinces. A la Xina, les municipalitats són les zones d’administració de determinades ciutats, però engloben més que l’àrea urbana. En el cas de Chongqing, ocupa una part molt gran de zona rural. Dels 82.000 km2 que la converteixen en la ciutat més extensa del planeta, només vora un 7% conté edificacions.

Al país només hi ha quatre municipalitats, i aquesta és l’única que no és a la costa. Les altres són Pequín, Xangai i Tianjin, tres motors econòmics. La particularitat que tenen és que no s’engloben dins cap diputació provincial, sinó que són controlades directament pel Partit Comunista de la Xina.

Chongqing és coneguda com a “ciutat elèctrica” perquè a la nit s’il·lumina amb milers de llums de colors.

Irònicament, quan vaig trepitjar Chongqing per primera vegada, ràpidament em va venir al cap que allò era el millor resum possible del capitalisme desenfrenat. Era mitjanit, però tot semblava obert. Cap espai a peu de carrer no era desaprofitat: hi havia botigues i restaurants pertot arreu, les voreres eren plenes de gent consumint i els comerços es barallaven per copsar l’atenció de tothom amb cartells de neó, música i missatges transmesos a tot volum pels altaveus. Fins i tot els edificis semblaven desperts, il·luminats tant per dins com per fora.

Avui es calcula que a Chongqing hi viuen més de 32 milions d’habitants, 23 dels quals a la zona urbana. El fet més increïble de tot plegat és que fa setanta anys hi vivien menys de dos milions. El creixement de la ciutat és difícilment comparable a cap altre lloc del planeta. Sobretot a partir del 1997, quan es va convertir en la quarta municipalitat del país.

El riu Jialing, abans d’unir-se al Iang-Tsé, al pas per Chongqing.

També en l’àmbit econòmic. D’ençà del 2002, i fins fa ben poc, la ciutat va encadenar any rere any dades de creixement del PIB per sobre del 10% anual, cosa que l’ha convertida en la zona urbana amb més creixement del planeta. L’any passat, finalment, va superar Canton en el quart lloc de ciutat amb més PIB de la Xina. A més a més, el percentatge d’habitants de Chongqing que viuen a la ciutat respecte de les zones rurals també ha augmentat, d’un 31% l’any 1997 a més d’un 70% actualment.

Així doncs, no és gens estrany que la ciutat hagi crescut com bonament ha pogut, adaptant-se a un entorn natural singular. De fet, Chongqing és coneguda com una “ciutat muntanyosa entre rius”. És just en aquest punt del mapa on s’uneixen dos rius molt importants, el Jialing i el Iang-Tsé, que després de Chongqing recorre 1.600 quilòmetres fins a arribar a Xangai, on desemboca a la mar de la Xina oriental. No gaire lluny també hi ha la gran presa de les Tres Gorgues, una de les construccions més grans i impressionants de la nostra època, i una infrastructura clau en la història de la ciutat. Però és que, a més, les goles que acompanyen aquests dos rius que travessen Chongqing originen unes grans diferències de pendents i altituds que fan que la urbanització d’aquesta ciutat sigui molt especial.

Una dona ven fruites en un pas a nivell per a vianants a Chongqing.

Hi ha un lloc que m’ho va fer entendre molt bé. És una plaça que semblava ben normal quan vaig trepitjar-la per primera vegada. Tenia aquest estil sobri tan característic de les places de la Xina comunista. A un costat hi passava un carrer ample amb uns quants carrils per als vehicles i molt de trànsit. Però quan em vaig acostar a l’altre extrem vaig trobar que, en realitat, era en una planta 22, al capdamunt d’un gratacel. Des d’allà, podia accedir a un laberint de plantes, ascensors i ponts entre edificis. L’orientació era extremadament complicada, perquè allò que era el pis 22 en un ascensor, era el 8 en un altre, i així a tots els nivells i blocs d’apartaments.

Amb aquest gran desnivell entre parts de la ciutat, no és tan difícil d’entendre que ací hi hagi escales mecàniques que s’enfonsen l’equivalent a 31 plantes per arribar a l’estació de metro més profunda de la Xina, i algunes altres que cobrin un peatge per a utilitzar-les. És el cas de les escales mecàniques de Huanggang, que connecten dues zones per on cada mes passen milions de persones per anar a treballar. Costa uns 25 cèntims d’euro el trajecte i tarda dos minuts i mig a recórrer els 112 metres de llargada. L’alternativa, lògicament, és fer-ho a peu.

Per usar les escales mecàniques de Huanggang s’ha de pagar un peatge.

Però el veritable drama apareix quan no hi ha tecnologies com aquestes que facilitin la mobilitat dels veïns en un terreny tan muntanyós. Fa uns quants anys, per exemple, es va fer viral un edifici de 24 plantes sense ascensor. Construït el 1990, abans que s’estengués l’ús dels ascensors a la Xina, el bloc d’apartaments ha significat un desafiament físic per als seus residents, si bé asseguren que s’hi acostumen de pressa. De la mateixa manera, també es comparteixen amb frisança per les xarxes socials imatges de carreteres al damunt d’edificis o el de metros passant per dins de blocs d’apartaments.

El més famós és el de l’estació de Liziba, on acudeixen centenars de turistes, la majoria xinesos, per fotografiar els trens que entren i surten de l’edifici. És un bloc d’apartaments que ja va ser construït amb la intenció d’acollir una estació de metro. De fet, la construcció presumeix de grans innovacions arquitectòniques i tecnològiques que redueixen moltíssim el soroll i les vibracions que causen en els habitatges dels residents. Diuen que els nivells de contaminació acústica que es deriven de l’activitat del metro no sobrepassen els 60 decibels, l’equivalent a un rentaplats en funcionament.

Uns venedors ambulants aprofiten l’ombra d’havent dinat per fer una becaina.

En contra d’allò que podria semblar, la ciutat és una meravella urbanística que ha despertat la curiositat d’experts en l’àmbit internacional. No solament es parla de l’habilitat de dissenyar pensant en vertical, sinó també en tres dimensions, en una demostració de creativitat i raonament que, efectivament, es pot considerar futurista. Fa poc, fins i tot han construït un gratacel que cataloguen d’horitzontal.

El nou complex de Raffles City té un “gratacel horitzontal”.

Tot i el gran creixement urbà –evident– d’aquests últims anys, aquest enclavament geogràfic té una història que es remunta 3.000 anys enrere. La seva posició al costat del riu Iang-Tsé el va convertir durant segles en un centre molt important de comerç, sobretot de porcellana i te, que el va consolidar com a principal port interior de la Xina.

De fet, la intenció del Partit Comunista aquestes últimes dècades ha estat, precisament, de retornar aquest estatus a la ciutat. Convertint-lo en la quarta municipalitat del país, han mirat de mitigar les desigualtats econòmiques com més va més grans que s’anaven trobant entre l’est, la costa, i el centre o oest del gegant asiàtic. I, mirant-ho amb perspectiva, es pot dir que en gran manera ho han aconseguit, fins al punt que Chongqing i Chengdu, la capital de la província veïna de Sichuan, a pocs quilòmetres de distància, es van convertint en dues de les ciutats més de moda entre els xinesos, una cosa que fa uns quants anys hauria semblat impossible.

Unes dones contemplen els gratacels d’una part de la ciutat.

La visita a aquesta ciutat va excedir les meves expectatives. Esperava trobar-me un lloc on imperés el caos i el creixement urbanístic descontrolat, i també una ciutat grisa i sense personalitat. Si bé és cert que hi ha una mica d’això, sobretot m’he sorprès amb el nivell de les tecnologies i de l’enfocament de la municipalitat, que em va semblar més habitable que no preveia.

De fet, els dirigents xinesos s’han mostrat molt insistents a l’hora de parlar d’aquest concepte, el d’habitabilitat, a Chongqing, que propugnen com una prioritat per al govern a l’hora de continuar expandint i millorant la ciutat. Per exemple, s’han elaborat estudis que demostren l’impacte que tenen l’alçada dels edificis, les ombres que creen, i com s’aprofiten espais de transició com les terrasses o escales per a construir-hi zones pacificades, a l’hora de controlar (amb força èxit) la temperatura i la humitat de la regió, coneguda com un dels “quatre forns” de la Xina.

Uns veïns juguen a cartes al carrer a Chongqing.

Tot amb tot, sí que sembla que la ciutat hagi de ser un infern per als conductors, amb desenes de nivells diferents, de ponts per a travessar els rius i carreteres que s’enfilen cap al cel. El trànsit hi és continu i dens durant pràcticament les vint-i-quatre hores del dia, i això és un factor a tenir en compte si es vol parlar de ciutat més amable amb els vianants. A més a més, algunes carreteres van quedant obsoletes pel gran creixement de Chongqing. Alhora, l’oferta d’habitatge de la municipalitat sovint va acompanyada d’unes condicions molt precàries, amb apartaments molt petits, o sense llum natural pels edificis veïns, que tapen el sol.

Però si una cosa m’ha captivat de Chongqing, més enllà de les curiositats tecnològiques i de la increïble infrastructura, és que encara conserva una identitat molt lligada al seu passat rural. La manera de fer dels seus habitants dista de la de ciutats com Pequín o Xangai, que és més seriosa i freda. Fins i tot es poden trobar camps o zones verdes sense urbanitzar enmig de tants gratacels. Combina les característiques d’una megalòpoli amb l’autenticitat xinesa. Sens dubte, és un lloc digne de tornar a visitar. Serà interessant de veure a les xarxes socials quines noves idees ens porten directament del futur estant.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Amb el lema “Defensem els rius i el territori: l’aigua per a la vida, no per al negoci”, més d’un miler de manifestants es van concentrar diumenge a Girona per denunciar la sobreexplotació de l’aigua a Catalunya. En un context de sequera extrema, els moviments socials que formen part de la campanya “D’on no n’hi ha, no en raja” fa mesos que han intensificat la lluita conjunta en defensa de rius com el Ter, la Muga i l’Ebre. Una unitat que reforça el missatge que cal consciència urgent i, també, l’exigència a les administracions que actuïn d’acord amb un nou model de gestió de l’aigua. Un dels participants en la concentració de diumenge va ser Josep Sabaté, integrant històric de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) que fa mesos que es dedica a fer divulgació en favor d’una nova cultura de l’aigua a Barcelona, i que alerta que és importantíssim de vincular les lluites dels territoris amb les lluites metropolitanes.

—Diuen que no plou, però ningú no t’explica la mala gestió que el govern fa de l’aigua. Aquest és el lema. Quina gestió de l’aigua fa el govern?
—És clar que hi ha un problema amb la gestió de l’aigua. No tan sols al govern, també als ajuntaments, les empreses. És un problema de model, en general. No es fa una gestió de l’oferta, sinó de la demanda. La pregunta que es fan és: quanta aigua volem? La que volem és la que hi haurà. En lloc de pensar: aquesta és l’aigua que tenim; quins usos prioritzem amb criteris de justícia social?

—I quines conseqüències té això?
—Per exemple, la gran agroindústria, l’any 2023 va guanyar milers de milions d’euros en exportacions. El sector hoteler i turístic no té més restriccions que el sector domèstic i, cosa més greu, sobre la taula hi ha nous projectes com el Hard Rock o la Copa Amèrica. Ni tan sols la sequera, ni les imatges dramàtiques de l’embassament de Sau, no han fet entendre que anem arribant a un límit i que cal canviar el paradigma.

—Es continua pensant com fabricar més aigua però no com reduir-ne el consum?
—Sí, i crec que els ajuntaments també hi tenen un paper important perquè són els que gestionen l’aigua a escala urbana. L’Agència Catalana de l’Aigua subministra l’aigua als municipis, però després els municipis en prioritzen els usos. Podem trobar municipis molt meticulosos, que en limiten el consum. A Arenys de Mar omplir una piscina pot costar fins a tres mil euros de multa. Això no passa a tots els municipis. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona pacta amb el gremi d’hotelers per assegurar-los que tinguin aigua a l’estiu, perquè una imatge de Barcelona sense aigua no seria bona per a la marca Barcelona.

—Barcelona no fa els deures?
—Encara ara redacta la seva ordenança d’aigües grises i fluvials. I som a l’any 2024! La Plataforma en Defensa de l’Ebre funciona des de l’any 2000 i fa moltes dècades que sabem que a Catalunya hi ha un problema amb l’aigua. Sabem que tenim la possibilitat de reaprofitar fins a un 30% del consum d’aigua amb les aigües grises i això no es fa. Només correm en els moments de crisi.

—Quins altres municipis ho fan bé?
—Per exemple, sabem que Sant Cugat del Vallès té una ordenança interessant de l’aprofitament d’aigües grises. La qüestió és saber si després se’n fa un bon control i s’asseguren que s’aplica. El sector turístic hauria de tenir l’obligació d’utilitzar les aigües grises i els nous edificis haurien d’estar preparats per a aprofitar-les.

—I els ciutadans?
—Es dóna molt la responsabilitat als ciutadans, i en tenim, però els ciutadans no tan sols hem de reduir el consum d’aigua a casa sinó que hem de denunciar la gestió de l’aigua que no es fa bé.

—Ara que ha plogut una mica sembla que es rebaixa la tensió?
—Ara som al 17,14% de les reserves, i ja van començar a dir que ens anàvem recuperant i que no hi hauria més restriccions que les que hi ha hagut fins ara. Van tirant la pilota endavant per salvar la temporada turística. Nosaltres pensem que s’ha de fer una mirada de model, perquè ja anem dècades tard.

—Aquest cap de setmana a Girona hem vist diverses lluites locals que s’unien en defensa de la gestió dels rius i els aqüífers. Sembla que és un bon moment per a la col·laboració entre moviments.
—Sí, la visió de país ens ajuda a construir el missatge. L’aigua té una gran importància per als territoris. Els rius generen identitat i, per tant, hi ha una connexió emocional molt forta. Els rius han condicionat sempre el nostre desenvolupament com a societat. Nosaltres no veiem els rius com un recurs. Aquesta seria la visió d’uns determinats enginyers de camins, que veuen un riu com un canal per on passa aigua. Ara, els moviments ecologistes i de l’aigua hem creat la campanya “D’on no n’hi ha, no en raja” i la Cimera Social de l’Aigua, un espai molt interessant perquè exposem una problemàtica comuna a partir de llocs diferents. Gràcies a aquest diàleg sabem que allò que passa al Montseny amb la sobreexplotació de la indústria embotelladora d’aigua és un transvasament amb camions i botelles. També sabem que el riu Ter és el riu més transvasat de Catalunya pel transvasament cap a Barcelona, i que té un problema de purins, perquè el creixement del sector porcí, que actualment arriba a vuit milions de porcs anuals, contamina el 50% dels aqüífers.

—També ho connecteu amb les lluites urbanes?
—Sí, amb el creixement dels pisos turístics o els problemes de l’habitatge a l’àrea metropolitana. És una aliança estratègicament molt important entre el Sindicat de Llogateres, els moviments contra la Copa Amèrica, etc. Són cares diferents de la mateixa moneda. Això ens fa veure que vivim en un model que ens deixa sense aigua, sense casa i amb unes feines precàries. De fet, aquesta relació de forces també va passar amb la PDE quan es volia transvasar aigua al País Valencià i ens vam unir als moviments ecologistes del País Valencià i Múrcia. Ja sabíem que més aigua al País Valencià volia dir més Terra Mítica i més Marina d’Or.

—Molta gent parla de “insolidaritat” entre territoris.
—És un discurs molt cínic que justament expressa la gent més insolidària que hi ha. La gent que posa en dubte els serveis públics, que posa en dubte que hagi d’haver-hi una regulació dels lloguers. Hi ha gent que ho presenta com un conflicte entre territoris i per a nosaltres és un conflicte entre interessos. Entre petita pagesia i agroindústria; entre veïns de Barcelona i sector turístic o immobiliari. D’aquesta crisi, o en sortim amb una consciència ambiental més gran o anem cap al tecnooptimisme neoliberal. Un tecnooptimisme que proclama: “Ja portarem aigua d’on sigui, la fabricarem o la transvasarem, però aquí no s’atura la maquinària.”

—La Plataforma en Defensa de l’Ebre s’ha reactivat?
—Els moviments socials són cíclics perquè hi aboques molta energia de manera voluntària. A la PDE sempre pensem en les lluites per a guanyar-les, perquè no tenim cap més opció. Cada gota d’aigua que baixa pel riu l’hem suada amb hores de militància i de mobilització. Aquest diumenge vam pujar a Girona amb un autobús de les Terres de l’Ebre per defensar els rius. És així com nosaltres som solidaris. No amb Foment ni amb el lobby hoteler.

—L’alarma de sequera és una bona excusa per a tornar a parlar d’interconnexió de xarxes?
—Una cosa que possiblement no se sap és que l’Ebre actualment té nou transvasaments ja en funcionament. Sempre sembla que allò que s’és a punt de fer és allò que té més protagonisme, però el problema que hi ha amb l’Ebre és que és un no parar. Ara es volen regar els Monegres. El transvasament a Barcelona ja és un clàssic. L’any 2008, amb un tripartit, gent antitransvasista va acabar dient sí als transvasaments perquè es van trobar sotmesos a moltes pressions. Fins ara el govern ha dit que no al transvasament i, estem contents per aquesta situació, però nosaltres pensem que hem de fer front a la pressió d’alguns sectors que sí que el volen, i que tenen un gran altaveu en alguns mitjans de comunicació com, per exemple, La Vanguardia.

—Els transvasaments molts cops són encoberts?
—Sí, un transvasament no vol dir que s’hagi de construir una canonada de l’Ebre a Barcelona. Els transvasaments avui dia es fan connectant les xarxes, i els canals, ja existents. El terme “transvasament” va quedar proscrit i ara s’inventen altres fórmules, però portar aigua d’una conca a una altra és un transvasament, ho expliquin com ho expliquin. Per exemple, el transvasament a Cantàbria havia de ser temporal i reversible i ha estat permanent. Ja hi tenim una mica d’experiència. En temps d’emergència s’acaben fent aquelles obres estructurals que ja es tenien intenció de fer.

—L’aigua serà una part important de l’agenda política de les eleccions del maig?
—Jo crec que hauria de ser un dels temes centrals perquè ens hi juguem el futur del país i del territori. Caldria que fossin debats amb base científica. No podem continuar escoltant polítics que diuen que l’aigua dels rius es perd al mar. Això és un concepte anticientífic. Que Vox dirà això, ja ho sabem, però no podem acceptar que cap dels altres partits ho diguin.

—Hi ha polítiques d’esquerres o de dretes pel que fa a la gestió de l’aigua?
—PP i Ciutadans normalment són partits transvasistes; el PSC, sovint defensa la interconnexió de xarxes i hi ha partits que actuen segons la conjectura i la situació interna que tinguin.

—Què diu la nova cultura de l’aigua?
—Que l’aigua és un bé de primera necessitat per a les persones i que no pot estar subjecta a les lleis del mercat. Catalunya és el primer país d’Europa quant a la gestió privada de l’aigua. A la major part dels catalans els arriba aigua a casa a partir d’operadors privats, majoritàriament el grup Agbar. Això no pot ser. L’aigua ha de tenir una gestió pública i democràtica.

—Quins sectors creieu que perillen més?
—A Catalunya tenim un problema de dades. Hi ha dades de negoci per sectors, però no sabem quanta aigua gasta Damm o Coca-cola. Tampoc no les sabem del sector turístic. La llei de protecció de dades fa de barrera per protegir certes accions. T’ho pots imaginar pel volum de negoci. Però els principals consumidors d’aigua actualment no sabem si n’han reduït el consum. Nosaltres exigim transparència en les dades per saber realment quanta aigua es gasta. Però com que els operadors són privats, Agbar hauria de passar als ajuntaments i els ajuntaments a l’Agència Catalana de l’Aigua. Hauria de passar molts nivells fins que, finalment, la Generalitat les podria fer públiques a tota la societat.

—Hi ha cap dada que sí que puguem explicar?
—Hi ha un índex que jo crec que és molt revelador. És l’índex Water Exploitation Index (WEI).

—I què diu?
—Que a Catalunya consumim un 31% més de l’aigua que tenim. Això no ho diu la PDE ni els seus amics ecologistes, és un índex oficial que es fa servir a escola europea. Pensem que hem de reduir consums o recuperar les aigües grises. I que l’aigua de les depuradores té un impacte ambiental menor que l’aigua dessalada de les dessaladores. Les dessaladores són caríssimes, tenen un consum d’energia molt bèstia, i es retorna la sal al mar, cosa que afecta greument la posidònia. La nostra crida és a racionalitzar consums i a adaptar-nos al clima que tenim i tindrem. Evitar solucions que ens poden situar en un context molt pitjor que l’actual.

—Les dessaladores no serien la solució?
—El govern mateix fa poques setmanes deia: “Amb les dessaladores ja no dependrem de la pluja.” I la pagesia? I els rius? El tecnooptimisme és com una droga que potencia uns discursos que no ens permeten aturar-nos. Sempre tenim l’esperança que ja ho arreglarem en un futur. A més, és difícil de tenir consciència de la sequera. Si jo avui em vull fer una banyera i un jacuzzi, me’l faré i no passarà res. On tenim les restriccions en una situació com l’actual?

El ple del Tribunal Constitucional espanyol delibera avui sobre el recurs que va presentar el govern espanyol contra la tramitació al Parlament de Catalunya de la iniciativa legislativa popular (ILP) per a declarar la independència. El PSC ja havia presentat un recurs d’inconstitucionalitat semblant, però, així i tot, el govern de Pedro Sánchez va decidir de moure fitxa i anar més enllà, impugnant la decisió de la mesa del parlament; perquè si el Tribunal Constitucional admetés a tràmit el recurs del govern espanyol, la iniciativa seria suspesa cautelarment mentre no es resolgués el fons de la impugnació. Però, tot i que és un recurs del govern espanyol i que aquests darrers anys el TC ha desenvolupat una doctrina molt restrictiva en relació amb el procés independentista, dins del tribunal no sembla tot tan clar, de manera que el recurs de Sánchez podria acabar en paper mullat.

Si més no així ho van explicar fonts del TC que esmentava l’agència EFE. Segons aquestes fonts, “l’assumpte no és gens senzill”. Perquè el recurs que va presentar el govern de Sánchez no és pròpiament d’inconstitucionalitat, sinó un recurs contra “unes disposicions autonòmiques sense força de llei”. És a dir, és un recurs contra un acord de la mesa del parlament d’admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular, no pas pròpiament contra el fons, el contingut, de la ILP. Aquestes mateixes fonts del tribunal deien que era un procediment escassament utilitzat, gairebé sense precedents, i es remetien a un precedent que consideren equivalent i que justificaria que els magistrats ni tan sols admetessin a tràmit la impugnació contra la iniciativa.

Concretament, esmenten un cas del 2003 que creuen que podria ser equivalent. És el rebuig del TC al recurs que el govern de José María Aznar va presentar contra la tramitació de l’anomenat pla Ibarretxe per part de la mesa del parlament basc, perquè considerava que atemptava contra la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i el reglament del parlament. El TC no va admetre aquell recurs per set vots a cinc, amb l’argument que el pla tot just es trobava en tràmit parlamentari i no era pas “cap resolució, disposició ni acte integrat en l’ordenament jurídic”. I que fins que no s’hagués fet el debat parlamentari i no hagués estat aprovada la norma, no podia arribar a ser considerat inconstitucional.

A més, recorden aquestes fonts del TC, si poguessin declarar-se antijurídics no solament normes, sinó també “simples projectes de normes” o la “sola intenció de produir normes”, seria impossible d’emprendre reformes legals. Curiosament, els arguments que una part del Tribunal Constitucional utilitza per a entrebancar l’ofensiva del govern espanyol contra aquesta ILP topen amb la doctrina que d’ençà del 2015 va anar desenvolupant clarament el tribunal per a torpedinar qualsevol acció parlamentària de l’independentisme en relació amb l’autodeterminació, fins al punt de capgirar-la, i d’arribar a prohibir la simple tramitació de resolucions que tinguessin a veure amb el referèndum o amb crítiques contra la monarquia. Els membres independentistes de les meses presidides per Carme Forcadell i per Roger Torrent en van pagar les conseqüències, amb sengles procediments penals contra tots.

Però ara, paradoxalment, la invocació de la doctrina anterior, més permissiva, ja s’esgrimeix com un possible impediment contra l’intent de Pedro Sánchez de demostrar una certa duresa contra els pretesos “excessos” de l’independentisme, en un moment en què és assenyalat pels seus pactes amb els partits independentistes.

El passat 26 de març, el ministre de Justícia, Félix Bolaños, va assenyalar que el recurs contra la ILP era absolutament coherent amb la política del govern de Pedro Sánchez de “protegir la constitució, les institucions de Catalunya i el diàleg, els acords i el fet que siguem capaços d’entendre’ns”. I va deplorar la ILP: “És divisiva, fractura la societat i genera tensió”, va dir.

La mesa del parlament va admetre a tràmit aquesta iniciativa promoguda per Solidaritat Catalana per la Independència, amb els vots a favor de Junts i la CUP, l’abstenció d’ERC i el vot en contra del PSC.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Aquesta setmana, McDonald’s fa la seva convenció mundial a Barcelona. És una empresa tan gran i amb interessos a tants països del món, que val per explicar que la geopolítica no afecta únicament els estats i les nacions, sinó també les grans corporacions. Vicent Partal ho explica en aquest vídeo:

 

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Bloomberg · Max Ramsay

Més d’un terç de les xarxes criminals més potents de la Unió Europea (UE) emblanqueixen els seus guanys amb el sector immobiliari, segons un informe sobre el crim organitzat a tota la zona.

L’Europol, l’agència de la UE per a la cooperació policial, ha confirmat que, dels grups criminals que representen l’amenaça més gran, el 41% fa servir la compra de propietats per a emblanquir els seus ingressos il·lícits. Els articles de luxe i els negocis en efectiu, com l’hoteleria i les criptomonedes, també són alguns dels mètodes populars que fan servir, però en menor escala.

“No hi ha gairebé cap actor del crim greu i organitzat que no estigui vinculat, d’una manera o d’una altra, a un sector de l’economia legal, ja sigui per a cometre l’activitat criminal, per a dissimular l’activitat criminal o per a emblanquir els seus guanys criminals”, diu l’informe.

L’Europol ha fet un mapa de la criminalitat organitzada dins la UE, en un moment en què lluitar contra el crim organitzat enmig de la violència relacionada amb les drogues en uns quants estats membres, com Bèlgica i Suècia, i les confiscacions rècord de cocaïna al segon port més gran d’Europa, el port d’Anvers.

L’informe identifica 821 grups criminals, amb un total de més de 25.000 membres, que representen el risc més important per a la UE, i adverteix que són capaços d’infligir “danys significatius a la seguretat interna, l’estat de dret i l’economia” de la Unió.

Aquestes bandes són grups sense fronteres, internacionals, i la seva activitat més comuna és el tràfic de drogues: la meitat d’aquestes bandes està implicada en el comerç il·legal de narcòtics, segons l’informe.

Els grups criminals també estan implicats en activitats com ara fraus diversos, delictes immobiliaris, contraban de migrants i tràfic de persones.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

 

L’altre dia ens congratulàvem que més de tres mil professionals sanitaris s’havien apuntat als cursos de català de franc que els ha ofert el govern, gairebé dos mil al nivell elemental i més de mil al de suficiència. “Un gran èxit de convocatòria”, així ho qualificava el conseller de Salut Manel Balcells. Quan acabin, els donaran un certificat d’aprofitament i podran pujar a examen per obtenir el títol equivalent de la Secretaria de Política Lingüística, tot allò de les B i les C. És l’abril del 2024, molt rebé. Però tirem enrere la cinta, només una mica, fins fa cosa d’un mes i mig.

Perquè fa cosa d’un mes i mig, ja fos perquè hi havia campanya electoral a Galícia, ja fos perquè l’Ayuso havia dit no sé què, molts mitjans catalans van estar massa distrets per donar-li més importància: poc després que fos notícia que tres metges de cada deu que treballen a Catalunya no saben el català, i que més de la meitat (!) no el fan servir per a comunicar-se amb cap pacient, la conselleria de Salut es va despenjar amb l’anunci que a partir d’aleshores exigirien als sanitaris el nivell C1 de català… tal com demana la normativa. Una normativa –la que obliga a acreditar el C1 al personal que opti a una plaça fixa al nostre sistema sanitari– que els executius successius s’havien anat passant per l’aixella durant els vint-i-dos anys que feia que era en vigor: “S’ha estat lax”, va ser la confessió a peu de cadàver de l’últim conseller.

Ja dic ara que m’és igual, qui va començar a ser “lax”, si van ser els governs blaus o els vermells o els grocs o els verds. Parlem de dues dècades en què l’administració s’ha saltat la pròpia llei, comprant la pau social a costa dels drets lingüístics dels catalans. Això sol, en un país normal, suscitaria com a mínim una comissió d’investigació i la dimissió de fins l’últim uixer del parlament. Però és que sota la catifa encara hi havia més vergonya amagada: Òscar Escuder, cirurgià i president de la Plataforma per la Llengua, va denunciar en una conferència de premsa que l’Institut Català de la Salut havia incorregut en pràctiques fraudulentes per donar el C1 a centenars de professionals del ram: avaluacions fictícies –“exàmens burla”, en les seues paraules– consistents a fer una redacció de mitja pàgina i saber-la llegir, i en què s’aprovava tothom.

Amb la seua eloqüència habitual, el filòleg, mestre i sindicalista Gerard Furest va definir aquest frau institucional com a “corrupció lingüística”, i servidora, que he vist moltes pel·lícules, crec que Llenguagate també s’hi adiria: l’escàndol d’un país actuant secretament contra la seua pròpia població, fent els ulls grossos davant d’una cadena d’inactuacions —disculpeu, ja vaig pensant en altres serveis públics—, fent recaure en els ciutadans la inspecció i defensa dels seus drets –amb l’agreujant que, en el cas sanitari, els agafa en els moments que són més vulnerables i tenen menys eines per al combat. Esperar cap reacció proporcionada d’un poble lingüísticament esgotat, assetjat, titllat de talibà per voler viure i morir-se en català, potser és demanar massa, però ja veurem com canalitzarà la ràbia davant la possibilitat real que el 133è president sigui el primer molt honorable que governi imitant l’accent de Madrid.

Vista la magnitud de l’engany –del que es veu i del que s’intueix– és inevitable mirar enrere i demanar-nos si el futur de la llengua hauria pintat igual de negre si el procés de normalització dels 90 hagués seguit el seu curs sense vies d’aigua institucionals i boicots interns. Si durant els últims quaranta anys el català hagués estat un requisit insubornable per a cobrar un sou públic, a qui se li faria estrany, ara, que per treballar de metge a Catalunya haguessis de saber català? Igualment, si la televisió pública catalana s’hagués mantingut quatre dècades fidel al seu propòsit fundacional, a qui cridaria l’atenció avui que només fes o financés audiovisual exclusivament en català? I si les classes dels centres educatius i les formacions de la Generalitat s’haguessin impartit sempre en la llengua del país, qui trobaria cap cosa de l’altre món que encara s’hi impartissin ara? És haver-ho deixat de fer, haver-ho deixat de fer normal, que ha obert el forat a fer-ho estrany.

Només es tractava d’això, de no parar de normalitzar, no parar mai ni deixar cap escletxa al revertiment, perquè a la mínima que cedeixes un pam de terreny, tornar a recuperar-ne mig pot esdevenir el que és ara: una guerra diària. El procés de normalització, mantingut i vetllat per les institucions, també ens havia d’acabar normalitzant a naltros i desnormalitzant la subordinació, de manera que l’embat globalitzador i espanyolitzador ens hauria agafat amb un altre múscul. Deixar aquest procés a mig fer ha estat una temeritat gravíssima, una imprudència catastròfica, un míssil al propi peu que només sé comparar amb l’atac d’un enemic extern —i que, deixeu-m’ho dir, converteix el pas de Ciutadans per la història del país en una redundància retòrica i barroera, que ens va distreure cruelment l’atenció mentre van durar els seus histrionismes i els seus xous.

Tanco el cercle tornant a la notícia recent, la dels tres mil professionals de la salut –tres mil set-cents onze per ser exactes– que ahir atenien els pacients en castellà i que avui s’han apuntat a cursos de català com si res. I tampoc no ha passat res. Això últim és una manera de dir, perquè és evident la correlació entre el “gran èxit de convocatòria” dels cursos i la denúncia pública del Llenguagate sanitari –per part, una vegada més, de la irreductible Plataforma per la Llengua. He de comptar fins a deu per acabar amb serenitat, perquè tot això vol dir una cosa: que era possible, que sempre ho va ser i que encara ho pot ser, que l’administració faci complir la llei i la gent la compleixi naturalment.

CriteriaCaixa, el hòlding de la Fundació Bancària la Caixa, ha aconseguit una participació d’un 5% en l’accionariat de Telefònica, segons que ha informat avui la companyia a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV).

Fins ara, CriteriaCaixa havia manifestat ser titular d’una participació directa d’un 2,69% de l’empresa presidida per José María Álvarez-Pallete.

“L’operació s’ajusta a la política d’inversió de CriteriaCaixa, caracteritzada per una gestió eficient i prudent de la seva cartera, focalitzada en companyies amb una atractiva política de dividends, com Telefònica, que li permeten finançar l’acció social de la Fundació La Caixa. El 2023, CriteriaCaixa va rebre un total de 42 milions d’euros en dividends de Telefònica”, ha informat l’entitat en un comunicat.

El vocalista de la banda Love of Lesbian, Santi Balmes, ha dit que una hipotètica independència de Catalunya no el molestaria “gaire”, en un fragment del seu nou llibre Un día en mi cabeza. Canciones para gente (no) muy normal. “No em molestaria gaire aquesta hipotètica independència, en realitat, els últims anys de la meva vida vivint en un estat propi serien un camp d’investigació la mar d’interessant […] Intueixo que al cap d’un temps prudencial, la meva terra s’acabaria acceptant, de manera sana, com un país bilingüe”, escriu Balmes en el capítol 5, “Canciones en catalán”.

Precisament, en aquest fragment, el cantant diu que el dia que publiqui un disc en català “molts no l’escoltaran, i més d’un” l’insultarà, i considera que hi ha gent a la qual “no li agrada” que s’escrigui, parli o pensi en català. A més, en aquest capítol, Balmes reflexiona sobre notícies falses abocades sobre la població de Catalunya i el procés, reivindica el català com un idioma imprescindible i demana que Catalunya agafi la iniciativa per “vendre’s millor”.

Balmes dedica cada part del llibre a cançons de diferents temàtiques, com ara, “per aixecar-te de bon humor”, per anar a la dutxa, cançons de gelosia i despit, perquè “et passegi el gos” o per anar a dormir.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha desestimat per unanimitat el recurs d’empara d’Oriol Junqueras contra la decisió d’excloure’l com a candidat a les eleccions generals del 2019. El ponent de la sentència ha estat el president del TC, Cándido Conde-Pumpido.

L’escrit que no es va vulnerar el dret de sufragi passiu del dirigent d’ERC perquè la llei orgànica del règim electoral general (Loreg) espanyola considera inelegibles els condemnats en sentència ferma a pena de presó, com era el cas de Junqueras aleshores. A més, el tribunal considera que no s’ha vulnerat el dret a un recurs efectiu de Junqueras perquè la decisió inicial de l’administració electoral va ser examinada i contestada per la Junta Electoral (JEC) espanyola i pel Tribunal Suprem (TS) espanyol.

Junqueras va ser condemnat a 13 anys de presó i 13 d’inhabilitació en l’anomenada sentència contra el procés, emesa el 14 d’octubre del 2019, i en conseqüència la Junta Electoral de Barcelona va requerir aquell mateix dia a ERC que substituís el seu cap de llista per aquesta demarcació. Els republicans van atendre la petició i van canviar Junqueras per Gabriel Rufián.

El 7 de novembre del 2019, el partit va recórrer l’ordre de la Junta de Barcelona a la JEC, després de saber que l’execució de la pena d’inhabilitació havia estat suspesa pel mateix tribunal sentenciador (el TS) en un escrit dictat el mateix dia de la sentència.

La JEC va acordar l’endemà denegar la revisió que sol·licitaven els republicans, i ho va justificar en el fet que no s’havia recorregut dins el termini i en la forma escaient l’acord de la Junta de Barcelona. També argumentava que la sentència del TS incloïa una pena privativa de llibertat que Junqueras complia en aquell moment, i que, per tant, concorria el supòsit d’inelegibilitat estipulat per la Loreg.

Junqueras va recórrer aleshores la decisió al Tribunal Contenciós Administratiu del TS, un recurs que va ser desestimat en una sentència dictada el 18 de març del 2021. El text argumentava, igualment, la condició d’inelegibilitat del dirigent republicà a causa de la sentència ferma de presó.

La comissió general de les comunitats autònomes del senat espanyol ha aprovat aquesta tarda, gràcies a la majoria absoluta del PP, un informe que alerta que la proposició de llei d’amnistia “deixa desprotegit l’estat de les autonomies perquè estableix un precedent perillós per a la seva pròpia supervivència”.

L’informe ha tirat endavant a la comissió gràcies als vots del PP –que hi té majoria absoluta– i el suport d’UPN i Vox. La resta de grups, mentrestant, hi han votat en contra. Ara, l’informe s’incorporarà a la tramitació de la llei d’amnistia a la cambra alta.

“L’aprovació d’una llei d’amnistia inconstitucional i arbitrària suposaria un cop molt dur per a l’estat constitucional, tant en termes polítics com jurídics”, assenyala l’informe.

Deslegitimació de l’estat

L’informe, proposat pel PP, denuncia que “l’efecte de la llei és la deslegitimació de l’estat, del seu dret i de les seves institucions”. I continua “L’efecte de l’amnistia és la deslegitimació de l’obligada i necessària resposta que l’estat va donar al cop del 2017: la desautorització del Senat que va autoritzar l’activació de la ‘coerció federal’ prevista en l’article 155 de la constitució; la desautorització del govern d’Espanya que va aplicar aquest precepte; la desautorització del Tribunal Constitucional que va declarar inconstitucionals els fets del procés i va avalar la resposta de l’estat; i la desautorització del poder judicial que va combatre la insurrecció amb els instruments propis de l’estat de dret”, apunta.

I, des del punt de vista jurídic, denuncia que l’amnistia “afebleix la força vinculant de l’estat de dret i devalua la normativitat de la Constitució de 1978″.

Alerta de la impunitat dels “actes insurreccionals”

L’informe, alhora, recalca que l’amnistia “ofereix una expectativa d’impunitat a tota mena de moviments separatistes i d’actes insurreccionals“. I sentencia: “Així mateix, el senat veu fraudulentament neutralitzades les seves facultats reconegudes per l’article 168 [de la constitució espanyola], en esquivar-se, mitjançant el procediment d’una llei orgànica, la via obligada d’una reforma constitucional”.

El mític programa de divulgació científica Quèquicom tornarà dimecres amb nous capítols a la plataforma 3Cat. El programa va néixer l’any 2006 com un espai del Canal 33 i encara se’n reemeten episodis antics, però d’ara endavant s’oferiran nous episodis amb un equip que manté el biòleg i divulgador Pere Renom, i que incorpora nous col·laboradors, com ara, la biòloga Cèlia Ventura, l’enginyer biomèdic Ferran Velasco i la física Mariona Esquerda. “Plegats, explorarem el subsol, enviarem missatges a l’espai i fins i tot pujarem a un vaixell de l’America’s Cup”, ha anunciat 3Cat a les xarxes socials.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Quèquicom explica de manera planera i didàctica qüestions de l’àmbit científic teòric i experimental, de la salut, la natura i el medi, la tecnologia i, fins i tot, la història de la ciència. D’ençà que es va estrenar, ha rebut nombrosos guardons com el Science Media Prize International de Novo Nordisk; la placa Narcís Monturiol, de la Generalitat de Catalunya, al mèrit científic; el Premi Nacional de comunicació científica i el premi Òmnium de comunicació.

Podeu recuperar ací tots els episodis de Quèquicom.