La llibretera Montse Serrano s’ha mort avui a 69 anys. Era una reconeguda llibretera barcelonina, cara visible i ànima de la llibreria + Bernat, que va obrir al carrer de Buenos Aires de Barcelona l’any 1978 i va liderar durant dècades. Periodista de formació, va canviar els diaris pels llibres quan va decidir d’engegar el seu negoci, un “magatzem de cultura” tal com resa el cartell de la + Bernat, que ha estat i és no solament un punt de venda de literatura sinó un espai de trobada i intercanvi cultural. El món editorial i també personalitats com l’ex-ministre de Cultura del govern espanyol, Miquel Iceta, ja han expressat el seu condol a les xarxes pel traspàs de Serrano.

Una persona s’ha mort i una altra ha quedat ferida arran de l‘esfondrament d’una passarel·la que connectava dos edificis a l’escola pública Lluís Vives de Massanassa (Horta Sud) mentre s’hi feien tasques per a la recuperació del centre després de la gota freda.

Hi havia treballadors de l’empresa Tragsa dins fent-hi aquestes tasques en el moment de l’esfondrament. La víctima és un d’aquests treballadors. L’home ferit, també. És un home de trenta-cinc anys que ha estat ferit al cap i a la cama, i posteriorment traslladat a l’hospital La Fe de València. Fa uns dies ja es va fer fora els voluntaris que treballaven a l’escola perquè s’havia detectat perill d’esfondrament.

S’hi han mobilitzat unes quantes ambulàncies i efectius de l’UME i dels bombers. Concretament, hi han anat dotacions de bombers de Torrent i Catarroja. També hi ha arribat la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. S’han viscut moments de tensió a l’exterior de l’escola, amb un cordó policíac que no deixava d’acostar-s’hi als veïns i amb alguns insults cap a la premsa. Els veïns també han mostrat la seva indignació contra el president de la Generalitat Carlos Mazón, així com contra Bernabé, que ha rebut la majoria de la indignació perquè hi era present. Mazón no ha anat al lloc dels fets i en aquests moments ja ha marxat la policia. Finalment, el president anirà només a la reunió d’urgència a la Generalitat per analitzar els fets. Sí que hi ha anat Susana Camarero, vice-presidenta de la Generalitat.

La Marina, veïna del barri del Raval de Barcelona, ronda la quarantena i, malgrat provar d’accedir a la compra d’un pis durant anys, creu que és impossible ara per ara. De fet, se sent una privilegiada de viure sola de lloguer, de fa un parell d’anys. El seu cas és un exemple del tall generacional a partir dels mil·lennistes en l’accés a l’habitatge de propietat comparat amb els seus pares i avis, segons els experts, que alerten de la conformació d’una societat a dues velocitats definida per si s’hereten immobles. Les cases amb propietaris entre 30 anys i 44 han baixat del 64% al 46% aquests darrers deu anys a Catalunya, segons l’enquesta de condicions de vida del 2023 que elaboren anualment INE i l’Idescat.

Si l’any 2013 dos terços de la gent nascuda entre el 1969 i el 1983 –en números rodons, la generació X– vivia en una casa de propietat i el 28,5% vivia de lloguer, l’any passat entre els nascuts entre el 1979 i el 1993 –la generació mil·lennista, aproximadament–, els inquilins ja eren pràcticament tants com els propietaris (43,5 i 45,9%, respectivament). De fet, els llogaters ja van ser majoria en aquesta franja d’edat momentàniament el 2019 i el 2022.

Malgrat que la baixada de les cases en què els residents són propietaris de l’habitatge és especialment significativa en la franja entre 30 anys i 44, també és perceptible entre els de 45 anys i 64 (del 80% al 74% en una dècada). Entre els més grans de 65 anys, la xifra és estable, però a la baixa (del 86,1% al 85,3%), com també entre els menors de 30 anys (del 42,6% al 41,4%).

L’investigador de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) Jaime Palomera expressa en una entrevista a l’ACN que es viu un canvi d’època. Segons ell, els qui van néixer a partir dels anys vuitanta i, en especial, els qui van començar a buscar casa a partir del 2008 –l’any que va començar la crisi financera d’abast mundial–, es troben una realitat molt diferent que les dues generacions anteriors.

“Entre el 1957 i el 2008, hi havia totes les facilitats per a accedir a un pis de propietat, a la compra mitjançant hipoteques”, explica. Segons ell, a partir de l’esclat de la bombolla immobiliària, bona part dels qui haurien pogut ser propietaris són llogaters. En conseqüència, hi ha més gent vivint de lloguer i durant més temps.

De fet, l’edat mitjana dels llogaters a la ciutat de Barcelona ha passat de 38 a 41 anys en poc temps, segons un article de la revista Barcelona Metropolis, editada per l’Ajuntament de Barcelona. Entrevistada per l’ACN, la Marina explica que l’any 2021 va ser a punt de comprar-se un pis al Raval per 190.000 euros amb l’ajuda econòmica dels pares, però es va fer enrere perquè l’immoble necessitava unes reformes que a primera vista no eren tan evidents. “M’hauria posat una soga al coll, no em podria haver passat res imprevist”, explica.

Tres anys després, ara creu que han apujat tant els preus que no veu possible tornar-ho a provar. “He deixat fins i tot de cercar pisos a internet perquè em deprimeixo”, afegeix, tot i que diu que té sort de poder viure sola per primera vegada, atès que fa deu anys que viu al mateix pis i li han pujat el lloguer de 750 euros a 860 en aquest temps. Malgrat tot, destina prop de la meitat del sou a l’habitatge.

El 70% de les persones que viuen de lloguer no esperen ni heretar ni comprar

Segons Palomera, la majoria dels habitatges que surten a la venda se’ls queden multipropietaris, fons d’inversió i societats que els dediquen al negoci del lloguer. Això, creu, provoca que cada vegada els immobles estiguin en menys mans, majoritàriament les de propietaris que ja tenien habitatges. L’estudi ‘De propietaris a inquilins, informe sobre la creixent desigualtat a l’accés a la propietat’ encapçalat per la seva entitat, IDRA, afirma que el 70% de les persones que viuen de lloguer no esperen heretar ni poder comprar.

També en declaracions a l’ACN, la presidenta d’Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, Carme Trilla, creu que bona part dels mil·lennistes no heretaran de la generació ‘boomer’ perquè amb l’augment de l’esperança de vida, algunes propietats aniran a parar als nets o als besnets. Palomera, en aquest sentit, explica que entre els integrants de la generació Z, els més joves, el percentatge de la gent que creu que heretarà puja del 30% al 40%, però que en tot cas, tant aquesta franja d’edat com la mil·lennista hi haurà una fractura social marcada per les herències superior a la de la generació X i anteriors.

L’ex-secretària d’Habitatge durant el tripartit creu que la capacitat d’estalvi dels joves es veu retallada si viuen de lloguer, cosa que acaba afectant tota la generació. L’accés a l’habitatge, diu, marca tota la trajectòria de la persona. “Si tu pots tenir una feina que et permeti comprar un habitatge i arribes als 45 o 50 anys amb un habitatge de propietat ja pagat o mig pagat, abordes el teu futur d’una manera diferent que si ets llogater amb uns lloguers que no saps com aniran”, afegeix.

De fet, en Pau, resident a Vilafranca, a la segona part de la trentena, explica que ell i la seva parella estan de lloguer i que, malgrat viure fora de l’àrea metropolitana, és bastant elevat. Tenen el projecte de reformar un habitatge antic per anar-hi a viure “però les reformes són molt cares, comportarien hipoteca que acabaria sent el mateix que el que paguem de lloguer”. A més, en la línia de Carme Trilla, diu que ser inquilí és complicat. “Sempre tens la sensació que estàs a la corda fluixa perquè sempre tens un propietari, no és ideal”, conclou.

La Marina també incideix en la capacitat més baixa d’estalvi pel fet de ser llogaters, i en aquest sentit explica que ella va entrar al món laboral el 2008 i, des de llavors, “la crisi és un estil de vida” tant per ella com per bona part de la seva generació, per la “precarietat i els sous baixos” que impossibilitaven estalviar. “La gent de la meva generació que ha pogut fer una vida semblant a la dels meus pares és residual”, segons apunta.

“El que compta no és el teu treball, sinó en quina família has nascut”

Palomera comparteix la rellevància del fet d’heretar immobles. De fet, creu que des de la crisi del 2008, s’està establint una societat a dues velocitats amb “més desigualtat” definida per si s’hereta. Si és el cas, això és sinònim d’estalviar-se el lloguer o la hipoteca, cosa que comporta més estalvi i fins i tot comprar una altra casa, acumular més propietats. En cas contrari, com a inquilí molta gent s’empobreix perquè el lloguer es menja una part molt gran del salari. “Per tant, passem d’una societat on qui més qui menys podia comprar un pis, a costa d’endeutar-se, a una on el que defineix el futur és si heretaràs”, continua. “Si bé l’ideal de la meritocràcia ja estava en crisi, això acaba de destruir-lo, perquè parlem d’un món on el que compta no és el teu treball, el teu esforç, sinó en quina família has nascut i si és amb propietats o no”, rebla.

L’investigador d’IDRA creu que el govern espanyol dóna subsidis mitjançant ajudes fiscals a qui ja està acaparant habitatges, ja que qui en té un per llogar paga menys IRPF que qui viu del treball, o bé un fons d’inversió que “acapara pisos no paga impost de societats o té un IVA superreduït”. Per a ell, cal canviar tot el sistema fiscal i introduir “contractes indefinits de lloguer, amb regulacions de preus, i que qualsevol nou habitatge que es construeixi sigui protegit i a perpetuïtat”.

Els propietaris menors de 35 anys passen dels dos terços a un 31% en 20 anys

L’Enquesta Financera de les Famílies que elabora regularment el Banc d’Espanya també mostra una caiguda en picat dels propietaris de l’habitatge on viuen entre les generacions més joves. Si bé dues terceres parts dels menors de 35 anys posseïen la seva llar l’any 2002, vint anys després la xifra s’ha situat en el 31,8%, després d’una baixada especialment rellevant entre el 2011 i el 2014, coincidint amb la crisi.

Malgrat que la situació econòmica ha canviat respecte a aquells anys, la tendència no s’ha revertit. Tampoc ho ha fet entre la gent que té 35 i fins a 44 anys: fa dues dècades, gairebé vuit de cada deu (78,2%) eren propietaris, una xifra que ara ja és de sis de cada deu (61,8%). La caiguda és cada vegada més lleugera a mesura que les edats creixen, fins al punt que entre els més grans de 75 anys, el nombre de propietaris s’ha mantingut estable des del 2002 gairebé en el 85%.

El setzè Gran Recapte del Banc dels Aliments ha aconseguit una xifra de donacions semblant a la de l’any passat, quan les tones d’aliments recollides van rondar les 1.500. Ho han explicat fonts de l’entitat a l’ACN i han remarcat que aquestes dades encara eren provisionals i que podrien créixer aquests dies vinents. Han assenyalat que caldria esperar a rebre tots els productes a les seus logístiques i han recordat que la campanya encara continuava activa, atès que fins el 5 de desembre poden fer-se donacions econòmiques a la pàgina web del Gran Recapte i per Bizum, amb el número 33596. L’any passat, l’impacte econòmic assolit va ser de 5,86 milions d’euros.

Després de dos dies de feina intensa, amb dos mil dos-cents punts de recollida repartits a establiments comercials de tot de Catalunya, els responsables del Banc dels Aliments han indicat que la iniciativa havia tornat a ser tot un èxit.

Han destacat el suport rebut per part dels més de quinze mil voluntaris, que, una vegada més, s’han mobilitzat per fer possible aquesta acció solidària. Amb tot, l’entitat ha explicat que hi havia hagut punts de recollida en alguns establiments que finalment no havien estat coberts.

El Banc dels Aliments preveu de tenir uns dos mil set-cents voluntaris aquests dies vinents, per fer les tasques de classificació dels aliments, que duraran unes dues setmanes. Una vegada classificats, segons la tipologia i caducitat (llet, arròs, pasta, llegums, conserves, etc.), es distribuiran entre les entitats socials que atenen els qui reben ajuda alimentària.

En paral·lel, una part important dels productes ja és a disposició de les entitats socials que han participat activament en el Gran Recapte i que gestionaran i distribuiran directament les donacions rebudes.

La Nova Esquerra Nacional ha aconseguit el suport de 49 batlles i més de 200 càrrecs electes d’ERC per a dirigir el partit. Així ho han anunciat en un comunicat. “És la candidatura que identifica més clarament els objectius i els reptes municipalistes d’ERC”, diuen, amb vista al congrés d’ERC de dissabte que ve, que ha de renovar la direcció de la formació. En declaracions a l’ACN, el candidat de la Nova Esquerra Nacional a presidir ERC, Xavier Godàs, agraeix el suport del món local a la candidatura: “L’àmbit municipal és importantíssim per a ERC.”

Godàs creu que el suport que reben dels batlles és magnífic per a encarar la nova etapa al partit. Diuen que tenen almenys 419 suports de càrrecs electes, i això representa gairebé la meitat dels electes militants d’Esquerra Republicana. “Esperem que de cara al dia 30 aquest suport vagi augmentant”, ha dit Godàs.

Els batlles i càrrecs electes d’ERC que han donat suport a la Nova Esquerra Nacional veuen “imprescindible obrir un nou cicle per l’alliberament nacional i la justícia social”. Amb vista a les eleccions municipals del 2027, defensen de fer un salt endavant en la presència d’ERC a tots els ajuntaments. “ERC ha d’abocar tots els esforços en enfortir el municipalisme constitutiu del partit i a liderar l’assalt democràtic als ajuntaments”, diuen al comunicat.

Entre els signants, hi ha els batlles de Manresa (Marc Aloy), Hostalric (Nil Papiol), Alcanar (Joan Roig), Benissanet (Núria Morera), Altafulla (Jordi Molinera), Montblanc (Oriol Pallissó), Palamós (Lluís Puig i Martorell), i Riudecanyes (Ernest Roigé).

Els països en vies de desenvolupament han acceptat 300.000 milions de dòlars cada any en ajudes climàtiques dels països rics. Així consta en l’acord de la cimera del clima que s’ha tancat in extremis aquesta matinada a la COP29 de Bakú, a l’Azerbaidjan. Aquests diners aniran destinats a cobrir els costos de la transició energètica, de l’adaptació al canvi climàtic i dels desastres naturals causats per l’escalfament global del planeta. L’aportació queda lluny del bilió de dòlars anuals que reclamaven els països pobres, però triplica el compromís anual que fins ara havien fet els països rics amb el finançament climàtic.

El pacte arriba després de dues setmanes de negociacions i una recta final de converses complicada en què fins i tot algunes delegacions, com la del grup de nacions en illes petites, s’havien aixecat de la taula.

El president de la COP29, el dirigent azerbaidjanès Mukhtar Babayev, i Simon Stiell, el secretari executiu de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, s’han abraçat per celebrar l’acord. Tanmateix, poc després la representant de l’Índia ha refusat “l’adopció injusta” del pacte. “És una xifra miserable”, ha dit Chandni Raina.

La COP “econòmica”

La COP29 tenia com a objectiu augmentar les ajudes als països en vies de desenvolupament per fer una transició ecològica de les seves economies, així com incrementar els fons per a l’adaptació a les conseqüències de l’escalfament global, com poden ser sequeres, incendis o inundacions.

És un dels punts de l’Acord de París pendent de concretar. El pacte climàtic estableix que s’ha de limitar l’augment de la temperatura global a 1,5° i com a molt per sota dels 2°, però també recull que els països desenvolupats haurien d’assumir “el lideratge en la prestació d’ajuda financera als països menys dotats i més vulnerables”.

Ja que gran part dels diners els han d’aportar els països rics, una de les principals qüestions a la taula dels negociadors ha estat quines quantitats es comprometen a pagar i en quin termini de temps.

Una de les vies per incrementar aquest finançament i que era, precisament, el gran tema de debat a la COP29, és el Nou Objectiu Col·lectiu Quantificat (NCQG, per les sigles en anglès), un mecanisme pactat el 2009, a la COP15 de Copenhaguen, pel qual els països desenvolupats es van comprometre a mobilitzar conjuntament 100.000 milions de dòlars anuals de finançament climàtic fins al 2020 amb el propòsit d’ajudar els països en vies de desenvolupament a reduir les emissions de gas i a adaptar-se al canvi climàtic.

El compromís es va superar el 2022, quan la despesa a escala global en finançament climàtic va ascendir fins als 115.000 milions de dòlars. Una quantitat que, tanmateix, es considera insuficient per assolir els objectius de l’Acord de París.

La Climate Action Network, que agrupa 1.900 associacions de la societat civil d’arreu del món, havia reclamat als països rics almenys un bilió de dòlars anuals en subvencions climàtiques per als països en vies de desenvolupament.

Avui, 24 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Ferran Montero (Mallorca Nova): “Creim en una república mallorquina”
• El govern d’Illa manté setanta-set alts càrrecs del ‘sottogoverno’ d’Aragonès
• La deriva de les democràcies a Occident que vivim ara va ser anunciada fa set anys | Mail obert d’Andreu Barnils
• Jo també he decorat el pis amb un cartell del 23-N
• Un piano per a reviure | Mail obert de Mercè Ibarz
• “No es pot pensar en una reconstrucció de tots els llocs devastats amb una mirada racista i colonial”
• Xavier Guix: “Ser massa bo no fa que t’estimin més, sinó que t’utilitzin més”
• De pària a actor estratègic: el ressorgiment geopolític de Kim Jong Un i Corea del Nord
• Palma tria deu finalistes més de la Lliga del Paraulògic
• Un nou episodi de la invasió nòrdica?
• Torrons Planelles Donat: sis generacions de torronaires al Portal de l’Àngel
• Vinyes urbanes, un patrimoni escàs i valuós
• Fragment: ‘Un món de deixalles’, d’Oliver Franklin-Wallis
• Contrabandistes de tardor

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Sis persones han mort aquest vespre en un accident de trànsit a la carretera Me-14, en una de les rotondes d’accés a l’aeroport de Menorca. Totes sis anaven en el mateix vehicle cap a l’aeroport i, sense que se’n coneguin les causes, ha xocat violentament contra un mur.

Segons la DGT, i els serveis d’emergències sanitàries, les víctimes són una dona de 46 anys i un home de 56. Els quatre menors tenien entre 9 anys i 16.  Els tres més petits, que eren dos nens de nou anys i una d’onze, eren fills de la dona morta. L’adolescent de setze anys era filla de l’home que conduïa el vehicle. Cap dels sis duia el cinturó de seguerat cordat.

Fins al lloc dels s’hi han desplaçat tres ambulàncies, menbres de la Guàrdia Civil i agents dels Bombers de Menorca, que han hagut d’intervenir per a excarcerar els cossos del vehicle que ha quedat molt deformat.

El sinistre, que és un dels més greus que es recorden a l’illa, s’ha produït prop de les vuit del vespre. Amb aquestes sis víctimes mortals, ja han mort tretze persones a les carreteres de Menorca enguany, i 32 al conjunt de les Illes.

Baixo del metro a la plaça de Catalunya i enfilo el carrer de Pelai cap a la plaça de la Universitat. Esquivo desenes de persones fins a arribar-hi. Són dos quarts menys cinc de cinc, falta poc més de mitja hora perquè comenci la manifestació, però ja hi ha centenars d’assistents, molts dels quals, concentrats a la cruïlla entre el carrer d’Aribau i la Gran Via, punt on hi ha el Sindicat de Llogateres. El color taronja fluorescent predomina en l’ambient. És el color de mocadors, banderes i armilles que porten i onegen els membres del sindicat i manifestants. M’acosto a una taula plegable que han plantat al mig de la calçada de la Gran Via: clauers, mocadors, samarretes, revistes del sindicat i pamflets amb un codi QR que redirigeix a la seva pàgina web, concretament a la secció on afiliar-se. “Tres raons per a afiliar-te al sindicat”, diu. El segon i el tercer punt resumeixen molt bé la manifestació d’avui. Diuen: “2. Si som més, tenim més força. […] 3. Amb el sindicat, no estàs sola.”

Una de les dones que hi ha rere la taula vestida amb l’armilla taronja atén i informa els manifestants. Quan em veu, em dóna un pamflet amb les cançons i els lemes que es cridaran durant la manifestació. “No puc ajudar-te a cantar-les perquè desafino molt”, em diu mentre somriu. Se la veu emocionada. Sap que, la d’avui, serà una manifestació històrica.

Tres quarts menys cinc de cinc. Falten vint minuts perquè comenci la manifestació. La plaça s’omple ràpidament, mentre els mitjans tenen els ulls posats en un sol punt: Carme Arcarazo, una de les portaveu del Sindicat de Llogaters, que, conjuntament amb Enric Aragonès, ha atès mitjans i ha participat en molts dels pòdcasts per promocionar la manifestació i donar raons per a anar-hi. “Mira, mira, ja és aquí la noia del sindicat”, sento que diu darrere meu una periodista. En qüestió de segons, Arcarazo és envoltada de desenes de micròfons de mitjans i comença a fer declaracions amb la fermesa i contundència que la caracteritza: “A partir de demà, començarem a caminar barri a barri, bloc a bloc i ciutat a ciutat perquè la vaga de lloguers sigui una realitat”, diu després d’exigir, també, mesures perquè els lloguers s’abaixin d’un 50%, per a recuperar pisos buits i per a prohibir les compres especulatives. De fons, ja comencen a entonar-se els primers càntics i a sentir-se les primeres proclames. “Els meus avis van lluitar per mi, jo lluitaré pels meus néts”, diu un senyor gran que deu rondar la setantena.

A les cinc en punt, la plaça ja és plena de gom a gom. Les columnes dels diferents barris de Barcelona arriben esglaonadament, igual que els manifestants que vénen en tren o autobús de més ciutats de Catalunya: de Lleida a Girona passant per Tarragona, el Garraf, el Vallès Oriental i Occidental, el Maresme i el Ripollès. Les pancartes –moltes són molt enginyoses–, comencen a alçar-se. “Venc ronyó per llogar habitació”, “Qui viurà a Barcelona en un futur?”, “Pic i pala a la màfia immobiliària” i “Especular amb l’habitatge és terrorisme” són alguns dels missatges que es poden llegir a les pancartes, totes fetes a mà. Una de les que predomina és la del cartell de color blau i vermell amb l’eslògan “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”, amb el dibuix d’una casa en tres dimensions de color blanc i vermell. Aquesta ha estat la imatge més difosa a les xarxes socials d’ençà de mitjan octubre i la que s’ha fet servir per encartellar i il·lustrar els pamflets que s’han anat repartint aquests dies –tot i que la col·laboració que ha fet el sindicat amb diferents dissenyadors gràfics, com ara Martí Melcion, Paula Zapata, Branca Studio, Sara Jansen, Queralt Guinart, Bea Nieto, Maria Solé, Paula Bonet, Joan Turu i tants més és, si m’ho permeteu, per a emmarcar.

Abans que la manifestació comenci a avançar, aprofito per parlar amb alguns dels manifestants, com ara Teresa Angosto, veïna de Barcelona. M’explica que fa vint-i-tres anys que viu de lloguer i que ha decidit de venir a la manifestació perquè s’ha de resoldre el problema de l’habitatge, especialment per als més joves. La preocupa que la seva filla –que també és a la manifestació, però amb unes amigues– no pugui pagar-se un lloguer. Quan parla del seu, m’explica se sent més o menys afortunada: “Sempre m’han respectat bastant el lloguer, no m’han fet grans pujades de preu. Però totes les reparacions les he d’assumir jo. Si protestés gaire, no sé què passaria.” Aquesta por dels llogaters de no avisar els propietaris quan cal canviar una caldera, quan hi ha goteres o quan cal fer qualsevol reparació també és una de les denúncies principals del sindicat.

La manifestació “històrica” contra el preu del lloguer, immortalitzada en imatges

Una mica més avall, just davant una de les portes de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, em trobo Bruna Roca, vigatana de 26 anys, que en fa 9 que viu a Barcelona. Actualment, comparteix pis amb dues persones més al barri de Gràcia, i paga 400 euros. El lloguer sencer del pis és de 1.200 euros. “Vinc a la manifestació perquè l’any que ve se’ns acaba el contracte i no sabem si ens faran fora del pis i, perquè, quan mires pisos alternatius on anar, són inaccessibles.” Al començament de viure a Barcelona, quan estudiava, pagava 100 euros menys per habitació.

Eva Liró és de Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) i té 25 anys. En fa 8 que viu a Barcelona, sempre compartint pis. Aquest curs, ha decidit d’anar a viure sola. “Després de tants anys compartint pis, tenia ganes d’anar a viure sola. Vaig decidir de fer el pas perquè m’ho puc permetre. Tinc un sou mitjà-alt, bastant més digne que no la gent de la meva edat.” Paga 850 euros de lloguer i hi ha de destinar més del 40% del sou. “És un esforç econòmic, sí”, reconeix. Abans d’anar-se’n, troba important d’afegir que ha estat un pis trobat pel boca-orella. “Quan mirava en immobiliàries o portals immobiliaris, tot el que trobava era deplorable.” Al costat de l’Eva, hi ha Oriol Pérez, també de 25 anys, però amb una situació completament diferent: encara viu amb els pares. Després d’haver compartit pis durant un temps, té ganes de viure sol, però no pot permetre’s un lloguer. Cobra 1.400 euros el mes i els pisos que troba costen 1.100 euros pel cap baix. “I no et pensis, tampoc és que siguin coses gaires dignes”, lamenta.

Tres quarts i mig de sis. La manifestació ja fa uns quants minuts que ha començat i decideixo avançar. Entre crits de “Ni un euro més, vaga de lloguers” i “Gent sense casa, cases sense gent. No s’entén!”, sento algú que parla francès. Em tombo i veig quatre dones molt ben vestides parlant, efectivament, en francès entre elles. En un primer moment, el meu prejudici em fa pensar que són expatriades. “No m’ho puc creure”, penso per dins. “Han vingut a veure com la gent es manifesta, en part, per culpa seva?” Així i tot, decideixo d’acostar-m’hi i parlar-hi, i m’enduc un clatellot metafòric que crec que em mereixo:

—Hola, parleu català? Us manifesteu? —els demano.
—Sí, una mica —em responen.
—D’on sou? Us he sentit parlar francès.
—Som de França.
—Ah, i heu vingut a la manifestació?
—Sí. Fa vint-i-dos anys que vivim i treballem a Barcelona.

Virgine Teinielle, de quaranta-cinc anys, és la veu cantant d’aquest grup de quatre amigues franceses. Tal com m’ha dit, fa més de vint anys que viu i treballa a Barcelona, i ha decidit de manifestar-se perquè està farta de l’augment del preu del lloguer, dels lloguers de temporada i –em sembla bastant significatiu– la saturació turística. Ara viu al barri de Gràcia i paga 1.200 euros. “I cobro sou d’aquí, eh?”, em remarca.

Tots aquests testimonis s’afegeixen al de Mariona Tasquer, veïna de Santa Coloma de Gramenet. Té dinou anys i fa poc que ha començat a treballar i no preveu que pugui pagar-se un lloguer fins d’ací a dos anys, “quan hagi tingut temps d’estalviar”, o al d’Àlex Font, veí de Girona, que ha anat a la manifestació “perquè la situació fa temps que és insostenible i no pot ser que l’estancament de salaris coincideixi amb aquests augments abusius de lloguer”.

La Gran Via de les Corts Catalanes és tan plena, que la manifestació avança lentament. M’oblido de mirar l’hora, però crec que trigo més o menys d’una hora fins a arribar a la casa Orsola, que fa cantonada al carrer de Calàbria amb el del Consell de Cent. És un edifici que s’ha convertit en un símbol de la lluita veïnal contra l’especulació immobiliària i la gentrificació d’ençà que el 2021 va comprar-lo el fons voltor Lioness SLU, que va voler fer fora els inquilins bo i aprofitant el projecte de la superilla. Fa tres anys, doncs, que els veïns del bloc lluiten perquè no els facin fora i per aconseguir una negociació col·lectiva perquè Albert Ollé, propietari de l’empresa, els renovi els contractes. La lluita veïnal i la resistència del bloc ha estat possible gràcies a la col·laboració amb la Xarxa d’Habitatge de l’Eixample Esquerre, les entitats del barri i el Sindicat de Llogaters. Ací, davant la casa Orsola, és on s’ha viscut un dels moments més emotius de la manifestació. En un dels balcons, Enric Aragonès ha pronunciat un discurs en què ha emfatitzat que la casa Orsola era un exemple de la lluita llogatera i de defensa de la ciutat. “Els deien que havien de marxar de casa tant sí com no, que no hi havia res a fer. Fa tres anys que els ho diuen, però continuen aquí. Prenguem-ne exemple. Avui ens manifestem, però a partir de demà, tothom al Sindicat de Llogaters, tothom als sindicats de barris i ciutats!”, exclamava Aragonès entre aplaudiments. La marea taronja avança carrer de Calàbria amunt fins a trencar al carrer d’Aragó. En una cantonada veig adhesius reivindicatius i, al costat d’un contenidor, un noi jove encaputxant fa una pintada del símbol anarquista.

Quan per fi arribem al carrer de Tarragona, abans d’arribar a l’estació de Sants, un escenari marca el punt final del recorregut. És on es faran els parlaments finals. Aprofito per pujar sobre un banc i veure amb una mica més de perspectiva la manifestació. És en aquest moment que m’adono que les xifres que ha donat la Guàrdia Urbana d’assistència són molt allunyades de la realitat. Segons ells, 22.000 manifestants. És molta i molta gent. És tanta gent, que mentre uns ja som al carrer Tarragona, alguns encara pugen Gran Via amunt. És tanta gent, que no es veu al final de la marxa. És just en aquest moment, també, que el Sindicat de Llogaters actualitza la xarxa d’assistents: dels 126.000 que havien dit al principi, passen a 170.000. “És la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya per a reclamar el dret a l’habitatge”, diu Arcarazo amb un megàfon.

El Sindicat de Llogaters celebra l’èxit de convocatòria de la manifestació: “Comença un nou cicle polític”

Quan la capçalera de la manifestació arriba a l’escenari, la gent xiula i aplaudeix fortament. Es treuen les claus de la butxaca i les fan dringar entre el polze i l’índex. El so agut i metàl·lic sembla infinit i s’esvaeix carrer Tarragona enllà. “2. Si som més tenim més força”, “3. Amb el sindicat, no estàs sola”. Amb aquesta banda sonora feta de claus i crits, torno una vegada i una altra als motius pels quals afiliar-se al sindicat i m’adono que en tinc l’evidència davant els ulls.

Quan torno a casa, agafo el metro a l’estació de Sants, blindada per tres furgons d’antiavalots. Obro la porta del pis, deixo les coses de qualsevol manera sobre la tauleta de l’entrada i, quan arribo al menjador, veig el cartell blau i vermell de “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”. Me’l vaig endur fa uns quants dies com a decoració perquè m’agradava i, després d’avui, tan sols espero que tot això no acabi en una col·lecció de cartells increïbles que em permetin de decorar el pis de Gràcia on, efectivament, visc de lloguer.

Mallorca Nova és una associació juvenil i política que va sorgir ara fa quatre anys. Una trentena de joves que tenien clar que el jovent de l’esquerra s’havia d’organitzar, perquè consideraven que no hi havia espai on debatre i compartir una lluita comuna. Transcorreguts els anys, han passat de ser trenta a ser-ne gairebé cent. Tenen Més per Mallorca de partit de referència, amb què col·laboren i tenen lligams. La setmana passada van organitzar el seu tercer congrés amb un canvi significatiu: ja no es defineixen com a sobiranistes, sinó com a independentistes. Per saber què vol dir exactament aquest canvi, en parlam amb Ferran Montero, que va ser nomenat nou secretari general. Som a Manacor i, allà, Montero repetirà unes quantes vegades un tret que pretén definir les intencions de Mallorca Nova de cara al futur: la valentia. Una valentia que també demanen a Més per Mallorca i sobre la qual analitzarem quin paper ha tingut i si ha de prendre exemple de les seves joventuts i redefinir-se, també, cap a l’independentisme.

—En aquest darrer congrés us heu redefinit com a independentistes, però fins ara als estatuts us consideràveu sobiranistes.
—Des del meu punt de vista, Mallorca Nova va començar a donar passes valentes cap endavant i autodefinir-se millor del que teníem fins ara. És un canvi substancial. Totes les polítiques s’han de decidir des d’aquí, han de quedar aquí i hem de poder fer una bona gestió del que volem. Perquè som un territori limitat i veim que, com més va, el consum de territori és més exagerat i agressiu. I tenim més crisis, com l’habitatge, que creim que és molt concret de l’illa de Mallorca. La intenció clara és fer passes endavant i marcar Mallorca Nova com a punt de referència de l’esquerra per al jovent.

—Us emmarcau en Mallorca solament?
—Aquest independentisme marca l’illa de Mallorca perquè el nostre objectiu és la política mallorquina. Sí que ens basam en un marc de Països Catalans, culturalment, però creim en una república mallorquina perquè tots els recursos i totes les polítiques que afecten la nostra illa quedin aquí i es decideixin des d’aquí.

—Però quines diferències trobam, ara, pel fet d’haver passat de ser sobiranistes a independentistes?
—Sobretot el fet de marcar una diferència clara amb l’estat espanyol que tenim avui dia. Era una cosa que vèiem inviable ara fa quatre anys, però amb aquest lligam a l’estat espanyol notam un retrocés cada vegada més gran. I veim també com els territoris tenen més singularitats i més aspectes que han de tenir en compte com a propis. Les definicions entre sobiranistes i independentistes no eren molt allunyades d’aquest sentit, però crec que la diferència és aquesta: rompre amb un estat espanyol que cada vegada se centra més en Madrid i ho decideix tot des d’allà.

—Especificau que ha estat una passa “valenta”. Per què?
—Crec que, no només en el nostre espai, sinó en l’esquerra, el fet de definir-te com a independentista és una cosa que fins ara era un poc tabú. No sabies si arribaries a tota la gent a qui volies arribar. Però hem arribat a un punt en què no volem anar debades, tenim una aposta ferma. És ver que fa quatre anys, com a projecte nou, volíem ampliar les bases i crèiem que el fet de denominar-nos sobiranistes hi donava peu. Però ara hem canviat la visió i ens definim com a independentistes mallorquins i ara hem d’anar a convèncer, en lloc d’esperar que la gent entri d’una manera molt més laxa i amable.

(fotografia: Martí Gelabert)

—Creis que, precisament, un dels murs amb què es troba l’independentisme a Mallorca és que falta convèncer?
—Sí, el que hem tengut durant els darrers cinquanta o seixanta anys és bastant immigració de la península. La meva família, per exemple, és d’Extremadura, i el que hem de fer és que tothom nouvingut tengui clar que aquesta illa és una illa d’acollida i que tothom s’hi ha de sentir bé. Tot i que no hi tenguin l’arrelament generacional, se l’han de sentir com a pròpia. I si realment se senten mallorquins, han de tenir clar que la via útil i de futur és que Mallorca sigui un territori independent.

—També heu decidit de no formar part de coalicions amb Sumar. Què ha canviat en un any? Donàveu suport a la coalició de Sumar amb Més per Mallorca al congrés espanyol, amb Vicenç Vidal de cap de llista.
—Nosaltres no som un partit, però l’acord de col·laboració que tenim amb Més per Mallorca ens permet de tenir llocs a les llistes. Hi vam incloure que no participaríem en unes llistes supramunicipals on s’hagués d’anar en coalició amb partits que tenguessin el seu àmbit d’actuació en tot el territori espanyol. Ara hem aconseguit el primer diputat, que és una fita importantíssima i en aquell moment sí que vèiem que anar amb Sumar era una passa valenta. Però el que hem vist fins ara no és que Més per Mallorca tengui una veu representativa en aquell espai tan pluriideològic. L’objectiu ha de ser que si nosaltres o Més per Mallorca vol anar en coalició amb uns altres partits, sigui amb partits de territoris que tenguin la mateixa situació, com ERC, el BNG o Bildu.

—Hi ha tingut res a veure el cas Errejón?
—És un cas que no podrem evitar en cap dels espais polítics que hi hagi, sigui de dretes o d’esquerres. Del que ens hem adonat és que el masclisme i aquesta mena d’agressions ens els podem trobar on menys ho puguem pensar. Amb el tema d’Errejón, Més per Mallorca haurà de veure com ho gestiona, perquè és part de la coalició. I sortiran molts més casos, seguríssim, i ho esper per poder denunciar al màxim totes aquestes conductes. Però no ha estat pas el punt d’inflexió, ha anat molt més enllà.

—I creis que Més per Mallorca us hauria de prendre d’exemple i redefinir-se cap a l’independentisme?
—Més per Mallorca decidirà l’espai que vulgui tenir. Tampoc serem una eina de màxima pressió. Compartirem més coses o manco, però la lleialtat serà màxima. Hem de tenir en compte que hi conflueixen diferents sensibilitats, totes amb el mateix objectiu. Però crec que serà difícil definir Més per Mallorca com a independentista.

—Insistesc amb la qüestió: ara que us definiu com a independentistes, creis que encaixa que el partit que teniu de referència, que és Més per Mallorca, cerqui pactes amb partits com el socialista?
—Més per Mallorca no tindrà majoria absoluta mai de la vida, per tant, la realitat és la que és, ho hem de tenir clar. I Més també ha de tenir clara la força que tenim davant un partit socialista. El que hem de ser conscients és que, tot i negociar, hi ha certes línies vermelles que no s’han de traspassar, encara que sigui difícil per a dur endavant les negociacions. Si no s’arriba a un acord o és un mal acord, val més no participar-hi.

(fotografia: Martí Gelabert)

—Quines són les línies vermelles?
—Des de Mallorca Nova tenim clar que els objectius de lluita són el consum de territori, la saturació turística i l’accés a l’habitatge. No s’ha de retrocedir ni un mil·límetre. Aquests darrers anys ens hem trobat negociant mesures en aquestes qüestions. I poden millorar certs aspectes, però tampoc milloren en tot o no són tan valentes com realment ha defensat Més per Mallorca davant un Partit Socialista que, evidentment, és molt major i té la força que té.

—Però ha estat prou valenta, l’esquerra, quan ha governat? Per exemple, quan Més per Mallorca ha encapçalat una Conselleria de Turisme.
—Crec que s’hauria pogut ser molt més valent. Dins els espais de debat de Més per Mallorca és una cosa que s’ha anat parlant. Però, tot i tenir Turisme, tenies davant un monstre com el PSIB que farà les passes i retrocedirà fins on trobi necessari. Que el Pacte de Progrés hi havia de ser? Sense cap dubte, no n’hem de defugir i crec que cal ser part del procés. Però sí que hi ha certes ocasions que gairebé val més no formar-ne part i donar suport extern, en certes coses hi ha línies que es traspassen i no ho hem de permetre. És el que volem des de Mallorca Nova cap a Més per Mallorca: si es desvia una mica més del camí que creiem que ha de seguir, poder ser la força per a reconduir-lo.

—Una de les darreres campanyes que heu fet és denunciar que “Mallorca podria ser ca nostra…”. No ho és?
—Tu com a persona no pots triar on viure, no pots triar viure prop de la família, no pots triar on fer feina i tenir una terra com és Mallorca on et sentis a gust. Veus que el sistema de cada vegada duu a rebre més turistes i que aquesta saturació massiva l’únic que fa és expulsar-nos. De cap manera podem dir que Mallorca, en l’estat en què es troba, es pugui considerar casa nostra. Hem de fer una reflexió sobre si el sistema que tenim està enfocat més a les persones que hi viuen o per a qui ens visita.

—No tenim on viure.
—Com més va els visitants de fora tenen més pes i accés a aquestes coses que haurien de ser bàsiques i vitals per a la gent que hi vivim tot l’any. Ens visita gent que pot tenir accés a lloguers desorbitats. També és una culpa nostra com a mallorquins, perquè si no volguéssim llogar un habitatge quatre mesos per una barbaritat de doblers a un estranger, podríem llogar-lo perfectament tot l’any a una persona d’aquí a un preu assequible. Ara mateix estam a gust? No. I crec que la dreta també se n’adona perquè la situació és insostenible.

—I de la desafecció política entre els joves, què en pensau? Què cal fer?
—L’objectiu és anar sumant gent i una de les dificultats és la desafecció del jovent vers la política. Tothom que és a Mallorca Nova aposta per canvis i els canvis impliquen política, tant sí com no. El nostre objectiu és que tothom entengui que tot, tot, tot és política. Des de les rajoles que vulguin posar davant la vorera de casa teva, fins al sistema de regulació de lloguers. Si tens un problema com a jove i els analitzam un per un, tot passarà perquè hi ha unes polítiques que ho dificulten.

(fotografia: Martí Gelabert) (fotografia: Martí Gelabert) (fotografia: Martí Gelabert)

—Les xarxes socials també hi tenen un paper perillós. L’extrema dreta hi guanya terreny, sobretot amb molts de joves.
—És un tema alarmant. Hem de reforçar la comunicació i la presència a les xarxes, combatre això serà molt difícil. Veim que hi ha gent amb poder que, a part de ser dins la política, és dins dels mitjans i les xarxes. I els joves reben això.

—Però és moment que l’esquerra faci alguna reflexió? Ho deman perquè, a vegades, fa la sensació que ha viscut en una bombolla durant molt de temps.
—Sí, l’esquerra ha estat en una bombolla. Quan s’ha governat no s’han fet passes prou valentes perquè la gent no s’ho agafàs de certa manera. Però o te la jugues o no te la jugues. Després has de fer molta pedagogia i comunicació per fer entendre que el que fas és necessari. Perquè no fas més per no molestar i, després, veus al parlament que tens una majoria d’extrema dreta i dreta extrema que no veies venir.

—No hem parlat de llengua. Em preocupa que sembla que, darrerament, es focalitza molt el problema en la immigració i l’esclat demogràfic. Però, d’immersió lingüística, fa moltíssims anys que en parlam.
—La responsabilitat primera és nostra. Hem de fer-los entendre que la llengua és un mitjà, no només de comunicació, sinó que ens la sentim molt nostra i que, fins i tot, parlar un altre idioma ens canvia els esquemes. És entendre la vàlua cultural i d’identitat pròpia que té. Que les escoles la tenguin com a vehicular. Que no girem la llengua quan veim una persona amb trets facials d’un altre país. Si hi parlam directament en castellà, és menysprear la persona que tens davant.

Enguany el Festival Most de Cinema del Vi ha atorgat el gran premi del jurat al documentari L’annata, la ballata dei vignaioli di Laguna, de la cineasta Andrea Mignòlo. Traduïda també com L’any venecià. Balada dels elaboradors de la Llacuna, L’annata ens endinsa en la història d’una associació de voluntaris, la Laguna Nel Bicchiere, que treballa per recuperar les vinyes de la llacuna de Venècia i elaborar-ne vi. El documentari, molt paisatgístic i vitalista, ens mostra alguns moments de l’activitat d’aquesta associació al llarg d’un any, passant per les quatre estacions. La peça conté un seguit d’elements que permeten de confegir una gran història: perquè aquest projecte té a veure amb el manteniment d’un patrimoni natural lligat a una cultura del lloc que és a punt de desaparèixer; és una història de resiliència, generositat i alteritat, on el vi va lligat a la vida i a la celebració, a la festa, les cançons i els àpats; en què descobrim com discorren unes persones que fan comunitat i viuen en una de les ciutats més saturades per un turisme alienador; i en què es presenten uns personatges singulars, que giren entorn de la memòria de Flavio Franceschet, primer president i fundador de l’associació. En Flavio, mestre de professió, quan es va retirar va engegar aquest projecte. Quan s’enregistra el documentari, l’associació perilla, perquè l’Ajuntament de Venècia vol regular aquesta activitat i vol licitar i imposar un lloguer per cuidar aquestes vinyes i fer servir el celler. Al final del film s’explica que l’associació ha aconseguit el permís de l’ajuntament, però solament per a tres anys.

El president actual de l’associació ens explica: “Som a l’illa de Sant Miquel. Som en un convent situat dins el cementiri, que data del segle XIX. Què va passar? Nosaltres veníem sovint i els monjos van dir a en Flavio que pensaven abandonar el celler i la vinya. És clar, per a aquells que volíem salvaguardar aquestes coses, va ser un cop dur. Vam pensar que havíem de trobar una solució. Vam crear l’associació Laguna Nel Bicchiere [Llacuna al Got, vinyes retrobades], amb la idea de salvaguardar les vinyes velles que hi ha escampades per la llacuna de Venècia. En Flavio va aconseguir el suport d’un grup de restauradors interessats pels vins naturals i també un productor de vi i van crear l’associació. Actualment, gestionem quatre vinyes i en negociem una cinquena.”

Fotograma del film ‘L’annata’, d’Andrea Mignòlo.

I continua: “Però cap de les vinyes que cuidem són nostres i tampoc no ho és el celler. No tenim cap acord concret amb ningú. Començant pel celler del convent, que pertany a la ciutat de Venècia. Som als llimbs i no tenim manera de solucionar-ho. Les vinyes necessiten una inversió significativa i invertir en un projecte del qual l’any vinent potser ens fan fora, ens resulta difícil. Però penseu que en aquest convent, més enllà del celler i de la vinya, tota la resta és abandonat. Cent cel·les que fa dotze anys que són abandonades, des que els monjos van marxar. Tot s’ensorra. I ningú fa res. Perquè a Venècia només es restaura allò que es pot convertir en un hotel. I aquest convent, com que és dins un cementiri, no es pot convertir en un hotel. Per tant, és destinat a la ruïna.” El celler data del segle XVI, té cinc-cents anys. És un celler gran, perquè no elaborava només el raïm de la seva vinya, sinó que elaborava el raïm de tots els convents del voltant de la llacuna, i n’hi havia un munt.

Parlant d’en Flavio, que era un mestre que ja a l’escola havia ensenyat els infants a fer vi –el procés d’elaboració del vi era una eina d’ensenyament–, expliquen que quan va impulsar l’associació no pensava solament en les vinyes: “Tot això de les vinyes va sorgir com un pretext. La idea anava més enllà de les vinyes, del raïm i del vi. Abastava un concepte de ciutat diversa. Reprendre el contacte amb el territori i la conservació, un fet que encara representa un gran maldecap. No parlem solament del valor monumental de la ciutat, que és indubtable, inqüestionable, sinó també del valor ambiental, que és únic, indiscutible i és en perill. Tan en perill com els monuments i potser més i tot. Era una idea de conservació del patrimoni de la llacuna, que és un territori aquàtic únic, però també natural, de petits comerços i empreses. La llacuna es troba abandonada completament. Cal una idea de conservació!”, explica un amic seu.

Vinyes urbanes a Catalunya, la DO Alella i la Vinya d’en Sabater

Les vinyes urbanes són una raresa i un patrimoni natural de primer ordre, sobretot en l’actual realitat d’emergència climàtica. Un recurs que si es potenciés contribuiria a crear en zones urbanes altament poblades espais cultivats, harmònics i ordenats, dels quals s’obté un aliment, però que també fan de tallafocs i són captadors de CO₂, entre més qüestions. Aquests espais, com ara el Parc Agrari del Baix Llobregat respecte de l’horta, són espais estratègics per a la sobirania alimentària i per a la salut dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

En relació amb la vinya urbana al nostre país, a Barcelona trobem les vinyes de Can Calopa, a la banda de Collserola, que d’uns anys ençà conrea la cooperativa agrària i d’integració social l’Olivera, de la qual ja hem parlat. També té una història apassionant la vinya d’Aiguadolç de Sitges, lligada al Llegat Llopis del 1935, documentada d’ençà del segle XIX, i que fou l’última parcel·la que va romandre de la varietat malvasia a final del segle XX. Aquesta vinya ha permès que la malvasia de Sitges, que era en perill d’extinció, s’hagi recuperat aquests darrers anys i actualment visqui un gran moment.

Però entre aquest concepte de vinya urbana i periurbana, Catalunya té un exemple gairebé únic al món, que és la pervivència d’un territori vinícola extens i articulat com és la denominació d’origen Alella, que comença a poc més de set quilòmetres de Barcelona, i que entre els pobles del Baix Maresme, a menys de vint quilòmetres de la metròpoli, concentra més d’un centenar d’hectàrees de vinya, i en el conjunt de la DO ofereix una producció de més de dues-centes referències de vins. La DO Alella és impressionant per la seva història i identitat. I sorprèn com ha pogut sobreviure a la urbanització acarnissada dels pobles més pròxims a Barcelona. A la banda del Maresme, per la proliferació d’urbanitzacions; a la banda del Vallès Oriental, pels polígons industrials.

Entre les vinyes urbanes per excel·lència del país, hi ha la Vinya d’en Sabater, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), que va néixer amb caràcter experimental i formatiu i que ja és inscrita a la DO Alella. Aquesta vinya és a la part més alta del municipi, a tocar del recinte Torribera, on hi ha l’escola de restauració de Santa Coloma i el Campus de l’Alimentació de la UB. Un dels impulsors del projecte va ser el sommelier Paco Cordero, que explica que després de vint anys de feina i de lluita va aconseguir de plantar aquesta vinya amb la voluntat de recuperar la història vinícola i el patrimoni de la ciutat. Fins a final dels anys setanta del segle XX, a Santa Coloma es conreava vinya i es feia vi. El projecte és de titularitat municipal i s’ha vinculat amb la promoció d’ocupació i activitat econòmica, per una banda, i amb el vessant educatiu, per una altra.

La Vinya d’en Sabater forma part del Parc de la Serralada de Marina. Hi ha plantades varietats que ja s’havien conreat en el passat, com ara la picapoll, la garnatxa i la mataró, que a Santa Coloma s’anomena garrut. Els primers ceps es van plantar el 2015. A la Vinya d’en Sabater hi ha ceps emparrats plantats en feixes i també n’hi ha en vas plantats en coster. Gairebé una hectàrea que avui té quatre mil ceps. De moment, el vi que surt d’aquests conreus és experimental i, per tant, no es comercialitza. Es tasta en visites institucionals, també en les visites teatralitzades que es fan a la vinya a la primavera i en activitats que es fan a l’escola de restauració. Precisament, de la vinya, en tenen cura els alumnes de l’escola de restauració de Torribera.

“Som una empresa familiar, clàssica i tradicional. Fem el torró de tota la vida, el que concebem com a torró: Xixona i Alacant, crocant, torró a la pedra, crema cremada, massapà, amb fruit o sense, nata-nous i coco. El de festuc és el més nou. Però gairebé més de la meitat de la nostra venda és de Xixona, dur i tou, i de crema.”

Josep Planelles Torrent, amb la seva germana Laia i el seu cosí Marc, són avui al capdavant de Torrons Planelles Donat. Són els cognoms de dues famílies torronaires de Xixona que per Nadal venien com a firaires a vendre les seves produccions a la fira de productes nadalencs de Barcelona, que disposava les seves parades a la plaça Reial i a la Rambla. Els avantpassats dels Planelles ja hi venien l’any 1850. Però a final dels anys seixanta, l’Ajuntament de Barcelona va preferir de facilitar espais físics als firaires i els va permetre de col·locar-se en petits espais als portals d’escala. Els Planelles es van instal·lar en un del número 9 del carrer de Cucurulla, i els Donat, en un altre al número 25 del Portal de l’Àngel.

Encara avui són dues de les botigues de torró més emblemàtiques, i menudes, de la ciutat, propietat dels Planelles Donat. Perquè l’any 1954, Josep Planelles Picó i Maria Otília Donat Verdí, tots dos fills únics i avis dels propietaris actuals, es van casar. Van tenir tres fills: Josep, Antoni i Maria, tots tres vinculats al negoci, avui ja en edat de retirar-se. Però l’Antoni, a seixanta-set anys, ha triat una jubilació activa, és a dir, que compagina la seva pensió amb la continuació de la feina.

El trobem al portal del número 25 de Portal de l’Àngel, a tocar d’una de les dues botigues Planelles Donat, al número 27 del mateix carrer. Com és que dos establiments del mateix producte continuen oberts porta per porta? L’Antoni ens explica que hi ha clients que sempre han vingut a comprar el torró ací, “a la paradeta de l’escala” i, tot i saber que venen exactament el mateix que a la botiga més gran, a tocar, fins i tot arriben a fer una bona estona de cua per continuar enduent-se’l del portal. Són tradicions que passen d’avis a pares i de pares a fills, com el fet de comprar per Nadal sempre la mateixa mena de torró. L’Antoni ens parla també del massapà de Cadis, farcit de fruita, i de les figuretes de Toledo, tot fet per ells amb torró de Xixona. Els portals també els donen joc per separar, en temps d’estiu, els torrons dels gelats i l’orxata que també produeixen.

Tot el torró d’Alacant i de Xixona que ven Planelles Donat a les dues botigues (Portal de l’Àngel 7 i 27) i als dos portals (Portal de l’Àngel 25 i Cucurulla 9) el fan a Xixona, on formen part de la unió de diferents productors que comparteixen maquinària i treballen amb el certificat del Consell Regulador d’Origen Xixona, que garanteix les indicacions geogràfiques protegides del torró de Xixona i el torró d’Alacant. “L’ametlla, la produïm nosaltres en camps nostres i de productors alacantins veïns, i la mel és de melers de la mateixa zona”, explica Josep Planelles, torronaire de cinquena generació per part de l’avi Planelles i sisena per part de l’àvia Donat.

Les famílies Planelles i Donat fa generacions que elaboren i venen torrons al Portal de l'Àngel de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Les famílies Planelles i Donat fa generacions que elaboren i venen torrons al Portal de l'Àngel de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Venen en botigues i també en portals (fotografia: Albert Salamé). Els Planelles i els Donat són torronaires d'ençà del segle XIX (fotografia: Albert Salamé). Els torrons d'Alacant i de Xixona són els més famosos (fotografia: Albert Salamé).

Tot allò que no és Xixona ni Alacant, ho produeixen en un obrador molt a prop de les botigues i portals on despatxen. És al carrer de Montsió, al costat del restaurant els Quatre Gats. Antoni Planelles, oncle d’en Josep i la Laia, recorda la seva infància, quan vivien al pis de sobre de l’obrador. “Al costat hi havia una botiga de queviures, i la família que la portava també vivia a dalt del negoci, igual que els de la lleteria que teníem a l’altre costat. Això passava a tot Ciutat Vella”, explica. Per a ell, no hi ha records d’infància sense torró, orxata i gelats. “Nosaltres, de petits, jugàvem entre sacs de xufa, fent castells. Qualsevol eina del negoci, la fèiem la nostra joguina”, comenta. I, de jugar a l’obrador, va passar a treballar-hi. “A la meva generació, el fill del fuster era fuster, igual que el metge, i a casa nostra, torroners.” Ell i els seus dos germans van néixer a Xixona, perquè aleshores passaven quatre mesos a Barcelona, per la campanya de Nadal, i la resta de l’any vivien allà.

96% de clients autòctons

La tradició de moltes famílies de comprar el torró per Nadal a les botigues de Planelles Donat ha fet arrelar en aquest comerç històric una important clientela local. “El turista, si de cas, compra més fora de temporada nadalenca”, explica la Laia, que atén al taulell a la botiga del costat del portal que regenta el seu oncle Antoni. Ella, el seu germà i el seu cosí, que ara són la nova generació al capdavant del negoci, també van créixer respirant la vida dels torronaires tothora. “Mai no hem sentit com una obligació dedicar-nos-hi, però ja amb setze o disset anys, vam compaginar els estudis amb la feina a les botigues, per donar un cop de mà als de casa.” Reconeix que, especialment per Nadal, tot era parlar de torró. “Però totes les anècdotes que s’explicaven les trobava sempre molt interessants”, diu. Després de treballar un temps en una altra empresa, la Laia va decidir d’incorporar-se al negoci familiar: “Vaig adonar-me que estava més a gust a casa”, confessa. Per ella, té un gran sentit mantenir la qualitat i la gamma més clàssica de torrons. “Aquesta és la nostra especialitat, i és el que no es menja la resta de l’any”, comenta. Fa una dotzena d’anys que despatxen, a més de les mides normals, una presentació quadrada, d’uns dos-cents grams de torró, que els funciona molt bé. Les famílies s’han fet petites.

Laia i Josep Planelles Torrent, juntament amb el seu cosí Marc, són al capdavant del negoci (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Hi ha torrons i més dolços (fotografia: Albert Salamé). Orxaters, de fa noranta-cinc anys

Com la majoria de torronaires, aquesta família no tanca mai per vacances. Fan temporada d’hivern, per Nadal, amb els torrons, i, de fa noranta-cinc anys, també d’estiu, amb orxata i gelats, dos productes també molt arrelats a Xixona. Ja dominaven la selecció qualitativa de les matèries primeres gràcies als torrons. El setembre és el mes de la collita de l’ametlla, i de novembre a gener cullen la xufla de la seva orxata, a Alboraia (Horta Nord).

De l’ametlla, que és la base dels seus torrons –el de Xixona és 69% ametlla marcona–, destaquen el seu elevat contingut en àcid oleic i quantitats significatives de vitamina E. La tenen com a aliment molt energètic i una bona font de fibra. Diuen que amb un consum moderat contribueixen a reduir el colesterol i són unes de les fonts no animals més riques en calci. En conclusió, doncs, suggereixen que una porció de torró el dia és un hàbit ben saludable.

Aquests dies l’activitat és gran. Després de collir l’ametlla jove, al setembre, trencar-la i pelar-la, de primers d’octubre ja és un continu de producció i repartiment, tant a Xixona com a l’obrador del carrer de Montsió. “El 26 i el 27 de desembre i el 2 i el 7 de gener també fem torró, però segons la venda que anem tenint d’aquell moment”, diu Josep Planelles. I explica que creuen moltíssim en la venda del torró de crema acabat de fer. A l’obrador de la Ciutat Vella, cada dia cremen les barres de torró de crema fent el cruixent de caramel i l’aroma de sucre cremat. “Els de Xixona i Alacant no tenen humitat interior i tenen una gran durabilitat, potser fins d’un any i mig, tot i que acostumem a posar-hi la data d’un any. Amb aquests no hi ha cap problema de conservació. Però el de crema, m’agradaria que els clients se’l mengessin només uns dies després d’haver-lo comprat, perquè és un valor afegit”, explica Planelles.

A l’obrador de la Ciutat Vella, cada dia cremen les barres de torró de crema fent el cruixent de caramel i l’aroma de sucre cremat (fotografia: Albert Salamé). Recomanen de menjar el torró de crema sis dies després d'haver-lo comprat a tot estirar (fotografia: Albert Salamé). Produeixen ells mateixos les ametlles que fan servir per als torrons (fotografia: Albert Salamé). Fan els torrons amb productes de màxima qualitat (fotografia: Albert Salamé). Fan els torrons amb productes de màxima qualitat (fotografia: Albert Salamé). Fan els torrons amb productes de màxima qualitat (fotografia: Albert Salamé).

Del 2014 ençà, també venen per internet i envien torrons a l’estranger. Comenten que molts descendents d’ací o gent d’ací que viu fora són clients, per internet, o presencialment quan visiten Barcelona. “Sí que hi ha gent que menja torró tot l’any, però Nadal és el temps més important per a tothom, la nostra venda principal, i el públic majoritari és el local”, expliquen els qui el despatxen. “Cada any en sentim molts que ens diuen: ‘El meu avi ja venia aquí a comprar-los.’ I això és d’agrair. Nadal és una campanya molt bonica. Hi passem moltes hores, la feina és molt intensa, però és bonic tornar a veure cada any els clients. Sembla que no pugui ser, però només amb un cop l’any que els veiem, els coneixem. I molts busquen el mateix venedor de l’any anterior.”

Una trentena de treballadors recullen avui el llegat de les dues famílies firaires xixonenques que es van acabar establint en portals de la Ciutat Vella de Barcelona. Els Donat, firaires d’ençà del 1800, i els Planelles, d’ençà del 1850. Els Planelles es van establir al portal de Cucurulla l’any 1876, i els Donat, al del Portal de l’Àngel, l’any 1929, però després d’haver estat als carrers de Trafalgar i de Pelai. “Nosaltres vivim des de petits la il·lusió per aquest negoci. Passàvem moltes hores omplint bosses de confits”, recorda Josep Planelles Torrent. “Avui encara continuem sentint que portem un negoci de barri”, afegeix. Guarden l’essència de sempre, la part més autèntica d’aquell origen xixonenc i la gràcia de dos antics portals, petits comerços emblemàtics.

Ara que Surveilled, el film de Ron Farrow, exposa l’espionatge de què centenars de milers de ciutadans han estat víctimes arreu d’Occident per l’ús de Pegasus és el moment de dir que ell ens va avisar. Ara que la propaganda dels suposats governs més progressistes de la història (com el de Pedro Sánchez) no pot amagar que han espiat i reprimit opositors com ningú és el moment de reconèixer quanta raó tenia. Ara que, si girem el coll cap a una banda esperant trobar-hi la dolça Itàlia, el que ens trobem és l’extrema dreta governant-la, i que si, esverats, mirem cap al nord, on diuen que la gent és neta i noble, veiem com a França l’extrema dreta ha guanyat les eleccions europees, és el moment de recordar que, efectivament, les seves paraules van ser profètiques.

Ara que la llista de països europeus on governa l’extrema dreta enguany arriba a sis (Itàlia, Finlàndia, Eslovàquia, Hongria, Croàcia i Txèquia) és el moment d’acceptar que Europa opta cada cop més per solucions repressives contra els seus ciutadans. Justament ara que fa setmanes alguns esperançats miraven cap als Estats Units buscant la darrera estació, l’esperança, per acabar veient com Donald Trump guanyava folgadament les eleccions per segona vegada, i que l’home ha promès deportacions en massa i el tancament de fronteres, és el moment de valorar les paraules d’un profeta que ens va avisar, i la seva idea força: el procés d’independència català del 2017 marcarà les democràcies occidentals. Si s’opta per la repressió, deia, a partir d’ara aquest serà el camí que se seguirà. Si s’opta per la llibertat, també.

L’any 2017, Espanya va optar per la repressió. I, com deia el profeta, la resta l’han seguit. Recordem les seves paraules: “Les poblacions de tot Occident aprendran de la vostra experiència. Allà on vagi Catalunya, uns altres estats la seguiran. […] Aquest xoc entre els catalans i l’estat espanyol és un fet determinant en la història d’Occident. El cas català marcarà un precedent respecte de la mena de democràcia que veurem a Europa i al món occidental. És una repressió molt greu, si es jutja pels estàndards europeus. És molt preocupant veure quant de temps durarà i quines reaccions causarà.”

Aquestes paraules són de Julian Assange i les va pronunciar en una pantalla gegant en un acte organitzat per Universitaris per la República el 26 de setembre de 2017. Aquesta idea la va repetir en unes quantes entrevistes, com ara aquesta a RAC 1.

Hi penso sovint, en aquest home i en les seves paraules profètiques. Gairebé tant, diria, com en les paraules de Bill Clinton (“El món serà català o talibà”) o en les de Ramon Barnils, mon pare, que ara que triomfen les opcions que tenen una mirada fosca, reprimida, odiosa cap a la realitat em resulten més útils que mai. Sí, ara que col·lectivament no són temps per a l’esperança, sapiguem, si més no, que la derrota no cal que sigui total, i que tenim un refugi, gens fàcil, però indestructible: “La millor manera de fotre el sistema és ser feliç.”

La gota freda al País Valencià ha deixat tot un rastre de destrucció i víctimes. Però algunes han estat invisibilitzades. Les persones en situació administrativa irregular, a més de les conseqüències de l’aiguat, també reben la discriminació institucional i el racisme a peu de carrer.

Una de les preocupacions principals dels col·lectius que lluiten pels drets humans és que aquestes persones no puguen rebre cap de les ajudes perquè no hi ha dades reals i específiques de la seua situació. Per exemple, pot ser que estiguen empadronats en un lloc diferent, perquè troben molts entrebancs per a obtenir l’empadronament, o que no tinguen el contracte de lloguer perquè moltes vegades els subarrenden habitacions o tenen acords de paraula, o que treballen en negre sense contracte. “Llavors quedaran fora de qualsevol paraigua social que haja pogut posar el govern”, diu Silvana Cabrera, portaveu del moviment Regularització Ja!

A més, es tem que puga haver-hi més desapareguts que no apareixen en els registres oficials per manca de dades. Preocupa, especialment, el cas dels temporers. “Si aquestes persones han arribat fa poc i no tenien una xarxa de suport, no coneixien molta gent –perquè això passa amb la gent temporera que arriba a un lloc a treballar i no té prou temps per a fer una xarxa–, doncs no sabem exactament si estan desaparegudes”, diu Cabrera.

Jaume Durà, responsable jurídic de la Comissió d’Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR PV), ha conegut casos de temporers perjudicats per la gota freda que al cap de pocs dies ja se n’havien anat a treballar a un altre lloc. “Sobretot perquè com que treballen en colles, si tu no vas al lloc, renuncies a anar a treballar. La mobilitat és increïble. És una barbaritat des del punt de vista laboral, però ells ho tenen molt assumit. Si no hi vaig, no cobre, i si hi he d’anar a no sé quin lloc, doncs me’n vaig d’ací i ja està. El que a nosaltres ens sembla una barbaritat, ells ho veuen com: ‘Si no hi vaig, no em paguen’”, explica.

Els alumnes de l’institut de Sedaví tornen a classe en condicions insalubres

Salvar una vida i perdre la feina

Dolores Jacinto, membre de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i de les Cures (AIPHYC, per les sigles en castellà), explica el cas d’una companya colombiana que treballava a Massanassa (Horta Sud). Cuidava un home gran i era interna. També hi vivia la seua filla de quinze anys. Quan va arribar la riuada, entre totes dues van salvar la vida de l’home. Ara, la família l’ha ingressat en una residència i ella ha perdut la feina, la casa i totes les seues pertinences, amb una menor a càrrec. Com que no té una situació administrativa regular, tampoc no pot sol·licitar cap ajuda. També conta el cas d’una altra companya colombiana que vivia a Alfafar (Horta Sud) i, com que vivia en un baix, ho va perdre tot. Treballava a València, però va estar dies sense poder eixir del poble per la situació, i la van acomiadar.

“Es continuen invisibilitzant les mateixes persones de sempre. Durant la pandèmia es va traure un eslògan ben bonic que deia ‘no deixarem ningú enrere’, però en realitat mai es van veure les persones que estaven en una situació administrativa irregular. Mai les van mirar, i ara passa exactament igual. No és possible que continuem creient que si no les anomenem, que si no fem polítiques que les incloguen, no existeixen. Doncs sí que existeixen. Ja venien d’una vulneració anterior i ara la seua situació s’aguditza. No es mira ni a través d’estrangeria, més aviat el contrari, es criminalitzen totes les persones que som d’origen estranger i no hauria de ser així”, diu Jacinto.

Refugiats en una fàbrica abandonada per por

Un grup d’uns quaranta xicots marroquins en situació administrativa irregular que van perdre els habitatges que llogaven a conseqüència de la gota freda, van fugir de les zones danyades. La presència policíaca i la por de ser detinguts els van fer cercar refugi en una fàbrica abandonada als afores de Torrent (Horta Sud), on van malviure durant dies entre runes i escombraries. “No tenim papers i no podem demanar ajudes. Hi havia molta policia, militars, mirades estranyes, i ens en vam anar”, deia un jove en una entrevista a À Punt.

Els van localitzar, per casualitat, les voluntàries de la Casa del Marroc a València, que d’ençà del començament de l’emergència van portar menjar halal calent a les zones danyades. Com que la vice-presidenta de l’entitat, Boutaina El Hadri, també és la vice-presidenta del Consell Valencià de les Migracions, van aconseguir que la Generalitat els donàs una alternativa residencial temporal. Ara, són en un hotel a Castelló (Plana Alta), mentre esperen que els traslladen a un alberg. Amb tot, creuen que pot haver-hi més joves en aquesta situació, o desapareguts.

Doblement afectats: per la gota freda i pel racisme

La por d’aquesta gent no és infundada, car aquestes setmanes s’han viscut aturades i detencions per perfil racial en plena emergència. Silvana Cabrera explica que, juntament amb la Koordinadora de Kol·lectius del Park Alcosa (Alfafar, Horta Sud), van interposar una denúncia perquè la policia espanyola va detenir tres veïns –un dels quals, menor d’edat– que no havien comès cap delicte i els va retenir a la comissaria de Sapadors de València. “La població migrant racialitzada no s’acosta a la policia perquè hi ha una por, i aquesta por hi és per la manera com la policia tracta aquestes persones, amb una mirada totalment criminalitzadora”, diu.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by RegularizacionYa Oficial (@regularizacionya)

I no són casos aïllats. Clara Moltó, del barri de Benimaclet de València, també va presenciar una aturada per perfil racial quan eixia de fer tasques de voluntariat a Paiporta (Horta Sud). Era el primer dissabte després de la gota freda, i va detectar quatre veïns negres que havien estat aturats per la policia. L’agent els demanava que mostrassen alguna fotografia on s’evidenciàs que la seua vida es desenvolupava a Paiporta per poder passar.

“Ningú et pot demanar que mostres imatges del teu telèfon. És clar, com que no tenien la documentació… Era una situació ridícula, aquestes persones anaven amb roba de treballar, plenes de fang, com tots. El que miraven era si les persones que hi accedien eren veïns, però, és clar, això només els ho van fer a ells. La riuada humana que hi havia per a entrar i sortir de Paiporta era nombrosíssima, o siga, era molt evident”, relata. I afig que això passa constantment sense que la gent se n’adone. “Les persones blanques hem d’acostar-nos en eixes situacions per donar suport i veure què passa, perquè estan completament desprotegits. I, en una situació com aquesta, és una vulneració tan absoluta… No tenen cap motiu per a confiar en ningú”, diu.

Discursos d’odi en auge

Rahma El Basraoui, presidenta de la Casa del Marroc de València, explica que moltes musulmanes es van sentir rebutjades pel fet de portar vel quan van acudir als punts de donatius, i denuncia que algunes van ser enregistrades sense el seu consentiment. “Hem vist molts missatges i notícies falses racistes que deien que les dones hi anaven només a demanar, i per això moltíssimes no han pogut recollir menjar i s’han quedat sense res. Nosaltres ens hem encarregat de portar-los tot el que necessitaven”, diu.

Cabrera recorda que el racisme no és nou i que el problema principal és que no hi ha un fre legal contra els discursos d’odi a les xarxes i la desinformació. “Sabem que hi ha un partit polític que campa a pler fent discursos d’odi i tenim també persones amb nom i cognom que fan proliferar aquests discursos d’odi”, assenyala.

Així, El Basraoui reivindica el treball humanitari que han fet en un moment de crisi com aquest. “Cal col·laborar amb bona fe i deixar de banda allò que ens divideix. Amb les nostres accions, hem d’intentar lluitar contra el racisme i la morofòbia que patim, especialment nosaltres, els marroquins. Dol molt, perquè els marroquins han patit el doble: la DANA i el racisme”, diu. Per això, demana que es visibilitzen les persones d’unes altres nacionalitats i les que no tenen papers. “Som valencians, vivim ací, ho compartim tot. Aquesta catàstrofe ens afecta a tots”, conclou.

Drets fonamentals

Arran de la situació d’emergència, el moviment Regularització Ja! demana que s’aprove la ILP per a la regularització de tots els ciutadans en situació irregular. “No és possible que enmig d’una catàstrofe tan immensa i que ha destrossat tantes vides, continue havent-hi persones que no tinguen coses tan imprescindibles com ara un empadronament i una targeta sanitària, que no puguen escolaritzar els xiquets, que no puguen accedir a les ajudes a pesar de haver-ho perdut absolutament tot”, diu Cabrera. També demana que s’habiliten unitats mòbils perquè la població estrangera puga renovar el NIE, de la mateixa manera que se n’han habilitat per al DNI.

“Només això ja és un fet discriminatori. Que siguen conscients de qui vivia en aquestes poblacions. Hi havia un percentatge molt alt de població migrant. No es pot pensar en una reconstrucció de tots els llocs que han quedat devastats amb una mirada racista i colonial. Hem d’entendre que hi vivim persones que conformem una societat diversa. Llavors, no podem caure novament a adjudicar a dit i militaritzar els carrers, perquè la població migrant té por. S’han de tenir en compte totes les veus que habiten aquests pobles.”, diu.

Jaume Durà avança que la CEAR i més organitzacions han llançat una proposta de mesures extraordinàries per a garantir els drets de tots els damnificats per la gota freda. D’una banda, hi ha els qui sí que tenien permís de treball i residència, però que tenen el risc de perdre’l. Sobre això, demanen una relaxació dels requisits perquè alguns no els podran complir per la situació d’emergència. D’una altra banda, hi ha els qui són en situació administrativa irregular, per a qui demanen que es faça un procediment personal i individual de regularització perquè puguen obtenir la documentació.

Durà recorda que aquesta mena de mesures són emparades en la llei d’estrangeria espanyola i les seues reformes posteriors. “La normativa diu que quan hi ha certes circumstàncies excepcionals de naturalesa econòmica, social o laboral, com va ser la covid i com és aquesta DANA, hi ha la possibilitat d’atorgar autoritzacions individuals de residència temporal”, diu.

Carlos Mazón continua entaulat a El Ventorro

En plena tardor, VilaWeb ha caminat pels antics camins de la ruta dels contrabandistes. Una ruta que comencem a Beget (Ripollès), passem cap a Rocabruna (Ripollès) i acabem allargant uns dies després fins a Prats de Molló (Vallespir). I si al Ripollès i l’Alta Garrotxa la tardor era tímida, una vegada al Vallespir esclata en una Catalunya Nord plena d’ocres i vermells. A la imatge, el coll de Malrem, just en el punt en què arribem a la Menera (Vallespir), tardorenca, i deixem enrere el verd del municipi de Beget. Caminem amb la sensació d’haver estat contrabandistes de tardor.

El canvi de govern a la Generalitat de Catalunya es vincula a una substitució gairebé total de la direcció de l’administració. Al sistema català, els alts càrrecs tenen una clara vinculació política i tots els partits que han governat han tingut establerta una contribució obligatòria per a aquests càrrecs públics, encara que treballessin per a l’administració i no pas pel partit en qüestió.

El sottogoverno del president Pere Aragonès, just abans d’acabar el mandat, era format per 580 càrrecs. D’aquests, 189 són alts càrrecs, que inclouen secretaris generals i directors generals, i 159, personal eventual, que inclou membres dels gabinets, secretaris i assessors; els uns i els altres fan 348. Alhora, hi ha 232 directius d’entitats públiques.

Ara s’ha fet pública la llista actualitzada en data del primer de novembre d’alts càrrecs i personal eventual del govern de Salvador Illa; encara no hi ha la llista de directius de les entitats del sector públic, és a dir, responsables d’entitats públiques, com ara Ports de la Generalitat, el Servei Català de Trànsit i l’Institut Català de la Salut. Aquests no van vinculats necessàriament al color polític del govern, però també depenen de les decisions polítiques.

Una primera dada que es pot destacar és un augment del nombre d’alts càrrecs i personal eventual nomenats a dit pel govern. Així, dels 348 que hi havia amb Aragonès, ara han passat a 361, 13 més. Si desgranem per conselleries, l’augment prové principalment del Departament de la Presidència. Per una part, els alts càrrecs i eventuals adscrits a aquest departament han passat de 99 a 106, 7 més, amb l’afegit que durant el govern Aragonès incloïa Esports, que ara forma un departament independent i que té 6 càrrecs públics més.

La resta mantenen un nombre força semblant de càrrecs públics. El que en perd més és Cultura, que passa de 16 a 12, però s’explica per la creació del Departament de Política Lingüística, que és format per 6 alts càrrecs i personal eventual.

Els alts càrrecs de Salvador Illa

Quan Aragonès va acabar el mandat, hi havia 34 alts càrrecs i personal eventual que havien assumit el càrrec abans del 24 de maig de 2021, quan Pere Aragonès va esdevenir president. D’aquests, n’hi havia una bona part que no triava el govern, com ara els responsables de l’oficina de l’ex-president Artur Mas, o Josep Lluís Alay, de la del president Carles Puigdemont. Així, del govern de Quim Torra es mantenien 27 càrrecs públics, bona part, delegats del govern de la Generalitat a l’exterior.

Per la seva banda, Illa encara manté 100 alts càrrecs de governs anteriors. D’aquests, n’hi ha 23 que tenen els càrrecs d’ençà d’abans del nomenament de Pere Aragonès. 17 provenen del govern Torra i 6 d’abans. L’alt càrrec que més temps fa que ocupa el mateix lloc ininterrompudament, i amb molta diferència, és José Luis Ramírez, de l’assessoria jurídica, que va ser nomenat el juliol del 2004, quan el president era Pasqual Maragall. El següent és Jordi Menéndez, que d’ençà del 2010 és responsable de l’oficina de l’ex-president José Montilla.

Per tant, hi ha 77 treballadors que van ser nomenats durant el govern Aragonès i continuen al càrrec. Tanmateix, la majoria tenen un caràcter més aviat tècnic i els noms més vinculats a la direcció política d’ERC no han continuat pas. Solament n’hi ha 17 que siguin personal eventual, és a dir, membres dels gabinets, secretaris i assessors, 5 dels quals formen part de protocol; també hi ha Miquel Guiot Rocamora com a cap de l’oficina del president Quim Torra o Carles Fabró com a responsable del Palau de Pedralbes.

Entre els alts càrrecs, la conselleria que en reté més és la d’Unió Europea i Acció Exterior, i catorze són delegats del govern a l’exterior, un càrrec que s’elegeix per concurs públic. També hi ha més càrrecs tècnics, com ara cinc membres de la comissió de garantia del dret d’accés a la informació pública o directors de serveis. Tot i això, n’hi ha alguns amb més vinculació política, com ara l’ex-senadora d’ERC d’Elisenda Pérez, directora del cos d’Agents Rurals, i Pere Macias, que va ser ratificat com a comissionat del traspàs del servei de Rodalia.

Pugna d’ERC dins el govern

En plena pugna dins ERC entre el sector de l’ex-president Oriol Junqueras i de la secretària general, Marta Rovira, es va publicar que Junqueras suposadament havia demanat personalment al president de la Generalitat que mantingués a l’executiu càrrecs d’ERC que li són afins, com ara el president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó; el director d’EQUACAT, Eduard Suàrez; el president de CIMALSA, Isaac Albert; i la directora de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), Norma Pujol.

Malgrat que Illa no va fer cap moviment per a substituir-los, alguns d’aquests dirigents d’entitats del sector públic hi han renunciat. Illa mateix, en la presentació de José Alberto Carbonell com a nou president del Port de Barcelona el 15 de novembre, va dir: “El canvi ha estat per voluntat de Salvadó. Quan alguna cosa va bé, no cal canviar-la. Respecto i valoro que ell hagi fet un pas al costat.” De la mateixa manera, Norma Pujol, ha presentat la dimissió aquest dijous mateix, després d’haver esperat “un temps prudencial al càrrec” una vegada investit el nou govern.

Tot i que Marta Rovira fa dos mesos va fer una crida perquè els alts càrrecs vinculats a ERC abandonessin el govern d’Illa, Eduard Suárez i Isaac Albert mantenen el càrrec. Tots dos formen part de la candidatura de Militància Decidim, encapçalada per Junqueras, per al congrés del partit del 30 de novembre. Albert és proposat com a vice-secretari general de Comunicació d’ERC i Suárez secretari nacional de Treball i Mobilitzacions. També es mantenen al govern més directius, com ara David Vila, com a president de l’Ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat (ATL), regidor d’ERC durant quatre legislatures; la directora del CAT112, Irene Fornós, diputada d’ERC entre el 2018 i el 2020, i el director del Servei Català de Trànsit, Ramon Lamiel, ex-regidor del partit.

El psicòleg Xavier Guix (1960) és l’autor d’El problema de ser massa bo (Arpa), llibre de divulgació que descriu els riscs de renunciar a un mateix per la necessitat de complaure, encaixar i portar-se bé. És la bondat mal entesa, que pot arribar a perjudicar molt els qui la practiquen. Un Guix vital va rebre VilaWeb al vestíbul d’un hotel cèntric de Barcelona per parlar de la pena culposa, del concepte de mala bondat de perfils bonistes i altres detalls del seu llibre.

Xavier Guix, psicòleg i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Comenteu la frase del llibre: “Complir amb el deure no et fa ser bo, et fa ser obedient.”
—I que els altres t’utilitzin. Ser bo no és un problema. El problema és ser massa bo. Aquest bonisme que d’alguna manera busca ser apreciat, estimat, tingut en compte pels altres, genera dinàmiques en què et vas descuidant de tu perquè poses al davant els altres. I et vas desconnectant del teu propi desig, del que vols, del que ets i del que t’agradaria. En diem la mala bondat. La mala bondat és un terme que em va proveir el meu amic Antonio Bolinches: “Quan un és massa bo per als altres, però es perjudica a si mateix, practica la mala bondat.” I fa bona aquesta màxima que diu que, tard o malament, s’aprèn que ser massa bo no fa que t’estimin més, sinó que t’utilitzin més.

—Segons que veig al llibre, la vostra mare és el primer cas de mala bondat que coneixeu?
—Sí, totalment. És el primer cas de què he mamat, he rebut i, per tant, segurament m’hi he fet. I, per tant, he seguit la petjada de la meva mare.

—Idea del llibre: “Quan el pare es va morir, la mare va deixar de voler ser obedient, i va anar a l’altre extrem.”
—Sí. S’havia cansat de ser l’escarràs de la família, d’acompanyar i fer favors a tota la família, de complaure tots els seus fills. I, sobretot, que a casa teníem la senyora Rosario. La Rosario era la persona que la va acollir de petita, de joveneta, a quinze anys. Era una dona que estiuejava a Tuixent, i va demanar als meus avis: “Aquesta noia m’aniria molt bé que vingués a ajudar-me. Jo li ensenyo a fer de modista i ella d’alguna manera m’ajuda en les feines.” I se’n va anar de Tuixent a Sant Boi.

—I quan éreu petit, la senyora Rosario vivia amb vosaltres?
—Era la senyora que manava i tota la resta havíem d’obeir. I seguíem el programa de la mare, que era d’obediència absoluta i de deure absolut, a més a més d’un deure de lleialtat, perquè l’havia ajudat a ser modista, a aprendre a cosir, a aprendre a ser una bona noia, etc. En canvi, nosaltres a casa vèiem una altra cosa, que estava sotmesa a aquella dona. I d’alguna manera volíem trencar-ho, però era impossible. Després em vaig adonar que en realitat jo feia igual. Acabava tenint relacions a les quals em sotmetia d’alguna manera, volia complaure, volia agradar a tothom, volia quedar bé. I són les consignes que vaig rebre d’aquestes dues dones.

—El pare surt poc perfilat.
—Perquè el pare en aquest sentit és el contrari. Era molt sorrut, molt d’anar a la seva, molt de fer la seva. Vaig tenir una ensenyança polaritzada, vaig viure tots dos extrems.

—Els quatre pilars de la mala bondat són l’obediència, portar-se bé, l’angoixa i la ira. I parleu de com seguim les obediències morals de la família. Exemple que poseu: totes les dones d’una de les branques familiars s’han aparellat amb homes alcohòlics o addictes. Tots s’han mort per una infecció cardíaca.
—Els qui estudien teràpia sistèmica, i sobretot transgeneracional, t’explicarien casos d’aquests a dojo. A la nostra família hem sigut advocats, a la nostra família som metges, i ai de tu que no ho siguis, perquè aleshores ets el repudiat de la família.

—Però que totes les dones de la família es casin amb homes alcohòlics?
—És la figura del salvador. Dins la família hi ha una informació en què les dones s’han de fer càrrec d’aquell que pateix, d’aquell que té problemes. Poden ser addiccions, depressions, etc. Ahir encara tenia un cas així. Persones que es passen la vida volent salvar aquella persona, quan aquella persona està farta que la intentin salvar. Aquesta gent no fa el bé perquè vulgui fer el bé sinó perquè l’hereten, és el que han vist a casa i repeteixen el model. Fins que un dia, forçosament, algú ens ajuda a obrir els ulls: escolta’m, és curiós que tota la família hem tingut problemes d’herències, tots. O tots hem tingut sempre problemes amb agents de l’autoritat. O en la nostra família sempre hem hagut d’ocultar coses.

Xavier Guix, psicòleg i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Parleu d’ambients tòxics en què la gent pot tendir a ser massa obedient i a defugir el conflicte. Citeu la banca, el sistema educatiu i les multinacionals. Per què, aquests tres?
—Explico el que em trobo a la consulta i majoritàriament els qui vénen amb un patiment angoixant són del sector educatiu, i del sector de la banca.

—Per què?
—Perquè és on veig que la gent pateix més, però ha de resistir. Entorns que aparentment són per a un desenvolupament professional, per a anar pujant una jerarquia. I, en canvi, són ambients en què depèn qui et trobes, depèn qui mana, els grups de poder que s’han anat creant, quedes encallat.

—Què és la pena culposa?
—El famós “em sap greu”. Jo, ara, per anar a la meva, hauria de dir-te “no, ho sento”. Mira, em ve de gust quedar-me a casa, no tinc ganes de soroll. Però em sap greu per tu. És que tu t’has fet la il·lusió, t’has fet l’expectativa, esperes que jo… I llavors dius, home, ara el decebré?, doncs ja vindré. Però no en tinc ganes.

—Citeu els qui no estan enamorats, però els sap greu trencar cors. I continuen la relació.
—I a poc a poc arriben a casar-se. Però, és clar, no estic convençut. Però em sap greu, per què veig l’altra persona tan il·lusionada, la veig tan feliç. Qui sóc jo ara per trencar? Ja aprendré a ser feliç, ja ho seré.

—Parleu del mecanisme de fer-te imprescindible. Quan algú és imprescindible, per què ho fa?
—Això ho veig, sincerament, més en les dones que no pas en els homes. Ho he vist més en el sector femení. És convertir-se en la mirada dels altres. Ja sé què els convé, ja sé què necessiten. I, per tant, m’anticipo. I anticipant-me vaig ocupant el teu espai. Ho faig tot per tu. Segons què crec jo, això sí. Però potser no vull que em compris un regal. Ni un ordinador nou. Perquè a més a més m’obligues que t’ho agraeixi. I m’obligues que t’hagi de dir, ai, que bé, gràcies, veus? Hauria de dir, escolta, jo no hi penso, en el regal.

—Dels perfils relacionats amb el bé que poseu al llibre, uns exemples finals: el benefactor.
—Aquest va comprant la gent. I es pensa que pagant-ho tot i cobrint les despeses de tothom i fent-te regals, tothom dirà, és que és tan generós. És que mira, ens feia falta un ordinador i ens l’ha portat. Però, és clar, li sobren els ordinadors i li sobren els calés. Aquest benefactor que t’ho dóna tot, a canvi de què t’ho dóna? A canvi que després el reconeguis, que vagis dient que és tan bo, mira què ens ha regalat.

—El recte moralista.
—D’aquests, n’hi ha molts. Saben tot el que moralment està bé. I si no et portes bé, et treuen la targeta. Escolta, tu això que fas no està bé. Bé, faig el que puc. Però això no està bé. Això no s’ha de fer. Què vol dir que no s’ha de fer? Potser he d’aprendre a la vida, potser he de passar pels meus moments… No, i et treu la targeta vermella. Són molt estrictes, són molt rígids, perquè tenen una moralitat irreprotxable. Ells, per tant, es mouen per principis morals. Com a resultat, rigidesa absoluta.

Xavier Guix, psicòleg i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Com puc detectar si sóc massa bo i quines solucions hi ha?
—Primer, si ser bo et causa patiment. La base sempre és aquesta. Estic d’acord amb mi, visc la vida que vull? Una cosa és ser bo, que jo tradueixo a fer el bé. No es tracta de ser bo, es tracta de fer el bé. I fer el bé a vegades implica no agradar als altres. Quants pares no fan patir els seus fills i ho fan pel seu bé? En molts moments caldrà posar uns límits. I fan el bé. O almenys creuen que és el bé. No ho fan per obediència, ho fan a fi de bé. Per tant, no era quedar bé, no era portar-se bé, era fer el bé. I el primer bé, me’l dec a mi. Primer de tot, tracta’t bé. Surt l’aforisme famós de Jesús: “Estima els altres com a tu mateix.” No diu estima els altres per damunt de tot. Diu estima els altres com a tu mateix. Per tant, tu també t’has d’estimar.

Aquest mes de novembre ha arribat a les llibreries Un món de deixalles, d’Oliver Franklin-Wallis editat per Comanegra i Monod, un nou segell dedicat al periodisme narratiu i d’investigació. Oliver Franklin-Wallis (1989) és un jove periodista d’investigació guardonat (Freelance Writing Awards, Young Journalist Awards, British Society Of Magazine Editors, Drum Awards), que escriu regularment a les revistes GQ, Wired, The Guardian, The New York Times, The Times Magazine i The Sunday Times Magazine, entre més publicacions. Després d’anys d’investigació i de viatges perseguint la brossa que mou el món, aquest és el seu primer llibre, en què ens aporta els resultats de la recerca.

Un món de deixalles analitza la generació desmesurada de les deixalles humanes, que és una de les grans amenaces que plana sobre el futur del planeta, amb dades i molta investigació a peu d’abocador, de mercat i de fàbrica. El llibre ha estat considerat entre els millors de l’any per The Guardian i The New Yorker, i ha estat finalista del premi Wainwright de literatura i medi. La traducció catalana és d’Ariadna Pous.

Oliver Franklin-Wallis mostra com per a les grans marques malbaratar és una ganga i que la xarxa per a ocultar, als ulls del consumidor, l’impacte ambiental dels seus productes és alarmantment bruta i opaca. Marques de moda que cremen milions de quilos de roba cada any sense que passin per la botiga; el gegant tecnològic que cada vegada que treu un model nou envia tota la producció del model anterior a trinxar en secret a l’altra punta del món; grans productors agrícoles que destrueixen completament les seves pròpies collites quan són “massa bones” (és a dir, quan els obligaria a abaixar massa els preus); o fabricants de plàstics presumptament biodegradables que negocien models d’etiquetatge enganyosos.

Llegiu un fragment d’Un món de deixalles, d’Oliver Franklin-Wallis (Comanegra i Monod).

Els nostres residus amenacen la vida i el futur del planeta

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee

Seül, Corea del Sud. El líder suprem de Corea del Nord, Kim Jong Un, ha donat un cop a la taula de la política internacional amb un seguit de moviments audaços que han captat l’atenció del món sencer.

Kim ha abandonat sobtadament el somni de la reunificació amb el Sud, que havia marcat la política nord-coreana aquestes darreres set dècades. Ha augmentat dràsticament la propaganda personalista entorn seu. I, sobretot, ha enviat milers de soldats nord-coreans a Rússia, cosa que ha demostrat el seu compromís amb un ordre mundial alternatiu i contrari als designis occidentals.

Amb vista a l’any que ve, el líder nord-coreà sembla més confiat que mai, enfortit pels avenços del seu programa d’armament nuclear i l’envigoriment de l’aliança amb el president rus, Vladímir Putin.

“Veiem un Kim Jong Un embravit”, diu Rachel Minyoung Lee, experta en els mitjans de comunicació estatals nord-coreans, que explica que ha observat un canvi clar en la manera amb què Pyongyang parla del paper de Corea del Nord en la política internacional. “Crec que [Kim] es veu a si mateix com una figura més important que en el passat”, continua.

El canvi arriba després d’un període de quatre anys en què Kim no tan sols ha aconseguit de sobreviure al tancament fronterer que implicà l’esclat de la pandèmia, i que molts analistes esperaven que enfonsés definitivament la feble economia nord-coreana, sinó que ha aprofitat l’oportunitat per imposar mesures de control encara més draconianes: ha restringit els moviments dels ciutadans fins i tot dins el país i ha fet pràcticament impossible d’escapar-se’n.

És un tomb radical per al dirigent, que va prendre el poder el 2011 –a tan sols vint-i-set anys– i d’aleshores ençà s’ha esforçat per emular el seu avi, el venerat fundador de l’estat nord-coreà, fins al punt d’adoptar-ne la tallada de cabells i veu ronca que el caracteritzaven.

Avui, el líder nord-coreà ja no és aquell jove que provava de sostenir el seu poder sobre les bases del llegat del seu avi. Ara, Kim és un autòcrata endurit i altament experimentat, disposat a explotar la seva importància sobtada en un conflicte que ha posat de cap per avall l’ordre polític mundial.

Durant el seu primer mandat com a president nord-americà, Trump va amenaçar de desfermar “foc i fúria” sobre Kim si posava en perill els Estats Units. Però, més tard, canvià sobtadament de postura i optà per establir una relació d’amistat –que va arribar a qualificar “d’amorosa”– que culminà amb una cimera d’alt perfil sense precedents. Aquella ronda de converses acabà fracassant l’any 2019, i Kim s’ha negat a relacionar-se amb Washington d’ençà que Trump va deixar el càrrec.

És possible que Trump provi de redreçar la seva relació amb Trump durant el seu segon mandat. Alguns experts, però, creuen que el dirigent nord-coreà pot mostrar-se significativament menys disposat a estrènyer els vincles amb els Estats Units que no pas ara fa sis anys, atesos els canvis en la política exterior nord-coreana.

Aquest antic “amor” entre Trump i Kim no reflectia cap vincle personal especial entre tots dos dirigents, segons que explica Sydney Seiler, un ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà especialitzat en Corea del Nord. Més aviat, diu, aquesta amistat aparent no era sinó un mer reflex les tàctiques de negociació de Trump i la propaganda nord-coreana.

Però ara Kim té Putin. “Per què hauria de recórrer a Trump?”, etziba Seiler.

Kim traça el seu propi camí

Corea del Nord va començar a obrir a poc a poc les portes a final del 2023. Poc després d’aquesta reobertura incipient, les accions de Kim van començar a deixar clar que estava decidit a traçar el seu propi camí com a dirigent de Corea del Nord.

D’una banda, ha posicionat la seva filla pre-adolescent com la possible primera hereva del règim, un moviment sense precedents en una societat que atribueix una gran importància tant a la masculinitat com a l’edat i l’experiència.

El primer de gener d’enguany, Kim va abandonar formalment l’objectiu de la reunificació pacífica de la península coreana, una posició política fonamental establerta pel seu avi i reforçada pel seu pare. Ha estat la ruptura més dràstica amb els seus predecessors d’ençà que arribà al poder, ara fa tretze anys.

De fet, el règim ha començat a eliminar –o, fins i tot, fer saltar pels aires– les referències simbòliques a la reunificació que fins ara abundaven al país, incloent-hi els monuments i carreteres que connectaven totes dues Corees. En el metro de Pyongyang, l’estació de la Reunificació ha canviat de nom, segons una fotografia publicada a internet a l’agost per un turista rus.

Un altre canvi destacable ha estat la intensificació sobtada del culte a la personalitat del líder. Enguany, pràcticament per primera vegada d’ençà que Kim encapçala el país, la propaganda estatal l’ha començat a posar al mateix pedestal que el seu pare i, sobretot, el seu avi.

Al maig, el retrat de Kim va exposar-se en un edifici del partit, per primera vegada, al costat dels del seu avi i el seu pare. Els retrats dels dos primers Kim són exposats en tots els edificis, cases i fins i tot vagons de metro a Corea del Nord, però el seu successor, fins ara, havia defugit aquesta mena d’iconoclàstia.

Són exemples de com el règim prova de “reequilibrar la balança” a favor de Kim, segons que explica Yang Moo-jin, president de la Universitat d’Estudis Nord-coreans de Seül. “És conscient que la fixació constant en el llegat del seu avi disminueix el seu poder”, diu.

Durant els primers anys del mandat de Kim, segurament calia destacar aquest llegat. El líder suprem va desafiar totes les expectatives quan es va fer càrrec de l’empresa familiar després de la mort del seu pare, l’any 2011. Mancat d’experiència i empès per la por, Kim començà purgant alts funcionaris sense pietat, fins al punt d’executar el seu propi oncle, i es va fer dir “guerrer del líder suprem” en al·lusió al llegat del seu avi.

Durant aquells primers anys de mandat, els alts funcionaris del règim sovint van proposar a Kim que creés insígnies de la seva cara. D’ençà dels anys setanta, tots els nord-coreans són obligats a dur una insígnia amb la cara d’un dels primers dos Kim –o tots dos– a la solapa.

Però el tercer líder suprem nord-coreà rebutjà reiteradament la idea, segons que explica Ri Il-gyu, un ex-diplomàtic del règim que fugí a Corea del Sud l’any passat.

Aquest juliol, per primera vegada, els alts càrrecs del partit han estat vists duent insígnies amb el rostre de Kim a les solapes, en un nou indici del començament d’una nova era.

“Això demostra que [Kim] ja no es veu a si mateix com un mer guerrer del líder suprem, sinó com el líder suprem”, explica Il-gyu.

Ri, en una fotografia feta a Seül aquest setembre. Ri és el diplomàtic de rang més alt que ha fugit de Corea del Nord d’ençà del 2016 (fotografia: Tina Hsu/The Washington Post). Com més va, més pròxim a Putin

Més enllà de les fronteres nord-coreanes, l’estrenyiment dels vincles amb Putin ha catapultat l’audàcia de Kim a un nivell completament nou.

El març del 2022, un mes després de la invasió russa d’Ucraïna, Kim va deixar clar que feia costat a Putin quan va ser un dels únics cinc països a votar en contra d’una resolució de l’ONU que condemnava Rússia.

La decisió, potser imprevisiblement, acabaria fent que Kim –i el seu antiquat arsenal soviètic– cobressin sobtadament importància en un conflicte que ha redefinit la geopolítica mundial.

Al final de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ajudar a instaurar un règim comunista a la meitat nord de la península coreana, i va donar suport a la invasió de l’exèrcit del nord de Corea del Sud –el costat pro-americà de la península– l’any 1950. Els xinesos també van lluitar al costat dels nord-coreans al conflicte, cosa que va salvar Corea del Nord de la derrota definitiva.

Durant dècades, Pyongyang va enfrontar un país amb l’altre per aconseguir suport econòmic i militar. Com que la guerra de Corea (1950-1953) va acabar en un armistici, en compte d’un tractat de pau, Corea del Nord va optar per conservar les municions soviètiques de què disposava per si el conflicte es reprenia.

A mesura que la guerra a Ucraïna s’ha anat cronificant, Rússia ha recorregut com més ha anat més a Corea del Nord a la recerca d’aquests vells projectils i armes, segons el govern Biden. Més recentment, Moscou fins i tot ha començat a fer servir soldats nord-coreans sobre el terreny de batalla, un moviment altament sorprenent per a un país –Corea del Nord– que no havia enviat mai tropes a cap conflicte estranger.

L’enviament d’aquests soldats pot representar una gran quantitat de divisa estrangera per al règim de Kim, desesperadament mancat de liquiditat. L’agència d’espionatge de Corea del Sud calcula que Rússia paga uns 2.000 dòlars el mes per cada soldat nord-coreà, equivalent un total de 20 milions de dòlars el mes pels 10.000 soldats que es creu que Pyongyang ha desplegat al front ucraïnès. Aquesta xifra s’afegeix als milions que es creu que Rússia paga a Corea del Nord en canvi d’armes i municions.

Més enllà dels diners, els funcionaris nord-americans sospiten que Corea del Nord també pot rebre tecnologies clau per a ampliar el seu programa armamentístic en canvi d’aquestes transferències.

L’any passat, Kim va visitar Rússia, el primer viatge internacional del líder suprem nord-coreà d’ençà de l’esclat de la pandèmia. De Rússia estant, Kim va prometre suport total a la invasió, i Putin va acordar ajudar Kim amb transferències de tecnologia espacial, una prioritat per a Pyongyang. Tots dos dirigents, considerats pàries en com més va més països, es necessitaven més que mai.

Kim i Putin van tornar a reunir-se enguany, aquesta volta a Pyongyang. Van signar un pacte de defensa mútua i van comprometre’s a acudir en ajuda de l’altre en cas d’atac militar. És l’acord bilateral més important que Corea del Nord ha signat d’ençà de la Guerra Freda.

L’estrenyiment de les relacions entre Moscou i Pyongyang “és absolutament crucial per a Corea del Nord”, atès que permet a Kim de reduir la seva dependència de Pequín. Ho diu Scott Snyder, president del Korea Economic Institute of America, un grup d’experts sobre la península coreana amb seu a Washington.

Mentrestant, Rússia, com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ha protegit Kim de possibles represàlies internacionals per haver ampliat els seus programes nuclears i armamentístics fent servir el seu dret de vet per rebutjar –juntament amb la Xina– noves sancions contra el país.

No obstant això, Kim probablement sap que la seva nova aliança amb Putin és purament fruit de l’interès mutu, segons els experts.

“Kim s’ha llegit els llibres d’història. El seu pare probablement li va ensenyar a no refiar-se de ningú, a recordar que tothom, al cap i a la fi, es preocupa per si mateix”, explica Seiler, l’ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà. “Però ara sembla que creu que les coses van tal com vol”, afegeix.

Ri, el diplomàtic nord-coreà de més alt rang que ha fugit al Sud d’ençà del 2016, és escèptic sobre el futur de Kim, i creu que qualsevol benefici que pugui obtenir de l’aliança amb Rússia no durarà.

“En última instància, el principal interès de Kim és protegir-se a si mateix i a la seva família”, diu Ri. I afegeix: “El Kim Jong Un que vaig conèixer era un home amb un poder omnipotent i absolut, però les dictadures no duren per sempre. Sempre acaben, i el final sol ser violent. Espero que algun dia se n’adoni.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

D’ací a poc farà vint anys que un home anomenat Stieg Larsson (1954-2004) va canviar per complet el panorama de la novel·la negra a tot Europa. En realitat hauríem de dir que van ser els seus hereus i els editors francesos d’Els homes que no estimaven les dones (en català, publicada a Columna per primera vegada el 2008) els qui van operar el miracle de situar el gènere que després hem conegut com a noir nòrdic –és a dir, novel·les negres ambientades en els països escandinaus i bàltics– a l’epicentre de les llistes de vendes a tot arreu. A casa nostra, a partir del 2008 una gernació de lectors va envair els transports públics amb totxos de vuit-centes pàgines sota el braç, i les editorials es van tornar boges traduint tot d’autors amb alguna mena de dièresi sobre les a, o amb alguna runa a les ø. El problema era que la gallina dels ous d’or havia fet una trilogia d’èxit extraordinari, Millennium, però havia mort sense haver-la vist publicada. I, és clar, calia alimentar la nova gernació de lectors amb llibres amb cadàvers deixant un bonic regueró de sang damunt la impol·luta neu de les socialdemocràcies septentrionals.

I és clar, no era or tot allò que lluu sota el sol de mitjanit, però la indústria editorial sovint s’entesta en quimeres estranyes i vol fer passar bou per bèstia grossa. Tot i això, sí que hi havia alguns noms que enmig de tota la morralla vinguda del fred destacaven com un salmó fresc primerenc. I aquesta setmana estem d’enhorabona perquè ha arribat al carrer El rei d’Os, de Jo Nesbø (1960), en traducció de la Laura Segarra Vidal, la continuació d’El regne, però que es pot llegir de manera independent. És la vint-i-dosena novel·la que Proa publica del noruec, que es veu que ara passa els hiverns a Màlaga dedicat a escriure i a escalar (i a veure un munt de partits futbol, una altra de les seves grans passions, com el rock and roll). Proa va descobrir Nesbø el 2008, el mateix any que Stieg Larsson. Va ser amb El pit-roig i amb una gran diferència: l’autor no era mort, havia creat un protagonista serial, Harry Hole, que ja anava per la setena novel·la –una vegada més es va començar la casa per la teulada i es va traduir la tercera i després les posteriors i la primera i la segona no van arribar fins molt més tard– i tenien a les mans tot un personatge: músic, autor de literatura infantil, capaç de subvertir el gènere i alternar les novel·les de la sèrie –ja són tretze– amb uns altres títols, que coneixia bé la Bíblia, la tradició nòrdica i Shakespeare, però també una part important de la història del futbol europeu i un munt de marques de cervesa…

El retorn dels germans Opgard

El nou enjòlit de Nesbø se centra en un petit poble noruec i en la figura de dos germans, en Roy i en Carl Opgard, i adopta la perspectiva del que anomenem crook story, és a dir, una història explicada del punt de vista del criminal. En Roy és un assassí confés i s’explica en primera persona, i, tot i això, el lector se sent absolutament còmode al seu voltant. Ben curiós, perquè Nesbø –per cert, flamant guanyador del darrer premi Carvalho que atorga el festival BCNegra– va dir a la conferència de premsa: “La novel·la negra és un gènere que promet a la gent que tot acaba bé, els assassinats són un marc i posa el focus en la condició humana, la societat i les qüestions morals, qüestions que abans abordava la literatura religiosa.”

Amb l’intent de no aixafar-vos gaire la guitarra, podem explicar que El rei d’Os ens mostra els dos germans al petit poble on dirigeixen el balneari i on planegen construir un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa de fusta. Tot i això, els seus plans poden ser alterats si finalment es construeix una nova autovia a la contrada que faci desviar la carretera que, de moment, beneficia els seus negocis. Si a tot això, hi afegim també un policia local entestat a treure’ls de circulació i totes les trames d’un poble petit, tenim la tragèdia servida. Els fans de la sèrie de Harry Hole poden estar tranquils. Jo Nesbø treballa en un volum de la sèrie que no sap quan publicarà, perquè abans ve una història independent ambientada a Minneapolis que s’editarà a Noruega a començament de l’any que ve.

Jordi Rourera, editor de Proa, explica: “Jo Nesbø ha estat una aposta des que va funcionar i va ser des del començament. Les seves vendes han estat constants i ha anat creixent. Funcionen una mica més les de la sèrie de Harry Hole, però les altres també. És un autor que ha anat molt bé i va millorant les vendes sostingudament, va creixent d’un a l’altre. D’una altra banda, és un autor molt productiu, i per això hi ha tants títols seus al nostre catàleg i els anem fent a mesura que els va escrivint. El que hem de destacar també és que és molt més que un autor d’una sola sèrie i això és molt interesant. Els llibres de Harry Hole tenen molts seguidors, però no embafa perquè en publica un cada tres o quatre anys. El que és interessant és que en els altres llibres explora els límits del gènere o unes altres formes d’abordar-lo, amb la marca de fàbrica dels seus llibres: uns personatges molt ben fets, unes trames molt sòlides, amb bons arguments, girs que funcionen, diàlegs picats. Tot això sempre hi és, és capaç de fer gran tragèdia barrejada amb gènere negre.”

Mankell i el món postsoviètic

Tot i l’èxit esclatant de Larsson i l’extraordinari personatge que és Lisbeth Salander, o els llibres del prolífic Jo Nesbø, per descomptat no són els únics nòrdics que han triomfat a casa nostra malgrat que la recepció d’alguns autors hagi estat molt irregular. No és el cas de Henning Mankell (1948-2015), que va arribar a casa nostra el 2001 amb La falsa pista, la cinquena novel·la protagonitzada per Kurt Wallander. Qui va optar per l’autor suec va ser Tusquets, que va publicar la immensa majoria de les seves obres en català. Mankell va ser un dels retratistes més bons d’un món canviant fascinant: la Suècia dels anys noranta, que deixava de ser veïna de l’URSS per convertir-se de cop i volta en un territori envoltat de les noves repúbliques bàltiques: Estònia, Letònia i Lituània i la nova Rússia postsoviètica. Tot un món nou farcit de màfies migratòries i de xarxes de prostitució esperonades per la fam derivada de la caiguda de l’URSS. De Mankell s’ha dit sovint que no sap rematar les novel·les, que els finals fluixegen o són massa ambigus, però és igual, la seva descripció de la nova Suècia és antològica.

Cal fer unes quantes puntualitzacions sobre la novel·la negra nòrdica i la seva recepció als països d’origen. Uns quants estudis diuen que, a Suècia, més de la meitat dels llibres que es llegeixen són d’autors suecs, i que una part molt important l’ocupen els escriptors de novel·la negra, que sí que són profetes a la seva terra. També agraden molt les novel·les dels altres països escandinaus. És a dir, hi ha un suport molt gran dels lectors dels països nòrdics a les històries que creen els seus escriptors, un fet que no passa a casa nostra, on encara costa prou que els autors de novel·la negra en català tinguin un ressò tan gran com els autors traduïts. Sembla, com en tants àmbits més, que el que ve de fora és millor.

I no, no tot el que ve de fora és millor, potser ni tan sols és novel·la negra. Potser n’hauríem de dir novel·la costumista amb cadàver, o rosa amb cadàver, o vés a saber. Segurament en aquesta secció no arribarem a escatir mai què és la novel·la negra, però sí que podem definir què no ho és. I em sap greu pels seus seguidors, però Camilla Läckberg no fa pas novel·la negra, s’acosta molt més a una mescla de novel·la costumista o rosa amb morts que no a una altra cosa. I té milions de lectors a tot el món, una cosa no treu l’altra. Läckberg, també sueca, nascuda el 1974, ens va arribar el 2009 amb Les filles del fred. Una vegada més, les editorials insistien en l’absurditat de no començar la sèrie pel principi, sinó que van triar la tercera novel·la protagonitzada per Erica Falk. Una altra companya seva que s’ha perdut pel camí, però que era força més interessant i truculenta, és Åsa Larsson (1966), que sí que ens va arribar a casa com tocava, també el 2009, amb Aurora boreal, ambientada al nord de Suècia, en una localitat molt petita i amb elements religiosos pel mig. Un enjòlit correcte, ben treballat, de què s’ha fet un film, i que ens mostrava una de les cares més desconeguda de la societat sueca, la religiosa.

A quatre mans

En canvi, qui no ha tingut gaire sort a casa nostra són els millors autors del gènere negre suec. L’enyorat Paco Camarasa, de la llibreria Negra i Criminal, els va batejar com el matrimoni de nom impronunciable. Són Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que entre el 1965 i el 1975 van escriure deu novel·les protagonitzades per Martin Beck, que van servir per a fer una crítica demolidora des de l’esquerra més compromesa al sistema social suec que, naturalment, als catalans de l’època, sotmesos encara a la dictadura franquista, els semblava un somni inabastable.

Maj Sjöwall i Per Wahlöö provenien del món del periodisme i van aprofitar la sèrie Martin Beck per explicar directament tot allò que sabien, però que no podien demostrar: com funcionaven els mecanismes del poder de Suècia i alguns dels moments més foscs del seu passat recent. Van ser una font d’inspiració per a Henning Mankell i Stieg Larson. Val la pena fer un apunt, la millor feina de Larson van ser els seus reportatges sobre l’extrema dreta a Suècia, que es van publicar molt tard a casa nostra (La veu i la fúria, 2011, Columna), un treball molt més interessant que no pas la famosa trilogia que va canviar-ho tot. Del matrimoni de nom impronunciable solament tenim quatre títols traduïts al català, Roseanna, El policia que riu, L’home que es va esfumar i L’home del balcó, tots a Columna, publicats entre el 2009 i el 2010.

Si volem acabar una mica amb el repàs d’autors nòrdics que paga la pena seguir, no ens podem oblidar de l’islandès Arnaldur Indriðason (1961), un altre que tampoc ha tingut la sort que es mereix malgrat la qualitat immensa de la seva obra i l’èxit a escala mundial: tan sols podem llegir en català cinc títols de la vintena que ha publicat i que han seduït més de deu milions de lectors a tot el món.

Quina és la clau de l’èxit de tots aquests autors? Segurament és agosarat treure conclusions, però podríem apuntar-ne alguns trets: un paisatge exòtic per a la nostra realitat que ens fa viatjar a uns altres indrets, situacions i cultures; un seguit de morts en què tot sovint el passat o la religió hi tenen un paper important; personatges molt ben trenats, amb molta personalitat, que s’enfronten a un món canviant; i tot sovint societats petites i tancades que permeten una bona recreació dels escenaris i les relacions humanes complexes. I, és clar, com hem comentat abans, l’elegància indubtable del vermell de la sang sobre el blanc de la neu.

MÓN NEGRE A temps per a guanyar l’Agustí Vehí

Si teniu una novel·la negra al calaix encara sou a temps de presentar-vos al premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana (Maresme), el premi de novel·la vinculat al primer festival de novel·la negra catalana del país. El publica la col·lecció Crims.cat i hi ha 3.000 euros en joc. Podeu consultar-ne les bases.

Premià del Mal, un nou festival amb estrella?

A l’octubre es va fer per primera vegada el festival Premià del Mal, comissariat per Susana Hernández. Va ser un èxit de públic i tothom ha destacat la qualitat de les taules rodones i la bona organització d’un festival que ara ha de provar de consolidar-se en les convocatòries vinents. De moment, ha arrencat amb estrella.

Diego Ameixeiras és el gallec de moda?

Tot ens fa pensar que sí, que el gallec Diego Ameixeiras –tot i que va néixer a Suïssa el 1976– ara mateix és un dels autors a què s’ha de seguir la pista. Té una llarga trajectòria en gallec, havia tingut algunes traduccions al castellà, però aquests darrers mesos ha aparegut en català Un anarquista a Alrevés, que fa poc ha començat a publicar novament en català, i Negra nit a Crims.cat. Tranquils, a Ameixeiras, li agraden les novel·les breus i no us embafareu. Tenen el segell Galiza Calidade.

La demolició de Llort

Segurament Lluís Llort (1966) és un dels autors amb més prestigi de la novel·la negra catalana contemporània. Ara ha aconseguit una fita molt important: la seva novel·la Demolició ha estat la primera de guanyar en català el premi L’H, Confidencial, un dels més prestigiosos de novel·la negra. L’enhorabona, doncs, a Llort per haver fet la demolició del sostre de vidre que tenia la nostra llengua en aquest guardó.

De l’Alguer estant

Tradicionalment, havíem associat la llengua literària a l’Alguer a la poesia, el reducte més habitual per a la creació en català a la ciutat. Per tant, hem de felicitar Gavino Balata per haver guanyat el premi de novel·la negra Ferran Canyameres el 2023 amb Soldats abandonats, que es va publicar a Pagès Editors aquest febrer proppassat i que demostra que la variant algueresa de la llengua serveix per a escriure tot allò que es vulgui, com ara aquesta interessant novel·la negra, la primera de què tenim constància en aquesta terra de poetes.