Vilaweb.cat

Eslovènia reconeix formalment l’estat de Palestina

Eslovènia ha aprovat avui el reconeixement formal de l’estat de Palestina. L’oposició ultraconservadora eslovena ha retirat la sol·licitud per sotmetre la decisió a referèndum i això ha deixat via lliure al parlament per a votar la resolució.

Noruega, Irlanda i Espanya anuncien el reconeixement de l’estat de Palestina

“El reconeixement avui de Palestina com a estat sobirà i independent envia esperança al poble palestí a Cisjordània i Gaza“, ha assenyalat el primer ministre, Robert Golob, en un missatge publicat a les xarxes socials.

El govern d’Eslovènia ja va aprovar la setmana passada una iniciativa per avançar en aquest reconeixement, però el vistiplau definitiu requeia en el poder legislatiu.

Quant de temps hauria de passar Puigdemont a la presó?

El Tribunal Suprem espanyol ha emès uns quants senyals d’ençà de l’aprovació, ara fa una setmana, de la llei d’amnistia al congrés espanyol que no la pensa aplicar ni al president Carles Puigdemont ni als altres processats o condemnats per malversació en la causa contra l’1-O. Els fiscals de la causa ja han deixat clar que no ho volen fer, i que volen mantenir les ordres de detenció contra els exiliats, contravenint l’article de la llei (text en català) que diu que s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor; i alguns dels jutges del Suprem han fet saber, amb filtracions calculades a alguns mitjans espanyols, que comparteixen aquesta visió.

Si també ho pensen així el jutge instructor, Pablo Llarena, i la majoria de magistrats de la sala penal, que presideix Manuel Marchena, el risc de detenció i empresonament de Puigdemont el dia que travessi la frontera, quan hi hagi el ple d’investidura previsiblement a final de mes, és molt gran. Però si, malgrat l’amnistia, el president fos tancat en una presó de l’estat espanyol, el seu equip jurídic té recursos a l’abast que podrien fer que no s’hi hagués de passar gaire més d’uns quants dies, o d’unes quantes hores.

La maniobra dels fiscals

La llei diu que el jutge ha d’aixecar les ordres de detenció que hi hagi vigents quan l’amnistia entri en vigor. I que “no ho impedirà pas” la presentació d’una pregunta pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE amb dubtes sobre l’aplicació de l’amnistia. Els fiscals del Suprem, tanmateix, demanen que les ordres de detenció no s’aixequin pas, i que es presenti una pre-judicial demanant si és compatible amb la normativa europea sobre la tutela judicial efectiva que la llei inclogui aquesta previsió d’aixecament de les mesures cautelars. I tot plegat, és clar, amb la petició de no aplicar la llei d’amnistia pel que fa a la malversació agreujada (que implica penes de presó i inhabilitació molt altes), per la qual són perseguits Puigdemont, Comín i Puig i foren condemnats Junqueras, Romeva, Bassa i Turull.

La qüestió, en relació amb Puigdemont, és si Llarena seguirà el criteri dels fiscals. Fins ara ho ha fet, en un esquema que s’ha anat repetint, amb la interpretació esbiaixada i interessada de la reforma de la malversació en el codi penal, acceptant la doctrina de l’enriquiment personal i patrimonial en el suposat desviament de fons públics per a finançar l’1-O; una doctrina que volen aplicar ara per agafar-se al supòsit de malversació que diu la llei que restaria fora de l’amnistia.

I si Llarena segueix el joc?

És possible, doncs, que Llarena ni amnistiï Puigdemont ni li aixequi l’ordre de detenció estatal que encara té activa. Però, en aquest cas, i seguint el criteri dels fiscals, hauria d’obrir un procediment pre-judicial al TJUE en què hauria de formular, si més no, una pregunta sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió de l’article de la llei que diu que s’han d’aixecar les ordres de detenció. Perquè és la justificació que tindria per a no aixecar-les. Vindria a dir: no les puc retirar perquè abans he de saber si això vulnera el dret de la UE sobre la seva tutela judicial efectiva per a perseguir uns determinats delictes, en aquest cas de corrupció o malversació. Així ho demanen els fiscals Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno, i així ho proposaven els juristes espanyolistes en aquella guia que van fer arribar a tots els jutges de l’estat espanyol en els seus correus corporatius.

La via europea contra la presó

Si s’arribés a aquest punt, la defensa de Puigdemont podria activar el recurs europeu perquè el president fos alliberat en cas de detenció i empresonament. La tramitació de les preguntes pre-judicials permetria de presentar una petició de mesures provisionals urgents al TJUE perquè, mentre no es resolgués la qüestió pre-judicial (un procés que pot durar més d’un any), Puigdemont fos alliberat. Amb l’argument que es tracta d’una detenció que no té emparament legal, perquè hi hauria en vigor la llei d’amnistia i perquè hi hauria en joc els drets fonamentals, tant la llibertat personal com els drets polítics, del president. El tribunal hauria de prendre una decisió en un termini que es podria allargar entre quaranta-vuit hores i setanta-dues. Si la petició fos desestimada en el procediment de pre-judicials, la defensa de Puigdemont encara podria recórrer-hi en cassació davant mateix del TJUE.

La via interna: l’habeas corpus

Però no és l’únic recurs de què disposarien. Perquè també hi ha una via interna. El dia que Puigdemont travessi la frontera, qualsevol agent de policia el podria detenir en compliment de l’ordre de crida i cerca si no hagués estat desactivada, i el portaria davant el jutge de guàrdia del lloc on hagués estat detingut. L’equip jurídic del president té clar que en aquell moment podria presentar un habeas corpus, un procediment regulat per una llei orgànica pròpia, del 1984, pel qual el detingut pot al·legar davant el jutge que en té custòdia que és víctima d’una detenció il·legal. I el jutge té l’obligació de donar-hi resposta en un termini màxim de vint-i-quatre hores. I un dels supòsits de detenció il·legal és que no hi hagi previsió legal que la fonamenti, precisament.

Si s’arribés a aquest cas, dins aquest termini exprés un jutge que no és pas ni Pablo Llarena ni cap altre magistrat del Tribunal Suprem, haurà de decidir si aplica la llei d’amnistia; i ho faria prèvia audiència tant de Puigdemont com del fiscal del lloc on estigui detingut, que tampoc no seria, és clar, cap dels fiscals del Suprem en rebel·lia declarada contra l’amnistia. Durant la tramitació de l’habeas corpus, el jutge escoltarà també els agents de policia que hagin fet la detenció, perquè exposin les raons per què l’han duta a terme.

És un punt important en aquest cas, i en aquest supòsit, perquè els agents tenen el deure de l’obediència deguda als superiors jeràrquics, però la llei de forces i cossos de seguretat de l’estat precisa que “en cap cas l’obediència deguda podrà emparar ordres que impliquin l’execució d’actes que manifestament constitueixin un delicte o que siguin contraris a la constitució o a les lleis”. I és important perquè si el jutge que hagués d’examinar la petició d’habeas corpus conclogués que la detenció no s’ajusta a la llei perquè la llei d’amnistia diu que les ordres de detenció han de restar sense efecte, no sols hauria de deixar en llibertat immediatament el president sinó que també podria actuar contra els qui han comès la detenció il·legal. I aquests, estrictament parlant, serien tant els agents responsables de la detenció com Llarena mateix.

Què voldria dir “actuar contra ells”? Segons la llei de l’habeas corpus, “deduir testimoni dels particulars pertinents per a la persecució i càstig dels delictes que s’hagin pogut cometre per part de qui hagués ordenat la detenció, o qui hagués tingut sota custòdia la persona privada de llibertat”. Caldria veure fins a quin punt la fiscalia prendria mesures, si presentaria querelles, però és un aspecte a tenir en compte. Això en el cas que una hipotètica petició d’habeas corpus tirés endavant, perquè la immensa majoria de peticions que es fan diàriament a l’estat espanyol no tenen recorregut, tot i que tindríem davant un cas certament peculiar, extraordinari i amb una enorme pressió mediàtica, política i social.

En cas que el jutge en qüestió desestimés la petició d’habeas corpus de Puigdemont, encara hi hauria l’opció de recórrer en empara al Tribunal Constitucional espanyol, per vulneració de drets fonamentals, acompanyant-ho d’una petició de mesures cautelars provisionals perquè fos alliberat mentre no es resolgués el fons de la demanda. En aquests casos el TC no acostuma a actuar amb celeritat, i poden passar mesos fins que no resol la petició de cautelars. Si fos el cas, la defensa de Puigdemont tindria com a recurs molt més ràpid i efectiu a l’abast la petició de cautelars al TJUE, si ens trobéssim, com hem explicat, en el supòsit de la presentació d’una pre-judicial per part del Suprem.

Tot plegat són situacions hipotètiques, però no pas descartables; hipòtesis possibles (aquestes i més) que l’equip jurídic de Puigdemont té al cap. La guerra judicial es preveu llarga i dura, perquè aquests supòsits tenen a veure amb la previsible inaplicació de l’amnistia en la causa contra l’1-O al Suprem, però Puigdemont és investigat en una altra causa al mateix tribunal, la del Tsunami, per terrorisme. I en aquest cas la brama que corre entre els mitjans de Madrid és que tampoc no hi haurà aplicació de l’amnistia, i que l’amenaça d’activació d’ordres de detenció per aquesta causa, i malgrat l’amnistia, és real, tal com apuntava el professor Joaquín Urías en aquesta entrevista inquietant a VilaWeb.

Els Comuns critiquen el discurs migratori de Feijóo i l’acusen de “comprar les idees de l’extrema dreta”

La número dos de la llista de Comuns Sumar en les eleccions europees, Júlia Miralles, ha carregat contra el discurs migratori del líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, que ha plantejat que les persones procedents d’altres països adquireixin un compromís d’adhesió als valors fundacionals d’Europa.

La JEC dóna la raó a Podem i insta RTVE a compensar les altres candidatures per dues entrevistes a Yolanda Díaz

“No hem d’exigir a les persones migrants, ja que moltes fugen de catàstrofes humanitàries i situacions molt difícils; hem de respectar els seus drets”, ha defensat Miralles, en una atenció als mitjans a Barcelona. En aquest sentit, Miralles ha acusat el PP de comprar el discurs racista i xenòfob de l’extrema dreta i ha carregat contra el pacte de migració i asil comunitari, aprovat amb els vots de socialistes i populars.

Ucraïna desperta el maldecap geopolític d’Europa: els desafiaments dels cinc anys vinents

A més, la candidata ha lamentat que el PP i la dreta en general no pari de fer propostes cap a una Europa més restrictiva en drets i més repressiva en comptes d’apostar per una d’ampliació de drets.

Toni Comín: “L’amnistia és la victòria definitiva”

Toni Comín (1971) repeteix de candidat de Junts a les eleccions europees, aquesta vegada de cap de cartell. Eurodiputat d’ençà de l’any 2019, Comín s’ha instal·lat aquests dies de campanya a Paçà (Rosselló), on rep la premsa, per parlar dels grans debats europeus (l’entrada de la ultradreta, Ucraïna, Israel…), però també de l’amnistia espanyola o la investidura catalana. A Paçà, Comín planeja una campanya amb uns quants actes presencials a Catalunya Nord i molts altres en línia, perquè no ha travessat els Pirineus d’ençà del 2017. Ara, amb la llei d’amnistia aprovada, té previst de fer-ho abans del 25 d’agost, juntament amb el president Carles Puigdemont. En parla en aquesta entrevista feta dilluns amb VilaWeb.

Heu anunciat que tornareu amb Puigdemont entre el 25 de juny i el 25 d’agost, que és quan pot haver-hi el debat d’investidura. Sou eurodiputat, per què us arrisqueu a tornar aprofitant l’amnistia? No teniu por que no en facin cas i que un jutge us agafi?
—No, de por, no en tenim. Però és que no podem ni tan sols normalitzar aquesta hipòtesi. No tenen cap dret de fer-ho, això. Hem guanyat, hi ha hagut una llei d’amnistia, Espanya forma part de la Unió Europea, regeix l’imperi de la llei i l’imperi de la llei és que els parlaments la fan i els jutges l’apliquen. I si no els agrada, també l’apliquen. I si no ho fan, doncs potser llavors sí que s’haurà d’obrir un procediment d’infracció per a Espanya. Si la vulneració que es fa a l’estat espanyol és tan brutal i tan descarada, potser sí que finalment la Comissió Europea obrirà un procediment d’infracció. Si, mentrestant, nosaltres passem algun moment una mica incòmode, doncs mira, mala sort, no passa res, aquesta no és la qüestió. La qüestió és que hem guanyat, i entenem que aquesta amnistia és una gran victòria i que el nostre retorn expressa aquesta victòria de país. Una victòria de democràcia. Han perdut els autoritaris, els franquistes. I hem guanyat els demòcrates. I volem que el retorn expressi això. Per tant, té molt més sentit una tornada solemne, conjunta i pública. El retorn té una dimensió privada, però també té una dimensió política. En aquesta dimensió política, el president ha considerat que el moment de tornar és el moment de la investidura.

Aquests darrers anys heu denunciat la repressió de Brussel·les estant. I els cinc anys vinents?
—Internacionalitzar la causa catalana. La internacionalització té dues cares. Una és la denúncia de la deriva autoritària de l’estat espanyol, la denúncia del doble estàndard, que el que fa Espanya és incompatible amb la democràcia, amb l’estat de dret. Mentre no hem guanyat, mentre no hem aconseguit aquesta llei d’amnistia, hem hagut de centrar-nos en això. L’amnistia, des del nostre punt de vista, és la victòria definitiva. No vol dir que l’estat no continuï intentant de reprimir, però sí que, en principi, de moment, això s’atura. Quina és l’altra cara de la internacionalització? El referèndum. Contra tot allò que va explicar Espanya l’any 17, dient que això que havíem fet nosaltres era il·legal, que havíem vulnerat la constitució, ara explicarem que no va així, i que el que volem fer és perfectament compatible amb la constitució espanyola, si s’interpreta correctament, amb el dret europeu i amb el dret internacional. La Comissió Europea no pot continuar amb la cantarella de l’afer intern. Allò que dèiem que la Comissió Europea mediï (que ara sembla un somni impossible perquè a vegades és pitjor quan s’hi fica), doncs que mediï, i tant: que faci un rol de mediadora entre el poble de Catalunya i l’estat espanyol. D’acord amb què? D’acord amb el marc jurídic internacional.

Comenteu la frase: “Puigdemont és pro-Israel, Toni Comín és pro-Palestina”.
—Qui ho diu, això? Nosaltres som pro-Nacions Unides. Que diu que la solució és la dels dos estats. Amb el president hem parlat moltes hores del tema de Palestina i Israel. Jo he viscut als territoris ocupats. He viscut a Ramal·lah. Temporades llargues, per raons diverses. Ho conec de prop. Jerusalem és la ciutat no europea que més m’agrada del món. Tinc amics en el moviment pacifista israelià, cada vegada més petit i dramàtic. I amics en el món de la societat civil palestina laica i democràtica. No parlo per parlar. Jo sóc pro-palestí, pro-israelià, perquè vull que Israel tingui el seu estat reconegut i que Palestina tingui el seu estat reconegut. I que visquin en pau i harmonia. I seguretat. Això és el que volem. I això és possible. Condemna rotunda d’Hamàs i de l’atemptat. Exigim l’alliberament dels ostatges ara mateix. Incondicional. Condemna de l’operació militar israeliana. No pot ser de cap manera. Contravé totalment el dret internacional. Exigim l’alto-el-foc immediat. La solució dels dos estats, això no és ser pro-israelià o pro-palestí. Això és ser pro-justícia. Dit això, si el govern espanyol cregués en el dret a l’autodeterminació del poble palestí per motius genuïns, reconeixeria Kossove demà. I amb el Kurdistan faria alguna cosa més que no fa, i amb el Sàhara no hauria fet el gir que va fer. Reconèixer els palestins per electoralisme, ja em sembla molt fort. Fer servir el drama humà de Gaza per guanyar unes eleccions europees, de veritat? No es podia esperar a reconèixer l’estat de Palestina el dia 15 de juny? O el dia 15 de juliol, després de tot aquest temps? Ho havia de fer ara? Justament pel compromís que tinc amb la causa de la pau allà i de la justícia pel poble palestí, em sembla molt malament aquest reconeixement fet així i en aquest moment.

Arran de la invasió russa d’Ucraïna, la resposta europea pot ser de dos tipus. Una és: no passaran. I l’altra: no a la guerra. On us situeu?
—En el dret internacional, que és on ens hem de situar els demòcrates. Això que ha fet Rússia és una invasió absolutament il·legal. Criminal. Per tant, Ucraïna té dret a l’autodefensa. I quan un país té dret a l’autodefensa, va a les democràcies europees i els demana suport. També en l’àmbit militar. Aquesta gent tenen dret de defensar-se. Tenim el deure d’ajudar-los. Com a resultat, en aquest sentit, jo crec que no podem desentendre’ns del dret internacional. La pau ha de ser justa. És clar que volem la pau. Però la pau ha de ser justa. Ara, es fan tots els esforços diplomàtics? Jo crec que no. I aquí crec que ens ha faltat ser més contundents. Escolta, volem més diplomàcia. No és només armar l’exèrcit d’Ucraïna. O ajudar-lo militarment. Una estratègia diplomàtica molt més robusta, molt més forta. És a dir, el que no podem fer és que la diplomàcia acabi legitimant un statu quo injust. Però sí que s’ha de fer més acció diplomàtica.

Sobre política catalana, si hi hagués d’apostar diners, apostaria per la repetició electoral. I vós?
—Per la investidura del president Puigdemont. Ho dic seriosament.

Tenim un Parlament Europeu que se’n va cap a la ultradreta. Aquest parlament pot ajudar més els catalans que l’actual?
—No ens ajudarà més. En aquest sentit, ho tenim complicat. Hi ha una correlació quasi perfecta entre ser antieuropeu i antiindependentista. O sigui, els més euroescèptics, Vox, són els més antiindependentistes. El PP no és tan euroescèptic, és força antiindependentista. I els que figura que són més europeistes, doncs mira, els arrenquem l’amnistia. Hi ha una correlació. Què vol dir, això? Que, d’entrada, l’increment de l’extrema dreta és preocupant. Jo recomano un llibre d’un gran geògraf francès que es diu Christophe Guilluy, que vau entrevistar a VilaWeb, que ve del Partit Comunista i que explica la França perifèrica. S’ha de llegir, aquest llibre, és curt, és fantàstic. L’esquerra va néixer per defensar els drets dels perdedors del món capitalista. Doncs, per què ara els perdedors del món capitalista del segle XXI de la globalització, els perdedors del model neoliberal a Europa, no veuen que l’esquerra els protegeixi? Aquí hi ha un primer debat, que l’hem de fer molt ben fet, i ens hem de deixar ajudar pels grans científics socials. Ara, a mi em sembla més inquietant una altra cosa.

Quina?
—Que el centre-dreta s’obri a pactar. Perquè aquest és el gran canvi històric. Això és l’espanyolització del PP europeu. Històricament, el PP europeu ve d’una tradició inequívocament democràtica, la democràcia cristiana, antifeixista. El PP espanyol ve d’una tradició inequívocament franquista. I en comptes de ser el PP europeu qui democratitza el PP espanyol, ara resulta que és el PP espanyol qui espanyolitza el PP europeu. Jo pensava que el PP europeu sortiria a dir, escoltin, no poden pactar amb Vox, vostès, senyors del PP espanyol. Mare de Déu. No només no han protestat, sinó que l’imiten. I la senyora Von der Leyen diu, escolti, aquí la senyora Meloni… Aquí és on tenim el problema de com quedarà de condicionat el centre-dreta, que és molt gran i pesa molt, per la seva eventual aliança amb l’extrema dreta. Aquest és el drama, aquest és el risc sistèmic per al projecte europeu.


Toni Comín (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els votants per què han de votar Comín?
—Defensarem els interessos dels catalans a Europa. Amb tota la llibertat del món, perquè nosaltres som l’única llista en equívocament catalana d’aquestes eleccions. Uns altres han volgut fer una llista confederal, jo ho respecto, però no és el mateix. Nosaltres tenim molts amics a Europa, hem anat a Eslovènia, a Itàlia, a tot arreu, però ens presentem sols, perquè nosaltres volem defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya, dels pagesos, dels pescadors, de les pimes, dels investigadors que se la juguen amb les convocatòries europees, i ho volem defensar sense servituds. Després, nosaltres tenim molt a dir en els grans debats europeus: el debat de la reforma dels tractats, el debat de la reforma de la governança econòmica, el debat de la lluita contra el canvi climàtic, de la política comercial, de la política exterior. Ens juguem el futur de la Unió Europea. I nosaltres ho hem plantejat amb visió d’estat, com si ja tinguéssim una cadira al Consell Europeu. La tindrem tard o d’hora. I tres, qui vol continuar el procés d’independència? Em sembla evident. Què hem fet aquests últims anys el president Puigdemont i jo? Home, hem internacionalitzat la causa catalana com no ho ha fet ningú més. La gent identifica la lluita per la independència a Europa amb Junts. Perquè som els qui hem estat fent les batalles en el front judicial, els protagonistes de la batalla del suplicatori, els qui tenim capacitat per a construir aliances en favor del procés d’independència, aquests som nosaltres. El procés d’independència anirà més de pressa o més lent, poc o molt, en funció de les aliances que siguem capaços de construir a Europa. Com més en construïm, més de pressa anirem. I nosaltres hi hem anat, bàsicament, a construir aliances.

Ara Més reivindica el dret d’autodeterminació i una Europa antifeixista

Ara Més-Ara Repúbliques ha fet avui l’acte central de campanya de les eleccions europees al parc de les fonts de Palma, on ha cridat a construir una “Europa antifeixista” des dels pobles i el reconeixement al seu dret d’autodeterminació. La coalició que integren Ara Més, el BNG, EH Bildu i ERC ha reclamat el reconeixement del factor insularitat i mesures per a fer efectiu el dret d’habitatge i optar pel decreixement turístic.

A l’acte hi han participat els candidats al Parlament Europeu Alice Weber, Emma Navarro i Tomàs Molina. Molina ha defensat aquesta coalició per acudir a Europa a defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, perquè “tots els pobles oprimits siguin lliures” i reivindicar una “Europa solidària amb Palestina, el Sàhara Occidental o amb el Quebec”. Sobre això, han indicat que Ara Més exigirà que el català sigui reconeguda com a llengua oficial a la Unió Europa i han ressaltat que “l’única manera de crear una Europa antifeixista és des del reconeixement del dret de decidir dels pobles”. Per part seva, Weber ha apuntat a la necessitat de reconèixer el fet insular per part de la Unió Europea, ja que, al seu entendre, “és hora de deixar de dir ‘Europa no ens deixa’ i que es reconegui la capacitat de les Balears a decidir”.

D’aquesta manera, la formació exigirà un Estatut Específic per a les Illes i mesures fiscals i econòmiques per diversificar l’economia i enfortir el teixit empresarial per “igualar-ho amb el del continent”. “Ja n’hi ha prou de no poder caminar pels carrers, per les ciutats i pels pobles. Ja n’hi ha prou que comerços i bars de tota la vida hagin de tancar i tot siguin franquícies. Ja n’hi ha prou de no poder anar ni tan sols a nedar tranquils. Mallorca és el paradís, ja és hora que les persones que hi viuen puguin gaudir-lo”, ha argumentat.

Finalment, Navarro ha reclamat la necessitat de prendre mesures per aturar el col·lapse social i ambiental que es viu a les Illes a causa d'”un model turístic depredador i espoliador dels recursos del país”. “Ja està bé d’hipotecar la vida dels residents i el territori al turisme. Ja n’hi ha prou de fer créixer les infrastructures desmesuradament i d’omplir de ciment tots els racons d’aquestes illes”, ha reclamat.

Perifèria Cultural, el cicle musical que capgira el mapa dels Països Catalans

“Volem aportar el nostre gra de sorra a normalitzar el paisatge cultural i lingüístic del nostre país.” Amb aquesta premissa va néixer, ara fa dos anys, Perifèria Cultural, el cicle de música, terrer i gastronomia dels Països Catalans que, enguany, començarà aquest divendres, 7 de juny, i s’allargarà fins a l’octubre, amb una programació farcida de propostes artístiques de tot el país, entre les quals, Marala, Alidé Sans, Roger Mas, Borja Penalba, Montse Castellà, Xavi Vidal i Quico Pi de la Serra. La iniciativa és un projecte de la productora cultural Ben Aisit i és codirigida per Estel Solé i Marçal Girbau. La característica principal de la iniciativa no és únicament la qualitat i varietat de la seva programació, sinó també (i sobretot) el fet de reivindicar l’exhibició i la circulació de la creació cultural de tots els Països Catalans.

Perifèria o centre? La qüestió amb què va començar tot

Tot va començar ara fa dos anys, quan el músic i productor de Castelldefels Alizzz va publicar la cançó “Que pasa nen”, en què reivindicava el Baix Llobregat com una perifèria d’on havien sortit artistes com Estopa o Rosalía, i en què criticava les elits culturals catalanes per no tenir-lo en compte perquè, segons ell, formava part de la perifèria. La lletra és ben explícita. Aquestes en són algunes estrofes:

Uhhhh Sóc un choni, un ignorant
Un xarnego de perifèria
Uhhhh Rodalies feta merda
A Enderrock no em poden veure

Què pasa nen, estic content
Les elits culturals som nosaltres també
Què pasa nen, estic content
Alcaldessa si us plau posi’m un monument

[…]

No em malinterpreteu això no va d’idioma
Abraçada a Cal Eril fent vanguarda a Guissona
Però em sento la Chanel català de segona
Burgesia intel·lectual podeu menjar-me la p—

La cançó va originar un cert rebombori a les xarxes, i va encendre el foc de la ira a Marçal Girbau, que explica: “Que [Alizzz] situï el Baix Llobregat com a perifèria em va fer enfadar. Vaig pensar: si el Baix Llobregat és la perifèria, això només pot tenir dos significats: un, que consideris que el teu centre és Barcelona i que aquest centre s’acabi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona; o bé que consideris que el centre és Madrid. Però, des d’una òptica de país, és impossible considerar el Baix Llobregat com a perifèria: ni des d’un punt de vista geogràfic, ni demogràfic, ni cultural, ni econòmic.” Després d’aquesta cançó, Girbau va voler explicar de veritat què és la perifèria creant Perifèria Cultural.

Per fer-ho, ha capgirat el mapa dels Països Catalans i ha situat la perifèria al centre, per això, els concerts es fan en indrets allunyats dels focus turístics: Riudarenes, Santa Maria de Meià, Perafita, Salàs de Pallars o Bossòst són tan sols algunes de les poblacions en les quals es fa el circuit. “Volia situar els límits del mapa de veritat: els límits mentals, culturals, geogràfics, lingüístics… Reivindicant la perifèria demanem que el centre actuï realment de centre. Barcelona fa temps que ha deixat d’actuar de capital dels Països Catalans”, diu.

“No venem tickets, fem cultura”

El cicle l’estrenarà divendres el trio Marala, compost per Selma Bruna, de Sant Cugat del Vallès, Clara Fiol, de Palma, i Sandra Montfort, de Pedreguer; i el grup Trèvol, de Catalunya Nord. Abans dels concerts, hi haurà un sopar a càrrec de productors locals del Lluçanès: Formatgeria la Cardiguera, Cal Pujals i Cal Parra. Tot plegat es podrà assaborir sense aglomeracions ni havent de fer cua per anar a cercar una beguda, perquè el format de l’esdeveniment és mitjà: Perifèria Cultural vol evitar la massificació turística que sovint implica aquest model dels macrofestivals i defensa un format molt més reduït. “El nostre objectiu no és fer-lo créixer en quantitat. No volem concerts de cinc mil persones, ni de deu mil, quinze mil, vint mil… Per nosaltres, la cosa més fàcil seria triar un lloc i, en un cap de setmana, concentrar-ho tot: menys cost de producció, més fàcil a l’hora d’organitzar-ho tot… Però volem mantenir el format mitjà i, en tot cas, expandir-nos per la resta de país.”

Girbau explica que l’organització va totalment en contra d’aquells formats que, durant un cap de setmana, es planten a qualsevol poble o ciutat i, un cop acabat, no tenen cap més implicació ni vinculació cultural amb el territori. Perifèria Cultural, deixant de banda la música, també vol aportar una part de propostes gastronòmiques pròpies del lloc on es fa el concert. L’eslògan del festival és clar: “No venem tickets, fem cultura”. Un eslògan que també és una crítica a tots els promotors que organitzen grans actes culturals girant-se d’esquena a l’indret on es fan i en desvaloren, fins i tot, la llengua. I no s’hi venen entrades sinó tickets. “Per això no tenim foodtracks ni entrepanets cuquis que costen un ull de la cara, sinó que proposem concerts, menús i tastos que són política: una reivindicació dels nostres artistes, autors, productors, ramaders, pastors, agricultors, cellers, que treballen l’art i la terra amb el mateix sentit de compromís i responsabilitat. Per això no programem propostes comercials, sinó artistes i autors de tots els Països Catalans que operen fora dels grans circuits.”

Del Principat als Països Catalans

Ara per ara, totes les propostes són programades a municipis del Principat, però, segons Girbau, la voluntat a llarg termini és expandir-se a més llocs dels Països Catalans, tot i que ara la principal ambició és créixer pel Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Per això diu que necessiten la complicitat de les administracions públiques, una tasca gens fàcil. “A Tarragona es fa molt difícil de programar-hi res si no ets d’aquella demarcació, des del punt de vista administratiu. Facilitar que projectes com aquest es puguin acollir a ajuts i subvencions amb total normalitat, com passa a Lleida, Girona o Barcelona, hauria de ser la norma.” Tanmateix, en una segona fase, Girbau assegura que sí que els agradaria arribar a tots els Països Catalans: les Illes, el País Valencià, Andorra, l’Alguer i fins i tot Occitània… “És el nostre objectiu final: construir una xarxa de perifèria cultural”, explica.

Voluntàriament directes

A Perifèria Cultural, a més, són voluntàriament directes en molts aspectes: d’una banda, perquè defensen la música en directe “de veritat”. Girbau ho explica així: “Ara anem a concerts i dalt l’escenari hi veieu un cantant que canta sobre una base gravada prèviament i llançada en aquell moment. Copiem els models anglosaxons i nord-americans. L’artista fa una mena de karaoke o directament fa playback. Per nosaltres, això no és un concert, és una altra cosa. Molt respectable, potser, però no és un concert.” I afegeix: “Escoltar música en directe vol dir que hi ha d’haver la possibilitat que el so que escoltem atentament sigui executat en aquell moment. Perquè això, al capdavall, és màgic. Té un valor afegit que no té l’enregistrament. Per escoltar un enregistrament em poso el disc a casa amb un bon equip de so, i ja està.”

Alhora, té un altre significat: són directes i parlen sense embuts a l’hora de defensar els valors de la llengua, la cultura i la cuina catalana. Opten decididament per la música i la gastronomia feta als Països Catalans i ho reivindiquen sense embuts i amb orgull.

Perifèria geogràfica, però també artística

Parlar de Perifèria Cultural també és parlar d’una iniciativa que neda a contracorrent dins el sector cultural. Per això un dels seus valors és promoure artistes catalans que no necessàriament siguin gaire coneguts. Girbau ho anomena el “sotabosc” del circuit cultural. Un sotabosc que, alhora, permet que altres artistes puguin triomfar. “Els programadors d’aquest país obliden el sotabosc. Del punt de vista cultural, un país sense sotabosc és un país estèril. En un mapa cultural, sempre hi ha algú a dalt de tot, però va canviant: a vegades ets a dalt de tot i després passes a baix de tot. Però perquè hi hagi gent a dalt de tot, n’hi ha d’haver molts altres a baix fent pinya. Sense aquesta pinya, ens empobrim.” És fàcil de comprovar: només cal donar un cop d’ull als cartells dels grans festivals d’estiu del país per comprovar que la majoria dels grups o cantants es repeteixen. “Quan parlem de perifèria, parlem de perifèria geogràfica, però també artística. Què passa amb aquells artistes que es troben fora dels circuits comercials?”, es demana.

Precisament per encarar això Perifèria Cultural programa cada any propostes artístiques de tots els territoris de llengua catalana i occitana: coneguts i no tan coneguts. L’espectador hi trobarà cada dia un artista consolidat, com ara Clara Peya o Roger Mas, per exemple, i un altre d’emergent. D’aquesta manera, es dóna veu a propostes poc conegudes però, sovint, molt innovadores i transgressores.

La companyia que ha guanyat més de 900 milions d’euros gràcies a un usuari de Reddit

The Washington Post · Aaron Gregg i Taylor Telford

El distribuïdor de videojocs GameStop és en una muntanya russa borsària aquestes darreres hores arran d’una publicació a Reddit d’un conegut trader que ha empès milers dels seus seguidors a comprar-ne accions. Ahir, les accions de la companyia es van enfilar més d’un 70% en qüestió d’hores, tot i que van acabar caient significativament en el tancament del mercat. El preu de l’acció de GameStop va arribar a 40,09 dòlars, gairebé el doble dels 22,91 dòlars registrats en el tancament del mercat divendres. El preu de les accions de GameStop va caure significativament les hores següents, però encara avui es manté prop del nivell dels 30 dòlars.

L’usuari que hi ha rere la publicació que ha desfermat aquesta tempesta borsària és Keith Gill, molt popular a les xarxes, que ja fou responsable d’un episodi molt semblant d’especulació, també amb accions de GameStop, l’any 2021. La publicació en qüestió consistia en una captura de pantalla que mostrava una posició de 115,7 milions de dòlars en accions de GameStop, amb milions de dòlars més en opcions de compra addicionals. El mateix compte va publicar més tard una captura de pantalla que revelava que Gill havia mantingut les seves accions durant l’episodi, i que la seva posició en GameStop s’havia revaloritzat en 78,6 milions de dòlars tan sols durant aquest dilluns. Gairebé al mateix temps que aquesta captura es publicava a Reddit, l’influent compte de Gill a Twitter, Roaring Kitty (literalment: “Gatet rugidor”), publicava una fotografia d’una carta d’inversió de torn del popular joc Uno.

pic.twitter.com/zUuccrKWZr

— Roaring Kitty (@TheRoaringKitty) June 3, 2024

El mes passat, una sèrie de piulets publicats per Roaring Kitty ja van catapultar el valor de GameStop a la borsa a gairebé 50 dòlars per acció. Tanmateix, a final de mes, aquesta febre s’havia refredat, i les accions de la companyia van tancar el maig amb un valor de 23,14 dòlars.

Després de les publicacions de diumenge, les accions de GameStop es van enfilar i van obrir la sessió d’ahir a 40,19 dòlars. Tot i cedir gran part d’aquests guanys i tancar la jornada en 28,00 dòlars, les accions de GameStop van acabar revaloritzant-se d’un 21% durant la sessió d’ahir.

Gill és un ex-venedor d’assegurances de vida que va saltar a la fama quan va encapçalar una campanya a Reddit l’any 2021 amb milers d’usuaris més per a invertir en accions de la companyia i destarotar els plans dels fons de cobertura que havien apostat pel col·lapse financer de l’empresa. En un moment donat, les accions van pujar tan vertiginosament que se’n va detenir la cotització en alguns serveis de compravenda.

Ambdues publicacions es van fer al fòrum “Superstonk” de Reddit, que s’ha convertit en un dels principals fòrums de mems d’ençà que alguns entusiastes de GameStop van trencar amb el popular fòrum “WallStreetBets”. Dilluns al matí, al fòrum abundaven els mems i els usuaris que publicaven les seves pròpies posicions.

GameStop ha provat de capitalitzar la fama a les xarxes de totes les maneres, però és, principalment, un venedor de videojocs tradicionals en un món dominat per distribuïdors digitals, com Steam. En les tretze setmanes anteriors al 4 de maig, GameStop va informar que havia registrat unes pèrdues preliminars entre 27 milions de dòlars i 37. Les vendes netes de la companyia durant aquest període van ser entre 872 milions de dòlars i 892, significativament per sota dels 1.300 milions del primer trimestre de l’any passat.

Res d’això ha evitat que GameStop aprofités el repunt borsari de final de maig per a vendre accions en massa i recaptar més de 900 milions de dòlars.

Els guanys de la companyia contrasten amb uns primers dies de juny mediocres als mercats nord-americans. El Dow Jones ha cedit més de 115 punts, un 0,3%, mentre que l’S&P 500 ha cedit un 0,1%. Així i tot, el Nasdaq –un índex amb un fort component tecnològic– ha augmentat d’un 0,6%. Wall Street va registrar un mes de maig notable a causa, principalment, dels beneficis empresarials. De fet, tots tres índexs van registrar aquest maig el seu sisè mes en positiu dels darrers set.

Per una cultura minoritària

Per una cultura minoritària, he posat de títol d’aquest article. Abans que em titlleu d’elitista, estirat o envanit, deixeu-me explicar. Com a professor d’universitat, mai no he pretès de tenir deixebles i crear una comunitat excloent; ben al contrari, a les aules, si el professor ho vol, hi ha la possibilitat de l’igualitarisme, del coneixement compartit. I això mateix faig en la meva feina de comissari d’exposicions: proposar moltes lectures perquè qualsevol visitant s’hi senti interpel·lat. O, aquí mateix, sempre he defugit l’escriptura que embarbussa, per fer veure que saps coses que no vols dir; prefereixo la transparència. Aspiro a la cultura compartida al màxim. I, tanmateix…

Això de la transmissió de la cultura és una equació complexa: d’una banda, és evident que –gairebé– tots els creadors volen arribar al màxim de gent possible; d’una altra, però, sabem o hauríem de saber que els llocs –els dispositius, en llenguatge postmodern– des dels quals enviem o rebem els missatges culturals tenen més incidència que no sembla. El pensador Theodor Adorno venia a dir que l’art és una tasca que sempre has de tractar de resoldre; i afegia que això era així tant en la producció com en la recepció. Han passat els temps en què l’artista i el receptor compartien els mateixos codis. Sobre això hi havia reflexionat Umberto Eco molt abans que s’haguessin agreujat els símptomes de massificació dels gustos que ell ja havia detectat en la distribució de la cultura.

La nostra societat viu en una mania persecutòria per arribar a les més elevades quantitats: els llibres més llegits, les audiències televisives més altes, el màxim nombre de visitants als museus, els concerts multitudinaris… Els polítics i el periodisme submís han ajudat de fa anys a l’acceptació d’una cultura industrial, aquella que converteix l’art en mercaderia, abans que res en mercaderia, la que permet d’obtenir beneficis materials. I què se n’ha fet, de la cultura que té unes aspiracions més restringides? 

Tot va a l’engròs: ara, en el món de l’art i de la literatura ja no hi ha individus, sinó públics. L’espectador, el lector, el visitant ha passat a formar part d’unes estatístiques col·lectives en les quals la capacitat crítica de la persona singular i única queda diluïda. Fixem-nos que els mitjans que habitualment s’ocupen poc (o gens) de la cultura menestral deixen anar el seu entusiasme pels grans esdeveniments de la patronal: la nit dels museus, la diada dels llibres més venuts, Primavera Sound i tots els festivals d’estiu pagats per entitats bancàries… I, així, quan les televisions o els grans mitjans silencien tot un altre mode cultural que no compta amb aquests alçaprems divulgatius, l’escletxa creix. 

Tendim a ser gregaris, els humans, i és més fàcil seguir les tendències amb què l’opulència comunicativa ens bombardeja que buscar opcions menys massives. “M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits”, va deixar escrit Joan Salvat-Papasseit. En una línia similar, l’artista Ferran Garcia Sevilla confrontava, en aquesta obra del 2017 que acompanya l’escrit, la necessitat de la desobediència individual enfront de l’esclavitud com a col·lectiu. Ell parlava de la lluita política, jo m’he permès de reinterpretar la seva obra des de la perspectiva cultural: necessitem alliberar-nos dels gustos imposats per les indústries, del seguiment passiu d’unes iniciatives que compten de partida amb un suport industrial molt notable; i la seva repercussió mediàtica no fa més que engrandir la distància entre la cultura industrial i la menestral; la que neix minoritària i, sense els suports institucionals, no pot sortir mai d’aquesta condició.

La situació és com un atzucac amb un resultat de pèrdua. La pèrdua que impliquen  les iniciatives culturals que ja no poden néixer o, si ho fan, els costa penes i treballs desplegar-se. Un concert de Rosalia no és igual que el d’un músic emergent. Tant se val la qualitat de l’una i de l’altre: la cosa és que els dinerals que costa un concert de Rosalia, i la seva posició d’hegemonia mediàtica, trastoca la necessària tendència a l’igualitarisme entre propostes que ens puguin arribar. Perquè puguem triar, per no quedar-nos en les llistes dels més venuts, com si la cultura fos una cursa esportiva. (No em sé estar de dir que no poso Rosalia en un cantó perquè no m’agradi la seva música, sinó perquè el contingut rebel de moltes de les seves cançons queda diluït en la carcassa que el sistema fagocita.)

Necessitem assistir a actes culturals minoritaris, individuals (poesia, narrativa…) o col·lectius  (teatre, música, cinema…), fora de la retòrica dels més i més. I si hi ha poca gent, no lamentar-nos-en, perquè això és donar la raó al sistema comptable de la cultura, aquest que propicien les conselleries de Cultura i les empreses cobdicioses de la mercaderia per la mercaderia. Ens hi juguem un present i un futur cultural diferencial que ara mateix perilla.

Sabeu com ho sé tot això? Per posar un parell d’exemples: enguany se celebren els centenaris de Kafka i Salvat-Papasseit, abans he citat el poeta català. Però aquests dos autors, en el seu temps, eren minoritaris; com tants artistes, músics o dramaturgs del passat que ara són admirats, però que quan exposaven o publicaven o estrenaven eren objecte del silenci, si no de la reprovació. Aquells autors, però, van poder desplegar la seva obra; molts no van arribar a saber-se en vida puntals de la història de la cultura. I la gran pregunta és si el nostre sistema dinerari, industrial, de xifres i més xifres, permet que avui apareguin autors minoritaris que, qui sap?, amb el pas del temps puguin arribar a ser referents d’una cultura minoritària com la nostra.

En part depèn de nosaltres, si ja ens agrada el paper de conformistes i esclaus o preferim convertir-nos en desobedients i insurgents.

David Madí: “Jo m’he sentit d’alguna manera víctima d’un assassinat civil”

David Madí i Cendrós (Barcelona, 1971) acaba de publicar el llibre Merèixer la victòria (Columna) que és com la seva sortida particular de la boira del poder. Nét de l’empresari Joan Baptista Cendrós, fundador d’Òmnium i un dels grans noms del catalanisme, abans de la trentena va fer el salt a la política, com a mà dreta d’Artur Mas. Després es va dedicar al món privat, amb càrrecs destacats a Endesa i a Applus, que va perdre enmig de la voràgine del procés. El seu nom sempre ha anat associat als seus vincles amb el poder. L’estat espanyol l’ha involucrat en unes quantes causes contra l’independentisme. Ha estat detingut i espiat, fins i tot dins el seu cotxe, on van enregistrar converses familiars.

Aquest llibre, tal com confessa a l’entrevista, és en part la seva visió d’aquests sis anys de procés, amb perles inèdites interessants. Però també té una motivació personal important que es pot interpretar com un pas per a deixar de ser una ombra amb tentacles poderosos i esdevenir un actor públic amb projecte. Políticament, és dur amb la revolta dels somriures, que qualifica de “mentida fèrtil”. Alhora, mostra una obsessió perquè el sobiranisme tingui i practiqui una cultura de poder. En aquest desig de futur, el llibre inclou un apartat, “I ara què”?, on destaca la proposta “Ho farem diferent”.

Ara com us guanyeu la vida?
—Fa molts anys que em guanyo la vida fent la meva activitat empresarial i de consultor per a grans empreses.

L’activitat empresarial és bàsicament de consultoria?
—Faig consultoria, però tinc les meves inversions en camps diversos.

Per què aquest llibre ara?
—Crec que alguns devem algunes explicacions de tot el que ha passat. He intentat fer un relat general del procés com una història generacional. També com una història contra la ingenuïtat i l’infantilisme del catalanisme i del sobiranisme. Molta gent pot parlar de diferents aspectes del que ha estat tot aquest procés, però crec que pocs podem parlar en diferents fases de tot el que ha passat. Hi ha aquesta necessitat d’explicar un relat sencer de tot plegat. I ho és també per una vocació sobre el futur.

Heu escrit el llibre?
—Una de les coses que tothom reconeix en aquest llibre és la meva veu. És evident que jo no sóc un escriptor i el llibre ha passat per ajudes i per filtres dels quals estic molt agraït, però crec que la meva veu és bastant inconfusible

El llibre és ben escrit. Us ha influït la vostra nova parella, l’escriptora Maria de la Pau Janer?
—La meva parella ha estat una gran ajuda. El naixement del llibre és una història maca, que no he explicat, i és que neix en la presentació de l’últim llibre de la Pau, al sopar que fem posteriorment. Jo explico la meva visió de les coses i els editors em fan la proposta. Es dóna la paradoxa que és un llibre que neix d’un altre llibre.

Abans dèieu que és un llibre de futur? Per què?
—Jo no sé què passarà en el futur, però el que s’explica al llibre s’ha de saber per a qualsevol futur. I després hi ha una qüestió molt personal. Jo m’he sentit d’alguna manera víctima d’un intent d’assassinat civil, en el seu moment. I, per tant, aquest llibre també té una part molt personal de dir: sóc aquí i així estàvem.

Heu parlat d’assassinat civil. Qui era l’assassí?
—Hi ha determinada gent… Són molt evidents els camps en què la repressió cap al procés ha actuat: els presos… Hi ha tota una altra categoria de gent en què tot ha passat en una habitació fosca. Fora del domini públic. Però és evident que ha existit. D’una manera molt clara, a mi em van posar en la llista negra i m’han passat tota una sèrie de coses aquests anys que fa que m’hagi sentit d’aquesta manera.

Al llibre dieu que heu escrit amb una llibertat responsable Imagino que té a veure amb la manca de llibertat a causa de la repressió.
—Aquest llibre, tancat al setembre, està escrit amb el que jo en dic una llibertat responsable. Hi ha algunes coses en què hi ha falta de concreció. Algunes el·lipsis que són obligades. És el primer llibre que surt després de l’amnistia i és un llibre valent que ajudarà a entendre moltes coses. Però aquesta amnistia hem de veure quina rebuda té i encara no estem en una situació que es pugui parlar lliurement de tot. Però, vaja, qui vulgui entendre el que dic ho entendrà.

En aquest moment per això no teniu cap causa ni sou en cap sumari, no? 
—Sóc a Vólkhov.

Disculpeu, em pensava que havien tancat les vostres peces?
—Han estat tancades les peces particulars, les han arxivades. Però
les de la causa general russa, per entendre’ns, no. [L’entrevista es va fer dilluns.]

A la causa del Tsunami no hi sou?
—Al Tsunami no sóc entre els encausats directament. Vaig ser enviat a aquesta causa a través de la connexió Aguirre – García-Castellón, però no sóc en el top del Tsunami.

Aquest llibre és un pas per a tornar a la política?
—En absolut. És una necessitat vital perquè s’han dit moltes coses de mi i de la meva participació. És un llibre per a mi mateix, per als meus fills, és bo que s’entengui la meva perspectiva de tot plegat. Em dedico a la meva vida privada i continuaré dedicant-m’hi absolutament.

Dieu que el llibre és un relat per a adults. Creieu que els altres relats que s’han fet del procés no ho són?
—Com et deia abans, és un llibre que va contra la ingenuïtat del catalanisme i va contra un cert infantilisme. En determinats moments hi ha hagut molt d’això, dins del sobiranisme. Intento explicar que ni va néixer després de la sentència de l’estatut, ni el motor va ser estrictament la gent, encara que sigui un projecte en què la gent ha estat absolutament determinant, que tot té més causes i té més estratègia. I ho dic tant per les llums com per les ombres del procés. Intento explicar, sobretot de cara al futur, que o s’entén que és aquesta cultura del poder i es fa una política adulta o difícilment ens en sortirem. El catalanisme i el sobiranisme, per marca històrica, és capaç de resistir i molt. És la seva zona de confort. Guanyar és una altra història. Resistir, de fet, és el contrari de guanyar. I guanyar requereix una disciplina, requereix una mentalitat, requereix uns plantejaments diferents que els de la resistència. Encara hi ha un catalanisme de resistència a qui costa fer aquest pas de guanyar.

Insistiu molt en aquesta idea; hi ha un punt on afegiu la frase: “Després van decidir no guanyar.”
—Aquest és un llibre que escric jo, però que evidentment és un receptacle de confidències de molta altra gent que coneixen amb precisió alguns d’aquests episodis. Hi ha coses que explico que són inèdites. Explico una reunió important que va haver-hi el dia 4 d’octubre i el debat que s’hi va produir.

Situem-nos en aquest moment que penseu que es decideix de no guanyar…
—La meva tesi és que el 4 d’octubre es tria un dels pocs camins que no era viable. Explico el debat intel·lectual i polític que hi ha en aquell moment. Un és la declaració d’independència amb el suport d’una revolta pacífica amb tots els riscos que comporta. L’altre, convertir tot allò en energia política i fer unes eleccions amb llista conjunta. Crec que aquest era el debat real que hi havia i s’explica en quins termes es va produir. Finalment, es va prendre el de la mediació, el que realment era el més improvisat i el que difícilment…

El que no es creia ningú?
—Bé, el que explico és que en això es van posar d’acord els dos principals impulsors, que no se solien posar d’acord, i en això s’hi van posar. Se suposava que havia de funcionar però, vaja…


—Intento explicar, que s’entengui què va passar; no valorar, sinó explicar. La gent necessita entendre el perquè d’algunes coses per no cometre els mateixos errors.

A la part final del llibre, al capítol que es diu “Ara què?”, enllaceu amb aquesta reunió i dibuixeu tres camins: “No farem res”, que aquest enunciat és prou explícit perquè no calgui comentar-lo; “Ho tornarem a fer”, poseu molt d’èmfasi en el fet que s’ha de tenir en compte el preu de la revolta; i el tercer camí, “Ho farem diferent”.
—L’estat espanyol s’ha forjat a còpia de guerres i d’un sens fi de violències determinades que l’han configurat. Té una cultura del poder que t’agradarà o no, però és la que mana i contra la qual estàs. Per tant, s’ha d’entendre que tu ets en aquest registre o difícilment entendràs què tens davant. Per això dic que no es pot ser ingenu. La revolució dels somriures era una mentida fèrtil. Permetia que molta gent s’afegís a un projecte que sens dubte és un mèrit extraordinari. A l’hora de la veritat la revolta dels somriures tenia poc de somriures. Això en un moment determinat no es va entendre. Al final, de veritat estaves en una situació que no era de somriures.

La vostra anàlisi seria: si s’opta pel “Ho tornarem a fer” s’ha de tenir en compte que una revolució és una revolució …
—Al final tens una estratègia d’acumulació democràtica o la història ens ensenya que tens una situació de revolta, que són mecanismes clàssics en tots aquests moviments. Jo no crec que passin les coses perquè el món ens mira o perquè la raó ens assisteix!

“Ho farem diferent” seria la vostra proposta?
—Jo poso les tres opcions possibles. “Ho farem diferent i bé” és una manera possible de “Ho farem diferent”. Jo no sé per on anirà la catarsi i el debat dins el sobiranisme. Sé que ha començat i no sé quina serà la decisió final. Jo només contribueixo a aquesta reflexió. El “no farem res” ja el sabem fer, i és el que perpetrem cada dia. Els altres dos requereixen, primer de tot, que hi hagi una unitat més enllà de la unitat catalana i que s’estableixi una aliança amb els bascos tan forta i còmplice com entre nosaltres. I si no és que no entenem de què va aquesta cultura de poder i de la força que tenim. S’ha d’entendre la catarsi que vindrà i entendre quina és la força que som capaços de tenir.

En aquest sentit, prefigureu que PPVox no podran fer mai res i que la situació dels socialistes espanyols obre una nova etapa.
—El resultat del juliol, en consonància amb el que van ser les municipals i en consonància amb el que després han estat les catalanes, posa en qüestió les dues estratègies principals: una, que és la d’eixamplar la base i l’altra, que és el de mantenir la posició a qualsevol preu. Objectivament, els resultats electorals posen en qüestió aquestes dues estratègies. A partir d’aquí s’obre una nova identitat política, que és el Partit Socialista que trenca amb el felipisme, que trenca amb un determinat socialisme; que és veritat que ho fa amb oportunisme, que fa de la necessitat virtut, però que ara se li planteja un esquema diferent. És a dir, els enemics d’Espanya o els que ells han catalogat i han ajudat a construir com a enemics d’Espanya, perquè pesen al voltant de 30 diputats. Si aquesta realitat es pot articular d’una manera sòlida s’obre un món d’oportunitats amb tot això. Al PP li és molt difícil de jugar en aquest marc d’aliances mentre tingui Vox al seu costat. I Vox no és com Ciutadans, no desapareixerà. Vox és una identitat política molt espanyola, no és la nova dreta que vol ser el populisme de dreta europea. Vox és el nacionalcatolicisme de tota la vida, és una identitat molt concreta espanyola i, per tant, no desapareixerà. En èpoques bones, en tindrà 30 i en menys bones 15, però hi serà. Mentre el PP es trobi tenallat amb Vox no té marge de maniobra.

I en aquesta situació és on veieu les oportunitats?
—Això obre un marc d’oportunitats si som capaços d’articular-ho, si passéssim la fase de “fer la O amb un canut”.

Però la llista d’oportunitats que feu per canviar coses també podria ser titllada d’utòpica: concert econòmic, canvi policíac i judicial Vull dir concert econòmic canvi jurídic.
—En aquest sentit, jo obro el debat i intento concretar-lo. Evidentment, no dic que la meva llista, que està configurada des de la meva perspectiva estrictament personal, és la que hagi de ser, és la que jo penso.

Seria la tercera via clàssica reconvertida en el moment polític que trenta diputats poden condicionar el PSOE?
—Crec que això és molt més enllà de la tercera via. És una transformació a fons d’Espanya i de Catalunya.

La creieu possible?
—Ara l’únic que hi ha al nostre abast és el “no fer res”. Ens hi estem endinsant d’una manera tossuda des de fa sis anys. Clarament, no estic en aquesta banda, estic en la banda que ha de passar alguna cosa.

En el llibre dieu que si mai es vol guanyar, haurem de traçar aliances impures i que a vegades per fer el bé s’ha de consentir el mal. Què voleu dir amb això?
—Vull dir això. Ho manllevo d’Il Divo, una pel·lícula de Sorrentino, que trobo meravellosa i que té una escena molt impactant. Andreotti, que ja ha estat cinc vegades ministre de totes les coses possibles, ha estat senador vitalici, finalment, com que queda clar que té vincles amb la màfia, és passat per la piconadora i expulsat de tot arreu. Hi ha una escena final en què té una reunió amb membres de l’Església al Vaticà, i mentre camina cap a aquesta reunió té aquest pensament: que a vegades per fer el bé s’ha de consentir el mal. Això ve d’aquí, però em sembla que en aquesta visió per a adults de la política s’han d’entendre a vegades aquestes coses o s’ha de saber que aquest és un ingredient que existeix i que forma part de tothom que té una certa cultura de poder. Torno a dir que resistir és el contrari de guanyar, imposar és el contrari de convèncer. I la història de Catalunya i Espanya va oscil·lant sempre entre dues forces.

Fent símils de films, em feu pensar en El Padrí. Voleu dir que s’haurien de posar més caps de cavall al llit d’algú?
—En tot cas, hem d’abandonar l’infantilisme.

Parlant d’Andreotti, el mal i el bé, no sé si heu vist la magnífica sèrie en què es veu com Andreotti deixa morir Aldo Moro [Joan Maria Piqué, present a la conversa, em recorda que la sèrie es diu Externo Note].
—No la tinc present.

No tenim temps per a entrar-hi a fons, però no és massa fàcil ridiculitzar el purisme mentre la corrupció mata la política i la democràcia?
—És evident que hi ha un terreny de política adulta, de política sofisticada, de nivell que pot sobreviure entre un infantilisme purista i una política corrupta. Ara jo dic que el sobiranisme ha de superar aquesta pulsió caïnita infantil permanent que té, que ens porta a la divisió fins a l’infinit.

Però el purisme és el motor d’això?
—La unitat requereix en els actors renúncies a les seves agendes
polítiques de base, encara que sigui temporalment. Si no s’està disposat a renunciar o es fan trampes amb això, no ens en sortirem mai. La unitat requereix generositat, requereix talent, requereix ofici polític. Salvador Illa, quan parla sobre l’ofici polític, té raó: requereix entendre que hi ha causes superiors que obliguen a arreglar agendes que són secundàries.

Quan parleu d’unitat dieu d’anar més enllà? Penseu en el model escocès?
—Junts pel Sí tenia com a referent segurament aquest model d’Escòcia, però hi pot haver més models. En el moment en què estem, cal un procés de reflexió a fons perquè finalment els resultats són els que són.

Heu fet més política des de fora que des de dins. Llegint el llibre es veu força clar.
—En part, escric aquest llibre perquè s’entengui la meva posició respecte a això. Quan hi ha una crisi nacional, tothom ha fet política. Una de les coses per què crec que aquest llibre sorprendrà és perquè parlo de molta gent que no seria dins el catàleg dels que fan política. Explico anècdotes i explico moments i explico històries que fan entendre que la política no és el que fan els polítics, sinó que la política és el que fa el conjunt de la societat i que es fa política des de la política òbviament, però també des del món de l’empresa, dels mitjans… Jo sóc un actor més, la meva actitud sempre ha estat la mateixa: si crec que en un moment determinat puc ajudar ho faig i si crec que no, no ho faig. Aquesta és la meva actitud vital, que em sembla que és prou honesta i prou clara, i sempre ha estat així. De política en fa tothom i ho dic en el sentit positiu.

Dieu que falta cultura de poder, però vós sí que l’heu exercit.
—Diguem que com a mínim la sé entendre.

És un exercici del poder a partir de la influència?
—Va molt més enllà.


—S’ha d’entendre qui són els actors. Existeix el poder econòmic, existeix el poder mediàtic, el poder civil, el poder policial i el poder judicial (en el cas de Catalunya, no). Una democràcia té un sistema complex de poders que interactuen entre ells permanentment i jo vull fer entendre
que el poder polític és insuficient per a abordar reptes tan importants.

En això sou molt crític amb el sobiranisme perquè en el moment de la marxa d’empreses, de la qual expliqueu moltes coses, no es fa mai un acostament al món empresarial.
—Ni tan sols es pensa una estratègia. Va ser una carpeta que es va negligir.

I ningú no us va demanar que actuéssiu en aquest sentit?
—No. Explico intents d’intermediació, però crec que en aquell moment la crisi era tan important que va imperar la posició que ja es tocaria en el nou estat i es va abandonar aquest terreny. Jo crec que un dels fracassos del relat sobiranista va ser la incapacitat d’explicar quin país es volia fer. I al camp de l’empresa no se li va saber explicar que s’havia de fer un país amb menys impostos ni quina seguretat jurídica tindria. Jo parlo també des de l’experiència del que va passar al Quebec.

Però potser tampoc no hauria servit de res, perquè fins i tot us van tocar el crostó i us van fer saltar dels vostres càrrecs a Endesa i Applus. No us va sorprendre?
—No, en aquest sentit. A més a més, estava avisat i molt reavisat.

M’ha sorprès que, tot i que té un pes diferent, no digueu ni una ratlla de Caixa d’Enginyers, que que va ser un model econòmic que va donar alternatives al país i no va marxar.
—És veritat, això passa: els que es van quedar no són prou reconeguts. Però d’aquesta part del llibre és important que explico per primera vegada els mecanismes de la fugida d’empreses, tant la pressió que hi va haver com la decisió política articulada.

No parleu tampoc gens d’Eines de País, un dels pocs moviments sobiranistes que ha ocupat espais de poder, com la Cambra de Comerç.
—Això és posterior, crec. Van governar una vegada i ara ja no. Jo tampoc no diria que la gent que hi ha ara no siguin catalanistes.

Però les polítiques que fan no són independentistes.
—Jo no m’atreviria a dir aquestes coses tan taxatives…

Només cal veure que han fet amb Consolat del Mar i…
—…

Sou prou benèvol amb el conseller Buch i el que fou secretari general, Brauli Duart, al capdavant dels Mossos en la batalla d’Urquinaona.
—Intento que s’entengui, no des d’una visió epidèrmica sinó més profunda, què va passar. En la batalla d’Urquinaona es produeix una de les situacions més complicades que es poden produir. Hi havia en joc el desig obscur de l’estat per a posar fi a la competència dels Mossos d’Esquadra. I no amb el 155, sinó absorbir-los. La meva opinió és molt clara: va ser una actuació controvertida, però va preservar el cos dels Mossos, i no és una cosa neutra que la Generalitat tingui aquest cos.

Però hi podia haver uns altres camins que no fossin detencions amb tortures i maltractament a joves independentistes que protestaven per la sentència espanyola contra l’empresonament del govern català.
—Jo no era al comandament de res de tot això. Puc dir que en l’elecció de preservar el cos dels Mossos o perdre’l, l’elecció correcta, al meu entendre, era preservar el cos.

La CUP és qui més escaldada surt del vostre llibre, però el president Torra Déu n’hi do.
—Quasi no en parlo, d’en Quim Torra. Encara més, jo crec que més aviat tendeixo a exonerar-lo de culpa. Ell no té més culpa del fet que va rebre un encàrrec enverinat.

I de la CUP, què me’n dieu?
—És evident que no són sants de la meva devoció, però també explico les coses que fan, fins i tot alguna de positiva.

Hi ha un moment que dieu aquella frase que la CUP està infiltrada pel CNI…
—Això és en el context de la votació famosa de Sabadell que acaba tombant la candidatura d’en Mas, però és que això ha estat corroborat en les moltes escoltes que posteriorment s’han anat sabent. Són escoltes molt precises en què el secretari d’estat d’Interior, parlant amb Villarejo, li diu que segueix en directe l’assemblea de la CUP.

De les moltes coses que expliqueu, aturem-nos un moment en dues. Confirmeu que Frank Tinnemans, vice-president de la Unió Europea, va venir el 4 d’octubre i va anar directe de l’aeroport de Madrid a la Moncloa?
—Sí. Efectivament això va ser així. La preocupació europea existia.

També sou molt explícit amb tot el que envolta el comissari Trapero, però en concret expliqueu amb detall com va influir la mort sobtada del comissari David Piqué en el procés. Ell havia de comandar els Mossos durant el procés i va ser trobat mort a casa seva just quan s’havia pres la decisió. Mai no s’ha provat, però l’ombra que podia haver estat assassinat va durar molt de temps. Va ser un cop dur.
—Amb aquest cas intento explicar que quan hi ha crisis d’aquestes forces sobretot de l’estat, formen part de la crisi coses que són un engranatge vertebral de tot plegat. Jo crec que no hem de fer gaires espòilers, perquè el que és bo és llegir el llibre. Hi havia un relleu de cúpula i qui ho havia de liderar va morir sobtadament. Això va donar lloc a tota una sèrie de controvèrsies.

En el llibre parleu de molta gent que coneixeu, però dieu que no coneixeu Isidre Fainé i m’ha sorprès.
—No el conec, no. Només d’hola i adeu.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb

El conflicte Catalunya-Espanya es manté íntegre

  1. Les eleccions al Parlament Europeu tenen lloc en una conjuntura històrica crucial per al futur del nostre continent. Catalunya necessita un clar posicionament independentista, per a fer front als reptes que se li plantegen a la Unió Europea:  

–A escala internacional, la invasió russa d’Ucraïna o la guerra de Gaza retornen a les guerres basades en el dret de conquesta i la infracció dels principis de les Nacions Unides. Aquests conflictes van devastar el nostre continent durant segles.

–A escala interna, la progressió de la ultradreta a tot Europa, que glorifica els poders autoritaris, la xenofòbia i la voluntat de desmantellar els drets aconseguits per les dones i el col·lectiu LGTBI.

  1. Instem els diputats elegits a proclamar en l’altaveu que és el Parlament Europeu que el conflicte entre Catalunya i Espanya continua intacte, malgrat els indults i l’amnistia. En efecte, es mantenen les ferides obertes per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol: 

–Catalunya continua regida per un estatut que no és l’aprovat en referèndum, sinó el retallat pel Tribunal Constitucional. La gravetat del conflicte prové del fet que les institucions catalanes van seguir estrictament la legalitat. En canvi, la sentència va vulnerar l’article 152.2 de la seva constitució que estableix que un estatut aprovat referendat només pot ser modificat pel mateix procediment.

–La retallada de l’autonomia de la sentència del 2010 ha agreujat la desnacionalització de Catalunya:

a) desnacionalització econòmica: l’anul·lació del sistema de relació fiscal bilateral aprovat en referèndum ha elevat l’espoliació fiscal fins a 22.000 milions d’euros anuals. Aquesta sagnia descapitalitza l’economia catalana i deteriora la despesa en educació, salut, ajuda a la dependència, habitatge social, transports (Rodalia), recerca, ajudes a la pagesia, etcètera.

b) desnacionalització lingüística i cultural: el TC va sentenciar que era anticonstitucional el deure de conèixer el català, també aprovat en referèndum, equiparant-lo a l’obligació de conèixer el castellà. Aquest supremacisme de l’espanyol ha deixat indefensa la nostra llengua davant l’arribada de dos milions d’immigrants extracomunitaris en les dues darreres dècades, que no tenen el deure de conèixer la nostra llengua. Aquesta és la causa de la davallada del seu ús social.    

  1. Instem els diputats elegits a proclamar en l’altaveu que és el Parlament Europeu que el  conflicte entre Catalunya i Espanya és un afer europeu, perquè afecta els principis fundacionals de la Unió. I no és un afer intern espanyol.

–És un afer europeu perquè el Regne d’Espanya s’ha negat a buscar una solució democràtica del conflicte, seguint l’exemple del Canadà amb el Quebec o del Regne Unit amb Escòcia.

–És un afer europeu perquè el Regne d’Espanya ha imposat la constitució per força, sense el consentiment dels catalans, abusant de la superioritat que prové de controlar l’exèrcit, la policia i el poder judicial.

–És un afer europeu perquè el Regne d’Espanya ha criminalitzat els passos pacífics de les institucions catalanes per a assolir la independència i les protestes no violentes dels catalans. En la legislatura vinent les instàncies judicials europees dictaminaran sobre la infracció dels drets fonamentals dels representants democràtics de Catalunya.   

  1. El conflicte és irresoluble com a afer intern espanyol a causa de l’arrelat anticatalanisme que exalta l’opinió pública espanyola. En un estat sense enemics exteriors, els catalans han estat usats com “l’enemic interior” que enardeix el patriotisme espanyol. Les manifestacions a tot Espanya contra l’amnistia en són la prova més recent.  

 

Jaume Bardolet
Josep Pinyol Balasch
(Per la transcripció: Julià de Jòdar)

 

L’autodeterminació i les nacions sense estat: un afer incòmode en un club d’estats

La Unió Europea és farcida de contradiccions, quan es posen damunt la taula l’autodeterminació i els conflictes nacionals. Per una banda, tant en la diplomàcia internacional com amb vista als seus ciutadans, s’ha volgut projectar com un referent en la promoció de valors com la democràcia, la llibertat o els drets humans. Les institucions europees han requerit passos en aquesta direcció a molts estats, en canvi de concedir ajudes o d’estrènyer les relacions, i han col·laborat i mitjançat en la resolució democràtica de conflictes –no sempre amb el mateix grau d’èxit ni d’implicació–, com ara a Montenegro o a Sudan del Sud, que ho van resoldre amb un referèndum d’independència.

Si bé s’han impulsat mecanismes democràtics per a adherir-se o sortir de la Unió, com va fer recentment el Regne Unit, de portes endins tot és més complicat: tots aquests fonaments grinyolen quan es tracta de fomentar els valors dins les seves fronteres. El dret d’autodeterminació no és respectat ni encara menys regulat, les autoritats europees solen considerar “intern” qualsevol conflicte que els fa nosa i res no impedeix que els estats membres actuïn amb polítiques repressives contra minories nacionals o nacions sense estat.

Què ha passat aquesta legislatura?

Aquesta legislatura, tot i la política de mantenir-se al marge, les demandes nacionals han acabat entrant de ple a Europa. En primer lloc, ha estat marcada per una batalla judicial entre l’estat espanyol i els dirigents independentistes catalans empresonats o a l’exili. Unes quantes causes han acabat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), on hi hagué la derrota judicial més greu de l’estat espanyol a escala internacional; la sentència, que es va denominar doctrina Junqueras, va restar poder als estats membres i va establir que un eurodiputat tenia tots els drets i tota la immunitat d’ençà que era elegit, independentment dels intents de blocatge de les autoritats de cada estat.

En el marc de la batalla judicial, hi va haver al Parlament Europeu el vot pel suplicatori per a retirar la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. El resultat va sobtar, perquè tot i que es va aprovar, hi va aparèixer una oposició que anava molt més enllà del centenar de vots que es preveia, dels grups Verds-ALE i Esquerra Unitària Europea. Un total de 293 eurodiputats, un 42% dels presents, amb un vot en contra o l’abstenció, no van avalar de llevar-los la immunitat.

La legislatura també ha estat marcada pel torcebraç del govern escocès amb el britànic per a fer un segon referèndum, i sobre el reingrés ràpidament a la UE si optava per la independència. En aquest debat, cent setanta personalitats de la cultura europea van demanar a les autoritats europees que facilitessin l’adhesió d’una Escòcia independent. Un cas que serviria de referència per a la resta de moviments nacionals.

En aquesta línia, i amb la voluntat de promocionar-lo, es va formar el Caucus per a l’Autodeterminació, un grup informal d’eurodiputats que té per objectiu que la Unió Europea creï un mecanisme per a exercir l’autodeterminació dins de les seves fronteres. La proposta és de prohibir l’ús il·legítim de la violència i proporcionar un marc jurídic perquè els territoris que es vulguin independitzar puguin continuar formant part de la UE; alhora, que les institucions europees assumeixin el paper de mitjancer si no hi ha voluntat de cooperació entre les parts. El novembre del 2020 també hi hagué una votació directament sobre l’autodeterminació de tots els pobles, que, tot i ser refusada, palesà un suport mai assolit, de vora una quarta part dels membres del Parlament Europeu.

Així mateix, hi va haver un impuls de les llengües minoritzades. El primer de gener del 2022, el gaèlic irlandès, que no és llengua majoritària en cap estat, va esdevenir llengua oficial de la Unió Europea; una iniciativa ciutadana. El Minority SafePac, sobre la protecció de les minories lingüístiques, va aconseguir més d’un milió de signatures i va arribar fins a la Comissió Europea. I a més, l’any passat, fruit de l’acord de Junts i Esquerra amb Pedro Sánchez, el govern espanyol va demanar  que fossin oficials a la UE el català, l’èuscar i el gallec. Tot i que s’ha provat de presentar-los com a casos únics, sens dubte representen un precedent per a totes les llengües minoritzades del continent.

Quins són els desafiaments per als cinc anys vinents?

El dret d’autodeterminació ha guanyat pes, gràcies al cas català i escocès, com també pel nou panorama mundial, que ha contraposat la voluntat popular a l’ús de la força que hi ha hagut a la guerra d’Ucraïna o a la de Gaza. Per exemple, el govern de la República d’Irlanda, el d’Eslovènia i el de Noruega, en sengles declaracions formals, reivindicaven que “el poble palestí té un dret fonamental i independent a l’autodeterminació”; per contra, tot i fer el mateix reconeixement, el govern espanyol no apel·la a aquest dret. En una línia discursiva similar, el president de Finlàndia, Alexander Stubb, en una intervenció al Parlament d’Estònia, feia una defensa de les nacions petites: “Les nacions petites respiren el mateix aire.” I tot fa preveure que aquesta legislatura hi haurà una defensa de la voluntat dels pobles en contraposició a l’ús de la violència.

“Small nations breathe the same air, especially those who live next to an imperial power like Russia. We want to co-exist peacefully, but have to be prepared at all times. For us foreign and security policy is always existential.”
https://t.co/DpKaeO1kxm

— Abel Riu (@abel_riu) June 2, 2024

El dret d’autodeterminació de minories nacionals també es preveu que hi mantingui una presència important. Per una banda, es mantenen les taules de negociació del govern espanyol amb el govern català, i també amb Junts, amb presència d’un mitjancer internacional. La part catalana no ha amagat mai la voluntat que tot plegat acabi en un referèndum, i fa pocs dies el senador d’ERC Joan Queralt afirmava que ja es negociava un referèndum totalment legal. Però, ni de bon tros es preveu que sigui l’únic cas. El primer ministre escocès, John Swinney, ha reiterat que una majoria d’escons en les eleccions britàniques del 4 de juliol equivaldria a un nou mandat per a organitzar un segon referèndum. Això pot portar a un nou torcebraç i que la Unió Europea hagi d’aclarir les vies d’adhesió d’un nou estat independent que ja hagi format part del bloc comunitari. També trobem que en aquesta nova legislatura s’ha de concretar, amb un referèndum, l’autogovern de Còrsega. I les autoritats franceses semblen disposades a negociar un nou referèndum d’autodeterminació a Nova Caledònia. Fins i tot trobem casos ara menys actius, que poden revifar, com Flandes, on es preveu que hi pugui haver un blocatge a escala federal i una majoria absoluta independentista al parlament regional, encapçalada per l’extrema dreta de Vlaams Belang.

En la qüestió lingüística, continua sobre la taula la demanda de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec; el govern català ha assegurat que hi ha bona predisposició d’Hongria, que exercirà la presidència rotatòria del Consell de la UE fins a final d’any, en un procés que es preveu que pugui durar mesos i que marcaria un abans i un després en la defensa de les llengües minoritàries.

En la nova legislatura també hi podria haver una reforma en el funcionament intern d’Europa en clau més federal, per bé que no tothom hi està d’acord. Les autoritats franceses i alemanyes van presentar el mes de setembre un report de dotze experts que demanava una reforma institucional, amb la previsió que es passi d’ara al 2030 de vint-i-set estats membres a trenta-sis. La principal novetat de la proposta, defensada per bona part de les autoritats europees, és d’abandonar la unanimitat en les grans decisions per admetre la majoria qualificada; això significa un canvi de paradigma per a les minories, amb uns estats que perdrien la capacitat de vet que ara mateix tenen sobre qualsevol qüestió, per molt impopular o repressiva que sigui, com s’ha vist en la legislatura que ara s’acaba, amb el blocatge de fons per a Ucraïna per part d’Hongria.

Què en diuen els partits?

Els grans grups del Parlament Europeu ha mostrat, amb fissures, l’oposició a l’autodeterminació, però si hi ha un grup que es destaqui per la defensa de les minories nacionals és l’Aliança Lliure Europea, que forma una coalició amb els Verds i aplega els partits de minories i moviments d’alliberament nacional com ara ERC, el BNG, la Unió Democràtica de Bretanya i Fem Còrsega. En el manifest per a les eleccions, proposen el reconeixement del dret d’autodeterminació, la reforma del Comitè Europeu de les Regions, perquè pugui modificar la legislació europea, i la possibilitat d’usar més llengües que les oficials al Parlament Europeu.

Més enllà del manifest a escala europea, ERC vol impulsar un acord de la claredat, que estableixi les condicions en què es pot exercir el dret d’autodeterminació dels pobles que la componen, com també el procediment perquè els territoris que ja formen part de la UE s’hi incorporin automàticament si s’independitzen. A més, treballaran perquè el català i l’occità siguin llengües oficials i de treball de la Unió Europea.

Diana Riba: “Volem que el dret d’autodeterminació sigui un dret europeu”

Un partit que també inclou el “dret a l’autodeterminació de nacions sense estat europees” en el programa és Compromís, que actualment no hi té representació. Per una altra banda, els Comuns, que formen part de la mateixa candidatura, inclouen d’impulsar l’aprovació definitiva de l’oficialitat del català. Regions i Pobles Solidaris, la federació de partits sobiranistes de l’estat francès que inclou Sí al País Català, Unitat Catalana i Partit Occità, i ara mateix té dos eurodiputats, proposa el reconeixement com a oficial de les llengües minoritzades, que els estats es trobin obligats a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i que es reformi el tractat de la Unió Europea per incloure-hi el dret d’autodeterminació. A més, proposen d’abolir el Consell Europeu i que es formi un senat d’estats i regions.

Fora de l’Aliança Lliure Europea, hi ha més partits sobiranistes o independentistes, com ara Junts, EH Bildu, la Nova Aliança Flamenca i el Sinn Féin. La candidatura encapçalada per Toni Comín ha inclòs en el programa electoral de promoure el debat sobre el dret d’autodeterminació, que considera plenament compatible amb el projecte europeu i els seus tractats; impulsar una reforma de la legislació europea per a acceptar el procés d’ampliació interna si un territori s’independitza; i remarcar “la naturalesa de Catalunya com a nació i el seu legítim dret a l’autodeterminació”.

La trama russa era una mentida. Punt final

Se sabia que ho era. Que tot era una gran mentida. Se sabia que no hi havia cap trama russa que lligués el govern de Catalunya o l’entorn del president Puigdemont a la Rússia de Putin. Se sabia perfectament que les hipotètiques “proves” que es feien rodar, circularment, entre jutges i periodistes eren anant bé un malentès i anant malament un muntatge descarat. Se sabia, en fi, que tot acabaria en no res. I ha estat així.

Ha estat així perquè ahir l’Audiència de Barcelona, en un gest inusual, va ordenar al peculiar jutge Joaquín Aguirre de dur l’anomenat cas Vólkhov a judici o tancar-lo completament.

A petició de Xavier Vendrell, l’audiència ha anul·lat la pròrroga de la investigació que el jutge Joaquín Aguirre havia decidit l’agost del 2023 i li ordena que envie el cas a judici, amb els indicis recollits fins ara –que no en té cap–, o bé que l’arxive definitivament. A més, la resolució implica la nul·litat de totes les diligències que el jutge haja practicat d’ençà de l’agost del 2023. Una bufetada, doncs, en tota regla.

Aguirre no s’atrevirà a dur el cas a judici, perquè no té res de res. Cap prova de res. I per tant ja podem afirmar que la trama russa era, simplement, una mentida interessada.

Mentida eren els “indicis” que el jutge deia tenir i que li servien per a mantenir el secret de sumari, fer investigacions prospectives i anar detenint i investigant gent.

Mentida eren els articles fabricats en diaris espanyols i catalans. El Periódico, particularment, s’hi ha tornat a lluir, una altra vegada encegat pels seus prejudicis nacionalistes espanyols. D’ençà de la famosa “The Nota” que no relliscava professionalment fins al punt que ha relliscat ara, segons que es demostra i que Gonzalo Boye ja va denunciar documentadament temps enrere.

Mentida eren les conferències, ponències, congressos, debats, tertúlies i activitats vàries que presumptes investigadors i experts internacionals han fet servir aquests anys per desprestigiar l’independentisme català –alguns fins i tot essent conscients que les dades que tenien a les mans no eren creïbles.

I mentida eren totes les insinuacions brutes de polítics de tota mena que s’han dedicat a donar corda a un tema que mai no hauria d’haver existit, que és una no-notícia. Inclosa, per cert, la d’un Gabriel Rufián que va tenir un dels seus pitjors dies quan va fer el graciós parlant dels senyorets que a Moscou jugaven a ser 007…

Tota aquesta brutícia, evidentment que ara no desapareixerà. Ha estat gravada i continuarà essent usada durant anys amb la intenció real amb què es va crear: desacreditar el moviment independentista, tant si era veritat com si era mentida.

Però la fi del recorregut judicial sí que permet de frenar-la d’ara endavant, presentant una realitat incontestable, que és que després de tres anys i vuit mesos d’una investigació judicial, amb tots els recursos materials –legals i il·legals– de l’estat al darrere, ningú no ha aconseguit de trobar res de res, ni la mínima connexió, ni la mínima prova, ni el mínim indici tan sols.

Era guerra bruta i prou. Una batalla indecent que, en aquest cas, s’ha pogut guanyar.

 

PS1. Un dels detinguts en l’operació Vólkhov era David Madí. Hores abans de saber-se aquesta decisió de l’Audiència de Barcelona, Assumpció Maresma l’ha entrevistat per a parlar del seu nou llibre.

PS2. Tots podeu llegir VilaWeb de franc perquè milers de lectors han decidit de confiar en nosaltres i pagar una subscripció d’un euro i poc per setmana. Aquest és el suport que us demanem. Si us plau, ajudeu VilaWeb.

Collboni i Escudé paguen la multa per circular amb bicicleta per un carrer on es pot

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i el regidor d’Esports, David Escudé, han pagat les multes per circular amb bici pel carrer d’Avinyó, per on no es pot circular amb aquest mitjà de transport d’ençà que el consistori ho va ordenar fa uns mesos en aquest i en vint-i-tres carrers més. Fonts del consistori han confirmat a l’ACN que “detectada i reconeguda la infracció”, Collboni ha manifestat la voluntat de fer front a la sanció i tant ell com Escudé n’han fet efectiu el pagament. Segons l’article 71 de l’ordenança de circulació de vianants i vehicles la infracció es denuncia amb una sanció de cent euros, però pagada amb antelació es queda en la meitat.

Bonet defensa Collboni després del nyap amb la bicicleta: “La normativa generava dubtes”

Tot plegat després que entitats ciclistes i veïnals haguessin criticat Collboni per publicar un vídeo on se’l veia circulant amb bicicleta pel carrer esmentat. Coincidint amb el Dia Mundial de la Bicicleta, ell i Escudé van pedalar des del front marítim a l’ajuntament, passant pel carrer d’Avinyó, al barri Gòtic.

Fa uns mesos el consistori va prohibir circular-hi amb aquest vehicle. Segons la nova normativa, els ciclistes han de baixar del vehicle i passar-hi a peu. Això va provocar algunes crítiques d’entitats i ara unes altres per l’incompliment per part del batlle.

La tinenta de batllia d’Urbanisme de Barcelona, Laia Bonet, ha explicat que l’ajuntament tenia previst de retirar el senyal que prohibeix circular amb bicicleta pel carrer, però ha reconegut que encara no “s’ha tret”. Ha dit que fa temps que el consistori treballa en un pla en aquest sentit perquè es va detectar que els cartells que es van posar el passat mes de gener “generaven dubtes” en algunes vies.

Comín critica el silenci de Sánchez durant la persecució a l’independentisme: “Còmplice del 155”

El candidat de Junts a les eleccions europees, Toni Comín, ha criticat el “silenci còmplice” del president espanyol Pedro Sánchez durant la persecució a l’independentisme. “Ha descobert ara la lawfare”, ha afirmat el candidat després d’haver difós el cap de l’executiu espanyol una segona carta a la ciutadania arran de la citació de la seva dona, Begoña Gómez, com a investigada.

“Ja sabem què feia quan ens perseguien a nosaltres: còmplice del 155, silenci còmplice amb el Suprem. Però, ara hem d’estar tots traumatitzats per ell, ara sí que és lawfare”, ha denunciat. En un acte de campanya a Elna (Rosselló), el cap de llista de Junts ha reivindicat que la seva candidatura és l’única capaç de defensar Catalunya a la Unió Europea “amb visió d’estat”.

Comín també l’ha reivindicat com l’única “llista catalana” que pot guanyar les eleccions europees de diumenge, per la qual cosa ha fet una crida “al vot útil del catalanisme i l’independentisme” per concentrar els vots a la seva candidatura. A més, ha alertat contra la “indiferència” que poden generar aquestes eleccions, i ha assenyalat que el govern europeu “és tan important” com el català o l’espanyol.

[VÍDEO I FOTOS] Caos ferroviari a l’àrea de Tarragona per un incendi i un robatori de cable

Caos ferroviari a Tarragona. Primer, un nou robatori de cable de fibra òptica ha afectat una vegada més el servei de Rodalia, en aquest cas, entre les estacions de Tarragona i Altafulla-Tamarit. Això ha provocat retards de més de mitja hora. A més, posteriorment, un incendi pròxim a les vies ha obligat a interrompre totalment la circulació de les línies R14, R15, R16, R17, RT1 i RT2.

Estació de Tarragona Usuaris de Rodalia a l'andana de l'estació de Tarragona Usuaris de Rodalia a l'andana de l'estació de Tarragona Usuaris de Rodalia fent cua per a entrar al servei alternatiu per carretera Usuaris de Rodalia fent cua per a entrar al servei alternatiu per carretera

Actualment, la circulació s’ha restablert parcialment i es manté el transport alternatiu per Tarragona entre Sant Vicenç de Calders i Tarragona per a garantir la mobilitat dels viatgers. L’incendi ha estat extingit, mentre que els problemes amb la senyalització a conseqüència del robatori de cable es mantenen.

El pare d’una víctima mortal de l’incendi de Campanar es queixa al Síndic de Greuges pel protocol dels bombers

El pare de l’home mort a l’incendi del barri del Campanar amb la seva dona i els seus dos fills ha presentat una queixa davant el Síndic de Greuges del País Valencià contra el sobreseïment de la causa judicial i contra el protocol dels bombers i l’ordre expressa que es confinessin a l’habitatge, fet que va desembocar en la seva mort. En l’incendi van morir els quatre membres d’aquesta família i sis persones més.

La queixa, a la qual ha tingut accés Efe, s’adreça al Jutjat d’Instrucció 9 de València i al seu titular, al Consorci Provincial de Bombers i a l’Ajuntament de València.
S’hi inclouen els àudios de les trucades que el pare va mantenir amb el seu fill i en què es detallen “hores d’angoixa fins al comiat final” d’una família que es disposava a sortir de l’habitatge i anar a una zona allunyada de les flames, però que va tornar-hi per ordre expressa d’un bomber.

“El seu habitatge era situat a la part oposada a l’origen de l’incendi”, lamenta aquest pare. “La totalitat dels veïns, prop de quatre-cents, que no van obeir aquesta ordre van resultar il·lesos. Al conserge, que va ser porta per porta perquè s’evacués l’edifici, se l’ha distingit amb una medalla per part de la Generalitat”, exposa la referida queixa al defensor del poble valencià. La reclamació demana explicacions sobre el protocol dels bombers. “Entenc que la instrucció de confinar-se sigui una recomanació telefònica i es desconegui l’abast de l’incendi, pitjor quan acudeix presencialment a un edifici, és correcte confinar els veïns? No és preferible evacuar i sortir a l’exterior?”, es pregunta.

Modi celebra la seva victòria electoral com una “fita històrica”

El primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, ja s’ha donat per vencedor de les eleccions legislatives i ha celebrat el que considera una “fita històrica”, malgrat que els resultats finals redueixen el suport a la seva coalició i situen, en canvi, l’oposició amb millors resultats que els pronosticats per les enquestes. “La població ha confiat en la NDA”, ha escrit al compte de la xarxa social X, en al·lusió a l’Aliança Nacional Democràtica, de la qual forma part el Partit Popular de l’Índia (BJP) del primer ministre. Modi ha subratllat que continuarà governant per tercera vegada consecutiva.

“Continuarem la bona feina de l’última dècada per cobrir les aspiracions dels ciutadans”, ha promès, després d’haver aconseguit la seva coalició la majoria absoluta al parlament malgrat el retrocés que li concedeix la comissió electoral, que ja reflecteix una pèrdua superior al mig centenar d’escons. Puja, en canvi, la coalició de centreesquerra Aliança Inclusiva per al Desenvolupament Nacional de l’Índia (ÍNDIA), que amb vint-i-cinc partits ha aconseguit al voltant d’un centenar d’escons més. El principal partit d’aquest bloc, el Congrés Nacional Indi (INC), duplica la representació al parlament.

El cap  del Partit del Congrés de l’Índia, Mallikarjun Jarge, ha destacat en compareixença de premsa que els resultats “suposen una derrota moral i política” de Modi. “És clar que el resultat és contra Modi”, ha manifestat. Rahul Gandhi, antic president de la formació i una de les seves principals figures, ha destacat a més que el partit “va lluitar en aquestes eleccions no només contra el BJP, sinó també contra les institucions i l’estructura de govern al país, els serveis d’intel·ligència i l’aparell judicial”. “Aquestes institucions han estat segrestades per (el ministre de l’Interior) Amit Shah i Narendra Modi”, ha denunciat, abans d’avançar que durant la jornada de dimecres hi haurà una reunió entre els membres de la coalició ÍNDIA per abordar la possibilitat de formar govern. “No farem declaracions sense preguntar als nostres aliats”, ha recalcat.

“La nostra aliança decidirà demà i actuarem en línia amb el que es decideixi”, ha destacat Gandhi, alliberat sota fiança al febrer després d’haver estat detingut per un cas de difamació que es remunta al 2018.

La UPF trenca relacions amb les institucions d’Israel que no reclamen explícitament un alto-el-foc a Gaza

El consell de govern de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona ha aprovat no mantenir relacions institucionals o de cooperació amb institucions governamentals israelianes, ni tampoc amb altres institucions israelianes que no reclamin explícitament un alto el foc.

El claustre de la UAB aprova de trencar relacions amb Israel pel genocidi a Gaza

En un comunicat, la universitat ha assegurat que demanarà a la Unió Europea la suspensió immediata i el bloqueig immediat i cautelar de tots els projectes finançats amb fons europeus en què participin institucions israelianes que, de manera explícita o mitjançant programes concrets, donin suport a les activitats de l’exèrcit israelià a Gaza.

A més, la UPF ha assenyalat que no donarà cap suport institucional a nous projectes de cooperació acadèmica amb universitats israelianes que, de manera explícita o programes, donin suport a les activitats de l’exèrcit a Gaza, i només mantindrà actius aquells projectes que estiguin en marxa en aquesta àrea geogràfica i que incloguin i beneficiïn a poblacions de diversos països.

La universitat ha assegurat que no establirà nous convenis de mobilitat d’estudiants amb universitats israelianes ni renovarà els ja existents. En aquesta línia, ha assegurat que durà a terme un seguiment periòdic i, si és necessari, adoptarà mesures en relació amb els convenis de mobilitat d’estudiants amb universitats estrangeres en zones on es produeixen crims contra la humanitat o que comportin violacions sistemàtiques dels drets humans.

Així mateix, ha remarcat que vetllarà perquè el fons refugi de la UPF serveixi per acollir víctimes de Gaza, tant per a estudiants com per a professors o treballadors de les universitats afectades pel conflicte. També ha dit que agilitzarà els convenis de col·laboració en matèria de recerca i ensenyament amb les universitats i els campus palestins.

Finalment, el consell de govern ha reclamat el respecte al dret internacional, l’alto-el-foc immediat, l’alliberament de totes les persones segrestades i empresonades, la fi del bloqueig i l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza i la defensa per part del govern central i la Generalitat del compliment del dret internacional i la ruptura de relacions amb aquells actors que l’incompleixin.

Interior manté Sallent en el curs de major tot esperant que la jutgessa resolgui el recurs

El Departament d’Interior ha decidit mantenir el curs d’adequació al rang de major dels Mossos d’Esquadra que el comissari en cap, Eduard Sallent, va iniciar el 21 de maig, a l’espera que la jutgessa que ha paralitzat cautelarment el procés aclareixi si cal frenar-lo definitivament.

Ahir, el jutjat contenciós administratiu número 8 de Barcelona va ordenar al departament que suspengués la convocatòria per a nomenar el comissari en cap de la policia catalana com a nou major dels mossos. El jutjat va estimar íntegrament les mesures cautelars sol·licitades pel Sindicat Autònom de Policia (SAP-FEPOL) i pel Sindicat de Mossos d’Esquadra (SME-FEPOL). Tots dos sindicats van impugnar judicialment la convocatòria perquè consideraven que era feta a mida. A més, fonts d’Interior van explicar a VilaWeb que els serveis jurídics presentarien un recurs d’apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

La jutgessa, que encara no ha analitzat el fons de l’assumpte, va acordar la paralització cautelar del procés perquè el recurs interposat per SAP-FEPOL denunciava una sèrie d’irregularitats que podrien derivar en la nul·litat de la convocatòria. Per tant, si finalment dictés una sentència estimatòria, no es podria retrotreure.

La magistrada també va refusar els arguments d’Interior, que considerava que els sindicats no tenien legitimitat per a presentar cap mena de demanda pel fet que són sindicats que representen l’escala bàsica del cos policíac.

El director general de la policia, Pere Ferrer, va nomenar Sallent com a major dels Mossos dos dies abans de les eleccions catalanes del 12 de maig. Sallent es va imposar a la candidatura de la comissària Alícia Moriana.

La JEC dóna la raó a Podem i insta RTVE a compensar les altres candidatures per dues entrevistes a Yolanda Díaz

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha estimat parcialment una reclamació presentada per Podem i ha ordenat a RTVE que compensi la resta dels partits amb representació al Parlament Europeu per les entrevistes fetes a TVE i RNE, respectivament, a la vice-presidenta del govern espanyol i dirigent de Sumar, Yolanda Díaz. En les converses, es van tractar qüestions que podrien tenir “incidència electoralista” i també es van parlar de temes que excedien la seva cartera de Treball, com ara el reconeixement de Palestina com a estat.

Podem es va dirigir a la JEC per protestar per un total de tres entrevistes fetes a Díaz a la corporació pública espanyola els dies 6, 14 i 28 de maig. Segons el partit de Montero, amb aquestes entrevistes al marge del pla de cobertura per a les eleccions europees, RTVE hauria vulnerat el principi de neutralitat informativa recollit a l’article 66 de la llei electoral espanyola.

La JEC entén que a l’entrevista de RNE el 14 de maig i a la de TVE del dia 28, Díaz va tractar temes que excedeixen del seu ministeri i que podien tenir incidència electoral.

En concret, a la del dia 14 va anunciar la inclusió en les negociacions per al pressupost de 2025 de mesures com un permís per criança de 200 euros mensuals i l’ampliació del permís de naixement fins a les vint setmanes. En la del 28 de maig, es va referir reconeixement de Palestina com a estat. “És notori que es tracta d’una matèria aliena a les competències del departament ministerial i en què es manifesta com a líder d’una formació que concorre al procés electoral”, comenten.

Pàgines