Vilaweb.cat

Eleccions al Consell de la República: Qui s’hi presenta? Quin programa defensen?

Els socis del Consell de la República són cridats a les urnes per a les eleccions a la presidència de l’entitat que han començat avui, 15 de febrer. El govern del Consell considera que l’elecció del nou president és una oportunitat perquè tots els registrats participin activament en el reforçament del lideratge de la institució, que té per objectiu culminar el mandat del Primer d’Octubre.

El procés electoral començà el 15 de gener i la campanya electoral va acabar ahir. En les eleccions, s’hi presenten tres candidats: Carles Puigdemont, actual president de l’entitat; Jordi Castellà i Lluís Felipe Lorenzo. Tots tres s’hi presenten amb programes diferents. Què defensen, els candidats? Amb qui programa es presenten a les eleccions? Quins objectius tenen? Fins quan es pot votar? Us en donem tota la informació.

Quan seran les eleccions? Fins quan es pot votar?

Les eleccions al Consell de la República han començat avui, 15 de febrer, a les 9.00. Els socis podran participar-hi fins dilluns, 19 de febrer, a les 9.00. La votació serà telemàtica per l’aplicació mòbil del Consell o la pàgina web.

Quan se’n sabran els resultats?

És previst que els resultats es facin públics el 20 de febrer, tan bon punt la sindicatura electoral hagi acabat de fer l’escrutini general.

Del dimecres 21 al dijous 22 de febrer, els candidats podran presentar reclamacions a la sindicatura electoral sobre els resultats. La sindicatura ha de resoldre les reclamacions en els dos dies posteriors i ha de proclamar definitivament el president de l’entitat el dissabte 24 de febrer.

Qui s’hi presenta?

En les eleccions, s’hi presenten tres candidats: Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya i actual president de l’entitat; Jordi Castellà, advocat, informàtic i regidor a l’Ajuntament de Canet de Mar, especialitzat en la història del dret, dret públic i internacional; i Lluís Felipe Lozano, llicenciat en periodisme i postgraduat en Informació Internacional i Països del Sud.


Els candidats a la presidència del Consell de la República (fotografia: Consell de la República). Què defensen, els candidats? Quins objectius tenen?

Els tres candidats es presenten a les eleccions amb uns objectius i un programa d’acció política ben diferents.

Per una banda, Puigdemont defensa que la nova etapa del Consell no pot desvincular-se de les etapes anteriors i que ha de significar un avenç per a fer possible la independència. A parer seu, el Consell ha d’aprofundir més en l’anàlisi de la situació per poder formular propostes que ajudin el conjunt del moviment a sortir de la paràlisi estratègica i de la divisió interna, i per preparar el país per a la culminació del procés d’independència iniciat amb el referèndum del primer d’octubre de 2017. “Tot allò que no fem nosaltres, no ho farà ningú. Tot allò que els catalans deixem de fer, no ens ho farà ningú en el nostre lloc. Ja sigui si parlem de la llengua, com si parlem de la defensa de les nostres institucions”, diu.

Quant a l’acció política, Puigdemont defensa de preservar el mandat del Primer d’Octubre; treballar per ampliar i consolidar la Xarxa Diplomàtica del Consell a fi d’establir relacions amb altres nacions i organismes; treballar per desplegar els Consells Locals i Territorials; treballar en el desenvolupament d’eines que facilitin la desconnexió de l’estat espanyol; i la defensa de la llengua catalana i la cultura.

Castellà considera que la declaració d’independència no va prosperar a causa de l’hostilitat i la repressió de l’estat espanyol. “Una hostilitat que no ha canviat respecte de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya. La prova, Pegasus”, diu. Atesa la negativa de l’estat a facilitar el dret d’autodeterminació, el candidat defensa que l’única solució, legal, pacífica i democràtica possible serà sol·licitar el reconeixement previ del dret d’autodeterminació i la independència a les Nacions Unides (ONU), seguint l’exemple d’altres nacions, com ara Guinea Equatorial, Palestina i el Sàhara Occidental. D’aquesta manera, diu que es disposaria de l’empara internacional necessària que permetés de fer efectiva la independència.

Per a l’acció política, entre més qüestions, Castellà preveu de presentar el govern del Consell de la República davant organismes internacionals com ara l’ONU, la UNESCO, l’OMS, la UE, la NFTA; continuar el desplegament d’ambaixadors del govern del Consell de la República en països estratègics; recuperar l’Assemblea de Representants; confeccionar el DNI i el passaport de la república catalana per a tots els ciutadans que el requereixin i sol·licitar formalment a l’estat espanyol el reconeixement del dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya.

El darrer candidat, Felipe Lorenzo, té un programa ben peculiar. Defensa que s’ha de negociar amb Algèria la creació d’un microestat a Bab-El-Oued, un barri popular de la ciutat d’Alger on fa unes dècades es parlava català arran de l’arribada de ciutadans dels Països Catalans. Diu que s’hauria d’establir amb l’únic requisit del Consell que la llengua catalana fos l’única llengua llatina oficial i hi haguésla llibertat religiosa. A partir d’aquí, diu que la defensa militar del microestat aniria a càrrec d’Algèria i que el pressupost vindria determinat pel cost de la negociació amb Algèria.

“Si s’hi crea una ciutat autònoma o microestat, s’hi podria generar activitat per a recaptar imposts. Que sigui fora de la UE i de l’OTAN és un avantatge perquè no dependrà dels socis més propers del Regne d’Espanya”, diu. I afegeix que, a llarg termini, l’objectiu seria reunificar els Països Catalans i una confederació amb Occitània i un tractat de cooperació amb el Principat de Mònegue.

Lluís Llach: “He presentat la dimissió al president Puigdemont”

José Ramón Gómez Besteiro: “Els socialistes gallecs som el canvi solvent i amb garanties”

Més ocupació, més drets i més ambició de país. Aquesta és la carta de presentació de José Ramón Gómez Besteiro (Lugo, 1967) com a candidat del PSdeG a la presidència de la Junta de Galícia. NósDiario conversa amb ell enmig d’una cursa electoral en què es fa una intensa campanya per tot Galícia.

La indústria i la sanitat són els temes centrals de la vostra campanya?
—Insistim en la indústria perquè creiem que serà un veritable revulsiu. Pujant 4 punts del PIB podem aconseguir gairebé 40.000 nous llocs de feina, les quals també seran motor d’unes altres ocupacions accessòries. Que s’afegeixen a la indústria, que desenvolupen. Per tant, amb aquesta mesura podem pensar en els 100.000 llocs de feina. Ens centrem en la indústria perquè vivim un moment en què els nous fons europeus que vindran del Banc Europeu d’Inversió –ara entrem en una altra fase de fons europeus– ja no tenen la mateixa tramitació, ni la mateixa finalitat que els fons de recuperació. I cal aprofitar aquestes inversions industrials per no perdre les oportunitats en un moment en què tindrem directament connectat un territori energètic com Galícia. La proximitat d’aquesta energia i una energia neta, més barata, propiciarà que moltes indústries vegin Galícia com a territori energètic. L’ocupació industrial és una ocupació molt més ben retribuïda i, per tant, amb més capacitat, millors salaris. Ens permetrà de retenir i atreure persones qualificades, i això ajudarà a frenar aquesta sagnia de joves que han hagut d’abandonar Galícia. I si en aquesta campanya parlem de conquerir més drets és perquè aquests darrers quinze anys han estat de pèrdua de serveis públics, en què es va veure molt afectada la sanitat. Perdem efectius, perdem recursos personals, recursos materials que es van deixar d’invertir en la sanitat pública gallega. I en aquest sector, el més deteriorat i el més danyat, el que més ha patit, ha estat l’Atenció Primària. A més, és on hi ha més queixes dels ciutadans per falta d’atenció, de personal, d’infrastructures sanitàries, de les noves especialitats que demanen. I per la no-prestació d’especialitats, per exemple, del servei de pediatria, que manca en 120 municipis.

Com penseu que cal afrontar les dificultats per a accedir a l’habitatge?
—Compareu el govern socialista de Touriño, quan es van fer prop de 10.500 habitatges de protecció pública, amb aquests quinze anys del govern del PP, on tan sols se n’han fet 5.000. I ara ens prometen 20.000 habitatges en quatre anys! Un disbarat. Per això apostem per rehabilitar habitatge públic fent millores en el patrimoni.

Diumenge éreu a Ferrol, més tard a Vilalba i vau acabar a O Carballiño per començar ahir a Burela, travessant pràcticament tot el país. Això, fet amb transport públic, és una missió impossible. Quines iniciatives proposeu en matèria de mobilitat?
—La nostra opció és reforçar el sistema de tren de proximitat, perquè avui no n’hi ha. Durant quinze anys, la responsabilitat del govern gallec era posar en marxa el servei de proximitat i un transport metropolità de proximitat que avui no existeix. Sortir de Lugo i anar a Vigo és una odissea. Però poso un altre exemple: de Vilagarcía a Cangas. És més fàcil agafar el tren per a anar a Madrid que anar amb transport públic d’autobús de Vilagarcía a Cangas. I això requereix una inversió important, una planificació adequada i una organització. El contracte de transport públic per carretera acaba de ser anul·lat pels tribunals. Per tant, és una matèria importantíssima. El compromís dels socialistes és posar en marxa aquest projecte de proximitat ferroviària, sobretot en l’eix atlàntic, que és on pot ser operatiu, renovant la flota de tots els elements rodats de la via del ferrocarril.

Un dels moments àlgids de la campanya va ser el debat a la televisió pública gallega. Com valoreu el rendiment del president, Alfonso Rueda? I com us hi vau sentir?
—Jo em vaig sentir còmode, perquè crec que vaig fer una proposta de país recolzada en tres pilars fonamentals: més ocupació, més drets i més ambició de país. I aquests van ser els tres aspectes al voltant dels quals em vaig moure en el debat. Què hi vam veure? Un candidat del Partit Popular absent, que no vol anar als debats. Al debat de la TVG hi va anar a passar el temps, no va fer propostes, i això indica absència, però sobretot la falta de model. El PP és un projecte esgotat. Està demostrat que Rueda no vol donar la cara en els debats ni vol donar la cara per Galícia. I en aquest sentit, tothom va poder veure que l’única proposta que va fer va ser sobre l’impost de successions. És significatiu que un president que es presenta a la reelecció només posi això sobre la taula. És molt pobre, el balanç que poden oferir.

La candidata de Sumar, Marta Lois, fa uns dies que insisteix que ella formarà part d’un govern a tres. Estaríeu còmodes amb aquesta proposta?
—Tothom té dret de competir i jo sóc tremendament respectuós amb això. Però considero que aquesta decisió encara s’ha de prendre. La prendran els ciutadans diumenge.

Si sou president, quines seran les tres primeres mesures urgents que implantareu com a Junta de Galícia?
—La primera seria aquest pla de xoc a favor de la sanitat pública gallega. A més de capitalitzar l’oferta de fons europeus per protegir la indústria. I la tercera mesura seria l’ambició de país: la primera setmana d’abril, convocar la Taula de Competències per a aplicar les capacitats de l’autogovern de Galícia.

Què diríeu a aquest 30% de l’electorat gallec que encara està indecís perquè el 28 de febrer opti per la butlleta del PSdeG?
—Diria que el canvi ja és aquí i que triï la butlleta del PSdeG si vol un canvi solvent, segur, amb garanties, amb persones que tenen experiència per a governar, que tenen ambició de país, amb línia directa d’influència amb el govern de l’estat i a Europa. Si volen això, la butlleta que han de triar és la del Partit Socialista. A més, diria que depèn d’ells que, efectivament, aquest canvi es faci.

 

Indonèsia: la tercera democràcia més gran del món podria tornar enrere

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Prabowo Subianto, un ex-general acusat de cometre abusos contra els drets humans als anys noranta, ha reivindicat la victòria a les eleccions presidencials d’Indonèsia, adduint les estimacions de vot que mostren que va aconseguir gairebé el 60% dels vots. “Aquesta victòria serà una victòria per a tot el poble indonesi”, va dir Prabowo, de setanta-dos anys, davant una multitud extasiada de milers de seguidors al centre de Jakarta ahir a la nit. El candidat a la vice-presidència, Gibran Rakabuming Raka, el fill de trenta-sis anys del president en funcions Joko Widodo, era al seu costat. “Serem president i vice-president de tot el poble indonesi”, va dir Prabowo.

La comissió electoral tardarà setmanes a publicar els resultats oficials, però les empreses d’enquestes independents han compartit uns resultats preliminars que mostren que Prabowo, el ministre de Defensa actual, ha obtingut més de la meitat dels vots i, per tant, ha superat les previsions pre-electorals. Això vol dir que probablement guanyarà les eleccions directament i evitarà una segona volta.

Un president sortint amb un passat fosc

Durant dues dècades i mitja, la nació amb més població musulmana del planeta ha pogut consolidar-se com a democràcia després de passar la majoria del segle XX sota un règim colonial i, posteriorment, una dictadura autocràtica. Les eleccions han estat predominantment lliures i justes, i les transicions de poder pacífiques. En una nació d’unes dimensions i una diversitat sorprenents, aquest èxit democràtic s’ha convertit en un exemple per a països en via de desenvolupament, sobretot per a la miríada d’estats de majoria musulmana en què l’exèrcit ha sufocat durant molt de temps les aspiracions democràtiques dels ciutadans.

Tanmateix, en una època de recessió de la democràcia al món el temor de l’erosió i el retrocés a Indonèsia és com més va més gran. El president sortint, Joko Widodo, ha exhaurit el seu segon mandat com un dels dirigents electes més populars del món, afavorit per anys d’inversió en serveis públics i grans infrastructures. La constitució indonèsia estipula que Widodo no pot aspirar a un tercer mandat, però el president ha canalitzat la continuïtat del seu projecte polític per mitjà del ministre de Defensa, Prabowo Subianto, un veterà de l’escena política indonèsia.

“Els crítics de Widodo al·leguen que va pressionar el Tribunal Constitucional perquè canviés els requisits d’elegibilitat dels candidats polítics a fi de permetre que el seu fill, Gibran Rakabuming Raka, pogués convertir-se en el company de fórmula de Prabowo”, expliquen els meus col·legues Rebecca Tan i Winda. “També al·leguen que Widodo ha emprat el seu poder i la seva influència política personal per a obstaculitzar la campanya d’uns altres candidats, unes acusacions que Widodo i Prabowo refusen.”

Prabowo és, en certa manera, un vestigi de la dictadura militar de Suharto –durant la qual, com a dirigent militar, va ordenar el segrest d’activistes per la democràcia i va coordinar la matança d’independentistes a Timor Oriental. Aquest historial fosc li va costar la baixa deshonrosa de l’exèrcit l’any 1998 i la prohibició d’entrar als Estats Units, que segons que sembla se li va retirar després d’esdevenir ministre de Defensa indonesi.

Widodo, per una altra banda, va arribar al poder com un outsider reformista amb un passat obrer, en contrast amb els privilegis i el pedigrí concedits a figures com ara Prabowo per part de les elits dinàstiques del país. Però també ha presidit la decisió del seu cunyat, en qualitat de jutge suprem, de permetre al seu fill de concórrer a aquestes eleccions com a company de fórmula seu.

Els analistes adverteixen que la democràcia indonèsia s’ha vist com més va més qüestionada sota el mandat de l’anterior president. “Va afeblir la comissió anticorrupció independent del país i va signar una revisió del codi penal que restringia la llibertat d’expressió, penalitzava les relacions sexuals fora del matrimoni i atorgava al govern amplis poders per a perseguir crítics i opositors”, assenyala Gordon LaForge, del laboratori d’idees New America. “Ha recorregut sovint al clientelisme, ha estat criticat per immiscir-se en els afers interns de partits polítics rivals i ha permès que els militars exercissin un paper més important en la vida civil”, afegeix.

“Els atacs a les normes i institucions democràtiques han estat com més va més descarats sota la presidència de Widodo”, explica Made Supriatma, membre visitant de l’Institut ISEAS-Yusof Ishak, amb seu a Singapur.

Una potència a cavall entre els Estats Units i la Xina

En les eleccions indonèsies hi ha molt en joc, atesa la importància del país en l’àmbit internacional. A més, Indonèsia produeix i exporta nombrosos recursos crítics per a l’era digital, incloent-hi el níquel. També és una potència en ascens que ha quedat al mig de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina.

Fins ara, Widodo ha intentat de traçar un equilibri complex entre ambdues potències. “Ha incentivat agressivament la cooperació i la inversió de la Xina, potser més que cap altre dirigent d’una gran economia del Sud-est Asiàtic”, escriu Joshua Kurlantzick, del Council on Foreign Relations. “Però, al mateix temps, ell i els seus assessors militars han mostrat més preocupació aquests darrers anys per les activitats de la Xina en aigües territorials indonèsies, per la qual cosa també ha optat per ampliar la cooperació en defensa amb els Estats Units durant el seu darrer mandat”, afegeix.

“Com a nació enorme i multiètnica, les fronteres de la qual van ser fixades arbitràriament pel colonialisme holandès, Indonèsia representa un gran llenç sobre el qual poden projectar-se esperances i pors molt diferents”, escriu a Foreign Affairs Ben Bland, autor d’un llibre sobre el president sortint. I continua: “L’evolució política d’Indonèsia s’interpreta com un signe de consolidació de la democràcia, com un presagi de retrocés democràtic mundial, com un far de tolerància o de desenvolupament econòmic, o bé –alternativament– com un exemple dels perills que planteja l’augment de l’extremisme islàmic o del proteccionisme.”

I acaba dient: “És possible que no s’assembli a la visió occidental d’una democràcia liberal, però les batalles per a donar forma al futur del sistema polític d’Indonèsia no acabaran després de les eleccions.”

Contra els de dalt, per a rematar la revolució catalana

Julià de Jòdar, en el seu article d’ahir a VilaWeb, va fer “una modesta proposició” sobre com hauria d’encarar el moviment independentista el debat entorn de la quarta llista electoral, entorn del quart espai que tanta gent ja reclama. Us recomane que llegiu l’article, si no ho heu fet, i, si sou subscriptors, els comentaris que l’acompanyen.

De manera substancial, Jòdar hi fa tres propostes.

La primera és que, com que “tota Generalitat estabilitzada és una garantia d’estabilitat per a Espanya“, qualsevol projecte electoral que afirme lluitar per la independència, “s’ha de plantejar com a fita desestabilitzar la Generalitat governi qui governi”.

La segona és que la desestabilització no pot provenir tan sols del parlament. I per tant cal que aquest quart espai done “suport a tot allò susceptible de trencar l’ordre on recolza el poder institucional” i participe en totes les lluites sectorials per convertir tot allò que passa en política independentista.

Finalment, la tercera és que una quarta llista “ha de prescindir dels mitjans ordinaris d’intervenció pública“, és a dir, s’ha de basar en la força de la gent i renunciar expressament “a la manera habitual de fer política” i, per tant, també als líders triats, perquè són més mediàtics.

Julià de Jòdar ha fet aquestes documentades propostes en resposta a aquest editorial, on vaig exposar que la paradoxa de la quarta llista és que hi ha un sac de vots enorme, però ningú no sap com organitzar-los, i on explicava que el problema, a parer meu, no era tant fer una llista com tenir clar què es vol fer.

Li agraesc, per tant, l’esforç que ha fet. A ell i també a més opinants de VilaWeb que aquests dies han publicat opinions molt importants sobre la reconstrucció del moviment: Joan Ramon Resina, que n’ha fet unes quantes, especialment aquestes darreres setmanes entorn de la cultura nacional, o Marta Rojals, Mercè Ibarz i Andreu Barnils, que han escrit tres grans articles sobre la revolta pagesa i què significa, també en relació amb aquesta necessitat de relligar conflictes de què parlava Julià de Jòdar.

Per continuar el debat, a mi m’agradaria aportar avui un altre aspecte, que té bastant a veure amb això que explica Julià de Jòdar i que és especialment determinant per a entendre la revolta pagesa. És la necessitat d’identificar com a problema clau a denunciar i a combatre el creixement constant de la desigualtat entre, per una banda, aquella part de la societat que, articulada entorn dels partits-empresa, viu del poder polític i la gestió dels imposts i, per una altra banda, la resta.

És un fenomen que s’observa a tot Europa i que el geògraf francès Christophe Guilluy ha analitzat amb molta clarividència. Dit molt ràpidament, els sectors socials que tenen el sou vinculat al poder polític –no tan sols polítics i funcionaris, sinó també periodistes o professors o professionals diversos que en depenen mitjançant subvencions– cobren més que la resta dels ciutadans. Consistentment i constantment. I això va creant una desigualtat nova que depèn de la gestió de la política i que, alhora, la condiciona clarament. Perquè condiciona clarament la llibertat i les accions dels partits.

Aquesta desigualtat ara ha fet un pas més, que és l’intent de convertir les grans capitals en ciutadelles tancades per a ells i el seu gaudi, i expulsar-ne –com ja passa a Barcelona– la gent normal i corrent a les perifèries metropolitanes o més enllà.

El fenomen implica un tancament cada vegada més gran de la classe política en una bombolla irreal que no reconeix les necessitats de la gent corrent. Però també implica la creació de més i més organismes ineficaços o directament inútils, amb l’única funció de justificar l’augment de la burocràcia política i, per tant, la contractació i el manteniment –amb els diners de tothom– de més persones que s’integren en la bombolla del partit-empresa. L’article d’Andreu Barnils sobre la burocràcia i els pagesos –i tots nosaltres– m’estalvia haver de donar més explicacions.

En relació amb això, la revolta pagesa, portant els tractors a París o a Barcelona, encerta el tret: és la gent comuna, la gent corrent de la perifèria contra els de dalt, contra els que detenen el poder polític a les grans capitals. Siguen del color que siguen, perquè al final l’experiència ens diu que això no és gens determinant.

I són també els problemes reals del dia a dia, tangibles, passant per damunt dels problemes esotèrics que, fabricats en laboratoris, intenten de polaritzar la societat en discussions sense trellat sobre posicions volgudament extremistes. Que pretenen pressionar la classe mitjana, per poder desqualificar-la després amb acusacions de feixista i reaccionària.

Que, comptat i debatut, aquesta és la característica més greu d’aquest moviment dels de dalt, de les elits polítiques i els partits-empresa: la desconfiança que tenen envers classe mitjana i les classes populars, la desconfiança que tenen envers la majoria de la població. Una desconfiança especialment colpidora quan prové dels partits d’esquerra, aquests que es proclamen revolucionaris, però que quan tenen la revolució a les mans sempre troben una excusa per a desentendre-se’n i deixar-la passar de llarg.

Que és –i amb això acabe avui– la història de l’octubre del 2017. El primer d’octubre de 2017 Catalunya va viure una revolució, una revolució de la majoria, una revolució democràtica, una revolució de les classes mitjanes i populars. Però que era alhora no una revolució estètica ni extremista, sinó una revolució del sentit comú. Una revolució que va fer la gent al carrer, però que els de dalt van acabar frenant. I que proven de dissipar -els de dalt- cada dia més.

Per tant, crec que per a rematar la revolució catalana qualsevol moviment, llista o procés que aparega ha de tenir clar que cal anar contra els de dalt. I fer-ne consigna, d’això. Cal recuperar el sentit comú i reforçar la defensa de les classes mitjanes i populars, parlar a la majoria de la població dels problemes que viu la majoria de la població. Recordar, en definitiva, que no solament volem ser independents sinó que volem viure en una república raonable, de tots, en una república excel·lent en la gestió de la vida pública, que ens facilite a tots una vida millor.

Continuarem el debat. De moment, ací a sota, ben segur, amb les opinions dels subscriptors.

 

PS1. Ahir els subscriptors de VilaWeb van fer una trobada amb Josep Miquel Arenas, conegut per Valtònyc. Podeu veure el vídeo de l’acte.

PS2. Avui comencem a VilaWeb l’especial de seguiment de la campanya de les eleccions gallegues, que originen una gran il·lusió amb la perspectiva que els sobiranistes del BNG aconseguesquen la presidència de la Junta i eixamplen, d’aquesta manera, els problemes nacionals que té Espanya. Ho fem amb aquesta entrevista d’Elvira Branco al dirigent dels socialistes gallecs, José Ramon Gómez Besteiro. Demà publicarem l’entrevista amb la cap de llista del Bloc Nacionalista Gallec i possible nova presidenta, Ana Pontón, i dissabte serà el torn de Xosé Manuel Beiras, líder i referència història del nacionalisme gallec. A més, Ot Bou s’ha desplaçat a Galícia i ens relatarà de primera mà tot allò que passe en un cap de setmana que podria ser històric.

PS3. Tot això que fem, i més, ho podem fer perquè 25.000 lectors han vist que ens poden ajudar fent-se subscriptors de VilaWeb. Els qui encara no ho sou, si podeu i ho voleu, feu-vos-en també, perquè necessitem el vostre ajut.

Si perdem la sobirania alimentària

Aquests darrers dies els agricultors i ramaders han donat una lliçó al país, però sobretot als autònoms. Els treballadors no assalariats solem queixar-nos de la nostra paupèrrima situació laboral, sigui quin sigui el nostre àmbit de feina, però a l’hora de portar les protestes a la pràctica flaquegem; no es recorda cap aturada reivindicativa gaire reeixida per part del col·lectiu. L’excusa arrela en una veritat inqüestionable: no ens podem permetre parar la feina perquè necessitem ingressar diners. Però, justament perquè la majoria de nosaltres no tenim cap sindicat darrere i estem desemparats pel que fa a drets laborals, depèn només de la nostra tenacitat el fet de plantar cara. La capacitat humana de resistència davant les opressions pot ser llegida positivament com un fet estoic, però arriba un punt que tot fa un tomb, i d’impertorbables i indelebles passem a ser mesells que han oblidat la seva força. És el que explica aquella faula tibetana que pren els elefants com a exemple: quan els elefants són petitons, els humans els lliguen una cadena de ferro a una pota, i els fermen a una estaca. Les bestioles proven de desfer-se del cadenat, estiren fort, però no aconsegueixen deslliurar-se perquè encara són petits. Passen els anys i els elefants es fan forts i robustos i, malgrat que aviat arriba el dia en què d’una estrebada desganada podrien arrencar de sobres cadena i estaca i alliberar-se, mai més tornen a intentar de desencadenar-se perquè han crescut interioritzant la seva submissió i han oblidat que ara posseeixen la fortalesa que un dia els va mancar i que amb un sol gest de lluita contra l’estaca serien lliures.

Això és precisament el que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres pagesos i ramaders. Amb les mobilitzacions d’aquests dies, que se sumen a les dels seus col·legues francesos, alemanys, belgues i italians, han deixat clar un missatge: no estem morts, estem agonitzant per culpa del menyspreu de governs i institucions, però reconeixem la nostra força, allò que ens fa imprescindibles: si deixeu caure la pagesia, darrere caureu tots.

El senyor encorbatat que dimecres passat es cagava en tot perquè la Diagonal estava tallada i no podia tornar a casa a l’hora prevista sentia una empatia escassíssima pels manifestants i un gran desinterès per esbrinar-ne els motius. En una societat tan individualista com la nostra, no és d’estranyar aquest comportament tantsemenfotista cap a les lluites considerades alienes, i és que aquest és un altre parany del capitalisme: haver-nos allunyat de la idea que tota lluita de les classes treballadores és una lluita col·lectiva. Que si els tractors tallen les carreteres no és per gust, és per reivindicar una feina de la qual depenen els aliments de tots, els preus del mercat i la qualitat de tot allò que ingerim, inclosos aquells qui només contemplen la molèstia d’una manifestació.

Per als parlamentaris europeus, tots els tractors, remolcs, atomitzadores, missals i arsenal agrari que es van passejar per la ciutat de Barcelona potser són elements tan aliens a ells que els resulten fins i tot de ficció, però la crua realitat ens parla del sacrifici d’un col·lectiu que s’hi juga la supervivència. Faríem bé de no quedar-nos només amb la suposada imatge lúdica de les jornades i anar al moll de l’os de què han suposat aquestes reivindicacions sense garanties. Alguns pagesos que venien de Lleida, per posar un exemple, van deixar de produir, per tant, d’ingressar, van fer una mitjana de 120 km durant nou hores fins a la capital amb un cost que ronda els 450 euros de combustible pel cap baix, només en el trajecte d’anada. Si hi sumem els 250 euros de tornada, ens plantem en pèrdues econòmiques que ronden els 700 euros. Sumem-hi també algunes multes que van rebre alguns dels manifestants per haver obstaculitzat la circulació mentre seguien les instruccions per sortir de la ciutat dels cossos de Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana.

Davant la falta de negociació i de solucions, les mobilitzacions creixen arreu del país mentre la pagesia decreix. Catalunya ha perdut més de cinc mil pagesos en la darrera dècada, però malgrat la davallada, hi ha joves ramaders i agricultors carregats de passió que aposten per noves maneres de fer que respectin la terra, que ofereixin productes de qualitat i de proximitat, mantenint la producció i la viabilitat des d’una visió més social i ecològica i abraçant les noves tecnologies i el tarannà del passat. Ells i elles –que volen combatre l’envelliment i la masculinització del sector–, el darrer bastió, la darrera esperança, també eren a les mobilitzacions i aquest és el fet més tràgic, la constatació que no només hem ofegat les generacions pageses de tota la vida, sinó que, a més, estem impedint el relleu que, contra tot impediment –les elevades inversions per a començar de zero, la burocràcia…–, encara té la il·lusió d’arreglar el territori.

Durant massa anys hem menystingut el camp, la seva gent; hem projectat el progrés i l’èxit a les grans urbs, i hem oblidat d’on vénen els aliments dels quals tant gaudim. Tot apunta que no serà fins que ens falti el plat a taula, quan la situació ja sigui irreversible, que ens adonarem que hem abandonat aquells qui mantenien el nostre hàbitat, que evitaven els grans incendis i que ens proporcionaven els béns més necessaris i preuats. Tal vegada aleshores entendrem per què un dia els pagesos i ramaders es manifestaven, pagant un alt preu. Tal vegada aleshores ens serà imprescindible entendre per què va desaparèixer la pagesia, i tal vegada serà aleshores que comprendrem que hem perdut una estructura imprescindible d’estat, la sobirania alimentària.

 

12 de febrer, Xàtiva: “Es va fer tot de nit”

És evident que la data ja ha passat. I que això que explicaré ara no serà tampoc cap novetat per a molts de vosaltres. Fins i tot alguna part del testimoni que transcriuré ha estat compartida, i publicada, de fa anys. Però és que no m’ho trec del cap. Tampoc no vull fer-ho.

A la plaça que hi ha davant de l’estació de tren, a Xàtiva, s’hi alça una escultura de Miquel Mollà que duu per títol Aixopluc. Es va inaugurar l’any 2007, després de superar tota mena d’entrebancs, també institucionals, i gràcies a una determinació, a una cabuderia que a tots ens dignifica. Quan arriba febrer, cada any, als peus d’aquest símbol s’hi acumulen els clavells vermells. Hi ha un acte d’homenatge, parlaments, versos, música, muixerangues, i, després, la gent, tothom qui ho vol, en una filera silenciosa, llarguíssima, impressionant, avança fins al monument i hi deixa una flor.

El matí del 12 de febrer de l’any 1939, cinc avions de l’exèrcit italià al servei del colpista Franco van cometre el crim que Xàtiva, de fa temps, commemora. Que la guerra ja estava pràcticament acabada, que si la massacre és sempre ignominiosa, encara hi suma ignomínia el fet de saber que no tenia més objectiu que la massacre mateixa: l’assassinat massiu, la destrucció, l’extensió del dolor. De la por.

Van llançar vint bombes de 250 quilos cadascuna sobre l’estació de tren de Xàtiva. Quan era plena de gent. Havia d’arribar-hi un comboi amb soldats en retirada, i familiars i coneguts dels voltants s’havien aplegat allà a l’estació per si els podien abraçar, donar-los un cistell amb menjar, una manta, coses així. Hi va haver més d’un centenar de morts, dones, homes i infants. Més de tres-cents ferits. I l’horror que va durar dècades, agreujat amb el silenci que es va imposar després sobre aquells fets, l’oblit decretat sobre les víctimes.

L’oblit que, malgrat tot, no va ser.

Perquè Xàtiva sempre renaix de les flames, com a la cançó. Renaix i ens fa renàixer.

Enguany, l’acte ha estat el dia 11, i jo he tingut l’honor (que no sé quin terme fer servir que no soni pompós, però que és això: un honor gran) que em convidessin a participar-hi. Ho escric tan sols per poder explicar això que va passar després, en acabats els parlaments i la música i tot: que vaig conèixer la Roser, que és néta d’una supervivent del bombardeig. La seva àvia havia fet cap a l’estació amb la criatura de sis mesos perquè el marit, que passava per Xàtiva en aquell tren, pogués veure, per primer cop, el seu fill.

I la Roser s’emociona, quan ho explica, i jo també, en sentir-la, i ara penso que això ens salva, potser, d’imaginar la història, la nostra història, com si només fossin xifres arrenglerades en un paper. Això ens salva: conèixer aquest impuls, les dones portant les criatures a l’estació perquè els pares poguessin veure els seus fills. Que la guerra i que tot: aquest impuls.

En Pep, que era al costat de la Roser, em va enviar després els documents esfereïdors i preciosos alhora que són la veu de Josepa Llàcer Giner: quan era una xiqueta va acompanyar la seva tia, amb la criatura, des de Sellent fins a l’estació de Xàtiva. Era el mes de febrer de 1939. I així ho recordava, i així va quedar enregistrat l’abril de 2016, quan Josepa tenia noranta-dos anys. En transcric fragments, només, tan literals com puc:

“Com que van dir que passaven els homes per Xàtiva, la tia Rosario li va dir a ma mare, tu no me deixaries la xica? Perquè el xiquet ja tenia sis mesos, ja era gran, i portàvem en una cistella llonganisses i de tot, per a mon tio, i ella a soles no podia. I mos en vam anar la vespra. De Sellent a Xàtiva, a peu. I vam estar tota la nit en l’estació, en un banc, sense poder dormir. I, al sendemà, dic, tia, voldria anar a comprar, que ma mare m’ha encomanat coses per al mercat. I vaig comprar i ho vaig deixar en l’hostal per no tornar carregada a l’estació. Només faig que entrar a l’estació i tanquen les portes, que si m’encante no haguera pogut entrar. I diuen eixiu per la via, que vénen els avions. I vam anar a rodar. Hi havia una porta grandíssima. I estava tancada. Vaig pujar per la reixa, i li vaig dir a ma tia que me donara el xic. I ma tia me donà el xiquet. Vaig aguardar que botara ma tia. En front hi havia una caseta on venien vi i això, i no hi havia ni una ànima. Un soldat mos diu, ‘fuera, fuera’, i vam eixir, i a la que tirem amunt, per la paret, un fa ‘cuerpo a tierra!’, i jo dic ‘tia, gite’s! Tia, gite’s!’ I jo me vaig gitar, però com s’havia de gitar ella, si portava la criatura…! L’haguera mort, la criatura. A ella la van tirar a terra que la va deixar sense sentit. I al xiquet el van bolear fora d’ella. Les bombes. Lluny de sa mare. Li va caure un tros de caseta a un costat, un altre tros de caseta a l’altre costat, i es va quedar la criatura dins, i el xiquet no es va fer ni una rasquinyada. Mira si això va ser milacre. I jo obria els ulls i deia, encara estic viva. I quasi me vaig asfixiar. Tiraven bombes incendiàries. Perquè t’encengueres i t’incendiaries. Es va fer tot de nit. I pense que si hagueren vingut antes els avions, no els hauria pogut salvar, perquè jo hauria quedat a fora i ma tia no hauria pogut botar la reixa, amb el xiquet. Com els altres, que es van quedar en la reixa, pobrets, i allí s’han mort.”

“Ara te contaré lo del xiquet, que sa mare era germana del meu marit, i com que estava del cor, l’agüela no va voler que anara a l’estació, i se’n va anar ella amb el xiquet, per a mostrar-lo, que ja tenia quatre anyets, i quan se’n va anar son pare en tenia un o no arribava. Mira que això sí que va ser un milacre però ben gran, també: caure la bomba, a sa agüela rebentar-la al mateix costadet del xiquet, i al xiquet no fer-li res? Caure tot el foc, encendre’s ella tota encesa i al xiquet no fer-li res? Se va cremar les manetes apagant sa agüela, que estava morta ja.”

“Sis van morir, d’ací de Sallent: a mare i filla, que la filla tenia vint anys, els va caure la casa al damunt; van matar eixa que se va quedar en la reixa, que estava a punt de desocupar i no podia botar: la xiqueta tenia nou anys, no va voler deixar sa mare, i allí mateix va caure la bomba; dos i dos, quatre, la que portava a punt de desocupar, cinc, i la que va criar el meu marit com a mare, sis. Jo me’n recorde com si fóra ara.”

I nosaltres, des d’avui, també.

Perquè gràcies a Xàtiva i a la memòria que Xàtiva manté, sabem que Felip V és V Pilef; Franco, Ocnarf; i feixisme, mai més.

 

Hongria donarà suport a l’acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea

Hongria ha anunciat que donarà suport a l’acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea. Ho ha dit el ministre d’Afers Exteriors i Comerç hongarès, Péter Szijjártó, durant una visita oficial a Andorra la Vella.

Szijjártó s’ha reunit amb el cap de govern, Xavier Espot; amb la ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor; amb el secretari d’estat per a les Relacions amb la UE, Landry Riba; i també amb representants de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis i Andorra Business.

A més, ha dit que Hongria farà tot el possible perquè les negociacions per a l’acord d’associació acabin com més aviat millor. Ha recordat que Hongria accedirà a la presidència del Consell de la UE a partir de l’1 de juliol i ha expressat la necessitat de reforçar-ne la competitivitat millorant les relacions exteriors.

Els Cinemes Girona anul·len les projeccions del Festival de Cinema Israelià Seret

Els Cinemes Girona de Barcelona han anul·lat les projeccions del Festival de Cinema Israelià Seret. Segons que ha avançat l’Ara i ha confirmat l’ACN, la sala ha anul·lat la seva participació en el certamen, que havia de començar avui. La programació del Festival de Cinema Israelià Seret comptava amb films com Matchmaking, d’Erez Tadmor; Hummus full trailer, d’Asaf Kobrovsky; Karaoke, de Moshe Rosenthal, i Seven blessings, d’Ayelet Menachemi.

Oliu descarta una fusió del Banc Sabadell amb Unicaja: “No hi ha res de res”

El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, ha descartat que l’entitat estudiï cap fusió amb Unicaja, tal com han assegurat aquest cap de setmana alguns mitjans. “No hi ha res de res, cap operació ni negociació, ni sobre la taula ni sota”, ha dit durant el Fòrum Club Cambra Sabadell.

Oliu ha remarcat que l’entitat no es veu afectada per l’estrès bancaria i ha destacat els resultats publicats fa uns dies. “Tinc unes previsions absolutament positives per aquest any i per als següents. Estem preparats per recollir els fruits”, ha indicat.

D’altra banda, Oliu ha pronosticat un repunt de la inflació enguany per l’augment d’un 4% dels salaris, l’efecte de la sequera i les repercussions en el comerç i el transport dels conflictes i tensions al Llevant i a la Xina, entre més factors. També preveu una baixada dels tipus d’interès per part dels bancs centrals. “Amb tres, possiblement, n’hi haurà prou”, ha dit, en referència a les previsions que en siguin quatre.

 

La selecció catalana femenina de futbol jugarà contra el Paraguai el 6 d’abril

L’equip femení de la selecció catalana de futbol jugarà un partit contra el Paraguai el 6 d’abril, tal com ha avançat RAC1 i ha confirmat la Federació Catalana de Futbol en un comunicat. Encara no s’ha designat en quin estadi es farà el partit i ben aviat s’obrirà un procediment públic perquè les ciutats catalanes que ho vulguin s’hi ofereixin.

Serà el primer partit des del 2019, contra Xile, i el primer amb Xavi Llorens com a seleccionador. El setembre del 2022 el president de la federació, Joan Soteras, va anunciar que a començament de novembre la selecció femenina jugaria un partit contra Veneçuela. Finalment, però, el partit es va ajornar sense data perquè “les circumstàncies del context” no permetien d’organitzar el partit, i es va relacionar amb la decisió que havia de prendre el Tribunal Català de l’Esport per les denúncies d’irregularitats en les votacions a la presidència de la federació.

Tanmateix, el diari Ara va publicar que tot plegat havia estat un gest que Soteras va fer al llavors president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, que mantenia un torcebraç amb quinze jugadores de la selecció espanyola de futbol que es negaven a jugar amb ells si no s’accedia a les seves demandes de professionalització. El partit de Catalunya en aquell context hauria suposat una imatge curiosa, amb Aitana Bonmatí, Andrea Pereira, Laia Aleixandri, Leila Ouahabi, Ona Batlle i Claudia Pina jugant amb Catalunya i negant-se a jugar amb Espanya.

Segons l’Ara, Rubiales va demanar a Soteras, que era el seu vice-president a la federació espanyola, que cancel·lés el partit, i ell va prioritzar la seva relació amb Rubiales i els interessos a la federació espanyola abans de facilitar el retorn de la selecció catalana femenina.

Quan Soteras va anunciar el partit contra Veneçuela –que no s’ha arribat a jugar–també en va anunciar un segon mesos després, entre març i maig de 2023. Aquell tampoc no es va arribar a disputar mai.

La nova samarreta “quadribarrada” de la selecció catalana té cinc barres

Jové recorre contra la decisió del TSJC de no permetre-li d’assistir al ple del parlament pel judici

El president del grup parlamentari d’Esquerra Republicana, Josep Maria Jové, ha presentat un recurs de súplica davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) arran de la negativa de la sala a reprogramar algunes sessions del judici del Primer d’Octubre perquè ho pogués comptabilitzar amb l’assistència als plens del parlament. En l’escrit, la defensa de Jové argumenta que la decisió del tribunal és desproporcionada i lesiva per als drets de representació política.

Jové considera que reordenar mínimament les dates del judici per poder assistir als plens del parlament és viable i materialment possible i plenament eficaç. Per això, lamenta que la decisió de la sala impliqui de sacrificar el dret de representació política, tal com ha dit ERC en un comunicat. Segons Jové, s’hauria de prioritzar el respecte als drets polítics i parlamentaris de qualsevol càrrec electe per sobre dels mínims canvis sol·licitats a l’agenda.

El president del grup parlamentari d’ERC també constata que la petició afecta menys de la meitat de les sessions i que el retard que això significaria és irrisori tenint en compte que fa set anys que els tribunals arrosseguen la seva causa. “Difícilment es pot considerar ni tan sols remarcable –ni molt menys rellevant o significativa– la suposada demora” que implicaria atendre aquesta petició, diu la defensa.

En clau més política, Jové també alerta que delegar el vot al parlament implicaria renunciar a exercir personalment el vot, i avisa que podria no ser ni tan sols una via admissible a la cambra catalana, especialment pel caràcter limitat i restrictiu de l’article 95 del reglament. “Si el parlament no acceptés aquest mecanisme, es podrien fins i tot alterar les majories”, apunta Jové.

Felipe VI beneeix a Barcelona la rebel·lió dels jutges espanyols contra l’amnistia

Hi havia somriures i copets a l’espatlla forçats al vestíbul de l’entrada del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, al Fòrum. Feien rotlle el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños; el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz; el president del TSJC, Jesús María Barrientos; el fiscal en cap de Catalunya, Francisco Bañeres, i el president del Consell General del Poder Judicial, Vicente Guilarte. Esperaven l’arribada de Felipe VI a l’auditori, on havia de presidir l’acte anual de lliurament de despatxos als nous jutges formats a l’Escola Judicial de Barcelona. La consellera de Justícia, Gemma Ubasart, també hi assistia com a autoritat, però no ha participat en la rebuda al rei i hi ha tingut un paper del tot secundari, testimonial.

Hi havia prou metres de separació perquè la premsa no pogués sentir la conversa, però de fora estant qualsevol observador hauria dit que estaven d’acord amb tot. Era un miratge, perquè aquella camaraderia impostada amagava una guerra oberta entre els poders de l’estat per l’amnistia als represaliats del procés. I restava per veure si aquell que esperaven beneïa d’una manera més o menys explícita la rebel·lió de jutges i fiscals que hi ha en marxa. I l’ha beneïda.

Perquè Felipe VI ha aprofitat el discurs de benvinguda als nous jutges per dir unes paraules que tothom sabia interpretar: “Són condicions indispensables en una democràcia la funció de jutjar i executar allò jutjat, atribuïda en exclusiva a un poder de l’estat independent i plenament separat dels altres poders; el respecte a les resolucions dictades pels òrgans judicials i la igualtat de tots davant la llei.” El rei espanyol esmentava els conceptes que la dreta i l’extrema dreta, política i judicial, fa mesos que fan anar per desqualificar la llei d’amnistia, “executar allò jutjat”, “separació de poders” (per la suposada ingerència del poder legislatiu en el judicial), “igualtat de tots davant la llei”.

Amb aquest discurs Felipe VI avalava l’expressió més aspra que uns minuts abans havia pronunciat el president del CGPJ en el seu discurs. “Deixeu-nos en pau”, ha deixat anar. Una expressió de fastig (amb la tramitació de la llei d’amnistia, és clar) que no era prevista en el discurs inicialment i que ha afegit sobre la marxa. Vicente Guilarte havia dit als nous jutges: “La vostra funció no es podrà veure mai revisada en instàncies alienes a les jurisdiccionals.” I els deia, com ha anat demostrant aquests darrers mesos: “Podeu comptar per a això amb el Consell General del Poder Judicial, que es mantindrà vigilant davant qualsevol atac a la vostra independència, vingui d’on vingui, per tal de defensar-la.”

La plana major del poder judicial i el cap de l’estat espanyol han vingut, doncs, a Barcelona a ungir els nous jutges per a transmetre’ls, sota la referència típica i tòpica de la defensa de la independència judicial, la idea que una amnistia com la que sembla clar que entrarà en vigor d’ací a uns quants mesos és inacceptable. I ho deia un president del CGPJ que fa anys que és caducat, i que ha reconegut en el seu discurs que li mancava legitimitat per a ser ell qui el pronunciés, per ocupar el lloc en la taula presidencial d’aquest acte solemne que el poder judicial espanyol fa deliberadament a Barcelona any rere any. Ho deia un president del CGPJ clarament polititzat, davant el posat seriós dels dos representants públics sota sospita en aquest auditori: el fiscal general de l’estat i el ministre de la Presidència; l’un perquè no veu el nou terrorisme que sí que veu la majoria de fiscals del Suprem i, segurament, la majoria de magistrats que avui eren presents a la sala; i l’altre perquè és l’home del PSOE que negocia els termes de l’amnistia amb els independentistes.

Un dels jutges presents, Manuel Marchena, assegut a la primera fila de l’auditori, escoltant atentament les paraules de l’un i de l’altre, de Guilarte i Felipe VI, sabent que té en bona part a les seves mans, com a president de la sala segona del Suprem, la decisió de donar l’empenta definitiva a la causa per terrorisme contra els investigats pel Tsunami Democràtic; que té a les mans (perquè les seves mans mouen tots els fils a la totpoderosa sala penal de l’alt tribunal espanyol) la decisió d’aplicar l’amnistia a la llarga causa contra els exiliats, començant pel president Puigdemont. I és clar que, si segueix el criteri dels seus immediats superiors, no ho farà. Perquè Marchena, peça clau en la rebel·lió dels jutges contra l’estat de dret, és ni més ni menys que l’exemple a seguir per als cent seixanta nous jutges que d’avui endavant seran continuadors del poder judicial espanyol.

Desallotgen un bloc de pisos adjacent a l’edifici esfondrat a Badalona per l’aparició d’una esquerda

Els bombers han desallotjat preventivament els vint pisos del número 7 del carrer Canigó de Badalona, adjacent al bloc que ara fa una setmana es va esfondrar internament provocant la mort de tres persones. El veí del 4t 4a del número 7 havia detectat una esquerda horitzontal, segons que han confirmat els bombers a VilaWeb.

Els bombers han detectat que l’esquera afecta el forjat. Segons el batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, podria haver sorgit arran de l’esfondrament de la setmana passada. El Grup d’Estructures Col·lapsades dels bombers i l’arquitecte municipal han analitzat la finca i han determinat que el més segur era desallotjar tots els pisos. Mentrestant, els veïns del número 9, esfondrat dimarts passat, han pogut entrar a buscar algunes pertinences.

L’esquerda ha aparegut en un habitatge situat paret amb l’immoble esfondrat. El batlle ha dit que les esquerdes es repeteixen en algun altre pis del mateix costat de la finca. Els pisos més propers a l’edifici esfondrat són els corresponents a les porteries 3 i 4 de cada planta, uns habitatges on s’ha acordat el desallotjament immediat fins a nou avís, sense possibilitat que els veïns puguin recollir cap pertinença.

Pel que fa a les porteries 1 i 2 de totes les plantes –més allunyades de l’edifici esfondrat–, els veïns també han hagut d’abandonar casa seva, però és previst que hi puguin accedir per agafar coses bàsiques. Hi podran entrar fins que comencin les tasques d’apuntalament de l’edifici, previstes durant les pròximes hores. “Qui no hi accedeixi aquesta tarda, probablement es quedarà sense poder recollir res fins a nou avís”, ha dit Albiol.

En l’incident de la setmana passada hi van morir tres persones. Els bombers van treballar de matinada per a treure la runa, quan van localitzar les víctimes. Hi havia justament tres veïns empadronats a l’edifici que no s’havien pogut localitzar. Eren de tres habitatges diferents i una feia una videotrucada en el moment de l’esfondrada, segons els familiars.

PSC, ERC i Junts aproven l’informe de la covid a les residències tot i el malestar dels familiars

El Parlament de Catalunya ha aprovat l’informe del grup de treball de l’impacte de la covid-19 a les residències amb els vots a favor del PSC, ERC i Junts. En canvi, Vox, CUP, En Comú Podem i Ciutadans s’hi han pronunciat en contra i han criticat sobretot els aspectes que no recull el document, com ara les responsabilitats polítiques d’aquella gestió.

La coordinadora Familiars de Residències 5+1 s’ha manifestat davant del parlament per expressar indignació amb el document. El consideren una burla a les famílies i les persones que van morir a les residències durant la pandèmia. El report constata la manca de recursos i de coordinació entre el sistema residencial i el sanitari, que va originar un “accés desigual” als hospitals.

En les conclusions, no assenyala cap responsable dels gairebé 4.000 morts a les residències, però explica que hi havia manca de mitjans i personal, desconeixement sanitari i descoordinació, cosa que va fer que les inspeccions fossin deficients i que les hospitalitzacions dels malalts fos desigual.

“No es depuren responsabilitats”

La diputada Jèssica González, d’En Comú Podem, i Laia Estrada, de la CUP, han denunciat que les conclusions del grup de treball no depuren responsabilitats. En una conferència de premsa, han explicat que els seus grups han votat en contra de les conclusions perquè no hi ha justícia, ni reparació ni garanties que no es repetirà. “El parlament no ha estat a l’altura”, ha lamentat Estrada. “Continuarem lluitant, tot i que avui és un dia de vergonya. La política no ha fet la feina que havia de fer”, ha afegit González. Arran d’això, han demanat perdó a les famílies de les víctimes, entitats i supervivents.

La diputada dels comuns ha assenyalat que hi va haver manca de coordinació entre els qui aleshores eren consellers de Salut, Alba Vergés, i de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani. I la diputada Estrada ha afegit que s’havia d’haver fet una auditoria independent per poder afinar més en l’assumpció de responsabilitats.

Collboni torna a tramitar el pressupost de Barcelona encara sense majoria

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat que la comissió de govern demà tornarà a aprovar el pressupost de l’ajuntament per tal que comenci el tràmit de l’aprovació definitiva al ple de març. Una vegada aprovat al govern, dimarts es portarà a debat a la Comissió d’Economia. “Barcelona té govern, però encara no té el pressupost que necessita el 2024”, ha dit. A final de l’any passat el batlle ja va intentar d’aprovar el pressupost, però el va acabar retirant per la manca de suport polític, perquè l’oposició també li va demanar que conformés un acord de govern amb més grups. Si continua sense tenir el suport però insisteix a tramitar els comptes, Collboni es podria trobar abocat a una qüestió de confiança per a aprovar-los. Un supòsit que, ara per ara, no vol comentar: “Pas a pas”, ha dit.

“Hi ha una fragmentació política que obliga tothom a fer un esforç per arribar a acords”, ha dit, i ha recordat que ja s’havien aprovat qüestions que s’han de sostenir en el pressupost, com ara la cobertura de la Ronda de Dalt: “La ciutat està en marxa i no pot perdre cap oportunitat, i menys pel fet de no tenir el pressupost que la ciutat necessita.”

Ha explicat que el pressupost és pràcticament el mateix que ja va registrar a final d’any i que va acabar retirant per manca de suport polític, però amb una modificació: un augment del 2% dels ingressos (71 milions d’euros) per la correcció de les recaptacions de l’estat espanyol. Ha detallat que aquest pressupost inclou 777 milions en inversió.

El govern de Barcelona té un suport minso, només els 10 regidors del PSC dels 41 que hi ha en total, i l’oposició continua demanant-li un acord que inclogui també el govern de la ciutat. Tanmateix, Collboni diu que el context polític d’ara és diferent perquè els governs de la Generalitat i de l’estat espanyol també negocien el pressupost. “Espero que en les setmanes vinents veurem com comença la tramitació i l’aprovació de la Generalitat i de l’estat, també amb un clima de diàleg i d’entesa en un escenari com el de Barcelona, de fragmentació política i de governs sense majories”, ha dit. Collboni ha afegit que obria la mà a tots els grups i que tenia la predisposició d’escoltar totes les propostes.

Amb tot, ha negat que pretengui assolir un acord per un intercanvi de suports: “No vinculem la posició d’uns grups a Barcelona, Catalunya i Espanya. Són acords diferents i parlen de polítiques diferents, però és evident que hi ha un context: ara a tots els nivells es treballa en la consecució d’acords pressupostaris.”

El batlle ha detallat alguns dels aspectes més destacats que inclouen els comptes que el seu govern ha dissenyat per al 2024, com ara la construcció de cinc mil habitatges nous, un nou pla de barris, l’impuls de l’economia i inversions com la cobertura de les Rondes, la nova Rambla, la rehabilitació de la rodalia de l’estació de la Sagrera i el nou Port Olímpic.

La majoria d’ultres del Nou d’Octubre accepten penes de 12 mesos a 24 de presó

La majoria dels ultradretans processats (26 de 28) per les agressions feixistes en la manifestació del Nou d’Octubre de 2017 a València han acceptat condemnes de presó que van de dotze mesos a vint-i-quatre com a responsables d’un delicte d’odi, a més de multes per uns quants delictes de lesions i ordres d’allunyament de les entitats que formen part de la Comissió 9 d’Octubre. 

Després de 6 anys de lluita, els acusats per les agressions a la manifestació del 9 d’Octubre de 2017 han reconegut els seus delictes i acceptat les penes. Gràcies al treball de la Comissió 9 d’Octubre, 26 dels 28 acusats han signat un acord de conformitat.https://t.co/ZRQscdL0N3

— Acció Cultural del País Valencià (@AccioCulturalPV) February 14, 2024

Amb l’acord, la majoria dels ultres reconeixen els delictes i esquiven la presó. Els altres dos processats, que no han admès els fets, entre els quals un locutor de televisió i de ràdio acusat de fer una crida per impedir la manifestació, seran jutjats a partir del 4 de març.

En un comunicat, la Comissió 9 d’Octubre ha destacat que sense la seva feina i la resta d’acusacions no s’haurien identificat tots els acusats. Així mateix, ha dit que la causa i el pacte posterior havien servit perquè es reconegués el caràcter polític de la violència antivalenciana i perquè els agressors tinguessin antecedents penals i haguessin de rescabalar les víctimes.

El portaveu de la comissió, Toni Gisbert, ha dit: “El resultat marca un abans i un després en la història de la lluita contra la violència feixista al País Valencià.” Alhora, ha assenyalat que la causa judicial ja ha tingut conseqüències visibles perquè els condemnats no poden entrar a l’estadi del València i s’ha dissolt “una penya violenta i protagonista de nombrosos incidents”.

Així mateix, Gisbert ha afirmat que la causa ha significat una condemna social contra els violents, i això ha permès que aquests darrers anys es pogués celebrar el Nou d’Octubre sense incidents. “Tot això ja és un èxit i un punt i a part, tenint en compte el context de la tradicional impunitat de què ha gaudit l’extrema dreta al País Valencià”, ha afegit.

El Suprem ratifica la condemna per desobediència a Pau Juvillà

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna a Pau Juvillà, ex-secretari de la mesa del parlament, per no haver retirat llaços grocs del despatx de la CUP a la casa de la vila de Lleida quan era regidor i li ho va ordenar la Junta Electoral. Així doncs, desestima el recurs de Juvillà en contra de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que el va condemnar a una inhabilitació de sis mesos i una multa de 1.080 euros.

Malgrat que fins ara la sentència no era ferma, la Junta Electoral ja va prendre l’escó de diputat a Juvillà per la “inelegibilitat sobrevinguda”, tal com ja l’havia pres al president Quim Torra. Contra aquesta decisió, Juvillà també va presentar un recurs al Suprem, però l’òrgan judicial va avalar la Junta Electoral.

Ara el Suprem diu que Juvillà va aprofitar el seu càrrec com a regidor i com a president del grup municipal per col·locar els llaços al despatx que tenia assignat el partit, fet que “viola el deure de neutralitat política” en períodes electorals. Juvillà va dir que li havien vulnerat la llibertat ideològica, però el Suprem diu que no és la qüestió a debatre: “L’objecte del procés no és analitzar la condemna del recurrent des de la perspectiva de la llibertat ideològica i d’expressió, ja que com a ciutadà és lliure de fer manifestacions o actes que reflecteixin la seva identitat política. L’objecte és la desobediència de les ordres reiterades d’un òrgan constitucional, que té com a funció garantir la transparència i netedat als processos electorals que exigeix la neutralitat dels poders i les administracions públiques.”

Diu que calia analitzar si la Junta Electoral podia ordenar a Juvillà de retirar els símbols del seu despatx i que la resposta és afirmativa.

El govern espanyol comença el tràmit per a regular el cànnabis medicinal

El Ministeri de Sanitat espanyol ha començat el tràmit per a regular el cànnabis medicinal amb un reial decret. El text es troba en fase de diàleg i discussió amb la societat civil. A més, s’ha habilitat un correu al portal del ministeri perquè els ciutadans hi facin aportacions. Sanitat ha explicat en un comunicat que la regulació que proposa és una mesura “rigorosa i basada en la millor demostració científica”. És previst que es facin avaluacions periòdiques per a comprovar l’eficàcia del cànnabis medicinal. A més, es vol donar prou flexibilitat a la norma per poder-la ampliar.

Sanitat aborda aquesta normativa partint de les conclusions de la subcomissió del congrés espanyol que va analitzar experiències de regulació del cànnabis per a usos medicinals. En acabat, va instar l’Agència de Medicaments i Productes Sanitaris espanyola a fer un full de ruta per a aprovar-ne la regulació. Aquest full de ruta ha estat validat per la delegació del govern espanyol per al Pla Nacional sobre Drogues.

Javier Padilla, secretari d’estat de Sanitat, s’ha reunit amb l’Observatori Europeu del Consum i Cultiu de Cànnabis i amb col·legis professionals i societats científiques, i ben aviat es trobarà amb l’Observatori Espanyol del Cànnabis Medicinal.

El Ministeri de Sanitat espanyol diu que la regulació que proposa és garantista quant a la qualitat dels productes i la seguretat dels pacients. Pretén d’habilitar les vies legals disponibles per a disposar de compostos terapèutics fets a partir de preparats estandarditzats de cànnabis que hagin demostrat que alleugereixen el dolor i el patiment dels pacients. Es preveu l’administració per via oral d’aquests preparats.

Amb aquesta regulació, l’estat espanyol s’assimilaria a països com Portugal, el Regne Unit i Noruega.

Les investigacions apunten que l’incendi del Saler pot haver estat provocat

La delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, ha dit que les investigacions tant pel conat d’incendi a la zona boscosa del Saler de diumenge com per l’incendi de dilluns “apunten al fet que han estat intencionats”. Segons que ha dit, la Guàrdia Civil i el Seprona han anat al lloc dels fets per investigar-ho, i l’ajuntament ha demanat al jutjat que investiga incendis anteriors a la mateixa zona que geolocalitzi el telèfon mòbil de l’home que s’investiga, perquè han començat prop de casa seva.

“La Guàrdia Civil ho investiga de fa molt de temps i va recollint tots els indicis. La investigació continua”, ha dit, i ha afegit: “Quan tinguem més informació, es farà pública, però el procés està judicialitzat.” De moment, no hi ha detinguts.

El darrer incendi del Saler va començar dilluns a la tarda, i es va considerar estabilitzat ahir de matinada. A les 20.16 ja estava controlat, però ja havia cremat catorze hectàrees. Es van haver de desallotjar una trentena de persones per la proximitat del foc als apartaments, però ahir a la tarda ja hi van poder tornar.

[VÍDEO] Crits i pressió dels eurodiputats del PP: el debat de l’informe contra la immersió esdevé un guirigall

El debat sobre l’informe dels eurodiputats hostils a la immersió ha convertit la Comissió de Peticions del Parlament Europeu en un guirigall. La presidenta, Dolors Montserrat, ha volgut que es fes el debat tant si com no, tot i les crítiques d’uns quants eurodiputats que denunciaven que el document no feia ni vint-i-quatre hores que era disponible i no havia estat traduït. “És una mostra de la seva parcialitat”, li han etzibat.

“Les conclusions eren pre-fabricades”: indignació per l’informe que diu que el castellà és discriminat a les escoles

Montserrat ha perdut el control de la sala, on alguns eurodiputats han acabat a crits, mentre es reiteraven les peticions d’ajornament del debat. Una possibilitat que el PP no ha volgut considerar en cap moment. A més, ha pressionat els assistents, tot enviant més eurodiputats a la comissió. “No cal que vinguin més senyors del PP, ja hi ha quòrum”, ha dit l’eurodiputada socialista Cristina Maestre Martín, entre riures i aplaudiments.

L’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha denunciat “l’espectacle mediàtic” i que el PP faci servir el comitè per a la seva “campanya política”, mentre que l’eurodiputat de Junts Toni Comín ha demanat a Dolors Montserrat que, “com a mínim, intenti d’aparentar imparcialitat”.

La presidenta també s’ha enganxat amb uns quants membres de la comissió, com ara la verda Margrete Auken, el socialista Ibán García del Blanco i la no adscrita Maria Angela Danzi, que també va formar part de la missió a Catalunya.

Pàgines