El Banc Central Europeu (BCE) torna a reduir els tipus d’interès per quarta vegada en sis mesos i confirma així un nou capítol en el relaxament de la política monetària. En la reunió del Consell de Govern a Frankfurt —l’última abans que acabi l’any—, ha optat per rebaixar de 0,25 punts el preu del diner, situant el tipus de referència en el 3%. Coincidint amb l’anunci dels tipus, el BCE també ha actualitzat les previsions econòmiques per a la zona euro. En concret, els analistes de l’organisme han revisat a la baixa els pronòstics per aquest 2024 i apunten que el PIB al conjunt de l’eurozona serà del 0,7%, una dècima menys respecte a les anteriors estimacions.

A banda de la rebaixa del tipus d’interès de referència —des del setembre passat s’utilitza el que s’aplica a les entitats que dipositen diners al banc central— també s’han reduït en un quart de punts els altres dos tipus. En aquest sentit, el tipus d’interès bàsic baixa fins al 3,15%, mentre que el tipus per als préstecs immediats passa al 3,4%. Els canvis, segons informa l’entitat, començaran a tenir efecte a partir del pròxim 18 de desembre.

L’anunci confirma el que ja havien avançat algunes veus com el president del banc nacional austríac i membre del Consell de Govern del BCE, qui va assenyalar que veia “concebible” una reducció de 0,25 punts arran del context econòmic actual.

El gran objectiu del banc central és el de mantenir la inflació al voltant del 2%, un objectiu que, després d’uns anys marcats per la inestabilitat i el registre de taxes sense precedents, sembla que es torna a consolidar. Segons les últimes dades facilitades per l’Eurostat, la inflació a l’eurozona s’ha situat entorn del 2% en els últims tres mesos, fins i tot per sota en casos com al setembre (1,7%).

Encara que des del BCE ja s’ha advertit que la inflació experimentarà un lleuger repunt al final de 2024, la seva presidenta, Christine Lagarde, ha assenyalat recentment que “la lluita” contra l’increment de preus “està a prop de complir-se”. El que preocupa ara a l’entitat és que els tipus d’interès es mantinguin a uns nivells que puguin arribar a comprometre el creixement econòmic, i més després de veure les previsions per a països com Alemanya.

Segons les últimes estimacions publicades per la Comissió Europea, el PIB d’Alemanya —tradicional motor de l’economia europea— experimentarà una caiguda del 0,1% aquest 2024 i una millora moderada del 0,7% el 2025. En un escenari on les institucions alerten que les incerteses geopolítiques encara són persistents, la rebaixa dels tipus pretén ser un argument per impulsar la inversió i incentivar el consum, contribuint d’aquesta manera al creixement econòmic.

L’ex-ministre de Transports espanyol, José Luis Ábalos, ha negat avui davant el jutge del Tribunal Suprem espanyol Leopoldo Puente que hagués cobrat comissions il·legals per part de l’empresari Víctor de Aldama en canvi de favors polítics o contractes públics durant la seva etapa al ministeri.

En declaracions a la premsa a la sortida del Suprem, Ábalos ha dit que s’havia compromès a lliurar a l’alt tribunal la documentació que acreditaria això que ha manifestat avui.

El cas Koldo, o cas Ábalos, sorgeix d’una denúncia del Partit Popular (PP) de la Comunitat de Madrid contra l’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas SL, que havia signat sis contractes amb administracions públiques durant la pandèmia per vendre’ls material sanitari.

El febrer passat, Koldo García, assessor de l’ex-ministre, fou detingut per haver cobrat presumptament comissions il·legals en els contractes per a obtenir màscares sanitàries durant la pandèmia.

García havia recomanat l’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas SL, beneficiària de sis contractes d’un total de més de cinquanta milions d’euros. Segons la Guàrdia Civil, García controlava l’empresa i cobrava comissions d’aquests contractes, que van signar els ministeris d’Interior i Transports i els governs de les Illes Balears i de les Illes Canàries.

L’ex-ministre, que era la mà dreta de Sánchez al govern espanyol fins el juliol del 2021, sempre ha negat tenir res a veure amb la trama de Koldo García. Tanmateix, els agents encarregats d’investigar el cas creuen que Ábalos tenia un paper determinant en la història.

El Tribunal Suprem ha assumit la causa perquè Ábalos és aforat i, finalment, ha decidit d’investigar-lo, també, per delictes de tràfic d’influències, suborn, malversació i organització criminal, perquè sospita que se’n va beneficiar. La policia espanyola creu que Ábalos va rebre un xalet i diners per a pagar un lloguer en canvi dels favors.

[Treballem per ampliar aquesta informació].

El PP del País Valencià ha esborrat un piulet que frivolitzava amb els desapareguts per la gota freda —precisament avui s’ha trobat el cos de qui podria ser la 223a víctima mortal— en la seva estratègia per espolsar-se les responsabilitats per la mala gestió del president Carlos Mazón. En el missatge, el partit es preguntava per què el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, no havia comparegut per explicar la gestió i els estralls de la gota freda. “44 dies d’incertesa i silenci […] Per què s’amaga?”, deia el piulet, que anava acompanyat d’un vídeo amb to de befa amb una fotografia de Polo amb la cançó “El probe Miguel” de Pura Tirana. “Ai que li estarà passant al probe Miguel/Que fa molt de temps que no surt/Que li estarà passant al probe Miguel/Que fa molt de temps que no surt”, diu la lletra.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2024/12/ssstwitter.com_1734008214518.mp4

Carles Puigdemont es reunirà dilluns a les 11.00 amb el secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, i el secretari general de la UGT de Catalunya, Camil Ros, a Waterloo. Segons que ha informat el sindicat, a la trobada “s’analitzarà la situació política i econòmica actual, entre altres qüestions, i es parlarà de la reducció de la jornada laboral”. Els set diputats de Junts són clau perquè la reducció de la jornada de treball prosperi en cas que la vice-presidenta i ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, la porti al congrés. Fins ara, Díaz ha estat incapaç de sumar la CEOE a l’acord.

El jutge Juan Carlos Peinado, que investiga la dona del president espanyol, Begoña Gómez, ha requerit a la presidència del govern que aporti la “relació de llocs de treball dels diversos treballadors i assessors que exerceixen les seves tasques al Palau de la Moncloa”.

El titular del jutjat d’instrucció número 41 de Madrid ha pres aquesta decisió una setmana abans que Gómez comparegui a la seu judicial per declarar en la investigació que es duu a terme en contra seu per presumptes delictes de tràfic d’influències, corrupció en els negocis, apropiació indeguda i intrusisme.

Per una altra banda, el 20 de desembre és citada a declarar com a testimoni Cristina Álvarez, assessora de la Moncloa que –segons que consta en correus inclosos en la causa– va participar en gestions amb la Universitat Complutense de Madrid (UCM) mentre la dona de Pedro Sánchez codirigia un màster en aquell centre.

En un dels correus electrònics, als quals ha tingut accés Europa Press, consta que María Jesús Morillo i Mercedes Vaquero —membres de l’Oficina de Transferència de Resultats de Recerca (OTRI) de la Complutense— es van adreçar a Álvarez per proporcionar-li informació sobre com registrar el domini de la pàgina web del màster.

Junts i ERC reclamaran al govern de Salvador Illa que “impedeixi les ingerències” per part del govern espanyol en el sistema d’emergències 112, que significa la incorporació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola en aquest sistema. Els dos partits han arribat a un acord per esmenar les seves respectives mocions que es votaran avui en el ple del parlament.

En concret, el text pactat reclama al govern que “rectifiqui de manera immediata” els acords de la junta de seguretat de Catalunya perquè consideren que “propicien una reculada clara en les competències que ostenta Catalunya en matèria de seguretat”. A més, demanen de “blindar, de manera immediata, la presència del cos de Mossos d’Esquadra en ports i aeroports”.

D’altra banda, Junts i ERC també reclamen a Illa que exigeixi al govern espanyol que l’acord europeu sobre la regulació de la pesca per 2025 “no representi més precarietat per al sector”. Els dos partits consideren que “s’està portant el sector a la seva desaparició” i que és necessari “arbitrar un sistema en el qual els pescadors i armadors embarcats puguin disposar d’un mecanisme d’ajuda econòmica durant les aturades aprovades que no impliqui usar la prestació de l’atur”.

Josep Morales, propietari de l’emblemàtica llibreria Sant Jordi, al carrer de Ferran 41 de Barcelona, es va morir dimarts a la nit. Aquesta llibreria és un dels darrers locals clàssics que resten al cor del barri Gòtic i resisteixen a la gentrificació. Va obrir el 1983 i, d’ençà del primer dia, ja es va concebre com un espai que anés més enllà de la venda de llibres, abraçant diferents disciplines artístiques i humanístiques. A més de novel·les, s’hi poden trobar llibres d’art, fotografia, il·lustració, disseny, arquitectura i filosofia.

Efectius de l’exèrcit espanyol han trobat el cadàver d’una persona a Paiporta (Horta Sud), epicentre dels estralls de la gota freda, segons que han informat fonts del Ministeri de Defensa a l’agència Efe.

Maribel Albalat: “La gent està nerviosa i s’impacienta, hi ha certes coses que no arriben”

La troballa ha estat prop d’un abocador creat per acumular-hi els béns extrets dels carrers als afores del municipi. Fins ara, el Tribunal Superior de Justícia ha confirmat la mort de 222 persones i quatre desapareguts al País Valencià arran de la riuada.

Les edats dels homes desapareguts són 56, 59 i 64 anys, i la de la dona, 38 anys, segons fonts del Centre d’Integració de Dades (CID). L’últim cadàver es va trobar el 2 de desembre entre els termes municipals de Vilamarxant (Camp de Túria) i Benaguasil.

El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, considera que el règim sancionador per incomplir la llei que fixa topalls als preus dels lloguers es podrà incloure en la llei d’acompanyament del pressupost. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Dalmau ha recordat que aquesta qüestió forma part de l’acord d’investidura amb els Comuns. “El govern hi donarà resposta i hi estem compromesos”, ha assegurat. Quant al calendari, el conseller de la Presidència espera que en el primer trimestre de l’any entrant ja hi hagi en vigor el règim sancionador, tot i que també ha afegit que depenia dels grups. En aquest sentit, ha avisat els Comuns i ERC que el pressupost era la “principal eina” per a poder complir els acords.

Dalmau també s’ha referit a Junts, el principal partit de l’oposició, i l’ha instat a prendre una decisió. “Catalunya és en un moment imparable i necessita estabilitat. Han de decidir si volen contribuir a generar més inestabilitat i més soroll. Aniran amb el PP i Vox? De debò? O volen contribuir, amb les seves exigències, a fer que el país funcioni?”, ha demanat.

Quant a la conferència de presidents de demà, Dalmau ha dit que esperava solucions al principal problema de Catalunya i l’estat espanyol, en referència a l’habitatge. I ha defensat que el president de la Generalitat, Salvador Illa, aniria a la cimera amb “la proposta més ambiciosa”, en referència al compromís de construir 50.000 habitatges els sis anys vinents.

Sopa de Cabra i els Pets tornaran a actuar plegats vint-i-cinc anys després en un concert al festival Sons del Món de Roses (Alt Empordà) el 2 d’agost de l’any que ve. Dues de les bandes més mítiques de l’anomenat rock català compartiran escenari i repassaran els èxits de la seva trajectòria. Els Pets celebren quaranta anys i Sopa de Cabra és a punt de fer-los. La darrera vegada que van actuar plegats va ser al Senglar Rock, a Prades (Baix Camp). Lluís Gavaldà i Gerard Quintana, cantants de les formacions, celebren de tornar a compartir vetllada després de tants anys: “Serà divertit i molt entranyable. Té molt mèrit, que dècades i dècades després encara siguem al peu del canó.”

“Serà estimulant per a les dues bandes, serà una gran nit, un concert especial”, diu Quintana. Els artistes no amaguen l’admiració i respecte mutu que es tenen per les trajectòries i es consideren “companys de viatge”.

El concert es farà a la Ciutadella de Roses i les entrades es posen a la venda avui a les vuit del vespre a la web del festival. L’organització promet que durant la nit es podran escoltar les cançons més populars de les dues formacions.

 

Avui, 12 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Illa fa entrar la policia espanyola al CAT-112 després d’anys de resistència del govern català
• Aquests rics a qui la paraula “ric” els queda massa curta I Editorial de Vicent Partal
• De l’interior de Síria estant: venjança, assassinats, morts a les presons i la inquietant presència turca
• La revolta de les claus I Mail obert d’Estel Solé  
• Trump i a fer la mà tot, no? I Mail obert de Núria Cadenes
• Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE
• Josep Ruaix: “La normativa hauria d’afavorir la llengua genuïna que encara ens ha arribat”
• Després d’anys de resistir les sancions i la inflació, les elits russes fan sonar l’alarma sobre l’estat de l’economia 
• Vicenç Comí: “Vinc d’una família de pescadors de l’any 1600, i potser ara haurem de plegar”
• Operació Arbre de Nadal a Paiporta: recullen arbres i ornaments per a les famílies que ho necessiten 
• Catorze llibres infantils i juvenils per a regalar aquest Nadal: les recomanacions de ‘Poc cas’

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ahir a la vesprada Bloomberg va anunciar que per primera vegada en la història un home tenia un patrimoni personal de més 400.000 milions de dòlars: Elon Musk. Segons la coneguda agència de notícies econòmiques, la fortuna personal de Musk –ahir, i tenint en compte les valoracions de la borsa– era de 439.200 milions de dòlars.

D’acord amb aquesta dada, la fortuna personal d’aquest individu supera el PIB de 70 dels 195 estats membres de l’ONU. Malàisia una mica per sota i Egipte i Colòmbia una miqueta per damunt, per a situar-nos. I per damunt del PIB d’11 dels 27 estats membres de la Unió Europea: Romania, Portugal, Grècia, Hongria, Eslovàquia, Bulgària, Croàcia, Eslovènia, Letònia, Estònia i Lituània.

Òbviament, el títol de qui és o ha estat l’home més ric de la història de la humanitat és discutible. No hi ha una manera fàcil de comparar la fortuna de Musk amb la de Mansa Musa I de Mali, el rei de l’imperi malià al segle XIV que, fins ahir, els historiadors havien considerat l’home més ric de tots els temps. Fins i tot es podria dir que John D. Rockefeller hi empataria, perquè la fortuna de 900 milions de dòlars que tenia en el moment de la seua mort, el 1937, equivaldria a la que té avui Musk, segons les estimacions dels economistes. Tanmateix, res d’això no rebaixa la consideració de fabulosa que, indiscutiblement, té la fortuna d’Elon Musk.

I la pregunta que em faig és què significa en el món d’avui que una persona sola puga ser tan immensament rica. Que puga acumular una riquesa tan i tan desproporcionada.

Diversos economistes i pensadors han avisat de l’anormalitat que implica una concentració tan gran del poder econòmic. Piketty no és sant de la meua devoció, però compartesc amb ell la preocupació perquè les desigualtats extremes en l’acumulació de riquesa puguen desvirtuar la democràcia i l’estabilitat social. Rutger Bregman, a Utopia for Realists, qualifica de paradoxal que un sol individu tinga una fortuna personal superior al PIB de molts països i qüestiona d’una manera molt eficaç l’ètica i la sostenibilitat d’un sistema que tolera aquestes desigualtats. Stiglitz mateix ha arribat a dir en alguna entrevista que fortunes com la de Musk no solament són moralment problemàtiques, sinó també econòmicament ineficients i un entrebanc per al progrés general.

Però la realitat és que aquestes assenyades consideracions són, més aviat i per desgràcia, simples reflexions filosòfiques, opinions benvolents. Perquè ningú no sembla tenir la fórmula per a aturar el creixement explosiu, els darrers anys, d’aquest model de capitalisme contemporani –al·lèrgic a les regulacions efectives i al control polític i social i que afavoreix la concentració de riquesa a costa del benestar col·lectiu. Fins i tot sembla que es vaja consolidant una nova casta d’hiperrics –perquè dir-ne “ric”, d’aquesta gent, fa curt i no fa justícia a allò que són– capaços de les excentricitats més colossals, com ens explicava en aquest article Xavier Montanyà.

Fa pocs dies el G20 va estudiar la proposta d’aplicar un impost global als tres mil multimilionaris més grans del món. El Brasil, en concret, suggeria un impost mínim del 2% sobre les seues fortunes, amb l’argument que això generaria 250.000 milions de dòlars anuals. Cal tenir en compte que, segons un estudi que hi van presentar Oxfam, l’Institute for Policy Studies i més organitzacions, aquests tres mil multimilionaris –que estatísticament, quant a la representació sobre el total d’habitants del planeta no són res– acaparen tots sols el 13% de la riquesa planetària. La proposta no va tirar endavant malgrat ser molt sensata.

El problema, tal com ho veig jo, és greu, un dels més greus que tenim. És evident que aquesta desigualtat extrema ja erosiona la confiança en les institucions democràtiques de la gent corrent. I quan un nombre tan reduït de persones posseeixen tanta riquesa, mentre la gran majoria de la població ha de lluitar per sobreviure, sembla inevitable que apareguen tensions socials tan fortes com les que ja veiem clarament a Europa. Paradoxalment, el sistema, evidentment descontrolat, es va convertint a molta velocitat en un perill per al sistema mateix. I això prefigura explosions incontrolables –per dir-ho d’alguna manera, i crec que s’entén.

 

PS1. Un terrabastall d’acusacions de corrupció assetja Pedro Sánchez, president del govern espanyol, i persones que li són molt afins. No tots els casos tenen la mateixa magnitud. El PP, Vox i bona part de la premsa madrilenya repeteixen noms, delictes i casos com un mecanisme de pressió, tot sovint barrejant-hi naps i cols. Sánchez, que mira d’espolsar-se la sospita, ha batejat aquesta maniobra com “la maquinària del fang”. Però no tot és fang, ni de bon tros. Per això, per a aclarir les idees, hem preparat aquesta “Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE”.

PS2. L’Institut d’Estudis Catalans nomenarà demà divendres Josep Ruaix “col·laborador distingit” de la Secció Filològica. Amb més de dos milions de llibres venuts, que han acompanyat moltíssims catalans en la tasca de conèixer i perfeccionar la llengua, Ruaix és protagonista d’un dels grans èxits editorials del país. Assumpció Maresma i Jordi Badia li han fet aquesta entrevista: “La normativa hauria d’afavorir la llengua genuïna que encara ens ha arribat”.

PS3. Vicenç Comí és el patró del vaixell més gran d’Arenys de Mar, d’una família marinera del 1600 ençà. Andreu Barnils hi ha parlat en aquesta entrevista en què ens explica les dificultats que passa el sector, especialment arran de les decisions adoptades a Brussel·les.

PS4. Poc cas, el pòdcast de VilaWeb centrat en la literatura infantil i juvenil, us ofereix avui un capítol especial dedicat als llibres per a regalar per Nadal. I per a totes les edats. El podeu escoltar ací.

Quan passem per Calders, abans d’arribar a Moià a entrevistar el lingüista Josep Ruaix, comentem que aquest savi de la llengua encara fa de rector en aquest poble del Moianès. Només d’entrar a casa seva, veiem clar que aquest home no és cansa mai. Ni abans ni ara, que té vuitanta-quatre anys. Diu que treballa tantes hores com pot. Ell i la seva germana ens acullen amb cordialitat. Entrem al seu despatx, pulcre i ben endreçat, on la gran quantitat de llibres que hi ha no aclapara. A la taula, les carpetes ben posades i els llibres que comentarem, que aniran sortint a la conversa. Sembla que no se li escapi cap detall. Amb una llum tenue, filtrada per les escletxes de la persiana, comencem l’entrevista parlant de la distinció que li atorgarà l’Institut d’Estudis Catalans.

Una distinció que arriba tard, però que ell rep amb agraïment i que és un reconeixement a la seva gran tasca com a divulgador i estudiós de llengua. Amb més de dos milions de llibres venuts, que han acompanyat moltíssims catalans en la tasca de conèixer i perfeccionar la llengua, és protagonista d’un dels grans èxits editorials del país. Es defineix com a fabrià i partidari de la prudència lingüística. Explica els seus desacords amb naturalitat: creu que es fan massa canvis. I destaca la importància de conservar la genuïnitat de la llengua que ens ha arribat fins ara. Diu que el IEC s’hi ha d’esforçar.

—Demà us faran “col·laborador distingit” de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Què és aquesta figura?
—És una figura nova que han establert –diria– ad hoc. Ara ja no puc ser membre numerari de la Secció Filològica, perquè he passat de l’edat –és només fins a setanta anys. I per això em lliuraran un diploma de col·laborador distingit.

—Teniu vuitanta-quatre anys. Creieu que han trigat massa?
—Jo no em queixo. Els reconeixements els accepto sempre, per tres motius. Per començar, per cortesia. Després, perquè tenen una repercussió a favor de la cosa de què es tracta, en aquest cas la llengua. I tercerament, perquè representen un aval a la meva obra. Per això l’accepto molt content i agraït.

—Segurament molta gent no entén com és que amb una trajectòria com la vostra no sigueu membre de la Filològica de fa anys.
—La meva relació amb la Secció Filològica va començar ja fa molts anys i semblava que hi hauria un moment que sí que me n’elegirien membre. L’any 2000, quan hi va entrar Albert Jané, em va dir: “El primer objectiu que tinc en entrar a la Secció Filològica és que us elegeixin a vós.” Vaig quedar parat d’aquesta generositat d’Albert Jané. Ho va proposar però no va prosperar.

—Què li van dir?
—Albert Jané em va explicar: “Quan he presentat la vostra candidatura, m’han objectat: ‘En Ruaix no té el perfil que en aquest moment voldríem.’”

—Us reca?
—No, vist amb la perspectiva dels anys, sincerament, estic content que no m’haguessin elegit. Jo ho hauria acceptat, per col·laborar a favor de la llengua, però prefereixo que hagi anat així, perquè m’he estalviat molts viatges a Barcelona, moltes reunions, feines protocol·làries i altres tasques que potser no m’haurien interessat. I després, essent capellà en actiu, tinc unes obligacions amb el bisbat i la parròquia, i hauria estat una mica difícil de compaginar-les amb les de l’Institut i també amb la meva dedicació a corregir textos, investigar la llengua, fer classes, llegir, etc. Però ara, sincerament, estic content que em facin aquest reconeixement.

—Tota la vida us heu abocat a l’estudi de la llengua i ho heu compaginat perfectament amb la vostra dedicació a l’Església.
—Hi ha moments en què has de decidir sobre el teu futur. Quan vaig tornar de Roma, on vaig estudiar sis anys, vaig anar al bisbat de Vic a parlar amb el vicari de pastoral, Mn. Jaume Camprodon, futur bisbe de Girona. Em va dir: “Ara, Ruaix, has d’anar a Barcelona a fer la convalidació dels estudis de Roma –perquè eren estudis eclesiàstics i calia fer-ne la convalidació civil–, i ja t’hi quedaràs, a Barcelona, en l’àmbit acadèmic. Ja ens deixaràs abandonats, al bisbat.” Però li vaig respondre que no, perquè sempre he tingut molt present que tot el que he rebut de caràcter intel·lectual, de formació, ho dec al seminari i també al bisbat, que em va enviar a Roma, amb tota mena de facilitats. Per agraïment, no puc deixar el bisbat abandonat i acceptaré sempre la feina que em doni. Ara bé, sí que els vaig demanar que la feina pastoral fos compatible amb la feina intel·lectual. I, des d’aquell moment i sempre, tots els bisbes, vicaris generals i autoritats, fins al present bisbe de Vic, m’han respectat aquesta opció. Per una banda, serveixo el bisbat parcialment, si no a ple temps, i, per una altra, faig activitats intel·lectuals.

—D’ara endavant, sí que tindreu obligacions, amb la Secció Filològica?
—No, ara em faran un reconeixement, però no em donaran cap càrrec. Per tant, no tindré cap obligació. Jo els diré que estic disposat, mentre la providència em doni vida i capacitat, a anar col·laborant com he anat fent des de l’any 1983.

—Quina ha estat, la vostra darrera col·laboració amb el IEC?
—Al juny va sortir a internet un recull titulat “Novetats en els textos normatius (2016-2023)”. Són 250 pàgines i escaig. I els vaig fer una llista d’observacions que ocupa catorze pàgines. Els les vaig enviar i han estat molt contents. M’ho han agraït i han dit que tindran en compte la majoria de les coses que dic i que estudiaran les que no vegin clares.

—També vau col·laborar en la gramàtica. Us van fer cas?
—Del 2013 al 2015, vaig corregir 26 capítols dels 35 que té la gramàtica oficial, la GIEC. Més de la meitat. Els vaig proposar moltes esmenes. En alguns apartats, més de deu pàgines.

—Hi ha cap aportació vostra a la gramàtica que us satisfaci especialment?
—És tot el conjunt. Potser un aspecte important és l’ús de per i per a davant infinitiu. L’any 1971 va sortir la famosa proposta de Coromines [de no escriure mai per a davant infinitiu]. Com que Coromines era membre de la Secció Filològica, l’Institut no en va dir res. Fins que ara, a l’hora de fer la gramàtica nova, com que era un punt sobre el qual s’havia insistit molt des de diferents fronts, van admetre una triple solució. Per una banda, van fer contents els qui segueixen la norma Coromines-Solà (que són majoria). Per una altra, van mantenir la normativa fabriana. I, finalment, per fer contents els valencians, hi van posar la fórmula valenciana. De tota manera, en la redacció de la gramàtica s’aplica la norma fabriana.

—Creieu que ha tingut transcendència la vostra defensa del per a davant infinitiu?
—Crec que quan vaig publicar els Punts conflictius de català, l’any 1989, vaig aconseguir, parlant del per i per a, no pas fer recular els qui ja havien acceptat la proposta de Coromines-Solà, però sí frenar-ne l’avenç. Deixeu-me dir, com a capellà, que a la naturalesa humana li costa molt de reconèixer que s’ha equivocat. Ja havien passat anys, i els qui aplicaven la proposta de Coromines no van voler recular. Però els qui encara no l’havien aplicada no la van aplicar. I jo crec que el meu estudi hi va influir.

—Les normes que fan la llengua “més fàcil” sempre triomfen? Com el cas dels diacrítics.
—Sí. De fet, a l’Institut, mirant de ser realista, li proposo que recuperin uns quants diacrítics que es veuen molt necessaris.

—Quins?
—Primer de tot, el d’ós. Fins i tot els diaris que apliquen la reducció dels diacrítics mantenen molt sovint el d’ós, perquè és necessari. Els poso un exemple: el pla de l’Os. La gent que no ha sentit mai aquest topònim va a la Rambla de Barcelona, veu que diu “pla de l’Os” i no entén què diu. Perquè, encara que les últimes normes admeten que es puguin posar accents diacrítics a criteri de l’escriptor, si el lector no sap quin criteri aplica l’escriptor, no pot saber si ha de ser os o ós. Si hi ha accent, sí que sabrà que ha de ser ós. Però si no, tant pot ser os com ós.

—I quins altres creieu que s’han de conservar?
—Vénen i venen, que són dos verbs molt usuals; com també véns-vens. Un altre és fóra i fora, fàcils de confondre. També féu (passat) i feu (present o imperatiu); mòlt–molt i mòlta–molta. Afegim-hi móra i mora; en aquest cas hi ha el fet legal que Móra d’Ebre i Móra la Nova han mantingut l’accent. I finalment, nét i néta, que també trobo molt necessaris.

—Aquests darrers anys heu publicat els Estudis de llengua (2016), els Nous estudis de llengua (2023) i, enguany, la Poesia completa. N’esteu content, dels estudis?
— Sí, molt. En els del 2016 hi ha 30 capítols i més de 500 pàgines; i en els del 2023, 60 capítols i més de 1.000 pàgines. És, doncs, aquesta última, una versió actualitzada i molt ampliada. Quan vaig publicar els del 2016, ja vaig notar que per part de l’Institut d’Estudis Catalans i d’altres instàncies que influeixen en la llengua em feien més cas. I amb el llibre del 2023 he notat un salt qualitatiu, perquè un volum tan gruixut fa impacte.

—En els vostres llibres aprofundiu i traceu camins en qüestions mal resoltes o irresoltes per la normativa. Això per a la gent que es dedica a la llengua és bàsic.
—Ara haig de dir aquell aforisme jurídic: Nemo iudex in causa sua, és a dir, ‘Ningú no jutja en la seva pròpia causa’. Jo no em puc jutjar a mi mateix.

—La voluntat didàctica és allò que més us ha marcat a la vida?
—M’ha marcat molt, sí. Al seminari ens preparaven per a ser capellans i els capellans som també pedagogs, perquè ensenyem les coses de la religió. A més a més, en el meu temps –abans no i després tampoc, però en el meu temps, sí–, al seminari ens van fer fer, juntament amb els altres estudis, la carrera de mestre. Jo he fet magisteri. I ser mestre és ensenyar. Tots els meus manuals són destinats a ensenyar.

—Si us haguéssiu de definir com a lingüista, com us definiríeu?
—Jo procuro ser fabrià d’esperit. Quan vaig publicar el meu primer llibre de llengua, que és el Català en fitxes, ortografia, l’any 1968, era el centenari del naixement de Fabra. I vaig voler dedicar el llibre a la memòria de Pompeu Fabra. Sempre m’he considerat fabrià d’esperit. Per això sempre penso: què faria Fabra ara?

—I de gent jove en coneixeu, que tingui aquest esperit?
—En aquests moments, no.

—Què vol dir ser fabrià?
—La llengua evoluciona, i això ho hem d’admetre. Totes les llengües vives evolucionen. Quan vaig anar a estudiar a Roma, em va venir a veure Miquel Arimany, que era escriptor i també havia fet alguna gramàtica, algun diccionari… I em va dir: “Us envejo que aneu a estudiar llatí, llengües clàssiques, perquè no canvien.” En canvi, amb el català, com que evoluciona, hem de tenir un esperit d’obertura. Fabra sempre deia que havíem de pensar què seria la llengua catalana si no haguéssim tingut la decadència i, actualment, la influència del castellà –i de l’anglès també, però sobretot del castellà. Com us deia abans, doncs jo miro sempre això: què faria Fabra en aquests moments? Acceptaria tal cosa o tal altra? Si és una evolució natural i interna de la nostra llengua, hem de dir que sí. I si no, no. I bé, com que m’han de donar aquest reconeixement, no dic res més.

—Digueu-ho, segur que el debat no molestarà. Ja saben que sou crític en alguns aspectes. L’acadèmia també és això…
—La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en aquests moments, crec que accepta massa canvis. N’hem d’acceptar, eh? Jo mateix en proposo, de canvis, però documentant-ho, donant arguments. Alguns canvis són absolutament necessaris i estan molt bé, però en alguns altres crec que s’han precipitat, que haurien d’haver esperat. El castellà no canvia tant. L’italià no canvia tant. En canvi, el català…

—No voleu canvis excessius, però alhora teniu una visió moderna de la llengua, que considereu dinàmica i en evolució. Com es troba el punt d’encert?
—D’això se’n diu prudència lingüística. I precisament la normativa s’encomana a una acadèmia perquè hi hagi aquest equilibri entre uns i altres. Uns tiren més cap a la dreta, lingüísticament parlant, o sigui, mirant de ser més conservadors, com era, per exemple, el doctor Aramon; i uns altres, com era Solà, són més d’esquerres, de (exagerant) “Vinga, va, admetem-ho tot…” Doncs s’ha de buscar un equilibri. No es pot delimitar científicament. És una qüestió de prudència, com la política.

—De les noves paraules acceptades pel IEC, què en penseu?
—El que em sap més greu és que hagin admès de modificar regles que eren considerades essencials. Per exemple, admetre telefonar transitiu. La Secció Filològica hauria de tenir en compte de no desmentir els qui hem lluitat durant anys i panys, fent servir la pedagogia, per preservar aspectes típics del català. Jo crec que telefonar-li és la forma genuïna. Fa anys i panys que lluito per dir a la gent que no s’ha de dir telefonar-lo, sinó telefonar-li. I ara em desmenteixen. Això desmoralitza.

—Per què?
—Perquè penses: per quins set sous continuem defensant tal cosa de la gramàtica si d’aquí a quatre dies ens poden dir que no, que ara ha canviat i és correcta? En la gramàtica de l’any 2016 també s’admeten coses a què Fabra s’havia oposat totalment, com ara el canvi de proposició davant d’un infinitiu. Allò de “Tinc interès en una cosa”, però “Tinc interès a fer tal cosa.” Fabra s’hi feia fort. I ara resulta que ja toleren que es digui.

—I de les altres paraules incorporades recentment, què en penseu?
—Els neologismes, bé, perquè són necessaris: autocaravana, porexpan, led… Això ho admeten totes les llengües. En canvi, pel que fa a les variants territorials, com anou o renyó, crec que són un perill, perquè van contra la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central. I si admetem això o allò, perquè ho diuen a Tortosa, perquè ho diuen a Alacant, perquè ho diuen a la Catalunya Nord, i, a més a més, al diccionari no hi ha la marques dient que això és propi d’un territori determinat, llavors resulta que si, per exemple, un estudiant fa un examen i et posa una paraula d’aquestes, com que ho diu el diccionari, és correcta. I això ens desmanega el català estàndard, o català literari, com en deia Fabra. Amb el fet de voler ser molt respectuosos amb les variants territorials ens desfan el model que fins ara era la norma. I, a propòsit d’això, tampoc no m’agrada que en la gramàtica del 2016 no usin mai, mai, mai la dicotomia “correcte”-“incorrecte”. Tot és “adequat”, “propi d’aquest parlar”, “nivell culte”, “nivell col·loquial”… Això és només descriure la realitat, però no fas el paper de gramàtic normatiu.

—Creieu que hauria de parlar de “correcte” i “incorrecte”?
—Sí, o “admès”, o “acceptat”. En certa manera, la gramàtica oficial renuncia a ser normativa en ares de ser –això de “en ares de” ho admeto– descriptiva. Parteixen de la descripció i a partir de la descripció fan la normativa. Però com que la descripció és tan variada, la normativa esdevé confusa. És una gramàtica descriptiva i, a partir de la descripció, molt suaument, va dient que això és “més habitual” que allò; o que tal cosa forma part dels registres formals o dels registres informals…

—No ens convé una gramàtica descriptiva?
—Si em deixeu anar una mica més enrere, quan va sortir la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà i altres –una gramàtica que també vaig corregir, però només en les compaginades, i per tant vaig poder-hi corregir poca cosa–, clarament van voler fer una gramàtica descriptiva, no normativa, perquè no eren l’Institut d’Estudis Catalans. Doncs jo vaig redactar un editorial per a Llengua Nacional dient que fer una gramàtica descriptiva d’una llengua malalta és molt perillós, perquè poses davant de tothom unes solucions que són incorrectes. Però, com que es diuen… La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans no arriba a l’extrem de la de Solà, però s’hi acosta.

—Com veieu la situació de l’ús de la llengua, en general?
—Jo no sóc sociolingüista, però la veig molt delicada. Hi ha una sèrie de fets que ens van molt en contra. Un és la gran immigració. Una mica d’immigració la pots absorbir, però tanta, tanta, tanta… L’altra cosa és la globalització, que també afavoreix les grans llengües. Aquests dos factors són, crec, els més importants.

—Què s’hauria de fer perquè la immigració s’integrés en català?
—Això ja és cosa de sociolingüistes. Jo no em veig capaç de fer propostes.

—I sobre l’actitud lingüística del jovent, què en penseu?
—No em veig capaç de dir-ne res, perquè no sóc sociolingüista i no m’hi he dedicat, a això. Però, lligant amb aquest tema, hi ha un fet –i això també explica la tendència actual de la Secció Filològica–, que és que s’ha anat morint la gent que, tot i haver hagut d’anar a l’escola en castellà, va heretar un català genuí. Aquella generació que venia de l’època de Fabra, que tenia un català genuí heretat familiarment, i que després de la guerra i després del franquisme encara va poder entroncar amb el català de tota la vida, es va extingint. La generació que ens ve al darrere –i que tenen càrrecs de responsabilitat– no posseeixen aquest català genuí i troben normal, per exemple, això d’el telefonaré. A mi, el telefonaré em remou les entranyes. En canvi, a aquesta gent, relativament jove, que hi ha a la Secció Filològica, no els sona malament el telefonaré i per això l’admeten com a construcció normativa.

—La vostra generació no ha estat prou forta per a mantenir aquest català genuí?
—No ha estat prou forta pels dos factors que he dit. Per la immigració, perquè els immigrants –amb tota la bona voluntat– no poden parlar com nosaltres, no havent-ho  mamat de la mare. I per la globalització, que afavoreix les grans llengües i les petites no. Per tant, els catalans amb una llengua heretada, genuïna, som una minoria. I, en una democràcia, les minories no es poden imposar.

—Però hi ha d’haver camins per a conservar-la, aquesta genuïnitat, no? Segur que teniu alguna idea per a contribuir-hi.
—Jo intento, amb aquesta influència augmentada que sembla que ara tinc en la Secció Filològica, fer-los veure aquestes coses perquè ells, que tenen el poder normatiu, les estableixin. Fins a quin punt me’n faran cas, això ja no depèn de mi.

—Quins diríeu que són els puntals, els fonaments de la genuïnitat?
—El que no hauríem de perdre és la tradició. L’Institut d’Estudis Catalans, la Secció Filològica, concretament, hauria d’intentar continuar l’obra de Fabra en aquest sentit: que la normativa afavorís la genuïnitat que encara ens ha arribat.

—Especifiqueu-ho, si us plau.
—Tornem a aquest exemple. No haurien d’haver admès “telefonar-lo”, perquè això va contra la genuïnitat. I haurien de fer una normativa no tan complexa ni tan exhaustiva i no basada en la descripció, sinó basada en aquesta idea de Fabra: quina seria la llengua actual si no hi hagués hagut les interferències i les prohibicions que ha patit? Com que encara existim gent com l’Albert Jané, un servidor –perdoneu la immodèstia– i altres, que encara ho preservem, ens haurien de consultar i ens haurien de fer cas, perquè nosaltres representem aquesta genuïnitat. Però com que volen fer el català molt fàcil perquè és més atractiu per a tothom, i així tothom està content, amb menys esforç, doncs no ens fan cas. I tenim una normativa que fa perillar la genuïnitat.

—I això no es contradiu amb la idea de l’evolució?
—No, no. Insisteixo en la idea de Fabra: l’evolució natural. El terme internet s’ha d’admetre perquè es tracta d’una cosa nova i necessita un nom. Potser gorro també, perquè no hi ha cap paraula que ens vagi bé per a anomenar aquesta peça, com en el seu temps es va admetre guapo, també un castellanisme. Però hem de ser molt curosos. No correm a admetre solucions no genuïnes si ja tenim alternatives que ens han funcionat bé sempre.

—Els pronoms febles també perillen. Què hi podem fer? Ho hem d’explicar millor?
—Jo crec que, més que normes, hi ha d’haver l’herència. Els pronoms febles s’aprenen escoltant, sentint, més que llegint; sentint la gent que parla bé.

—A què destineu el vostre temps, principalment? Quins projectes teniu?
—Després de publicar les poesies, si Déu vol, l’any que ve sortirà un primer volum amb prosa. El de poesia ha estat més senzill, però la prosa serà llarguíssima i l’he dividida. La primera part, que ja tinc enllestida, es titularà “Entorn de llibres”, i contindrà els pròlegs, les recensions o ressenyes que he fet en la meva vida, a més de les presentacions de llibres. Després, si tot va bé, a finals de l’any que ve, publicaria en dos toms la resta de la meva prosa, que calculo que potser tindrà un total de mil pàgines. I després tinc pensat també recollir les meves intervencions orals.

—I tindrem nous estudis de llengua?
—De moment, els projectes immediats són els que he dit. Tinc vuitanta-quatre anys. No puc fer projectes a llarg termini. Ara faig projectes a tres anys, a quatre anys vista, que ja és molt. Perquè qualsevol dia em puc trobar que tingui un tropell. Si disposo de vida i capacitat, encara tinc més projectes, però són més borrosos. Projectes lingüístics, coses de gramàtica, en aquests moments no em veig capaç de fer-ne cap, de publicar un nou llibre com els dels estudis. Per això que hem dit abans, perquè hi ha aquesta variació contínua de la normativa… Aquest llibre mateix [agafa els Nous estudis de llengua], és de l’any 2023. Doncs hi ha tota una colla de coses que estan desfasades perquè ja ha sortit el document de les novetats. I sortirà, en línia o sense línia, un nou diccionari, i en línia o sense línia una nova gramàtica. I no ho puc atrapar.

—Però el nou diccionari fa falta. O no?
—Sí, però no cal que canviï tantes coses. El nou diccionari pot tenir més exemples, matisos, però no cal que canviï les normes. El canvi essencial que hi hauria d’haver, i això ho va dir molt bé en Jaume Macià quan va sortir el DIEC, és posar marques territorials en mots com aquests: renyó, anou, pataca… Perquè si no ens desfan l’estàndard. Això ho fan els diccionaris castellans. Diuen: “Argentina”, “Mèxic”, “Xile”, “Veneçuela”… Vol dir que a la península ibèrica, a Espanya, aquesta paraula no s’usa. Aquí es podria posar: “català oriental”, “català occidental”, “septentrional”…, o com vulguin, però hi ha d’haver marques territorials.

Vivim un moment històric d’organització política dins el sector de l’habitatge. Aquesta setmana ha començat una vaga de lloguer per part de llogateres i llogaters d’una comunitat veïnal de Salou i també del Vendrell. Que cap petit propietari s’esveri abans d’hora i que no li vingui més por de la que convé: aquesta no és pas una vaga individual, sinó col·lectiva, contra un propietari d’habitatges el nom del qual crec que us sonarà: la Caixa. Val la pena de fer-ne incís i de destacar-ho perquè la brama que corre per xarxes i de sobretaula en sobretaula vol fer-nos creure que ara els llogaters ens hem tornat uns comunistes que, per capritx o bé per tocar els nassos, volem deixar de pagar el lloguer dels nostres habitatges. Com que vivim temps de perillosa postveritat, hem de parlar clar i català i, a més a més, hem de fer-ho a poc a poc i tombant, a cop de mot, totes les mentides que s’escampen.

Lamentablement, com a societat, hem adquirit massa ràpidament un vici que ja ens és hàbit: llegir només el titular i deixar anar una opinió massa de pressa, massa populista, massa poc treballada. Així que desgranem la notícia i subratllem allò que els titulars no detallen: aquesta vaga de lloguers de vint-i-tres famílies d’un bloc de pisos de protecció oficial de Salou s’alça per reclamar que la Caixa retorni l’IBI que il·legalment ha cobrat durant mesos als llogaters, que ara, com a mesura de pressió, han decidit legítimament retenir els diners dels seus lloguers fins que no se’ls ofereixi una solució. Aquesta vaga de Salou és una reacció a un greuge. No és un atac, és una defensa. És un dir prou a una situació de desigualtat i d’abús per part d’un propietari. Malgrat que els llogaters no saben si acabaran guanyant el que reclamen (que se’l retornin uns diners que els han fet pagar quan no els pertocava), comencen aquesta batalla amb una sentència del Tribunal Suprem que deixa clar que són els propietaris els qui han d’abonar aquest impost. I és que si ara els llogaters es planten i ataquen on al capitalisme més mal li pot fer, és a dir, no pagant, és perquè aquesta lluita s’inicià fa anys, però ningú els ha escoltat, ni ha fet justícia. Fa molt de temps que els llogaters d’habitatges de protecció oficial assenyalen que el model d’habitatge protegit que tenim al nostre país és un model fallit perquè en aquests edificis, construïts amb milions d’euros públics i que ara gestiona la Caixa, s’hi ha comès tota mena d’abusos cap als inquilins: cobrament il·legal d’impostos, manca de reparacions i de manteniment, desnonaments injustificats, comunicació inexistent entre llogaters i propietat i fórmules fraudulentes de coacció, com ara, obligar a contractar assegurances de la Caixa o bé fer-los domiciliar la nòmina a l’esmentada entitat bancària si volien continuar sent llogater d’aquests pisos de suposada protecció social.

Totes dues comunitats de veïns han comptat amb el suport del Sindicat de Llogaters, que ahir anunciava que dues promocions més de llogaters de Sentmenat se sumaven a aquesta lluita, i que també iniciaven assemblees de bloc en les trenta-vuit promocions de pisos de la Caixa perquè s’afegissin a la vaga de lloguers.

Durant la manifestació de llogaters del passat 23 de novembre, els assistents van alçar les claus dels seus habitatges i les van fer ressonar en senyal de protesta, anunciant que començava això que ara ja és una realitat: la revolta de les claus. I jo no puc estar més contenta i agraïda al Sindicat de Llogaters, i des d’aquí vull dedicar-los un gràcies amb majúscules per tornar-nos l’esperança, per apuntalar la revolta, per despertar-nos la consciència i la necessitat de lluita, per la feina ingent que duen a terme pel bé comú i per l’alt preu emocional que paguen per fer-ho.

I tanco amb dos missatges clars: celebro que les reunions veïnals prenguin un nou sentit. Que els llogaters també se les sentin seves i que deixin de ser trobades de picabaralles ridícules i d’acusacions creuades entre llogaters, entre veïns, per convertir-se en quelcom constructiu, en quelcom educatiu, en un nou punt de trobada per a reprendre el sentit de comunitat. La gentrificació, filla del capitalisme, ens ha tornat veïns porucs i desconfiats, individualistament egoistes, i qui més hi guanya amb tot plegat és el capitalisme mateix. Perquè ens hem deshumanitzat malgrat que vivim tots amuntegats en els mateixos edificis, passant penes i dificultats molt similars. Perquè ens han fet creure que la lluita és entre veïns, entre petits propietaris i llogaters, i la millor manera de combatre-ho és fer assemblees veïnals que alcin el sentit de gremi, que retornin la por a qui ha de tenir-la, que són els grans tenidors que infringeixen les lleis per enriquir-se encara més a cop de retallada d’un dret tan bàsic, tan primordial, com és l’habitatge.

 

The Washington Post · Catherine Belton

Quan Vladímir Putin s’adreçà als assistents d’una de les conferències de negocis més importants de Rússia, aquest mateix mes de desembre, no va poder evitar d’ironitzar amb el fracàs de les sancions occidentals contra l’economia russa.

“L’objectiu era assestar un cop estratègic a Rússia […], pretenien afeblir la indústria, les finances i els serveis del nostre país”, va dir el president rus, que no s’estigué de remarcar que el creixement econòmic de Rússia assoliria un 4% enguany, molt per sobre de les taxes de creixement dels països europeus. “És evident que aquests plans han fracassat estrepitosament”, va afegir.

Tot i els aplaudiments educats amb què van ser rebudes les paraules de Putin, la tensió al si de l’elit russa per l’impacte econòmic de les sancions occidentals ha anat creixent amb el pas dels mesos. Com més va, més directius de grans empreses russes adverteixen que als augments dels tipus d’interès decretats pel Banc Central de Rússia per a fer front a una inflació galopant –derivada, en gran manera, de l’impacte les sancions i l’augment desmesurat en la despesa del govern per a finançar la guerra a Ucraïna– podrien acabar paralitzant l’economia russa a mitjà termini.

Alguns executius temen que hi pugui haver una allau de fallides, fins i tot, en la indústria militar, un sector estratègic de l’economia russa, on es preveu que l’auge productiu desfermat per la guerra a Ucraïna s’alenteixi l’any vinent. Això, de retruc, qüestionaria greument la capacitat de Rússia de reposar –a un ritme alt, si més no– l’equipament militar destruït en el camp de batalla.

L’espectre de la fallida plana sobre les empreses russes

A mesura que els mercats s’han anat acostumant a la idea que el Banc Central rus decretarà un nou augment dels tipus d’interès aquest mes, fins i tot alguns membres del cercle íntim de Putin s’han afegit a les crítiques a l’estratègia de les autoritats monetàries russes, que han fixat el tipus d’interès clau en un extraordinari 21%. Tot i això, la taxa anual d’inflació continua enfilada per sobre del 9%, segons dades oficials, cosa que sembla fer créixer les xifres d’una “estagflació” prolongada –és a dir, estagnació i inflació simultànies– o, fins i tot, d’una recessió l’any vinent.

De fet, el Banc Central rus preveu que el creixement s’alentirà bruscament l’any vinent, i que se situarà entre un 0,5% i un 1,5%. El nou paquet de sancions imposat pels Estats Units a una cinquantena de bancs russos –incloent-hi Gazprombank, una entitat particularment important per al totpoderós sector energètic rus– han fet augmentar encara més els costos de les operacions comercials per als importadors i exportadors russos, cosa que ha empès el ruble rus fins al nivell més baix en relació amb el dòlar d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna, l’any 2022.

La caiguda del ruble també ha atiat les flames de la inflació, que s’enfilarà un 0,5% més entre el 26 de novembre i el 2 de desembre, segons l’agència estatística russa Rosstat.

Boris Kovaltxuk –cap de l’organisme de control financer del país i fill d’un dels aliats més estrets de Putin, el banquer de Sant Petersburg Iuri Kovaltxuk– va advertir el 27 de novembre que els augments dels tipus d’interès limitaven les possibilitats d’inversió de les empreses i causaven un creixement de la despesa del pressupost federal.

Igor Setxin, un altre aliat de Putin que encapçala el gegant petrolier Rosneft, va arremetre contra l’estratègia del Banc Central en el darrer informe financer trimestral de la seva empresa, i va dir que els augments de tipus tenien un impacte negatiu en els costos de finançament de l’empresa i, de retruc, en feia minvar els beneficis.

Alguns altres s’han mostrat encara més contundents. Alexei Mordaixov, propietari d’un dels gegants del sector de l’acer rus, va advertir fa poc que, atesa l’escalada dels tipus d’interès, era “més rendible posar els diners en un dipòsit bancari que no pas invertir-los, amb els riscos que això” comportava.

Encara que és natural que els titans de la indústria exagerin l’impacte de l’augment dels tipus per assegurar-se un tracte preferencial de l’estat, els analistes asseguren que les preocupacions expressades pels grans dirigents industrials russos són fonamentades, atès l’alt nivell d’endeutament de les empreses del país.

Entre els més afectats per aquesta espiral de deute, hi ha els contractistes de la indústria de defensa russa. Alguns, fins i tot, han manifestat les seves desavinences amb el Banc Central en públic. Andrei Gartung, cap de la Planta de Forja i Premsatge de Txeliàbinsk, va advertir a començament de novembre que alguns proveïdors clau del sector de l’enginyeria mecànica podrien col·lapsar sobtadament.

La setmana passada, l’agència de notícies russa Interfax va informar que els impagaments s’estenien per tota l’economia russa: un 19% de les empreses grans i mitjanes van endarrerir-se a l’hora de pagar els deutes entre el juliol i el setembre, una xifra que augmenta a un 25% en el cas de les empreses petites.

Alhora, la inversió ha anat caient aquests darrers mesos, segons el Ministeri de Desenvolupament Econòmic rus, i l’impacte de les sancions ha fet augmentar gradualment els costos de les importacions i les transaccions financeres, cosa que de retruc ha fet que la inflació s’enfili encara més.

La indústria armamentística, a la corda fluixa

L’encariment dels costos de finançament i de les importacions arriba en un moment crític per a la indústria de defensa russa. Tot i que Putin ha destinat una fracció com més va més substancial del pressupost estatal –l’any vinent, la inversió estatal en defensa s’enfilarà fins a una xifra rècord de 126.000 milions de dòlars–, l’augment de la producció armamentística al país aquests darrers anys s’explica, en gran part, pel fet que el Kremlin ha començat a permetre a les empreses del sector a operar ininterrompudament, més que no pas per cap millora en termes de productivitat.

A mesura que la guerra a Ucraïna s’acosta al tercer any i les pèrdues de material militar es disparen, el potencial d’expansió de la força laboral russa és com més va més petit. I, segons que explica Janis Kluge, investigador de l’Institut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat, l’encariment de les importacions fan com més va més difícil que el sector rus de la defensa pugui construir armament de zero.

Segons un informe elaborat enguany per Jack Watling i Nick Reynolds, investigadors del Royal United Services Institute de Londres, un 80% dels tancs i més vehicles blindats de combat utilitzats a la guerra són antics models soviètics tornats a condicionar, no pas nous.

“Rússia començarà a descobrir que els seus vehicles soviètics requereixen renovacions més profundes l’any vinent, i és possible que hagi de substituir la majoria de la flota el 2026”, diu l’informe.

A mesura que els subministraments de l’era soviètica disminueixin, “Rússia haurà de començar a produir certes categories d’armes de zero”, explica Kluge. Però les sancions, explica, han dificultat i encarit la importació del material que cal per a produir armament.

Segons les dades del Ministeri de Desenvolupament Econòmic rus, el creixement de la producció en el sector d’altres sistemes i equipament de transport caurà en picat –fins a un 5%– l’any que ve, una xifra que contrasta amb el creixement del 30,2% registrat l’any passat i que augura problemes en la producció d’equipament militar clau, com ara, els tancs.

El Kremlin, impertèrrit

No obstant això, la situació no sembla amoïnar especialment el Kremlin. Un acadèmic rus estretament vinculat a l’alta diplomàcia russa explica en declaracions a The Washington Post que la preocupació per l’economia no és prou forta per a fer trontollar el govern.

“No hi ha pànic”, diu. “Des de la perspectiva del Kremlin, tot rutlla més o menys bé. L’ofensiva de Rússia a Ucraïna continua avançant a bon ritme […] En aquestes condicions, no crec que el govern vegi la necessitat de fer canvis importants en la seva estratègia.”

L’agitació en les capitals occidentals –vist l’èxit de la moció de confiança a França i la previsió d’una altra aquest mes a Alemanya– i la convicció al Kremlin que Trump reduirà el suport dels Estats Units a Ucraïna no han fet sinó augmentar la confiança del govern rus. En aquest sentit, Putin ha rebutjat les crítiques creixents a l’estratègia de les autoritats monetàries, tot afirmant que contenir la inflació és una prioritat per al govern.

“No permetre que la inflació es descontroli forma part de l’ADN polític de Putin”, diu Kluge. “Això és clau per a la seguretat del règim, i per això ha tancat files en tot moment amb el Banc Central”, afegeix.

Però Prokopenko, l’ex-assessora del Banc Central rus, creu que la pressió de les grans empreses contra l’augment dels tipus d’interès no remetrà. “Quan tens la taxa d’inflació en un 9% i el tipus d’interès bàsic en un 21%, és evident que l’estratègia d’augmentar els tipus per a combatre la inflació no funciona adequadament, i que haurien de considerar-se unes altres eines”, diu.

Per a Putin, la pressió és com més va més gran, tot i l’opinió generalitzada a Occident que el temps corre a favor del president rus. Ho explica Tatiana Stanovaia, fundadora de la consultora política R. Politik, amb seu a França. “Putin està disposat a lluitar tant de temps com calgui, però això no vol dir que no tingui pressa”, continua. I afegeix: “Sap que no pot continuar permetent-se les pèrdues –tant en termes de personal com d’equipament militar– que ha tingut els darrers mesos, i que és insostenible mantenir la intensitat actual de l’ofensiva a Ucraïna de manera indefinida.”

Mary Iliuxina, de Berlín estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Vicenç Comí, patró del vaixell més gran d’Arenys de Mar (Maresme), el Sinera,  té el seu arbre genealògic documentat i diu que d’ençà del 1600 la seva família es dedica a la pesca. Doncs és molt possible que aquesta nissaga secular ara ho deixi. La normativa de la Unió Europea limita dràsticament els dies de pesca d’arrossegament, només en podria fer vint-i-set l’any, per evitar la sobreexplotació marina. Segons Comí, això seria la “mort immediata” i nega que hi hagi sobreexplotació. En aquesta entrevista, també diu que vol mirar-se millor les dotze mesures anunciades ahir al matí que, si es complissin, farien que pogués sortir més de vint-i-set dies. Comí parla amb VilaWeb de l’evolució d’una forma de vida secular que les darreres dècades ha vist com la transmissió de pares a fills no arriba, a diferència d’una burocràcia que sí, i que l’ofega.

Vicenç Comí, amb el vaixell Sinera al fons (fotografia: Albert Salamé).

—Us he vist un cartell en què dieu “Amb vint-i-set dies de feina no es pot viure”. Vós només feu arrossegament. Quants dies l’any pesqueu en aquests moments?
—D’entrada, tenia 145 dies l’any. Però després hi ha uns mecanismes de compensació (declaració conjunta amb diverses barques, veda). Fan una mica el que volen amb els dies de pesca de tot Espanya. Aquest any, tal com anem, farem 180 dies de pesca.

—Ara sortiu 180 dies l’any. I us demanen de reduir-los a 27. Sembla impossible d’aconseguir.
—Jo ho veig impossible d’aplicar i d’aconseguir. Ho veig impossible. I no sé com s’atreveixen. Qui ha proposat això, realment, no sap a quin món viu.

—També és veritat que la Unió Europea ha proposat que, si compliu  dotze mesures (com ara, el canvi de portes als vaixells), podreu sortir més de vint-i-set dies. Com ho veieu?
—No et puc respondre perquè és molt embolicat. I no sé què representa, a la pràctica. Un dia d’aquests tindrem una reunió i ho comentarem a la confraria d’Arenys. Ara mateix no ho tinc gens clar. M’ho he llegit una mica i no queda clar.

—Veniu d’una família de pescadors? Avi, pare…? Quina és la vostra història?
—Em vaig fer l’arbre genealògic. Jo vinc d’una família de pescadors de l’any 1600, i potser ara haurem de plegar. I no he arribat més antic, perquè no he tingut temps de buscar més llibres. L’últim llibre que vaig trobar es desfeia a les mans, i em van dir “no te’l podem deixar”. 

—Pescadors d’ençà del 1600 i sempre a Arenys de Mar?
—No, no. El 1600 pescaven a Tortosa.  Els pescadors pescaven a Tortosa i hi tenien les embarcacions  i les drassanes. Tot era a Tortosa. I després de la guerra del Francès (1808-1814) es va destruir el barri de la Ribera. I poc després, la majoria de pescadors van anar a la Ràpita, com la meva família. I cap al 1908 van deixar la Ràpita i van anar a parar a la Barceloneta. Allà va néixer el meu pare. I després, ell, l’avi, tots, van venir a Arenys. Jo ja he nascut a Arenys.

—Quants anys teníeu quan vau pujar a un vaixell?
—El meu pare adobava i, amb quatre o cinc anys, els estius, la meva mare m’enviava al meu pare, que em feia estellar i remenar fils. Amb catorze anys, em vaig embarcar per primera vegada, i vaig tenir la sorpresa que em va encantar. No m’ho esperava. Amb divuit ja vaig deixar d’estudiar i em vaig treure el títol de patró. Des dels dinou anys que ja no em vaig moure mai més de la pesca.

—Enteneu alguns dels arguments que diuen que la Mediterrània és sobreexplotada i s’ha de reduir la pesca? Quan us diuen això, què responeu?
—Que fa trenta anys es podia dir, però es van començar a reduir barques, a posar mesures, s’han fet vedes d’un mes, després vedes de dos mesos. Després de fer vedes, ja no es pesca tant. I, sigui pel preu del gasoil, pel preu del peix, perquè la gent s’ha anat fent gran, les barques s’han reduït a la meitat. A la meitat, o menys, en tots els ports. Després de tot això, no poden dir que sobreexplotem el peix. Però és que, a més a més, hi ha biòlegs que, d’acord amb la Generalitat, diuen que no, que de peix ara n’hi ha més. El problema de sobrepesca, avui, és una falsedat total. Quan tenia divuit anys, de gamba, no se’n pescava. Havien dit que havia desaparegut. Que l’havien esgotada. Era ignorància, perquè es va veure que després se’n va pescar molta. Molta. Era mentida que l’havien esgotada. Tots els peixos tenen el seu cicle. I també he viscut que van aparèixer espècies que no sabíem ni com es deien, com el sabre, i al final es va inundar de sabres, el mar. Els peixos tenen els seus cicles, i això ha estat sempre així.

—Teniu fills que seguirien el negoci?
—No. Tinc un fill que va estar amb mi un any. Però el 2007, aproximadament, va haver-hi una puja molt important, i de cop, del preu del gasoil. Com que la societat no podia assumir aquests preus, va coincidir amb la baixada de preus de peix. Van ser anys en què la gent volia marxar. I ara el fill no en vol saber res. El meu germà també té dos fills que han anat a bord i no en volen saber res. La gent, avui dia, això d’anar a pescar amb una barca, que no saps què guanyaràs…

—Uf. Però això és una nissaga del 1600 que s’acaba.
—Directament, sí. Però hi ha un noi, fill d’un fill de cosí meu, que també es diu Comí, i pertany a la mateixa branca del 1600. Aquest va a bord del vaixell Llavaneres, i els seus fills són petits. No sé si s’acabarà amb ell o no.

Vicenç Comí, ahir al port d’Arenys de Mar (fotografia: Albert Salamé).

—Per què hem arribat fins aquí? Què ha fallat?
—Ha fallat una cosa molt important: l’administració ha anat sempre a destruir la pesca. I a maltractar psicològicament el pescador. Perquè en tinguis una idea, que tot s’ha de saber. Ens fan fer un diari de pesca per ordinador, que s’envia a Madrid. Hi poses l’hora que surts a pescar, els quilos de peix que creus que has pescat, l’hora d’arribada del moll, i després, quan has venut, has de posar-hi els peixos que has venut. Què passa aquí? Si resulta que jo estimo que he agafat 100 quilos de gamba, i m’equivoco en un 10%, em multen.

—Us fan fer l’estimació i si l’estimació és dolenta, us multen?
—Sí.

—No podeu dir: espera que sàpiga del cert què he pescat, i t’ho dic?
—No. A més t’explicaré una altra cosa. He de posar, un cop venut, cada espècie en quilos. I enviar-ho. Això, la confraria ja ho fa directament. Les dades les tenen ells, però em fan perdre temps per gust. I, després, una altra cosa de l’administració espanyola (perquè això ja és culpa espanyola): aquest menyspreu és el que fa que la gent ho avorreixi. Per exemple, ara imagina’t que s’ha de posar una malla de 40 mil·límetres, i no et pots passar de mides. Van amb unes màquines que mesuren un mil·límetre. Si et passes d’un mil·límetre, et multen. Però no s’acaba aquí: et resten els diners que has cobrat de les vedes de dos anys enrere. És a dir, per qualsevol sanció et pot caure una multa milionària. Et fan estar en un estat que no és normal. Busquen qualsevol excusa per a una multa.

—Això és normativa europea i l’aplicació és espanyola. L’administració catalana quin joc i quin paper hi té, aquí?
—Crec que temps enrere l’administració catalana va fer un joc no gaire a favor dels pescadors. No gaire. Però de fa uns quatre o cinc anys, un paper a favor dels pescadors, entenent que s’han de prendre les mesures que s’hagin de prendre per conservar les espècies. Ara ho fan bé, entre l’administració catalana i els pescadors. Però això és opinió subjectiva.

—Esteu en contacte amb més pescadors afectats de la costa occitana, francesa, italiana, grega?
—Resulta que la Unió Europea fa unes normes per a França, per a Itàlia, per a Espanya. I si les normes són cent vuitanta dies, doncs a Espanya te n’aplica 160. El govern espanyol ha estat, fins avui, més restrictiu que la Unió Europea. Jo he anat amb barques franceses, i la restricció tan bèstia que tenim allà no la tenen. Això és així.

—Heu fet dos dies de vaga. Divendres hi torneu?
—Crec que no. Perquè, a més, crec que això que ens volen implantar no progressarà.

—I quines accions podríeu emprendre si acaba tirant endavant?
—Si et fan una restricció amb la qual no estàs d’acord, però no et maten del tot, pots anar fent, pots fer una acció o una altra. Però en aquest cas, com que és sentència de mort immediata, es tractaria, si això tirés endavant, de continuar pescant. I que surti el sol per on vulgui. No es pot fer res més.

—Continuar pescant més dies, i no fer cas de la normativa?
—Exacte. Aquí no hi ha solucions entremig. No hi ha cap empresa que, treballant vint-i-set dies l’any, pugui sobreviure.

Vicenç Comí, ahir al port d’Arenys de Mar (fotografia: Albert Salamé).

—Voldríeu afegir res?
—Diuen que el mar està sobreexplotat, i s’ha de reduir. Però dir vint-i-set dies de pesca demostra que no saben de què va. I si saben de què va, demostra unes maneres de fer no gens clares. Perquè resulta que hi ha un informe dels biòlegs catalans que diuen que la pesca està bé, que no hi ha problema. Per tant, estem governats per una gent que no serveix, allà a la Unió Europea, i quan fan aquesta proposta de vint-i-set dies, n’hi ha per a dir: vostè no sap ni de què parla, ni què destrueix. Perquè ho destrueix al minut zero. Jo no faré vint-i-set dies de pesca. Tanco i s’ha acabat. Destrueixen la pesca, els peixaters, que és un ram que també està molt dèbil, i una vida tradicional de segles. Que proposin això realment fa pensar que o bé són molt corruptes, o bé no saben què fan, o totes dues coses a la vegada. L’altra pregunta és: què busquen? El que busquen –no hi veig cap més explicació– és eliminar les petites empreses, i que vingui el peix del Marroc, o de l’Atlàntic o de l’Amèrica Llatina. Van directament a això. Sobresurt d’un pensament racional. Això és la meva conclusió.

Un terrabastall d’acusacions de corrupció assetja Pedro Sánchez, president del govern espanyol, i persones que li són molt afins. No tots els casos tenen la mateixa magnitud. El PP, Vox i bona part de la premsa madrilenya repeteixen noms, delictes i casos com un mecanisme de pressió, tot sovint barrejant-hi naps i cols. Sánchez, que mira d’espolsar-se la sospita, ha batejat aquesta maniobra com “la maquinària del fang”. Ara, no tot és fang, ni de bon tros: entre la cridòria i el bescanvi de retrets, hi ha indicis i proves que permeten de tenir dubtes raonables sobre aquesta corrupció. Per a distingir els fets objectius que hi ha damunt la taula de la instrumentalització política, us oferim a continuació un esquema útil dels casos principals.

Cas Koldo o cas Ábalos
José Luis Ábalos, ex-ministre i ex-mà dreta de Sánchez.

D’on prové la denúncia? El març del 2022, el Partit Popular de la Comunitat de Madrid va denunciar l’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas SL, que havia signat sis contractes amb administracions públiques durant la pandèmia per vendre’ls material sanitari. La fiscalia va acceptar la denúncia i va començar la investigació.

Jutge: Ismael Moreno, quan ho investigava l’Audiència espanyola, però la instrucció ha passat a mans de Leopoldo Puente perquè l’ha assumida el Tribunal Suprem.

Investigació. El febrer proppassat, Koldo García, assessor de l’ex-ministre de Transports José Luis Ábalos, fou detingut per haver cobrat presumptament comissions il·legals en els contractes per a obtenir màscares sanitàries durant la pandèmia. García havia recomanat l’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas SL, beneficiària de sis contractes d’un total de més de cinquanta milions d’euros. Segons la Guàrdia Civil, García controlava l’empresa i cobrava comissions d’aquests contractes, que van signar els ministeris d’Interior i Transports i els governs de les Illes Balears i de les Illes Canàries.

L’ex-ministre, que era la mà dreta de Sánchez al govern fins al juliol de 2021, sempre ha negat de tenir res a veure amb la trama de Koldo García. Tanmateix, els agents encarregats d’investigar el cas creuen que Ábalos tenia un paper determinant en la història. El Tribunal Suprem ha assumit la causa perquè és aforat i finalment ha decidit d’investigar-lo, també, per delictes de tràfic d’influències, suborn, malversació i organització criminal, perquè sospita que se’n va beneficiar. La policia espanyola creu que Ábalos va rebre un xalet i diners per a pagar un lloguer en canvi dels favors.

Una vintena de persones, que també van ser detingudes aquell mateix dia, formaven part de l’operació. Un era l’empresari Víctor de Aldama, que és una peça clau en més d’un cas. Se sospita que Aldama feia de mitjancer.

Personatges rellevants: José Luis Ábalos, ex-ministre, ex-secretari d’organització del PSOE i antiga mà dreta de Sánchez; Koldo García, assessor seu; Víctor de Aldama, empresari i presumpte comissionista; la presidenta Francina Armengol, que pilotava el govern de les Illes en el moment del contracte i ha negat les acusacions; el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, que era president de les Illes Canàries.

Més detalls. Del cas, la policia espanyola en diu operació Delorme.

Cas Delcy Rodríguez
L’ex-vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez.

D’on prové la denúncia? S’origina en informacions periodístiques que van destapar la reunió de José Luis Ábalos amb la vice-presidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, a l’aeroport de Madrid.

Investigació. El cas, una mica enrevessat, té dues fases.

• En la primera fase, la polèmica es va centrar en el fet que Rodríguez tenia prohibit de trepitjar l’espai Schengen arran de les sancions que la Unió Europea aplica contra el govern de Nicolás Maduro, però Ábalos s’hi va reunir igualment. L’ex-ministre havia negat d’entrada la reunió i després va dir que era a l’aeroport perquè havia anat a recollir un amic. Al cap d’un temps, la Guàrdia Civil va dir que havia constatat que la reunió havia estat preparada amb antelació. Un jutge madrileny va acabar arxivant el cas perquè, segons la llei, la zona de trànsit internacional d’un aeroport “no és territori nacional”. El novembre del mateix 2020, el Tribunal Suprem espanyol també arxivà la investigació sobre Ábalos per la reunió.
• En la segona fase, el cas ha tornat a agafar volada quan ha esclatat el cas Koldo. L’empresari Víctor de Aldama, aliat de l’assessor d’Ábalos, tenia negocis i una sucosa xarxa en uns quants països americans, com ara Veneçuela. Segons la Guàrdia Civil, Rodríguez duia a la maleta 104 lingots d’or que va lliurar a Aldama. En una declaració davant del jutge –en la qual podia mentir–, Aldama ha negat l’existència d’aquests lingots, però ha explicat que va intercedir per facilitar la reunió de Rodríguez amb Ábalos i, a més a més, que hi havia un sopar organitzat amb Sánchez i uns quants ministres, entre els quals el president català actual, Salvador Illa, però diu que no es va acabar fent.

La subtrama d’Air Europa. En aquesta segona fase del cas Delcy Rodríguez, s’ha tingut coneixement d’un missatge d’Ábalos a Sánchez filtrat per la Guàrdia Civil, en què l’ex-ministre explicava al president que les gestions que havia fet fins aleshores amb el govern veneçolà havien permès a unes quantes empreses espanyoles de recuperar uns deutes que hi tenia el govern de Nicolás Maduro. Per exemple, l’aerolínia Air Europa o Duro Felguera. De Aldama, fent de mitjancer, va ordir una reunió entre la vice-presidenta Nadia Calviño i, en nom d’Air Europa, Javier Hidalgo. Al cap de pocs mesos, el govern espanyol va aprovar un rescat multimilionari d’unes quantes aerolínies, entre les quals Air Europa –cosa que, en aquella època, havia passat en uns quants estats europeus.

Cas Begoña Gómez
Sánchez; la seva dona, Begoña Gómez; i la vice-presidenta del govern espanyol, María Jesús Montero.

D’on prové la denúncia? De l’entitat d’extrema dreta Manos Limpias, que després va admetre que podia ser basada en notícies falses obtingudes d’internet.

Jutge: Juan Carlos Peinado.

Tribunal: jutjat d’instrucció número 4 del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid.

Investigació. L’abril proppassat, el jutge va obrir una investigació contra l’esposa de Sánchez, Begoña Gómez. L’acusava de tràfic d’influències i de corrupció privada per haver signat una carta de recomanació en favor de l’empresari Juan Carlos Barrabés perquè la pogués presentar quan les seves empreses optessin a concursos públics. Aquesta carta, certament, anava acompanyada de trenta-dues cartes més. Dues empreses propietat de Barrabés van rebre contractes d’uns quants ministeris per un valor total de més de quinze milions d’euros. A diferència del cas Ábalos, tanmateix, en aquest cas la Guàrdia Civil ha emès dos informes en què diu que els contractes es van fer amb normalitat. Segons l’àudio de la declaració de Barrabés davant el jutge, filtrat a El Mundo i a més mitjans espanyols, l’empresari va dir que s’havia reunit a la Moncloa dues vegades amb Sánchez i Begoña Gómez, cosa que tots dos neguen.

Sánchez i Gómez es van querellar contra el jutge del cas, Juan Carlos Peinado, per prevaricació, atès que consideren que té intencionalitat política. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va refusar totes dues querelles, Peinado va encausar Gómez per dos delictes més, apropiació indeguda i intrusisme. Aquesta vegada, l’acusa d’haver fet servir per a fins privats el programari del màster de la càtedra universitària que codirigia.

El lligam amb la subtrama d’Air Europa. Durant les converses del govern espanyol amb Air Europa per a decidir-ne el rescat, Begoña Gómez es va reunir amb Javier Hidalgo, el representant de l’aerolínia amb qui s’havia reunit també Calviño. El govern espanyol diu que la reunió no tenia res a veure amb el rescat, sinó amb la relació que Globalia, el conglomerat del qual forma part Air Europa, tenia amb una fundació que dirigia Gómez. La companyia també diu que les reunions no van tenir res a veure amb el rescat.

Cas García Ortiz
El fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz.

Origen del cas: una investigació de la Hisenda espanyola a la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso

El cas. El Tribunal Suprem espanyol ha encausat el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, per un possible delicte de revelació de secrets. És la primera vegada en la història moderna de l’estat espanyol que encausen un fiscal general. L’acusen d’haver filtrat un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella de Díaz Ayuso, reconeixia davant la fiscalia que havia comès frau fiscal i li demanava un acord. García Ortiz ho nega, i addueix que el correu fou enviat a una direcció genèrica de la secció de delictes econòmics on tenen accés més de dotze fiscals i quatre funcionaris.

És el més marcadament polític de tots els casos esmentats. La investigació de García Ortiz, contra el qual el Suprem ha ordenat un escorcoll, aprofundeix la guerra oberta del sector conservador de la magistratura espanyola contra Sánchez i contra el fiscal general mateix, que consideren un aleró del president. El Suprem investiga també si el govern espanyol va coordinar la filtració. El qui fins ara era secretari general del PSOE madrileny, Juan Lobato, a qui Sánchez ha deixat caure, ha lliurat el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb uns missatges que va bescanviar amb una assessora de la Moncloa, Pilar Sánchez Acera.

Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals va tenir accés l’Agència Catalana de Notícies, Sánchez Acera va comunicar a Lobato que es publicaria la informació als mitjans al cap d’una estona. Una hora més tard li va enviar un enllaç de la notícia a El Plural acompanyada del text: “Ja està”.

Tribunal. Del cas contra García Ortiz se n’encarrega la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, de la qual formen part els jutges Manuel Marchena i Carmen Lamela.

Més detalls: García Ortiz ha estat objecte de més controvèrsies. Segons una sentència del Suprem, va ascendir a fiscal de sala la seva antecessora, Dolores Delgado –ex-ministra socialista–, per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit i, per tant, va cometre una “desviació de poder”. Després, encara, Sánchez li va renovar el càrrec i el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament.

El cas del germà

El germà de Pedro Sánchez, David Sánchez.

Un jutge ha citat a declarar David Sánchez, germà del president espanyol, investigat perquè el 2017 la Diputació de Badajoz el va contractar de manera presumptament irregular. També hi haurà d’anar Miguel Ángel Gallardo, secretari general del PSOE a Extremadura, que és qui –com a president de la diputació– li va crear suposadament aquests llocs de feina ad hoc. Fins el 9 de gener no se’n sabran més detalls.

Si Nadal és una època especialment sensible, enguany ho serà molt més per als milers de famílies que l’hauran de celebrar a casa de familiars o amics perquè han perdut la seva o la tenen en tan males condicions que és impossible que s’hi instaure un ambient festiu. A unes altres famílies, potser el dol els impedirà de fer cap mena de celebració. Fa més de quaranta dies que la barrancada es va cobrar 222 vides humanes i va derruir cases senceres. Literalment. L’aigua i el fang van entrar-hi, i amb tota la força ho van arrabassar tot i s’ho van endur aigües avall. Tot és tot, els mobles i els estris més grans i les coses més petites que, en condicions normals, poden semblar insignificants. Però enguany qualsevol d’aquests elements tenen una importància especial. És el cas dels ornaments de Nadal. Els arbres, les boles, les garlandes i els llumenerets de colors, les figuretes del pessebre. Tot això va desaparèixer de les plantes baixes, o continua empantanat en els trasters dels garatges subterranis que encara estan enfangats.

A poc a poc van arribant boles i garlandes per a donar. Una veïna de Paiporta tria ornaments. Ornaments diversos. Jocs. Llibres donats. Llibres donats. Un xiquet observa algunes de les joguines donades. Arbres, boles i lluentons

Per pal·liar aquesta mancança, l’entrenadora de patinatge Yolanda Vicente ha organitzat a Paiporta una recollida d’arbres de Nadal i de tota mena d’objectes per a adornar les cases. També recull llibres infantils i joguines. “Els llibres són cultura i sempre els podem donar a les biblioteques; i les joguines que han d’arribar són noves, un camió de València”, diu. Arran d’una donació de cinc bicicletes, s’ha posat en contacte amb la fundació de l’ex-ciclista Alberto Contador perquè n’arriben més.

S’ha instal·lat a la casa Dalmau que l’ajuntament li ha cedit, en una zona emblemàtica d’aquesta zona zero. És davant per davant de l’edifici municipal, però a l’altra banda del barranc. Mirant l’eucaliptus centenari que ja va sobreviure a la riuada del 1957 i que després de la barrancada d’enguany es manté dret com a símbol de resistència. I, encara, a poques passes de la Mare de Déu, plantada ben ran de l’abisme, una aparició propiciada per algú que la va posar allí, diuen els responsables municipals. I fa l’efecte com si encara es preguntàs, astorada, per què la força de les aigües va fer tant de mal als veïns. I, malgrat les urpades, li duen flors i li encenen espelmetes. Les parets de la casa encara mostren el nivell on van arribar l’aigua i el fang, la cuina va ser destruïda, però com que la planta baixa és prou gran, ha pogut organitzar els productes en sales diferents.

Operaris municipals netegen l'eucaliptus centenari que ha sobreviscut a la barrancada. La Mare de Déu 'apareguda' vora el barranc. Yolanda Vicente fa una llista de les persones que necessiten un arbre de Nadal. Sabatetes donades. Joguines donades.

El cap de setmana del pont de la Puríssima, Yolanda Vicente va escriure a mà un cartell modest dient que es recollien arbres i tota mena d’andròmines per a alegrar les festes. Va ser un èxit i els primers deu arbres que li van donar ja ocupen un lloc en deu cases de Paiporta. “Si ets un afectat, no penses a comprar-te un arbre, quan tens una pèrdua tan gran”, diu. A la gent primer li feia cosa pensar en Nadal i a posar ornaments, però al final es van anar animant. “La gent em deia que no se’n sortien, i jo els deia: “En sortirem a poc a poc, no podem fer cent passes de colp.” I es van començar a animar. Entraven, eixien, s’emportaven unes boles, i l’endemà tornaven a veure’m, m’abraçaven. Més que la tasca de donar arbres, els feia de psicòloga.” Com que ha tingut més demanda que oferta, els ornaments es van acabar de seguida i ha fet una llista de persones que esperen un arbre.

Ha escrit correus electrònics a empreses i coneguts. També s’ha mogut en les xarxes socials. De donacions, se’n poden continuar fent perquè aquest cap de setmana, i encara el vinent, els veïns puguen continuar recollint arbres, boles i més objectes per a millorar l’aspecte de la casa aquests dies de festa.

Salvar la pista de patinatge

Yolanda Vicente, coneguda per Yovima, és professora d’educació física i entrenadora de patinatge de velocitat. Entre el 2019 i el 2023 va entrenar desenes d’infants i adolescents a Paiporta. D’ací li ve la vinculació amb el poble. Després de plorar dos dies pels fets i després de comprovar que tots els seus alumnes i les famílies es trobaven bé, va demanar ajuda i col·laboració a clubs de patinatge de tot l’estat espanyol. Aquesta va ser la primera acció solidària que va voler fer. La resposta, diu, va ser formidable, amb gent que va venir de Castelló, de Barcelona, de Navarra, d’Astúries… I la seua primera intenció era netejar la pista de patinatge que hi ha al polígon de la Pasqualeta. Tot i que el fang la va negar, no havia quedat gaire malmesa i es podia netejar. Amb tot, en un moment es va prendre la decisió de convertir-la en un de tants cementeris de cotxes fets malbé per l’aigua i el fang. Yolanda Vicente s’hi va oposar fermament, amb emissions en directe a les xarxes socials i telefonades a la batllessa, i finalment va aconseguir que en tragueren els vehicles.

Després de llevar el fang, repartir articles per a alegrar les festes als veïns de Paiporta és el seu segon propòsit. En més pobles de la zona zero es repeteix aquesta iniciativa de repartir arbres de Nadal i, fins i tot, de posar-ne als carrers per alegrar la vista de la gent que hi passa.

Un arbre de Nadal a la vora del barranc de Paiporta.

Si heu jugat al Què Sé Jo? de llengua que us ofereix VilaWeb (actiu fins el 19 de desembre), potser us heu encallat en la pregunta 3, que demana: “Què vol dir ‘Ninou’?”. Sense que serveixi de precedent, donarem un cop de mà als qui no hagin sentit ni llegit mai aquesta paraula.

Jugueu al Què Sé Jo? sobre lèxic i refranys de Nadal

Ninou és un mot avui dia poc usat que vol dir ‘Cap d’Any, primer dia de l’any’. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que, amb aquest significat, és un mot antic (un arcaisme), però el cas és que l’Alcover-Moll ens informa que és viu (o ho era el segle passat, quan es va elaborar el diccionari) a tot un seguit de comarques i indrets: l’Empordà, la Garrotxa, la Selva, el Ripollès, el Gironès, les Guilleries, el Lluçanès, la plana de Vic i la vall d’Àneu.

D’on prové, el mot Ninou? L’etimòleg Joan Coromines ho explica clarament: ve de la construcció Dies Anni Novi (‘dia d’Any Nou’). Ell recorda també on es manté viu i on es va perdent: “Ninou és la forma que se sent ja pertot en català (avui antiquat en català central però encara viu en les comarques de tot el domini continental des de l’Empordà fins a Ribagorça i fins a València).” Ens informa que antigament es deia aninou, i que avui es diu encara aninò en aranès i aninovo en gallec.

El mot ninou, amb els anys, ha agafat més significats, sobretot el de ‘diners, llepolies, etc., que hom dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou’. Així mateix, és el nom d’una planta, anomenada també nadala i –segons l’Alcover-Moll– flor de narcís.

Aquest mot el trobem en obres de tots els temps. Segons Coromines, el primer testimoni escrit és de la Crònica del Cerimoniós (1330), però n’hem trobat un exemple de mig segle abans (1280), en un text anònim aplegat a la Història de la cultura valenciana: “E aquestes coses promes tenir e conservar d’açi a la festa de ninou”. A l’Espill de Jaume Roig (1460), hi llegim: “un cas estrany / en lo món, nou, / jorn de ninou / se esdevench”. Més modernament, el trobem en Joan Amades i Salvador Espriu, per exemple. O bé en Maria Barbal (Càmfora, 1993): “Te’n recordes, quan acompanyaves el teu germà a recollir Ninou? Tu ja eres una mossarda”; i Jaume Cabré (Senyoria, 1991): “Dia de Cap d’Any i Cap de Segle. Dia de la Solemnitat de la Mare de Déu i dia del Ninou.”

El mot ninou també apareix en refranys, com ara aquest, que ens forneix Manuel Sanchis Guarner: “Per Ninou, / tracte nou / i paga el sou”; i aquest altre, aplegat a l’Alcover-Moll: “Per Ninou, un pas de bou”, que segueix la sèrie de refranys referits a l’allargament del dia: “Per Santa Llúcia, un pas de puça. Per Nadal, un pas de pardal. Per Sant Esteve, un pas de llebre…” Si voleu més refranys amb el mot ninou, recordeu que heu de consultar la Paremiologia catalana comparada digital, del gran Víctor Pàmies.

Cada vegada que llegeixo, que veig, que recordo que aquest personatge de color carabassa ha estat elegit president dels EUA, em torna al cervell la seva veueta aguda dient they are eating the dogs!, la boqueta de cul de pollastre que s’arronsa i que es manté tant com dura la cançoneta quan fa dooooggs…!

És com una maledicció: they are eating the dooooooggs!

“A Springfield –va dir Donald Trump en aquell debat televisiu–, es mengen els gossos. Els immigrants, ho fan. Es mengen els gats, es mengen… es mengen els animals de companyia de la gent que hi viu. I això és el que passa al nostre país.”

He mirat de traduir-ho més o menys literalment. Que no sembla un discurs gaire elaborat, que algú pot creure que va ser una sortida espontània del guió, però que resulta que el tenia preparat. Com aquelles teatralitzacions de pa sucat amb oli que es gasten als xous de la lluita lliure americana (i en les quals el mateix Trump ha participat, per cert, amb idèntica gesticulació superlativa de la que després li hem vist als mítings). Un discurs, val a dir, que després no rectifica. Perquè Trump no rectifica mai. Així es vol i així es representa i se’n vanta. I essent així, i perquè és així, l’han votat. De Milei, el personatge que ha arribat a la presidència de l’Argentina cridant i insultant i amenaçant, també en diuen una cosa similar: que resulta que ell és així.

Individus autèntics, sense filtres, rupturistes, que diuen el que pensen i pensen el que fan. No? Aquesta és, si més no, la projecció que d’ells mateixos transmeten, i la que arriba, i la que arrela en un humus d’inquietud i d’afartament generalitzat.

Passat un mes si fa no fa de la catàstrofe de la gota freda, i de la pèssima gestió que en van fer i fan Carlos Mazón i tota la seva camarilla del PP (pèssima i, deixem-ho clar, sí, criminal), amb les vides que la nefasta suma d’inutilitat i desinterès va costar (dues-centes vint-i-dues persones mortes i quatre de desaparegudes), s’han començat a publicar enquestes d’intenció de vot al País Valencià. I ja sabem que les enquestes ehem i que falta tantíssim per a les properes eleccions i que etcètera, però, si més no, bé sembla que mostren un dibuix i una tendència: que el PP perd aquella autopista cap a la majoria absoluta que tenia, i que baixa, i que baixa molt; que el PSOE (associat clarament amb Madrid-Sánchez, perquè la sucursal d’aquí no ha pintat fava) també baixa, però no tant; i que pugen (molt) Compromís i… Vox.

El creixement de vot de Compromís sembla lògic, atesa la feina que han fet durant el desastre, i que ofereixen la veu per a la denúncia i la indignació, i que tenen la legitimitat d’haver alertat sobre les conseqüències del canvi climàtic o de l’especulació urbanística, per exemple. El cas del partit de l’extrema dreta espanyolista (i de l’altra excrescència que li ha sortit en competència d’extrem ultra i populista i que també arreplega vots, encara que de moment sembla que sense representació), ja es fa més complicat d’explicar, potser: al capdavall, va ser Vox qui va reclamar que s’eliminés la Unitat Valenciana d’Emergències creada pel Botànic, i qui ha fet i fa bandera del negacionisme del canvi climàtic, i qui ha desaparegut també a l’hora de la crítica o les propostes.

Així doncs, per què puja? Des d’una anàlisi racional, des d’un esquema elaborat amb les dades fredes posades sobra la taula d’un despatx, la cosa no té gaire sentit. Per no dir gens. Ben mirat, va en direcció contrària dels interessos o les necessitats objectives de la gent (de la gent que els vota, sí). I pot ser que ens preguntem que com pot ser. Aquesta redundància. Jo també m’ho pregunto. Sé que la resposta són respostes, i que tenen arestes, i més interrogants encara, variacions, de tot. L’única que no serveix és aquella que alça la bandera de la superioritat (moral, intel·lectual, sempre autoatorgada) i determina que la gent (la resta de la gent, és clar, la gent que no ets tu mateix) és ruca.

Un dia d’aquests (dilluns!) vindrà a València, convidat per la Fundació Nexe i la llibreria Fan Set, Miguel Urbán. Ha publicat un llibre molt interessant, Trumpismos (Verso), on, precisament, radiografia l’onada de reaccionarisme autoritari que s’escampa pel món, i com el malestar social que pasten la crisi del capitalisme i l’emergència climàtica es manifesta en una “rebel·lió reaccionària”. Ho radiografia per mirar d’entendre’n claus i mecanismes. Per trobar la manera de combatre-ho. Perquè resulta que no és inevitable ni, tampoc, irreversible.

I ja sabem que no és qüestió de translacions automàtiques ni de fórmules màgiques, però el fet és que no me’l trec del cap, aquest Trumpismos. A l’hora de mirar què ens passa, aquí, també. Perquè el cas és que en un moment en el qual les institucions, els mecanismes polítics, havien de respondre a les necessitats urgents de les persones que se suposa que governaven (alertar del perill, organitzar l’auxili peremptori, informar, estructurar la resposta), i donar-los la seguretat i la protecció que aquestes estructures implícitament o explícitament prometen, no ho van fer. Ans al contrari: van desaparèixer. I van generar, amb aquesta desaparició, encara més mals, més dolor, desemparança. Morts.

És cert i constatable, a més a més, que la crisi de credibilitat del sistema polític ve de lluny i ha estat pastada a consciència. Fa cosa d’una dècada enrere es va manifestar en la Primavera Valenciana i el “no ens representen” del 15-M, per exemple, i mostrava, entre més elements, aquest allunyament de la realitat que transpira l’anomenada classe política, aïllada de la gent, preocupada tan sols de les seves batalletes i fent ostentació de la falta de sinceritat. Davant d’aquesta situació, personatges com ara Trump es presenten (ells, els multimilionaris, sí) i es veuen com a disruptius, propers al poble, forts, sense dissimulacions.

En un temps en què es cullen els fruits del foment de l’individualisme que ja predicava (i practicava) Margaret Thatcher i, per tant, el trencament dels lligams de solidaritat comunitària, si el món que t’envolta et fastigueja i penses la manera de fotre una coça al sistema, que veus podrit i inútil i en contra teu, què fas? El votant d’esquerres, deixa de votar; el votant de dretes, vota per trencar-ho tot.

I que es fotin.

No?

…