Pedro Sánchez comença avui, amb més d’onze mesos d’anticipació, la commemoració dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco. Serà amb un acte al Museu Reina Sofía de Madrid, en què es preveu que es faran públics el centenar d’actes d’un programa que duu el nom de “Espanya en llibertat”, i que ha servit perquè la dreta i l’extrema dreta atiïn encara més el foc contra Sánchez, tenallat per uns quants casos de corrupció que afecten el seu entorn polític i familiar més immediat. L’acusen de voler desviar l’atenció sobre els escàndols que l’empaiten utilitzant la figura de Franco de subterfugi. De fet, Sánchez avui no aconseguirà que l’acte tingui la pàtina d’institucionalitat que volia, sobretot perquè el màxim representant de la monarquia imposada pel dictador, Felipe VI, li ha fet el buit.

En sintonia amb el principal partit de l’oposició, el PP, i de Vox, el rei espanyol no hi serà present, tot adduint motius d’agenda. La casa reial espanyola va voler descarregar mínimament la tensió i va anunciar que Felipe VI ja participaria en algun altre acte, però l’absència en aquest tret de sortida té un simbolisme innegable. Perquè per al PSOE, aquesta commemoració vol servir per a legitimar i reivindicar un règim polític que és hereu directe del franquisme, i que es va fonamentar en un pacte de silenci i d’impunitat en relació amb els crims del franquisme.

De fet, ahir la Moncloa deixava la porta oberta a la participació en alguns actes de Juan Carlos de Borbó, fugit a Abu Dhabi fa més de quatre anys perquè era investigat per casos de corrupció, entre els quals el cobrament de cent milions de dòlars com a comissió per l’adjudicació a empreses espanyoles de la construcció del tren de gran velocitat a la Meca.

El cas és que fou Juan Carlos qui va rebre directament de Franco l’encàrrec de preservar la unitat d’Espanya, i així li ho va dir el dictador al llit el dia abans de traspassar, tal com revelava l’ex-rei espanyol en una entrevista a la televisió francesa: “El dia abans de morir-se, [Franco] em va agafar la mà i l’única cosa que em va demanar va ser: ‘Altesa, l’única cosa que vull al món és que preserveu la unitat d’Espanya’. I això, si ho penses, vol dir moltes coses. No em va dir ‘fes això, o fes allò altre’… No, no, la unitat d’Espanya.”



Malgrat aquest vincle explícit, i malgrat els escàndols, el govern de Sánchez preveu que pugui assistir-hi, i precisa que en tot cas això dependrà de què decideixi la casa reial. Així ho deia el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, després del consell de ministres que va nomenar la historiadora Carmina Gustrán Loscos comissionada per a l’organització d’aquest programa d’actes. Gustrán Loscos va treballar per a governs del PP, tant a l’Ajuntament de Madrid de José Luis Martínez-Almeida com al Ministeri de Cultura quan Mariano Rajoy era a la Moncloa. I això ho ha volgut valorar el ministre espanyol per a enviar un missatge crític al PP per l’absència en l’acte d’avui.

El Madrid més bel·ligerant amb Pedro Sánchez ha aprofitat l’avinentesa per mirar d’encendre encara més la guerra oberta contra el president espanyol. L’exemple més clar és el manifest signat per personatges influents de la dreta espanyola i que han reproduït alguns diaris; entre aquests hi ha Fernando Savater, Félix de Azúa, Arcadi Espada i Cayetana Álvarez de Toledo, que és diputada del PP al congrés espanyol. L’acusen de crear una cortina de fum per a tapar els seus problemes polítics i judicials, i fan una crida “a tots els demòcrates, i especialment a les forces polítiques, a boicotar tots els aquelarres que es promoguin entorn de Franco per part d’aquells que diuen que celebren la llibertat, utilitzant la discòrdia, l’amenaça més gran, i la reconciliació, promovent la rancúnia civil”. I clouen el text dient que l’única celebració possible és la de la constitució del 1978.

Amb un to semblant s’expressava un dels opinants més influents en els cercles de poder madrileny, el periodista José Antonio Zarzalejos, en un article amb un títol prou revelador, “Sánchez s’abraça a Franco”, en què l’acusa de ser un insensat i de no tenir escrúpols, recuperant els qualificatius que li dedicava un editorial d’El País del 2016 quan hi bufaven uns altres vents. “L’arribada de Pedro Sánchez al poder, gràcies als secessionistes bascs i catalans i de l’extrema esquerra, ha enlairat els instigadors de la rancúnia que va treure el cap de manera obscena amb Zapatero amb les lleis memorials contravenint el ‘pacte de perdó’ de la transició (que no d’oblit), procurant així la implantació d’un pseudo-projecte polític: el maldestre revisionisme en la pitjor de les versions. I en aquest intent guerracivilista, amb l’objectiu de prosseguir les polítiques d’enfrontament, s’inscriu aquesta iniciativa arbitrària de commemorar la mort de Franco.”

Zarzalejos invoca el patriotisme espanyol d’intel·lectuals d’esquerres, començant per Azaña, de no voler reivindicar la república de l’exili estant, ni tampoc després, amb la mort de Franco. I diu que Sánchez perverteix aquest compromís històric dels intel·lectuals espanyols de no voler passar comptes i, en canvi, fa això: “s’empesca aquesta gran commemoració per poder exercir el poder d’una manera sostinguda i a qualsevol preu.”

Enmig de l’incendi que fa mesos que crema a Madrid i que té grans fronts actius, com el mediàtic, el judicial i el polític, Sánchez prova d’escapolir-se aferrant-se al clau de la memòria històrica. Però ho fa de tal manera que –inevitablement, perquè en forma part– legitima el sistema, el règim actual, hereu del franquista, i no complau els socis d’investidura, que amenacen de fer-li pagar cara una estabilitat precària, ni, com hem vist, els seus contrincants polítics. L’incendi, doncs, es pot fer més gran.

Canvi de paradigma a Facebook i Instagram. El fundador Mark Zuckerberg ha anunciat que les xarxes socials del grup Meta eliminaran el sistema de verificació de dades. “Tornarem a les arrels i a centrar-nos a reduir errors, simplificar les polítiques i restablir la llibertat d’expressió a les plataformes”, ha assegurat en un vídeo compartit precisament a Facebook. “És un punt d’inflexió cultural”, ha afegit. El nou sistema començarà a aplicar-se als Estats Units i a poc a poc s’anirà expandint a la resta de països on és present la plataforma.

Fins ara, hi havia centenars de periodistes i altres professionals de la informació que marcaven les publicacions falses o incorrectes, però a partir d’ara aquest equip serà substituït per un sistema de notes comunitàries, tal com fa d’ençà de fa uns mesos X, la xarxa social d’Elon Musk abans coneguda com a Twitter. “Hem vist que aquest enfocament funciona a X, on empoderen la comunitat perquè decideixi quan una publicació és potencialment enganyosa i necessiten més context”, ha dit el nou responsable de polítiques públiques de Meta, Joel Kaplan. Les notes comunitàries són petits textos escrits per usuaris que corregeixen o contextualitzen una publicació concreta. Són sotmeses a votacions i si hi ha prou usuaris que les marquen com a útils, apareixen al costat d’aquesta publicació.

Precisament, Joe Kaplan, que va substituir en el lloc a l’ex-vice-primer ministre britànic Nick Clegg, és considerat pròxim a Donald Trump i va ser integrant del govern de Georg Bush durant vuit anys. En aquesta línia, en el vídeo, Zuckerberg titlla les darreres eleccions a la presidència dels Estats Units com un “punt d’inflexió cultural”.

Dos cossos sense vida han aparegut avui a la platja del Cavall d’en Borràs, a Formentera. Es tracta de dos homes, tot i que de moment se’n desconeix la identitat i les causes de la mort. Malgrat que no es pot confirmar si es tracta dels migrants morts en una barcassa durant un trajecte entre el nord d’Àfrica i Formentera al mes de desembre, la Guàrdia Civil sospita que podrien ser-ho. El Consell de Formentera, però, ha informat que haurien mort fa menys d’una setmana. 

La immigració a les Illes: manca de voluntat política més enllà de les xifres rècord

Els ocupants de la mateixa embarcació van assegurar que durant el trajecte van morir entre cinc i sis persones més, tot i que no se n’han trobat els cossos. Durant el 2024 van arribar a les costes de les Illes 5.924 immigrants en 354 embarcacions, unes xifres que superen de bon tros les del 2023, quan en van arribar 2.278 en 128 barcasses. 

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha représ la seua agenda i avui ha visitat les obres per a refer el pont sobre el barranc de Xiva que uneix Torrent amb altres localitats de l’Horta Sud. Mentre el president explicava que les tasques no s’havien aturat durant les festes de Nadal i que la circulació s’havia restablert en un temps rècord, un grup de veïns l’han escridassat. “Acabaràs a Picassent com tots els de la teua classe”, en referència a la ubicació de la presó, o “Inútil”, “assassí” o “corrupte”, són alguns dels crits que Mazón ha hagut de sentir mentre intentava fer el seu discurs.

En un moment donat, la premsa li ha preguntat què li semblaven aquells crits, i ell ha respost fixant-se en la presumpta afiliació política d’aquelles persones. “Bé, sembla que algun ja és conegut, no? En fi, respecte l’afiliació política, que sembla que és coneguda d’algú en concret”.

D’ençà del 29 d’octubre, les aparicions públiques de Carlos Mazón han estat pràcticament nul·les. La seua agenda s’ha centrat a visitar obres públiques en camins o carreteres, que és on sol fer les escasses atencions als mitjans de comunicació. Tampoc no ha fet encara cap vista als pobles de la coneguda com a zona zero, excepte per acompanyar els res espanyols a Paiporta i a Utiel.

La humorista Ana Polo ha fet públic que el seu ex-cap Quim Morales se li va “tirar a sobre” per fer-li un petó quan ella becària al programa de RAC1 La segona hora. Ho ha explicat en un episodi del pòdcast de Crític dedicat a les agressions sexuals dins els mitjans de comunicació, en què també ha participat Mar Bermúdez, que va denunciar el seu ex-cap Saül Gordillo, condemnat per agressió sexual.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by CRÍTIC (@sentitcritic)

Polo ha explicat que l’abril del 2015, tres setmanes després d’haver entrat a fer pràctiques, la van convidar a un dinar d’equip, que va anar seguit d’uns gintònics. En acabat, Morales, diu, li va oferir de portar-la amb cotxe i quan va arribar a l’aparcament li va fer un petó. “Jo recordo pensar: ‘No.’ Però també recordo pensar: ‘No et pots apartar, si t’apartes li cauràs malament i si li caus malament no et donarà feina'”, ha explicat.

Més de la meitat de les dones periodistes han sofert assetjament sexual a la feina

“Em vaig quedar allà en pilot automàtic i només vaig saber seguir-li el corrent, perquè no podia fer res més, no tenia eines –continua–. A mi m’ha costat molt interpretar que això era una agressió sexual i que aquesta persona estava abusant del seu poder amb mi, que era la becària del programa.” Aquest episodi, explica Polo, va passar quan ella tot just havia entrat a treballar de pràctiques a La segona hora i se sentia reconeguda per la seva feina, però també amb la pressió de ser contractada. Finalment, es va quedar al programa, cosa que també la va fer dubtar de si mateixa a causa de l’episodi amb Morales. “A mi em va passar fa uns deu anys, en un context en el qual no sabia què era l’abús de poder, ni reconèixer moltes de les violències que rebem”, diu.

Ana Polo ha deixat per escrit la reflexió en un article titulat “Jo també”: “Vaig estar quatre anys treballant al mateix programa que el meu abusador, sota l’embruix d’una espècie de síndrome d’Estocolm: enormement agraïda, perquè ell m’havia donat la primera oportunitat laboral de la meva vida, i alhora torturada per haver-la aconseguit fent tot el contrari del que jo volia. En unes condicions terribles, fosques i brutes, que em mortificaven per dins i m’anaven fent petita i insegura primer, i rebel i profundament enfadada després; mentre ell intentava collar-me, dominar-me i mantenir-me a ratlla, com si jo fos una fera a qui s’ha d’ensinistrar.” En un missatge a X, Morales ha respost: “Ho sento moltíssim.”

Més tard, Morales ha fet un segon missatge expressant el penediment: “Lamento profundament el comportament inapropiat que vaig tenir amb ella. És inexcusable.” Segons ell, això mateix li va fer saber a Polo ara fa deu anys. “Em sap molt greu el mal que li he provocat, així com la decepció causada a la meva família, amics i persones que estimo”, afegeix. I acaba: “Fins aquí he arribat.”

Avui la Conselleria d’Educació ha publicat l’informe de valoració sobre les al·legacions presentades contra la consulta per la llengua base a les escoles. Tot i obrir el tràmit d’al·legacions en el període vacacional de Nadal, se’n van presentar 4.145, de les quals 4.111 exigien la retirada de l’ordre que regularà la consulta. Amb tot, la Conselleria les ha desestimades adduint que “la realització de la consulta prevista en el projecte d’orde sotmesa a audiència i informació pública constitueix una obligació legal que ha de dur-se a terme amb caràcter previ a la implantació del títol I de la Llei 1/2024 a l’inici del curs escolar 2025-2026.”

La Conselleria només ha pres en consideració vint-i-cinc de les al·legacions, que feien referència a possibles dificultats per a la realització de la consulta en els centres docents afectats per la gota freda. Considera que aquest aspecte haurà de ser abordat expressament amb una nova disposició per a establir les mesures oportunes, que garantisquen la participació de les famílies afectades.

L’STEPV, el sindicat majoritari de l’ensenyament, ha mostrat el seu descontentament. “És evident que la comunitat educativa rebutja la consulta a les famílies sobre la llengua base i, molt probablement, les al·legacions s’hagueren incrementat si s’hagués obert el termini en període lectiu i no en plenes vacances de Nadal”, han dit en un comunicat. Així, demanen la dimissió del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i no descarten impulsar la convocatòria de noves mobilitzacions.

La comunitat educativa, sobre la consulta per la llengua: “Hem de convèncer les famílies dels beneficis de marcar sí al valencià”

La nova direcció d’Oriol Junqueras va començar a caminar amb la promesa de marcar un “punt d’inflexió” amb els pactes amb els socialistes i no té pressa per a respondre a la voluntat del govern de Salvador Illa d’avançar en la negociació del pressupost. La secretària general d’Esquerra, Elisenda Alamany, ha refusat que designin un equip negociador per abordar-lo, com ho ha demanat la consellera d’Economia, Alícia Romero, perquè la pròrroga pressupostària no s’allargui. ERC escoltarà el govern, que reobrirà les converses amb els partits, i enviarà a la propera reunió el president del grup parlamentari, Josep Maria Jové, i la nova portaveu a la cambra, Ester Capella. Però no dona per començat un intent d’entesa amb l’executiu: “No muntarem un equip negociador perquè no hi ha negociació”, ha afirmat. ERC reclama als socialistes que compleixin amb acords anteriors i, en concret, situa el sistema de finançament com una prioritat. Alamany, tanmateix, no ha aprofundit en els avenços detallats que s’haurien de produir perquè s’obrís una negociació.

El procés congressual d’ERC continua amb el procés de debat estratègic i estatutari que culminarà en el plenari del 15 i 16 de març. Els pactes amb els socialistes continuen essent una de les qüestions que més debat intern generen i sembla difícil que la direcció de Junqueras arribi a tancar cap nou acord fins llavors. De fet, el consell nacional aprovarà dissabte la constitució de les comissions internes que treballaran a partir d’ara i una és, precisament, la del seguiment dels pactes. En formaran part, a proposta de la direcció, els presidents dels grups parlamentaris al parlament i al congrés, Capella, Lluís Salvadó, Joan Ignasi Elena, Jordi Albert, Juli Fernàndez, Laura Castel, Inés Granollers i Norma Pujol. Fins que no hi hagi avenços portes endins, la negociació amb els socialistes podria quedar congelada. Una altra cosa, tanmateix, és que els màxims dirigents del grup parlamentari escoltin les propostes de l’executiu.

Alamany ha lamentat que els acords que van tancar amb el PSC per la investidura no s’han complert. Entenen, però, que el govern necessita temps per a concretar-los. “Els donem aquest temps”, ha dit la secretària general d’Esquerra. L’acord establia el primer semestre d’enguany per a detallar la fórmula del sistema de finançament singular i formalitzar-la en la comissió bilateral, i ERC no sembla disposada a donar aire al govern d’Illa fins que no facin passes endavant. Alamany també ha recordat que no s’ha constituït el consorci paritari Estat-Generalitat que havia de gestionar i executar les inversions de l’estat a Catalunya. De fet, el govern espanyol tampoc ni tan sols ha fet públiques les darreres xifres d’execució, i la mateixa consellera d’Economia ha demanat al govern espanyol que ho faci. Un altre acord pendent de materialitzar-se és la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica. En aquest cas, correspon al pacte d’investidura de Pedro Sánchez. En la conferència de presidents del desembre, Sánchez va anunciar que volia concretar-la al gener, en un consell de Política Fiscal i Financera.

Alamany també ha retret al govern d’Illa que no hagi situat el traspàs de Rodalia com una prioritat del seu pla de govern. Ha afirmat que és un pla “totalment mancat d’ambició, per una Catalunya antiga i grisa”. L’executiu va incloure al final del document una nota que deia que l’esmentat pla, i els futurs plans departamentals, incorporaven la totalitat dels acords d’investidura, en un intent d’evitar potencials incomoditats d’ERC i dels Comuns, els socis prioritaris per a l’executiu. Però la fórmula no ha funcionat per a Esquerra, que ho ha interpretat com un menysteniment, “com si se’ls hagués oblidat” incloure el que van acordar. Amb el pla, el govern es comprometia a impulsar el 45% de les mesures legislatives necessàries per a complir els acords d’investidura amb ERC i els Comuns, però no detallava cap avenç pel que fa al finançament singular.

El Feslloc, el festival de música impulsat per Escola Valenciana que s’organitza cada estiu a Benlloc (Plana Alta), ha presentat el cartell per a la dinovena edició, que es farà el 10, 11 i 12 de juliol. L’encapçalen grups consolidats com la Fúmiga, Fillas de Cassandra, ZETAK, Auxili, i Flashy Ice Cream, acompanyats de propostes emergents com la Maria, Quinto, Abril, Bèrnia i Naina. L’organització encara no ha anunciat tots els grups que hi participaran, que es faran públics les pròximes setmanes.

“El Feslloc és molt més que una agenda de concerts, és un espai per al diàleg, la reflexió i l’activisme”, diu Àngel Ribés Bellés, president de l’Associació Feslloc i batlle de Benlloc. A més de música, el festival programa tallers, xerrades i activitats esportives, que el fan més gran i permeten al públic passar uns dies entre converses sobre la llengua catalana, el feminisme i altres causes socials.

El Feslloc no té ànim de lucre, sinó que, com explica l’organització en un comunicat, els ingressos es destinen íntegrament a pagar el treball d’artistes, empreses de serveis diversos, assegurances i personal laboral. Els beneficis, si n’hi ha, només permeten de garantir la continuïtat del festival “i renovar el nostre compromís amb la música en valencià”, diu Voro Golfe Cervera, coordinador del Feslloc. Remarca que no tenen voluntat d’enriquir-se, “sinó fer cultura de qualitat, descentralitzada i des de l’activisme polític”.

Avui, 7 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Ricard Chulià: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”
• Deu anys després, Charlie Hebdo és ben viu i contesta amb un número especial contra la religió
• David Forcada: “Has de preguntar-te per què estalvies” 
• L’esquerda dins Esquerra Republicana I Editorial de Vicent Partal 
• Els meus 10 bons propòsits per al 2025 I Mail obert de Martí Estruch
• Les mentides i intromissions polítiques d’Elon Musk fan reaccionar els polítics europeus
• Construïda amb els diners dels emigrants, aquesta ciutat mexicana ara tem les deportacions de Trump
• De palau de reis a casa de robots 
• La indústria comença amb bona empenta el 2025 I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

95 persones han mort pel cap baix i 130 han resultat ferides després d’un terratrèmol de magnitud 6,8 en l’escala de Richter al comtat de Dingri, al Tibet. 

L’agència de notícies Xinhua ha indicat que els ferits presenten diversos graus de gravetat i que milers de cases han resultat danyades, ja que moltes de les que es trobaven a prop de l’epicentre han col·lapsat. 

Després del sisme, que ha tingut lloc passades les 9.00 del matí (dues de la matinada a casa nostra) amb una profunditat de deu quilòmetres, s’han registrat una cinquantena de rèpliques, la majoria d’aquestes per sota de magnitud 3.

El president de la Xina, Xi Jinping, ha ordenat “fer tots els esforços possibles per realitzar la recerca i rescat” de la població. Així, ha demanat tractar als ferits, minimitzar les víctimes, prevenir desastres secundaris i reubicar als afectats.

“Hem d’enfortir el seguiment i l’alerta primerenca de terratrèmols, assignar materials de rescat d’emergència de manera oportuna, reparar la infrastructura danyada com més aviat millor, organitzar els arranjaments bàsics d’habitatge per a la gent i garantir un hivern segur i càlid”, ha declarat.

Per la seva banda, el primer ministre xinès, Li Qiang, ha instat a “accelerar la verificació” de les víctimes i danys, ja que la zona afectada pel terratrèmol es troba en una regió de gran altitud i freda. “És hivern i hem de fer tot el possible per garantir la subsistència bàsica i la calor de la població a la zona del desastre”, ha agregat.

El governador de Dingri, Tashi Dundup, ha assenyalat que s’ha organitzat l’evacuació segura de la població per tal d’evitar l’impacte de les rèpliques del terratrèmol, mentre que s’han desplegat agents per dur a terme les operacions de cerca i rescat.

El biòleg i divulgador científic David Bueno, guanyador del Premi Josep Pla 2025 amb l’assaig divulgatiu L’art de ser humans, ha defensat aquest dilluns al vespre que no hi hagi una “separació cartesiana” entre ciències i humanitats.

En una conferència de premsa després de rebre el premi, Bueno ha assegurat que aquesta separació, que funciona a escala acadèmica, a escala educativa i social “fa més mal que bé”.

Per això, ha explicat que l’assaig inclou dins les arts la ciència i la filosofia, ja que “la ciència permet de conèixer el món, la filosofia d’humanitzar-lo i les arts d’expressar-lo”, i ha defensat una mirada integral de la cultura.

També ha defensat la necessitat de formar generacions més capaces d’integrar-se en el seu entorn i viure de manera més empoderada, i ha subratllat que l’ésser humà “no deixa mai d’educar-se”.

Bueno ha reivindicat la importància de fer assaigs divulgatius com L’art de ser humans per arribar a més públic i no quedar-se només dins la comunitat científica. Ha destacat que l’obra s’adreça a tot tipus de públic que es pregunti com el cervell processa la cultura.

El primer ministre britànic, Keir Starmer, finalment ha hagut de respondre a les constants falsedats sobre el seu passat com a fiscal que ha fet córrer Elon Musk a la seva xarxa social, X.

En una intervenció molt mesurada, Starmer ha condemnat –sense dir-ne el nom– els atacs d’Elon Musk contra el govern britànic. Ha dit que les seves “mentides i desinformació” amplifiquen el “verí” de l’extrema dreta. “Aquells que escampen mentides i desinformació tan lluny com poden, no estan interessats en les víctimes –ha dit als periodistes–. Estan interessats en ells mateixos.” I ha afegit: “M’agrada el debat polític, el debat vigorós que hem de tenir, però s’ha de basar en fets i veritat, no en mentides, no en aquells que estan tan desesperats per cridar l’atenció que estan disposats a degradar-se a ells mateixos i el seu país.”

El primer ministre també ha criticat amb fermesa els polítics conservadors que s’han “enfilat al carro” reclamant ara una investigació nacional sobre l’escàndol en què ha centrat els seus atacs Musk, després d’haver incomplert durant catorze anys totes les recomanacions dels informes sobre aquest cas.

La desinformació que fa córrer Musk

Musk ha desempolsat aquests dies un escàndol que va sacsar el Regne Unit fa quinze anys i ho ha aprofitat per atacar sense proves l’actual govern.

Portada del diari The Times del 24 de setembre de 2012 dedicada a l’escàndol que ara Musk afirma que la premsa està amagant.

El 2010 va esclatar un gran escàndol a la premsa quan es va saber que en algunes ciutats del nord, sobretot Rochdale, Oldham i Rotherham, xarxes d’homes d’origen paquistanès havien abusat de noies menors. Després una llarga investigació, es va concloure que entre el 1997 i el 2013 1.400 infants havien estat víctimes d’aquesta trama. El cas va ser seguit abundantment per tota la premsa britànica del moment i bona part de la premsa internacional, malgrat que ara Musk afirma que els diaris no en volen parlar per encobrir els polítics.

Ara Musk ha fet aquestes afirmacions infundades sobre l’escàndol a X, on ha assegurat que Starmer n’és “còmplice” i que hauria d’anar a la presó. També ha atacat l’ex-primer ministre Gordon Brown basant-se en un suposat memoràndum del Ministeri d’Interior que ell afirma que es va enviar a la policia durant el mandat de Brown, indicant-los que no investiguessin els presumptes abusos, perquè les noies tenien el dret de decidir sobre la seva vida sexual.

L’origen d’aquesta falsa afirmació, segons diuen Musk i els seus seguidors, és una entrevista a la BBC del 2018 a Nazir Afzal, ex-fiscal en cap del nord-oest d’Anglaterra, que va portar nou dels culpables d’aquesta trama davant la justícia el 2012 i que després es va fer càrrec d’una unitat especial de lluita contra aquests grups.

Una vegada publicades les acusacions de Musk, Afzal mateix ha aclarit que mai no hi va haver cap circular ni guia específica sobre “bandes de violadors de menors” com la que Musk afirma que hi va haver a partir d’una interpretació de les seves paraules en aquella entrevista. Afzal, que és molt crític amb la manera com es va portar el cas en un primer moment, diu és que alguns policies van interpretar de manera errònia una circular que aclaria quan es podia detenir un infant i quan no, a partir de la renovació de la llei d’infància.

There was NEVER any circular or guidance specifically on “child rape gangs” or “grooming gangs”

And by 2013 we ensured the HIGHEST number of abusers brought to justice since records began & 100s of child rapists were convicted who had previously thought themselves untouchable

— nazir afzal (@nazirafzal) January 6, 2025

Let me clarify an issue:
I was told by some officers that Home Office Circular 17/2008 had led to others interpreting it as permitting them to allow a child, past the age of puberty, to continue engaging in sexual activity where the officer perceived them to understand dangers

— nazir afzal (@nazirafzal) January 2, 2025

El multimilionari americà, que va donar suport públic i diners a l’extrema dreta britànica fa poques setmanes i que ha demanat l’alliberament d’un dirigent ultra, ha tornat a posar el focus en el cas i ara acusa Starmer pel fet que va dirigir el Servei de Fiscalia de la Corona entre el 2008 i el 2013, cosa que el feia responsable màxim de presentar càrrecs per presumptes delictes a Anglaterra i Gal·les.

El paper de Starmer

La raó és que el 2009, quan feia nou mesos que Starmer havia assumit el càrrec, la fiscalia local va prendre la decisió de no processar una dels presumptes culpables a Rochdale, tot argumentant que la víctima no semblava fiable ni creïble. No hi ha proves que Starmer en fos informat del cas, però, malgrat això, Musk ha dit que aquesta decisió implica que “Starmer ha de dimitir i enfrontar-se a càrrecs per la seva complicitat en el pitjor crim en massa de la història de la Gran Bretanya”.

El 2011, quan Nazir Afzal, va prendre possessió del càrrec de fiscal en cap del nord-oest d’Anglaterra, va revocar immediatament aquella decisió de la fiscalia del 2009. I gràcies a això nou homes van ser finalment condemnats i empresonats el 2012 per l’explotació sexual de 47 noies.

Afzal, molt crític amb el comportament anterior de la policia i la fiscalia, va afirmar al 2022: “L’única manera de portar aquell cas va ser admetre que havíem fallat a les víctimes quan van presentar la primera denúncia el 2008. I el fet és que Keir [Starmer] va estar totalment a favor de la decisió d’admetre públicament que ens havíem equivocat.”

Més tard, el 2013, Starmer mateix va revisar els procediments de la fiscalia sobre com tractar aquests casos amb l’objectiu d’assegurar-se que les víctimes no fossin rebutjades en el futur per la policia o la fiscalia i que tots els casos s’investiguessin a fons. I Afzal va elogiar el compromís de l’actual primer ministre en la lluita contra els abusos sexuals: “Keir [Starmer] va marxar el 2013, amb la fiscalia havent passat en poc temps de tenir un comportament nefast en els casos d’abusos sexuals a tenir la taxa de condemnes més alta de la nostra història. I això no hauria estat possible sense el suport, els recursos i la protecció que em va donar Keir Starmer.”

Malgrat tot això, Musk, dilluns, va afirmar que Starmer havia menystingut repetidament “els precs d’un gran nombre de nenes i els seus pares per assegurar-se el suport polític [de la comunitat paquistanesa]”, afirmació que passa per alt el fet que Starmer no feia política en aquell moment, perquè no hi va entrar fins el 2015.

Macron diu que Musk dirigeix “el moviment reaccionari mundial”

El president francès, Emmanuel Macron, s’ha afegit a la campanya de crítiques contra Elon Musk.

“Fa deu anys, qui s’hauria imaginat que el propietari d’una de les xarxes socials més grans del món donaria suport a un nou moviment reaccionari internacional i intervindria directament en les eleccions europees, incloses les d’Alemanya?”, ha dit Macron.

En un discurs davant els ambaixadors francesos, el president francès, que temps enrere havia tingut una relació estreta amb Musk, no va esmentar l’home més ric del món però va deixar molt clar de qui parlava.

El primer ministre noruec diu que els aliats no es tracten així

Les crítiques han arribat també del primer ministre noruec de centre-dreta, Jonas Gahr Støre. També sense esmentar Musk pel seu nom, Støre ha dit: “Trobo preocupant que un home amb un accés enorme a les xarxes socials i amb immensos recursos econòmics s’impliqui tan directament en els afers interns d’altres països.” I ha afegit: “Així no és com haurien de ser les coses entre democràcies i aliats”, en una al·lusió directa al paper que Musk té en l’administració Trump.

En resposta a una pregunta sobre què passaria si Musk s’involucrés directament en la política noruega, Støre va afegir que esperava que els polítics del país –que s’enfronten en unes eleccions generals al setembre– advertissin contra aquest tipus d’esforços i se’n desmarquessin.

Alemanya també es queixa

Un portaveu del govern alemany va esmentar Musk pel seu nom, però va dir que tots i els seus esforços per portar al poder l’extrema dreta de l’AfD, el govern alemany creu que la seva influència sobre els votants és limitada. “Les persones normals, sensates i decents són una gran majoria en aquest país”, va dir en una conferència de premsa a Berlín.

El govern alemany ha pres una actitud displicent. “Actuem com si les declaracions de Musk a Twitter poguessin influir un país de 84 milions de persones amb mentides, mitges veritats o opinions, però simplement no és el cas”, ha dit el portaveu.

Musk ha entrat de ple en la campanya electoral alemanya donant suport a l’extrema dreta, tot i que, a diferència del que ha fet al Regne Unit, no ha pogut finançar el partit perquè la llei alemanya prohibeix la dependència econòmica de donants estrangers.

El doctor en biologia i professor de genètica de la Universitat de Barcelona i especialista en neuroeducació David Bueno Torrens (Barcelona, 1965) ha guanyat el cinquanta-setè premi Josep Pla amb l’assaig L’art de ser humans. Si cal buscar un orígen al volum guardonat, hem de retrocedir fins als catorze anys del seu autor, quan un treball de biologia li va obrir la porta a la seducció de l’escriptura i les ciències, i, de retruc, el va fer guanyar els Jocs Florals de la seva escola. Des d’aquell certàmen literari als escolapis fins al guardó lliurat per l’editorial Destino cada diada de Reis, hi ha tota una trajectòria que l’ha fet especialment popular entre els progenitors d’adolescents. El Josep Pla, dotat amb deu mil euros i que es publicarà el 5 de febrer, ha estat rebut per Bueno, autor d’una quinzena de llibres, com un reconeixement a aquesta llarga trajectòria. “Mentre continuem parlant d’arts i de ciència, hi haurà esperança al món”, ha assegurat, parafrasejant el filòsof coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han, resumint la voluntat del llibre.

Amb el reconeixement per a Bueno, una de les veus científiques més escoltades i amb més vocació divulgativa, el jurat format per Laia Aguilar, Montse Barderi, Jaume Clotet, Manuel Forcano i Glòria Gasch ha semblat reivindicar, en una decisió presa per majoria, el caràcter ampli del Josep Pla, obert a la narrativa, l’assaig, el memorialisme o els dietaris, d’acord amb la multiplicitat de gèneres conreats per l’escriptor de Llofriu i que admet tota mena de formats. Amb un palmarès copat per novel·listes, com ara el primer guanyador, Terenci Moix, i, especialment, periodistes, com els darrers vencedors, Jaume Clotet, Gemma Ventura, Toni Cruanyes i Antoni Bassas. D’homes o dones de ciència, més aviat pocs.  Senyal que el propòsit del neurocientífic és més que pertinent.

Fa poc més d’un any, Bueno escrivia a VilaWeb: “Una vida és molt de temps i potser un any també. Si els propòsits anuals ens costen, val més que comencem pel ‘dia nou, cosa nova a la nostra vida’. Sense estressar-nos, perquè una de les conseqüències de l’estrès és precisament que disminueix la funcionalitat de les àrees racionals del cervell i potencia les conductes basades en la immediatesa. I ja anirem allargant en el temps els bons propòsits a mesura que el sistema dopaminèrgic, l’escorça cingulada anterior i l’escorça pre-frontal estiguin més entrenats. Ningú no és capaç de córrer una marató el primer dia que es calça unes sabatilles d’esport.” Es pot dir, doncs, que de moment per al científic i divulgador ha començat de la millor manera.

 

David Bueno: “Les generacions que han nascut amb l’iPad sota el braç tenen menys capacitat de memòria”

Com que les bones intencions quan estrenem un any se les emporta el vent amb la mateixa velocitat que els infants desemboliquen els regals dels Reis, he pensat de posar-les per escrit a veure si així tenen més consistència i no cauen en l’oblit i l’enganduliment.

Ací van, doncs.

1. Mantenir el català. Sempre i arreu. Augmentar la meva quota de la Plataforma per la Llengua. Comprar productes etiquetats en català. Enyorar les accions de la Crida. Enyorar la Norma i el català, cosa de tots. Obeir Espriu i fer el que calgui per salvar els mots. Ressuscitar l’Exèrcit del Fènix. No canviar de llengua. Beure’m sense rondinar el Cacaolat que em porta el cambrer quan jo he demanat un cafè amb gel.

2. Consumir cultura, de la que ens salva. Queixar-me del preu mentre em prenc un gintònic de vuit euros en un bar. Amb una rodanxa de cogombre. Anar al concert de Fermin Muguruza al Palau Sant Jordi el dia 24 de gener. Fer veure que em sé totes les cançons en basc cridant ben fort frases inintel·ligibles. Esperar que arribi el moment de “Sarri, sarri”. Gaudir-la a fons. Recordar algun dels concerts de Kortatu i La Polla a Zeleste. Sortir i pintar “PPCC & Euskal Herria: mateixa lluita, mateix combat!” a l’exterior del Sant Jordi. Zu atrapatu arte. Pagar la multa.

3. Anar a totes les reunions de l’AFA de l’escola. Intervenir a les assemblees. Quan ja arribin cap al final i tothom tingui ganes de marxar, fer preguntes que demostrin que o no he escoltat o no he entès res. Agrair la bona predisposició de la junta per a oferir-me respostes. Implicar-me en una o dues comissions, segurament les d’extraescolars i de menjador. Assegurar-me que tots els aliments que entren a la cuina són ecològics i de quilòmetre zero, especialment els kiwis i la quinoa.

4. Estimar. La gran aventura. La clau que obre tots els panys. Digues-me a qui estimes i et diré qui ets. L’amor que tenim és l’amor que donem. Estimar més i millor. La família, els amics, els coneguts. Fins i tot els desconeguts, cristianament. I si pot ser, ser estimat. Almenys una mica. Idealment, sense pagar.

5. Inventar un mecanisme per a fer que els cotxes que circulen de manera sistemàtica pel carril del mig de l’autopista s’autodestrueixin. Si pot ser, de manera incruenta. Obrir un canal de TikTok i penjar-n’hi els vídeos. Si hi ha moltes queixes i es considera que malgrat tot el mètode és massa radical, idear un sistema d’imants molt potents que desplacin els cotxes cap al carril de la dreta en avançar-los sense necessitat de destruir-los.

6. Anar a tots els partits de les seleccions esportives catalanes que s’organitzin, ara que diu que la pilota basca i el PNB han obert una escletxa. Per compensar la sobredosi de korfbal i bitlles catalanes, anar a veure també un Barça-Madrid de futbol. Que es compleixi el desig de Ramon Barnils i Jordi Vendrell i que el Barça guanyi al darrer minut de penal injust, malgrat el VAR.

7. Fer les proves d’accés a la BRIMO dels Mossos. Treure el número 1. Ser nomenat caporal. Engegar la reforma de dins. Pegar menys fort que els meus companys. Avisar la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca dels desnonaments. Filtrar els noms dels elements d’extrema dreta infiltrats al cos. Sorprendre’m de la seva expulsió i de la crisi política posterior. Celebrar amb David Fernàndez la dissolució dels antiavalots fent uns Jameson a la Deskomunal. Cobrar l’atur.

8. A l’atur, reinventar-me. Trobar alguna sortida al munt de màscares que tots tenim acumulades en un calaix des que ja no hi ha covid o ja no en tenim por. Sobretot totes aquelles màscares artesanes fetes amb teles precioses, que segurament no protegien de res però alegraven la vista. Muntar una startup que converteixi les màscares en banyadors tanga per a la temporada d’estiu. Que la idea triomfi. Fer-me ric.

9. Abans de l’estiu, aprofitar la fama de ser un empresari de moda per dir a tothom que les platges de Menorca enguany estan fatal. Que no hi ha gens de sorra. Que serà any de meduses. Que serà ple d’italians, francesos i britànics, malgrat el Brexit. Anar a Menorca a passar l’estiu. Sopar croquetes de calamar cada nit al Peri, menjar gelats de Sa Gelateria i anar a concerts de la Binigaus Band. Acabar de decidir si les pomades queden millor amb Schweppes o amb Kas. Perdre el bitllet de tornada.

10. No perdre el temps fent llistes inútils de bons propòsits. Improvisar. Deixar que la vida flueixi. Viure i deixar viure. Ser part de la solució i no del problema. Fer un curs de lideratge a ESADE i proclamar als quatre vents que els problemes són desafiaments i les crisis són oportunitats de les quals sortirem reforçats. A Cala Pregonda, abillat amb un tanga-màscara i amb una pomada a la mà, pensar en el pròxim Mail Obert.

El 7 de gener de 2015, avui fa deu anys, dos homes armats van assaltar la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo a París. Els assaltants, els germans Said i Chérif Kouachi, eren gihadistes que van provar de justificar l’atac com una venjança per les caricatures del profeta Mahoma que havia publicat la revista.

Durant l’atac, els germans Kouachi van assassinar dotze persones, incloent-hi alguns dels dibuixants més emblemàtics de la publicació, com ara Charb (el director), Cabu, Wolinski i Tignous, a més d’un agent de policia que estava de servei fora de l’edifici. L’endemà, un altre home armat, Amedy Coulibaly, vinculat als germans Kouachi, va cometre un atac separat en un supermercat jueu de París, on va assassinar quatre persones més.

Després de l’atemptat, els germans Kouachi es van atrinxerar en una impremta a Dammartin-en-Goële, uns trenta-cinc quilòmetres al nord-est de París. El 9 de gener de 2015, la policia i unitats d’elit de l’exèrcit francès van envoltar l’edifici i després d’un llarg setge, els germans van sortir disparant contra les forces de seguretat i van ser morts. En una operació gairebé simultània al setge dels germans Kouachi, la policia va assaltar el supermercat jueu de París on Coulibaly mantenia ostatges i també el va matar.

En els anys següents, es van identificar unes quantes persones que havien ajudat els atacants, fos proporcionant armes o logística, i el desembre del 2020 un tribunal francès va condemnar uns quants encausats per la seva implicació: Ali Riza Polat, considerat un còmplice clau, va rebre una pena de 30 anys de presó i 3 còmplices més van ser condemnats a penes de presó que van de 4 anys a 20.

Un atemptat que va causar una commoció enorme

L’assassinat dels treballadors de Charlie Hebdo va commocionar profundament l’estat francès i Europa. L’atac va originar una onada de simpatia expressada en la reproducció en massa de l’eslògan “Je suis Charlie” (“Jo sóc Charlie”).

Més de tres milions de manifestants van protestar en resposta de l’atemptat a París i més ciutats d’Europa, cosa que va ser una mostra única de solidaritat i de defensa de la llibertat d’expressió. Una edició especial de Charlie Hebdo, posterior a l’atac, va vendre una xifra rècord de vuit milions d’exemplars, i això va proporcionar un coixí financer a la revista i a les famílies dels morts.

En aquell moment, les subscripcions van augmentar fins a superar les 200.000, però 10 anys després són unes 30.000, amb 20.000 còpies més venudes cada setmana als quioscs i botigues. Tot amb tot, la xifra encara és més alta que no la d’abans de l’atemptat.

En una mostra clara de les dificultats que continuen acorralant el setmanari, Charlie Hebdo treballa ara en una redacció clandestina, l’adreça de la qual no és sabuda ni pública, i els seus treballadors són protegits les vint-i-quatre hores per la policia.

El debat sobre la blasfèmia

Més enllà de la solidaritat, l’atemptat també va causar debats encesos sobre els hipotètics límits de la sàtira i, en alguns casos, una reacció contrària a l’humor deliberadament ofensiu i sovint volgudament groller de Charlie Hebdo, part d’una tradició francesa de llarga trajectòria en la caricatura.

D’ençà que es va fundar el 1970, la publicació ha posat a prova sempre els límits de les lleis franceses contra l’odi, lleis que protegeixen les minories però permeten la blasfèmia i la burla de les religions. Els defensors de la llibertat d’expressió a França consideren que la capacitat de criticar i ridiculitzar la religió és un dret fonamental adquirit després de segles de lluita per escapar de la influència de l’Església Catòlica. Però els crítics han acusat el setmanari d’anar massa enllà i d’enfonsar-se en la islamofòbia, especialment per algunes caricatures del profeta Mahoma publicades en el passat, que associaven directament i sense matisos l’islam amb el terrorisme.

L’actual director de Charlie Hebdo, Riss, un dels qui van sobreviure a l’atac del 2015, va declarar l’any passat a Le Monde: “La idea a Charlie Hebdo no és publicar qualsevol cosa, sinó publicar tot allò que faci dubtar, que porti a reflexionar, a fer-se preguntes, per evitar restar tancats en una ideologia. […] En essència, es tracta de no deixar-se entabanar pel que és moda.”

Per commemorar els deu anys de l’atemptat, Charlie Hebdo publica avui un número especial de trenta-dues pàgines amb les caricatures guanyadores del concurs “Riure de Déu”. El concurs es va fer entre el 13 de novembre i el 18 de desembre, i es declarava adreçat a “aquells que estan farts de viure en una societat dirigida per Déu i la religió”.

Amb això, la revista, de fortes conviccions atees, fa servir l’aniversari de l’atac contra la llibertat d’expressió per enviar un missatge de desafiament als assassins que el 7 de gener de 2015 van irrompre a les seves oficines, van disparar i van fugir cridant que havien “mort Charlie Hebdo”. Tal com diu Gerard Biard, actual redactor en cap, “deu anys després és ben clar que no van aconseguir de matar Charlie Hebdo, i som vius i ben vius”.

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Francisco Villa, Mèxic. Aquests darrers trenta anys, aquest poble del centre de Mèxic s’ha anat buidant a poc a poc, i prop de la meitat dels seus tres mil habitants s’ha traslladat als Estats Units. En la direcció contrària han viatjat les remeses de diners que, amb el pas dels anys, han transformat radicalment l’aspecte d’aquesta petita comunitat.

Els diners dels emigrants han ajudat, per exemple, a construir la primera escola secundària del poble i a pavimentar-ne els carrers, originalment de terra. “Els nens no tenien ni idea de com era aquest poble no fa tants anys”, recorda Rubén Chávez, un d’aquests emigrants.

Ara, la por amara un poble a què les remeses han lligat, durant dècades, als Estats Units. El president electe, Donald Trump, ha promès d’executar “la campanya de deportacions més gran de la història dels Estats Units” i expulsar del país els més d’onze milions de persones que hi viuen il·legalment. Gairebé la meitat d’aquests onze milions de persones és mexicana.

Chávez mira al seu voltant i veu els homes amb qui va créixer de jove, ara treballadors endurits que han tornat dels Estats Units per passar-hi les vacances. Molts d’aquests homes viuen legalment als Estats Units, però els seus veïns i cosins no. “Què farem?”, es demana. “Com podem plantar-hi cara, com a comunitat?”

Una cisterna d’aigua a Francisco Villa construïda gràcies als diners d’emigrants (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

Les restriccions a la immigració han estat un dels pilars de la campanya electoral de Trump. El president electe va repetir sovint en campanya que la frontera sud del país era fora de control, una afirmació amb què molts nord-americans concorden: al capdavall, la xifra d’immigrants il·legals que passen la frontera s’han disparat a nivells rècord durant la presidència de Joe Biden, amb una mitjana anual de dos milions durant els tres primers anys de mandat. Fins i tot les grans ciutats de prop de la frontera sud dels Estats Units han acabat desbordades per l’arribada d’immigrants.

Després de dècades d’emigració, els immigrants mexicans i centre-americans no tan sols s’han convertit en fonamentals per a sectors de l’economia nord-americana com ara l’agricultura o la construcció: també s’han convertit en un motor de desenvolupament i una xarxa de seguretat econòmica per als seus pobles d’origen.

Un home menja en un bar al Mercat de la Independència de Morelia (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

Ara, els mexicans temen que la campanya de deportacions en massa als Estats Units ho capgiri tot. El govern mexicà ja ha construït i condicionat vint-i-cinc grans albergs a la frontera per a acollir els deportats, i ha contractat centenars d’advocats nord-americans per representar tots aquells que vulguin recórrer legalment contra l’expulsió. Ciutat de Mèxic fins i tot ha creat una aplicació proveïda amb un “botó d’alerta” que els emigrants poden prémer per avisar el consolat mexicà més pròxim que són a punt de ser deportats dels Estats Units.

“No parlem de res més”, explica Elizabeth Villafuerte, de cinquanta-un anys, que regenta una parada de fruita a la plaça del poble. Mentre escampa xili en pols en gots de plàstic plens de síndria, meló, cantalup, i jícama, Villafuerte es compadeix amb la seva cosina, Laura Alegría, dels seus familiars que viuen il·legalment a l’estat d’Oregon.

Villafuerte i més residents del poble temen que els seus familiars siguin deportats pel nou govern de Trump (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

Dos dels germans d’Alegría fa més de trenta anys que se’n van anar de casa. Així i tot, tots dos han continuat enviant efectiu amb regularitat a la seva mare soltera, de quatre fills. Li han pagat de tot: de les parets de blocs de formigó de casa seva a l’amputació de la cama del seu pare. “Si no podem comptar-hi, la vida ací pot ser molt cruel”, explica.

L’interior de l’església de Francisco Villa, que les remeses dels emigrants han contribuït a reformar i ampliar (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post). Mèxic, superpotència de les remeses

Trump sol referir-se als immigrants que entren il·legalment als Estats Units com a criminals. A Mèxic, la visió generalitzada d’aquests emigrants és decididament diferent. “Veritables herois que estimen el seu país!”, escrigué la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, en una publicació a X al novembre per celebrar l’establiment d’un nou rècord de remeses.

Chávez, de seixanta-dos anys, és un exemple de la importància de l’emigració en l’ascensor social mexicà. Va créixer a Francisco Villa, en una casa de dues habitacions amb goteres al sostre en què havia de compartir llit amb cinc germans. Va estudiar a la universitat de Morelia, la capital de l’estat de Michoacán, però aviat va adonar-se que l’única opció que tenia de prosperar era passar la frontera i treballar de temporer a Califòrnia.

Chávez saluda veïns seus en un local de Francisco Villa (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

Avui dia, Chávez és ciutadà nord-americà i propietari d’un negoci de jardineria als suburbis de Chicago que dóna feina a catorze treballadors, incloent-hi els seus tres fills, nascuts als Estats Units. Quan torna a Francisco Villa, Chávez dorm en una casa amb vuit dormitoris, una escala de caragol i una xemeneia amb una imatge emmarcada de la Mare de Déu de Guadalupe.

Els emigrants com Chávez no tan sols han construït cases per a les seves famílies: també han reunit prou diners per a transformar visiblement les comunitats en què van créixer. Caminant pel poble, Chávez assenyala la petita escola de secundària de maó vermell que va inaugurar-se el 2008, amb el suport d’emigrants als Estats Units. En el moment de la inauguració, el centre tenia quaranta-dos alumnes. Ara en té dos-cents quaranta-sis, per la qual cosa s’ha hagut de traslladar a una gran estructura moderna erigida en un terreny comprat i donat al poble per emigrants. Les remeses també han ajudat a construir una nova sala de reunions i una nova rectoria a l’església.

“Tot això és gràcies als diners que vénen de l’altra banda”, diu.

Amb el pas del temps, el degoteig de remeses dels emigrants ha esdevingut un veritable torrent. Mèxic va ingressar uns seixanta-tres mil milions de dòlars en concepte de remeses l’any 2023, més diners que no originaren el sector turístic o les exportacions de petroli. El país ha superat fa poc la Xina i s’ha convertit en el segon receptor de remeses al món, tan sols per darrere de l’Índia.

Els països de l’Amèrica Central reben menys diners dels emigrants que no Mèxic, però en depenen encara més. A Guatemala, Hondures, El Salvador i Nicaragua, les remeses representaren entre un 20% i el 30% dels ingressos nacionals l’any 2023, segons dades del Banc Interamericà de Desenvolupament. A diferència de Mèxic, que disposa d’un sector industrial potent, aquests països “no tenen una estratègia alternativa de creixement econòmic”, segons que explica Manuel Orozco, director del programa de migració i remeses del centre d’estudis Diàleg Interamericà.

Pizzeria en un poble de Michoacán. La factura de molts comerços de l’estat es multiplica per Nadal, a mesura que els emigrants tornen a casa a visitar la família (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

No és clar fins a quin punt Trump podrà aturar aquest flux de diners. El president electe també va prometre d’expulsar milions d’immigrants durant seu primer mandat, però va acabar expulsant-ne menys que no el seu predecessor, Barack Obama. Aquest fet tranquil·litza lleugerament els funcionaris del govern mexicà, que confien que la història es tornarà a repetir aquesta legislatura.

El president electe dels Estats Units, sigui com sigui, toparà amb tota mena de dificultats –legals i logístiques– si efectivament prova de deportar milions d’immigrants en massa. Per començar, els Estats Units no tenen prou centres per a detenir tots aquests immigrants, ni tampoc prou agents per a dur a terme milions de deportacions a curt termini o mitjà. També hi ha la dificultat afegida que alguns països, com ara Veneçuela i Nicaragua, solen negar l’entrada al país als deportats dels Estats Units, encara que legalment siguin ciutadans seus.

Església catòlica en un poble de Michoacán, que aquest Nadal ha dedicat una missa als residents que han emigrat als Estats Units (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post). Sense excepcions

Tot i això, el govern de Trump ja ha començat a fer plans per a augmentar dràsticament les deportacions. Tom Homan, el “tsar fronterer” del nou executiu, va explicar a The Washington Post el mes passat que Washington no eximiria de ser deportats els immigrants il·legals amb fills que sí que disposaven de la ciutadania nord-americana (a qualsevol persona que neixi als Estats Units se li concedeix la ciutadania de manera automàtica, amb independència de l’estatus legal dels seus pares).

“Aquest és el quid de la qüestió: tu sabies que eres al país il·legalment i, així i tot, vas triar tenir fills i posar la teva família en aquesta situació”, etzibà Homan.

A Francisco Villa, Laura Alegría es preocupa per la filla gran de la seva germana, que té discapacitat intel·lectual i que –a diferència de la seva mare– és ciutadana nord-americana. Qui la cuidarà si en deporten la mare indocumentada al seu país d’origen?

Interior de la casa de Gustavo Almanza i la seva dona, Sara, a Francisco Villa (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

Gustavo Almanza, de setanta-vuit anys, es preocupa pel seu nét, ara estudiant a l’estat Illinois. El jove, aleshores un infant, va travessar la frontera ara fa dinou anys en braços de la seva mare. “Què se’n farà si el deporten?”, es demana.

La immigració il·legal ja no és l’única opció que tenen els joves mexicans. Una alternativa per a treballar legalment als Estats Units són els programes de visat per a treballadors temporals al país, l’abast dels quals s’ha expandit aquests darrers anys. Ramón Vera, de trenta-sis anys, passa nou mesos l’any treballant de jardiner a prop de Chicago; la resta els passa amb la seva dona i els seus tres fills a Francisco Villa.

Fotografies dels Vera a la casa de la família a Francisco Villa (fotografia: Stephania Corpi Arnaud/The Washington Post).

Els diners que ha guanyat treballant a Chicago li han permès de reformar-se la casa, comprar-se un cotxe i pagar la matrícula de la universitat a la seva filla de disset anys.

Trump no ha anunciat retallades al programa de visats de treball temporal, més conegut com a H-2. Tanmateix, a Francisco Villa ningú no sap que passarà quan Trump assumeixi el càrrec, a final de mes.

“Hi ha molta angoixa”, explica Vera. “Qui sap com governarà aquest nou president?”, es demana.

Dalia Martínez, de Morelia estant, i Valentina Muñoz Castillo, de Ciutat de Mèxic estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Vicente Guallart (1963), arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015), cofundador de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), arquitecte amb despatx i discurs propi, ha tingut en Frank Lloyd Wright (1867-1959) un dels seus grans referents. “Quan tenia gairebé setanta anys se’n va anar al desert i ell, que vivia a Taliesin (Est), es va fer Taliesin West. Malalt dels pulmons, hi passava l’hivern, i hi tenia el despatx. Allà, els estudiants feien prototips. Enmig del desert, prototips. Ara Talisein és patrimoni de la humanitat i el primer viatge que vaig fer a Amèrica el 1992 va ser en un vol Barcelona-Phoenix, perquè volia que el primer fos a Taliesin.”

Vicente Guallart (esquerra) i Robert Álvarez a Valldaura (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Trenta anys després, Vicente Guallart ens parla en un nou Talisein. Inspirat per Lloyd Wright, el 2008 va comprar Valldaura, al bosc Collserola, a tocar de Barcelona, i va instal·lar-hi la segona seu de l’IAAC. És el somni de Guallart fet realitat. “Avui, en aquesta seu, uns vint estudiants d’arreu del món vénen a viure-hi i aprenen a manipular fusta per fer edificis ecològics. Enmig del bosc, prototips. El robot que hem vist allà es diu Al Green Fab Lab i pot construir edificis ecològics, peça a peça, a partir de la fusta.” Enamorat del lloc, i interessat per saber-ne la història, Guallart ha passat quinze anys investigant sobre Valldaura, i aquests dies presenta amb Robert Álvarez Valldaura 1150-2025. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors (Actar, IAAC). Obra local i universal a la vegada, “jo que no sóc historiador, m’ha ajudat a entendre molt més Catalunya i Barcelona”, diu Guallart.

Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), a Valldaura (fotografia: Adiva Koenigsberg). Robot Al Green Fab Lab de l'IAAC que serveix per a construir edificis (fotografia: Adiva Koenigsberg). Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) (fotografia: Adiva Koenigsberg). Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) (fotografia: Adiva Koenigsberg). Peça de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) feta a Valldaura (fotografia: Adiva Koenigsberg). Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) (fotografia: Adiva Koenigsberg). Valldaura com a metàfora de Catalunya

La investigació sobre Valldaura inclou la compra en massa de pergamins medievals, la traducció del llatí, l’excavació per a localitzar les restes medievals del Valldaura vell, o la confirmació del fals mite de Valldaura com el lloc on Guifré el Pilós pintà les quatre barres. Per a Guallart, la història dels monjos, reis, industrials i emprenedors que passen per Valldaura és mirall del país. I on els inicis encara es noten. “Sempre ho hem explicat, el Valldaura dels monjos el va fundar el Cister, ordre replicant. Un monestir podia enviar dotze monjos a fer un altre monestir. Hi havia autonomia i es replicaven. Com nosaltres, l’IAAC vam ajudar a desenvolupar una xarxa mundial de laboratoris de fabricació. Més de vint-i-cinc estudiants de l’IAAC han anat als seus països d’origen i han fet laboratoris o Fab Labs.”

Robert Álvarez, coautor de ‘Valldaura 1150-2025. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors’ (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Guallart, en aquest viatge per a documentar Valldaura, explica que el primer pergamí que va comprar sobre l’edifici era de l’any 1517, i li va costar uns 300 euros. Després ha comprat documents de 6.000 euros o 8.000, i Robert Álvarez, historiador expert en l’arxiu de la Corona d’Aragó, els ha traduïts.

El mite de les quatre barres

Ací, a Valldaura, és on van ferir Guifré el Pilós i on va fer l’escut de les quatre barres. Aquest és un fals mite que Guallart i Álvarez ajuden a acabar de fer caure: “Guifré el Pilós, segons cròniques àrabs, va ser ferit a la Vall d’Ora, que encara existeix, i és una localitat del Solsonès, dins el terme municipal de Navès. Va ser allà la llegenda de les quatre barres” diu Álvarez. “Jacint Verdaguer, al poema ‘Barres de sang’, parla que el rei Guifre el Pilós és al seu palau de Valldaura. En realitat es referia al Valldaura que hi havia a Barcelona. No té res a veure amb això, però l’any 1894 va haver-hi cinc articles a La Vanguardia recordant el mite de les quatre barres, en què deien que Valldaura era a Collserola. Molta gent s’ho creia, i s’ho creu. I no és així. Nosaltres hem ajudat a desmitificar un lloc”, diuen tots dos. L’obra explica i documenta la relació dels reis Jaume II, Pere el Cerimoniós, Martí l’Humà i Alfons el Magnànim amb Valldaura. És la potència medieval.

Més de mil cites bibliogràfiques

L’obra, erudita i bella alhora, inclou mil cites bibliogràfiques i porta a racons com aquest que explica Álvarez. “El 1538 una esquadra turca de 12.000 homes va assaltar Ciutadella i es va emportar tota la població per vendre-la com a esclava. Una de les esclaves era la futura senyora de Valldaura, aleshores una rica vídua, juntament amb les dues germanes i les dues filles, dues nenes de dos i deu anys. Les germanes van ser rescatades, les dues nenes, mai”, diu Álvarez.

“En el moment que tenim datat que hi ha més gent a Valldaura, hi ha vint-i-dos habitants. Surt al mapa de Catalunya fins el 1800”, diu Guallart, impactat per les històries dels industrials que ocupen el lloc després dels nobles: “Antoni Salvador, que va ajudar a fundar el Banc de Barcelona. O el seu nebot, Ramon Salvador, que va fer la propagadora de gas de Gràcia. O els Guardiola, que van ser propietaris del terreny cent vint anys”, explica. Ell encara va conèixer els descendents d’aquests industrials: “L’última propietària de la família Guardiola també ens va donar els pergamins del 1550 que tenien ells.” Tota aquesta documentació acabarà en donació a la Biblioteca de Catalunya. En aquests moments, es pot veure una exposició sobre Valldaura basada en el llibre a Vil·la Joana, que és on va morir el poeta Verdaguer.

Per acabar, Guallart explica que el llibre s’hagi publicat el 2024, però parli de l’any 2025: “Perquè en el fons aquest llibre ens ajuda a definir el futur. Si vols tenir un pla per al futur has de conèixer la teva història. I, per tant, a nosaltres ens ha ajudat, per exemple, a entendre que Valldaura ha estat plena de moments de progrés i decadència, de moments en què cada vegada que hi havia un canvi de propietat era perquè s’havia destruït la propietat anterior. Nosaltres voldríem que aquests investigadors que vivim ara ajudem a construir un món millor.”

‘Valldaura 1150-2025. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors’, un llibre de Robert Álvarez i Vicente Guallart (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La gestió de la Generalitat de l’alerta prèvia a l’arribada de la gota freda i de la catàstrofe humana i física que en va resultar ha causat –i causarà– desenes d’anàlisis de tots els punts de vista. El filòleg i analista polític Ricard Chulià acaba de publicar un llibre urgent titulat Pla Sud. Eixida d’emergència en cas de riuada (Afers), que entronca amb País Valencià. Eixida d’emergència, publicat el mes de març passat. La tesi de Chulià, que és de Torrent, un dels pobles danyats per la barrancada, és que som davant una catàstrofe política i no davant una catàstrofe natural.

Chulià parla de com el colonialisme de què som víctimes els valencians ha empitjorat els efectes del fenomen natural de la gota freda i descriu com els mitjans espanyols han explicat el drama del punt de vista del colon, d’aquell que pensa en la riquesa que pot donar un territori d’un punt de vista extractivista. I, naturalment, Chulià inclou dins aquesta classe política colonial els dirigents actuals de la Generalitat. A les planes del llibre hi ha anàlisi i tesis originals, i també el punt provocador que ja tenia l’obra anterior.

—Sorprèn la velocitat amb què heu escrit i publicat el llibre, pràcticament en temps real amb què passaven les coses.
—Sóc de Torrent i això em va pegar en primera persona, no per danys, sinó perquè tinc familiars directes que ho han perdut tot, i coneguts. Gent que va estar a punt de morir. La ferida la sents tu mateix perquè et podria haver passat a tu. Vaig passar un temps que necessitava prendre apunts, reflexions, ho llegia tot i em bullia el cap. Em sentia interpel·lat, i al final, sempre arribava a la conclusió que això s’explicava amb el mateix paràmetre de l’anàlisi del llibre Eixida d’emergència. Amb les ulleres de la colonialitat, de la subalternitat, de l’alteritat. Vicent Olmos, l’editor, que sí que va patir el desastre en primera persona, també ho va veure clar i va veure la necessitat de deixar-ho per escrit.

—Abans que ho escriguen els colons. Demostrar que els colonitzats de la plantació de cotó no dormen.
—Exacte. Ens explicaven què ens passava a casa nostra, mitjans amb seu a Madrid que ni tan sols tenien veus valencianes que ho explicaren. A la compareixença que va fer Pedro Sánchez, un mes després, no hi havia cap portaveu valencià en els grups que li feien la rèplica. Únicament parlà Àgueda Micó dins el grup de Sumar, i subordinada a la seua portaveu. És quasi un imperatiu de ciutadania que expliquem nosaltres mateixos què ha passat.

—I segons la tesi del llibre, això que ha passat no és una catàstrofe natural, sinó política.
—La DANA és un fenomen natural que ens ha pegat més fort pel canvi climàtic. Cada vegada hi ha episodis més intensos i més freqüents. Això ho diu la ciència. Però és evident que si s’hagueren enviat els avisos, si s’hagueren pres precaucions, no parlaríem de més de dos-cents morts. Els desperfectes materials no s’haurien pogut evitar, però fins i tot en això s’hauria de parlar molt de la gestió del territori. Les catàstrofes naturals poques vegades són únicament naturals. Hi ha una gestió darrere. Hi ha moltes morts evitables, pràcticament totes, en aquest cas.

—És el que definiu com a “sistema nacional de dominació”.
—Som una colònia orientada al turisme. Tenim aquesta especialització econòmica i no podem eixir d’ací. Tens un govern més preocupat pel turisme que per res. La consellera de Turisme, la nit de la DANA era en un acte a Alacant. És un sistema de prioritats que són contràries a les que tindríem, entre cometes, els seus administrats, els seus dominats.

—Dediqueu la primera part del llibre a fer un relat de tot allò que va passar i a veure com ho van explicar els mitjans espanyols. Una de les coses que us crida l’atenció és la dèria dels madrilenys amb el tren de gran velocitat. Com podien venir a Gandia menjar-se una paella.
—Això explica la catàstrofe de les morts que podrien haver-se evitat. Tens un govern que físicament és ací, però mentalment, no. I no governa per al benestar de la seua ciutadania, sinó per a administrar un sistema. Un sistema que té com a prioritat l’extracció de rendes i la consideració del País Valencià com a colònia turística. Després del 29 d’octubre venia el pont de Tots Sants, que era clau perquè ells consideren que és temporada baixa i s’ha de fer caixa. Aquesta és la prioritat. L’AVE a Madrid no és qualsevol cosa, és probablement la gran política pública que explica l’Espanya contemporània. Eixe dia, tota la informació dels mitjans de comunicació espanyols se centrava a parlar de l’AVE interromput. Aquesta és una mirada colonial químicament pura.

—Això i que el govern espanyol i la casa reial espanyola pretenguessen fer una visita a Paiporta quan els carrers eren literalment plens de fang i la ferida era tan tendra.
—Exacte. Es pot fer una anàlisi doble. O no en són conscients, no s’esperen trobar el que van trobar, o realment els és igual i volen anar-hi per rebre la rentada de cara que els fan els mitjans de comunicació del règim. En la visita de Paiporta hi ha una dissonància bestial entre el que diuen els mitjans espanyols i el que publica la premsa internacional. És portada a la BBC, a The Guardian, a Le Monde… i tots se centren a dir que han llançat fang al rei al crit d’assassins. Jo entraria en si estan tan alienats de la realitat que es pensaven que la gent els aplaudiria, o si realment els era absolutament igual.

—Penseu que tant els feia?
—Sí. Segur. Volien la foto per a rentar-se la cara. Veníem d’una setmana amb l’estat pràcticament absent. I això s’ha de dir, i dir-ho no és donar el marc a la ultradreta, al contrari, és combatre’l, perquè la població de l’àrea afectada ho percebia així. L’estat espanyol va tardar moltíssim a reaccionar. Va deixar abandonada la població valenciana, cosa que no hauria passat en unes altres latituds. Les imatges que vam veure l’endemà, de l’àrea metropolitana de València, serien impensables a Madrid. La classe política colonial que tenim al govern de la Generalitat ens condemna, però l’altra ens abandona. Estem deixats de la mà de Déu. Aquell viatge del rei es fa del punt de vista propagandístic. Es fa aquella foto de l’abraçada amb un teòricament espontani que després no ho és perquè ix ell mateix en les xarxes vantant-se de l’acció. Eren membres organitzats d’extrema dreta, eixa persona duia una dessuadora de la División Azul.

—Al llibre us afegiu a la idea que el fet de posar un militar al capdavant de la reconstrucció ve, precisament, de la casa reial espanyola.
—Ho comenten uns quants analistes de Las Provincias. No ho deixe com a cosa feta, però em sembla que si no és així, sí que ho sembla. És molt coherent amb tot el que passa. S’explica molt bé amb les ulleres de la colonialitat perquè va més enllà de si considerem que el País Valencià és una colònia o no. En aquest cas, es veu molt bé, perquè al País Valencià no hi ha ara mateix, ni en aquell moment, un clima insurreccional, però la reacció que té el sistema nacional espanyol no s’entén des d’eixe prisma. No entens per què tota aquesta militarització, la retòrica marcial, posar un tinent general de vice-president. Hi ha una dissonància en el tema dels símbols, de les imatges. El discurs de Nadal del rei espanyol mostrava una fotografia amb militars llevant fang, però la imatge que tots tenim de la recuperació de la DANA són els voluntaris. Els militars arriben tard. Ara hi són, i a ells els interessa una població disciplinada. I això només s’explica amb les ulleres de la colonialitat.

—A aquestes ulleres, hi heu posat el filtre de l’infrafinançament i feu la metàfora de dir que per l’economia valenciana cada any passa una gota freda.
—L’endemà, quan vam veure què havia passat, el primer que vam pensar tots és com ens refarem d’aquesta barbaritat. La paradoxa és que el millor pla Marshall, utilitzant l’expressió que tant s’ha dit aquests dies, és, simplement, no que s’acabe l’espoliació, sinó que es faça un parèntesi. Un euro de cada quatre del pressupost de la Generalitat és per a pagar un deute generat per l’infrafinançament. Això no ho diem els separatistes, entre cometes, sinó que ho han certificat el sistema nacional espanyol format pel PP i el PSOE, que intercanvien els papers segons si són al govern o no. En un consell de ministres es pot decidir que la titularitat del deute de la Generalitat passa a ser de l’estat espanyol, del regne d’Espanya. A nosaltres ens alliberaria un euro de cada quatre, això són vuit mil milions cada any. No es resoldria el problema del finançament, però tindríem això. Si ens deixassen gestionar els nostres impostos, tindríem més diners que els que anuncien en els paquets d’ajuda, que més de la meitat són crèdits que s’hauran de tornar. Quina altra prioritat hi ha ara? Compliu la vostra llei i deixeu d’espoliar-nos una miqueta mentre ens refem.

Ricard Chulià, en una imatge del març del 2024 (fotografia: Prats i Camps).

—S’ha identificat el president Carlos Mazón com a responsable del drama humà que ha causat la gota freda, però com veieu els partits de l’oposició a les Corts Valencianes?
—És un altre exemple de la colonialitat de què parlem. A les Corts no es parla de política valenciana, sinó espanyola. El debat es fa físicament ací, però mentalment no és ací. Del punt de vista de la política valenciana no es pot entendre que a les Corts es parle més de política espanyola, perquè no parlem d’una catàstrofe natural. Parlem d’un govern que té les mans tacades de sang. La societat valenciana ha fet les mobilitzacions més grans que es recorden d’ençà de la transició i et demana una altra cosa. No s’entén si no és que es juga una partida d’escacs a Madrid i que el PSOE valencià s’ofereix com a peó de gambit perquè Pedro Sánchez puga fer una jugada de palau que després quedarà en res. I diuen això que per responsabilitat institucional aproven el pressupost valencià perquè el PP no bloquege l’espanyol. Nosaltres només som un peó a sacrificar.

—Al llibre dieu: “Una sobirania plena podria fer front a totes les reconstruccions.” Una sobirania econòmica? La gestió dels imposts?
—Ho afirme de manera absolutament provocadora, amb la voluntat de provocar el debat, però és que és exactament així. Si fóssem un estat independent, si tinguérem un estat al nostre servei que no ens veiés com una colònia, aquesta catàstrofe no hauria passat així. Hauríem tingut aquesta DANA fortíssima, aquesta barbaritat d’aigua i molts danys, però el territori no hauria estat gestionat amb aquesta visió colonial. No tindríem una classe política que dinava a El Ventorro o dinava amb bouers, que tenia el secretari d’Emergències desaparegut i astracanades d’aquestes. Per molt incompetent que fos el nostre govern sobirà, no arribaria a aquests nivells d’indecència i d’estultícia perquè tindria com a prioritat una altra cosa.

—Una altra frase del llibre: “Ens cal construir un Pla Sud que ens faça amos de la nostra terra.”
—Agafe el Pla Sud com a metàfora perquè és la primera gran ferida en l’horta a l’àrea de València que explica què ha passat. És el tret d’eixida a l’especulació del territori, a la depredació, a la destrucció de l’horta. A l’abocament en massa de tota una població a l’Horta Sud, que multiplica la població per quatre o per cinc dels anys cinquanta ençà. És la ciutat monstre, com la definia Sanchis Guarner. Es va fer des de la perspectiva de colònia i no responia a la gent que vivia al territori, sinó al sistema d’interessos que administrava el territori en benefici seu. El Pla Sud que jo propose és al contrari. És un pla per a evitar catàstrofes que són recurrents i que haurem d’enfrontar. Una gestió del territori que es faça pensant en el benestar i en les necessitats de la gent que hi viu.

—Us fixeu també en la presència dels símbols valencians i valencianistes aquests dies, i en l’absència, pràcticament, de cap símbol espanyol.
—Els símbols que es fan onejar són els valencians, els de l’àrea de València, la senyera amb el blau. És un símbol omnipresent, en clau regional, però veus que els símbols de la nacionalitat espanyola són absents. Només apareixen en figures marcials, quasi de manera imposada. En el llibre explique el cas de la imatge que es veu en el primer partit que fa el València a Mestalla, contra el Betis, després de la catàstrofe, que és una senyera gegant. Això, es mire com es mire, seria impensable amb una bandera d’Espanya gegant. S’hauria vist com una agressió, fins i tot. Fa una setmana, en l’estadi del Llevant, van convidar mil militars espanyols que fan tasques ací i ells amb les seues banderes d’Espanya van cantar “viva España” i tot això. Com dèiem amb el rei, hi ha una dissonància absoluta entre els símbols del sistema nacional espanyol i els símbols del poble valencià. Lluïts i onejats en clau regional, per descomptat, però la dissonància és tremenda.

—També s’han destriat frases de l’himne com a elements apoderadors i s’ha silenciat el primer vers.
—La primera frase és indecent. Ho sabem tots. Però ja en la primera manifestació del 9 de novembre, una xica portava un cartellet que era una senyera en què posava: “Valencians, alcem-se.” Insistesc que són símbols regionals, per descomptat, però imaginem que en comptes d’aquesta frase apoderadora hi haguera la bandera espanyola i la primera frase de les glòries a Espanya. Seria impensable. Per a donar-nos ànims, per a recuperar-nos, fem servir els símbols de la valencianitat i no els de l’espanyolitat.

—I també hi ha la llengua. Us heu fixat que a les manifestacions multitudinàries hi ha més cartells que mai en català, i moltes consignes i crits també es fan en la nostra llengua?
—Sí. I és lògic i és normal, perquè quan fas la retòrica de l’apoderament comunitari per a alçar-te després del que ha passat, si no ens alcem entre tots, no ens alcem. Busques la teua identitat, què ets. I tota eixa retòrica s’ha de fer en la llengua pròpia, encara que, per sociolingüística, les persones que duen eixos cartells tinguen el castellà com a llengua familiar.

—Penseu que després d’això tan greu que ens ha passat, amb la comunió de tanta gent, pot començar a despertar un sentiment que diga, aquests governs ens ho han fet passar malament, i es desperte una mena de sentiment nacional?
—És evident que aquesta tragèdia marcarà tota una generació, com en va marcar una la riuada del 1957. La frase de “fins ací va arribar la riuà” ara es referirà a la del 2024. Hi haurà un abans i un després. Per exemple, en les enquestes que ixen es veu un canvi demoscòpic, sense eixir dels paràmetres del 78, és clar. Però si en l’enquesta del Nou d’Octubre que publicava el Levante l’únic dubte era si el PP trauria majoria absoluta o no, ara això és impensable. No s’ha de mirar del punt de vista de dir que el PP perdria, sinó que s’enduria una hòstia inèdita dins aquest règim del 78. És evident que l’actual govern de la Generalitat ha caigut, ja no té el suport de la població. Allò de “a pesar del que han fet, si hi haguera eleccions, la gent els votaria”, ara no és de veres. Potser votarien el PP, però no Mazón. El que ha fet s’interpreta com que no té ni punyetera idea del territori i que se li’n fot absolutament tot i que ens ha abandonat.

—Tots sabem que Mazón ho ha fet molt malament, però com heu viscut el fet que Compromís, el vostre partit, demanàs a Pedro Sánchez que el llevàs i intervingués l’autonomia?
—Em vaig sentir personalment atacat. Només ens faltava això. Hem tingut aquesta tragèdia, l’autonomia és tocada perquè el poble ha identificat que el primer responsable és Mazón. També culpa Pedro Sánchez, però dins aquest context, el relat centralista pot tenir força i tu, com a partit valencianista, no el pots alimentar. L’autonomia no és la culpable. En tot cas, la culpable és la falta d’autonomia o el fet de governar la poca que tens amb una perspectiva colonial. És absurd que un partit valencianista demane que es governe des de Madrid. Entre més coses, perquè, en aquest cas, Madrid no ha reaccionat millor. No té la culpa d’haver-nos condemnat perquè les emergències són transferides i la responsabilitat d’alertar la població és de la Generalitat, però és absurd pensar que Madrid ho hauria fet millor. Tenim els exemples del 1957 i el 1982. Però en la DANA del 2019, la Generalitat ho va fer bé. El que no pot fer Compromís és apuntar-se a dir que no ens podem governar nosaltres mateixos.

L’economista i assessor financer David Forcada (Torelló, 1969) s’ha convertit, sense voler, en un influenciador a les xarxes socials. Aquests darrers mesos ha guanyat molta popularitat perquè difon continguts sobre finances i respon consultes dels seguidors. Estalvi, inversions, inflació, compra i lloguer d’habitatges… Forcada toca tota mena de tecles i té un objectiu clar: divulgar sobre finances d’una manera planera i pròxima. Més enllà de la divulgació, molts usuaris també poden formar-se i combatre l’analfabetisme econòmic.

Fa menys d’un any que va obrir el perfil d’Instagram i ja és a punt d’aconseguir quaranta-cinc mil seguidors. Es dirigeix al públic catalanoparlant i diu que això desprèn més confiança que no pas els continguts en castellà. Forcada ha treballat durant dinou anys a l’antiga Caixa Manlleu. També ha passat pel BBVA i ha estat gestor de la banca privada. És professor a la Universitat de Vic i agent financer de GVC Gaesco d’ençà del 2013. Fa dotze anys que té un despatx a Vic, on enregistra els vídeos.

—Què fa un assessor financer?
—La nostra feina és assessorar la gent amb les seves finances personals, conèixer molt bé les circumstàncies del client. I mirar quins productes financers del mercat poden encaixar. En el futur, tot això es pot robotitzar amb intel·ligència artificial. Totes les noves tecnologies que hi ha segurament ajuden molt a gestionar-ho, però el contacte personal és clau: és quan detectes si hi ha neguit amb els estalvis.

—En menys de deu mesos heu aconseguit prop de 45.000 seguidors a Instagram. Us ho esperàveu?
—No esperava res. Al començament, vam parlar de quin enfocament donar-hi, que podria haver estat més tècnic. De fet, els primers vídeos ho són perquè no responen preguntes dels seguidors. També faig formació, per tant, és senzillament divulgar de la manera més planera i pròxima possible. Fer-ho en català fa que el missatge arribi als catalanoparlants i desperti més confiança que no pas el contingut generat en castellà, que pot ser més allunyat.

—Les xarxes són plenes d’usuaris que es fan dir assessors financers i que et prometen grans beneficis i viatjar per tot el món. Això fa molt de respecte, ensarronen moltíssima gent.
—Això hi ha estat sempre, és condició humana. Si algú et promet això, és molt fàcil que ho facis. En finances, hi ha productes molt especulatius que permeten fer-ho, si més no, d’una manera esporàdica. Si pots demostrar que puntualment en un producte guanyes un 20% en una setmana, la segona fase és fàcil. I a més diuen que això és consistent en el temps. Què fas, burro? Si en quatre operacions pots guanyar tant, et diuen. El que no expliquen és què ve darrere, que no és consistent. I després acaba com acaba en el 99,9% dels casos. El regulador sempre troba la manera d’intentar saltar-se la normativa i poder continuar prometent coses que acaben sent falses.

—El problema que hi detecto és que som vulnerables. Ens ensenyen a gestionar l’economia d’una empresa, però ningú no ens parla mai de com gestionar els nostres diners.
—Hi ha un programa d’educació financera a les escoles i s’intenta canviar. Es vol que quan acabis batxillerat i comencis a tenir nòmina, sàpigues què vol dir, què és un compte bancari, quines opcions tens d’inversió, que sàpigues una sèrie de conceptes bàsics. Això no s’ensenya i aquest programa intenta fer-ho. La resposta de l’administració és que no hi ha recursos i no hi ha professionals per a invertir-hi temps. Els instituts que s’hi adhereixen tenen sessions de formació impartida per voluntaris. Això és un pegat que no va enlloc. Sis hores lectives es poden encabir on siguin i es donen conceptes bàsics que no té ni tan sols una persona que té una llicenciatura.

David Forcada, en un moment de l’entrevista.

—Hi ha un analfabetisme econòmic, sobretot entre els joves?
—Això no ho detecto. La gent gran n’ha après per l’experiència d’acostar-se a la banca tradicional. Els han anat donant productes i els han anat comprant. Quan va haver-hi la baixada de tipus d’interès i tot l’estalvi conservador va desaparèixer i va haver de fer un pas a ser inversor i, per tant, a assumir riscos, aquí va començar a haver-hi les hòsties amb els grans disgustos dels impositors a la banca. Amb formació, potser tot això no hauria passat. Aquesta gent ara sí que busquen més l’assessor financer perquè vénen d’una experiència dolenta. O directament diuen, no faig res i deixo els diners al compte. El jovent amb interès busca a internet. Poden caure en el parany de tot això, però hi ha interès a com estalviar. Potser algú queda enlluernat per les promeses de poc temps. Però quan comença a gratar detecta que el camí més raonable és el d’anar estalviant de mica en mica en un producte conegut i en plataformes solvents.

—Quins són els camins més raonables i solvents?
—El sentit comú. Rendibilitat i risc és un binomi inseparable. Bàsicament pots accedir a dos productes. Invertir en empreses i ser-ne soci, tot el món de la borsa. Rebràs els fruits d’aquell negoci i sabem que a llarg termini això pot donar rendibilitats entre el 8%, 10%, 12%, però d’una manera consistent. Després hi ha la ruta de ser prestador, que en canvi de deixar els diners cobraràs un tipus d’interès, que anirà d’acord com estiguin els tipus del Banc Central Europeu i del risc. Combinant totes dues coses, amb el sentit comú de dir quines necessitats tindré en el futur, trio una ruta o l’altra. Si t’apartes d’aquí i busques coses que et prometen per sobre del que hi ha establert, has de sospitar.

—Quins són els errors principals a l’hora d’estalviar i gestionar les finances?
—Tenir els diners parats en un compte corrent amb una alternativa que et dóna un rendiment amb el mateix risc és un error. Quan els tipus d’interès eren negatius o zeros, no era un error perquè no hi havia una alternativa millor. Ara que els tipus d’interès estan al voltant del 3%, és un error perquè tens alternatives a rendibilitzar-los. Això passa per una falta de coneixement i per desconfiança. I la desconfiança fa que l’ús segur sigui tenir-los al compte aturats perquè penses que amb qualsevol aventura que pugui ser una inversió s’assumeixen riscos, quan no és així. El segon error és deixar-te portar per rendibilitats passades sense atendre els riscos que poden venir en el futur. Si els tens controlats, es curen normalment amb l’horitzó temporal. Com més temps pots deixar una inversió, menys risc tens. Si saps que alguns diners els pots immobilitzar tres, quatre o cinc anys, pots invertir tranquil·lament en tota una sèrie de productes.

—Els bancs sempre són els primers que s’ofereixen a gestionar el nostre patrimoni i a invertir els diners. És un error acudir-hi directament?
—El banc no deixa de ser un proveïdor de producte amb un marge comercial. No és que sigui un error. Tu has d’analitzar què t’ofereixen amb avantatges i inconvenients. Si no tens prou confiança amb el del banc i sospites que hi ha alguna cosa que no t’acaben d’explicar, has de buscar un assessor financer, algú en qui confiïs. Els productes financers cada vegada estan més democratitzats, i això és el que s’ha de fer. El millor vehicle per a invertir són els fons d’inversió o els productes cotitzats. I aquí has d’analitzar quins fons i productes vols concretament. Si el compres a través del banc o a través d’una plataforma, si és solvent, és indiferent. Amb la democratització dels productes, pots comprar en un banc o un altre. I la democratització i competència afegeix transparència i una capacitat d’acció molt bèstia a l’inversor. Has de fugir del producte tancat que et dóna el teu banc i obrir-te a tots aquells que hi ha al mercat.

David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista.

—Han emergit molts bancs digitals, com ara Revolut i Wise. Són bones alternatives?
—Sí. Evidentment, has de tenir un cert coneixement. També és cert que la banca tradicional indirectament tira cap aquí. Va expulsant la gent de les oficines perquè es vol digitalitzar. Has de demanar hora, tens un gestor que te’l canvien cada dos per tres i al final l’ajuda a vegades tampoc és tanta. Amb la banca digital has de mirar que sigui solvent, que compleixi igual que els altres, que tingui fons de dipòsits, que sigui en el sistema bancari europeu. Si té totes les mateixes garanties a la banca tradicional, la usabilitat és important.

—Les criptomonedes també han fet un bon esclat. Ací, també hi trobem gent hi juga sense tenir-ne cap coneixement.
—Torna a passar igual que abans. Has de mirar el risc vols assumir i la rendibilitat esperada, i quin és el motor de rendibilitat. El món de la criptomoneda és un actiu que anomenem reserva de valor. La criptomoneda en si no genera, no té una activitat econòmica. Les fluctuacions depenen d’una oferta escassa, perquè saps que hi haurà un límit de criptomonedes en un moment determinat, i davant d’una demanda creixent. Si la demanda és creixent i l’oferta és escassa, la criptomoneda puja. Ha pujat arran de l’entrada de Trump perquè diu que els Estats Units tiren per aquí, que els governs compraran, i també ha nomenat un responsable d’economia que és especialista i defensor de les criptomonedes. Això fa que la gent tingui més ganes de comprar-ne, hi confiï i el preu pugi. Ningú no sap fins on pot arribar tot això. Però sí que sabem que de la mateixa manera que va arribar a 70.000, va caure a 20.000. I ara que és a 100.000, pot tornar a caure a 30.000. Sabem que és un actiu amb una volatilitat alta. Qui s’hi fiqui, ha de tenir en compte que això continuarà pujant mentre la demanda sigui per sobre oferta. I que ha d’estar disposat a suportar volatilitats altes.

—El dubte de tothom: què n’hem de fer, dels estalvis?
—Primer has de preguntar-te per què estalvies. Pot fer-ho pensant en els fills. Si ets més jove, potser estalvies per comprar-te un pis i per pagar-ne l’entrada. Si ja en tens un, potser ja penses en la jubilació. Establir l’objectiu és bàsic perquè marcarà un horitzó temporal. En funció d’aquest objectiu, hi ha uns productes financers que hi encaixen. Imaginem-nos que estalvies per jubilar-te i encara et queden vint anys. Aquí pots anar a renda variable, inversions a llarg termini amb l’objectiu de créixer d’un 8%, un 9% o un 10%. Hi ha un producte per a cada situació.

—Ara som a Barcelona. Viure-hi és un autèntic desafiament. Salaris baixos, lloguers elevats i capacitat mínima d’estalvi. Com s’ho ha de fer la gent?
—Davant d’això, tens la capacitat d’estalvi que tens i has de veure si fer una inversió en un termini de temps raonable et servirà per a tenir els diners necessaris per a fer l’entrada d’un habitatge. En molts casos, no hi ha un termini raonable de temps. Dir que d’aquí a seixanta anys podràs comprar l’habitatge no serveix perquè has de tenir una viabilitat a un termini inferior als deu anys per a pagar l’entrada. En unes altres zones, en molts pobles, sí que és factible fer-ho.

—Ja veig que la solució és fugir-ne.
—Bé, o guanyar molts diners. Amb aquesta situació, continuar compartint pis o lloguer amb amics, o parelles. O sí, fugir de Barcelona.

David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista.

—Amb la jubilació, sorgeix un altre dubte: ens podem refiar del sistema de pensions?
—Aquest debat és històric. En la primera nòmina ja em van dir que del que em retenien no en veuria ni un duro. Això m’ho van dir fa trenta-cinc anys i ara veig que molts que m’ho deien estan pre-jubilats, estan bé i cobren. Cada cop el factor humà té menys pes en la productivitat mundial. Hi ha un debat damunt la taula, que és la renda universal, que indirectament ja tenim. Si no tens feina, tens una renda com a últim recurs. No casa massa, o no té massa sentit, que qui ha contribuït i arriba a la jubilació, es retalli la part de pensions. Estic segur i confio que cobrarem pensió. El dubte és si continuarà sent el mateix percentatge, el que anomenem com a taxa de reposició, del que es cobri respecte del que es va cotitzar. I aquí sí que tinc dubtes que puguin mantenir la mateixa taxa de reposició perquè precisament aquí, en aquest país, tenim una de les taxes més altes. És baixa la caiguda d’ingressos quan ens jubilem. Les pensions màximes penso que sí que poden tenir retallades, però la pensió de no-revolta social es mantindrà.

—Què voleu dir?
—Hi ha una economia nova, la dels cabells blancs. Els jubilats viatgen, consumeixen, fan oci. Hi ha un sistema econòmic molt potent. Fer una retallada dràstica aquí generaria, a escala política, per a qui la faci, la mort. Sí que poden haver-hi ajustos, però no pot haver-hi una caiguda dràstica de les pensions.

—A Instagram heu guanyat popularitat responent preguntes breus. Us posarem a prova. La primera: un jove que té 20.000 euros estalviats i no sap què fer-ne. Què li recomanaríeu?
—El problema és que no tingui ni idea de què fer-ne. D’entrada penses que no té cap necessitat immediata a cobrir. Ha de començar a aprendre com funciona la història. Li diria que la meitat els posi en un fons monetari en un compte com Revolut, que saps que aquests sempre els tindrà allà i veurà que aniran pujant segons el tipus d’interès. Amb els altres 10.000, pot triar dos o tres fons de renda variable, i així comença a veure com funcionen les accions. Però si mai necessita diners, primer que tregui els del fons monetari. Amb els de les accions, que tingui una visió a llarg termini. I que cada tres mesos s’ho miri i ho analitzi. Així farà dues coses, invertir i formar-se.

—Una altra: tinc diners estalviats en un compte de baixa rendibilitat. Ho vull canviar, però no vull risc. Com es pot fer?
—El concepte de risc no és garantia de futur. Qualsevol persona que hagués invertit a l’ESP500 en qualsevol moment dels últims cent anys, si hagués esperat dotze anys, no hauria perdut diners. Bé, n’hauria perdut puntualment, però al cap dels dotze anys hauria recuperat la inversió inicial. No sabem què passarà en el futur. Però sí que tens un percentatge molt alt de probabilitats que aquests diners d’aquí a dotze anys els tornaràs a tenir. L’alternativa és allargar en renda fixa una mica els terminis per assegurar més aquest tipus d’interès. El que passa és que avui, en allargar la durada, no guanyes en rendibilitat. No val la pena immobilitzar els diners més temps per obtenir més rendibilitat. En unes altres circumstàncies de mercat que puguin ser d’aquí a sis mesos o d’aquí a un any, potser sí que valdrà la pena.

—Uns 60.000 euros estalviats. És millor diversificar inversions o unificar-ho en una?
—Si una inversió és una acció, és una animalada gran. Si l’endevines, perfecte, però tens el risc d’una concentració molt bèstia. Si aquest actiu és un fons d’inversió, ja s’ha diversificat. Amb un sol fons n’hi ha prou. Però si en tens dos, tres o quatre i de diferents tipologies, encara hi ha més diversificació.

David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista.

—Una més: és un bon moment per a comprar habitatge?
—Aquest matí, a Catalunya Ràdio feien l’homenatge al Joan Barril, que feia el Cafè de la República. En Barril sempre tenia un convidat parlant de temes d’habitatge, i precisament li han demanat si era un bon moment per a comprar habitatge. I et donaré la mateixa resposta: si tens els diners, compra’l.

—Caram!
—[Riu.] El tema de l’habitatge no es pot recomanar per una senzilla raó. No perquè no vulgui, sinó perquè és un mercat molt heterogeni. Quin habitatge? Una casa per a reformar a Sant Quirze de Besora per 70.000 euros o un pis al passeig de Gràcia per 800.000? No pots comparar. Pots valorar si és una bona compra segons si és una compra d’inversió en funció de la zona, les expectatives del preu d’habitatge, sumat al rendiment del lloguer. Això, comparat contra un actiu que no té risc, podrem veure si és una bona opció. I si és per a ús propi, depèn en el gust de cadascú. És un bon moment de comprar perquè els tipus d’interès són baixos.

—La darrera: comprar habitatge i llogar-lo ara és una bona inversió?
—És molt més mala inversió que fa vuit anys. Hi ha hagut un flux de diners que ha anat cap aquí, que ha tensat els preus, i que fa que les rendibilitats del lloguer hagin baixat. I amb la pujada de tipus, ja no et surt tant a compte perquè tens unes altres alternatives. En general, és més mala opció ara que uns anys enrere.

—Quina és la consulta econòmica que us han fet i us ha xocat més?
—Venim de la cultura del tipus d’interès, que et donaven els interessos i anaves cobrant. Amb els fons d’inversió, que es van acumulant, la gent no ho acaba d’entendre. Em sorprèn quan em diuen que si en vaig posar dos i ara n’he guanyat dos, dóna’m aquests dos i els altres ja els tinc assegurats allà. Hòstia, tant costa d’entendre? Tu tens els diners invertits, pugen i baixen. No només en treus dos, sinó que el treus de tota la bossa.

David Forcada, en un moment de l’entrevista.

Una volta Oriol Junqueras ha aconseguit de guanyar la presidència d’Esquerra Republicana, i encara esperant la batalla congressual que resta, l’esquerda que divideix el partit per la meitat ha començat a eixamplar-se d’una manera explosiva. Les bones paraules a banda i banda, en la línia que tots continuarien units i fent pinya, eren d’esperar, però la realitat és la que és: ERC és un partit partit, esquerdat. I segurament de manera irremeiable.

L’encarregat de fer saltar els ploms, com tantes vegades més, ha estat Joan Tardà. Ho ha fet reclamant que ERC deixàs de definir-se com a independentista, que és allò que en realitat significa no declarar-se “exclusivament independentista”. Segons el seu parer, Esquerra solament hauria de reclamar l’establiment d’una forma de govern republicana a Catalunya i deixar que dins el partit de Macià, Companys i Tarradellas coexistissen els partidaris de la independència de Catalunya i els partidaris d’una hipotètica Espanya federal dins la qual Catalunya pogués ser nominalment una república.

En realitat, si mirem la història, no és una gran novetat. Oriol Junqueras ha estat molt hàbil inventant-se consignes sobre el seu partit. Com aquella cosa falsa de la no-corrupció –que amaga, per exemple, que els primers regidors d’Esquerra a Barcelona van haver de plegar tots per corruptes. O com allò que ells ja eren independentistes i són tots els altres que se n’han fet –quan Esquerra no es va declarar independentista fins que Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira van guanyar el congrés de Lleida en un no tan llunyà novembre del 1989. No ho era als anys trenta –quan sí que ho eren, en canvi, Estat Català o Nosaltres Sols!. No ho era durant el franquisme –quan sí que ho eren el Front Nacional o els diversos PSAN. No ho era durant la transició –quan ho van ser l’MDT o Catalunya Lliure.

D’alguna manera, i en vista de tot això, es podria dir que si ERC deixa de ser independentista ara, si torna a l’ambigüitat calculada, en realitat –si ho mirem amb una línia del temps freda– tan sols tancarà un parèntesi de trenta-sis anys.

Però la cosa és més complicada.

I és més complicada perquè en realitat a partir de la maniobra de Colom i Carod molts independentistes que havien militat en unes altres formacions polítiques o militars –com ara Terra Lliure– s’hi van integrar i van aportar bona part de la saba nova que ha revifat el partit. I més tard molts independentistes van entrar a Esquerra, més que perquè fos d’esquerres, perquè era clarament –perquè ho va ser clarament durant uns quants anys– l’únic partit independentista. La pregunta és quin sentit tindrà per ells continuar-hi.

Quin sentit tindrà continuar-hi en vista que la trampa és molt òbvia.

No ser “exclusivament independentista” significa que hi pot haver independentistes dins el partit –com n’hi ha, o n’hi havia, als Comuns o a Unió Democràtica–, però que la independència de Catalunya deixa de ser l’objectiu assumit per tots, l’objectiu comú, que passa a ser, en canvi, una república que podria ser perfectament federal espanyola. Dit cruament: de defensar que “no volem ser Espanya” es passa a defensar que “podríem voler ser Espanya”. Vet ací el resultat de l’embolic mental monumental que s’ha fet aquesta gent amb les teories ridícules sobre l’etnicisme o l’essencialisme. Ací teniu la cirereta de l’absurditat aquella de ser “independentistes no nacionalistes”.

A curt termini tot això és una mala notícia, és obvi. Som davant una deserció en tota regla, en el sentit que Antonio Gramsci feia servir per explicar com funcionava el “reformisme oportunista”. Una mala notícia per a tot l’independentisme –tant si ho entenen els altres independentistes com si no. Però a mitjà termini i a llarg ja no ho tinc tan clar. Però si de cas –perquè em sembla que hauria d’invocar seriosament i llargament el pensador sard– és millor que en parlem un altre dia…

 

PS1. Avui fa deu anys de l’atemptat gihadista contra la redacció de Charlie Hebdo. I avui, precisament, la revista publicarà un especial fet per humoristes de tot el món contra tots els déus i contra totes les religions. Deu anys després, amb això, es demostra que assassinant dotze persones els autors de l’atemptat no van poder matar la revista ni la llibertat, si cal, la llibertat de blasfemar. Ho expliquem tot en aquest article, que vol ser també una salutació fraternal i emocionada a la redacció del setmanari humorístic francès.

PS2. Ricard Chulià ha sorprès publicant en un temps rècord un llibre sobre els efectes polítics de la gota freda al País Valencià, llibre que és com un cas aplicat a la teoria independentista sostinguda en el seu País Valencià. Eixida d’emergència. La descripció del tracte colonial per part d’Espanya passa en aquest segon llibre de ser teoria a ser el reconeixement d’una realitat que ha viscut tothom i que Chulià mateix explica en aquesta entrevista amb Esperança Camps: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”.