Avui, 4 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Martínez-Gil: “A ERC s’havia intentat tapar el debat intern”
• El cas d’un nen de sis anys que vol parlar en català amb els companys de classe i no pot  
• No és això, Comín, no és això I Editorial de Vicent Partal 
• El mite de la immersió lingüística (El desgavell educatiu, 2) I Mail obert de Tina Vallès 
• No hi ha res pitjor per a la classe treballadora que un sindicat espanyol I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• La sorprenent petició d’amnistia de Santi Vila pel cas de Sixena 
• ‘La tertúlia proscrita’: Del Primer d’Octubre a jurar la constitució espanyola 
• A judici els metges de Maradona: s’hauria pogut evitar la mort del futbolista? 
• Imma Tubella: “Els estats, tal com els concebem, tenen els dies comptats” 
• Pel Rosselló, el Pirineu i l’Empordà, amb Josep Sebastià Pons 
• S’estrena ‘Zenit’, el programa musical de TV3 que enfronta totes les generacions

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’exèrcit d’Israel ha continuat bombardant avui la capital del Líban, Beirut. Els atacs han afectat principalment tres punts situats als barris del sud de la ciutat, principal objectiu durant aquestes darreres setmanes. L’agència estatal libanesa de notícies NNA ha dit que l’objectiu israelià era la zona de Haret Hreik.

El Líban respon per primera vegada a un atac terrestre d’Israel

L’exèrcit israelià, de fet, ha confirmat que l’objectiu era l’oficina de comunicació de l’Hesbol·là i també una seu dels serveis d’intel·ligència libanesos, on, segons que han explicat, s’aplegava informació estratègica per executar atacs contra Israel.

Més tard, les Forces de Defensa d’Israel han assegurat que, en la planificació de l’ofensiva, s’han pres totes les mesures necessàries. Han dit que havien emprat “armament precís” per reduir els danys a persones innocents. “L’organització terrorista Hesbol·là situa els seus centres de producció i mitjans de guerra sota edificis residencials al cor de Beirut i posa en perill la població de la zona”, han dit, seguint el relat habitual que acusa l’Hesbol·là de fer servir els civils libanesos com a escut.

Marzà, Riba i Asens i exigeixen al govern espanyol la suspensió immediata de les exportacions d’armes a Israel

Els atacs contra el Líban fa més de dues setmanes que s’han intensificat i dimarts va començar la invasió del país, després de més d’onze mesos de combats.

“Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”, diuen que deia Groucho Marx. I és també allò que es desprèn de la petició d’amnistia que l’ex-conseller Santi Vila ha adreçat al jutjat penal número 20 de Barcelona, que instrueix la causa contra ell per desobediència i usurpació de funcions en el cas de les obres de Sixena. Perquè Vila, mitjançant Francisco Claverol, que és l’advocat de la Generalitat que el representa i que signa la seva petició, demana una cosa i, si no pot ser, la contrària, que tindria a parer seu el mateix resultat: o bé que sigui absolt de l’acusació d’haver desobeït i obstaculitzat l’ordre judicial de traslladar les obres exposades al Museu de Lleida quan ell era conseller de Cultura, cosa que nega rotundament que fes; o bé, si s’imposés la tesi acusatòria, que sigui amnistiat perquè hauria estat promotor “del primer assaig de la independència de Catalunya” i de desobediència a l’autoritat judicial espanyola.

A Vila, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena li demana dos anys d’inhabilitació i sis mil euros de multa per un delicte de desobediència, i onze mesos de presó per un altre d’usurpació de funcions judicials. La jutgessa, Maria Mercè Fernàndez, va demanar a les parts, el mes de juliol passat, si aquests fets podrien ser amnistiables, cosa que va desorientar i indignar l’acusació particular, que exerceix l’ajuntament, i va suscitar alguns titulars pujats de to a la premsa de l’Aragó. Com podia ser que una causa per no haver obeït una resolució d’un jutjat d’Osca per a lliurar quaranta-quatre obres que eren al Museu de Lleida entrés dins de la llei d’amnistia?, es demanaven.

Però la defensa de Vila va trobar la manera. En l’escrit adreçat a la jutgessa, que VilaWeb ha pogut consultar, demana, en primer lloc, l’absolució, perquè nega que cometés cap desobediència. En la segona pàgina diu això: “L’Honorable senyor Santiago Vila Vicente no va cometre cap delicte: ni es negà a donar compliment al fet ordenat pel jutjat de primera instància número 1 d’Osca, ni adoptà cap actitud passiva o obstaculitzadora, ans al contrari: procedí de manera immediata al lliurament efectiu dels béns dipositats al MNAC i a impulsar amb la màxima celeritat tota la tramitació necessària perquè, en compliment de la normativa administrativa aplicable, es pogués fer efectiu el lliurament dels altres béns que es trobaven al Museu de Lleida […], amb el clar propòsit de complir l’ordre judicial de la manera més correcta i ajustada a dret.”

Vet aquí la primera petició que fa Vila: que l’absolguin, perquè fou obedient i va col·laborar amb les autoritats espanyoles en tot moment. Però tot seguit la seva defensa fa la segona petició: diu que, en cas que el jutjat assumís el relat de l’acusació, aleshores Vila hauria de ser amnistiat. Perquè el relat de l’acusació particular vinculava els fets directament amb el procés d’independència, és a dir, que “el senyor Vila hauria desobeït amb el propòsit de negar l’autoritat de l’estat espanyol i els seus òrgans judicials, donant suport així a la independència de Catalunya.”

De manera que, tan sols dues pàgines més endavant, a la quarta, la mateixa defensa diu: “Cal no oblidar que fou el govern de la Generalitat que aprovà el decret 139/2017, de 6 de setembre, de convocatòria del referèndum d’autodeterminació de Catalunya (a proposta de tots els membres, i del qual formava part l’Honorable senyor Vila); que també va acordar, el 26 de juliol de 2016, en aquest context de conflicte obert amb les autoritats estatals, no autoritzar el lliurament de béns dipositats al Museu de Lleida, i cal recordar també que no es procedí al lliurament efectiu dels esmentats béns fins l’11 de desembre del 2017”, quan el govern ja havia estat destituït pel 155.

Per a sostenir aquesta posició alternativa a l’absolució, i que implicaria l’aplicació de l’amnistia, l’advocat de la Generalitat s’aferra a una part de l’escrit d’acusació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena del 30 de novembre de 2017, en què apareixen afirmacions com ara que els fets denunciats “no van ser res més que el suposat primer assaig de la independència de Catalunya” i que “hi havia d’haver forçosament una estratègia oculta per haver elegit el jutjat d’Osca”, perquè “desobeir el jutjat d’Osca vol dir desobeir també els més alts tribunals que han dictat resolucions en el curs de l’execució provisional de sentència”; i que “amb això demostrarien que són un nou estat perquè ni un estat ni els seus tribunals no en poden jutjar un altre, en aquest cas la nova República independència [sic] de Catalunya”.

La defensa de Vila referma que “el moviment independentista català s’oposava al trasllat de les obres dipositades al Museu de Lleida”. I amb aquest vincle, afirma que els fets, si es descartés la tesi de la defensa i, per tant, l’absolució, encaixarien amb l’article primer de la llei d’amnistia. O uns principis, o uns altres, si convé.

Ara la jutgessa ha de prendre una decisió sobre si efectivament amnistia Santi Vila o bé en desestima els arguments. A diferència de Vila, l’altre acusat, el conseller Lluís Puig, serà jutjat –el 21 i 22 de novembre– al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La causa contra Puig l’ha retinguda el TSJC perquè, com a diputat al Parlament de Catalunya, és aforat. A Puig la fiscalia li demana sis mil euros de multa i l’acusació particular, 99.000 i una inhabilitació de dos anys.

Avui a les 22.00 els espectadors tenen una cita a TV3. S’estrena Zenit, un nou programa de xou musical en directe que presentarà Miki Núñez, i en què vint-i-quatre concursants competiran per demostrar que són els artistes que representen millor totes les generacions. Hauran de triar cançons de totes les èpoques i gèneres musicals i adaptar-les per seduir el públic. Per exemple, potser caldrà fer una versió de “My Way” amb una base de reggaeton. El programa, més que un concurs de talents, vol ser una oda a la música.

Tindrà una escenificació ambiciosa i espectacular: mil dos-cents metres quadrats de plató al Parc Audiovisual de Terrassa. “No podem aspirar a menys que allò que hem fet amb Eufòria”, diu Cristian Trepat, responsable de l’Àrea de Continguts, Programació i Cultura de TV3. Assenyala que, després de l’èxit d’Eufòria –ja s’ha confirmat que en tindrem una quarta temporada–, volien fer un altre programa musical de gran format a 3Cat: “També es pot entretenir en català el divendres a la nit”, diu Trepat.

Com funcionarà el programa?

Els artistes que participaran a Zenit s’agruparan per franges d’edat, cadascuna dirigida per un capità. Suu capitanejarà la generació Z (menys de 27 anys); Lildami, la Y (entre 28 i 43); Gisela, la X (entre 44 i 59); i Joan Reig, la dels boomers (més de 60). Entre els concursats, hi trobarem cares conegudes com ara la de Mariona Escoda, Scorpio, Samantha Gilabert i Carlos Gramaje.

El programa durarà nou setmanes, però no coneixerem pas tots els concursants el primer dia. Avui n’actuaran 8; divendres vinent, 8 més; i el tercer, els 8 restants. A partir del quart programa, en què ja sabrem qui són tots els concursants, començaran les actuacions en format de duet o de batalla i, a poc a poc, aniran acumulant punts fins que un s’erigirà en l’artista més intergeneracional.

Els quatre capitans de Zenit: Suu, Joan Reig, Lil Dami i Gisela, d'esquerra a dreta. Fotografia: Júlia Partal D'esquerra a dreta, els quatre capitans de Zenit: Suu, Joan Reig, Lildami i Gisela (fotografia: Júlia Partal). D'esquerra a dreta, els quatre capitans de Zenit: Suu, Joan Reig, Lildami i Gisela (fotografia: Júlia Partal). D'esquerra a dreta: Suu i Joan Reig (fotografia: Júlia Partal). El paper primordial del públic 

El jurat del xou musical serà el públic. Serà format per cent persones, dividides en quatre espais diferents segons la generació a què pertanyin, de manera que cada grup tindrà vint-i-cinc jutges. Una vegada l’artista hagi fet l’actuació, el públic votarà fent ús d’un potenciòmetre, un dispositiu amb què poden atorgar a l’artista entre 1 punt i 25, per obtenir una puntuació sobre 100. Segons la puntuació que obtingui cada artista, podrà millorar la nota cantant en karaoke una de les quatre cançons que li proposi el públic de la generació que hagi valorat pitjor la seva actuació. Aquesta és, segons que expliquen els capitans dels equips, la part més divertida del programa, perquè els artistes hauran d’improvisar la cançó i la coreografia amb molt poc marge de temps.

Els espectadors, a casa, també podran votar, en directe, amb els codis QR que apareixeran a les pantalles. Ara, no tindran tanta incidència com el públic del plató: tan sols podran sumar cinc punts extra a la classificació global dels concursants.

Quina és la millor generació?

Encara que ho sembli, els capitans dels equips han recordat que Zenit no vol ser una batalla entre generacions per a descobrir quina és la millor, sinó un punt d’unió entre totes mitjançant la música. Això sí, cada capità defensa la victòria d’algun artista de la seva generació.

“Tenim frescor i ganes d’innovar. Som la generació més versàtil de totes perquè hem escoltat música de totes les generacions i, per tant, juguem amb avantatge”, ha declarat Suu a VilaWeb. Per una altra banda, Gisela ha reivindicat el potencial de la seva generació: “Justament el fet que la generació X no sigui una generació definida vol dir que abasta molt, que toquem molts estils musicals, i que amb nosaltres van néixer molts estils que van marcar les generacions futures.” Lildami, sense dubtar, deixa clar: “Els millennials som una generació que hem patit molt. D’ençà que vam acabar l’escola hem anat de crisi en crisi: això ens fa soferts, adaptables, i per això podem guanyar.” A més, diu que, per a conquerir tots els públics, ell farà una versió velada de la seva cançó “Supermercat”, amb piano i autotune: “Així encisaré els boomers”, ha dit, fent broma. Tanmateix, el que sembla més imparcial de tots és Joan Reig, que creu que algun artista de la generació Z pot guanyar el programa: “N’hi ha que són molt potents; vaig quedar parat en veure el programa pilot”, ha confessat. De totes maneres, es mostra orgullós del seu grup: “Tenim molt de bagatge cultural i musical, tenim una motxilla molt plena, i això per a mi és un orgull. Hem vist el naixement i el desenvolupament de moltes músiques.”

És ben clar que totes les generacions tenen punts forts i punts febles. Zenit posarà a prova la capacitat dels artistes per a saber-ho detectar i explotar a favor seu, per aconseguir que la música, una de les arts més intergeneracionals i internacionals del món, arribi a tothom de la mateixa manera. Quin artista ho aconseguirà?

Els sous reals a Espanya –és a dir, ajustats a la inflació– fa tres o quatre dècades que estan estancats. Mirant les dades de l’OCDE sobre els salaris mitjans, veiem que del 1995 al 2023 el creixement ha estat d’un 4,4%, totalment irrisori si el comparem amb el 20,4% de França o el 16,1% d’Alemanya. Com que els països de l’Est han tingut augments espectaculars (al voltant d’un 70% a Lituània i Estònia, o d’un 50% a Eslovàquia), ara mateix Espanya té uns sous més a prop dels estats pobres de la Unió Europea que dels més rics.

Dit d’una altra manera, trenta anys d’activitat econòmica no han portat més prosperitat, ni cap augment del nivell de vida de les classes mitjanes i treballadores. Això s’ha pogut compensar de dues maneres. La primera, amb la baixada arreu del món del preu dels viatges i la tecnologia, que els han fet més assequibles a tothom; i sobretot amb l’augment espectacular del preu de l’habitatge, que ha beneficiat les generacions més grans però ha deixat els joves en una situació terrorífica.

Podem trobar moltes explicacions a aquest fenomen, des del model productiu que es va imposar als anys vuitanta fins a la importació constant de mà d’obra barata, però un factor molt evident és el paper que han fet els grans sindicats espanyols, Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors. Durant l’època de Felipe González encara van oposar-se al govern –la vaga general del 1988 va tenir un seguiment massiu–, però des de l’ascensió al poder de José María Aznar, el 1996, sempre s’han col·locat al costat de les elits econòmiques en nom de l’anomenada “pau social”. Cal recordar que el 1997 van signar la primera reforma laboral del PP que va abaratir l’acomiadament, i des de llavors mai no han liderat cap enfrontament real contra el poder. La connivència ha arribat a tal punt que sovint han signat acords i han desconvocat vagues (com la de Panrico el 2014 o la de les empreses subcontractades de Telefònica el 2015) al marge de la voluntat dels treballadors.

Lligat amb tot això, hi ha la trajectòria ideològica dels líders. Cándido Méndez, secretari general de la UGT del 1994 al 2016, va atacar fa poc la llei de l’amnistia i el finançament singular per a Catalunya, i va demanar la reinstauració del servei militar obligatori per a evitar “l’esfilagarsament de la identitat nacional”. Ara el líder és José María Álvarez, que ja era secretari d’organització de la Federació del Metall el 1978; quan el sindicat va celebrar els 130 anys, el 3 d’abril del 2019, l’acte principal va ser anar a veure el monarca al Palau Reial. El cas més espectacular és el de José María Fidalgo, secretari general de CCOO del 2000 al 2008, que va acabar presentant les memòries d’Aznar i de tertulià a la COPE.

Davant de la incapacitat de defensar els treballadors, com justifiquen aquests dos sindicats la seva existència? Com bona part de les esquerres actuals, ho han fet abraçant el discurs identitari. El cap de setmana passat la UGT de Catalunya va celebrar una jornada pre-congressual a Mataró, i el secretari d’organització, David Papiol, va declarar que “estem orgulloses i orgullosos de ser un sindicat antifeixista, i en aquesta jornada volem reivindicar-ho”. Entre els actes hi va haver una ponència titulada “la immigració, un problema inventat”, i es va declarar que “no hi ha lluita de classes sense lluita contra el feixisme, contra el racisme, contra el masclisme i contra l’LGTBI-fòbia”. Això vol dir en realitat que la lluita de classes és molt feixuga, i és millor abraçar altres reivindicacions que són totalment inofensives per al poder econòmic.

Al final tot és una qüestió de diners. Només cal fer una ullada al portal de transparència de la UGT de Catalunya: dels 11,9 milions d’euros d’ingressos pressupostats, només un 31% provenen de les quotes dels afiliats. Llavors consultem les subvencions rebudes el 2022, les últimes que s’han publicat, i què hi veiem? 1,4 milions d’euros del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat per a un “sistema de suport a la participació institucional”. 650.000 euros més per a un “projecte amb actuacions referides i vinculades amb la promoció de l’acció sindical en l’àmbit de la negociació col·lectiva i les relacions laborals”. 175.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona per a la “Plataforma Sindical Prioritària”. 50.000  més de la Diputació de Barcelona per a elaborar un “mapa de vulnerabilitat de l’ocupació per a una Transició justa”. 36.000 de l’Ajuntament de Lleida per a “accions per la promoció i defensa dels interessos de les persones treballadores i dels ciutadans i ciutadanes de Lleida”.

I així anar fent. Com es pot enfrontar al govern una organització que en rep milions d’euros cada any? Quin interès pot tenir a engegar una lluita sota l’amenaça que li tanquin l’aixeta? Al cap i a la fi aquestes subvencions paguen molts sous, molts viatges i molts sopars. Encara que ara proclamin que el seu objectiu és “la lluita contra el feixisme, contra el racisme, contra el masclisme i contra l’LGTBI-fòbia”, la traïció a les classes treballadores continua essent colossal i imperdonable.

[Actualització: Toni Comín ha respost a aquest editorial: “Carta oberta a Vicent Partal“]

 

L’eurodiputat electe de Junts Toni Comín va sorprendre ahir tothom amb aquesta entrevista publicada ací, a VilaWeb. Hi deia que la solució més simple al problema que té de no ser acreditat al Parlament Europeu seria que li apliquessin l’amnistia i que ell pogués anar a Madrid a prometre la constitució espanyola, tal com l’estat espanyol exigeix. Josep Casulleras li ho repregunta dues vegades, després de l’afirmació, perquè no quede cap dubte ni hi haja cap ambigüitat, i Comín s’hi reafirma sense deixar cap espai al dubte. Fins i tot, va més enllà: no veu cap problema a prometre la constitució, perquè diu que tots els altres diputats de Junts –cosa que es pot interpretar com una referència al president Puigdemont– ho han fet quan han pres possessió del càrrec al Parlament de Catalunya o al congrés espanyol.

Primer de tot, com sempre, manifestar la consideració cap a una persona que pateix l’exili. Parlar des de la comoditat de casa és molt fàcil, quan no ets en la pell de qui fa anys que aguanta una situació injusta, amb conseqüències greus no tan sols per a la seua vida política sinó també per a la seua vida privada i la dels seus familiars i amics. Comín ha passat per situacions personals per les quals ningú no hauria de passar i que ens podrien esgotar i posar al límit a tots. Quan va morir sa mare i la va haver d’acomiadar a Cuixà, vaig deixar escrit que la seua família era una ‘saga per la llibertat’. No oblide, doncs, en cap moment aquesta consideració i el respecte degut a qui pateix presó o exili per les seues idees polítiques.

Però aquest respecte no pot ser una barrera per a la discrepància política i crec que Toni Comín, amb aquestes declaracions i la intenció que representen, s’ha equivocat greument. I que Junts ara té un problema molt important de credibilitat, especialment amb els 443.275 votants que els van fer confiança per tot allò que havien fet fins el moment de dipositar el seu vot.

La batalla de l’exili tenia –i dic “tenia” perquè, després d’això d’ahir, ja no entenc res– un valor únic. Els exiliats eixien de l’espai judicial espanyol –escapaven de les seues urpes, com van dir en algun moment– per promoure des de l’espai judicial europeu –lliure, imparcial i democràtic– la rectificació de les pràctiques antidemocràtiques que a Espanya no es poden canviar perquè no hi ha majories possibles per a fer-ho.

No cal ni recordar que l’exili ha guanyat moltes batalles. I molt importants. Ha aconseguit de derrotar l’estat espanyol i posar-lo contra les cordes. I, precisament, una de les vegades que això es va veure més clar va ser quan el president Sassoli, després de la sentència sobre Oriol Junqueras, va reconèixer que Carles Puigdemont i Toni Comín –i, posteriorment, Clara Ponsatí– eren eurodiputats, sense la condició extemporània, i insòlita, d’haver d’anar a Madrid a jurar la constitució espanyola.

Que ara el TJUE ha fet un dictamen contradictori i estrany, que segurament haurà de rectificar tard o d’hora? Sí, és així. Lamentablement, és així. Que cansa haver de repetir un combat que ja semblava guanyat? Lamentablement, és així. Que això deixa l’eurodiputat Toni Comín de manera injusta fora de les seues capacitats polítiques i administratives? Sí, és així. Lamentablement, és així.

Però això pot significar l’acceptació de les coses contra les quals s’ha lluitat tots aquests anys? I encara més: aquesta acceptació es pot fer sense engegar a rodar tots els principis defensats amb tanta valentia i coherència durant tots aquests anys?

La resposta és que no. De cap manera. I crec que Comín comet un error polític molt greu. Hi ha unes altres solucions. Batallar al TJUE, per més anys que això coste –és el que han fet fins ara els exiliats. O canviar la llei espanyola. Hi ha una majoria al congrés que pot votar la setmana vinent l’eliminació del requisit de jurar la constitució i canviar completament el panorama en quinze dies. Però no és acceptable, i era impensable fins que ell ho ha verbalitzat, abaixar els braços i acotar el cap. Em sap greu, però no. No pas a l’exili.

I no és una excusa vàlida, en aquest sentit, dir que tots els altres diputats de Junts acaten la constitució espanyola quan prenen possessió del càrrec. No dic que no fóra necessària una insubordinació general davant això –seria convenient, però caldria posar d’acord moltes persones i, que jo sàpiga, fins ara no s’ha proposat pas. Però, siga com siga, passa per davant de tot el fet que la raó de l’exili és exactament demostrar l’excepcionalitat espanyola, la seua excentricitat il·liberal, i forçar els canvis. I això és tot el contrari del que s’aconseguiria si Toni Comín anés a Madrid i acatés la constitució espanyola.

 

 

PS1. Clara Ardèvol ha entrevistat Imma Tubella, arran de la publicació de la seua nova novel·la, Coratge. Tubella ens parla de les dones kurdes i els seus experiments d’autogestió i, a partir d’això, també reflexiona sobre el nostre futur. És molt interessant llegir-la: “Els estats, tal com els concebem, tenen els dies comptats“.

PS2. El Col·lectiu Primer d’Octubre ha representat, dins Esquerra Republicana, l’oposició a la deriva ideològica del partit d’ençà de fa anys. Ara es presenten al congrés amb una candidatura pròpia que encapçala Xavier Martínez. Odei A-Etxearte li ha fet aquesta entrevista.

PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. Això és gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar. I si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única.

 

Dec el títol de l’article a Damià Bardera. El seu llibre, Incompetències bàsiques (Pòrtic, 2024), demana tornar-hi, i ara per centrar-nos en la llengua: “Conec un filòleg, un bon filòleg, que treballa fent classes de català en un institut de Santa Coloma de Gramenet i sempre em diu el mateix: que allà, a Santa Coloma, els nanos aprenen català com aquell que aprèn llatí, com si es tractés d’una llengua morta.” Aquest conegut de Bardera descriu una situació que intueixo que molts dels qui ens llegiu (a ell, a mi o a tots dos) podeu reconèixer. 

Jo potser deixaria el llatí de banda, perquè pobret ja gairebé ni s’estudia, que s’ha convertit en optativa en molts casos i, és clar, als estudiants d’ara, si els deixes escollir i per explicar-los les assignatures et bases en la utilitat, després no demanis que hi hagi cua per a aprendre la llengua mare. Prenguem l’anglès per fer la comparació: els alumnes no catalanoparlants aprenen el català com si fos una llengua estrangera. Després, doncs, no la fan servir si no és que la necessiten per comunicar-se. I quan la necessiten per comunicar-se? Ara hi vaig, però hi sabeu anar sols, oi?

Unes pàgines més endavant, Bardera parla d’un altre col·lega seu: 

“Avui li he dit que jo no la volia pas, una Catalunya independent, si els qui ens han de governar són els mateixos que fa anys i panys que dirigeixen, impunement, el Departament d’Educació. 

Davant les innegables evidències que els catalans, en matèria educativa, no toquem ni quarts ni hores, que ens trobem a la cua d’Espanya i que no hi ha senyals de millora, ans al contrari, m’ha dit:

‘La qüestió de l’educació s’hauria de separar de la independència’.

I s’ha quedat tan ample, com si tal separació fos possible, com si la manera de comportar-se del Departament no tingués res a veure amb la idiosincràsia catalana. Pensament màgic, en dic jo d’això.”

Ara mateix la immersió lingüística és una mentida. Es pot viure en castellà, es pot aprovar i anar passant de curs sense haver après català (i sense haver après gairebé res, també) i es pot acabar la secundària amb un nivell de català fins i tot inferior al nivell d’anglès i passa que t’he vist. Per què? Pel que deia abans: quan el necessiten per comunicar-se? Mai. 

Potser sí que aniria bé que anéssim comparant-lo amb el llatí, perquè el català cada cop té més números de ser una llengua morta. O vosaltres heu aconseguit fer vida normal 100% en català? Jo ho intento tant com puc, però allò de parlar sempre en català peti qui peti no sempre funciona… 

Fa uns quants dies vaig acompanyar un parent a un hospital comarcal perquè l’operessin de cataractes. Des de la persona que va trucar per dir quin dia seria la intervenció fins a l’última infermera que ens va donar hora per fer les cures de l’ull, sabeu quantes persones se’ns van adreçar en català d’entrada? Cap ni una. Tothom va començar parlant-nos en castellà i menys de la meitat van passar a adreçar-se’ns en català quan ens van sentir parlar-lo. Tothom va ser molt amable, molt atent, tot va anar bé, que és el que interessava, sí, d’acord, no ens exaltem, però és allò que deia més amunt: els que van canviar de llengua vaig percebre que feien un esforç, que el català el devien parlar ben poc, i el seu diàleg era breu i ple de castellanismes, fins i tot eixut, i llavors els senties parlar amb els col·legues que treballaven amb ells i en castellà sonaven més fluids i més simpàtics. Fins i tot l’informe del cirurgià estava escrit en un català ple de faltes. L’operació va ser un èxit, però jo que m’hi veia dels dos ulls vaig tornar a comprovar per enèsima vegada que viure en català és una missió impossible. 

De tornada a casa, vam agafar un taxi i el taxista, per l’accent que tenia parlant castellà, vaig deduir que era d’origen eslau, no puc concretar més perquè no li vaig preguntar d’on era. Ens va parlar en castellà tota l’estona, i nosaltres anàvem mantenint la nostra conversa en català fins que vam arribar a lloc i per un comentari que ens va fer vam poder deduir que ell entenia el català perfectament. Quin comentari ens va fer? Resulta que mentre tornàvem de l’hospital parlàvem d’una de les meves filles, que estudia anglès en un lloc que és tan bo i tal i tal… Doncs quan vam haver pagat el trajecte, el taxista es gira i em demana si li puc passar les dades d’aquesta acadèmia perquè hi vol apuntar el fill. Em va semblar tan… tristament irònic, aquest gir. 

M’he deixat de dir que bona part del personal del sanitari que ens va atendre personalment el dia de la intervenció eren menors de quaranta anys i autòctons: vull dir, que posaria la mà al foc que han estudiat en instituts catalans. El català que van aprendre a escola els va servir per ser monosil·làbicament amables amb nosaltres. És clar que podrien haver-se negat a parlar-nos en català, però jo em nego a pensar que ens hem de sentir afortunats pel tracte lingüístic rebut. Si algú considera això un triomf de la immersió lingüística, és un cínic. Que el taxista entengui una conversa en català, que un auxiliar d’infermeria se’ns adreci per sistema en castellà, que quan et truquen d’un hospital comarcal per dir-te quin dia t’operen d’entrada no et parlin en català és immersió lingüística de fireta, de mentida. Qui s’acontenti amb això, que sàpiga que al pas que anem falta poc perquè el català realment s’aprengui com una llengua morta…, com una optativa. 

Xavier Martínez-Gil reclama de fa anys un tomb a ERC com a membre del Col·lectiu Primer d’Octubre. Ara és el candidat a la presidència del partit de Recuperem ERC, la candidatura que ha impulsat el col·lectiu i que apel·la els militants de base contraris als pactes sistemàtics amb el PSC. En aquesta entrevista, feta dimecres a la tarda a la redacció de VilaWeb, qüestiona el tracte mediàtic desigual que reben les pre-candidatures i les diferències de recursos de què disposen. Assegura que a ERC hi ha debat intern de fa temps i que hi ha militants de llarga trajectòria que s’han donat de baixa. Creu que el partit ha de prioritzar els pactes amb els independentistes perquè el país viu una situació d’emergència nacional.

—Esquerra ara mateix és un partit trencat internament?
—No, “trencat” no seria la paraula. És un partit en ebullició. De fet, hauria de ser normal, tal com hem reclamat sempre des que va néixer el Col·lectiu Primer d’Octubre: que hi hagi debat intern, aquest xup-xup d’idees, de contraposició de posicions, d’alternatives, de visions. Això ara aflora públicament. Erròniament, s’havia intentat tapar durant tot aquest temps.

—Era un debat que ja hi havia però s’ha accentuat molt més?
—El debat hi era, perquè nosaltres a partir del 2019 ho vam manifestar públicament, que calia redreçar el rumb d’Esquerra. Ho dèiem, minoritàriament, nosaltres, que som militants de base. Al principi érem un moviment minoritari perquè la majoria de l’estructura del partit havia optat per una altra via i tothom hi feia pinya. Nosaltres, com que érem a la base, no. I constatàvem que hi havia gent que progressivament anava abandonant el partit. Gent amb trenta anys de militància, independentistes de pedra picada, si em permeteu de simplificar una mica. Per tant, aquest debat sí que hi era entre la gent que no tenia vinculació amb l’estructura del partit. El que passa és que no tenia ressò públic i tampoc dins dels òrgans del partit. I crec que això també ha estat un error.

—Creieu que la cúpula s’ha anat allunyant de les bases i dels electors?
—Efectivament. En part, per certs canvis que hi ha hagut també als estatuts del partit, que és una de les reivindicacions que fem. Hem de recuperar el pes de la militància, l’assemblearisme, els debats territorials i la transparència a l’hora de prendre decisions. Això s’ha anat perdent. La direcció ha perdut el contacte amb les bases. N’és una mostra el consell nacional, que teòricament és el lloc on hi ha representada la militància, i hi havia una absència absoluta de crítica. Hi entrava l’equip directiu i tothom dret, aplaudint, i no hi havia cap debat. No hi havia enriquiment amb posicions diverses. I aquest ha estat l’error. S’ha de recuperar un consell nacional que sigui una veritable ebullició d’idees i de contraposició de posicions sense que això impliqui cap trencament.

—Potser és que mentre els resultats electorals eren bons per a ERC ningú no qüestionava res i quan hi ha hagut la davallada ha canviat.
—Sí, això hi ha influït molt. Quan vam sorgir amb una veu crítica la gent ens deia: és que els resultats electorals ens avalen, anem bé. I nosaltres dèiem: és que ens allunyem de l’eix central de la nostra ideologia i abracem espais ideològics que no són els nostres, posem en la centralitat qüestions que no són el pal de paller de l’independentisme. Els resultats semblaven avalar la cúpula, però nosaltres vèiem que allò era com qui demana una hipoteca i, de sobte, li entren molts diners; li sembla que és ric, però deu diners. ERC tenia uns vots prestats, no eren ben bé els seus. Els seus són els que han de créixer al voltant de l’independentisme i els va abandonar. Això, d’una banda. D’una altra, el partit ocupava llocs de poder. I mentre hi ha gent que s’hi guanya la vida, no ho criticarà pas. Li va bé al partit, i a mi, i aquí tots quiets. Hem arribat al punt que temíem. Hem perdut la confiança de l’electorat perquè ens hem apartat de la nostra línia ideològica central.

—Fins a quin punt s’ha de renovar la direcció d’ERC?
—Quan va néixer el Col·lectiu Primer d’Octubre, amb militants de base que ens guanyem la vida en les nostres feines, que no depenen ni directament ni indirectament de la política, vam demanar un redreçament de l’estratègia: tornar a la ponència política del partit aprovada el 2018. Res més. Com que la cosa s’ha portat una mica massa lluny, amb un canvi ara en l’estratègia i en el discurs polític no n’hi hauria prou per a recuperar la confiança de l’electorat si ho fan les mateixes persones. No tindria credibilitat. A final de maig d’enguany, ja vam dir que impulsaríem una candidatura alternativa a la direcció. Ho subratllo perquè molts mitjans de comunicació ens anomenen la quarta candidatura i no sé per quin criteri. Vam ser els primers a dir-ho i els segons a anunciar qui seria candidat a la presidència. No acabo d’entendre per què, si no és amb una certa intenció.

—Creieu que teniu un tracte desigual? I per què creieu que és així?
—Absolutament. Per dos motius. Un, perquè no hi ha –en termes futbolístics– fair play financer. Aquí no tothom fa servir els mateixos recursos ni tampoc sabem exactament d’on surten els recursos de cada pre-candidatura, ni qui hi ha darrere impulsant-les. En això no hi ha transparència. En la nostra, sí: som nosaltres, amb el nostre esforç, la nostra feina extra a la feina habitual, i amb els recursos dels qui hi som. Punt.

—Voleu dir que hi ha pre-candidatures que fan servir recursos del partit?
—No ho sé, això ho ha d’explicar cada candidatura. Llogar un teatre per a 1.500 persones, i aquell teatre concretament, no deu baixar de 5.000 euros. Escolta, que està molt bé, eh? I dedicar-s’hi a temps complet sense haver de treballar, alliberat, i tot un equip. Doncs és molt meritori, està molt bé, és un voluntarisme molt important. Com ho fem nosaltres? Però no ho sé, perquè no m’ho han explicat. La realitat és que a la pràctica –sigui lícit o no sigui lícit, això no ho poso en tela de judici– és que no hi ha un equilibri de dedicació de recursos econòmics. Això, d’una banda. D’una altra, no hi ha el mateix tracte de la nostra candidatura als mitjans, perquè som una candidatura de base, hem fugit de posar noms coneguts que ajuden els mitjans a fer clics. És la filosofia de la nostra candidatura: és feta de baix a dalt. S’hauria de fer un esforç a favor d’aquesta objectivitat, de dir que partim tots amb les mateixes condicions. Ja sabem què hi ha i jo crec que ens anirà bé.

—Entrem en les propostes. Si depengués de vosaltres, Esquerra no hauria de pactar més amb el PSC a les institucions?
—No, ho hem demanat des del primer moment. Quan vam sortir com a col·lectiu, fa cinc anys, vam demanar uns punts molt clars. El primer, no pactar amb els partits del 155, i això inclou el PSOE. En aquell moment era el debat d’investidura de Pedro Sánchez i vam dir que no s’havia d’investir. Ho hem anat mantenint. Es van repetir les eleccions a l’estat espanyol, vam insistir-hi. A l’Ajuntament de Barcelona també vam demanar un no a Collboni i ho mantenim. A la Generalitat, vam ser els únics que vam fer una campanya intensíssima aquest estiu a favor del no. El partit va proposar una consulta a la militància i va demanar de votar sí. Així i tot, pràcticament un 45% va votar no. Això vol dir que hi ha debat.

—Llavors, Esquerra hauria de pactar sempre amb partits independentistes?
—Estem en una situació d’emergència nacional, com a país, i la prioritat ha de ser un pacte entre l’independentisme. No tan sols amb els partits polítics, sinó amb tot el moviment independentista. Advocàvem per crear un espai, en podem dir “taula”, de confluència, per a posar uns mínims bàsics en què tots estiguem d’acord. I establir les estratègies que hauríem de mantenir amb visió d’estat català, per anar a l’una a Madrid, a Brussel·les o davant la comunitat internacional.

—I si la majoria independentista no suma majoria absoluta, com era ara en el cas del parlament?
—Ho vaig dir a Marta Rovira: nosaltres no hem d’acostar-nos a pactar amb els socialistes. Qui havia de moure fitxa era el PSC. Esquerra va oferir un seguit de qüestions, s’hi va posar bé. No es va explorar un pacte amb Junts. Era un camí que havia de recórrer Illa i que havia de recórrer Junts, els corresponia a ells i no a nosaltres, i no vam donar gaire oportunitat perquè es fes. I veure si Junts és a la banda del 155 o de l’independentisme.

—En què va fallar el govern de Pere Aragonès?
—Lliga una mica amb tot el canvi estratègic que ha fet Esquerra des del 2018. Es va apostar per demostrar que Esquerra podia governar bé per guanyar-se la confiança de l’electorat, sigui de la ideologia que sigui, encara que no siguin independentistes, però que siguin votants d’esquerres. El resultat és lose lose, perquè si ho fas malament ho pagaràs electoralment, com ha passat, de vegades per causes no imputables a la Generalitat. I si ho fas bé, quan a aquest electorat li diguis que anem cap a la independència, et dirà que per què t’has de complicar la vida, si gestiones bé i tot funciona bé. Tant si va bé com si va malament, la gestió del govern és dolenta per a l’independentisme, i per a Esquerra. Era un canvi d’estratègia política amb molt bona intenció, però una estratègia errònia. I, a més, tenia una majoria molt precària al govern.

—Hi va haver un punt d’inflexió en el trencament amb la CUP i amb Junts?
—Sí, perquè el debat en aquest país ha de ser entre independentisme i unionisme. Hi ha una situació d’emergència nacional. Si portem el debat a l’eix esquerra-dreta, on el vol portar gent del partit com Joan Tardà, ens equivoquem. Aquí és on comença el cataclisme d’Esquerra.

—També sou contraris a l’entrada al govern de Barcelona.
—El model de ciutat que té Collboni en molts aspectes no és el nostre, i amb aquesta posició subordinada de feblesa, entrant a donar suport a un govern socialista, quin missatge donem a l’electorat? Els socialistes són els bons, són l’aliat per a fer les polítiques que necessitem. Qui té més possibilitats de guanyar? Si Esquerra diu que els socialistes són bons!

—Dues candidatures voleu agrupar el vot contrari als pactes sistemàtics amb el PSC. És possible que arribeu a un pacte abans del congrés?
—No tenim previst de pactar amb ningú, a hores d’ara. Tenim uns principis claríssims. Abans de presentar la candidatura, ja se sabia que volien fer espontàniament una candidatura que diria, aproximadament, coses que diem nosaltres. Els vam oferir d’anar junts, de parlar-ne, però ho van descartar ells. De totes maneres, ara, veient com la van conformant i algunes de les coses que diuen, tampoc no sé si hi estaríem tots confortables. Nosaltres som gent 100% de base, que no hem tocat estructures de poder, i els que treuen el cap en aquesta candidatura han interpretat tot els papers de l’auca dins el poder del partit.

—Què en penseu del fet que Oriol Junqueras digui que no va participar de decisions estratègiques i que no sabia res dels cartells?
—Això, en part, és derivat d’aquesta separació que comentàvem abans entre la cúpula del partit i la resta de la militància, perquè ha comportat una certa opacitat a l’hora de prendre decisions. Com més transparència, més difícil és que pugui haver-hi estructures B i passin aquestes coses. Recuperar l’assemblearisme, la participació de la militància, no crearia un cultiu tan favorable perquè passessin aquestes coses. Sempre hi pot haver comportaments individuals que no siguin ètics, però si crees una estructura que pot afavorir que hi hagi zones de penombra, pot passar que hi hagi estructures B. Cap dels qui hi han estat a l’executiva del partit pot dir que la cosa no l’incumbeix, i molt menys el president. Junqueras i tots els qui eren a l’executiva en són responsables. No dic penalment, això ja es veurà, si hi ha delictes o infraccions. Però la responsabilitat política la tenen tots. El primer, el qui és al capdavant de l’equip.

—Què proposeu perquè ERC sigui més assembleària?
—Al congrés del 2021 vam fer moltes esmenes als estatuts amb el mateix objectiu: dotar de més independència uns òrgans respecte d’uns altres, aconseguir més equilibri territorial. Parlem de militants però som afiliats, a efectes dels estatuts. Un militant és una persona proactiva, disposada a l’acció, a fer coses. Un afiliat té un paper passiu. Hem de ser militants i s’ha de debatre. I hem de fer assemblees que no siguin purament informatives, sinó en què es votin i es decideixin coses. Això s’ha de canviar i no es canvia.

—S’han pres decisions amb una consulta a la militància, com la investidura de Salvador Illa.
—Sí, ho valorem positivament. Amb Pedro Sánchez vam demanar-ho abans que ho digués la direcció. I està molt bé que també es fes amb la investidura d’Illa. Som exemplars, en això. Però ha faltat debat, no n’hi ha hagut. Ho he dit a la secretària general: quan proposeu coses, ja condicioneu el vot. Heu de tenir un paper neutral i poseu els elements perquè la militància decideixi. Molt sovint es proposen noms per a llistes electorals o per a òrgans del partit.

—Sou favorables que el president del partit no pugui ser el candidat a les eleccions?
—Sempre hem demanat que no hi hagi acumulació de càrrecs i que hi hagi limitació de mandats. No ens acaba d’agradar la idea de veure gent que es dedica únicament, com a professió, a la política. No crec que sigui sa per al partit ni per al país.

—Quines impressions en rebeu, de la militància? Creieu que aconseguireu els avals?
—Ostres, no m’agrada aquesta pregunta perquè estic segur que no ho demaneu a la resta de candidatures.

—Ja sabeu que hi ha gent que internament ho qüestiona, però ho demanem sobretot perquè sou una candidatura formada per militants de base i aconseguir avals personals exclusius és complex logísticament.
—Sí, però no som l’única candidatura que estem en aquesta posició i fa cinc anys que fem activitat per tot el territori. Coneixem militants de tots els Països Catalans, que són adeptes al nostre col·lectiu. És difícil, però no pas més que per a una altra candidatura que es vulgui presentar des de la base. Però és que la nostra filosofia és aquesta: anar de baix a dalt, igual que vam fer amb les consultes populars. En vaig ser impulsor a Barcelona, per exemple. Ens deien que era impossible i ho vam fer, vam tenir un resultat bastant digne, sense l’ajuda de les institucions ni de la majoria de partits polítics. Al final, el referèndum de l’1-O es va fer també gràcies a la gent, i malgrat la gestió que se’n va fer des de dalt. Confiem en la gent del partit, en el militant de base que fins ara no s’ha vist interpel·lat pel que feia el seu partit i ara potser sí que veu una esperança en el discurs que fem. Ho detectem quan anem pel territori. Tenim molts dies davant i esperem aconseguir-los.

—Serà possible de recosir ERC després del congrés?
—Si depèn de nosaltres, sí. No volem pas la confrontació ni la divisió. Veiem que hi ha dos sectors amargament enfrontats, ho veiem amb una certa tristor. Espero que no sigui aquest el camí d’Esquerra. Volem afavorir la pluralitat i la diversitat sense trencaments.

The Washington Post · David Feliba i Samantha Schmidt

Buenos Aires, Argentina. Per un instant, la vida a l’Argentina es va aturar. Diego Armando Maradona, considerat per molts el millor futbolista de la història, havia mort.

Milers de persones van sortir als carrers de la capital sud-americana. Els argentins van alçar memorials improvisats per tot el país. El president va decretar tres dies de dol. Però, ben aviat, el dolor dels argentins va mutar cap a la ira. I, després, cap a la necessitat de trobar-ne els responsables.

Maradona, de seixanta anys, ja s’havia enfrontat a la mort dues vegades, quan va ser a punt de sucumbir a una vida d’excessos, cocaïna i alcohol que havien posat a prova el seu cos més que no ho havia fet mai el futbol. Però es podria haver evitat, la seva mort per un atac de cor, el 2020? I, si és que sí, qui se n’hauria de considerar responsable?

Ara l’Argentina vol treure’n l’entrellat. Els fiscals federals han acusat d’homicidi vuit membres de l’equip mèdic de Maradona –un neurocirurgià, una psiquiatra, un psicòleg i infermeres, entre més– per no haver fet prou per a mantenir-lo amb vida. En cas de ser declarats culpables, podrien ser condemnats a penes de 25 anys de presó.

El primer dels dos judicis, centrat en la infermera encarregada de tenir cura de Maradona quan va ser hospitalitzat, començà amb una vista preliminar abans-d’ahir. La causa contra la resta –incloent-hi el seu metge personal, Leonardo Leopoldo Luque, i la seva psiquiatra, Agustina Cosachov– s’ha ajornat fins a l’any que ve. Asseguren que van prestar a Maradona una atenció professional i adequada, que van consultar als seus familiars en tot moment i que l’infart no tenia relació amb el motiu de l’hospitalització.

Diuen que Maradona, una persona notòriament incorregible, va negar-se a romandre a l’hospital, va rebutjar els tractaments que li oferien i va fer fora les infermeres de l’habitació. “Diego era un pacient desordenat”, diu Julio Rivas, advocat de Luque. “Es barallava amb tothom, es barallava amb Luque […] Se’n volia anar de la clínica.”

El fiscal Patricio Ferrari acusa el personal mèdic de no tenir en compte els coneguts problemes de salut de Maradona, que incloïen insuficiència cardíaca congestiva, malaltia renal crònica i símptomes d’abstinència alcohòlica, “cosa que el va deixar en una situació de desemparament i va quedar abandonat a la seva sort”.

L’acusació de Ferrari se centra en la decisió de traslladar el futbolista a una residència rural per ser rehabilitat, poc després d’haver estat sotmès a una operació cerebral. Maradona va morir quinze dies després del trasllat. Els fiscals diuen que els serveis mèdics no es van assegurar que la residència tingués els elements necessaris per a tenir-ne cura.

“No diem que els metges volguessin matar Maradona, sinó que sabien què podia passar i, tot i això, no van fer-hi res”, diu Ferrari.

La infermera Gisela Dahiana Madrid havia de comparèixer abans-d’ahir al jutjat penal de San Isidro, tot i que la vista es va acabar ajornant fins el 28 d’octubre. Madrid és acusada “d’homicidi simple amb dol eventual”.

La infermera nega haver comès cap delicte. En declaracions als fiscals, va dir que havia rebut instruccions de no fer res que el pacient no volgués. “No havíem de molestar-lo, no havíem d’entrar a l’habitació, només havíem de donar-li la medicació”, va dir. I va afegir. “Si hi entrava, [Maradona] em deia que me n’anés.”

La mort de Maradona –igual com la seva vida– s’ha convertit en tot un espectacle en un país aparentment poc disposat a acceptar que el “més humà dels déus” no fos immortal.

El procés penal és una de les disputes sense resoldre entorn de la mort del futbolista. També hi ha en curs lluites legals sobre el seu patrimoni i l’ús comercial del seu nom i imatge. Paral·lelament, hi ha la petició de la seva família de traslladar el seu cos a un mausoleu per garantir-ne seguretat.

“No deixaran que aquest cos descansi en pau”, diu el periodista esportiu argentí Fernando Czyz.

Els darrers dies de Maradona

A les 12.16 del 25 de novembre de 2020, la central d’emergències va rebre una trucada demanant una ambulància urgent a un barri de Tigre, al nord de Buenos Aires.

“Hi ha una persona que aparentment, em diuen, ha tingut una aturada cardiorespiratòria”, va dir la persona que va fer la trucada, segons documents judicials. La víctima, va continuar, era un home “de seixanta anys exactament”.

La veu de la trucada era la de Luque, que no va especificar que l’home en qüestió era la persona més famosa de tot Argentina.

Pocs minuts abans, la psiquiatra i el psicòleg de Maradona havien entrat a l’habitació amb menjar i medicines. Van trobar-lo estirat al llit, nu i sense pols, segons que va declarar el psicòleg als fiscals. Una infermera i un guàrdia de seguretat van començar a practicar-li la reanimació cardiopulmonar, però ja era massa tard.

Un grup de metges va calcular que havia començat a morir unes dotze hores abans. Un altre grup va suggerir que probablement feia molt menys temps.

En aquell moment, el món sencer havia estat testimoni del declivi de Maradona. Per celebrar el seu seixantè aniversari, Maradona va sortir del confinament per caminar per la gespa de l’estadi Juan Carmelo Zerillo de la Plata, on dirigia un club de primera divisió. Va ser la seva darrera aparició pública, i l’estrella de la selecció argentina campiona del món l’any 1986 es veia fràgil i prim, i li costava parlar. Dies després, va ser operat d’urgència d’un coàgul de sang al cervell.

Cosachov va dir als fiscals que en cap moment el personal de la Clínica Oliveres no va mostrar preocupació per l’estat del seu cor. Quan els metges van determinar que estava prou estable per a rebre l’alta, l’equip assistencial i la família van pensar quins passos fer.

L’asseguradora va suggerir que fos traslladat a un centre especialitzat on pogués rebre tractament contra l’addicció, segons que van escriure els fiscals en els documents judicials. Els seus metges personals van dir que la millor opció era una casa privada equipada i atesa per un equip mèdic especialitzat.

“La millor opció era ingressar-lo, però la voluntat del pacient era d’anar-se’n a casa. No va voler acceptar la rehabilitació”, va dir Luque als fiscals.

Maradona va ser traslladat a la casa de camp l’11 de novembre, vuit dies després de l’operació. El seu metge i el seu psiquiatre continuarien controlant-lo, però el personal mèdic de la seva asseguradora, Swiss Medical, s’encarregaria d’assistir-lo en les cures diàries. No tenia metge permanent ni ambulància.

Durant els dies següents, segons la fiscalia, el seu metge personal i la seva psiquiatra no li van prestar l’atenció mèdica que n’hauria evitat la mort. Els fiscals al·leguen que van permetre a Maradona de limitar les visites mèdiques i que van dir als terapeutes que la seva feina ja no era necessària, a més d’impedir que les infermeres entressin a l’habitació.

“El pacient se sentia envaït, aclaparat”, va declarar Cosachov als fiscals. “Això influïa en la seva resistència al tractament i podia causar-li un augment del desig de consumir, que és exactament el que no volíem.”

El personal mèdic va enviar-se missatges de text en què descrivia la deterioració de Maradona i la reticència a abandonar el llit. Cosachov va expressar el desig de cercar representació legal. “És a punt de caure’ns una bomba a sobre”, va dir en un missatge de text a un membre de l’equip.

Mesos després de la mort de Maradona, un equip de professionals mèdics, consultat pels fiscals, va concloure que l’atenció mèdica que Maradona va rebre fou “inadequada, deficient i imprudent”. “Sempre es van seguir els desigs del pacient, però li haurien d’haver posat límits, tenint en compte el seu alcoholisme”, va dir el grup.

Un desenllaç que fa temps que s’espera

Els dies posteriors a la mort de Maradona, al·leguen els fiscals, els missatges de text entre els membres de l’equip d’atenció mèdica indiquen un esforç conscient per eludir la culpa per la mort del futbolista.

“La idea és que ningú és culpable, que el responsable és en Diego”, va proposar un psicòleg.

“Diego no era un incompetent. Tenia aquesta autonomia i, com que va rebutjar el tractament, n’ha pagat les conseqüències”, va escriure Luque a Cosachov.

Ara Ferrari diu que els argentins mereixen saber la veritat.

“Per a nosaltres és tot un símbol, una de les persones més importants del món”, explica. “Creiem que tota la societat té dret de saber per què va morir Maradona i com”, afegeix.

L’estadi de Buenos Aires on Maradona va debutar com a professional a 15 anys –i que ara en duu el nom– és ple d’altars amb fotografies, creus, samarretes i notes. Els afeccionats continuen acudint-hi regularment per agenollar-se i resar.

Diego Vanucci, fillol de Maradona, dóna la benvinguda als visitants. Com molts argentins de la seva generació, duu el seu nom. Parla del seu padrí en present. I diu: “No haurien d’haver-lo deixat com el van deixar. Una cosa així no pot quedar impune.”

L’esperança per a molts és que Maradona pugui reposar per fi, diu Czyz, “i que el seu record sigui tan fidel com sigui possible a la persona que va ser realment.”

“No va ser l’heroi perfecte; no va ser l’heroi argentí més correcte”, diu el periodista esportiu, que sentencia: “Però és el més proper a allò que realment som.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Avui ha començat el cinquanta-setè Festival de Cinema de Sitges, amb Steven Soderbergh de gran protagonista. El director de films com Traffic i Ocean’s Eleven ha presentat un nou treball, Presence, en el plat fort de la primera jornada.

Al festival hi haurà convidats de prestigi internacional, com ara Giancarlo Esposito, Geoffrey Rush, Nick Frost i Corey Feldman. Quant a la programació, enguany es destaquen títols com Terrifier 3, de la saga del pallasso Art the Clown; The Substance, premiat a Canes; ‘Canina (Nightbitch)’, protagonitzat per Amy Adams; i Apartment 7A, l’esperada preqüela de Rosemary’s Baby.

L’actor Giancarlo Esposito al film Megalòpolis.

També homenatjarà Freaks, el film de Tod Browning del 1932. I es dedicarà una retrospectiva a la figura de León Klimovsky. També s’atorgarà el premi honorífic Màquina del Temps als actors Nick Frost i Corey Feldman. Així mateix, la Federació Internacional de Festivals de Méliès ha decidit d’atorgar el premi Méliès Career al cineasta francès Christophe Gans.

Quant a la presència catalana, la directora i productora Mar Targarona rebrà el premi Woman in Fan i Marc Recha presentarà el seu desè llargmetratge, Centaures de la nit, rodat majoritàriament amb actors cecs.

Marc Recha: “Em considero més artesà que no pas autor o artista”

Un tribunal de París ha condemnat Peter Cherif a cadena perpètua per delictes de terrorisme relacionats amb els atacs contra el setmanari satíric Charlie Hebdo el 7 de gener de 2015, que van deixar dotze morts i onze ferits.

Cherif ha estat jutjat durant tres setmanes per delictes de terrorisme comesos entre els anys 2011 i 2018, i també pel segrest de tres treballadors humanitaris francesos al Iemen el 2011. El jutge ha acceptat d’imposar-li la cadena perpètua i una mesura de seguretat addicional de vint-i-dos anys, tal com van sol·licitar els fiscals.

Durant el judici, el ministeri fiscal ha presentat Cherif com un “gihadista integral” i la “peça clau” dels atemptats, que es van cometre en venjança per unes vinyetes satíriques sobre l’islam.

A més, ha estat acusat d’haver ingressat a les files d’Al-Qaida al Iemen i de participar en l’entrenament de Cherif Kouachi, un dels autors materials de la matança. També d’haver exercit de “reclutador”, “propagandista”, “instructor militar” i “carceller” durant els anys que va viure al país.

Cherif, que durant tot el judici s’ha acollit al dret de no declarar, tan sols ha reconegut haver estat el carceller dels tres cooperants francesos que van ser segrestats i haver fet de traductor davant el grup gihadista.

Un incendi declarat a prop d’una escola a Tuïr (Rosselló) ha obligat a evacuar 438 alumnes i 32 professors. Els fets han passat cap a les 11.30, quan s’ha detectat una columna de fum d’un edifici del centre. Immediatament, s’han activat els protocols de seguretat i s’ha evacuat l’escola.

Els bombers hi han actuat, han apagat les flames i han assegurat la zona. Això ha permès de recuperar l’activitat lectiva habitual cap a les 14.00, quan el fum ja no causava molèsties.

Mar i cel allarga l’últim viatge i s’acomiadarà dels escenaris el 30 de març. Amb més de 190.000 entrades venudes, Dagoll Dagom ha decidit d’ampliar les funcions perquè ningú no es perdi el clàssic del teatre musical català, basat en l’obra d’Àngel Guimerà. Ja se’n poden comprar les entrades.

La companyia va tornar als escenaris amb l’obra el 14 de setembre i era previst que acabés el 2 de febrer. Abans de l’estrena ja van ampliar funcions dues setmanes més en vista de la predisposició del públic, que va comprar 150.000 entrades en pre-venda.

És l’última vegada que Mar i cel pujarà als escenaris. La producció celebra el cinquantè aniversari de Dagoll Dagom –bo i coincidint amb el centenari de la mort de Guimerà– i posa el punt final a la seva trajectòria al Teatre Victòria. L’obra s’havia representat tres vegades més –1988, 2004 i 2014–, amb un total de més de 1.300 funcions, i ja l’han vista més d’un milió d’espectadors, segons la companyia.

Mar i cel explica la història d’uns pirates i uns cristians tancats dins un vaixell perdut enmig de la mar. Un musical sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons: Orient i Occident. Dues religions eternament enfrontades. Una bella història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc. Una història amb innombrables paral·lelismes amb el món en què vivim. Un musical basat en la pirateria de la Mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 300.000 moriscs decretada per Felip III l’any 1609.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha explicat que calia estudiar si la sisena hora era la millor opció per a atendre dificultats, reforçar aprenentatges i equiparar els alumnes. En una entrevista a Els matins de TV3, ha dit que volia acabar-ne de parlar amb els Comuns. La recuperació de la sisena hora és, precisament, una proposta recollida en el pacte a què va arribar el PSC amb el partit de Jéssica Albiach.

Niubó ha considerat que hi havia un consens sobre les necessitats i ha demanat d’avaluar si la sisena hora era la mesura més adient o n’hi podia haver més. A més, ha insistit que no es podien prendre decisions en contra de la comunitat educativa.

Entre més qüestions, la consellera també ha expressat la voluntat d’incorporar la gratuïtat de l’infantil 1 a partir del curs vinent, però ho ha vinculat directament a tenir pressupost nou, perquè ha considerat que sense nous comptes ni millora pressupostària, difícilment es podria fer. Ha apuntat que això havia d’anar acompanyat d’un augment de l’oferta de places d’escola bressol pública.

Niubó també ha parlat de la jornada intensiva i ha dit que s’havia d’esperar a saber el resultat d’uns quants informes per veure si era una mesura eficaç, efectiva i necessària. A més, ha defensat que s’havia de treballar conjuntament amb direccions, professors i famílies.

D’una altra banda, ha expressat el compromís de repensar el procés de preinscripció de la formació professional perquè els estudiants sabessin la plaça al juliol. Sobre això, ha tornat a vincular el fet de tenir nou pressupost amb poder ampliar les places públiques d’FP. No ha concretat quin hauria de ser el número, però sí que ha dit que els cinc mil estudiants que no havien obtingut plaça aquest curs mostraven el marge de millora que hi havia. Tanmateix, ha recordat que hi havia unes nou mil places vacants i que era necessari d’ajustar l’oferta a les necessitats productives de cada territori.

ERC situarà la regulació dels lloguers de temporada i habitacions i el nou sistema de finançament “singular i just” com a nuclis de les seves propostes de resolució al debat de política general de la setmana que ve. En conferència de premsa al parlament, la portaveu del grup, Marta Vilalta, ha explicat que instaran el govern a presentar un decret llei urgent per a regular els lloguers de temporada i habitacions. I ha afegit que trobaria incomprensible el rebuig de Junts a aquesta proposta: “De quin costat estaran? Quina excusa s’inventaran ara?”, s’ha preguntat. Vilalta també ha ofert ERC per fer d’oposició “responsable, exigent i desacomplexada” si el grup que presideix Albert Batet renuncia a la figura de cap de l’oposició.

Escola Valenciana estudia les mesures legals que pot prendre perquè s’ature de manera cautelar la certificació automàtica del reconeixement del català que ha entrat en vigor aquesta setmana. Aquesta és una de les mesures que incorpora la llei Rovira de reforma educativa, encara que el govern del Botànic també havia considerat de fer-ho. Escola Valenciana al·lega que s’ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei.

Escola Valenciana es reuneix amb el seu equip legal per tal de paralitzar de manera cautelar la certificació automàtica de reconeixement de valencià, ja que aquesta mesura està inclosa en la #LleiRovira, contra la qual s’ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat.#EnsPlantem pic.twitter.com/e4tfiovnoA

— Escola Valenciana (@escolatv) October 3, 2024

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va anunciar amb bombo i platerets l’entrada en vigor de la mesura en un acte on va parlar d’aquesta mesura com un element per a posar fi a una imposició del català que, segons que va afirmar, fa massa anys que dura.

Amb aquesta mesura, més de 330.000 persones que han estudiat l’ESO o el batxillerat d’ençà del curs 2008-2009, poden omplir un formulari perquè els arribe a casa o bé el B2 o bé el C1, segons el nivell educatiu assolit. Aquest automatisme s’ha vist com una manera de degradar el coneixement del català, perquè implica que els interessats a tenir el títol no s’hauran d’examinar. A més, entitats com STEPV o Escola Valenciana mateix han explicat que els certificats de capacitació que atorga la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià va molt més enllà d’allò que es pot estudiar en les assignatures del currículum de l’ESO o el batxillerat. Les primeres tres hores del dia que va entrar en vigor la norma, el sistema ja havia rebut més de 4.000 peticions.

Diuen també que l’automatisme, que ja s’aplica al Principat i a les Illes, té sentit quan l’alumne ha fet tota la formació d’infantil fins al batxillerat en un sistema d’immersió lingüística. Això sí que garanteix que ha adquirit totes les competències necessàries.

L’advocacia de l’estat espanyol ha registrat un escrit en què demana al Tribunal Constitucional (TC) que no admeti la qüestió d’inconstitucionalitat que la sala penal del Tribunal Suprem va presentar contra la llei d’amnistia. Al document, de 37 pàgines, avançat per El País, l’advocacia espanyola sosté que el Suprem es basa en “criteris polítics” i no pas jurídics, i diu que els magistrats de la sala penal no han argumentat jurídicament els defectes constitucionals que atribueixen a l’amnistia.

En el cas que el TC admeti la qüestió d’inconstitucionalitat, l’advocacia espanyola demana que desestimi igualment les qüestions que presenten els magistrats, perquè considera que l’amnistia no és una llei arbitrària ni vulnera els principis constitucionals d’igualtat i seguretat jurídica.

Segons l’escrit, el Suprem ha utilitzat “arguments de caràcter polític i doctrinal que excedeixen sobradament el caràcter jurídico-constitucional propi d’una qüestió d’inconstitucionalitat”.

A més, segons l’advocacia de l’estat espanyol, el Suprem ha comès “vicis processals” perquè les qüestions d’inconstitucionalitat han de detallar les suposades infraccions constitucionals concretes d’una llei, però el Suprem no ho fa.

En aquest context, l’advocacia respon als arguments del Suprem contra l’amnistia pel suposat trencament del principi d’igualtat.

Sosté que es tracta d’una llei “excepcional i singular” que “esgota el seu contingut i eficàcia en l’adopció i execució de la mesura”. “El principi d’igualtat no implica la necessitat de donar l’abast universal als efectes de l’amnistia, sinó que no existeixin discriminacions entre persones que es troben compreses en el supòsit habilitant de l’amnistia”, apunta.

L’advocacia també recorda que la llei pretén de “superar la situació d’alta tensió política que va viure la societat catalana de forma manera intensa d’ençà de final del 2011”.

Sis xiquets d’entre un i dos anys han estat hospitalitzats avui a causa d’una possible intoxicació alimentària a l’escoleta La Milagrosa, de Benigànim, a la Vall d’Albaida, segons que ha avançat À Punt. Són ingressats a l’Hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva sembla que es troben en bon estat.

La possible intoxicació ha afectat, com a mínim, vint xiquets, que van ser atesos ahir a la tarda. Tots presentaven el mateix quadre clínic, amb vòmits i diarrea. Les autoritats encara han de confirmar si es tracta d’una intoxicació.

L’Audiència de Barcelona ha confirmat l’arxivament de la querella interposada per Pepus i Maribel Ferrándiz contra la investigació de les tortures que van patir l’any 1971, durant el règim franquista, a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana. El Centre Irídia ha anunciat que presentarà un recurs en contra de la decisió de l’Audiència, tot al·legant que la gravetat dels fets requereix una resposta judicial que compleixi els estàndards internacionals, és a dir, accés a la justícia i l’assoliment de la veritat, la reparació i les garanties de no-repetició.

La lletrada del cas, Laura Medina, diu que la decisió de l’Audiència vulnera, una vegada més, els drets de les víctimes del franquisme. Segons ella, “pronunciaments judicials com el del cas dels germans Ferrándiz contradiuen el dret internacional, que estableix que els crims de lesa humanitat no prescriuen mai, no són susceptibles d’amnistia i ja estaven penalitzats pels tractats i normes internacionals vigents en el moment en què van ser comesos”.

Irídia, Òmnium Cultural i les entitats que impulsen la campanya “Via Laietana 43: fem justícia, fem memòria” denuncien que el cas s’emmarca dins del patró recurrent de la justícia espanyola, que sistemàticament arxiva les querelles sobre crims del franquisme, malgrat la vigència de la llei de memòria democràtica, que reconeix el dret d’investigar les violacions dels drets humans comeses durant la dictadura.

EH Bildu diu que ha tancat un acord amb el govern espanyol per a reformar alguns dels aspectes més polèmics de la llei de seguretat, popularment coneguda com a llei mordassa. Segons que han confirmat fonts de la formació basca, el pacte implica retirar “progressivament les pilotes de goma”, “rebaixar a falta lleu la desobediència a agents policíacs” i “agilitar el tràmit d’asil amb el compromís de revisar en sis mesos les devolucions en calent”.

La proposició de llei que es registrarà al congrés espanyol també anirà signada pels diputats d’ERC. El president espanyol, Pedro Sánchez, es va comprometre a derogar la llei mordassa abans d’arribar a la Moncloa per primera volta. Tanmateix, d’ençà que governa, és a dir, del 2018, ha rebaixat aquest posicionament i s’ha decantat per una reforma de la llei, que de moment no ha arribat a bon port.

En aquest sentit, la portaveu de Bildu al congrés espanyol, Mertxe Aizpurua, ha destacat que la nova llei recollirà “tots els acords i avenços assolits” entre el PSOE, el PNV i Unides Podem, però que no van contar ni amb el suport d’ERC ni de Bildu perquè els trobaven insuficients. Aizupurua s’ha mostrat satisfeta: “Amb aquest acord desbloquegem la situació i aconseguim que la gran assignatura pendent -acabar amb la llei mordassa- es faci realitat”.

Fi a la discrecionalitat en les sancions

El portaveu d’interior de Bildu, Jon Iñarritu, ha subratllat que la llei posarà fi a la discrecionalitat que existeix en les sancions per faltes de respecte a l’autoritat i desobediència, les que més s’imposen des de 2015. “Ara hauran de ser objectivables i justificades, protegint el dret a la lliure expressió”, ha dit.

D’aquesta manera, només es podran sancionar els insults o injúries que no siguin delicte, però sí “expressions rellevants”. Aquestes es cancel·laran en cas que la persona sancionada es retracti i les faltes per desobediència, que es podran sancionar quan hi hagi una negativa expressa a complir amb una ordre legal o existeixi una resistència corporal a una ordre dels agents, passaran de falta greu a lleu.

Podem critica l’acord

Podem ha criticat l’acord tancat entre el govern espanyol i EH-Bildu. “No se’n pot dir derogació, perquè queda molt curt”, ha dit el portaveu de la formació, Pablo Fernández. Ha assegurat que es tracta d’un retoc molt estètic, però que no aborda les grans qüestions. “Porta la firma del PSOE: un titular molt gran i reformes molt petites”. Per tirar endavant l’acord al Congrés calen els vots de la formació que lidera Ione Belarra.

La llei mordassa es va començar a tramitar la tardor de 2013 i es va aprovar el març de 2015, quan governava Mariano Rajoy. La llei va entrar en vigor l’1 de juliol d’aquell any.