La fundació privada de l’àmbit públic Andorra Recerca+Innovació (ARI) ha presentat les conclusions de l’estudi d’impacte que tindria l’acord d’associació negociat amb la Unió Europea. L’informe, elaborat juntament amb la consultora KSNET, indica que hi hauria un impacte positiu. El coordinador del grup d’anàlisi política, Yvan Lara, ha dit que les conclusions són molt clares i que, durant tot el període analitzat, el creixement econòmic sempre seria superior al registrat en una situació com l’actual.

Les dades mostren que el PIB del 2050, en cas de signar-se l’acord, seria un 5% superior que no pas en cas que no s’aprovi. En la mateixa línia, les importacions creixerien gairebé d’un 6% i les exportacions serien fins a un 20% superiors. En el cas del mercat laboral, apunten que l’acord permetria de generar més llocs de feina i en vint-i-cinc anys n’hi hauria un 4,5% més que no hi hauria si no es modifica la situació actual. A més, ha assenyalat que en la majoria de casos les ocupacions generades permetrien de donar feina a andorrans o residents al país, i també es preveu una repercussió positiva en els salaris.

Finalment, Lara ha dit que l’estudi perseguia dos objectius: contribuir amb informació de qualitat que els ciutadans d’Andorra puguin construir una opinió fonamentada sobre l’acord d’associació i contribuir a l’enriquiment i a la millora del debat públic.

Un document insòlit trobat per un professor de la UPF testimonia una “guerra cultural” entorn de la bruixeria a la Catalunya de començament del segle XVII. Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret, va localitzar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una al·legació jurídica signada per catorze prestigiosos advocats de Catalunya en defensa de Caterina Freixa, acusada de bruixeria.

Aquest escrit es complementa amb un altre document de caràcter obscurantista, ja conegut, però no analitzat fins ara, escrit per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador de Freixa, i que representa la rèplica inculpatòria de l’anterior al·legació.

Segons que explica la UPF en un comunicat, als voltants de l’any 1620 es va produir un debat entre partidaris i detractors de les acusacions entorn dels suposats crims de bruixeria, com ha pogut demostrar en el marc de la recerca Capdeferro, que és membre del Grup de Recerca en Història del Dret Català de la UPF. Això indica que implica “l’inici del final” de la cacera de bruixes a Catalunya.

“Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, ha dit Josep Capdeferro.

Portada de l’al·legació feta pels catorze advocats (fotografia: UPF). Un document inèdit

En el decurs de la cerca, Capdeferro analitzava a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una col·lecció amb més de 180 volums d’impresos jurídics entre els segles XVI i XIX, sense catalogar. De sobte, va ensopegar amb un document insòlit, titulat “Iuris responsum pro Catherina Frexer et de Prat, termini Artes, parochiae Sanctae Mariae de Horta, dioecesis Vicensis, uxore Iacobi Frexer”. “Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, explica l’investigador.

El document, signat per catorze dels juristes més prestigiosos de la Catalunya Moderna, entre els quals Pere Antoni Jofreu, Jaume Càncer i Pere Fontanella, és un escrit d’al·legació en defensa de Freixa, una dona jove de classe benestant que vivia a la parròquia de Santa Maria d’Horta, al terme d’Artés (actualment al municipi d’Avinyó, al Bages).

Llistat dels catorze advocats catalans (fotografia: UPF).

Freixa s’havia casat amb un petit propietari rural quan va ser acusada de bruixeria, inicialment per una veïna –que la culpava d’haver extirpat part del fetge d’un infant mitjançant arts diabòliques, sense deixar cicatriu–. “Aquesta al·legació favorable a Freixa és tècnica, ben fonamentada jurídicament, irritada i alhora irònica contra els supersticiosos”, apunta Capdeferro.

Aquest escrit encaixa i complementa un altre document, que ja s’havia localitzat, però que ningú havia analitzat fins ara, i que amb la troballa de Capdeferro adquireix tot el sentit: és una rèplica a l’al·legació anterior, feta per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador, centrada en el testimoni de catorze dones, presumptament bruixes confesses. Totes elles havien testificat i inculpat l’acusada en cadena amb l’objectiu que el procés contra Freixa es completés i conduís a una condemna de mort.

En casos com aquest, el catàleg de delictes es podia ampliar amb acusacions com ara provocar calamarsades que devastaven camps o mataven animals, renegar de la fe, fer adoració i un pacte amb el dimoni, heretgia, etc.

“Aquesta al·legació de rèplica és tècnicament molt més pobra, obscurantista, a estones sembla un ‘tractat de demonologia’ i porta un dictamen incorporat, on un doctor en medicina conegut a l’època (Joan Francesc Rossell) afirma que es podia seccionar part de l’òrgan d’una persona i que continués vivint unes hores o dies”, explica Capdeferro.

Pressionar el jutge i l’opinió pública

A l’època que hi va haver aquest conflicte, als voltants de la segona dècada del segle XVII, era freqüent que en grans debats jurídics o polítics, l’advocat que portava directament un cas cerqués el suport de companys per fer més pressió sobre el jutge o l’opinió pública. Segons l’investigador, aquest devia ser el cas dels catorze juristes que van defensar Freixa, vinculats a la Generalitat i possiblement influïts per la Companyia de Jesús.

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil havia lliurat un document al virrei duc d’Alburquerque en contra de la cacera de bruixes. La detenció de Freixa el 8 de novembre del mateix any i el risc que fos condemnada després d’un procés carregat d’arbitrarietats i confessions sota tortura d’altres acusades de bruixeria va fer que l’advocat Jofreu i companyia fessin un pas endavant i diguessin: “Prou! Hem de contribuir a aturar aquesta barbàrie que des de fa massa temps està fonamentant gent supersticiosa i s’executa en tribunals menors, sense garanties judicials!”, apunta Capdeferro.

Per a l’investigador de la UPF, el debat que hi va haver entre 1619 i 1622 devia ser com el que actualment anomenem “guerres culturals”: “O veies claríssimament una cosa, o l’altra”. Com a exemple d’aquestes posicions confrontades, a començament del 1620 a Catalunya hi va haver quatre bisbes declaradament contraris a les persecucions de bruixes i dos manifestament favorables, entre ells el de Vic, dins de la diòcesi en què estava detinguda Freixa. De moment, Capdeferro no ha pogut trobar cap document explicatiu de com va acabar aquest cas. Només se sap que el 1622 Freixa va ser traslladada d’Artés a Barcelona, però Capdeferro continua la tasca constant de cerca, i és probable que aviat surtin nous resultats.

Aquesta recerca s’emmarca en un projecte d’I+D+i finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació espanyol i l’Agència d’Investigació espanyola, del qual Josep Capdeferro és investigador principal.

La plataforma Menys Turisme, Més vida ha publicat un vídeo en el qual diverses personalitats conegudes de les Illes Balears fan una crida a assistir a la manifestació contra la massificació turística el diumenge 21 de juliol a Palma. En el vídeo hi participen actrius com Clara Ingold, David Ordinas o Lluqui Herrero; cantants com Pau Debon, Maria Hein, Maria Jaume o Júlia Colom, i influenciadors com Margalida Munar, Antoni Guiscafré o Júlia Mèrida.

Daniel Pardo: “El problema del turisme no és que sigui bo o dolent, és que sigui massiu”

Vídeo part 2#CanviemElRumb #PosemLímitsAlTurisme pic.twitter.com/IDfRyZWzBb

— MENYS TURISME MÉS VIDA (@contracimera) July 16, 2024

Tots els participants en el vídeo coincideixen a dir que és hora de posar límits al turisme i en exigir mesures per a combatre la massificació i deixar de sentir-se estrangers a casa seva. També hi apareixen Miquela Lladó, Agnès Llobet, Joan Muntaner, del grup Xanguito; Tiu Herrero, Toni Horrach, els cantants de Fades, Ferran i Vicenç; la cantant de Marala, Clara Fiol; Xisk, els integrants del grup de música Reïna, Pau Franch, Mar Grimalt, Joan Mateu Horrach, Adrià Arbona, Aina i Neus del grup Anam Fent; i Júlia Mèrida.

Odi als turistes o al model turístic? El sarcasme de les xarxes socials contra la saturació turística

La manifestació, amb el lema “Canviem el rumb, posem límits al turisme”, començarà a les 19.00 al parc de les Estacions i recorrerà alguns dels carrers més cèntrics i, per tant, massificats de la ciutat. S’espera que la mobilització acabi al passeig del Born. Fins ara, més de vuitanta entitats illenques s’hi han adherit.

La marxa defensarà la necessitat d’establir límits al turisme i de treballar per un model socioeconòmic més just i sostenible, en la línia de la feta a Barcelona fa dues setmanes. A més, exigeix mesures que garanteixin l’accés a un habitatge digne, la fi de l’especulació immobiliària, la gentrificació i l’expulsió veïnal, la millora dels serveis públics, treballs decents i ben remunerats, la conservació i la regeneració dels espais naturals, així com el respecte per la cultura i la llengua pròpies.

La manifestació contra la saturació turística a Barcelona impressiona la premsa internacional

Fa unes setmanes, a Mallorca,  tres-cents veïns van ocupar el caló del Moro per denunciar-ne la saturació. En la mateixa línia, a Menorca, un miler de persones es va concentrar davant la seu del Consell de Menorca per també protestar contra la massificació.

La plataforma Menys Turisme, Més vida ha publicat un vídeo en el qual diverses personalitats conegudes de les Illes Balears fan una crida a assistir a la manifestació contra la massificació turística el diumenge 21 de juliol a Palma. En el vídeo hi participen actrius com Clara Ingold, David Ordinas o Lluqui Herrero; cantants com Pau Debon, Maria Hein, Maria Jaume o Júlia Colom, i influenciadors com Margalida Munar, Antoni Guiscafré o Júlia Mèrida.

Daniel Pardo: “El problema del turisme no és que sigui bo o dolent, és que sigui massiu”

Vídeo part 2#CanviemElRumb #PosemLímitsAlTurisme pic.twitter.com/IDfRyZWzBb

— MENYS TURISME MÉS VIDA (@contracimera) July 16, 2024

Tots els participants en el vídeo coincideixen a dir que és hora de posar límits al turisme i en exigir mesures per a combatre la massificació i deixar de sentir-se estrangers a casa seva. També hi apareixen Miquela Lladó, Agnès Llobet, Joan Muntaner, del grup Xanguito; Tiu Herrero, Toni Horrach, els cantants de Fades, Ferran i Vicenç; la cantant de Marala, Clara Fiol; Xisk, els integrants del grup de música Reïna, Pau Franch, Mar Grimalt, Joan Mateu Horrach, Adrià Arbona, Aina i Neus del grup Anam Fent; i Júlia Mèrida.

Odi als turistes o al model turístic? El sarcasme de les xarxes socials contra la saturació turística

La manifestació, amb el lema “Canviem el rumb, posem límits al turisme”, començarà a les 19.00 al parc de les Estacions i recorrerà alguns dels carrers més cèntrics i, per tant, massificats de la ciutat. S’espera que la mobilització acabi al passeig del Born. Fins ara, més de vuitanta entitats illenques s’hi han adherit.

La marxa defensarà la necessitat d’establir límits al turisme i de treballar per un model socioeconòmic més just i sostenible, en la línia de la feta a Barcelona fa dues setmanes. A més, exigeix mesures que garanteixin l’accés a un habitatge digne, la fi de l’especulació immobiliària, la gentrificació i l’expulsió veïnal, la millora dels serveis públics, treballs decents i ben remunerats, la conservació i la regeneració dels espais naturals, així com el respecte per la cultura i la llengua pròpies.

La manifestació contra la saturació turística a Barcelona impressiona la premsa internacional

Fa unes setmanes, a Mallorca,  tres-cents veïns van ocupar el caló del Moro per denunciar-ne la saturació. En la mateixa línia, a Menorca, un miler de persones es va concentrar davant la seu del Consell de Menorca per també protestar contra la massificació.

“El Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) no és precisament un entorn amable per a mi, però les declaracions posteriors han tingut un to molt més agre. La majoria de les comunitats tenen recel sobre si la nostra proposta els farà perdre diners. No és aquest el nostre plantejament. No els en farà perdre. És a l’administració central on hem de fer força. Tot i que els darrers deu anys les competències del govern central no han augmentat, els seus ingressos han crescut d’un 90% i els de les comunitats només d’un 41%. Aquest fet ha permès a l’estat d’acaparar 112.000 milions d’euros que correspondrien al conjunt de territoris. Una correcció d’aquest desequilibri permetria d’instrumentalitzar el sistema que proposem sense que ningú hi perdés, amb un lleu aprimament de l’estat i amb un guany de sobirania per a Catalunya”, declarava ahir al vespre al 3/24 la consellera en funcions, Natàlia Mas, després de tornar de Madrid. Una entrevista –val a dir-ho– amb un contingut molt didàctic i entenedor.

Ahir la consellera havia anat al CPFF a explicar el finançament singular que tots ja coneixem. I el que va rebre en canvi van ser estirabots dels seus col·legues. Evidentment, encara no ho havien fet tots plegats, però sí individualment amb anterioritat. Per tant, no es pot dir que la resposta hagi estat cap sorpresa. Paraules com “insolidaritat”, “greuge”, “privilegi” o “xantatge” es van utilitzar amb profusió per criticar la proposta catalana.

“El que temem és que aquest govern només té voluntat política de solucionar el problema amb Catalunya, perquè li fan falta els vots, però no té voluntat de solucionar el problema real que tenim a Andalusia, on no tenim els recursos que corresponen a la comunitat”, va etzibar Carolina España, la consellera andalusa.

De l’Aragó, el conseller José Saz assenyalava que aquesta iniciativa “atempta contra la igualtat de tots els ciutadans” i reclamava una reforma del finançament que garanteixi un tracte just i equitatiu per a totes les comunitats. El gallec Miguel Tellado advertia que acceptar aquest finançament diferenciat per a Catalunya voldria dir “llevar recursos a unes altres comunitats autònomes”. En la mateixa línia, la valenciana Mireia Mollà afirmava que “no hi ha motius tècnics per a aquesta proposta” i va instar a cercar “solucions que beneficiïn el conjunt d’Espanya, allunyant-se de decisions unilaterals i polítiques”. I així podria continuar, però no crec que interessi gaire la repetició.

A hores d’ara, encara em resulta estrany que ningú no es pugui posar a favor d’una proposta com la catalana, encara que afavoreixi la seva comunitat, també amb dèficit. Consignes de partit, és clar. Això compta més que el benestar de la gent. Però el que més em va emprenyar va ser llegir la nota de l’agència Europa Press, que publicàvem ahir al vespre a VilaWeb. Deia que Mas també havia defensat que la Generalitat negociarà la reforma del sistema de finançament des de la bilateralitat amb el govern espanyol, un fet que la ministra havia negat rotundament. “Les negociacions són entre ERC i PSC, no entre governs. Ha de ser un lapsus”, va dir.

“Bilateralitat” és una paraula que fa por a Madrid. Però un lapsus? Crec que la ministra Montero es va fer un embolic i va acabar d’originar més tensió de la que ja hi havia. Va tornar a tancar la porta absolutament al finançament singular per a Catalunya, com ja havia fet dies enrere, però ara passava la responsabilitat a Salvador Illa, que és qui negocia amb ERC. I també deia que, “d’especificitats, ja n’hi ha, com en el cas de Canàries”, com si deixés una escletxa, a la qual es van agafar tots els consellers del PP per atacar als socialistes. Especificitats? Singularitats? Sempre jugant amb la semàntica i posant fum pel mig.

En definitiva, María Jesús Montero va insistir una vegada i una altra que l’executiu no negocia bilateralment amb la Generalitat cap mena de finançament específic, ni ho farà, i va negar taxativament que arribés a pactar un concert. No calia que ho repetís, perquè els membres del seu govern ho han dit mil vegades i ja sabem que “no és possible”. No obstant això, va reconèixer que “es pot avançar en un millor finançament de Catalunya i incorporar elements singulars que ja té el model”. Què volia dir? Més fum…

I, vet aquí que, per sortir de l’embolic que suscitava l’ambigüitat expressada, es va treure de la màniga uns “partits generalistes” (vegeu l’editorial d’avui de Vicent Partal). I amb contundència va dir: “Han de ser els líders de PP i PSOE i no les comunitats autònomes els qui s’asseguin a esbossar les línies generals d’una reforma d’aquesta índole que hauria de passar pel filtre del congrés.” La vice-presidenta va demanar a Feijóo que “deixi la hipèrbole en la qual està instal·lat” i s’assegui a negociar. Evidentment, això vol dir arraconar els partits nacionalistes. Cap novetat.

Llavors què negocien el PSC i ERC?, em pregunto. I de què serveixen les línies vermelles establertes, com la del finançament, que va tornar a emfasitzar ahir la secretària Marta Rovira? Potser, com va dir, a final de juliol s’acabarà aquesta negociació. Si compleix allò que va dir serà amb un no a Salvador Illa, perquè no crec pas que Montero canviï. Però i si prometen estudiar un consorci entre l’Agència Tributària i la Generalitat? Si la referència de l’artefacte és el de Rodalia espero que mantinguin la seva paraula i repetim les eleccions.

Parlant d’una altra cosa, Hisenda i les comunitats també van intercanviar opinions sobre la condonació del deute autonòmic lligat a la crisi financera de 2008. Una mesura que l’executiu espanyol va acordar primer amb Catalunya, però que s’estén també a la resta de territoris que s’hi vulguin acollir. Recordeu que es van pactar 15.000 milions en la condonació. En aquests moments, és bo de saber que Catalunya té un deute públic d’uns 87.000 milions d’euros, dels quals uns 74.000 milions amb l’estat. Però d’això en parlarem un altre dia, perquè és una xacra indignant.

“Per a la condonació de deute ens reunirem amb els territoris al llarg del mes de juliol, però com que no hi haurà temps continuarem el mes de setembre i el temps que sigui necessari també per mirar d’arribar a un consens i a un acord”, va dir la vice-presidenta en una conferència de premsa després de la reunió. “Espero que aquest tema sigui el menys complex que ha plantejat la reforma del model de finançament”, va afegir.

Jo no ho tinc tan clar com la ministra. Entre més raons, perquè no totes les comunitats es beneficiaran de la mateixa manera de la mesura. Recordem que l’acord es limita a condonar l’augment de deute contret amb l’estat a causa de la gran crisi del període 2008-2013, però no del que es va produir després d’aquests anys. Això vol dir que el govern espanyol haurà de determinar “quina part de l’increment de deute”, obeeix a aquesta causa. I no ha dit quin sistema aplicarà. Vet aquí un altre motiu de discussió…

D’una manera molt breu però clara, sense entrar en detalls, aquesta tarda la distribuïdora de llibres les Punxes ha anunciat que ja és propietària única de la logística Entredós, després d’haver comprat el 45% de les accions que encara tenia en propietat Àgora Solucions Logístiques, empresa d’Enciclopèdia Catalana. D’aquesta manera, es tanca una de les operacions que ha trasbalsat més el sector del llibre en l’àmbit de la distribució aquests darrers temps i que ha implicat pèrdues milionàries.

El comunicat diu: “Les Punxes Distribuïdora, fins ara propietària del 55% de la societat Entredós Logístics SL, ha exercit el seu dret preferent de compra del 45% de les accions que tenia en propietat Àgora Solucions Logístiques. Així, les Punxes Distribuïdora continua amb el seu projecte logístic, ara com a propietari únic de la societat Entredós Logístics SL.”

I acaba dient: “Amb aquesta compra, les Punxes Distribuïdora vol consolidar el seu objectiu inicial de millora contínua de la seva logística, organització i servei, i adaptant-se a les necessitats de les editorials i els clients i posant-los al centre de l’activitat.”

Per a les Punxes la logística és estratègica

El director de les Punxes, Josep Maria Cervera, ha explicat a VilaWeb que per a ells la logística és una part estratègica del negoci (un sector que abraça la part comercial, de logística o magatzem i administrativa). Tot i que van impulsar Entredós amb un altre soci, Àgora, veient com ha anat tot i la impossibilitat d’entendre’s, han decidit de quedar-se Entredós com a propietaris únics i distribuint-ne els 105 segells editorials, que són editorials independents (no tenen com a client cap grup editorial) i una part són molt petits (publiquen un títol o dos l’any).

Les Punxes pot considerar que l’espai de les dues naus que Entredós té al polígon de la Granada del Penedès, en les circumstàncies actuals, és sobredimensionat. Cervera ha explicat que tenen una nau de 17.000 metres quadrats i una altra de 8000. La més gran se la quedaran, perquè saben que en els sis, set o vuit anys vinents ja ocuparan aquest espai. Alhora, ens confirma que tenen sis mesos per a decidir si mantenen la nau de 8.000 metres quadrats o la deixen.

Les Punxes és una distribuïdora històrica que sempre ha treballat amb editorials independents, com ara Anagrama, Acantilado i Quaderns Crema, Club  Editor, l’Altra Editorial… L’empresa actualment és propietat de cinc socis que són ex-treballadors i treballadors de les Punxes. Tots cinc fa més de vint anys que treballen a l’empresa i, per tant, en el sector.

El magatzem d’Entredós ara mateix conté catorze milions de llibres. D’aquests, entre 3,5 milions i 4 corresponen als segells que distribueix encara Àgora (els antics segells d’Enciclopèdia Catalana que ara són propietat d’Abacus Futur). Segons Josep M. Cervera, les Punxes continuarà operant logísticament sobre aquests llibres d’Abacus Futur per facilitar una transició tranquil·la fins el mes de gener vinent.

Àgora, pendent de compra d’Abacus Futur

Per una altra banda, encara s’ha de resoldre la situació d’Àgora Solucions Logístiques. El director general d’Enciclopèdia Catalana, Joan Abellà, ha confirmat a VilaWeb que Abacus Futur, propietat de la cooperativa Abacus i l’empresari Jaume Roures, té una opció de compra sobre Àgora que pot exercir durant aquest any. Enciclopèdia compta que sabrà la posició d’Abacus abans de final de setembre. Actualment, Àgora només distribueix els segells d’Enciclopèdia que ha comprat Abacus Futur i els llibres de text propietat d’Enciclopèdia Catalana.

Una mala gestió amb pèrdues milionàries

Logística Entredós havia de ser la gran empresa de distribució catalana, amb participació de les Punxes i Àgora, i ha acabat en no res. Va començar a funcionar l’estiu del 2022. Tanmateix, es va engegar d’una manera precipitada i van fallar molts processos. Els retards en l’arribada dels llibres a les llibreries van ser constants i van causar pèrdues milionàries. Va afectar esdeveniments importants com la Setmana del Llibre en Català, la campanya de Nadal i, en part, fins i tot, Sant Jordi de l’any passat. L’acord entre els dos socis d’Entredós, que de bon començament ja no es van entendre en la manera de fer, només implicava el magatzem, perquè cada distribuïdora servia les seves editorials. Els segells d’Àgora van ser els que en van sortir més malparats. La situació va portar Xarxa de Llibres, comercial que aplega una vintena d’editorials independents, a abandonar Àgora i a demandar-la judicialment, per reclamar-li 2,8 milions d’euros. Més endavant se n’anaren tots els segells del Grup 62. Aquesta situació va sumir Àgora en una situació de crisi i de dèficit que va arrossegar Enciclopèdia Catalana, cosa que obligà el grup a vendre’s el patrimoni que li quedava, fer un ERO i vendre tots els seus segells literaris a Abacus Futur.

El president de França, Emmanuel Macron, ha acceptat aquesta tarda la dimissió del primer ministre, Gabriel Attal, després d’haver-se fet un consell de ministres. Attal ja va presentar la dimissió la setmana passada després dels mals resultats a les eleccions legislatives anticipades. Aleshores, Macron va refusar-la.

“Gabriel Attal ha presentat la seva renúncia al govern del president de la República, que l’ha acceptat aquest dia”, ha indicat l’Elisi en un comunicat, en què afirma que es mantindrà en funcions fins al nomenament d’un nou govern.

La dimissió arriba una volta després que Macron hagi insistit avui durant una reunió amb el gabinet una “coalició majoritària” per continuar governant, a mesura que continuen les negociacions, especialment amb la dreta.

Attal va ser elegit dissabte portaveu del grup parlamentari del partit Renaixement a la nova Assemblea Nacional francesa amb 84 vots dels 98 representants. El ja primer ministre en funcions era l’únic candidat a encapçalar el grup de 98 diputats format després de la segona volta de les eleccions legislatives franceses del 7 de juliol en què es va imposar contra tot pronòstic la coalició d’esquerra Nou Front Popular.

Els partits afins al president Macron, amb Renaixement al capdavant, són segona força, per davant del partit d’extrema dreta Rassemblement National que aspirava a governar després de ser el més votat a la primera volta dels comicis.

Negativa del grup municipal del PSC al consell municipal del districte de Nou Barris a recuperar el nom republicà a l’actual plaça del Virrei Amat de Barcelona. Originalment, la plaça havia estat batejada en honor del poeta Joan Salvat-Papasseit, però l’any 1939 el govern feixista li va canviar el nom pel de Manuel d’Amat i de Junyent, un noble militar que va exercir de virrei del Perú durant la segona meitat del segle XVIII.

El conseller del PSC, Antonio Cabrera Gómez, ha explicat que els socialistes no s’oposen a retirar el nom franquista de la plaça, però asseguren que no poden restituir el nom de Salvat-Papasseit perquè l’escriptor ja té dedicada una altra avinguda a la ciutat, concretament al barri de la Barceloneta.

La petició es va votar en la darrera sessió del consell municipal del districte de Nou Barris a petició de Junts. Ara bé, d’ençà de fa més d’un mes un grup de veïns han impulsat una recollida de signatures en línia per a demanar de recuperar el nom republicà. Argumenten que Salvat-Papasseit va viure al barri veí de la Font d’en Fargues i casa seva no era gaire lluny de la plaça. A més, recorden que l’any 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta. La petició ja té gairebé dues mil adhesions.

Els impulsors de la recollida de signatures van ser a la sessió plenària i van expressar la voluntat de continuar la mobilització fins que la plaça recuperi el nom republicà.

Els eurodiputats Esteban González Pons (PP) i Javi López (PSOE) han estat elegits avui com a dos dels catorze vice-presidents del Parlament Europeu, amb el suport de 478 i 367 eurodiputats respectivament, tots dos per sobre de la majoria absoluta.

Serà la primera vegada d’ençà de la vuitena legislatura, que va acabar el 2019, que l’estat espanyol té representants en la mesa de l’eurocambra, que està encapçalada per Roberta Metsola, que ha estat reelegida presidenta aquest matí. Els catorze vice-presidents i cinc qüestors s’encarreguen dels afers administratius interns que afecten els mateixos diputats.

També s’han elegit com a vice-presidents Sabine Verheyen, Ewa Kopacz, Katarina Barley, Pina Picierno, Victor Negrescu, Martin Hojsik, Christel Schaldemos, Sophie Wilmés i Nicolae Stefanuta. Resta per omplir tres llocs, que es decidiran en rondes durant la resta del dia.

Per part dels Patriotes per Europa, es presenta l’ex-director de Frontex, Fabrice Leggeri, que va dimitir de l’agència europea que s’encarrega del control de les fronteres per un escàndol relacionat amb devolucions en calent de migrants i ara és eurodiputat de l’Agrupació Nacional de Marine le Pen. És improbable que aconsegueixi el càrrec de resultes del cordó sanitari que els grups majoritaris de l’Eurocambra apliquen a l’extrema dreta.

La Plataforma per la Llengua ha presentat un recurs de reposició contra la suspensió cautelar del decret del règim lingüístic del sistema educatiu que va ordenar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El decret desenvolupava la llei del 2022 aprovada amb l’objectiu de protegir el català a l’escola davant la sentència que ordenava un mínim 25% de castellà. Es va aprovar per donar seguretat jurídica a les escoles a l’hora de fer els seus projectes lingüístics i s’hi preveu que el català és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge, però el TSJC el va suspendre amb l’argument que hi havia aspectes de lesió en els drets fonamentals, més enllà de qüestions de legalitat ordinària, en un suposat de dret de rebre educació en castellà.

La Plataforma per la Llengua diu que la suspensió no es pot justificar de cap manera perquè “en un procediment contenciós administratiu hi ha la presumpció legal que les actuacions de les administracions són ajustades a dret”, i que només es pot discutir amb un pronunciament sobre el fons de la qüestió. A més, diu, no hi ha cap risc que justifiqui de suspendre el decret de manera cautelar, abans d’analitzar-lo del tot, com podria ser una ordre de demolició d’una construcció. En canvi, haver-lo suspès “pertorba de manera greu l’interès general perquè impedeix als centres millorar les eines i reforçar els procediments per a aconseguir un major equilibri lingüístic.”

En la interlocutòria de suspensió, el TSJC diu que el decret configura un sistema d’educació gratuït únic, en què solament es preveu el català o l’aranès com a llengües vehicular i d’aprenentatge. I que la presència del castellà en cada centre escolar dependrà dels projectes lingüístics, “sense que es fixi una garantia mínima de l’ús de la llengua vehicular, més enllà d’impartir l’assignatura de llengua castellana i literatura”. També diu que el decret és un vehicle per a materialitzar la normativa que es va aprovar com a resposta a la sentència del 25%, que el TSJC considera inconstitucional i pel qual ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol que es posicioni.

La Plataforma per la Llengua assenyala que, a la interlocutòria, el TSJC fa afirmacions “en què prejutja i va més enllà del debat sobre l’adopció de les mesures cautelars sol·licitades per l’Assemblea por una Escuela Bilingüe“, l’entitat espanyolista que va presentar el recurs contra el decret. Això, diu, “evidencia que el TSJC fa un judici sobre el fons de la qüestió que, lluny de garantir la finalitat del recurs, n’anticipa la decisió final, que s’ha d’expressar a través d’una sentència”.

A causa d’això, la Plataforma per la Llengua ha presentat un escrit de recusació de tot el tribunal, que si s’accepta significaria que s’ha d’apartar del cas per manca d’imparcialitat. Però no ha estat l’únic: també ha posat de manifest que, dels cinc jutges que havien de formar el tribunal —Javier Aguayo, Maria Luisa Pérez, Francisco José Sospedra, Andrés Maestre i Elsa Puig—, n’hi ha dos, Maestre i Puig, que no són plantilla de la sala contenciosa administrativa. Això vol dir que la integració en el tribunal s’hauria d’haver comunicat a les parts perquè valoressin si tenien causes d’abstenció i recusació, però la Plataforma per la Llengua denuncia que això no es va fer. A més, afegeix que Puig no va participar en la valoració de les mesures cautelars i no es va informar del canvi, i que no s’ha explicat per què Sospedra i Pérez formen part del tribunal. L’ex-jutge Ramon Llena, assessor jurídic de la Plataforma per la Llengua, comenta que “un jutge no pot fer un posicionament tan clar a favor d’una de les dues parts, com ha fet Aguayo”.

El cop de mà d’Aguayo a la missió d’eurodiputats que volien qüestionar la immersió

El desembre de l’any passat, un grup d’eurodiputats va venir a Catalunya a analitzar la immersió lingüística convidats per un grup de pares que volia més castellà a les aules. Es van reunir amb els pares, però també amb la consellera d’Educació, Anna Simó, entitats espanyolistes, sindicats de docents i els directors de les dues escoles del Prat de Llobregat, el president del TSJC, José Maria Barrientos, i amb Aguayo mateix, a qui reconeixien l’autoritat perquè era el jutge que havia imposat inicialment el mínim d’un 25% de castellà a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar.

Segons l’informe que van elaborar els eurodiputats, Aguayo es va posicionar clarament a favor dels qui reclamaven que hi hagués més castellà a l’escola amb frases com ara “no es pot exigir als ciutadans que siguin herois per exercir els seus drets, per demanar que el 25% de les assignatures troncals s’imparteixin en castellà” i va acusar la Generalitat de legislar per “obstaculitzar l’execució de la sentència”. A més, va dir que els polítics havien utilitzat la qüestió lingüística en la seva agenda política i que el problema era “la falta de col·laboració de l’administració catalana, la ingerència en assumptes judicials i els problemes relacionats amb la separació de poders”.

Tot plegat és un exemple, diu la Plataforma per la Llengua, de la pèrdua d’imparcialitat objectiva per a valorar el cas. A més, diuen, la seva participació en el cas contradiu el principi de jutge natural, perquè va poder triar de participar en el cas.

El TC no permet que la Plataforma per la Llengua es personi en la qüestió d’inconstitucionalitat de la llei educativa

Per una altra banda, la Plataforma per la Llengua ha informat que el Tribunal Constitucional espanyol havia ratificat l’exclusió de les entitats que van fer un front judicial comú per a tombar la sentència que imposava el mínim del 25% de castellà i aconseguir-ne la nul·litat per la participació d’Aguayo en el procés judicial. Arran d’això, ha anunciat que presentaran un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El raper Morad ha tornat a la presó. El jutjat de vigilància penitenciària li ha revocat el tercer grau i ha acceptat una petició de la fiscalia que s’oposava al règim obert. L’artista recorrerà contra la decisió.

Morad, que va ingressar de manera voluntària a Brians 2 per complir-hi una condemna de sis mesos per un delicte de trànsit, va rebre el tercer grau i va poder sortir-ne a complir-la en règim de semi-llibertat.

El raper de l’Hospitalet de Llobregat ha tingut uns quants episodis d’enfrontament amb la policia i la justícia per qüestions relacionades amb la circulació. De fet, ha estat detingut per no haver respost a les citacions judicials per delictes contra la seguretat del trànsit i també per haver conduït sense carnet.

A final de febrer, va acceptar una pena de dos anys de presó pels incidents ocorreguts durant l’enregistrament d’un videoclip l’any 2021 a l’Hospitalet. Aquella vegada, s’enfrontava a set anys de presó per incitació a desordres públics i atemptat agreujat amb instrument perillós. La fiscalia i l’advocat de Morad van arribar a un acord de conformitat.

L’Audiència de Barcelona ha amnistiat sis independentistes jutjats per aldarulls l’octubre del 2019 al centre de la ciutat. Dos d’ells ja havien estat jutjats i condemnats, perquè havien admès els fets, un va ser absolt i els altres tres eren pendents de judici. Tots van ser acusats de desordres públics, atemptat contra l’autoritat, lesions o danys i ara ja no tenen antecedents penals ni policíacs. Només hauran de pagar les indemnitzacions als policies que van lesionar, segons el cas.

El maig del 2023, el mateix tribunal va condemnar dos dels tres acusats a uns quants mesos de presó per aldarulls davant la delegació del govern espanyol a Catalunya, al carrer de Mallorca. En la sentència, es va considerar provat que, cap a les 20.00 del 15 d’octubre de 2019, arran d’una concentració davant la delegació, centenars de persones van ocasionar aldarulls i van atacar els Mossos d’Esquadra que custodiaven l’edifici. Entre els esvalotadors hi havia M.L.J., que, segons la sentència, va empènyer uns quants agents. Quan un d’ells s’hi dirigia per detenir-lo, diuen que li va arrencar el cable de comunicació que duia al casc i li va intentar de prendre la defensa forçant-li els dits. A un altre agent li va treure el casc i el va colpejar a la cara i al genoll.

Un altre dels condemnats, J.C.M., va empènyer uns quants agents i va llançar una tanca de seguretat contra un d’ells, segons la sentència, que diu que duia la cara tapada amb una samarreta.

En un procés de mediació, M.L.J. es va fer responsable dels fets i va demanar disculpes. Tots dos acusats van reconèixer els fets abans del judici i van indemnitzar els mossos lesionats. M.L.J. va ser condemnat a nou mesos de presó per desordres públics, atemptat contra els agents de l’autoritat, lesions i danys, a més de multes. J.C.M. va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de presó pels delictes de desordres, atemptat i lesions. A tots dos els van suspendre la pena. L’altre acusat, A.P.G., va quedar absolt.

Els dos condemnats han estat absolts, de manera que se’n declara extingida la responsabilitat criminal i ells eliminen els antecedents penals, però es mantenen les indemnitzacions i el pagament de les costes judicials.

En una altra interlocutòria de la mateixa secció de l’Audiència de Barcelona, el tribunal també amnistia tres independentistes acusats d’aldarulls a la Via Laietana el 26 d’octubre i pendents de ser jutjats.

En la manifestació del 26 d’octubre de 2019 davant la comissaria de la policia espanyola de Via Laietana, van començar els aldarulls cap a les 20.00. Unes quantes persones van voler trencar el cordó de seguretat, van increpar els agents i els van llançar tanques de seguretat, pedres, ampolles de vidre, llaunes i globus de pintura, a més de formar barricades. Segons la fiscalia, dos dels tres acusats, L.M.C. i J.S.F., van llançar pedres i ampolles als agents, però no en van lesionar cap. En canvi, E.C.C. sí que va lesionar lleument un agent amb una pedra.

El ministeri públic espanyol els va acusar de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus. Això no obstant, tant les defenses com el ministeri públic van demanar que s’apliqués la llei d’amnistia a tots tres quan va ser aprovada. El tribunal ho ha acceptat i ha arxivat la causa, declara extingida la responsabilitat criminal i n’elimina els antecedents policials.

L’Audiència de Madrid ha denegat la comissió rogatòria emesa per la justícia andorrana per a investigar l’ex-president espanyol del PP Mariano Rajoy i uns quants ministres del seu govern en el cas de la BPA, coneguda com a operació Catalunya.

La investigació vol esbrinar si el govern espanyol i la policia espanyola van fer maniobres irregulars per obtenir informació bancària de la família Pujol. La comissió rogatòria donava trasllat a Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz i als ex-càrrecs policíacs Francisco Martínez, Ignacio Cosidó, Eugenio Pino i Bonifacio Díez.

En una interlocutòria de vuit pàgines, els magistrats consideren que la comissió rogatòria andorrana no és un simple trasllat de la querella, sinó un acte d’instrucció i, per tant, s’ha de fer un control de la legalitat. Critiquen que la resolució andorrana no concreta una exposició dels fets i encara menys una descripció individualitzada dels fets atribuïts a cada querellat. Per això, denega l’auxili judicial internacional.

Tant les defenses com la fiscalia es van oposar a la comissió rogatòria, en considerar que hi havia una finalitat política en la querella va crear la causa, que va ser presentada fa més de sis anys per l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA), el col·lectiu de juristes Drets i l’ex-màxim accionista de la BPA, Higini Cierco.

A qui interessa destapar el secret de l’operació Catalunya?

La vice-presidenta segona i ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, ha anunciat aquest matí que el PSOE i Sumar havien arribat a un acord per a derogar l’anomenada llei mordassa. “La llei mordassa serà derogada. Acabem de tancar-ho amb el Partit Socialista”, ha dit en l’arribada a la reunió de ministres d’Ocupació de la Unió Europea, que es fa avui a Brussel·les. Unes poques hores després, la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, ha contradit Díaz i ha explicat que tan sols modificaran la part dels delictes per injúries, i que els canvis arribaran després d’haver-ho debatut amb la resta de formacions polítiques.

El portaveu adjunt de Sumar, Enrique Santiago, ha explicat en conferència de premsa al congrés espanyol que l’anunci de Díaz es limitava a la reforma d’un article perquè deixi de ser infracció la presa o la difusió d’imatges en manifestacions. Concretament, ha dit que l’acord preveia la modificació de l’article 36.

La redacció que proposen els dos grups, segons Santiago, estableix que no constituirà infracció la mera presa d’imatges en llocs de trànsit públic i manifestacions, o la mera difusió i que “la situació de perill o risc cert generat haurà de ser constatable i reflectir-se motivadament a l’acta o la denúncia, i amb tant de detall com sigui possible”. “Per nosaltres, sempre ha estat molt important eliminar qualsevol penalització o sanció als periodistes en el desenvolupament de la seva activitat professional quan cobreixen algun tipus d’operació policial”, ha indicat Santiago.

Marlaska diu que els canvis seran mínims

El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha explicat que la modificació de la llei mordassa implicarà canvis mínims i que garantirà l’exercici de les funcions dels cossos i les forces de seguretat de l’estat espanyol.

Segons el ministre, es pretén de “deixar molt més clara la garantia del dret de reunió, d’associació i la llibertat d’expressió”. I ha dit que el text deia marge al desenvolupament parlamentari i a la possible introducció d’esmenes.

Per Marlaska, es podrà aconseguir una llei en què”els drets fonamentals dels ciutadans no es vegin constrets d’una manera desproporcionada” i que garanteixi “l’exercici de les seves funcions a les forces i cossos de seguretat de l’estat dins de les seves competències”: “Perquè no podem oblidar que són els màxims garants de les nostres llibertats, ha afegit.

L’ex-consellera de Justícia i Interior Elisa Núñez s’ha donat de baixa de Vox per discrepàncies amb el partit, atès que considera que ha adoptat una “deriva radical”. La formació que encapçala Santiago Abascal va decidir de trencar tots els pactes de govern autonòmics després del pacte del PP amb el PSOE per l’acollida de menors no acompanyats.

En una carta enviada a Abascal, a la qual ha tingut accés Efe, li comunica que no comparteix la decisió de la direcció d’abandonar els governs autonòmics. “No comparteixo la deriva radical que el comitè executiu nacional de Vox ha introduït en les polítiques contra la immigració irregular i en matèria de violència contra la dona. O l’oblit de l’infrafinançament de la meva comunitat autònoma, perjudicada pel govern de Pedro Sánchez”, diu Núñez. L’ex-consellera tampoc no comparteix el canvi de grup al Parlament Europeu: “No puc en consciència assumir les polítiques i declaracions de Viktor Orbán, president del grup a què s’ha adscrit Vox a Europa, ni dels altres líders que l’integren”.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va destituir dijous Núñez i la resta de consellers de Vox, el vice-president Vicente Barrera i el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, José Luis Aguirre. Aquest matí, en l’intercanvi de cartera, Núñez no ha fet cap comentari, però Aguirre sí que ha explicat que ell no se n’hauria anat i que Vox havia pres la decisió per una estratègia política. Barrera també ha dit que se n’anava d’una manera imprevista i sense esperar-ho.

Els nous consellers ja han pres possessió

El nou govern valencià monocolor s’ha constituït oficialment aquest matí amb la presa de possessió dels nous consellers. Miguel Barrachina i Vicente Martínez Mus s’incorporen al gabinet, i Susana Camarero, José Antonio Rovira i Salomé Pradas, que ja eren al primer govern de Carlos Mazón, han pres possessió de les noves competències que tenen encarregades.

A la cerimònia, feta al Palau de la Generalitat, hi han assistit Barrera, Aguirre i Núñez. Tots tres han rebut abraçades i tota mena de signes de conhort de la resta de consellers i més membres del govern.

En el seu discurs, Carlos Mazón ha dit que la nova configuració els obligaria a cercar acords en totes les direccions, sense prejudicis i en benefici dels ciutadans. Ha remarcat que la seu del Consell és al Palau de la Generalitat, en referència al fet que la decisió de Vox es va prendre en un despatx de Madrid. “No canvien un govern, simplement. Continuem governant perquè continue el canvi”, ha dit Mazón, abans d’agrair la faena als antics consellers.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’Assemblea Nacional Catalana ha posat a la venda aquest cap de setmana la samarreta de la Diada 2024, que Lluís Llach va presentar fa una setmana durant la seva actuació al Canet Rock.

De moment, l’Assemblea no ha explicat com serà la manifestació d’enguany. Se sap tan sols que el secretariat estudia la idea de fer una Diada descentralizada. La proposta és de fer actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per a denunciar l’efecte de l’espoliació fiscal en àmbits diversos. És previst que, abans no s’acabi aquest mes, l’entitat anunciarà com serà la manifestació de la Diada 2024.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya. Fins dijous no tindrem físicament la samarreta de l’ANC a la Botiga de VilaWeb, però ja la podeu reservar a la botiga en línia i us l’enviarem així que arribi.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

A la Botiga de VilaWeb hi trobareu les talles de la XS a la XXXL.

Els horaris de la Botiga de VilaWeb

La botiga física de VilaWeb, al carrer de Ferlandina, 43, de Barcelona, obre de dilluns a divendres d’11.00 a 14.00 i de 16.30 a 20.00.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) tenia un art especial a l’hora de posar títols a les novel·les. Un dels més reeixits va ser Pols nova de runes velles, que hauríem pogut manllevar perfectament per parlar-vos d’una de les iniciatives editorials de més èxit d’aquests darrers temps a casa nostra: la col·lecció Club Victòria de l’editorial Viena. Per què? Doncs perquè és exactament això: partint dels grans clàssics literaris de l’època victoriana (que serien les runes velles) i de la joveníssima editora Blanca Pujals (1992, que seria la pols nova), i a recer d’una de les editorials més sòlides i consolidades del país (Viena), va néixer la col·lecció, que ara arriba al volum quinzè.

Si haguéssim de definir què és aquesta col·lecció, podríem parlar de moltes coses. Han dit que era un “èxit sorprenent”, una “proposta innovadora per a actualitzar els clàssics”, una “insospitada connexió amb lectors joves”, “el paradís per als amants d’una època” i moltes més definicions, però segurament hauríem de dir que és el somni com a lectora de Blanca Pujals i la materialització del somni d’Isabel Monsó, editora de Viena. Com si s’haguessin ajuntat dues peces que encaixen perfectament: les dames fundadores del Club Victòria.

“A mi m’agrada molt aquesta literatura. A tretze anys, quan vaig descobrir Jane Austen, ja no vaig parar de llegir-la i m’encanta tot aquest imaginari. Què passava? Doncs que era difícil de trobar-ne edicions en català i per tant ho vaig haver de llegir en edicions de tota mena, en tapa dura, en tova, en castellà… Jo sóc del 1992 i les edicions en català, poques, eren dels anys 90, és a dir, ja no es trobaven quan jo era adolescent. Vaig anar a Londres i vaig descobrir que tots aquests llibres eren magníficament editats en tapa dura i vaig pensar que jo volia tota aquella bellesa i la volia en català. Encara s’hi va afegir un altre fet,  una anècdota personal. Vaig deixar un dels meus llibres preferits, Seny i sentiment, de Jane Austen, i me’l van perdre, i quan el vaig voler tornar a tenir vaig descobrir que n’hi havia vint-i-nou edicions diferents en castellà i cap en català”, explica Blanca Pujals, amb la seva vehemència habitual.

El resultat immediat de la pèrdua és que, amb més sentiment que seny, Blanca Pujals va elaborar una llista que tenia pensada de feia molt de temps, va entrar al despatx d’Isabel Monsó i va llançar una proposta que ja havia insinuat alguna vegada i, ara sí, es va decidir a començar a fer la col·lecció.

Els títols

De moment n’han aparegut quinze títols: Seny i sentiment, de Jane Austen; Una habitació amb vistes, d’E. M Forster; La formació d’una marquesa, de Frances Hodgson Burnett; Agnes Grey, d’Anne Brontë; Mansfield Park, de Jane Austen; Jane Eyre, de Charlotte Brontë; Les confessions del senyor Harrison, d’Elizabeth Gaskell; Dràcula, de Bram Stoker; Cims borrascosos, d’Emily Brontë; L’abadia de Northanger, de Jane Austen; Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell; Tess dels D’Urberville, de Thomas Hardy; Vera, d’Elizabeth von Arnim; Orgull i prejudici, de Jane Austen; i L’amant de Lady Chatterley, de D. H. Lawrence.

En el moment de presentar la col·lecció es va dir que abastaria cronològicament de l’any 1800 a la Primera Guerra Mundial i que se centraria en autors anglesos o britànics. “De tot aquest període, la reina Victòria en va ocupar tres quartes parts i ens va semblar que era un element prou recognoscible per a batejar la col·lecció, també perquè amb aquest nom, d’alguna manera, tothom ja sap de què volem parlar i què volem dir”, va explicar llavors Isabel Monsó. I de moment Jane Austen ha estat una de les peces fonamentals de la col·lecció.

Jane Austen

La història de la literatura mundial és farcida de revolucions, algunes de grans i algunes de petites. La que va capitanejar Jane Austen va ser de les grans. Diuen els entesos que a partir de les seves novel·les els imbècils van començar a parlar com a imbècils i que això és molt d’agrair. Potser sí. Sigui com sigui, Austen és avui dia una de les autores més seguides i llegides del món, com palesen els més de cinc mil clubs de lectura anuals que es fan sobre aquesta autora als Estats Units, per exemple, o les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. No podrem agrair mai prou a la persona que va perdre el Seny i sentiment de Blanca Pujals que hagués extraviat l’exemplar.

Pujals diu: “Amb l’estètica que hem creat per a la col·lecció, amb el plantejament que tenim, el que hem fet ha estat endreçar tot un món. A l’adolescència, quan llegia aquests llibres, molt sovint em deien que era cursi o de tietes, però qui ho diu segurament no ha llegit mai Jane Austen, que és una autora que odia el romanticisme i l’escarneix.” Doncs si això havia de ser una literatura de tietes i cursi, res més lluny de la realitat. La quantitat de gent jove que llegeix el Club Victòria ha sorprès fins i tot les dames fundadores. “Hem descobert que hi havia tota una generació que tenia moltes ganes de llegir aquestes obres, que per a ells són noves i que les entomen no com a llibres antics, sinó com a novetats.”

Una vegada seleccionats els títols, s’havia de vetllar per l’estètica. “Per als logotips, les cobertes i els estampats, ens vam inspirar en la roba i el vestuari de l’època. Teníem clar que havíem d’anar a totes. La pandèmia va aturar el projecte, però molta gent ens demanava quan faríem Jane Austen en català i insistien que ho havíem de fer nosaltres. De sobte, vam descobrir que hi havia molta gent que volia llegir aquesta mena de llibres, que ho compartia a les xarxes i que volien edicions boniques. I vam trobar un públic inesperat, el públic jove, que ha mogut la col·lecció per les xarxes (TikTok, Instagram…). Cims borrascosos el vam exhaurir les primeres hores a la parada de Sant Jordi i vam descobrir que també hi havia molts homes que volien els llibres i que volien fer la col·lecció completa. Hem sabut jugar bé la carta de pertànyer a un club, perquè abans el lector s’ho feia tot sol, era el raret de la universitat, el qui llegia sol a casa, però la pandèmia ens va ensenyar a compartir les lectures i la gent tenia ganes d’una experiència comunitària.”

Traduccions

Ara aquesta experiència és un pla editorial en què apareixen quatre o cinc títols per any, depenent del gruix dels volums o dels ritmes que marquen els traductors. “Volíem traduccions noves, però també recuperar aquelles que són insuperables en català, com un Xavier Pàmies o un Jordi Arbonès (el darrer volum, L’amant de Lady Chatterley, és la recuperació d’aquest important traductor), perquè volem que aquestes traduccions siguin realment les canòniques en català per al futur.”

Quan varen aparèixer els primers títols Blanca Pujals encara no havia fet trenta anys i quan es retrobava amb alguns companys de la universitat sempre li deien que havia realitzat el seu somni. “I és cert, en part, però això et fa ser encara molt més responsable. Ser editora és la millor feina del món, estic molt satisfeta amb aquesta col·lecció i amb els Petits Plaers, però també hi ha una responsabilitat molt gran, que és la de fer perdre la por dels clàssics, perquè per a llegir clàssics l’únic requisit és saber llegir, no cal res més. Nosaltres no fem una col·lecció elitista, sinó atractiva, en què intentem de compensar per ajustar-nos al preu de mercat. Es pot dir que tinc una responsabilitat envers Jane Austen, que és editar-la en català i en llibres bonics, que li poguessin agradar, tenint cura de tots els detalls i amb les millors traduccions. Amb ella i amb la resta d’autors de la col·lecció, que no ens l’acabarem perquè aquella llista era molt llarga.”

Ara com ara, l’èxit ha estat la millor recompensa. Fan tirades inicials de 2.000 exemplars o 2.200; d’alguns títols se n’han arribat a imprimir segones edicions i fins i tot han fet tasses de la col·lecció. Hi ha gent que es posa les cobertes de fons de pantalla o d’imatge a les xarxes socials, cosa que no havien pas pensat d’aconseguir. Ara hi ha un munt de gent que vol ser lectora ben orgullosa d’aquest club i explicar-ho. I tenir Jane Austen, les Brontë i companyia en un lloc d’honor a casa. I sabeu què? D’aquests, n’hi ha un munt que encara no ha fet ni els trenta. Qui ho diu, que els joves no llegeixen?

The Washington Post · Ishaan Tharoor

És una imatge que ja hem vist tots: l’ex-president Donald Trump, en un escenari a l’aire lliure a Pensilvània, envoltat per agents del servei secret, amb sang que li raja del cantó de l’orella fins a la galta. Sembla agitat però es mostra desafiant, amb el puny alçat mentre l’allunyen ràpidament.

Trump va sobreviure dissabte a un aparent intent d’assassinat, en què va morir el presumpte autor dels trets i un assistent al míting i dos assistents més van quedar greument ferits. El tirador ha estat identificat per l’FBI com Thomas Matthew Crooks, de vint anys. Ara com ara, no hi ha cap indicació oficial dels motius de l’atac, que ha commocionat el món i ha alterat el cicle electoral nord-americà, que ja de per si era volàtil i tens.

El president, Joe Biden, va qualificar l’intent d’assassinat dissabte al vespre de “malaltís” i va dir que als EUA no hi tenia cabuda, “aquesta mena de violència”. Més tard, va parlar amb Trump. Dirigents mundials de tot l’espectre polític han condemnat l’atemptat i han expressat l’alleujament pel fet que Trump no hagués estat ferit de més gravetat. De seguida, molts aliats de Trump han culpat els demòcrates i qualsevol que suggereixi que l’ultranacionalisme de Trump és un perill per a la democràcia nord-americana de ser, en certa manera, còmplices de l’atac.

En aquest salt retòric, se’ls va unir una sèrie de dirigents d’altres llocs que es consideren aliats ideològics de Trump, si més no, parcialment: el president argentí, Javier Milei, ha aprofitat l’ocasió per criticar “l’agenda autoritària de l’esquerra internacional”. El president salvadorenc, Nayib Bukele, molest de fa temps per les crítiques de l’administració Biden i dels defensors dels drets humans per la seva consolidació quasi-autocràtica en el poder mentre exercia una repressió molt popular contra el crim, s’ha limitat a demanar a les xarxes socials: “Democràcia?”

Entre les reaccions dels dirigents estrangers, les del primer ministre eslovac, Robert Fico, i de l’ex-president brasiler Jair Bolsonaro són, segurament, les més significatives. Fa tan sols dos mesos, Fico, populista i comparat sovint amb Trump, el van disparar i va quedar greument ferit. L’atacant era septuagenari que actuava tot sol i que no compartia les seves polítiques. Ara el dirigent eslovac ha sortit de la seva convalescència i encara està més convençut de la deslleialtat dels seus adversaris polítics. Per una altra banda, el 2018, Bolsonaro, aleshores candidat a la presidència del Brasil, va ser apunyalat per un altre atacant solitari enmig d’un míting de campanya. L’incident va generar una simpatia pública envers Bolsonaro, un altre nacionalista de línia dura contra l’establishment com Trump, i el va portar al poder.

Diumenge al matí, Fico i Bolsonaro van donar suport públicament a Trump i van denunciar els seus oponents. “És una còpia exacta del guió”, va escriure Fico a les xarxes socials, tot suggerint que ell i l’ex-president dels EUA eren víctimes d’un entorn en què els seus adversaris fomentaven la histèria pública contra ells. “Els adversaris polítics de Trump proven de fer-lo callar. Quan fracassen, inciten el públic fins que algú agafa les armes.”

Bolsonaro va mostrar la seva “solidaritat” amb Trump, i va dir que el veuria a la presa de possessió, un reflex de la confiança aclaparadora entre els analistes de dretes que l’incident es convertirà en un avantatge polític per al candidat a la presidència. El fill de Bolsonaro, Eduardo, es va fer ressò d’aquest sentiment, i en una resposta a un piulet del fill de Trump, Eric, va dir que Trump ja havia estat “elegit” i va fer referència a l’apunyalament de Bolsonaro el 2018. “Tenim experiència amb una situació com aquesta, coneixem l’enemic, i vosaltres també,” va escriure Eduardo Bolsonaro.

Els crítics de Trump assenyalen el seu historial de retòrica incendiària; el vinculen a una rastellera d’actes de violència política que han marcat la vida dels Estats Units aquesta darrera dècada. La retòrica de Trump ha ressonat amb les teories de la conspiració d’extrema dreta vinculades a tiroteigs en massa a El Paso, una sinagoga a Pensilvània i la mobilització més àmplia de supremacistes blancs armats d’extrema dreta. Va alimentar les flames de l’assalt dels seus partidaris al Capitoli el 6 de gener de 2021.

“Trump fa servir sovint un llenguatge incendiari, com ara quan va prendre possessió del càrrec, el 2017, i va descriure l’estat de la nació com a ‘carnisseria americana’”, va escriure el meu col·lega Michael Scherer. “D’aleshores ençà, ha anomenat els seus enemics polítics ‘plagues’, ha descrit alguns immigrants indocumentats com a ‘animals’ i ha advertit d’un ‘bany de sang’ si no guanya al novembre.”

Jair Bolsonaro was stabbed on September 6th 2018.

Here's how the polls evolved after that: pic.twitter.com/hszsNHfZ4a

— François Valentin (@Valen10Francois) July 13, 2024

Alguns analistes creuen que hi ha un precedent polític que pot orientar la política nord-americana els mesos vinents. “Tots els brasilers van pensar immediatament en l’atac amb ganivet que va empènyer Bolsonaro a la victòria el 2018”, diu Thiago Krause, un historiador de Rio de Janeiro, com a reacció a l’intent d’assassinat a Trump. “Això donarà un gran impuls a Trump i radicalitzarà encara més les bases.”

Segurament Bolsonaro i els seus seguidors estan més afligits ara, fora del poder, que abans d’haver guanyat. Després d’haver perdut la reelecció, el 2022, alguns dels seguidors de Bolsonaro van fer un intent d’insurrecció amb paral·lelismes amb el 6 de gener. Van assaltar edificis federals a Brasília. Van ser dispersats i expulsats, i les conseqüències han submergit l’antic president brasiler i els seus principals aliats en una xarxa d’investigacions criminals i càrrecs penals que encara podrien dur-lo a la presó.

Com Bolsonaro i Fico, Trump té un complex de persecució poderós. Tots descriuen les causes judicials contra ells com a caceres de bruixes orquestrades per un establishment malvat. Tant se val la seriositat i substància de les acusacions, i l’aparent independència del poder judicial als països respectius.

Fico, quatre vegades primer ministre, va ser destituït del càrrec després de l’assassinat d’un periodista que investigava els vincles dels seus socis amb la màfia italiana. Va tornar al poder amb una plataforma que combinava una versió de populisme d’esquerres amb nacionalisme d’extrema dreta. Després de gairebé ser assassinat, els aliats de Fico van dir que els mitjans de comunicació i l’oposició eren darrere l’incident, amb un to que alguns activistes dels drets humans temien que afectaria el debat públic.

“Culpar l’oposició, els opositors ideològics i polítics, els mitjans de comunicació o el sector no governamental inicia una espiral de por, odi i possible violència futura”, deia un comunicat signat per representants dels principals grups de drets civils d’Eslovàquia.

La setmana passada, després de reincorporar-se a les funcions públiques, Fico va deixar clar el seu desafiament. “Estimats mitjans de comunicació progressistes i liberals i oposició, lamento haver sobreviscut, però he tornat”, va publicar a Facebook.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ahir es va reunir el Consell de Política Fiscal i Financera de l’estat espanyol, allà on van els consellers del ram de cada autonomia i la ministra espanyola, Maria Jesús Montero en aquest cas.

El tema estrella de la reunió va ser la broma aquesta del “finançament singular” per a Catalunya. Potser algú del govern d’Esquerra es pensava que inventant-se un nou eslògan –com més tou millor, i com menys concret en els objectius millor– aconseguirien allò que no s’ha aconseguit en cent cinquanta anys de catalanisme. Però ni així. La unanimitat contra Catalunya i contra les aspiracions dels catalans va ser total i absoluta. Ni parlar-ne.

I la cosa va anar més enllà i tot. A mi em van cridar especialment l’atenció unes declaracions de la senyora ministra –socialista, per si calgués aclarir-ho–, en què, sense dissimular gens ni mica, va reclamar al PP que s’entengués amb el PSOE per deixar els partits nacionalistes fora de l’equació. I no em negareu que això no siga ben curiós en els moments que vivim –de màxima tensió entre el PSOE i el PP.

Montero fins i tot s’inventà un terme nou, quan contraposà als partits nacionalistes els partits “generalistes”, que va dir. I és fàcil d’observar que la idea estira un fil mediàtic que psicològicament té molt de suc: ells són “generalistes” i nosaltres som “temàtics”, com les cadenes temàtiques de televisió. Ells parlen de tot i són els grans i poderosos, i nosaltres –quan dic “nosaltres”, en aquest cas, vull dir els governs autònoms– ens dediquem al bricolatge, als caçadors i pescadors, als esports minoritaris o al monopoli del tarot nocturn. Em costa d’imaginar una caricatura més descarnada de l’estat espanyol actual.

Però l’al·lusió de la ministra no hauria de sorprendre ningú. A Madrid fa anys que torna a circular aquell vell rum-rum que proposa de canviar el sistema electoral per reduir la presència i la importància, la influència, dels partits nacionalistes. El problema que tenen és que no saben com fer-ho. Tècnicament, vull dir. I el pas dels anys ha consolidat tant el fenomen com la desesperació que senten els “generalistes”. Ai!

 

PS1. Sempre tindran l’opció de canviar de poble. Com Brecht va escriure el 1953 en aquell poema sarcàstic:

“El poble, pel seu vot, ha perdut la confiança del govern
i costarà molt de recuperar-la.
No seria més fàcil dissoldre el poble
i triar-ne un de nou?”

PS2. En la versió d’aquest article que arriba als subscriptors a les deu de la nit m’he equivocat pel que fa al nom de la ministra Montero. Demane disculpe. Abans podíem tirar la culpa als donyets de la impremta, però ara ja no.

PS3. Miquel Pueyo és una de les veus més influents d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per ell mateix i per la llarga carrera, trenta-sis anys, al servei del partit al Parlament de Catalunya i com a paer de Lleida. Avui l’entrevistem per parlar de tot allò que passa dins el seu partit. I, com sempre, no té pèls a la llengua: “Això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients.”

PS4. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per a fer-vos-en vosaltres també.