Vilaweb.cat

‘Tothom a la Jonquera’: El Tsunami Democràtic fa una crida a allargar la protesta

Tsunami Democràtic ha fet públic un nou comunicat en què informa de l’acció que du a terme a hores d’ara al pas del Voló, a l’autopista A-9, blocant la principal via de comunicació per carretera entre l’estat francès i l’estat espanyol. Una acció que es proposa de mantenir durant tres dies.

El Tsunami Democràtic aïlla Espanya tallant l’autopista a Catalunya Nord

Llegiu el comunicat:

COMUNICAT DE TSUNAMI DEMOCRÀTIC: TOTHOM A LA JONQUERA

Aquest matí Tsunami Democràtic ha fet una nova crida a la mobilització per demanar a la comunitat internacional que faci entendre a l’estat espanyol que l’únic camí és seure a parlar sobre autodeterminació, drets fonamentals i llibertat de presos, exiliats i represaliats. Catalans d’ambdues bandes de la frontera ho volen deixar clar: o l’estat espanyol entén que ‘sit and talk’ és la via democràtica per a la resolució del conflicte o el seu aïllament serà cada cop més gran.

El tall fronterer entre l’estat espanyol i l’estat francès a la Jonquera també significa un nou paradigma. Tsunami Democràtic posa sobre la taula una nova modalitat de desobediència civil pacífica. L’estat ha deixat clar que si la població posa el seu cos per defensar els seus drets, respondrà amb violència policial directa contra les persones. En l’acció a l’aeroport del Prat va quedar més que pal·lès. Per això Tsunami proposa canviar el cos pel vehicle. Proposa ser massius, efectius i precisos. Exercir drets i desactivar la repressió violenta al mateix moment.

Amb la coneixença que les protestes fetes amb vehicles estàtics a l’estat (cas paradigmàtic el dels taxistes) ha acabat sense cap conseqüència ni penal ni administrativa, Tsunami entén que és un camí a explorar.

A més, ho fa servint-se de la tecnologia. Les eines que estats i grans corporacions fan servir per controlar la població, Tsunami les posa al servei de tothom per defensar drets i llibertats col·lectives. En lloc de repressió i control, alliberament i obertura de possibilitats futures. Per això els tres dies de protesta coordinada es faran utilitzant complementàriament l’aplicació per a mòbils i també les xarxes socials.

Tsunami Democràtic fa una crida a sumar-se a les mobilitzacions iniciades aquest matí amb totes les precaucions: dur roba d’abric, estris d’higiene personal, bateries externes pel mòbil, sac de dormir, queviures i l’actitud tenaçment noviolenta que ha caracteritzat la mobilització en favor de l’autodeterminació.

La d’avui és la primera de tres jornades on aquesta protesta es pot ampliar i refermar. Com en totes les accions de Tsunami, un cop assolit l’objectiu, es donarà per finalitzada. L’adaptació al moment, l’assoliment d’objectius i l’empatia amb totes les persones que fan el Tsunami ha de ser una constant.

Perquè res no pot aturar #LaForçaDeLaGent

The post ‘Tothom a la Jonquera’: El Tsunami Democràtic fa una crida a allargar la protesta appeared first on VilaWeb.

La dirigent de l’Esquerra Unitària: ‘La deriva d’Espanya amb l’afer català és molt perillosa’

Manon Aubry, colíder de l’Esquerra Unitària Europea (GUE) i eurodiputada de la França Insubmisa, ha dit: ‘La direcció que va prenent Espanya amb l’afer català és molt perillosa. En democràcia, les coses es resolen amb el vot. No és normal que tres persones electes no puguin seure al Parlament Europeu ni que condemnin les persones a tants anys de presó per haver convocat un referèndum.’ Aubry ho ha dit en una entrevista a l’ACN en què lamenta el paper de la Unió Europea en la crisi catalana. ‘No es pren seriosament el seu paper en aquest afer’, diu. I recorda a la UE que hauria de protegir els drets de ciutadans i eurodiputats electes. ‘Pensis què en pensis, d’ells, han estat elegits’, afegeix, en relació amb els escons de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín.

Per ella la sentència del Tribunal Suprem contra els presoners polítics és tan greu que ‘ningú no podria imaginar-la en un altre país de la Unió Europea’. I formula aquest desig: ‘Confiem que Espanya torni a la raó.’ Amb tot, alerta que el PSOE ‘no ha estat mai al costat de la democràcia en l’afer català’.

‘Hem de trobar una manera de reobrir un debat constructiu i esperem que d’una manera o d’una altra tinguem una votació’, diu. Aubry també lamenta que l’eurocambra no acceptés de fer un debat sobre la situació a Catalunya en el ple d’Estrasburg de l’octubre. ‘La responsabilitat de la Unió Europea és que els drets democràtics fonamentals siguin respectats i que la justícia no sigui utilitzada com a eina política’, insisteix.

‘La desobediència civil és més necessària que mai’

Defensora de la desobediència civil com a ‘eina’, adverteix els governs europeus: ‘Si no deixen que els ciutadans s’expressin pacíficament als carrers, hi ha el risc que cerquin unes altres maneres d’expressar-se. No crec que els interessi que la situació vagi en aquesta direcció.’ Així mateix, recorda la polèmica llei aprovada pel parlament francès contra els aldarulls en el context de les protestes de les Armilles Grogues.

‘La desobediència civil és més necessària que mai, ja sigui a Catalunya o per lluitar contra el canvi climàtic’, diu. I la reivindica en qüestions en què ‘els polítics no actuen prou’ o els ciutadans ‘no són escoltats mitjançant processos democràtics’.

Reconeix que aquesta defensa de la desobediència civil pot causar controvèrsia pel fet de ser un electe d’una institució com el Parlament Europeu. ‘Trenquen la llei, però no per començar una guerra o alguna cosa semblant, sinó perquè no són escoltats en processos democràtics’, argumenta.

Sassoli amenaça de sancionar la crida a ‘ocupar el parlament’

Aubry s’enfronta a un procediment de sanció obert pel president del Parlament Europeu, David Sassoli, per un piulet publicat el 17 d’octubre. Hi deia als membres d’Extinction Rebellion, activistes contra el canvi climàtic, que eren ‘benvinguts a ocupar el parlament i trucar a algunes portes’. ‘Els vaig convidar al Parlament Europeu a fer accions, a veure directament els polítics que voten a favor dels acords comercials que destrueixen el planeta’, explica.

Arran de l’amenaça de sanció per part de Sassoli, Aubry s’hi adreça directament: ‘Dónes més suport als lobbys que als activistes? Ets tu qui ha de decidir.’ I afegeix que si la sanciona ‘crearà un precedent terrible contra la llibertat d’expressió’. ‘Sóc una eurodiputada electa i no he fet res per impedir que el parlament funcioni’, argumenta.

Així mateix, lamenta que Sassoli vulgui emprendre sancions contra ella per les seves paraules i no contra ‘els eurodiputats que accepten regals dels lobbys i que diuen que no cal fer accions contra el canvi climàtic’. ‘Aquí a Brussel·les i a tot Europa hem de lluitar pels valors democràtics’, afegeix.

The post La dirigent de l’Esquerra Unitària: ‘La deriva d’Espanya amb l’afer català és molt perillosa’ appeared first on VilaWeb.

La festa de la democràcia

Quin atxa, aquest Pedro Sánchez. Després de sis mesos marejant la perdiu i posant el dit a l’ull dels seus aliats potencials va i convoca unes eleccions que guanya per quedar-se igual. Bé, igual igual: dir igual és com dir pitjor. Ara, si el que volia és que el panorama general fos una mica més clar, es pot dir que se n’ha sortit i airós.

Perquè el bis electoral ha permès que el souflé de Ciudadanos es desinflés d’una vegada en favor de Vox. És una gran notícia: així és Espanya, ja no cal que dissimulin més. En realitat la seva base sociològica de votants no era liberal, era falangista. El xou aquell de l’altre dia no el van fer per bellugar la mòmia de Franco entre lloses, sinó que van airejar el feixisme perquè es mostrés rediviu sense complexos. I ho han aconseguit. Amb la ultradreta com a tercera força, ara Espanya ja es pot sentir ben homologada amb les democràcies més avançades d’Europa. O amb les que no ho són tant…

Segur que us hi heu fixat. Hi ha hagut un moment en la compareixença del ciutadà Rivera que semblava que tindria el gest de dignitat que correspon als polítics honestos quan es troben en el seu mal tràngol. Però no, no ha dimitit, sinó que ha fet una bona jugada de triler, al punt de la llagrimeta i tot, perquè els seus el ratifiquin aquest dilluns en tots els càrrecs. Millor, que així no deixaran de fer aigües.

A Catalunya, les dretes unionistes perden representació. I així i tot la incomparable Cayetana treu pit dient que ara ells són el referent de l’autoanomenat constitucionalisme a casa nostra. És clar, com que és indiscutible que ha doblat resultats pot estalviar-se una vegada més de contrastar la seva retòrica amb els fets. Total, quina importància té la realitat quan el que hi ha en joc és salvar la seva pàtria?

I a Espanya tot indica que continua sense haver-hi cap suma simple que permeti formar govern al voltant del PSOE ni formar-lo al voltant del PP. I no serà pas més fàcil l’acord que seria raonable, vist en la seva clau, entre tots dos partits grans per estabilitzar la situació. Tan pagats com estan d’ells mateixos, tant els uns com els altres, abans trobaran més honrós convocar unes terceres eleccions. I ja no vindria d’aquí…

Però parlem una mica dels resultats de casa. Globalment no són gens dolents. L’independentisme —que representen, amb els matisos que calgui fer-hi, Esquerra, Junts i la CUP— continua essent majoritari, i guanya vots i escons en aquesta repetició dels comicis. La desmoralització de les bases és alta, el caïnisme entre les tres formacions no minva i baixa la participació, però amb tot continuem sumant més que els altres. Per poc no hem assolit la meitat dels escons, bé que en aquesta ocasió no s’ha catalitzat prou l’èpica per sobrepassar d’una vegada la meitat dels vots. Ja en vindrà l’ocasió.

Vegem-ho per partits. Si els dos escons de la CUP fan apujar l’envit a les altres dues forces republicanes l’aposta per presentar-se a les espanyoles haurà estat prou rendible. Laura Borràs ha aconseguit un gran resultat, que és gairebé segur que Junts per Catalunya no sabrà llegir, i deixarà a mig fer un procés de renovació en què es juga el resultat a les pròximes eleccions autonòmiques. Per dir-ho clar: com més PDCat conservi menys possibilitats tindrà. Una cosa semblant li pot passar a Esquerra: ho té massa fàcil per no advertir en el petit retorcés d’escons l’avís que la base social de l’independentisme cada dia combregarà menys amb rodes de molí.

Però això potser ho acabarem de constatar aquests dies, si el nou tour de força que ens proposa el Tsunami va tan bé com el primer.

The post La festa de la democràcia appeared first on VilaWeb.

El partit de debò es juga a partir d’avui

Els vots ja han estat comptats i tot ha acabat més o menys com era previst. Pedro Sánchez ha dut l’estat espanyol a unes eleccions perfectament inútils. El PSOE ha resistit, no ha perdut sinó tres escons, però els seus aliats han baixat i la dreta i l’extrema dreta s’han reforçat d’una manera notable. Ara si vol formar govern li serà més difícil encara. De fet, només té dues alternatives i no són gens senzilles. Una és que s’abstinga el PP per deixar-lo governar, cosa que sembla poc probable mirant el resultat espectacular que ha aconseguit Vox. L’altra alternativa és que tinga el suport d’Esquerra Republicana, que també és difícil. Els republicans han perdut 2 escons, Junts n’ha guanyat un i la CUP n’ha aconseguit 2 dient que no ajudarien Sánchez a governar. Durant la campanya, ERC ha estat molt crític amb el dirigent socialista, però abans havia fet mans i mànegues per investir-lo. De manera que una altra ziga-zaga ara podria complicar molt el futur dels republicans. A banda que Sánchez ha insistit durant la campanya que no els vol, els seus vots…

Però la cosa és que si no els vol, si ERC no els dóna o si el PP no s’absté, no hi haurà majoria possible i Espanya s’encaminarà cap a les cinquenes eleccions seguides. Un símptoma monumental d’una crisi que no es pot amagar per més que es vulga. Una crisi més evident encara, perquè ara hi ha l’escalada de l’extrema dreta fins a la tercera posició. Aquest resultat fa posar els cabells de punta i espanta aquelles cancelleries europees que encara es pensaven que l’estat espanyol era una mena d’oasi europeu. Ara potser es graduaran les ulleres i entendran millor què passa.

També perquè els observadors haurien d’observar i observaran que l’independentisme ha fet el millor resultat de la seua història en unes eleccions espanyoles. Novament, i per segona vegada consecutiva. ERC guanya les eleccions a Catalunya, també per segona vegada consecutiva, els 2 diputats que perd Rufián es compensen amb els 2 que guanya la CUP i el que augmenta Junts per Catalunya i tots plegats sumen 3 punts més en percentatge de vot. 23 diputats a Madrid tindran un pes que ningú no podrà esquivar. 23 diputats als quals, en tot cas, caldria sumar també els 12 que guanyen les forces sobiranistes basques, el que aconsegueix el Bloc gallec, que hi retorna després de molts anys, i potser Joan Baldoví, el diputat de Compromís, partit al qual no li ha anat gaire bé, per cert, el pacte amb Íñigo Errejon. 37 diputats de les forces independentistes i sobiranistes en total, que esdevenen de fet la quarta força al parlament espanyol, davant de Podem.

Però, dit tot això, que ningú no s’enganye. Per a l’independentisme serà molt més important què passe a partir d’avui al carrer, a partir de la convocatòria del Tsunami Democràtic, que no pas què puga passar al parlament espanyol. No és previsible que Pedro Sánchez accepte un referèndum d’autodeterminació, que evidentment seria una raó de pes per a donar-li els vots necessaris per a ser investit. Per tant, allà no hi ha res a fer. I ací, molt. La votació no ha mogut res de substancial. El carrer ho pot fer.

The post El partit de debò es juga a partir d’avui appeared first on VilaWeb.

Una mica d’ordre en els conceptes, si us plau

Una de les virtuts del referèndum del 2017 i de tot allò que ha vingut després ha estat aclarir conceptes que alguns havien confós interessadament. El de nacionalisme, per exemple. Durant molt temps els membres d’una certa elit espanyola n’han abusat per justificar el menyspreu de la cultura autòctona. Per la gent d’aquesta jeia, és nacionalista defensar la llengua, interessar-se per la història del país o admetre l’evidència del fet diferencial, que, per a confirmar-los millor en el prejudici, és la clau de volta del primer manual del nacionalisme català, tot i que ja al títol Prat de la Riba hi parlava de nacionalitat i no pas d’estat català. I no cal fer-hi gaires tombs per adonar-se que el factor realment diferencial és l’estat, i que aquest i no pas cap altre hauria de guiar l’articulació teòrica del concepte i l’extensió semàntica d’un mot tan rebregat com el de nacionalisme. Val a dir que Convergència els ho havia fet fàcil, car el catalanisme de la transició parlava de nació, però l’encabia dins el marc de la llengua i quatre filigranes al·lusives força indefinides. Amb aquesta reducció es polititzava la llengua i això facilitava que els enemics del país i molts dels que n’havien acceptat la submissió la prenguessin contra l’idioma. Jo he sentit dir que Mossèn Cinto, qui d’altra banda converteix L’Atlàntida en una oda a Espanya, era nacionalista pel sol fet d’escriure en català. Amb criteris tan rigorosos, tots els catalans seríem nacionalistes, o, per mor de la correcció política, potser hauria de dir que ho seríem tots els catalanoparlants, ara en via d’esdevenir terroristes, aproximadament amb el mateix rigor conceptual.

I doncs, què són els que et llancen a la cara l’epítet de nacionalista pel sol fet de viure part del temps en la teva llengua i interessar-te’n la cultura? Són, prou que s’ho diuen, cosmopolites, postnacionals, il·lustrats, constitucionalistes, i per poc que els obligueu a tocar de peus a terra i situar-se al planeta es declaren barcelonins, tria culturalment ambivalent que políticament no compromet a res. En realitat, són rellogats existencials, gent que roda per la vida sense compromís amb el passat ni llaços amb un futur que comença i acaba amb ells i les seves dèries de nouvinguts. Si tenen cap compromís enllà de l’ego circumstancialment inflat, és un compromís per defecte amb l’estat, aquesta cosa freda i insensible que s’engreixa amb el sacrifici de tot vincle emocional o simplement humà. Ara, d’ençà de l’inici dels temps moderns, l’estat ha estat o ha pretès ser l’estat nacional. Heus aquí com els mateixos que ens titllen de nacionalistes pel fet d’encarnar la memòria del lloc on hem nascut ho són inconscientment, que és la pitjor manera de ser-ho.

La paradoxa d’aquesta dissociació entre allò que es pensen ser i allò que realment són políticament i culturalment és que posen l’esperança de transcendir la duració biològica en una entitat que es troba en fase avançada de descomposició. I com que la descomposició de l’estat espanyol amenaça d’enrunar no tan sols els privilegis sinó fins i tot el valor subjectiu afegit, els ‘no-nacionalistes’ exorcitzen el seu pànic atacant qualsevol figura que, oportunament demonitzada, encaixi en el paper de boc expiatori. 

Hi hagué una època en què Jordi Pujol els servia de testaferro. Ara li ha tocat a Quim Torra. I demà serà qui decideixin les urnes. En canvi, els qui, ventriloquats per l’estat, el bastonegen com en un retaule de putxinel·lis, són sempre els mateixos. Com els tàvecs a l’ull del cavall, tornen una vegada i una altra les velles glòries de quan l’entrada d’Espanya al club dels estats europeus féu necessària una inflació cultural a corre-cuita.

Són infal·libles i no tenen manies. No els destorba atacar com un sol home una institució respecte de la qual molts no tenen dret de vot. Quan hom no respecta la circumscripció política, transgredir el dret de sufragi no és cap embaràs, i hom es permet de posar i treure presidents de govern amb la imaginació com aquell qui s’emprova bijuteria. 

El gran problema dels dits no-nacionalistes és que el desarrelament i resituació de pobles sencers de l’Espanya profunda i el desarrelament dels catalans per confiscació de la seva cultura no van aportar la solució final del problema catalán. Mal que bé, la gent va haver de servir-se de les deixalles que els van concedir en una època culturalment desmarxada, però de mica en mica la memòria va fer la feina de restauració i la cultura va renéixer, modificada, com no podia ser de cap més manera, però capaç de refundar la comunitat. D’això, en diuen nacionalisme.

Parlant amb rigor, el nacionalisme és sobirania popular. Per això apareix històricament a l’època de les revolucions i s’estableix paradigmàticament amb la francesa. El sentit que pren la nova sobirania depèn dels costums i experiències de cada poble. N’hi ha que cedeixen a la temptació imperial i n’hi ha que l’entenen en clau d’autodeterminació estricta. La diferència no és menor. De fet, són incompatibles, car el dret d’autodeterminació és universal i negar-ne la universalitat, com fa l’imperialisme, implica negar la universalitat del principi de sobirania, que o és universal o no és cap principi.

Dins el moviment independentista, s’hi reuneixen moltes voluntats i moltes idees diferents, fins i tot oposades. No hi ha unitat perquè no hi ha ni pot haver-hi consens en l’objectiu final, i aquesta qüestió de la utopia ulterior alguns la prioritzen a la independència. Aquests són els nacionalistes de debò. Per ells l’estat passa davant de l’alliberació crua i nua, encara que en diguin república i la proclamin culturalment difusa i lingüísticament dividida. L’única unitat possible de l’independentisme rau en el moment pre-nacionalista i gairebé diria pre-polític de l’alliberament, en la trobada de totes les voluntats que ja han trencat o són a punt de trencar les aigües per renéixer enllà de la subjecció i no han cedit a la idolatria d’un estat que, quan arribi, serà infinitament millor que la submissió a una nació estrangera, però descobrirem tan imperfecte i a voltes tan injust com la resta dels estats terrenals. 

Per això el nostre ‘nacionalisme’ és i ha de ser forçosament negatiu. Això vol dir: previ a qualsevol contingut polític, però positivat en la negació de la negació, en allò que vulgarment es coneix com a llibertat. I per això també, el lema més escaient a les revoltes d’aquests dies ha de ser el de Joan Salvat-Papasseit quan clamava contra les unions que esclavitzen els pobles: ‘¿La col·lectivitat anul·la l’individu?, a la desunió sagrada!’  Però aquest crit anàrquic es resol d’una altra manera quan es pot respondre negativament a l’interrogant. Car si la col·lectivitat aferma l’individu, garantint-li les llibertats i els drets, llavors la fórmula de salvació, el primer manament de l’ètica, sols pot ser ‘a la unitat sagrada!’

The post Una mica d’ordre en els conceptes, si us plau appeared first on VilaWeb.

Ciutadans s’enfonsa en una davallada històrica però Rivera no dimiteix

L’avanç de l’escrutini confirma la desfeta de Ciutadans arreu de l’estat espanyol, augurada per les enquestes. Amb el 98,62% escrutat, ha passat de 57 diputats a només 10. Això significa un retrocés que els convertiria en la sisena força política. Tindrien ERC per davant amb 13 diputats i JxCat trepitjant-los els talons amb 8. Malgrat aquest resultat, Albert Rivera no ha anunciat la seva dimissió i s’ha limitat a convocar l’executiva per demà al matí i ha dit que vol fer un congrés aviat.

Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi

Un dels grans beneficiats d’aquest declivi és el PP, que creixeria fins als 87 diputats. El 28-A, el partit de Pablo Casado en va aconseguir 66, únicament 9 més que Ciutadans, però amb les noves eleccions han aconseguit de separar-se d’Albert Rivera.

L’altre partit que s’emporta els vots de Ciutadans és Vox, que esdevé la tercera força de l’estat espanyol, amb 52 diputats. L’extrema dreta en va aconseguir 24 el 28-A i avui ha doblat el resultat.

La caiguda de Ciutadans deixa fora del congrés espanyol cares visibles del partit com Juan Carlos Girauta, José Manuel Villegas, José María Espejo-Saavedra, Carina Mejías, Nacho Martín Blanco, Edmundo Bal o Félix Álvarez (Felisuco).

The post Ciutadans s’enfonsa en una davallada històrica però Rivera no dimiteix appeared first on VilaWeb.

Sondatge 10-N: possible majoria absoluta de l’independentisme en una Espanya més ingovernable

[EN TEMPS REAL] Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi

[EN DIRECTE] Seguiu ací el minut a minut d’una jornada electoral decisiva

L’independentisme podria aconseguir per primera vegada la majoria absoluta dels escons en joc a Catalunya –25 de 48– segons el sondatge a peu d’urna de GAD-3. ERC pot ser la primera força independentista més votada, amb un interval de 13-14 diputats. JxCat la seguiria amb 6-7 i la CUP amb 3-4. En canvi, el PSC seria la segona força amb 12-13, En Comú Podem n’obtindria 5-7, Ciutadans 2, i el PP i Vox 2 cadascun.

Al País Valencià, el PSPV continuaria essent la força més votada, amb un interval de 10-11 escons; el PP es mouria entre 7 i 9; Vox n’aconseguiria 7; Unides Podem 3-4, Ciutadans 2 i Compromís-Més País 1.

A les Illes el PSIB podria perdre un diputat i obtenir-ne 2; el PP podria esdevenir segona força, amb 2, igual que Vox. Ciutadans i Unides Podem aconseguirien un sol representant cadascú.

A l’estat espanyol, es mantindria la ingovernabilitat. El PSOE baixaria dels 123 diputats fins a un interval de 114-119, el PP pujaria fins a 85-90, Ciutadans s’ensorraria: de 57 a 14-15, i Unides Podem baixaria fins a 30-34. Vox, en canvi, podria confirmar les expectatives dels sondatges i passar de 24 escons a un interval de 55-59. Més País, coalició de què participa Compromís, debutaria amb 3 diputats.

El PNB semblaria que estaria entre 6 diputats i 7, EH Bildu entre 3 i 4 i Coalició Canària entre 1 o 2. El BNG podria tornar al Congrés –d’on és absent del 2011 ençà– amb un diputat. Terol Existeix hi pot entrar per primera vegada amb un diputat i Navarra Suma en podria obtenir 2.

Aquest sondatge de GAD-3 va ser elaborat per a FORTA (Federació d’Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics) entre el 25 d’octubre i el 10 de novembre amb una mostra de 15.000 entrevistes.

Finalizado el sondeo continuo (tracking) para @rtve y resto de TVs públicas, con las últimas entrevistas en Ceuta, Cantabria y Teruel. Gracias a los 14.997 electores que han respondido. No habrá datos definitivos hasta mañana a las 20:00h. Todo lo que te llegue antes es fake.

— GAD3 (@GAD3_com) November 9, 2019

The post Sondatge 10-N: possible majoria absoluta de l’independentisme en una Espanya més ingovernable appeared first on VilaWeb.

La participació del 10-N cau per sota del 60% arreu del país

La participació en les eleccions espanyoles a les 18.00, segons les dades oficials facilitades pel govern espanyol, és inferior a la del 28-A. El descens més destacat ha estat a les Illes, d’un 7% menys; al Principat ha disminuït de més d’un 4%; i al País Valencià el descens ha estat menor, si bé ha disminuït de gairebé un 2%.

Al Principat, havia votat el 59,84% del cens (64,2% el 28-A). Al País Valencià, el 59,9% (61,64%); i a les Illes el 47,4% (54,42%).

[EN DIRECTE] Tota la informació sobre les eleccions del 10-N

En el conjunt de l’estat espanyol s’ha confirmat la tendència a la baixa de la participació que s’apuntava a migdia i se situa en el 56,86%, gairebé un 4% inferior al 60,74% del 28-A.

Aquesta és la participació al país per circumscripcions i per illes, respecte del 28-A (entre parèntesis). Podeu consultar totes les dades al web del Ministeri d’Interior espanyol.

PRINCIPAT

Barcelona: 60,48% (64,79%)
Tarragona: 57,77% (62,35%)
Girona: 59,4% (63,69%)
Lleida: 56,53% (60,6%)

PAÍS VALENCIÀ

València: 61,36% (61,72%)
Alacant: 57,66% (60,94%)
Castelló: 60,51% (63,34%)

ILLES BALEARS

Mallorca: 48,48 (55,59%)
Menorca: 44,23 (53,04%)
Eivissa: 43,71% (48,87%)
Formentera: 34,2% (40,53%)

The post La participació del 10-N cau per sota del 60% arreu del país appeared first on VilaWeb.

Tecnologies del segle XXI, lleis de l’antic règim

Aquest dimecres ha entrat en vigor el Reial decret llei 14/2019, signat pel president en funcions del govern espanyol i rubricat, tal com figura en el text, per ‘Felipe R.’. El decret sorgeix, segons s’explica a la primera pàgina, perquè los recientes y graves acontecimientos acaecidos en parte del territorio español han puesto de relieve la necesidad de modificar el marco legislativo vigente para hacer frente a la situación. És a dir, es legisla a partir d’un cas concret (s’entén que la situación a Catalunya) per a tot l’estat. Legislar ad hoc és, com se sap, una perversió de la separació de poders, ja que l’executiu fa de legislatiu i envaeix la interpretació que han de fer els jutges d’una llei general. Conclusió: a la primera pàgina desapareix la separació de poders.

El Reial decret assigna al govern ‘amb caràcter excepcional’ ‘la intervenció de les xarxes i serveis de comunicacions electròniques en determinats supòsits excepcionals que puguin afectar l’ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional’. Amb això, l’estat espanyol continua la seva escalada autoritària i entra, per la porta legislativa, en l’inquietant club dels estats que, en nom de la ‘seguretat nacional’, poden clausurar pàgines web i que poden, igualment, considerar com a terrorisme el lliure exercici del dret de reunió i manifestació. Sense consultar ningú ni passar més filtres, el decret llei permet al govern restringir els drets constitucionals dels ciutadans.

La publicació d’aquesta norma ha alertat diversos mitjans de comunicació i experts, que han denunciat paral·lelismes entre aquesta forma d’actuar del govern espanyol i països com Turquia, la Xina o Rússia, de fonaments democràtics més aviat dèbils. Els atacs frustrats al web i l’aplicació de Tsunami Democràtic reforcen aquestes tesis.

Sabem per experiència que els mecanismes clàssics de la repressió, basats en la violència policial i la generació de por entre la població, sempre han estat contestats i, al capdavall, desbordats per la resposta ciutadana. I no cal ser profeta per a endevinar que ara, quan la repressió arriba a les noves tecnologies de la informació, aquests intents repressius quedaran, sens dubte, superats per les noves metodologies organitzatives de la ciutadania basades en les noves tècniques de la no-violència.

L’aplicació de Tsunami Democràtic posa a disposició de la ciutadania la possibilitat d’exercir la desobediència civil no violenta i massiva en defensa dels drets i les llibertats, i garantir-ne l’exercici enfront de la pretensió governamental de restringir-los i limitar-los. L’aplicació ha de permetre posar en contacte persones d’un territori concret perquè apleguin i sumin voluntats, perquè es puguin conèixer i actuar justament allà on la legislació repressiva voldria paralitzar possibles respostes ciutadanes.

Aquesta eina, a més, és i serà útil en el cas de Catalunya, ben cert, i de manera imminent, però, també ho podrà ser a Hong Kong, Madrid, Xile, el Líban o Puerto Rico. Allà on l’exercici de drets i llibertats fonamentals pretengui ser restringit i perseguit pels poders executius, legislatius o judicials. El seu poder deriva de la seva força tecnològica. I són un poder i una força al servei de l’apoderament ciutadà.

Els dies vinents, Tsunami Democràtic farà noves propostes de desobediència civil massiva, fins ara no dutes a la pràctica. Des de Catalunya s’aprèn molt del que passa arreu del món, però això no impedeix l’aspiració a poder fer aportacions sorgides en el context repressiu específic que ha provocat l’estat espanyol. L’aplicació de Tsunami Democràtic ha de servir per estendre i coordinar la lluita i l’activisme amb voluntat transformadora, però mai no podrà substituir la confiança i la solidaritat entre les persones, ja que la coordinació a peu de carrer és i continuarà essent fonamental. La tecnologia està al servei de la defensa de l’espai públic, de la qual es nodreix i n’és el fonament.

S’ha estès, aquests darrers anys, la consciència que els telèfons mòbils serien una eina de control social, des de la sospita que ‘ho saben tot de nosaltres’. Amb aquesta aplicació, Tsunami Democràtic vol capgirar aquest principi: el mòbil també pot ser una eina alliberadora i extraordinàriament potent. Des de Tsunami Democràtic, amb la convicció que l’autèntic poder sorgeix de la ciutadania organitzada, s’anima a pensar, reflexionar, aportar, construir. A mirar endavant. Especialment ara, quan sembla, pel context repressiu, que no hi ha sortida a l’embat autoritari de l’estat.

Els estats en decadència sempre pretenen fer creure que ho tenen tot sota control, que tot està lligat i ben lligat, que no hi ha alternativa. Ho fan, però, des de les runes amb què han limitat els fonaments dels sistemes democràtics, reduint-los a simples mecanismes de representació que ja són perillosament anacrònics. La democràcia no és només votar cada 4 anys (o cada 6 mesos), cal ser més ambiciosos i exigents, en depèn el futur i les oportunitats de tothom.

Tsunami Democràtic és una campanya amb objectius i mètodes molt definits. Ara bé, el que realment importa és que la lluita per l’autodeterminació i els drets fonamentals no està subordinada a una marca: qui encapçala el moviment és la ciutadania. I això no es pot aturar. Aquesta és la força de la gent. I demà en serà un nou exemple.

The post Tecnologies del segle XXI, lleis de l’antic règim appeared first on VilaWeb.

Cartes creuades: Catalunya serà la tomba dels polítics espanyols

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Si els ciutadans independentistes catalans continuen en la seva obstinació de portar a terme el seu objectiu, Catalunya serà la tomba dels polítics espanyols; així serà, si més no, per als qui no vulguin donar una solució pactada a la qüestió catalana.

El 1996 va ser la guerra bruta la que va desallotjar Felipe González de la Moncloa; el 2004 va ser l’obstinació de mentir atribuint a ETA els atemptats comesos a Madrid allò que va fer que Mariano Rajoy hagués d’esperar set anys abans d’arribar a la Moncloa. I ara, aquí hi ha Catalunya. Aquestes últimes dècades la qüestió catalana s’ha convertit en el problema de l’estat principal, molt més greu que la resta, i ara hem comprovat que ha estat l’eix de la campanya electoral. Usant l’eufemisme ‘política territorial’ només han provat d’amagar un problema que mereix un nom molt més contundent, amb l’esperança que la denominació modifiqui l’essència de què denomina.

El candidat socialista Sánchez s’ha versat a fons per aconseguir que el tema principal de la campanya fos la qüestió de la governabilitat i la necessitat de disposar d’unes institucions fortes. No ho ha aconseguit, perquè ell mateix ha deixat de banda les seves intencions i ha entrat de ple en el tema de Catalunya. Al debat televisiu va proposar que convocar un referèndum no pactat tornés a ser un delicte recollit en el Codi Penal, com entre el 2003 i 2005. I acaba afirmant en una entrevista una cosa que tots sabem: que els fiscals compleixen ordres del govern.

En un exercici olímpic d’hipocresia, els fiscals, molts mitjans de comunicació i els dirigents de l’oposició han muntat un bon rebombori –que Sánchez els l’ha posat en safata, és cert. Però és cosa sabuda que, en les qüestions d’estat, els fiscals no deixen mai sol el govern.

I hem de ser conscients que les eleccions d’avui no canviaran la situació, perquè els problemes principals, entre els quals el de Catalunya, continuaran com ara. Les velles receptes no serveixen, però no hi haurà un farmacèutic diferent.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

A Catalunya la setmana ha estat marcada per la visita del rei d’Espanya a Barcelona ​​amb l’excusa del lliurament dels premis Princesa de Girona. De fet, la confusió toponímica ja és interessant per si mateixa. Els premis es lliuraven habitualment a Girona, però després del referèndum d’autodeterminació la situació es va deteriorar de pressa. Fins al punt que ningú no va voler cedir ni llogar un espai a la monarquia i l’any passat l’acte va haver-se d’acabar fent dins un restaurant rural.

Aquesta vegada la monarquia va valorar de portar l’acte a Barcelona, ​​renunciant, doncs, de manera definitiva a posar els peus a Girona. Així i tot, la cosa va ser complicada. D’entrada perquè van renunciar també a entrar al centre de la ciutat i es van haver de conformar amb el lloguer d’un local privat, propietat d’un milionari saudita, que aquesta gent sí que és amiga.

Però no solament això, sinó que es va mantenir en secret quan arribaven i com arribaven. Fins i tot on dormien, cosa que no va impedir una potent manifestació en contra que els va amargar la festa i va impedir l’accés de visitants. Tant que va deixar la platea plena però el primer pis mig buit.

Però quan ja eren tots dins i després d’un aplaudiment, a manera de desgreuge, de minuts tan llargs com cortesans havien acollit Felipe VI, va i resulta que a l’hora de donar els premis, l’únic català dels cinc guardonats puja a rebre’l amb el llaç groc a la solapa. Llaç que, previsor ell, s’havia col·locat uns quants segons abans, segurament per evitar pressions o amenaces.

El conjunt, tot allò que va passar al voltant de la visita és ben significatiu i ben representatiu de l’ambient que es respira a Catalunya respecte de la monarquia. De manera sistemàtica és la institució menys valorada a les enquestes. Una posició que amb iniciatives com la d’aquesta setmana de segur que no canviarà.

The post Cartes creuades: Catalunya serà la tomba dels polítics espanyols appeared first on VilaWeb.

Hamburgueses petites amb panets de llavors

Ingredients:
8 panets rodons petits de llavors
400 g carn picada de vedella
1 ou
2 cebes
8 talls de pebrot vermell escalivat
un grapat de pinyons
unes gotes de conyac (opcional)
8 talls de formatge de fondre
brots variats d’amanida

Elaboració:
Posem la vedella picada en un bol amb sal i el rovell de l’ou. Si agrada, hi posem unes gotes de conyac, pebre negre, els pinyons i muntem les hamburgueses. Es posen a la paella amb una mica d’oli i es fregeixen a banda i banda a poc a poc.

Mentrestant, tallem la ceba a juliana i la sofregim fins que agafi el color transparent.

Obrim els panets pel mig i els torrem una mica.

I ja podem muntar els panets: primer la ceba, seguit de l’hamburguesa, a sobre el formatge de fondre i una tira de pebrot per a decorar. I tapem el panet.

Acompanyem els panets petits d’hamburguesa amb una mica d’amanida.

The post Hamburgueses petites amb panets de llavors appeared first on VilaWeb.

Josep Jover: ‘En el moment en què presumeixes que fas una República digital, els altres es posen neguitosos’

Josep Jover (Terrassa, 1955) és advocat especialitzat en noves tecnologies. Va ser cap de llista de Pirates de Catalunya –com a independent– a les eleccions catalanes del 2010. També es va presentar pel mateix partit a les espanyoles del 2011 i una altra vegada a les del parlament del 2012. Dimarts, com a lletrat de Pirates, va presentar una denúncia contra l’estat espanyol i la Comissió Europea per la censura del web del Tsunami Democràtic i l’aplicació mòbil. Parlem amb ell d’aquesta qüestió, però sobretot del nou decret de seguretat digital del govern espanyol, que permet que siguin intervingudes xarxes de comunicació, webs i aplicacions sense autorització judicial quan hi hagi ‘una amenaça greu i immediata per a l’ordre públic’. Decret que el govern català qualifica de ‘cop d’estat digital’.

A grans trets, aquest decret què permet de fer al govern espanyol que no pogués fer fins ara i com el justifica?
—És un decret electoral, la motivació és electoral. I, d’una altra banda, denota nerviosisme en l’estat espanyol. La Llei de Telecomunicacions ja permetia fins i tot tallar-les en casos determinats. Però han volgut disparar sobre el concepte de República digital. Volien fer una norma per a acreditar que els que manen són ells, no la resta de la gent.

Amb el decret, poden ‘apagar’ o restringir la xarxa d’internet o de telefonia mòbil en cap part del territori català?
—Podien fer-ho abans. Ja l’1-O una de les amenaces era ‘us fumerem una destralada a internet. Si us tallem internet, us aïllem del món.’ La idea és recordar que ells tenen la clau del cop de destral. Van intentar-ho i no van poder.

A banda intervenir la xarxa física, també es poden intervenir serveis, és a dir webs i aplicacions?
—I tant, però la qüestió de les webs és posar portes al camp. Realment fan que quan arribi una petició a una pàgina es redirigeixi i la web no quedi tallada. Eludir-ho ja va fer-ho Pirates amb les webs de l’1-O.

En tot cas, totes aquestes intervencions ara es poden fer sense autorització judicial.
—Fins ara, l’autorització judicial ha estat de fireta. El magistrat de l’Audiència nacional ha signat allò que la Guàrdia Civil li ha posat davant. No hi ha hagut una actuació judicial conscient. Realment hauríem de parlar de calvície cultural tecnològica per part del jutge. El coneixement tecnològic tendeix a zero. Amb aquesta calvície cultural, si ve un guàrdia civil i diu: ‘Miri, tallarem el web de no sé on, que signi aquí’, el jutge fa què calgui.

Ara un dels nous supòsits afegits per aplicar el decret és l’amenaça greu o immediata per a l’ordre públic.
—El concepte de seguretat nacional i desordres públics és un concepte ‘xiclet’. Són conceptes jurídics indeterminats que els van molt bé per als seus interessos i sobretot amenaçar. El tema de la seguretat social i els desordres públics apareix fins i tot a la directiva europea. Ho han tornat a posar perquè es vegi clarament que el volen fer servir, no perquè no hi fos abans.

D’un punt de vista tècnic, la intervenció és impossible d’esquivar?
—En principi, és absolutament fàcil d’intervenir: només han d’avisar les grans empreses de telecomunicacions. Una altra cosa són les petites, que són més difícils.

Voleu dir que hi ha eines per a saltar hipotètiques prohibicions.
—Indiscutiblement. En el moment en què fins i tot una part del territori té accés a internet via satèl·lit, pots reconnectar tota la xarxa del país. Ara, a gran escala, seria inviable si no hi hagués petits empresaris. En el moment en què depens sols de les grans empreses de telecomunicacions és fàcil de demanar de redirigir-la al web de la Guàrdia Civil quan es faci petició d’una certa adreça IP.

És viable d’obligar que les bases de dades sensibles, com ara els censos, hagin d’estar en servidors europeus i algunes específicament en espanyols?
—És absolutament inviable. Perquè en aquest moment la major part de les dades de les institucions públiques espanyoles són a Amazon o a Google. Estic d’acord que les dades siguin en una zona potencialment segura, però no crec que físicament puguin estar dins l’estat espanyol.

Allò que volen és poder tancar qualsevol servidor on s’intenti fer un cens digital català per a un hipotètic referèndum?
—Proven de parar una cosa que fa tot Europa: jo demà podria posar el meu servidor a Estònia. Encriptat. I no tindrien ni idea de quina manera entrar-hi. És la mentalitat del segle XX contra els fets del XXI.

El decret estableix que el DNI sigui l’únic sistema d’identificació vàlid. Pot tenir efectes col·laterals?
—Si el DNI és l’únic document d’identificació i d’acreditació vàlid, això vol dir que, entre més, el passaport no ho és. El problema que s’ha autoorganitzat l’estat espanyol és de primera magnitud, fins al punt que hem presentat una pregunta a l’Europarlament.

També es restringeix l’aplicació de la tecnologia de cadena de blocs fins que no es reguli a escala europea. Aquesta tecnologia havia de ser la base del projecte IdentiCAT impulsat per la Generalitat. És la prova que l’objectiu del decret és tombar-lo?
—Que l’objectiu és aquest és claríssim. ‘I si no podem tombar-lo, el retardem una mica fins que des d’Europa hi puguem fer alguna cosa.’ Hi ha un gran error per part dels polítics catalans: vendre que la Unió Europea era el paradís dels drets fonamentals. No ho és. L’estat espanyol ha venut que era un club d’estats i tampoc no ho és: és un club de mercaders. L’única cosa que li interessa és el negoci a escala mundial. Per tant, l’estat espanyol, aquest decret, se l’haurà de posar per on li càpiga. Però no l’hi posarem nosaltres, l’hi posarà la UE. Perquè vulnera la llibertat de prestació de servei. S’ho hauran de menjar amb patates, a mitjà termini.

Hi ha una part del decret destinada als contractistes. Quina és la intenció?
—El decret intenta que els proveïdors de tecnologia tinguin por. Però a mi, què em costa aconsellar a una empresa meva que se’n vagi a Perpinyà? Protegida per la normativa francesa, treballant amb la mateixa normativa europea i amb la llibertat de les telecomunicacions. L’estat espanyol no pot fer-hi res.

Creieu que tot plegat escapça inevitablement els plans de la Generalitat de fer qualsevol mena de República digital?
—A la Generalitat se li ha escapat la pressió per la boca. A vegades se’ns veu massa de lluny el llautó. Si hagués estat una mica més discreta no hauria passat res. Crec que es pot continuar fent molta cosa, però tenint en compte la normativa europea i què marca l’espanyola. Però aquest marge, anant presumint de República digital, se’ns ha reduït. O és que pensàvem que això no passaria? Avui dia és una acció-reacció: en el moment en què presumeixes que fas una República digital, els altres es posen neguitosos.

Més enllà de la batalla contra l’independentisme a internet, del punt de vista dels drets dels usuaris, el decret què implica? Com el valoreu?
—És una vulneració de les llibertats de la UE i, per tant, de la llibertat dels consumidors. Però tampoc no els importa vulnerar el dret de qui sigui, perquè Ebre enllà allò que ven és canya contra Catalunya.

El decret s’ha d’aprovar al congrés en trenta dies. Si acaba essent així, el denunciareu?
—Ja l’hem començat a denunciar, no hem esperat els trenta dies: s’han fet preguntes europarlamentàries, actuació prèvia a la denúncia. Però la denúncia no serà un ‘ai, pobra Catalunya’. Serà un ‘aquesta gent vulnera la lliure circulació de prestació de serveis a la UE’. En aquest àmbit és ella qui té la sobirania.

Com a advocat de Pirates de Catalunya ja heu denunciat el tancament de la web del Tsunami Democràtic. Per què?
—D’una banda, per nosaltres és un tema repetit: per la duplicació de les webs de l’1-O ja van processar gent del Partit Pirata i l’estat espanyol va haver d’arxivar totes les causes. D’una altra banda, en telecomunicacions, i en tota una sèrie d’elements que envolten la nostra vida, la sobirania ja no és nostra. Hem posat una demanda contra l’estat espanyol, però també contra la UE, perquè qui té la sobirania és ella, i m’ha de permetre de poder accedir a les telecomunicacions.

En podem esperar res de les institucions de la UE, en aquest àmbit?
—La primera vegada va funcionar, aquesta no ho sé.

Totes aquestes mesures de l’estat espanyol en l’àmbit digital tenen cap precedent en cap estat de la Unió Europea?
—No, hi ha quelcom de similar a Polònia i Grècia, en moments molt determinats. A Polònia perquè no van fins. La Unió Europea els ha anat parant els peus. La UE, moltes vegades, no et fa cas. Però aleshores passa alguna cosa i l’estat arregla allò que estava malament. El seu funcionament no és el funcionament jurídic de legalitat al qual estem acostumats: és un club de mercaders. Els mercaders intenten ‘treure la lliura de carn del costat del cor sense que vessi una gota de sang’, com diu l’obra de Shakespeare.

Aleshores, a quin nivell deixa tot plegat l’estat espanyol? Els qui ho comparen amb què passa a Turquia o la Xina, s’equivoquen, exageren?
—A l’estat espanyol hi ha un franquisme residual que ha tornat a sortir. La cosa estranya és que no hagués passat abans. Ni s’equivoquen ni exageren: és la reacció d’un pretès estat del segle XIX en vista d’una manera d’actuar contra la qual ja no poden fer res. A la Xina molta gent es comunica per autoservidors d’unes altres xarxes wifi, fora de les oficials. La imaginació de la gent sempre anirà llampecs per endavant.

L’estat espanyol encara pot adoptar mesures més restrictives?
—Som en una guerra del segle XXI i, per tant, l’estat intentarà què calgui. Si ha de restringir les comunicacions, ho farà. Però a cada restricció la gent es mobilitzarà per tirar endavant. Al cap i a la fi, Tsunami Democràtic no ha fet res més que una aplicació que fa les mateixes coses que un canal de Telegram. L’estat necessita demonitzar quelcom per intervenir-ho: ‘Això és una aplicació mòbil terrorista.’ Bé, és una aplicació mòbil que no controles.

The post Josep Jover: ‘En el moment en què presumeixes que fas una República digital, els altres es posen neguitosos’ appeared first on VilaWeb.

La ‘vitis prohibida’, per què es va prohibir?

El Most Festival ha començat amb altura, com ha de començar un bon festival, posant damunt la taula un film dels que qüestionen realitats que semblen inamovibles, perquè són fruit de decisions arbitràries, fosques, que fa tant de temps que es van prendre, que s’han canonitzat. És el cas del documental Vitis prohibita. Le rétour des cépages résistants, un film d’Stéphan Balay, que posa en qüestió la prohibició de les anomenades varietats de raïm híbrides o varietats resistents, que fa més de mig segle que es van prohibir i es van fer arrencar, per causes que són molt poc clares, difuses i plenes de prejudicis. Unes varietats que es mostren resistents no solament a la fil·loxera, perquè provenen del continent americà, sinó a tota mena de malures. I avui, enmig dels temors del canvi climàtic, tornen a mirar-se amb curiositat, que es tornen a tastar amb interès, que s’apleguen al voltant de les anomenades PIWI, varietats experimentals resistents a les plagues.

El dimarts 12 de novembre, d’entre les activitats i tasts entorn del Most Festival, s’organitza un tast de vins de varietats PIWI, al Vinseum, museu de les cultures del vi organitzat pel Most Festival juntament amb el Cine Club Vilafranca. Conduït per Sergi de Lamo, director del Vitec, el Parc Tecnològic del Vi de Falset, permetrà de descobrir el vi que surt de les o PIWI i que disposa de vins de dos cellers protagonistes al documentari Vitis Prohibita: el Domaine La Colombette i el d’Hervé Garnier. Alhora, també es podran tastar vins de l’experiència que tres cellers catalans (Albet i Noya, Alta Alella i Piñol) tiren endavant ja fa deu anys: investiguen i desenvolupen les VRIAACC (Varietats Resistents i Adaptades al Canvi Climàtic), ceps resistents nascuts de les varietats tradicionals, per adaptar-se al canvi climàtic. Per tant, les varietats resistents són un tema ben viu i d’avantguarda, que també ens toca de ben a prop.

El film, que centra el tema a França, comença amb imatges aèries sobrevolant una vall molt bonica i una mica feréstega, i una veu en off que explica: ‘Existeix al sud de França un territori quasi salvatge amb un important patrimoni històric. Terres amb forts contrasts climàtics, terres de resistència. S’hi beu vi negre, rústic, que es pren com a vi de taula, però també serveix per a fer “chabrot”, posant-ne unes quantes gotes a la sopa dels vespres hivernals. […] El territori són les Cevenes i la varietat de raïm amb la qual es fa aquest vi és la Clinton, d’origen nord-americà.’

El documental aleshores enfila un llarg relat sobre la manera com van arribar aquestes plantes al continent europeu, provinents dels Estats Units, durant la segona meitat del segle XIX, per fer front a una devastadora plaga d’oïdi. Però van portar la devastadora fil·loxera, que gairebé va eradicar el cultiu de la vinya a Europa al final del XIX i la primeria del XX. Però alhora aquestes varietats van prendre un interès especial en la viticultura europea precisament perquè eren resistents a la fil·loxera. Varietats com la Clinton i també la Isabel, Jaquez, Herbemont, Noah i Othello, Cunningham, Concord, que no eren vitis vinifera sinó vitis labrusca, coneguda per ‘cep salvatge’, es van començar a plantar perquè eren resistents a les plagues i, en conseqüència, perquè no calia tractar-les.

Tanmateix, poques dècades després d’haver arribat a Europa i haver-se cultivat, en alguns llocs fins i tot en massa, van començar a rebre tota mena de crítiques: deien que tenien mal gust i fins i tot que feien embogir. De manera que van acabar prohibint-se. Però el documentari és taxatiu ja d’entrada: aquests raïms no són pas vins de bogeria, al contrari, són vins de saviesa. Unes varietats que respecten la natura, respecten la salut dels homes que treballen la vinya i dels qui prenen el vi que n’és elaborat.

Els ceps americans es fan servir de peu al qual s’empelten les varietats locals. D’aquesta manera, la planta es torna immune a la fil·loxera, tot i que no a les altres plagues (cendrosa, oïdi…). Per això es va desenvolupar un moviment en paral·lel, el dels qui no volien ruixar amb productes químics la vinya, que no ho havien fet mai i que, per raons ètiques, volien continuar així. Són els ‘hibridadors’, que comencen a treballar el 1875, pol·linitzant les flors i hibridant la vitis vinifera amb més vitis americanes. Si aquests ceps no s’empeltaven i es cultivaven directament, se’n deien ‘híbrids productors directes’.

Hi ha dos moments que marquen el documentari, perquè tots dos miren de trobar les raons primigènies que qüestionen les varietats híbrides de producció directa i les americanes i el principi de la persecució i prohibició conseqüent. Són els moments en què descobrim quan es corromp la realitat en favor d’interessos ocults.

El primer moment l’explica molt bé l’ampelògraf Pierre Galet. Explica que els anys trenta es va produir un excedent de vi de poca qualitat que feia perillar el mercat. El 24 de desembre del 1934 es va reunir el parlament francès per discutir sobre l’alcohol de remolatxa (a uns quants d’aquests vins amb poc grau els xaptalitzaven, afegint-los alcohol provinent d’aquest tubercle). En acabar la reunió, van decidir de fer una llista de ceps als quals limitar la producció.

I aquí comença el forat negre de les varietats americanes al continent europeu. Perquè Pierre Galet assegura: ‘Jo no sé pas quins van ser els criteris que es van utilitzar. El diari oficial comunica els resultats, però no publica les discussions.’ Un mes després es va publicar una llista de ceps prohibits: Noah, Herbemont, Othello, Isabel, Jaquez i Clinton. Són els ceps americans que van ser arbitràriament prohibits, diu el documentari. En van prohibir la comercialització, tot i que es permetia el consum familiar del vi que es produïa amb aquests ceps.

Però, és clar, si són ceps prohibits, el missatge que es transmet al consumidor és que no són bons ceps per a fer vi, per a la salut. I a aquesta prohibició se li ha d’afegir el context nou després de la Segona Guerra Mundial, quan els americans introdueixen els productes fitosanitaris. Dominique Garrel, de l’associació de les fruites oblidades, ho resumeix dient que són temes polítics i econòmics.

L’any 1956 ja no es limita el consum, directament s’obliga a arrencar els ceps prohibits. La raó, diuen que fan un vi dolent. Una part dels viticultors s’hi nega. I quan es fa el cadastre el 1958, s’adonen que en continuen produint i que hi continua havent un excedent de vi procedent dels ceps prohibits. Aleshores el govern francès reorganitza la professió i imposa una gran reforma amb una classificació dels ceps. Es posa fi als híbrids, que es replanten amb varietats com ara la merlot, syrah, cabernet… I quan es crea la Comunitat Econòmica Europea, la prohibició dels híbrids s’amplia a tot el continent.

L’eradicació dels híbrids és gairebé total, es calcula que s’arranquen unes 62.000 hectàrees de vinya, tot i que hi ha alguns territoris que es converteixen en reducte de la producció dels ceps prohibits. Són els viticultors rebels.

Amb el temps, els híbrids agafen mala reputació, tenen fama de vins dolents. Diuen que fan gust d’orina de guineu, el famós gust ‘foxé’, de pell envellida. I aquí arriba el segon moment lúcid protagonitzat pel jove viticultor Jean-Benoît Goulabert, de les Cevenes, on es concentren els viticultors rebels. Ell desmenteix que el vi que es produeix de ceps híbrids tingui gust ‘foxé’, ho atribueix a un error de traducció. Es parlava de ‘foxy vine’, una vinya que va per terra, i es va acabar transformant amb gust d’orina de guineu, fet completament fals, diu Goulabert. La varietat, Isabel, la que va arran de terra, té un gust molt característic de maduixes silvestres, ben allunyat del gust de pixum. Goulabert creu que si en alguns vins híbrids es troben defectes de gust és, senzillament, perquè són vins que a vegades han estat mal vinificats. I sentencia: no hi ha ceps dolents, només mals viticultors.

A més, el documentari demostra que la quantitat de metanol (que prové de la concentració de pectines en el most) d’aquests vins, una raó per la qual es van penalitzar els híbrids, perquè els converteix en vins perillosos per a la salut, és molt inferior a la quantitat permesa. Una quantitat sense cap risc per a la salut.

Peces com aquesta ajuden a afrontar situacions anòmales i enquistades, obrint la mirada, trencant prejudicis infundats i qüestionant una versió oficial interessada i plena de mentides i mitges veritats. Amb la nova realitat del canvi climàtic, ressorgiran els híbrids? N’apareixeran de nous? Tot apunta que és un camp a explorar i a reentendre. Hi ha qui no ho ha deixat de fer. També hi ha qui ja ha començat a explorar-lo.

The post La ‘vitis prohibida’, per què es va prohibir? appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe

Aquesta setmana entrant, arribarà a les llibreries Divan occidental-oriental de Goethe, publicat per Adesiara, que no s’havia traduït mai al català i que el poeta alemany va escriure una vegada va haver llegit els grans poetes orientals, sobretot perses i hindús. La traducció i nota introductòria és obra de Manuel Carbonell. Llegiu-ne un fragment.

L’editor Jordi Raventós ens ofereix un comentari lúcid, rodó, sobre la importància de comptar amb aquesta obra per a la literatura catalana:

El ‘divan’ de Goethe
Molt aviat arribarà a les llibreries del nostre país un dels reculls més eminents de la poesia germànica, el Divan occidental-oriental, de Johann Wolfgang von Goethe, traduït sencer per primera vegada en català per la ploma experta de Manuel Carbonell (el qual ja ens havia regalat anys enrere traduccions modèliques de lírica alemanya, com els Himnes de Hölderlin o les Poesies de Nietzsche), que ha esmerçat més de tres anys de feina en aquest llibre.

Ens agrada molt la gran poesia d’arreu i de totes les èpoques, i per això, any rere any, Adesiara malda per publicar poesia. Crec, a més, que aquest Divan és una fita per a la cultura del país com ho han estat enguany, segons la meva modesta opinió, l’extraordinària Ilíada homèrica de Montserrat Ros i, així mateix, la primera traducció catalana dels Diaris de bord, de Iorgos Seferis, a cura de Joan Frederic Calabuig. 

No cal dir res de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), segurament l’autor més conegut de les lletres germàniques, ni tan sols cal esmentar les seves obres més conegudes. Però el Divan occidental-oriental constitueix un cas realment únic en la trajectòria del poeta. En efecte, l’any 1814, un Goethe ja exalçat per les Muses llegeix, amb seixanta-cinc anys, el Divan de Hafiz (un dels grans noms de la poesia persa) en la traducció alemanya de l’orientalista Joseph von Hammer-Purgstall. I la sorpresa i la fascinació que li causa aquesta lectura el mouen a escriure pocs anys més tard aquest recull, en el qual el poeta ret honors, vers rere vers, als grans mestres de la poesia oriental. Qui hagi tingut la sort de llegir Sa’di, Khayyam, Rumi i, òbviament, l’esmentat Hafiz ja sap a què em refereixo.

El Divan occidental-oriental està dividit en 12 llibres o seccions, cada un dels quals porta el títol en persa i el títol en alemany. En destaquen el ‘Llibre del poeta’, el ‘Llibre de l’amor’ i el ‘Llibre de Suleika’, no solament per la delicadesa i la sensibilitat fora mida que els versos exhibeixen, sinó també perquè alguns dels compositors germànics més universals (Schubert, Schumann, Strauss, etc.) en feren uns Lieder d’enorme bellesa.

Estic convençut que aquest Divan, que acaba d’arribar en català just dos-cents anys després d’haver-se publicat per primer cop a Alemanya, seduirà els lectors actuals com ha seduït, durant gairebé dos segles, els lectors d’arreu del món. A part de la seva vàlua poètica, que sembla indiscutible, jo afegiria, a tall de conclusió, uns mots encertadíssims del traductor al pròleg del volum, que fan d’allò més vigent –necessari, gosaria dir– aquest Divan: ‘El respecte que hi ha per l’altre, pel que és culturalment distint, el converteix en un referent inevitable per a tots aquells que s’adonen que cada vegada que desapareix una cultura –i una llengua– no és res de què calgui alegrar-se ni res que mereixi ser celebrat, ans al contrari, és una catàstrofe que colpeix el món enter i que l’acosta més a la ruïna que, amb acerada perspicàcia, advertí Nietzsche: “El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!”‘

Jordi Raventós, editor

The post Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe appeared first on VilaWeb.

Per què la taxa de desocupació juvenil catalana quadruplica l’alemanya?

A Catalunya ens hem acostumat a comparar les xifres de la nostra economia amb les de l’estat espanyol i gairebé sempre n’estem contents, perquè acostumen a ser millors. Això passa, per exemple, amb la desocupació juvenil. La taxa que teníem el tercer trimestre era del 23,7%, molt millor que l’espanyola, que era del 31,6%. Però és evident que no n’hi ha prou. Són 78.700 joves catalans menors de 24 anys que no tenen feina i volen treballar. Aquesta taxa del 23,7% és 8 punts més alta que la mitjana de l’eurozona (15,4%) i 18 més que l’alemanya (5,5%). Observeu-ho: Alemanya té una població onze vegades superior a la catalana i, en canvi, el nombre de desocupats joves són una mica més del triple. O, si ho voleu, la taxa de desocupació juvenil catalana és més de quatre vegades l’alemanya. Ara ja no estem tan contents, oi? Espanya, que amb la meitat d’habitants que Alemanya té el doble de joves sense feina, és, evidentment, una referència molt dolenta. És el segon pitjor país europeu, després de Grècia.

Una de les causes de la gran diferència entre Catalunya i Alemanya en aquest terreny està en la implantació de la formació professional (FP) dual. Ells tenen un avantatge de molts anys (allà es va regular el 1969 i aquí sembla que es començà a moure el 2012). Recordem que la formació dual és la modalitat de l’FP en què l’estudiant es converteix en aprenent i combina la formació al centre educatiu amb l’activitat productiva a l’empresa. A Catalunya hi havia unes 4.000 empreses que tenien un conveni de FP dual amb el Departament d’Ensenyament el curs 2017-2018. Si bé el nombre d’alumnes, amb un total de 10.000 estudiants matriculats aquest curs, es va duplicar respecte a l’any anterior, el pes que tenen en el món formatiu català, el 8,5% del total de 117.000 alumnes d’FP, és encara molt minso.

I recordem que aquesta realitat és paral·lela, de fa molt temps, a les queixes de molts empresaris industrials que no troben gent preparada per a la feina que necessiten i els han d’anar a buscar a l’estranger. És un problema que cou molt. Ara sí, ara sembla que s’hi treballa. El Departament d’Educació de la Generalitat i la Fundació Bertelsmann han promogut un informe, fet per la UAB, que es va presentar fa poques setmanes, ‘La formació professional dual a Catalunya des del punt de vista empresarial’, amb l’objectiu de detectar per quins motius les empreses ofereixen formació dual a Catalunya i quines barreres impedeixen que ho facin unes altres empreses. L’informe és molt interessant i algunes conclusions de les autores –les professores Pilar Pineda (UAB) i Anika Jansen, (German Economic Institute)– sorprenen perquè trenquen amb allò que es pensava fins ara. Conclouen, per exemple, que la comunitat empresarial reconeix el gran potencial de l’FP dual i veu el model com una inversió a llarg termini, i que és una via excel·lent per a formar futurs treballadors qualificats. Segons que diuen, ‘l’FP dual a Catalunya està en la primera fase d’implantació, però avança a bon ritme’.

Tradicionalment, una de les amenaces indicades pels sindicats de treballadors, les escoles professionals i alguns investigadors és l’ús d’estudiants com a treballadors barats per part de l’empresa. Aquesta va ser l’acusació que es va fer fa molts anys i que malauradament va liquidar la figura dels aprenents, tan necessària. Per això em sorprèn que els resultats obtinguts a l’informe mostrin que no passa així, sinó a l’inrevés. Textualment, diu: ‘L’empresa catalana considera l’aprenentatge dual més com una inversió a llarg termini per comptar amb empleats qualificats en el futur que no pas com un guany immediat, és a dir, que prioritza el que podem anomenar motiu d’inversió i motiu de selecció per sobre del motiu de producció.’ Sorprenent, però, sense dubte, positiu. 

Sembla que es va superant allò que m’explicava fa uns quatre anys el director de formació de la SEAT, excepcional coneixedor d’aquesta realitat. Per a l’FP dual hi ha tres punts clau, em deia. ‘El primer, que els directors la vulguin aplicar. El segon, que algú et digui que la persona que tutelaràs es convertirà en un bon professional. Això ho fan les cambres de comerç, a Barcelona. I el tercer és la implicació, no tan sols de les empreses, sinó dels tutors. A SEAT avui en tenim 1.500. Són gent que ha sortit de la nostra escola i quan els envien un aprenent, per a ells és un honor tutelar-lo. És una clara inversió en talent de futur i un estalvi en la selecció de personal.’ Efectivament són tres aspectes cabdals que en requereixen un de previ: una difusió molt més àmplia que la que tenim avui. Que les empreses coneguin més en què consisteix la cosa. Vegem-ho. Avui el 13% de les empreses de Catalunya amb més de 50 treballadors participen en FP dual, el percentatge baixa al 4% en les de 10 a 50 treballadors i és pràcticament inexistent en les més petites. 

També sorprèn de comprovar que el cost, un dels elements que podria actuar com una barrera perquè les empreses acullin aprenents, especialment per a les petites, no ho sigui. Efectivament, els resultats mostren això per a Catalunya: ‘Els costos d’aprenentatge no semblen ser una limitació per a les empreses, independentment de la seva mida.’ Per aquesta raó, cal centrar-se en uns altres motius que podrien limitar la participació de les empreses en el sistema d’aprenentatge. L’estudi mostra que elements com l’excessiva burocràcia, les dificultats en la supervisió de l’alumne –més d’un terç de les empreses afirma que no ofereix FP dual perquè no poden acompanyar adequadament la persona en l’aprenentatge– i, tal com hem dit, el coneixement insuficient del sistema dual són les raons que més limiten les empreses que no n’ofereixen.

Hi ha un aspecte que em sembla molt important. Si volem ser competitius hem de tenir la gent més ben formada. I aquí els resultats també han demostrat que hi ha molts avantatges en la contractació de graduats de l’FP dual en lloc de contractar graduats de l’FP tradicional quan es refereix a competències, productivitat, lleialtat… Una de les raons pot ser, segons l’estudi, la major durada de la formació dual en l’empresa i el fet d’emprar una metodologia diferent: els alumnes desenvolupen més les competències professionals i específiques de l’empresa. Una altra raó és que l’empresa, quan té la responsabilitat d’impartir certs mòduls professionals, s’implica més en l’aprenentatge d’habilitats i els alumnes desenvolupen més competències pràctiques necessàries en el món laboral.

En definitiva, a Catalunya, les empreses consideren que la formació dual és una estratègia per a garantir un planter futur de treballadors tècnics qualificats. L’informe destaca, a més, que les empreses que encara no ofereixen FP dual no ho fan pel risc que els aprenents abandonin les empreses una vegada acabat el període formatiu, sinó més aviat perquè no tenen prou informació sobre la implantació del sistema dual. Aquest resultat reforça la necessitat de donar suport a l’empresa que no ofereix FP dual. Per això proposa: ‘Seria interessant que aquest suport provingués de l’administració i de les organitzacions empresarials i sindicals, ja que són els agents clau del sistema.’ Un suport que no necessàriament ha de ser dinerari. Segons les autores, ‘els resultats tenen implicacions importants per a la política educativa i d’ocupació. Mostren que introduir incentius financers per a les empreses no és la principal estratègia per a fomentar la implementació de programes d’FP dual, ja que el que més demanen les empreses és informació, suport i flexibilitat per participar en l’FP dual acollint aprenents’. Queda dit. A veure si en fan més cas. Seria una gran notícia per a la xarxa industrial de Catalunya i no ens podem permetre d’esperar gaire més. 

The post Per què la taxa de desocupació juvenil catalana quadruplica l’alemanya? appeared first on VilaWeb.

Thomas G. Schulze: ‘El procés català i el paper d’Europa m’han fet anarquista’

Thomas G. Schulze (@Prof_TGSchulze) és un psiquiatre de prestigi internacional, catedràtic a la Universitat de Munic, president de la International Society of Psychiatric Genetics i membre del comitè executiu de l’Associació Mundial de Psiquiatria. Va descobrir Catalunya arran d’un Erasmus l’any 1994 i se’n va enamorar. En pocs mesos va aprendre la llengua, que conserva perfectament, i va fer bons amics. El Primer d’Octubre de 2017, en un vol entre Mèxic i Frankfurt, va veure per internet gràcies al wifi de l’avió les càrregues de la policia contra els votants del referèndum. Aleshores va decidir que no podia callar i que calia fer-hi alguna cosa. Va activar el compte personal de Twitter i poc després va esdevenir president de Foreign Friends of Catalonia (@Foreign_Cat), l’associació que aplega ciutadans de tot el món que se solidaritzen amb Catalunya i que funciona com a plataforma de contactes i d’activitats per a divulgar Catalunya al món i ajudar a entendre què hi passa. Parlem per videoconferència entre Barcelona i Syracuse, als Estats Units, on gaudeix amb la família d’un any sabàtic.

D’on prové la vostra passió per la cultura catalana?
—La gent es pensa que tinc una esposa catalana o algun vincle familiar amb Catalunya però no és així. Va passar que vaig estudiar medicina a Alemanya i el curs 1994-95 el vaig fer a Barcelona, en un programa Erasmus. Quan vaig arribar, per mi, Barcelona era Espanya, però de seguida em vaig adonar que m’equivocava. Vaig aprendre català, perquè les classes eren en català i perquè els amics que hi vaig fer parlaven en català. M’agradava molt, de seguida vaig apassionar-me pel català i per Catalunya en general. Vaig comprendre que aquesta era una terra diferent, amb una història pròpia, i en tan sols uns quants mesos vaig fer una immersió total en la cultura catalana.

És per això que parleu un català tan perfecte?
—El vaig aprendre llavors, sí, i l’he mantingut viu parlant amb els amics. I ara el parlo i l’escric, sobretot a Twitter, cada dia. Sempre cerco les maneres de practicar-lo sigui on sigui.

Sou el president de Foreign Friends of Catalonia, una associació nascuda fa relativament poc i que en poc temps ha assolit una notorietat important.
—Bé, jo en sóc el president, però l’ànima de Foreign Friends of Catalonia és Pat Vila. És ella qui va tenir la idea i, de fet, com sempre dic, Foreign Friends va néixer com a compte de Twitter, que va crear la Pat, començant a seguir tan sols gent de fora de Catalunya que fes piulets sobre el procés català des de fora de Catalunya. Jo vaig ser una de les persones a qui el compte de Foreign Friends va començar a seguir a Twitter, la primavera del 2018, i tot es va accelerar.

En quin moment vau començar a fer piulets sobre Catalunya?
—Jo tenia un compte de Twitter inactiu i vaig començar a fer-lo servir de manera activa el Primer d’Octubre de 2017. Era en un avió entre Mèxic i Frankfurt i volia dormir, però em va ser impossible perquè amb el wifi de l’avió vaig veure què passava als col·legis electorals i no m’ho podria creure. Vaig decidir que no podia callar i vaig començar a fer piulets. Vaig continuar durant uns quants mesos, amb molt pocs seguidors –una cinquantena–, però cap a l’abril del 2018 la Pat [Vila] em va escriure. No ens coneixíem de res i em va explicar que necessitaven algú que en nom de Foreign Friends pogués anar a Berlín perquè hi havia una trobada amb el president Puigdemont. Vaig anar-hi i m’hi vaig presentar, per primera vegada, com a membre de Foreign Friends of Catalonia. A partir d’aquest moment, és cert, Foreign Friends va créixer molt i vam decidir que calia fer més coses i constituir-nos com a associació formal. Ho vam fer a Alemanya, per evitar cap hipotètic problema amb l’estat espanyol, que no se sap mai, i ens vam registrar al jutjat municipal de Stuttgart.

Explicàveu que fa un parell d’anys teníeu una cinquantena de seguidors a Twitter; ara en teniu dotze mil. Foreign Friends en té quasi vint-i-vuit mil, en creixement constant. Creieu que hi ha molts més ‘foreign friends (amics estrangers) potencials al món?
—Sí, sempre hi ha gent que s’interessa per causes diverses quan es tracta de democràcia i de llibertat i són molts els que veuen que a Catalunya hi ha una gran injustícia i que és increïble que això passi el segle XXI en un país europeu. Si a més, d’aquest grup de gent interessada, n’hi ha que tenen l’oportunitat, com jo, de conèixer Catalunya, aleshores és quasi inevitable d’esdevenir un ‘foreign friend’, sigui de l’associació o no.

En dieu diplomàcia de proximitat…
—Sí, exacte. I hi ha moltes menes de diplomàcia. Per exemple, jo sempre llueixo el llaç groc i la senyera o l’estelada a la solapa de l’americana, en tots els actes públics on vaig, siguin de l’àmbit que siguin. Si vaig a una reunió o a un congrés amb col·legues psiquiatres, per exemple, la gent em sol preguntar què són aquests pins que porto i, si s’escau, jo ho explico. I d’aquesta manera tan senzilla creix l’interès per Catalunya i les ganes d’informar-se millor de què hi passa. I això, més enllà de totes les polítiques oficials que es puguin fer, funciona. I cal dir que dins de Foreign Friends hi ha moltes persones amb càrrecs importants en organitzacions del tot el món. Jo, per exemple, sóc membre de l’executiu de l’Associació Mundial de Psiquiatria. Això fa que dins  la psiquiatria jo sigui prou conegut. I també sóc president de la International Society of Psiquiatric Genetics. La setmana passada, per exemple, vam tenir el nostre congrés anual a Los Angeles. Hi havia cinc-cents professionals i em van veure tots fent el discurs amb el llaç groc. Com us podeu imaginar, molts em van preguntar què era i jo vaig explicar-ho. I al final de la conferència una noia catalana, que evidentment no sabia que jo parlo català, va acostar-se’m i em va dir, en anglès: ‘moltíssimes gràcies per tot el que fas i per portar aquest llaç groc’. Això, que m’ha passat unes quantes vegades, m’emociona. Un altre exemple: fa uns quants dies un col·lega meu francès amb el qual arrenquem un projecte europeu va dir, en un piulet d’agraïment, que estava molt content per l’ajut econòmic que ens prestava la Unió Europea i que treballaria amb investigadors d’Alemanya i de Catalunya. No va dir d’Espanya. Un parell o tres d’any enrere mai no hauria dit ‘Catalunya’. Això és la diplomàcia de proximitat. És a dir, que cadascú de nosaltres, en els nostres entorns, siguin quins siguin, presentem Catalunya de manera absolutament natural.

Thomas Schulze amb Can Dündar, a la Diada d’enguany.

És aquest el propòsit principal de Foreign Friends of Catalonia?
—Als nostres estatuts s’hi diu que la nostra missió és promocionar la cultura catalana i facilitar projectes d’intercanvi amb periodistes, investigadors i professionals perquè puguin anar a Catalunya a conèixer-la i comprendre-la. Volem ser una plataforma on es pugui discutir lliurement sobre el dret d’autodeterminació. I a partir d’aquí hi ha moltíssims objectius. Volem ser la connexió entre la societat catalana i les persones que des de fora s’interessen per Catalunya. I sobretot no tenim un perfil polític; és a dir, no som de cap partit. Tenim contactes amb tots i parlem amb tots, però no som de ningú. Per exemple, vam ajudar el diputat alemany Andrej Hunko a venir l’any passat a Catalunya i visitar alguns presos. Això fem. Tenim una sèrie de projectes com Come, Research & Talk i Come, See & Talk, que ja es coneixen, i Catalunya Open Doors, que serà durant el pròxim Sant Jordi i que acollirà molta gent de fora a Catalunya. És un projecte molt potent, del qual segur que ben aviat tindreu detalls. En el fons, allò que volem és que a qui li interessi pugui descobrir Catalunya i entendre que és una cosa diferent d’allò que probablement es pensa.

Com a alemany que, a més, viu als Estats Units, creieu que el món entén prou Catalunya?
—No, crec que no. Encara no s’entén prou i resta molta feina a fer. Però sí que és cert que el percentatge de gent que cada vegada l’entén millor creix. I el percentatge de gent que s’hi interessa encara creix més. Qui més qui menys, si està mínimament informat, ja s’ha adonat que una gran part dels catalans volen la independència, però això no vol dir que hagi entès Catalunya. I per això hi ha aquest segon nivell dins l’associació, que és el d’oferir la possibilitat d’entrar en contacte directe amb Catalunya i, sobretot, amb la gent de Catalunya, sense filtres. Què ha passat amb els presos, amb els aldarulls, amb el procés, és horrible, però ha despertat l’interès de fora. Ara cal que els que hi estiguin interessats tinguin l’oportunitat de conèixer i entendre el país.

Ens han d’entendre millor… Ho dieu perquè potser no ens acaben de veure bons ulls?
—El món veu els catalans amb més estima que no pas amb animadversió. Això és així. Però el fet que les coses que passin a Catalunya siguin dins la Unió Europea genera una qüestió interessant, perquè d’una banda, qui està informat s’indigna, però de l’altra hi ha gent que pensa que, precisament com que és dins de la Unió Europea, no pot ser que Espanya sigui tan dolenta perquè la Unió no ho permetria. I, en canvi, amb Xile o a Hong Kong la gent pot tenir tendència a solidaritzar-s’hi més.

Arran de les protestes contra la sentència, Catalunya ha tornat a les portades dels diaris internacionals…
—Sí, i és una mica trist, perquè en aquest punt sí que crec que la propaganda espanyolista ha tingut un cert èxit. S’ha parlat dels aldarulls sense donar-hi context i sense parlar de les desenes d’accions amb milers de persones en què no va passar absolutament res. A França, per exemple, és normal cremar contenidors i més coses en manifestacions i protestes. I parlar de la violència de la gent és trist perquè no és del tot veritat. La premsa internacional té uns altres problemes com ara el Brexit, Trump, etc., i passa una mica de puntetes sobre Catalunya, sense explicar realment bé què hi passa. Mira, fa uns quants minuts he escrit un correu electrònic a l’Amnistia Internacional d’Alemanya, de la qual sóc membre de fa deu anys, queixant-m’hi, perquè parlen molt de Xile i de més conflictes, però, en canvi, no parlen de les pilotes de goma utilitzades per la policia a Catalunya i dels ulls perduts, per exemple. Això em fa enfadar molt.

I què hi podem fer?
—Ui, que complicat! Bé, jo sempre dic que Catalunya ha de continuar amb la mobilització pacífica i, sobretot, cal que Catalunya faci de Catalunya. En això hi ha molts catalans que crec que encara tenen un complex d’inferioritat. Si tu et sents català i no espanyol, no cal que, quan et pregunten d’on ets, a l’estranger, diguis que ets espanyol. No ho entenc i ho he vist moltíssimes vegades. En això em considero molt radical. És com quan els catalans canvien de llengua i es passen al castellà. Per què? Tinc amics molt independentistes que treballen amb professionals o investigadors espanyols o d’algunes altres parts del món que s’han instal·lat a Barcelona de fa mesos, que senten català cada dia, però que en canvi els parlen en castellà. No ho entenc. Jo, als investigadors de fora, els diria: ‘Mireu, ara sou a Catalunya i la llengua del país és el català; per tant, l’heu d’aprendre i d’aquí a uns quants mesos o un any espero que el domineu; ara podem parlar en alguna altra llengua, però d’aquí a uns quants mesos només us parlaré en català’, de la mateixa manera que faria si fos a Alemanya, cosa que de fet ja faig, o als Estats Units. Això no és nacionalisme, és normalitat. Jo sempre dic que estic en favor de protegir el castellà a Catalunya, però només a partir del moment en què Catalunya sigui independent. Abans que això no passi no n’hi ha cap necessitat.

Thomas Schulze a la Diada del 2018.

Us entristeix el paper d’Europa?
—Sí, és increïble. Últimament sempre dic que el procés català i el paper d’Europa m’han fet anarquista. Jo mai no havia estat d’esquerres, he estat sempre un conservador de centre, però el procés català i el paper d’Europa m’han transformat en un anarquista. És molt trist, lamentable, el paper d’Europa. La Unió Europea és un club terriblement ineficaç i poc democràtic; n’estic fart. I deia que m’he tornat anarquista perquè, de fet, jo vull trencar aquesta Unió Europea. Jo vull una autèntica Europa dels pobles, de països i d’entitats petites. I, de fet, crec, com a científic, que funcionaria molt millor. La gent s’hi podria identificar de manera real i operativament seria molt més eficient. Alguns que em critiquen em diuen que allò que vull és una Europa com la de fa cinc-cents anys. Mentida. Ara tenim la tecnologia per a fer-ho bé, tenim la cadena de blocs i moltes més eines que poden fer que la gent tingui més poder i que es pugui organitzar molt millor que no pas amb les institucions. I de fet crec que és això que els fa por, perquè veuen que els catalans, amb tot allò que han fet i tot allò que fan per organitzar-se, com el referèndum, tenen cert poder i perquè s’adonen que la gent es pot organitzar sense els poders polítics i contra els poders polítics. Això els fa por, lògicament. Jo vull una Europa dels pobles o de les regions, molt més autorganitzada.

No sembla pas que la Unió Europea camini en aquesta direcció…
—Jo, de fet, tinc una proposta que potser no agrada a molts independentistes: per què no fem un experiment amb una Catalunya independent, però només durant deu anys? I tot seguit en fem una avaluació, com en tota investigació científica. És a dir, passats deu anys avaluem l’experiència i que els catalans votin si ha estat una bona idea o no. Efectivament som lluny d’això, però del punt de vista científic seria la solució més lògica al conflicte. La Unió Europea hauria de proposar coses com aquesta i per això m’ha decebut. I molt. I per això cal començar a fer una diplomàcia diferent, de proximitat o com en vulguem dir.

Per acabar, com a psiquiatre: la situació a Catalunya ens afecta del punt de vista de salut mental?
—Que té efectes psicològics és evident. Aquest patiment, directe o vist per la televisió, té un impacte, segur, en la salut mental. I a més no és un impacte puntual, sinó que pot ser transgeneracional. Aquests dos milions de catalans que han sofert i s’han sentit agredits no s’aturaran i restarà en la memòria de la seves famílies. Durant anys i probablement generacions. És cert que hi ha una resiliència catalana, però això és un trauma que tindrà efectes emocionals, de ben segur. Té a veure amb l’epigenètica, però això ja és una altra història, o una altra entrevista i, en tot cas, en podrem parlar d’aquí a uns quants anys.

The post Thomas G. Schulze: ‘El procés català i el paper d’Europa m’han fet anarquista’ appeared first on VilaWeb.

Gran coalició o cinquenes eleccions espanyoles: els escenaris post-10-N

A Pedro Sánchez li pot haver sortit molt malament la jugada. La campanya electoral sembla haver reforçat el PP, ha catapultat Vox (podria arribar a ser la tercera força al Congrés espanyol) i ha enfonsat Cs, segons les tendències que apunten la majoria de sondatges. El resultat de l’aventura electoral del 10-N patrocinada pel PSOE és que Pedro Sánchez pot tenir encara més dificultats que no després del 28-A per a ser investit president. Sánchez es nega a negociar amb les forces independentistes, que podrien superar la meitat dels escons que corresponen a Catalunya, i és possible que els dos grans partits espanyols només trobin una sortida per evitar les que podrien ser les cinquenes eleccions a la vista en quatre anys: la gran coalició. És a dir, una abstenció del PP que permeti a Sánchez d’intentar (si més no) governar en minoria. Però Pablo Casado s’hi nega. Hi ha insistit una vegada i una altra: ‘El PP no facilitarà una investidura de Pedro Sánchez.’ Les previsions electorals somriuen a Casado, que se sent blindat com l’única alternativa real al PSOE gràcies a la caiguda lliure d’Albert Rivera. ‘Comparses són els altres. Nosaltres, a liderar Espanya’, diu el PP.

És clar que una cosa són les promeses electorals i, una altra, la gestió política real quan els escenaris es defineixen. I així és com l’abstenció de Casado pot convertir-se aquesta nit en l’única opció de Sánchez per a començar a governar en solitari. El PP ho deu al PSOE: va ser gràcies a la seva abstenció que Mariano Rajoy va ser elegit president el 2016. També va ser gràcies a aquell gest amb sentit d’estat que Sánchez va renéixer políticament de les cendres, bastint el seu lideratge en aquella oposició ferma al PP. Però no s’estilen els discursos immaculats i l’hemeroteca és plena de paradoxes. D’ençà del 28-A, el dirigent del PSOE demana sense èxit al PP que li compensi aquella abstenció. La diferència respecte d’aquests últims mesos és que aquest cop pot ser realment l’única opció per a evitar unes cinquenes eleccions. Si Cs s’enfonsa a les urnes (alguns sondatges apunten fins i tot que ERC podria superar-los en escons), Rivera ja no serà decisiu. Això al marge de la crisi interna en què entraria el partit, després d’una campanya erràtica que l’ha portat a cridar l’atenció amb extravagàncies com la de dur un panot barceloní al debat electoral a cinc o confiar en el ganxo mediàtic del gos Lucas.

Només hi ha un argument de pes assumible per a l’opinió pública espanyola que podria justificar que els uns i els altres es mengin les paraules de l’hemeroteca, especialment si Vox puja tant com han apuntat els sondatges: un front d’estat contra l’independentisme. El Tsunami Democràtic posarà a prova els pròxims dies la capacitat del moviment independentista de virar cap a una desobediència civil que exigeix més esforços que les grans manifestacions hegemòniques. I si els carrers del Principat es converteixen realment en un problema per a la Moncloa, Sánchez pot intentar cobrar-se la lleialtat que va mostrar amb Rajoy la tardor del 2017, avalant el 155 i la repressió policíaca i judicial. Menys viable sembla que el PSOE opti per fer el tomb invers. La campanya ha acabat d’allunyar-lo de Pablo Iglesias, l’únic candidat espanyol que ha dibuixat un projecte alternatiu per a Catalunya en vista de l’intent desesperat de Sánchez d’ancorar-se cap a la dreta i cercar els vots perduts de Cs. Sembla que no se’n sortirà: se’ls poden endur Casado i Vox. I en canvi el PSOE ja ha encotillat el seu projecte polític en l’immobilisme autonòmic i en la mà dura contra l’independentisme.

És cert que el PSOE va fer una reintroducció cosmètica al programa electoral de la reforma federal de la constitució: la perícia de Miquel Iceta ho va aconseguir. Però Sánchez ha deixat clar que no és aquest el projecte que abandera per a Catalunya a curt termini, sinó més aviat el contrari. A més, l’aritmètica s’entossudeix. Un pacte hipotètic entre el PSOE i Podem tornaria a necessitar l’independentisme per a arribar a la majoria, més enllà del PNB. És a dir, si més no, podria necessitar els escons d’ERC. I sembla que Sánchez és a anys llum d’aquesta opció. De fet, amb prou feines dóna aire a les reiterades reivindicacions de reformar el sistema de finançament del País Valencià, on Compromís es presenta de bracet d’Íñigo Errejón i amb l’ambició de doblar l’escó de Joan Baldoví.

Si, com tot apunta, el PP, Vox i Cs tampoc no són prou per a formar un govern de dretes, el cercle es quadra amb l’evidència: o gran coalició o unes cinquenes eleccions. I mentrestant, l’independentisme pot sortir enfortit al congrés. Els sondatges assenyalen que ERC, JxCat i la CUP poden endur-se la majoria dels escons per primera vegada en unes eleccions espanyoles. Potser els resultats globals no els permetran de ser decisius per a condicionar o boicotar res, però en tot cas ningú no podrà qüestionar el missatge de les urnes catalanes si s’esdevé això. El repartiment d’escons entre les forces independentistes tampoc no serà innocu. Amb una ERC enfilada a repetir o millorar els resultats del 28-A, l’estabilitat del govern de Quim Torra se’n pot ressentir. Serà un nou terratrèmol a l’executiu. Apuntalarà el lideratge electoral d’ERC en espera de l’intent definitiu de Pere Aragonès per a tirar endavant un pressupost i enmig de la batalla estratègica que lliuren les tres forces independentistes, amb un carrer cada vegada més encès i les actuacions dels Mossos d’Esquadra un altra vegada a la picota.

Laura Borràs no ha amagat la incomoditat electoral que li genera el desgast del conseller de l’Interior, Miquel Buch, davant una part important del seu electorat, que n’esperava la dimissió o el cessament fulminant. Però si la CUP li resta més escons dels esperats, s’obrirà una batalla política paral·lela dins el convuls espai de JxCat, que fins i tot es presenta als col·legis electorals amb el seu candidat al senat per Barcelona, Roger Español, reclamant la dimissió de Buch.

I és així com l’independentisme es pot tornar a convertir en un nou element de desestabilització de les majories al congrés. Si el PSOE refusa de parlar-hi i el PP es nega a facilitar la investidura de Sánchez, l’estat espanyol avança cap a unes cinquenes eleccions. Però també pot esdevenir un element definitiu de cohesió de l’espanyolisme, coronat amb l’aval de Felip VI, per a governar sobre la repressió contra l’independentisme si la nova etapa de mobilitzacions constants que va començar després de la sentència es consolida com una nova realitat política amb una influència decisiva sobre les institucions i l’economia.

Ni l’exhumació de Franco ni la resposta a les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem han ajudat Sánchez a enfortir-se com pretenia. Al contrari, ha comès greus errors com el de prometre l’extradició de Carles Puigdemont i enervar la fiscalia presumint de la seva capacitat per a influir-hi, amb la forçada rectificació posterior. En contraposició a les penes de presó dictades pel Suprem, l’exili posa els pèls de punta al PSOE, nerviós amb els entrebancs de les extradicions. La Comissió Europea va tocar el crostó a Josep Borrell per haver fet pública la correcció de la resposta de les autoritats policíaques britàniques, que havien qualificat de ‘desproporcionada’ l’euroordre de Pablo Llarena contra Clara Ponsatí. Però res no s’acaba aquí. I mentrestant, la governabilitat de l’estat espanyol es complica cada vegada més.

The post Gran coalició o cinquenes eleccions espanyoles: els escenaris post-10-N appeared first on VilaWeb.

El partit D66, que forma part del govern neerlandès, aprova una moció de suport als presos polítics

El partit neerlandès D66, que forma part del govern dels Països Baixos i integra el grup liberal al parlament europeu, ha aprovat una moció per la sentència contra els presos polítics. Ho ha fet al seu congrés, on s’ha posat en relleu la ‘duresa’ de les condemnes.

Today at the congress of the Dutch political party @D66 (#D66congres), the members demanded attention for the high prison sentences against #Catalan leaders

They adopted this motion. The ball is now in the court of the D66 parliamentarian fractions in The Netherlands and the #EU https://t.co/lttwgGGvGP

— Quantum (@QuantumAspect) November 9, 2019

The post El partit D66, que forma part del govern neerlandès, aprova una moció de suport als presos polítics appeared first on VilaWeb.

La família Puigdemont agraeix el suport i les mostres de condol

La família de Carles Puigdemont ha agraït el suport i les mostres de condol rebudes arran de la mort de Xavier Puigdemont, pare del president. Dijous, diverses persones van deixar flors grogues davant el palau de la Generalitat.

Aquest és el missatge difós per la família:

«La família Puigdemont-Casamajó volem agrair el suport a tothom qui, d’una manera o altra, ens ha volgut acompanyar des del traspàs del pare. Tots els gestos escampats arreu expressats en memòria seva ens dignifiquen a tots, ens conforten i ens ajuden a passar amb fortalesa aquests moments.

Sabedors que ens és impossible d’arribar personalment a la llarga llista d’amics, conciutadans, institucions, associacions, partits, grups culturals, equips mèdics i, en definitiva, a tots aquells que ens heu fet costat, esperem que amb aquestes paraules us puguem retornar l’escalf que hem rebut de part de tothom.

I essent fidels al que el pare ens va ensenyar, continuarem estant sempre a disposició de qui truqui la porta de casa.

Amer, 9 de novembre de 2019»

The post La família Puigdemont agraeix el suport i les mostres de condol appeared first on VilaWeb.

Pàgines