ERC, Junts, En Comú Podem i la CUP han registrat al parlament una proposta per crear una comissió d’investigació sobre els policies espanyols infiltrats en moviments socials i polítics independentistes. Com que la petició és de més de tres grups parlamentaris, no haurà de ser votada al ple i n’hi haurà prou amb l’aprovació de la mesa després d’escoltar la junta de portaveus.

La proposta argumenta que l’espionatge ha vulnerat drets fonamentals i representa una persecució política clara, que consideren emparada per l’estat espanyol, il·legal i que no pot restar impune.

Els grups proposen que la comissió d’investigació tingui una durada de nou mesos d’ençà de l’aprovació del pla de treball. També recorden que ajuntaments com els de Girona, Sant Julià de Ramis, Salt, Olot, Banyoles i Figueres han aprovat mocions per instar el parlament a crear aquesta comissió.

El 14 de juliol, la Directa va destapar un nou cas d’infiltració policíaca, el quart d’un agent de la policia espanyola.

“No m’hauria imaginat mai que l’estat espanyol seria capaç de dormir sota el meu sostre”

Els mesos d’agost i setembre són bons per als bolets al Pirineu: la temperatura ja ha baixat, però encara no fa fred i plou. Però enguany no ha estat així. La producció d’aquests dos mesos, que representa el 50% de l’anual, ja es dóna per perduda i ara les esperances se centren al Pre-pirineu i a la Catalunya Central. Els models meteorològics preveuen pluja a la tardor, però caldrà veure com plou i on. “No serveix de res que caiguin cent litres de cop. Interessa una pluja fina, de dies”, subratlla a l’ACN l’expert en bolets del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, Juan Martínez. En tot cas, la campanya en comarques com ara el Berguedà i el Ripollès encara no ha començat i ja va un mes endarrerida.

“Es poden comptar amb els dits d’una mà.” Ramon Minoves, president de la Penya Boletaire de Berga, explica així com va la temporada de bolets a la comarca. Tot i aquestes darreres pluges, els boscs del Berguedà continuen secs i la campanya encara no ha arrancat.

Però no perd l’esperança i està convençut que les pluges d’aquests darrers dies hauran fet efecte: “Ara, el bolet no és regar i sortir.” Però perquè passi, cal que continuï plovent per mantenir la humitat; que no glaci a les nits i que no faci vent. “A partir d’aquí, cal estar de sort i anar als bons llocs per trobar bolets”, subratlla.

Les glaçades marquen el final de la temporada i, per tant, al Pirineu, si plou, es podran collir bolets fins que comenci a fer fred. Tot i això, els mesos més bons en aquesta zona són l’agost i el setembre, i enguany la temporada ha estat un desastre. Segons les dades que recull el CTFC en les parcel·les que té repartides per tot el territori, en aquests dos mesos, al Pirineu, es cull la meitat de la producció de bolets de tot l’any i això ja s’ha donat per perdut.

Temporada tardana

On encara es manté l’esperança és en algunes zones del Pre-pirineu, la Catalunya Central i el litoral. Això sí, ací la temporada hauria d’haver començat ara fa un mes i encara no ha començat, segons que apunta Martínez. Tot dependrà de la pluja i no de qualsevol mena: ha de ser de les que duren hores i d’anar caient. “No és el mateix que en un dia caiguin cent litres d’aigua que la mateixa pluja caigui repartida en deu dies”, exposa.

Menys bolets i més boletaires

Respecte de la temporada passada, la producció de bolets va ser normal i es va situar als cinquanta quilograms per hectàrea, una mica per sota de la mitjana, que és de seixanta quilograms. Tot i això, el sector boletaire no amaga la preocupació pel canvi climàtic, que altera directament la producció de bolets. “És evident que ens preocupa perquè la tendència és veure que cada cop hi ha menys bolets i cada cop hi ha més boletaires”, explica Minoves.

En aquest sentit, els estudis dels experts alerten que en zones com el Pirineu hi pot haver una reducció fins del 20% en la producció de bolets a causa de l’escassetat de pluja.

El documentari No me llame Ternera ha suscitat polèmica. Avui s’emet per primera vegada al Festival de Cinema de Sant Sebastià, per a la premsa, i demà i demà passat se’n faran dues sessions. Els periodistes Jordi Évole i Màrius Sánchez han entrevistat Josu Urrutikoetxea (Ugao, Biscaia, 1950), ex-membre i ex-representant d’ETA, i més de cinc-centes persones van demanar al festival que no emetés el film. La sol·licitud no va ser acceptada. Aquestes últimes setmanes han parlat sobre el film i la polèmica Évole, Sánchez, el director del festival –José Luis Rebordinos–, la víctima d’ETA que apareix al film –Francisco Ruiz–… Han estat molts, que n’han parlat; Urrutikoetxea no. El diari Berria ha acudit a Urrutikoetxea. La cita és a Ziburu (Lapurdi), ahir, dijous, al matí, sota la pluja.

—S’ha alçat polèmica sobre el documentari-entrevista No me llame Ternera. Què hi dieu vós, que sou protagonista del film?
—Ara ha estat perquè es fa el Festival de Cinema, Zinemaldia, i algunes altres vegades ha estat per unes altres coses; les polèmiques entorn meu han sorgit amb relativa facilitat. Precisament, a causa del trofeu que han construït a l’estat espanyol sobre la meva figura han fet una imatge que fan servir d’acord amb els seus interessos i en el moment que els interessa. Per tant, no és pas una cosa nova ni sorprenent que el front mediàtic, les forces polítiques i la resta dels que es mouen al voltant de certs interessos hagin organitzat aquest soroll.

—Cinc-centes catorze persones van sol·licitar en un article a Zinemaldia que retirés el film, perquè “s’emblanqueix” ETA i a vós. El festival no ha acceptat la petició.
—Què voleu que digui… És la decisió del festival.

—D’ençà que va sorgir la polèmica, heu tingut cap relació amb el festival o amb els autors del film?
—Amb un autor del film, sí.

—Precisament fa vint anys hi va haver una polèmica pel conflicte basc, quan Zinemaldia va emetre Euskal pilota.
—Ho recordo. Aleshores el soroll que es va crear es movia també per interessos concrets. Aquest soroll s’ha de situar en la lectura del conflicte polític, en el relat del guanyador i del perdedor.

—Què heu cercat participant en el documentari No me llame Ternera?
—Aquest treball es basava en un projecte ambiciós. No va tirar endavant per motius diferents, però jo continuava disposat a fer l’entrevista. Després d’haver restat lliure, el 2020, les primeres relacions van ser a París, i al final ha sortit això. Però m’heu preguntat per la meva intenció. Avui dia, la comunicació i els mitjans de comunicació han esdevingut una eina de guerra; guerra en un sentit ampli. Atesa la importància de la comunicació i tenint en compte per mitjà de qui es fa efectiva i en mans de què i de qui estan aquests mitjans de comunicació a l’estat espanyol, a França o a escala mundial, i fins a quin punt es “comunica”, s’anteposen als fets. És a dir, abans que esclati l’afer ells ja han fet el muntatge. En tenim molts exemples: l’Irac, Xile fa cinquanta anys i al País Basc a dojo.

—Per tant, heu volgut aprofitar aquest film.
—Sí. Per a donar explicacions a la societat espanyola. Potser és una gota d’aigua en l’opinió pública espanyola, però jo vull que sigui el principi d’alguna cosa. El bombardament mediàtic començat el 1936 continua actualment, i en això es basa l’atac polític i mediàtic al País Basc. Aquest és un conflicte de l’estat espanyol i francès contra el País Basc. La comunicació ha de prendre una força tremenda a casa nostra, i també en la societat espanyola, i fins ara no s’ha fet. Allò que no apareix no existeix.

—Quin missatge heu volgut donar?
—Jo volia dir que havíem d’anar a l’origen i l’origen és un conflicte polític. És a dir, que la primera cosa que qualsevol estat deu a un poble oprimit és donar-li la paraula. Volia demostrar que és un conflicte polític. Aquest era el missatge que volia transmetre, sense dir com fer el film, perquè això correspon a l’autor: la forma, el muntatge que es fa…

—Heu vist el documentari?
—Sí, fa unes quantes setmanes. Aquest fil polític és el que hi falta per a mi. Crec que hi falta contextualitzar, i hi apareix la meva opinió davant uns fets durs. Vaig arriscar-me i aquest no és el resultat que jo esperava, però no entraré en la feina que han fet. Ells han fet allò que creuen, jo tinc una altra visió i una altra idea d’aquesta feina, però ho dic amb tot el respecte.

—“Hi apareix la meva opinió davant uns fets durs”…
—Ha estat un conflicte polític, amb les dures, crues i irreversibles conseqüències. Això era el que volia mostrar a la societat espanyola. Que no pensin, d’alguna manera, que algú sentia plaer per aquests fets. Les accions polítiques tenien objectius polítics. Això volia mostrar. I quan entrem en aquesta dinàmica en una lluita tan dura i violenta, per una banda i per una altra, es perd l’empatia amb l’altra banda.

—Aquests últims dies s’ha publicat –els de Berria encara no ho hem vist– que al documentari heu reconegut que havíeu tingut relació amb l’atemptat mortal comès per ETA el 1976 contra el batlle de Galdakao, Víctor Legorburu. No és habitual que un ex-membre d’ETA en llibertat digui una cosa semblant públicament.
—Sí, ho he reconegut. Hi va haver moltes hores d’enregistrament i no recordo exactament com va sortir el comentari. En el context de la dècada de 1970, s’esmenten més atemptats i les campanyes realitzades per l’organització [ETA] s’emmarquen abans i després de la mort de Franco, incloent-hi les que es feien contra els càrrecs electes —no havien estat elegits per la gent—, i crec que és en aquell moment quan surt això.

—Explicar-ho ara tenia cap objectiu?
—No. Va aparèixer en aquest context.

—Després de restar lliure, ara fa tres anys, vau oferir entrevistes a Berria, Gara i mitjans de comunicació francesos; algunes, àmplies. Reconeixeu que l’entrevista d’aquest film, que emetran a Zinemaldia i a més llocs, pot tenir un altre abast i un altre impacte?
—Sabia que hi hauria un gran soroll. I les coses es poden moure una mica. El front mediàtic mourà allò que li interessi i, és clar, no em beneficiarà.

—La Guàrdia Civil us ha considerat un símbol de la trajectòria d’ETA. A Espanya teniu casos oberts.
—Fan servir a la seva manera la imatge que han creat sobre la meva figura. Per tant, que això pot tenir conseqüències ara? Sí, és clar. Però abans també van fer muntatges contra meu; per exemple, dient que en la meva detenció del 2019 em va trobar la Guàrdia Civil, i això és una mentida absoluta.

—A Madrid teniu pendents dos judicis: per la causa de les herriko tabernak, el Suprem va dictar penes menors de dos anys, i pels atemptats del desembre del 1987 de Saragossa…
—Sí. Al jutjat de París han donat el vist-i-plau perquè em jutgin a Espanya per aquests dos casos. L’Audiència espanyola va decidir fa dos anys la data del judici i l’havia fixada el mes de gener. No obstant això, en vista del curs dels procediments [de França], l’Audiència espanyola mateix va decidir al juliol de suspendre les dates d’aquest possible judici i ajornar-les, sense fixar-ne cap més.

—El fiscal, per aquest cas de Saragossa, en què ETA va matar onze persones, us ha reclamat una pena de presó de més de dos mil tres-cents anys.
—Sí; no pas per participació, sinó –si no m’equivoco– atribuint-me la pertinença a la direcció [d’ETA] i el fet de formar part de l’ordre que es va donar.

—I?
—Sempre he dit dues coses: que no formava part de la direcció i que, per tant, no hi vaig tenir res a veure.

—A França teniu obert un procediment, el contenciós 2002-2005, considerat com a coincident.
—Després de la meva detenció del 2019, hi va haver un plet fa dos anys, però, veient que a la instrucció s’havien fet certes coses d’aquella manera, el jutge va decidir que el cas tornés a la instrucció.

—Fa cinc anys que Marixol Iparragirre i vós vau llegir el manifest de la dissolució d’ETA. Com veieu la situació actual al País Basc?
—D’una banda, l’esquerra independentista és on és avui, després de tants anys de prohibició, i aquesta situació és difícil d’entendre si no s’entén el País Basc. El moment és molt interessant. Això no vol dir que no sigui dur, i mòbil, i s’ha pogut veure tant l’agudesa com els passos de l’esquerra independentista. Però això no ens ha d’encegar. Tot i que a Madrid es formi una altra vegada un govern progressista, la situació no serà fàcil; si hi ha una altra mena de govern, serà molt més difícil. Però tots els avenços necessiten una solidesa potent. És a dir, cal oferir a la ciutadania la possibilitat de construir les bases de la casa; la ciutadania s’ha de sentir part d’aquest llarg procés. Aquesta és una de les claus per a avançar. I també serà molt important la feina de transmissió dins l’esquerra independentista mateix.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quan vaig començar a sortir de festa, a final dels noranta, una de les estètiques que veia arreu, a banda de les samarretes de metal i els pentinats jarrai, era el jove amb mocador palestí. En aquella època Iàssir Arafat, malgrat el detall del terrorisme, era una mena d’icona pop. Si a més circulaves per ambients d’esquerres, una de les primeres coses que aprenies era que Israel era un estat molt i molt malvat que oprimia un poble indefens, i que aquesta era la principal injustícia mundial. De fet no calia ni ser d’esquerres, perquè aquest també era el missatge que sentíem cada vespre als neutralíssims Telenotícies de TV3 i a les cròniques del periodista Joan Roura.

Llavors, de mica en mica, vam anar creixent i ens vam adonar que tot era més complex. El famós mapa que circulava (i encara circula) amb el territori palestí cruspit per la voracitat israeliana no tenia cap base històrica, i vam descobrir com havien anat les guerres del 1948 i del 1956. També miràvem sorpresos els qui llançaven sense gens de vergonya la teoria que els jueus van arribar a Terra Santa a final del XIX i que allà abans no n’hi vivia cap ni un (i de la Bíblia i de Flavi Josep, què en fem?), i acabaven invocant una conspiració d’elits mundials. L’estiu del 2000 Arafat va decidir que li convenia més no fer cap concessió a Camp David i que era més adequat matar nens en autobusos escolars, abans de morir-se i deixar el seu poble en la misèria. I pel que fa a Joan Roura… bé, aquí en teniu una profecia treta d’una entrevista del 2010: “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”.

Malgrat els canvis del món, l’odi cap a Israel ha continuat ben arrelat a l’esquerra catalana. De la CUP no cal ni parlar-ne, però va ser molt trist veure com la batllessa Ada Colau l’atiava per arrencar quatre vots de la parròquia, amb conseqüències nefastes per a la reputació de la ciutat. És ben curiós que aquests progressistes considerin que controlar la llengua és el mecanisme per a millorar la societat (perquè, si no, recordeu-ho, mor gent), però llavors el regidor dels comuns Marc Serra parla del “lobby sionista” sense gens de vergonya, perquè es veu que això no té conseqüències. Tampoc no recordo que Colau fes cap acció d’aquest nivell davant l’opressió contra els kurds, els uigurs o els rohingya, del sempre present genocidi armeni ni dels trasbalsos a Eritrea, perquè sembla que certa esquerra només es motivi quan hi ha jueus pel mig.

Negar el dret que té Israel d’existir és judeofòbia, tan senzill com això. Després de milers d’anys de persecucions, l’únic mecanisme que hem trobat perquè aquest poble pugui existir i viure amb dignitat és un estat propi (com molts també defensem per a Catalunya). La població jueva mundial, sabeu quin any va recuperar la xifra anterior a la Segona Guerra Mundial? La resposta és que encara no ho ha fet. Si algú creu que ara no cal cap refugi, que les societats són més sàvies i ja no hi ha discriminació oberta, que miri els Estats Units o a França, de llarg els dos països del món amb més jueus fora d’Israel. Recordeu la massacre de la sinagoga de Pittsburgh? O aquell àrab parisenc que va llançar la veïna jueva, una mestra jubilada, daltabaix de l’edifici, i els tribunals el van absoldre perquè el cànnabis li havia causat un brot psicòtic? Si bé és cert que la humanitat hauria pogut cedir-los un tros d’Argentina o d’Alaska (com a El sindicat de policies jueus de Michael Chabon), lliurar-los la seva terra ancestral era el més adequat, perquè al capdavall és un dret de les nacions –una altra idea que els catalans també hem de recordar.

El més gros de tot plegat és que, malgrat l’obsessió de l’esquerra catalana, els primers que n’estan fins al capdamunt dels palestins són els governs dels països àrabs, que necessiten Israel com a aliat contra l’Iran, i sobretot com una gran font de negocis. Colau va decidir per decret que Barcelona trencaria relacions diplomàtiques amb Israel perquè això ajudaria la causa palestina, i en canvi els Emirats Àrabs van rebre l’any passat cent cinquanta mil turistes israelians. Aquests acords són fràgils i encara poden anar pel pedregar, però el món avança molt ràpidament, i hi ha gent que viu mentalment al segle passat.

Però escolta, Josep, em direu alguns, i Netanyahu i la coalició d’extrema dreta i els nous assentaments i el Pegasus i…? El problema d’això és confondre estat i govern. Viktor Orbán no m’agrada, i no per això considero que Hongria s’hauria de dissoldre i tornar a unir-se a Àustria. Evidentment, tot això ho dic mirant-ho de molt lluny, perquè els governs que m’afecten i m’interessen són el català i el noruec, i tota la resta entra en l’àmbit del temps lliure; però quan l’esquerra organitza campanyes d’odi i torna a invocar una persecució ancestral, llavors sí, és clar, vaig amb Israel.

La ronda de presentació de L’estiu passat, el meu darrer llibre, m’ha permès de revisitar pobles i ciutats estimats en la llunyania i conèixer-ne d’altres que no tenia apamats. Entre aquests darrers, hi destaca la capital del Baix Camp. De Reus en tenia notícies de primera mà, per motius d’amistats familiars –i perquè un dia o altre sempre acabes coneixent algú de Reus–, però la veritat és que l’havia trepitjada ben poc. Tres vegades a tot estirar, que no havien deixat gaire memòria en el meu cervell. En una, vaig arribar-hi de nit, per recollir un guardó del Memorimage i en vaig tornar de seguida. Per això, ocupar la tribuna d’oradors del Centre de Lectura de Reus em feia una il·lusió especial. Sabia que parlava en una ciutat culta i exigent, davant un públic acostumat a no mocar-se amb mitja màniga.

Les referències que en tenia, òbviament, passaven pel seu vermut, la qualitat de les botigues del carrer de Monterols i Llobera, la figura del general Joan Prim, marquès dels Castillejos, comte de Reus i vescomte del Bruc, el pintor Fortuny, la polèmica sobre la plaça natal de Gaudí, l’obra de Domènech i Muntaner... A més, ja sabia d’entrada que era una ciutat que al segle XIX havia tingut un paper principal en el comerç i l’exportació, fet que li havia permès de tenir tractes amb tot Europa. És el lema “Reus, París, Londres”, que sovint hem repetit sense copsar-ne la profunditat. Per a un mataroní, Reus és una capital que ja era ciutat quan Mataró era un poble. I això es veu en el seu urbanisme vuitcentista, en la seva vocació cosmopolita i en la cultura i ambició de la seva burgesia. No debades, i això ja ho sabia, la República a Reus va venir de la mà d’un banquer, Evarist Fàbregas. No era el col·lega anarquista del conte de Pessoa, però Déu n’hi do! D’origen humil i formació autodidàctica, va ser agent de duanes, navilier, consignatari i exportador de fruita seca i vins a qui la Primera Guerra Mundial va ajudar a enriquir, fins a arribar a fundar amb els seus socis, els germans Recasens, el Banc de Catalunya. Principal figura del republicanisme catalanista a la ciutat, va ser un mecenes i filàntrop generós, responsable del trasllat del Centre de Lectura al casal dels marquesos de Tamarit, on encara avui té la seva immensa seu social aquest magnífic ateneu cultural.

El jardí dels Finzi-Contini al Picarany

El fet de presentar justament en aquest edifici el meu volumet, acompanyat del mestre Joan Magrané, tenia com a excusa la presència de Gabriel Ferrater entre els personatges seleccionats. De Ferrater se’n va parlar a bastament l’any passat i segurament no serà mai prou. Al llibre hi destaco el món mític del Picarany, el mas que els seus pares es van fer construir i on va passar alguns dels moments més feliços de la seva vida. El poeta era el plançó d’aquesta burgesia reusenca liberal i avançada que deu tenir pocs símils enlloc del país. Casats l’any 1921, Ricard Ferraté era fill d’un boter que s’havia convertit en un pròsper comerciant de vins, i Amàlia Soler venia de família terratinent, amb propietats familiars a Almoster. Allà seria on aquest matrimoni culte i modern que tenia minyones, institutriu alemanya per als nens –que anomenaven la Farola, deformació de Fräulein– i xofer, es van construir una casa d’estiu completament moderna. Una torre on jugar a tennis i llegir, la gran passió familiar.

Amàlia, filla petita del matrimoni, ho explicaria anys després: “El bosc del Picarany sembla que era d’una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir fer-s’hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l’any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita per poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent.” Ramon Gomis, al seu llibre El Gabriel Ferrater de Reus, dóna més detalls d’aquella finca, encarada al sud-oest, voltada d’una tofa important de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que procedeixen del puig d’en Cama, de set-cents divuit metres d’altitud: “Des del mas es divisava la plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s’alternen amb uns jornals d’avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per bosquines de pineda blanca i brolles d’alzines, de marfulls, de brugueroles.”

Com al Jardí dels Finzi-Contini, els Ferraté-Soler gaudeixen de l’aïllament que els permet el mas del Picarany, que, com diu la crítica literària Marina Porras, va ser “la casa d’estiueig i el refugi de la família i el paradís perdut dels nens Ferraté”. Com a la novel·la de Bassani, la guerra destruirà aquell mite d’infantesa –només possible d’evocar per mitjà de la literatura–, de la mateixa manera que posarà fi a l’estabilitat familiar, com havia posat fi als somnis del patriarca, un liberal catalanista i republicà implicat en la política local que no pensava a gaudir d’aquell oasi només per a ell. Generós i idealista, des del seu càrrec de regidor va propugnar la cessió de dos jornals del Picarany per a ubicar-hi una escola moderna “a l’aire i el sol” on els infants no emmalaltissin o es guarissin d’afeccions respiratòries, va preveure l’obertura d’una escola d’infermeria i va oferir l’aigua de la seva ben regada propietat.

Reus, París, Londres… i Berlín

Ricard Ferraté i el seu món és present en un llibre que acabo de llegir i que fa memòria d’aquesta Reus cosmopolita, rica, desvetllada i feliç. És La pensió d’alemanys (Afers), de la professora Montserrat Corretger. Reusenca i especialista com és en la història i crítica literàries dels anys vint i trenta, la seva primera incursió en el món de la novel·la havia de parlar d’un món que li és ben proper. I, en aquest cas ho fa a partir d’una certa idea d’alteritat i integració de la comunitat germanòfona –tant alemanya com suïssa– que es va establir a la ciutat per servir de traductors i corresponsals de les empreses exportadores de vi, d’oli i, especialment, de fruita seca.

Són joves cosmopolites que ja han viscut el trauma d’una Primera Guerra Mundial que ha acabat amb la derrota del Reich, però que com qualsevol persona de la seva edat, a banda de treballar, té avidesa de passar-s’ho bé, d’enamorar-se, d’apassionar-se amb la lectura, amb la política, amb la ciència o la fotografia. “Per la ciutat corre la brama que alguns d’aquests nois pertanyen a famílies de l’alta societat europea, que estan molt preparats professionalment, que tenen un molt bon passar econòmic –aquell tan i tan ros té un auto alemany últim model– i que se saben divertir molt. Sospiten que no estan batejats en la religió catòlica i més d’un empresari present reconeix íntimament que deu a alguns d’ells bona part de la pervivència del propi negoci”, escriu Corretger en un dels passatges, des del punt de vista de les joves de casa bona per a qui aquesta colla no ha passat desapercebuda. En particular, la novel·la –si és que en podem dir així, perquè les fotografies que van salpebrant el llibre ens parlen de personatges amb noms i cognoms– té com a protagonista el suís Ersnt Hablützel, lector de Stefan Zweig, Panait Istrati, Marcel Proust i Thomas Mann, home de confiança d’un exportador i ànima dels hostes de la casa de dispesa d’Otto i Gregoria, la pensió d’alemanys.

Els alemanys de la pensió

Acompanyant-lo, no tan sols coneixem la Reus bulliciosa i internacional que tenia un Gran Hotel Continental, un Gran Hotel de París, un Hotel Londres i, fins i tot, un Hotel Europa, sinó també les festes de carnaval al Círcol, la platea del Fortuny, les llibreries, les tertúlies del Centre de Lectura, on conflueixen personatges clau de la cultura reusenca com Josep Iglésias o Joaquim Santasusagna, Josep Prous o Josep Miquel i Pàmies. Un entorn intel·lectual que mira de reproduir a la ciutat de Reus el noucentisme republicà i catalanista d’Acció Catalana i el seu portaveu, La Publicitat. En aquest sentit, la història transcorre des dels albors de la dictadura de Primo de Rivera fins a la guerra de 1936-39, amb una mirada que va del que passava a la ciutat de Reus –la violència social, la repressió dictatorial, la fallida del Banc de Catalunya, el 6 d’octubre…– al món, sense perdre de vista el que passava a Alemanya, amb les converses entre Ernst i el seu amic Víctor Horn, profundament implicat i identificat amb el nazisme. El que veiem desfilar davant nostre, al capdavall, és la història europea, pura i pelada. I aquesta, valgui un darrer elogi, també és una qualitat de Reus.

La Plataforma per la Llengua s’ha esllomat de valent, aquestes darreres setmanes, per aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea. Han fet un fort desplegament de mitjans, amb una campanya internacional que ha compromès cares com l’entrenador de futbol Pep Guardiola, l’atleta Kilian Jornet i l’actor Sergi López. En aquesta entrevista, la vice-presidenta de l’entitat, Mireia Plana, explica que són optimistes. No dóna per feta l’oficialitat, però creu que hi ha una oportunitat de debò. Dimarts, els vint-i-set estats membres van demanar d’ajornar la decisió fins a final d’octubre. Plana reivindica la tasca que ha fet la Plataforma, explica amb quines hipòtesis treballen i demana al govern català i al govern espanyol que s’afanyin a fer la feina diplomàtica que resta pendent.

—Esteu contents amb la reacció dels estats membre a la proposta d’oficialitat del català?
—Moderadament contents. Ens hauria agradat que fos un sí. Era el nostre objectiu. Però almenys no ha estat un no. Era un escenari previst, que els estats demanessin més temps i més informació. Estem tranquils que no hi hagi cap vet. Continuarem treballant, perquè això no s’ha acabat.

—Teniu cap càlcul sobre quant de temps pot trigar, tot plegat?
—La pròxima sessió és a final d’octubre. Volem pressionar perquè ja s’hi voti definitivament que sí. No volem que això s’ajorni sine die. Ja hem encetat el tema i ara només el podem tancar d’una manera: que el català sigui oficial.

—Teniu l’esperança que ho serà?
—Pensem que sí, que hi ha possibilitats. Hem vist opinions més favorables que no ens podíem esperar en un principi. Ara veiem que és perfectament factible. Els avantatge que comporta l’oficialitat per a la llengua catalana són tan grans que no podem afluixar.

—El govern de la Generalitat també va criticar que el govern espanyol no havia fet prou feina. “Han fallat a deu milions de ciutadans europeus”, va dir la portaveu Plaja. Esteu d’acord amb aquest sentiment de decepció?
—Potser el govern espanyol no ha fet la feina prèvia, que era parlar amb els estats, però és que el govern català tampoc no l’ha feta. Nosaltres sí que hem fet una gran part d’aquesta feina: parlar amb els estats, redactar argumentaris, organitzar una campanya. Això ho podrien haver fet tots dos governs i no ho han fet amb prou intensitat. Decebuts? No. Ho podíem esperar, del govern espanyol. Però el català també té la seva responsabilitat. Ara sembla que s’han activat i que estan disposats a fer la feina que toca.

—Què es podria haver fet diferent, per part dels governs?
—Informar molt millor els estats. Sobre l’ús social del català, la seva vitalitat, i fins i tot arguments de tipus jurídic com els que hem donat la Plataforma per la Llengua… Tot això ho podria haver fet el govern català.

—Us heu sentit sols?
—Hem tingut tanta feina que no ens hem aturat a mirar si estàvem sols o acompanyats. Aquests dos últims mesos ens hem dedicat en cos i ànima a aquest tema perquè hi veiem possibilitats reals. Hem fet la feina que crèiem que s’havia de fer. Com que ningú no ho feia, ho hem fet nosaltres.

—Quina feina heu fet, exactament?
—Ens hem adreçat a tots els cònsols dels estats membres de la Unió i els hem exposat els arguments. Els hem dit que necessitem l’oficialitat per a l’etiquetatge dels productes, perquè els estudiants d’Erasmus puguin aprendre català abans de venir, perquè els currículums Europass siguin en català, pel prestigi de la llengua. Europa sempre es vanta de ser un continent plurilingüe, però el català té deu milions de parlants, molts més que no tenen altres llengües que ja són oficials. Que el català no tingui aquest estatus és una irregularitat que s’ha de corregir. Tot això és el que hem anat explicant. Ens hem mogut a Brussel·les, hem parlat amb eurodiputats, amb la delegació espanyola a Brussel·les. L’oficialitat no serà un miracle, però unes quantes mancances del català seran més fàcils de superar.

—Us heu trobat cap mena de reticències, tot fent contactes?
—En general, no. No hem trobat cap país que hi estigués en contra. Sí que ens hem trobat dubtes com ara: “Qui assumirà el cost de les traduccions?”, “quin estatus jurídic pot tenir el català si no és oficial a tot l’estat?” I nosaltres hem anat donant arguments per a resoldre aquests dubtes. Pel que fa al pressupost, és difícil de quantificar, però la despesa de traduccions no arriba a l’1%; que s’hi afegeixi el català és la xocolata del lloro. I hem de tenir en compte que un de cada cinc intèrprets que treballa ara a la Unió Europea ja parla català, i ja està format en el llenguatge intern. En alguns casos sí que hem vençut reticències.

—Enteneu que hi pugui haver estats amb reticències de caràcter més polític, ideològic?
—És possible que una part de les reticències siguin de caràcter polític, però no ho poden dir obertament. Finlàndia no pot dir que està en contra del sami, per exemple. Per això posen l’argument de tipus jurídic, per intentar de veure si del punt de vista jurídic hi ha cap diferència entre el català i el sami que els pugui refermar en la idea que allò que és bo per al català no cal que ho sigui per al sami; si més no, de moment. Treballem amb tota mena d’arguments perquè n’hi ha que tenen més pes en un país i d’altres en un altre. La diplomàcia és molt complexa. En molts casos, però, les excuses polítiques es poden vèncer amb arguments jurídics i d’ús social de la llengua, per exemple.

—Creieu que ara és un bon moment per a exigir l’oficialitat del català a tot l’estat espanyol, o cal anar batalla a batalla?
—De moment, busquem l’oficialitat del català a Europa perquè, en el dia a dia dels ciutadans, això és el que té més influència. Que el català sigui oficial a tot l’estat espanyol no sabem quin benefici pot comportar. Ara mateix no ens ho hem plantejat, estem centrats a treballar que sigui oficial a Europa, perquè sí que tenim clar que comporta beneficis a la ciutadania.

—Per què creieu que el govern espanyol s’hi presta ara d’una manera diferent, després de dècades de reivindicacions?
—Suposem que és una qüestió purament política. En qualsevol cas, hem d’aprofitar aquest canvi i treballar a fons per aconseguir l’objectiu.

—Sembla que estan disposats a prioritzar l’oficialitat del català, per començar, per davant de l’èuscar i del gallec. Què en penseu?
—Si així aconseguim l’oficialitat del català, endavant. El cas del català és únic a Europa. Per pes demogràfic i social. El gallec i el basc hauran de venir després, però si se n’ha de prioritzar una, ha de ser el català.

—En el cas de l’irlandès, la normalització a les institucions europees es va endarrerir disset anys. Ens pot passar igual?
—No treballem amb aquesta hipòtesi. No partim del mateix punt. El català ja té uns intèrprets formats. Té un corpus lèxic i legislatiu important. La Delegació davant la Unió Europea n’ha traduït la legislació al català. No hi ha cap impediment tècnic perquè l’oficialitat del català a Europa no entri en vigor l’endemà mateix de la seva aprovació.

—També s’han fet servir el català, l’èuscar, el gallec i l’occità per primera vegada al congrés espanyol. Això com ho valoreu?
—Allà on s’incorpori l’ús del català, ens sembla fantàstic. Ara, no té una repercussió directa a la vida dels ciutadans.

—És una cosa més simbòlica?
—És purament simbòlic. Està molt bé, però és purament simbòlic. En canvi, l’oficialitat a Europa va més enllà de poder-lo parlar al Parlament Europeu. Afecta la legislació, la protecció de la llengua, afecta un munt de coses.

—Us preocupa que tot això tingui una torna? Mentre es parla català al congrés espanyol, d’ací a ben poc hi pot haver una altra sentència contra la immersió lingüística.
—Tenim el panorama sociolingüístic que tenim. Lluitar per l’oficialitat a Europa no vol dir que abandonem la lluita en altres àmbits. La Plataforma per la Llengua sempre hem estat treballant per l’escola. La nostra trajectòria és de treballar per reforçar el català en tots els àmbits i en tots els territoris de parla catalana. No ens n’oblidem. Continua essent imprescindible de vetllar pel català a l’escola i a la salut. Últimament, trobem casos intolerables de persones que han estat vexades per haver-se adreçat en català a personal sanitari.

—No ho deia tant per la vostra tasca com per si us preocupa que l’optimisme causat per una cosa amagui la situació en altres àmbits.
—Penso que no. Si aconseguim l’oficialitat del català a Europa serà una gran victòria, però en serà una, encara resten molts fronts per a treballar. Haurem de vetllar perquè s’apliqui, importantíssim, i continuar treballant en altres fronts. Tenim poques victòries i, quan en tindrem una, la celebrarem moltíssim, però això no amaga la resta de problemes.

—D’aquests altres cavalls de batalla, quins us preocupen més, ara com ara?
—L’escola, principalment. És el lloc on molta mainada té el primer contacte amb la llengua. Sobretot aquests darrers anys, que hi ha hagut aquesta arribada massiva de nouvinguts de molts països diferents. Però també ens preocupa la presència del català al món audiovisual, sense el qual la feina de l’escola queda molt diluïda. I és molt important poder parlar català a la salut i, com va dir Carme Junyent, morir-se en català. En aquest àmbit hi ha hagut una davallada per l’arribada massiva de sanitaris de fora dels territoris catalans. Moltes coses ens preocupen. L’ús a la justícia, la falta d’oferta en el cinema.

—Quin efecte poden tenir al conjunt del país, dels territoris de parla catalana, tant l’oficialitat a Europa com la normalització de l’ús al congrés espanyol?
—Pot ajudar a reforçar una mica l’ús del català a Catalunya del Nord, per exemple. Però hem d’anar pas a pas. A Catalunya del Nord tenim una feinada a l’escola i amb l’ús de la llengua al carrer. Nosaltres hi fem moltes coses: hi hem fet iniciatives en el món de l’esport, amb un conveni amb els Dracs, i amb la instal·lació d’un repetidor de TV3 al Conflent, i unes tardes de trobades amb joves.

—I al País Valencià, les Illes i la Franja?
—La situació política ha canviat en negatiu envers la llengua catalana. Els governs que hi ha ara no són tebis, són bel·ligerants. Cal un altre tipus de llengua. Però l’oficialitat donarà un prestigi, i serà més difícil anar-hi en contra. S’hi anirà igualment. No som pessimistes, però no som ingenus. Ara bé: afavorir l’estatus de la llengua tindrà un efecte a tot arreu dels territoris de parla catalana.

—Hi ha hagut cap mena d’interlocució amb els governs valencià i balear?
—Sí, sempre en tenim. Ara és més difícil, però no vol dir que no hi sigui. Nosaltres hi continuem treballant.

—Teniu cap posició sobre la doble denominació “català-valencià” que s’ha de fer servir al congrés?
—No té més importància, que la llengua tingui dos noms. Al País Valencià, tradicionalment se l’ha anomenada valencià. També a l’Alguer parlem d’alguerès i no passa res. La qüestió és que quedi clar que la llengua té dues denominacions diferents, però és la mateixa. De fet, ara quedarà reflectit això. Que són dues denominacions, però una sola llengua.

El resultat de les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona, que van acabar abans-d’ahir després de cinc dies de votació, no van ser bons per a Eines de País. La candidatura independentista, que donava continuïtat a la junta que ha governat l’entitat aquests darrers quatre anys, fou superada en l’escrutini per la llista Va d’Empresa. Tot i obtenir 2.559 vots més que no fa quatre anys i superar d’un 1,68% els de Va d’Empresa, la llista d’Eines de País s’hagué de conformar amb 21 vocals, 5 menys que no el seu rival.

Malgrat la victòria electoral, a Va d’Empresa li falta un vocal per a la majoria absoluta –que és de 27–, de manera que no té garantida matemàticament la formació de govern. Necessitarà el suport, si més no, d’un dels cinc representants independents. Aquesta petita escletxa dels independents és l’esperança que té Eines per a bastir una majoria alternativa i continuar al govern de la Cambra. Malgrat l’aritmètica electoral desfavorable, Eines vol recordar que “de segur no hi ha res”.

Eines no renuncia a la negociació

Dimecres a la nit, pocs minuts després de saber-se els resultats, Mònica Roca, candidata d’Eines i presidenta de la Cambra de Comerç fins al començament de la campanya, va comparèixer davant els mitjans que la Cambra havia convocat a la Llotja de Mar per seguir en directe l’escrutini. A la sala, sense l’assistència de cap representant de Va d’Empresa, es respirava un cert abatiment.

Però Roca no es va abandonar al pessimisme. Totes les opcions continuaven obertes, i Eines estava disposada cercar pactes amb tothom qui volgués pactar, fins i tot amb membres de la llista de Santacreu. “Nosaltres tenim molt bona relació amb alguns dels independents, i ara obrirem un període de negociació. També ens adreçarem als candidats de Va d’Empresa; sabem que algunes d’aquestes empreses són properes a les nostres idees”, digué. I afegí: “Hi ha molt a negociar.”

Les declaracions de Roca no van ser pas un fet aïllat. En un comunicat publicat ahir, Eines reivindicà “mà estesa i voluntat de diàleg”, i reiterà: “Davant del fet incontestable que cap candidatura ha obtingut majoria absoluta, s’obre un període de diàleg i negociació per garantir la governabilitat de la Cambra de Comerç.”

Una aritmètica hostil

Però, vist el resultat, per a assolir la majoria absoluta la candidatura d’Eines de País hauria de convèncer no tan sols un vocal de la llista de Santacreu, sinó també els cinc candidats independents. El problema que té és que quatre d’aquest cinc formalment independents –Saba Aparcamientos, Promoción Hotelera Layetana, el Banco de Sabadell i Marta Gento Santallé– són considerats molt afins a l’entorn de Santacreu, fins al punt que Va d’Empresa no havia presentat candidat a cap de les vocalies per les quals aquests quatre representants han estat elegits.

I els vincles no s’acaben pas ací: un dels representants independents, el Banc de Sabadell, va arribar a aparèixer a la publitramesa electoral de Va d’Empresa, tot i que la candidatura insistí que havia estat per error i reiterà que l’empresa no era adscrita a cap llista. Tanmateix, el logotip del Banc de Sabadell continua apareixent a la pàgina web de la candidatura. També hi apareix el logotip de la Federació de Farmàcies de Catalunya (FEFAC), a la qual està vinculada la candidata independent Marta Gento Santallé –farmacèutica de professió i tresorera de l’organització entre el 2015 i el 2017. El president de la FEFAC, Antonio Torres Vergara, ha estat elegit al ple com a representant de Va d’Empresa.

Les cadires patronals, un altre obstacle per a Eines

Si bé a les eleccions es trien 52 vocalies, el ple de la Cambra de Comerç en té 60: de les 8 restants, 6 es deleguen als representants patronals i les altres 2 –les anomenades “cadires de plata”– es reserven a les empreses de més aportació econòmica. Aquestes dues cadires romanen vacants, atès que fins ara la Cambra no ha rebut cap oferta d’empreses interessades, però les vocalies patronals sí que han estat ocupades. Aquest juny, Foment i PIMEC van arribar a un acord per a repartir-se-les equitativament, amb tres representants cada patronal.

Generalment, els vocals patronals es limiten a representar els interessos de sengles institucions. Tanmateix, els vots d’aquests representants al ple de la Cambra computen igual que els dels representants empresarials, de manera que podrien arribar a decantar a una banda o a una altra el signe de les eleccions en cas d’un resultat ajustat.

Aquest ha estat un dels grans temors, segons fonts d’Eines de País consultades per VilaWeb durant la campanya. En una entrevista concedida a VilaWeb la setmana passada, Mònica Roca reiterà aquesta possibilitat. “Si Foment i PIMEC es posen d’acord i fan una llista conjunta per a aquestes sis vocalies, fantàstic. Ara: que siguin molt conscients que aquests llocs reservats per a les patronals no s’elegeixen per sufragi, i ni tan sols els trien els membres del ple, que sí que han estat elegits per sufragi. No hi ha cap elecció, i això no els legitima per a ser presidenciables. Espero que no passi. És cert que poden decantar la balança”, explicà. I afegí: “Nosaltres no comptem amb aquests vots.“

Per si no n’hi hagués prou, PIMEC ha estat sovint vinculada amb Va d’Empresa durant la campanya, i és cert que la llista de Santacreu n’inclou més de vint associats com a candidats a les llistes –fins i tot els vice-presidents Emili Rousaud i Alejandro Goñi, que finalment no ha estat elegit al ple. Eines de País, en la recta final de la campanya, ha deixat veure tensions amb la patronal, que ha acusat d’afavorir la llista de Santacreu i de trencar la neutralitat que li correspon com a organització que no es presenta a les eleccions.

Eines de País té més bona sintonia amb Foment, tal com han reconegut representants de la candidatura aquests darrers mesos. Així i tot, sembla difícil que l’independentisme pugui arribar a atreure’n els representants, perquè la patronal és en principi molt més afí al projecte ideològic de Va d’Empresa que no al d’Eines de País –fins al punt que un dels seus representants al ple, Eloi Planes, ha exercit un paper clau en la construcció de la candidatura de Santacreu.

Va d’Empresa dóna per feta la majoria, però Eines ho desmenteix

Si Eines de País continua a la recerca de candidats amb qui bastir una coalició de govern alternativa, Va d’Empresa dóna per fet que obtindrà la majoria absoluta al ple. Ahir, en una entrevista a Via Empresa, Santacreu va afirmar que no caldria seure a negociar amb els independents perquè ja se n’havien assegurat el suport. I afegí: “Tenim garantit prou suport per a obtenir la majoria. […] Hem anat molt junts: amb alguns d’una manera més explícita; uns altres han volgut preservar certa discreció, però tenim el seu suport garantit.” Poc abans, sobre la possibilitat que Eines de País teixís aliances amb els independents, digué: “No ho sé, doncs que tinguin sort. Que cerquin molt.”

També el president de PIMEC, Antoni Cañete, explicà ahir que veia Josep Santacreu com a pròxim president de la Cambra de Comerç. “Crec que tal com s’han configurat tant les propostes que s’han fet com els epígrafs i la llista patronal que vam configurar conjuntament Foment i PIMEC, i si no hi ha cap qüestió que alteri aquestes propostes i compromisos, Josep Santacreu serà el nou president de la Cambra de Barcelona“, explicà a l’ACN.

Fonts d’Eines consultades per VilaWeb, tanmateix, desmenteixen que tot s’hagi tancat. Malgrat reconèixer que Santacreu és el més ben situat per a assolir la majoria absoluta, expliquen que les converses amb els vocals independents tot just van començar ahir, i que encara hi ha un cert marge de negociació.

Vaig tenir la sort, al batxillerat, de rebre classes d’un bon professor de literatura. Una sort immensa. Un dia em va incitar a llegir Shakespeare amb una frase que aleshores no vaig entendre, però que com més vell em faig més entenc. Em va dir que després de Shakespeare ja no es podia escriure de res, perquè ell havia exhaurit tots els temes imaginables.

He pensat en ell quan he vist Pedro Sánchez renegar de la repressió desencadenada contra Catalunya, de la qual ell ha estat partícip actiu i de primera fila.

Costa d’imaginar com es pot tenir tanta barra per a dir ara que la qüestió catalana no hauria d’haver eixit mai de l’àmbit de la política. És evident que comença a vendre l’amnistia al seu públic, però la primera reacció és d’indignació. Perquè cal recordar que ell va aplaudir amb entusiasme les penes del judici contra els presoners polítics, va prometre d’engarjolar el president Puigdemont i fins i tot envià un avió a Estrasburg amb la intenció de segrestar-lo, aquell famós dia de la manifestació, quan el president i Toni Comín van restar en la seguretat del territori alemany.

Però ací és on apareix Shakespeare i la seua capacitat d’explicar-ho tot. Concretament a La tempestat, podem llegir aquella sentència famosíssima que diu que el passat sempre és un pròleg, és a dir, que la història estableix el context del present, però no el determina necessàriament.

El passat de Pedro Sánchez és claríssim i no es pot canviar, però també és cert que tot això que ha fet fins ara és un pròleg, el pròleg d’un llibre que encara s’ha d’escriure. Forçat per les circumstàncies, veurem fins on aguanta i quin gir copernicà no és capaç de fer per a continuar manant.

Indignat com estic, però, em plau –i sobretot em sembla sensat– escoltar el consell del gran escriptor anglès. Canviades les circumstàncies com han canviat, i obligat el PSOE a comportar-se com no ho havia volgut fer mai, mirem-nos amb calma el nou text que intenten d’escriure. Desconfiant, però amb els ulls ben oberts. Per veure on ens porta a nosaltres allò que en definitiva ja és una manera evident de fer marxa enrere, de reconèixer que han fracassat.

Sanne Wass · Bloomberg

El Parlament de Dinamarca incorporarà intèrprets de grenlandès en l’activitat parlamentària, arran de la polèmica originada perquè una diputada de Grenlàndia va pronunciar un discurs de set minuts en la seva llengua materna, el greenlandès, i tot seguit es va negar a traduir-lo al danès.

Al maig, en un debat parlamentari, Aki-Matilda Høegh-Dam va optar per parlar i respondre exclusivament en grenlandès, cosa que va aixecar protestes d’alguns diputats. Això va posar en relleu les tensions amb Grenlàndia, que és un territori autònom dins el regne de Dinamarca.

Aki-Matilda Høegh-Dam: “Farem un referèndum d’independència a Grenlàndia peti qui peti”

Els diputats elegits al parlament danès en representació de Grenlàndia, com també els de les Illes Fèroe, tindran d’ara endavant intèrprets per a traduir-ne els discursos i temps d’intervenció afegit, segons que va informar ahir la presidència de la cambra en un comunicat. També es traduiran els documents escrits relacionats amb tots dos territoris, a més d’algunes seccions de la pàgina web del parlament.

Grenlàndia i les Illes Fèroe elegeixen dos diputats cadascun al Parlament de Dinamarca, d’un total de 179. L’educació en aquestes dues antigues colònies de Dinamarca és en danès, si bé preserven sengles llengües pròpies, que són oficials als territoris respectius.

En el comunicat en què s’anuncià la decisió, el president del parlament danès, Søren Gade, explicà que volia trobar una solució del problema lingüístic “que pugui funcionar en la pràctica”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El Primer d’Octubre arriba enguany amb l’independentisme en una situació inèdita. Per primera volta en els sis anys que fa del referèndum d’independència del 2017, el govern espanyol és absolutament dependent de Junts i ERC i sembla que, de la negociació d’investidura, en pot arribar a sortir una amnistia que esborri totes les causes judicials relacionades amb el procés d’independència. En aquest context, les entitats socials independentistes han convocat tot de mobilitzacions per a commemorar la votació del 2017. Us les expliquem a continuació.

Marxes fins a la Model per a denunciar la repressió

Els Comitès de Defensa de la República (CDR), Desobediència Civil Catalunya, la Plataforma Antirepressiva de Ponent, la Plataforma Antirepressiva de Barcelona i la sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) han convocat una jornada antirepressiva.

Tot plegat començarà a les 7.00 a Badalona, ​​Montcada i Reixac i Sant Feliu de Llobregat ​​i aniran caminant fins a l’antiga presó Model de Barcelona. A més de les caminades, es farà una marxa amb motos que sortirà de Sitges i una marxa lenta amb vehicles a partir de Sant Cugat del Vallès, que també acabaran a la Model.

Allà, a l’antiga presó, es farà un acte amb el títol “Operació Judes: judici al poble català”, amb l’ex-vice-president de l’ANC, Jordi Pesarrodona, Òmnium Cultural, Detingudes i Encausats de l’Operació Judes 23-S; “els 11 de la sub-delegació”, Adrián Sas i el Grup de Suport Xènia Absolució.

Després, a les 14.00, es farà un acte polític amb la presència del Consell de la República, Òmnium Cultural, la sectorial de Persones Represaliades de l’ANC i els CDR. A les 14.30 s’oferirà dinar i, en acabat, començarà un episodi especial de La tertúlia proscrita, el debat de VilaWeb sobre l’actualitat política. Serà en directe, a les 15.30, davant la Model, amb Albano Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal.

Durant el dia també hi haurà dos concerts: a les 11.00, de la Fera Ferotge i a les 16.30, d’Akoblats. Finalment, la jornada culminarà amb una manifestació que sortirà de la Model a les 18.00 i anirà fins a la caserna de la Guàrdia Civil de la travessera de Gràcia.

Manifestació per a recuperar “l’esperit d’Urquinaona”

També al matí, l’ANC ha convocat una manifestació que sortirà de la plaça d’Urquinaona de Barcelona i anirà fins a la de Sant Jaume, on hi ha el Palau de la Generalitat. La idea, diu l’entitat, és fondre en un mateix acte reivindicatiu la commemoració del Primer d’Octubre i la de les protestes contra la sentència del 2019. És allò que han anomenat “l’esperit d’Urquinaona”.

Amb aquesta voluntat, han convocat un acte polític el primer d’octubre a la plaça d’Urquinaona de Barcelona a les 11.00, en el qual intervindran la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, i els activistes Marcel Vivet, Júlia Balas i Nacho Pallàs, membre de Meridiana Resisteix. En acabat, sortiran en manifestació fins a la plaça de Sant Jaume.

L’ANC reivindica la plaça d’Urquinaona com a referent de l’independentisme per uns quants motius, però en destaca un: “Les càrregues policials contra un jovent que no feia sinó defensar el resultat del referèndum del Primer d’Octubre i denunciar la repressió política i judicial contra l’independentisme.”

Acte unitari a la plaça de Catalunya

Després de tot plegat, a les 18.00, encara hi haurà un altre acte polític per a commemorar el sisè aniversari del Primer d’Octubre. El Consell de la República, l’ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i la Intersindical han convocat un acte unitari de l’independentisme civil, però obert també a partits, institucions i ciutadans, a la plaça de Catalunya de Barcelona.

El lema de la mobilització serà “Defensem l’1 d’octubre. Independència. Autodeterminació. Amnistia” i hi participaran els màxims responsables de cada entitat convocant: Carles Puigdemont, com a president del govern del Consell de la República; Dolors Feliu, presidenta de l’ANC; Xavier Antich, president d’Òmnium; Jordi Gaseni, president de l’AMI; i Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical.

Els convocants remarquen el caràcter unitari de la mobilització. “Volem tornar a reafirmar que hi ha unitat, que treballem conjuntament, i des de fa més d’un any, amb més intensitat”, va dir el portaveu del Consell, Toni Castellà, en la presentació de l’acte.

L’any passat, l’independentisme civil ja va convocar un acte unitari en què, a més de les entitats, hi van participar polítics com l’ex-batlle de Sabadell Maties Serracant i l’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell, que va ser escridassada per una part del públic. Una protesta que Castellà ha dit que espera que no es repeteixi: “Tots considerem que van ser censurables i lamentables, i estem convençuts que no es repetiran.”

La festa major de Barcelona se celebra aquest cap de setmana i, com sempre, les tradicions, la cultura popular i els concerts tornen a omplir els carrers i les places de la ciutat. Us expliquem tot allò que cal saber per gaudir com cal de la Mercè.

Ciutat convidada

La ciutat convidada d’enguany és Kíiv, la capital ucraïnesa. D’ençà del 2007, amb Medellín, Barcelona convida cada any a la festa major una ciutat amb la qual té vincles especials. L’objectiu és fer conèixer la seva escena artística contemporània i crear ponts culturals.

Des que va començar la guerra d’Ucraïna el febrer de 2022, Barcelona es va implicar amb la població ucraïnesa i va oferir ajut humanitari per a atendre els refugiats.

La decisió es va prendre de manera unànime l’abril de l’any passat a la Comissió de Drets Socials i Cultura de la ciutat. La presència de Kíiv es notarà sobretot dalt els escenaris, amb la presència d’artistes ucraïnesos en la programació.

El cartell

 

L’autor del cartell de la Mercè és Chamo San (Barcelona, 1987), il·lustrador i dibuixant barceloní. San ha creat una imatge de gent que simula un castell amb l’enxaneta al capdamunt. L’autor volia representar-hi la societat de Barcelona. Per això hi apareixen persones de diferents edats, gènere, orientació sexual, etc.

A més, l’obra de Chamo San és plena de referències a cartells anteriors de la Mercè, com ara el de Sonia Pulido (2018) i el d’America Sanchez (2005). També inclou referències a l’artista Miguel Gallardo (autor del cartell de l’any 2016) i a la il·lustració de Damià Carulla inclosa al programa de mà de la Mercè de l’any 1985. San també ret homenatge a Marta Tatjer, gestora cultural i impulsora de la primera Mercè en democràcia, tot inspirant-se en una pintura de Francesc Galí.

Entre els personatges destacats de la cultura de la ciutat que es poden trobar al cartell, hi ha l’escriptora Maria Mercè Marçal, l’actriu Margarita Xirgu, el pintor Ramon Casas, el ballarí Enric Castan, l’escriptora Teresa Pàmies, en Juanito “Pinotxo” de la Boqueria, l’artista Ocaña i en Bernardo Cortés “Palomino”.

Podeu veure la imatge sencera del cartell a la web de l’ajuntament.

El pregó

El pregó és un dels actes més importants de qualsevol festa major, perquè és el que en dóna el tret de sortida. Enguany, la pregonera és l’escriptora Najat El Hachmi. L’acte es farà avui a les 19.00 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Najat El Hachmi és coneguda per llibres com Dilluns ens estimaran, Mare de llet i mel o L’últim patriarca.

El Hachmi va néixer l’any 1979 a Beni Sidel (Marroc) i quan tenia vuit anys es va traslladar a Vic, ciutat on va créixer.

El passat mes de juliol, quan es va fer públic que El Hachmi seria la pregonera de la Mercè d’enguany, l’Observatori Contra l’Homofòbia va criticar l’elecció perquè, com va denunciar en un comunicat al seu compte de Twitter, considera El Hachmi “obertament contrària als drets i llibertats de les persones trans”. Tot i les demandes a Jaume Collboni per a canviar de pregonera, la decisió del batlle s’ha mantingut.

La Mercè 2023: totes les activitats per a fer amb mainada

Novetats

Una de les principals novetats de les festes de la Mercè d’enguany és l’espectacle de drons que es farà diumenge, 24 de setembre, a les 22.30 a la platja de l’Espigó del Gas.

L’empresa Flock Drone Art presentarà l’espectacle “Geomètrics 200”, inèdit fins ara. És una exhibició visual de dos-cents drons ballant i sobrevolant Barcelona al ritme de la música i formant figures geomètriques. L’espectacle tindrà una durada de dotze minuts. La banda sonora, de Zink Man, s’ha compost especialment per a l’ocasió.

Activitats de tota mena

L’agenda de la Mercè inclou un ampli ventall de disciplines artístiques que es despleguen per uns quants espais de la ciutat. Hi haurà els concerts i les actuacions musicals del BAM (Barcelona Acció Musical), el Mercè Música i Acció Cultura Viva; els espectacles d’arts de carrer del MAC Festival (Mercè Art al Carrer), i els actes tradicionals i de cultura popular. L’oferta gastronòmica continua amb Terra i Gust, que canvia d’ubicació i se situa a la Ciutadella.

També tornaran les activitats de conscienciació que entitats i associacions de la ciutat proposen a l’Associa’t, impulsada per la Direcció de Serveis d’Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona, una manera de fer conèixer l’activitat d’associacions de la ciutat per promocionar-se i captar nous usuaris.

La jornada esportiva serà avui a les 18.00 amb el IV Torneig Internacional de la Mercè de Softball Sènior Masters al Camp Municipal de Beisbol i Softbol Carlos Pérez de Rozas. Demà i diumenge es farà a les 09.00.

Ací trobareu tota la programació de la Mercè 2023.

Escenaris dels concerts

Una de les característiques de la Mercè és la gran oferta de concerts que s’ofereixen en uns quants punts de la ciutat. Us expliquem quins escenaris hi haurà, on i com arribar-hi:

Avinguda de la Catedral. Les músiques d’arrel prendran protagonisme en aquest escenari, l’espai més emblemàtic del Música Mercè. Destaca l’espectacle “Mil veus per a Víctor Jara” el diumenge 24. S’hi pot arribar amb les línies L1 (Urquinaona) i L4 (Jaume I).

Plaça Reial. Escenari situat al cor de la ciutat. Enguany, l’espai es recupera per al 30è aniversari del BAM, el Barcelona Acció Musical. S’hi pot arribar amb la línia L3 de metro (Liceu) i la L4 (Jaume I).

Rambla del Raval. La primera nit de concerts acull el Portugal Alive, amb grups d’aquest país. Dissabte serà una nit multicultural que arrencarà amb la cantant ucraïnesa Alyona Alyona. Diumenge hi passaran uns quants artistes barcelonins, com el col·lectiu Abundance. S’hi pot arribar amb la línia de metro L3 (Liceu).

Moll de la Fusta. Aquest és un dels escenaris on sonaran més estils diferents. Avui hi haurà una representació d’artistes i col·lectius queer. Dissabte serà una nit dedicada a grans raperes i diumenge es dedicarà la nit al mestissatge i a la música d’arrel revisitada. Dilluns, en canvi, es convertirà en l’escenari del Jazz & Food. S’hi pot arribar amb la línia de metro L3 (Drassanes) i la L4 (Barceloneta).

Passeig dels Til·lers. Situat al parc de la Ciutadella, aquest escenari és una de les novetats d’enguany. Una de les actuacions més esperades és la de l’activista cultural i productora ucraïnesa Daria Kolomiec. S’hi arriba amb la línia de metro L1 (Arc de Triomf) i L4 (Barceloneta o Ciutadella Vila Olímpica).

Teatre Grec. Situat al passeig de Santa Madrona, a Montjuïc. Durant el cap de setmana s’hi podran veure actuacions encapçalades per dones, com Tarta Relena. S’hi pot arribar amb la línia L3 de metro (Poble Sec).

Platja del Bogatell. Aquest escenari està dedicat al públic jove. Divendres acollirà la nit Mediterràniament i dissabte la programació dependrà de l’emissora de ràdio Els 40. S’hi arriba amb la línia de metro L4 (Poblenou).

La Mercè 2023: vint concerts d’artistes catalans

Nau Bostik. Situat al carrer de Ferran Turné, la nau Bostik també és un dels llocs que acull l’oferta musical de la Mercè. Els concerts en aquest espai posaran el punt final a l’Acció Cultura Viva. S’hi arriba amb la línia L1 de metro (la Sagrera).

Antiga Fàbrica Estrella Damm. Un dels escenaris més cèntrics de la festa, situat al carrer de Rosselló. S’hi podran veure propostes emergents, més arriscades i menys convencionals, com el concert de Remei de ca la Fresca. S’hi arriba amb la línia L5 de metro (Sant Pau – Dos de Maig) i la L2 (Encants).

Jardins del doctor Pla i Armengol. Situat a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, és un dels escenaris més íntims de la festa major. És l’espai dels cantautors i hi passaran artistes com Meritxell Neddermann i Bikôkô. S’hi arriba amb la línia de metro L4 (Guinardó – Hospital de Sant Pau).

Fabra i Coats. Al recinte de la Fabra i Coats, situat al carrer de Sant Adrià, hi haurà dos espais, l’escenari Fàbrica i el de l’Harmonia. És l’escenari principal dels concerts de l’Acció Cultura Viva. S’hi pot arribar amb els serveis de metro L9N i L10N (Onze de Setembre) i també amb la línia de metro L1 (Sant Andreu).

Can Fabra. Els concerts a la plaça de Can Fabra començaran avui amb propostes musicals de dones joves, en què la paraula i els ritmes urbans seran els protagonistes. Dissabte hi haurà quatre concerts més, amb propostes vingudes del Senegal, Sant Sebastià i Puerto Rico, entre més. S’hi arriba amb la línia L1 de metro (Sant Andreu).

Carrer de Menéndez Pelayo. Aquest escenari del barri de les Corts dóna protagonisme a les ràdios musicals catalanes. Divendres acollirà la programació de Cadena 100; dissabte, RAC105, i diumenge, Europa FM. S’hi arriba amb la línia de metro L3 (Palau Reial).

Plaça Major de Nou Barris. La plaça Major de Nou Barris es transforma en un gran auditori de música simfònica. S’hi podran sentir, per exemple, l’OBC i l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, però diumenge i dilluns també serà l’escenari dels concerts de vermuts. S’hi arriba amb la línia de metro L4 (Llucmajor).

Per veure tots els concerts de la Mercè, podeu consultar la web de l’ajuntament.

A la web de TMB i a l’aplicació mòbil de l’AMB es poden consultar els horaris i els trajectes recomanats per a arribar d’un punt a un altre de la ciutat.

 

 

Fa temps que em vaig apuntar un vers de la poeta madrilenya Emilia Conejo, un vers tot sol, com una advertència: “Yo no he regresado a ver lo que no es”. Tots devem tenir llocs on no podem tornar, i el vers de Conejo em fa tornar amb la memòria als meus llocs que ja no hi són. I és un vers que m’ha ressonat mentre llegia i rellegia la novel·la de Brais Lamela Ninguén queda (2022) ara traduïda al català per Eduard Velasco a l’editorial Kalandraka: No hi queda ningú (2023). No és una novel·la sobre tornar o no tornar als nostres llocs, o no només, sinó més aviat sobre aquests llocs que ja no hi són i que només es poden reconstruir en la memòria o bé, alerta al concepte, per mitjà de l’arquitectura forense, que no es dedica a reconstruir els llocs, sinó a reconstruir la memòria lligada a aquests llocs. I això és el que fa i el que no fa Brais Lamela a la seva novel·la: bascular entre memòria i llocs i gent que se’n va perquè vol o perquè l’hi obliguen, gent que deixa el seu lloc perquè no s’hi pot quedar. Lamela parla de migracions, d’exilis, de pèrdues i d’oblits, perquè si hi ha memòria hi ha oblit, es necessiten.

Bascular em sembla que és el verb que més s’adiu amb el que ha escrit Lamela. El llibre es divideix en dues parts que volen ser simètriques, una de dedicada als que se’n van i una altra als que tornen, i ens movem entre Nova York, la gran ciutat dels no-llocs, i Negueira de Muñiz, un petit poble gallec negat per un pantà el 1967, dins d’un pla de la dictadura franquista, de colonització interna, que a més va rebre un ajut del govern dels Estats Units de l’època. Lamela, o el personatge que és Lamela dins del llibre –el dibuix i desdibuix de realitat i ficció també és una altra manera de bascular de l’autor–, està fent la tesi sobre aquest territori, sobre el poble negat dins del pantà i la gent que en va haver de marxar per força, com si volgués “reconstruir per als desposseïts llocs que ja no existeixen”, “fragments d’informació que ja m’arriben desvinculats del seu marc real”.

No hi queda ningú també m’ha fet pensat en Espèces d’espaces de Georges Perec en molts moments, perquè hi ha un intent d’inventariar en relació amb els llocs, tot i que Lamela es fixa més en la relació de les persones amb els llocs, i del poder amb els llocs, i del poder amb les persones i amb els llocs. Però hi ha moments, sobretot quan parla dels llocs que ocupa ell a Nova York, en què hi ha ressons perequians, tot i que aquí els hàbits i els gestos quotidians (“certa acceptació implícita dels hàbits de l’altre: vet aquí una idea de llar”) substitueixen els objectes i béns immobles, com si diguéssim. Perec i Lamela, per entendre’ns, farien un bon tàndem per abastar tota la memòria i l’oblit d’un lloc, la material i la immaterial.

“Un llibre d’emigrants és sempre un llibre encerclat de silenci”, i a No hi queda ningú, com que hem perdut el lloc i hem perdut la gent, Lamela ho ha de reconstruir tot a partir dels arxius i la memòria dels que queden, dels desplaçats. I entre els desplaçats hi haurà una dona que atraurà l’atenció del novel·lista, del protagonista, i empaitant-la, seguint-ne el rastre o ensopegant-hi, arribaran totes les ramificacions del bascular entre llocs i memòries, no-llocs i oblits. Perquè hi ha els desplaçats pel pantà, però també hi ha l’autor a l’exili, a Nova York, per fer la tesi, i la seva relació amb tots els altres emigrants, que es busquen “com només es busquen els emigrants lluny de la terra natal”, emigrants que tenen mitges vides, perquè n’han deixat una part al seu lloc d’origen, perquè pensen a tornar i per tant, segons Olga Tokarczuk, “no eren autèntics viatgers: se n’anaven per tornar”. I, al voltant de si tornar o no, qui n’ha marxat es va construint una nova vida lluny de casa, però és una vida sense arrels, perquè el desarrelament s’interioritza fins al punt d’arribar a integrar-lo a l’ADN i esdevenir gent d’enlloc.

Gent d’enlloc però gent que té un nou lloc, un nou lloc construït pel règim franquista per redissenyar-los la vida, com “un laboratori per produir els homes nous de la modernitat franquista”. “Només els règims autoritaris podien, al capdavall, contenir la gent, mantenir-la quieta mentre se li administraven les píndoles de la seva salvació”, i la salvació és esborrar-se el lloc d’origen de la memòria, acceptar el desplaçament i seguir el que dicta el lloc nou. Però n’hi haurà que no podran acceptar-lo i voldran tornar, encara que tornar vulgui dir intempèrie i desemparament, i aquella dona que Lamela persegueix serà la que ens farà tornar a nosaltres a aquest no-lloc que tants anys després acull una comuna de gent que l’ocupa i el ressuscita de la runa i l’oblit.

Tornarem al poblet de Galícia que la dictadura franquista va voler negar en tots els sentits, hi tornarem en cotxe, en un dia de boira i fred, i el bascular de l’autor començarà a enfocar-se cap a la dona que va acabar compartint les despulles del seu poble amb una colla de hippies que mengen llenties junts enmig del que queda quan no hi queda ningú. Hi tornarem i no hi tornarem, no perquè siguem viatgers autèntics, sinó perquè no es pot tornar a un lloc que va ser però no és, com diu el vers d’Emilia Conejo, perquè “el trauma de l’exili no és l’oblit, sinó la memòria. Totes les coses que abans eren intangibles i ara adquireixen pes, superfície, pòsit”, i perquè “un es desacostuma al país natal”.

Lamela converteix en novel·la els rastres de vida que deixem als llocs, i els rastres dels llocs que hi ha en les nostres vides, i tot i que pugui semblar que només mira cap enrere, no és gens un exercici de nostàlgia sinó de reconstrucció per entendre el passat, mirar el present i fins i tot projectar el futur. Tots els llocs un dia deixaran de ser, però hi va haver una primera casa i “en algun moment succeeix que l’ésser humà comença a dotar els espais habitats de certes referències simbòliques”.

Els nostres rastres als llocs, i el món que se t’obre si hi comences a pensar, des del primer lloc, allà on vas créixer, fins on ets ara, tots els espais, i els records que hi han quedat incrustats: ho veuria algú més? Fins a quin punt parlen les parets? “Em pregunto si deixarà rastre la nostra manera d’omplir els dies […] si podrien distingir-nos, si davant dels vestigis de la catàstrofe podrien dir: això va ser ell, això va ser ella. […] Em pregunto si el llenguatge de la propietat és útil davant les restes dels éssers humans.” Avui té més sentit que mai pensar en què quedaria de nosaltres després de la catàstrofe. Tenim les retines atipades d’imatges de runes i objectes enfarinats de pols i ciment, de sabates desaparellades, nines escapçades, armaris esventrats. Què diuen de nosaltres, què dirien, què se’n deduiria, i perdre-s’hi, en tota aquesta amalgama de llocs que no són i records que sí que hi són.

I el rastre de la dona que Brais Lamela segueix al llarg de les pàgines, què ens diu? Què ens diu d’ella i què ens diu de nosaltres, què ens diu del passat i què ens pot dir per al present? És només una vida privada sense importància? “Si podem reconstruir els passos d’una figura que va passar per la vida sense deixar més rastre que el de les seves trobades amb el poder, aleshores parlem d’una vida privada o de tot un món?”

Estrafent el vers d’Emilia Conejo, Lamela ha tornat a veure el que no és, i no ha tornat, perquè el que no és, no és, o és d’una altra manera, i ara podria començar a trenar aquests tres verbs, ser-tornar-veure, en infinites combinacions, i totes hi serien, dins del llibre, perquè no hi queda ningú, però hi ha la memòria dels llocs i els llocs de la memòria per tornar a veure i a ser d’una altra manera.

 

El rellotge
s’atura
al canell del cec.

Abbas Kiarostami

El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha exigit el reconeixement del català com a llengua de “ple dret a les institucions i arreu” i ha criticat “l’anomalia cultural i democràtica” que suposa el fet que encara no sigui considerada oficial per la Unió Europea. Antich ho ha dit durant el Sopar Estellés a Barcelona, una trobada poètica i gastronòmica per a honorar la figura del poeta Vicent Andrés Estellés, nascut el 4 de setembre de 1924, ara fa noranta-nou anys, i que se celebra de manera simultània a València, Castelló, Palma, Barcelona, Perpinyà i Brussel·les.

A Barcelona estant, Antich ha reivindicat la figura del poeta de Burjassot i la defensa dels Països Catalans i la llengua catalana i també ha carregat contra “l’acció permanent dels estats espanyol i francès contra la llengua i l’actuació deliberada de la dreta extrema i l’extrema dreta des d’algunes institucions dels Països Catalans”.  “Llegir plegats Estellés a Barcelona és una manera de defensar i protegir la llengua i la cultura catalanes a cada lloc on és censurada”, ha afegit.

Òmnium Cultural, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Espai País Valencià, amb la col·laboració de la Federació Llull i la Casa València, organitzen aquest sopar que uneix la gastronomia i la poesia. Inspirat en els Burns Supper escocesos, l’esdeveniment estarà conduït per Anna Claramonte i amenitzat amb l’actuació musical de Mel de Romer.

L’origen de la Festa Estellés

La primera Festa Estellés es va fer l’any 2010 per iniciativa de dos entusiastes, els escriptors Josep Lozano i Àlan Greus, ambdós d’Alginet (Ribera Alta). “La idea va sorgir quan Josep va veure un documental que parlava de la festa de Robert Burns, el poeta escocès per excel·lència, i que consistia a fer un sopar i recitar poemes de l’autor, i va pensar que es podria fer alguna cosa semblant a les terres de parla catalana”, explica Greus.

D’aquesta manera, d’ençà del 2010, hi ha unes quantes poblacions que celebren durant el mes de setembre les seves particulars festes Estellés per a reivindicar la figura i l’obra del poeta. Al començament, eren una desena, però cada any se n’hi afegeixen més i, segons la carta de convit, l’any passat fou l’any que es van fer més actes de la Festa Estellés: vuitanta-quatre.

La consellera de Territori, Ester Capella, ha dit que mantenir les autopistes sense peatges anava en el sentit contrari dels temps i que no era la manera d’assolir els desafiaments de l’emergència climàtica.

Abans, en declaracions al programa Cafè d’idees de RTVE, Capella ha reclamat a l’estat espanyol que expliqués com faria el manteniment d’aquestes vies si la Comissió Europea acabava suprimint l’exigència dels peatges. Quant a l’eliminació permanent dels peatges, ha retret que el govern espanyol fes una petició d’aquesta mena quan no hi havia alternatives per tren per alleugerir el trànsit de camions amb infrastructures, com ara el corredor mediterrani, pendents de fa anys. “Anem molt tard. Està molt bé pensant en processos electorals però les misses han de sortir d’algun lloc”, ha lamentat.

Ha recordat que una mitjana de 30.000 camions travessen cada dia la AP-7 i la AP-2. “Podem continuar negant-ho, però existeix una emergència climàtica, la qualitat de l’aire no és bona i tenim excés de vehicles circulant perquè no tenim alternatives, Rodalia no funciona com hauria, no tenim resolt el transport de mercaderies. S’han de buscar solucions i no podem fer el mateix que es feia fa 20 anys”, ha dit.

A més, ha denunciat que el govern espanyol tenia una voluntat manifesta de no aplicar la llei d’habitatge aprovada abans de les municipals. Capella ha explicat que Catalunya era l’única part de l’estat espanyol que havia manifestat voler aplicar la normativa que limita l’augment del preu dels lloguers, però que s’havia trobat amb més traves que no preveia. “Continuo demanant al govern de l’estat que es deixi d’interpretacions no volgudes pel legislador”, ha exigit Capella, que ha recordat que el text parlava d’aplicació immediata de les mesures per part de les comunitats autònomes.

En aquest sentit, ha fet un paral·lelisme amb la negociació per la investidura: “Ens diuen que hem de complir la llei, però a la inversa també l’han de complir, el govern de l’estat ha de complir les lleis que fa.”

El director general de l’Ens Públic de Radiotelevisió d’IB3 (EPRTVIB), Andreu Manresa, ha anunciat en un vídeo publicat a Twitter. Manresa va ser reelegit com a director l’any passat i, d’entrada, el seu mandat no acabava fins el 2028.

He pres una decisió que desitj que sigui bona per IB3 i per tots: renuncii davant el Parlament al meu mandat vigent de director general de l'EPRTVIB. Salut i sort arreu! pic.twitter.com/qHSszNPspj

— Andreu Manresa (@AndreuManresa) September 21, 2023

“Avui, davant del parlament, he presentat la renúncia al meu càrrec com a director general de l’Ens Públic de Radiotelevisió d’IB3″, diu Manresa. “Moltíssimes gràcies per tot. Hem fet una gran aventura que ha durat gairebé vuit anys, i esper que hi hagi absoluta sort arreu. […] Hem guanyat molts de premis pels nostres programes i som líders indiscutibles d’informatius. […] Seré el vostre amic i company. Salut i sort.”

Abans, ja havia anunciat la renúncia al parlament, on ha donat explicacions dels motius. “Això és un acte reflexionat, meditat i pensat. No és un acte improvisat ni una resposta a la seva intervenció reiterada ni cap altra intervenció. Tenc màxim respecte a les crítiques, fins i tot a les desqualificacions”, havia dit, però ha donat a entendre que havia rebut pressions per part del govern de Marga Prohens: “Consider que en aquests moments, vistes també les intervencions d’avui, la meva independència i la meva dignitat estan qüestionades, que si volen canviar la llei, que ho facin.”

Andreu Manresa renuncia al seu càrrec com a director general d'@IB3. Va assumir la feina el desembre del 2015 i tenia el mandat parlamentari fins al 2028

Així ho ha comunicat a la sessió de control al Parlament d'aquest dijous: https://t.co/E8V8qA2hKt pic.twitter.com/3RRJ03Di9v

— IB3 Notícies (@IB3noticies) September 21, 2023

Blanc dels atacs del PP i Vox

D’ençà de la formació del nou govern de les Illes arran de les eleccions del 28-M, Manresa s’havia convertit en el blanc dels atacs del binomi PP-Vox. La consellera de la Presidència del nou govern, Antònia Estarellas, ja havia engegat els tràmits per canviar la llei i poder rellevar Manresa del càrrec i, més àmpliament, vincular la designació del director general de l’EPRTVIB a les legislatures del Parlament de les Illes. Ara com ara, el mandat del director general de l’EPRTVIB és de sis anys, per la qual cosa Manresa podria haver romàs al càrrec fins dos anys després de la legislatura actual.

Neix el Cruïlla Comèdia, un festival d’humor en català que es farà del 2 al 5 de novembre al barri del Poblenou de Barcelona, dirigit per Oriol de Balanzó i amb Irene Minovas i Manel Vidal com a directors artístics. El certamen comptarà amb especials d’una hora, rondes de còmics que compartiran escenari i nou micròfons oberts per a humoristes novells i consolidats. Tot plegat, amb la llengua i el talent local al centre. El Casino l’Aliança i el Centre Moral i Cultural acolliran la majoria d’espectacles del Cruïlla Comèdia 2023. El final de ronda de Marc Sarrats i les estrenes dels espectacles d’Òscar Andreu i Oye Sherman protagonitzaran la primera edició.

Per primera vegada, la comèdia surt del Festival Cruïlla d’estiu per endinsar-se als locals més emblemàtics del barri del Poblenou de Barcelona. El comiat de la gira Alta Flipamenta, de Marc Sarrats, que serà enregistrat per fer-ne un especial de televisió arrencarà la programació Especials.

La completaran l’estrena de Crida als ocells de colors llampants, el primer monòleg d’Òscar Andreu on parla de la seva vida com a catalanoparlant i la situació de la llengua a Catalunya en clau d’humor; l’estrena durant del nou espectacle d’Oye Sherman i el Roast a Joel Díaz on unes quantes personalitats criticaran el presentador, que tindrà dret a rèplica.

El Cruïlla Comèdia també inclourà les Rondes, espectacles conduïts per un còmic que farà de mestre de cerimònies i que presentarà tres espectacles de stand-up de 20 minuts de durada. Finalment, també es reuniran a diversos bars del Poblenou una selecció premium del circuit de micròfons oberts de la ciutat.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El darrer sondatge del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) sobre les eleccions espanyoles torna a donar la victòria al PSOE, que s’imposaria amb un 33,5% dels vots. Són 1,8 punts per sobre del PP, que seria la segona força amb el 31,7% dels vots però que, tot i guanyar nou dècimes d’estimació de vot respecte al sondatge anterior, veu la seva distància amb el PSOE augmentar de quatre dècimes. La tercera força seria Sumar, amb un 11,9% dels vots, seguida de molt a prop per Vox (11,1%).

ERC i Junts empatarien i rebrien un 1,7% cadascun, quan en l’últim sondatge els republicans, amb un 2,1% del vot, van quedar a set dècimes dels juntaires, amb un 1,6% del vot. Bildu rebria un 1,3% del vots, i el PNB un 0,9%. El sondatge, finalment, pronostica que el BNG rebrà un 0,7% dels vots.

Set catalans de cada deu estan d’acord amb l’oficialitat del català a la Unió Europea, segons el sondatge Òmnibus de la Generalitat fet pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Concretament, un 36% dels enquestats hi està molt d’acord i el 33%, d’acord. En canvi, un 16% hi està en desacord o molt en desacord. Una àmplia majoria de catalanoparlants (91%) s’hi mostra a favor. Entre els castellanoparlants també hi ha un suport majoritari, de més d’un 50%. Els nivells de suport són especialment elevats entre els simpatitzants de la CUP, Junts i ERC. Els nivells més baixos de suport són entre els simpatitzants de PP i Vox. D’una altra banda, els sobiranistes són els qui tenen més poca confiança en les institucions europees.

Entre els independentistes, els simpatitzants de la CUP són qui menys confiança mostren en les institucions de la UE. Concretament, valoren amb un 2,5 la confiança en el Banc Central Europeu, en un 3,2 la Comissió Europea i en un 3,4 l’Eurocambra. Els simpatitzants d’ERC, Junts i comuns també mostren nivells baixos de confiança, per sota del 5 en confiança en totes les institucions. Els simpatitzants del PSC i del PP són els que tenen més confiança en la UE, juntament amb els de Cs i Vox.

Pel que fa a la relació amb la UE, un 40% dels catalans creu que les institucions europees s’haurien de relacionar més directament amb el govern. És l’opinió majoritària dels simpatitzants de JxCat, CUP i ERC. Els dels comuns estan repartits en proporcions semblants entre els quals estan satisfets amb la relació actual i els qui la voldrien més directa. Un 29% es mostra satisfet de la relació que hi ha ara —hi encaixen els simpatitzants del PSC— i un 7% creu que és una relació excessiva. Aquesta darrera posició engloba els simpatitzants del PP i Vox.

Les farmàcies catalanes distribuiran de manera gratuïta a partir del primer semestre de 2024 copes menstruals, calces absorbents i compreses de tela a través d’un conveni de col·laboració entre la Conselleria d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat i el Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya (CCFC), que compta amb una partida de 8,5 milions.

Ho ha anunciat avui la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, després de la signatura del conveni amb el president del CCFC, Jordi Casas, en la seu del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, per a garantir l’equitat menstrual en una “acció sense precedents” en el món que arribarà potencialment a 2,5 milions de persones.

Per a tenir els productes, caldrà presentar, en alguna de les farmàcies que formin part del projecte, un codi QR individual i intransferible de l’aplicació La Meva Salut i es podrà triar un dels tres productes que ofereixen en funció del qual millor s’adapti a les seves necessitats.

Verge ha explicat que la mesura persegueix tres objectius: justícia social, per a combatre la pobresa menstrual; justícia climàtica, per a reduir els 750 milions de residus que es generen cada any en productes menstruals no reutilitzables, i justícia de gènere, per a acabar amb els mites i els estereotips.

Casas creu que aquesta mesura reforça el paper dels farmacèutics com a agents de salut, proximitat i confiança i la consellera ha previst que puguin participar totes o gairebé totes les farmàcies de Catalunya, un total de 3.272 oficines.

“Són la garantia de poder arribar a totes les dones del país, visquin on visquin, i són també espais referents, de confiança i amb l’experiència”, ha reivindicat la titular d’Igualtat i Feminismes, que ha agraït l’entusiasme del CCFC .

La mesura s’emmarca dins del Pla d’equitat menstrual i climateri 2023-2025 que va aprovar l’executiu català al març i la consellera ha concretat que el pressupost de 8,5 milions és la partida que es destinarà en 2024 per a la compra i distribució de productes, així com per a formar als farmacèutics.

Amb la formació el govern assegura l’assessorament en farmàcies sobre la correcta utilització dels productes, així com l’acompanyament en els primers episodis de regla, i els farmacèutics explicaran a les persones interessades el funcionament dels tres productes perquè triïn el que millor s’adapti a les seves necessitats.

Verge ha reivindicat aquesta mesura com una acció transformadora per a trencar mites i tabús: “Això és la transformació feminista, seguir sempre cap endavant fins a aconseguir la igualtat”.

“És una acció molt ambiciosa, de gran complexitat, perquè volem garantir el dret a l’equitat menstrual, arribant a tothom i de la manera més accessible i pròxima possible. Som el primer país que distribuirà gratuïtament a totes les dones productes menstruals reutilitzables”, ha reivindicat.