Els títols del transport públic T-usual, T-casual, T-grup i T-familiar deixaran d’imprimir-se el 28 de novembre. S’integraran a la T-mobilitat. Segons que ha recordat l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) avui, és una mesura que es va anunciar el passat 14 de setembre amb la voluntat de deixar de vendre progressivament els bitllets de cartó.

Així i tot, els usuaris podran optar per un format de cartó de T-mobilitat que no requerirà cap registre, encara que sí que anirà associat a un document d’identitat o passaport. A més, es podrà recarregar tantes vegades com es vulgui (un cost únic de 0,50 euros).

Les targetes de cartó antigues adquirides abans del 28 de novembre es podran fer servir fins que caduquin, amb el 15 de gener de data límit. Els bitllets senzills, títols socials de l’AMB i títols propis dels operadors continuaran actius.

La Nit de les Revistes i la Premsa en Català premiarà reportatges de les publicacions Sàpiens, El 9 Nou i Descobrir.cat. En concret, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) ha explicat que durant la gala del 30 de novembre al Museu Marítim de Barcelona es reconeixeran els tres reportatges. Es premiarà “Quan érem negrers” de Sàpiens, sobre l’esclavitud i l’origen de les grans fortunes catalanes del segle XIX, “La liquidació de Càrniques Ausa” del 9 Nou sobre les raons de la fallida de la indústria de Montesquiu (Osona) i “Terra de mar” de Descobrir.cat, una guia per conèixer el litoral català en primera persona.

“Quan érem negrers” rep el premi en la categoria de revistes. L’ampli treball periodístic, en forma de dossier i dedicat a l’esclavitud, descobreix l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. El jurat ha ressaltat “el rigor i la valentia de transparentar un passat ignorat i poc conegut per la societat catalana” i també destaca el seu impacte “tant pel que fa al ressò en els mitjans de comunicació com per la capacitat de remoure consciències”. A la categoria de premsa, s’ha premiat el reportatge sobre les Càrniques Ausa. En aquest treball el periodista Isaac Moreno retrata el malson que han viscut treballadors, proveïdors i clients amb la fallida de la companyia. El jurat ha valorat “la investigació feta fins a desemmascarar l’inversor que va comprar i acabar amb Càrniques Ausa, que ara està immers en un procés judicial per males praxis”.

Finalment, en Digital, es guardona “Terra de mar”, una proposta en el marc de la sèrie documental “Expedició Descobrir”. El jurat ha aplaudit “l’ús de tots els recursos tècnics digitals disponibles per fer del reportatge un contingut útil, atractiu i molt intuïtiu”. L’acte de lliurament dels premis coincidirà amb els quaranta anys de l’APPEC.

Podem és fora del govern espanyol i cap dels ministres nous no n’és militant. Durant mesos van reivindicar que Irene Montero pogués mantenir el Ministeri d’Igualtat, però Sumar tan sols va arribar a proposar que fos ministre Nacho Álvarez, membre de l’executiva de Podem però pròxim a Sumar, una opció que Podem va refusar. Una vegada sabuda la composició del nou govern espanyol, el portaveu de Podem, Pablo Fernández, ha criticat durament els noms designats: “Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han fet fora Podem del govern. És una notícia molt dolenta perquè talla les possibilitats de transformacions profundes que necessita el nostre país.”

Qui és qui en el nou govern de Pedro Sánchez? Tots els ministres espanyols

Ha recordat que Podem tenia la voluntat de continuar essent part del govern espanyol, i hi ha atribuït “les mesures més ambicioses per a conquerir drets nous”. “Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han fet fora Podem del govern perquè el PSOE estigui còmode, perquè no hi hagi ningú al consell de ministres que digui veritats incòmodes o que pressioni el govern per l’esquerra”, ha dit.

Hoy se confirma la decisión de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz de vetar a Podemos en el gobierno. Una decisión no sólo injusta sino ante todo un grave error político porque en el bloque progresista nos necesitamos todas, especialmente el motor de las transformaciones más ambiciosas. https://t.co/621lCOZgHb

— Ione Belarra (@ionebelarra) November 20, 2023

A més, els ha acusat de voler evitar que hi hagi ministres que demanin de detenir el president d’Israel, Benjamin Netanyahu, que titlla d’assassí i genocida; o que diguin que l’estat espanyol, en la presidència de torn de la Unió Europea, ha de fer més per a aturar l’atac d’Israel a Palestina. “Han fet fora Podem del consell de ministres perquè no hi hagi ningú que incomodi de veritat als poders econòmic, judicial i mediàtic”, ha afegit.

Fernández ha assenyalat la diferència entre el govern anterior i l’actual: “Aquell govern de coalició va generar una il·lusió i unes expectatives que després es van traduir en una legislatura molt fructífera.” En canvi, diu que ara el nou govern es conforma amb el fet d’impedir un govern del PP i Vox. “En aquest nou govern guanyen les postures més conservadores. Per nosaltres és lamentable que Grande-Marlaska continuï de ministre d’Interior i que la senyora Robles torni a tenir la cartera de Defensa. Guanya l’ala més conservadora del govern i mostra que hi haurà poques transformacions progressistes.”

La Bressola ha fet efectiva la compra del Monestir del Vernet, a Perpinyà, per a fer-hi el col·legi-liceu. L’edifici, a més, es convertirà en la seu de l’associació i del Centre de Formació Professional Català (CFPC). Després de l’adquisició, el següent pas serà demanar llicència d’obres. L’entitat fa mesos que treballa en el projecte i, per a evitar qualsevol risc d’inundabilitat –un dels elements que argumentava l’Ajuntament per oposar-se al projecte–, ha decidit de pujar el nivell de la planta baixa i posar les aules a la primera planta. La Bressola, en un comunicat, lamenta que Perpinyà hagi apel·lat contra la sentència del Tribunal de Montpeller que els donava la raó, però remarca que això no bloca el projecte i que continua més vigent que mai.

El centre s’ubicarà a menys de cinc-cents metres de cinc escoles, un col·legi i un liceu amb un total de 3.547 alumnes. L’entitat espera que els tràmits de la llicència s’agilitzin per poder començar les obres.

El Monestir del Vernet està format per un edifici principal de 2.500 metres quadrats distribuïts en dos pisos, un jardí d’una hectàrea i mitja i una capella adjacent de sis-cents metres quadrats. La compra s’ha tancat per 1,2 milions d’euros i l’import s’ha finançat en bona part amb subvencions de la Generalitat.

“L’etapa de Liceu és una necessitat vital, per a la recuperació de la llengua i cultura catalanes a Catalunya Nord, però també del camí dels joves de 15 a 18 anys que es troben en un període de construcció social i cultural de la seva personalitat”, asseguren. I és que el projecte permetrà que, per primer cop, es pugui oferir escolarització en català als alumnes des de la maternal fins a la universitat.

De fet, el liceu permetrà de donar continuïtat als estudis d’educació secundària que es fan als col·legis la Bressola i també estarà obert a alumnes que fins ara hagin cursat els estudis en “fileres bilingües que desitgin continuar llur escolarització en català”.

Un llarg litigi judicial

La compra de l’edifici arribi després d’un llarg litigi judicial on el Tribunal de Montpeller ha donat la raó a la Bressola. L’alt tribunal va suspendre el dret de preempció que el consistori va exercir per blocar el projecte de liceu. El tribunal va desestimar els arguments esgrimits per Perpinyà sobre els riscos d’instal·lar un centre educatiu en una zona amb un elevat risc d’inundacions i la presència d’un cementiri. De fet, l’ajuntament va adduir raons vinculades a la preservació del patrimoni però sense concretar cap projecte. A la resolució, el tribunal concloïa que no s’havia demostrat que el projecte no es pogués fer per aquests motius i li recordava al consistori que el seu planejament ho permet. Perpinyà ha recorregut contra la decisió judicial davant del Tribunal d’Apel·lació de Tolosa.

Les autoritats d’Islàndia mantenen activades totes les alertes davant una possible erupció volcànica que amenaça la península de Reykjanes, amb tota una localitat evacuada i una successió pràcticament constant de terratrèmols, si bé la situació sismològica sembla estabilitzada i cap no arriba a magnituds rellevants.

Avui a la matinada, els sismògrafs han registrat més de quatre-cents nous sismes, el més gran amb una magnitud de 2,7 a l’escala de Richter, segons la televisió pública RUV. Islàndia continua sota estat d’emergència i l’agència meteorològica sosté que la probabilitat d’erupció continua sent alta.

Els experts vigilen un túnel de magma que. Si surt a la superfície, amenaçarà de causar greus danys a la localitat de Grivandik, evacuada davant els primers símptomes d’alerta. El govern permet temporalment als veïns accedir a la zona per recuperar béns i el batlle, Fannar Jónasson, ha destacat que tots aquells que han volgut tornar-hi, ja ho han fet.

Les imatges de satèl·lit mostren alguns aixecaments de terra a la zona de Svartsengi, sota la qual el magma transcorreria a menor profunditat. Tot i això, no s’espera que la potencial sortida de lava arribi en aquesta zona, si bé el magma s’estendria per uns quinze quilòmetres.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja ha anunciat qui formarà part del nou govern. Sánchez manté al càrrec a uns quants ministres, però també hi ha cares noves. Com es configura, el govern espanyol? Qui en forma part? Quina trajectòria tenen, els ministres? Qui hi ha de nou? Us oferim tota la informació sobre el nou govern espanyol.

Nadia Calviño Santamaría, vice-presidenta primera i ministra d’Assumptes econòmics (PSOE)

Nadia María Calviño Santamaría (la Corunya, 1968), és un dels perfils més internacionals del govern espanyol. És candidata per a presidir el Banc Europeu d’Inversions (BEI), l’òrgan financer de la Unió Europea, i ja treballava a les institucions europees quan Sánchez la va fer ministra el 2018. A principis de 2024 se sabrà si l’escollida per a encapçalar el BEI és ella o Margrethe Vestager, però fins llavors continuarà essent el número dos de Sánchez dins de l’executiu.

Calviño ha acompanyat Sánchez des que va destronar Mariano Rajoy en la moció de censura, i d’aleshores ençà ha anat ocupant més i més poder. Va començar com a ministra d’Economia i Empresa i el 2020 va ser nomenada vice-presidenta tercera. Un any més tard es va convertir en la vice-presidenta segona i, quan Sánchez va pactar la coalició de govern del PSOE i Unides Podem, la va fer vice-presidenta primera. En aquest mandat perd les competències de Transformació Digital, que es converteix en ministeri i se n’encarrega José Luis Escrivá, ex-ministre de Seguretat Social.

Yolanda Díaz Pérez, vice-presidenta segona i ministra de Treball i Economia Social (Sumar)

Yolanda Díaz Pérez (Fene, 1971) repeteix com a vicepresidenta i ministra de Treball i Economia Social espanyola, després d’haver-se convertit en la cara més visible de Sumar en l’anterior legislatura. Va accedir al govern el 2020 i d’ençà de llavors ha anat creixent en popularitat gràcies a mesures com la reforma laboral del 2022 i als estira-i-arronses virals que ha mantingut amb els diputats del PP.  

És llicenciada en dret i ha exercit d’advocada laboralista. Filla de l’històric sindicalista gallec, Xosé Díaz, va entrar en política el 2003 com a regidora a l’ajuntament de Ferrol per Esquerra Unida. L’any 2012 va ser elegida diputada al parlament de Galícia, on va exercir com a vice-portaveu fins a les eleccions generals del 2016, en les quals va passar a la política estatal, convertint-se en diputada al congrés espanyol. El 2019 va abandonar la militància d’Esquerra Unida per desavinences amb la direcció durant la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, però encara manté el carnet del Partit Comunista.

Com a dirigent de Sumar, va viatjar a Brussel·les per a reunir-se amb Carles Puigdemont i va ser una de les veus favorables a la llei d’amnistia.

Teresa Ribera Rodríguez, vice-presidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (PSOE)

Teresa Ribera Rodríguez (Madrid, 1969) és una de les ministres en les quals més confia Sánchez. Va aconseguir de pactar amb els altres governs europeus la coneguda com a excepció ibèrica del gas perquè l’estat espanyol i Portugal, que principalment importen el gas d’Algèria, poguessin posar límits al preu del gas, que s’havia disparat per la guerra d’Ucraïna. També va lluitar a escala europea en contra de la voluntat de la Comissió Europea de retallar linealment el 15% del consum de gas de tots els estats i va aconseguir que es flexibilitzés la mesura.

És llicenciada en dret i des de 1996 ha estat vinculada al sector públic en diferents posicions tècniques. El 2004 va començar a assumir càrrecs de responsabilitat, primer com a directora de l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic i el 2008 com a secretària d’estat de Canvi Climàtic. La bona consideració que té davant Sánchez va fer-li guanyar el rang de vice-presidenta el 2020, i durant la pandèmia de la covid va ser l’encarregada de dissenyar el desconfinament. Davant l’esclat de reivindicacions de la coneguda com a Espanya buidada, va assumir també les competències de Repte demogràfic, dirigides a resoldre els problemes que buiden d’habitants algunes zones de l’estat.

María Jesús Montero Cuadrado, vice-presidenta quarta i ministra d’Hisenda i Funció Pública (PSOE)

María Jesús Montero Cuadrado (Sevilla, 1966) ha estat premiada per Sánchez amb una vice-presidència després de cinc anys al capdavant del ministeri d’Hisenda i Funció Pública, una cartera que mantindrà. Montero és un pes pesant al PSOE —n’és la vice-secretària general— i ha format part de l’equip negociador amb els altres partits per a tancar la investidura de Sánchez.

És llicenciada en medicina i cirurgia, però el 2002 va deixar l’àmbit sanitari per a dedicar-se a la política des de la conselleria de Salut de la Junta d’Andalusia El 2013 va passar a ocupar la coordinació de la hisenda andalusa i va guanyar el pes en el partit. El 2016 era part del sector crític amb Pedro Sánchez, però això no va impedir perquè Sánchez la fes portaveu del govern el 2020, una funció que li va retirar a mitjan 2021.

Félix Bolaños García, ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts (PSOE)

Félix Bolaños García (Madrid, 1975) és llicenciat en Dret per la Universitat Complutense de Madrid. Repetirà com a ministre de Presidència i Relacions amb les Corts, però guanya les competències de Justícia i perd les de i Memòria Democràtica, que passen a Ángel Víctor Torres. Ha estat secretari general de la presidència del govern, lletrat del Banc d’Espanya i professor de l’Institut d’Empreas (IE Law School) i advocat del despatx Uría Menéndez. 

Bolaños ha estat una peça clau perquè Pedro Sánchez pogués esdevenir president espanyol una altra vegada. Ha format part de l’equip del PSOE en la negociació amb ERC, amb qui van arribar a un acord per a la investidura.

José Manuel Albares Bueno, ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació (PSOE)

José Manuel Albares Bueno (Madrid, 1972) repeteix com a ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació. És llicenciat en Dret per la Universitat de Deusto. Ha estat ambaixador de l’estat espanyol a l’estat francès i a Mònaco. Entre més càrrecs, també ha estat secretari general d’Afers Internacionals, Unió Europea, G20 i Seguretat Global de l’estat espanyol; conseller de Cultura en l’ambaixada de l’estat espanyol a París i cònsol de l’estat espanyol a Bogotà. 

En la passada legislatura, va ser protagonista per haver començat a tramitar l’oficialitat del català a la Unió Europea, tot dient que havia complert el compromís del govern espanyol. Ara per ara, encara no ha rebut el vistiplau dels vint-i-set estats membres.

Ángel Victor Torres Pérez, ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica (PSOE)

Ángel Victor Torres Pérez (Arucas, 1966) és un dels barons socialistes que va perdre el càrrec en la desfeta electoral del maig. Ha estat president del govern de les Illes Canàries des de 2019 i un dels grans reptes va ser la gestió de l’erupció volcànica de la Palma. Ara serà ministre de Política Territorial, un dels àmbits que s’intueixen que seran més centrals de la legislatura per la dependència de Sánchez amb ERC, Junts, EH Bildu i el PNB, i de Memòria Democràtica, que fins ara era competència de Félix Bolaños.

És doctor en filologia hispànica i va començar la carrera política 1999 com a regidor de l’ajuntament d’Arucas, a gran Canària. Des d’allà va anar escalant posicions fins a ser-ne batlle, vice-president del cabildo de Gran Canària, secretari general del PSOE de Canàries i president de l’arxipèlag. A les darreres eleccions va guanyar les eleccions però va perdre prou suport perquè Fernando Clavijo, de Coalició Canària, pactés amb el PP per a prendre-li el govern.

Mónica García Gómez, ministra de Sanitat (Sumar)

Mónica García Gómez (Madrid, 1974) s’estrena com a ministra de Sanitat després d’haver exercit els últims mesos com a cap de l’oposició a l’Assemblea de Madrid. Filla de pare i mare psiquiatres, va seguir la tradició familiar estudiant medicina i especialitzant-se en anestesiologia a la Universitat Complutense de Madrid. A més, ha practicat l’atletisme. 

Va entrar en política el 2015, com a diputada de Podemos a l’Assemblea de Madrid. Quatre anys després, va abandonar el partit juntament amb Íñigo Errejón i Manuela Carmena per a enrolar-se a Más Madrid. Tot i que ja fa anys que es dedica a la política, sempre ha tret pit de compaginar-ho amb la seva labor d’anestesista a l’Hospital 12 d’Octubre de Madrid.

Ernest Urtasun Domènech, ministre de Cultura (Sumar)

Ernest Urtasun Domènech (Barcelona, 1982) és una de les noves cares del govern espanyol. Serà el ministre de Cultura i Esports. Llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat portaveu d’Iniciativa per Catalunya Verda, membre de la coordinadora executiva de Catalunya en Comú i actualment és eurdiputat de Catalunya en Comú i vice-president dels Verds al Parlament Europeu. D’ençà del juny d’enguany és el portveu de la coalició Sumar, encapçalada per Yolanda Díaz. 

El 21 de desembre de 2013 va ser escollit com a cap de llista de les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig del 2014 per Iniciativa per Catalunya Verds, en substitució de Raül Romeva. Per les eleccions europees de 2014, va ocupar el tercer lloc en la llista de L’Esquerra Plural. Després de la seva elecció com a diputat es va integrar en el Grup dels Verds/ALE.

Jordi Hereu i Boher, ministre d’Indústria (PSOE)

Jordi Hereu i Boher (Barcelona, 1965) torna a la primera línia de la política més de deu anys després, quan es va enrere després d’haver perdut la batllia de Barcelona davant de Xavier Trias. En el seu moment va ser nomenat batlle perquè Joan Clos va deixar l’Ajuntament de Barcelona per a ser ministre d’Indústria al govern Zapatero, i ara és ell qui serà ministre d’Indústria.

Aquests darrers anys s’ha dedicat a l’activitat privada. Ha presidit el lobby Barcelona Plataforma Empresarial i la consultoria Idencity, i el 2020 va ser nomenat president d’Hispasat, l’operador espanyol de comunicacions per satèl·lit. A les darreres eleccions municipals va participar en alguns actes de campanya de Jaume Collboni, que va recuperar per als socialistes la batllia de Barcelona per primer cop des de la derrota d’Hereu.

Óscar Puente Santiago, ministre de Transports (PSOE)

Óscar Puente Santiago (Valladolid, 1968) ha guanyat visibilitat les darreres setmanes perquè és qui va representar el PSOE en el debat d’investidura fallit d’Alberto Núñez Feijóo. Que fos ell i no Sánchez, i la duresa del seu discurs, el van posar en la diana de la dreta i la ultradreta, fins al punt que va ser assetjat per un ultra en un TGV.

És advocat de professió i el 2015 es va convertir en batlle de la seva ciutat, Valladolid, gràcies a un pacte amb Esquerra Unida i Podem. El 2019 va revalidar el càrrec i aquest maig va tornar a guanyar les eleccions, però un pacte del PP amb Vox va fer-li perdre la cadira. De fet, Sánchez ha esgrimit sovint l’exemple de Puente per a contestar al PP quan li diuen que no pot ser president perquè Feijóo va tenir més vots. Ara, aquest augment d’influència en la plana major del PSOE culmina amb l’entrada al govern espanyol, on s’encarregarà del ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, fins ara responsabilitat de la catalana Raquel Sánchez.

Ana Redondo García, ministra d’Igualtat (PSOE)

Ana Carmen Redondo García (Valladolid, 1966) és una desconeguda a escala estatal, però Sánchez ha confiat en ella per a assumir el polèmic ministeri d’Igualtat. Durant els darrers mesos Podem ha reclamat que Irene Montero conservés la cartera des d’on va fer la llei trans i la llei de llibertat sexual —coneguda popularment com a llei del només sí és sí—, però el PSOE volia recuperar el ministeri per al seu partit i Sumar no estava disposat a reclamar-lo, motiu que ha esquerdat les relacions amb Podem.

Redondo és regidora de l’Ajuntament de Valladolid, i anteriorment havia estat diputada socialista a les Corts de Castella i Lleó, arribant-ne a ser la portaveu parlamentària, i vice-secretària general del PSOE de Castella i Lleó.

Elma Saiz Delgado, ministra de Seguretat Social (PSOE)

Elma Saiz Delgado (Pamplona, 1975) és una altra de les cares noves que s’incorporen al govern de Pedro Sánchez. Ve de la política navarresa, on ha estat consellera d’Economia i Hisenda des de 2019. Va entrar en política com a independent a les llistes del PSOE al Parlament de Navarra el 2003, i el 2007 es va presentar a l’Ajuntament de Pamplona com a número sis, però no va aconseguir entrar-hi.

El 2008 va ser nomenada delegada del govern espanyol a Navarra, i quan va ser rellevada va deixar temporalment la política fins que es va tornar a presentar a l’Ajuntament de Pamplona el 2019 i aquesta vegada sí que va entrar al plenari. S’hi va estar ben poc, perquè pocs mesos després va ser nomenada consellera de María Chivite. A les eleccions municipals d’aquest maig va ser la candidata socialista a la batllia de Pamplona, però va perdre davant de la Unió del Poble Navarrés. A banda de la política institucional, ha presidit l’associació de Persones Treballadores Autònomes i Emprenedores de Navarra i ha sigut vocal a l’executiva de la secció d’autònoms de la UGT.

Diana Morant Ripoll, ministra de Ciència, Innovació i Universitats

Diana Morant Ripoll (Gandia, 1980) repeteix com a ministra de Ciència i Innovació i recupera per al ministeri la cartera d’Universitats, que al darrer govern es va segregar i van dirigir dos ministres proposats per Catalunya en Comú: Manuel Castells primer i Joan Subirats després.

Morant va ser batllessa de Gandia entre el 2015 i el 2021, quan va deixar el càrrec per a ser ministra de Sánchez. És enginyera en telecomunicacions i es dedicava al sector privat fins que el llavors batlle de Gandia José Manuel Orengo la va convidar a formar part de la llista electoral del PSPV el 2011. Quan Orengo va deixar la política, Morant va presentar-se com a candidata. Va ser escollida batllessa i, a més, va ser designada diputada a la Diputació de València, on s’hi va estar només dos anys per a centar-se en Gandia. A les darreres eleccions espanyoles, va ser la candidata del PSPV per València.

Margarita Robles Fernández, ministra de Defensa (PSOE)

María Margarita Robles Fernández (Lleó, 1956) és sovint considerada la representant del sector més dretà dins del govern de Pedro Sánchez. És jutgessa i va ser la primera dona que va presidir una sala del Penal a l’estat espanyol, la primera que va presidir una audiència —la de Barcelona—, la tercera dona que va arribar al Tribunal Suprem espanyol i la tercera ministra de Defensa, després de la també socialista Carme Chacón i la popular María Dolores de Cospedal.

Va entrar en la política institucional el 1993 com a sots-secretària d’estat del ministeri de Justícia, i l’any següent va passar a ser secretària d’estat d’Interior. Durant aquesta etapa, va impulsar la investigació sobre el segrest i assassinat de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala a mans dels GAL. El 2001 va deixar la política i va tornar a la judicatura, però el 2016 va ser recuperada per Pedro Sánchez com a número dos de la seva candidatura per Madrid. Quan el PSOE es va abstenir en la investidura de Mariano Rajoy, Robles va ser una dels quinze diputats que va trencar la disciplina de vot i va votar-hi en contra. El 2017 va ser escollida com a portaveu parlamentària i el 2018, quan Sánchez va arribar a la presidència del govern espanyol, la va nomenar ministra de Defensa.

Fernando Grande-Marlaska, ministre d’Interior (PSOE)

Fernando Grande-Marlaska (Bilbao, 1962) sonava com un dels noms que serien rellevats en el govern, però finalment Sánchez l’ha ratificat en el càrrec. Ha estat el ministre d’Interior espanyol que Sánchez va arribar a la presidència el 2018, cosa que el va fer deixar de banda la seva carrera judicial, que l’havia portat a ser el president de la sala penal de l’Audiència espanyola i vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP.

Com a jutge té la taca d’haver avalat la guerra bruta en contra de l’esquerra independentista basca i de no haver volgut investigar els nombrosos casos de tortures denunciats per persones que ell va ordenar de detenir, com els quaranta joves encausats per la suposada pertinença a l’organització il·legalitzada Segi, que finalment van ser absolts. Un altre dels grans escàndols de Grande-Marlaska fou l’atribució de l’accident de l’avió Iak-42 a Turquia del 2003, amb seixanta-dos militars espanyols morts, a la incompetència de la tripulació, en comptes de responsabilitzar el ministeri per la contractació d’un aparell defectuós. A més, el 2007, va obrir judici oral per injúries contra la corona espanyola a diversos treballadors de la revista satírica El Jueves.

Luis Planas Puchades, ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació (PSOE)

Luis Planas Puchades (València, 1952) continua com a ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació. És un dels ministres que ha acompanyat Sánchez des del 2018, i ha mantingut les competències relatives al sector primàri, si bé també va assumir uns mesos les de Política Territorial i Funció Pública quan Meritxell Batet va ser escollida presidenta del congrés espanyol.

Tot i que és valencià de neixement, va ser destinat a Córdoba (Andalusia) com a inspector de treball i és allà on va començar la carrera política. Va ser candidat per Córdoba a les eleccions espanyoles de 1982, i entre 1986 i 1993 va ser eurodiputat, fins que va ser nomenat conseller d’Agricultura i Pesca de la Junta d’Andalusia. La seva carrera política ha combinat les responsabilitats en la representació internacional d’Espanya —va ser ambaixador al Marroc i representant permanent espanyol davant la Unió Europea— amb tasques de disseny i gestió del sector primari.

Pilar Alegría Continente, portaveu del Govern i ministra d’Educació i Esports (PSOE)

Pilar Alegría Continente (Zaragoza, 1977) és llicenciada en Educació Primària per la Universitat de Saragossa. Té un màster en Estudis Avançats en Educació Social per la Universitat Complutense de Madrid. Entre el 2008 i el 2015 va formar part del govern d’Aragó com a Consellera d’Innovació, Recerca i Universitat. També va ser diputada de les corts autonòmiques del 2015 al 2019.

El 2019 va ser la candidata del PSOE a les eleccions municipals de Saragossa, sent la força més votada. Més tard, va exercir de portaveu del grup socialista a l’ajuntament fins al febrer del 2020, moment en què va ser nomenada delegada del govern espanyol, un càrrec que va ocupar fins al juliol de 2021. D’ençà del juliol del 2021, ha estat ministra d’Educació i Formació Professional i ara assumeix també les competències d’Esports, fins ara lligades a Cultura. El PSOE volia mantenir les competències d’Esports encara que Cultura passés a Sumar, amb Ernest Urtasun al capdavant, perquè té al davant el repte de l’organització de la Copa Mundial de futbol masculí del 2030, que se celebrarà entre l’estat espanyol, Marroc i Portugal.

José Luís Escrivá Belmonte, ministre de Transformació Digital (PSOE)

José Luis Escrivá Belmonte (Albacete, 1960), fins ara ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions del govern espanyol, passa a ser el nou ministre de Transformació Digital, que se segrega del ministeri d’Assumptes econòmics de Nadia Calviño. És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i compta amb estudis de postgrau en Anàlisi Econòmica en la UCM i en Econometria en el Banc d’Espanya.

D’ençà del març del 2014 i fins que va ser nomenat com a ministre el 2020, va ser el primer President de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, des de març de 2014 fins al seu nomenament com a ministre. Del 2015 al 2019, va ser President de la Xarxa d’Institucions Fiscals Independents de la Unió Europa. Va iniciar la seva trajectòria en el Banc d’Espanya, on va exercir diferents llocs en el Servei d’Estudis, i va continuar posteriorment a Europa, on va participar activament en el procés d’integració monetària des de 1993 com a assessor de l’Institut Monetari Europeu.

Pablo Bustinduy Amador, ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 (Sumar)

Pablo Bustinduy Amador (Madrid, 1983), és fill d’Ángeles Amador, ex-ministra de Sanitat entre 1993 i 1996, i de Javier Bustinduy, un dels cervells espanyol de la xarxa ferroviària. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Complutense de Madrid i, posteriorment, va fer un màster en Història i Pensament Polític a l’Institut d’Estudis Polítics de París. Implicat en el projecte de Podemos d’ençà del seu començament, va treballar com a Coordinador de la Delegació del partit al Parlament Europeu després de les Eleccions Europees del 2014. D’ençà del març del 2015 és integrant del Consell de Coordinació, ocupant la cartera de la Secretaria Internacional.

És un dels fundadors de Podem, però se’n va allunyar quan va donar suport a Íñigo Errejón en la gran pugna pel rumb del partit l’any 2019. Va tornar a la política activa amb el projecte de Sumar i va formar part de l’equip de campanya de Yolanda Díaz. Assumeix el ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, que aplega els dos que van tenir els màxims responsables d’Unides Podem: Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Després de la dimissió d’Iglesias, el ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 l’havia ocupat l’actual secretària general de Podem, Ione Belarra.

Sira Abed Rego, ministra d’Infància i Joventut (Sumar)

Sira Abed Rego (València, 1973) és llicenciada en nutrició i dietètica, i  ha treballat com a nutricionista en una cooperativa en projectes relacionats amb la sobirania alimentària. Va ser candidata d’Esquerra Unida (IU) a les eleccions municipals del 2015 a Rivas-Vaciamadrid i va ser nomenada primera tinenta de batllia i responsable de polítiques d’habitatge, sostenibilitat mediambiental, parcs i jardins, mobilitat urbana i transport, i seguretat ciutadana dins el govern municipal de Pedro el Cura.

Rego és militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i és la quota d’Esquerra Unida al govern de Sánchez. El 2018 va ser escollida com a cap de llista d’IU per a les eleccions al Parlament Europeu del 2019. Actualment ostenta la presidència del Grup Confederal de l’Esquerra Unitària Europea. A banda, és militant d’Ecologistes en Acció i Comissions Obreres (CCOO).

Isabel Rodríguez García, ministra d’Habitatge i Agenda Urbana (PSOE)

Isabel Rodríguez García (Abenójar, 19081) continua al govern espanyol, però canvia el ministeri de Política Territorial per un de nova creació (Habitatge i Agenda Urbana) i perd les funcions de portaveu, que passen a Pilar Alegria. És llicenciada en Dret per la Universitat de Castella-la Manxa. A les eleccions del 2004, va obtenir un escó al senat espanyol per Ciudad Real, convertint-se en la senadora més jove de la història de l’estat espanyol. Allà va tenir els càrrecs de vice-portaveu de la Comissió de Justícia i vocal a la Comissió de Defensa.

Al juny de 2007 va abandonar el seu escó al senat per passar a ocupar el càrrec de directora general de Joventut de Castella-la Manxa. Un any més tard, al congrés regional del PSOE de Castella-la Manxa del juliol del 2008, va ser elegida secretària de comunicació i portaveu del PSOE regional. L’1 de setembre de 2008 va ser nomenada portaveu del Govern de Castella-la Manxa, i el 2011 va entrar al congrés espanyol. El 2021 va ser nomenada ministra de Política Territorial i portaveu del govern espanyol.

Els equips de Salvament Marítim han trobat dues barcasses amb quaranta immigrants a bord a la costa d’Alacant aquestes darreres hores, segons que han confirmat fonts de la Creu Roja.

L’embarcació Salvamar Leo, de Salvament Marítim, els ha traslladat al port d’Alacant, on reben l’atenció dels equips de Resposta Immediata en Emergències d’Ajuda Humanitària a Immigrants arribats per costa de Creu Roja (ERIE AHIC).

D’ençà de dimarts passat, 14 de novembre, han trobat set barcasses amb cent quatre tripulants a la costa sud del País Valencià, en aigües d’Altea, Benitatxell, el Campello, Teulada i Calp.

La cantant colombiana Shakira ha pactat amb la fiscalia i ha admès que va defraudar Hisenda entre el 2012 i el 2014. Així l’artista evita el judici a l’Audiència de Barcelona i accepta una condemna de tres anys de presó —mig any per a cada delicte de frau fiscal— i una multa milionària (7,5 milions d’euros i 432.000 més per suspendre l’entrada a la presó). Amb aquesta condemna de mínims, Shakira no haurà d’entrar a la presó.

La secció 6 #Audiència #Barcelona celebra #judiciconformitat on la cantant Shakira Isabel Mebarak Ripoll accepta 3 anys de presó per 6 delictes contra la #HisendaPública, pena que se suspen per multa de 432000€. A més també haurà de pagar una multa de 7 milions i mig d’euros pic.twitter.com/UcCYpNKY29

— TSJCat (@tsj_cat) November 20, 2023

“Vostè reconeix els fets i les noves penes que se li demanen?”, ha demanat el jutge al començament de la sessió. La cantant ha respost que sí i el magistrat ha tancat el cas amb l’acord de conformitat, tot i que no n’ha llegit públicament tots els detalls. El ministeri fiscal l’acusava d’haver defraudat 14,5 milions i li demanava una multa de 23,8 milions d’euros i una pena de vuit anys i dos mesos de presó.

Amb l’acord –teixit per l’advocat Pau Molins–, Shakira accepta que va simular que vivia fora de l’estat espanyol quan ja vivia a Barcelona amb l’ex-futbolista del Barça Gerard Piqué. Ara fa quatre anys, ja va pagar més de 17 milions d’euros per saldar el deute i les penalitzacions d’Hisenda.

Shakira no ha fet declaracions als mitjans a la sortida del tribunal, però ha publicat un comunicat, en el qual assegura que estava preparada per entomar el judici i defensar la seva innocència, tot ressaltant que el seu equip d’advocats estava convençut que podien guanyar el cas.

“Tenia dues opcions: lluitar fins al final, hipotecant la meva tranquil·litat i la dels meus fills, deixar de fer cançons, àlbums i rondes, sense poder gaudir de la meva carrera i les coses que m’agraden; o pactar, tancar i deixar enrere aquest capítol de la meva vida mirant cap endavant”, afegeix.

El president espanyol, Pedro Sánchez, anunciarà avui tots els noms del nou govern, tot i que ja se n’han filtrat alguns detalls. Primerament, el dirigent del PSOE volia retallar l’organigrama del nou executiu, però finalment tindrà vint-i-dos ministeris –dotze per a dones–, dels quals cinc seran pel soci petit de la coalició, Sumar.

El nou govern tindrà quatre vice-presidències, una més que fins ara. A Nadia Calviño (Economia), Yolanda Díaz (Treball) i Teresa Ribera (Transició Ecològica), s’hi afegirà María Jesús Montero (Hisenda) com a vice-presidenta quarta. Així mateix, Félix Bolaños serà un “superministre” amb les competències de la Presidència i Justícia.

Al consell de ministres espanyol, segons que confirma l’agència Efe, també s’hi asseuran cares noves: l’ex-batlle de Barcelona Jordi Hereu serà ministre d’Indústria i l’ex-president canari Ángel Víctor Torres, ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica.

Sumar tindrà cinc ministeris, el mateix nombre que tenia Unides Podem en l’anterior legislatura. A part de Yolanda Díaz, al consell de ministre també hi haurà Ernest Urtasun (Cultura, en substitució de Miquel Iceta); Mónica García (Sanitat); Pablo Bustinduy (Drets Socials, en substitució de Ione Belarra); i Sira Rego (Infància i Joventut).

La resta de ministres del PSOE

Previsiblement, Sánchez ratificarà Fernando Grande-Marlaska, José Manuel Albares, Margarita Robles i Luis Planas com a ministres d’Interior, Afers Estrangers, Defensa i Agricultura, respectivament. D’una altra banda, l’ex-batlle de Valladolid Óscar Puente ocuparà el lloc de Raquel Sánchez al capdavant de Transports i Mobilitat.

Així mateix, Pilar Alegría serà portaveu del govern i continuarà de ministra d’Educació, tot i que integrarà també competències d’Esports. Diana Morant es mantindrà de ministra de Ciència i Universitats i Isabel Rodríguez passarà a ser ministra d’Habitatge i Agenda Urbana; i José Luis Escrivá deixa Seguretat Social –serà per a la navarresa Elma Saiz– per Transformació Digital.

Avui, 20 de novembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Milei guanya: l’extrema dreta torna al poder a l’Argentina
• Marina Garcés: “No és veritat que no puguem fer res”
• Un avís sobre la violència ultra I Editorial de Vicent Partal
• El factor d’estrès del llenguatge i el retorn de la barbàrie I Mail obert de Joan Ramon Resina
• [DADES] La dreta espanyolista que deixa de ser demòcrata quan no pot governar
• Clara de Ramon: “La fama em fa molta mandra” 
• Alerta Solidària avisa que hi ha punts de l’amnistia que podrien deixar desprotegits activistes i manifestants
• “Aquest país té un costat fosc”: l’infern de les presons per a refugiats d’Austràlia
• William Eggleston, el misteri de la quotidianitat I El “Joc de miralls” de Xavier Montanyà 
• L’arriscada teranyina que ha teixit Pedro Sánchez I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

No ha calgut ni el resultat oficial. La victòria de Javier Milei ha estat tan clara que el seu contrincant, el peronista Sergio Massa, l’ha reconegut oficialment abans que els primers resultats oficials es fessin públics. El 10 de desembre l’excèntric candidat de l’extrema dreta prendrà possessió com a nou president de l’Argentina, sumant-se al conjunt de victòries de l’extrema dreta que està sacsejant el món occidental.

Les xifres definitives no se sabran fins d’ací a unes hores, però amb el 88 % de les meses escrutades Milei treu prop de dotze punts de diferència al seu rival. Una victòria que ningú no preveia que fos per un marge tan gros i que sembla impossible si es té en compte que La Libertad Avanza, el partit de Milei, es va formar en juliol de 2021 només i, tanmateix, ha estat capaç de derrotar l’omnipresent peronisme.

Evidentment en bona part això ha estat així perquè la major part de la dreta tradicional ha decidit donar suport a Milei, després que la primera tanda de les eleccions presidencials el deixés a ell com a contrincant de Massa.

Javier Milei, l’ultra que ha captat les pors i l’entusiasme dels homes joves argentins

Al llarg d’aquestes darreres setmanes, Milei ha deixat de banda el seu histrionisme habitual per adoptar un discurs més moderat, conscient que la victòria electoral és inviable sense el suport del votant centrista i els indecisos. Si prèviament Milei s’havia centrat a castigar l’establishment polític argentí, en la recta final de la campanya ha adoptat un to més propositiu, tot optant –com molts més candidats anti-peronistes abans d’ell– pel canvi i la transformació. Es tracta d’un discurs molt més semblant al de polítics de centre-dreta, com ara Bullrich, la seva rival a la primera volta i una dirigent que Milei havia assenyalat durant bona part de la campanya com a membre de la casta política contra la qual sempre ha promès de lluitar.

Tot i aquest intent de gir cap a la moderació, Milei ha continuat protagonitzant alguns dels moments erràtics que –a voltes per a bé i sovint per a mal– han marcat la seva candidatura. Un dels moments més sonats va ser l’entrevista que va oferir al periodista Esteban Trebucq a la cadena A24, en què va dir que sentia veus –tot i que el plató era buit– i va mostrar-se visiblement desorientat en més d’una ocasió, cosa que va causar les crítiques i l’estupefacció de molts dels seus seguidors. Milei ha reconegut en públic que el seu principal assessor és un gos que va tenir amb el qual afirma comunicar-se a través d’una mèdium.

Admirador de Donald Trump i de l’antic president brasiler Jair Bolsonaro, Milei ha  etiquetat el papa Francesc –l’antic arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Bergoglio, el primer pontífex sud-americà– com un “esquerrà dolent”. El canvi climàtic diu que és una “mentida socialista”, afirma que convocarà un referèndum per desfer la llei d’ara fa tres anys que va legalitzar l’avortament i ha fet una crida per crear un mercat per a la venda d’òrgans.

Marina Garcés (Barcelona, 1973) acaba de publicar El temps de la promesa (Anagrama), un llibre breu, que explica amb claredat i de manera concisa com l’exercici de la promesa des del poder sovint ha estat, i encara és, un factor d’esclavitud, de frustració que marca les nostres vides. Un desengany que ens atrapa en la inacció. Garcés dóna pistes sobre com insubordinar-nos contra aquesta condició que a voltes vivim com a fatalitat. Ella ho fa escrivint un llibre en què la reflexió profunda esdevé planera i àgil, alhora que esdevé una eina útil per a convertir-nos en amos de les nostres paraules i del nostre temps. La promesa, amb Garcés, deixa de ser una paraula sagrada o antiga i pren contacte amb la nostra realitat. Mil preguntes sorgeixen a l’aire, preguntes que fàcilment poden canviar el nostre dia a dia. El vincle entre els uns i els altres, mitjançant el compromís i el temps, pot ser alliberador. Ens convida a abandonar la idea que avui som en un món on no es pot fer res; considera que acceptar això és una derrota històrica i que cal analitzar com hi hem arribat.

—Viuríem millor sense promeses?
—Home, no, crec que no. Les promeses són una de les maneres que tenim de situar la paraula en el temps i de fer-ho de tal manera que aquestes paraules generin vincles i compromisos. Una altra cosa és que tots els vincles i tots els compromisos ens siguin favorables o no, siguin certs o no ho siguin i quines en siguin les conseqüències. Però el punt de partida de situar la paraula en el temps i de manera vinculant, no només és bo i necessari, sinó que a més ens deixaria molt a la intempèrie no poder-ho fer.

—Hi ha una frase tot just començar el llibre que fa una mica de punxada al pit. Dieu: “Sabem imaginar el futur, el que passa és que no s’assembla gens al que ens havien promès o al que ens havíem promès que podrien ser les nostres vides.”
—Un dels malestars del nostre temps és aquesta distància que patim i que ens fa patir entre la nostra vida –entre certs imaginaris de futur que històricament han estat construïts, defensats, sostinguts– i la realitat present del món.

—Com és aquesta realitat?
—La realitat present del món no tan sols és dolorosa objectivament –totes les crisis des de les climàtiques, des de les guerres, fins a l’estat també quotidià i íntim i personal de les vides concretes–, sinó que a més conté aquest dolor de no ser allò que esperàvem o allò per què s’havia lluitat tant o s’havia, d’alguna manera, fet tot un recorregut de molts tipus. Però com elaborar aquesta distància entre allò que havíem pogut imaginar i pel qual havíem lluitat i l’estat present del món és un dels motius d’aquest assaig.

—Parleu de la promesa històricament com a paraula de poder, però també us qüestioneu si és possible una promesa entre iguals.
—Sí, és possible una promesa entre iguals, encara que històricament el poder s’hagi apropiat de fer-les. En el llibre analitzo la figura de Déu, la de l’estat i la del capitalisme. Històricament, per exemple, una de les condicions de l’esclavitud era precisament la de no poder fer promeses, perquè l’esclau no és amo ni de la seva paraula ni del seu temps. Potser avui tots ens hem convertit una mica en aquests esclaus que no som amos ni de la nostra paraula ni del nostre temps. I no dic amos en un sentit possessiu, sinó en una relació d’autonomia i de capacitat. Per tant, com sortir d’aquest estat d’esclavitud en condicions d’igualtat?

—Com?
—La motivació principal d’aquest llibre és la reivindicació que no hem d’esperar que nous poders ens facin una promesa de salvació, com busquem ara –siguin poders polítics, tecnològics o de la mena que siguin–, sinó tenir aquesta capacitat de manera recíproca i igualitària.

—La falsa promesa és un exercici del poder. Dieu que aquest prometre fals ens fa pensar que la paraula no val res. Ens hi hem acostumat? És un perill?
—Ens hem acostumat, i massa, a aquesta retòrica de la falsa promesa, gairebé com la paraula que avui associem a qualsevol expressió pública, vingui de la política, vingui de l’economia, vingui de totes aquelles instàncies que d’alguna manera s’ocupen de donar forma al temps comú. Allò que podem esperar del govern, allò que podem esperar de la nostra vida laboral, allò que podem esperar de la publicitat, per exemple, també és un règim de la falsa promesa. Sabem que comprem promeses falses, però volem continuar comprant-les perquè en el fons ens fan pensar que semblarem més joves o que serem més feliços o que tindrem una vida més lluïble. És allò que ens mobilitza constantment, però sabem que és fals. Vivim en aquesta paradoxa de saber que és fals i continuar necessitant-ho. Per tant, entrar en aquesta relació que tenim amb la falsa promesa com a motor de moltes de les accions col·lectives del nostre temps crec que també és necessari.

—Ser conscient d’aquesta falsedat sembla que porta al desengany i a la inacció, que és el contrari del compromís que comportaria la promesa.
—La falsa promesa tal com s’emet avui per part del sistema polític i del mediàtic és gairebé la pedagogia perversa que la paraula no té cap valor. Amb aquesta normalització de la falsa promesa, el que aprenem no és que ens poden enganyar, això ha passat sempre, sinó que ni tan sols és important que ens enganyin perquè no hi ha vincle. És a dir, si la promesa és deliberadament falsa, el que diu aquella paraula és que no assumeix cap mena de vincle ni de compromís amb qui s’hi adreça. Si parlem de la política, no assumeix cap vincle ni amb l’electorat, ni amb el poble, ni amb la ciutadania. Per tant, en realitat, és una pedagogia del menyspreu, que assumim que és aquella que li correspon avui al sistema polític. Ser-ne conscients, més que fer-nos descreure de tot el que pugui venir de l’àmbit de la política, ens ha de fer pensar i interrogar-nos per què assumim aquesta posició i no exigim un altre tipus de paraula. Una de les coses boniques de pensar en la promesa és que tota promesa, per vertadera que sigui, pot no poder-se complir. Això és un altre tema. Aquí estem entre iguals. Aquí, del poderós més poderós fins a un nen petit en un pati d’escola poden no poder complir la seva promesa amb un company o amb el seu poble. I això ens fa iguals. La mentida, o el poder a partir de l’engany, és el que ens fa desiguals.

—Però sembla com si la consciència no fos prou i el jovent es veiés abocat a un “no podem fer res” aclaparador.
—La impotència actual també és l’efecte d’una falsa consciència. No és veritat que no puguem fer res.

—Vejam això?
—Per definició, no és veritat que no puguem fer res. Una altra cosa és fins on pot anar i fins on pot arribar allò que podem fer, depenent de moltes coses. Algunes estan a les nostres mans, algunes altres no. La idea que avui som en un món on no es pot fer res és una derrota històrica i cal analitzar com hem arribat fins aquí.

—Com?
—Un dels factors és haver banalitzat tant allò que ens diem els uns als altres que ja no creiem ni tan sols en la possibilitat d’un mínim vincle entre nosaltres. Però com hem arribat fins aquí? Això no passa sol. Això no és fruit del fet que els temps són foscos. Hem assumit tota una mena de descripcions del present i del futur en termes gairebé de condemna històrica, fins i tot de destí quasi religiós. Hem posat els joves en el lloc de la víctima del temps. Són com les grans víctimes d’un temps que ja no compta amb la possibilitat que ningú es relacioni de cap manera a través del temps viscut. Aquest llibre és una insubordinació davant d’això, a més fet amb ells perquè és una experiència docent i d’una acció a l’esfera pública feta precisament amb adolescents.

—I com deixar-ho d’assumir?
—El gir quin és? Proposar-los parlar en present i no en futur. Quan els joves, i els que ja no ho som, ens posem només des d’aquest lloc d’espectadors del futur, només veiem amenaces, tota mena de perills i de catàstrofes. Veiem una distància insalvable entre el nostre present i uns futurs més o menys desitjables. Però és que potser el futur no existeix, mirat així, sinó que el que existeix és la nostra capacitat de vincular-nos i de comprometre’ns en el present amb el temps que compartim.

—I el present què seria?
—Això implica fer una altra experiència del present perquè l’hem reduït a un instant. L’hem reduït a aquesta immediatesa en què vivim, foto a foto a Instagram, càpsula a càpsula a TikTok, contracte de lloguer a contracte de lloguer… Anem trencant el temps fins a tal punt que res del que vam dir un dia ja no és que fos mentida o no, és que no sabem ni on queda en la foto següent. Potser el present no és la immediatesa, sinó allò que vivim i que continuarem vivint potser, o no. En aquesta durada, com mitjançant la paraula en el cas de la promesa, però entesa com una acció, quines accions avui fan que el temps pugui ser una cosa que compartim i no només que consumim de manera instantània.

 

—La promesa sempre va lligada al compromís?
—La promesa, per a mi, el que té de més especial és que no és només allò que diu respecte del futur, sinó que fent-se genera un vincle amb qui s’hi adreça i un compromís amb l’acció que es promet. Per tant, en aquest sentit és molt màgic, i no ho dic en un sentit esotèric sinó creatiu, perquè diu d’alguna cosa que és per a algú. Si parlem de promeses veritables, no hi ha promesa que no s’adreci a algú i que no comprometi, si parlem de promeses veritables. Potser avui és el que ens fa més por de la promesa, perquè implica generar vincles i comprometre’ns, en un moment on hem assumit que no sabem mai on serem l’endemà, perquè sembla força contradictori o força a contrapèl de les experiències contemporànies més basades en el fet, que no et puc prometre res, no sabem què passarà, ves a saber on serem demà, que és la manera com ens protegim avui dels vincles i dels compromisos.

—El compromís està passat de moda?
—Sí, dit així. A més, sembla gairebé sinònim de sacrifici, fixa’t que l’hem portat al terreny del sacrifici.

—Que no és el cas!
—Una persona compromesa la veiem com una persona abnegada, que renuncia a la seva vida. Quan al final la pròpia vida no és res més que el conjunt de compromisos que establim amb els altres, entenent que poden ser compromisos recíprocs, igualitaris dels uns per als altres. No només d’un cap als altres i, en canvi, ho hem tergiversat completament, també des d’aquesta egolatria i aquest individualisme, que tot allò que faig m’ha de reportar o m’ha de compensar d’alguna manera amb algun tipus de benefici o de benestar o de plaer o de felicitat immediata per a mi o els meus. És una primera persona que consumeix temps, que consumeix vida, que consumeix relacions, que consumeix experiències clar, des d’aquí tot allò que em vagi bé ens anirà bé i després tot el que em va malament destrueix qualsevol capacitat, precisament, de viure el temps amb els altres.

—Dieu molt que el capitalisme ho impregna tot d’aquesta idea d’una vida millor, que és com una mena de cançoneta entabanadora.
—El capitalisme viu d’una promesa molt simple que és que qualsevol cosa que fem ha de ser prometedora d’alguna cosa millor, sigui una mercaderia, sigui un objecte de consum, sigui un treballador, qualsevol capital ha de poder créixer en benefici d’una promesa de millora. Una millora entesa com a enriquiment, creixement, inversió, potencial, totes aquestes paraules del llenguatge economicista del nostre temps; totes elles diuen el mateix. Res no és per si mateix bo, res no és per si mateix útil o agradable. Ho és en la mesura que promet alguna cosa. Aquesta estructura de la promesa il·limitada no té final. El valor ha de portar més valor del tipus que sigui, és el que ens manté encara amb una promesa que no sabem qui l’ha fet, qui s’ha compromès mitjançant aquesta promesa a alguna cosa. En realitat ens la fem tots a tots, sense que ningú hi estableixi precisament, ni cap vincle ni cap compromís que no sigui el del consum constant.

—També parleu de traïció i de cinisme… 
—El cinisme bàsicament és una operació de càlcul en aquest mercat desigual d’oportunitats que és la vida. El cinisme considera bona qualsevol acció o relació que maximitzi, que ampliï les pròpies possibilitats d’èxit en un camp. Aleshores, aquest comportament és cínic, no en el sentit original de la paraula –que etimològicament ve d’una escola de filosofia grega–, sinó que és fer allò que més et convé d’uns determinats càlculs d’interessos, és precisament un dels efectes d’aquesta pedagogia de la falsa promesa, d’haver après que tota paraula només serveix per a interactuar tàcticament en aquest mercat d’oportunitats. Aleshores sí, el cinisme s’estén com una plaga.

—Cada dia més?
—Potser fa uns anys era més descarat perquè les promeses d’èxit semblaven més a l’abast de la mà, aleshores hi havia aquest cinisme guanyador, aquest cinisme del jugador, de tota aquesta mena de figures triomfadores. En aquest capitalisme actual de la precarietat de la crisi, de l’amenaça global, això ha canviat una mica. S’ha segregat. Ara ja només parlem de tres personatges o quatre: els Elon Musk i companyia que gairebé ja viuen en un altre planeta. Ens els imaginem ja més fora de la Terra que vivint entre nosaltres. En canvi, ara hi ha una experiència més dolorosa del capitalisme actual, més vinculada al malestar que posa en qüestió aquest cinisme imperant en les últimes dècades, que li posa límits.

—Les promeses desafien la incertesa?
—Les promeses abracen la incertesa, que és diferent.

—Us podeu explicar?
—Tota promesa, per certa que sigui, acull la possibilitat que no es pugui complir perquè els assumptes humans són fràgils, succeeixen en el temps, no són eterns ni omnipotents i els accidents els travessen. La relació entre la nostra voluntat, el nostre desig i allò que pot passar amb nosaltres no té res mai del tot garantit. Això no fa menys certa la promesa. Una manera molt interessant en temps d’incertesa, com els nostres perquè tot són crisis i mai ningú no sap com imaginar un futur mínimament estable i mínimament durable, és fer que sigui una manera de viure en el temps, que no sigui només amenaçant. Hem convertit, també, la paraula incertesa en sinònim d’amenaça. Quan diem “són temps incerts”, en realitat volem dir perillosos i amenaçadors, on tot allò que no sabem ens posa en perill. Si vivim en el temps i no en un algoritme, és inevitable no saber què passarà en part, però sí que podem saber què volem que passi. Per a mi, la promesa té aquesta relació molt bonica, molt fràgil i alhora molt forta, en el temps de la incertesa, que és poder-hi introduir una voluntat, un vincle i un compromís i alhora fer-la vivible. Hi ha més maneres avui de negar la incertesa, per exemple, volent predir-ho tot o volent dominar el temps amb noves o velles maneres de poder que són força més perilloses.

—Com ara quines?
—Com atribuïm a la intel·ligència artificial la facultat de predir-ho tot. La intel·ligència artificial són un conjunt d’algoritmes que poden ser molt útils per a moltes coses, molt beneficiosos segons com els fem servir, però si els atribuïm aquesta nova omnipotència de predir qualsevol comportament, li adjudiquem i, per tant, li deleguem un poder que té a veure amb el temps i unes expectatives, en relació amb aquest temps, que és poder-lo controlar. Aquí la relació amb la incertesa ja és una altra. No és abraçar-la, sinó dominar-la i establir noves formes de domini mitjançant aquest control.

—També parleu del fet emocional, els mitjans converteixen les emocions en objecte de consum i les banalitzen. En aquest context, com ens hi relacionem?
—Quan hem convertit la nostra part emocional a quelcom que hem de gestionar, reforcem encara més aquesta relació amb allò que ens passa, allò que volem, allò que ens afecta, allò que compartim, a una cosa que podem calcular de manera que generi alguna previsibilitat i tingui marges d’èxit i fracàs. Perquè, bàsicament, del que es tracta és això, de poder portar les nostres emocions a un punt, per exemple, que ens permetin d’aprendre allò que se’n diu gestionar la frustració, el fracàs, totes aquestes relacions, en el fons, de sostenir el malestar. Al final, del que parlem és d’aprendre a sostenir el malestar. És això el que hem d’aprendre? O hem d’aprendre unes altres coses, com ara conèixer les causes d’aquests malestars i poder-los transformar? Això no vol dir negar el patiment, la vida humana sempre comportarà moltes formes de dolor perquè existeix, com existeix la mort i l’ànsia de moltes coses.

—Quan ens diuen que aprenguem a gestionar, val més que ens posem en alerta?
—Totalment. Jo m’he tret la paraula gestionar del vocabulari perquè ens ve a tots automàticament. És una paraula que permet de substituir molts verbs que volen dir moltes accions diferents. Si tot és gestionable, convertim-nos en mànagers de nosaltres mateixos, però poca cosa més.

—Podem deixar de sentir…
—…de comprendre, d’estar, de saber, de compartir… Podem compartir sense acabar de saber molt bé què fer-ne.

—I en tot això també parleu del factor cognitiu… Què en fem, del coneixement? Sembla molt difícil d’encaixar en un món saturat d’informació.
—A què diem coneixement? Perquè també és d’aquestes paraules molt polisèmiques que inclou molt: des de tenir informació sobre alguna cosa, fins això que avui en tenim molta i es desborda. Avui dia qualsevol estri d’aquests que tenim sobre la taula ens obre l’accés a més informació que la de tota una civilització. Això ha generat ansietat. Tenim una relació ansiògena amb la informació, amb tot allò a què podem accedir, amb tot el cine que podem veure, amb tots els llibres que tenim a disposició i, per tant, això genera una autoreducció, una sensació de “no puc” i ens quedem amb informacions molt repetitives de les xarxes que acaben sent molt autoreferents. Sabem quatre coses d’un petit món o de gent a qui els agraden les mateixes coses que a nosaltres i les compartim mil vegades, gairebé com una forma quasi de defensa respecte d’aquesta immensitat.

—I què fem?
—La pregunta no és quanta informació podem suportar, sinó quant de coneixement
podem compartir; perquè són molt diferents el coneixement i la informació. Conèixer és poder comprendre allò que sabem o aquella informació que tenim. Per a mi, sempre hi ha aquest component amb què ens van educar a l’escola: si no ho entens, no ho saps. Entendre vol dir poder comprendre. Avui es dedica molt poc temps a les maneres d’educar. El sistema educatiu fa un ús molt instrumental de la informació, de fer coses, de fer una presentació, penjar-les a no sé on… Però no es dedica temps a dir què has entès. No ho fem a les escoles, no ho fem a les universitats, és com si s’estigués dissociant d’allò que presenta i, per tant, també les conseqüències sobre nosaltres en termes de vincle, de compromisos, de voluntats i de comprensió, fins i tot dels nostres límits. Poder fer una promesa, en el fons, és una forma de comprensió perquè conté un element cognitiu molt fort, que és una determinada manera d’entendre i d’aclarir una relació entre allò que és real i allò que és possible, entre el jo i els altres. La promesa també hem d’entendre-la no només com l’expressió d’una voluntat, sinó com una expressió de coneixement. Com una manera molt interessant a l’hora de plantejar-nos avui com podem conèixer el món en què vivim.

—Al final del llibre hi ha un seguit de promeses d’adolescents. Us va impactar aquest exercici que vau fer amb joves estudiants sobre la promesa?
—Aquesta experiència em va marcar molt. De fet, el llibre neix d’haver preparat aquesta conferència i tot el recorregut que vaig fer amb uns professors d’institut i els grups de classe de quart d’ESO i primer de batxillerat. Amb ells vam aprendre a parlar del futur, i no des dels desigs de futur, sinó des de les promeses de present. Veure la potència amb la qual els joves –precisament aquells que diem que tenen avui dia menys capacitat de relacionar-se amb el futur, perquè els hem victimitzat o criminalitzat–, quan els obres la possibilitat de amb qui es comprometrien, surt una expressió precisament de vida i de força. Això vol dir de capacitat de relacionar-se amb el seu temps. Això em va marcar molt perquè ens adrecem només als joves com a víctimes del nostre temps. Per això el llibre acaba amb les joves promeses, és un homenatge.

 

L’exposició organitzada per la Fundació Mapfre i la C/O Berlin Foundation, amb Felix Hoffmann de comissari, aplega les sèries de fotografies més representatives d’un dels artistes més influents del panorama visual actual. El primer fotògraf que els anys setanta va experimentar amb l’ús del color i va desafiar totes les normes i catecismes culturals del moment. Eggleston treballava el color d’ençà del 1965.

Aleshores molta gent menyspreava el color. Es considerava propi de la publicitat o de les fotografies familiars. Ningú no es podia imaginar que tingués algun valor artístic en fotografia. Ni el color, ni la imatge d’una benzinera o d’una ampolla de Coca-Cola, capturada com si fos una natura morta. Fins que va arribar la revolució Eggleston amb una exposició l’any 1976 al MoMA de Nova York, organitzada per John Szarkowski. L’èxit, sobretot a Europa, va trigar a arribar. El 1988 va rebre el premi internacional de la Fundació Hasselblad i el 2004 el guardó PhotoEspaña de Baume i Mercier.

William Eggleston (Memphis, Tennessee, 1939) és una llegenda viva dels pioners de la fotografia. Va néixer en el si d’una família rica del sud dels EUA dedicada al conreu de cotó. La seva infantesa i joventut van transcórrer en uns escenaris fantasmals. A la inòpia rural que començava a transformar-se, a “civilitzar-se”, per la industrialització i la societat de consum. Entre pantans, manglars, llacs, plantacions i petits nuclis urbans, era un territori solcat per carreteres comarcals on el cotxe era imprescindible i les cicatrius de l’esclavisme encara eren a flor de pell, i en el subconscient de la població. Hi havia conflictes racistes i una classe mitjana emergent que creixia amb la societat de consum. Era un món en trànsit que aviat deixaria d’existir. Un món que amagava molts misteris quotidians ocults darrere la superfície de la realitat, un tel que Eggleston aconseguiria de traspassar amb la càmera.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘Los Alamos’, 1965-1968 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner). El perseguidor de paisatges desconeguts

Eggleston, que va ser professor de fotografia artística a la Universitat Harvard, es va interessar per la fotografia com a mitjà d’expressió artística i mètode per a documentar aquell món en vies d’extinció. A diferència dels seus admirats Henry Cartier-Bresson i Walker Evans, va començar a experimentar amb el color, que forçava fins a saturar-lo pel sistema de la transferència de tintes. De fet, les seves obres són un prodigi per descobrir-nos els colors més explosius de la realitat, com combinen, quins missatges més o menys latents ens transmeten. Eggleston va revolucionar l’art de la fotografia amb el seu punt de vista sobre els racons, els gests, les siluetes humanes i els objectes aparentment banals del nostre paisatge quotidià. Benzineres, bars i motels de carretera, cases, garatges, refrigeradors, plats amb menjar, cartells publicitaris, centres comercials, senyals, esquerdes, escombraries… Les restes marginals de la societat, l’abandonament, les deixalles, les coses invisibles, prenen tot el sentit quan els detecta i el fotografia.

Eggleston es va dedicar a “perseguir paisatges desconeguts” i capturar tots els detalls que per ell semblaven tenir algun significat conscient o inconscient d’ençà de ben jove. No li calia treballar, era ric, i, per tant, podia dedicar-se a fer allò que li donés la gana. Podia ser el flâneur de Walter Benjamin, però alhora era un explorador de no-llocs, tal com va definir aquests espais l’antropòleg Marc Augé. Recorria els carrers i els descampats amb la càmera amb la inquietud d’un entomòleg a la recerca de signes, senyals o claus per a entendre el present i provar de transcendir el consens de la realitat. Mirava de fer visible allò tan comú que acaba esdevenint invisible. De fet, quan passegem, l’espai i el temps es fusionen dins nostre i ens causen visions i interpretacions noves de l’entorn que tant poden servir per a revisitar el temps perdut, com per a preservar-ne les empremtes de cara al futur. L’art, l’enigma, la memòria i el document.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘The Outlands’, 1970-1973 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner). ‘Sense títol’, de la sèrie ‘The Democratic Forest’, 1983-1986 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner).

Eggleston va influir els seus contemporanis fixant-se en els petits detalls que duen implícit un relat misteriós, inquietant, poètic o bàrbar, sobre l’aparent banalitat de les coses reals. Sobretot amb la força del color, que multiplicava fins a extrems fins aleshores inimaginables. Les seves obres podrien haver influït, o coincidit en alguns aspectes, amb l’estètica de David Lynch i Edward Hopper, Warhol o els expressionistes abstractes, Cartier-Bresson i Walker Evans, Miralda o el Wim Wenders de “París-Texas”, entre més artistes.

Les seves fotografies són com flaixos, espurnes del present, reflexos desordenats d’un mirall trencat que semblen mantenir entre si una mena de codi secret. Són instants de calma, en què les ombres, la llum, els colors i la disposició de persones i objectes s’integren o es fusionen de tal manera que semblen transmetre un missatge misteriós, ignot, provinent de l’altra banda del mirall. I, a la vegada, documenten i capturen per a la història els darrers instants, gests i mirades dels habitants d’un món que avui ja no existeix, el dels suburbis dels estats del sud dels EUA.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘The Outlands’, 1970-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner). Inicis polèmics

“No imaginava ser capaç de fer res millor que una còpia perfecta de Cartier-Bresson”, declarà Eggleston una vegada. “I finalment ho vaig aconseguir. Però va arribar un moment –entenc que va tenir a veure amb el fet de cercar les meves arrels i tornar a Memphis– en què vaig haver d’afrontar que havia de sortir a perseguir paisatges desconeguts. Allò que era nou en aquella època eren els centres comercials, per això els vaig fotografiar.”

Quan William Eggleston va decidir de dedicar-se a perseguir paisatges i racons desconeguts, tant li feia què en pensessin els altres. És com si fes les fotografies per ell, per entendre-ho ell, no perquè les contemplés el gran públic. No va reenquadrar mai una fotografia, i no va fer mai dues fotografies del mateix lloc. Fa la impressió que, com que era ric i no depenia de treballar per a poder viure, feia allò que volia, sense importar-li si feia bona o mala impressió a ningú.

Es va prendre la llibertat total de descobrir el seu món i retratar-lo. O allò que restava del seu món. Si bé podia inspirar-se en l’estil dels seus admirats Walker Evans i Henri Cartier-Bresson, amb l’ús particular del color els portà absolutament la contrària, afortunadament per a la història de l’art i de la fotografia. Walker Evans considerava que el color era vulgar. I Cartier-Bresson li va dir un dia: “William, el color és una merda.”

‘Sense títol’, de la sèrie ‘The Outlands’, 1970-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner).

La polèmica el perseguí durant anys. La seva mostra revelació l’any 1976 al MoMA de Nova York fou molt controvertida per al públic i especialment per a la crítica. Si bé el comissari John Szarkowski el presentava com “l’inventor de la fotografia en color” i que “feia fotografies perfectes”, uns altres reaccionaren enutjats. Hilton Kramer, crític del The New York Times, escriví: “Perfectes? Perfectament banals, potser. Perfectament avorrides, evidentment.”

Per contra, el crític Sean Callahan proclamà: “Que les seves fotografies decebedores siguin tan eloqüents és a causa de l’ús que fa del color per transmetre la ‘sensació’ d’un lloc particular. Emfatitza els matisos que integren l’escena, o que ressonen de manera crítica, i crea gairebé efectes de so, silenci, olor, temperatura, pressió: sensacions que la fotografia en blanc i negre encara ha d’evocar.”

Fos com fos, és clar que l’exposició del MoMA del 1967 va ser el punt d’inflexió decisiu per al reconeixement de la fotografia artística en color com a forma d’expressió artística.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘Los Alamos’, 1971-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner). El misteri Eggleston

Cada fotografia d’Eggleston és un món que s’ha format a l’atzar, amb equilibris, significats sons i ressons. Cal mirar-les dues vegades per ficar-s’hi. Les concep com un tot, no com la representació d’un objecte al centre de la imatge. Dit amb les seves paraules: “Em temo que hi ha més persones de les que imagino incapaces d’anar més enllà d’apreciar una imatge que és un rectangle amb un objecte al mig, un objecte que poden identificar. El que envolta l’objecte tant els fa, a condició que no interfereixi amb l’objecte mateix, situat al bell mig.”

Hi ha col·leccions de fotografies molt interessants, en aquesta exposició. A Los Alamos (1965-1974), l’autor explora i captura tots els detalls d’un territori no-lloc de Nou Mèxic. Hi va arribar en cotxe l’any 1973. És una zona on es va posar a punt clandestinament la bomba atòmica. Aquí hi ha una de les primeres fotografies en color que va fer, i de les més famoses, la d’un dependent d’un supermercat empenyent uns carrets metàl·lics. En aquesta sèrie de dues mil dues-centes imatges, hi ha documentat el centre del seu univers: Memphis i el delta del Mississipi, fins a Nova Orleans, passant per Las Vegas, el sud de Califòrnia i els molls de Santa Mònica.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘Los Alamos’, 1971-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner). ‘Sense títol’, de la sèrie ‘Los Alamos’, 1971-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner).

Un altre de les sèries, The Outlands (1969-1974), que es va publicar en llibre per primera vegada el 2021, molts anys després, és una selecció dels primers treballs. Els que van servir per a muntar la mostra del MoMA del 1967. És el seu món, la seva inòpia particular, un món que ja era en vies d’extinció. Totes les fotografies semblen impregnades d’un tel de nostàlgia, però si hi entres, descobreixes un esclat de combinacions de colors, associacions i significats que tenen molta força, com si l’autor hagués sabut capturar el darrer alè, l’essència final, del sud més profund dels EUA.

Si bé s’observa una compenetració total de l’autor amb els objectes i el paisatge, la perspectiva de la seva mirada ens la dóna l’humor. Sembla que el treball d’Eggleston, explica’t així, en abstracte, sense veure’n les fotografies, és avorrit –tal com deia el crític de The New York Times– i amb pretensions de transcendent. Res més lluny de la realitat, ni de les seves intencions. Les imatges són amarades d’humor, també. Encara que puguin semblar-nos inquietants, moltes et fan somriure, pel joc de contrasts que estableixen, o per les paradoxes que revelen. De vegades són els cartells i les figures, com ara les estàtues i joguines més kitsch en la decoració d’un espai abandonat, de l’estil dels treballs de Txema Salvans. Unes altres, la cara que fan els personatges en contexts surrealistes o directament còmics.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘Los Alamos’, 1971-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner). La inòpia revisitada

Mentre veia aquesta exposició, m’he submergit novament en pensaments i idees del meu passat. Fa anys vaig escriure en aquestes pàgines tres sèries d’articles sobre la inòpia, en què volia plasmar el misteri i els enigmes que ens envolten quan passegem per la ciutat i trobem claus i enigmes que travessen com una fletxa els segles, els anys, els dies i les hores.

Extrec algunes idees d’aquells texts antics que, ara, arran de deixar-me seduir per les fotografies de William Eggleston, em retornen plenes de vida i sentit:

A la inòpia té més valor l’ull buit d’una estàtua grega, o el braç que li falta, que la mateixa estàtua. Allà hi podem llegir les pistes per a sortir del laberint. O per a perdre’ns per sempre més. Als murs de la ciutat, hi ha gravats signes actuals i empremtes del passat. Senyals de fum. Cicatrius de moltes batalles, grafits invisibles, pintades absurdes, taques de sang als murs de les esglésies, idees que van rebentar. Passejar oxigena el cervell, activa la circulació de la sang, obre els ulls cap al nostre interior, ens projecta en la inòpia, l’estat idoni per a resoldre l’enigma, per a desvelar el misteri.

Els carrers, els murs, els anuncis, les màquines, l’atzar, les cotorres, els accidents, les escombraries, els gossos, les bicicletes, els captaires, la llum, les putes, la remor de fons, l’olor, la pols, un capellà, els riures, les petjades… susciten els records, rescaten l’ignot, exalten la imaginació. La cal·ligrafia urbana dibuixa el nostre territori geogràfic i mental. Fa del passat, present, i permet d’oblidar un futur inexistent. Hi ha indicis que estableixen relacions secretes entre la memòria i la imaginació, més enllà de la raó. Només des de la inòpia podrem entendre la immensitat del món.

La realitat pot ser aquella composició d’imatges que surt en revelar un clixé que, per descuit, ha estat exposat a la llum dues vegades. I també allò que no es veu quan surt el carret tot velat. Sigui com sigui, a la inòpia, convé de tractar amb l’invisible. L’ocult. Ens ho deia Ramon Llull al Llibre de les meravelles (1288-1289): “On pus escura és la semblança pus altament entén l’enteniment que aquella semblança entén.” Llegenda sagrada d’inòpia. Paraules molt útils per a aproximar-se a l’obra de William Eggleston.

‘Sense títol’, de la sèrie ‘Los Alamos’, 1971-1974 (fotografia: William Eggleston / cortesia d’Eggleston Artistic Trust i David Zwirner).

“Silenciosament, una cosa enorme ha irromput en la realitat de l’home occidental: la destrucció de tota autoritat, el desencís radical d’una raó massa confiada i una dissolució dels lligams han fet que tot, absolutament tot, sembli possible. Treballar amb les velles paraules pot semblar un vel que amagava als nostres ulls angoixats els poders que preparaven el caos.” Aquesta cita descriu acuradament un estat d’ànim molt difós. Com més va més s’estén la sensació de final de la civilització, amb la pèrdua de referents que no fa pas gaire encara semblaven rellevants. I no pas uns referents qualssevol, sinó els intrínsecs de la civilització que fins el segle XX s’havia considerat antonomàstica. Ja fa mig segle que les llengües clàssiques van deixar de transmetre’s a l’escola i amb elles el llegat cultural que, ensems amb el cristianisme, posà els fonaments d’Occident. Actualment el cristianisme mateix s’evapora com la rosada en sortir el sol. D’any en any el catolicisme es degrada amb escàndols sexuals i lluites de poder que amenacen l’autoritat papal. I a Europa el protestantisme perd fidels contínuament i a velocitat creixent. Sols a Alemanya l’església evangèlica va perdre 380.000 membres l’any passat, 130.000 més que el 2012, en què les baixes foren 250.000. La tendència no és pas en benefici de la il·lustració. Que la religió que un altre temps unificà espiritualment Europa avui remeti no implica pas el triomf de la raó. Ben al contrari, l’espai abandonat per la fe s’omple gradualment amb una altra religió que promet de reconstruir l’autoritat, subjectar la raó i refer els lligams destruïts per l’hedonisme i l’escepticisme.

La cita amb què he començat l’article és extreta d’una conferència de Karl Jaspers pronunciada l’any 1935, en ple auge del nazisme, doctrina que també pretenia refermar el principi d’autoritat, però acabà d’ensorrar-lo. Perquè autoritat no equival a violència, i els lligams que la modernitat havia tallat no es podien pas reconstituir amb la doctrina de la superioritat racial, ni la raó podia reivindicar el seu ofici d’àrbitre de la realitat estant supeditada al mite del destí imperial de la nació alemanya. Jaspers diu que el caos, manifest amb el principi d’indeterminació que representava la conquesta nazi del poder, alguns l’havien vist a venir “amb ulls angoixats” quan fermentava per sota de les velles paraules, com un corcó al cor de les aparences. Senyal inconfusible de la subversió subterrània de la realitat era precisament la descomposició del llenguatge. Els mots conservaven l’antiga façana però estaven rosegats per dins.

La realitat, en el sentit d’allò que es pot conèixer, sols existeix en la consciència i per la consciència; més exactament, existeix en tant que es pot comunicar. I sols podem comunicar-la mitjançant el llenguatge. Una de les expressions més obtuses és dir d’alguna cosa o situació que sols són paraules. D’una situació que no sabem articular amb claredat no en podem tenir cap idea convincent. De la convicció que assoleixi la idea en depèn la veritat, que mai no serà absoluta sinó aproximada o tendencial, perquè en tant que éssers immergits en la història no ens és possible d’articular la totalitat d’un món canviant. Per accedir al valor de veritat, la idea comunicada ha de poder compartir-se universalment en l’enteniment (i no en l’ordre dels instints, les emocions o els interessos privatius). Ara, la comunicabilitat de les idees depèn de l’engranatge de l’evidència amb la raó, que és inseparable de la propietat significativa de les paraules.

Les paraules signifiquen en la mesura que fixen un sentit vàlid per a tothom. Si no romanen idèntiques amb elles mateixes no poden sustentar la identitat de consciència en què xifrem les valoracions ètiques. Sense identitat de sentit no hi ha comunicació i les paraules són efectivament sols paraules, o més ben dit pellofes de paraules de les quals ha desaparegut la substància comunicativa. Quan no hi ha identitat de consciència els judicis esdevenen la pura afecció inconscient d’un ésser instintiu o fins i tot vegetatiu, similar a les plantes, diu Aristòtil. Jaspers hi afegeix que qui no es considera interpel·lat per la consciència en tant que tal –i no per aquest o aquell individu accidental–, o es troba en un nivell espiritual semblant al de les plantes o bé en mans d’una voluntat vital que s’amaga sota l’aparença de judici ètic. Personalment m’inclino més per la segona alternativa, però faig meva l’opinió de Jaspers que és impossible de mantenir un debat honest, ço és, amb la intenció d’arribar a res que sigui vàlid universalment, amb una persona que no reconeix la identitat de la consciència.

Les paraules són la clau de volta de la consciència en tant que origen i fi de la comunicació. La raó, que és un desig de claredat i sent repugnància de la irreflexió, no pot obrir-se camí si les paraules es manipulen per satisfer una voluntat de poder que en darrera instància sempre és trivial. L’abús de les paraules no és cap fenomen aïllat en un reialme ideal o subjectiu; és símptoma i alhora agent de la destrucció de la democràcia. La violència que es fa al llenguatge empedra el camí per la barbàrie.

He començat l’article al·ludint a la desaparició dels grans trets de la civilització occidental, perquè, així com el canvi climàtic altera els paisatges i, alhora, la flora i la fauna aborígens, la desaparició dels referents culturals afecta els processos espirituals fins als darrers detalls. El llenguatge perd rigor i s’estova com les glaceres quan la neu esdevé fang durant el desgel. Caracteritzar el Tsunami Democràtic de terrorisme, el Primer d’Octubre de cop d’estat o el president a l’exili de fugitiu és tan irresponsable com comparar la matança del 7 d’octubre amb l’Holocaust o titllar la guerra d’Israel contra Hamàs de genocidi, per nombroses que siguin les víctimes dels bombardeigs, tan lamentables com ho són les morts civils de totes les guerres.

Hom pot declarar-se pacifista i oposar-se a tota acció bèl·lica per raons de consciència. Hom pot indignar-se per determinades accions del govern israelià, exactament com per les vulneracions de drets humans o civils a qualsevol altre país. Hom pot fer tot això sense caure en la immoralitat de l’antisemitisme. Hom pot, en altres mots, adoptar l’ètica dels principis oblidant que, duta a l’extrem, aquesta ètica comporta destrucció. D’antuvi la d’Israel, amenaçat des de la seva fundació per veïns hostils i actualment per un govern terrorista conjurat per destruir-lo. Un detall que ignoren a dretcient els bescantadors que, en molts casos, surten del subsol com si haguessin esperat l’ocasió per a exterioritzar, al caliu de la massa, l’odi atàvic al jueu. A l’ètica dels principis, Weber preferia l’ètica de la responsabilitat, en què hom té en compte les conseqüències. Amb aquesta ètica a la mà, qui podia exigir a Israel, després del 7 d’octubre, que s’arraulís en la impotència davant el flagell terrorista, abandonat a l’estratègia calculada d’uns botxins que tenen per cor estossinar persones sense altra distinció que la seva condició civil? La resposta em sembla incontestable: tots aquells que desitgen la destrucció d’aquest estat i el retorn del jueu errant.

The Washington Post · Rachel Pannett

Melbourne, Austràlia. La Reeta Arulruban va fer una videotrucada al seu fill, en Dixtan. Avui cuinarien kesari, un plat picant a base de sèmola dolça. Per un moment, ambdós van oblidar-se de la seva situació: un fill empresonat pel país en què va intentar refugiar-se i una mare obligada a mirar-s’ho de fora estant.

La cara de la Reeta s’il·luminà mentre descrivia la recepta, però la processó anava per dins. En Dixtan, de 26 anys, va apropar la cassola a la càmera per mostrar-li el plat acabat. “Quina bona pinta”, va respondre-li ella.

Aquest setembre s’han complert 12 anys d’ençà que la Reeta va arribar a Austràlia, tot fugint de la persecució, en un vaixell ple de gent. I en fa quatre que en Dixtan va ser detingut pels agents d’immigració. Una volta la trucada va acabar, la Reeta va estirar-se al llit i es va posar a mirar una fotografia d’ell al telèfon. Explica que se sent com si tingués davant el seu plat preferit, però no pogués menjar-se’l. Setmana rere setmana, condueix una hora per travessar Melbourne per visitar-lo breument sota la supervisió dels guardes de la presó.

Austràlia té un dels règims més estrictes de control de la immigració indocumentada del món. El programa “Operació Fronteres Sobiranes”, que va complir deu anys també el setembre, ha estat citat com la inspiració per al pla del primer ministre britànic Rishi Sunak per a “aturar els vaixells” que travessen el Canal de la Mànega a la recerca d’una vida millor.

El model migratori australià és com més va més admirat a Europa. A Itàlia, per exemple, el govern d’extrema dreta ha augmentat les competències per a detenir i deportar els immigrants.

Però en una sentència històrica d’aquesta setmana, el Tribunal Suprem australià ha dictaminat que la pràctica de detenir de marnera indefinida els immigrants indocumentats és il·legal, sempre que “no hi hagi perspectives reals que l’expulsió d’Austràlia sigui practicable en un futur raonable”. El demandant del cas sobre el qual el Suprem s’ha pronunciat ja ha estat alliberat i el govern ha dit que alliberarà de manera immediata més demandants, encara que el termini i les condicions per a l’alliberament són poc clares.

No queda clar què implica la sentència per a en Dixtan, que espera que el govern ajusti la seva política migratòria en resposta a la decisió, abans de rebutjar-ne la sol·licitud d’asil.

Fins ara, les lleis migratòries d’Austràlia permetien el govern de detenir indefinidament a un no ciutadà sense visat, incloent-hi tots aquells que els advocats diuen que tenen demandes d’asil legítimes. Les despeses de manteniment d’un immigrant detingut són de més de 250.000 dòlars l’any, però el risc de semblar “tou” en la qüestió del control fronterer ja ha contribuït a derrocar governs anteriors a Austràlia. La línia dura en aquest àmbit rarament és qüestionada a Austràlia, fins i tot quan es detenen persones que pensaven que eren australians de ple dret.

Més d’un miler de persones romanen detingudes en règim d’immigració, de les quals 127 ho han estat durant més de cinc anys. La durada mitjana d’una detenció és de 709 dies; la més llarga ha durat 16 anys. Molts tenen por de parlar, perquè temen que podrien posar en perill els seus procediments judicials. Tanmateix, tot just abans de la sentència del Suprem, algunes d’aquestes persones van accedir a explicar les seves històries a The Washington Post, tot oferint una visió poc comuna de la vida rere els barrots.

Una decisió d’impacte

L’any 2009, el marit de la Reeta va ser assassinat quan les forces militars de Sri Lanka van bombardar un mercat mentre comprava queviures. Després que morís, la Reeta va saber que el seu marit havia estat facilitant intel·ligència als Tigres Tàmils, un grup de guerrillers que va lluitar per crear un estat independent al nord-est de Sri Lanka durant una guerra civil de 26 anys que va acabar aquell any amb la derrota dels insurgents.

Poc després, els soldats de l’exèrcit de Sri Lanka van presentar-se a casa seva per interrogar-la i la van agredir sexualment mentre en Dixtan s’amagava a l’habitació del costat. Va decidir de fugir del país, tot deixant en Dixtan, que aleshores tenia 15 anys, amb l’àvia. No sabia on la duria el vaixell. L’única cosa que sabia era que necessitava escapar.

La Reeta volia que en Dixtan la seguís a Austràlia tan aviat com fos segur. Però això no va poder ser: l’any 2013, el govern australià va impossibilitar a la pràctica que les persones que havien arribat en vaixells reagrupessin les seves famílies al país.

A Sri Lanka, en Dixtan i la seva àvia eren assetjats sovint per funcionaris que els demanaven on era la Reeta. Quan l’àvia es va morir, la vida d’en Dixtan es va fer molt difícil. El 2019, va volar a Sydney amb un passaport fals que li va proporcionar un agent d’immigració. La primera vegada que la seva mare es va assabentar dels seus plans va ser quan va rebre una trucada dels oficials fronterers informant-la que havien detingut en Dixtan a l’aeroport.

El juny –tan sols uns quants dies més tard que a la Reeta, ara de 55 anys, se li concedís un visat que li permet de quedar-se a Austràlia permanentment–, al Dixtan li van notificar l’ordre de deportació.

“Un dels capítols més foscs de la història d’Austràlia”

La vigilància de les vastes fronteres oceàniques del país ha estat durant molt de temps una qüestió central a la política australiana. L’any 2012, el país va endurir la política de vigilància fronterera enmig d’un èxode creixent de països com ara Myanmar i l’Afganistan, tot reobrint centres de detenció en alta mar a les illes remotes del Pacífic per a allotjar els immigrants indocumentats mentre se’n processaven les sol·licituds d’asil. Aquesta va ser la política que va inspirar el pla del Regne Unit per a enviar sol·licitants d’asil a Ruanda.

Però no tothom sap que molts d’aquests immigrants han estat tancats en territori australià, sigui en hotels reutilitzats i centres d’immigració a les principals ciutats (com és el cas d’en Dixtan a Melbourne), sigui en instal·lacions a l’interior desèrtic del país, l’anomenat outback (la porta del darrere). Les condicions a l’interior d’aquests centres han empitjorat progressivament, segons els experts mèdics, i s’han convertit en “factories per a malalties mentals”.

“Hi ha tants llocs a Austràlia en què es pot amagar gent”, diu Pamela Curr, activista en defensa dels drets dels refugiats. “Se suposa que som un país relaxat on tot va bé. Però Austràlia té un costat fosc i sòrdid.”

A diferència dels Estats Units i de la majoria de les democràcies liberals, Austràlia no té una Carta de Drets que garanteixi la llibertat i el dret de ser tractat amb humanitat. Els esforços repetits per a lluitar contra l’empresonament d’immigrants als tribunals federals han estat frustrats una vegada i una altra, segons els advocats, i les victòries legals ocasionals han estat retallades per una nova legislació.

Fins i tot ara que el Tribunal Suprem ha anul·lat la política migratòria del govern, el ministre d’Immigració va dir la setmana passada que l’executiu esperaria a saber la sentència completa abans no considerés com i quan començarien a alliberar detinguts, tot citant raons de “seguretat comunitària”.

“La resposta del govern és patètica i negligent”, diu Nick McKim, legislador australià dels Verds. “Haurien de treballar ara mateix per a alliberar els afectats per la sentència tan aviat com fos possible, en compte de retardar i ofuscar els esdeveniments.”

La pràctica de la detenció indefinida, diu, ha estat “un dels capítols més foscs de la història d’Austràlia” i aquells qui l’han rebut haurien de ser-ne compensats.

D’una presó a una altra

Com la Reeta, en Jhaidul no tenia cap destinació en ment quan va pagar a un contrabandista de persones per abandonar Bangladeix i anar a un país més segur l’any 2012.

En Jhaidul tot just acabava de passar nou anys en una presó per un assassinat que no havia comès. En fou acusat, aparentment, per un episodi d’anys abans, quan va defensar la seva germana d’un atac amb àcid per part d’un grup d’homes. Quan finalment va ser perdonat i alliberat, es va veure obligat a amagar-se. “No podia mostrar la cara a la zona”, diu.

El seu vaixell va ser interceptat per les autoritats australianes i en Jhaidul va ser detingut en un centre d’immigració on va guanyar el sobrenom de “el Mestre” a causa de les seves habilitats amb els escacs.

Deu anys i un dia més tard, en Jhaidul va ser alliberat. Tenia 46 anys i havia passat més d’un terç de la vida rere uns barrots.

Finalment, en Jhaidul va aconseguir una feina com a soldador de peces per a la indústria minera. També va aconseguir el permís de conduir i fins i tot va poder comprar-se un cotxe. Però el visat continua sense arribar. Tot i la sentència del Suprem és probable que el llimb legal en què es troba continuï.

El seu pla original era trobar un lloc on assentar-se per poder reagrupar la seva família al país. Però mentre el seu estatus legal no es resol, l’objectiu de reunir-se amb la família –un fill i una filla que mai no ha conegut, ja que la seva dona estava embarassada de vuit mesos quan va fugir– continua essent impossible.

Alison Battisson, advocada de drets humans, diu que la sol·licitud d’asil d’en Jhaidul és potent. Sospita que el seu alliberament, juntament amb un grapat de detinguts de llarga durada, és una estratègia dissenyada per empènyer-los a tornar als països d’on en van fugir.

“La detenció no va funcionar. Per tant, ara proven una altra cosa”, diu.

Quan Battisson va començar a defensar refugiats, era poc comú trobar persones que haguessin estat detingudes durant més de cinc anys. Ara mateix, vuit anys de detenció és el punt a partir del qual Battisson decideix d’agafar un cas o no.

“Aquestes detencions s’han normalitzat i és molt preocupant que el Regne Unit i més països ara intentin seguir aquesta filosofia”, diu.

Passat de nen soldat, futur incert

Battisson diu que moltes persones que han rebut visats saben que els documents podrien ser cancel·lats en qualsevol moment gràcies a l’aprovació d’una llei que facilita la deportació d’immigrants per raons de conducta. Un n’és William Yekrop.

En els dies dolents, Yekrop té flaixbacs del dia en què el seu pare, un soldat a la guerra civil sudanesa, va ser assassinat davant seu. Després de la mort del pare, Yekrop –que aleshores tenia cinc anys– va ser dut a un campament rebel per ser entrenat com a nen soldat.

Finalment, va aconseguir d’arribar a un camp de refugiats a Egipte amb la seva mare i els seus germans. A 16 anys se li va concedir asil a Austràlia. Però sense cap expert que l’ajudés a fer front als traumes infantils, va entregar-se a l’alcohol i les drogues. Va acabar a la presó unes quantes vegades, amb sentències de fins a tretze mesos.

El 2014, Austràlia va cancel·lar-li el visat i Yekrop va ser detingut pels agents d’immigració. Aquell mateix any, un tribunal de refugiats va considerar que Yekrop tenia un “temor ben fundat” a ser perseguit al Sudan del Sud. El tribunal té el poder de revisar algunes decisions sobre visats, però qui té l’última paraula en aquests casos és el ministeri d’Immigració australià.

Yekrop va deixar el Sudan del Sud abans que el país s’independitzés i els funcionaris d’allà li han dit que té poques perspectives de recuperar la ciutadania. La decisió d’Austràlia d’anul·lar-li el visat el converteix en apàtrida a efectes pràctics i, com molts més, el deixa en un buit legal. La seva família, incloent-hi una filla de 14 anys, viu a Austràlia. Però això no impedeix que els funcionaris li preguntin constantment si vol tornar al nord d’Àfrica.

A la presó, Yekrop ha començat a rebre teràpia per a tractar els problemes amb les drogues i l’alcohol. Diu que és un home nou. Al centre de detenció d’immigració a l’illa de Nadal, una dependència australiana remota a l’oceà Índic, hi roman tancat 22 hores el dia, envoltat de tanques de filferro enmig de la selva espessa. Aquest setembre, les autoritats el van portar emmanillat al centre de detenció d’immigració de Yongah Hill, a l’estat d’Austràlia Occidental.

L’única sortida de Yekrop, ara com ara, és l’exercici. Tot i vorejar els 40 anys, manté la figura d’un home jove. “Fa 10 anys i mig que estic tancat rere uns barrots. Si no fos per l’exercici, potser m’hauria rendit fa molt de temps”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’espectacle que ens ofereix el panorama bèl·lic actual revifa una de les preguntes més centrals de la biologia, la filosofia i l’ètica: és l’Homo sapiens una espècie violenta? Es tracta d’una qüestió complexa al voltant de la qual s’han desenvolupat escoles contraposades. D’una banda, hi ha les que creuen que el mal és inherent a la naturalesa humana. De l’altra, les que imputen l’agressivitat de l’Homo sapiens a comportaments apresos o modulats pel context sociocultural.

Des de l’antropologia, podem intentar d’aproximar-nos a aquesta qüestió bo i analitzant les morts per agressió que han marcat la història de la nostra espècie d’ençà de l’origen i comparar-les amb les interaccions letals que veiem en els altres animals, especialment aquells amb què som més estretament emparentats.

Una anàlisi comparativa de més de mil espècies de mamífers, feta el 2016 i publicada a Nature, predeia per a la nostra espècie un 2% de morts per violència interpersonal. Un percentatge similar al que s’obté després d’analitzar les dades històriques de més de sis-centes poblacions d’Homo sapiens d’ençà de la prehistòria fins a l’edat contemporània.

Aquest 2% és un nombre molt semblant a l’obtingut per a la gran majoria de primats, cosa que apunta que la nostra violència podria ser una herència compartida en la nostra història evolutiva amb més mamífers socials. En qualsevol cas, és la xifra esperable per a la classe d’animal que som. En unes altres paraules, no seríem més violents que no ens correspon com a primats, cosa que no és de cap manera un intent de relativitzar-ne la gravetat, sinó de contextualitzar-la dins el regne animal.

Viure en grup propicia els conflictes

Un dels factors principals que sembla que condicionen aquestes interaccions violentes és la nostra naturalesa social: viure en grup propicia els conflictes i la competició pels recursos, mentre que aquests episodis amb prou feines es registren en espècies amb estils de vida solitaris.

Aquest estudi també explica que els nivells de violència han fluctuat molt depenent de la població, el moment històric i el context sociocultural específic de cada grup, tot incidint en la possibilitat que aquest instint agressiu sigui, per tant, culturalment modulable.

Si analitzem, a més, les xifres reals de morts per homicidi, els valors oscil·len al voltant de sis morts per cada cent mil habitants. Això vol dir que al voltant del 0,006% de la població mundial mor per violència conespecífica (a mans d’un altre individu dins la mateixa espècie).

Hi ha períodes particularment letals, sobretot aquells en què la violència s’exerceix a gran escala amb la implicació d’almenys un estat, o conflictes civils o colonials que poden arribar a culminar amb la brutal eliminació d’un grup sencer. L’exemple més representatiu del primer cas va ser la Segona Guerra Mundial, en què s’estima que van morir al voltant del 2-3% de la població mundial, tot i que en alguns països va arribar a ser el 20%. De conflictes civils, en destaca el recent genocidi de Ruanda, que es va saldar amb més de 800.000 morts.

Doncs bé, sorprenentment, fins i tot en aquests períodes singularment atroços, el percentatge d’humans que moren a mans d’uns altres humans no sol superar el que es prediu per a un primat.

Violència interpersonal

Les morts per violència interpersonal representen menys d’un 1% de les causes de mort davant de més d’un 90% de morts per malaltia i gairebé un 10% de morts traumàtiques (accidents, suïcidis, complicacions maternoinfantils en relació amb el part).

Aquests números no recullen unes altres classes de violència indirecta o agressions que no culminen necessàriament amb la mort de l’individu (tortura, abús, discriminació, malnutrició). Però en tot cas, amb aquestes xifres resulta difícil de concloure que la violència caracteritzi la nostra espècie (cosa que no en minimitza, insisteixo, la gravetat).

Algunes classes de violència es poden considerar adaptatives quan són útils per a la consecució de recursos (menjar, parella, espai), especialment si aquests són escassos. Aquesta utilitat n’explicaria la persistència, malgrat que constitueix un comportament clarament destructiu que semblaria anar en contra de la reeixida demogràfica. Però, en global, l’Homo sapiens no ha nascut per a matar.

De fet, la guerra requereix entrenament, no tan sols físic sinó també psicològic, amb què deshumanitzar l’enemic i facilitar-ne així l’aniquilació. No hi ha dubte que la invenció de l’artilleria i les armes de projectil, amb què la nostra espècie ha après a matar a distància, han facilitat l’evasió dels nostres mecanismes inhibidors innats contra la violència. Perquè d’allò que els ulls no veuen (o que veuen a distància) el cor no se’n dol (o se’n dol menys).

L’empatia i la compassió no són notícia

La realitat és que el nombre d’interaccions pacífiques i gests empàtics i compassius que articulen la nostra convivència diària és infinitament més gran que el nombre d’episodis violents; però no són notícia. No ho són perquè n’hi ha prou amb una sola mort evitable, precoç, cruel o antinatural per a enfosquir l’entramat d’accions silencioses caritatives o simplement tolerants al voltant de les quals s’organitza una espècie que dóna cabuda a molts individus molt diferents.

Les accions bondadoses no són notícia perquè, per a la nostra espècie, ser respectuós, pacient o confiat –ens posem en mans del metge, el transportista, el cuiner, el professor i el cuidador, encara que no els coneguem– és normal. És allò que percebem com a atroç o inacceptable, allò anormal –la crueltat, l’infanticidi, la tortura, la violació– allò que es converteix en notícia, perquè en aquest clam col·lectiu i en aquesta notícia estan també implícits la denúncia i el rebuig.

Amb això no vull banalitzar la barbàrie de totes i cadascuna de les morts violentes, però sí alertar contra el perill d’excusar-nos en un derrotisme estèril. No podem permetre que el convenciment –no provat– que la nostra espècie és dolenta per naturalesa ens porti a rendir-nos per endavant.

En moments de crisi i desànim social, potser toca predicar l’optimisme.

Maria Martinón-Torres és directora del Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana (CENIEH). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

Aquests dies tots hem pogut observar com ha reaccionat la dreta espanyola als pactes d’investidura, a l’anunci de la llei d’amnistia i a l’acord entre Junts i PSOE que crea un mecanisme internacional de negociació, fet considerat humiliant per a aquest sector polític espanyol.

La tradició violenta de la dreta espanyola no cal que l’acreditem. Ve de segles, ja. La coneixem tots i molts de nosaltres l’hem haguda de suportar durant la nostra vida, durant tota la nostra vida. La violència per a ells no és sinó un mètode d’actuació. El consideren normal i raonable quan es tracta d’imposar les seues idees sobre els altres.

En tot cas, la modulen segons les necessitats. A voltes, n’han tingut prou amb la violència ideològica, amb la creació d’un ambient hegemònic que els permet d’acorralar l’altre sense gairebé necessitat de passar a l’acció –la transició valenciana podria ser-ne l’exemple més recent i, així i tot, hi ha les bombes, entre més a Joan Fuster, i els assassinats, entre més de Miquel Grau i Guillem Agulló. Però, durant tota la història, és una evidència incontestable que l’espanyolisme, Espanya, ha confiat en darrera instància sempre en la violència armada, en l’atac armat contra l’altre, com a garantia última del seu poder. Fins al punt que la seua constitució proclama que la unitat de l’estat es basa no en la voluntat de la gent sinó en els fusells, canons i tancs de l’exèrcit.

I aquests dies veiem com van carregant-se d’arguments per a exercir-la. Les declaracions deslegitimadores que fa la dreta espanyola són obertament violentes i alimenten la violència. Les concentracions, manifestacions i aldarulls són violents en el to i en la intenció. L’episodi Vidal-Quadras és estrany, molt estrany i sospitós. I les agressions s’han començat a normalitzar, a poc a poc encara, però un poc més cada dia que passa.

Tant, que el to, les maneres i la intensitat m’han recordat aquests dies, per moments, la Itàlia dels anys de plom i he tornat a llegir Sciascia i Pasolini, preocupat per les semblances. Aquell Pasolini que ho va avisar amb tanta agudesa: “En la llengua, en la manera com parlen, en què diuen hi ha el símptoma de què són.”

Per tot plegat, crec que no podem descartar i no hauríem de descartar la possibilitat d’un esclat de la violència ultra. I crec necessari de parlar-ne.

Perquè els avalots feixistes que hem vist aquestes nits a Madrid s’extingiran amb el temps. És molt difícil que una mobilització diària, siga per la causa que siga, aguante. I la frustració pot fer que els participants més radicals, especialment si van sovintejant les agressions al carrer, recuperen la seua tradició, aquella de l’infame “dialèctica del puny i les pistoles” i cerquen de substituir i prolongar l’impacte que evidentment han tingut fins ara amb accions dures i violentes, que obliguen a la reacció i a la dinàmica de l’enfrontament directe.

Sabent, a més, com saben, que compten amb la complicitat de la policia, dels tribunals i de la majoria de poders de l’estat espanyol –ben segurament del monarca i tot. I sabent també que, comptant amb això, ens poden situar a tots plegats d’una manera relativament ràpida en un escenari on tot trontolle. Un escenari en què, molt en particular, l’independentisme ha de saber què vol fer.

La crisi oberta dins la nació espanyola és una gran oportunitat per al catalanisme, i no tan sols al Principat sinó també al País Valencià i a les Illes. Però les oportunitats, com ho vam aprendre a la perfecció el 2017, no es poden deixar passar i cal estar preparats per a traure’n profit. Per això crec que cal parlar d’aquesta possibilitat; posar-la a l’agenda, discutir-la serenament, raonar i marcar el terreny de joc.

Cal parlar-ne per la transcendència del combat, per les implicacions sobre la seguretat de tothom i per la tradició del moviment. I és evident que, si arriba aquest moment, caldrà plantar cara al feixisme al carrer. Sense dubtar-ne ni un segon i amb la contundència i la persistència que calga.

Però també podria passar –a petita escala i ja em perdonareu la metàfora tan arriscada que faré– que un dia d’aquests tornem a trobar-nos amb un front d’Aragó o un “Madrid us crida” tot reclamant que deixem les nostres reivindicacions per a concentrar-nos a defensar la legitimitat democràtica.

I per això em pregunte en veu alta si de debò seríem tan ingenus de defensar sense matisos aquells que no han dubtat ni un sol instant a fer servir la violència contra nosaltres –del colp pactat del 81 a la ràtzia del 92 o el Primer d’Octubre; dels assassinats extrajudicials amb la calç viva a les tortures a les comissaries, la presó i l’exili. Perquè no tingueu cap dubte que correran a fer servir el feixisme com a excusa perfecta per a frenar i allunyar l’alliberament nacional. Cosa que, a hores d’ara i amb tot això que hem après, tampoc no hauríem d’acceptar.

 

PS: La feina de VilaWeb és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.

“El joc és més antic que la cultura i som humans perquè juguem.” Ho escrivia el 1938 l’historiador neerlandès Johan Huizinga a Homo ludens, llibre que defensava la tesi que abans de ser faber –és a dir, “home que fabrica”– els sapiens vam ser ludens, és a dir gent juganera.

Amb les paraules i els significats juguem per fer sortir una atàvica pulsió interior que ens mena a descriure els conceptes i les coses de manera com més envitricollada millor. I a divertir-nos mentre maldem per desxifrar-les.

De tot això, ens en va parlar de manera enciclopèdica –i fins avui no superada– Màrius Serra en la monumental Verbàlia, publicada l’any 2000 a la Biblioteca Universal Empúries. Però en paral·lel als esforços de l’enginy literari de què parlava el tractatus de Serra, circula també un amplíssim repertori de jocs d’una altra mena que també han ajudat a configurar els contorns del nostre Homo ludens d’ençà del Joc Reial d’Ur, que es jugava a l’antiga Mesopotàmia i que es va crear al mateix temps que l’escriptura, fins ara mateix. Em refereixo als jocs de taula, que abasten un arc temporal de quasi cinc mil anys i que, per tant, portem incrustats a l’ADN individual i social.

En aquesta variant del joc tenim a casa nostra un altre savi de coneixements enciclopèdics i prestigi internacional: es diu Oriol Comas i Coma i fa una pila d’anys que el seu nom va estretament associat al concepte de “jocs de taula”, no solament com a difusor i practicant empedreït; també com a catalogador, col·leccionista i creador.

Al començament, el gran Tísner

Si la memòria no em falla, la primera notícia que em va arribar d’Oriol Comas es remunta a l’any 1990 arran d’un primer Campionat Escolar de Scrabble en Català que va dirigir el mestre Tísner i al voltant del qual es van conjurar la majoria de noms que d’aleshores ençà hem associat a l’enigmística i als jocs. En català, és clar.

L’impacte de l’Scrabble a casa nostra va ser molt remarcable d’ençà del primer moment. Recordo amb gratitud les sessions setmanals nocturnes al bar Queimada i també la llarga temporada que a les pàgines d’entreteniments del diari Avui hi havia una secció, pionera a la premsa europea, amb un problema de Scrabble que gestionava cada dia Miquel Sesé.

Deu anys després d’aquells inicis trobem Oriol Comas al costat de Lluís de Yzaguirre com a autors del Diccionari oficial de l’Scrabble en català (Enciclopèdia Catalana, 2000). Cinc anys més tard, el març del 2005, va publicar El món en jocs, editat per RBA la Magrana, i, simultàniament amb la sortida del llibre, al Museu del Joguet de Figueres es va fer l’exposició “Més de 100 jocs indispensables”, en què tot allò que el lector trobava descrit en paraules al llibre ho podia contemplar directament gràcies, en gran part, al vessant de col·leccionista de l’autor ja esmentat més amunt.

Partida de Scrabble en català i el ‘Diccionari oficial de l’Scrabble en català’ (fotografia: Wikimedia Commons / Tiputini / CC BY-SA 4.0).

A partir del juliol del 2007, Oriol Comas va dirigir una esplèndida col·lecció de llibres de butxaca dedicada als jocs i editada per RBA. Va ser un projecte sorgit amb la pretensió de posar al mercat una dotzena de títols cada any i que va deixar-nos llibres de gent tan notable en el gremi lúdic com Robert Abbott, Angela Dunn, Henry E. Dudeney, Martin Gardner, Jordi Fortuny i Sid Sackson. Més cap ací, Oriol Comas ha dirigit durant els deu primers anys el festival de jocs Dau Barcelona, una cita obligada cada mes de novembre que l’any passat va superar els trenta-cinc mil visitants.

Gran format i impacte visual

Ara Oriol Comas ens presenta la primera part d’un projecte de gran volada. Un llibre de format gran i de fort impacte visual titulat Un món de jocs, i de subtítol: Una història dels jocs de taula: del Joc Reial d’Ur al Monopoly. És a dir, l’arc d’aquells quasi cinc mil anys que deia més amunt fins el 1960. I centrant-nos en les xifres, cinquanta-tres jocs en total. El llibre l’edita Sugaar Editorial amb la participació de la Fundació el Cercle i la Companyia de Jocs l’Anònima, i ha sortit també en versió castellana.

La primera impressió que transmet al lector Un món de jocs és la condició de poderós antídot contra la creença que això de jugar és una activitat infantil o una manera com una altra de fer passar més de pressa el temps. Ben al contrari, Oriol Comas ens demostra que el joc és una experiència cultural de primera magnitud perquè ha estat present a totes les civilitzacions que fins avui han poblat la Terra. I que, a més, ara mateix vivim una nova edat d’or de la creativitat i solucions gràfiques a l’hora de concebre nous artefactes per a fer jugar el personal.

La prova d’això que dic és que el segon volum d’aquesta obra aplegarà un nombre de jocs notablement superior al del que ara tenim a les mans. I tots creats del 1960 ençà.

Una tria personal i fonamentada

Val a dir que l’estructura del llibre en tres parts, la tria dels jocs descrits, les fotografies i els esquemes que els il·lustren, i la manera d’enfocar l’obra corresponen, com no podia ser altrament, al criteri fiable i fonamentat d’Oriol Comas. També l’important matís sobre què és el que entra en el contingut com a “joc de taula” i el que no. Per entendre’ns: tot i que el pòquer, la brisca, el mus, el bridge i semblants són jocs que es desenvolupen generalment damunt d’una taula, cap d’aquests no entra en l’àmbit de la present enciclopèdia. Parlem, doncs, d’una selecció de cinquanta-tres jocs de taula que en tots els casos requereixen el suport d’un tauler.

Val a dir que, tal com els veiem descrits i il·lustrats, no solament podem jugar sense problemes a tots els jocs continguts en aquest llibre; també ens expliquen unes quantes dades bàsiques de cadascun. És a dir, nombre de jugadors, edat mínima i durada mitjana d’una partida. Quan és el cas, a la fitxa de cada joc trobem el nom de l’autor i la data de la primera publicació, a més d’un parell de pictogrames que ens orienten sobre la possible accessibilitat –temps que podem necessitar per entendre les regles i posar-nos a jugar– i, molt important, la possibilitat de poder-nos fabricar nosaltres mateixos el joc a casa.

Acabo amb unes paraules del prefaci escrit per Màrius Serra: “Posar-se a jugar implica suspendre el temps i entrar en un altre món, regit per unes altres normes. Ser-ne conscient dota la mirada del jugaire d’esperit crític i li permet desmuntar moltes fal·làcies de l’organització social que sovint ens han estat presentades com inalterables. Totes les societats humanes segueixen les seves regles del joc, moltes vegades inconfessables.”

Hem vingut al món a jugar. Juguem, doncs, que el món s’acaba!

Fins el 3 de desembre, es pot veure a la Villarroel de Barcelona Love, love, love, l’obra dirigida per Julio Manrique. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb l’actriu Clara de Ramon, una de les protagonistes de l’obra, juntament amb David Selvas, Laia Marull i Marc Bosch. Hi parlem de l’obra i de les reflexions que en surten: els joves cada vegada vivim d’una manera més precària? Els nostres pares ens haurien pogut deixar un món millor? Quin món deixarem a les futures generacions?

—L’obra és una crítica a una generació que volia canviar el món, i que en realitat no ho ha aconseguit.
—Tampoc és que sigui una crítica ben bé. És un homenatge i una crítica. Al final no hi ha blancs i negres. Ningú no ho ha fet tot malament ni tampoc tot bé. Simplement, confronta dues generacions, que són la generació dels boomers, que van viure una vida de creixement, i la generació actual, de la gent que té entre vint-i-pocs anys i quaranta-pocs, que veiem que no podem prosperar al mateix ritme que ho feien els nostres pares. Ens van vendre una idea que la vida era d’una manera, tant a casa com a les pel·lícules. Si tenies trenta anys, havies de tenir la casa, un parell de fills, una feina estable… I ara arribes als trenta i dius: “Tot això ara mateix no és real.” Res d’allò que ens havíem plantejat quan érem adolescents no és possible ara. Precaritzem molt la joventut i cada vegada s’allarga més el terme “jove”. Cada vegada les ajudes als joves s’allarguen més. Ara els carnets joves són fins a trenta-cinc anys. Potser en aquesta edat ja no hauríem de ser tan joves… Que, per una banda, sí que vols ser considerat jove, però també voldríem tenir una certa estabilitat que ara mateix és impossible.

—Us imaginàveu així quan éreu adolescent?
—No ho sé… No m’imaginava que a trenta anys tindria una filla, i en tinc una. Però sí que tenia ganes de poder treballar en teatre, per exemple. I hi treballo.

—Sempre heu volgut treballar en teatre?
—Sí! Sempre havia fet teatre amateur, a Mataró, a la sala Cabanyes. De petita, era el que volia, però també ho veia molt lluny. No tenia clar si m’hi podria dedicar, però que formaria part de la meva vida, sí.

—Vau començar molt jove en el món professional… Era una feina o un joc?
—Vaig estar molts anys fent teatre amateur; això no obstant, a setze anys vaig fer la meva primera obra de teatre al TNC de manera professional. Treballar amb aquell equip, amb el qual vaig fer Agost, va ser un gran pas endavant. Em vaig adonar que allò era una feina. I que hi havia gent que en vivia. Hi havia gent que tot el dia hi pensava, que era la seva manera de viure. Jo m’estimo molt el teatre, tant de manera amateur com professional. Hi ha una cosa vocacional.

—En l’obra dieu que cada generació que passa té més precarietat, però amb el teatre també passa?
—Sí, també passa que cada vegada hi ha més gent que s’hi dedica o que s’hi vol dedicar. També hi ha un fenomen de sèries, barrejats amb influenciadors. Hi ha la qüestió de voler ser famós. Hi ha gent que hi entra perquè vol ser una mica famós, i aquesta professió no tracta d’això. Crec que ara mateix hi ha molta més gent, moltes més escoles, i això fa que hi hagi molta més gent bona i preparada. No fa pas tant hi havia només l’Institut del Teatre i ara hi ha piles i piles d’escoles per a preparar-se… Tot i que potser també hi ha més feina que en generacions anteriors, els sous són més baixos. El salari que cobres ara fent televisió no és el que es cobrava fa quinze anys o vint.

—Precisament, la generació de David Selvas o Laia Marull, que us fan de pares a l’obra, segurament van viure també un moment de molt de canvi en aquesta professió. Quan ells hi van entrar va coincidir en l’aparició de TV3 i la producció de moltes sèries. De cop es podien fer grans projectes en català.
—Sí, i nosaltres hi hem entrat en un moment en què les coses són diferents. TV3 ha deixat de fer molts projectes. La gent, en aquell moment, s’agafaven aquests projectes amb moltes ganes. Hi havia la voluntat de prosperar. En canvi, quan vaig començar jo ja t’avisaven: venen retallades. Van deixar de fer moltes sèries. Però continuem treballant, de manera que no em puc queixar.

—En l’obra sou molt dura amb els vostres pares ficticis.
—Sí, també són uns pares bastant cafres. Vull dir que han deixat els fills bastant abandonats. Són una parella molt protagonista de la seva vida, i els fills una mica els han vingut, però tampoc no és allò que haurien volgut, potser. Hi ha un moment de l’obra que els recrimino que no han estat per mi, que no ens han fet el cas que ens havien de fer, que no ens han ajudat com ens havien d’ajudar i que les circumstàncies han estat les que han estat i som molt més precaris que ells. Llavors els faig un seguit de reclamacions.

—Ara sou mare. Això de criticar els pares, encara que siguin ficticis, essent mare és diferent?
—Segurament sí. Ara em poso també en el seu lloc. No és fàcil criar una personeta. Jo encara estic en una etapa molt primerenca, però no és fàcil. Veus que et vas equivocant molt i que fas el que pots i que arribes on pots. Tu vols donar el millor al teu fill, però potser no pots. I sí, ara entenc una mica millor aquests pares. Tot i que espero no assemblar-m’hi.

—Cercant informació per a l’entrevista he descobert que no sou mare de qualsevol persona. Sou la mare de l’Olívia més famosa de Catalunya!
—Exacte, sí! Ara soc nepo-mami, saps? A mi em truquen a les entrevistes per dir-me: “Tu ets la mare de l’Olívia, no?” Doncs sí, aquesta és la meva nena. I aquí em teniu intentant no ser com aquests pares de l’obra.

—Per als qui no ens entenguin, el vostre germà, Oriol de Ramon, és un dels components de The Tyets. I ha dedicat a la vostra filla una de les cançons més famoses del grup, “Olívia”. Com és això de tenir una filla i un germà famosos…
—No, pobreta, ella no ha fet res. La gent no la coneix.

—Cert, només de nom. Però pot ser que es comenci a posar el nom d’Olívia a moltes nenes.
—Sí, això sí, seguríssim. Perquè molta gent ens ho ha dit. Ha estat un boom molt bonic i nosaltres al·lucinem molt amb tota la repercussió que té aquest disc nou del meu germà. Estic molt contenta. I anem aprenent a gestionar-ho, tant ells com nosaltres, la gent del seu entorn. Està molt bé tota aquesta repercussió, però tota aquesta cosa de ser famós… A mi és una cosa que em fa tanta mandra! Ara ho veig amb el meu germà. L’aturen pel carrer. Li demanen fotos o autògrafs. Els fans l’aturen i li demanen coses.

—Deu ser una situació curiosa. Abans si anàveu junts pel carrer us aturaven a vós, però ara el deuen aturar molt més a ell.
—Per sort, a mi no m’han aturat mai gaire. Jo he treballat sempre, però mai he tingut un boom com aquest. Com que faig més teatre que televisió, no passa tant això. I millor, perquè, a mi, gestionar tot això que han hagut de gestionar companys meus que fan sèries de gran ressò, no sé si m’hauria agradat. És una cosa molt lligada a la nostra professió, però que trobo que no cal. Pot ser que hi hagi gent que entra a la professió per a aquestes coses, però jo en fujo.

—És curiós, perquè sou una generació que, com a artistes, us han demanat de tenir Instagram i molts seguidors.
—És cert, durant un temps ens ho han demanat. Espero que passi aquesta moda. Espero que els directors de càsting ja no es mirin el nostre Instagram, per veure quants seguidors tenim. És una beneiteria molt gran. Dubto que realment repercuteixi tant en una sèrie o una obra de teatre. De debò, es pensen que això farà que una sèrie o una obra de teatre vagi bé o malament? La fama em fa molta mandra.

—Quan vaig venir a veure l’obra, en sortir em vaig adonar que era d’aquelles obres que no s’acabaven quan s’apaguen els llums, sinó que continuaven al bar.
—Cert. Sempre hi ha discussions a la sortida. A més, és curiós perquè és nota de quina generació ets, perquè d’alguna manera t’interpel·la. Tothom pren una posició o altra. La gent d’una certa edat se sent més emmirallada amb els pares, malgrat que siguin uns cafres. I la gent més jove em diuen: “Uau! El teu discurs és el que penso jo.” Fins i tot de vegades es nota en el públic, perquè segons en quines coses riuen o no riuen. Sense veure el públic, puc saber quina edat té.

—Ah, sí?
—Sí, noto que n’hi ha alguns que estan més a favor meu, i aquests acostumen a ser els més joves. Sobretot en l’última escena, que és quan l’autor treu el tema de l’obra, i quan entrem de ple en la confrontació. Allà, segons si riuen per unes coses o per unes altres, prenen posició, opinen sobre què diu un o què diu l’altre, es veu quina edat tenen. Encara que després, quan s’obre aquest debat, tots entenen coses de les altres generacions. Ningú no ha triat de ser la generació que és. Tu vas fent i vas vivint la vida, i segurament els que vinguin en acabat nostre, ens diran que nosaltres vam fer no sé què i no vam pensar en ells.

—Venint cap aquí, justament ho pensava: què ens retrauran les generacions vinents?
—Buf! Segurament també haurem fet coses malament. Crec que es parlarà molt de les xarxes socials. Ens van explotar a la nostra generació, però crec que encara no som prou conscients del mal que farà tot això. Potser en comencem a ser conscients ara. De fet, ara tant pares com mestres ho diuen no? Volen que els mòbils no entrin a les escoles. Els nens no haurien de tenir mòbil fins a setze anys. Potser no haurien de tenir un ordinador a classe per a ells tots sols. Hauríem de tornar a escriure a mà. Però a veure, potser ens sorprendran retraient-nos una altra cosa. Alguna cosa ens diran segur.

“Govern il·legítim”, “cop d’estat”, “començament de la tirania”…: aquestes són alguns dels exabruptes que el PP i Vox han brandat d’ençà que hi va haver la moció de censura contra el president espanyol Mariano Rajoy i l’arribada al poder de Pedro Sánchez, amb el suport dels partits independentistes i Compromís.

El novembre del 2018, el cap del PP d’aleshores, Pablo Casado, ja deia: “Pedro Sánchez és un president il·legítim”; l’ex-president espanyol José María Aznar etzibava: “Sánchez és un perill per a la democràcia constitucional espanyola”; i Vox ja va titllar la investidura del 2020 de “fraudulenta” i “il·legítima”. El motiu era haver fet un pacte de govern amb Podem i haver aconseguit el suport d’ERC i l’abstenció d’EH Bildu. I, de llavors ençà, la pressió i no ha fet sinó augmentar, amb una querella criminal de Vox aquesta setmana per a provar d’aturar la investidura, mobilitzacions i acusacions de dictador i de colpista contra Sánchez.

Un sistema democràtic, en l’expressió més minimalista, és basat a reconèixer i permetre de governar el rival polític si obté la majoria necessària, un consens bàsic que la dreta espanyolista ara com ara sembla no compartir, si més no en el discurs. De fet, Aquests darrers anys a l’estat espanyol hi ha hagut una reculada dels partidaris del règim democràtic, especialment de la dreta.

El CIS, de la mateixa manera que no demana per la monarquia d’ençà de fa anys, ha deixat de preguntar sobre la democràcia, una sèrie que es remuntava a dècades enrere. Tot i això, en la darrera que es va publicar, del 2021, ja es mostrava aquesta tendència, quan la crispació en la política espanyola no era ni de bon tros tan intensa com l’actual. En el darrer sondatge abans de la moció de censura contra Rajoy, de l’any 2018, quan encara governava el PP, el suport incondicional a la democràcia se situava a l’estat espanyol en el 86%, i, en canvi, tres anys més tard, baixava fins al 79%. La reculada es fa més grossa si es desgrana per partits o ideologia.

Entre els votants de partits independentistes i Compromís, el suport a la democràcia s’ha mantingut invariable al voltant del 90%, i també és més alta entre els socialistes que no pas el conjunt de la població (84%). En canvi, entre els que opten pel PP se situa per sota del 80%, i entre els de Vox, un terç no dóna suport incondicional a la democràcia i una bona part és partidària d’un règim autoritari segons les circumstàncies.

Democràcia en declivi

El suport més baix entre el PP i Vox que no pas la resta de partits s’explica per dos factors. El primer és un suport històricament més baix a la democràcia de la dreta espanyolista. L’any 1985, menys de la meitat dels votants d’Aliança Popular considerava que la democràcia fos sempre la forma de govern preferible: un 12% se’n declarava indiferent, un 32% preferia un règim autoritari segons les circumstàncies i un 11% no ho sabia. El segon factor és que el suport de la dreta al sistema democràtic fluctua segons si governa o no.

Els politòlegs Mariano Torcal i Lucía Medina van trobar que, mentre entre l’esquerra hi havia hagut un suport incondicional a la democràcia d’ençà que hi ha dades durant la transició espanyola, l’adhesió de la dreta espanyolista no ha estat tan automàtica i va viure un augment intens quan José María Aznar (1996-2004) va arribar al poder, és a dir, quan van governar. Sobre això, l’any 2000 un 87% dels votants del PP deia donar un suport incondicional a la democràcia, gairebé deu punts més que ara. En l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero, amb una intensa campanya de desgast i una mobilització contra l’estatut català, i veient el poder a tocar, i més tard amb Mariano Rajoy com a cap de govern, el suport es va mantenir molt alt en el conjunt de la població i entre els del PP.

No obstant això, els sondatges del CIS mostren que d’ençà que hi ha Pedro Sánchez de president, l’esquerra s’ha mantingut invariable, però hi ha hagut un descens en el suport a la democràcia com a govern preferible entre els votants del PP, del 84% el 2016 al 78% el 2021; en canvi, hi ha hagut un lleuger augment dels qui prefereixen un règim autoritari en algunes circumstàncies, que no s’especifiquen. Això es vincula amb allò que Torcal defineix com “l’existència d’un cert caràcter instrumental en el suport al règim democràtic a Espanya”, és a dir, que hi ha una part de la dreta espanyolista que dóna suport a la democràcia solament quan governa qui vol.

El descens de sis punts que hi ha hagut entre els votants del PP aquests darrers anys no reflecteix totalment la intensitat de la reculada. Aleshores, abans de la moció de censura de Sánchez contra Rajoy, no tenia cap alternativa a la dreta. En les eleccions del novembre del 2019, tres milions mig de votants van optar per Vox, la majoria procedents del PP, i tot i la pèrdua d’aquest sector més reaccionari, el suport a la democràcia no ha augmentat entre els votants teòricament més moderats que resten al partit, ans al contrari. De manera que si es mesurés l’evolució del suport a la democràcia dels qui aleshores votaven la formació ara encapçalada per Alberto Núñez Feijóo, que inclouen bona part dels qui ara voten Vox, la reculada no seria de sis punts, sinó de força més.

Un problema de fons

Més enllà del viratge ideològic d’alguns votants del PP i Vox quan són a l’oposició, hi ha una tendència de fons, generacional: els joves entre 18 anys i 24 són els qui donen menys suport incondicional a la democràcia, quan fa uns anys no era així. En el darrer sondatge hi ha una diferència de 14 punts entre el suport dels més joves i dels que tenen entre 55 anys i 64, els qui més opten per un règim democràtic, perquè 3 joves de cada 10 podria optar per un règim autoritari o tant li fa el sistema polític.

Encara s’accentua més si ho creuem per partit. Entre els votants del PP entre 18 anys i 24, tan sols un 69% considera que la democràcia és el règim preferible, és a dir, 9 punts menys que el suport que hi ha en el conjunt de la formació. En el cas de Vox, la diferència és encara més pronunciada, atès que menys de la meitat dels joves que els voten donen un suport incondicional a la democràcia. Un 47,5% diu que la democràcia és preferible, un 43% pensa que un règim autoritari pot ser preferible a un sistema democràtic i un 10% no ho sap.

Com és la generació Z, la menys independentista i més favorable a la ultradreta i el caos?

Sobre això, dades del Principat mostraven que la generació Z, és a dir, els nascuts entre el 1997 i el 2012, era la menys independentista, la més favorable a la ultradreta, la més conservadora en qüestions com ara la immigració i el canvi climàtic i també la més partidària d’abaixar imposts encara que impliqués de reduir els serveis i les prestacions.

Paral·lelament, hi ha hagut d’ençà de fa una dècada un augment de la insatisfacció amb la democràcia espanyola. Malgrat que al Principat fa temps que hi ha una majoria que no se sent satisfeta amb el grau de democràcia a l’estat espanyol, aquests darrers anys han estat els espanyols mateixos els qui s’han mostrat insatisfets. I res no fa preveure que la situació millorarà aviat.