Junts per Catalunya té dos grups parlamentaris, un al parlament i l’altre a les corts espanyoles, però no és un partit polític. És una marca electoral, sense estructura orgànica ni implantació territorial i propietat del PDECat, sorgit de la refundació de Convergència i dirigit per David Bonvehí. Com que la sigla ja s’ha cremat, es presenta a les eleccions amb el nom de Junts per Catalunya, però a sota s’hi aixopluguen bona part de polítics independents que no volen saber res del partit de Bonvehí. Això fa difícil la convivència. Per cercar un contrapès, el president Carles Puigdemont va impulsar el juliol del 2018 la creació de la Crida Nacional per la República, un moviment polític que en teoria tenia com a objectiu eixamplar la base de l’independentisme i treballar per la unitat. El cap n’és l’ex-president de l’ANC, Jordi Sànchez, actualment empresonat als Lledoners; i l’ex-batlle de Cerdanyola de la dissolta ICV, Toni Morral, fa de secretari general. Dins la Crida conviuen de dirigents del PDECat fins a ex-militants de Bandera Roja, i actualment té 6.800 associats, una xifra sorprenent tenint present que gairebé no ha tingut activitat pública.

Les tres organitzacions comparteixen militants, ideologia i espai polític, amb més matisos o menys. Tot i la proximitat aparent, les relacions no són bones, sinó tenses, sobretot entre el PDECat i els independents de JxCat. Els uneix la direcció del president Carles Puigdemont i la defensa d’un independentisme desacomplexat, que no renuncia a la unilateralitat, i partidari d’aplicar el mandat del Primer d’Octubre. Per si el ball de sigles fos poc, encara n’hi ha una quarta: Acció per la República, fundada per la diputada Aurora Madaula i l’historiador Agustí Colomines, que es defineix com una organització política independentista, republicana, ecologista i feminista, integrada per liberals d’esquerra i socialdemòcrates.

En teoria, l’espai de Junts per Catalunya s’havia de refundar l’estiu passat, durant el mes de juliol, però no va ser així. La convocatòria de les eleccions espanyoles del 10 de novembre va impedir que fos durant la tardor i, a hores d’ara, continua pendent. Però el temps s’acaba, perquè la inhabilitació del president Quim Torra per part del Tribunal Suprem espanyol –si el govern i el parlament l’acaten– farà arrencar el calendari electoral. Públicament, tant ERC com Junts per Catalunya parlen d’esgotar la legislatura, però les tensions entre els socis de govern i les atzagaiades judicials fan imprevisible el calendari.

Els contactes per a anar teixint un acord s’han accelerat aquestes darreres setmanes, però de moment sense cap. El fet que el president Puigdemont estigui a l’exili i que Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn estiguin a la presó dificulta les negociacions, perquè són els noms que pesen més a l’hora de prendre cap decisió, juntament amb David Bonvehí. Tot i que la marca Junts per Catalunya pertany al PDECat, David Bonvehí i Jordi Sànchez, en nom de la Crida, han signat un document pel qual cap de les dues formacions pot utilitzar-la d’ara endavant amb vista a les eleccions si no hi ha un acord mutu per a concórrer-hi plegats, segons que ha pogut saber Vilaweb. Tot i que no té validesa jurídica, aquest document obliga, per tant, a arribar a un acord o matar la sigla. I a hores d’ara tot és possible. Junts per Catalunya volia que el PDECat es dissolgués per enterrar definitivament l’herència convergent, però David Bonvehí i part de la direcció s’hi van oposar. De fet, el desembre passat va aprovar un document intermedi, en què s’assegurava que decidia de ‘transitar’ cap a Junts per Catalunya sota el lideratge de Puigdemont, però no especificava com i en cap cas no es parlava de dissolució.

Junts per Catalunya ho considera insuficient i acusen els de Bonvehí de mantenir la sigla per negociar una quota de poder en el futur ens polític que surti de la refundació. Però el PDECat recorda que sense la seva estructura territorial i, sobretot, sense els seus batlles, difícilment es podrà refundar. Aquesta és la carta de Bonvehí per a negociar amb Puigdemont i Sànchez, però a la Crida no volen ni a sentir parlar de les sigles del PDECat. Aquests dies, Sànchez farà una proposta d’acció política a la Crida, que implicarà fer-la sortir del congelador. Mentrestant, la majoria d’independents de Junts per Catalunya, liderats per Laura Borràs, pressionen Puigdemont perquè se separi del PDEcat si no es vol dissoldre, perquè creuen que és un reducte de l’autonomisme.

Enmig d’aquest embolic, Puigdemont no acaba de prendre cap decisió, i tampoc no és unitària la posició que mantenen els presos de Junts per Catalunya, perquè cadascun té el seu sector. La tesi que es desprèn de les últimes reunions és que la refundació podria acabar amb una coalició que es presentaria a les eleccions com a Junts per Catalunya-La Crida, cosa que evitaria una escissió. Hi ha sectors del PDECat que són partidaris de l’escissió i ressuscitar el partit com a formació catalanista i moderada, encapçalats per Marta Pascal, actualment senadora per designació autonòmica. Però Puigdemont, Bonvehí i Sànchez no volen deixar cap escletxa que els pugui complicar les expectatives electorals, independentment de quan hi pugui haver les eleccions autonòmiques.

The post Les tensions frenen la refundació de Junts per Catalunya appeared first on VilaWeb.

Ara fa quaranta anys un prestigiós professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya divulgava al món un llibre que ha estat un paradigma en la literatura contemporània: El nom de la rosa. Es tractava d’Umberto Eco (1932-2016), que des del 1971 hi exercia com a catedràtic de la matèria. Llavors la ciutat era en plena efervescència. Feia dos anys que els comunistes en tenien la batllia –el 1977 els estudiants havien protagonitzat molts moviments de protesta– i les classes d’Eco s’omplien d’estudiants interessats per la seva assignatura i també de molts que simplement volien assistir a unes classes on entre més es parlava de còmic, música pop, novel·la policíaca i edat mitjana. Però és clar, res no feia pensar que el llibre d’aquell professor es convertiria en un long-seller que ja ha venut cinquanta milions d’exemplars arreu del món.

De fet, els editors de Bompiani confiaven en la popularitat d’Eco entre els seus estudiants i en el seu prestigi acadèmic, i pensaven que en vendrien uns cinc-mil exemplars amb el pas del temps, una xifra que ja els hauria fet feliços. Però de sobte el llibre es va popularitzar enormement –encara avui dia ningú no en sap explicar ben bé les causes– i de sobte un text que era destinat a una classe mitjana i més o menys formada, amb un cert gust per la història de l’edat mitjana, s’havia convertit en un text extraordinàriament popular, com palesa el fet que fos el llibre més llegit entre el col·lectiu de caixers de supermercats anglesos l’any 1983, quan es va traduir a l’anglès, segons un reportatge de la London Review of books. És clar que llavors ja era avalat per alguns dels premis més importants de França, com el Médicis, i ja es començava a parlar de la possibilitat que se’n fes una versió fílmica.

Però què era en realitat aquella novel·la? N’era una de policíaca o de negra, com suggeria la trama d’assassinats a l’abadia del nord d’Itàlia on s’encaminen el frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu ajudant Adso de Melk per assistir a un concili entre els delegats papals i els representants de l’emperador Ludovic IV de Baviera per discutir sobre l’heretgia d’una nova branca de l’orde franciscà? O era una novel·la històrica de caràcter religiós amb una forta influència de la passió de l’autor per l’art romànic? Es podia considerar una novel·la filosòfica, era una mescla de tot plegat o un producte de superposicions de la cultura pop, com va apuntar algun crític?

El riure mata a la novel·la d’Eco. (Pintura anònima del segle XV)

Doncs hi ha una mica de tot això i moltes coses més i possiblement deu ser la mescla de tot plegat què ha fascinat milions de lectors al llarg d’aquests quaranta anys. Sobre el joc amb la novel·la negra, no n’hi ha dubtes. Hi ha un misteri i una investigació al voltant de què passa a la biblioteca de l’abadia. Però a més, Guillem es diu ‘de Baskerville’, igual que el gos dels Baskerville, el primer dels casos del popular detectiu Sherlock Holmes. Per tant, Eco fa una picada d’ullet als coneixedors de la tradició a l’hora de batejar el seu protagonista. I de la filosofia també, perquè el pensament medieval hi és ben present: destaca l’homenatge explícit a Guillem d’Ockham, que va introduir el raonament lògic al pensament de l’època. I és clar que El nom de la rosa és una novel·la històrica amb passió per l’art, com és palès al llarg de tot el text, però a la vegada conté prou elements interessants i més homenatges, com el fet que el bibliotecari que custodia els llibres de l’abadia sigui cec i es digui Jorge de Burgos. Aquesta vegada s’al·ludeix a Jorge Luis Borges, l’autor argentí que també va acabar cec i que havia estat director de la biblioteca nacional del seu país. I potser hi ha una evidència menys clara, però molt més pròxima per als estudiants que omplien les classes del professor: la novel·la comença amb la frase ‘Era un matí gris de la darreria de novembre’, precisament l’única frase pronunciada pel gos Snoopy del seu projecte de novel·la que mai no acaba d’arrencar.

Umberto Eco va ser encara molt més atrevit i va anar una passa més enllà. I és que el llibre cita fragments del volum segon de la Poètica d’Aristòtil (l’autor més esmentat). I no passaria res si no fos perquè aquest segon volum del llibre aristotèlic s’ha perdut i, per tant, tots són una pura invenció d’Eco, que és capaç de posar-se al nivell del savi grec.

Els referents catalans

Però no tenim cap mena de dubte que El nom de la rosa és també un gran tractat sobre l’edat mitjana. Destaca que hi hagi referències explícites a texts catalans de l’època, i en dos moments molt especials de la novel·la. El primer és quan el jove novici Adso de Melk manté relacions sexuals per primera vegada. Quan ha de narrar la trobada amb la noia, fa referència a alguns versos del Cançoneret de Ripoll. Aquesta obra, coneguda també per Cançoner eròtic de Ripoll o Carmina Rivipullensia (el nom en llatí), són vint poemes eròtics trobats al monestir de Ripoll que daten del darrer terç del segle XII. Són escrits en llatí i són el recull més important de temàtica eròtica de Catalunya en aquesta llengua. Va ser el bibliotecari Pròsper de Bofarull qui va catalogar i relligar els volums del fons literari de Ripoll quan el 1820 es va incorporar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i gràcies a ell es va salvar el text, perquè el volum va acabar a Barcelona i no va tornar a Ripoll, on es va cremar l’arxiu amb la desamortització del 1835. Va ser anys més tard quan Lluís Nicolau d’Olwer va descobrir els poemes i els va publicar l’any 1923. La temàtica és en relació amb la dels goliards, és a dir: vi, joc i dones; i especialment amb la manifestació més coneguda d’aquest gènere, el Carmina Burana.

Per tant, Umberto Eco coneixia els poemes del Cançoner de Ripoll (per cert, posteriorment Vicent Andrés Estellés també va escriure un volum d’obra pròpia anomenat Cançoneret de Ripoll), però en canvi és altament improbable que els hagués pogut conèixer el seu personatge Adso de Melk, i més si van acabar ocults dins un altre còdex durant gairebé vuit-cents anys.

El segon moment en què la cultura catalana és esmentada al long-seller és quan el jove Adso, turmentat pels seus mals d’amors, cerca una solució a la cèlebre biblioteca de l’abadia. I hi consulta els tractats mèdics d’Arnau de Vilanova, especialment el seu guarniment del mal d’amor. Segons que explica Gemma Pellissa Prades al bloc de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals: «A l’edat mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada (…) aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que ‘si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort’ (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77).» Vet aquí doncs, que un dels llibres més llegits arreu del món fa referències ben explícites a dos dels cims de la cultura catalana medieval.

Una pregunta obligada que ens hem de fer és: i què va passar després d’aquest gran èxit d’Eco? Com va afectar aquest llibre la resta de la seva producció literària? Doncs aquí sembla haver-se produït una espècie de maledicció, perquè l’èxit d’El nom de la rosa i de l’adaptació fílmica –a Umberto Eco no li va agradar gens, fins al punt que mai més no ha venut els drets de cap altre llibre– ha ocultat en bona part els altres de l’autor, que s’han venut bé, però no han arribat mai a aquestes xifres de vendes. Això sí, el seu prestigi com a intel·lectual ha augmentat extraordinàriament en aquests quaranta anys i va arribar a ser doctor honoris causa en trenta-vuit universitats, entre les quals la Pompeu Fabra. I una curiositat afegida: Eco hi va manifestar una altra de les seves grans passions, ser expert ni més ni manco que en James Bond, l’agent de sa majestat amb llicència per a matar.

The post ‘El nom de la rosa’, quaranta anys d’un llibre que ho va revolucionar tot appeared first on VilaWeb.

Vivim hores frenètiques en el front judicial i en el front polític, que causen un desconcert comprensible. Provaré de resumir-ho tot amb un símil esportiu. El colp que va significar per a Espanya la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el sistema judicial espanyol intenta dispersar-lo i ahir en va trobar una manera perfecta aconseguint la retirada de la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras. En el futbol una decisió clau abans del partit és manipular l’estat de la gespa; que siga seca o massa molla, alta o baixa afecta les capacitats de l’equip rival. Doncs bé, el sistema judicial espanyol ha trobat la manera de tocar la gespa d’Estrasburg i s’ha apuntat un gol que, aparentment, empata el que li havia fet l’independentisme dies abans –aparentment només. Puigdemont i Comín seran eurodiputats i seuran dilluns a Estrasburg amb plenitud de drets, una gran victòria; però Junqueras continuarà a la cel·la, una gran derrota. I això permetrà de moment als eurodiputats espanyols i al règim en general de qüestionar la rellevància política del reconeixement de la condició de diputats de tots tres.

Em permetreu de dir-vos –perquè no hi haja malentesos– que jo no veig cap fantasma en l’actuació del president Sassoli. El mandat de Junqueras ha estat anul·lat conforme a la legislació nacional espanyola, l’estat espanyol ho ha notificat i el parlament ho ha registrat. Sassoli ha tingut, doncs, una reacció tan neta com quan el TJUE li va comunicar que Puigdemont, Comín i Junqueras eren diputats europeus. El parlament ni entra ni ha d’entrar en el contingut o les raons de les decisions judicials que l’afecten. Un tribunal competent li diu una cosa i la fa i un altre li diu una altra i la fa. Ja ho sé, que això és discutible, com tot allò on hi ha missers pel mig. Però no és sensat de demanar al parlament europeu que faça la feina que pertoca a l’eurodiputat, en aquest cas l’eurodiputat Junqueras, que ara ha de fer com ha fet i tornar a reclamar al TJUE. N’hi ha base sobrada, encara que cal reconèixer que aquesta vegada tot és més difícil.

Perquè, al final, la situació creada ara és el desenllaç –si ho voleu així– esperable, de la decisió primera adoptada després de la proclamació de la independència. Llavors van cristal·litzar dues visions de què havia passat i dos camins a seguir. No corresponien a un partit o a un altre, però han acabat marcant dues línies clares. Una era negar que l’estat espanyol tinga dret a jutjar-te després d’haver proclamat la independència de Catalunya i anar a cercar en l’espai europeu i internacional la força per a obligar-lo a respectar els drets democràtics, inclòs el d’autodeterminació. L’altra visió, l’altre camí, era reconèixer la legitimitat de les institucions espanyoles, hores després d’haver-te’n proclamat independent i, per tant, reconèixer que tenen dret de jutjar-te i de procedir contra tu, seguint les seues lleis i en els seus tribunals.

És evident que tot era molt complicat, que res no era previsible i que els condicionaments personals han tingut un pes comprensiblement enorme en les decisions que tothom ha anat adoptant amb el pas del temps. Ho entenc perfectament i per això mateix sempre respecte escrupolosament les raons i les motivacions de cada pres i exiliat. No seria just si no ho fes, si no fos capaç de respectar i agrair cada sacrifici que fan. Però dit això ningú no pot negar, especialment avui, que les decisions adoptades, també les processals, totes, tenen conseqüències. I que, per tant, poden i han de ser revisades.

Ara Oriol Junqueras ha de lluitar pels seus drets i tots hem d’estar al seu costat, intentant ajudar-lo tant com siga possible. Però arribats a aquest punt crec que estaria bé que ell i el seu partit reflexionassen també sobre on som, sobre la manera com hi hem arribat i sobre les conseqüències que ells en primer lloc i més que ningú pateixen. No dic ni demane que es repasse un passat que ja no es pot rectificar de cap manera, però sí que suplique que se n’extraguen lliçons, ara quan tantes coses ja comencen a estar clares i encara hi ha feina a fer.

I ho dic, això, perquè hi ha molts fronts oberts i molt importants. Parle sobretot de l’assetjament judicial contra la presidència de la Generalitat. L’operació és barroera, però acabarà donant un resultat o un altre segons la reacció política que adopte el parlament i, per tant, la classe política. I ja som on érem. Es reconeix el dret de les institucions espanyoles a interferir, fent trampes a més, en la sobirania del parlament? (I ja ho sé, ‘sobirania’ és una paraula massa equívoca en aquest cas, però deixem-ho així.) I si no es reconeix què es fa? Quin és l’equivalent de Brussel·les, Escòcia, Suïssa, Slesvig-Holstein i Luxemburg en aquest cas? I, sobretot, quina és també l’actitud personal amb què cal que els polítics encaren l’afer? I què volen que fem els ciutadans?

Vist el punt on som, jo crec, com vaig dir fa uns quants dies, que aquesta agressió a la presidència de la Generalitat ha fet esclatar el polvorí i que, per tant, cal reaccionar-hi anant a totes, una vegada més, a l’atac. I això significa recuperar l’actuació unilateral que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre, la vaga general del 3 i les proclamacions del 10 i del 27. El parlament de Catalunya no pot acceptar aquesta intromissió, encara menys quan aquesta legislatura concreta va ser elegida amb el mandat de restituir el govern legítim, que és com ens van dir que farien a tots els qui vàrem votar els partits independentistes. Tant hi fa tot allò que ha passat fins ara. Puc acceptar que transitàvem un espai desconegut i era massa difícil tot. Però ara ja sabem moltes coses i no podem passar-les per alt.

Ara sabem que hi ha un camí de qüestionament de l’actuació de l’estat espanyol que dóna resultats i fruits. I sabem que el camí de l’apaivagament de la tensió no funciona perquè no apaga la voracitat de l’estat espanyol. Sabem també, després de les nits d’Urquinaona, que la gent està disposada a fer què siga en defensa dels drets propis i que l’estat espanyol sap que és impotent per a frenar-la. I sabem que té un poder amb moltes cares, que quan li convé pot fer servir d’una manera i quan li convé d’una altra tot intentant enganyar-nos a tots. Però sobretot sabem que l’únic poder que resta intacte de la nació catalana és la gent, el poder del poble. I que aquest n’és el principal, el que millor explica que dos anys i mig després de la proclamació de la independència tota la maquinària de l’estat espanyol i els seus aliats no solament no hagen aconseguit derrotar-nos, sinó que reculen quan som capaços d’atacar.

No repetim, doncs, els errors. No ens feu repetir, doncs, els errors.

The post Junqueras, Torra: només es pot guanyar anant a l’atac appeared first on VilaWeb.

Pocs economistes tenen la influència de Thomas Piketty (1971), el francès especialitzat en desigualtat econòmica que ha venut centenars de milers de llibres amb el totxo El Capital al segle XXI, i que ahir va presentar a Barcelona la seva darrera obra, Capital i Ideologia (Edicions 62), de 1.200 planes. Piketty és escoltat i llegit per les elits acadèmiques i econòmiques de mig món occidental, a qui ensenya amb dades a la mà les fuites d’aigua d’un sistema econòmic que pot petar, perquè no funciona tan bé com vol fer creure la propaganda. Ahir no en va ser cap excepció, i a l’auditori del Palau Macaya de la Caixa hi havia de convidats l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, el de Justícia Josep Maria Vallès, l’ex-ministre d’Indústria Joan Majó, homes clau de la Caixa (Oriol Aspach, director d’estudis, López Burniol, director de la Fundació i Jaume Lanaspa, patró), Francisco Reynés, (Naturgy) i Marc Puig (Puig). També vam veure el cineasta Pere Portabella, els periodistes Lluís Foix i Jordi Amat, la Secretària d’Acció Exterior i de la UE, Mireia Borrell, el Director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Pere Almeda, i l’ex-diputat europeu Ramon Tremosa, assegut a primera fila i protagonista del dia.

Fotografia: Júlia Castells/EEH

L’acte va ser presentat pel filòsof i periodista Josep Ramoneda, que el va conduir en francès, com Piketty i bona part de les preguntes del públic, oferint un rar oasi francòfon en una ciutat cada vegada més anglòfila.

Un dels atractius de l’acte era veure com seria Piketty rebut a Catalunya, car en el seu llibre dedica un breu capítol a l’independentisme català, que tracta de moviment de rics que volen la independència per una qüestió de diners. El capítol ha fet les delícies de la premsa de Madrid, amb titulars com aquests: ‘Piketty acusa a los independentistas catalanes de “egoísmo fiscal”‘ o ‘La motivación económica para pedir la independencia en Cataluña es muy significativa.’ Com molt bé assenyalava fa poc Jordi Barbeta en un article, alguna cosa fa malament l’independentisme si no pot convèncer una eminència com Piketty que l’independentisme no és una cosa de rics. Perquè no és menor tenir Piketty en favor o tenir-lo en contra. L’home és prescriptor a mig món. No hauria de costar tant tenir-lo de cara: és contrari als estat centralitzats, està en favor d’un socialisme participatiu, i en contra dels monopolis nascuts del BOE i dels imperis extractius.

Ahir el primer a intentar convèncer a Piketty del seu biaix va ser el senyor Lanaspas, patró de la Caixa, que encertadament va dir-li que en la independència els diners no ho expliquen tot. L’origen de la gent és un factor, també. Tenir un avi català, o tenir-ne quatre, néixer a Catalunya, o néixer a Madrid, tot això també fa que votis independència o no. Però qui de fet va anar més preparat a l’acte per a seduir Piketty va ser Ramon Tremosa, que en el torn de preguntes va aprofitar per llançar-li una pregunta seductora i que el fes pensar:

‘És fantàstic tenir-vos a Barcelona presentant un llibre en català. Espanya és un país molt peculiar, senyor Piketty: és bastant descentralitzat en despesa pública, les comunitats gasten en hospitals i educació, però a la vegada és 100% centralitzat a l’hora de recaptar els impostos. Espanya és un país unitari perquè les regions no recapten. Per exemple, a Catalunya som els tercers en PIB, però una vegada Madrid ha redistribuït, som els desens. La meva pregunta seria una altra: coneixeu el professor universitari canadenc Finn Poschmann, que afirma que “quan l’estat transfereix molts recursos entre territoris, els pobres de les regions riques financen els rics de les regions pobres?” Què en penseu?’

Fotografia: Júlia Castells/EEH

Piketty, amb la seva resposta, va demostrar que està disposat a deixar-se seduir. Paga la pena de llegir-la tota:

‘Jo intento regularitzar dades empíriques sobre la manera com la renda, el patrimoni i l’educació afecten el vot. I el cas de Catalunya és sorprenent. En el cas del Brexit veiem que els més rics volen restar a la UE, i a Catalunya és al revés: els més educats i rics volen sortir d’Espanya. I els menys educats i amb menys ingressos, romandre-hi. És realment sorprenent. Va en sentit contrari al del Brexit. Vós heu esmentat una explicació possible: una part dels més desafavorits vénen de la resta d’Espanya i, per tant, tenen lligams culturals més febles amb Catalunya que no pas els més afavorits. Aquesta explicació cultural és una part de l’explicació. És tota l’explicació? O la idea de mantenir els diners a Catalunya també és clau?’

‘Penso que és més complicat que tot això. A París, l’Illa de França, la gent també vol conservar els diners per a ells i prou. A Califòrnia voldrien conservar els seus ingressos i no compartir-los. Doncs jo estic en favor de la solidaritat entre regions. L’impost progressiu és important. A Europa hi ha massa competència fiscal: Luxemburg, Irlanda. Voleu conservar els vostres diners i fer un altre Luxemburg?

Sé que en el cor independentista català hi ha forces molt diferents: dretes, esquerres, partidaris de la solidaritat, i uns altres que no. Però jo voldria saber si hi ha gent que digui que el problema no és de diners. I que voldrien tenir un impost federal, per exemple, amb Europa. O amb un model federal a Espanya. Aquesta visió sobre el llarg termini a Europa és molt important. És important que els responsables polítics que volen la independència i a la vegada  volen ser solidaris, ho expliquin. S’expliquin’

Capital i ideologia

Piketty va resumir el seu llibre de 1.200 planes en vint minuts a peu dret. Juntament amb les respostes a Ramoneda, ofereixen un tast atractiu de les idees que han despertat l’atenció de les elits occidentals sobre les fuites d’aigua del sistema. Aquí hi ha les seves idees editades i resumides:

‘Intento presentar una història de règims molt desiguals i les justificacions que en donen. I afirmo que cal prendre’s seriosament la lluita de les ideologies i no solament la lluita de classes, que també. Perquè les ideologies harmonitzen i justifiquen les desigualtats. I en molts casos els discursos ideològics van molt més enllà de l’egoisme de classe dominant. Sempre hi ha hipocresia i egoisme, però també idealisme i essencialitat. El llibre són disset capítols, dividits en quatre parts.’

‘En la primera parlo de la transformació de societats, com per exemple Suècia, extremadament desigual a principis de segle XX i ara model d’igualtat. Tenien els drets de vot proporcional a la fortuna. Uns pocs individus podien tenir la meitat del vot simplement perquè eren més rics. I tot això es va transformar de pressa al començament del segle XX amb la mobilització social. És un cas que demostra que els països no són condemnats. No hi ha determinisme. Podem canviar.’

‘En la segona part parlo de societats esclavistes i colonials, com l’Índia. I com el colonitzador va aliar -se amb el poder de les castes i va acabar de fer rígid el sistema. En cap cas no és un colonitzador que allibera societats tradicionals. Al revés.’

‘En la tercera part parlo de la crisi de societats de propietaris, que no arriba fins al segle XX. I dura fins al 1980. La quarta part s’interessa en la manera com les socialdemocràcies van entrar en crisi a partir dels anys 80 i 90 i han fet un desviament important cap al populisme.’

‘Demano que vosaltres arribeu a les vostres conclusions amb el material que faig servir i que es pot trobar aquí. No cal que em creieu a mi.’

‘Voldria dedicar cinc minuts addicionals a donar més idees. Primer: la Revolució Francesa, i en sóc un gran defensor, no va canviar gens la propietat. El 70% de la propietat era a les mans de l’1% de la gent. No és fins al segle XX, amb noves polítiques socials i la por de la revolució bolxevic, que la propietat canvia. És quan l’1% dels més rics baixa al 20% o el 30 de la propietat. La Revolució Francesa no va fer-ho. És més tard que lentament s’avança. Al segle XIX el 50% més pobre tenia el 2% de les propietats. Ara en tenen el 6%.’

‘L’imperialisme ha permès que França i el Regne Unit, entre el 1880 i el 1924, poguessin tenir dèficit comercial permanent perquè ho compensaven amb una entrada del 10% del PIB via imperialisme. Així es finançaven. Això va acabar amb la Primera Guerra Mundial’

‘La UE és laboratori de la globalització. I en favor de la UE hi estan a favor els rics, no els pobres. Al Regne Units el 10% més ric volia romandre a la UE. I el 60% més pobre volia anar-se’n. A França va passar igual amb el tractat de Maastricht. Els pobres van votar contra la UE i els rics en favor.’

‘És curiós com als anys seixanta els menys educats i pobres dels EUA, França i Regne Unit votaven el Partit Demòcrata, els socialistes francesos o els laboristes anglesos. Doncs ara ja no. Ara són els més rics i educats els qui voten laborista, socialista, i Partit Demòcrata. Aquests partits han de renovar el seu discurs sobre les desigualtats, perquè qui en són víctimes no els voten.’

Thomas Pikertty i Josep Ramoneda. Fotografia: Júlia Castells/EEH

‘Jo afegeixo la paraula “participatiu” a la paraula “socialista” perquè crec que després del desastre de l’URSS cal distanciar-se’n. Per exemple, el socialisme participatiu es basa en el rebuig a la centralització estatal. I en una justícia educativa que doni educació a tothom i que no passi com a França o els EUA, on bàsicament estudien els fills dels rics. Estic en favor de canviar la propietat, i aprofundir en la cogestió alemanya o nòrdica, on en molts consells d’administració s’hi asseuen també els treballadors, i no únicament els accionistes. Això no passa al sud d’Europa. També cal dir que els partits socialdemòcrates anglesos i francesos no tenen un projecte internacionalista.’

‘Per últim, crec que ja no podem tenir lliure circulació de béns i persones a la UE sense una fiscalitat comuna. Hem de redistribuir o tindrem més Brexits o replegament nacionalista. Penso també en nous tractats dins la UE, però per un nombre més petit de països’

Mentre la pluja barcelonina s’aturava i sortia el sol, el debat acabava puntualment a dos quarts de dues. De mica en mica els assistents se n’anaven, i treballadors de la Generalitat parlaven amb Ramon Tremosa de la manera de poder seduir un home contrari als estats centralitzats que no acaba de veure les raons de l’independentisme català, tan pròxim en molts aspectes al seu programa.

Podrien parlar amb Liz Castro, la dona que va aconseguir que Joan Baez, tan refractària de primer a l’independentisme, hagi acabat fent cançons en favor dels presos polítics. Baez, com Piketty, són prescriptors de primer ordre.

The post Com seduir Thomas Piketty appeared first on VilaWeb.

La vida futura era per a mi, fins ara, el títol d’un film de 1936, avui disponible a Filmin i que recomano molt i molt. El títol anglès original és Things to Come,  a partir d’una novel·la del 1933 de H. G. Wells de títol més explícit, The Shape of Things to Come: The Ultimate Revolution, que en traducció directa seria ‘La forma de les coses que vénen: L’última revolució’. Wells va fer-ne el guió i es diu que va començar a dirigir-lo però com que no en sabia ni un borrall, de direcció, ho va haver de deixar estar. La vida futura és un film de ciència-ficció política, una obra mestra per a molts, que Wells volia que fos una plantofada a Metropolis de Fritz Lang, la superba (en tots els sentits) producció de la cinematografia alemanya prèvia al nazisme, que d’alguna manera prefigura el règim, així com també prefigura Blade Runner (1982). Però una amiga italiana que em felicita l’any –aquest any que VilaWeb en fa vint-i-cinc– em proporciona  un altre sentit de la vida futura. La vida feliç, la vida bona.

L’amiga italiana m’envia una cita de Leopardi, que tradueixo aquí tan bé com puc: «Aquella vida que és una cosa bella no és la vida que coneixem sinó la que no coneixem; no és la vida passada sinó la futura. Amb l’any nou, la fortuna ens començarà a tractar bé a vós i a mi i a tothom, i serà l’inici de la vida feliç. Oi?» L’amiga no em diu on ho escriu el poeta, ni cal que ho faci com a felicitació d’aquest VintVint. Una felicitació que faig extensiva a tothom que passi per aquest espai. Ja vaig escriure allò de bon any a l’últim article de l’any passat, em penso, però hi torno. Així: l’obertura al que arriba és la ‘vida bona’, que diuen els clàssics des de l’antigor grega, i obertura vol dir tractar-se bé. 

M’han vingut ganes de saber on ho escriu Leopardi. Per sort tenim internet, no sóc pas tan llegida com això. Una cerca em diu ràpid que la cita és del ‘Diàleg entre un venedor d’almanacs i un passavolant’. És una de les Operetes morals, conjunt bastant irònic de peces breus escrites entre el 1824 i el 1832. Els temes són els més propers a l’escriptor: la relació humana amb la història, amb els semblants i amb la naturalesa. Podem llegir el diàleg sencer del cas (i totes les operetes morals) aquí. 

Els dos homes parlen si l’any que comença serà feliç o no, i exposen què pensen de l’any que s’ha acabat i dels anteriors. El venedor diu que vol per a l’any nou la vida que li enviï Déu, sense més. Una vida a l’atzar, li pregunta el passavolant, sense saber res d’abans, com no se sap res de l’any nou? Appunto, exacte, fa el venedor. I el passavolant això diu llavors, que tradueixo sencer: «Així ho voldria si hagués de reviure’l, com tothom. Però això és senyal que el cas, tot l’any sencer, ha tractat malament tothom. I es veu clar que cadascú és de l’opinió que el pes del mal que li ha tocat ha estat més o de més pes que no el bé; si el pacte fos de tornar a tenir la vida anterior, amb tot el seu bé i el seu mal, ningú no voldria renéixer. Aquella vida que és una cosa bella no és la vida que coneixem sinó la que no coneixem; no és la vida passada sinó la futura. Amb l’any nou, la fortuna ens començarà a tractar bé a vós i a mi i a tothom, i serà l’inici de la vida feliç. Non è vero?»

Speriamo, diu el venedor d’almanacs. M’hi sumo. Esperem-ho.

The post La vida futura, la vida feliç appeared first on VilaWeb.

L’independentisme escocès es torna a manifestar avui al centre de Glasgow, en la que serà la primera gran mobilització després de les eleccions britàniques, les quals van donar la majoria absoluta als conservadors i una contundent victòria de l’SNP a Escòcia.

La marxa, promoguda pel moviment unitari All Under One Banner (‘Tots sota una mateixa bandera’), vol ser una mostra de força en favor del referèndum d’independència, i més, després de la negativa del govern britànic d’acceptar una segona votació. Els manifestants reclamen que sigui abans de l’any 2021, quan el Brexit passarà a ser efectiu.

L’ajuntament de Glasgow havia estimat una participació de cent mil persones en la manifestació, fet que la convertiria en una de les més grans de la història d’Escòcia. Tanmateix, les males previsions climàtiques han obligat a suspendre els parlaments posteriors a la marxa i han reduït les previsions.

La manifestació començarà a les 12.30 (hora catalana) a Kelvingrove i s’acabarà a Glasgow Green, el parc més antic de la ciutat. Podeu veure’n el recorregut tot seguit:

Route map for 11th JAN INDEPENDENCE MARCH by GEORGE KEMPIK on plotaroute.com

The post Glasgow viu avui la primera gran manifestació independentista després del refús del govern britànic al referèndum appeared first on VilaWeb.

Palau de Justícia d’Estrasburg
43-45 Rue du Fossé des Treize
Mapa a Google

Dilluns vinent és previst que centenars de catalans siguin a primera hora a Estrasburg per acompanyar el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín a la primera sessió del Parlament Europeu del 2020. Si a la del 2 de juliol passat els dos eurodiputats no van poder entrar a la seu de l’Europarlament pels impediments de tota mena de la justícia espanyola, sis mesos després ja no hi ha cap traba que els ho impedeixi després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d’un altre eurodiputat català, Oriol Junqueras, que malgrat el revés europeu d’Espanya no podrà ocupar dilluns el seu escó.

Sobre la justícia, precisament, els catalans hi tenen alguna cosa més a dir a Estrasburg. I no sols perquè tant Puigdemont, Junqueras, Comín i la resta de presos polítics i exiliats del govern esperen les decisions que ha de prendre el Tribunal Europeu de Drets Humans, que té la seu a la capital alsaciana, sinó també perquè un altre dels edificis més significatius de la ciutat té un lligam gens negligible amb casa nostra.

El Palau de Justícia d’Estrasburg, una imponent construcció neoclàssica que forma part de la llista de monuments històrics, va ser aixecat del 1894 al 1897 per l’arquitecte germano-danès Skjold Neckelmann (1854-1903), que també va signar edificis emblemàtics del districte imperial de Neustadt com la Biblioteca Nacional i Universitària, el Teatre Nacional i l’església catòlica de Saint-Pierre-le-Jeune. El palau del tribunal de gran instància d’Estrasburg, situat al costat del temple catòlic esmentat, constitueix un model d’arquitectura alemanya de la fi del segle XIX. Del 2012 al 2014, cent anys després d’haver-se inaugurat, va experimentar una important renovació de la mà de l’estudi que l’arquitecte barceloní Jordi Garcés comparteix amb Daria de Seta i Anna Bonet, amb la voluntat de ‘d’enriquir la ciutat amb una nova fita urbana, a través d’una imatge respectuosa amb la inscrita en la memòria col·lectiva del monument de Neckelmann’, i seguint una idea central: ‘Perquè tot romangui, en primer lloc cal que tot canviï’.

Amb un llarg currículum de restauracions i obra nova que inclou des del Museu Picasso fins al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron i l’Hotel Plaza de Barcelona, passant pel Museu d’Art de Navarra i el Museu de la Ciència de Tenerife, després de dos anys d’obres i 63,2 milions d’euros invertits Garcés va tornar les claus del Palau de Justícia el 6 de març del 2017 amb una renovació sobretot interior, que la crítica d’art Pilar Parcerisas descrivia així: ‘S’ha aconseguit el respecte per l’edifici clàssic, la conservació del seu perímetre i volum extern i la rendibilitat del seu volum intern […]. D’això se’n diu màxim profit i estalvi, potser perquè l’arquitecte està acostumat a transitar pel gòtic barceloní, espais minimalistes que diria Alexandre Cirici, que obliguen a l’austeritat i a la contenció, i a aplicar “el menys és més” abans que ho proclamés Mies van der Rohe.’

Fa dos anys, el jurat del premi Le Geste d’Or va compartir la mateixa valoració positiva de Parcerisas sobre la profunda rehabilitació de Garcés i companyia al Palau de Justícia, de la qual s’ha publicat un llibre i tot: Palais de Justice de Strasbourg : Garcés-De Seta-Bonet Architectes et SVC Architectes (2017).

I una mica més: L’obra arquitectònica de Jordi Garcés es concentra majoritàriament al Principat, tot i que rehabilitacions icòniques com la del Palau de Justícia d’Estrasburg han permès internacionalitzar el seu nom. Un altre projecte que hi pot ajudar és el de l’Estació Marítima de Siracusa, a Sicília. L’estudi Garcés-DeSeta-Bonet va guanyar el 2009 el concurs arquitectònic de la nova terminal, que deu anys després continua únicament sobre plans perquè no s’ha pogut materialitzar financerament. Una situació que es podria desencallar aviat…

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Justícia catalana a Estrasburg appeared first on VilaWeb.

La Junta Electoral de Barcelona (JEP) ha declarat vacant l’escó al Parlament de Catalunya del president de la Generalitat, Quim Torra, i n’ha traspassat la credencial a Ferran Mascarell. Executa així l’ordre de la Junta Electoral espanyola (JEC), car el Tribunal Suprem ha denegat a Torra l’aplicació de les mesures cautelaríssimes que demanava fins que no es resolgui definitivament la inhabilitació dictada en primera instància pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Precisament, la JEP argumenta que no té competència per a anul·lar un acord de la JEC, que li és jeràrquicament superior. ‘I més quan el Tribunal Suprem, òrgan competent per haver acordat la suspensió, ja ha rebutjat aquesta pretensió’, afirma la JEP.

L’acord de la Junta electoral espanyola, comunicat a la de Barcelona, ordena que ‘de manera immediata’ declari la vacant de Torra i expedeixi la credencial al següent candidat de la llista, en aquest cas Ferran Mascarell.

Torra va sol·licitar que no s’executés l’acord de la JEC perquè hi havia recorregut en contra davant el Tribunal del Contenciós Administratiu i havia demanat les mesures cautelaríssimes, de tal manera que si es tirés endavant li vulnerarien el dret de tutela judicial efectiva.

Arran d’això, la JEP recorda que avui el Tribunal Suprem ha desestimat les mesures cautelaríssimes, per la qual cosa considera que la petició de Torra ja no té raó de ser.

També explica que ha presentat un nou escrit en què reitera la petició de suspendre l’execució, ‘tot i saber la resolució del Tribunal Suprem’, però al·legant que cal esperar al pronunciament final sobre l’incident de mesures cautelars. ‘Amb tot, aquesta junta no té competència per a acordar la suspensió d’un acord de la JEC, i més quan el Tribunal Suprem, òrgan competent per haver acordat la suspensió, ja ha rebutjat aquesta pretensió’. Finalment, la JEP explica que, atès que es tracta d’un acte confirmatori, no es pot recórrer contra la decisió.

The post La Junta Electoral de Barcelona declara vacant l’escó del president Torra al parlament appeared first on VilaWeb.

La defensa d’Oriol Junqueras presentarà un recurs al Tribunal de Luxemburg contra la decisió d’avui del Parlament Europeu d’acceptar la resolució del Tribunal Suprem espanyol, que va declarar inhabilitat l’eurodiputat d’ERC i extingida la seva immunitat. L’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, ha explicat que no podia presentar un recurs contra la interlocutòria del Suprem, però sí que pot interposar-lo contra la decisió de l’eurocambra. Concretament, al Tribunal General de la UE, que forma part del Tribunal de Luxemburg.

Quin recorregut té ara la defensa de Junqueras contra la decisió del Suprem?

El Parlament Europeu ha justificat la seva marxa enrere, després de reconèixer Junqueras com a eurodiputat, assegurant que la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea l’obliga a acceptar sense dilació les decisions dels tribunals estatals, en aquest cas del Suprem espanyol.

Amb aquest recurs, el Tribunal de Luxemburg s’haurà de pronunciar sobre si el Suprem ha aplicat correctament la sentència del 19 de desembre, que donava la raó a Junqueras i li reconeixia la condició d’eurodiputat i la seva immunitat.

Per la seva banda, ERC ha exigit al president del Parlament Europeu, David Sassoli, que expliqui obertament quines pressions ha rebut pel canvi de posicionament de l’eurocambra. En un comunicat, el partit reitera que s’ha de complir la sentència del TJUE i que esgotarà totes les vies per a garantir-ne el compliment.

Esquerra Republicana ha emès un comunicat de resposta a la decisió del Parlament Europeu.

«Esquerra Republicana mostra la seva indignació amb la posició expressada avui pel president del Parlament Europeu, David Sassoli, i anuncia que la recorrerà al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE).

La sentència del TJUE va ser absolutament clara: Oriol Junqueras és eurodiputat des de la proclamació dels resultats de les eleccions al Parlament europeu i des d’aquell dia gaudeix d’immunitat parlamentària. En conseqüència, l’estat espanyol hauria d’haver tramitat un suplicatori si volia revertir aquesta condició, però no ho va fer i des d’aleshores ha sotmès Oriol Junqueras a una situació d’indefensió.

Per aquest motiu, Esquerra Republicana exigeix que es compleixi la sentència de la Unió Europea i que no prevalguin els interessos d’un estat membre per sobre dels interessos de la Unió, ja que això posaria en qüestió els seus principis fundacionals. En aquest sentit, Esquerra Republicana demana a la presidència del Parlament Europeu que expliqui obertament les pressions que hi ha hagut per modificar la posició sobre la immunitat d’Oriol Junqueras.

Esquerra Republicana seguirà treballant en tots els fronts i esgotarà totes les vies per garantir el compliment de la sentència del TJUE i protegir els drets d’Oriol Junqueras en tant que amb ells es protegeixen els drets i les llibertats del conjunt dels ciutadans de Catalunya i de la Unió Europea.»

The post Junqueras recorrerà contra la decisió del Parlament Europeu al Tribunal de Luxemburg appeared first on VilaWeb.

El decret llei de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge aprovat per la Generalitat el 23 de desembre, ja ha donat els seus primers fruits. Per primera vegada un jutge s’ha emparat en aquesta legislació per aturar sis desnonaments que s’havien de fer al Bloc Llavors del Poble Sec i el propietari, el fons voltor Vauras Investments, a oferir abans un lloguer social a les famílies. Aquesta nova llei va sortir publicada al DOGC el 30 de desembre i només han passat onze dies fins que un magistrat n’ha començat a fer ús.

‘El Bloc Llavors representa un precedent emblemàtic per molts casos similars arran de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i podria impulsar un canvi estructural en el panorama de la lluita per l’habitatge’, diuen des del Sindicat de Barri Poble Sec i de Grup d’Habitatge de Sants, que lluiten contra l’especulació.

Una de les principals mesures del decret llei aprovat per la Generalitat és l’establiment d’un lloguer social obligatori per aquelles persones que acreditin una situació de vulnerabilitat i se’ls acabi el contracte de lloguer o es trobin en processos de desnonaments. Així, els grans tenidors amb inquilins sense contracte de compra ni lloguer, estaran obligats a oferir-los un lloguer social en cas que acreditin trobar-se en una situació de vulnerabilitat.

 

The post Un jutge s’empara en el nou decret d’habitatge per aturar sis desnonaments appeared first on VilaWeb.

El Sinn Féin i el Partit Unionista Democràtic (DUP) han donat suport al principi d’acord presentat pel govern britànic i irlandès per a restaurar les institucions, després de tres en els quals Irlanda del Nord no ha tingut govern.

El govern format per aquestes dues formacions, principals representants del republicanisme i l’unionisme, es va ensorrar el gener de 2017 arran un cas de corrupció del DUP, però les divergències en una àmplia gamma de qüestions, com la legalització del matrimoni homosexual o el reforçament legal de l’ús de l’irlandès, havien blocat la formació d’un nou executiu.

L’esborrany de l’acord, al qual s’ha arribat després de nou mesos de converses,  crea la figura de dos nous comissaris sobre qüestions lingüístiques, així com també limita els vetos que poden aplicar els ministres en contra de les iniciatives dels partits. El govern britànic havia pressionat les formacions nord-irlandeses en convocar eleccions la setmana vinent si no s’arribava a una solució.

The post Irlanda del Nord tornarà a tenir govern després de tres anys de blocatge appeared first on VilaWeb.

Els serveis jurídics del Parlament Europeu han donat per acabat el mandat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Accepten així la decisió del Tribunal Suprem espanyol després la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea favorable a Junqueras. L’eurocambra fa marxa enrere després que reconegués Junqueras com a eurodiputat i instés Espanya a acatar la sentència del Tribunal de Luxemburg, assegurant que no tenen cap més opció que acceptar la decisió del Suprem.

‘Segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Parlament Europeu està obligat a prendre nota sense dilació de les decisions que amb caràcter definitiu prenguin les autoritats judicials competents dels estats membres’, diu l’eurocambra en un breu comunicat. Aquesta jurisprudència es refereix a una sentència de l’any 2005 en el cas de Jean Marie Le Pen contra el Parlament Europeu.

Poc després, la defensa de Junqueras ha anunciat que presentaria un recurs al Tribunal General de la Unió Europea –que forma part del Tribunal de Luxemburg– contra la decisió del Parlament Europeu.

Quin recorregut té ara la defensa de Junqueras contra la decisió del Suprem?

El Suprem va ratificar ahir la decisió de la Junta Electoral espanyola (JEC) d’inhabilitar Junqueras i desposseir-lo de l’escó al Parlament Europeu, i va retirar la condició d’eurodiputat i la immunitat al president d’ERC. A més, va aixecar la suspensió de la pena d’inhabilitació que havia deixat sense complir precisament perquè esperava la decisió de la justícia europea. A més, el jutge Manuel Marchena va enviar una carta al TJUE assegurant que acataria la sentència europea.

Dilluns passat, l’eurocambra havia fet cas omís de la JEC i l’havia reconegut com a eurodiputat, tot esperant que dilluns vinent prengués possessió del càrrec al ple d’Estrasburg. Ahir ERC va demanar al president del Parlament Europeu, David Sassoli, que protegís els drets de Junqueras i dels seus electors. Sassoli, tanmateix, ha decidit d’acatar la decisió del Suprem.

Que les institucions europees es deixin arrossegar per l'actuació venjativa i euroescèptica de l'Estat és una mala notícia per al projecte europeu. Alguns, treballen per empetitir Europa. D'altres no pararem de lluitar per engrandir-la #FreeMEPJunqueras https://t.co/4voxZG1v0b

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) January 10, 2020

Heus ací el comunicat del Parlament Europeu.

«Declaració del President Sassoli sobre la composició del Parlament Europeu

En virtut de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’assumpte C-502/19 Junqueras Vies del 19 de desembre de 2019, els mandats dels senyors Junqueras i Vies, Puigdemont i Casamajó i Comín i Oliveres van començar el 2 de juliol de 2019 a conseqüència de la declaració oficial dels resultats de les eleccions europees per les autoritats espanyoles competents.

No obstant això, tenint en compte la decisió de la Junta Electoral Central del 3 de gener de 2020 i de conformitat amb la decisió del Tribunal Suprem de 9 de gener de 2020, el mandat del Sr. Junqueras i Vies va expirar amb efecte el 3 de gener de 2020.

Segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Parlament Europeu està obligat a prendre nota sense dilació de les decisions que amb caràcter definitiu prenguin les autoritats judicials competents dels Estats membres.

En conseqüència, al començament del ple el dilluns 13 de gener, anunciaré l’inici del mandat dels tres diputats a data 2 de juliol de 2020 i l’expiració del mandat del Sr. Junqueras i Vies el 3 de gener de 2020. Sol·licitaré a les autoritats competents espanyoles que notifiquin amb celeritat al Parlament el nom del seu substitut.

Informació de context:

El 19 de desembre de 2019, últim dia de sessió plenària de 2019, el President del Parlament va informar la Cambra del contingut i de les conseqüències de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE en el cas C-502, Junqueras Vies, publicada aquest mateix dia.

Després de l’avaluació detallada dels efectes de la sentència en la composició del Parlament realitzada pels serveis parlamentaris, el President va instruir a l’administració perquè es procedís a l’obertura dels mandats dels tres diputats.

En les seves decisions, comunicades al Parlament Europeu, tant la Junta Electoral Central com el Tribunal Suprem reconeixen l’existència dels mandats d’aquests tres diputats.

Respecte a la jurisprudència rellevant relativa a la finalització d’un mandat, vegeu la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’assumpte C-208/03 de 7 de juliol de 2005.»

The post El Parlament Europeu fa marxa enrere i retira la condició d’eurodiputat a Junqueras appeared first on VilaWeb.

El secretari d’Estat dels Estats Units d’Amèrica, Mike Pompeo, i el del Tresor, Steven Munchin, han comparegut aquesta tarda per a explicar l’abast concret de les sancions que ja va anunciar el president Donald Trump com a resposta a l’atac iranià contra bases militars nord-americanes que es produí el proppassat dimecres.

Els EUA imposen multes milionàries contra vuit alts càrrecs del govern iranià i contra empreses i fortunes del sector de la banca, el petroli, el transport marítim, la construcció, la mineria, el tèxtil i la fabricació a la potència persa. Pompeo ha informat que també s’hi exposarà qualsevol que hi faci negocis.

Les sancions se sumen a les més de mil que el govern de Trump ja havia imposat a ciutadans, empreses i organitzacions de la potència persa a fi de danyar-ne l’economia i aconseguir que Teheran canviés el rumb de la seva política nuclear.

Sobre l’avió ucraïnes que es va estavellar el mateix dia dels atacs poc després d’enlairar-se de l’Aeroport Internacional Imam Khomeini de Teheran, Pompeo ha declarat: ‘Creiem que és probable que l’avió fos abatut per un míssil iranià. Esperarem que la investigació ho esbrini abans de prendre una decisió’ que ‘de ben segur, serà l’adequada’. I ha informat que ha mantingut converses amb els governs del Canadà i Ucraïna sobre l’assumpte.

El govern iranià ha insistit, per contra, que no hi ha cap prova que el sinistre de l’avió tingués lloc per culpa de cap míssil. Avui, diversos mitjans internacionals han difós un vídeo on es pot veure com un objecte indefinit impacta contra l’avió minuts abans que aquest s’incendiï i caigui.

Qüestionat per la premsa arran de l’assassinat de Qassem Soleimani, Pompeo ha assegurat que el general planificava una sèrie d’atacs ‘a gran escala contra els interessos dels EUA, incloent-hi ambaixades’, i que no saben ‘exactament quin dia s’haurien executat, però eren atacs imminents’.

 

The post Els EUA consideren ‘probable’ que l’avió ucraïnès fos abatut per un míssil de l’Iran appeared first on VilaWeb.

El col·lectiu antirepressiu Alerta Solidària ha comunicat en un piulet que la Guàrdia Civil ha citat a declarar la setmana vinent ‘com a mínim deu persones de Girona’ arran dels talls de la Jonquera que el Tsunami Democràtic va organitzar el passat onze de novembre.

Ahir es van produir una detenció i un intent d’arrest a Tarragona de dos joves per les protestes contra la sentència del procés, i no es descarta que en les hores vinents n’hi pugui haver més.

última hora
La @guardiacivil cita com a mínim a 10 persones de Girona, per anar a declarar la setmana vinent (14 i 15 de gener) pels talls de la Jonquera del passat 11 de novembre.@tsunami_dem

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) January 10, 2020

The post La Guàrdia Civil cita una desena de persones pels talls de la Jonquera appeared first on VilaWeb.

El jutjat d’instrucció número 1 de Manresa no ha admès l’habeas corpus demanat per Artur Junqueras i Neus Bramona, pare i parella d’Oriol Junqueras, que emplaçaven a un altre jutge pronunciar-se sobre la ‘detenció il·legal’ de l’ex-vice-president. La jutgessa Bibiana Segura conclou en la interlocutòria que l’habeas corpus sol·licitat no s’ajusta a la llei perquè sobre Junqueras pesa una sentència dictada pel Tribunal Suprem. Argumenta que aquest recurs judicial està pensat per detencions policíaques que tenen caràcter provisional.

L’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, havia optat per aquesta estratègia després de la decisió del Tribunal Suprem espanyol de mantenir-lo a presó tot i la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). ‘És una necessitat bàsicament de pressió de l’entorn de l’Oriol’, ha dit el lletrat en declaracions abans de presentar-se l’habeas corpus, tot i admetre que hi havia molt poques possibilitats que Junqueras pugui sortir de la presó per anar al ple del Parlament Europeu.

La carta que va enviar Marchena al TJUE sobre Junqueras i que ara el compromet

 

The post El jutjat de Manresa no admet l’habeas corpus demanat per la família d’Oriol Junqueras appeared first on VilaWeb.

Els Mossos d’Esquadra van detenir ahir al matí un jove per la seva presumpta participació en els aldarulls posteriors a la sentència del Tribunal Suprem contra el procés a Tarragona, el passat octubre. Fonts policials asseguren que la investigació continua oberta i no descarten nous arrestos relacionats amb aquests fets. Alerta Solidària ha denunciat aquesta detenció així com l’intent d’arrest d’un altre jove, a qui els Mossos encara no haurien pogut localitzar. Unes actuacions que qualifiquen de ‘ràtzia repressiva’ contra els participants en les protestes posteriors a la sentència del procés. ‘En tots dos casos, es tracta d’acusacions falses que només busquen criminalitzar la seva militància i compromís independentista’, asseguren.

The post Almenys un detingut a Tarragona per les manifestacions contra la sentència appeared first on VilaWeb.

El president Quim Torra ha enviat un escrit a la Junta Electoral Provincial de Barcelona (JEP) en què li demana que suspengui l’execució de la decisió de la Junta electoral espanyola (JEC) d’inhabilitar-lo com a diputat fins que el Tribunal Suprem es pronunciï sobre l’incident de mesures cautelars que la seva defensa ha presentat.

El Tribunal Suprem espanyol decideix de retirar la credencial de diputat al president Quim Torra

En l’escrit, recorda a la junta provincial que executar la decisió abans que el Suprem es pronunciï vulneraria el seu dret a la tutela judicial efectiva i que podria ocasionar-li ‘perjudicis d’impossible reparació, inclòs la vulneració de drets fonamentals’.

El president també diu que per tal que la sentència tingui efectivitat, l’administració, com a criteri general, ha d’excloure de l’execució administrativa un acte ja sotmès al règim de tutela judicial cautelar. Per reforçar aquesta tesi, cita jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Suprem.

Avui, el Suprem ha comunicat que desestima les mesures cautelaríssimes que havia demanat Torra, després que fa una setmana la JEC acordés de retirar-li l’acreditació de diputat, malgrat que la condemna per desobediència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no és ferma.  Cal recordar que diversos membres de l’organisme electoral van discrepar de la decisió perquè consideren que no és competent. La mateixa sala contenciosa-administrativa ha donat cinc dies a la fiscalia i la JEC perquè presentin al·legacions a l’escrit inicial de Torra, un aspecte que el president recorda en l’escrit.

Llegiu ací l’escrit de Torra:

The post Torra demana a la JEP que suspengui l’execució de la seva inhabilitació a l’espera del recurs al Suprem appeared first on VilaWeb.

El serveis jurídics del Parlament Europeu examinen encara la resolució d’ahir del Tribunal Suprem espanyol denegant la llibertat a Oriol Junqueras perquè pugui exercir els seus drets com a eurodiputat i contravenint la sentència del 19 de desembre del Tribunal de Luxemburg. La presidència de l’eurocambra, representada pel socialista David Sassoli, va difondre la setmana un comunicat en què deia que esperava l’eurodiputat Junqueras, i Carles Puigdemont i Toni Comín, dilluns en la pròxima sessió del parlament a Estrasburg. A més, Junqueras compta encara amb una pàgina d’eurodiputat a la web de l’eurocambra, i ha estat nomenat vice-president del grup parlamentari dels Verds-ALE, el quart més nombrós.

Avui al matí, en una resposta en la conferència de premsa preparatòria del ple de dilluns, el parlament ha dit que quan hi hagi una decisió la comunicaran, i que això serà abans de l’inici de la sessió. És a dir, avui mateix hi podria haver una decisió.

Ara, després de la decisió del Suprem, que impedeix que Junqueras pugui ser efectivament dilluns a Estrasburg, el Parlament Europeu haurà de decidir si emprèn alguna mesura per a protegir els drets vulnerats d’un dels seus eurodiputats, si engega algun recurs al TJUE i atén la petició d’ERC d’emparar-lo, o bé si accepta i assumeix la decisió del Suprem.

The post El Parlament Europeu estudia la situació de Junqueras i prendrà una decisió abans de dilluns appeared first on VilaWeb.

A l’espera que Pedro Sánchez confirmi diumenge la composició del seu govern, continuem coneixent-ne més detalls. Salvador Illa, ex-batlle de la Roca del Vallès i secretari d’Organització del PSC, serà el nou ministre de Sanitat en substitució de María Luisa Carcedo. Illa, home de confiança de Miquel Iceta, ocupa així la quota catalana al govern espanyol.

La jurista basca Arancha González Laya, directora executiva del Centre de Comerç Internacional de l’ONU des del 2013, serà la nova ministra d’Afers Estrangers. El perfil de Laya, molt tècnic, s’adiu al tomb que el president espanyol volia donar al ministeri, atribuint-li un vessant més econòmic.

Una altra novetat és la creació d’un nou ministeri, el de Seguretat Social, Inclusió i Migracions, que ostentarà el socialista José Luis Escrivá, també un perfil tècnic, fins ara president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef). Així, Sánchez redueix l’impacte i les competències que tindrà Yolanda Díaz, de Podem, a Treball.

Els dos ministres valencians mantindran les seves carteres. José Luis Ábalos, home de confiança del president, serà al capdavant de Foment, que esdevindrà el ministeri de ‘Transports i Mobilitat’. I Luis Planas, que també es feia càrrec de Política Territorial des del nomenament Meritxell Batet, tornarà al seu càrrec original i es quedarà amb Agricultura.

També han revalidat la confiança de Sánchez Fernando Grande-Marlaska, a Interior; Margarita Robles, a Defensa; Isabel Celaá, a Educació; Pedro Duque, a Ciència; i Reyes Maroto, a Indústria. En canvi, no seuran al consell del nou govern de coalició amb Unides Podem la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado ni el de Cultura, José Guirao.

Calvo, Calviño, Iglesias i Ribera seran els vice-presidents del govern espanyol

Fins ara s’havia anunciat que el govern de coalició tindrà quatre vicepresidències (tres per al PSOE i una per a Iglesias) i quatre ministeris per a la formació morada. Dilluns se celebrarà la presa de possessió dels membres del nou executiu i dimarts, el primer consell. Un govern del qual en serà portaveu l’actual ministra María Jesús Montero, que continuarà al capdavant del ministeri d’Hisenda, segons fonts de Moncloa. Montero substituirà Isabel Celaá.

 

The post Salvador Illa, secretari d’organització del PSC, nou ministre de Sanitat appeared first on VilaWeb.

La sala del contenciós del Tribunal Suprem espanyol ha refusat de suspendre de manera cautelar l’acord de la Junta Electoral espanyola (JEC) que retira l’acreditació com a diputat al president de la Generalitat, Quim Torra. El tribunal considera que no hih a cap raó d’urgència que aconselli de suspendre l’acord abans de resoldre sobre el fons de la qüestió. D’aquesta manera, la sala segueix el mateix criteri que amb el cas d’Oriol Junqueras.

La JEC va acordar divendres passat de retirar-li l’acreditació malgrat que la condemna per desobediència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no és ferma. Cal recordar que diversos membres de l’organisme electoral van discrepar de la decisió perquè consideren que no és competent.

En primera instància, la Junta Electoral de Barcelona havia desestimat el recurs del PP, Vox i Ciutadans que demanava la inhabilitació del president. Tanmateix, els tres partits van decidir de tornar a presentar la reclamació a la JEC.

The post El Tribunal Suprem espanyol decideix de retirar la credencial de diputat al president Quim Torra appeared first on VilaWeb.