L’humorista Lluís Jutglar, conegut com a Peyu, ha demanat explicacions al conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, perquè una empresa de màrqueting que ha contractat la Generalitat fa les comunicacions en castellà i es refereix al govern com a “Generalidad de Cataluña”.

En el missatge que ha rebut a Instagram, una agència de màrqueting que coordina les accions entre Ferrocarrils de la Generalitat i els microinfluenciadors ofereix a Peyu un cap de setmana en una estació d’esquí, però ell queda bocabadat. “Com ho podem fer, Francesc Xavier Vila, perquè les empreses que treballen per la Generalitat facin les seves comunicacions en català i no escriguin bestieses com: “Generalidad de Cataluña?”

Com ho podem fer @VilaFx perquè les empreses que treballen per la @gencat facin les seves comunicacions en català i no escriguin bestieses com: GENERALIDAD DE CATALUÑA? pic.twitter.com/rRXgHq4I2x

— Peyu (@enpeyu) March 20, 2025

No és la primera vegada que en Peyu es queixa que la Generalitat contracti agències que no fan servir el català. A començament d’octubre, també va fer un piulet denunciant-ho amb una captura de pantalla d’un correu electrònic. “A quina merda de país vivim? N’estic fins als ous de rebre correus d’agències xupiguais contractades per la Generalitat escrits en castellà, fotent ‘Cataluña’ amb ñ, fent servir terminologia idiota tipus: ‘necesitaria saber tu feed‘. I això no és nou d’ara, amb els governs anteriors també passava. Carda pena i misèria”, va dir.

En Peyu, enutjat perquè una vegada més s’havien posat en contacte amb ell en castellà per a qüestions que tenien a veure amb Catalunya, va respondre contundentment amb aquest missatge: “Hola, Anna! Si m’ho envieu en català, potser m’ho llegeixo. Gràcies!”

La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha enviat un nou informe al Tribunal Suprem espanyol indicant que cal esmenar un error en l’informe sobre el patrimoni de l’ex-ministre José Luis Ábalos. Inicialment, sostenia que el 2003 havia adquirit un terreny a Colòmbia per 2,1 milions d’euros, però en realitat el preu era de 751,23 euros, segons un càlcul fet avui amb un convertidor de divises en línia.

“Mitjançant el present informe, s’informa que s’ha detectat un error en la interpretació de la moneda utilitzada per a la compra d’aquest immoble. Es va considerar que la transacció s’havia fet en dòlars americans en lloc de pesos colombians, motiu pel qual la quantitat correcta és de 751,23 euros”, explica l’informe.

Va ser ahir quan va transcendir l’informe de l’UCO en què informava erròniament l’instructor del cas Koldo al Tribunal Suprem espanyol, Leopoldo Puente, que l’ex-ministre de Transports havia comprat el 2003 un terreny a Colòmbia per més de dos milions d’euros. La informació formava part d’un informe patrimonial en què també se l’assenyalava com a propietari de béns immobles al Perú, a València i a Madrid, a part de tres cotxes i una moto.

L’informe explicava que en un disc dur intervingut a l’ex-assessor ministerial d’Ábalos, Koldo García, s’havien trobat dos documents que reflectien que l’ex-ministre va comprar el 17 d’octubre de 2003 aquell terreny al Mirador del Carmen (Moralia, Colòmbia) a la societat Hoyos Peláez per 2.137.848,37 euros.

L’UCO afegia que “a la mateixa carpeta digital anomenada La Marina-Tuluá, on es trobaven els documents descrits anteriorment, s’hi van trobar diverses fotografies” que “es corresponen amb un habitatge en fase de construcció”. Les imatges, que constaven a l’informe, mostraven un xalet.

Sobre aquest immoble, Ábalos ja va assegurar, en declaracions a Europa Press, que es tractava d’un error de l’UCO perquè en realitat havia comprat el terreny per 2,3 milions de pesos colombians i el va vendre el 2013 pel doble. 

Ahir, l’UCO va reconèixer l’errada i va admetre que havia confós pesos colombians amb dòlars americans. A la xarxa social X, l’ex-ministre ha explicat que, malgrat la rectificació de la Guàrdia Civil espanyola, “el mal ja està fet” i s’ha preguntat si els mitjans que dimecres van publicar aquella “informació falsa” dedicaran avui “el mateix espai i els mateixos programes de televisió per desmentir els seus titulars”.

El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, ha explicat al Parlament de Catalunya que el territori on resideix i treballa no l’anomena “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”. Person ha justificat el refús a fer servir aquesta denominació adduint que l’estat francès no la reconeix. “És un territori que no és Espanya. Per respecte, hem de respectar la denominació oficial de l’estat, i en aquest cas és Pirineus Orientals. També he de precisar que ‘Rosselló’ no és una denominació oficial de l’estat francès. Només existeix ‘Pirineus Orientals’ per al departament i ‘Occitània’ per a la regió.” ERC i Junts li havien demanat per què no feia servir el nom que designa la part del Principat administrada per l’estat francès a conseqüència del tractat dels Pirineus.

Person ha comparegut per primera vegada a la Comissió d’Afers Institucionals del parlament. La portaveu d’Esquerra a la comissió, Marta Vilalta, li havia demanat si no havia parlat de Catalunya Nord en cap moment per un canvi de criteri o per mala fe o desconeixement. El representant de Junts, Agustí Colomines, li ha retret que es vanti de ser el primer delegat que resideix a Perpinyà si “no sap on viu”. Colomines ha remarcat que si la delegació a Catalunya Nord depèn del Departament de Presidència i no d’Afers Exteriors és per la concepció per part de la Generalitat que el territori pertany a l’àmbit cultural de la Generalitat.

A la pregunta si hi havia hagut canvis d’orientació política amb el seu nomenament, que el govern de Salvador Illa va fer l’octubre de l’any passat, Person ha respost que quan hi ha un canvi de direcció hi ha canvis. Ha afegit que intentaria evitar que “sempre siguin les mateixes persones que participen en les activitats i sempre catalanoparlants”, perquè el seu objectiu és difondre la llengua catalana a persones que no la parlen i que la volen recuperar.

Durant la compareixença, que s’ha fet a petició d’ERC, Person també ha aportat la seva versió a la polèmica que va esclatar quan la Casa de la Generalitat a Perpinyà va cancel·lar el lliurament del premi Veu Lliure a l’escriptora i activista turca Pınar Selek. El 28 d’octubre, quan tot estava preparat, va suspendre l’esdeveniment, i el PEN Català va denunciar que era una decisió arbitrària i injustificada. Selek és una figura literària destacada i fermament compromesa amb els drets humans, que va ser retinguda a l’estat francès per les acusacions polítiques en contra seu a Turquia. Person ha assegurat que, quan va arribar a la delegació, es va trobar uns comptes “que no eren gens brillants” i que va decidir de fer una selecció de les activitats programades. No obstant això, minuts abans va explicar que el pressupost s’havia ampliat dels 320.000 euros previstos a 360.000 euros per romanents de tresoreria d’anys anteriors, cosa que indica una aparent contradicció.

Segons Person, es va posar en contacte amb Òmnium Cultural perquè es fes càrrec del lliurament del premi, on es va fer. “No hi va haver cap problema”, ha sentenciat, i ha lamentat una “mala interpretació”, cosa que al seu criteri explicaria que el president oferís després de fer l’acte a la delegació, malgrat que el PEN Club ho va refusar, segons el seu relat dels fets.

El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà també ha respost a les queixes per haver menystingut el català i haver enviat la tradicional nadala tan sols en francès, com va denunciar a X la periodista Júlia Taurinyà. Person ha garantit que s’havia enviat en totes dues llengües però que, a conseqüència del repartiment de les adreces en un document d’Excel, les nadales en català es van enviar hores més tard. “En tots els casos es va enviar en les dues llengües”, ha garantit. De tota manera, Person opina que el català, a Catalunya Nord, “s’ha perdut”. “La llengua catalana no es parla”, ha etzibat, i ha defensat les tasques de la seva delegació per a promoure-la.

El batlle de Girona, Lluc Salellas, s’ha reunit amb Carles Puigdemont a Waterloo i han tractat “la necessitat de tornar a establir estratègies que permetin a l’independentisme de recuperar la majoria política”.

Segons que ha informat la batllia en un comunicat, Salellas i Puigdemont, també ex-batlle de Girona, han “intercanviat punts de vista sobre la situació actual i el futur de la ciutat”.

Durant la trobada, Salellas també li ha expressat el seu suport “perquè pugui tornar de l’exili com més aviat millor”.

Carles Puigdemont ha ironitzat sobre la conferència “Catalunya lidera” del president de la Generalitat, Salvador Illa, a Madrid. Catalunya “no serà el motor dels trens”, ha escrit en un missatge a X.

I ha afegit: “Mentre el president Illa fa campanya per Espanya, els trens catalans que gestiona el seu partit són un veritable desastre, una vergonya i un insult a tots els catalans.”

No serà el motor dels trens, imagino. Perquè mentre el president Illa fa campanya per Espanya, els trens catalans que gestiona el seu partit són un veritable desastre, una vergonya i un insult a TOTS els catalans. https://t.co/BsMUWPTq3H

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) March 20, 2025

En el discurs, Illa ha defensat que Catalunya tornarà a ser el motor d’Espanya i ha reivindicat el seu model de “prosperitat compartida”, contraposant-lo al del govern d’Isabel Díaz Ayuso.

Enguany, la commemoració del Vint-i-cinc d’Abril es farà a la ciutat d’Alacant el 12 d’abril, amb el lema “Alacant: on renaix el País Valencià“.  “Fem memòria de la batalla d’Almansa i de les llibertats nacionals del nostre poble. Fem un clam per la nostra llengua i la nostra cultura perquè la ciutat, la comarca de l’Alacantí i les altres comarques que ens envolten, el sud del nostre país, som valencianes i volem viure en valencià”, diu Acció Cultural del País Valencià en un comunicat.

D’ençà de la recuperació de la democràcia, Alacant ha viscut algunes manifestacions memorables, com ara la de 1985, amb el lema “Alacant, sí a la nostra llengua” i la de 1995, “Alacant és important. Sense Alacant no hi ha país”. Tot just trenta anys després, una nova mobilització reivindicarà la valencianitat del sud en un clam per la llengua i la cultura.

“Volem reivindicar que davant dels intents de desvincular-nos de la resta del país, i davant dels intents d’assimilació, el sud és una part imprescindible del projecte nacional; la nostra terra no és lloc on amagar-se com alguns polítics pretenen, ni escenari per a l’especulació. Som les comarques que celebrem el Misteri d’Elx, Sant Jordi, les festes de Moros i Cristians, Carnestoltes i les Fogueres. Som la terra d’Ovidi, d’Enric Valor, de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Lluís Alpera, de Maria Ibars, de Miquel Grau i d’Isabel-Clara Simó; la terra on naix la música d’Andreu Valor, de Sandra Monfort, del Diluvi i tants d’altres, on recordem els exiliats de la República a l’Stambrook, els assassinats i tancats als camps dels ametllers i d’Albatera. Som la ciutadania conscient que ha apostat pel valencià, som un poble que ni renuncia a les seues arrels ni renuncia al seu futur”, diu ACPV.

La programació

Els actes començaran a les 12.oo amb una taula redona sobre la valencianitat de la ciutat a la Sala Ruperto Chapí de l’Auditori de la Diputació d’Alacant (Av. de Xixona, 5), amb la participació de la periodista i poetessa Susanna Lliberós, el periodista i activista David Fernàndez, la vice-presidenta d’ACPC Marinela Garcia, Flora del Diluvi, i el creador de contingut Fran Tudela, més conegut com a Cabra Fotuda. En acabat, hi haurà una actuació d’Esther.

A la vesprada serà el torn de la manifestació. Començarà a les 18.00 a les escales de l’Institut Jordi Joan i recorrerà l’avinguda del General Marvà, la plaça dels Estels, l’avinguda d’Alfons X el Savi, la Rambla i acabarà a la Petxina de l’Esplanada, on es llegirà el manifest final. Com a colofó final, hi haurà un concert del grup Pep de la Tona, liderat per Josep Nadal.

D’una altra banda, el cartell ha estat dissenyat per l’artista gràfica Gemma Peris. “Les tres propostes del cartell busquen reflectir el lema d’enguany: d’una banda, la tornada de la diada a Alacant després de trenta anys, i de l’altra, la idea de renàixer com a poble i avançar plegades. La proposta té una aproximació concreta. Aposta per la multitud com a eix del canvi, una altra que juga amb la fragmentació i la cohesió del nostre territori”, ha destacat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, diu que Catalunya “vol ser a la sala de màquines d’Espanya” per promoure el seu model de “prosperitat compartida”. Així ho ha dit durant una conferència econòmica a Madrid, on ha presentat el seu pla econòmic perquè Catalunya “torni a ser el motor d’Espanya i d’Europa” davant uns 300 representants d’empreses, institucions i sector social. 

El president de la Generalitat ha remarcat que quan Catalunya avança “tothom hi guanya” i s’ha dirigit explícitament a la Comunitat de Madrid per demanar-los que “no tinguin por de Catalunya”. “Us asseguro que Catalunya no té por de Madrid”, ha afegit.

Illa ha pronunciat aquesta conferència al Cercle de Belles Arts de Madrid. Entre els assistents hi havia el president de BBVA, Carlos Torres, i el president del Consell d’Administració de Repsol, Antonio Brufau. Durant la seva intervenció, Illa ha celebrat el retorn de seus socials d’empreses i ha assegurat que és “una de les fites més felices” del seu mandat.

El president de la Generalitat ha centrat el seu discurs a defensar el lideratge econòmic de Catalunya i l’estabilitat i seguretat jurídica que assegura que ofereix a inversors i empresaris. “Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucionals; promou la política constructiva i respectuosa que necessitem recuperar; i ofereix col·laboració publico-privada perquè les empreses i els projectes punters trobin el millor entorn on desenvolupar-se”, ha destacat.

En aquest sentit, Illa ha afirmat que Catalunya “torna a vibrar empresarialment i socialment” i “exhala ambició i energia”. En aquest sentit, ha volgut defensar amb dades la “recuperació del pols econòmic” i ha destacat que per primera vegada a la història el PIB català ha superat els 300.000 milions d’euros.

Un estudi de l’equip de col·laboració internacional de l’Instrument Espectroscòpic d’Energia Fosca (DESI) apunta que l’energia fosca de l’univers podria canviar amb el temps i de maneres inesperades.

El científic de l’IFAE i membre de l’equip del DESI que ha desenvolupat l’estudi, Andreu Font-Ribera, hadit que s’està a punt de presenciar un canvi de paradigma en els models d’evolució de l’univers.

L’anàlisi combina les dades del DESI amb informació procedent d’altres projectes. Aquests altres models, diferents de l’acceptat comunament, podrien proporcionar una explicació millor de l’evolució còsmica. Aquestes altres mesures inclouen la llum romanent de l’alba de l’univers (la radiació de fons de microones o CMB), explosions estel·lars (supernoves) i les distorsions en la propagació de la llum causades per la gravetat (efecte de lent gravitacional dèbil). A més, els nous resultats utilitzen el mapa en 3D més gran de l’univers que mai s’ha construït per caracteritzar la influència de l’energia fosca en l’expansió de l’univers durant els darrers 11.000 milions d’anys.

I aquesta és la notícia!
La col.laboració DESI, que estudia l’evolució de les grans estructures de l’univers en els darrers 11.000 milions d’anys per intentar entendre l’expansió de l’espai i la misteriosa energia fosca responsable d’aquesta expansió accelerafa, acaba de publicar… pic.twitter.com/5r7o0Eghsi

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) March 19, 2025

“Encara és d’hora” per a treure conclusions

L’investigador científic en el CIEMAT, Eusebio Sánchez, afirma que encara és d’hora per afirmar amb rotunditat que han descobert que l’energia fosca sigui canviant. Per ara, la preferència per una energia fosca canviant no ha assolit «les 5 sigmes», la convenció estadística usada en física que fixa el llindar necessari per considerar si una mesura es considera un descobriment. L’estudi actual es troba en un rang que va entre les 2,8 i les 4,2 sigmes.

L’experiment es troba en el quart any de presa de dades, d’un total previst de cinc. Està planejat que hagi mesurat uns cinquanta milions de galàxies i quàsars (objectes molt brillants i extremament llunyans que allotgen forats negres en el nucli) en acabar el projecte. L’anàlisi que ara ha transcendit utilitza les dades dels tres primers anys d’observació: prop de quinze milions de galàxies i els quàsars més ben mesurats.

L’equip de col·laboració en el DESI començarà molt aviat a treballar en anàlisis addicionals per extreure encara més informació del conjunt de dades actual i, a més, el DESI continuarà acumulant noves dades.

Grups de recerca del Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT), l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB), l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE; CSIC i IEEC), l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i l’Institut de Física Teòrica (IFT; UAM i CSIC) han tingut responsabilitats importants en l’anàlisi científica de les dades.

The Washington Post · Anna Phillips

Un jurat de Dakota del Nord ha sentenciat que Greenpeace haurà de pagar 667 milions de dòlars en danys i perjudicis a l’empresa petroliera que gestiona l’oleoducte Dakota Access, per difamació. La decisió, anunciada ahir, és un cop financer molt greu per a Greenpeace, que alerta que el veredicte pot dissuadir futures campanyes de protesta.

El judici, fet al tribunal del comtat de Morton, a Mandan (Dakota del Nord), s’ha centrat en el paper de Greenpeace en les protestes contra la construcció de l’oleoducte Dakota Access, una mobilització que va esdevenir un punt d’inflexió cultural als Estats Units, fa vuit anys. Durant mesos, milers de persones es van aplegar a Cannon Ball, prop de la reserva sioux de Standing Rock, per oposar-se al projecte. L’empresa Energy Transfer va acusar Greenpeace d’incitar les protestes i encoratjar la violència per perjudicar-ne la reputació. Energy Transfer, amb seu a Dallas, és responsable d’aquest oleoducte de gairebé 2.000 quilòmetres que transporta petroli dels camps de Bakken (a l’oest de Dakota del Nord) fins a Illinois.

Greenpeace ha confirmat el veredicte i ha assegurat que tan sols va tenir un paper marginal en les mobilitzacions. Grans organitzacions ecologistes diuen que la demanda és una maniobra d’intimidació per a silenciar la llibertat d’expressió i els intents d’aturar noves perforacions petrolieres i gasístiques. Greenpeace ha anunciat que recorrerà contra la sentència.

“La companyia Energy Transfer ha menystingut descaradament les veus de la tribu sioux de Standing Rock aquestes tres setmanes”, ha declarat Deepa Padmanabha, assessora legal sènior de Greenpeace als Estats Units. “Si bé també han provat de tergiversar la veritat sobre el paper de Greenpeace en les protestes, nosaltres hem refermat el nostre compromís indestructible amb la no-violència en cada acció que emprenem.” I ha afegit: “Tothom hauria d’estar preocupat per la salut futura de la Primera Esmena [de la constitució nord-americana], i per demandes com aquesta, que volen destruir el nostre dret de protesta pacífica i a la llibertat d’expressió.”

Energy Transfer, que ha confirmat l’import de la indemnització, considera que la seva demanda no és pas cap atac contra la llibertat d’expressió, sinó una qüestió de legalitat. “Ens satisfà que Greenpeace hagi estat responsabilitzada de les seves accions contra nosaltres, però aquesta victòria és sobretot per a la gent de Mandan i de tot Dakota del Nord, que va haver de suportar l’assetjament i les interrupcions constants causades per uns manifestants finançats i entrenats per Greenpeace”, ha dit Vicki Granado, portaveu de l’empresa. “També és una victòria de tots els nord-americans respectuosos amb la llei, que entenen la diferència entre el dret de llibertat d’expressió i l’incompliment de la llei.”

Per Greenpeace, el veredicte pot significar la fi de la seva filial als Estats Units, que té cinquanta anys d’història. El 2023, l’últim any amb dades fiscals disponibles, l’organització va registrar uns ingressos d’uns 40 milions de dòlars i tenia 191 treballadors.

Michael Gerrard, director del Centre Sabin de Dret del Canvi Climàtic (Universitat Colúmbia), ha dit que la sentència probablement no impedirà que els activistes continuïn oposant-se a la perforació de petroli i gas o a les empreses d’oleoductes. Tanmateix, creu que podria fer créixer la por d’interrompre projectes de combustibles fòssils com oleoductes, mines o centrals elèctriques en construcció. “Això envia un missatge dissuasiu contra les protestes pel clima, contra qualsevol cosa que interfereixi directament en la producció de combustibles fòssils”, ha dit.

El cas s’ha centrat en nou declaracions de Greenpeace en què acusava Energy Transfer d’utilitzar tàctiques agressives contra els manifestants i de profanar tombes. L’empresa sosté que aquestes declaracions, a més de falses, formaven part d’una “immensa campanya de difamació maliciosa” que va perjudicar les seves relacions amb els bancs finançadors de l’oleoducte.

Els advocats d’Energy Transfer també han acusat Greenpeace de pagar manifestants professionals, organitzar entrenaments per als activistes i enviar-los cadenats perquè es lliguessin a la maquinària de construcció. Inicialment, l’empresa va demanar 300 milions de dòlars per pèrdua de finançament, pel cost de relacions públiques i pel retard de cinc mesos en la construcció de l’oleoducte.

Durant el judici, Greenpeace ha defensat que va tenir un paper menor en unes protestes que va encapçalar la tribu sioux de Standing Rock. Els membres de la tribu consideraven que l’oleoducte amenaçava terres sagrades i subministraments d’aigua, i temien que una fuita o trencament prop del pas sota el riu Missouri contaminés l’aigua potable de la reserva. Energy Transfer va defensar que l’oleoducte era segur i que aquesta construcció aportaria milions de dòlars a l’economia local. El juny del 2017, la companyia ja bombava petroli cru gràcies a la nova infrastructura.

Com moltes associacions ecologistes, Greenpeace va donar suport a la tribu i a les protestes contra l’oleoducte. Els advocats de l’organització han explicat que Greenpeace va comprar subministraments per condicionar el campament de protesta per a l’hivern i va pagar el viatge d’un grup d’entrenadors indígenes que van anar a Standing Rock a ensenyar principis d’acció no-violenta. Ha refusat l’acusació de ser una “gran manipuladora” que es va aprofitar de les protestes per avançar la seva agenda i ha insistit que les declaracions per les quals ha estat demandada no eren exclusives, sinó que més grups de defensa les havien fetes o compartides.

Energy Transfer va interposar la primera demanda contra Greenpeace en un tribunal federal el 2017, però un jutge la va desestimar per manca de proves. Llavors, el 2019, la companyia va presentar la demanda per difamació als tribunals estatals.

Scott Segal, cap de polítiques públiques de la firma d’advocats Bracewell LLP, que representa nombroses empreses energètiques, ha dit que la pretensió de Greenpeace que les protestes eren accions directes protegides “té conseqüències directes” quan es danyen infrastructures i negocis. “És evident que Greenpeace es va prendre moltes llibertats amb tot allò que va explicar a la gent sobre el projecte”, ha afirmat. “Ara el jurat li ha recordat que la ‘llibertat d’expressió’ no inclou el dret de difamar, interrompre i destruir.”

Abans del judici, Greenpeace havia demanat reiteradament que el cas es traslladés fora del comtat de Morton, argumentant que allà no hi podia tenir un judici just. En una petició al Tribunal Suprem de Dakota del Nord, els advocats de l’organització van afirmar que les protestes havien alterat tant la vida quotidiana a la regió que molts possibles jurats s’hi havien vist afectats personalment. Alguns altres treballaven a la indústria petroliera o hi donaven suport, segons Greenpeace. Les peticions van ser denegades.

Durant el judici, un grup independent d’observadors ambientals i advocats ha criticat el procés, que consideren molt esbiaixat contra Greenpeace. Scott Wilson Badenoch Jr., advocat visitant de l’Environmental Law Institute, que es va desplaçar a Mandan per seguir el cas, ha dit que, durant la selecció del jurat, set membres dels onze escollits treballaven en la indústria dels combustibles fòssils o tenien familiars que hi treballaven.

El cas ha estat seguit amb atenció pels defensors del medi i de la llibertat d’expressió. Els activistes denuncien que, com més va, més sovint són objecte de demandes estratègiques contra la participació pública (conegudes per SLAPP), iniciades per grans empreses per silenciar-los i sotmetre’ls a un litigi car i prolongat. Més de trenta estats dels EUA tenen lleis contra aquestes demandes; Dakota del Nord, no.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La glacera de l’Everest acumularà aquesta primavera un total de 240.000 litres d’orina procedents del turisme d’expedicions, segons els càlculs d’una nova versió avançada de la plataforma EverData de la companyia de tecnologia i enginyeria ambiental The NeverRest Project.

Aquesta xifra equival a un abocament diari de 4.000 litres d’orina sobre la glacera de Khumbu, situada vora el camp base de l’Everest, “una dada que cal tenir en compte” amb vista al Dia Mundial de l’Aigua, que es commemora dissabte i que l’ONU ha dedicat a conscienciar sobre la importància de preservar les glaceres.

Els expedicionaris han de consumir una gran quantitat de líquids per facilitar l’aclimatació, i l’orina abocada conté un alt percentatge de medicaments que es prenen per suportar el mal d’altura i més afeccions. “Això són 240.000 litres d’orina en dos mesos, atès que no hi ha cap sistema d’evacuació de residus orgànics líquids ni al camp base ni als camps II, III i IV.”

El conseller delegat i fundador de The NeverRest Project, Frédéric Kauffmann, ha explicat que la nova versió d’EverData permet “veure la muntanya de l’Everest com mai, amb dades reals –tant turístiques com ambientals– que ajuden a actuar a llarg termini amb consciència i responsabilitat.”

Aquesta nova versió de la plataforma permet a qualsevol persona de consultar informació clau per a analitzar la situació de la muntanya, com ara l’històric de visitants, les nacionalitats, i el tipus de deixalles inorgàniques i orgàniques generades o recollides.

Un jove de 17 anys ha mort en un accident entre un patinet i un cotxe a la ciutat de València, segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU). L’accident ha passat a prop del pont de l’Exposició.

Allà, s’hi ha desplaçat una unitat del SAMU, que ha atès el menor. Els sanitaris li han fet maniobres de reanimació cardiopulmonar avançada i altres tècniques d’estabilització, però no li han pogut salvar la vida.

Cinc persones han resultat ferides, dues de les quals greument, després de l’explosió d’un artefacte pirotècnic a la falla Sapadors-Vicente Lleó de la ciutat de València.

Ha tingut l’origen en l’explosió d’un “tro d’impacte” en aquesta falla, situada al districte de Quatre Carreres. Els dos ferits greus han estat traslladats a l’hospital La Fe, i de moment no se’n saben més detalls.

The Washington Post · Michael E. Miller

Coober Pedy, Austràlia. De la porta de casa estant, Sonya Crombie pot veure els turons de gres que els blancs, després d’anys de perforar-los a la recerca d’òpals, van apropiar-se, tot convertint les seves mines en elaborades cases subterrànies aïllades de la calor del desert.

El novembre passat, just quan la calor abrasadora de l’estiu austral era a tocar, l’aire condicionat de Crombie s’espatllà. Sense túnels on refugiar-se, l’aborigen, que té una malaltia crònica, tenia més dificultats per a respirar a mesura que la temperatura dins de casa s’enfilava per sobre dels 37 graus. Va ser aleshores que els equips d’emergència la van traslladar amb avió a un hospital a més de 800 quilòmetres de distància.

“Vaig estar a punt de morir”, diu. “Aquesta calor et pot matar.”

La calor extrema ha augmentat a tot el món, perquè el canvi climàtic fa pujar les temperatures, un fenomen que amenaça d’obligar centenars de milions de persones a abandonar les seves llars d’ací al 2050.

Austràlia és una de les nacions més riques del planeta per capita. Però aquesta estatística oculta l’escletxa dura i persistent que hi ha entre la qualitat de vida de la població indígena i la de la no indígena.

Un veí aborigen de Coober Pedy alimenta la seva mascota, un cangur, al poble (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post).

Segurament, no hi ha cap lloc on aquesta escletxa sigui més evident que a Coober Pedy, una comunitat remota situada a l’interior de l’estat d’Austràlia Meridional. D’uns 1.500 habitants, el poble està segmentat en dos. Sota terra, la població blanca de la ciutat viu en “caus” on la temperatura es manté entorn els 20 graus, i les factures d’electricitat són baixes. A la superfície, els aborígens –que representen un 17% de la població– se sufoquen sense aire condicionat, o bé s’arrisquen a acumular factures d’electricitat enormes. Crombie, per exemple, deu uns 10.000 dòlars en concepte de factures elèctriques a l’ajuntament. Els registres municipals mostren que 76 titulars de comptes, molts dels quals són aborígens, deuen un total de 320.000 euros a les autoritats.

Fa més de 50.000 anys que els aborígens habiten els deserts de l’interior d’Austràlia. Molts senten una connexió molt profunda amb la terra, com més va més inhòspita per als humans. Avui, les temperatures a l’estat són tres graus més altes que no pas fa un segle, i es preveu que hagin pujat quatre graus més l’any 2050.

“La calor ja és insuportable, i el canvi climàtic no farà sinó empitjorar la situació”, alerta Priscilla Larkins, directora executiva del Servei de Salut Umoona Tjutagku, que atén els residents aborígens. “S’ha abandonat la població aborigen.”

Missa en una església subterrània al poble. “Preguem per aquells que pateixen sota aquesta calor”, explica el reverend Paul Crotty (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post). Una divisió subterrània

A l’altra banda de la ciutat, Thomas Hammermeister sent l’aire fred a la cara mentre entra al seu “cau”. L’home, de 60 anys, ha passat el matí treballant sota el sol del desert, però ha hagut de plegar quan la temperatura superava els 40 graus.

“Començo a pensar de construir un bany a l’habitació”, diu Hammermeister, amb una cervesa a la mà, mentre recorre el seu búnquer de setze habitacions, situat nou metres sota la superfície. I afegeix: “A voltes, ací dins pot arribar a fer massa fred.”

Quan els blancs van arribar ací el 1915 a la recerca d’or, molts van optar per viure a les mines com a forma d’escapar de la xafogor del desert. El nom aborigen del poble, de fet, significa “forat de l’home blanc”.

Hammermeister, al “cau” on viu (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post).

Hammermeister, nascut a Alemanya, forma part d’una onada d’europeus que van arribar ací a final dels seixanta i començament dels setanta. En aquella època, la població aborigen es concentrava en una petita reserva de barraques. Mig segle després, la zona en què Hammermeister viu ha passat a ser propietat de la comunitat aborigen, que la lloga a Crombie i els seus veïns. Però els aborígens asseguren que les divisions racials pràcticament no han canviat.

La calor sí que ha canviat. La ciutat registra una mitjana anual de 24 dies amb temperatures superiors als 40 graus, una xifra que es preveu que augmenti a 35 dies a final d’aquesta dècada i que pràcticament es dupliqui a final de segle si les emissions no disminueixen. Ho explica Michael Grose, investigador del CSIRO, l’agència científica nacional d’Austràlia.

Tan sols els dos primers mesos del 2025, Coober Pedy ha experimentat 27 dies amb temperatures superiors als 40 graus, incloent-hi un dia amb una màxima de 48 graus.

La calor seca del poble no és tan perillosa per a la salut humana com la calor humida típica d’altres punts d’Austràlia, explica Grose, però les temperatures superiors als 40 graus poden ser letals, especialment per als ancians o els malalts. “El clima no és l’única variable que determina l’impacte del canvi climàtic en la població: també hi ha factors com l’exposició a les temperatures i la vulnerabilitat, en termes socioeconòmics, de les víctimes”, afirma.

Els experts han fet saltar les alarmes sobre la relació entre les desigualtats socials i l’impacte de l’augment de les temperatures a Austràlia. Un estudi publicat fa poc, per exemple, revela que la calor –un factor que els metges sovint passen per alt– ha influït en el 2% de les morts al país.

El problema és encara més greu a les comunitats aborígens remotes, on les barraques d’alumini han estat substituïdes per edificis de formigó.

Brandon Dodd (dreta) i Michelle Wilson-Welch (esquerra) són dels pocs veïns aborígens que viuen en un “cau”, més cars que no la resta de propietats del poble (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post).

“Molts d’aquests edificis tenen parets de formigó que absorbeixen i irradien calor com si fossin forns”, explica Simon Quilty, metge i activista. Això, explica, agreuja problemes de salut, com les cardiopaties reumàtiques, cosa que contribueix al fet que els aborígens visquin una mitjana de vuit anys menys que no la resta de la població.

Com molts altres pobles remots, Coober Pedy no està connectat a la xarxa nacional d’electricitat, sinó que compra l’energia a un productor privat per vendre-la als residents.

Aquest sistema ha causat problemes de tota mena. Una investigació estatal revelà, per exemple, que l’ajuntament havia pressionat indegudament els residents aborígens perquè paguessin els deutes acumulats en concepte de factures d’electricitats no pagades.

El deute de Joanne O’Toole, resident aborigen del poble, s’ha enfilat a més de 10.000 euros, tot i que l’estat fa anys que li resta uns 250 euros mensuals dels seus xecs d’assistència social per pagar el deute. Crombie diu que, per a pagar els seus deutes, l’estat li resta una part tan gran dels seus xecs que es veu obligada a sobreviure amb uns pocs dòlars a la setmana.

Joanne O’Toole repassa la factura elèctrica (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post).

Garry Herdegen, representant de l’ajuntament de Coober Pedy, explica que la ciutat té un deute de més de 6 milions d’euros, i que no pot permetre’s reduir les tarifes dels serveis públics ni perdonar els deutes.

“Si algú contracta un producte bo i sabent què costa, li recomano que en gestioni més bé l’ús que en fa”, diu Herdegen, que viu en un “cau”.

En perill de mort

Un matí calorós de febrer, el telèfon de Dora Mushongera comença a sonar. L’aparell alerta la directora del centre comunitari aborigen de Coober Pedy que s’ha declarat l’alerta vermella per calor extrema. Unes hores més tard, Mushongera prova de cercar un sostre per a una parella sense llar, Heather Lang i Yami Smith, quan el telèfon li torna a sonar. L’alerta per calor extrema ha assolit el nivell 2, explica, i es preveu que les temperatures arribin als 43 graus.

“Hem d’ocupar-nos-en; si no, hi ha el perill que es morin”, explica en al·lusió als aborígens de la ciutat, i especialment als sense-sostre. Fa pocs dies, explica, Lang ja va ser hospitalitzada per deshidratació.

Veïns aborígens a l’entrada del centre comunitari aborigen de Coober Pedy, que facilita menjar, aigua i medicines als veïns aborígens del poble (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post).

Els administradors de l’hospital local expliquen a The Washington Post que no fan seguiment de les malalties o morts relacionades amb la calor, que consideren que no és un problema de salut pública a Coober Pedy. Però Mushongera es pregunta si la calor no ha influït en algunes morts recents. Molts aborígens expliquen a The Washington Post que s’han arribat a desmaiar a causa de les temperatures, entre més problemes de salut.

Crombie –que té un emfisema, i també diabetis i problemes cardíacs– diu que, uns quants dies abans de la seva crisi respiratòria, s’havia queixat al propietari del seu pis que l’aire condicionat no funcionava. Tres mesos més tard, explica, l’aparell continua espatllat, tot i que la temperatura a l’exterior voreja els 40 graus. El nét de Crombie, autista i asmàtic, ha tingut convulsions per culpa de la calor.

Dodd, que fa més d’un any que no té aire condicionat, es veu obligat a dormir a l’exterior en les nits de més calor (fotografia: Tamati Smith/The Washington Post).

Uns blocs més enllà, Christopher Dodd diu que fa més d’un any que dorm en un matalàs a l’exterior, perquè l’aire condicionat no li funciona. “És l’únic lloc fresc de la casa”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Una cursa de fons d’un quart de segle a l’ombra del seu pare. Juan Antonio Samaranch Salisachs (Barcelona, 1959) es presenta avui a Atenes, bressol de l’olimpisme, amb l’objectiu de culminar l’escalada al cim del Comitè Olímpic Internacional (COI). És un dels favorits, però la decisió final depèn dels 109 membres de l’organisme. “El meu cognom no compta. Ni per a bé, ni per a mal”, ha dit.

Fora de l’esport, Samaranch té un peu en el món dels negocis i és un dels catalans –tot i que viu a Madrid, i s’ha oposat al procés– més influents. D’ençà del 2016 és un dels vice-presidents del COI i la mà dreta del president de l’entitat, Thomas Bach. Ara la cadira té set pretendents, entre els quals destaquen l’ex-atleta Seb Coe i l’ex-nedadora Kristy Coventry, que podria ser la primera dona a presidir el COI.

“Un amic de Xi Jinping”

La premsa britànica no ha dubtat a jugar les seves cartes per impulsar la figura de Coe. Ara fa uns dies, The Times treia tota l’artilleria: “El fill d’un feixista i amic de la Xina que es pot convertir en l’home més poderós de l’esport“. L’article repassa el paper de Samaranch pare durant el franquisme, però també escàndols com els suborns en l’elecció de Salt Lake City com a seu olímpica.

Samaranch Salisachs també en surt esquitxat. El diari detalla els seus vincles amb el règim xinès. El 2001, el seu pare va facilitar l’elecció de Pequín com a seu dels jocs, fet que li va merèixer tota mena de reconeixements, fins i tot pòstums. El 2018, Xi Jinping el va condecorar amb la medalla de l’amistat. El guardó el va recollir el fill.

Samaranch Salisachs amb Xi Jinping abans de rebre la medalla de l’amistat.

Samaranch Salisachs feia anys que mirava cap a la Xina. El 2012 –dos anys després de la mort del seu pare– havia creat la Fundació Samaranch per promoure’n el llegat i a la vegada mantenir els contactes polítics i comercials amb la Xina. Ell n’és un dels dos vice-presidents, i el seu fill, Juan Samaranch Bigelli, n’ha estat membre de la direcció entre el 2016 i el 2022. Actualment, treballa per al gegant xinès del comerç electrònic Alibaba.

El projecte –amb una pàgina web completament obsoleta– té el suport del govern espanyol, l’Ajuntament de Barcelona, i de grans empreses: China Post, Anta Sports, Taishan, Samsung, Asics, la Fundació la Caixa, entre més.

D’altra banda, The Times també revela que el 2013, abans de la inauguració del Museu Memorial Samaranch a Tianjin (al sud de Pequín), Samaranch Salisachs va provar de colar-hi una delegació de la candidatura dels Jocs Olímpics de Madrid perquè fessin contactes pensant en la votació. No se’n va sortir.

“Això és el millor per a l’interès del COI i la ciutat de Madrid. És el nostre deure mantenir la imparcialitat i la transparència […] Espero que ho entenguis, és un tema molt sensible”, li va dir per correu l’organitzador. En l’acte, hi van participar el president d’aleshores, Jacques Rogge, dos vice-presidents, un membre de l’executiva i una vintena de membres del comitè.

El fracàs de les candidatures de Madrid són una taca en el currículum de Samaranch Salisachs, tot i que és una carpeta que no ha tancat del tot. “Espero que Madrid i que Espanya tornin a acollir uns Jocs”, ha dit. En el seu expedient, brilla haver presidit la comissió de coordinació dels Jocs Olímpics d’hivern de Pequín (2022).

No vol saber res de l’independentisme

Samaranch Salisachs sempre ha volgut marcar distàncies amb la política, a diferència del seu pare, que es va afiliar a La Falange i després es va incrustar en l’engranatge del règim: va ser procurador de les corts franquistes durant tretze anys. “Ell era un pragmàtic, un home del seu temps que va viure a Espanya en el règim polític que hi havia, i que tenia una obsessió: arribar a la presidència del COI”, va dir a l’Ara.

En tot moment, ha evitat les sigles polítiques i ha esquivat les polèmiques, però ha heretat del seu pare l’espanyolisme. El marquesat, se’l va quedar la seva germana Maria Teresa. El 2017, poc abans de l’1-O, no es va referir al referèndum, però sobre un eventual comitè olímpic català va dir: “El COI no està preocupat, ni ocupat, en aquest afer.”

Un parell d’anys més tard, arran de les protestes contra la sentència del procés, va ser més contundent. “És desolador rebre condols pel que fa la gent. Crec que és indispensable que les autoritats es posin al capdavant. Cal calma i solucionar d’una vegada aquest moment terrible […] No es pot posar fi al civisme i la convivència”, va dir en una entrevista a Ràdio Marca.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Samaranch-online-audio-converter.com_.mp3

“Jo no sé com la gent té la capacitat d’opinar tant sobre les sentències […] A mi em sembla agosarat tenir una opinió sobre el que dicten els jutges”, va continuar dient, sobre la sentència que condemnava a més de cent anys de presó bona part del govern de Carles Puigdemont. “Crec que la política ha fracassat rotundament des dels dos camps d’aquest contenciós que ja fa massa temps que dura”, va afegir.

Samaranch Salisachs va defensar la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern com un element de pacificació de Catalunya. “Al final, les administracions se’n cansaran. I hauran de parlar i comença a fer un país”, va dir el 2018 a La Vanguardia, en què defensava que els jocs eren “un projecte aglutinador” i “un gran catalitzador”. “El COI no es posarà mai a fer recomanacions polítiques sobre com s’ha de tractar la situació territorial d’Espanya”, concloïa.

Un home de negocis

Samaranch no tan sols va obrir la porta del COI al seu fill, també li va donar accés als consells d’administració. El 1991, per exemple, li va cedir el seu lloc a Ercros. Un any més tard, l’empresa va fer suspensió de pagaments i ambdós van ser investigats per la justícia. D’ací neix la seva relació amb el polèmic Javier de la Rosa. Ara, Ercros no va ser l’únic maldecap que li va causar el patriarca. El 2023, el TSJC va condemnar els fills a pagar una multa de 255.000 euros per ocultació de patrimoni –més de 12 milions d’euros en comptes i obres d’art– a Suïssa. La sanció hauria estat més dura, però les dilacions d’Hisenda la van rebaixar en 800.000 euros.

Els inicis de Samaranch Salisachs en el món dels negocis són a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Als anys vuitanta va estudiar un màster d’administració a la Universitat de Nova York i va fer el salt a la multinacional International Flavours and Fragances. Més tard, va entrar al banc d’inversió First Boston Corporation i, a tocar del canvi de dècada, va fer un pas més: vice-president de S.G. Warburg a l’estat espanyol.

En aquesta entitat, hi va conèixer Pedro Gómez de Baeza, amb qui el 1991 va fundar GBS Finance. Al consell d’administració, entre més cares conegudes, hi seu Alfonso Maristany Cucurella, ex-president del Círculo Ecuestre. L’entitat es dedica sobretot a l’assessorament de grans patrimonis. El 2022, Crèdit Andorrà –ara Creand– va adquirir-ne l’agència de valors i d’ençà del desembre passat Samaranch Salisachs és vocal del consell d’administració de Creand Wealth Management.

També ha format part dels consells d’administració de NH Hotels, Port Aventura, la constructora Huarte –també va ser investigat per una suspensió de pagaments– i el RACC, on va recollir el testimoni del seu pare i va ser vice-president fins el desembre passat.

 

Els resultats de les votacions del congrés d’ERC a Martorell dibuixaven un partit que havia superat les divisions: les tres ponències aprovades van obtenir un suport del 90%. Els sectors crítics amb la direcció d’Oriol Junqueras no van tenir prou força interna per a defensar fins al plenari els seus postulats, però el fet cert és que mantenen discrepàncies polítiques amb la direcció malgrat les dificultats d’articular-se internament i de mantenir-se mobilitzats. Quin recorregut tenen d’ara endavant? S’ha acabat l’acció dels crítics a ERC? Entraran en hibernació tot esperant que el partit torni a examinar el seu suport a les urnes en unes eleccions?

Que les ferides continuen obertes ho va fer evident la imatge d’una absència: l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès no va assistir diumenge al tancament del congrés després de l’informe que va explicar Joan Tardà sobre la Comissió de la Veritat i l’existència d’estructures B. El sector aplegat entorn del grup que va integrar la candidatura Nova Esquerra Nacional, que partia d’una afinitat compartida amb l’ex-secretària general Marta Rovira, va rebre el relat de Tardà com un escarn públic que tornava a obrir les ferides i originava més divisió. Justament, aquest sector havia retirat les esmenes que qüestionaven el lideratge de Junqueras per pactar-ne unes altres, a fi de fer pinya amb la nova cúpula en el debat polític i estratègic. Tardà va esmentar Aragonès com un dels dirigents que no va voler declarar a la comissió. Un altre que també va ser citat per no haver comparegut va ser el president del grup parlamentari, Josep Maria Jové.

La convivència entre afins a NEN, com Jové, i dirigents junqueristes és una realitat a les principals institucions, tant al Parlament de Catalunya com al congrés espanyol. Fonts d’aquest sector apunten que aquestes setmanes vinents valoraran si el futur de l’antiga candidatura ha de ser constituir-se com a corrent intern o no. Aquesta possibilitat de constituir-se formalment en corrent també la sospesarà Foc Nou. De fet, aquests dos sectors, a més del col·lectiu encapçalat per Tardà, Àgora Republicana, van pactar una esmena que es va incorporar als estatuts per a regular la constitució d’aquests corrents. El procés, tanmateix, no serà ràpid. La direcció té un marge de sis mesos per a redactar el reglament que ha de concretar el marc general fixat als estatuts. Parteix del requisit que els integri un mínim d’un 3% dels militants provinent de territoris diferents i també l’haurà de validar el consell nacional, on Junqueras compta igualment amb majoria.

Després de les eleccions de l’executiva, al desembre, Foc Nou ja va formar una gestora amb els principals noms de l’antiga candidatura, com ara Helena Solà, Alfred Bosch i Gabriel Fernàndez. Fonts del sector diuen que faran una reunió les setmanes vinents per debatre internament el seu futur i posar en comú la diversitat de visions que poden conviure entre les seves bases.

D’una altra banda, el Col·lectiu Primer d’Octubre preveu de continuar actuant com aquests darrers cinc anys. Quan el reglament sobre els corrents interns sigui aprovat, decidiran si els convé d’aixoplugar-s’hi o no, segons fonts del col·lectiu.

Els sectors més independentistes del partit, de fet, mantenen viva la discrepància amb la línia estratègica de la direcció i adverteixen que els pactes amb els socialistes i l’allunyament de Junts no solament dificulta les possibilitats de bastir una entesa que porti a recuperar la majoria independentista al parlament, sinó que desmobilitza els seus militants i podria causar noves baixes. A l’altre extrem d’aquest debat hi ha el sector de Tardà, que continuarà defensant l’obertura del partit a sobiranistes no independentistes, com ja ho va fer al plenari de Martorell. No se’n va sortir, amb les esmenes, però Àgora considera que la diferència de vots no va ser tan gran, que els resultats obtinguts avalen que ja és una realitat del partit i que, els anys vinents, acabarà reconeixent-se en les ponències.

Fa setmanes que la direcció de Junqueras recorda que el temps de les candidatures s’ha acabat i malda per obrir una nova etapa en què les disputes internes deixin de capitalitzar titulars als mitjans de comunicació. D’ací ve la determinació d’acordar la constitució de corrents interns. Els veuen com una via per a delimitar les discussions portes endins, contràriament a això que ha passat fins ara, en què els draps s’han rentat fora de casa i s’han estès davant els electors.

L’articulació dels sectors crítics conviurà d’ara endavant amb els congressos territorials, amb què es renovaran les executives. Caldrà veure si els discrepants es posen d’acord per formar alguna candidatura alternativa a les afins amb la direcció. La federació de Barcelona és la joia de la corona. No solament per la visibilitat d’allò que hi pugui passar, per la particularitat de la capitalitat i l’alt nombre de militants que concentra, sinó perquè és on alguns veuen més possibilitats que hi pugui reeixir una alternativa.

Ho podria indicar la contestació que va tenir, amb una gran mobilització, la convocatòria de l’assemblea on s’havia de votar l’acord per a entrar al govern de Jaume Collboni, que després fou ajornat. També els resultats de l’esmena a la totalitat a la ponència estratègica que va defensar Alfred Bosch. No va prosperar, però els resultats (amb 41 vots en contra i 25 a favor) semblen assenyalar la possibilitat de cercar el suport de més veus discrepants. La dificultat dels crítics ve de la connexió directa entre la federació de Barcelona i el carrer de Calàbria. D’una banda, per la gestió de la cap de files a la ciutat i secretària general del partit, Elisenda Alamany. D’una altra, per l’entesa forjada aquests últims temps per Junqueras amb la portaveu d’Esquerra al parlament, l’ex-consellera Ester Capella, i Patrícia Gomà, una altra dirigent barcelonina, que en el congrés anterior es va batre a les urnes amb l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, arrenglerada amb Junqueras.

Ja fa un bell grapat d’anys que ens coneixem. És una dona serena, acostumada a bregar amb pacients malcarats, esporuguits, mossegaires, de tot. No l’he vista mai alterada. Mai. Ni quan n’hi ha un que, per nervis, per caràcter, pel que sigui, es fot a cridar. Ni quan aquest un troba eco i comboi en els altres i és difícil sentir-se la veu, ordenar-se els pensaments entre tant de lladruc i de miol i d’udol i de gruny i de la varietat incomptable de sons de protesta o d’autoafirmació que poden deixar anar plegats gats i gossos de mides i pelatges diferents concentrats en una mateixa sala d’espera.

Puc dir que és la meva veterinària encara que, és clar, no em tracti a mi. Com que tinc dos quissos (tinc o em tenen, o deixem-ho en mútuament i cadascú a la seva manera), puc dir també que, si no és per l’un és per l’altra, ens hem de veure força regularment. Ara, a més a més, comencen a comptar anys acumulats al llom (que no són concrets perquè d’entrada a la protectora van fer un capmàs, diguem-ne, però que amb el temps que fa que ens tenim i tot plegat, podem dir que ell voreja i ella ultrapassa la dotzena) i les visites sovintegen més perquè amb l’edat ja se sap que qui no té un all té una ceba i etcètera.

En fi, que tot això ho explico perquè, la setmana passada, els ulls d’aquesta dona tranquil·la i aplomada es van humitejar. Que va ser un instant, només, i de seguida es va empassar saliva i va mirar cap a una altra banda i va fer així amb la mà i mig somriure i ja va tornar a tenir la planta de sempre i les coses a lloc, però que jo ho vaig veure. Una mena de cansament o desesperació. Una impotència.

Aquesta ràbia sorda quan ets davant d’un mur que s’ha de saltar. O d’esmicolar.

Perquè no fer-ho té conseqüències.

Però no pots.

És probable que quan sents que hi ha hagut o que hi haurà protestes dels veterinaris, si no ets veterinari, o si no “tens” veterinari i no t’ha explicat de què va la cosa, no t’hi acabis de fixar. És probable i fins a cert punt té lògica i cal entendre també que els humans solem funcionar així. Jo mateixa no en sabia res, d’aquesta… cosa que ha perpetrat el govern espanyol sota la forma de decret (és a dir, una norma que no ha de passar pel poder legislatiu, és a dir, que dicta l’executiu directament, sense debat), fins que no hi he topat. En diuen reial decret 666. Reial, perquè així diferencien dels altres els decrets que emanen del govern del seu regne espanyol, i 666, per casualitat consecutiva, però aquí la veterinària va fer un mig somriure sardònic recordant que és el número atribuït al dimoni, i que ni fet a posta, mira què et dic, ni fet a posta.

Es veu que la cosa emana d’un reglament europeu pensat per controlar la fabricació i l’ús de medicaments veterinaris amb la idea general de limitar la nociva pràctica de donar antibiòtics més o menys rutinàriament als animals de granja. Perquè els antibiòtics arriben als humans (ous, lactis, carn…) i perquè això fa que els bacteris s’hi acostumin, s’hi adaptin i s’hi tornin resistents. El problema rau, com sol passar, en la pràctica. És a dir, quan la proclama general s’ha de concretar en norma. O, més exactament, perquè el problema no afecta la resta de pobles i estats d’Europa, quan la norma l’adapta Espanya. Que no caldria que ho fessin, però que, pel que sigui, no se n’han pogut estar. Prescindint del criteri de la gent del ram. Prescindint de les conseqüències concretes i pràctiques de les idees que sobre el paper els deuen semblar tan brillants. I hi han afegit centralitzacions, restriccions. Com la pixarradeta que marca el seu pas per algun lloc. Que es noti. Per exemple, fer obligatori un cultiu previ abans de poder aplicar un antibiòtic específic. A tot arreu i sempre.

I així em vaig assabentar jo del cas del 666: la Brisca (sis quilos de nervis i de pèl rinxolat, un sol ull en funcionament, un grapat de dents que ja no hi són, divertida i saltimbanqui i llesta com una fura) es gratava massa l’orella, i la veterinària de seguida li va veure la infecció. Li va fer una citologia i va confirmar la cosa. Que ara ja és molt molesta. Que pot empitjorar. Que sé com fer-ho però no la puc tractar. Perquè no m’ho deixen fer.

Va haver de prendre-li una altra mostra. Per enviar-la a un laboratori extern. Si tu hi estàs d’acord, em va dir. Perquè és car. Molt. I s’ha de pagar a banda. Però sense el cultiu no hi ha tractament. I, amb cultiu, tampoc no decidirà ella, la veterinària, la professional que coneix la Brisca de cap a peus, sinó que, des de la distància, aquest “laboratori” centralitzat qui sap on establirà el fàrmac i la dosi i el tot. I no ho farà fins passada una setmana, com a mínim.

Mentrestant, res.

Mentrestant, la Brisca passa els dies amb la infecció d’orella, amb dolor i sense tractament, jo he pagat una morterada a un laboratori i la veterinària serra les dents. Perquè se sent maltractada professionalment (i ofegada per la burocràcia inacabable que ha d’omplir cada vegada, i amenaçada per les multes astronòmiques si hi detecten cap error), perquè sap que molta gent no podrà pagar aquestes quantitats afegides per aconseguir la medicació per als animals que s’estimen i que els acompanyen en la vida, i perquè resulta que li importen els animals que intenta curar i que pateix amb ells.

Perquè és tan pervers, tot plegat, tan perversament inútil…

Fa set anys que els autobusos nocturns que transiten els carrers de la Zona Franca van començar a oferir la possibilitat de demanar una aturada entre parades. Amb el temps, aquesta opció s’ha ofert en més trajectes, especialment en les zones amb més poca densitat de població i ara, a partir del mes d’abril, els usuaris ja podran sol·licitar baixar del bus a totes les línies del NitBus que queden fora de l’àmbit de les rondes. Aquesta mesura està pensada especialment per a les dones i els menors, amb l’objectiu d’oferir-los més seguretat i perquè, d’aquesta manera, poden reduir el temps que caminen soles pels carrers. És a dir, poder reduir els minuts d’estar exposades a ser assetjades, atracades, violades. Sí, tristament, malgrat que som a l’any 2025, continuem havent de prevenir per no haver de curar. I no ens tornem previsores per paranoia, sinó perquè la por continua calant-nos els ossos. I no tenim por perquè siguem unes fleumes, tenim por perquè ens ataquen.

Una enquesta de l’AMB assenyala que dones i criatures se senten insegures en els seus desplaçaments nocturns. No hem deixat de somiar el desig que Maria Mercè Marçal apuntava en aquell vers, “Juntes farem nostra la nit”, però malgrat que ens sentim fortes, i reclamem el nostre dret de ser lliures, també en la nocturnitat, és evident que mentre l’assetjadora impunitat masculina campi arreu, no n’hi haurà prou amb la nostra valentia. I si no, reviseu els capítols del nostrat true crime, el Crims, que no deixa de ser una hemeroteca de les moltíssimes dones que han estat violades i assassinades, de dia, però també de nit, tornant de la feina a casa, d’una festa a casa, o simplement, fent vida tranquil·la pels seus barris.

Aquest tema de les aturades als busos m’ha fet pensar en un vídeo amb què em vaig topar fa uns dies on es preguntava als homes com se sentirien o què farien de diferent si un dia sortissin al carrer i no hi hagués dones. La mateixa pregunta la feien a les dones: què canviaria si no hi hagués homes pel carrer? Les respostes del sector masculí, si ens atenim al denominador comú, deixaven clar que: o bé tant els faria i res canviaria, o bé trobarien la vida una mica més ensopida. Significatives respostes. Què va dir majoritàriament el sector femení? Que sense homes pel carrer se sentirien més lliures, que no tindrien tanta por i que es vestirien com realment els vingués de gust; és a dir, que cobririen menys el seu cos amb peces que ara consideren que s’han de posar per evitar que, per exemple, si van amb minifaldilla, algun mascle ho consideri una provocació.

Parlant amb amigues i conegudes, al llarg dels darrers anys, i escoltant les seves tristes narracions d’assetjaments, he conclòs que si no m’han violat mai és perquè l’atzar no ho ha volgut, perquè he tingut sort. Només qui ha sentit el cor accelerant-se-li de nit, en un carrer solitari, quan un home se li acostava perillosament, sap quina mena de condemna suposa viure amb por. La llista de prevencions que les dones hem hagut d’interioritzar és llarga, densa, trista, lamentable: aprendre a accelerar el pas, triar sempre els carrers més transitats, amb més llum, fer veure que parles per telèfon per no sentir-te tan sola i per creure’t una mica més protegida, comprar-se una moto per anar de porta a porta, i dibuixar mentalment la defensa d’un possible atac. Mirar vídeos d’autodefensa o apuntar-nos a cursets. Portar gas pebre a sobre, o enfonsar les mans dins la bossa de mà agafant les claus entre els dits per fer-ne una arma blanca, enviar missatges a les amigues amb el número de placa del taxi que ens torna cap a casa, demanar a una altra dona o algun desconegut que generi confiança que faci un tram de recorregut amb tu, o avisar que, finalment, has arribat a lloc sense haver de lamentar cap atac.

Se suposa que això de poder aturar el bus entre parades hauria de ser una bona notícia, però què voleu que us digui, a mi em deixa un regust amarg, perquè el focus continua col·locat de manera equivocada, a sobre de les dones, en la prevenció. Ja entenc que encara ens cal prendre qualsevol mesura per a evitar que… Però, personalment, a banda d’oferir aquest servei, a banda de poder sol·licitar al conductor d’un bus que faci una parada a mig recorregut per haver de passar menys por, jo faria una bona encartellada a tots els busos, a totes les parades, a totes les parets on digués: “No violis, desgraciat.” Que tampoc serviria gaire de res, però, com a mínim, sentiríem que el pes de tot plegat no recau, una vegada més, en nosaltres.

Netflix va estrenar la setmana passada Adolescence, una producció britànica de quatre episodis que ha captivat l’audiència, per la història impactant i, especialment, per la seva tècnica narrativa revolucionària: cada episodi és filmat en un únic pla seqüència.

El pla seqüència és una tècnica cinematogràfica on es filma una escena sencera –o, en aquest cas, un episodi complet d’una hora– sense talls de càmera, en rigorós directe. A diferència del muntatge tradicional, que combina diferents preses i pot triar entre escenes repetides, el pla seqüència manté la càmera en moviment constant, seguint l’acció i els personatges sense interrupcions visibles. Aquesta tècnica aporta realisme, immediatesa i intensitat dramàtica, cosa que submergeix l’espectador completament en l’acció.

A Adolescence, la càmera passa d’un operador a un altre com en una cursa de relleus, es connecta a drons, i travessa edificis i vehicles sense un sol tall, de manera que s’aconsegueix una experiència cinematogràfica hipnòtica.

La sèrie, creada per Stephen Graham i Jack Thorne, narra les conseqüències emocionals d’un apunyalament adolescent, però amb un gir narratiu important: en compte de centrar-se en la víctima, posa el focus en Jamie Miller, interpretat brillantment pel jove Owen Cooper, l’adolescent acusat del crim. La història explora l’impacte d’aquest succés en tots els cercles que envolten el protagonista: la policia, amb Ashley Walters en un paper destacat, els professionals que intervenen en el cas, la família, els amics i l’entorn escolar. Aquest enfocament suscita preguntes profundes sobre la responsabilitat de la violència juvenil a la societat actual.

La sèrie s’inspira en l’epidèmia de crims amb armes blanques del Regne Unit, l’augment de la cultura incel i la brutalitat de l’assetjament en línia. Aquestes forces malignes es combinen per crear el pitjor malson de qualsevol pare.

L’estil de filmació contínua de la sèrie no ofereix cap alleujament, i la història en si no proporciona sortides fàcils –es nega a donar una explicació simple de per què un noi intel·ligent d’una família “ordinària” i afectuosa manllevaria un ganivet d’un amic i, en una tarda tranquil·la de diumenge, apunyalaria mortalment un altre nen.

Mentre que els motius d’en Jamie continuen essent foscos, la sèrie deixa clara una cosa: els adolescents d’avui habiten un món en línia que els adults, per molt bones intencions que tinguin, són incapaços d’entendre si no escolten.

Aquesta no és la primera vegada que el director Philip Barantini utilitza aquesta tècnica. Ja l’havia emprat amb gran èxit a Boiling Point, primer, com a curtmetratge i, després, com a llargmetratge, ambdós protagonitzats també per Stephen Graham.

La tècnica del pla seqüència té una llarga tradició al cinema. Alguns precedents destacats inclouen La soga, d’Alfred Hitchcock, considerada pionera en l’ús d’aquesta tècnica, amb preses de minuts de durada; Toc de campana, d’Orson Welles, amb el seu famós pla seqüència inicial de tres minuts; El arca rusa, d’Alexander Sokurov, primer film de llargmetratge enregistrat íntegrament en un sol pla seqüència digital de 96 minuts; 1917, de Sam Mendes, que simula un únic pla seqüència durant tot el film; i Birdman, d’Alejandro González Iñárritu, que també utilitza aquesta tècnica per crear la il·lusió d’un sol pla continu.

La filmació d’episodis sencers en pla seqüència requereix una planificació molt meticulosa. Segons que ha explicat Barantini a The Washington Post, cada detall ha de ser calculat prèviament: des del nombre d’escales d’una comissaria, construïda específicament per a la sèrie, fins a les distàncies entre localitzacions. Els actors han comparat l’experiència amb una “dansa coreografiada” o amb un partit de futbol on “tothom coneix la seva posició”.

Erin Doherty, coneguda pel seu paper a The Crown, i que interpreta la psicòloga clínica d’en Jamie, descriu el procés com a “gloriós” i afirma que aquesta tècnica genera una relació simbiòtica amb l’equip de càmera. L’eliminació de la “xarxa de seguretat” que proporcionen els talls entre preses genera, segons el repartiment, moments d’actuació més autèntics i emocionants. Stephen Graham ho descriu tot com “una manera zen d’actuar” que combina l’espontaneïtat del teatre amb el naturalisme televisiu.

En resum, Adolescence demostra que la innovació tècnica, quan es posa al servei d’una història poderosa, pot elevar la narrativa televisiva a uns nous nivells d’intensitat i immersió per als espectadors.

 

Lluís Llach acaba de publicar la seva cinquena novel·la, El llibre daurat (Univers), que és una continuació de l’univers narratiu d’Escac al destí. Centrada en el segle XIII, un moment de canvi de cicle, l’autor ens passeja pel món de les remeieres i fetilleres, de les cures d’arrel popular i natural, dels comtats catalans, del poder de reis i papes i de la relació d’aquests poders i les guerres que van originar. Hi veiem l’estament acadèmic, dominat pels homes, que volia anorrear el saber popular dels remeis que transmetien, per tradició oral, sobretot les dones; tot per imposar el de la medicina, de la ciència més alta. Però l’objectiu, més que imposar la medicina, era enviar les dones a l’ostracisme de la història. Llach ens explica que la part fosca d’aquell moment de la història té paral·lelismes amb la pujada del feixisme, i que això també té relació amb la llibertat que han assolit les dones, que no es tolera. Hi trobem moltes altres històries secundàries, com ara la importància de la cultura musulmana enfront de la catòlica, quant als coneixements de tota mena i a un estil de vida cívic, cultural i científic que va ser exterminat.

Durant la lectura ens preguntàvem una vegada i una altra per què Lluís Llach havia escrit ara una història ambientada a l’edat mitjana. Perquè res no és casual. I això ens feia pensar que, en una època de reconstrucció nacional, el president de l’Assemblea Nacional Catalana potser havia volgut prendre de referent l’edat mitjana, el moment en què comença el país, comencen els Països Catalans. Li demanem què hi ha d’això, si es pot llegir en aquesta línia, la novel·la, per què ha escrit una obra com El llibre daurat i si cal tornar a mirar-nos l’edat mitjana. Així comença una entrevista amb un Llach afable i excitat per l’obra que ha escrit, una entrevista un pèl caòtica, de poques preguntes i llargues respostes i d’algunes reflexions que ens remeten a aspectes crucials de la nostra contemporaneïtat.

—T’he de dir que és un llibre d’orígens molt accidentats. Perquè quan havia escrit tres novel·les [Memòries d’uns ulls pintats (2011), Les dones de la Principal (2014), El noi del Maravillas (2017)] a més d’Estimat Miquel (2013), sentia que em trobava en una zona de confort. Mira, jo vaig néixer el 1948. Per tant, l’ambientació i les històries bevien dels meus referents familiars i de la meva vida. És a dir, encara que tu no hagis viscut a final del segle XIX, t’han explicat coses que d’alguna manera saps, trepitges, etc. Això, per una banda. Per una altra, jo no sé per què faig les coses, sincerament. Tinc una mena de neguit interior, per dir-ho d’alguna manera gens sofisticada, que em fa pujar a trens inesperats. Mai no havia pensat que escriuria i de cop i volta em trobo escrivint i m’entusiasma i m’ho passo molt bé. Això no vol dir que ho faci bé, però m’ho passo pipa. I aleshores em passa una mica com quan era cantant, que necessitava canviar de paisatge per aprendre, per trobar. I escrivint vaig dir-me que volia sortir de la zona de confort, del que ja sabia, i situar-me en una altra època. I així va néixer Escac al destí.

—És a dir, que no us movia un interès per l’edat mitjana, pels paral·lelismes polítics, sinó per endinsar-vos en una època que no coneixíeu.
—Per això et dic que les motivacions són més primàries al principi. Després resulta que a mesura que escrius va sortint tot això altre. I aleshores dic: com em puc posar en una situació incòmoda? I la situació incòmoda era situar-me a l’edat mitjana. També vaig tenir temptacions d’anar a l’època romana, però no, vaig decidir l’edat mitjana. I em vaig documentar una mica, em vaig inventar una època, un país, etc., i vaig començar a aprofundir en aquest coneixement. T’he de dir que l’aprenentatge d’Escac al destí m’ha condicionat molt.

—A què us referiu?
—“Condicionat molt” vol dir que fins i tot coses que jo tenia assumides després de molts anys de reflexió, les vaig posar en qüestió. I descobreixes coses.

—Què vau descobrir, per exemple?
—Les relacions d’espais de poder. La relació entre l’espasa i la creu. I el triumvirat espasa-creu-poder. Quan hi aprofundeixes, veus les eines que cada poder fa servir per guanyar espai. L’Església, per exemple, passa de la confessió pública a la confessió privada, al confessionari, perquè això li permet tenir una informació a canvi del secret. O tot el que passa quan s’acaba l’imperi romà i tot es troba en una mena de desfeta del qual no ens en sortiríem fins molts segles després. I els detalls, per exemple, entendre com funcionava la justícia.

—I aleshores?
—Un cop acabada Escac al destí pensava escriure una novel·la en clau futurista o escriure una novel·la d’amor, perquè ja feia tres anys que estava entaforat a l’edat mitjana i em venia de gust canviar. Però al final d’Escac al destí, després de les investigacions que vaig haver de fer sobre l’Església, em vaig trobar amb una afirmació que em va destarotar, que no m’imaginava, i que és la que em va portar a escriure aquest llibre: la Inquisició no va matar mai les dones per bruixes, mai. A la Corona d’Aragó, mai. Només en una època molt curta, a causa d’un delegat de la Inquisició de Valladolid, que es deia Sarmiento, i que va donar ordre de matar dones. Però, documentant-me, vaig descobrir que era a la inversa, que les dones condemnades per bruixeria acudien a l’Església perquè les salvés. I normalment la Santa Inquisició treballava per salvar les dones acusades de bruixeria. I això em va destarotar molt, molt.

—És al revés de com ens ho han venut.
—I per què ens ho han venut així? A quin poder interessava culpar l’Església? Vaig començar a fer-me preguntes. I també em vaig preguntar si les creences populars eren espontànies o hi havia una xarxa semàntica que les ajudava.

—Què voleu dir “una xarxa semàntica”?
—Una xarxa de coneixement, de raons pseudo-científiques. I vaig començar la novel·la i a treballar, treballar, treballar. El procés va durar dos anys i mig i n’ha sortit aquesta novel·la. Per això dic que en aquest cas és més la curiositat, la xafarderia i pujar a trens inesperats que no pas un procés planificat. La meva vida ha estat sempre així. Jo no volia ser cantant. Ja sé que costa d’entendre.

—I què volíeu ser?
—No ho sabia. Jo era un noi sense vocació. Jo no sabia què volia ser. I, tornant a la novel·la, doncs em situo al segle XIII i m’invento un país i m’invento una geografia, que té connexió amb Escac al destí. Però tot es troba documentat. No hi ha cap referència històrica que no sigui documentada. Són personatges de ficció que viuen en un context històric que és el que ens han explicat.

—Hi ha molta documentació i coneixement dins la novel·la, certament. Tinc entès que us vau fer ajudar per un historiador.
—Això va ser després. Quan vaig tenir la novel·la acabada, la persona que m’ajuda, que és especialista en història occitana, va revisar l’original. Jo em vaig passar dos anys i escaig cercant dades. I diria que no hi ha res que sigui mentida. La corona catalana és al centre de la novel·la i les referències són catalanes. Jo faig una novel·la catalana. I totes les referències passen any per any i a vegades mes per mes. Em permeto molt poca manipulació. Però també t’he de dir que a mi m’agrada explicar coses. De manera que, després de la feina d’absorció de dades i dates, sóc incapaç d’escriure sense trobar un personatge que m’exciti. Creativament, necessito construir els personatges.

—I quins són els vostres personatges preferits d’El llibre daurat?
—Hi ha dues dones que m’agraden molt. Una és l’Úrsula, que és la majordoma del bisbe. És fantàstica la manera que té de manipular el bisbe i com, segons les conveniències polítiques i culturals del país, li dona potes de porc, potes de xai o potes de vedella, per dinar. Ho trobo meravellós. És que a mi sempre m’ha enamorat la gent gran i normalment les dones grans. Jo sempre he tingut dones grans que han estat les meves protectores, les meves confessores… Sempre he tingut una senyora gran per a ajudar-me. Aquests personatges femenins que han viscut molt i que han hagut de passar pel racisme dels homes i per un racisme de tota mena i que es munten la seva vida com poden… Un altre personatge que m’agrada molt és la Sansa, una remeiera que inicia en els coneixements en Genís [un dels personatges principals del relat].

—Els vostres personatges preferits són secundaris…
—Aquests personatges femenins m’encanten i també m’agrada i em sorprèn la quantitat de casualitats inesperades que fan quadrar tota la trama. Que quan trobes les casualitats, dius: “No pot ser.”

—La novel·la parla de la dificultat històrica de vincular la saviesa popular, els remeis populars, amb la ciència mèdica.
—Hi ha en Genís, que és el personatge central, perquè és l’expressió d’aquesta voluntat de vincular tots dos coneixements. Aquest comerciant, era un remeier vocacional, cosa estranya, perquè normalment la remeieria es basava en la transmissió oral dels coneixements, que es feia per via familiar i per l’experiència de vida. De manera que els remeiers i remeieres sabien curar, però no sabien per què. I en Genís això no ho suporta. Ell, viatjant per raons comercials a Granada, coneix més coses, perquè allà la ciència mèdica musulmana va un segle més endavant que la cristiana. Al segle XIII-XIV, l’Església i el rei s’adonen que a les universitats es dirimeix el poder, que és el poder de la informació i del futur, i aleshores decideixen controlar-lo fundant l’Studium Generale de Lleida.

—I en aquest context, les remeieres cauen en desgràcia.
—Les remeieres eren les úniques dones que no depenien econòmicament ni de la societat, ni del marit, ni del masclisme, ni del matrimoni, ni de res. I això era insuportable. De cop i volta, les universitats prohibeixen l’entrada de les dones. Cal pensar que la remeiera és la principal enemiga del metge, perquè li lleva la feina, i això dura segles. Les volen eliminar. Però l’Església diu que no, perquè si no hi ha remeieres, de metges n’hi ha molt poquets i només els poden pagar els rics. I això serà un desastre. Jo crec que aquest és el veritable motiu de la defensa que fa l’Església de les remeieres. Hi ha tot un entramat d’interessos.

—I dieu que és el moment en què es prohibeix a les dones estudiar a la universitat?
—Les dones no poden estudiar a les universitats i això dura molts segles. A Barcelona no torna a entrar cap dona a fer els estudis de medicina fins el segle XIX. I a Trotula de Ruggiero, la primera dona que fa un tractat d’obstetrícia d’Europa –que al segle XI i part del XII s’estudia a totes les universitats–, al segle XIII i primers del XIV ja li han canviat el nom per Trotulo i li han pintat bigoti. O sigui que la persecució de la dona (intel·lectualitzat o no, això ja no ho sé), dura molt.

—Aleshores, per a la dona el segle XIII és un final de cicle i el començament de la persecució i l’ostracisme.
—Jo ho veig claríssim: el primer acte de racisme no és pel color de pell sinó pel sexe. Arribes a la conclusió que no és un problema de masclisme, és un problema de racisme pur. I en aquest racisme pur hi intervé la moral: la maledicció de tot el que viu l’ésser humà en aquest món es deu a la malifeta d’una dona.

—Precisament, es pot fer un paral·lelisme entre aquest fet contra les dones a partir del segle XIII i la pujada del feixisme actual, que és racista i també ens vol relegar a l’ostracisme.
—Les darreres dades aparegudes diuen que un percentatge altíssim de nois són parafeixistes o pro-fatxes i les noies no. Són les remeieres d’avui, que són dones lliures. És que jo també crec que avui som en un final de cicle, com a l’edat mitjana. Amb tot, al segle XIII també comença la renaixença que després es desenvoluparà. És quan la societat es comença a organitzar, quan comença a haver-hi lleis ben fetes, quan comença a haver-hi tractats… Però aquest progrés sempre té una víctima, que és la dona. Ara, jo no faig un assaig sobre això, faig una novel·la d’una nissaga de quatre generacions.

—Però no creieu que la gran revolució que vivim és la revolució de les dones?
—En el llibre qui fa la revolució són les dones, no pas els homes. Ara, no us animeu, perquè vénen temps molt difícils per a això que dius.

—En teniu un raonament fet?
—Em sembla que som en un final de cicle, no tan sols econòmic, on… M’ho deixes explicar d’una altra manera, una mica llarga, però que és conseqüència de tots els llibres que he escrit?

—Endavant.
—A mi em diuen que sóc un amoral, i tenen raó. I d’una manera absolutament voluntària. Per què? Crec que les morals han estat normalment eines de coacció davant de la ignorància, utilitzades sempre com a eines de coacció pels poderosos. Aleshores, les morals de la religió agafen el paper d’allò que es podria dir normes de conducta. I és la moral religiosa la que imposa la norma de conducta. Quan, després de la Revolució Francesa, i deixant de banda Napoleó, arriben les primeres expressions democràtiques, col·lectivitzades, en països, etc., aquestes democràcies van creant una moral cívica, que dic jo. Una moral cívica que, amb els anys, jo diria que amb un segle sencer, malgrat els moviments pendulars, agafa molta força en els països democràtics. Tant que, per exemple, a l’Europa que jo he viscut, la moral cívica superava de molt la moral religiosa, a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Això va fer que la moral religiosa, a través del concili Vaticà II i de Joan XXIII, intentés adaptar-se a la moral cívica, perquè la seva moral queda tan endarrerida que ja no pot perviure en la convivència diària. Això va guanyant espai i provoca una mena de crisi moral en tota la gent que havia confiat sempre en les morals religioses per a les seves normes de conducta. De manera que quan el papa Joan Pau II, per posar un exemple, prohibeix els preservatius a l’Àfrica, jo dic que això és una immoralitat de primera ordre i ho mantinc. Aquest senyor era un immoral i jo diria que fins i tot un assassí. I això la gent ho pot dir, perquè hi ha una moral cívica.

—I què passa ara?
—Ara passa que per interessos econòmics, sobretot, i de poder de les grans oligarquies –però grans, grans–, aquesta moral cívica esdevé perillosa i un fre a les seves pretensions. I el que pretenen és destrossar aquesta moral cívica. És el que fan els Trump, el feixisme, el neoracisme, etc. La moral cívica, democràtica, havia construït un entramat de valors, que hem assumit dins el nostre ADN (no matar un animal, no pegar a una criatura, ajudar a morir una persona que es va morint…) i és aquest entramat de valors el que es vol destruir.

—Per què avui el món és terreny adobat altra vegada per al triomf del feixisme?
—Les oligarquies s’han adonat que aquesta moral també és perniciosa i a fi que es voti el que ells volen s’ha d’idiotitzar la gent. Idiotitza les persones i les persones votaran un idiota. Hi ha moltes altres coses, però jo crec que les grans oligarquies s’espanten a l’època de Thatcher. Perquè després de la Segona Guerra Mundial la socialdemocràcia contrapesa la dreta conservadora de sempre. Però això s’abandona quan el socialisme arriba al poder i els seus líders converteixen la socialdemocràcia en gestora del capitalisme més bèstia. I a partir d’aquí el paper de l’esquerra perd significança, la moral cívica comença a perdre força, el capitalisme ja no és només l’antiga escola de Chicago, sinó que és un capitalisme desbocat i sense control, necessiten la mundialització i aquestes oligarquies han treballat per tenir el que ja ha arribat. Som en un final de cicle. I esborronaran tant com puguin aquesta moral cívica que les democràcies naixents han anat articulant. I oblida’t dels drets humans, dels drets dels infants, dels drets de les dones, etc.

—Però vós us heu declarat amoral, no pas pertanyent a una moral cívica. Per què?
—Perquè la moral cívica també és plena de perversions que la mateixa classe política i la mateixa democràcia han anat creant en aquests anys. M’explico? Jo dic que sóc amoral perquè ja no crec en les morals sinó en la pròpia consciència. 

—En vista d’una situació tan negra com la que exposeu, hauríem de pensar que, per la llei del pèndol, de reacció contra aquest neofeixisme, es construiran noves majories amb valors cívics que li faran front.
—Sí, perquè si no els construïm i de pressa –però molt de pressa, eh?–, el pèndol es trencarà amb un desastre. Això va ser la Segona Guerra Mundial. La perversió de la democràcia que vivim ara no és res més que la repetició d’uns fets que ja hem viscut. Quan el sistema entra en aquesta falla on som ara o hi ha una reacció molt important abans de quatre o cinc anys, o les democràcies ben instaurades (i això posa-ho entre moltes cometes) jo no sé si els aguantaran, quatre anys. Però normalment, quan el sistema es troba en el moment que ens trobem ara, peta. Per poder renéixer, per poder recomençar, que vol dir reconstruir, negocis, cases…

—Petar per reconstruir el sistema capitalista?
—És clar, perquè és el sistema que provoca el desastre.

El 2015 l’entusiasme de tot un seguit d’escriptors, juntament amb la complicitat de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, del poble i d’alguns cellers, varen servir perquè arrenqués el Vi Fa Sang, un festival de novel·la negra en català –el segon del país dedicat exclusivament al gènere criminal en la nostra llengua després del Tiana Negra– que es va fer durant cinc anys amb molt d’èxit. Unes eleccions i un canvi de consistori, la darrera gran riuada del Francolí, la pandèmia… tot va anar en contra del Vi Fa Sang. Ara ha renascut amb molta força gràcies a les peticions dels veïns de l’Espluga de Francolí i el festival ja treballa de ple per promocionar la novel·la negra en la nostra llengua i el vi de la Conca de Barberà. Aquest cap de setmana arriba el gruix d’una programació que ja ha començat i s’allarga unes quantes setmanes més. El comissari torna a ser Salvador Balcells (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 1946), escriptor, activista cultural incansable, director de la col·lecció Falciot Negre… amb la seva bonhomia habitual, mostatxo inconfusible i ulls vivaços. Parlem del festival i de la seva obra literària, ben centrada en una doble sèrie de novel·les de gènere: les ambientades en l’actualitat i les històriques, de la qual acaba de publicar la tercera, L’estafa del segle.

—El festival ha retornat, en bona part gràcies a la petició popular, a la gent del poble que reclamava que es tornés a fer. Com ha estat possible?
—Vam aconseguir que el Casal de l’Espluga, que és una entitat cultural i cívica molt important del poble, se’n fes càrrec i el tenim aquí una altra vegada. Sí, precisament va ser gent del poble, que deien que l’enyoraven, que es va posar al capdavant i va parlar amb la junta del Casal perquè ho assumís. Ho hauria pogut fer jo, però ja em considerava massa gran per a reprendre tot això. I, mira, ara hi estic ficat de cap a peus.

—En què us vau basar per fer la programació d’enguany? Com heu triat els temes, els ponents? Perquè no hi ha tan sols allò que es programa sinó allò que es deixa de programar. Quin criteri s’ha seguit per confegir aquest programa?
—El criteri principal va ser mirar de donar continuïtat a les cinc edicions que havíem fet entre el 2015 i el 2019. Seguir els mateixos esquemes. Aquest va ser el criteri inicial, bàsicament perquè havien estat unes edicions d’èxit i estàvem contents de com havien anat. Hem seguit la numeració, no hem començat de nou, sinó que fem el sisè festival. Això justificava de donar continuïtat als continguts. L’altre va ser buscar temes, alguns que havien quedat pendents d’edicions anteriors els hem pogut recuperar. Per exemple, una taula rodona que fa temps que volia fer sobre la novel·la negra o la novel·la criminal al País Valencià. És un tema interessant perquè al País Valencià han sorgit tot d’autors molt bons i allà hi ha hagut un boom, però no té la repercussió que es mereix a la resta dels Països Catalans.

—El festival no ha deixat mai de cercar temes d’actualitat…
—Efectivament. Per això divendres al vespre parlarem sobre la intel·ligència artificial relacionada amb el món del crim. Hi tindrem una jutgessa, un catedràtic de dret especialista en intel·ligència artificial aplicada a la justícia, dos policies destacats sobre aquest àmbit. L’altra activitat important de tots els festivals és la presentació de novetats.

—El plat estrella, suposo, és el judici popular que fareu a la riuada, no?
—El judici serà al teatre del Casal de l’Espluga, que té una bona capacitat de públic, i hi haurà acusació, defensa, presentació de testimonis, com si fos un judici dels que es fan aquí o dels que veiem a la televisió, tan diferents els uns dels altres, perquè els que acostumem a veure són judicis seguint el sistema americà.  Sigui com sigui, és important que al final el públic serà qui hi podrà dir l’última paraula. Mirarem d’omplir el teatre i qui farà de presentador, moderador i jutge serà Xavier Grasset, que a més de periodista és actor i penso que hi podrà fer un bon paper. Es tracta de jutjar no el riu Francolí sinó les riuades del riu Francolí.

—No han estat pas poques…
—En el curs de la història n’hi ha hagut moltes, algunes amb moltes víctimes. Cada cinquanta anys, si fa no fa, hi ha una riuada important que s’emporta propietats i s’emporta. Per això hi haurà uns acusadors que de fa temps preparen els seus al·legats, que acusaran les riuades de les destrosses, i hi haurà una defensa, dues persones, una de les quals serà la meteoròloga Mònica Usart. Els defensors defensaran que el riu no en té la culpa, sinó aquells que no prenen les precaucions necessàries perquè aquestes desgràcies no passin. Després de sentir els acusadors, els defensors i els testimonis que presentin uns i altres, abans de dictar sentència, el jutge escoltarà la veu del jurat, que serà tot el públic. És una activitat única i original del festival.

—També és únic i original el lligam del festival amb el vi, i especialment amb el vi trepat, que és el que es fa la Conca de Barberà. Què es venen més, llibres o ampolles de vi, durant el festival?
—Jo diria que es venen més llibres, normalment, però una característica del festival és combinar les activitats literàries amb els tastos de vins. El trepat és el més conegut perquè és un vi original de la Conca de Barberà, però també hi ha varietats de vins que podran tastar els espectadors. Enguany, tothom, en arribar, podrà comprar una copa i després podrà fer gratuïtament tots els tastos de vins que vulgui amb aquella copa.

—Cinc anys després de l’últim festival, com valoreu l’estat de la novel·la negra?
—Jo veig que està en un bon estat perquè van apareixent contínuament nous escriptors que s’aboquen a escriure sobre aquesta temàtica. I les editorials continuen publicant molts llibres. L’inconvenient continua essent el mateix que hi havia: que els tiratges són curtíssims. Hi ha molta producció, però tiratges molt curts, i això ens diferencia respecte dels anys 1980 i 1990, quan no hi havia tanta producció, però els tiratges eren molt més grans. Continua essent necessària la promoció de la novel·la criminal en català perquè hi ha aquest problema de la competició en inferioritat de condicions respecte de la que es fa en castellà, fins i tot a Catalunya o als Països Catalans.

—Fa cinc anys no éreu el director d’una col·lecció de novel·la negra i ara sí, dirigiu Falciot Negre, a Voliana. Com a lector, què cerqueu per a la vostra col·lecció? Com feu de director?
—És una col·lecció modesta, perquè només fem tres o quatre títols cada any i hi ha temps d’estudiar amb quins criteris triem. Bàsicament, mirem de trobar nous autors, nous elements, sense menystenir, de tant en tant, algun títol d’autor ja reconegut, de prestigi o de llarga experiència. El criteri és bastant estricte, perquè ha de passar dos filtres, el meu i el de l’editor. Tots dos llegim les novel·les aspirants exhaustivament, i fins i tot de vegades negociant possibles canvis que millorin la novel·la. La idea és difondre escriptors nous i bons d’aquest gènere. Alguns no s’hi haurien incorporat si no hagués estat per una col·lecció com aquesta.

—Ja fa uns quants anys, us vaig entrevistar i estàveu abocat de ple en la creació de les últimes obres protagonitzades per Emili Espinosa, el vostre personatge serial. D’un quant temps ençà, l’Espinosa ha fet aparicions esporàdiques, però us heu dedicat a fer novel·les negres amb un rerefons històric, una de les tendències actuals del gènere. Com sorgeix aquesta línia? L’Espinosa ha fet un adeu definitiu?
—L’Espinosa ha protagonitzat sis novel·les i a la sisena es va retirant i va agafant protagonisme una antiga ajudant seva, la Pilar Surroca, que és qui, si la sèrie té continuïtat, serà la protagonista absoluta a partir d’ara. L’Espinosa és un ex-guàrdia civil valencià que, ja una mica gran, va passar als Mossos d’Esquadra. Ha anat fent anys i finalment s’ha jubilat…

—Però vàreu fer el joc de fer una preqüela…
—Sí, no crec que n’hi hagi cap més. Va ser al llibre Quatre dies de març, quan l’Espinosa encara era guàrdia civil. És ambientada a principi de segle i resol un problema gran, el cas de la desaparició de la fallera major de València, una novel·la que va guanyar el premi de novel·la i falles que convoca cada any l’Ajuntament de Cullera. Però ara ja està jubilat i qui agafa el relleu és la sergent Surroca. Ara vaig enllestint una novel·la en què és la protagonista absoluta. Se suposa que sortirà l’any vinent i, per tant, la sèrie de l’Espinosa s’acaba aquí i gaudeix de la seva merescuda jubilació.

—I les històriques?
—És un cas molt curiós. Fa uns quants anys que visc a Alcover, un poble de l’Alt Camp, entre Reus, Valls i Tarragona, i volia fer una novel·la ambientada a Alcover. Buscant arguments i temes, vaig descobrir que el poble, que ara és molt tranquil, tenia una història molt agitada. Vaig pensar que la podia ambientar al segle XIX, tot i que les agitacions vénen de segles anteriors, perquè al XVII i al XVIII hi va haver molt de bandolerisme. Hauria pogut fer una novel·la ambientada a l’època dels bandolers, però no sé per què la vaig ambientar l’any 1869, després de la Revolució del 1868, una època molt convulsa a tot arreu. En molt poc temps hi va haver el final de la monarquia, una revolució, una guerra carlina, la proclamació d’una república i finalment, al cap de molt pocs anys, la restauració borbònica una altra vegada. És una època interessantíssima i poc novel·lada. Aquesta obra es titula Els crims del convent i feia referència al convent que hi ha als afores del poble, que llavors era hospital de pobres.

—I aquest és el començament de la nova sèrie…
—Sí, aquí sorgeixen dos personatges que els lectors varen trobar molt interessants i això em va motivar a donar-los continuïtat: en Pere Rossich, que a la primera novel·la era l’agutzil del poble, i la Coia Pibernat, filla d’un notari de Reus, una dona molt avançada al seu temps, quasi una feminista avant la lettre, que coneix en Pere i són els protagonistes absoluts de la segona novel·la de la sèrie, ambientada deu anys després, a Reus. En Pere s’ha fet policia, però la deixa en desacord amb tot el paper repressor que té a la restauració borbònica. I és quan crea una agència de detectius privats. Ara acaba de sortir la tercera novel·la de la sèrie, L’estafa del segle, en què en Pere i la Coia traslladen l’agència a Barcelona i es troben amb un cas que dóna títol a la novel·la, el cas d’una estafa colonial que va tenir un ressò importantíssim, un fet real que es va produir el 1880 amb milers d’afectats que van perdre molts diners i més d’un centenar de morts causats per l’estafador.

—La història que sempre es repeteix…
—Sí, sempre hi ha hagut històries d’aquestes. Aquest cas és molt curiós. Avui dia tenim molta sort perquè molta premsa històrica és digitalitzada i s’hi pot accedir fàcilment. Mirant la de l’època, em vaig trobar aquest cas de l’estafa, de la qual es va parlar molt, però en el curs de la història va passar completament desapercebuda. L’estafador era francès i a França es va publicar algun llibre sobre el tema, però aquí era una cosa completament desconeguda, quan Barcelona va tenir un desenvolupament important en aquesta història. Sobre la novel·la jo diria que és més històrica fins i tot que no pas negra o detectivesca, perquè, partint del cas, explica les circumstàncies en què es vivia a l’època, amb una classe obrera molt fotuda, amb la migració del camp cap a la ciutat, amb molta mà d’obra fàcilment explotable.

—Per tant, ara desenvolupeu aquestes dues línies: d’una banda, la part més contemporània i la més històrica…
—Sí, les vaig alternant. De fet, si tinc forces per a continuar, anirà així. Ara acaba de sortir una novel·la històrica ambientada al segle XIX, la següent no hi tindrà res a veure, perquè hi sortirà molta cosa d’informàtica i intel·ligència artificial, i probablement la següent tornarà a ser una d’històrica. La manera d’escriure de l’una i de l’altra és molt diferent. A les històriques hi faig sortir personatges reals i en aquesta última hi té un paper bastant destacat Valentí Almirall, que era el director del Diari Català, i necessito documentar-me molt prèviament sobre l’època. Sovint necessites més temps per a documentar-te que no pas per a escriure, sobretot si fas sortir personatges reals. Tot ha de ser versemblant i coherent, i has de conèixer la seva obra, com escrivia, com treballava. Amb les més actuals no cal tanta documentació prèvia, però en aquesta nova, com que hi surt molta tecnologia, he hagut de consultar molta documentació de revistes especialitzades. Suposo que quan es publiqui sobtarà bastant que una persona de vuitanta anys, que seran els que tindré quan surti el llibre, s’hagi atrevit a fer una novel·la on surti tanta tecnologia i que m’hagi atrevit fins i tot amb la intel·ligència artificial.

—Tornem un moment al Vi Fa Sang. És un festival exclusivament en català…
—Sí. Ho teníem clar des de la primera edició. És evident que el primer objectiu del festival era fer la nostra aportació a la potenciació i difusió de la literatura criminal, la negra i la policíaca, en català, que no té res a envejar a la que es fa en les altres llengües, però que, en canvi, ha de competir al mercat en inferioritat de condicions. Aquest era el primer objectiu i continua essent l’essència del festival. No hi tinc res en contra que es facin festivals als Països Catalans exclusivament en castellà o majoritàriament en castellà, però no és el nostre cas. I el nostre objectiu el compartim amb els pocs festivals que hi ha només en català: Tiana Negra, el més veterà, Taradell i Creixell.

—Quan vàreu començar, el 2015, ara fa deu anys, de festivals de novel·la negra no n’hi havia ni prop fer-hi tants com ara. Hem crescut massa? Encara en manquen? A França n’hi ha molts i no passa res… Com ho veieu?
—A mi em sembla molt bé. No crec que n’hi hagi massa, de festivals, i amb els objectius que tenim nosaltres són pocs, n’hi hauria d’haver més. A França n’hi ha molts i fins i tot n’hi ha dos o tres que comparteixen amb el de l’Espluga també el fet de combinar literatura i vi. Aquí n’hi hauria d’haver més, sobretot en català.