Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La consellera d’Habitatge, Territori i Mobilitat del govern de les Illes, Marta Vidal, del Partit Popular, plega per motius familiars després de només un any en el càrrec. Ho ha avançat el Diari de Mallorca i ho ha confirmat l’agència Europa Press. Segons fonts del govern citades per totes dues publicacions, es tracta d’una sortida pactada personalment amb la presidenta Marga Prohens. S’espera que avui mateix s’anunciï la persona que la substituirà en el càrrec.

PERFIL | Marta Vidal, la consellera del PP amb incompatibilitats en el càrrec i relacionada amb paradisos fiscals

Advocada de professió, experta en dret públic i nascuda a Barcelona, abans d’entrar al govern ja tenia experiència a l’administració pública com a consellera d’Urbanisme al Consell de Menorca (2011-2015). La seva trajectòria en el govern ha estat força més difícil que no pas els seus càrrecs anteriors. De fet, ha protagonitzat algunes intervencions sonades a les sessions de control al govern al parlament.

Una de les primeres polèmiques de la seva conselleria fa referència al cas Metrovacesa. Cal recordar que, a principi de legislatura, el Partit Popular va anunciar que la compra de vuitanta-vuit habitatges de Metrovacesa a Palma per destinar-los a lloguer social que havia engegat el govern d’Armengol seria paralitzada. Després, es va saber que dos dies abans de la investidura de Prohens, un intermediari del fons voltor AEW –interessat en els habitatges de Metrovacesa i que ja havia fet negocis amb l’empresa en uns altres territoris– va sol·licitar una reunió amb la nova consellera per correu electrònic, en què assegurava que Vidal n’estava al corrent.

Prohens, un any en mans de l’extrema dreta i amb la dèria contra el català

Un altre conflicte obert amb Vidal va ser quan es va apropiar una plaça d’aparcament per a cotxes elèctrics d’un edifici de la conselleria en ple centre de Palma i que, fins ara, era destinada als vehicles d’inspecció de l’administració.

Els familiars d’Aurora Picornell i Antònia i Maria Pascual acudiran aquest migdia  al jutjat d’Instrucció 1 de Palma per a ratificar la denúncia contra el president del parlament, Gabriel Le Senne, per un delicte d’odi. Cal recordar que el jutjat havia emplaçat el 18 de juliol les famílies i l’associació Memòria de Mallorca per a la ratificació, i així ho faran el dia en qüestió els familiars de les víctimes.

Qui era Aurora Picornell, la víctima més coneguda de la repressió franquista a Mallorca?

Memòria de Mallorca ha informat que acudirà demà es troben a Madrid amb motiu d’una reunió amb el defensor del poble. L’objectiu d’aquesta trobada, segons han indicat fonts de l’entitat, és presentar un escrit perquè el defensor acudeixi al Tribunal Constitucional espanyol i presenti un recurs d’empara en relació amb les anomenades lleis de la concòrdia.

Sobre la denúncia contra Le Senne per un delicte d’odi, cal recordar que ve motivada pels fets succeïts en seu parlamentària el 18 de juny, quan es debatia la presa en consideració de la derogació de la llei de memòria democràtica. En senyal de protesta, les diputades socialistes que componen la mesa, Mercedes Garrido i Pilar Costa, van exhibir als seus escons els retrats de les ‘Roges del Molinar’. Le Senne els va ordenar de retirar-los apel·lant a la necessitat de mantenir la neutralitat de la taula i Garrido es va negar. Davant d’això, Le Senne, visiblement irat, va arrencar i estripar el cartell de la mesa, en un mateix acte, i va exigir a Garrido que abandonés la sala.

Escàndol al parlament de les Illes: Le Senne estripa una fotografia d’Aurora Picornell i expulsa membres de la mesa

El raper Pablo Hasel, empresonat de fa més de tres anys, ha publicat un article en què analitza les eleccions catalanes del 12 de maig titulat “L’elevada abstenció a Catalunya“. Hasel destaca la baixa participació i afirma: “El desencís amb els partits processistes estafadors, com amb la resta de la política del Règim que no representa els interessos de la majoria de la població, és una evidència que ni tota la manipulació dels seus mitjans pot amagar.”

Troba que hi ha una crisi del sistema perquè no han aconseguit de fer augmentar gaire la participació respecte de les eleccions en plena covid: “Ni la candidatura del prestidigitador Puigdemont –avalada per Pujol, Mas i altres dels pitjors convergents– ni el show victimista del PSOE amb l’omnipresent i fal·laç màrqueting de la mà de Sumar i de la resta dels seus socis, ni l’aparició de ‘nous’ partits ‘independentistes’, ni l’aprovació de l’amnistia parcial, ni el bombardeig constant de crides al vot amb enganys i xantatges de tota mena.”

Sobre el cordó sanitari a Vox i Aliança Catalana, afirma: “Tot plegat és un blanqueig d’aquests partits que busquen desviar l’atenció de les seves pèssimes i criminals polítiques i sotmetre a les urnes per la por del feixisme i, així, reduir Vox i Aliança Catalana. Però les lleis feixistes –i les il·legalitats– que executa l’estat estan sostingudes per nombroses potes i cap partit del circ electoral oposa una ferma resistència enfront d’aquestes.” Sobre l’abstenció i boicot que professa, afirma que sí que serveix: “Boicot actiu vol dir organitzar la lluita al marge dels partits i sindicats domesticats que precisament han demostrat allunyar-nos de la solució imposant o facilitant l’opressió.” I destaca: “La CUP fa molts anys que justifica la participació assegurant que la seva presència parlamentària és útil per intensificar la lluita als carrers, però és evident que no ha estat així amb l’excepció de l’1 d’Octubre, que posteriorment van desmobilitzar acatant la legalitat feixista sense complir la desobediència tan promesa.”

Hasel afegeix: “Aquest descontentament és una gran oportunitat per estendre els plantejaments revolucionaris i impulsar el boicot actiu, la desobediència civil i les vagues combatives per defensar els nostres drets i llibertats, l’amnistia total o la sortida de l’OTAN i de la UE.” I acaba tot afirmant: “Una abstenció més elevada acompanyada de nombroses lluites obreres i populars deixarà l’Estat en una situació molt complicada que ens permetrà avançar més. A Catalunya, tenim condicions especialment favorables per desenvolupar aquesta confrontació, cal aprofitar-ho. A les seves urnes només pot guanyar l’oligarquia, als carrers podem guanyar nosaltres. Omplim-los de revolta!”

Escrivia qualsevol altra cosa i ha sonat el telèfon i el món de cop s’ha capgirat i tot sembla irreal i buit perquè s’ha mort l’Alfons Llorenç.

Que era (que és: com que ell sí que hi creia, és) un homenot de cap a peus i en la doble accepció del terme, en corpulència i en allò altre que ens va instituir en Josep Pla i que ens recull el diccionari, la condició, sobretot de l’època contemporània, d’home significat per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica.

Ja sé que la bonhomia no és tret necessari per a l’adquisició d’aquest títol que normalment atorga el poble, però és que l’Alfons Llorenç era, també, característica intrínseca: el caminar pausat, llibres i papers sota el braç, un bolígraf sempre a la butxaca de la camisa, somriure perenne. I la conversa. Les coses que aprenies quan el llegies, quan l’escoltaves. I els ulls que li brillaven quan contava un nou projecte, la recopilació de sapiències en un llibre, el viatge temàtic que ja tenia enllestit. A Montserrat o a Prada o a l’Alguer o més enllà: si poguéssim obrir aquí un espai perquè cadascú expliqués on ha anat (literalment o metafòricament, que també es viatja llegint), què ha conegut gràcies al pas tranquil de l’Alfons Llorenç, de segur que no ens ho acabaríem, i de segur també que ens quedaria ben descrit, en gran manera, el seu perfil.

Quan presentava aquesta meravella de consulta i de gaudi i de coneixement col·lectiu que és El sant del dia (una glosa diària amb santets, costums, històries, llegendes, pensaments relacionats amb cada dia de l’any) ell mateix el sintetitzava en un vídeo de minut i mig. I en la manera de fer-ho, ben mirat, ja definia la seva manera de ser: es tracta, deia, d’un llibre en què “pretenc tornar al poble, al nostre poble, una bona part del que m’ha donat”.

Que a això es va dedicar tota la vida: a aquest poble. Des del periodisme, que era el seu ofici, amb reportatges que n’ajuden a recuperar i a preservar la memòria (perquè pitjor que la mort, deia, és el memoricidi). Des de la divulgació del costumari (pel goig de conèixer-lo i per entendre’l, alhora, com a contenidor de cultura i pensament i civilització). Des dels moviments cristians de base, treballant braç a braç amb els Rectors del Dissabte, que en origen es van anomenar “Grup de rectors en parròquies populars i obreres” i que són la gent que creu en una església arrelada al país i que no s’assembla gens a l’integrisme i el tancament que domina la jerarquia. Des del compromís polític: com a batlle de Planes, als anys noranta, i abans, com a cap de gabinet del president Albinyana durant la breu existència del Consell pre-autonòmic (quan es van entossudir a dotar de dignitat la política institucional valenciana; de dignitat i de llengua i de bandera).

Des de la militància cívica, col·laborant al CIEMEN, i a Acció Cultural i a Escola Valenciana i allà on fos i sempre a favor de la cultura i del país. Gràcies a la feina de l’Alfons Llorenç, de la gent com l’Alfons Llorenç, transversal i constructiva i amb tan poques medalles (i suportant fins i tot baixíssims ostracismes), hem aguantat i som on som.

Vull dir que, sense ells, no hi seríem.

I que és important que els ho reconeguem.

Ni de bon tros no pretenc, ara, constrènyer aquí la seva figura. Perquè no hi cabria. Perquè no podria. Perquè hauria de parlar de transcendències i perquè, acarada tan de sobte amb la realitat irreversible (aquesta estupefacció sempre, la mort; aquesta buidor), els mots amb prou feines se m’ordenen. Potser seria bonic que es pogués fer això que deia abans, obrir un espai a l’escriptura col·lectiva per acostar-nos, amb cada fil i amb el conjunt que formessin, a la figura de l’homenot que va ser (que és) l’Alfons Llorenç.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, aspira avui a ser reelegida per a un segon mandat de cinc anys. Necessita 361 diputats per a assolir la majoria absoluta, però no serà tan senzill com sembla. N’hauria de tenir prou amb el suport dels populars, els socialistes i els liberals, els partits que l’han designada candidata –amb el vist-i-plau posterior del Consell Europeu–, però la votació és secreta i això fa incert el pronòstic. Segons la revista Politico, amb molt de renom a Brussel·les, prop d’un 15% dels diputats que se suposa que l’han de votar podrien no fer-ho, i això la deixa al caire de la derrota. Si perd, els partits de la gran coalició tindran un mes per a proposar un altre candidat al Consell Europeu. El 2019 fou elegida per tan sols nou vots, un marge molt més estret que no el dels seus antecessors. Una part dels socialistes alemanys –del seu país d’origen–, dels francesos i dels austríacs, pel cap baix, sembla que s’hi van oposar. Von der Leyen era llavors una candidata de consens pactada entre els caps de govern, però no havia passat per les eleccions essent explícitament la candidata a presidir la Comissió, a diferència d’ara.

Aquesta vegada, la crescuda de l’extrema dreta el 9 de juny encara ho fa tot més imprevisible. La clau la té, en bona part, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que Von der Leyen va festejar durant la campanya electoral, tot afirmant que s’hi podia treballar. Von der Leyen i Meloni han treballat braça a braç en política migratòria –fins i tot van fer una visita plegades a Tunísia per a un acord. Per a justificar l’acostament, la presidenta de la Comissió va dir que es podia entendre amb els partits d’extrema dreta que creguessin en les institucions comunitàries, que anessin contra Vladímir Putin i que fossin favorables a enviar armes a Ucraïna. La forta regressió que ha emprès Meloni en matèria de drets LGBTI la va titllar de pur desacord, cosa que va enfurismar els Verds, l’esquerra i molts socialdemòcrates el vot dels quals necessita. Von der Leyen, temorosa de caure tot fent equilibris, ha jugat al gat i la rata. Ara la premsa italiana informa que Meloni està molt disgustada per haver estat exclosa de les negociacions per a designar la candidata a la Comissió, la nova cap de la diplomàcia, l’estoniana Kaja Kallas, i el nou president del Consell Europeu, António Costa.

Ucraïna desperta el maldecap geopolític d’Europa: els desafiaments dels cinc anys vinents

Dimarts, Von der Leyen es va reunir a Estrasburg amb els eurodiputats dels Conservadors i Reformistes europeus, el grup en què es destaquen els Fratelli d’Italia de Meloni i els ultraconservadors polonesos de Llei i Justícia. No hi hagué cap conclusió neta i encara no se sap qui farà què. Els assistents li van demanar que endurís la política migratòria i que rebaixés les exigències en la política contra el canvi climàtic –cosa que ja va començar a fer a principi d’any, després de les revoltes contra els pagesos, quan va retirar la regulació dels pesticides. Meloni, per una altra banda, ha de decidir quin paper vol fer a Europa aquests anys vinents. Les seves bases més radicals –i alguns socis de govern, com la Lega de Matteo Salvini– ja li retreuen que hagi abandonat els vells postulats euroscèptics i que faci massa cas de Brussel·les. Consolidar l’enuig que sent per haver estat exclosa d’una negociació la pot deixar encara més exclosa i li pot fer perdre influència a Europa; i, a més a més, se li podria desfer el camí de l’emblanquiment que li han facilitat, a banda Von der Leyen, més dirigents populars com Alberto Núñez Feijóo.

Meloni es troba en una cruïlla decisiva. Durant la campanya electoral, es va deixar estimar tant per Von der Leyen i Feijóo com per Marine Le Pen, que volia reunir tota l’extrema dreta en un sol gran grup amb capacitat de marcar l’agenda legislativa. Tanmateix, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha canviat els plans de tothom amb un cop de timó: la formació del grup Patriotes per Europa, que ha aplegat tots els partits d’extrema dreta europeus més pròxims al Kremlin en una mateixa família, ara ja més nombrosa i tot que la dels Conservadors i Reformistes, que ha tingut desercions importants. Orbán ha reunit, per exemple, el Rassemblement National, la Lega, el Partit per la Llibertat neerlandès, de Geert Wilders, el Partit per la Llibertat austríac i fins i tot Vox –que s’ha separat de Meloni, cosa que ha originat una crisi molt forta entre tots dos partits, que fins ara eren molt pròxims. L’Alternativa per Alemanya, expulsada per Le Pen i Salvini del seu antic grup arran de la banalització del nazisme, encara ha format una tercera família, més petita. L’endreça de la resta d’extremistes deixa Meloni més sola i, alhora, li asfalta el camí per acostar-se als populars. Dimarts, en l’elecció de la mesa del parlament, el grup de Meloni ja va esquivar el cordó sanitari.

Orbán i Le Pen sacsegen Brussel·les amb un sisme d’epicentre rus

Per una altra banda, dins els Conservadors i Reformistes que Meloni capitaneja, Von der Leyen suscita molta renuència, perquè la perceben com l’encarnació de l’elit burocràtica de la Unió Europea, amb la qual tenen una relació diferent de la que hi té Meloni, l’únic dels membres del grup que ara com ara governa. Al capdavall, el funambulisme es pot complicar per a Von der Leyen i, fins i tot en cas que Meloni li doni suport, podria trontollar. El grup dels Verds s’ha mostrat disposat a fer-li costat perquè diuen que volen una coalició europeista que sigui sòlida i funcional. Els ecologistes van ser de les forces que més van pujar fa cinc anys. Ara, en canvi, han baixat considerablement, amb la pèrdua de catorze eurodiputats. Tal volta per a no caure en la irrellevància, han obert la mà a Von der Leyen, però és una maniobra complicada perquè és previst que l’agenda climàtica, un dels puntals de l’última legislatura, caigui de l’ordre de prioritats a partir d’ara. El Consell Europeu vol embrancar la Comissió en una política centrada sobretot en el rearmament i l’economia de guerra, i es volen llevar de sobre la nosa de la transició verda, que és polèmica en cada estat membre d’una manera o d’una altra.

Finalment, Von der Leyen es presenta a la sessió d’investidura amb una gerra d’aigua freda que no li fa cap bé. Ahir mateix, el Tribunal General de la Unió Europea va resoldre que hi hagué irregularitats i manca de transparència en els contractes que la Comissió presidida per Von der Leyen va signar amb les empreses farmacèutiques per comprar vaccins contra la covid-19. El tribunal dóna la raó als demandants –un grapat d’eurodiputats dels Verds, precisament– que consideraven que la gestió de la presidenta havia estat opaca perquè només havia donat accés parcial a uns quants contractes. Von der Leyen també ha rebut moltes crítiques per no haver explicat els missatges que va bescanviar amb Albert Bourla, el director executiu de l’empresa Pfizer, una de les proveïdores dels vaccins. Un maldecap que afegeix confusió i nerviosisme en un dia decisiu per al futur de Von der Leyen. Tot és més obert que no sembla.

Per què Von der Leyen no s’abraona contra l’amnistia?

Darrerament em topo amb Déu per tot arreu. La setmana passada vaig tocar fons; vaig passar per moments fosquíssims. Tal vegada, en un futur, voldré escriure un article que versi sobre el que vaig viure, però avui no us en dono més detalls perquè els fets són encara massa recents, i si alguna cosa he après és que, per narrar, em cal prendre certa distància temporal i emocional respecte a allò que m’ha remogut. Avui us vull parlar de Déu. Sí, de Déu. Que no temin els pagans, ni els agnòstics, ni els ateus, no vinc a confessar que m’he convertit al cristianisme, ni a convèncer ningú de res, només reflexiono en veu alta per mitjà d’aquest escrit sobre l’enveja que sento dels creients.

Tornem a l’inici de la història: jo, ara fa uns dies, desfeta, derrotada, gairebé deshumanitzada de tan esmicolada, i els amics, que formaren un estol d’ocells que venia a treure’m del sot com els helicòpters de rescat salven la vida d’aquells qui s’han perdut mentre pujaven una muntanya massa alta, o bé han quedat colgats per una allau inesperada. Un dels amics em va acollir de nit a casa seva, em va oferir menjar i un llit, i també una cervesa sense alcohol. Estàvem tots dos sols, o això creia. Jo havia plorat tantes hores seguides que tenia els ulls botits, roents com si m’hi hagués entrat la sorra de tres platges. Vaig anar al lavabo a refrescar-me la cara, i en sortir, plantada al rebedor, la presència d’una dona amb un vestit turquesa i una cabellera llarga i cuidada em va sobresaltar. El meu amic me la va presentar, però no vaig retenir-ne el nom perquè no tenia el cap per a res. Aviat, la dona em va abraçar amb una tendresa insòlita. —No sé qui ets, ni d’on has sortit —vaig balbucejar-li a l’orella mentre ella em sostenia—, però gràcies per abraçar-me. Tenia l’ànima tan sacsejada que recordo només vagament aquella nit. Vam seure tots tres a la terrassa. Els roncs del veí del costat s’escolaven des del seu dormitori fins al pati on érem, i alguns ocells piulaven i s’amagaven entre la fullaraca dels arbres fent una fressa que em neguitejava. En algun moment de la conversa, després que jo expliqués a aquella desconeguda què m’havia passat, la dona va parlar de Déu. Va ser aleshores que em vaig fixar en el seu penjoll amb el gravat d’una verge, no sé quina. Em va dir que m’entenia, que havia passat per una situació similar a la meva i que, gràcies a la seva fe en Déu, havia aconseguit sortir del pou. Em va dir també que hi parlava sovint, amb Déu, que li demanava que li enviés forces, i ell, com un missatger d’Amazon Prime, li servia la fortalesa al cor immediatament. L’escoltava amb atenció, la dona, però em sentia lluny de tot el que em narrava, no perquè el tema no m’interessés, al contrari, sinó perquè jo no hi crec, en Déu, i se’m feia estrany que l’Omnipresent hagués aparegut a la conversa. Aviat, però, em vaig adonar que hi havia alguna cosa en aquella dona, en la seva serenor, en la seva manera calmada de parlar-me, en la seva fe, que em produïa una forta enveja. Vaig sentir enveja perquè Déu, sigui el que sigui que significa per a ella, és una eina. Quan aquesta dona toca fons, quan està perduda, quan se sent sola o desemparada, té una eina per a sortir-se’n, té una convicció que, per més absurda que a mi em sembli, li fa servei, vaig pensar. Va ser aleshores que em va venir l’àvia al cap, la persona més creient que tinc a la família. Vaig recordar-me a mi mateixa, de petita, al llit, tremolosa de por i l’avieta que amb la seva veu dolça em recitava aquella oració que parlava de coses que jo no entenia, però que m’asserenaven fins a fer-me dormir; la veu de l’avieta dient: “Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit, ni de dia. No em deixeu sola que em perdria”.

Per a l’àvia, Déu també és una mena d’eina. L’eina que t’afluixa l’ansietat, que et prem amb el caragol de l’esperança, l’eina que t’arregla el que grinyola. La calma de l’avieta quan encén un ciri per demanar que alguna cosa vagi bé és la mateixa calma que m’arribava, aquella nit, de la dona desconeguda.

Reconec que, a vegades, he mirat amb condescendència aquells que són creients. Però no puc negar que m’engeloseix que tinguin una capacitat de confiar i de creure que tot sovint em manca. No considero que siguin sempre feliços, ni que la vida els vagi millor pel senzill fet de tenir fe, però sí que envejo la resiliència que es deriva de la seva devoció a un Déu, a un ésser capaç de tot. Els creients tenen una eina. I jo, quines eines tinc, jo? A vegades penso que als agnòstics, als ateus, només ens queden les frases motivacionals de Mr. Wonderful i de Jorge Bucay; una mena de creences que també són eina per a molts, però que a mi em provoquen urticària. Tant de bo m’ajudessin, però sempre he pensat que més valia llegir un bon poema que no pas aquesta mena de cites de psicologia barata feta de pretesos versos cursis que ens empenyen a una felicitat perniciosa i forçada. Trobo que el positivisme que destil·len aquestes frases i conceptes, malentesos, acaben alimentant l’ego i l’individualisme. Ja voldria creure en Déu, o en Mr. Wonderful, jo, però com creure en éssers superiors si a vegades em costa tant creure en mi mateixa?

Durant una xerrada amb un amic creient (un filòsof de ment brillant), ell es lamentava del fet que s’havia dissociat la religió de l’espiritualitat, o més ben dit, que la religió cristiana havia devorat el seu sentit espiritual. Això no obstant, hi ha un fenomen social curiós: mentre que les religions perden adeptes, gairebé un 50% dels joves asseguren que són persones espirituals malgrat no practicar cap religió o sentir-se allunyades de les tradicions religioses. L’opi del poble no ha mort del tot malgrat que cada vegada hi ha més ateus que alhora es consideren espirituals. És una nova moda per a trobar sentit a aquests temps tan buits i estranys? Si és una moda, Instagram n’és el temple i els nous predicadors ara tenen forma d’influencers que ens recomanen un aiguabarreig de coses que van des de menjar més llavors de xia i alvocats, fer ioga de bon matí, aprendre mudres per trobar la pau interior, o repetir oracions sobre el Jo i l’univers que ens ajudin a invocar l’abundància, a projectar, a agrair i a visualitzar.

Jo us reconec que, entre una cosa i una altra, m’he perdut. O tal vegada és al revés, estic perduda i, ni una cosa ni una altra em convenç, i així visc, mig descreguda i estressada. Però mentre escrivia aquest article, en un moment de pausa, he entrat a Instagram i, primer, m’ha aparegut el vídeo d’una conferenciant parlant de Déu, i seguidament, el vídeo d’un home que deia que toquem la pantalla del mòbil unes 2.500 vegades al dia. El senyor proposava que aprofitem aquest vici per a una bona finalitat i recomanava d’instal·lar un fons de pantalla amb alguna frase que ens convingui de veure-la 2.500 vegades el dia, per tal que el missatge que llegirem repetidament ens entri al coco.

Confesso, mig avergonyida, mig entregada al nihilisme existencial, que li he fet cas: m’he posat una frase motivacional de les que tant odio al fons de pantalla. Em sembla cursi, i m’enrojolarà que algú la vegi, però senyores i senyors, estic perduda, i jo què sé, i què sé jo. Que sigui el que Déu vulgui.

Segurament és el moment en què he quedat més estabornit, dels molts que he passat parlant amb gent de tot Europa sobre la independència dels Països Catalans. En aquest cas era amb un polític letó important, d’aquells que Espanya no ha pogut comprar amb els avions militars. Tan senzillament, em va preguntar: “I per què no vàreu proclamar la independència quan Franco es va morir?” Ell sabia que jo havia viscut el seu procés de molt a prop –de fet, la nit que l’URSS va reconèixer la independència letona jo era a Riga. De manera que hi va insistir: “Creus que si no haguéssem fet la independència aquell dia mateix avui seríem independents?” Vaig entendre el seu missatge. Explicar-li què ens va passar ací, però, ja va ser molt més complicat.

Hi havia l’amenaça militar, li vaig dir. Nua i crua. Però a Letònia aquesta amenaça encara era molt més present i concreta. Letònia tenia poc més d’un milió d’habitants, Riga era la capital de la flota de la mar Bàltica en l’època soviètica –cosa que inundava de militars la capital letona– i a Liepāja hi havia el llegendari 14è esquadró de submarins, amb setze d’aquests vaixells estacionats permanentment. Al final de l’URSS, en el moment de la independència, a Letònia hi vivien més russos i ucraïnesos que no pas letons. Poca broma.

Hi havia també, vaig prosseguir, el fet que eixíem d’una dictadura de dècades, terrible. Amb presoners polítics, amb morts sense enterrar a les voreres de les carreteres –que encara hi són–, amb parets famoses perquè servien per a afusellar, com la de Paterna que tant angoixava l’Estellés. Però què li havia d’explicar jo a un letó? Ells no tan sols eixien d’una dictadura de dècades tan terrible o més –amb milers de deportats a Sibèria–, sinó que ho canviaven tot i canviaven de tot: de sistema econòmic, de model de societat, de forma de govern, d’organització estatal…

Finalment, li vaig dir que Espanya ens havia ofert l’autonomia. I que ens ho vam creure. Que ens vam creure que allò era un pas endavant que ens portaria a la llibertat, a la normalitat nacional, a la democràcia. I aquesta sí que era una diferència radical. Als letons els van prometre de tot: l’autonomia, la federació, la confederació, la unió d’estats independents, fins a arribar a la famosa Confederació d’Estats Independents de Borís Ieltsin i Leonid Kravtxuk… Però ells van dir que no a tot. O independència o res.

La història la vaig explicar fa uns quants anys a Alfons Llorenç, aquest “homenot de cap a peus i en la doble accepció del terme”, que es va morir ahir i que avui ens retrata tan bé Núria Cadenes en el seu article. I li la vaig explicar perquè ell precisament va ser un protagonista directe i importantíssim de l’impuls –amb visió d’estat, creient-se que posaven dempeus un estat– dels inicis de l’autonomia valenciana, de la Generalitat.

Done fe, personalment, de la confusió que dúiem i de la dificultat que molta gent teníem per a diferenciar entre aquella autonomia inicial i primigènia i la independència. Ell ho explica bé, això, en aquesta gran entrevista que li va fer Esperança Camps. L’Alfons, savi, elegant i compromès, descriu molt bé com van anar aquells anys, com van voler crear entre uns pocs una “dignitat de país” del no-res. I com, quan els espanyols van decidir que ja n’hi havia prou, ho liquidaren tot, president Albinyana inclòs.

El dia que li vaig explicar –en una taula del bar de l’Octubre– la història del polític letó, l’Alfons ja feia dècades que s’havia esborrat de qualsevol il·lusió autonomista. Cosa que gairebé ha esdevingut una necessitat higiènica, vist els espècimens, alguns literalment repugnants, que han anat ocupant la Generalitat Valenciana.

Però no havia deixat ni un sol dia de treballar pel país. Des de la cultura, promovent viatges arreu dels Països Catalans –m’explicava entusiasmat que a l’Alguer hi ha una Mare de Déu dels Desemparats–, movent-se en els cercles cristians progressistes, escrivint com el periodista, bo, que sempre va ser.

Recorde que, en rematar-la, va restar pensatiu, ell que en definitiva va deixar la pell per aquest projecte autonomista que semblava voler fer realitat el PSOE. I va reaccionar explicant-me dues coses concretes que crec que el retraten bé. I que en un dia com avui, en què ha faltat i ens ha deixat orfes, poden retornar als lectors una mica d’aquell missatge positiu, que sempre va cultivar malgrat les adversitats.

Primer va dir: “D’acord, però els hem fet empassar moltes coses també”, i em va posar d’exemple la Generalitat. “Ara poden ser tan anticatalans com vulguen, però si de la Generalitat Valenciana en diuen Generalitat és perquè és explícitament catalana: no hi ha cap Generalitat a Espanya. Per quins cinc sous, si no…?”

I després, tot parlant del procés d’independència de Catalunya, que ell, com tants i tants valencians, seguia amb autèntica passió, em va dir alguna cosa així com –aquesta frase no la recorde en el detall, com l’anterior, però sí en la intenció– que quan Franco es va morir els espanyols havien trobat una eixida intel·ligent, però en canvi no havien estat prou intel·ligents per a mantenir-la oberta. I que ara ja no enganyaven ningú. I que ningú que s’estimàs el país de veritat no podria ser enganyat, novament. Amén.

 

PS. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en també o per saber els avantatges de fer-se’n.

La pandèmia del coronavirus va capgirar el nostre món, però l’hem arraconada en la memòria i no hi pensem gaire. Potser per això ens sorprenem quan algú del nostre entorn ens diu que s’ha contagiat de la covid. Darrerament, la sensació és que ha tornat com feia temps que no es veia, i certament és així. Segons dades d’observació epidemiològica, a començament de juliol vam arribar al nombre d’infeccions més alt d’aquest darrer any. Fins i tot, per sobre del pic de la covid que es va registrar per Nadal.

Segons les dades del Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions a Catalunya (SIVIC), després de la setmana que va del 13 al 19 de maig, la taxa de diagnòstics de casos de covid va començar a créixer de manera vertical: va passar d’una incidència de 14,04 casos per cada 100.000 habitants a 33,51 la primera setmana de juny, i va arribar al pic màxim entre l’1 i el 7 de juliol, amb 92,4 casos de covid per cada 100.000 habitants. Això representa 7.389 casos diagnosticats durant aquella setmana, una xifra que hem de posar entre parèntesis perquè, ara que la covid passa amb símptomes molt lleus, molts contagis no es diagnostiquen.

Ara bé, les darreres dades disponibles del SIVIC sembla que mostren que, una vegada superada aquesta primera setmana de juliol, els contagis a Catalunya han començat a baixar. La darrera referència actualitzada que tenim és de la setmana que va del 8 al 14 de juliol, quan es va registrar una incidència de 88,38 casos per cada 100.000 habitants, que representen 7.080 diagnòstics, en xifres absolutes.

El Departament de Salut de Catalunya ofereix un nivell de detalls en les dades més alt que no pas els governs valencià i de les Illes, que, de fet, envien les seves dades al Sistema de Vigilància d’Infecció Respiratòria Aguda (SiViRA) del govern espanyol, que és qui les publica. Aquests informes prioritzen les dades agregades de tot l’estat espanyol i donen ben poques dades detallades dels contagis del País Valencià i les Illes.

Tot allò que en podem saber és la taxa d’infeccions respiratòries agudes en atenció privada i d’infeccions respiratòries greus que comporten hospitalitzacions, un concepte que unifica les infeccions per virus gripals, coronavirus SARS-CoV-2 i virus respiratoris sincicials. Tenint en compte això, ens trobem que la primera setmana de juliol la incidència d’aquestes diferents infeccions respiratòries sumades al País Valencià era de 537,5 casos per cada 100.000 habitants. Una mica superior als 530,9 de la setmana anterior, però per sota de la incidència entre el 17 i el 23 de juny, que va ser de 541,5 casos per cada 100.000 habitants. I també per sota dels 588,2 de la setmana del 20 al 26 de maig. Si mirem els hospitals valencians, hi trobem una taxa d’hospitalització per infeccions respiratòries de 12 malalts per cada 100.000 habitants, una xifra que s’ha mantingut relativament estable les setmanes anteriors.

A les Illes, la xifra registrada és considerablement més baixa. La primera setmana de juliol es van diagnosticar 167,3 casos d’infeccions respiratòries agudes per cada 100.000 habitants. És la xifra més baixa si es compara amb les sis setmanes immediatament anteriors: entre el 20 i el 26 de maig, es va arribar a 186,8 casos per cada 100.000 habitants, i entre el 17 i el 23 de juny, a 185,4. Ací també veiem que la xifra d’hospitalitzacions és menor que en setmanes anteriors. La primera setmana de juliol, hi havia 12,7 pacients ingressats per cada 100.000 habitants, per sota dels 13,5 de la setmana abans, però més que l’11,8 del 17 al 23 de juny. La setmana anterior, hi havia hagut una taxa d’hospitalitzacions del 14,1 i, abans, del 16,3.

Un pic de covid, però considerablement menor que uns altres anys

La xifra de contagis de la covid a Catalunya a començament de juliol és molt alta en comparació amb les dades d’aquest darrer any, i supera el pic de 83,43 casos per cada 100.000 habitants que es va registrar entre el 18 i el 24 de desembre de l’any passat, amb 6.591 diagnòstics. Ara bé, no té res a veure amb les xifres de temporades anteriors: en aquestes mateixes dates, l’any 2022, la taxa d’incidència era de 535,32 i el 2021, de 741,76 casos per cada 100.000 habitants. Només és més alta que la de l’any passat, que va ser de 29,14, i la del 2020, després del confinament però abans dels vaccins, que va ser de 38,45. Per comparar-ho amb l’altre extrem, l’explosió de contagis més forta va ser entre el 17 i el 23 de gener de 2022, quan l’arribada de la variant òmicron del coronavirus va fer que en aquells dies hi hagués una incidència de 2.748,84 casos per cada 100.000 habitants. Després d’allò, les infeccions van caure en picat i un mes després la incidència havia baixat a 447,71.

La variant òmicron va ser la dominant durant mesos, però més tard va ser substituïda per unes altres variants i subvariants del coronavirus. Actualment, la que domina amb clara rotunditat a Catalunya és la variant JN.1, que, de fet, és una subvariant de l’òmicron. Es va seqüenciar per primera vegada a final de l’estiu de l’any passat i es va anar fent forta fins que es va convertir en la variant majoritària per Nadal. Ara com ara, representa el 98,31% de les proves positives que se seqüencien i només deixa espai per a una altra subvariant de l’òmicron, la XBB.2.

Una de les mutacions característiques de la JN.1 és a l’espícula vírica, que la fa molt més transmissible perquè s’adhereix a les cèl·lules de l’hoste amb molta facilitat. A més, també permet l’escapament immunitari, que propicia les reinfeccions en persones que ja s’han infectat d’aquesta variant del coronavirus. Ara bé, la simptomatologia no és pitjor que en variants anteriors i s’assembla molt a la d’un refredat, amb mal de cap i de coll, tos, febre, esternuts i congestió nasal, i també la fatiga muscular.

En conseqüència, les hospitalitzacions a Catalunya de malalts amb la covid tampoc no és gaire alta: del 24 de juny fins al 14 de juliol (darrera dada disponible) la xifra d’hospitalitzats s’ha mantingut estable al voltant de la setantena de pacients, gairebé tots més grans de vuitanta anys.

 

The Washington Post · Rachel Pannett

Unes noves imatges mostren membres d’una de les tribus indígenes més aïllades del món emergint de la selva tropical en una part remota de l’Amazònia peruana, a prop d’on treballen unes empreses fusteres concessionàries.

Hom creu que els Mashco-Piro és la comunitat indígena més gran del món que viu en aïllament, sense contacte amb l’exterior. Però aquestes darreres setmanes, la tribu ha estat vista a la riba del riu Las Piedras, a molt pocs quilòmetres de l’activitat de tala. Més de cinquanta membres dels Mashco-Piro van aparèixer a la vora del remot poblat selvàtic de Monte Salvado, al sud-est del Perú, i disset més van aparèixer a prop del poblat veí de Puerto Nuevo, segons que detalla el grup de defensa dels drets indígenes Survival International, que en va difondre les imatges.

“Aquesta és una prova irrefutable que molts Mashco-Piro viuen en aquesta zona, que el govern no solament no l’ha protegit, sinó que, de fet, l’ha venut a empreses fusteres”, diu Alfredo Vargas Pio, president de l’organització indígena local Fenamad, en un comunicat de premsa. Vargas Pio expressa la preocupació, d’una banda, pel fet que els taladors puguin portar noves malalties a la zona, i que això devasti els Mashco-Piro i, per una altra, que hi puguin haver enfrontaments violents entre els llenyataires i la comunitat indígena. Fenamad explica a Reuters que, aquestes darreres setmanes, s’ha vist la tribu emergint amb més freqüència a la recerca de menjar, aparentment allunyant-se dels treballadors de la tala.

Defensors dels indígenes, incloent-hi Survival International, demanen ara a les autoritats que retirin la certificació a una d’aquestes empreses de tala –Canales Tahuamanu, o Catahua– que ha construït més de dos-cents quilòmetres de carreteres a la zona i opera dins el territori dels Mashco-Piro, segons l’ONG. Catahua té una concessió forestal a la zona que es remunta a l’any 2002 i que abasta uns 245 quilòmetres quadrats, i té un historial de conflictes amb grups indígenes, tal com va informar The Washington Post al maig.

Catahua no ha respost a la petició de comentari del diari. Però, anteriorment, sí que va dir que els seus treballadors no havien informat mai de cap albirament de Mashco-Piro i que l’empresa havia complert tota la legislació peruana. No obstant això, l’any passat, el relator especial de l’ONU sobre els drets indígenes va demanar a Catahua que aturés la tala i que respongués a les al·legacions de “possible contacte forçat” amb els Mashco-Piro.

El govern s’ha negat a intervenir-hi, i al desembre, el parlament peruà, controlat pels conservadors, va permetre de legalitzar terres que havien estat desforestades sense permís, incloent-hi territoris per on transiten pobles indígenes. El govern no ha respost a la nostra sol·licitud de comentari.

Hi ha vint tribus que viuen en aïllament voluntari al Perú. Encara hi ha més tribus d’aquesta mena que viuen al Brasil, on el seu dret d’aïllament és consagrat a la constitució d’ençà de fa temps, tot i que aquests darrers anys les comunitats s’han vist assetjades per la mineria il·legal, l’espoliació de terres i la desforestació. El govern peruà havia calculat que el nombre de Mashco-Piro era d’uns 750, distribuïts per l’Amazònia central del Perú i el Brasil. “Aquestes imatges tan increïbles mostren que hi ha un gran nombre de persones no contactades dels Mashco-Piro que viuen a uns pocs quilòmetres d’on es troben els llenyataires”, diu la directora de Survival International, Caroline Pearce. I alerta: “Això és un desastre humanitari en gestació.”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Miquel de Palol (1953) ha vist com la seva primera novel·la, la monumental El jardí dels set crepuscles (1989), publicada quan tenia trenta-sis anys, ha agafat nova vida trenta anys després. Traduïda a l’anglès i elogiada al New York Times el 2023, va pel camí de la segona edició als Estats Units i aquí a casa la reedita en català Navona. El visitem a l’Eixample barceloní, on ens rep en una casa colgada de llibres, i fem un petit repàs de l’original biografia de Miquel de Palol, pare d’en Pere i la Clàudia, autor d’una obra ingent de quaranta llibres, i arquitecte poc conegut durant vint anys.

Miquel de Palol, a casa seva, al costat de l’escultura que representa el seu avi (fotografia: Albert Salamé).

—El pare es diu Miquel, el fill es diu Pere. El pare es diu Pere, el fill es diu Miquel. A la vostra família, quant de temps fa que ho feu?
—El primer Miquel de Palol era flequer. El seu fill és Pere de Palol, poeta de la Renaixença. El seu fill, Miquel de Palol, poeta de Girona, el meu avi. El seu fill, Pere de Palol, que es va dedicar a l’arqueologia, el meu pare. Després vinc jo, Miquel. I el meu fill es diu Pere de Palol, i es dedica a la poesia.

—I si ell té un fill, li posarà Pere?
—Això li ho has de demanar a ell.

—Els Palol són gironins. Però si us demano d’on sou, què responeu? De Valladolid, de Girona, de Barcelona?
—No em sento d’enlloc. Perquè a mi em van portar a Valladolid que tenia quatre anys. Hi vaig estar fins als disset. Són els anys de formació. Jo sóc catalanista i sóc independentista. Però hi ha una part de la meva substància emocional allà. A Valladolid hi vam anar perquè el meu pare va guanyar una càtedra i li va tocar Valladolid. Era professor d’arqueologia. Els pares ho veien com un exili, però els meus somnis feliços passen a Valladolid. Hi tinc grans records. Hi tinc amics.

—Amics de la Castella comunera?
—Sí, la Castella comunera… però a la meva època tots érem fatxes. Les pinyes al pati del col·legi eren per si eres requetè o falangista. Jo era dels nyèbits, dels escanyolits, i em recordo agafat així per les solapes, amb l’altre amb el puny aixecat, dient, tu ets requetè o falangista? Jo no sóc res, jo no ho sé.

—L’avi, d’Acció Catalana. I el vostre pare?
—El meu pare era fill d’un republicà, d’un catalanista represaliat, amagat i perseguit. El pare semblava que no tenia dubtes de quina adscripció era. Però, és clar, el meu pare va fer una carrera universitària, una carrera acadèmica, una carrera professional, i va haver de conviure amb el règim. Era un col·laboracionista? Ideològicament, no, però en la pràctica, sí.

—I la mare?
—La meva mare estava una mica au-dessus de la mêlée. Amb aquestes coses no s’hi ficava. Sí que recordo que hi havia discussions molt fortes sobre la qüestió catalana a Valladolid. Ells dos amb la gent, amb els indígenes, amb els val·lisoletans que tenien aquest discurs que encara ha sobreviscut, i que sobreviurà. La meva mare també era universitària. També era arqueòloga. I ara penses: i per què la catedràtica no era la meva mare, en lloc del meu pare?

—Per què feu arquitectura quan torneu a Barcelona?
—Tenia la vana pretensió de fer com Foix, el pastisser; com l’Spinoza, polidor de lents, de tenir una feina. Una ocupació que tingués una certa dimensió intel·lectual i artística, però dedicar-me a la poesia. I això va ser un fracàs. Va haver-hi un moment que em vaig adonar que jo no podia fer les dues coses. Totes dues coses volen o tota la dedicació, o cap. Jo em prenc la carrera amb una certa laxitud, i en el moment en què ja toca posar-s’hi de debò, vaig deixar la pedra per la lletra. Això és l’any 1990. I això també és un procés, que m’adono que la poesia no és el medi adequat per a les coses que jo vull dir. I aleshores és quan em poso a escriure novel·les.

—Com podríem resumir el Miquel de Palol arquitecte? Quins edificis heu fet?
—N’hi ha uns quants per l’Empordà, però no n’hi ha cap de notable. Amb el meu soci vam fer un xalet a Banyoles i la casa del fotògraf Josep Tobella a Horta també la vam fer en aquells temps. I després reformes, arranjaments, façanes. No he fet cap catedral, ni cap edifici de l’òpera, ni cap cine, ni cap cosa d’aquestes.

—Comenceu a publicar poesia a vint anys. A trenta-sis, publiqueu una novel·la de nou-centes planes.
—Sí. Però continuo fent llibres de poesia. I també tinc l’afició d’apuntar-me a la tradició originària de la poesia, d’incloure poemes a dintre de les novel·les. O sigui que jo no he abandonat la poesia.

—Publiqueu El jardí dels set crepuscles a trenta-sis anys. I ara, que en teniu setanta-un, una crítica al New York Times ha donat una segona vida a aquest llibre. Heu dit que el Miquel de Palol que va escriure el llibre ja no sou vós.
—Les meves cèl·lules són diferents,  sóc un altre. Mira, m’he dedicat a escriure com una forma de diari, des dels disset anys. Moltes vegades he anat a buscar coses, per recordar. I no reconec res. Hi ha gent que apareix al dietari que no sé qui eren, i gent que jo pensava que hi eren, que no hi són, allà.

—I el llibre, tampoc no és el mateix?
—Com que s’ha anat traduint, diguéssim que me l’he anat refrescant a la memòria. S’ha traduït ara a l’anglès, però abans al francès, italià, alemany, neerlandès, castellà.

—Dustin Illingworth, periodista del New York Times que el va elogiar el 2023, ha ajudat a disparar vendes?
—A veure, disparar… Afavoreix. El meu editor anglès diu que prepara una nova edició. Cosa que, tenint en compte que són els Estats Units, doncs no està malament. I també ha provocat que Navona el reediti aquí. Un dels arguments de l’Ernest Folch, que és l’editor, era que tota la gent que ara té vint, trenta, quaranta anys no el coneixia, el llibre.

—El jardí, primera novel·la. Però heu publicat moltíssims llibres.
—Uns quaranta. Passa que hi ha llibres de contes, hi ha novel·les curtes, que no en fan ni cas.

—Quantes hores treballeu cada dia?
—Semblarà molt pretensiós, però jo diria que totes. Totes perquè el cap va sempre. I mira, això és un invent fantàstic [mostra el mòbil], perquè ja no prenc notes. Ara faig notes de veu. Pot ser una idea, pot ser una paraula, pot ser un paràgraf sencer, pot ser un article. De vegades els articles surten així.

—I amb què escriviu?
—Tinc un Mac que és sota de tots els trastos.

—Oh! I el telescopi que teniu! Què hi heu mirat, amb aquest telescopi?
—Les estrelles, els planetes, els cúmuls estel·lars i les galàxies. Des d’aquí a Barcelona no, però tenia una casa a Agullana que abans de vendre-la hi anava (la meva àvia era d’Agullana, de can Gepic). Els planetes, com el seu nom indica, són errants, van per l’el·líptica. Els més macos i més grossos són Venus, Júpiter i Saturn també; passa que Saturn té un any molt llarg i no sempre el pots veure. Júpiter té una cosa molt bonica que són els quatre satèl·lits galileans, que van canviant, van girant contínuament. Després hi ha les conjuncions, quan s’ajunten tots. Que simplement vol dir que nosaltres ens posem en línia amb ells. Ells no s’ajunten, ni res, ells fan la seva.

—A banda els planetes, què més mireu?
—Pots desdoblar estrelles, això és molt bonic. Hi ha estrelles que nosaltres, a ull nu, en veiem una, però amb el telescopi en veus dues, o tres, o quatre, o més. I de vegades d’aquestes dues n’hi ha una d’un color i una d’una altra. La constel·lació del Cigne, que és una constel·lació que la començarem a veure ara, és una constel·lació d’estiu. I aleshores hi ha cúmuls estel·lars, cúmuls galàctics, com el doble cúmul de Perseu, que són grapats d’estrelles, grans de sorra allà ficats, això és una cosa extraordinària. Hi ha Orió, hi ha el Trapezi, que és el que penja de l’espasa d’Orió. Hi ha moltes coses, i la gran galàxia d’Andròmeda, que es veu a l’hivern.

—Aquí en aquest pis, colgat de llibres, què hi guardeu?
—Hi ha molt clàssic [grecs i llatins], hi ha novel·la, hi ha força assaig, hi ha poesia, hi ha un apartat de literatura catalana, tinc també força literatura espanyola, inclosa la sud-americana, i tinc força literatura francesa, anglesa, italiana, alemanya i russa.

—Escriviu res, ara?
—Escric en col·laboració amb un musicòleg, un llibre sobre la recepció de Bach al llarg dels anys. I, amb el meu soci d’arquitectura, un llibre sobre l’actualitat de l’arquitectura, que pots arrencar en el romànic i en el gòtic, i passa pel modernisme, el noucentisme, el GATCPAC, el Grup R, i l’escola de Barcelona, on som en aquest moment. I les influències que ha tingut la globalització, l’ecologisme, la informàtica en l’arquitectura actual a Catalunya i fins a quin punt es pot continuar parlant d’una arquitectura catalana, d’una arquitectura tècnicament caracteritzada com a catalana. Intentem veure d’on venim i on som en aquest moment.

—Heu aconseguit de viure d’allò que volíeu, que és  la decisió que vau fer l’any 1990 deixat l’arquitectura.
—Posats a contar-ho tot, em vaig fumant el patrimoni, també. Només amb el que escric no viuria. Que no s’enganyi ningú.

—“Em vaig fumant el patrimoni.” Ja tinc titular.
—Ha! No, si us plau, posa’n un altre!

—Quina relació hi teniu, amb la ciutat de Barcelona?
—Bastant dolenta. Amb el barri hi tinc molt bona relació i de tant en tant vaig a mar. A nedar al Bogatell. I a les nits, quan baixa una mica la calor, o a l’hivern, me’n vaig a caminar per la part de baix de la Diagonal fins al Fòrum. Aquell tros de Barcelona, jo el trobo absolutament inhòspit, salvatge i perillós. Hi ha molts cabrons, i no m’estic de dir-ho, que van amb patinet i amb bicicleta per dintre el passeig. Jo ja sé com moriré. Jo moriré amb el cap obert per un d’aquests que van amb els patinets.

—Ofegat a l’aigua del Bogatell, no.
—A veure, jo sóc un nedador que se’n surt. He travessat el Bòsfor i els Dardanels nedant. Són vuit milles nàutiques, uns 14-15 quilòmetres. Per un costat Istambul, i el mar Negre, allò és el Bòsfor, aquell canal és el Bòsfor. Hi ha un altre estret, que és on hi ha Troia, que són els Dardanels. El Bòsfor és un canal que es pot fer bé perquè és un tros bastant llarg, i calmat, i travessar Istambul nedant és una cosa que no té preu. Però amb els Dardanels has d’anar a totes perquè si no se t’emporta el corrent i vas a parar a Míkonos. I no és pla.

—Quines batalles èpiques que heu llegit en aquests llibres passen en aquests mars?
—En aquests mars hi ha la guerra de Troia.

—Heu nedat dins el llibre.
—Vaig aprofitar-ho per anar a Troia, sí. És una mica decebedor. Tens tota la imatge de la Troia homèrica i ara, de fet, està per veure que sigui Troia.

—Aquesta decepció a mi em va passar amb Betlem.
—És un dels llocs on abans de tornar-me un vell que no pugui anar pel món m’agradaria anar.

—Betlem?
—Jerusalem.

—Que teniu família jueva?
—Que jo sàpiga, no… Vull dir, nosaltres vam perdre la tradició, que tant la família del meu pare com la de la meva mare tenen antecedents jueus. Ho sé perquè això em va arribar sobretot pel meu avi, que la seva última obra de teatre es titula Jueus. El meu besavi era un jueu de Malgrat de Mar. I ells sí que van mantenir la tradició. Però la religiosa ja l’havíem perduda.

—Heu acabat amb Jordi  Graupera a Alhora donant-los suport. I abans per on heu passat?
—Per enlloc. No m’he sentit mai còmode amb cap formació política. Vaig estar molt a prop del PSUC. Però a mi al PSUC hi havia una cosa que em molestava profundament, que era el dogmatisme. Nosaltres estem en possessió de la veritat i no et desviïs ni un mil·límetre perquè ets un revisionista, que era un insult d’aquella època. Jo venia dels falangistes i que em fessin cantar amb el braç alçat, i banderes al vent a Valladolid. No havia sortit d’un model impositiu per anar a parar a un altre model impositiu. Després em vaig sentir una mica més a prop d’Esquerra Republicana, m’he sentit a prop de la CUP, però si hem de dir la veritat quan veus que els disbarats els fan els que estan més a prop teu, dius: escolta, nois, que us donin pel sac. Penso que el procés ha fracassat per la gent d’aquí. Són els d’aquí els que ho han fet molt malament. La cosa ha fet la fi del cagaelàstics per falta de coratge, per dir-ho d’una manera elegant, i la falta de consistència col·lectiva, de determinació i d’una base de principis. Si tu vols un estat has de ser una nació. Per ser una nació has de ser un país. Si vols ser un país, ho has de demostrar amb els teus fonaments culturals i identitaris. I d’entrada que no et faci por el concepte d’identitat. Oh, identitat és una cosa classista, és una cosa elitista, és una cosa xenòfoba… No, no. La identitat tu l’has de tenir si és que pretens tenir tot allò. Si no, doncs deixem-ho córrer, tornem a ser quatre províncies que ens deixin ballar sardanes, publicar un llibret en català i ja està. La independència, un estat, una estructura estatal ha de reposar sobre una identitat col·lectiva. Si no, no es farà mai.

L’any 2000, molts espectadors van descobrir la cineasta Agnès Varda gràcies al seu film Els espigoladors i l’espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse). La potència i sensibilitat de l’obra, lligada a l’esperit lliure i combatiu de la cineasta, que va retratar i explicar la història de persones que, per necessitat o per pur atzar, recullen aliments i coses que l’altra gent no vol, en la societat de l’abundància, del consumisme, del malbaratament alimentari, de les desigualtats. Varda, amb un viatge per l’estat francès, va descobrint un món sorprenent d’unes altres maneres de viure, als marges, en la pobresa. Va ser el primer film en què va usar la petita càmera digital, que li va donar una gran capacitat de moviment i la possibilitat de treballar amb pocs recursos. I això va tenir un gran impacte entre el públic i alguns espectadors fins i tot van sentir que el film els havia canviat la vida. Varda aleshores ja tenia setanta-dos anys i una carrera llarga que acabà conformant quaranta films, entre llargmetratges i curtmetratges, entre la ficció i el documentari, fets en cinema analògic i en digital.

Agnès Varda (Brussel·les, 1928 – París, 2019), un dels cineastes més importants del món, també va ser fotògrafa, artista, pionera de la Nouvelle Vague. Una creadora original i atrevida, lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític i social. Ara la seva vida i la seva obra, que són indissociables, són objecte de la mostra “Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar”, que inaugura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB, i que es podrà veure fins el 8 de desembre. Coincidint amb l’exposició, la Filmoteca de Catalunya ofereix una retrospectiva completa  de la seva filmografia, i a les llibreries es pot trobar el volum Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis d’Imma Merino (Edicions de la Ela Geminada), crítica cinematogràfica que també ha participat com a assessora en l’exposició del CCCB.

“Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar” és una adaptació ampliada de la mostra “Viva Varda!”, concebuda i produïda per la Cinémathèque Française de París en col·laboració amb Ciné-Tamaris i la contribució de Rosalie Varda i Mathieu Demy, els fills de l’artista. Precisament, en la inauguració hi ha estat present Rosalie Varda.

Inspirar, crear, compartir

“Hi ha molts motius que expliquen que el CCCB dediqui un gran projecte com aquest a Agnès Varda. Però segurament, per a mi, si més no, són els tres lemes que Varda deia que movien la seva obra: inspirar, crear i la voluntat de compartir. La inspiració, deia ella, és l’atzar que desperta el desig. Varda donava sempre molta importància a l’atzar; la creació la considerava la invenció d’un llenguatge, l’experimentació constant de la forma; i la voluntat de compartir és la vocació pública del seu cinema.” Així s’expressava en la conferència de premsa Judit Carrera, directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB.

“Testimoni directe del seu temps, Varda va documentar els canvis socials i culturals profunds de la seva època, a França, a Europa, però també a la Xina i la Cuba revolucionàries i als Estats Units del desvetllament de la contracultura. I més endavant també s’adaptà als canvis tecnològics que van arribar amb el nou segle. Central en aquest compromís va ser el seu feminisme combatiu i joiós, com deia sempre ella, que es traduïa en la lluita constant pels drets de les dones i la representació dels personatges femenins més enllà dels clixés habituals.”

Continua Carrera: “Però Agnès Varda és molt més que un testimoni valuós i únic del seu temps. Ella és sobretot una mirada, un interès genuí per la vida quotidiana de les persones anònimes, una forma d’empatia que sense solemnitat ni condescendència busca sempre un diàleg sincer amb l’altre. La seva fórmula és en aparença senzilla: estimar qui es filma i deixar-se sorprendre per l’atzar. Amb complicitat i sentit de l’humor, la seva és sempre una celebració de les vides ordinàries, una voluntat de fer visibles els marges i d’intuir el cor enmig de les deixalles de la societat de l’opulència. Sense adoctrinar, fomentant el desig de veure, l’exposició vol contagiar el desig del vincle amb els altres i donar valor a la força de la humilitat i el plaer de la descoberta.”

Varda i el seu viatge a Catalunya

En aquesta exposició del CCCB hi ha aportacions noves i pròpies, per contextualitzar i presentar l’artista als espectadors catalans i per mostrar els vincles amb el país. De manera que al començament de l’exposició l’artista Mercedes Álvarez proposa una peça que ens acosta als fonaments d’Agnès Varda.

Les fotografies que Varda va fer a Salvador Dalí el 1955.

La mostra s’estructura en cinc àmbits. El primer és dedicat a la seva època de fotògrafa, quan era jove i vivia de la fotografia. Va començar a vint-i-dos anys i no va ser fins als anys seixanta que entrà en el món del cinema. És en aquest primer apartat que, entre els 27.000 negatius que Varda va conservar al seu arxiu (explica la seva filla que ho guardava tot), a més dels retrats que va fer a Dalí, s’ha trobat la sèrie fotogràfica inèdita del seu viatge a Catalunya l’any 1955. En aquest apartat també li descobrim l’interès per Antoni Tàpies i el vincle que va fer amb un altre artista, Miquel Barceló: ell la va pintar amb la tècnica del lleixiu i ella li va fer un retrat en forma de tríptic.

Cinescriptura

El segon àmbit, “Cinescriptura: la invenció d’un estil”, entra de ple en els seus inicis en el cinema, el primer film, La Pointe Courte (1954), on fa una recerca narrativa i formal que prefigura conceptes i pràctiques que poc després adoptà la Nouvelle Vague, moviment del qual va formar part. Ja de bon començament va diluir els límits entre el documentari i la ficció. Hi trobem mostres d’un dels seus films importants d’aleshores, rodat el 1961, Cléo de 5 à 7.

Va encunyar el terme “cinescriptura” per definir la seva feina com a cineasta i va deixar escrit: “El desglossament del guió, els moviments, els punts de vista, el ritme del rodatge i del muntatge, es pensen i se senten com les tries que fa un escriptor: frases més o menys denses, tipus de paraules, freqüència d’adverbis, paràgrafs, parèntesis. Tot plegat per donar continuïtat al relat, per constrènyer-lo. En escriptura, d’això se’n diu estil. I, en cinema, l’estil és la cinescriptura.”

Les seves famílies en plural

El tercer àmbit pren per títol “Les famílies de Varda”, i és un espai on es parla, més enllà de la seva família biològica, d’aquelles famílies que va triar: la del món del teatre, quan era fotògrafa oficial del festival d’Avinyó, per exemple; la família de la Nouvelle Vague; ella tenia en certa manera el seu star system particular, on trobem actrius com Catherine Deneuve, Delphine Seyrig i Jane Birkin. I el seu gran amor, que va ser el també cineasta Jacques Demy, el seu marit i còmplice.

El 1967, Agnès Varda es va traslladar a Los Angeles amb Demy i els seus fills. Hi va descobrir l’univers de Hollywood i els moviments socials nord-americans que protestaven contra la guerra del Vietnam. Temps després, el 1979, separada de Demy, va rodar Documenteur amb el seu fill Mathieu i la muntadora Sabine Mamou, sobre la separació, el desamor, tot aquest moment de ruptura sentimental. Varda va dir que aquell era el seu film més personal.

Amb la mostra descobrim que Varda tenia orígens grecs per part de pare, que ell va amagar. Però ella descobreix aquests orígens i els escruta amb el film Nausicaa, que va ser censurat pel govern francès de l’època, i el curtmetratge Oncle Yanco.

Viatjar per les revolucions del seu temps  

L’àmbit que fa quatre és dedicat a “Els viatges de Varda: un compromís itinerant”. És ací on resseguim els seus viatges per països en plena revolució o en procés d’arribar-hi. Els seus films dels anys 1960 i 1970 reflecteixen la seva passió per la política i l’estètica de l’època. Són els viatges que va fer a la Xina de Mao Tse-tung, a la Cuba de Fidel Castro, que va retratar, i a Los Angeles de l’explosió contracultural. S’hi mostren films com ara Salut les Cubains (1964), que narra la revolució cubana; Black Panthers (1968), del moviment afroamericà pels drets civils; i Lions Love (…and Lies) (1969), sobre la llibertat sexual del moviment hippy.

És en aquest àmbit on trobem tractada la història dels espigoladors, perquè és enregistra el film en un viatge per l’estat francès.

Feminista i alegre

L’últim àmbit, tot i que podria considerar-se reiteratiu, és el que fa referència al feminisme, un aspecte que travessa d’una manera essencial i natural la seva obra. Però aquest és l’espai reservat als films més compromesos amb els drets de les dones, com ara L’une chante, l’autre pas, en què tracta de la lluita pel dret d’avortament lliure, sense deixar de reivindicar la felicitat de l’embaràs i de ser mare.

La intenció de Varda era representar la dona i les relacions de parella lluny dels estereotips. Ho va fer en films com Le Bonheur (1965), d’una manera colpidora; a Réponse de femmes (1975), un curtmetratge polític; i a Les dites cariatides (1984), molt més poètic.

El seu feminisme va fer-se més fort quan va viure als Estats Units. Això va ser gràcies a les amistats com la de l’actriu Delphine Seyrig, membre de Les Insoumuses. Aquest col·lectiu de dones produïa vídeos feministes.

L’exposició “Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar” es tanca amb un epíleg, l’Illa Varda, un espai que mostra peces inspirades per ella, que formen part del projecte “Arxipèlag” de la Mostra Internacional de Films de Dones. També per reivindicar l’esperit juganer i lúdic de l’artista, al vestíbul del CCCB s’ha habilitat el “Laboratori Varda”, un espai per a endinsar-se en l’imaginari de l’autora i descobrir la seva fascinació pels gats, els miralls i les platges.

La mesa del Parlament Europeu s’ha renovat aquesta setmana arran de la nova configuració sorgida de les eleccions del mes de juny. La presidenta de Roberta Metsola ha estat elegida novament en el càrrec i s’han triat els catorze vice-presidents d’aquesta desena legislatura, que ha d’acabar l’estiu del 2029.

Una de les qüestions que tindrà la mesa sobre la taula serà la possibilitat de fer servir el català en les sessions plenàries. Metsola es va comprometre la setmana passada a debatre-ho si un estat ho sol·licita, tal com va passar al setembre arran d’una petició del govern espanyol.

La petició del govern espanyol fou a final del 2022, però es va debatre el setembre del 2023, quan ja s’havia anunciat la proposta de fer oficial el català a la Unió Europea. La qüestió la va dirigir Metsola mateix i, en aquella reunió, es va acordar de continuar analitzant la petició, tot esperant el debat que hi havia al Consell de la Unió Europea sobre si fer-la oficial, que hauria implicat que esdevingués automàticament una llengua més dins el Parlament Europeu. A més, es decidia en aquella reunió de sol·licitar un informe sobre les implicacions que tindria en diversos serveis, com ara el d’interpretació, el cost i la base legal.

D’aleshores ençà, l’oficialitat del català s’ha estancat i no sembla que s’hagi d’aprovar a curt termini, i això ha impulsat novament la possibilitat transitòria que no sigui oficial però que es pugui utilitzar en les sessions plenàries.

Compromís de treballar pel català

En la votació sobre la configuració de la mesa, els partits europeus han aplicat un cordó sanitari a l’extrema dreta, de manera que, tot i haver augmentat electoralment, els dos grans grups retenen la majoria absoluta. L’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates té cinc vice-presidents i el Partit Popular Europeu en té tres, a més de la presidència, que decideix en cas d’empat. Això fa que tinguin nou vots dels quinze.

Els liberals de Renovar Europa tenen dues vice-presidències, tant l’Esquerra com els Verds en tenen una i, tot i el cordó sanitari, els Conservadors i Reformistes Europeus han aconseguit també dos representants.

El grup de Meloni esquiva el cordó sanitari a la mesa del Parlament Europeu

Un dels nous vice-presidents socialistes és el català Javi López, que s’ha compromès explícitament a treballar en aquesta legislatura perquè es pugui fer ús del català a la cambra. “Treballarem perquè una petició que ens sembla que no hauria de ser instrumentalitzada, una petició que té a veure amb la riquesa lingüística i cultural d’Europa, sigui reconeguda”, afirmava López aquesta setmana després d’haver estat elegit. I assegurava que en aquest aspecte té el suport del conjunt dels socialistes europeus: “Els vots dels cinc vice-presidents socialistes seran clau per a construir una majoria.” En relació amb això, afegia que el català ja es pot fer servir al Comitè Europeu de les Regions i al Consell de la Unió Europea, de manera que trobava lògic que també es pogués emprar a l’eurocambra.

L’altre eurodiputat del país és el valencià Esteban González Pons (PP), que no s’ha pronunciat sobre què votaria. Tanmateix, va reaccionar irat quan es va acordar de portar l’oficialitat del català a Europa perquè considerava que era “la liquidació del valencià com a idioma, al marge que jurídicament és tot un atac” i que hi havia d’haver una resposta institucional del govern valencià i de les Corts en contra de la unitat de la llengua.

L’ús del català més a prop?

El govern espanyol va sol·licitar el 2022 que el català, el gallec i l’èuscar es poguessin emprar en els plens, és a dir, que es traduïssin els discursos que es fessin en aquestes llengües però no que les altres llengües siguin traduïdes a aquestes.

Perquè es pugui fer servir el català al Parlament Europeu, cal que la majoria de la mesa hi doni suport, és a dir, vuit eurodiputats. Precisament en l’anterior legislatura, un dels principals obstacles sobre l’ús del català als plens era la falta d’una majoria a la taula de vice-presidents. Els socialistes tenien aleshores un representant menys, i eren lluny de la majoria ni afegint un diputat dels Verds i un de l’Esquerra, favorables a la proposta.

Ara, Javi López diu que és optimista, amb una vice-presidència més i la desaparició de Ciutadans al Parlament Europeu –que en l’anterior legislatura tenien influència sobre els tres vice-presidents liberals. L’eurodiputat del PSC dóna per fet el suport dels cinc vice-presidents socialistes que són, a més d’ell, l’alemanya Katarina Barley, la italiana Pina Picierno, el romanès Victor Negrescu i la danesa Christel Schaldemose.

Barley ja ha estat involucrada en l’afer català amb anterioritat, perquè era la ministra de Justícia quan el tribunal superior de Slesvig-Holstein va decidir d’alliberar el president Carles Puigdemont. Aleshores va afirmar que la decisió era “absolutament correcta” i que si no tirava endavant l’extradició, Puigdemont seria “un home lliure en un país lliure, és a dir, Alemanya”. Alhora demanava una solució política. Aquestes declaracions van rebre una reacció furibunda de polítics i premsa espanyola.

El vice-president dels Verds és el romanès Nicolae Stefanuta, un grup que inclou l’Aliança Lliure Europea, del qual formen part Compromís i ERC, i que s’ha manifestat reiteradament a favor de les llengües minoritzades i del dret d’autodeterminació. I per part de l’Esquerra hi ha el francès Younous Omarjee, que temps enrere va denunciar la repressió del Primer d’Octubre i la inacció de la Unió Europea i es va pronunciar en favor de l’amnistia.

Avec ma collègue @mmatias_ , action devant le Parlement Européen à Bruxelles en soutien aux dirigeants politiques catalans emprisonnés. #Catalogne #Catalunya pic.twitter.com/B7Uf2LwKgX

— younous omarjee (@younousomarjee) October 15, 2019

 

Un canvi de majories

Així, ara, socialistes, l’Esquerra i els Verds tenen set eurodiputats, la meitat dels vice-presidents i amb un vot més ja es garantiria la majoria absoluta. Els dos representants liberals, l’eslovac Martin Hojsik i francòfona belga Sophie Wilmès, primera ministra de Bèlgica entre l’octubre del 2019 i l’octubre del 2020, no s’han pronunciat mai; però sí el letó Roberts Zïle, dels Conservadors i Reformistes Europeus, que havia pres posició públicament en favor de l’autodeterminació de Catalunya.

L’altre eurodiputat d’aquest grup és Antonella Sberna, dels Fratelli d’Italia. Entre els del PP, a més de González Pons, hi ha l’alemanya Sabine Verheyen i la polonesa Ewa Kopacz, que no han fet mai referència al cas català ni a l’oficialitat de la llengua. El vot de socialdemòcrates i l’esquerra, juntament amb Zïle, malgrat la incògnita de la resta, semblen garantir –ara, sí– la majoria absoluta a la mesa.

La petició actual té precedents el 2005 i el 2009, quan el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol es va dirigir al president del Parlament Europeu d’aleshores, Josep Borrell, per proposar-li un acord entre l’eurocambra i l’estat espanyol que permetés certs usos de català, gallec i èuscar, si bé en aquella ocasió no va tirar endavant.

El president del Parlament Europeu entre el 2012 i el 2017, Martin Schulz, s’havia manifestat a favor de l’ús del català. “És una anomalia que desitgem que es pugui resoldre”, va dir. Així i tot, aleshores la sol·licitud del govern espanyol no hi va arribar. Antonio Tajani, quan va ser elegit, també es va comprometre a permetre intervencions en català, tot i que posteriorment se’n va desdir. Ara, amb una mesa previsiblement favorable i havent-ho acordat les formacions independentistes amb el govern espanyol, es podrien escaure les condicions adequades. Tot esperant l’oficialitat.

L’ús del català a la Unió Europea, la promesa de Zapatero que ara ressuscita

Rosa Regàs i Pagès s’ha mort avui a noranta anys, a la seva residència de Llofriu (Baix Empordà). Escriptora, editora, traductora de l’ONU i representant de la gauche divine barcelonina, va publicar el mes de maig Un llegat. L’aventura de la vida, un text memorialístic de caràcter testamentari.

Rosa Regàs: ‘Jo podria ser independentista. Ara mateix. Però una altra independència, no aquesta’.

Nascuda a Barcelona l’11 de novembre de 1933 i llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona, entre el 1964 i el 1970 va treballar a l’editorial Seix Barral. El 1970 va fundar l’editorial La Gaya Ciencia, en què va publicar obres d’Álvaro Pombo, Manuel Vázquez Montalbán i Javier Marías. Una vegada acabada la dictadura franquista, va llançar la Biblioteca de Divulgación Política, en què va publicar autors que encara estaven a la clandestinitat. També va fundar les revistes Cuadernos de la Gaya Ciencia i Arquitectura Bis.

La faceta d’escriptora la va començar a cultivar a partir del 1983, quan va vendre l’editorial. Majoritàriament en castellà, va guanyar el premi Nadal de novel·la el 1994 i el premi Planeta el 2001. A més de la seva activitat literària, amb més d’una vintena de llibres, Regàs havia treballat de traductora per a les Nacions Unides a Ginebra i va dirigir la Biblioteca Nacional espanyola entre el 2004 i el 2007. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Rosa Regàs fa testament | Per Joan Safont

Els Mossos d’Esquadra creuen que el conductor de l’autocar que ahir es va encastar a l’entrada d’un túnel a Pineda de Mar (Maresme), a la C-32, es va adormir. L’accident va causar quaranta-set ferits, dels quals quatre continuen greus. La investigació resta oberta per acabar d’aclarir què va passar.

Segons que han informat a EFE fonts policíaques, el conductor ha explicat als agents que havia tingut un episodi de son mentre conduïa. Els investigadors proven de corroborar-ho amb el testimoni dels passatgers i més proves clau, com ara la trajectòria de la frenada del vehicle.

La divisió de trànsit dels Mossos centra la investigació en uns quants fronts, com ara la versió del conductor i dels testimonis, la inspecció ocular de la zona, l’anàlisi del vehicle i de la carretera, les condicions meteorològiques i el tacògraf per determinar les causes del sinistre i saber per què l’autocar va quedar encastat a l’entrada del túnel. El control d’alcohol i drogues fet al conductor ha sortit negatiu, segons les fonts consultades per EFE.

Més enllà de la versió del conductor, els Mossos mantenen oberta la investigació, que es preveu extensa, amb multitud d’anàlisis i proves, per determinar si es confirma la hipòtesi principal de la somnolència o si hi va haver més factors concurrents.

Quatre dels quaranta-set ferits en l’accident de l’autocar continuen en estat greu, segons que ha informat avui el Departament de Salut.

Paral·lelament, el Servei Català de Trànsit (SCT) ha anunciat que impulsarà més macrocontrols de camions i autocars, entre ells a la C-32, i formarà voluntàriament conductors extracomunitaris de vehicles pesants per reduir la sinistralitat, segons que ha anunciat el director de l’SCT, Ramon Lamiel.

La platja de l’Ardiaca de Cambrils (Baix Camp) s’ha tancat al bany durant uns quants minuts aquest migdia, cap a les 13.00, per l’aparició d’un peix espasa de dos metres de llargària.

Els banyistes han hagut d’abandonar l’aigua per indicació de la policia local i s’ha activat el protocol d’emergències, que inclou la prohibició del bany i la col·locació de la bandera vermella.

@PoliciaCambrils informa:
Apareix un peix Espasa, emperador O agulla pala d’uns dos metres, a la platja de l’Ardiaca i obliga a prohibir el bany amb bandera vermella fins que ha acabat fora de l’aigua. pic.twitter.com/G5Zm4x8kOs

— Policia Cambrils (@PoliciaCambrils) July 17, 2024

L’animal, que ha arribat completament desorientat, s’ha encallat a la riba i finalment s’ha mort a la sorra, enmig de la gran expectació que ha despertat l’escena.

Tot seguit s’ha reprès l’activitat de la platja amb normalitat.

La Comissió d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment d‘augmentar de 3,25 euros fins a quatre euros (el màxim possible) la taxa turística per a totes les modalitats d’allotjament.

La proposta d’augmentar la taxa turística fins al màxim s’ha sotmès a votació en comissió després d’haver aprovat una proposició d’ERC que ho demanava, i ha comptat amb els vots a favor del govern (PSC), BComú, Junts i ERC, i els vots en contra del PP i Vox.

El govern municipal va decidir que el posicionament polític al ple es convertís en una decisió fiscal, i per això va sol·licitar un informe al Consell Tributari com a pas previ per a portar la proposta a la comissió d’avui.

Ara l’ordenança tindrà un tràmit d’exposició pública abans de ser aprovada definitivament al ple municipal del setembre o l’octubre.

Segons quina sigui la data d’aprovació final i publicació, el recàrrec amb les noves tarifes es liquidarà el primer d’octubre d’enguany o bé el primer d’abril de l’any que ve, atès que l’impost es liquida semestralment.

El govern municipal ja va proposar a l’octubre d’incrementar el recàrrec a quatre euros en allotjaments d’ús turístic i en creuers de curta estada, una proposta que va ser tombada per l’oposició.

El conductor d’un turisme s’ha mort aquesta tarda en un xoc frontal contra un altre vehicle al quilòmetre 91,9 de la carretera C-17, a Ripoll. Els Mossos d’Esquadra han rebut l’avís uns pocs minuts després de les 17.00. A banda de la víctima mortal, tres persones de l’altre vehicle han estat ferides de diversa consideració.

El xoc ha estat en sentit nord i se n’investiguen les causes. En el sinistre, que ha obligat a tallar la via, hi han treballat quatre patrulles dels Mossos d’Esquadra, set dotacions dels Bombers de la Generalitat i dues unitats terrestres i dos helicòpters medicalitzats del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

Accident greu a la C-17 a l’altura de Ripoll. Una topada frontal de dos turismes. Es parla d’una víctima mortal pendent de confirmar. pic.twitter.com/uhupIyrTRt

— Anti-radar Catalunya (@antiradarcatala) July 17, 2024

Segons les dades que ofereix el Servei Català de Trànsit (SCT), enguany ja hi ha hagut setanta-quatre morts en accident de trànsit a la xarxa viària interurbana de Catalunya.

Quatre dels quaranta-set ferits en l’accident de l’autocar de treballadors d’Inditex d’ahir a la C-32 entre Pineda de Mar i Tordera, al Maresme, continuen en estat greu, segons que ha informat avui el Departament de Salut. Són una dona de vint-i-vuit anys, que està ingressada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona amb una lesió medul·lar greu; un home de quaranta anys, que és a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti); i una dona de quaranta anys i un home de vint-i-vuit anys que són al Trueta de Girona. D’altra banda, dos ferits lleus de Can Ruti han estat traslladats a altres centres. La resta de pacients, també el conductor, ja han rebut l’alta mèdica.

Nou episodi en la crisi interna a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) sobre l’escàndol dels cartells dels germans Margall. Tolo Moya, ex-director de comunicació d’ERC, ha acusat la direcció del partit de mentir i ha anunciat que emprendrà la via judicial perquè s’esclareixin els fets. “Continuo sense acceptar que això se’m vulgui carregar a mi. No permetré que se m’acusi de res del que no sóc responsable”, ha dit en un comunicat publicat a la xarxa social X. Justament avui, l’Ara i RAC1 han fet públics uns àudios comprometedors que revelen que el partit va provar de tapar l’escàndol dels cartells.

Moya explica que, d’ençà que es van fer públics els fets, ERC l’ha assenyalat com a principal responsable sense aportar-ne cap prova, “tot sabent que la investigació mateixa sí que apuntava amb proves certes persones”, diu. Moya afegeix que el partit ha canviat de parer a mesura que s’ha sabut més informació del cas: “El partit no només ha canviat la versió dels fets sinó que també ha mentit sobre el coneixement i l’encobriment del cas de manera reiterada”.

Segons Moya, tot això que ha passat té poc a veure amb ERC, i més amb la manera de fer de gent que, des de la seva posició, “es creu amb el poder d’actuar de manera deliberada sense cap mena de moral contra qualsevol persona, fins i tot contra els seus companys de partit”. “Confio que ERC és molt més que això i encoratjo tots els militants que estimen aquest partit a continuar denunciant aquestes males pràctiques i arribar fins al final de tot aquest assumpte”, comenta.

Sobre els fets dels darrers dies. pic.twitter.com/MfYXSjy7e2

— Tolo Moya (@ToloMoya) July 17, 2024

Aquest migdia, ERC ha anunciat que havia presentat una demanda contra Moya per haver filtrat informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans de comunicació, en referència a la filtració d’una reunió del febrer passat. ERC també ha destituït Moya del càrrec d’assessor a la Diputació de Barcelona per revelació d’informació confidencial i pèrdua de confiança. Moya accepta la destitució, però considera que aquest moviment demostra que és una “mesura desesperada per a silenciar qui formalment, i des de dins, ha demanat que es continuïn investigant els fets per arribar a tota la veritat”.

Segons els àudios, publicat per l’Ara i RAC1, ERC va provar de tapar l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall en una reunió el febrer passat. Uns quants dirigents es van adonar que l’atac de falsa bandera els podia esclatar a les mans, arran de la investigació dels Mossos d’Esquadra, i van decidir d’orquestrar “un tallafoc” per a limitar-ne l’impacte.

En la reunió, hi van participar l’ex-vice-conseller del govern, Sergi Sabrià; el vice-secretari de comunicació d’ERC, Oriol Duran; l’ex-director de comunicació, Tolo Moya; i el gerent del partit, Jordi Roig. En els àudios publicats, els implicats creuen que cal contenir l’escàndol i asseguren que cal carregar tota la responsabilitat a un militant de l’Anoia, a qui anomenen inicialment Pol i després Víctor.