Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

No sé ni per on començar, de manera que ho faré per l’evidència primera: que els insults racistes són intolerables, que el racisme (és a dir, la doctrina que propugna la inferioritat d’uns grups humans respecte dels altres segons la seva ètnia o color de la pell, i el comportament que respon a aquesta doctrina) és de totes passades nefand i inacceptable, i que ni en un estadi de futbol ni enlloc no es pot ni consentir ni normalitzar.

Diumenge passat, el València CF va guanyar el partit que jugava contra el Madrid. Tot i que ja no sóc ni tan sols la futbolera moderada que era (ho vaig deixar estar arran del darrer Mundial, quan il·lusòriament i vanament esperava un gest per part de les estrelles multimilionàries, un sol gest per denunciar la situació que patia un seu col·lega, el futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, detingut, torturat i empresonat per defensar els drets de les dones, la dignitat humana, la llibertat), tot i que ja no segueixo la cosa, deia, avui hi mig dedicaré l’article. Que no va ben bé de futbol. O sí. O no només. El que sigui.

El fet és que diumenge, a Mestalla, va guanyar el València. I això és bo perquè els ajuda a evitar la davallada a segona divisió, i perquè la victòria va ser contra el Madrid. Si ara en parlem, però, si tothom en parla, aquí i a Espanya i al Brasil, no és ben bé per això, sinó pels brams racistes que es van sentir a l’estadi. Anaven adreçats a un jugador que no té la pell descolorida com la majoria dels que l’insultaven, sinó més fosca. I precisament per això: perquè és negre.

Vinícius Júnior és brasiler i juga al Madrid. No en sé res més. Vull dir que pot ser toix i impertinent i consentit o brillant i divertit o tot alhora. I què. La qüestió és que va rebre xiscles racistes i que això és totalment inadmissible.

Sempre ho és. Xisclets racistes, homòfobs, masclistes. Quan, l’any 2019, al camp del Madrid bramulaven crits que pretenien ser simiescs contra Ousmane Dembélé (0-3 per al Barça amb tots tres gols amb intervenció de Dembélé, diguem-ho tot). Quan l’altre dia, aquest mateix mes de maig i al mateix camp, udolaven rodolins homòfobs contra Pep Guardiola. Les xarxes en van anar plenes. Sense cap conseqüència. Si hagués d’enumerar tots els actes execrables no acabaríem. Una jugadora de l’Osasuna sí que va fer la llista de les amenaces que havia rebut en un sol partit i la va penjar a Instagram: (ho tradueixo) “et violaré”, “violarem tot el teu equip”, “anem al vestuari i et violo”… I continua. Aquesta malaltissa obsessió. Aquest pensar i constatar que esgüellar en violenta amenaça masclista no té conseqüències.

Perquè és que no en té.

Preguntem-nos, si us plau, per què en el futbol s’han normalitzat insults i amenaces que de cap manera ja no s’accepten en cap altre àmbit.

És molt possible que l’enrenou que s’ha generat ara tingui més a veure amb els interessos i el poder de l’amo del Madrid (el Florentino Pérez que provoca terratrèmols i que, en comptes de pagar per l’atrocitat, cobra indemnització) que no pas amb la necessitat de parlar amb seriositat de la violència que s’enganxa al futbol i que en el futbol es justifica. De parlar-ne i d’aturar-la. Crida l’atenció la veloç sanció contra el València (tancament d’una part de l’estadi durant cinc partits, multa), i contra els àrbitres, per part d’una espanyolíssima federació de futbol que en altres casos encara fa com si rumiés (en la recent invasió de camp per part dels ultres de l’Espanyol, per exemple). Igual com crida l’atenció que aquest club que ha engegat la campanya a tota trompeta mediàtica encarregui a un conegut ultraespanyolista, racista adorador de Franco dels que es retraten amb el braç enrampat, l’animació “antiracista” a favor de Vinícius.

Crida l’atenció i, de tota manera, aprofitem-ho, convertim el soroll en avinentesa. Parlem-ne.

S’ha assenyalat l’afecció del València CF com a racista. Sergi Aljilés, president de la penya valencianista Colla Blanc-i-negra, sintetitzava perfectament l’actual situació en una entrevista a À Punt: no, el problema són els ultres i la permissivitat amb els ultres. Per a ell, en representació d’una entitat que ja fa temps que ho denuncia sense embuts i que per això ha rebut amenaces d’aquests grupuscles filonazis i violents, el València “és el club de Guus Hiddink, que va fer retirar una esvàstica de Mestalla”. I continua: “El racisme és obra dels camps de futbol i de la societat en general, però històricament el València, com quasi tots els clubs, ha estat molt permissiu amb els ultres”. L’any 2019, finalment, tal com explica aquest reportatge, els van expulsar del Mestalla. Però encara n’hi ha. Perquè els ho permeten. Continua Aljilés: “Dins del camp, cal permissivitat zero.” I més: “Però és que fora del camp la policia els hauria de controlar i no els hauria de deixar apropar, no tan sols al Mestalla, sinó a la gent, directament. Perquè són perillosos.”

La mateixa policia que va ser incapaç d’identificar la trentena de feixistoides violents que van assaltar la manifestació del Nou d’Octubre del 2017. Tampoc no havien pogut controlar-los. Quina feinada, complicadíssim tot. Impossible. I hauria quedat així, en no res, si no hagués estat perquè algunes de les persones que eren a la manifestació, jo he fet un vídeo, jo aquell el tinc vist, sí que va aconseguir de fer les identificacions. I de mostrar que entre els assaltants –oh, sorpresa– hi havia membres dels grupuscles ultres del València. Sempre són els mateixos.

I és això, aquesta constància: que en són pocs, que en són quatre, que fan mal. I que viuen de la protecció, de la impunitat. També del silenci (de la resta d’afeccionats, en aquest cas). Quan l’una i l’altre es comencen a trencar, s’acaba el bròquil.

L’habitatge continua essent la gran crisi urbana, que com una llança travessa la resta de preocupacions, oimés en temps d’inflació. Segons l’últim baròmetre municipal, és el tercer problema més greu per als barcelonins, després de la inseguretat i la neteja; entre els joves valencians és el neguit principal, segons un estudi del Consell de la Joventut de València; i, a les Illes, la regió del país on més s’eleven els preus, l’habitatge també encapçala els sondatges, de bracet amb la saturació turística, que n’és un vas comunicant. La mitjana del lloguer a Barcelona és de 1.066,68 euros, un 14,4% més que no l’any passat; a la resta del Principat, de 805,69 euros, un 9,2% més. A València, l’augment ha estat d’un 19%. I el creixement a les Illes és especialment extraordinari: respecte de l’any passat, el lloguer és un 31,9% més car, a 15,96 euros per metre quadrat.

Com a preludi d’una campanya electoral que Pedro Sánchez ha regat de grans promeses, el congrés espanyol va aprovar a mitjan abril una llei per a regular el preu dels lloguers, després d’anys de negociacions embussades. Van votar-hi a favor ERC i Compromís, a més del PSOE i Unides Podem. Junts, el PDECat i la CUP van oposar-s’hi per invasió de competències: el Parlament de Catalunya n’havia aprovat una altra de més ambiciosa, l’any 2020, però el Tribunal Constitucional espanyol la va tombar perquè diu que l’estat té el deure de protegir el mercat únic. La nova llei espanyola limitarà l’augment del lloguer al 3% durant l’any que ve. A partir del 2025, si l’habitatge és d’un gran tenidor, haurà de complir un nou índex de preus, que haurà de ser inferior a l’IPC; si és d’un petit propietari, es limitarà a la renda del contracte anterior.

El text ha rebut crítiques fortes. El Sindicat de Llogateres diu que és una farsa “dissenyada perquè els preus continuïn pujant”. Consideren que la llei té forats que permetrien augments; per exemple, si el propietari al·lega qualsevol reforma –“per petita que sigui, com una rampa on un videointèrfon”–, o bé fent passar l’augment com a despeses d’IBI, o bé registrant el pis amb un lloguer de temporada, modalitat exempta de la regulació. El seu pronòstic és que els preus es podrien tornar a disparar d’aquí a un any i mig, quan entri en vigor el nou índex. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en una línia semblant, avisa que no s’acabaran els desnonaments de persones vulnerables. I, a l’altra banda, el PP diu que la llei no funcionarà perquè creu que, amb aquestes condicions, molts propietaris retiraran els habitatges del mercat i això col·lapsarà els preus a llarg termini.

Durant la campanya, els debats no se centren ben bé en els topalls ni en els efectes de la llei, sinó en la manera d’ampliar l’oferta. A diferència de la majoria de països europeus, durant el segle XX, l’habitatge protegit no es va fer públic per a tota la vida, de manera que en va perdre la condició i va tornar al mercat privat. En punts del país com Barcelona, això ha empetitit el parc públic de lloguer fins a menys del 2% del total. Hi ha ciutats europees, com Viena, que arriben al 30%. El cor de les discrepàncies entre els candidats, a banda l’eficàcia que tindrà la nova llei, és com recuperar els pisos que s’han venut als grans tenidors, quants blocs nous s’han de construir, a quin ritme s’han de construir, qui ho ha de fer i amb quins diners, i quin grau d’intervenció hi han de tenir les institucions.

Bescanvi de retrets a Barcelona

A Barcelona, la batllessa Ada Colau, que va propulsar la seva carrera abanderant l’habitatge digne, ven aquesta llei com un èxit propi: “Serem la primera ciutat a aplicar la llei en què fa vuit anys que batallem i que hem aconseguit.” El seu ex-tinent de batlle, Jaume Collboni, també mira d’atribuir-se’n mèrit, però fa una mica més d’èmfasi que no n’hi ha prou i promet de construir 25.000 pisos de lloguer assequible. Ernest Maragall, candidat d’ERC, proposa de construir 5.000 habitatges l’any, 20.000 per mandat, i Xavier Trias és menys concret amb les quantitats de pisos, però demana un gran pacte de tots els partits i promet de gastar-se 200 milions d’euros anuals per a construir més habitatge assequible. Colau n’havia promesos 8.800 poc després d’arribar al poder, però en aquests vuit anys tan sols se n’han aconseguits 4.000.

La mesura estrella del govern de Colau ha estat la norma que obliga les constructores a destinar un 30% dels pisos cada nova promoció a l’habitatge social –tot i que la promesa original era d’un 50%. Ara l’hi critiquen la resta de partits, tot i que hi van votar tots a favor, llevat del PP i Ciutadans. Els seus opositors, sobretot Trias i Maragall, diuen que la norma no funciona perquè s’ha vist que desincentiva els constructors, que s’estimen més anar-se’n a fer pisos en altres punts de l’àrea metropolitana, i li retreuen que després d’aquesta norma s’han construït tan sols 52 habitatges nous. L’argument amb què es defensen els comuns és que la norma s’aplica en moltes altres ciutats i que acabarà funcionant aquí. I les entitats han criticat ERC i el PSC per haver votat en contra d’un mecanisme que havia d’evitar una allau de peticions abans no es fes efectiva la mesura.

L’altre retret que rep la batllessa, més difús, és una qüestió de lideratge: Trias i Maragall diuen que el govern dels comuns i els socialistes s’ha confrontat amb els constructors en lloc de negociar-hi. De tot plegat, Colau se’n defensa amb promeses i insistint que la clau és la intervenció del mercat privat. A final de 2021 va presentar un operador immobiliari publicoprivat que, d’entrada, construirà 343 pisos de lloguer social a Barcelona, i 297 entre Sant Adrià de Besòs, Sant Boi de Llobregat i Montgat. A llarg termini, l’objectiu era que se’n construeixin 4.500 abans del 2030. A més a més, la batllessa assenyala la responsabilitat de la Generalitat: “Ens deu milers de pisos”, va dir ahir al debat de TV3. Retreu que entre el 2016 i el 2021, el govern de Barcelona va aportar 1.066 habitatges al parc públic, i la Generalitat només 340.

La saturació turística ofega les Illes

A les Illes Balears és molt accentuat un problema que també es produeix, en grau més baix, a Barcelona i a València: els pisos turístics. Són pisos que s’ofereixen als visitants de la ciutat per a tan sols uns dies o setmanes i que, per tant, desapareixen del mercat del lloguer, cosa que el tensa. La dependència que les Illes tenen del turisme han fet que aquest problema d’especulació s’estengués com una taca d’oli. El govern de Francina Armengol ha mirat d’afrontar-ho –sobretot fent servir fons europeus de recuperació– amb la construcció de ​​752 habitatges socials, propietat de l’Institut Balear de l’Habitatge, i amb la promoció de 532 habitatges protegits a la ciutat d’Eivissa, un dels punts més calents del problema. També s’hi han fet promeses: a Palma, 900 habitatges de lloguer social; a Maó, s’hi ha comprat un solar per a construir-ne. 

En les eleccions autonòmiques, qui té tal volta la posició més dura és Més, que demana que a partir d’ara les persones jurídiques i les societats no puguin ser titulars d’habitatges. La naturalesa de les propietats és l’altra cara del problema. Segons el Col·legi de Registradors, el 2021 es va assolir la xifra abassegadora que el 40% de les operacions immobiliàries van ser compres per part d’estrangers. Els partits balears van arribar a fer aprovar una moció al senat perquè el govern de Pedro Sánchez prohibís aquesta mena de compres a les Illes, tal com s’ha fet al Canadà, però de moment no se n’han sortit. El discurs d’Unides Podem posa moltes esperances en el funcionament de la nova llei aprovada al congrés espanyol i en demana l’aplicació extensiva. Diuen que hi ha 70.000 habitatges buits a les Illes que s’han de recuperar amb un impost.

El PSIB proposa de crear un Observatori de l’Habitatge, i, durant la pròxima legislatura, duplicar el pressupost per a l’habitatge i triplicar el nombre d’habitatges públics que s’han començat a fer els últims quatre anys. El PP de Marga Prohens, en canvi, té una línia dura en contra del que considera intervencionisme del govern, i creu que la crisi es resol tot “defensant la propietat privada i apostant per a donar incentius i seguretat i llevar burocràcia per agumentar l’oferta i rebaixar els preus”. Amb aquests incentius de què parlen, esperen posar al mercat del lloguer 80.000 habitatges que ara diu que es troben buits –10.000 més dels que diu Unides Podem. 

Mínims al País Valencià

L’habitatge protegit és sota mínims al País Valencià –la Generalitat té tan sols 14.000 habitatges. Seguint l’estela dels grans anuncis de Pedro Sánchez, el Consell va aprovar a principi d’aquest mes una actualització de la normativa d’habitatge. La novetat més important és que, amb aquest nou text, en el cas dels habitatges protegits, la limitació del preu del lloguer deixarà de prendre com a referència el preu de venda de l’immoble, i ara s’establirà en funció del poder adquisitiu de les llars. A més, el Consell també ha fixat una reserva per a joves del 40% de les promocions públiques, i ha promès d’acabar de construir 2.500 habitatges de lloguer públic abans de 2026. La xifra, però, és encara insuficient, perquè la mateixa conselleria preveu que es perdran 3.000 habitatges públics en els pròxims anys per acords a què havien arribat els governs del PP. 

En termes de propostes, els partits del Botànic posen el focus especialment en els joves, als quals volen allunyar de l’abstenció. El PSPV es compromet a complementar el bo jove que va anunciar Sánchez: 250 euros al mes durant dos anys per ajudar a pagar el lloguer a 12.000 joves. El partit de Ximo Puig vol que es construeixin 1.500 habitatges de lloguer social cada any i que el parc d’habitatge públic arribi als 24.000 pisos. Unides Podem parla de 4.000 habitatges nous i Compromís de 5.000 habitatges –devers els 6.000 que se sumen en el càlcul dels socialistes. La formació de Joan Baldoví hi afegeix una dotació de 50 milions per a construir-ne, i vol un pla perquè els joves tinguin prioritat i reserves per accedir al lloguer assequible. El PP, en canvi, se centra sobretot en els ajuts directes, sobretot a joves, i una rebaixa de l’impost de transmissions.

A partir d’avui tots els articles de VilaWeb es poden no tan sols llegir, sinó també escoltar, en àudio. Just a sota de la fotografia principal de cada article trobareu un reproductor que llegeix, amb una veu sintètica, l’article en qüestió. Clicant sobre les dues fletxes que hi ha al final del reproductor també es pot descarregar l’arxiu sonor.

Ara com ara, el servei funciona a tall de prova, per treballar en la velocitat de creació i la qualitat dels arxius, que es creen d’una manera automàtica quan es publica cada notícia, gràcies a un servei de veu artificial, sintètica. Després del període de prova, aquest servei s’oferirà amb la subscripció al diari. Les persones amb dificultats visuals també podran posar-se en contacte amb VilaWeb per a sol·licitar aquest servei encara que no en siguin subscriptors.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans es belluga. Finalment. Acaba d’enviar a l’estat espanyol un seguit de preguntes molt importants sobre les denúncies que van presentar-hi Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez sobre el temps de presó preventiva que els va imposar Pablo Llarena i les múltiples violacions de drets fonamentals que això va significar tant per a ells com per als seus electors. El tribunal dóna poc més de tres mesos a Espanya perquè respongui per què a Oriol Junqueras no li va permetre d’assistir a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya després de les eleccions del desembre del 2017 tot i haver estat elegit diputat; per què va impedir a Jordi Sànchez de participar en aquella campanya de la presó estant, per què no el va deixar assistir a la sessió sobre la seva possible investidura; demana per què a Jordi Turull el van tornar a empresonar just enmig de la seva investidura com a president de la Generalitat; i per què el TC va encallar vint-i-un mesos la resolució del recurs contra el seu empresonament preventiu.

Les preguntes són tan sols preguntes, però denoten perplexitat, com la que hem sabut fa poc que van tenir les autoritats suïsses i les nord-americanes quan la tardor del 2019 l’Audiència espanyola els demanava ajuda per a investigar per terrorisme el Tsunami Democràtic. Aquesta perplexitat internacional, que fa cinc anys que dura, ja va definint els límits d’allò que Espanya pot fer i no pot fer contra el moviment independentista català. La resposta als abusos i a la repressió és a punt de perfilar-se del tot.

Perquè de respostes ja n’hi ha hagudes, amb comptagotes però contundents, de diverses instàncies judicials internacionals tots aquests anys, però sembla clar que allà on culminarà tot és al Tribunal d’Estrasburg, al TEDH, que a començament d’any ja advertia que una de les carpetes més importants, “extremadament important, d’impacte”, és la dels “casos catalans”. Quinze en total, i de moment. N’hi ha tres que ja van fent via, aquests de Junqueras, Turull i Sànchez sobre la presó preventiva, als quals cal afegir les demandes per la condemna per sedició dels nou presoners polítics i encara unes altres, formulades per Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, per les ingerències del TC sobre els debats parlamentaris en la legislatura següent.

I quin impacte pot tenir una condemna del TEDH a l’estat espanyol? Dependrà de la contundència de la condemna, és a dir, de la mena de violacions de drets que el tribunal conclogui que hi va haver, però una sentència favorable als demandants podria implicar l’anul·lació de la sentència contra el procés. En les demandes admeses de Junqueras, Turull i Sànchez encara no hi entren, perquè tenen a veure amb les violacions de drets sofertes abans del judici, però apunten en una direcció molt interessant.

El precedent de Demirtaş

Perquè el tribunal esmenta un precedent molt clar, la sentència contra Turquia per haver impedit a Selahattin Demirtaş, un presoner polític kurd, de sortir de la presó malgrat haver estat proclamat parlamentari electe; el TEDH demana a Espanya si en els casos de Junqueras, Turull i Sànchez no hi va haver la mateixa violació de drets fonamentals. Encara més, perquè en el cas de Turull es pregunta si va ser il·legal el seu empresonament preventiu tenint en compte que la seva via interna de recurs, el Tribunal Constitucional, no era efectiva, perquè desava els recursos contra la presó preventiva en un calaix, no els donava sortida, els admetia a tràmit i els congelava, i no permetia tampoc que la causa pogués arribar precisament a Estrasburg. I ara Estrasburg pregunta a Espanya, “en particular, si la durada del procediment d’empara en aquest cas, pel qual el demandant pretenia impugnar la legalitat del seu empresonament preventiu, i que va durar vint-i-un mesos, complia el requisit de la ‘celeritat’ de l’article 5 paràgraf quart del Conveni [Europeu dels Drets Humans]”.

L’eco de la vaga de fam i la perplexitat

Aquest paràgraf diu, textualment: “Tota persona privada de llibertat per arrest o detenció té el dret de presentar un recurs davant un tribunal, a fi que resolgui en un termini breu sobre la legalitat de la seva detenció i n’ordeni l’alliberament si la detenció és il·legal.” El TC ho vulnerava, Espanya ho vulnerava, i per això Turull mateix, i Sànchez i Josep Rull i Joaquim Forn van fer una vaga de fam de tres setmanes el desembre del 2018. Ara la secció cinquena del TEDH, on hi ha una desena de jutges de països diferents presidits pel luxemburguès Georges Ravarani, examina lluny de la commoció d’aquells dies, fora de l’agenda mediàtica, la perplexitat d’allò que va fer l’estat espanyol amb els presos. I comença fent preguntes, alguna de les quals ja ha estat resposta i sentenciada per un altre òrgan jurisdiccional com el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, que ja ha dit que la suspensió com a diputats de membres del govern de Puigdemont, com el president mateix i Junqueras i Turull i Rull i Romeva, va ser una violació dels seus drets polítics. I això pesarà, a Estrasburg. Per això és important el litigi estratègic a escala internacional, perquè si van caient peces, de mica en mica, ara a l’ONU, ara a Luxemburg, ara a Bèlgica o a Slesvig-Holstein, es va acumulant com més va més força, més inèrcia, perquè continuïn caient les peces que queden dretes.

És així com s’han anat traçant els límits de què pot fer l’estat espanyol contra l’independentisme català, fins on pot arribar. I moltes vegades això ha anat acompanyat d’aquesta perplexitat, com la dels fiscals belgues quan el novembre del 2017 havien d’assumir aquelles greus acusacions de rebel·lió per mirar d’extradir el president i els consellers a l’exili, o la del jutge escocès que tenia davant la rebel Clara Ponsatí la primavera del 2018, o els jutges de Slesvig-Holstein que van haver d’examinar l’allau de documentació i d’imatges que els enviava el jutge Llarena per veure si veien enlloc la violència catalana, i les autoritats de tants estats europeus, com Alemanya mateix, Àustria, Bèlgica, Lituània, Suïssa i Itàlia que van advertir els seus col·legues espanyols que si mai Puigdemont trepitjava el seu territori no el farien detenir per executar l’euroordre, a causa dels dubtes que els suscitava aquella ordre de detenció.

Carta de Suïssa: el Tsunami no és terrorisme

La perplexitat, en fi, del Departament de Justícia de Suïssa quan el març del 2020 va respondre per carta a l’Audiència espanyola que no pensava col·laborar en la investigació per terrorisme contra el Tsunami Democràtic. Els demanaven informació sobre un compte bancari des d’on suposadament es finançaven les activitats de protesta contra la sentència del Tribunal Suprem que, en paraules del tribunal espanyol, “significaven una amenaça excepcionalment greu per a l’estat espanyol i la seva integritat territorial, amb indubtables possibilitats de subvertir i pertorbar l’ordre constitucional”. Suïssa va respondre que allò era un delicte polític, de manera que segons la legislació d’aquest país feia inadmissible la petició de col·laboració que li feien les autoritats espanyoles. Però no van pas aturar ací, sinó que hi van afegir tot un seguit de consideracions sobre els fets pels quals s’obria una investigació per terrorisme, tot negant que poguessin ser qualificats d’aquesta manera del seu punt de vista. Perquè els suposats responsables dels fets “no exercien cap coacció ni cap extorsió, ni havien posat en perill ni amenaçat de posar en perill la via i la integritat física de les persones (per exemple, mitjançant el segrest d’un avió, la utilització de mitjans d’extermini en massa, la provocació d’una catàstrofe o una presa d’ostatges). Tot això no s’esdevé en aquest cas”.

Carta dels EUA: recordeu la Primera Esmena

Així consta en la part del sumari de la causa contra el Tsunami Democràtic que recentment va deixar de ser secret i que ha pogut consultar VilaWeb. També s’hi veu la resposta dels EUA el febrer del 2020 a la petició d’informació sobre els usuaris de comptes de GitHub, des d’on es feien rèpliques de la web del Tsunami. Les autoritats judicials nord-americanes deien que necessitaven més informació, més concreció, més detalls que demostressin que aquells usuaris podien tenir cap mena de relació amb una investigació com aquella, que no podien donar informació tan sensible i que podia afectar drets fonamentals amb un enfocament tan vague com el que hi havia en la investigació contra el Tsunami. La representant de l’oficina d’afers internacionals de la divisió criminal del Departament de Justícia dels EUA deia en la comunicació enviada al Ministeri de Justícia espanyol, tot responent a la comissió rogatòria, que havien d’especificar si l’ús del domini tsdem.gitlab.io per a donatius, amb el qual s’havia finançat en part l’activitat de Tsunami, tenia cap mena de vinculació amb actes “violents o il·legals”, i recordava que la Primera Esmena de la constitució dels EUA protegeix la llibertat d’expressió excepte “en circumstàncies molt limitades”. “Necessitem saber que aquest domini ha generat aquest caos” per a executar la sol·licitud d’investigació.

La connexió amb el GOI

I la causa del Tsunami per terrorisme s’esvaeix, tres anys i mig més tard. Però durant tot aquest temps hi ha hagut gent sota el punt de mira, amb l’espasa al damunt, amenaçats per possibles accions penals per delictes tan greus com el terrorisme. Són, per exemple, Oriol Soler, Josep Lluís Alay i Xavier Vendrell. I amb alguns punts de connexió amb la causa del Tsunami, hi ha tots els investigats de l’operació Judes, els de la causa del 23-S, que després d’una llarguíssima instrucció en què han estat privats de parts extenses i substancials de la investigació durant molt de temps. Els jutjaran acusats de formar part d’una organització terrorista, després d’anys d’indefensió durant la instrucció, que ja s’ha tancat. La vulneració del dret de defensa pot ser el primer gran argument de tots a Estrasburg, però abans encara hauran d’acabar de passar tot el calvari judicial espanyol.

Que la justícia espanyola –especialment l’alta magistratura, els alts tribunals i tribunals especials– funciona d’una manera contra els independentistes catalans i d’una altra amb la resta de ciutadans, la demostració fefaent que és així, connecta de ple amb l’excepció establerta pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea a l’hora de justificar la denegació d’extradicions. Arran del cas dels exiliats independentistes catalans, el TJUE va determinar en la sentència del 31 de gener passat que es podia arribar a denegar una euroordre contra una algú que pertanyés a un grup objectivament identificable de persones sobre les quals la justícia d’un estat ha fet fallida i que corre el risc de veure vulnerats els seus drets fonamentals.

Les possibilitats de l’article 18

Els tribunals internacionals parlen entre ells, la jurisprudència del TJUE és aplicable al TEDH i viceversa, i la carpeta catalana és prou gruixuda i es pot anar engruixint més, tant a Luxemburg com a Estrasburg, que són vasos comunicants. Ja hem vist fins on era capaç d’anar el TJUE a l’hora d’aturar la set de venjança contra els exiliats: força lluny, tot i les subtileses i els sobreentesos inclosos en la sentència. I ara caldrà veure fins on arribarà el TEDH. Hi ha una de les preguntes enviades a l’estat espanyol que demana sobre la possible violació de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Si fos així voldria dir que el tribunal considera que l’estat espanyol ha utilitzat la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presoners polítics tot de drets fonamentals no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública.

No hi ha precedents de condemnes d’estats de l’Europa occidental per la vulneració d’aquest article del conveni. N’hi ha a Rússia, a Geòrgia, a Turquia… Hi ha fins i tot una condemna a l’Azerbaitjan per un cas, el de l’activista Rashad Hazanov, que és gairebé calcat al de Jordi Cuixart i al de Jordi Sànchez com a dirigents de la societat civil. Els ex-presoners polítics han demanat tots al TEDH que condemni Espanya per aquesta vulneració dels seus drets, per l’article 18, tot i els pocs precedents que hi ha. I el tribunal, entre les poques preguntes que fa sobre les demandes de Junqueras, Turull i Sànchez, pregunta a l’estat espanyol per la possible violació d’aquest article. Quan entri més al fons de la qüestió, amb les demandes contra la sentència, encara tindrà segurament més elements damunt la taula per a valorar-ho.

La resposta triga molts anys a arribar, tants que el mal comès a les persones que han presentat la demanda pot ser irreparable, però ajuda a establir els límits. Perquè el propòsit d’aquest gran litigi també és de clarificar si l’exercici de drets polítics, individuals i col·lectius, de la tardor del 2017, i de les accions polítiques posteriors, a la presó, a l’exili o al carrer, podia ser reprimit d’una manera tan brutal. Si ho podrà ser en un futur, i fins a quin punt. Els tribunals internacionals poden estirar les orelles a l’estat espanyol, el poden advertir, el poden fer avergonyir, fins i tot, però no resoldran el conflicte ni tancaran del tot el litigi. Poden donar eines, referències, vies per a explorar… La del grup objectivament identificable, el GOI, en pot ser una, s’hi poden fer encaixar denúncies per causes tan clarament abusives com la del Tsunami, la del 23-S, la del jutjat 13, la del Tribunal de Comptes, i desenes de procediments oberts contra activistes que s’allarguen amb el propòsit visible d’intimidar, de coaccionar, per a generar el chilling effect que dissuadeixi la protesta, que faci por de tornar-hi. I tot plegat pot encaixar en l’excepcionalitat de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Del GOI definit pel TJUE a la possible condemna a Estrasburg.

La “finestra d’oportunitat”

I després què? Els afectats, els seus partits i organitzacions i la societat catalana hauran de saber què fer-ne, d’aquest capital que es pot guanyar, que ja es comença a guanyar, perquè la perplexitat no esdevingui passivitat. L’agenda mediàtica i política actual, les dominants a Catalunya, mantenen el litigi i el conflicte fora del focus, pràcticament com si no existissin. El partit en el govern, ERC, aprovava fa poc més d’un any (quan encara era un dels dos partits al govern) una ponència política en què definia la sentència que arribi del TEDH com “una finestra d’oportunitat a favor de la nostra causa”, un moment “que sabem que arribarà” i que caldrà aprofitar perquè, com que “haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i els territoris, estarem en molt més bones condicions”. No s’hi deia per fer exactament què, però s’hi feia anar el concepte de “embat democràtic” a afrontar quan es constatés que la negociació amb el govern espanyol d’un referèndum vinculant no duu enlloc. En la ponència política aprovada a començament d’enguany en el congrés del partit s’hi continua parlant d’embat, la referència a la “finestra d’oportunitat” i a la sentència del TEDH desapareixen i el document estratègic se centra en les condicions per a fer el suposat referèndum acordat.

Junts també en parla, de quan arribin les sentències dels tribunals internacionals. Ho inclou en la seva ponència estratègica, aprovada en el darrer congrés, l’estiu de l’any passat. S’hi refereix d’una manera poc concreta, tot dient que caldrà tenir en compte aquest moment per a poder respondre la pregunta de “quan estarem preparats per culminar el procés d’independència”. No parla d’una sentència determinada, sinó del “resultat global de totes les demandes presentades arran de les violacions de drets reiterades en els procediments engegats per l’estat espanyol per reprimir l’independentisme (…). Una condemna general europea a les mesures repressives, encara que no impliqui que ens donin la raó en tots els casos presentats, seria de gran importància.”

I, a part això, res més. No es preveu ni es mou res més. Vet aquí l’envit, i no resta pas tant temps.

En l’Atles de les llengües en perill del món de la UNESCO s’hi detallen 2.498 llengües en cinc nivells de risc: vulnerable, en perill, en perill greu, en perill crític i extinta.  D’aquestes, només n’hi figuren tres de les llengües de l’estat espanyol: el basc com a llengua vulnerable –la població jove encara parla la llengua, però els àmbits d’ús són restringits– i l’aragonès i l’asturlleonès com a llengües en perill –els joves no aprenen aquesta llengua com a primera llengua a casa.

L’asturlleonès és una llengua romànica situada entre el gallec-portuguès i el castellà que s’ha parlat de forma tradicional en els antics territoris del Regne de Lleó. A Astúries, la llengua asturlleonesa es coneix amb el glotònim d’asturià; aquesta denominació coexisteix amb el de lleonès ‒a Lleó, Zamora i Salamanca‒ i mirandès ‒a la Terra de Miranda (districte de Bragança, Portugal). Tradicionalment, la llengua ha estat anomenada bable, tot i que aquesta denominació es considera despectiva en l’actualitat. Tots aquests glotònims fan referència a la mateixa llengua, que presenta dialectes compartits a banda i banda de la serralada Cantàbrica, però amb situacions sociolingüístiques diverses: a Astúries hi trobem una situació de “semioficialitat”, a Lleó i Zamora els parlants nadius que queden són majoritàriament persones grans i la llengua es troba completament desprotegida a l’empara d’una comunitat autònoma vice-presidida i cogovernada per l’extrema dreta espanyolista; i una consideració de “oficialitat” a Portugal amb unes mesures que, en la pràctica, són força menys ambicioses que les asturianes.

La Constitució Espanyola de 1978 afirma que el castellà és la llengua oficial de l’estat i que les altres llengües espanyoles seran oficials en les comunitats autònomes respectives segons els seus estatuts. En aquell moment, la majoria de les comunitats amb una llengua pròpia diferent del castellà van incloure la cooficialitat d’aquestes llengües en els seus estatuts d’autonomia. En canvi, a Astúries, cap partit polític amb representació parlamentària no donava suport a l’oficialitat de l’asturià i, per tant, es va optar per una via intermèdia de protecció i dignificació de l’asturià.

El marc estatutari asturià no consagra l’oficialitat de la llengua autòctona tot i que fa viables mesures de planificació i política lingüística. Amb l’aprovació de la Llei d’Ús de l’asturià el 1998, es comença a parlar d’una situació de “semioficialitat”. Aquesta llei reconeix l’asturià com a llengua tradicional d’Astúries i empara el dret dels ciutadans a conèixer i emprar l’asturià de forma oral i escrita. També garanteix l’ensenyament de l’asturià, que es va començar a estudiar a les escoles a partir del 1984 com a assignatura optativa a primària i secundària. Actualment, a l’educació primària a Astúries, gairebé totes les escoles públiques (un 98,26%) i la majoria de les concertades ofereixen l’assignatura d’asturià, tot i que només la meitat d’alumnes la cursen. Segons l’Academia de la Llingua Asturiana, un 38% de la població asturiana sap parlar l’asturià i un 25% el sap escriure.

El 26 de maig de 2019 es van celebrar eleccions a la Junta General del Principat d’Astúries. Amb una participació d’un 62%, els partits que històricament s’havien mostrat a favor de l’oficialitat de la llengua asturiana i la FSA-PSOE –incorporada al consens per l’oficialitat després de l’històric congrés de l’1 d’octubre de 2017– van aconseguir superar la majoria qualificada a la Junta General: 27 escons de 45 repartits entre el FSA-PSOE, Podemos Asturies, Asturies pela Izquierda i Foro Asturias. A aquest consens lingüístic suficient entre els partits polítics asturians s’hi sumava un govern central teòricament favorable a l’oficialització de la llengua. Amb tot i això, Foro Asturias –un partit regionalista asturià liberal fundat com a escissió del Partit Popular– va condicionar el seu suport a l’oficialitat de l’asturià a la introducció de mesures de rebaixa fiscal, que no van ser acceptades per la resta de partits.

El febrer del 2022, Adrián Barbón (FSA-PSOE), el president del Principat d’Astúries, va concloure que no era possible desbloquejar aquesta situació. No obstant, aquesta suma de majories favorables tant al senat i congrés dels diputats espanyols com també al parlament asturià ha revifat el debat entorn la llengua asturiana i ha provocat un seguit de mobilitzacions massives als carrers de les principals ciutats asturianes amb l’objectiu de forçar la classe política a prendre la decisió d’oficialitzar l’asturià. En aquestes mobilitzacions, hi ha tingut un paper cabdal la Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana, que treballa des de 1984 per l’asturià.

L’asturià es troba en una situació jurídica similar a la del català a la Franja o a Catalunya Nord. L’oficialització de l’asturià és un gest simbòlic que no està lligat a mesures concretes de protecció lingüística. Com diu Carme Junyent, “l’oficialitat sembla que només funciona quan la llengua ja està implantada”. Malgrat tot, permetria dignificar la llengua asturiana i acabar de desfer la idea encara estesa que l’asturià és un dialecte mal parlat del castellà. L’oficialització és una passa més en el difícil procés de normalització lingüística de la llengua asturiana, que podria assolir un estatus similar al que tenen la llengua catalana, la gallega o la basca dins de l’estat espanyol. Reconèixer l’oficialitat de la llengua asturiana implica també reconèixer els drets lingüístics dels seus parlants i, per tant, garantir-los els drets humans bàsics.

El 28 de maig se celebren noves eleccions a la Junta General del Principat d’Astúries. Confiem que les aliances que en surtin facin per fi realitat la demanda històrica per l’oficialitat.

 

Víctor Bargiela és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat

Una veïna de Viladecans (Baix Llobregat) s’asseurà demà, 26 de maig, al banc dels acusats del jutjat d’instrucció 16 de Barcelona per haver fet un piulet amb una fotografia de Montserrat del Toro, la secretària del jutjat d’instrucció 13 que es va encarregar de l’escorcoll del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. La Ramona –tal com és coneguda en el seu entorn– s’encara a dos anys de presó. La fiscalia espanyola i l’advocacia de l’estat l’acusen dels delictes d’obstrucció a la justícia, coaccions i injúries al personal funcionari. També li demanen una multa diària de quinze euros durant cinquanta mesos.

La Ramona va fer el piulet el dia que del Toro va declarar al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, el 6 de març del 2019. La secretària judicial va demanar de declarar sense que es fes pública la seva imatge i el Suprem hi va accedir tot modificant la retransmissió institucional per evitar que veiés el rostre i es pogués identificar. De resultes d’això, la Ramona va publicar la imatge acompanyada d’un text. No ha estat l’única independentista encausada per haver publicat informació sobre del Toro. Hi ha un cas semblant que va acabar amb sentència absolutòria i, segons l’advocada de l’encausada, Laura Medina, pot ser clau.

Diligències de la fiscalia

Del Toro es va fer famosa perquè el 20 de setembre de 2017 va acabar sortint per l’edifici adjacent de la seu d’Economia i Hisenda, el Teatre Coliseum. Poc després de la declaració al Suprem espanyol, les xarxes es van omplir de la seva imatge i informació personal. Arran d’aquest fet, la fiscalia va respondre amb contundència i va obrir diligències per a investigar la publicació de la fotografia i informació personal a les xarxes socials. Del Toro també va presentar una denúncia al jutjat de guàrdia pels mateixos motius. Segons la justícia, es van publicar missatges amb indicacions que permetien de facilitar la localització de del Toro i texts que incitaven a la violència física contra ella. Arran de les denúncies, els Mossos d’Esquadra van investigar els perfils d’uns quants usuaris.

El ministeri públic espanyol creu que els missatges són incompatibles amb els mínims requisits de convivència exigibles en una societat democràtica i constitueixen una pràctica execrable en relació amb l’actuació de la secretària judicial, que va ser un dels testimonis clau del judici contra el procés.

La causa dels piulets va començar al jutjat d’instrucció 16 de Barcelona i incloïa uns quants casos, però el jutge va decidir de separar-los. Segons que explica Medina, es va presentar un recurs de la interlocutòria a l’Audiència de Barcelona, que va decidir de descartar el delicte d’obstrucció a la justícia. Amb aquesta decisió, la petició de presó de la Ramona queia, però el ministeri públic i l’advocacia de l’estat van presentar un escrit de cassació dient que l’Audiència Barcelona no podia valorar els delictes pels quals la volien jutjar, i els van donar la raó. “És per aquest motiu que el procediment judicial s’ha allargat més que no era previst”, explica Medina.

Montserrat del Toro, la lletrada que construïa la sedició amb entrepanets i helicòpters

Un precedent judicial que pot ser clau per a l’absolució

Hi ha un cas semblant al de la Ramona que pot ser clau en aquest judici. La magistrada del jutjat penal 7 de Barcelona va absoldre l’abril del 2021 un usuari de Twitter, Rubén Novoa, que havia publicat el nom, el DNI i la fotografia de Montserrat del Toro. La jutgessa va tombar l’acusació per un delicte de revelació de secrets, atès que Novoa havia obtingut tota la informació d’internet, on es podia consultar lliurement.

La magistrada també considerà que no s’havia acreditat que la publicació de la fotografia de Montoro pretengués identificar-la per fer-ne cap escarn públic. En aquest causa, la fiscalia demanava dos anys de presó i més de sis mil euros de multa per uns delictes de coaccions i un d’obstrucció a la justícia, els mateixos que es demanen per la Ramona –juntament amb el delicte d’injúries.

Novoa el van absoldre per segona vegada un any després, el juliol del 2022. L’advocacia de l’estat espanyol i la fiscalia van presentar un recurs contra la primera sentència absolutòria i la secció 10 de l’Audiència de Barcelona es va trobar obligada a refer la sentència. El jutge, novament, no va veure acreditat que el missatge de Twitter tingués la finalitat d’intimidar la lletrada com a represàlia per la seva declaració al judici contra el procés ni de facilitar-ne la identificació, i tampoc no va veure acreditat cap “element intencional”. De fet, creu que el missatge no deixava de ser una crítica al sistema.

“Aquest és un bon precedent. També és important el que va dir l’Audiència de Barcelona, que descartava el delicte d’obstrucció a la justícia”, explica Medina. I afegeix: “És important emmarcar-ho tot en l’exercici de la llibertat d’expressió i en un context social i polític molt particular.”

La Ramona espera rebre el suport d’uns quants grups independentistes, com ara els de l’acampada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona o les Teixidores per la República. “Em pensava tenir el suport dels polítics, sobretot de Junts, Laura Borràs i tota aquesta gent, però estic segura que no vindrà ningú”, diu.

Una veïna de Viladecans (Baix Llobregat) s’asseurà demà, 26 de maig, al banc dels acusats del jutjat d’instrucció 16 de Barcelona per haver fet un piulet amb una fotografia de Montserrat del Toro, la secretària del jutjat d’instrucció 13 que es va encarregar de l’escorcoll del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. La Ramona –tal com és coneguda en el seu entorn– s’encara a dos anys de presó. La fiscalia espanyola i l’advocacia de l’estat l’acusen dels delictes d’obstrucció a la justícia, coaccions i injúries al personal funcionari. També li demanen una multa diària de quinze euros durant cinquanta mesos.

La Ramona va fer el piulet el dia que del Toro va declarar al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, el 6 de març del 2019. La secretària judicial va demanar de declarar sense que es fes pública la seva imatge i el Suprem hi va accedir tot modificant la retransmissió institucional per evitar que veiés el rostre i es pogués identificar. De resultes d’això, la Ramona va publicar la imatge acompanyada d’un text. No ha estat l’única independentista encausada per haver publicat informació sobre del Toro. Hi ha un cas semblant que va acabar amb sentència absolutòria i, segons l’advocada de l’encausada, Laura Medina, pot ser clau.

Diligències de la fiscalia

Del Toro es va fer famosa perquè el 20 de setembre de 2017 va acabar sortint per l’edifici adjacent de la seu d’Economia i Hisenda, el Teatre Coliseum. Poc després de la declaració al Suprem espanyol, les xarxes es van omplir de la seva imatge i informació personal. Arran d’aquest fet, la fiscalia va respondre amb contundència i va obrir diligències per a investigar la publicació de la fotografia i informació personal a les xarxes socials. Del Toro també va presentar una denúncia al jutjat de guàrdia pels mateixos motius. Segons la justícia, es van publicar missatges amb indicacions que permetien de facilitar la localització de del Toro i texts que incitaven a la violència física contra ella. Arran de les denúncies, els Mossos d’Esquadra van investigar els perfils d’uns quants usuaris.

El ministeri públic espanyol creu que els missatges són incompatibles amb els mínims requisits de convivència exigibles en una societat democràtica i constitueixen una pràctica execrable en relació amb l’actuació de la secretària judicial, que va ser un dels testimonis clau del judici contra el procés.

La causa dels piulets va començar al jutjat d’instrucció 16 de Barcelona i incloïa uns quants casos, però el jutge va decidir de separar-los. Segons que explica Medina, es va presentar un recurs de la interlocutòria a l’Audiència de Barcelona, que va decidir de descartar el delicte d’obstrucció a la justícia. Amb aquesta decisió, la petició de presó de la Ramona queia, però el ministeri públic i l’advocacia de l’estat van presentar un escrit de cassació dient que l’Audiència Barcelona no podia valorar els delictes pels quals la volien jutjar, i els van donar la raó. “És per aquest motiu que el procediment judicial s’ha allargat més que no era previst”, explica Medina.

Montserrat del Toro, la lletrada que construïa la sedició amb entrepanets i helicòpters

Un precedent judicial que pot ser clau per a l’absolució

Hi ha un cas semblant al de la Ramona que pot ser clau en aquest judici. La magistrada del jutjat penal 7 de Barcelona va absoldre l’abril del 2021 un usuari de Twitter, Rubén Novoa, que havia publicat el nom, el DNI i la fotografia de Montserrat del Toro. La jutgessa va tombar l’acusació per un delicte de revelació de secrets, atès que Novoa havia obtingut tota la informació d’internet, on es podia consultar lliurement.

La magistrada també considerà que no s’havia acreditat que la publicació de la fotografia de Montoro pretengués identificar-la per fer-ne cap escarn públic. En aquest causa, la fiscalia demanava dos anys de presó i més de sis mil euros de multa per uns delictes de coaccions i un d’obstrucció a la justícia, els mateixos que es demanen per la Ramona –juntament amb el delicte d’injúries.

Novoa el van absoldre per segona vegada un any després, el juliol del 2022. L’advocacia de l’estat espanyol i la fiscalia van presentar un recurs contra la primera sentència absolutòria i la secció 10 de l’Audiència de Barcelona es va trobar obligada a refer la sentència. El jutge, novament, no va veure acreditat que el missatge de Twitter tingués la finalitat d’intimidar la lletrada com a represàlia per la seva declaració al judici contra el procés ni de facilitar-ne la identificació, i tampoc no va veure acreditat cap “element intencional”. De fet, creu que el missatge no deixava de ser una crítica al sistema.

“Aquest és un bon precedent. També és important el que va dir l’Audiència de Barcelona, que descartava el delicte d’obstrucció a la justícia”, explica Medina. I afegeix: “És important emmarcar-ho tot en l’exercici de la llibertat d’expressió i en un context social i polític molt particular.”

La Ramona espera rebre el suport d’uns quants grups independentistes, com ara els de l’acampada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona o les Teixidores per la República. “Em pensava tenir el suport dels polítics, sobretot de Junts, Laura Borràs i tota aquesta gent, però estic segura que no vindrà ningú”, diu.

Amat Immobiliaris va celebrar fa uns dies els setanta-cinc anys en un acte que va omplir l’Auditori de Barcelona amb sis-centes persones. La presència en directe, o en vídeo, de Pere Aragonès, Jordi Pujol, Artur Mas, José Montilla, Quim Torra i Carles Puigdemont (és a dir, absolutament tots els presidents vius de la Generalitat) ja indica la importància d’aquesta immobiliària que gestiona 14.000 pisos, fundada el 1948 per Joan Amat, que va morir poc després. El 1952, la seva dona, Concepció Amigó, va agafar les regnes d’un negoci que les seves filles, Imma Amat i Joana Amat, van fer créixer i van traspassar a la tercera generació, que ho porta ara. VilaWeb ha entrevistat les germanes Amat per conèixer més de prop aquesta empresa, i nissaga familiar, insòlita. Tenen orígens en l’independentisme de Daniel Cardona i Nosaltres Sols a Sant Just Desvern, i han portat una empresa que durant dècades només contractava dones. La llei d’igualtat del 2008 va obligar-les a contractar homes. Les germanes Amat tenen una visió de l’habitatge que inclou no entendre l’ocupació, mai, i, a la vegada, ser partidàries de perdonar el lloguer en cas de dificultat econòmica del llogater, i així evitar-se el desnonament i procés judicial. Imma i Joana Amat van rebre VilaWeb la setmana passada a Barcelona, i aquesta n’és l’entrevista.

Imma Amat (esquerra) i Joana Amat.

—Si jo dic a la gent que això és una immobiliària de militants del PSUC, no s’ho creuen.
—Imma Amat [I. A.]: Home, sí que s’ho creuen, ho hem dit.
—Joana Amat [J. A.]: No ens n’hem amagat mai amb la gent de Sant Just, que és l’entorn en què nosaltres vam néixer i créixer. Però els clients de darrera hora ja no ens en saben res, d’aquesta història…

—I per què us vau fer del PSUC?
—I. A.: Per què som fruit d’una època.
—J. A.: Recordo que anàvem encara a l’institut, i la idea era anar de viatge de fi de curs a Roma, i els vaig convèncer d’anar a París. Era el 1969, i la il·lusió era poder ser on havia passat el Maig del 68. L’únic que volia jo era veure la competència, i veure quants llibres clandestins podia entrar. Després, l’Imma va ser la primera persona que es va casar pel civil a Sant Just. I jo em vaig casar amb minifaldilla groga. M’explico?
—I. A.: Sant Just és un poble, des del punt de vista econòmic i sociològic, bastant potent.

—He llegit que una de les dues, quan feia un discurs, acabava l’acte recitant Maria-Mercè Marçal.
—J. A.: La mare.
—I. A.: Jo! Jo recitava Maria-Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

—Classe oprimida? Vau néixer en una classe baixa?
—I. A.: Vam néixer en una classe de treballadors.
—J. A.: Els avis eren paletes.

—El pare ja tenia una empresa quan vau néixer, oi?
—I. A.: A veure, el pare tenia un despatx professional que havia obert feia quatre anys, en plena postguerra. No sé si en diria empresa. I després es va morir, quan tenia vint-i-vuit anys. Si el pare hagués tingut marge de temps, res de la nostra vida no hauria estat igual. Perquè ell tenia molta ambició i era un home emprenedor.

—I el pare era el fill del jardiner o del paleta?
—I. A.: El fill del jardiner.

—Sou filles de “nació oprimida”?
—J. A.: Home, i tant.
—I. A.: Totalment.

—Aquesta cadena que porteu al coll és el mapa de Catalunya?
—J. A.: Sí. Fa vint-i-cinc anys que la porto. Vaig dir que no me la trauria fins que no hi hagués la independència. No me l’he treta mai, ni per dormir. Viu amb mi.

Joana Amat

—Per què la voleu, la independència?
—I. A.: Perquè ho volem per al nostre país. Ho tenim claríssim. També cal dir que som fills, per part de mare, d’una família que es va moure tota la vida en un entorn independentista. A Sant Just, va néixer Daniel Cardona. I a casa nostra, com tots els joves de Sant Just, eren de Nosaltres Sols.
—J. A.: Som fills del carrer de l’església, que és a tocar de la masia de Can Cardona. Cinquanta metres.

—I qui era de Nosaltres Sols, a la família?
—J. A.: Sobretot el nostre oncle, Just Amigó. També coneixíem molt Antoni Malaret i Amigó. Nosaltres ens diem Amigó.
—I. A.: Els nens es vestien a casa l’Antoni! Fèiem servir el seu ciclostil.

—Hi ha un gran llibre, no sé si l’heu llegit, d’Àlvar Valls, que explica Època, i diu que Malaret va finançar l’Exèrcit Popular Català.
—J. A.: Aquest no el conec. Però la biografia de Daniel Cardona sí. Primera edició. I ara l’han tornat a fer. Segona edició.
—I. A.: En un poble com Sant Just, Daniel Cardona era… Déu! Era un referent espectacular per a la gent jove.
—J. A.: Sobresortia per sobre de qualsevol persona.
—I. A.: Era un líder nat.
—J. A.: Ell entrava i passava la frontera d’amagat. Sabien quan arribava perquè hi havia una llum oberta en un lloc determinat. Tot això ens ho havien explicat tantes vegades! L’oncle era l’home. Perquè el pare va ser falangista i tot. Fixa’t.
—I. A.: Perquè era obligatori als anys quaranta.

—Hem parlat de nació oprimida. I ara del fet de ser dona. I aquí, si parlem del fet de ser dona, hi ha una senyora que és molt important, Concepció Amigó. La vostra mare agafa l’empresa quan se li mor el marit, amb vint-i-cinc anys. Perd la meitat dels clients i en ple franquisme no pot anar sola a fer negocis. A la reunió, amb el germà.
—J.A.: Ella s’abocà en una cosa que no coneixia. El pare li explicava detalls als vespres, quan arribava. La mare, sense formació, cada nit, els primers temps, cada nit, cada nit, baixava a Barcelona a treballar i ho aprofitava per anar a un despatx d’advocats, que els hem d’estar eternament agraïts, que la formaven. Eren cosins de lluny. I llavors ella tornava a casa amb l’últim autobús, que vol dir que hi anava a les deu, quarts d’onze del vespre. I nosaltres esperant-la i esperant-la.

Imma Amat

—Més enllà de la via professional, la vostra mare com era? Era dura, era tendra, era flexible, era amable?
—J. A.: Dura.
—I. A.: Dura.
—J. A.: I molt tancada.
—I. A.: I poc afectuosa. Amb els néts potser ho ha estat una mica més. La situació la va fer dura.
—J. A.: Jo crec que la mare va estar en xoc, perquè que se’t mori el marit amb vint-i-cinc anys, que aparegui una criatura l’endemà, que hagis d’assumir l’empresa… Es va fer cuirassa.

—Quina filla va néixer l’endemà?
—J. A.: Jo. Jo vaig néixer l’endemà del funeral. I la mare sortint de l’hospital ja no va tornar mai a casa seva. Va anar a casa els avis. Aquesta casa que és a tocar de Can Cardona. I al cap de dos mesos naixia la primera filla dels oncles. Els oncles ens han fet de pare i mare, igual com la mare. Nosaltres hem estat sota la tutela de tots tres. Hi vam arribar la mare, jo, d’un dia, i l’Imma, de dos anys.
—I. A.: Sempre penso que la nostra arribada a casa els avis va condicionar la vida dels avis, però sobretot del nostre oncle i la nostra tia, que de cop i volta es van trobar que en tenien tres per a cuidar, cosa que no era al seu calendari.
—J. A.: I la tia estava embarassada de dos mesos.

—Frase vostra: “Hem de fer una empresa per a dones”. Teniu 75 treballadors. Quantes són dones avui?
—I. A.: El 70%. Però això és un detall d’ara. Abans…
—J. A.: Fins el 2008 l’empresa només eren dones. Mai cap home. La llei d’igualtat ens va obligar a contractar homes. Érem només dones. Tots els manuals de procediment eren en femení. I el nostre equip de direcció no volia l’entrada d’homes. No era fàcil. Però ens van donar un bon consell: espereu una mica i n’integreu dos alhora, d’homes, perquè potser un home tot sol serà un problema.
—I. A.: Ho teníem tot muntat pensant només en nosaltres. Fins i tot els lavabos.

—Els lavabos?
—I. A.: Amb espai per a les compreses.

—I per què només dones?
—I. A.: Pel que va viure la mare. Tu saps què és portar una immobiliària en aquell moment? És que no us ho podeu ni imaginar.
—J. A.: A la mare no li ho van posar mai fàcil. Mai. Pensa que la mare la cridaven pel carrer. I no li obrien la porta de les institucions si no anava amb el germà. La societat era masclista, tota, i el sector, masculinitzat. Jo ho diria així. Què hi feia, aquella dona tan jove? A més, tots eren grans.

—Que siguin totes dones és una idea de la mare o de les filles?
—I. A.: De les filles. Però la mare va estar-hi d’acord de seguida.

—Que va passar alguna història una mica dura, amb la mare i els homes?
—I. A.: No ho sabem. No ens en va dir mai res. Però segurament. La van maltractar des de tots els punts de vista. Psicològicament, ho havíem vist molt bé, perquè l’acompanyàvem moltes vegades quan érem petites a cobrar lloguers. Amb quinze anys, anàvem a l’institut, aquí al carrer de Copèrnic, i baixàvem el barri xinès, que llavors era xinès de veritat. Pensa que llavors anaves amb una carpeteta i et donaven diners, pessetes, al banc no hi havia res. Doncs les putes del carrer no ens havien faltat mai. Un respecte absolut. I fent gestions a la cambra de la propietat, a Hisenda, ja veies que allò no funcionava. No quadrava el tracte a la mare.
—J. A.: Els funcionaris franquistes de l’època la menyspreaven.

—El 2008 van entrar-hi els homes. Quinze anys després, el CEO és… un home. Què ha passat, aquí?
—J. A.: Nosaltres hem de demostrar que ens hem d’anar normalitzant.
—I. A.: Però que no es passin. Mentre hi siguem nosaltres, la balança que estigui cap a la dona.
—J. A.: Quan fèiem reunions generals de l’empresa, no te n’adonaves, i ja hi veies els homes, ja, però t’hi dirigies sempre en femení. Tants anys de parlar en femení, era difícil de canviar.

—Vau ser unes avançades de la CUP.
—J. A.: Nosaltres tenim el calendari de sis setmanes l’any de vacances des de fa quaranta anys. Tanquem Setmana Santa per coincidir amb les escoles.
—I. A.: Perquè us en feu una idea, en aquest acte que vam fer l’altre dia, que això va ser de les coses més boniques que hem fet, tenim dues treballadores que es van quedar embarassades i ara els nens treballen amb nosaltres. Amb les mares. No passa gaire, això.

—Alguna anècdota amb homes?
—I. A.: Una vegada, una empresa de França ens volia comprar. I ens van convidar a una reunió a París. Vam arribar a una sala immensa. I no hi havia cap dona. Tot eren homes. I ens van agafar i ens van posar a la presidència. La sensació de gerro de flors va ser espectacular.
—J. A.: Si no n’hi havia 150, no n’hi havia cap.
—I. A.: Eren libanesos, cristians maronites. I després els vam convidar a Barcelona. I vam voler pagar al restaurant El Dorado Petit. Vam trucar-hi abans: vindrem i no pagarem. Envieu-nos la factura. Si no, no ens deixaran pagar.

—Trobeu que l’empresa ha millorat amb l’entrada dels homes? O creieu que no?
—I. A.: No, no ha canviat.

—El món de la immobiliària encara és molt masculí i masclista?
—I. A.: Sí. Passa que hi han entrat moltes dones perquè han descobert que les dones saben vendre molt bé.
—J. A.: Tenen molta dona a nivell mitjà. Però els propietaris de dalt de tot de les estructures són en mans dels homes.

—Ara m’agradaria parlar una mica de l’empresa, més que de la família. Quants pisos té Amat Immobiliaris?
—I. A.: De pisos, nosaltres no en tenim.

—Mal expressat: quants pisos gestioneu?
—I. A.: Ara. És que hi ha gent que es pensa que som propietaris. I no. Gestionem pisos dels altres. L’altre dia em va passar una anècdota superdivertida. Vaig a molts instituts a fer xerrades sobre empresa. I vaig anar a un institut de Cunit. Nanos de divuit anys, molt espavilats. Feien moltes preguntes. I un em pregunta: “Quan ha facturat la vostra empresa, l’any que ha facturat més?”

—Bona pregunta.
—I. A.: Bona pregunta. I jo li vaig dir, sis milions i mig d’euros. El 2017 o el 2020. I immediatament es va sentir un “brrrr”. Ells entenen que facturar és posar-se els diners a la butxaca. I llavors els vaig fer tota una explicació sobre la diferència entre factura i benefici. Nanos de divuit anys i això no ho tenen clar? No ho tenen clar.

—I quants pisos gestioneu a Amat Immobiliaris?
—J. A.: Estem a catorze mil. Nosaltres tenim dues línies: de lloguer, uns 2.000. I 13.000 comuners. Els comuners són propietaris de cada pis. Nosaltres tenim cura de tot l’edifici. Els portem tot el pressupost de l’edifici, la part de manteniment (perquè els edificis són vius i es posen malalts), tota la projecció de rehabilitació i especialment tots els temes de seguretat.
—I. A.: De models de negoci com el nostre, no n’hi ha tants. Perquè no fem una cosa i prou. Nosaltres ho tenim reunit en tres potes, com els americans de les consultories: una pota és la patrimonial, que és la que dóna rendiments, ingressos constants. Una altra és comercial, que rendeix quan el mercat funciona. I una altra, que és a llarg termini, són el tema d’urbanisme i el tema de les inversions i rehabilitacions.

—Qui són els propietaris dels pisos que llogueu?
—I. A.: Petits propietaris. Dos pisos, tres. Això és l’estàndard. Molt bé. Però nosaltres estem absolutament en contra que es qualifiqui de gran tenidor una persona que té cinc pisos. És un oxímoron. Diu que algú que té cinc pisos és un gran tenidor és no tenir ni idea de què es parla. A Europa, un gran tenidor en té 250.000, de 100.000 en amunt. Això és un gran tenidor.

—Qui té 100.000 pisos?
—J. A.: Els fons. Aquests. Els altres són professionals que no tenen res a veure amb un gran tenidor. Hauríem de tenir molts més professionals si volem tenir lloguer. I anem matant la gallina dels ous d’or. Nosaltres hi estem absolutament en contra, perquè no saben de què parlen. No saben de què parlen.
—I. A.: L’habitatge és una eina política que es fa servir quan convé i de la manera convé. Al principi, Franco va treballar molt les proteccions del lloguer, perquè eren moments difícils, però a més així es tenia la gent tranquil·la. Volia poc soroll. Després van potenciar la venda. Per què? Perquè si t’hipoteques et tornes un conservador.
—J. A.: La gent que devia 120 lletres, t’asseguro que feia doble jornada per poder acabar les lletres, i no li quedaven ganes per anar a fer vaga. I així tenia la gent amansida.

—La generació dels meus pares, amb un sol sou, amb cinc anys, deu anys, tenien el pis pagat. A la meva generació, parella amb dos sous, li calen vint anys, trenta anys.
—I. A.: Sí, senyor.

—Què ha passat?
—I. A.: Que els salaris no han pujat al mateix nivell que el preu de les altres coses. I això és evident. És que ahir miràvem les dades del 2007, em sembla que era, i si el sòl ha pujat d’un 35% en no sé quants anys, el preu de l’habitatge ha pujat d’un 300%.
—J. A.: El 2008 nosaltres havíem avisat que vindria la crisi. Teníem poques dades, però les teníem molt clares i una era que la nostra gent, la nostra gent que es guanyava la vida, ja no podia comprar. I eren gent amb feina.

—Quina seria una solució factible al problema de l’habitatge?
—I. A.: Només n’hi ha una. Que facin pisos de col·laboració público-privada. Quants anys fa que ho diem? I no és una solució que sigui a curt termini. Trigues cinc anys.
—J. A.: Mentre es fa això, nosaltres vam comptar 17.000 locals abandonats, i vam proposar que fossin habitatges, o residència per a gent gran, a peu pla. I amb un lloguer assequible, a 10 euros el metro quadrat, cosa que vol dir que amb 800 euros pots tenir un lloguer decent. L’Ajuntament de Barcelona no és capaç d’aixecar 1.000 pisos l’any, i amb això, si aixequessin la veda, en tindríem 25.000, entre Barcelona i l’Hospitalet, en dos anys.

—Si us dic ocupació, l’enteneu?
—I. A.: No. Ni la necessària, ni la d’emergència que s’ha de resoldre per altres vies, ni la de les màfies.

—Cap de les dues no ho enteneu?
—J. A.: No. Pensa que cada pis que s’ocupa d’aquesta pobra gent necessitada, hi ha un altre que fa mesos que espera a entrar-hi.

—Us diran que ocupen pisos dels bancs.
—I. A.: Aquí hi ha hagut una manera molt dolenta de resoldre-ho, això.
—J. A.: La nostra teoria és una altra. Si haguéssim reconduït les hipoteques de tots els que la van treure, t’asseguro que hauríem fet més diners, els bancs.

—Reconduir-ho vol dir: no paguis el lloguer de moment, recupera’t i ja pagaràs?
—J. A.: Que no van fer una quita amb els dels fons? Doncs la mateixa quita la podien fer al senyor que no podia pagar, no? I tu saps quants programes socials ens haguéssim estalviat? Tots els del sector els hauríem aconsellat igual: els que tens a casa, negocia un a un, que hi guanyarà tothom. La societat, les famílies, és que tota aquesta gent que va haver de perdre la casa, tu què et penses que hi ha darrere? Fracàs escolar. De tot.
—I. A.: Això durarà dues generacions fins a recuperar-se. Perquè la gent que ha viscut un desnonament de petita, l’hi queda aquí dintre, com un trauma.
—J. A.: La nostra teoria, fixa’t quina és. Si alguna cosa sabem els administradors és que del mes 3 al mes 4 d’impagament és quan entres en zona de risc. La gent, fins a tres mesos, com que en té un de fiança, es pot recuperar. Quan passa del quart, ja no. Estadísticament, se’n va al desnonament. Aquest és el moment de posar la tireta al problema. La Generalitat, sense manies, hauria d’estar complementant al propietari tot allò que no pot pagar aquella persona. Ni un desnonament, ni una acció judicial, res. Senzillament, amb el certificat de l’administrador, que per això som professionals, que digui: jo puc demostrar que ha estat un bon llogater, que ara té un problema, m’ho ha demostrat. I ja es recuperarà. Pagar això, màxim dos anys –perquè molt abans trobarà feina–, a mil euros de mitjana, són 24.000 euros. Això, per una banda. A l’altra banda, posa com es fa ara: les despeses que significa per al propietari començar el plet, els mesos que el propietari perd, posar en marxa la taula del tercer sector, una colla de funcionaris que pagues, més els funcionaris del jutjat que han treballat per aquest desnonament. Quan vius tot això, estàs pagant un atur llarga durada. Perquè tu creus que una persona que ha estat desnonada pot anar a buscar feina i li’n donen? Si ha d’anar amb l’ànima a terra, és impossible que trobi feina, està malalt, des del punt de vista psicològic. Si, en canvi, li soluciones aquest problema, s’acaba una feina i en sis mesos en troba una altra. I després, l’Ajuntament de Barcelona ha gastat 22 milions d’euros enguany només per pagar fons dels que surten del desnonament. 22 milions d’euros. Què més li passa, a aquest senyor que té un atur de llarga durada? És molt fàcil que caigui en temes d’alcoholisme o qualsevol mena de malaltia mental. I els nanos, en fracàs escolar. Tot això, contra 24.000 euros, us asseguro que és de bojos.

—Fer una quita al llogater. Aquesta visió empàtica pel llogater que teniu els administradors, el propietari també la té?
—I. A.: Durant la pandèmia, vam demanar als propietaris dels locals que cobressin la meitat, i també uns mesos de carència. I menys un, tots van dir que sí. Tots.

—Quanta gent és tots?
—J. A.: 800 o 900. Tots menys un. I el 2008 els vam demanar una rebaixa unilateral d’un 20% del lloguer dels pisos. Una rebaixa, perquè els vam explicar que era molt més bo passar la crisi amb el pis ple d’un llogater que havia pagat sempre, que ens cuidava el pis, que ningú ens l’ocuparia, que això tenia garantit un 80% dels ingressos que tenia abans. Si marxava llogater, en plena crisi, quant trigaries a llogar-lo? I a quin preu? I els propietaris van dir tots que sí. Tots, tots.
—I. A.: Els propietaris són gent normal. Els hem confós amb els fons. I no són el mateix. Hem confós les coses. Per a molts propietaris, tenir un pis és una mena de jubilació. Com que en aquest país els bancs no els hem estimat mai gaire, tenir un pis era la manera d’estalviar.

—Dels setanta-cinc anys d’història de les finques, quin ha estat el millor batlle de Barcelona, del punt de vista dels habitatges?
—J. A.: Al govern, et diria que Carme Trilla, la secretària d’Habitatge durant el tripartit. Ella va fer la primera llei de l’habitatge d’Espanya. Carme Trilla és qui té el cap més ben moblat. Si vols entendre l’habitatge com l’entenem nosaltres, segueix Carme Trilla.
—I. A.: Però Carme Trilla no l’escolten ni els que l’han d’escoltar. Ni els seus.

—Jo dic Ada Colau. Quin adjectiu hi poseu darrere?
—I. A.: Llesta.
—J. A.: Llestíssima.
—I. A.: Molt al principi ens vam trobar en un acte d’Esade. Com que som guerreres, vam dir-li, escolta, si vols parlar de lloguer, estem disposades a donar-te’n la nostra visió. I al setembre va venir a Sant Just, tot un matí.
—J. A.: I t’he de dir que ens respectem. Jo sóc a la permanent del Consell d’Habitatge Social de l’Ajuntament de Barcelona en nom del col·legi d’administradors i ens respectem. No hem tingut mai un enfrontament, però no ho entenen. No ho entenen. Tenen aquesta idea del bé i del mal. Aquesta idea impera en el seu cervell. Al propietari, ni aigua. Jo sóc a anys llum de la seva manera de pensar, però el lideratge no se li pot negar.
—I. A.: El gran problema que tenim ara és que no hi ha cartera de lloguer. I si no hi ha cartera, la nostra gent jove, fins i tot la que treballa, no té cap possibilitat. Cap. Hi ha un tema molt important del qual vull parlar.

—Endavant.
—I. A.: L’administració pública ha empitjorat d’una manera extraordinària. És que no us ho podeu ni imaginar. Hem creat un sistema de desconfiances. I ens hem anat inventant ordenances, que és com una teranyina de la qual no surt ningú. I al final acaba perjudicant la mateixa administració. Sempre amb allò de les garanties. Jo ara enyoro, ho sento, l’alcaldada. Almenys pensaven coses. I les feien. Ara és impossible. Ara diem que hem de fer pisos d’habitatge socials. Sí, comença… Un exemple, que em va passar fa tres o quatre anys, i que al·lucino: en un edifici de l’ajuntament mateix, s’hi barallava la regidoria d’Habitatge amb la d’Urbanisme. Totes dues del mateix color, i no es donaven la llicència a si mateixos. Mentrestant, seixanta-quatre famílies de lloguer, esperant. Fes-t’ho mirar. Fes-t’ho mirar.

—Vosaltres feu promoció de pisos, construcció?
—I. A.: Mai. Però sí que ens ha agradat sempre (menys ara, que és l’època dels fons) intervenir des de l’urbanisme i després amb el disseny del producte fet, de la mà de l’arquitecte. Sabíem quin pis es podia col·locar al mercat. Quan es va posar de moda fer habitacions, nosaltres dèiem: no tantes. Tres habitacions maques, espais oberts. Ens agradava definir els materials (no és el mateix un pis pensat per llogar que un pis pensat per viure-hi). Tot això ens ha agradat molt fer-ho i encara ho fem per a quatre promotors de confiança. Però quan passes a l’àmbit de fons, és impossible.

—Per què?
—I. A.: Perquè ni les decisions es prenen aquí. Hem treballat molt per fons, molt, però t’adones que mana un Excel que té algú vés a saber on, potser a Kuala Lumpur, i que prenen unes decisions irracionals. No té res a veure amb el mercat.
—J. A.: L’Excel ho suporta tot, però la vida, no. Es prenen decisions força lamentables, però és com funciona. No s’hauria d’haver arribat aquí. Una oportunitat per a mi enorme, perduda, va ser, del 2000 al 2006, que es van fer molts plans nous urbanístics. I no vam tenir –i parlo en plural– visió a llarg termini. Molts plans ja deien que s’havia de deixar el 10% per a habitatge social. Què va passar? Que els ajuntaments s’ho van vendre. I amb aquells diners no vull dir que es vagi fer ric ningú, però van fer piscines, poliesportius. Ningú no va preveure que faltaria habitatge. No tindríem el problema de l’habitatge, ara. Són quasi 200.000 habitatges que es van vendre.

—Per anar acabant: els marits com ho han entomat, això de ser “homes de”?
—J. A.: No t’enganyis. Ja els vam triar. El meu es va morir després de passar sis càncers.
—I. A.: El meu home el coneix tothom com el senyor Amat. I passa del tema completament. Jo quan vaig a una de les xerrades a l’institut, a les noies sempre els dic: feu un bon càsting. No se sap mai, però com a mínim tens més possibilitats que això vagi bé.

—I això de la independència, què, com ho hem de fer ara?
—I. A.: La nostra mare es va morir la vigília de l’11 de setembre de 2017. Sense poder anar a votar. Enterrada amb l’estelada. I sempre li deia, encara ho veuràs, mare, encara ho veuràs. Que no ho va veure. I ara els meus fills em diuen, encara ho veuràs, mare, encara ho veuràs. I ho fan per provocar-me.
—J. A.: Ha de passar una generació.
—I. A.: Tu creus?
—J. A.: Que no veus els polítics que tenim ara?
—I. A.: Bé, ja canviaran.
—J. A.: Que no veus que encara hi ha tots els de vuitanta anys? No els veig amb talla, jo ara. Ni amb esperit, ni amb ànims. Hi ha un desencís. Jo no estic desencisada, a mi no em desmunta ni Déu. Però una cosa és que no et desmuntis, i una altra, que siguis realista. I siguem realistes, tu. Aquella efervescència no hi és… L’últim acte que va fer Puigdemont a Barcelona va ser donant-nos el premi d’empresàries de l’any a la CECOT. Érem al Palau Nacional. Hi havia tot el govern. Darrere l’escenari, hi havia muntat un aperitiu per a les premiades. I vam sentir que corrien per les escales. Era el 23 d’octubre. Es van tancar aquella nit al govern i no els vam veure mai més. Tenim les últimes fotos oficials de l’acte del govern sencer. Era amb nosaltres.

 

Amat Immobiliaris va celebrar fa uns dies els setanta-cinc anys en un acte que va omplir l’Auditori de Barcelona amb sis-centes persones. La presència en directe, o en vídeo, de Pere Aragonès, Jordi Pujol, Artur Mas, José Montilla, Quim Torra i Carles Puigdemont (és a dir, absolutament tots els presidents vius de la Generalitat) ja indica la importància d’aquesta immobiliària que gestiona 14.000 pisos, fundada el 1948 per Joan Amat, que va morir poc després. El 1952, la seva dona, Concepció Amigó, va agafar les regnes d’un negoci que les seves filles, Imma Amat i Joana Amat, van fer créixer i van traspassar a la tercera generació, que ho porta ara. VilaWeb ha entrevistat les germanes Amat per conèixer més de prop aquesta empresa, i nissaga familiar, insòlita. Tenen orígens en l’independentisme de Daniel Cardona i Nosaltres Sols a Sant Just Desvern, i han portat una empresa que durant dècades només contractava dones. La llei d’igualtat del 2008 va obligar-les a contractar homes. Les germanes Amat tenen una visió de l’habitatge que inclou no entendre l’ocupació, mai, i, a la vegada, ser partidàries de perdonar el lloguer en cas de dificultat econòmica del llogater, i així evitar-se el desnonament i procés judicial. Imma i Joana Amat van rebre VilaWeb la setmana passada a Barcelona, i aquesta n’és l’entrevista.

Imma Amat (esquerra) i Joana Amat.

—Si jo dic a la gent que això és una immobiliària de militants del PSUC, no s’ho creuen.
—Imma Amat [I. A.]: Home, sí que s’ho creuen, ho hem dit.
—Joana Amat [J. A.]: No ens n’hem amagat mai amb la gent de Sant Just, que és l’entorn en què nosaltres vam néixer i créixer. Però els clients de darrera hora ja no ens en saben res, d’aquesta història…

—I per què us vau fer del PSUC?
—I. A.: Per què som fruit d’una època.
—J. A.: Recordo que anàvem encara a l’institut, i la idea era anar de viatge de fi de curs a Roma, i els vaig convèncer d’anar a París. Era el 1969, i la il·lusió era poder ser on havia passat el Maig del 68. L’únic que volia jo era veure la competència, i veure quants llibres clandestins podia entrar. Després, l’Imma va ser la primera persona que es va casar pel civil a Sant Just. I jo em vaig casar amb minifaldilla groga. M’explico?
—I. A.: Sant Just és un poble, des del punt de vista econòmic i sociològic, bastant potent.

—He llegit que una de les dues, quan feia un discurs, acabava l’acte recitant Maria-Mercè Marçal.
—J. A.: La mare.
—I. A.: Jo! Jo recitava Maria-Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

—Classe oprimida? Vau néixer en una classe baixa?
—I. A.: Vam néixer en una classe de treballadors.
—J. A.: Els avis eren paletes.

—El pare ja tenia una empresa quan vau néixer, oi?
—I. A.: A veure, el pare tenia un despatx professional que havia obert feia quatre anys, en plena postguerra. No sé si en diria empresa. I després es va morir, quan tenia vint-i-vuit anys. Si el pare hagués tingut marge de temps, res de la nostra vida no hauria estat igual. Perquè ell tenia molta ambició i era un home emprenedor.

—I el pare era el fill del jardiner o del paleta?
—I. A.: El fill del jardiner.

—Sou filles de “nació oprimida”?
—J. A.: Home, i tant.
—I. A.: Totalment.

—Aquesta cadena que porteu al coll és el mapa de Catalunya?
—J. A.: Sí. Fa vint-i-cinc anys que la porto. Vaig dir que no me la trauria fins que no hi hagués la independència. No me l’he treta mai, ni per dormir. Viu amb mi.

Joana Amat

—Per què la voleu, la independència?
—I. A.: Perquè ho volem per al nostre país. Ho tenim claríssim. També cal dir que som fills, per part de mare, d’una família que es va moure tota la vida en un entorn independentista. A Sant Just, va néixer Daniel Cardona. I a casa nostra, com tots els joves de Sant Just, eren de Nosaltres Sols.
—J. A.: Som fills del carrer de l’església, que és a tocar de la masia de Can Cardona. Cinquanta metres.

—I qui era de Nosaltres Sols, a la família?
—J. A.: Sobretot el nostre oncle, Just Amigó. També coneixíem molt Antoni Malaret i Amigó. Nosaltres ens diem Amigó.
—I. A.: Els nens es vestien a casa l’Antoni! Fèiem servir el seu ciclostil.

—Hi ha un gran llibre, no sé si l’heu llegit, d’Àlvar Valls, que explica Època, i diu que Malaret va finançar l’Exèrcit Popular Català.
—J. A.: Aquest no el conec. Però la biografia de Daniel Cardona sí. Primera edició. I ara l’han tornat a fer. Segona edició.
—I. A.: En un poble com Sant Just, Daniel Cardona era… Déu! Era un referent espectacular per a la gent jove.
—J. A.: Sobresortia per sobre de qualsevol persona.
—I. A.: Era un líder nat.
—J. A.: Ell entrava i passava la frontera d’amagat. Sabien quan arribava perquè hi havia una llum oberta en un lloc determinat. Tot això ens ho havien explicat tantes vegades! L’oncle era l’home. Perquè el pare va ser falangista i tot. Fixa’t.
—I. A.: Perquè era obligatori als anys quaranta.

—Hem parlat de nació oprimida. I ara del fet de ser dona. I aquí, si parlem del fet de ser dona, hi ha una senyora que és molt important, Concepció Amigó. La vostra mare agafa l’empresa quan se li mor el marit, amb vint-i-cinc anys. Perd la meitat dels clients i en ple franquisme no pot anar sola a fer negocis. A la reunió, amb el germà.
—J.A.: Ella s’abocà en una cosa que no coneixia. El pare li explicava detalls als vespres, quan arribava. La mare, sense formació, cada nit, els primers temps, cada nit, cada nit, baixava a Barcelona a treballar i ho aprofitava per anar a un despatx d’advocats, que els hem d’estar eternament agraïts, que la formaven. Eren cosins de lluny. I llavors ella tornava a casa amb l’últim autobús, que vol dir que hi anava a les deu, quarts d’onze del vespre. I nosaltres esperant-la i esperant-la.

Imma Amat

—Més enllà de la via professional, la vostra mare com era? Era dura, era tendra, era flexible, era amable?
—J. A.: Dura.
—I. A.: Dura.
—J. A.: I molt tancada.
—I. A.: I poc afectuosa. Amb els néts potser ho ha estat una mica més. La situació la va fer dura.
—J. A.: Jo crec que la mare va estar en xoc, perquè que se’t mori el marit amb vint-i-cinc anys, que aparegui una criatura l’endemà, que hagis d’assumir l’empresa… Es va fer cuirassa.

—Quina filla va néixer l’endemà?
—J. A.: Jo. Jo vaig néixer l’endemà del funeral. I la mare sortint de l’hospital ja no va tornar mai a casa seva. Va anar a casa els avis. Aquesta casa que és a tocar de Can Cardona. I al cap de dos mesos naixia la primera filla dels oncles. Els oncles ens han fet de pare i mare, igual com la mare. Nosaltres hem estat sota la tutela de tots tres. Hi vam arribar la mare, jo, d’un dia, i l’Imma, de dos anys.
—I. A.: Sempre penso que la nostra arribada a casa els avis va condicionar la vida dels avis, però sobretot del nostre oncle i la nostra tia, que de cop i volta es van trobar que en tenien tres per a cuidar, cosa que no era al seu calendari.
—J. A.: I la tia estava embarassada de dos mesos.

—Frase vostra: “Hem de fer una empresa per a dones”. Teniu 75 treballadors. Quantes són dones avui?
—I. A.: El 70%. Però això és un detall d’ara. Abans…
—J. A.: Fins el 2008 l’empresa només eren dones. Mai cap home. La llei d’igualtat ens va obligar a contractar homes. Érem només dones. Tots els manuals de procediment eren en femení. I el nostre equip de direcció no volia l’entrada d’homes. No era fàcil. Però ens van donar un bon consell: espereu una mica i n’integreu dos alhora, d’homes, perquè potser un home tot sol serà un problema.
—I. A.: Ho teníem tot muntat pensant només en nosaltres. Fins i tot els lavabos.

—Els lavabos?
—I. A.: Amb espai per a les compreses.

—I per què només dones?
—I. A.: Pel que va viure la mare. Tu saps què és portar una immobiliària en aquell moment? És que no us ho podeu ni imaginar.
—J. A.: A la mare no li ho van posar mai fàcil. Mai. Pensa que la mare la cridaven pel carrer. I no li obrien la porta de les institucions si no anava amb el germà. La societat era masclista, tota, i el sector, masculinitzat. Jo ho diria així. Què hi feia, aquella dona tan jove? A més, tots eren grans.

—Que siguin totes dones és una idea de la mare o de les filles?
—I. A.: De les filles. Però la mare va estar-hi d’acord de seguida.

—Que va passar alguna història una mica dura, amb la mare i els homes?
—I. A.: No ho sabem. No ens en va dir mai res. Però segurament. La van maltractar des de tots els punts de vista. Psicològicament, ho havíem vist molt bé, perquè l’acompanyàvem moltes vegades quan érem petites a cobrar lloguers. Amb quinze anys, anàvem a l’institut, aquí al carrer de Copèrnic, i baixàvem el barri xinès, que llavors era xinès de veritat. Pensa que llavors anaves amb una carpeteta i et donaven diners, pessetes, al banc no hi havia res. Doncs les putes del carrer no ens havien faltat mai. Un respecte absolut. I fent gestions a la cambra de la propietat, a Hisenda, ja veies que allò no funcionava. No quadrava el tracte a la mare.
—J. A.: Els funcionaris franquistes de l’època la menyspreaven.

—El 2008 van entrar-hi els homes. Quinze anys després, el CEO és… un home. Què ha passat, aquí?
—J. A.: Nosaltres hem de demostrar que ens hem d’anar normalitzant.
—I. A.: Però que no es passin. Mentre hi siguem nosaltres, la balança que estigui cap a la dona.
—J. A.: Quan fèiem reunions generals de l’empresa, no te n’adonaves, i ja hi veies els homes, ja, però t’hi dirigies sempre en femení. Tants anys de parlar en femení, era difícil de canviar.

—Vau ser unes avançades de la CUP.
—J. A.: Nosaltres tenim el calendari de sis setmanes l’any de vacances des de fa quaranta anys. Tanquem Setmana Santa per coincidir amb les escoles.
—I. A.: Perquè us en feu una idea, en aquest acte que vam fer l’altre dia, que això va ser de les coses més boniques que hem fet, tenim dues treballadores que es van quedar embarassades i ara els nens treballen amb nosaltres. Amb les mares. No passa gaire, això.

—Alguna anècdota amb homes?
—I. A.: Una vegada, una empresa de França ens volia comprar. I ens van convidar a una reunió a París. Vam arribar a una sala immensa. I no hi havia cap dona. Tot eren homes. I ens van agafar i ens van posar a la presidència. La sensació de gerro de flors va ser espectacular.
—J. A.: Si no n’hi havia 150, no n’hi havia cap.
—I. A.: Eren libanesos, cristians maronites. I després els vam convidar a Barcelona. I vam voler pagar al restaurant El Dorado Petit. Vam trucar-hi abans: vindrem i no pagarem. Envieu-nos la factura. Si no, no ens deixaran pagar.

—Trobeu que l’empresa ha millorat amb l’entrada dels homes? O creieu que no?
—I. A.: No, no ha canviat.

—El món de la immobiliària encara és molt masculí i masclista?
—I. A.: Sí. Passa que hi han entrat moltes dones perquè han descobert que les dones saben vendre molt bé.
—J. A.: Tenen molta dona a nivell mitjà. Però els propietaris de dalt de tot de les estructures són en mans dels homes.

—Ara m’agradaria parlar una mica de l’empresa, més que de la família. Quants pisos té Amat Immobiliaris?
—I. A.: De pisos, nosaltres no en tenim.

—Mal expressat: quants pisos gestioneu?
—I. A.: Ara. És que hi ha gent que es pensa que som propietaris. I no. Gestionem pisos dels altres. L’altre dia em va passar una anècdota superdivertida. Vaig a molts instituts a fer xerrades sobre empresa. I vaig anar a un institut de Cunit. Nanos de divuit anys, molt espavilats. Feien moltes preguntes. I un em pregunta: “Quan ha facturat la vostra empresa, l’any que ha facturat més?”

—Bona pregunta.
—I. A.: Bona pregunta. I jo li vaig dir, sis milions i mig d’euros. El 2017 o el 2020. I immediatament es va sentir un “brrrr”. Ells entenen que facturar és posar-se els diners a la butxaca. I llavors els vaig fer tota una explicació sobre la diferència entre factura i benefici. Nanos de divuit anys i això no ho tenen clar? No ho tenen clar.

—I quants pisos gestioneu a Amat Immobiliaris?
—J. A.: Estem a catorze mil. Nosaltres tenim dues línies: de lloguer, uns 2.000. I 13.000 comuners. Els comuners són propietaris de cada pis. Nosaltres tenim cura de tot l’edifici. Els portem tot el pressupost de l’edifici, la part de manteniment (perquè els edificis són vius i es posen malalts), tota la projecció de rehabilitació i especialment tots els temes de seguretat.
—I. A.: De models de negoci com el nostre, no n’hi ha tants. Perquè no fem una cosa i prou. Nosaltres ho tenim reunit en tres potes, com els americans de les consultories: una pota és la patrimonial, que és la que dóna rendiments, ingressos constants. Una altra és comercial, que rendeix quan el mercat funciona. I una altra, que és a llarg termini, són el tema d’urbanisme i el tema de les inversions i rehabilitacions.

—Qui són els propietaris dels pisos que llogueu?
—I. A.: Petits propietaris. Dos pisos, tres. Això és l’estàndard. Molt bé. Però nosaltres estem absolutament en contra que es qualifiqui de gran tenidor una persona que té cinc pisos. És un oxímoron. Diu que algú que té cinc pisos és un gran tenidor és no tenir ni idea de què es parla. A Europa, un gran tenidor en té 250.000, de 100.000 en amunt. Això és un gran tenidor.

—Qui té 100.000 pisos?
—J. A.: Els fons. Aquests. Els altres són professionals que no tenen res a veure amb un gran tenidor. Hauríem de tenir molts més professionals si volem tenir lloguer. I anem matant la gallina dels ous d’or. Nosaltres hi estem absolutament en contra, perquè no saben de què parlen. No saben de què parlen.
—I. A.: L’habitatge és una eina política que es fa servir quan convé i de la manera convé. Al principi, Franco va treballar molt les proteccions del lloguer, perquè eren moments difícils, però a més així es tenia la gent tranquil·la. Volia poc soroll. Després van potenciar la venda. Per què? Perquè si t’hipoteques et tornes un conservador.
—J. A.: La gent que devia 120 lletres, t’asseguro que feia doble jornada per poder acabar les lletres, i no li quedaven ganes per anar a fer vaga. I així tenia la gent amansida.

—La generació dels meus pares, amb un sol sou, amb cinc anys, deu anys, tenien el pis pagat. A la meva generació, parella amb dos sous, li calen vint anys, trenta anys.
—I. A.: Sí, senyor.

—Què ha passat?
—I. A.: Que els salaris no han pujat al mateix nivell que el preu de les altres coses. I això és evident. És que ahir miràvem les dades del 2007, em sembla que era, i si el sòl ha pujat d’un 35% en no sé quants anys, el preu de l’habitatge ha pujat d’un 300%.
—J. A.: El 2008 nosaltres havíem avisat que vindria la crisi. Teníem poques dades, però les teníem molt clares i una era que la nostra gent, la nostra gent que es guanyava la vida, ja no podia comprar. I eren gent amb feina.

—Quina seria una solució factible al problema de l’habitatge?
—I. A.: Només n’hi ha una. Que facin pisos de col·laboració público-privada. Quants anys fa que ho diem? I no és una solució que sigui a curt termini. Trigues cinc anys.
—J. A.: Mentre es fa això, nosaltres vam comptar 17.000 locals abandonats, i vam proposar que fossin habitatges, o residència per a gent gran, a peu pla. I amb un lloguer assequible, a 10 euros el metro quadrat, cosa que vol dir que amb 800 euros pots tenir un lloguer decent. L’Ajuntament de Barcelona no és capaç d’aixecar 1.000 pisos l’any, i amb això, si aixequessin la veda, en tindríem 25.000, entre Barcelona i l’Hospitalet, en dos anys.

—Si us dic ocupació, l’enteneu?
—I. A.: No. Ni la necessària, ni la d’emergència que s’ha de resoldre per altres vies, ni la de les màfies.

—Cap de les dues no ho enteneu?
—J. A.: No. Pensa que cada pis que s’ocupa d’aquesta pobra gent necessitada, hi ha un altre que fa mesos que espera a entrar-hi.

—Us diran que ocupen pisos dels bancs.
—I. A.: Aquí hi ha hagut una manera molt dolenta de resoldre-ho, això.
—J. A.: La nostra teoria és una altra. Si haguéssim reconduït les hipoteques de tots els que la van treure, t’asseguro que hauríem fet més diners, els bancs.

—Reconduir-ho vol dir: no paguis el lloguer de moment, recupera’t i ja pagaràs?
—J. A.: Que no van fer una quita amb els dels fons? Doncs la mateixa quita la podien fer al senyor que no podia pagar, no? I tu saps quants programes socials ens haguéssim estalviat? Tots els del sector els hauríem aconsellat igual: els que tens a casa, negocia un a un, que hi guanyarà tothom. La societat, les famílies, és que tota aquesta gent que va haver de perdre la casa, tu què et penses que hi ha darrere? Fracàs escolar. De tot.
—I. A.: Això durarà dues generacions fins a recuperar-se. Perquè la gent que ha viscut un desnonament de petita, l’hi queda aquí dintre, com un trauma.
—J. A.: La nostra teoria, fixa’t quina és. Si alguna cosa sabem els administradors és que del mes 3 al mes 4 d’impagament és quan entres en zona de risc. La gent, fins a tres mesos, com que en té un de fiança, es pot recuperar. Quan passa del quart, ja no. Estadísticament, se’n va al desnonament. Aquest és el moment de posar la tireta al problema. La Generalitat, sense manies, hauria d’estar complementant al propietari tot allò que no pot pagar aquella persona. Ni un desnonament, ni una acció judicial, res. Senzillament, amb el certificat de l’administrador, que per això som professionals, que digui: jo puc demostrar que ha estat un bon llogater, que ara té un problema, m’ho ha demostrat. I ja es recuperarà. Pagar això, màxim dos anys –perquè molt abans trobarà feina–, a mil euros de mitjana, són 24.000 euros. Això, per una banda. A l’altra banda, posa com es fa ara: les despeses que significa per al propietari començar el plet, els mesos que el propietari perd, posar en marxa la taula del tercer sector, una colla de funcionaris que pagues, més els funcionaris del jutjat que han treballat per aquest desnonament. Quan vius tot això, estàs pagant un atur llarga durada. Perquè tu creus que una persona que ha estat desnonada pot anar a buscar feina i li’n donen? Si ha d’anar amb l’ànima a terra, és impossible que trobi feina, està malalt, des del punt de vista psicològic. Si, en canvi, li soluciones aquest problema, s’acaba una feina i en sis mesos en troba una altra. I després, l’Ajuntament de Barcelona ha gastat 22 milions d’euros enguany només per pagar fons dels que surten del desnonament. 22 milions d’euros. Què més li passa, a aquest senyor que té un atur de llarga durada? És molt fàcil que caigui en temes d’alcoholisme o qualsevol mena de malaltia mental. I els nanos, en fracàs escolar. Tot això, contra 24.000 euros, us asseguro que és de bojos.

—Fer una quita al llogater. Aquesta visió empàtica pel llogater que teniu els administradors, el propietari també la té?
—I. A.: Durant la pandèmia, vam demanar als propietaris dels locals que cobressin la meitat, i també uns mesos de carència. I menys un, tots van dir que sí. Tots.

—Quanta gent és tots?
—J. A.: 800 o 900. Tots menys un. I el 2008 els vam demanar una rebaixa unilateral d’un 20% del lloguer dels pisos. Una rebaixa, perquè els vam explicar que era molt més bo passar la crisi amb el pis ple d’un llogater que havia pagat sempre, que ens cuidava el pis, que ningú ens l’ocuparia, que això tenia garantit un 80% dels ingressos que tenia abans. Si marxava llogater, en plena crisi, quant trigaries a llogar-lo? I a quin preu? I els propietaris van dir tots que sí. Tots, tots.
—I. A.: Els propietaris són gent normal. Els hem confós amb els fons. I no són el mateix. Hem confós les coses. Per a molts propietaris, tenir un pis és una mena de jubilació. Com que en aquest país els bancs no els hem estimat mai gaire, tenir un pis era la manera d’estalviar.

—Dels setanta-cinc anys d’història de les finques, quin ha estat el millor batlle de Barcelona, del punt de vista dels habitatges?
—J. A.: Al govern, et diria que Carme Trilla, la secretària d’Habitatge durant el tripartit. Ella va fer la primera llei de l’habitatge d’Espanya. Carme Trilla és qui té el cap més ben moblat. Si vols entendre l’habitatge com l’entenem nosaltres, segueix Carme Trilla.
—I. A.: Però Carme Trilla no l’escolten ni els que l’han d’escoltar. Ni els seus.

—Jo dic Ada Colau. Quin adjectiu hi poseu darrere?
—I. A.: Llesta.
—J. A.: Llestíssima.
—I. A.: Molt al principi ens vam trobar en un acte d’Esade. Com que som guerreres, vam dir-li, escolta, si vols parlar de lloguer, estem disposades a donar-te’n la nostra visió. I al setembre va venir a Sant Just, tot un matí.
—J. A.: I t’he de dir que ens respectem. Jo sóc a la permanent del Consell d’Habitatge Social de l’Ajuntament de Barcelona en nom del col·legi d’administradors i ens respectem. No hem tingut mai un enfrontament, però no ho entenen. No ho entenen. Tenen aquesta idea del bé i del mal. Aquesta idea impera en el seu cervell. Al propietari, ni aigua. Jo sóc a anys llum de la seva manera de pensar, però el lideratge no se li pot negar.
—I. A.: El gran problema que tenim ara és que no hi ha cartera de lloguer. I si no hi ha cartera, la nostra gent jove, fins i tot la que treballa, no té cap possibilitat. Cap. Hi ha un tema molt important del qual vull parlar.

—Endavant.
—I. A.: L’administració pública ha empitjorat d’una manera extraordinària. És que no us ho podeu ni imaginar. Hem creat un sistema de desconfiances. I ens hem anat inventant ordenances, que és com una teranyina de la qual no surt ningú. I al final acaba perjudicant la mateixa administració. Sempre amb allò de les garanties. Jo ara enyoro, ho sento, l’alcaldada. Almenys pensaven coses. I les feien. Ara és impossible. Ara diem que hem de fer pisos d’habitatge socials. Sí, comença… Un exemple, que em va passar fa tres o quatre anys, i que al·lucino: en un edifici de l’ajuntament mateix, s’hi barallava la regidoria d’Habitatge amb la d’Urbanisme. Totes dues del mateix color, i no es donaven la llicència a si mateixos. Mentrestant, seixanta-quatre famílies de lloguer, esperant. Fes-t’ho mirar. Fes-t’ho mirar.

—Vosaltres feu promoció de pisos, construcció?
—I. A.: Mai. Però sí que ens ha agradat sempre (menys ara, que és l’època dels fons) intervenir des de l’urbanisme i després amb el disseny del producte fet, de la mà de l’arquitecte. Sabíem quin pis es podia col·locar al mercat. Quan es va posar de moda fer habitacions, nosaltres dèiem: no tantes. Tres habitacions maques, espais oberts. Ens agradava definir els materials (no és el mateix un pis pensat per llogar que un pis pensat per viure-hi). Tot això ens ha agradat molt fer-ho i encara ho fem per a quatre promotors de confiança. Però quan passes a l’àmbit de fons, és impossible.

—Per què?
—I. A.: Perquè ni les decisions es prenen aquí. Hem treballat molt per fons, molt, però t’adones que mana un Excel que té algú vés a saber on, potser a Kuala Lumpur, i que prenen unes decisions irracionals. No té res a veure amb el mercat.
—J. A.: L’Excel ho suporta tot, però la vida, no. Es prenen decisions força lamentables, però és com funciona. No s’hauria d’haver arribat aquí. Una oportunitat per a mi enorme, perduda, va ser, del 2000 al 2006, que es van fer molts plans nous urbanístics. I no vam tenir –i parlo en plural– visió a llarg termini. Molts plans ja deien que s’havia de deixar el 10% per a habitatge social. Què va passar? Que els ajuntaments s’ho van vendre. I amb aquells diners no vull dir que es vagi fer ric ningú, però van fer piscines, poliesportius. Ningú no va preveure que faltaria habitatge. No tindríem el problema de l’habitatge, ara. Són quasi 200.000 habitatges que es van vendre.

—Per anar acabant: els marits com ho han entomat, això de ser “homes de”?
—J. A.: No t’enganyis. Ja els vam triar. El meu es va morir després de passar sis càncers.
—I. A.: El meu home el coneix tothom com el senyor Amat. I passa del tema completament. Jo quan vaig a una de les xerrades a l’institut, a les noies sempre els dic: feu un bon càsting. No se sap mai, però com a mínim tens més possibilitats que això vagi bé.

—I això de la independència, què, com ho hem de fer ara?
—I. A.: La nostra mare es va morir la vigília de l’11 de setembre de 2017. Sense poder anar a votar. Enterrada amb l’estelada. I sempre li deia, encara ho veuràs, mare, encara ho veuràs. Que no ho va veure. I ara els meus fills em diuen, encara ho veuràs, mare, encara ho veuràs. I ho fan per provocar-me.
—J. A.: Ha de passar una generació.
—I. A.: Tu creus?
—J. A.: Que no veus els polítics que tenim ara?
—I. A.: Bé, ja canviaran.
—J. A.: Que no veus que encara hi ha tots els de vuitanta anys? No els veig amb talla, jo ara. Ni amb esperit, ni amb ànims. Hi ha un desencís. Jo no estic desencisada, a mi no em desmunta ni Déu. Però una cosa és que no et desmuntis, i una altra, que siguis realista. I siguem realistes, tu. Aquella efervescència no hi és… L’últim acte que va fer Puigdemont a Barcelona va ser donant-nos el premi d’empresàries de l’any a la CECOT. Érem al Palau Nacional. Hi havia tot el govern. Darrere l’escenari, hi havia muntat un aperitiu per a les premiades. I vam sentir que corrien per les escales. Era el 23 d’octubre. Es van tancar aquella nit al govern i no els vam veure mai més. Tenim les últimes fotos oficials de l’acte del govern sencer. Era amb nosaltres.

 

D’ençà de l’any 2011 Xavier García Albiol és el gran protagonista de la política badalonina. Va assolir la batllia gràcies a una campanya racista que amagava les sigles del PP i l’abstenció de CiU al ple d’investidura, i quatre anys després la va perdre pels mateixos vents de canvi que van fer batlles Ada Colau a Barcelona i Joan Ribó a València. A Badalona, el rostre de la nova política era el de Dolors Sabater, professora d’institut i activista veïnal, que va ser investida gràcies al suport de tots els partits d’esquerres i un dels regidors de CiU. Un “tots contra Albiol” que es va desfer quan el PSC –tercera força– es va prestar a una maniobra del PP per a fer una moció de censura i fer caure Sabater.

El PSC va trencar el compromís de fer un cordó sanitari a García Albiol i d’aleshores ençà la sintonia entre els partits d’esquerres o catalanistes se’n va ressentir. Ara fa quatre anys el PSC va deixar clar que deixaria que García Albiol tornés a ser batlle abans d’investir Sabater, que havia tornat a quedar segona. Per evitar-ho, Sabater va fer un pas al costat i va votar a favor del tercer candidat més votat, el socialista Àlex Pastor. Però va durar poc: deu mesos després va dimitir, l’endemà d’haver estat detingut conduint embriac i incomplint el confinament per la pandèmia de la covid. Amb la dimissió es va convocar un nou ple d’investidura, però aquesta vegada Sabater no va fer confiança al PSC, i el PSC no va fer confiança a Sabater. El resultat va ser el retorn de García Albiol quan ja no s’esperava recuperar el protagonisme que li va donar la batllia de la tercera ciutat de Catalunya. De nou, el mandat del batlle de la ciutat va ser breu i un any i mig després va ser destituït en una moció de censura causada per la vinculació de García Albiol amb una societat a Belize, considerat un paradís fiscal. Sense Sabater en l’equació, que havia deixat l’ajuntament per ser diputada al parlament, tots els partits de l’oposició van investir el socialista Rubén Guijarro nou batlle de la ciutat.

Aquest resum ràpid dels darrers dotze anys il·lustra la inestabilitat política en què viu submergida Badalona. El populisme racista de García Albiol el fa atractiu electoralment més enllà de les fronteres ideològiques del PP, però també polaritza i provoca uns anticossos que fan d’aglutinant entre els altres partits per a barrar-li el pas. El problema per a ells és que, d’una banda, aquestes operacions regalen la centralitat a García Albiol; i, d’una altra, que els anys de baralles entre els partits destinats a entendre’s els fan perdre la imatge d’alternativa viable. Ara, García Albiol no es vol arriscar a tornar-se a quedar amb un pam de nas i ha dissenyat una campanya electoral més transversal que mai per arribar a una anhelada majoria absoluta.

De fa setmanes un gran cartell amb la cara de García Albiol presideix la plaça de la Vila, al costat de l’ajuntament. Prescindeix de les sigles del PP i promet “badalonisme” sobre un fons groc, color que fa anys que s’associa a l’independentisme. Abans de la campanya electoral, en aquesta mateixa façana hi havia penjat un altre cartell amb un disseny que imitava el de la campanya “Ara és l’hora” de l’ANC i Òmnium Cultural del 2014.

García Albiol és expert a acostar-se a la gent i deixar-se veure pels barris, especialment pels de rendes més baixes i més conflictivitat social. És allà on obté més bons resultats: el 2019 gairebé la meitat dels veïns de Llefià i la Salut van votar-lo. En canvi, el seu espanyolisme recalcitrant fa que fracassi en barris del centre, tradicionalment més catalanistes. Fa anys que va entendre que per guanyar havia d’amagar les sigles del PP, però ara va més enllà. Sap que ja no n’hi ha prou d’arrasar en barris afins: si vol la majoria absoluta ha de pescar vots en graners electorals que en principi li són antagonistes. Per això, l’ex-batlle que va suspendre els actes institucionals de la Diada de l’Onze de Setembre, l’ex-president del PP que incendiava el parlament amb atacs furibunds al sobiranisme, ara pica l’ullet als badalonins independentistes.

#Badalonisme es lo que ocurrió ayer. Meeting en plena calle en el barrio de Canyadó #Badalona, una vecina asoma al balcón con una estelada colgada en él y me dice que es independentista (otra asistente al meeting dice que ella también) y que el domingo me va a votar para alcalde.… pic.twitter.com/CtWFvOiq5Z

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) May 24, 2023

Què amaga la cerca de votants independentistes d’Albiol

La campanya “Badalonisme” s’esforça a fer simpàtic García Albiol amb els votants independentistes, sobre el paper els més allunyats, perquè, si són capaços d’atreure’ls a ells, podran atreure tota la resta. Ara, el mateix cartell té versions amb els colors dels principals partits: turquesa de Junts, blau del PP, roig del PSC, groc d’ERC i lila d’En Comú Podem. Tots, llevat del magenta del Guanyem Badalona de Dolors Sabater, la candidata que es presenta com a antítesi de Xavier García Albiol. El 2019 polaritzava amb ella i presentava les eleccions com una dualitat, i ara la menysté com una manera de dir que el seu temps ja ha passat.

Cartell de la precampanya electoral de 2019 en el qual Garcia-Albiol polaritzava amb Sabater. Durant la campanya electoral de 2019, va cercar el vot socialista que renegava del pacte que va fer batllessa Sabater. Regidoria contra les ocupacions i reivindicació del seu mandat… sota l’amenaça de presó

Un dels principals temes de la campanya electoral de Barcelona ha estat la seguretat i les ocupacions de pisos, un espantall utilitzat sobretot pels partits de dretes que ha saltat sense problemes a Badalona. En una trobada amb Daniel Sirera i més candidats del PP a l’àrea metropolitana de Barcelona, García Albiol va anunciar que si és batlle crearà una regidoria específica contra l’ocupació per a acompanyar judicialment els veïns a qui els hagin ocupat un immoble. Va reconèixer que no totes les ocupacions són iguals i que hi ha qui ocupa per necessitat, però va dir que el 75% són gent que ha fet de l’ocupació un sistema de vida i molesten els veïns.

Més enllà de la lluita contra la inseguretat i l’incivisme, García Albiol es dedica a reivindicar la seva obra de govern i marcar un perfil de batlle protector de la ciutat. Una suposada bona gestió que xoca amb el judici per prevaricació urbanística i ambiental per haver permès d’instal·lar irregularment unes antenes de telefonia a la comissaria de la Guàrdia Urbana. La fiscalia demana que sigui condemnat a dos anys i deu mesos de presó i inhabilitat durant deu anys per a l’exercici de càrrec públic.

PSC, ERC i Guanyem es disputen el lideratge de l’alternativa

Ningú no discuteix que García Albiol tornarà a ser el més votat a les eleccions. El dubte és qui quedarà en segona posició i podrà situar-se com a alternativa si no assoleix la majoria absoluta. El PSC arriba a les eleccions amb la visibilitat que en principi dóna tenir la batllia de la ciutat i l’atractiu davant el seu electorat potencial d’haver portat a Badalona la Copa del Rei de bàsquet. D’una altra banda, té la màcula de la gestió que l’ajuntament ha fet de les agressions sexuals a menors al centre comercial Màgic i les amenaces a la família de la víctima de l’entorn dels agressors, que va acabar anant-se’n de Badalona.

El PSC de Badalona reparteix marxandatge de l’ajuntament i propaganda del partit en una mateixa acció de campanya

Durant dècades Badalona va ser una baula més del cinturó roig de l’àrea metropolitana de Barcelona, però el fenomen García Albiol va fer que deixés d’orbitar en aquest mateix sentit. Quan van recuperar la batllia, van voler recuperar el suport dels barris que havien virat cap al candidat del PP imitant el discurs de la lluita contra la inseguretat i l’incivisme i tornant a trepitjar molt el carrer. Com a batlle, Rubén Guijarro no ha tingut temps d’emprendre cap projecte de fons i s’ha hagut de conformar a portar el dia a dia de l’ajuntament, tot i que tant ell com els seus socis de govern admeten la paràlisi de l’administració.

A les dues darreres eleccions la segona candidata més votada ha estat Dolors Sabater, que el 2019 es va presentar com a cap d’una coalició entre Guanyem i ERC. L’objectiu era disputar la primera força a García Albiol, però el resultat no va ser l’esperat i aviat es van manifestar la discrepància entre les dues formacions, que van acabar trencant i constituint grups municipals separats. Quatre anys després, i havent marxat al Parlament de Catalunya, Sabater ha perdut part de l’aura que la mostrava com l’antítesi de García Albiol, però ara es torna a presentar amb la idea de continuar l’obra de govern que va quedar interrompuda el 2018. Ha promès de treballar per la cohesió social dels veïns i proposa transformacions urbanes per a fer més zones verdes i equipaments públics, com un casal de joves i una fàbrica de creació cultural.

Ara, el seu principal competidor serà Àlex Montornès, candidat d’ERC i primer tinent batlle del govern de Guijarro. Presenta com a número quatre Carme Martínez, fins fa ben poc regidora de Guanyem, i té el suport de l’ex-batllessa socialista Maite Arqué. Es presenta amb l’eslògan “Fem funcionar Badalona” i la promesa de fer foc nou després de la inestabilitat dels darrers anys. No l’ajuden les crítiques a la mala gestió que li ha llançat el seu company de govern David Torrents, candidat de Junts, que va dir que abans d’investir-lo a ell preferiria que fos batlle García Albiol: “Àlex Montornès està incapacitat per a liderar la ciutat. Si de mi depèn, i ho dic per activa i per passiva, si em pregunten Albiol o Montornès, jo dic Albiol, obertament.”

El rebombori per la declaració, que va ser aprofitada per ERC per a criticar durament Junts, va forçar-lo a enregistrar un vídeo garantint que no investiria mai García Albiol: “El feixisme, l’extrema dreta, no governarà la quarta ciutat del país. No puc ser més clar: García Albiol no tindrà l’alcaldia de Badalona.” Ara, va insistir a criticar la capacitat de gestió de Montornès: “Qui tingui l’alcaldia ho haurà de fer bé. Jo no sóc Gabriel Rufián, ERC es pensa que aquest regidor i Junts per Catalunya donaran els vots a canvi de res. Hem de fer un bon govern en condicions. Hem governat el Partit Socialista, Esquerra Republicana, els comuns i Junts per Catalunya, i hem tingut moltes dificultats. I n’hem tingut una de clau, que és Recursos Humans, que porta Esquerra Republicana.”

Per tancar la Polèmica d’ahir us deixo aquest missatge!! El Populisme, l’Extrema Dreta d’@Albiol_XG no governarà #Badalona si depèn de @JuntsXCat!! Dit això, jo NO regalaré els meus vots a canvi de res!! Hem de fer un bon govern, el millor, i NO repartir les cadires!! pic.twitter.com/U4R4kT2m6Z

— David Torrents (@torrents_d) May 17, 2023

En un sentit oposat, la candidata dels comuns, Aïda Llauradó, ha destacat el bon funcionament del govern i s’han reivindicat com un adhesiu per a facilitar acords entre les forces polítiques. Han promès la modernització de l’administració local i una revisió del model de seguretat, promovent la policia de proximitat als barris, escoles i comerços.

D’ençà de l’any 2011 Xavier García Albiol és el gran protagonista de la política badalonina. Va assolir la batllia gràcies a una campanya racista que amagava les sigles del PP i l’abstenció de CiU al ple d’investidura, i quatre anys després la va perdre pels mateixos vents de canvi que van fer batlles Ada Colau a Barcelona i Joan Ribó a València. A Badalona, el rostre de la nova política era el de Dolors Sabater, professora d’institut i activista veïnal, que va ser investida gràcies al suport de tots els partits d’esquerres i un dels regidors de CiU. Un “tots contra Albiol” que es va desfer quan el PSC –tercera força– es va prestar a una maniobra del PP per a fer una moció de censura i fer caure Sabater.

El PSC va trencar el compromís de fer un cordó sanitari a García Albiol i d’aleshores ençà la sintonia entre els partits d’esquerres o catalanistes se’n va ressentir. Ara fa quatre anys el PSC va deixar clar que deixaria que García Albiol tornés a ser batlle abans d’investir Sabater, que havia tornat a quedar segona. Per evitar-ho, Sabater va fer un pas al costat i va votar a favor del tercer candidat més votat, el socialista Àlex Pastor. Però va durar poc: deu mesos després va dimitir, l’endemà d’haver estat detingut conduint embriac i incomplint el confinament per la pandèmia de la covid. Amb la dimissió es va convocar un nou ple d’investidura, però aquesta vegada Sabater no va fer confiança al PSC, i el PSC no va fer confiança a Sabater. El resultat va ser el retorn de García Albiol quan ja no s’esperava recuperar el protagonisme que li va donar la batllia de la tercera ciutat de Catalunya. De nou, el mandat del batlle de la ciutat va ser breu i un any i mig després va ser destituït en una moció de censura causada per la vinculació de García Albiol amb una societat a Belize, considerat un paradís fiscal. Sense Sabater en l’equació, que havia deixat l’ajuntament per ser diputada al parlament, tots els partits de l’oposició van investir el socialista Rubén Guijarro nou batlle de la ciutat.

Aquest resum ràpid dels darrers dotze anys il·lustra la inestabilitat política en què viu submergida Badalona. El populisme racista de García Albiol el fa atractiu electoralment més enllà de les fronteres ideològiques del PP, però també polaritza i provoca uns anticossos que fan d’aglutinant entre els altres partits per a barrar-li el pas. El problema per a ells és que, d’una banda, aquestes operacions regalen la centralitat a García Albiol; i, d’una altra, que els anys de baralles entre els partits destinats a entendre’s els fan perdre la imatge d’alternativa viable. Ara, García Albiol no es vol arriscar a tornar-se a quedar amb un pam de nas i ha dissenyat una campanya electoral més transversal que mai per arribar a una anhelada majoria absoluta.

De fa setmanes un gran cartell amb la cara de García Albiol presideix la plaça de la Vila, al costat de l’ajuntament. Prescindeix de les sigles del PP i promet “badalonisme” sobre un fons groc, color que fa anys que s’associa a l’independentisme. Abans de la campanya electoral, en aquesta mateixa façana hi havia penjat un altre cartell amb un disseny que imitava el de la campanya “Ara és l’hora” de l’ANC i Òmnium Cultural del 2014.

García Albiol és expert a acostar-se a la gent i deixar-se veure pels barris, especialment pels de rendes més baixes i més conflictivitat social. És allà on obté més bons resultats: el 2019 gairebé la meitat dels veïns de Llefià i la Salut van votar-lo. En canvi, el seu espanyolisme recalcitrant fa que fracassi en barris del centre, tradicionalment més catalanistes. Fa anys que va entendre que per guanyar havia d’amagar les sigles del PP, però ara va més enllà. Sap que ja no n’hi ha prou d’arrasar en barris afins: si vol la majoria absoluta ha de pescar vots en graners electorals que en principi li són antagonistes. Per això, l’ex-batlle que va suspendre els actes institucionals de la Diada de l’Onze de Setembre, l’ex-president del PP que incendiava el parlament amb atacs furibunds al sobiranisme, ara pica l’ullet als badalonins independentistes.

#Badalonisme es lo que ocurrió ayer. Meeting en plena calle en el barrio de Canyadó #Badalona, una vecina asoma al balcón con una estelada colgada en él y me dice que es independentista (otra asistente al meeting dice que ella también) y que el domingo me va a votar para alcalde.… pic.twitter.com/CtWFvOiq5Z

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) May 24, 2023

Què amaga la cerca de votants independentistes d’Albiol

La campanya “Badalonisme” s’esforça a fer simpàtic García Albiol amb els votants independentistes, sobre el paper els més allunyats, perquè, si són capaços d’atreure’ls a ells, podran atreure tota la resta. Ara, el mateix cartell té versions amb els colors dels principals partits: turquesa de Junts, blau del PP, roig del PSC, groc d’ERC i lila d’En Comú Podem. Tots, llevat del magenta del Guanyem Badalona de Dolors Sabater, la candidata que es presenta com a antítesi de Xavier García Albiol. El 2019 polaritzava amb ella i presentava les eleccions com una dualitat, i ara la menysté com una manera de dir que el seu temps ja ha passat.

Cartell de la precampanya electoral de 2019 en el qual Garcia-Albiol polaritzava amb Sabater. Durant la campanya electoral de 2019, va cercar el vot socialista que renegava del pacte que va fer batllessa Sabater. Regidoria contra les ocupacions i reivindicació del seu mandat… sota l’amenaça de presó

Un dels principals temes de la campanya electoral de Barcelona ha estat la seguretat i les ocupacions de pisos, un espantall utilitzat sobretot pels partits de dretes que ha saltat sense problemes a Badalona. En una trobada amb Daniel Sirera i més candidats del PP a l’àrea metropolitana de Barcelona, García Albiol va anunciar que si és batlle crearà una regidoria específica contra l’ocupació per a acompanyar judicialment els veïns a qui els hagin ocupat un immoble. Va reconèixer que no totes les ocupacions són iguals i que hi ha qui ocupa per necessitat, però va dir que el 75% són gent que ha fet de l’ocupació un sistema de vida i molesten els veïns.

Més enllà de la lluita contra la inseguretat i l’incivisme, García Albiol es dedica a reivindicar la seva obra de govern i marcar un perfil de batlle protector de la ciutat. Una suposada bona gestió que xoca amb el judici per prevaricació urbanística i ambiental per haver permès d’instal·lar irregularment unes antenes de telefonia a la comissaria de la Guàrdia Urbana. La fiscalia demana que sigui condemnat a dos anys i deu mesos de presó i inhabilitat durant deu anys per a l’exercici de càrrec públic.

PSC, ERC i Guanyem es disputen el lideratge de l’alternativa

Ningú no discuteix que García Albiol tornarà a ser el més votat a les eleccions. El dubte és qui quedarà en segona posició i podrà situar-se com a alternativa si no assoleix la majoria absoluta. El PSC arriba a les eleccions amb la visibilitat que en principi dóna tenir la batllia de la ciutat i l’atractiu davant el seu electorat potencial d’haver portat a Badalona la Copa del Rei de bàsquet. D’una altra banda, té la màcula de la gestió que l’ajuntament ha fet de les agressions sexuals a menors al centre comercial Màgic i les amenaces a la família de la víctima de l’entorn dels agressors, que va acabar anant-se’n de Badalona.

El PSC de Badalona reparteix marxandatge de l’ajuntament i propaganda del partit en una mateixa acció de campanya

Durant dècades Badalona va ser una baula més del cinturó roig de l’àrea metropolitana de Barcelona, però el fenomen García Albiol va fer que deixés d’orbitar en aquest mateix sentit. Quan van recuperar la batllia, van voler recuperar el suport dels barris que havien virat cap al candidat del PP imitant el discurs de la lluita contra la inseguretat i l’incivisme i tornant a trepitjar molt el carrer. Com a batlle, Rubén Guijarro no ha tingut temps d’emprendre cap projecte de fons i s’ha hagut de conformar a portar el dia a dia de l’ajuntament, tot i que tant ell com els seus socis de govern admeten la paràlisi de l’administració.

A les dues darreres eleccions la segona candidata més votada ha estat Dolors Sabater, que el 2019 es va presentar com a cap d’una coalició entre Guanyem i ERC. L’objectiu era disputar la primera força a García Albiol, però el resultat no va ser l’esperat i aviat es van manifestar la discrepància entre les dues formacions, que van acabar trencant i constituint grups municipals separats. Quatre anys després, i havent marxat al Parlament de Catalunya, Sabater ha perdut part de l’aura que la mostrava com l’antítesi de García Albiol, però ara es torna a presentar amb la idea de continuar l’obra de govern que va quedar interrompuda el 2018. Ha promès de treballar per la cohesió social dels veïns i proposa transformacions urbanes per a fer més zones verdes i equipaments públics, com un casal de joves i una fàbrica de creació cultural.

Ara, el seu principal competidor serà Àlex Montornès, candidat d’ERC i primer tinent batlle del govern de Guijarro. Presenta com a número quatre Carme Martínez, fins fa ben poc regidora de Guanyem, i té el suport de l’ex-batllessa socialista Maite Arqué. Es presenta amb l’eslògan “Fem funcionar Badalona” i la promesa de fer foc nou després de la inestabilitat dels darrers anys. No l’ajuden les crítiques a la mala gestió que li ha llançat el seu company de govern David Torrents, candidat de Junts, que va dir que abans d’investir-lo a ell preferiria que fos batlle García Albiol: “Àlex Montornès està incapacitat per a liderar la ciutat. Si de mi depèn, i ho dic per activa i per passiva, si em pregunten Albiol o Montornès, jo dic Albiol, obertament.”

El rebombori per la declaració, que va ser aprofitada per ERC per a criticar durament Junts, va forçar-lo a enregistrar un vídeo garantint que no investiria mai García Albiol: “El feixisme, l’extrema dreta, no governarà la quarta ciutat del país. No puc ser més clar: García Albiol no tindrà l’alcaldia de Badalona.” Ara, va insistir a criticar la capacitat de gestió de Montornès: “Qui tingui l’alcaldia ho haurà de fer bé. Jo no sóc Gabriel Rufián, ERC es pensa que aquest regidor i Junts per Catalunya donaran els vots a canvi de res. Hem de fer un bon govern en condicions. Hem governat el Partit Socialista, Esquerra Republicana, els comuns i Junts per Catalunya, i hem tingut moltes dificultats. I n’hem tingut una de clau, que és Recursos Humans, que porta Esquerra Republicana.”

Per tancar la Polèmica d’ahir us deixo aquest missatge!! El Populisme, l’Extrema Dreta d’@Albiol_XG no governarà #Badalona si depèn de @JuntsXCat!! Dit això, jo NO regalaré els meus vots a canvi de res!! Hem de fer un bon govern, el millor, i NO repartir les cadires!! pic.twitter.com/U4R4kT2m6Z

— David Torrents (@torrents_d) May 17, 2023

En un sentit oposat, la candidata dels comuns, Aïda Llauradó, ha destacat el bon funcionament del govern i s’han reivindicat com un adhesiu per a facilitar acords entre les forces polítiques. Han promès la modernització de l’administració local i una revisió del model de seguretat, promovent la policia de proximitat als barris, escoles i comerços.

“No ens veuràs al debat de TV3 i Catalunya Ràdio. Nosaltres fem política municipal i de país des dels barris i entitats, a peu de carrer”, deia una piulada d’Independents per Salt – CUP. És una incògnita si el debat d’ahir al vespre amb els candidats a Barcelona va tenir cap impacte sobre els indecisos o va aconseguir mobilitzar els que es decanten per una abstenció conscient, tenint en compte que els resultats poden ser molt ajustats a la capital del Principat: va tenir 214.000 espectadors, un 12,1% de quota i una audiència acumulada de 679.000 persones, segons la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però és segur que no va beneficiar la CUP, que en va ser exclosa. Els anticapitalistes no van aconseguir que la Junta Electoral els hi inclogués, malgrat que la seva absència –segons que van denunciar– atempta contra la pluralitat política i social, la igualtat, la proporcionalitat i la neutralitat informativa que estableix la llei.

I és que l’ascendència dels candidats a la batllia barcelonina supera les fronteres municipals: gairebé exerceixen com a candidats nacionals i són la via per a arribar a votants que no tindran cap contacte directe amb la campanya electoral, sobretot a les grans ciutats. Els anticapitalistes han remat a contracorrent en el compte enrere fins a les eleccions. La pèrdua de representació a l’Ajuntament de Barcelona fa quatre anys i dels drets electorals vinculats els ha restat visibilitat en un moment de crisi i paràlisi del procés independentista que també en pot desmobilitzar el vot.

La CUP ha mantingut activades les xarxes socials i, sobretot, les xarxes humanes de les seves candidatures, que acostumen a arrelar-se en els moviments socials locals, per mirar de remuntar els resultats de fa quatre anys. El 2019 va perdre més de 61.000 vots i 48 regidors. A banda Barcelona, on tenia 3 representants, va restar fora dels ajuntaments de Lleida (hi havia obtingut 2 regidors el 2015), Santa Coloma de Gramenet (6 el 2015, amb Som Gramenet), l’Hospitalet de Llobregat (1), Terrassa (1), Montcada i Reixac (1) i Granollers (2). També va perdre suport a Cerdanyola del Vallès (de 5 a 3), Sabadell (de 4 a 3), Sant Cugat del Vallès (de 4 a 3), Castellar del Vallès (de 4 a 1), Rubí (de 3 a 1) i Olot (de 3 a 2). A Tarragona va mantenir els dos representants que tenia i ha format part del govern del batlle Pau Ricomà, amb ERC i Junts. La CUP també ha estat durant aquest mandat al govern de Sant Cugat del Vallès amb ERC i el PSC, i al de Figueres amb ERC, el PSC i Canviem.

La capital de l’Alt Empordà ha estat un dels llocs triats per al circuit mediàtic nacional que han recorregut els anticapitalistes, que també ha passat per Lleida i Tarragona. Avui han fet un míting a Vic, on tenen regidors d’ençà del 2007 i són tercera força d’ençà del 2011. L’acte central el van fer a Sabadell, on la Crida va tenir Maties Serracant com a batlle mig mandat, del 2017 al 2019, coincidint amb l’1-O. Més llocs on han centrat l’atenció han estat Tàrrega (on tenen 3 regidors i han integrat igualment el govern), Tortosa (on tenen un representant i es presenten com a garantia de canvi de la batllia, en mans de Junts) i Sant Boi de Llobregat, on fa quatre anys es van quedar sense els dos regidors que havien aconseguit el mandat anterior, igual que a la majoria de municipis de la perifèria i al segon cinturó metropolità. La presentació de les 167 candidatures amb què concorren a les eleccions la van fer, justament, a Santa Coloma de Gramenet, on van arribar a ser segona força. La ciutat és un emblema del relleu municipal perdut que pretenen remuntar parcialment ara, si més no amb l’expectativa de tornar a entrar a l’ajuntament. Però és a peu de carrer, sobretot, on la CUP vol fer forat, i cada poble o ciutat és un món. A Salt, on van governar amb ERC del 2015 al 2019, han volgut marcar perfil combatent l’extrema dreta. Fa pocs dies, la cap de llista, Cristina Sibina, va abandonar un debat electoral organitzat pel Punt Avui en protesta per la participació de Vox.

En la davallada generalitzada de vots de fa dos anys, hi va haver dues excepcions: Girona, on la constitució de Guanyem Girona els va fer créixer de 4 regidors a 6, i Berga, on la gestió de la batllia de Montse Venturós també va fer que guanyessin suport (van passar de 6 a 8). Aquests són els llocs on la CUP ha dipositat les millors expectatives en les eleccions de diumenge. Lluc Salellas, que es presenta per tercera vegada, aspira ara a aconseguir la batllia de Girona, després de la marxa de Marta Madrenas i malgrat l’intent de conservar-la de l’ex-consellera Gemma Geis. A Berga, Ivan Sànchez pretén consolidar-se a l’ajuntament després de la dimissió sobtada de Venturós a mitjan mandat a causa d’una depressió.

Quant a Girona, Salellas ha fet una intensa campanya mirant d’esbotzar les costures electorals de la CUP. Com? Afegint independents a la candidatura i apel·lant a un electorat que va més enllà de l’esquerra independentista. Guanyem va presentar el mes passat el manifest “Guanyem el canvi que Girona es mereix”: entre els signants, hi havia l’ex-batllessa socialista Anna Pagans i ex-regidors d’ERC, ICV i CiU. Dissabte Salellas també va fer una entrevista maratoniana, de les deu del matí a les deu del vespre, amb personalitats i ciutadans, en un intent d’amplificar el seu discurs. Per a arribar a la batllia, el candidat de Guanyem estaria disposat a tancar un pacte amb ERC i Junts, i fins i tot amb el PSC. “Podríem negociar amb el PSC, però garantint una alcaldia independentista”, va dir en una entrevista a VilaWeb.

A Berga, la CUP batalla per a mantenir-se al govern per tercer mandat consecutiu. Després d’anar-se’n Venturós, Sànchez pretén rendibilitzar l’acció de govern, començant per la reducció del deute municipal. Els anticapitalistes, de fet, hi tancaran la campanya divendres. Serà amb un acte al passeig de la Indústria, amb els ex-diputats David Fernández i Anna Gabriel. Tant Fernández com Gabriel representen, d’alguna manera, els anys de creixement de la CUP. A escala municipal, l’organització independentista va arribar als millors resultats el 2015, després de la irrupció de la CUP al Parlament de Catalunya i en un moment de gran mobilització de les bases independentistes.

En aquesta campanya, han centrat el discurs en la defensa d’una gestió totalment pública de l’aigua, del dret d’habitatge, s’han manifestat en contra del turisme depredador, dels interessos de la patronal i de l’ÍBEX i han promès regidories per la llengua. Quant a Barcelona, la seva candidata, Basha Changue, ha defensat el dret d’habitatge, la limitació dels creuers i els pisos turístics, el compromís amb l’autodeterminació i la garantia dels drets lingüístics com a principals eixos programàtics. Changue, que és activista antiracista i afrofeminista i diputada al Parlament de Catalunya, va rebre amenaces i insults racistes abans de la campanya, segons que va denunciar la CUP. En els dies que queden, perseverarà en l’intent de recuperar l’altaveu a l’ajuntament barceloní.

“No ens veuràs al debat de TV3 i Catalunya Ràdio. Nosaltres fem política municipal i de país des dels barris i entitats, a peu de carrer”, deia una piulada d’Independents per Salt – CUP. És una incògnita si el debat d’ahir al vespre amb els candidats a Barcelona va tenir cap impacte sobre els indecisos o va aconseguir mobilitzar els que es decanten per una abstenció conscient, tenint en compte que els resultats poden ser molt ajustats a la capital del Principat: va tenir 214.000 espectadors, un 12,1% de quota i una audiència acumulada de 679.000 persones, segons la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però és segur que no va beneficiar la CUP, que en va ser exclosa. Els anticapitalistes no van aconseguir que la Junta Electoral els hi inclogués, malgrat que la seva absència –segons que van denunciar– atempta contra la pluralitat política i social, la igualtat, la proporcionalitat i la neutralitat informativa que estableix la llei.

I és que l’ascendència dels candidats a la batllia barcelonina supera les fronteres municipals: gairebé exerceixen com a candidats nacionals i són la via per a arribar a votants que no tindran cap contacte directe amb la campanya electoral, sobretot a les grans ciutats. Els anticapitalistes han remat a contracorrent en el compte enrere fins a les eleccions. La pèrdua de representació a l’Ajuntament de Barcelona fa quatre anys i dels drets electorals vinculats els ha restat visibilitat en un moment de crisi i paràlisi del procés independentista que també en pot desmobilitzar el vot.

La CUP ha mantingut activades les xarxes socials i, sobretot, les xarxes humanes de les seves candidatures, que acostumen a arrelar-se en els moviments socials locals, per mirar de remuntar els resultats de fa quatre anys. El 2019 va perdre més de 61.000 vots i 48 regidors. A banda Barcelona, on tenia 3 representants, va restar fora dels ajuntaments de Lleida (hi havia obtingut 2 regidors el 2015), Santa Coloma de Gramenet (6 el 2015, amb Som Gramenet), l’Hospitalet de Llobregat (1), Terrassa (1), Montcada i Reixac (1) i Granollers (2). També va perdre suport a Cerdanyola del Vallès (de 5 a 3), Sabadell (de 4 a 3), Sant Cugat del Vallès (de 4 a 3), Castellar del Vallès (de 4 a 1), Rubí (de 3 a 1) i Olot (de 3 a 2). A Tarragona va mantenir els dos representants que tenia i ha format part del govern del batlle Pau Ricomà, amb ERC i Junts. La CUP també ha estat durant aquest mandat al govern de Sant Cugat del Vallès amb ERC i el PSC, i al de Figueres amb ERC, el PSC i Canviem.

La capital de l’Alt Empordà ha estat un dels llocs triats per al circuit mediàtic nacional que han recorregut els anticapitalistes, que també ha passat per Lleida i Tarragona. Avui han fet un míting a Vic, on tenen regidors d’ençà del 2007 i són tercera força d’ençà del 2011. L’acte central el van fer a Sabadell, on la Crida va tenir Maties Serracant com a batlle mig mandat, del 2017 al 2019, coincidint amb l’1-O. Més llocs on han centrat l’atenció han estat Tàrrega (on tenen 3 regidors i han integrat igualment el govern), Tortosa (on tenen un representant i es presenten com a garantia de canvi de la batllia, en mans de Junts) i Sant Boi de Llobregat, on fa quatre anys es van quedar sense els dos regidors que havien aconseguit el mandat anterior, igual que a la majoria de municipis de la perifèria i al segon cinturó metropolità. La presentació de les 167 candidatures amb què concorren a les eleccions la van fer, justament, a Santa Coloma de Gramenet, on van arribar a ser segona força. La ciutat és un emblema del relleu municipal perdut que pretenen remuntar parcialment ara, si més no amb l’expectativa de tornar a entrar a l’ajuntament. Però és a peu de carrer, sobretot, on la CUP vol fer forat, i cada poble o ciutat és un món. A Salt, on van governar amb ERC del 2015 al 2019, han volgut marcar perfil combatent l’extrema dreta. Fa pocs dies, la cap de llista, Cristina Sibina, va abandonar un debat electoral organitzat pel Punt Avui en protesta per la participació de Vox.

En la davallada generalitzada de vots de fa dos anys, hi va haver dues excepcions: Girona, on la constitució de Guanyem Girona els va fer créixer de 4 regidors a 6, i Berga, on la gestió de la batllia de Montse Venturós també va fer que guanyessin suport (van passar de 6 a 8). Aquests són els llocs on la CUP ha dipositat les millors expectatives en les eleccions de diumenge. Lluc Salellas, que es presenta per tercera vegada, aspira ara a aconseguir la batllia de Girona, després de la marxa de Marta Madrenas i malgrat l’intent de conservar-la de l’ex-consellera Gemma Geis. A Berga, Ivan Sànchez pretén consolidar-se a l’ajuntament després de la dimissió sobtada de Venturós a mitjan mandat a causa d’una depressió.

Quant a Girona, Salellas ha fet una intensa campanya mirant d’esbotzar les costures electorals de la CUP. Com? Afegint independents a la candidatura i apel·lant a un electorat que va més enllà de l’esquerra independentista. Guanyem va presentar el mes passat el manifest “Guanyem el canvi que Girona es mereix”: entre els signants, hi havia l’ex-batllessa socialista Anna Pagans i ex-regidors d’ERC, ICV i CiU. Dissabte Salellas també va fer una entrevista maratoniana, de les deu del matí a les deu del vespre, amb personalitats i ciutadans, en un intent d’amplificar el seu discurs. Per a arribar a la batllia, el candidat de Guanyem estaria disposat a tancar un pacte amb ERC i Junts, i fins i tot amb el PSC. “Podríem negociar amb el PSC, però garantint una alcaldia independentista”, va dir en una entrevista a VilaWeb.

A Berga, la CUP batalla per a mantenir-se al govern per tercer mandat consecutiu. Després d’anar-se’n Venturós, Sànchez pretén rendibilitzar l’acció de govern, començant per la reducció del deute municipal. Els anticapitalistes, de fet, hi tancaran la campanya divendres. Serà amb un acte al passeig de la Indústria, amb els ex-diputats David Fernández i Anna Gabriel. Tant Fernández com Gabriel representen, d’alguna manera, els anys de creixement de la CUP. A escala municipal, l’organització independentista va arribar als millors resultats el 2015, després de la irrupció de la CUP al Parlament de Catalunya i en un moment de gran mobilització de les bases independentistes.

En aquesta campanya, han centrat el discurs en la defensa d’una gestió totalment pública de l’aigua, del dret d’habitatge, s’han manifestat en contra del turisme depredador, dels interessos de la patronal i de l’ÍBEX i han promès regidories per la llengua. Quant a Barcelona, la seva candidata, Basha Changue, ha defensat el dret d’habitatge, la limitació dels creuers i els pisos turístics, el compromís amb l’autodeterminació i la garantia dels drets lingüístics com a principals eixos programàtics. Changue, que és activista antiracista i afrofeminista i diputada al Parlament de Catalunya, va rebre amenaces i insults racistes abans de la campanya, segons que va denunciar la CUP. En els dies que queden, perseverarà en l’intent de recuperar l’altaveu a l’ajuntament barceloní.

L’afirmació ha entrat de colp, com una galtada, com una ratxa de vent que ningú no esperava. Pam! “Els valencians són racistes.” La brama corre per les redaccions de mig món i també per algunes cancelleries. Fins i tot, aquest racisme dels valencians que ha emergit tot de sobte, fa apagar monuments com el Crist del Corcovado de Rio de Janeiro i fa que els ministres espanyols s’hagen de disculpar davant alguns homòlegs d’uns altres països.

I ha entrat també fins a la cuina de la campanya electoral. Els gabinets d’estratègia i els escriptors de discursos han hagut d’incorporar aquesta nova variable a les intervencions dels dirigents. Els han de fer dir, en algun moment de la intervenció, que no és de veres que els valencians siguen racistes i que ja està bé que de Madrid escampen aquesta mentida que és com una taca de quitrà en una platja contaminada. Tot això, mentre han de continuar venent propostes en aquesta campanya letàrgica en què les forces van molt justes i és més important i productiu no errar que mirar de brillar.

I què ha passat? Com pot ser que aquesta onada de titulars a la premsa espanyola i estrangera no es puga aturar? Els analistes dels partits observen les oscil·lacions dels trackings que reben diàriament. Tindrà efecte sobre els resultats electorals? Desmobilitzarà els votants? Quants vots perdran per culpa d’aquest afer?

L’ou de la serp

L’espurna que ha encès la metxa i que encara no se sap fins on cremarà va sorgir en el partit de futbol entre un València Club de Futbol que necessitava guanyar fos com fos i un Reial Madrid que era un animal ferit perquè havia fet un desastre de temporada. El seu jugador més inestable i provocador, el brasiler Vinícius Jr., va sentir com l’insultaven, com li deien “mico, mico”. Un crit racista que, de manera insistent, sembla que li van fer uns quants indesitjables a la grada. Eren quatre, diuen, o tres. I ja han estat identificats.

Probablement, en aquest incident, Vinícius hi va posar més pa que formatge. Però el València CF hi va posar els Yomus. Aquest grup creat per militants de l’extrema dreta, neonazis, ultres i violents que, de fa quaranta anys, se senten amos de les grades del Mestalla. De les grades i de l’exterior de l’estadi. Ells fan i desfan a plaer. Ara ens diem Yomus, ara ens diem Curva Nord, ara tornem a ser Yomus, però ens hem barallat i el líder és un altre… I el club, mane qui mane i siga qui siga el propietari, no ha acabat mai de fer net. Sempre han permès que amb una forma o amb una altra, amb un nom o amb un altre, els Yomus embruten el nom de Mestalla i d’un club més que centenari. Els primers anys després de la mort de Franco, quan al País Valencià es coïa el futur polític, els ultres van ser un dels braços més exacerbats del blaverisme violent. Acaronats per grupuscles com España 2000, van créixer. Ara, quan el club és propietat d’una empresa multinacional, els Yomus, els ultres, fan costat a una part de la propietat.

D’ençà que va ocórrer l’aldarull i l’expulsió i la sanció i el perdó, el club ha estat una màquina d’emetre comunicats de repulsa. Repulsa contra els ultres, repulsa contra les paraules desafortunades de l’entrenador del Madrid, repulsa contra la sanció tan dura, tan immediata, tan ràpida, tan pim-pam que han rebut. El tractament en comparació amb uns altres incidents semblants és molt discriminatori i assenyalador, però l’ou de la serp el tenen dins. Tan endins que n’hi hagué prou que tres d’aquests violents ultres insultassen el jugador provocador del Reial Madrid per fer-ho saltar tot en miques.

Els polítics, remant a la contra

I la taca s’estén. València i racisme són dues paraules que van juntes. I això ha obrat un miracle en una campanya electoral que s’esllangueix entre discussions bizantines sobre si s’han d’apujar o abaixar imposts, promeses d’abolir el carril bici de València, debats sobre qui promet que farà més habitatge públic i dibuixos del caixer vell del riu Túria amb banquets i paelles.

Tot això ara resta en un segon pla. Una mena de pax romana s’ha escampat sobre els candidats. Ara han de remar a contra vent. Buidar l’aigua de la nau. Joan Ribó, María José Català, Sandra Gómez, Pilar Lima, tots a una veu, han lamentat els incidents de diumenge al camp condemnant-los, maleint els ossos d’aquells que van dir mico a Vinícius. I a la frase següent han dit tots, a la seua manera, que València no és racista i que no deixaran que vinguen de Madrid a embrutar el nom d’aquesta ciutat que és acollidora.

En una entrevista a À Punt, el president Ximo Puig, candidat a la reelecció, ha explicat que, tot d’un colp, han vingut de fora a canviar el marc de la discussió. I ho ha lamentat durament, i ha recordat com va costar d’esborrar l’estigma dels valencians corruptes. Ximo Puig és l’autor de l’expressió ben gràfica “hipoteca reputacional” que diu que va haver d’anar eixugant quan va arribar al Palau de la Generalitat. “Lluitarem contra el racisme, però no deixarem que ens atropellen. No deixarem perdre la reputació, som la comunitat que més ha pujat a tot Europa. No volem baixar i lluitarem pels valors que ens identifiquen”, ha dit abans d’exclamar que València és la ciutat de l’Aquarius.

El candidat de Compromís, Joan Ribó, també n’ha parlat en una entrevista i ha coincidit amb Puig que el club ha fet les coses ben fetes expulsant els seguidors que van insultar el jugador. Ribó ha recordat que els tentacles del madridisme són molt llargs i ha donat la benvinguda a l’amplificació del cas. “Crec que la sanció al València ja l’haurien poguda posar a més camps i no s’ha fet”, ha dit, tot recordant la invasió del camp de l’Espanyol el dia del partit contra el Barça.

També Héctor Illueca i Carlos Mazón s’hi han referit i han repetit que València no és racista i han lloat la rapidesa del club fent fora els seguidors identificats.

I, mentrestant, aquesta campanya, que uns volien que fos la primera volta de les espanyoles, i uns altres volien que se centràs en els problemes dels valencians perquè, diu Ximo Puig, el País Valencià no és el trofeu de ningú, ara és la campanya de netejar el nom i la reputació. Contra el vent, contra el temps, i amb aquest enemic comú que ara els ha sortit a camí: el Reial Madrid.

La UNESCO declarà Menorca Reserva de la Biosfera el 7 d’octubre de 1993, atès “l’alt grau de compatibilitat aconseguit entre el desenvolupament de les activitats econòmiques, el consum de recursos i la conservació del patrimoni i d’un paisatge que ha mantingut, i continua mantenint avui, una qualitat excepcional”.

De les quatre illes poblades de l’arxipèlag balear, Menorca és la que conserva més bé el paisatge i el territori, la que té un sistema econòmic més equilibrat, on es defensa millor la cultura i on la llengua catalana manté uns nivells de coneixement i ús més elevats.

No tot són flors i violes, al paradís menorquí. A tota l’illa hi ha una crisi d’habitatge que tothom reconeix que és greu, la dependència del turisme causa els mateixos maldecaps i desequilibris que a les altres illes i, tot i que de manera molt més lenta que en les seves illes germanes, també es continua consumint territori rural.

El Consell de Menorca

De les deu legislatures d’ençà de l’aprovació de l’estatut de les Illes Balears, ara fa quaranta anys, el PP n’ha governats tres. Les altres set les ha governades una coalició entre PSIB-PSOE i els sobiranistes. D’aquests 28 anys de governs d’esquerres al Consell de Menorca, el PSIB ha tengut sempre la presidència, llevat dels dos anys de presidència de Maite Salord.

En aquesta legislatura que és a punt d’acabar, el PSIB-PSOE ha tengut 4 consellers; Més per Menorca, 3; Unides Podem, 1; PP, 4; i Ciutadans, 1.

El Consell que sorgirà de les eleccions del 28 de maig no variarà gaire, però cal donar per fet que l’escó de Ciutadans anirà al PP. Unides Podem podria conservar el seu, i si no aniria a parar a la formació clarament emergent en aquestes eleccions, que és Més per Menorca.

La formació sobiranista ha renovat la llista electoral i ara l’encapçala Josep Juaneda, que aquests darrers quatre anys ha estat regidor a l’Ajuntament de Ciutadella i, després, conseller. Al capdamunt de la llista del PSOE hi torna a haver Susanna Mora, que ha estat la presidenta del consell. A partir de diumenge es podrà començar a intuir qui d’ells dos serà el nou president. El presumible ascens de Més per Menorca situa Juaneda amb moltes possibilitats.

Quant al PP, el cap de llista és Adolfo Vilafranca, després d’una batalla fratricida contra Coia Sugrañes, que ha acabat relegada al segon lloc de la llista al parlament.

Eleccions municipals

Les eleccions municipals també confirmaran l’hegemonia de l’esquerra. Ciutadella probablement continuarà amb batllia sobiranista i Maó repetirà batlle del PSIB-PSOE. Els sis municipis restants podrien tenir majoria del PSIB i sobiranistes, tret el municipi més petit, el Migjorn Gran, on només concorren PSIB i PP.

13 menorquins al parlament

Dels 13 diputats que enviaran els menorquins al parlament “de Mallorca”, la majoria seran d’esquerres, però la qüestió és si seran capaços de compensar el previsible retrocés de l’esquerra a Mallorca i Eivissa.

Aquí també el torcebraç per a ser els primers es juga a tres bandes: a PP i PSIB-PSOE s’hi ha d’afegir Més per Menorca, encapçalada per Pep Castells, segurament el millor parlamentari d’aquesta legislatura.

Campanya amb olor d’alfabeguera

La coherència mantinguda aquests darrers anys, l’alt nivell general dels seus candidats i una excel·lent campanya electoral, que combina el repartiment de les alfabegueres amb una imatge nova i atractiva, han situat Més per Menorca al nivell de PSIB i PP i amb capacitat de disputar més d’una presidència als socialistes. Les eleccions es juguen a tres bandes i, en molts casos hi ha en joc l’hegemonia dins el bloc de l’esquerra.

Precisament qui va ser el parlamentari més destacat dels quaranta anys d’autonomia, el menorquí Joan Francesc López Casasnovas, que va morir el juliol de l’any passat, va escriure: “Exigim dels nostres governants idees, entusiasme en la seva exposició i una saludable dosi d’ideologia Per estar en política cal tenir ideologia. Governar és ideologia aplicada a la gestió.”

Segur que avui López Casasnovas estaria orgullós dels seus hereus polítics.

Un equip d’experts internacionals activarà avui el procés que hauria de fer la humanitat si mai rebés un missatge d’una civilització extraterrestre. L’artista resident a l’Institut SETI Daniela de Paulis ha reunit un grup d’investigadors, científics espacials i artistes per a aquest projecte, anomenat “A Sign in Space“.

L’ExoMars Trace Gas Orbiter, de l’Agència Espacial Europea, un orbitador al voltant de Mart, transmetrà un missatge codificat a la Terra per a simular la recepció d’aquest senyal de la intel·ligència extraterrestre.

A continuació, tres observatoris de radioastronomia de classe mundial el detectaran.  Són l’Allen Telescope Array, de l’Institut SETI, el Robert C. Byrd Telescopi Green Bank i l’observatori de l’Estació Ràdio Astronòmica de Medicina, gestionat per l’Institut d’Astrofísica italià (INAF). El contingut del missatge no es revelarà immediatament, cosa que permet al públic de contribuir a descodificar el contingut i interpretar-lo.

D’aquesta manera, “A Sign in Space” permet d’assajar i preparar la resposta. Qui vulgui es pot unir a una transmissió en directe organitzada pel doctor Franck Marchis, de l’Institut SETI, i el Victoria Catlett, de GBO, mentre reben el missatge i hi responen els artistes i científics implicats. Hi ha també entrevistes amb membres clau de l’equip, inclosos científics, enginyers, artistes i més. 

Després de la transmissió, els equips del telescopi arxivaran les dades a la xarxa d’emmagatzematge descentralitzat FIlecoin. I els qui vulguin treballar-hi poden unir-se a un xat de Discord allotjat per SETI. El lloc web del projecte té un formulari d’enviament per a qualsevol persona que pensi que ha resolt el codi.

El missatge serà enviat a les 21.00, hora catalana, i arribarà setze minuts més tard a la Terra. “Aquest experiment és una oportunitat perquè el món aprengui com la comunitat SETI, en tota la seva diversitat, treballarà conjuntament per rebre, processar, analitzar i entendre el significat d’un potencial senyal extraterrestre”, ha dit el científic del projecte Allen Telescope Array el doctor Wael Farah. “Més que l’astronomia, la comunicació amb vida extraterrestre requerirà un ampli coneixement. Amb ‘A Sign in Space’, esperem fer els primers passos per a reunir una comunitat per assolir aquest envit.”

Què hauria de fer la humanitat si descobrim que no estem sols a l’univers?

La cantant nord-americana Tina Turner s’ha mort aquesta tarda, a vuitanta-tres anys, segons que ha confirmat la seva agència de representació. “Tina Turner, la reina del rock’n roll, s’ha mort pacíficament a vuitanta-tres anys després d’una llarga malaltia a la seva casa de Küsnacht, a Suïssa”, ha dit en un comunicat. I ha afegit: “Amb ella, el món perd una llegenda de la música i un model a seguir.” Turner va ser diagnosticada amb càncer d’intestí el 2016, i el 2017 es va haver de sotmetre a un trasplantament de ronyó.

Considerada una de les grans llegendes del pop durant la dècada dels vuitanta i coneguda per les seves enèrgiques actuacions, Turner –nascuda com a Anna Mae Bullock en una família pobra de l’estat de Tennesse– va començar la seva carrera musical de bracet d’Ike Turner, el seu primer marit. Després d’anys d’abusos en mans de la seva parella, tanmateix, la cantant se’n divorcià i emprengué una carrera musical en solitari que la dugué a l’estrellat amb la publicació del disc ‘Private Dancer’ l’any 1984, amb cançons d’èxit mundial com ara ‘What’s love got to do with it‘, ‘The best‘ o bé ‘Let’s stay together‘.

Al llarg d’una carrera que va durar més de cinc dècades, Turner va vendre dos-cents milions de discos per tot el món. Després d’haver-se retirat l’any 2000, la cantant va tornar el 2008 als escenaris amb la gira ‘Tina! The 50th anniversary tour‘, que esdevingué una de les més rendibles de la història.

L’any 2013, Turner va adquirir la nacionalitat suïssa i renuncià a la nacionalitat nord-americana, tot confirmant que es retirava definitivament de la música.

El jutjat número 5 de Sant Feliu de Llobregat ha citat com a encausats per al 27 d’octubre els humoristes del programa Està passant, de TV3, Judit Martín, Toni Soler i Jair Domínguez per la paròdia de la Mare de Déu del Rocío, segons que ha avançat elDiario.es i ha confirmat VilaWeb. Fonts de la defensa dels humoristes asseguren que no en sabien res i que se n’han assabentat per la premsa. Són acusats de delicte contra la constitució espanyola arran de la demanda presentada per Advocats Cristians a principis d’abril.

Jair Domínguez hi ha reaccionat en un piulet en què diu: “M’hi hauran de dur amb cotxe patrulla perquè no penso gastar benzina per anar a declarar.”

M'hi hauran de dur amb cotxe patrulla perquè no penso gastar benzina per anar a declarar. https://t.co/86bGRCZRJO

— Jair Dominguez (@sempresaludava) May 24, 2023

En la denúncia, Advocats Cristians inclou uns quants fragments de les frases que es van dir durant el gag i imatges del moment. Segons els denunciants, algunes de les frases eren clarament vexatòries i ofensives, sobretot les de contingut sexual. A més, la denúncia incloïa les reaccions contràries de diversos polítics, sobretot d’Andalusia, i representants de l’Església, i el fet que Soler no s’hagi volgut disculpar.

La denúncia recorda que l’article 525.1 del codi penal espanyol castiga amb multes de vuit mesos a dotze els qui, “per ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol mena de document, escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin, també públicament, els qui els professen o practiquen”. També recorda que la jurisprudència del Tribunal Suprem estableix que l’escarni es pot definir com la “burla o mofa d’allò que es contradiu”, “una expressió de menyspreu grollera i insultant” o “befa tenaç que es fa amb el propòsit d’afrontar”. I els denunciants conclouen: “L’acte de befa o burla és clar i contumaç”.

La paròdia es va emetre el 4 d’abril i consistia en una entrevista a l’actriu Judit Martín disfressada de Mare de Déu del Rocío, amb una figura que simbolitzava el nen Jesús. S’hi va fer mofa del sexe, de la religiositat i de l’accent andalús.

En el seu moment, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va coincidir unànimement que el gag de la Verge del Rocío al programa Està passant se situava dins l’exercici de la llibertat d’expressió.

[VÍDEO] La resposta del ‘Polònia’ a la polèmica de la Mare de Déu del Rocío que fa befa de més religions 

Per part seva, el govern andalús va decidir d’elevar una queixa formal mitjançant la FORTA, que agrupa totes les televisions autonòmiques de l’estat espanyol, després de les queixes a les xarxes del president del govern andalús, Juanma Moreno (PP), i el conseller de la Presidència andalús, Antonio Sanz.

La Fundació Fisabio i la Universitat de València han identificat tres víctimes del franquisme de les fosses 33 i 36 del cementiri d’Alacant i una de la fila 2 del cementiri de Castelló de la Plana. El treball s’ha fet a través de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica.

A la fossa 36 del cementiri d’Alacant s’han identificat dues persones dels vint-i-dos cossos recuperats després de l’excavació de la fossa, entre octubre i novembre del 2021. Les restes de les víctimes presentaven signes de violència i van ser assassinades entre el 26 de juny i el 17 de juliol de 1941.

Pel que fa a la fossa 33, els treballs d’exhumació es van desenvolupar a principis del 2022, promoguts per l’Associació de Familiars dels Represaliats del Franquisme del Cementiri d’Alacant. Es van localitzar les restes de divuit víctimes de la repressió franquista, una d’elles identificada ara. Van ser afusellades entre el 17 de desembre de 1941 i el 12 de febrer de 1942.

Es tracta de la primera identificació de víctimes al cementiri d’Alacant després que dues excavacions anteriors en sengles fosses resultaren infructuoses perquè la terra havia estat remoguda i no es va poder trobar cap resta.

Pel que fa a la fila 2 del cementiri de Castelló de la Plana, els treballs d’exhumació es van desenvolupar a finals del 2020. Eixes tasques van permetre localitzar les restes de les divuit víctimes executades entre l’11 d’octubre i el 3 de novembre de 1939, una d’elles identificada ara. El procés es va iniciar a petició de quatre famílies d’aquestes víctimes, a les quals es van anar sumant més familiars.