Vilaweb.cat

Més de cinc milions de catalans són cridats a unes eleccions incertes com mai

Avui, a partir de les 9.00 i fins a les 20.00, més de cinc milions de catalans són cridats a elegir el nou Parlament de Catalunya. La campanya de les eleccions d’enguany, en què es recupera la normalitat després de la del 2021, en plena pandèmia de la covid, ha estat marcada per la incertesa tant en el vot com en el resultat final.

Per una part, les enquestes mostren la xifra més gran d’electors indecisos d’aquests darrers trenta anys. Així, el CIS mostrava que un 38,7% dels catalans deien que decidirien el vot durant la setmana de les eleccions, dels quals, vora un 10%, ho decidirà avui mateix. De manera que els actes i declaracions dels candidats i el missatge dels partits polítics hauran estat fonamentals en el repartiment que hi haurà al parlament en aquesta legislatura.

Com podeu saber a quin col·legi o mesa us toca de votar a les eleccions a Catalunya 2024?

L’altra gran incertesa és la configuració de majories parlamentàries. En un principi, el PSC de Salvador Illa, s’havia destacat tot sol en els sondatges com a primera força. A final de campanya, hi ha hagut un augment de Junts, encapçalat per Carles Puigdemont, que s’acosta als socialistes, i ERC, de Pere Aragonès, podria esdevenir el partit clau per a decantar majories, tot i la previsió, segons les enquestes, que sofreixi una patacada electoral. La quarta força podria tornar a ser Vox, d’Ignacio Garriga, que pugnaria per aquest lloc amb el PP d’Alejandro Fernández, que podria quadruplicar escons respecte de fa tres anys. La CUP, amb una candidatura encapçalada per Laia Estrada, i Comuns Sumar, amb Jéssica Albiach, és previst que tinguin menys força electoral, però, a la vegada, podrien esdevenir partits indispensables per a bona part de les combinacions postelectorals. Finalment, Aliança Catalana, de Sílvia Orriols, podria entrar al parlament. En canvi, les enquestes situen Alhora i Ciutadans fora, però tots dos partits han fet crides a ser la sorpresa.

L’enquesta electoral del CEO, fet abans de començar la campanya, detectava que els electors dubtaven principalment entre el PSC i ERC (21%), ERC i Junts (20%), ERC i la CUP (12%), ERC i els Comuns (10%) i el PSC i els Comuns (7%). És a dir, bona part dels indecisos dubtaven entre ERC i una altra formació política.

En total, podran votar en aquestes eleccions 5.754.931 electors, 294.594 dels quals són a l’exterior (40.000 més que no pas el 0221). Hi ha 243.003 joves que han fet divuit anys aquests darrers tres anys i podran votar per primera vegada en unes eleccions al parlament. Enguany hi ha una reducció del nombre de col·legis electorals i meses, tenint en compte que hi va haver un dispositiu especial per la pandèmia, això fa que hi hagi hagut canvis. El nombre de col·legis electorals passa de 2.763 a 2.691, 72 menys, i el nombre de meses passa de 9.139 a 8.940 meses, 199 menys. Consulteu ací on heu de votar.

Sobre el vot per correu, 97.452 electors han fet servir aquesta modalitat en les eleccions d’enguany, un 63,8% menys que no pas l’any 2021 (269.505), però un 36,6% més que en les eleccions del 2017 (71.334 vots).

Més rendibilitat, menys comissions: per què els neobancs no paren de créixer?

Tot i haver estat rebutjada pel consell d’administració de l’entitat d’origen vallesà, l’intent de fusió –i posterior OPA hostil– del BBVA amb el Banc Sabadell ha tornat a agitar l’espantall de la concentració al sector bancari espanyol. Si a començament del 2008, poc abans de l’esclat de la crisi financera, la xifra d’entitats bancàries a l’estat espanyol superava la seixantena, avui dia el mercat es concentra en deu grans grups que aglutinen la gran majoria d’actius.

Però això no vol dir que els usuaris tan sols puguin triar entre aquestes deu entitats. A banda d’estalvis d’àmbit més local que gestionen un volum d’actius més petit, com és el cas de Caixa d’Enginyers i de Caixa Ontinyent, una opció alternativa que ha guanyat força aquests darrers anys ha estat la dels anomenats neobancs, que en qüestió d’una dècada han passat de ser marginals a vorejar els cent milions d’usuaris a Europa. Però què distingeix aquestes entitats dels bancs tradicionals, i què n’explica el creixement?

Què diferencia un neobanc d’un banc tradicional?

La característica principal d’un neobanc, i la diferència més evident respecte d’una entitat bancària tradicional, és que no té oficines ni seus físiques i opera exclusivament per canals digitals; és a dir, amb una aplicació mòbil i un servei de banca digital per ordinador.

Molts neobancs ofereixen, si fa no fa, els mateixos serveis que una entitat bancària tradicional, si bé amb algunes limitacions significatives. És el cas del neobanc alemany N26, que ofereix –exclusivament per internet– serveis de crèdit, comptes d’estalvis i targetes de dèbit, però no pas hipoteques ni targetes de crèdit. Uns altres, com ara la britànica Wise, ofereixen targetes de dèbit i comptes d’estalvi, però no pas serveis de crèdit ni tampoc la capacitat d’ingressar efectiu.

La retribució dels dipòsits, el gran reclam dels neobancs

Si els neobancs ofereixen un ventall de serveis menys ampli que no els dels bancs tradicionals, què explica el fet que hagin guanyat tanta presència aquests darrers anys? Una de les grans claus d’aquest creixement és que moltes d’aquestes entitats han aprofitat l’alça dels tipus d’interès –que a l’eurozona han passat d’un 0% a mitjan 2022 a un 4,5% avui– per llançar ofertes agressives de remuneració dels dipòsits. N’és un exemple l’alemanya Trade Republic, que ofereix uns interessos anuals d’un 4% sobre l’efectiu fins als 50.000 euros, i Revolut i Wise remuneren sense límits els dipòsits denominats d’un 3,7% i un 3,67%, respectivament (en el cas dels dipòsits en lliures i dòlars, els interessos anuals poden enfilar-se fins al 4,75%, en el cas de Revolut, i el 5,05% en el cas de Wise). N26, per la seva banda, ofereix uns interessos anuals d’un 2,26% sense condicions ni límits de dipòsit.

La comparativa amb les entitats tradicionals és clamorosa. La gran majoria dels grans bancs espanyols són lluny d’oferir una remuneració ni tan sols remotament semblant pels diners que els usuaris hi dipositin. L’excés de liquiditat (que redueix la necessitat de captar fons mitjançant dipòsits) i la concentració del mercat ha fet que les entitats bancàries amb seu a l’estat espanyol, a diferència de molts dels seus homòlegs europeus, puguin permetre’s de no traslladar l’augment dels tipus d’interès a la remuneració dels seus dipòsits –o, si més no, traslladar-lo parcialment. El Santander, per exemple, no remunera cap dels seus cinc comptes corrents, i fins i tot cobra el client pel manteniment d’alguns comptes si no compleix un seguit de condicions pre-establertes. Fins i tot un dels comptes més ben remunerats entre els grans bancs, el del Sabadell, és lluny de la rendibilitat que ofereixen molts neobancs: ofereix una rendibilitat variable d’un 3% tan sols als nous dipòsits fins de 20.000 euros; la resta de clients poden optar a una rendibilitat màxima d’un 2,25% tan sols en els dipòsits a dotze mesos, i únicament si compleixen certs requisits.

L’absència de comissions fixes i els tipus de canvi, un altre esquer

Tanmateix, els interessos no són l’única clau que explica per què els neobancs són una opció com més va més popular entre molts clients. Un dels grans reclams d’aquestes entitats és que ofereixen la possibilitat d’obrir tot de balanços en desenes de divises, i amb uns costs de conversió significativament inferiors als de la gran majoria de bancs tradicionals. Això ha demostrat ser un reclam per als clients amb més afany per a viatjar, o bé per aquells que –per motius personals o laborals– viuen a cavall de dos països. Wise, per exemple, va començar com una plataforma d’intercanvi de divises, i més tard va incorporar les targetes de dèbit i una plataforma d’inversió.

L’absència de comissions fixes és un altre element que ajuda a explicar la popularització dels neobancs. La majoria d’aquestes entitats fan pagar per l’ús d’un servei (com ara convertir divises o retirar diners, a partir d’un cert límit mensuals), però no cobren comissions fixes pel manteniment d’un compte o de la targeta, com sí que sol passar en els bancs tradicionals.

La manca d’oficines, la clau del negoci

Si la gran majoria de neobancs no concedeixen crèdits, què els permet mantenir-se financerament dempeus i, fins i tot, oferir remuneracions molt més atractives que no les dels bancs tradicionals? Una de les fonts de negoci principals d’aquestes entitats són les anomenades taxes de descompte, que és la comissió que l’entitat venedora ha de pagar al banc emissor de la targeta cada vegada que en processa un pagament. Els neobancs també obtenen rèdit de les taxes que cobren als usuaris per intercanviar divises. Aquesta darrera dècada, els principals neobancs europeus també s’han beneficiat de milers de milions d’euros en successives rondes d’inversió, tot i que l’enduriment de les condicions macroeconòmiques arran de l’alça dels tipus d’interès ha limitat l’accés a finançament d’aquestes entitats.

Ingressos a banda, els neobancs són molt més eficients en matèria de costs que no les entitats tradicionals perquè, com que són exclusivament digitals, no tenen una estructura d’oficines i, per tant, no tenen uns costs fixos tan alts. De retruc, bona part d’aquest estalvi pot traslladar-se als clients en forma d’interessos més alts pels dipòsits o bé en comissions més baixes per l’intercanvi de divises, per posar-ne dos exemples.

Els neobancs, de marginals a bilionaris

Apareguts a començament de la dècada passada, en un moment en què el món encara païa els efectes del daltabaix financer del 2008, els neobancs han passat en qüestió d’anys de ser una curiositat a esdevenir un sector que, tan sols al continent europeu, mou bilions d’euros i desenes de milions de clients. Un estudi publicat a final de l’any passat per Funcas i KPMG estima que la xifra d’usuaris del sector a l’estat espanyol s’ha disparat d’un 30% aquests darrers quatre anys. Són deu milions de persones, pel cap baix, una xifra que l’estudi preveu que pot augmentar de sis milions més aquests sis anys vinents. El fet que els clients més joves –i més adeptes a les noves tecnologies– siguin sobrerepresentats entre aquesta base d’usuaris sembla que millora el pronòstic per al sector a mitjà i llarg termini.

Tanmateix, caldrà veure si aquest creixement exponencial pot posar en risc la banca tradicional. Tot i haver-se consolidat com a alternativa per a canviar divises i rendibilitzar els estalvis, els neobancs continuen sense suplir totes les funcions de les entitats tradicionals, com ara concedir hipoteques i domiciliar la nòmina: de fet, n’hi ha molts que tan sols permeten la transferència de diners d’unes altres entitats, però no deixen transferir diners a uns altres usuaris mitjançant serveis com ara Bizum. Sigui com sigui, els grans bancs s’han llançat aquests darrers anys a presentar els seus propis neobancs per a seduir el públic més jove i rivalitzar amb els pesos pesants del sector, que tan sols a Europa voreja els cent milions d’usuaris. És el cas d’Imagin (la Caixa), que no cobra comissions però tampoc no ofereix una rendibilitat tan alta pels dipòsits com ara Wise i N26, i d’Openbank (Santander), que ofereix una rendibilitat d’un 2,27% als nous comptes durant els primers dotze mesos. Andbank, per la seva banda, és la propietària de MyInvestor, una plataforma d’inversió que també ofereix un compte amb una rendibilitat d’un 2,50% durant el primer any, fins a un topall de 70.000 euros.

Quaranta anys de majories en joc

Fa quaranta anys que els partits ara independentistes (abans nacionalistes) tenen majoria absoluta a les eleccions al parlament de Catalunya. D’ençà de l’any 1984 els diputats de CiU, ERC, més tard SI, CUP, Junts, etc. han obtingut, com a mínim, 68 diputats dels 135 del parlament. Fins i tot els anys del tripartit, amb presidents socialistes, la majoria absoluta era de diputats nacionalistes, però van optar de no pactar entre si. En les eleccions d’avui també hi ha en joc aquestes quatre dècades de majories absolutes, perquè, segons les enquestes publicades, l’unionisme té opcions de girar la truita. Aquí teniu el gràfic de l’evolució del vot als partits independentistes, nacionalistes, recollida pel GESOP l’any 2021, quan van superar el 50% dels vots. El gràfic suma els vots, durant quaranta anys, d’aquests partits: CiU, CUP, ERC, FNC, Junts X Catalunya, Junts per Si, PDeCat, Primàries, Reagrupament i Solidaritat.


Evolució del vot de partits ara independentistes . Font: Gesop

Si mirem el quadre dessota el gràfic, veurem que en quaranta anys mai no s’ha baixat de la majoria absoluta de 68 diputats, i que l’any 1992 es va arribar al màxim, 81. Dues dades interessants: si mirem únicament a partir de l’any 2012, quan CiU abraça l’estat propi, l’independentisme mai no ha baixat dels setanta diputats. I l’any 2021, el de la pandèmia, quan la participació va ser tan baixa, resulta que no va ser l’any amb menys vots absoluts per als partits independentistes. Aquell any hi hagué 1.446.774 vots als partits independentistes. Els anys 1988, 1992, 2006 van ser més pocs. Coses de la participació i del cens electoral.

Els independentistes, si perden, ho faran contra un bloc unionista més espanyolista que mai: un PSC-PSOE sense Maragall, amb un candidat, Illa, que es manifestava amb VOX, és realment incomparable amb Maragall, i fins i tot amb Montilla; el PP té un candidat simpàtic, sí, i molt escorat cap a les tesis d’Aznar, que creu que Madrid comet l’error de perdonar la vida als nacionalistes i que té el suport de Vidal Quadras; afegim-hi l’ultradreta de VOX, que vol eliminar les autonomies, i un Sumar Comuns que des que van decapitar l’autonomia d’Albano han optat per Jèssica Albiach, que ha fet de la submissió a Madrid la marca personal, en un espai que a Barcelona va estimar-se més de votar amb el PP que no amb Maragall. Vull dir amb això que si Catalunya dóna la majoria absoluta a aquest bloc unionista tan espanyolista, el canvi serà històric. No és igual perdre contra el PSC de Maragall que contra el PSOE d’Illa.

Crec que un dels errors de la campanya d’Illa ha estat d’esvalotar el galliner (amb sortides de to, com la de Matias Carnero i el seu pixat i cagat), just quan li convenia adormir la campanya i deixar que els independentistes anessin tristos i emprenyats a la platja en lloc d’anar a votar. Illa, volent evitar la fuga de vots espanyolistes contraris a l’amnistia que se li poguessin escapar, va treure l’espantall ultra que porta dins, però potser, de retop, va despertar independentistes, i no tan solament els de Junts. La mobilització, que semblava adormida, sabrem avui al vespre si Illa l’ha despertada prou per a contrarestar el desànim raonat que hi ha. Veurem com acaba. Sigui com sigui, de l’any 2012 ençà el vot independentista, en termes absoluts, no havia parat de créixer (1,79 M, 1,97 M, 2,09 M) fins l’any de la Covid-19, quan molta gent dels dos bàndols no va sortir de casa, i va baixar a 1,45 M.

Jo, avui, a banda votar, compararé els vots amb els resultats dels altres anys. I veuré si el cicle de majories absolutes de quaranta anys s’acaba o no. I veuré, també, quina és la dada de l’abstenció, que vull recordar que, en gran part, és unionista, com explica de fa temps el politòleg Toni Rodon, i que ensumo que aquesta vegada també ho serà. Ja ens ho explicaran els experts, si això ha canviat, o si Illa ha comès l’error d’esvalotar quan no li convenia.


Evolució de l’abstenció. Font: GESOP.

Avançament editorial: ‘Tant és’, d’Agota Kristof

Amsterdam llibres publica el recull de contes d’Agota Kristof Tant és, traduït per Marc Parera. Són vint-i-sis contes crus i punyents, així com és tota la literatura d’aquesta autora hongaresa perseguida i exiliada, de la qual el segell Amsterdam ja té publicades les novel·les Claus i Lucas (2019), L’analfabeta (2019) i Ahir (2021).

Els contes que s’apleguen a Tant és l’autora els va escriure durant el seu procés d’exili, de la seva Hongria natal a Suïssa, on es va refugiar, on va haver d’aprendre a parlar, llegir i escriure en una llengua que no era la seva (tal com explica al relat autobiogràfic L’analfabeta). Aquests són els seus primers texts escrits en francès, que va mantenir en repòs durant dècades, encara insegura del seu vocabulari i del seu estil, però acuitada per la necessitat imperiosa d’escriure. Conflictes familiars, traumes infantils, brots de bogeria, decisions letals…

Llegiu el conte “El canal”, un dels que s’apleguen a Tant és, d’Agota Kristof (Amsterdam).

El director editorial, Joan Carles Girbés, ens parla de l’autora i el llibre:

“‘Ja des de ben petita, m’ha agradat explicar històries. Històries que jo mateixa invento.’ Aquesta declaració de principis, amb la franquesa amb què l’autora s’expressa al seu llibre autobiogràfic L’analfabeta, defineix la intencionalitat que recorre tota l’obra d’Agota Kristof per traslladar-nos a la part inquietant de la nostra quotidianitat. Amb frases curtes i paraules senzilles (‘parlo francès des de fa més de trenta anys, l’escric des de fa vint anys, però encara no en sé prou’) que se’t claven com punyals. Després de l’èxit de la monumental novel·la Claus i Lucas (nau insígnia de l’editorial Amsterdam, sens dubte); del testimoni de vida commovedor de L’analfabeta; i d’Ahir, un retrat poètic i desconcertant de la vida en la solitud de l’exili i el pas del temps que escombra els somnis, tenim l’honor de completar l’obra narrativa d’un dels grans noms de la literatura europea contemporània reunint vint-i-sis contes pertorbadors sota el títol Tant és. Una antologia de relats breus, els primers que va escriure en francès, que ens enorgulleix posar a l’abast dels lectors i les lectores, per primera vegada en català, amb traducció de Marc Parera. Una magnífica porta d’entrada a l’inquietant i ric univers narratiu d’Agota Kristof.”

Agota Kistof (Hongria, 1935 – Suïssa, 2011) va viure l’ocupació nazi i més tard el règim soviètic. L’any 1956 es va exiliar a Suïssa. Allà va treballar en una fàbrica de rellotges i va adoptar el francès de llengua literària. És autora d’unes quantes novel·les i obres de teatre que exploren la identitat, la crueltat, la solitud i la mentida. El seu estil desapassionat, dur, implacable, ha colpit milers de lectors per tot el món. En una tasca de recuperació de les seves obres en català, Amsterdam ha publicat la trilogia Claus i Lucas, conformada per les novel·les El gran quadern (premi del Llibre Europeu), La prova i La tercera mentida (premi del Llibre Internacional), L’analfabeta i Ahir.

Què és una aurora boreal? Com podeu veure aquest espectacle de llums i colors al cel?

Les aurores boreals són causades es creen quan l’energia i les partícules del Sol pertorben temporalment la magnetosfera de la Terra, i així creen una tempesta geomagnètica. Algunes partícules solars viatgen per les línies de camp magnètic del nostre planeta fins a l’atmosfera superior, on xoquen amb les molècules de nitrogen i oxigen i alliberen fotons de llum de diferents colors.

La tempesta geomagnètica d’aquest cap de setmana és el resultat de múltiples explosions al Sol, anomenades ejeccions de massa coronal, que són grans núvols de plasma solar i camp magnètic. D’ençà de començament de setmana, el Sol ha enviat almenys cinc erupcions cap a la Terra, que aniran arribant durant el cap de setmana. Algunes ja s’han combinat, i així ha augmentat la magnitud de la tempesta.

Les ejeccions de massa coronal provenen d’una àrea particularment activa a l’hemisferi sud-oest del Sol, coneguda com a regió activa 3664. Les regions actives són fàcils de veure, si es té l’equipament adequat, perquè contenen àrees fosques anomenades taques solars. Les taques solars són taques fosques temporals on el camp magnètic del Sol és extremadament fort, i eventualment en travessa la superfície.

Aquests grups de taques solars emergeixen amb regularitat, i se’n poden veure centenars cada any. Però molt pocs arriben a la mida i complexitat magnètica del fenomen d’aquests dies.

El grup de taques solars és d’aproximadament setze vegades el diàmetre de la Terra. La mida del grup de taques solars és comparable amb l’anomenada fulguració Carrington, del 1859, una de les tempestes geomagnètiques més intenses que ha impactat mai la Terra, tot i que els científics matisen que aquesta d’ara no serà ni de bon tros del mateix nivell de la de Carrington.

Aquest mateix grup de taques solars també ha alliberat ràfegues intenses de radiació, conegudes com a flames solars. El Sol ha desencadenat quatre flames de classe X –les més intenses– d’ençà de dimecres. Les flames solars poden interrompre les comunicacions, especialment de ràdio, però no hi ha constància que hagi passat.


L’aurora boreal vista al mirador de la Figuerassa, a Cercs (fotografia: Albert Salamé). Quines són les condicions més adients per a veure una aurora boreal?

La contaminació lumínica és la complicació principal a l’hora d’observar aquest espectacle natural. Per maximitzar les possibilitats de veure aurores aquest cap de setmana, trobeu una ubicació amb cel fosc allunyada de la llum de la ciutat. També necessitareu un cel sense núvols.

Les tempestes geomagnètiques són difícils de predir, i de vegades les exhibicions de llums del nord previstes deceben si el temps de la tempesta canvia o el camp magnètic no s’arrenglera amb el de la Terra.

Per què se’n diu “aurora boreal”?

A l’hemisferi nord l’aurora polar es coneix com a aurora boreal. Aquest és un nom donat per Galileo Galilei, en referència a la deessa romana de l’alba –Aurora– i el seu fill, en representació dels vents del nord. A les latituds de l’hemisferi sud, el fenomen es coneix com a “aurora austral”.

L’enterrament en família de Ciutadans amb piscina i vistes

Els comiats solen ser trists, però això no és un film lacrimogen. No sona cap piano agònic i el mort fa molt de temps que s’arrossega. Ciutadans no és enterrat, encara, tot i que és una qüestió de dies. La formació espanyolista, lluny dels anys de bonança, ha decidit de tancar la campanya electoral del 12-M en una mena de míting after-work al terrat de l’hotel Ciutat de Barcelona, al barri del Born.

—On es fa, el míting?
—A la sisena planta.

Dos ascensors fan relleus per carregar els grupets d’assistents, que arriben a l’hotel de manera irregular, entre turistes convertits en caricatures pel sol i la cervesa barata. Alguns dels assistents conversen, però la majoria miren el mòbil per estalviar-se la vergonya d’encetar relacions fugisseres dins una caixa metàl·lica. A la sisena planta, les portes s’obren a una escena doblement crepuscular: el dia que expira i les engrunes de Ciutadans.

L’acte congrega una cinquantena llarga de persones, entre les quals, algunes cares conegudes, com ara Jordi Cañas, Noemí de la Calle, Matías Alonso, Marina Bravo, Joan García i Carlos Pérez-Nievas. Qui no s’ha deixat veure és Anna Grau, que el març va anunciar que deixava la política. El 2021 va irrompre al parlament com una supernova espanyolista, però després de la humiliació del 28-M es va convertir en una bengala de la mona de Pasqua.

Unes taules acoten l’espai del terrat i impedeixen d’anar a la piscina. L’ascensor s’obre i apareixen dos turistes alemanys amb xancles. Es miren l’un a l’altre, sense entendre res, i esquiven el personal per amagar-se entre les gandules de la piscina. Entre els simpatitzants es formen grupets i converses diverses, però el que preocupa és si Carlos Carrizosa entrarà al parlament. Els sondatges no són gens optimistes.

Una dona treu ferro al resultat del 12-M i adverteix: “Cada volta sonen més campanes que hi haurà una repetició electoral. És aquí on hem de ser.” És cert que el panorama que poden deixar les urnes és una Catalunya pràcticament ingovernable, però també ho és que Ciutadans no tindrà fons a la caixa per a fer una segona campanya electoral després de les europees del 9 de juny.

Els altaveus repeteixen en bucle “I’m still standing” (“Continuo dempeus”), d’Elton John, com si fos una mena de profecia. “Don’t you know I’m still standin’ / Better than I ever did? Lookin’ like a true survivor, feelin’ like a little kid / And I’m still standin’ after all this time”, diu la lletra, que s’enganxa com una paparra. El perfil de Barcelona, amb la torre Mapfre i l’edifici de Gas Natural gairebé brillant, agafa un to rogenc. Hauria de sonar Sigur Rós, però així no s’incita ningú a saltar al buit.

Al mig del terrat hi ha una petita tarima per a fer discursos. En una segona tarima, a tocar de la barra del bar, que no para de servir copes de cava, hi ha unes quantes càmeres de mitjans. Ara, unes plantes postisses els tapen part de l’enquadrament i l’encarregat de comunicació de Ciutadans es veu obligat a fer miracles amb cinta americana per amagar fulles, tiges i flors plastificades.

Cap a les vuit, es fa una crida perquè els assistents s’acostin a la tarima del discurs. “Som aquí fent veure que estem com sardines”, diu, en to de befa. I de la zona de la piscina, acompanyat de Jordi Cañas, apareix finalment Carlos Carrizosa, que al matí ha muntat una performance a la presó dels Lledoners per dir que és on acabarà Carles Puigdemont quan torni de l’exili.

Carrizosa vesteix igual que el dia del debat a TV3. Porta una jaqueta i la samarreta blanca amb el logotip del cor tripartit. Mentre recorre la desena de metres que el separen de la tarima és ovacionat. L’escena és un pèl sòrdida i sembla més un Speakers’ Corner improvisat que no pas el míting de final de campanya d’un partit que el 2017 va aconseguir més d’un milió cent mil vots.

El dirigent de Ciutadans és incapaç d’aprofitar la tarima circular i es queda petrificat mirant al focus de llum i a les càmeres. En el discurs destaca la bona feina de l’equip de campanya, especialment de Jordi Cañas, i defineix com a innovadora l’opció per les imatges creades per intel·ligència artificial. No fa cap menció a la baixa qualitat que tenen.

Carrizosa insisteix que no s’ha de fer cas de les enquestes perquè són “armes de manipulació massiva” i diu que Ciutadans, tot i els mals auguris, tornarà a entrar al parlament, on actualment té sis escons. “Ho aconseguirem. Ja vam batre les enquestes i ho tornarem a fer”, diu, com si un petit Jordi Cuixart se li hagués entaforat sota la pell.

En aquest sentit, reitera que el vot a Ciutadans és l’únic vot útil contra les traïcions del PSC i el PP als votants espanyolistes. La intervenció és tota en castellà –i plena d’entrebancs–, però quan vol fer befa de l’independentisme, Carrizosa fa veuetes i parla breument en català. Les seves interpretacions arranquen algunes riallades.

I cap al final, el subconscient el traeix. Dóna les gràcies a Javier Nart, Arcadi Espada –es va deixar veure al míting central, però també a l’acte del PP amb Isabel Díaz Ayuso a la plaça d’Artós– i Begoña Villacís per haver-li donat suport, tot i les circumstàncies. Llavors es torna a dirigir a Cañas, com a un fidel escuder, i li agraeix la feina “en l’última campanya que lliurarem”. Ràpidament, Carrizosa rectifica i menciona les eleccions europees, però la pistola ja s’ha disparat. No hi ha res a fer.

El discurs dura poc més de vint-i-cinc minuts. Carrizosa fa pujar Cañas a la tarima i s’abracen. Després de saludar, el dirigent fa pujar un per un els altres membres coneguts del partit. És com veure els crèdits d’un film, però amb persones. Quan és el torn de Matías Alonso, el diputat tanca els punys i crida com si fos Salva Ballesta celebrant un gol.

I així, com si fos un comiat de divorciats, Ciutadans diu adeu a gairebé dues dècades en política, que li han permès de crispar la societat i convertir la llengua i l’escola en zones de guerra. El llegat d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, que ni tan sols han estat mencionats, continuarà viu. Ara, les entranyes del partit alimenten especialment el PP, però també Vox. De fet, avui, mentre Carrizosa recitava el panegíric, un ex-company seu, Juan Carlos Girauta, participava en l’aquelarre ultra a la plaça d’Artós.

Una volta acabat el míting, els nostàlgics es fan fotografies amb Carrizosa i Cañas, com si fossin Romário i Stoítxkov. L’ambient decau encara més i alguns comencen a desaparèixer. És divendres i tampoc no cal estirar la cosa. Mort i enterrat. Els ascensors tornen a fer relleus i l’espera es fa eterna. Finalment, les portes s’obren i dos simpatitzants entren a la caixa metàl·lica.

Les portes es comencen a tancar, però la diputada Marina Bravo treu el cap. “Ja marxeu?”, els diu. “Sí”, respon un amb veu de sentir-se culpable. “Penseu que hi ha pica-pica, eh?”, continua ella. “Tinc un sopar”, diu l’altre. Les portes es van tancant i atrapen el cos de Bravo, que mira fixament. És una versió grollera i innòcua de Jack Nicholson a The Shining. No hi ha destral. La diputada es desencaixa i diu adeu.

Les portes es tanquen i l’univers de Ciutadans desapareix.

Què diuen sobre fiscalitat i finançament els partits que es presenten a les eleccions de Catalunya?

Després d’uns anys en un segon pla, la fiscalitat ha tornat amb força a la campanya de les eleccions catalanes d’aquest diumenge, 12 de maig. Molts partits han incorporat en els seus programes electorals propostes sobre el model de finançament català, parant especial atenció al dèficit fiscal de la Generalitat amb l’estat espanyol. A continuació, us oferim les propostes de cada partit sobre fiscalitat i finançament.

El PSC demana d’agilitzar la recaptació d’imposts i lluitar contra el dúmping

El partit de Salvador Illa demana un sistema fiscal “més just i progressiu, on pagui més qui més guanya, més té, més contamina i més hereta”. En aquest sentit, fer una anàlisi sobre l’eficàcia dels imposts propis en relació amb els objectius que van justificar-ne l’aprovació i implantació mitjançant “avaluacions objectives que determinin si existeix o no una relació real i comprovable entre aquests objectius i la realitat”. També demana de disminuir i simplificar la complexitat normativa en matèria fiscal per a “donar coherència i homogeneïtat al gran nombre de beneficis fiscals existents en molts dels imposts, que en molts casos divergeixen en els criteris que s’apliquen en exempcions, reduccions, bonificacions i deduccions”.

En matèria de finançament, el PSC proposa un nou model, que bateja com a hisenda federal, que incorpori “els principis de suficiència, solidaritat, corresponsabilitat i eficiència, i que permeti un sistema més equitatiu, just i transparent”.

Llegiu ací què proposa el PSC al seu programa electoral

Alhora, demana una equiparació de resultats entre comunitats autònomes, independent del model de finançament que s’apliqui, i el fixament de límits a la competència fiscal per a posar fi a la pràctica del dúmping. També proposa la condició parcial del dèficit acumulat de la Generalitat amb l’estat espanyol, sense concretar-ne la proporció exacta.

Finalment, demana que el Consorci Tributari de Catalunya recapti i gestioni tots els imposts que es generen a Catalunya (i establir-ne els mecanismes de traspàs amb l’administració espanyola) per a agilitzar l’ingrés dels recursos per part de la Generalitat i superar el mecanisme actual de bestretes i liquidacions.

ERC vol impulsar els tributs verds i revertir la despatrimonialització

Al seu programa electoral, ERC constata la persistència del dèficit fiscal al llarg de la legislatura sortint i defensa que el creixement econòmic de Catalunya “no es pot mantenir sense acordar un nou sistema de finançament que eradiqui el dèficit fiscal”. És per això que ERC defensa un finançament singular per a Catalunya perquè la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni tots els imposts, amb plena capacitat normativa per a regular-los, per a “eradicar el dèficit fiscal que ofega les finances de la Generalitat i no permet de disposar de tots els recursos que mereix i necessita la ciutadania”.

Llegiu ací què proposa ERC al seu programa electoral

En matèria de fiscalitat, el partit de Pere Aragonès proposa de rebaixar l’IRPF per a rendes inferiors a 35.000 euros, una mesura que el partit destaca que tindria un impacte neutre en les finances de la Generalitat de Catalunya, i també revertir la rebaixa fiscal al joc i desenvolupar els tributs verds inclosos a la llei del canvi climàtic, com són l’impost sobre les emissions de CO₂ dels vehicles de tracció mecànica, ja vigent, i l’impost sobre les emissions als grans vaixells al port i l’impost sobre les activitats econòmiques que generen gasos d’efecte hivernacle, que són pendents d’entrar en vigor.

Paral·lelament, la formació demana de culminar la reversió de la política de despatrimonialització de la Generalitat de Catalunya perquè el govern pugui recuperar la titularitat de les seves oficines, amb la qual cosa la formació diu que pretén de generar un “estalvi substancial” a llarg termini. “Això ens permetrà de destinar menys diners a sufragar els costos administratius de la Generalitat i més a polítiques públiques per a millorar el dia a dia de la ciutadania”, resa el programa del partit. Finalment, demana de fer permanents els imposts a la banca i les energètiques, i també modificar-ne la distribució per assegurar que els fons recaptats a Catalunya incideixi a Catalunya.

Junts demana de compensar la inversió no executada

La fiscalitat i el finançament autonòmic són dels punts centrals de la llista que, en aquestes eleccions, encapçala Carles Puigdemont. Quant al finançament, la formació demana la correcció del dèficit fiscal i l’aprovació d’una llei de finançament per a Catalunya que permeti la cessió a l’Agència Tributària de Catalunya les competències íntegres en matèria de recaptació i gestió d’impostos.

Llegiu ací què proposa Junts al seu programa electoral

Paral·lelament, Junts proposa de crear una agència de seguretat social catalana per a impulsar un sistema propi de pensions i de cancel·lar el deute públic de la Generalitat amb l’estat espanyol, el qual atribueix a “les distorsions del model de finançament actual”, començant per la inversió pressupostada i no executada en el període 2014-2023, i també la creació d’un mecanisme d’encomandes automàtiques que transfereixin a la Generalitat els recursos per a dur a terme qualsevol inversió no executada. Finalment, proposa la cessió al govern català, amb efectes retroactius, d’un 19% dels fons europeus NGEU.

En matèria de fiscalitat, Junts proposa una bateria de rebaixes i bonificacions d’imposts, que inclouen la deflactació d’un 5% de tots els trams de l’IRPF, l’exclusió de l’impost de successions en els casos de relleu generacional familiar de fins a tercer grau, i la revisió o supressió de l’impost sobre el patrimoni –que el partit titlla d’injust– “en el moment que la Generalitat disposi de les competències i la capacitat normativa necessàries”.

La CUP proposa una bateria d’empreses públiques

L’economia és l’element central del programa electoral de la CUP. Una de les propostes més destacades de la formació anticapitalista és la cancel·lació de macroprojectes, com ara, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, el quart cinturó i el Hard Rock. La formació també demana una moratòria per a l’ampliació d’infrastructures viàries, portuàries i aèries per a destinar tot el pressupost possible a la millora de la xarxa de transport públic del Principat, amb l’objectiu que totes les comarques quedin connectades entre si.

Llegiu ací què proposa la CUP al seu programa electoral

Paral·lelament a aquesta demanda, la llista que encapçala Laia Estrada proposa una bateria d’empreses públiques per a “construir sobiranies nacionals en sectors estratègics”. La llista inclou una distribuïdora pública, una energètica pública, una banca pública, una constructora pública, una empresa pública de telecomunicacions i una farmacèutica pública.

Quant a la fiscalitat, el partit proposar de mantenir l’impost de successions i rebaixar l’IVA en els productes bàsics i, simultàniament, apujar-lo en els béns de luxe. També proposa de modificar l’IRPF a un tipus únic d’un 49%, en el marc de desplegament de la renda bàsica universal, i introduir un impost temporal a les grans fortunes que permeti de sufragar el cost dels programes de despesa pública introduïts després de la pandèmia.

Els Comuns demanen una reforma fiscal “seriosa”

La formació de Jéssica Albiach fa constar al seu programa que Catalunya necessita un finançament propi i que el sistema actual “és greument disfuncional per la seva opacitat, la seva complexitat, la manca d’autonomia fiscal que produeix, i sobretot perquè condemna les institucions catalanes a la precarietat d’un infrafinançament crònic”. En aquest sentit, la llista proposa que l’Agència Tributària de Catalunya assumeixi la recaptació dels imposts a Catalunya i planteja un “doble compromís” que “permeti aprofundir en l’autonomia financera de Catalunya eliminant restriccions a l’exercici del dret del parlament d’establir imposts o modificar els actuals, i que, per un altre costat, promogui mesures a escala estatal que impedeixin males pràctiques com el dúmping fiscal”.

Llegiu ací què proposen els Comuns al seu programa electoral

En l’àmbit de la fiscalitat, els Comuns demanen una reforma fiscal “seriosa” que adeqüi el nivell de tributació de l’estat espanyol al dels seus veïns, i reclama que es compleixi el principi de progressivitat en els imposts mitjançant modificacions en l’impost de successions i donacions i el de patrimoni. “Eliminar els beneficis fiscals que gaudeixen els sectors més privilegiats constitueix un factor de justícia social i reequilibri pressupostari”, diu el programa del partit.

També proposa de modificar l’IRPF per a “no discriminar les rendes del treball en relació amb les del capital” i, d’aquesta manera, aplicar el mateix tipus impositiu a tots dos tipus de rendiments. Alhora, els Comuns demanen de “garantir un tracte igualitari” en l’impost sobre societats per a les societats productives i les d’inversió, tot aplicant el mateix tipus impositiu a tots dos tipus de societats, i reformar l’impost de patrimoni per tal d’augmentar les contribucions a les finances públiques dels patrimonis més elevats, tot situant el mínim exempt en 350.000 euros.

El PP vol posar fi a “l’asfíxia fiscal”

El PP, que no té programa com a tal, ha promès durant la campanya de combatre “l’asfíxia fiscal” promoguda pel govern d’ERC i ha proposat de suprimir l’impost de successions, el de donacions i el de patrimoni. El candidat de la formació als comicis, Alejandro Fernández, també ha promès de reduir el tram català de l’IRPF perquè l’impost sobre la renda que paguen els catalans no superi en cap cas el 40%. Fernández, que també ha proposat una tarifa zero per als autònoms durant un període de dos anys, ha emmarcat aquestes mesures en un programa més ampli “d’autopista fiscal” per a rebaixar la càrrega impositiva i, de retruc, atreure més talent i empreses al Principat.

Llegiu ací què proposa el PP per a les eleccions de Catalunya

Ciutadans promet una “rebaixa massiva d’imposts”

La formació que encapçala Carlos Carrizosa promet una “rebaixa massiva d’imposts” per a “reduir ostensiblement la pressió fiscal que sofreixen els catalans”. La formació espanyolista, en aquest sentit, proposa de rebaixar l’IRPF “per a la classe mitjana i treballadora” i revertir “la clatellada en l’impost de successions, que afecta els patrimonis més modestos”. Ciutadans també vol suprimir en bloc els imposts propis de la Generalitat, que considera que “aguditzen l’infern burocràtic i tenen una capacitat recaptatòria molt reduïda”. Ciutadans, finalment, també demana de simplificar el sistema tributari per a les petites empreses i autònoms per a reduir-ne la burocràcia i facilitar-ne la comprensió de les seves obligacions fiscals.

Llegiu ací què proposa Ciutadans al seu programa electoral

Alhora demana d’incrementar la taxa turística

El partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera proposa d’incrementar la taxa turística i introduir una reforma que augmenti els mínims exempts dels imposts de patrimoni i de successions, que titlla de regressius i “d’eina de descapitzalització de la classe mitjana”, per a corregir distorsions i augmentar la recaptació fiscal. “A l’impost de successions, cal avaluar si el seu pagament obliga a la liquidació de patrimoni i, si és així, corregir i ajustar mínims exempts i tipus a la baixa”, diu el programa de la formació.

Llegiu ací què proposa Alhora al seu programa electoral

Eurovisió 2024: així podeu veure en català la gran final

Aquest vespre a les 21.00 es fa a Malmö la gran final del Festival d’Eurovisió i per primera vegada RTVE oferirà una transmissió en català de la gala. No és pas la primera volta que és transmesa en català: entre el 2004 i el 2009, coincidint amb la participació d’Andorra, la televisió pública andorrana va transmetre el festival en català; però quan va deixar de concursar-hi també va haver d’interrompre’n les transmissions. Però enguany RTVE oferirà una transmissió amb les veus dels periodistes Sònia Urbano i Xavi Martínez a la plataforma digital RTVE Play.

Per què Andorra no participa a Eurovisió?

A més, abans de la gala, la desconnexió territorial de Catalunya de La 2 emetrà a les 19.30 el documentari Catalunya, 12 punts, un programa que repassa el pas d’artistes catalans per Eurovisió. Cantants com ara Salomé (que va guanyar el 1969), José María Bacchelli (participant del 1981), Nina (1989); David Fernàndez, Rodolfo Chikilicuatre (2008); Alfred García (2018) i Miki Núñez (2019) explicaran com va ser la seva experiència sobre l’escenari d’Eurovisió i el camí fins a arribar-hi. Al documentari també apareixen seguidors del festival, com ara Àlex Marteen, Reyes del Amor, Luis Troquel i Xavi Martínez, veu de la transmissió en català.

‘Catalunya, 12 punts’

Trenta minuts abans del començament de la gala, a les 20.30, Ràdio 4 farà una prèvia a La green room de Ràdio 4, en què s’explicarà la darrera hora abans del començament de la gran final amb la participació d’Alex Marteen, i continuarà amb la transmissió de tota la final. A més, RAC1 i RAC 105 transmetran la final d’Eurovisió amb RAC1visió, conduït per Jordi Armenteras i Enric Font; i Jordi Ramos a Malmö. El programa començarà mitja hora abans de la final, a les 20.30.

Per què l’Eurovisió d’enguany és la més controvertida d’aquests darrers anys?

Com podeu veure Eurovisió en català?

La transmissió en català d’Eurovisió no passarà per l’antena convencional, sinó que caldrà cercar-la a la plataforma digital del canal, RTVE Play. S’hi pot accedir tant en un navegador web com en una televisió intel·ligent o un telèfon mòbil. Heu de cercar-la a la botiga d’aplicacions, i és disponible tant per a dispositius Android com per a iOs.

RTVE Play exigeix que els usuaris s’hi registrin per veure’n els continguts, però és de franc. Tan sols cal introduir-hi una adreça de correu electrònic i una contrasenya. Trobareu la transmissió en català al menú principal, al costat de les altres emissions en directe, o també podeu fer clic ací.

Com serà la final d’Eurovisió?

Després de les dues semifinals, aquesta nit actuaran les vint-i-sis propostes dels diferents estats que participen a Eurovisió. Per primera vegada a la història del concurs, els teleespectadors podran votar a partir del començament del concurs, una mesura per a evitar l’efecte que els darrers a actuar siguin més recordats. L’ordre d’actuació serà el següent:

  1. Suècia: Marcus & Martinus – “Unforgettable”
  2. Ucraïna: alyona alyona & Jerry Heil – “Teresa & Maria”
  3. Alemanya: ISAAK – “Always On The Run”
  4. Luxemburg: TALI – “Fighter”
  5. Països Baixos: Joost Klein – “Europapa”
  6. Israel: Eden Golan – “Hurricane”
  7. Lituània: Silvester Belt – “Luktelk”
  8. Espanya: Nebulossa – “Zorra”
  9. Estònia: 5MIINUST x Puuluup – “(Nendest) narkootikumidest ei tea me (küll) midagi”
  10. Irlanda: Bambie Thud – “Doomsday Blue”
  11. Letònia: Dons – “Hollow”
  12. Grècia: Marina Satti – “Zari”
  13. Regne Unit: Olly Alexander – “Dizzy”
  14. Noruega: Gate – “Ulveham”
  15. Itàlia: Angelina Mango – “La Noia”
  16. Sèrbia: Teya Dora – “Ramonda”
  17. Finlàndia: Windows95man – “No Rules!”
  18. Portugal: Iolanda – “Grito”
  19. Armènia: Ladaniva – “Jako”
  20. Xipre: Silia Kapsis – “Liar”
  21. Suïssa: Nemo – “The Code”
  22. Eslovènia: Raiven – “Veronika”
  23. Croàcia: Baby Lasagna – “Rim Tim Tagi Dim”
  24. Geòrgia: Nutsa – “Firefighter”
  25. França: Slimane – “Mon Amour”
  26. Àustria: Kaleen – “We Will Rave”

Podeu escoltar ací totes les cançons participants:

L’Eurovisió d’enguany és polèmic perquè s’ha permès a Israel de participar-hi malgrat la invasió de Gaza, una actitud que contrasta amb la que es va prendre quan Rússia va envair Ucraïna i va ser expulsada del certamen. Per això s’han multiplicat els crits a boicotar el festival en general i l’actuació d’Israel en particular.

[FOTOGRAFIES] Protestes a Malmö demanen de boicotar Eurovisió per la participació d’Israel

A banda, enguany coincideix que Suècia és l’amfitriona del festival d’Eurovisió amb l’efemèride dels cinquanta anys del triomf suec d’ABBA amb la cançó “Waterloo”, una de les més recordades de la història del concurs. Per celebrar-ho, després de les actuacions dels països concursants tres guanyadores d’Eurovisió cantaran una versió de “Waterloo”: Carola, guanyadora amb Suècia el 1992, Charlotte Perrelli, que també va fer guanyar Suècia el 1999; i Conchita Wurst, guanyadora amb Àustria el 2014.

A més, també actuarà fora de concurs la doble guanyadora sueca Loreen, que va ser la més votada el 2012 amb “Euphoria” i l’any passat amb “Tattoo”.

Aragonès adverteix del PSC més espanyolista de la història i apel·la al vot útil

El president de la Generalitat i cap de llista d’ERC a les eleccions de Catalunya, Pere Aragonès, ha advertit que el PSC de Salvador Illa era el més espanyolista de la història. A més, ha alertat que, si Illa és president, la primera autoritat que convidarà al Palau de la Generalitat serà el rei espanyol, Felipe VI: “Catalans i catalanes, no podem permetre que el rei Borbó passegi pel Palau de la Generalitat, i això només ho pot garantir ERC”, ha exclamat Aragonès.

La Generalitat retreu al govern espanyol que catalans residents a l’estranger no hagin pogut votar

En l’acte final de campanya al Moll de la Costa de Tarragona, el president ha apel·lat al vot útil i ha criticat els personalismes de PSC i Junts, dos partits que ha dit que tenien com a únic projecte els seus caps de llista, Illa i Carles Puigdemont. “Catalunya no és cosa de dos senyors, sinó de vuit milions de catalans!”, ha sentenciat.

També ha demanat d’omplir les urnes de vots republicans per no deixar els avenços aconseguits aquesta legislatura en mans d’aquells que, a parer seu, destrossen l’estat del benestar o d’aquells que posen Catalunya en mans del govern espanyol, en al·lusió a Junts i al PSC.

A l’acte, hi han assistit unes 500 persones, entre les quals, el president del partit, Oriol Junqueras; la cap de llista per Tarragona, Raquel Sans; el diputat del congrés espanyol, Gabriel Rufián; i la candidata a les eleccions europees, Diana Riba.

Per la seva banda, Junqueras ha reivindicat que va ser ERC qui va fer possible l’1-O i va portar les urnes als col·legis electorals. Riba ha alertat que el PSC i Junts s’entendran per continuar fent malbé el territori amb projectes com el Hard Rock i el transvasament de l’Ebre, i Sans ha advertit que només ERC podia aturar la sociovergència del ciment i els casinos.

Arxivada la causa contra tres mossos per la pèrdua d’un ull per projectil de ‘foam’ durant les protestes per Hasel

El jutjat d’instrucció 1 de Barcelona ha arxivat la causa contra tres mossos d’esquadra –dos escopeters i un comandament de la Brimo– per la pèrdua d’un ull d’una manifestant el 16 de febrer de 2021, durant les protestes contra l’empresonament del cantant Pablo Hasel. La jove va perdre l’ull arran de l’impacte d’un projectil de foam. A mitjan febrer, l’advocat de la víctima criticava la paralització de la causa judicial, perquè teòricament ja havia conclòs la instrucció. També denunciava la falta d’impuls processal de la fiscalia i la falta de control extern dels projectils de foam.

El col·lectiu d’advocats Irídia, que representava els interessos de la dona que va perdre l’ull, ha lamentat haver sabut la resolució per filtracions periodístiques i ha dit que això tornava a posar de manifest “la impunitat dels cossos policials i la ineficiència dels seus mecanismes interns de control”, fins i tot “en casos de brutalitat policíaca tan greus com aquests”. L’advocada d’Irídia Sònia Olivella s’ha mostrat indignada per la filtració del text als mitjans abans que la decisió judicial arribés a la dona, un fet que ha considerat “revictimitzant”. Tant ella com Xavi Muñoz, advocat del mateix col·lectiu, han indicat la voluntat de recórrer contra la decisió perquè els fets són “molt greus” i “han d’arribar a judici”.

Olivella ha recordat també que al parlament hi va haver un consens clar perquè no es tornessin a fer servir projectils de foam, per la qual cosa ha considerat totalment inacceptable que aquest cas quedi impune.

Fernández promet “deixar-hi la pell” perquè els catalans “recuperin l’alegria de viure en aquesta terra”

El cap de llista del PP, Alejandro Fernández, ha promès que “hi deixarà la pell” perquè els catalans “recuperin l’alegria de viure en aquesta terra” després de les eleccions. En l’acte final de campanya, el dirigent dels populars ha dit que la butlleta del PP no era pas “un vot de càstig, de rebequeria, ni d’emprenyada” i ha remarcat que els populars tenien “vocació de govern, de ser decisius i de construir una alternativa al nacionalisme”.

El candidat ha insistit en una de les frases que més ha repetit aquesta campanya: “El procés no ha portat la independència, sinó la decadència“. Fernández creu que hi ha moltes coses a arreglar a Catalunya, com ara l’educació, la sanitat o la seguretat.

El candidat posa així punt final a la campanya electoral des d’un dels feus dels socialistes, l’Hospitalet de Llobregat, on el passat 23 de juliol el PSC es va emportar més d’un 43% dels vots. Fernández arriba a les eleccions de diumenge havent recorregut totes les demarcacions i amb totes les enquestes que li pronostiquen uns bons resultats, de més de deu escons al parlament.

A l’acte també ha intervingut el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, que ha demanat el vot als votants que eren de Vox i als qui van donar la victòria a Ciutadans en les eleccions 2017. El gallec ha remarcat que el PP era “el lloc apropiat per a concentrar els vots”. I ha afegit: “Hi caben tots els catalans que estan farts del procés”.

Albiach demana el vot per a obrir un nou capítol a Catalunya amb un govern progressista

La candidata de Comuns Sumar a presidenta de la Generalitat, Jéssica Albiach, ha demanat el vot a “tots els catalans hagin votat el que hagin votat en el passat” amb l’objectiu d’obrir un nou capítol a la política catalana amb un govern progressista. Ho ha reivindicat a Cornellà de Llobregat, on els Comuns han tancat la campanya de les eleccions al parlament amb la vice-presidenta espanyola i cap de Sumar, Yolanda Díaz. Albiach ha criticat el candidat del PSC, Salvador Illa, i l’ha acusat de no reivindicar el president Pasqual Maragall sinó Jordi Pujol i de voler una “coalició de l’asfalt” amb Junts.

Díaz demana que els Comuns tinguin molta força al parlament

Yolanda Díaz ha demanat que els Comuns tinguin molta força al parlament “per obligar a tenir un govern de coalició progressista per a Catalunya”. Díaz ha garantit que els comuns eren el “vot segur de la gent treballadora, de les dones, de la cultura i d’una Catalunya moderna que vol més drets”. La ministra de Treball i Economia Social espanyola ha negat que els resultats obliguin a repetir les eleccions “com volen fer creure” i ha advertit que “s’ha acabat el temps de les majories absolutes”. Per això ha defensat “un govern progressista amb els comuns dins”. L’alternativa, ha avisat, és que Illa “giri a la dreta i pacti amb Junts”, a qui ha acusat de “treballar cada dia perquè la gent treballadora visqui pitjor”.

També ha reclamat el vot femení per a Comuns Sumar. De fet, ha acusat Junts de voler “laminar els drets de les dones catalanes” i ha subratllat que “des de la dreta no s’eixamplen els drets de les persones LGTBI ni de les dones”. “Sabem molt bé qui representem, no som de Junts”, ha dit, i ha insistit a demanar el vot per als Comuns “perquè la gent de Catalunya pugui viure millor”.

Eduard Sallent, nomenat major dels Mossos d’Esquadra

El director general de la policia, Pere Ferrer, ha nomenat l’actual comissari en cap, Eduard Sallent, major dels Mossos d’Esquadra. Sallent s’ha imposat a la candidatura de la comissària Alícia Moriana.

Ferrer ha entrevistat els dos comissaris i ha fet pública la diligència en què s’indica que Sallent ha estat la persona designada per fer el curs de major, que començarà el 21 de maig a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

Moriana, i també alguns sindicats, ha impugnat les bases de la convocatòria al jutjat contenciós administratiu. Si no hi ha cap impediment judicial, Sallent es convertirà en major, la mateixa gradació que també té Josep Lluís Trapero.

Illa diu que nomenarà Parlon consellera d’Interior i Trapero director general de la Policia

El cap de llista del PSC a les eleccions de Catalunya del 12-M, Salvador Illa, va anunciar en el debat de 3Cat que, en cas de ser president de la Generalitat, nomenaria el major Trapero director general de la policia. Aquesta seria una mesura insòlita, perquè hi hauria un major al capdavant dels Mossos i un altre com a director general.

A més, seria la primera vegada que el lloc de director general no seria ocupat per un civil, fet que és habitual a tot arreu del món.

La filtració de dades personals de mossos podria afectar més de 500 agents, segons el sindicat Uspac

Un robatori i la filtració posterior de dades d’agents dels Mossos d’Esquadra podria afectar més de 500 efectius, segons el sindicat Uspac. A mitjan febrer, un pirata informàtic, o més d’un, va robar dades personals de mossos d’un servidor de correu electrònic corporatiu i va difondre la informació en un canal de Telegram.

Els lladres informàtics van aconseguir de sostreure de la bústia virtual un document que contenia les dades dels policies. Segons els Mossos, la filtració es va produir en un àmbit molt restringit del ciberespai. En un principi semblava que només estaven afectats entre 60 i 70 agents de la presó de Quatre Camins, a la Roca del Vallès. Per això, un jutjat de Granollers va obrir una investigació.

Un mes després, la policia catalana va detenir a Barcelona el presumpte autor del robatori, que segons Uspac era un menor d’edat. El sindicat diu afirma que va ser aleshores quan es va descobrir que la filtració afectava més de 500 mossos de tot Catalunya, tot i que, afegeix, no es descarta que en puguin ser més.

No obstant això, la mateixa font assegura que la filtració no arribarà als més de 5.000 agents que van quedar afectats per un altre atac d’aquest tipus a un sindicat policial fa uns anys. El cas ara l’investiga la Fiscalia de Menors de Barcelona. El sindicat lamenta que la direcció del cos no hagi informat els agents afectats i no se’ls hagi assessorat legalment.

Fins a quina hora podreu votar a les eleccions a Catalunya 2024?

Diumenge, 12 de maig, es fan les eleccions a Catalunya. Els col·legis electorals restaran oberts durant onze hores, del matí al vespre, perquè els electors puguin dipositar el vot. Sabeu fins a quina hora podreu votar? Us detallem els horaris del començament i el final de la votació.

Com podeu saber a quin col·legi o mesa us toca de votar a les eleccions a Catalunya 2024?

Quan començarà la votació?

La votació de les eleccions del 12-M començarà a les 9.00, com és costum. La presidència de la mesa ho ha d’anunciar amb les paraules “comença la votació”.

Les meses electorals han d’admetre el vot de qualsevol persona inscrita en el cens electoral d’aquella mesa. Els qui tinguin alguna discapacitat podran anar acompanyats d’algú altre o utilitzar algun mitjà material per a traslladar els sobres electorals als membres de la mesa.

No sabeu què votar a les eleccions catalanes? Consulteu-ne els candidats i els programes

Quan s’acabarà la votació?

La votació s’acabarà a les 20.00 i la presidència haurà d’anunciar en veu alta: “conclou la votació”. Si la votació s’hagués hagut d’interrompre en algun moment del dia, l’horari de votació s’hauria de prorrogar tanta estona com hagi durat la interrupció.

Si, una vegada anunciat el final de la votació, dins el local electoral o en l’accés hi ha gent que encara no ha votat, el president ha de permetre que voti, però no ha de permetre que voti ningú més.

Us ha tocat de ser president d’una mesa electoral el 12-M? Tot el que heu de saber

Què passa si no es pot constituir la mesa electoral?

Si falten membres per a constituir la mesa, qualsevol persona del col·legi electoral pot assumir-ne la responsabilitat. Si una mesa no es pot constituir, els electors no podrien votar-hi fins al cap de quaranta-vuit hores.

Vot en blanc, nul i abstenció: què signifiquen i quins efectes tenen en les eleccions?

Quines possibilitats de reeixir té l’OPA al Sabadell?

He de confessar que no havia vist mai formar-se una pinya defensiva al voltant d’una empresa, com passa ara amb el Banc Sabadell. Tots contra l’OPA del BBVA, sembla la consigna. Una consigna que puc entendre perfectament, en el cas de les patronals de pimes, perquè el Sabadell és fonamentalment un banc de pimes, però em resulta més difícil la pinya política que també s’ha creat, amb amenaces tan espectaculars com les del govern espanyol, que recorda que, en última instància, d’ells depèn l’aprovació de la fusió.

En l’editorial d’avui de Vicent Partal, s’hi defineix molt bé la situació i la mena de consigna esmentada com a “discurs sorprenentment homogeni”, atès que tots, de Junts fins el PP català i valencià, s’han posat d’acord en la crítica ferotge a l’OPA. La pregunta és: si l’OPA s’hagués anunciat fora de temps de campanya electoral catalana, hauria tingut el mateix front unitari advers? Honestament, crec que no.

Però això em fa pensar en una cosa que no acabo d’entendre. Per què el BBVA fa l’OPA precisament aquests dies? No podien esperar una mica? És que no podien preveure’n la reacció política? Recordeu que el govern espanyol ha passat d’una neutralitat total el dia de l’OPA amistosa a una posició molt agressiva contra el BBVA. Suposo que, amb la seva decisió, hi veuen més vots per al PSC. Com totes les frases que han dit la resta de partits, pensen que posar-se en aquesta direcció els afavorirà, o, si més no, no els farà perdre vots. De totes maneres, jo no m’acabo de creure tot el que es diu a Madrid.

També és curiós que tot això passi amb el Banc Sabadell. És una entitat que, amb profundes arrels vallesanes, es continua veient com a catalana, malgrat la fugida decidida pel consell el 2017 i amb proclames posteriors (gratuïtes) sobre la seva “alacantinitat”, encara que només hi facin les juntes. Però una cosa és la legalitat de l’emplaçament de la seu i, una altra, els anys de treball a Catalunya, on té una bona part del risc del grup. Dins l’estat espanyol era del 31%, quan va canviar de seu. Però és que, vuit anys abans, era del 53%. La baixada relativa té a veure amb el creixement a còpia d’absorcions, com la CAM valenciana el 2012. Bé, el cas és que malgrat la fuga decidida per Oliu (vegeu l’editorial d’avui de VilaWeb), aquests dies es continua veient com catalana.

Però anem al nucli de la protesta que han fet els representants de les empreses. L’oligopoli bancari s’ha anat trenant amb el pas dels anys amb una duresa superior a altres latituds. Així, Catalunya té actualment unes 2.150 oficines bancàries, un 73,4% menys que el 2008, quan va esclatar la crisi financera. Des d’aleshores, Catalunya és el territori de l’estat espanyol que ha perdut més oficines bancàries. I no oblidem que, a la dècada del 2000, hi havia deu caixes catalanes, però arran de la crisi financera, el Banc d’Espanya va obligar el sector de les caixes de l’estat a fusionar-se o a ser intervingudes per acabar essent absorbides o fusionades amb unes altres entitats. De deu caixes catalanes, ens hem quedat només amb una, que també va fugir de Catalunya i té la seu al País Valencià.

Feu comptes, amb una eventual absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, el 85% de les oficines bancàries de Catalunya passarien a mans de només tres entitats: CaixaBank (831), BBVA-Sabadell (741) i Banco Santander (256). La concentració posa els pèls de punta a molts petits empresaris que encara recorden uns altres temps, quan podien escollir i treballar amb unes quantes entitats financeres.

Estic molt d’acord amb el comunicat que ha fet la consellera d’Economia, Natàlia Mas, en què argumenta que la unió dels dos bancs, el segon i tercer a Catalunya per quota de mercat, significaria un perjudici greu per a l’interès públic, en la mesura que implicaria la pèrdua potencial de llocs de feina i una reducció dràstica de la competència en l’ecosistema financer de Catalunya. Aquesta menor competència afectaria sobretot els ciutadans, que veurien reduïda l’oferta de serveis i percebrien una remuneració menor pels seus estalvis, en un moment en què la remuneració de dipòsits amb venciment superior als dos anys a l’estat espanyol ja és a la cua d’Europa.

I afegia que l’operació també significaria un perjudici greu per a les empreses catalanes i, de manera molt significativa, per a les pimes, que tindrien més dificultats per a accedir a préstecs. D’una banda, les limitacions en el nivell d’exposició de les entitats a les empreses limitaria el nombre de línies de crèdit a les quals podrien accedir; i, d’una altra, les condicions d’accés al crèdit serien pitjors per culpa de la manca de competència. I després de calcular a cada país d’Europa un índex que habitualment s’utilitza per a mesurar el nivell de concentració (Herfindahl), concloïa que “el nivell de concentració bancària a Catalunya seria el més alt d’Europa si l’operació es materialitzés”. “És per això que el govern de la Generalitat s’ha adreçat a les autoritats europees per demanar-los que evitin que aquesta operació s’efectuï”, va dir.

I deixo per al final els grans protagonistes de l’operació: els accionistes del Banc Sabadell. Un accionariat que, curiosament, està molt atomitzat. Això no vol dir que no hi hagi institucions que en siguin accionistes. El seu accionariat es divideix entre un 52% d’institucionals i un 48% de detallistes. Dins dels institucionals, destaca una trentena de grans gestores d’actius internacionals, que controlen entre tots un 25% del capital en circulació i el vot dels quals, per tant, serà decisiu per a saber si el BBVA i el Banc Sabadell emprenen un futur junts o no. En definitiva, és un nombre considerable d’accionistes de referència, si bé cap d’ells compta amb un percentatge superior al 4%. Són els primers accionistes als quals tant el Sabadell com el BBVA ja miren de convèncer perquè votin a favor seu.

Però, és clar, també caldrà atreure gran part dels detallistes a fi de superar l’acceptació del 50% al qual està condicionada l’oferta. I aquí pot passar de tot, perquè cada inversor té els seus propis criteris. No tots han entrat en el mateix moment, ni al mateix preu, ni volen ser accionistes del BBVA encara que ho siguin del Sabadell. A més, valorar l’oferta és complicat si es té en compte que tant les accions del BBVA com les de Banc Sabadell es mouen cada dia en el mercat. En aquest sentit, la prima del 30% que diu oferir el BBVA (respecte del tancament del 29 d’abril) ja s’ha reduït considerablement i podria convertir-se en un descompte, si el Sabadell continua pujant i el BBVA baixant a la borsa. Avui, sembla que s’han calmat ambdues accions, però al tancament, la prima era del 7,5%. Molt poc atractiva.

Els comentaris que han fet els analistes del Banco Santander sobre la qüestió em semblen interessants. Han escrit que s’inclinen “a pensar que una àmplia majoria de l’accionariat institucional acceptarà l’oferta”. No obstant això, aquests experts tenen més dubtes amb la base d’inversors detallistes, que representa el 48% del capital. “La proporció elevada de la base detallista és l’únic interrogant que veiem per a l’èxit de l’operació, tenim més dubtes sobre la seva acceptació”, han afegit.

Una altra complicació és el temps i com evolucionaran les accions. Som en una operació a llarg termini. Sobre aquest punt, el president del BBVA, Carlos Torres, va assenyalar ahir que esperava que l’acció de BBVA es recuperés durant els mesos vinents, atès que passaran uns sis mesos fins que no s’obtinguin tots els permisos i comenci el període d’acceptació de l’OPA, que durarà dos mesos més, aproximadament. “Els nostres resultats superaran les previsions del consens i creiem fermament en l’atractivitat de la nostra acció. El temps farà més atractiva aquesta oferta.” Què ha de dir, és clar. Però això no ho sap ningú.

I, per als detallistes, encara hi ha un punt cabdal que juga a favor del “no”. No oblidem que una bona part d’ells, a més d’accionistes, són clients i petits empresaris. Canviaran accions per perdre el banc amb què treballen? Jo crec que no. Perquè, que hi guanyen realment? Qui els pot assegurar que les accions del BBVA aniran més bé que les del Sabadell? És clar que ningú. Però la qüestió rau en la forma de l’OPA, amb bescanvi d’accions. A mi se’m fa difícil pensar que una OPA només sobre la base del “canvi de cromos” pugui triomfar, sobretot si l’entitat que rep l’OPA funciona bé, com és el cas actual. Si no s’hi aporten diners, a més dels cromos, crec que els al·licients per a acceptar l’oferta són molt pobres. Segurament, per aquest motiu, els analistes de Bloomberg Intelligence no han dubtat a dir que l’oferta tenia “poques possibilitats d’èxit”. Veurem com continuen els esdeveniments. Què fan els uns i els altres. Com deia ahir, això tot just ha començat.

 

La llei espanyola permetria als agents de desobeir Llarena i negar-se a detenir Puigdemont

El diari El País afirma, citant fonts no especificades dels Mossos d’Esquadra, que els agents fora de servei i sense armes que acompanyen Carles Puigdemont a Catalunya Nord per encarregar-se de la seva seguretat l’haurien de detenir si passés la frontera. Aquesta afirmació es basa en el fet que un funcionari de qualsevol cos policíac estaria obligat a detenir el president a l’exili i candidat de Junts si entrés dins l’estat espanyol perquè hi ha vigent l’ordre de detenció estatal emesa pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. El precedent de les detencions de Clara Ponsatí l’any passat en són un exemple: agents dels Mossos fent-la entrar en un vehicle de la policia per portar-la davant el jutge. Però si Puigdemont torna quan l’amnistia ja ha entrat en vigor, tal com ha anunciat que farà, la legislació espanyola impedeix als agents de detenir-lo.

Carles Puigdemont: “Estic preparat per a qualsevol intent de detenció i que no se’n surtin”

La llei orgànica de forces i cossos de seguretat diu, en l’article cinquè, apartat d, sobre els principis d’actuació dels agents, que, “en cap cas l’obediència deguda podrà emparar ordres que impliquin l’execució d’actes que manifestament constitueixin un delicte o que siguin contraris a la constitució o a les lleis”. És a dir, un agent no pot invocar el principi de l’obediència deguda als superiors jeràrquics per a complir una ordre que és manifestament contrària a la llei. I la detenció de Puigdemont ho seria.

Perquè preveu de tornar de l’exili quan es faci el debat d’investidura del candidat a presidir la Generalitat que surti de les eleccions d’aquest diumenge. Això, amb el calendari a la mà, podria ser a mitjan juny o a final. Aleshores l’amnistia ja farà un mes que haurà entrat en vigor: la llei s’aprovarà definitivament en el ple del congrés espanyol previst entre el 21 i el 23 de maig vinent. I la llei és prou clara sobre les ordres de detenció: “Quedaran sense efecte les ordres de crida i cerca i l’ingrés a la presó de les persones a qui s’hagi d’aplicar aquesta amnistia, a més de les ordres nacionals, europees i internacionals de detenció.”

I això serà igualment vàlid per més que el Tribunal Suprem presenti una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE exposant dubtes sobre l’aplicació de la llei al cas de Puigdemont. Una pre-judicial al TJUE implica la suspensió del procediment, però la llei també diu que en aquest cas s’han d’aixecar les cautelars: “la suspensió del procediment penal per qualsevol causa no impedirà l’aixecament de les mesures cautelars que hagin estat acordades amb anterioritat a l’entrada en vigor de la present llei i que impliquessin la privació de l’exercici de drets fonamentals i llibertats públiques”.

Amb aquesta llei, Llarena hauria d’aixecar “immediatament” l’ordre de detenció contra Puigdemont. Disposa de dos mesos per a fer-ho, en tot cas. Si, tanmateix, no ho fa, si la manté en el moment que hagi de tornar per al debat d’investidura (tant si el candidat és ell com si no), l’agent de policia en qüestió tindrà un dilema: en una mà, una ordre de detenció vigent que l’obliga a detenir-lo; en l’altra, la llei orgànica que regula els seus principis d’actuació segons la qual no es pot complir una ordre que és manifestament contrària a la llei. I aquesta ho seria.

Els agents de policia es mouen d’acord amb el principi d’obediència deguda als superiors jeràrquics, però hi ha uns límits legals establerts, un dels quals és que l’ordre no sigui contrària a la llei. Un agent ho pot invocar per negar-se a practicar una detenció que, segons una llei d’amnistia clara i inequívoca, no hauria de ser vigent. Si hi ha cap agent dels Mossos, o de cap altre cos de policia, que s’ho planteja, pot pensar que la no-execució de l’ordre de detenció, la no-obediència de l’ordre d’un superior jeràrquic per a complir l’ordre de detenció, li podria implicar conseqüències penals.

Però, si bé l’agent que rebi una ordre d’un superior i no l’obeeixi pot ser encausat inicialment per un delicte de desobediència a l’autoritat, podrà acabar invocant un eximent que preveu el codi penal espanyol: el del compliment d’un deure en l’exercici del càrrec. És a dir, el de complir el deure de no fer complir una ordre manifestament il·legal.

Sigui com sigui, Puigdemont mateix preveu la possibilitat de ser detingut en el moment de tornar de l’exili, si en aquell moment no s’ha aixecat l’ordre de detenció, tal com explicava en aquesta entrevista amb VilaWeb. “Estic preparat per si la judicatura espanyola incompleix la llei. Tenim clar què hem de fer en aquest supòsit. També estic preparat per fer front a qualsevol intent de detenció. I també estic preparat per mirar que no se’n surtin.” Assumeix, fins i tot, la possibilitat que l’arribessin a traslladar a Madrid per posar-lo a disposició judicial. Però el jutge en cap cas podria empresonar-lo, si més no, d’acord amb el contingut de la llei d’amnistia. El text és clar, i hauria de quedar en llibertat al cap d’unes poques hores. Si no fos que el jutge optés obertament i de manera manifesta per prevaricar o per incomplir la llei.

La Boqueria de Barcelona és el millor mercat del món, segons la revista Food&Wine

El mercat de la Boqueria de Barcelona és el millor del món, segons el rànquing internacional de mercats d’alimentació Global Tastemakers Awards 2024 elaborat per la prestigiosa revista Food&Wine.

La Boqueria i dotze mercats més de tot el món demanaran a la Unesco de ser patrimoni de la humanitat

Segons que ha explicat el mateix mercat, la publicació ha valorat la varietat gastronòmica i la qualitat i la quantitat de productes frescos que ofereixen a les parades.

El president de la Boqueria, Jordi Mas, ha tret pit pel premi i ha dit que és un mercat per sentir l’essència del producte i el caràcter humà dels professionals que hi treballen, a més d’un altaveu internacional de la grandesa de la ciutat.

La segona posició en la llista ha estat pel Tsukiji Outer Market de Tòquio i la tercera pel Borough Market de Londres.

El darrer disbarat de Ciutadans, un acte als Lledoners perquè detinguin Puigdemont

La campanya de Ciutadans ha estat marcada pels nyaps, amb el cap de llista, Carlos Carrizosa, tot mastegant una hamburguesa amb mostassa, i cartells i vídeos fets amb intel·ligència artificial en què apareix de manera obsessiva Puigdemont entre barrots. I l’acte del darrer dia d’aquesta estranya campanya acaba a la presó dels Lledoners, on van ser empresonats els presos polítics Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Carrizosa, sense més públic que periodistes i el seu equip de campanya, ha recuperat el seu leitmotiv de campanya: Puigdemont. Ha demanat que, en compte de protegir-lo, la policia detingui Puigdemont i sigui empresonat per haver encapçalat el “cop a la democràcia” i la “decadència econòmica i moral de Catalunya”. “Als Lledoners és on hauria de ser, com han fet alguns dels seus companys de viatge”, ha etzibat. I ha dit que, si tornava al Principat,  la seva detenció, “segura i obligada”, tornaria a “alterar la pau” perquè implicaria un “ressorgiment” del procés: “Tornarà la divisió i la violència”.

Les declaracions de Carrizosa arriben després de la publicació al diari El País segons la qual els Mossos investiguen uns quants agents per fer funcions de protecció de Puigdemont als actes de campanya a Argelers fora del seu horari laboral. Interior ho nega i Carrizosa, a la porta de la presó dels Lledoners, diu que cal detenir Puigdemont: “Mereix ser aquí i no al Palau de la Generalitat.”

El candidat de Ciutadans, a més, ha considerat “intolerable” que el candidat d’ERC, Pere Aragonès, hi restés importància si era una tasca feta en el temps lliure dels agents. Carrizosa ha demanat de “no embrutar” els uniformes de la policia i ha promès que, si Ciutadans tenia un paper determinant la legislatura vinent, aquestes coses no passarien.

[FOTOGRAFIES] Protestes a Malmö demanen de boicotar Eurovisió per la participació d’Israel

Dues protestes a la ciutat amfitriona d’Eurovisió, a Malmö (Suècia), han demanat el boicot al certamen per la participació d’una representant d’Israel a la segona semifinal, que es fa aquesta nit. També hi ha hagut concentració a favor d’Israel. Les protestes han començat a Stortorget, una de les places principals de la ciutat al costat de l’estació central. La policia sueca calcula que hi han anat unes cinc mil persones a la protesta i entre elles hi havia l’activista Greta Thunberg.

Per què l’Eurovisió d’enguany és la més controvertida d’aquests darrers anys?

Durant la tarda i la nit hi ha hagut una altra protesta als voltants del Malmö Arena, ja començada la semifinal. A les hores prèvies a l’inici de la gala, s’ha hagut d’evacuar el centre comercial Emporia, que és just al costat de l’estadi, per una alarma automàtica d’incendi, encara que segons no s’ha arribat a produir foc ni fum a l’espai.

Pàgines