Mar i cel allarga l’últim viatge i s’acomiadarà dels escenaris el 30 de març. Amb més de 190.000 entrades venudes, Dagoll Dagom ha decidit d’ampliar les funcions perquè ningú no es perdi el clàssic del teatre musical català, basat en l’obra d’Àngel Guimerà. Ja se’n poden comprar les entrades.

La companyia va tornar als escenaris amb l’obra el 14 de setembre i era previst que acabés el 2 de febrer. Abans de l’estrena ja van ampliar funcions dues setmanes més en vista de la predisposició del públic, que va comprar 150.000 entrades en pre-venda.

És l’última vegada que Mar i cel pujarà als escenaris. La producció celebra el cinquantè aniversari de Dagoll Dagom –bo i coincidint amb el centenari de la mort de Guimerà– i posa el punt final a la seva trajectòria al Teatre Victòria. L’obra s’havia representat tres vegades més –1988, 2004 i 2014–, amb un total de més de 1.300 funcions, i ja l’han vista més d’un milió d’espectadors, segons la companyia.

Mar i cel explica la història d’uns pirates i uns cristians tancats dins un vaixell perdut enmig de la mar. Un musical sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons: Orient i Occident. Dues religions eternament enfrontades. Una bella història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc. Una història amb innombrables paral·lelismes amb el món en què vivim. Un musical basat en la pirateria de la Mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 300.000 moriscs decretada per Felip III l’any 1609.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha explicat que calia estudiar si la sisena hora era la millor opció per a atendre dificultats, reforçar aprenentatges i equiparar els alumnes. En una entrevista a Els matins de TV3, ha dit que volia acabar-ne de parlar amb els Comuns. La recuperació de la sisena hora és, precisament, una proposta recollida en el pacte a què va arribar el PSC amb el partit de Jéssica Albiach.

Niubó ha considerat que hi havia un consens sobre les necessitats i ha demanat d’avaluar si la sisena hora era la mesura més adient o n’hi podia haver més. A més, ha insistit que no es podien prendre decisions en contra de la comunitat educativa.

Entre més qüestions, la consellera també ha expressat la voluntat d’incorporar la gratuïtat de l’infantil 1 a partir del curs vinent, però ho ha vinculat directament a tenir pressupost nou, perquè ha considerat que sense nous comptes ni millora pressupostària, difícilment es podria fer. Ha apuntat que això havia d’anar acompanyat d’un augment de l’oferta de places d’escola bressol pública.

Niubó també ha parlat de la jornada intensiva i ha dit que s’havia d’esperar a saber el resultat d’uns quants informes per veure si era una mesura eficaç, efectiva i necessària. A més, ha defensat que s’havia de treballar conjuntament amb direccions, professors i famílies.

D’una altra banda, ha expressat el compromís de repensar el procés de preinscripció de la formació professional perquè els estudiants sabessin la plaça al juliol. Sobre això, ha tornat a vincular el fet de tenir nou pressupost amb poder ampliar les places públiques d’FP. No ha concretat quin hauria de ser el número, però sí que ha dit que els cinc mil estudiants que no havien obtingut plaça aquest curs mostraven el marge de millora que hi havia. Tanmateix, ha recordat que hi havia unes nou mil places vacants i que era necessari d’ajustar l’oferta a les necessitats productives de cada territori.

ERC situarà la regulació dels lloguers de temporada i habitacions i el nou sistema de finançament “singular i just” com a nuclis de les seves propostes de resolució al debat de política general de la setmana que ve. En conferència de premsa al parlament, la portaveu del grup, Marta Vilalta, ha explicat que instaran el govern a presentar un decret llei urgent per a regular els lloguers de temporada i habitacions. I ha afegit que trobaria incomprensible el rebuig de Junts a aquesta proposta: “De quin costat estaran? Quina excusa s’inventaran ara?”, s’ha preguntat. Vilalta també ha ofert ERC per fer d’oposició “responsable, exigent i desacomplexada” si el grup que presideix Albert Batet renuncia a la figura de cap de l’oposició.

Escola Valenciana estudia les mesures legals que pot prendre perquè s’ature de manera cautelar la certificació automàtica del reconeixement del català que ha entrat en vigor aquesta setmana. Aquesta és una de les mesures que incorpora la llei Rovira de reforma educativa, encara que el govern del Botànic també havia considerat de fer-ho. Escola Valenciana al·lega que s’ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei.

Escola Valenciana es reuneix amb el seu equip legal per tal de paralitzar de manera cautelar la certificació automàtica de reconeixement de valencià, ja que aquesta mesura està inclosa en la #LleiRovira, contra la qual s’ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat.#EnsPlantem pic.twitter.com/e4tfiovnoA

— Escola Valenciana (@escolatv) October 3, 2024

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va anunciar amb bombo i platerets l’entrada en vigor de la mesura en un acte on va parlar d’aquesta mesura com un element per a posar fi a una imposició del català que, segons que va afirmar, fa massa anys que dura.

Amb aquesta mesura, més de 330.000 persones que han estudiat l’ESO o el batxillerat d’ençà del curs 2008-2009, poden omplir un formulari perquè els arribe a casa o bé el B2 o bé el C1, segons el nivell educatiu assolit. Aquest automatisme s’ha vist com una manera de degradar el coneixement del català, perquè implica que els interessats a tenir el títol no s’hauran d’examinar. A més, entitats com STEPV o Escola Valenciana mateix han explicat que els certificats de capacitació que atorga la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià va molt més enllà d’allò que es pot estudiar en les assignatures del currículum de l’ESO o el batxillerat. Les primeres tres hores del dia que va entrar en vigor la norma, el sistema ja havia rebut més de 4.000 peticions.

Diuen també que l’automatisme, que ja s’aplica al Principat i a les Illes, té sentit quan l’alumne ha fet tota la formació d’infantil fins al batxillerat en un sistema d’immersió lingüística. Això sí que garanteix que ha adquirit totes les competències necessàries.

L’advocacia de l’estat espanyol ha registrat un escrit en què demana al Tribunal Constitucional (TC) que no admeti la qüestió d’inconstitucionalitat que la sala penal del Tribunal Suprem va presentar contra la llei d’amnistia. Al document, de 37 pàgines, avançat per El País, l’advocacia espanyola sosté que el Suprem es basa en “criteris polítics” i no pas jurídics, i diu que els magistrats de la sala penal no han argumentat jurídicament els defectes constitucionals que atribueixen a l’amnistia.

En el cas que el TC admeti la qüestió d’inconstitucionalitat, l’advocacia espanyola demana que desestimi igualment les qüestions que presenten els magistrats, perquè considera que l’amnistia no és una llei arbitrària ni vulnera els principis constitucionals d’igualtat i seguretat jurídica.

Segons l’escrit, el Suprem ha utilitzat “arguments de caràcter polític i doctrinal que excedeixen sobradament el caràcter jurídico-constitucional propi d’una qüestió d’inconstitucionalitat”.

A més, segons l’advocacia de l’estat espanyol, el Suprem ha comès “vicis processals” perquè les qüestions d’inconstitucionalitat han de detallar les suposades infraccions constitucionals concretes d’una llei, però el Suprem no ho fa.

En aquest context, l’advocacia respon als arguments del Suprem contra l’amnistia pel suposat trencament del principi d’igualtat.

Sosté que es tracta d’una llei “excepcional i singular” que “esgota el seu contingut i eficàcia en l’adopció i execució de la mesura”. “El principi d’igualtat no implica la necessitat de donar l’abast universal als efectes de l’amnistia, sinó que no existeixin discriminacions entre persones que es troben compreses en el supòsit habilitant de l’amnistia”, apunta.

L’advocacia també recorda que la llei pretén de “superar la situació d’alta tensió política que va viure la societat catalana de forma manera intensa d’ençà de final del 2011”.

Sis xiquets d’entre un i dos anys han estat hospitalitzats avui a causa d’una possible intoxicació alimentària a l’escoleta La Milagrosa, de Benigànim, a la Vall d’Albaida, segons que ha avançat À Punt. Són ingressats a l’Hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva sembla que es troben en bon estat.

La possible intoxicació ha afectat, com a mínim, vint xiquets, que van ser atesos ahir a la tarda. Tots presentaven el mateix quadre clínic, amb vòmits i diarrea. Les autoritats encara han de confirmar si es tracta d’una intoxicació.

L’Audiència de Barcelona ha confirmat l’arxivament de la querella interposada per Pepus i Maribel Ferrándiz contra la investigació de les tortures que van patir l’any 1971, durant el règim franquista, a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana. El Centre Irídia ha anunciat que presentarà un recurs en contra de la decisió de l’Audiència, tot al·legant que la gravetat dels fets requereix una resposta judicial que compleixi els estàndards internacionals, és a dir, accés a la justícia i l’assoliment de la veritat, la reparació i les garanties de no-repetició.

La lletrada del cas, Laura Medina, diu que la decisió de l’Audiència vulnera, una vegada més, els drets de les víctimes del franquisme. Segons ella, “pronunciaments judicials com el del cas dels germans Ferrándiz contradiuen el dret internacional, que estableix que els crims de lesa humanitat no prescriuen mai, no són susceptibles d’amnistia i ja estaven penalitzats pels tractats i normes internacionals vigents en el moment en què van ser comesos”.

Irídia, Òmnium Cultural i les entitats que impulsen la campanya “Via Laietana 43: fem justícia, fem memòria” denuncien que el cas s’emmarca dins del patró recurrent de la justícia espanyola, que sistemàticament arxiva les querelles sobre crims del franquisme, malgrat la vigència de la llei de memòria democràtica, que reconeix el dret d’investigar les violacions dels drets humans comeses durant la dictadura.

EH Bildu diu que ha tancat un acord amb el govern espanyol per a reformar alguns dels aspectes més polèmics de la llei de seguretat, popularment coneguda com a llei mordassa. Segons que han confirmat fonts de la formació basca, el pacte implica retirar “progressivament les pilotes de goma”, “rebaixar a falta lleu la desobediència a agents policíacs” i “agilitar el tràmit d’asil amb el compromís de revisar en sis mesos les devolucions en calent”.

La proposició de llei que es registrarà al congrés espanyol també anirà signada pels diputats d’ERC. El president espanyol, Pedro Sánchez, es va comprometre a derogar la llei mordassa abans d’arribar a la Moncloa per primera volta. Tanmateix, d’ençà que governa, és a dir, del 2018, ha rebaixat aquest posicionament i s’ha decantat per una reforma de la llei, que de moment no ha arribat a bon port.

En aquest sentit, la portaveu de Bildu al congrés espanyol, Mertxe Aizpurua, ha destacat que la nova llei recollirà “tots els acords i avenços assolits” entre el PSOE, el PNV i Unides Podem, però que no van contar ni amb el suport d’ERC ni de Bildu perquè els trobaven insuficients. Aizupurua s’ha mostrat satisfeta: “Amb aquest acord desbloquegem la situació i aconseguim que la gran assignatura pendent -acabar amb la llei mordassa- es faci realitat”.

Fi a la discrecionalitat en les sancions

El portaveu d’interior de Bildu, Jon Iñarritu, ha subratllat que la llei posarà fi a la discrecionalitat que existeix en les sancions per faltes de respecte a l’autoritat i desobediència, les que més s’imposen des de 2015. “Ara hauran de ser objectivables i justificades, protegint el dret a la lliure expressió”, ha dit.

D’aquesta manera, només es podran sancionar els insults o injúries que no siguin delicte, però sí “expressions rellevants”. Aquestes es cancel·laran en cas que la persona sancionada es retracti i les faltes per desobediència, que es podran sancionar quan hi hagi una negativa expressa a complir amb una ordre legal o existeixi una resistència corporal a una ordre dels agents, passaran de falta greu a lleu.

Podem critica l’acord

Podem ha criticat l’acord tancat entre el govern espanyol i EH-Bildu. “No se’n pot dir derogació, perquè queda molt curt”, ha dit el portaveu de la formació, Pablo Fernández. Ha assegurat que es tracta d’un retoc molt estètic, però que no aborda les grans qüestions. “Porta la firma del PSOE: un titular molt gran i reformes molt petites”. Per tirar endavant l’acord al Congrés calen els vots de la formació que lidera Ione Belarra.

La llei mordassa es va començar a tramitar la tardor de 2013 i es va aprovar el març de 2015, quan governava Mariano Rajoy. La llei va entrar en vigor l’1 de juliol d’aquell any.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat el recurs presentat per la Cambra de Concessionaris d’Infrastructures, Equipaments i Serveis Públics (CCIES) contra el segon Reglament de Participació Ciutadana de Barcelona aprovat el maig del 2022 durant el mandat d’Ada Colau. Ho ha avançat La Vanguardia i ho han confirmat fonts municipals a l’ACN.

Segons que expliquen, els serveis jurídics municipals van tenir constància d’aquesta sentència, que anul·la parcialment quatre articles del reglament, ahir. Diuen que ara n’analitzen el contingut, però que aquesta normativa “regula els mecanismes que té la ciutadania per a poder participar en temes que són competència de l’ajuntament”.

Es dóna la circumstància que el TSJC també va tombar el primer regalament de participació ciutadana, que es va crear el 2017 i que havia de permetre d’organitzar multiconsultes. En aquell cas, el tribunal va anul·lar íntegrament el text per considerar que no respectava el règim legal bàsic establert.

Tot i reconèixer que era possible que els ajuntaments fessin consultes, la sentència avisava que s’havien de sotmetre a la normativa estatal i havien de rebre l’autorització del govern espanyol.

Un incendi, declarat a les 6.30, en un habitatge de l’avinguda de França de València ha obligat a desallotjar la finca i ha deixat onze assistits per inhalació de fum, entre ells, un xiquet d’onze anys.

Segons que han informat el 112 i el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències, vuit dels atesos n’han rebut l’alta, i tres més han estat traslladats a l’Hospital Clínic de València, en una unitat de suport vital bàsic i en una ambulància convencional. Són el xiquet d’onze anys i d’una dona i un home, tots dos de cinquanta-dos anys.

En l’operació, hi han intervingut tres unitats del SAMU, tres unitats de suport vital bàsic i dues ambulàncies convencionals. En l’edifici, hi treballaven vuit dotacions dels bombers, la policia local i la Guàrdia Civil.

El ple del Tribunal Constitucional espanyol (TC) deliberarà la setmana que ve sobre la recusació del seu president, Cándido Conde-Pumpido, demanada pel PP en el cas de la llei d’amnistia. En total s’han presentat 54 recusacions en aquesta causa, la xifra més elevada en la història del tribunal: 27, contra el president i els magistrats Laura Díez i Juan Carlos Campo (9 cadascun), i 27 més, contra el magistrat José María Macías, amb motiu dels recursos i la qüestió d’inconstitucionalitat presentada contra l’amnistia. Com que la setmana passada es va aprovar l’abstenció del magistrat Juan Carlos Campo, les 9 recusacions demanades contra ell han decaigut.

Per resoldre aquest incident, el tribunal serà presidit per la vice-presidenta, Immaculada Montalbán, i en formaran part els magistrats Ricardo Enríquez, María Luisa Balaguer, Ramon Sáez, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel, María Luisa Segoviano i César Tolosa. Per tant, queden fora de la deliberació Conde-Pumpido mateix, i els magistrats Laura Díez, José María Macías i Juan Carlos Campo.

El calendari, en línies generals, per a deliberar sobre les recusacions és el següent: al ple de la setmana que ve, s’hi tractarà la del president, i en les setmanes jurisdiccionals posteriors, primer la de la magistrada Laura Díez i després la recusació de José María Macías. Cada recusació presentada paralitza el procediment corresponent, cosa que significa que la seva tramitació processal en aquesta primera fase va més lenta fins que no s’hagin resolts tots els incidents de recusació presentats.

El ministre d’Afers Estrangers en funcions del Líban, Abdalà Bu Habib, ha dit que el secretari general del partit-milícia xiïta Hesbol·là, Hassan Nasral·là, havia donat el vist-i-plau a un alto-el-foc amb Israel poc abans de ser assassinat en un bombardament perpetrat per l’exèrcit israelià a Beirut.

Estiu 2006: Hassan Nasral·là, la consolidació del líder 

Bu Habib, en una entrevista amb la periodista nord-americana Christiane Amanpour, ha insistit que l’alto-el-foc tenia l’aval de Nasral·là. “Els libanesos ho acceptem”, ha declarat, en referència a la proposta de treva de vint-i-un dies que havien proposat els Estats Units i França.

“El president del parlament libanès, Nabih Berri, va consultar-ho amb l’Hesbol·là i vam informar-ne els nord-americans i els francesos”, ha detallat, abans de desvelar que Washington i París havien comunicat a Beirut que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, també ho havia acceptat.

“Ens van dir que Netanyahu hi estava d’acord i teníem també l’aprovació de l’Hesbol·là. Ja sabeu què ha passat d’aleshores ençà”, ha lamentat, en referència a l’assassinat de Nasral·là i la invasió terrestre del sud del país.

Sis morts pel cap baix i set ferits en un bombardament israelià contra el Centre de l’Autoritat Sanitària Islàmica, afiliat al partit-milícia xiïta libanès Hesbol·là, que és al cor de Beirut. L’atac s’emmarca en l’ofensiva israeliana contra el grup islamista, que fins i tot ha derivat en una invasió terrestre del sud del país.

El Centre d’Operacions d’Emergència del Ministeri de Sanitat del Líban ha estat l’organisme que ha publicat el balanç de víctimes mortals. En primera instància havia informat de quatre morts, però poc després el nombre ha augmentat a sis.

Per la seva banda, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) s’han limitat a dir que bombardaven Beirut i han assenyalat que en donarien més detalls aviat.

L’agència libanesa NNA ha dit que l’exèrcit d’Israel havia fet servir fòsfor blanc a l’atac, tot i que està prohibit pel dret internacional.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Valldemossa (Mallorca) és el municipi més ric dels Països Catalans, amb una renda mitjana bruta de 67.527 euros per habitant, segons la llista publicada avui per l’Agència Tributària espanyola. Cal tenir en compte, però, que en aquest llistat no hi apreixen municipis d’Andorra ni de Catalunya Nord.

En segona posició hi ha Sant Just Desvern (Baix Llobregat), amb 67.169 euros per habitant. I el tercer és Cabrils (Maresme), amb 66.571 euros.

L’edifici Walden 7 de Sant Just Desvern.

Completen les deu primeres posicions Matadepera (Vallès Occidental), Sant Cugat del Vallès, Rocafort (Horta Nord), Alella (Maresme), Sant Vicenç de Montalt (Maresme), Vallromanes (Vallès Oriental) i Tiana (Maresme).

Per contra, el Fondó dels Frares (Vinalopó Mitjà) és el municipi més pobre, amb una renda de 18.401 euros per habitant, seguit per Montesa (Costera), amb 18.816, i Llutxent (Vall d’Albaida), amb 19.007.

La Hisenda espanyola ha publicat les estatístiques de les declaracions de l’IRPF del 2022 a les poblacions de més de 1.000 habitants.

Avui hi tornen, avui podeu tornar a escoltar Poc cas. El fan tres dones apassionades, que amb la seva passió i la seva empenta han decidit de posar fi a aquesta xacra que representa el poc cas que es fa a la literatura infantil i juvenil al nostre país. I, fent un joc de paraules, ja fa mesos que cada quinze dies publiquen un capítol més de Poc cas. Són Paula Jarrin, Carlota Torrents i Tina Vallès, un trio format per llibretera, agent literària i escriptora que, per unes quantes hores, es capbussen en la seva passió o en la seva militància. El títol és una broma, que és una veritat, i aixeca el llistó d’allò que fan: reivindicació i prescripció alhora, amb unes dosis extraordinàries de coneixement i passió. Tenen ganes de girar la truita, de picar l’ullet a qui les vulgui escoltar, per descobrir un llibre que pugui obrir portes a construir un món propi.

Quan enregistren el programa riuen i esvaloten la redacció. No entenen la vida sense una bona dosi d’humor. Parlem de literatura infantil i juvenil i de tot allò que l’envolta. En la conversa les paraules són eines per a estimular pares, mestres, bibliotecaris a fer un pas més per acostar els llibres als nens i als joves. Són un estímul per a escoltar, per a estar atents, per a no defallir i pensar com podem acostar el llibre a l’infant. Els llibres a les seves mans són vida i pas a la vida. A l’entrevista donen la seva visió del món que envolta la literatura infantil i juvenil, però que no us passi per alt on hi ha realment la teca, que és al Poc cas, una veritable delícia per a tots els interessats a fer que infants i joves gaudeixin de la lectura. Ací teniu el capítol d’aquesta setmana “Sis llibres plens d’àvies”, però penseu que els podeu repescar tots.

—Poc cas és un nom de pòdcast amb declaració de principis?
—Tina Vallès [T. V.]: Sí, sí, sempre ens queixem que a la literatura infantil i juvenil se li fa poc cas i vam dir: “Convertim la queixa en alguna cosa productiva i útil.”

—Com vàreu tenir la idea?
—T. V.: Va ser iniciativa de la Carlota Torrents de convocar-nos a totes dues per proposar-nos de fer un pòdcast de literatura infantil i juvenil. El títol és una broma, un joc de paraules entre pòdcast i poc cas, perquè als mitjans, realment, a la literatura infantil i juvenil se li fa poc cas. D’alguna manera, ho aprofitem per fer aquesta denúncia i alhora començar a posar-hi remei.

—Sempre amb humor?
—T. V.: Això sí, sempre amb una mica de sentit de l’humor, que no s’ha de perdre mai.

Paula Jarrin (fotografia: Enric Galli).

—Quan veniu a VilaWeb a enregistrar el programa rieu tant que sembla que us passeu la vida rient.
—Carlota Torrents [C. T.]: Bé, no, però aquí sí [esclaten a riure]. La gràcia és que no som un grup de tres amigues que anàvem cada dia a fer un cafè, sinó que més aviat és al revés. Es creen moltes sinergies quan treballes amb gent amb qui tens afinitats intel·lectuals, culturals o socials, les que sigui, però que no són amigues. És a dir, per a fer un gran projecte com menys amistat profunda hi hagi, millor, perquè l’amistat pot anar creixent amb el temps, però el projecte no neix contaminat.
—T. V: Així ens pot clavar un moc i no hi ha problema.
—C. T.: Justament, amb les amistats, de debò, o molt profundes, a vegades hi parles amb una franquesa que pot ser feridora. Has dit que rèiem i és cert, almenys per mi, que personalment el pòdcast és un moment de pulmó en la dinàmica del dia a dia… Com que no som periodistes, és fer una cosa molt diferent. De cop, sortim de la nostra rutina, de totes les batalles que tenim cada dia, i entrem en la bombolla del pòdcast, aquí, en aquesta peixera que ens deixeu a VilaWeb, amb en Carles, el tècnic. És el nostre moment. Crec que això ens fa riure.

—Per què se’n fa tan poc cas, de la literatura infantil i juvenil?
—Paula Jarrin [P. J.]: Malauradament, és una desconeguda. Hi ha un llibre molt bonic, que es diu El lector, que explica que de la literatura infantil no se n’havien ocupat els filòsofs i no li havien donat el lloc que es mereixia. Malauradament, la literatura infantil és cosa de petits. Es fa una simplificació i no se la prenen seriosament. No sé quina és la raó profunda d’això, però hi és. No hi ha temps per als llibres, tampoc per a un programa de referència sobre la literatura; i la literatura infantil, a sobre, s’infantilitza. Es creu que és una cosa senzilla, que és un rodolí que parla en diminutiu, que és un caragolet que va per un caminet. No, això no és la literatura infantil.

—Què és?
—T. V.: La literatura infantil i juvenil és molt jove. Comença al segle XIX. Abans no es pensava en el nen com a destinatari de literatura. Hi ha nens, que són pocs, que llegeixen la literatura que s’escriu per a adults. Comença amb els germans Grimm i tota aquesta colla. Tot el que es fa per a nens, sigui teatre, sigui cinema, sigui el que sigui cultural per a nens, té una mena de recepció com de segona, com d’una cosa poc important. Que tingui poca història també fa que tingui menys prestigi. Com si fer les coses per a nens fos més fàcil, i no és així. Tots sabem que fer una cosa senzilla a vegades és molt més difícil que no pas fer-la complexa. I després, també, aquesta cosa de considerar que el fet de ser nen és ser menys persona, com si ser nen fos ser ruc.
—P. J.: Moltes vegades es diu que els infants són els lectors del futur. I no, no, són lectors i lectores en present.
—T. V.: Hi ha gent que parla com si els preparessin per llegir literatura adulta. I dius: “No, ja llegeixen literatura de cap a peus.” Llegir Tomi Ungerer o Sebastià Sorribes és llegir literatura. La literatura infantil no és una preparació per a després poder llegir Ulisses de Joyce.
—C. T: Hi ha un menyspreu en general cap a aquesta literatura i també cap a la il·lustració, que es considera superficial. Hi ha una cosa curiosa, perquè quan tu tens un llibre de dibuixos i el nano no sap llegir, però hi ha una mica de text i deixes el llibre sol a la criatura, la seva lectura no té res a veure, probablement, amb el que tu veus. I a l’adult, si tu li dónes un llibre amb il·lustracions en el text, no mirarà la il·lustració, perquè només amb la lectura del text li sembla que serà capaç d’entendre el llibre. I en realitat, hi ha llibres, àlbums, en què la il·lustració és important. Si llavors, un nen, no coneix el codi de l’alfabet, però també mira els llibres, li pots anar dient coses i en té prou. Si, com a adult, fas aquest esforç, és a dir, mirar aquest llibre amb els ulls sense mirar gaire el text, també pots arribar a fer una lectura i un viatge molt diferent. És com mirar-te un quadre.
—T. V.: Exacte, ara anava a dir això. Mirar un àlbum il·lustrat és com mirar una obra d’art.

—Els il·lustradors encara són menys valorats. En canvi, és un món que no te l’acabes. Va canviant, no?
—C. T: Sí, i tenim una escola d’il·lustradors, un planter, que diuen que és molt bo, fa anys que fan molt bona feina.

—En dieu noms?
—P. J.: Penso, per exemple, en l’Ignasi Blanch i tota la feina que fa a l’Escola de la Dona com a professor. En Pep Montserrat i en Pere Ginard amb la feina que fan a la Massana. I ells com a autors. En Julve a la Llotja. I tant altres que potser no coneixem. La Cristina Losantos fent classes particulars a joves que volen dedicar-se a la il·lustració, des d’un silenci, des d’una militància i amb un treball superseriós.
—T. V: Exacte, “militància” és la paraula. Jo crec que tots els que d’alguna manera ens dediquem des del front que sigui a la literatura infantil i juvenil, hi ha una part de militància que l’arrosseguem de fa molts anys, de quan Sorribas, Carbó, Àngels Garriga i companyia engegaven la literatura infantil i juvenil a Catalunya, després de tota la desfeta. Tots ells són com una nova arrencada, com la renaixença d’alguna manera i ho feien d’una manera militant. Sobretot per a la llengua. Militant en tots els sentits. Tots els que ens dediquem a això d’alguna manera o altra ho fem una mica per amor a l’art, per activisme, per militància, per recuperar aquest prestigi o per tenir per primer cop prestigi, segons com t’ho miris. Perquè s’ha perdut, perquè com que no té espai als mitjans, no té gaire relleu. És difícil trobar autors de literatura infantil o juvenil menors de trenta anys. En canvi, de literatura adulta sí que n’hi ha. Què passa aquí? Per què no s’ho plantegen? Doncs jo crec que una part és pel prestigi i per la recepció.
—C. T.: Jo diria que hi ha un augment de publicació de llibres infantils, d’àlbums il·lustrats i no tan il·lustrats, i de moltes editorials relativament joves que s’hi han decantat, que hi han decantat la seva editorial. A més, a vegades acaben fent llibres que són objectes d’art gairebé, i que no sé fins a quin punt són infantils. Realment, no sé quina lectura en farà un nen, però hi ha llibres il·lustrats i àlbums que tenen una lectura molt complexa i alguns d’aquests es venen en museus. Llavors, això li dona com una pàtina.
—P. J: Hi ha tota la dimensió invisible de la feina de la mediació de la lectura que fem molts mediadors, perquè jo sóc llibretera i faig molta mediació de lectura.

Carlota Torrents (fotografia: Enric Galli).

—En què consisteix aquesta mediació?
—P. J: És acompanyar els infants des d’un rol en què no se’ns vegi, però en què acompanyem i obrim preguntes per a mestres, bibliotecàries, llibreteres, moderadores de clubs de lectura d’arreu. És una feina silenciosa.

—És més que llibretera, no?
—P. J.: Sí, perquè ens agrada, perquè hi creiem i perquè ens hem format. No ve tot per inspiració divina.

—Aprofundim-ho, això?
—P. J: Hi ha un treball de formació molt silenciós al darrere, però hi és. I és això, acostar aquests llibres que potser són més difícils o llibres que els infants d’una altra manera no anirien a buscar ni a llegir ni a compartir en els espais de lectura. Això també passa quan fem recomanacions a les escoles, quan fem trobades amb bibliotecàries…

—Aquesta mediació poc valorada també existeix en el món dels adults?
—C. T: Això també passa amb els adults. De cop, hi ha obres en què, si no tens una mediació, no hi entraràs. Ulisses continua essent un jeroglífic, és a dir, és un llibre al qual, si no tens un cert acompanyament, no hi arribes. Llavors no hi ha cap pecat a tenir mediació. La gent, a vegades s’ho mira amb menyspreu, com si diguessin: “A sobre necessites mediació per al llibre infantil.”

—Parlem de creixement. També han crescut les llibreries infantils?
—P. J: Sí, la primera va ser la llibreria Robafaves a Mataró.
—C. T: Fixa’t que neix fora de Barcelona, fora dels canals centrals.
—P. J.: Molt a prop va venir Al·lots, que obre una parella de Mallorca; després ve Casa Anita, després Abracadabra… Al País Valencià també n’hi ha; per exemple la llibreria Chus Llibres, de Sant Joan d’Alacant. A Manacor hi ha la Il·lustrada…

—Vist de fora estant sembla un mercat que funciona molt.
—C. T.: En xifres globals, ha crescut molt. Era un sector molt petit i ha fet un salt gran. De fet, moltes editorials que eren generalistes per a la franja adulta, amb la crisi del 2008 i les crisis posteriors, com que la situació editorial està molt fotuda, comencen a obrir línia infantil. A les criatures no els escatimen recursos. Sobretot al començament, quan diuen: “El nen, que llegeixi alguna cosa.” Si no ho diuen els pares, ho diuen les àvies o les tietes o els padrins. Es preserva la compra del llibre infantil. També s’abarateixen els costos de producció, això també és molt important. Es fan filigranes, coses que abans s’havien de fer molt més manuals, i això permet que els llibres brillin molt més.
—P. J.: D’acord amb el fet que el llibre il·lustrat és molt més barat i més fàcil de fer ara, però hi ha dos problemes que en algun moment s’hauran de solucionar.

—Quins?
—P. J.: Entendre que el llibre infantil es compra a les llibreries. Això és molt important, perquè hi ha tot un negociat que ven llibre a fora de la llibreria. Això és un problema enorme. I també que el tiquet mitjà de la llibreria infantil és molt inferior al tiquet mitjà de la llibreria generalista.
—C. T: No tinc les dades aquí, però el creixement de la venda del llibre infantil és exponencial aquests darrers deu anys.

Tina Vallès (fotografia: Enric Galli).

—Vosaltres parleu d’uns altres llibres, però a molts llocs el llibre infantil que es veu és el de moda, el de poca qualitat.
—T. V.: Hi ha llibres i hi ha literatura. És a dir, en l’entorn infantil i juvenil passa exactament igual com a la literatura adulta. Hi ha llibres, hi ha productes, i hi ha llibres que són literatura. I llavors la feina de mediadors, de llibreters, de bibliotecaris i de programes com el nostre és de triar una mica el gra de la palla, no? És a dir, no tinc cap problema que existeixin els Geronimos Stilton i tot això, però a això ja hi arribem, perquè t’ho venen fins i tot al Carrefour. Parlem d’altres llibres. Per exemple, en el programa d’avui hem parlat de Tomi Ungerer o d’Astrid Lindgren, o de Maurice Sendak, o una sèrie de noms que han d’arribar als infants d’ara i dels quals les editorials han de renovar les traduccions, reeditar-los i apostar per aquests clàssics. És com l’Ulisses de Joyce, no? Aquests clàssics de la literatura juvenil i infantil haurien de rebre un tracte semblant i, en canvi, és molt difícil que el rebin perquè hi ha molt desconeixement. Si tu agafes un crític de literatura adulta i li dónes un àlbum mut de Guerrero o de Popoff o de qualsevol d’aquests macroautors de literatura infantil i li demanes: “Fes-me un article de l’extensió que habitualment fas de crítica de literatura adulta, vejam què surt”, no sabrà per on començar.

—I per què?
—T. V.: El que deia la Paula, cal formació, cal experiència, cal pràctica, cal aprendre a mirar els llibres d’aquesta manera. I també el que deia la Carlota, t’has de fixar en com un adult es mira un àlbum i com un nen es mira un àlbum. Quant triga a girar el full un adult i quant triga a girar el full un nen. Feu-ho i veureu. Si no continuem treballant i valorant aquesta part de llibre, ho perdrem.

—En el vostre pòdcast expliqueu els llibres amb enfilalls temàtics. En el primer programa vàreu picar l’ullet amb “caca poètica”.
—P. J.: Vam donar-hi voltes fins al format que tenim ara. N’hem parlat molt. Volem que el protagonista del pòdcast sigui el llibre i sigui la literatura i siguin els elements que conformen aquest llibre. Parlar de personatges, d’escenaris, de veus narratives, parlar d’elements literaris A cada programa tenim com un tema i intentem que hi hagi sis llibres.
—C. T.: El tema és l’excusa per a trobar un fil conductor, però ni respectem les edats…

—Us agrada de parlar de talla única, no diferencieu gaire per edats.
—C. T.: Com es diu molt sovint en el programa, els llibres són talla única. Però és veritat que hi ha una certa edat d’inici. Hi ha llibres que al cap de cinc anys pots començar-los a mirar, hi ha llibres que has d’esperar als dotze. Podríem agafar tots els llibres de què hem parlat en aquests darrers programes i fer una barreja diferent, tornar-los a sacsejar, i hi trobaríem un fil conductor, però ens permet un punt de partida i trobar un tema.
—T. V.: El fil també ens ajuda a fugir de l’altre problema que en literatura infantil i juvenil és molt gros, que és la dictadura de la novetat. O sigui, van sortint novetats cada setmana. Llavors, si ens lliguéssim a la novetat, ens perdríem això. Avui hem parlat de novetats, ha sortit alguna novetat, però la majoria dels llibres tenen cinc, sis, vuit, fins i tot deu anys. A vegades rescatem alguna relíquia perquè el tema ens hi lliga molt i ens fa il·lusió recuperar alguna cosa, i enviem l’oient a la biblioteca, que també està bé, perquè una cosa que té la literatura infantil és que a vegades hi ha llibres que te’ls mires un cop i no els tornes a mirar mai més, no t’arriben especialment, i tampoc els vols tenir. Doncs, escolta, per això hi ha la biblioteca, per endur-te’n molts en una bossa ben carregada cap a casa, i els que t’han agradat especialment després els acabes comprant, però els altres te’ls has mirat i ja n’hi ha prou.
—P. J.: Crec que també és com l’excusa perquè la gent vagi a xerrar amb les bibliotecàries i els bibliotecaris que són meravellosos.

—Són necessàries les biblioteques a l’escola? Tina, n’heu parlat algunes vegades…
—T. V.: N’he parlat en els meus articles i hi ha gent que sí que s’hi dedica realment. Des del Col·legi de Bibliotecaris hi ha tot un grup que hi treballa i gent que ho ha estudiat.

—Si més no, heu estat predicadora.
—T. V. : L’únic que he fet és oferir el meu petit altaveu per anar-ho reivindicant de tant en tant.

Entrevista a Carlota Torrents, Tina Vallès i Paula Jarrin (fotografia: Enric Galli).

—Són essencials?
—T. V.: Essencials per a tots els alumnes, però a més a més hi ha un perfil d’alumne que l’únic accés que tindrà als llibres és l’escola o la biblioteca, si hi arriba a anar. Si tens una biblioteca escolar com Déu mana, amb un responsable que tingui plaça, que tingui sou i que s’hi pugui dedicar, obres tot un món a un perfil d’alumne que potser, si no, no el veuria mai, perquè no hi tindria accés a casa per problemes econòmics, per problemes culturals, per les raons que vulguis… Però hi ha un perfil de nen que no podrà tenir mai una biblioteca personal. És molt bonica la idea de la biblioteca personal i quan es pot tenir, hi estem a favor, al 200%, però sabem que hi ha uns nanos que només tocaran un llibre a la biblioteca. Llavors, entre això i res, millor que hi hagi biblioteca escolar, que tinguin accés a la biblioteca pública i que se socialitzin llibres i que es faci el que calgui perquè els nens tinguin accés a la literatura. Després ve l’objecte llibre, que també el poden tenir, fantàstic. Que no? Almenys han tingut accés a la literatura.

—A les biblioteques públiques del país, la literatura infantil i juvenil està ben tractada?
—T. V.: Hi ha de tot. Però cada cop més hi ha un perfil de bibliotecari i bibliotecària molt implicat en la literatura infantil i juvenil que hi dedica moltes hores. Es forma, viatja, visita fires i fa moltíssima feina de formigueta, recomanant, inventant activitats i muntant tota mena de clubs…
—C. T.: És una realitat que la qualitat encara depèn massa de la bibliotecària i del seu tarannà. Jo tinc dues biblioteques al meu abast. Totes són petites, però en una biblioteca trobo sistemàticament gairebé tots els llibres infantils que busco i a l’altra no els hi trobo mai. Hi ha Gerónimos Stilton, diguem, però no hi trobo mai el tipus de llibres de què parlem al Poc cas. No pot ser que això depengui tant de la persona que porta la biblioteca. Parlem de biblioteques públiques, no privades.
—P. J.: Malauradament, encara no hi ha el perfil de bibliotecari infantil o bibliotecària infantil. Sí que hi ha un grup de treball, que és el Bibbotó, que hi treballa i creu molt fermament en una capacitat de formació que prepari per a la prescripció.

—És a dir, que el perfil de bibliotecari especialitzat en literatura infantil i juvenil existeix?
—P. J.: No existeix. Com a currículum sí, però com a plaça, no.

—La prescripció és necessària perquè tot rutlli?
—La realitat és que hi ha mestres que no han llegit cap llibre en la seva vida. Raó de més per a pensar que cal tenir una figura a l’escola que faci aquesta feina. És imprescindible perquè és el moment que els nens poden començar a crear-se els seus mons.

—Que bonic, això que dieu, que els nens es creïn el seu món, les seves referències, a partir de la literatura.
— C. T.: A mesura que llegeixes et crees a tu mateix. La gràcia d’això és que hi haurà llibres que no t’ajudaran a crear-te. Simplement, no li trobaràs i no et connectaran. Però llegir un llibre és un moment de solitud, per més acompanyat que estiguis, que si en llegir el primer paràgraf hi connectes, entres allà i la capacitat de concentració i de focalització que té una criatura no la tenim els adults. Llavors, si aconsegueixen d’entrar-hi, és a tot. L’adolescència és el moment que tot és 3.000 o 0. No hi ha terme mitjà. I en les criatures és: “M’ha agradat molt” o “No m’ha agradat gens”.
—T. V.: O “El millor llibre que he llegit mai” o “Horrorós!”. I en el moment que hi entren, en aquell moment en què l’autor fa la proposta d’una vegada hi havia una nena…
—P. J.: Jo sóc molt defensora de la lectura dels llibres en veu alta. Si pots crear aquells espais, sigui quan dutxis la criatura, quan vas a dormir, en què algú tregui el llibre i vagi llegint en veu alta, genera una motxilla ficcional que després et fa entendre el món. Quan la Simone Biles, la gimnasta, en els jocs olímpics passats, va dir que patia una depressió i que no podia competir, el meu fill del mig es gira i em diu: “Això és com el que li va passar al senyor Jacint d’Els pòstits del senyor Nohisoc.” No li va caldre res més per a entendre què passava. Diu: “Ah, d’acord”, i va continuar fent les seves coses. Tenen tota una motxilla que té eines per a després interpretar el món. I, a més a més, jo ho dic sempre, jo vaig agafar el primer avió quan tenia vint anys i escaig. A mi el llibre em proporcionava sortir de l’espai on estava i obrir-me a tot el món sense sortir de casa meva.
—C. T.: Però tampoc no hauríem de limitar-ho a la interpretació del món.

Entrevista a Carlota Torrents, Tina Vallès i Paula Jarrin (fotografia: Enric Galli).

—I quan un nen diu que no li agrada llegir?
—T. V.: S’ha de desencarcarar una mica el concepte de llibre, perquè a vegades és allò que et diuen que al meu fill no li agraden els llibres o no li agrada llegir.

—Què s’ha de respondre en aquest cas?
—T. V.: Doncs vejam, si el teu fill diu això és que encara no ha trobat els llibres que li agraden. Llavors has de sortir, has de dessacralitzar una mica el llibre. El llibre és un objecte, sí, però no és un objecte sagrat, és a dir, fes-ne el que vulguis, és teu, si no és de la biblioteca. I després, si aquest no t’agrada, ei, tranquil, n’hi ha molts més. Quines pel·lícules t’agraden? Quin tipus d’històries t’interessen? És que segur que existeix un llibre que t’agradi. És com si diguessis: “És que no m’agrada menjar”, no? Has de trobar els teus gustos. Ara, com els trobes, els teus gustos? Tastant coses que t’agraden i tastant coses que et repulsen. I així et vas definint: com més coses tastis, més definit tens el teu gust. Amb la literatura també.
—C. T.: A mi em va impressionar molt, quan tenia dotze anys o tretze, i va venir a l’escola l’Emili Teixidor i va dir: “Si no t’agrada un llibre que comences, deixa’l, no cal que l’acabis. Això és una cosa que s’ha de dir més i sense por.

El jutjat de primera instància de Sant Feliu de Guíxols ha absolt l’ex-presidenta del PEN Català, Carme Arenas, en la demanda que l’entitat va interposar contra ella. L’acusaven d’irregularitats econòmiques per un valor de més de mig milió d’euros. Arenas va ser presidenta del PEN entre el 2010 i el 2018. Entre el 2002 i el 2010 en va ser la secretària. Segons les dades que la direcció del PEN va fer públiques el 12 de juny del 2019, durant els vuit anys que Arenas va ser presidenta i els anys anteriors havia cobrat 657.374 euros. D’aquests, la junta li’n reclamava 373.000. En aquella compareixença hi van intervenir Àngels Gregori, que era la presidenta; Jaume Subirana, vice-president; i Gemma Rodríguez, secretària general.

Finalment, a la demanda que es va interposar el maig del 2021, la reclamació era de 481.089,92 euros. Els conceptes que hi consten són disposicions de fons en benefici propi, haver utilitzat justificacions documentals a nom del seu marit, i els interessos d’aquests diners.

Sis anys de litigi

Va ser el 2018, quan va assumir el càrrec Àngels Gregori, que la nova junta va descobrir un error de comptabilitat i, en refer els balanços, van aparèixer 40.000 euros sense justificar. Un any més tard, després d’encarregar un informe econòmic, es va decidir de fer públiques les irregularitats que s’havien detectat. Finalment, la junta va posar el cas en mans del jutjat.

El 5 de setembre proppassat va eixir la sentència absolutòria per a Arenas amb la càrrega del pagament dels costs del procediment al PEN.

La sentència diu que l’objecte de la demanda del PEN Català és “reclamar totes les retribucions, ‘salaris’, tasques i feines realitzades per la demandada […]. Això suposa que es presumeix que tot el que ha fet la senyora Carme Arenas durant el seu període com a presidenta ha causat un perjudici econòmic a l’entitat. Ha quedat provat que les tasques es van fer i els serveis es van prestar.” I com que això no es pot provar, tota l’acció ha de decaure. El jutge diu que hauria estat diferent si s’hagués presentat un informe pericial on s’analitzassen totes les tasques de manera desglossada i minuciosa.

És a això que s’aferra ara el PEN per a presentar un recurs davant l’audiència. Laura Huerga, presidenta d’ençà del juliol del 2022, diu que això els fa pensar que hi ha alguns punts de la demanda que sí que són pertinents. “Potser el jutge hauria pogut fer una resolució parcial de la demanda, però l’ha desestimada per tots aquests punts que no ha pogut provar.” Diu que, de la lectura de la sentència, es pot pensar que hi ha indicis que s’han comès fets delictius. “Estem defensant el que va presentar la junta anterior i els socis van ratificar. No fent-ho, estaríem desobeint els socis i jo no tinc capacitat per a fer-ho”, ha dit a VilaWeb.

El decàleg de Carme Arenas

El PEN Català va enviar una carta als socis explicant-los la sentència i aquesta decisió de recórrer-hi en contra. Carme Arenas, com a sòcia, també la va rebre i, en veure el contingut i el to, va decidir de publicar un decàleg que va encapçalar amb una cita de Voltaire: “La calúmnia va molt de pressa, i la veritat va a poc a poc.” Hi explica que durant els seus mandats mai no hi va haver forats ni comptabilitat negativa; que no ha cobrat res en què no hagués treballat ni hagués estat autoritzat; i també, per exemple, que s’ha utilitzat la confiança dels socis per a enganyar-los de manera mesquina, tramposa o interessada.

VilaWeb ha parlat per telèfon amb Arenas, que ha dit que d’ençà que se sap la resolució judicial no ha tingut cap contacte amb l’actual directiva. “Quan vaig veure el comunicat que van enviar als socis, ja vaig veure que no tenien intenció de resituar res. Jo he estat molts anys callada i volia dir unes quantes coses perquè considero que el PEN no ha d’actuar en cap cas d’aquesta manera, amb trampes, ni insultant la gent ni fent trucades amenaçadores. En fi, tot el que ha passat durant aquests anys, que és terrible”, diu, remarcant que durant aquest temps ha estat callada i que l’altaveu s’ha posat sempre en la institució.

Una de les coses de què es queixa és que la sentència no l’ha rebuda cap soci i que en el comunicat ni tan sols s’informa que hauran de pagar les costes del procés. Sobre el judici, Arenas explica que es va fer el mes de febrer després d’uns quants ajornaments perquè, segons que afirma, el PEN Català es negava a facilitar la documentació que el jutge els requeria. Diu també que, finalment, quan es va fer, per la part demandant només hi va comparèixer l’advocat i lamenta que ningú de l’actual junta directiva donàs la cara. “Això diu molt poc d’unes persones que s’han escudat en el PEN per fer una sèrie de coses i, mira, llavors els seus noms no apareixen, només apareix el PEN. I a mi, el PEN no m’ha fet res. Jo he venerat molt el PEN i he treballat molt per dignificar aquesta entitat”, diu. Segons Huerga, no té constància dels ajornaments ni dóna gens d’importància a l’absència de membres de la directiva. “No vaig ser citada”, afirma.

Quant als papers i les irregularitats detectades que la nova junta posa damunt la taula, i que és el que va desencadenar tot el procés, Carme Arenas es pregunta si realment ho van posar tot damunt la taula o només determinades coses. “En tota ficció hi ha sempre dosis de realitat, però, és clar, depèn de com ho muntes, diu una cosa o la contrària. Si tu només ensenyes uns documents i amagues els altres, si tu projectes una mirada mesquina sobre les coses, només veuràs mesquineses. I això crec que és el que va passar. El perquè, l’han de dir les persones que ho van fer.”

En la conversa amb VilaWeb, l’ex-presidenta del PEN Català afirma que ha resistit estoicament tots aquests anys i que ha aguantat perquè sabia que res d’allò que deien no era veritat. Ara, això no obstant, se sent en l’obligació de dir certes coses. “Això, una institució com el PEN, no s’ho pot permetre.” A l’àmbit personal, confia que després d’aquesta sentència hi haja membres del PEN que sàpiguen reconduir la situació. “Que els socis, si se saben enganyats, demanin responsabilitats. A més, penso que no és el PEN qui ha de pagar tota aquesta festa. L’han de pagar les persones que ho van provocar. No sóc ni de venjar-me ni de coses d’aquestes, però a VilaWeb vau publicitar una foto i hi són totes tres, que van ser l’origen de tot.” Carme Arenas parla d’Àngels Gregori, Jaume Subirana i Gemma Rodríguez, que considera la instigadora de tot. Diu que Rodríguez és qui es va equivocar en els comptes, perquè llavors era la tresorera. “Això no s’ha dit mai, com no s’ha dit mai que els primers advocats del PEN, en veure el festival, van dir que no volien representar l’entitat. Això no s’ha dit mai en cap assemblea.” Després de tresorera, Rodríguez va ser secretària general i ara treballa com a assalariada del PEN.

El suport de Josep-Maria Terricabras

En una compareixença davant els mitjans, Carme Arenas va tenir unes paraules molt sentides per Josep-Maria Terricabras i en la conversa amb VilaWeb les va repetir. Terricabras i Maria Barbal són les dues persones que van testificar a favor seu durant el judici. “Estava malaltíssim, ens va deixar al cap d’un mes, va voler ser testimoni meu i va venir a totes les convocatòries de judici que no es feien perquè no s’havia aportat la documentació. Per mi és el símbol d’allò que ha de representar el PEN: la llibertat de pensament, la intel·ligència, la generositat…”

Recorda, també, que durant aquests sis anys ha tingut gent literàriament molt valuosa al seu costat, que no han tingut por de les possibles represàlies. “Això m’ha donat forces per a pensar que s’acabaria algun dia, però ja veig que no, perquè la pilota s’ha d’anar fent grossa.”

El president Puigdemont ha comunicat als diputats de Junts amb qui s’ha reunit avui a Waterloo per a preparar el debat de política general que descarta d’exercir de cap de l’oposició, segons que ha avançat el Nacional i han confirmat a l’ACN.

Junts aposta per “rebaixar les hostilitats” dins de l’independentisme i ratifica l’estratègia a Madrid

Carles Puigdemont ha adduït, precisament, que, atesa la responsabilitat que va assumir com a president de la Generalitat de Catalunya, ara no pot exercir de cap de l’oposició. Tanmateix, Puigdemont mantindrà l’escó de diputat tot esperant com es resol la llei d’amnistia, que el Tribunal Suprem no li vol aplicar.

En canvi, tot fa preveure que Puigdemont sí que voldrà recuperar el lideratge de Junts per Catalunya, i que en el congrés tornarà a ser elegit president del partit, en substitució de Laura Borràs.

Puigdemont demana de renovar lideratges i missatges al congrés de Junts

En un moment de Trist tigre (Anagrama), Neige Sinno dóna set motius per a no escriure el llibre, un dels quals molt contundent: “No crec en l’escriptura com a teràpia. I si això existís, la idea de curar-me per mitjà del llibre em fa fàstic.” Hom es podria demanar per què Sinno acaba publicant el seu testimoni com a víctima d’abusos sexuals durant la seva infància per part del seu padrastre. Per què ara? Per a qui? La resposta és el relat que ha aconseguit d’escriure en poc més de dues-centes pàgines. Un relat cru, nu i de tanta bestialitat que sembla mentida que l’hagi pogut plasmar de la manera amb què ho ha fet: amb un llenguatge lúcid, senzill i acostat pel lector.

Trist tigre es va publicar l’any passat a França, país natal de l’autora, tot i que fa vint anys que viu a Mèxic. De seguida es va convertir en un fenomen editorial i va rebre desenes de reconeixements. Ara Anagrama el publica en català i tot fa pensar que serà un dels llibres de què sentirem parlar més aquest curs. Però aquesta entrevista no pretén indagar en la història personal de l’autora, en allò que va sofrir de petita. Per a això, val més que llegiu el llibre. En aquesta entrevista procurem desgranar com una vivència tan traumàtica com aquesta pot arribar a ser un envit artístic per a una escriptora.

—A diferència d’allò que tothom podria esperar, no heu escrit aquest llibre com a teràpia. Per què l’heu escrit?
—Hi ha moltes maneres de respondre-hi, perquè hi ha una manera de respondre-hi a partir del moment en què escric aquest llibre i ara. Són diferents. En el moment en què el vaig començar a escriure no tenia un projecte de “escriuré aquest llibre per tal raó”. Sóc escriptora, escric, escric un munt de coses. De sobte, entre les coses que escric, escric un text que em sembla que promet molt. Va anar així. Quan n’escrivia les primeres pàgines –que van sortir tal com són al llibre–, vaig veure el projecte de llibre a què m’enfrontava. Vaig dir: “Sí, ho faig.” Per què ho faig? Perquè em proposen un objecte literari interessant. Llavors, per què? Per què hauria de fer una teràpia per explicar-t’ho? Per què en aquest moment de la meva vida tinc aquesta necessitat d’escriure aquest llibre? Perquè puc, perquè en sóc capaç, perquè sóc sòlida, perquè tinc ganes d’assumir aquesta posició de responsabilitat que és la meva. Es va fer possible per moltes raons. Per què i per a qui és una cosa que puc veure ara que és publicat i que circula, que puc veure-ho des d’un altre angle. Estaria bé que servís per a difondre el tema, per a participar en aquesta conversa social sobre l’abús infantil, però no seria cert en relació amb el motiu pel qual vaig proposar-me aquest projecte. Si serveix per a això, meravellós. És un llibre que es va fer necessari per moltes raons i tenia la consciència molt clara que podia fer-ho tant en l’àmbit emocional com en l’artístic. Tenia la intuïció que aquest projecte –un llibre híbrid, fàcil de llegir i molt complex alhora–, aquestes fites artístiques que tenia… Vaig sentir que estava disposada i preparada. Que podria fer-ho.

—Per a vós era imprescindible escriure-ho en primera persona? Vau pensar a escriure-ho en tercera persona?
—Sí. De fet, vaig fer-ho. Fins i tot vaig escriure’l en forma de ficció, i no sabria dir-te exactament quina diferència hi ha. Sé que és molt diferent, perquè ho he experimentat, oi? Aquest és el primer llibre autobiogràfic que publico, però sí que noto que no és igual. I és curiós, perquè és el mateix material, la mateixa història. La puc explicar d’una manera en tercera persona i d’una altra en primera… No n’estic segura… [Pensa uns quants segons.] Crec que la diferència és el contacte amb el lector.

—Què voleu dir, exactament?
—És la relació amb la persona que ho llegeix. Sap que el “jo” que parla és el “jo” que també va viure la història. És autobiogràfic en diversos aspectes, perquè la vivència de l’abús és meva, però jo també sóc qui fa tota la resta del llibre: analitzar texts, comentar una foto, etc. Totes aquestes coses no són exactament el mateix “jo” que va viure l’experiència de la nena. És un “jo” autobiogràfic que assumeix una altra personalitat; són moltes personalitats. És el que dic en un moment del llibre: tots aquests “jo” són jo i no són ningú alhora.

Podeu comprar Trist tigre de Neige Sinno a la botiga de VilaWeb

—Parleu d’aquestes anàlisis de texts. N’apareixen moltes, i de molts autors diferents. Hi ha una anàlisi molt crítica de Lolita, de Nabokov. Com us han ajudat aquests texts a donar forma i configurar el relat?
—No sé si t’hi has fixat, però hi ha molts autors que surten dues vegades. El projecte és pensar, atrevir-se a pensar en alguna cosa que és impensable i que, en general, no ens podem atrevir a pensar-hi. Aquesta és la proposta que faig al lector. Com que jo sóc una gran lectora de tota la vida, quan penses, no estàs mai sol: penses en els films que has vist, en les converses que has sentit, en els programes de ràdio que escoltes i els llibres que has llegit. En el meu cas, els llibres és la cosa principal. Però, per mi, no es tracta de seguir un autor o defensar les idees d’uns o uns altres. M’agradava la idea de pensar la mateixa cosa que Annie Ernaux i, alhora, pensar contra ella. Que fos molt visible que utilitzo els autors i tant se val si és per dir les mateixes coses o per oposar-m’hi. Simplement volia integrar aquesta riquesa i aquest acompanyament amb els autors, que és una de les coses que més m’agrada a la vida: sentir-me acompanyada per veus d’altri. És una cosa que em causa alegria, entusiasme, plaer. Volia integrar aquest plaer literari, no sé com dir-ne, a una part del llibre que és molt dolorosa per a mi i per a qui ho llegeix.

—Tan sols de començar el llibre deixeu clara una cosa: “Això no és alta literatura, és un testimoni.” De fet, relateu els fets amb un llenguatge simple, senzill, pla, fins i tot repetitiu. Considereu que els texts autobiogràfics o els testimonis s’han infravalorat?
—Són etapes del llibre, perquè això ho dic al principi amb relació a la mena de frases, l’oració. Puc usar repeticions perquè del testimoni és un gènere en què considerem que l’autenticitat és primordial i que per ser autèntic no s’ha de parlar com en un llibre. Per ser autèntic, s’ha de parlar una llengua copiada de l’oralitat en la qual un es pugui permetre de repetir el mateix vocabulari i no polir gaire el text. Però això és escrit amb una certa ironia, perquè òbviament no puc proposar-me un llibre tan difícil i descartar de bon principi la idea que no és important. Jo sé que és important, però m’inscric en aquest gènere testimonial i repto el lector: “Què llegeixes? Com classifiques aquest llibre? De quin gènere és?” És un desafiament i un joc. Al final del llibre reprenc aquestes preguntes després de la lectura, i les faig també al lector. “Això que has llegit és un testimoni? És un subgènere, perquè parlo de la meva vida? Realment ho penses?” Són preguntes que també em faig a mi mateixa, perquè és un gènere que, per la meva formació, no m’atreia. Tenia aquesta tendència a menysprear la literatura autobiogràfica i el testimoni. Per això al final del llibre intento de girar-ho i dir: “Què és un testimoni?” Un testimoni és algú que ha vist alguna cosa que poques persones han vist, i que ho treu a la llum mitjançant la paraula i que fa que els altres ho vegin. Intento valorar més aquesta figura del testimoni per a mi mateixa, per acceptar la idea que vaig fer aquest llibre autobiogràfic, que és una cosa que no volia fer. Escric en contra de mi mateixa.

—Per què?
—Perquè és una cosa que em passa ara amb la premsa. Per a un periodista, dir que és un testimoni moltes vegades és dir que allò que importa és la història que explico, no la manera que utilitzo per explicar-la. I jo estic convençuda que allò que fa que ells puguin veure interès en la història és la manera com l’explico, perquè és una història entre cent mil. Aquestes històries són a tot arreu. És una estratègia, potser inconscient, però que fa que es menyspreï i que es continuï menyspreant la part artística del treball, que es basa en un material autobiogràfic.

—Us heu emmirallat en Annie Ernaux en la forma? No tan sols la citeu, sinó que utilitzeu un estil narratiu molt semblant al seu: aquest equilibri entre el jo biogràfic i col·lectiu, aquesta escriptura simple que, alhora, explica tantes coses, aquest gènere inclassificable…
—Cada experiència és única, i això és molt clar en l’experiència d’Annie Ernaux. És molt particular, únic, amb la consciència que allò que és privat i particular sempre és travessat per les històries col·lectives. Les nostres vivències es reflecteixen les unes en les altres. Això és una cosa que em sembla molt bonica d’ella. Per exemple, el títol de La vergonya –té un llibre que es diu La vergonya, no sé si l’has llegit–, és una història molt particular en un moment molt curt de la seva vida i, en canvi, hi posa un títol d’una cosa universal. Explica un moment de la seva vida en què hi va haver violència a casa seva; ella va ser testimoni que el seu pare va agafar la seva mare pels cabells i la va portar al soterrani. La volia matar. I aquí sent que passa el llindar entre una baralla a casa i una cosa que no podrà entendre ni processar i que fa de la seva família i de la seva vivència una cosa vergonyosa, la porta cap a una part fosca de la humanitat. I, en canvi, ho explica com dius tu, d’una manera pura. Jo això ho admiro i ho veig com una posició política: no cal ser un especialista, o ser de classe alta, o haver llegit gaires llibres per atrevir-se a pensar. I això es ressalta molt en aquesta mena d’escriptura. Pots pensar coses molt complexes fent servir un vocabulari que sembli senzill. No cal la paraula de l’especialista –que tampoc no ho rebutjo, a vegades intento d’introduir-ho–, però no cal ser fosc per a pensar coses profundes, i aquesta posició m’interessa.

—Us definiu tota l’estona com a víctima. En un moment en què es qüestiona tant aquest concepte, per la connotació negativa que té –estigmatitza, relega a una posició passiva, etc.–, per què decidiu de mantenir aquest terme i no el de supervivent, per exemple?
—Intento… No tinc gaires preses de posició, no tinc interès a defensar una opinió o una altra. Quan sento que hi ha alguna cosa una mica estranya, falsa, miro com indagar-hi. Quan llegeixo titulars als diaris com ara “Ella no vol adoptar una actitud de víctima”, sento alguna cosa que em causa incomoditat, i hi reflexiono: per què? Per què em causa tanta incomoditat? Intento de respondre’m a mi mateixa, perquè això sempre són coses que van per dins, no? Allò que em causa incomoditat és que això reflecteix un perjudici social: ser víctima és ser inferior. Però com la puc processar, aquesta experiència? Com puc explicar aquesta experiència d’haver estat violada durant anys per un adult si en algun moment no considero que vaig ser víctima? Utilitzar aquesta paraula, “víctima”, també posa les coses al seu lloc. Som éssers en moviment, el llenguatge és en moviment. “Supervivent”, per mi, pot ser útil en un context i, en un altre, fer-me aversió. Això vull emfatitzar-ho. No tinc res en contra de cap interpretació, i crec que utilitzem les paraules que necessitem segons el context en què se’ns fan útils.

—…
—A mi em sembla perillosa aquesta interpretació que s’ha de ser un supervivent exemplar, perquè això vol dir que hi ha gent que són mals supervivents, si no tenen aquesta actitud de dir: “No, no vull tenir una actitud de víctima, vull tenir una actitud d’algú que va vèncer, que ho va superar tot.” Bé, si això et serveix a tu per a créixer, que bé, però això es pot girar també en contra i ser una opressió més per a algú que no ho va superar i que es va sentir culpable de no ser un bon supervivent.

—Que no sigui una pressió afegida, oi?
—Quan vaig arribar a aquest punt del raonament vaig entendre què em genera conflicte. Ja és prou difícil d’haver viscut una situació com aquesta i fer-ho tan bé com pots perquè, a més, t’adonis que no ets una bona víctima o no ets un bon supervivent. Perquè això fa que et sentis malament. Ja tragines un munt de traumes per a, a més a més, carregar-te del sentiment de: “No ho he fet bé”, “No vaig fer teràpia”, “Em considero una víctima, “No ho vaig denunciar”, etc. No, això em sembla malament, em sembla massa. Llavors, les paraules són eines per a fer-nos més lliures, però també poden fer mal. I vull explorar això. No vull arribar a la conclusió de si és bo o no dir “víctima” o “supervivent”, no m’importa. Bé, no és que no m’importi, és que jo no puc prendre aquesta decisió. El lector o la lectora ja la prendrà, a mi m’importa que s’obri la possibilitat de debat, de tenir aquesta conversa encara que sigui amb mi mateixa i prou.

—Una de les coses que m’han sorprès més és fins a quin punt sou dura amb vós mateixa. Com us qüestioneu allò que va passar i, fins i tot, com us culpabilitzeu en algun punt de la història. Per què ho feu, això?
—No n’estic gaire segura, però per a mi era important perquè jo sé que és una cosa molt comuna. Aquí tornem una mica a Annie Ernaux. Era molt conscient que al llibre explico la meva història personal, però connecta amb tantes altres… Havia de dir-ho, havia de dir que és molt comú que una víctima es pregunti “per què em va passar a mi?”, i que aquest dubte fa que indagui en la possibilitat de la seva pròpia culpa, de la seva pròpia complicitat. Quan ho desconstrueixes i ho examines, sembla una cosa molt òbvia del trauma que fa que et qüestionis a tu mateixa fins als fonaments, pensant: “Potser m’ho vaig buscar”, perquè hi ha una manipulació molt forta que fa que la versió d’ell és la que existeix més durant un temps. Allunyant-me d’aquesta versió vull demostrar que em costa, que no és fàcil. I per això hi és tan present la seva versió [la de l’agressor] ja de bon començament, i hi torna de tant en tant… Aquesta claredat per a dir: “No, no vaig fer res, tota la culpa és de l’agressor” es va construint a poc a poc, però vull que sigui visible. Vull que es vegi la complexitat d’allò que es viu interiorment, cosa que també va passar a moltes víctimes. Recordo que volia posar al llibre això que ens preguntem constantment: “Què se n’hauria fet de la meva vida si no m’hagués passat mai això? Qui seria jo?” Ara, qui t’ho respondrà, això? No se sabrà mai. I és una pregunta… No sé si és inútil, però l’he sentida a tants testimonis… És una cosa inevitable. No sé gaire per què és important, però volia que hi fos perquè és la meva pregunta i la de tants altres, i no necessàriament parlant d’abús infantil. No és una pregunta gaire constructiva, perquè té una part fosca, com si m’hagués transformat en algú millor, com si hagués pogut tenir una vida millor. Per a què?

—Al llibre comenteu que el vostre cas és un dels pocs en què la denúncia arriba a una condemna. A l’estat espanyol, l’incest –terme que es fa servir al llibre– no és tipificat com a delicte al codi penal. Com es poden arribar a jutjar uns fets que ni preveu el marc jurídic?
—La paraula “incest” és molt complicada. Bé, moltes paraules són difícils, no? La paraula “abús” també és complicada, perquè dir que abuses és dir que fins a cert punt és tolerable i, a partir d’allà, ja és un abús. És ridícul, no? Vull dir, no és tolerable cap relació sexual amb un nen. Per què n’hem de dir “abús sexual”? Això no funciona. Res no funciona. “Incest” és complicat perquè la paraula ha estat molt usada en el context antropològic per parlar de relacions intrafamiliars, però pot ser un abús a un nen o que es casin cosins llunyans que són adults i que ho consenten tots dos. És una paraula que parla d’un crim molt greu i, alhora, parla d’una cosa prohibida en les cultures, però que no és una violació. Tot això és molt relliscós, certament. I com a societat m’agradaria que es debatés, perquè calen paraules per a anomenar les coses. A mi em sembla interessant la paraula “violència sexual”, que pot ser intrafamiliar o fora l’àmbit familiar. Perquè la paraula “incest”, per exemple, només parla de relacions prohibides dins la família, però em sembla bastant semblant a allò que passa quan un sacerdot abusa de nens. Per què hem de fer tanta diferència entre aquest mateix tipus de violència? No sóc ningú per a decidir, però seria genial que tot fos sobre la taula i que decidíssim col·lectivament de quina manera pensem el codi penal: quines paraules hi posem, quin pes i sentit hi té cada paraula, etc. Perquè allò que no es diu, no existeix. I és això: si ni tan sols és al codi penal, com farem que existeixi i que es prengui seriosament com una cosa greu?

—Vau traduir el llibre del francès al castellà vós mateixa. Com va ser aquest procés de reescriptura, tornar a viure tot això en una llengua que no és la materna?
—És un viatge interior molt interessant. No sabria dir-te totes les conseqüències d’això, perquè és un projecte de vida. Fa vint anys que visc a Mèxic. El 2011 vaig publicar un llibre en castellà. Per tant, aquest desig de reinventar-me en un altre idioma… A més, vaig aprendre llengües estrangeres de gran, no ha estat fàcil per a mi, ha estat un esforç molt gran i pateixo bastant, traduint. Així i tot, ha estat tan enriquidor, fer aquest viatge, aquesta transformació, aquesta metamorfosi personal i artística d’escriure en un altre idioma que, en aquest cas, és una traducció i no, perquè quan vaig començar a traduir-lo del francès hi vaig anar canviant coses. Estic en un taller literari amb un grup d’amigues. Elles em feien suggeriments sobre la correcció d’estil, però també sobre la manera com rebien el text. Aquest text és concebut com una conversa perquè va ser una conversa real amb lectores.

El Reial Madrid i Le Monde fa més d’una dècada que estan embolicats en una batalla legal, tant a l’estat espanyol com al francès, que esquitxa els límits de la llibertat de premsa i d’opinió. Demà, finalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictarà la sentència que tancarà el cas. L’origen del conflicte es remunta al desembre del 2006, quan el diari francès va publicar una informació – “El Reial Madrid i el Barça, vinculats amb el doctor Fuentes”– que vinculava el Madrid, el Barça, el València i el Betis amb el dopatge, concretament amb el polèmic metge Eufemiano Fuentes, el cervell rere l’operació Port.

Le Monde deia que havia accedit a la documentació confidencial sobre els “plans de preparació” que Fuentes dissenyava per als clubs –escrits amb la seva lletra en un paper A4–, tot indicant que eren molt similars als confiscats per la Guàrdia Civil en l’operació Port, que va desarticular una trama de dopatge que involucrava més d’una cinquantena de ciclistes, entre els quals, Jan Ullrich, Ivan Basso, Alejandro Valverde i Michele Scarponi.

“No es va fer cap contracte escrit entre els clubs i el metge [Eufemiano Fuentes], que transmetia les instruccions per als tractaments mèdics per mitjà del metge de l’equip i va rebre visites d’alguns jugadors. L’ex-ciclista Jesús Manzano, les revelacions del qual van posar la Guàrdia Civil rere la pista del doctor Fuentes el 2004, ha confirmat a Le Monde que es va trobar a la consulta del doctor Fuentes ‘un jugador del Madrid’, de qui no ha volgut revelar la identitat”, deia una part del reportatge.

Els quatre equips assenyalats van negar rotundament qualsevol mena de vincle amb el metge i van exigir una rectificació. El diari no ho va fer, però sí que va publicar les cartes dels clubs que desmentien els contactes amb Fuentes. Tanmateix, el Madrid i el Barça, cadascú pel seu compte, van decidir d’emprendre accions legals. En primera instància, els jutjats van fixar una indemnització idèntica de 300.000 euros per vulneració de l’honor. En el cas del Madrid, també se’n va fixar una de 30.000 per a un dels seus metges, Alfonso del Corral, tot i que no apareixia esmentat en l’article.

L’editora del diari, Société Editrice du Monde, va recórrer contra les sentències, però sense gaire èxit. L’Audiència de Madrid va avalar la indemnització al club espanyol i al seu metge, mentre que l’Audiència de Barcelona va retallar l’import fins als 15.000 euros en el cas dels blau-grana. Posteriorment, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar les condemnes. “La informació no era veraç. No hi va haver prou comprovacions del periodista, que es va limitar a publicar com a certes dades inconsistents i no contrastades que podien representar un descrèdit greu per al Reial Madrid”, deia.

L’autor de l’article, Stéphane Mandard, va lamentar la sentència del Suprem i va afirmar que era un atemptat contra el periodisme d’investigació. “Crec que hi ha una voluntat de matar la premsa que investiga. Hi ha un tabú sobre l’ús del dopatge en el futbol”, va dir. I va afegir: No em penedeixo del que vaig escriure, vaig fer la meva feina i vaig intentar d’arribar al fons de l’afer.”

El conflicte esdevé internacional

El 2014, la justícia espanyola va ordenar l’execució de les indemnitzacions al Reial Madrid i a Alfonso del Corral. Amb els interessos i les despeses judicials, els imports havien augmentat fins als 390.000 euros per al club i 33.000 per al metge. El 2018, el Tribunal de Primera Instància de París va cursar la petició, però Le Monde va portar-ho al Tribunal d’Apel·lació, que, el 2020, va aturar l’execució de les indemnitzacions, tot argumentant que eren contràries a l’ordre internacional francès.

El tribunal assegurava que el Reial Madrid no havia al·legat cap dany patrimonial i considerava que l’impacte de l’article havia estat molt limitat, tenint en compte que Le Monde havia publicat les cartes dels clubs afectats i els mitjans espanyols, de bon començament, havien posat en qüestió la veracitat de la informació. A més, qualificava d’insòlites les indemnitzacions perquè la legislació francesa castiga la difamació amb multes de 12.000 euros o inferiors. En aquest sentit, els jutges van concloure que l’excepcionalitat de les condemnes només cercava un efecte dissuasiu, és a dir, coartar la llibertat d’expressió i de premsa i, per tant, condicionar la participació del diari i de l’autor de l’article en el debat públic en temes d’interès general i rellevància informativa.

El Reial Madrid va recórrer al Tribunal de Cassació, la darrera instància francesa, tot al·legant que els jutges d’apel·lació s’havien extralimitat perquè havien revisat el fons de la sentència del Tribunal Suprem espanyol, en compte d’executar-la directament. A més, defensava que l’import de les dues indemnitzacions no era desorbitat perquè no eren multes o sancions. L’octubre del 2022, el Tribunal de Cassació espanyol va consultar al TJUE si l’execució de la sentència tenia alguna mena d’impacte en la llibertat de premsa.

L’advocat general fa costat a Le Monde

El febrer d’enguany, l’advocat general del TJUE, Maciej Szpunar, va publicar les conclusions del cas i va fer costat al diari francès, en defensa de la llibertat de premsa. De fet, qualificava d’irracionals les indemnitzacions imposades per la justícia espanyola. “Una condemna de pagament d’una indemnització per danys i perjudicis d’una quantia manifestament irracional genera un efecte dissuasiu que afecta tant la llibertat de premsa com la llibertat d’informació”, deia.

Així mateix, Szpunar va justificar la decisió del Tribunal d’Apel·lació de París d’aturar l’execució, tenint en compte l’amenaça que podia representar per al periodista, el diari i el conjunt de mitjans. “El risc d’un efecte dissuasiu que transcendeixi la situació de la persona directament afectada justifica que es denegui el reconeixement i l’execució perquè constitueix una vulneració manifesta i desproporcionada de la llibertat de premsa”, afegia.

Les conclusions de l’advocat general no són vinculants, però normalment els jutges del TJUE les tenen en compte i les incorporen en la redacció de la sentència.