Vilaweb.cat

El PP pregunta a Robles sobre els “vols secrets” del Falcon a la República Dominicana

El PP ha preguntat a la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, per l’ús que Pedro Sánchez i altres membres de l’executiu fan del Falcon, inclosos “trenta-nou ​​vols secrets a la República Dominicana”, mentre la titular del departament l’ha acusat de “fer el ridícul”.

En una interpel·lació al senat espanyol, el senador del PP Francisco Bernabé s’ha referit al “tenebrós episodi” dels vols secrets a les aeronaus destinades a transportar membres de l’executiu, apuntant a “infinitat de vols” dels quals no se’n coneixen detalls. Ha esmentat específicament “cinc vols al Marroc i 39 a República Dominicana, on curiosament té la seva residència la família Hidalgo, propietària d’Air Europa, l’empresa que va contractar” la dona del president, Begoña Gómez, “i també on tenen importants i lucratius negocis els intermediaris de la trama de corrupció del ‘cas Koldo'”.

El senador ha retret a Robles la “falta de transparència” del govern espanyol al voltant de l’ús dels Falcon, que, segons ha denunciat, Sánchez ha convertit en un “aerotaxi” per assistir a esdeveniments privats i per fer campanya pel PSOE. Bernabé ha afirmat que Sánchez ha utilitzat l’avió més de 500 vegades els sis anys que porta com a president, un “rècord”.

Com podeu saber si us ha tocat de ser en una mesa electoral a les eleccions europees?

Les eleccions europees es faran del 6 al 9 de juny als països de la Unió Europea. Al nostre país, els comicis seran el 9 de juny. Enguany, s’elegiran 720 diputats, quinze més que en les darreres eleccions europees.

Un 60% dels catalans no saben la data de les eleccions europees ni el nom de cap institució comunitària

Però, com és habitual cada vegada que hi ha eleccions, molta gent es demana si li tocarà de ser membre d’una mesa electoral. Quan se’n fa el sorteig? Fins quan us poden avisar que us ha tocat? Com podeu saber si us ha tocat de ser en una mesa en les eleccions europees? A continuació, us en resolem tots els dubtes.

Cal recordar que a Catalunya Nord, els membres de la mesa no es decideixen per sorteig. El president pot ser el batlle, un dels seus suplents, un dels regidors municipals o un elector del municipi designat pel batlle. A banda, hi ha un mínim de dos assessors, que són elegits pels electors del departament, i un secretari, elegit entre els votants del municipi.

En canvi, sí que es fa aquest sorteig al País Valencià, a les Illes i a Catalunya. Us expliquem com funciona a continuació:

Quan es farà el sorteig de les meses?

El sorteig de les meses electorals per a les eleccions europees s’ha de fer entre l’11 i el 15 de maig. Els sorteigs són públics i aleatoris, i els fan els ajuntaments.

Com podeu saber si heu estat elegits membres d’una mesa electoral?

Els elegits per a ser membres de la mesa electoral rebran una notificació per carta tres dies després del sorteig, és a dir, fins el 18 de maig. Els resultats no es publiquen i solament en tenen constància els ajuntaments i les juntes electorals de zona (JEZ). El retard en la notificació no invalida la designació com a membre de la mesa en cap cas.

Com podeu renunciar a ser membre d’una mesa electoral? Pas a pas

Què passa si us envien la notificació i no sou a casa?

Les notificacions per correu certificat s’han de lliurar al titular. Tanmateix, la llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques indica que, si el titular no hi és en el moment de lliurar la carta, podrà fer-se’n càrrec qualsevol persona de més de catorze anys que sigui al domicili i faci constar la seva identitat.

La llei estableix que, si ningú no se’n fa càrrec, la notificació es tornarà a enviar un altre dia i en una hora diferent. Si en aquest segon intent tampoc no es pot lliurar personalment, la policia local s’encarregarà de trobar el destinatari i fer-li arribar la notificació. Si tampoc no és possible, es deixarà una nota a la bústia a fi que l’elegit la vagi a recollir a correus, i se’n notifica la JEC.

Us ha tocat de ser president d’una mesa electoral? Tot el que heu de saber

Quanta gent es tria en el sorteig?

Cada mesa electoral és formada per tres membres: un president i dos vocals. Tots han de ser menors de setanta anys i saber llegir i escriure. El president ha de tenir el títol de batxillerat o el de formació professional de segon grau o, subsidiàriament, el de graduat escolar o equivalent. També es trien dos suplents per a cada càrrec. En total, es trien nou persones.

Us podeu negar a ser membres de la mesa?

Acudir a les meses és un deure, i la llei preveu sancions econòmiques –fins a 1.800 euros– i fins i tot penes de presó –entre tres mesos i un any– per a qui no es presenti al col·legi electoral el dia de les eleccions. No obstant això, els presidents, els vocals i els suplents designats poden “formular excuses” i acreditar-les amb documents a la JEZ. Els elegits tenen set dies a partir de la notificació per a presentar les al·legacions, tot indicant la causa legal dins el termini establert; en aquest cas, del 12 al 25 de maig. La JEZ tindrà cinc dies per a resoldre-les i comunicarà la resposta, sigui positiva o negativa, entre el 13 i el 30 de maig.

Suplents de les meses electorals: a quina hora us en podreu anar del col·legi?

Vuit detinguts a l’Hospitalet de Llobregat en un cop policíac contra una banda que robava coure

Vuit persones han estat detingudes entre el 9 i el 12 de maig a l’Hospitalet de Llobregat acusades de formar part d’una banda dedicada a robar coure a empreses de tot Catalunya. Entre totes vuit –dues de les quals, menors d’edat– acumulen una vuitantena d’antecedents per delictes contra el patrimoni. En el cas de les detencions actuals, els Mossos els atribueixen dinou robatoris amb força, dos delictes de furt i pertinença a grup criminal. La policia calcula que el valor dels objectes sostrets en aquests cops és de 185.816 euros i que van causar danys per valor de 6.100 euros. La investigació continua oberta, perquè els Mossos consideren que podrien estar implicats en més robatoris.

El govern culpa Adif del caos a Rodalia i diu que “no hi havia els elements adequats de tallafoc”

Tot plegat va començar quan els Mossos van tenir coneixement de dos robatoris amb força, un en grau de temptativa, a empreses de la comarca del Bages. El primer va ser el 19 d’abril en una empresa de Sant Fruitós de Bages. Els lladres van encastar el cotxe a la porta principal del garatge i, una vegada a dins, van sostreure bobines de cable elèctric i material divers. Dos dies més tard hi va haver un altre robatori en una empresa de Sant Vicenç de Castellet. Els lladres van encastar un vehicle en unes quantes portes de l’empresa, però no les van poder obrir. Quan va saltar l’alarma van fugir.

En algunes altres ocasions feien servir eines com ara palanques de pota de cabra o radials per trencar els tancaments. Una vegada forçats els accessos, hi entraven, carregaven el material i fugien a gran velocitat. Principalment, sostreien bobines de cable de coure i més materials fets de coure o d’uns altres metalls.

Els Mossos destaquen que si durant la fugida eren descoberts per les víctimes o per testimonis, no dubtaven a posar-los en perill. En un dels robatoris gairebé van atropellar un treballador. Segons la policia, el grup era format per vuit persones i es movia per bona part de Catalunya. Li atribueixen robatoris comesos entre el 18 d’abril i el 5 de maig a la Selva del Camp (Baix Camp), Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), Sant Fruitós de Bages, Sant Vicenç de Castellet (Bages), Barcelona, Constantí (Tarragonès), Esparreguera (Baix Llobregat), Santa Oliva (Baix Penedès), Olesa de Montserrat (Baix Llobregat), Mollet del Vallès, Barberà del Vallès, Polinyà (Vallès Occidental), Canovelles (Vallès Oriental), Terrassa, Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Granollers i Rubí (Vallès Occidental).

Els detinguts menors d’edat van passar el 10 de maig a disposició de la fiscalia de menors, i els majors d’edat van passar el 13 de maig a disposició judicial al jutjat d’instrucció de guàrdia de l’Hospitalet de Llobregat.

Cada dia és més car dinar i sopar

La taxa anual de l’índex de preus de consum (IPC) general del mes d’abril va ser del 3,3%, una dècima superior a la registrada el mes anterior, i la mateixa que ja es va avançar a final del mes passat. Segons l’INE, els grups que més van destacar per la seva influència en l’augment de la taxa anual van ser l’habitatge, que va augmentar de 2,5 punts, fins el 4,0%. Aquest comportament va ser causat per la pujada dels preus del gas, enfront de la baixada registrada l’abril de l’any passat. També, si bé en un grau més baix, als preus d’electricitat, que van baixar menys que no pas l’abril del 2023.

Cal destacar els aliments i begudes no alcohòliques, que van situar la taxa en el 4,7%, quatre dècimes per sobre de la del mes passat. Aquest increment responia, sobretot, a la pujada dels preus de fruites, llegums i hortalisses, enfront de la baixada el mateix mes del 2023. No oblidem que les pujades dels preus dels aliments afecten molt directament i, amb més pressió, les famílies de rendes més baixes.

Per una altra banda, entre els grups amb influència negativa a l’IPC destaquen el lleure i la cultura, amb una taxa anual del 2,2%, 1,6 punts per sota de la del mes anterior. Una baixada ocasionada, principalment, pel descens dels preus dels paquets turístics, que van pujar l’abril del 2023.

L’INE també destaca els hotels, cafès i restaurants, la taxa anual dels quals va disminuir de set dècimes, fins el 4,8%. Aquest descens va ser causat, majoritàriament, pels preus de serveis d’allotjament, que van pujar menys que no pas el mateix mes del 2023.

I, finalment, la millor notícia sobre els preus d’aquest mes és que la taxa de variació anual de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) va disminuir de quatre dècimes, fins el 2,9%. Cal destacar que és la taxa més baixa d’ençà del gener del 2022. En canvi, a efectes comparatius amb la resta d’Europa es fa servir l’índex de preus de consum harmonitzat (IPCA), que a l’abril es va situar en el 3,4%, una dècima més que la registrada el mes anterior. Amb aquest augment, l’IPC espanyol es col·loca un punt per sobre de l’europeu (2,4%), mentre que l’abril de l’any passat era 3,2 punts per sota. La tendència entre els dos territoris evoluciona de manera diferent, doncs, en detriment de l’espanyola.

L’altre IPC que hem sabut avui és el d’Alemanya, que es va situar a l’abril en el 2,2% interanual, en línia amb la lectura d’inflació del mes anterior, és a dir, que repeteix la pujada més baixa del cost de la vida d’ençà del maig del 2021, segons la segona estimació de l’Oficina Federal d’Estatística (Destatis). La taxa d’inflació ha estat per sota del 3% d’ençà de començament d’any. En particular, els preus de l’energia i els aliments han tingut un efecte moderador sobre la taxa d’inflació d’ençà del gener del 2024, ha destacat Destatis.

Però anem als preus dels aliments d’aquí, que és la dada més preocupant de l’IPC de l’abril. La taxa en els aliments elaborats va descendir fins el 4,4%, malgrat que els preus van créixer d’un 0,4% durant el mes, i els preus dels aliments no elaborats van registrar un fort ascens que va elevar-ne la taxa d’inflació del 3,1% al 5%. Aquesta pujada es va concentrar fonamentalment en les fruites, els llegums i les hortalisses. En el cas concret de les fruites, és del 17%. Segons Funcas “les pressions inflacionistes en els aliments no elaborats podrien ser en part conjunturals”. És probable que sigui així, però, de moment, representen la part de l’índex més resistent a la normalització, juntament amb els serveis.

Per la seva banda, la PIMEC esmenta els efectes de la sequera com un element de risc per a la inflació. Tot i que les darreres pluges han mitigat lleument la greu situació, la millora en la gestió de l’aigua continua essent una mesura estratègica en la contenció dels preus durant l’any vinent, per la seva incidència en els preus dels aliments sense elaborar, i alerta dels riscs de desencadenar un efecte inflacionari en altres sectors. De totes maneres, la patronal creu que els preus es poden moderar aquesta segona part de l’any, per la caiguda dels preus dels fertilitzants i la millora de les condicions meteorològiques.

Esperem que els pronòstics de la PIMEC es facin realitat. Però, de moment, hi ha un altre factor que enterboleix la situació. Em refereixo a l’actuació dels supermercats, com a darrera baula dels preus al consumidor. Com faig cada mes, he mirat l’índex de preus en origen i al consumidor, que publica la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders espanyola (COAG). I a l’abril, hi ha uns quants casos en què l’explicació apunta cap a aquest fet que acabo d’esmentar.

Em concentro en dos casos: els maduixots i els tomàquets d’amanir. El mes passat, els maduixots es pagaven al pagès a 1,85 euros el quilo i es venien al supermercat a 4,97 euros, és a dir, amb un diferencial del 169%. A l’abril, es pagaven a 1,30 en origen i es venien a 4,44, amb un marge del 242%. És clar que algú, entremig o al final, hi ha guanyat més.

I ara fixem-nos en el cas dels tomàquets, que encara em sembla més evident. El mes de març, els preus d’origen i destinació eren de 0,59 euros i 2,34, respectivament. En canvi, a l’abril eren de 0,23 euros i 2,23. Els diferencials passen del 297% del març al 669% de l’abril. Aquí els guanys dels intermediaris o de l’última baula són molt més importants.

He parlat amb Andrés Góngora, representant de fruites i hortalisses de la COAG, i diu: “Seria normal que, després d’una baixada en el preu a l’agricultor, se’n pogués beneficiar el consumidor, però això no passa, perquè els supermercats –que representen més del 70% de les vendes de productes frescs– no volen. És una estratègia que tenen molt interioritzada.”

I continua explicant: “De fet, el cas dels tomàquets es reprodueix cada any durant aquest mes. Hi ha una sobreproducció en el mercat intern, perquè baixen les exportacions a Europa –on ja se’n comencen a collir–, es mantenen les importacions del Marroc i les nostres plantes continuen fent tomàquets. L’excés d’oferta tira cap avall els preus, però el consumidor no se n’assabenta. Les cadenes de supermercats els podrien abaixar, tot mantenint els marges, però aprofiten la situació per augmentar-los considerablement, sense apujar el preu a l’agricultor.” El més curiós del cas és que em comenta que en fruiteries de barri o de mercats, que s’abasteixen als “merca”, els preus baixen una mica.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

No voldria acabar sense fer un esment de l’oli d’oliva, que, dins l’IPC, mostra una inflexió i passa de créixer d’un 70% al març a un 68,1% a l’abril. Si anem a l’IPOD, resulta que el preu en origen de l’oli verge extra ha baixat gairebé un euro del març a l’abril, concretament, de 8,11 euros el quilo a 7,23. En canvi, al supermercat, pràcticament s’ha mantingut i ha passat de 10,20 euros a 10,17. I, dins l’IPC, tampoc no puc deixar de comentar la forta pujada que mantenen les assegurances. Les relacionades amb la salut, sobretot, que pugen d’un 9,5%; i les dels cotxes, d’un 6,5%. I, finalment, els paquets turístics estatals pugen d’un 13,4%, mentre que els internacionals baixen d’un 4,1%. Curiós, oi? Bé, a mi m’ho sembla.

 

El govern aprova el decret del règim lingüístic a l’escola i exigirà el nivell C2 als docents

El govern ha aprovat el decret del règim lingüístic del sistema educatiu, que desenvolupa els principis marcats a la llei d’educació de Catalunya (LEC). La norma estableix el català com a llengua “normalment emprada com a vehicular” i d’aprenentatge del sistema educatiu i en l’acollida dels alumnes nouvinguts –i l’occità per als centres de l’Aran. Afegeix que també ho és en les activitats educatives, incloses les extraescolars; les comunicacions internes dels centres i en la projecció externa i de relació amb la resta de la comunitat educativa. El govern ha defensat que, d’aquesta manera, es dota de més seguretat jurídica els projectes lingüístics dels centres i en deslliura les direccions.

El decret aprovat s’empara en la Llei de 2022 sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari i també en el decret llei del mateix any pel qual es fixen els criteris per elaborar, aprovar, validar i revisar els projectes lingüístics dels centres.  El govern va impulsar aquestes normatives per tal de blindar el sistema d’immersió lingüística davant de les resolucions judicials que obligaven a un mínim del 25% dels ensenyaments en castellà en determinats casos. També es cercava de dotar de seguretat jurídica les direccions.

Com elaborar el projecte lingüístic del centre

Un dels principals punts del decret és que es precisa com elaborar, aprovar, avaluar i revisar els projectes lingüístics de centre (PLC). Aquest projecte ha d’incloure els indicadors d’avaluació de les llengües, el procés d’ensenyament i aprenentatge de cada llengua, els mesures d’atenció lingüística per a l’alumnat nouvingut, els criteris de coherència lingüística que cal seguir en serveis com el menjador o les sortides i la formació del professorat en la millora de la competència lingüística. Per a facilitar l’elaboració del projecte, el Departament d’Educació ha de proporcionar als centres assessorament, models i indicadors globals que necessitin a través de l’orientació. També han d’oferir seguiment de la inspecció educativa.

A més, és el Departament qui ha de validar el projecte de cada centre i “qui n’ha d’assumir la responsabilitat sobre la legalitat en tots els casos que validi, i no pas les direccions dels centres”. D’altra banda, els projectes no es poden canviar una vegada iniciat el curs i els docents i personal educatiu han d’utilitzar la llengua o llengües segons consta al projecte del seu centre.

Els docents hauran d’acreditar el C2

El nou decret determina també que els docents de centres educatius d’ensenyament no universitari han d’acreditar el coneixement superior, nivell C2, oral i escrit, de la llengua catalana -i de l’occità a l’Aran-. Per això, tenir el C2 de català serà un requisit per accedir a la docència a partir del curs 2025-2026.

Pel que fa als alumnes, Educació ha d’establir les equivalències entre el nivell de coneixement de les llengües assolit en el sistema educatiu i els del marc europeu comú de referència. Sobre els nouvinguts, el decret remarca el caràcter compensatori de les desigualtats d’origen que tenen els aprenentatges lingüístics i concreta l’atenció lingüística i el suport personalitzat a aquest col·lectiu. Per últim, afirma que la conselleria ha d’establir diferents programes d’immersió lingüística per a l’educació bàsica, amb els recursos necessaris a cada etapa, i ha de garantir la formació del personal docent en aquesta metodologia.

Junts lamenta el caos a Rodalia i el govern espanyol posa el focus en el paper dels Mossos

El senador de Junts Josep Lluís Cleries ha retret al ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, el “caos absolut” d’aquest diumenge al servei de Rodalia. “Ahir va sortir rentant-se les mans, dient que no era responsable d’aquesta situació”, ha lamentat abans de recordar que l’obligació de vetllar per les instal·lacions ferroviàries és de Renfe i Adif. El senador també ha criticat que Puente no demanés perdó per les incidències al servei en plena jornada electoral.

En una pregunta en la sessió de control al govern espanyol al senat, Junts ha dit que a Catalunya hi havia un problema de desinversió crònica que també afectava la seguretat del servei. “Ha parlat d’un possible sabotatge intencionat. Saben què és un sabotatge intencionat? El que vostès fan des del govern d’Espanya contra Rodalia”, ha manifestat Cleries.

Al torn de resposta, Puente ha defensat l’esforç inversor desplegat per l’estat espanyol i ha retret a Junts el seu to. “Faré un esforç per contenir-me i no enfadar-me. Em sembla gravíssim que un responsable polític converteixi la víctima amb l’agressor. Renfe i Adif van ser objecte diumenge d’un atac intencionat, delictiu, dolós i molt greu”, ha apuntat. A parer seu, les companyies no tenen “cap responsabilitat” en els actes vandàlics que es repeteixen amb “massa freqüència” a Catalunya.

“La competència en matèria de seguretat ja la té transferida la Generalitat i són els Mossos els qui han de vetllar perquè no passin coses com les de diumenge, cosa que lamentablement no van fer”, ha conclòs el ministre.

#EnDirecto | Rifirrafe entre Óscar Puente y Junts a cuenta de los problemas en Rodalies

· Junts: "Cuando me vuelva a responder hágalo con educación. Haga un cursillo"
· Puente: "Confunde la educación con la pleitesía, algo que no le voy a rendir a usted nunca" pic.twitter.com/t5fH0yOXdn

— Europa Press (@europapress) May 14, 2024

S’ha mort l’escriptora canadenca Alice Munro, guanyadora del premi Nobel de literatura

L’escriptora de contes canadenca i guanyadora del premi Nobel, Alice Munro, s’ha mort avui a noranta-dos anys a la seva residència a Ontario.

La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron, al sud-oest de la província d’Ontario. Les seves “històries accessibles i commovedores” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. Sovint es compara l’obra de Munro amb la dels grans escriptors de contes. En les seves històries, com en les de Txékhov, la trama és secundària i “hi passa poc”. El 2013, Munro va rebre el premi Nobel de literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”, i l’any 2009, el premi Booker. Havia sofert demència durant dotze anys.

D’ençà de la dècada del 1980 fins al 2012, Munro va publicar una col·lecció de contes, com a mínim, una vegada cada quatre anys. Les primeres versions de les històries de Munro han aparegut a revistes com The Atlantic Monthly, Grand Street, Harper’s Magazine, Mademoiselle, The New Yorker, Narrative Magazine i The Paris Review. Les seves col·leccions han estat traduïdes a tretze llengües.

Les adaptacions cinematogràfiques dels contes de Munro inclouen Martha, Ruth and Edie (1988), Edge of Madness (2002), Away from Her (2006), Hateship, Loveship (2013) i Julieta (2016).

Grífols guanya 21,4 milions el primer trimestre i té un deute de 10.948 milions

Grífols va obtenir un benefici net de 21,4 milions d’euros el primer trimestre, respecte de les pèrdues de 108,2 milions d’un any enrere, i va situar el seu deute net segons balanç en 10.948 milions d’euros. L’empresa ha explicat que el deute financer net segons els criteris de l’acord de crèdit era de 9.811 milions, que no inclou l’impacte de 1.137 milions de les obligacions financeres relacionades amb l’arrendament dels centres de plasma, principalment.

Ha assegurat que se centra a gestionar el deute “i a fer front als venciments del 2025”, per als quals ha completat una col·locació privada de bons de mil milions d’euros el mes d’abril i ultima el tancament al juny de la venda d’una participació del 20% de Shanghai Raas per 1.600 milions.

La liberalització del transport ferroviari de viatgers a l’estat espanyol va generar un impacte de 578 milions d’euros

La liberalització del transport ferroviari de viatgers d’ençà del 2019 a l’estat espanyol, que va comportar l’entrada de noves companyies competidores de Renfe, va tenir un impacte positiu de 578 milions d’euros durant l’any passat, segons un informe de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC). L’organisme calcula que els principals beneficiaris de la liberalització van ser els consumidors, atès que 343 milions d’euros van correspondre al benefici de poder viatjar més i més barat gràcies a la competència entre companyies. També en va sortir beneficada Adif-Alta Velocitat, que va veure com la recaptació en concepte de cànon pujava en 148 milions d’euros, un 52% més que el 2019.

L’estat francès, l’últim obstacle en el camí dels trens nocturns cap a Barcelona

La resta, 87 milions, va correspondre a les companyies ferroviàries, que van veure augmentats els seus ingressos en comparació a Renfe, quan operava tot sol. No obstant això, la CNMC puntualitza que els ingressos conjunts dels tres operadors –que operen sota les marques AVE, AVLO, Iryo i Ouigo– no van ser ni un 10% als ingressos de Renfe el 2019 tot i que els serveis van augmentar un 60%.

Durant l’any passat, un 42% dels usuaris dels serveis comercials van poder escollir entre Renfe, Ouigo i Iryo i el 19% va poder escollir entre dos. Per al 33% restant, en canvi, només va tenir l’opció de Renfe (un 10% en alta velocitat i el 23% en llarga distància convencional). L’oferta es va incrementar un 60% i les freqüències diàries van passar de 76 per sentit el 2019 a 118 el desembre del 2023 en els tres corredors.

Reducció dels preus al voltant d’un 40%

La CNMC explica que arran de l’augment de l’oferta, les empreses van adaptar les seves tarifes i van oferir serveis bàsics molt econòmics i tarifes especials per a nens. Això va comportar una reducció dels preus d’un 40% de mitjana en les rutes on hi ha els tres operadors competint. En el cas del corredor sud, on recentment es va incorporar Iryo, els preus es van reduir entre un 10% i un 24%, en funció de les rutes. Els resultats van estar en la línia d’altres països europeus. Segons la CNMC, dels 41 milions de viatgers comercials a la xarxa ferroviària de l’estat espanyol, 31 milions van ser d’alta velocitat, una xifra que representa un increment de deu milions. Renfe va copar la majoria de la quota de mercat, mentre que Iryo i Ouigo sumades van captar 10,6 milions de passatgers (26%).

Quant als ingressos dels tres operadors, van ser aproximadament com els que va obtenir Renfe el 2019 i quasi totes van presentar resultats negatius. La CNMC ho atribueix al fet que l’entrada al mercat ferroviari és costosa i, per tant, no es poden obtenir beneficis en els primers exercicis, sobretot en un context desfavorable arran de les restriccions derivades de la pandèmia.

Els EUA apugen els aranzels a les importacions xineses de cotxes elèctrics i plaques solars

Els Estats Units apujaran els aranzels a les importacions xineses de cotxes elèctrics, plaques solars i semiconductors, a més de materials com l’alumini i l’acer. Ho ha anunciat l’administració de Joe Biden, en una mesura que té com a objectiu de protegir la indústria nord-americana davant la competència deslleial que considera que exerceix Pequín. Segons que ha detallat la Casa Blanca, les noves mesures afectaran al voltant de 18.000 milions de dòlars anuals (16.700 milions d’euros) en productes. A banda de la introducció de noves tarifes, el govern nord-americà mantindrà aranzels sobre les importacions d’altres béns xinesos per més de 300.000 milions de dòlars (278.000 milions d’euros).

L’increment més significatiu fa referència als vehicles elèctrics, que passaran de ser gravats amb una tarifa del 25% a una tarifa del 100%. Quant a les plaques solars, el gravamen es duplicarà (del 25% al 50%), i en el cas de l’acer i l’alumini, passarà del 7,5% al 25%. L’anunci dels Estats Units arriba en un context en què la Comissió Europea també analitza les importacions de bateries de vehicles elèctrics procedents de la Xina. La investigació, que ha de determinar si els productors del gegant asiàtic es beneficien de subsidis il·legals que representen una amenaça per a les empreses de la UE, podria obrir la porta a nous aranzels per part de la Unió sobre les importacions xineses.

Sobre això, el vice-president executiu de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, va expressar a començament de mes que l’anàlisi continuava avançant i va deixar veure que Brussel·les podria imposar nous gravàmens abans de l’estiu. De fet, la data límit per a introduir mesures provisionals sobre les importacions xineses és el 4 de juliol, quan farà nou mesos que l’executiu comunitari va començar la seva investigació.

Parlon diu que deixarà la batllia de Santa Coloma de Gramenet si és nomenada consellera

La portaveu del PSC, Núria Parlon, ha dit que deixarà el seu càrrec com a batllessa de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) si finalment és nomenada consellera d’Interior de la Generalitat, tal com va anunciar Salvador Illa durant la campanya del 12-M.

Illa diu que nomenarà Parlon consellera d’Interior i Trapero director general de la Policia

Ho ha dit en una entrevista a Ser Catalunya, on ha assegurat que aquestes decisions són sempre difícils. Sobre un possible relleu al capdavant de l’ajuntament, ha indicat que ningú és imprescindible i sempre n’hi ha, tot i que ha rebutjat de mencionar cap nom.

De 39 escons a 42: la loteria del darrer escó va tocar sencera al PSC

Parlon és batllessa de Santa Coloma d’ençà de 2009, quan va substituir Bartomeu Muñoz, que va ser detingut en l’operació Pretòria i posteriorment condemnat a més de cinc anys de presó. D’ençà de 2015, la batllessa ha aconseguit tres majories absolutes. Actualment, té 17 regidors de 27.

Restablerta la circulació a la R13 i la R14 entre Lleida i les Borges Blanques després d’un robatori de coure

Les línies R13 i R14 han restablert la circulació entre Lleida i les Borges Blanques després d’un nou robatori de coure, segons que ha informat Renfe. Ara les línies aniran recuperant la normalitat de manera progressiva. A banda d’aquesta incidència, es produeix algun “retard puntual” a la R4, afectada pel robatori de coure de diumenge a Montcada Bifurcació. Segons el pla alternatiu previst, la R1 recupera avui el seu recorregut habitual.

El govern descarta el sabotatge a Rodalia: “L’única teoria de la conspiració és que hi ha manca d’inversió de l’estat”

Es mantenen les afectacions a la R3, que només té servei ferroviari entre Puigcerdà i Montcada Ripollet, i des d’aquí amb autobús fins a Fabra i Puig. La R4 recupera el pas per Barcelona i circula entre Manresa i l’Hospitalet al nord i entre Sant Vicenç de Calders i l’Hospitalet de Llobregat al sud.

El govern espanyol s’espolsa la responsabilitat en el caos de Rodalia i ho portarà a la justícia

La R7 continua sense servei i els viatgers poden arribar a Cerdanyola amb la R4 i des d’allà en autobús fins a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Pel que fa als regionals, a la R12 només hi ha servei entre Lleida i Calaf i a través d’autobusos entre Calaf i Manresa, on els usuaris poden enllaçar amb la R4.

Fan el seu recorregut normal la R8la R2 i els regionals del sud.

Les portades del dimarts 14 de maig de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

On et fa mal, Catalunya?

Ara que tots plegats ja hem entès que els programes de televisió són productes que es poden consumir quan més ens convé i ens abelleix i no un dia i una hora determinats de la setmana, us vull parlar d’una sèrie documental que m’ha agradat molt. TV3 la va emetre entre els mesos de gener i febrer i jo us animo a repescar-la al 3Cat. Després, per no semblar un alienígena total parlant de televisió dos dies després d’unes eleccions que poden significar un canvi de cicle per al país, o no, miraré de fer una connexió entre l’una cosa i l’altra, tot i que no sé si me’n sortiré.

Comencem per la sèrie. Històries de la primària retrata des de dins el món de l’assistència primària a Catalunya. A partir del material enregistrat a les consultes de quinze CAP i alguns domicilis particulars, tenim accés a la relació especial que sovint s’estableix entre metges i pacients, sobretot fora de les grans ciutats. Més que entre metges i pacients caldria dir entre metgesses i pacients, perquè la majoria de professionals que hi podem veure són metgesses i infermeres. Com apunta alguna molt encertadament, els caps de servei i els traumatòlegs encara són homes, però al món de les cures hi predominen les dones. Potser per això les emocions tenen un paper tan destacat a la sèrie.

Aquest format que combina documental i entreteniment, TV3 el domina de fa anys. El tàndem integrat per Francesc Escribano i Joan Úbeda ens va regalar sèries com Vides privades, Bellvitge Hospital, Jutjats o Veterinaris. El director d’aquesta darrera, Pol Izquierdo, també ha dirigit Històries de la primària, i abans havia fet Aeroport i Emergències. Totes comparteixen un segell de qualitat, de producte ben cuinat, sovint amb un punt d’humor, i amb històries ben travades i personatges entranyables. A Històries de la primària, les converses entre la metgessa Berta Ramis i la Teresa, una àvia de Navàs que es riu del mort i de qui el vetlla, són antològiques.

Un dels actius de la sèrie són les imatges i el muntatge, responsabilitat en un grau més alt o més baix de la productora Incís Films. Hi ha imatges de gran bellesa, amb molts primers plans dels rostres de metgesses i pacients, i plans curts de les mans o un munt de detalls més. Al barri de Sant Roc, per exemple, abans d’una visita domiciliària ja rebem molta informació gràcies a una imatge en què es veuen les bústies de l’escala totes trinxades i un rètol fet a mà que demana de no pixar al replà. El muntatge és ràpid i picat i les històries se succeeixen l’una rere l’altra, imitant el ritme trepidant de les visites dels metges de família a la vida real.

La part més bonica, és clar, fins a arribar a les llàgrimes, és comprovar la relació de confiança que s’estableix entre pacients i curadores, siguin metgesses o infermeres. Especialment quan els pacients són gent gran i quan viuen en llocs aïllats, però no tan sols. A la consulta hi surt de tot i entre el tot hi ha molta ansietat, angoixa i por. Els pacients els expliquen intimitats que segurament no explicaran a ningú més, per vergonya o perquè no tenen ningú més a qui explicar-les. És curiós perquè la majoria de protagonistes coincideixen a dir que la seva feina consisteix molt més a acompanyar que a guarir. Guarir, sí, però encara més escoltar, acollir, oferir un espai segur, agafar la mà. Per tant, han de saber medicina, però també molta psicologia i això tan complicat que és saber de la vida. Perquè moltes vegades el que fa mal als pacients no és la panxa, sinó la feina, la parella o els fills.

Com que entra en un espai habitualment protegit, Històries de la primària ens ofereix un bon retrat sobre la nostra societat i els nostres ritmes i maneres de viure. Una de les coses que més m’han impressionat és comprovar la quantitat de malalties mentals que apareixen a la sèrie. No crec que estiguin sobredimensionades, sinó que sospito que són la demostració que aquestes malalties massa desconegudes i massa vegades silenciades augmenten de manera proporcional a la nostra incapacitat per a entendre i adaptar-nos al món que ens ha tocat de viure. En un entorn en què abusem excessivament dels fàrmacs, el programa mostra clarament que sovint se’n recepten perquè justament no hi ha prou temps ni recursos per a escoltar i acompanyar. I, malgrat que una possible crítica al programa, que ha rebut el suport del Departament de Salut i finançament del ministeri espanyol d’ídem, és que presenta un panorama excessivament idíl·lic, cal dir que la reclamació de més recursos hi apareix de manera reiterada.

Llarga vida a l’atenció primària, doncs, i aplaudim-la cada dia com ho fèiem durant la pandèmia. Fins i tot si el nostre metge de família no és tan fantàstic com els que surten a la sèrie, que per alguna cosa aquests els van triar i el nostre ens el van adjudicar per quota o per atzar. Una bona atenció primària fa una funció primordial, que és evitar la saturació hospitalària, perquè molts casos s’aturen a temps o es poden tractar fora de l’àmbit hospitalari.

I com lliga això amb el país? És evident que el sobiranisme polític ha sortit tocat de les darreres eleccions. Per als qui els agradaria veure’l al tanatori, això són bones notícies, és clar: en teoria s’han acostat a l’objectiu. La resta, però, tant els implicats directes com els qui ens agradaria que recuperés la salut i el bon color de pell, potser podem aprendre alguna lliçó de l’atenció primària. Més escoltar-se els uns als altres, més empatia, més acompanyament i més treball en equip a l’hora d’establir el diagnòstic i aplicar les cures. Mai no és bo posar la bena abans de la ferida, però tampoc no volem que ens passi allò que quan fou mort el combregaren.

Les animadores sud-coreanes omplen estadis i desperten passions secretes

Una trucada desperta So Young Park. S’ha tornat a adormir i és a punt de fer tard. Tan sols té vint-i-tres anys, però carrega una gran responsabilitat. Gran part dels espectadors de l’estadi hi van tan sols per veure-la a ella. De fet, la secció on es col·loca no té mai cap seient buit. Amb molt poc temps ha aconseguit de captivar molta gent i s’ha convertit en l’atracció principal dels partits del FC Anyang.

Una vegada arriba al camp, es maquilla i es vesteix amb l’equipació lila. Ella, juntament amb tres companyes, seran les encarregades de donar la benvinguda als afeccionats que van a l’estadi. Allà les espera un eixam de seguidors. Però no de l’equip, sinó seu. La majoria van carregats amb càmeres i teleobjectius caríssims que fan servir per fotografiar cada moviment de les animadores, que reparteixen tríptics i fan reverències a qui va entrant a l’estadi. La resta duu telèfons mòbils amb les millors càmeres del mercat, capaces de capturar el més petit detall en la distància. Tots són homes. Entre els quals hi ha en Fabio, el meu bon amic coreà. I al seu costat, un servidor, a qui ha convidat a acompanyar-lo al moment imperdible de la setmana.


Uns homes fotografien les animadores a l’entrada de l’estadi.

“El primer, és el futbol. Després van les animadores”, em diu en Fabio. Em consta la passió del jove traductor per l’esport rei. Fins i tot vam competir al mateix equip quan tots dos vivíem a la Xina. Però també és cert que aquests darrers anys el seu compte d’Instagram s’ha convertit en un monogràfic de les animadores que hi ha als partits que va a veure.

Com ell, hi ha molts homes més que els fan fotografies. La devoció per aquestes noies va més enllà de l’esport i, fins i tot, de la seva habilitat per animar. És un fenomen semblant al dels artistes de pop coreà: són ídols de masses. El carisma i la bellesa són les armes que les fan guanyar popularitat més o menys. I So Young Park és molt popular.


Cada gest és important pels seguidors.

Un dels qui la immortalitzen amb un teleobjectiu digne d’un fotògraf d’animals salvatges m’explica que té “molts terabytes” d’imatges d’animadores. Igual que ell, molts dels seguidors demanen de fer-se una selfie amb elles. De fet, en la majoria de casos, donen el telèfon a les noies perquè es facin la fotografia directament sense ells, una cosa que em sorprèn. “Molts no tenen gaire seguretat amb el seu físic i prefereixen de no sortir a la fotografia”, em respon en Fabio.

Una vegada acabada la benvinguda, animadores i afeccionats se’n van als seus llocs per veure el partit. L’Anyang és un equip de segona divisió, però, així i tot, el camp és força ple. Sobretot les seccions on hi ha les animadores. Després del xiulet inicial, comencen a fer la seva feina. Es reparteixen les seccions i comencen a ballar, totes fan els mateixos passos tot i la distància. Això sí, la seva funció és bàsicament la d’acompanyar els càntics que sonen a la grada d’animació. Elles no són les encarregades de crear els cants, sinó que es limiten a propagar l’efecte dels qui criden amb fervor i piquen els tambors. Però no solament això, també reaccionen a les jugades que passen als partits. Si es falla una ocasió clara, fan cara de tristes. Si reben una falta dura, agafen aire, rebufen i s’enfaden. Actuen com una mena de termòmetre que guia els seguidors sobre com sentir-se en cada moment. “La nostra feina és animar els qui vénen a l’estadi per primera vegada”, m’havia comentat instants abans So Young Park. “El nostre paper és el d’igualar els càntics dels afeccionats i transmetre energia a qui s’asseu a les nostres seccions.”


Park anima la seva secció de graderia.

So Young Park va endinsar-se en aquest món després de conèixer una representant de la companyia Twinkle, especialitzada a formar equips d’animadores. “Després de rebre entrenaments i d’anar a l’estadi, ho vaig trobar molt atractiu. El futbol té grans afeccionats. De fet, em vaig convertir en animadora per aquest encant”, comenta.

A Corea del Sud, els equips d’animadores formen part de la litúrgia esportiva. De la mateixa manera que amb els jugadors, també hi ha fitxatges, contractes amb equips i intercanvis de “jugadores”. I, a més, no estan limitades a un sol esport. Park també treballa amb els Suwon KT Sonicboom, un equip de bàsquet de primera divisió que ha acabat en tercera posició aquesta temporada (i que curiosament competeix contra l’Anyang). Però si hi ha un esport que li hagi fet guanyar popularitat, és el beisbol, el preferit dels coreans, fins i tot per sobre del futbol. La jove animadora llueix els colors dels Hanwha Eagles i els acompanya als partits que disputen a l’estadi de la ciutat de Daejeon.


Park, en un partit dels Hanwha Eagles (fotografia: compte d’Instagram de So Young Park (@sy030_905).

En el beisbol sud-coreà, els càntics i les animacions dels afeccionats tenen un paper importantíssim, i són clau a l’hora d’entendre l’èxit d’aquest esport importat dels Estats Units d’Amèrica. Les animadores tenen el paper de marcar les coreografies que els espectadors imiten amb la música a tot volum, i creen un ambient més semblant a un concert de pop que no pas al d’una competició esportiva com l’entenem a Europa. Al futbol, en canvi, tenen una funció més passiva i el seu valor sembla més limitat als seus encants i a la capacitat que tenen de convertir-se en ídoles de masses.

A Anyang, el partit arriba a la mitja part amb empat a zero al marcador. De seguida, els seguidors de les animadores es col·loquen estratègicament. Saben perfectament què han de fer les noies, en quin ordre i per on passaran, de manera que aprofiten cada ocasió per fer-los més fotografies i interactuar-hi. De fet, es creen certes relacions entre les animadores i aquests seguidors, que fins i tot n’esbrinen els gusts. Sense anar més lluny, abans de començar el partit he acompanyat en Fabio a comprar uns batuts de plàtan per a una de les animadores. “Són els seus preferits”, m’ha assegurat.


Park firma autògrafs i rep regals dels afeccionats.

L’espectacle de la mitja part és responsabilitat seva, amb uns balls que executen al bell mig del camp. Mentrestant, les càmeres dels seus seguidors embogeixen intentant de capturar els millors moments de la coreografia. Amb el començament de la segona part, les animadores recuperen les posicions i tornen a acompanyar els càntics dels afeccionats.

Aquesta és l’única feina de So Young Park, que no s’imagina un futur allunyada de l’animació. “Vull ser una animadora durant molt de temps, que m’ascendeixin a cap de l’equip i construir un bon equip amb la persona a càrrec de l’empresa. Espero que el nostre propòsit no canviï”, analitza en un moment de seriositat. Sembla difícil que es mostri més enllà de la màscara que fa servir en públic, riallera, extremadament optimista i despreocupada. “Som una professió que anima, no solament ballem i ens fem fotografies. Vull mantenir la funció tradicional de les animadores sense perdre el meu esperit professional de donar força a la gent.”


Els seguidors de les animadores no es perden l’espectacle de la mitja part.

Arribem al temps de descompte sense novetats. Zero a zero, però les animadores continuen somrient i reaccionant a cada jugada. La grada d’animació no descansa ni perd l’esperança. Fins que al minut 97, una jugada per la dreta acaba amb una pilota penjada a l’aire i un cop de cap que envia la pilota al fons de la porteria. Gol de l’Anyang a l’últim instant i l’estadi explota d’emoció. Les animadores salten i aixequen els pompons per abraçar-se amb eufòria. I els obturadors de les càmeres es disparen eixelebrats, immortalitzant cada instant per afegir més bytes a la col·lecció privada.

De 39 escons a 42: la loteria del darrer escó va tocar sencera al PSC

La llei d’Hondt, que marca la manera com es fan les eleccions a l’estat espanyol, conté una cua que converteix qualsevol elecció gairebé en una rifa. És l’anomenat darrer escó provincial.

Aquest escó se sol adjudicar per un grapat reduït de vots, que de vegades han arribat a ser una dotzena i prou. Per això, si hi ha moltes circumscripcions en què hi ha dubtes sobre qui s’emporta el darrer escó, la contesa electoral pot fer un tomb ràpid al darrer minut.

Durant la campanya electoral, a VilaWeb vam publicar aquest vídeo en què explicàvem que el darrer escó de cada circumscripció electoral era, a la pràctica, una loteria, però que alhora podia ser molt decisiu sobre el resultat final.

I el gran beneficiat en aquestes eleccions ha estat el PSC: tres darrers escons dels quatre han anat a parar al PSC i el quart al PP.

A Lleida, amb 761 vots més Junts hauria pres un escó al PSC. I a Tarragona, amb 571 vots més la CUP hauria pres un altre escó al PSC. A més distància, a Girona, amb 2.161 vots més, AC hauria pres un tercer escó al PSC. Finalment, la CUP hauria arrabassat un escó per Barcelona al PP, tan sols amb 5.176 vots més.

Amb totes aquestes combinacions, el resultat final no seria de PSC 42 escons i Junts 35, sinó de PSC 39 i Junts 36 –a tan sols tres escons de distància. La CUP tindria dos escons més –de 4 a 6– i Aliança Catalana hauria passat a tenir-ne 3.

Concretament, perquè el PSC perdés tres dels seus escons haurien calgut solament uns 3.500 vots.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Com podeu votar a les eleccions al secretariat nacional de l’ANC?

Avui comencen les eleccions al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que acabaran dissabte, dia 18. Les votacions es faran en línia, però qui necessiti assistència podrà adreçar-se a les seus electorals habilitades dissabte de les 10.00 a les 14.00. Segons la web de l’ANC, el cens d’electors és constituït per tots els membres de l’Assemblea que el dia 17 de desembre del 2023 eren inscrits correctament, i el dia 16 de gener de 2024 estaven al corrent de pagament i no són afectats per cap incompatibilitat estatutària ni reglamentària. Per votar en els blocs nacional i territorial, calia haver estat inscrit en una assemblea territorial abans del 17 de desembre de 2023. Per votar en el bloc sectorial, calia haver estat inscrit en una assemblea sectorial abans del 17 de desembre de 2023. Per votar en el bloc jove, calia tenir trenta-cinc anys o menys en la data de convocatòria de les eleccions.

Per votar, cal introduir a l’espai habilitat a la web de l’ANC el número del document d’identitat que aparegui al banc de dades de membres. Després, s’enviarà un correu amb un codi i un enllaç per a emetre els vots i introduir-hi el codi i les altres dades que es demanin. A la web on es pot efectuar la votació també hi ha l’opció de rebre el codi d’accés per SMS.

Podeu consultar la llista completa dels candidats al secretariat nacional de l’ANC:

Bloc nacional
  • Josep Lluís Abad Esteve
  • Uriel Bertran Arrué
  • Conxita Bosch Riera
  • Antoni Brunet Palou
  • Pere Casas Barberan
  • Josep Costa Roselló
  • Josep Cruanyes Tor
  • Julià de Jòdar Muñoz
  • Víctor Gutiérrez López
  • Eulàlia Hervada Sala
  • Lluís Llach Grande
  • Núria Macià Goñi
  • Manel Manzanas Garcia
  • Joan Matamala Alzina
  • Marc Monràs Vinyes
  • Joan Marc Passada Casserres
  • Jordi Pesarrodona Capsada
  • Joan Puig Cordon
  • Carles Rojas Martínez
  • José Luís Rodríguez Vázquez
  • Sever Salvador Padrosa
  • Sebastià Sardiné Torrentallé
  • Josep Selva Estrada
  • Josep Sendra Sendra
  • Eulàlia Sirvent Roma
  • Lluís Sobrevia Vidal
  • Toni Strubell Trueta
  • Sílvia Ventura Mas
Bloc sectorial
  • Anna Ariño Garrié
  • Joan Freixanet Solervicens
  • Eduard Gràcia Rodríguez
  • Jordi Pagès Pedrola
  • Elisenda Romeu Oller
  • Carles Sastre Benlliure
  • Bartomeu Suaña Malats
  • Ramon Valimañas Recort
  • Albert Jordi Vendrell Violant
Bloc jove
  • Javier Aibar Manero
  • Josep Màsich Piqué
  • Josep Punga Tandu
Bloc territorial Ciutat de Barcelona
  • Iolanda Alcázar i Alonso
  • Elnur Bayramzade
  • Maria Teresa Calveras Barniol
  • Roser Campi Casañas
  • Alfons Carreras de Cabrera
  • Àngels Digón Huerta
  • Sergi Fernández Porta
  • Joan Llacuna Creixell
  • Jordi Lleras Gorriz
  • Joan Carles Manzanero Iglesias
  • Joan Mollà Bernadas
  • Rosa Maria Quintana Tomàs
  • Maria Sardon Cantos
Barcelonès Nord (Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma de Gramenet)
  • Antoni Andreo Garcia
Barcelonès Sud (l’Hospitalet de Llobregat)
  • David Miñana i Galbis
  • Eduard Vidal i Escales
Maresme
  • Climent Faus Masgrau
  • Benet Oliva Ricós
  • Jaume Valls Baró
Baix Llobregat
  • Antoni Gavarró Ferrer
  • Josep Piñol Balasch
  • Montserrat Pugès Dorca
Vallès Occidental
  • Neus Alsina Obiols
  • Jordi Carbonell Puig
  • Josep Lluís Lliberia Blasco
  • Joan Carles Roca Girabau
  • Noemí Zafra Gàlvez
Vallès Oriental
  • Maria Teresa Sabé i Gríful
  • Pepa Sans Rotllan
Gironès, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Pla de l’Estany i Selva
  • Raimon Bitlloch i Compañó
  • Rosa Maria Caballero i Vallès
  • Albert Coll i Campos
  • Ariane Heinz Vallribera
  • Marta Ortolà i Orozco
  • Sebastià Ullola Escobar
  • Josep Vila Boix
Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf
  • Alfons Borrell Alsina
  • Chus Castillo i Gutiérrez
  • Salvador Garreta Garriga
  • Núria Sardà Pons
Tarragonès, Conca de Barberà, Alt Camp, Baix Camp i Priorat
  • Lluís Agustench Isern
  • Toni Cortadellas Amenós
  • Jordi Llobet Martí
  • Francesc Sabater Margalef
Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Montsià i Matarranya
  • Paulí Fontoba Solé
  • Albert Llorenç Mariño i Lleixà
Segrià, Urgell, Segarra, Garrigues, Pla d’Urgell, Noguera, Llitera i Baix Cinca
  • Jordi Alsina Aubach
  • Blanca Currià Jové
  • Joan Guillamon López
  • Melcior Marcó Albertí
  • Miracle Nadal Sales
  • Andrònic Pla Surroca
Bages, Anoia, Berguedà i Solsonès i Moianès
  • Jordi Altarriba Segarra
  • Jaume Giménez Palau
  • Josep Selga Brunet
Baixa Cerdanya, Alt Urgell, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Ribagorça, Alta Ribagorça i Vall d’Aran
  • Roger Civera Gimeno
  • Anton Dunyó Esteve
  • Tomàs Torrent Palou
Osona i Ripollès
  • Joan Busquiel Nieto
  • Jaume Jaume Amorós
  • Mariana Muchnik Bajraj
  • Carme Vilaró Rovira
Rosselló, Vallespir, Fenolleda, Capcir, Alta Cerdanya i Conflent
  • Juli González Valerio Caro
Conjunt de les Assemblees Exteriors
  • Jaume Bardolet Condom
  • Daniel Lucas Coll
  • Francisca Sol Puig

L’hora de fer política: no és inevitable que governe el PSC

Portrait du colonisé, précédé du portrait du colonisateur és un llibre especialment interessant d’Albert Memmi, un autor que va explorar la relació –a parer seu, indivisible– entre colonitzadors i colonitzats. Per a Memmi (jueu tunisià, educat a l’Algèria revolucionària, professor a França i home molt compromès amb la independència del Quebec), el colonitzador tan sols existeix si el colonitzat assumeix la seua condició d’ésser inferior “necessitat de guia i civilització”.

L’alliberament, per tant, segons Memmi, requereix primer de tot una reacció psicològica: cal entendre que som iguals i que, per tant, podem fer les mateixes coses, totes, que fan ells.

I avui tenim davant la prova del cotó-en-pèl. Salvador Illa ha guanyat les eleccions, però no té pràcticament opcions de ser president. La seua única possibilitat real és un pacte PSOE-Comuns-PP, que hauria de comptar, a més, amb l’abstenció activa de Vox. No sembla fàcil que ho aconseguesca. I tanmateix ja s’ha engegat tota la maquinària mediàtica i política per a donar per feta la seua victòria i la fi de l’independentisme. Com si això fos l’única cosa que pot passar. Inevitable.

Carles Puigdemont, tanmateix, ha contraatacat. Ahir va anunciar que presentaria la seua candidatura a la presidència. Tampoc no ho té a l’abast ni li serà fàcil. La seua opció és un acord amb Esquerra i la CUP, però també necessita l’abstenció d’un tercer, en aquest cas el Partit Socialista mateix. Ara, i això és important, Puigdemont proposa un acord clarament més coherent que el d’Illa, un que no necessita frankensteins parlamentaris ni acords impossibles que l’endemà deixaran de servir.

Les dues opcions són extremadament difícils i és possible que els dos fracassos obrin la porta a noves eleccions a l’octubre. Però, seguint Memmi, ara mateix el fet fonamental és que l’independentisme reaccione psicològicament. Que ens espolsem la submissió intel·lectual.

Escolteu: som iguals o no som iguals? I si som iguals podem fer allò que va fer Pedro Sánchez quan va perdre les eleccions espanyoles, o bé aquesta gosadia és una actitud reservada als “superiors” i impròpia dels “inferiors”?

A les últimes espanyoles Feijóo va obtenir 136 escons i Sánchez 122 (catorze menys). I tanmateix Sánchez va ser capaç, de manera legítima, de provocar una situació que el va fer president a ell i va evitar la presidència de Feijóo.

Ara el PSC n’ha obtingut 42 i Junts 35 (set per sota) i la pregunta aleshores és per quins set sous Puigdemont no ha de tenir el dret de “fer política” i provar de guanyar la presidència, fent servir sense pietat totes les armes que té a la mà? Ep! Exactament igual com Sánchez va fer servir tot el seu arsenal i més per a revalidar-se a la Moncloa.

Jo dic que no hi ha excuses possibles ni cap argument per a impedir-nos de fer política. Llevat que nosaltres –els independentistes– assumim voluntàriament i dòcil el paper de colonitzats. De febles. D’indignes de participar en la política.

PS1. Una nit electoral és més complicada que no sembla i la sort també hi juga. En aquest cas, la loteria ha tocat tota a can PSC. Tres escons dels quatre darrers, per una xifra ridícula de vots, van caure al sac del PSC i, altrament, el resultat hauria estat molt diferent. Llegiu-ho een aquesta notícia.

PS2. L’enquesta diària d’EM Analytics que ha publicat VilaWeb durant aquesta campanya electoral ha estat la segona de divuit a acostar-se més al nombre de vots i la tercera a acostar-se al nombre d’escons. VilaWeb ha fet un esforç enorme en aquesta campanya, que ha estat possible gràcies al finançament que rebem dels nostres subscriptors. Ara cal més que mai un diari independentista, professional, rigorós i compromès. Ajudeu-nos a créixer fent-vos-en subscriptors si encara no ho sou.

[MAPA] Caiguda generalitzada d’ERC que s’accentua al nord-est, les terres de l’Ebre i la plana de Lleida

ERC ha sofert una caiguda sense pal·liatius. Ha passat d’un empat en el primer lloc al Parlament de Catalunya i tenir la presidència de la Generalitat de Catalunya, amb Pere Aragonès al capdavant, a ser tercera força, més a prop del PP que no pas de Junts i el PSC. El partit presidit per Oriol Junqueras ha perdut 13 diputats dels 33 i s’ha quedat amb 20; en nombre de vots, tot i haver-hi un augment de la participació, ha passat de 605.581 (21,29%) a 427.135 (13,68%), és a dir, n’ha perdut 178.446, tot i que ja es partia d’una participació mínima ara fa tres anys, per la pandèmia.

Aragonès no agafarà l’acta de diputat i es retira de la primera línia política

El partit ja va tenir un enfonsament semblant a les eleccions anteriors, ara fa menys d’un any. A les espanyoles, del 23 de juliol, va passar de 874.859 vots (22,56%) a 462.883 (13,16%), un fet que justificar per les dinàmiques d’unes eleccions espanyoles, que havien concentrat el vot en el PSC en un context de màxima polarització a l’estat espanyol. Però trobem que, tot i ser un partit d’àmbit català, va aconseguir més vots en les eleccions al congrés espanyol que no pas en les de diumenge al parlament. A les municipals també va perdre centenars de milers de vots, de 822.107 a 519.833. De manera que, en vots, ha tocat fons en aquestes eleccions.

Tot i la caiguda generalitzada a tot el territori, sobre el mapa veiem que ha estat especialment intensa en tres indrets. El primer és les terres de l’Ebre, que havia esdevingut un feu d’ERC en eleccions anteriors. L’enfonsament ha anat acompanyat de manera molt clara d’un augment especialment pronunciat del PSC. Es destaquen municipis com ara Sant Jaume d’Enveja (Montsià), on ERC passa del 33,71% dels vots al 20,47% (-13,24 punts); a Alcanar (Montsià), on passa del 40,16% i primera força al tercer lloc amb el 21,81% (-18,35). En canvi, el PSC ha pujat 8,57 punts i 10,60, respectivament, en aquestes dues localitats. Al Baix Ebre, trobem que a l’Aldea, ERC passa del 39,01% dels vots al 20,72% i, a Camarles, del 44,69% al 24,91%. En comparació, a Catalunya, ERC ha baixat de 7,61% punts. Aquests resultats han tingut efectes evidents en el repartiment d’escons a la demarcació de Tarragona, on ha passat de ser la força més votada, amb 5 escons, a ser tercera i 3 diputats.

[MAPA] Què han votat els vostres veïns? Els resultats de les eleccions, carrer a carrer

A la circumscripció de Lleida la caiguda ha estat de deu punts, del 26,57% al 16,35% (-10,22), i de 5 escons a 3. Especialment pronunciat ha estat a la plana de Lleida i la rodalia, amb un enfonsament de 20 punts en municipis com Savallà del Comtat (Conca de Barberà), del 30,56% al 9,37%; Puiggròs (les Garrigues), del 26,87% al 6,06%; o, a la vora, Gratallops (Priorat), del 40,31% al 20,32%.

El tercer indret és el nord-est del Principat, a comarques com l’Alt Empordà, Ripollès, Osona i Berguedà. En municipis petits de l’Alt Empordà és on més ha caigut: Cabanelles (-22,89), Rabós (-21,78) i Cantallops (-20,93). Al Berguedà, en un dels municipis més petits del país, a Sant Jaume de Frontanyà, ha passat d’un 50% dels vots al 6,25%; a la mateixa comarca, a Fígols, del 37,04% a l’11,11%; i a Borredà, del 31,3% al 12,27%. És a dir, de ser una força destacada a la tercera, quarta o cinquena posició.

En canvi, on menys ha caigut, percentualment, ha estat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el nord del Maresme i l’Alt Pirineu. A Barcelona, la pèrdua ha estat de 6,16 punts, per sota de la mitjana. A l’Hospitalet de Llobregat, de 4,91 punts i a Badalona, de 6,63. Fins i tot hi ha 27 localitats de les 947 on la formació independentista millora resultats, sense haver-hi un patró clar, més enllà d’uns quants municipis de l’Alt Urgell aplegats. Tot i ser l’excepció, ERC, a Bausen (Vall d’Aran) passa de 12,5% al 35,71%; a Guixers (Solsonès), del 15,71% a 29,57%; a Vallclara (Conca de Barberà), del 16% al 27,65%; i a Sobremunt (Lluçanès), de l’11,11% a 21,27%.

Aquesta jugadora encara no ha debutat a la NBA femenina, però ja ha transformat la lliga per sempre més

Bloomberg · Ira Boudway i Jennah Haque

Caitlin Clark s’entrena, una tarda d’abril, en una de les pistes del pavelló Gainbridge Fieldhouse, a Indianapolis. És el seu segon dia d’entrenament com a rookie –jugadora debutant– de les Indiana Fever. Durant un partit d’entrenament contra un grup de jugadors masculins, Clark travessa la pista amb la pilota, fa una passa enrere i encistella un triple. És una de les seves jugades característiques, que ha repetit centenars de vegades durant la seva carrera universitària a Iowa. Les Indiana Fever, que començaran la temporada el 14 de maig contra les Connecticut Sun, confien ara que la jugadora sigui fixa en la NBA femenina, la WNBA.

Clark, que encara no ha jugat mai un partit oficial amb l’equip, ja és el fet més important que li ha passat mai a les Indiana Fever. A final de febrer, quan va declarar que es volia presentar al procediment de selecció –el draft– de la WNBA d’enguany, les línies telefòniques de la taquilla de l’equip van començar a sonar immediatament, i no van cessar durant dies. “Tothom va ser aquí tot el cap de setmana atenent telèfons”, diu Todd Taylor, president i director comercial de Pacers Sports & Entertainment, el grup propietari de les Fever i dels Indiana Pacers, l’equip homòleg de les Fever a la NBA.

Les Fever, que l’any passat van acabar en l’últim lloc de la Conferència Est, van assegurar-se al desembre la primera tria del draft d’enguany de la WNBA. Ningú no dubtava que l’equip faria servir la tria per obtenir els serveis de Clark, la jugadora que, en quatre anys de carrera universitària a Iowa, s’ha convertit en la màxima anotadora de tots els temps del bàsquet universitari (masculí o femení) i en una estrella nacional sense parió.

Després de registrar una mitjana de 4.067 espectadors al seu pavelló l’any passat, el segon registre d’espectadors més baix de tot el torneig, les Fever confien ara d’esdevenir un dels equips amb més públic de la WNBA. “Solíem jugar en un graner davant sis afeccionats”, diu l’alera NaLyssa Smith referint-se a l’any 2021, quan l’equip va jugar a l’Indiana Farmers Coliseum, el firal de l’estat d’Indiana, mentre feien obres al seu pavelló. “Ara jugarem en estadis amb entrades exhaurides”, diu.

Durant la nit de la selecció, a mitjan abril, un miler d’afeccionats estridents van exhaurir les entrades per veure Clark encaixar la mà de la comissària de la lliga, Cathy Engelbert, a l’Acadèmia de Música de Brooklyn de Nova York. 6.000 espectadors més van assistir al pavelló Gainbridge per veure la cerimònia en una pantalla gran. Més de 2,4 milions d’espectadors que van veure el draft per televisió, quatre vegades més que el rècord anterior d’espectadors en un procés de selecció de la WNBA.

Aquesta vegada va ser alguna cosa més que una selecció de talents entre les dotze franquícies de la lliga: també va simbolitzar el començament de la carrera professional de Clark, i una celebració d’allò que promet ser una temporada transformadora per a la lliga. “Gràcies a tots els qui heu estat testimonis de les últimes 27 temporades de la WNBA i benvinguts tots els qui avui us convertireu en afeccionats de la WNBA”, va dir Engelbert en el discurs d’obertura.

Clark arriba en un moment clau de la lliga. La WNBA negocia els drets televisius de molts dels seus partits; la resta els negociarà els divuit mesos vinents. També és probable que, en aquest període, s’encetin les negociacions per a un conveni col·lectiu amb les jugadores. Si Clark prospera professionalment, i els seus milions de seguidors en l’àmbit universitari la segueixen en la transició a la WNBA, les xifres del conveni podrien canviar radicalment.

L’ascens de Clark a la fama com a jugadora d’Iowa recorda una situació que ja es va viure al bàsquet professional ara fa quaranta-cinc anys, quan la rivalitat entre Magic Johnson (aleshores a la Universitat Estatal de Michigan), i Larry Bird (aleshores a la Universitat Estatal d’Indiana) va batre rècords d’audiència en el bàsquet universitari. Aquella audiència va seguir més endavant ambdós jugadors quan van fer el salt a la NBA, on van reprendre la seva rivalitat amb els Lakers de Los Angeles i els Celtics de Boston, respectivament. Johnson i Bird van contribuir decisivament a elevar la lliga al seu nivell actual de negoci multimilionari. Johnson i Bird van donar pas a Michael Jordan, que va donar pas a Kobe Bryant i Shaquille O’Neal, que van donar pas a LeBron James i Steph Curru, i així successivament. “Ens espera això –digué Engelbert durant una entrevista a les oficines de la WNBA a Manhattan, al març–. Ho crec de debò.”

És difícil d’exagerar l’impacte que Clark ha tingut en el bàsquet universitari femení. Com a jugadora dels Hawkeye d’Iowa, va participar en els quatre partits més vists de la història del bàsquet universitari femení. La derrota d’Iowa davant la Universitat de Carolina del Sud en la final del campionat nacional d’enguany va atreure gairebé 19 milions d’espectadors, de manera que superà d’uns 10 milions d’espectadors el partit de bàsquet femení més vist de tots els temps, en què no va participar Clark, com també les xifres d’audiència de la final masculina d’enguany.

“No sé si mai hem vist res d’igual”, diu Michael Mulvihill, president de la divisió d’anàlisi de Fox Corp, la cadena que va retransmetre dotzenes de partits d’Iowa durant la carrera de Clark. Al principi del primer any de Clark, un partit de Iowa solia atreure uns 50.000 espectadors. Al final del seu darrer any, un total de 3,4 milions d’espectadors van veure en directe com Clark batia el rècord d’anotació de Pete Maravich –que feia cinquanta-quatre anys que es mantenia– en un partit d’Iowa contra Ohio State. John Kosner, consultor de mitjans esportius i ex-executiu de la NBA i d’ESPN, explica que Clark pertany al selecte club d’atletes capaços d’atreure milions d’afeccionats ocasionals. “En tota la meva vida només n’he vist tres: Muhammad Ali, Michael Jordan i Tiger Woods”, afegeix.

A l’octubre, en un amistós de pre-temporada a l’aire lliure a l’estadi de futbol americà de la Universitat Iowa, més de 55.000 persones van anar a veure jugar Clark, una xifra rècord per al bàsquet femení. Les Hawkeyes, de fet, han igualat o han batut rècords d’espectadors en pràcticament tots els partits que han disputat aquesta temporada, en què la mitjana d’espectadors ha augmentat d’un 150%. Per si no n’hi hagués prou, Iowa va exhaurir les entrades del pavelló, amb capacitat per a 15.000 espectadors, en gairebé tots els partits que va disputar a casa. “És un punt d’inflexió per a l’esport femení en general; va molt més enllà del bàsquet”, explica Angela Ruggiero, cofundadora de la consultora Sports Innovation Lab i inversora de la WNBA.

Si la WNBA ha tingut un creixement fort d’audiència i assistència d’ençà de la pandèmia, un període en què l’interès pels esports femenins en general ha crescut considerablement, les xifres d’audiència de Clark a Iowa superen amb escreix les de la lliga. La final de l’any passat entre el vigent campió, Las Vegas Aces, i les New York Liberty, va atreure una mitjana de 728.000 espectadors per partit, cosa que la va convertir en la més vista d’aquests darrers vint anys. L’assistència a la temporada regular també va ser la més alta d’ençà del 2018, amb una mitjana de 6.615 espectadors per partit.

Aquests darrers mesos de la temporada sènior de Clark, la distància entre les audiències d’Iowa i les de la WNBA va ser tan gran que alguns, fins i tot, es van demanar si no seria més bo que Clark restés un any més al bàsquet universitari.

Els dubtes no són únicament esportius. Segons el conveni col·lectiu de la WNBA, Clark cobrarà 76.535 dòlars com una part del seu primer contracte. La xifra –menys d’una centèsima part del salari de 12,2 milions de dòlars que cobrarà la primera elecció del draft de la NBA del 2023, Victor Wembanyama– es va fer viral immediatament, i es convertí en un crit de guerra a favor de la igualtat salarial en l’esport femení. “És hora que donem a les nostres filles les mateixes oportunitats que als nostres fills i ens assegurem que les dones cobren allò que es mereixen”, va escriure el president dels Estats Units, Joe Biden, en un piulet a Twitter l’endemà de la selecció.

“És baix, sí”, reconeix Engelbert sobre el sou base de rookie que cobrarà Clark. “Però és baix per una raó”, continua. Engelbert explica que el 2020, quan la WNBA va signar el conveni actual, l’economia de la lliga no era prou bona per a permetre’s de pagar més a les seves jugadores. Però això, assegura, ha començat a canviar.

Segons Engelbert, la visió sobre de l’esport femení ja ha començat a canviar. Durant anys, explica, les cadenes de televisió i els patrocinadors han tractat la WNBA com una despesa de màrqueting –com una manera de guanyar-se la bona voluntat dels espectadors a còpia de mostrar el seu suport a la igualtat de gènere. Aquests darrers anys, tanmateix, els patrocinadors han començat a considerar la WNBA com una competició capaç d’oferir retorns significatius. “Quan jo vaig arribar, la gent veia l’esport femení com una obra de caritat”, afirma Engelbert. “Ara som lluny d’això”, continua.

L’augment dels diners en matèria de drets televisius que aconsegueixi la WNBA en la renovació del contracte augmentarà, al seu torn, la capacitat negociadora de les jugadores amb la lliga. Els salaris dels jugadors, sigui com sigui, sempre van per darrere del rendiment comercial de la lliga. El salari rookie de Michael Jordan el 1986 va ser de tan sols 550.000 dòlars. Una dècada més tard, després d’una carrera farcida d’èxits amb els Chicago Bulls, el salari de Jordan era de tan sols 3,9 milions de dòlars. Gràcies a haver reactivat l’economia de l’NBA i haver ajudat a atreure centenars de milions de dòlars en nous ingressos, tanmateix, ara fins i tot els jugadors suplents poden arribar a cobrar desenes de milions de dòlars cada any.

Però les jugadores de la WNBA són mal pagades fins i tot d’acord amb els nivells històrics dels seus homòlegs masculins, segons les dades aplegades per l’economista d’esports Rodney Fort. El 1972-73 –la vint-i-setena temporada de l’NBA– Kareem Abdul-Jabbar, dels Milwaukee Bucks, va ser el jugador més ben pagat de la lliga, amb un sou de 350.000 dòlars. Tenint en compte la inflació, avui Abdul-Jabbar cobraria uns 2,6 milions de dòlars. La jugadora més ben pagada de la WNBA, tanmateix, cobra tan sols uns 242.000 dòlars, ara com ara. “Un dia, espero que mentre encara sigui viva, veurem com les dones cobren igual que els homes”, diu Ruggiero. I afegeix: “Ni tan sols és una qüestió de gènere. És una qüestió de qui és capaç d’oferir el millor producte d’entreteniment”.

Pàgines