Les votacions de la segona volta del trentè congrés nacional d’Esquerra Republicana (ERC) han començat a les 9.00 sense incidències. Ja han votat 4354 militants, un 54% dels militants. El cens total és de 8.032.

ERC resol avui finalment qui presidirà el partit. Ha calgut una segona volta perquè cap de les tres candidatures que es van presentar va superar el 50% dels vots el 30 de novembre. Va ser-hi a punt Militància Decidim, amb Oriol Junqueras i Elisenda Alamany al capdavant, que va assolir el 48,3% dels suports. Avui, Junqueras competeix contra Xavier Godàs, que encapçala la Nova Esquerra Nacional, la candidatura afí a Marta Rovira.

Els membres de l’Assemblea Nacional de Corea del Sud han aprovat de destituir el president del país, Yoon Suk-yeol, que el 3 de desembre va declarar la llei marcial per sorpresa. La moció de destitució ha rebut 204 vots a favor d’un total de 300 vots, segons que recull la cadena de televisió sud-coreana YTN.

Aquesta és la segona moció sotmesa a votació a l’Assemblea Nacional del país en una setmana. Dissabte passat, la iniciativa no va obtenir la majoria necessària per tirar endavant a causa del rebuig del partit de Yoon, el Partit del Poder Popular (PPP), que compta amb 108 diputats. Perquè la mesura fos aprovada, calia el suport de 200 dels 300 diputats que conformen el parlament.

El nou text de la moció inclou acusacions contra Yoon per haver donat directrius a les forces de seguretat per aturar diputats opositors durant les poques hores en què va estar vigent la llei marcial, una decisió per la qual ja han hagut de demanar perdó diversos alts càrrecs, entre ells l’ex-ministre de Defensa.

Unes quantes organitzacions civils han convocat marxes i protestes a prop de l’Assemblea Nacional per instar la destitució del president i els membres del PPP a unir-se per votar a favor.

La protesta a l’exterior del parlament (fotografia: EFE / EPA / Jeon Heon-Kyun).

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Avui, 14 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Nicolas Garcia: “De què serveix fer aprendre català a la mainada si després no poden parlar-lo”.
• François Bayrou, l’amic de la Bressola que pot tornar a salvar Macron
• Junqueras i Godàs afronten el risc d’un resultat ajustat que compliqui l’endemà del congrés | Article d’Odei A.-Etxearte
• “Estem al límit”: denuncien que les aules d’acollida de l’Hospitalet de Llobregat superen el nombre d’alumnes recomanat
• El preu perillós d’idiotitzar-ho tot | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Després de la caiguda d’al-Assad, Turquia s’erigeix en el principal guanyador a Síria
• Buscar la sort entre la rifa del fang
• Míriam Artacho: “A poc a poc, la pesca ja ha mort”
• El compositor valencià que ressona per tot el món… i més enllà | “Com a casa” de Martí Crespo
• Com es diu “bolso”? Dubtes en noms de roba i complements | “Dubtes de llengua” de Jordi Badia

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquests dies ja es comencen a sentir nadales per tot arreu, es nota que Nadal és a la cantonada. Les nadales són una part important de la nostra cultura i tradició, per això molts ens sabem les més tradicionals, com ara, “A Betlem me’n vull anar”, “Fum, fum, fum” i “Les dotze van tocant”. També són molt conegudes aquelles dedicades als més petits, com ara “M’agrada el Nadal” i “El dimoni escuat”. O les que provenen de la música culta, com ara “Santa Nit”. Però més enllà d’aquestes nadales clàssiques, coneixem nadales modernes en català? Sabem quines fer sonar i cantar aquestes festes?

A VilaWeb us hem preparat una llista a Spotify amb una cinquantena de propostes de nadales modernes i en català per a cantar durant aquestes festes. Hem inclòs nadales en català que han creat molts grups de música actuals.

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes més freqüents

“Per nosaltres i els de dalt”, Joan Dausà (2023)

Joan Dausà regala aquesta nova nadala, que ha titulat “Per nosaltres i els de dalt”, en què parla de la importància de retrobar-nos amb qui més estimem per les festes de Nadal. Amb la veu i el piano com a elements centrals, Dausà ens retorna a la seva essència.

La cançó ha estat produïda per Santos&Fluren, i Lyona signa el videoclip, que protagonitza Dausà mateix.

Nadal mix 2023 (2023)

Una trentena d’artistes del moment s’han unit per fer un disc de nadales en català. La idea, que va sorgir ara fa uns mesos en una conversa entre Roots i The Tyets, ha estat coordinada i dirigida per Roots (productor de Mushkaa).

Alguns dels artistes més destacats que hi han participat són: 31FAM, Mushkaa, Greta, Roots, Flashy Ice Cream, amb “Rafa Nadal”; The Tyets, amb “La millor època de l’any”; Figa Flawas, amb “Jaleo nadalenc”; Triquell, amb “Cringemas”, i Galgo Lento, Maria Hein i Lluc, amb “Peus gelats”.

Buscar la sort entre la rifa del fang

“Queda’t més”, Judit i Meritxell Neddermann (2023)

Les germanes Judit i Meritxell Neddermann presenten enguany aquesta nadala, després d’haver fet tot un disc nadalenc plegades el 2019, titulat Present (Satélite K, 2019).

Nadales de sofà, Vol. III, Alícia Rey i Jan Buxeda (2023)

L’ex-cantant de Sense Sal Alícia Rey i el músic Jan Buxeda han editat amb la producció de Música Global el tercer volum del seu particular recull de nadales. Enguany, hi han afegit quatre noves nadales immerses en les melodies indie que els caracteritzen., entre les quals en destaca “Per sempre”, que té més d’onze mil visualitzacions a YouTube.

Com podem ajudar les editorials afectades per la gota freda? Una quarantena de llibres per a regalar aquest Nadal

“Barcelona és un regal”, Ginestà (2022)

“Barcelona és un regal” és una cançó nova de Ginestà, el grup dels germans Pau i Júlia Serrasolsas, del barri de Sant Andreu de Barcelona. L’han estrenada enguany i forma part de la campanya Nadal de l’ajuntament de la ciutat. Parla de com es transforma la ciutat quan arriba la temporada nadalenca.

“Vides llunyanes”, els Amics de les Arts (2022)

Els Amics de les Arts han presentat un EP anomenat Vides llunyanes, en què trobareu dues cançons de Nadal. La primera, “Vides llunyanes” i la segona, una versió del clàssic “El noi de la mare”. En el primer cas són acompanyats per l’Orfeó Català i en el segon, pel cor In Crescendo.

“Res especial”, Flora (2022)

“Res especial”, de Flora, és presentada com una antinadala. Amb aquesta cançó volen posar sobre la taula que no tothom viu aquests dies festius de la mateixa manera. Parla dels qui estan sols, dels qui no passen per un bon moment i dels qui no volen celebrar Nadal.

Deu fires de Nadal a Europa que no us podeu deixar perdre

“M’agrada tant fer-te feliç”, Maria Jacobs (2017)

“M’agrada tant fer-te feliç” és una cançó de Maria Jacobs que parla sobre els retrobaments durant Nadal. De les taules plenes de família i de l’amor i l’alegria que desprenen durant les festes.

“Ara és Nadal”, Lexu’s (2006)

“Ara és Nadal”, de Lexu’s, ens acosta als dies de Nadal en què tothom és feliç, passeja sense presses i amb un somriure. Parla de la importància de passar estones amb la gent que estimes i de com és d’agradable gaudir d’aquesta època de l’any allunyat de les preocupacions.

Poemes de Nadal infantils per a recitar enfilats a la cadira

“Torna a ser Nadal”, Macedònia (2020)

“Torna a ser Nadal” és una nadala de Macedònia que parla de la màgia que omple les cases durant el desembre. Explica com viuen els infants l’època nadalenca, marcada per l’alegria i la fraternitat.

“T’he trobat a faltar”, Buhos (2021)

“T’he trobat a faltar” és l’adaptació de Buhos al català de la versió basca “Zurekin Batera”. Una cançó que s’acaba d’estrenar i que parla de retrobar-nos amb aquells que estimem i de la importància de dir-los que els hem enyorat.

“La teva llum”, Madretomassa (2019)

Madretomassa va presentar l’any 2019 la cançó “La teva llum”, en què ens acosten a l’enyorança que es desperta quan arriba Nadal.

Quin dia ha d’arribar el tió a casa? Què en diu la tradició?

“És Nadal al món”, Els Catarres (2017)

“És Nadal al món” és una nadala moderna i en català dels Catarres que combina elements típics de les tradicions nadalenques amb pinzellades d’actualitat.

“Un camell d’Orient”, Manel (2007)

Manel té la nadala “Un camell d’Orient”, que relata l’aventura nadalenca d’un camell màgic a qui se li ha adormit el rei la nit més important de l’any. L’animal se les haurà d’empescar per fer arribar tots els regals que carrega sense l’ajuda de sa majestat.

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

“El 25 de gener”, Manel (2018) 

“El 25 de gener” és una altra nadala de Manel en què expliquen el destí dels Reis d’Orient un cop han complert les seves obligacions nadalenques.

“Avui és Nadal”, Glaucs i Lax’n Busto (2007)

Amb aquesta nadala, Lax’n Busto i Glaucs, desitgen “Bon Nadal” a tothom i parlen de les emocions que ens remouen durant aquestes dates.

Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

“Tampa Tapam”, El Diluvi (2017)

El Diluvi presenta una versió renovada de la nadala tradicional “El noi de la mare” que presenten amb el títol “Tampa Tapam”.

“Nit de Nadal”, Joan Rovira (2017)

“Nit de Nadal”, de Joan Rovira, ens acosta a un dels costums més típics d’aquestes dates: passar temps amb la família i gaudir de l’estona que passem plegats.

“Pare Noels als Balcons”, Copa Lotus (2015)

“Pare Noels als Balcons” parla dels efectes d’una ruptura i de les discussions de parella quan s’acosta la temporada nadalenca.

Reciclar els regals dels Reis: on hem de llençar el porexpan, el cartó amb plàstic o el paper d’embolicar?

“Un Nadal diferent”, Pepet i marieta (2020)

Aquesta nadala de Pepet i marieta va sorgir l’any passat per a donar un missatge d’ànims i d’esperança en unes festes marcades per les restriccions de la pandèmia.

“Si ens veiessis”, Joan Dausà i Sara Pi (2012)

“Si ens veiessis” és una nadala moderna que se’n recorda d’aquells que ja no hi són i que va explicant com, malgrat la pèrdua, es manté la tradició familiar.

“L’altra nit de Nadal”, Nyandú (2013)

“L’altra nit de Nadal”, de Nyandú, explica la història d’una persona sense sostre que es troba un vestit vermell en plena nit de Nadal i els infants el confonen amb el Pare Nadal. Posa de manifest les contradiccions d’una societat que jutja i que es basa en l’aparença.

“Polvorons amb mel”, Sanjosex (2014)

Els empordanesos Sanjosex, amb la nadala “Polvorons amb mel”, parlen de les tradicions i de tot allò que celebrem amb amics i família aquests dies tan assenyalats.

Per què mengem canelons per Sant Esteve?

“Tornar a Somriure”, Mazoni i Miquel Abras (2007)

“Tornar a somriure” és una nadala de Mazoni i Miquel Abras que compta amb la col·laboració dels nens de la Bisbal.

“Caga tió”, Gossos (2007)

Gossos va presentar l’any 2007 “Caga tió”, una nadala que parla d’aquesta tradició tan arrelada, però d’una manera diferent i moderna.

“Prec de Nadal”, Meritxell i Judith Neddermann (2019)

“Prec de Nadal” és la primera cançó nadalenca del disc Present, de Meritxell i Judith Neddermann.

10 llocs per a menjar la millor xocolata desfeta dels Països Catalans

“Ja és Nadal”, Elena Gadel (2013)

Aquesta nadala d’Elena Gadel parla de Nadal com un període per a proposar-se desafiaments, perseguir somnis i aprofitar l’escalfor de la gent que tenim a prop.

“Nadala alacantina”, Pep Gimeno “Botifarra” (2014)

“Nadala alacantina” és una nadala del disc Ja ve Nadal que ens parla dels personatges principals d’aquestes festes: sant Josep, els pastors i els angelets.

“Jo voldria que tot l’any fos com Nadal”, Glaucs (2000)

Aquesta nadala exposa el desig que sempre sigui Nadal, perquè és en aquest moment de l’any quan hi ha més consciència de la importància de la pau i l’amor arreu.

“Aquí és Nadal i estic content”, La Pegatina (2010)

La Pegatina, amb el seu tarannà característic, en aquesta cançó parla de Nadal com un moment d’alegria i de disbauxa.

Les neules, les postres de Nadal més antigues?

“Aquelles nits de Nadal”, Col·lectiva (2005)

La nadala per excel·lència que ens aboca a recordar aquells que ja no hi són és “Aquelles nits de Nadal”. Un clàssic col·lectiu que interpreten Gerard Quintana, Beth Rodergas, Miqui Puig i Gossos, entre més artistes.

“Quan somrius”, Col·lectiva (2005)

“Quan somrius” és una nadala que permet de teleportar-se a una tarda d’hivern amb les persones que més estimes.

“Regala petons”, Obeses (2013)

“Regala petons”, d’Obeses, parla de la diversitat de petons que hi ha i de la necessitat de fer-ne per Nadal.

“El noi de la mare”, Blaumut (2013)

Blaumut ha fet seva la nadala tradicional “El noi de la mare” amb una versió que modernitza l’original.

“La nit de Nadal”, Pau Alabajos (2019)

“La nit de Nadal” és una nadala tradicional valenciana que ha versionat Pau Alabajos.

La regla dels quatre regals: combatre la síndrome del nen hiperregalat

“M’agrada el Nadal”, Dàmaris Gelabert (2011)

Dàmaris Gelabert va presentar l’any 2011 una cançó per als més petits de casa que ens parla dels Reis d’Orient, del pesebre i dels desigs de Nadal.

“El Nadal ja és aquí”, El Pot Petit (2011)

També per als més menuts, el Pot Petit canta “El Nadal ja és aquí”, una nadala que parla dels Reis, del tió i del fred que caracteritza aquestes festes.

“És un desig”, Josep Thió (2009)

“És un desig” és una nadala de Josep Thió que parla dels propòsits que ens fem la nit de Cap d’Any.

 

“Dimoni escuat”, Quartet Mèlt (2018)

Aquesta versió del “Dimoni escuat” és una transformació de la nadala tradicional que el Quartet Mèlt s’ha fet seva.

Com fer una bona escudella? La recepta tradicional i la vegana

“El Nadal més tropical”, Gertrudis (2017)

Amb “El Nadal més tropical” Gertrudis fa una nadala reivindicativa que, mitjançant elements tradicionals d’aquestes festes, fa crítica social.

“Porteu-me carbó”, Marc Parrot (2005)

Diu així: “Estimats Reis d’Orient, m’he portat malament.” Amb aquesta cançó, Marc Parrot representa l’antítesi de les nadales tradicionals i demana als Reis que li portin carbó.

“Es Nadal que no tendré”, Fora des Sembrat (2000)

“Es Nadal que no tendré” és una cançó que parla de les desigualtats que es fan més visibles entre infants durant el període nadalenc.

“Fum, fum, fum”, Cris Juanico (2013)

Amb “Fum, fum, fum”, Cris Juanico presenta una versió modernitzada de la nadala tradicional, tot i que manté la lletra original.

“Maria anava partera”, Mireia Vives i Borja Penalba (2016)

“Maria anava partera” és una nadala a cavall entre el folk i la cançó d’autor de Mireia Vives i Borja Penalba.

“El caganer”, Albert Pla (2009)

“El caganer” és una cançó creada per Albert Pla que va ser la cançó de Nadal de TV3 l’any 2009. Per cantar-la l’acompanyen Joan Miquel Oliver, Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i Manel.

 

Nokia Corporation
Karakaari 7, Espoo, Finlàndia
Mapa a Google

Al tombant de segle, Nokia va ser una de les companyies de telecomunicacions més importants del planeta. L’empresa amb seu als afores d’Hèlsinki, gràcies als seus telèfons mòbils pioners, era capdavantera mundial en aquest sector tecnològic els anys 1990 i, de fet, tant el govern finlandès com la Unió Europea en feien bandera. Fins al punt que, dècades després del declivi de la marca escandinava, esborrada gairebé del mapa amb l’aparició dels smartphones i de rivals potentíssims tant als EUA com a l’Àsia, el so per defecte de molts dels seus antics telèfons continua ressonant amb força i és ben recognoscible encara ara entre un bon segment de la població mundial. Parlem, concretament, d’aquest to, començat a utilitzar ara fa trenta anys amb el llançament del model Nokia 2010, que l’incorporava com un dels sons predeterminats de trucada entrant.

Quan sonen les notes del to més famós de Nokia, vigent fins el 2012, poca gent sap que al darrere hi ha un tema del compositor i guitarrista Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea (Vila-real, 21 de novembre de 1852 – Barcelona, 15 de desembre de 1909). L’explicació de com el seu “Gran vals”, compost el 1902, va acabar lligat per sempre més als mòbils al cap de nou dècades cal cercar-la en un anunci del Nokia 1011, presentat el 1992 amb música de fons del vals de Tàrrega. L’any següent, dos alts càrrecs de la companyia, Anssi Vanjoki i Lauri Kivinen, es van convèncer que el solo de guitarra més conegut del tema es podia convertir en un dels tons pre-establerts dels seus nous mòbils i van adquirir-ne els drets per convertir-lo en el primer ringtone identificable d’un telèfon mòbil. Segons alguns càlculs, el 2009 la melodia va arribar a sonar 1.800 milions de vegades cada dia al món.

Si els dirigents de Nokia no s’imaginaven l’èxit que arribaria a tenir el to musical Grande Valse, encara menys s’ho hauria pogut imaginar Francesc Tàrrega quan va compondre al principi del segle XX els compassos 14-16 del “Gran vals”. En aquella època, és cert, ja era un guitarrista i compositor reconegut mundialment, però el seu recorregut fins a arribar a la maduresa musical no havia estat gens fàcil. Nascut en una família molt humil i nombrosa de Vila-real, de petit va caure fortuïtament en una séquia prop de casa seva i de resultes d’allò va arrossegar tota la vida dificultats de visió. Arran de l’accident, els pares van pensar de fer-li aprendre música amb la idea que, en cas d’una ceguesa total i irreversible més endavant, tingués una possible sortida laboral tocant instruments.

Va ser a Castelló de la Plana on va rebre les primeres lliçons musicals. Curiosament, de dos músics cecs: Eugeni Ruiz el va introduir en el piano i el solfeig i Manuel González, el cec de la Marina, el va iniciar poc després en la guitarra. No sols el començament musical de Tàrrega va ser causal i casual. El 1862, en un concert a Castelló mateix, el guitarrista almerienc Julián Arcas va conèixer el petit Tàrrega i va acceptar d’impartir-li classes a Barcelona. A tan sols deu anys, doncs, començava una etapa formativa errant i ben sovint precària que el va dur posteriorment a Borriana, a Sevilla i a Madrid, el 1874, on es va matricular al Conservatori Reial, es va concentrar en la guitarra i va debutar, oficialment, al Teatre Alhambra (1877).

Amb bones crítiques com a concertista i compositor al sarró, va actuar per primera vegada a París el 1881 tant en teatres de la capital de l’art com als salons del baró de Rothschild. Però va ser a Barcelona, d’ençà que s’hi establí el 1884, on va assolir la plenitud personal i professional a redós d’un ambient cultural i musical que va esperonar-lo a compondre les seves obres mestres. I a voltar internacionalment, també: de París a Alger (on va conèixer Camille Saint-Saëns), passant per Londres, Brussel·les, Bilbao, Berna i nombroses capitals italianes (Gènova, Milà, Florença, Roma i Nàpols).

Francesc Tàrrega, considerat per alguns el creador de l’escola moderna de la guitarra clàssica, no va deixar mai de dur a terme també una bona tasca pedagògica formant un gran nombre guitarristes de renom, entre els quals cal esmentar Emili Pujol i Miquel Llobet. Ni l’hemiplegia que li va paralitzar la meitat del cos el 1906, de fet, no li va impedir de continuar l’ensenyament fins a la mort, el 15 de desembre de 1909, a Barcelona. Fou enterrat de primer al cementiri de Montjuïc, però ràpidament en traslladaren les restes al cementiri de Sant Josep de Castelló de la Plana, on el 1961 li van erigir un mausoleu.

I una mica més: La música de Francesc Tàrrega, gràcies a un dels tons de trucada més cèlebres del mercat, va ressonar amb insistència al tombant de segle per tots els racons del planeta. Però el seu nom, d’ençà del 1987, navega també per l’espai gràcies a l’astrònom japonès Tsutomu Seki. Des de l’Observatori de Geisei, el 28 de juliol de 1987 va descobrir un nou asteroide i, com solia fer habitualment, el va designar amb un nom relacionat amb la guitarra clàssica: (5058) Tarrega.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Placa dedicada a Francesc Tàrrega a l’edifici del carrer de València de Barcelona on va viure una bona part de la seva vida. Foto: Wikipedia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Quatre anys poden canviar moltes coses. Poden esmicolar consensos que han durat dècades, poden esquinçar promeses i ressuscitar morts, poden tornar a submergir veritats que havia costat Déu i ajuda de fer arribar a la platja, poden capgirar del tot la conversa pública. Van passar quatre anys entre la segona victòria de Barack Obama i la primera de Donald Trump. Els grans canvis socials es coven a poc a poc, però, de vegades, la manifestació d’aquests canvis és sobtada. L’agulla que marca el sentit comú d’un país es pot desplaçar molt de pressa. Hi penso quan veig com ha canviat el cicle de notícies i de l’actualitat en tan sols cent dies de govern del president Salvador Illa. La despolitització és un combat contra la intel·ligència. Hi ha una operació conscient per idiotitzar la població. D’aquí a quatre anys ha de semblar que l’independentisme és cosa de sonats i que som una nació infèrtil per a qualsevol contribució política i cultural interessant.  

Els socialistes impulsen aquesta idiotització perquè tenen molta por que la política rebroti, atès que per a recuperar la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han hagut de fer-la miques. Però també hi col·laboren abnegadament Junts i Esquerra, que fa molt de temps que no articulen cap idea interessant. Avui, escoltar Oriol Junqueras és participar de la performance d’un artista contemporani que es riu del públic. Seguir les primàries d’Esquerra ha estat com escoltar uns actors que llegeixen guions d’obres diferents, però et volen fer creure que el diàleg és coherent. Del president Carles Puigdemont, és difícil dir-ne res, perquè no dialoga amb ningú: només monologa en llargs comunicats a X o bé recita en conferències de premsa sense preguntes. Entre els qui parlen de diàleg, justament, la conversa política no existeix: ni plantegen preguntes noves ni responen les antigues. 

No és veritat que a la gent no li interessi la política; a la gent no li interessa la conversa que tenen els polítics, que és una altra cosa. La conversa que teníem a mitges ens la van prohibir a cops de porra i l’única raó per la qual hem deixat de tenir-la és la por. Com que els esforços de la classe política se centren a fer-la encara més avorrida, adoben el terreny per al discurs visceral de la xenofòbia incendiària. Hi penso, també, cada vegada que sento parlar Sílvia Orriols, cada vegada que veig com la menyspreen, com la fan servir i com la demonitzen. Hi penso quan la sento declamar les seves arengues racistes amb la cadència de Guillermina Motta al disc de la Història de Catalunya. La cantarella afectada sembla una manera de dir a tothom que la seva conversa és diferent. Els sentiments són una cosa molt més difícil de prohibir que les paraules, i s’expressen d’una manera molt més anàrquica.

Fa quatre anys, Orriols era regidora per un partit residual del qual s’escindí, i tenia 500 vots. Els herois del Twitter antifeixista la van fer coneguda; la gestió pèssima dels seus rivals a Ripoll la va fer batllessa. Ara en té 119.000. Orriols no serà mai presidenta i és important no sobredimensionar-la, però si el seu discurs guanya força, serà un error pensar que el país s’ha fanatitzat. Els demòcrates han trigat més de vuit anys a entendre –si ho han entès– que Trump no va guanyar perquè la gent es va tocar del bolet. Els espanyols encara no semblen haver entès que l’independentisme no va passar del 14% al 48% en una dècada perquè la gent es va tocar del bolet. Els moviments que impugnen el sistema, siguin autoritaris, com el trumpisme, o democratitzadors, com l’independentisme, són fruit d’una decepció progressiva amb les institucions democràtiques i les possibilitats que ofereixen. 

El gruix dels votants que es deixen seduir per l’extrema dreta no solen ser-ne, d’entrada. Si de cas, s’hi tornen, quan –aleshores sí– la conversa es reprèn amb virulència, amb un llenguatge nou i unes normes noves, i llavors aquests votants han de defensar la decisió que van prendre, o bé passar la vergonya de rectificar. D’aquest fenomen, els qui van buidar de contingut la primera conversa –la democràcia nord-americana, l’horitzó d’una Espanya federal, el procés– en solen dir “polarització”. Tanmateix, aquesta polarització és la resposta a una repressió anterior, a una manca de llibertat, o a un clima irrespirable d’empobriment i desigualtat, i era això que calia atendre en primer terme. Orriols o Trump són com l’alcohol de l’adolescent rebel que s’emborratxa massa perquè els pares li han prohibit de sortir de casa. És preferible que l’adolescent no es torni alcohòlic? Sí, però era realment preferible deixar-lo sortir de casa. 

La ràbia que es desboca anàrquicament, és clar, és carn de canó per a servir uns interessos molt més organitzats. El trumpisme posa les emocions dels seus votants al voltant del neofeixisme d’Elon Musk i dels seus objectius econòmics; Vox serveix al PSOE per a consolidar-se i per a soldar l’estat; Orriols podria servir, qui sap, perquè la Convergència que demana de reconstruir el president Jordi Pujol trobi una manera de contraposar-se al PSC sense parlar d’independència. No voldria que aquest article semblés una bola de vidre. Orriols encara té molt de temps de fracassar. No és una teoria del futur, sinó del present. Junts, el PSC, Esquerra i els Comuns convergeixen a donar-li ales o bé per vampiritzar-ne els instints amb un discurs més moderat o bé per antagonitzar-hi maldestrament. Prohibir les converses i, després, idiotitzar-les, mena per un camí conegut. L’extrema dreta pot ser el preu nefast del deute que ens fan contraure. 

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Encès per la ira després de rebre una greu derrota geopolítica, el líder suprem iranià va començar a repassar els sospitosos habituals. “El conspirador principal, el planificador principal, l’agent principal de tot això són els Estats Units i el règim sionista”, exclamà l’aiatol·là Ali Khamenei, dimecres, davant una multitud congregada a Teheran. Tant l’Iran com Rússia, l’altre gran aliat del règim de Baixar al-Assad, han estat humiliats pel dramàtic canvi de guàrdia a Damasc.

Khamenei, tanmateix, va deixar fora de la seva diatriba un altre país que podria dir-se que s’ha beneficiat de la caiguda d’al-Assad molt més que no els Estats Units ni Israel. És Turquia, que es perfila com la potència estrangera amb més influència en la transició política del país. Dijous, el secretari d’estat nord-americà, Antony Blinken, es va reunir amb el ministre turc d’Afers Estrangers, Hakan Fidan, i amb el president Recep Tayyip Erdogan a Ànkara, la capital turca. La reunió evidencia el paper central que Turquia exercirà, durant les setmanes i mesos vinents, en un procés de reconstrucció política en què caldrà protegir tant les institucions clau de l’estat sirià com els civils del país del caos deixat per la caiguda del règim d’al-Assad.

Ànkara ha anat per feina. Abans-d’ahir, Turquia va reobrir l’ambaixada a Damasc i va nomenar-hi un ambaixador temporal, després d’anys sense relacions diplomàtiques amb Síria. Legisladors del partit governant d’Erdogan ja han acompanyat empresaris turcs en missions d’exploració a ciutats sirianes com ara Alep, on aviat es podrien oferir contractes de construcció ben lucratius. Ànkara també ha instat els més de tres milions de refugiats sirians que resideixen a Turquia a tornar al seu país tan aviat com les condicions sobre el terreny ho permetin. Paral·lelament, el cap de la intel·ligència turca, Ibrahim Kalin, ha anat aquesta setmana a Damasc a reunir-se amb dirigents rebels, fins i tot amb el màxim dirigent de la facció islamista Haiat Tahrir al-Xam.

L’èxit aparent de Turquia a Síria arriba després d’anys de derrotes i decepcions. Erdogan va passar de ser un ferm partidari del règim d’al-Assad a una de les figures que més fervorosament en demanà el derrocament. El president turc no va ser capaç de persuadir els governs occidentals de repetir una operació com la que va causar l’ensulsiada de la dictadura de Moammar al-Gaddafi a Líbia l’any 2011, i Turquia va restar definitivament fora de joc a Síria després de la intervenció russa l’any 2015, que va reforçar la contrainsurgència d’al-Assad i va aturar l’embranzida dels rebels.

Durant la Primavera Àrab, Erdogan va provar d’encoratjar i facilitar els aixecaments pro-democràtics que van assolar el món àrab i va pregonar el model democràtic del seu país com a exemple a seguir per als països veïns. Però la contrarevolució que va convulsionar Egipte i les guerres civils que van arrasar Líbia, el Iemen i Síria van posar fi a les grans ambicions regionals d’Erdogan. Paral·lelament, el seu govern esdevingué més i més autoritari. A mesura que els anys passaren i la posició del règim d’al-Assad semblà més segura, Erdogan semblà afegir-se a la resta d’estats àrabs –que, vista la resiliència del règim, reprengueren les relacions diplomàtiques amb Damasc– i començà a fer certes obertures cap al president sirià.

Així i tot, segons que expliquen Steven Cook i Sinan Ciddi en un article publicat a la influent revista Foreign Policy, Erdogan “va mantenir obertes les seves opcions, va ajudar a bastir una força rebel coneguda com a Exèrcit Nacional Sirià (ENS) i va donar suport, de manera tàcita, a les forces gihadistes que es van acabar convertint en Haiat Tahrir al-Xam (HTX)”, expliquen. “L’ENS va ser, principalment, una eina amb què Turquia va provar de lluitar contra els kurds de Síria que pretenien crear un nou estat a les portes de Turquia. HTX li va servir per a aturar els avenços de les forces russes i del règim, però la intervenció de Moscou va impedir a HTX d’anar més enllà de la província d’Idlib”, afegeixen.

No és clar quin paper ha tingut Turquia en la impressionant ofensiva llampec d’HTX, que ha propiciat l’enderrocament del règim d’al-Assad i ha convertit el grup en l’autoritat de facto de la Síria post-Assad. Però és evident, si més no, que l’èxit d’HTX ha alterat del tot l’equilibri geopolític de la regió, que antigament afavoria Síria i Rússia i ara sembla afavorir Turquia.

“Sense al-Assad, aquest equilibri de poder s’ha decantat ràpidament a favor d’Erdogan”, escriu Gonul Tol, director del programa per Turquia del Middle East Institute. “La caiguda d’al-Assad no tan sols concedeix a Turquia una influència immensa a Síria, sinó que també afebleix la posició de Rússia en uns altres països on Moscou i Ànkara malden per tenir influència”, afegeix.

En aquesta categoria hi ha països com ara Líbia, l’est de la qual és sota el control d’un senyor de la guerra, Khalifa Hifter, que fins ara s’havia arrenglerat contra Turquia i havia teixit aliances amb al-Assad i Putin. Abans-d’ahir, en un altre moviment que sembla reflectir la influència creixent d’Erdogan a l’Àfrica, Turquia va negociar un acord diplomàtic entre Etiòpia i Somàlia per a la construcció d’un port a la república separatista de Somalilàndia, que pertany formalment a Somàlia però opera en gran manera com a estat independent.

L’Iran, per la seva banda, també tem que Turquia n’eclipsi la influència a Síria, alhora que Ànkara treballa per estrènyer vincles amb l’Azerbaitjan, un aliat d’Israel que fa frontera amb Teheran a la regió del Caucas. “Per a l’Iran, la situació recorda l’hegemonia otomana sobre el Caucas i el Llevant, contra la qual els perses van lluitar una vegada i una altra entre els segles XVI i XX”, escriu Vali Nasr, professor de relacions internacionals a la Universitat Johns Hopkins.

Finalment, hi ha la qüestió dels kurds de Síria. És possible que Turquia provi d’aprofitar el seu avantatge estratègic per desallotjar les forces kurdes sirianes que, aquests darrers anys, han dominat certes zones del nord-est de Síria, en contra de la voluntat d’Ankara.

El govern d’Erdogan considera que la facció kurda més influent a Síria és una mera extensió del grup separatista kurd a Turquia que tant Ànkara com Washington consideren una organització terrorista. Però és possible que els Estats Units, fins i tot amb un govern de Trump, limitin l’abast d’una hipotètica ofensiva turca contra els kurds de Síria, aliats de Washington i clau en la lluita contra l’Estat Islàmic al país –o fins i tot l’aturin. “Si no es resol, el problema kurd continuarà causant molta inestabilitat al nord de Síria, i aquesta inestabilitat podria passar la frontera i estendre’s al sud-est de Turquia”, assenyala Tol.

Una altra incògnita, segons que afegeix l’analista, és què passarà a la regió si HTX i els seus aliats adopten una agenda de govern obertament islamista a Síria. “Si els rebels no consagren la igualtat de drets per a tots els sirians, tant en la llei com en la pràctica, la nova Síria pot acabar no essent gaire diferent de l’antiga. Això no seria pas bo per a Ànkara”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un grup de professors de l’Hospitalet de Llobregat denuncia un augment de més del 50% de la ràtio entre alumnes i professors a les aules d’acollida per a ensenyar català. Les xifres superen les recomanacions emeses per la Generalitat fa tan sols tres mesos, i els docents alerten que és previsible que la situació empitjori encara més.

Han recopilat les dades de nou instituts de l’Hospitalet de Llobregat (Can Vilumara, Eugeni d’Ors, Bellvitge, Rubió i Ors, Apel·les Mestres, Mercè Rodoreda, Bisbe Berenguer, Institut Escola Pere Lliscart, i Institut Escola Maria Miret) d’un total de dinou, i han comparat les xifres del curs passat amb les de l’actual. La conclusió és que, de mitjana, el nombre de professors de les aules d’acollida ha disminuït, mentre que el nombre d’alumnes no ho ha fet en la mateixa proporció. Per això, la ràtio d’alumnes per professors ha passat de ser de 26, el curs 2023-2024, a 40 aquest curs. Això representa un augment del 54% de mitjana (cada centre educatiu té una realitat particular).

A més, les dades del mes de novembre demostren que, amb l’actual nombre de docents, cada grup tindria de mitjana 16,5 alumnes, que és un 38% més del màxim recomanat per la Generalitat. De fet, segons el monogràfic “Aules d’acollida. Orientacions per a la gestió i l’organització”, l’ideal seria que cada docent tingués a càrrec dotze alumnes com a màxim a l’aula. “A les acaballes del primer trimestre, la Generalitat incompleix les seves pròpies recomanacions, emeses fa tan sols dos mesos”, alerten els professors, que denuncien la situació en aquesta carta oberta, tot esperant que tingui impacte entre més centres educatius del país. “El funcionament real a les aules queda a anys llum del plantejament inicial”, denuncien.

“Les famílies són conscients que si els infants no aprenen català a l’escola, ja no n’aprendran”

Creix l’escletxa entre els alumnes nouvinguts i la resta

La situació és com més va més difícil de gestionar per als professors, que expliquen a VilaWeb que cada setmana arriben alumnes nous a l’aula d’acollida: “Cada vegada tenim més alumnes i menys professors. En l’àmbit pràctic, la realitat és que aquest curs hem eliminat activitats, com les sortides, perquè no tenim prou hores per a acompanyar-los”, explica un dels professors que ha signat la carta oberta. Diu que acaben reduint una mica els grups a costa de treure’ls hores lectives, fet que no ajuda els alumnes a aprendre català: “Com a màxim, fan cinc hores setmanals a l’aula d’acollida, però alguns necessitarien fer-ne més”, diu un altre professor signant de la carta oberta.

Els docents també subratllen que els alumnes nouvinguts són els principals damnificats d’aquesta saturació a les aules, perquè no se’ls pot oferir un ensenyament de la llengua catalana de plena qualitat: “La majoria d’alumnes tenen ganes i motivació al principi del curs, però s’acaben sentint exclosos i poc acollits. No poden seguir les classes de la mateixa manera que els seus companys, i l’escletxa entre els nouvinguts i els alumnes nascuts a Catalunya creix”, alerten, i afegeixen que això causa més dificultats per a accedir a les mateixes oportunitats acadèmiques i, conseqüentment, laborals i socials.

A banda, gran part d’aquests alumnes tenen una situació socioeconòmica complexa, que, per exemple, pot implicar viure amb l’amenaça d’un desnonament. En concret, l’Hospitalet té una casuística complicada, perquè hi ha molts nouvinguts: “L’Hospitalet és una zona amb més dificultats socioeconòmiques que unes altres, i lingüísticament és generalment castellanoparlant”, expliquen els professors, que diuen que al seu institut tenen un sol docent per a atendre una cinquantena d’alumnes nouvinguts. De totes maneres, destaquen que la saturació a les aules d’acollida no és un problema endèmic de l’Hospitalet: “Els professors de l’Àrea Metropolitana es troben en una situació semblant. Veiem que és una realitat compartida”, detallen.

Per tot plegat, diuen que la situació actual és insostenible i que estan al límit: “Les aules d’acollida no poden complir el seu objectiu de garantir l’aprenentatge de la llengua catalana en les presents condicions, ens sembla greu i irresponsable retallar els docents –s’ha passat de 17,5 a només 10– mentre el ritme d’arribada de nou alumnat es manté constant i sense mostres de voler alentir-se”, diuen a la carta oberta.

De l’ofensiva judicial a l’extrema dreta: un any clau per al català a l’escola

Les aules d’acollida, porta d’entrada al català per als nouvinguts 

Les aules d’acollida tenen l’objectiu d’ensenyar català bàsic (fins al nivell B1) als alumnes nouvinguts, per tal de garantir-ne la inclusió a la societat i, a banda, per provar de revertir –o alentir– la tendència de pèrdua de catalanoparlants al país. Les hores que els alumnes van a l’aula d’acollida es compensen amb hores de dins l’horari lectiu, és a dir, que substitueixen sessions d’unes altres matèries per les hores que passen aquí. Són, per tant, espais clau per a introduir aquests alumnes a la llengua catalana: “La primera presa de contacte dels alumnes nouvinguts amb el català és a l’aula d’acollida. El fet de ser, en gran part, alumnes castellanoparlants, fa que moltes vegades l’única oportunitat real d’aprendre la llengua catalana sigui a l’escola. Si aprofitem bé l’oportunitat, guanyarà la llengua, perquè revertirem el procés de minorització lingüística, i també guanyaran els alumnes”, explica un dels professors entrevistats.

És per això que els docents demanen un canvi imminent. “En l’acollida conflueixen aquesta falta generalitzada de recursos i la deixadesa cap al català. Som una ciutat molt castellanoparlant, però històricament hem tingut molta població immigrada que ha lluitat per aprendre la llengua i per tenir les mateixes oportunitats que la resta de població. Si retallem justament aquest recurs, perdem potencials parlants del català a un ritme preocupant”, destaca un professor. Tanmateix, recorda que cal ser conscients que la supervivència del català no pot dependre només dels professors, sinó que cal promocionar-lo i invertir en recursos en altres àmbits.

Què demanen els docents? 

Els professors entrevistats expliquen que voldrien que es complissin les indicacions que ha donat la Generalitat: “Si faciliten recomanacions que detallen que el màxim d’alumnes per aula d’acollida hauria de ser dotze, que sigui una realitat”. A més, demanen que es respectin les ràtios tenint en compte la matrícula viva, que vol dir que hi ha un nombre canviant d’alumnes al llarg del curs, atès que no tots els nouvinguts s’incorporen a les aules a començament de setembre. És a dir, demanen d’augmentar el nombre de docents tenint en compte els nouvinguts que arribaran i no pas, simplement, els alumnes que hi ha ara.

De totes maneres, expliquen que ja hi ha alguns centres de l’Hospitalet de Llobregat que han rebut nous docents per a reforçar les aules d’acollida, però que no és clar si n’hi haurà prou ni quins centres en rebran: “Ens consta que en alguns instituts i en algunes escoles públiques porten nous docents, però amb el curs ja començat. Nosaltres no sabem si ens tocarà algun d’aquests docents. De totes maneres, els instituts que els han portat nous professors tampoc no tenien constància que els arribarien”, diuen.

“La immersió en català ha desaparegut”: les famílies s’organitzen per blindar la llengua a l’escola

 

Paiporta (Horta Sud) encara és lluny de recuperar la normalitat, però els ànims als carrers han canviat. A l’administració de rifa 1, la Milionària, la cua no afluixa. Va ser la primera d’obrir, i tant veïns com voluntaris, personal de serveis oficials i gent arribada d’uns altres pobles s’han congregat al carrer del Primer de Maig per mirar d’aconseguir un dècim. Molts en busquen amb fang. Alguns demanen el número amb la data del 29 d’octubre. Ja se sap, les supersticions. Allò que diuen, que on ha passat una tragèdia ara ha de tocar una alegria. N’hi ha d’altres que no en volen saber res, d’això del fang. Els fa respecte.

Iolanda espera en la cua. Ha vingut de Catarroja (Horta Sud), tot i que ja ha comprat rifa al seu poble, també afectat per la gota freda. “Mira, per això que diuen, que després d’una desgràcia, potser ens ve la sort.” Un poc més avant, una mare i la filla conversen: “Mare meua, no havia vist aquest carrer encara.” Un altre grup parla d’aquest número o d’aquell altre. Al costat de l’establiment, hi ha un local completament buit i enfangat, sense persianes.

Cues a l'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí). Cues a l'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí). Cues a l'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí). Cues a l'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí). Cues a l'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí).

María Ángeles és veïna de Paiporta, i ve cercant un dècim que acabe amb 13, perquè avui és divendres 13 i li crida l’atenció. Gairebé va perdre el marit, però el van poder rescatar del cotxe. Li canvia el to de veu quan m’ho explica. Finalment, no se’n surt, amb el 13, i tria la data en què va faltar la seua mare. Darrere seu, un altre veí, Àngel, que és el president de l’associació de jubilats, espera per replegar la rifa que no han pogut vendre. Els dècims de Nadal, ja els tenia abans de la gota freda. Ell, en canvi, no creu en les supersticions: “Això és un tòpic, jo no hi crec, ix on ha d’eixir. Tant de bo isquera ací, perquè faria molt de bé, però jo crec que és un tòpic.”

Jordi i Salvi són dos bombers de la Generalitat de Catalunya i vénen del Pinós (Solsonès). Jordi va venir a treballar fa un mes, i va conèixer gent ací que recollia donacions. Ara hi han tornat com a voluntaris, amb una furgoneta privada, per portar joguines als xiquets per Nadal. Conten que hi ha gent que els ha demanat, ja que venien, que portassen butlletes de la rifa. “Però no fa gràcia ser ací, per això”, comenten.

Que toque la grossa de la rifa de Nadal

D’ençà que va obrir aquesta administració, el 2 de desembre, el ritme de vendes ha estat frenètic. Hi ha hagut dies en què la cua ha estat de més de dues hores. Cristina Piles n’és la titular i diu que tot canvia per hores. “Tan prompte sembla que s’ha controlat tot, i de sobte es torna a descontrolar. Així anem.” Tots aquells que passen pel poble volen comprar algun dècim, especialment si ha passat pel fang. “Com més tacat, millor, em demanaven.” Es van acabar en una setmana, i a la Milionària ja no queden trossets de sort amb fang.

Cristina Piles i la resta de treballadors de l'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí). L'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí). L'administració de loteria número 1 de Paiporta, la Milionària (fotografia: Laura Escartí).

La riuada va arrasar el local, l’aigua va arribar a més de dos metres, i va deixar un metre de fang i llot. Els dècims que eren en les caixes fortes, tot i que no són estanques, es van poder recuperar. “Hem començat totalment de zero”, diu la titular. A més del negoci, la riuada també se li va emportar la casa i el cotxe. “És que ha sigut tot”, lamenta. Ara només vol que isca tot bé i que passe aviat el sorteig.

Aquesta administració de Paiporta és oberta d’ençà del 1982, i ja va donar la grossa de la rifa de Nadal l’any 1989. El seu pare va repartir gairebé vint mil milions de pessetes. Ara Cristina Piles espera repetir la sort. “Volem donar la grossa i portar il·lusió a Paiporta, que està totalment destrossada. Una miqueta d’alegria vindria bé”, diu. A més a més, el dia que es fa el sorteig de la rifa de Nadal, el 22 de desembre, també és el seu aniversari, i anima tothom a anar a comprar-hi i afegir-se a la celebració.

A l’administració 5 de Catarroja (Horta Sud), la Rambleta, encara tenen dècims amb fang. Alguns clients, que els veuen exposats a l’aparador, es pregunten si això val, així. I la resposta és que sí, i tant, han estat netejats tan bé com ha estat possible, i validats. “A la majoria de la gent, quan veu els dècims tacats de fang, els fa gràcia. Però hi ha gent que no els vol”, diu Mariam Bort, una de les sòcies de l’administració. Una de les treballadores gairebé es va quedar atrapada al local, on l’aigua també va pujar més de dos metres. Per sort, va poder eixir, perquè difícilment ho hagués pogut explicar.

Ací també han augmentat les vendes, però van passar trenta-sis dies tancats. Bort espera que els dècims de Nadal compensen les pèrdues que han tingut d’altres sorteigs. No van poder obrir fins el 6 de desembre. “És que no teníem res, res, res. Només teníem la persiana”, diu. De fet, a dins, les taules sobre les quals treballen són les caixes de l’aire condicionat. Ara, naturalment, volen donar la grossa. “O, almenys, un premi gran. Ja ens toca. Ja ens toca…”, acaba.

Mariam Bort, sòcia de l'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí). Dècims tacats de fang a l'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí). L'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí). L'interior de l'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí). L'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí). Dècims tacats de fang a l'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí). Cua a l'administració de loteria número 5 de Catarroja, la Rambleta (fotografia: Laura Escartí).

Míriam Artacho és patrona del vaixell Mini One, de dotze metres d’eslora, d’Arenys de Mar. És considerada l’única patrona de vaixell en actiu. “Uns inspectors a bord m’ho van confirmar”, explica Artacho, crítica amb les mesures de la Unió Europea per a limitar la pesca d’arrossegament. Unes mesures que s’haurien d’aplicar el 2025 i que impliquen reduir les sortides a vint-i-set dies a la mar –ara en fan més de cent. O complir dotze mesures, que valora en aquesta entrevista. Artacho explica els seus raonaments, per què creu que la pesca està tocada de mort, i pas no d’ara, i com la seva vida amorosa l’ha portat a ella, agent forestal, a viure de la mar al costat del seu marit, Isaac Giner.

Míriam Artacho, al port d’Arenys de Mar (fotografia: Albert Salamé).

—Us obliguen a fer vint-i-set dies de la mar. Quants en feu actualment?
—Doncs cent vint-i-vuit dies teníem, al meu vaixell. I la mitjana de quilos de peix que agafem és entre 100 quilos el dia i 150.

—Ara us demanen de baixar a vint-i-set dies. Sembla impossible d’aconseguir, això.
—A mi també m’ho sembla. Jo aquí em quedo de moment amb la fase de negació, que no pot ser. I diuen, però nosaltres no en tindríem ni vint-i-set, de dies.

—I què opineu de les dotze mesures que, si compliu, permetrien que féssiu més de vint-i-set dies?
—La veritat és que encara hi ha molt desconeixement. Diuen que n’hi ha dotze, però en coneixem sis, nosaltres. D’aquestes sis, n’hi ha algunes que sí, són de fàcil compliment: respectar el temps de veda o vedar certes parts del mar per protegir algunes espècies. Això són coses que ja fèiem. Ampliar una mica més la malla tampoc és un problema. Nosaltres ja la portàvem més gran, així que, en realitat, quasi ni l’haurem de tocar. Les portes voladores ja és un altre tema. Nosaltres, per exemple, que som una barca petita, tenim el hàndicap que no existeixen portes voladores tan petites per a barques petites. Això no ho podem complir. I també entenem que els cent deu dies que teníem abans ja no tornaran. Si nosaltres podem arribar als vuitanta dies o noranta, com que tots dos som pescadors i tot queda a casa, podrem continuar. Però sorgeixen moltes preguntes: quant de temps durarà, això? Un any? Tres? D’aquí a poc temps, ens tornaran a escanyar amb més mesures? Tenim la sensació que ha estat una tireta perquè no ho cremem tot. Hi ha molta incertesa.

—El vostre cas és el cas clàssic de pescadora via familiar? Avis, pares, fills, pescadors?
—En absolut. La meva passió és la muntanya, i treballava d’agent forestal. Però em vaig enamorar d’un pescador. I ell sí que és fill de pescador, nét de pescador, i més enllà. Ens vam comprar un vaixell propi, el seu pare es va jubilar, i quan ja érem pares, teníem dues nenes petites, ell que patia de glaucoma en un ull, a poc a poc, va anar perdent visió. En un ull, del tot. Els pescadors, cada dos anys, fem una revisió mèdica, força important, a la Marina. El metge que hi havia el va avisar que la legislació havia canviat. I que ara necessitava un 50% de visió a cada ull per a ser patró de vaixell. En un ull ja no el tenia. La pròxima vegada no li podria donar el títol, li va dir. I així va ser.

—I què vau fer?
—Durant aquells dos anys, ell va anar rumiant-hi. Què farem, què farem? I va ser quan jo li vaig dir: “No pateixis, ja em trauré jo el títol. I sortim tu i jo a pescar.” Però jo ho vaig dir en to de broma. Ell m’havia repetit tantes vegades que les dones no anaven a pescar, que estava convençuda que em diria que no. I quan em va mirar i em va dir “de veritat?”, vaig pensar, “he xerrat massa”. No em podia fer enrere. Per això vaig a pescar.

—Diu que sou l’única dona patrona de vaixell a Catalunya?
—Correcte. Potser hi ha més dones que tenen el títol, però no van a la mar. Ho sé perquè van venir uns inspectors a bord i m’ho van confirmar.

—Què respondríeu a l’argument que diu que la mar Mediterrània està sobreexplotada, i hem de baixar molt la pesca d’arrossegament perquè, si no, ens quedarem sense plàncton i nutrients.
—Diria que en cap moment el meu propòsit no és rivalitzar amb franquesa amb ells. Però que la meva realitat no és aquesta. Tots tenim un petit exemple durant el temps de pandèmia. Quan tothom estava tancat a casa, oi que els pescadors continuaven pescant? I els dofins s’acostaven més, les balenes es veien més a prop… i nosaltres continuàvem pescant. Vull dir, el problema no som nosaltres. Uns anys agafem més canana, com aquest any. I fa dos, va ser rap. El mar és un lloc viu, no és una fàbrica, i té els seus propis ecosistemes, la seva biodiversitat. El problema no és el pescador. Ja ho he dit a totes les entrevistes: a poc a poc, la pesca ja ha mort. Nosaltres morim tots sols i complint totes les normatives que ens imposen. Però  ja es veu, amb les barques de pesca que hi havia fa vint anys i les d’ara.

—En teniu dades?
—T’ho puc dir d’Arenys, que és el meu port. Fa vint anys, pescadors jubilats parlaven de quasi quaranta vaixells d’arrossegament. Una bestiesa. Quan jo vaig començar, fa set anys, érem disset. Aquest any érem catorze, i ara n’han caigut dos. En quedem dotze.

Míriam Artacho, al port d’Arenys de Mar (fotografia: Albert Salamé).

—Com és un dia vostre de pesca normal?
—Encara que nosaltres pesquem a Arenys de Mar, vivim a l’Empordà. Temes burocràtics: com que vam comprar allà el vaixell, ens toca pescar allà. I ens hem enamorat de la zona com de la gent. Nosaltres ens llevem a les 4.15, sortim de casa a les 4.30, arribem a Arenys a les 5.30, encenem el vaixell, mirem nivells, carreguem el gel, encenem la caixa blava, i a les 6.00 en punt sortim totes les barques. Hem de sortir tots a la mateixa hora, per tenir la mateixa possibilitat d’arribar a calador i d’arrossegar les mateixes hores. Depenent del vent, dels corrents, del company que tapa tal davant, tries un calador o un altre. Tirem les nostres xarxes i les arrosseguem durant unes tres hores, aproximadament. Les recollim, deixem el peix, i les tornem a tirar una segona vegada. I a les quatre de la tarda, subhasta a la llotja. El primer que entra, el primer que ven. Així que t’interessa no vendre gaire tard, perquè si no, els compradors tindran la major part del peix i el preu anirà baixant. I després s’han de tornar a col·locar cobertes netes al vaixell, apagar tot i cap a casa.

—Us passa una mica com la pagesia. Regulats per totes bandes?
—M’hi veig molt reflectida, amb la pagesia, sí.

—Un altre dels factors que ofeguen el sector pesquer és la burocràcia, diu.
—Quan arribem a bord, el primer que hem de fer és prémer un botonet anomenat caixa blava, perquè Madrid sàpiga en tot moment on sóc. Déu nos en guard que aquesta caixa se t’espatlli. Hauries de fer mitja volta i tornar a port, perquè si pesques sense allò, ni t’explico. Però és que, a part, hi ha una feina administrativa, diària, amb el paper de les vendes que he fet. Tan fàcil que seria escanejar-lo, aquest paper, i enviar-lo. Doncs no, ho he de transcriure en un diari, tot a mà. I això s’escaneja. I s’envia a Madrid. Després, hi ha cursos que caduquen cada cinc anys. És una bestiesa, una bestiesa.

—Em puc trobar que vosaltres, amb aquesta normativa, potser plegueu, i jo no pugui menjar peix d’Arenys i acabi comprant peix d’Amèrica Llatina?
—Home, i tant. I del Marroc. Què faig jo ara amb un vaixell de pesca? Pensa que el motor d’un vaixell és com el motor d’un tractor. Estan dissenyats per treballar. Jo no puc tenir un vaixell amarrat a port tants mesos. Si tot això s’acabés, què passaria amb els vaixells de pesca? No el puc posar a la venda. Els governs obririen desballestaments? Potser per als de fusta? Fibra? Què passaria amb tot? Hi ha tants interrogants que jo, de moment, em quedo amb la negació.

Míriam Artacho, patrona del vaixell Mini One, al port de pescadors d’Arenys de Mar (fotografia: Albert Salamé).

—Les vostres filles voldrien continuar aquest negoci?
—La gran ja en té setze. I em va dir, “a l’Ametlla de Mar fan el curs de patró de la pesca”. I tots dos vam fer un no tan rotund! Li vam dir que això s’acaba. Això és mort. Nosaltres en som molt conscients. “Fes una feina en què no passis fred”, li vam dir, “que no passis calor, que si un sector mor te’n puguis anar amb un altre”. I de moment, gestió administrativa. Jo ho he dit sempre. I nosaltres en som conscients. Som com uns malalts de càncer terminal. I ho saben, que estem en pal·liatius. Ens van reduint dies, dies, dies. Jo vaig negociar pescar tres dies, però és que ara som tots fent tres dies de manera imposada. I els dos mesos i mig de veda, ens els paguen quan volen. Aquest 2024, vam fer veda des del 23 de gener fins a principi d’abril. Jo vaig estar parada tot aquest temps. I no vaig cobrar el tema de la veda fins mig any després. Hi ha hagut anys que ha estat un any després. Això ho paga la Generalitat, però són fons que vénen tant del govern espanyol com d’Europa.

—Voldríeu afegir res?
—Ens encantaria que hi hagués una mica més de sinceritat. No ens creiem que el lluç perilli, no ens creiem que la gamba perilli. Nosaltres, que hi som, sabem que no és veritat. Ja que som tan conscients que això es va morint a poc a poc, no cal que s’inventin excuses. Seria meravellós si ens tractessin amb prou empatia per a dir, mireu, volem posar fi a la pesca, comenceu a buscar alguna cosa. I ja seria fantàstic si ens diguessin, no patiu, us ajudarem a trobar els llocs de feina. Però tampoc ho esperem, oi? Estem preparats, i som prou conscients que això s’acaba, perquè ens diguessin alguna cosa més clara.

Míriam Artacho (fotografia: Albert Salamé).

 

El president francès, Emmanuel Macron, més sol que mai i en minoria, ha fet un nou moviment per a provar d’estabilitzar les institucions franceses, després d’haver vist com el govern de Michel Barnier durava tot just noranta dies. En una maniobra de risc, ha decidit de nomenar primer ministre un gat vell de la política, l’occità François Bayrou, que comença a la corda fluixa i sense tenir el suport necessari al parlament.

L’Assemblea francesa va tombar el 4 de desembre el govern de Barnier en una moció de censura, amb el suport de l’esquerra i de l’extrema dreta. Bayrou és un polític moderat, en tots els sentits, en el to, entre progressistes i conservadors, i situat entre el federalisme i el centralisme. Un polític de setanta-tres anys que ha gaudit de popularitat, però que no ha arribat a guanyar mai les eleccions ni a ser dalt de tot.

De moment, la maniobra ha funcionat. Tant Rassemblement National com els socialistes han descartat una moció de censura de manera immediata, però han exigit que no recorri a l’article 49.3 de la constitució francesa, que permet d’aprovar lleis esquivant la votació parlamentària, com va fer Barnier. Després d’anys d’inestabilitat, Bayrou provarà, amb el seu to moderat i de consens, de resistir, si més no, fins a l’estiu, quan es podrà tornar a convocar eleccions legislatives.

Política, llibres i egües

El nou primer ministre francès va néixer el 1951 a Borderes, a la regió occitana del Bearn, una localitat de set-cents habitants, actualment. Casat i amb sis fills, és un fervent catòlic practicant, i demana al seu personal que cerqui l’església més propera cada vegada que viatja. Tot i això, és un ferm partidari de l’estat laic.

Abans de començar la seva carrera política, va ensenyar història a escoles del Bearn i ha estat autor de llibres de política i història. De fet, el 1994 va publicar la biografia Enric IV, el rei lliure (1553-1610), que va ser un èxit de vendes, amb més de tres-cents mil exemplars venuts. Gràcies als drets d’autor, va adquirir el seu primer cavall pura sang, i ara té a la seva regió una granja d’egües per a criar cavalls de curses.

Provinent de moviments no violents, va ser elegit conseller del departament dels Pirineus Atlàntics l’any 1982, amb trenta-un anys i per partits de centre-dreta. Quatre anys més tard, ja va esdevenir diputat de l’Assemblea francesa, i va mantenir el càrrec durant prop de trenta anys, amb una breu interrupció de tres anys en què va exercir com a eurodiputat (1999-2002).

Durant la seva vida política, ha ocupat bona part dels càrrecs de màxima responsabilitat dins l’estructura institucional francesa i, de fet, ha passat per tots els nivells administratius. D’ençà de l’any 2014 és batlle de Pau, la capital del Bearn, també ha estat president del Consell General dels Pirineus Atlàntics (1992-2001) i ministre dues vegades. En una primera etapa, va ser ministre d’Educació (1993-1997) i l’any 2017 va ser ministre de Justícia durant un mes, tot i que va deixar el càrrec arran d’una investigació per contractes ficticis quan era eurodiputat i pel qual finalment ha estat absolt.

Un amic de la Bressola que va denunciar la repressió

Bayrou ha destacat sempre per haver defensat les llengües minoritzades de l’estat francès, com és el cas del català. De fet, ell mateix parla la variant bearnesa de l’occità. I ho fa sense amagar-se.

En la seva etapa com a ministre d’Educació, va donar un impuls com mai hi havia hagut a  les escoles immersives en les llengües conegudes com a  “regionals” a l’estat francès, i com mai hi ha hagut cap després. Aquestes escoles, com ara les Calandretes, en occità, no solament van rebre l’ajuda i la legitimació de l’estat francès, sinó que també els van contractar els professors i es va establir que els ajuntaments havien d’assumir part de les despeses. En un discurs sense precedents per un ministre francès, va declarar, en occità, a Pau: “Qu’ei acabat lo temps de la vergonha.”.

Sobre això, en referència al nostre país, l’any 1995, el ministeri va signar el primer conveni amb la Bressola, en què les autoritats franceses n’assumien gran part de les despeses, i això va permetre en molt poc temps d’obrir noves escoles en català i duplicar amb escreix el nombre d’alumnes, que va passar de tres-cents a set-cents.

Uns anys més tard, el 2007, quan es va anunciar la seva candidatura a les eleccions presidencials, va fer sonar, i ell mateix va entonar, “Aquelas montanhas”, l’himne d’Occitània.

En aquella mateixa campanya, en una carta adreçada al director de la Bressola, Joan-Pere Le Bihan, Bayrou es va comprometre a defensar el català i es va mostrar disposat a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritzades per a garantir l’accés de totes les famílies que ho volguessin a l’ensenyament del català.

També s’ha mostrat partidari de reformar l’article 2 de la constitució francesa, que fa del francès la llengua única de la república, i que, de fet, ha estat l’argument jurídic invocat aquesta setmana per a prohibir el català en els plens municipals.

Els batlles nord-catalans portaran l’ús del català al Consell d’Estat amb la vista posada a Estrasburg

En la següent campanya de les eleccions presidencials, el març del 2012, en un míting multitudinari a Tolosa de Llenguadoc, va prometre, en occità, que si era elegit capgiraria la política cultural i lingüística que ha caracteritzat habitualment el centralisme: “Crec que són les cultures i les llengües regionals les que formen França, i són llengües que necessiten ser trameses per evitar que reculin.”

En aquest discurs es va vanagloriar d’haver salvat les escoles immersives: “Com sabeu, jo he salvat, quan era ministre d’Educació Nacional, tant les ikastoles com les Diwan i les Calandretes, fent-les entrar en el marc d’un contracte amb l’estat”, deia. I afirmava: “La llei ha d’imposar no tan sols el respecte a aquestes llengües sinó també la seva defensa: amb el respecte no n’hi ha prou! Tenim necessitat de sostenir una política positiva.”

També va participar aquell mateix març en la manifestació a Tolosa, que va reunir trenta mil persones en defensa de l’occità i la resta de llengües minoritzades, amb el lema “Una llengua, un dret, una llei”.

Novament, el 2021, fa tot just tres anys, quan el Consell Constitucional francès va censurar la llei Molac, de protecció i promoció de les llengües minoritzades, Bayrou es va manifestar i va demanar de modificar la constitució per tal de preservar aquestes llengües i l’ensenyament immersiu. De fet, va assegurar que s’interpretava malament l’article 2 de la constitució i que la disposició que “la llengua de la República és el francès” no anava en cap cas dirigida a les llengües com el català, sinó que era per protegir la llengua francesa de “la dominació cultural escandalosa de l’anglès”.

Bayrou també es va manifestar arran del Primer d’Octubre. L’endemà de la repressió policíaca, va assegurar que l’havien commogut molt les imatges de violència extrema i va criticar la violència de les autoritats espanyoles: “Cada vegada que hi ha porres contra paperetes de vot, les porres perden.”

[VÍDEO] Bayrou, l’endemà de l’1-O: “Cada vegada que hi ha porres contra butlletes, les porres perden”

De fet, hi ha un gest que fa pensar que el nou primer ministre podria impulsar les llengües i cultures minoritzades en la seva etapa al capdavant del govern. I és que, a començament d’any, Bayrou mateix va dir que renunciava a ser ministre d’Educació del govern de Gabriel Attal per dos motius. El primer era la diferència d’enfocament de les polítiques que s’havien de fer, i el segon era el centralisme francès: “L’abisme que s’ha ampliat entre la província i París. Totes les crisis de l’ordenació territorial i la distància com més va més gran entre la ciutadania i l’acció pública. No hem pogut trobar acord sobre aquests dos punts. I, per tant, sense un acord profund sobre la política a seguir, no podria acceptar d’entrar al govern.” Això fa pensar que actuarà d’una manera diferent de la dels seus predecessors en aquest sentit.

Tanmateix, cal remarcar que Bayrou tampoc no es pot considerar federalista, i va ser un dels polítics que més es va oposar a la creació de la mancomunitat d’Iparralde, al País Basc, limítrofe amb el Bearn.

Les giragonses de Bayrou

Bayrou és un polític que s’ha mantingut com un actor polític important durant dècades i, tot i el seu to moderat, ha fet uns quants moviments arriscats que podrien haver fet descarrilar la seva carrera política.

Una primera d’aquestes decisions va ser quan, el 2002, va rebutjar de fusionar la Unió per a la Democràcia Francesa en el nou espai de la dreta de la Unió per un Moviment Popular, encapçalada per Jacques Chirac. Tot i que aleshores era el soci minoritari d’una aliança habitual. A poc a poc, es va anar situant en un lloc equidistant entre els dos grans partits, tot veient que la majoria dels ciutadans desconnectava del discurs que feia la dreta institucional, i va demanar un sistema pluralista en un bipartidisme de facto. En un segon moviment arriscat, el 2006 va donar suport a una moció de censura impulsada pels socialistes contra el primer ministre Dominique de Villepin, de la dreta, que finalment va fracassar. L’any següent va crear el seu propi partit, el Moviment Demòcrata.

En la decisió arriscada de presentar-se a les eleccions, l’any 2002, va aconseguir un 6,84% vots. El 2007, va obtenir el seu millor resultat, un 18,57% dels vots, però va quedar en tercer lloc i no va poder passar a la segona volta. El 2012, va aconseguir el cinquè lloc i el 9,13% dels vots.

Així va arribar a l’any 2017 amb la voluntat de tornar-se a presentar. No obstant això, en un nou tomb, va decidir de no concórrer una quarta vegada i va donar suport a un candidat independent: Emmanuel Macron. Va considerar que la seva candidatura solament ajudaria l’extrema dreta, de Marine Le Pen, i va formar una aliança amb Macron, a qui considerava l’única alternativa sòlida. En aquell moment, Macron tenia un suport divers, amb un programa a favor del món empresarial, però també dirigit a protegir els drets de les dones i d’ampliar els drets de la comunitat LGBT. Macron va acceptar ràpidament el suport de Bayrou i l’aliança es va consolidar en les eleccions legislatives.

El seu moviment es considera vital, atès que, a més de Le Pen, l’altra alternativa era François Fillon, conservador que s’havia manifestat contrari al matrimoni entre parelles del mateix sexe i que, fins uns mesos abans de les eleccions, havia encapçalat les enquestes, tot i els escàndols. Macron va passar a la segona volta per un petit marge, amb un 24% dels vots, per davant del 21% de Le Pen i el 20,01% de Fillon. Sense l’aliança amb Bayron, potser Macron no hauria passat a la segona volta.

Després d’haver estat recompensat amb un ministeri, que fou efímer, i haver renunciat a uns altres oferiments, ara és nomenat cap de govern, amb la missió d’estabilitzar les institucions com a sisè primer ministre de l’era Macron. Després del govern més curt de la cinquena república, Bayrou provarà de tornar a salvar un president francès com més va més collat per l’oposició, que li demana que, atès que no es poden convocar legislatives, hi hagi eleccions presidencials avançades. Bayrou, amb un llenguatge planer i amb promeses de regeneració política, provarà de continuar sobrevivint, ara per primera vegada a dalt de tot.

Per influència del castellà, hi ha alguns mots referits a la roba que de vegades diem malament. Repassem els principals.

acolxat

Una peça d’abrigar amb regruixos tous de llana, cotó, etc. diem que és enconxada o embuatada (i no pas acolxada).

blusa

La peça de vestir femenina lleugera és la brusa (i no blusa).

bolso

El saquet per a guardar-hi objectes petits és la bossa o bossa de mà (però no bolso).

camisa a quadres, camisa a ratlles

Les camises (o jerseis, etc.) poden ésser de quadres o de ratlles (però no pas a quadres ni a ratlles).

leotardos

Les mitges gruixudes, que arriben fins a la cintura, són leotards (i no leotardos).

minifalda

Una faldilla curta és una minifaldilla (i no una minifalda).

mono

Un vestit d’una sola peça –com el que duen els mecànics– és una granota (i no un mono).

pajarita

El llaç que es posa al davant del coll de la camisa és el corbatí o corbata de llacet (i no pas la pajarita).

prenda

Cada component de la vestimenta és una peça, o bé una peça de roba o una peça de vestir (però no pas una prenda).

sostens

La peça de roba interior femenina per a sostenir els pits es diu sostenidors (i no sostens).

traje

El conjunt de roba de dona (d’una sola peça) o d’home (pantalons i americana) és un vestit (i no un traje, ni un trajo).

xaleco

La peça de vestir sense mànigues que cobreix pit i esquena és el jupetí, o guardapits o armilla (i no pas xaleco).

xàndal

El conjunt ample i lleuger de jersei i pantalons per a fer esport es diu xandall (i no pas xàndal).

 

ERC elegirà definitivament avui la seva direcció per als anys vinents. En el congrés del novembre del 2022, l’executiva d’Oriol Junqueras i Marta Rovira va obtenir el 87% dels vots, amb un 50,2% de participació. Aquesta vegada, és segur que ni Junqueras ni el candidat de Nova Esquerra Nacional, Xavier Godàs, arribaran a aquest percentatge. Però la xifra no és tan lluny del conjunt de vots que van obtenir fa dues setmanes, en la primera votació, les llistes de Junqueras i Godàs sumades (83,6%), amb una participació històrica. És clar que ja no es podien barrejar, de cap manera: eren els resultats de la partició en dos que ha viscut la direcció del partit. Junqueras compta amb un suport majoritari després del trencament, però és lluny d’aconseguir els grans consensos que li garantien la pau interna. I el sector de Rovira, per la seva banda, no ha fet emergir cap lideratge nou que hagi pogut abatre l’ex-president d’Esquerra fins ara.

No sembla que l’esvoranc que deixa aquest congrés es pugui tornar a cobrir. Les dues faccions es disputen la direcció del partit a tot o res. Només una de les dues podrà encapçalar l’intent de tornar a cohesionar Esquerra i de promoure una remuntada electoral després de tot un cicle a la baixa. I si ERC aconsegueix espantar els vells fantasmes de l’escissió, els que perdin el congrés estaran esperant el seu torn, en cas que el nou president no aconsegueixi de convèncer-los. Perquè el risc més gran que afronta Esquerra és que una victòria ajustada no sigui suficient per a afrontar una gestió política tan difícil i la inestabilitat interna continuï, encara que sigui amb menys intensitat. L’endemà pot ser complicat d’entomar tant si guanya Junqueras –com tot indica– com si ho fa Godàs, contra tot pronòstic. Perquè els qui no guanyin es poden convertir en sectors crítics articulats i acabar fent oposició interna al nou president d’ERC. Si, per contra, hi ha alguna escissió, l’organització perdrà més militants.

L’elegit haurà de tornar a demostrar els seus suports ben aviat, en la segona part del congrés. Al febrer o al març de l’any vinent es farà el plenari on es debatrà l’estratègia i la reforma dels estatuts. I caldrà veure si les invitacions a formar part de diferents òrgans d’Esquerra que han fet Junqueras i Godàs a les altres candidatures acaba materialitzant-se, perquè com més ajustada sigui la victòria més difícil serà recosir l’organització. La prova de foc definitiva seran les municipals del 2027. Si ERC no remunta electoralment, la cosa més probable és que el guanyador es vegi forçat a avançar el pròxim congrés. Godàs es va avançar prometent que el convocaria després de les eleccions com una prova de confiança. “N’assumirem les conseqüències”, deia ahir. Si Junqueras guanya i els resultats electorals no milloren, s’hi pot veure igualment obligat.

Foc Nou ja va decidir que continuaria treballant dins Esquerra. La voluntat de permanència va ser determinant en la decisió d’aquest sector de no decantar-se per Junqueras o Godàs i donar llibertat de vot, no sense haver constatat abans que el seu projecte era més pròxim a les darreres propostes que havia fet Nova Esquerra Nacional. El seu resultat minoritari (d’un 12,6%) però decisiu en la primera volta ha fet que Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional s’hagin hagut d’acostar als seus postulats. Ho ha fet especialment Godàs, potser perquè sense el suport dels votants de Foc Nou no podria aspirar a disputar realment la victòria a Junqueras. L’ex-president d’Esquerra, en canvi, en tenia prou que no donessin formalment suport a cap candidatura per a preservar el seu avantatge, i si sumés una part dels seus votants podria ampliar la distància amb Nova Esquerra Nacional. La candidata de Foc Nou a la presidència, Helena Solà, va revelar que votaria en blanc. Un altre membre de la candidatura, l’ex-diputat Jordi Orobitg, va afirmar, en canvi: “El viratge és inajornable i qui més el garanteix és Nova Esquerra Nacional.”

Sigui com sigui, Foc Nou i el Col·lectiu Primer d’Octubre (que ha demanat el vot en blanc) han posat el focus en els pactes sistemàtics amb el PSC i en la necessitat de tornar a posar la independència en el centre de l’acció política, i han forçat les dues candidatures “oficialistes” a endurir el seu discurs amb els socialistes. Junqueras tancava ahir la campanya presentant una comissió de pactes que avaluarà els acords amb el PSC i el PSOE i que presentarà un primer informe en el plenari del congrés. També ha reclamat que es compleixin acords anteriors abans de tancar-ne de nous. Godàs va prometre una consulta sobre el pressupost. Però hi haurà realment un tomb? Els comptes que pretén aprovar Salvador Illa seran una primera prova del cotó fluix.

 

Ahir, el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc va mantenir la prohibició de fer servir el català en els plens municipals dels ajuntaments dels Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent). Els ajuntaments havien presentat un recurs arran de la decisió de la sentència del Tribunal Administratiu de Montpeller de l’any passat, però el tribunal l’ha confirmada. No obstant això, obre la porta a la possibilitat de traduir les intervencions en francès al català. Parlem de tot plegat amb el batlle d’Elna, Nicolas Garcia, que té confiança en el reconeixement del català per la via europea, fora del circuit judicial francès.

—La justícia francesa ha ratificat la prohibició del català als plens municipals. Com valoreu aquesta darrera sentència?
—No és una victòria, però tampoc no és una derrota. El tribunal ha confirmat que continuem sense poder fer els nostres actes en català als plens, però es poden fer en francès i traduir-los al català, que això ja és una avançada. Aquest tribunal ens ha reconegut drets com a individus, no com a institucions. Això és molt important, perquè ens confirma que podem anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, on només es pot anar de manera individual. Per tant, podrem defensar a Estrasburg que no poder parlar català als actes oficials ens vulnera un dret.

—Què més destacaríeu de la sentència?
—El jutge de Montpeller va donar tres motius importants per a condemnar-nos, tot donant raó al prefecte. Un remetia a un article del 1539 que diu que la llengua de França només és una, el francès. En aquell moment, Catalunya Nord no formava part de França i això es diu en un francès antic. Aquesta referència ridiculitzava totalment l’estat francès i el jutge de Tolosa no l’ha mantinguda. En la sentència anterior també es deia que la llei obligava a parlar francès en la justícia i els serveis públics. El jutge de Tolosa ha considerat que això no s’aplicava a Elna perquè un ple no és cap de les dues coses. Per tant, dels tres motius que s’havien donat fins ara, només queda l’article 2 de la constitució.

—La constitució és l’únic argument que els queda.
—Sí. L’estat francès ha votat la Carta de les Llengües Regionals a Europa, però no l’ha ratificada a França, i l’article 2 de la constitució, tot dient que el francès és la llengua de la república, no diu que sigui, exclusivament, la llengua de la república. Contràriament a la llei Toubon, del 1994, que diu que a les administracions, als serveis públics i a la justícia s’haurà de parlar exclusivament en francès, l’article 2 de la constitució no inclou el terme “exclusivament”, només diu que és la llengua de la república. Tot això afluixa la decisió. Com més pugem en recursos d’apel·lació, menys arguments tenen per a impedir-nos de parlar català abans de parlar francès als plens. Això ens dóna molta esperança per a avançar, amb Òmnium, que ens ajuda a pagar els advocats, perquè tot això implica molts diners.

—N’espereu gaire, d’Europa?
—Un tertulià va dir l’altre dia al canal 3/24 que d’aquí a deu anys parlaríem en català als plens, i ho comparteixo. És el corrent de la història, però nosaltres hem de procurar que d’aquí a deu anys hi hagi gent que encara parli en català. Sé que d’aquí a deu anys, si volem parlar català, podrem, perquè la justícia europea no podrà dir que no. Fem tot això perquè la llengua no s’ha de perdre. Així doncs, no és esperança, és convicció: Estrasburg no ens condemnarà i jutjarà la posició de l’estat francès com a arcaica, perquè ho és. I treu credibilitat a la força que pretén tenir la República Francesa. Si els seus fonaments perillen perquè a cinc pobles que tenen 20.000 habitants en total fan alguna deliberació en català i la tradueixen al francès… De les trenta actes que es fan en un ple, són dues o tres, en català, moltes vegades sobre coses de tipus cultural, no administratives… Si això posa en perill la República Francesa, pobra República Francesa. És un gegant amb peus de fang.

[VÍDEO] La defensa del català de Marie Costa: “Cinc batlles de poblets fan por a l’estat francès”

—Ara mateix és especialment debilitada.
—Ho veiem ara amb tot el tema del parlament, el sistema electoral francès és arcaic, no funciona amb el món d’avui. La República Francesa es congestiona, s’encongeix, per no voler transformar-se, no voler inventar un nou mode d’elecció que combini amb el temps d’avui. I amb la llengua i les diferències passa igual. La República Francesa no té futur si no és capaç d’integrar que la diferència lingüística i cultural és una riquesa. El que passa amb la llengua és simptomàtic d’un estat tancat en si mateix. La constitució és del 1958, té seixanta-sis anys, i el món ha evolucionat. Nosaltres, en canvi, estem blocats. La nostra cultura política no sap funcionar sense majoria absoluta. No tenim la cultura del debat, a l’Assemblea Nacional.

—I això és traslladable a com es tracten les llengües?
—Sí. Parlar català en un ple per a fer viure una llengua que és una riquesa, un patrimoni, tot traduint-ho íntegrament, és modern. El que és antic és deixar morir un patrimoni. Cada llengua que es perd és una desgràcia per a la humanitat. És com si la Maternitat d’Elna s’esfondrés, ara que tenim dificultats i som a punt de posar quatre milions d’euros per a salvar-la. Volem contribuir a salvar un patrimoni com és el català i això no costa ni un duro… Però ens toquen el crostó per fer-ho.

—Aquesta acció de parlar català als plens va començar amb una vintena de batlles, com és que heu acabat essent cinc?
—El funcionament de les institucions franceses implica que cada institució depèn de la de dalt. Si no ets amic del prefecte, de la presidenta del departament, de la diputació, de la regió… No tens res. Així doncs, tothom té por. Molts batlles ho haurien fet, però ho pensen i no ho fan per la por d’enfrontar-se al prefecte.

—Què en penseu, de la proposta de parlar primer en francès i després en català?
—No té cap sentit. Aquí passa com al Principat, on tothom entén l’espanyol i el parla, però el català, no. Per tant, l’esforç s’ha de fer amb el català. És el català, que és un patrimoni en perill, no el francès. Quin sentit tindria fer del català una llengua de traducció? Ja no serviria de res. No val la pena traduir, perquè llavors la crida d’atenció i el caràcter pedagògic es perden. Si al judici hagués pogut parlar en català al jutge, com volia, hauria captat l’atenció si ho hagués fet primer. Si jo hagués parlat francès primer, a la traducció en català ja no m’hauria escoltat. L’atenció sobre el català també fa que l’aprenguis, i una llengua viu quan es practica. Quin sentit tindria aprendre-la només a l’escola? De què serveix fer aprendre català a la mainada si després a la vida diària no pot parlar-lo ni sentir-lo?

—Entenc, doncs, que continuareu mantenint la llengua al ple…
—Sí, és que aquesta gent té un altre problema: la sentència és inaplicable. Em poden castigar, multar, invalidar totes les deliberacions… Però no poden cosir-me els llavis. Qui em pot impedir a mi de parlar català?

 

Una de les pluges d’estels més intenses de l’any, la dels Gemínids, és a punt d’arribar. La nit del 13 al 14 de desembre serà el moment en què aquesta pluja de meteors arribarà a la màxima intensitat, amb una activitat que ja va començar el 4 de desembre i que durarà fins el 17. Té una taxa màxima observable de 120 meteors per hora, i per això és una de les més destacables de l’any, juntament amb els Perseids de l’agost. Però les xifres poden ser molt variables.

Què són els Gemínids?

Les pluges d’estels són causades perquè, en l’atmosfera terrestre, hi entren fragments deixats enrere per cossos celestes, habitualment cometes. En aquest cas, l’objecte celeste que origina la pluja ha estat identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon, i té la particularitat que és un asteroide, i no pas un cometa, com en la majoria de casos. “Durant milers d’anys, eixa roca sòlida ha anat soltant partícules. Sembla que aquest asteroide abans va ser un cometa i ara el seu nucli ha quedat nu, sense cap gel al voltant, però no es pot saber del cert”, apunta l’astrònom Enric Marco, autor del bloc Pols d’estels. I afegeix: “La Terra ara viatja en direcció cap a la constel·lació de Gèminis, per això es diuen així.”

L’astrònom explica també el funcionament habitual de les pluges d’estels: “Com que els cometes són boles de gels de diferents composicions, quan s’aproximen al sol se sublimen, passen de sòlid a gasós, directament, sense fase líquida. Aleshores fan una esfera de gas al voltant i van arrossegant una cua darrere, que no és tan sols gas, sinó també partícules de trossos de gel menuts, i tenen roques, pedretes. Aquests residus orbiten al mateix ritme que el cometa i es van perdent. Així, doncs, cada vegada que la Terra travessa una òrbita d’un cometa anterior, aquests residus encara hi són i els recull. Com que les partícules són en la seua òrbita, sembla que vénen cap a nosaltres. Igual que quan plou, tu vas en el cotxe i sembla que la pluja vaja directe cap al teu parabrisa, però en realitat tu reculls l’aigua.”

Com es poden observar?

La nit del 13 al 14 de desembre, tot just s’hagi post el sol, ja se’n podran començar a veure, especialment durant la primera part de la nit. Per a observar-los, val més que hi hagi un cel ras, sense núvols ni contaminació lumínica, i mirar cap al sud o sud-oest, a la constel·lació d’Orió. La lluminositat de la Lluna podria dificultar enguany que es pugui veure amb la intensitat d’altres anys.

La diputada d’ERC i portaveu parlamentària adjunta, Laura Vilagrà, deixarà a partir del gener l’acta de diputada i, segons diu, per raons personals i professionals, retornarà a la seva feina al Bages.

Com explica la mateixa Vilagrà, entén que el pas per la primera línia política ha de ser temporal i, sobre això, ha decidit de tornar a la seva feina anterior, ja que ha quedat vacant la plaça que havia ocupat abans d’incorporar-se com a número 2 de Pere Aragonès a les eleccions del 2021. “Ha estat un honor treballar pel meu país i la seva gent des del Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya; obro nova etapa”, ha afirmat l’ex-vice-presidenta del govern.

Vilagrà, llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració, màster en Direcció pública, i ara cursant Recursos Humans, participarà en el ple del parlament d’aquesta setmana per última vegada.

La vice-presidenta de Junts, Míriam Nogueras, i el secretari general del partit, Jordi Turull, s’han reunit avui a Suïssa amb membres del PSOE, segons ha avançat El Periódico i ha pogut confirmar l’ACN. La reunió té lloc en una setmana en què el president del partit, Carles Puigdemont, ha posat obertament en qüestió el compromís dels socialistes amb els pactes que van dur els independentistes a votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez -fins al punt de plantejar una qüestió de confiança al cap de l’executiu espanyol-, i l’endemà que el president espanyol reaccionés a aquesta situació tot afirmant que ja era hora que ell mateix mantingués una trobada amb el president de la Generalitat.

Els detalls de la reunió d’avui a Suïssa no han transcendit, però durant aquesta setmana d’ultimàtum, Junts han retret als socialistes que en tot el temps que fa que Sánchez torna a ser president espanyol no hi ha hagut avenços palpables en cap de les carpetes plantejades pels independentistes. Entre aquestes carpetes hi ha l’amnistia, que de moment segueix sense aplicar-se al mateix Puigdemont i a altres dirigents independentistes, el traspàs a Catalunya de les competències en matèria d’immigració o l’oficialitat del català a la Unió Europea.

La demanda de compra d’habitatges es manté molt alta d’ençà de fa uns quants mesos. Segons les dades de Fotocasa Research, el 15% de la població espanyola busca un habitatge en propietat, una xifra més alta que no pas la registrada el 2019 (12%). Els indicadors del mercat laboral i els nivells de renda familiar suggereixen que la demanda es mantindrà sòlida durant el 2025. Si el mercat rep més demanda i continua havent la mateixa oferta, només aplicant el sentit comú, es pot concloure que els preus tendiran a pujar més.

L’habitatge es troba en un context de gran desequilibri entre oferta i demanda, en què, segons la mateixa font, dels ciutadans que interactuen amb el mercat de la compravenda, un 78% vol comprar i únicament el 16% vol vendre. “Aquesta situació tensa els preus, els empeny a l’alça i, probablement, aquest encariment s’accentuarà en l’exercici vinent, sobretot, en les zones on la pressió de la demanda és més alta, com les grans capitals i les zones costaneres, que tenen una gran capacitat d’atracció, i fan de pols de captació de moviments migratoris i de compradors estrangers”, diu María Matos, directora d’estudis de Fotocasa.

Les dades fan referència a l’estat espanyol, però trobem el mateix problema, i amb més intensitat, a Catalunya. Dimarts vam saber unes dades que corroboren el fet que, a casa nostra, el mercat va encara més llançat. Els préstecs hipotecaris per a l’adquisició d’habitatges a Catalunya han augmentat d’un 33,6% durant el mes d’octubre, una xifra gairebé deu punts per sobre de l’alça comptabilitzada a escala estatal (24,4%), segons les dades proporcionades per l’Observatori Notarial de Catalunya. I la mateixa font notarial apunta que la compravenda d’habitatges també ha mostrat un augment interanual a l’octubre; en concret, d’un 20%, xifra dos punts per sobre de l’observada en l’àmbit estatal (18,1%). L’import mitjà de les operacions ha estat de 171.275 euros, la qual cosa representa un augment del 8,2% en comparació amb el mateix mes de l’any anterior.

Sobre aquest punt, Raquel Iglesias, vice-degana del Col·legi Notarial de Catalunya, em comenta que “pel que fa als préstecs hipotecaris, les dades del 2024 posen de manifest un canvi de tendència molt clar respecte de l’any anterior”. Recordem que, l’any passat, hi va haver unes pujades successives de tipus d’interès que van condicionar notablement l’autorització de préstecs hipotecaris i, en grau més baix, les compravendes, que van disminuir al llarg de tot l’any. La inflexió va tenir lloc la primavera passada. “Aquest any encara va començar amb descensos lleugers, però d’ençà del mes d’abril, per primera vegada d’ençà de l’octubre del 2022, tant els préstecs hipotecaris com les compravendes han anat augmentant progressivament”, afegeix.

I el lloguer també va cap amunt. Només una dada corresponent al mes de novembre, que ens hauria de fer pensar molt. Segons Fotocasa, entre els deu municipis de l’estat espanyol amb lloguers més alts el mes de novembre, n’hi ha quatre de catalans. Els dos més cars de tot l’estat són Esplugues de Llobregat i Barcelona, seguits de Calvià i Madrid. El setè és Gavà i el novè l’Hospitalet de Llobregat. Madrid i Barcelona són les dues capitals de l’estat més cares i, per districtes, els madrilenys de Centre, Chamberí i Sant Martí són els tres més cars, seguits del barri de Salamanca, també a Madrid, i de Ciutat Vella. Insisteixo, són dades fornides per Fotocasa.

Que la gent se’n va de Barcelona, ja ho sabem. Això fa que la demanda pressioni més les localitats veïnes. No és estrany, doncs, que les ciutats on han pujat més els lloguers en un any a Catalunya siguin Terrassa (29,5%), Manresa (21,7%), Badalona (19,8%), Sabadell (18,8%) i Vic (16%). A Barcelona capital, segons aquesta font, han pujat de mitjana un 8%, amb diferències importants entre districtes: el capdavanter és Horta-Guinardó, amb una pujada del 21%, seguit de Nou Barris, amb un 16%, que, per altra banda, són els més “barats” de la ciutat, en termes absoluts.

La raó sobre aquestes pujades me l’explica Carles Sala, portaveu del Col·legi d’Agents de Propietat Immobiliària (API) de Barcelona. “Des que van anunciar quines serien les zones tensades on s’aplicarien els topalls, l’agost del 2023, fins que es van aplicar, el març del 2024, els lloguers es van disparar en aquestes localitats, durant els tres trimestres de decalatge, pensant què els vindria al damunt. Després, lògicament, les pujades s’han frenat i, en alguns casos ara van baixant.”

A hores d’ara, doncs, la pujada s’ha frenat, i això té dues conseqüències clares. La primera és que afavoreix a curt termini els qui ja habiten un pis de lloguer. La segona, és que els propietaris van retirant ràpidament els pisos de lloguer i els posen a la venda. “Ningú vol assumir els riscs que comporta. A més de no poder actualitzar el preu segons el mercat, ara es parla de vaga de llogaters, hi ha impagats… És més fàcil vendre en aquests moments, per la qual cosa l’oferta d’habitatge de lloguer ja es troba en mínims… i continuarà baixant. Això castiga qui es pretén ajudar. És a dir, els grans afectats amb aquesta situació són els qui busquen pis per primera vegada, com els joves que volen formar una llar o els menys afavorits, econòmicament parlant, que necessiten habitatge”, explica. I sentència, “si no canvia res, podem anar cap al col·lapse.”

Quant al mercat de compravenda, no dubta a qualificar el 2025 com un any de possibles rècords en operacions. “La baixada de tipus, l’augment demogràfic, sobretot per la immigració, i el decalatge entre la formació de llars i la poca nova construcció, fan un còctel explosiu. Pensem que un 80% o 90% de les operacions són en habitatges de segona mà. Si d’alguna cosa estic segur és que els preus no baixaran pas l’any vinent.” I afegeix que, per evitar els problemes de la bombolla, “els bancs endureixen les condicions de solvència als demandants d’hipoteques o avals, i molts no els podran obtenir”.

En el mercat es busca més el lloguer que la compra? La resposta que em dóna Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de Propietat Urbana de Barcelona, pot sorprendre. “No, la gent s’estima més comprar a preus assequibles. Forma part de la nostra cultura. Comprar un pis de 180.000 euros surt ara a pagar una quota de la hipoteca d’uns 800 euros mensuals, que és menys que el lloguer. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona molts joves compren pisos, ajudats per la família. Si avui es posa un habitatge a la venda, a preus correctes, triga no res a ser comprat.” I afegeix: “Fa uns mesos que veiem una recuperació de les vendes a Catalunya molt important.”

Com és lògic, insisteix que el problema greu és en l’oferta. “Treballem amb molt poc producte i, en un 80% és de segona mà.” I, quant al lloguer, diu: “Els propietaris no en volen sentir parlar, amb l’actual legislació. Fins i tot, famílies que hereten un pis ja no el lloguen com abans, ara el posen a la venda de seguida. I, per la seva banda, quan acaben els contractes dels llogaters, la majoria de propietaris posa el pis a la venda. Aquesta és la realitat, i que fa que el producte de lloguer gairebé hagi desaparegut del mercat.” Li demano què passa amb els inversors estrangers que tenien edificis llogats i em respon que se’n van. “Venen els actius i se’n van a invertir en uns altres llocs amb regulacions menys dures.”

Per les opinions dels diferents agents del mercat immobiliari, sembla que ens espera un 2025 amb una recuperació d’operacions molt important en el mercat català. La baixada que s’espera en els tipus d’interès després de la d’ahir és important i empenyerà cap avall el cost de les hipoteques. Només cal veure la caiguda de l’euríbor. D’aquí, l’optimisme que es respira en el sector. De totes maneres, els problemes de la manca d’oferta es mantindran. Els milions d’euros que han promès l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el govern per a  construir habitatges no variaran la situació per a l’any vinent, i ja veurem fins on per als següents.

 

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha assegurat a la conferència de presidents de l’estat espanyol que el model de finançament singular que vol implementar no busca privilegis i és solidari. A més, ha defensat que Catalunya no ha de ser “ni més ni menys que ningú” i ha contraposat la proposta amb “el model de la insolidaritat de qui practica deslleialtat fiscal”.

La pròxima conferència de presidents de l’estat espanyol es farà a Barcelona

Malgrat això, el model ha tingut uns quants detractors durant la reunió, especialment entre les comunitats autònomes presidides pel PP. “Cap president té més dret que un altre a parlar de finançament”, ha dit. Ara bé, en l’atenció als mitjans posterior a la trobada, Illa s’ha mostrat optimista perquè ha dit que hi ha hagut un consens amplíssim en el fet que cal reformar el sistema de finançament. “Això ja és un punt d’arrencada important”, ha assegurat.

Illa ha revelat que durant la reunió alguns presidents han fet declaracions “des del desconeixement i que no s’atenen a la realitat del que passa a Catalunya”, i ha assegurat que els ho ha comunicat. “M’hi sentia amb l’obligació”, ha justificat, i ha afegit que “a alguns potser els interessa el soroll, però a Catalunya no”. Ara bé, no ha volgut concretar qui han estat els presidents que han fet aquests comentaris.

Un Mazón aspre insisteix en la confrontació amb el govern espanyol

D’altra banda, Illa s’ha referit a la proposta del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de condonar part del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per part de l’estat, tal com havia pactat amb ERC en les negociacions per a la investidura. Illa s’hi ha mostrat d’acord i ha dit que aquest moviment serviria per a corregir els errors de la gestió de la crisi econòmica del 2008.

Un altre dels punts que s’ha tractat a la reunió ha estat l’habitatge. Illa ha defensat que la proposta de Sánchez de reformar la llei del sòl per poder tenir més sòl disponible és “convenient i necessària”.

Demà es jugarà a València l’última semifinal de la Lliga del Paraulògic, on es triaran 20 nous finalistes.

En les semifinals, a diferència de les etapes anteriors, els concursants hi participen en directe tots a la mateixa sala, dirigits per Pau Vidal, autor dels Minimots, i amb la presència de públic.

Us demanem una petita donació puntual per ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Punxeu ací si ens podeu i voleu ajudar.

La semifinal del País Valencià començarà a les dotze del migdia a l’auditori de l’Octubre (Carrer de Sant Ferran, 12, València).

A continuació podeu veure algunes de les imatges de les semifinals que ja s’han celebrat a Andorra la Vella, Barcelona, Palma i Perpinyà: