La CUP ha fet una crida a la mobilització i a la desobediència civil i institucional pocs dies abans que es faci pública la sentència del judici contra el procés. ‘Si no ens deixen governar allò que afecta les nostres vides, serem ingovernables. Exercim el nostre dret a manifestació, el nostre dret a protesta i el nostre dret a la desobediència civil’, diuen en un comunicat.

Els anticapitalistes han expressat el seu suport a la participació i promoció d’assemblees populars per a donar una resposta a la sentència i han demanat a la ciutadania que s’hi sumi. ‘Si ens volen soles i espantades, ajuntem-nos perquè la por no ens paralitzi’, expliquen. D’altra banda, també han dit que ‘diàleg i indults’ guanyarien protagonisme al relat de ‘la via pactista’ a Catalunya. En aquest sentit, avisen que ‘des de l’independentisme retòric’ es buscarà l’acord amb l’estat espanyol per ‘tancar el règim’ i ‘fer inviable qualsevol projecte rupturista els propers anys’.

La CUP reclama que l’autodeterminació es mantingui al centre del debat polític, perquè considera que és ‘un ariet que esmena a la totalitat’ l’estat espanyol. I demana que la defensa del dret d’autodeterminació s’acompanyi sempre de l’amnistia, que volen contraposar als indults. Expliquen que mentre que l’amnistia és ‘col·lectiva’ i ‘anul·la el delicte i no el perdona’, els indults són individuals, atorgats pel rei i ‘renuncien a l’autodeterminació’.

‘Caldran un, dos, tres… molts 1 d’octubre’, diuen al text, en què defensen de reivindicar la ‘legitimitat’ de la desobediència civil i institucional, a més de l’organització al carrer, perquè és una ‘conquesta de drets’. De fet, defensen que cal emular el model de mobilització de l’1-O i diuen que les assemblees populars ‘recullen el millor d’aquells dies de setembre i octubre’ quan la gent ‘es va adonar del poder que té’. I animen: ‘Si ens volen fora de les places i els carrers, trobem-nos amb les nostres veïnes a les places i carrers; si ens volen desmobilitzats, mobilitzem-nos; si ens volen obedients, desobeïm.’

The post La CUP fa una crida a la mobilització i a la desobediència civil i institucional abans de la sentència appeared first on VilaWeb.

Una setantena de juristes catalans dels col·lectius Drets, Querellants per la República i l’Associació Atenes han signat un manifest per denunciar la ‘greu i continuada utilització política’ de la justícia per part d’alguns partits a l’estat espanyol. El text lamenta les filtracions que hi van haver en les detencions del 23 de setembre. Els juristes consideren que s’han vulnerat els drets fonamentals dels detinguts perquè els mitjans disposaven d’informació que no tenien ni els advocats. Denuncien que no s’ha respectat la presumpció d’innocència ni per part dels mitjans que ho han publicat ni per part dels partits polítics que ‘n’han fet ús en pre-campanya electoral’.

Les tres entitats signants consideren que hi ha hagut una voluntat de criminalitzar el moviment independentista ‘barrejant de manera barroera’ aquest moviment amb el terrorisme. Vinculen aquesta actuació amb la voluntat de l’estat espanyol de forçar l’extradició de Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí acusant-los de terrorisme. Les tres entitats veuen ‘amb preocupació’ com ‘es va degradant’ la percepció que els ciutadans tenen de l’administració de justícia. ‘Per tot això denunciem la vulneració de drets fonamentals – col·lectius i individuals, civils i polítics– que comporta la utilització política de la justícia, esberlant l’estat de dret a Espanya i els valors de la Unió Europea’, diu el comunicat.

El manifest celebra la iniciativa del Consell d’Europa d’investigar l’ús de la justícia a Espanya i Turquia contra polítics catalans i kurds respectivament. En aquest aspecte, els juristes demanen que ‘s’arribi fins a les últimes conseqüències’, i que les institucions europees ‘deixin de silenciar la violació sistemàtica dels drets humans’. L’escrit acaba reclamant la intervenció del Consell d’Europa i de la nova Comissió Europea, per tal que adoptin ‘instruments eficaços’ per avaluar la independència i la qualitat de la justícia espanyola. També reclamen que hi hagi una ‘tutela efectiva’ dels drets humans i la rectitud en el govern de les institucions.

The post Una setantena de juristes signen un manifest contra l’ús polític de la justícia a l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, té previst de demanar a Boris Johnson d’activar l’article 30 de la llei d’autonomia escocesa, el mecanisme per a fer possible un segon referèndum d’independència (com ja va passar amb el de 2014). ‘Possiblement sigui les setmanes vinents, serà aviat’, ha anunciat en una entrevista a la BBC. Si tingués el vist-i-plau del govern britànic, que fins ara s’hi ha manifestat en contra, el referèndum es faria la segona meitat del 2020.

Sturgeon ha pres aquesta decisió després de la inestabilitat política al parlament de Westminster, on el primer ministre britànic no té prou majoria per a forçar la sortida del Regne Unit. És partidària de desallotjar-lo de Downing Street amb una moció de censura. Tanmateix, ha dit que els parlamentaris de l’Scottish National Party (SNP) només donarien suport al líder laborista Jeremy Corbyn si es comprometés amb un segon referèndum d’independència.

La darrera enquesta assenyala que el suport a la independència arriba al 50% –cinc punts més que l’enquesta interior–, amb una majoria que creu que l’economia escocesa aniria millor en una Escòcia independent que no pas dins d’un Regne Unit post-Brexit.

Rebutja un pla B per a fer la independència

Alguns diputats del seu partit, l’SNP, demanen a Sturgeon un pla alternatiu, com ara assegurar una majoria parlamentària en unes noves eleccions o fer un referèndum sense permís. Una possibilitat que la primera ministra escocesa rebutja. ‘No ens cal parlar d’un pla B perquè ja tenim un pla A’, ha dit, i ha avisat que si es provés de fer un referèndum que no fos reconegut com a legal i legítim –o apel·lar a un mandat independentista sense haver demostrar tenir prou suports– no tindria ‘el pes legal, polític i diplomàtic necessari’.

The post Nicola Sturgeon demanarà abans de final d’any un segon referèndum d’independència a Johnson appeared first on VilaWeb.

Diversos panells publicitaris de marquesines d’autobus de Barcelona han aparegut amb cartells d’unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra durant diversos desnonaments. Amb la frase que el conseller d’Interior, Miquel Buch, va pronunciar fa uns mesos al parlament: ‘els Mossos no desnonen a ningú’.

Es tracta de la darrera campanya de l’organització juvenil de l’esquerra independentista Arran, que denuncia el fet que els Mossos d’Esquadra hagin participat en l’execució de desnonaments a la capital catalana, fins i tot fent ús de la violència. De fet, les darreres setmanes hi han hagut diverses càrregues contra activistes que intentaven aturar desnonaments. La darrera, dijous.

[FIL] #BonDia #Barcelona es desperta recordant les paraules de @MiquelBuch fa uns mesos al @parlamentcat: "els @mossos no desnonen a ningú." En una setmana protagonitzada per les actuacions policials per executar desnonaments. #CapitalVsVida pic.twitter.com/BBO8jBSb8o

— Arran #NoClaudiquem (@Arran_jovent) October 13, 2019

The post Arran assenyala els Mossos d’Esquadra pels desnonaments appeared first on VilaWeb.

El president del parlament, Roger Torrent, ha anunciat que la cambra celebrarà un ple específic com a reacció a la sentència, perquè els 135 diputats puguin expressar les seves opinions ‘davant la gravetat dels fets.’

Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat

En una entrevista al programa ‘Faqs’ de Tv3, ha també ha fet una crida a sortir al carrer a protestar i ‘fer que la repressió de l’estat sigui insostenible.’

‘Cada pas que fem han de ser passos dirigits a aguditzar les contradiccions de l’estat espanyol i no pas les del moviment independentista’, ha afirmat el president del parlament, que també ha assegurat que hauran de ser capaços d’explicar-ho internacionalment.

Com ens assabentarem de les mobilitzacions? Ha fet una crida a crear ‘incentius democràtics perquè a l’estat, des del punt de vista polític, li surti més car intentar cronificar el conflicte, o fins i tot posar als independentistes a la presó, que seure a una taula a negociar el referèndum.’

Torrent ha reclamat que s’apel·li al conjunt de la població de Catalunya que ‘encara no és independentista’, i cercar compartir uns mínims, i ha defensat que no només fa falta mobilització social, sinó també capacitat d’incidència política en la governabilitat de l’estat espanyol.

The post Torrent anuncia que el parlament farà un ple específic com a reacció a la sentència appeared first on VilaWeb.

El vaixell Ocean Viking ha salvat 74 persones que viatjaven en una llanxa a la deriva prop d’una plataforma petroliera, a unes cinquanta milles davant de la costa de Líbia. En l’embarcació hi viatjaven sis menors.

Des de l’ONG Metges Sense Fronteres s’ha informat que tot i esgotats, tots els migrants semblaven estables.

BREAKING: The #OceanViking has just rescued 74 people – including 6 minors – from a rubber boat in distress near an oilfield around 50 nautical miles off the Libyan coast. While exhausted from the dangerous journey, all seem to be stable. pic.twitter.com/9xKf4alWNq

— MSF Sea (@MSF_Sea) October 12, 2019

The post L’Ocean Viking salva 74 persones davant de la costa de Líbia appeared first on VilaWeb.

Centenars de persones que havien participat en l’ocupació de l’estació de Sants a Barcelona, per protestar per la sentència contra el procés, han iniciat una marxa un cop finalitzada l’acció a l’estació. S’han manifestat pel carrer Tarragona fins a arribar a la plaça d’Espanya, on també han tallat el trànsit i hi han fet un pícnic. Una estona després han continuat la marxa i han tallat la Gran Via, tot avançant cap al centre de la ciutat.

Consells de seguretat per si t’identifiquen o et detenen

Ocupació de Sants malgrat el desplegament policíac

Cap a les deu del matí, unes dos-centes persones han ocupat durant més d’una hora el vestíbul de l’estació de Sants. Convocats pel compte de Twitter Pícnic per la República, s’han assegut al terra i, enmig de crits d’independència, han brandat cartells amb el lema  ‘Per un país amb millors infraestructures: Independència!’. També han cridat a favor de la llibertat dels presos polítics i els exiliats, cridant un per un tots els noms.

Poca estona després, els Mossos han començat a desallotjar-los, tot arrosegant-los i enmig de crits de queixa. Els agents no han deixat que els periodistes que eren fora de l’asseguda poguessin acostar-se als activistes:

Finalment, els concentrats han abandonat l’estació, on a la sortida els esperaven centenars de persones. Ho han fet al crit de ‘demà tornarem!’.

La resposta a la sentència del judici del procés: totes les propostes fins ara

Una hora abans de l’acció, TMB havia tancat el vestíbul de l’estació de Sants de la Línia 5, arran de la convocatòria que Pícnic per la República. A l’interior de l’estació s’han desplegats agents dels Mossos d’Esquadra i policies espanyols. Els Mossos han identificat diverses persones que han arribat a l’estació per a participar en l’acció.

‘Han vingut els Mossos i ens ha dit si veníem pel pícnic. Es veia de sobres i hem dit que sí. Aleshores ens han dit que el pícnic s’havia de fer fora. Hem dit que primer volíem anar al lavabo i a esmorzar. Ens han dit que no podíem anar-hi, i ens han demanat la identificació’, ha explicat Isabel Brugués, una de les identificades.

Guia de les Marxes per la Llibertat

The post [VÍDEO i FOTO] Els manifestants desallotjats de l’estacio de Sants continuen la protesta amb talls de trànsit appeared first on VilaWeb.

I avui 600 dies, exactament 14.400 hores sense llibertat. Es diu de pressa, però es fa llarg. I és que aquest serà un cap de setmana llarg, sentimentalment parlant. La presó és un lloc buit on tu no controles el temps, sinó que el temps et controla a tu. Sumes i sumes dies mentre veus internes que surten perquè ja han complert sentència. I et preguntes què hi fas aquí. Però no es troba una resposta exacta. Avui estem a les portes d’una sentència que s’allarga fins a l’últim moment.

Les nits es fan eternes, fins i tot, a vegades costa dormir. T’aixeques. Mires el rellotge… les quatre de la matinada. Tornes a aclucar els ulls, però comproves que és difícil agafar el son. Aquesta incertesa de no saber el dia que sortirà la sentència, t’està consumint per dins. De cop, recordo la frase que va deixar anar la nostra estimada Dolors Bassa durant l’al·legat final del judici del Procés: ‘La seva sentència no sols determinarà l’etapa final de la meva vida sinó també l’esdevenir de les generacions futures.’

A vegades he sentit comentaris, en alguns sopars al Centre Penitenciari del Puig de les Basses, de gent excusant-se de venir un divendres per una simple trobada per anar a fer el cafè o altres situacions surrealistes. Se’m regira l’estómac només de pensar-hi. Cal més empatia. Si cada matí al llevar-nos penséssim en les preses polítiques, no ens mobilitzaríem per canviar la situació? Pensem-hi i actuem en conseqüència!

No som conscients del moment que vivim fins que no recapitulem i analitzem què ens ha dut fins a aquesta situació tan injusta.

Recordo quan va ocórrer tot, aquell 1 d’octubre del 2017. Es va comprovar que el poble sencer fou capaç de fer grans gestes. Va ser l’acte de desobediència més gran de la història. També recordo aquella trucada el 2 de novembre quan la meva mare em notificava que la Dolors, la Meritxell, l’Oriol, en Jordi, en Josep, en Joaquin, en Raül, i en Carles eren enviats a presó. Va ser un cop molt dur, però gràcies al suport de la gent hem sigut capaços de tirar endavant malgrat els obstacles.

Avui, 600 dies després de la segona entrada a presó el 23 de març del 2018, i a les portes d’una sentència, ens ho han tret tot, fins i tot la por. I és que ens volen agenollats però ens trobaran dempeus.

Estem parlant d’unes acusacions infames que no tenen ni cap ni peus i on el principi de veracitat passa per damunt de la presumpció d’innocència. La resposta a la sentència ha de ser un tsunami, de forma massiva, pacífica i constant. Perquè sigui quina sigui aquesta sentència, els 600 dies sense llibertat, ja ningú els hi tornarà i el dany causat és irreparable. Que ningú es quedi a casa. Aquell que es quedi al sofà estarà normalitzant la repressió. Omplim els carrers i fem sentir la nostra veu. Qui et diu que demà no pugui ser un de nosaltres que es trobi en una situació semblant? Tinguem-ho clar: Si callem ells guanyen.

Com va dir Leonard Cohen, “de vegades, un sap de quin costat estar, simplement veient els que estan a l’altre costat.”

The post 600 dies de presó i a les portes d’una sentència appeared first on VilaWeb.

Avui, 13 d’octubre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat
• 600 dies de presó i a les portes d’una sentència | El nebot de la consellera Dolors Bassa explica les seves sensacions
• Albert Batet: ‘Són presos polítics si són casos com el de Tamara Carrasco’
• La desconnexió entre Espanya i Catalunya: la sentència i les eleccions | Anàlisi de Joe Brew
• La fi d’una estratègia dolorosa? | Mail Obert d’Andreu Barnils
• Les deu motos elèctriques per a circular sense problemes a la Barcelona de baixes emissions
• La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència
• Un mercat immobiliari molt marejat | Anàlisi de Jordi Goula
• ‘Les paraules que encara no tenim’: la genealogia dels feminismes, a debat
• Avançament editorial: ‘L’explosió de Capità Arenas’, periodisme d’investigació de Santiago Vilanova
• Cartes creuades: Ens volen tallar les ales

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Compte enrere per a la sentència’ i ‘PSOE i Més Compromís llencen l’esquerra i Cs s’enfonsa el 10-N’ appeared first on VilaWeb.

Tenim, avui diumenge, centenars de policies i guàrdies civils disposats a reprimir els dies vinents a casa nostra i sense fre. Des de fa dos anys, tenim mig govern a la presó. I des de fa pocs dies, set presos polítics nous són en presons espanyoles. I si resulta que, amb tota la bona intenció del món, seguim una estratègia que provoca dolor i cap resultat? I si seguim una estratègia que facilita una violència desfermada? Una estratègia que no rebaixa el conflicte, més pròpia d’activistes que no pas de polítics. Una estratègia que no toca de peus a terra ni mesura les forces. Parlo, efectivament, de l’estratègia basada en el diàleg, que tant de dolor ha causat aquests darrers dos anys.

La batalla viscuda entre els partidaris de la negociació i els de la via unilateral sempre ha donat per guanyadors els del diàleg. Sobretot en els fets d’Octubre, Pedro Sánchez i el judici. Aquests són els grans èxits dels partidaris del diàleg. I, alhora, el seu gran fracàs. Aquí, la darrera victòria dels unilaterals és el referèndum del Primer d’Octubre. Des d’aleshores, hem buscat negociació.

Després del referèndum, no vam dedicar tots els esforços a buscar el diàleg amb l’estat, via PNB, i amb Europa, via Donald Tusk? No volíem fer seure el PP a taula, en lloc de buscar maneres d’implementar el resultat? Els partidaris del diàleg van guanyar amb escreix, aquell octubre. Però el diàleg no va arribar mai, ni va obtenir cap resultat. Al revés. Presó i exili. Això ens ha donat el diàleg, des del meu punt de vista.

La legislatura de Pedro Sánchez és el segon gran èxit dels partidaris de la negociació. I, a la vegada, el seu gran fracàs. El juny del 2018, els independentistes van fer fora Rajoy en una moció de censura i van fer president Pedro Sánchez amb els vots d’ERC i Junts per Catalunya, aleshores Partit Demòcrata Europeu (i encara seria president, l’home, si el PSOE no hagués optat per anar a eleccions, perquè podia perfectament acabar la legislatura amb pressupost prorrogat). Any i mig després, tenim més calma o en tenim menys? Tenim molta tensió perquè no és que el PP de Rajoy hagi desaparegut, és que el tenim per partida doble! No és, el PSOE d’ara, una còpia del PP? No demana, via advocacia de l’estat, anys de presó pels presos polítics? No es mostra partidari del 155 en plena campanya? No és més espanyolista que mai? La negociació et porta, una altra vegada, violència i repressió. Paradoxalment. I cruelment.

Finalment, el tercer gran moment en què els partidaris de la negociació han guanyat ha estat el judici. Novament, es van posar damunt la taula les dues estratègies. Hi havia l’opció directa, combativa, unilateral si voleu, del senyor Boye (aquest és un judici polític, trampós i nego que es jutgin fets!) o la via del diàleg, representada sobretot per Xavier Melero (un judici jutja fets en un estat de dret). La via de la negociació va tornar a guanyar. Boye no ha estat ni present a la sala i Melero, el rei del mambo. Doncs el resultat és que, després de dos anys, els presos encara són en presó preventiva. I les sentències, ai, les sentències. La via negociadora pot portar, una altra vegada, dolor i repressió. Paradoxalment i cruelment.

Optar per la negociació pot fer-te quedar bé, i de fet, sona de meravella. Però potser és propi d’activistes i no de polítics, que no calibren que la seva estratègia pot causar molt de dolor, violència i repressió. Davant un violent, optar per la negociació pot resultar tràgic. En canvi, plantar-te, ser directe i combatiu, pot fer aconseguir més calma. Això pensava abans de començar la setmana: com és que hem arribat fins aquí? No seria hora de posar fi a una estratègia dolorosa? No hauríem d’optar per evitar el dolor d’una manera més directa?

The post La fi d’una estratègia dolorosa? appeared first on VilaWeb.

Al març, vaig escriure un article sobre la poca atenció que es feia a l’estat espanyol del judici del procés. Encara que molts el consideressin el judici més important de la història de l’estat, se’n parlava poc fora de Catalunya. Ara que la sentència és a punt de sortir i que Espanya és una altra vegada en pre-campanya, és interessant de reproduir aquella anàlisi. És a dir, fins a quin punt es parla de la sentència a l’estat espanyol i a Catalunya? I què podem deduir-ne de les diferències?

Mirarem tots els piulets geolocalitzats dels últims deu dies que feien servir les paraules ‘sentència’ (o ‘sentencia’) a quatre ciutats de l’estat espanyol: Barcelona, Madrid, Sevilla, Saragossa (a menys de 32 kilòmetres del centre de la ciutat). Per fer-ne un control, comparem-los amb els piulets de les mateixes zones que contenen la paraula ‘eleccions’ o ‘elecciones’.

La hipòtesi és aquesta: si a Catalunya preocupen els mateixos temes polítics que a la resta de l’estat espanyol, esperarem que la proporció de piulets esmentant la sentència i les eleccions sigui similar a les diferents ciutats. En canvi, una diferència en la freqüència de piulets esmentant la sentència i les eleccions indica una desconnexió psicològica, i una diferència en la importància relativa que les persones posen als esdeveniments polítics.

Vegem-ne els resultats.

Tots els piulets d’aquests últims deu dies

El gràfic següent mostra la diferència entre piulets sobre les eleccions (verd) i la sentència (blau) a les quatre ciutats examinades. Les dades han estat ajustades perquè el nombre de piulets sobre les eleccions sigui la referència (100%) a cada ciutat, de manera que puguem fer comparacions entre ciutats que no tenen el mateix nombre d’habitants. És a dir, una barra blava al 100% vol dir que en aquella ciutat es fan exactament la mateixa quantitat de piulets sobre la sentència que sobre les eleccions. Una barra blava més alta de 100% vol dir que es parla més de la sentència, i una barra blava inferior a 100% vol dir que es parla més de les eleccions.

Barcelona és l’única ciutat on es parla més de la sentència que de les eleccions. A les altres ciutats, la freqüència (ajustada) de piulets sobre la sentència és molt menor. A Madrid, la freqüència ajustada de piulets sobre el judici és 3,3 vegades menor que a Barcelona. La bretxa és encara més gran a Sevilla (4 vegades menor) i a Saragossa (3,5 vegades menor).

La comparació Barcelona-Madrid és la més interessant perquè són de dimensions més similars i comparteixen un nivell sociodemogràfic més comparable. Mirem la freqüència de piulets per hora a cada ciutat:

És clar que, a Madrid, la sentència contra el procés atrau molta menys atenció que no pas les eleccions. I a Barcelona passa al revés.

Conclusió

A Catalunya es parla molt més de la sentència que no pas de les eleccions espanyoles. A la resta de l’estat, es parla més de les eleccions que no pas de la sentència.

Quan dues poblacions no comparteixen la mateixa opinió sobre la importància relativa dels esdeveniments polítics, se’n reflecteix una ‘desconnexió’. Els esdeveniments principals d’un lloc ja no es consideren tan importants a l’altre. La confirmació d’aquesta desconnexió la podem trobar també, anecdòticament, si donem un cop d’ull als titulars dels principals diaris de Catalunya i de l’estat espanyol: en els primers, la sentència; en els segons, les eleccions espanyoles.

The post La desconnexió entre Espanya i Catalunya: la sentència i les eleccions appeared first on VilaWeb.

Seiem sota l’ombra d’un gran i majestuós pollancre, al costat d’una bassa, a la part baixa de la vall de Rials, a Alella. Gaudim d’unes vistes impagables de la costa, tenim el mar a tocar, i més enllà ja trobem les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs i al darrere Montjuïc. A sota, la imponent Barcelona. Només ens separen setze quilòmetres de la gran urbs. Som en un territori que anomenen periurbà, on la pagesia viu amb dificultats. Queden molt pocs pagesos al Baix Maresme, tot i que els que avui trobem són pagesos encara joves, i malgrat que aquest territori és de policultiu: vinya, flor i horta.

Som una societat que hem perdut el vincle amb la pagesia i la natura. Hi ha un gran desconeixement sobre el món agrari, sobre el món pagès. Per això és corrent que el pagès en aquest territori no sigui prou valorat. A voltes és invisible. I som uns grans ignorants dels valors i qualitat de vida que aporta la pagesia a la nostra comunitat: salut ambiental i alimentària, disminució del risc d’incendis, qualitat en el paisatge… És important que socialment es comencin a valorar tots aquests elements, no tangibles, que ens aporten els pagesos i que no els retornem de cap manera. Per una altra banda, sovint els mateixos pagesos no són prou conscients de la importància que tenen per a la qualitat de vida de tota la comuntiat.

Però per valorar, primer cal conèixer. Per això hem convidat cinc pagesos dels tres sectors principals de cultiu del Baix Maresme, per conèixer la seva realitat en diferents àmbits. Ens parlen de la competència a l’hora de vendre els seus productes, que sovint prové d’uns altres països; del valor que avui es dona al producte de proximitat i la importància que tindrà per a la pervivència de la pagesia d’aquest territori; de la manca de polítiques públiques, ni tan sols en l’àmbit municipal; de la utilització de les noves tecnologies i xarxes socials; de la dificultat del relleu generacional…

Parlem amb Albert Federico i Samuel Garcia de l’àmbit de la viticultura; Jordi Arenas i Pau Gutiérrez, pagesos d’horta; i Ramon Lladó, que es dedica al cultiu de la flor. Hi ha empatia entre ells i col·laboració. La seva no és tan sols una feina, sinó una forma de vida. Aposten per la qualitat. Saben que si es guanyessin més bé la vida hi hauria més pagesos, no costaria tant el relleu generacional i hi hauria més sòl disponible per conrear.

—Quants de vosaltres heu estudiat, us heu format per treballar el camp, per ser pagesos? I quants sou pagesos per tradició familiar?

Ramon Lladó: Jo he triat ser pagès perquè d’alguna manera m’ha vingut donat. Ja ho feien els meus pares i ho feien els meus avis. Vaig fer la carrera d’enginyer tècnic agrícola i he seguit el negoci familiar, que és de la flor.

Jordi Arenas: A mi també em ve per tradició familiar. De ser pagès, me’n va ensenyar el meu pare. Em dedico a l’horta.

Albert Federico: A mi no em ve de tradició familiar. Tenia passió pel vi i per la feina a l’aire lliure. Vaig començar per recuperar unes vinyes velles a Teià. Fa quatre anys que em dedico al vi. Soc molt autodidacte i ara estic fent una formació en agricultura biodinàmica, per incorporar-la al conreu de la vinya. També pregunto molt als companys, als pocs pagesos que queden. Aquesta és la meva formació. Vaig estudiar educació social i vaig treballar molts anys d’educador. I entremig vaig treballar de jardiner, que em va donar un coneixement sobre les plantes, això sí. L’avantatge que hi veig, de ser autodidacte, és que comences de zero. Soc un llibre en blanc. Segons quins estudis, de vegades et condueixen per camins una mica viciats.

Pau Gutiérrez: Jo vaig començar de zero, com l’Albert. No em venia per tradició familiar. Vaig néixer a Barcelona, però ja de petit volia ser pagès. Vaig estudiar medi ambient i quan vaig acabar vaig llogar una finca aquí a Rials i vaig començar a fer horta. Des del principi sabia que volia treballar en ecològic. Va ser per vocació. Com a pagès tinc una formació autodidacta i em vaig passar moltes hores al costat del pare d’en Jordi. Em va esbroncar molt, però també em va ajudar molt. També vaig aprendre molt del meu sogre, en Toni Armengol, perquè ell ve d’una família pagesa.

Samuel Garcia: A mi tampoc em ve de tradició familiar, però sempre m’havia agradat el camp. Amb la compra del celler [Alella Vinícola] va sorgir l’oportunitat de dedicar-m’hi. Si no fos per aquest context, segurament no m’hi dedicaria. Vam començar a plantar vinya i vam treballar-la per aconseguir les qualitats desitjades. Compagino la pagesia amb unes altres feines relacionades, però si pogués només em dedicaria a les vinyes.

—Compartiu que fer de pagès té una part vocacional important, també vinculada a treballar la terra i tenir una feina a l’aire lliure?

Ramon Lladó: A veure, en aquesta taula som cinc i treballem en sectors molt diferents, encara que sembli que tot sigui el mateix. En el meu cas, no em dedico a la flor per un tema sentimental, d’amor a la terra. M’haig de guanyar la vida i me l’haig de guanyar molt bé, perquè si no no val la pena. En aquest sentit, has de competir amb molta gent de tot el món, perquè de flor en ve de tot el món. En temps del meu avi, la flor era només d’aquí i els floricultors es guanyaven molt bé la vida. Però avui això s’ha acabat: amb els avions, la flor ve de Colòmbia, de Kenya, d’Holanda… El mercat s’ha fet petit i molt competitiu. I la cosa principal és que ens hem de guanyar la vida.

Pau Gutiérrez: Amb l’horta també competeixes amb tot el món.

Albert Federico: I amb el vi, també.

Ramon Lladó: En el cas de la flor, els marges són molt petits actualment, i el preu és molt estable tot l’any. Per una altra banda, la flor, com també l’horta, té un període de vida molt curt. No és com una ampolla de vi, que té una vida llarga i la pots arribar a vendre al Japó. I amb el producte d’horta d’agricultura ecològica arribes a un client que ho valora i ho paga. Potser el rendiment és una mica més alt.

Jordi Arenas: Sí, certament, la flor no es menja. I nosaltres amb l’horta elaborem un producte de proximitat que tenim gent que valora. Amb el producte de proximitat ens podem defensar, tot i que això no vol dir que hi fem diners, però el producte de proximitat avui conté un valor afegit de cara al client. Quan tens pèsols d’aquí o mongeta d’aquí, la gent ho valora i cada vegada més. I les botigues petites opten pel producte de proximitat.

—Tot i que cada sector agrari té uns condicionants diferents, en general, us sentiu supervivents com a pagesos del Baix Maresme?

Jordi Arenas: Sí, som molt pocs. Perquè no és una feina de vuit hores i després te n’oblides. Ser pagès vol dir treballar sempre. Diumenge passat vaig treballar una estoneta al matí i em va quedar feina per fer i després de dinar hi vaig tornar una altra estona. I el dia que fas festa, fas alguna cosa relacionada amb la terra. No és una feina, és una forma de vida.

Pau Gutiérrez: Sempre estàs pendent dels horts.

Albert Federico: I si no trepitges la vinya, tens el cap ocupat pensant en com vendré el vi, els números…

Pau Gutiérrez: La diferència entre un pagès i algú que té una professió liberal que també dedica moltes hores al seu petit negoci, és que per al professional que té un negoci, quan el tanca, el temps s’atura, diguem. I quan torna, tot és allà on ho havia deixat. En canvi, per a nosaltres, els pagesos, el cultiu continua viu, el temps no s’atura: els tomàquets van creixent, les herbes van creixent, els animals salvatges també hi són, pot caure una tempesta… Aquí el temps no s’atura. Fins i tot, quan és estiu i la gent se’n va de vacances, les plantes continuen creixent. I tu tens producte que no pots vendre. En el cas del vi, això és diferent. Però un tomàquet, quan han passat pocs dies de collir-lo, ja el pots llençar. I amb la flor no tens gaire marge, tampoc. El producte de l’horta és de consum molt immediat.

—I com ho viviu? Us genera molt de neguit? Com conviviu amb el handicap del temps?

Albert Federico: Jo diria que has de tenir un caràcter especial per fer de pagès, per aguantar l’estrès, el neguit que suposa. Faig una collita l’any, si passa qualsevol cosa ara, un mes i mig abans de la verema, ja he begut oli. És això que deies, Ramon, que ens hauríem de guanyar molt bé la vida, perquè si un any perds mitja collita, tinguis una recambra. Però ho visc amb un punt d’aventura, que a mi m’agrada. És clar, només fa tres anys que hi treballo i encara no m’hi guanyo del tot la vida, amb el vi. L’aventura de pensar què passarà aquest any amb el raïm, si madurarà bé o no madurarà bé, com puc aconseguir aturar els senglars…

Samuel Garcia: Sí, penso que és una feina que t’ha d’agradar, perquè té molts inconvenients. I, indubtablement, t’hi has de guanyar la vida.

Albert Federico: Cada any que passa, el cultiu va millor i cada cop en trec més raïm i de més qualitat. I això farà que el vi també vagi adquirint més qualitat. És una part molt gratificant de la feina.

Jordi Arenas: Jo treballo per aquesta raó. El que em fa moure és veure el resultat final. A mi m’agrada portar a Mercabarna la verdura perfecta, que la gent la valori i que compri el meu producte un bon client, el millor de Mercabarna. Però per arribar a aquest nivell, hi ha molta feina al darrere. Perquè el producte surti bo, per portar el millor producte, també has de fer moltes hores de tria al magatzem. I al camp. No treballo en ecològic, però treballo amb una biòloga que em ve a fer el seguiment del cultiu, per combatre les malures amb insectes i flors. Faig un cultiu integrat, tot i que no el tinc registrat. Fa cinc anys no treballava pas així. Però avui faig servir productes químics molt menys nocius i en una proporció molt més petita. Potser de deu a un.

—La pagesia ha evolucionat molt en aquest sentit, de vincular l’aliment a la salut i, per tant, anar eliminant progressivament herbicides i insecticides.

Jordi Arenas: És clar, d’entrada el pagès és reticent a treballar amb insectes, per exemple. Fins que no ho proves, no t’adones que va bé. Però no és tan fàcil canviar, quan tota la vida ho has fet d’una mateixa manera, per tradició familiar.

Pau Gutiérrez: Un any, jo feia tomàquets en una feixa i en Jordi feia tomàquets a la feixa del costat. Ell ruixava dos cops per setmana per la plaga d’una papallona, la tuta, i jo només vaig arruixar dos cops en tot l’estiu. Jo no tenia tuta i ell n’estava ple. Jo la combatia amb uns insectes i va ser quan va veure que eren molt efectius, que en Jordi va decidir provar-ho.

Jordi Arenas: Sí, un dia vaig obrir els ulls i ara ja treballo d’una manera completament diferent.

Albert Federico: Una de les bases en biodinàmica és que la terra mateixa conté tot el que necessita. Si regeneres la terra, ella mateixa ja aportarà tot el que necessita. Jo no llauro. Per intuïció i perquè la biodinàmica em demostra que podem cultivar la vinya sense llaurar. I produeix. Treballo en coberta vegetal espontània i permanent. Miro de tenir-la baixa o alta, depèn, i això crea una capa d’humitat i genera una gran vida a la terra.

Pau Gutiérrez: No sé si els que treballeu la planta…

Ramon Lladó: Jo soc als antípodes del que expliqueu. En el meu cas, és molt important triar les flors que cultives tenint en compte les que venen de fora. Per exemple, cultivar roses al Maresme avui no és rendible. Perquè les roses venen de Colòmbia i de l’Equador, que tenen un microclima semitropical i et venen a un preu molt bo. Per tant, és molt important triar la flor que cultives. Per exemple, jo cultivo lilium. Poso les malles negres a terra per oblidar-me de les herbes. El bulb del lilium ja em ve d’Holanda amb unes caixes, i el planto en un substrat de torba especial que ve de Lituània. Amb aquest substrat la planta va sola i no pateix plagues. El lilium no s’ha d’arruixar. Cada quinze dies rebo quinze caixes de liliums d’Holanda. A cada caixa hi van de 350 a 400 bulbs. Hi ha dues caixes de lilium vermell, dues de blanc, dues de groc, dues de rosa. I al llarg de l’any vaig plantant i vaig collint. Ara a l’estiu el cicle és molt curt. S’ha de cultivar sota malla i sense plàstic i a l’hivern, amb plàstic i sense malla.

—Tenir el Mercat de la Flor a Vilassar és una avantatge per als floricultors del Baix Maresme?

Ramon Lladó: Sí, i tant.

Conreus d’horta, vinya i flor hornamental a setze quilòmetres de Barcelona. © Beth Magre.

—Quins problemes importants detecteu en l’àmbit de la pagesia al Baix Maresme? La disponibilitat de terres, per exemple? Parlem d’una zona periurbana que, per les seves condicions, ha patit una agressió urbanística molt important.

Jordi Arenas: Per mi, la terra no és el principal problema que tenim.

Pau Gutiérrez: Home, si vens de tradició familiar i coneixes els propietaris, potser és més fàcil. Però quan comences de zero… He buscat terres i m’he trobat amb animalades, com ara demanar-me mil euros el mes per hectàrea.

Jordi Arenas: Això és una animalada. Però crec que, si busques, ho trobes.

Pau Gutiérrez: Per mi sí que forma part del problema.

Jordi Arenas: Però no hi ha gaire gent que vulgui agafar la terra per cultivar. No hi ha demanda.

Pau Gutiérrez: Jo m’he trobat gent que vol urbanitzar i que no vol llogar la terra per a cultiu, esperant que es pugui requalificar.

Samuel Garcia: Hi ha especulació. Encara que el terreny sigui agrícola i no s’hi pugui construir res, que només s’hi permeti plantar, la gent es pensa que té qui sap què, pel fet de trobar-nos tan a la vora de Barcelona. Com que el camp dona poc, prefereixen no fer-hi res, per si de cas algun dia… Els que ens dediquem a la vinya necessitem moltes hectàrees per plantar ceps. Els que us dediqueu a l’horta, amb una hectàrea o dues potser ja en teniu prou. En canvi, amb dues hectàrees de vinya no fas res. I amb la vinya paguem preus que no crec que es paguin a la resta de Catalunya.

Pau Gutiérrez: He preguntat què es paga per un tros d’horta al Baix Maresme, a l’Alt Maresme, al Vallès, a Tarragona… Al Vallès ja canvia molt: 500 euros per hectàrea i any, amb aigua. A l’Alt Maresme, 900 euros per hectàrea i any. Aquí, des de 12.000 euros per hectàrea i any fins a 2.000 per hectàrea i any amb aigua, que és el preu més econòmic que he trobat.

—Sembla que en el Pla d’Actuació Municipal (PAM) 2015-2019 de l’Ajuntament d’Alella s’havia previst fer un banc de terres. No es va tirar endavant. Un banc de terres per adquirir sòl rústic o perquè l’ajuntament fes d’intermediari i facilitar el tràmit. Creieu que podria ser una solució, que us podria afavorir?

Albert Federico: En el cas de la vinya, crec que sí. Ara, en el cas de l’horta, qui treballaria aquestes terres?

Ramon Lladó: Trobo que els que ens dediquem al sector agrari som una minoria, tan petita, que no se’ns té en compte. I el principal problema no és que no hi hagi terra, sinó que no hi ha recanvi generacional. Al Mercat de la Flor hi ha molts bons pagesos, però quan es jubilen no hi ha cap descendent que continuï el negoci. I què en fa, dels seus terrenys?

Pau Gutiérrez: Home, si hi hagués més demanda, hi podria haver un relleu d’algú que no fos de la família, però que continués el conreu de la terra.

Jordi Arenas: Per mi, el problema més gran que tenim, tots, és el preu del producte. Si els pagesos ens guanyéssim molt bé la vida, hi hauria bufetades per la terra i per tot. Però com que anem al límit, perquè el preu és tan just… Ara mateix, el tomàquet a Mercabarna puja més d’un euro. Arriba tomàquet de Bèlgica, d’Holanda, del Marroc, i què passa? El preu del tomàquet cau en picat. Això és el que ens mata.

—Es tracta de legislar-ho.

Pau Gutiérrez: Sí que es pot fer, des de l’àmbit municipal per exemple, és que quan es faci el concurs dels menjadors municipals de les escoles bressol es posi la condició que els productes que es comprin siguin de proximitat.

Jordi Arenas: Home, però jo amb aquesta mesura des de Mercabarna no ho notaria. El que cal és agafar l’exemple de França, on la gent compra producte nacional i els pagesos van molt bé. I tenen diversos ajuts per adquirir maquinària, etc. Quant als ajuts, a Alella no ens podem queixar, perquè l’ajuntament dona una sèrie d’ajuts als pagesos.

Ramon Lladó: A Teià això ara per ara és inimaginable. I si ens posem a comptar la gent que treballem la flor, a Teià ja som set o vuit. I són productors prou importants.

Pau Gutiérrez: Tots els hivernacles que hi ha a Teià de flor són un motor econòmic, és un potencial que té Teià, i s’hi hauria de donar suport. Jo soc a cavall entre Alella i Teià. A Alella, són uns ajuts que primer eren al món rural i ara s’emmarquen dins la promoció turística. Et donen diners per cultivar. Va per punts: si fas horta o vinya ecològica tens més punts, i també va per nombre d’hectàrees. Són ajuts que també preveuen els plans d’explotació forestal, les barraques de vinya, elements patrimonials i l’adquisició de maquinària. Si, per exemple, compres plàstic biodegradable, que és més ecològic i sostenible, però més car, l’ajuntament et dona un ajut, que pot arribar al 50%.

Jordi Arenas: Ara, insisteixo, si ens paguessin un 10% més pel producte que fem, no caldria cap ajut. És la diferència entre guanyar o no guanyar. Però, sobre això, un ajuntament no hi pot fer res.

Pau Gutiérrez: Doncs crec que sí que hi pot fer. Jordi, així com dius que està molt bé que l’Ajuntament d’Alella doni aquests ajuts, des de l’ajuntament també es poden fer unes altres accions. Ja n’he dit una: que les escoles bressol, que són municipals, consumeixin productes de proximitat al menjador. O tota la flor que es planti al poble, que és vila florida, provingui de floricultors del Baix Maresme o dels voltants. O des del Consell Comarcal del Maresme, crear polítiques que afavoreixen la pagesia de la comarca.

Albert Federico: Hi veig el risc que acabis depenent de la política d’un ajuntament, que pot canviar cada quatre anys.

Pau Gutiérrez: No. Mira, hi ha una línia d’ajuts d’àmbit europeu, que es donen des de la Unió Europea, que es diuen ajuts Leader, que donen molts diners i que permeten construir una formatgeria o un escorxador. Però nosaltres ens trobem en una zona d’influència urbana i en aquest territori no tenim dret a demanar aquests ajuts. Perquè es considera que aquí no hi pot haver agricultura per la proximitat amb Barcelona.

—Us volia introduir un nou tema: amb l’incendi de la Ribera d’Ebre, un dels fets que va quedar demostrat és el valor de tenir uns espais agraris diversos i cultivats. La vostra feina aporta qualitat de vida a tota la comuntat: salut ambiental i alimentària, disminució del risc d’incendis, qualitat en el paisatge… Però ni la societat ni els organismes públics no són conscients d’aquests paper important que teniu. Sabíeu que ni l’Ajuntament d’Alella ni el del Masnou ni el de Teià tenen regidoria d’Agricultura?

Pau Gutiérrez: Ves a Barcelona, al Masnou o a Teià i pregunta com es valoren els pagesos.

Jordi Arenas: No se’ns valora i no s’entén la nostra feina. La gent es molesta perquè tirem fems o perquè fem foc. A la gent li agrada molt tenir camps cultivats i vinyes davant de casa seva, però alhora molestem. I hi ha altra gent que passeja amb el gos pel mig dels cultius i ens els fan malbé.

Albert Federico: Amb això, la vinya és diferent. El viticultor està valorat, segurament perquè darrere d’una vinya hi ha un vi i el vi té glamur.

Pau Gutiérrez: Un tomàquet no té el mateix glamur, però hauríem de trobar la manera de donar-n’hi.

Samuel Garcia: Tot i tenir glamur, hi ha restaurants d’Alella, el Masnou i Teià que no tenen vi de la DO Alella.

—Un dels elements que podria afavorir la vostra situació és crear estratègies de col·laboració. Us coneixeu tots, perquè sou pocs, i en general diria que teniu una bona relació, afinitats. No us considereu competència. De quina manera col·laboreu o creieu que podríeu col·laborar en el futur?

Jordi Arenas: Ens ajudem compartint maquinària, coneixements, donar un cop de mà… Però en el mercat, cadascú fa una guerra diferent.

Pau Gutiérrez: Jo he iniciat amb pagesos de Teià, el Masnou, Mataró, Òrrius i també del Vallès una cooperativa d’agricultura ecològica. És una via, però no és fàcil. Tal com es troba el sector ecològic, evolucionant molt, o ens unim o molts dels petits no aguantarem. Perquè el mercat d’agricultura ecològica canvia i encara canviarà més en els propers anys. I crec que cada vegada la venda de producte ecològic s’assemblarà més a la venda de producte convencional, en el sentit que vindran productes ecològics de tot el món i a uns preus amb el quals no podrem competir. El mateix que ha passat amb la flor. Per mi, la proximitat és l’únic fet que ens salvarà i si ho aconseguim a través d’una cooperativa, serem més forts. Perquè no puc competir amb un hivernacle d’Almeria ni del Marroc ni de Kenya.

Ramon Lladó: Al Mercat de la Flor de Vilassar també han engegat una campanya que es diu Cultiu d’aquí, que mira de ser una marca de qualitat que fomenti la compra a productors del Maresme. Aquesta etiqueta et garanteix la procedència.

Pau Gutiérrez: Producte de proximitat.

—Per estimular que sorgeixin nous pagesos, joves, potenciar accions com la masoveria, els acords de custòdia, els bancs de terres, el cooperativisme… no poden ser un camí? I constituir fòrums agraris, per compartir problemes i consensuar objectius i accions?

Jordi Arenas: Els pagesos del Maresme d’horta ens trobem un cop l’any i som un centenar.

Pau Gutiérrez: Això ens ha permès conèixer-nos i compartir necessitats i tenim un grup de WhatsApp que ens manté vinculats.

—Les noves tecnologies i xarxes socials són importants per al vostre negoci? Les feu servir?

Jordi Arenas: Per mi són molt importants. Abans d’anar a Mercabarna fotografio el producte que tinc per vendre, envio les fotos per WhatsApp a una llista de difusió i abans de deu minuts molts clients ja m’han demanat i encarregat el producte. I el que també faig és anar enviant fotografies de com creix un cultiu. Perquè la gent vegi d’on ve i la feina que hi ha al darrere. Això dona un valor afegit al producte.

Ramon Lladó: Les noves tecnologies en el sector de la flor són una passada. Vaig a vendre flor al Mercat de la Flor de Vilassar i la Mercabarna. A Mercabarna hi ha més majorista que cultivador. I el que s’ha posat de moda és gent que fa actes (casaments, reunions…) i també funciona molt bé la venda per internet de rams. Uns nois que venen d’Esade han muntat una empresa de venda per internet i venen a França, Alemanya, Holanda, Portugal… I aquests van començar anunciant que treballaven directament amb elaboradors i els funciona d’una manera increïble. Dominen el màrqueting digital.

Albert Federico: És clar, la flor és un producte molt visual. Però en el cas del vi, la foto pot ser molt bonica, però si el vi no és bo… No treballo gaire amb xarxes, però no és que no hi cregui. Ara, el vi és un producte que funciona quan el pots tastar.

Pau Gutiérrez: A través d’Instagram he rebut molts encàrrecs i molta gent m’ha conegut.

—Per acabar, quines perspectives de futur teniu cadascú?

Ramon Lladó:  El meu futur passar per cultivar molt bé. No cultivar en quantitat, sinó en qualitat: cultius variats i ben fets. Crec que els nostres cultius no tenen res a envejar els que venen de fora. Una altra cosa és que de fora et pot arribar un producte que no és de temporada. Hem de cultivar bé i hem de saber vendre el nostre producte.

Pau Gutiérrez: Veig que en els propers anys hi haurà molts canvis quant a l’horta ecològica, respecte al que hi ha hagut fins ara. No sé si anirà a millor o a pitjor, però hi haurà canvis. Confio que la venda de proximitat ens ajudi a mantenir-nos. Perquè si la venda de proximitat no creix, molts pagesos ecològics plegaran.

Samuel Garcia: La clau és la proximitat, la tipicitat, que la gent reconegui el nostre producte. Que es consumeixi vi DO Alella. Al final, els productes que triomfen és perquè tenen una tipicitat i una qualitat que no tenen els altres. Ara, la gent ha de valorar-ho.

Albert Federico: Estic en aquesta mateixa línia: la paraula clau és qualitat. Si optem per la qualitat, penso que els projectes que defensem podran tirar endavant. Jo soc positiu, perquè a la comarca tenim un bon terroir, que diem en el món del vi. Tenim una terra molt bona al Maresme i la qualitat va lligada a això, també. I sobre el consumidor, també seria positiu, perquè la gent cada vegada es mira més els productes que compra.

—No n’hem parlat perquè és obvi, però al Baix Maresme només es pot fer agricultura de petita escala. Això també és un valor, que juga a favor de la qualitat del producte i de la qualitat del paisatge. Jordi, faltes tu per tancar la ronda i el reportatge.

Jordi Arenas: Les meves perspectives de futur són anar fent millores per produir més i millor. Aquest és el meu objectiu: fer-ho cada vegada una mica millor. Vull produir cada vegada més i millor.

*Aquest reportatge s’ha publicat originàriament al número 60 de la revista Papers de Vi.

The post Ser pagès al Baix Maresme appeared first on VilaWeb.

L’explosió de Capità Arenas. La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica és un treball d’investigació periodística de Santiago Vilanova, en què ofereix un document insòlit sobre la quantitat d’explosions i morts que va causar el pas del gas ciutat al gas natural a Barcelona, sense que l’empresa energètica n’assumís cap conseqüència judicial, davant la frustració de les famílies afectades. El llibre també és un document inèdit de la manera com els mitjans de comunicació, controlats pels oligopolis energètics, i les connivències polítiques amb la justícia poden silenciar la llibertat d’expressió i manipular-la.

Aquest llibre inaugura la col·lecció d’assaig de l’editorial Apostroph, que s’ha creat enguany. Arribarà la setmana entrant a les llibreries. Podeu llegir-ne el primer capítol.

Explica l’editor d’Apostroph, Bernat Ruiz Domènech:

«Deu fer cosa d’un any, en Santiago Vilanova em va proposar de publicar L’explosió de Capità Arenas. El tema em va semblar interessant però allunyat de l’actualitat i de poca importància en comparació amb els convulsos anys setanta al nostre país. M’equivocava. Quan vaig tenir prou temps per a llegir-lo amb calma, no tan sols vaig veure que era de total actualitat –malgrat els gairebé cinquanta anys transcorreguts–, també vaig poder gaudir de la depurada prosa i el ritme vivaç de l’estil d’en Santiago, un periodista de primera que, amb aquest i altres llibres, demostra que és una de les millors veus del país. Tot i haver publicat més de divuit llibres, en Santiago mai no ha format part de les veus habituals als mitjans de comunicació; un dels motius també queda clar a L’explosió de Capità Arenas: és insubornable, no és acomodatici i diu el que ha de dir. Per això aquest llibre i els autors com ell són tan necessaris, encara més en un temps dominat per la confusió i la crisi de la premsa.»

The post Avançament editorial: ‘L’explosió de Capità Arenas’, periodisme d’investigació de Santiago Vilanova appeared first on VilaWeb.

‘La banca i els fons acceleren la venda d’immobles. Els grans inversors temen una aturada del mercat immobiliari i els efectes de la LAU’. Em vaig quedar parat llegint aquest article tan documentat de La Vanguardia de dilluns. Sense voler, vaig recordar el juny del 2006, quan, enmig de l’eufòria immobiliària, La Caixa es va vendre la seva participació del 40% de la Immobiliària Colonial, perquè considerava que el sector no era ‘estratègic’ en la seva cartera industrial, segons que van dir llavors. La resposta va venir al cap d’una mica més d’un any, amb la desfeta del sector. La gent de La Caixa s’havia avançat a la crisi –l’havia ensumada– i s’havia tret del damunt una part de la inversió al sector. I dilluns per un moment vaig pensar: una altra crisi que s’han ensumat? No, certament, res no ho fa pensar. Senzillament, els fons que venen són els que van comprar a preu de saldo, immobles que s’han revalorat molt aquests últims anys i ara en treuen sucoses plusvàlues. És la seva ‘feina’. Senzillament, no creuen que els preus pugin gaire més. 

De fet, aquesta és la sensació que hi ha al sector. Veuen que a Barcelona els lloguers s’han frenat i els preus de venda també i molts no tenen gaires manies a parlar de crisi. Crisi? No, de cap manera. Passa que molts propietaris –generalment, no professionals– tenen uns preus ficats al cap –de venda i de lloguer– que no s’acosten gens als que el mercat està disposat a pagar. Fa pocs mesos, els analistes de Tecnocasa calculaven que aquesta sobrevaloració que fan molts propietaris és del 20%. ‘Aquest és el principal motiu pel qual el nombre d’operacions ha baixat el primer semestre i els pisos de lloguer costen més de col·locar que no fa uns mesos. Al propietari li costa molt d’abaixar el preu que té al cap… fins que ho ha de fer si vol llogar el pis. Avui, així que traspasses un preu, no hi ha operació. No hi ha mercat. Alguns no s’adonen que els preus s’han estabilitzat’, em deia aquesta setmana Xavier Perramon, director comercial de Finques Perramon. 

I això passa en un temps en què la demanda de lloguer és molt més forta que no una baixíssima oferta. Dimecres, a la presentació de l’informe del mercat del primer semestre d’Amat Immobiliaris, el director general, Guifré Homedes, explicava que la tendència dels preus de venda a Barcelona és aplanada. I quant al lloguer, deia que la demanda creix, però no l’oferta, contra allò que semblava fa mesos. Les raons adduïdes d’aquesta frenada inesperada de l’oferta són, per una banda, els mesos de retard en el lliurament de projectes d’obra nova ja acabats, però que no s’han lliurat per raons administratives o de subministraments. (Algun dia haurem de parlar d’aquest punt concret, que afecta sobretot l’electricitat, a les mans d’Endesa.) També va insistir en l’entestament de molts propietaris que no s’adonen que, ‘en termes de rendibilitat, és pitjor llogar un pis amb una renda una mica més alta havent-lo tingut buit quatre mesos que no pas llogar-lo amb una renda inferior, però trigant només dos mesos a trobar llogater’.

I, per una altra banda, va fer referència a un fet més preocupant, la inseguretat jurídica, suscitada durant tot aquest semestre entorn del lloguer. I em vaig quedar parat quan Homedes va explicar: ‘Entre reials decrets, decrets aprovats i no ratificats, i anunciats i no presentats, en total hem tingut set canvis d’escenari en poc més de sis mesos. Com vols que no es maregi el mercat?’ I s’exclamava: ‘Qui regula no coneix el mercat del lloguer.’ A més, tampoc no s’alliberen habitatges, perquè les renovacions dels lloguers superen amb escreix el 70%. I això passa en uns moments en què s’ha tocat sostre amb unes rendes molt elevades. 

Segons l’informe esmentat, la manca d’habitatge de lloguer no és pas cap problema degut als promotors, com moltes vegades es diu, sinó la suma de factors molt mal gestionats per les administracions. Del seu punt de vista, el mercat de lloguer de Barcelona es va començar a reduir quan va arrencar el lloguer turístic, abans de la crisi. En aquell moment no es va reaccionar adequadament i encara s’hi afegí la pèrdua de patrimonis per la crisi econòmica o per l’ocupació il·legal. A l’informe calculen que a l’àrea metropolitana de Barcelona, per efectes purament demogràfics, falten uns 350.000 habitatges. I afirmen que hi ha prou sòl públic per a resoldre el problema, però ‘sembla que no hi ha manera de poder treballar amb un model público-privat, que seria òptim’. També parlen de la necessitat de veure l’àrea de la Gran Barcelona com un tot: del Garraf al Maresme. 

I els estrangers, que fan? Sobre el mercat del luxe, es diu textualment: ‘La demanda s’ha mantingut en un nivell baix, però ha estat consistent i té molt clar què busca i quin preu està disposada a pagar.’ En el cas concret de la ciutat de Barcelona, es fa un punt i a part. ‘Hem d’entendre que a les èpoques de preus més alts a la ciutat eren més competitius que els actuals. A més, hi havia situacions geopolítiques complicades arreu que afavorien el nostre mercat i l’oferta de la ciutat era molt diferent’, conclou Homedes. 

I si hem tocat sostre en els preus de venda, hem superat els que hi havia abans de la crisi? Molt sovint ens fem aquesta pregunta i la resposta no és pas fàcil. El servei d’estudis de Bandia va publicar el mes de setembre un informe sobre la situació del mercat de l’habitatge a l’estat espanyol. S’hi compara per províncies el preu mitjà actual –amb tots els problemes que implica el càlcul, per les grans desviacions que hi ha– amb el preu mitjà just abans de la crisi. 

El fet és que cap província de l’estat espanyol no ha arribat al nivell del 2007. La que més s’hi acosta és les Illes Balears, tan solament un 4% per sota. Segueixen Madrid i Guipúscoa, amb un 13% menys, i després ve Barcelona, amb un 15%. A la resta de demarcacions catalanes, Lleida i Girona són un 30% per sota i Tarragona un 35%. Al País Valencià, Alacant és un 26% per sota, València un 28% i Castelló un 38%. No sé la fiabilitat que tenen aquestes xifres pel motiu que he esmentat abans, però almenys són una guia. Ara cal demanar-se si els preus d’abans de la crisi poden ser una referència sobre la realitat del país. Pensem que, segons la mateixa font, la part dels ingressos familiars que es dedicaven a pagar la hipoteca el 2007 vorejaven el 50%, i avui es calcula que és d’un 33%. Potser val més no tornar-hi, oi? 

The post Un mercat immobiliari molt marejat appeared first on VilaWeb.

El gener vinent entrarà en vigor la polèmica Zona de Baixes Emissions (ZBE) de Barcelona. Un dels principals col·lectius afectats és el dels usuaris de moto, que fan el 30% dels desplaçaments, un actor clau en la mobilitat de la ciutat. D’una flota de 300.000 motocicletes, es calcula que 4 de cada 10 (120.000 motos) no podran circular els dies feiners entre les set del matí i les vuit del vespre. Arran d’això, molts motoristes es troben obligats a canviar de moto ràpidament. Una opció és adquirir-ne una de combustió posterior a Euro 2, sigui nova o de segona mà. Una compra que pot ser arriscada, perquè el resultat de la ZBE s’anirà revisant periòdicament i, si no és satisfactori, les mesures s’enduriran. Això és força probable si considerem que la ZBE no s’aplica sobre els vehicles més contaminants de la ciutat. Per tant, això pot obligar a canviar de vehicle per segona vegada.

Una opció més segura és adquirir una moto elèctrica, que no emet contaminants i no pot ser afectada per cap revisió futura de la ZBE. Al mercat ja hi ha desenes de models. L’Ajuntament de Barcelona ha creat recentment un grup de treball per facilitar la transició elèctrica de tot el parc de motos de la ciutat. A diferència dels turismes, canviar a les versions elèctriques de les motos és molt més senzill. Tenen preus molt més assequibles i no cal una infrastructura de càrrega específica. La major part dels models tenen bateries extraïbles (d’uns 8-10 kg) de manera que podem aparcar la moto al carrer i agafar la bateria per carregar-la a casa tranquil·lament. Tampoc no cal canviar la potència elèctrica domèstica, perquè es carreguen a 600W-1.000W, com molts electrodomèstics. Si tenim un aparcament, podem instal·lar-hi un endoll i no haurem d’anar amunt i avall amb les bateries. No cal cap mena d’autorització. Només ho hem de comunicar a la comunitat. Això sí, el cost de la instal·lació l’haurem d’assumir nosaltres, contractant un electricista.

En relació amb el preu de compra, que pot resultar lleugerament superior a una moto de combustió, cal tenir en compte que és compensant per un manteniment molt menor –bàsicament, pneumàtics i frens– i, sobretot, un cost molt menor de combustible. Les motos elèctriques solen consumir uns 5 kWh cada 100 km. Si una moto urbana fa normalment 5.000 km l’any i el preu de l’electricitat és d’uns 14 ct/kWh –7 ct/kWh si tenim tarifa ‘vall’–, ens podem moure per tota la ciutat durant un any per uns 40 euros en combustible (electricitat). L’únic petit canvi que hem de fer és relativitzar l’autonomia dels models, perquè hem d’acostumar-nos a carregar les bateries de nit. Res que no facin ja molts ciutadans que, per exemple, tenen un patinet elèctric, un dels altres sistemes de mobilitat personal que van esdevenint indispensables a Barcelona. Un aspecte important, també, és el de la potència, que passa dels cavalls als kW. El límit per a conduir una moto amb el carnet d’automòbil és d’11 kW, potència que equival a una moto de 125 cc. Els ciclomotors de 50 cc, en canvi, equivalen als models elèctrics limitats a 45 km/h.

Tot seguit fem una selecció dels models que considerem més interessants per a Barcelona. Però cal tenir en compte que al mercat hi ha disponibles desenes de models més. Consulteu a les botigues que ja venen models elèctrics i demaneu una prova de conducció. L’opció d’adquirir-ne un model per internet no és recomanable, perquè molts provenen d’Àsia i no és segur que disposin de l’homologació europea, necessària per a circular. Finalment, tinguem en compte que amb una moto elèctrica tenim una bonificació del 75% de l’impost de circulació, que no hem de pagar els peatges gestionats per la Generalitat (com ara els túnels de Vallvidrera), que el pla MOVES atorga ajuts de 750 euros per a comprar una moto elèctrica i que a Barcelona ja hi ha 125 punts de càrrega públics per a motos, ara com ara gratuïts.

1.- Silence S01

 

Potència: 7 kW (11 kW de potència màxima)
Velocitat: 100 km/h
Autonomia: 115 km (1 bateria)
Equivalència: 125 cc
Preu: 6.250 euros
Altres: espai per a dos cascs sota el seient

La Silence S01 és dissenyada i fabricada molt a prop de Barcelona, de manera que és perfectament adaptada a la ciutat. Aquesta empresa catalana és una de les que fabrica més motos elèctriques a Europa, perquè produeix per a flotes, cosa que li ha proporcionat una gran experiència. Té marxa enrere i 3 modes de conducció, que ens limiten la velocitat a 45 km/h (circulació urbana), 80 km/h (rondes de circumval·lació) i 100 km/h (màximes prestacions per autopista), ideal per a no excedir els límits de velocitat legals. Hi podrem viatjar amb comoditat per tota l’àrea metropolitana. La bateria d’aquest escúter té forma de carretó; per tant, la podem dur a qualsevol endoll sense haver de carregar-la, en cas que no tinguem plaça d’aparcament amb endoll. Es destaca un espai ampli sota el seient, el millor del sector, i uns pneumàtics de primera marca.

2.- Askoll eS3

Potència: 2,7 kW
Velocitat: 66 km/h
Autonomia: 96 km (2 bateries)
Equivalència: 125 cc
Preu: 3.900 euros
Altres: bona relació prestacions-preu

L’escúter de la italiana Askoll és molt pràctic. De dimensions reduïdes per a aparcar-lo fàcilment, a més de ser lleuger i àgil, és ideal per la circulació urbana. És la moto elèctrica més popular de Barcelona, perquè una de les companyies de lloguer de la ciutat va substituir els seus vehicles anteriors per 1.200 unitats d’aquest model, tot i que són de la versió de 45 km/h, l’equivalent a 50 cc; aquesta versió surt més bé de preu: 2.550 euros el d’una plaça i 3.250 el de dues (la diferència entre l’un i l’altre és la potència del motor). L’eS3 és el model de més potència i comparteix amb les germanes petites el disseny d’escúter de roda grossa de tota la vida. Prestacions limitades per a ajustar el preu, però ens permet de circular per les rondes en cas de necessitat. Les bateries van sota el seient i són extraïbles.

3.- NIU NGT

Potència: 3 kW
Velocitat: 70 km/h
Autonomia: 130 km (2 bateries)
Equivalència: 125 cc
Preu: 4.500 euros
Altres: atenció a la posició elevada dels peus

NIU és la marca xinesa d’escúters premium. Prové d’un mercat amb més de 22 milions de motos elèctriques circulant diàriament, tota una garantia. Aquest model ha estat desenvolupat pensant especialment en el mercat occidental, de manera que ha triat components de qualitat, com el motor Bosch. Adreçat al públic més jove, permet de circular sense problemes per les rondes. Té dues bateries extraïbles, una sota el seient, i una altra sota els peus, i això fa que el terra sigui elevat. Les persones altes l’hauran de provar perquè la posició de conducció els pot ser incòmoda. Si no heu de circular per les rondes, la marca ofereix versions de 45 km/h a partir de 2.600 euros.

4.-Torrot Muvi Executive L3e

Potència: 3 kW
Velocitat: 60 km/h
Autonomia: 100 km (2 bateries)
Equivalència: 125 cc
Preu: 4.600 euros
Altres: pesa només 85 kg

La gironina Torrot ha optat per un disseny clàssic d’escúter urbà de roda grossa. El poc pes li proporciona una gran agilitat, amb unes dimensions molt contingudes que ens facilitaran l’aparcament. També té dues bateries extraïbles sota el seient. En cas de necessitat, podrem circular-hi per les rondes, però l’àmbit de preferència són els carrers de la ciutat. La versió City L1e, de 45 km/h, és més barata: 3.500 euros.

5.-Rieju Nuuk

Potència (màxima): 10,5 kW
Velocitat: 110 km/h
Autonomia: 100 km (2 bateries)
Equivalència: 125 cc
Preu: 6.900 euros
Altres: disseny que no passa desapercebut

La històrica marca catalana també ha desenvolupat un model elèctric, el Nuuk. Vol competir al mercat aportant-hi qualitat en la construcció. El disseny, amb un aire retro, no ens deixarà passar desapercebuts. Té bateries extraïbles en cas de necessitat, però l’opció preferent és carregar-les directament a la moto, a l’aparcament.

6.- BMW C Evolution A1

Potència: 11 kW
Velocitat: 120 km/h
Autonomia: 100 km (bateria no extraïble)
Equivalència: 125 cc
Preu: 14.900 euros
Altres: de les millors prestacions del mercat

Amb la garantia d’un dels fabricants més importants del continent, aquest model se centra a proporcionar les màximes prestacions. S’hi destaquen l’acceleració ràpida i l’agilitat. És la versió limitada a 11 kW per poder conduir amb el carnet A1 o B (el de cotxe). Cal tenir en compte que les bateries que té no són extraïbles i necessitarem un aparcament amb un punt de càrrega. El model ja fa uns quants anys que és al mercat.

7.- Zero S 11 kW

Potència: 11 kW
Velocitat: 139 km/h
Autonomia: 143 km (bateria no extraïble)
Equivalència: 125 cc
Preu: a partir de 13.000 euros
Altres: és la referència del mercat elèctric

Zero Motorcycles és coneguda com la ‘Tesla de les motos’. És la referència del mercat elèctric i es destaca per la gran qualitat i les millors prestacions del segment. Aquest model és limitat a una potència de 11 kW per poder ser conduït amb el carnet de cotxe. Amb tot, és concebut per a circular sense problemes més enllà de l’àmbit urbà. Podem ampliar-ne la capacitat de bateria o adquirir accessoris que n’augmenten la velocitat de càrrega. Si tenim carnet de moto, el fabricant ens oferirà models de prestacions diverses. La bateria no és extraïble, de manera que tant sí com no hem de tenir un aparcament amb endoll.

8.- NEXT NX1

Potència: 1,7 kW
Velocitat: 45 km/h
Autonomia: 130 km (2 bateries)
Equivalència: 50 cc
Preu: 2.699 euros
Altres: una bona opció per a circulació estrictament urbana

Un dels inversors d’aquesta marca valenciana és Joan Roig, i per això és coneguda com a ‘escúter de Mercadona’. Té l’objectiu de proporcionar un ciclomotor elèctric de preu assequible i bona qualitat. Ens permet de circular en l’àmbit estrictament urbà –les rondes en resten excloses. El model d’una bateria (65 km d’autonomia) és una mica més barat: 2.199 euros. Si cerquem un ciclomotor elèctric de preu ajustat, és una bona opció.

9.- Lifan E3

Potència: 1,5 kW
Velocitat: 40 km/h
Autonomia: 50 km (1 bateria)
Equivalència: 50 cc
Preu: 1.795 euros
Altres: prestacions molt limitades

Si cerqueu una moto econòmica perquè feu desplaçaments molt concrets, aquest ciclomotor dels xinesos de Lifan és el vostre. Cal ser conscients que té una autonomia, velocitat i potència limitades, però suficients per a l’entorn urbà si no hem de dur passatger. També és interessant com a ciclomotor per als joves de la família.

10.- Super Soco TS 50

Potència: 1,8 kW
Velocitat: 45 km/h
Autonomia: 55 km (1 bateria)
Equivalència: 50 cc
Preu: 2.595 euros
Altres: bon disseny a preu assequible

Super Soco és un dels fabricants xinesos de motos elèctriques coneguts per la qualitat i, especialment, el disseny. Aquest model va orientat al mercat europeu i, per tant, incorpora components de més qualitat, com ara un motor Bosch. Obtenim un disseny clàssic de naked que ens pot fer oblidar que es tracta d’un ciclomotor de 45 km/h. Té la possibilitat d’incorporar una segona bateria. Si volem pagar més, la marca disposa de models de més potència.

The post Les deu motos elèctriques per a circular sense problemes a la Barcelona de baixes emissions appeared first on VilaWeb.

Ingredients:
Un paquet de pasta brisa
mitja carabassa cacauet
150 g de formatge roquefort (o d’un altre formatge blau)
60 g de codonyat
3 ous
250 g de crema de llet
oli, sal i pebre
un grapat de pipes de girasol

Elaboració:
Pelem i tallem la carabassa a daus. La posem en una safata al forn amb oli, sal i pebre, fins que sigui cuita.

Mentrestant, posem la pasta brisa en un motlle rodó.

Passem per la batedora la carabassa, el formatge, els ous batuts, la sal, el pebre i la crema de llet.

Posem aquest farcit dins del motlle i per sobre hi col·loquem trossets de codonyat i pipes de girasol.

Ho enfornem a 200º, uns 20 minuts, fins que la quiche sigui cuita.

The post Recepta: Quiche de carabassa, roquefort i codonyat appeared first on VilaWeb.

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Aquesta setmana, el Tribunal Constitucional espanyol, en to molt amenaçador, ha notificat a la mesa del Parlament de Catalunya que no podia tornar a admetre a tràmit el debat d’una moció sobre el dret de decidir de Catalunya. I que si ho feia, és a dir, si possibilitava el debat d’una nova moció, anés buscant-se un advocat, perquè els faria seure a la banqueta dels acusats. Sense cap mena de dubte.

Un parlament pot rebre molts atacs, i molt diversos. El 2013, centenars de manifestants que protestaven contra les mesures econòmiques de la Generalitat van blocar l’entrada al parlament de diputats; alguns van haver d’entrar camuflats en furgonetes dels Mossos, i el president de la Generalitat, Artur Mas, i la presidenta del parlament, Núria de Gispert, ho van fer en helicòpter.
Però què és més greu, des del punt de vista polític, què fa més mal a un parlament? Una acció puntual d’uns manifestants, no habitual, però una sola vegada, o que el Tribunal Constitucional d’Espanya imposi a la institució que representa els ciutadans què pot debatre i què no? Els termes que alguns van fer servir per desqualificar aquell acte del 2013 tenen avui molta vigència.

En la seva història, el parlament basc ha aprovat dues declaracions que reclamaven el dret d’autodeterminació per als bascs, el 1990 i 2014. Aquest alt tribunal espanyol no va considerar mai que aquestes decisions fossin anticonstitucionals, i tampoc no va advertir la presidència ni la mesa de les conseqüències derivades de tornar a actuar de la mateixa manera.

Seria d’agrair que, sense dilació, les meses dels parlaments de Gasteiz i Iruñea expressessin la solidaritat amb els diputats de Catalunya. Perquè aquesta onada restrictiva que ha nascut al Parlament de Catalunya té la seva pròxima platja a Gasteiz i Iruñea. Ens volen tallar les ales.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Si no passa res estrany, encara més estrany vull dir, dilluns sabrem la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents de les principals associacions socials del país. L’única sentència acceptable seria l’absolució, però està descartada, de manera que qualsevol sentència obrirà pas a grans protestes que es materialitzaran durant dies. Tot indica que no seran protestes com les que hem vist fins ara, sinó que s’assumirà un major grau de confrontació amb l’estat espanyol i el règim que el dirigeix. Ningú al nostre país no sap on arribarem la setmana que ve, el mes que ve, però s’assumeix que serà tan lluny com ens siga possible.

Sabem que comptem amb la vostra solidaritat, la dels bascs, i l’esperem. I l’agraïm. Malgrat totes les diferències entre els nostres processos d’independència, és evident que per a l’estat espanyol el torcebraç és el mateix. I això no ho hauríem de perdre de vista una setmana com la que comença avui, on poden arribar a passar tantes coses.

Especialment, perquè crec que l’anàlisi de les nostres debilitats evidents, les vostres i les nostres, no ens deixa veure amb claredat la debilitat enorme de l’estat espanyol. Que reprimeix salvatgement a Catalunya o a Altsasu, que pot mantenir presos polítics bascs després de la fi de la violència i que pot inventar-se falsos terroristes catalans per justificar els seus excessos.

És cert que tot això genera molt dolor i indignació, ens fa molt mal. Però també ho és que així no aconsegueix doblegar-nos i més aviat comencen, fins i tot, a obrir esquerdes entre ells, com posa en relleu la tensió creada per la Guàrdia Civil aquesta mateixa setmana,

Demà serà un dia important per a la història de Catalunya.

The post Cartes creuades: Ens volen tallar les ales appeared first on VilaWeb.

Albert Batet (Tarragona, 1979) és president del grup parlamentari de JxCat. En aquesta entrevista, la primera que fa des que va ser nomenat en el càrrec a proposta de Carles Puigdemont, parla de la resposta a la imminent sentència del Tribunal Suprem, de l’encaix de JxCat, de les eleccions del 10 de novembre i de les actuacions dels Mossos d’Esquadra. L’ex-batlle de Valls és associat del PDECat i membre de la direcció política de la Crida. Té un lema que repeteix: s’han de reforçar les institucions i defensar-les.

—Hi haurà unitat en la resposta institucional a la sentència?
—Sí. Fa temps que s’articula. Que no hi hagués unitat en aquests moments seria imperdonable. Creiem que la sentència hauria de ser absolutòria, perquè no hi ha delicte, i si no és d’aquesta manera, és una sentència que condemna l’1-O, les institucions del nostre país, totes les persones que van anar a votar l’1-O, i també valorarà el nivell de sobirania de les institucions catalanes. Hi ha d’haver una resposta unitària de la presidència de la Generalitat, del govern, del parlament, dels ajuntaments, del Consell per la República, de tots els àmbits de representació de la sobirania catalana. Aquesta resposta ha de tenir tots els elements per a un objectiu, que és reforçar les institucions.

—Això vol dir que no s’han de posar en perill davant un nou 155?
—Sempre hem actuat defensant la sobirania, el parlament i les institucions, amb totes les garanties democràtiques d’un estat modern que respecta els drets i les llibertats. El 155 no depèn de l’acció del Parlament de Catalunya o del govern de la Generalitat. El 155 va dependre, depèn i dependrà de la política espanyola. Prendrà la decisió d’acord amb els seus interessos polítics, com va fer fa dos anys i com veiem que van repetint de manera constant. També aquest temps ha servit per a fer evident que la sentència ha de marcar un punt d’inflexió. S’acaba una etapa en què hi hagut un judici que ha marcat la política a tots els nivells, i ara en comença una altra on el sobiranisme i l’independentisme han d’agafar la iniciativa, en el sentit de defensar les institucions, de reforçar-les i d’actuar en conseqüència.

—Però què vol dir defensar les institucions? El president de la Generalitat ha dit que s’ha de respondre exercint els drets que siguin vulnerats, incloent-hi l’exercici del dret d‘autodeterminació.
—Defensar les institucions vol dir que, davant una sentència que posa en qüestió unes persones com a representants de les institucions en el seu moment, s’han de refermar en els principis bàsics democràtics. Per tant, de manera sobirana, cadascú ho podrà demostrar de la manera que cregui oportuna. Per això hi ha la democràcia, els plens dels ajuntaments, el ple del parlament, un govern de la Generalitat. Els ciutadans, amb el seu vot, donen la representació política a uns representants perquè gestionin els seus compromisos. Hi ha d’haver una resposta ciutadana, que esperem que sigui molt elevada, i la resposta institucional també ha de ser del mateix nivell, però entenent que el marge de les institucions creix i s’amplia amb espais com el Consell per la República.

—El Tribunal Constitucional ja ha notificat que el parlament no es pot pronunciar sobre l’autodeterminació, la monarquia i la independència com a objectiu polític, tret que la mesa del parlament s’exposi a un delicte de desobediència. S’hi ha de tornar a votar l’autodeterminació?
—El Parlament de Catalunya, històricament, ha votat sempre l’autodeterminació. Em sembla que la primera votació va ser l’any 1989. Aquesta legislatura ho ha fet unes quantes vegades. Ho va fer en la legislatura anterior. En un parlament s’ha de poder parlar de tot. Convindria que la sentència també fos un punt d’inflexió per a no judicialitzar més la política, perquè tornéssim a la política allò que no hauria hagut de deixar de ser-hi mai, que és el diàleg i la negociació per a resoldre un conflicte polític entre Catalunya i Espanya al voltant del dret d’autodeterminació. Convindria que apartéssim la justícia per poder trobar aquests marcs.

—Per tant, la mesa ha de tornar a tramitar iniciatives sobre l’autodeterminació.
—Entenc que la mesa, com han dit els seus membres, ha de permetre que el parlament, com a espai de sobirania democràtica, pugui parlar de tot.

—Si hi ha un nou 155, el govern s’hauria d’apartar com ho va fer fa dos anys o hauria d’intentar resistir-hi?
—No hi hauria d’haver cap més 155. Ja se’n van veure els efectes nocius, encara es noten ara. No ens posem la bena abans de la ferida. Nosaltres treballem per fer política i per trobar una solució amb diàleg. Per aplicar un nou 155, haurien d’explicar-ne els motius. De moment, el senat està suspès, no pot prendre cap decisió; la comissió que hauria d’anticipar això està dissolta… Les coses que hauria d’arribar a fer l’estat espanyol segurament són inconstitucionals. Reforçar les institucions vol dir un país unit, una majoria parlamentària forta, una societat i una classe dirigent política cohesionada, un Consell per la República com a espai de llibertat perquè hi desenvolupem sobirania de Catalunya. I sempre amb la màxima unitat possible. La millor resposta també serà la resposta en què tots hi siguem representats.

—En el paper del Consell per la República i del parlament esteu d’acord amb ERC?
—ERC forma part del Consell per la República i treballem en un marc d’unitat. Som en una coalició de govern i tot l’independentisme treballem en un marc d’unitat.

—Dieu que la resposta del carrer ha de ser la desobediència civil. Però què vol dir per a JxCat? És tallar una carretera? Fer una barricada?
—Crec que hem de parlar de resposta cívica i pacífica, com ho han estat sempre. Exemplars com ho van ser l’1-O i el 3-O, com ho han estat els grans moments de país, i respecte al marc d’estat de dret que volem per a Catalunya. Si això no és així, es posarà en evidència que, en contra de la sentència, volem independència perquè necessitem un estat de dret que pugui respondre a les necessitats i voluntat conjuntes de la societat catalana, que superen l’independentisme.

—Per a la CUP, per exemple, la desobediència civil pot incloure tallar carreteres o fer una barricada amb contenidors. Per a JxCat també?
—Nosaltres no tenim una definició de desobediència civil. En tot cas, les accions cíviques, pacífiques, de desobediència que la ciutadania cregui lliurement que ha d’exercir, en un estat democràtic, han de ser respectades. Per tant, aquest és el mínim que hi ha d’haver: respecte a la llibertat de les persones per a expressar-se, a la llibertat de pensament, i sempre en un marc de civisme i de pacifisme.

—Per a JxCat, els set empresonats dels CDR són presos polítics?
—L’experiència què ens diu? Tenim el cas de Tamara Carrasco, que també va ser detinguda per suposat terrorisme, per violència, i era per un whatsapp, i es va veure que després no hi havia res. Quan es detenen persones amb aquesta manca de garanties, com s’ha pogut veure, és evident que són persones que poden ser considerades presos polítics. En aquest cas, no tenim informació sobre què s’ha esdevingut, però si fossin com el cas de Tamara Carrasco, és evident que serien presos polítics, igual com hi ha exiliats polítics. La presumpció d’innocència és essencial en un estat de dret. Ara, si això no és així, doncs no. Però l’experiència que tenim del comportament dels últims temps ens fa pensar que, si es repeteixen els patrons, seria un cas molt similar al de Tamara Carrasco.

—Per definir-vos necessiteu més temps per a tenir més informació sobre les investigacions?
—Definits ja ho estem ara. Si són casos com el de Tamara Carrasco, són presos polítics.

—Ho dieu en condicional.
—Perquè no tenim la informació del secret de sumari ni de les causes. Els diputats de JxCat hem estat des del primer moment a Sabadell, al costat de les famílies, que s’ho passen malament. Hem vist com s’ha actuat de manera no normal en aquest país. Ens recorda altres moments que ja hem viscut. Per tant, respecte a la presumpció d’innocència.

—Aquests set presos mereixen el mateix suport social i institucional que han tingut la resta de presos polítics?
—De moment, s’ha actuat d’aquesta manera.

—JxCat condemna la violència com li demana Pedro Sánchez?
—Condemnem tota la violència, tot el terrorisme. Venim condemnats de casa. Amb els atemptats d’Hipercor, de Miguel Ángel Blanco, d’Ernest Lluch, de Vic, del 17 d’agost. L’independentisme i JxCat sempre hem estat contra el terrorisme. No tenim cap problema a condemnar tota la violència, també la de l’1-O. Per cert, hi ha casos a l’Audiència Provincial on s’investiguen membres de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional espanyola per la seva actuació no correcta l’1-O. Això també ho condemnem.

—La CUP critica que, quan els partits independentistes condemnen la violència, compren un marc mental espanyol que busca dividir l’independentisme…
—Respecto l’opinió, però no hi estic d’acord.

—I que aquest marc també prepara situacions com la de la il·legalització de partits independentistes.
—Que per part de l’estat espanyol hi pugui haver algú que pensi en aquesta estratègia, no ho descartem. Hem vist que són capaços de tot, de qualsevol mena de repressió. Però això no ha de canviar la nostra manera de funcionar i de ser. De la mateixa manera que ens mantenim amb l’1-O i el 21-D, ens mantenim fidels als nostres principis democràtics de la no-violència i del pacifisme.

—Si il·legalitzessin la CUP, que potser és el partit que és més en el punt de mira, hi hauria una resposta unànime de l’independentisme?
—Evidentment. I no us explico en quin punt de mira som, JxCat! El president Puigdemont, el president Torra… És evident que treballem de manera solidària.

—El fet que el govern vulgui aprovar el pressupost ajorna unes possibles eleccions anticipades?
—Teòricament, la legislatura s’acaba el desembre del 2021. No som ni a l’equador. El pressupost és necessari per a donar resposta a les demandes de la ciutadania, i no volem que impliqui cap renúncia des del punt de vista polític de procés. Necessitem un pressupost actualitzat perquè millora el dia a dia de la ciutadania i de la Generalitat.

—El soci prioritari per a aprovar-lo són els comuns?
—Per a nosaltres, és la CUP, en el sentit que hi ha una majoria parlamentària que va facilitar la investidura del president Torra. Ens hauria agradat que hagués facilitat la investidura de Jordi Turull, que a mig ple d’investidura va ser empresonat perquè no fos president. Potser les coses serien diferents en aquests moments si hagués tirat endavant aquella investidura. Prioritzem una majoria, però això no tanca la porta a altres aliances, com per exemple els comuns, que hi han mostrat predisposició. En el debat de política general ja es van aprovar resolucions on s’establia la voluntat d’un pressupost i la necessitat de fer-ho amb els comuns. Podria ser una opció molt factible.

—A canvi, JxCat donarà suport al pressupost d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona?
—Això no em pertoca a mi. Ho hauria de preguntar a Elsa Artadi. Nosaltres treballem pel pressupost al parlament.

—Quin és el millor encaix per a JxCat, el PDECat i la Crida?
—Junts som més forts, junts guanyem. És la suma que representa la força institucional del president Puigdemont, la força social de Jordi Sànchez, la força territorial dels alcaldes convergents que van fer possible l’1-O, conjuntament amb la gent que ve del món social com a independents i diputats, la tradició d’una bona gestió en la salut, la sanitat, dels mitjans públics, de fer país, la voluntat de millorar i tirar endavant projectes innovadors com l’IdentiCAT, etc. Això és molt potent, és molt fort, i va fer que guanyéssim com a primera força independentista a les eleccions del 21-D, les eleccions europees amb més d’un milió de vots, que siguem la força amb més alcaldes a Catalunya, que liderem la presidència de la Generalitat…

—Això és un sol partit que es digui JxCat?
—És la millor eina possible que respon a aquests valors. Ja serà la cinquena vegada que JxCat es presenta a unes eleccions. Ara amb els presos al capdavant, i amb Laura Borràs, i ja és una marca electoral molt consolidada de credibilitat, confiança, solvència, i d’entendre que som els qui no ens rendirem. L’eina, si és d’una manera o una altra, personalment m’importa poc, l’important és el projecte polític.

—Us és indiferent que sigui un sol partit o una coalició entre el PDECat i la Crida?
—Puc tenir la meva opinió personal.

—I no la podeu donar?
—No. La qüestió important és el que som, i que hi siguem tots, i que hi siguem junts. Perquè quan anem junts, guanyem. Es pot ser de tot. Jo era alcalde de CDC, militant del PDECat, diputat de JxCat i membre de la Crida. La sinergia i la simbiosi és possible.

—Quan resoldreu l’encaix definitiu?
—Ara som en un calendari electoral marcat pel 10 de novembre, i centrarem tots els esforços perquè els ciutadans de Catalunya entenguin que el seu vot val, que ens hem de fer respectar a Madrid, que ens han d’escoltar, que ja n’hi ha prou de vulnerar drets i llibertats, de repressió i d’utilitzar la justícia en lloc de la política i el diàleg. Però no volem renunciar a les nostres aspiracions, i això vol dir negociar i entendre que som en un conflicte polític que requereix una solució política. Això vol dir no donar els vots gratis, a canvi de res, ni perquè sigui un vot que no tingui representació a les institucions. A l’Ajuntament de Barcelona hi ha un 9% de vot independentista que no té representació, i si hagués tingut representació, possiblement faria que les majories fossin diferents.

—Si els presos polítics que encapçalen les llistes són inhabilitats amb la sentència, els substituireu per altres candidats?
—Hi ha unes llistes fetes i s’hauran de prendre les mesures pertinents perquè ens puguem presentar a les eleccions. Entenem que hi hauria d’haver absolució. En tenim l’esperança. No ens limitarem nosaltres. Per tant, si no es poden arribar a presentar perquè l’estat espanyol no ho vol i els inhabilita, ells mateixos voldran que siguin representats per Laura Borràs i els membres de la candidatura de JxCat.

—Defensareu, com ERC, una llei d’amnistia al congrés espanyol?
—Hi ha una resolució aprovada al parlament amb unitat en què diem amnistia, però com una solució política al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. L’amnistia va molt lligada a la idea de transició política. Tal com ha aprovat el parlament, entenem i volem que aquesta amnistia estigui vinculada a una negociació de sortida del conflicte polític.

—Però és possible que Sánchez, si torna a ser president espanyol, no vulgui negociar.
—No donarem els nostres vots de franc. Ens farem valdre en la nostra posició: volem una solució a un conflicte polític.

—La predisposició de Sánchez a negociar seria suficient per a donar-li un vot favorable a la investidura?
—Nosaltres estàvem disposats a aprovar un pressupost perquè hi hagués una taula de negociació política amb un relator, i el PSOE va preferir eleccions a diàleg, eleccions a fer política, la repressió a la democràcia. Després hi va haver unes eleccions on vam dir que els nostres vots havien de valdre, i cap vot a canvi de res, i el senyor Pedro Sánchez es va tancar al diàleg amb JxCat. Si no hi ha un mínim de diàleg, i de voluntat d’entendre que és un conflicte polític, és molt difícil.

—S’hauria de tornar a intentar demanar un referèndum pactat al congrés, mitjançant una reforma legislativa o de la constitució espanyola, o això ja és pantalla passada?
—Déu volgués que hi hagués aquesta opció. Seria la millor opció per a aconseguir la independència: un referèndum acordat entre les dues parts on es pugui votar sense cops de porra i sense coacció policial, amb total llibertat. Però si a l’altra part no hi ha predisposició, seria una etapa que ja hem passat.

—La Guàrdia Civil ha dit que ho tornaran a fer.
—El què? No trobar les paperetes? Les urnes? Fracassar a impedir l’1-O?

—Impedir les mobilitzacions que vindran?
—No haurien de fer política. Com els Mossos d’Esquadra, hauria de ser una policia democràtica, cívica, que actua de manera responsable. No veus comandaments fent discursos polítics. Aquest ‘ho tornarem a fer’ de la Guàrdia Civil té molts interrogants que ells mateixos haurien de respondre.

—És coherent que el govern voti al parlament la retirada de la Guàrdia Civil a Catalunya i després vagi a un acte d’aquest cos on es fan discursos com aquest?
—El govern ha d’actuar amb responsabilitat i defensar el cos dels Mossos d’Esquadra. Quan diem que s’han de reforçar les institucions, també vol dir defensar-los, defensar els mitjans de comunicació de Catalunya que sempre estan en qüestió, l’escola catalana i la immersió lingüística. Tot el respecte a l’actuació i la manera de procedir del cos dels Mossos d’Esquadra. Nosaltres no els deixarem mai a l’estacada. Tenen una pressió enorme. L’anterior major és a les portes d’un judici per rebel·lió i sedició, juntament amb el secretari general i el director de la policia, i diferents intendents i Mossos.

—Com valoreu l’actuació dels Mossos en els desnonaments de dijous? Gabriel Rufián diu que el conseller Buch n’ha de donar explicacions.
—Som en un estat de dret, en un estat de separació de poders, en un estat on cada estament té la seva tasca i la seva feina. És evident que hi ha imatges que fan mal, que no són agradables per a ningú, però hi ha unes ordres judicials. Per tant, és com si jo digués: I la consellera Capella, aquestes ordres judicials, com les veu el Departament de Justícia? És evident que no som en aquest marc. Si s’hagués resolt la qüestió dels desnonaments i hi hagués una llei a Madrid que ho hagués resolt, i les lleis aprovades pel parlament no haguessin estat tombades pel TC, potser no ens trobaríem aquí. De vegades mirem la conseqüència, quan el problema té un altre tipus d’arrel. Volem un estat democràtic on aquestes coses no succeeixin o succeeixin amb unes garanties que no són les que hi ha ara.

—Hi haurà mobilitzacions independentistes els pròxims dies amb el suport del govern i el parlament, i potser els Mossos en reprimiran algunes si hi ha ordres judicials. No és paradoxal?
—Això no ho diu ningú en aquests moments.

—Ho hem vist altres vegades.
—No recordo cap mobilització independentista massiva, com l’1-O i el 3-O, com totes les manifestacions de la Diada, on hi hagi hagut unes actuacions…

—N’hi ha hagut d’altres, potser més minoritàries, en què sí que ha passat.
—Potser parleu d’altres coses molt minoritàries que no són, segurament, representatives del conjunt de la força que hi pot haver els pròxims dies. La nostra experiència com a país, adquirida durant aquest temps, de suma de la solidesa de la societat civil, de la força de les nostres institucions i dels nostres representants, dóna un marc de confiança i de treball molt potent. Veiem també com sorgeixen infiltrats i això també fa que hàgim de ser molt prudents a l’hora de posar en dubte segons quines actuacions i quines maneres de fer.

The post Albert Batet: ‘Són presos polítics si són casos com el de Tamara Carrasco’ appeared first on VilaWeb.

La sentència contra el procés del Tribunal Suprem espanyol és a punt de fer-se pública, però els nou presos polítics ja fa molt temps que han estat condemnats. Aquesta sentència, que previsiblement serà notificada demà, dilluns, 14 d’octubre de 2019, marcarà el punt culminant d’un procediment penal ple d’irregularitats i de denúncies de vulneracions de drets dels acusats que va arrencar el 30 d’octubre de 2017 amb aquelles querelles del difunt fiscal José Manuel Maza que duien el nom de ‘Más dura será la caída’. Un nom que volia fer la cosa, i que d’ací a poques hores acabarà prenent forma. En aquest article detallem alguns dels punts més importants a tenir en compte per a llegir la sentencia; allò que cal tenir present un cop s’hagin fet públiques les condemnes (perquè mai ningú des de cap mitjà ni des de cap àmbit institucional no ha considerat que poguessin ser absolts), les quals ja han estat més o menys anticipades amb les pertinents filtracions a la premsa.

Quan passarà?

Sembla evident que la sentència es farà pública dilluns o dimarts. No pas dimecres, 16 d’octubre, ni més enllà, perquè s’hauran superat els dos anys de presó preventiva de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart i no hi ha hagut cap moviment ni cap tràmit per part del Suprem per a convocar l’audiència necessària amb els presos afectats per a revisar aquesta mesura cautelar. Aquesta setmana, totes les filtracions han anat apuntant que seria dilluns, però a mesura que ens hi acostem, els pronosticadors de dates han expressat més inseguretat i alguns no tenen pas clar que no acabi essent finalment dimarts.

Tampoc no queda del tot clar quina serà la manera de comunicar la sentència. La llei d’enjudiciament criminal espanyola diu que les sentències ‘es llegiran i es notificaran a les parts i als seus procuradors el mateix dia que se signin, o l’endemà a tot estirar’. Descartada l’opció de traslladar els presos a Madrid per llegir-los la sentència, sembla que la notificació serà personal, és a dir, que uns funcionaris aniran a les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric a comunicar-la a Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn, i als domicilis de Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó. Els advocats seran notificats mitjançant el sistema Lexnet. I tot just després hi haurà la comunicació oficial a la premsa per part del Suprem i la difusió pública de la sentència.

Un dels aspectes que criden més l’atenció de les filtracions sobre qüestions de la sentència que han publicat diversos mitjans és que diuen que el Suprem vol anar molt amb compte amb la manera de fer la notificació, precisament perquè no hi hagi filtracions. És a dir, el Suprem fa unes filtracions dient que vol anar amb compte que no hi hagi filtracions.

La condemna: sedició o rebel·lió?

I totes aquestes filtracions donen per fet que la condemna contra la majoria dels acusats, contra els presos polítics, serà per sedició i, tret de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Carme Forcadell (que no tenien responsabilitats de govern el 2017) també per malversació de diners públics. Si fos així, el tribunal es decantaria per l’acusació que va presentar l’advocacia de l’estat en el judici i que diferia del plantejament de la fiscalia i del jutge instructor Pablo Llarena, que hi veien rebel·lió.

La sedició és definida en el codi penal espanyol entre els articles 544 i 549. Diu que és un ‘alçament tumultuari i públic’ que impedeix ‘per la força o fora de les vies legals’ l’aplicació de les lleis o ‘l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat’. I preveu penes de 10 a 15 anys de presó a les autoritats que en siguin considerades culpables; entre 8 i 10 anys als qui en siguin ‘principals autors’ i entre 4 i 8 anys als qui no siguin ni autoritats ni ‘principals autors’. L’advocacia de l’estat demanava per aquest delicte i per malversació 12 anys de presó per a Junqueras; 11 anys i mig per a Forn, Turull, Rull, Romeva i Bassa; 10 anys per a Carme Forcadell i 8 anys per a Sànchez i Cuixart. La fiscalia demanava 25 anys per a Junqueras; 17 anys per a Sànchez i Cuixart i 16 anys per a Forn, Turull, Rull, Romeva i Bassa.

La rebel·lió preveu penes més altes que no la sedició, i queda definida en el codi penal entre els articles 472 i 484. Són dos delictes que s’exclouen: o l’un o l’altre, i ambdós requereixen l’ús de la força o la violència. Si la sedició parla d’un alçament tumultuari i públic, la rebel·lió descriu un alçament violent i públic. I malgrat la manca de proves d’accions violentes durant les cinquanta-dues sessions del judici al Tribunal Suprem, ni l’advocacia de l’estat ni la fiscalia no van canviar les acusacions ni van modificar la petició de penes.

Faran marxa enrere amb la rebel·lió?

Però les darreres sessions del judici ja van evidenciar unes tensions internes importants dins els poders de l’estat sobre la manera d’encarar aquesta culminació del càstig polític contra els dirigents independentistes, polítics i socials, durant la tardor del 2017. Tota una causa construïda sobre l’esquema de la rebel·lió, és a dir, de la violència planificada i desplegada per a trencar la unitat d’Espanya, per a acabar en una sedició? Aquesta és la pregunta que es feien moltes veus crítiques amb la posició de l’advocacia de l’estat en el judici. Tots els qui han aplaudit Marchena com el salvador de la unitat d’Espanya tots aquests mesos l’atacaran amb la fúria amb què ho van fer amb Rosa María Seoane.

Per exemple, Edmundo Bal, l’advocat de l’estat que fou substituït per Seoane perquè es negava a acusar de sedició, perquè sostenia que els presos havien de ser condemnats tots per rebel·lió. ‘No sé què em fa més mal, si un govern que pretén enganyar els ciutadans que ha de servir o que s’utilitzi l’advocacia de l’estat per dir que no hi va haver allò que tots hem vist que sí que havia passat […]. Avui l’advocacia de l’estat ha protagonitzat una de les pàgines més tristes de la seva centenària història’, va escriure a l’ABC referint-se a Seoane. Bal és ara diputat de Ciutadans al congrés espanyol, un dels homes que Albert Rivera ha posat d’exemple d’integritat.

Si la condemna és per sedició, caldrà veure què dirà gent com Bal, o com Albert Rivera, o com tants altres opinadors i polítics espanyols que han anat proclamant que hi va haver una rebel·lió i un cop d’estat. Pedro Sánchez mateix, el maig del 2018, abans d’esdevenir president espanyol gràcies a la moció de censura contra Mariano Rajoy, deia que ‘lògicament’ hi veia un delicte de rebel·lió. Ho deia en una entrevista a Antena 3 per tancar files amb el jutge instructor Pablo Llarena, que en aquell moment era desautoritzat i avergonyit per la justícia de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia i de Suïssa amb les peticions fallides d’extradició del president Puigdemont i els altres exiliats.

La confirmació del judici polític

I tota la instrucció de Llarena es va construir sobre la rebel·lió. Seria una desautorització per Llarena que no hi hagués, finalment, una condemna per rebel·lió, després de tants mesos de justificar-la amb interlocutòries duríssimes, denegant totes les peticions de llibertat provisional que li van fer els presos. Convé tenir present que el fet que l’acusació per part de la fiscalia amb les querelles inicials fos pel delicte de rebel·lió va permetre a Llarena, bo i subscrivint l’acusació, de suspendre els presos dels seus càrrecs públics que havien aconseguit amb els vots de la ciutadania. Només el processament per rebel·lió permet, mitjançant l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal (i només en alguns casos, restringits a ‘l’ús que d’armes de guerra o explosius’), de suspendre de la seva condició càrrecs electes que siguin empresonats. Ho va fer Llarena per impedir que els presos i els exiliats elegits en les eleccions del 21-D poguessin exercir els seus drets com a diputats al parlament, i és el mateix que va aprofitar l’actual mesa del congrés espanyol, amb els vots dels representants del PSOE, PP i Ciutadans, per a impedir que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull poguessin exercir els seus drets de diputats, i el mateix cas per a Raül Romeva al senat.

L’acusació de rebel·lió, portada fins al final, ha permès, amb una interpretació forçada i inèdita de la legislació, de soscavar els drets fonamentals de diputats electes. També ha permès de construir un relat mediàtic i polític per a qualificar els dirigents independentistes de ‘colpistes’, de construir un discurs sobre una violència inexistent a Catalunya relacionada amb l’independentisme que aquestes darreres setmanes s’ha intensificat i s’ha portat a l’extrem amb la detenció de set independentistes, que són tancats a la presó, en règim d’aïllament o de semiaïllament acusats de terrorisme.

Però haver dut aquest discurs i aquesta acusació fins a aquest extrem durant aquests dos anys ha complicat la vida als magistrats del Suprem. Perquè Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Luciano Varela, Antonio del Moral, Ana María García Ferrer i Andrés Palomo ho han de posar per escrit, amb arguments jurídics i pensant que això anirà tard o d’hora al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ja no és una interlocutòria d’un jutge instructor, sinó la sentència del Tribunal Suprem, que és una sentència ferma sense possibilitat de recurs a una instància judicial superior. La inexistència de proves vistes i exposades en el judici per a sostenir les acusacions i les condemnes palesa el caràcter polític d’aquest judici. És a dir, es modula la qualificació dels fets entre la rebel·lió i la sedició en funció de l’oportunitat política o les possibles desautoritzacions que vindran per part d’Estrasburg o del Tribunal Constitucional mateix. I es deixa absolutament de banda l’absolució o l’acusació per una simple desobediència perquè seria escandalós haver-los tingut tancats dos anys en presó preventiva per això. I perquè l’escarment per als qui ho vulguin intentar de nou en el futur no seria tal. La contundència hi ha de ser, i això vol dir anys de presó i d’inhabilitació.

La bomba Conde-Pumpido i la tensió amb el TC

Aquesta tensió s’ha fet evident amb la filtració aquestes darreres setmanes d’una suposada desautorització a Manuel Marchena que vindria del Tribunal Constitucional, però no pas per aquesta causa sinó pel cas d’Aturem el Parlament. És un cas molt important, perquè queda vinculat inevitablement a la condemna contra els presos polítics del judici contra el procés. Perquè en aquella altra causa, la dels incidents en les protestes davant el Parlament de Catalunya el 2011 contra l’aprovació d’un pressupost amb retallades socials, Marchena hi va tenir un paper cabdal: fou el ponent de la sentència del Suprem que revocava l’absolució dels acusats que havia dictat anteriorment l’Audiència espanyola i en condemnava vuit per un delicte contra les institucions de l’estat.

En aquella sentència del Suprem, el 2015, Marchena va introduir una nova doctrina, la de la violència ambiental, per a revocar l’absolució dels acusats. I descrivia els incidents al parlament com un ambient de tensió en uns termes molt similars als utilitzats durant el judici contra el procés per part de les acusacions. Aquella condemna fou recorreguda just després al Tribunal Constitucional, però la resolució ha quedat retinguda, a l’espera de fer-se pública abans de la sentència contra el procés. Perquè suposadament la decisió del TC era d’absoldre els acusats per Marchena en aquells fets del parlament, amb l’argument de la prevalença de l’exercici del dret constitucional de manifestació. Si aquesta sentència del TC corregint Marchena s’hagués fet pública, hauria causat un escàndol considerable. El ponent és el magistrat Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat amb el govern de Zapatero, i la filtració a l’ABC que el text que preparava anava en aquest sentit ha destapat la caixa dels trons en el si del TC, i el rebombori haurà arribat lògicament també al Suprem i probablement a les darreres reunions de deliberació de Marchena i els altres sis magistrats que són a punt de dictar sentència contra els presos polítics.

Ara només poden passar dues coses: que la sentència que preparava Conde-Pumpido es faci pública més tard i que desautoritzi Marchena, amb tot allò que significarà també de precedent per quan els condemnats del judici contra el procés presentin el recurs al TC abans d’anar a Estrasburg; o bé que la polèmica pública desencadenada per la filtració rebenti la ponència i el sentit que havia de prendre i que la cúpula judicial espanyola s’enroqui encara més, avalant finalment una condemna, la d’Aturem el Parlament, que molt probablement acabarà essent censurada per Estrasburg.

El precedent perillós per als drets de la ciutadania

En la redacció de la sentència, hi haurà els arguments per a justificar la limitació de drets fonamentals. A més, fixarà doctrina, dirà com la justícia espanyola haurà d’interpretar aquests anys vinents en què consisteix el dret de manifestació, de reunió, de participació política i la llibertat d’expressió. I què entén per desobediència civil. I dirà, doncs, que els fets de la tardor del 2017 no quedaven emparats per cap d’aquests drets, sinó que eren una sedició, o una rebel·lió.

Durant el judici, les acusacions van posar l’accent en el paper de la gent, de la ciutadania mobilitzada, com a arma de la rebel·lió o de la sedició. Els testimonis dels policies i els guàrdies civils, més de dos-cents, van parlar d’una violència que força setmanes després els vídeos van desmentir. La violència física l’empraven els policies, i ocasionalment alguns ciutadans com a reacció a la brutalitat de les porres, els cops de puny, les puntades de peu i els cops d’escut dels agents. Per als fiscals era important ‘el clima generalitzat’, en paraules del fiscal Jaime Moreno, quelcom que es pogués assimilar al concepte de ‘violència ambiental’ encunyat per Marchena uns anys abans.

Blocar els accessos als col·legis on la policia va anar a pegar els votants l’1-O era violència segons els fiscals, o eren tumults segons les avocades de l’estat, per més que l’actitud generalitzada fos de mantenir els braços alçats o entrellaçats i la gent romangués dempeus o asseguda. I, en canvi, un agent deia que hi havia insults i mirades d’odi com no havia vist mai, ni en els anys de plom al País Basc. Heus ací l’aspecte essencial en què es movia el judici: o s’avalaven les acusacions forçades i exagerades per a sostenir delictes tan greus com la rebel·lió i la sedició o bé es respectava i es protegia l’exercici legítim del dret de manifestació, de reunió, de protesta, de la llibertat d’expressió, de participació política…

On són els diners malversats?

Durant el judici tampoc no van aparèixer proves concloents de l’acusació de malversació. Perquè no es va acreditar cap pagament de la Generalitat per a organitzar el referèndum. L’estratègia dels fiscals i de les advocades de l’estat fou presentar uns altres pagaments, sense aquesta vinculació, com si hi haguessin tingut a veure directament, com ara la contractació d’experts i visitants internacionals mitjançant el Diplocat perquè seguissin de prop els esdeveniments. Les acusacions compten com a diners malversats els serveis que es van desenvolupar dins contractes marc de la Generalitat, com ara els anuncis del referèndum emesos per TV3 i Catalunya Ràdio, o l’encàrrec a Unipost de distribuir per correu les notificacions. Són serveis que no van arribar a generar cap factura. En el cas dels anuncis, la direcció de la CCMA va emetre dues factures i en va reclamar el pagament, que mai no es va efectuar. La tesi defensada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat és que si es presta el servei, per més que no s’hagi arribat a pagar mai, ja es genera un perjudici patrimonial a la hisenda pública. I encara van arribar a imputar el suposat cost de l’obertura de col·legis públics l’1-O dins la malversació, aplicant el cost del metre quadrat en el mercat del lloguer.

Si el Suprem condemna per malversació els acusats en el judici contra el procés, s’haurà d’agafar probablement a arguments tan forçats com aquests.

El 36.2

Hi ha encara un darrer aspecte important a comprovar en aquesta sentència i que té a veure amb els temps que els presos hagin de romandre a la presó sense poder tenir cap benefici penitenciari. Al final del judici, la fiscalia va demanar al tribunal que apliqués l’article 36.2 del codi penal als presos condemnats. Amb aquesta petició, el propòsit de la fiscalia era que, en cas de condemna, s’impedís que els presos polítics poguessin disposar d’un tercer grau fins que no haguessin complert la meitat de la pena. És a dir, lligar de mans la Generalitat com a responsable de la gestió de les presons mitjançant Serveis Penitenciaris. Perquè en principi, i malgrat les enormes pressions mediàtiques que hi ha hagut aquestes darreres setmanes, la condemna la compliran en presons situades al Principat, on ja són ara mateix.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• Dia 50, 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena
• 5 de juny: Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals
• 10 de juny: L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem
• Dia 51, 11 de juny: Les defenses retraten la barroeria dels fiscals i la por de l’estat per l’1-O
• Dia 52, 12 de juny: Final del judici: els presos desafien la mirada glacial de Marchena
• 19 de juny: Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general
• 21 de juny: El primer capítol de la condemna, amb insult a l’ONU inclòs
• 6 d’octubre: Tres fets greus que deixen via lliure a Marchena
• 8 d’octubre: Què pot passar dilluns a Luxemburg amb Oriol Junqueras?

The post Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat appeared first on VilaWeb.

El 28 de desembre de 1977, en una ponència sobre lesbianisme i literatura, la poeta afroamericana Audre Lorde es demanava com es podien convertir els silencis en llenguatge i en acció. Perquè posar paraules a allò que sentia i compartir-ho permetia de crear xarxa amb altres dones que també s’hi havien trobat. Les paraules que posen nom a les opressions, vivències i situacions també les fan reals i generen debat. Expliquen el món que existeix i tenen la capacitat de generar un món diferent. Lorde també va demanar-se quines eren les paraules que encara no existien i que havien d’articular la realitat. I per trobar-les o, com a mínim, reflexionar sobre els envits del feminisme, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha organitzat el cicle de debats ‘Les paraules que encara no tenim‘.

Les conferències començaran dilluns, 14 d’octubre, amb la conversa entre Fina Birulés i Marta Segarra moderada per Miquel Missé, i s’allargaran fins al 27 de novembre. També hi passaran noms destacats del feminisme i de la cultura contemporània com Siri Hustvedt, Jeanette Winterson, Maria Cabrera, Mireia Calafell, Maria Arnal, Mari Luz Esteban, Carolin Emcke i Chantal Maillard.

Diccionari feminista: més de cent paraules imprescindibles

El cicle de debats és una de les activitats paral·leles de l’exposició ‘Feminismes!’ que es pot veure al CCCB fins al primer de desembre i, com la mostra, parteix del feminisme dels anys setanta. ‘Aquell moviment va ser revolucionari, i com tots els moviments revolucionaris va generar un nou vocabulari que ara ens pertany a tots, com les idees d’igualtat, gènere i interseccionalitat, que ja formen part del nostre vocabulari comú i sense les quals no podríem explicar el món en què vivim’, explica la comissària del cicle, Susana Arias, qui afegeix que ‘trobar el nom d’allò que passava a les dones i que no era una cosa privada sinó col·lectiva és un descobriment del feminisme dels setanta: hem agafat la paraula i tenim la capacitat per a explicar qui som i qui volem ser’. Però encara no s’ha creat tot el vocabulari polític que permeti d’articular totes les preocupacions actuals del feminisme, per això ‘Les paraules que encara no tenim’ vol posar damunt la taula les qüestions que encara s’han d’abordar perquè ‘encara hi ha moltes persones que lluiten per poder explicar el relat de les seves vides i, segurament, hi ha moltes paraules que encara no tenim i que hem de trobar’, clou Arias.

‘Feminismes!’ al CCCB

Genealogia feminista: el diàleg entre el passat i el present

El fil que cus totes les conferències i activitats del cicle és la genealogia feminista: d’on venim? Quines són les veus que han parlat abans que nosaltres? Què podem aprendre’n? No és tan sols explicar les preocupacions dels feminismes actuals sinó quins vincles tenen amb el precedent del feminisme radical dels anys setanta. ‘Entre aquell moviment i els feminismes actuals hi ha contradiccions, hi ha tensions, però també consonàncies’, explica Arias, i apunta que el debat inicial de cicle servirà per a establir aquest diàleg entre la memòria, les transmissions i l’actualitat, també partint de l’experiència de les ponents: ‘Una de les qüestions que aborda el feminisme és la de recuperar veus de dones que havien quedat oblidades o invisibilitzades pels relats oficials, i tant Fina Birulés com Marta Segarra han fet aquesta tasca.’

En aquest sentit, la xerrada de l’antropòloga basca Mari Luz Esteban, que presentarà el llibre El feminisme i les transformacions feministes (Pol·len Edicions), també vol posar damunt la taula quina ha estat l’evolució del feminisme i com ha anat integrant altres lluites per esdevenir un moviment interseccional. Com ella mateixa explica al llibre, ‘els canvis esdevinguts els darrers deu anys no són només un reflex de les transformacions ocorregudes en el si del feminisme, sinó que també abasten les transformacions generals que han tingut lloc en els àmbits de la societat i de la política’.

Aquest diàleg entre el feminisme dels setanta i l’actual es veurà representat sobre l’escenari en el recital poètic ‘Alçar les mans, aquestes, brutes‘ amb les poetes Adriana Bertran, Alba Camarasa, Maria Cabrera, Mireia Calafell i Laura Sanz. Totes recitaran poemes seus i obres de poetes dels anys setanta, com ara Maria Beneyto, Maria-Mercè Marçal, Maria Cinta Montagut i Marta Pessarrodona.

L’escriptora Siri Hustvedt també estableix aquest vincle amb el feminisme dels anys setanta al seu darrer llibre, Records del futur (Edicions 62). Hustvedt ha fet del feminisme un puntal de la seva creació literària i del seu posicionament públic, i en aquesta novel·la relata l’experiència d’aquella dècada i rescata la memòria de la poeta, artista i performer Elsa von Freytag-Loringhoven, que es disputa amb Marcel Duchamp l’autoria de Fountain, la cèlebre obra sempre atribuïda a Duchamp.

Art, literatura i feminisme

Moltes de les dones que passaran per ‘Les paraules que encara no tenim’ són artistes, escriptores, poetes, creadores. Això és, segons Arias, perquè ‘el feminisme sempre ha jugat amb nous llenguatges i noves formes d’expressió, segurament perquè a les dones sempre se’ls ha negat l’espai de racionalitat, de pensament ordenat i sistemàtic que es pressuposa en els homes’.

I no tan sols això, sinó que el CCCB també ha volgut reivindicar el lloc que les dones ocupen avui en el món de la cultura i de l’art. L’acte central que vincularà feminisme i creació artística serà ‘FEM! Creadores feministes d’avui‘, una vetllada de festa i art que es farà el vespre del 31 d’octubre, ‘la nit de les bruixes’. ‘Molt sovint es diu que el feminisme és un moviment enfadat, però qui ha anat a trobades i manifestacions feministes sap que són una festa, i per això aquesta nit serà de festa i de creació’, explica Arias. A ‘FEM!’, hi participaran artistes, poetes, músiques i creadores com Maria Arnal, Flavita Banana, Btoy, Yolanda Domínguez, Silvia Albert Sopale, Miriam Reyes, Las Glorias Cabareteras, Marga Mbande, Mar C. Llop, Sonido Tupinama, María Cañas, Núria Guiu i Lali Álvarez, entre més.

De Rosie the Riveter al Pussyhat: la història gràfica del feminisme

Les paraules del feminisme d’avui

Quines són les preocupacions dels feminismes actuals? Quines paraules encara no tenen? El moviment engloba persones i grups amb perspectives diverses i de vegades contradictòries i el cicle vol mostrar aquesta diversitat i aquestes tensions, però ‘sense fer de la manca d’unitat en el feminisme un argument’.

Qüestions com el subjecte polític del feminisme, la fluïdesa de gènere, l’ecofeminisme, el feminisme a l’esfera pública i la ira i el desig seran presents en el cicle. L’escriptora britànica Jeanette Winterson acaba de publicar la novel·la Frankissstein (Edicions del Periscopi), una actualització del clàssic de Mary Shelley que posa damunt la taula el tema trans, els límits del cos, el gènere i la qüestió identitària, i en parlarà amb l’escriptora Bel Olid.

La conversa amb Chantal Maillard tractarà una qüestió de fons dels feminismes d’avui: la ira ha de formar part del moviment feminista? ‘Hi ha una certa tendència punitivista o de censura en el feminisme actual, i la conversa amb Chantal Maillard planteja si ha de ser aquesta la via i quines vies d’expressió ha de trobar el feminisme’, explica Arias.

La periodista i filòsofa alemanya Carolin Emcke portarà els temes més actuals: el #MeToo i quin espai queda per a l’expressió del desig en aquest context. Quines són les plataformes d’expressió públiques de les dones i com les xarxes socials han visibilitzat les violències que travessen les dones.

Una sèrie de vuit conferències i performances per a mirar de trencar silencis i establir aliances, crear llenguatges i teixir xarxes que estimulin a reflexionar sobre algunes de les idees clau dels feminismes actuals retent comptes dels feminismes pretèrits. Vuit conferències per a cercar les paraules que encara no tenim.

The post ‘Les paraules que encara no tenim’: la genealogia dels feminismes, a debat appeared first on VilaWeb.