Vilaweb.cat

S’ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó s’ha mort aquesta matinada a setanta-sis anys després d’una llarga malaltia. Considerada una de les escriptores més destacades de la literatura catalana moderna, va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les lletres catalanes el 2017. Arran de la distinció, Simó va declarar: ‘He estimat bojament els Països Catalans i avui me’n sent corresposta‘.

En la cerimònia de lliurament del premi, l’escriptora alcoiana va sorprendre el Palau de la Música amb la seva energia i reivindicant el talent artístic dels Països Catalans. Però va fer una confessió personal una mica amarga: ‘He donat la imatge, pel fet de ser dona i més, que escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades. De tota manera, no he abandonat: a cada bufetada una mica més d’impuls. No m’he sentit estimada sovint.’

Amb tot, les mostres d’afecte i reconeixement no li van mancar mai a l’escriptora. En motiu del premi d’Honor de les Lletres Catalanes, també se li va retre un gran homenatge a València.

L’escriptora havia rebut un gran nombre de reconeixements al llarg de la seva trajectòria, com ara la Creu de Sant Jordi el 1999, el premi Joan Coromines el 2008, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català el 2009, el premi Pompeu Fabra el 2009, la Medalla d’or de la ciutat d’Alcoi el 2013, que li va fer una gran il·lusió per ser reconeguda en la ciutat on va néixer, i la Medalla d’honor de la xarxa Vives d’universitats el 2016, entre més.

El món de la cultura i en especial de la literatura catalana li va retre un sentit homenatge el mes de juny passat, a la Vil·la Joana. Precisament, el mes de març va deixar de ser la degana de la Institució de les Lletres, càrrec honrífic que exercia des del 2016.

Isabel-Clara Simó va ser una dona de caràcter, amb unes fortes conviccions. Gran defensora dels Països Catalans i de la llengua catalana, no va deixar de fer de pont entre els diferents territoris del país.

En l’àmbit literari, va publicar més d’una cinquantena d’obres de gèneres diversos, algunes de les quals s’han traduït a nou llengües (l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l’italià, el neerlandès i el suec).

Isabel-Clara Simó va guanyar alguns dels premis més destacats que es convoquen al país: El 1993 el premi Sant Jordi de novel·la per La Salvatge, un relat amorós de desig i possessió entre una noia de catorze anys i un sexagenari, ric i divorciat. El mateix 1993 també va rebre el premi Crítica Serra d’Or de narració per Històries perverses. El 2001 li van atorgar el premi Andròmina de narrativa per Hum… Rita!: l’home que ensumava dones i el 2004, el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També va ser distingida amb el XIX premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per El meu germà Pol el 2007 (Escriptors.tv amb l’autora llegint un fragment d’aquesta obra), entre més.

Altres llibres destacats de l’autora són: Júlia (1983); Dones (1997), llibre del qual se n’han venut més de 120.000 exemplars; Amor meva (2010), Homes (2010) o Els invisibles (2013), Jonàs (2016). Les dues últimes novel·les que va publicar van ser Prime time. Irreverències i La sarbatana, totes dues el 2019.

Com a periodista, Simó va exercir de directora del setmanari Canigó, revista fundada per qui fou el seu marit, el periodista Xavier Dalfó. També fou columnista del diari Punt Avui.

El comiat de l’escriptora serà demà, però encara no s’ha concretat l’hora.

Isabel-Clara Simó: ‘No estic convençuda del procés, no estic convençuda dels mitjans, no estic convençuda del resultat’

The post S’ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] El despatx al Parlament Europeu que no deixen ocupar a Junqueras

L’eurodiputat Oriol Junqueras no podrà ser al ple del Parlament Europeu a Estrasburg perquè el Tribunal Suprem espanyol va decidir de mantenir-lo empresonat malgrat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que li reconeix la immunitat. A la cambra europea, tanmateix, hi ha un despatx amb el seu nom, tal com ha mostrat a Twitter l’eurodiputada d’ERC Diana Riba. ‘Dins d’aquest despatx buit hi ha 1.257.484 vots que no estan sent representants degudament. És una vergonya democràtica’, ha escrit.

Dins d'aquest despatx buit hi ha 1.257.484 vots que no estan sent representats degudament. És una vergonya democràtica #FreeMEPJunqueras pic.twitter.com/sLU6GDbivi

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) January 13, 2020

Junqueras: ‘Qui hauria d’acabar condemnat és el mateix Marchena’ 

The post [VÍDEO] El despatx al Parlament Europeu que no deixen ocupar a Junqueras appeared first on VilaWeb.

El segon govern de Pedro Sánchez ja ha pres possessió

Ha començat el mandat del primer govern bipartit entre PSOE i Unides Podem. Aquest matí, els membres del segon executiu de Pedro Sánchez han pres possessió del càrrec al palau de la Zarzuela. Fins a vint-i-dos ministres, onze homes i onze dones, han jurat o promès el càrrec que ocuparan a l’executiu amb més seients des del final de la dictadura franquista.

Sánchez presenta formalment el nou govern espanyol

L’executiu, doncs, ja és en ple ús de les seves funcions. Durant el dia d’avui es produirà el traspàs de carteres amb cada antecessor i demà se celebrarà el primer consell de ministres, on seuran per primer cop cinc ministres de la formació morada.

 

The post El segon govern de Pedro Sánchez ja ha pres possessió appeared first on VilaWeb.

L’Open Arms i el Sea Watch 3 esperen un port on desembarcar 237 persones rescatades

Els vaixells humanitaris Open Arms i Sea Watch 3 fa dos dies que esperen un port on desembarcar 118 i 119 persones salvades a la Mediterrània central. El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, ha explicat que al vaixell hi ha dones embarassades i menors amb hipotèrmia i en estat de xoc. En declaracions a RAC-1, ha demanat ajuda per poder renovar la nau —que fou botada el 1964— perquè ‘si no, no podem seguir. Està en risc la continuïtat d’Open Arms. Ens calen recursos’.

Con 118 personas a bordo la sociedad civil navega también en el Open Arms.
La humanidad no está perdida, la sociedad civil está aquí en medio del mar, en medio de la nada, faltará saber si también están las administraciones.#cadavidacuenta #life pic.twitter.com/pX1g4UqG5f

— Oscar Camps (@campsoscar) January 12, 2020

Open Arms va rescatar primer quaranta-quatre persones que viatjaven amb una barca de fusta. La majoria presentaven símptomes d’hipotèrmia. Més tard, l’ONG de Badalona va salvar setanta-quatre persones més. Aquesta segona operació es va realitzar mentre una patrullera líbia amenaçava la tripulació de l’Open Arms.

D’altra banda, el Sea Watch 3 ha rescatat 119 persones de dues barques. L’ONG alemanya ha denunciat que dos vaixells i una patrulla de la guàrdia costanera de Malta van refusar d’assistir una de les barques. A les xarxes socials, Sea Watch ha implorat que se li assigni un port perquè els rescatats dormen a la coberta del vaixell per manca d’espai. La Mediterrània central pateix ara mateix un temporal de fred i pluja.

This morning the #SeaWatch 3 was hit by a hailstorm. Half of our deck space, where our guests sleep, was flooded.
While #SeaWatch3 is proceeding to a position between #Malta and #Italy to wait for a #portofsafety, our guests cleaned the deck and built a huge cosy bed to stay dry. pic.twitter.com/YzVrUxE32A

— Sea-Watch International (@seawatch_intl) January 12, 2020

The post L’Open Arms i el Sea Watch 3 esperen un port on desembarcar 237 persones rescatades appeared first on VilaWeb.

Els detinguts del 23-S recorden que continuen represaliats tot i haver sortit de la presó

Els independentistes detinguts el 23-S i el seu grup de suport han recordat en un comunicat que, encara que hagin pogut sortir de la presó, continuen encausats, fet que afecta profundament la seva vida quotidiana. ‘La impossibilitat de programar a llarg termini, d’idear plans de futur i de tenir els moviments limitats, són altres cares d’aquesta repressió’, diu el text. El comunicat celebra l’alliberament de Jordi Ros i Germinal Tomàs, els darrers detinguts de l’Operació Judes que continuaven tancats a Soto del Real, però avisa que no aturaran la seva campanya antirrepressiva fins a l’arxivament de la causa.

‘Volem posar en relleu que, tot i que les nostres companyes són a casa amb les seves familiars i amigues, continuen sent represaliades pel seu posicionament polític en favor del dret a l’autodeterminació i la seva participació en les mobilitzacions’, diuen. És per això que deixen clar que continuen demanant l’arxivament de la causa, la dissolució de l’Audiència espanyola, ‘hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista’, i la fi del règim FIES i l’aïllament a la presó que Jordi Ros i Xavier Duch han patit a Soto del Real.

Amenaces, maltractaments i ni rastre d’explosius, denuncien els advocats dels presos del 23-S

Per acabar, el comunicat agraeix la solidaritat rebuda, ‘la que respon davant la repressió de l’estat, omplint carrers i caixes de solidaritat’, i ‘la fortalesa i dignitat de les nou represaliades i les seves famílies i amigues per no renunciar als seus anhels de llibertat i justícia.’

Podeu llegir a continuació el comunicat:

The post Els detinguts del 23-S recorden que continuen represaliats tot i haver sortit de la presó appeared first on VilaWeb.

Junqueras: ‘Qui hauria d’acabar condemnat és el mateix Marchena’

L’eurodiputat Oriol Junqueras ha manifestat que ‘qui hauria d’acabar condemnat és el mateix Manuel Marchena‘. El president d’ERC no podrà ser avui a l’Eurocambra, a Estrasburg, després que la presidència, de David Sassoli, hagi assumit la interpretació del Tribunal Suprem espanyol sobre la seva inhabilitació. En una entrevista a TV3, Junqueras ha avisat que ‘no hi ha res definitiu’ i que ‘caldrà continuar la batalla legal a Europa’. Per això s’ha emplaçat a ‘posar en marxa totes les vies polítiques i jurídiques per fer que es compleixi la justícia europea i es respecti la democràcia’. També ha garantit que aquesta ‘batalla’ la guanyarà. D’altra banda, ha avisat que aquesta decisió ‘marca un precedent’ perquè ‘els interessos particulars d’un estat passen per sobre de la Unió Europea en una decisió judicial’.

D’altra banda, Junqueras, que ha afirmat que qui hauria d’acabar condemnat és Marchena per com ha actuat durant tot aquest procediment. Per a ell és ‘l’evidència més clara’ que són ‘presos polítics’ i que la democràcia a l’estat espanyol està ‘en perill’. ‘Com més triguin a rectificar, més drets aniran vulnerant i molt més dura serà la caiguda’, ha vaticinat.

Finalment, el líder d’ERC ha dit que aquesta decisió no hauria d’afectar la taula de diàleg acordada entre el PSOE i ERC, tot i que creu que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, hauria d’estar preocupat. ‘La decisió del Suprem va contra la democràcia i situa l’estat enfrontat a Europa i la seva justícia’, ha argumentat. En aquesta línia, s’ha mostrat ‘convençut’ que l’executiu Sánchez-Iglesias ‘no vol iniciar aquest mandat desobeint Europa’.

The post Junqueras: ‘Qui hauria d’acabar condemnat és el mateix Marchena’ appeared first on VilaWeb.

Boye explica en quinze piulets com Marchena va perdre l’aposta sobre Puigdemont, Comín i Junqueras al TJUE

L’advocat Gonzalo Boye ha explicat a Twitter com el jutge Manuel Marchena va perdre al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el cas sobre la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras. Segons el lletrat, el magistrat del Suprem creia impossible que el TJUE qüestionés la posició espanyola, que no els reconeixia la condició d’eurodiputats de Puigdemont.

‘En la prejudicial de Junqueras només hi van participar, a part de l’advocat [Andreu Van den Eynde], la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox. A més, la Comissió Europea i el Parlament, que van enviar advocats espanyols. El Suprem no va permetre que hi participessin els advocats de Puigdemont i Comín […] Marchena donava el cas per guanyat. Sabia que hi havia cinc advocats defensant la seva posició. Per això va mantenir la prejudicial [després de la sentència del Suprem]’, explica Boye.

Tanmateix, Marchena no comptava amb l’advocat general Maciej Szpunar, que ja havia tractat el recurs de Puigdemont i Comín contra el refús per part del TJUE de les mesures cautelars per poder assistir a la sessió constitutiva del Parlament Europeu. Szpunar no tan sols va contradir la posició del Tribunal Suprem, sinó que va desautoritzar la Junta Electoral espanyola sobre la proclamació dels eurodiputats. El TJUE va acabar fent cas a l’advocat general.

1. El 20 de diciembre, al día siguiente de resolver la prejudicial del Supremo, el Tribunal de Justicia de la UE aceptó el recurso presentado por Puigdemont y Comín contra la denegación de las medidas cautelares que debían permitirles estar en Estrasburgo el 2 de julio.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

3. Aquel día descubrimos que en el caso había intervenido el Abogado General Szpunar, el mismo que en el caso Junqueras pic.twitter.com/r0yRytS0Hz

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

5. El recurso se había presentado el 2 de septiembre. Las alegaciones del caso Junqueras se presentaban 3 semanas después.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

7. En la vista de la prejudicial, el 14 de octubre, el abogado de Junqueras se queda solo defendiendo que los eurodiputados tienen inmunidad desde la elección. El resto, incluyendo los españoles que representaban el Parlamento y la Comisión, defendieron la posición de España.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

9. Es casualmente el mismo 14 de octubre que Parlamento Europeo contesta al recurso de Puigdemont y Comín. El caso queda listo para ser resuelto.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

11. Marchena daba el caso por ganado, porque sabía que habría 5 españoles defendiendo su posición. Por eso mantuvo la prejudicial. No contaba que el Abogado General pudiera cuestionar la postura española, dejándola en evidencia en sus conclusiones.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

13. Entonces no sabíamos que el Abogado General, además de las conclusiones del caso Junqueras también estaba haciendo el informe del recurso de Puigdemont y Comín contra el Parlamento. Nadie podía prever que sería así, aunque el vínculo entre los dos casos era evidente.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

Marchena confiaba en que la resolución del TJUE sería favorable. Pensaba que le permitiría no sólo dejar Junqueras en prisión (algo que ya había decidido hacer en todo caso) sino también impedir que Puigdemont y Comín fueran eurodiputados y tuvieran inmunidad. Apostó y perdió.

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 12, 2020

 

 

The post Boye explica en quinze piulets com Marchena va perdre l’aposta sobre Puigdemont, Comín i Junqueras al TJUE appeared first on VilaWeb.

Dolores Delgado, nova fiscal general de l’estat

María José Segarra no continuarà com a fiscal general de l’estat. Després d’un any i mig al càrrec serà substituïda per Dolores Delgado, fins ara ministra espanyola de Justícia. Delgado (Madrid, 1962) és membre de la Unió Progresista de Fiscals i ha estat vint-i-cinc anys exercint a l’Audiència espanyola. La seva especialitat és el terrorisme gihadista.

El seu mandat com a ministra ha estat marcat per diversos escàndols. En primer lloc va aprèixer en els àudios del cas Villarejo, on feia bromes sobre l’homosexualitat de Fernando Grande-Marlaska, actual ministre de l’Interior. Més tard, Delgado va abandonar l’homenatge de la Generalitat a les víctimes de Mauthausen pel record dels presos polítics.

Cal recordar que també sota el seu mandat es va produir l’exhumació del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. Delgado hi va assistir en qualitat de notaria major del regne d’Espanya. De fet va acompanyar el taüt fins al cementiri de Mingorrubio

The post Dolores Delgado, nova fiscal general de l’estat appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Puigdemont i Comín s’estrenen com a eurodiputats’ i ‘Denúncies de traves per avortar a la xarxa pública’

Avui, 13 de gener de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Puigdemont i Comín s’estrenen com a eurodiputats’ i ‘Denúncies de traves per avortar a la xarxa pública’ appeared first on VilaWeb.

Justícia per al dirigent revolucionari assassinat Thomas Sankara

Notícia de Nadal. Els cocodrils sagrats del difunt dictador de Costa d’Ivori, Félix Houphouët-Boigny, rabiosos, s’escapen del llac del complex presidencial de Yamoussoukro i es cruspeixen la gent. Jo la relaciono, inevitablement, amb més notícies que m’arriben i que no porten els diaris de Nadal: els avenços lents però ferms del procés jurídic per a saber la veritat sobre l’assassinat del president revolucionari burkinès Thomas Sankara (1949-1987).

Per què? Vaig visitar Yamoussoukro, la fantasmagòrica capital de la jungla, farà més de vint anys amb un amic de Burkina Faso, fan absolut del president assassinat Thomas Sankara. En aquell viatge ell em va iniciar en la figura i la importància de Sankara, la seva genialitat, simpatia i valentia, explicant-me’n tota mena d’anècdotes amb els ulls entelats d’emoció. Sankara anomenava Houphouët el ‘Vieux Cocodril’ –no és en va que aquelles bèsties eren els seus protectors. Per això i més detalls que explicaré, jo sempre he relacionat el ‘Vell Cocodril’ i els seus guardians amb l’assassinat del gran Thomas Sankara, el Che africà.

Això vaig escriure anys després sobre el fantasmal indret:

‘Era un dia d’ofec tropical, el cotxe avançava per una estreta carretera, enmig de la selva, que, de sobte es va transformar en una autopista de vuit carrils, tota esquerdada, amb arrels i herbes que trencaven l’asfalt sec i apedaçat, com un torró rosegat. Semblava un miratge. No hi havia cotxes, ni éssers humans, ni llangardaixos, i els fanals, sense bombetes, estaven rovellats. Com si la vida s’hagués extingit. Arribava a la ciutat de Yamoussoukro i al davant dels meus ulls, s’erigia, majestuosa i blanca, obscena i al·lucinant, la cúpula de Sant Pere del Vaticà, una rèplica generosa, d’uns metres més gran de diàmetre que la de Roma, per si de cas. L’havia fet construir el delirant dictador ivorià Félix Houphouët-Boigny (1905-1993), per tal de millorar la seva relació amb el nostre Déu i, de pas, amb el Vaticà. I l’havia consagrat el mediàtic Joan Pau II, emocionat, en un dels seus viatges de germanor interètnica i de suport a règims que, com el Xile de Pinochet, es caracteritzaven per una profunda preocupació pels problemes socials i els drets humans. Houphouët-Boigny va estar trenta anys al poder. Va morir en el càrrec. Era ferotgement anticomunista i un submís i atent servidor als interessos de França.’

El 2020 es compleixen trenta-tres anys de l’assassinat de Sankara

El 15 d’octubre del 1987, el capità Thomas Sankara, president revolucionari burkinès, va ser assassinat víctima d’un cop d’estat, encapçalat pel seu millor camarada i amic, Blaise Compaoré. Tenia trenta-vuit anys. Darrere el complot criminal es creu que hi havia França, Costa d’Ivori, la ‘Françafrique’ i Líbia. Potser també mercenaris de Charles Taylor i la CIA.

Sankara va governar del 1983 al 87, engegant amb èxit una revolució social i cultural antiimperialista pionera al continent que avui és admirada pel jovent. S’enfrontà a l’imperialisme, el neocolonialisme i proposà a la resta d’Àfrica de no pagar el deute. Els poders fàctics no ho podien tolerar i el van liquidar.

El 2014, vint-i-set anys després d’haver estat assassinat, el seu nom i el seu mestratge foren referents d’una revolta a Burkina que liquidà el poder del traïdor Blaise Compaoré. L’exèrcit francès el va protegir i l’ajudà a exiliar-se a la Costa d’Ivori, concretament a la capital, Yamoussoukro, vila natal del difunt dictador Félix Houphouët-Boigny, fidel a França, que, en els seus deliris, va convertir el seu poble en una fastuosa i fantasmal capital.

Al palau es conserva el panteó del difunt president i el llac artificial habitat pels cocodrils sagrats que sempre l’han protegit. En la vida i en la mort. I ara, els cocodrils surten del llac i assassinen la gent. Primer es van menjar el vell que els alimentava. Aleshores el governador ja va insinuar que allò podia ser un missatge: calia consultar els esperits.

A Yamoussoukro viu exiliat Blaise Compaoré, l’home que ho sap tot sobre la mort del seu amic i camarada Sankara, i sobre multitud d’històries brutes de la ‘Françafrique’ en aquell territori. Sobre ell ja pesa una demanda d’extradició i detenció internacional emesa per un jutge de Burkina Faso. Si Blaise parla, cauran caps. A l’estat i als serveis secrets francesos i americans, a Líbia, a Burkina i a Costa d’Ivori. Com l’home que sabia massa, comença a ser incòmode i perillós. Si parla, els cocodrils no podran fer res per a protegir la imatge del seu difunt amo, un dels principals sospitosos del magnicidi. Per ells, Blaise seria molt més útil al fons del llac. Per ells, per França i la ‘Françafrique’. De cocodrils n’hi ha molts en aquesta història. I no tots són rèptils.

Quan la política i la justícia no actuen, quan hi ha censura i silenci, la gent cerca explicacions i es refugia en la llegenda. El nerviosisme dels cocodrils sagrats de ‘Papa Félix’ pot ser un senyal que la justícia avança per esbrinar la veritat del Cas Sankara? S’acosta el dia en què sabrem finalment qui el va matar i, sobretot, qui va donar les ordres? Podria ser. A l’Àfrica res no és casual. La història i la llegenda, com la vida i la mort, són germanes bessones i inseparables.

D’ençà de la revolta del 2014 i l’exili de Blaise Compaoré, a Burkina alguns testimonis del crim han anat perdent la por de parlar. La justícia nacional i internacional avança lenta, però segura. Hi ha un jutge a Burkina Faso que té el procés prou avançat. França s’ha compromès a desclassificar documents secrets i el parlament francès també ha demanat una investigació parlamentària. Són molts anys de lluita judicial. La veritat no convé als poderosos.

Thomas Sankara és una figura de la importància de Nelson Mandela, Amílcar Cabral, Patrice Lumumba, Julius Nyerere o Kwame Nkrumah. Ho era i ho serà encara més. El Che africà que va lluitar contra el neocolonialisme a cara destapada va ser assassinat, però les seves idees premonitòries cada dia són més vives i venerades, fins al punt d’haver esdevingut després de mort un referent per als joves africans. Potser va perdre la batalla, però encara s’ha de saber qui guanyarà la guerra. ‘Pàtria o mort. Vencerem!’, que deia ell.

‘Tom Sank’, líder antiimperialista i precursor de les lluites actuals

El capità Thomas Sankara va prendre el poder el 1983 per la via del cop d’estat donat amb més joves militars pro-marxistes. El seu lloctinent i amic Blaise Compaoré estaria sempre al seu costat fins que quatre anys després encapçalà el complot que posà fi a la seva vida. En prendre el poder, la primera mesura de Sankara va marcar un abans i un després simbòlic respecte del colonialisme. Va canviar el nom del país, Alto Volta, pel de Burkina Faso, que, en morè, l’idioma local majoritari, significa ‘La pàtria dels homes íntegres’. I va substituir els sumptuosos cotxes oficials per un Renault-5 negre.

En poc temps, el capità Tom Sank –com l’anomenava el jovent– es va fer molt popular: jugava a futbol i tocava la guitarra per la televisió, cantava les quaranta als dirigents submisos a França, com ara Félix Homphouët-Boigny, ‘El Vell Cocodril’, o el general Gaddafi, a qui va expropiar un Boeing perquè Líbia ja en tenia molts i Burkina Faso cap. Després d’haver-se adonat que en tot el seu país no hi havia ningú capacitat per a pilotar l’aparell, va obrir-ne les portes perquè els burkinesos el poguessin conèixer per dins i, finalment, el va retornar al seu propietari, amb un somriure d’orella a orella. Sankara tenia sentit de l’humor. Gaddafi, no.

En només quatre anys, la revolució va fer miracles. Combaté la desertificació, plantant deu milions d’arbres en quinze mesos. La taxa d’escolarització passà del 6% al 22%. Va fer campanyes titàniques de vacunació que li valgueren la felicitació de l’OMS. Dos milions i mig de nens vacunats en quinze dies. Sense ajudes de potències estrangeres, i desafiant la negativa d’ajuda de l’FMI, va construir cent quilòmetres de via fèrria a mà, amb la col·laboració de la gent dels pobles per on passaria el tren. Fidel Castro el va ajudar. Va suprimir els lloguers durant un any, implicant tothom en tasques de rehabilitació i construcció d’habitatges. Defensà els drets de la dona com mai ningú a l’Àfrica. Nomenà ministres quatre dones i alliçonà la població contra la mutilació sexual femenina, els abusos i la violència masclista.

Tom Sank va demostrar que es podia reconstruir una Àfrica més lliure, més justa i més africana, deslliurant-se del jou neocolonial de les ex-metròpolis, l’FMI i el Banc Mundial. I això era perillós. A més, era immensament popular i simpàtic. La gent l’estimava amb devoció. La seva fama captivava també els joves de Togo i la Costa d’Ivori, amb la consegüent inquietud del ‘Vell Cocodril’, endormiscat a l’ombra del Vaticà africà.

Va tractar amb Fidel –de qui era amic–, amb Gaddafi, Gorbatxov, Mitterrand i amb tots els líders amb qui podia discutir i establir aliances de futur. Féu discursos radicals a l’ONU a Nova York, a París, i a l’Organització per a la Unitat Africana (OUA). Cada dia era més emprenyador per a les altes esferes del poder neocolonial i la ‘Françafrique’. El consideraven tan nociu que, després d’haver-lo mort, van assegurar-se de tallar tota connexió de les seves idees amb el poble. Un exemple trist és el dels ‘alumnes de Sankara’. Fidel va acollir per estudiar a Cuba molts nois i noies burkinesos. Sankara li va enviar els més pobres, els orfes, els més desvalguts. L’assassinat els va sorprendre a Cuba. Fidel els ho va notificar i els va consolar. En acabar els estudis, va arribar a Burkina un avió ple de flamants pèrits agrícoles, veterinaris, mestres, metges, tècnics… Podrien haver aportat molt al seu país, però Blaise Compaoré mai no va permetre que treballessin per posar en pràctica allò que havien après a Cuba. Ser ‘alumne de Sankara’ i haver estudiat a Cuba era un estigma.

Malgrat tant com s’ha fet per silenciar-lo, els seus discursos avui es revelen com a premonitoris de les lluites actuals: contra la corrupció, la desertització, en favor dels drets de la dona i dels nens, contra el deute extern i el neocolonialisme, en favor del comerç just, l’habitatge, l’educació i la salut pública. Ell ho deia i ho feia. I amb èxit. Era un home amb una sòlida formació política marxista i anticolonialista. Els seus escrits haurien de ser de lectura obligada tant per als joves africans, que ja els llegeixen, com pels europeus antimundialistes, anticapitalistes i ecologistes. Moltes lluites ja són comunes.

El deute extern, la condemna a mort

François Mitterrand governava amb la dreta de Jacques Chirac, que va tornar a delegar els afers africans en el sinistre Jacques Foccart, el ‘monsieur Afrique’ de De Gaulle. Presumiblement, Foccart i el ‘Vell Cocodril’ van conspirar per atraure i dominar Blaise Compaoré i fer-lo servir per a eliminar Sankara, una maniobra en què se suposa que també hi van estar implicats la CIA, Líbia i els mercenaris de Charles Taylor. Els calia muntar un bon operatiu. Es tractava de matar el president i, a més a més, de capgirar tota una revolució i el sentiment d’un poble que havia recuperat l’orgull i la confiança i treballava pel seu futur amb més entusiasme que mai.

El juliol del 1987 en una cimera de l’Organització per la Unitat Africana a Addis Abeba (Etiòpia) Sankara va fer un discurs magistral contra el deute extern, demanant a tots els països africans reunits que es neguessin rotundament a pagar-lo. Entre més, va dir: ‘No podem reemborsar el deute perquè no tenim amb què pagar. No podem reemborsar el deute perquè no som responsables del deute. No podem pagar el deute perquè són els altres els que ens deuen el que les potències més riques no podrien pagar mai: el deute de sang. És la nostra sang la que s’ha vessat.’

Sankara era un gran orador. En aquell discurs, en un moment determinat, somrigué i demanà que ho fessin tots els països ‘perquè si ho fa només Burkina Faso, us puc assegurar que a la pròxima cimera de l’OUA jo no hi seré’. I així va ser.

Quatre mesos després, un escamot el va assassinar juntament amb dotze dels seus oficials i col·laboradors al Palau Presidencial. Era la fi de la revolució. Ho van aconseguir. Blaise Compaoré va revertir les mesures revolucionàries i es posà novament a les ordres de la ‘Françafrique’ i el neoliberialisme. Va ser president durant vint-i-set anys, fins que el 2014, el fantasma de Sankara va començar a despertar, arrelat en els somnis i il·lusions de les noves generacions burkineses.

La veritat d’un assassinat neocolonial: el procés judicial fins avui

El 1997 els advocats de la família Sankara van engegar diversos procediments judicials a Burkina Faso. L’abril del 2014 els jutges del Tribunal Superior es van declarar incompetents. Només els demanaven una ordre per a comprovar si el cos de Thomas Sankara és a la que es considera la seva tomba.

En una altra línia d’acció jurídica, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara va recórrer-hi en contra al Comitè de Drets Humans de l’ONU l’any 2006, que acceptà la demanda. Però el 2008 el mateix comitè va decidir de cloure el cas sense haver començat cap investigació.

El mateix any la justícia de Burkina Faso va proposar una indemnització a la família, sense ni tan sols rectificar el certificat de defunció ‘per mort natural’. La família no ho va acceptar.

Aleshores, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara va sol·licitar l’apertura d’una investigació internacional independent. Es recolzen en testimonis de companys de Charles Taylor, ex-cabdill de Libèria, que explicava haver-hi participat, acusant també França i la CIA d’estar involucrades en un complot internacional.

El Parlament francès també ha demanat una investigació parlamentària sobre l’assassinat de Sankara.

El 2015 el nou govern de transició burkinès va autoritzar la justícia a fer-se càrrec del procés. El jutge del Tribunal militar va inculpar disset persones, entre les quals Compaoré i el seu cap d’estat major, Gilbert Diendéré. Els sis membres de l’escamot que va assaltar el Palau Presidencial a trets ja se sap qui són. Falta la part més delicada: saber qui va donar les ordres. El 2016 el jutge burkinès va demanar l’extradició de Blaise Compaoré i que s’aixequés el secret de documents clau dels arxius francesos. Macron ha promès que tots els documents seran desclassificats.

La veritat sobre l’assassinat de Sankara posaria definitivament en escac tota la retòrica imperialista que ell va combatre i de la qual va ser víctima. Hi ha un home a Yamoussoukro que sap tota la veritat: Blaise Compaoré. Els cocodrils sagrats guardians del ‘Vell Cocodril’ ho saben molt bé. Molts cocodrils guardians ho saben. I no tots són rèptils.

The post Justícia per al dirigent revolucionari assassinat Thomas Sankara appeared first on VilaWeb.

El nou servei Euromed entra avui en funcionament amb la durada de quan es va inaugurar el 1997

El nou servei Euromed ha entrat avui en funcionament, un trajecte tres quarts d’hora més ràpid i amb connexió directa entre Figueres (Alt Empordà) i el País Valencià. El factor principal que n’escurça la durada és la nova variant de Vandellòs, seixanta-quatre quilòmetres pensats per a la gran velocitat que enllacen Barcelona i el Camp de Tarragona.

En total hi haurà sis trens Euromed entre València i Figueres, quatre en sentit sud i dos en sentit nord. D’Alacant en sortiran quatre que enllaçaran directament amb la Costa Brava, sense necessitat de fer transbord a Barcelona.

Tanmateix, les primeres setmanes de servei hi haurà més freqüència a causa de les promocions de la companyia. El primer tren des d’Alacant surt a les 7.25 i de València a les 7.05; en sentit contrari, de Barcelona, el primer Euromed surt a les 7.15 i des de Girona a les 7.26. De la mateixa manera, el darrer comboi d’Alacant surt a les 17.30  i el de València en direcció al Principat a les 19.15; en canvi, de Barcelona en direcció al País Valencià, el darrer tren surt a les 20.15 i de Girona a les 17.26.

Entre Alacant i Barcelona, el nou servei d’Euromed fa el recorregut en 4 hores i 20 minuts, amb un escurçament que oscil·la entre 40 minuts i 33 respecte del millor temps actual. De València a Barcelona, la duració serà de 2 hores i 35 minuts, una reducció d’entre 45 minuts i 36. I de Castelló a Barcelonauna hora i 55 minuts, entre 45 i 23 minuts menys que fins ara. El nou servei recupera la durada de quan es va inaugurar, el 1997. Quant al preu, Renfe ha aprovat un augment de l’1,1% sobre la tarifa base del TGV, Euromed i Llarga Distància.

Preocupació per la reducció dels trens d’alta velocitat a les Terres de l’Ebre

Amb aquests canvis les Terres de l’Ebre han perdut els quatre trens ràpids Euromed. Ara hi ha un sol tren de gran velocitat, que sortirà a les 6.20 de l’estació de Tortosa i que tornarà a les 18.30 de Barcelona. Unirà totes dues ciutats en poc més d’una hora i mitja. També s’ha modificat l’horari d’un dels sis Talgo que enllacen l’estació central de l’Ebre, l’Aldea-Tortosa-Amposta, amb Tarragona i Barcelona perquè hi hagi dos trens d’aquest servei al matí.

Vista la provisionalitat d’aquesta planificació, que s’ajustarà el primer de març, quan farà un mes i mig que funciona la nova variant, la plataforma Trens Dignes ha organitzat mobilitzacions per reclamar un servei de mínims a les Terres de l’Ebre: quatre trens diaris de gran velocitat en cada sentit, o almenys quatre trens llançadora fins a l’estació del Camp de Tarragona, per enllaçar amb els Avant que vénen de Lleida i Saragossa.

El diumenge 19 de gener a les 11.00 convoquen una concentració de protesta a l’estació de l’Aldea amb el lema ‘Per uns serveis dignes, ni un tren menys’. Diuen que els serveis ferroviaris de distància mitjana a les Terres de l’Ebre no es poden preveure només per facilitar la mobilitat cap al nord. ‘Necessitem trens d’alta velocitat cap al nord del País Valencià. No som un territori aïllat i volem trens que vagin de Tortosa a Castelló, i que vinguin cap aquí des de Benicarló’, diu Josep Casadó, portaveu de Trens Dignes. ‘Permetria de donar vida a l’estació d’Ulldecona, que és l’única del Montsià on els trens poden parar. Parlem de donar servei a la meitat de la població del territori’, ha afegit.

Trens Dignes lamenta que les administracions i forces polítiques d’aquestes comarques ‘acceptin sense condicionants’ que territoris com el Camp de Tarragona tinguin uns serveis ferroviaris inadequats i que els de l’Ebre siguin ‘residuals’.

Més enllà de l’objectiu imminent de millorar el servei de gran velocitat, la plataforma no desisteix de continuar reclamant que es mantingui l’Euromed i que es pugui usar a preus comercials habituals cap a Barcelona i cap a València; que els horaris ‘responguin a les necessitats del territori’; que es dissolgui la Taula de Mobilitat i es creï una Autoritat de Mobilitat Territorial per a les Terres de l’Ebre; que millori la durada dels viatges dels trens de rodalia i regionals; i que es creï una línia de busos, amb parada a l’estació, per connectar amb els trens a l’Aldea.

The post El nou servei Euromed entra avui en funcionament amb la durada de quan es va inaugurar el 1997 appeared first on VilaWeb.

El discurs d’investidura

Potser hi havia raons per a abstenir-se en la investidura de Pedro Sánchez, i quan dic raons vull dir raons fonamentades en processos mentals impecables, no en impulsos, pors, esperances o motius inconfessos. Dic que potser n’hi havia, de raons, però jo no n’hi sé veure. Això no és pas insinuar que no hi fossin. És dir que en lloc de raons hi he vist emocions i oportunisme; això és, política de mirada curta i poc abast. 

Que la meva percepció no era del tot desencaixada m’ho confirmà el discurs de Montserrat Bassa al Congrés dels Diputats. Un discurs sorprenent. Primer, perquè articulava moltes i bones raons per a votar no a la investidura, però, com passà amb la declaració d’independència, en suspenia l’efecte, en aquest cas no pas per obrir un parèntesi temporal sinó per tancar-lo. Al faristol, Bassa proclamà el principi d’inconseqüència. Més exactament, subordinà les raons a les emocions, cosa molt perillosa en política.

El discurs era complex en l’aparent espontaneïtat, fins al punt que algú podria titllar-lo d’escenificació. Aquest judici seria injust, car la intervenció de Bassa es pot qualificar de tot menys de fingida. Aquí en rau precisament el patetisme. Afirmar que personalment hauria votat no a la investidura i seguidament exhibir emocions íntimes per a justificar el vot contrari, perquè ho ha decidit el partit, sols pot qualificar-se de sacrificium intellectus i de sacrificium voluntatis. És, amb tota la bona fe que es vulgui, posar la intimitat de les pròpies emocions a disposició de l’aparell. 

La presó (però també l’exili, casualment oblidat) planava damunt la cambra. D’ençà del 2017 que plana damunt la política espanyola i catalana, car d’ençà d’aquell octubre que tot es regeix per aquest fet i la política gira en l’òrbita de la presó efectiva i la presó prospectiva, de la presó provisional i la presó expansiva, de l’amenaça de presó i l’arbitrarietat de l’empresonament, de la presó, en definitiva, com a arma política de l’estat. Però no sols de l’estat; també de l’independentisme en la seva antropofàgia particular. No hi fa res que el patiment sigui transversal, amb membres d’ERC a l’exili i membres de JxCat als Lledoners i viceversa. En la divisió dels papers, ERC va quedar-se amb la presó mentre que JxCat protagonitzava l’exili. La topada entre aquests fronts ha estat monumental. Puigdemont té la virtut o la inconveniència, segons els parers, de representar la legitimitat anterior a l’aplicació de l’article 155. Això explica el cop d’estat parlamentari dirigit des de Soto del Real contra la seva investidura. I explica que els lacais mediàtics d’aquella estratègia maldin per deslegitimar la continuïtat expressada a les urnes el 21 de desembre, parlant del ‘romanticisme del Primer d’Octubre’ en un esforç com més va més bel·licós per a desamarrar la política catalana d’aquella fita. Ja ho heu llegit, doncs, tots els qui vàreu suportar estoicament els cops del Primer d’Octubre i els que heu rebut després: oblideu-ho, sota pena que us caricaturitzi la premsa del seny. 

Sols des d’aquesta distribució dels papers s’entén l’afirmació de Gabriel Rufián que la decisió de la cambra europea d’acreditar els eurodiputats catalans era fruit de la presó. Ja es veu el suc que se’n pot treure, de la repressió, pedra d’escàndol de la legislatura i ara també de la investidura. ERC n’era conscient. Per dissimular-ho o si més no per compartir el desprestigi amb el seu rival va provar d’incorporar JxCat a les negociacions amb el PSOE. No ho va aconseguir i en darrer recurs ha convertit l’empatia en arma política traient a passejar els presoners. Però l’empatia no és cap virtut abstracta adreçada a l’intel·lecte. Essent-ne conscient, Bassa va evocar el somriure, la bonhomia, el martirologi, la santa resignació i sobretot l’exhortació dels presoners a cercar el diàleg. Factors adreçats als sentiments, que cap bona persona no pot desestimar. Per això es referí als presos en conjunt, tot i que la decisió d’investir l’havia presa un de sol.

Per a Bassa, la contradicció entre dignitat i acatament va significar un tràngol. Resoldre el dilema en favor del joc polític requeria plantejar-lo en termes de sacrifici. D’aquí ve el patetisme en la forma i en el fons del seu discurs. Acotar el cap en les actuals condicions del terreny polític ha d’haver estat molt difícil de pair. Ho palesava la violència que s’havia de fer ella mateixa per reconstituir el tirà Sánchez, a despit de la impudícia del personatge. En realitat, aquesta violència la feia ERC al conjunt de l’independentisme, mentre provava de mitigar-la amb un esclat de sentimentalisme que hauria estat indecent en qualsevol diputat que no fos Bassa. Implorar compassió –aquest és el significat de ‘empatia’– en lloc d’exercir la força negativa del vot fou un senyal de submissió i d’impotència, sense cap possibilitat de remoure les consciències a les bancades socialistes. I menys la d’un Sánchez a qui del discurs no interessava res sinó la conclusió, i ho demostrava consultant el mòbil en els moments més intensos de la interpel·lació a què el va sotmetre Bassa. El contrast entre emotivitat i indiferència no podia ser més gran. Però en realitat ell no era el principal destinatari d’aquella al·locució. Ho era l’electorat català, molt més afectable que no pas els endurits diputats del PSOE. Subrogar al sentimentalisme l’ús del poder de què ERC gaudia circumstancialment servia, més que per a entendrir el PSOE, per a acusar JxCat d’insensible per persona interposada. Negar el vot a Sánchez atorgava a JxCat un marge de credibilitat, que a ERC li convenia de desactivar amb vista a unes eleccions que veien imminents.

No és mai bo, i rarament és honest, fer política amb els sentiments. Avantposar la (teòrica) llibertat dels ostatges a l’alliberament col·lectiu ha estat políticament una estratègia pèssima. També humanament, si es pensa que el pacte ‘d’esquerres’ s’ha gestat a costa de l’esforç, el patiment i les esperances de milions de persones. La desmobilització acabarà essent un crim si el resultat d’aquesta opció per un diàleg sense capacitat per a imposar res i dins la camisa de força de la constitució significa llençar la revolta democràtica a la paperera de la història. N’hi ha que ja ho fan, titllant-la de romàntica. Pel mateix preu, podrien llençar-hi de passada l’Onze de Setembre i acabar de buidar la revolta catalana de tots els referents. Es diguin de dreta o d’esquerra, les veus que demanen de desfer el camí del Primer d’Octubre són el vessant reaccionari de l’independentisme, car, parafrasejant Pla, res no s’assembla tant a un botifler de dretes com un botifler d’esquerres. 

Si es persisteix en la fal·làcia d’arribar a la independència mitjançant l’aquiescència, el govern espanyol veurà el camí aplanat. No haurà de fer res més que anar ficant gent a la presó per treure partit de la repressió. Tot plegat demostra que poc assenyat que és fer política de la presó estant. Però és més poc assenyat llevar tot sentit al sacrifici de la gent, començant pels presos i exiliats, per ajudar Espanya a governar-se. I encara fer-ho dient que a un tant se li’n dóna la governabilitat. Però si realment és així, a qui pot interessar votar de manera tan desinteressada? A qui interessa, cui bono, la governabilitat d’Espanya?

Sacrificar els sacrificis, si hem de creure Bassa, és un imperatiu que emana de la situació dels presoners. L’imposa l’escàndol de la presó que ella retreia al ‘botxí’ un moment abans d’atorgar-li el poder, precisament en nom de les víctimes. Més que una contradicció, el vot d’ERC ha estat una maniobra antinatural, car natura non saltum facit i el salt d’ERC ha estat un salt al buit, com el del cavaller de la fe de Kierkegaard, però amb el PSOE i no pas Déu per agafar el trapezista abans no s’estavelli contra el terra del circ. Hi serà el PSOE a l’altra banda? La paraula ‘diàleg’ pot encobrir molta buidor i moltes renúncies, car de parlar per parlar se’n diu xerrameca.

The post El discurs d’investidura appeared first on VilaWeb.

Això és Estrasburg i avui no serà un 30 de gener

Poques hores després d’haver refusat, el president del parlament, de dur endavant la investidura del president Carles Puigdemont, una investidura acordada fins i tot pel seu partit, vaig escriure aquest editorial, servint-me de Tolstoi: ‘Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps‘.

Era el 31 de gener de 2018 i l’independentisme institucional ja havia fet malbé dues grans oportunitats per a guanyar. Una, la principal, després del Primer d’Octubre, desconfiant de la capacitat de la ciutadania per a enfrontar-se a la repressió. La segona, la més greu, tirant per la finestra amb aquella marxa enrere tot l’esforç increïble que havia fet precisament la gent, els ciutadans del carrer, per desfer l’operació d’estat concretada en el 155.

Mariano Rajoy ha explicat ara que li semblava increïble que l’unionisme hagués perdut les eleccions del 21-D. I li ho semblava perquè ho era, d’increïble. Pocs països haurien resistit una cosa com la que va resistir aquest i s’haurien reconstruït amb la velocitat del nostre. Però l’error monumental de no aplicar el resultat de la votació ens ha dut al punt on som ara, amb una divisió partidista em fa l’efecte que insalvable i amb una divergència estratègica que obliga a pensar si llavors no hauria estat millor de repetir les eleccions. Si és que ara ja no són completament imprescindibles, si més no per a superar aquest lamentable teatre institucional en què vivim abocats.

Però avui és el 13 de gener de 2020 i passarà una cosa important: a Estrasburg Carles Puigdemont i Toni Comín, president i conseller elegits en les llistes de Junts pel Sí, l’un de Convergència aleshores, i l’altre d’Esquerra aleshores, prendran, amb tot el dret, possessió dels seus escons com a membres del Parlament Europeu. I, malgrat que Espanya ho ha intentat de totes les maneres possibles, avui no serà un 30 de gener. Aquesta vegada no se n’han sortit i avui el vot dels ciutadans serà satisfet, la democràcia haurà superat les amenaces del règim i dos autèntics lluitadors, incansables, ens representaran al cor d’Europa, al costat de Diana Riba i esperem que ben aviat també de Clara Ponsatí i Oriol Junqueras.

Tolstoi explicava –i jo repetia en aquell editorial de què parlava abans– que els dos guerrers més bons són la paciència i el temps, perquè els grans adversaris, quan combaten de veritat, sense reserves, com animals per una presa, malden per menar l’altre a un joc d’errors. I estàs llest si t’hi deixes dur. És aquella imatge tan estepària del moment en què els llops ensumen la sang. Si veuen que hi ha cap feblesa en la presa que empaiten, intensifiquen frenèticament la pressió, fins al punt que poden arribar a morir-se i tot, esgotats en l’intent de caçar-la. Però ho fan, s’hi lliuren sense reserves, perquè saben que és en aquell moment precís que el cansament i la necessitat de prendre decisions urgents també pot dur l’altre a cometre un excés, un error, a fer un pas en fals que el derrote sense remissió. En definitiva, és per a aquell moment, diu Tolstoi, que has d’estar preparat, perquè és en aquell el moment que es posa en joc tota la vida i tot allò que hi has fet.

Jo recorde amb una profunda emoció quan el novembre del 2017 vaig entrar per primera vegada a l’habitació en un hotel de Brussel·les on s’allotjava el president de la Generalitat, en un ambient gairebé de clandestinitat. Fins i tot em vaig apuntar, en un paperet que encara guarde a casa, el número de la cambra: era la 4333. La decisió d’anar cap a l’exili havia estat presa amb la determinació, i així m’ho va explicar aleshores, de portar l’estat espanyol a la derrota a còpia de despullar-ne l’autoritarisme davant el món i aprofitant la doble condició jurídica de catalans i d’europeus. Perquè Espanya havia decidit de tractar un problema polític com si fos un acte de delinqüència i el govern a l’exili estava determinat a demostrar que els delinqüents eren ells: els Rajoy, Sánchez, Rivera, Iceta, Marchena, Llarena, tutti quanti

Em va semblar, en aquell moment, que aquesta era una tasca titànica. Calia demostrar primer que ells, tots els exiliats a Bèlgica i Suïssa, no eren de cap manera delinqüents. I ho varen fer guanyant en tots els tribunals possibles totes les conteses que els van posar al davant. Després havien d’aconseguir que les institucions internacionals denunciassen el comportament de l’estat espanyol. I van començar a arribar les resolucions i els informes demolidors, de l’ONU al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aleshores calia pujar un graó més i portar la batalla al terreny de la política. I varen prendre la decisió de jugar-se-la de nou i aprofitar el Parlament Europeu: Junts, Puigdemont, Comín i Ponsatí, representant un espai transversal que a l’interior era impossible de crear.

Com que som un poble que té por de guanyar i no sap gestionar emocionalment les victòries, ja hem oblidat com ens va fer patir aquella decisió. De primer no els van deixar presentar-se, en una primera decisió polèmica de la Junta Electoral, però van guanyar la batalla jurídica i van acabar figurant a les llistes. Ho recordeu? I van guanyar sense discussió a les urnes, a tot arreu, en una campanya electoral en què no van poder ni enviar les butlletes de vot a la casa de la gent, per l’obstrucció de l’administració electoral. I si se sumen els vots de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, se’n va obtenir el 49,84% del total, i en van faltar només 5.379 per a assolir aquella famosa meitat del vot que tant sembla importar a alguns.

La reacció la sabem tots. Espanya va embogir una altra vegada, com després del 21-D, i va intentar, una altra vegada, d’evitar en els despatxos allò que la gent havia decidit a les urnes. Va aconseguir una primera victòria impedint la presència dels eurodiputats electes en la sessió d’obertura del parlament, és cert. Però al final ha perdut i avui no podrà evitar-ne la presència a l’hemicicle ni podrà evitar que siguen escoltats quan parlaran demà. La tenacitat de la ciutadania aguantant el conflicte, els herois que us vàreu desplaçar el juliol passat fins a la capital d’Alsàcia i la capacitat tècnica i el saber fer dels seus equips ha capgirat completament la situació.

Aquell dia, recordeu-ho perquè és important, el govern espanyol de Pedro Sánchez havia ordenat el segrest de Puigdemont i Comín a unitats de la policia espanyola, aprofitant un obscur tractat amb França. Hi havia un avió esperant-los a l’aeroport per dur-los a Madrid i policies camuflats pertot arreu. Els dos eurodiputats van haver de romandre a l’altra banda del riu, en territori alemany, i han hagut de guanyar als tribunals el dret de seure-hi avui, sense por de ser segrestats pel mateix president del govern que hi havia aleshores.

Tots els esforços per a frenar-los, doncs, han fracassat. I per aquesta raó avui és un gran dia per a l’independentisme i per a la nació. Si Tolstoi tenia raó, aquest és el moment d’atacar la presa sense reserves; si cal, corrent el perill de morir exhausts en l’intent. Perquè, com sabrien explicar perfectament els llops, el cansament que els ha causat perseguir durant dos anys i mig el govern a l’exili i la necessitat de prendre decisions urgents i improvisades per a respondre a tantes derrotes seguides com han tingut ha dut Espanya a cometre ja tants excessos i tants errors com era possible d’imaginar.

The post Això és Estrasburg i avui no serà un 30 de gener appeared first on VilaWeb.

Sánchez presenta formalment el nou govern espanyol

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha presentat oficialment avui el seu nou executiu, format per 18 ministres i quatre vicepresidents. Sánchez ha afirmat que serà ‘un govern d’acció’ i ha promès que ‘aquesta serà i ha de ser la legislatura del diàleg’. ‘Diàleg social, territorial i generacional. Els ciutadans ens estan reclamant als polítics una Espanya de moderació i no una Espanya de crispació’, ha recalcat el president espanyol.

‘Cal una Espanya que construeixi ponts de col·laboració i no una Espanya de vetos i ruptures. N’hem tingut moltes durant aquests últims anys’, ha reconegut Sánchez, que després –en conversa informal amb els periodistes- s’ha mostrat disposat a reunir-se aviat amb el president Quim Torra (fins i tot abans del previst) i ha afirmat que la situació del líder de la Generalitat ‘tardarà en aclarir-se’.

Demà els nous ministres espanyols prometran o juraran els seus càrrecs a les deu del matí al palau de La Zarzuela i posteriorment, durant tot el matí, es produiran les preses de possessió en els seus respectius ministeris.

Dimarts se celebrarà el primer Consell de Ministres del nou govern i en acabar, Sánchez oferirà una roda de premsa a La Moncloa.

Aquest és el llistat complet dels ministres del nou govern espanyol:

– Vicepresidenta i ministra de la Presidència i Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica: Carmen Calvo.

– Vicepresident i ministre de Drets Socials i Agenda 2030: Pablo Iglesias.

– Vicepresidenta i ministra d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital: Nadia Calviño.

– Vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic: Teresa Ribera.

– Portaveu del Govern d’Espanya i ministra d’Hisenda: María Jesús Montero.

– Ministra d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació: Arancha González Laya.

– Ministre de Justícia: Juan Carlos Campo.

– Ministra de Defensa: Margarita Robles.

– Ministre de l’Interior: Fernando Grande-Marlaska.

– Ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana: José Luis Ábalos.

– Ministra d’Educació i Formació Professional: Isabel Celaá.

– Ministra de Treball i Economia Social: Yolanda Díaz.

– Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions: José Luis Escrivá.

– Ministra d’Indústria, Comerç i Turisme: Reyes Maroto.

– Ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació: Luis Planas.

– Ministra d’Igualtat: Irene Montero.

– Ministre de Consum: Alberto Garzón.

– Ministre de Cultura i Esports: José Manuel Rodríguez Uribes.

– Ministre de Sanitat: Salvador Illa.

– Ministre de Ciència i Innovació: Pedro Duque.

– Ministre d’Universitats: Manuel Castells.

– Ministra de Política Territorial i Funció Pública: Carolina Darias.

The post Sánchez presenta formalment el nou govern espanyol appeared first on VilaWeb.

Puigdemont s’adreçarà dimarts al ple del Parlament Europeu

Carles Puigdemont intervindrà dimarts al ple del Parlament Europeu que començarà demà a Estrasburg, segons que ha pogut confirmar VilaWeb. Serà la primera vegada que ell i Toni Comín hi participin com a eurodiputats.

Comín ha explicat al programa ‘Via Lliure’ de RAC1 que tots dos hi prendran la paraula i ha avançat que hi haurà sorpreses. ‘Ens podreu escoltar en alguns moments. En plural, tant jo com Puigdemont. Però no em facis revelar totes les sorpreses de la setmana’, ha dit.

Tots dos entraran al recinte del Parlament Europeu d’Estrasburg, ja com a membres de ple dret de l’eurocambra a les 13:15. A les 13:30, saludaran a la comitiva institucional encapçalada pel president Quim Torra i formada per representants del govern i del Parlament de Catalunya. La sessió començarà a les cinc de la tarda.

Omplim Estrasburg avança els actes de suport a Puigdemont i Comín al Parlament Europeu

L’eurocambra ha reconegut a Puigdemont i Comín la condició d’europarlamentaris arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat d’Oriol Junqueras.

The post Puigdemont s’adreçarà dimarts al ple del Parlament Europeu appeared first on VilaWeb.

L’ANC no veu lògic que els comuns siguin a les dues bandes de la taula de negociació

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha acordat de participar en la taula catalana prèvia a la bilateral entre el govern de la Generalitat i l’espanyol només si la formen exclusivament per agents independentistes. I només si es parla d’assolir la independència.

La presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, ha dit que és ‘condició irrenunciable’ que només hi hagi actors independentistes i ha valorat que En Comú Podem ‘ja hi és assegut a la part del govern espanyol’. Sobre els temes a tractar, ha proposat que el diàleg s’ha de basar en la manera de culminar el procés d’independència exercint el dret d’autodeterminació, sigui mitjançant una majoria independentista parlamentària o bé un referèndum binari. Amb tot, l’ANC hi vol participar per ‘fiscalitzar-la’.

Llegiu ací el comunicat de l’ANC:

«Les condicions de l’Assemblea per participar a la taula catalana prèvia a la bilateral

Aquest dissabte el Secretariat Nacional de l’Assemblea s’ha reunit en ple ordinari a Calaf per debatre el moment polític actual. Davant l’anunci del president Torra de convocar una taula catalana prèvia a la taula de diàleg bilateral govern espanyol/govern català, un dels temes a debat del ple ha estat si l’Assemblea havia de participar o no d’aquesta taula política prèvia.

El Secretariat Nacional ha votat formar part de la taula prèvia només si es compleixen unes determinades condicions.

Des de la passada Assemblea General de l’entitat independentista, celebrada a Tarragona el maig del 2019, les sòcies i socis de l’entitat van aprovar un full de ruta on es plantejaven tres escenaris: referèndum acordat amb l’Estat, que es considerava molt poc probable; referèndum forçat internacionalment, i declaració unilateral d’independència, que és la que depèn de nosaltres si en preparem les condicions per fer-la efectiva. Malgrat que l’Assemblea considera que l’Estat espanyol ha donat proves suficients de no respectar el dret d’autodeterminació de Catalunya, a partir de l’acord d’investidura negociat per ERC, el govern JuntsxCat-ERC ha acordat donar una oportunitat al diàleg amb el govern de l’Estat sobre el conflicte polític. L’Assemblea considera que aquest escenari és improbable però tal com consta en el seu full de ruta, si existeix aquesta escletxa, l’Assemblea ha de treballar per fer-la possible, ja que els costos d’una independència pactada són molt menors.

L’Assemblea ha de ser el garant que aquesta taula de negociació amb el govern de PSOE-UP no porti a una segona transició tancada per dalt que blindi l’autonomisme amb una reforma estatutària, un dels grans riscos que l’entitat ja va posar de manifest el passat 31 de desembre a la roda de premsa de valoració del pacte d’investidura entre ERC-PSOE o en el propi posicionament de l’entitat resultat de la consulta interna del passat 5 de novembre.

Per participar-hi, les condicions que fixa l’Assemblea són:

– Per una banda, qui forma part de la taula prèvia. Des de l’entitat es considera imprescindible que cal que sigui formada exclusivament per partits, entitats i actors socials independentistes. En el cas, per exemple, d’En Comú-Podem ja estarà representat a la taula de diàleg bilateral com a membre del govern PSOE-UP i no tindria sentit que fos a les dues bandes de la taula.

– I, per altra banda, quins temes es tracten. Per l’Assemblea aquesta taula bilateral ha de ser exclusivament per la independència: o es negocien els termes de la independència en base a una majoria parlamentària independentista al Parlament o un referèndum binari sobre la independència acordat amb l’Estat i vinculant. També s’hi ha d’abordar la fi de la repressió.

Finalment, l’entitat també considera que les probabilitats de reeixir d’aquesta taula són molt poques i valora que és una responsabilitat ser-hi per fer-ne seguiment i control; és a dir, per tal de fiscalitzar-la. L’Assemblea manifesta que essent l’entitat independentista més important de la societat civil organitzada és la seva obligació poder explicar-ne públicament el desenvolupament.»

La resposta dels comuns

La presidenta de Catalunya en Comú Podem al parlament, Jèssica Albiach, ha respost a l’ANC que ‘menystenir la transversalitat del país és sectari’. Ha dit que Catalunya ‘és una nació moderna, diversa i plural’ i que els comuns continuaran ‘fent bandera del diàleg i l’empatia, a Catalunya i a l’estat’. ‘Molesti a qui molesti’, ha finalitzat.

The post L’ANC no veu lògic que els comuns siguin a les dues bandes de la taula de negociació appeared first on VilaWeb.

Demòcrates convoca per al març el Congrés Nacional que concretarà la via unilateral

Demòcrates de Catalunya ha convocat el seu II Congrés Nacional per al proper mes de març, en el qual concretarà ‘la via unilateral i d’insubmissió col·lectiva com a únic camí’ per a la independència de Catalunya, ha informat avui la formació en un comunicat.

També debatran la continuïtat dels diputats de Demòcrates –Antoni Castellà i Assumpció Laïlla– al grup parlamentari d’ERC, així com el seu suport al govern de la Generalitat.

Al Congrés, que va ser convocat pels consellers i conselleres nacionals del partit després de la reunió del Consell Nacional d’ahir, es debatran dues ponències: ‘El camí a la independència’ i ‘El model d’estat independent’, que aposta per un país basat en la ‘fraternitat i la democràcia directa’.

The post Demòcrates convoca per al març el Congrés Nacional que concretarà la via unilateral appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Els CDR planten cara a Vox a les concentracions de Barcelona, Girona i Lleida

Uns dos-cents membres dels CDR s’han concentrat durant gairebé tres hores a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on hi havia convocada la manifestació de la plataforma España Existe, vinculada a Vox. Han creuat insults i càntics amb els simpatitzants de Vox que s’hi esperaven i els han cridat ‘Fora feixistes’ i ‘Vosaltres, feixistes, sou els terroristes’.

Sona Loquillo a la concentració de VOX de Plaça Sant Jaume.
Equi de so a tope, banderes franquistes al vent, Axuntament, el bloc antifeixista a les institucions on i quan comença? De moment només el carrer està a l’alçada. pic.twitter.com/YDbeUPnYTv

— Jordi Magrinyà (@MagrinyaJordi) January 12, 2020

Plaça Sant Jaume de Barcelona ara mateix. A un costat ultres concentrats per Vox fent crits contra Sánchez, a l'altra banda antifeixistes a crit de “1-O ni oblit ni perdó”, i al mig un cordó policial de mossos per separar.pic.twitter.com/DOIkcaWeO3

— Joan Mangues (@jmangues) January 12, 2020

Sona el Cara al Sol a Plaça Sant Jaume. Però recordeu, no son feixistes, son persones que defensen la unitat d’espanya, apassionades, enlairant banderes pàtries. pic.twitter.com/X3r8Ww77gF

— Jordi Magrinyà (@MagrinyaJordi) January 12, 2020

 

Una desena de furgonetes dels Mossos d’Esquadra custodiaven els accessos i un cordó policíac d’una vintena d’agents ha separat la concentració independentista, davant el Palau de la Generalitat, d’uns centenars de simpatitzants de Vox, que portaven banderes d’Espanya i cartells amb el lema ‘Pedro Sánchez, traïdor’ i ‘Espanya no es vota, es defensa’.

En un primer moment, devers les 10.30, els Mossos han demanat als qui arribaven a la plaça amb la finalitat de participar en la concentració del CDR que no hi accedissin, però una vegada els concentrats han començat a treure banderes i a fer més visible la protesta, s’ha flexibilitzat l’accés.

Un grup d’ultres ha increpat un equip de periodistes de Betevé mentre enregistrava la concentració:

Un equip de @beteve increpat i coaccionat pels energúmens feixistes de sempre. Una abraçada i tot el suport. pic.twitter.com/simHla1E1A

— Albert Mercadé (@albertmercade) January 12, 2020

Ara mateix, a plaça Sant Jaume, feixistes cantant el “cara al sol” i fent salutacions amb el braç en alt. Prou impunitat! Prou permisos per fer manis. Prou entrevistes als mitjans. CAP espai pel feixisme arreu! pic.twitter.com/ivTgUmlRPX

— UCFR #StopVOX (@UnitatvsRacisme) January 12, 2020

#CDRAntifeixista Ara a Pl Sant Jaume. Em supera. Havia de venir. Fàstic. Estomac remogut. pic.twitter.com/E6cn7BGJNs

— Roser Giner (@giner_roser) January 12, 2020

Cap a tres quarts d’una de migdia han arribat membres de La Falange, provinents d’una altra manifestació.

Arriba la Falange a Plaça Sant Jaume. Ja hi som tots.
Fàstic. pic.twitter.com/v2tNKlhJ2P

— Jordi Magrinyà (@MagrinyaJordi) January 12, 2020

Dos-cents antifeixistes ocupen la plaça del Vi de Girona

A Girona, uns dos-cents antifeixistes convocats per la Plataforma Antifeixista han ocupat la plaça del Vi per evitar que Vox pogués realitzar-hi l’acte que tenia previst. Ara, els manifestants del partit d’ultradreta han insistit de fer el seu discurs davant l’ajuntament, cosa que ha obligat als Mossos a actuar per separar els dos grups.

Quan han arribat a una punta de la plaça, els antifeixistes han activat un altaveu que ha fet que no se sentís el discurs que ha provat de fer el diputat de Vox al congrés espanyol, Juan José Aizcorbe. Precisament Aizcorbe ha estat qui ha insistit a entrar on era previst l’acte del partit ultradretà malgrat la posició contrària del comissari regional dels Mossos, que assegurava que havien entrat la petició fora de termini.

Contramanifestació a Lleida

Uns cent cinquanta antifeixistes s’han concentrat a la plaça de la Paeria de Lleida en resposta de la convocatòria impulsada per Vox, que només ha aplegat una cinquantena de persones. Els Mossos d’Esquadra han fet un cordó per separar els dos grups, que han xiulat i cridat consignes creuades.

Després d’uns quants minuts de tensió i sense que els manifestants del partit d’ultradreta hagin pogut llegir el manifest ‘España existe’, els agents els han escortat fins a la plaça de Sant Joan, a 150 metres escassos. Els que sí que han llegit un manifest han estat el grup d’antifeixistes, que els han seguit fins a l’altra plaça. Després de més escridassades i xiulets per part dels dos col·lectius, les concentracions s’han dissolt.

The post [VÍDEO] Els CDR planten cara a Vox a les concentracions de Barcelona, Girona i Lleida appeared first on VilaWeb.

Cuixart creu que cal parlar amb els socialistes però diu que Sánchez ‘encara no ha demostrat res’

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha advocat per dialogar amb els socialistes per a poder avançar en el conflicte entre Catalunya i Espanya, però ha avisat que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ‘encara no ha demostrat res més enllà de les paraules.’ Malgrat veure diferents al PSOE actual del PP i Cs, ha recordat que es van alinear amb el 155 i que els socialistes no han derogat la ‘Llei Mordassa’ ni la reforma laboral, entre altres normes.

En una entrevista d’Europa Press de la presó dels Lledoners estant, considera que el PSC ‘també ha de ser part de la solució al conflicte polític’ que, al seu judici, només tenen una sortida en forma de diàleg i la fi de la repressió.

‘Algú creu que podríem avançar sense dialogar amb el PSC?’, ha preguntat Cuixart, que desitja que en la taula de negociació entre el Govern i la Generalitat pugui parlar-se de tot.

En la seva opinió, els socialistes han admès tard que la situació a Catalunya és un conflicte polític, ‘però benvinguda sigui la rectificació’, i ha fet una crida a les dues parts a ser empàtiques i perseverants si volen buscar una solució.

Taula sense ‘renúncies ni vetos’

Per Cuixart, ha d’haver-hi una negociació bilateral entre governs ‘sense renúncies, sense vetos, basada en la fi de la repressió i el reconeixement al dret a l’autodeterminació’.

També ha advertit que si la taula de negociació es limita al marc constitucional i aborda només qüestions de millora de l’autonomia ‘no serà útil per a la resolució del conflicte perquè la majoria de la societat catalana vol decidir el seu futur polític a les urnes’.

Per això, creu que la taula ha d’afrontar ‘tot el que ha alimentat el conflicte polític entre Catalunya i l’estat’ i deixar de banda estratègies electorals o de partit.

Sobre Iglesias

Segons Cuixart, Catalunya necessita interlocutors valents que tinguin clar que ‘la defensa dels valors democràtics està per sobre de la unitat d’Espanya’, i ha elogiat també el paper jugat en molts moments pel líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias.

‘Cal reconèixer a Pablo Iglesias la valentia que ha tingut en molts moments, com quan va ser el primer polític estatal a venir a visitar-me a la presó de Soto del Real, també Alberto Garzón’, ha explicat.

El president d’Òmnium ha avisat que amb Iglesias ocupant un seient al Consell de Ministres espanyol al capdavant de la Vicepresidència Segona, Unides Podem haurà de demostrar molta fermesa en el govern de Sánchez perquè ‘les temptacions del PSOE seran constants’.

Unitat d’acció

Cuixart també ha urgit al sobiranisme a definir el pròxim objectiu comú així com unitat d’acció, i ha demanat de deixar enrere ‘debats superats que només serveixen per a confrontacions estèrils’.

Sobre si s’ha plantejat formar part d’una candidatura, Cuixart ha afirmat que no, i que va entrar a la presó com a president d’Òmnium i vol sortir-ne amb el mateix càrrec: ‘Volem deixar clar a l’estat que cap jutge ni fiscal decidirà qui presideix la nostra entitat’.

The post Cuixart creu que cal parlar amb els socialistes però diu que Sánchez ‘encara no ha demostrat res’ appeared first on VilaWeb.

Torrent insisteix que Torra podrà votar al proper ple però no esclareix si el parlament executaria una inhabilitació ferma

El president del parlament, Roger Torrent, ha insistit que Quim Torra manté l’escó parlament i podrà votar i intervenir en el proper ple, malgrat que la Junta Electoral de Barcelona (JEP) ha declarat vacant l’escó del president de la Generalitat i n’ha traspassat la credencial a Ferran Mascarell. ‘El president Quim Torra podrà intervenir en el ple i podrà votar sense cap problema’, ha dit en una entrevista al programa El Suplement de Catalunya Ràdio.

Torrent ha dit un cop més que el Parlament de Catalunya és l’únic òrgan competent per a suspendre un diputat, i no pas la Junta electoral espanyola, bo i recordant que la mesa del parlament presentarà dimarts un recurs a la sala tercera del Tribunal Suprem contra la inhabilitació.

El parlament batallarà jurídicament per mantenir l’escó de Torra

I tal com va dir divendres, ha reiterat que farà tot el que estigui a les seves mans per a defensar els drets del president de la Generalitat. Tanmateix, no s’ha volgut pronunciar sobre què faria el parlament si hi hagués una sentència ferma del Suprem ordenant la inhabilitació de Torra. ‘No podem entrar a valorar diferents escenaris de futur. Amb les actuals circumstàncies hem de ser prudents’, ha dit. Ahir l’advocat de Torra, Gonzalo Boye, va dir que el president acataria una inhabilitació ferma si el parlament l’executés.

Torrent tampoc s’ha pronunciat sobre si Torra pot seguir sent president si ja no és diputat, qüestió que estan estudiant els serveis jurídics del parlament. D’altra banda, no tem una possible inhabilitació: ‘No m’interessen les conseqüències de les decisions, sinó si són necessàries o no’.

Sobre un hipotètic avançament electoral, el president del parlament ha afirmat que el candidat d’ERC és Oriol Junqueras, si bé ha admès implícitament que el partit fa enquestes sobre lideratges alternatius per la inhabilitació de Junqueras, com ara el seu mateix o el de Pere Aragonès, coordinador nacional del partit. Ara, ha dit que ell sempre està ‘a disposició del partit i del país’.

 

 

The post Torrent insisteix que Torra podrà votar al proper ple però no esclareix si el parlament executaria una inhabilitació ferma appeared first on VilaWeb.

Pàgines