Uns 300 treballadors de la mina Vilafruns de Sallent s’han manifestat al centre de Manresa per exigir més seguretat a l’empresa ICL. En l’últim mes i mig, hi ha hagut tres accidents greus, dels quals dos han estat mortals. Els treballadors, subcontractats per l’empresa Montajes Rus, han rebut el suport de la Intersindical-CSC, CCOO, UGT i la CGT. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La mort de Pau Camp encén la mobilització a la mina 

Concentració dels miners de Vilafruns a Manresa (fotografia: Adiva Koenigsberg)Concentració dels miners de Vilafruns a Manresa (fotografia: Adiva Koenigsberg)Concentració dels miners de Vilafruns a Manresa (fotografia: Adiva Koenigsberg)Concentració dels miners de Vilafruns a Manresa (fotografia: Adiva Koenigsberg)

La intenció dels miners era començar avui una vaga indefinida, però l’han convertida en una vaga d’un sol dia, perquè ICL ha decidit de tancar la mina tres setmanes per inspeccionar-la amb tècnics internacionals i millorar-ne les condicions.”No té sentit una vaga indefinida en una mina tancada”, ha afirmat  en declaracions a VilaWeb, Santi Calvo, treballador i membre de la Intersindical-CSC.Calvo també ha denunciat que la seguretat ha anat decaient en els darrers anys, de manera que ‘hem hagut de normalitzar situacions que no ho són, com ara treballar sota una pluja de pedres a les galeries’.

Amb tot, Calvo ha deixat clar que els treballadors no volen el tancament de la mina, sinó una millora de les seves condicions. ‘Si tanquen la mina, hi haurà una guerra, perquè no ho permetrem‘, ha dit. Així mateix, ha descartat que d’acord amb el pla Phoenix d’ICL, s’acabi l’explotació de la mina el 2023. ‘El pla ja deia que havia de tancar el 2014 i som el 2020, el tancament no el contemplem’, ha conclòs.

Després de la concentració, davant l’ajuntament de Manresa, una representació dels treballadors encapçalada per  Rubén Gaona, president del comitè d’empresa d’ICL, ha estat rebuda a l’Ajuntament de Manresa per al batlle de la ciutat, Marc Aloy, i per al batlle de Sallent, Oriol Ribalta, que els han mostrat el seu suport.

The post ‘Si tanquen la mina, hi haurà guerra’ appeared first on VilaWeb.

Surten en llibertat sense mesures cautelars sis dels investigats en el marc de la coneguda com a Operació Judes. Són les sis persones que havien estat citades a declarar avui: David Budria i Clara Borrero, els dos detinguts inicialment que no van entrar a presó, i Esther, Queralt Casoliva, Sònia i Rafael, els quatre nous encausats. En un origen, l’Audiència espanyola els havia citat el 18 de juny a Madrid, però després d’un recurs de la defensa la vista es va canviar per declaracions telemàtiques als jutjats de Sabadell i de Mollet del Vallès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De les nou persones que es van detenir inicialment, el 23 de setembre, set van passar aproximadament tres mesos a la presó de Soto del Real acusats de pertinença a organització terrorista, estralls en grau de conspiració i fabricació i tinença d’explosius. Budria i Borrero també van ser detinguts el 23 de setembre, però no van ingressar a presó. En total, hi ha tretze persones investigades.

El jutge Manuel Garcia Castellón, que dirigeix la causa, n’ha inclòs les mobilitzacions postsentència organitzades per l’ANC, el Tsunami Democràtic i els CDR. Els primers detinguts van ser acusats de pertànyer a una suposada organització terrorista que preparava una reacció violenta a la sentència. Aquest suposat pla no es va activar mai, però això no ha impedit que el jutge hagi ampliat la investigació a quatre persones més per haver participat en les mobilitzacions i tenir relacions personals amb els primers acusats.

L'Esther, la Queralt, la Klara i el David han sortit. pic.twitter.com/mlezaDDpsL

— Detingudes23S (@Detingudes23S) June 30, 2020

L’Audiència espanyola també acusa de terrorisme per les protestes contra la sentència 

The post Surten en llibertat després de declarar els encausats de l’Operació Judes appeared first on VilaWeb.

Un centenar de persones s’han concentrat davant el Palau de Justícia de Girona per donar suport a Ibrahim i Charaf, encausats per les protestes contra la sentència. Han desplegat una pancarta amb el lema ‘Llibertat Charaf i Ibrahim’ i n’han reclamat l’absolució. El seu és el primer dels casos oberts arran de les protestes per la sentència de l’1-O que arriba a judici. Òmnium, l’ANC, la plataforma que dona suport als encausats i la CUP han criticat el racisme institucional que han patit els dos joves, a qui la jutgessa ha mantingut nou mesos en presó provisional pel fet de no tenir nacionalitat espanyola, una decisió que veuen ‘injustificada i arbitrària’. A més, creuen que el judici és un nou capítol ‘de persecució contra la dissidència i el dret a manifestar-se’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amenaça de presó i de deportació en el primer judici per les protestes contra la sentència

A la concentració hi han participat la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, qui ha llegit una carta del president de l’entitat, Jordi Cuixart. ‘La repressió busca dividir els que lluiten, però la força de la solidaritat també és llavor d’esperança’, ha escrit.

✉️ @marcelmauri ha llegit una carta que @jcuixart ha escrit per en Charaf i l’Ibrahim: “Compteu-me entre els que avui sou a Girona, denunciant la injustícia i fent front a la repressió. Però la força de la solidaritat també és llavor d’esperança” pic.twitter.com/4T7rjCFCcK

— Òmnium Cultural (@omnium) June 30, 2020

⬛⬜📷 Acte de suport a l'Ibrahim i el Charaf, amb el grup de suport @EAntiracista, @epaluzie i @marcelmauri davant del Palau de Justícia de Girona. Exigim la seva absolució i denunciem el racisme institucional que fa que estiguin en presó preventiva. #StandUpForCatalonia pic.twitter.com/jPmPu7Vlnf

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) June 30, 2020

The post Concentració de suport a Ibrahim i Charaf, jutjats per les protestes contra la sentència appeared first on VilaWeb.

La USTEC i CCOO han qualificat les mesures del govern per reobrir les escoles el setembre com a ‘improvisades, contradictòries i temeràries‘. En aquest sentit, el secretari general de la Federació d’Educació de CCOO de Catalunya, Manel Pulido, i el portaveu nacional del sindicat de docents USTEC, Ramon Font, han denunciat la voluntat d‘‘imposar les condicions per al pròxim curs’ sense negociar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Educació ha convocat aquest divendres una reunió de la Taula Negociadora de Docents de l’Educació Pública, després que el mateix departament l’ajornés. Font denuncia que ara ja s’han presentat les mesures i que ‘un director general no contradirà els tres consellers que ahir van fer l’anunci’. En aquest sentit, és pessimista sobre els possibles acords que es puguin assolir.

Sobre això, Manel Pulido ha reconegut que no esperen res de la reunió, ja que el document que s’ha presentat als sindicats per negociar ‘no concreta res’, de manera que ‘no se solucionaran en absolut les deficiències que hi ha hagut en aquest curs’. ‘Anem cap a una normalitat absoluta, però d’una manera temerària’, amb grups d’alumnes ‘molt nombrosos, que no podran ser estables, ja que hauran de canviar d’espai a l’hora de dinar, per exemple, i conviure amb altres persones’.

Així mateix, Font ha afirmat que els ‘grups perimetrats amb ràtios elevades són impossibles d’assegurar’ i que ‘sanitàriament no està provat que els nens no contagien el virus, com va afirmar la consellera’. A més, ambdós sindicalistes han denunciat la ‘falta d’aposta política’ per l’educació a Catalunya, que consideren que queda en evidència amb la poca inversió que es farà en una situació d’emergència. ‘Construir 8 instituts costa el mateix que fer un quilòmetre d’AVE’, ha reblat Font.

Finalment, el portaveu de l’USTEC afirma que la capacitat de servei educatiu en un context de pandèmia ‘serà pitjor a la que hi havia abans de les retallades de 2010’, de manera que ‘no hi ha aposta de futur i, educativament, el curs vinent serà pitjor que el que acabem de passar’.

The post USTEC i CCOO veuen improvisades i temeràries les mesures per al curs 2020-21 appeared first on VilaWeb.

L’Institut d’Estatística espanyol (INE) ha confirmat la caiguda històrica del 5,2% del PIB de l’estat el primer trimestre del 2020 arran de la crisi del coronavirus 2019. L’INE ja va avançar aquesta dada el 30 d’abril i es tracta d’una taxa 5,6 punts inferior a la de l’últim trimestre del 2019, que havia registrat una lleugera pujada del 0,4%. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El PIB espanyol ha experimentat el pitjor retrocés trimestral de la seva història ja que, fins ara, el rècord negatiu datava del primer trimestre de 2009, quan va caure un 2,6%. Les dades trimestrals mostren una forta caiguda del consum de les famílies del 6,6%, una pujada espectacular de la despesa pública de l’1,8% i una caiguda de la inversió entre gener i març del 5,7%.

The post L’INE confirma l’enfonsament històric del PIB espanyol el primer trimestre appeared first on VilaWeb.

La Conselleria de Salut ha confirmat l’existència d’un brot de coronavirus 2019 en una família de quatre persones d’Eivissa. El primer cas es va detectar divendres, i després d’un estudi de contactes, es van identificar tres casos més. De totes maneres, la conselleria ha donat per extingit el brot perquè no ha afectat a més gent. Els quatre membres de la família evolucionen bé i estan aïllats als seus domicilis. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquests afectats encara no s’han comptabilitzat al registre de contagis de les Illes Balears. Ara mateix, a Eivissa hi ha set persones ingressades en hospitals per la covid-19, de les quals una és a la Unitat de Cures Intensives (UCI).

The post Salut considera extingit un brot de coronavirus en una família d’Eivissa appeared first on VilaWeb.

La Comissió de Dones Advocades de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) ha anunciat que abandona el Congrés de l’Advocacia de Barcelona, que es fa a Barcelona, perquè hi participa el fiscal del Tribunal Suprem espanyol Javier Zaragoza. La Comissió de Dones Advocades segueix el camí que anuncià ahir la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia de l’ICAB, que va dir que Zaragoza representa ‘la màxima expressió i la punta de llança de la repressió de l’estat contra els ciutadans de Catalunya i el seu govern’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Indignació dels juristes per la invitació del fiscal Zaragoza al Col·legi d’Advocats: ‘És una vergonya’ 

La Comissió de Dones Advocades ha volgut fer públic que comparteix ‘totalment’ els motius exposats per la Comissió de Defensa i que s’afegeix a la seva denúncia. La Comissió de Dones participava en el congrés amb dues ponències, una que va fer ahir i una altra que havia de fer demà. Però la segona no comptarà amb la presència de l’entitat.

Així mateix, la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya ha començat avui una campanya a la xarxa en què un personatge públic, com ara l’actor Manel Barceló, repeteix algunes de les frases més polèmiques del fiscal Zaragoza.

‘Fer un referèndum és un delicte, fins i tot encara que s’hagi despenalitzat. Aquest és l’home que el Col·legi d’Advocats de Barcelona i la seva degana han convidat el 3 de juliol. És el convidat d’honor. Em fa vergonya. No volem deganes ni col·legis professionals com aquest’, diu Barceló en el primer vídeo.

A l’actor #ManelBarceló li fa vergonya q algú com @comunicacioicab i la seva degana @MariaEugeniaGay -que han de defensar drets i llibertats- convidi el Fiscal #JavierZaragoza el proper dia 3 d juliol. Un home q es vanta d’haver posat gent -que sabem innocent- a la presó. pic.twitter.com/1bWNDCX1kj

— 🎗La Coordinadora🎗 (@AdvoCATsPerCAT) June 30, 2020

The post La Comissió de Dones Advocades de l’ICAB abandona el Congrés de l’Advocacia per la presència del fiscal Zaragona appeared first on VilaWeb.

Avui, 30 de juny de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La Xina pren el control total d’Hong Kong
• Gautier Sabrià: ‘Perpinyà esdevindrà laboratori i vitrina de l’extrema dreta’
• Amb Perpinyà, amb els nostres I Editorial de Vicent Partal    
• L’Audiència espanyola també acusa de terrorisme per les protestes contra la sentència
• Puigdemont prem l’accelerador I Anàlisi de Pere Martí 
• 28 anys, 47 dies a l’UCI
• Sergio R: ‘Les acusacions són inventades’
• Anna Maluquer: ‘Espero que el meu pas per la Fundació Palau sigui un pas de revolta’  
• Vine a Amazon, reina I Mail obert de Marta Rojals
• L’era del testimoni personal I Mail obert d’Anna Zaera 
• Andalusia, 4 – Catalunya, 1 I Anàlisi de Jordi Goula 

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Les escoles tornaran al setembre sense ràtios ni màscares’ i ‘Alerta a Castelló per un brot amb 16 contagiats’ appeared first on VilaWeb.

El parlament xinès ha aprovat la polèmica llei de seguretat nacional a Hong Kong. El text implica la presa del poder per la Xina a l’ex-colònia britànica perquè anul·la, per la via dels fets, els acords entre el Regne Unit i la Xina que l’obligaven a respectar les llibertats d’Hong Kong. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El parlament de Pequín ha votat per unanimitat el text que pretén suprimir ‘el separatisme, el terrorisme, la subversió i la col·lisió amb forces externes i estrangeres’ a Hong Kong i ho ha fet hores abans del primer de juliol, dia en què tradicionalment es fa una gran manifestació per a commemorar la cessió d’Hong Kong a la Xina i reivindicar els drets de la ciutat, continguts en el tractat internacional que la feia possible.

El text de la nova llei ha estat elaborat en sis setmanes i no se n’ha fet públic el contingut fins després de ser aprovat. És especialment greu que el Consell Legislatiu, el parlament d’Hong Kong, no hagi pogut ni tan sols llegir-lo. L’aprovació d’aquesta llei viola, doncs, la constitució d’Hong Kong, que estableix que Pequín no pot imposar normes com aquesta sense l’autorització del parlament hongkonguès.

Segons la premsa xinesa, la llei establirà un nou ‘òrgan de seguretat nacional’ a Hong Kong, un nou cos de policia, controlat directament per Pequín i amb facultat per investigar casos especials i aplegar informació. També donarà al cap de govern d’Hong Kong, sota la supervisió del govern xinés, el poder de nomenar jutges per qüestions de seguretat nacional, cosa que viola l’autonomia del poder judicial de la ciutat.

Els partits democràtics passen a la clandestinitat

Només de saber-se l’aprovació de la llei, el dirigent pro-democràcia Joshua Wong ha anunciat que abandonava Demosisto, el partit polític que havia fundat, i ha declarat a Twitter que tem ser l’objectiu principal de la nova llei. Més membres fundadors del grup, com ara Nathan Law, Agnes Chow i Jeffrey Ngo, també han anunciat que abandonaven el partit, en un gest que significa el pas a la clandestinitat, perquè Demosisto només serà actiu formalment a l’exili. També el Partit Nacional per la Independència d’Hong Kong ha anunciat que deixarà d’operar a la ciutat i treballarà de Taiwan estant, país que ha anunciat que intensificarà el suport als demòcrates hongkonguesos.

I hereby declare withdrawing from Demosisto…

If my voice will not be heard soon, I hope that the international community will continue to speak up for Hong Kong and step up concrete efforts to defend our last bit of freedom. pic.twitter.com/BIGD5tgriF

— Joshua Wong 黃之鋒 😷 (@joshuawongcf) June 30, 2020

Aquesta llei agreujarà les tensions entre la Xina i els Estats Units, els països del G7 i la Unió Europea. Dilluns els Estats Units, arran de la possibilitat imminent que s’aprovés la llei, van retirar l’estatut privilegiat a Hong Kong, que ja no podrà adquirir material sensible que fins ara podia comprar i que la Xina no pot comprar. El secretari d’estat nord americà ho va justificar dient que Hong Kong havia deixat de ser una entitat autònoma.

The post La Xina pren el control total d’Hong Kong appeared first on VilaWeb.

Molts humans sentim atracció per determinats accidents geogràfics. Probablement, les illes i les muntanyes són dels més apreciats, especialment pel gremi dels naturalistes. No és estrany, doncs, que la llista de botànics que ha trepitjat el cim més alt de les Balears, el Puig Major de Son Torrella, sigui tan nodrida: és ben probable que hi pugés Joan Salvador i Riera, el primer botànic que herboritzà a Mallorca i que va redactar el seu catàleg l’any 1712. També al segle XVIII degueren ascendir-hi Bonaventura Serra i Ferragut (autor d’una primera flora mallorquina, que il·lustrà amb més de 170 espècies) i Antoine Richard, enviat per Lluís XV a estudiar la flora de diversos països meridionals. Ambdós van rebre l’ajuda de Joan Borràs, un herbolari de gran prestigi de Fornalutx –el poble més proper al Puig Major–, i resulta impensable que no els conduís al cimal. És més, el catàleg de la flora balear de Richard va arribar a mans de Carl von Linné, a qui va emocionar vivament. Així, va deixar escrit, constatant la relació entre biodiversitat i felicitat: «Bone Deus, felices isti incolae habent in suis pratis omnes istas plantas…» (“Bon Déu! Feliços els habitants que tenen totes aquestes plantes als seus camps”). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També van quedar enlluernats per la flora mallorquina botànics i altres estudiosos de les plantes com Jacques Cambessedes, François Delaroche, Fernando Weyler i Laviña –a qui li va ser dedicada una espècie de ranuncle quasi exclusiu del cim–, Francesc Barceló i Combis, Paul Marès, Guillaume Vigineix, Llorenç Garcias Font, Oriol de Bolòs, Francesc Bonafé, Anthony Bonner i tutti quanti (Barceló, 1879-1881; Camarasa, 1989; Payeras, 2006). El clergue Bonafé, a la seva monumental Flora de Mallorca (Bonafé, 1977-1980), posa el Puig Major com la primera de les principals localitats botàniques de l’illa, una opinió amplament compartida.

El Puig Major de Son Torrella (antigament també anomenat Puig Major de Sóller) és l’elevació més gran de Mallorca. Pren el nom de la propietat que al segle XV pertanyia a Joan de Torrella, descendent dels nobles empordanesos de Torroella de Montgrí que participaren en la conquesta catalana de l’illa el segle XIII. Texts antics s’hi refereixen com el Montblanc de Mallorca, el que indica la relativa freqüència amb què la neu el cobreix (que va ser major en el passat). La cota màxima és avui de 1.445 metres. Aquesta zona alta de Mallorca és la de major pluviositat dels Països Catalans, amb una mitjana superior als 1.500 mm anuals. El relleu accidentat i la naturalesa càrstica del terreny, però, limiten severament la retenció de l’aigua al sòl, i l’aspecte general del paisatge és molt més àrid del que correspondria a aquestes precipitacions.

L’arxiduc Lluís Salvador va descriure, a finals del segle XIX, l’ascensió al colós com la més gratificant de l’illa i explicava que era possible fer-la des de Sóller a lloms de cavalleria fins al cim. Els temps eren distints: el noble austríac acabà el seu escrit considerant convenient construir-hi un alberg, que faria l’ascens més atractiu a molts visitants potencials (Salvador, 1884).

Un massís amb vegetació singular

El Puig Major és un massís de relleus molt escarpats. Com tota la serra de Tramuntana, està conformat per calcàries juràssiques i triàsiques elevades a l’orogènesi alpina, amb plegaments i encavalcaments espectaculars, que congrien penyalars verticals i timbes vertiginoses. El poeta Miquel Costa i Llobera, en una encertada metàfora, veia en aquesta contrada «ones petrificades del vell món remogut en temporal». Cal tenir present que el cim (la seva projecció) és a menys de quatre quilòmetres del mar. De fet, el puig és inaccessible des dels vessants septentrional i oriental. Les seves esquerpes formes no tenen sols arrels estructurals: l’erosió càrstica, pluvial i nival ha afegit accidents topogràfics impressionants, tals com rossegueres de fort pendent i les característiques clotades, grans cavitats verticals, avencs incipients, formats per dissolució de la roca calcària, que acumulen al fons sòls més rics en argiles, i que suposen un hàbitat per a la vegetació d’un especial interès, tant per motius edàfics com microclimàtics. Geomorfològicament i tectònicament, és el cim més complex de l’illa.

El Puig Major no ofereix únicament un atractiu topogràfic i geològic: l’espectacular cimal de les Illes acull singularitats vegetals notables. Els fitosociò­legs descrigueren al segle XIX un genuí pis baleàric de vegetació per sobre dels 800/900 metres, caracteritzat per l’abundància d’endemismes, alguns dels quals són pulvínuls espinosos (coneguts popularment amb l’irreverent nom de coixinets de monja), adaptats a condicions ventoses i assolellades, ben defensats contra els herbívors com ara Astragalus balearicus, Smilax aspera balearica o Teucrium marum occidentale. Ací, els sòls són escassos; la roca domina.

D’altra banda, la gestió tradicional de les pastures (avui quasi abandonada per complet), basades en bona part en el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), periòdicament socarrat, ha suposat un ritme erosiu lamentable. Podem elucubrar si aquest «pis baleàric» és realment natural o ha estat afavorit per segles d’aprofitaments ramaders que superen la pressió d’herbivoria prehumana, quan els ramats de Myotragus (el petit bòvid endèmic, d’incisius de creixement continu) eren depredats per l’àguila reial, de manera que probablement evitaven els cims més exposats.

A aquestes altures no manquen les espècies arbustives i arbòries biogeogràficament boreals i algunes de caducifòlies, com la pomera borda (Sorbus aria), el corner (Amelanchier ovalis), el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica majoricensis), l’arbre de visc (Ilex aquifolium), el teix (Taxus baccata), la cornera (Cotoneaster majoricensis), no descrita fins a l’any 2012, i el rotaboc (Acer opalus granatense). Aquesta comunitat relicta és ben similar a la que es troba a les serres d’Aitana i Mariola (Bolòs i Molinier, 1958). No podem descartar que en època prehumana (recordem que les Balears varen ser les darreres illes mediterrànies a ser ocupades, fa sols uns 4.500 anys), hi hagués comunitats forestals ben constituïdes, tot i que de superfície limitada. El paisatge actual ha estat severament condicionat per la secular acció combinada de foc i de dent, a més de la destral.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Joan Mayol. Cap del Servei de Protecció d’Espècies del Govern de les Illes Balears fins la seva jubilació l’any 2019.

Què és Mètode?

The post La flora singular del Puig Major appeared first on VilaWeb.

En realitat, la resposta és que sí que hi ha mosques domèstiques a l’hivern, però romanen inactives. Com molts insectes de petita grandària que es produeixen en grans quantitats, el seu cicle és oportunista, flexible, i depèn molt de la temperatura ambient. Les femelles arriben a pondre uns 500 ous que tarden entre 8 i 48 hores a evolucionar a larves i aquestes entre 4 i 30 dies a completar el seu desenvolupament, sempre depenent de la temperatura. Aquestes fases immadures viuen en matèria orgànica en descomposició, freqüentment excrements, que per acció dels bacteris pot assegurar una temperatura relativament moderada. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La fase més molesta i obvia, l’adult, viu entre tres setmanes i dos mesos. L’adult és molt actiu i tolerant, però es torna inactiu i críptic a temperatures pròximes als 5 °C, encara que solament temperatures per sota dels 0 °C són realment letals per a aquests animals.

Els habitacles i construccions humanes, inclosos òbviament els estables del ramat, suposaren des del primer moment una oportunitat excel·lent per a la supervivència hivernal d’aquests animals. Sens dubte aquesta és una de les raons per la qual la mosca domèstica és un comensal que conviu de forma tan eficient amb la nostra espècie.

Respon Joaquín Baixeras, professor titular de Zoologia de la Universitat de València.

Pregunta enviada per Elisabet Ortega.

«Els Perquès de Mètode» és un consultori de ciència on lectors i lectores envien la seua pregunta o dubte científic i una persona experta els respon. Podeu enviar les vostres preguntes a través d’aquest formulari. Entre totes aquelles que rebem fins al 30 de juny sortejarem un lot de publicacions de Mètode.

The post Per què no hi ha mosques a l’hivern? appeared first on VilaWeb.

El dia que vam poder adjuntar arxius d’un mega als correus, cap allà al plistocè, alguns visionaris que treballàvem des de casa vam fer una predicció que sort que no ens hi jugàvem res: que la feina dels missatgers aniria quedant arraconada, com la dels venedors d’enciclopèdies o la dels cobradors dels morts. Que deixarien de picar-nos al timbre en horari d’oficina, que ja no caldria perdre tot un matí o el dia sencer per esperar-los, que s’havia acabat una era. Xiquet, si ens descuidem. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els missatgers no només no van deixar de trucar a les portes dels autònoms i altres professionals de mal viure, sinó que van començar a picar a les de tothom. El planeta es va tornar un poble: ja no era privatiu de les grans empreses fer-se portar gènere de l’altra punta, o la típica peça que venia d’Alemanya, sinó que els més arrossegats podíem adquirir la mínima merdeta a la Xina al preu d’explotar uns altres arrossegats i fer-nos-la arribar per terra, mar, aire o tot combinat, talment com un rajà que peta els dits. Un fenomen anàleg a viatjar en avió, que havia estat privilegi de rics, fins que el bitllet va començar a costar menys que l’estança. Era difícil deixar de ser reis per aquest preu.

Amazon era la democràcia. Provoco, és clar, i que se m’entengui: l’habitant d’un poblet sense metge i el d’una gran ciutat tenien a l’abast el mateix aparador. Encara més: ma mare rebia al poble la seua Conga mentre servidora recorria botigues i més botigues a Barcelona sense acabar-me de decidir. A les boterudes carreteretes comarcals, com a les autopistes de vuit carrils, una flota creixent de transportistes eren l’última baula entre uns proveïdors de la quinta forca i els compradors individuals. En comptes del vell costum que cada consumidor es desplaçava fins als articles, cada article anava a trobar el seu consumidor, empaquetat i llaminer com en un Nadal permanent. Ens hi vam acostumar, sabíem que ho podíem fer, i un cop ho sabíem, oblidar-nos-en era impossible. Volíem això que havíem vist a la pantalla i ho volíem ara.

Escric tot això en passat perquè sembli el que sembla i el que és, respectivament: una manera de fer antiga i poc sostenible. Penso en la vegada que vaig voler comprar un producte directament a uns dissenyadors amb seu logística a Castellbisbal, segons que deia el web, i el paquet em va arribar des d’un polígon situat a set-cents quilòmetres. Segur que la carambola té una explicació igual de ‘logística’, però no m’interessa. Vull dir que cap raó que acaba amb aquest resultat no em pot satisfer. No és l’única vegada que, pensant-me que compro un article a prop, m’arriba d’un lluny que no m’esperava, i no em crec que sigui l’única a qui li ha passat. Si volia muntar-me un ‘quilòmetre zero’ a partir de petites objeccions personals, no me n’he sortit. Però: i si hi hagués algú que el muntés per mi, per naltros, a demanda d’una gran objecció general?

Baixo a terra. Des de l’inici de la pandèmia hem vist que s’incrementava (encara més) el nombre de petits comerços que tanquen. A vegades algú en fa una piulada de socors, i una allau de gent la repiulem, impotents, però només és un massatge minúscul a les nostres consciències. Perquè, a la intimitat de la llar, la tendència continua implacable: les mastodòntiques plataformes de venda en línia sempre et poden oferir, i a preu rebentat, tot el que pugui despatxar-te qualsevol botigueta de barri. Una botigueta que acaba convertida en el catàleg en 3D d’uns productes que pots comprar de casa estant, maleïdament més barats. Per cada nou local amb el rètol de ‘Disponible’, ‘Es lloga’, ‘Es traspassa’, hi ha una furgoneta de repartiment cremant combustible per tots els asfalts, a la recerca d’una adreça particular.

Els defensors del comerç de proximitat ja podem anar fent articles lacrimògens, que el poble ha parlat i cada dia parla. Davant d’això, no sé quants de valtros teniu el costum de fer-ho al revés, de demanar a la botiga de confiança l’article que heu vist en pantalla. Ho dic perquè el tradicional ‘t’ho puc demanar’ és un sistema que encara funciona, que aprofita uns canals de distribució ja existents, que l’encàrrec ens pot arribar fins i tot abans, si som dels que no se saben esperar. I la diferència de preu, si hi és, la podem considerar a compte de les despeses d’enviament, com una inversió directa en donar vida a qui dóna vida al nostre voltant. Perquè d’això es tracta: d’aprofitar els recursos que ja tenim, de resistir-nos a deixar caure els nostres veïns, avui per tu i demà per mi.

Cada negoci és diferent, és clar, però, en general, desplaçar-nos per anar a comprar ja no serà mai més una opció única, i segons com ni la primera. De tant en tant sentim a parlar d’un hipotètic Amazon català, si no ho tinc mal entès, cooperatiu i per a productes agroalimentaris, si tampoc no ho tinc mal entès. Però més enllà de l’alimentació, que és un altre tema, potser sí que seria particularment útil un portal de venda que agrupés, en un sol cercador, tots els productes que ni sabem que es fan al país, de tots els productors que ni sabem que tenim a la vora. És a dir, que per comprar un jersei o un llum de quilòmetre zero no em calgués escriure la meua vida al Google. Una plataforma tipus Etsy a la catalana, resumint fins a l’extrem. Per a escurçar distàncies entre desconeguts; per teixir xarxes locals resistents, a prova de globalitzacions; perquè no ens calgui una altra pandèmia per a valorar i donar valor al que produïm i tenim a prop.

The post Vine a Amazon, reina appeared first on VilaWeb.

Dos mesos i mig ingressat, quaranta-set dies a l’UCI, vint-i-tres dies sedat. Aquesta ha estat l’odissea de Blas Cabanilles per superar la covid-19. I la lluita tot just ha començat, perquè encara té un llarg camí fins que no recuperi la massa muscular habitual i reprengui la seva vida. Amb aquest panorama tot faria pensar que parlem d’una persona d’edat avançada o amb alguna malaltia prèvia. Però no, és tot el contrari. En Blas té vint-i-vuit anys i cap malaltia. Tampoc no és del grup sanguini A, que segons els últims estudis podria explicar la gravetat de certs pacients. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Els metges encara no s’expliquen com una persona tan jove com jo ha pogut estar tan greu! Diuen que potser és perquè he agafat el virus amb més càrrega viral que un altre. Però, no veuen res d’especial en mi que em diferencie d’un pacient qualsevol. És una malaltia que afecta més els majors. Però de colp també afecta greument gent com jo. I quasi vaig morir…’. Efectivament, en Blas va arribar a estar molt greu, a punt de morir-se.

Tot va començar el 13 de març. Era divendres. Les escoles havien tancat, però encara no s’havia decretat l’estat d’alarma. En Blas va començar a trobar-se malament. Tenia febre. Va anar a l’ambulatori. En cap moment no va pensar que pogués tenir coronavirus. No havia tingut contacte amb ningú amb símptomes. Tampoc no havia visitat cap país de risc. Els metges li van receptar un antibiòtic. La febre no baixava. Cada vegada es trobava pitjor. Cinc dies després va anar a urgències. Allà li van fer una radiografia i ho van veure clar: hi quedava ingressat.

Ara, pensa que potser va tardar una mica a anar a l’hospital, però recorda que era un moment complicat. ‘Els telèfons estaven saturats. Ens deien que no anàrem a l’hospital. Segurament, el fet d’anar-hi més tard va complicar un poc la malaltia, però tampoc no ho podem saber del cert. No n’hi ha cap evidència científica.’ Sospitava que podia tindre coronavirus, però no ho sabia. ‘Ho pensava, per no descartar res, però no tenia cap motiu de pes. En aquell moment ningú no sabia massa res. Era tot un poc misteriós.’

Quan va entrar a l’hospital en Blas no tenia por. No va tenir por ni quan li van dir que el sedaven. ‘Vaig pensar que en quatre dies m’alçaria i tot estaria bé. Al final, res no va ser com jo pensava. Llavors es deia que era un simple refredat que en catorze dies se n’anava.’

Els que sí que van patir van ser la seva família, que van veure que al cap de quatre dies d’haver d’estar ingressat el portaven a l’UCI i el sedaven. Les notícies que arribaven a casa no eren bones. Va estar tretze dies intubat. Després el van despertar. Tothom estava esperançat. Però al cap d’una setmana, les coses es van tornar a complicar. I els metges el van haver de tornar a sedar. Va ser com començar de zero. Un colp molt dur per a la família i els amics.

‘Entre sedació i sedació vaig estar conscient a l’UCI. Feia servir el mòbil, em comunicava amb la meua família. Però quan em vaig despertar la segona vegada, no recordava res. Recorde quan vaig ingressar en planta, i el següent record que tinc és quan vaig despertar a l’UCI per segona vegada. Va ser un moment complicat, no podia dormir a la nit. Els infermers es posaven al meu costat i em feien companyia. En principi, a la nit els infermers només hi són per si passa res. Però ells es posaven al meu costat i em tractaven com si fóra un fill. Fins i tot, n’hi havia algun que em tocava el front per ajudar-me a dormir. El personal de l’hospital Francesc de Borja a Gandia han fet més del que els tocava fer. Han treballat com si fóra una cosa personal. Els infermers, els metges, auxiliars, zeladors, fisioterapeutes… tots s’han preocupat constantment per mi, fins i tot els seus dies de festa. Si avui estic bé és gràcies a ells i a la seua feina. No tenia ni força per a agafar el mòbil i parlar amb la família i els amics, eren els infermers que quan tenien una estoneta lliure venien i m’ajudaven a comunicar-me amb els meus. Ells s’encarregaven de tot. Els estic molt agraït.’

Va estar una cinquantena de dies sense veure la família. Però un dia abans de passar a planta va poder rebre la vista de la seva parella i els seus pares. ‘Els infermers em van afaitar. I després em van asseure en un sofà per poder fer la trobada una mica més decent. Va ser molt emocionant.’

En aquell moment a en Blas ja li havia sortit negativa la prova de covid-19. No hi havia perill de contagi. Però els seus familiars van haver d’entrar amb guants i màscares per evitar que pogués agafar qualsevol altra cosa. ‘En el meu estat fins i tot un constipat és perillós.’

Després de dos mesos tombat en un llit sense moure’s, en Blas ha perdut tota la massa muscular. I ara treballa de valent amb l’ajuda dels fisioterapeutes de l’hospital per recuperar el seu pes habitual, i, cosa que és més important, la massa muscular per poder viure amb normalitat. ‘Al principi no em podia ni menejar. Per sort ara ja puc començar a fer algunes passes.’

Els dies li passen molt de pressa. Ha de fer molts exercicis. De moment, haurà d’anar dos dies la setmana al gimnàs de l’hospital per treballar la musculatura. L’espera un juliol i agost intensos. Al setembre veuran en quin punt està i decidiran els passos següents. Té la il·lusió de tornar a l’escola i continuar ensenyant als seus alumnes, però sap que és complicat que ho pugui fer al setembre. La recuperació serà llarga.

‘Quan em vaig despertar a l’UCI ja no quedava ningú amb coronavirus.’ En Blas va ser el cinquè pacient amb coronavirus que van atendre a l’hospital de Gandia i l’últim de sortir de l’UCI. Tot l’hospital restava pendent d’ell. ‘Quan vaig eixir de l’UCI quasi no podia passar amb la llitera pel passadís, de tanta gent que hi havia.’ Tots s’hi van acostar per aplaudir-lo i donar-li molta força per al tram final.

#CrisiCoronavirus | Els sanitaris de l’Hospital San Francesc de Borja de Gandia acomiaden entre aplaudiments l’últim pacient que continuava a l’UCI del centre. Blas és professor, té 28 anys i estava 50 dies ingressat per la Covid-19.

▶️https://t.co/ZP2LxQTT66 pic.twitter.com/PKsM0GSFjp

— À Punt NTC (@apuntnoticies) May 6, 2020

Durant aquests mesos en Blas ha viscut en un món paral·lel. Va caure malalt quan tot començava i ningú no era conscient del risc de tot plegat. I durant dos mesos va estar completament desconnectat de tot allò que passava fora de l’hospital. ‘Va ser la meua família que em va anar introduint de mica en mica en aquesta nova normalitat. Jo no sabia què havien viscut ells durant aquests últims mesos. Era com una pel·lícula. Tot em sorprenia moltíssim.’

Però sobretot el sorprèn allò que veu ara als carrers. ‘D’ençà que sóc a casa he sortit algun dia i veig que hi ha molta gent que va sense la màscara. O altres que no mantenen les distàncies mentre parlen amb algú. Això encara no s’ha acabat! Pareix que si no t’ha tocat de prop, això no haja passat. I el fet més greu: sembla que els joves no són conscients que també els pot tocar. Per molt jove que sigues, el coronavirus també et pot tocar i fer mal.’ A tots ens pot tocar viure-ho. No hi ha res que ens faci intocables a aquesta malaltia.

‘Tot plegat ha estat com tornar a nàixer. Com si el que havia passat abans de l’ingrés no importara. El que importa és l’ara i totes les mostres d’amor que m’han donat. Quan em canse molt recorde tota aquesta gent, sobretot la meua parella, que són els que em donen força per continuar lluitant.’

En Blas és professor de català, però una de les seves passions és l’escriptura. Molta gent li diu que ho hauria de plasmar tot plegat en un llibre. De moment, ha començat a escriure algun poema. Com una manera d’ordenar les idees, i fer un exercici terapèutic. Però no descarta d’acabar escrivint un llibre. De moment, vol continuar explicant la seva història. Vol donar-la a conèixer per advertir que els joves també s’han de protegir. Ells també poden acabar ingressats a l’UCI amb un pronòstic greu. ‘Si aconseguim que un jove es pose la màscara després de llegir la meua experiència, ja estaré content.’

The post 28 anys, 47 dies a l’UCI appeared first on VilaWeb.

Vivim en l’era del testimoni personal. A Instragram, als realities, a YouTube, als articles d’opinió. Les experiències pròpies, allò que anhelem o ens fa patir, abans reservades darrere la cortina del pudor, tenen ara forma de relat públic. Cada post, sigui text o imatge, és un fragment d’autobiografia que s’acumula a les xarxes. Mapa personal de dolors i desitjos. Abans això que era intencionadament literari -autobiografies, memòries, llibres de viatge- s’ha convertit en una pràctica quotidiana, que juga, també, amb els límits de realitat i ficció. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El camí cap a l’autorelat és curt o llarg i pot estar ple de falses aparences. És un trajecte reversible, perquè som emissors i espectadors al mateix temps. De fet, la nostra capacitat de narrar la pròpia vida es deixa afectar per les tendències de l’entorn, es potencia per contacte, i és molt addictiva. Perquè una vegada traspasses la primera barrera, estàs preparat per atrevir-te a anar una mica més enllà. Aquella primera foto que penges de casa, les anècdotes familiars o les imatges en biquini. L’escalada de l’autoexposició és subtil però avança ràpid enderrocant murs propis de contenció. Jo no sé si aquesta flexibilització de l’autorelat és positiva o no, perquè té tantíssimes cares que és difícil escollir-ne una.

Autorelatar-se és en algunes ocasions un acte d’autonomia personal, fins i tot una possibilitat d’existir o una reivindicació col·lectiva. Això últim, encara amb més motiu si s’ha estat especialment silenciat. Els testimonis reals humanitzen les qüestions socials, que d’altra manera, hauríem d’abordar des d’estadístiques o teories massa feixugues. Això ho estudien els periodistes a la facultat. Quantes vegades no ha estat més determinant un testimoni de trinxera que un llibre d’història; o hem entès més una lluita veient les ferides reals de la víctima.

La sobreexhibició íntima però no és només això, també amaga el perill de convertir un material privat, inclassificable, mutant, verge, en una marca o un producte preparat per consumir. Sentim plaer en escoltar els testimonis íntims dels altres, de la mateixa manera que hi ha certa temptació de fabricar-se un personatge públic a base de dosis constants d’experiències íntimes.  L’exhibició d’aquest material privat subministra matèria primera a la màquina del sistema. Ho veiem ara en el que s’ha convertit en una nova professió: els youtubers o els influenciadors, que fan del seu relat una marca capaç d’acumular milions de seguidors. De fet, en fan professió. Però molts de nosaltres en som, potser inconscientment, voluntariosos amateurs.

Ho hem vist també aquest cap de setmana que s’ha celebrat el Dia de l’Orgull LGTBI. El perill de l’autorelat sempre hi és. Hi és perquè allò individual pot prendre protagonisme a la lluita col·lectiva, i reforça, de vegades, la separació. Diferencia’t, connecta, arriba. Autorelatar-se està associat a uns valors que agraden molt al capitalisme: la fortalesa, l’apoderament, la llibertat individual, la visibilitat. I mentrestant, continuem exposar-nos més i més per aconseguir aquest alliberament que suposadament volem.

No sabem cap on ens portarà la saturació d’autorelat, potser a competir cada cop més per tenir les millors experiències a explicar, i a deixar de banda les lluites col·lectives, enfeinats a trobar la història més sucosa a mostrar. Hi ha qui diu que el proper pas per existir, com a persones o com a societat, serà mantenir-nos callats. Deixar caure les màscares no deu voler dir només revelar tots els nostres afairs privats. Ens seguirem la pista.

The post L’era del testimoni personal appeared first on VilaWeb.

L’elecció de Louis Aliot com a nou batlle de Perpinyà ha caigut com una dutxa d’aigua freda, encara que tots sabíem que era una probabilitat a tenir seriosament en compte. Amb això l’extrema dreta mana per primera vegada en dècades en una de les nostres ciutats. Ho fa, ho ha fet, guanyant les eleccions sense les sigles que li són pròpies, amagant-les de fet i traient un profit enorme del sistema electoral de dues tandes –i el sociòleg Gautier Sabrià ens dóna avui les claus concretes del com i el perquè en aquesta entrevista més que interessant que li fa Clara Ardèvol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però, en qualsevol cas, vénen sis anys que la capital del nord estarà, no pas per raons positives sinó negatives, en el punt de vista de tothom. Tot i que cal aclarir, especialment per als lectors del sud, que encara no tot és tancat i barrat. Encara resta una mena de tercera volta, l’elecció a la presidència de la comunitat metropolitana Perpinyà-Mediterrània, una institució que consta de trenta-sis municipis, que serà molt i molt difícil que puga ser guanyada per l’extrema dreta i que, per les àmplies competències que té, pot esdevenir un contrapoder de fet de les polítiques de l’ajuntament encapçalat per Aliot.

Perpinyà, de tota manera, haurà de fer una reflexió profunda sobre què ha passat. Dissortadament, no és un cas únic, encara que siga el més important. Al nostre país el fenomen té alguns paral·lelismes cridaners, alguns només, amb el cas de Badalona, per exemple. I arreu d’Europa és ben evident que la crisi i la desorientació monumental de l’esquerra facilita a l’extrema dreta un procés de normalització del seu discurs que és molt preocupant i perillós. Aquesta reflexió l’han de fer els perpinyanesos i ara, malauradament, hauran de fer-la a fons. Tanmateix, això de cap manera no lleva responsabilitat a la resta del país, que ara ha d’abocar-se més que mai en suport de la Perpinyà oberta, digna i tolerant.

En relació amb això, la sacsada negativa que hem tingut aquest diumenge hauria de ser una oportunitat. Amb motiu de l’acte del Consell per la República, el febrer passat, molts catalans del sud van descobrir una ciutat de Perpinyà, i no cal dir una Catalunya Nord, que anava molt més enllà dels tòpics fàcils i el desconeixement fomentat que els havien venut. I ara cal aprofitar això que ha passat en aquestes eleccions per a enfortir-la, conscients de la importància única que té per a tots.

Hi ha una Perpinyà que es va afirmar la mateixa nit electoral cantant ‘L’estaca‘ quan va saber-se el resultat electoral. Hi ha una Perpinyà que fa decennis i decennis que treballa cada dia, sovint en condicions molt complicades, per avançar al pas de la llibertat. Hi ha una Perpinyà que forma part de nosaltres, aquesta Perpinyà on ‘els nostres’ fa anys i panys que treballen incansablement per ells, però també per tots. Crec que no caldria ni recordar que el Primer d’Octubre no s’hauria pogut fer sense el seu suport i l’esforç per a fer transitar les urnes, però per si de cas ací teniu el reportatge que vàrem publicar sobre els cent cinquanta ciutadans del nord que van fer possible el referèndum.

No es tracta, per això, de cridar avui a la solidaritat amb Perpinyà, com si la fidelíssima fos una ciutat llunyana, Ara ens hem de conjurar per ella tanta gent com siga possible, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Perquè som tots, no solament els ciutadans de Perpinyà, que necessitem que la capital del nord recupere el pols i s’eixample. Perquè som tots, i no tan solament ells, que vivim com una ferida oberta el resultat d’aquesta elecció. Som tots, i no sols ells, que l’hem de capgirar. Perquè som tots en definitiva, i no únicament ells, que volem compartir un futur de llibertat i dignitat que no sabrà mai res de fronteres artificials i al qual ni França ni Espanya no podem consentir, ni consentirem, que posen límit.

The post Amb Perpinyà, amb els nostres appeared first on VilaWeb.

El primer d’octubre de 2017 va haver-hi a Madrid una concentració a la plaça del Sol en contra de la repressió exercida contra els votants del referèndum del Primer d’Octubre. Eren madrilenys solidaris amb el poble català. Acabada la concentració, la policia va demanar el carnet d’identitat a joves que entraven a bars de la vora i que creien manifestants. I un mes després els van detenir a casa seva. Són acusats de lesions i desordres públics, cosa que ells neguen. Els demanen fins a cinc anys de presó i multes. Són coneguts per els Sis de Madrid. El judici havia de començar demà, 1r de Juliol, però s’ha ajornat fins passat l’estiu, encara sense data. Sergio R, zelador d’hospital de trenta anys, és un dels Sis de Madrid. Tot i la feina d’aquests dies, encara molt atrafegat amb la covid-19, respon a les preguntes per escrit de VilaWeb: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Qui és Sergio R?
—Tinc trenta anys, tinc estudis de sociologia, treballo actualment de zelador en un hospital. Vaig entrar-hi quan va començar la covid-19, per ajudar els pacients i companys. He estat a l’UCI, a urgències i a planta. Ara hem vist que no han renovat el contracte a tots els companys que vam entrar per la covid de reforç. Per molt que Ayuso va dir que ens el renovarien fins al desembre. Doncs és mentida. Jo vaig girant per diversos serveis.

—Per quins fets us acusen?
—Us ho vaig explicar poc després. Aleshores deia que el dia de la manifestació, en un bar, a l’altra banda de la Gran Via, a cinc minuts de la Puerta del Sol, i quan la manifestació ja s’havia acabat, uns policies demanaven el DNI a gent que creien que eren manifestants. Ho feien a l’atzar. Nosaltres vam donar el nostre, ens el van tornar i aquí es va acabar. Doncs un mes després, el 2 de novembre, van venir a detenir-me a casa. Acusat, deien, d’haver agredit un grup ultra el dia de la manifestació. Jo al·lucinava. La policia ens va dir que dues persones havien presentat una denúncia contra nosaltres perquè deien que el Primer d’Octubre els havíem agredit. Tres anys i mig de presó demanen les suposades víctimes. Fiscalia em demana dos anys. Jo al·lucinava.

—De què us acusen?
—Ens acusen d’un delicte de desordres i dos de lesions amb tres agreujants (odi ideològic, intimidació i traïdoria). Ens demanen 13.000 euros de fiança solidària i 4.500 euros de multa a cadascun dels 6 detinguts. La fiscalia ens fa una petició de 2 anys de presó sumats a 3 anys i mig de l’acusació particular: en total, 5 anys i mig de pena.

—Qui és l’acusació particular?
—Dos nois d’ultradreta. El seu advocat és el mateix advocat dels ultres de Blanquerna.

—Quin tribunal us jutjarà?
—Ens jutja la sala 30 del jutjat penal de Madrid.

—Quan teniu el judici?
—El judici s’havia de fer demà, primer de juliol. Però ho han ajornat fins després de l’estiu. No ens han notificat encara la data exacta.

—Quina resposta  heu tingut de la gent?
—La gent ens va donar suport econòmicament amb petites aportacions econòmiques. La Caixa de Solidaritat de Catalunya ens ha ajudat a pagar part dels honoraris de l’advocat.

—Heu fet ronda per Catalunya?
—No, però ens agradaria. Hem fet unes quantes festes solidàries i antirepressives a Madrid en les quals molta gent ens va oferir el suport.

—Quines expectatives teniu de tenir un judici just?
—Poques, però volem que el judici es faci com més aviat millor i es faci justícia. Les acusacions són inventades. Hi ha dos companys que ni tan sols havien acudit a la concentració del Primer d’Octubre i els identifiquen als voltants. En canvi, nosaltres quatre sí que havíem acudit a la concentració. A manifestar-nos pacíficament i a exercir els nostres drets democràtics. Ens fan identificar en un bar en acabar. Un mes després ens detenen al domicili, la mateixa setmana que detenien Oriol Junqueras i els ex-consellers de la Generalitat.

The post Sergio R: ‘Les acusacions són inventades’ appeared first on VilaWeb.

La decisió del tancament de Nissan no respon a causes del sector de l’automòbil sinó a una decisió estratègica d’una aliança empresarial mundial. La decisió del tancament de les plantes matrius de Nissan al nostre país ha estat presa coordinadament amb l’aliança mundial de què forma part la multinacional nipona en un simple repartiment de mercats continentals. Aquesta n’és la causa, i no pas unes altres de relacionades amb el sector de l’automòbil, que, si bé podrien tenir-hi vinculació, no han estat determinants. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El tancament de les plantes de fabricació de vehicles de Nissan causarà una pèrdua aproximada de 25.000 llocs de feina, que vol dir el 3% del PIB català i gairebé el 10% del teixit industrial català. És a dir, en un triangle de l’àrea metropolitana de Barcelona constituït per les tres plantes de producció –Zona Franca, Sant Andreu de la Barca i Montcada i Reixac– i les seves empreses subcontractades desapareixerà una de les principals activitats industrials.

El tancament de Nissan és un gran problema, de la mateixa dimensió que la manca d’un model industrial que permeti de tenir una alternativa als llocs de feina que poden desaparèixer. Encara que les condicions de treball de Nissan són simplement per a viure dignament, no formaven part encara d’aquesta realitat que construeix treballadors pobres, qui treballa per una feina que no li permet d’arribar a final de mes. És a dir, si es tanquessin les tres plantes de producció de vehicles l’afectació seria a curt termini d’augment de la desocupació a la zona, i a mitjà i llarg termini de substitució per una ocupació precària.

Per què és tan fàcil per a les empreses de tancar centres de treball i acomiadar-ne tots els treballadors i les treballadores?

Avui, per a les empreses, deixar sense feina els treballadors i les treballadores és un exercici unilateral, fàcil i de baix cost. Amb les contrareformes laborals dels anys 2010 i 2012 es van facilitar les causes dels acomiadaments col·lectius, però el fet determinant ha estat que la llei 3/2012 redueix les indemnitzacions per acomiadament improcedent, elimina els salaris de tramitació i suprimeix l’autorització administrativa pels acomiadaments col·lectius (fins llavors, ERO).

Lluny de semblar un element purament tècnic, la dimensió que té aquesta darrera qüestió és fonamental. Fins el 2012 un acomiadament col·lectiu, un tancament d’empresa, havia de ser autoritzat per l’autoritat laboral, és a dir, que el Departament de Treball ho aprovés. Això quan es tractava de meres decisions estratègiques de les empreses que no eren un compliment dels supòsits que establia la normativa per a poder acomiadar, dificultava o encaria (per haver de millorar la indemnització legal per a arribar a un acord) els tancaments empresarials. Ara, una empresa comença un període de consultes de 15 a 30 dies i quan l’acaba pot acomiadar unilateralment tota la plantilla. La defensa que tindran els treballadors i les treballadores és demandar judicialment, en un procés lent, costós i amb una llei contrària als seus interessos.

Això té uns responsables polítics, que són els que van aprovar les contrareformes laborals del 2010 i 2012 (PSOE i PP) i que les va convalidar (PNB i CiU), però també hem d’atribuir responsabilitat política als qui han estat, i són, als governs posteriors i exercint la titularitat del Ministeri de Treball espanyol i que, malgrat tímids anuncis interessats per a guanyar votacions parlamentàries i promeses electoralistes, no han emprès el procés normatiu per a derogar-les (PSOE i Unides Podem).

Mantenir llocs de feina, planificació industrial i transició ecològica, únicament amb un sector públic fort

Actualment, la centralitat de la lluita hauria de ser contra el tancament, fer tant com es pugui perquè l’empresa no se’n vagi i no cessi l’activitat a les seves plantes matrius; però, amb la normativa laboral que tenim, la realitat política dels governs català i espanyol i la ratificació pels representants de Nissan que se’n van també s’ha de preparar un pla alternatiu: la nacionalització.

El pla alternatiu no seria realista si no tinguéssim en compte un element determinant per a la indústria de l’automòbil: el Ministeri de Transició Ecològica de l’estat espanyol ha anunciat la intenció de prohibir la matriculació i venda de vehicles de combustió interna a partir del 2040, i la circulació el 2050. Segons les dades i estudis oficials del Departament d’Empresa de la Generalitat, en aquesta transició hi ha un risc entre alt i molt alt de desaparició de 145 empreses, que són el 56% de l’ocupació del sector. En definitiva, la reflexió, anàlisi i alternatives no s’han de construir amb la decisió de Nissan, sinó amb la realitat del sector els anys vinents.

En menys de vint anys no hi haurà producció de vehicles de motor de combustió, però sí que necessitarem vehicles elèctrics. D’aquesta realitat i de la voluntat de mantenir llocs de feina se’n deriven algunes reflexions: el procés de substitució de vehicles de motor de combustió per un procés de transició ecològica i mobilitat sostenible. Si algú ens vol fer creure que hi haurà empreses privades que assumiran aquesta tasca ens enganya, perquè no dóna beneficis econòmics. Això sí, per nosaltres dóna beneficis socials: llocs de feina i transició ecològica.

Tampoc no volem dir ni que sigui fàcil ni que consistirà simplement a posar una empresa pública a fabricar vehicles elèctrics. És un pla nacional de sobirania productiva i transició ecològica, en què s’assumeixin les necessitats de vehicles elèctrics del nostre país i el nostre entorn, en el qual no volem el canvi de cotxe per cotxe i on sabem que el liti és limitat. Per tant, tan sols una part de la feina serà absorbida per la producció de vehicle elèctric. Una segona part hauria de venir del transport col·lectiu per aprofundir la transició ecològica – mobilitat sostenible, i aquí s’hi han d’implicar les administracions locals, fonamentalment l’Ajuntament de Barcelona, que participin en uns compromisos de càrrega de feina en autobusos per a les dècades vinents, i alhora el conjunt d’ajuntaments i consells comarcals, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Generalitat per a definir el model que ha de definir el transport col·lectiu de les nostres ciutats i comarques. Així i tot, potser no garantirem càrrega de feina per als treballadors directes i indirectes, però hem de repensar les necessitats que té el sector públic català en relació amb la indústria.

Mai més no podem tornar a viure una realitat de ser un país que en una crisi sanitària no té la mínima sobirania productiva ni per a proveir-se de màscares; per tant, la necessitat d’un pol industrial públic polivalent ha esdevingut també una política de salut pública. És clar que la gestió mitjançant una empresa pública ha de garantir la jornada de 35 hores i la prohibició d’hores extraordinàries. Això és una proposta realista; la resta, augmentar la desocupació i l’empobriment social.

Nacionalització amb la producció sota control de treballadors i treballadores

Podríem dir que la situació actual de les plantes de Nissan a Catalunya és la crònica d’una mort anunciada. I fins ara no hi ha hagut la voluntat decidida de les administracions públiques de revertir aquesta situació. Si tenim clar que la tasca de mantenir llocs de feina i garantir la transició ecològica no la faran les empreses privades, només hi ha una alternativa possible per a fer-la efectiva: una empresa pública que tingui com a activitat principal la fabricació de vehicles elèctrics (com, per cert, ja fa Nissan), la indústria de mobilitat sostenible i de més activitats que es concretin després de fer un estudi sobre manca de sobirania productiva al país.

Algú pot pensar que es volen expropiar accions, marca o patents de Nissan, però no és això l’essència del que hauria de tenir continuïtat, sinó els treballadors i part dels béns mobles de les tres plantes productives. És això el que entenem quan diem que volem futur per a Nissan, és a dir, per als treballadors i treballadores. Amb tot, la centralitat no serà allò que es compri o expropiï (ja veurem què diuen els tribunals socials sobre l’acomiadament col·lectiu i el comportament de Nissan), sinó l’existència d’un nou projecte industrial propi on el vehicle elèctric, i la producció i mobilitat sostenible, sigui l’eix d’activitat.

Respecte del procés jurídic amb què s’ha de donar continuïtat als llocs de feina i bona part del que desenvolupa Nissan, per a l’administració és més adient l’expropiació (no cal perdre el temps a comprar res a Nissan, que ja ha demostrat comportar-se amb autèntica prepotència i menyspreu). Com ja hem avançat, els actius a expropiar no són gaires: la planta principal ocupa uns terrenys de 517.000 metres quadrats del Consorci de la Zona Franca, la nova empresa tindria dret de subrogar-se en el lloguer si hi ha continuïtat productiva; no ens imaginem que Ada Colau (Comuns) i Pere Navarro (PSC) no reservessin aquest dret per a la continuïtat de l’activitat i amb cessió d’ús. La resta de béns que podrien ser objecte de continuïtat serien aquells vinculats a la producció de vehicle elèctric, si bé per a la fabricació d’un altre model al marge de patents. En tot cas, a efectes de calcular la indemnització, s’haurà de tenir en consideració el preu del lloguer de l’immoble de Zona Franca, molt inferior al preu de mercat, i tots els ajuts públics rebuts els darrers anys que, únicament els de la Generalitat, són uns 53 milions d’euros en préstecs i 32 en ajuts (un total de 180 milions, amb els ajuts estatals). Per tant, la indemnització per l’expropiació ja ha estat cobrada. Unes condicions més beneficioses en l’expropiació que la que rep la pagesia del nostre país quan és expropiada per construir infrastructures.

Una darrera qüestió que també considerem important d’abordar és la mena d’empresa pública que volem construir. S’han d’acabar les empreses públiques com a refugi dels dinosaures dels partits polítics per a acabar de cobrar un sou. Hem de construir un nou model d’empresa pública on hi hagi participació triangular de l’administració pública, representants d’institucions i moviments socials vinculats a la transició ecològica, i treballadors. Els tres interessos, que poden ser diferents, han de ser-hi representats. Això és molt lluny del model simple de participació societària o la injecció de capital públic. Hem de tenir una empresa pública que es gestioni sota el control dels treballadors i les treballadores.

En tot plegat, no podem menystenir una realitat, i és que ni Catalunya ni els Països Catalans no disposen de totes les eines que calen per a poder donar resposta plena, fet que ens empeny una vegada més a posar sobre la taula la necessitat de sobirania política. Però sí que podem treballar en la línia de tot això que hem exposat en aquest article, amb una planificació de propostes estratègiques de país.

Som molt conscients que la nostra proposta és de gran dificultat, i no parlem dels perjudicis liberals sobre el preu de patents o de si la Unió Europea no ho permet, sinó d’una qüestió de correlació de forces. Això sí, que algú traslladi una proposta que conjugui manteniment de l’ocupació i transició ecològica i com es farà; la resta és no apostar ni per la classe treballadora ni per la reproducció de la vida al nostre planeta.

Aitor Blanc, membre del secretariat nacional de la CUP i ex-treballador de Nissan.

Vidal Aragonés, diputat de la CUP-CC, advocat laboralista i professor de dret del treball.

The post Què volem dir quan parlem de nacionalizació de Nissan? appeared first on VilaWeb.

Abans-d’ahir es van acabar les eleccions municipals a Catalunya Nord i el candidat de Rassemblement National, Louis Aliot, va guanyar la batllia de Perpinyà, de manera que la ciutat va passar a mans de l’extrema dreta. Aliot va superar, en la segona tanda, ajornada per causa del coronavirus, el batlle sortint, Jean-Marc Pujol. És la primera ciutat de l’estat francès de més de cent mil habitants on el partit de Marine Le Pen aconsegueix de guanyar d’ençà del 1995. Analitzem aquest panorama polític amb el sociòleg Gautier Sabrià, que explica la victòria d’Aliot adduint diversos factors, especialment el desgast de Pujol i el fet de no haver-se presentat amb l’etiqueta del Rassemblement National, malgrat tenir un paper molt important en el partit i ser un possible candidat, diu, a presidir-lo en el futur. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Com us expliqueu la victòria de l’extrema dreta a Perpinyà?
—Al meu parer, per la llarga feina que ha fet Aliot. D’ençà del 2007 és a Perpinyà, s’ha presentat a gairebé totes les eleccions d’àmbit local i s’ha implantat al paisatge polític. Perpinyà és una vila gran i prou cosmopolita, i és estrany que guanyi un personatge com aquest, però per a molta gent s’ha convertit en un personatge gairebé normal, que forma part dels partits republicans. Se’l veu pas com un extremista. Ha comunicat molt i ha estat molt present al terreny en els moments que calia. I s’ha presentat sense etiqueta. En les últimes municipals es va presentar amb una altra etiqueta, però sí que era una etiqueta que anava amb el Front National, però aquest cop s’ha presentat sense etiqueta i ha insistit molt en això: que era una candidatura d’obertura i unió de les dretes, encara que no ha deixat mai de ser el número dos del partit. Ha tingut clar que la seva etiqueta política era un pes mort en la seva carrera local, per guanyar a Perpinyà havia de deixar-la. Ha fet que molta gent perdés la vergonya de votar-lo. D’altra banda, molta gent tenia un afart absolut de Pujol.

—Per què?
—Va començar el primer mandat sense ser elegit. Joan Pau Alduy va marxar i va deixar Pujol ser el nou batlle. En el segon mandat va ser elegit perquè els vots de l’esquerra van passar a ell. La gent el veu com poc carismàtic i poc simpàtic i no com un home d’acció. La gent té la sensació que Perpinyà no canvia mai. Ell és l’hereu de l’antic batlle, però abans hi havia el pare d’Alduy. És a dir, que des del 1959 hi ha hagut la mateixa família política i biològica gestionant la ciutat. La gent ha dit prou, vol un canvi. I l’únic que s’ha presentat amb un discurs de canvi és Aliot. El seu discurs de canvi és pas un canvi massa radical perquè des del 2014 Pujol ha tingut por de perdre i s’ha adonat que l’extrema dreta era molt potent. Per això ha anat molt més cap a la dreta. El que hi ha és un canvi d’etiqueta. Fa mal d’imaginar que tenim un govern municipal d’extrema dreta, però ja teníem quelcom de prou semblant al que pot ser una dreta molt extrema i al que pensi que serà l’acció d’Aliot. Ell ara té una pressió boja. Sap que tot l’estat el mira. La gent vigilarà com es fa a Perpinyà la gestió d’una vila per part del Front National.

'Fa mal d'imaginar que tenim un govern municipal d'extrema dreta, però ja teníem quelcom de prou semblant al que pot ser una dreta molt extrema'

—No passava d’ençà del 1995…
—Sí, a Toló. Però en aquell moment el líder del Front National era el pare de Marine Le Pen, un personatge molt més extrem que no amagava la seva xenofòbia. Marine Le Pen ha tingut un discurs més light. Ha impulsat un canvi de comunicació i polític dins el Front National, intentant fer més net, més moderat i menys demoníac el discurs. L’arquitecte d’aquest projecte és Aliot, que ho ha fet a Perpinyà. Amb la seva presència ha mostrat que ell era pas un terrorista d’extrema dreta. És interessant la seva relació amb Le Pen. Al principi el va ajudar molt a Perpinyà per a mostrar que era un personatge important. Podies sortir un diumenge al matí a fer un cafè al centre i trobar-te-la a la taula del costat, una cosa absolutament boja… El fet que ell visqui aquí i la seva parella sentimental fos Le Pen feia que ella passés molt de temps aquí. A partir del 2017, en les últimes presidencials, Le Pen es va equivocar en la campanya, fent un debat molt dolent i perdent crèdit. En certa manera s’havia convertit en un pes mort per a ell, perquè li donava una visió massa radical. Ara té una parella de Perpinyà, que forma part del món cultural… Tota la seva comunicació és ben pensada per a demostrar legitimitat. Mostrar que per molt que hagi pas nascut aquí se sent totalment implicat i català. Pel que fa a aquest tema, ha tingut un discurs que no quadra gens amb el de l’extrema dreta a França, dient en alguna ocasió ‘Els catalans som un poble orgullós’.

—Què implica la seva victòria pel que fa a la llengua i a la identitat catalana a Perpinyà?
—Ell ha explicat que quan va arribar a Perpinyà, el fet de veure tantes banderes catalanes i tothom dient que era català el molestava perquè el símbol del seu partit és el jacobinisme. Va començar la seva carrera política sense parlar de catalanitat i els resultats no van ser massa bons. La gent li va dir que si volia tenir una carrera política a Perpinyà i Catalunya Nord s’havia de comprometre un poc amb el tema del català. Estic pas dient que Aliot obrirà escoles catalanes pertot. No, no, no… Però ha d’incloure aquest fet i aquesta identitat catalana dins el seu programa. En el logo de la seva campanya hi ha una bandera francesa i una de catalana. És l’únic candidat de Rassemblement National de l’estat que gasta una altra bandera que no és la francesa. Ha comprès que aquí era imprescindible d’incloure aqueixa catalanitat.

—Electoralment, li ha convingut de fer un tomb en aquest sentit.
—Sí. I la sort que té és que a Catalunya Nord és fàcil de sentir-te català. La definició d’un català per a molta gent aquí és haver nascut aquí o haver-hi viscut des de fa molt de temps. Pots sentir-te ultracatalà i no parlar ni un mot de català. Si d’un dia per l’altre dius que et sents català gairebé tothom ho pot acceptar. A Còrsega el Front National mai no hi posava els peus perquè és un territori on la identitat és molt important. A partir del 2017 hi van aparèixer amb un discurs una mica innovador, semblant al d’Aliot amb la catalanitat aquí. Ha sabut jugar amb aquesta identitat. Per exemple, participa en la Processó de la Sang, per Pasqua. Sobretot promou un català folklòric. S’oposarà pas a obrir més escoles catalanes, perquè creu que si mai hi ha un estat independent al Principat l’interès per a nosaltres és promoure més el català, perquè així hi tindrem relacions privilegiades. Pel que fa al referèndum i als presos polítics, ell té un discurs de no mesclar les coses, de defensar que sem catalans, però sem catalans francesos, primer francesos. És molt hàbil perquè fa ple als catalans i recorda la gent que no se sent catalana, i també els qui odien els catalans. Ha sabut integrar i jugar de manera hàbil amb el tema del català.

'Aliot ha sabut integrar i jugar de manera hàbil amb el tema del català'

—Quins altres trets de la societat perpinyanesa ha sabut aprofitar?
—La desigualtat social hi té un paper, però més el fet de sentir-te infravalorat socialment. Quan la gent té la sensació de ser cada cop més pobra, és molt fàcil d’engegar un doble discurs que diu: ‘Els que vénen de fora, com els magribins o els africans, tenen ajudes i viuen molt millor.’ A Perpinyà és molt fàcil de tenir aquest sentiment perquè és la cinquena vila més pobra de l’estat i la quarta en desigualtat social. Quan ets pobre a Perpinyà ho sents de debò i veus que al teu voltant hi ha gent pobra com tu, però també gent una mica més rica, i és fàcil de tenir aquest sentiment de venjança. Ell ha jugat a això. Veiem cada vegada més clara la seva relació amb la comunitat gitana del barri de Sant Jaume. L’antic equip de govern, sobretot la família Alduy, havia utilitzat aquesta comunitat, fent-la molt present per a recuperar el seu vot. Però això Pujol ho ha perdut, i ràpidament la comunitat gitana ha girat cap a Aliot. L’extrema dreta perpinyanenca i els gitanos perpinyanencs tenen un enemic comú. El 2005, per exemple, a Perpinyà hi havia una confrontació entre la comunitat gitana i una comunitat magribina. Ara l’equip d’Aliot se’n va al barri gitano i parla del problema dels magribins en aquest barri. Com que Pujol ha fet poc per aquesta comunitat en comparació amb el seu predecessor, la gent ha preferit Aliot. També hi ha influït el paper de la petita burgesia de Perpinyà.

—Quin ha estat?
—La petita burgesia sempre ha fet costat als republicans, però un cop Aliot ha recuperat certes persones de la llista de Romain Grau, d’En Marxa, ha aconseguit de recuperar uns quants actors del món econòmic. Que una part d’aquesta elit econòmica hagin pensat a votar per Aliot ha estat un canvi, ha teixit la seva xarxa. I un altre factor: la primera volta aquest any es va fer dos dies abans del confinament, i molta gent no va anar a votar. Això ha enganyat molt. En condicions normals Aliot hauria tingut molts més vots. Hi ha gent que esperava un decalatge més fort, i no ha tingut tanta por. I, a més, aquesta vegada han passat tres mesos entre una volta i una altra, no una setmana. Si el 2014 la gent es va espantar en veient que Aliot guanyava la primera volta, aquest cop aquest fenomen no l’hem tingut. Molta gent s’ha oblidat que hi havia eleccions… El 2014 hi ha gent que es va mobilitzar per votar per Pujol, o que van votar només a la segona volta perquè guanyés Pujol. Aquest cop hi ha gent que ha votat en la segona volta només, però per Aliot. Molta gent es va relaxar perquè la premsa deia que l’únic lloc on pujava la participació era a Perpinyà. S’ha interpretat com que la gent es mobilitzava perquè guanyés Pujol.

—També hi ha influït la qüestió de l’edat.
—Sí, la gent més gran, que pot votar l’extrema dreta, a la primera volta no va anar a votar perquè clarament era població de risc.

'Aliot ha aconseguit de recuperar uns quants actors del món econòmic'

—Hi ha hagut desmobilització de les esquerres? Al final, l’alternativa era entre la dreta i l’extrema dreta.
—Malgrat tot, molts vots d’esquerres han anat a Pujol. Però també hi ha gent que ha vist que finalment cap dels dos no convé. Hi ha una part de la població que s’ha adonat que entre tots dos hi havia poques diferències i ha decidit de no votar. Em pregunto també si una part de l’abstenció és una forma de càstig per al govern, que va enviar la gent a votar dos dies abans del confinament, amb el risc que comporta.

—Com s’ha de bastir l’estratègia per a fer front a l’extrema dreta d’ara endavant?
—Pel que fa al vot d’esquerres, veiem que pesen poc a Perpinyà. Ens quedarem entre una dreta extrema i una extrema dreta durant prou de temps. L’esquerra haurà de trobar un nou projecte, aconseguir de mobilitzar la gent i fer una oposició viable. A la dreta, hem vist que aquest cop hi havia cinc llistes. Hi ha una desunió total. D’una llista a l’altra les divergències eren molt fluixes. També la dreta haurà de trobar un líder carismàtic per a enfrontar-se a Aliot. Ara mateix hi ha un desert entre les personalitats polítiques destacables. Grau, que havia de ser l’hereu de Pujol, va passar a la segona volta, però es va retirar. Podem pensar si això serà pas un pes que haurà de guardar molt de temps. Quina legitimitat tindràs el 2026 per a presentar-te si el 2020 has passat a la segona volta però t’has retirat? També el fet que en el Front Republicà s’hagin retirat dos candidats que haurien pogut ser candidats importants del futur. Ara, per enfrontar a Aliot, hi ha una mica un desastre. La dreta perpinyanenca és desunida i les esquerres no tenen electors suficients.

'A Perpinyà ens quedarem entre una dreta extrema i una extrema dreta durant prou de temps'

—També de cara al futur, què pot significar per a Rassemblement National el fet de tenir Perpinyà?
—Esdevindrà laboratori de l’extrema dreta. Hauran d’aprendre a gestionar una vila, i faran experiència, segurament. I a la vegada serà la vitrina, Perpinyà. Si l’extrema dreta francesa vol guanyar més viles, si vol ser com una pandèmia que s’estén, la gestió de Perpinyà haurà de ser molt bona. Hauran de mostrar que la gestió és tan bona perquè d’aquí a sis anys altres viles es deixin seduir pel projecte a la perpinyanenca.

—Pot ser un trampolí per a Le Pen a les presidencials?
—Això pensi pas. Qui sortirà més fort d’aquestes eleccions és Aliot. Le Pen va aconseguir de passar a la segona volta de les eleccions presidencials, però ho va fer malament. Aliot ha guanyat la vila més gran de la història del seu partit. Podem imaginar fàcilment que Aliot tingui d’aquí a un cert temps la presidència del partit. Ell tindria la legitimitat de dir que ha guanyat coses. I si volen donar una visió més moderada, és el personatge perfecte. A Le Pen li pesa el cognom, per molt que demà tingui un discurs moderat. Mai no deixarà de ser la filla de Jean-Marie Le Pen.

'Podem imaginar fàcilment que Aliot tingui d'aquí a un cert temps la presidència del partit'

—Pel que fa als resultats de les eleccions a Catalunya Nord en general, què destacaríeu?
—Mirant la plana del Rosselló, generalment la part nord, de Perpinyà fins a Salses, vota molt cap a la dreta o ara a l’extrema dreta. Però hi ha petits nuclis, per exemple Cabestany, que fa vuit mandats que té un batlle comunista, o Elna, on ha tornat a guanyar el Partit Comunista. O Banyuls de la Marenda, que hi ha el Partit Socialista. És un territori una mica estrany. També hi havia un desig de fer fora certes persones. Hi ha unes quantes capelletes històriques que han caigut.

—Partits bascs o corsos han guanyat ajuntaments. Per què no sorgeixen forces similars a Catalunya Nord?
—Els partits polítics catalanistes van perdent una mica de força. Unitat Catalana sempre anava amb els republicans… Avui dia no hi ha candidats amb un paradigma obertament catalanista. A Elna sí que ha guanyat una llista amb sensibilitat cap al catalanisme i que en parla al seu programa, però no és l’etiqueta principal. Hi ha pas una candidatura amb l’etiqueta de la catalanitat abans que la resta. Ens podem preguntar si hi ha una conseqüència del que passa al sud. Fora d’Unitat Catalana, la resta de formacions polítiques catalanistes vénen del sud, com Esquerra Republicana o la CUP. Potser té a veure amb la nostra visió de la catalanitat. Cap llista no nega la seva catalanitat ni diu que liquidarà el català.

The post Gautier Sabrià: ‘Perpinyà esdevindrà laboratori i vitrina de l’extrema dreta’ appeared first on VilaWeb.

El jutge Manuel Garcia Castellón, que dirigeix l’anomenada operació Judes contra l’independentisme de base, ha inclòs a la causa les mobilitzacions postsentència organitzades per l’ANC, el Tsunami Democràtic i els CDR. L’operació Judes es va fer pública el 23 de setembre de 2019 amb la detenció de nou persones acusades de pertànyer a una suposada organització terrorista que preparava una reacció violenta a la sentència. Aquest suposat pla no es va activar mai, però això no ha impedit que, segons que explica el portaveu d’Alerta Solidària Xavier Pellicer, el jutge hagi ampliat la investigació a quatre persones més per haver participat en les mobilitzacions i tenir relacions personals amb els primers acusats: ‘La investigació continua més enllà del 23 de setembre. Hem tingut accés a un volum que explica que els fan seguiment i que diuen que els poden situar en certes mobilitzacions postsentència. Arran d’això fan l’escrit per citar-los i els acusen d’integració terrorista per aquests elements.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Avui estan citats a declarar els quatre nous encausats –Esther, Sònia, Rafael i Queralt Casoliva, tinent de batlle de la CUP de l’Ajuntament de Sentmenat– a més de David Budria i Clara Borrero, detinguts el 23-S però que fins ara no havien declarat davant del jutge. En un origen, l’Audiència espanyola els havia citat el 18 de juny a Madrid, però després d’un recurs de la defensa la vista es va canviar per declaracions telemàtiques als jutjats de Sabadell i de Mollet del Vallès. El grup de suport ha convocat concentracions de solidaritat a dos quarts de deu del matí davant els jutjats.

⚠️ ATENCIÓ, CARTELL ACTUALITZAT!

🔴 El dimarts 30 de juny us necessitem als jutjats de #Sabadell i #Mollet!

👉 L'AN cita a declarar a dues de les detingudes el #23S i a quatre companyes més que afegeixen a la causa, necessiten tot el vostre suport!#AbsolucióDetingudes23s pic.twitter.com/DSPvCnSdyO

— Detingudes23S (@Detingudes23S) June 26, 2020

Alerta Solidària diu que l’element de pes que apareix a les citacions judicials és haver participat en diverses mobilitzacions contra la sentència. Aquells dies es va saber que l’Audiència espanyola investigava per terrorisme Tsunami Democràtic, i el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande Marlaska, va advertir públicament que acabarien sabent qui hi havia darrere. Mesos després, encara no hi ha hagut cap citació dels suposats impulsors del Tsunami Democràtic ni cap detenció, i qualsevol operació judicial en aquest sentit està sota secret de sumari. Amb tot, Xavier Pellicer no creu que el jutge hagi fusionat les dues causes perquè la instrucció és pràcticament tancada. ‘Tret que ens diguin el contrari, aquest cas quedarà amb aquestes tretze persones investigades’, diu.

A més, denuncia que la defensa no ha pogut accedir a l’escrit de la fiscalia que motiva les acusacions als quatre nous encausats, cosa que els ha impedit de presentar un recurs sobre els fets que els adjudiquen. Això s’afegeix a les irregularitats ja denunciades per la defensa, unes actuacions que segons ell ‘posen molt en dubte el procés’.

Citats a declarar deu mesos després

David Budria i Clara Borrero van ser els únics detinguts el 23-S que no van passar a disposició judicial i, per tant, no van entrar a la presó. Han hagut de passar deu mesos perquè declarin davant del jutge, un fet que tots dos afronten amb estranyesa. Si bé és una pràctica permesa per l’ordenament jurídic, no és habitual que en una operació planificada per a detenir persones acusades de terrorisme els detinguts no es posin immediatament a disposició judicial. ‘La citació és un tràmit que s’hauria d’haver fet fa temps, la cosa estranya, dins les incongruències que té el cas, és que fins ara no ho havien fet’, diu Pellicer.

Després d’haver passat mesos a la presó de Soto del Real, alguns dels quals en règim d’aïllament FIES, el jutge va permetre de sortir de la presó a Jordi Ros, Xavier Duch, Germinal Tomàs, Eduard Garzón, Ferran Jolis, Txevi Buïgas i Alexis Codina. És per això que Budria es mostra confiat en la declaració d’avui: ‘No tindria sentit que ens empresonessin perquè els altres companys són fora, però sempre hi ha el neguit i l’angoixa de saber què passarà. No saps mai com s’aixeca, aquesta gent, ni què poden pensar o pretendre.’

Tot i el pes de tenir una acusació de terrorisme, Budria diu que ha continuat la seva vida quotidiana com ha pogut, ‘participant en totes les manifestacions, donant la cara i sense amagar-nos’. ‘Què he de fer? M’oblido de totes les meves conviccions i els meus ideals? No puc fer-ho. Hem de continuar, no tenim més remei. Si ens quedem a casa, ens guanyen.’

David Budria: ‘Em preocupa com em tornaran a venir a buscar’

The post L’Audiència espanyola també acusa de terrorisme per les protestes contra la sentència appeared first on VilaWeb.

La plaça del Vi de Girona s’ha omplert aquest vespre en una concentració de suport a l’Ibrahim i el Charaf, els dos joves empresonats al Puig de les Basses d’ençà de les seves detencions durant les protestes postsentència. Demà començarà el judici i també hi ha convocada una mobilització de suport a les 9.30 al Palau de Justícia de Girona. N’exigeixen la llibertat i l’absolució. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amenaça de presó i de deportació en el primer judici
per les protestes contra la sentència

Serà el primer judici contra joves detinguts per les protestes postsentència. Foren detinguts el 16 d’octubre, amb divuit anys. Tant l’Ibrahim com el Charaf són acusats de desordres públics, atemptat contra els agents de l’autoritat, danys i delictes lleus de lesions. La fiscalia espanyola demana nou anys de presó per a cadascun, 7.200 euros de multa i 900 euros en una indemnització conjunta per responsabilitat civil. La Generalitat és acusació particular en tots dos casos, en què ha comparegut en nom dels agents, i demana tres anys de presó.

La Plaça del Vi plena de gom a gom per reclamar la llibertat d'en Charaf i l'Ibrahim. La nostre solidaritat, la seva llibertat.#Llibertatpresospolitics pic.twitter.com/tWmRa6rlb8

— Llibertat Charaf, Ibrahim i Mohsin (@ICheraf) June 29, 2020

@ICheraf llibertat i absolució! Prou racisme judicial i policial. #ProuRacismeInstitucional. Tota la vergonya que @govern @QuimTorraiPla @perearagones encara no s'hagin retirat de l'acusació.

9.30 Palau de Justícia de #Girona (Palau Firal). pic.twitter.com/kgUaksuWXH

— Espai Antiracista (@EAntiracista) June 29, 2020

Sóm a la Plaça del Vi, per exigir la llibertat d'en Charaf i l'Ibrahim. Demà comença el judici i des de la #TancadaXdrets sabem com ningú quines conseqüències té ser jove i migrat en aquest sistema racista. 267 dies a la presó, alliberament ja! pic.twitter.com/XZHoPx7AUw

— Tancada Per Drets (@TancadaXdretsGi) June 29, 2020

The post Concentració a Girona per a exigir la llibertat i l’absolució de l’Ibrahim i el Charaf appeared first on VilaWeb.