Després de les últimes eleccions autonòmiques, n’hi ha que deien que l’independentisme entrava en una etapa de resistència. De fet, a partir de l’aplicació del 155, la pèrdua de sobirania del parlament, les condemnes a presó i els indults, l’independentisme només podia oposar resistència a la repressió espanyola. I, en part, hi havia reeixit amb majories al parlament; posant l’estat contra les cordes a Europa, gràcies a la lluita sense treva dels exiliats davant el parlament i els tribunals; o pactant una llei d’amnistia amb el govern espanyol. Les majories no han servit de res, estratègicament, per a evitar la formació d’un govern espanyolista, gràcies al vot d’un partit desnaturalitzat per la incompetència de la seva direcció i la resignació de la seva militància. La lluita a l’exili es va veure malmesa pel vot atorgat a la investidura de Pedro Sánchez, fet que demostra que n’hi ha que encara no han entès la naturalesa profundament franquista de la monarquia espanyola.

De tot plegat, se’n va derivar que alguns pensessin que les últimes eleccions autonòmiques revelaven que el moviment independentista havia tocat fons. Potser sí, però no eren pas la pedra de toc de la seva pèrdua de força: més aviat, diria, van ser un registre puntual del fracàs de les institucions per a aprofitar aquella resistència i tornar a lligar-se al carrer. El votant independentista que va canviar el sentit del seu vot, o que es va quedar a casa, ens va dir que el moviment havia de tornar a ficar-se al bell mig de la vida política per fer allò que els partits no van saber, no van poder, o no van gosar fer, quan disposaven de majories formals al parlament. Però també ens van dir, sobretot, que s’havia acabat l’època de l’activisme subordinat als partits parlamentaris i de l’escó per l’escó. Sense política pròpia, l’activisme menava a l’abstenció; i, sense l’activisme, guanyar escons era reservat a improvisadors i oportunistes que només eren una gota d’aigua en el fangar autonomista.

Durant el procés, el moviment va ser propositiu amb les institucions, en oferir-los la força del carrer per a assolir la independència de Catalunya; després del Primer d’Octubre, només podia ser executiu, agafant les regnes de la lluita i sent conscient del poder propi. El moviment era obligat de ser alhora activista i polític, no pas a la manera dels partits, sinó amb sentit de direcció creada des d’ell mateix. I, des d’aquest punt de partida, ja no podia portar més aigua al fangar autonomista, sinó posar les bases per a ressecar-lo i fertilitzar la terra. L’ANC és l’única –i, potser, l’última– organització capaç d’ordenar i vertebrar l’obertura del moviment cap a una combinació audaç d’activisme i direcció política de nova planta, plenament inserida en el procés històric caracteritzat per l’antagonisme directe amb l’estat. Això vol dir un torcebraç amb les institucions autonomistes, amb l’estat, i amb sectors del mateix moviment fidels encara a la rutina electoral partidista; vol dir actuar per mobilitzar, reorganitzar i rearmar el moviment; vol dir obrir una etapa de lluita que torni a fer sortir la gent al carrer i obligui els partits nacionals a no col·laborar amb el règim monàrquic que tracta Catalunya com una colònia. Atesa la velocitat del procés neocolonitzador, tan semblant a l’ocupació de Catalunya de postguerra, és legítim demanar-se si encara hi serem a temps.

Fins ara, l’ANC no ha pogut dur a terme plenament aquella combinació d’activisme i direcció política per dues raons complementàries. En primer lloc, perquè una minoria opositora del secretariat tenia el cap, el cor i l’estómac posats en el retorn a una candidatura al parlament autonomista sense dir com desenvolupar les noves eines per a sostenir la proclamació de la independència des del parlament, no pas amb bones intencions democràtiques, de què l’infern espanyol és ple, sinó convertint el poder autoorganitzat de la gent en una realitat de poder. En aquest sentit, fer “unitat” vol dir desplegar el mapa de la lluita i l’organització popular per utilitzar la majoria quan calgui, però no per a fer-la dependre del parlament.

En segon lloc, la majoria de l’actual secretariat de l’ANC, lligat encara per la inèrcia de l’Assemblea mateixa, no disposa de prou eines per a recuperar la mobilització i, a la vegada, desenvolupar noves formes de lluita i organització que ens facin passar d’un activisme autosuficient a un activisme polititzat que no necessiti direccions externes, o que sàpiga utilitzar-les en benefici propi, i que no esperi el miracle democratista que Espanya acceptarà la independència de Catalunya proclamada des d’un parlament orfe de poder constituent o per una gent que no es plantegi la força com a palanca per a sostenir al carrer la sobirania nacional.

Aquests dies sentim parlar molt d’unitat, però sense que se’ns digui amb quin programa, mitjans, formes de lluita i calendari per a assolir-la. La unitat no és un element estructural, sinó dinàmic: cal construir-la des de baix i reconstruir-la en cada circumstància i a cada moment. No es fa amb acords per dalt, pactes de circumstàncies, o programes electorals. Per fer-la de debò, la unitat, cal examinar la situació concreta: què tenim davant; com decidim d’enfrontar-nos-hi; i com ens hem d’organitzar per fer-ho. En tenim exemples a dojo, recents o no, que només reclamen compromís, decisió i organització. Si el carrer no funciona contra les formes de domini neocolonial, caldrà carregar-lo no pas en la falta d’unitat, sinó en la falta d’una anàlisi política comuna. I, per aconseguir-ho, caldrà que els que diuen “primer, independència”, cridant molt fort “unilateralitat” i “nous lideratges”, ens diguin com pensen dur-ho a la pràctica, perquè la utilització del parlament com a eina per a aixecar el país fa temps que ha perdut llustre i prestigi entre la gent, i les fórmules abstractes i els contenidors buits només donen cabuda a discursos de bona voluntat, mentre avança a tota velocitat, implacable, la maquinària espanyola d’anorreament del país. I caldrà, igualment, per aconseguir aquella unitat, que els que es proposen d’arrossegar el màxim de gent posin en marxa formes de lluita i organització a l’altura del desafiament per crear un nou moviment de masses.

“A estones, en moments de febre mediàtica racista, quan uns rostres que s’assemblen al meu són associats a perills que cal neutralitzar, sento una por terrible. La por que un dia vinguin a treure’m els meus fills per ficar-los en un tren en direcció a vés a saber on. I ningú no mogui ni un dit”, confessa l’assagista, conferenciant, consultora de polítiques públiques, activista feminista, ecologista i antiracista francomarroquina Fatima Ouassak en un capítol del llibre La Puissance des mères (La Découverte), ara traduït al castellà i publicat per Capitán Swing com a El poder de las madres.

L’estat francès fa molts anys que ha desplegat una guerra latent, silenciosa, contra els joves i els nens dels barris obrers descendents de la immigració postcolonial. És una estratègia més o menys visible, inspirada en premisses racistes, de control i de classe, que sovint desencadena la repressió policíaca gratuïta i, fins i tot, tortures i assassinats de nois a mans dels agents de l’ordre. Recordem, per exemple, que unes quantes vegades les banlieues han esclatat en foc i aldarulls que han durat dies. Com el 2005 per la mort de dos adolescents, Zyed Benna i Bouna Traoré, a mans de la policia.

Aleshores, el ministre d’Interior Nicolas Sarkozy va titllar públicament davant les càmeres de televisió de “gentussa” (racaille) els joves de les barriades que protestaven pels dos assassinats. Era una manera d’exhibir, novament, el seu menyspreu per les víctimes racialitzades i, al mateix temps, per demostrar a la societat racista i benpensant de classes altes i mitjanes franceses que l’estat i la policia serien implacables, com sempre. De fet, aquell any 2005 l’estat va implantar el confinament nocturn, el mateix que s’havia imposat als algerians l’octubre del 1961, quan la policia va matar entre dos-cents algerians i tres-cents llançant-los al Sena.

Fatima Ouassak. Criminalitat policíaca racista

Segons dades que aporta aquest assaig, l’abril del 2018, el Defensor dels Drets va publicar un informe que mostrava com els joves negres i àrabs tenien vint vegades més probabilitats de ser controlats per la policia que no pas els joves blancs. Cada any una mitjana de dotze joves o, fins i tot, adolescents, negres o àrabs moren a mans de la policia o dels gendarmes amb total impunitat.

Aquests crims sovint passen en controls policíacs basats en l’aspecte físic i el perfil racial. Són habituals els trets de LBD (llançabales de defensa) a la cara, les agressions sexuals, els insults racistes i homòfobs, i els escorcolls fets per humiliar. Però també les detencions preventives il·legals i la repressió judicial, amb els judicis per desacatament, les compareixences immediates i l’empresonament.

La guerra i, de retruc, la resistència, vénen de molt lluny. De les invasions colonials, de les lluites per la independència i de l’odi racial i de classe profundament arrelats en bona part de la societat francesa, expressat en les urnes en el suport cada dia més important a l’extrema dreta de fa molts anys. De fet, aquests xavals de les barriades de la immigració, segons Ouassak, sofreixen quotidianament una operació de “desinfantilització”: no són tractats com a nens sinó com amenaces per a la supervivència del sistema.

Ella ho explica amb aquestes paraules: “Quan mirem als nostres fills, veiem somriures esdentegats, cordons descordats, dits tacats amb retolador: veiem nens. Quan el sistema dominant mira els nostres fills, no veu nens, veu una amenaça per a la supervivència, milions de pobres, musulmans, negres, àrabs que s’arremolinen en els instituts de les barriades. Els desinfantilitza.”

Protesta de nens i pares organitzada a les barriades de París.

“Quants d’ells han mort a causa d’aquesta deshumanització? Quants han estat assassinats impunement per la policia? Quantes mares han plorat els seus fills, víctimes de crims racistes, davant els tribunals? I quantes d’aquestes mares –com les Boges de la plaça Vendôme– han exigit veritat i justícia, i han acabat essent insultades i colpejades? La desinfantilizació dels fills va acompanyada de la deshumanització de les mares.”

Aquestes pors per la vida i la integritat física i psicològica dels seus fills i la lluita contra el racisme, pels drets humans, l’educació i la dignitat dels infants de les barriades populars, l’han convertida en una líder, activista política i pensadora molt activa i reconeguda. El motor de la seva lluita és reivindicar i contribuir a activar i engegar la força política de les mares contra el racisme estructural a la vida quotidiana dels nens fills del postcolonialisme, a les barriades franceses, a les escoles i al carrer.

Ouassak i el Front de Mères defensen que les mares han de trencar el pacte social a què les destina el sistema. És a dir, fer de mitjanceres entre l’estat i els fills, generalment, per acovardir-los i controlar-los. Les mares s’han de deslliurar del rol que les uneix al sistema opressiu i convertir-se en subjecte polític actiu, guardianes i protectores dels seus fills i famílies.

Com les Mares de la plaça de Maig que preguntaven pels seus nois desapareguts de la dictadura argentina, o les Boges de la plaça Vendôme, mares de fills assassinats a França per crims racistes i policíacs, elles creuen i defensen que totes les mares de la immigració, filles de les barriades postcolonials, haurien de passar a l’acció als carrers, reivindicar, protestar, construir i educar. Elles ja ho fan i ja han assolit algunes victòries significatives. “Qui serà capaç d’aturar unes mares organitzades que lluiten pels seus fills?”, diu Ouassak.

Cartell amb un missatge de Fatima Ouassak, La forja d’una líder

Fatima Ouassak va néixer al Rif, al Marroc, el 1976. Quan tenia un any la família va abandonar el país per reunir-se amb el pare a l’estat francès. Ella va estudiar a l’Institut d’Estudis Polítics de Lille. Actualment viu a Bagnolet, al departament de Sena Saint-Denis, i és mare de dos fills. De fet, quan va ser mare, va començar la seva carrera d’activista antiracista, ecologista i feminista. Primer, lluitant per un menú digne a les escoles i contra les diferències que s’establien als estudis per motius de racialització, de classe i de gènere.

Segons ella, l’escola de les barriades és una autèntica màquina de discriminar, resignar i alienar els fills dels immigrants a partir de la més tendra infància. El llibre és ple d’exemples de la vida quotidiana que ofereixen al lector una informació preocupant de primera mà. Són els mil detalls quotidians de les lluites per la dignitat als barris que no apareixen en els diaris habituals.

Així s’inicià en la lluita de les mares. Segons ella, les mares no existeixen en la lluita política a l’estat francès. Estan atrapades entre les dones i les famílies. De fet, les mares de les barriades populars ja existeixen per les institucions. Però no són mares. Són mamàs. El sistema sap molt bé què vol d’elles: que facin de mitjanceres entre les institucions i els joves negres i àrabs dels barris populars.

“Quan els nois es cansen de les agressions i de les humiliacions que pateixen, no els queda res més que cremar alguns cotxes i uns quants contenidors d’escombraries per tal d’existir en l’espai públic i per fer-se escoltar. No surtis aquesta nit, fill meu! Faràs plorar la mamà una altra vegada! Reté el teu fill, mami! Si no, tornaràs a plorar aquesta nit!”, escriu l’autora.

Coberta de l’edició en castellà d’‘El poder de las madres’.

Per contra, elles advoquen davant el poder i les institucions per la solidaritat amb els seus fills quan expressen la seva ràbia després de l’assassinat salvatge d’uns agents de policia a un dels seus. Consideren la seva ràbia un instrument de lluita. “Les flames il·luminen l’horror dels crims comesos d’amagat de les mirades als barris populars evitant que passin inadvertits”, diu.

Són quatre els eixos clau en què basen la seva activitat política i de conscienciació popular a les barriades. Ecologia, lluita contra les desigualtats a l’escola, lluita contra els abusos entre barris i lluita contra la violència policíaca. A les barriades populars, les injustícies són tan profundes que en qualsevol instant pot esclatar una onada insurreccional.

El llibre La Puissance des mères, ara publicat com a El poder de las madres, premi del Públic d’Assaig Feminista el 2021, aporta molta informació valuosa sobre la situació a les barriades, experiències de primera mà viscudes per l’autora, reflexions sobre l’estratègia d’activisme i d’educació a seguir, entronca les lluites d’avui en una línia de continuïtat històrica amb les lluites del passat, tant a la colònia com a la metròpoli, i fa una crida a organitzar i reclamar el que s’ha convertit en una prerrogativa de les classes mitjanes i riques: l’ecologia, el feminisme, l’escola i l’organització territorial.

Fatima Ouassak és fundadora del sindicat Front de Mères, d’espais dedicats a l’ecologia popular, com Verdragon, casa de l’ecologia popular, al cor del barri popular de La Noue, entre Bagnolet i Montreuil a Sena Saint-Denis, presidenta de l’organització feminista Réseau Classe/Genre/Race i membre del Consell Nacional de la Nova Resistència (CNNR), fundat el 2020.

A més, professionalment, té una gran experiència com a consultora avaluant projectes públics per a prevenir la delinqüència i, com a habitant de barriada, en la participació en reunions de veïns, o de dones, amb responsables municipals i polítics. A banda de la lògica confrontació que tenen les mares activistes amb la dreta i l’extrema dreta, Ouassak també fa una crítica a les organitzacions d’esquerra que no toleren que hi hagi moviments polítics autònoms als barris que lluiten pels seus drets. L’esquerra se’n vol apropiar per treure’n rèdit electoral, polític i mediàtic.

Vedragon, la casa de l’ecologia popular, organitza una manifestació contra la contaminació del barri a Bagnolet (Sena Saint-Denis). Els immigrants, avantguarda de les lluites socials

L’assaig de Fatima Ouassak és molt ben documentat. Són moltes les lluites de la immigració que han estat a l’avantguarda de les lluites socials. És en aquesta línia de continuïtat que s’inscriuen. Com la dels Sonacos, a partir del 1973. Una de les més importants dels moviments socials de la V República francesa. Va ser una vaga de lloguers reeixida als habitatges Sonacotra, duta a terme per desenes de milers de treballadors durant set anys. Va començar a Sena Saint-Denis i es va anar estenent per Bagnolet, Montreuil, Aubervilliers, i, després, per tot l’estat francès.

Els “chibanis marroquins” de la SNCF van vèncer la companyia ferroviària i, de retruc, l’estat, que l’any 2018 va ser condemnat a pagar-los milions d’euros com a reparació per les mesures discriminatòries i racistes que van haver de suportar desenes d’anys per part de la companyia.

També s’ha vençut batalles contra la violència policíaca, contra l’ús policíac de la tècnica del placatge al ventre i la clau d’escanyament. El Moviment Immigració Perifèries i el col·lectiu Vides Robades han imposat socialment i mediàticament una anàlisi en termes de sistema, parlant de violència d’estat i no de simples “derives” o “errors”.

Al llibre hi ha molts exemples d’assassinats i vexacions comeses per l’estat i el seu braç armat policíac contra els joves i els nens, fills de la immigració. Entre tots, per mi, n’hi ha un d’emblemàtic que, a més, entronca les lluites d’avui amb els grans fets històrics de repressió. La guerra fa més seixanta anys que dura. Potser segles.

Assemblea del Front de Mères a Bagnolet. Morta al Sena per la policia republicana

Fatima Bedar era una estudiant de secundària que va decidir d’anar a una manifestació pacífica prevista a París per la independència d’Algèria, i contra el confinament nocturn imposat per la policia als nord-africans. La seva mare la va voler dissuadir d’anar-hi perquè temia per la seva vida. Ella hi va anar igualment. Era el 17 d’octubre de 1961. Els agents de policia sota el comandament del sinistre comissari Maurice Papon, la van llançar al Sena, juntament amb centenars d’algerians i algerianes. La matança es coneix com “la ratonnade” o “caça de rates”.

Els seus pares la van cercar durant quinze dies per tots la regió parisenca. El 31 d’octubre van trobar el seu cadàver en descomposició atrapat en una turbina d’una resclosa del canal de Saint-Denis. Encara duia la cartera del col·legi a l’espatlla. La policia de Saint-Denis, que, naturalment, no va fer cap investigació, va concloure que la mort de la nena havia estat un suïcidi.

Molts anys després, Le Canard Enchainé va demostrar que Maurice Papon quan era funcionari del règim de Vichy havia col·laborat amb els nazis en l’extermini de jueus. L’any 1998 va ser condemnat a presó per crims de guerra.

Presentació a Barcelona

Mentre llegia el llibre, m’han vingut al cap moltes vegades els films de Ldj Ly Les misérables (2019) i Les indésirables (2023), sobre la vida i els conflictes de les barriades al voltant de París. O el llibre C’est de la racaille ? Eh bien, j’en suis!, del marsellès Alèssi Dell’Umbria, sobre les revoltes de la tardor del 2005 a l’estat francès. Us ho recomano.

L’assaig de Fatima Ouassak pot ser una lectura interessant pels col·lectius de mares i famílies immigrants a Catalunya que es volen organitzar per defensar els seus drets i els dels seus fills. Aprendran de l’experiència en estratègia activista, formes de lluita social i organització popular. Aquesta setmana l’autora farà dues presentacions d’El poder de las madres a Barcelona: dijous, dia 12, a les 19.00, a la llibreria Documenta, i divendres, dia 13, a les 18.00, al Centre Cívic el Sortidor del Poble-sec.

La Fundació Humanitària de Gaza (GHF, per les sigles en anglès) ha informat d’un canvi d’estratègia per a distribuir l’ajuda a Gaza i així evitar morts. Començarà un pla pilot que distribuirà els aliments directament als caps comunitaris, perquè els civils no hagin d’anar als centres de distribució, on desenes han mort aquestes darreres setmanes. Israel ha admès que alguna vegada havia disparat contra civils.

El director executiu en funcions de la GHF, John Acree, ha explicat que així es reduiria la pressió sobre els principals centres de distribució i les caixes es distribuirien directament a la gent. També ha explicat que havien començat a fer files de dones i nens: “Revisarem les operacions per decidir si és una opció viable per a avançar”, ha apuntat el grup, amb el suport d’Israel i els Estats Units.

La fundació ha dit que avui havia distribuït 17.000 caixes més amb aliments als tres centres de lliurament de Rafah i el centre de la franja, després d’haver hagut de suspendre les operacions ahir a causa d’amenaces de membres d’Hamàs. Cal tenir en compte que l’ONU sempre ha qüestionat el funcionament d’aquest grup.

L’associació de veïns de la Torre i el col·lectiu musical Sedajazz han homenatjat les persones i entitats que van ser al peu del canó els primers dies després de la gota freda.

Els bombers, les comissions falleres o la Casa del Marroc han estat alguns dels homenatjats: “Les falles, per exemple, que van ser a l’altra banda, que ens van donar cafè, una dutxa, un lloc on anar. Els bombers que van ser-hi al primer moment”, ha indicat la presidenta de l’associació veïnal, Aniuska Dolz.

L’associació ha presentat cada homenatjat, que ha explicat la seva experiència els dies després del 29 d’octubre. Sobre la reconstrucció després de la riuada, Dolz ha dit que anava prou bé, tot i que hi havia coses que encara requerien temps: “El clavegueram s’ha de reparar“, ha subratllat.

En aquesta línia, ha destacat que una de les necessitats que tenien els damnificats era la reparació dels ascensors, atès que la gent gran no podia baixar. “N’hi ha molts d’arreglats, però les empreses no donen l’abast. No es pot fer tot alhora”, ha dit.

Per la seva banda, la regidora de Recursos Humans i Tècnics, Participació i Acció Veïnal i Pedanies de l’Ajuntament de València, Julia Climent, ha dit que el consistori valorava aquestes iniciatives: “Creiem que és fonamental que les associacions veïnals participen en aquesta mena d’actes i els organitzen.”

Ha assenyalat que l’ajuntament havia treballat en les actuacions de més emergència dels serveis fonamentals. “I a partir d’ara ja treballem en les memòries, en els projectes del que seran les grans obres de reconstrucció. Parlem d’obres de més d’un any perquè es puguen veure acabades”, ha detallat, alhora que ha recalcat que eren uns treballs de més de cent milions d’euros.

El veler Astral, de l’ONG Open Arms, ha assistit un centenar d’immigrants que eren en una llanxa pneumàtica desinflada, no apta per a la navegació, quan es dirigia cap a l’illa italiana de Lampedusa. A més, abans n’havia rescatat 54 que feia tres dies que estaven atrapats en una plataforma petroliera.

“Havien partit de Líbia fa cinc dies i en feia tres que estaven atrapats a la plataforma, a la qual van aconseguir arribar després del naufragi de la llanxa pneumàtica en què viatjaven”, ha explicat Open Arms en un comunicat.

Una dona va donar a llum a la plataforma

Una de les històries més impactants és la de la dona que va donar a llum a la plataforma. A més, una altra dona havia tingut un nadó feia pocs dies. També hi havia dos infants molt petits, quatre menors en total.

El rescat ha estat possible gràcies a les alertes d’Alarm Phone, grup que rep avisos de bots en situació d’emergència en aigües mediterrànies, i del Seabird, l’avioneta de l’ONG Sea Watch que sobrevola la mar per localitzar embarcacions a la deriva.

Aquests darrers deu anys, 34.000 immigrants pel cap baix han mort o han desaparegut en aigües de la Mediterrània quan anaven de l’Àfrica cap a Europa.

El periodista i crític de cinema Àlex Gorina ha guanyat el premi Montserrat Carulla del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT). En el seu discurs, ha defensat la importància d’ensenyar i aprendre humanitats per pensar, sentir i tenir criteri. Gorina ha estat reconegut com una figura essencial a l’hora de normalitzar el cinema en català.

Àlex Gorina: “Vivim aterrits per no cometre errors políticament incorrectes”

El premi del Concurs Jove ha estat per a Sense ceba, un curtmetratge de Xènia Cardiel i Irina Fernández. El premi al millor curtmetratge ha estat per a De sucre, de Clàudia Cedó, produït per Lastor Media i BRUTA Films.

El negre té nom, dirigit per Félix Colomer i produït per Producciones del KO i 3Cat, ha obtingut el premi al millor documentari; i el premi al millor llargmetratge se l’ha endut Esmorza amb mi, òpera prima d’Iván Morales, produït per Distinto Films, Dos Soles Media i WKND.

El premi del públic en línia ha estat per a Rosa Sensat. Per una escola plena de vida, d’Eduard Miguel Costal i produït per Goita! Audiovisuals amb la col·laboració de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El premi del públic presencial ha estat per a La invasió dels bàrbars, de Vicent Monsonís.

Més d’un centenar de veïns han tallat la Meridiana de Barcelona per tornar a reclamar la unió del metro entre les dues Trinitats: la parada de Trinitat Nova (L3 i L4) amb la de Trinitat Vella (L1). L’objectiu és poder anar d’un barri a l’altre sense haver de fer transbordaments.

És una reivindicació que ve de lluny. De fet, ho reclamen d’ençà que es va inaugurar l’estació de Trinitat Nova, l’any 2008. Ara just fa un any, van fer una cadena humana amb la mateixa reivindicació, i ara els veïns han exigit que el projecte es tregui del calaix d’una vegada.

Així ho ha explicat un dels membres de la plataforma Trinitat per la Mateixa Via, Paco Flórez: “Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat han fet cap declaració ni cap concessió, ni tan sols una reunió per a parlar. Tenim clar que no pararem aquí, potser la pròxima vegada ens concentrem un dia que no sigui festiu.”

Al seu torn, el president de l’Associació Andana Central, Ramon Carbó, ha defensat que unir les dues Trinitats era un projecte relativament fàcil: “El cost seria mínim, perquè el túnel arriba fins a la Meridiana i amb una tuneladora amb un parell d’anys podria estar fet l’enllaç entre la L3 i la L1”, ha apuntat.

En concret, els veïns volen l’ampliació de la línia 3 del metro, la verda, fins a Trinitat Vella, on hi ha la línia 1, la vermella, per poder anar d’un barri a l’altre sense haver de fer transbordaments.

Durant el tall de la Meridiana, uns quants veïns portaven samarretes segons el barri on residien: els de Trinitat Nova de verd com la L3 i els de la Vella de vermell com la L1, simbolitzant així els colors de les parades respectives.

El ministre de defensa israelià, Israel Katz, ha ordenat a les forces armades israelianes que evitin l’entrada del vaixell de la Flotilla per la Llibertat a Gaza. Fa dies que el vaixell ha emprès un viatge que té l’objectiu de trencar el blocatge sobre l’enclavament per lliurar ajuda humanitària. Actualment, el vaixell fa escala a Egipte.

Katz ha esmentat en particular l’activista Greta Thunberg, que hi viatja: “Dic clarament a l’antisemita de Greta i als seus amics portaveus de la propaganda d’Hamàs: hauríeu de fer mitja volta perquè no arribareu a Gaza”, ha dit. També hi viatja l’actor Liam Cunningham, conegut pel seu paper a Joc de trons.

La Flotilla per la Llibertat, que reivindica la importància del dret internacional mitjançant la desobediència civil i l’acció no violenta, ha provat unes quantes vegades de lliurar subministraments a la població de Gaza d’ençà que Israel va imposar un blocatge marítim a l’enclavament l’any 2007.

El sospitós de l’assassinat d’un jove de disset anys a l’estat francès durant les celebracions de la final de la Lliga de Campions s’ha lliurat a la policia i compareixerà davant un tribunal.

El jove mort va rebre diverses punyalades al pit després d’una baralla que va tenir lloc a la localitat de Dacs, a la Nova Aquitània, el cap de setmana passat.

La victòria del PSG contra l’Inter de Milà va causar una onada d’aldarulls nocturns a tot l’estat, que va acabar amb 2 morts i més de 500 ferits. Hi va haver un total de 320 detinguts, que van passar a disposició judicial, 254 dels quals a la capital francesa.

Segons fonts de seguretat a la cadena BFM TV, el sospitós es va lliurar ahir a la nit en una comissaria de Bordeu. Tan sols se sap que té setze anys, per la qual cosa només pot ser condemnat a una pena màxima de quinze anys, la meitat que un adult.

De totes maneres, la policia no ha volgut vincular el crim amb les celebracions dels afeccionats de futbol, atès que diuen que la disputa va ser just abans d’acabar el partit.

La CUP ha presentat avui el seu nou logotip, que incorpora un estel més gros i prominent i un to de groc més fosc que no feia servir fins ara.

En un comunicat, la formació anticapitalista ha explicat que després d’un procés de renovació i actualització estratègica, la CUP volia projectar allò que era: “Un projecte més sòlid, un projecte més madur, i un projecte més consolidat. I alhora, sense renunciar a allò que és ni als seus principis històrics.”

Segons la CUP, el nou logotip permet explicar a la societat catalana aquesta actualització: una estelada ben visible, protagonista, redissenyada com a símbol i un projecte que continua anomenant-se Candidatura d’Unitat Popular.

Aquest canvi de logotip ja s’havia anunciat com a part de la renovació interna del partit, amb la voluntat d’escapar de l’etiqueta de ser “els del no” i promoure un discurs propositiu sobre el model de país que imaginen.

En l’acte de presentació de la nova imatge del partit a Capellades, el secretari general i coportaveu del secretariat nacional, Non Casadevall, ha erigit la CUP en “l’esquerra de debò i que no traeix” i ha dit que tenien un projecte clar. A més, ha avisat que volien encapçalar el pròxim embat contra l’estat espanyol, i ha subratllat que la CUP combatria el tomb que havia fet el món cap a la dreta.

La manifestació del PP contra el govern de Sánchez ha omplert la plaça d’Espanya de Madrid, el lloc més petit on s’han manifestat aquests darrers dos anys els populars.

A primera línia, la plana major del PP ha intentat d’exhibir múscul: hi havia els barons del PP, amb el president del partit, Alberto Núñez Feijóo, i els ex-presidents del govern espanyol Mariano Rajoy i José María Aznar. També hi ha assistit la presidenta de les Illes, Marga Prohens, i el president valencià, Carlos Mazón.

Amb el lema “Màfia o democràcia“, la d’avui és la sisena manifestació que convoquen contra Sánchez aquesta legislatura. Fins ara, les manifestacions que havien convocat eren per a protestar per l’amnistia, però aquesta vegada han volgut posar el dit a la nafra amb la corrupció que assenyala el PSOE, tot aprofitant les revelacions del cas Leire Díez que han esclatat aquesta setmana. “Volem honestedat amb Begoña, amb el seu germà, volem democràcia”, ha dit el batlle de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, que ha estat el primer a parlar. “Crispa que s’enriqueixin a mans plenes a canvi dels espanyols”, ha etzibat.

La segona a parlar ha estat la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha estat cobejada pel públic. “Aquí a Madrid ningú és foraster, aquí s’és madrileny de Catalunya, d’Andalusia. Aquí la política no divideix la vida dels ciutadans” ha dit, fent al·lusió indirecta a la seva reacció de divendres quan va anar-se’n de la sala de la conferència de presidents quan Imanol Padrales i Salvador Illa van intervenir en èuscar i català.

“Més corrupció per a tapar la corrupció es diu màfia“, ha dit Ayuso, que ha estat molt dura contra l’amnistia. Ha arribat a insinuar que es podia entrar en una dictadura si continuava governant Sánchez amb el suport dels partits catalans i bascs. “Els que volen crear noves nacions són els que sobren”, ha dit.

Finalment ha parlat Feijóo, que ha dit que “això no és qüestió de sigles, sinó de decència, de dignitat democràtica, d’Espanya, que és el que hem vingut a defensar. […] Espanyols, els vostres drets són en joc, i us convoquem perquè els defenseu”. El dirigent del PP ha fet reiteradament una crida a les eleccions, i s’han sentit crits de “Pedro Sánchez, dimissió”.

Trenta-set immigrants han estat rescatats al sud de l’illa de Cabrera. Segons que ha informat delegació del govern espanyol a les Illes, el primer rescat ha estat a les 8.15 i hi han intervingut el servei marítim de la Guàrdia Civil espanyola i Salvament Marítim per a rescatar una quinzena de persones subsaharianes.

A les 13.20, s’han rescatat altres 22 persones, 21 d’elles d’origen subsaharià i una magrebina.

Cal recordar que ahir van ser interceptats noranta-cinc immigrants a les Illes, 23 van arribar en una barcassa a 3 milles al sud de Cabrera; 23 més a la carretera del Caló de Formentera, 11 a la línia de costa a la zona del Caló del Mort de Formentera, 22 rescatats a la mar al sud de l’illa de Formentera i 16 arribats a la línia de costa a la zona del Migjorn de la menor de Pitiüses.

A més, divendres van arribar a l’arxipèlag balear 53 immigrants, 31 dels quals van ser rescatats després d’haver arribat en barcassa fins a la zona del far de les Salines, a Mallorca, i els altres 22 van ser rescatats a 3 milles al sud-est de Cabrera.

Els forns amb degustació són un negoci a l’alça a la ciutat de Barcelona. Els locals de les cadenes com Vivari, 365, Granier, Santagloria i el Fornet s’han multiplicat per quatre aquests darrers deu anys, i han passat de ser 83 a més de 300, segons el darrer cens municipal de locals comercials de l’any 2024. Actualment, aquestes cadenes gestionen 1 de cada 6 punts de venda de pa, pastisseria i làctics de la ciutat. Això representa un 17,1% del total, lluny del 3,7% que ocupaven fa deu anys.

 

Qui ha crescut més?

Deu anys després, tots plegats són 310, segons les darreres dades disponibles. El creixement més espectacular l’ha fet 365 Obrador, una empresa familiar originària de l’Hospitalet de Llobregat que el 2024 només a Barcelona tenia 115 establiments i 201 a tot Catalunya, comptant locals propis i franquícies.

L’altra firma que s’ha expandit més és Vivari, d’1 local a 86 en tan sols deu anys. Granier, que el 2022 n’havia tingut 42, d’aleshores ençà n’ha tancat una desena i avui en té 35, 7 més que fa una dècada. Santagloria ha passat de poc menys d’una desena de locals a superar àmpliament la trentena.

No hi ha forners joves: l’ofici té data de caducitat?

Abisme entre les grans cadenes i els forns tradicionals

 

L’epígraf “pa, pastisseria i làctics” avui té un centenar més de negocis que fa deu anys, de 1.706 a 1.805 locals. La diferència entre el ritme de creixement dels forns de degustació el del conjunt del sector (tan sols un centenar més d’establiments) evidencia que en aquest temps molts negocis han tancat, entre els quals, uns quants forns tradicionals.

Per això, el Gremi de Restauració fa anys que els denuncia per competència deslleial bars i restaurants, perquè consideren que operen amb una llicència (de forn de pa) que no els correspon.

“El concepte de degustació és una anomalia per a dir una cosa que ja té nom: quan un lloc té una barra, una cafetera, unes taules i unes cadires, això és un bar”, etziba el president del gremi, Roger Pallerols. A més, Pallerols lamenta la inacció del consistori, de qui es queixa de manca de sensibilitat amb les queixes dels restauradors i de deixadesa amb l’aplicació de les sancions, atès que l’ajuntament mateix els va confirmar que més del 90% dels establiments denunciats continuaven incomplint la normativa.

En canvi, dos dels establiments mencionats defensen a l’ACN que no deixen de ser fleques i que s’adapten al marc legal. Lorena Alcázar (Santagloria), diu que estan  relativament tranquils perquè a parer seu els seus establiments treballen dins el marc legal. Reconeix que han tingut inspeccions municipals en alguns dels seus locals, però no n’han fet tancar cap, ni demanar una llicència diferent de la que disposen. Sobre l’acusació de servir menjar fora del seu àmbit, remarca que no entren en plats combinats ni menús, i que les torrades, entrepans i amanides les pot oferir una cafeteria com la seva. “Evolucionem el producte, sense explorar coses que la llei no ens permet”, exposa.

Això no obstant, el Gremi de Flequers de Barcelona considera que el problema dels forns tradicionals no són aquestes cadenes, sinó la manca de relleu generacional. El president, Jaume Bertran, diu que aquesta no és la seva guerra.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha advertit que hi hauria “conseqüències molt greus” si Elon Musk decidís de finançar candidats del Partit Demòcrata que es presentessin contra representants republicans afins al seu govern i al seu projecte de reforma fiscal. “Si ho fa, haurà de pagar-ne les conseqüències”, ha dit en una entrevista a la cadena NBC, tot i que no ha volgut concretar quines mesures podria prendre.

Trump també ha descartat cap reconciliació amb el director executiu de Tesla i SpaceX, després de l’enfrontament públic entre tots dos aquesta setmana. Quan li han demanat si considerava que la seva relació amb Musk s’havia acabat, ha respost: “Suposo que sí.”

A més, ha acusat Musk de ser irrespectuós amb el càrrec de president i ha dit que, per això, no tenia cap intenció de tornar-hi a parlar. “Crec que és molt greu, perquè no es pot faltar al respecte al president.”

D’una altra banda, ha admès que encara no havia pres cap decisió sobre una possible cancel·lació dels contractes federals amb les empreses de Musk, però ha recordat que podria fer-ho si ho considerés necessari.

Trump ha fet aquestes declaracions després d’uns quants missatges publicats per Musk a X en què atacava el president, inclòs un –ja esborrat– en què deia que Trump apareixia als documents del cas de Jeffrey Epstein.

Uns quants vianants han estat ferits arran d’un atropellament multitudinari la ciutat de Passau, a Baviera (Alemanya). Segons que ha informat la policia local, de moment no es descarta que l’atropellament hagi estat intencionat.

El conductor, un home de quaranta-vuit anys que anava al volant d’un Mercedes negre, ha estat detingut poc després dels fets. Entre les víctimes hi ha la seva pròpia dona i la seva filla, un fet que ha originat més interrogants sobre les circumstàncies de l’incident.

“En aquest moment, no es pot descartar que l’home hagi envestit el grup de manera deliberada”, ha dit un portaveu de la policia al diari Passauer Neue Presse. Les autoritats encara no han concretat el nombre exacte de ferits ni la gravetat del seu estat.

La policia continua investigant els fets i demana prudència fins que se’n puguin aclarir les motivacions.

El Primavera Sound ha tancat el festival del 2025 amb 293.000 assistents, 25.000 més que l’any passat. El codirector del festival Alfonso Lanza ha remarcat que havien fet un any històric “des d’una empresa independent de Barcelona”. Algunes xifres són que els assistents provenen de 136 països, amb el 65% de públic internacional, i el 25% ha estat de la ciutat de Barcelona, amb unes 80.000 persones. El Primavera Sound ha rebut entre dijous i dissabte entre 70.000 i 71.000 persones el dia. L’any que ve es farà del 4 al 6 de juny.

El jove occità de vint-i-sis anys –originari de Montauban–, Thomas Marre, que havia desaparegut a la Massana diumenge, ha estat trobat avui per agents de policia a Encamp al Pas de la Casa. En l’operatiu de recerca, la policia andorrana col·laborava amb la francesa.

Segons fonts policíaques, Marre no havia donat senyals de vida perquè volia desconnectar de la família. També han explicat que era a Andorra amb la intenció de cercar-hi feina. El pare del jove i un amic van alertar de la desaparició.

L’última vegada que l’havien vist havia estat el 1r de juny a l’hotel residència l’Aldosa, a la Massana, d’on va marxar entre les nou i les deu del matí després d’haver pagat l’habitació i sense deixar-hi cap objecte personal.

El govern d’Ucraïna ha acusat Rússia d’haver manipulat les condicions de l’intercanvi de presoners de guerra acordat aquesta setmana a Istambul i d’haver emprès accions unilaterals que posen en risc el procés. Moscou, per la seva banda, ha dit que Ucraïna havia suspès indefinidament l’intercanvi, cosa que Kíiv ha negat i ha atribuït a una manca d’informació clau i problemes de coordinació operativa.

En un comunicat difós pel Centre de Coordinació per al Tractament dels Presoners de Guerra, les autoritats ucraïneses critiquen que Rússia hagi començat a traslladar els cossos de soldats ucraïnesos morts, malgrat que a la reunió d’Istambul no es va fixar cap data per a aquest retorn. “Sobre la repatriació dels cadàvers, hi havia un acord, però no pas una data. En compte d’aplicar de manera coordinada el que s’ha pactat, la part russa ha actuat pel seu compte amb iniciatives que no s’han tractat dins el procés conjunt”, diu el comunicat.

També assenyalen que Rússia ha lliurat unes llistes de presoners que no compleixen els criteris establerts, motiu pel qual Ucraïna ha demanat aclariments i ha respost amb observacions concretes. “Continuarem treballant en l’intercanvi d’infants, ferits, malalts i caiguts en combat”, afegeix el document, que critica l’estratègia de Moscou d’intentar “desorientar l’opinió pública amb declaracions unilaterals”.

El cap de la delegació russa, Vladímir Medinski, havia acusat Ucraïna de no haver-se presentat a la zona d’intercanvi i d’haver suspès el procés sense haver avisat. Segons ell, Rússia té sobre el terreny una primera remesa de 1.212 cadàvers congelats de soldats ucraïnesos, i una llista de 640 presoners que compleixen les condicions pactades: menors de 25 anys, ferits o greument malalts. També diu que el Ministeri de Defensa està preparat per intercanviar un total de 1.200 presoners vius per cada banda, però que Ucraïna no ha comparegut al lloc establert.

Però Ucraïna desmenteix aquestes afirmacions i remarca que el procés no s’ha interromput. En canvi, denuncia “joc brut” per part de Moscou i demana que es reprengui el treball conjunt. “Instem la part russa a abandonar aquestes tàctiques i a reprendre la feina de manera constructiva, per garantir que tots dos estats puguin repatriar els seus ciutadans i complir l’acord amb rigor en els pròxims dies.”

Mentrestant, el clima de desconfiança torna a marcar un procés d’intercanvi que, segons totes dues parts, hauria de permetre l’alliberament simultani de 2.400 presoners vius i la repatriació de centenars de cossos de combatents morts en la guerra.

La Lliga de Nacions de pilota basca ha deixat una imatge històrica. Per primera volta, la selecció basca s’ha enfrontat a l’espanyola en una competició oficial. En la final femenina –disputada tan sols per jugadores basques: Erika Mugartegi i Arai Lejardi (Espanya) contra Elaia Gogenola i Maia Goikoetxea (País Basc)–, l’equip espanyol s’ha imposat per 15 a 4 i 15 a 9.

Ara, el moment més impactant de la vetllada ha estat durant la cerimònia del podi, quan el públic del frontó Jai Alai de Gernika ha xiulat de manera monumental l’himne espanyol.

Txistuz hartu dute Espainiako ereserkia, Nazioen Ligako sari banaketan: pic.twitter.com/Euu0BwHG4c

— Gure bideoak (@GureBideoak) June 7, 2025

En la final masculina, la selecció basca –després de derrotar abans-d’ahir l’espanyola– s’ha imposat a França per 15 a 13 i 15 a 11.

Escola Valenciana ha elegit el nou equip directiu per al període 2025-2028, encapçalat per Rosanna Martínez. L’assemblea extraordinària s’ha fet al Museu Joan Fuster de Sueca (Ribera Baixa) i ha servit per a validar l’única candidatura presentada, que ha rebut el suport majoritari dels membres de l’entitat.

Rosanna Martínez encapçala el nou cicle d'Escola Valenciana amb l'objectiu de "subvertir la injustícia lingüística"

El resum de la jornada i algunes de les imatges les pots trobar al següent enllaç: https://t.co/5zBFassbb4 pic.twitter.com/qqRb1oXMhm

— Escola Valenciana (@escolatv) June 7, 2025

Martínez, mestra de Biar (Alt Vinalopó) i vinculada a la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel valencià, ha reivindicat Escola Valenciana com un dels referents més visibles en l’explosió de dignitat col·lectiva al País Valencià i ha dit que assumir la presidència era el desafiament més important de la seva vida. Ha insistit que calia plantar cara a l’actual situació d’emergència lingüística i ha defensat la necessitat de fer créixer l’ús social del català i reforçar la pressió institucional per garantir-ne la protecció.

La jornada ha començat a les deu del matí amb la constitució de la mesa electoral i ha inclòs la lectura del balanç de l’equip sortint, encapçalat per Alexandra Usó. Durant l’acte de cloenda, s’hi han expressat agraïments a la tasca feta aquests darrers anys i s’ha destacat especialment el paper de les coordinadores comarcals, definides com el cor d’Escola Valenciana.

A l’acte també hi han assistit representants d’entitats socials, sindicats i institucions com ara el Consell Valencià de Cultura, a més del batlle de Sueca, Julián Sáez, que ha fet un discurs.

El nou equip de direcció inclou Marisol Pinilla i Guillermina Delgado com a vice-presidentes; Toni Vizcarro-Boix, com a tresorer; Esteve Juan, com a secretari; Esther Casaban, com a vice-secretària; i Josep Moreno i Elisabet García, com a vocals.

El programa amb què s’han presentat opta per una entitat més cohesionada i amb més base social, capaç de combatre les ideologies que releguen el català i d’encapçalar la defensa de la llengua com a vehicle d’aprenentatge en l’àmbit educatiu.