Vilaweb.cat

La Siesta, la botiga d’art per a tothom, que ho té difícil per a continuar

Quan passes per davant de La Siesta, art i objectes, del carrer de Ferlandina, de Barcelona, la llum càlida i els aparadors t’estiren la mirada cap a dins. No és solament un espai preciós ben conservat, d’aspecte antic i bonic. No. De seguida es veu que és molt més. Mercedes Rodrigo l’ha restaurat i cuidat sense descans d’ençà de l’any 2003 i l’ha omplert d’art de petit format i mitjà a l’abast de molta gent. Joies, escultures, ceràmiques, gravats i pintures omplen prestatges, vitrines i calaixos. Tan ben posats, que per més vegades que hi entris sempre descobriràs algun peça que no havies vist i que t’enamora. Que és una botiga màgica és poc discutible. Regala bellesa.

Seria més ortodox dir-ne galeria d’art, però poso “botiga d’art” al titular perquè s’acosta més a la proximitat que desprèn. També perquè té més a veure amb la voluntat de Rodrigo, que impulsa aquesta joia barcelonina. Ella sempre ha volgut trencar amb el concepte convencional de galeria. Per fer-ho, exposa moltes coses a la vegada.

Si fos en un altre barri, tindria desenes de ressenyes i no seria una història de supervivència possible només amb sobreesforç i passió. Ara, però, no pot més, l’ha d’abandonar. D’ençà de fa poques setmanes, a l’aparador hi ha un cartell que diu que es traspassa. El petit cartell és com una ferida oberta al mig del barri que dia a dia intenta d’emergir davant la indiferència i sovint menyspreu de la resta de la ciutat. El traspàs de La Siesta és un cop de puny a una ciutat que no sap estimar i protegir allò que té. És trist també pels veïns, VilaWeb és just davant, que sabem quants obstacles han de superar cada dia establiments memorables com aquest o com el bar Almirall o el Fidel.

Un exemple és allò que fa un any Rodrigo va haver de superar amb una lluita titànica, que segur que la va desgastar, perquè sobre el local tenia un narcopís, que va causar una explosió que va fer malbé part del local. En aquell moment va batallar fins a refer-lo i ho va aconseguir. Però el desgast passa factura. Així com la passa el fet que els lloguers per a viure al Raval, per increïble que sembli, poden superar els 2.000 euros. Un fet que no ajuda és com la ciutadania té estigmatitzat el barri. Molta gent no gosa baixar-hi, no gosa travessar el laberint creat pels skaters a la plaça del MACBA.

Per sort, el traspàs no posarà fi a la galeria, perquè fa pocs anys té una germana bessona a Gràcia. Cansada de les dificultats, Rodrigo va tenir l’oportunitat d’obrir un local a la plaça de Narcís Oller, 7, i ho va fer. Això ara és una oportunitat per a la supervivència. Rodrigo, de tant en tant, esquitxa la conversa, amb un “és una pena”, íntim, que li surt de ben endins i que procura controlar, perquè sap que no pot continuar. Li sap greu perquè pateix també pels artistes, que com més va tenen menys llocs per a exposar. Està disposada que qui agafi la galeria pugui compartir els artistes.

La Siesta del Raval (fotografia: @siesta_art_i_objectes). La Siesta del Raval (fotografia: @siesta_art_i_objectes).

L’èxit de La Siesta (@siesta_art_i_objectes) a Instagram és espectacular, 10.600 seguidors en relativament poc temps. Però si és cert que ajuda, no salva. Segons Rodrigo, ara té menys clients que abans i malgrat els seus intents de ser pròxima, d’acostar el local a la gent, encara massa gent s’atabala quan entra en un espai com aquest. Així i tot, explica que la seva clientela és molt diversa i fidel. Que caldria ampliar-la, però que n’està encantada. Evidentment, té des de gent amb molts recursos a gent que treballa a la Boqueria o viu al Raval.

Actualment, la galeria treballa amb més de cent artistes i artesans diferents, que viuen ací. Hi té una relació intensa. Seria impossible de citar-los tots, però n’anomenem alguns, com ara els joiers: JuddyMacCaig, Fátima Tocornal, Verònica Menichirri, Pablo Leonardo Martínez, Martina Pont, Ramon Puig Cuyàs. També té moltes peces de ceràmica ben diferents, d’artistes com ara Maya Kitti, Unai Carinena, Mercè Rius, Freikko, Nathalie Rovirato i Kimi Mii.

En pintura, destaca molt el fons d’obra que té del pintor Manuel Castro; quan es va morir, la filla li va delegar la gestió del fons. Però en té molts més, ens fixem en les pintures i escultures de Pep Civit o les obres de Susana Uriach, Lluís Filella i Març Rabal. A aquests noms, s’hi han d’afegir les obres de Rodrigo mateixa, que signa com a MeRo, que ens parlen de la solitud de l’individu contemporani.


La Siesta de Gràcia (fotografia: @siesta_art_i_objectes).

Vins del País Valencià i un de Mallorca destacats a la Barcelona Wine Week

Tornem a mirar-nos la reeixida Barcelona Wine Week 2024, per recuperar algunes referències destacades provinents del País Valencià i una de les Illes. Un comitè d’experts format pels sommeliers César Cánovas, Clara Antúnez, Ricardo Herrera, Rosana Lisa i Teresa Cedenilla van ser els encarregats de seleccionar setanta referències vinícoles per al Wine Tasting Journey, un espai autoguiat, que oferia una selecció de vins a partir de l’eix argumental destacat i desenvolupat en el programa d’enguany: “Recipients singulars: recuperar per a innovar.” Entre les referències destacades hi havia cinc vins provinents de territoris vinícoles del País Valencià i un de Mallorca.

Aquesta barra de vins va néixer el 2018 dins la fira Alimentària i va funcionar tan bé que temps després es va decidir incorporar-la a la Barcelona Wine Week: el 2020 es va dedicar als vins fets per vinicultores i vitivinicultores, i el 2023, als diferents terrers. Clara Antúnez va dirigir la barra aquelles dues vegades i enguany ja no l’ha dirigida, però s’ha mantingut en el comitè de tast. Explica a VilaWeb que els vins del Wine Tasting Journey sempre se seleccionen segons la temàtica principal de cada any i són vins de cellers que participen en la BWW. Cada celler només pot tenir una referència representada i es mira que hi hagi un cert equilibri territorial, i també que es doni un equilibri entre tota mena de productors, grans i petits.


Una altra imatge general de l’espai Wine Tasting Journey, dins la BWW 2024.

“Enguany, continua Antúnez, s’ha seleccionat un nombre destacat de vins catalans i, per extensió, del País Valencià. Això ens mostra que són territoris vinícoles amb molta inquietud per a la innovació, per a produir vins que se surtin de l’elaboració estàndard.” Els vins seleccionats s’han elaborat principalment segons cinc menes de recipients: en àmfores de fang, en damajoanes de vidre, en bótes de fusta que no sigui el roure (castanyer i acàcia, principalment) o amb una capacitat superior als 225 litres, en ous de ciment i en cups de pedra antics.

Els vins destacats del País Valencià i de Mallorca són aquests:

Anma Tinto 2019
Celler Chozas Carrascal. DOP Chozas Carrascal dins la DO Utiel-Requena. Elaborat a partir de les varietats de raïm sirà i garnatxa negra. Aquest vi fermenta i es cria en cups de 5.000 litres, tot cercant una evolució subtil i elegant del vi.

El Rosado de Padilla 2022
Celler Casa Balaguer – Vinessens, a Villena (Alt Vinalopó), DOP Alacant. Elaboren els vins a partir de l’agricultura ecològica i biodinàmica. També tenen una gamma de vins naturals. Aquest vi és un monovarietal de monestrell fermentat i criat quatre mesos en àmfora de fang de Juan Padilla. L’àmfora permet una microoxigenació, que en suavitza els tanins i hi aporta estructura i una certa rusticitat.

Los Frailes Dolomitas 2021
Celler Casa Los Frailes, a Fontanars dels Alforins (Vall d’Albaida). Dins la zona anomenada Terra dels Alforins. Monovarietal de monestrell. Fermentació en almàsseres de morter del s. XVIII i criança en dipòsits de morter i àmfores del s. XVIII. Aquests dipòsits antics confereixen al vi un caràcter i una personalitat únics.

Safrà 2020
Celler del Roure, les Alcusses, Moixent (Costera). Dins la zona anomenada Terra dels Alforins. DOP València. Es tracta d’un vi negre 70% varietat mandó i 30% arcos, de 13 graus. Fermenta en un cup de pedra i després es procedeix a la criança de sis mesos en grans gerres de fang de 2800 litres, enterrades al celler.

Cañada París 2022
Celler Baldovar, a Baldovar, municipi d’Alpont (Serrans), DOP València. Monovarietal de messeguer, varietat blanca, de vinya vella. Fermentat en acer inoxidable termo regulat. Criança parcial en tines de roure francès de 500 litres. Aquesta fermentació i criança aporta al vi una obertura aromàtica i una sensació de sedositat en boca.

7103 Blanc de Mantonegro 2022
Celler 7103, petit celler a Santa Maria del Camí (Mallorca). És un monovarietal de mantonegro de 13 graus. Se’n produeixen 3.000 ampolles. És emparat dins de la IGP Vi de la Terra de Mallorca. Fermenta en dipòsit inoxidable i fa una criança en dipòsit ovoide de material micropermeable (Flextank). Aquest recipient permet una microoxigenació i un moviment de les mares sense aportar el gust de la fusta.

Impost de successions: valors, emocions i interessos

Periòdicament s’enlaira el debat polític sobre l’impost de successions, que sempre troba un ressò social important, puix és un assumpte en què conflueixen valors, emocions i visions sobre l’acció de les institucions, i la major o menor confiança i satisfacció que susciten. Fa quatre anys es va intensificar el debat arran de l’augment de l’impost la primavera del 2020, en desafortunada coincidència amb la mortalitat desencadenada en les primeres onades de la covid. Ara, el detonant ha estat la proposta de supressió de l’impost anunciada per Junts per Catalunya, en el context de les converses en curs pel pressupost de la Generalitat. Altra vegada, s’ha accentuat el debat social al respecte.

És natural. Aquest impost afecta habitualment una transmissió de béns entre membres de la mateixa família; més en particular, entre ascendents i descendents de 21 anys o més (la transmissió entre parelles o a favor de fills de menys de 21 anys està desfiscalitzada a la pràctica), i, encara amb major càrrega, entre familiars menys directes o persones fora de la família. En aquest sentit, la reforma del 2020 va augmentar especialment la repercussió sobre fills de 21 anys o més; de tal manera que si fins aquell any la recaptació a Catalunya era en la mateixa línia dels països centre i nord-europeus que tenen l’impost, en els anys posteriors s’ha situat entre els llocs capdavanters.

En termes pràctics, atesa l’existència de diverses exempcions i bonificacions, la repercussió de l’impost se centra en un percentatge petit dels hereus. Segons les dades dels exercicis més recents, la gran majoria de declarants té quota zero o fins a un euro (el 74% dels declarants), i només un 6% té una quota superior a 10.000 euros, segons dades del govern de la Generalitat de la recaptació del 2022. És cert que es produeixen algunes renúncies a l’herència que no recullen aquestes dades; també ho és que el motiu més freqüent és que la massa hereditària és deutora. Els problemes de liquiditat per motius fiscals que porten en alguns casos a la renúncia tenen relació amb la plusvàlua municipal que s’exigeix en cas d’herència d’immoble, assumpte rellevant al qual torno després; deixem clar ara que no és impost de successions.

La major o menor afectació no és, òbviament, impediment per a considerar més o menys just un impost. Al cap, el concepte de “justícia” contributiva és subjectiu. Entre els arguments més importants en el debat es troben el que suposa tributar per uns béns pels quals ja s’ha tributat, motiu pel qual s’incorreria en doble tributació. Qui causa la successió (el mort) no és obligat a pagar l’impost de successions (si més no, des que es va suprimir la plusvàlua del mort, que obligava a tributar per guanys patrimonials emergits al mort, i en feia responsables els hereus), sinó l’hereu, que és una persona física diferent. Per tant, hi ha una transmissió de béns entre dues persones, si no és que es considera que mort i hereu són la mateixa “persona” (per la qual cosa no hi hauria transmissió). Aquesta consideració és pròpia de cultures com la de la Xina, on els fills són extensió física dels pares, per la qual cosa no hi ha impost d’herència (encara que sí un impost sobre transmissió d’immobles).

En societats menys gregàries i més liberals, es consideren persones diferents pares i fills, i no es consideren transmesos mèrits i demèrits. Per això hi ha una transmissió de béns (de fet, una transmissió per causa de mort), i qui paga l’impost de successions tributa per una transmissió. És, per tant, una discussió interessant per què altres transmissions, com la compra d’un pis, han de tributar (i més que l’herència), però no la percepció sense compra. També em sembla interessant assenyalar que si s’accepta que un fill té un dret incondicional (sense impostos) a rebre els béns dels seus progenitors perquè “ja eren seus”, per què no opera simètricament l’obligació incondicional de fer-se càrrec dels deutes. Siguem precisos; ja sabem que de l’herència s’han de pagar els deutes. Ara bé, si els deutes superen els actius, l’hereu pot renunciar a l’herència, perquè els deutes “no eren seus” (d’ací la majoria de renúncies, com ja s’ha dit). L’asimetria entre la reivindicació de dret incondicional i de deure a la carta em sembla òbvia.

Els defensors que existeixi l’impost –jo ho sóc– acostumen a subscriure la idea que la tributació per a l’hereu no implica doble tributació, pels motius esmentats més amunt. I que l’impost sobre successions pot ajudar a pal·liar la concentració de riquesa, que es tradueix en concentració de poder, que contribueix a la creació i consolidació de dinasties econòmiques, cosa que debilita les societats liberals. Pel cantó de la doble tributació i la valoració del mèrit individual em sembla molt més impugnable l’impost sobre el patrimoni general, que efectivament duplica la tributació per la mateixa persona (per obtenció de rendes derivades del treball o de la riquesa i per propietat d’aquesta). Probablement per això algunes regions d’Espanya són els únics llocs de la UE on hi ha un impost sobre el patrimoni general. I és interessant el fet que la polèmica social aquí se situï sobre successions i no sobre patrimoni.

Un catàleg dels problemes concrets de la configuració de l’impost requeriria un assaig molt llarg, motiu pel qual em limitaré a assenyalar-ne alguns i discutir-los breument.

La pràctica exempció de la propietat d’empreses familiars té sentit productiu, i a la vegada introdueix una desigualtat patent entre diferents tipus de riquesa, i, a més, serveix de canal pel qual les grans fortunes poden articular mecanismes que els permeten eludir en gran manera l’impost (i també el de patrimoni). Aquest va ser, precisament, el motiu que portà a la supressió de successions a Suècia, o a la declaració d’inconstitucionalitat de l’impost sobre el patrimoni a Alemanya.

És cert que la possibilitat de llegar una herència als fills és un incentiu a estalviar, i això és beneficiós per l’economia. És quelcom que ha de tenir en compte qualsevol disseny funcional d’un impost de successions, i que és una restricció tant per l’amplitud de l’abast personal de l’impost (persones que en siguin afectades) com pels seus imports. El problema de la deslocalització residencial em sembla menys rellevant, tanmateix, perquè la mort (i, per tant, el tribut) és un fet puntual i generalment incert en el temps. Crec que és més problemàtic en aquest sentit l’impost sobre el patrimoni, puix que és un gravamen regular (anual) i cert en el temps. Altra vegada, probablement la discussió no la tenim del tot ben enfocada.

En el context del paràgraf anterior, tinc la impressió que la darrera reforma, del 2020, va accentuar més enllà del que és raonable –si més no, en termes comparatius amb l’exterior– la càrrega sobre els fills de 21 anys o més. Així mateix, la tributació per herència de terceres persones, sense vincles familiars, pot arribar a ser pràcticament confiscatòria (i per a comunitats com la de Madrid genera una recaptació notable per successions i donacions –el 80% de la de Catalunya–, encara que hagin sentit que no tenen l’impost).

Finalment en aquest llistat, és pertinent considerar les plusvàlues municipals. A diferència de les successions, generalment són absents de bonificacions, i els valors fiscals establerts pels ajuntaments molt sovint estan per sobre de mercat, però només els obligats rics amb propietats importants poden pagar un procediment viable d’impugnació. La conjunció d’aquests factors és la que provoca problemes de liquiditat per a pagar l’impost (aquest impost), que tindrien un pal·liatiu clar i fàcil: que la valoració de l’ajuntament fóra a la vegada una oferta en ferm de compra, atès que em sembla just que si el govern pot posar-hi el preu, hi posi també la cartera.

Com han observat, no he parlat de l’impost de successions i el dèficit fiscal de Catalunya. Primer, perquè no afecta en absolut el magre finançament estatal. Segon, perquè es podria fer respecte de tots i cadascun dels impostos cedits i propis; i casos més greus i amb molts més afectats hi ha, com el diferencial de l’impost sobre transmissions patrimonials.

Acabem: els valors i emocions que sustenten la discussió sobre l’impost de successions són molt intensos i contraposats. Dit això, em sembla que hi ha moltes raons pragmàtiques per abordar els problemes que es presenten en el seu disseny, alguns dels quals són resumits més amunt, puix que els primers interessats a preservar la legitimitat social de l’impost som els partidaris que existeixi.

Germà Bel, catedràtic d’economia a la Universitat de Barcelona.

Montserrat Torrent, un tribut

Un dels records més bells de concerts desats a la memòria amb tela daurada és el de Montserrat Torrent a l’església de Sant Felip Neri, al cor de la ciutat vella de Barcelona. Havíem tornat als concerts de clàssica pel nostre compte, després d’anys d’acompanyar l’àvia a l’abonament del Palau fins gairebé el final de la seva llarga vida, només li ho va impedir la cadira de rodes dels últims anys. Havíem deixat d’anar als de rock etcètera i fins del jazz tan proper a nosaltres perquè el músic de casa ja només volia sentir clàssica. Aquell vespre vam veure i escoltar de ben a prop la gran Montserrat Torrent a l’orgue, que és com assistir a un prodigi. El concert tenia per ella un propòsit, agilitar la restauració, ja avançada, de l’orgue d’aquesta església, caigut en la guerra.

Costa de creure, a mi em costa de creure, que l’organista portentosa, aquesta música emèrita, que continua fent gires i publicant discs, no hagi rebut el premi Ciutat de Barcelona fins enguany, quan en té noranta-set. El seu primer premi retribuït a casa. Les altres distincions, no gaires en veritat a Catalunya, han estat medalles, la darrera del 2001. Fa una mica de vergonya. El Ciutat de Barcelona li arriba, qui sap si potser per això, després del Premio Nacional de Música, del Ministeri de Cultura el 2021, distinció que ja havia rebut el 1996. És una de les intèrprets en actiu de més edat al món i segurament l’organista més destacada arreu del segle passat. Coneix tots els secrets d’un instrument que fa cent anys, per tants com en tenia, va fer de Barcelona la capital europea de l’orgue. La guerra en va destruir molts, i a això ha dedicat la vida Montserrat Torrent, a tocar-los i a promoure i aconseguir que es restaurin i tornin a sonar.

No és pas la manca de reconeixement institucional que a mi em fa vergonya que preocupa la nostra artista, vivaç, superactiva, conscient. En la cerimònia del lliurament col·lectiu d’aquest premi retribuït no es va limitar a recollir-lo i donar-ne les gràcies, on vas a parar. Fa impressió sentir una artista anciana que camina ben a poc a poquet amb l’esquena corbada alçar-se davant el micro i dir ben clar això: “L’Auditori de Barcelona no té orgue, i això és inexplicable. Hi ha l’orgue de Sant Felip Neri que no aconseguim d’acabar”, i va reblar: “Barcelona és bona si l’orgue sona.” Al Cap i Casal se li gira feina, si fem cas del batlle assegurant que en prenia nota. Què n’havia de dir, ves, les paraules de la Mestra Torrent no eren segurament esperades en el guió de la cerimònia, o potser sí, perquè no sé quantes vegades li he sentit dir en entrevistes i declaracions que això no pot continuar així.

La seva trajectòria és tan impressionant, tant, que no la resumeixo, l’han elaborada els seus millors alumnes i seguidors amb merescuda i precisa devoció. La intèrpret i mestra d’intèrprets va viure una anècdota ben rellevant, per cert: tocava l’orgue del Palau Nacional, un dels més grans d’Europa, de sis teclats i tubs de deu metres, quan es va despendre un tros de cornisa de l’edifici, abans de la seva restauració el 1992, quin espant. La nostra dama intèrpret va fugir per no tornar-hi. L’orgue, diadema de la Sala Oval, continua en desús.

A poc a poc el teixit d’orgues de Barcelona i de part del país s’ha anat refent i avui configura una ruta cultural per als amants de la música en esglésies, que de cap manera és obligadament sagrada, només segueix la religió de la música. Molt d’això, si no tot, ho devem a Montserrat Torrent i els seus col·legues i deixebles, per una tossuda determinació que ha creat escola arreu del país. Al meu poble de Saidí, per exemple, hi torna a sonar l’orgue.

El boicot al cinema israelià

Aquest cap de setmana als cinemes Girona de Barcelona s’havien de projectar pel·lícules de dos festivals de cinema: del festival de cinema israelià Seret i del festival de cinema iranià. Però el festival israelià finalment s’ha hagut de fer en una altra sala, perquè Cinemes Girona ha decidit de no projectar-ne els films. Segons els organitzadors del festival, per les pressions de la plataforma de boicot a Israel (BDS), que sembla que havien enviat correus electrònics amenaçadors als propietaris dels cinemes Girona. Els propietaris d’aquests cinemes, llegeixo a la premsa, diuen: “no volem afegir res, ni podem”. I demanen comprensió per aquesta posició. Quan es va inaugurar el festival de cinema israelià, en una altra sala, d’amagat, els organitzadors del festival van mostrar-se empàtics amb els amos dels cinemes Girona i van atacar BDS. Van dir que el festival tirava endavant igualment. Però que no volien dir on es projectaven els films per no donar informació als boicotadors. Qui compra l’entrada, sap a quina sala ha d’anar. La resta, no.

Darrere el BDS hi ha la idea que els estats fan servir la cultura per projectar les seva política. I, per tant, que col·laborar amb un festival de cinema israelià és col·laborar amb la política de Netanyahu. No sé si pensa igual Lior Askhenazi, un dels actors de la pel·lícula Karaoke, que es projecta en aquest festival: una comèdia sobre el despertar d’una parella de seixanta anys, atrapada en la rutina en un barri residencial de Tel-Aviv. Desconec si Karaoke va a favor de la política de Netanyahu. Sí que sé que l’actor, Lior Askhenazi, n’ha rebut els atacs. Del govern d’Israel, vull dir.

Lior Askhenazi, el Cary Grant d’Israel, és el protagonista de Foxtrox, una pel·lícula de ficció en què es veu com l’exèrcit d’Israel tapa l’assassinat de quatre joves àrabs en mans d’un soldat israelià a Cisjordània. Un soldat que confon una llauna de cervesa que surt d’un cotxe palestí per una granada. Això és ficció. Allò que és veritat és que el ministre de Cultura israelià es va negar a anar a la cerimònia de lliurament dels premis a Foxtrox. Va dir que era un film que denigrava l’exèrcit israelià. Després de la controvèrsia, el director, Maoz, i l’actor principal, Lior Askhenazi, van ser assetjats per l’extrema dreta israeliana i per membres del govern Netanyahu. Lior Askhenazi, doncs, ha rebut, a la vegada, el boicot de la campanya BDS antiisraeliana i de ministres israelians.

Ara, el festival de cinema iranià no s’ha pas suspès. No hi ha cap campanya en contra, ni sembla que ningú hagi enviat correus als cinemes Girona perquè no projectin les pel·lícules. A diferència dels films israelians, els iranians es poden veure a cinemes que no són catacumbes amagades. Però una actriu iraniana ha volgut dir-hi la seva. I ahir, en un article al diari Ara, titulat, No ajudeu els nostres repressors, explicava que una cosa és el cinema independent iranià i una altra un festival com aquest, en què es projecten films que solament mostren la cara que interessa a la República Islàmica i a la Fundació Farabi, que l’organitzen. A diferència dels films de Lior Ashkenazi, diguem que són poc crítics amb el règim.

A propòsit, la setmana que ve es projectarà als cinemes Girona el Festival de Cinema Japonès. I d’aquí a uns quants mesos veurem, espero, una nova edició del Festival de Cinema Jueu, que no és el mateix que el Festival de Cinema Israelià.

Les noves ulleres de realitat virtual d’Apple, un malson per a la privadesa?

D’ençà de començament de mes ja es poden comprar als EUA les ulleres de realitat virtual de la marca Apple, les Vision Pro. Presentades públicament l’estiu passat, després d’anys de rumors, encara no tenen data de venda per a la resta del món. Els californians són molt cauts amb un producte que vol ser un nou “moment iPhone” i crear un nou paradigma a la informàtica.

Tanmateix, hi ha el precedent de les ulleres de Google, que van ser cancel·lades després d’un període de proves. Alguns analistes apunten que un dels motius va ser el rebuig dels usuaris per la vulneració de la privadesa que representava. Més tard, empreses com ara Sony i Meta han tret ulleres de realitat virtual, orientades fonamentalment als jocs. Apple és la primera companyia a treure’n unes amb la voluntat de fer-les servir per a tot, i per això fuig del concepte de “realitat virtual” i prefereix parlar de “ordinador espacial” i “computació espacial”, atès que empra l’espai que ens envolta. I ací han saltat les alarmes entre els especialistes, perquè podria permetre les companyies d’accedir a la informació més íntima, com ara com és casa nostra, la gent amb qui ens relacionem i quins productes consumim.

Apple ha respost fa pocs dies a aquestes crítiques amb la publicació d’un document en què detalla quines mesures ha pres perquè això no sigui possible. Malgrat tot, amb precedents com el de Pegasus, encara hi ha dubtes sobre les amenaces potencials a la privadesa, a una escala que no s’havia vist fins ara.

Les ulleres de realitat virtual més bones i més cares

Hi ha un parer unànime entre els analistes a qualificar les Vision Pro d’Apple com les millors ulleres de realitat virtual que s’han fet mai. En línia amb els seus productes tradicionals, tenen la màxima qualitat de construcció, una ergonomia estudiada fins a l’últim detall i una usabilitat incomparable amb la dels competidors. Ara, també s’explica pel preu: el model base, amb 256 GB d’emmagatzematge, costa 3.499 dòlars i el d’1 TB arriba a 3.899 dòlars (entre 3.250 i 3.620 euros al canvi), set vegades més que les de la competència més directa. Els analistes també coincideixen a considerar que el “Pro” en el nom vol dir que Apple ha preferit de començar pel producte de gamma d’alta, mentre va aprenent com millorar aquest nou paradigma informàtic, per després llançar unes ulleres més simples i barates. Apple no ha confirmat res, ara per ara, però alguns diuen que ja treballa en unes Vision, o Vision One, més assequibles, i que es poden posar a la venda durant l’any que ve.

A banda del preu, els qui fan servir ulleres graduades hauran de comprar vidres graduats específics i exclusius per a les Vision Pro, que fan enfilar el preu entre 99 dòlars i 149. El funcionament del nou producte d’Apple és senzill i intuïtiu després d’un breu entrenament. Ens posem les ulleres i passarem a veure l’espai que ens envolta gràcies a les càmeres i sensors, sense estar aïllats, tal com passa amb la resta de models de la competència. Això fa que esdevinguin, també, realitat augmentada. A sobre del menjador, per exemple, veurem les aplicacions que vulguem fer servir, el nostre escriptori informàtic. Podem treballar amb les aplicacions informàtiques tradicionals, com ara el navegador d’internet o el processador de texts, sense haver de tenir cap monitor.


Tothom n’ha destacat la gran qualitat de construcció i el preu elevat (imatge: Apple).

Els clics dels menús es fan tocant-nos el dit polze amb l’índex, que és detectat per les ulleres gràcies a les càmeres. Amb les Vision Pro també podem fer videoconferències, jugar a jocs o veure films. De fet, aquesta darrera opció és la que ha sorprès més els primers usuaris, especialment si són films tridimensionals, com ara l’arxiconeguda Avatar, perquè fa superar l’experiència que s’obté als cinemes 3D. La qüestió que sorgeix automàticament, fins i tot per a nord-americans d’alt poder adquisitiu, és si val la pena de pagar 3.500 dòlars per veure films tridimensionals a casa nostra. La majoria de gent diu que no. Una de les altres crítiques que ha rebut el nou producte d’Apple ha estat el pes. Els californians argumenten que és un ordinador complet que ha d’incloure tots els elements d’una computadora. Per mirar d’alleugerir-les, la bateria de les Vision Pro és externa. Va connectada amb un cable i ens la podem posar en una butxaca mentre les fem servir.

Els primers provadors diuen que amb la corretja simple que subjecta les Vision Pro per darrere del cap no poden dur-les més de 45 minuts o una hora, per la incomoditat. En un producte pensat perquè el fem servir durant tota la jornada laboral, això és un maldecap. Tanmateix, té solució, atès que també inclou una segona corretja doble en què el pes el subjecta la part superior del cap, sense haver de comprimir la part de davant amb la de darrere. Una altra de les crítiques generalitzades és l’aspecte esgarrifós del “Persona”, la representació personal de la nostra cara i cap que es genera amb les Vision Pro. La fan servir els programes, com ara quan fem una conferència. Molts usuaris s’esborronen amb l’aspecte artificial que fa de la nostra cara i expressions, amb una sensació angoixant.

L’amenaça a la privadesa: la resposta d’Apple

Però la crítica principal a les Vision Pro ha estat l’amenaça a la privadesa. Les ulleres escannen contínuament l’habitació on som. Per una banda, saben tots els objectes i persones que ens envolten. Per una altra, ens fan un seguiment constant dels ulls, de manera que saben en tot moment què mirem i on fixem l’atenció. Això permet de saber què pensem o quina ideologia tenim, segons els enllaços i text que mirem, o aquells que decidim d’ignorar. Que Apple, les companyies que desenvolupin aplicacions per al Vision Pro i els governs puguin accedir a aquesta mena d’informació és l’amenaça a la privadesa més gran de la història. Les Vision Pro són potencialment l’estri d’espionatge més capaç que s’ha fabricat mai. Tanmateix, uns quants dies després de començar a vendre-les i el rebombori i preocupació que suscitaven, Apple va decidir de publicar un document en què mira d’explicar quines barreres ha posat perquè això no passi.


Les Vision Pro recreen digitalment els nostres ulls quan mirem al voltant nostre perquè qui ens envolta ho sàpiga (imatge: Apple).

Després de dir que consideren la privadesa un dret humà fonamental, Apple sosté que l’arquitectura del nou producte és dissenyada perquè les dades recollides no puguin ser emprades maliciosament per Apple, les aplicacions que fem servir o qualsevol tercer. Apple diu que segueix quatre principis fonamentals: minimització d’obtenció de dades, processament al dispositiu, transparència i control, i seguretat. Amb la minimització d’obtenció de dades, el sistema operatiu del dispositiu, el VisionOS, gestiona elements com ara la il·luminació i el so per fusionar el contingut digital amb l’entorn, i no pas les aplicacions, de manera que els desenvolupadors d’aquestes aplicacions no poden accedir a aquesta informació. Un exemple pràctic: podem decidir de fixar el nostre processador de texts sobre la nostra taula comprada a l’Ikea, mentre decidim de fixar un quadre digital sobre el nostre televisor de cinquanta-dues polzades. Segons Apple, VisionOS s’encarregarà de fixar-los allà, sense que els programes ho sàpiguen en concret, de manera que aquestes empreses no puguin perfilar-nos com amants dels mobles suecs o d’aparells electrònics d’altes prestacions.

Amb el segon principi, el processament al dispositiu, Apple diu que “quan sigui possible” s’evitarà de transferir informació per ser processada en servidors externs. Tot allò que es pugui processar a les Vision Pro es farà amb el seu processador. No es compartirà ni amb Apple ni amb altres desenvolupadors. Les aplicacions tampoc no poden saber què mirem, mentre que la informació del “Persona” es genera amb fotografies preses específicament amb les Vision Pro per a aquest fi. Respecte de la transparència i control, diuen que VisionOS ajuda que els usuaris entenguin per a què s’empren les dades i permet de controlar què es comparteix amb les aplicacions i què no. A més, hi ha l’usuari convidat, per si volem deixar les ulleres a algú, i que ens permet de determinar el contingut que podrà veure. Finalment, la seguretat de l’aparell és basada en un identificador òptic (Optic ID) que ens escanna l’iris, informació que es desa xifrada al dispositiu i no es comparteix mai. Segueix els mateixos principis que l’identificador facial que fa anys que fa servir l’iPhone.

Dades que dóna casa nostra

Apple ha volgut demostrar que ha basat l’arquitectura del nou dispositiu en el respecte a la privadesa de bon començament, i al document dóna exemples clars i concrets, més enllà dels quatre principis genèrics. Així, ha parat atenció a allò que ens envolta mentre fem servir les ulleres. Aquesta informació és protegida pel sistema operatiu, i les aplicacions, per funcionar, no necessiten accedir-hi. Les Vision Pro creen un model digital, combinant unes quantes càmeres i un làser LiDAR, per avisar-nos dels obstacles que ens envolten, i de la llum, ombres i sons per adaptar-nos més bé a l’espai. Aquest model digital s’emmagatzema exclusivament a les ulleres de manera xifrada amb la nostra contrasenya. Les aplicacions no necessiten accedir-hi per funcionar, però algunes per integrar-se més bé amb l’espai ens poden demanar permís per accedir-hi. Per exemple, un joc de dinosaures ens pot sol·licitar permís per saber com és la nostra sala d’estar, de manera que els animals puguin pujar per les cadires o mobles. La informació que obtindrà serà de cinc metres al voltant nostre.

Les ulleres d’Apple poden funcionar mostrant-nos l’habitació on som o de manera completament aïllada. Per exemple, si juguem a un joc, perquè no vegem què passa ni què tenim al voltant. Tanmateix, té un detector de persones, de manera que si algú s’aproxima, ens apareixerà al camp visual, sense espantar-nos. Apple diu que VisionOS no comparteix la informació de la gent que tenim a prop amb aplicacions o llocs web, ni tan sols d’Apple. Un altre aspecte del qual es podria extreure molta informació és com interaccionem amb el dispositiu amb el moviment d’ulls i mans, i la nostra veu. Aquesta informació tampoc no és compartida amb ningú. Les aplicacions o els llocs web només sabran allò que seleccionem i no pas què mirem quan naveguem i no acabem triant.

De la mateixa manera, les aplicacions no necessiten accedir a la informació dels ulls i mans per a funcionar. Tot i això, n’hi ha que ens poden demanar d’accedir-hi per crear accions específiques a partir de gests que definim nosaltres. També hi ha un altre dels grans aspectes que preocupa molta gent: que ens enregistrin sense que ens n’adonem. Les Vision Pro avisen amb una llum blanca que fa pampallugues quan algú enregistra el seu voltant. Finalment, la preocupació per la privadesa també arriba a les botigues d’Apple, quan vulguem provar-les. Diuen que la informació aplegada s’esborrarà de manera segura una vegada acabem la prova.

N’hi ha prou?

En general, experts i analistes coincideixen a apuntar que Apple és una de les empreses que es preocupen més per la privadesa. I en vista d’aquest document, és evident que les ulleres Vision Pro han estat dissenyades tenint en compte de respectar-la, amb mesures que per defecte eviten la propagació d’informació privada que pugui ser emprada per unes altres companyies o governs. La pregunta és si amb tot això n’hi haurà prou, especialment en règims en què es persegueix la dissidència política i ideològica, i es reprimeixen minories nacionals. Per exemple, arran d’escàndols com el de Pegasus a Catalunya, programa que s’ha saltat les proteccions de l’iPhone, que segueix els mateixos principis de seguretat que les noves ulleres Vision Pro.


Mirar films és una de les prestacions més ben rebudes per part dels primers usuaris de les Vision Pro (imatge: Apple).

De punts febles, n’hi ha uns quants. Per una banda, hem de considerar que tot això és una afirmació d’Apple que ningú no ha pogut validar. Un aspecte molt important és que els usuaris no necessàriament tenen una gran cultura, o preocupació, per la privadesa. De fet, la majoria no som conscients de les implicacions quan donem permís a una aplicació per accedir al nostre dispositiu. Molts usuaris, per comoditat i perquè voldran tenir una experiència com més immersiva millor a les Vision Pro, donaran permisos a les aplicacions sense rumiar-s’ho. Aquesta és una de les baules febles principals que usen aplicacions com ara Pegasus, quan donem accés sense gairebé ni adonar-nos-en. Un altre punt feble seran els forats de seguretat que es vagin trobant. En aquests casos, la informació privada obtinguda pels atacants pot ser, potencialment, molt més gran que l’obtinguda pel mòbil o l’ordinador. Senzillament perquè les Vision Pro incorporen molts més sensors i apleguen moltes més dades alhora, i de més tipologies (àudio, vídeo, models 3D…).

També caldrà veure les implicacions en atacs personalitzats com els de Pegasus. És a dir, que delinqüents o governs vulguin atacar una persona en concret. Fins i tot legalment, seguint procediments judicials. Apple, per minimitzar aquest risc, fa servir xifratge punt-a-punt, de manera que ningú no pugui accedir a certa informació, ni tan sols Apple. Però això no n’elimina el risc del tot. La preocupació per la privadesa com més va més creix, i els experts demanen més regulació al respecte. En la història no s’havien recollit mai tantes dades personals. Els riscs potencials d’un mal ús, sigui per part de delinqüents o per governs, són immensos.

Dolors Feliu: “Diem que necessitem nous líders. No surten de sota les pedres, proposeu-los”

La presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, participa aquests dies en actes de l’entitat per tot Catalunya per a defensar la llista cívica. Els socis de l’ANC decidiran si la proposta prospera, o no, en una consulta que es farà de l’1 al 14 de març, i els resultats es faran públics dos dies després en l’assemblea general ordinària que es farà a Taradell (Osona). En aquesta entrevista, Feliu nega que l’Assemblea es converteixi de facto en un partit si es forma la llista, malgrat les crítiques internes i externes, i explica com es materialitzaria. Al·lega que cal que hi hagi una candidatura que aplegui l’independentisme que es podria abstenir si l’oferta electoral no canvia, i creu que és l’Assemblea qui es troba en una millor posició per a impulsar-la. De fet, assegura que, malgrat la rivalitat que hi pot haver amb els partits independentistes, ja hi ha qui comença a dir en privat que és millor que s’hi presenti. Ella argumenta que l’ANC no podia caure en l’immobilisme. Deixa entendre que la seva continuïtat al secretariat va lligada als resultats de la consulta, tot i que diu que totes les opcions són obertes, i s’imagina l’agrupació d’electors com un revulsiu.

Molts han alertat del perill que, amb la llista cívica, l’ANC es converteixi a la pràctica en un partit polític.
—Tot el projecte és fet perquè això no passi. Perquè volem preservar l’Assemblea i perquè, precisament, un dels problemes és que el funcionament dels partits pot haver estat una de les raons per les quals no tenim encara la independència. Serà una agrupació d’electors. És efímer. Tan sols durarà el que és, per una vegada, les eleccions al Parlament de Catalunya. L’agrupació d’electors solament pot funcionar si té un aval de 60.000 signatures que s’han de recollir en 20 dies des de la convocatòria d’eleccions. Per tant, hi ha d’haver tota una gran mobilització. Queda separada de l’Assemblea també pel fet que no és un partit i perquè sempre hi ha d’haver un grup promotor, separat, que seran les persones que gestionaran la participació de la gent, que elaboraran les llistes i faran les gestions davant la Junta Electoral.

Lluís Llach, en una entrevista a VilaWeb, deia sobre l’ANC: “No vull que es converteixi en un annex d’una futura opció política. Em sembla que això va en contra del sentit més profund de l’Assemblea.” Encara que formalment hi hagi una separació, no hi haurà una vinculació que es mantindrà?
—En realitat, no. Perquè fixem-nos que, una vegada feta l’agrupació de lectors i que hagi entrat un grup parlamentari, els grups i els diputats són independents en tot. Fins i tot són independents dels seus partits i no necessàriament han de seguir-los. Ho hem vist recentment: com algun partit ha fet fora algun diputat i es manté al parlament. Aquí no hi haurà ni partit. Per tant, hi haurà un vincle de propòsit: s’haurà signat un compromís amb les persones que els hauran proposats a la pàgina web. Sí que es pot mantenir aquesta pàgina web per fer consultes o preguntar determinades polítiques. Aquí hi pot haver un cert vincle. Però no són ni socis i sòcies de l’Assemblea. Serà un procés participatiu obert a tota la ciutadania, a tots els independentistes. No acabarà tenint res a veure amb l’ANC, tot i que l’impuls sí que ho és. A més, hi ha una gran incompatibilitat entre els membres del secretariat actual, els que vam entrar-hi el 2022 i els que hi entraran enguany, que hi haurà eleccions l’ANC. Hi ha una incompatibilitat total.

I també hi ha incompatibilitats de cincs mesos.
—Per a càrrecs electes, per a membres de les coordinacions de les territorials de l’Assemblea, això sí que són cinc mesos. Gent que deixi el càrrec perquè efectivament vegi que no anem enlloc i facin campanya per fer la independència i que, si la gent els proposa, hi puguin ser. Volem visualitzar i assegurar aquesta gran separació perquè, a més, passarà una cosa i és que si realment tot això funciona, hi haurà una gran tasca de mobilització. Al carrer hi ha d’haver un pla de mobilització per resistir aquest embat tant al voltant del parlament com per tot el territori. I això és una tasca de tot el país, però també de l’Assemblea. No oblidem que això ja ha estat així en el passat, ens ho recorden de vegades a les xerrades: ja hi va haver una consulta per si es volia una llista transversal i això va derivar en Junts pel Sí, i la llista sense polítics que va sortir d’Òmnium, també a redós de Junts pel Sí. Primàries també va sortir de l’ANC, en aquell cas per a les municipals.

Aquesta llista cívica s’enfrontarà a ERC, Junts i la CUP. Aquesta transversalitat no hi serà en tant que seran rivals polítics, no creieu?
—En realitat, no són exactament rivals polítics, perquè si ens ho mirem des d’una òptica de l’independentisme, veiem que hi ha una gran bossa d’abstencionisme que aquests partits en molts casos ja han renunciat a recuperar. I això en públic no ho diuen gaire, però en privat ja hi ha persones que ens han començat a dir: “Millor que us presenteu.” Perquè realment, es perden aquests vots independentistes. Si sincerament es vol fer un projecte independentista, presentar-se amb aquesta llista cívica no va contra ningú, va a favor de la independència. Si realment hi ha aquest espai que no és cobert, què s’espera? Qui el cobrirà? Els unionistes? Ningú? Es perden molts vots independentistes, ja passa, i fins i tot podria haver-hi risc de pèrdua de la majoria independentista.

Hi ha qui veu necessària una quarta llista independentista, però pensa que no l’ha d’impulsar l’ANC.
—Això els socis i sòcies ho diran. Però qui ho pot fer amb més garanties i escoltant tothom, amb més obertura de mires, dient a tothom que proposi noms, en un projecte que sigui més compartit entre tot l’independentisme? L’ANC és en una posició idònia per a fer aquest exercici. Hi ha gent que diu que tant de bo tiri endavant, aquesta llista i, si no surt, faran alguna altra acció. Hi ha grups que estan amatents. És una elaboració sincera, hem volgut fer un exercici sense trampes.

Com responeu als cent trenta càrrecs i ex-càrrecs que han signat aquest manifest que diu que es vulneren els estatuts i el codi ètic?
—No és així, no ho hem vist mai així. L’Assemblea ha estat creada per fer la independència. És una finalitat política i de mobilització que ens empeny en tot cas. I el nostre deure és fer alguna cosa per fer la independència. No quedar-nos quiets davant aquest immobilisme. Més que vulnerar, jo diria que es compleixen fil per randa. Es fa un gran esforç per ser fidels del tot a aquesta finalitat.

Us han retret que hàgiu format un grup de treball per a la llista cívica abans no s’hagi fet la consulta per a avalar-la.
—Aquest impuls a la llista cívica ja s’ha aprovat en dos fulls de ruta. El primer, abans que nosaltres fóssim al secretariat. Aquesta consulta, que és en els fulls de ruta, tothom entén que ha de ser sobre un projecte ja més elaborat, que reculli tots aquests debats. Si no, ara que em feu totes aquestes preguntes, jo no tindria cap resposta. Per tant, hem d’avançar. Les xerrades que hem fet de l’horitzó 2023-2025 s’enregistraven i, si no s’ha pogut, hi havia algú prenent notes. Tot això ha estat material de debat. Hem fet dos congressos d’assemblees de base amb les territorials i sectorials i, a més, tots els debats oberts que hi ha hagut a l’Assemblea durant tots aquests anys. En aquest moment, són tres o quatre el dia i abans s’han fet dues o tres xerrades setmanals, pel cap baix. S’ha anat per tot el territori i, per tot això, s’ha confluït en aquest grup de treball. Fer una mica de projecte per explicar-ho i que la gent pugui votar amb una mica de coneixement de causa.

En les xerrades, per tant, defenseu el sí a la llista cívica.
—Són informatives. Evidentment, és un projecte que s’ha treballat per al sí. Es fa buscant de fer efectiu aquest projecte que ja és en el full de ruta.

Us acusen de manca de neutralitat. Hi ha xerrades per a defensar el no? Com s’articula el debat intern?
—El debat intern ja fa més de dos anys que el fem. Això n’és el resultat. És clar que no som neutrals. Hi ha un full de ruta que diu que es faci un impuls d’una llista cívica. El complim d’una manera fefaent. Els partidaris del no fan debats al territori. Hi ha territorials que fan debats i hi van unes altres territorials que hi estan a favor o hi van ex-membres del secretariat que volen defensar el no, o el sí. Però les xerrades que es fan des de nacional són per a exposar tot allò en què s’ha treballat.

Hi ha territorials que hi estan en contra. Es tensa massa l’ANC internament?
—L’Assemblea sempre ha bullit molt per dins perquè reflecteix el país. Som en un moment en què hi ha moltes veus que tenen opcions diferents i que pensen que potser s’hauria de fer d’una altra manera, però és clar que ningú no sap dir de quina. De tensió, sempre n’hi ha hagut quan s’ha presentat un projecte nou. Per exemple, ens recordaven que quan hi va haver la consulta del referèndum unilateral d’independència (RUI) també hi va haver unes tensions tremendes. Després vam tenir l’octubre del 2017 i ningú no recorda aquestes grans tensions dins l’ANC.

Plantegeu diverses situacions polítiques segons el resultat de les eleccions. Imaginem que es forma l’agrupació d’electors i no hi ha una majoria partidària d’activar la declaració d’independència. Dieu que la llista participaria “intermitentment” al parlament. Què voleu dir?
—Participaria quan hi hagués l’oportunitat de demanar la independència o fer alguna actuació que ho posés de manifest, o per a denunciar. I faria molta acció pel territori. Al codi ètic, hi ha l’obligació de tenir una oficina al territori oberta al públic, perquè puguin donar explicacions. Aquesta intervenció puntual seria intermitent, per fer confrontació i posar de manifest que els partits independentistes no fan la independència sinó que pacten. És a dir: no autonomisme. Intervencions dures. Hi ha qui deia: que no s’aconsegueixi acabar la legislatura.

En aquest cas, per tant, els diputats no assistirien a tots els plens i comissions? Perquè ara la majoria dels debats del parlament són ajustats al marc competencial estatutari.
—S’ha de fer aquest trencament amb l’immobilisme del parlament, on no es parla gens d’independència. La gran diferència és qui hi serà gent que haurà signat un codi ètic per a fer la independència i la nostra esperança és que faci un trencament de les dinàmiques del parlament, si s’aconsegueix la gran fita de posar-hi diputats que volen fer efectiva la declaració d’independència i abaixar la bandera espanyola.

Com s’aplica la declaració d’independència?
—La llista cívica és el començament d’una mobilització. Imaginem-nos milers de persones proposant moltes persones perquè vagin a fer la independència i que efectivament hi vagin. I la gent a fora donant suport i fent l’ocupació que necessitem. Evidentment, s’ha d’acabar el que no es va acabar l’1-O. S’ha d’assumir el comandament dels Mossos i forces de seguretat, el simbolisme d’abaixar la bandera espanyola, assumir la responsabilitat de publicar la declaració i la llei de transitorietat, que ja és publicada, s’ha d’executar, i s’ha de demanar el reconeixement internacional. En cas que l’estat espanyol declari un conflicte doncs s’ha de demanar una potència protectora, s’ha de posar en contacte amb les Nacions Unides. I tot això combinat amb aquesta mobilització del territori.

Amb els judicis vam veure que els Mossos van sospesar de detenir el president. Veieu possible això d’assumir-ne el comandament?
—Sí, és la norma bàsica de tot estat de dret. De vegades oblidem que la força de coacció ha de ser comandada per civils. És la base de la democràcia.

I si els Mossos consideren que el govern desobeeix el marc jurídic espanyol, que ells sí que obeeixen?
—El que va passar és que no es va assumir el comandament dels Mossos d’Esquadra ni la sobirania del país. No hi va haver República Catalana. Els Mossos obeïen l’estat espanyol perquè érem dins l’estat espanyol. No es podia obeir ningú més. Ningú no va abaixar la bandera, ni va assumir aquella declaració d’independència, no hi va haver mai un estat català. Com que no n’hi va haver, els funcionaris no el van obeir mai. Què passaria si hi hagués un estat català? Escolta, provem-ho. Fem aquesta assumpció de responsabilitat. Si una cosa hi ha en els cossos i les forces de seguretat és la màxima lleialtat al país, a les normes i a la democràcia. Tenim un parlament democràtic.

Una vegada elegits els diputats, el grup promotor vetllaria perquè no es desviessin dels objectius a què es van comprometre?
—La màxima garantia la tindrà la gent votant, i proposant noms que entre tots ens mereixen garanties. Ens podem equivocar. Però hem vist durant tot aquest temps com s’han comportat, el discurs que tenen, com criticaven o s’oposaven al fet que no es fes la independència, com han sortit de càrrecs per fer-ho, com s’han enfrontat a la justícia, moltes d’aquestes persones. Això és el que ens ha de donar més garanties. Gent que pensem que no es pot permetre a si mateixa d’anar a fer res més dins el parlament que no sigui fer la independència. És un compromís molt ferm que, a més, el tindran per escrit, perquè hauran de signar el codi ètic. Això és el més important perquè, al cap i a la fi, seran independents una vegada votats. D’això n’hem de ser conscients. El grup promotor agafarà la proposta de noms i l’endreçarà d’acord amb els més votats, i els demanarà si hi estan d’acord o no, i hi haurà també tots els requisits de gènere. El grup promotor proposarà una candidatura que serà ratificada pel secretariat nacional de l’Assemblea i per tota la gent que s’ha registrat a la web i que ha proposat noms. Al final, el carrer també serà aquesta garantia. La pressió social.

I, després, el grup promotor desapareix?
—Desapareix quan hi ha el grup parlamentari. Pilota tot aquest procés fins al final.

No demaneu que la gent es presenti de candidata sinó que proposi noms. Per què heu triat aquest sistema? I si hi ha noms proposats que no hi volen anar?
—Hem triat aquest sistema per dues raons. L’una és que ja es va posar en pràctica abans de Junts pel Sí. Es va fer una web del Centre Català de Negocis amb aquesta filosofia i va ser un èxit enorme, hi van entrar milers de persones en pocs dies i va ser una de les coses que va impulsar els partits a fer Junts pel Sí. L’altra és que ens sembla una manera que la gent es pugui implicar sense limitacions. Perquè de vegades la gent que es proposa és benintencionada però no és gaire coneguda o no la coneixem prou. Ha de ser gent que entre tots hem de veure clar que ho poden entomar. A més, espontàniament la gent va començar a fer-ho des del principi. Jo anava a les xerrades i, moltes vegades, la gent em donava un paper: “Té, aquesta és la llista cívica.” La gent té ganes de proposar i veu referents que ho poden fer.

Ens podeu dir alguns d’aquests noms?
—Són noms que, sense gaire imaginació, tots podem tenir al cap. A l’Assemblea parlem amb tothom i, per tant, amb molts hi hem parlat obertament. Tothom està expectant de la consulta, de si sortirà sí o no, de si realment hi haurà molta gent que proposarà noms. Això també serà molt determinant. Si dius a algú que l’han proposat trenta persones, potser et diu: “Anem a sopar tots trenta.” Però si són milers potser fa una altra reflexió. També hi ha noms que potser no són tan evidents. Però quan comences a pensar i vas pel país, hi ha gent de referència del territori. Ha començat a passar, de manera bastant emotiva, en alguna territorial amb gent molt referent de mobilitzacions importants. En un moment determinat, a la sala hi havia una persona important i algú diu: “Tu.” I tothom diu: “Sí, a tu t’hi veiem.” Es donen casos així. O algun nom que ara fa temps que no és a la primera línia mediàtica però que és molt conegut i molt estimat. Hi ha molt de valor en aquest país que podem fer aflorar. Diem de vegades que necessitem nous líders. No surten de sota les pedres, proposeu-los.

Què passaria si l’agrupació d’electors no acabés entrant al parlament per manca de suport? Això debilitaria l’ANC?
—L’Assemblea fa un projecte per a fer la independència. La nostra valoració és que el que debilita l’Assemblea és no fer cap projecte per a la independència, que hi hagi immobilisme, que no hi passi res, que donem voltes a la sénia sense cap mena d’esperança. Això debilita molt l’Assemblea. Mireu, els projectes s’ofereixen a l’Assemblea i a la ciutadania. Si semblen bé, endavant. I si no semblen bé, doncs és que la gent no ho veu i no poden tirar endavant. Així de senzill. No ens fem mala sang.

Es complicarà la interlocució de l’Assemblea amb la resta de partits independentistes?
—No els agrada la llista cívica, la veuen com un competidor. Tot i que ja dic que individualment hi ha qui ja ha començat a confessar que tota aquesta abstenció s’ha de vehicular i millor que es faci d’una manera transversal. La interlocució amb els partits no és la nostra prioritat. És fer la independència. Tenim l’esperança que, com que ells també estan formats per vot independentista, es vagi veient que és una oportunitat per a tots assenyalar les pròximes eleccions com a plebiscitàries i fer l’embat que tots volem.

No hi ha unitat amb els partits ni amb les entitats, ara mateix.
—Amb les entitats tenim el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència que vam signar just abans de l’Onze de Setembre i que ens posa en xarxa per la mobilització. Ho considerem molt important. En aquest sentit, estem en xarxa. Hi ha una setantena d’entitats, i hi som les grans. És molt difícil que hi hagi unitat fora de la independència. Els costa entrar-hi perquè els fa por o no ho veuen perquè han entrat en dinàmiques autonomistes i de pactes amb Madrid. I sembla que Madrid els pot solucionar alguna cosa i tot el dia som al congrés espanyol i a veure què ens donen. I això, evidentment, no ens dóna res. És una part de la pantalla que ja vam passar l’octubre del 2017. L’única unitat és fer un projecte per fer la independència.

L’Assemblea no actualitzarà el full de ruta en la pròxima Assemblea General Ordinària. Per què?
—El full de ruta del 2023 ja es va fer amb molt de debat. Recordem que hi va haver més de sis-centes esmenes. Es va aprovar aquesta consulta als socis i no hi havia temps per a executar el full de ruta. Per això es va prorrogar per al 2024 i el 2025. Evidentment, si es decideix d’aprovar-ne un altre abans, es pot fer. Però la qüestió és executar el vigent.

El mandat del secretariat actual s’acaba al maig. Si els socis de l’Assemblea no avalen la llista cívica, valoreu de plegar?
—Segurament hi haurà canvis importants al secretariat si això és així. També és una sort que cau molt bé. Perquè la consulta és de l’1 al 14 de març i el 16 hi ha l’Assemblea General Ordinària a Taradell i n’anunciarem el resultat, i les eleccions al secretariat. Serà un bon moment perquè tothom vegi quina és la sensibilitat actual de l’Assemblea i es comprometi amb el resultat que surti.

Si els socis avalen la llista cívica, us tornareu a presentar al secretariat?
—La gent que està més d’acord amb la llista cívica, ho farà amb més il·lusió. I la que no ho estigui, en el sentit contrari.

Parleu en plural, però què fareu vós? Si la llista cívica no surt, plegareu, i, si surt, us tornareu a presentar?
—Totes les meves opcions estan obertes segons els resultats. Evidentment, és total el meu compromís amb l’entitat.

Si Pere Aragonès avancés les eleccions, hi hauria prou temps per a confegir la llista cívica?
—Hem treballat prou, prou contundentment, i el projecte és prou dibuixat per a accelerar si fos necessari. En realitat, tenint la pàgina web, que és on la gent pot entrar a proposar els noms, tot és possible. Es pot accelerar el temps per a fer les propostes. Potser si tan sols tenim quinze dies o un mes, la gent hi entra en massa i tot es fa més de pressa. Crec que sí, que és prou madur. Quan hi hagi el sí per part dels socis, ja es podrà començar a participar.

El misteri del vessament de petroli que ha ennegrit les platges del Carib

The Washington Post · Laris Karklis

Una embarcació misteriosa va bolcar la setmana passada davant la costa de Tobago, l’illa més septentrional del país caribeny de Trinitat i Tobago. Tanmateix, a la nau, no hi havia cap tripulant; tan sols un líquid fosc i enganxós que en queia a poc a poc.

Aquests darrers dies, aquesta substància ha començat a contaminar les platges Tobago, un reclam clau per a un país que depèn en bona part del sector turístic.

Abans-d’ahir, el govern de Trinitat i Tobago semblà haver aclarit el misteri, si més no en part. La nau, la presència del qual es va informar el 7 de febrer, era una barcassa bolcada que era traslladada pel remolcador Solo Creed del Panamà, a l’Amèrica Central, a Guyana, a l’Amèrica del Sud, segons que va informar el Ministeri de Seguretat Nacional del país. Les autoritats guyaneses van confirmar que l’expedició no va arribar mai al seu destí.

Originalment, el petroli es va detectar a uns sis quilòmetres i mig al nord de la barcassa, prop del municipi de Scarborough, a Tobago. Però unes imatges per satèl·lit més recents de l’Agència de Gestió d’Emergències de Tobago mostren que el vessament s’ha estès molt més enllà, fins a setanta-set quilòmetres a l’oest de l’illa.

Les tasques de neteja continuen les vint-i-quatre hores del dia, però encara s’ha aclarit quant de petroli ha estat vessat ni quant n’hi ha a la barcassa, submergida en gran part. Tampoc no se sap què va fer que bolqués.

L’aparició del petroli ha inspirat tota mena de teories sobre la identitat i procedència de l’embarcació. Usuaris de les pàgines web de Fishermen and Friends of the Sea (una organització ambiental sense ànim de lucre amb seu a Port-of-Spain, a Trinitat), com també de Marinetraffic.com i Shipspotting.com, han dit que podria ser el Gulfstream, un petrolier de cent setanta metres d’eslora construït per la sud-coreana Hanjin Heavy Industries l’any 1975. Tanmateix, uns altres usuaris ho posen en dubte.

Els bussejadors han provat d’acostar-s’hi, però que hagi bolcat en aigües poc profundes en dificulta qualsevol inspecció de prop.

Trinitat i Tobago té molta experiència amb aquesta mena d’accidents. El país és el productor més gran de petroli del Carib, segons el Banc Mundial, i la indústria petroliera i petroquímica en genera més d’un terç del producte interior brut.

El primer ministre, Keith Rowley, ha declarat l’emergència nacional arran de l’accident. Diumenge, Rowley va explicar a la premsa que els operaris havien desplegat barreres per contenir l’abocament, netejar les platges i protegir-ne la fauna. L’illa de Trinitat també va enviar operaris i equips d’emergència per ajudar en les tasques de neteja.

Rowley també va mostrar-se alleugerit pel fet que el vaixell hagués bolcat en una zona poc poblada. Si l’accident hagués estat més al nord o a l’oest, l’abocament podria haver envoltat la punta de Tobago i contaminat la costa occidental de l’illa, on hi ha uns quants centres turístics.

Closcadelletra (CDVI): Teixir la vida amb fil de llum

Camín descalç i els peus aprenen lliçons de la terra de call vermell: l’antiguitat dels solcs, els caminois que fan els cucs per orejar les arrels, el creixement i la diferenciació de la semença, el tacte de la pedra de calç i anys que em parla per crear històries.

Teixir és pensar.

Pens amb el tou dels dits que em conten amb els fils i aquella forma de trunyellar-se amb el color de les paraules.

Els canvis de la lluminària grisa del dia m’orienten i em fan incorporar tots els sentits a l’experiència d’aprendre.

Em deix dur per la música que emergeix de les turbulències d’un text en què celebr i m’abandon sense prejudicis a aquest somni en què un gos fa una dissertació sobre la capacitat de l’esser humà de fer el bé i el mal.

No tots els que hi veuen han obert els ulls, ni tots els que miren hi veuen.

De cap a cap del caminal d’ailants que no tenen ni una fulla he penjat un teló blanquíssim on he escrit amb pals petits de carbó una faula ben entremaliada amb tot d’animals que parlen pels descosits, per les orelles, pels ovaris, per les plomes, per la gargamella, pels ullals, pel pixot, pels xàfecs, pel bec, pels ous i per la naturalesa tota.

Però un ala de falcó ha xapat la tela i ha desfet l’encís del joc.

M’he escapat així com he pogut amb un bot impossible per damunt la paret d’esquena d’ase amb parament verd i m’he ajocat de quatre grapes a darrere el pujol dels Anegats on, asseguts en cadires de vori cobertes de roba de burell fosca, els saurins s’hi apleguen per atacar la secor a cops de vareta.

No em plau gens de tornar allà d’on no he vingut.

M’emporta el nou i el deler i el delit de conèixer.

Obrir, obrir sempre, o el temps més llarg possible.

Sent una tendresa plena de malenconia per tot allò absent, reduït a una inscripció simple i pobre.

La veu circula entre els essers i les coses com un alè d’aire.

Casals buits, jardins abandonats, les ferides de la desaparició, les metamorfosis de la pèrdua em fan mal.

M’he disfressat amb pètals de neu, amb brossalla de pi, amb clovelles d’ametla, amb ortigues fresques, amb clofolles d’ou, i he posat al lector de cedés la Sonata per piano en si bemoll major de Schubert en la interpretació de Clara Haskil: el primer moviment m’ha arrossegat a la vorera de les llàgrimes.

El moviment, en un espai obert amb arbres mal esbrancats, no era abstracte ni desencarnat. Tenia gra, color, impulsos i caigudes. La queixa, la nostàlgia i el mateix desig són transfigurats amb una aparença natural segons el que podria ser la respiració de l’esser íntim, la desgràcia o l’angoixa no empresonaven sinó que, d’alguna manera, florien.

Mir la lluna en quart creixent de meitat de febrer, lluent i freda, que dóna a les flors d’ametler caires fantasmagòrics, que em calfreden.

Uns pètals cauen amb un gran terrabastall dins el meu cap.

La lluna de Leopardi: “Che fai, luna, in ciel? Dimmi, che fai, / silenziosa luna…” Aquest començament de poema m’obri camins més fondos que l’astre real, em reconforta.

Llum a l’interior de la llum.

He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat.

Quan arribi al capcurucull del coll segur que podré veure-hi clar!

Vindran les oronelles?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/02/Closcadelletra-CDVI.mp3

Els gallecs cansats de perdre acaronen un canvi històric

El Bloc Nacionalista Gallec no ho havia tingut mai tan a tocar. Ana Pontón pot ser la pròxima presidenta de la Junta de Galícia. Tots els sondatges n’anuncien l’embranzida, però la fita és molt complicada. El PP funciona com una maquinària ben greixada: ha governat el país durant 35 anys dels darrers 42 de democràcia –comptant-hi el primer govern d’Aliança Popular–, bona part dels quals amb majories absolutes. La resta, dues breus incursions socialistes. Ara, el BNG ha aconseguit una mobilització inaudita; per a trobar un moment semblant cal remuntar-se fins el 1997, quan Xosé Manuel Beiras va obtenir 18 escons i encapçalà l’oposició. Però, aleshores, Manuel Fraga ni tan sols tremolà (va rebre més del 52% del vot). El candidat actual del PP, Alfonso Rueda, té un carisma molt més tou que l’ex-ministre franquista, i ell sí que fa cara d’ànsia.

Pontón ha fet una estratègia pacient i tàcticament intel·ligent. Ha mirat de capturar primer el vot dels joves –un estudi recent apunta que, entre els qui encara no tenien 18 anys la darrera vegada, el 42% votarà el BNG. Ha aprofundit en el discurs social per capturar encara més vot de les marees –avui fragmentades entre Sumar i Podem, i fora del parlament. Aquests darrers dies s’ha centrat en el suport de la gent gran, amb espots electorals bo i passejant pel llogarret dels seus pares. Pontón va arribar al capdavant del BNG ara fa vuit anys, quan el partit semblava haver tocat fons, i el va dur de ser l’última força (8,3% del vot i 6 escons) al principal partit de l’oposició (23,8% i 19 escons). No és una nouvinguda a la política perquè és diputada d’ençà que tenia 26 anys, però mentrestant ha picat pedra, s’ha fet un nom i ha presumit de constància.

Fa dos anys, el trasllat a Madrid d’Alberto Núñez Feijóo va deixar el PP gallec en mans de Rueda, un delfí poc magnètic, que no ha pogut vendre cap més peix que la continuïtat. La crisi dels microplàstics a les platges gallegues l’ha agafat en mal moment, i Pontón ha trobat un filó en la mala gestió de la sanitat pública, que acumula llistes d’espera llargues i és la segona preocupació dels ciutadans, segons els sondatges. Rueda ha fet una campanya confusa, a remolc dels tombs de guió que no ha decidit ell. La filtració que Feijóo havia estudiat l’amnistia durant vint-i-quatre hores a l’estiu i que s’obria a un indult condicionat per al president Carles Puigdemont ha sembrat molta confusió, perquè –si no fos prou imprevist el canvi– Rueda feia dies que centrava el seu discurs a atacar Catalunya.

Joc brut del PP: la Junta de Galícia informa d’un augment de sou als sanitaris dos dies abans de les eleccions

Feia anys que les eleccions gallegues coincidien amb les basques; aquesta vegada, el PP ho va evitar pensant que es curava en salut, però això l’ha lligat al destí de les disputes cortesanes de Feijóo. Pot haver estat un tret al peu bidireccional: si el PP perd la majoria absoluta a Sant Jaume de Galícia, Feijóo serà ben tocat de mort a Madrid, encara que el seu partit decidís de deixar-lo dessagnar mentre enfornessin Isabel Díaz Ayuso. Rueda ha intentat de tornar-s’hi amb joc brut: per una banda, amb la parcialitat de la televisió pública gallega, que el BNG considera vampiritzada pels populars; per una altra, amb anuncis d’augments a sous a funcionaris en plena campanya. La junta electoral li ha hagut d’obrir un expedient. 

El resultat, amb tot, podria no saber-se aquesta nit, perquè els pronòstics són tan ajustats que poden dependre del vot exterior, molt elevat. De moment ja han votat per correu un 37% més de gallecs que no van fer-ho el 2016 –la xifra no és comparable amb les eleccions del 2020 perquè es van fer al cim de la pandèmia de coronavirus. Prop d’un 20% del cens electoral viu fora de Galícia. Si tot balla d’un diputat, el resultat es farà esperar.

Si Pontón arrabassa la majoria absoluta als populars, necessitarà, ben segur, el suport del PSOE de José Ramón Gómez Besteiro, que ha fet una campanya apagada –“Som l’esquerra que gestiona!”, clamava el candidat– i que no té un lideratge tan consolidat com la cap de llista del BNG. El president espanyol, Pedro Sánchez, gairebé ha semblat que fes campanya per a Pontón, perquè també té les ulleres amb el filtre del congrés espanyol: “La caiguda de Rueda i Feijóo és com el canvi: imparable!”, va dir al tancament de campanya. Mot per mot, és el mateix que diu Pontón: canvi imparable. L’amargor dels socialistes, dels quals tothom dóna per feta una baixada forta, s’endolciria si les portades dels diaris parlessin de la patacada del PP. Però en el fons seria un altre cop per al PSOE, que d’ençà del 28 de maig de l’any passat no ha deixat de perdre múscul territorial –ço és, diners i representació.

La fuita principal del flanc esquerre, en tot cas, són Sumar i Podem, que no tan sols concorren a les eleccions amb la mala perspectiva de restar fora del parlament, sinó que hi concorren per separat. Els sondatges són terribles per a Podem, que podria caure més avall de l’1% del vot, però allò que remouria de debò les coses més enllà de Galícia és un mal resultat de Sumar. Aquestes eleccions són la primera prova de foc per a Yolanda Díaz, i acabar sense escons a la seva pròpia terra en debilitaria sens dubte la figura. Sumar presenta una candidata molt pròxima a Díaz, Marta Lois, que fins fa poc n’era la portaveu a Madrid, però Pontón s’ha confrontat directament amb Díaz. Díaz, amb Beiras, va estar darrere d’En Marea, la coalició que el 2016 va enfonsar el BNG. La primera venjança de Pontón va ser deixar-la fora del parlament gallec fa quatre anys; la segona, votar en contra de la reforma de la reforma laboral a Madrid. Aquesta pot ser l’última fase del combat. (Avui, Beiras, ja reconciliat amb el BNG, dóna suport a Pontón.)

Ana Pontón: “Si tot el vot de canvi s’uneix a la butlleta del BNG, serem imparables”

Però, a banda les desavinences personals, la disputa entre Sumar i el BNG amaga una clau del temps polític a l’estat espanyol. Cap esquerra de matriu espanyola amb pretensions transversals no ha aconseguit d’arrelar en la seva versió local aquests darrers anys. Deu anys després dels indignats, els comuns han perdut pes a Barcelona i són a anys llum de ser hegemònics a Catalunya; són fora de les Corts i de l’Ajuntament de València; a les Illes han baixat fins a un sol diputat; a Andalusia són fora del parlament amb suport extern a una candidatura, però amb la seva ex-candidata Teresa Rodríguez dins la cambra amb un altre grup; i, fins i tot a Madrid, són extraparlamentaris, superats per Más Madrid, que allí també ha quedat per davant del PSOE. Malgrat la fortalesa inicial al congrés espanyol, Podem s’esbocinà en l’expansió territorial, i el primer plat gallec pot marcar el mateix camí per a Sumar.

El BNG encarna bé l’aire del moment: una unió contra el centralisme, i més concretament contra el madrilenyisme. És un marc que es va definint amb força i que, al juliol, va saber captar bé Pedro Sánchez, que ja dóna Madrid per perdut i espera construir l’hegemonia a còpia de persuadir els nacionalistes de la costa mediterrània i atlàntica. La confrontació amb Isabel Díaz Ayuso dóna ales a les reivindicacions nacionals, regionals i municipals, contraposades a la gran absorció radial. Del govern Frankenstein que va batejar Alfredo Pérez Rubalcaba, a l’hegemonia Frankenstein: passi què passi a les urnes, el BNG sembla desvetllar un paper nou de l’autonomisme, central en la política espanyola. La pròxima cita electoral –europees a part– aprofundirà en el mateix sentit: al País Basc, Bildu disputa frec a frec al PNB la direcció del nacionalisme basc.

Pontón electrifica el BNG per enterrar la sardina | Crònica d’Ot Bou des de Galícia

Pontón mateixa ho ha detectat, i més que no pas grans proclames nacionalistes, ni horitzons d’autodeterminació, s’ha centrat a criticar que el centralisme ha maltractat Galícia perquè l’ha ignorada. Amb traça, la candidata ha explicat que el problema de Madrid amb la resta de l’estat espanyol no era tan sols l’assimilacionisme, sinó que les polítiques que s’hi fan són pensades per afavorir l’Ibex-35 i les grans fortunes. Curiosament, és un reclam semblant al que fa Gonzalo Pérez Jácome, candidat del petit partit Democràcia Ourensana, que reclama a la Junta de Galícia més diners per a la província, i que, possiblement amb un diputat, pot tenir l’última paraula sobre el futur del país.

Fragment: ‘Alfons el Magnànim’, d’Alan Ryder

Edicions Sidillà acaba de publicar Alfons el Magnànim, d’Alan Ryder, una obra monumental de 638 pàgines. El Magnànim va ser un dels monarques més brillants del segle XV: va conquerir Nàpols, va sotmetre el papat a la seva voluntat, va doblegar el poder de Gènova i va combatre els avançaments turcs als Balcans. A Nàpols i Sicília va contribuir a la fructificació del Renaixement fent de mecenes de les arts i dels sabers. 

Malgrat tot, “els tres reis trastàmares han estat figures incòmodes per a la historiografia catalana”, escriu Flocel Sabaté en el pròleg. Vicens Vives destacava que l’originalitat històrica del Magnànim es fonamentava en el fet d’haver centrat l’eix dels seus dominis en el regne de Nàpols, conquerit el 1442 i convertit en el centre de l’imperi catalanoaragonès. I hi afegeix: “En donar a la seva conquesta una ‘existència’ italiana, el Magnànim l’empeltà d’idees catalanes, perquè només Catalunya havia tingut idees mediterrànies en la Corona d’Aragó.”

Llegiu un fragment d’Alfons el Magnànim, d’Alan Ryder (Edicions Sidillà).

Els editors de Sidillà, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, expliquen als lectors de VilaWeb:

“El 2021 vam editar El naufragi de Catalunya, d’Alan Ryder, un llibre sobre la guerra civil catalana del segle XV. L’obra de Ryder va tenir molt bona acollida i ha contribuït a situar la complexitat d’un període cabdal de la història de Catalunya fins ara poc explicat. Enguany hem editat la seva biografia d’Alfons el Magnànim, el segon rei Trastàmara de la corona catalanoaragonesa. Tal com escriu Flocel Sabaté, prologuista de tots dos llibres, cal reivindicar la figura d’un rei que, malgrat la contribució que va fer eixamplant els límits de l’imperi catalanoaragonès i malgrat que va empeltar la cultura catalana al sud d’Itàlia i al Renaixement, a Catalunya, no ha estat mai gaire valorat per la nostra historiografia. Alfons el Magnànim, publicat per primera vegada en anglès el 1990, va sorgir fruit d’una recerca intensiva i acurada, i va ser la porta d’entrada de Ryder al segle XV català. Incomprensiblement, cap dels seus dos llibres no havien estat traduïts fins ara a la nostra llengua. Us convidem a reivindicar el rei Magnànim, com conclou Flocel Sabaté, i acostar-nos a un moment històric de conseqüències de llarg abast.”

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Una mirada geopolítica a Galícia

Avui Galícia fa unes eleccions transcendentals en què per primera vegada a la història el nacionalisme gallec pot aconseguir la presidència de les institucions gallegues.

Per conèixer més bé la nació dels gallecs, Vicent Partal ha preparat aquesta Pissarreta, en què ens dóna les grans claus geopolítiques que determinen la vida de Galícia.

Ferran Adrià diu que va fer la universitat gastronòmica a Madrid perquè a Barcelona no la van acceptar

El cuiner i fundador del Bulli, Ferran Adrià, ha revelat que va optar per impulsar la universitat gastronòmica a Madrid –el Madrid Culinary Campus (MACC)– perquè a Barcelona no la van acceptar. “Ho dic per primera vegada: vaig proposar quatre o cinc vegades poder fer una universitat gastronòmica a Barcelona i no m’ho van acceptar perquè creien que no era important”, ha dit a RAC1. “La MACC està situada a la Universitat Pontifícia de Comillas i l’he muntat amb Andoni Luis Aduriz, del restaurant Mugaritz”, ha continuat el prestigiós cuiner, que també ha dit que va renunciar a tenir un restaurant a l’estadi Santiago Bernabéu: “Vaig dir que no perquè el futbol i el Barça són sagrats.”

A banda, ha anunciat que el primer de maig tornarà a obrir al públic el Museu del Bulli, el Bulli1846. “És molt important per preservar el llegat d’allò que va ser el restaurant, perquè d’aquí a 50 o 100 anys la gent pugui saber què era el Bulli”, ha dit.

A més, ha recordat que també té entre les mans la Bullipedia, una enciclopèdia sobre gastronomia: “Serà la primera gran enciclopèdia sobre gastronomia, creativitat i innovació del món.”

Una activista iraniana contra l’obligatorietat del vel, condemnada a prop de quatre anys de presó

L’activista, escriptora i poeta iraniana de 29 anys Sepidé Rashno ha estat condemnada a tres anys i onze mesos de presó després d’un llarg procés judicial obert perquè es va enfrontar a una dona que li va retreure que no portava posat el hijab o vel islàmic quan viatjava en autobús a Teheran.

La mateixa Rashno ha publicat en el seu compte d’Instagram que la condemna ha entrat en fase d’execució, per la qual cosa ha rebut l’ordre de presentar-se a la presó l’Evin els pròxims dies. A més ha explicat que li han prohibit amb efecte immediat de sortir del país.

L’incident que va donar origen al cas es va produir el 16 de juliol de 2022, quan es va encarar amb Rayehé Rabiei, una col·laboradora de la Policia de la Moral que li va retreure que no complia les normes de vestimenta. L’agent va ser expulsada per altres passatgers de l’autobús, però Rashno va ser detinguda dos dies després. El 31 de juliol es va emetre una confessió seva a la televisió pública demanant perdó a Rabiei. El missatge va ser qüestionat perquè va aparèixer amb contusions evidents a la cara.

Rashno  va ser posada en llibertat sota fiança el juny de 2023. Li van imputar delictes de propaganda i de foment de la promiscuïtat, pels quals van condemnar-la provisionalment a tres anys i set mesos de presó. Finalment, la condemna es va ampliar a tres anys i onze mesos.

Rashno ja havia estat condemnada a quatre mesos de presó perquè va denunciar públicament la seva expulsió de la universitat. En un altre cas la van condemnar a pagar 15 milions de riales (331 euros) perquè va comparèixer davant un tribunal sense el hijab.

Publiquen una segona filtració de dades de mossos robades en un ciberatac

La Comissió d’Avaluació, Risc i Protecció dels Mossos d’Esquadra ha informat que ha detectat la publicació de més dades sobre agents del cos extretes d’un correu electrònic corporatiu del cos. Els Mossos ja van detectar dijous una primera filtració i avui han confirmat que n’han descobert una altra en un àmbit molt restringit d’internet.

Les dades robades eren en un document amb informació sobre alguns agents, que ja han estat informats de la situació i a qui han ofert la possibilitat de denunciar els fets, i s’han obtingut del mateix correu electrònic intervingut pels atacants, tot i que el cos treballa amb la possibilitat que s’hagi vulnerat una segona bústia de correu.

La primera infecció va afectar una setantena de mossos i va fer activar una comissió presidida pel comissari en cap dedicada a investigar-la. També se’n va informar l’Agència de Protecció de Dades i es va blocar l’adreça de correu electrònic infectada.

Puigdemont: “La facció que defensa els interessos de Putin és aliada dels espanyolistes contra el català”

Carles Puigdemont ha assenyalat la relació entre el PP, Ciutadans i Vox amb Jana Toom, l’eurodiputada estoniana que va presidir la missió a Catalunya per a qüestionar la immersió lingüística i que és a l’ull de l’huracà pel suport financer i logístic a activistes pro-Putin, tal com ha publicat VilaWeb. “La facció que defensa (i vota) els interessos de Putin al Parlament Europeu és aliada dels espanyolistes en la seva creuada contra la llengua catalana”, ha escrit a X.

Jana Toom, l’eurodiputada hostil amb la immersió, a l’ull de l’huracà per la defensa dels interessos russos

“Segur que els qui tan preocupats estan per les ingerències russes a la UE ja han començat a investigar-ho a fons, i seguríssim que obriran causes judicials (i periodístiques) on ens explicaran amb tot luxe de detalls i infografies com els eurodiputats espanyols han utilitzat aquesta prorussa per interferir en els interessos lingüístics de deu milions de ciutadans europeus.”

La facció que defensa (i vota) els interessos de Putin al @Europarl_CAT és aliada dels espanyolistes en la seva creuada contra la llengua catalana. Segur que els qui tan preocupats estan per les ingerències russes a la UE ja han començat a investigar-ho a fons, i seguríssim que…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) February 17, 2024

Toom ha provocat una crisi interna al seu partit, el Partit de Centre Estonià, perquè ha reconegut que ha donat consells o diners a quatre persones, pel cap baix, expulsades a Rússia i que Estònia considera un perill. L’ex-primer ministre Jüri Ratas, del mateix partit que Toom, n’ha acabat marxant perquè diu que la considera un perill polític.

“Un mínim de decència periodística obligaria a analitzar les votacions de tots els diputats i comparar. A veure on s’ha situat aquesta aliada del PP, Cs i VOX a l’hora de votar, i on ens hem situat els altres”, escriu Puigdemont, en relació amb l’assenyalament patit per ell pels suposats vincles de l’independentisme català amb Rússia.

Dotze desallotjats i dos ferits per un incendi d’un edifici al centre d’Igualada

L’incendi d’un edifici ocupat al centre d’Igualada ha acabat amb un balanç de dotze desallotjats, dos ferits de consideració menys greus i set ferits més de menor consideració. L’avís del foc s’ha rebut vora dos quarts de cinc de la matinada en un bloc de cinc plantes al carrer Nou. Tretze dotacions dels Bombers de la Generalitat s’han desplaçat al lloc i han desallotjat bona part dels inquilins, alguns dels quals amb una autoescala situada a la plaça de l’Ajuntament.

Les flames han cremat la planta baixa i el forat de l’escala de l’edifici, a més d’uns quants pisos. Bombers i tècnics municipals han certificat que l’immoble ha acabat en estat ruïnós i els Serveis Socials d’Igualada han reubicat temporalment els desallotjats.

La Policia Local d’Igualada ha dit que, per seguretat, la propietat s’encarregaria de tapiar els accessos a la finca.

L’entrenador de gimnàstica artística Pedro Mir és acusat d’abús de poder i maltractament

Setze professionals relacionats amb el món de la gimnàstica artística acusen d’abusos de poder i de maltractaments Pedro Mir Homar, director tècnic i entrenador del Centre de Tecnificació Esportiva de les Illes Balears (CTEIB) i del Xelska de Mallorca, un dels clubs més prestigiosos del país, segons que ha publicat El País en un extens reportatge. Mir és acusat d’haver posat en risc la salut de les gimnastes, moltes de les quals són menors d’edat, fent-les entrenar i competir lesionades.

El 2022 Mir va ser denunciat a la Conselleria d’Assumptes Socials i Esports per quatre metges i cinc fisioterapeutes del CTEIB, que van fer un informe detallant aquests suposats abusos. A banda, tres professionals de l’àmbit socioeducatiu que havien entrevistat 371 persones, entre les quals, esportistes, famílies i personals del centre, en el marc d’un pla de detecció d’abusos de poder i maltractament psicològic, ho van comunicar a la direcció del centre. La conselleria ho va portar a la fiscalia de menors, però ho va arxivar a l’octubre per manca de proves.

El País ha comptat setze professionals relacionats amb el món de la gimnàstica que alcen la veu i acusen Mir d’un abús de poder sistemàtic i de menystenir la salut de les esportistes. A més dels quatre metges, cinc fisioterapeutes i tres professionals del camp socioeducatiu que ja ho havien denunciat, el diari ha trobat quatre ex-gimnastes que ratifiquen les acusacions.

Descriuen un ambient de pressió extrema sobre les gimnastes, amb pràctiques que inclouen forçar atletes lesionades a continuar entrenant i competint, desatendre els consells dels professionals sanitaris del centre i fins i tot casos de maltractament físic i psicològic. A més, es mencionen situacions de discriminació i assetjament, amb comentaris denigrants sobre el pes i l’aspecte físic de les gimnastes que haurien contribuït a crear un clima de temor i ansietat entre elles.

Dues persones diuen que van veure com Mir clavava una bufetada a dues gimnastes. “La por venia d’aquí, les nines ho veien, tothom ho veia, per això tothom té por que s’enfadi. Jo somiava en ell, que el matava d’una estomacada de la ràbia que em feia. Qualsevol persona que hagi estat allà dins i digui que no ho ha vist, menteix. Tothom mira i calla. Per por”, relata una de les gimnastes que va declarar a la fiscalia.

El procés de denúncia i investigació, detallat en l’article, revela un llarg camí de traves burocràtiques i legals, amb un informe exhaustiu de més de cinc-centes pàgines presentat a la fiscalia de menors i la posterior desestimació de prendre mesures disciplinàries administratives contra Mir, que continua treballant al CTEIB i el club Xelska.

Consultat pel diari, Mir nega les acusacions: “El món de la gimnàstica d’alt nivell és molt exigent i sempre hi pot haver cosetes, interpretacions… Però això d’aquí no entra en els abusos que cerquen. Hi ha hagut una denúncia, si se’n vol dir així, que més aviat és un informe d’un metge cercant la signatura d’unes altres professionals que no ha anat enlloc, perquè no s’aguantava. No definia clarament què feia jo. Crec que un metge, impulsat pels fisioterapeutes, va voler llançar merda en contra meu, però li va caure a ell a sobre.” A més, diu que en els seus quaranta anys com a tècnic sempre ha anat amb cura.

La cronologia de les denúncies és la següent: el 2020 el centre va impulsar un pla de detecció d’abusos, pel qual tres professionals de l’àmbit socioeducatiu van fer una memòria que parlava d’abús de poder i maltractament. La van lliurar el 10 de gener de 2022, i l’endemà, a partir de la informació que hi figurava, els gerents van demanar a un dels metges que fes un informe amb detall de les denúncies que figuraven a la memòria. És l’informe signat per ell, tres metges més i cinc fisioterapeutes, que va lliurar a la gerència. El 16 de febrer de 2022 la conselleria va enviar la documentació al fiscal de menors, que el va arxivar a l’octubre.

El cas ha suscitat un debat intens sobre la protecció dels menors a l’esport, la responsabilitat dels entorns d’elit de garantir un desenvolupament saludable i respectuós dels atletes i la necessitat de tenir mecanismes efectius per a la detecció i prevenció d’abusos. Les veus crítiques assenyalen un possible buit legal i la manca d’accions concretes per part de les autoritats competents, malgrat les proves presentades. La complexitat del cas, amb implicacions tant en l’àmbit esportiu com en el legal i social, posa de manifest la dificultat de lluitar contra les pràctiques abusives en entorns on es busca la competició i l’excel·lència.

Una avaria causa retards en la R2 Sud i els trens de mitjana distància i llarga a Gavà

Una avaria en la catenària del ferrocarril entre el Prat de Llobregat i Gavà (Baix Llobregat) causa retards als trens de la línia R2 Sud de Rodalia i els de mitjana distància i llarga d’ençà de les 12.30.

Circulació per via 2 entre el Prat i Gavà derivat d'una avaria que afecta instal·lacions. Els trens circulen fora del seu horari habit

— R2 Sud Rodalies (@rod2sudcat) February 17, 2024

Fonts de Renfe han informat a Efe que, a conseqüència de l’avaria, els combois circulaven entre tots dos municipis per via única i que s’informava de la incidència als passatgers per tots els canals.

El gestor ferroviari Adif diu que els seus tècnics treballen a la zona per reparar l’avaria tan aviat com es pugui.

Un centenar de personalitats fan costat a la candidatura d’Antoni Llabrés a la presidència de l’OCB

Un centenar de personalitats de l’àmbit de la cultura, la universitat, l’ensenyament, el dret, l’empresa, els sindicats i més entitats del teixit associatiu han expressat el suport a la candidatura del jurista i professor de dret penal Antoni Llabrés a la presidència de l’Obra Cultural Balear (OCB).

Llabrés ha agraït el suport, i ha fet referència al context d’hostilitat manifesta dels poders públics contra la llengua catalana pels acords del PP i Vox: “Tenen com a únic objectiu arraconar la llengua catalana i destruir qualsevol element d’identitat que recordi els orígens històrics del nostre poble.”

Ha fet referència a les decisions que, en tan sols vuit mesos, han pres les diferents institucions governades per la dreta i la ultradreta: “Albiren un escenari per a aquesta legislatura pitjor que el quadrienni negre de José Ramón Bauzá.”

Ha enumerat el degoteig d’accions contra la llengua catalana, i ha dit que l’OCB hi havia respost amb contundència: l’eliminació del requisit de català en la sanitat pública; l’aplicació d’un pla de segregació lingüística a les escoles; la imposició de l’ús del castellà al parlament i més institucions i administracions públiques; la retallada de les polítiques actives de promoció de la llengua catalana; l’eliminació de l’oficina de drets lingüístics per substituir-la per una oficina d’imposició del castellà, en mans de Vox, o la intenció del Consell de Mallorca de canviar la data de la Diada de Mallorca.

A l’acte, hi han intervingut l’escriptor Sebastià Alzamora, la jurista Francisca Mas, el catedràtic de filologia catalana de la UIB Gabriel Ensenyat i la poetessa Clara Fontanet. Tots quatre han parlat en nom dels assistents per manifestar el seu suport a la candidatura i destacar la tasca de l’OCB.

Entre els assistents, hi havia ex-presidents de l’entitat, com ara Ignasi Ribes i Josep de Luis; personalitats destacades de diversos àmbits, com ara el promotor cultural Antoni Torrens, el cineasta Carles Bover, els escriptors Gabriel Janer Manila, Rosa Planas i Neus Canyelles; i els actors Joan Gomila i Marina Nicolau. També hi han assistit ex-polítics de diferents formacions, com ara Cristòfol Soler, Pere Sampol, Sebastià Serra, Damià Pons i Celestí Alomar.

La candidatura d’Antoni Llabrés és l’única que s’ha presentat a les eleccions, que es faran el 21 de febrer.

Pàgines